Els contes de l'àvia

Els contes de l’àvia Recopilació de contes que fomenten valors i hàbits saludables

Els contes de l’àvia Recopilació de contes que fomenten valors i hàbits saludables Per a tots els nens que vulguin aprendre divertint-se

1

Més contes a www.faroshsjd.net

Amb la col·laboració de:

Colecció Els contes de l’àvia © Hospital Sant Joan de Déu © Il·lustració: Àgueda Mercadal Disseny i maquetació: Lourdes Campuzano i Jordi Fàbrega

2

L’àvia Saturna Text: Lourdes Campuzano Il·lustració: Àgueda Mercadal

3

Aquest conte acosta els nens, a través de l’especial relació que la protagonista del relat manté amb la seva àvia, a la diversitat en un sentit positiu i els fa comprendre que el que és diferent no és pitjor.

La meva àvia es deia Saturna i jo sempre vaig pensar que li havien posat aquest nom perquè venia d’un altre planeta.

Cada estiu, quan acabàvem les classes, anàvem a visitar-la. La meva àvia vivia molt lluny de casa nostra. Tan lluny que per anar-hi passàvem asseguts en el cotxe hores i hores recorrent una carretera que no s’acabava mai.

La meva àvia vivia en un lloc que ben bé semblava d’un altre món, en un poble molt petit de carrers estrets on no hi havia parcs per jugar ni supermercats; on no hi havia cinema, ni teatre, ni piscina...

Les cases també eren ben estranyes. No tenien cuina i la meva àvia havia de cuinar el menjar al terra, en un foc que preparava amb branquetes i troncs dels arbres. Tampoc hi havia banyera i cada cop que ens havíem de banyar, l’àvia treia per la finestra una mànega i ens ruixava d’aigua mentre nosaltres corríem rient amunt i avall. I tampoc hi havia nevera, ni rentadora, ni calefacció, ni aire condicionat, ni ordinador...

Però malgrat que al poble de la meva àvia no hi havia ni parcs per jugar ni supermercats; malgrat que no hi havia cinema, ni teatre, ni piscina... a mi em semblava el millor lloc del món! Perquè hi havia un riu on ens banyàvem cada tarda i on podíem veure peixos de tots colors i mides... Perquè estava envoltat de boscos on corrien lliurement animals que a la meva ciutat només podíem veure al zoo...

4

5

I també hi havia horts on vam descobrir que els tomàquets que compràvem al mercat naixien de la terra! Només havíem de plantar una llavor, regar-la i esperar que passessin els dies... Era com màgia!

Un dia els meus pares em van dir que ja no tornaríem a veure l’àvia perquè s’havia anat al cel. Vaig pensar que s’havia escapat a fer un volt per conèixer altres planetes i s’ho estava passant tan bé que va oblidar el camí de tornada.

El Mohamed, el Youssef i l’Unga m’han explicat que les seves àvies també viuen molt lluny de Barcelona, en un lloc anomenat Àfrica, i que de vegades van a visitar-les. Estic segura que tornen a casa amb la mateixa sensació que jo tenia quan anava a veure la meva àvia: amb la sensació d’haver trepitjat un altre planeta.

Per això ens hem fet amics, perquè encara que semblem molt diferents, tenim moltes coses en comú.

6

Dia de Reis Text: Eva Santana Il·lustració: Àgueda Mercadal

7

En aquest conte les joguines prenen vida per fomentar en els més petits el consum responsable i fer-los entendre que no han de demanar moltes joguines als Reis.

Que contenta que estava la nina! Quan la van agafar de la prestatgeria de la botiga de joguines i la van embolicar dins d’una capsa de regal –amb llaç i tot!- ja sabia que allò era el que havia estat esperant tota la vida. Aniria a parar a casa d’algun nen o d’alguna nena i es passaria el dia jugant. Li canviarien la roba, li raspallarien els cabells, potser fins i tot la banyarien en una banyera amb aigua de debò. I segur que tindria altres nines amb qui jugar.

La baldufa no estava tan contenta, perquè no li agradava gens que la fessin girar: sempre es marejava. Ja de ben petita la mare li deia que no era una baldufa gaire normal, perquè totes les baldufes han nascut per girar. Quan van agafar la baldufa i la van embolicar per regalar, va pensar que ara hauria de fer voltes tot el dia i passar-se l’estona ben marejada.

