Mayo 2021

Page 1

ENTREVISTA A NOUR EDDINE EL GHOUMARI ENTREVISTA A MERCÈ R. ROMERO ENTREVISTA A FERNANDO HERRERO

Núm #49. Mayo de 2021



3


Boletín del Grup Fotogràfic d’Almenara Núm #49 - Mayo de 2021 Grup Fotogràfic d’Almenara Pl. del Molí de l’Arròs, 1 12590 - Almenara (Castelló) Sociedad inscrita en el registro de asociaciones de la Generalitat Valenciana Núm. CV-01-053133-CS Miembro de : Federación Levantina de Fotografía Confederación Española de Fotografía email : gfalmenara@gmail.com https://gfalmenara.wordpress.com (C) Fotos que aparecen en el magazine es de los autores mencianados en el mismo. (C) Entrevistas, ideas y maquetación por el equipo de GFAL Magazine El equipo de GFAL Magazine son : Mar Biosca, Isabel Casellas y Fernando Falcó Traducciones entrevista a Fernando Herrero : Isabel Llorens Bonet


5


08

32

56


Nour Eddine El Ghoumari

Mercè R. Romero

Fernando Herrero 7


Nour Eddine El Ghoumari “En los márgenes, detrás de esta brillante sonrisa, se encuentra la vida vivida por un hombre con todas las tristezas, las alegrías, las dificultades y las pequeñas victorias que esa vida conlleva.”


Nour se basa en su origen marroquí, destilando su amor por la gente común, que con demasiada frecuencia se reduce al ruido de fondo de la modernidad, en una serie de retratos conmovedores y escenas callejeras. La cautivadora simplicidad tanto en la forma como en el contenido a menudo oculta una técnica sutil y una sensibilidad estética mesurada pero tierna. Cuando miramos las fotografías de Nour, nos encontramos ante un mundo familiar pero completamente individual; un mundo familiar en el sentido de que está habitado por hombres, mujeres y niños que sufren y brillan como todos nosotros; sin embargo, un mundo original en el sentido de que está poblado por individuos estampados con sus propias personalidades únicas y originales. Cuando los miramos, rápidamente vemos que su mera existencia es un argumento contra los clichés y los estereotipos. Mire y verá retratos que se empujan inquietos con escenas callejeras; retratos cercanos y meditados de hombres y mujeres dan paso al tráfico diario de la calle. A veces, una imagen de gran resonancia vibra en el tiempo congelado. Un conservacionista nativo se arrodilla ante una tumba egipcia y su pincel flota en el aire helado; la luz corre a su alrededor, pero en los márgenes de la imagen se aprecia un oscurecimiento. Con gran habilidad y perspicacia, Nour captura la tensión entre el pasado y el presente; en la tumba y el aire oscurecido se prefiguran indicios de muerte, aunque delicadamente equilibrados por el continuo de cultura y humanidad representado en el acto de trabajo práctico, diario y reverencial del hombre. Ha expuesto su trabajo en varios lugares y países, desde Londres a Japón, Holanda a Egipto, Chile a Rusia, Dubai a Arabia Saudita…. En otro retrato, miras y ves a un anciano, su rostro curtido por la intemperie, atravesado por arrugas, líneas y afluentes que apuntan hacia la misteriosa procedencia del Ser, sonrisa, ojos brillantes, su sonrisa muestra tanto una provocación como una invitación. En los márgenes, detrás de esta brillante sonrisa, se encuentra la vida vivida por un hombre con todas las tristezas, las alegrías, las dificultades y las pequeñas victorias que esa vida conlleva. ¿Quién es él? ¿Qué le va a pasar? ¿A dónde irá cuando el tiempo se detenga para él y se pierda de vista?

9



Tus inicios fueron con la fotografía analógica, ¿qué significó para ti cambiarte a la fotografía digital? Efectivamente, mi primera cámara fue una cámara analógica Olympus OM10 de 35 mm. Solía ponerle siempre con un rollo de película Ilford FP - ISO 400. Esta cámara era pequeña y práctica para fotografía de viajes y calle. Para retratos dramáticos de primeros planos, preferí usar una cámara Mamiya C330. Cuando me tomé en serio la fotografía, compré un Mamiya RB-6X7mm Pro, que me dio negativos más grandes y detalles asombrosos con los que trabajar en el cuarto oscuro. Con las cámaras analógicas réflex de lente única, no había pantalla LCD para comprobar las fotos, y la idea de esperar y no saber qué esperaba, hacía que la fotografía analógica fuera bastante emocionante. Me subía la adrenalina cada vez que revelaba una película y comenzaba a imprimir. Filmar con película analógica amplió mi rango creativo al presentarme nuevas técnicas y creatividad. Sin embargo, la fotografía analógica también tenía algunos inconvenientes, incluido el alto costo de comprar rollos de películas, papel de impresión y productos químicos. El segundo inconveniente tenía que ver con los riesgos para la salud derivados de la inhalación de vapores químicos en el cuarto oscuro. El inconveniente final para mí con la fotografía analógica fue el hecho de que solía sentirme bastante solo y aislado en el cuarto oscuro. Solía dedicar todo mi tiempo libre a mi propio desarrollo, impresión y experimentación. Eso, en ocasiones, puede tener algunos efectos adversos en el fotógrafo. El mundo en constante cambio de la tecnología digital ha revolucionado la fotografía. La llegada de las DSLR al mercado fue una progresión lógica de todo lo que la industria de las cámaras ha estado trabajando desde las cámaras de placa húmeda. Desde mi experiencia personal, la transición de lo analógico a lo digital fue bastante fluida. La fotografía digital me dió una conexión completamente diferente con el proceso, la capacidad de recomponer una imagen en mi cabeza, capturarla y obtener retroalimentación instantánea. Si no estoy satisfecho con una imagen, ajusto instantáneamente la configuración de la cámara y vuelvo a tomar la imagen. Cuando vuelvo a casa, me siento cómodamente en mi escritorio, transfiero, organizo y post-proceso las imágenes en mi computadora. Todo el proceso se ha vuelto asequible y sencillo. ¿Qué fotógrafos han sido tus referentes? Siempre que busco un poco de inspiración, no tengo que ir muy lejos, porque la inspiración está a mi alrededor, en Internet, en revistas y en mi extensa biblioteca de libros de fotografía. Sin embargo, solo hay un fotógrafo que realmente me ha inspirado con sus ingeniosas composiciones, sus impresionantes fotos y las complejidades

11


de su narración. Déjame contarte la historia de cómo empezó todo. Hace muchos años, cuando empecé a interesarme por la fotografía, visité el Museo de Londres, que albergaba una exposición titulada “LOS TRABAJADORES” del maestro fotógrafo brasileño Sebastião Salgado. Me cautivó el poder y la belleza de sus fotos en blanco y negro. Sebastião Salgado no solo es uno de los fotógrafos más famosos del mundo, sino que también es un humanista. Su trabajo muestra la fotografía en blanco y negro a un nivel superior; en él, retrata muy bien el sufrimiento del mundo y nos hace conscientes del lado oscuro de la humanidad. Su fotografía en blanco y negro provoca e interrumpe deliberadamente nuestros sentidos. Para su fotografía, viaja a lugares remotos del mundo y fotografía a hombres y mujeres en el trabajo en las condiciones más duras imaginables. Me encontré realmente inspirado y quise tomar fotos al estilo de Sebastião Salgado. A lo largo de los años, trabajé duro para mejorar mis habilidades en fotografía y cuarto oscuro. Era autodidacta y estaba aprendiendo de mis errores. También solía pasar horas intentando crear imágenes al estilo de Sebastião Salgado. Fue una curva de aprendizaje empinada. El mayor obstáculo que enfrenté fue la falta de conocimiento. Lo estaba haciendo todo solo sin libros, referencias o capacitación previa. Un día vi un video sobre Sebastião Salgado y descubrí que él no revelaba e imprimía sus propias fotografías. Me sorprendió mucho, ya que pensé que todos los fotógrafos profesionales desarrollaban sus fotos. El Sr. Salgado solía contratar a una empresa que se encargaba de todo el desarrollo y la impresión por él. Durante la transmisión, uno de sus colaboradores reveló que utilizó blanqueador de fotografía y varios grados de rotuladores de retoque para lograr el alto contraste y recuperar los detalles perdidos en las sombras. Esa información fue muy importante y me reveló la receta secreta que estaba buscando todo ese tiempo. Los fotógrafos a menudo enfrentan muchos desafíos de iluminación tanto en la cámara como en el cuarto oscuro. En algunas escenas, no es tan fácil equilibrar las luces y las sombras dentro de una foto. Hay que utilizar filtros de densidad neutra o linternas para obtener una exposición equilibrada. Por otro lado, el proceso en el cuarto oscuro también se basó en esquivar y quemar hábilmente para lograr el efecto deseado. ¿Qué te impulsó a dedicarte profesionalmente a la fotografía? Para finalmente alcanzar mis metas tuve que hacer grandes sacrificios en el camino. Cuando era joven, tomé la decisión de dejar atrás a mi familia y viajar a Inglaterra en busca de una vida mejor. Después de cinco años en la universidad, me convertí en profesor. Los


13



primeros años de enseñanza fueron geniales y realmente disfruté de los desafíos. Me ascendieron a jefe de departamento. Sin embargo, la enseñanza se convirtió en algo en lo que no me inscribí. Pasé la mayor parte de mi tiempo haciendo trámites, planificando y calificando. La presión de la carga de trabajo me estaba deprimiendo y no podía encontrar un equilibrio entre el trabajo y la vida. También sufría estrés y falta de sueño. Después de pensarlo seriamente, decidí dejar mi trabajo de 21 años y regresar a Marruecos. Mi hijo Amir tenía solo cinco años y tenía muchas ganas de estar con él en persona y verlo crecer. Al final, me fijé unos objetivos realistas y quería convertir mi salida creativa en una empresa rentable. Afortunadamente, hice algunos contactos y he conseguido muchos trabajos en la industria de la moda. También he estado viajando a algunas partes hermosas del mundo. Ahora, con tanto tiempo libre, he tenido la oportunidad de volver a mi fotografía de retratos en blanco y negro y trabajar en nuevos proyectos que pronto verán la luz. Durante tu carrera como fotógrafo has ganado numerosos premios. ¿Podría decirnos cuál de ellos ha sido el más importante para ti y por qué? Siempre he creído que participar en concursos de fotografía de varias organizaciones es una excelente manera para que los fotógrafos obtengan reconocimiento y comparen su trabajo con el de sus compañeros de todo el mundo. Desde mi experiencia personal, recibir premios prestigiosos siempre ha sido un estímulo para la confianza. Ha significado que hay personas en lugares más altos que reconocen mi talento, dedicación y habilidad. El premio que más aprecio es el de “Mejor fotógrafo del mundo árabe”. No solo lo gané cuatro veces, sino que también me beneficié enormemente. La gente de mi país de origen y de todo el mundo árabe empezó a conocerme y a reconocer mi estilo de fotografía. Evidentemente, esto me ha abierto muchas puertas por las que estoy realmente agradecido. Por otro lado, participé en muchos concursos mientras usaba pseudo-nombres, ya que solía preocuparme por ser eliminado debido a mi nombre árabe. De hecho, fui uno de los ganadores del concurso El fotógrafo del año en el Reino Unido y nadie conocía mi nombre real ni sabían si era hombre o mujer. ¿Qué significó para ti tu infancia, para hacer una selección de las personas a las que quieres retratar porque te traen recuerdos de tu infancia? Definitivamente, mis recuerdos vividos de la infancia juegan un papel importante en mi estilo de fotografía. Mis fotos son un fiel reflejo de mí y de lo que pasa dentro de mi cerebro. Cuando era niño, a menudo acompañaba a mi difunta madre de compras al mercado local. Allí,

15


en esos lugares abarrotados, y bajo el calor abrasador, el mercado se convirtió en un lugar mágico para mí. Mis ojos estaban abrumados por la paleta vibrante y colorida de frutas, verduras y especias. El aroma del té de menta y las hierbas exóticas llenó el aire con muchos olores hermosos. Mientras mi madre regateaba los precios y seleccionaba frutas y verduras, yo me quedé allí y miré con asombro a los hombres y mujeres viejos y arrugados que vendían sus productos. Los viejos mendigos desaliñados que pasaban junto a mí también me llamaron la atención. Quizás esto se deba a que todos me recordaron a mi difunto padre, que murió cuando yo era un niño. ¿Que importancia le das al procesado y, podrías decirnos por qué el blanco y negro para la mayoría de tus fotos? Cuando comencé con la fotografía, solía imprimir mis películas en blanco y negro en un laboratorio comercial. Siempre me decepcionó mucho el resultado general. Con esas impresiones por debajo del promedio, no iba a llegar muy lejos. Sabía que tenía que hacer algo al respecto. Quería desesperadamente expandir mi rango creativo y mi conjunto de habilidades. Entonces, ahorré dinero y compré una ampliadora Durst y todo el equipo de impresión necesario. Empecé a hacer todo el revelado y la impresión en casa. Además, pude experimentar con varios grados de papel, juegos de filtros y esquivar y quemar en algunas áreas de la foto. Este proceso artístico me permitió alterar las imágenes a mi gusto y fusionar diferentes exposiciones a lo largo de un solo cuadro. Lentamente y con seguridad, me sentí más satisfech con mis fotos y pude recrear las escenas tal como las veía cuando tomé las fotos. Dominar las técnicas fotográficas tradicionales ha ampliado mi conjunto de habilidades y me ha ayudado a entender el Photoshop fácilmente. También me ayudó a explorar las increíbles posibilidades que ofrecía la nueva tecnología. En cuanto a la razón por la que prefiero presentar mi trabajo únicamente en blanco y negro; bueno, la razón es que crecí viendo televisión en blanco y negro, mis fotos familiares estaban en blanco y negro, mis fotos de la escuela estaban en blanco y negro. Entonces, crecí asociando las fotos en blanco y negro con la realidad. He pasado años perfeccionando el procesamiento de fotografías en blanco y negro tanto en el cuarto oscuro como en Photoshop. No iba a dejarlo todo tan fácil. Cuando fotografiamos personas en color, la atención del sujeto se dirige a su ropa o maquillaje y puede traer mucho. B&W es un medio honesto y es capaz de revelar el alma de la gente de una manera dramática.


