CRÒNICA DE FESTES 2008 Puc assegurar-los que un any més este cronista estava expectant i il·lusionat amb els preparatius de les Festes, a pesar de totes les adversitats que s'anaven succeint conforme s'acostaven estes dates tan assenyalades. La negra Parca va visitar les llars d'amics, a un costat i a l'altre de l'Atlàntic, deixant un rastre de tristesa que a molts ens va afectar profundament. Per ser festers i produir-se prop de les Festes em veig obligat a referir-me a la sobtada defunció de Rafael Picó Blanes Pancho), a què li va seguir el prematur d'Andrés Vallcanera Cabrera, com si alguna cosa o algú estiguera disposat a amargar-nos estes esperats Dies Grans. Jo, que no sóc determinista, he d'admetre que estos i altres esdeveniments casuals, dels que després parlaré, acabarien per marcar-me les Festes de forma irremeiable. Sempre he considerat convenient centrar els esdeveniments que vivim a Ibi durant les Festes dins d'un context molt més ampli, no únicament des del punt de vista local, sinó autonòmic, nacional i internacional. La nostra societat i, per inclusió, les nostres Festes, no pot comprendre's enterament sense conéixer els esdeveniments que tenen lloc de cap a cap del planeta. És la globalització. Durant el mes d'agost i mentres tot el món estava pendent dels Jocs Olímpics de Pequín, assistíem un tant atònits a la invasió del territori de Geòrgia per part de les tropes russes, en un ostentació d'imperialisme a la vella usança. En els EE.UU., centrats en la llarga carrera electoral, Barack Obama era el primer candidat de color negre a la Casa Blanca. Al temps de redactar esta crònica Obama és president del país més poderós de la terra i moltes persones de tot el món tenen posada la seua mirada en ell, com si d'un Messies es tractara. A finals del passat mes d'agost nostres polítics estaven embrancats en discussions sobre el finançament autonòmic, mentres la crisi econòmica començava a fer estralls en les economies domèstiques (apugen els interessos, apugen els preus, apuja la gasolina, però no apugen els salaris) i molts festers auguraven problemes a l'hora de donar la volta al Castell. Però encara no hi havia fallit cap entitat financera ni es parlava encara de nacionalització de la banca, ni de refundació del capitalisme, ni de recessió. Les meues filles van arribar un dia escarotades a casa cridant: “Estan plantant el Castell!” Era el senyal tan esperat que s'aproximaven les Festes i jo m'anava preparant per a assistir als nombrosos actes que els servixen de prolegomen i poder deixar constància escrita ací i ara del que succeïx. Estava a punt d'externalitzar-se el fruit del silenciós treball de directius de Comparses, de Cambreres de la Mare de Déu, de l'equip de la Comissió i de tantes i tantes persones implicades en tan immensa tasca col·lectiva i descentralitzada. La presentació de la Revista o “programa de Festes”, avançada al dia 28 d'agost, va reunir festers i anunciants en el Centre Cultural de la Vila, ansiosos tots per arreplegar els exemplars acabats d'eixir d'impremta. El president destaque que la Revista és una mostra del compromís col·lectiu del poble d'Ibi amb les seues Festes i va destacar la participació activa de tots els estaments festers, culturals, industrials i professionals. En l'acte es va fer entrega dels premis del Concurs de Cartells, en el que Raúl Manzano va ser el guanyador, amb l'obra “Disparo” i Daniel Tortosa, d'Ibi, va obtindre un accèssit.
