NÚMERO 1 OCTUBRE 2017 10 EUROS
25 ANYS DE LA
CARBONERA
INCLOU DE ÀLBUM ES IN G À P 32 TOS AMB FO 5 2 S DEL ANYS
El 1993 Simon Cruanyes i Lluís Pla van tornar a fer carbó a les Gavarres, a can Baulida dels Metges; i des del 1996 la pila fumeja al mas Frigola de Sant Climent de Peralta (Forallac) articles de > JOSEP MATAS, JORDI GAMERO, SALVADOR GARCIA-ARBÓS, ANTONI MARTÍ, DAVID PUJOL FABRELLES, ROSER BECH PADROSA, ERNEST COSTA I SAVOIA, MARTÍ CORTADELLAS, ÀNGEL MADRIÀ I JORDI TURRÓ // presentació de > JOSEP SALA
4-5 PRESENTACIÓ La muntanyeta amb ulls de fum JOSEP SALA [TEXT]
6-19 PRIMERS RELLEUS La primera JOSEP MATAS [TEXT]
FOTO PORTADA >
Jordi Gamero
Elogi de la vida senzilla
COL·LABORADORS >
Roser Bech Padrosa Josep Burset Xevi Codolà Martí Cortadellas Ernest Costa i Savoia Paco Dalmau Pere Fanals Pere Figueres Dolors Fuster Jordi Gamero Salvador Garcia-Arbós Jordi Geli Àngel Madrià Antoni Martí Josep Matas Lluís Mir Susanna Parals Abel Pujol David Pujol Fabrelles Joan Roure Josep Sala Quima Sala Carles Solivera Carles Torró Jordi Turró Jordi Vicens
JORDI GAMERO [TEXT]
La taula de la carbonera SALVADOR GARCIA-ARBÓS [TEXT]
Cap a Suècia! ANTONI MARTÍ [TEXT]
20-43 LA FEINA DE FER CARBÓ ROSER BECH PADROSA / DAVID PUJOL FABRELLES [TEXT]
PERSONATGES HISTÒRICS
REDACCIÓ >
Telèfon 972 46 29 29 revista@revistagirones.cat EDICIÓ DE TEXTOS >
22-23 29 34-35 44-45 48
Lluís Pla ERNEST COSTA I SAVOIA [TEXT] Simon Cruanyes ROSER BECH PADROSA [TEXT] Lluís Ribas ÀNGEL MADRIÀ [TEXT] Assumpta Fabré ROSER BECH PADROSA [TEXT] Martí Pruneda MARTÍ CORTADELLAS [TEXT]
Roser Bech Padrosa DISSENY I MAQUETACIÓ >
Jon Giere IMPRESSIÓ > Agpograf DISTRIBUCIÓ > Editorial
Gavarres
DIPÒSIT LEGAL > Gi-1229-2017
46-47 GLOSSARI ROSER BECH PADROSA / DAVID PUJOL FABRELLES [TEXT]
ISSN > 2013-3650
50-71 PERFILS Germà Agustí, 1 17244 Cassà de la Selva Telèfon 972 46 29 29 www.editorialgavarres.cat DIRECTOR EDITORIAL >
Àngel Madrià angel@editorialgavarres.cat COORDINADORA DE PROJECTES >
Dolors Roset dolors@editorialgavarres.cat DIRECTOR D’ART >
Jon Giere disseny@editorialgavarres.cat ADMINISTRACIÓ >
Jaume Carbó jaume@editorialgavarres.cat SUBSCRIPCIONS >
Eva Rodríguez subscripcions@editorialgavarres.cat ALTRES PUBLICACIONS >
www.gavarres.com www.cadipedraforca.cat www.garrotxes.cat www.alberes.cat
Narcís Parals Josep Alemany Josep Sala Salvi Ribas Pere Fanals Eduard Borrell Carles Torró Lluís Colom Pau Aznar Joan Gómez Abel Pujol Antoni Martí Jordi Gamero Antoni Palomo Carme Pla Quima Sala JORDI TURRÓ [TEXT]
PUBLICACIÓ ASSOCIADA A >
73-105 ÀLBUM DE FOTOS > Premis APPEC ‘Millor Editorial en Català 2008’
Un cabàs d’espart amb carbó. FOTO: Jordi Gamero.
