La ciutadella portuguesa de Mazagán

Departament d'Història Moderna

La ciutadella portuguesa de mazagán EL JADIDA, MARROC

GERARD JOVER SANTOS

UNIVERSITAT DE BARCELONA

Gerard Jover Història moderna

LA CIUTADELLA PORTUGUESA DE MAZAGAN (EL JADIDA) EL COMPLEX ARQUITECTÒNIC D’EL JADIDA La ciutadella de Mazagan, situada a 90 km de la ciutat de Casablanca i enclavada a peu de mar, fou erigida pels portuguesos l’any 1502 a la localitat d’El Jadida, quan sobre aquest indret només s’hi alçava una sola torre anomenada El-Bija. Per l’espai de diversos anys, aquest territori costaner, proveït d’un total de set hectàrees i mitja, havia allotjat tot tipus de construccions temporals, fins que els portuguesos −empesos per un projecte inicial dels germans Francisco i Diego de Arruda− decidiren habilitar-hi una fortalesa militar l’any 1514, equipada amb una destacable muralla de quatre braços d’entre dos-cents cinquanta i trescents metres de llargada cadascun. Després de la pèrdua de la ciutat d’Agadir1 al 1541, els portuguesos decidiren eixamplar el fortí i afegir-hi construccions complementàries, com és el cas de la cisterna. La realització de la ciutadella va ser encomanada a un equip d’enginyers i arquitectes format per Joao Ribeiro, l’espanyol Juan Castillo i per l’italià Benedetto de Ravenna, tots els quals es van encarregar de demolir les estructures defensives existents −que estaven ja en decadència i totalment desfasades− i substituir-les per d’altres d’estil renaixentista. Durant el segle XVI, el conjunt de l’assentament va operar com una de les primeres factories creades a les costes de l’Àfrica Occidental pels exploradors portuguesos que cercaven la ruta marítima envers la Índia quan Portugal era encara un petit país de no més d’un milió dos-cents mil habitants.

L’IMPERI PORTUGUÉS: LA RECERCA DE NOVES VIES D’EXPANSIÓ La consolidació de l’Estat portuguès es produí en el segle XIII, quan altres països europeus encara presentaven una estructura visiblement fragmentada o poc cohesionada que donava un avantatge clar al conjunt de la Corona. Aquesta avançada unificació de Portugal permeté l’avenç de les relacions comercials a nivell internacional i augmentà l’interès per la navegació a la recerca de nous mercats. No va ser, però, fins a principis del segle XV que Portugal es constituí com un imperi colonial a partir de la conquesta de Ceuta. Des d’aleshores, la corona portuguesa seria la primera i més duradora potència colonial a nivell mundial, amb presència a tots els quatre continents coneguts: Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia. Els fruits dels grans viatges realitzats en aquest període foren recollits per tres dinasties successives: els Avis, els Habsburg i la Casa de Braganza −comptant també amb el període corresponent a la República Portuguesa−. Sabem, no obstant, que la conquesta continuà amb els grans descobriments marítims dels segles XVI i XVII, permetent així el desenvolupament i l’aplicació de tot tipus d’innovacions tecnològiques en els camps de la navegació i de la construcció de fortificacions bastionades sobre els diferents focus de Agadir havia estat una base portuguesa des de 1505; la primera fortificació es va construir aquell mateix any sobre un turó que protegia el graner. El rei de Portugal la va adquirir oficialment al 1513, propiciant-ne una ampliació i batejant-la com Santa Cruz do Cabo de Gue. Abans, però, el governador espanyol de les illes Canàries havia realitzat notables i continus intents infructuosos entre 1500 i 1504 per fer-se amb el control de la zona.

1

1

Gerard Jover Història moderna

projecció expansionista: d’una banda, sobre els forts de l’Oceà Índic −amb comunitats mercantils i centres administratius que lligaven la costa africana amb la costa xinesa−, i per altra, sobre un subsistema atlàntic dominat per Brasil (descobert per Álvares Cabral al 1500) que comprenia els ports de l’oest i el centre d’Àfrica. La línia d’expansió i de legitima evangelització entre els dos imperis emergents, Portugal i la Corona hispànica, ja havia estat ratificada pel Papa Alexandre VI en el Tractat de Tordesillas (1494), una butlla que atribuiria l’expansió de l’est de l’Atlàntic a Espanya i l’oest a Portugal.