L'endemà vaig acudir al soc dels Contrabandistes, per a la presentació del CD titulat "Manta y Sombrero", resultat de la gravació en directe del Concert “Homenatge al capità” el 27 d'abril. Una vegada més, la cara i la creu de la Festa s'enfronten: mentres a la nit estaven programades les primeres filaetes i els participants disfrutaven d'això amb l'habitual algaravia, un matrimoni, veïns del nucli antic, se'n van anar a adormir l'Ajuntament com a acte de protesta per les molèsties que patixen en sa casa. Potser hauríem de fer tots una reflexió sobre les mesures que hem d'adoptar per a fer conciliar drets tan importants. Els Templers i els Almogàvers van organitzar per al dia 30 d'agost una conferència i presentació del llibre Los almogávares y la Orden del Temple, escrit per Guillermo de Rocafort, descendent directe d'un destacat almogàver. Estava a punt d'acabar el mes d'agost mentres Geòrgia trencava relacions diplomàtiques amb Rússia i acabaven les identificacions de les 154 víctimes de l'accident aeri de Barajas. Va començar setembre i trobàvem el poble de cap per avall. Segons tots els pronòstics, les obres de peatonalizació de carrers i places del nucli antic ja havien d'haver acabat, però lamentablement va arribar el primer dia de Novena i els ibenses van comprovar amb disgust que la Plaça la Palla no presentava molt bon aspecte. No tot són queixes, perquè el dia 1 de setembre es va inaugurar la I Setmana Fotogràfica, impulsada per l'Associació Fotogràfica Ibense a la que cal felicitar per la iniciativa. La magnífica idea de projectar fotos antigues en una pantalla gran en la Plaça La Foia va ser avalada per una gran quantitat de públic presenciant els passes totes les nits. Molts esperem que es repetisca en una altra ocasió. Dins d'eixa activitat cultural, inserida entre filaetes i reunions de comparses, cal destacar l'exposició de fotografies de l'ibense Vicente Satoca en l'Arxiu Municipal, així com l'homenatge que es va tributar als fotògrafs, ja difunts, José Huertas i Victorià Moltó. Mentres els uns i els altres s'afanyaven a ultimar detalls, va tindre lloc una Assemblea General la missió de la qual era liquidar formalment a la “Comissió de Festes” i transferir tot el seu patrimoni a la Federació de Comparses. És un canvi de nom i de formes, però el fons roman inalterat: som els mateixos amb les mateixes il·lusions, però també amb els mateixos problemes i dubtes existencials. Després de l'Assemblea vam celebrar en els magnífics locals de la Comparsa Tuareg el tradicional sopar per a provar l'enllumenat extraordinari. La nostra tradició marca que el Novenari arranque el primer dimecres del mes de setembre. Molts feligresos van poder comprovar el magnífic resultat de les obres de reparació escomeses en la cúpula de l'Església de la Transfiguració del Senyor, tant en l'exterior (canvi de teules i reparació del penell) com en l'interior (neteja i restauració de pintures). A la Novena li va seguir la tradicional mascletá i cercavila de la Unió Musical. El guió d'actes a penes va deixar espai per a sopar i acudir a la primera representació del sainet Gitana Mora, una original obra de Carmen Reche molt ben representada pel grup “Mai estem tots”, i que va rebre molt bona crítica per part de tots els assistents.
