Llibret Foguera Sant Antoni de Dalt 2022. OMNIA TEMPUS HABENT.

OMNIA TEMPUS HABENT. OMNIA TEMPUS HABENT. OMNIA TEMPUS HABENT. Hi ha un temps per a cada cosa

Edita: Foguera Sant Antoni de Dalt Direcció: Rafael Bordes i Alonso Subdirecció: Rosana Jurado i Coloma Fotografíes Protocolo: Tony Díez Autor: Daniel Climent i Giner Colaboradors: Joan Olivares i Alfonso.

Antoni Biosca i Bas. Carles Martín i Cantarino.

Encarnació Giner i Parodi.

Francesc Gisbert.

Depòsit Legal: A 317-2016 Maquetació, preimpressió, impressió i enquadernació: Gráfiques Ofibook Carrer Illa de Cuba 66 - 03009 Alacant clientes@ofibook.com

En aquest llibre s’utilitza l’ús genèric del masculí basant-se en la seua condició de terme no marcat en l’oposició masculí/femení, aixó implica que no hi ha cap denotació de discriminació sexista.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022» Versión digital del llibret: https://issuu.com/hsanantonalto/docs/anunci

EQUINOCIS I SOLSTICIS OMNIA TEMPUS HABENT >> 04 <<

Sant Antoni de Dalt 2022 >> 96 <<

Guia Comercial >> 140 <<

44

1

OMNIA TEMPUS HABENT OMNIA TEMPUS HABENT. ¿QUÈ VOL DIR, AQUEST TÍTOL?

Tempus nascendi, et tempus moriendi; tempus plantandi, et tempus evellendi quod plantatum est.

2

Daniel Climent i Giner Les societats que sobreviuen, les que triomfen sobre el caos, ho fan perquè aprenen a distribuir el temps. Treball i oci, festa i faena, ben articulades, permeten aprofitar un dels bens més valuosos, el temps.

I això vol significar el títol del Llibret, OMNIA TEMPUS HABENT: “TOT TÉ EL SEU MOMENT”.

2

Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir allò que s’ha plantat.

Sí, temps per plantar, no tan sols cultius sinó també projectes i il·lusions.

Com plantar la Foguera.

Plantar i collir els fruits dels nostres esforços, molts dels quals esclaten en l’alegria de les festes.

Una idea amb variants com ara: “Hi ha un temps per a cada cosa”, o “Per a cada cosa hi ha un moment”.

La idea no és nova, sinó que prové del llibre més llegit i citat de tots els temps, la Bíblia, en un dels llibres que formen l’Antic Testament. En concret, la frase prové del primer verset del capítol 3 de l’Eclesiastés: OMNIA TEMPUS HABENT, et suis spatiis transeunt universa sub caelo.

1

TOT TÉ EL SEU MOMENT, i hi ha un temps per a cada cosa que passa sota el cel.

1

Eclesiastés, en hebreu Cohèlet, significa “predicador”. I el nom del llibre es correspon amb el contingut, perquè és com si ens parlara algun savi fent servir sentències i consells, en prosa i en vers, per alertar-nos sobre la importància del bon ús del temps, així com de deixar bons records del nostre pas per la vida.

La Bíblia no és realment un llibre, sinó un compendi de molts, una “biblioteca”. N’ha ha llibres de molts tipus: mitològics, històrics, sapiencials, etc.

I malgrat que en forma part, l’Eclesiastés no és un llibre “religiós” en sentit estricte, sino sapiencial, de savis que donen consells per a tothom i no tan sols per als creients; una mena de, salvant totes les distàncies, un llibre d’autoajuda a través de la reflexió i els consells.

Des de que va ser escrit, fa uns tres mil anys, l’Eclesiastès ha inspirat molts llibres de filosofia i de literatura. I també peces musicals, des del Renaixement a l’actualitat, amb compositors moderns de música culta com ara Carl Orff, Jan Vičar o Michael Waldenby.

OMNIA TEMPUS HABENT 5 5

I fins i tot se n’han fet eco de les recomanacions de l’Eclesiastès versions musicals modernes com Turn!, turn!, turn! (¡Gira!, ¡gira!, ¡gira!; 1959) del pare de la cançó-protesta Pete Seeger; i la posterior rock-folk del grup The byrds.

Calendari medieval. Faenes del camp.

I aprofitar el moment, cada moment de la vida. Com anima a fer-ho tant el llibre de l’Eclesiastés com eixe altre tema recurrent en la literatura, eixe tòpic literari que beu del poeta llatí Horaci quan deia en la seua Oda 1,11: “Carpe diem quam minimum credula postero”, és a dir, “aprofita el dia, que el demà és incert”.

El temps quotidià i també el temps de festa; de festes. I nodrir-los de records i d’anècdotes, d’idees i d’agraïments.

Les festes, com les nostres de les Fogueres, o les de Sant Anton, formen part d’eixe temps, l’antic i el present, sobre el qual convé viure-lo i també reflexionar-lo.

Per no parlar de què també ha inspirat llibrets de Foguera. Com aquest.

El que ara teniu a les mans OMNIA TEMPUS HABENT.