El cotxet, amb el seu comandament a distància, no hi cabia a la pell de tant content com estava: tant de temps aturat i per fi podria córrer tot el dia pel passadís amunt i avall. Desitjava de tot cor que a la casa on el portaven hi hagués una estora i un bon munt d’esglaons: res li agradava més que la sensació de córrer per sobre la llana rugosa i saltar escales avall. Ja ho sabia, que era perillós, però tan se li’n feia.

El patge reial escollia un munt de joguines: la nina, la baldufa, el cotxe tele-

8

9

dirigit, i ara preguntava si tenien robots. Tots els robots de la prestatgeria van treure pit i van posar l’esquena ben dreta: tots volien ser l’escollit. Imagineuvos: si aquest patge s’enduia tantes joguines de cop, volia dir que anirien a parar a una casa on hi devia haver un munt de nens i s’ho passarien d’allò més bé.

El robot escollit, un de molt gros, que duia quatre piles i cridava “Força, força!” quan li premies l’orella dreta, va entrar ben orgullós dins la capsa de regal.

El patge, mentre llegia la llista de Reis que duia a la mà, encara va afegir-hi una corda de saltar, unes bitlles, un joc del parxís, una pilota, un tren elèctric i una cuineta amb tots els accessoris, inclosos un paquet d’escarxofes i unes llaunes de sardines. Les joguines estaven tan contentes que amb prou feines es podien estar quietes dins les seves capses i encara faltaven tres o quatre dies per Reis.

Quan per fi va arribar la nit de Reis, el patge va ajudar a col•locar cada regal sota l’arbre. A primera hora del matí, unes passes es van acostar a corre-cuita cap al munt de capses de regal. Les joguines estaven tan nervioses que no es podien aguantar més. El robot va estar a punt de posar-se a cridar “Força, força!” abans que obrissin la seva capsa.

Quina sorpresa van endur-se quan van veure que totes aquelles joguines eren només per a.... un sol nen! Aquest estava molt content cada vegada que obria una capsa, però ben aviat s’oblidava de cadascun d’ells. Primer va

10

agafar la nina, que orgullosa va estirar bé les trenes, però quan la tenia a mig canviar-li el vestit la va deixar oblidada sota el sofà, perquè el tren havia xiulat i havia distret la seva atenció. Mentre el nen mirava embadalit el tren, el robot cridà “Força, força!” per veure si algú li feia cas i el tren va quedar abandonat i descarrilat sota l’arbre de Nadal. El cotxe teledirigit va començar a fer sonar el clàxon sense que ningú toqués el comandament a distància, només per cridar l’atenció. Ell també volia que algú hi jugués. Per veure què era aquell clàxon que sonava sense parar, el nen, atabalat, va deixar caure el robot, que va rodolar sota la taula del menjador.

I així va passar tot el matí, d’una joguina a l’altra, però sense jugar amb cap d’elles. Les joguines estaven enfadades, molt enfadades. Els pares no paraven de parlar i dir: “ja has vist això? i això altre? Ja t’has adonat de tot el que fa aquest cotxe? I amb la cuineta, que no hi jugues?”. L’única que estava contenta era la baldufa, que no havia hagut de girar ni una sola vegada i no s’havia marejat.

Al final del dia, el nen estava esgotat. Encara no sabia com funcionava cap joguina i es va adonar que la pobra nina anava mig despullada. Ni temps no havia tingut d’acabar-la de vestir. “Ja sé què faré!”, va pensar el nen. “Demà en triaré una i hi jugaré tot el dia. I l’endemà en triaré una altra i també hi jugaré tot el dia. Així aprendré a fer-les funcionar i no estaran tristes! I l’any que ve, potser no cal que posi tantes coses a la carta als Reis, em sembla que aquest any

11

m’he passat.”

12

Closca Text: Xavier Krauel Il·lustració: Àgueda Mercadal

Aquest poema fa veure als nens que han de prendre precaucions perquè, a diferència d’alguns animals, no tenim una closca que ens protegeixi del fred, dels cops, de la calor…

13

Hi ha animals que tenen closca una coberta d’os que és com un vestit dur que els protegeix del fred, dels cops, de la calor i evita que bestioles més grans els mengin sense compassió.

El musclo viu a les fosques dins la seva habitació mirant per l’escletxa el seu entorn.

Ja ha acabat la pluja i torna a sortir el sol, el cargol va a poc a poc portant la seva casa a coll.

La llagosta està espantada perquè com la cigala, la serp, l’escorpí, la petita llagosta una vegada a l’any canvia la closca.

Un pop amb vuit braços la mira amb atenció amb la seva carn ara toveta vol menjar-se-la amb passió.