LA CIUTADELLA EN CONTEXT: EL MÓN MILITAR Les noves tècniques de defensa militar empleades durant el colonialisme portuguès es posaren en pràctica per primer cop a l’Àfrica del Nord, essent la colònia d’El Jadida una de les primeres a testimoniar les noves pràctiques constructives, urbanístiques i especialment militars que es van dur a terme a nivell internacional. És precís notar, adverteix Cherradi Akbil (2015), que durant aquest període es va experimentar una tendència progressiva a abandonar la defensa de les armes blanques o catapultes −el que es coneix com guerra neurobalística− envers l’ús massiu de les armes de foc, especialment canons (guerres del tipus denominat pirobalística). Per aquest motiu, les construccions −inclosa la d’El Jadida− «van haver d’assumir el canvi passant d’edificis amb torres quadrades i murs rectes a d’altres amb torres més complexes, inclús circulars, i protobastions per arribar posteriorment a la defensa amb fronts bastionats i baluards, tot depenent així mateix de l’orografia del terreny, els recursos financers i les necessitats immediates» (Cherradi, 2015: 337). En relació a la forma geomètrica exterior de les torres veiem, per tant, com se substitueix el model quadrangular per un model circular que permet una defensa més activa i una visió completa de l’exterior, una transformació indiscutiblement lligada a aquest ús d’armes de foc que descarregaven projectils més potents i a major velocitat. Aquesta particularitat també explicaria el grau d’inclinació de les muralles (veure Fig. 1), una efectiva solució estratègica que repel·lia els projectils d’artilleria, tot permetent l’eixamplament dels merlets per a la col·locació de colobrines, canons i altres dispositius a una alçada d’entre vuit i deu metres respecte del nivell del mar (veure Fig. 2). Tal com es pot apreciar en el conjunt de les construccions militars d’aquestes èpoques, els bastions són massissos i molt sòlids per tal de suportar les canonades i els bombardeigs, i estaven disposats en forma de punta de fletxa com a prolongació de les muralles2. El doctor en arqueologia i història André Teixeira va incidir darrerament en l’adaptació de les fortificacions lusitanes a aquestes noves exigències bèl·liques durant una conferència titulada Cerámica y otros objetos de la vida cotidiana en la Ceuta portuguesa (2018), on va emfasitzar aquest canvi substancial sense oblidar la dificultat d’abandonar les ja tradicionals formes constructives del passat. Durant la seva ponència introduí, tanmateix, la qüestió de la pau entre els regnes ibèrics com a Una bona prova de la inexpugnabilitat de la fortalesa fou la resistència portuguesa davant l’important setge protagonitzat pels musulmans al 1562. Un fragment de l’obra The Siege of Mazagao, de John R.C. Martyn, ens explica més de prop aquest episodi: «al rebre la noticia que un enorme exèrcit saadià s’estava preparant per marxar sobre Mazagan, la reina Catalina [...] va ordenar l’evacuació de dones, nens i cavalls. Es van aixecar set companyies de dos-cents homes pel reforçament de la guarnició i es va ordenar a la flota que es mobilitzés, ja que el cos principal encara trigaria en comandar. Es va enviar un grup avançat compost per uns cent cavallers» (Martyn, 1994: 117-8).

2

2

Gerard Jover Història moderna

desencadenant de l’ocupació portuguesa al Nord d’Àfrica. En efecte, l’aportació de Teixeira és clau per apreciar com Ceuta, que era una àrea on els portuguesos havien iniciat un pla sistemàtic de conquesta al llarg de la costa −amb la intenció d’ampliar la seva zona d’influència−, estava sent el reflex de la mentalitat mediterrània en l’art de la construcció de fortificacions d’aquest moment. Si bé és cert que els bastions i la ciutat són la imatge de l’arquitectura de principis de l’època moderna, també ho és que el plànol de la fortalesa en forma d’estrella de quatre braços –amb les muralles inclinades cap a l’interior– representa un model únic −assenyala Cherradi− en tot el món lusità: «les muralles, pels seus bastions massissos de deu metres d’espessor i dos metres en el parapet exterior, no tenen construccions similars ni en l’arquitectura portuguesa ni tampoc en l’arquitectura de les medines del Marroc» (Cherradi, 2015: 342). Des d’aquesta mateixa perspectiva, Jorge Correia (Universidade do Minho) interpreta anàlogament la fortificació de Mazagan com «un exemple de la faceta més experimental de l’arquitectura militar portuguesa a les línies del Nord d’Àfrica» (Correia, 2008: 11-12).