presentació JOSEP SALA > TEXT
La muntanyeta amb ulls de fum La primera persona que em va parlar de carboneres va ser el meu pare. Jo era ben petit i un dia que vam sortir a passejar pels voltants de casa, en arribar a la vora del clot d’en Guilló, a Canapost, em va explicar que allà s’hi feia carbó. Li vaig preguntar què eren les carboneres i em va respondre que eren unes muntanyetes de llenya enterrada amb uns ulls per on sortia fum. Ell n’havia vistes de jove, però ja feia anys que se n’havien deixat de fer. Jo l’escoltava encuriosit, amb la fascinació típica que experimenten els més petits davant de les històries dels grans. La muntanyeta amb els ulls de fum ha estat una imatge que l’he tinguda sempre molt present. He de reconèixer que sento debilitat per les formes de vida, per les relacions humanes i per l’explotació dels recursos naturals del nostre entorn. Per això, quan dècades més tard vaig sentir a parlar de la carbonera que en Lluís Pla i en Simon Cruanyes van fer l’any 1993 al mas Baulida dels Metges, vaig alegrar-me’n. Entre d’altres coses, perquè per fi posaria rostre a aquella imatge que tenia tan arrelada en la imaginació. I perquè sabria què s’amagava dins d’aquella pila de fum. A partir d’aquell moment les carboneres m’han acompanyat i ens han acompanyat durant 25 anys. Entre uns i altres hem aconseguit que cada octubre hi hagi una pila que fumeji a les Gavarres, un massís on les carboneres havien estat tan presents fa 50 i 60 anys. JOSEP SALA > Canapost, 1955. Alcalde de Forallac
4 > MONOGRÀFICS GAVARRES
Un dia, durant la segona cuita a can Baulida, l’any 1994, en Lluís em va dir que allà on eren no anaven bé, perquè no tenien ajuda i tot eren dificultats. Va ser en aquell moment quan vaig oferir el suport de l’Ajuntament de Forallac perquè poguessin treballar millor. En Lluís i en Simon tenien moltes ganes d’ensenyar com es carbonava, eren valents i acumulaven la saviesa d’una vida intensa de treball a les Gavarres. Tots dos van rebre l’oferiment amb alegria i el 1995 van fer una carbonera al nostre municipi, amb el suport de l’Ajuntament de Forallac, al camp de la Cadena de Fitor. En Lluís també em va dir que a part de carbonar li agradaria segar i batre com es feia tradicionalment. Era una persona perdudament implicada i sensible amb la recuperació i divulgació del patrimoni etnològic gavarrenc. La seva proposta va ser molt estimulant i la vam comentar amb l’Associació Cultural El Cau dels Pins, de Sant Climent de Peralta. Al cap de pocs mesos, es va fer realitat al mas Calç, de Santa Susanna de Peralta. Així va ser com amb poc temps de diferència vam engegar a Forallac dues festes relacionades amb la recuperació d’oficis tradicionals, que més de dues dècades després es mantenen totalment consolidades. Des de l’Ajuntament hi vam apostar fermament perquè dinamitzaven la vida social i cultural del municipi, i perquè implicava un important col·lectiu de veïns i col·laboradors, molts dels quals encara havien batut o carbonat com abans. En els seus orígens, doncs,
és difícil parlar d’una sense tenir en compte l’altra. La carbonera i la Festa del Segar i del Batre, tot i que han seguit evolucions molt diferents, comparteixen una mateixa inquietud: una aposta estratègica de dinamització local fonamentada en la preservació i difusió de la memòria d’oficis perduts. Amb aquest mateix propòsit, el 2003 vam engegar la demostració de la cuita de rajols, i ara estem preparant la primera cuita de calç, que es farà el mes de març al forn de Calç Gran de Fonteta. Centrant-nos en la carbonera, la primera experiència al nostre municipi va ser un gran èxit i va marcar el punt d’inflexió que ens ha dut fins on som ara. La pila del camp de la Cadena estava emplaçada en un lloc més accessible que les dues de can Baulida, la qual cosa va fer que moltíssima gent s’hi acostés. La bona acollida de públic ens va fer pensar que per a l’any següent calia buscar un indret encara més proper i en millors condicions per carbonar. El vam trobar al paratge del Sobellàs, a Sant Climent de Peralta, on la generositat de la família Frigola fa possible que encara hi siguem. El que ha vingut després ha estat un creixement exponencial en tots els aspectes. La carbonera s’ha convertit en una de les celebracions més conegudes i espe-