El cap de setmana del 5 i 6 de setembre també va estar replet d'acció. Les filaetes, concentrades en dies idonis, aglutinen a gran quantitat de públic i els festers que desfilen se senten molt acompanyats. El dissabte, al finalitzar la Novena, la veu de Victoriano “Rabosa” va sonar amb un timbre especial al cantar els gojos. Algú va haver de notar-ho i li'l va comentar. Este, que pretenia mantindre en secret la seua decisió, es va veure obligat a confessar-li que esta seria l'última vegada que els cantava. La nit d'eixe mateix dissabte, les "Abanderaes" i els capitans s'anaven a enfrontar a un dels moments àlgids i emocionants: baixar per entre les butaques del Teatre Salesià, al so de la música festera, saludant un públic bolcat que els ovaciona al passar. Pujar eixes escales i arribar als seus llocs en l'escenari és un glop que tots i totes van passar amb elegància. El càrrec de mantenidor havia recaigut sobre Luis Miguel Pina Vilaplana, fester actiu des de la seua infància i que fóra capità Cristià l'any 2006 per la Comparsa Almogàvers. Luis Miguel ve del poble pla i per tant el seu discurs va estar exempt de tecnicismes ni figures retòriques. Ens va parlar de la Festa heretada dels nostres avantpassats, de la cultura i de les tradicions que representa, va parlar de l'època en què la pólvora s'embolicava en cartutxos de paper, de quan el tir arrancava en l'ermita de Santa Lucía, de quan es cotitzava setmanalment en el local social de la Comparsa. Però també es va referir al treball de les Directives, a la cooperació de família i amics per a preparar un "boato", de l'esforç de les persones de la Comissió, del públic que ens premia amb els seus aplaudiments i, de forma especial, a la Mare de Déu patrona d'Ibi. Va acabar amb unes belles paraules que faig meues: “M'agrades Ibi, et mire des d'on et mire ...”. L'Exaltació va acabar amb l'habitual concert de la Banda, una cosa que no estava en els plans inicials de l'equip de la Comissió. Però en l'Assemblea celebrada el 26 d'abril per a aprovar el programa d'actes, va ser un punt molt discutit. Rafael Expósito i altres compromissaris van qüestionar obertament l'eliminació d'este concert, la qual cosa va obligar a realitzar una votació separada, resultant que la majoria va decidir mantindre'l. Res que objectar, en principi, encara que crec que hi hauria de demanar-se opinió als músics. Mentres tot açò ocorria en el Teatre Salesià, la companyia "L`Esclat Teatre" omplia els carrers d'Ibi de foc i diversió amb un Correfocs que s'ha consolidat ja com un dels actes previs a les Festes que congrega major quantitat de públic. Les inacabades obres de la Plaça la Palla van obligar a un canvi d'última hora i el diumenge al matí va caldre traslladar a la Plaça Sanchís Banús el XXIV Concurs de “Guiñot i Cau”, Chinchón i Dards. Per la seua banda, els més menuts van poder disfrutar en la Glorieta d'Espanya de multitud de jocs infantils que, acompanyats de música, els van fer passar un matí molt divertit. La fatalitat a què em referia a l'inici d'esta crònica es va materialitzar en la meua llar el dilluns, quan la meua esposa va haver de ser ingressada en l'Hospital d'Alcoi, on va romandre tota la setmana. Esta desafortunada circumstància em va obligar a canviar tots els meus plans, a cancel·lar la visita dels invitats, a buscar un substitut per al meu lloc en l'Esquadra, i a deixar el meu trage en l'armari. A partir d'este punt, tot el que contaré en esta crònica, excepte un parell d'excepcions, no és fruit de la meua pròpia experiència, sinó el