A nivell urbà, les darreres excavacions de 2007 −juntament amb les que s’estan realitzant actualment sobre el conjunt del jaciment− han posat al descobert la manera com l’ideal europeu de la ciutat renaixentista es va veure perforat per nous carrers en cul-de-sac i interromput per noves construccions d’alçats cecs cap a l’exterior. És el mateix professor Correia (2008) el qui ens indica precisament com, durant l’ocupació portuguesa de ciutats àrabs entre els segles XV i XVI, una cultura de privacitat i intimitat va ser substituïda per l’exteriorització de la vida pública a través de balcons, d’igual mode com es va introduir tota una retòrica decorativa de bastions adornats amb banderes, un missatge visual que completava la marcada funció militar d’aquest tipus d’estructures.

EL JADIDA: UN CENTRE DE COMERÇ A LES PORTES D’ÀFRICA Tal com explica Omer Freixa en l’article Portugal i el seu periple africà (2018), l’expansió ultramarina era una necessitat compartida per diversos estats europeus, entre la qual entrava la recerca de recursos més enllà dels mars i la sortida d’una crisi terminal del feudalisme. Portugal tenia, en aquest aspecte, certs avantatges com una sortida immediata al mar i un Estat enfortit capaç de finançar empreses d’exploració marítima, especialment amb la figura d’Enric el Navegant. El seu pare, el rei Joan I, fou qui −instigat pel seu fill− arravatà Ceuta l’any 1415 a la població local, instal·lant-ne la primera plaça forta3 sota control lusità.

En aquest sentit, la ciutat portuguesa d’El Jadida es va erigir com una de les etapes imprescindibles sobre la ruta de les Índies, oferint un eminent exemple de progrés arquitectònic i econòmic dotat de factories, llocs de comerç i avançades militars que s’adscriurien als circuits comercials preexistents4.

Les places fortes d'Àfrica van ser els primers assentaments europeus cristians a l'Àfrica mediterrània des de l'Edat Mitjana. Van ser creades principalment per Espanya i Portugal (i darrerament per Anglaterra) durant els segles del Renaixement.

4 A diferencia d’Amèrica, Àfrica no va ser colonitzada per molt de temps, ja que els contactes amb africans es varen mantenir limitats a la costa. Durant el bloqueig de l’Imperi Otomà entre els segles XV i XVII, els portuguesos establiran enclavaments comercials al voltant del continent africà amb la finalitat de comerciar amb matèries tals com or, marfil i amb mà d’obra esclava.

3

3

Gerard Jover Història moderna

És d’assenyalar, en aquest sentit, la importància que durant els segles XIV i XV va adquirir el comerç d’espècies, un mercat que es va originar des de l’Est tot just quan Portugal s’endinsà en una nova ruta −preconitzada pel navegant Vasco da Gama durant el regnat de Manuel I (1498)− per fer-se amb el monopoli d’aquests recursos. I tot plegat sota un tipus de navegació de cabotatge impulsat per la Corona, la qual va apostar per una exploració envers el sud a la recerca del camí cap a Orient, ja que el trànsit mediterrani adquirí un clima de complexitat des de la presa de Constantinoble pels otomans al 1453 −i per la competència comercial que ja existia prèviament a aquests fets−. A més, els rumors de l’existència d’or africà al sud del continent van permetre a les caravel·les i als galions portuguesos5 desplaçar-se amb molta més facilitat i agilitat en aquests direcció. El camí elegit per Portugal per arribar a l’Orient fou, per tant, a través del contorn africà, un trajecte que no havia estat realitzat fins aleshores per embarcacions comercials i que era relativament desconegut. A més d’això, el creixement d’una nova classe social exigia nous territoris d’aprovisionament de productes bàsics amb què comerciar, ja que l’experiència d’un creixement demogràfic va fer necessària la recerca de noves terres productores d’aliments, i el Marroc era en aquests moments un gran productor de cereal. Destacablement, El Jadida constituïa un punt d’operacions i un centre d’abastiment del qual s’extreien esclaus i tot tipus de productes en el transcurs de l’anomenat Periple d’Àfrica, que comportà l’arribada d’amplis beneficis a Portugal des del continent africà i en especial des de l’Orient.