rades de la zona. Ha transcendit l’àmbit estrictament municipal. Des d’aquest racó de Gavarres s’ha recuperat la memòria d’un ofici perdut i de tot el que l’envoltava i, a més, la festa ha esdevingut un gran espai de trobada. Aquest component més festiu s’ha combinat perfectament amb un vessant més pedagògic i aquest fet es demostra amb els centenars d’escolars que passen cada any per la carbonera. Com a alcalde, com a veí i com a col·laborador de la carbonera em sento enormement satisfet del que s’ha aconseguit. Són moltes les persones que ho han fet possible, no només els seus iniciadors, sinó tots els que, directament o indirectament, hi participen, tant els que fan de carboners, com els que en fan divulgació. Aquest monogràfic que teniu a les mans és un exemple més de la complicitat que hem tingut des del primer dia amb molts col·lectius, mitjans de comunicació, escoles, universitat... Des d’aquí, el més sincer agraïment a tots els que han fet possible aquest monogràfic de Gavarres; el seu esforç ens permet tenir una publicació que enriquirà la nostra hemeroteca i, de ben segur, preservarà per a les generacions futures el testimoni d’aquests primers 25 anys de la carbonera
A dalt, en Lluís Ribas, en Martí Pruneda, en Lluís Pla, en Narcís Parals i en Josep Sala Farrarons, a la carbonera de Sant Climent durant la feina d’embalumar. Any 1998. FOTO: Quima Sala. A la pàgina de l’esquerra, un sarrió ple de carbó. FOTO: Jordi Gamero. 25 ANYS DE LA CARBONERA > 5
primers relleus JOSEP MATAS > TEXT
La primera L’estiu de 1992, dos o tres dies per setmana, cap a les quatre de la tarda ens trobàvem cinc persones gens interessades en els Jocs Olímpics i en canvi amb ganes de voltar per les Gavarres. En Josep Bassa engegava el seu vell tot terreny i a darrere pujaven en Simon Cruanyes, en Lluís Pla i en Jesús Cals. «Tu vés a davant, per si fa falta», em deien. «Per si fa falta» volia dir que, quan la pista estava en mal estat, jo baixava a assenyalar al xofer on havia de posar cada roda, una operació que efectivament feia falta perquè aquell estiu vam recórrer molts quilòmetres de pistes, amunt i avall pel massís, estirant el fil de la memòria d’aquells quatre savis amables, divertits i xerraires. A la nit, ja a casa, tenia feina d’apuntar totes les anècdotes, les expressions, els noms dels llocs i la manera de dir-los, fets que recordaven, històries que havien sentit d’antics bosquetans, el nom d’aquell masover... una allau d’informació que deixaven anar a raig: un tresor. Els havia explicat el projecte de fer un inventari del patrimoni etnològic de les Gavarres i que aquelles sortides em donaven una bona base d’idees per preparar-lo –va ser el programa Gavarres Memòria i Futur que entre el 1994 i el 1997 va permetre inventariar 1.382 elements integrants del nostre patrimoni–. Ells hi van col·laborar amb entusiasme. Les Gavarres s’omplien de sons, d’olors, de noms i de vida mentre anàvem amunt i avall aquelles tardes i vespres d’estiu d’ara fa 25 anys. Cap a les sis, mai més tard, ens installàvem en una font i berenàvem. «Us en veuríeu JOSEP MATAS > La Bisbal d’Empordà, 1957. Advocat i arxiver
6 > MONOGRÀFICS GAVARRES
amb cor de fer una pila de carbó?», vaig preguntar el primer dia. El meu avi, en Josep Balaguer, nascut el 1902, havia fet carbó entre els anys 1920 i 1927 i me n’havia explicat el procés pas per pas, fins l’últim detall. «Potser en Lluís Pla se’n sortiria, perquè ho va veure fer moltes vegades», m’havia dit. D’aquí va venir que jo ho preguntés als meus acompanyants i anés traient el tema un i altre cop. Com més en parlàvem més il·lusió els feia. Va ser en un d’aquests berenars, a la font de Can Barceló dels Metges, que es van acabar de decidir. Algú va dir que seria difícil que sortís bé però en Lluís Pla se’l va mirar i va deixar anar un dels seus «Jè!» –un so gutural, molt personal i característic que en aquell context volia dir: «Ja us ho dic jo que ens en sortirem»–. La decisió s’havia de documentar i per això en vaig fer la fotografia que podeu veure en aquesta pàgina. Després de trenta o quaranta anys, o potser més –vés a saber– tornaria a sortir carbó de les Gavarres. El projecte de la carbonera es va anar concretant la tardor següent. Es va programar per la primavera de 1993. En Simon Cruanyes va contactar amb els propietaris de can Baulida dels Metges i va aconseguir el seu permís per fer-la en una antiga plaça carbonera de la finca, força a la vora de la pista que puja de la font de l’Alsina als Metges, en un lloc poc visible, dissimulat. Prop de la plaça carbonera hi havia molts arboços amb troncs suficientment gruixuts, de
A l’esquerra, en Simon Cruanyes i en Lluís Pla –en Lluís de la Deixesa– desempilant la primera carbonera que van fer en un paratge de can Baulida dels Metges. Any 1993. FOTO: Susanna Parals. A l’altra pàgina, en Lluís Pla, en Josep Bassa, en Jesús Cals i en Simon Cruanyes, berenant a la font de Can Barceló dels Metges, el dia que van decidir que tornarien a fer carbó a les Gavarres. Any 1992. FOTO: Josep Matas.