17



¿Cuál es o ha sido tu mayor desafío artístico? Hace siete años, me enfrenté al mayor desafio artístico de mi vida. Seguía siendo profesor e ingenuamente decidí escribir, dirigir y producir una película. Como autodidacta sin experiencia previa. No tuve la previsión de anticiparme a los desafíos que tenía por delante. Con la fotografía tradicional, todo es agradable y fácil y todas las tareas las hago yo. Por lo general, solo uso una cámara con una lente focal corta y estoy listo para comenzar. Por otro lado, la realización de películas es un esfuerzo de equipo. Pero es responsabilidad del director reunir al equipo y trabajar en armonía. También es responsabilidad del director hacer toda la planificación necesaria para el éxito del rodaje de una película. Solo la preproducción me llevó meses de preparación, incluida una lista detallada de tomas y un plan de cómo íbamos a filmar el guión. También tuve que buscar el lugar de rodaje y hacer todo el casting para los actores, el director de fotografía {D.O.P}, el sonidista y el resto del equipo. Como productor, era mi responsabilidad pagar al equipo, alimentarlos y proporcionarles una cama. Nos enfrentamos a tantos problemas. Por nombrar unos cuantos; en una ocasión, el actor principal tuvo una intoxicación alimentaria, en otra, el actor principal se afeitó la barba cuando se suponía que no debía hacerlo. Otras veces la actriz dejó su collar a 100 km y tuvimos que seguir sin él. La continuidad se estaba volviendo irrelevante con algunos de estos desastres. Pocas veces vinieron el equipo y los actores y tuvimos que cancelar la filmación debido al mal tiempo. Para ser honesto, solo quería terminar y terminar de una vez. En postproducción, el editor hizo que la película fuera lenta y aburrida. Tuve que volver a editar partes y acortarlo. afortunadamente, uno de mis alumnos era compositor de música y aceptó escribir todas las pistas de la película. Una vez terminada, participé en la película para algunos concursos y ganó el premio al mejor director en Marruecos y el premio Diamante en Indonesia. ¿Estás haciendo un nuevo proyecto ahora? Actualmente estoy trabajando en un nuevo proyecto titulado “Chicas jóvenes de mi pueblo”. Estos retratos formarán parte de mi próxima exposición. Desafortunadamente, la pandemia de COVID 19 ha interrumpido este proyecto. Mi objetivo es completarlo una vez que la vida vuelva a la normalidad pospandémia. ¿Hay alguien a quien te gustaría retratar y todavía no lo has hecho? Para ser honesto contigo, nunca he pensado en este tema. Como saben, la mayoría de mis fotos se toman espontáneamente en las calles, pueblos y mercados. Sin

19


embargo, si tuviera la oportunidad de retratar a una persona, sería el Rey de Marruecos. Es un hombre de gran visión y liderazgo. Nos inspira a creer en nosotros mismos, trabajar duro y hacerlo mejor. Desde que se convirtió en rey hace veinte años, el rey ha llevado a nuestro país a través de un período de progreso y desarrollo sin precedentes, tanto económica como culturalmente. Cuéntanos algo sobre el trabajo que nos muestras en esta entrevista y por qué has elegido estas fotos. Hay muchos elementos en la fotografía que se unen para hacer que un retrato tenga más impacto. Elementos como buena iluminación, temática, composición, líneas, formas y texturas. Todos se mezclan para agregar interés a una foto. Con esto en mente, quería presentarles a sus lectores una muestra de mi viaje fotográfico desde hace 25 años hasta ahora. Elegí fotos que tomé con cámaras analógicas de 35 mm, otras fotos, las tomé con cámara de formato medio de 6x7 mm y el resto las tomé recientemente con una cámara digital. También opté por los retratos en primer plano, ya que creo que son más atractivos y tendrán más impacto en los lectores. Pocos fotógrafos transmiten a través de sus imágenes como lo hace Nour. Nos ha encantado conversar contigo y que compartas con todos los socios de GFAL la mirada fotográfica que aportas a tus enormes trabajos. Descubrimos a un grandísimo fotógrafo que refleja con su cámara las emociones y las expresiones huyendo de cualquier ornamentación. Te agradecemos que hayas compartido con nuestros socios tu manera de entender la fotografía y la capacidad que tienes de transmitir y de compartir.


21



23


Your beginnings were with analog photography, what did it mean for you to switch to digital photography? Indeed, my first ever camera was a 35mm OM10 Olympus analog camera. I used to always load it with an Ilford FP - ISO 400 roll film. This camera was small and practical for travel and street photography. For dramatic close-up portraits, I preferred using a Mamiya C330 camera. As I became serious about photography, I purchased a Mamiya RB-6X7mm Pro, which gave me larger negatives and amazing details to work with, in the darkroom. With single-lens reflex analog cameras, there was no LCD screen to check the photos, and the idea of waiting and not knowing what to expect made analog photography rather exciting. I used to have adrenaline pumping through my blood every time I developed a film and started printing. Shooting with analog film expanded my creative range by introducing me to new techniques and creativity. However, analog photography also had a few drawbacks, including, the high cost of buying rolls of films, printing paper, and chemicals. The second drawback was to do with the health risks from inhaling chemical fumes in the darkroom. The final drawback for me with analog photography was the fact that I used to feel rather lonely and isolated in the darkroom. I used to spend all my free time on my own developing, printing, and experimenting. That sometimes, can have some adverse effects on the photographer. The everchanging world of digital technology has revolutionised photography. The arrival of DSLR in the market was a logical progression of everything the camera industry has been working towards since wet plate cameras. From my personal experience, the transition from analog to digital was rather smooth. Digital Photography gave me a completely different connection to the process, the ability to recompose an image in my head, capture it and get instant feedback. If I am not happy with an image, I instantly adjust the camera settings and re-shoot the image. When I go back home, I sit comfortably on my desk, I transfer, organise and post-process the images on my computer. The whole process has become affordable and easy. Which photographers have been your references? Whenever I’m looking for a little inspiration I don’t have to go far, because inspiration is all around me, on the internet, in magazines, and in the form of my extensive library of photography books. However, there is only one photographer that has truly inspired me with his ingenious compositions, his breath taking photos, and the complexities of his storytelling, Let me tell you the story of how it all began. Many years ago, as I started getting interested in photography I happened to visit the Museum of London, which hosted an exhibition entitled ‘THE WORKERS” by the master Brazilian photographer Sebastião Salgado. I was captivated by the sheer power and beauty of his Black and white photos. Sebastião Salgado is not only one of the most famous photographers in the world, but he is also a humanist. His work shows black and white photography on a higher level; in it, he portrays very well the suffering of the world and makes us aware of the dark side of humanity. His B&W photography deliberately provokes and disrupts our senses. For his photography, he travels to remote places in the world and photographs men and women at work in the harshest conditions imaginable. I found myself truly inspired and I wanted to take photos in the style of Sebastião Salgado. Throughout the years, I worked hard to improve my photography and darkroom skills. I was self-taught and was learning from my mistakes. I also used to spend hours trying to create images in the style of Sebastião Salgado. It was a steep learning curve. The biggest hurdle I faced was the lack of knowledge. I was doing


it all alone without any books, references, or prior training. One day I watched a video about Sebastião Salgado and I found out that he did not develop and print his own photographs. I was really surprised as I thought every professional photographer developed his/her photos. Mr. Salgado used to hire a company that took care of all developing and printing for him. During the broadcast, one of his staff revealed that she used Photography bleach and various grades of retouching pens in order to achieve the high contrast and recover lost details in shadows. That information was very important and revealed to me the secret recipe I was looking for all that time. Photographers often face many lighting challenges in both the camera and in the darkroom. In some scenes, it is not that easy to balance highlights and shadows within a photo. One has to use Neutral Density filters or flashlights to get a balanced exposure. On the other hand, the process in the darkroom also relied on skillful dodging and burning in order to achieve the desired effect. What prompted you to dedicate yourself professionally to photography? To ultimately reach my goals I had to make some big sacrifices along the way. As a young man, I made the decision to leave my family behind and travel to England in search of a better life. After five years at university, I became a teacher. The first few years of teaching were great and I was really enjoying the challenges. I got promoted to head of department. However, teaching turned into something I did not sign up for. I spent most of my time doing paperwork, planning and marking. The workload pressure was getting me down and I could not find a work-life balance. I was also suffering from stress and sleep deprivation. After some serious thinking, I decided to leave my job of 21 years and return back to Morocco. My son Amir was only five years old and I really wanted to be with him in person and see him grow. Ultimately, I set myself some realistic targets and I wanted to turn my creative outlet into a money-making venture. Fortunately, I made some contacts and I have been getting plenty of jobs in the fashion industry. I have also been traveling to some beautiful parts of the world. Now with so much free time, I have had the opportunity to go back to my black and white portrait photography and work on new projects which will see light soon. During your career as a photographer you have won many awards. Could you tell us, which of them has been the most important to you and why? I have always believed that participating in photography contests from various organisations, is a great way for photographers to get recognition and benchmark their work against peers from around the world. From my personal experience, receiving prestigious awards has always been a confidence booster. It has meant, that there are people in higher places that recognise my talent, dedication, and skill. The award that I cherish the most is “Top Photographer in the Arab world”. Not only I won it four times, but I also benefited from it greatly. People in my home country and across the Arab World started to know me and recognise my style of photography. Obviously, this has opened many doors for me for which I am really grateful. On the other hand, I did enter many contests while using Pseudo-names, as I used to worry about being eliminated because of my Arab name. As a matter of fact, I was one of the winners of The Photographer Of The Year contest in the United Kingdom and no one knew my real name nor did they know if I were a man or a woman. What did your childhood mean to you, to make a selection of the people you want to portray because they bring back memories of your childhood? Definitely, my vivid childhood memories play a big role in my style of photography. My photos are a true reflection of me and what’s going on inside my brain. As a young boy, I often accompanied my late mother shopping at the local market. There, in those crowded places, and under the scorching heat, the market became a magical place for me. My eyes were overwhelmed by the vibrant and colorful pallets of fruits, vegetables, and

25


spices. The aroma from mint tea and exotic herbs filled the air with many beautiful smells. While my mother was haggling down the prices and selecting fruits and vegetables. I just stood there and gazed in amazement at old wrinkly men and women selling their goods. Old disheveled Beggars who passed me by also grabbed my attention. This is maybe because they all reminded me of my late father who died when I was a young boy. How much importance do you give to processing and, could you tell us why black and white for most of your photos? When I started photography, I used to print my black and white films at a commercial laboratory. I was always so disappointed with the overall result. With those below average prints, I was not going to go far. I knew I had to do something about it. I desperately wanted to expand my creative range and skillset. So, I saved money and I purchased a Durst enlarger and all the necessary printing equipment. I started doing all the developing and printing at home. Furthermore, I was able to experiment with various paper grades, filter sets as well as dodging and burning in some areas of the photo. This artistic process allowed me to alter images to my liking and merge different exposures throughout a single frame. Slowly and surely, I became more satisfied with my photos and was able to recreate the scenes as I saw them when I took the photos. Mastering traditional photographic techniques have broadened my skill set and helped me understand photoshop easily. It also helped me explore the amazing possibilities the new technology had to offer. As for the reason why I prefer to present my work solely in Black and white; well, the reason is that I grew up watching Black and white TV, my family photos were in black and white, my school photos were in Black and white. So, I grew up associating Black and white photos with reality. I have spent years perfecting the processing of making black and white photos in both the darkroom and in photoshop. I was not going to give it all up that easy. When we photograph people in colour, the attention from the subject goes to their clothes or makeup and it can be very distracting. B&W is an honest medium and it is capable of revealing the soul of the people in a dramatic way. What is or has been your biggest artistic challenge? Seven years ago, I faced the biggest artistic endeavour of my living memory. I was still a teacher, and I naively decided to write, direct and produce a film. As an autodidact with no previous experience. I did not have the foresight to anticipate the challenges ahead. With traditional photography, everything is nice and easy and all tasks are done by me. I usually just take a camera with a short focal lens and I am set to go. On the other hand, Film making is a team effort. But, It’s the director’s responsibility to bring the team together and work harmoniously. It’s also the director’s responsibility to do all the necessary planning for a successful film shoot. The Pre-production alone, took me months of preparation, including a detailed shot list and a plan of how we were going to shoot the script. I also had to scout for the shoot location and do all casting for the actors, Director Of Photography { D.O.P} sound recordist as well as the rest of the crew. Being the producer, it was my responsibility to pay the team, feed them and provide them with a bed. We faced so many problems. To name just a few; on one occasion, the main actor had food poisoning, on another, the main actor shaved off his beard when he was not supposed to do so. Other times the actress left her necklace 100 km away and we had to continue without it. Continuity was becoming irrelevant with some of these disasters. Few times, the crew and actors came and we had to cancel filming due to bad weather. To be honest, I just wanted to finish and get it all over with. In post-production, the editor made the film slow and boring. I had to re-edit parts of it and make it shorter. fortunately, one of my students was a music composer and he agreed to write all the tracks for the film. Once completed, I entered the film for a few contests and it won the best director award in