Un estudi del professor Antonio Ramos Millán, titulat L’hermeneutica de l’arqueologia del mar. Les pesqueries berebers de corrals de pedra de la Chipiona andalusí (2016), permet exemplificar l’alt grau de desenvolupament econòmic pel que fa la producció alimentària en aquesta zona gràcies a la presència d’aquest tipus d’estructures preindustrials d’explotació pesquera en tot el conjunt del Golf Ibero-marroquí, això és, des de Cadis fins a Casablanca.

L’autor dedica especial atenció a la descripció d’aquests corrals de pesca de la zona del Magrib, que troben precisament el seu epicentre geo-històric en les pesqueries d’El Jadida, totes elles donades a conèixer com a protagonistes de l’economia de l’època de les colonitzacions. Aquests corrals de pesca, coneguts en la seva llengua original com almkirat, no tenen parangó −sosté Ramos Millán− ni amb el Marroc ni amb tot el litoral atlàntic del continent. Per aquesta raó, «la pesqueria d’El Jadida semblaria ser la mare de tots els corrals de xàvega del Golf Ibero-marroquí i la manifestació més antiga coneguda en aquesta regió atlàntica» (Ramos, 2016: 156). Bé sabem, doncs, que les factories comercials o les construccions a les ciutats sota protectorat portuguès −realitzades exclusivament pel comerç− no disposaven d’edificis comercials propis, sinó que els intercanvis es realitzaven des de les mateixes càrregues del vaixell, i aquest és un fenomen que s’observa en tots els ports comercials que va establir Portugal en punts llunyans de la seva metròpoli, com és el cas de Goa, Malacca, les illes Moluques, Macau i Nagasaki, des d’on van dominar el comerç entre Àsia i Europa, però també bona part del comerç entre les diferents regions d'Àsia, com ara Índia, Ceilan, Indonèsia, Xina i Japó. El descobriment de la ruta marítima al voltant de l'Àfrica i la resta d'Àsia va obrir enormes oportunitats de comerciar per als portuguesos, els La caravel·la era un vaixell de vela de morfologia lleugera, alta i llarga (de fins a 30 metres) que va ser utilitzat entre els segles XIV i XVII, però que va caure en desús amb l’aparició de nous tipus d’embarcacions com el galió, un tipus de vaixell de grans prestacions, de gran mida i amb capacitat de foc.

5

4

Gerard Jover Història moderna

quals mai no van desaprofitar l'oportunitat d’establir assentaments comercials i bases fortificades per controlar aquest comerç, com succeí en el cas d’El Jadida. Resulta indefugible asseverar que, més enllà de l’eficàcia productiva i comercial d’aquesta colònia marroquina, la vida dels portuguesos va ser sempre difícil a causa dels constants atacs per part de la població musulmana. Els aliments, així com l'aigua i altres béns de subsistència, provenien de la metròpoli o d'Espanya, i eren transportats per mar o eren comprats als àrabs en temps de pau6. Així mateix, la presència central de la cisterna en el jaciment −l’única del món lusità amb capacitat per a subministrar aigua durant tres mesos− és una altra prova d’aquesta necessitat de proveir-se de tot tipus d’avituallament davant dels constants atacs, com els propiciats pel regne àrab de Fes, que des de 1479 visqué sotmès a Portugal a través del reconeixement expressat per Espanya en el Tractat d’Alcàçovas.

