L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939) by Gremi d'Editors de Catalunya

L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939)

L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939) Manuel Llanas (Amb la col·laboració de Montse Ayats)

2005

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment –incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic– i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

“Aquesta obra ha comptat amb el patrocini de CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos)”

Coordinació, realització i producció: KOSMOS, S.L.

ISBN: 84-932300-8-1 D.L.: B-31646-2005 Primera edició: Setembre 2005

El segle XX (fins a 1939)

Sumari

Pròleg ................................................................................................................................................................................................................9 Marc jurídic i situació política ...............................................................................................................................13 La Dictadura de Primo de Rivera ........................................................................................................14 La Segona República .............................................................................................................................................16 Institucions i organismes corporatius ....................................................................................................17 L’Institut Català de les Arts del Llibre ..........................................................................................17 El Centre de la Propietat Intel·lectual ...........................................................................................22 La Cambra del Llibre ...............................................................................................................................................28 Una associació patronal ....................................................................................................................................38 Leipzig, maig de 1914 ......................................................................................................................................................40 El context ......................................................................................................................................................................................40 L’actitud espanyola .....................................................................................................................................................41 L’actitud catalana ...........................................................................................................................................................42 L’exposició .................................................................................................................................................................................44 Apunts sobre la comercialització del llibre ...................................................................................49 Editorials que exporten ........................................................................................................................................49 El mercat americà .........................................................................................................................................................54 Sobre tiratges i costos. Dos escandalls de mostra ............................................60 Situació del llibre en català. Una exposició a Madrid ................................................64 Les dues primeres dècades .......................................................................................................................64 L’expansió durant la Dictadura de Primo de Rivera ...........................................66 Madrid, desembre de 1927 ..........................................................................................................................73

Història de l’edició a Catalunya

L’edició institucional .............................................................................................................................................................76 La Diputació de Barcelona i la Mancomunitat .............................................................76 La Generalitat .......................................................................................................................................................................84 El dia del llibre ...............................................................................................................................................................................88 Els orígens. Un decret del Directori ................................................................................................88 El canvi de data. La guerra civil ............................................................................................................91 L’edició i els editors el 1936 segons Santiago Salvat ...............................................96 L’edició durant la guerra civil ...........................................................................................................................106 Alguns segells editors nous ....................................................................................................................112 Editors generalistes ..........................................................................................................................................................116 Espasa i l’enciclopèdia: morir d’èxit ..........................................................................................117 Montaner y Simón: una exigent permanència ..........................................................121 Gustavo Gili: uns fonaments de pedra picada .......................................................123 De la Sociedad General de Publicaciones a Hymsa ...................................129 B. Bauzá o l’atomització ................................................................................................................................134 La Ibérica: amb prou feines un flaix ...........................................................................................138 La tradició del vuit-cents ..........................................................................................................................................140 La Seguí i l’anacronisme ...............................................................................................................................140 Francesc Matheu i la Ilustració Catalana ..........................................................................143 López Benturas i la continuïtat de la Llibreria Espanyola .....................146 Una altra continuïtat: la dels Millà ..................................................................................................150 La Gassó: grans obres, fulletons i detectius ..............................................................150 L’edició popular i de consum ..........................................................................................................................154 Bartomeu Baxarias: el teatre i altres coses ...................................................................158 El Gato Negro, molt més que un precedent ...............................................................159

El segle XX (fins a 1939)

Rossend Ràfols: llibreter, impressor i patriota ..........................................................163 Santiago Costa i les Publicaciones Mundial ...............................................................166 Garrofé i els nous mitjans de comercialització .......................................................168 La Novela Ideal: literatura llibertària ...........................................................................................170 La Mentora, tot un model .............................................................................................................................172 Molino o la innovació ..........................................................................................................................................175 L’alta cultura i la bibliofília ......................................................................................................................................179 Ramon Miquel i Planas: personal i intransferible ................................................182 Oliva de Vilanova o l’amor a l’ofici ...............................................................................................186 Estudio i el món universitari .....................................................................................................................189 La Fundació Bernat Metge i l’Editorial Alpha: paraules majors ....191 El llibre religiós ..........................................................................................................................................................................196 La Llibreria Religiosa, en mans dels jesuïtes .............................................................196 La triple activitat de la Subirana ........................................................................................................198 La Tipografia Catòlica i la nissaga dels Casals .....................................................201 Editorial Pax, dels salesians ....................................................................................................................205 Joan Gili i l’Editorial Litúrgica Espanyola ..........................................................................208 Lluís Gili, editor i llibreter ...............................................................................................................................211 L’Abadia de Montserrat: represa d’una tradició secular ........................213 El Foment de Pietat, entre l’apostolat i la propaganda ............................216 El llibre escolar ..........................................................................................................................................................................221 Un debat etern: el llibre de text .........................................................................................................221 Dalmau Carles, Pla i la dignificació de l’escola pública .........................224 Seix Barral: els orígens .....................................................................................................................................228 L’Editorial Pedagògica: un punt de referència ........................................................230 La Salvatella i la pedagogia activa ..............................................................................................233

Història de l’edició a Catalunya

El llibre infantil i juvenil ...............................................................................................................................................236 Baguñà i En Patufet: una fita històrica ..................................................................................237 Muntañola o la qualitat .....................................................................................................................................241 La Políglota i la moral catòlica .............................................................................................................244 Araluce i les connexions americanes ......................................................................................247 El llibre tècnic i científic ..............................................................................................................................................251 Els Salvat, editors de soca-rel .............................................................................................................251 Labor: un referent inqüestionable ..................................................................................................256 Manuel Marín i les obres mèdiques ...........................................................................................260 F. Susanna: arts i oficis ....................................................................................................................................262 L’edició literària ........................................................................................................................................................................264 Maucci: la industrialització de la literatura ......................................................................268 La Sopena: història d’una gran expansió ........................................................................276 La Societat Catalana d’Edicions: una noble obstinació. ........................285 Els Altés i La Revista ............................................................................................................................................287 La Cervantes i l’ambició intel·lectual ........................................................................................289 L’Editorial Catalana, entre la cultura i la política ...................................................292 López-Llausàs i el trust de la Llibreria Catalònia .................................................297 Juventud/Joventut o l’obra d’un gran professional .........................................302 La Barcino: servei, rigor i tenacitat ..............................................................................................308 Apolo: un enigma tot just destapat .............................................................................................313 Proa: la primera etapa .......................................................................................................................................315 Josep Janés fins a 1939 ................................................................................................................................319 Bibliografia .......................................................................................................................................................................................327 Índex onomàstic .....................................................................................................................................................................337

El segle XX (fins a 1939)

Pròleg

Esdevinguda ja una indústria més (la indústria cultural més forta d’aleshores), en la primera part del segle XX l’edició guanya en riquesa i en complexitat. I en guanya fins a tal punt que la multiplicitat d’iniciatives, concentrades tot just en quatre dècades, aferma l’especialització ja apuntada en el segle anterior i, per primer cop en aquesta història, obliga a examinar el panorama editorial agrupant-lo per temes. L’altra particularitat decisiva del període la constitueix la creació de les modernes associacions d’editors, que, unificades al capdavall en la Cambra del Llibre, malden per constituir un grup de pressió que incideixi sobre l’opinió pública i, en especial, sobre els diferents governs, dels quals se sol·liciten tota mena de mesures impulsores i protectores de l’ofici. I Déu n’hi do si se’n surten, començant perquè els poders públics deixen de tractar primordialment el llibre com un objecte fiscalitzable i sospitós per passar a considerar-lo una peça clau de la política cultural. D’aquí que –una altra novetat– els gremis d’editors rebin l’estatus de corporacions públiques, destinades a vetllar per una política del llibre que afavoreixi interessos col·lectius. Es destria ara també de forma definitiva l’ofici d’impressor del d’editor, per bé que són majoria encara les editorials (sobretot les més fortes) que compten amb taller d’arts gràfiques, tant per satisfer necessitats pròpies com per complimentar encàrrecs aliens. I es consolida, alhora, la creixent concentració de la indústria del llibre a Barcelona. Resulta definitiva en aquest sentit la informació proporcionada per l’Anuario del libro y de las artes gráficas, publicació promoguda per les dues cambres oficials del

Història de l’edició a Catalunya

llibre, la barcelonina i la madrilenya. En l’edició corresponent a 1935, la relació d’impressors i d’editors apareix en dues llistes netament diferenciades. Quants editors catalans hi figuren? Doncs una xifra rodona: cent d’exactes. La desproporció, però, és acusadíssima: 94 situats a Barcelona i 6 a la resta del país. I on radiquen, aquests sis? Doncs als següents sis punts geogràfics: Badalona (Edicions Proa), Esplugues de Llobregat (Editorial Maynadé), Girona (Dalmau Carles, Pla, S.A.), Abadia de Montserrat, Tortosa (Editorial Catòlica) i Vic (Editorial Seràfica). Per aquest motiu, i a diferència dels volums anteriors, en aquest (i en el vinent) la relació d’editorials ja no s’agrupa seguint raons d’emplaçament geogràfic, sinó en funció de l’activitat productiva i les línies temàtiques, si més no les predominants. Reconec que en virtut d’aquest segon criteri, discutible com tots, algunes editorials podien haver figurat en un altre capítol, ja sigui perquè de vegades les fronteres temàtiques resulten esborradisses o perquè els catàlegs brinden un contingut molt heterogeni. M’hi he trobat en casos que, com el de Molino o Juventud/Joventut, s’adrecen tant a un públic infantil i juvenil com a un altre d’adult; o en el d’aquells altres que, com Gustavo Gili, alternen el llibre tècnic amb el de ciències socials i humanes. He optat per incloure’ls en un apartat o en un altre atenent la línia temàtica predominant o la voluntat de no fer-ne prevaler cap en concret. En el present volum s’examina una cinquantena llarga d’editorials amb graus diversos de detall, que ha depès de la informació que he estat capaç d’aplegar sobre cadascuna. No he descrit l’activitat de cap segell editor sense haver-ne consultat pel cap baix un catàleg, en tots els casos el més pròxim a 1939 que he tingut a l’abast. Si no fos per la consulta d’aquests documents, que en el pròleg al volum anterior qualificava d’autèntiques caixes negres de l’itinerari seguit per una editorial, fóra impossible dir-ne res de substantiu o de mitjanament fonamentat. Sovint han estat, també, l’únic mitjà de pal·liar la

El segle XX (fins a 1939)

infinita recança per la impossibilitat de recollir notícies sobre la història externa d’una iniciativa qualsevol: propietaris, direcció literària, tiratges, etc. La tria l’he feta atenent tres criteris: magnitud de la producció, qualitat de l’oferta i volum informatiu disponible. No descarto pas haver-ne negligit alguna de rellevant o significativa, però em fa l’efecte que les que hi són calia que hi fossin. Alterada per tropells de salut de la família, la redacció d’aquestes pàgines ha rebut aportacions de diversa mena d’alguns amics, entre els quals vull esmentar Lluïsa Cotoner, Pere Quer i Ramon Pinyol: a tots tres, ara, el meu agraïment per escrit. La font essencial de recursos informatius ha procedit, però, del fons Bergnes de las Casas, hostatjat a la Biblioteca de Catalunya, del qual aquesta història de l’edició és tributària ja de forma absoluta i al qual s’hi ha afegit l’Arxiu Nacional de Catalunya, que custodia fons de l’agremiació dels editors. Montse Ayats continua sent-hi, gràcies a Déu. I la família, amb resignació exemplarment cristiana, fins gosaria dir que ja no veu tant de cua d’ull aquesta dedicació meva tan obsessiva. Raonablement incentivat (pro pane lucrando), Eloi ha contribuït a enllestir aquest volum en la fase final.

Manuel Llanas Caldes d’Estrac (Caldetes), juliol de 2005

El segle XX (fins a 1939)

Marc jurídic i situació política om ja queda indicat en el volum anterior, la llei de premsa i impremta vigent fins a 1939 és la promulgada per un govern Sagasta el 1883, val a afegir que la més liberal fins aleshores. Al compàs de les circumstàncies polítiques i socials, l’esperit i la lletra d’aquesta disposició jurídica experimenten diferents limitacions, com ara la determinada per la Llei de Jurisdiccions (escandalosa i paradoxal conseqüència de l’assalt, per part d’una nodrida representació de la guarnició militar de

Aquest acudit de Junceda, publicat a la revista Cu-cut! el novembre de 1905, es troba en l’origen de la Llei de Jurisdiccions

Història de l’edició a Catalunya

Barcelona, a les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya), que a partir de 1906 tipifica com a delicte de rebel·lió militar (i, com a tal, sotmès a consells de guerra) l’expressió d’opinions crítiques sobre l’exèrcit i els símbols de la pàtria espanyola. La primera dictadura del segle constitueix, sens dubte, l’altre gran embat sofert per la llei Sagasta.

La Dictadura de Primo de Rivera Unes paraules del manifest que, el 12 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera dóna a conèixer a l’opinió pública per justificar el seu cop d’Estat reflecteixen, amb insuperable eloqüència, la mentalitat casernàriament primària del dictador: “La nueva tarea ha de ser una obra de hombres, el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar, los días buenos que para la Patria preparamos”. En la pràctica, la censura, delegada als governs civils, vetllava en especial per l’orientació amb què publicacions periòdiques i llibres abordaven temes com el feixisme, el bolxevisme, la guerra del Marroc, l’anomenat separatisme o les vagues i els conflictes obrers. A desgrat d’aquest depriment panorama, tothom coincideix a sostenir que la política del directori relativa al llibre (en català i en castellà) ofereix uns sorprenents graus de tolerància, sobretot si la comparem amb les restriccions de tota mena sofertes per la premsa. Hi va haver, és clar, arbitrarietats en les autoritzacions, llibres prohibits (com El silenci de Catalunya, de Francesc Cambó,

El segle XX (fins a 1939)

finalment aparegut el 1930 amb el títol de Per la concòrdia), altres de retirats de la circulació (com un parell de Marcel·lí Domingo) i altres de clandestins (com els opuscles patriòtics difosos per Josep M. Batista i Roca), però resulta representatiu de la màniga ampla censora el fet que els volums tercer, quart i cinquè de la Història nacional de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, es publiquessin respectivament el 1924, 1926 i 1928, en aparença sense cap mena d’entrebanc. D’aquesta realitat se n’aprofita principalment l’edició en català, que tot just instaurada la dictadura es veu sobretot com un acte de resistència cultural i al final acaba assistint a un creixement espectacular del mercat consumidor. Dues editorials, Barcino i Llibreria Catalònia, nascudes totes dues el 1924, s’erigeixen en les iniciatives de més alè i empenta en l’afany de contrarestar la política anticatalana del règim i, alhora, de guanyar lectors en la llengua del país entre les classes mitjanes. Amb les següents paraules descrivia Lluís Nicolau d’Olwer, a La lliçó de la Dictadura (1931), la que anomena “reacció saludable” del poble català: [...] sota les vergassades dictatorials, Catalunya experimentà una doble reacció saludable –liberal i catalanista. La dictadura ha estat per ella com una crisi de creixença. [...]. Moviment perseguit, moviment que s’escampa. Sembla impossible que els autòcrates no hagin constatat aquest fet d’experiència universal. Avui, gràcies a la dictadura, el sentiment catalanista s’ha estès a totes les comarques i a tots els estaments de la nostra terra.

Història de l’edició a Catalunya

La Segona República En l’article 34 del primer capítol, la constitució republicana proclamava solemnement la llibertat d’expressió, que només el poder judicial podia eventualment restringir: Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a previa censura. En ningún caso podrá recogerse la edición de libros y periódicos, sino en virtud de mandamiento judicial competente. No podrá decretarse la suspensión de ningún periódico, sino por sentencia firme.

Per assegurar la preservació de llibertats públiques com aquesta, s’organitza un poder judicial fort i autònom que té com a organisme inapel·lable d’empara dels drets individuals el Tribunal de Garanties Constitucionals (juny de 1933). Ara bé: el text constitucional no derogava una llei anterior, la de la Defensa de la República, que preveia sancions per quan el nou règim se sentís amenaçat, i d’altra banda la llei d’Ordre Públic, promulgada el juliol de 1933, admetia la censura i fins i tot el segrest de publicacions en casos necessaris. Així, en virtut d’aquesta segona disposició legal, un estat de prevenció obligava a fer el dipòsit previ de diaris una hora abans de ser distribuïts (article 28), mentre que en el denominat estat d’alarma l’autoritat civil tenia atribucions per sotmetre a prèvia censura tots els impresos, suspendre les publicacions i recollir-ne els exemplars (article 39).

El segle XX (fins a 1939)

Institucions i organismes corporatius L’Institut Català de les Arts del Llibre Un text anònim i retòricament pompós, publicat a l’Anuario Tipográfico Neufville corresponent a 1911, contextualitza a Alemanya, “el cervell d’Europa”, la idea de crear un organisme concernent a les arts del llibre: Allá, en el cerebro de Europa, la vieja Alemania, fría, pensadora, gigántea, adivinó en las Escuelas profesionales de Artes gráficas el elemento cooperador de la futura hegemonía de su intelecto universal, creando, ya en otro tiempo, Escuelas en Maguncia, Berlín y Leipzig; creación que después copiaron otros países.

Capçalera de la publicació portaveu de l’Institut Català de les Arts del Llibre

Història de l’edició a Catalunya

[...] Y en el concierto de innovación e intelectualidad europeas dormitaba España con sopor mañanero en lo que se refiere al Arte tipográfico castizamente nacional.

La iniciativa de fundar a Barcelona una entitat destinada a promoure i millorar les arts gràfiques sembla pertànyer a tres col·legues i amics: l’excaixista i dibuixant Josep Lluís Pellicer, el caixista Josep Cunill i el polifacètic Eudald Canibell, tots tres interessats sobretot a fundar una escola professional que formés experts en el ram tipogràfic. Les seves gestions en aquella direcció comencen a materialitzar-se ràpidament en el transcurs de 1898, fins al punt que el 6 de novembre d’aquell any una junta general aixeca acta de la creació de l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL), la presidència del qual recau en Josep Lluís Pellicer. Dos anys després, el 1900, es presenta en públic la Revista Gráfica, portaveu de la institució, que, dirigida al principi per Eudald Canibell i estampada entre el 1903 i el 1904 per la impremta Oliva de Vilanova, apareixerà fins a 1928 (amb una interrupció de 1924 a 1927). Mort el primer president i cofundador el 1901, el mateix any el substitueix Pau Riera i Sans, que el 1903, al seu torn, cedia el lloc a Pau Salvat i Espasa. Presidint justament aquest darrer, el 1904 s’inaugura una Escola Pràctica Professional de les Arts del Llibre que, emplaçada en un local provisional, comença impartint un curs de quatre mesos. El 1905 i sota la presidència de Francesc Simon, s’aproven uns nous estatuts, en virtut dels quals les funcions de l’ICAL queden fixades així:

El segle XX (fins a 1939)

1º. La fundación y sostenimiento de una Escuela para la enseñanza de todas las materias que se comprenden en las Artes del Libro, que se han establecido o establezcan a juicio de la Junta Directiva. 2º. Establecer solidaridad y facilitar las relaciones profesionales cuando éstas se relacionen con las Artes del Libro. 3º. Intervenir en las disposiciones administrativas dictadas por los poderes públicos, cuando éstas se relacionen con las Artes del Libro. 4º. Servir de amigables componedores entre industriales, operarios y clientes, cuando sea solicitado su concurso por ambas partes.

Eudald Canibell vist per Jaume Pahissa. En aquesta pàgina i en les següents, caplletres dissenyades per ell

Història de l’edició a Catalunya

Alhora, i segons el sector d’activitat, els socis de l’ICAL s’agrupaven en vuit seccions, cadascuna de les quals funcionava autònomament: 1) Impremta; 2) Litografia; 3) Fotografia, Fotogravat i Fototípia; 4) Enquadernació; 5) Material d’estampació; 6) Editors; 7) Literats, Dibuixants i Gravadors; i 8) Llibreters. El 1913, per exemple, els particulars i les empreses associades passaven de 250; quantitativament, predominaven els impressors (una seixantena llarga), seguits pels dibuixants, gravadors i literats (més de 50) i pels editors (una quarantena). Pel que fa als recursos econòmics, l’ICAL es finançava per mitjà de les quotes i de donatius dels socis (protectors, de número i operaris) i de subvencions de diferents organismes, privats (com ara el Centro de la Propiedad Intelectual, del qual m’ocupo a l’apartat següent) i públics (com la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona). Ben aviat, els cursos de l’Escola Professional, instal·lada al domicili social de l’ICAL (als baixos del número 73 del carrer de Claris, que correspon actualment al 153) i més endavant al 6 del carrer de Torres Amat, queden conformats per classes de tipografia (subdividida en dues seccions: caixes i màquines), composició a màquina, litografia, enquadernació, dibuix i gramàtica castellana. I si el professorat l’integraven, en ocasions, prestigiosos impressors i tipògrafs (Ceferí Gorchs, Ramon Tobella, Fidel Giró, Joan Russell), l’alumnat hi assistia, per manament estatutari, de forma totalment gratuïta. De mitjana, oscil·lava al voltant dels 200 matriculats, la gran majoria aprenents en diversos tallers gràfics; per això, les classes tenien lloc de 8 a dos quarts de

El segle XX (fins a 1939)

10 del vespre, de dilluns a dissabte, i alguna fins i tot els matins dels diumenges. Els únics requisits que s’exigien per entrar-hi era haver fet tretze anys i saber llegir i escriure. Val a afegir, en fi, que una colla d’indústries, de vegades estrangeres, del sector (fabricants de maquinària, de tintes i de paper o foneries de tipus) va contribuir generosament a la realització de les pràctiques de les assignatures. Després de Pau Salvat, la presidència de l’ICAL es reparteix sobretot entre editors i impressors i recau, per citar els noms més coneguts, en Francesc Simon i Font, Antoni Virgili, Ceferí Gorchs, Joan Russell, Gustau Gili i Roig, Ramon Miquel i Planas o Santiago Salvat i Espasa. De portes enfora, una de les iniciatives de més projecció de l’Institut va ser la convocatòria i celebració, el 1911, del Primer Congrés Nacional de les Arts del Llibre, però també pren part activa en la Primera Asamblea Nacional de Editores y Libreros, de 1909, i en la Conferencia de Editores y Amigos del Libro, de 1917 (a totes dues m’hi torno a referir més endavant). Finalment, pel que fa a les publicacions, i al marge de la Revista Gráfica, sobresurt un Almanaque que, publicat només tres anys (1912, 1913 i 1918) i amb abundant publicitat de diferents tallers tipogràfics, difon tota mena de coneixements i tècniques relatius a la lletra impresa i, sobretot, una edició de 350 exemplars d’uns Contes de bibliòfil, commemorativa del 25è aniversari de l’entitat (1924). Segons Barjau i Rico, el volum ha estat qualificat “com un dels llibres més bells sortits de la impremta catalana del segle XX”. Molt afectats

Història de l’edició a Catalunya

per la guerra, a partir de juliol de 1936 l’ICAL i l’escola que en depenia ja no van ser els mateixos d’abans. Com tants altres organismes, el 1939 desapareix per sempre.

El Centre de la Propietat Intel·lectual Desdibuixades i vacil·lants al llarg de la centúria anterior, les organitzacions d’editors sorgeixen amb força a les envistes del segle XX, a l’empara de la llei d’associacions de 1887. Cronològicament, la primera, a Catalunya i al conjunt de l’Estat, és el Centro de la Propiedad Intelectual, que volia agrupar editors, llibreters i titulars de drets d’autor i que es crea a Barcelona el 6 de juny de 1900 (data d’aprovació dels estatuts per part del Govern Civil). Entre els socis fundadors hi trobem el ferro de l’edició i la llibreria catalana de l’època: Francesc Simon (primer president i un dels fundadors i propietaris de la Montaner y Simón), Antoni J. Bastinos, Miquel Casals, Josep Espasa, Joan Gili, Alberto Martín, Antoni López i Benturas, Manuel Maucci, Ramon Molinas, Francesc Puig, Pau Riera i Sans, els germans Subirana, Pau Salvat, Francesc Seix, Miquel Seguí, Manuel Soler, Lluís Tasso i Serra o la raó social de Massó, Casas i Cia. Al cap de poc hi ingressen, com a socis de número, altres editors de primer rengle: Fills de Paluzie, Ramon de S.N. Araluce, Ramon Sopena, Manuel Henrich o Gustau Gili i Roig. La primera junta la integraven Francesc Simon (president), Lluís Tasso i Serra (vicepresident), Pau Salvat (secretari), Miquel Seguí (vicesecretari), Eugeni Subirana (tresorer), Francesc Puig (vicetresorer) i Josep Massó (bibliotecari).

El segle XX (fins a 1939)

A banda de fomentar la bona relació entre els seus membres i de defensar els interessos de les indústries i activitats relacionades amb el llibre, el Centro vetllava pel compliment escrupolós de la llei i del reglament de la propietat intel·lectual, vigents des de 1880. Aquests són els objectius, si més no, que detallen els estatuts: Establecer entre todos sus miembros firmes relaciones de fraternidad y buena armonía social y mercantil; Defender los intereses generales de las industrias representadas en la Asociación y procurar su mejoramiento y desarrollo; Constituir, ante los poderes públicos, una representación legal autorizada para defender y velar por los intereses de los asociados en todo lo concerniente al articulado y reglamento de la ley de Propiedad intelectual de 1879 y de 1880 respectivamente, así como en todo lo referente a las disposiciones publicadas con posterioridad y que se puedan publicar en lo sucesivo; y Proporcionar, si es necesario, árbitros o peritos para el examen de las cuestiones contenciosas relativas a las profesiones representadas.

Nascut a Barcelona i amb afiliats exclusivament catalans, estava cantat que el Centro no obtindria gaires adhesions a Madrid, on un any després (1901), en efecte, es constituïa, sota la presidència d’Enrique Bailly-Baillière, una associació de llibreters, impressors i comerciants del llibre, que, més coneguda amb el nom d’Asociación de la Librería Española, tampoc no esdevé un organisme estatal únic. (A Barcelona, per exemple, només s’hi integra un terç del conjunt de les llibreries.) Entre les

Història de l’edició a Catalunya

activitats de l’Asociación madrilenya sobresurt la publicació d’un butlletí quinzenal d’informació professional i bibliogràfica, Bibliografía Española, i la celebració d’assemblees professionals, la primera de les quals té lloc del 7 al 9 de juny del 1909 a Barcelona (a l’Ateneu Barcelonès), probablement pel desig de Madrid de guanyar-se la voluntat dels catalans. En aquella Primera Asamblea Nacional de Editores y Libreros els catalans hi tenen, en efecte, una presència protagonista, que encapçala la presidència d’Antoni J. Bastinos. I que completa el consell directiu, integrat per representants barcelonins (Antoni Virgili, Pau Riera o Joan Bastinos), madrilenys (Enrique Bailly-Baillière o Fernando Fe) i d’altres procedències (com ara llibreters de Bilbao). A banda de considerar diferents mocions (com ara la de fundar una fàbrica de paper per part dels editors o la de mantenir el preu fix dels llibres per part dels llibreters), l’assemblea debat sobretot la reforma de la llei i del reglament de la propietat intel·lectual, qüestió que, per tant, coincidia de ple amb els objectius del Centre de la Propietat Intel·lectual. Des de diferents seus (fins que cap a 1910 acaba compartint la mateixa que l’ICAL), el Centre du a terme activitats i iniciatives lligades als seus principis estatutaris. Així, publica un Manual de la propiedad, vetlla pels convenis de drets d’autor subscrits per Espanya amb els països d’Amèrica, pren posició contra un projecte de llei governamental sobre subministrament de material a les escoles (1904), sol·licita reiteradament rebaixes dels aranzels de

El segle XX (fins a 1939)

duana o fa gestions, el 1913, de bracet amb l’ICAL, perquè Espanya participi a la fira del llibre de Leipzig de 1914 (episodi que explico en un altre capítol). Enmig de tot plegat, i subjacent com una deu subterrània, als llibres d’actes hi sovintegen notícies reveladores de reiterades tibantors amb l’esmentada Asociación de la Librería, desencadenats en bona part per l’afany exclusivista de la corporació madrilenya. En fi: fa l’efecte que, amb el temps, els objectius del Centre devien anar resultant massa monogràfics i limitats per a un gremi, el dels editors, que cada cop adquiria més protagonisme i que, doncs, necessitava eixamplar l’àmbit d’actuació i obtenir més representació. Segurament per aquest motiu, el Centre organitza a Barcelona el 8 i el 9 de juny de 1917 una Conferencia de Editores y Amigos del Libro, que, amb el desig de tractar de les repercussions negatives de la guerra mundial en el comerç editorial, acaba obrint les portes a la creació d’un nou organisme gremial, la Cambra del Llibre. S’hi van debatre cinc ponències: 1) formes de compensar la pujada de preus de les matèries primeres, en especial del paper; 2) mitjans per facilitar la tramesa de llibres per correu; 3) obtenció de més garanties sobre els drets de propietat intel·lectual (en especial al continent americà, les edicions pirata del qual constitueixen un permanent maldecap); 4) ampliació dels estatuts de la corporació; i 5) foment d’activitats i iniciatives publicitàries encaminades a impulsar la difusió del llibre. Aquesta conferència marca, segons sembla, una fita decisiva en la història de la relació entre els

Història de l’edició a Catalunya

professionals vinculats al llibre i els poders públics, als quals se’ls reclama per primer cop unes mesures proteccionistes derivades de la convicció que una eficaç i coherent política del llibre genera incalculables progressos intel·lectuals i morals. Em fa l’efecte que el protagonista principal de les sessions va ser Gustau Gili i Roig, sens dubte l’editor més actiu i inquiet dels primers quaranta anys del segle pel que fa a qüestions relatives al col·lectiu professional. En aquella avinentesa, Gili, convençut de la necessitat imperiosa de fundar un organisme gremial supraestatal (amb ramificacions a Amèrica) després de dècades de desídia al voltant del llibre, va llegir una meditada memòria davant de la concurrència on va expressar les observacions i demandes següents: Años hace que los editores y libreros españoles nos lamentamos y preocupamos, con mejor voluntad que acierto, de las dificultades con que tropezamos para el ejercicio de nuestra industria, de los elevados precios de los papeles de edición, de la competencia extranjera, de la vida lánguida en que se desenvuelve el comercio de librería y de las escasa atención que los poderes públicos han dispensado a los problemas del libro. Años hace también que sentimos la necesidad de mancomunar nuestros esfuerzos para la defensa de nuestros intereses [...]. Persistir en el error de continuar laborando en la defensa de los intereses del libro con la mira puesta principal o exclusivamente en los beneficios de nuestros balances anuales, sería realmente suicida. Hemos de demostrar, por el contrario, que no somos pobres de espíritu ni egoístas, y que estamos plenamente capacitados para sentir y estimar la alteza de nuestra profesión, la dignidad del libro, la más noble de las mercancías que la inteligencia y el esfuerzo humanos pueden producir. [...]

El segle XX (fins a 1939)

Más utilitarios son los móviles que impulsan a los extranjeros a cultivarla: quieren poseer la lengua de Cervantes para tener con ella una herramienta más de trabajo, una llave que les abra las puertas de los veinte Estados americanos que hablan como nosotros [...]. ¿Comprendéis el valor inapreciable que representa nuestra lengua, la fuerza de que disponemos para vencer a nuestros adversarios? [...] Deber de todo español es defenderlo [el patrimoni lingüístic], y los editores debemos defenderlo más que nadie, porque la lengua y el libro son inseparables; cuestión es ésta de vida o muerte para nosotros; no lo olvidéis. [...] Todo ello demuestra que ha llegado la hora de que cuantos del libro viven, cuantos al libro dedican sus energías, emprendan una nueva política, tan grande y noble en su finalidad como fructífera en sus resultados: la política del libro. Para que esta política triunfe y se imponga a la conciencia nacional necesitamos elevar el tono de nuestras aspiraciones. Necesitamos abandonar –no me cansaré de repetirlo– nuestro viejo error de considerar los problemas del libro como problemas que sólo atañen a nuestro negocio actual y abordarlos franca y ardorosamente como lo que realmente son, como problemas vitales que afectan a lo más hondo de España, a su prosperidad en el interior, a su prestigio e influencia en todas las naciones de lengua española. Necesitamos formar una Cámara del Libro español, una Asociación de los Amigos del Libro en la que tengan cabida todos los elementos que hoy se preocupan por nuestras aspiraciones y cuantos sientan algún amor por la cultura, que son muchos.

La darrera acta del Centre de la Propietat Intel·lectual està datada el 17 de juny de 1918. La junta, presidida aleshores per Pau Salvat, va acordar diluir l’organisme dins la nova Cambra del Llibre, tot just creada.

Història de l’edició a Catalunya

La Cambra del Llibre Ben aviat es materialitzava la principal proposta de Gustau Gili amb la creació a Barcelona de la Cámara del Libro y de la Propiedad Intelectual. Les reunions constitutives tenien lloc a finals de maig i primers de juny de 1918 a la seu de l’Institut Català de les Arts del Llibre i les presidia una comissió executiva, integrada per Gili, Pau Salvat, Josep Paluzie i Enrique BaillyBaillière, el qual sens dubte representava el món del llibre madrileny, convidat a integrar-se en la iniciativa catalana. Els 65 assistents, essencialment llibreters i editors, van debatre i aprovar la fusió amb el Centre de la Propietat Intel·lectual i van determinar fixar el domicili del nou organisme a Barcelona. En suport d’aquesta darrera decisió, un dels reunits, el dibuixant i editor Antoni Muntañola, amb una audàcia tan candorosa com encomanadissa va afirmar que es un deber de patriotismo en estos momentos crear corporaciones de carácter general-nacional fuera de Madrid, robusteciendo cada día más el concepto de Estado español y aboliendo para siempre el nefasto principio de la capitalidad y el provincialismo.

El 25 de juny s’elegien els càrrecs de gestió. Si la presidència requeia en Antoni Maura (aleshores director de la Real Academia Española de la Lengua), en el catedràtic Agustín Murúa i en Gili mateix, el consell l’integraven Pau Salvat, Josep Paluzie, Alexandre Galí, Ramon de S. N. Araluce, Santiago Subirana, Victorià Seix, Josep Thomas, Antoni Muntañola i Marià Viada (aquest darrer en tant que president de l’Associació de Periodistes); hi havia també una secretaria general, que comença a exercir

El segle XX (fins a 1939)

Agustí Calvet (que ja firmava Gaziel i que compagina aquesta responsabilitat amb la de redactor en cap de La Vanguardia). Alhora, l’organisme s’estructura en tres comissions: Hisenda; Biblioteca, publicacions i estadística; i Oficines i govern interior, que incloïa un servei per al Registre de la Propietat Intel·lectual. L’11 de novembre d’aquell 1918, la Cambra pren un acord transcendent: constituir un fons de llibres que esdevindrà “el tesoro total bibliográfico de la Cámara del Libro”. Ens trobem, doncs, en l’origen mateix de l’actual fons Bergnes de las Casas, que en aquella data es pretenia que el constituïssin dues seccions temàtiques: la de tècnica editorial i llibreria i la d’arxiu de llibres i publicacions en idiomes hispànics, “con la exigencia de hacer llegar o adquirir todos los que aparezcan a partir de la fecha de la fundación de la Cámara [...]”. Nou dies després, el 20 de novembre, una reial ordre reconeix oficialment la Cambra (que, altrament, aviat domicilia la seu al número 454 de l’avinguda Diagonal). En virtut de tal reconeixement, esdevé la primera corporació de dret públic de l’era

Història de l’edició a Catalunya

contemporània directament relacionada amb la producció i el comerç del llibre. De fet, però, la Cambra se situa a mig camí entre la iniciativa oficial i privada, perquè, d’una banda, es converteix en un cos consultiu de l’administració, depenent del ministeri de Foment, i, de l’altra, es tracta d’una associació d’empresaris que, erigit en un grup de pressió, defensa interessos propis. Cal afegir que a desgrat de l’existència, en la fase inicial de creació de la Cambra catalana, d’una delegació a Madrid (de la qual formaven part, entre altres, l’inevitable Enrique Bailly-Baillière, Saturnino Calleja i Julián Martínez Reus), els representants de la capital d’Espanya de seguida renuncien a la condició de delegats i, així que poden, en constitueixen una altra, de Cambra, sancionada oficialment el 1922. Serà la segona i la darrera. Aquell any es destriaran els àmbits d’actuació territorial de cadascuna. Mentre la barcelonina tindrà jurisdicció a Catalunya, les illes Balears i les províncies de Castelló i València, la resta de l’Estat és adscrita a la madrilenya. Tot i això, totes dues cambres compten amb una revista única que els fa de portaveu, la Bibliografía general española e hispanoamericana, que des de 1923 fins a la guerra civil dóna continuïtat a la Bibliografía española publicada per l’Asociación de la Librería madrilenya. Simultàniament, el 1931 inicien la publicació del Catálogo de la librería española e hispanoamericana, vasta recopilació del patrimoni bibliogràfic aparegut entre 1900 i 1930 que no va acabar de completar-se fins a 1952. Uns anys abans, exactament el 9 de novembre de 1920, s’havia fundat a Madrid el primer organisme de l’administració pública amb competències sobre el

El segle XX (fins a 1939)

llibre, el Comité Oficial del Libro, la primera funció del qual consistia a seleccionar els tipus de paper editorial i a fixar-ne el preu. Amb el Comité i les dues cambres en funcionament, el 23 de juliol de 1925 el Directori de Primo de Rivera reorganitzava les competències i les funcions de cada entitat. Així, el Comité passava a integrar-se al Ministeri d’Economia i, enmig d’un bosc de càrrecs oficials i paraoficials, l’integraven cinc

Història de l’edició a Catalunya

representants de cadascuna de les cambres i un de l’Institut Català de les Arts del Llibre. Pel que fa a les cambres, les feia dependre (orgànicament i econòmicament) del Comité, en confirmava la naturalesa de cossos consultius de l’Administració, decretava l’obligació de col·legiar-s’hi per part de tots els comerciants i industrials del llibre (gravadors, enquadernadors i fabricants de paper inclosos), permetia l’afiliació de periodistes i en detallava les fonts de finançament: les quotes dels associats, un recàrrec del 100% sobre els llibres exportats i dos arbitris, l’un sobre la fabricació del paper a Espanya i l’altre sobre el paper importat. Les queixes d’un editor, Bartomeu Bauzà, sobre el cost d’afiliació a la Cambra (m’hi tornaré a referir en l’apartat que li dedico) em permeten afinar una mica més: el 1928, les editorials pagaven una quota anual que oscil·lava entre 125 i 500 pessetes, a la qual s’hi sumava un cèntim i mig per cada quilo de paper consumit. Convé afegir que la representació en la Cambra dels professionals vinculats al llibre era desigual, ja que en les reunions plenàries els editors hi tenien nou vocals, quatre els llibreters, tres el grup d’arts gràfiques, gravadors i enquadernadors i dos els fabricants de paper. Com a colofó, encara, la disposició governativa consignava minuciosament la colla de funcions que s’assignaven a les cambres del llibre: Son funciones o fines de las Cámaras: proponer al Gobierno reformas para el fomento de la industria y comercio del libro y el perfeccionamiento del régimen de propiedad intelectual, asesorando en los Tratados referentes a ella, y realizando las obras y servicios necesarios o útiles al interés general de dicha industria y

El segle XX (fins a 1939)

de las similares y conexas; formar estadísticas y catálogos de producción y exportación e importación, con el concurso de Aduanas y Correos; colaborar con el Comité para fijar el precio del papel; crear Bolsas del Trabajo intelectual; publicar y difundir bibliografías españolas e hispanoamericanas y monografías y estudios técnicos sobre las industrias editorial y librera [...]; realizar los trabajos para la intensificación de la producción, venta, exportación y mejoramiento del libro y de las industrias y artes conexas; evitar y perseguir la competencia ilícita y desleal; actuar de árbitros entre los asociados; establecer servicios cooperativos y corporativos, como, por ejemplo, laboratorios de análisis del papel; crear Sindicatos u organizaciones para la exportación del libro; colaborar en la organización y concurrencia de exposiciones y en las obras de cultura complementarias y fomentar el aprendizaje.

La celebració a Madrid d’una Conferencia Nacional del Libro, que va tenir lloc del 21 al 26 de març de 1927, representa l’actuació pública més destacada del tot just esmentat Comité Oficial del Libro. Al marge dels acords presos, no gaire substanciosos, allò que resulta més rellevant de la conferència és el fet que per primer cop editors i llibreters es reunien conjuntament amb institucions oficials per debatre actuacions polítiques sobre el llibre. Les matèries tractades van anar de la defensa de la propietat intel·lectual a l’abaratiment de les tarifes postals per a les trameses de llibres, passant per la creació d’organismes sindicats per fomentar l’exportació als mercats americans, la preservació dels drets d’autor en aquells mateixos mercats, l’aplicació d’aranzels o les subvencions i adquisicions de llibres per part de l’Estat.

Història de l’edició a Catalunya

Iniciatives com un cicle de conferències sobre el llibre espanyol de 1922, la instauració del dia del llibre, de la qual m’ocupo en un altre apartat, o la contribució decisiva a l’exposició del llibre català a Madrid de 1927, que tracto també més endavant, anaven enriquint la trajectòria de la cambra barcelonina, que periòdicament renovava els càrrecs de gestió per mitjà de processos electorals. Un cop d’ull a una qualsevol de les memòries anuals, la de 1934, dóna idea de les activitats habituals de l’organisme. La presidència requeia en aquella data en Joaquim Sopena, mentre que Antoni LópezLlausàs n’exercia una vicepresidència, Josep Zendrera n’era el tresorer i el llibreter Francesc Puig i Alfonso hi feia de comptador. Entre els vocals, la presència més significativa correspon també als editors (Gustau Gili, Santiago Salvat, Josep Montesó, Wilhelm Pfleger, Miquel Casals o Lluís Miracle), acompanyats d’algun llibreter (com Josep Porter), d’un industrial del paper (Salvador Torras Domènech) i d’escriptors i periodistes (Pere Corominas, Joan Estelrich, Ramon Miquel i Planas i Carles Soldevila). La relació d’associats pujava a 800 i, en relació al pressupost, els ingressos i les despeses s’havien quadrat a 78.000 pessetes. Rafael Vehils rebia la distinció de soci de mèrit “por su inteligente y eficaz labor en favor del libro español en América”. Contribucions i tarifes postals, circumstàncies relatives a l’exportació i a la importació de llibres, una nova llei de propietat intel·lectual o la celebració del dia del llibre havien ocupat l’atenció del consell directiu. Finalment, el capítol de publicacions posava de relleu l’aparició del volum segon del Catálogo general de la librería española i la publicació de la

El segle XX (fins a 1939)

revista Bibliografía general i de l’opuscle commemoratiu de la diada del llibre, anunciava la sortida al carrer d’un Anuario del libro y de las artes gráficas i, en tercer i darrer lloc, donava compte de l’edició d’un Catálogo de libros para niños y adolescentes que, d’acord amb una proposta de Josep Zendrera i “como en años anteriores”, s’havia distribuït als llibreters el mes de desembre pensant en les festes de Nadal i Reis; se n’havien tirat 34.000 exemplars, enviats gratuïtament a establiments de llibreria d’Espanya, de Portugal i d’Amèrica.

Gustau Gili i Roig, un dels puntals de la Cambra del Llibre, tal com apareix en una orla que aplega els presidents de l’Institut Català de les Arts del Llibre

Història de l’edició a Catalunya

Sembla que l’adaptació de la Cambra a la Segona República va ser automàtica, perquè en la reunió del 20 d’abril de 1931 s’acordava, per un costat, sol·licitar una entrevista al president Macià i, per l’altre, comprar dues banderes, una de republicana i una altra de catalana. I arran de l’entrada en vigor de l’Estatut, la Cambra madrilenya va pretendre absorbir les províncies no catalanes que depenien de Barcelona; per fer front a la maniobra, la Cambra catalana refermava la seva dependència orgànica del govern central, que al seu torn la confirmava. Un dels conflictes més sostinguts que se susciten durant el període republicà fa referència al preu únic dels llibres (anomenat preu fort), atesa l’existència, pel que sembla, d’una arbitrària pràctica comercial de descomptes. A fi de regular el panorama i de corregir abusos, la Cambra dóna a conèixer el juliol de 1935 una reglamentació per a la venda del llibre nou. Una reglamentació a la qual queden subjectes “autores, editores, libreros de nuevo, viajantes, comisionistas y representantes editoriales”. En síntesi i entres altres aspectes, s’establia que el descompte màxim aplicable, el 10%, havia de beneficiar només un seguit d’institucions i professionals, que l’article tercer enumerava així: Se podrá conceder un descuento de diez por ciento a las Bibliotecas de los Círculos, Casinos, Sociedades obreras, estudiantiles o de recreo y a las que tengan un carácter público, siempre que los pedidos que hagan sean de 500 pesetas anuales como mínimo. También podrá concederse el mismo descuento a los compradores cuya compra de surtido efectuada de una sola vez exceda de 1000 pesetas.

El segle XX (fins a 1939)

Tendrán también derecho al descuento del 10% los Catedráticos, profesores y maestros cuando compren libros escolares para sus propios establecimientos de enseñanza. Igualmente se otorgará el descuento a las Cooperativas legalmente constituidas.

Es tractava, però, segons sembla, d’una reglamentació sense sancions; potser per això, editorials com Labor i Salvat decideixen el 1936 no subministrar llibres a aquells llibreters que la vulneressin. Afegiré encara que a la primeria d’aquell 1935 Gustau Gili i Roig esdevé president honorari de la Cambra del Llibre; es tractava d’un reconeixement pels esforços i la dedicació al servei del gremi editor, que amb aquest motiu li ofereix un banquet. Arran de la guerra civil, l’estatge de la Cambra, confiscat per un comitè obrer, es trasllada a la seu de l’editorial Sopena, aviat col·lectivitzada. Això no obstant, ni el president de la Cambra el juliol de 1936, Joaquim Sopena, ni l’accidental posterior, Antoni López-Llausàs, ni cap altre editor tornen a fer-se’n càrrec; els substitueixen empleats de les empreses editores tal com estaven representades al consell de govern de l’organisme a l’inici de la contesa bèl·lica. A partir dels fets de maig, i amb el consegüent eclipsi dels anarquistes, l’administració catalana irromp en la Cambra. Aleshores hi entra, per exemple, un representant de la Institució de les Lletres Catalanes (Francesc Trabal) i hi actua un delegat directe del govern de la Generalitat (el futur editor Joan Grijalbo, que d’aquesta manera prenia contacte per primer cop amb el món del llibre). El gener de 1938, el consell directiu de la Cambra

Història de l’edició a Catalunya

l’integraven representants de les editorials següents: Labor, Sopena, Salvat, Gustau Gili, Montaner y Simón, Molino, Juventud, Hymsa (El Hogar y la Moda) i Seix Barral. Estaven acompanyats per representants de llibreries (com la Catalònia), del sector d’arts gràfiques (com Emili Brugalla), dels escriptors (com Alfons Maseras) i del servei de biblioteques (el doctor Jordi Rubió). Ara bé: desproveïda de les funcions principals que li donaven sentit, en el període bèl·lic la Cambra es decandeix visiblement i du a terme una activitat somorta i testimonial. Afegiré igualment que un decret de 27 d’abril de 1935 donava carta de naturalesa a un Instituto del Libro Español, que, sota la tutela del ministeri d’Instrucció Pública, havia de vetllar pels aspectes culturals i econòmics del llibre i, sobretot, per la projecció exterior, singularment a Amèrica. Amb graus variables d’intervencionisme (segons el ministre de torn), l’Instituto neix amb el propòsit d’esdevenir un organisme auxiliar i cooperant de la iniciativa privada, que hi tenia representació. Per bé que de vida efímera a causa de les circumstàncies, és probable finalment que aquest Instituto inspirés la creació de l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE) tot just acabada la guerra.

Una associació patronal Segons Barjau i Oliva, el 1912 es funda la Unió Patronal de les Arts del Llibre, que el 1923 esdevé Unió Sindical de les Indústries del Llibre i, a partir de 1934, Unió Patronal de les Indústries del Llibre. Es tracta d’una “associació professional d’amos i gerents” fruit del Primer Congrés de les Arts del Llibre,

El segle XX (fins a 1939)

celebrat, com ja he indicat, l’any anterior. L’entitat la comença presidint Manuel Henrich i, segons els estatuts, tiene por objeto mantener la unión entre todos los industriales de las artes gráficas, del libro e industrias afines, así como proteger y coordinar todas sus actividades para el fomento de las mismas y el de los intereses morales y materiales de cada uno de ellos.

Si al llarg dels anys 20 manté lligams amb l’Institut Català de les Arts del Llibre (del qual subvenciona, per exemple, l’escola professional), durant la Segona República publica una revista, Las Artes del Libro (1932-1936), que dirigeix Just Cabot.

Història de l’edició a Catalunya

Leipzig, maig de 1914 El context L’Exposició Internacional de les Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre (Internationale Ausstellung für Buchgewerbe und Graphik), inaugurada a Leipzig el 6 de maig de 1914 i tancada abans d’hora per culpa de l’esclat de la Guerra Gran, constitueix un dels episodis de difusió internacional més instructius de la història del nostre llibre. Un episodi que descric seguint les informacions d’una guia-catàleg de l’anomenada secció espanyola en la susdita exposició i les d’un article de Philippe Castellano. De bon començament convé dir que la ciutat germànica, de llarga, sòlida i acreditada tradició en el ram tipogràfic i bibliogràfic, era la seu de la Unió Alemanya de la Indústria del Llibre i celebrava, des de feia segles, dues fires comercials anuals en què les arts gràfiques i el llibre hi tenien una presència permanent. A finals del segle XIX, comença a madurar la idea d’albergar una exposició que, monogràficament dedicada al llibre, congriés una àmplia i representativa participació internacional. Ja el 1910 es concreta que l’esdeveniment tindrà lloc quatre anys després a fi de commemorar el 150è aniversari de la fundació, a Leipzig mateix, de la Reial Acadèmia d’Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre. Val a afegir que el municipi i el govern imperial no escatimen esforços ni inversions econòmiques perquè l’esdeveniment reïxi. Així, i a tall d’exemple, l’exposició, classificada en setze seccions o àrees temàtiques, s’emplaça en una

El segle XX (fins a 1939)

superfície de 400.000 m², dels quals 20.000 ja els ocupa la delegació alemanya; i l’emperador en persona ofereix la seva biblioteca particular perquè pugui exhibir-se al certamen.

L’actitud espanyola Mancats els gremis d’editors i d’arts gràfiques d’Espanya de projecció internacional, la presència espanyola a l’exposició de Leipzig es programa dins la improvisació més absoluta. Sense cap interlocutor designat oficialment pel govern espanyol, el 1912 el president de la junta directiva de l’Exposició, Ludwig Volkmann, anomena pel seu compte l’editor madrileny Enrique Bailly-Baillière –a qui coneixia personalment– president de la junta organitzadora espanyola.

Pavelló de l’exposició de Leipzig que alberga la representació espanyola

Història de l’edició a Catalunya

Aquesta decisió unilateral desencadena les protestes de Manuel Henrich (president aleshores de la Federació de les Arts del Llibre), que declara incomprensible que per a la presidència del cas no s’hagi triat un editor català. Mentrestant, el govern de Madrid, amb una indiferència granítica, desatenia olímpicament totes les peticions d’ajut econòmic per contribuir a la participació espanyola a Leipzig. Bailly-Baillière, superat per tants entrebancs, dimiteix, per bé que l’any següent, 1913, se’l continua considerant, de Leipzig estant, representant de la delegació espanyola, ara, però, oficiós.

L’actitud catalana Amb tot això, i com sol passar, a la primeria de 1913 el més calent era a l’aigüera. Per aquesta raó, l’Institut Català de les Arts del Llibre decideix agafar el bou per les banyes i organitzar per compte propi la representació espanyola a Leipzig, toda vez que habiéndose inhibido de concurrir a ella las entidades oficiales, resultaría nuestra patria huérfana de representación, sin tener en cuenta que han ofrecido su concurso todas las naciones de Europa, de América y aun de Asia.

Amb aquest propòsit, el setembre d’aquell 1913 l’Institut sol·licita la participació d’expositors i nomena un comitè organitzador que presideix Manuel Henrich, amb August Heinrich Höfer de vicepresident, Ramon Miquel i Planas de secretari i A. Cardunets, P. Cruells, J. Fabré, J. Furnells, F. Mestres i J. Rusell de vocals. El desig que anima la corporació és, encara, el de salvar la inhibició de l’Estat bo i assumint-ne extraoficialment la representació i

El segle XX (fins a 1939)

evitando el triste espectáculo de aparecer divorciados del colosal certamen que se avecina, siendo así que España posee elementos bastantes para cooperar a tan grandiosa obra, ocupando el lugar que el mundo le reconoce en el universal concierto de las Artes del Libro.

A finals d’any, i enmig del desconcert de l’organització de l’exposició de Leipzig, aquest comitè de l’Institut Català es dissol quan s’adona de la subsistència de la candidatura oficiosa de Bailly-Baillière, que al seu torn també plega quan no rep cap suport econòmic del govern. Arribada la situació a aquest punt, l’Institut acorda assistir a l’exposició alemanya en representació exclusiva de Catalunya i dels seus socis –als quals fa arribar els impresos d’inscripció el gener de 1914–, amb la qual cosa renunciava, doncs, a la voluntat inicial de camuflar la inhibició de les esferes oficials madrilenyes. A El Poble Català del 28 de març de 1914, Eudald Canibell donava sortida a la irritació de l’Institut Català de les Arts del Llibre per aquest cúmul de jocs dels disbarats mostrant una confiança plena en la qualitat professional dels representants catalans a Leipzig: A Leipzig, la ciutat dels editors, dels caixistes i dels remendistes, va a celebrar-se una gran exposició de les Arts del Llibre. [...]. L’Estat no hi vol ésser? Nosaltres sí, Catalunya sí. I en un espai gran, tan gran com el de les demés nacions, el benemèrit Institut muntarà la seva parada. Allí, davant de les gents germàniques, es veuran les meravelles sortides dels tallers d’En Thomas i de l’Horta, de l’Acadèmica, de la Neotipia i de l’Elzeviriana; els monumentals diccionaris de les cases Espasa i Salvat; les edicions populars d’En Sopena; les útils d’En Gili; les luxoses d’En Montaner. Es veuran, així mateix, aquells papers verjurats d’En Guarro i En Torres. I fent

Història de l’edició a Catalunya

companyia a aquests, els treballs dels Miralles, dels Madriguera, dels Tobella, dels Fornells, i tants i tants fins a seixanta.

Com a corol·lari, el final de l’article de Canibell no podia ser més contundent: Gràcies a la instal·lació de l’Institut Català de les Arts del Llibre, els alemanys no diran que l’Àfrica comença als Pirineus, exceptuant un tros de terra hispana. Catalunya fa de barrera, com sempre. I Barcelona serà el Leipzig català.