Morocco and the Diamond award in Indonesia. Are you doing a new project now? I am currently working on a new project entitled “ Young girls from my village”. These portraits will part of my upcoming exhibition. Unfortunately, COVID 19 pandemic has disrupted this project. I aim to complete it once life returns to normal Post-Pandemic. Is there someone you would like to portray and you haven’t done it yet? To be honest with you, I have never given this subject any thoughts. As you know, most of my photos are taken spontaneously in the streets, villages, and markets. However, if I had the opportunity to portray one person, it has to be the King of Morocco. He is a man of great vision and leadership. He inspires us to believe in ourselves, work hard and do better. Since becoming King twenty years ago, the king has led our country through a period of unparalleled progress and development, both economically and culturally. Tell us something about the work you show us in this interview and why you have chosen these photos? There are many elements in photography that come together to make a portrait have more impact. Elements like good lighting, subject matter, composition, lines, shapes and textures. They all mix together to add interest to a photo. With this in mind, I wanted to present to your readers a sample of my photography journey from 25 years ago up to now. I chose photos I took with 35mm analog cameras, other photos, I took with medium format 6x7mm camera and the rest are taken recently with a digitally camera. I also opted for close-up portraits, as I feel they are more engaging and will have more impact on the readers.

27


Els teus inicis van ser amb la fotografia analògica, què va significar per a tu canviar-te a la fotografia digital? Efectivament, la meua primera càmera va ser una càmera analògica Olympus OM10 de 35 mm. Solia posar-li sempre amb un rotllo de pel·lícula Ilford FP - ISO 400. Aquesta càmera era xicoteta i pràctica per a fotografia de viatges i carrer. Per a retrats dramàtics de primers plans, vaig preferir usar una càmera Mamiya C330. Quan em vaig prendre de debò la fotografia, vaig comprar un Mamiya RB-6X7mm Pro, que em va donar negatius més grans i detalls sorprenents amb els quals treballar en la cambra obscura. Amb les càmeres analògiques rèflex de lent única, no hi havia pantalla LCD per a comprovar les fotos, i la idea d’esperar i no saber què esperar, feia que la fotografia analògica fora bastant emocionant. Em pujava l’adrenalina cada vegada que revelava una pel·lícula i començava a imprimir. Filmar amb pel·lícula analògica va ampliar el meu rang creatiu en presentar-me noves tècniques i creativitat. No obstant això, la fotografia analògica també tenia alguns inconvenients, inclòs l’alt cost de comprar rotllos de pel·lícules, paper d’impressió i productes químics. El segon inconvenient tenia a veure amb els riscos per a la salut derivats de la inhalació de vapors químics en la cambra obscura. L’inconvenient final per a mi amb la fotografia analògica va ser el fet que solia sentir-me bastant sol i aïllat en la cambra obscura. Solia dedicar tot el meu temps lliure al meu propi desenvolupament, impressió i experimentació. Això, a vegades, pot tindre alguns efectes adversos en el fotògraf. El món en constant canvi de la tecnologia digital ha revolucionat la fotografia. L’arribada de les DSLR al mercat va ser una progressió lògica de tot el que la indústria de les cambres ha estat treballant des de les cambres de placa humida. Des de la meua experiència personal, la transició de l’analògic al digital va ser bastant fluida. La fotografia digital em dió una connexió completament diferent amb el procés, la capacitat de recompondre una imatge al meu cap, capturar-la i obtindre retroalimentació instantània. Si no estic satisfet amb una imatge, ajuste instantàniament la configuració de la cambra i torne a prendre la imatge. Quan torne a casa, em sent còmodament en el meu escriptori, transferisc, organitze i post-processe les imatges en la meua computadora. Tot el procés s’ha tornat assequible i senzill. Quins fotògrafs han sigut els teus referents? Sempre que busque una mica d’inspiració, no he d’anar molt lluny, perquè la inspiració està a la meua al voltant, en Internet, en revistes i en la meua extensa biblioteca de llibres de fotografia. No obstant això, només hi ha un fotògraf que realment m’ha inspirat amb les seues enginyoses composicions, les seues impressionants fotos i les complexitats de la seua narració. Deixa’m contar-te la història de com va començar tot. Fa molts anys, quan vaig començar a interessar-me per la fotografia, vaig visitar el Museu de Londres, que albergava una exposició titulada “ELS TREBALLADORS” del mestre fotògraf brasiler Sebastião Salgado. Em va captivar el poder i la bellesa de les seues fotos en blanc i negre. Sebastião Salgado no sols és un dels fotògrafs més famosos del món, sinó que també és un humanista. El seu treball mostra la fotografia en blanc i negre a un nivell superior; en ell, retrata molt bé el sofriment del món i ens fa conscients del costat fosc de la humanitat. La seua fotografia en blanc i negre provoca i interromp deliberadament els nostres sentits. Per a la seua fotografia, viatja a llocs remots del món i fotografia a homes i dones en el treball en les condicions més dures imaginables. Em vaig trobar realment inspirat i vaig voler prendre fotos a l’estil de Sebastião Salgado. Al llarg dels anys, vaig treballar intensament per a millorar les meues habilitats en fotografia i cambra obscura. Era autodidacta i estava


aprenent dels meus errors. També solia passar hores intentant crear imatges a l’estil de Sebastião Salgado. Va ser una corba d’aprenentatge empinada. El major obstacle que vaig enfrontar va ser la falta de coneixement. L’estava fent tot només sense llibres, referències o capacitació prèvia. Un dia vaig veure un vídeo sobre Sebastião Salgado i vaig descobrir que ell no revelava i imprimia les seues pròpies fotografies. Em va sorprendre molt, ja que vaig pensar que tots els fotògrafs professionals desenvolupaven les seues fotos. El Sr. Salgado solia contractar una empresa que s’encarregava de tot el desenvolupament i la impressió per ell. Durant la transmissió, un dels seus col·laboradors va revelar que va utilitzar blanquejador de fotografia i diversos graus de retoladors de retoc per a aconseguir l’alt contrast i recuperar els detalls perduts en les ombres. Aqueixa informació va ser molt important i em va revelar la recepta secreta que estava buscant tot aqueix temps. Els fotògrafs sovint enfronten molts desafiaments d’il·luminació tant en la càmera com en la cambra obscura. En algunes escenes, no és tan fàcil equilibrar les llums i les ombres dins d’una foto. Cal utilitzar filtres de densitat neutra o llanternes per a obtindre una exposició equilibrada. D’altra banda, el procés en la cambra obscura també es va basar a esquivar i cremar hàbilment per a aconseguir l’efecte desitjat. Què et va impulsar a dedicar-te professionalment a la fotografia? Per a finalment aconseguir les meues metes vaig haver de fer grans sacrificis en el camí. Quan era jove, vaig prendre la decisió de deixar arrere a la meua família i viatjar a Anglaterra a la recerca d’una vida millor. Després de cinc anys en la universitat, em vaig convertir en professor. Els primers anys d’ensenyament van ser genials i realment vaig gaudir dels desafiaments. Em van ascendir a cap de departament. No obstant això, l’ensenyament es va convertir en una cosa en la qual no em vaig inscriure. Vaig passar la major part del meu temps fent tràmits, planificant i qualificant. La pressió de la càrrega de treball m’estava deprimint i no podia trobar un equilibri entre el treball i la vida. També patia estrés i falta de somni. Després de pensar-ho seriosament, vaig decidir deixar el meu treball de 21 anys i tornar al Marroc. El meu fill Amir tenia només cinc anys i tenia moltes ganes d’estar amb ell en persona i veure’l créixer. Al final, em vaig fixar uns objectius realistes i volia convertir la meua eixida creativa en una empresa rendible. Afortunadament, vaig fer alguns contactes i he aconseguit molts treballs en la indústria de la moda. També he estat viatjant a algunes parts belles del món. Ara, amb tant de temps lliure, he tingut l’oportunitat de tornar a la meua fotografia de retrats en blanc i negre i treballar en nous projectes que prompte veuran la llum. Durant la teua carrera com a fotògraf has guanyat nombrosos premis. Podria dir-nos quin d’ells ha sigut el més important per a tu i per què? Sempre he cregut que participar en concursos de fotografia de diverses organitzacions és una excel·lent manera perquè els fotògrafs obtinguen reconeixement i comparen el seu treball amb el dels seus companys de tot el món. Des de la meua experiència personal, rebre premis prestigiosos sempre ha sigut un estímul per a la confiança. Ha significat que hi ha persones en llocs més alts que reconeixen el meu talent, dedicació i habilitat. El premi que més estima és el de “Millor fotògraf del món àrab”. No sols ho vaig guanyar quatre vegades, sinó que també em vaig beneficiar enormement. La gent del meu país d’origen i de tot el món àrab va començar a conéixer-me i a reconéixer el meu estil de fotografia. Evidentment, això m’ha obert moltes portes per les quals estic realment agraït. D’altra banda, vaig participar en molts concursos mentre usava pseudo-noms, ja que solia preocupar-me per ser eliminat a causa del meu nom àrab. De fet, vaig ser un dels guanyadors del concurs El fotògraf de l’any al Regne Unit i ningú coneixia el meu nom real ni sabien si era home o dona. Què va significar per a tu la teua infància, per a fer una selecció de les persones a les quals vols retratar perquè et porten records de la teua infància?

29


Definitivament, els meus records viscuts de la infància juguen un paper important en el meu estil de fotografia. Les meues fotos són un fidel reflex de mi i del que passa dins del meu cervell. Quan era xiquet, sovint acompanyava a la meua difunta mare de compres al mercat local. Allí, en aqueixos llocs abarrotats, i sota la calor abrasadora, el mercat es va convertir en un lloc màgic per a mi. Els meus ulls estaven aclaparats per la paleta vibrant i acolorida de fruites, verdures i espècies. L’aroma del te de menta i les herbes exòtiques va omplir l’aire amb moltes olors belles. Mentre la meua mare regatejava els preus i seleccionava fruites i verdures, jo em vaig quedar allí i vaig mirar amb sorpresa als homes i dones vells i arrugats que venien els seus productes. Els vells captaires desaliñados que passaven al costat de mi també em van cridar l’atenció. Potser això es deu al fet que tots em van recordar al meu difunt pare, que va morir quan jo era un xiquet. Quina importància li dones al processament i, podries dir-nos per què el blanc i negre per a la majoria de les teues fotos? Quan vaig començar amb la fotografia, solia imprimir les meues pel·lícules en blanc i negre en un laboratori comercial. Sempre em va decebre molt el resultat general. Amb aqueixes impressions per davall de la mitjana, no anava a arribar molt lluny. Sabia que havia de fer alguna cosa sobre aquest tema. Volia desesperadament expandir el meu rang creatiu i el meu conjunt d’habilitats. Llavors, vaig estalviar diners i vaig comprar una ampliadora Durst i tot l’equip d’impressió necessari. Vaig començar a fer tot el revelat i la impressió a casa. A més, vaig poder experimentar amb diversos graus de paper, jocs de filtres i esquivar i cremar en algunes àrees de la foto. Aquest procés artístic em va permetre alterar les imatges al meu gust i fusionar diferents exposicions al llarg d’un sol quadre. Lentament i amb seguretat, em vaig sentir més satisfet amb les meues fotos i vaig poder recrear les escenes tal com les veia quan vaig prendre les fotos. Dominar les tècniques fotogràfiques tradicionals ha ampliat el meu conjunt d’habilitats i m’ha ajudat a entendre el Photoshop fàcilment. També em va ajudar a explorar les increïbles possibilitats que oferia la nova tecnologia. Quant a la raó per la qual preferisc presentar el meu treball únicament en blanc i negre; bo, la raó és que vaig créixer veient televisió en blanc i negre, les meues fotos familiars estaven en blanc i negre, les meues fotos de l’escola estaven en blanc i negre. Llavors, vaig créixer associant les fotos en blanc i negre amb la realitat. He passat anys perfeccionant el processament de fotografies en blanc i negre tant en la cambra obscura com en Photoshop. No anava a deixar-ho tot tan fàcil. Quan fotografiem persones en color, l’atenció del subjecte es dirigeix a la seua roba o maquillatge i pot distraure molt. B&W és un mitjà honest i és capaç de revelar l’ànima de la gent d’una manera dramàtica. Quin és o ha sigut el teu major desafiament artístic? Fa set anys, em vaig enfrontar al major desafio artístic de la meua vida. Continuava sent professor i ingènuament vaig decidir escriure, dirigir i produir una pel·lícula. Com a autodidacta sense experiència prèvia. No vaig tindre la previsió d’anticipar-me als desafiaments que tenia per davant. Amb la fotografia tradicional, tot és agradable i fàcil i totes les tasques les faig jo. En general, només use una càmera amb una lent focal curta i estic llest per a començar. D’altra banda, la realització de pel·lícules és un esforç d’equip. Però és responsabilitat del director reunir l’equip i treballar en harmonia. També és responsabilitat del director fer tota la planificació necessària per a l’èxit del rodatge d’una pel·lícula. Només la preproducció em va portar mesos de preparació, inclosa una llista detallada de preses i un pla de com anàvem a filmar el guió. També vaig haver de buscar el lloc de rodatge i fer tot el càsting per als actors, el director de fotografia {D.O.P}, el sonidista i la resta de l’equip. Com a productor, era la meua responsabilitat pagar a l’equip, alimentar-los i proporcionar-los un llit. Ens enfrontem a tants problemes. Per nomenar uns quants; en una ocasió, l’actor principal va tindre una intoxicació alimentària, en una altra, l’actor principal es va afaitar la barba quan se suposava que no havia de