A diferència de la colonització espanyola, «els lusitans no volien un control de les terres, i per això, només van colonitzar Brasil. Portugal −agrega Crowley− sempre va concebre l’imperi com una missió nacional, mentre que en el cas d’Espanya −l’altra gran potència de l’època− els conqueridors com Pizarro o Cortés −tots dos d’Extremadura, una regió que llinda amb Portugal− van ser molt més individualistes» (Crowley, 2018: 79). A l’inici de les seves campanyes d’expansió, els portuguesos van seguir una estratègia d’atacs costaners, aconseguint-ne importants botins, així com altes xifres d’esclaus d’origen bereber.

Ben aviat, no obstant, les poblacions locals es van guarir dels atacs portuguesos, dificultantne la penetració dels europeus, per la qual cosa es va procedir a modificar el mètode d’ocupació. Davant d’aquesta situació, Enric el Navegant va haver de prohibir les ràtzies, és a dir els atacs sorpresa als assentaments enemics, degut a la quantitat de pèrdues pròpies registrades en aquest tipus d’assalts. Al costat d’això, es va optar per un tràfic esclavista amb els potentats locals que ja era vigent des de finals de la dècada de 1440; de fet, l’Imperi portuguès va ser, segons Crowley, el gran precursor del comerç d’esclaus, amb d’entre tres i cinc milions de persones desplaçades des d’Àfrica fins al Brasil (algunes de les quals eren portadores d’epidèmies i malalties com la sífilis).

LA PETJADA DE LA RELIGIÓ La ciutat portuguesa de Mazagan evidencia un intercanvi d’influències molt important durant els segles XVI i XVIII entre Europa i Àfrica pel que fa l’arquitectura i l’urbanisme, però també en relació a la religió. És innegable que l’impuls inicial de l’expansionisme portuguès estigué marcat per un elevat sentit militar, comercial, tot i que certament evangelitzador. Durant els anys de Louis de Loureiro com a governador de la fortalesa (1541-48), la ciutat de Mazagan va experimentar un altíssim creixement econòmic i cultural amb la construcció de conjunts de culte de gran rellevància en una època de continua confrontació religiosa, fins al punt que, a finals del segle XVI, la fortificació constava ja de quatre esglésies i diverses capelles instituïdes per una sèrie de missions jesuítiques que tenien com objectiu convertir la població local al cristianisme catòlic. Entre els segles XV i XVI, l'exploració de la costa africana per part dels portuguesos va ser acompanyada aviat Tal com se’n desprèn de les seves empreses, els portuguesos van presumir sempre d’una gran visió estratègica tant a nivell marítim com a nivell comercial. La seva va ser una globalització dinàmica que va incloure l’ús de cartes de navegació o l’exportació d’aliments com el blat de moro, que van portar d’Amèrica a Àfrica.

6

5

Gerard Jover Història moderna

per l'evangelització de les regions situades al sud del Sàhara. Aquest esforç afectava, entre altres zones, les regions de l'actual Benín, Sant Tomé, Angola, Moçambic i Madagascar. La presència de missioners, com els monjos franciscans, a bord dels vaixells del príncep Enric el Navegant va permetre una ràpida i espectacular conversió al cristianisme per part de les poblacions autòctones africanes, com per exemple el Congo i les regions de la Costa Oriental (Moçambic i Madagascar). Tot i això, moltes d’aquestes temptatives de missió fracassaren a l’Occident degut a la violència local exercida contra els evangelitzadors, motiu pel qual caputxins i jesuïtes van haver de donar una nova forma a aquest projecte de cristianització.

Durant el segle XVII, exactament l'any 1622, el Papa Gregori XV va erigir la Congregació De Propaganda Fide «Sagrada Congregació per a la Propagació de la Fe» per tal d'organitzar i desenvolupar millor les missions religioses. La Cúria romana era plenament conscient que les atrevides navegacions portugueses comportaven immenses possibilitats missioneres i per això va encomanar a l'Ordre de Crist –encarregada des de ben antic de protegir la Creu i de rebutjar l'Islam− la missió d'evangelitzar Àfrica, l'Orient i el nou món americà que s'obria per a l'Església. Prova d’aquesta intensa dinàmica religiosa entre la religió islàmica i la cristiana és l’aixecament de la mesquita d’El Jadida en front de l’Església de Nostra Senyora de l’Assumpció «amb la intenció de marcar un diàleg entre civilitzacions i assenyalar una continuïtat històrica molt respectuosa» (Cherradi, 2015: 340). D’aquesta manera, musulmans, jueus i catòlics van cohabitar a l’interior de les muralles, en un espai heterogeni i multiconfessional amb cabuda per a esglésies, mesquites i sinagogues −aquestes últimes situades en les zones perifèriques de la ciutat−.