L’exposició El pas endavant de l’Institut actua de revulsiu, i al cap de poc la seva participació en solitari s’afegeix a la representació espanyola, que a Leipzig acaba ocupant un espai subaltern. Si França, posem per cas, disposava de pavelló propi (de 2.400 m²), Espanya estava integrada dins un pavelló internacional, de les mateixes dimensions que el francès, que compartia amb Holanda, Suïssa, Dinamarca, Suècia i Bèlgica. Per arribar a aquesta solució va caldre remoure Enrique Bailly-Baillière i Manuel Henrich de la cúpula del comitè organitzador i constituir-ne un altre, que, presidit per August H. Höfer (que, a Barcelona, dirigia la foneria tipogràfica Neufville) i amb Ramon Miquel i Planas i Joan Baptista Batlle de vocals, rep la designació inequívoca de Comisión Organizadora de la Sección Española. El protagonisme de la corporació catalana el reflectia també sense ombra de dubte el nom oficial de la delegació espanyola a Leipzig: Exposición Colectiva

El segle XX (fins a 1939)

de las Artes Gráficas de España, patrocinada por el “Instituto Catalán de las Artes del Libro” de Barcelona; i el reconeixia el setmanari madrileny La esfera, que el 25 de juliol d’aquell 1914 admetia que Espanya acudia a Leipzig “secundando la iniciativa del Instituto Catalán de las Artes del Libro”. Complementàriament, els representants d’Espanya en la composició del jurat internacional que havia d’atorgar els premis del certamen eren August H. Höfer (per al jurat anomenat superior), Pau Salvat i Espasa (per a la secció editorial) i Joan Russell i Anglarill (per a la secció tipogràfica). Al capdavall, dels 69 expositors del

Espai propi de l’Institut Català de les Arts del Llibre a Leipzig

Història de l’edició a Catalunya

pavelló espanyol, 54 eren de Catalunya (52 de Barcelona, 1 de Sabadell i 1 de Sant Feliu de Guíxols), 14 de Madrid i 1 de València. Ara: si hem de donar crèdit al testimoniatge del gran impressor Víctor Oliva, que no pren part a la fira però la visita de Berlín estant, la participació dels tipògrafs catalans no va ser gens lluïda; de fet, en un article d’una revista parla sense embuts “del mezquino papel que hacen nuestros compatriotas que se dedican a las artes gráficas por haber querido improvisar en dos semanas las instalaciones que requieren meses de estudio y de preparación”. En qualsevol cas, i segons la Revista Gráfica del segon trimestre de 1914, les dependències del pavelló estaven acaparades per la simbologia espanyola: Sobre la puerta de entrada aparece el escudo de España, de 1,30 metros de altura, rodeado de seis banderas nacionales; debajo de éste, en letras de oro y sobre fondo blanco se lee el glorioso nombre de España colocado en una extensión de cinco metros de largo y uno de alto. En el interior de la sala y sobre la puerta de entrada campea el escudo del Instituto Catalán de las Artes del Libro, como patrocinador de la Sección, y en el centro del local [...] brilla la sección histórica que ha presentado nuestra corporación, y en su interior se han colocado los trabajos de los alumnos de la Escuela Práctica Profesional, presididos por las figuras de Gutenberg y Senefelder. [...]. Sobre la puerta de salida, en el centro de una ornamentación de palmeras, figura el busto de S.M. Alfonso XIII, cerrando la sala otro escudo y nombre de España, al que dan fuerza y calor las banderas que lo circundan.

Aquesta escenografia devia ser tan aclaparadora (i tan minsa la presència simbòlica catalana) que en la guia-catàleg de la secció espanyola es deia de

El segle XX (fins a 1939)

l’Institut que “ha levantado el pabellón nacional en honra de la patria, afrontando sacrificios de todo género en holocausto de la nacionalidad que representa”. Programada per estar oberta fins a finals d’octubre, a les darreries de juliol l’inici de les hostilitats bèl·liques provoca que els països aliats pleguin veles de seguida i abandonin l’exposició. Per aquest motiu, i a desgrat de ser conscient que en aquestes circumstàncies els guardons concedits tenien un valor escàs, el jurat del certamen premia tots els expositors espanyols. I si la

Una mostra de diferents expositors al certamen de Leipzig

Història de l’edició a Catalunya

distinció més prestigiosa, el Gran premi de l’Estat amb Medalla Reial del Govern de Saxònia, recau en l’Institut Català de les Arts del Llibre, se’n reparteixen a tipògrafs, litògrafs, cromolitògrafs, enquadernadors, fotogravadors, fabricants de paper i fins a llibreters antiquaris, mentre que les destinades als editors es distribueixen en tres grups: editors amb tallers de tipografia, litografia, enquadernació i fotogravat (Henrich, Maucci, J. Thomas), editors només amb taller de tipografia (Espasa, Montaner y Simón, Hereus de la Viuda Pla, Octavi Viader, Salvat, Sopena, Subirana) i, en fi, editors tout court (Araluce, Gustavo Gili i Paluzie entre els més notoris).

El segle XX (fins a 1939)

Apunts sobre la comercialització del llibre Editorials que exporten Segons un informe que, publicat el 1921 per una revista de la banca Marsans, exhumen Santi Barjau i Víctor Oliva, quatre anys abans, el 1917, una gran majoria del paper imprès exportat per Espanya es produïa a Catalunya: Una de las derivaciones de la industria papelera e la de edición de libros, habiendo exportado Cataluña en 1917, 1.361.524 Kg. de libros y papeles impresos que valían 4.084.512 ptas. La exportación total de este artículo de España aquel año no pasó de 1.650.162 Kg., equivalentes a un valor de 4.950.486 pesetas. Alcanzó a ser, por lo dicho, la exportación librera catalana el 82% de la española.

De tota manera, i pel que sé, és molt probable que l’impuls a l’exportació de llibres –sobretot a Amèrica– arrenqui de la Primera Guerra Mundial –aprofitant el tràngol pel qual passaven Alemanya i en especial França– i es confirmi a la primeria dels anys 20. En una necrologia de Joaquim Sopena Domper, Santiago Olives Canals qualificava emfàticament aquell fet –la desaparició al mercat americà a partir de 1914 de les edicions castellanes produïdes per editors francesos i alemanys– d’autèntica fita en la història de la indústria editorial hispana. De 1921, si més no, data un escrit que la Cambra Oficial del Llibre adreça al ministre de Foment de torn demanant una compensació econòmica que permetés als editors espanyols “reconquistar el mercado de libros de nuestras

Història de l’edició a Catalunya

repúblicas hermanas, que los editores extranjeros han tenido que abandonar a consecuencia de la guerra europea”. De fet, l’únic argument esgrimit girava al voltant de l’aranzel que gravava el preu del paper: La diferencia del precio del papel entre España y los países europeos que imprimen grandes ediciones de libros en idioma español y que venden en competencia con los nuestros en todos los países de habla española, está precisamente en el arancel. Los fabricantes españoles de papel, una vez normalizada la situación, venderán éste al precio que resulte el papel en el extranjero con el aumento consiguiente del arancel; y si el Estado no acude en nuestro auxilio, los editores españoles estaremos en condiciones de inferioridad sobre nuestros colegas del extranjero, y no podremos enviar nuestros libros a las Repúblicas hispanoamericanas ni se imprimirán en España una multitud de novelas y otros libros, entre ellos los libros escolares, que en número de 100.000 y 200.000 ejemplares de cada título imprimen en Europa los editores americanos [...].

Per salvar tal situació, els editors feien una única demanda:

A la pàgina següent, coberta d’una publicació gremial dels professionals d’arts gràfiques i dels industrials paperers. L’aranzel que gravava el paper era un dels cavalls de batalla entre els editors i els poders públics

[...] pedimos a V.E. que el estado nos conceda primas de exportación, abonándonos 25 pesetas por cada 100 Kg de libros que se envíen al extranjero [...].

Desconec quan i en quin grau, però la sol·licitud va ser efectivament atesa pel govern espanyol. En aquest context, i amb el propòsit de fomentar la venda a l’estranger i, doncs, aprofitar els beneficis de la reglamentació oficial sobre les primes a l’exportació, el 30 d’octubre de 1929 es constitueix a Barcelona el Consorcio Nacional de Editores Exportadores. L’impulsen Montaner y Simón, Salvat, Labor, Gustavo Gili i Sopena, i de seguida s’hi sumen Juventud, Maucci,

El segle XX (fins a 1939)

Història de l’edició a Catalunya

Seguí, Cervantes i Vecchi. També hi era una editorial madrilenya, la CIAP, que ben aviat se’n separa perquè, no caldria ni dir-ho, sis mesos després, el març de 1930, a Madrid se’n crea un altre, d’organisme idèntic: el Sindicato Exportador del Libro Español. Pel que es desprèn de la informació del paràgraf següent, la pertinença a qualsevol de les dues entitats no excloïa l’activitat exportadora particular i pròpia de cada editorial. En qualsevol cas, en un moment determinat la Cambra del Llibre barcelonina comença a sol·licitar als editors relacions jurades de les exportacions anuals perquè puguin cobrar les corresponents i susdites primes. Per desgràcia, la documentació d’on trec aquestes informacions (procedent del fons de la Cambra del Llibre catalana) només relaciona de forma completa les xifres de 1931, que són, doncs, les que reprodueixo tot seguit. Per començar, aquell any es distribuïa a tot l’Estat un tant alçat de 150.000 pessetes en concepte de primes, repartides entre les dues cambres i els dos organismes sindicats que, a Barcelona i a Madrid, com acabo d’explicar, s’havien constituït amb aquella mateixa finalitat: Pessetes Al Consorcio Nacional de Editores Exportadores y Cámara del Libro, de Barcelona

104.761

A la Cámara Oficial del Libro, de Madrid

32.780

Al Sindicato Exportador del Libro Español

12.459

Pel que fa a les empreses editores afiliades a la cambra barcelonina i amb activitat exportadora el 1931, se’n relaciona un total de 31, que jo aquí ordeno de major a menor quantitat de quilos declarats, que alhora arrodoneixo per suprimir els decimals:

El segle XX (fins a 1939)

Kg. de llibres Ramón Sopena

239.200

Casa Editorial Vecchi

157.279

Casa Editorial Maucci

82.030

Editorial Juventud S.A.

72.205

Editorial Labor S.A.

64.685

Salvat Editores S.A.

45.880

Casa Editorial Araluce

33.483

Editorial F.T.D.

30.009

Gustavo Gili

29.593

Tipografía Católica Casals

26.096

Montaner y Simón S. A.

19.376

B. Bauzá

15.830

Editorial Prometeo [de València]

13.614

Editorial Cervantes

13.403

Instituto Gallach

11.797

Santiago Costa

10.175

Casa Editorial Seguí

9.964

Editorial Litúrgica Española

6.609

M. Marín

6.046

F. Seix

5.581

J. Montesó

4.981

F. Susanna

4.844

Seix y Barral Hnos.

4.835

E. Subirana

4.707

Sociedad General de Publicaciones

4.632

Oliva de Vilanova

4.390

Imprenta Elzeviriana

2.643

Editorial Ibérica

2.353

L. Gili

1.891

Editorial Apolo

1.228

Dalmau Carles, Pla S.A.

870

Història de l’edició a Catalunya

El mercat americà En relació al mercat de l’Amèrica hispanòfona i a les mancances de l’edició hispànica per proveir-lo de llibres, el setmanari madrileny La esfera afirmava el 25 de juliol de 1914, arran de l’exposició internacional de Leipzig (a la qual he dedicat ja un capítol), el següent: No se tenía idea en Europa de nuestro progreso en las industrias gráficas. Los editores que en París, en Heidelberg, en Londres, en Nueva York, en Lieja, en Berna imprimiendo libros en español, explotan los mercados crecientes de la América latina, no se han dado cuenta hasta ahora, de que la supremacía de sus negocios sobre el de los editores españoles, proviene de causas ajenas a la máquina de imprimir; tienen en sus países facilidades de transporte y organizaciones bancarias de que España carece.

Un escriptor i editor sud-americà, Rufino BlancoFombona, dissertava el 1922 sobre aquest mercat en el marc d’un cicle de conferències organitzat per la nostra Cambra del Llibre. I, entre altres aspectes menys rellevants, constatava la competència que, per al llibre en espanyol, representaven dos factors: les editorials nord-americanes i franceses (i citava Garnier, Bouret i Ollendorff) i les editorials americanes mateixes, que començaven a adquirir una certa presència. A aquest entrebanc s’hi afegia el de les edicions fraudulentes o pirata, facilitades per la distància entre els dos continents i que no veia com neutralitzar: El editor de Madrid o de Barcelona envía a un librero, digamos de Santiago de Chile, cinco, o diez o veinte o cien ejemplares de los títulos que publica. Por cualquier circunstancia, alguno de aquellos libros corre con fortuna.

El segle XX (fins a 1939)

El librero vende sus cinco, o diez, o veinte, o cien ejemplares. El público continúa solicitando el libro. El librero no pide a España nueva remesa de aquella obra. Sabe que pasarán uno, quizá dos meses, antes de que llegue, y ya el entusiasmo del público puede haberse localizado en otro objeto. Entonces aparece el defraudador, saca a luz una edición y realiza [un] negocito bastante innoble pero bastante productivo.

A partir de 1926, la projecció dels editors catalans a Amèrica sembla girar sobretot al voltant de la figura de Joaquín de Oteyza, un madrileny que havia començat per representar la Sopena a la capital d’Espanya i que, per encàrrec de la mateixa editorial, aquell any emprèn un llarg i reeixit viatge comercial per terres americanes que sintetitzo en l’apartat corresponent. És justament l’èxit obtingut en aquell viatge el factor que explica que dos anys després, el 1928, Oteyza hi torni, ara representant, a més de la Sopena, quinze editorials més: deu de madrilenyes, una de parisenca i quatre de catalanes (Salvat, Gustavo Gili, Juventud i Seguí). Oteyza, molt més que un simple viatjant, anotava minuciosament les impressions personals i les informacions rebudes dels diferents llibreters visitats. Ja aleshores, per exemple, davant les dificultats perquè li abonessin les factures, el nostre home sostenia que, en aquell continent, calia “un año para vender y otro para cobrar”. I en declaracions no gaire diplomàtiques a un rotatiu mexicà, indicava quin era el pedido que solemos recibir con más frecuencia: “Mándenos usted quince mil pesetas de novelas”. Y allá van quince mil pesetas de novelas. Otras veces nos hacen el pedido por kilos: “Apunte tantos kilos de obras entretenidas”.

Història de l’edició a Catalunya

La xarxa de contactes americans teixida per Oteyza al llarg de continus viatges es troba en els orígens d’una exposició del llibre espanyol que se celebra a Buenos Aires el juliol de 1933. Una exposició que, pel que en sé, no va gaire més enllà del reguitzell de banquets amb què s’obsequien les dotzenes de càrrecs culturals i polítics que integren el comitè d’honor i el comitè organitzador, però que palesa el crèdit de què gaudia el seu impulsor. El 1935, Oteyza representava de Madrid estant, a banda de la Sopena, tres editorials catalanes més: Montaner y Simón, Seguí y Gustavo Gili. I el mes de març d’aquell mateix any firma a Barcelona un contracte amb Joaquim Sopena, Gustau Gili i els germans Ferran i Santiago Salvat per establir a Buenos Aires un dipòsit general dels fons de les editorials respectives, responsabilitat que l’obliga a residir-hi a partir d’aleshores. Tot just arribat, un diari de la capital argentina entrevistava Oteyza, que tot descrivint les característiques del negoci no s’estava de ponderar superlativament la importància de les cases editores els interessos de les quals administrava: Lo que vengo yo a hacer en esta oportunidad a Buenos Aires, y en general a Sudamérica, es un negocio como otro cualquiera. Yo traigo la representación de las principales editoras españolas como son Sopena, Gili y Salvat. Yo me he comprometido a colocar los libros de estas editoras al por mayor, con el máximo de facilidades que se pueden proporcionar a los libreros, sin que las firmas respectivas se molesten, en lo más mínimo, con los diferentes trámites de traslado y al mismo precio que las remesas puedan salirles aquí, y quizá algo más barato. Para ello, de esas editora tendré en esta capital un depósito, con la cantidad de cada edición calculada, según el consumo, de manera que se pueda proporcionar

El segle XX (fins a 1939)

el libro en el momento en que sea solicitado y sin que para ello actúen intermediarios, se tengan que hacer giros, haya que esperar un plazo determinado, etc., etc. –¿Solamente representará a esas tres editoras? –En el mercado del libro español son las principales, y en caso de que algún otro fondo editorial sea interesante para Sudamérica, ya se tratará de que la venta se realice por nuestro intermedio.

Quatre mesos i mig abans d’esclatar la guerra civil, i en una conferència a la seu de l’Institut Català de les Arts del Llibre que comento amb detall en un capítol posterior, un editor amb dilatada experiència en el

Descàrrega de llibres destinats al dipòsit que Joaquín de Oteyza tenia obert a Buenos Aires

Història de l’edició a Catalunya

mercat americà, Santiago Salvat, s’hi referia afirmant rotundament que “Amèrica consum el 50%, aproximadament, de la producció espanyola. O sia que té tanta potencialitat de consum Espanya com tota l’Amèrica conjunta”. La dada sembla del tot verídica i corrobora el percentatge que tretze anys abans, el 1923, havia fet públic la Cambra del Llibre barcelonina. Aquest fet obligava els editors espanyols, deia més endavant, a prendre-hi posicions, atès que “Amèrica és un mercat que, com més creixi, més perill tenim de perdre’l”. Un perill que aleshores l’incrementava circumstancialment el preu del paper, a Espanya tan car que, “situa l’editor espanyol en un pla de desequilibri al costat dels mateixos editors americans”. Tot seguit Salvat advertia que les relacions comercials ultramarines presentaven unes peculiaritats pròpies: El tracte amb els clients d’Amèrica és més complex i més delicat que no amb els corresponsals d’Espanya. Si bé la majoria dels llibreters d’allí són espanyols i molt entusiastes de les coses espanyoles, viuen en un país diferent del nostre; i, per molt que ens uneixin llaços d’espiritualitat afins, cadascun sent el seu nacionalisme propi i topem sovint amb problemes d’ordre internacional com els problemes de propietat intel·lectual i la intervenció de la moneda.

A aquestes precaucions, el conferenciant hi afegia, com Blanco-Fombona el 1922, un fenomen endèmic americà, les edicions pirata, que responien a una realitat econòmica i legislativa i a les quals només alguns editors havien reeixit a plantar cara. Igual també que Blanco-Fombona, Salvat les situava sobretot a Xile:

El segle XX (fins a 1939)

Aquesta pirateria, per part dels editors americans, existia ja des de bastants d’anys, amb menor intensitat però que s’és agreujada aquests últims temps, degut a les crisis americanes i a les dificultats d’intercanvi monetari. L’Argentina havia estat un focus força temible que ha pogut reduir-se [...]. Les edicions pirates s’han concentrat, ara, particularment a Xile. El no haver de pagar drets de cap classe, el terme mitjà de vida baratíssim en aquella nació [...] que repercuteix en la barator de la mà d’obra, el preu baratíssim del paper que els arriba del Japó, la presentació poc escrupolosa del llibre i sobretot l’actuar sobre segur, car no editen sinó aquells llibres que han estat un èxit, tot plegat fa que puguin vendre’ls a un preu absolutament incompatible per part de l’editor espanyol. [...] Hi ha editor partidari de l’acció directa, que ha llançat al mercat americà edicions a preus inferiors al de cost per tal de competir amb l’editor pirata i aconseguir d’anul·lar-lo. El sistema, una mica costós, li ha donat, però, excel·lents resultats.

Dit això, Salvat desplega una sèrie de recomanacions personals relatives a estratègies comercials. Per començar, descarta la conveniència d’establir una sucursal o una delegació a alguna ciutat del nou món: On establirem un centre comercial? A Buenos Aires? A l’Havana? A Panamà? A Pernambuco? Des de cap d’aquests punts estratègics no podríem atènyer comercialment tota l’Amèrica hispana, com els anglesos dominen la saxona des de Nova York.

A continuació, desestima igualment una proposta recent de l’oficial Instituto del Libro Español, partidari d’establir dipòsits de llibres de diferents editors a cada república, uns dipòsits que gestionaria i administraria un representant de tots ells:

Història de l’edició a Catalunya

A Amèrica hi ha vint repúbliques. Això voldria dir vint dipòsits de prop de 20.000 títols cadascun. Contenint, només, deu exemplars de cada títol, que és molt poc en la majoria dels casos, se’n va a un total de 200.000 llibres per cada dipòsit. I, encara, el personal corresponent a cadascun, lloguer i entreteniment signifiquen en conjunt una despesa que de cap manera els editors no podrien sostenir.

En conclusió, i contradient de forma flagrant la pròpia actuació comercial (el dipòsit de llibres a Buenos Aires mencionat més amunt), Salvat aconsella enviar les comandes americanes de llibres d’Europa estant: No hi ha dubte que, ara per ara, el centre de comunicació comercial, el llaç d’unió amb Amèrica, encara és Europa. Des del nostre continent surten diàriament, i amb tota rapidesa, vaixells i aeroplans en totes direccions.

Sobre tiratges i costos. Dos escandalls de mostra Pel que fa als tiratges de les edicions en castellà, no s’allunyaven gaire –o no gens– dels habituals en català, detallats en el capítol següent. Això si més no es desprèn de les següents afirmacions de Gustau Gili i Roig: No parece aventurado cifrar en 3.000 la tirada media de un libro corriente de literatura, historia o sociología; las ediciones científicas alcanzan tiradas muy variables, según el grado de especialización de la obra; los libros de gran éxito alcanzan tiradas de varios millares, pero estamos seguros que son raras las ediciones literarias que hayan alcanzado en España los veinticinco millares.

El segle XX (fins a 1939)

D’altra banda, els dos escandalls que dono a conèixer tot seguit (procedents de l’excepcional documentació exhumada per Mònica Baró en el seu estudi sobre l’editorial Juventud/Joventut) faciliten dades precises i eloqüents sobre tiratges i costos de producció per partides (compra de drets inclosa) i, el segon, sobre el marge de benefici per a l’editor. El valor de tot plegat el determina el fet que aquesta mena d’informació editorial no abunda gens ni mica. Heus aquí allò que Baró extracta i comenta del primer escandall:

Façana de la Llibreria Catalònia, a la barcelonina ronda de Sant Pere. L’increment de tiratges és indestriable de noves estratègies publicitàries

Història de l’edició a Catalunya

El cost de La Ventafocs de Folch i Torres, apareguda el 1926 i del qual se’n van tirar finalment 4.709 exemplars, estava calculat a partir de 7.020 volums. Imprimir el text i la il·lustració (recordem que és una obra impresa a dos colors –blau i negre– i que conté nombrosos gravats) es calculava sobre unes 3.784 pta. (0,53 pta. per volum). L’enquadernació es calculava sobre la base de 3.834 volums a 20 cèntims per volum, la resta dels volums quedava en rama i s’anava enquadernant en funció de les vendes per tal d’evitar immobilitzar el capital. El llibre es vengué al llibreter a 2,10 pta. (amb un descompte del 30% sobre el preu de venda al públic, que fou de 3 pta.). Malauradament, l’escandall no inclou el pagament dels autors intel·lectuals de l’obra, però a partir de les dades obtingudes del fitxer de contractes es pot calcular, aproximadament, el cost de drets de Folch i Torres i Junceda. En aquest cas concret, hem trobat el rebut d’adquisició dels drets de publicació de l’obra que Mentora satisféu a Editorial Catalana. Pel que fa a les il·lustracions, el juliol de 1926 Mentora paga 800 pessetes a Junceda per les de La Ventafocs i El Príncep Blanc. El mateix mes, Folch i Torres signa un rebut de 1.000 pessetes pel permís de publicació d’ambdues obres. No sabem fins a quin punt podem repercutir aquest pagament a mitges, entre les dues edicions, però en aquest cas el cost de la il·lustració fóra de 400 pta. i el del text de 500.

En relació al segon escandall, les xifres (en algun cas, deduïdes per Baró) no són tan generalitzables com les del primer perquè pertanyen a una col·lecció peculiar: Es tracta d’un pressupost de l’edició dels volums de la Col·lecció “Libros animados”, il·lustrats en tricomia amb tres escenes mòbils en 12 pàgines. Aquest pressupost està signat el 19 d’octubre de l’any 1935. [...]. El cost total del producte es calcula en 1,52 pessetes, sobre una base de 5.000 exemplars tirats. A aquestes hem de sumar-hi el 15% que l’editorial acostumava a destinar

El segle XX (fins a 1939)

a despeses de promoció i un 15% per a les despeses generals i arribem a les 2 pessetes. Caldrà preveure també el cost repercutit dels drets d’autor (50 cèntims si els comptem al 10%, aproximadament). El seu preu de venda era de 5 pta. tal com consta en el fitxer d’edició i en els diversos catàlegs de l’època. Si a les 5 pta. descomptem el percentatge del llibreter (que hem vist establert en un 30%, és a dir, 1,5 pessetes), el guany per a l’editor s’estableix entorn 1 pesseta, és a dir, significa el 20% del preu final.

Història de l’edició a Catalunya

Situació del llibre en català. Una exposició a Madrid Les dues primeres dècades El procés d’eixamplament i consolidació d’un mercat del llibre en català, iniciat amb certa empenta a finals del segle anterior, no comença a donar resultats passablement satisfactoris fins a la dècada dels 20. Fins aleshores, els èxits de públic més vistosos pertanyen a les col·leccions de novel·la curta, que, a partir de 1917 i prenent per model col·leccions homòlogues madrilenyes, es troben a mig camí de l’objectiu comercial i de la finalitat patriòtica. Parlo, posem per cas, de La Novel·la Nova, fundada el 1917 per Rossend Ràfols, o de La Novel·la d’Ara, de 1923. De tota manera, la falta de dades estadístiques sobre el nombre i la matèria dels títols publicats fa que tota generalització sobre aquest particular s’hagi d’agafar amb pinces. De fet, dins aquesta etapa només comptem amb els inventaris bibliogràfics de la Revista de Bibliografia Catalana, publicada per L’Avenç entre 1901 i 1907. A grans trets, no sembla pas que el panorama difereixi gaire de la darrera dècada del segle XIX, quan es consolida “la tràgica escissió entre cultura pròpia i mercat literari”. El diagnòstic el formula Jordi Castellanos, que tot seguit afegeix: La burgesia catalana va guanyar la carrera comercial: va conquerir el mercat castellà, però ho va fer renunciant a la pròpia cultura i jugant amb les armes de la competència. I com que tot mercat tendeix a

El segle XX (fins a 1939)

l’homogeneïtzació per tal d’estalviar costos, va convertirse (i les petites concessions que feia no fan més que reblar el clau) en l’enemic de la pròpia cultura. No oblidem, a més, que tota indústria editorial arrossega tècnics i professionals del món de l’art i de la literatura, que els compromet amb uns projectes comercials. A Catalunya, doncs, el mateix nucli editorial, com el de la premsa, en generar aquest entorn d’interessos professionals, propiciava actituds anticatalanes o, si més no, culturalment i lingüísticament diglòssiques que poc podien afavorir la normalitat cultural pretesa.

En qualsevol cas, constatat el divorci entre la indústria editorial i el llibre en la nostra llengua, no es fa estrany que a primers de segle XX l’escriptor Josep Pin i Soler descrigui d’aquesta manera els editors en català (manllevo aquest testimoniatge a Jordi Castellanos): [...] un senyor molt amable qual missió es redueix a donar lo seu nom per a ser posat a les cobertes del llibre, tenir-lo ben guardat quan ja està llest, i anar-lo traient de dintre un armari de sa botiga venent-ne un, dos, tres exemplars, vint o cent a un, dos, tres, vint o cent aimadors que tinguin la humorada de voler-lo comprar; guardant-ne el producte fins al dia de la liquidació que s’efectua entregant a l’autor tot lo encaixat menos una comissió que sempre resulta excessiva [...].

Coherentment amb aquest panorama, un altre escriptor, Josep Pous i Pagès, denuncia el 1905 els irrisoris tiratges de les novetats literàries en la llengua del país (la citació la torno a deure a Jordi Castellanos): Quin és el nombre d’exemplars venuts que assenyala l’èxit d’un llibre català? Tres-cents: o sia, amb prou feina el cost de l’edició quan aquesta no és luxosa.

Història de l’edició a Catalunya

S’ha citat, com a cosa extraordinària, que dels Drames rurals se n’esgotés una tirada de cinc-cents exemplars en set o vuit mesos. I, no és dolorós que s’hagi cregut deure tocar les campanes, quan se n’havien d’haver venut quatre vegades més donada la força de l’estil i la novetat dels temes i el misteri amb què venia embolcallada la personalitat del seu autor? És vergonyós, però cal confessar-ho.

L’expansió durant la Dictadura de Primo de Rivera Com ja he tingut ocasió d’indicar, les diferents iniciatives editores en català al llarg dels anys 20, que al principi potser havien començat per damunt de tot com una acció resistent, acaben desencadenant un notori increment del públic lector en la llengua pròpia. Així ho palesen dues estadístiques sobre el moviment editorial en català: les que, entre maig de 1925 i octubre de 1926, Josep M. de Casacuberta dóna a conèixer a través dels divuit números de La Revista dels Llibres, de l’editorial Barcino, i les que, de 1927 a 1934 (segurament amb el desig de continuar les de Casacuberta), Lluís Bertran i Pijoan difon a través de la revista La Paraula Cristiana. Com a guiatge significatiu, transcric tot seguit l’inventari de títols apareguts el 1925 segons la recopilació de Casacuberta: Filosofia

Religió

Dret

Política

Sociologia

El segle XX (fins a 1939)

Pedagogia

Folklore

Medicina

Agricultura

Belles Arts

Música

Literatura

158

Història

4 226 [en realitat, 224]

A partir d’aquell any, Francesc Vallverdú, que ha afinat el repertori bibliogràfic, no gaire fiable, de Bertran i Pijoan, facilita les següents xifres: 229 títols el 1926, 261 el 1927, 234 el 1928, 288 el 1929 i 308 el 1930. Proporcionalment, i en relació al total de títols publicats a Espanya entre aquells mateixos anys, l’edició en català passa de representar el 7,8% el 1926 (percentatge mai no assolit modernament fins aleshores) al 10,3% el 1930, magnituds la importància de les quals surt reforçada pel fet que la població catalana d’aleshores tot just arribava a l’11,8% de la del conjunt de l’Estat. En visible contrast, si els percentatges de traduccions al castellà dels anys 1928, 1929 i 1930 són respectivament el 24%, el 28,5% i el 36,3% de la producció global, els de les traduccions al català en els mateixos anys resulten sensiblement menors: 14,1%, 23,9% i 24,3%. L’explicació es troba en el fet que el lector en català acudia, com avui mateix, a traduccions castellanes per cobrir part de les seves necessitats de lectura.

Història de l’edició a Catalunya

Pel que fa als tiratges, i amb exclusió del fenomen sociològic de Josep M. Folch i Torres, Vallverdú mateix aventura que oscil·laven entre 2.000 i 3.000 exemplars “per a novel·les i llibres d’interès general”. Confirmant aquesta apreciació, un testimoni coetani d’aquesta expansió, i per torna protagonista, Antoni LópezLlausàs, declarava el gener de 1927 a Domènec Guansé des de la tribuna de La Publicitat que les vendes d’un llibre en català “que tingui una mica d’èxit” se situaven a l’entorn dels 2.500 exemplars; i, en relació a l’increment detectat, el llibreter-editor afegia que havia estat “Molt gros. És difícil de calcular-ho a ull. Potser un dos-cents per cent”. És justament en els primers mesos de 1927 que té lloc a les pàgines de La Publicitat i de La Veu de Catalunya un ampli debat sobre l’anomenada «batalla del llibre», que, en paraules de Roig Rosich (de qui prenc diferents aportacions aquí extractades), “tothom estava d’acord que calia guanyar difonent i millorant el llibre català amb uns criteris més moderns”. Amb el to provocatiu que li era propi en aquella època, Josep Pla participa en el debat des del primer dels rotatius mencionats el 9 de gener denunciant greus problemes de distribució, dels quals acusa sense embuts ni pèls a la llengua els editors, segons ell anacrònics, candorosos i impreparats (i en la diatriba contra l’edició patriòtica la referència a l’editorial Catalana sembla més que transparent): El llibre català no té al darrera res que l’ajudi a arribar a les mans de les persones que llegeixen. A fora, sobretot; no hi ha a Catalunya cap població que tingui una llibreria com cal. [...]. Els editors catalans són uns simples aficionats i no tenen cap condició per al negoci editorial.

El segle XX (fins a 1939)

Els millors toquen mil tecles i tot va de qualsevol manera. No saben crear cases importants i concentrar el negoci en poques mans, única manera humana de no morir-se tots de misèria. Tenen sobre el negoci les mateixes idees matusalèmiques de certs fabricants de Sabadell, de Terrassa i de la Conca del Ter. No saben fer propaganda ni bluf, i a penes saben dir una mentida. Es donen vergonya de fer el que fa el comerç de tot el món. Presenten, a més, les coses de la manera més indigesta que saben i la seva falta d’esperit és aclaparadora. A més, no saben què és un llibre i positivament tenen una veritable aversió a fer-se rics i de vegades confonen el llibre amb les idees de la seva senyora o amb les de les amistats. No saben exactament el que vol el públic, perquè no el coneixen, ni saben, per tant, dirigir-lo; per això donen la mateixa importància a tots els llibres i a tots els autors, i l’única cosa que no tenen és l’instint comercial. I finalment s’estranyen que els negocis no els marxin. [...]. La característica d’aquest editor somniat serà aquesta: la seva preocupació essencial serà no fer ni obligar els altres que facin les coses per patriotisme. [...]. La gent ha de llegir –i només sobre aquesta base el progrés serà sòlid– perquè simplement hi trobi un plaer. Ens hauríem de donar vergonya de fer les coses per patriotisme. La gent vindrà el dia que les coses nostres siguin millors, i només quan les nostres coses siguin millors. És absurd pensar d’una altra manera. [...]. L’editor somniat que parlàvem només editaria els autors que no necessiten el patriotisme dels altres per tirar endavant.

Tot subratllant també la manca d’una vasta xarxa de llibreria “forta, coratjosa i entusiasta”, la intervenció de Joan Estelrich, més ponderada que la de Pla, insisteix això no obstant a reclamar igualment una edició en català més professional. Més professional i alhora especialitzada:

Història de l’edició a Catalunya

Avui l’editor en català –a part les tres o quatre cases normalment constituïdes– o bé és un entusiasta temerari, o bé un diletant vanitós [...]. Ens cal un règim de constància industrial. Cada editor s’hauria de fixar un programa i una llei. Fundar una marca distintiva, peculiar i consagrar-s’hi amb fidelitat. Delimitar la pròpia zona d’activitat i el cercle de públic que vol atènyer. Massa iniciatives en un mateix temps i de cara al mateix nucli de lectors s’eliminen mútuament.

Estelrich, que entre el març i l’abril d’aquell 1927 publica una sèrie de sucosos articles a La Veu de Catalunya sota el títol d’«Els problemes del llibre», incidia també en l’aspecte clau de l’existència d’un públic lector i en la necessitat de guanyar-ne: El nucli substanciós de lectors, àvids de tota mena de publicacions, és d’uns mil cinc-cents, entre els quals es troben els subscriptors a tota mena de revistes i col·leccions. Això és poc; aquests mil cinc-cents haurien d’ésser cinc-mil, xifra obtinguda per l’Editorial Catalana en els seus començos [...].

En tercer lloc, encara, Estelrich reclamava dels editors catalans en castellà que dediquessin una part de les seves energies al llibre en català. I, en aquesta direcció, traçava un paral·lelisme que Vallverdú descriu d’aquesta manera: D’acord amb el plantejament realista d’Estelrich, Catalunya podria arribar a imitar l’exemple dels Països Baixos, nació amb una important indústria editorial que, a causa de les dimensions relativament reduïdes del seu mercat, publica actualment un terç de la seva producció en anglès, el qual és destinat sobretot a l’exportació.

El segle XX (fins a 1939)

I si altres veus, com la d’Alexandre Galí, Carles Rahola o Carles Soldevila, compartien amb Estelrich la preocupació per l’ampliació del mercat consumidor, Josep Pla reblava encara el perfil dels editors a La Publicitat del 27 de febrer amb aquesta càustica descripció, marca de la casa: Tenen el defecte de ser pobres i els fa l’efecte que els pobres només poden ésser honrats, resignant-se eternament a la pobresa més absoluta. Són individualistes i estan disposats, per donar el batxillerat als fills, a fer la cosa més absurda que pot fer un home, que és enviar una comissió a Madrid, abans que parlar amb els companys i associar-se i fer una empresa important.

Les circumstàncies del llibre en català a les acaballes de la dictadura primoriverista, en fi, Roig Rosich les ha sintetitzades amb aquestes paraules: a)hi ha un increment d’editorials en català força notable, b) conseqüentment un augment també de títols editats a l’any, c) una major diversificació dels gèneres literaris, gràcies al recolzament a la novel·la, d) hi ha uns tiratges dignes, fins i tot, comparativament elevats, e) per tant, es compta amb una adhesió del públic que compra més llibres, bé sigui com acte públic resistencialista o per la varietat i qualitat de l’oferta, f) els diaris es fan ressò d’aquesta nova realitat que envolta el llibre i ajuden a la difusió i consum, g) i, finalment, aquesta expansió, feta amb deficiències i fluctuacions, constata una certa fragilitat o falta de consolidació de la indústria del llibre en català, cosa de la qual es tenia consciència i es maldava per superar-la.

Per part seva, Vallverdú conclou que al llarg dels anys de dictadura

Història de l’edició a Catalunya

En el pròleg a aquesta edició, de 1929, l’editor constata un sensible augment de públic lector en els anys anteriors

l’edició catalana iniciava una etapa de consolidació, caracteritzada per: a) un increment de la diversificació editorial (des de la literatura clàssica i moderna fins a la literatura de circuit popular, passant per les obres científiques, les publicacions religioses i els breus manuals informatius); b) una estabilitat més accentuada en un nombre important d’empreses editorials; i c) una continuïtat en les publicacions que tenien èxit, fins i tot en el cas que l’empresa editora desaparegués, car la iniciativa era prosseguida per altres editors.

El segle XX (fins a 1939)

El testimoni coetani d’Antoni López-Llausàs corrobora aquestes falagueres apreciacions. El factòtum de la Catalònia, en efecte, prologa el 1929 una edició pròpia d’El món dels llibres, de Bernard Grasset, i, entre altres coses, parla de perseverar en la tasca dura, llarga, però positiva i eficient, d’augmentar la xifra de lectors catalans que hem decuplicat en els deu darrers anys i que sols desitgem veure triplicada altra volta en els deu que vindran.

En qualsevol cas, dins el gènere més venut, el literari, hi ha dos temes que acaparen l’interès del lector: la novel·la rosa, que alterna títols originals amb traduccions, i la narrativa infantil i juvenil, la gran projecció de la qual es vincula en especial a la figura de Josep M. Folch i Torres.

Madrid, desembre de 1927 L’exposició del llibre en català a Madrid de 1927, que se celebra en unes sales de la Biblioteca Nacional del 5 al 21 de desembre, testimonia d’una banda una producció esponerosa i de l’altra dóna fe del desig de resistir amb llibres davant les envestides de la dictadura. L’operació, emmarcada per una ambiciosa (i al capdavall fracassada) maniobra política, promoguda pels cercles cambonians i, com a tal, gestionada per Joan Estelrich, compta a Madrid amb el suport incondicional de La Gaceta Literaria (revista d’un Ernesto Giménez Caballero que, finançat per Cambó, feia aleshores la gara-gara a Catalunya), però alhora rep de bon començament l’hostilitat oberta de la caverna mediàtica de torn, com ho prova

Història de l’edició a Catalunya

un exabrupte vomitiu en forma d’editorial que l’ABC li consagra el 9 de desembre. I que, per higiene mental, m’estalvio de transcriure ni tan sols de forma fragmentària. La Cambra del Llibre barcelonina, que secunda de seguida la iniciativa, cataloga i envia a Madrid els sis mil títols exhibits, tots diferents i publicats des de l’any 1900 (segons els organitzadors, el 80% de la producció del període). El comitè català organitzador de l’esdeveniment el componien Rafael Vehils (en representació de la Cambra), el periodista Lluís Bertran i Pijoan, Jordi Rubió i Balaguer (en tant que director de la Biblioteca de Catalunya), el crític i escriptor Tomàs Garcés, l’erudit i bibliotecari Joan Givanel, l’editor Antoni López-Llausàs i Joan Estelrich (que hi figura com a director de la Fundació Bernat Metge). L’escenari de l’exposició, unes sales nobles de la Biblioteca Nacional, va acollir també un cicle de vuit conferències: Los estudios históricos y arqueológicos, a càrrec de Ferran Valls i Taberner; La lírica, de Tomàs Garcés; La aportación mallorquina y valenciana, de Miquel Ferrà; Evolución de la lengua literaria, de Carles Riba; La prosa y el teatro, de Carles Soldevila; El movimiento artístico, de Feliu Elias; El movimiento científico, de Jesús M. Bellido; i, a tall de cloenda, La edición catalana y las directivas del movimiento cultural, de Joan Estelrich. Per part castellana, i amb Giménez Caballero de secretari general, s’havia format un “patronato intelectual” que reunia una quarantena de destacades personalitats, entre les quals sobresurten els noms de Ramón Menéndez Pidal, Ortega y Gasset, Azorín, Gregorio Marañón, Agustín Millares Carlo, Nicolás

El segle XX (fins a 1939)

María de Urgoiti, Ramón Gómez de la Serna, Ángel Ossorio y Gallardo o Eduardo Gómez de Baquero. Entre catalans i castellans van abundar gentileses mútues i gestos versallescos. Així, mentre la Biblioteca Nacional “ha tenido la delicadeza y acierto de ofrecer el fondo antiguo catalán en ella existente en una vitrina”, una colla d’editors, “en grata correspondencia”, hi regalaven llibres exposats. Al capdavall, la presència de la intel·lectualitat castellana no obeïa sinó al desig d’expressar activament la solidaritat amb una llengua i una cultura perseguides.

Opuscle publicat amb motiu de l’exposició madrilenya

Història de l’edició a Catalunya

L’edició institucional En aquest període, les edicions promogudes per institucions públiques i oficials, de tradició tan llarga com la de la impremta mateixa, es concentren molt majoritàriament a Barcelona i prenen embranzida al compàs de la creació i recuperació d’organismes culturals i polítics propis, amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Generalitat al capdavant. Unes altres corporacions despleguen també, en paral·lel, un programa de publicacions. És el cas de l’Ajuntament de la ciutat, que, per exemple, entre 1920 i 1936 difon (segons Palau i Dulcet) una trentena llarga de volums de la Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros, una sèrie de monografies sobre indrets barcelonins i sobre poblacions catalanes; o de la Universitat, que, de forma irregular, emprèn col·leccions de caire acadèmic i erudit, com ara els quatre volums de la Biblioteca Hebraica Catalana que, també segons Palau i Dulcet, apareixen pels volts de 1930.

La Diputació de Barcelona i la Mancomunitat Sens dubte, la Diputació de Barcelona, presidida d’ençà de 1907 per Enric Prat de la Riba, protagonitza en les dues primeres dècades l’edició institucional, reforçada per la constitució, el 1914, de la Mancomunitat de Catalunya, vigent fins a 1925. No caldria ni dir potser que bona part de les seves publicacions respon al perfil tècnic, protocol·lari, legal o jurídic exigit per la tasca de les diferents seccions

El segle XX (fins a 1939)

i departaments: butlletins, discursos, memòries, decrets, projectes, ponències, homenatges, reglaments, acords, dictàmens, pressupostos o informes. Havent exclòs aquesta mena de publicacions, generades pel funcionament habitual de les corporacions públiques, en aquesta síntesi consignaré només aquelles que, amb voluntat de suplir o no l’edició comercial, responen a un marcat interès cultural, per l’estil de les edicions dels Usatges de Barcelona (1913), dels Privilegis i Ordinacions de les valls pirinenques (1915 i 1917), del Nomenclàtor de les ciutats, viles i pobles de Catalunya (1918) i dels cinc volums del Dret civil vigent a Catalunya (1923). En aquest sentit, el gruix de producció bibliogràfica més frondós i intel·lectualment més rellevant correspon, sense ombra de dubte, a l’Institut d’Estudis Catalans, tant pel que fa a les publicacions generals com a les de les diferents seccions. Pel que fa a les primeres, i prescindint d’opuscles i fullets, sobresurt una Miscel·lània Prat de la Riba, alguna monografia de Manuel de Montoliu i, sobretot, una revista erudita, Estudis Universitaris Catalans (1907-1936). En relació a les seccions, la primera, la de Ciències, ofereix un panorama riquíssim, encapçalat per títols de caràcter general (Arxius de l’Institut de Ciències i monografies sobre entomologia, fauna i flora de Catalunya) i seguit pels de les branques que la integren: Institució Catalana d’Història Natural (on destaca una Sismologia catalana); Servei Aerològic de Catalunya; Servei Meteorològic de Catalunya (que al costat de tractats com el clàssic sobre L’anomalia tèrmica de la Plana de Vic, d’Eduard Fontserè, difon, entre 1921 i 1937, seixanta-vuit notes d’estudi, d’extensió breu,

Història de l’edició a Catalunya

A la pàgina següent, una de les grans monografies publicades per la Secció HistòricoArqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans

sobre particularitats del clima al país); Servei Tècnic del Paludisme; Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (amb un conjunt de 10 fascicles i 6 manuals, deguts a personalitats de la talla de David García Bacca, Cèsar Pi-Sunyer, Esteve Terradas o Julio Rey Pastor); Societat Catalana de Filosofia (dins la qual incloc la Biblioteca Filosòfica, col·lecció amb títols de Foster Watson sobre Joan Lluís Vives o de David García Bacca sobre logística); Societat Catalana de Geografia; i, en darrer lloc, la Societat de Biologia (a la qual s’adscriuen els Treballs de la societat, publicats anualment entre 1913 i 1934). Dins la segona secció, la Filològica, una sèrie de publicacions de caràcter general (el Butlletí de Dialectologia Catalana, publicat entre 1914 i 1937, l’Atlas Lingüístic de Catalunya, d’Antoni Griera, la Llista dels noms dels municipis de Catalunya o les Normes ortogràfiques de 1913) donen pas igualment a les pertanyents al Laboratori de Fonètica Experimental, a les Oficines Lexicogràfiques, a les Memòries (publicades a despeses de la Institució Patxot) i, en especial, a l’Institut de la Llengua Catalana, amb una vintena llarga de títols, alguns tan memorables com les traduccions de llibres bíblics a càrrec de Frederic Clascar, els Himnes homèrics traduïts per Maragall, el Diccionari Aguiló, el Diccionari ortogràfic i la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra o l’edició de l’epistolari de Milà i Fontanals. Finalment, la secció HistòricoArqueològica difon un Anuari entre 1907 i 1936 i emprèn un enfilall de publicacions cabdals per a la nostra cultura contemporània: Les pintures murals catalanes, l’edició crítica (deguda a Amadeu Pagès)

El segle XX (fins a 1939)

Història de l’edició a Catalunya

de la poesia d’Ausiàs March, Les monedes catalanes (de Joaquim Botet i Sisó), els Documents per l’història de la cultura catalana migeval (d’Antoni Rubió i Lluch), el Repertori de l’antiga literatura catalana (de Jaume Massó i Torrents), l’inici de la Catalunya carolíngia (de Ramon d’Abadal i de Vinyals), una colla de monografies sobre història de l’arquitectura i de l’art de Josep Puig i Cadafalch, una Bibliografia de les impressions lul·lianes o l’edició de les Gesta Comitum Barcinonensium. Cal reservar probablement el segon lloc a les publicacions del Consell de Pedagogia (als inicis, de 1913 a 1916, anomenat Consell d’Investigació Pedagògica), que dóna a conèixer una revista de gran prestigi en el ram pedagògic, els Quaderns d’Estudi (1915-1924) i els 50 volumets (de 30 a 60 pàgines) de la col·lecció Minerva. Els 42 primers, batejats de “col·lecció popular de coneixements indispensables”, apleguen la plana major de la intel·lectualitat noucentista (Eduard Fontserè, Esteve Terradas, Joaquim Folch i Torres, Carles Riba, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau d’Olwer, Lluís Segalà, Jordi Rubió, Manuel Reventós, Josep M. López-Picó, August Pi i Sunyer, Josep Roig i Raventós, Josep Puig i Cadafalch, Ferran Soldevila) per abordar, amb propòsit divulgatiu, temes de les especialitats respectives (meteorologia, química, història de l’art, literatura llatina, prehistòria, biblioteconomia, política econòmica, fisiologia, puericultura, literatura estrangera, arquitectura romànica, història universal); els vuit volums restants, integrants d’una sèrie de literatures modernes, acullen, sovint de forma extractada, obres originals (Bernat Metge, Ausiàs

El segle XX (fins a 1939)

March, Crònica de Jaume I) i traduïdes (François Rabelais, William Morris, J. W. Goethe, Joseph Joubert i Benvenuto Cellini). Extingida el 1923, l’esperit i la lletra de la col·lecció Minerva el reprendrà dos anys després, com veurem, la Col·lecció Popular Barcino, de l’editorial homònima.

Publicació de la Mancomunitat dins l’àmbit educatiu

Història de l’edició a Catalunya

Amb el segell de l’Institut del Teatre, nascut el 1913 amb el nom d’Escola Catalana d’Art Dramàtic i aixoplugat més endavant per la Generalitat, apareixen, en tercer loc, memòries i anuaris a banda, una revista, Gaseta Catalana d’Art Dramàtic (1917), i dues col·leccions, actives entre 1920 i 1938. La primera, la Biblioteca Teatral, consta de deu títols, repartits entre autors autòctons (Ferran Soldevila, la Nausica de Maragall) i estrangers (Dostoievski, Tagore, Marivaux, Rimski-Korsakov, Goethe, Vildrac). Dins la segona, Estudis, s’hi distingeixen dues sèries amb un total de 24 títols, la gran majoria de crítics i estudiosos nostres del fenomen teatral, propi i forà: Adrià Gual, Magí Morera i Galícia, Pere Bosch i Gimpera, Josep Subirà, Alfons Par, Ramon Esquerra, Joaquim Pena o Francesc Curet. En quart lloc, la Biblioteca de Catalunya, en els orígens Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i oberta al públic el 1914, difon, des d’aquest darrer any i fins a 1934, un més que substanciós Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, d’aparició irregular. Li fan costat, de 1916 a 1938, alguns títols que divulguen fons remarcables de la institució, com ara l’edició facsímil de l’Oda a la Pàtria, d’Aribau, el Cançoner dels Masdovelles (editat per Ramon Aramon i Serra) i, en lloc molt destacat, els tres volums del Catàleg de la col·lecció cervàntica formada per D. Isidre Bonsoms i Sicart, obra de Joan Givanel i Mas. Cal afegir encara que, sota la responsabilitat de la secció de música de la biblioteca, es publiquen fins a 1936 un total de 13 volums, la majoria a cura d’Higini Anglès o deguts a ell (sobresurten les Opera omnia de Joan Cabanilles i de Joan Pujol, que s’estenen al llarg de cinc volums).

El segle XX (fins a 1939)

En cinquè lloc, una altra escola, la Superior d’Agricultura, activa amb aquest nom des de 1912, singularitza la tasca editora bàsicament amb quatre col·leccions: Textos d’Ensenyament Postal Agrícola (amb 12 manuals i tractats, alguns dels quals deguts a August Matons, Miquel Rossell i Vilà i Leandre Cervera), Biblioteca del Pagès (5 monografies agrícoles, aparegudes entre 1937 i 1938, quan ja feia temps que l’Escola depenia de la Generalitat), Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura (fascicles de tema agrícola i ramader) i Publicacions dels Exalumnes. Fora de col·lecció, encara, figuren cinc obres més, una de les quals, editada el 1937 o el 1938, tracta dels Problemes alimentaris que planteja la guerra. Creada el 1915, l’Escola de Bibliotecàries, en sisè lloc, alberga entre 1934 i 1938 (anys en què cau dins l’òrbita de la Generalitat) una col·lecció, els Quaderns de Treball, amb vuit títols de caire divers (guies de lectura, matèries més llegides, una història de les biblioteques populars o una bibliografia de Massó i Torrents). A desgrat que hi funciona un taller d’arts gràfiques, l’Escola del Treball, en setè lloc, no sobresurt pas pel nombre o rellevància de les publicacions, que es redueixen a textos organitzatius i a butlletins d’alumnes i exalumnes. Tampoc no protagonitzen cap activitat editora digna d’especial esment, en vuitè i darrer lloc, la resta d’organismes de la institució (Caixa d’Estalvis Provincial, Escola de la Dona, Institut de Psicologia Aplicada i Psicotècnia), Escola Montessori, Laboratori General d’Assaigs o Escola de Funcionaris d’Administració Local).

Història de l’edició a Catalunya

La Generalitat Dels dos centenars de títols publicats per la Generalitat republicana, bastant més de la meitat correspon al temps de guerra. Fins al juliol de 1936, la majoria pertanyen al Departament de Presidència (divisió terriorial de Catalunya, text de l’Estatut, diari oficial), al de Cultura (antologies de Goethe i de poesia patriòtica), al de Governació (textos constitucionals i continguts del debat sobre l’Estatut a les corts constituents de la República) i al de Justícia (legislació, jurisprudència, dret civil català i el primer volum del Corpus iuris civilis, en llatí i en català). A aquesta relació cal sumar-hi les publicacions d’altres organismes depenents del govern, com ara l’Institut-Escola i la Junta de Museus. A partir de juliol de 1936, les circumstàncies i les exigències bèl·liques determinen un acusadíssim creixement de l’edició oficial, creixement reflectit sobretot a Presidència i Cultura (me n’ocupo per separat tot seguit), però també a Economia i a Hisenda (decrets, informes, reglaments i butlletins) i a Sanitat (consells sobre higiene, normativa relativa a l’avortament o les publicacions de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, amb instruccions de primers auxilis en cas de guerra química i de bombardeigs).

A la pàgina següent, cartell promotor del llibre per als infants editat pel Comissariat de Propaganda durant la guerra civil

La producció bibliogràfica del Departament de Presidència es concentra en les edicions del Comissariat de Propaganda, que per un catàleg d’octubre de 1938 dedueixo que es comercialitzaven per mitjà de les Edicions Flama (establertes al número 314 del carrer de Còrsega) i que inclouen postals, auques, fotografies, fulls volants i cartells al costat

El segle XX (fins a 1939)

Història de l’edició a Catalunya

d’insígnies, figuretes, bustos i algun disc. A banda de dues publicacions periòdiques (Nova Ibèria i Visions), la producció bibliogràfica, que es presenta sovint en doble edició (català i espanyol), triple (afegint-hi el francès) o quàdruple (incorporant-hi l’anglès) i que gira al voltant de la setantena de títols, consta de cinc col·leccions: Antecedents i Documents (amb 11 opuscles sobre episodis esdevinguts des de 1931); Aspectes de l’Activitat Catalana (amb cinc assaigs, sobre literatura, pintura o vida universitària, deguts a Rafael Tasis, Sebastià Gasch o Josep Lleonart, una monografia sobre pintors de Joan Merli, una antologia de poetes russos de Josep Carner-Ribalta o unes normes d’actuació en els bombardeigs); Biblioteca Infantívola (cinc títols), Biblioteca Militar de Catalunya (quatre títols d’història i tàctica militar) i Biblioteca Política de Catalunya (dues biografies i dues glosses històriques). Una vintena d’altres volums apareixen fora de col·lecció; es tracta de cançoners bèl·lics i revolucionaris, d’instruccions per a la societat civil en guerra, d’escrits polítics i propagandístics o, en fi, de reportatges de guerra. Al Departament de Cultura estaven adscrits els Serveis de Cultura al Front, les publicacions dels quals, dirigides per Josep Janés i Olivé, inclouen una revista, Amic (subtitulada “Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l’Exèrcit de la República”) i mitja dotzena de volums (L’humor a la Barcelona del vuit-cents, Poesia de guerra, Presència de Catalunya) destinats també als combatents i, doncs, orientats a omplir ocis de trinxera o a enardir l’esperit bel·licós. Per part seva, la Direcció General

El segle XX (fins a 1939)

de Radiodifusió dóna a conèixer tres volums amb Audicions de lieder, traduïts i adaptats musicalment per Joaquim Pena). Finalment, la Institució de les Lletres Catalanes, creada, com els Serveis de Cultura al Front, l’octubre de 1937, traça un pla ambiciós de publicacions que, amb el segell d’Edicions Forja, les circumstàncies impedeixen portar a cap; així, i al marge de la represa de la Revista de Catalunya (núms. 82-93), només pot posar en circulació vuit títols literaris, repartits entre l’assaig i la ficció narrativa (dins la qual apareixen obres de Xavier Benguerel, Pere Calders o el best seller literari de 1938: Aloma, de Mercè Rodoreda, que exhaureix els 4.000 exemplars de la primera edició).

Història de l’edició a Catalunya

El dia del llibre Els orígens. Un decret del Directori Resident des de 1920 a Barcelona, on havia traslladat l’editorial Cervantes, el valencià Vicent Clavel, esdevingut vocal de la Cambra Oficial del Llibre de la ciutat, proposa a la corporació el 1923 la celebració d’un dia anual dedicat al llibre, iniciativa que per cert coincidia de ple, com hem vist, amb un dels propòsits del Centro de la Propiedad Intelectual. En qualsevol cas, la memòria de la Cambra d’aquell any recull així aquella proposta: Día del Libro Español. Otra iniciativa de nuestro celoso compañero don Vicente Clavel: dedicar un día de cada año a celebrar la Fiesta el libro Español. Este modélico proyecto pasó a estudio de la ponencia y está pendiente de decisión.