fer-ho. Altres vegades l’actriu la va deixar el seu collaret a 100 km i vam haver de seguir sense ell. La continuïtat s’estava tornant irrellevant amb alguns d’aquests desastres. Poques vegades van vindre l’equip i els actors i vam haver de cancel·lar la filmació a causa del mal temps. Per a ser honest, només volia acabar i acabar d’una vegada. En postproducció, l’editor va fer que la pel·lícula fora lenta i avorrida. Vaig haver de tornar a editar parts i acurtar-ho. afortunadament, un dels meus alumnes era compositor de música i va acceptar escriure totes les pistes de la pel·lícula. Una vegada acabada, vaig participar en la pel·lícula per a alguns concursos i va guanyar el premi al millor director al Marroc i el premi Diamant a Indonèsia. Estàs fent un nou projecte ara? Actualment estic treballant en un nou projecte titulat “Xiques joves del meu poble”. Aquests retrats formaran part de la meua pròxima exposició. Desafortunadament, la pandèmia de COVID 19 ha interromput aquest projecte. El meu objectiu és completar-lo una vegada que la vida torne a la normalitat pospandémia. Hi ha algú a qui t’agradaria retratar i encara no ho has fet? Per a ser honest amb tu, mai he pensat en aquest tema. Com saben, la majoria de les meues fotos es prenen espontàniament als carrers, pobles i mercats. No obstant això, si tinguera l’oportunitat de retratar a una persona, seria el Rei del Marroc. És un home de gran visió i lideratge. Ens inspira a creure en nosaltres mateixos, treballar intensament i ferho millor. Des que es va convertir en rei fa vint anys, el rei ha portat al nostre país a través d’un període de progrés i desenvolupament sense precedents, tant econòmica com culturalment. Explica’ns alguna cosa sobre el treball que ens mostres en aquesta entrevista i per què has triat aquestes fotos. Hi ha molts elements en la fotografia que s’uneixen per a fer que un retrat tinga més impacte. Elements com a bona il·luminació, temàtica, composició, línies, formes i textures. Tots es mesclen per a agregar interés a una foto. Amb això en ment, volia presentar-los als seus lectors una mostra del meu viatge fotogràfic des de fa 25 anys fins ara. Vaig triar fotos que vaig prendre amb càmeres analògiques de 35 mm, altres fotos, les vaig prendre amb càmera de format mitjà de 6x7 mm i la resta les vaig prendre recentment amb una càmera digital. També vaig optar pels retrats en primer pla, ja que crec que són més atractius i tindran més impacte en els lectors.

31


Mercè R. Romero “Me esforcé en cumplir un sueño y aún sigo recorriendo el camino.”


Ingeniero Técnico Forestal en la Universidad de Extremadura Jefa-redactora de SKUA Magazine

33



¿Qué es para tí la fotografía? Entiendo la fotografía como el vector mediante el cual sensibilizar a las generaciones que nos miran, sean de la edad que sea. Estoy completamente convencida que sólo sensibilizando y educando desde los primeros años de nuestras vidas, a quienes un día serán las generaciones del futuro, conseguiremos obtener una sociedad que ame más y mate menos. Para proteger, primero debes CONOCER y es justo ahí donde la fotografía juega su papel fundamental. ¿Cómo te iniciaste en este mundo? Nací en una familia de Ingenieros forestales y de Montes. Absolutos amantes de la Naturaleza. Mi padre fue el Director del Parque Nacional de Monfragüe durante más de 30 años. Recuerdo perfectamente la banda sonora de mi infancia, pues ésta la marcaban los infinitos cantos de pájaros que mi padre ya me enseñaba. Con tan sólo 5 años, él me regalaba mi primera cámara fotográfica. Desde ese momento, todos mis paseos camperos, junto a mi hermana, quedaban retratados. Creo que era casi imposible que yo me dedicase a otra cosa que no estuviese relacionado con la Naturaleza. Me formé en el campo de la Ingeniería Forestal, creo que esto también era inevitable. Soy una apasionada del Mundo animal, con especial devoción a todo lo concerniente a mamíferos y aves. Pese a mi afición como pajarera y fotógrafa, me gusta definirme como una CONSERVACIONISTA nata. He estado al frente de proyectos de Conservación, en el seguimiento de las poblaciones de determinadas especies que hoy se ven en peligro de extinción; involucrada en la divulgación de nuestra problemática ambiental, hasta llegar a la empresa en la que trabajo en la actualidad, SKUA Nature. Cuéntanos sobre tu trabajo con Skua Nature Durante 6 años, dentro de la empresa en la que trabajo en la actualidad, he coordinado uno de los proyectos más grandes de fotografía a nivel internacional, cuyo principal objetivo es la gestión de fincas públicas y privadas, a través del turismo interesado en la Fotografía de Naturaleza Salvaje. Nuestra idea es aportar alternativas más sostenibles y menos dañinas con el Planeta en el que habitamos. Del mismo modo que en una finca pueden llevarse a cabo tareas como la saca de corcho, el aprovechamiento del suelo o la caza cinegética; el Turismo de Fotografía de Naturaleza Salvaje, surge como una nueva alternativa y modo de rentabilizar un territorio. Hace tan sólo 4 meses que mi posición dentro de esta empresa cambió. Actualmente he pasado a ser jefa-redactora de una revista llamada SKUA Magazine, que verá la luz en Julio de este año. El abanico de proyectos de la empresa SKUA Nature es

35


amplísimo, pero tiene el mismo denominador común, la Conservación de nuestro Planeta. Me obsesiona la idea de aportar información veraz, sobre el medio en el que vivimos. Y a su vez, me aterroriza que sigamos tratando el “Medio ambiente” como un departamento más del que hablar, como si se tratase de política o economía. Vivimos a espaldas de lo que de verdad importa. Cabalgamos sobre una vorágine, que antes o después va a explotar. Nos enfrentamos a la agonía de un Planeta generoso, que nos advierte que se está acabando y no logro entender cómo aún mantenemos esta actitud pasiva. El turismo fotográfico, las especies y el hombre que habita en la región, ¿es posible que convivan todos en armonía y al mismo tiempo sacarle partido económico? ¿Cómo podéis llegar a cambiar la mentalidad de la gente? Sin duda. De hecho, esa es la clave: convivir y no imponernos. Las especies llevan coexistiendo con el hombre desde hace cientos de años. Basta con coexistir, no aniquilar todo a nuestra paso. Nuestra huella es global. Nuestro impacto en la tierra es realmente profundo, y todo porque no supimos parar a tiempo. Hemos acelerado todos los procesos ecológicos. El Mundo ya no es tan salvaje como antes, lo hemos devastado con nuestra codicia. Pero este no es el fin, aún estamos a tiempo, pese a enfrentarnos a la desaparición del Mundo vivo, el mismo que provocó el nacimiento de nuestra civilización, el mismo del que dependemos para cada faceta de nuestras vidas. Para devolver la estabilidad a nuestro Planeta, debemos recuperar su biodiversidad, todo aquello que un día eliminamos. ¡Debemos resilvestrar el Mundo!. Pero como decía en el inicio de esta entrevista, ¡para proteger, debemos conocer!. Si consigues enseñarle a una pequeña población, el valor e importancia ecológica de sus seres vivos y le demuestras que éstos valen más vivos que muertos, habrás conseguido insertarte en la memoria de muchos, sembrando un ejército de conciencias verdes, que a su paso sensibilizarán a otros. Como si de un virus benigno se tratase, entonces y sólo así, habremos alcanzado el verdadero éxito de nuestro Planeta, su Conservación. Recorres el mundo buscando la fotografía de animales salvajes concretos. ¿Cuál de ellos te ha costado más de fotografiar? Cada una de las fotografías que hago cuenta una historia diferente. De hecho el precio de ellas, no depende de que una especie valga más que otra, sino de cuánto trabajo me ha costado conseguirla.


37



Pero ciñéndome a la pregunta y centrándome en áreas norteñas, podría decir que el Glotón y el Lobo europeo han sido para mi las especies más difíciles de conseguir. Pese haber dormido en un hide durante varios días esperándolos, pese a tener al día siguiente sus huellas impresas en la nieve, en la mismísima puerta del hide. Me lo pusieron muy difícil, se trata de animales impredecibles, pero sin duda mereció la pena la espera. Otro animal que no me puso nada fácil la tarea, fue el Tigre en India. He visitado aquel país diferentes veces, hice una media de 8 safaris en una semana, para encontrarlo y aunque finalmente tuve éxito, también aprendí su lección, se trata de un fantasma. Es un animal que se dejará ver sólo si él decide evidenciarse. Si tiene claro que quiere permanecer oculto, lo hará, aunque eso implique pasar a su lado. En el momento de realizar esta entrevista, estás en Noruega ¿Cómo influyen las temperaturas extremas en el momento de tomar la foto? Ardua tarea, sin duda. Es una prueba tanto personal como para el equipo que me acompaña. El frío golpea fuertemente todas las baterías: cámaras, drones, móviles, flashes…Por no hablar del frío que se siente en los dedos, mejor dicho, del frío que ya ni sientes, cuando llevas expuesta a la intemperie unas horas. Por suerte el equipo cuenta con un perfecto sellado y en condiciones extremas sigue respondiendo sin problemas. Realmente cuando te dispones a buscar especies para fotografiar, debes tener un previo conocimiento de éstas, para decidir en qué horas y momentos son los más apropiados para encontrarlas. Pero es cierto que si hay algo que me sigue sorprendiendo del Norte es la capacidad de cambio de su climatología. Algunos días he salido acompañada por un “sol mentiroso” , de esos que no calientan, y en menos de 15 minutos me ha sorprendido, en plena montaña, una tormenta de nieve, que para mi suerte no se ha excedido más de 2 horas. Largas horas en hides, escondites fotográficos, ... ¿cómo llega un animal a aceptar este tipo de construcciones? ¿y para el fotógrafo, es fácil estar siempre alerta a la espera que aparezca su presa? Quienes hemos trabajado en la construcción y diseños de hides, sabemos que el trabajo previo es el más difícil y costoso. Acostumbrar a un animal a que modifique su ruta diaria en busca de alimento no es fácil, por ello necesitamos “premiarle” con algún tipo de comida, si decide pasarse por allí. No podemos olvidar que estamos trabajando con especies salvajes y para nada queremos alterar su conducta. Digamos que somos esa “golosina” que se encuentra en el camino y no todos los días, pues si no perdería la esencia salvaje que todos buscamos