manera que, per no haver de demanar permisos per tallar arbres, es va optar per fer-ho amb arboç. La primera carbonera es va preparar sense imaginar que l’experiència es repetiria. La intenció principal era la de documentar tot el procés, sobretot en imatges. En aquest sentit va ser clau la implicació absoluta des del primer moment de l’Antoni Martí i la seva productora de vídeo. Saber que podríem deixar enregistrades les imatges de tot el procés, i que ho tindríem amb la qualitat i la sensibilitat amb la qual l’Antoni tracta aquests temes, ens estimulava molt. La idea inicial era tornar a fer carbó almenys un cop, documentar-ho per escrit, amb fotografies i vídeo, i difondre’n les imatges. Aleshores no ens podíem imaginar que l’experiència interessaria tant. Amb prou feines vam fer-ne difusió. La primera carbonera la van veure, i la van viure, la vintena de persones que van participar en tot el procés, des de tallar la llenya fins a ensacar el carbó, alguns coneguts i familiars dels col·laboradors i, sobretot, en Lluís Pla i en Simon Cruanyes, transformats en carboners, pendents de la pila les 24 hores del dia. De les moltes experiències, anècdotes i imatges d’aquella primera carbonera en voldria recordar dues. Amb la pila ja encesa vam tenir la visita de dos guàrdies civils –molt joves, per cert– del Servicio de Protección de la Naturaleza (SEPRONA). Patrullaven amb moto per la pista i van veure cotxes aturats i el filet de fum. Es van acostar molt seriosos i van escoltar, sense entendre
res, les meves explicacions sobre la importància de l’experiència, que si el patrimoni, que si documentar el procés... i tampoc entenien perquè no havíem demanat cap permís. Mentre els donava, resignat, les meves dades personals, en Lluís Pla va arribar fins on érem amb la bóta de vi a la mà: «Pruébenlo que les gustará», els va dir enèrgicament. A partir d’aquell moment tot va canviar. El tarannà d’en Lluís els va fer entendre millor què estava passant al voltant d’aquella estranya pila de terra que treia fum. Al final de tot aquells dos nois es van comprometre a passar cada dia per veure com anava la cosa i ens van deixar un número de telèfon «por si tienen algún problema.» La segona imatge que vull evocar és també de l’enyorat Lluís Pla. Mentre ell estava bitllant –posant llenya per l’ull central– enfilat dalt de la pila, tots vam sentir una remor sorda que s’acostava. Semblava un avió. En Lluís va endevinar de seguida què era. Va parar de treballar i va cridar: «Un eixam!». Per sobre nostre va passar un enorme eixam d’abelles, milers i milers d’abelles brunzien i es desplaçaven, un moment especial, difícil de veure, que en Toni Martí va poder enregistrar i incorporar al seu audiovisual El color de les cendres. La carbonera de la primavera de 1993 va ser una descoberta constant, una experiència intensa, alliçonadora i divertida. Per molts era un somni fet realitat, possible gràcies a la generositat i l’empenta d’aquells vells bosquetans. La cuita va anar molt bé però hi va haver algunes errades puntuals en la construcció de la pila. «L’any que ve no ens tornarà a passar», va dir algú. Hi hauria, doncs, una segona carbonera
25 ANYS DE LA CARBONERA > 7
primers relleus JORDI GAMERO > TEXT I FOTOGRAFIA
Elogi de la vida senzilla Intentar explicar el fenomen carbonera als qui tenim el costum de fer-hi una immersió és relativament fàcil. L’exercici es complica quan vols fer-ho entendre a algú que no hi ha estat mai. Primer, per l’ofici, per la carbonera en si mateixa. Fa poques dècades que se’n van deixar de fer, però a l’imaginari col·lectiu en resta un oblit prehistòric. Després, per la singularitat extrema d’una festa, intensa i sostinguda en el temps, generada al voltant d’una humil pila de llenya que fumeja durant dues setmanes en un indret recòndit de les Gavarres. És una celebració genuïna, sense referents enlloc, que ha esdevingut un