La decisió es va anar diferint, perquè dos anys després Clavel encara insistia en la idea. En la idea i en el dia, que l’editor valencià, fidel a les seves devocions literàries, suggereix que sigui el 7 d’octubre, data suposada del naixement de Cervantes. Finalment, la Cambra devia elevar la proposta a l’organisme públic del qual depenia, el ministeri de Treball, Comerç i Indústria, la titularitat del qual requeia aleshores en el lleidatà Eduard Aunós, l’únic personatge que, sigui dit tot passant, aconsegueix ser ministre en les dues dictadures del segle XX (en la de Franco va ser-ho de Justícia). Aunós acull favorablement la petició de la Cambra i fa aprovar un reial decret que, el 6 de febrer de 1926, instaura

El segle XX (fins a 1939)

oficialment el 7 d’octubre de cada any com la festa del llibre. L’exposició de motius del decret del cas exhibeix impúdicament el sectarisme de la dictadura de Primo, que exclou sense manies tota llengua i tota cultura que no sigui l’espanyola. Altrament, l’arnada retòrica d’un text que, farcit de tòpics tronats, transcric tot seguit de forma fragmentària, en complementa el sentit a la perfecció: Es el libro español sagrario imperecedero que difunde y expresa el pensamiento, la tradición y la vida de los gloriosos pueblos hispanoamericanos y plasma o perpetúa las concepciones del genio de la raza, vigorizando sus energías espirituales y abriendo cauces de expansión al vínculo más indestructible de muchas generaciones hermanas. [...]. Ninguna obra ha de ser más grata a este Gobierno que la de acoger tan hermosa iniciativa, que coincide con los anhelos de V.M. y con su propósito de propulsar la cultura, rendir pleitesía a los genios de la raza, divulgar las concepciones de los escritores españoles y facilitar la expansión de la lengua y del alma hispánicas, para enaltecer la Patria y agrandar y fortificar sus prestigios insuperados.

Els quinze articles del decret regulaven la implicació en la diada del llibre de diferents organismes oficials. Així, els centres d’ensenyament, des del primari a l’universitari passant pels militars, havien de dedicar, al llibre espanyol i al foment de la lectura, una sèrie de sessions més o menys acadèmiques; les biblioteques havien de fer adquisicions específiques en aquella avinentesa; corporacions com els Ajuntaments havien d’invertir un 0,3% del pressupost en la compra de llibres; les diputacions provincials havien de crear anualment una biblioteca popular dins l’àmbit territorial respectiu;

Història de l’edició a Catalunya

en darrer lloc, les cambres del llibre havien de tramitar un descompte en el preu de venda dels llibres i convocar cadascuna un premi de mil pessetes, destinat al artículo periodístico que se publique en idioma español antes de la fecha del concurso y reúna, a juicio de ellas, mayores méritos como estímulo de amor al libro, o como medio de difundir la cultura.

Afegiré encara que la primera edició barcelonina del tal premi (1926) el guanya l’escriptora i periodista María Luz Morales amb l’article Elogio del libro. La primera festa del llibre, el 7 d’octubre de 1926, va rebre (sobretot a Barcelona, però també a altres poblacions catalanes) un fort impuls d’institucions polítiques i culturals. Així, l’ajuntament barceloní oferia una recepció al Saló de Cent; la Universitat preparava una exposició bibliogràfica a partir dels propis fons; l’Institut Català de les Arts del Llibre hi dedicava una sessió; i la Cambra del Llibre, en fi, celebrava un banquet commemoratiu a la Maison Dorée, divulgava cartells i publicitat variada i, sobretot, començava a difondre, de franc, opuscles relacionats amb el tema del llibre, que, sempre en castellà, s’encarreguen a destacats impressors i escriptors. Ben aviat, la festivitat del llibre a la capital d’Espanya tendeix a convertir-se en una successió d’actes oficialistes i solemnement acadèmics; per contrast, a la de Catalunya pren un aire més popular i comercial, del qual donen fe les parades als carrers (que al principi, això no obstant, sembla que l’Ajuntament de Barcelona no autoritza) i el 10% de descompte que des de la primera convocatòria brinden les llibreries. En realitat, la iniciativa només prospera i es consolida a Catalunya.

El segle XX (fins a 1939)

El canvi de data. La guerra civil Amb l’experiència de quatre edicions, el 1930 els professionals que hi intervenien acorden replantejar-ne el dia. A l’octubre el temps no solia acompanyar –factor essencial en una celebració a l’aire lliure– i, a més, es produïa una coincidència amb l’inici del curs escolar i, doncs, amb la venda de llibres de text.

Sant Jordi de 1932. Una vedet, Laura Pinillos, compra llibres a la Rambla barcelonina

Història de l’edició a Catalunya

Per tot plegat, es proposa i s’aconsegueix que el dia del llibre s’escaigui, no pas en el dia incert del naixement de Cervantes, sinó en la data segura de la mort, el 23 d’abril. Aquesta decisió de resultats tan positius, la constatava poc temps després un periodista: “Ho hem encertat. La data del 23 d’abril, en què la mort de Cervantes coincideix amb la festa de Sant Jordi: roses, llibres i Sant”. El que ningú no podia preveure el 1930 és que la primera diada del llibre que se celebraria el 23 d’abril tindria lloc, l’any següent, enmig de l’eufòria general causada per la proclamació, menys de deu dies abans, de la Segona República. Amb la diada del llibre coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, comença a arrelar a Catalunya el costum d’aprofitar l’avinentesa per publicar novetats, els autors de les quals compareixen en llibreries determinades per signar-ne exemplars. Per part seva, la Cambra del Llibre anuncia l’esdeveniment amb cartells encarregats a diferents dibuixants i artistes (com Carles Bècquer i Martí Bas) i continua publicant opuscles: El libro español (1930), del cèlebre impressor Víctor Oliva, amb uns increïbles però documentats 40.000 exemplars de tiratge; Lo que España debe a un libro [es refereix al Quixot] (1931), de Manuel de Montoliu; Cómo se organiza y cataloga una biblioteca (1932), de Jordi Rubió i Balaguer; El arte en la encuadernación (1933), de Ramon Miquel i Planas; La vida del libro (1934), de Jacint M. Mustieles; Arte de leer (1935), de Carles Soldevila; i Del libro y su emoción (1936), de Joan Estelrich. El 4 de març de 1936, i en el curs d’una conferència feta a la seu de l’Institut Català de les Arts del Llibre,

El segle XX (fins a 1939)

l’editor Santiago Salvat es referia a la diada en qüestió com un mitjà eficaç de publicitat col·lectiva i dient que es tractava d’una festa de roses i de llibres esdevinguda ja tradicional a la nostra terra. Àdhuc essent obligatori, aquest dia, de concedir un 10% de descompte al comprador, no és pas aquest petit benefici el que fa que el públic s’aglomeri a les llibreries. És ja la tradició, la veneració i entusiasme per la diada, com els torrons per Nadal i la farigola el Dijous Sant.

Del grau de consolidació assolit per la celebració en dóna fe igualment la ressenya de les activitats del dia del llibre de 1934 que inclou la Cambra del Llibre en la memòria corresponent a aquell any. Per començar, l’esmentada memòria consigna que es van distribuir “10.490 ejemplares en Barcelona y 6.005 en provincias [vol dir totes les que queien sota la jurisdicció de la Cambra] del folleto «La vida del libro»”; i que, paral·lelament, es van distribuir “2.288 carteles para la propaganda”. En segon lloc, es relacionen els articles de premsa que es van repartir el premi de mil pessetes. Tot seguit es consigna, en tercer lloc, una subvenció de la Cambra destinada a un concurs de reportatges sobre el dia del llibre obert per Catalunya Ràdio. Per a un altre concurs, el d’aparadors i parades de venda, s’havia obtingut de l’Ajuntament de Barcelona, en quart lloc, una subvenció de mil pessetes i l’exempció d’arbitris. En cinquè i darrer lloc, la Cambra feia constar que havia expedit acreditacions identificatives als llibreters agremiats amb el propòsit de barrar el pas a l’intrusisme.

Història de l’edició a Catalunya

Tot i les dificultats, en el curs de la guerra civil se celebren dues diades del llibre, això sí, promogudes pel poder públic i sotmeses a certs canvis, que n’afectaven la naturalesa i la data. Així, poc abans del 23 d’abril de 1937 un decret del govern català disposava això que segueix: La Diada del Llibre, que se celebrava el mes d’abril, ni per la seva curta durada, ni per la seva organització, respon a les necessitats del nostre temps. Cal transformar-la en fira anual, dotar-la d’una instal·lació adequada i fixar una data més avançada a fi que la celebració de la fira no sigui pertorbada per la inestabilitat del temps. [...] en les actuals circumstàncies, la Fira del Llibre ha d’ésser orientada com un acte a profit de la cultura i de la solidaritat del poble amb els nostres combatents i a tal fi ha de procurar la recollida de donatius en llibres per al Servei de Biblioteques del Front.

D’acord amb aquestes premisses, el Conseller de Cultura determinava que aquell any l’esdeveniment tindria lloc del 13 al 15 de maig, però els fets de maig de 1937 obligaven a traslladar la diada-fira al 3, 4 i 5 de juny. S’imprimeix un cartell al·lusiu al desig d’aplegar volums per als combatents (“Cada ciutadà un llibre per als germans del front”) i el Casal de Cultura, situat a la plaça de Catalunya, acull una exposició de llibres i molts dels actes culturals complementaris. L’any següent, 1938, amb una part de Catalunya ocupada ja per les tropes faccioses, la celebració, patrocinada pel govern i per l’Ajuntament de Barcelona, es redueix a una

El segle XX (fins a 1939)

única Diada del Llibre, el 15 de juny, per bé que abans i després la Conselleria de Cultura organitza una sèrie d’actes oficials, el programa dels quals encapçala un esplèndid text de Carles Riba. Entre aquells actes sobresortia una altra exposició bibliogràfica al Casal de la Cultura, que alhora va albergar parlaments d’escriptors com María Luz Morales, Josep Pous i Pagès, Corpus Barga, Francesc Pujols o Rafael Tasis. Un dels grans èxits de vendes d’aquella darrera edició bèl·lica de la diada va ser una novel·la de Mercè Rodoreda, Aloma (premi Joan Crexells de 1937).

Parada i façana de la Llibreria Catalònia el dia del llibre de 1935

Història de l’edició a Catalunya

L’edició i els editors el 1936 segons Santiago Salvat Convidat per l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL), un editor prestigiós i de volada, Santiago Salvat i Espasa (que havia presidit l’esmentat Institut entre 1929 i 1933), va pronunciar una conferència el 4 de març de 1936 que va titular L’editor davant el llibre. El caire de l’auditori, majoritàriament compost per alumnes de l’Escola Professional de l’ICAL, explica el contingut detalladament didàctic de l’exposició del conferenciant. Un contingut que, a més, precedit d’unes consideracions històriques, cenyeix sobretot al present i segmenta en una colla d’apartats amb el desig d’abraçar tots els aspectes vinculats a l’ofici d’editar: les relacions amb els autors, la confecció material del llibre, la tasca cultural de l’editor, la comercialització del llibre, el mercat americà (aspecte que exhumo en un altre capítol) i el futur del negoci. De bon començament, Salvat té interès a deixar clar que el seu punt de vista correspon al d’un editor que, per damunt de tot, desplega la seva activitat regint-se amb criteris principalment empresarials. Així, declara que, “en els temps moderns”, “cal també posseir una organització industrial i comercial que permeti la confecció acurada i la intensa propaganda i explotació”. Complementàriament, i de forma paral·lela, Salvat defensa la suprema importància social de la professió d’editor, cabdal en “l’expansió cultural” i la més transcendental “després de la del metge, després de la del professor i la del sacerdot”. En rigor, la majoria de les observacions de Salvat resulten plenament modernes i avui continuen vigents.

El segle XX (fins a 1939)

És el cas, en primer lloc, de les consideracions sobre els drets d’autor. El conferenciant constata que ha caigut en desús una fórmula, “la cessió absoluta de drets, sense límit d’edicions i d’exemplars, bastant usada fins fa poc”, que calia aplicar només a “les obres de molta col·laboració, com les enciclopèdies”. El que avui se sol anomenar el tant alçat, a més, no tan sols perjudicava els autors d’èxit, sinó els editors mateixos, perquè una compra total de drets no és sinó una compra feta a l’atzar i el negoci editorial en si ja és prou un joc d’atzar perquè s’hi hagi encara d’afegir aquest nou risc.

El sistema recomanable era la cessió de drets a canvi d’un percentatge per exemplar venut, partint de la base que el més equitatiu és el 10% del preu fort de l’exemplar en rústica. Hi ha, però autors, sobretot literats, que exigeixen un tant per cent major que de cap manera no creiem aconsellable. En llibres científics, en què, a més del text de l’autor, altres factors –dibuixos, fotografies, gravats, mapes, etc.– han intervingut en el preu elevat del llibre, es convenen, molt sovint, tants per cent inferiors al 10.

En relació a l’elaboració material del llibre, Santiago Salvat comença per puntualitzar que “L’editor ha de sentir-se una mica artista i una mica bibliòfil. Com més se’n senti, millor per al llibre”. I després de subratllar la importància de la tria del títol, passa a referir-se al tipus de lletra: La tendència moderna és cap al tipus una mica negre, d’ull gros i el més llegible possible. Els cossos 8, 9 i 10 són els preferits i més corrents.

Història de l’edició a Catalunya

Dit això, i havent constatat que la composició manual dels llibres (“indiscutiblement la més perfecta i la de tipus més ben acabats”) perd terreny sense parar a causa dels elevats costos salarials, l’orador examina els avantatges i els inconvenients de la composició mecànica a través de la monotip (que, indicada especialment per a les obres científiques i tècniques, utilitzen amb profit editorials com Labor i Gustavo Gili) i de la linotip (més econòmica i d’ús més generalitzat a Catalunya). Tot seguit, les consideracions sobre la correcció de proves (no s’està d’informar que “A Anglaterra, les correccions que l’autor fa a les proves, mentre no siguin errades de caixa, li són carregades en compte”) donen pas a l’apartat dedicat al paper, “el factor més important en la producció del llibre”. Per dues raons: “perquè ho és en si intrínsecament i perquè és l’únic element no prorratejable” (i, per torna, aleshores a Espanya, a uns preus molt cars). En congruència amb aquest interès, Salvat detalla el tipus que se n’ha de fer servir segons la mena de llibre: Per a les novel·les, paper allisat, millor una mica acigronat, per tal de poder neutralitzar l’estridència del blanc; per a les obres científiques amb poca il·lustració, paper setinat, que permet la impressió de gravats directes; per a les obres de luxe, paper mat o couché, molt antipàtic per a llegir, car la seva brillantor molesta la vista, però que, per ara, no té substitut per a la impressió tipogràfica de gravats de compromís.

Encara sobre el paper, i un cop calculada la quantitat necessària per al tiratge previst, el conferenciant aconsella

El segle XX (fins a 1939)

afegir-hi un altre 10% pels exemplars de més que, segons costum ja establert, es solen tirar sobre el nombre d’exemplars convinguts i que es destinen a regal i a propaganda. Així, correntment, les edicions són 2.000/2.200, 4.000/4.400 exemplars, etc. I, damunt d’això, és precís afegir-hi encara un 2% més pel paper que durant el tiratge pugui fer-se malbé.

Opuscle amb la conferència de Santiago Salvat

100

Història de l’edició a Catalunya

Sobre els tiratges justament, les notícies que facilita el nostre editor resulten d’un positiu interès: Els termes mitjans corrents a Espanya són de 5.000 exemplars per una novel·la de bon autor i de preu cinc pessetes, i de 3.000 exemplars per [a] les biografies novel·lades al preu més elevat de 10 a 12 pessetes, que avui estan tan en voga. Els termes mitjans del llibre científic són de 2.000 a 3.000 exemplars. Aquest terme mitjà és el mateix a tot el món.

L’experiència pròpia, a més, li permet aportar altres dades avui de gran valor. És el cas dels tiratges de la cèlebre història de l’art de Josep Pijoan publicada per la seva editorial, 12.000 exemplars sumant les dues primeres edicions en espanyol. L’esment de la xifra ve a tomb per il·lustrar que altres àrees lingüístiques de gran demografia no gosaven tirar-ne tants. Així, menciona la negativa obtinguda, tant a Londres com a Nova York, de llançar 6.000 exemplars de la traducció anglesa de l’obra de Pijoan. En un altre punt rellevant, alhora tècnic i professional, la conferència incideix en un canvi de tendència detectat just aleshores: la dels editors amb tallers tipogràfics propis (tota una tradició, que arrenca de ben antic) que de mica en mica se’n desprenien per esdevenir editors “purs”. Aquestes són, sobre aquest particular, les seves observacions i, al final, el seu consell: A Barcelona quasi totes les editorials del segle passat van començar tenint impremta pròpia. Aquest sistema té –ha tingut, sobretot– moltes d’avantatges. [...] Però en l’actualitat comença a tenir una sèrie d’inconvenients. En primer lloc la monotonia dels mateixos tipus i els

El segle XX (fins a 1939)

mateixos procediments d’impressió [...]. En segon lloc la dificultat de proporcionar l’editor treball seguit i constant a les màquines. En èpoques de calma es veu obligat, a vegades, d’emprendre l’edició d’obres d’èxit dubtós, per tal de no tenir les màquines parades. En èpoques de crisi, en què l’editor voldria parar temporalment la producció, es veu impossibilitat de fer-ho si no vol acomiadar el personal. Molts de treballs que, per llur vistositat, requereixen d’ésser reproduïts en offset, rotogravat o fototípia, l’editor amb impremta pròpia es veu obligat a fer-los a casa seva, si no vol donar treball als altres amb perjudici del seu propi taller. Una gran impremta editorial, com no n’hi ha encara cap a Espanya, amb tipus i utillatge moderns, creiem que seria la millor solució per a molts editors.

L’epíleg d’aquest apartat sobre l’elaboració material del llibre constitueix un cant a la vocació artística de l’editor enamorat de l’ofici: Ja tenim el llibre fet. I si hem encertat en els elements, si hem sabut acoblar-los degudament, amb sobrietat i pulcritud, haurem aconseguit un conjunt equilibrat i harmònic, molt pròxim a una obra d’art. Tot artista coneix l’emoció indescriptible de contemplar la seva obra realitzada. Haver-la sentida és la consagració de l’editor.

De fet, el perfil del professional de l’edició, bàsic dins l’engranatge cultural, ha de reunir, a criteri del conferenciant, una pila de virtuts personals, de capacitats intel·lectuals i fins de principis morals, un feix de qualitats que proporciona moltes més compensacions de caire espiritual que no pas econòmic: [...] haurà de saber polsar el gust dels lectors, haurà de tenir l’habilitat de descobrir l’autor abans que el públic, i saber atraure-se’l; tenir visió ràpida i clara per a jutjar les

101

102

Història de l’edició a Catalunya

proposicions que rebi; rodejar-se de col·laboradors competents i eficaços; estar al corrent del moviment intel·lectual i científic del món; esbrinar no tan sols les necessitats espirituals del públic, sinó crear-ne i satisfer-ne de noves. [...] Tot això, que no és poc, per a fer-se amb eficàcia exigeix aptituds especials, formació sòlida, atenció vigilant, extensa cultura i un dinamisme incansable i tenacíssim. [...] La professió de l’editor, amb relació a l’esforç constant i personal que significa, és de les que produeixen menys de beneficis, però dóna satisfaccions més grans que la dels diners.

En penúltim lloc, i sobre la comercialització del llibre, Salvat alterna també informacions i punts de vista, unes i altres de positiu interès. Per començar, constata la creixent especialització dels editors, motivada, si us plau per força, per la competència oberta entre un gran nombre de professionals del ram, actius en un territori on l’analfabetisme s’eleva al 43% del cens: A Espanya hi ha, en conjunt, uns 220 editors, concentrats 120 a Barcelona, 90 a Madrid i els deu restants entre València, Burgos, Girona i alguna altra capital de província. Els editors madrilenys, molts d’ells, la major part, són editors i llibreters a la vegada. De moltes edicions únicament en són administradors.

A continuació incideix en la fixació del preu de venda al públic del llibre, que anomena el preu fort: Buscar el preu fort és tasca delicada. Hom ha de pensar en els descomptes que es concedeixen als llibreters i als representants i que oscil·len entre el 25

El segle XX (fins a 1939)

i el 50%. I de l’altre 50%, deduïts cost i despeses, n’haurà de sortir el benefici que l’editor pretengui obtenir. En general, el preu fort del llibre és la resultant de tres vegades el seu preu de cost.

Tot seguit, i per justificar que no hi ha “negoci més aventurat” que el d’editar, el conferenciant creu convenient fer el ploricó a base de referir les dificultats de vendre un llibre. De tot plegat, el que sembla més cert és la necessitat que l’empresa editora disposi d’una forta capitalització, atès que el procés de recuperar la inversió inicial resulta lent i complex: I, quan ha pagat a tothom i té el llibre llest a casa, llavors comença per haver de regalar el primer exemplar a l’autor, el segon l’ha de trametre al Registre de la

Edifici de l’Editorial Salvat, al carrer de Mallorca, projectat per Pau Salvat i Espasa, germà de Santiago

103

104

Història de l’edició a Catalunya

Propietat Intel·lectual, el tercer a la Biblioteca Nacional, el quart a la premsa per a propaganda, i per últim el cinquè comença a trametre’l als llibreters d’Espanya, que no el pagaran fins al cap de dos mesos; el sisè anirà a Amèrica, on el pagaran, quan els plagui de fer-ho, dipositant-ne l’import al banc, el qual no podrà reembossar-lo per bloqueig de la moneda, i quan, per fi, haurà estat reembossat i l’editor rebi el xec, la Comissió de control de Canvi de Madrid farà esperar-lo, encara, unes tres setmanes més; i el setè exemplar el vendrà, a terminis, un viatjant, qui cobrarà el primer cupó i l’editor hi haurà encara d’afegir diners per completar la comissió.

De tots aquests sistemes de comercialització, Salvat s’atura a considerar especialment el més important, el de les llibreries, sobre les quals diu coses de plena actualitat (com ara els descomptes que apliquen al llibre i el fet que, sepultades per les novetats, es limiten a demanar a l’editor exemplars amb comptagotes). En les poblacions petites on no hi ha llibreter, afegeix, “L’Agrupació d’Editors Espanyols assajà un servei de llibreria per mitjà de camionsstand”, de resultats segons sembla desiguals, però legalment l’editor pot entendre’s amb el client sense intermediaris: Aquest tracte directe de l’editor amb el públic és lícit només per a les obres del seu fons, segons decret recent del 6 d’abril del 1934, mitjançant un pagament d’un plus del 25% de la contribució de l’editor.

Tanca la conferència, com dic més amunt, una prospectiva sobre el negoci editorial, que, de fet, se cenyeix al mercat americà. Un mercat que, d’una banda, oferia perspectives falagueres si es tenia en compte l’increment demogràfic previsible i la

El segle XX (fins a 1939)

tendència a protegir els drets de la propietat intel·lectual en les diferents repúbliques; de l’altra, però, i per contrast, calia esperar que s’hi desenvolupés una indústria editorial autòctona, que rebria el proteccionisme duaner dels governs respectius. Curiosament, i a tall de colofó, Salvat passa de puntetes sobre el futur de l’edició a Espanya, sobre el qual tan sols formula, quatre mesos i mig abans d’esclatar la guerra civil, un pronòstic errat de mig a mig: [...] ¿és que Espanya en aquests vint anys, si una era de pau i de benestar l’acompanya, no haurà augmentat a trenta milions el seu nombre d’habitants, no haurà augmentat també, considerablement, el seu públic lector i no serà ella sola un gran mercat per a l’editor espanyol?

Per desgràcia, la desitjada era de pau i benestar va substituir-la una altra de guerra i misèria.

105

106

Història de l’edició a Catalunya

L’edició durant la guerra civil El trasbals bèl·lic i revolucionari afecta les editorials de manera diversa, en funció del perfil ideològic del catàleg i/o dels propietaris. Sembla que les de més gruix econòmic (Juventud, Sopena o Salvat) esdevenen empreses col·lectivitzades; unes altres, més petites, com ara Seix Barral, Barcino o Apolo, diria que continuen, ni que fos de sotamà, controlades pels amos. En alguns casos (com el de la Labor), en fi, hi ha indicis per pensar que la col·lectivització es pacta entre la propietat i els empleats amb el propòsit de preservar l’empresa de la rapacitat d’elements aliens. Totes les editorials, això sí, alenteixen notòriament la producció i en molts casos es limiten a reeditar alguns títols. Pel que sé, només mor un editor per causes directament imputables a la guerra: es tracta d’un dels propietaris de la Tipografia Catòlica Casals, Miquel Casals i Gambús, assassinat a Barcelona el setembre de 1936 en el context de la barbàrie desfermada a Catalunya a partir de juliol. No cal ni afegir, doncs, que els segells editors confessionals desapareixen en sec. I tampoc que, d’editorials noves, en sorgeixen ben poques, la majoria aixoplugades en partits polítics i en organismes públics o oficials (com ara les Edicions de la Residència d’Estudiants, que, dirigides, segons sembla, per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, depenien de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya). D’acord amb el còmput del franquista Instituto Nacional del Libro Español, a Barcelona s’hi publica, durant la contesa, un total de 833 llibres. En conjunt, el període de

El segle XX (fins a 1939)

producció bibliogràfica més minsa es concentra en el segon semestre de 1936, com ho palesa un decret del govern català del 29 d’agost. Un decret que, reproduït per Joan Crexell, pretén “resoldre el problema social gravíssim que planteja l’absoluta paralització dels afers editorials, impressors, relligadors, enquadernadors, repartidors, comissionistes, viatjants, cobradors i personal administratiu”. A aquesta paràlisi hi devia contribuir en bona mesura la crema i el saqueig de fons editorials, començant pels de les editorials amb publicacions religioses i continuant per altres tan poc suspectes de confessionalisme com els dels Quaderns Literaris de Josep Janés, espoliats el desembre de 1936. De fet, aquesta resulta ser la circumstància que mou Janés, de qui és fama que les dificultats no feien sinó esperonar-lo a perseverar, a substituir els susdits Quaderns per la Biblioteca de la Rosa dels Vents, el primer volum de la qual, aparegut el gener de 1937, va encapçalat per una nota a la qual pertanyen els extractes següents: L’anti-Catalunya també ens ha fet objecte de la seva fúria destructora. Hem estat desposseïts del nostre fons editorial, que ha anat a parar a mans mercenàries. Això ha atemptat seriosament contra la vida de la nostra publicació, minada ja per les dificultats que se’ns posen per a la fabricació de paper [...]. I bé: no ens en lamentem. [...]. No ens en lamentem, sinó que ens n’enorgullim. I ens sentim més que mai amb coratge per vèncer totes les dificultats que ens oposin l’anti-Catalunya i l’anti-Cultura.

Una mica abans d’aquest desgraciat episodi, el 9 de desembre d’aquell primer any de guerra, un decret del Conseller Primer i interí de Cultura, Josep Tarradellas,

107

108

Història de l’edició a Catalunya

creava un Comitè d’Edicions Catalanes que, integrat per escriptors, havia de tenir “cura d’investigar i organitzar les possibilitats editorials en llengua catalana i de proposar les publicacions en aquesta llengua que més puguin convenir al moment actual”. El febrer de l’any següent, 1937, un setmanari constatava que les úniques editorials passablement actives en català eren les Edicions de la Rosa dels Vents, Barcino i Proa. Així i tot, el nombre de llibres apareguts no resulta pas, ni de bon tros, negligible. El recompte del mateix Crexell, limitat a l’edició en català i sumant llibres i opuscles (sens dubte majoritaris), puja a 1.014 títols. Des del punt de vista de la producció, i deixant al marge les restriccions elèctriques, la principal dificultat de l’edició radicava en l’escassesa i la falta de qualitat del paper. Les diferents publicacions de Josep Janés s’hi refereixen de tant en tant, a aquest problema, com ara el volum 130 dels Quaderns Literaris, aparegut l’octubre de 1936: Preguem una vegada més als nostres lectors que tinguin en compte les circumstàncies excepcionals que travessa la indústria catalana i que ens excusin pel paper que ens veiem obligats a emprar, ja que no ens és possible d’obtenir una fabricació del paper especial que utilitzàvem.

A les dificultats amb aquella matèria primera s’hi afegeix, per torna, un obligat encariment del preu de venda, sovint desorbitat. Així, el catàleg d’agost de 1937 de l’editorial Labor anunciava que l’augment “provisional” dels preus en un 30% l’havia autoritzat el Consell d’Economia; el de l’1 d’octubre del mateix any

El segle XX (fins a 1939)

de la Maucci els apujava un 40%, per sota, segons deia, del 55% autoritzat com a màxim el 22 de setembre; i encara a finals d’any (el 9 de desembre), l’editorial Barcino comunicava als llibreters en una circular un increment del 55% en els volums relligats en tela, i segons una altra, datada el 10 de maig de 1938, les puges notificades, encara superiors, comptaven igualment amb l’aprovació prèvia del govern català:

Una obra emblemàtica de la literatura de guerra

109

110

Història de l’edició a Catalunya

Us fem avinent que, d’acord amb l’autorització consignada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 17 d’abril darrer, els augments transitoris comunicats en la nostra circular del 3 de febrer [i que anaven del 40 al 55%] queden substituïts, a partir d’avui, pel de cent per cent (100%) per a totes les nostres publicacions [tot seguit, però, relaciona un seguit d’excepcions].

Una altra editorial, Proa, deplorava, en una nota apareguda al diari La Humanitat el 7 de juliol de 1938 (i que transcriu Joan Crexell) que la manca de paper li havia entrebancat seriosament el pla de publicacions: [...] si no hagués estat la guerra, que ha impossibilitat de tenir paper regularment, fins a l’extrem que des del Germinal de Zola [núm. 90 i 90a de la col·lecció A Tot Vent], aparegut el mes de juny de l’any passat, no se n’ha pogut obtenir més –per tractar-se d’una fabricació especial–, avui la col·lecció constaria de més de cent títols.

El 1937 es publicava un Informe sobre la concentración de la industria editorial que, segons figura al colofó, es realitza gràcies a la col·laboració de 45 editorials, petites, mitjanes i grans. Es tractava d’examinar, des del punt de vista de la producció i de la distribució, la conveniència que les empreses del ram s’acollissin o no a l’ordre sobre concentracions d’indústries decretada per la Conselleria d’Economia el 28 de novembre de 1936. Així ho descriu el primer paràgraf del text de presentació: Solicitada por el Departamento de Ediciones la colaboración de los trabajadores de esta industria, para estudiar e informar acerca de la concentración de las actuales Empresas editoras en una sola, se empezó

El segle XX (fins a 1939)

por convocar una Asamblea general a la que asistieron representantes de todas las casas que en Cataluña se dedican a tal ramo.

Fill d’un ”ambiente general poco propicio a la concentración”, no es fa estrany que l’informe s’hi oposi des del principi, esgrimint tota mena d’arguments (tècnics, econòmics i fins psicològics) i recorrent a l’experiència viscuda sobre aquest particular a la Rússia revolucionària. Valgui l’afirmació següent com a botó de mostra de l’apriorisme ideològic de l’informe:

Les Publicacions Antifeixistes de Catalunya, un altre segell editor paraoficial

111

112

Història de l’edició a Catalunya

Es indudable que en una industria que tanto necesita mantener y estimular la iniciativa individual de autores, obreros y empleados, para mayor prestigio del ramo, hay que evitar todo aquello que pudiera ser obstáculo o freno de la fecunda competencia espiritual.

Les conclusions refermen la negativa a la concentració i proposen la “creación inmediata de una agrupación de caràcter obligatorio, que sirviera de organismo de enlace entre las diferentes casas editoriales españolas”, una entitat que “sería lo que debió ser la antigua Cámara Oficial del Libro”, que no va funcionar, segons l’informe, “por defectos y vicios inherentes al anterior régimen, que anulaba iniciativas y frenaba actividades”.

Alguns segells editors nous El que se sap de les Edicions Oasi, relacionades amb una penya i un grup literari del mateix nom, ho devem a Albert Manent. Com a part de les seves activitats, aquell grup literari, integrat per vint-i-tres lletraferits, obté un ajut de la Conselleria de Cultura per emprendre l’edició de nou llibres de poesia el 1938.

A la pàgina següent, un dels títols publicats pels Serveis de Cultura al Front

Pel que fa a les Edicions Europa-Amèrica, en segon lloc, estrictament no arrenquen pas ara, sinó el 1933, any en què, radicades al número 4 del passeig de Colom, comencen a difondre un Boletín mensual de bibliografía. Ja aleshores publicaven en exclusiva obres marxistes i comunistes, línia que es manté i reforça durant la guerra. Un catàleg de 1937, a més a més, revela que l’editorial s’havia vinculat estretament al PSUC, que havia canviat el domicili

El segle XX (fins a 1939)

113

114

Història de l’edició a Catalunya

(al número 17 de la Via Durruti, nova denominació de la Via Laietana), que repartia l’activitat en tres ciutats (Madrid, Barcelona i València) i que, en fi, distribuïa la producció en quatre blocs temàtics: literatura marxista, clàssics del socialisme, història de les lluites socials i estudis econòmics. La major part de títols (prop de cent, entre llibres, opuscles i fullets) són en castellà i s’enquadren en un enfilall de sèries o col·leccions: Teoria Revolucionària (Engels, Marx, Lenin), El Moviment Stajanov, Biografies i Episodis Revolucionaris, Petita Biblioteca Leninista, Petita Biblioteca Stalinista, Literatura Revolucionària (amb dues obres de Mikhaïl Xólokhov), Així és la URSS, El bolxevisme en acció o Com Lluitar per Vèncer. Els únics títols en català, una desena, apleguen obres de Marx i Engels, Stalin, Joan Comorera o Antonov Ovseenko. L’editorial Tierra y Libertad, radicada al número 7 del carrer de la Unió, depenent de la CNT i, doncs, d’ideologia anarquista, constitueix un altre cas d’editorial orgànica. Un catàleg de 1937 agrupa col·leccions com les següents, totes en castellà: Libros de Orientación Anarquista (Kropotkin, Proudhon, Nettlau, Malatesta, Elisée Reclus, Diego Abad de Santillán), Obras de Filosofía y Moral (Rousseau, Voltaire, Nietzsche, Schopenhauer), Cuadernos de Educación Sexual (amb majoria de títols de V. Suárez Casañ), Publicaciones de Cultura y Enseñanza de la Escuela Moderna (Francesc Ferrer i Guàrdia, Federico Urales, Charles Darwin), Obras Teatrales (L. Andreiev, J. Fola Igurbide) i Obras Literarias (E, de Amicis, G. d’Annunzio, M. Gorki, A. Daudet, F. Dostoievski), V. Hugo, G. de Maupassant,

El segle XX (fins a 1939)

U. Sinclair, L. Tolstoi, E. Zola). Tinc la convicció, comprovable documentalment, que tot aquest feix d’autors i títols en realitat pertanyen al catàleg de la Maucci, d’on els saqueja, per atribuir-se’ls, una CNT rampant fins als fets de maig de 1937. Em fa l’efecte, doncs, que l’única producció pròpia de Tierra y Libertad es limita a la revista quinzenal Tiempos Nuevos, a una vintena de fullets propagandístics i a una col·lecció amb deu títols del mateix signe, les Ediciones de las Oficinas de Propaganda del Comité Nacional de la CNT. A les publicacions dels diferents organismes de la Generalitat m’hi he referit en el capítol sobre l’edició institucional, on remeto lector per a aquest període bèl·lic. Aquí indicaré només que de totes les iniciatives editorials sorgides arran de la guerra, les promogudes pel govern català resulten, de bon tros, les més atractives i, potser, també les més sostingudes.

115

116

Història de l’edició a Catalunya

Editors generalistes Un dels fenòmens editorials més freqüents a partir d’ara serà, per part de les empreses econòmicament més sòlides, la publicació de diccionaris enciclopèdics. Un tipus d’obra monumental que, presentada en múltiples volums, rics d’il·lustracions i distribuïts inicialment en fascicles (per començar a recuperar la inversió), cal associar no tan sols al desig de fer negoci, sinó també a una operació per guanyar prestigi en el mercat. Prestigi comercial i intel·lectual. Montaner y Simón havia obert el foc al segle passat amb una enciclopèdia pionera; d’aleshores ençà, totes les editorials d’un cert to han volgut tenir-ne una de pròpia. A la primeria del segle XX, els nostres editors rivalitzen a oferir al mateix temps aquest tipus de producte, amb una prodigalitat que fa pensar que n’hi havia molta demanda. La primera deu ser la que, segons Castellano, publica entre 1903 i 1905 una editorial per mi desconeguda, la Rovira y Chiqués: l’Enciclopedia española, en 15 volums. La segueixen la de la casa Seguí (12 volums entre 1906 i 1910), la de la casa Salvat (11 volums entre 1906 i 1914; 12 volums en la segona edició) i la celebèrrima i vastíssima de la casa Espasa, que passo a comentar tot seguit. Convé finalment posar en relleu que la realització simultània de projectes editorials de tanta magnitud exigia una indústria gràfica de grans dimensions i, alhora, un nodrit cos de redactors, majoritàriament reclutats entre els escriptors i els docents.

El segle XX (fins a 1939)

Espasa i l’enciclopèdia: morir d’èxit Sense desatendre al principi les grans línies desplegades des del segle anterior (hagiografies i narracions religioses, literatura i manuals mèdics), sempre en edicions monumentals i il·lustrades, de mica en mica les energies de l’editorial Espasa les va absorbint la colossal enciclopèdia començada a publicar el 1907, en vida encara del fundador i primer propietari, Josep Espasa i Anguera (1840-1911), a qui cal atribuir la paternitat de la iniciativa. Una iniciativa que, com ha demostrat Philippe Castellano, a qui

Redactors de l’enciclopèdia Espasa als locals de l’editorial. Damunt de la prestatgeria de l’esquerra, dos dibuixos de Ramon Casas

117

118

Història de l’edició a Catalunya

manllevo diferents informacions aquí extractades, s’inspira sobretot en models alemanys (Brockhaus, Herder i Meyer, cases amb les quals Espasa contracta drets de traducció i d’adaptació). Tothom coincideix a dir que la Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana és la realització editorial més ambiciosa de la història: en 24 anys (1907-1930), 72 tofuts volums (amb 1.500 pàgines de mitjana), acompanyats per 10 més d’apèndixs entre 1930 i 1934 (i tots plegats completats posteriorment pels successius suplements). Estem parlant de milers i milers d’articles i de desenes de milers de gravats i il·lustracions. És a dir: d’un esforç editor sense precedents ni imitadors. D’un esforç, en suma, continuat pels tres fills del fundador: Josep (1873-1949), Joan (18751930) i Lluís (1876-1923) Espasa i Escayola. Tots tres treballaven a l’empresa des de temps enrere i s’hi associen formalment el 1908, any de la constitució de José Espasa e Hijos. A banda dels negocis d’edició i impressió (en els quals reinvertia la meitat dels beneficis), l’empresa comprava i venia terrenys edificables a Barcelona, operacions especulatives que, segons Castellano, resulten financerament calamitoses.

A la pàgina següent, portada del primer volum de l’enciclopèdia Espasa

Mort Espasa i Anguera el 1911, l’any següent els tres hereus creen la societat Hijos de J. Espasa amb un capital social de 195.000 pessetes. Un capital que aviat devia resultar insuficient per sostenir el grau d’inversió exigit per l’enciclopèdia, el ritme de publicació de la qual s’estabilitza en una mitjana de tres volums l’any, amb tiratges de 15.000 exemplars fins a 1920, de 17.000 el 1921 i el 1922 i entre 20.000 i 25.000 a partir d’aleshores. Un èxit innegable, doncs.

El segle XX (fins a 1939)

Amb motiu de la publicació, el 1923, del volum 21, monogràficament dedicat a Espanya, es fa públic el cens de redactors (33), responsables de les diferents seccions temàtiques, i de col·laboradors de l’obra (Castellano diu 613; jo no en compto tants), la majoria catalans, encapçalats en la direcció artística, fins a 1919, per Miquel Utrillo. Impressiona, tant o més que les xifres, la categoria intel·lectual de molts i molts d’aquests noms: Pere Bosch i Gimpera, Eudald Canibell, Ignasi González-Llubera, Artur Masriera, Jaume Serra i Húnter o Esteve Terradas entre els

119

120

Història de l’edició a Catalunya

redactors; i Anselm Albareda, Ramon d’Alòs, Bonaventura Bassegoda, Adolfo Bonilla y San Martín, Carles Cardó, Tomàs Carreras i Artau, Francesc Carreras Candi, Josep Comas i Solà, Pompeu Fabra, Joaquim Folch i Torres, Eduard Fontserè, Joan Givanel i Mas, Josep Gudiol i Cunill, Ramón Menéndez Pidal, Manuel de Montoliu, Miquel dels Sants Oliver, Felip Pedrell, August Pi i Sunyer, Julio Rey Pastor, Jordi Rubió i Balaguer, Rossend Serra i Pagès o Salvador Vilaseca entre els col·laboradors. Les dimensions excepcionals de l’obra acaben per sobrepassar les possibilitats d’una empresa d’estructura familiar. Una empresa capacitada per editar, imprimir i distribuir l’enciclopèdia, però que aviat topa amb dificultats de finançament bancari i de subministrament de paper. I que, en mans dels fills, havia abandonat la pràctica d’invertir la meitat dels beneficis en l’enfortiment de la infraestructura. Així, tot i les successives ampliacions de capital (més d’un milió de pessetes el 1920), els números no sortien, sembla que en especial pel problema del paper. Per aquest motiu, els germans Espasa sondegen Nicolás María de Urgoiti, conseller de La Papelera Española, empresa participada pel Banc de Bilbao i propietària de la madrilenya Compañía Anónima de Librería, Publicaciones y Ediciones (CALPE), fundada el 1918. Castellano descriu minuciosament el procés negociador, que desemboca en un contracte de cooperació el 1922 (molt avantatjós per a Calpe) i en la dissolució de la societat Hijos de J. Espasa el 1925. A Barcelona s’havien produït i imprès 39 volums de l’enciclopèdia (de l’1 al 20 i del 29 al 46); els restants els acaba publicant, a Madrid, una nova societat: Espasa-Calpe, S.A.

El segle XX (fins a 1939)

Montaner y Simón: una exigent permanència Desapareguts els fundadors i propietaris a la primeria dels anys 20, l’editorial passa a mans dels hereus, que obren la porta a alguns accionistes nous (com ara Joan Estelrich, que hi publica Catalanismo y reforma hispánica, un tema del tot excèntric a les línies temàtiques de la casa) i que, ja proclamada la Segona República, confien la delegació madrilenya a

121

122

Història de l’edició a Catalunya

l’infatigable Joaquín de Oteyza. Es fa difícil elaborar un cens de les obres publicades per la Montaner y Simón en aquest període perquè, a falta de les dates concretes de cadascuna, les reedicions de vegades es confonen amb les novetats. Així i tot, gosaria aventurar la xifra d’un centenar de títols, tots els quals en castellà i presidits pels criteris que distingeixen la casa des dels orígens: rigor en la selecció d’originals, acurada presentació formal, preu elevat i abundància d’obres monumentals, en múltiples volums. Val a afegir encara que als anys 30 ja no es reeditava el Diccionario Enciclopédico que, amb 28 volums, va constituir durant molts anys el major orgull de la casa. La història constitueix probablement la matèria més ben atesa, no tant pel nombre de títols (se’n publiquen més de literatura) com pel gruix intel·lectual i perquè al darrere s’hi endevina un guiatge que en determina l’orientació. Sens dubte, l’obra capdavantera en aquest ram és la Historia Universal dirigida per Wilhelm Oncken, que l’editorial comença a publicar abans de 1900 i que culmina ara no pas menys que amb 47 extensos volums, que totalitzen 24.000 pàgines. Al seu costat hi figura mitja dotzena de biografies (tres de les quals sobre cabdills de la independència llatinoamericana), manuals sobre el continent americà i monografies sobre fets recents, des de la Primera Guerra Mundial al regnat d’Alfons XIII. En segon lloc, la geografia l’encapçala una altra obra de gran alè, la Geografía Universal dirigida per P. Vidal de la Blache i L. Gallois, en 23 volums, acompanyada, entre altres, per una Biblioteca de Viajes, que alterna títols sobre països exòtics amb altres més pròxims. La secció literària, en tercer lloc, la protagonitzen una col·lecció

El segle XX (fins a 1939)

i una sèrie. La primera, la cèlebre Biblioteca Universal Ilustrada, s’allarga fins a 1930 i deu sobrepassar amb escreix els 150 volums (Palau i Dulcet n’inventaria 136 fins a 1920), alguns dels quals ben destacats (Fausto, Obras poéticas de Heine, Fábulas de La Fontaine, Los Lusíadas); la segona, els 18 volums de les obres completes de Joseph Conrad. Sobresurten igualment dues edicions del Quijote (una de fastuosa en dos volums i una altra de facsímil de dues de les primeres), unes Obras completas de Homero o dos manuals de mitologia. Digne de ser mencionat resulta igualment, en quart lloc, un Diccionario de diccionarios, en dos volums i 3.000 pàgines en total, que dirigeix Artur Masriera i que recull equivalències en vuit idiomes (castellà, llatí, portuguès, francès, italià, català, anglès i alemany). He reservat el cinquè i darrer lloc a manuals i tractats de ciències experimentals, tots traduïts, que, amb un total d’una dotzena i de vegades amb propòsit divulgatiu, aborden temes de medicina, electricitat, astronomia (localitzo un títol de Camille Flammarion), física i biologia.

Gustavo Gili: uns fonaments de pedra picada A Gustau Gili i Roig (1868-1945) m’hi he referit a bastament al llarg del present volum, no tan sols perquè es tracta de l’editor més compromès del període amb els problemes de l’ofici i del llibre, sinó també per l’activisme gremial que desplega. L’hem vist, en efecte, promovent la creació de la Cambra del Llibre i ocupant-ne llocs directius i protagonitzant congressos i conferències del ram. L’any abans de morir publica, a

123

124

Història de l’edició a Catalunya

més, un substanciós Bosquejo de un política del libro, assaig que he aprofitat en aquest volum i que reprendré en el següent. Al·ludint a aquesta vessant de la seva personalitat professional, en fi, Gaziel, col·laborador seu, anomenava Gili i Roig “el Cambó del llibre”. Passada una etapa de vida aventurera, el nostre home, fill i germà respectiu dels també editors Joan Gili i Montblanch i Lluís Gili i Roig (dels quals m’ocupo en un altre capítol), funda el 1902 la pròpia empresa editorial, Gustavo Gili, establerta aviat al número 45 del carrer d’Enric Granados. I si als inicis es consagra, en la línia paterna, a l’edició religiosa, aviat la complementa, fins a substituir-la, amb el llibre tècnic i científic, un dels puntals més vistosos del catàleg, que compatibilitza amb tots els altres. El primer dels Gustau Gili, a més a més, treballa almenys amb un altre nom mercantil, Ediciones Leo (potser també Ediciones Puig), i es distingeix igualment per haver sabut envoltar-se, com aniré detallant, d’assessors d’acreditada solvència. Arrodoniré aquesta presentació afegint que als anys 30 la casa compta amb Joaquín de Oteyza com a representant a Madrid, el mateix personatge que, el 1935, obre a Buenos Aires, com he dit reiteradament, un dipòsit de llibres amb fons de la Gustavo Gili, la Salvat i la Sopena. El gruix insòlit del catàleg de 1933 (270 pàgines!) s’explica no pas pel nombre de títols publicats (pels volts dels cinc centenars), sinó per la beneïda pruïja de l’editor d’oferir, per a cadascun, una completa fitxa bibliogràfica, seguida de síntesis del contingut i/o d’extractes de comentaris apareguts a la premsa o a publicacions especialitzades. En conjunt, les

El segle XX (fins a 1939)

traduccions hi tenen un pes decisiu, començant per la setantena de títols de llibres religiosos, classificats per temes (teologia, apologètica, ascètica, mística, devocionaris, exegètica, litúrgia, hagiografies i opuscles de propaganda) i amb acusada presència de jesuïtes entre els autors i els traductors. Un terç llarg de l’oferta (uns 180 títols dels aproximadament 500 publicats) l’acapara el llibre tècnic i científic, línia assessorada durant molts anys per Eduard Fontserè; de dirigir-la directament, a més, se n’encarrega l’economista i polític Estanislau Ruiz i Ponseti, (que a l’exili mexicà, per cert, esdevé gerent de l’editorial UTEHA entre 1940 i 1965). L’editorial hi devia

Estand de l’Editorial Gustavo Gili en una fira del llibre de Madrid; al centre, assegut al taulell, Gustau Gili i Roig

125

126

Història de l’edició a Catalunya

esmerçar crescudes sumes de diners, perquè a l’ampli ventall temàtic cal afegir-hi l’aclaparadora majoria de traduccions (moltes de les quals de l’alemany) i el munt de manuals i tractats integrats per múltiples i extensos volums. Així, i encapçalades per una Biblioteca de Artes Industriales (amb 6 títols), s’hi troben obres sobre dibuix i fotografia (11), matemàtiques i topografia (8), arquitectura, construcció i mineria (19), mecànica i tecnologia mecànica (29), ciències físiques i naturals (27, entre les quals l’atles de Fontserè sobre els núvols en versió francesa), química i indústries químiques (24, de les quals sobresurt una enciclopèdia de química industrial en 14 volums), agricultura, indústries agrícoles, zootècnia i veterinària (23), medicina (19), marina (4) i farmàcia (3). Quantitativament parlant, l’altre gran bloc temàtic del catàleg l’aporta la literatura, amb seccions ben heterogènies. Fora de col·lecció es troben les obres literàries aparegudes sota el segell fundacional de Gustavo Gili (Gustau Gili quan publica en català), i això que s’hi compten edicions més que notables: des de Rudyard Kipling (El libro de las tierras

El segle XX (fins a 1939)

vírgenes) a les obres completes de Joan Maragall (11 volums) i de Narcís Oller (12 volums), passant per les Hojas del sábado de Miquel dels S. Oliver. La resta de col·leccions literàries es consagra en exclusiva a la novel·la i s’aixopluga sota la denominació d’Ediciones Leo: la Colección Selecta Internacional, amb 47 títols, la majoria d’escriptors coetanis (Paul Bourget, Jerome K. Jerome i

Manual d’Eduard Fontserè, assessor de l’Editorial Gustavo Gili

127

128

Història de l’edició a Catalunya

H. G. Wells entre els més notoris); la Biblioteca Emporium, amb 27, molt semblant a l’anterior però amb marcat confessionalisme catòlic; i, finalment, Novelas de Aventuras, que inclouen 11 volums amb aventures de Tarzan, d’Edgar Rice Burroughs, 10 (amb 40 títols) dels viatges i aventures de Karl May i 2 de Thompson Seton. L’apartat miscel·lani, amb una setantena de títols, ofereix també una colla d’atractius. L’encapçalo amb la secció d’història, sociologia i política, on figura, posem per cas, la Historia de los Papas, de Ludwig von Pastor, que acaba tenint 28 volums i no es culmina fins a la postguerra; a continuació, la de filosofia i dret, dins la qual despunten les obres completes de Jaume Balmes, en 33 volums; tot seguit, la de pedagogia (anomenada “educación”) i textos escolars (entre els quals alguns de religió, diccionaris bilingües i alguns altres en català, obra d’Artur Martorell); i tanca la d’economia, comerç i organització industrial i la de música. Per bé que les comento en un altre capítol, no puc donar aquesta síntesi per enllestida sense mencionar dues col·leccions d’excelsa bibliofília, una de les dèries de l’editor. La primera, Pantheon (una coedició internacional de llibres d’art), l’assessora Josep Gudiol i Cunill i aquell 1933 comptava amb 8 títols; per part seva, la segona, La Cometa, rep l’assessorament tècnic d’Ermengol Alsina i l’intel·lectual de Gaziel, fins a 1936 llança al mercat cinc fastuosos –i caríssims– volums literaris esplèndidament il·lustrats i es reprèn a la postguerra. L’editorial Gustavo Gili em reclamarà novament l’atenció en el volum següent.

El segle XX (fins a 1939)

De la Sociedad General de Publicaciones a Hymsa La història de la Sociedad General de Publicaciones S. A. arrenca el 1909. Juli Gibert Mateus (personatge que retrobarem en la fundació de les editorials Labor i Juventud) i un seu germà escriptor, Salvador, s’associen amb un impressor, Joan Pijoan Claramunt, i amb Josep Maria Borràs de Quadras (germà del Manuel Borràs soci de López-Llausàs a la llibreria Catalònia) per inscriure en el registre mercantil aquesta raó social, en els orígens destinada en exclusiva a publicar la revista El Hogar y la Moda. Una revista que, segons sembla, als anys 30 ateny els 100.000 exemplars de tiratge i que el 1921 incorpora un suplement literari i artístic, Lecturas, que acaba emancipant-se’n. El número 211 del carrer de la Diputació albergava la redacció i els tallers gràfics de la casa, que exhibeix un lema llatí (Inter folia fructus) i en la qual s’inicia professionalment Josep Zendrera, ben aviat factòtum de l’editorial Juventud. A partir de 1924 inicia, paral·lelament a la de les revistes, l’edició de llibres, filla d’un afany d’expansió que cristal·litza el 1926, any en què s’obren delegacions a Madrid, Sant Sebastià i Sevilla i en què se separa jurídicament l’empresa d’impressió (que conserva el nom primitiu de Sociedad General de Publicaciones) de la d’edició, circumstància que fa néixer Ediciones Hymsa (acrònim d’El Hogar y la Moda). A desgrat que la literatura acaba absorbint un 80% dels aproximadament 500 títols, tots en castellà, publicats per la casa, els primers llibres pertanyen

129

130

Història de l’edició a Catalunya

probablement a l’àmbit del comerç i dels diccionaris. Formen part del primer tres sèries o col·leccions: Altos Estudios Comerciales, La Práctica de los Negocios i Biblioteca Enciclopédica de Ciencias Comerciales. I, del segon, una desena de diccionaris (entre els quals els celebèrrims Cuyás), als quals cal sumar-hi l’Enciclopedia Columbus en cinc volums, dirigida per Alberto del Castillo Yurrita. Al costat hi figuren les anomenades col·leccions femenines, destinades, segons es desprèn del contingut, a la mestressa de casa: Selecta Fémina, Almanaque de la Madre de Familia, Biblioteca Guía de la Mujer (amb nocions d’higiene, puericultura, cuina o bellesa) i La Canastilla de Labores. Una altra secció, la de Gran Vulgarización, reuneix biografies i memòries de músics, obres de divulgació científica i un calaix de sastre en què la història natural alterna amb la història de l’art i amb una geografia. Sense adscripció genèrica concreta es troben dues col·leccions més: la Biblioteca de Conocimientos Útiles, que, amb una quinzena de títols, se centra en allò que se’n diu llibre pràctic (gimnàstica, vida sexual, orientació professional), i la Biblioteca del Pueblo, jo asseguraria que nascuda arran de l’esclat de la guerra civil i integrada per un seguit de quaderns d’una Historia de las Revoluciones Sociales. I hi ha, és clar, les revistes, exactament cinc: El Hogar y la Moda (acabo de referir-m’hi), Lecturas (que, segregada de la primera el 1925 i avui encara en circulació, fins a 1956 conserva el caràcter de publicació literària), Labores del Hogar (nascuda el 1926), Algo. Semanario de ilustración popular i Films selectos. Semanario cinematográfico ilustrado.