39


fotografiar. Una vez conseguido este punto, considero que lo difícil es no estar alerta. La adrenalina se mezcla con las ganas e ilusión de ver a tu especie soñada. El animal hace el resto. Siempre he entendido ese momento como un pacto entre el hombre y Madre Natura. El animal se acercará hasta el lugar en el que estábamos esperándolo, a cambio él nos regalará un instante mágico, que congelaremos en pedazos de eternidad, grabándose en nuestras retinas para siempre. Linces, lobos, osos, zorros, ... ¿realizas fotografías a campo abierto? ¿conlleva algún peligro? Me gusta mucho esta pregunta ya que pese a trabajar en una empresa que construye hides (entre otras muchas cosas), personalmente disfruto mucho más la fotografía en campo abierto. De hecho, la mayoría de mis fotografías están hechas de ese modo. Desde bien chiquita campeo bastante en busca de alguna especie concreta. Por ejemplo, los zorros para mi tienen algo muy especial, son animales que me apasionan y todas las fotos que he tomado de éstos, han sido en campo abierto. Me encanta interaccionar con ellos y siempre han sido muy agradecidos conmigo. Me han regalado algunas de mis mejores fotografías. Con respecto a correr riesgos, pues tengo varias anécdotas con osos y tigres, pero nada serio al final. Hace algún tiempo estuve en Cárpatos (Rumanía)en busca de osos. Estaba en un hide con 6 osos delante, una madre con 3 cachorros y 2 hembras adultas. Se estaba haciendo de noche y tocaba salir, pero los osos no se iban. Al final fue un momento muy simpático, pues el guía nos dijo que saliésemos por la puerta de atrás, que él se quedaba vigilando, ya que tenía un spray para ahuyentarlos. Un spray que sólo surgía efecto si el oso estaba a menos de 3 metros de ti. Me entró tal risa nerviosa, que sólo supe decirle buena suerte!. Salimos corriendo todos del hide sin daños. Las osas nos ignoraron por completo, creo que ellas también se reían de aquel instante tan ridículo. Con la anécdota del tigre ya me reí menos. Salimos a hacer un safari nocturno en India, buscando a este gran felino. Nos metimos cerca de un río con el coche, pues aunque son gatos, les encanta el agua. Era muy probable encontrarlo allí. El problema llegó cuando el conductor intentó hacer maniobras para salir del río. En aquel preciso instante el jeep no quiso arrancar más. Por suerte estoy aquí contándolo, el jeep arrancó a los 10 minutos aunque para mí pareciesen horas. ¿Es posible el turismo fotográfico en tiempo de Covid-19? Claro que si. Nos encontramos en tiempos de cambio,


41



nada está en su sitio y es justo ahí donde surge la oportunidad. Actualmente me encuentro trabajando en el proyecto “Wild Arctic” en Noruega, diseñando los diferentes itinerarios fotográficos, que espero poderles mostrar, en unos meses, a los apasionados de la vida salvaje. Este proyecto se está gestando en el extremo norte. Aquí seguimos sin usar mascarillas pues el virus no llegó, debido a que la población es bastante reducida. Tanto es así, que escribo estas letras desde un pueblo ubicado entre las montañas, con 28 habitantes. A veces confinada, pero en mi caso por las tormentas y tempestad que me regala Madre Natura. Con respecto a la situación-covid, mantengo una actitud positiva, ya hemos tocado fondo, ahora sólo queda ascender para transformarnos en algo mucho mejor. Para terminar, ¿qué te ha dado la fotografía? Aprendizaje, experiencia y evolución. Si echo la vista atrás, desde que tengo uso de razón, la fotografía ha estado siempre en mi vida. Desde bien chiquita, mi habitación estaba empapelada de fotografías de sorprendentes animales, a los que yo les hablaba, prometiéndoles un día tenerlos de frente. Me esforcé en cumplir un sueño y aún sigo recorriendo el camino. He tenido siempre muy despierta la curiosidad y la necesidad de nadar contra corriente en busca de mis propios ideales. Lo que no sabía es que esta andadura, me fuese a dar tantas lecciones y satisfacciones. Hay un Mundo ahí fuera tremendamente hermoso por descubrir. Al igual que nosotros, las especies también están evolucionando y adaptándose a los cambios. Me considero una afortunada por tener un trabajo (aunque realmente es un estilo de vida) tan ligado a la Naturaleza. En mi caso, ningún día de mi vida se parece al anterior y eso se lo debo a todos y cada uno de los animales que fotografío a diario, pues pese a la fuerza que sigue ejerciendo el hombre sobre sus ecosistemas y por consiguiente, sobre sí mismos, me sigue fascinando el modo en el que exprimen la vida. Esta vida que pocas veces consideramos lo que de verdad es, un enorme y quizás irrepetible regalo. Agradecemos enormemente a Mercè el trabajo tan apasionante que realiza con la Naturaleza, nos ha brindado un reportaje único y una imágenes de ensueño. Nos asombra la fuerza y pasión de una de las mejores fotógrafas en el panorama nacional y que recorre el mundo haciendo lo que más le gusta. Enhorabuena por todo tu trabajo y gracias por atender a GFAL.

43



45



47


What is photography for you? I understand photography as the vector through which to sensitize the generations that look at us, regardless of age. I am completely convinced that only by sensitizing and educating from the first years of our lives, who will one day be future generations, will we be able to obtain a society that loves more and kills less. To protect, you must first KNOW and it is right there where photography plays its fundamental role. How did you get started in this world? I was born into a family of forestry and forestry engineers. Absolute lovers of Nature. My father was the Director of the Monfragüe National Park for more than 30 years. I perfectly remember the soundtrack of my childhood, as it was marked by the infinite songs of birds that my father already taught me. When I was only 5 years old, he gave me my first camera. From that moment, all my country walks, together with my sister, were portrayed. I think it was almost impossible for me to dedicate myself to something other than nature. I was trained in the field of Forest Engineering, I think this was also inevitable. I am passionate about the animal world, with special devotion to everything related to mammals and birds. Despite my hobby as a birdhouse and photographer, I like to define myself as a natural CONSERVATIONIST. I have been at the forefront of Conservation projects, in monitoring the populations of certain species that today are in danger of extinction; involved in the dissemination of our environmental problems, until reaching the company where I currently work, SKUA Nature. Tell us about your work with Skua Nature For 6 years, within the company where I currently work, I have coordinated one of the largest photography projects internationally, whose main objective is the management of public and private farms, through tourism interested in Photography of Wild Nature. Our idea is to provide more sustainable and less harmful alternatives to the planet we inhabit. In the same way that on a farm, tasks such as cork extraction, land use or game hunting can be carried out; Wild Nature Photography Tourism, emerges as a new alternative and way of making a territory profitable. It has only been 4 months since my position within this company changed. At the moment I have become editor-in-chief of a magazine called SKUA Magazine, which will be released in July of this year. The range of projects of the SKUA Nature company is very wide, but it has the same common denominator, the Conservation of our Planet. I am obsessed with the idea of providing truthful information about the environment in which we live. And at the same time, I am terrified that we continue to treat “Environment” as one more department to talk about, as if it were politics or economics. We live behind what really matters. We ride on a maelstrom, which sooner or later is going to explode. We are faced with the agony of a generous Planet, which warns us that it is running out and I cannot understand how we still maintain this passive attitude. Photographic tourism, species and the man who lives in the region, is it possible that they all coexist in harmony and at the same time take advantage of it economically? How can you change people’s minds? Undoubtedly. In fact, that is the key: to live together and not impose ourselves. The species have coexisted with man for hundreds of years. It is enough to coexist, not to annihilate everything in our path. Our footprint is global. Our impact on the earth is really profound, and all because we did


not know how to stop in time. We have accelerated all ecological processes. The World is no longer as wild as before, we have devastated it with our greed. But this is not the end, we still have time, despite facing the disappearance of the living world, the same that caused the birth of our civilization, the same one we depend on for every facet of our lives. To restore stability to our Planet, we must recover its biodiversity, everything that we once eliminated. We must restore the world! But as I said at the beginning of this interview, to protect, we must know! If you can teach a small population the value and ecological importance of their living beings and show them that they are worth more alive than dead, you will have managed to insert yourself in the memory of many, sowing an army of green consciences, which in their wake will sensitize to others. As if it were a benign virus, then and only then will we have achieved the true success of our Planet, its Conservation. You travel the world looking for photographs of specific wild animals. Which one of have they cost you more to photograph? Each of the photographs I take tells a different story. In fact, the price of them does not depend on whether one species is worth more than another, but on how much work it has cost me to get it.But sticking to the question and focusing on northern areas, I could say that the Wolverine and the European Wolf have been the most difficult species to come by for me. Despite having slept in a hide for several days waiting for them, despite having their footprints printed in the snow the next day, on the very door of the hide. They made it very difficult for me, these are unpredictable animals, but it was definitely worth the wait. Another animal that did not make the task easy for me was the Tiger in India. I have visited that country different times, I did an average of 8 safaris in a week, to find it and although I was finally successful, I also learned its lesson, it is about a ghost. It is an animal that will be seen only if he decides to show himself. If he is clear that he wants to remain hidden, he will do so, even if it means passing by. At the time of this interview, you are in Norway. How do extreme temperatures influence the moment you take the photo? Arduous task, no doubt. It is a test both personally and for the team that accompanies me. The cold hits all the batteries hard: cameras, drones, mobile phones, flashes ... Not to mention the cold you feel on your fingers, or rather, the cold you don’t even feel when you have been exposed to the elements for a few hours. Luckily the equipment has a perfect seal and in extreme conditions it continues to respond without problems. Actually when you go to look for species to photograph, you must have a prior knowledge of them, to decide at what times and times are the most appropriate to find them. But it is true that if there is something that continues to surprise me in the North, it is the ability to change its climate. Some days I have been accompanied by a “lying sun”, the kind that does not heat up, and in less than 15 minutes I was surprised, in the middle of the mountain, by a snow storm, which for my luck has not exceeded more than 2 hours. Long hours in hides, photographic hiding places, ... how does an animal come to accept this type of construction? And for the photographer, is it easy to be always on the lookout for his prey to appear? Those of us who have worked in the construction and designs of hides, know that the previous work is the most difficult and expensive. Getting an animal used to modifying its daily route in search of food is not easy, so we need to “reward” it with some type of food, if it decides to stop by. We cannot forget that we are working with wild species and we do not want to alter their behavior at all. Let’s say we are that “candy” that is found on the road and not every day, otherwi se it would lose the wild essence that we all seek to

49


photograph. Once this point is reached, I consider that the difficult thing is not to be alert. The adrenaline is mixed with the desire and illusion of seeing your dream species. The animal does the rest. I have always understood that moment as a pact between man and Mother Nature. The animal will approach the place where we were waiting for it, in return it will give us a magical moment, which we will freeze in pieces of eternity, etching itself in our retinas forever. Lynxes, wolves, bears, foxes, ... do you take photographs in the open field? Does it carry any danger? I really like this question because despite working in a company that builds hides (among many other things), I personally enjoy photography in the open field much more. In fact, most of my photographs are made that way. Since I was very little, I have been around a lot in search of a specific species. For example, foxes have something very special for me, they are animals that I am passionate about and all the photos I have taken of them have been in the open field. I love interacting with them and they have always been very grateful to me. They have given me some of my best photographs. Regarding taking risks, I have several anecdotes with bears and tigers, but nothing serious in the end. Some time ago I was in the Carpathians (Romania) looking for bears. He was in a hide with 6 bears in front of him, a mother with 3 cubs and 2 adult females. It was getting dark and it was time to go out, but the bears were not leaving. At the end it was a very nice moment, because the guide told us to go out through the back door, that he was keeping an eye on it, since he had a spray to scare them away. A spray that only worked if the bear was within 3 meters of you. I had such a nervous laugh that I only knew how to say good luck to him! We all ran out of the hide without damage. The bears ignored us completely, I think they also laughed at that ridiculous moment. With the anecdote of the tiger I already laughed less. We went on a night safari in India, looking for this big cat. We got near a river with the car, because although they are cats, they love water. It was very likely to find him there. The problem came when the driver tried to maneuver out of the river. At that precise moment the jeep did not want to start anymore. Luckily I’m here telling it, the jeep started at 10 minutes even though it seemed like hours to me. Is photographic tourism possible in time of Covid-19? Yes of course. We are in times of change, nothing is in place and that is where the opportunity arises. I am currently working on the “Wild Arctic” project in Norway, designing the different photographic itineraries, which I hope to be able to show, in a few months, to those who are passionate about wildlife. This project is being developed in the extreme north. Here we still do not use masks because the virus did not arrive, because the population is quite small. So much so, that I write these lyrics from a town located between the mountains, with 28 inhabitants. Sometimes confined, but in my case because of the storms and tempest that Mother Nature gives me. Regarding the covid-situation, I maintain a positive attitude, we have already hit bottom, now we only have to ascend to transform ourselves into something much better. Finally, what has photography given you? Learning, experience and evolution. If I look back, for as long as I can remember, photography has always been in my life. From a very young age, my room was covered with photographs of surprising animals, to which I spoke, promising one day to have them face to face. I made an effort to fulfill a dream and I am still walking the path. I have always been very curious and


the need to swim against the current in search of my own ideals. What I did not know is that this journey was going to give me so many lessons and satisfactions. There is a tremendously beautiful world out there to discover. Like us, species are also evolving and adapting to change. I consider myself lucky to have a job (although it really is a lifestyle) so linked to Nature. In my case, no day of my life is similar to the previous one and I owe that to each and every one of the animals that I photograph daily, because despite the force that man continues to exert on their ecosystems and consequently, on themselves. themselves, I am still fascinated by the way they squeeze life. This life that we seldom consider what it really is, a huge and perhaps unrepeatable gift.