El mandrós armadillo s’”arma” amb closca i quan olora el perill, s’amaga a la fosca i així troba protecció davant del jaguar o el coiot, o certes aus rapinyaires que habiten a la seva regió.

Vestit com una pedra, desorienta l’agressor.

14

15

La gallina ha posat un ou on creix un embrió.

Un pollet molt petit viu sota la closca, s’alimenta amb la clara fins que als dotze dies es produeix l’eclosió.

Amb el bec trenca l’ou i es vesteix amb plomissol.

Hi ha persones que estan soles o han perdut la il·lusió viuen com en una closca dins del seu món malalts del cap o potser del cor.

La nostra pell és molt toveta, necessita protecció: abric quan fa fred, crema quan pica el sol.

Si puges a un cotxe, has de fer servir la cadireta i cordar el cinturó.

També netejar les teves ferides i posar-te una tireta per evitar la infecció.

I si vas amb bicicleta o puges a un patinet o et muntes a un cavall per fer equitació, posa’t el casc al cap i evitaràs una lesió.

Encara que et creguis molt fort, quan hi ha algun perill has de tenir precaució, com fan els animals que usen closca per a la seva protecció.

16

Temba, Bru i l’aigua Text: Estefanía Lázare Il·lustració: Àgueda Mercadal

17

En aquest conte una mare intenta conscienciar el seu fill que ha de ser sensible amb el medi ambient i estalviar aigua perquè és un bé molt preuat i escàs a altres indrets del món.

La mare d’en Bru, la Matilda, no trobava la manera de fer entendre al seu fill la importància d’estalviar aigua, un dels béns més preuats. “Bru, tanca l’aixeta mentre et rentes les dents; els follets de les canonades no tenen temps de sortir i es poden ofegar”; “Bru, tanca l’aixeta mentre m’ajudes a ensabonar els plats; dins les canonades hi ha éssers fantàstics que ploren quan l’aigua no s’aprofita”; “Bru, tanca l’aixeta...”

La Matilda no volia castigar en Bru, només fer-li veure que estalviar aigua podia ajudar el nostre estimat món.

Un dia va cridar-lo per explicar-li la història de l’avi Martí, l’avi explorador.

Tot i que estava més pendent d’omplir amb aigua la seva joguina de bufar i fer bombolles, en Bru va seure a escoltar la seva mare.

A l’avi Martí li agradava recórrer món per poder satisfer el seu esperit aventurer. Havia conegut diferents països, cultures i gent meravellosa, però també havia descobert que la seva vida era molt més confortable del que mai s’hagués pogut imaginar. Durant el seu últim viatge va anar a parar a un petit poblat al bell mig de l’Àfrica on va conèixer un nen amb uns grans ulls negres, i un cabell preciós i arrissat que es deia Temba.

En Temba, el més petit de 5 germans, vivia amb els seus pares i els seus avis en una cabana feta de fang i palla. Allà no hi havia ni tan sols llum elèctrica ni aigua corrent.

- Què?- va dir en Bru- que a l’Àfrica no hi ha aixetes?

18

19

- No, Bru, ni tan sols saben què és una aixeta - Però, com s’ho fan per beure i per dutxar-se?

La Matilda va explicar al Bru que en Temba havia de recórrer a peu cada dia cinc quilòmetres per anar a una font i omplir d’aigua la garrafa que la seva mare li donava i que faria servir tota la família.

Aquella nit en Bru se’n va anar a dormir molt amoïnat pel que la mare li havia explicat. Però l’endemà ja se n’havia oblidat.

La Matilda va decidir que aquest cop s’hauria d’esforçar una miqueta més amb en Bru: va decidir tancar la clau principal de l’aigua. Quan en Bru es va llevar l’endemà, va endur-se una bona sorpresa quan, en obrir l’aixeta, va veure que no hi sortia aigua. Quan va voler dutxar-se, va ser del tot impossible. Tampoc no va poder rentar-se les dents ni omplir la seva joguina preferida -l’ós de bufar i fer ampolles- ni regar la planta que li havia donat la mestra. “Oh! sóc l’encarregat de la planta aquesta setmana, què faré si es mor?”, va pensar en Bru. Quan va anar a demanar aigua a la seva mare, ella li va donar una garrafa buida de 5 litres i li va dir: “Bru, si vols aigua per cobrir totes les teves necessitats, hauràs d’anar a la font”.

Aquesta vegada en Bru va entendre la lliçó i es va comprometre a fer tot el possible per estalviar aigua a casa seva i per canviar la manera de fer de tots els seus amics a l’escola.