El segle XX (fins a 1939)

Començo l’examen de les col·leccions literàries amb la cinquantena d’obres infantils i juvenils, distribuïdes entre la col·lecció i la biblioteca Pitusa, els llibres per a nenes i les Novelas para Jovencitas. Sobrepassant llargament els 350 títols, però, és la literatura per a adults la privilegiada per l’editorial. A banda de les sèries de novel·les de tres escriptors

Hymsa és, molt probablement, la primera editorial que tradueix Simenon a l’espanyol. Aquest volum es publica el 1934

131

132

Història de l’edició a Catalunya

(Júlio Dinis, William J. Locke i els germans Álvarez Quintero), hi destrio una desena de col·leccions: Los Grandes Hombres, amb una vintena de biografies; Teatro Clásico Extranjero, amb una dotzena d’obres de clàssics dels segles XVII, XVIII i XIX; La Novela Aventura, amb uns dos-cents volums quinzenals a 60 cèntims, que es migparteix entre las Obras Maestras de la Literatura Policíaca i en Episodios del Detective Sexton Blake; Las Grandes Novelas de la Pantalla, amb 30 adaptacions novel·lesques d’èxits cinematogràfics; les Novelas Hogar, que consten d’una trentena de novel·les sentimentals traduïdes (Guy de Chantepleure, Berta Ruck, Florence L. Barclay) i de les quals, segons l’editorial mateixa, cap a 1926 ja se n’havien venut un milió d’exemplars; Grandes Obras, amb 5 novel·litzacions d’episodis històrics; El Mundo de la Leyenda, amb 4 versions novel·lades d’epopeies mitològiques; Estampas Románticas, amb 8 recreacions dels “sublimes amores de las más grandes figuras del Romanticismo”; la col·lecció Áurea, amb 14 títols de narradors espanyols i estrangers vuitcentistes (Tolstoi, Turguénev i Dickens, els més destacats); i, finalment, la col·lecció Para Ti, que alberga una trentena de “novelas para señoritas”, originals i traduïdes. D’aquest enfilall de col·leccions, la més important des del punt de vista històric és La Novela Aventura, on, segons Vázquez de Parga, apareix el 1933 la primera traducció espanyola d’Agatha Christie; i on, crec jo, es publica, també per primera vegada en espanyol, Simenon, de qui localitzo una pila de títols. Qui hi havia al darrere d’aquestes importants novetats? És a dir: qui

El segle XX (fins a 1939)

dirigia la col·lecció o assessorava els editors? Em fa por que es tracti d’interrogants que quedaran per sempre sense resposta. Diré per acabar que l’empresa Hymsa, avui en plena activitat, abandona l’edició de llibres a la immediata postguerra.

La col·lecció Novela Aventura, d’Hymsa, incorpora episodis com aquest del detectiu Sexton Blake

133

134

Història de l’edició a Catalunya

B. Bauzá o l’atomització Mallorquí de Vilafranca de Bonany, on neix el 1876, Bartomeu Bauzà devia arribar a Barcelona, on mor cap a 1943, a la primeria de segle. Segons sembla, als inicis el seu nom s’associa amb una llibreria oberta a la capital catalana, La Saltadora, amb molts contactes amb Llatinoamèrica. En companyia de la seva dona, Emília Estivill, pertanyent a la família copropietària de la revista infantil TBO (juntament amb les famílies Buigas i Viñas), el nostre home funda, en una data indeterminada que pot girar pels volts de 1920, l’editorial B. Bauzá, que, instal·lada als números 175-177 del carrer d’Aribau, el 1935 havia publicat, sempre en castellà, uns vuit centenars de títols, de contingut molt heterogeni i amb acusat predomini de la literatura. L’editorial presumia de ser una de les que més reimprimia, i des de 1927 difon un Boletín Bibliográfico que incorpora majoritàriament publicitat pròpia i va encapçalat per un escrit, sovint d’intenció sarcàsticament crítica (en ocasions contra la Cambra del Llibre), de l’editor en persona. Afegiré encara, abans d’entrar en el contingut del catàleg, que publica també amb el segell d’Ediciones Ganga (una setantena llarga de novel·les d’aventures, sentimentals o cinematogràfiques a preu reduït). El gran nombre i varietat de col·leccions i la indefinició de moltes, especialment de les literàries, desafien qualsevol intent de sistematització. Amb prop de 450 títols repartits en 13 col·leccions, 5 subcol·leccions i una colla de sèries més o menys autònomes, la literatura s’endú més de la meitat de la producció total. Està representada per un

El segle XX (fins a 1939)

aiguabarreig infinit d’escriptors, gèneres i estils, com ho palesa la col·lecció més nodrida, La Novela Interesante (nascuda el 1922 i amb uns 140 títols): al costat d’un seguit de novel·les sentimentals (L. M. Alcott, E. Marlitt, G. Ohnet) i d’obres romàntiques (F. Mistral, H.W. Longfellow), totes traduïdes, s’hi

Un dels manuals epistolars de l’Editorial B. Bauzá

135

136

Història de l’edició a Catalunya

arrenglera una sèrie de literatura americana (amb 4 títols de Theodor Roosevelt), una altra de literatura batejada d’avantguarda (Gogol, Turguénev), una tercera de literatura anomenada estimulant (d’assaig), una quarta de literatura festiva i satírica, una cinquena de literatura per a la dona, una sisena de literatura militar i, per fi, una setena de literatura per a joves. Aquesta dispersió temàtica distingeix també la col·lecció Ideal, d’autors contemporanis, on Upton Sinclair o H. G. Wells fan costat a Àngel Samblancat o a Albert Londres; la Mundial, dins la qual es troba Verne, Conan Doyle, Mayne Reid, Dumas, Hugo, Lamartine o el Martín Fierro; i la Fantasio, de novel·les i contes, amb Ubut de la Forest fent companyia a Stendhal, Gautier, Ponson du Terrail, O. Goldsmith o, un altre cop, H. G. Wells. Més homogènies i menys abundants resulten les altres col·leccions: Aventuras (L. Motta, E. Salgari, C. Dickens, H.G. Wells per tercera vegada), Detectivismo, Poesías (poetes llatinoamericans o Campoamor), Episodios Históricos, Tesoro de cuentos, Amores Célebres, Viajes, Biblioteca Ilustrada (un altre cop Longfellow, aquí amb Tolstoi i W. Scott) i El Libro Popular (amb les aventures històriques de Carot Corta-Cabezas, de Maurice Landay). Figura numèricament en segon lloc, amb una vuitantena de títols, una secció singular, la d’obres de tema militar i bèl·lic, integrada per les col·leccions següents: Didáctica Militar (amb traduccions i originals sobre armes de foc, estratègies o fortificacions), Manuales Militares Avilés (nom manllevat de Joan Avilés Arnau, autor

El segle XX (fins a 1939)

de quatre d’aquests manuals), Guerras y Revoluciones (on hi ha, en 10 volums, una història de La guerra europea) i Geografía e Historia Militar. La secció de llibre pràctic, amb una cinquantena de títols, presenta també una personalitat pròpia; la componen llibres de passatemps, cuina, urbanitat i etiqueta, automobilisme, arts i oficis i medicina popular i manuals sobre les matèries més diverses (de guies de ferrocarrils a consells per esdevenir poeta). Amb una quarantena llarga de títols se situa, en quart lloc, l’ocultisme, amb una Biblioteca de Teosofía y Orientalismo (Confuci i Zoroastre al costat del Talmud i d’introduccions al budisme) i una altra de Ciencias Psíquicas (dins la qual localitzo obres d’espiritisme, de les diverses menes de màgia, d’astrologia o de quiromància). Per part seva, en cinquè lloc, la secció de filosofia, sociologia i política sobresurt, no pas pel nombre de títols, sinó per l’entitat dels autors: Kropotkin, Nietzsche, Herbert Spencer, Karl Marx (El capital) o Schopenhauer entre els estrangers i Gabriel Alomar o Antoni Rovira i Virgili entre els autòctons. En fi: com que he d’acabar a una hora o l’altra, no tinc més remei que recloure la resta de col·leccions dins un apartat factici de vària (amb un centenar de títols). Tot seguit en destaco les seccions més ben representades o més interessants: llibre i material escolar i infantil (amb un sil·labari degut a l’editor mateix), Biblioteca de Deportes y Juegos (amb reglaments i orientacions), Libros para Traductores, Los Reyes del Toreo (una vintena de biografies), Feminismo i Publicaciones Económicas (on manuals recreatius i d’oci alternen amb narracions de Poe, Stendhal, Balzac, Puixkin o Dostoievski).

137

138

Història de l’edició a Catalunya

La Ibérica: amb prou feines un flaix No sé si coincidint amb l’absorció de l’Editorial Catalana per part de la Llibreria Catalònia (episodi al·ludit en el capítol sobre l’edició literària) o poc després, els germans Josep i Pau Pugès i Guitart, gerents de la primera i segurament vinculats a la Lliga Regionalista, figuren de forma successiva al capdavant de la Tipografia Catalana i de l’Editorial Ibérica, de la qual localitzo tres domicilis (al 188 del carrer de Londres, al 62 del passeig de Gràcia i al 183 del carrer de Provença). Un catàleg dels anys 30 recull aproximadament uns 120 títols, de tipologia molt variada i la majoria pertanyents al ram religiós (tractats d’ascètica, hagiografies, devocionaris, fulletons i estampes, amb abundància de traduccions i amb presència destacada de Torras i Bages entre els autors autòctons), circumstància afavorida per la influència de mossèn Eudald Serra i Buixó, que segons Albert Manent intervé directament en la fundació de l’editorial i a qui retrobarem en la creació del Foment de Pietat. Més interès general presenta la resta de la producció, començant per la traducció d’una enciclopèdia del món natural en quatre volums (Las maravillas del mundo y del hombre) i continuant per una Biblioteca Enciclopédica (amb manuals que combinen la difusió cultural amb el llibre pràctic), per una secció miscel·lània (dins la qual la traducció d’assaigs de Prat de la Riba i de Cambó acompanyen llibres de viatges, tractats de pedagogia o pràctiques de química) i per tres col·leccions literàries: Los Grandes Autores (amb La Eneida, La Ilíada, La Odisea, La Divina Comedia, El Paraíso Perdido

El segle XX (fins a 1939)

o Hamlet i Romeo y Julieta), Autores Contemporáneos (de la qual sobresurt Gabriel Miró) i Cien Novelas (una desena de títols, la majoria de Turguénev i Robert L. Stevenson). A tall de torna, un apartat final de deu obres en la nostra llengua inclou literatura (els Himnes homèrics de Maragall i Pin i Soler al costat de Gogol) i geografia i història religiosa (amb monografies sobre tres santuaris marians).

139

140

Història de l’edició a Catalunya

La tradició del vuit-cents La Seguí i l’anacronisme Per bé que creada el 1881, la Casa Editorial Seguí desplega gran part de la seva activitat dins el període cronològic comprès en el present volum. Enclavada al número 30 del carrer de Bonavista, la fundació i potser també la propietat recauen en Miquel Seguí i Riera (1858-1923), reputat gravador sobre metall que acaba relegant l’activitat artística en benefici de l’editora, en la qual, però, la part gràfica pren sempre molt de protagonisme. Així, per exemple, a finals de segle XIX emprèn l’edició de dues publicacions periòdiques il·lustrades: l’Álbum Salón (1897-1907), quinzenal de format foli, que es vanava de ser la primera revista d’Espanya amb il·lustracions en colors (cromolitografies), i Pluma y Lápiz (1900-1904), “Semanario Hispano-Americano de Literatura y Arte”, autèntica rèplica lingüística de Pèl&Ploma. La producció bibliogràfica, xifrable en una cinquantena de títols, gairebé tots en castellà, i presidida per un seguit d’obres monumentals en diversos volums, sembla de vegades pretendre seguir la petja de la Montaner y Simón, si bé sempre hi queda unes quantes passes enrere, ja sigui per la talla intel·lectual dels autors o per les excel·lències de la presentació formal. Gosaria sostenir, en síntesi, que la Seguí treballa en ple nou-cents amb mentalitat i criteris ancorats al segle XIX. Tot i això, el 1928 estava representada a Amèrica per Joaquín de Oteyza, que a partir de 1935 la representa també a Madrid.

El segle XX (fins a 1939)

La publicació, entre 1906 i 1910, dels 12 volums de l’Enciclopedia Ilustrada Seguí constitueix, amb molta probabilitat, l’esforç editor de més empenta en la vida de l’empresa, que alhora incideix sobretot en els temes històrics. Hi pertanyen títols com una Historia de España y de los pueblos hispanoamericanos hasta su independencia (3 volums, deguts, no pas a un historiador acreditat, sinó a Manuel Rodríguez Codolà), un Portfolio de Historia de España (2 volums i més de mil gravats), una Historia de las naciones (obra col·lectiva en 4 volums, traduïts de l’anglès), la Història de Catalunya (2 volums) d’Antoni Aulèstia i Pijoan i Ernest Moliné i Brasés, la Historia de la humanidad o la Historia de Francia de Guizot. Al seu costat hi podem arrenglerar una geografia en 5 volums (El cielo y la tierra. Novísima geografía universal ilustrada), tres publicacions sobre art (entre les quals sobresurten els 2 volums d’España artística y monumental) i un

141

142

Història de l’edició a Catalunya

Un dels manuals d’història, en vuit volums, que la casa Seguí publica a la primeria de segle

d’història natural (Los animales del universo) en 3 volums. Desproveïda en general d’interès (unes Obras completas de Shakespeare són la flor que no fa estiu), la producció literària se centra en un seguit de col·leccions o sèries (Obras Selectas, Sección de Novelería, La Novela Emocional) que perpetuen la tradició de la novel·la de fulletó vuitcentista més espaterrant (distribuïda encara per entregues), fins al punt que esdevé una anacrònica romanalla, d’acceptació desconeguda per part del públic lector d’aleshores. La Casa Editorial Seguí, en mans d’hereus del fundador a partir de 1923, devia plegar cap a 1950 (en tot cas, n’he vist un catàleg de 1948).

El segle XX (fins a 1939)

Francesc Matheu i la Ilustració Catalana Devem al barceloní Francesc Matheu i Fornells (1851-1938), escriptor desdoblat d’editor, una colla d’iniciatives de positiu interès. De fet, Matheu, un croat de la causa des dels temps de la Jove Catalunya –que ajuda a fundar–, simpatitzant de la Unió Catalanista primer i de la Lliga després, protagonitza una llarga trajectòria d’activista cultural i polític que el du, per exemple, a intervenir decisivament en els Jocs Florals de Barcelona des de 1906, a promoure campanyes aliadòfiles durant la Primera Guerra

Francesc Matheu vist per Ramon Casas

143

144

Història de l’edició a Catalunya

Mundial i a presidir l’Orfeó Català (1914) i l’Ateneu Barcelonès (1920). La seva fama pòstuma l’ha entelat, perjudicant-la, l’actitud antinormista, que li fa combatre la reforma lingüística sancionada per l’Institut d’Estudis Catalans i atrinxerar-se aferrissadament en una posició que, ja molt abans de morir, havia esdevingut intel·lectualment insostenible. En qualsevol cas, i dins l’àmbit de les publicacions periòdiques, Matheu comença per fundar i dirigir La Gramalla (1870) i l’Anuari Català (1874) i contribueix, amb Guimerà i Aldavert, al naixement de La Renaixensa (1871), revista i empresa a les quals m’he referit en el volum anterior. El 1882, i arran de la mort de Carles Sampons, que havia fundat la revista La Ilustració Catalana dos anys abans, és Francesc Matheu, juntament amb l’impressor Josep Thomàs, qui se’n fa càrrec. Era ja una publicació acuradament impresa i equilibradament compaginada, que havia reunit, a més, un esplet de col·laboradors literaris d’un cert to. Matheu, que, en una primera etapa, l’edita fins a 1894, hi incorpora de seguida Alexandre de Riquer, que hi dibuixa la capçalera i hi col·labora intensament. Les abundants il·lustracions, degudes a artistes també de renom (com ara Jaume Pahissa, Joaquim Vayreda o Josep Llimona), s’imprimeixen primer per xilografia, procediment cada cop més substituït a partir de 1883 pel fotogravat. L’excel·lència dels números extraordinaris consagrats a l’Exposició barcelonina de 1888 li van valer la medalla d’or del certamen. En una segona etapa (1903-1917), la revista, encara en mans de Matheu, reprèn la publicació en una línia essencialment idèntica i amb un títol que ha perdut l’article (Ilustració Catalana), per bé que ara la fotografia ja és l’únic mitjà de

El segle XX (fins a 1939)

reproducció de les il·lustracions. Una tercera represa d’aquesta revista, amb el títol de Catalana (19181926), ja té, sobretot des del punt de vista formal, una personalitat molt menys acusada. A partir de la revista, Matheu funda el 1884 el peu editorial Ilustració Catalana, que tanca deu anys després i, esdevinguda societat anònima, reprèn l’activitat entre 1903 i 1935. Una societat que, amb 125.000 pessetes de capital social, amb Matheu de

145

146

Història de l’edició a Catalunya

gerent i amb Josep Alemany i Borràs de col·laborador directe, dóna una gran impuls a l’editorial, que d’ençà d’aquell 1903 difon, sempre amb una presentació formal molt modesta, uns 525 títols, dels quals 364 corresponen a la col·lecció Lectura Popular (19131921), que en opuscles de 32 pàgines, enquadernables en 21 volums, brindava setmanalment una breu antologia de l’obra de no pas menys que 339 escriptors catalans. Una altra col·lecció rellevant és la de les obres completes de Jacint Verdaguer en edició econòmica, integrada per 27 volums apareguts entre 1913 i 1916. En tercer lloc, l’editorial publica obres completes d’altres autors catalans, la majoria vinculats amb els Jocs Florals i antinormistes com el mateix editor. És el cas, entre altres, de Marià Aguiló, Emili Vilanova, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Joan Alcover.

López Benturas i la continuïtat de la Llibreria Espanyola L’hereu d’Innocenci López i Bernagossi, Antoni López i Benturas (1861-1931), continua en essència la línia paterna, fins al punt que catàlegs de 1920 i 1929 encara alberguen títols i sèries que, com les obres de C. Gumà, les novel·les de Manuel Angelon o els Singlots poètics, de Serafí Pitarra, tant havien distingit l’època d’esplendor de la Llibreria Espanyola. Els temps, però, eren tots uns altres, i el segon López, massa subjecte als patrons fixats pel pare i, doncs, mentalment situat al segle XIX, no en va poder repetir els èxits esclatants. En tant que llibreter, difon de forma gratuïta un Resumen bibliográfico mensual, però l’establiment ja havia perdut el poder de convocatòria

El segle XX (fins a 1939)

del segle anterior (i, segurament, l’agilitat comercial exigida pels nous temps). Com a editor de publicacions periòdiques, obligat a restringir l’oferta, manté les de vida més llarga: La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. I en l’àmbit de l’edició de llibres es troben algunes de les novetats més ressenyables: publicació d’àlbums, com Barcelona a la vista o Montserrat a la vista, la coedició amb una editorial madrilenya d’una història de la filosofia de Karl Vorländer, una col·lecció en castellà, Diamante, i, en fi, la incorporació a la casa de nous escriptors, encapçalats per Santiago Rusiñol.

Santiago Rusiñol i Antoni López Benturas a la Llibreria Espanyola, emplaçada a la Rambla

147

148

Història de l’edició a Catalunya

A la pàgina següent, un dels títols de la col·lecció Diamante, la de més empenta de les que promou Antoni López Benturas

Presentada com un recull d’”obras de los más notables escritores nacionales y extranjeros, publicadas en tomos de unas 200 páginas en 8º menor con elegantes cubiertas tipográficas a dos tintas”, la col·lecció Diamante arrenca, desconec exactament quan, amb molta empenta. Una empenta que el temps desinfla notòriament: el 1912 n’havien aparegut ja 116 títols, però el catàleg de 1929 tan sols en consigna nou més, fins a arribar a 125. No es fa estrany, perquè enmig d’una pila de clàssics castellans del segle d’or, de fulletons francesos del segle anterior i d’escriptors de tercer i de quart rengle, només hi localitzo tres títols d’autors d’un cert to i d’aquell moment: Jacinto Benavente, Felipe Trigo i Gabriel Miró. Al costat d’aquesta, altres col·leccions (com una de jurídica, que acull disposicions legals espanyoles, o una Enciclopedia Ilustrada, amb títols sobre fotografia, raigs X o electricitat) semblen incorporades al catàleg més aviat amb calçador. Més amb sintonia amb l’esperit de la casa, la publicació en exclusiva de l’obra de Santiago Rusiñol constitueix probablement la fita més significada d’aquests anys; se’n publiquen una cinquantena de títols, als quals cal sumar unes quantes traduccions de Daudet. Flanquegen Rusiñol altres escriptors nous en el catàleg: Enric de Fuentes, Emili Vilanova o, sobretot, Apel·les Mestres. La Llibreria Espanyola desapareix el 1931, arran de la mort de López Benturas. El seu fill, Antoni López-Llausàs, vola pel seu compte i protagonitza una sèrie d’iniciatives vinculades a la lletra impresa de primer rengle. M’hi refereixo en un altre capítol.

El segle XX (fins a 1939)

149

150

Història de l’edició a Catalunya

Una altra continuïtat: la dels Millà La nissaga dels llibreters i editors barcelonins d’aquest cognom, establerts al carrer de Sant Pau, arrenca amb Melcior Millà i Castellnou (1830-1906), prestidigitador professional, que comença a vendre llibres als encants i, per fires i mercats, romanços, auques i llibres populars. Un seu fill, Lluís Millà i Gàcio (1865-1946), actor i autor dramàtic, inicia cap a 1880 la tasca d’editor, tant d’obres teatrals (com en la col·lecció Teatro Mundial) com de revistes (com La dida o El Folletí Tetral); el 1926 va publicar, en tant que llibreter, un Catàleg d’obres teatrals catalanes, que recull uns cinc mil títols. Un germà, Francesc Millà i Gàcio, per bé que deslligat de l’activitat familiar, va ser impressor i, com a tal, fundador de La Neotipia. Fill de Lluís és Àngel Millà i Navarro (1890-1975), tercer membre de la dinastia, també autor dramàtic i esporàdicament periodista, que el 1932 va inaugurar la cèlebre col·lecció Catalunya Teatral, de llarga durada, que en la primera etapa (fins a 1937), publica 113 títols. Han continuat i continuen aquesta tradició llargament centenària els dos últims brots del tronc familiar: Lluís Millà i Reig (1921) i Lluís Millà i Salinas (1957).

La Gassó: grans obres, fulletons i detectius Hostatjada al número 4 del carrer gracienc de Santa Teresa, l’Editorial Gassó devia néixer poc abans de 1920. El 1922 s’anomenava Casa Editorial Gassó Hermanos, un dels quals podria ben dir-se Rodolf de Gassó Ruiz, que trobo com a autor d’unes dedicatòries epistolars en el catàleg d’aquell any; el 1925 i el 1928, la raó social havia canviat en Juan de Gassó, Sucesor

El segle XX (fins a 1939)

de Gassó Hermanos-Editores, mentre que el 1930, data del catàleg més tardà que he pogut localitzar, havia adoptat la denominació definitiva d’Editorial Gassó. Pel que es dedueix del catàleg del cas, l’esforç més sostingut la casa el concentra en tres grans obres, presentades en edició econòmica i de luxe, compostes de múltiples volums i degudes, almenys les dues primeres, a clàssics del vuit-cents. Em refereixo a la Historia universal de Cesare Cantù,

Psiquisme i ocultisme integren una de les línies temàtiques de l’Editorial Gassó

151

152

Història de l’edició a Catalunya

en 43 volums (i que havia publicat ja Seix Editor la centúria anterior), a la Historia de la Revolución Francesa d’A. Thiers, en 12 volums, i a la Historia natural de K. Zimmermann, en 24. Amb exclusió de la literatura, de la qual m’ocupo en el paràgraf següent, la resta de la producció, passablement heterogènia, es divideix entre les ciències ocultes i psíquiques, la filosofia, els esports (3 títols d’una Biblioteca Deportiva) i, sobretot, el llibre pràctic (una trentena d’obres), dins el qual es troben una colla de manuals del caire més divers i la sèrie Biblioteca Práctica, destinada a orientar professionalment i vitalment els lectors. En conjunt, una cinquantena de títols, xifra molt inferior als tres centenars llargs dels enquadrats en el capítol literari. Tot plegat, sempre en castellà. Davant del devessall d’obres literàries convé dir, de bon començament, que la majoria apareixen en quadernets d’extensió molt breu (al voltant de les 32 pàgines), que la casa comercialitza a preus molt assequibles i de vegades irrisoris (les traduccions de La Novela Maestra, per exemple, estan marcades a cinc cèntims l’exemplar!). Aclarit aquest punt, diré en segon lloc que la immensa majoria de títols, associables al gènere narratiu, pertanyen a escriptors vuitcentistes, amb incursions, encara, a la novel·la de fulletó (al catàleg hi tenen, entre altres, Barcelona y sus misterios, d’Antoni Altadill). Aquest és el cas, per exemple, de la quarantena de volums de la Biblioteca Arte, que alterna obres originals (Campoamor, Pardo Bazán) i traduïdes (Gautier, Lamartine, ErckmanChatrian); de la vintena de la Biblioteca Selecta (dins la qual Salvador Rueda i una altra vegada Campoamor conviuen amb Dickens, Tolstoi o Walter Scott); de la

El segle XX (fins a 1939)

mitja dotzena de Novelas Populares; de les col·leccions consagrades a publicar obres d’autors concrets (Zola, Carlota Braeme, Ouida); de la migrada secció poètica (on Heine fa costat a Manuel Machado); o, en fi, de la vintena de novel·les sentimentals i còmiques que apareixen fora de col·lecció. Salvant els seixanta-i-tants quadernets de contes infantils i la vuitantena de Novelitas Cine, el contingut dels quals desconec, el sentit d’actualitat només sorgeix en tres col·leccions de narrativa detectivesca: les Aventuras de Nick Carter, les Obras de A. Conan Doyle i les Aventuras de King Brady, el rey de los detectives. En el meu record, durant la postguerra l’Editorial Gassó s’especialitza en la venda per correspondència.

153

154

Història de l’edició a Catalunya

L’edició popular i de consum

A la pàgina següent, una de les col·leccions nascudes amb el desig d’arribar a un públic extens

Abordo ara un tipus d’edició tan significatiu com complex de definir. De fet, existeix des dels orígens mateixos de la impremta (n’hem vist algunes mostres en els dos primers volums d’aquesta obra), però només es difon a gran escala arran de la industrialització vuitcentista. I perviu fins als nostres dies, dins els quals es revesteix, com sempre ha fet, de formes d’expressió adaptades al temps i al context. El problema rau a determinar quins gèneres o col·leccions cal adscriure a aquesta tipologia, a marcar la frontera entre producció culta i popular, a fixar amb un mínim de precisió, al capdavall, el concepte i l’abast del terme popularitat. El debat ha generat, en fi, una copiosa bibliografia, sobretot anglosaxona, i no presenta pas cap símptoma d’extingir-se. En ocasions, dades aparentment objectives i fiables, com ara el preu de venda d’una determinada publicació, es revelen enganyoses i confusionàries. Si ens guiàvem en exclusiva per aquest paràmetre, res no ens permetria negar el caire d’edicions populars, posem per cas, dels Quaderns Literaris de Josep Janés, molt econòmics i amb un llançament falcat en una campanya publicitària d’ampli ressò; l’ambició cultural de la iniciativa, però, crec que impedeix classificar-los com a tals (i per això en tracto en un altre apartat). Una cosa semblant passa amb els vint títols d’una altra col·lecció (aquesta fallida), Les Ales Esteses, que entre 1929 i 1930 treu al mercat l’escriptor i impressor Avel·lí Artís i Balaguer (el pare de Tísner) qualificant-la explícitament de “popular”, amb format reduït, preu exigu i basada aparentment en la subscripció. Valgui tot aquest exordi per donar

El segle XX (fins a 1939)

155

156

Història de l’edició a Catalunya

a entendre la inseguretat amb què he emplaçat en aquest capítol certes col·leccions i editorials, segurament instal·lades en un espai social de contorns i límits incerts. Dins el període cronològic del present volum, i gràcies a l’esforç i als interessos de Joaquim Molas, una de les propostes editorials d’intenció popular més conegudes la integren les col·leccions de novel·la curta en català, que, en paraules de Molas mateix, “nasqueren amb la idea d’explotar i, alhora, neutralitzar l’èxit de les publicades a Madrid”, que comencen a aparèixer el 1907 i que coneixen l’època més brillant entre 1914 i 1931. Distribuïdes sobretot als quioscos, suplanten en els gustos majoritaris del públic la novel·la de fulletó vuitcentista, ja fos per entregues o impresa per capítols en les mateixes pàgines d’una publicació periòdica. En síntesi, es tracta de col·leccions com La Novel·la Nova (264 números entre 1917 i 1923) o La Novel·la d’Ara (182 números entre 1923 i 1927), les més destacades quantitativament, fins a un total d’una dotzena llarga (val a dir que algunes de trajectòria ben fugaç), totes les quals rèpliques, més o menys afortunades, de publicacions madrilenyes com El Cuento Semanal (19071912), La Novela Corta (1916-1925) i La Novela de Hoy (1922-1932). En conjunt, perseguien guanyar mercat lector i en algun cas, com en el de La Novel·la d’Ara, servir “d’arma per a domenyar la invasió de les novel·les castellanes, que fan malbé la nostra catalanitat”. I al mateix temps que alternen la difusió d’autors de diverses generacions, dels més grans als més joves, “crearen, o contribuïren a crear, un tipus molt determinat d’escriptor de consum”. L’afirmació torna a ser de Molas, que es refereix igualment als promotors d’aquesta mena de col·leccions amb aquests termes:

El segle XX (fins a 1939)

Així, el negoci del llibre continuà en mans de llibreters i d’impressors que, com Rossend Ràfols, Bartomeu Baxarias, Josep Baguñà, Joan Balagué i la Políglota, alternaven el seu modest ofici amb el d’editor i, per consegüent, disposaven d’uns sistemes molt rudimentaris de finançament de comercialització.

Segons Ramon Pinyol, que ha estudiat a fons una d’aquestes iniciatives, La Novel·la Estrangera (que publica 38 números entre 1924 i 1925), aquest tipus de publicacions, pel format, el disseny, el contingut, el preu i la forma de distribució i venda (el quiosc i la subscripció), són productes populars que pretenen arribar a un públic extens que, de fet, per raons de formació i d’hàbit, consumia molt en castellà i poc en català.

Per part seva, Just Arévalo ha posat en relleu, seguint la petja de Molas, els aspectes formals i externs comuns d’aquestes col·leccions D’una banda, la inserció d’una història de ficció completa; de l’altra, tot de característiques pròpies de les publicacions periòdiques: la numeració seriada, la periodicitat (setmanal, desenal, quinzenal o mensual); el format (de mida A4 en un primer moment fins a assolir progressivament la mida d’un llibre de butxaca); l’extensió (de setze, vint, vint-i-quatre o trenta-dues pàgines durant els anys deu fins a arribar a les seixanta-quatre pàgines durant els vint); la inclusió d’il·lustracions (tant a l’interior com en portada, en la qual ben sovint hi ha el retrat o una caricatura de l’autor); el preu assequible (10 cèntims en un primer moment, i fins a 50 anys a venir); l’espai de venda (bàsicament els quioscos de revistes, però també de viva veu per mitjà de venedors ambulants) i el destinatari (un públic molt determinat que no solia comprar llibres a les llibreries). [...] Amb l’excusa sempre a punt del patriotisme per tal d’assolir un major nombre de lectors, les col·leccions barcelonines van promoure la divulgació d’un gran nombre d’escriptors del

157

158

Història de l’edició a Catalunya

país, entre els quals, com apuntàvem anteriorment, hi ha bona part de la producció narrativa en llengua catalana d’alguns dels personatges que ens interessen, veritables proletaris de l’art de la ploma mercès, a part de la seva dedicació a altres disciplines, al conreu de productes d’aquesta mena.

Bartomeu Baxarias: el teatre i altres coses La personalitat de Baxarias il·lustra amb insuperable eloqüència l’absoluta penúria de notícies sobre aquestes figures de llibreters-impressors-editors de començaments de segle, ni que despleguin, com aquesta que ara m’ocupa, una intensa activitat. Absent de repertoris biogràfics i de diccionaris enciclopèdics, tot el que se’n sap –ben poc– ho devem a la saviesa i a la paciència de Ramon Pinyol, a qui segueixo, doncs, fil per randa. Segons aquesta font, que condenso, aquest nostre impressor continua la tasca d’un altre professional del ram, Francesc Baxarias (el seu pare?), que el 1904 consta com a titular de la impremta La Catalana, instal·lada al carrer de Balmes, i que entre 1904 i 1906 publica els tres volums del Diccionari popular de la llengua catalana, de Josep Aladern, obra que el 1908 es troba ja al catàleg de les publicacions de Bartomeu. La trajectòria d’aquest, establert successivament, i fins a 1913 (“moment en què li perdo la pista”, diu Pinyol amb recança que es palpa), al passatge Mercader i al carrer de Sant Pere Més Alt, s’associa sobretot amb una revista teatral, De Tots Colors (1908-1913), que, en la línia de tantes altres publicacions periòdiques de contingut literari, aviat segrega una biblioteca,

El segle XX (fins a 1939)

integrada pels fulletons que publicava enquadernats. Paral·lelament, Baxarias també publica altres capçaleres, aquestes de caire polític, i, pel que ara ens interessa, una sèrie de volums, entre els quals peces literàries de Pompeu Crehuet, personatge molt vinculat a la casa, i, en especial, els 37 números de la col·lecció Literatura Sensacional, que, il·lustrada per Joan Junceda i centrada en la figura de Sherlock Holmes, “constitueix el primer intent, en el segle XX, de publicar narrativa detectivesca en català” (exclusivament traduïda, per cert).

El Gato Negro, molt més que un precedent Amb aquest nom funda cap a 1910 Joan Bruguera i Teixidó (1885-1933) l’editorial que a la postguerra, canviat el nom pel de Bruguera, viu l’etapa més fecunda i coneguda. Això no obstant, i a la vista de diferents catàlegs, El Gato Negro presenta un acusat interès i du a terme una intensa activitat, que prefigura perfectament la gran projecció posterior, començant per la distribució mateixa (a petites llibreries i a quioscos, sobretot). Fa l’efecte que avui, de les seves publicacions, només n’hagi quedat el record de les revistes infantils que, molt il·lustrades, tracten de disputar el mercat del TBO (fundat per Joaquim Buigas el 1917) i, doncs, d’aprofitar-ne l’èxit. És el cas, és clar, de Pulgarcito (1921) i Sigronet (1924). Altres capçaleres de la casa, en canvi, com Charlot i Tom Mix, maldaven per explotar la popularitat d’uns personatges que un nou mitjà de comunicació de masses, el cinema, havia convertit en famosos.

159

160

Història de l’edició a Catalunya

Ara bé: tots els catàlegs consultats, datables els anys 20 i 30 i informativament molt generosos, se cenyeixen a descriure el contingut de les col·leccions editorials i negligeixen les publicacions periòdiques (que, per tant, es devien considerar subalternes dins el conjunt de la producció de la casa). Unes col·leccions que proliferen per dotzenes i que, sempre en castellà i generalment a preus ínfims, incorporen volumets de gèneres narratius i de temes variadíssims: aventures (la majoria), bèl·lics,

El segle XX (fins a 1939)

161

162

Història de l’edició a Catalunya

amorosos, de misteri, de detectius, del far west, d’història, d’esport, biogràfics o humorístics (que inclou reculls d’acudits i incursions en l’escatologia més xarona i esqueixada). Enmig de tot això, d’un contingut primari i arran de terra, sobta trobar-hi mostres de literatura diguem-ne culta, com ara traduccions de Dumas pare i de Victor Hugo, de Paul de Kock, de Balzac, de Poe o de Maupassant, al costat d’obres originals (de Campoamor, per exemple). Per als lectors més joves, El Gato Negro comptava amb una secció infantil, composta per auques, calcomanies, cromos, sobres sorpresa, diorames, retallables o, en fi, contes i novel·letes. En conjunt, estem parlant de centenars i centenars de títols (segons un dels catàlegs, de tres mil cinccents!), de manera que hom no sap si sorprendre’s més d’aquestes elevadíssimes xifres o del fet que d’aquest infinit magma imprès no n’hagi quedat cap mostra ni rastre en els circuits del llibre de segona mà. (O d’un altre fet, també sorprenent: que ningú s’hagi pres la molèstia d’interessar-se per aquest fenomen.) Diré encara, perquè bé he d’acabar, que alguns d’aquests catàlegs ofereixen la particularitat afegida que servien als llibreters per fer comandes i que, doncs, esdevenen alhora mitjans publicitaris i de venda. D’aquí que en la coberta de vegades aparegui la llegenda següent: “No guarde este catálogo. Señale al margen de cada título los ejemplares que del mismo quiera recibir, y remítalo bajo sobre. Junto con el pedido recibirá nuevo catálogo para pedidos sucesivos”. Tota una estratègia comercial, de la qual desconec eventuals precedents i imitadors.

El segle XX (fins a 1939)

Rossend Ràfols: llibreter, impressor i patriota De la figura i l’activitat del vilanoví (de Vilanova i la Geltrú) Rossend Ràfols i Muntané (1883-1954) en tenim notícies gràcies al fet que, ja fa més de trenta anys, Isabel Monseny li va dedicar una monografia universitària. Instal·lat a Barcelona, si abans no, des de 1917, amb un taller tipogràfic al carrer de la Portaferrissa i amb una llibreria al passeig de Gràcia, Ràfols emprèn des d’aquell any i fins a la guerra civil una colla d’iniciatives editorials, les més literàries de les quals posa sota la direcció o l’assessoria de Miquel Poal Aregall. En total es tracta de tres revistes, de tres almanacs (entre els quals, de 1925 a 1936, el Bloc Guimerà, nascut per competir amb el Bloc Manelic, que publicava amb èxit Salvador Bonavia) i, pel que ara ens interessa, de vuit col·leccions de volums breus i de caire popular: La Novel·la Catalana, La Novel·la Nova, La Novel·la Teatral Catalana, la Novel·la Històrica, la Col·lecció Groga, la Biblioteca Nova, la Col·lecció Quatre Rals i els Contes Infantils. Em cenyiré només a les col·leccions amb més títols. La més nodrida és, amb diferència, La Novel·la Nova, que, com ja he indicat més amunt, difon 264 números entre 1917 i 1923. En opuscles o fulletons de 34 pàgines a 10 cèntims, acull sobretot obres literàries originals (un 61% de narrativa, al costat, però, d’un 24% de teatre i d’un 10% de poesia) i, residualment (un 5%), assaig polític. Publica una gran majoria d’autors

163

164

Història de l’edició a Catalunya

En aquesta pàgina i en la següent, dues traduccions de la col·lecció més nodrida de l’editor Ràfols

vuitcentistes i modernistes i convoca, el 1918 i el 1922, dos premis literaris. Quantitativament, en segon lloc se situa La Novel·la Teatral Catalana, que compta amb 72 números apareguts entre 1918 i 1926 i que posa en circulació molts èxits teatrals de representació recent. En tercer lloc, Manuel Gelabert consta com el redactor únic dels

El segle XX (fins a 1939)

19 títols de la Novel·la Històrica, que, subtitulada Sèrie de la Història de Catalunya, sorgeix també el 1917. Em referiré finalment, en quart lloc, a la Biblioteca Nova (1925-1926), que reuneix 12 títols (com ara Les cent millors poesies de la llengua catalana antigues i modernes), alguns dels quals, sembla, amb 3.000 exemplars de tiratge.

165

166

Història de l’edició a Catalunya

Santiago Costa i les Publicaciones Mundial L’origen d’aquesta iniciativa remunta a un taller d’arts gràfiques, el de Fèlix Costa, que, associat primer amb Ramon Tobella, treballa en solitari a partir aproximadament de 1909 i que, instal·lat al número 45 del carrer Nou de la Rambla, esdevé la impremta d’un seguit de capçaleres periòdiques, les més conegudes de les quals són Cu-Cut! i Papitu. Dec totes aquestes informacions a Just Arévalo, que data la mort de Fèlix Costa el 1919; en aquell any, l’hereu, Santiago, es fa càrrec de l’empresa, que amplia convertint-la també en editorial, les Publicaciones Mundial, començant per comprar el setmanari Papitu a la primeria de 1922 i continuant per canviar de seu, ara emplaçada al 15 de l’aleshores carrer de Barberà. Amb aquesta editorial, d’amplíssim ventall temàtic (literatura, erotisme, sexualitat, actualitat política i social, humor, esports, cinema), Santiago Costa perseguia, en paraules d’Arévalo, l’”objectiu de monopolitzar el mercat editorial barceloní de gran consum” (si més no en castellà). Animat per aquest propòsit, compra també col·leccions d’altres editorials, en fallida (Alfa) o en crisi (Lux), i s’especialitza en sèries de novel·la curta. Una de les primeres col·leccions pròpies, més o menys dirigida pel periodista Àngel Marsà i apareguda entre febrer i juliol de 1923 (i interrompuda per culpa del cop militar de Primo de Rivera), és Los Bajos Fondos de Barcelona (integrada per 21 títols, alguns dels quals tan suggestius com La orgía de los invertidos, Las busconas del cine o El placer sin hombres). Constret per la dictadura, l’editor s’aboca aleshores a altres gèneres de gran impacte entre la massa, l’esport (amb

El segle XX (fins a 1939)

el celebèrrim Xut! al capdavant) i el cinema, en relació al qual posa a l’abast del públic, almenys fins a 1925, 135 títols, corresponents a d’altres tants arguments de pel·lícules, de la col·lecció La Novela Popular Cinematográfica. Aquell mateix any naixia una altra col·lecció, La Novela Femenina, composta almenys de 29 números, i dos després, el 1927, La Novela del Pueblo, amb 24 entregues. Amb el temps, i simultàniament a l’activitat del taller, que imprimeix una tirallonga de revistes vàries, Santiago Costa va traient col·leccions noves. Segons un catàleg que Arévalo data el 1932-1933, les Publicaciones Mundial editaven llavors les nou següents: Biblioteca Literaria (la més extensa, amb originals i traduccions, moltes de les quals del rus), Biblioteca de Ciencias Económicas, Políticas y Sociales (amb majoria de textos clàssics del socialisme i del comunisme), Biblioteca de Historia y de Reportajes (amb diferents títols sobre la revolució soviètica), Biblioteca Sexual (amb majoria de traduccions de textos de caire científic), Biblioteca de Religiones, Teosofía y Ciencias Ocultas (dins la qual predominen també les traduccions), Biblioteca Masónica (amb breviaris, manuals i diccionaris), Biblioteca de Aventuras y Viajes (integrada per narracions i ficcions traduïdes), Biblioteca de Conocimientos Prácticos (amb títols sobre cuina, idiomes, medicina popular, radiotelefonia i mecànica) i Biblioteca Popular. Aquesta darrera, al seu torn, la integrava un seguit de subcol·leccions, entre les quals dues de la triomfant novel·la rosa: Fama i La Novela Mensual (adquirida a l’editorial Lux i tot seguit represa).

167

168

Història de l’edició a Catalunya

Garrofé i els nous mitjans de comercialització Amb seu als números 12 i 14 del carrer de Villarroel (tallers i gerència) i al 19 del de la Unió (llibreria i centre de repartiment), l’Editorial Garrofé subratlla, en un catàleg general de 1928, els punts de venda principals dels seus productes: Los libreros y kiosqueros que venden las ediciones de la Editorial Garrofé son los que realizan mejores negocios y por esta razón nuestras publicaciones se encuentran en todas las librerías de los países de habla española y en las bibliotecas de ferrocarriles de España.

Pel que fa a les condicions d’adquisició de volums, la casa destria les reservades als corresponsals nous i als considerats ja clients, per a tots els quals les vendes es tramiten en ferm o a comissió (exceptuant el continent americà, on totes han de ser en ferm). Pel caire de les diferents publicacions, pel preu de la gran majoria (entre 10 i 30 cèntims) i per algun altre indici, quioscos i llibreries de ferrocarrils devien constituir els principals punts de distribució de l’editorial, en la qual Àngel Marsà i Álvaro Retana tenen una destacada presència entre el nucli d’autors autòctons. Deixant de banda dues col·leccions novel·lesques pertanyents al fulletó més esqueixat i espaterrant, que sumen una desena de títols traduïts del francès i que es comercialitzen per entregues, el gruix de la producció de la Garrofé (al voltant de 400 títols aquell any de 1928), gairebé tota en castellà, es mou en el terreny de la novel·la curta i presenta una gran varietat de col·leccions. La Novela de Bolsillo, per exemple, la

El segle XX (fins a 1939)

més nodrida amb diferència (183 títols), acull obres d’”amor, ternura y misterio”, traduïdes totes del francès; La Novela Bonita (64 títols), de tema sentimental, pretén omplir “las horas de descanso en la clase o en la oficina”; La Novela Obrera (33 títols) difon volums d’autors “que han defendido o defienden la causa del proletariado español”; Mi Novela (36 títols) està consagrada a la narrativa amorosa; Aventuras (25 títols) aplega “relatos policíacos, científicos y de viajes”; La Novel·la Nostra, l’única en català (8 títols), alterna autors com Lluís Capdevila, Amichatis, Clovis Eimeric o M. Poal Aregall; i la Medianoche (8 títols), en fi, es dedica a publicar “novelas frívolas”. Formen grup propi i distintiu dues publicacions periòdiques (Vida femenina. La moda en casa i Charleston. Revista musical) i tres col·leccions centrades en el món del cinema: Amor y Cine (16 títols), Tras la Pantalla (8 títols) i Colección Cinematográfica Selecta (“PasiónMisterio-Arte”, amb 4 títols). Un apartat final

Les edicions de la Garrofé, com les de La Novela Bonita, es distribueixen sobretot als quioscos

169

170

Història de l’edició a Catalunya

miscel·lani completa l’oferta de l’Editorial Garrofé: l’integren uns Folletos Deportivos i uns altres de Taurinos, unes Intrigas de Favoritos y Cortesanas, Las Tragedias del Amor, un Tesoro de Autores Ilustres, unes Novedades Literarias i, per acabar, uns Almanaques Infantiles.

La Novela Ideal: literatura llibertària

Un dels fulletons esqueixats que publica la Garrofé

Entre 1925 i 1938 es publiquen a Barcelona, a un ritme trepidant (gairebé 43 anuals) i amb tiratges que oscil·len entre 10.000 i 50.000 exemplars, els gairebé 600 petits volums de La Novela Ideal, iniciativa d’una família d’anarquistes: la parella Joan Montseny i Teresa Mañé (esdevinguts Federico Urales i Soledad Gustavo) i la filla, Frederica Montseny. Vinculada estretament amb la segona etapa de La Revista Blanca (1923-1936), la

El segle XX (fins a 1939)

col·lecció, integrada per títols de 32 pàgines i amb format de vuitè, s’imprimia i editava al mateix domicili (número 37 del carrer d’Escornalbou) i es venia sobretot a Catalunya, País Valencià i Andalusia. El propòsit, reiteradament repetit, no deixa lloc a dubtes: d’una banda, divulgar didàcticament la ideologia anarquista; de l’altra, contrarestar la novel·la burgesa i la pornogràfica. Així, i segons una citació que manllevo a Marisa Siguan, pretenia interesar, por medio del sentimiento y de la emoción, en as luchas para instituir una sociedad sin amos ni esclavos, sin gobernantes ni gobernados. [...] No queremos novelas deprimentes ni escalofriantes. Queremos novelas optimistas que llenen de esperanza el alma; que sean limpias, serenas, fuertes, incluso que contengan alguna maldición, alguna lágrima.

A banda dels tres integrants de la família Montseny-Mañé, autors de dotzenes de títols, firmen la resta de volums un enfilall inacabable de devots de la causa perfectament anònims, que saturaven la redacció de la revista d’originals, fins al punt que en un número de juliol de 1928 s’hi publica la nota següent: “Nos vemos obligados a advertir a los que nos envían novelas espontáneamente [...] que uno no ha de morirse aunque deje de escribir novelas”. Pel que fa a una dada per desgràcia insòlita, el públic consumidor (majoritàriament femení) i als temes (sentimentals i amorosos), cedeixo la paraula a la mateixa Siguan: [...] la mayoría de lectores de la serie son (según testimonios de antiguos militantes) hermanas, mujeres, hijas o compañeras de militantes o simpatizantes, mujeres próximas al anarquismo o incluso sin demasiadas preocupaciones sociales atraídas por la temática rosa.

171

172

Història de l’edició a Catalunya

En la temática amorosa radica una de las claves del éxito de la serie. El tema amoroso con sus posibilidades de evasión de la realidad circundante y de final feliz es utilizado para mostrar la opresión a que es sometido el campesinado, o bien un militante anarquista o una madre soltera.

La Mentora, tot un model Amb el nom d’Edicions Mentora, una filial d’Editorial Juventud activa entre 1926 i 1933, ens trobem, segons deia Joaquim Molas el 1988, amb “la primera, i fins ara única, gran empresa de consum planejada amb objectius estrictament comercials” (s’entén, de les que publiquen en català). Cinc anys abans, i en una síntesi cenyida, marca de la casa, el mateix Molas valorava la transcendència de la Mentora esgrimint un seguit d’arguments: En primer lloc, perquè és el primer intent de fer una autèntica editorial de tipus popular i, més exactament, una editorial que dóna productes populars més o menys refinats a un públic mitjà. En segon lloc, perquè publicà una revista popular, “Llegiu-me”, que tradueix un nou sentit del gènere i que donà amb preferència literatura narrativa, sobretot, novel·les per entregues de tipus rosa o de l’oest. En tercer lloc, perquè explotà l’èxit de la novel·la rosa publicant algunes obres de la “Biblioteca Damisel·la” i una sèrie, la “Biblioteca Neus”, que subtitulà “La millor col·lecció de novel·les blanques” i que incorporà, entre d’altres, autors com Guy de Chantepleure o Florence L. Barclay. I, per últim, perquè publicà una sèrie titulada “Biblioteca Europa”, que barrejà els autors cultes, com Pous i Pagès, amb autors de fulletó, com Josep Feliu i Codina, i d’altres de nous, com Peter B. Kyne i James Oliver Curwood.

El segle XX (fins a 1939)

És probable que, d’aquest ventall d’iniciatives, la de més èxit fos la Biblioteca Damisel·la, que, concebuda per competir directament amb la Biblioteca Gentil –publicada per l’editorial Baguñà i nodrida amb obres de Josep M. Folch i Torres–, compila en exclusiva novel·les de Clovis Eimeric (com ara La puntaire, la més difosa) que, més endavant, continuen apareixent

L’Editorial Mentora programa aquesta col·lecció per competir amb la Biblioteca Gentil, de l’Editorial Baguñà

173

174

Història de l’edició a Catalunya

en altres editorials fins a arribar als 41 títols. En el primer, una declaració de principis de l’editorial asseverava que l’afany que l’empenyia era Com es pot observar, aquesta col·lecció, l’Editorial Mentora la destina sobretot per al lector masculí

procurar a la dona de nostra terra –i així mateix a l’home de paladar fi– una col·lecció de llibres d’esbarjo i entreteniment, que faci curtes les vetlles, les hores de tren, les estones desvagades, sense complicacions psicològiques, que enterboleixen la lectura; sense enfarfecs literaris, que la facin avorrible.

El segle XX (fins a 1939)

Per contrast, les novel·les traduïdes apareixen per capítols a la revista mensual Llegiu-me (1926-1928), esmalten la Col·lecció Grans Èxits (on El Rosari, de Florence L. Barclay, alterna amb títols de, per exemple, Locke, Kyne i Curwood), acaparen la Biblioteca Neus (amb autors com Berta Ruck i E. Marlitt) i destaquen visiblement en una col·lecció de Llibres per a Nois i Jovenets, dins la qual dues novel·les de Jules Verne (La volta al món en vuitanta dies i L’illa misteriosa) fan costat a una de Robert L. Stevenson (L’illa del tresor), a una altra de W.M. Thackeray (La Rosa i l’Anell) o a Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll, en la versió de Josep Carner. L’oferta de la Mentora, que inclou algun títol escadusser en castellà, que protagonitza un curiós i fallit intent de traduir l’obra de Blasco Ibáñez i que totalitza una seixantena llarga d’obres, s’arrodoneix amb l’edició de les Obres completes d’Ignasi Iglésias.

Molino o la innovació Per bé que Molino neix a les acaballes del període abraçat pel present volum i que, doncs, el gruix de la seva trajectòria s’examinarà en el volum següent, no puc deixar si més no de referir-m’hi, ni que sigui només pel caire pioner d’algunes de les seves iniciatives. Per començar, Pau del Molino Mateus (1900-1968) funda l’editorial del seu primer cognom el 1933, tot just venudes a Josep Zendrera, per desacords en la línia de publicacions, les accions que tenia (ell sol o en representació de la família) a l’editorial Juventud. Del 112 del carrer de Muntaner la nova editora es trasllada al 245 del d’Urgell, on quedarà definitivament instal·lada. El 1938, i a causa de

175

176

Història de l’edició a Catalunya

la guerra civil, Pau del Molino deixa al capdavant de l’empresa, a Barcelona, un seu germà, Lluís del Molino Mateus (1907-1990), i marxa a Buenos Aires, on fins a 1952 regenta una sucursal (Molino Argentina), dotada de tallers gràfics propis. Davant la impossibilitat d’accedir a un catàleg d’aquesta primera etapa, per reconstruir l’activitat de l’editorial entre 1933 i 1936 m’he hagut de basar en catàlegs posteriors i en fonts diverses i heterogènies. La col·lecció més important de la casa sembla haver estat la Biblioteca Oro, que, consagrada a la literatura de consum, destinada al públic adult i integrada per traduccions, consta de tres sèries: la sèrie Amarilla de novel·la policíaca, sobretot britànica (Edgar Wallace, Agatha Christie, Erle Stanley Gardner o Rex Stout), amb la qual aconsegueix els èxits més ressonants d’aquests inicis; la sèrie Roja, la més clàssica, d’aventures i de capa i espasa, que publica autors com els Dumas, Victor Hugo o Rafael Sabatini; i la sèrie Azul, que difon sobretot narracions de l’oest nordamericà (Tom Mix, Roy Rogers), en oberta competència amb Juventud (que publicava James O. Curwood o Zane Grey). A la Biblioteca Oro li fan costat la Serie Popular Molino, nascuda el 1933 i protagonitzada per tres herois molt coneguts (Buffalo Bill, Nick Carter i Dick Diamond), i Hombres Audaces, amb la qual, ja el 1936, s’introdueixen a Espanya per primera vegada, segons els tractadistes de la matèria, els primers mites dels llegendaris pulps nord-americans: Doc Savage, Pete Rice, Bill Barnes i M. Grant. Molino havia iniciat també abans de 1936 la secció de publicacions infantils i juvenils. En forma part destacada el primer ressò en l’àmbit hispànic dels

El segle XX (fins a 1939)

personatges creats per Walt Disney, la Revista Mickey, apareguda entre el 7 de març de 1935 i el 8 d’agost de 1936 i al voltant de la qual es funda un club de lectors que arriba als 55.000 socis. Els 74 números de la publicació donen a conèixer diferents tires còmiques de nota, al marge de versions de novel·les de Salgari o de Verne.

Volum de la Serie Amarilla de la Biblioteca Oro, destinada per l’Editorial Molino a publicar narrativa policíaca

177

178

Història de l’edició a Catalunya

L’Editorial Molino és pionera en la publicació a Espanya dels còmics de la factoria Disney

El segle XX (fins a 1939)

L’alta cultura i la bibliofília L’edició bibliofílica dels primers anys del segle s’associa indestriablement amb el Modernisme i, en paraules de Pere Bohigas, és el resultat de la fusió de dos corrents: un de filiació romàntica, que es compongué principalment de col·leccionistes i erudits, molt vinculats a la tradició i a l’Arqueologia, i un altre integrat per artistes, que conreaven el gravat i il·lustraven llibres.

Dins el primer dels corrents indicats per Bohigas, correspon cronològicament el primer lloc a la Societat Catalana de Bibliòfils, que, presidida per Pau Font de Rubinat (i amb 31 integrants més, entre els quals Eduard Toda, Isidre Bonsoms, Francesc Matheu, Antoni Rubió i Lluch i Santiago Rusiñol), entre 1905 i 1912 publica deu títols, la gran majoria amb textos medievals catalans i tots estampats per Oliva de Vilanova (impressor i editor de qui m’ocupo una mica més avall). La segueixen el Recull de Textes Catalans Antichs, iniciativa de tres “companys bibliòfils” (Lluís Faraudo de Saint-Germain, Ernest Moliné i Brasés i Ignasi de Janer, substituït al cap d’un temps per Ramon Miquel i Planas), que entre 1906 i 1917 donen a l’estampa de La Académica (de Serra germans i Russell) un total de 18 fascicles, amb gravats inspirats en l’estil de les edicions incunables i gòtiques. Reprenc paraules de Bohigas, que en fa un judici ben falaguer: Aquestes dues sèries són veritables models de bona bibliofília. Cap dels volums o fascicles que les componen no és una obra per tapar, però tots són obres tipogràficament perfectes. Cal remarcar,

179

180

Història de l’edició a Catalunya

primerament, la qualitat del paper de fil pur de la casa Guarro, verjurat en les edicions de la Societat i setinat en les del Recull. [...]. Un judici igualment favorable hem de fer dels tipus i de la composició tipogràfica. Els tipus, gòtics o romans, foren fosos expressament per a la Societat i els emprats en el Recull ho foren a despeses d’aquella. Els gòtics foren dibuixats per Eudald Canibell i Sangenís [...].