resultat de conversacions amb amics i amigues que m'han traslladat les seues opinions i comentaris personals. Del Concert Extraordinari de Música Festera, que mai m'havia perdut, puc parlar a la vista del programa. La “Unió Musical d'Ibi”, dirigida un any més per Jaume Francesc Ripoll Martins, amb la col·laboració del grup de dolçainers “Els arreplegats de Xixona”, van interpretar un selecte repertori de pasdobles, marxes mores i cristianes, alternant peces ja clàssiques (com El Moro del Sinc, de Rafael Giner Estruch) amb altres molt recents (com a l'Abed Alkasar de Josep-Rafael Pascual Vilaplana o Zaphirus, de Francisco Valor Llorens). Ocupat amb menesters totalment aliens a la Festa, no vaig poder disfrutar de l'ambient bulliciós que es forma el Dia de l'Olleta a Ibi. Si es jutja pels comentaris, no va haver-hi cap incident digne de ressaltar de forma especial, és a dir, un any més, públic i festers impacients, es van congregar en les proximitats de la Casa Consistorial per a escoltar el Pregó i donar regna solta a eixa alegria a penes continguda en els cors. Va ser molt dur per a mi estar fora d'Ibi a l'hora exacta en què la meua esquadra i tot el Bàndol Cristià iniciava l'Entrada, però vaig sentir especialment no poder contemplar en directe la baixada del capità Contrabandista. Gràcies a la televisió vaig poder escoltar Luis Casado, en funcions de pregoner de luxe, dir una frase que ho resumix tot: “Primer que tot soc fester ...”, anunciant amb ella la presència d'un capità “grande”, molt “grande”. El "boato" que el precedia anava compost de diverses esquadres masculines i femenines, carros, calesses, amazones, parelles de contrabandistes i gitanes, amb música, molta música, incloent adaptacions de cançons populars andaluses a càrrec de “Castell Vermell”. Pascual Gisbert Peydró i la seua "Abanderá" Julia Esteve Barco ocupaven la part alta d'una espectacular carrossa que reunia tota la simbologia contrabandista: ferradura, trabucs, manta, navaixa, barret i, com no, cavalls, perquè dos esplèndids exemplars, dansant sense genet al so de la música, precedien esta carrossa. Pascual va baixar a arreplegar les claus de la Vila escortat pels seus dos fills (és a dir, un original i dos còpies quasi perfectes) i va escoltar l'ambaixador Cristià que li va dir: “... el pueblo entero os aclaramár...”, i no es va equivocar, perquè el públic que omplia les tribunes i les cadires al llarg de la desfilada van aplaudir a rabiar. Pascual em va contar després, amb un nuc en la gola, que Manolo López havia de desfilar en l'esquadra del capità, però va emmalaltir sobtadament, va veure l'entrada per la televisió i va morir a les 9 d'eixa mateixa nit. Darrere de la Comparsa de Capitania, la resta del Bàndol Cristià va desfilar amb serietat i puntualitat. És impossible narrar amb paraules els fets i, a més, les imatges que il·lustraran esta crònica donaran més informació de què jo puga oferir. En tot cas, els meus entrevistats coincidixen a destacar la simpatia de l'ostentació de la "Abanderá" dels Maseros, l'espectacularitat de la dels Templers, l'originalitat de la Mossàrab o la senzillesa de l'Almogàver, proves palpables totes elles que amb il·lusió i amics es pot representar el càrrec amb la major dignitat. A destacar que per a la "Abanderá" dels Templers, el grup “Castell Vermell” va interpretar una adaptació de “Propiñán de Melyor”, una peça de música antiga espanyola pertanyent al Cançoner de Colòmbia. A la vesprada, jo tenia un compromís ineludible amb Mario Mira i Clara Torró. Em van encomanar la locució en Tele Ibi del seu ostentació i el president de la Comparsa Pirates em
va demanar que fera també la de la Comparsa. Així que vaig prendre un descans en les meues labors d'infermer i vaig acudir a contemplar l'inici de l'Entrada Mora. La família del Capità m'havia subministrat un abundant material amb què es podria escriure una crònica sencera a banda, perquè eren molts els detalls a destacar en esta “Fantàstica Capitania”. Com a dada curiosa es pot citar la participació de l'esquadra “El Botijó” que a pesar de ser "Chumberos", van obrir el "boato" del Capità Pirata, en el que van quedar materialitzades constants referències a la història dels Pirates, als fundadors i als trages oficials anteriors (per a algun d'ells s'havia reproduït expressament la tela en un taller tèxtil artesanal). L'extensa família de Mario i Clara, així com els seus amics i amigues, es van implicar de ple en la tasca de fer d'esta Entrada un episodi inoblidable en les seues