insòlit fenomen antropològic. Els que hi participem habitualment i l’hem vist créixer exponencialment segurament no som prou conscients de la seva magnitud. O potser sí, perquè molts dies encara ens impressiona la ingent quantitat de vehicles i persones vingudes d’arreu que s’hi apleguen. Amb el temps, però, hem integrat aquest creixement com un fet inherent a la celebració i ens hi hem immunitzat. Per això, el millor retrat actual ens el pot donar una mirada externa, que no hi hagi estat mai exposada o que tingui poques referències més enllà d’una fotografia o d’un comentari amic. Aquest exercici no és difícil. Segurament també l’haureu practicat quan en alguna ocasió hi heu portat alguna persona que no hi havia estat mai. Ja sigui entre setmana o cap de setmana, només cal que li mireu els ulls quan hi aterra per primera vegada. D’entrada, la sorpresa. Al cap d’una estona, l’adJORDI GAMERO > La Bisbal d’Empordà, 1971. Periodista i fotògraf
8 > MONOGRÀFICS GAVARRES
miració. I més tard, l’emoció de sentir-se com a casa i no voler deixar el paratge, atret pel magnetisme d’un nou món de relacions socials i contacte amb la natura. Tot plegat, en un entorn que sembla instal·lat a recés del pas del temps, allunyat del brogit d’una societat que hi passa accelerada, a poca distància, per una de les vies més concorregudes de la Costa Brava. La sorpresa del nouvingut s’inicia tan bon punt es pren el camí principal que porta fins a la carbonera, el que ve de la carretera de Palamós. El recorregut és d’una gran bellesa, cosa que predisposa l’ànim. En poc més de dos quilòmetres se’ns mostra la transició de les noves formes de vida al nostre Empordà rural, més íntim i aliè a la vegada, amb masies exclusives que es van succeint fins a arribar a les majestuoses postals del mas Frigola i el mas Vidal. Aquestes contundents construccions viuen encarades des de fa segles, separades per una zona de cultiu i un fondal on s’ha recuperat la Rajoleria del Mas Frigola –segona meitat del segle XVIII–, una de les joies de la corona del patrimoni etnològic gavarrenc. Paratge Lluís Pla i Pascual. Passats els masos, continuem el camí a través d’un atapeït túnel d’alzines i suros que acaba en un gran camp obert, reconvertit, pràcticament durant un mes, en un pàrquing i espai de benvinguda per als visitants. La carbonera té lloc als dominis del mas Frigola, a l’antic paratge del Sobellàs, rebatejat el 2015 amb el nom de Lluís Pla i Pascual, en homenatge a un dels precursors de la festa. Es tracta
d’un espai natural desestressat, sotmès la resta de l’any a la cadència cíclica del treball de la terra, que durant dues setmanes acull una veritable explosió de vida. Si fem el recorregut de dia, l’aproximació emocional és gradual. Però si el trajecte es fa de nit, la sorpresa del primerenc serà majúscula quan, de cop i volta, enmig del no res, se li apareix un nou món, una vida desconeguda que batega al cor de les Gavarres, una realitat paral·lela configurada per centenars de vehicles perfectament arrenglerats en la foscor, en un entorn pigallat de petites fogueres i siluetes que s’hi retallen. Ens trobem en el gran teatre de la carbonera, on durant dues setmanes i de manera ininterrompuda, les
24 hores del dia, s’hi representen infinitat de papers i arguments. És una obra complexa, coral, que podríem situar entre el costumisme popular i el surrealisme empordanès, que no dalinià. Una nova forma de neorealisme que només té el seu paradigma en aquest racó de Gavarres i en aquest temps concret del calendari anual. En desgranar el guió, podrem concloure que la carbonera és el triomf de la vida senzilla, de la quotidianitat, de la proximitat, del temps lent. De la torrada amb arengada, de la carn a la brasa, de la conversa profunda i l’acudit lleuger, de les paraules i dels silencis que parlen. En definitiva, és un elogi a la vida senzilla, el triomf d’allò més íntim.