Autor de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo (1904), Canibell també es troba al darrere de les edicions de bibliòfil més celebrades de l’impressor Octavi Viader (1864-1938), de Sant Feliu de Guíxols. Entre 1905 i 1906, Viader edita un Quixot amb tipus gòtics, que compta amb vinyetes, caplletres i orles fetes per Canibell i que esdevé mundialment famós pel fet d’haver-se’n tirat 52 exemplars damunt fulls de suro, exhaurits tan de pressa que l’impressor repeteix la jugada amb 100 exemplars més, amb el mateix insòlit suport i el mateix èxit de venda, el 1907. D’idèntic obrador guixolenc en surt encara, entre 1920 i 1921, una edició monumental, en dos volums i amb tipografia gòtica, del Tirant lo Blanc.

A la pàgina següent, prospecte de la Societat Catalana de Bibliòfils amb una declaració de principis

La col·lecció de bibliòfil de més prestigi i projecció dels anys trenta és més que probable que fos La Cometa, que l’editorial Gustavo Gili posa en circulació a partir de 1930. Es tracta d’una sèrie d’obres majoritàriament literàries –de clàssics i contemporanis de la literatura espanyola– que il·lustren reputats artistes (Xavier Nogués, Josep de Togores, E. C. Ricart) i que, d’un gran luxe formal, es destinen de forma implícita tant al col·leccionista com a l’inversor, al qual

El segle XX (fins a 1939)

s’enllamineix amb un producte de ràpida revaloració. El títol de més repercussió de la col·lecció, però, un opuscle setcentista sobre tauromàquia del torero Pepe-Illo il·lustrat amb aiguatintes de Picasso, no pot publicar-se fins a 1959. Al costat de La Cometa s’arrenglera, també a can Gili, les edicions Pantheon, un conjunt de llibres d’art que, en coedició amb cases

181

182

Història de l’edició a Catalunya

italianes, publica monografies d’art romànic, gòtic i renaixentista europeu en tiratge reduït i acurada presentació: Las ediciones Pantheon han sido creadas con el propósito de publicar en los principales idiomas cultos, bajo formas de insuperable calidad y con la colaboración de sabios de todos los países, estudios relativos al arte europeo.

Acabo aquesta breu introducció advertint que dins les edicions d’alta cultura caldria incloure-hi algunes de la Biblioteca de Catalunya i, sobretot, de l’Institut d’Estudis Catalans que es descriuen dins el capítol dedicat a l’edició institucional.

Ramon Miquel i Planas: personal i intransferible Ramon Miquel i Planas (1874-1950), escriptor, erudit i bibliòfil –i director de l’empresa Miquel Rius, fundada pel seu pare–, va dur a terme paral·lelament una activa i singular tasca d’editor selecte i minoritari que, en molts aspectes, s’emmarca dins la línia de Marià Aguiló. De fet, gran part de les seves activitats intel·lectuals –com ara la direcció de la Revista d’Ex-libris (1903-1906) o els Ensayos de bibliofilia (1929)– gira al voltant del llibre. Se’l troba també formant part destacada de diferents organismes professionals, com ara bastants anys al capdavant de l’Institut Català de les Arts del Llibre. En tots aquests àmbits, la seva presència és ben habitual fins a la guerra civil. Per contrast,

El segle XX (fins a 1939)

és probable que la seva fama pòstuma, avui esvaïda, s’hagi vist perjudicada per la seva actitud de bel·ligerant antinormisme (és a dir, per la seva posició contrària a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans), de la qual en dóna fe l’ortografia dels textos seus que reprodueixo. La col·lecció de Miquel i Planas més coneguda i de trajectòria més sostinguda és la Biblioteca Catalana, que apareix entre 1908 i 1917 i incorpora onze edicions en setze volums de clàssics medievals, ja fossin originals o traduccions: La Fiameta de Johan Boccacci, Cançoner satírich valencià dels segles XV y XVI, Obres de J. Roiç de Corella, Novelari català dels segles XIV a XVIII o Les obres d’en Bernat Metge. La col·lecció, Miquel i Planas la descriu amb les paraules següents: Antichs textes catalans, curosament donats a llum segons les primitives edicions o en vista dels manuscrits. Edicions de bibliòfil, en excelent paper de fil, ilustrades ab facsímils y acompanyades d’estudis y notes bibliogràfiques y crítiques. Volums de 20x14 cm., elegantment relligats en tela ab ornaments daurats.

Adonant-se sens dubte que les obres difoses a través de la Biblioteca Catalana quedaven fora de l’abast econòmic de molt públic potencial (o que li resultaven massa oneroses), Miquel i Planas idea una altra col·lecció, Històries d’Altre Temps, que aprofita els textos i l’aparat de notes de la primera (cosa que en garantia la qualitat) dins una presentació formal que la fes assequible a totes les butxaques:

183

184

Història de l’edició a Catalunya

El propòsit de l’editor d’aquesta col·lecció no és altre que dotar la nostra bibliografia d’una sèrie de volums accessibles a tothom que vulgui fer conexença ab la literatura catalana clàssica, suplint la necessitat fins ara sentida de textes de vulgarisació correctament reproduhits hont se pugui formar el gust de la nova generació literària y mercès als quals puguin els catalans estudiosos compenetrarse ab les propietats característiques de la llengua materna.

Una tercera col·lecció, el Recull de Textes Catalans Antichs, reprenia amb un quart aplec de textos la iniciativa, tot just esmentada, de Lluís Faraudo de Saint-Germain, Ernest Moliné i Brasés i Ignasi de Janer i es tractava d’una Publicació de luxe, donant les més singulars produccions de les antigues lletres catalanes, en una forma tipogràfica adequada al caràcter de cada obra, ab ornamentacions a vàries tintes y reproduccions de gravats de la època.

A la pàgina següent, una de les refinades i decoratives edicions de Ramon Miquel i Planas

El luxe –i els preus elevadíssims– de les publicacions miquelianes culminen en els volums de la revista Bibliofília, copiosament il·lustrats amb gravats, que reproduïen “estudis, observacions, comentaris y notícies sobre llibre en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular”; per part seva, la col·lecció Bibliofília, no venal, l’acaba comercialitzant l’editorial Ilustració Catalana. Finalment, la Nova Col·lecció Artística (amb volums il·lustrats, entre altres artistes, per Josep Triadó i per Alexandre de Riquer) i la Biblioteca Folklòrica Catalana (dirigida per Rossend Serra i Pagès i pel mateix Miquel) tanquen l’oferta editora de preguerra d’un personatge singular.

El segle XX (fins a 1939)

185

186

Història de l’edició a Catalunya

Oliva de Vilanova o l’amor a l’ofici Per més que l’empresa familiar aixoplugada sota aquesta denominació es dediqués sobretot a les arts gràfiques, una història de l’edició no pot deixar de referir-se, ni que sigui sintèticament, a la brillantíssima trajectòria dels impressors Oliva. El fundador, Joan Oliva i Milà (1858-1911), nebot i deixeble de l’impressor vilanoví Josep A. Milà i Artigas, neix, com els seus fills, a Vilanova i la Geltrú, on resideix de forma permanent després d’haver completat la formació a París i a Londres. Esdevingut el primer bibliotecari i director de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, Oliva no obre les portes del seu primer establiment d’impremta fins a 1899; des d’un bon començament, la seva tasca està presidida per la qualitat i el gust per la feina ben feta, en la línia de la divisa que triarà com a lema de l’empresa: “Treballa amb pulcritud i en l’art confia”. Un escrit seu de juny de 1900, remès des de Vilanova a uns tipògrafs barcelonins congregats per homenatjar Gutenberg, expressa de forma intensa i emotiva l’estimació i l’agraïment que sentia per un ofici, el d’impressor, que no tan sols havia esdevingut el seu mitjà de vida, sinó que també l’havia redimit culturalment i socialment. La citació, que manllevo, bo i modernitzant-ne l’ortografia, del volum de Barjau i Oliva, és llarga, però eloqüent com cap altra, i acaba amb una declaració de profunda devoció bibliofílica, “l’emoció més forta i pura”: Pensant en Gutenberg, impressors i caixistes, caixistes i impressors, havem treballat i treballarem. A Gutenberg devem tot lo que som; però pocs, sigui dit sens orgull ni

El segle XX (fins a 1939)

modèstia, li devem tant com l’humil company que, des d’un raconet de poble i entre les caixes i premses d’una petita impremta, us demana que accepteu amb benevolència la seva coral enhorabona, mentres reunits celebreu amb entusiasme l’aniversari del gran patró de l’estampa tipogràfica. Perquè a Gutenberg haig d’agrair els primers diners portats amb satisfacció a casa a l’edat de deu anys; a Gutenberg, la poca instrucció acadèmica que he pogut rebre; a Gutenberg, l’estada a les capitals de França i d’Inglaterra, treballant de l’ofici; a Gutenberg, l’honrós encàrrec de servir la Biblioteca fundada per Víctor Balaguer, exemple de

Diferents marques d’impressor de Joan Oliva i Milà

187

188

Història de l’edició a Catalunya

generositat i altruisme; a Gutenberg, l’elemental taller que avui m’aixeca fins a ser company vostre; a Gutenberg, en fi, l’emoció més forta i pura de la meva vida, el goig immens de tenir entre les mans, veient-lo, tocant-lo, fullejant-lo, confós d’admiració i respecte, l’exemplar de l’hermosíssima Bíblia del Museu Britànic, per Gutenberg estampada amb aquell incomparable sentiment artístic al qual mai més ningú ha pogut pretendre.

Una de les exquisides edicions dels germans Oliva i Sala, apareguda el 1931

Mort Joan Oliva, el 1915 els seus fills Víctor (18841948) i Demetri (1886-1966) Oliva i Sala traslladen l’empresa a Barcelona, on amb el nom Oliva de Vilanova (i el d’Institut Gràfic Oliva de Vilanova des

El segle XX (fins a 1939)

de 1930) viu l’etapa de màxim esplendor, truncada per l’esclat de la guerra civil. En tant que editors, la seva activitat és escassa, però presenta algunes fites enlluernadores. És el cas, per exemple, de dos infòlios d’una suprema exquisidesa formal: el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925), obra de Valeri Serra i Boldú i de Víctor Oliva mateix, i El Gran Teatre del Liceu de Barcelona. 1837-1930 (1931), de Marc-Jesús Bertran. Paral·lelament, sembla que els Oliva s’impliquen en les edicions limitades i selectes de tres entitats bibliofíliques: la Societat Catalana de Bibliòfils (deu títols apareguts entre 1903 i 1912), Els Amics dels Bells Llibres (tres títols entre 1920 i 1921) i, ja en la postguerra, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

Estudio i el món universitari És de doldre que, de la Casa Editorial Estudio, fundada probablement pels volts de 1910 i establerta al número 156 del carrer Escorial, se’n tingui tan poca informació. La nòmina d’autors, procedents la majoria dels rengles professorals de la Universitat de Barcelona, fa pensar en una vinculació, no pas orgànica però sí acadèmica, amb la institució universitària, hipòtesi avalada pel caire de la cinquantena de títols que espigolo en un catàleg de 1915. El crèdit intel·lectual de l’editorial el reforcen simultàniament dues revistes: l’homònima Estudio (1913-1920) que, fundada i dirigida per l’economista Aureli Ras i relacionada amb la Societat d’Estudis Econòmics, difon

189

190

Història de l’edició a Catalunya

treballs erudits de l’àmbit de les ciències humanes i socials, i Civitas (1911-1919 en la primera etapa), de temes urbanístics, promoguda i dirigida per Cebrià de Montoliu i òrgan de la Societat Cívica La Ciutat Jardí, tutelada en els orígens per la Diputació de Barcelona.

Pàgina següent: la Casa Editorial Estudio publica el 1914 la tesi doctoral d’Agustí Calvet, més conegut pel pseudònim de Gaziel

L’exigua extensió del catàleg, exclusivament en castellà, no impedeix un ventall temàtic paradoxalment ampli: de la filosofia (amb monografies sobre diferents pensadors) a la medicina (tractats d’anatomia i patologia), passant per l’art (representat per una sèrie d’àlbums amb reproduccions i notícies biobibliogràfiques de mestres de la pintura mundial), les ciències naturals (amb atles de botànica, de mineralogia i de zoologia), la geologia, la química, la història antiga, l’economia, la filologia i fins la novel·la (a mig camí de la ficció i del pensament). Personalitats autòctones com Joaquim Balcells, Guillem Graell, Pere Bosch i Gimpera, Agustí Calvet (no esdevingut encara Gaziel) o Manuel de Montoliu fan costat a algunes de forasteres, com ara l’arqueòleg Adolf Schulten (justament les traduccions, minoritàries, es fan sobretot de l’alemany). És molt probable, finalment, que el gran èxit editorial de la casa Estudio no vingués de la mà de cap d’aquestes obres universitàries, sinó dels cinc volums de cròniques periodístiques de Gaziel que, apareguts entre 1915 i 1917, encapçalats pel Diario de un estudiante en París i tot seguit reeditats, recullen una selecció dels articles sobre la Primera Guerra Mundial publicats prèviament a La Vanguardia.

El segle XX (fins a 1939)

La Fundació Bernat Metge i l’Editorial Alpha: paraules majors Filla d’un propòsit llargament acaronat per Francesc Cambó –enriquit tot d’una, a partir de 1920, gràcies al seu talent, al seu prestigi i a l’afortunadíssima jugada de daus de la CHADE–, el 1922 es presentava públicament la Fundació Bernat Metge, “una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins” (a la qual s’hi afegeixen escriptors cristians primitius), tot seguit

191

192

Història de l’edició a Catalunya

erigida en un dels projectes editorials de més ambició i altura intel·lectual de la nostra història. Altrament, mai una iniciativa bibliogràfica no ha sorgit tan pròdigament embolcallada de tantes explicacions i amb tant luxe de detalls. L’extens fulletó de presentació, en efecte, datat aquell 1922 i degut a Joan Estelrich, passa revista als orígens, característiques, objectius, criteris de rigor filològic, col·laboradors, presentació formal del volums i comercialització (basada per cert, des del principi, en la subscripció). A continuació n’extracto un fragment, relatiu al propòsit de defugir l’elitisme i a les col·leccions anàlogues estrangeres que la FBM havia pres per model: Per a resumir: la “Fundació Bernat Metge” aspira a suscitar a Catalunya un novell humanisme intuïtiu i creador –no l’humanisme mediocre de filòlegs pedants, que no sap retrobar la vida en les grans obres eternes. El nostre programa aspira també a suscitar l’interès de tothom. L’adhesió, només, d’una élite poc nombrosa no sabria satisfer-nos, car no volem crear simplement un luxe de vanitat nacional ni una cultura artificial del patriotisme. Volem, d’altra banda, que el nostre esforç assoleixi la màxima importància i dignitat científica. No tractem de reeditar a Catalunya i traduir senzillament les edicions forasteres, sinó de fer una col·lecció nova –al costat de l’alemanya de Teubner, les angleses d’Oxford i de la “Loeb Classical Library”, la francesa de l’Associació “Guillaume Budé”.

Amb el mecenatge de Cambó, doncs, i amb una direcció bicèfala de facto (Joan Estelrich de portes enfora i Carles Riba de portes endins), la FBM comença a caminar el 1923 amb el primer volum

El segle XX (fins a 1939)

(De la natura, I, de Lucreci), seguit per 83 més fins a 1939. En conjunt, i en aquesta primera etapa, 50 volums corresponen a autors llatins, 31 a grecs i tan sols 3 a cristians; tots plegats s’encarregaven a especialistes reconeguts, la tasca dels quals, així i tot, passava pel sedàs d’un equip de revisors. Un equip que, en els primers volums, integren gairebé

Tercer volum dels Diàlegs platònics

193

194

Història de l’edició a Catalunya

de forma exclusiva Carles Riba (textos grecs) i Joaquim Balcells (textos llatins). L’activitat de la Fundació, difosa internacionalment amb gran habilitat per Estelrich, despertava l’admiració de les minories cultes, i amb raó: en castellà, per exemple, no hi havia, i no hi va haver durant molt de temps, res que s’hi pogués comparar ni remotament. De l’èxit editorial de la iniciativa en donen fe també, segons la documentació exhumada per Montserrat Franquesa, els 1.800 subscriptors assolits al llarg dels anys vint. Com una branca més del mateix mecenatge cultural, el 1926 neix l’Editorial Alpha, que amb el temps acabaria aixoplugant la FBM. Mentrestant això no tenia lloc, però, Alpha impulsa dues col·leccions de gran volada: Fundació Bíblica Catalana i Monumenta Cataloniae. La primera, dirigida pel provincial dels caputxins Miquel d’Esplugues, pretenia, segons Cambó, no tan sols “publicar en català els textos sagrats, sinó de crear un nucli d’estudis i publicacions referents a la Bíblia semblant al que jo havia vist i admirat a Jerusalem”; en la pràctica, tradueix la Bíblia al català en 15 volums (1928-1948) a partir de textos hebreus i grecs, congrega un nodrit grup d’especialistes i s’estrena amb la Sinopsi Evangèlica, del pare Marie-Joseph Lagrange. Per part seva, la segona, sorgida el 1932, es proposa recopilar materials per a una història de l’art català; fins a 1939 en surten tres fastuosos volums, deguts a Agustí Duran i Sanpere, Josep Gudiol i Ricart i Josep Pijoan. Atesa la ideologia de Cambó, l’esclat de la revolució subsegüent a l’inici de la guerra civil fa témer l’autoritat per la integritat dels fons de

El segle XX (fins a 1939)

l’editorial, hostatjada a un pis de la casa del polític (al número 30 de la Via Laietana). Per aquest motiu, el govern català se n’apodera en virtut d’un decret d’expropiació de la Conselleria de Cultura publicat el 14 d’agost de 1936 i hi posa al capdavant Carles Riba. Acabada la contesa bèl·lica, la represa de les edicions de l’Alpha i de la FBM, avui encara actives, serà examinada en el volum següent.

195

196

Història de l’edició a Catalunya

El llibre religiós Parlant en general, conviuen les editorials catòliques vuitcentistes amb noves iniciatives, algunes de les quals contrapesen el monolitisme lingüístic castellà del segle anterior amb la incorporació decidida de llibre religiós en la llengua del país. Dins aquesta línia s’inscriuen, de més a més, dues de les escasses editorials actives en aquest període fora de Barcelona: la Catòlica, de Tortosa, i la Seràfica, de Vic. En conjunt, doncs, l’oferta es multiplica i, per aquest motiu, tendeix, si us plau per força, a especialitzar-se.

La Llibreria Religiosa, en mans dels jesuïtes Mort el bisbe Caixal, que, com s’explica en el volum anterior, n’havia estat el fundador el 1848, la Llibreria Religiosa passa successivament a dos nebots seus i al capdavall, segons Antoni Borràs i Feliu, “se’n confià la direcció perpètua a la Companyia de Jesús”. Aquest fet explica la variació en el contingut dels catàlegs de la casa a partir d’aquell moment. El de 1929, difós explícitament arran de l’Exposició Universal de Barcelona, manté encara una certa presència del pare Claret (autor aclaparadorament majoritari al segle XIX), però el protagonisme recau ara en un jesuïta, Ramon Ruiz-Amado, que, per torna, fins a 1912 exerceix la direcció de l’editorial, emplaçada al número 20 del carrer d’Avinyó. Bona part dels 400 títols d’aquell mateix catàleg respon al vessant educatiu de l’orde jesuïta, sota la forma de manuals pedagògics (Pedagogía racional),

El segle XX (fins a 1939)

197

198

Història de l’edició a Catalunya

morals (Educación de la castidad) i patriòtics (Nuestra patria: no cal aclarir quina) i dels “folletos pedagógicos” del pare Ruiz-Amado, les obres del qual fan companyia a algunes traduccions de l’alemany, del francès, de l’anglès i de l’italià (S. Pellico). Al costat s’hi arrengleren textos escolars de religió, de filosofia i d’història, un curs de teologia del pare Joan Muncunill i, en fi, una secció “Educativo-Recreativa” integrada per narracions destinades a joves hispanoamericans, per una Biblioteca Rosa (per a nens i nenes) i per les novel·les de Micaela de Peñaranda. En la resta del catàleg, ni de bon tros tan nodrida, sobresurt una monumental Historia universal en 22 volums, obra de J.B. Weiss i traduïda de l’alemany, i s’observa un variat ventall temàtic: sagrades escriptures (que encara inclou la traducció castellana de la Vulgata del pare Scío de San Miguel), apologètica (amb traduccions abundants del francès), ascètica i mística (que alterna clàssics tipus Kempis amb opuscles de l’omnipresent Ruiz-Amado), devocionaris, hagiografies, catecismes, oratòria sagrada i exercicis i meditacions.

La triple activitat de la Subirana La llibreria i editorial d’aquest nom entra al segle XX regida pels germans Joaquim (1851-1906) i Eugeni (1855-1934) Subirana i Fajol i instal·lada al número 14 del carrer de la Portaferrissa. Com queda dit en el volum anterior, la defunció del germà gran va seguida, el mateix 1906, per l’aparició de dues raons socials, la de la llibreria i la de l’editorial, que, això no obstant, conviuen en el mateix domicili. I a partir de 1921, la casa treballa en tres fronts de manera autònoma: el

El segle XX (fins a 1939)

llibreter (Unión Librera de Editores), l’editor (Eugenio Subirana Editor) i el d’enquadernació, una tradició des dels orígens que d’ençà d’aleshores pren una gran volada (Encuadernaciones Subirana, que el 1922 trobo que dirigia Pierre Guérin). L’examen dels catàlegs de l’època permet deduir que la llibreria, molt activa, guanya terreny progressivament a l’editorial, la producció de la qual, altrament, gairebé tota en castellà, resulta ben difícil de determinar amb precisió. Des de primers de segle, i al marge del relligat de volums, la llibreria Subirana difon periòdicament uns catàlegs d’”amena lectura”, orientatius dels llibres ajustats al “buen gusto y la moral” i aviat flanquejats

Albarà de la Subirana a Salvador Rial, Rector del Bruc, de juny de 1914

199

200

Història de l’edició a Catalunya

per altres de temàtics. Precedint-los tots, el 1904 neix un butlletí mensual Orthodoxon Biblion, amb “información del movimiento bibliográfico católico” i amb una “importante sección de crítica”. La dificultat d’avaluar la producció editorial de la Subirana ve donada, d’una banda, pel fet que els catàlegs, sovint compartits amb els de la llibreria, no permeten destriar els títols propis, barrejats amb els aliens; i, de l’altra, perquè, mancada de col·leccions amb personalitat distintiva, la relació d’obres tendeix a l’acumulació indiscriminada. Les úniques excepcions a aquest panorama les constitueixen, pel que sé, les col·leccions Biblioteca de la Juventud (amb 15 volums el 1914) i Princesa, que el 1929 havia publicat una quarantena de novel·les sentimentals, totes traduïdes i destinades a tota mena de públics: Forman esta colección una serie de novelas de argumento rápido y sugestionador, de acción intensa, de estilo brillante, que, acomodándose plenamente al gusto y sentir general de nuestros tiempos, guardan siempre respeto absoluto a la moral y a las buenas costumbres, de modo que, sin dejar de ser interesantes aun a personas adultas pueden ponerse sin escrúpulos en manos de la juventud, a la cual servirán de lectura educadora.

El segle XX (fins a 1939)

La resta, amb abundants títols en llatí, cau de ple en la vessant obertament confessional (catecismes, devocionaris, sermons, oracions, ascètica, hagiografies, litúrgia), amb l’apologètica com un dels puntals temàtics (tractats de combat ideològic, sovint traduïts del francès). Una secció d’obres escrites o traduïdes per jesuïtes eixampla el ventall de matèries i abraça també la psicologia, la pedagogia, la filosofia, els textos bíblics, el dret i fins i tot les gramàtiques llatines.

La Tipografia Catòlica i la nissaga dels Casals Desapareguts Ramon i Miquel Casals i Xiqués el 1914 i el 1913 respectivament, capdavanters de l’editorial des dels orígens com s’explica en el volum anterior, els succeeixen els hereus, que el 1918 acaben dividint l’empresa. Un fill de Miquel, Ramon Casals, es queda al carrer del Pi i treballa sota el nom de Librería y Tipografía Católica de Hijo de Miguel Casals (i a la postguerra, establert al passeig de la Bonanova, continua treballant sol). Per part seva, dos fills de Ramon (el fundador), Miquel (1880-1936) i Xavier (1896-1988) Casals i Gambús, es traslladen al número 108 del carrer de Casp i adopten la denominació de Tipografía Católica Casals. Abans de l’escissió, però, la casa ja havia presentat algunes novetats, com ara la publicació, iniciada cap a 1910, d’una Revista Bibliográfica (amb novetats editorials i alguns articles vagament literaris i sempre piadosos) i, sobretot, la diversificació del catàleg, que incorpora

201

202

Història de l’edició a Catalunya

altres continguts a més del religiós –tothora hegemònic, en qualsevol cas. En consonància amb la ideologia dels propietaris, d’un catolicisme massís i sense escletxes, l’ambient de treball a l’empresa estava presidit per un ritual de pràctiques religioses en el qual s’obligava a participar els operaris. No em resisteixo a transcriure, en aquest sentit, el que diu sobre aquest particular un jesuïta, Eduard Vitòria, estret col·laborador de l’editorial, biògraf de Miquel Casals i Gambús i, pel que es dedueix de la mostra, prosista de qualitats palesament millorables: Esta clásica y piadosa costumbre [l’assistència a una missa anual el dia del patró de la casa] duró varios años en la nueva morada: pero, a vista de que el obrero, cada día más maleado con las perversas doctrinas socialistas y sindicalistas, hallaba menos gusto en las prácticas piadosas, sobre todo en la sagrada Comunión, [Miquel Casals] se vio precisado, con mucha pena, a suprimir la Comunión general, al ver que eran poquísimos los que voluntariamente se acercaban al Sagrado Banquete. Siguió, pues, lo restante de los obsequios, a todos los cuales debían asistir los obreros. De la misma manera se les obligaba a rezar a mediodía y a la tarde la salutación angélica. Porque la Tipografía Católica Casals no era sólo católica de nombre, sino principalmente de hecho: y así nunca se toleró en su recinto la más mínima expresión irreligiosa, sin recibir su amonestación o su castigo y aun la expulsión de la oficina.

Assassinat Miquel Casals a Barcelona el 6 de setembre de 1936 per una de les sarcàsticament anomenades patrulles de control, durant la guerra el germà, Xavier, continua treballant a l’empresa, que,

El segle XX (fins a 1939)

amb el fons editorial destruït, passa a ser regida per un comitè obrer i es dedica només a tasques d’impressió. De la mateixa manera que a la Llibreria Religiosa, els jesuïtes acaparen el catàleg de l’editorial dels Casals. Pertanyen a la Companyia, en efecte, els noms més habituals que s’hi localitzen (en tant que autors,

203

204

Història de l’edició a Catalunya

traductors, curadors o prologuistes), alguns dels quals de prestigiosa trajectòria intel·lectual en el terreny de la química, la biologia, l’astronomia o la teologia: Eduard Vitòria, Jaume Pujiula, Ricard Cirera o Josep Bover. El 1930 (any del darrer catàleg anterior a la guerra que he pogut localitzar) la Tipografia Catòlica Casals disposava d’una oferta d’uns 150 títols, amb una minoria de traduccions, tots invariablement en castellà i distribuïts en dos blocs: Libros de Enseñanza y de Ciencia Moderna (una cinquantena d’obres) i Libros de Religión, Moral y Literatura (la resta). El primer bloc, jo diria que destinat a l’ensenyament professional i/o universitari, agrupa en essència quatre col·leccions, de contingut molt semblant: mètodes d’aprenentatge d’idiomes, manuals i tractats de diferents ciències experimentals (química en primer i destacat lloc, seguida de física, biologia, botànica o geologia), obres mèdiques i escadussers compendis de dret i comerç. Integren el majoritari segon bloc les tres col·leccions següents: Biblioteca de la Familia Cristiana (amb mitja dotzena de títols sobre matrimoni i educació dels fills); Religión, Moral, Educación y Piedad (amb una seixantena d’obres, moltes de devoció mariana i amb alguna de tan inquietant com El onanismo conyugal y el tribunal de la Penitencia); i, en fi, la de Literatura, Estudios Históricos y Vidas de Santos (dins la qual el Año cristiano alterna amb monografies històriques sobre la Xina o Napoleó i amb un repertori novel·lesc accentuadament confessional). A aquest llistat encara cal afegir l’edició de Las Misiones Católicas, revista fundada el 1893 que, amb comptades interrupcions, es publicarà fins a 1984. De fet, l’editorial Casals tornarà a reclamar-me l’atenció en el volum següent.

El segle XX (fins a 1939)

Editorial Pax, dels salesians Domiciliada a Sarrià (probablement al col·legi que encara avui hi tenen), l’editorial dels salesians barcelonins desplega una extraordinària activitat fins a 1936, prova de la qual són els més de 1.200 títols que, invariablement en castellà, comptabilitzo en tres catàlegs complementaris de 1934. Iniciada tímidament el 1888, la tasca editorial s’aixopluga a la primeria sota el paraigua de la Llibreria Salesiana. I l’oferta més abundant –m’hi referiré en el paràgraf següent– es projecta al terreny teatral, però resulta ineludible esmentar-ne altres de positiu interès. És el cas, en primer lloc, de la Biblioteca Profesional (sens dubte associada a la prestigiosa formació professional impartida en els centres d’ensenyament de l’orde), inaugurada el 1908, dins la qual és d’obligada menció, en una obra com aquesta, una sèrie de manuals sobre arts gràfiques: Manual del Encuadernador, Manual del Tipógrafo-Cajista, Manual del Linografista i Manual del Impresor. S’hi afegeix, en segon lloc, la secció de Libros para Premios, constituïda per una Biblioteca Amena Juventud (composta de 24 novel·les històriques), per la Biblioteca Corazón (una vintena de novel·letes morals), per la Biblioteca Horas Serenas (amb 35 narracions històriques de caire instructiu), per la Biblioteca Horas de Asueto (22 novel·letes), per la Biblioteca del Abuelito (18 contes) i per dues revistes: el setmanari infantil El Oratorio Festivo i el mensual Lecturas Católicas. I el tercer lloc correspon a un apartat d’Obras Varias, integrat per quatre col·leccions: Piedad Cristiana (21 volums), Vidas Populares (16 hagiografies, entre les quals tres del

205

206

Història de l’edició a Catalunya

fundador, sant Joan Bosco, patró per cert dels editors), Biblioteca Educativa (5 volums d’orientació pedagògica) i Obras de Enseñanza (gramàtiques llatines, història sagrada, solfeig o exercicis de traducció, fins a un total de 17 títols).

A la pàgina següent, relació de manuals d’ensenyaments professionals

Allò que singularitza per damunt de tot la producció de la casa es troba en els centenars d’obres teatrals que, destinades a homes, dones, nens i nenes per separat i classificades per temes, es publiquen per atendre la demanda d’escoles, seminaris, centres catòlics, programes de catequesi, reunions familiars i oratoris festius. No cal afegir, en aquest context, que les obres, de finalitat moral i propagandística, se sotmeten a diferents manipulacions ad usum dels més piadosos auditoris. Encapçala numèricament les col·leccions del cas, amb més de 650 obretes, la Galería Dramática Salesiana (també anomenada Galería Dramática Moral), que, sorgida el 1892, alterna drames religiosos, històrics, morals, missionals i nadalencs amb comèdies, sainets i entremesos; la segueixen les Veladas Recreativas, el Teatro del Hogar, el Teatro para Ambos Sexos (amb peces d’Arniches i Muñoz Seca) i el Teatro Moral. Dins el mateix bloc teatral, però amb complement musical, figuren també, amb prop de 250 títols, les Obras Líricas, igualment passades pel sedàs moral i repartides en vuit col·leccions: Galería Lírico-Dramática (48 llibrets), Obras de Homenaje a San Juan Bosco (12 títols), Galería Lírico-Gimnástica (7 himnes, cors i cants per a gimnastes), LíricoRecreativa (75 peces per a cors infantils més 20 d’operetes i sarsueles de to menor), Obras LíricasZarzuelas (una cinquantena d’obres), La Semana

El segle XX (fins a 1939)

207

208

Història de l’edició a Catalunya

Musical (amb una seixantena de pràctiques per a piano), Cánticos Religiosos i Cantantibus Organis (amb mitja dotzena de peces cadascuna). Represa a la postguerra, el 1968 l’editorial adoptarà el nom d’Ediciones Don Bosco i, a partir de 1983, Edebé.

Joan Gili i l’Editorial Litúrgica Espanyola

A la pàgina següent, coberta i contracoberta d’un catàleg de 1925

L’especialització en l’edició religiosa sembla justament la raó de l’èxit de l’editorial que, el 1891, funda a Barcelona Joan Gili i Montblanch (18501905), primera baula de la cèlebre nissaga del mateix cognom consagrada al llibre. Proveït del bagatge d’haver viscut a Irun, París i Madrid bo i exercint la representació d’una editora litúrgica belga i d’una altra d’alemanya i havent creat un taller d’enquadernació, aquell any funda Juan Gili Editor, amb el propòsit, segons el catàleg de 1908, de “dotar a España de un poderoso centro editorial que popularizase en lengua castellana las obras más notables de la moderna literatura católica”. Les primeres publicacions s’agrupen en les col·leccions Biblioteca Elzevir Ilustrada, de narrativa considerada moral (i on sobresurten dos títols de Narcís Oller traduïts), la Colección de Autores Católicos, la Biblioteca de Manuales Enciclopédicos Gili i la Biblioteca para la infancia. Al capdavall, una oferta que no es distingia pas gaire de la de la competència. Tinc la impressió que els canvis comencen a produir-se després de la mort del fundador, quan l’empresa, radicada al 581 de la Gran Via de les

El segle XX (fins a 1939)

Corts Catalanes i en mans successives de familiars (Maria Dolors Gili i Roig o Joaquim Gili i Moros), esdevé Herederos de Juan Gili i, més endavant (1919) Editorial Litúrgica Española, S.A. De mica en mica, la casa tendeix a la publicació d’obres de gran format, la gran majoria religioses i sovint en llatí. Segons la versió proporcionada per l’editorial mateixa en el catàleg de 1925, el punt d’inflexió decisiu es produeix arran de la Primera Guerra Mundial:

209

210

Història de l’edició a Catalunya

En 1917, viendo la gran escasez que había de obras litúrgicas, a causa de la duración, no sospechada, de la guerra, [l’editorial] se lanzó a la ejecución del más grande esfuerzo editorial católico de nuestros días, el de proveer a los sacerdotes de España y a nuestros hermanos de América de Misales, Breviarios, Diurnos, etc. [...].

L’esmentat catàleg apareix migpartit en un bloc de ciències i literatura (amb apartats sobre dret i qüestions socials, educació, llibres per a la dona, medicina, belles arts, literatura, història i geografia) i en un altre de publicacions religioses, sens dubte el de més gruix i personalitat. La primera secció d’aquest segon bloc, per exemple, els llibres de rés, destinada explícitament al “clero iberoamericano”, va valer a l’editorial un reguitzell d’ensotanades distincions: La Santa Sede nos distinguió con el título de Tipógrafos de la Sagrada Congregación de Ritos; los señores Cardenales, Arzobispos y Obispos, nos han honrado con sus felicitaciones, imposibles de reproducir por su cantidad exorbitante, y, por fin, el Smo. Padre Pío XI, por medio de su Secretario de Estado, el Cardenal Gasparri, ha bendecido y calificado nuestra obra [...]. Aquesta primera secció (integrada en exclusiva per missals i breviaris en llatí), va seguida per la de litúrgia i cant gregorià (amb versions al castellà del monjo de Montserrat Alfons M. Gubianas i amb litúrgies de la missa en català obra de Frederic Clascar), per la de filosofia (amb títols com El monismo materialista o El origen del hombre), per la de Bíblia, teologia i dret canònic (en la qual una edició de la Vulgata alterna amb una altra de la Suma Teológica i amb El Modernismo sin máscara), per la d’apologètica (dins la qual destaquen dues monumentals Apologías del

El segle XX (fins a 1939)

Cristianismo alemanyes, la de Weiss i la Schanz, en 10 i 6 volums respectivament, al costat d’una Biblioteca Apologética), per la d’hagiografies (on figura la col·lecció Los Santos), per la d’oratòria i catequesi, per la d’ascètica i mística o, en fi, per la d’opuscles de propaganda (en la qual alternen les estampes amb centenars de fulls volants, anomenats no pas menys que Pepitas de Oro). L’editorial no plega fins a 1970, víctima en bona part dels canvis en la litúrgia introduïts pel concili Vaticà II. Dos altres fills de Gili i Montblanch es dediquen igualment a l’edició: de Gustau Gili i Roig n’he parlat en el capítol sobre l’edició generalista; de Lluís Gili i Roig me n’ocupo ara mateix.

Lluís Gili, editor i llibreter Cinquè fill de Joan Gili i Montblanch, Lluís Gili i Roig (1882-1957) treballa en l’editorial paterna i la dirigeix fins que, el 1907, en funda una de pròpia que, amb el nom de Luis Gili Editor i establerta, després de diferents mudances, al 415 del carrer de Córsega, complementa amb la Librería Católica Internacional, amb un negoci d’exportació d’imatges i objectes religiosos i amb una secció d’estamperia. De bon començament, i com el seu pare, Lluís Gili fa ofrena de l’activitat editora a Pius X, de qui s’afanya alhora a sol·licitar la benedicció. El catàleg de 1928, el més nodrit dels anteriors a la guerra que he pogut consultar, mostra un ventall temàtic sensiblement semblant al de l’editorial paterna. Així, hi trobem una secció d’ascètica, mística i devocionaris (la més abundant), una altra de

211

212

Història de l’edició a Catalunya

L’editorial de Lluís Gili tradueix al castellà els èxits que Folch i Torres publicava a la Biblioteca Gentil

predicació i història sagrada, una tercera d’apologètica, una quarta de teologia, dret canònic i sagrada escriptura o una cinquena de biografies, la gran majoria de personalitats piadoses i directament canonitzables. Al costat hi figuren altres temes, en principi laics, però a la pràctica molt contaminats per l’orientació confessional de la casa: filosofia, pedagogia i educació i literatura amena (dins la qual figura la Biblioteca Rosaleda, integrada en exclusiva per traduccions al castellà de novel·les de Josep M. Folch i Torres aparegudes a la Biblioteca Gentil, de l’editorial Baguñà). Més allunyada, però no pas exempta, d’aquesta influència resulta la Miscelánea Científico-Literaria, que inclou gramàtiques, manuals

El segle XX (fins a 1939)

de traducció, de geologia, de bacteriologia o de salut, una retòrica o un títol espars sobre un tema tan inquietant com ¿Cubrió el Diluvio toda la tierra?, patracol de 400 pàgines degut a un sens dubte inspirat canonge toledà. En aquest context sobta, i per això la destaco, una altra col·lecció, Manuales Prácticos, composta per una dotzena mal comptada de títols sobre l’automòbil, l’avicultura, la cuina, la radiofonia, la radiotelefonia, la telegrafia o la higiene. Es tracta d’una de les primeres iniciatives en aquest terreny dins el nostre àmbit cultural. El fill petit de Lluís Gili, Jordi Gili i Serra, és qui continua l’editorial a la mort del pare. Afegiré per acabar que l’hereu, Joan Gili i Serra (1907-1998), justament el que semblava destinat a fer-se càrrec de l’empresa paterna, s’instal·la a partir de 1934 a Londres i a Oxford, on fa d’editor (The Dolphin Book) i de llibreter per compte propi.

L’Abadia de Montserrat: represa d’una tradició secular El segell editor en actiu més antic del món, l’Abadia de Montserrat, passa segles sense impremta i, doncs, encarregant diferents obres a tallers forans, de Barcelona i de Manresa. Amb l’entrada del segle XX comencen a adquirir protagonisme diferents publicacions periòdiques, entre les quals la Revista Montserratina (1907), Vida Cristiana (1914), la qual és substituïda per Analecta Montserratensia (19181928), o Catalonia Monastica (1927-1929), obra personal, les dues darreres, del futur cardenal Anselm M. Albareda. L’elecció de l’abat Antoni M.

213

214

Història de l’edició a Catalunya

Marcet, el 1912, resulta decisiva en la represa de la producció bibliogràfica en el monestir mateix, on el 1918 fa instal·lar una impremta que tot seguit esdevé el punt de partida d’una editorial. Una editorial que un catàleg de 1935 denomina Publicacions dels Monjos de Montserrat i que, fins a 1936, desplega, seguint Josep Massot i Muntaner, una activitat essencialment basada en tres eixos temàtics: la Bíblia i textos afins, l’espiritualitat i la història eclesiàstica i, en tercer lloc, la litúrgia i el cant gregorià. Sens dubte, la traducció catalana de la Bíblia, empresa el 1926 per iniciativa del pare Bonaventura Ubach, continuada a la postguerra i amb vuit volums publicats fins a 1936, és l’obra de més repercussió de les editades a l’Abadia en el període ara considerat. Apareix flanquejada per uns volums d’Il·lustració, per gramàtiques de llengües orientals i per uns fascicles de “Divulgació gràfica de les terres bíbliques”. Formen part de la segona línia editorial col·leccions com Biblioteca Monàstica, inaugurada amb una Regla de sant Benet i composta de set volums, Místics de Montserrat, amb mitja dotzena escassa de títols, Mestres de l’Escolania de Montserrat o Festes Jubilars de Montserrat (un aplec de fascicles commemoratius del novè centenari del monestir). I pel que fa a la tercera, mencionaré la Biblioteca Popular Litúrgica i el Missal del Poble. A aquest feix de col·leccions, totes les quals d’un nombre limitat de títols, caldria afegir-hi volums solts, tan excel·lents com la Bibliografia de la Regla Benedictina (1933), del pare Albareda, de tanta projecció com la Història de Montserrat (1931),

El segle XX (fins a 1939)

obra del mateix autor, o tan inesperats com la traducció anglesa, deguda a l’hispanista Edgar Allison Peers, del manual d’espiritualitat de l’abat Cisneros (Book of exercises for the spiritual life, de 1929). Per acabar i a tall de curiositat, diré que, durant la guerra civil, a la impremta del monestir s’hi estampen dos cèlebres llibres de dos prestigiosos poetes llatinoamericans: César Vallejo (España, aparta de mí este cáliz) i Pablo Neruda (España en el corazón).

215

216

Història de l’edició a Catalunya

El Foment de Pietat, entre l’apostolat i la propaganda Fundada el 1909 per mossèn Eudald Serra i Buixó (1882-1967), que, segons sembla, hi esmerça un notable patrimoni personal, l’associació eclesiàstica coneguda amb el nom de Foment de Pietat Catalana (gentilici perdut, si us plau per força, durant la Dictadura de Primo de Rivera) funciona plenament com a editorial a partir de 1913. La iniciativa, secundada pel jesuïta Ignasi Casanoves, rep el suport i el consell del bisbe Torras i Bages, que ofereix l’ajut de tres sacerdots vigatans, els noms dels quals (Pere Ginebra i Espona, Joan Puntí i Collell i Josep Arderiu i Tió) trobem sovint al catàleg de publicacions al costat del de Josep Vives i Gatell, l’altra gran personalitat associada a la casa. L’impuls definitiu del Foment de Pietat arriba el 1921, any en què, per mediació del primat tarragoní Vidal i Barraquer, els bisbes catalans acorden acceptar la presidència col·legiada de la institució. Amb una activitat frenètica, l’editorial, radicada als números 9 i 11 del carrer de Duran i Bas i emparada jurídicament des de 1926 per la societat anònima Balmes (nom que perdura a la postguerra), es proposa catalanitzar lingüísticament textos, pregàries i cants religiosos i renovar-ne el fons a fi de distanciar-se de les formes de pietat del segle anterior. Heus aquí el que, sobre aquest punt concret, afirma amb contundència l’article setè del reglament que enumera els principis de l’editorial i en descriu el funcionament:

El segle XX (fins a 1939)

Com sobradament declara son nom, aquesta Biblioteca jamai publicarà cap obra que no posseeixi aquestes dues condicions; això és, la de piadosa en el sentit ampli de la paraula, i la d’ésser en llengua catalana.

Alhora, l’entitat programa diferents estratègies, comercials o no, per incrementar els fons, els recursos i la influència en la societat. Així, publica, des de 1917 i amb periodicitat irregular i força

217

218

Història de l’edició a Catalunya

espaiada, un Butlletí de Foment de Pietat Catalana que inclou notícies pròpies i una actualització del catàleg editorial; en segon lloc, accepta les iniciatives de publicació de textos facilitades per sacerdots, que d’aquesta manera esdevenen propagandistes de les obres de la casa; o, en tercer lloc, implanta la figura del “subscriptor a novetats” (que adquiria tot el que s’anava publicant) o la de soci protector (que podia ser vitalici o anual en funció de la contribució econòmica). Segons dades aportades per Joan Bonet i Baltà, d’alguns títols se’n difonen, al llarg dels anys, grans quantitats d’exemplars:

A la pàgina següent, un dels volums de la col·lecció Roselles, publicat el 1934 pel Foment de Pietat

Títols

Anys

Exemplars

El Sant Evangeli

1910-1965

510.000

Primer llibre del noi cristià

1919-1958

100.000

Historietes exemplars

1916-1960

2.600.000

Guia del cristià

1923-1956

190.000

Fulls populars

1925-1963

3.000.000

Bona llavor

1912-1958

40.000

De fet, però, la producció del Foment va molt més enllà de la merament bibliogràfica, que ocupa tan sols una secció de les cinc que comprèn un dels darrers catàlegs anteriors a la guerra civil, el de 1933. Les quatre restants estan ocupades per: 1) Fulls i estampes (uns fulls de 4 pàgines, que integren la col·lecció Lectures Populars, i milers d’estampes, venudes per unitats o per col·leccions); 2) Publicacions periòdiques (tres revistes, quatre fulls setmanals, tres fulls mensuals i sis calendaris); 3) Música (plecs amb

El segle XX (fins a 1939)

219

220

Història de l’edició a Catalunya

melodia i/o lletra de peces musicals i càntics religiosos i catequístics); i 4) Vària (cartells i diplomes, imatges, santcristos i medalles, recordatoris i missals i breviaris en llatí, sens dubte competència directa de l’Editorial Litúrgica Espanyola). La cinquena secció, integrada per llibres i opuscles, comprèn uns 450 títols, distribuïts en una colla de sèries que, agrupades temàticament, incorporen entre totes més d’un centenar de volums d’una col·lecció diguem-ne transversal, Bona Llavor. La meitat d’aquest total de títols correspon a la sèrie de litúrgia i devocionaris (oracions, tractats marians, manuals de pietat); la segueixen la d’ascètica i mística (uns 70 títols), la d’hagiografies i vides exemplars (una quarantena), la de tractats de catequesi i doctrina i encícliques (una trentena llarga), la d’apologètica (una vintena) i la diversa (una altra vintena, amb agendes del cristià, conferències i textos jurídics). Menció a part mereix, en fi, la sèrie literària, sovint il·lustrada per Junceda i composta per la col·lecció Roselles (narracions i peces dramàtiques piadoses, faules morals, tradicions i rondalles), per un feix d’Historietes Exemplars, degudes a Josep M. Folch i Torres, i, encara, per les obres de Jaume Reventós, encapçalades per les Memòries d’un cabaler.

El segle XX (fins a 1939)

El llibre escolar Un debat etern: el llibre de text El llibre de text entra al segle XX amb la coneguda herència d’irregularitats i corrupteles amb què havia acabat l’anterior. Unes irregularitats i corrupteles que, objecte de reiterades denúncies i queixes per part de particulars i llibreters, es concreten en les següents: imposició de títols (i refús d’edicions anteriors) per part del professorat, preu desmesurat, substitució de textos cada curs i, en fi, venda directa de volums als centres d’ensenyament. Diferents circulars i ordres del govern central (de 1901, 1905, 1916 i 1917) tracten, sense èxit, de fer complir una legislació que la realitat desbordava sense parar. Amb el desig de posar fi als abusos comesos amb aquesta mena de llibres (“muchos malos y todos caros”) en tots els nivells de l’ensenyament, la Dictadura de Primo de Rivera es proposa des del principi que el Consell d’Instrucció Pública triï uns títols únics per a cada assignatura. Uns títols que, tot seguit, l’Estat pretenia distingir amb una edició econòmica, a l’abast de totes les butxaques. Aquest desig es materialitza en un reial decret de 1926, que, segons sembla, aixeca una enorme polseguera opositora per part de gairebé tothom: professorat, pares i editors. Això no obstant, i a empentes i rodolons, el 30 de juliol i el 15 de novembre de 1929 es feien públics els llibres de text escollits en virtut d’un concurs públic obert el 26 d’agost de l’any abans. Resultats? Com era esperable, cap ni un. La Dictadura s’extingia just en aquelles dates, i en

221

222

Història de l’edició a Catalunya

un dels primers decrets de la República (22 d’agost de 1931) s’aboleix el llibre de text únic i es retorna al sistema de llistes que, com indico en el volum anterior, havia implantat la llei Moyano d’instrucció pública (1857). Preocupat pel contingut, la presentació i el preu d’aquests llibres, el règim republicà selecciona primer els de lectura (1932) i després els de l’ensenyament primari i secundari (1934), però no aconsegueix eradicar les actuacions fraudulentes. A desgrat de la perla que transcric al final d’aquest paràgraf, en general pot dir-se que en aquest període es consolida el mercat empresarial del llibre de text. En altres paraules: unes editorials i llibreries fortes i especialitzades tendeixen a acaparar la producció i comercialització del llibre escolar, que comença a escapar del control d’aquell sector del professorat que, desdoblat de distribuïdor o d’intermediari, en treia sucosos sobresous. En aquesta direcció, la segona Asamblea Nacional de Editores y Libreros, celebrada a València el 1911, fixa en el 25% el marge mínim de les llibreries en la venda de llibres de text. Tot un símptoma, per bé que no va passar d’un wishful thinking: paper mullat. Les informacions de què es disposa mostren com molts docents acordaven amb llibreters la venda de llibres; o com compraven les obres amb descompte directament a les editorials i les revenien a les llibreries, que se’n quedaven una comissió. Valgui com a mostra la perla tot just esmentada, que ha exhumat Bernat Sureda. El 1940, un catedràtic d’ensenyament mitjà

El segle XX (fins a 1939)

consultava a una editorial la comissió que li correspondria en cas d’encarregar uns diccionaris d’anglès per als seus alumnes; l’editorial – que Sureda no identifica, però que aventuro que era Sopena– li contestava que els descomptes els feia només als llibreters, però que en aquell cas, i en atenció al fet que es tractava de llibres educatius, podia oferir al peticionari un 10%. La resposta del catedràtic il·lumina sobre les pràctiques comercials il·lícites tot just esmentades. Unes pràctiques que trigarien encara molts anys a extingir-se: Contestando a su carta del 5 del presente, tengo que manifestarles que los diccionarios que me interesan son para mis alumnos en este centro, y como los profesores tenemos por costumbre pedir los libros que los chicos han de usar durante el curso, es el motivo por el que me he dirigido a Vds., no como una cosa extraordinaria que, según se desprende de su carta, es lo que Vds. han creído. La costumbre es que el profesor pide los libros dando el nombre del librero que ha de venderlos. El profesor recibe un descuento que nunca es inferior a un 30%, de la que el librero percibe un 10%. Me extraña que Vds. no estén enterados de esto. Si a Vds. interesa, podré pedirles unos 35 ejemplares, así que me contestan a vuelta de correo con lo que Vds puedan hacer y yo les daré el nombre de mi librería a donde han de enviarse para la venta. Tengo otra oferta, pero prefiero “Roberston”.

En fi: en la selecció d’editorials d’aquest capítol n’he exclòs una de considerable presència, la Imprenta Elzeviriana y Librería Camí, pel fet que essencialment es limita a comercialitzar els fons de la Paluzíe i la Bastinos, descrits ja en el volum anterior.

223

224

Història de l’edició a Catalunya

Dalmau Carles, Pla i la dignificació de l’escola pública L’editorial gironina de més projecció internacional la funda un mestre, Josep Dalmau Carles (18571928), que, instal·lat a Girona des de 1886, alterna la docència amb l’elaboració i edició de llibres escolars. En paraules de Salomó Marquès, a qui dec una pila d’informacions aquí recollides, La vida y la obra de J. Dalmau Carles están íntimamente unidas al movimiento de renovación pedagógica que, a principios de siglo, aglutina los maestros que trabajan a favor de una escuela pública de calidad y, también, al trabajo de elevar los contenidos de la enseñanza con nuevos textos escolares.

La trajectòria d’editor i autor de textos escolars, Josep Dalmau la inicia amb unes Lecciones de aritmética (1890-1892), que aviat reben el reconeixement oficial com a llibre de text. La constitució legal de l’empresa Dalmau Carles y Cía, creada per explotar negocis de llibreria i d’edició, no es formalitza, però, fins al 4 de juny de 1904 i, curiosament, el fundador no hi figurava com a soci perquè una disposició legal del ministeri del ram prohibia als mestres en actiu editar els propis llibres. Derogada la disposició, el 1915 la raó social esdevé Dalmau Carles, Pla y Cía, denominació que reconeix la participació en el negoci de Joaquim Pla i Cargol, gendre de Josep Dalmau que ja treballava a la casa des dels inicis. Finalment, la conversió en societat anònima, que ha arribat fins als nostres dies (Dalmau Carles, Pla S.A.), data de 1919.

El segle XX (fins a 1939)

Mostra del dinamisme comercial de la casa, als anys 20 obre a Madrid una exposició permanent de llibres i material escolar perquè els docents els puguin conèixer directament. I el 1930 era l’única editorial pedagògica hispànica que concorria a l’Exposició Internacional de Lieja. Altrament, una de les vessants més vistoses de l’evolució de l’editorial és l’expansió al mercat americà, que comença ja el mateix 1904 i que es fa mereixedora de diferents medalles i diplomes en aquell continent. Segons l’inventari fet per Marquès, des d’aquell any a 1920 consta relació comercial de Dalmau Carles amb ciutats de països següents: Argentina, Antilles holandeses, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Xile, Equador, El Salvador,

Aquest volum, obra d’Antoni Busquets i Punset, el publica Dalmau Carles el 1906

225

226

Història de l’edició a Catalunya

Hondures, Mèxic, Uruguai i Veneçuela. Els destinataris de les publicacions eren majoritàriament llibreters, però també hi havia escoles religioses i, en un cas, un organisme públic (el Ministeri d’Instrucció veneçolà). De vegades, dels llibres, i en especial dels d’història, se’n feia una doble edició, una per al mercat americà i una altra per a l’interior. Es tractava d’evitar conflictes amb la clientela com el suscitat per una Historia y geografía popular de América, especialmente la española (1927), que negava acríticament els episodis més aspres i cantelluts de la colonització espanyola del continent. Les raons de l’èxit de la Dalmau Carles descansen més en el crèdit obtingut pels llibres publicats, avalat per nombrosíssimes reedicions, que no pas en un extens i enlluernador catàleg. En aquest sentit, la quantitat de títols es mou sempre dins unes magnituds discretes: 27 el 1910, 50 el 1917, 74 el 1922 o 136 el 1935. Per gèneres, predominen les obres de lectura (Lecciones de cosas o, què hi farem, España, mi patria), seguides per les anomenades ciències fisiconaturals, aritmètiques i geometries, geografies i històries gramàtiques, enciclopèdies escolars, quaderns d’escriptura i manuals d’art. Grup a part formen els coneguts com a llibres per a premis de les escoles, una secció d’obres complementàries (amb títols de tenidoria i per a la gestió i direcció de les escoles) i una altra de llibres destinats al que avui s’anomena formació permanent del professorat (amb temaris per a preparació d’oposicions inclosos). Arran de la Segona República i de l’aprovació de l’Estatut, l’editorial crea una col·lecció, la Biblioteca Pedagògica Catalana, en la qual reuneix l’oferta de textos escolars en la llengua

El segle XX (fins a 1939)

del país: des dels títols clàssics (com ara La terra catalana i Tria, una antologia de l’obra maragalliana) fins als redactats aleshores expressament (com l’Enciclopèdia escolar catalana). Al marge dels editors mateixos (Josep Dalmau s’especialitza en aritmètica i geometria i Joaquim Pla, en ciències naturals, física i química), el cens d’autors comprèn noms de professionals renovadors de l’ensenyament a Catalunya. Per acabar, mencionaré encara l’àmplia oferta de material escolar (preparacions anatòmiques, laboratoris de física i química, mapes, santcristos, globus terraqüis, cinematògrafs, llanternes de projecció), tan abundant que arriba a disposar de catàleg propi.