vides, culminat quan el seu amic Cachirri, caporal de l'Esquadra “La Cagarnera”, els entregava la seua espasa al finalitzar la desfilada. Pedro Rafael Hernández Cuevas, president de la Comparsa Beduïns, va assumir el Cop Moro i és digne de ressenyar que va tindre el detall d'eixir en l'Entrada muntat en una carrossa, rememorant el que va fer al seu dia un altre Cop Beduí, Felipe Marco, l'any següent de la seua capitania. Veient posteriorment imatges d'esta Entrada Mora en televisió, no puc menys que felicitar les "Abanderaes" dels Argelianos, dels Tuareg i dels Mudèjars pel malbaratament d'imaginació, lamentant l'absència de "Abanderaes" en Chumberos, Almoràvits i Beduïns. D'entre tot el que es podria ressenyar, vull contar que la "Abanderá" Tuareg va desfilar amb una marxa mora, Clara, composta pels seus tios Pascual, José i Fernando, i els seus dos cosins Josep i Pau Rico García, estrenada en família el dia 5 de setembre en el saló d'assajos de “Castell Vermell”. Tenint tan recents els fracassos organitzatius de fa un parell d'anys o el desgavell del 2007 a causa de la pluja, enguany val la pena destacar que es van complir els horaris de forma escrupolosa, no sols en les Entrades, sinó en altres actes, com l'Alardo, les ambaixades i l'Ofrena de Flors. Totes les persones que m'han comentat les seues experiències coincidixen a destacar la normalitat amb què es van succeir els actes programats i l'absència d'incidents dignes de menció. Va resultar anecdòtic que l'Entrada Mora finalitzara mitja hora abans d'allò que s'ha previst, circumstància que s'atribuïx a l'absència de tres "Abanderaes". Al contrari, la Desfilada Infantil del dissabte es va allargar més d'allò que s'ha previst a conseqüència, segons fonts de la Comissió de Festes, que van eixir molts "boatos", prova que les Comparses s'apliquen cada vegada més en la preparació d'este entranyable acte. M'emociona narrar que el Cop dels Guerrers va estar a càrrec de Chau i Chauet, el mateix any en què es complia el 30 aniversari del Cop de son pare. Els amics van fer una gestió personal amb Tomás, l'armer d'Alcoi, perquè els prestara el famós “trabuc del lleó” que va usar Chau pare fa 30 anys. Tan preada joia no la presta a ningú, però l'armer va fer una excepció i es va vindre a Ibi amb el trabuc. Vaig estar present en la Guerrilla del diumenge i se'm va posar un nuc en la gola al veure l'escena del fill empunyant el mateix trabuc que va usar el pare, mentres alguns deixaven escapar tímides llagrimetes d'emoció. Però el malastruc no ens abandonava i ara li tocava el torn al Moro Traïdor. Tant d'afany li posen esta quadrilla de "Chumberos" al simulacre de fugida del conspirador pels cingles del
Turó de Santa Lucía, que Pere Bailarina va acabar despenyat i amb greus contratemps dels què tinc entés que ja s'ha recuperat. Però està escrit que esta persecució acabe de forma tràgica amb l'afusellament i la desfilada al so d'una marxa fúnebre, insòlita escena que no crec que tinga parangó en cap altra localitat que celebre festes de Moros i Cristians. A la missa Major del diumenge acudixen els capitans i "Abanderaes", així com molts festers, vestits amb les seues millors gales. Un any més la “Coral Ibense” es va encarregar de donar-li solemnitat a la celebració, encara que enguany la seua directora es va veure impossibilitada de complir la seua funció, per la qual cosa la direcció de la coral va haver de ser assumida per Manuel Ramos, director de l'Orquestra Barroca Valenciana. Després de l'Ambaixada Cristiana, el Castell és recuperat per les tropes de la creu, no obstant això, per algun oblit, ningú es va ocupar de substituir les banderes i el pendó de la mitja lluna va continuar ondejant en la torre a pesar de la reconquista. Este tipus de detalls no passa desapercebut per a molts festers que estan molt pendents que es complisca minuciosament eixe guió no escrit de la nostra Festa. Per cert, es pot dir que el nou ambaixador Moro, Raúl Perales Giraldo, va tindre un brillant debut. I va arribar el moment en què el