51


Què és per a tu la fotografia? Entenc la fotografia com el vector mitjançant el qual sensibilitzar a les generacions que ens miren, siguen de l’edat que siga. Estic completament convençuda que només sensibilitzant i educant des dels primers anys de les nostres vides, als qui un dia seran les generacions del futur, aconseguirem obtindre una societat que estime més i mat menys. Per a protegir, primer has de CONÉIXER i és just ací on la fotografia juga el seu paper fonamental. Com et vas iniciar en aquest món? Vaig nàixer en una família d’Enginyers forestals i de muntanyes. Absoluts amants de la Naturalesa. El meu pare va ser el Director del Parque Nacional de Monfragüe durant més de 30 anys. Record perfectament la banda sonora de la meua infància, perquè aquesta la marcaven els infinits cants d’ocells que el meu pare ja m’ensenyava. Amb tan sols 5 anys, ell em regalava la meua primera càmera fotogràfica. Des d’aqueix moment, tots els meus passejos camperols, al costat de la meua germana, quedaven retratats. Crec que era quasi impossible que jo em dedicara a una altra cosa que no estiguera relacionat amb la Naturalesa. Em vaig formar en el camp de l’Enginyeria Forestal, crec que això també era inevitable. Soc una apassionada del Món animal, amb especial devoció a tot el concernent a mamífers i ocells. Malgrat la meua afició com a ocellaire i fotògrafa, m’agrada definir-me com una CONSERVACIONISTA nata. He estat al capdavant de projectes de Conservació, en el seguiment de les poblacions de determinades espècies que hui es veuen en perill d’extinció; involucrada en la divulgació de la nostra problemàtica ambiental, fins a arribar a l’empresa en la qual treballe en l’actualitat, SKUA Nature. Explica’ns sobre el teu treball amb Skua Nature? Durant 6 anys, dins de l’empresa en la qual treballe en l’actualitat, he coordinat un dels projectes més grans de fotografia a nivell internacional, el principal objectiu del qual és la gestió de finques públiques i privades, a través del turisme interessat en la Fotografia de Naturalesa Salvatge. La nostra idea és aportar alternatives més sostenibles i menys nocives amb el Planeta en el qual habitem. De la mateixa manera que en una finca poden dur-se a terme tasques com treure el suro, l’aprofitament del sòl o la caça cinegètica; el Turisme de Fotografia de Naturalesa Salvatge, sorgeix com una nova alternativa i manera de rendibilitzar un territori. Fa tan sols 4 mesos que la meua posició dins d’aquesta empresa va canviar. Actualment he passat a ser redactora en cap d’una revista anomenada SKUA Magazine, que veurà la llum al juliol d’enguany. El ventall de projectes de l’empresa SKUA Nature és amplíssim, però té el mateix denominador comú, la Conservació del nostre Planeta. M’obsessiona la idea d’aportar informació veraç, sobre el mitjà en el qual vivim. I al seu torn, em terroritza que continuem tractant el “Medi ambient” com un departament més del que parlar, com si es tractara de política o economia. Vivim a esquena del que de veritat importa. Cavalquem sobre una voràgine, que abans o després explotarà. Ens enfrontem a l’agonia d’un Planeta generós, que ens adverteix que s’està acabant i no aconseguisc entendre com encara mantenim aquesta actitud passiva. El turisme fotogràfic, les espècies i l’home que habita a la regió, és possible que convisquen tots en harmonia i al mateix temps traure-li partit econòmic? Com podeu arribar a canviar la mentalitat de la gent? Sens dubte. De fet, aqueixa és la clau: Conviure i no imposar-nos.


Les espècies porten coexistint amb l’home des de fa centenars d’anys. N’hi ha prou amb coexistir, no aniquilar-ho tot al nostre pas. La nostra petjada és global. El nostre impacte en la terra és realment profund, i tot perquè no vam saber parar a temps. Hem accelerat tots els processos ecològics. El Mundo ja no és tan salvatge com abans, ho hem devastat amb la nostra cobdícia. Però aquest no és la fi, encara som a temps, malgrat enfrontar-nos a la desaparició del Món viu, el mateix que va provocar el naixement de la nostra civilització, el mateix del qual depenem per a cada faceta de les nostres vides. Per a retornar l’estabilitat al nostre Planeta, hem de recuperar la seua biodiversitat, tot allò que un dia eliminem. Devem resilvestrar el Món!. Però com deia en l’inici d’aquesta entrevista, per a protegir, hem de conéixer!. Si aconsegueixes ensenyar-li a una xicoteta població, el valor i importància ecològica dels seus éssers vius i li demostra que aquests valen més vius que morts, hauràs aconseguit inserir-te en la memòria de molts, sembrant un exèrcit de consciències verdes, que al seu pas sensibilitzaran a uns altres. Com si d’un virus benigne es tractara, llavors i només així, haurem aconseguit el vertader èxit del nostre Planeta, la seua Conservació. Recorres el món buscant la fotografia d’animals salvatges concrets. Quin d’ells t’ha costat més de fotografiar? Cadascuna de les fotografies que faig compte una història diferent. De fet el preu d’elles, no depén del fet que una espècie valga més que una altra, sinó de quant treball m’ha costat aconseguir-la. Però cenyint-me a la pregunta i centrant-me en àrees del nord, podria dir que el Golut i el Llop europeu han sigut per a mi les espècies més difícils d’aconseguir. Pese haver dormit en un hide durant diversos dies esperant-los, malgrat tindre l’endemà les seues petjades impreses en la neu, en la mateixa porta del hide. M’ho van posar molt difícil, es tracta d’animals impredictibles, però sens dubte va valdre la pena l’espera. Un altre animal que no em va posar gens fàcil la tasca, va ser el Tigre a l’Índia. He visitat aquell país diferents vegades, vaig fer una mitjana de 8 safaris en una setmana, per a trobar-ho i encara que finalment vaig tindre èxit, també vaig aprendre la seua lliçó, es tracta d’un fantasma. És un animal que es deixarà veure només si ell decideix evidenciar-se. Si té clar que vol romandre ocult, ho farà, encara que això implique passar al seu costat. En el moment de realitzar aquesta entrevista, estàs a Noruega Com influeixen les temperatures extremes en el moment de prendre la foto? Àrdua tasca, sens dubte. És una prova tant personal com per a l’equip que m’acompanya. El fred colpeja fortament totes les bateries: càmeres, drons, mòbils, flaixos… Per no parlar del fred que se sent en els dits, més ben dit, del fred que ja ni sents, quan portes exposada a la intempèrie unes hores. Per sort l’equip compta amb un perfecte segellament i en condicions extremes continua responent sense problemes. Realment quan et disposes a buscar espècies per a fotografiar, has de tindre un previ coneixement d’aquestes, per a decidir en quines hores i moments són els més apropiats per a trobar-les. Però écert que si hi ha alguna cosa que em continua sorprenent del Nord és la capacitat de canvi de la seua climatologia. Alguns dies he eixit acompanyada per un “sol mentider” , d’aqueixos que no calfen, i en menys de 15 minuts m’ha sorprés, en plena muntanya, una tempesta de neu, que per a la meua sort no s’ha excedit més de 2 hores. Llargues hores en hides, amagatalls fotogràfics, ... com arriba un animal a acceptar aquest tipus de construccions? i per al fotògraf, és fàcil estar sempre alerta a l’espera que aparega la seua presa? Els qui hem treballat en la construcció i dissenys de hides, sabem que el treball previ és el més difícil i costós. Acostumar a un animal al fet que modifique la seua ruta diària a la recerca d’aliment no és fàcil, per això necessitem “premiar-li” amb alguna mena de

53


menjar, si decideix passar-se per allí. No podem oblidar que estem treballant amb espècies salvatges i per a res volem alterar la seua conducta. Diguem que som aqueixa “llepolia” que es troba en el camí i no tots els dies, perquè sinó perdria l’essència salvatge que tots busquem fotografiar. Una vegada aconseguit aquest punt, considere que el difícil és no estar alerta. L’adrenalina es mescla amb les ganes i il·lusió de veure a la teua espècie somiada. L’animal fa la resta. Sempre he entés aqueix moment com un pacte entre l’home i Mare Natura. L’animal s’acostarà fins al lloc en el qual estàvem esperant-lo, a canvi ell ens regalarà un instant màgic, que congelarem en trossos d’eternitat, gravant-se en les nostres retines per sempre. Linxs, llops, ossos, raboses, ... realitzes fotografies a camp obert? comporta algun perill? M’agrada molt aquesta pregunta ja que malgrat treballar en una empresa que construeix hides (entre moltes altres coses), personalment gaudisc molt més la fotografia en camp obert. De fet, la majoria de les meues fotografies estan fetes d’aqueixa manera. Des de ben xiqueta campege bastant a la recerca d’alguna espècie concreta. Per exemple, les raboses per a mi tenen una cosa molt especial, són animals que m’apassionen i totes les fotos que he pres d’aquests, han sigut en camp obert. M’encanta interaccionar amb ells i sempre han sigut molt agraïts amb mi. M’han regalat algunes de les meues millors fotografies. Respecte a córrer riscos, perquè tinc diverses anècdotes amb ossos i tigres, però gens serie al final. Fa algun temps vaig estar a Carpats (Romania) a la recerca d’ossos. Estava en un hide amb 6 ossos davant, una mare amb 3 cadells i 2 femelles adultes. S’estava fent de nit i tocava eixir, però els ossos no s’anaven. Al final va ser un moment molt simpàtic, perquè el guia ens va dir que isquérem per la porta de darrere, que ell es quedava vigilant, ja que tenia un esprai per a espantar-los. Un esprai que només sorgia efecte si l’os estava a menys de 3 metres de tu. Em va entrar tal riure nerviós, que només vaig saber dir-li bona sort!. Eixim corrent tots del hide sense danys. Les osses ens van ignorar per complet, crec que elles també reien d’aquell instant tan ridícul. Amb l’anècdota del tigre ja vaig riure menys. Eixim fer un safari nocturn a l’Índia, buscant a aquest gran felí. Ens vam ficar prop d’un riu amb el cotxe, perquè encara que són gats, els encanta l’aigua. Era molt probable trobar-ho allí. El problema va arribar quan el conductor va intentar fer maniobres per a eixir del riu. En aquell precís instant el jeep no va voler arrancar més. Per sort estic ací explicant-ho, el jeep va arrancar als 10 minuts encara que per a mi semblaren hores. És possible el turisme fotogràfic en temps de Covid-19? Clar que si. Ens trobem en temps de canvi, res està en el seu lloc i és just ací on sorgeix l’oportunitat. Actualment em trobe treballant en el projecte “Wild Arctic” a Noruega, dissenyant els diferents itineraris fotogràfics, que espere poder-los mostrar, en uns mesos, als apassionats de la vida salvatge. Aquest projecte s’està gestant en l’extrem nord. Ací seguim sense usar màscares perquè el virus no va arribar, pel fet que la població és bastant reduïda. Tant és així, que escric aquestes lletres des d’un poble situat entre les muntanyes, amb 28 habitants. A vegades confinada, però en el meu cas per les tempestes i tempestat que em regala Mare Natura. Respecte a la situación covid, mantinc una actitud positiva, ja hem tocat fons, ara només queda ascendir per a transformar-nos en alguna cosa molt millor. Per a acabar, què t’ha donat la fotografia? Aprenentatge, experiència i evolució. Si tire la vista arrere, des que tinc ús de raó, la fotografia ha estat sempre en la meua vida. Des de ben xiqueta, la meua habitació estava empaperada de fotografies de sorprenents animals, als quals jo els parlava, prometent-los un dia tindre’ls de front. Em vaig esforçar a complir un somni i encara continue recorrent el camí. He tingut sempre molt


encurioseix i la necessitat de nadar contra corrent a la recerca dels meus propis ideals. El que no sabia és que aquesta marxa, m’anara a donar tantes lliçons i satisfaccions. Hi ha un Món ací fora tremendament bell per descobrir. Igual que nosaltres, les espècies també estan evolucionant i adaptant-se als canvis. Em considere una afortunada per tindre un treball (encara que realment és un estil de vida) tan lligat a la Naturalesa. En el meu cas, cap dia de la meua vida s’assembla a l’anterior i això li ho dec a tots i cadascun dels animals que fotografie diàriament, perquè malgrat la força que continua exercint l’home sobre els seus ecosistemes i per consegüent, sobre si mateixos, em continua fascinant la manera en què espremen la vida. Aquesta vida que poques vegades considerem el que de veritat és, un enorme i potser irrepetible regal.