Enciclopèdia escolar escrita i publicada per l’editor

227

228

Història de l’edició a Catalunya

Seix Barral: els orígens Aquesta editorial, fundada el 1911 amb el nom d’Industrias Gráficas Seix y Barral Hnos., S.A. i establerta al número 219 del carrer de Provença, és el resultat de la fusió empresarial de dos tallers d’arts gràfiques: el de Victorià Seix i el dels germans Lluís i Carles Barral, substituïts amb el temps pels hereus respectius. Fins a la guerra civil, la casa, assessorada per pedagogs i intel·lectuals d’autèntic luxe (Artur Martorell, Pau Vila, J. Palau Vera, Gaziel) –que alhora hi escriuen o tradueixen llibres i/o en dirigeixen col·leccions–, s’especialitza en llibre i material escolar, que constitueix el gruix indiscutible de la producció. Un catàleg general de 1935 exhibeix un apartat de llibres (al voltant de 130 títols) i un altre de material escolar i de joguines educatives. A desgrat que em consten tractes de Seix Barral amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana per editar, a partir de 1930, manuals escolars en català, l’oferta bibliogràfica de l’esmentat catàleg es limita al castellà. El nucli principal està constituït per llibres de text per a l’ensenyament primari, dividits en tres seccions: les Ediciones Modelo (la que incorpora més títols), els Compendios i les Ediciones Económicas. Les matèries que inclouen totes tres són essencialment les mateixes: lectura, cal·ligrafia, dibuix, història, geografia, gramàtica castellana, aritmètica, geometria o urbanitat. Els fan companyia les col·leccions de Vulgarización Científica (amb 14 títols, de zoologia, botànica, anatomia o Lecciones de cosas, volum miscel·lani encarregat a C. B. Nualart), de Vulgarización Artística (amb manuals deguts a J. F. Ràfols), de Literatura Amena y Estimulante (amb

El segle XX (fins a 1939)

biografies i narracions d’aventures) i amb Otras Publicaciones (en la qual sobresurten estudis sobre episodis d’història coetània, encapçalats per la revolució russa). Em referiré finalment, ni que sigui de forma meteòrica, a la resta del catàleg, no pas bibliogràfic, però d’interès i èxit innegables. L’integra l’apartat de treballs manuals (mapes, exercicis, figures geomètriques, esferes, rellotges de sol), cartografia i joguines. En aquest darrer, destaquen els teatrins i les construccions denominades Architektón, Scenions, Constructor i Mi Pueblo.

Un dels manuals escolars de Seix Barral

229

230

Història de l’edició a Catalunya

L’Editorial Pedagògica: un punt de referència Fundada el 1898, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) comptava, des de 1915, amb una secció editora, la qual, segons els estatuts aprovats aquell any, havia de publicar llibres docents o complementàriament instructius per facilitar l’ensenyança catalana, subvencionar la publicació d’altres que es donguin a la llum amb igual finalitat i comprar, vendre i regalar els que judiqui necessaris per al compliment de la seva missió [...].

Sis anys després, una nova revisió dels estatuts instituïa un organisme, la Comissió Editorial, que, gestionada empresarialment per l’Editorial Pedagògica, rebia l’encàrrec de materialitzar aquells objectius. A Pompeu Fabra, president diferents anys, l’acompanyen en els òrgans directius de l’esmentada Comissió, en diverses etapes, Josep M. López Picó, Ferran Soldevila, Rafael Campalans o Rosa Sensat. I és que, des dels orígens, l’APEC s’envolta de grans personalitats en tots els àmbits d’actuació. A partir de 1922, la producció de l’editorial Pedagògica, que compta amb la promoció que li fa l’organització juvenil Palestra i amb l’assessorament artístic de Josep Obiols, alterna llibres i materials escolars i per a adults amb publicacions erudites. Així, les poesies d’Infants i flors, els quaderns del Cartipàs Català (obra de Pau Romeva) o una sèrie de mapes de “les terres de llengua catalana” i del món sencer fan costat a la Gramàtica catalana, de Fabra, a la Vida abreujada del beat Ramon Llull, de Llorenç Riber, a Les ciències en la vida de la llar, de Rosa Sensat, a un Curs de

El segle XX (fins a 1939)

Comptabilitat (destinat a les escoles mercantils del CADCI), a una Aritmètica pràctica, a una Geografia de Catalunya, a la Història de Catalunya. Curs superior, obra conjunta de Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner, o a una biografia de Milà i Fontanals deguda a Antoni Rubió i Lluch. Una biografia flanquejada tot seguit per una colla d’altres, consagrades a Pau Claris, Pi i Margall, Jaume I o Jacint Verdaguer. Segons sembla, si fins a 1931 la Pedagògica havia comptat amb l’ajut financer de la Mancomunitat i de l’Ajuntament de Barcelona (i fins i tot de catalans d’Amèrica), amb la proclamació de la República

231

232

Història de l’edició a Catalunya

Il·lustració de les Lliçons d’aritmètica, de l’Editorial Pedagògica

s’extingeix el suport institucional. D’ençà d’aleshores, l’editorial, a les obres de la qual hom retreu un excés de catolicisme militant, ha de confiar en els propis recursos, tot i que rep una important donació de la Institució Patxot. Aquesta circumstància gairebé coincideix cronològicament amb un canvi d’orientació de l’empresa, que des de 1930, i sota la direcció d’Alexandre Galí, esdevé en exclusiva una editorial de llibre escolar. Pertanyen a aquesta darrera etapa títols com Lectures d’infants, de Maria Assumpció Pascual (l’obra de més èxit de la casa, juntament amb la gramàtica de Fabra), les Lliçons de llenguatge i la Introducció a la gramàtica, d’Alexandre Galí mateix (considerades dues peces mestres de la didàctica de la llengua), un Llibre de la

El segle XX (fins a 1939)

natura, les Primeres lectures d’història de Catalunya, de Ferran Soldevila, o una Història universal. Primeres lectures, un rigorós i didàctic volum de dos historiadors joves que prometien, Jaume Vicens Vives i Enric Bagué. En paraules de dos experts com Josep González-Agàpito i Salomó Marquès, els llibres escolars de la Pedagògica “forman uno de los conjuntos más innovadores de la bibliografía escolar española de la época, por sus planteamientos didácticos y por su avanzada concepción editorial y estética”. I dit això, no crec que calgui afegir res més.

La Salvatella i la pedagogia activa La darrera de les iniciatives editorials incloses en aquest capítol s’adscriu també al moviment de renovació escolar i pedagògic viscut en la Catalunya anterior a la guerra civil. La protagonitza la família dels Salvatella, que des de finals del segle XIX regentava una llibreria, traslladada el 1904 al número 5 del carrer de Sant Domènec, a l’aleshores vila de Gràcia. Correspon a Miquel A. Salvatella i Giralt (1900-1992), hereu del fundador, l’ampliació del negoci amb la creació, el 1922, d’una editorial homònima, establerta a la mateixa seu de la llibreria i monogràficament dedicada a material i llibre escolar d’instrucció primària. Àlbums, estampes, diplomes, gràfics, quaderns de treball escolar i mapes constitueixen les primeres publicacions de la casa, que el 1928 comença a difondre un butlletí pedagògic i publicitari, Avante, destinat a mantenir un contacte estret amb les escoles i esdevingut revista a partir de 1931, moment en què es posa sota la direcció d’Anicet Villar, director

233

234

Història de l’edició a Catalunya

del grup escolar barceloní Ramon Llull i autèntic maître à penser de l’editorial. Branques directes de la revista, les col·leccions Avante (amb articles teòrics sobre pedagogia i recopilació d’aplicacions pràctiques) i Cuadernos Escolares es destinen al professorat i malden per donar a conèixer els corrents educatius vinculats amb l’escola activa. Un cop coneguda gràcies a l’estamperia i al material i als quaderns escolars, sens dubte la part majoritària del catàleg, a partir de 1926 la casa comença a publicar llibres, que, amb una gran abundància de gravats, subratllen la importància de les il·lustracions en el procés d’aprenentatge; l’èxit obtingut fa que el 1932 inauguri una distribuïdora a Madrid. El catàleg de la Salvatella se sustenta en tres peus: en primer lloc, en els textos escolars pròpiament dits (aritmètiques, gramàtiques, ciències naturals, històries, enciclopèdies); a continuació, en abundants materials de lectoescriptura (llibres de lectura, cal·ligrafies, sil·labaris); i, finalment, en una immensa varietat d’eines didàctiques destinades a l’assimilació dels continguts de les diferents matèries, començant, és clar, pel dibuix i pels treballs manuals i continuant per les matemàtiques, les ciències o la història. Tinc la impressió que és aquest darrer tipus d’utillatge (compost per àlbums, mapes, làmines, exercicis, dictats, esquemes, cartells, taules aritmètiques, quaderns, carpetes i un llarg etcètera) el que singularitza l’oferta de l’editorial. Arran de la promulgació de l’Estatut, obre una secció en la nostra llengua que, amb el nom de Pedagogia Catalana, programa un seguit de publicacions amb les mateixes línies acabades de descriure: mètodes

El segle XX (fins a 1939)

de lectura i d’escriptura, pràctiques de ciències naturals, àlbums i quaderns d’exercicis, contes i dibuixos o una història de Catalunya. Simultàniament, i a l’empara d’un Instituto de Propaganda Católica fundat per Miquel A. Salvatella el 1929, l’editorial emprenia la publicació de tres revistes: El Mensajero de Cristo Rey (1930-1933), Cuestiones sociales i Lux Mundi. L’editorial, avui feliçment activa, continua l’activitat després de 1939.

235

236

Història de l’edició a Catalunya

El llibre infantil i juvenil El gènere entra al segle XX sobre la base dels escassos precedents vuitcentistes. Uns precedents que, segons Teresa Rovira, remunten a 1860 i dóna a conèixer una editorial, Bastinos, que ofereix productes als infants a mig camí de la instrucció, de la moralitat i de l’evasió. Amb aquest propòsit, l’editorial (que alhora publica, entre 1883 i 1886, Los niños. Revista de instrucción y recreo) congrega una tropa d’escriptors autòctons (Joaquim Roca i Cornet, Josep Coll i Vehí, Teodor Baró, Francesc Miquel i Badia, Cels Gomis o Gaietà Vidal i Valenciano), autors i traductors, en castellà, d’aquest tipus d’obres, entre les quals es poden destacar Cuentos de hadas (1862), una traducció dels contes de Perrault feta per Coll i Vehí); Cuentos de Andersen (1881), traduïts per Josep Roca i Roca; i Cuentos de la abuela (1864), deguts a Miquel i Badia. En paraules de Rovira, aquests llibres en castellà “servien de lectura i de premi a les escoles de la burgesia i classes altes, i se’n feien nombroses reedicions”. Simultàniament apareixien també els primers títols literaris per a infants en la llengua del país, cronològicament encapçalats per Lo llibre dels àngels (1865) i Lo llibre dels nois (1871), obra de Francesc Pelagi Briz, i per Lo llibre de la infantesa (1866), recull de rondalles folklòriques fet per Terenci Thos i Codina. Cenyida ja al segle XX, la mateixa autora assenyala i caracteritza tres etapes fins a 1939 en el desplegament d’aquests gèneres: 1) entre 1904 i 1916, s’inicia el llibre per a infants en el seu concepte modern de contingut i presentació; 2) de 1917 a 1930, amb la constitució de la Mancomunitat, es creen

El segle XX (fins a 1939)

unes condicions favorables per a la producció i difusió del llibre per a infants i, a partir de 1923, per la mateixa actitud hostil de la Dictadura, es manté viu l’interès pel llibre infantil d’imaginació que, en certa manera, fa la suplència de l’escola; 3) des de 1931, precisament en els moments que es guanya el català a l’escola, minva l’atenció cap al llibre infantil d’esplai i es produeix una certa crisi en la producció d’obres d’autor i dibuixant català. En canvi, les escoles públiques s’omplen d’excel·lents llibres de lectura i hi ha una important difusió del llibre infantil en general a través de les xarxes de biblioteques populars.

Enmig d’un mar de dubtes i de vacil·lacions, finalment he optat per incloure dins aquest capítol les editorials que es dediquen al llibre infantil i juvenil de manera exclusiva o majoritària. I he desplaçat al capítol de l’edició literària les que, com Sopena, Juventud o Molino, li reserven un espai significatiu dins un catàleg molt més extens i variat.

Baguñà i En Patufet: una fita històrica Llibreter, impressor i editor, Josep Baguñà i Martra (1870-1942) inicia la seva activitat promovent dues revistes, Cu-Cut! (1902-1912) i Garba (1905-1906), la primera de les quals, vinculada a la Lliga Regionalista com l’editor mateix, d’enorme incidència pública. Una tercera revista, En Patufet (1904-1938), Baguñà la compra a Aureli Capmany el 1905, coincidint amb la instal·lació de la seu dels seus negocis al número 4 del carrer del Cardenal Casañas, justament el primer domicili assaltat aquell mateix any pels militars de la guarnició barcelonina indignats pel celebèrrim acudit de Junceda al Cu-Cut!. Aquella tercera capçalera

237

238

Història de l’edició a Catalunya

determinarà la sort i la trajectòria de Baguñà, que emprèn un seguit de projectes expansius a mesura que la clientela de la revista (que arriba a tirar 65.000 exemplars setmanals) i de les publicacions annexes s’estén i es consolida. Així, el 1916, associat amb Gaietà Cornet, Baguñà comença a fer anar un taller gràfic propi, que el 1923 amplia amb la compra d’una rotativa per a la producció pròpia que estampava 6.000 exemplars per hora en quatricomia i que, a la postguerra, imprimirà la revista infantil TBO una colla d’anys; en segon lloc, complementa En Patufet, orientada de forma gradual al públic adolescent, amb dues revistes més, Virolet (1922-1930) i Esquitx (19311936), concebudes estrictament per als infants; reuneix, en tercer lloc, una nodrida plantilla de col·laboradors, literaris (Xavier Bonfill, Manuel Marinel·lo, Ramon Blasi i Rabassa, Manuel Folch i Torres, Lluís Almerich, Josep Morató) i gràfics o artístics (Joan Junceda, Joan Llaverias, Gaietà Cornet); finalment, obté en exclusiva la col·laboració de l’escriptor de més projecció social del període, Josep M. Folch i Torres, que a partir de 1918 dirigeix En Patufet i que s’integra alhora en el negoci de l’editorial.

El segle XX (fins a 1939)

En tant que editor de llibres, l’activitat de Baguñà es remunta a 1905 i s’inicia amb mitja dotzena de manuals escolars i educatius, gènere en el qual no reïx i que, doncs, acaba abandonant. Els seus grans èxits es vinculen a En Patufet i a Josep M. Folch i Torres i arrenquen el 1907, any en què comença a publicar, a base de fulletons enquadernables apareguts amb la revista, la Biblioteca Patufet, que s’allarga fins a 1938 i que el 1910 dóna a conèixer el seu títol de memòria

Josep Baguñà esdevé l’editor d’una revista mítica

239

240

Història de l’edició a Catalunya

Josep M. Folch i Torres és l’autèntic puntal de l’Editorial Baguñà; aquest volum, il·lustrat per Joan Llaverias, es deu a un dels seus germans, Manuel

més perdurable: Aventures extraordinàries d’en Massagran. Juntament amb les col·leccions Mon Tresor i Obres de Teatre d’en Josep M. Folch i Torres, en realitat sembla que la Biblioteca Patufet la gestionava i administrava, d’acord amb l’editor, directament l’escriptor. Sobresurt també per l’enorme difusió la Biblioteca Gentil, col·lecció de novel·la sentimental que tira de mitjana no pas menys que 22.000 exemplars cada primera edició i que viu dues

El segle XX (fins a 1939)

etapes: 1924-1928 (amb 48 títols, deguts en exclusiva a Josep M. Folch i Torres) i 1931-1933 (29 títols, deguts a altres autors). Al seu costat s’hi arrengleren igualment les col·leccions Pàgines Viscudes, Biblioteca Virolet, Contes i els diminuts llibrets d’En Patufet, que ultrapassen el miler de títols. El fenomenal ressò obtingut per aquest feix de publicacions tempta Baguñà d’assajar-ne, des de 1913, versions en castellà, que, pel que sé, fracassen sense pal·liatius. Es tracta, entre altres capçaleres i col·leccions, de Chiquitín, Biblioteca Chiquitín, Pelele i Miniaturas, rèpliques respectives d’En Patufet, Biblioteca Patufet, Virolet i Esquitx (dec aquesta informació al senyor Jaume Bosch). A partir de 1943, la raó social Baguñá Hermanos S.L., extingida el 1977, reprèn a mig gas, no cal precisar en quina llengua al començament, l’activitat editorial, que inclou, de 1968 a 1973, una revifalla de Patufet, la publicació i el nom que hi han quedat indestriablement associats.

Muntañola o la qualitat Amb l’il·lustrador i gravador Antoni Muntañola i Carné (1883-1941) de fundador –i amb un consell d’administració on figuren, entre altres, Josep Baguñà, Santiago Subirana i Miquel dels Sants Oliver–, l’editorial d’aquest nom la trobem activa només vuit o nou anys (1916/1917-1924/1925), però, seguint l’estela de models europeus, renova a fons el concepte i la presentació del llibre infantil. Per començar, proveïda de maquinària nova de trinca, recorre a l’òfset per estampar il·lustracions en color a pàgina sencera i implanta formats grossos, sovint apaïsats, i tipografies

241

242

Història de l’edició a Catalunya

pulcres i llegibles; en segon lloc, dóna a conèixer diferents títols en doble versió, catalana i castellana, per bé que cap al final, escanyada per problemes econòmics, publica només en castellà; i en tercer i darrer lloc, recluta un estol d’escriptors (amb Carles Riba i Josep Carner al capdavant) i il·lustradors (Lola Anglada, Josep Obiols, Junceda, Joan d’Ivori, Llaverias, Apa, Xavier Nogués, Ricard Opisso) de primera fila, que enlairen el producte final a unes fites de qualitat difícils d’igualar. Segons Júlia Samaranch i Teresa Rovira, de qui manllevo la majoria d’informacions aquí sintetitzades, els anys d’esplendor de l’editorial se situen entre 1917 i 1920, a partir de 1924 ja només se’n reimprimeix el fons i la liquidació definitiva data de 1931. La seva fi s’ha de vincular a una mala administració, sumada a la conflictivitat laboral de 1919, a la fallida del Banc de Barcelona (1920) i als endèmics problemes de cobrament amb el continent americà. Sense moure’s mai de l’àmbit estrictament infantil, un primer bloc de la producció de Muntañola pertany al que podríem dir-ne material didàctic: un Libro de vacaciones i les col·leccions Libros de Dibujo y Pintura (amb un Blok Bebé de gran èxit, segons sembla) i Entretenimientos Instructivos (on figuren retallables al costat de passatemps). El segon i darrer bloc, i segurament el que li fa guanyar més crèdit, el constitueixen els llibres de lectura, en castellà (una norantena de títols) i en català (una trentena), distribuïts en un reguitzell de col·leccions, de les quals només consigno les més nodrides: Amic (selecció de contes i rondalles universals en les dues llengües, amb protagonisme de Josep Carner), Muntañola

El segle XX (fins a 1939)

(poesies), Peripècies (amb alguns dels Sis Joans de Riba), Arte (de gran luxe i format, dins la qual apareix potser el millor llibre del catàleg: El país de los tontos, amb text de Josep Carner i il·lustracions de Xavier Nogués), Noches de Invierno (adaptacions il·lustrades de contes de diferents països) o Lecciones de Todo (que conté cinc títols preparats per Carles Riba, tres dels quals de tema grecoromà).

Coberta de la traducció castellana de Joan Barroer, de Carles Riba

243

244

Història de l’edició a Catalunya

La Políglota i la moral catòlica La llibreria i editorial d’aquest nom sembla que les funden, cap a 1925, un sector catòlic vinculat a Marià Manent i Josep Carner. Un catàleg de 1933 conté exclusivament obres en castellà per a adults, però em consta que la casa, establerta al número 8 del carrer de Petritxol, alberga també publicacions religioses i morals en català (reculls d’oracions,

Obra de Valeri Serra i Boldú publicada per l’Editorial Políglota el 1933

El segle XX (fins a 1939)

textos i himnaris litúrgics o manuals de bona conducta d’Ivon l’Escop, és a dir, del sacerdot Ricard Aragó, fundador de la Lliga del Bon Mot). A desgrat de tot, la secció de llibre infantil en català resulta ser la de més personalitat i la que, al capdavall, li fa guanyar més fama. Una desconcertant heterogeneïtat presideix, a més, la producció de la Políglota (una setantena d’obres) recollida per aquell catàleg. Una quarantena

245

246

Història de l’edició a Catalunya

pertany a l’àmbit religiós (una Agenda eclesiástica, un Almanaque católico, breviaris, devocionaris, catecismes, hagiografies, relats bíblics), un terreny en el qual la casa afrontava una abundant i forta competència, i la resta reflecteix una dispersió temàtica total (dret, ciències socials, filologia, belles arts, literatura, història i ciències pures), amb predomini de la narrativa i sense cap títol ni autor d’especial relleu (n’exceptuo, si de cas, dues obres sobre història de Barcelona d’Artur Masriera: Barcelona isabelina y revolucionaria i Oliendo a brea). De manera paral·lela, la producció infantil, de marcada orientació moral i integrada per seixanta títols mal comptats segons un full volant sense data, es distribueix també en una constel·lació de col·leccions, la majoria de les quals, doncs, consta de ben pocs volums. La més nodrida és, amb 18 títols, Rondalles Populars, recollides i transcrites per Valeri Serra i Boldú i il·lustrades per un esplet de dibuixants, encapçalats per Llimona, Opisso i Lola Anglada. Per ordre quantitatiu la segueixen les col·leccions Blava (de novel·les “selectes i blanques”, totes traduïdes), Tresor, Herois de Calça Curta, Bones Històries, Follet (amb “rondalles adaptades i dibuixades per Lola Anglada”), la Biblioteca Joia i les Obres de Lola Anglada (autora que s’erigeix, doncs, en un puntal de la casa). No podem deixar de consignar, encara, l’única col·lecció infantil en castellà, Biblioteca Cuentos Blancos (d’autors ben poc coneguts), i dos reculls d’obres d’escriptors per a adults (Dolors Monserdà i Martí Genís i Aguilar) que Joaquim Molas associa a la novel·la sentimental de consum.

El segle XX (fins a 1939)

Araluce i les connexions americanes Ben poca cosa puc dir de l’editorial d’aquest nom, qui sap si nascuda, a més, fora de Catalunya, atès que em consten una sèrie de llibres seus, datats a primers de segle, amb la indicació Mèxic-Barcelona. A la capital catalana tenia la seu a un edifici propi, emplaçat al número 392 de la Gran Via de les Corts Catalanes, exportava bastant a Amèrica (ho reflecteixen algunes seccions del catàleg i alguns indicis espigolats aquí i allà) i el seu fundador i potser propietari únic, Ramon de S.N. Araluce, el trobem sovint exercint càrrecs de gestió en les associacions

247

248

Història de l’edició a Catalunya

gremials (Centre de la Propietat Intel·lectual i Cambra del Llibre). Encara he d’afegir, a aquests dèficits informatius, els dubtes que m’han assetjat fins a última hora sobre la conveniència d’incloure o no l’editorial en el capítol on finalment es troba. D’una banda, sembla aconsellar-ho la consistència i l’abundància de l’oferta infantil; de l’altra, però, l’existència d’un variat ventall de llibre tècnic i de col·leccions de novel·la no estrictament juvenil amb profusió de títols desferma tota mena de vacil·lacions. Ho comento tot seguit. Trec la informació d’un catàleg general de desembre de 1934, que aplega uns 400 títols (tots en castellà), 180 dels quals es reparteixen entre les quatre o cinc col·leccions de llibre infantil, en les quals col·labora de forma intensa María Luz Morales. Van encapçalades per la més important des de molts punts de vista, Las Obras Maestras al Alcance de los Niños, composta de 84 volums que ofereixen, en volums il·lustrats i enquadernats en tela, adaptacions (de vegades traduïdes) de grans títols de la literatura universal (deguts a un esplet d’escriptors, començant per clàssics grecollatins i acabant per novel·listes del segle XIX). La iniciativa, original en el seu moment i molt ben acollida, l’editor la fa passar per la censura eclesiàstica del bisbat de Barcelona i rep diversos guardons i reconeixements, fins i tot a l’Amèrica hispanòfona: Premiada en las Exposiciones de Leipzig, Barcelona, y Sevilla. Declarada de utilidad pública por el Estado español en 29 de junio de 1912 y de uso para las Bibliotecas Circulantes y Docentes. Adoptadas de texto en las Escuelas nacionales por varios Gobiernos americanos. Elegidas por distintos Ayuntamientos de España para premios en sus Escuelas.

El segle XX (fins a 1939)

Per part seva, la col·lecció següent, Los Grandes Hechos de los Grandes Hombres, reuneix 37 biografies de personalitats cèlebres, en volums il·lustrats en tricomia i amb tapa dura; la tercera, Páginas Brillantes de la Historia, amb la mateixa presentació formal, consta de 27 recreacions d’episodis i personatges històrics, mentre que la quarta, Literatura Infantil, està integrada per 19 volums de contes i faules, amb predomini de traduccions. Complementàriament, una nebulosa cinquena col·lecció comprèn uns quants manuals bàsics de diferents matèries escolars (ciències naturals o dibuix).

Un dels volums de Las Obras Maestras al Alcance de los Niños, celebrada col·lecció de l’Editorial Araluce

249

250

Història de l’edició a Catalunya

A mig camí del públic lector juvenil i adult, les col·leccions de literatura de ficció incorporen una nòmina significativa d’escriptors llatinoamericans (Sor Juana Inés de la Cruz i Rómulo Gallegos, els més destacats) i, sobretot, quatre sèries novel·lístiques: els 10 títols de les Aventuras de Till Mark (detectivesca), els 21 de Salgari, els 10 de Stanley J. Weyman i els 75 de Zévaco (heroi de capa i espasa d’especial incidència a l’altra banda de l’Atlàntic). En l’àmbit de les ciències socials, sobresurt el recull de les obres de Charles Richet, l’apartat de pedagogia (que inclou les obres de Maria Montessori), el d’història i geografia (amb diferents títols sobre la història i colonització d’Amèrica), el de psicologia o, amb menor relleu, el de crítica literària. Finalment, la secció de ciències experimentals i aplicades, que desmenteix l’exclusiva vocació humanística de l’editorial, està composta per una quarantena llarga de manuals, pràctics i docents, sobre diferents ciències, arts i oficis: física, química, medicina, electricitat, mecànica, tècniques industrials i tèxtils, construcció, indústries agrícoles o zootècnia.

El segle XX (fins a 1939)

El llibre tècnic i científic A banda dels segells editors examinats en aquest capítol, n’hi ha d’altres que també es consagren a aquest tipologia de llibre de manera significativa, començant per Gustavo Gili i continuant per Araluce i per la Tipografia Catòlica Casals; atès el caire global del catàleg, però, de tots tres en parlo en altres llocs. Ahir com avui, des del punt de vista lingüístic aquest àmbit temàtic està gairebé monopolitzat pel castellà.

Els Salvat, editors de soca-rel Quan, el primer de gener de 1898, Manuel Salvat i Xivixell (1842-1901) començava a endegar una editorial pròpia, Salvat e Hijo (amb el seu fill Pau), duia al darrere un dilatada trajectòria d’impressor i editor, assalariat o associat amb altres professionals. Una trajectòria que inicia treballant a les impremtes de Magriñà i Subirana i de Jaume Jepús i que cap a 1869 el du a col·laborar comercialment amb els Espasa, amb una germana dels quals, Magdalena, es casa el 1872. Entre 1881 i 1897, Josep Espasa i Manuel Salvat, cunyats i socis, editen conjuntament sota el segell d’Espasa y Cía., tal com descric en el volum anterior. Hostatjada al principi al carrer de Mallorca a prop del de Balmes, la nova editorial inaugura el 1916 un gran edifici propi (4.000 m²!), que, proveït de tallers gràfics molt ben equipats, ocupava els números 41 a 49 del mateix carrer de Mallorca. Arran de la mort sobtada del fundador, el fill que hi col·laborava més directament, Pau Salvat i Espasa (1872-1923), es posa al capdavant de l’empresa i,

251

252

Història de l’edició a Catalunya

amb la mare i els germans, constitueix una nova raó social: Salvat y Cía, Sociedad en Comandita. Pau Salvat, arquitecte i escriptor, a qui hem trobat en un capítol de més amunt exercint tota mena de càrrecs en organismes gremials, dóna un gran impuls a l’editorial, que, assessorada per un seu germà metge, Manuel, s’aboca a la publicació massiva d’obres mèdiques. Dos altres germans, Ferran i Santiago, fan un viatge comercial per Amèrica Central i del Sud entre 1912 i 1914 que aprofiten per sondejar la realitat d’aquells mercats. L’informe final dels viatgers facilitava, per a cada país visitat (Cuba, Puerto Rico, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Perú, Bolívia, Xile, Argentina, Paraguai i Uruguai), els noms dels col·legues editors que ja hi treballaven, les possibilitats d’establir-hi corresponsals, les mesures que hi havia instituïdes a cada república per protegir-se de les edicions pirata, una relació dels bancs que oferien més garanties per als pagaments internacionals o, en fi, les perspectives de venda que s’hi podien preveure. Al capdavall, i com deixo dit en un capítol anterior, Buenos Aires acaba albergant un fons de llibres de la casa en tant que partícip, amb la Sopena i la Gustavo Gili, del dipòsit general que hi estableix Joaquín de Oteyza el 1935 per encàrrec de totes tres empreses. Dotze anys abans, la defunció de Pau Salvat havia precipitat el tercer i definitiu canvi de denominació de l’editorial, que a partir de 1923 esdevé Salvat Editores, S.A., amb Ferran (1890-1948) i Santiago (1891-1971) Salvat i Espasa com a gerents, per bé que el darrer, que a la postguerra hi treballarà amb els seus fills Santiago i Manuel, acapara, si més no de portes enfora, més protagonisme, tant fins a 1939 com després. Reprendré la història de l’editorial en el volum següent.

El segle XX (fins a 1939)

Dels aproximadament 350 títols posats en circulació fins a 1939, un abassegador 91% pertany a un variat repertori d’obres tècniques, científiques i, sobretot, mèdiques, una autèntica especialitat. Aquestes darreres, la majoria traduïdes però amb autors autòctons de prestigi contrastat (Manuel Corachan, Ignasi Barraquer, August Pi i Sunyer o Francesc Gallart i Monés), voregen els 230 títols i estan integrades per dues col·leccions, Biblioteca de Terapéutica i Biblioteca del Doctorado en Medicina, i, en especial,

La redacció de l’Editorial Salvat cap a 1930

253

254

Història de l’edició a Catalunya

per prop de 180 manuals i tractats del caire més divers, sovint compostos de múltiples volums (com l’anatomia humana de Jean-Léon Testut, obra de gran prestigi científic copiosament piratejada a Argentina). Quantitativament parlant, el bloc següent correspon a l’agricultura i la veterinària, amb una vuitantena llarga de títols repartits en dues col·leccions: Biblioteca Agrícola Salvat i Enciclopedia Agrícola (dirigida per G. Wery). Els altres blocs estan molt menys representats: química i química agrícola i les col·leccions Biblioteca Profesional (amb manuals sobre arts i oficis) i Enciclopedia Industrial (amb obres de física, geologia o radiotelefonia). Numèricament residual, la resta de la producció presenta, això no obstant, un acusat interès i ofereix alhora títols de perdurable memòria. Es tracta d’edicions monumentals, en diversos volums, magníficament presentades i copiosament il·lustrades. És el cas, per exemple, de la secció històrica i geogràfica, dins la qual sobresurt una Historia de España, d’Antonio Ballesteros, en 10 volums, una Historia de América, en 23, i la Historia del mundo, de Josep Pijoan, en 5. O de la secció artística, que alberga una Historia del arte hispánico, del marquès de Lozoya i en 4 volums, al costat de la Historia del arte, de Josep Pijoan, en 3 volums i en doble edició espanyola i anglesa. O, encara, del Diccionario Enciclopédico Salvat, que en la segona edició acaba tenint 12 volums (i un total de 10.000 pàgines), i del Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana, en 4, l’únic títol que localitzo en la nostra llengua. Menys relleu assoleix l’àmbit literari, dins el qual, en tot cas, es pot citar una edició il·lustrada més del Quijote

El segle XX (fins a 1939)

i una altra de Las mil y una noches. Menció destacada final mereix una publicació periòdica de llarga vida publicada per la casa, el magazín mensual Hojas selectas (1902-1921), “Revista para todos”, que, dirigida per Pau Salvat en persona i esplèndidament decorada, reuneix, en paraules d’Eliseu Trenc-Ballester, “una vertadera mina de documentació fotogràfica”.

255

256

Història de l’edició a Catalunya

Labor: un referent inqüestionable Arran de l’inici de la Primera Guerra Mundial, un alemany de Leipzig, Georg Wilhelm Pfleger (18881961), que treballava a París amb l’editorial Quillet, es veu obligat a fugir de França i compareix a Barcelona. Per què? L’editor francès, que ja hi tenia contactes, hi envia aquell seu empleat, sens dubte un home de confiança, proveït d’un feix de contractes de drets d’autor i amb instruccions precises d’associar-se per fundar-hi una editorial de nova planta, orientada prioritàriament al llibre tècnic i científic. Els contactes, Aristide Quillet els tenia amb Juli Gibert, de la Sociedad General de Publicaciones (després Hymsa) i futur accionista de Juventud, que posa en contacte Pfleger amb el metge Josep Fornés i Vila (?-1951). Així, l’abril de 1915 es constituïa la societat anònima Editorial Labor, dins la qual l’alemany era nomenat director gerent i el català director literari. Al consell d’administració hi havia quatre persones més, entre les quals l’omnipresent Gibert i l’editor Quillet en persona. Des del principi, l’editorial no plany inversions econòmiques a fi de fer-se un lloc i guanyar prestigi amb rapidesa; amb aquest propòsit, impulsa una política de contractació massiva d’obres estrangeres, principalment alemanyes, tot seguit traduïdes per acreditats especialistes. En aquest sentit, i segons Mas i Solench, entre 1918 i 1922 “s’adquireixen els drets d’obres que constituiran el fons bàsic de l’empresa”. A aquest esforç inversor s’hi afegeixen els costos de creació d’un taller d’arts gràfiques i d’enquadernació propi, considerat indispensable per no haver de dependre d’empreses alienes. Tot plegat

El segle XX (fins a 1939)

explica els successius canvis en la composició del consell d’administració, d’on el 1921 plega Quillet per donar pas a un fabricant de paper, Rafael Torras i Juvinyà, i on entra, l’any següent, un delegat d’un banc alemany del qual l’editorial havia obtingut una línia de crèdit. Ja consolidada, i establerta definitivament al número 86-88 del carrer de Provença, l’editorial entra en una fase expansiva: el 1925 obre una filial a l’Argentina, el 1927 una altra a Madrid, al capdavant de la qual figura Manuel Sánchez Sarto, i el 1934 una tercera al Brasil. L’esclat de la guerra civil dispersa el consell: mentre Pfleger es troba a Alemanya i Fornés a Buenos Aires, a Barcelona l’editorial, col·lectivitzada, queda en mans de dos apoderats: Manuel Sánchez Sarto i Josep Mària i Balagué. En aquestes condicions, Labor es limita a reimprimir obres del fons, però el maig de 1937 encara li quedava esma per explorar si convenia obrir una sucursal a València, seu aleshores del govern legítim. El ritme de producció fins a la guerra civil segueix un visible crescendo: les 500 obres publicades a la primavera de 1930 s’havien enfilat fins a 900 bastant llargues l’agost de 1937, data del catàleg del qual he partit per redactar l’exposició que ve a continuació.

257

258

Història de l’edició a Catalunya

Val a dir, per començar, que d’aquesta xifra, força més del 40% pertany a la Colección Labor, que, integrada en aquella darrera data per no pas menys que 392 volums i dirigida al gran públic, acaba convertint-se potser en la més representativa de la casa. Es tracta de manuals de divulgació cultural que, majoritàriament traduïts, s’agrupen en tretze blocs temàtics, que consigno per ordre quantitatiu: ciències històriques, ciències filosòfiques, geografia, arts plàstiques, educació, ciències naturals, música, economia, ciències literàries, ciències jurídiques, ciències exactes, físiques i químiques, política i, finalment, religió (no cal dir que exclosa dels catàlegs durant la guerra civil). En un prospecte publicitari de 1935, l’editorial els presentava així: Eminentes profesores de las más importantes Universidades del Mundo han concentrado en estos pequeños manuales, maravillosamente ilustrados, cuantos conocimientos son exigibles al hombre moderno. El conjunto de cada una de las secciones que la integran, constituye la visión más completa de un sector de cultura, y el camino más fácil para lograr en breve tiempo un brillante y utilísimo caudal de conocimientos.

Caracteritzada per l’especialització i per un abassegador predomini de les traduccions, la resta de l’oferta de l’editorial es decanta de ple cap a l’àmbit de les ciències experimentals i s’orienta palesament a satisfer les demandes d’un variat ventall de professionals. Mencionaré en primer lloc les obres mèdiques, que voregen les 170, que es distribueixen en un amplíssim repertori de grans tractats d’especialitats (anatomies, patologies, cirurgies, psiquiatries, pediatries, ginecologies, dermatologies),

El segle XX (fins a 1939)

en cursos de clínica mèdica o en les Monografías Médicas Labor i que es complementen amb una vintena llarga de monografies farmacèutiques. D’una magnitud numèrica molt semblant, l’àrea d’enginyeria es divideix en nou seccions: matemàtiques, física, química (que inclou una enciclopèdia en sis volums adquirida a Longman’s Green&Co., de la Gran Bretanya), electricitat (on figura, amb 14 volums, una sèrie anomenada Escuela del Técnico Electricista), mecànica, treballs de taller, automobilisme, construcció i manuals tècnics (dels quals forma part una Biblioteca Científica y Profesional). L’etiqueta de comerç, en tercer lloc,

Publicitat de la col·lecció més popular i difosa de l’Editorial Labor

259

260

Història de l’edició a Catalunya

aplega obres de càlcul, de correspondència comercial, de comptabilitat, d’indústria, d’economia, d’organització comercial i industrial, de política i ciències jurídiques i, en fi, de publicitat, propaganda i vendes. De l’oferta restant, sobresurt la branca pedagògica, integrada per una quinzena de títols (repartits entre una Biblioteca de Pedagogía Contemporánea i el Tesoro del Maestro), la de ciències jurídiques i socials (dret i economia) i, per acabar, la d’art, dins la qual brillen amb llum pròpia els fastuosos volums (acaben sent 16) de la Historia del Arte Labor, adquirida a la Propyläen Verlag i obra de referència obligada durant molts anys. La trajectòria de l’editorial Labor posterior a 1939 tindrà cabuda forçosa en el volum següent.

Manuel Marín i les obres mèdiques La Casa Editorial Manuel Marín, propietat de Manuel Marín Sáez, l’activitat de la qual s’allarga molts anys després de la guerra, el 1934 oferia ja un nodrit i vistós catàleg. Instal·lada al número 273 del carrer de Provença, havia obert ja aleshores una sucursal o delegació a Madrid (Manuel Marín y G. Campo, S. L. Editores). I constituïa un model perfecte d’editorial científica “pura”, abocada a publicar en exclusiva, amb un elevat percentatge de traduccions, llibres de química (una vintena) ciències físiques i naturals (mitja dotzena, a la qual s’ha d’afegir els 20 volums de la col·lecció Biblioteca Agropecuaria) i, en especial, de medicina. Aquesta darrera secció, en efecte, que, amb 120 obres, s’endú el 70% del total de l’oferta

El segle XX (fins a 1939)

(aproximadament, uns 170 títols), consta d’un variadíssim repertori de literatura mèdica –generalista i especialitzada i traduïda majoritàriament de l’alemany i de l’anglès–, alberga una col·lecció dirigida per Gregorio Marañón (justament la col·lecció Marañón) i publica la Revista Española de Medicina y Cirugía, la direcció científica de la qual requeia en Santiago Ramón y Cajal.

261

262

Història de l’edició a Catalunya

F. Susanna: arts i oficis Coneguda de primer amb el nom de Feliu y Susanna i amb seu al número 36 de la ronda Sant Pere, l’editorial F. Susanna singularitza els 150 títols que trobo en un catàleg indatat (però probablement anterior a 1939) no tant pels temes, compartits la majoria amb la competència, sinó per l’orientació que reben. Els apartats d’electricitat i mecànica, per exemple, dos dels puntals de la casa amb 32 i 22 títols respectivament, no ofereixen pas manuals introductoris o tractats generals, sinó monografies sobre aspectes ben concrets, destinades a especialistes i professionals i redactades per un batalló d’enginyers, autòctons i forans. Aquest propòsit anima també Los Secretos de la Industria, una col·lecció de 14 manuals pràctics per a la fabricació de cuiros i pells, cosmètics i perfums, licors, sabons o per a l’explotació de granges de bestiar: Cada obra será un verdadero tesoro para el modesto industrial que aspira a crearse con su esfuerzo una posición independiente. Los métodos y fórmulas de estos Manuales no requieren costosas instalaciones ya que se adaptan a los más modestos y sencillos sistemas de explotación.

Aquest enfocament prioritari a la vessant aplicada de les ciències experimentals –visible també en els títols sobre pintura, dibuix, indústria tèxtil, economia industrial aviació, automobilisme i fins i tot art militar– té l’excepció en un monumental Tratado de física de 16 volums, degut a O. D. Chwolson. I culmina en el que se’n podria dir l’especialitat de la casa, tres col·leccions amb personalitat pròpia sobre construcció i decoració d’interiors que estan integrades per àlbums amb models, patrons i làmines: Enciclopedia Gráfica de

El segle XX (fins a 1939)

Artes y Oficios (fusteria, ebenisteria, serralleria, feina de paleta), Proyectos de Interiores en Diversos Estilos i La Enciclopedia del Mueble. Un calaix de sastre final no es troba pas exempt d’interès. En forma part una secció de psicologia (amb les obres completes de W. Walker Atkinson en 36 volums), una altra de magnetisme i hipnotisme (amb 5 títols) i una tercera de literatura (integrada per 16 heterogènies novel·les, amb predomini de les sentimentals i les històriques i la majoria traduïdes).

Les monografies de tema militar i bèl·lic, una de les especialitats de l’editorial

263

264

Història de l’edició a Catalunya

L’edició literària Un fenomen habitual d’aquesta etapa, pel que fa a l’edició literària, són les col·lecciones associades a (i segregades per) diferents revistes. És el cas, per posar-ne uns quants exemples, cronològicament ordenats, de la Biblioteca Joventut, de la Biblioteca d’El Poble Català i de les Edicions de La Nova Revista. La primera, la Biblioteca Joventut, publica, relligats, els fulletons de la revista (1900-1906), que incorpora poesia i prosa d’escriptors coetanis (Verdaguer, Maragall, Ruyra o Víctor Català). Per part seva, la Biblioteca d’El Poble Català dóna a conèixer, entre 1906 i 1910, divuit títols (en dinou volums) de narrativa, amb acusat predomini d’escriptors modernistes i amb abundants traduccions. En tercer i darrer lloc, els escassos títols sorgits de La Nova Revista, iniciativa de Josep M. Junoy de curta vida (1927-1929), se cenyeixen a la narrativa; en llengua original publica Ruyra i Pla i, pel que fa a la traduïda, llança a Catalunya el nom de G.K. Chesterton.

A la pàgina següent, i d’esquerra a dreta, un volum de la Biblioteca Joventut i un altre de l’editorial d’Eduard Domènech

Un altre tret distintiu d’aquest bloc temàtic és la multiplicitat d’iniciatives, bona part de les quals de vida efímera i catàleg exigu. La raó social E. Domènech Editor, per exemple, és a dir l’editorial del relligador Eduard Domènech i Montaner (1854-1938), germà del cèlebre arquitecte, que acaba absorbida per la Maucci i que en la primera i segona dècades difon, en castellà, una col·lecció literària que combina originals (Pío Baroja, Gabriel Miró) i traduccions (Francis Jammes, Mark Twain) i, en català, la Biblioteca Catalana dels Grans Mestres, consagrada a traduir el teatre de Shakespeare; o les Edicions Diana,

El segle XX (fins a 1939)

fundades per Ignasi Armengou, que de 1925 a 1929 publiquen onze títols, dins els quals els primers èxits de Josep Pla; o Les Ales Esteses, col·lecció ja mencionada de vint volumets que, apareguda entre 1929 i 1930, impulsa l’escriptor i impressor Avel·lí Artís i Balaguer; o l’Editorial Atena que, vinculada a Marcel·lí Antich (que havia plegat d’Edicions Proa) i al traductor Francesc Payarols, difon versions catalanes d’André Maurois, Vicki Baum i Lytton Strachey entre els autors més notoris; o la quasi homògrafa Atenas, que

265

266

Història de l’edició a Catalunya

alberga, sempre en castellà, una col·lecció de novel·les de consum, una altra d’infantil i una biblioteca de divulgació enciclopèdica traduïda sencera de l’anglès (Colección Britania); o, encara, l’Editorial La Mirada, apareguda a Sabadell el 1926 de la mà del grup d’escriptors agrupats a l’entorn del Diari de Sabadell: Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat), Joan Oliver i Francesc Trabal. Culturalista i amb vocació minoritària, la iniciativa, assessorada per Josep Carner i Carles Riba, no passa dels disset títols i acaba sent absorbida el 1935 per Edicions Proa, dins la qual esdevé una col·lecció més. Cronològicament, potser l’editorial literària anterior a la guerra de naixement més tardà és la Luis Miracle, que continua

El segle XX (fins a 1939)

després de 1939 i que en un catàleg de 1937 trobo que havia publicat fins aleshores una vintena de títols, tots en castellà i repartits entre narrativa (Aldous Huxley) i història (Hendrik W. Van Loon) traduïdes, clàssics espanyols del segle XVI i una més que notable Biblioteca de Psicoanálisis y Caracterología que, dirigida pel Dr. Ramon Sarró, dóna a conèixer, com l’Editorial Apolo (en tracto més endavant), obres d’Alfred Adler i de Carl Jung. En fi: atenent criteris estrictament cronològics, en aquest capítol hauria escaigut referir-se a la Biblioteca Popular de L’Avenç (1903-1915), col·lecció de 152 llibres de petit format i de notòria transcendència cultural de la qual he tractat en el volum anterior.

Aquesta biografia és un dels títols més vistosos dels publicats per la fugaç Editorial Atena

267

268

Història de l’edició a Catalunya

Maucci: la industrialització de la literatura Emanuele Maucci Battistini (1850-1937), nascut a Parana di Mulazzo, un llogarret de la Lunigiana, comença sent un de tants desemparats de fortuna que, a finals de segle XIX, emigren al continent americà per mirar d’obrir-s’hi camí. El seu anirà marcat sempre pel llibre, d’ençà que a Buenos Aires hi instal·la una llibreria que al cap de deu anys cedeix a un seu germà. A la capital de Mèxic repeteix la jugada: hi obre una llibreria (que es deia no pas menys que El Parnaso de las Musas) i amb el temps la transfereix a un cunyat. L’etapa següent és la definitiva: Maucci recala a Barcelona per raons familiars circumstancials i acaba quedant-s’hi. El 1892, en efecte, hi funda una editorial que, especialitzada en el llibre de baix preu i d’ínfima qualitat material, esdevindrà una autèntica fortalesa econòmica del paper imprès i un autèntic malson per a la competència. El devien ajudar factors com el bagatge professional adquirit i els contactes comercials amb Amèrica, però sens dubte es tractava d’una persona amb capacitats poc corrents. Dec moltes de les notícies precedents al professor italià Loris Jacopo Bononi, que recull una anècdota immortal per entendre la tasca de difusió cultural que la Maucci fa per tota l’Amèrica llatina. El 1899, quan Rubén Darío arriba a Barcelona, la primera cosa que demana als seus amfitrions catalans és que l’acompanyin a can Maucci, on hi compareix com un pelegrí ple d’agraïment perquè es tractava de l’única editorial que, en la infantesa i joventut del poeta, s’havia pres la molèstia de fer arribar llibres a la remota i petita Nicaragua natal.

El segle XX (fins a 1939)

L’editorial protagonitza una formidable expansió que, com és natural, passa per diferents punts d’inflexió. Un dels més destacats té lloc el 1901, quan Maucci inaugura un edifici de nova planta en ple Eixample (que ocupa el 166 i 168 del carrer de Mallorca), just el que veurem descrit una mica més avall. En aquella avinentesa, la Revista Gráfica li consagra un article, l’autor del qual, Salvador Contijoch, dóna fe del volum de producció d’aleshores, dues terceres parts del qual es destinava a l’exportació: La casa Maucci lleva publicadas unas trescientas obras, entre traducciones y originales, que representan cuatrocientos volúmenes distintos. Su producción anual se calcula en un millón de tomos de una peseta, lo cual representa doscientos cuarenta mil tomos trimestralmente, o sean ochenta mil mensuales; cantidad respetable ciertamente. De dicha producción queda colocada una tercera parte en la Península. El resto se reparte entre la América española y Filipinas, que constituyen importantísimos mercados para la casa Maucci.

En una valoració final de sintaxi deficient, Contijoch afegia una reflexió sobre els motius de l’èxit dels llibres econòmics de la Maucci. Eren tan barats i de format

269

270

Història de l’edició a Catalunya

tan manejable –deia– que, com els diaris, convidaven a desprendre-se’n un cop llegits, de manera que no ocupaven espai al domicili dels lectors: La circunstancia de la baratura de sus ediciones y lo cómodo de las mismas en dimensión y peso, que convida a llevarlas a todas partes en el bolsillo, convida también a tirar el libro una vez leído, por lo escaso de su valor, como se tira y desprecia el periódico después de visto. De ahí que jamás se agotará el público de las ediciones de Maucci, como se ha agotado el que compraba obras de gran lujo, no para leerlas, sino para llenar aparatosamente la librería.

Més de trenta anys després, l’editorial no havia fet sinó créixer sense aturador. El 1908 havia comprat una linotip, una de les dues primeres (l’altra és de la Tipografia La Académica) que s’instal·len a casa nostra. Havia obert també una sucursal a Madrid. I els 300 títols de principis de segle consignats per Contijoch s’havien multiplicat llargament per vuit, comptant-hi els dels fons adquirits a altres editorials (com ara Daniel Cortezo, Eduard Domènech i Henrich). Per tenir una idea ben concreta de l’enorme magnitud assolida, tant per part de la secció editora com de la impremta pròpia, transcric una descripció que, amanida amb xifres (algunes de les quals em costen de creure), apareix en un dels seus catàlegs, el de 1935: Fue fundada por su único Propietario Don Manuel Maucci en el año 1892. En la actualidad posee edificio propio, que ocupa una superficie de 3.730 metros cuadrados. Existen en sus almacenes cerca de siete millones de tomos de diferentes clases y encuadernaciones.

El segle XX (fins a 1939)

El local de la Imprenta ocupa una nave de 25 metros de largo por 16 de ancho. La nave destinada al Depósito de papel, tiene 34 metros de largo por 18 de ancho, y la del Almacén de libros, 25 metros de ancho por 72 de largo, con 12 galerías de diferente longitud y 13 estanterías de diferentes cuerpos de cerca de 2 metros de ancho por 5 de alto. El término medio de producción es de 25.000 tomos semanales, o sea un millón trescientos mil tomos anuales, correspondientes a 364.000 kilos de papel aproximadamente, de varias clases y formato. El metal empleado que se guarda en composición de varios centenares de obras, y las planchas de estereotipia, ascienden a 200.000 kilos.

Dins el període cronològic comprès pel present volum, l’esmentat catàleg, que du la data d’1 de maig de 1935, és el més tardà que he pogut localitzar. I la veritat que les 250 pàgines de què consta impressionen. Impressionen i maregen una mica: 2.500 títols (la majoria traduïts) i un miler d’autors distribuïts en una quarantena llarga de col·leccions (imprecisió deguda al fet que el concepte de col·lecció, a can Maucci, tendeix a l’aiguabarreig i al poti-poti). En una quantificació aproximada del contingut de l’oferta editorial, gairebé tota a preus irrisoris i monolíticament en castellà, diria que tres quartes o dues terceres parts les acapara la ficció literària, mentre que la proporció restant està destinada a una mena de calaix de sastre que tot seguit tracto de sistematitzar. Dins aquest segon bloc sobresurt la filosofia i la sociologia, ideològicament molt compromesa, amb col·leccions que difonen teòrics de l’anarquisme (Reclus, Kropotkin, Nettlau, Proudhon) i clàssics del lliurepensament (Voltaire, Diderot, Zola) i de doctrines

271

272

Història de l’edició a Catalunya

socials avançades (Stuart Mill, Herbert Spencer, Jean Jaurès) i amb una altra, Biblioteca Sociológica, que Maucci compra a l’editorial Henrich. Ocupen numèricament el segon lloc les anomenades ciències ocultes, amb tants títols (i tan fervorosament descrits) que fan pensar de seguida si l’editor no hi tenia algun interès personal. Abunden, dins aquest tema, les obres d’espiritisme (dividides en diferents seccions i amb moltes obres d’Allan Kardek) i les de màgia, tan blanca com negra. Cal ressenyar, en tercer lloc, els llibres i materials escolars i universitaris, que inclouen diccionaris i gramàtiques, manuals de diferents matèries, les obres d’Odón de Buen o, formant part d’una col·lecció autònoma, les publicacions de l’Escola Moderna (amb 30 títols, entre els autors dels quals trobem el fundador de l’escola, Ferrer i Guàrdia, Federico Urales i Charles Darwin). La resta ja resulta minoritària i miscel·lània: llibres pràctics (sobre medicina, cinema o boxa), obres històriques (sobre guerres i revolucions, però també de l’anomenada ciència militar), opuscles amb lletra i música de cançons (col·lecció Do-Re-Mi), llibrets d’erotisme picant i de divulgació de la vida sexual, alguns títols jurídics i, prova que estem al davant d’un editor sense manies, hagiografies i tractats de devoció i de pietat cristiana (no pas gaires, però). El ram de la literatura de ficció, el més nodrit, constitueix una autèntica selva de gèneres i escriptors, aparentment agrupats sense cap criteri cronològic ni estètic. Deixo de banda, però he de mencionar-les, les col·leccions literàries d’altres procedències que acaben incorporant-se al catàleg de la Maucci. Són les següents: Arte y Letras (comprada a Daniel Cortezo),

El segle XX (fins a 1939)

Domènech (de l’editor del mateix nom), Biblioteca de Escritores Contemporáneos i Biblioteca de Novelistas del siglo XX (totes dues de ca n’Henrich i ja mencionades en el volum anterior d’aquesta obra) i La Novela Corta i La Novela Teatral (amb centenars de títols, adquirits a la madrilenya Prensa Popular). Les pròpiament creades pel nostre editor presenten una gran varietat d’escriptors i temes. Així, al costat de col·leccions de viatges i aventures (Luigi Motta, Salgari) n’hi trobem d’altres d’assumptes i autors americans, tan de prosa com de poesia, que majoritàriament es devien exportar, una de poesia (amb autors americans i

Aquesta Crónica de la campaña de 1909 l’Editorial Maucci la publica l’any següent

273

274

Història de l’edició a Catalunya

espanyols), una altra anomenada d’autors clàssics (en la qual Cervantes i Quevedo alternen amb Ariosto, Dante o Milton) i quatre de teatrals: Teatro Mundial (amb 227 títols), Teatro Popular (amb 40), Teatro de Ibsen i Obras Teatrales de Leónidas Andreiev. Això no obstant, la part del lleó, amb centenars i centenars de títols, se l’enduen les col·leccions explícitament batejades de novel·lesques: La Novela Breve (a 0,10 i a 0,20 pessetes l’exemplar!), La Novela Policíaca. Aventuras de Sherlock Holmes, (que conviu amb Novelas de Conan Doyle i amb Crímenes Célebres), La Novela Universal o una altra, en fi, designada secament Novelas que acull llargues sèries de traduccions de diferents autors, dels de fulletó o de consum (Carolina Invernizio, Ponson du Terrail, Hugo Conway, Sue, Carlota M. Braeme, Dumas pare) fins als noms més prestigiosos de la literatura culta vuitcentista (D’Annunzio, Maupassant, Zola, Dostoievski, Eça de Queirós, Lamartine, Hugo, Tolstoi o Gorki). Fins aquí, diguem-ne la cara. La creu de l’editorial es troba en allò que, en un article de 1902 Josep Pous i Pagès (amb el pseudònim de Josep Piula) denunciava, sense anomenar Maucci, com el “deler del guany” i el “mercantilisme insaciable” de l’editor. Una actitud, aquesta, que, en paraules de Pous, no tan sols repercutia en unes traduccions abominables, obra de forçats de la ploma retribuïts ignominiosament, sinó també en unes pràctiques directament fraudulentes: [...] moltes vegades, ja perquè el llibre no passi del número de planes fixat, ja perquè el traductor vulga escurçar-se la feina que li paguen a preu fet, fan tallades sense consciència i sense donar-se ni tan sols la pena de condensar en poques ratlles lo que suprimeixen.