A dalt, la zona del pàrquing de la carbonera atapeïda de cotxes; a l’esquerra, les Veus de Parlavà animant la vetllada després d’un bon sopar; a la dreta, en Narcís Parals, el Moliner, preparant un morteràs d’allioli. 25 ANYS DE LA CARBONERA > 9
primers relleus > JORDI GAMERO Qui més qui menys hi desfila sense les motxilles del dia a dia. O si més no, en arribar-hi les deixa a terra i ja les recollirà en marxar. Aquesta és, d’entrada, la gran lliçó d’una trama on tothom s’hi pot veure reflectit, amb independència d’edats, formació i estatus. És un aiguabarreig de vides en estat pur. Espai de memòria col·lectiva. La carbonera apel·la a la nostra memòria col·lectiva i per això ens hi sentim cridats. És una experiència que, més enllà del fum, ens permet flairar l’essència d’una època recent perduda, protagonitzada per feixines, rajolers, calciners, bosquetans, llegendes, històries que no han passat però que són veritat... i per la vida a mercat quan els mercats eren mercats i quan la Bisbal d’Empordà n’era la capital, de tot aquest món. Certament, protegits en la distància, ens mirem l’ofici des de la comoditat i el confort de les nostres vides, però no podem resistir-nos a la forta seducció de tot el que ens evoca la pila fumejant. En aquest nou espai relacional s’esdevé una mena d’aplec sostingut de manera ininterrompuda 24 hores al dia, durant dues setmanes o tres, segons l’any. En determinats dies, és fàcil trobar-hi un miler de persones amb la taula parada. Que tot plegat sigui així no ha estat programat. Ha esdevingut de manera espontània per voluntat o, gairebé, per imperatiu popular. Primer va ser una petita colla que volia fer companyia als carboners en la seva llarga i soferta vetlla durant la cuita. Ara és una gran colla de persones que vol sentir-se acompanyada per l’escalf de la pila, mentre comparteixen estones, àpats i converses, en un rodal molt treballat de les Gavarres. La carbonera fa olor de fum, però també de carn a la brasa, terra mullada, allioli, vi, cava, i conjuga tots els colors de la tardor, però ens regala diades estiuenques impagables, sense renunciar a diluvis universals que ens permeten viure-la encara amb un major grau d’intimitat, en l’aixopluc de la bona companyia. La pila comparteix protagonisme amb savis autodidactes de la natura, costumistes catalans extraliteraris, tertulians incombustibles de l’actualitat intangible, cuiners estrellats de la gastronomia local, vehements De dalt a baix: la carbonera, fumejant, de nit; en Jordi Regencós preparant els cargols; en Xevi Ponsatí i en Josep Geronès —en Tòfol— fent peus de porc a la brasa.
10 > MONOGRÀFICS GAVARRES
ideòlegs de la condició humana, transcendents oradors i guies espirituals de la frugalitat humana. Enlloc com aquí es parla amb tanta elevació de les problemàtiques més prosaiques. Es recuperen històries que l’oblit s’ha empassat i es confirma allò que la història majúscula pot sobreviure, però que la minúscula desapareix amb facilitat i celeritat. A la carbonera, amb les petites coses, se n’ha fet una de ben grossa. No sé si hi té alguna cosa a veure, però prenem nota. Molt a prop del paratge on passa la nostra història, hi ha les restes de l’església Vella del Mas Vidal –segle IX–, que va ser un dels primers monestirs benedictins de Catalunya. La seva construcció s’emmarca en el procés d’ocupació i cristianització del territori un cop els reis francs carolingis van fer retrocedir l’expansió de l’Islam. Que el cenobi benedictí s’establís en aquest entorn no devia ser fruit de l’atzar. Els monestirs no estan situats, precisament, en indrets erms i desemparats. I de tots és sabut que els monjos, malgrat predicar l’austeritat i la contenció, valoraven la bona taula i tenien un acusat sentit de l’estètica i la bellesa. Per això, malgrat el pas dels segles, a l’entorn de la carbonera encara podem amarar-nos dels valors espirituals i terrenals que van fer d’aquest lloc un enclavament estratègic. La cuita ens permet fer incursions en el nostre passat més recent, quan les poblacions vivien encarades a la Gavarres, font inesgotable de recursos. Ara les nostres