55


Fernando Herrero “... y además a lo único que aspiramos en lo fotográfico es a seguir disfrutando”


Medalla de oro CEF (Confederación Española de Fotografía) en el II Salón Internacional de Berga Distinción de EXCELENCIA de la Federación Levantina de Fotografía (2017) Medalla de oro de la Federación Catalana de Fotografía (FCF) en el XVI Salón Internacional de Fotografía Europa en Reus (2017) Medalla de oro FIAP en el II Salón Internacional de Fotografía Panameño (2017) Honorable mención FIAP en el I Salón Internacional de Fotografía Ciudad de Arcos (2018) I premio color XXVI Concurso Nacional l’Art de la Llum de Onda Medalla de oro CEF en el IV Circuito Internacional de Fotografía Medalla Europa 2019 en el Salón Europa 2019 XVIII Salón Internacional de Fotografía de Reus Distinción de EXCELENCIA de la Confederación Española de Fotografía (2021)

57



Cuéntanos un poco sobre ti para que podamos conocerte un poco mejor. Nací en Altura, Castellón, hace 53 años. Soy licenciado en filología clásica, aunque nunca he ejercido, pues la vida me llevó al mundo de la hostelería y ya estamos en esto de la restauración casi 30 años. Casado con Eva, y con dos hijos, Hugo de 17 años y Candela de 15. Comencé en la fotografía en mi primer año de carrera ya que tuve la suerte de llegar a un colegio universitario que disponía de dos cuartos oscuros y varias cámaras para iniciarte. Aunque comencé en aquellos años, en analógico y en aquel cuarto oscuro, no es hasta hace unos 7 u 8 años que le dedicamos mucho más tiempo, atención y energía. ¿Cuál de los premios y menciones que has obtenido es al que más aprecio le tienes? El primero en el 2014 me hizo mucha ilusión, el I Premio Entrada de Toros y Caballos del XI Concurso de Fotografía Taurina de Segorbe, era una fotografía de la Entrada tomada desde abajo, desde el suelo, un lugar desde el que no se suelen tomar o se ven pocas o ninguna en este concurso. Desde el 2016 llevamos participando en los concursos patrocinados por la CEF y recuerdo con aprecio y alegría un par de galardones, una Medalla de Oro FIAP en el II Salón Internacional Panameño en el 2017, por lo que supone un reconocimiento en un Salón Internacional, y en 2019 en el Concurso Nacional L´Art de la LLum de Onda, un I Premio en Color a una de mis fotografías de pájaros me hizo muchísima ilusión. Haces fotografías de diversas temáticas, si tuvieras que escoger solo una ¿podrías hacerlo y cuál sería? Pienso en ello muchas veces. Veo colegas o compañeros que se dedican a una sola temática, que tienen unas fotos muy personales, y que van construyendo y profundizando en su trabajo, y creciendo con él. Yo la verdad es que quizá o no lo encuentro o no lo busco, no sé, simplemente disfruto mucho cuando salimos de nocturnas, o cuando tengo sobre todo en primavera algún amanecer o atardecer para buscar mariposas, o sigo gozando y buscando cosas nuevas en el hide con los retratos de pajarillos, o cuando hago bodegones, o arquitectura, o paisaje…. La verdad es que no tengo tampoco ninguna necesidad de prescindir de ninguna de esas excusas para hacer fotografía y además a lo único que aspiramos en lo fotográfico es a seguir disfrutando. Cuando ves una foto que llama tu atención ¿en qué tres aspectos puramente técnicos te basas para afirmar que es una fotografía correctamente ejecutada y por qué? Estoy en un momento fotográfico que cada vez me

59


llaman la atención más fotografías incorrectamente ejecutadas,pero que de alguna manera, llevan más intención por parte del autor, más mensaje, más intimidad normalmente. Eso si, sobre todo en los concursos siempre miro la composición, si tiene una buena luz, si tiene impacto visual, si me cuenta algo… Haces fotografías excepcionales de aves. ¿Qué porcentaje crees que corresponde al ojo fotográfico en esta disciplina y qué porcentaje corresponde al equipo que se usa? Imagino que en la fotografía de aves en vuelo por ejemplo o en grandes espacios es importante la nitidez y la rapidez de enfoque, además de un buen tele y otros elementos técnicos. En mi caso, un pequeño hide donde hacemos fotografía de retrato con ave posada normalmente y muy cerca de ella, el equipo no tiene ningún interés. La experiencia, el control de la luz, el fondo, el momento, el posadero, prácticamente todo depende del fotógrafo. Yo mis fotos de aves las hago con una Nikon 7100 y un Sigma 70-200, que simplemente son un equipo correcto. En una fotografía de paisaje artístico ¿cuáles son los motivos que te llevan a realizar una foto de larga exposición? La larga exposición, los filtros, nos han abierto unas posibilidades inmensas tanto para expresarnos fotográficamente, como para acercarle al espectador el mismo paisaje pero desde otro punto de vista, una mirada distinta, más personal, menos terrenal, minimalista en muchos casos, más atractiva, dotando a paisajes o a elementos comunes una dimensión diferente… Esta búsqueda constante hace que cuando te enfrentas a un paisaje, muchas veces optes por una larga exposición. ¿Cuál crees que es la línea que separa el fine art de cualquier otro tipo de fotografía? El fine art es un tipo de fotografía donde se prioriza la estética sobre la realidad, donde el fotógrafo acaba mostrando lo que tiene en su mente, aunque difiera de la realidad, del disparo inicial. Esa es la línea a mi entender, la manipulación digital de la toma original de tal modo que entre el disparo original y el resultado final haya mucha diferencia. Aunque a mi personalmente lo que me interesa en definitiva es el resultado final, me da igual como te expreses si me gusta tu discurso y me parece original, placentero, y además llega a emocionarme. ¿Podrías enumerar los pasos que se deben seguir para realizar una fotografía que se aproxime al máximo a aquello que “tienes en mente”?


61



No, no puedo… Fíjate que acabamos de hablar de fine art y de como podemos llegar a la fotografía que tenemos en mente a través del retoque digital, pero piensa que no siempre lo podemos usar, o lo queremos usar, por ejemplo para hacer fotografía documental o periodística. Hay muchos campos o temáticas fotográficas, y creo que la hoja de ruta para llegar a aquello que tienes pensado es diferente normalmente dependiendo en gran medida de la temática elegida, aunque creo que hay unos pasos generales que seguro que te llevan a hacer finalmente la foto que tienes en mente: constancia, trabajo, esfuerzo, dedicación, paciencia… Si pudiéramos hacer un viaje en el tiempo ¿en qué momento de la historia pasada de la fotografía y en qué momento del futuro te gustaría aparecer? Últimamente ando con los surrealistas, Man Ray, Bill Brandt, y su forma de mirar cada día me resulta más atractiva, interesante. Así que en el Paris de entreguerras hubiéramos disfrutado seguro. El futuro, con la invasión de imágenes que estamos teniendo, no sé en lo fotográfico que nos deparará. ¿Cuáles son los tres fotógrafos digitales y cuáles los tres analógicos que han influido en el resultado de tus trabajos? Realmente uno cuando comienza va bebiendo de distintas y muy variadas fuentes, por lo menos en mi caso, observando el trabajo de muchísimos fotógrafos, tanto cercanos como alejados en el tiempo. Escuchar, leer, observar, admirar en definitiva, para luego poco a poco ir encontrando tu propia mirada. Imagino que de todas esas fuentes que vas bebiendo a lo largo del tiempo, de una forma o de otra te van dejando poso e influenciando en cierto modo. Te podría dar una lista inmensa de trabajos y fotógrafos que he seguido y estudiado con admiración y entrega, pero no sé hasta que punto y en qué porcentaje me ha influido cada uno, como te decía, de todos consciente e inconscientemente hemos recibido su influencia seguro. ¿Hay algún concurso en el que te gustaría hacer una gran participación? No, la verdad es que no pienso en ningún salón o concurso. Aunque evidentemente siempre que participas te gustaría ser el mejor autor de algún salón, pero para ello aún me queda trabajo y continuar creciendo como fotógrafo. ¿En el camino del aprendizaje o mejora en el arte de la fotografía, siendo 0 el mínimo y 100 el máximo, ¿en qué punto te encuentras actualmente? Buffff, yo creo que esto es un camino de aprendizaje

63


constante y continúo, como la vida misma. Así que cada uno a su ritmo y con el tiempo que le pueda dedicar, pero todos somos unos aprendices. ¿En qué momento decides que una fotografía va a pasar por un proceso de retoque, en el momento previo o posterior a la toma? Excepto en la fotografía de arquitectura, que hago la toma pensando en el retoque que posteriormente le haremos, nunca suelo pensar en el retoque a priori. En un ranking de tres posiciones ¿qué tres fotos tuyas pondrías en cada posición? Por las alegrías que me han dando y porque cada una representa un tipo de fotografía: Urbs I , una foto de arquitectura de la Ciudad de las Artes procesada en fine art; Peti, un retrato de un petirrojo, y por último, aunque las puedes poner en la posición que desees, Colors, un paisaje al atardecer, una larga exposición en la Albufera de Valencia ¿Qué importancia le das a las asociaciones y grupos fotográficos? Yo siempre he creído mucho en el asociacionismo, me parece muy interesante y profundamente necesario compartir con los demás. Tus conocimientos, tus fotografías, tus logros, tu tiempo, ¿qué mejor que compartirlos con gente que ama y disfruta de la fotografía tanto o más que tú? Eso sí, siempre son imprescindibles y necesarias personas como vosotros, generosas y comprometidas para llevar adelante con su trabajo las agrupaciones y toda la actividad que conllevan. ¿En qué proyecto fotográfico estás trabajando actualmente? La verdad es que estoy en una fase un tanto de búsqueda interior, así que leo bastante sobre fotografía e imagen y veo muchísima obra y muchos proyectos y trabajos, conferencias, charlas, etc. Así que disparo muy poco últimamente. Aún con todo, estoy con un proyecto de paisaje cercano desde hace un par de años, fotografía más íntima y personal de la que acostumbro a publicar, en el que sigo hurgando y haciendo; también cuando puedo, el tiempo acompaña y las aves se dejan, sigo con los retratos de pájaros en el hide; y por último, la pandemia me ha traído mucho tiempo en el hogar y con ello he podido acercarme al mundo de los cianotipos, un procedimiento fotográfico monocromo del siglo XIX, al que le tenía ganas desde hace muchísimo tiempo, y que me está llenando de satisfacción.


Completa la frase “La fotografía ayuda a las personas a … ser felices” Todas las palabras de agradecimiento se quedan cortas para nuestro compañero Fernando. Es un auténtico honor para nosotros el tiempo que compartimos contigo en GFAL. Nuestra admiración la tienes totalmente merecida por tu participación, tu compromiso, tu forma de compartir, por tu forma de enseñar, por transmitir en todo aquello que haces y por ser un gran compañero. Deseamos darte la enhorabuena por los grandes logros que has conseguido hasta ahora y estamos seguros de que se quedarán cortos sabiendo la pasión con la que te dedicas a la FOTOGRAFÍA.

65



67



69


Tell us a little about yourself so we can get to know you a little better. I was born in Altura, Castellón, 53 years ago. I have a degree in classical philology, although I have never practised, as life took me to the world of catering and we have been in the restaurant business for almost 30 years. Married to Eva, and with two children, Hugo, 17, and Candela, 15. I started in photography in the first year of my degree as I was lucky enough to go to a university college that had two darkrooms and several cameras to get you started. Although I started in those years, in analogue and in that dark room, it wasn’t until 7 or 8 years ago that we dedicated much more time, attention and energy to it. One of the first things that catch the eye of a recognised photographer is their CV. Which of the awards and mentions you’ve won is the one you appreciate the most? The first one in 2014 made me very excited, the I Premio Entrada de Toros y Caballos del XI Concurso de Fotografía Taurina de Segorbe, it was a photograph of the Entrada taken from below, from the ground, a place from which few or none are usually taken in this competition. Since 2016 we have been participating in the competitions sponsored by the CEF and I remember with appreciation and joy a couple of awards, a FIAP Gold Medal in the II Salón Internacional Panameño in 2017, which means recognition in an International Salon, and i n 2019 in the National Competition L’Art de la LLum de Onda, a 1st Prize in Colour to one of my photographs of birds made me very excited. Is there any competition in which you would like to make big participation? No, the truth is that I’m not thinking of any show or competition. Although obviously whenever you participate you would always like to be the best author of a show, for that I still have a lot of work to do and continue growing as a photographer. You take photographs of different subjects, if you had to choose just one, could you do it and which one would it be? I think about it a lot. I see colleagues or colleagues who are dedicated to a single theme, who have very personal photos, and who are building and deepening their work, and growing with it. The truth is that maybe I don’t find it or I don’t look for it, I don’t know, I just enjoy it a lot when we go out at night, or when I have some sunrise or sunset in spring to look for butterflies, or I keep enjoying and looking for new things in the hide with the portraits of birds, or when I do still lifes, or architecture, or landscape photography..... The truth is that I do not need to do without any of these excuses to do photography and besides, the only thing we aspire to in photography is to continue enjoying. When you see a photo that catches your eye, on what three purely technical aspects do you base your opinion that it is a correctly executed photograph and why? I’m in a photographic moment in which more and more incorrectly executed photographs are catching my attention, but somehow they have more intention on the part of the author, more message, more intimacy normally. However, especially in competitions, I always look at the composition, if it has good light if it has visual impact if it tells me something... You take exceptional photographs of birds, what percentage do you think corresponds to the photographic eye in this discipline and what percentage corresponds to the equipment you use? I imagine that in birds photography in flight for example or in large spaces, sharpness and speed of focus are important, as well as a good telephoto lens and other technical elements. In my case, a small hide where we do portrait photography with a bird normally perched and very close to it, the equipment is of no interest. The experience, the control of the light, the background, the moment, the perch, practically everything depends on the photographer. I take my bird photos with a Nikon 7100 and a Sigma 70-200, which is simply the right equipment.