El segle XX (fins a 1939)

Un testimoniatge posterior, el de Just Cabot, exonerava els soferts traductors d’aquestes bàrbares mutilacions i les atribuïa en exclusiva a l’editor. Així ho recull si més no, en les memòries, el dibuixant i cartellista Carles Fontserè: Segons que va confiar-me Just Cabot anys més tard a París, l’editor d’origen italià Emanuele Maucci, que publicà grans tiratges a preus populars, no dubtava a reduir arbitràriament per raons crematístiques una obra de 300 pàgines a 250, llençant a l’atzar les planes “sobrants”.

275

276

Història de l’edició a Catalunya

Maucci no era sens dubte el primer de fer-ho (i em consta que tampoc el darrer), però sí un dels més notoris. Mort el 1937, l’editorial perdura encara en mans d’hereus a la postguerra (el 1960, si més no, continuava activa), però sense l’empenta que el fundador havia sabut infondre-hi. Com ja he tingut ocasió d’indicar, durant la guerra civil els seus fons els confisca i administra l’editorial anarquista Tierra y Libertad.

La Sopena: història d’una gran expansió Com deia en l’apartat dedicat a Vilanova i la Geltrú del volum anterior, la prehistòria de l’editorial Sopena cal situar-la a la capital de la comarca del Garraf. El fundador, Ramon Sopena López (1867-1932), aragonès de Perarrúa (província d’Osca), hi compareix, en efecte, el 1889, tot just acabat de casar. Comença a fer-hi d’enquadernador assalariat, però ja el 1893 treballava pel seu compte amb una petita impremta, amb la qual publicava novel·les i fulletons que expedia a Barcelona. Es tractava bàsicament, segons sembla, de traduccions del francès fetes per Eduardo Zamacois, de qui la incipient editorial publica també algunes obres originals i amb qui estableix una sostinguda relació comercial. Per tradició familiar, però, s’ha mantingut i es manté que l’editorial neix el 1899 a Barcelona, on Ramon Sopena es trasllada des de Vilanova. A aquest desig de treure’s anys del damunt el fundador mateix li donava carta de naturalesa redactant i publicant, el 1929, un luxós opuscle il·lustrat de format foli que, amb el títol d’Una visita a la Editorial Ramón Sopena,

El segle XX (fins a 1939)

commemorava els presumptes primers trenta de vida de l’empresa. La publicació del cas va encapçalada per un escrit, Lo que puede hacerse en treinta años de trabajo, que de vegades cal prendre cum grano salis i que extracto tot seguit. Per començar, Ramon Sopena treballa amb dos germans, Ricard i Pau, però a la seva mort la propietat de la casa passa a un seu fill,

277

278

Història de l’edició a Catalunya

Joaquim Sopena Domper (1894-1964), que ostenta la presidència de la Cambra del Llibre barcelonina des de 1935 a la guerra i de 1939 a 1943. Des dels inicis, també, l’empresa explota el negoci de l’edició i el de la impremta, que accepta encàrrecs externs. Després de dues temptatives fallides en l’àmbit de les publicacions periòdiques (Vida Galante i Fígaro), Ramon Sopena es consagra només a l’edició i a la impressió de llibres. Les primeres col·leccions pertanyen en exclusiva al gènere novel·lístic: Regente, Biblioteca de Grandes Novelas i La Novela Moderna, la qual, monogràficament consagrada al gènere policíac, esdevé una de les iniciatives pioneres en el tema, simultània a la Literatura Sensacional de Bartomeu Baxarias (iniciativa de la qual m’he ocupat en un altre capítol). Totes tres s’inicien abans de la instal·lació de l’empresa, el 1906, a la que serà la seva seu més emblemàtica: l’enorme edifici (més de 4.500 m² de superfície útil!) que, després de diferents compres i ampliacions, s’emplaçarà als números 9397 del carrer de Provença. Aquell mateix any firma amb el diari La Nación, de Buenos Aires, el que devia ser un dels contractes més profitosos en la història de la casa. Un contracte que s’allarga durant quinze anys i en virtut del qual Sopena imprimeix i coedita els no pas menys que 872 volums de la col·lecció de llibres difosa per aquell rotatiu. I un contracte que, per torna, obre a l’editorial les portes del mercat americà, d’ençà d’aleshores sovint visitat personalment pel propietari o per un representant seu de gran activitat, Joaquín de Oteyza, a qui ja m’he referit en un capítol precedent. Oteyza, titular de la delegació i del dipòsit de llibres de la Sopena a Madrid, viatjava per tot

El segle XX (fins a 1939)

Espanya (amb excepció de Catalunya i les illes Balears) oferint als llibreters el catàleg de la casa fins que, el 1926, rep, per part de Ramon i Joaquim Sopena, l’encàrrec d’emprendre un periple d’un any per Amèrica a fi de refermar la relació comercial amb la clientela llibrera i fer-ne de nova. Del positiu balanç de l’experiència (setze països visitats i vora d’un milió i mig de pessetes de comandes en ferm) en donen fe les xifres següents, que, com tota la informació sobre Oteyza, manllevo del llibre del binomi Mangada i Pol:

Una de les arquetípiques novel·les de consum que l’Editorial Sopena difon a centenars

279

280

Història de l’edició a Catalunya

De la serie “Grandes Novelas” se vendieron 386.728 ejemplares. De las obras de Vargas Vila, 33.500, y de los variados diccionarios de Sopena cerca de 40.000. Sólo del Rancés se colocaron 22.000 ejemplares. En conjunto se prepararon 1.525 cajas y 35.350 paquetes, con un total de 213.340 kilogramos de peso.

En fi: a Santiago de Xile, un diari local saludava la presència d’Oteyza amb aquesta sentència immortal: “En estas tierras americanas, donde no hay más diversión que el matrimonio, la Editorial Sopena realiza una obra de salvación y de inteligencia”. A partir de 1927, l’editorial ja compta amb una seu pròpia a Buenos Aires; amb exclusió d’Argentina, però, Oteyza continua representant-la amb eficàcia fins que, com ja he explicat, el 1935 li obre a la capital del Plata un dipòsit general de llibres compartit amb Salvat i Gustavo Gili. Aquest feix de compromisos comercials obliguen pare i fill Sopena a comprar i renovar constantment la maquinària d’arts gràfiques: En el transcurso de dos años, instalé en este local [vol dir el del carrer Provença] cinco máquinas planas americanas con introductor automático Dexter, una sección completa de galvanoplastia, seis linotipias, una monotipia y la sección de cajas, compaginación, platina, máquina de sacar pruebas, etc., etc.

A partir de 1920 l’empresa, que arriba a tenir 350 empleats i que exhibeix el lema Nulla dies sine linea, viu una fase de gran expansió; si hem de creure el fundador, el 1929 estava tècnicament capacitada per produir tres milions d’exemplars anuals. Fos com fos, el cas és que, animat per èxits successius, Ramon Sopena es veu amb cor d’emprendre edicions d’obres

El segle XX (fins a 1939)

de preu i gran format i, així, adquireix l’exclusiva en espanyol de la Cambridge Modern History, que preveia publicar en 15 volums (amb el títol d’Historia del Mundo en la Edad Moderna) i que l’omple legítimament d’orgull atès que Es la primera vez que en América y en España se vendió a plazos una obra que el adquirente la recibía completa, para lo cual fue necesario gastar una suma enorme de dinero.

Una altra línia que des de 1917 distingeix la casa és l’edició de diccionaris, per als quals destina en exclusiva maquinària de compondre i imprimir pròpia i dels quals s’arriben a fer tiratges, segons el propietari,

281

282

Història de l’edició a Catalunya

de fins a 100.000 exemplars. Disposant com disposava d’un taller d’arts gràfiques molt ben proveït, no es fa estrany que durant la guerra, amb l’empresa col·lectivitzada, l’obrador de la casa Sopena imprimís els llibres de dues editorials radicades a València: Estrella, consagrada al llibre infantil i juvenil, i Nuestro Pueblo, propietat del Partit Comunista. El catàleg general de març de 1936, sens dubte l’últim anterior a la guerra, conté un miler llarg de títols, absolutament tots en castellà i dels quals uns 300 formen part de la secció infantil. Una secció integrada per deu col·leccions, la gran majoria de narrativa d’aventures, d’imaginació o de fons moral i religiós (Biblioteca para Niños, Biblioteca Selecta, Cuentos Ilustrados para Niños, Cuentos en Colores), però també amb presència d’altres gèneres (¿Quiere V. ser pintor?) i de jocs manipulables (Muñecos Recortables de Movimiento), tot plegat a uns preus, no ja econòmics, sinó irrisoris. La resta del catàleg, en principi destinada a un públic adult, està integrada, en primer lloc, pel bloc dels diccionaris, el més extens dels quals, una Enciclopedia-Diccionario Sopena, en dos volums, diguem-ne que es fragmenta i s’extracta per donar lloc a obres més breus i de continguts parcials: diccionaris de llengua i enciclopèdies per a escolars, manuals i il·lustrats. Una oferta que complementen els diccionaris bilingües i els de contingut bàsic i format miniaturitzat (Diccionarios Iter). Figura en segon lloc la col·lecció Biblioteca Hispana, que “aspira a dotar de libros prácticos, de las más variadas disciplinas, a la juventud estudiosa de hoy”. S’hi troba, en consonància amb aquest propòsit, una sèrie de geografia i història (d’Espanya i del món,

El segle XX (fins a 1939)

a més d’una història de l’art que firma Josep F. Ràfols), una altra d’obres literàries il·lustrades en edicions de luxe (amb l’inevitable Quixot o Las mil y una noches) i una tercera de ciències experimentals i aplicades (una història natural, un manual de física, un altre de química o una astronomia deguda a Josep Comas i Solà). En tercer lloc, i sense formar una col·lecció explícita, es distingeix en el catàleg

283

284

Història de l’edició a Catalunya

una secció de llibres dels anomenats pràctics: els d’ajuda personal deguts a Samuel Smiles o els mètodes d’aprenentatge de llengües, amb el Roberston en lloc destacat. Finalment, en quart lloc hi figuren les col·leccions de novel·la, de bon tros les més nodrides. La qualitat formal, notòriament precària, i els preus, tan baixos (i de vegades rebentats), fan pensar que es programen per competir directament amb els productes homòlegs de can Maucci. Del magma novel·lesc que la Sopena posa en circulació sobresurt la Biblioteca Grandes Novelas, impresa a doble columna, que aleshores passava de 300 títols, gairebé tots traduïts, i que difon narrativa vuitcentista, en bona part francesa: Dumas, Sue, Hugo, Ponson du Terrail, Montepin, Verne, Balzac, Scott, Dickens, Tolstoi o Dostoievski. L’editor presumia de vendre’n, en fi, un milió d’exemplars anuals! Amb un centenar llarg de títols la seguia la col·lecció Biblioteca Sopena, que, per contrast, alberga una majoria d’obres originals: clàssics castellans del segle d’or (Cervantes, Quevedo) i autors coetanis (alguns llatinoamericans), amb una presència numèricament significativa d’obres d’Eduardo Zamacois. Tot seguit cal mencionar les Novelas Históricas y Populares (64 títols a 60 cèntims cadascun), integrada majoritàriament per biografies novel·lades de personatges històrics. Arrodoneixen aquest ventall les que, en terminologia actual, en diríem biblioteques d’autor, integrades, per exemple, per les obres de Vargas Vila, a les quals fan costat la Biblioteca Buffalo Bill o els quadernets amb episodis de Dick Turpin i de Nick Carter. Tot un model de novel·la de consum.

El segle XX (fins a 1939)

La Societat Catalana d’Edicions: una noble obstinació Tota la informació coneguda sobre els orígens, característiques i trajectòria d’aquesta iniciativa editorial la devem a un altre obstinat, Albert Manent, que hi ha dedicat un article, breu però farcit de notícies. Per començar, la Societat Catalana d’Edicions, activa entre 1910 i 1926, la funda Antoni Rovira i Virgili, que, amb sis llibres, esdevé l’autor de bon tros més ben representat en el catàleg, constituït per un total de 46 títols, repartits en 63 volums. Les

Novel·la de Josep Pous i Pagès publicada per la Societat Catalana d’Edicions el 1912

285

286

Història de l’edició a Catalunya

dades reunides per Manent ens permeten accedir a un seguit de detalls de la petita economia de l’empresa, justament (i això és el que els dóna valor) els que gairebé sempre romanen a l’ombra: El caixista [...] feia la composició i la compaginació a catorze pessetes el plec de setze planes (hom hi incloïa la correcció). El tiratge d’aquest plec costava tretze pessetes cada mil exemplars, que devia ésser el tiratge normal [...]. El paper anava a càrrec de Rovira, el qual es comprometia a fer els pagaments cada setmana.

Sense moure’ns de xifres tan modestes com aquestes, el 1915, amb 23 títols apareguts, Rovira i Virgili ven l’editorial al seu darrer impressor, Ramon Tobella i Castelltort, que la continua fins al final enmig de tota mena de dificultats econòmiques. En donava fe, el 1925, una periodista, Regina Opisso: “Tobella pierde en esa empresa lo que en buena lid conquistó como industrial impresor [...]”. A parer de Manent, que no dubto a subscriure, la Societat Catalana d’Edicions lliga “en una convivència eclèctica escoles literàries diferents o contradictòries”. Així, publica sobretot literatura original (la presència de les traduccions es limita a quatre volums, tots quatre, això sí, de positiu interès), migpartida entre narrativa i assaig (literari, històric i polític) i deguda a autors de cronologies i estètiques divergents: supervivents vuitcentistes (Joan Pons i Massaveu, Ferran Agulló, Francesc Puig i Alfonso), conspicus modernistes (Raimon Casellas, Ramon Turró, Prudenci Bertrana, Apel·les Mestres) i paladins del Noucentisme (Josep M. López-Picó, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Farran i Mayoral, Carles Soldevila).

El segle XX (fins a 1939)

Els Altés i La Revista És públic i notori que la nissaga d’impressors Altés l’encapçala Francesc Altés i Alabart (1855-1926), que cap a 1890 instal·la pel seu compte un taller gràfic. Un taller que, especialitzat en publicacions periòdiques, que estampa a centenars, més endavant continuen, en l’època que ara considerem, dos fills: Joan (1886-1948) i Francesc Xavier (1888-1955) Altés i Roig. Potser no se sap tant que, de forma paral·lela, i probablement des de la segona dècada del segle, la casa obre també una editorial, radicada al número 28 del carrer de Tuset, estretament vinculada (desconec com i de quina manera) amb la figura de Josep M. López-Picó i dedicada, llibres al marge, a publicar revistes, com ara El Borinot, Jordi, L’Estevet o La Revista. Un catàleg datable entre 1933 i 1936 conté més de dos-cents títols, tots en català i dividits en dos grans blocs. En primer lloc, la recopilació d’obres de tres escriptors (Frederic Clascar, López-Picó i Lluís Bertran i Pijoan), acompanyada de dues col·leccions (La Branca i L’Escena Catòlica) i d’una secció de vària més aviat despoblades i poc significatives. De pretensions i volada molt superiors, el segon bloc, que s’acosta als 150 títols, incorpora l’anomenada Biblioteca de “La Revista”, és a dir, totes les publicacions que, entre 1915 i 1936, segrega, a imatge i semblança de la Nouvelle Revue Française, la plana major de la intel·lectualitat noucentista, congregada al voltant de La Revista lopezpiconiana. Dins aquest conjunt, realment vistós, sobresurt, amb més de cent trenta títols,

287

288

Història de l’edició a Catalunya

la col·lecció Publicacions de “La Revista”, que inclou assaig sobre temes heterogenis (literatura, art, política, cinema, música), monografies històriques i, especialment, poesia, teatre i narrativa curta. Les traduccions, minoritàries però d’autors insignes (Shakespeare, Goldoni, O’Neill, Brooke, Karl Vossler), cedeixen l’hegemonia a un estol enlluernador d’escriptors nostres: Carles Riba, Josep Carner, Ferran Soldevila, Guerau de Liost, Joaquim Folch i Torres,

El segle XX (fins a 1939)

Joaquim Folguera, Josep Sebastià Pons, Manuel de Montoliu, Guillem Díaz-Plaja o Marià Manent. Al seu costat, les col·leccions restants empal·lideixen: Lírics Mundials (amb sis títols), Artistes Catalans Contemporanis (quatre), Escrits Polítics (dos), Estudis Socials i Teatre de Josep M. de Sagarra (un títol cadascuna). Indicaré per acabar que, aixoplugades per l’Editorial Barcino, les Publicacions de “La Revista” viuen una segona etapa a partir de 1950.

La Cervantes i l’ambició intel·lectual Vicent Clavel i Andrés, que s’havia format treballant a l’editorial valenciana Prometeo al costat de Blasco Ibáñez (per qui tota la vida va manifestar una idolatria incondicional), funda la Cervantes a València el 1916 i la trasllada a Barcelona quatre anys després. En la mateixa data, 1923, en què, com hem vist més amunt, proposa a la Cambra del Llibre la celebració d’un dia del llibre anual, la raó social propietària de l’editorial Cervantes, radicada aleshores al número 72 de la Rambla de Catalunya, era Clavel, Navarro-Sala & Cª, i disposava d’un apoderat general per a Sud-Amèrica establert a Buenos Aires. I si el 1929 ja s’havia instal·lat a una seu definitiva, al número 382 de la Diagonal, fins a la guerra publica uns 350 títols, tots en castellà i molts d’un gran nivell intel·lectual, amb acusat protagonisme de l’editor, desdoblat sovint d’autor i de traductor, i amb presència sobresortint de traduccions de moltes llengües, totes directes i confiades a acreditats professionals. A més a més, sembla que Manuel de Montoliu hi feia d’assessor intel·lectual.

289

290

Història de l’edició a Catalunya

Sens dubte, el projecte de més volada emprès per la casa és l’edició en espanyol (simultània a l’edició en francès, anglès i japonès), de La evolución de la humanidad, una ambiciosa i vastíssima història universal que havia de sobrepassar el centenar de volums, que dirigia Henri Berr (i que compta amb col·laboradors de la talla de Lucien Febvre) i de la qual la Cervantes arriba a publicar els 26 volums de la primera sèrie, enquadrats dins la col·lecció Biblioteca de Síntesis Històrica (la continuació de l’obra sembla que la porta a terme, a Mèxic, UTEHA). La part del lleó del catàleg l’ocupa, però, la literatura, amb una gran diversitat de col·leccions, algunes de les quals fan l’efecte d’estar destinades en exclusiva al mercat hispanòfon d’Amèrica: les Obras de José Enrique Rodó i de Morales San Martín i la secció de Libros de Autores o Temas Hispano-Americanos. Les col·leccions més atractives, però, inclouen una nòmina representativa de la millor literatura universal: Los Príncipes de la Literatura (amb una trentena de volums de narrativa, sobretot traduïda, d’autors com Gogol, Eça de Queirós, Flaubert o Tagore); Los Poetas Universales (una seixantena d’antologies de grans poetes de tots els temps, amb inclusió de cinc de catalans: Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Joan Alcover i Salvador Albert); Obras Literarias (en la qual, sense criteri aparent, conviu Jacinto Benavente amb Jerome K. Jerome); i Selección de Novelas Breves (amb una trentena de títols, traduïts la majoria). Al costat d’aquestes, altres col·leccions reuneixen les obres de diferents escriptors: les de Pierre Loti (28 volums!), de Selma Lagerlöff (14 volums), les policíaques de Phillips

El segle XX (fins a 1939)

Oppenheim (9 volums) o les seleccions de les cent millors poesies de diferents literatures a càrrec de Fernando Maristany. Afegiré encara, dins aquest apartat, tres col·leccions de literatura de viatges de notori interès, començant per El Viaje Ilustrado (i amb obres de Lamartine, Roald Amundsen o de Daniel Martínez Ferrando). La resta del catàleg l’ocupen col·leccions heterogènies i quantitativament minoritàries, però en cap cas residuals. Parlo, per exemple, de l’Enciclopedia Gráfica Universal (publicada en fascicles col·leccionables i centrada en temes culturals, països, ciutats i civilitzacions), d’una més que notable

L’Editorial Cervantes incideix també en el terreny de la novel·la policíaca

291

292

Història de l’edició a Catalunya

Biblioteca de Actualidades Políticas (on Fermín Galán i Trotski fan costat a Theodor Roosevelt), de Sócrates (amb títols de sociologia i estètica), d’una Biblioteca Infantil (que consta de narrativa i de regles de bona educació), d’unes Obras Varias (dins les quals estranyament s’ubica La tierra baldía, de T. S. Eliot) i d’una darrera secció d’obres tècniques i científiques: Manuales Prácticos Modernos (compendis d’arts i oficis), Biblioteca de Medicina Práctica (amb volums deguts a professorat universitari barceloní) i Obras Técnicas (amb volums sobre hidrologia, economia o lingüística). Després de la guerra i amb l’editorial tancada, Vicent Clavel entra a treballar a la Montaner y Simón, propietat ja de González Porto.

L’Editorial Catalana, entre la cultura i la política Amb Francesc Cambó presidint el consell d’administració i els germans Josep i Pau Pugès a la gerència, l’Editorial Catalana es constitueix a Barcelona com a societat anònima el 16 de maig de 1917, proveïda d’un capital social de dos milions de pessetes –procedents en part, segons Albert Manent, d’accionistes bascos- i instal·lada al número 10 bis del carrer d’Escudellers (seu de la redacció del diari La Veu de Catalunya). La idea de fundar-la sembla que pertany a Enric Prat de la Riba, desitjós de reforçar la influència social del seu partit, la Lliga Regionalista, i, alhora, d’eixamplar el mercat lector entre la pròpia clientela política. El llançament públic de la iniciativa se sustenta en una intensa campanya de captació de subscripcions, basada en l’adquisició combinada de

El segle XX (fins a 1939)

llibres i publicacions periòdiques i difosa sobretot per mitjà del portaveu periodístic, La Veu de Catalunya. Si hem de creure’ns la xifra de cinc mil subscriptors que la mateixa empresa declara haver superat el 1919, cal reconèixer que l’èxit de seguida els somriu. Amb Josep Carner de director literari (hi serà fins a 1921), l’editorial s’estrena publicant quatre revistes: Economia i Finances (1917-1933?), Agricultura (1917-1936), Catalunya Marítima (1919-1921) i Revista de la Vida Municipal (1923-1924), a més d’un magazín mític, D’Ací i d’Allà (1918-1936). El primer catàleg, datable pels volts de 1918, conté una rica i explícita declaració d’ambicioses intencions, a mig camí de la cultura i la política:

L’EDITORIAL CATALANA, S. A. Veus aquí l’obra magna que el fervor de tots els catalans està creant, i que esdevindrà el més gloriós i complet instrument de difusió de les nostres reivindicacions autonomistes. Ja ha arribat l’hora de crear en tots els ordres de la intel·ligència una cultura catalana, de manera que no haguem de cercar en llengües estranyes el que per via natural ha de venir-nos en la pròpia. QUÈ VOLEM? Catalunya, que està a punt d’assolir la seva plenitud política, es deleix per a assolir la plenitud intel·lectual i presentar-se al món amb un bagatge de cultura no inferior al de cap altra nació europea. Per això ha estat creada aquesta nova Editorial, que no té altre fi que el de catalanitzar Catalunya, Balears i València en ço que hi ha de més dignificant en un poble, que és la cultura. [...]

293

294

Història de l’edició a Catalunya

Pel contrari, aquesta empresa està segura que el mercat del llibre català és més que suficientíssim, si tots els que parlen i estimen la nostra llengua es decideixen a ésser catalans per sobre de tot, és a dir, a no voler servir-se de llengües estranyes per a llur nodriment intel·lectual mentre ho trobin en la pròpia.

Per si no quedava prou clar, el darrer catàleg, aparegut el novembre de 1924, insistia encara en la inexistència de qualsevol afany de lucre: L’empresa de l’Editorial Catalana, S.A. és nacional, sense exclusivismes. Les condicions econòmiques de les nostres publicacions no són fetes a base d’especulació;

En aquesta pàgina i en la següent, dues traduccions de la col·lecció Biblioteca Literària degudes a Josep Carner (la segona amb el pseudònim de Joan d’Albaflor)

El segle XX (fins a 1939)

volem senzillament que el llibre i la revista en català arribin al major nombre de persones, amb el preu mínim possible.

En aquella avinentesa, declarava igualment que la casa havia difós fins en aquell moment “més d’un milió d’exemplars de les seves obres”, una xifra que per força ha d’incloure els de les publicacions periòdiques. Un terç llarg dels aproximadament 170 títols publicats per l’Editorial Catalana corresponen a la col·lecció més nodrida i coneguda, la Biblioteca Literària, que, amb

295

296

Història de l’edició a Catalunya

79 volums, la gran majoria de narrativa traduïda, neix el 1918 i constitueix, després de la Biblioteca Popular de L’Avenç (examinada en el volum anterior), el segon gran projecte contemporani de traslladar al català la millor literatura universal. El to i el prestigi li vénen dels autors seleccionats, que van de clàssics grecollatins (Xenofont, Homer, Virgili, Plutarc) a novel·listes del segle XIX (la majoria: Dickens, Twain, Gogol, Puixkin), passant per clàssics moderns (Molière, Shakespeare), però també de la talla dels traductors (Carner, que hi tradueix a desdir, o Carles Riba, que hi dóna a conèixer, entre altres, la seva primera versió de l’Odissea). Heus aquí un extracte dels objectius de la Biblioteca Literària: Era un afany universalment sentit a tot Catalunya el que s’incorporessin a la nostra llengua, per fer-les assequibles a tothom, les obres mestres de totes les literatures, aquelles obres que són considerades a tot arreu del món com el llevat essencial per a tota educació literària. Doncs això és el que primordialment aquesta Biblioteca es proposa, i a aquest objecte hem encarregat als nostres millors escriptors la traducció directa, des de la llengua originària a la nostra, de totes les obres de més anomenada [...].

La segona col·lecció, la Biblioteca Catalana, composta de 36 títols i sorgida el 1919, es consagra a divulgar prosistes autòctons (de Joan Pons i Massaveu a Víctor Català i Josep M. de Sagarra) i el 1923 es fon amb la Biblioteca Literària. La tercera, Enciclopèdia Catalana, consta de trenta-i-tants volums de petit format i, amb el desig d’”emmotllar totes les humanes coneixences dins la llengua catalana”, comprèn un reguitzell de seccions: científica, artística, política, lingüística, comercial, geogràfica o històrica. Finalment, i en un

El segle XX (fins a 1939)

darrer apartat de llibres no seriats, s’hi troba una vintena de títols miscel·lanis, que oscil·len entre manuals escolars (ortografia, cal·ligrafia i mètodes de lectoescriptura), literatura coetània (Ventura Gassol, Josep M. Junoy o Clementina Arderiu) i assaigs econòmics i llibres de viatges de Francesc Cambó. Parlant de Cambó: en els inicis, la Fundació Bernat Metge –a la qual dedico un apartat en un altre capítol– s’integra a l’empresa com una col·lecció més. Diré per acabar que, com explico immediatament, el 1925 l’Editorial Catalana passa a mans d’Antoni LópezLlausàs, que en canvia el nom.

López-Llausàs i el trust de la Llibreria Catalònia A la primeria de 1925, desentès del negoci patern de la Llibreria Espanyola des de feia uns cinc anys, Antoni López-Llausàs (1888-1979) compra l’Editorial Catalana, que travessava segons sembla una crisi financera. Una crisi, altrament, que Francesc Cambó, absorbit pel mecenatge a la Fundació Bernat Metge, no devia estar disposat a contribuir a resoldre. Un any abans (exactament el 8 de maig de 1924), López-Llausàs havia obert la Llibreria Catalònia, emplaçada al bell mig de la plaça de Catalunya (on avui hi ha l’edifici del Banc d’Espanya) i traslladada el 1931 a la Ronda de Sant Pere (just on encara avui es manté); en la iniciativa hi participaven també dos joves col·laboradors, Manuel Borràs de Quadras (germà del Josep Maria Borràs que hem trobat en els orígens de la Sociedad General de Publicaciones) i Josep M. Cruzet, que acaben sent cunyats i socis a la postguerra. La Catalònia és potser

297

298

Història de l’edició a Catalunya

la primera llibreria de Barcelona que explota a fons les possibilitats generades per la celebració del dia del llibre. Així ho recordava, molts anys després, López-Llausàs: La vorera de la llibreria era ampla i espaiosa. Permetia instal·lar-hi molts taulells de llibres que en la seva diada s’oferien al públic pels parents dels dirigents i dels amics de Catalònia; en aquest dia s’arribava a xifres de venda veritablement impressionants. Algun any s’instal·laren enfront de Catalònia columnes simulant termòmetres que demostraven com durant el dia pujaven les vendes de llibres catalans, més altes que les dels castellans.

Editorial i llibreria es troben en els orígens d’un diguem-ne trust del paper imprès, que amb el temps integra, a més a més, un taller d’arts gràfiques (NAGSA: Nacional de Artes Gráficas, S.A.), una distribuïdora i una cadena de quioscos. Per commemorar el tercer aniversari de la llibreria, s’edita un volum, Paradisos de paper (1927), que recull un seguit de textos d’escriptors europeus sobre el llibre i la lectura. I arran del cinquè, escaigut el 1929, apareix El món dels llibres, obra de l’editor Bernard Grasset publicada en la llengua original aquell mateix any (amb el títol de La chose littéraire) i prologada per López-Llausàs mateix. En aquest pròleg, on manifesta que el seu model de professional de l’ofici era el més renovador aleshores de tots els editors francesos, hi podem llegir frases com les següents: El món dels llibres és una demostració palesa de l’existència d’editors d’un nivell intel·lectual ben superior al suposat per la majoria de comentaristes d’aquesta

El segle XX (fins a 1939)

activitat industrial. [...]. Com a editor, [Grasset] ha deixat la seva empremta contribuint més que cap altre als costums nous de l’edició: els llançaments provocants d’autors i llibres, el seu domini de la publicitat gairebé coactiva més que persuasiva, han tingut una enorme influència en l’extraordinari desenrotllament del negoci editorial a França després de la guerra.

Full publicitari de la Llibreria Catalònia en els anys 30

299

300

Història de l’edició a Catalunya

L’activitat editora de llibres de la Llibreria Catalònia comença per assumir el llegat de l’Editorial Catalana, revistes incloses, de les quals sobresurt el magazín D’Ací i d’Allà, que, dirigit per Carles Soldevila, als anys 30 viu l’etapa més brillant. A les capçaleres periodístiques heretades, López-Llausàs hi afegeix dues revistes pròpies de perdurable memòria: la il·lustrada Imatges (1930) i la satírica El Be Negre (1931-1936). Pel que fa a les col·leccions editorials, la Catalònia reprèn la Biblioteca Literària (a partir del volum 77, corresponent a l’estiu de 1924), que dirigeix Joan Estelrich a un ritme mitjà de set títols anuals i amb un contingut molt semblant: alternança d’originals

El segle XX (fins a 1939)

i traduccions, amb predomini de la narrativa i amb presència destacada d’escriptors catalans del moment (Jordana, Puig i Ferreter o Martínez Ferrando). D’entre les noves sobresurt la Biblioteca Catalònia (molt semblant a la Literària, però integrada gairebé en exclusiva per originals: de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Carles Soldevila), la Biblioteca d’Estudis Econòmics, Socials i Polítics (en els pocs títols de la qual senyoreja Cambó i alguns escolans seus), la Júnior (de novel·les d’aventures juvenils), els Quaderns Blaus (dirigits per Màrius Aguilar), de biografies de catalans cèlebres (que sembla que arriba a tirar nou mil exemplars de certs títols), la Biblioteca Univers,

Aquesta col·lecció de biografies constitueix un dels grans èxits editorials de la Llibreria Catalònia

301

302

Història de l’edició a Catalunya

que, dirigida per Carles Soldevila i inaugurada el 1928, alberga en els seus 46 títols una gran majoria de traduccions amb el desig de ”divulgar, sense cap partit pres sectari, però també sense cap timidesa casolana, els noms més insignes de la literatura moderna, és a dir, dels mestres dels segles XVIII i XIX [...]”. Fora de col·lecció la Catalònia publica bastants volums (la majoria novel·les i assaig), entre els quals algunes obres rellevants de la nostra cultura, començant per una de cabdal, el Diccionari general de la llengua catalana (1932), de Pompeu Fabra, al qual fa costat una edició d’Obres completes, en deu volums, de Jacint Verdaguer, els vuit luxosos volums de la Història Nacional de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, i algun títol espars de Lluís Nicolau d’Olwer.

Juventud/Joventut o l’obra d’un gran professional Com la Llibreria Espanyola, la Maucci o la Sopena, Juventud és una altra editorial indestriablement lligada a una família. El fundador, Josep Zendrera Fecha (1894-1969), barceloní de pare aragonès i mare andalusa, havia estudiat peritatge mercantil i s’inicia en l’edició treballant a la Sociedad General de Publicaciones (després, Hymsa), segell propietat en part de Juli Gibert Mateus i especialitzat originàriament en l’edició de revistes. Zendrera hi impulsa diferents col·leccions, entre les quals una de novel·la rosa que difon títols que més tard s’endurà a les seves editorials. La societat anònima propietària de l’editorial Juventud es constitueix l’octubre de 1923 i l’integren

El segle XX (fins a 1939)

tres accionistes: la família del Molino (soci majoritari que deu anys després fundarà l’editorial homònima), Juli Gibert (parent dels Molino) i Josep Zendrera, el qual acaba comprant les accions dels dos primers fins a esdevenir amo únic de l’empresa. Amb tot, l’editorial, emplaçada al número 101 del carrer de Provença, no es dóna d’alta a la Cambra del Llibre fins a 1925, data a partir de la qual desplega una intensa activitat. Una activitat paral·lela a la de Zendrera, que des d’aquell mateix any participa en la

Les biografies, una de les línies més prestigioses i conegudes de la casa

303

304

Història de l’edició a Catalunya

vida corporativa de la Cambra (en la qual ocupa el càrrec de tresorer i comptador en diferents etapes) i hi presenta una colla de propostes, començant per l’edició d’un Catálogo de libros para niños y adolescentes al qual m’he referit en un capítol de més amunt. Assistent habitual als congressos internacionals d’editors, Zendrera viatja també per Amèrica i, segons Mònica Baró (a qui segueixo com una ombra en aquesta semblança del personatge), es converteix en un dels primers editors nostres que emprèn coedicions amb firmes estrangeres. El món editorial en què s’emmiralla i li serveix de referent és l’anglosaxó, del qual imita les campanyes de promoció i de publicitat i els diferents sistemes de comercialització. En aquest sentit, el seu llibre de capçalera, el manual clàssic de Stanley Unwin, Zendrera el tradueix en persona al castellà, el publica el 1928 (La verdad sobre el negocio editorial) i hi afegeix un epíleg propi, en què, sintetitzant, destaca la necessitat de promoure la lectura entre infants i joves, defensa el preu fix del llibre i reclama que tots els països (i sobretot els llatinoamericans) signin i acatin el Conveni de Berna de 1886, el conveni que regulava el reconeixement internacional dels drets d’autor. Cal arrodonir aquest perfil de Zendrera mencionant el fet que el trobem com a accionista minoritari de l’editorial Labor; que el 1925 funda, amb Enric Messeguer, un taller d’enquadernacions (Encuadernaciones Messeguer); que el 1928 contracta Joaquín Oteyza com a representant seu al continent americà; i que, en especial, crea, paral·lelament a Juventud, dos segells editors més, Edita i Mentora, que el 1929 i el 1933 respectivament es fonen amb la casa matriu. De fet, a més d’aquestes dues marques, el catàleg de novel·les

El segle XX (fins a 1939)

aparegut a la tardor de 1928 inclou també la de la Sociedad General de Publicaciones. El mateix catàleg presumia aleshores de comptar en exclusiva amb els drets de traducció d’un seguit de novel·listes d’èxit popular i d’haver venut tres milions d’exemplars de tots els títols (en cinc anys!), amb crestes tan vistoses com els 120.000 d’El Rosario, novel·la sentimental de Florence L. Barclay. Més encara: la sobrecoberta d’un volum de la col·lecció La Novela Rosa, corresponent amb tota probabilitat a 1932, declara que, del conjunt de la col·lecció, se’n portaven despatxats cinc milions d’exemplars. Entre 1934 i 1936, en fi, la casa edita una revista publicitària, Escaparate.

Volum de la col·lecció La Novela Rosa, un dels grans èxits de l’Editorial Juventud

305

306

Història de l’edició a Catalunya

Des dels orígens, l’editorial publica sobretot obres traduïdes i concentra l’activitat –molt majoritàriament en castellà (Juventud), però també en català (Joventut)– en tres grans seccions: una primera miscel·lània (però sobretot literària), una segona integrada per llibres il·lustrats infantils i una tercera composta per novel·les sentimentals i d’acció d’autors diguem-ne de consum. En el catàleg general de 1935, que exclou la producció infantil en català, les tres seccions ofereixen un miler bastant llarg de títols (però n’hi ha molts de repetits en diferents col·leccions) i la més nodrida, amb un 75% del total, és la tercera. La primera, de contingut heterogeni, incorpora col·leccions d’art, de viatges, de política i sociologia (manllevada a Edita) o de comerç i indústria (amb títols repescats de la Sociedad General de Publicaciones), però està presidida per la literatura de ficció (amb novel·la, teatre i poesia) i sobretot per les biografies i memòries, una mena d’especialitat de la casa, que difon els clàssics contemporanis del gènere (Stefan Zweig, André Maurois o, en especial, Emil Ludwig). La segona secció, el llibre infantil, ha distingit l’editorial fins a l’actualitat. En castellà i en català i en pulcres edicions, sempre il·lustrades, tradueix acuradament en diferents col·leccions títols de Lewis Carroll, J. M. Barrie, Carlo Collodi, Karin Michaelis, Joan Spyri, Andersen, els germans Grimm o William M. Thackeray i inclou materials complementaris, com ara llibres de pintures i mobles per a llibreries infantils. Per part seva, la tercera secció presenta no pas menys que quinze col·leccions, totes de novel·la, algunes procedents del segell Edita i amb títols que es van repetint amb presentacions diferents, de les més funcionals a les més luxoses. Quines col·leccions són?

El segle XX (fins a 1939)

Entre altres, La Novela Rosa (quinzenal i amb prop de 300 títols), La Novela Azul (també quinzenal i de novel·listes nord-americans), Colección Popular Fama, Colección Aventura, Colección Amarilla (d’escriptors espanyols coetanis), Hogar Popular, Nueva Colección Hogar, Grandes Éxitos, Obras Maestras o Novelas en la Pantalla. Gèneres predominants? Per ordre numèric, el sentimental i rosa (Berta Ruck, Concordia Merrel, Guy de Chantepleure, Edith Wharton, Florence L.

307

308

Història de l’edició a Catalunya

Barclay, Elinor Glyn, Rafael Pérez y Pérez), el d’aventures i de l’oest americà (James O. Curwood, Zane Grey, Peter B. Kyne, Hugo Wast) i el policíac i de misteri (Edgar Wallace, J.S. Fletcher, P.C. Wren, Leslie Charteris). Una d’aquestes col·leccions, La Novela Rosa, la més nodrida, que, sigui dit tot passant, sembla que contribueix decisivament a batejar el gènere, presenta l’al·licient addicional de comercialitzar-se per lots, acompanyats de cada cas per mobles-llibreria de diferents dimensions. Afegiré encara que entre els col·laboradors habituals de la casa (traductors, prologuistes, etc.) hi trobem María Luz Morales i Marià Manent, el qual n’esdevindrà, ja a la postguerra, el director literari. Pel que fa als altres segells editors associats, Edita publica sobretot novel·les rosa, alguna d’infantil i una col·lecció, Los Bellos Países, que, integrada per guies turístiques de ciutats i països europeus, Zendrera coedita amb Benjamin Artaud, de Grenoble. De Mentora, amb personalitat i trajectòria pròpies, me n’he ocupat en el capítol sobre l’edició popular i de consum.

La Barcino: servei, rigor i tenacitat

A la pàgina següent, portada del primer títol de la col·lecció Els Nostres Clàssics, de l’Editorial Barcino

Josep M. de Casacuberta i Roger (1897-1985), advocat i filòleg, que estudia a Barcelona amb Fabra i amb els Rubió pare i fill (Rubió i Lluch i Rubió i Balaguer), que completa una sòlida formació de romanista a les universitats de Montpeller i Zuric i a qui des de 1922 la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans havia encarregat la replega toponímica del territori (que al capdavall emprèn i culmina Joan Coromines), semblava cridat a dur a terme una brillant carrera d’erudit i

El segle XX (fins a 1939)

d’acadèmic. L’actitud anticatalana de la Dictadura de Primo de Rivera, però, el fa mudar de propòsit; convençut que serviria millor Catalunya fent activisme cultural, funda l’editorial Barcino a finals de 1924 amb un capital inicial aportat pel pare i per dos amics i, sobretot, amb una inexhaurible voluntat de servei, a la qual acaba sacrificant-ho tot. En paraules d’Albert Manent, Casacuberta ha enterrat a l’Editorial Barcino tot el seu patrimoni, el d’una família petitburgesa benestant, i ha fet de la seva editorial, amb l’ajut indefallent de la seva muller, la raó de la seva existència [...].

309

310

Història de l’edició a Catalunya

El senyor Casacuberta ha vigilat sempre que els preus dels llibres fossin assequibles, “polítics”, per tant no gaire comercials, sovint no gens. I, com em deia fa anys, ha anat fent les publicacions d’acord amb els diners que tenia a la caixa. I ha estat radicalment al·lèrgic a crèdits, al descompte de lletres i altres procediments anàlegs. I, com a bon mecenes, ha publicat llibres que, essent imprescindibles en el nostre panorama cultural, sabia d’antuvi que no en vendrien més enllà de dos o tres-cents exemplars.

A desgrat d’aquestes premisses, que podrien fer pensar erròniament en una empresa de vol gallinaci, el catàleg de la Barcino, molt ambiciós, pren, des dels inicis, una gran embranzida. D’una banda, perquè secunden la iniciativa primeres figures intel·lectuals del moment (Jordi Rubió, Lluís Nicolau d’Olwer, Ramon d’Alòs, Marçal Olivar o Pere Bohigas), que arrosseguen la minoria culta; de l’altra, perquè respon a una programació perfectament planificada, en plena sintonia amb el credo cultural noucentista; en tercer lloc, perquè assaja amb èxit la subscripció com a principal mitjà de venda i comercialització; finalment, perquè Casacuberta, d’una austeritat espartana i amb una dedicació absoluta, administra amb gran eficàcia els recursos econòmics de què disposa. Aquest còctel de factors permet que la Barcino, definitivament instal·lada en un pis del número 17 del carrer de la Portaferrissa, publiqui, fins a 1936, no pas menys que uns 280 títols (i uns 300 fins a 1939) –això sí, amb l’únic auxili d’una administrativa i d’un repartidor. Cronològicament, la primera col·lecció, i la més representativa, Els Nostres Clàssics, suggerida segons sembla per Pompeu Fabra (un altre dels

El segle XX (fins a 1939)

col·laboradors estel·lars congregats per la Barcino), arriba a reunir un miler de subscriptors, assoleix tiratges de 3.000 exemplars i respon al propòsit de divulgar a Catalunya, València i les Balears el coneixement dels nostres clàssics medievals, mitjançant edicions acurades de textos que interessin els lectors no iniciats en els estudis romànics, i que resultin de fàcil lectura, sense les dificultats de les edicions únicament destinades al públic erudit.

311

312

Història de l’edició a Catalunya

Sense desmentir aquests principis, Els Nostres Clàssics es dividia, el 1929, en dues sèries, A i B, la segona de les quals, minoritària, es reservava justament a especialistes; entre totes dues sumaven, en el període que estem examinant, una seixantena de volums. De l’altra gran col·lecció de la casa, la Col·lecció Popular Barcino, una mena de Que saisje? empeltada de l’esperit de la Biblioteca Minerva (publicada, com hem vist, per la Mancomunitat), n’apareixen, des de 1925, més de 140 títols, que abracen un gran ventall de temes (manuals de gramàtica, d’història i de geografia, llibres pràctics, biografies, assaigs o literatura de ficció), tractats sovint per prestigioses plomes: Pompeu Fabra, Carles Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Carles Riba, Pau Vila, Ramon Turró o Lluís Nicolau d’Olwer. Mereixen també atenció destacada dues col·leccions més, nascudes el 1926: la Sant Jordi, de literatura i art cristià i d’història de l’església, amb una vintena de títols, i l’Enciclopèdia Catalunya, subtitulada “Biblioteca per a l’estudi de Catalunya, València i Balears en tots els aspectes”, amb una altra vintena. Atenent només el nombre de volums, la resta resulta més aviat complementària: Antologia (d’escriptors catalans moderns i amb 9 títols), Els Clàssics del Món (amb 14 traduccions, de Shakespeare, Molière i Mistral), Manuals Escolars Barcino (6 volums), Nou Esplet (4 títols d’una “Biblioteca d’escriptors catalans contemporanis”), Assaigs i Monografies (4 títols de temes variats) o Crestomaties Barcino (només amb 2 títols). Com tindrem ocasió de comprovar en el volum següent, la Barcino rep de ple les conseqüències del desenllaç de la guerra civil.

El segle XX (fins a 1939)

Apolo: un enigma tot just destapat Totes les temptatives fetes per esbrinar-ne orígens i trajectòria han resultat fallides, fins al punt que l’Apolo constitueix un paradigma dels enormes dèficits d’informació que acumula la història de la nostra edició, començant de forma paradoxal per la més recent. Devia néixer a finals dels anys 20, n’era propietari Emili Pascual (de qui ho desconec tot) i passa successivament per dos domicilis: el 16 del carrer Flors i el 7 del passatge Marimon. Em fa l’efecte que, el gran moment, l’Editorial Apolo el viu durant la Segona República, etapa en què dóna a conèixer els títols més rellevants i en què hi col·laboren (com a autors, traductors, curadors i prologuistes), Màrius Verdaguer i Ramon Esquerra, el qual no m’estranyaria que hi exercís alhora la direcció literària. A partir d’abril de 1932, la casa publica Apolo. Revista de bibliografía, un butlletí aparentment mensual que continua apareixent durant la guerra i que conté ressenyes de novetats editorials pròpies, articles de crítica i una crònica de l’actualitat literària internacional. I és que l’interès de l’exigua producció de l’Editorial Apolo en aquests anys (una cinquantena de títols) ve donat per la talla dels autors i de les obres traduïdes, especialment de l’alemany. Com declara en un dels primers catàlegs, la casa, en efecte, aspirando a satisfacer los nobilísimos anhelos del público que lee, se preocupa de incorporar al acervo literario de nuestro país todos aquellos autores de universal prestigio y cuyas obras, bien por su actualidad, bien por sus méritos intrínsecos, han de merecer, la más excelente acogida.

313

314

Història de l’edició a Catalunya

Un dels volums de la Biblioteca Freya, col·lecció de l’Editorial Apolo

Amb certs matisos, no pas de gruix, cap a 1938 l’editorial disposava de sis col·leccions i s’orientava a les ciències humanes i socials i, sobretot a la literatura en prosa. Tot i això, la primera col·lecció, Manuales, acusa un punt d’indefinició, com si la vocació o la línia editorial no estigués encara gaire clara; així, la dotzena de títols es migparteix entre les lletres i les arts (introduccions a la literatura, a la filosofia, a la música o a l’art) i les ciències experimentals (iniciacions a l’astronomia, a la geologia o a l’oceanografia).

El segle XX (fins a 1939)

La segona col·lecció, Psicoanálisis y Antropología, acull quatre obres, entre les quals dues de Carl Jung i Alfred Adler. La tercera, Sociología y Ensayos, alterna clàssics del pensament (Thomas More, George Berkeley o Émile Durkheim) amb autors del moment (Nikolai Berdaiev, Lev Trotski o Bertrand Russell). La quarta, Biografías, descansa en Stefan Zweig, autor de la majoria. La cinquena, Grandes Novelas, incorpora Thomas Mann, Arthur Schnitzler o Giovanni Papini (Gog, amb 13 edicions el 1938, sembla per cert el best seller de la casa). I la sisena, la Biblioteca Freya, consta d’una desena de petits volums de narrativa curta (Stefan Zweig, Aldous Huxley o Lajos Zilahy). Aquesta darrera és justament la col·lecció més nodrida de la postguerra, fins que, el 1951 o el 1953, l’Apolo acaba absorbida pel conglomerat editorial de Josep Janés, probablement a causa de la mort prematura d’Emili Pascual.

Proa: la primera etapa Les Edicions Proa neixen a Badalona el 1928 de la mà d’un mestre d’escola, Marcel·lí Antich i Camprubí (1895-1968) i d’un administrador de finques, Josep Queralt i Clapés (1896-1965), tots dos morts a l’exili. Albert Manent els ha caracteritzat així: Tant Antich com Queralt eren lletraferits amb vocació pedagògica: posar a l’abast del poble la cultura. Eren gent d’ateneu enciclopèdic (no em consta que hi anessin, però pel tarannà), d’escoles d’avançada, ni universitaris ni del milieu intel·lectual barceloní, sinó procedents de la comarca, on vivien. I militants d’un catalanisme de pedra picada.

315

316

Història de l’edició a Catalunya

Situats en aquest context, no es fa estrany que la iniciativa arrenqui amb mitjans ben modestos (un préstec obtingut per Queralt), que el voluntarisme dels fundadors maldava per compensar. Per contrast, sobta que, des del principi, comptin amb un director literari de renom, Joan Puig i Ferreter, que el mateix 1928 endega la primera col·lecció, A Tot Vent, encara avui la més representativa. Una col·lecció que el 1936 un catàleg de la casa descrivia així: Durant vuit anys una novel·la cada mes. Una antologia de la novel·la clàssica i moderna universals. Les millors obres estrangeres traduïdes directament pels millors escriptors catalans. Les més importants novel·les catalanes del nostre temps. Cap sectarisme, cap exclusivisme. Del catòlic Baring al comunista Bogdànov, del cristià Dostoievski al sensualisme de Proust, totes les formes del pensament són acceptables en la nostra col·lecció mentre siguin encarnades en una intensa i pura obra d’art. Una gran col·lecció europea de novel·les digna germana de la “Nelson” francesa i la “Tauchnitz” anglesa, que hem volgut prendre per models. La creixent acollença del públic català és una prova del nostre encert.

En aquesta primera etapa, Proa alterna els domicilis badalonins (número 40 de la Riera de Folch i 187-189 de l’avinguda de Martí Pujol) i barcelonins (número 49 del carrer Nou de la Rambla, 7 de la plaça Duc de la Victòria i 34 del carrer de Pelai) i publica 135 títols, 92 dels quals (un 68%) pertanyen a l’A Tot Vent. D’aquests 92 títols, 39 (un 42%) són de narrativa catalana, dins la qual Proa ocupa de seguida un lloc capdavanter. Així, publica quatre premis Crexells de novel·la, dóna a conèixer dues de les novel·les de més èxit dels anys trenta (Laura a la ciutat dels sants,

El segle XX (fins a 1939)

de Miquel Llor, i Una mena d’amor, de C. A. Jordana) i, en tercer lloc, fa una decidida i valenta aposta per una colla de novel·listes joves, alguns dels quals duen a terme a partir d’aleshores una carrera brillant (Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Sebastià Juan Arbó o Xavier Benguerel). Pel que fa a les traduccions (un 58%), una majoria de narradors vuitcentistes (Giovanni Verga, Balzac, Stendhal, Zola, Maupassant, Walter Scott, Dickens, Thomas Hardy, Wilde), bona part dels quals russos (Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Txèhov), amb prou feines deixen treure el cap als més recents (Proust, Cocteau, Huxley, Schnitzler, Zweig, Moravia).

Joan Puig i Ferreter i Andreu Nin al despatx d’Edicions Proa

317

318

Història de l’edició a Catalunya

Edició commemorativa del desè aniversari (1938) d’Edicions Proa

Complementàries de l’A Tot Vent, les col·leccions Els d’Ara i Biblioteca Oreig se centren en novel·listes estrictament coetanis (Gide, Woolf, Baring, Pilniak, H. G. Wells), mentre que fora de col·lecció se situa algun títol de relleu (de Res de nou a l’oest, de Remarque, se’n fa una edició econòmica de 30.000 exemplars el 1931). La resta de la producció de Proa, minoritària, es

El segle XX (fins a 1939)

reparteix en tres col·leccions més: Biblioteca El Camí (d’estudis polítics i socials i dirigida per Andreu Nin), Biblioteca Grumet (de llibre infantil il·lustrat, distribuïda en tres sèries: llibres per a infants, obres mestres de la literatura adaptades i contes russos) i La Mirada (absorció i ampliació del fons de l’editorial homònima, fundada el 1926 per l’anomenat Grup de Sabadell). En fi: Josep Queralt, aviat abandonat per Antich (que s’embranca en la fundació de l’editorial Atena), continua publicant a l’exili de Perpinyà fins que, el 1964, Proa retorna a Barcelona. En parlaré al volum següent.

Josep Janés fins a 1939 Un joveníssim Josep Janés i Olivé (1913-1959), que procedia del periodisme i que, de fet, acaba alternant la tasca d’editor amb la direcció del Diario del Comercio, llança al mercat a la primavera de 1934, falcada en una intensa campanya de premsa, una col·lecció, els Quaderns Literaris, que, en paraules de Joaquim Molas, constitueix, “pel preu i pel disseny, una autèntica revolució dins el camp editorial català”. Cal afegir tot seguit que Janés comptava amb el patrocini o mecenatge d’un industrial, Xavier Tusell i Gost (sogre, per cert, de Fèlix Millet i Maristany), els articles fabricats pel qual apareixen sovint anunciats als volums, però sense la formidable empenta i energia de l’editor no s’explicaria que la sèrie arribés (en entregues setmanals!), no pas menys que a la xifra de 222. L’aventura del Janés editor durant la Segona República, el mateix Molas l’ha descrita panoràmicament així:

319

320

Història de l’edició a Catalunya

[...] Janés, almenys al principi, prengué per model d’altres col·leccions forasteres com, per exemple, “La Petite Illustration Française” o les “Novelas y Cuentos” castellans. I, en una primera etapa, es proposà de divulgar obres famoses publicades, ja, amb anterioritat o donar obres noves, sovint, prou incisives. [...]. Ara: la segona etapa de la col·lecció, que batejà amb el nom de “Biblioteca de la Rosa dels Vents”, trencà amb la política d’orígens i obrí el catàleg a la novel·la que ja apuntava amb èxit dins els medis burgesos, liberals i cultes de l’Europa d’entreguerres. I, la nova etapa, la inicià amb els contes de la Mansfield i, entre d’altres autors significatius, publicà Gide, Giraudoux, la Woolf i Hemingway.

Poques iniciatives editorials han aparegut flanquejades per tantes declaracions d’intencions com aquesta, de forma que res no resulta tan fàcil com esbrinar els propòsits perseguits pels Quaderns Literaris. Quan, a la primeria de 1934, de la col·lecció encara se’n deia La Setmana Literària (Novel·les i Novel·listes), Janés difon una mena de full volant on, a partir de la constatació d’una presumpta crisi de l’edició en la llengua del país, es planteja la necessitat de guanyar lectors que habitualment llegeixen en castellà amb productes “d’alta valor artística i moral” que, gràcies a tiratges elevats, puguin difondre’s “a un preu de venda exigu”. En el context de la tot just obtinguda autonomia, a més, Janés defensa la necessitat que la política vagi de bracet amb la cultura. Així, es refereix a la “conquista del poble per al catalanisme cultural” i al fet que “el nacionalisme polític perdria tota llur valor i restaria sense cap plasmació efectiva si al seu costat no

El segle XX (fins a 1939)

es creés un nacionalisme cultural”. De tota manera, però, i sens dubte amb el desig de desmarcar-se d’iniciatives anteriors (com ara l’Editorial Catalana), insisteix que el client de la seva col·lecció ha de considerar sempre que no contribueix a una obra patriòtica, sinó que realitza el mateix acte normal que realitzaria un lector de qualsevol país en adquirir un llibre escrit en la seva llengua. I més encara, volem que el

Un dels volums de la col·lecció més emblemàtica del Josep Janés anterior a 1939

321

322

Història de l’edició a Catalunya

lector tingui el convenciment que si algú afavoreix, en ésser subscriptor de LA SETMANA LITERÀRIA, és a si mateix i no a cap empresa impulsada per afanys mercantils o patriòtics.