públic va abarrotar els veïns de la Casa Consistorial i el carrer Els Eres, ansiosos per conéixer el nom i la cara de les persones que agafaran el testimoni dels càrrecs festers per a l'any 2009. Carlos Masiá per la Comparsa Maseros i Julián Gran pels Argelianos, van segellar el seu compromís amb la tradició i van donar la Volta al Castell omplits d'emoció. Una vegada més ens trobaríem enfront del problema de les bandereres: Almogàvers, Mossàrabs, Beduïns i Almoràvits, dos mores i dos cristianes, estaran sense banderera l'any que ve. La resta de les bandereres seran: per la comparsa Contrabandistes, María Ripoll Conca, pels Pirates, Felicitat Peñalver, pels Guerrers, Esther Casat, pels Mudèjars, Sonia Serrano, pels Tuareg, Regina Reche, pels Cides, Mª del Mar Montava, pels Templers, Loli Ortiz i per la comparsa "Chumberos", Mayte Verdú Guillem, pels Maseros Alexandra Masiá i pels "Argelianos" Carmen Grande. En la Processó va resultar cridaner el zigzaguegen-te avançar de la carrossa amb la Mare de Déu, evitant tocar amb la seua corona les lluminàries. L'explicació està en el nou paviment col·locat en el carrer Sant Roc i carrer Major, elevat uns centímetres sobre el nivell anterior, és a dir, prou perquè la Mare de Déu no poguera passar sense desviar-se. A l'acabar, el poble sencer va poder presenciar un fastuós espectacle pirotècnic que, si es jutja per l'opinió dels assidus, és del millor que s'ha vist a Ibi. Passades les Festes, la Regidoria de Seguretat Ciutadana de l'Ajuntament d'Ibi va valorar molt positivament el funcionament del dispositiu de seguretat preparat, amb l'objectiu de cobrir també les zones rurals, els polígons i els barris perifèrics; perquè no es va registrar cap incident greu en el transcurs de les Festes. Del 19 de setembre al 5 d'octubre, en l'ermita de Sant Vicent vam poder contemplar l'exposició de dibuixos de Vicente Ferrero titulada “25 anys dibuixant la festa”, recopilació
de les obres que l'artista, ibense d'adopció, va fer ex ‘professo' per a ser publicades en la Revista de Festes dels últims 25 anys. Ja fora del mes de setembre, el 3 d'octubre, en el Sala d'Actes del Centre Social Polivalent, va ser presentat el llibre Argelianos de Ibi. Cronica de una Comparsa, escrit per Vicente Tamarit Ruíz i Salvador Miró Sanjuán. Enquadernació de luxe per a una obra que conté la història escrita i en imatges de la Comparsa més antiga d'Ibi. En el moment d'acabar la redacció d'esta Crònica ja s'ha produït el relleu en l'equip de la Federació de Comparses. Sense a penes temps per a deixar-se els comptes presentats i entregar els premis de les passades Festes, l'equip de Juan Miguel López posa punt final a quatre anys de gestió no exempta de polèmica. A penes fa unes setmanes, un grup de festers amb experiència, encapçalaments per Enrique Montesinos Gozalbo, ha pres les regnes de l'organització amb una llarga llista de tasques pendents en la seua agenda. Als anteriors vull despedir-los agraint-los els esforços i la dedicació, no sempre ben recompensada, i als nous, encoratjar-los perquè tota la il·lusió que ara tenen es veja traduïda en resultats positius i tangibles. Per petició expressa del nou president, continuaré ostentant les funcions de Cronista de la Federació, per la qual cosa espere que a l'any que ve puga tornar a redactar estes pàgines sense res que m'impedisca viure en primera persona tots i cada un dels moments dignes de menció. I acabe: no perdem de vista que formem part de l'associació cultural més important i nombrosa d'Ibi i que, per la importància que tenen les Festes Majors, estem compromesos a mantindre i engrandir-les, a pesar dels vents de crisi econòmica que rugixen huracanats al nostre voltant. Uns per devoció a la patrona, altres per amor a les tradicions i altres per pur divertimento, tots som socis partícips en esta gran empresa a què els nostres avantpassats van aportar el seu capital i de la que els nostres descendents arreplegaran els dividends. José Vicente Verdú Gisbert Enviar comentaris a: basseta@gmail.com