La pluralitat religiosa i racial es va intensificar amb l’arribada de nous comerciants europeus, missioners i ambaixadors a la segona meitat del segle XIX en aquesta ciutat. Fins aleshores, els camperols minifundistes convertits en soldats, en funcionaris i en comerciants, juntament amb els nobles arruïnats, els exploradors i els mariners, van ser els interlocutors amb la societat africana, estructurada en dos nivells socioeconòmics diferenciats: d’una banda, la comunitat d’aldea −tribus basades en les relacions de parentiu− i d’altra banda, l’aristocràcia dominant, fortament vinculada a les funciones estatals i comunitàries, i amb notòria influència sobre el comerç de llarga distància.

FASE D’ABANDONAMENT Després de dos segles i mig d’ocupació, el període lusità de Mazagan −última fortalesa portuguesa al Marroc−, arriba a la seva fi l’any 1769. Sota la signatura del tractat de pau amb el sultà Sidi Mohammed Ben Abdellah (1757-1790), els portuguesos van abandonar precipitadament l’assentament sense tan sols endur-se els seus propis béns, habilitant l'accés principal per tal que aquest explotés en el moment en què els marroquins forcessin la entrada. Aquestes explosions −detalla Cherradi− van ocasionar un gran nombre de víctimes, així com la destrucció del bastió del Governador i d'una part de la muralla. La ciutat va quedar abandonada durant més de mig segle, rebent el nom de La Destruïda. En el mateix any 1769, el Marquès de Pombal, estratega de José I de Portugal, decidí que la ciutat seria transferida al Brasil, una altra regió de domini portuguès que en aquests moments necessitava garantir la seva sobirania. A causa d’això, els seus habitants van partir en direcció a Amapá, on hi van establir la vila de Nova Mazagão, actualment coneguda solament com Mazagão.

6

Gerard Jover Història moderna

Abans, però, durant el regnat de Felip II, l’Imperi portuguès havia passat a pertànyer a la Monarquia Hispànica7, de la qual es va separar posteriorment en temps de Felip IV (1580-1640). Aquest període va marcar la fi del Primer Imperi portuguès a l’establir-se la Unió Ibèrica, és a dir, la suma de la Corona d’Aragó, Castella i Portugal. Arran d’això, els enemics d’Espanya, tals com els Països Baixos, França o Anglaterra van ambicionar les seves riqueses a ultramar8 i, en molts casos, van trobar més factible atacar les zones portugueses escassament defensades que no pas les espanyoles, que estaven sotmeses a una Corona d’aparença triple però realment molt centralitzadora.

CONCLUSIONS El jaciment d’El Jadida assenyala, en efecte, el domini portuguès sobre la zona del nord d’Àfrica, permetent-nos apreciar perfectament les grans transformacions morfològiques que van caracteritzar la geometria de les fortificacions durant el pas entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. El jaciment és per aquest motiu un dels millors exemples de «l’arquitectura més espectacular i la millor conservada i citadina del Renaixement, així com de l’expansió portuguesa en el món» (Cherradi, 2015: 343), un esplendor, sens dubte, únic, que converteix El Jadida en una excepció arquitectònica i urbanística a tots nivells. Per tot això, la fortalesa és considerada un clar reflex de les noves maneres de fer i dels nous patrons ideològics, tècnics i polítics procedents de la societat occidental moderna, en contacte amb les poblacions locals d’ultramar des del segle XVI gràcies a una extensa xarxa naval que va contribuir a traçar un mapa complet entre les metròpolis europees i les zones d’explotació.

