Dani Mosquera {pàgina

{Dani Mosquera, graller i geganter del Pi}

Un any enrere, en l’edició anterior d’aquest mateix programa, escrivíem un article tot fent un repàs a com havia afectat la COVID19 a la cultura popular i a les festes majors. Anul·lacions, virtualitat, exposicions, reserva prèvia, aforament limitat... Crèiem que enguany en podríem fer un sobre com havia estat la tornada a les festes majors tal com les coneixíem. Però vam pecar d’ingenus... Si reprenem el repàs de les festes pandèmiques on el vam deixar, després d’un estiu d’anul·lacions i canvis de nom (no fos cas que anunciessis una “Festa Major”), podem dir que la Mercè no va ser la festa major que coneixíem. Malgrat les crítiques, creiem que és important recordar que l’Ajuntament de Barcelona va ser l’únic de tot el país que va apostar per un programa tan potent, fent arribar la festa a tothom. Vam poder gaudir del Seguici amb una adaptació del Toc d’Inici, els gegants es van repartir per diferents barris, els esbarts van mostrar les danses més barcelonines i, fins i tot, vam tornar a sentir l’olor a pólvora. Amb la festa major acabada, les dades anaven empitjorant dia rere dia i a mitjans d’octubre van sorgir noves mesures del famós però alhora desconegut PROCICAT. En resum, es prohibien les fires comercials i les festes majors. De nou, la cultura popular tornava a quedar tocada tot i no haverse detectat cap rebrot en cap acte festiu. A més, tothom seguia al peu de la lletra el “Pla de represa de la cultura popular i les associacions culturals” aprovat el 17 de juliol pel mateix PROCICAT. A aquest fet, se li van sumar el toc de queda i la limitació de la mobilitat. La festa s’havia de quedar, de nou, a casa. Amb l’arribada del Nadal, els grans pensadors d’aquest país relaxaven ràpidament les restriccions que s’havien aprovat mesos enrere, malgrat que les dades no anaven a millor, al contrari.

Sant Pere a Reus. Foto: Xavi Ortiz.

Quinquennals del Pi. Foto: Xavi Ortiz.

Això sí, en relació a la cultura i, més específicament, a la cultura popular, res de res. Però ja ho diuen, primer de tot s’ha de salvar l’economia, no? Com si la cultura popular no mogués diners. I com els protagonistes de Groundhog Day, la desescalada va portar més dades negatives, provocant l’aprovació de més mesures restrictives. I amb això, les Festes de Santa Eulàlia van quedar sota mínims. En aquest context, ja feia mesos que preparàvem les Festes de Sant Josep Oriol, que l’any passat ja s’havien celebrat virtualment. Per sorpresa (o no), no ens van aprovar la nostra proposta, que complia totes les mesures vigents. Ni mostra de balls, ni tenir un escenari on realitzar els actes; ni fer res de música tradicional al carrer. Això sí, un concert de qualsevol altre estil musical sí que es podia fer. Finalment només vam poder fer un acte al carrer, una exposició amb gegants i bestiari de Ciutat Vella, als quals ens agradaria agrair-los la predisposició per venir després de tots els canvis. Per sort, com sempre vam comptar amb el suport de la Basílica del Pi, casa nostra, que ens va permetre realitzar actes al seu interior, com el pregó. A ells també els estem infinitament agraïts. Malgrat que l’11 de març es van alleugerir mínimament les restriccions i les mesures que afectaven a la cultura popular, seguíem sent els últims en poder retornar a l’activitat. Això sí, ja es permetia realitzar actes culturals, amb el públic assegut i reserva. Per aquest motiu, 45 entitats de cultura popular i la Plataforma de Festes Majors de Barcelona van promoure el manifest "La Cultura Popular és necessària", que denunciava que la Generalitat havia oblidat el sector de la cultura popular, no revisant periòdicament les mesures del PROCICAT. Amb tot això, els ajuntaments ja tenien la mirada posada a l’estiu, període on trobem el gruix de les festes majors més típiques. Però abans, Corpus. Podríem parlar de les ciutats que van decidir suspendre la festivitat, com Berga, que per segon any consecutiu no celebrava la Patum; o les que van apostar per una adaptació de la festa, com Reus, Olot, Sitges o Barcelona. Aquí, gràcies al treball dels Gegants de la Ciutat, del Pi i de Santa Maria del Mar, vam recuperar la Vigília de Corpus en un format adaptat.

Una setmana després, tornant a escombrar cap a casa, els Gegants del Pi celebràvem, un any després, les Festes Quinquennals, que serveixen per recordar la recuperació de les quatre figures aquell 12 de juny de 1960. En aquesta ocasió, vam poder fer una mostra de balls de gegants i una exposició al Palau de la Virreina, que va comptar amb moltes de les figures més importants del territori, com els Gegants Moros de Tarragona o els de la Vila de Sitges. A les portes de l’estiu, malgrat que les dades tornaven a anar a pitjor, per fi, la cultura popular deixa d’estar arraconada i se li dóna més aire i llibertat. El 6 de juny el PROCITAT aprova el nou “Pla de represa de la cultura popular i l’associacionisme cultural” que permet, per primera vegada, els espectacles itinerants a l’aire lliure amb el públic assegut i reserva prèvia, i accepta fer festes majors o similars. I ara ens trobem amb tres tipus d’ajuntaments. En primer lloc, els valents que programen una festa de màxims. Per Sant Pere, Reus és la primera en realitzar una passada del Seguici amb el públic assegut en graderies. Poc després s’hi sumarien Vic, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú, l’Arboç i Vilafranca.

En segon lloc trobem aquelles poblacions on s’han realitzat ballades del seguici amb el públic assegut i reserva prèvia, com és el cas de Valls, Terrassa, Sitges, Olot, Solsona o Mataró, on s’han realitzat 22 sessions repartides en sis dies. Amb aquest fet queda demostrat que la festa és i serà possible gràcies a les entitats i el seu capital humà. I en tercer lloc, malauradament, també n’hi ha que han prescindit de la festa al carrer, com Tarragona, malgrat que ja ha anunciat que per Santa Tecla, dos anys després, el Seguici tornarà a la plaça de la Font. Ha estat un any complicat, però gràcies a la força de les entitats i les persones que les formen s’ha pogut donar a la població un bé essencial i moltes vegades oblidat per les institucions: la cultura, i més concretament, la cultura popular i tradicional. Ni la pitjor epidèmia no pot ni podrà amb la cultura. I acabem amb el mateix reclam que vam fer un any enrere: ajuntaments i administracions, aposteu per la cultura, que una vegada més s’ha demostrat que és segura. Seguim tenint-ne ganes, i la ciutadania encara més. I recordem: sense cultura, no som res. De nou, cuidem-nos.◄

Terrassa. Foto: Xavi Ortiz