vides s’hi tornen a encarar, perquè el lleure ha conquerit els seus corriols, però durant dècades aquestes muntanyes van ser la tieta oblidada a qui mai anem a visitar, per bé que sempre demana per nosaltres. Festa intergeneracional. Aquests dies de fum de tardor, rememorem com era de soferta la feina de les generacions que ens han precedit. No només la de carboner, sinó tantes d’altres que d’una manera o altra també hi desfilen, sigui en forma de relat o de demostració pràctica. La carbonera és, doncs, el nexe d’unió amb tot aquest passat, però també exerceix de punt de trobada de presents i futurs que no tindrien cap altre espai de contacte. En aquest sentit, és una celebració totalment intergeneracional. Durant els dies de cuita, grans, no tan
grans i petits comparteixen experiències, històries, acudits i tota mena de vivències, com no es pot fer durant la resta de l’any ni en cap altre espai cívic. On, si no, podríem haver escoltat les històries d’en Coia, contagiar-nos de la saviesa d’en Lluís de la Deixesa, tastar l’allioli del Moliner, envejar les ‘espoliacions’ boletaries de la Joaquima Sala, badar amb els contes a la vora del foc, compartir les delícies culinàries més íntimes, tancar els ulls al primer glop del vi de la bóta de pagès o admirar les barbacoes més avançades del moment? La carbonera és una gran corretja de transmissió de valors, de compartir, de rebre i de donar. Aquesta tasca divulgativa també es canalitza, d’una manera més organitzada, a través de les nombroses visites escolars que s’hi organitzen. Cada any hi passen al voltant de 3.000 escolars d’arreu de les comarques gironines, que amb la carbonera, poden conèixer un ofici perdut i una manera de viure a partir de l’aprofitament d’un recurs natural. Un actiu turístic i econòmic. Si aquesta transmissió de valors és important, no ho és menys la repercussió que té la carbonera en la dinamització de l’economia local. Fora bo que algun dia es valorés l’impacte econòmic que té en el territori. Ara que està tan de moda quantificar la incidència de qualsevol esdeveniment més o menys rellevant, també caldria reconèixer a la carbonera que és un actiu turístic i econòmic per al territori. Ho poden constatar molts establiments d’alimentació, fleques, pastisseries, carnisseries, supermercats... que aquests dies d’octubre hi fan un petit agost. Per tot plegat, la carbonera no és només una activitat divulgativa i no és només una festa. Va començar, òbviament, per donar a conèixer un ofici perdut, però mentre ho feia, s’hi anava configurant una nova categoria d’esdeveniment que ha cristal·litzat en un espai de trobada, on les persones han desplaçat, en sentit figurat, la pila de carbó. La festa s’ha imposat a la carbonera; però sense ella, això no hauria estat possible. Per tant, aquesta nova realitat és també un mèrit de la pila, que amb el seu fum dóna sentit a tot plegat: és l’argamassa que sustenta tota l’estructura. Si un dia faltés, res no tindria sentit Al detall, salsitxes amb bolets cuinades per la Quima Sala. 25 ANYS DE LA CARBONERA > 11
primers relleus SALVADOR GARCIA-ARBÓS > TEXT
La taula de la carbonera «A la taula de la carbonera no s’hi ha comptat qui no hi era!» La carbonera és una llum inesperada al mig del bosc. No és una metàfora, ni cap secret: és la suma de moltes llums, de molts cotxes, de molts telèfons, de flaixos, de focs i, cada cop menys, de cigars i cigarretes. Hi ha la gent i l’ambient d’una tornaboda, del final de festa major rural, de quan les festes majors eren una celebració gairebé tan grossa com Nadal, amb un menú diferent perquè un dia es rematava amb rebosteria i l’altre, amb torrons. No es commemora cap onomàstica, ans una icona clau de l’evolució, nascuda de segles abans que l’home –i la dona– i que els seus antecessors sabessin que existís Déu, pare Totpoderós, creador del cel i de la terra. Un foc també invisible i omnipresent. La carbonera de Sant Climent de Peralta és una celebració civilitzada als cultes ancestrals. Més lúdica que litúrgica, gràcies a Déu! És una comunió al voltant d’una taula llarga. És la història d’uns homes feliços que es troben vint-i-un dies i nits de cada octubre al mig del bosc. Uns preparen la carbonera; un escriptor l’encén. Uns altres fan cabanes. Un artista pica ferro a l’enclusa. Unes grans cuineres couen bous amb banyes i tot. El Moliner fa allioli amb un morter de 150 anys. Un pastor de xais fa jocs de mans. Un masover fa caipirinha. Un pintor beu whisky. Periodistes fan bones fotos. Paletes i banquers saben música SALVADOR GARCÍA-ARBÓS > Besalú, 1962. Periodista