La proposta que es ve defensant, a partir dels estudis anteriorment citats, parteix de la interpretació de les tipologies militars, la geopolítica i les pròpies relacions comercials, tot posant en connexió aquests aspectes amb la pugna existent en aquest moment entre les potències ibèriques i els imperis mediterranis. L’anàlisi i la interpretació arqueològica de les fortificacions hispano-portugueses a l’Atlàntic ens permet, tanmateix, contextualitzar el jaciment a partir d’establir comparacions amb els models fortificats que es donen al conjunt del nord d’Àfrica, els quals presenten un caràcter eminentment defensiu, tot i que també servien d’avituallament en la ruta de les Índies Orientals i Occidentals. Tal com ja s’ha vist, aquests tipus d’assentaments −dins dels quals El Jadida és comptat com un dels més rics i peculiars del Magrib− es definien per tenir un caràcter cívico-militar pel que fa la disposició i la classificació dels seus espais urbans, on hi convivien diferents religions i procedències sota una aparent harmonia fonamentada en la pluralitat i en la complexitat cultural. No obstant això, la presència portuguesa en aquestes delimitacions geogràfiques va ser la responsable d’un gran impacte cultural i d’un extens sistema d’esclavatge que, tal com assenyala Freixa (2018), seria letal per Àfrica i iniciaria un dels pitjors episodis de la seva història.

Quan al 1580 mor sense descendència Enric I de Portugal, el tron portuguès queda vacant. Davant d’aquest fet, Felip II d'Espanya reclama els seus drets dinàstics, ja que és fill d'Isabel de Portugal i net de Manuel I de Portugal. El monarca va enviar un exèrcit castellà encapçalat pel Duc d'Alba, que va derrotar l'oposició portuguesa, liderada pel pretendent don Antonio en la Batalla d'Alcàntara (Lisboa) al 1580, permetent a Felip II ser reconegut com a legítim rei de Portugal.

8 Ja al 1480, la Corona havia prohibit la presència de qualsevol tipus d’embarcació estrangera a les costes africanes, tot i que això mai va limitar la competència d’altres nacions, que seguiren el camí dels lusitans fins a superar-los.

7

7

Gerard Jover Història moderna

ANNEX GRÀFIC

Fig. 1: Vista de l’exterior del Bastió de l’Àngel. Font: Viajeuniversal, 2011. Disponible a: https://bit.ly/2qKstxv.

Fig. 2: Bastió de Sant Antoni, últim bastió del perímetre on es pot observar l’artilleria en estat d’abandonament. Font: Viajeuniversal, 2011. Disponible a: https://bit.ly/2qKstxv.

8

Gerard Jover Història moderna

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA CHERRADI AKBIL, Faissal. «Fortalezas costeras del Oeste y Norte de Marruecos (S. XV-S. XVII)». Arquitectura defensiva del Mediterráneo: siglos XV a XVIII. Vol. I . Universitat Politècnica de València, 2015. pp. 337-344.

CORREIA, Jorge. Ciudades portuguesas en el Norte de África: una metamorfosis urbana en los siglos XV y XVI. V Jornadas de Arquitectura y Urbanismo, 2013, 1: 1-15.

CORREIA-FERREIRA, Celestino. La contribución de Portugal a la evangelización del mundo en el s. XVI. Universidad de Navarra, 2001 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2A3t3L5.

«Ciudad portuguesa de Mazagán (El Jadida)». Ikuska Libros, 2013 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2ExcL2N. CROWLEY, Roger. El mar sin fin. Ático de los libros, 2018. pp. 73-81.

«Fortalezas portuguesas en el norte de África entre la Edad Media y la Edad Moderna».

Consejería de educación y ciencia. Ciudad Autónoma de Ceuta, 2018.

ELBL, Martin. Portuguese Tangier (1471-1662): Colonial Urban Fabric as Cross-cultural Skeleton.

Baywolf Press/Éditions Baywolf, 2013.

FREIXA, OMER. «África no es un país». El País digital, 2018 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2R2wB7a.

MARTYN, John R.C.: The Siege of Mazagao. Nueva York: Peter Lang, 1994. pp. 10, 117-8.

MILLÁN, Antonio Ramos. «Una hermenéutica de la arqueología del mar. Las pesquerías bereberes de corrales de piedra de la Chipiona andalusí (Cádiz)». Antiquitas, 2016, 28: 135-164.

MUÑOZ, Alicia Cámara (ed.). Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII. CEEH, 2005 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2RYoJ80.

9