20

El Ratolinet Pérez i els angelets Text: Eva Santana Il·lustració: Àgueda Mercadal

21

La nena d’aquest conte està preocupada perquè li ha caigut una dent, i el seu pare li diu que vindran els angelets mentre la seva àvia diu que serà el Ratolinet Pérez. La seva mare trobarà la solució.

Ja feia dies que a la Mariona se li movia una dent del davant. Era la primera que amenaçava de caure i, per això, estava molt neguitosa. El pare i la mare, que la veien inquieta, li deien que no havia de patir per res, que quan li caigués la dent, veuria que exagerava. Però la Mariona se la tocava constantment, mirant que encara fos a lloc, i ja feia dies que estava tota sorruda, molt més callada del que era habitual.

Dilluns al matí semblava que la dent ja només s’aguantava per un filet molt i molt prim i, quan va marxar a l’escola, el pare li va dir: “Mariona, segur, segur que et caurà avui!”. La Mariona feia una cara tan preocupada que el pare la va abraçar ben fort. “Au, va -li va dir- no et posis a plorar, tu, ara! No entenc què és això que et preocupa tant!”

A la tarda, la mare la va anar a recollir a l’escola i la va trobar plorant desconsoladament. Duia un paperet amb la dent a dins!

- Mariona! - li va dir la mare- per què plores? Si és una cosa molt bonica que et caigui la primera dent!

Aleshores la Mariona li va explicar tot el que li passava: estava molt amoïnada, li va dir, perquè l’àvia li havia explicat que quan et cau una dent ve el Ratolinet Pérez i et deixa un regal sota el coixí. En canvi, el pare assegurava que això ho feien els angelets. Com s’entenia allò? A més a més, ara que el pare i la mare ja no vivien junts, com sabria el Ratolinet, o els angelets, on havien d’anar? Potser el Ratolinet es pensaria que hi anaven els angelets, o els ange-

22

23

lets anirien a la casa que no toca i al final es quedaria sense regal!

La mare va riure i li va dir que això tenia una solució ben fàcil. Aquella nit escriurien una carta al Ratolinet Pérez i una carta als angelets. Els explicarien on era la Mariona i els hi demanarien, si us plau, que parlessin i que es posessin d’acord, no fos cas que fessin el viatge en va o que no hi anés ningú!

Després de sopar, la Mariona i la seva mare van escriure una carta per al Ratolinet Pérez i una altra per als angelets. Les va escriure la Mariona amb molta cura.

- Però, mare!” -va dir la Mariona- com sabrem on hem d’enviar la carta?

Com sempre, la mare tenia la resposta: la carta per al Ratolinet calia deixarla sobre el marbre de la cuina, al costat d’un tros de formatge. Algú li va explicar que el Ratolinet Pérez visita cada nit totes les cases en les que algú s’hi ha deixat un trosset de formatge fora de la nevera. La carta per als angelets la llegirem en veu alta, ja que tenen una oïda molt fina i ho senten tot.

L’endemà al matí, la Mariona va aixecar el coixí i va trobar un conte nou.

Però també hi tenia una carta, que deia així:

24

Estimada Mariona: No sé si ho saps, però sóc molt i molt amic dels angelets. També de la Fada del Bosc i de la Fada de les Dents, que duen els regals al nens sense dents d’altres països. Ui, sí! Som una bona colla d’amics!

També som amics del Pare Noel i dels Reis Mags i del Tió, per descomptat!

No has de patir per això dels regals: estem molt ben comunicats entre nosaltres i coneixem perfectament tots els nens i nenes. Sabem on viuen,què fan i si s’han portat bé o no. Per això, la propera vegada que et caigui una dent, siguis on siguis, deixa-la sota el coixí, que nosaltres ja ens coordinem!

Una abraçada molt forta.

25

El Ratolinet Pérez

Receptes d contes, vid llibres, pel molt m

Visita’n

ww

El portal sobre benestar i salut infantil per a les famĂ­lies

www.faroshsjd.net

I tam

Un projecte 26 de

www.faroshsjd.net 27

28

Els contes de l’àvia és una recopilació de contes que l’Observatori de la Infància i l’Adolescència FAROS ofereix a la seva plataforma digital (www. faroshsjd.net) per fomentar la lectura i difondre valors i hàbits saludables en la població infantil.

FAROS és un projecte impulsat per l’Hospital Sant Joan de Déu fa tres anys amb l’objectiu de promoure la salut infantil i difondre coneixements de qualitat i d’actualitat en aquest àmbit.