In artistic landscape photography, what are the reasons that lead you to take a long exposure photo? Long exposure, filters, have opened up immense possibilities for us both to express ourselves photographically and to bring the viewer closer to the same landscape but from a different point of view, a different look, more personal, less earthly, minimalist in many cases, more attractive, giving landscapes or common elements a different dimension. This constant search means that when you are faced with a landscape, you often opt for a long exposure. What do you think is the line that separates fine art from any other type of photography? Fine art is a type of photography where aesthetics are prioritised over reality, where the photographer ends up showing what he has in his mind, even if it differs from reality, from the initial shot. That is the line, in my opinion, the digital manipulation of the original shot in such a way that between the original shot and the final result there is a big difference. Although what interests me personally is the final result, I don’t care how you express yourself if I like your discourse and I find it original, pleasurable, and it also moves me. Could you list the steps that must be followed to take a photograph that comes as close as possible to what you “have in mind”? No, I can’t... Notice that we’ve just talked about fine art and how we can get to the photograph we have in mind through digital retouching, but think that we can’t always use it, or want to use it, for example for documentary or journalistic photography. There are many fields or photographic themes, and I think that the roadmap to get to what you have in mind is usually different depending to a large extent on the chosen theme, although I think there are some general steps that will surely lead you to finally make the photo you have in mind: perseverance, work, effort, dedication, patience... If we could take a trip back in time, what moment in the history of photography and what moment in the future would you like to appear? Lately, I’ve been hanging around with the surrealists, Man Ray, Bill Brandt, and I find their way of looking more attractive and interesting every day. So in Paris, between the wars, we would have enjoyed it for sure. The future, with the invasion of images that we are having, I don’t know what the photographic future will bring. Which three digital photographers and which three analogue photographers have influenced the results of your work? When you start, you drink from different and very varied sources, at least in my case, observing the work of many photographers, both close and distant in time. Listening, reading, observing, admiring, in short, and then little by little finding your point of view. I imagine that all these sources that you drink from overtime, in one way or another, leave their mark on you and influence you in a certain way. I could give you an immense list of works and photographers that I have followed and studied with admiration and dedication, but I don’t know to what extent and in what percentage each one has influenced me, as I said, we have all been influenced consciously and unconsciously, I’m sure. What importance do you attach to photographic associations and groups? I’ve always been a great believer in associations, I think it’s very interesting and very necessary to share with others. Your knowledge, your photographs, your achievements, your time, what could be better than sharing them with people who love and enjoy photography as much or more than you? Of course, people like yourselves are always essential and necessary, generous and committed to carrying forward the work of the groups and all the activity they entail. Learning or improving in the art of photography, with 0 being the minimum and 100 the maximum, where are you at the moment? Buff, I think this is a constant and continuous learning process, like life is. So everyone at their own pace and with the time they can dedicate to it, but we are all apprentices.

71


When do you decide that a photograph is going to undergo retouching, before or after taking it? Except in architectural photography, where I take the shot thinking about the retouching that will be done later, I never think about retouching beforehand. In a ranking of three positions, which three photos of yours would you put in each position? Because of the joy they have given me and because each one represents a type of photography: Urbs I, a photo of the architecture of the City of Arts processed in fine art; Peti, a portrait of a robin, and lastly, although you can put them in any position you like, Colors, a landscape at sunset, long exposure in the Albufera of Valencia. What photographic project are you currently working on? The truth is that I’m in a bit of a phase of inner search, so I read a lot about photography and images and I see a lot of work and a lot of projects and works, conferences, talks, etc. So I shoot very little lately. Even so, I’ve been working on a landscape project for a couple of years now, more intimate and personal photography than I usually publish, in which I keep digging and doing; also, when I can, the weather is fine and the birds let me, I continue with the portraits of birds in the hide; and finally, the pandemic has brought me a lot of time at home and I have been able to get closer to the world of cyanotypes, a monochrome photographic process from the 19th century, which I have been looking forward to for a long time, and which is giving me great satisfaction. Complete the sentence “Photography helps people to...” ...be happy


73


Conta’ns una mica sobre tu perquè puguem conèixer-te millor. Vaig nàixer a Altura, Castelló, fa 53 anys. Sóc llicenciat en filologia clàssica, encara que mai he exercit, ja que la vida em va portar al món de l’hostaleria i ja estic en això de la restauració gairebé 30 anys. Casat amb l’Eva, i amb dos fills, Hugo de 17 anys i Candela de 15. Vaig començar en la fotografia en el meu primer any de carrera ja que vaig tenir la sort d’arribar a un col·legi universitari que disposava de dos cambres fosques i diverses càmeres per iniciar-te. Encara que vaig començar en aquells anys, en analògic i en aquella cambra fosca, no és fins fa uns 7 o 8 anys que li dedique molt més temps, atenció i energia. A quin dels premis i mencions que has obtingut és al què més estima li tens? El primer en el 2014 em va fer molta il·lusió, el I Premi Entrada de Bous i Cavalls de l’XI Concurs de Fotografia Taurina de Sogorb, era una fotografia de l’Entrada presa des de baix, des de terra, un lloc des del qual no se solen prendre o es veuen poques o cap en aquest concurs. Des del 2016 porte participant en els concursos patrocinats per la CEF i recorde amb estima i alegria un parell de guardons, una Medalla d’Or FIAP al II Saló Internacional Panameny al 2017, pel que suposa un reconeixement a un Saló Internacional, i en 2019 en el Concurs Nacional L’Art de la LLum d’Onda, un I Premi en Color a una de les meues fotografies d’ocells em va fer moltíssima il·lusió. Hi ha algun concurs en el que t’agradaria fer una gran participació? No, la veritat és que no penso en cap saló o concurs. Encara que evidentment sempre que participes t’agradaria ser el millor autor d’algun saló, però per a això encara em queda feina i continuar creixent com a fotògraf. Fas fotografies de diverses temàtiques, si hagueres de triar solament una temàtica podries fer-ho? I quina seria? Pense en això moltes vegades. Veig col·legues o companys que es dediquen a una sola temàtica, que tenen unes fotos molt personals, i que van construint en el seu treball, i creixent amb ell. Jo la veritat és que potser o no el trobe o no el busque, no sé, simplement gaudeix molt quan vam sortir de nocturnes, o quan tinc sobretot a la primavera alguna alba o capvespre per buscar papallones, o segueix gaudint i buscant coses noves al hide amb els retrats d’ocellets, o quan faig bodegons, o arquitectura, o paisatge .... La veritat és que no tinc tampoc cap necessitat de prescindir de cap d’aquestes excuses per fer fotografia i a més a l’únic que aspirem a la part fotogràfica és a seguir gaudint. Quan veus una foto que crida la teva atenció en quins tres aspectes purament tècnics et bases per afirmar que és una fotografia correctament executada i per què? Estic en un moment fotogràfic que cada vegada em criden l’atenció més fotografies incorrectament executades, però que d’alguna manera, porten més intenció per part de l’autor, més missatge, més intimitat. Això si, sobretot en els concursos sempre miro la composició, si té una bona llum, si té impacte visual, si m’explica alguna cosa ... Fas fotografies excepcionals d’aus. Quin percentatge creus que correspon a l’ull fotogràfic en aquesta disciplina i quin percentatge correspon a l’equip que es fa servir? Imagino que a la fotografia d’aus en vol per exemple o en grans espais és important la nitidesa i la rapidesa d’enfocament, a més d’un bon tele i altres elements tècnics. En el meu cas, un petit hide on fem fotografia de retrat amb au posada normalment i molt a


prop seu, l’equip no té cap interès. L’experiència, el control de la llum, el fons, el moment, pràcticament tot depèn del fotògraf. Jo les meves fotos d’aus les faig amb una Nikon 7100 i un Sigma 70-200, que simplement són un equip correcte. En una fotografia de paisatge artístic. quins són els motius que et porten a fer una foto de llarga exposició? La llarga exposició, els filtres, ens han obert unes possibilitats immenses tant per expressar-nos fotogràficament, com per a apropar a l’espectador el mateix paisatge però des d’un altre punt de vista, una mirada diferent, més personal, menys terrenal, minimalista en molts casos, més atractiva , dotant a paisatges o elements comuns una dimensió diferent ... Aquesta recerca constant fa que quan t’enfrontes a un paisatge, moltes vegades et decantes per una llarga exposició. Quina és la línia que separa el fine art de qualsevol altre tipus de fotografia? El fine art és un tipus de fotografia on es prioritza l’estètica sobre la realitat, on el fotògraf acaba mostrant el que té en la seva ment, tot i que sigui diferent de la realitat, del tret inicial. Aquesta és la línia al meu entendre, la manipulació digital de la presa original de tal manera que entre el tret original i el resultat final hagi molta diferència. Encara que a mi personalment el que m’interessa en definitiva és el resultat final, tant em fa com t’expressis si m’agrada el teu discurs i em sembla original, plaent, i a més arriba a emocionar-me. Podries contar-nos els passos que s’han de seguir per realitzar una fotografia que s’aproxime al màxim a allò que “tens en ment”? No, no puc ... Fixa’t que acabem de parlar de fine art i de com podem arribar a la fotografia que tenim en ment a través del retoc digital, però pensa que no sempre ho podem fer servir, o el volem fer servir, per exemple per fer fotografia documental o periodística. Hi ha molts camps o temàtiques fotogràfiques, i crec que el full de ruta per arribar a allò que tens pensat és diferent, normalment depenent en gran mesura de la temàtica triada, encara que pense que hi ha uns passos generals que de segur que et porten a fer finalment la foto que tens en ment: constància, treball, esforç, dedicació, paciència ... Si pogueres fer un viatge en el temps, en quin moment de la història passada de la fotografia i en quin moment del futur t’agradaria aparèixer? Últimament camino amb els surrealistes, Man Ray, Bill Brandt, i la seva forma de mirar cada dia em resulta més atractiva, interessant. Així que al Paris d’entreguerres haguéssim gaudit segur. El futur, amb la invasió d’imatges que estem tenint, no sé en el fotogràfic que ens oferirà. Quins són els tres fotògrafs digitals i quins els tres analògics que han influït en el resultat dels teus treballs? Realment un quan comença va bevent de diferents i molt variades fonts, almenys en el meu cas, observant el treball de moltíssims fotògrafs, tant pròxims com allunyats en el temps. Escoltar, llegir, observar, admirar en definitiva, per a després a poc a poc anar trobant la teua pròpia mirada. Imagine que de totes aqueixes fonts que vas bevent al llarg del temps, d’una manera o d’una altra et van deixant pòsit i influenciant en certa manera. Et podria donar una llista immensa de treballs i fotògrafs que he seguit i estudiat amb admiració i lliurement, però no sé fins quin punt i en quin percentatge m’ha influït cadascun, com et deia, de tots conscient i inconscientment hem rebut la seua influència segur. Quina importància li dones a les associacions i grups fotogràfics? Jo sempre he cregut molt en l’associacionisme, em sembla molt interessant i profundament necessari compartir amb els altres. Els teus coneixements,les teues fotografies, els

75


teus assoliments, el teu temps, què millor que compartir-los amb gent que mestressa i gaudeix de la fotografia tant o més que tu? Això sí, sempre són imprescindibles i necessàries persones com vosaltres, generoses i compromeses per a portar avant amb el seu treball les agrupacions i tota l’activitat que comporten. En el camí de l’aprenentatge o millora en l’art de la fotografia, sent 0 el mínim i 100 el màxim, en quin punt et trobes actualment? Buffff, jo pense que això és un camí d’aprenentatge constant i continu, com la vida mateixa. Així que cadascun al seu ritme i amb el temps que li puga dedicar, però tots som uns aprenents. En quin moment decideixes que una fotografia passarà per un procés de retoc, en el moment previ o posterior a la presa? Excepte en la fotografia d’arquitectura, que faig la presa pensant en el retoc que posteriorment li farem, mai solc pensar en el retoc a priori. En un rànquing de tres posicions quines tres fotos teues posaries en cada posició? Per les alegries que m’han donant i perquè cadascuna representa un tipus de fotografia: Urbs I , una foto d’arquitectura de la Ciutat de les Arts processada en fine art; Peti, un retrat d’un pit-roig, i finalment, encara que les pots posar en la posició que desitges, Colors, un paisatge al capvespre, una llarga exposició en l’Albufera de València. En quin projecte fotogràfic estàs treballant actualment? La veritat és que estic en una fase una miqueta de cerca interior, així que llig bastant sobre fotografia i imatge i veig moltíssima obra i molts projectes i treballs, conferències, xarrades, etc. Així que dispare molt poc últimament. Encara amb tot, estic amb un projecte de paisatge proper des de fa un parell d’anys, fotografia més íntima i personal de la qual acostume a publicar, en el qual continue furgant i fent; també quan puc, el temps acompanya i els ocells es deixen, seguisc amb els retrats d’ocells en el hide; i finalment, la pandèmia m’ha portat molt de temps en la llar i amb això he pogut acostar-me al món dels cianotipos, un procediment fotogràfic monocrom del segle XIX, al qual li tenia ganes des de fa moltíssim temps, i que m’està omplint de satisfacció. Completa la frase “La fotografia ajuda a les persones a …” … ser feliços


77





Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.