Des dels orígens, doncs, la col·lecció, distribuïda als quioscos, basa la viabilitat comercial, això no obstant, en la subscripció. I, a banda de successives mudances formals (de format, d’enquadernació o de paper), el gener de 1937 experimenta un canvi de nom provocat per un saqueig del fons editorial (ja comentat en un altre capítol), en virtut del qual els Quaderns Literaris esdevenen la Biblioteca de la Rosa dels Vents. En conjunt, publiquen un 50% d’obres originals i un 50% de traduccions, producte, sovint, d’escriptors coetanis de talla, ja consagrats o encara en germen: Joan Oliver, Pere Calders, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Sebastià Juan Arbó, Francesc Trabal o Joan Puig i Ferreter entre els catalans; i, entre els traduïts, Anatole France, François Mauriac, André Gide, Jean Giraudoux, Jules Supervielle, André Maurois, Maurice Baring, Aldous Huxley, Virginia Woolf, Ernest Hemingway, Eugene O’Neill, Massimo Bontempelli o Giovanni Papini. Janés, que entre abril i juliol de 1936, dóna a conèixer els tres únics números d’una revista literària, Rosa dels Vents, encara té esma, durant la guerra, de dirigir, com ja he dit, les edicions dels Serveis de Cultura al Front (incloent-hi la revista Amic) i, pel seu compte, d’obrir quatre col·leccions més. El 1937, Biblioteca de Poesia (dos títols) i Biblioteca d’Assaigs (un sol títol); i, el 1938, Oreig de la Rosa dels Vents (sèrie de deu antologies poètiques que tot

El segle XX (fins a 1939)

just acabada la guerra imitarà Joan Ramon Masoliver amb la col·lecció Poesía en la Mano) i Allò que Perdvra (amb aquesta grafia i amb quatre títols). Conseqüència del desenllaç del conflicte bèl·lic, en el volum següent trobarem Josep Janés transfigurat en José Janés Editor.

Mostra del seu tremp, Josep Janés enceta aquesta col·lecció no pas menys que el 1938

323

Bibliografia i índex onomàstic

El segle XX (fins a 1939)

Bibliografia

Aguilar-Amat, Anna i Parcerisas, Francesc. El placer de la lectura. Madrid: Síntesis, 2004. Ainaud de Lasarte, Josep M. Els cinquanta anys del dia del llibre. Barcelona: Gremi d’Editors, 1976. Albareda, Anselm. El llibre a Montserrat (del segle XI al segle XX). Montserrat, 1985. Àlbum de família. 1886-1986. Barcelona: Impremta i editorial Altés, 1986. Arévalo, Just. «Notes sobre editors, col·leccions i obres populars i de consum que sí varen existir a la Barcelona del primer terç de segle». Els Marges, núm. 67 (octubre 2000), pàg. 107-123. Arévalo i Cortès, Just. La cultura de masses a la Barcelona del Nou-cents. Barcelona: Curial Edicions Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. Bacardí, Montserrat. «Carles Soldevila, socialitzador de la literatura». Quaderns. Revista de traducció, núm. 8 (2002), pàg. 51-66. Barjau Rico, Santi i Oliva Pascuet, Víctor. Barcelona. Art i aventura del llibre: la impremta Oliva de Vilanova. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2002. Baró Llambias, Mònica. Editorial Joventut. Llibres infantils i juvenils (19261939). Treball d’investigació. Universitat de Barcelona, 1996. Bibliofília a Catalunya (des del s. XIX). Barcelona: Fundació Jaume I, 2001. Bibliographica. Documents dels segles VIII-XX. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1993.

327

328

Història de l’edició a Catalunya

Bohigas, Pere. El libro español (ensayo histórico). Barcelona: Gustavo Gili, 1962. Bohigas, Pere. «La bibliofília modernista». Serra d’Or, desembre 1970, pàg. 60-62. Bonet i Baltà, Joan. L’església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984. Bononi, Loris Jacopo. «Parana di Mulazzo. “...ofrecer a América el negocio de ser Europa...”». Dins Libri&destini. La cultura del libro in Lunigiana nel secondo milennio. Lucca: Maria Pacini Fazzi Editore, 2000, pàg. 223-263. Buxó-Dulce de Voltes, María José. Catálogo de publicaciones de la Diputación Provincial de Barcelona y de sus instituciones y servicios. Barcelona: Casa de Caritat, ²1977 (1ª ed.: 1966). Buxó-Dulce de Voltes, María José. Catálogo de publicaciones de la Mancomunidad y la Generalidad de Cataluña. Barcelona: Casa de Caritat, 1967. Caballeria i Ferrer, Sílvia i Codina i Contijoch, Carme. «El món editorial de les lletres catalanes (des de finals del segle XIX fins al final de la Guerra Civil)». Ausa (Patronat d’Estudis Osonencs), núm. 132-133 (1994), pàg. 81-112. Caballeria i Ferrer, Sílvia i Codina i Contijoch, Carme. «La Col·lecció Popular “Les Ales Esteses” (1929-1931) d’Avel·lí Artís i Balaguer». Revista de Catalunya, núm. 165 (setembre 2001), pàg. 79-90. Calvo Sotelo, Leopoldo. El libro español en América. Madrid: Gráfica Universal, 1927. Campillo, Maria. Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939). Barcelona: Curial Edicions Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994. Casals [i Gambús], Xavier. Un viejo editor explica cómo nace, cómo vive, cómo puede morir una casa editora. Barcelona: Casals, 1979.

El segle XX (fins a 1939)

Castellano, Philippe. «Autobiografía de Manuel Salvat Xivixell, impresor y editor: apuntes históricos sobre la Editorial Salvat y su fundador». Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, vol. XII (1998), pàg. 61-83. Castellano, Philippe. Enciclopedia Espasa. Historia de una aventura editorial. Madrid: Espasa Calpe, 2000. Castellano, Philippe. «La Sala Espanyola en l’Exposició Internacional de les Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre, Leipzig 1914 (o com va voler ferse Pàtria mitjançant el Llibre)». Els Marges, núm. 71 (desembre 2002), pàg. 89-106. Castellano, Philippe. «Les traductions : un choix stratégique de Pablo Salvat, éditeur à Barcelone au début du XXe siècle». Dins: Des moulins à papier aux bibliothèques. Le livre dans la France méridionale et l’Europe méditerranéenne (XVIe-XXe siècles). Vol. I. Montpeller: Université Paul Valéry, 2003, pàg. 287-327. Castellanos, Jordi. «Mercat del llibre i cultura nacional (1882-1925)». Els Marges, núm. 56 (octubre 1996), pàg. 5-38. Cendán Pazos, Fernando. Edición y comercio del libro español (1900-1972). Madrid: Editora Nacional, 1972. Contijoch, Salvador. «El ramo editorial y la casa Maucci». Revista Gráfica, 1901-1902, pàg. 85-88. Comellas, S. et alia. «La novel·la d’ara». Faig (Manresa), núm. 15 (1981), pàg. 24-31. Conferencia de Editores Españoles y Amigos del Libro, celebrada en Barcelona durante los días 8 y 9 de junio de 1917. Barcelona: P. Salvat, 1917. Crexell, Joan. El llibre a Catalunya durant la guerra civil. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990. Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 1998-2001. 3 vols.

329

330

Història de l’edició a Catalunya

Dolç, Miquel. «Els cinquanta anys de la Fundació Bernat Metge». Serra d’Or, desembre 1973, pàg. 81-85. Duran, Lluís. «L’Editorial Pedagògica i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana». Serra d’Or, març 1997, pàg. 28-30. Escolano Benito, Agustín (dir.). Historia ilustrada del libro escolar en España. Del Antiguo Régimen a la Segunda República. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez; Pirámide, 1997. Escolar Sobrino, Hipólito (dir.). Historia ilustrada del libro español. La edición moderna. Siglos XIX y XX. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez; Pirámide, 1996. [Estelrich, Joan]. Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins. Barcelona: Catalana, 1922. Exposición internacional de las artes gráficas y de la industria del libro. Leipzig, mayo-octubre de 1914. Guía general y catálogo de la sección española. [Barcelona: s/n, 1914] Farré i Vilalta, Imma. «La Biblioteca Joventut (1901-1914) i el darrer Modernisme». Els Marges, núm. 64 (setembre 1999), pàg. 39-67. Franquesa Gòdia, Montserrat. Les traduccions de la Fundació Bernat Metge (1923-1938). Treball de Recerca. Facultat de Traducció i Interpretació. Universitat Autònoma de Barcelona, 2005. Fuster, Joan. L’aventura del llibre català. Barcelona: Empúries, 1992. Galí, Alexandre. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. Llibres V, XI, XIII, XIV i XX. Barcelona: Fundació A.G., 1982-1986. García Padrino, Jaime. Libros y literatura para niños en la España contemporánea. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez; Ediciones Pirámide, 1992. Gili, Maria Carme. Intimitats espirituals de Lluís Gili i Roig (1882-1957). Barcelona: [Lluís Gili], 1961.

El segle XX (fins a 1939)

Gili i Roig, Gustau. Bosquejo de una política del libro. Barcelona: [l’autor], 1944. Gómez-Reino y Carnota. Enrique. Aproximación histórica al derecho de la imprenta y de la prensa en España (1480-1966). Madrid: Instituto de Estudios Administrativos, 1977. Homenatge a En Manuel Salvat i Xivixell i En Pau Salvat i Espasa. Barcelona: [Salvat], 1926. Hurtley, Jacqueline. Josep Janés. El combat per la cultura. Barcelona: Curial, 1986. Infantes, Víctor; López, François; Botrel, Jean-François (dirs.). Historia de la edición y de la lectura en España. 1472-1914. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2003. Informe sobre la concentración de la industria editorial. Barcelona: Seix Barral, 1937. El libro español. Ciclo de conferencias. Barcelona: Cámara Oficial del Libro, 1922. Llanas, Manuel. «Notes sobre l’editorial Maucci i les seves traduccions». Quaderns. Revista de traducció, núm. 8 (2002), pàg. 11-16. Llanas, Manuel. «La primera etapa d’Edicions Proa (1928-1939): una aproximació». Dins Carrer dels arbres (Museu de Badalona), núm. 14 (desembre 2003), pàg. 43-52. Llanas, Manuel i Pinyol i Torrents, Ramon. «L’editor Josep Baguñà: una aproximació». Dins En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, pàg. 37-51. López-Llausàs, Antoni. «La fundació de la Llibreria Catalònia». Dins: Els cinquanta anys de la Llibreria Catalònia. Records i impressions. Barcelona: Selecta, 1974, pàg. 9-29.

331

332

Història de l’edició a Catalunya

Mangada, Alfonso i Pol, Jesús. Libreros y editores (1920-1960). Joaquín de Oteyza: biografía de un empresario del libro. Madrid: Paraninfo, 1997. Manent, Albert. Escriptors i editors del Nou-cents. Barcelona: Curial, 1984. Manent, Albert. Del Noucentisme a l’exili. Sobre la cultura catalana del Nou-cents. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. Marquès, Salomó. «Dalmau Carles, Pla: una editorial gerundense en Sudamérica». Dins: Historia de las relaciones educativas entre España y América. Sevilla: Universidad de Sevilla, 1988, pàg. 420-425. Martínez Martín, Jesús A. (dir.). Historia de la edición en España (1836-1936). Madrid: Marcial Pons, 2001. Martínez Rus, Ana. La política del libro durante la Segunda República: socialización de la lectura. Gijón: Trea, 2003. Mas i Solench, Josep M. «Editorial Labor. Setanta-cinc anys d’història». Dins Serrats i Ollé, Jaume. Barcelona cultural. 1915-1990. Barcelona: Labor, 1990, pàg. 113-142. Massot i Muntaner, Josep. «L’abat Marcet i la creació d’una editorial moderna». Dins: Montserrat. Cinc-cents anys de publicacions. 1499-1999. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1999, pàg. 43-53. Molas, Joaquim. «La cultura catalana i la seva estratificació». Dins Reflexions crítiques sobre la cultura catalana. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990, pàg. 131-155. Molas, Joaquim. «Les col·leccions de novel·la curta». Serra d’Or, abril 1988, pàg. 60-65. Molas, Joaquim i Gallén, Enric. «La literatura popular i de consum». Dins Riquer/Comas/Molas. Història de la literatura catalana, vol. 11. Barcelona: Ariel, 1988, pàg. 301-353 (esp. 326-343). Monseny i Gavaldà, Isabel. Rossend Ràfols i les seves publicacions. Tesi de llicenciatura. Universitat Autònoma de Barcelona, 1974.

El segle XX (fins a 1939)

Noms per a una història de l’edició a Catalunya. Roser Rahola. Pablo Zendrera. Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2003. Palau i Dulcet, Antoni. Manual del librero hispanoamericano. [2ª ed.]. Barcelona: Llibreria Palau; Oxford: Dolphin Book, 1948-1977. 28 vols. + 7 vols. d’índex. Palau i Dulcet, Antoni. Memòries d’un llibreter català. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1935. Pi i Vendrell, Núria. Bibliografia de la novel·la sentimental publicada en català, entre 1924 i 1938. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986. Pinyol i Torrents, Ramon. «Contribució a l’estudi de la col·lecció “La Novel·la Estrangera”». Quaderns. Revista de traducció, núm. 8 (2002), pàg. 29-40. Pinyol i Torrents, Ramon. «La col·lecció Literatura Sensacional (1908-09): la primera recepció en català d’Arthur Conan Doyle». Dins Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Vol. II. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003, pàg. 829-844. Piula, Joseph [Josep Pous i Pagès]. «El moviment editorial a Barcelona». Catalunya Artística, 27-II-1902, pàg. 118-120. Porcel, Baltasar. «Antoni López Llausàs, editor de dos mons». Dins Grans catalans. Barcelona: Proa, 1994, pàg. 678-685. Roig Rosich, Josep M. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992. Rovira, Teresa. «La literatura infantil i juvenil». Dins Riquer/Comas/Molas. Història de la literatura catalana, vol. 11. Barcelona: Ariel, 1988, pàg. 421-471 (esp. 427-460). Salvat, Santiago. L’editor davant el llibre. Barcelona: [Institut Català de les Arts del Llibre], 1936. Samaranch Viñas, Júlia. L’editorial Muntañola i les seves publicacions. Memòria de final de carrera presentada a l’Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació. Barcelona, 1978.

333

334

Història de l’edició a Catalunya

Siguan Boehmer, Marisa. Literatura popular libertaria. Trece años de “La Novela Ideal” (1925-1938). Barcelona: Península, 1981. [Sopena, Ramon]. Una visita a la editorial Ramón Sopena. Barcelona: [Ramón Sopena], 1929. Tasis, Rafael. «Les edicions». Dins Un segle de vida catalana. Vol. II (1898-1930). Barcelona: Alcides, 1960, pàg. 1189-1193. Trenc-Ballester, Eliseo. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona: Gremi d’Indústries Gràfiques, 1977. Typographica. L’edició catalana, del llibre incunable al 1939. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1996. Ugarte, Xus. «Esbós de les traduccions d’editorial Mentora i Llegiu-me: la literatura de consum». Quaderns. Revista de traducció, núm. 8 (2002), pàg. 41-49. Vallès, Isidre. «L’Editorial Salvatella i l’escola activa». L’Avenç, setembre de 1981, pàg. 61-64. Vallverdú, Francesc. «L’edició catalana de 1923 a 1930». Els Marges, núm. 9 (gener 1977), pàg. 23-50. Vázquez de Parga, Salvador. Héroes y enamoradas. La novela popular española. Barcelona: Glénat, 2000. Vélez i Vicente, Pilar. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1989. Vitòria, Eduard. Biografía de D. Miguel Casals y Gambús. Barcelona: Tipografía Católica Casals, 1950. Zendrera Fecha, Josep. «El libro, el público y el éxito». Dins Catálogo de la producción editorial barcelonesa comprendida entre el 23 de abril de 1951 y el de 1952. Barcelona: Biblioteca Central, 1953, pàg. 35-55.

El segle XX (fins a 1939)

Webgrafia

www.editorialmolino.es/historia.asp [consulta: 12-V-2004] www.hymsa.com/empresa [consulta: 18-IV-2005]

335

El segle XX (fins a 1939)

Índex onomàstic A Abad de Santillán, Diego .........................................114 Abadal i de Vinyals, Ramon d’ ..............................80 Abadia de Montserrat .......................................10, 213, .......................................................................327-329, 331-333

Adler, Alfred ................................................................267, 315 Aguilar, Màrius ......................................................................301 Aguilar-Amat, Anna .........................................................327 Aguiló, Marià .............................................................146, 182 Agulló, Ferran ........................................................................286 Ainaud de Lasarte, Josep M. ...............................327 Aladern, Josep .....................................................................158 Albareda, Anselm .................................................120, 327 Albert, Salvador ...................................................................290 Alcott, Louise M. ................................................................135 Alcover, Joan .............................................................146, 290 Aldavert, Pere ........................................................................144 Alemany i Borràs, Josep ...........................................146 Alfons XIII ...................................................................................122 Almerich, Lluís (cf. també Eimeric, Clovis) ...............................238 Alomar, Gabriel ....................................................................137 Alòs, Ramon d’ .......................................................120, 310 Alsina, Ermengol ................................................................128 Altadill, Antoni .......................................................................152 Altés i Alabart, Francesc ...........................................287 Altés i Roig, Francesc Xavier ...............................287 Altés i Roig, Joan ..............................................................287 Álvarez Quintero, germans .....................................132 Amichatis ...................................................................................169 Amicis, Edmundo de ....................................................114 Amundsen, Roald .............................................................291 Andersen, Hans C. .............................................236, 306

Andreiev, Leonid N. ............................................114, 274 Angelon, Manuel ................................................................146 Anglada, Lola ...........................................................242, 246 Anglès, Higini ...........................................................................82 Antich, Marcel·lí .........................................265, 315, 319 Apa (cf. també Elias, Feliu) ....................................242 Aragó, Ricard ........................................................................245 Araluce, Ramon de S. N. ..................................22, 28, ....................................................................................48, 247, 251

Aramon i Serra, Ramon .................................................82 Arderiu, Clementina ........................................................297 Arderiu i Tió, Josep .........................................................216 Arévalo, Just ......................................157, 166-167, 327 Aribau, Bonaventura Carles ......................................82 Ariosto, Ludovico ..............................................................274 Armengou, Ignasi .............................................................265 Arniches, Carlos .................................................................206 Artaud, Benjamin ...............................................................308 Artís i Balaguer, Avel·lí ........................154, 265, 328 Atkinson, W. W. ....................................................................263 Aulèstia i Pijoan, Antoni ..............................................141 Aunós, Eduard ........................................................................88 Avilés Arnau, Joan ...........................................................136 Ayats, Montse ..........................................................................11 Azorín ................................................................................................74

B Bacardí, Montserrat ........................................................327 Badalona ..............................................................10, 315, 331 Bagué, Enric ...........................................................................233 Baguñà i Martra, Josep ....................157, 237-239, .............................................................................................241, 331

337

338

Història de l’edició a Catalunya

Bailly-Baillière, Enrique ......23-24, 28, 30, 41-44 Balcells, Joaquim .................................................190, 194 Ballesteros, Antonio .......................................................254 Balmes, Jaume ...................................................................128 Balzac, Honoré de .....................137, 162, 284, 317 Barcelona .............9-10, 14, 18, 20, 22-25, 28, 36, ...............44-46, 50, 52, 54, 56, 76-77, 86, 88, 90, ..........93-94, 100, 102, 106, 114, 118, 120, 134, .................143, 147, 152, 166, 170, 176, 188-190, .................196, 202, 208, 213, 231, 242, 246-248, .................256-257, 268, 276, 289, 292, 298, 308, ..................................................................................319, 327-334

Barclay, Florence L. ..................172, 175, 305, 308 Barga, Corpus .........................................................................95 Baring, Maurice .........................................316, 318, 322 Barjau i Rico, Santi .............................................................21 Barnes, Bill ...............................................................................176 Baró, Mònica ........................................................61-62, 327 Baró, Teodor ...........................................................................236 Baroja, Pío ................................................................................264 Barral, Carles .........................................................................228 Barral, Lluís ..............................................................................228 Barraquer, Ignasi ...............................................................253 Barrie, James M. ...............................................................306 Bas, Martí ......................................................................................92 Bassegoda, Bonaventura ........................................120 Bastinos, Antoni J. .....................................................22, 24 Bastinos, Joan .........................................................................24 Batista i Roca, Josep M. ..............................................15 Batlle, Joan Baptista .........................................................44 Baum, Vicki ..............................................................................265 Bauzà, Bartomeu .....................................................32, 134 Baxarias, Bartomeu ................................157-159, 278 Baxarias, Francesc ..........................................................158 Bècquer, Carles ......................................................................92 Bellido, Jesús ...........................................................................74 Benavente, Jacinto .............................................148, 290 Benguerel, Xavier ....................................................87, 317 Berdaiev, Nikolai .................................................................315 Berkeley, George ...............................................................315

Berlín ........................................................................................17, 46 Berr, Henri .................................................................................290 Bertran i Pijoan, Lluís .........................66-67, 74, 287 Bertran, Marc Jesús .......................................................189 Blake, S. ...........................................................................132-133 Blanco-Fombona, Rufino ...................................54, 58 Blasco Ibáñez, Vicent ......................................175, 289 Blasi i Rabassa, Ramon ............................................238 Bohigas, Pere ..............................................179, 310, 328 Bonavia, Salvador ............................................................163 Bonet i Baltà, Joan .............................................218, 328 Bonfill, Xavier .........................................................................238 Bonilla y San Martín, Adolfo ..................................120 Bononi, Loris Jacopo .......................................268, 328 Bonsoms, Isidre ........................................................82, 179 Bontempelli, Massimo .................................................322 Borràs de Quadras, Josep M. ...............129, 297 Borràs de Quadras, Manuel .....................129, 297 Borràs i Feliu, Antoni .....................................................196 Bosch, Jaume .......................................................................241 Bosch i Gimpera, Pere ................80, 82, 119, 190 Bosco, sant Joan .................................................206, 208 Botet i Sisó, Joaquim .......................................................80 Botrel, Jean-François ....................................................331 Bover, Josep ...........................................................................204 Brady, K. .....................................................................................153 Braeme, Carlota M. ............................................153, 274 Briz, Francesc Pelagi ....................................................236 Brooke, Rupert .....................................................................288 Brugalla, Emili ..........................................................................38 Bruguera i Teixidó, Joan ............................................159 Buen, Odón de ....................................................................272 Buenos Aires ........................56-57, 59-60, 124, 176, ..........................................252, 257, 268, 278, 280, 289

Buffalo Bill .................................................................................176 Buigas, Joaquim ................................................................159 Burroughs, Edgar R. ......................................................128 Buxó-Dulce de Voltes, María José .................328

El segle XX (fins a 1939)

C Caballeria i Ferrer, Sílvia ............................................328 Cabanilles, Joan ...................................................................82 Cabot, Just .....................................................................39, 275 Caixal i Estradé, Josep ...............................................196 Calders, Pere ...............................................................87, 322 Calleja, Saturnino .................................................................30 Calvet, Agustí (cf. també Gaziel) ............29, 190 Calvo Sotelo, Leopoldo ..............................................328 Cambó, Francesc ...........................14, 73, 124, 138, ............................................191-192, 194, 292, 297, 301

Campalans, Rafael ..........................................................230 Campillo, Maria ...................................................................328 Campoamor, Ramón de ..................136, 152, 162 Canibell, Eudald .................18-19, 43-44, 119, 180 Cantù, C. ....................................................................................151 Capdevila, Lluís ...................................................................169 Capmany, Aureli .................................................................237 Cardó, Carles ........................................................................120 Cardunets, A. ...........................................................................42 Carner, Josep ..............................................175, 242-244, ........................................................266, 288, 293-294, 296

Carner-Ribalta, Josep ......................................................86 Carreras Candi, Francesc .......................................120 Carreras i Artau, Tomàs .............................................120 Carroll, Lewis ............................................................175, 306 Carter, Nick .....................................................153, 176, 284 Casacuberta, Josep M. de ................66, 308-310 Casal, Ramon .......................................................................201 Casals i Gambús, Miquel ....106, 201-202, 334 Casals i Gambús, Xavier .............................201, 328 Casals i Xiqués, Miquel ...........................22, 34, 201 Casanoves, Ignasi ...........................................................216 Casellas, Raimon ..............................................................286 Castellano, Philippe ......................40, 116-120, 329 Castellanos, Jordi ........................................................64-65 Castelló ...........................................................................................30 Castillo Yurrita, Alberto del ......................................130

Català, Víctor .............................................................264, 296 Cellini, Benvenuto ................................................................81 Cendán Pazos, Fernando ........................................329 Cervera, Leandre ..................................................................83 Chantepleure, Guy de ........................132, 172, 307 Charteris, Leslie ..................................................................308 Chesterton, Gilbert K. ...................................................264 Christie, Agatha ......................................................132, 176 Chwolson, O. D. .................................................................262 Cirera, Ricard ........................................................................204 Cisneros, abat ......................................................................215 Claret, Antoni M. ................................................................196 Claris, Pau .................................................................................231 Clascar, Frederic ..........................................78, 210, 287 Clavel, Vicent ...................................................88, 289, 292 Cocteau, Jean ......................................................................317 Codina i Contijoch, Carme .....................................328 Coll i Vehí, Josep ...............................................................236 Collodi, Carlo .........................................................................306 Comas i Solà, Josep ........................................120, 283 Comellas, S. ...........................................................................329 Comorera, Joan ..................................................................114 Confuci .........................................................................................137 Conrad, Joseph ..................................................................123 Contijoch, Salvador ................................269-270, 329 Conway, Hugo ......................................................................274 Corachan, Manuel ............................................................253 Cornet, Gaietà .........................................................236, 238 Corominas, Pere ...................................................................34 Coromines, Joan ...............................................................308 Cortezo, Daniel .......................................................270, 272 Costa, Fèlix ..............................................................................166 Costa, Santiago .......................................................166-167 Costa i Llobera, Miquel ..............................................146 Cotoner, Lluïsa ........................................................................11 Crehuet, Pompeu ..............................................................159 Crexell, Joan ......................................107-108, 110, 329 Cruells, P. .......................................................................................42 Cruz, sor Juana Inés de la ......................................250

339

340

Història de l’edició a Catalunya

Cruzet, Josep M. ...............................................................297 Cunill, Josep ..............................................................................18 Curet, Francesc .....................................................................82 Curwood, James O. ..................172, 175-176, 308

D D’Annunzio, Gabriele ....................................................274 Dalmau Carles, Josep ...............10, 224-227, 332 Dante Alighieri ......................................................................274 Darío, Rubén ..........................................................................268 Darwin, Charles ......................................................114, 272 Daudet, Alphonse ................................................114, 148 Diamond, D. ............................................................................176 Díaz-Plaja, Guillem ..........................................................289 Dickens, Charles ...132, 136, 152, 284, 296, 317 Diderot, Denis .......................................................................271 Dinis, J. ........................................................................................132 Disney, Walt .................................................................177-178 Dolç, Miquel ............................................................................330 Domènech i Montaner, Eduard ..........................264 Domingo, Marcel·lí ..............................................................15 Dostoievski, Fiodor M. .........................82, 114, 137, .....................................................................274, 284, 316-317

Doyle, Arthur Conan ................136, 153, 274, 333 Dumas, Alexandre .........136, 162, 176, 274, 284 Duran i Sanpere, Agustí .............................................194 Duran, Lluís .............................................................................330 Durkheim, Émile .................................................................315

E Eimeric, Clovis (cf. també Almerich, Lluís) ...................169, 173 Elias, Feliu (cf. també Apa) .......................................74 Eliot, Thomas S. .................................................................292 Engels, Friedrich ................................................................114

Erckman-Chatrian .............................................................152 Escolano Benito, Agustín .........................................330 Escolar Sobrino, Hipólito ..........................................330 Espasa (i Anguera), Josep ...22, 117-118, 251 Espasa i Escayola, Joan ..........................................118 Espasa i Escayola, Josep .......................................118 Espasa i Escayola, Lluís ...........................................118 Esplugues de Llobregat ...............................................10 Esquerra, Ramon ........................................82, 264, 313 Estelrich, Joan ..........................34, 69-71, 73-74, 92, .......................................................121, 192, 194, 300, 330

Estivill, Emília .........................................................................134

F Fabra, Pompeu ...............................78, 120, 230, 232, .................................................................. 302, 308, 310, 312

Fabré, J. .........................................................................................42 Faraudo de Saint-Germain, Lluís ........179, 184 Farran i Mayoral, Josep .............................................286 Farré i Vilalta, Imma ........................................................330 Fe, Fernando .............................................................................24 Febvre, Lucien ......................................................................290 Ferrà, Miquel .............................................................................74 Ferrer i Guàrdia, Francesc .........................114, 272 Flammarion, Camille .....................................................123 Flaubert, Gustave .............................................................290 Fletcher, J. S. .........................................................................308 Fola Igurbide, J. ..................................................................114 Folch i Torres, Joaquim ........................80, 120, 288 Folch i Torres, Josep M. ................62, 68, 73,173, .....................................................................212, 220, 238-241

Folch i Torres, Manuel ..................................................238 Folguera, Joaquim ...........................................................289 Font de Rubinat, Pau ....................................................179 Fontserè, Carles .................................................................275 Fontserè, Eduard ..................77, 80, 120, 125, 127 Forest, U. de la ....................................................................136

El segle XX (fins a 1939)

Fornells, J. ....................................................................................44 Fornés i Vila, Josep ........................................................256 France, Anatole ...................................................................322 Franquesa, Montserrat ................................................330 Fuentes, Enric de ..............................................................148 Fuster, Joan .............................................................................330

G Galán, Fermín .......................................................................292 Galí, Alexandre .....................................28, 71, 232, 330 Gallart i Monés, Francesc ........................................253 Gallegos, Rómulo .............................................................250 Gallois, L. ...................................................................................122 Garcés, Tomàs ........................................................................74 García Bacca, David ........................................................78 García Padrino, Jaime .................................................330 Gardner, E. S. ........................................................................176 Gasch, Sebastià ....................................................................86 Gassó Ruiz, Rodolf de ................................................150 Gautier, Téophile ................................................................152 Gaziel (cf. també Calvet, Agustí) ..........29, 124, 128, .............................................................................................190, 228

Gelabert, Manuel ...............................................................164 Genís i Aguilar, Martí .....................................................246 Gibert Mateus, Juli ..............................................129, 302 Gide, André ....................................................318, 320, 322 Gili, Maria Carme ..............................................................330 Gili i Montblanch, Joan ............22, 124, 208, 211 Gili i Moros, Joaquim ....................................................209 Gili i Roig, Gustau .................21-22, 26, 28, 34-35, ..................................................................37-38, 60, 123-126, .............................................................................................211, 331

Gili i Roig, Lluís ...............................124, 211-213, 330 Gili i Roig, Maria Dolors .............................................209 Gili i Serra, Joan .................................................................213 Gili i Serra, Jordi .................................................................213 Giménez Caballero, Ernesto ............................73-74

Ginebra i Espona, Pere ..............................................216 Giraudoux, Jean ....................................................320, 322 Giró, Fidel .....................................................................................20 Girona ......................................................................10, 102, 224 Givanel i Mas, Joan ..............................................82, 120 Glyn, Elinor ...............................................................................308 Goethe, Johann W. ...........................................81-82, 84 Gogol, Nikolai V. ...........................136, 139, 290, 296 Goldoni, Carlo ......................................................................288 Goldsmith, Oliver ...............................................................136 Gómez de Baquero, Eduardo ................................75 Gómez de la Serna, Ramón ....................................75 Gómez-Reino y Carnota, Enrique ...................331 Gomis, Cels ............................................................................236 González Porto, José ...................................................292 González-Agàpito, Josep .........................................233 González-Llubera, Ignasi ..........................................119 Gorchs, Ceferí .................................................................20-21 Gorki, Maksim ..........................................................114, 274 Graell, Guillem ......................................................................190 Grant, M. .....................................................................................176 Grasset, Bernard ....................................................298-299 Grey, Zane ....................................................................176, 308 Griera, Antoni ............................................................................78 Grijalbo, Joan ...........................................................................37 Grimm, germans ................................................................306 Gual, Adrià ...................................................................................82 Guansé, Domènec .............................................................68 Gubianas, Alfons M. ......................................................210 Gudiol i Cunill, Josep .......................................120, 128 Gudiol i Ricart, Josep ...................................................194 Guerau de Liost ..................................................................288 Guérin, P. ....................................................................................199 Guimerà, Àngel ...................................................................144 Guizot, François .................................................................141 Gumà, C. ....................................................................................146 Gustavo Gili ...........10, 48, 98, 180, 251-252, 280 Gustavo, Soledad .............................................................170

341

342

Història de l’edició a Catalunya

H Hardy, Thomas ....................................................................317 Heine, Heinrich .......................................................123, 153 Hemingway, Ernest .............................................320, 322 Henrich, Manuel ............................22, 39, 42, 44, 48, ..................................................................................270, 272-273

Höfer, August Heinrich ..................................42, 44-45 Holmes, Sherlock .................................................159, 274 Homer ............................................................................................296 Hugo, Victor ............114, 136, 162, 176, 274, 284 Hurtley, Jacqueline ..........................................................331 Huxley, Aldous ................................267, 315, 317, 322

I Iglésias, Ignasi .....................................................................175 Infantes, Víctor .....................................................................331 Invernizio, Carolina ..........................................................274 Irun ....................................................................................................208 Ivon l’Escop .............................................................................245 Ivori, Joan d’ ...........................................................................242

J Jammes, Francis ...............................................................264 Janer, Ignasi de ....................................................179, 184 Janés i Olivé, Josep ...................86, 107-108, 154, .....................................................................315, 319-323, 331

Jaume I ..................................................................81, 231, 327 Jaurès, Jean ...........................................................................272 Jepús, Jaume .......................................................................251 Jerome, Jerome K. .............................................127, 290 Jordana, Cèsar A. ...............................................301, 317 Joubert, Joseph .....................................................................81 Juan Arbó, Sebastià ..........................................317, 322

Junceda, Joan ....................................13, 62, 159, 220, ..................................................................................237-238, 242

Jung, Carl .....................................................................267, 315 Junoy, Josep M. ....................................................264, 297

K Kempis, Thomas de .......................................................198 Kipling, Rudyard .................................................................126 Kock, Paul de ........................................................................162 Kropotkin, Piotr A. ...................................114, 137, 271 Kyne, Peter B. ..............................................172, 175, 308

L Lagerlöff, Selma .................................................................290 Lagrange, Marie-Joseph ...........................................194 Lamartine, Alphonse de ......136, 152, 274, 291 Landay, M. ................................................................................136 Leipzig .................................17, 25, 40-45, 47, 54, 248, ..................................................................................256, 329-330

Lenin ...............................................................................................114 Llaverias, Joan ............................................238, 240, 242 Lleonart, Josep .......................................................................86 Llimona, Josep .......................................................144, 246 Llor, Miquel ...............................................................................317 Locke, William J. ...................................................132, 175 Londres .....................................................54, 100, 186, 213 Londres, Albert ....................................................................136 Longfellow, Henry W. .........................................135-136 López i Benturas, Antoni ......................22, 146-148 López i Bernagossi, Innocenci ...........................146 López Picó, Josep M. ..................................................230 López, François ..................................................................331 López-Llausàs, Antoni ..............34, 37, 68, 73-74, ...............................129, 148, 297-298, 300, 331, 333

López-Picó, Josep M. .............................80, 286-287

El segle XX (fins a 1939)

Loti, Pierre .................................................................................290 Lozoya, marqués de ......................................................254 Lucreci ..........................................................................................193 Ludwig, Emil .................................................................41, 306

..................................................................................278, 327-332

Martínez Ferrando, Jesús Ernest .....................301 Martínez Reus, Julián ......................................................30 Martínez Rus, Ana ............................................................332 Martorell, Artur .........................................................128, 228 Marx, Karl ......................................................................114, 137 Mas i Solench, Josep M. .............................256, 332 Maseras, Alfons .....................................................................38 Masoliver, Joan Ramon ..............................................323 Masriera, Artur ............................................119, 123, 246 Massó, Josep ...........................................................................22 Massó i Torrents, Jaume ....................................80, 83 Massot i Muntaner, Josep ..........................214, 332 Matheu i Fornells, Francesc ..........143-145, 179 Matons, August ......................................................................83 Maucci, Emanuele ..........................................22, 48, 50,

Malatesta, Errico ................................................................114 Manent, Albert ................................112, 138, 285-286, ...........................................289, 292, 308-309, 315, 332 Manent, Marià .......................................................................244 Mangada, Alfonso ...............................................279, 332 Mann, Thomas .....................................................................315 Mansfield, Katherine ......................................................320 Mañé, Teresa ..............................................................170-171 Maragall, Joan ............78, 82, 127, 139, 264, 290 Marañón, Gregorio ................................................74, 261 Marcet, Antoni M. .................................................214, 332 March, Ausiàs .....................................................80-81, 290 Mària i Balagué, Josep ...............................................257 Marín, Manuel ..................................................................... 260 Marinel·lo, Manuel ............................................................238 Maristany, Fernando ......................................................291 Marivaux, Pierre .....................................................................82 Mark, T. .........................................................................................250 Marlitt, E. ........................................................................135, 175 Marquès, Salomó .........................224-225, 233, 332 Marsà, Àngel .............................................................166, 168 Martín, Albert ............................................................................ 22 Martínez Ferrando, Daniel .......................................291 Martínez Martín, Jesús A. .........................................332

Maupassant, Guy de ..............114, 162, 274, 317 Mauriac, François .............................................................322 Maurois, André ...........................................265, 306, 322 May, Karl .....................................................................................128 Menéndez Pidal, Ramón .................................74, 120 Merli, Joan ...................................................................................86 Merrel, Concordia .............................................................307 Messeguer, Enric ...............................................................304 Mestres, Apel·les ..................................................148, 286 Mestres, F. ....................................................................................42 Metge, Bernat ......74, 80, 183, 191-192, 297, 330 Michaelis, Karin ...................................................................306 Milà i Artigas, Josep A. ...............................................186 Milà i Fontanals, Manuel ..................................78, 231 Mill, Stuart .................................................................................272 Millà i Castellnou, Melcior ........................................150 Millà i Gàcio, Francesc ...............................................150 Millà i Gàcio, Lluís ............................................................150 Millà i Navarro, Àngel ....................................................150 Millà i Reig, Lluís ................................................................150 Millà i Salinas, Lluís .........................................................150 Millares Carlo, Agustín ....................................................74 Millet, Fèlix ................................................................................319

M Machado, Manuel ............................................................153 Macià, Francesc ....................................................................36 Madrid ................................................23-24, 28, 30, 33-34, ..................................................42, 46, 52, 54, 56, 64, 71, ................................................73-74, 102, 104, 114, 120, ..........................................124-125, 129, 140, 156, 208, .....................................................

225, 234, 257, 260, 270,

.....................................................................268-276, 284, 302

343

344

Història de l’edició a Catalunya

Milton, John .............................................................................274 Miquel d’Esplugues ........................................................194 Miquel i Badia, Francesc ..........................................236 Miquel i Planas, Ramon ..................21, 34, 42, 44, ........................................................................92, 179, 182-184

Miracle, Lluís .................................................................34, 266 Miró, Gabriel .................................................139, 148, 264 Mistral, Frederic ..................................................................312 Mix, Tom .........................................................................159, 176 Molas, Joaquim ............................156-157, 172, 246, ..................................................................................319, 332-333

Molière .............................................................................296, 312 Molinas, Ramon .....................................................................22 Moliné i Brasés, Ernest .....................141, 179, 184 Molino Mateus, Lluís del ...........................................176 Molino Mateus, Pau del ..................................175-176 Monseny, Isabel .....................................................163, 332 Monserdà, Dolors .............................................................246 Montepin, Xavier de .......................................................284 Montesó, Josep .....................................................................34 Montessori, Maria .............................................................250 Montoliu, Cebrià de ........................................................190 Montoliu, Manuel de .........77, 92, 120, 190, 289 Montseny, Frederica ......................................................170 Montseny, Joan (cf. també Urales, Federico) ...........................170 Morales San Martín, Bernardo ............................290 Morales, María Luz ..........................90, 95, 248, 308 Morató, Josep ......................................................................238 Moravia, Alberto .................................................................317 More, Thomas ......................................................................315 Morera i Galícia, Magí .....................................................82 Motta, Luigi .................................................................136, 273 Muncunill, Joan ...................................................................198 Muntañola i Carné, Antoni .............................28, 241 Muñoz Seca, Pedro ........................................................206 Murúa, Agustín ........................................................................28 Mustieles, Jacint M. ...........................................................92

N Neruda, Pablo .......................................................................215 Nettlau, Max ...............................................................114, 271 Nicolau d’Olwer, Lluís ..............................15, 80, 286, ................................................................................302, 310, 312

Nietzsche, Friedrich ...........................................114, 137 Nin, Andreu .................................................................317, 319 Nogués, Xavier ............................................180, 242-243 Nova York .........................................................................59, 100 Nualart, C. B. .........................................................................228

O O’Neill, Eugene .......................................................288, 322 Obiols, Armand ...................................................................266 Obiols, Josep ...........................................................230, 242 Ohnet, Georges ..................................................................135 Oliva, Demetri .......................................................................188 Oliva, Víctor .........................46, 49, 92, 186, 188-189 Oliva i Milà, Joan ....................................................186-188 Oliva Pascuet, Víctor .....................................................327 Olivar, Marçal .........................................................................310 Oliver, Joan .................................................................266, 322 Oliver, Miquel dels Sants ............................120, 127, .............................................................................................146, 241

Olives Canals, Santiago ...............................................49 Oller, Narcís ................................................................127, 208 Oncken, Wilhelm ................................................................122 Opisso, Regina ....................................................................286 Opisso, Ricard .........................................................242, 246 Oppenheim, Phillips .......................................................291 Ortega y Gasset, José ...................................................74 Ossorio y Gallardo, Ángel ..........................................75 Oteyza, Joaquín de ............55-57, 122, 124, 140, ........................................................252, 278-280, 304, 332

Ouida ..............................................................................................153 Ovseenko, Anton ...............................................................114

El segle XX (fins a 1939)

P Pagès, Amadeu .....................................................................78 Pahissa, Jaume .........................................................19, 144 Palau i Dulcet, Antoni .............................76, 123, 333 Palau Vera, J. .........................................................................228 Paluzie, fills de .........................................................................22 Paluzie, Josep ................................................................28, 48 Papini, Giovanni .....................................................315, 322 Par, Alfons ....................................................................................82 Parana di Mulazzo ...............................................268, 328 Parcerisas, Francesc .....................................................327 Pardo Bazán, Emilia .......................................................152 París ....................................54, 186, 190, 208, 256, 275 Pascual, Emili ...........................................................313, 315 Pascual, Maria Assumpció .....................................232 Pastor, Ludwig von ..........................................................128 Payarols, Francesc ..........................................................265 Pedrell, Felip ...........................................................................120 Peers, Edgar A. ...................................................................215 Pellicer, Josep Lluís ............................................................18 Pellico, Silvio ...........................................................................198 Pena, Joaquim ...............................................................82, 87 Peñaranda, Micaela de ...............................................198 Pepe-Illo ......................................................................................181 Perarrúa .......................................................................................276 Pérez y Pérez, Rafael ....................................................308 Perrault, Charles .................................................................236 Pfleger, Georg Wilhelm ..........................34, 256-257 Pi i Margall, Francesc ...................................................231 Pi i Sunyer, August ....................................80, 120, 253 Pi i Vendrell, Núria ............................................................333 Picasso, Pablo Ruiz ........................................................181 Pijoan Claramunt, Joan ..............................................129 Pijoan, Josep ...............................................100, 194, 254 Pilniak, Boris ...........................................................................318 Pin i Soler, Josep .....................................................65, 139 Pinyol i Torrents, Ramon .....................11, 157-158, .............................................................................................331, 333

Pi-Sunyer, Cèsar ....................................................................78 Pitarra, Serafí .........................................................................146 Pius X .............................................................................................211 Pla, Josep ......................................68, 71, 264-265, 301 Pla i Cargol, Joaquim .............................10, 224, 227 Plutarc ...........................................................................................296 Poal Aregall, Miquel ...........................................163, 169 Poe, Edgar Alan .....................................................137, 162 Pol, Jesús .....................................................................279, 332 Pons, Josep Sebastià ..................................................289 Pons i Massaveu, Joan ..................................286, 296 Ponson du Terrail, Pierre A. ..........136, 274, 284 Porcel, Baltasar ...................................................................333 Porter, Josep .............................................................................34 Pous i Pagès, Josep .................................65, 95, 172, ................................................................................274, 285, 333

Prat de la Riba, Enric ......................76-77, 138, 292 Prat, Joan ..................................................................................266 Primo de Rivera, Miguel ..............14, 31, 66, 166, ....................................................................216, 221, 309, 333

Proudhon, Pierre J. .............................................114, 271 Proust, Marcel ...........................................................316-317 Pugès i Guitart, Josep ....................................138, 292 Pugès i Guitart, Pau ..........................................138, 292 Puig i Alfonso, Francesc ........................22, 34, 286 Puig i Cadafalch, Josep ...............................................80 Puig i Ferreter, Joan ..................301, 316-317, 322 Puixkin, Aleksandr S. ........................................137, 296 Pujiula, Jaume ......................................................................204 Pujol, Joan ......................................................................82, 316 Pujols, Francesc ....................................................................95 Puntí i Collell, Joan ..........................................................216

Q Queirós, Eça de .....................................................274, 290 Queralt, Josep ..............................................315-316, 319 Quevedo, Francisco de .................................274, 284 Quillet, A. ........................................................................256-257

345

346

Història de l’edició a Catalunya

R Rabelais, François ..............................................................81 Ràfols i Muntané, Rossend .........................64, 157, ..................................................................................163-164, 332

Ràfols, Josep Francesc .................................228, 283 Rahola, Carles .........................................................................71 Ramón y Cajal, Santiago ..........................................261 Ras, Aureli .................................................................................189 Reid, Mayne ............................................................................136 Remarque, Eric M. ...........................................................318 Retana, Álvaro ......................................................................168 Reventós, Jaume ..............................................................220 Reventós, Manuel ................................................................80 Rey Pastor, Julio .......................................................78, 120 Riba, Carles ...................74, 95, 192, 194-195, 242, ..........................................243, 266, 288, 296, 312, 322

Riber, Llorenç .........................................................................230 Ricart, Enric-Cristòfol .......................................180, 194 Rice, P. ..............................................................................128, 176 Richet, C. ...................................................................................250 Riera i Sans, Pau ...............................................18, 22, 24 Rimski-Korsakov, Nikolai A. ......................................82 Riquer, Alexandre de ......................................144, 184 Roca i Cornet, Joaquim .............................................236 Roca i Roca, Josep ........................................................236 Rodó, José Enrique ........................................................290 Rodoreda, Mercè ..............................87, 95, 317, 322 Rodríguez Codolà, Manuel ....................................141 Rogers, R. .................................................................................176 Roig i Raventós, Josep .................................................80 Roig Rosich, Josep M. ............................68, 71, 333 Romeva, Pau .........................................................................230 Roosevelt, Theodor ............................................136, 292 Rossell i Vilà, Miquel .........................................................83 Rosselló-Pòrcel, Bartomeu .....................................106 Rousseau, Jean-Jacques ........................................114 Rovira i Virgili, Antoni .................15, 137, 285-286, .............................................................................................302, 312

Rovira, Teresa ..............................................236, 242, 333

Rubió i Balaguer, Jordi .....................38, 74, 80, 92, ....................................................................120, 308, 310, 333

Rubió i Lluch, Antoni ..................80, 179, 231, 308 Ruck, Berta .....................................................132, 175, 307 Rueda, Salvador ................................................................152 Ruiz i Ponseti, Estanislau .........................................125 Ruiz-Amado, Ramon ........................................196, 198 Rusiñol, Santiago ...................................................147-148 Russell, Bertrand ...............................................................315 Russell, Joan ..............................................20-21, 45, 179 Ruyra, Joaquim ...................................................................264

S Sabadell ......................................................46, 69, 266, 319 Sabatini, Rafael ...................................................................176 Sagarra, Josep M. de .........................289, 296, 301 Sagasta, Práxedes Mateo ..................................13-14 Salgari, Emilio .................................136, 177, 250, 273 Salvat (i Xivivell), Manuel .................251, 329, 331 Salvat i Espasa, Ferran ...............................................252 Salvat i Espasa, Manuel ............................................252 Salvat i Espasa, Pau ....................18, 21-22, 27-28, .......................................................................45, 103, 251-252, ................................................................................255, 329, 331

Salvat i Espasa, Santiago ......................21, 34, 56, ........................................................................58-60, 93, 96-99, .....................................................................102-105, 252, 333

Salvatella i Giralt, Miquel A. ......................233, 235 Samaranch, Júlia ..................................................242, 333 Samblancat, Ángel ..........................................................136 Sampons, Carles ...............................................................144 Sánchez Sarto, Manuel ..............................................257 Sant Feliu de Guíxols ..........................................46, 180 Sant Sebastià ........................................................................129 Santiago de Xile .................................................................280 Sarró, Ramon ........................................................................267 Savage, Doc ...........................................................................176 Schanz ..........................................................................................211

El segle XX (fins a 1939)

Schnitzler, Arthur ...................................................315, 317 Schopenhauer, Arthur ......................................114, 137 Schulten, Adolf .....................................................................190 Scío de San Miguel, Felipe ....................................198 Scott, Walter .....................................136, 152, 284, 317 Segalà, Lluís ..............................................................................80 Seguí i Riera, Miquel ............................................22, 140 Seix, Francesc ......................................................22, 28, 38 Seix, Victorià ...........................................................................228 Sensat, Rosa ..........................................................................230 Serra i Boldú, Valeri ...............................189, 244, 246 Serra i Buixó, Eudald ........................................138, 216 Serra i Húnter, Jaume ...................................................119 Serra i Pagès, Rossend .................................120, 184 Seton, T. .......................................................................................128 Sevilla ...................................................................129, 248, 332 Shakespeare, William ........................142, 264, 288, .............................................................................................296, 312

Siguan, Marisa ........................................................171, 334 Simenon, Georges ...............................................131-132 Simon i Font, Francesc ................................18, 21-22 Sinclair, Upton ..........................................................115, 136 Smiles, Samuel ....................................................................284 Soldevila, Carles ........................34, 71, 74, 92, 286, .....................................................................300-302, 312, 327

Soldevila, Ferran ................................80, 82, 230-231, ................................................................................233, 288, 312

Soler, Manuel ............................................................................22 Sopena Domper, Joaquim ...........34, 37, 49, 56, ...............................................................................................278-279

Sopena López, Ramon ........................22, 276-278, .............................................................................................280, 334

Spencer, Herbert ...................................................137, 272 Spyri, Joan ...............................................................................306 Stalin ...............................................................................................114 Stendhal ..............................................................136-137, 317 Stevenson, Robert L. ........................................139, 175 Stout, Rex ..................................................................................176 Strachey, Lytton ..................................................................265

Suárez Casañ, V. ...............................................................114 Subirà, Josep ...........................................................................82 Subirana, Eugeni ..................................................................22 Subirana, germans .............................................................22 Subirana, Santiago ................................................28, 241 Subirana i Fajol, Eugeni .............................................198 Subirana i Fajol, Joaquim ........................................198 Sue, Eugène ..............................................................274, 284 Supervielle, Jules ..............................................................322 Sureda, Bernat ..........................................................222-223

T Tagore, Rabindranath .........................................82, 290 Tarradellas, Josep ............................................................108 Tasis, Rafael .....................................................................86, 95 Tasso i Serra, Lluís ..............................................................22 Terradas, Esteve ..............................................78, 80, 119 Testut, J.-L. ...............................................................................254 Thackeray, William M. ......................................175, 306 Thiers, Adolphe ...................................................................152 Thomas, Josep ....................................................28, 43, 48 Thos i Codina, Terenci .................................................236 Tobella, Ramon .............................................20, 166, 286 Toda, Eduard .........................................................................179 Togores, Josep de ...........................................................180 Tolstoi, Lev .......115, 132, 136, 152, 274, 284, 317 Torras i Bages, Josep ......................................138, 216 Torras Domènech, Salvador .....................................34 Torras i Juvinyà, Rafael ...............................................257 Tortosa .................................................................................10, 196 Trabal, Francesc .......................................266, 317, 322 Trenc-Ballester, Eliseu .....................................255, 334 Triadó, Josep .........................................................................184 Trigo, Felipe .............................................................................148 Trotski, Lev ...................................................................292, 315 Turguénev, Ivan S. ......................132, 136, 139, 317 Turpin, Dick ..............................................................................284

347

348

Història de l’edició a Catalunya

Turró, Ramon .............................................................286, 312 Twain, Mark .................................................................264, 296 Txèhov, Anton P. ..................................................................317

U Ubach, Bonaventura ......................................................214 Ugarte, Xus ..............................................................................334 Unwin, Stanley ......................................................................304 Urales, Federico (cf. també Montseny, Joan) ...114, 170, 272 Urgoiti, Nicolás M. de .......................................75, 120 Utrillo, Miquel .........................................................................119

Vidal i Valenciano, Gaietà ........................................236 Vila, Pau .............................................................228, 233, 312 Vilafranca de Bonany ....................................................134 Vilanova i la Geltrú ..................................163, 186, 276 Vilanova, Emili ..........................................................146, 148 Vilaseca, Salvador ............................................................120 Vildrac, Charles ......................................................................82 Villar, Anicet .............................................................................233 Virgili ...................................................................................................15 Virgili, Antoni ....................................................................21, 24 Vitòria, Eduard ............................................202, 204, 334 Vives, Joan Lluís ....................................................................78 Vives i Gatell, Josep ......................................................216 Volkmann, Ludwig ...............................................................41 Voltaire ..............................................................................114, 271 Vorländer, K. ...........................................................................147 Vossler, Karl .............................................................................288

València ............................30, 46, 102, 114, 222, 257, ........................................................282, 289, 293, 311-312

Vallejo, César .........................................................................215 Vallès, Isidre ............................................................................334 Valls i Taberner, Ferran .......................................74, 231 Vallverdú, Francesc .....................67-68, 70-71, 334 Van Loon, Hendrik W. ...................................................267 Vargas Vila, José Mª .........................................280, 284 Vayreda, Joaquim .............................................................144 Vázquez de Parga, Salvador ...................132, 334 Vehils, Rafael ...................................................................34, 74 Vélez, Pilar ................................................................................334 Verdaguer, Jacint ............146, 231, 264, 290, 302 Verdaguer, Màrius ............................................................313 Verga, Giovanni ...................................................................317 Verne, Jules .......................................136, 175, 177, 284 Viada, Marià ...............................................................................28 Viader, Octavi ...............................................................48, 180 Vic ...................................................................................10, 77, 196 Vicens Vives, Jaume ......................................................233 Vidal i Barraquer, Francesc ....................................216 Vidal de la Blache, P. .....................................................122

W Wallace, Edgar ........................................................176, 308 Wast, Hugo ..............................................................................308 Watson, Foster ........................................................................78 Weiss, J. B. .................................................................198, 211 Wells, Herbert G. ......................................128, 136, 318 Wery, G. .......................................................................................254 Weyman, S. J. .......................................................................250 Wharton, Edith ......................................................................307 Wilde, Oscar ...........................................................................317 Woolf, Virginia ..............................................318, 320, 322 Wren, P. C. ................................................................................308

X Xenofont ......................................................................................296 Xólokhov, Mikhaïl ...............................................................114

El segle XX (fins a 1939)

Z Zamacois, Eduardo ...........................................276, 284 Zendrera Fecha, Josep ..............34-35, 129, 175, .....................................................................302-304, 308, 334

Zilahy, Lajos ............................................................................315 Zimmermann, K. ................................................................152 Zola, Émile ................110, 115, 153, 271, 274, 317 Zoroastre ....................................................................................137 Zweig, Stefan ...............................................306, 315, 317

349