12 > MONOGRÀFICS GAVARRES
i comencen a cantar cançons de les picants i de les tristes. No paren fins que surt el sol i el bosc torna a ser un bosc verge i salvatge. I així des de fa un quart de segle, cent cinquanta anys, quinze segles, tres millenis o de molt i molt més. Som al mig del bosc, però ni ens mullem ni passem fred; al contrari, ja pot fer fred que allà et desbrigues. La primera queixalada la fas assegut on has pogut, però s’hi està més bé dret. A vegades diria que el carbó és el menys rellevant. L’important és la vida social. Les relacions humanes són especials un cop garantida la recuperació d’unes tradicions que dingú no hauria merescut que es perdessin, especialment en un moment en què es reivindica tant la biomassa. I la carn a la brasa, l’escalivada i tota la cuina paleolítica. L’allioli. La carbonera engega quan les nits ja són més fredes que fresques. Passada la Mare de Déu del Roser, més cap a Sant Lluc, Sant Martirià i Sant Narcís la cansalada és més mengívola, l’allioli esdevé la millor companyia i la natura fa inclinar cap a la carn a la brasa. L’allioli és indispensable, una excusa raonable per anar-hi i un combustible saludable per estar-s’hi. L’alliolaire oficial és Narcís Parals, el Moliner de Peralta. El seu allioli és amorós, aeri, lleuger i generós. De tan ben emulsionat, d’aspecte tan elegant que podria ser a l’aparador d’una pastisseria de gent fina; no és fort d’all, però en manté l’aroma més delicat; és untuós, però no pas oliós; no cou la llengua, ans al
A l’esquerra, en Narcís Parals —el Moliner— amb un morteràs d’allioli preparat per a un sopar de la campanya de la carbonera de l’any 2015. FOTO: Salvador Garcia-Arbós. A baix, el periodista Joan Puntí, en Salvador Garcia-Arbós —l’autor d’aquest article— i l’alcalde de Forallac —en Josep Sala—, ben entaulats, sopant a la carbonera. Any 2012. FOTO: Jordi Gamero. A l’altra pàgina, en Lluís Colom —el Curro— fumant un caliquenyo. FOTO: Salvador Garcia-Arbós
contrari; és aperitiu per al desganat i desprèn una aroma reconciliadora, pacificadora i senyorial. El Moliner no l’ha pas fet sempre ell l’allioli; per això és millor dir gairebé sempre. Que jo sàpiga, almenys un cop –que no vol dir l’allioli de tot el sant dia–, el va fer l’Emília Leal Homs, mare d’en Josep Sala, l’alcalde de Canapost. Un dia vaig entrevistar en Narcís Parals per la revista Gavarres. Em va confessar que hi és cada dia mentre dura la carbonera, ja que hi troba companyia. Li agrada estar al costat de la taula més a la vora del foc, un lloc estratègic, especialment perquè «veus tothom quan arriba i quan marxa, si et diuen hola i adéu». Per al seu allioli, en Narcís Parals, del mas el Molí de Peralta, usa alls de pela vermella, ja que, segons alerta, les varietats d’all amb els grans de pela blanca no es poden aixafar i queden filats com el tabac. Precisament, la clau perquè l’allioli no repeteixi i creixi com l’escuma és que estigui ben aixafat. Dedica més estona a aixafar amb la mà de morter, que no pas a remenar, a emulsionar. Precisament, no li importa si els alls tenen grills. Opina que els grills només donen un color verdós a l’allioli i que no n’afecten cap més qualitat: «Costa d’aixafar, però no dóna ni treu força. Si treus el grill, hi has de posar més grans.» Em va revelar que el morter, que ja era del seu pare i es pensa que ja era del seu avi i qui saps quantes generacions enrere, és de pedra, pesant, ideal per trinxar alls. Amb una cabeça en té prou per omplir el morter. Poca broma! La quantitat d’oli no la diu perquè no és mai exacte; n’hi va tirant mentre n’agafa. Atenció als alliolaires d’ar-
25 ANYS DE LA CARBONERA > 13