I això té a veure també amb la festa, amb la nostra Festa major, amb les Fogueres de Sant Joan. Tan diferent, i tan igual en tantes coses, de l’altra festa major del barri, la de Sant Anton o Sant Antoni Abat, a la qual dedicarem uns capítols.

Viatjar mentalment de la mà de l’Eclesiastés ajuda a tindre perspectiva, més enllà de la quotidianitat, per gestionar el temps: “Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té el seu moment”.

L’Eclesiastés és un llibre que forma part de la cultura general. De la nostra, com a hereus culturals que som d’eixe híbrid entre judaisme i tradició grecoromana que és el cristianisme. L’Eclesiastès dona consells per

6

a saber apreciar i valorar la vida. Consells i unes reflexions com els que figuren en el capítol III, el més citat i comentat i que ens acompanyarà en aquesta presentació.

Tempus occidendi, et tempus sanandi; tempus destruendi, et tempus aedificandi.

3

Aquesta actitud tan escèptica, tan atenta a les variacions de la fortuna, una actitud tan alacantina en el fons, és la que nodreix fins i tot molts dels nostres refranys... o acabaments de refranys, com ara:

8

Una cultura que impregna, ho vulguem o no, siguem-ne conscients o no, la nostra manera de veure el món.

Tempus flendi, et tempus ridendi; tempus plangendi, et tempus saltandi.

4

Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de lamentar-se i un temps de dansar.

4

Tempus dilectionis, et tempus odii; tempus belli, et tempus pacis.

¿Per què passa això? Deixe la pregunta en l’aire mentre plantege nous reptes:

Hi ha un temps d’estimar i un temps de detestar, hi ha un temps de guerra i un temps de pau.

8

El llibre és ambivalent, on no queda clar si el que remarca és l’amargor perquè res no perdura, o bé l’exhortació a gaudir del moment, dels bons moments, perquè tot passa.

I hi apareixen diversos tòpics literaris, el carpe diem (aprofita el dia), el vanitas vanitatum (no cal infatuar-se perquè tot és passatger), i mostra una mena de lament sobre una pretesa edat d’or en què se suposava que tothom sabia quins eren els límits de la conducta i què era just i què no.

La festa de Sant Joan, les nostres Fogueres, se celebren en una determinada data. En un temps concret. Com tot allò que té sentit o que l’ha de tindre. Quan correspon. Quan toca.

Tempus spargendi lapides, et tempus colligendi, tempus amplexandi, et tempus longe fieri ab amplexibus

Un temps de tirar pedres i un temps de recollir-ne, un temps d’abraçar i un temps de separar-se.

En l’Eclesiastés, després de la introducció apareix un rei que explica la importància de fer un bon ús del present, d’acceptar-lo com a un do diví, i de fer servir allò que ens ofereix, però amb mesura, ja que al final la mort iguala a tothom.

Tempus acquirendi, et tempus perdendi; tempus custodiendi, et tempus abjiciendi.

6

Un temps d’intentar i un temps de deixar-ho estar, un temps de guardar i un temps de buidar.

6

Tot i que el llibre s’ha atribuït tradicionalment al rei Salomó, sembla que no va ser ell l’autor. Però això no li lleva ni un àpex d’interés al contingut.

Tempus scindendi, et tempus consuendi; tempus tacendi, et tempus loquendi.

7

Un temps d’esgarrar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar.

7

En el llibre, el narrador apareix com un conseller que usa la seua experiència per advertir-nos d’evitar els fanatismes i les receptes dogmàtiques, o de les interpretacions unívoques de la vida.

Un nou curs acadèmic s’obri davant nostre.

Arribes a classe de ciències de la natura i, després de les presentacions, planteges molt breument que les ciències no són un compendi de “veritats revelades” que s’han d’aprendre de memòria sinó més aïna una manera de fer-se preguntes i buscar respostes raonables i comprovables, que s’han de comparar amb els coneixements que durant segles s’han depurat.

I que els coneixements que assolim ens facilitaran trobar respostes raonables a moltes més preguntes més enllà de les estrictament científiques.

I per exemplificar-ho proposem que escriguen amb lletres la data d’avui, p.ex., dilluns cinc de setembre del 2022.

dilluns 05.09.22

5

I gaudim tant de les festes, associades a un temps concret, perquè ens permet esperarar-les, imaginar-les, desitjar-les; i una vegada acabades, recobrar les ganes de les properes.

Daniel Climent i Giner

En la línia inferior, la mateix data però fent servir números quan es pot, i de la forma més simplificada possible:

Si hi haguera festa tots els dies, o si el treball fora l’única cosa que es pot fer tots els dies, transformarien la monotonia en avorriment.

5

PREGUNTES DAVANT UN CALENDARI

“Si per la Candelera flora, l’hivern ja està fora... ... i si no flora, ni dins ni fora”.

“Cabeçó coronat, d’ací a tres dies... ... o sec o banyat”.

Un temps de matar i un temps de sanar, un temps de derruir i un temps de construir.

3

Una CULTURA amb majúscules que ens ha oferit meravelles per a l’esperit com són les catedrals o el cant gregorià, poesies místiques o el millor calendari que ha fet la humanitat, del que parlarem en aquest Llibret, sobretot en les facetes que més ens afecten als alacantins, a tot Alacant.

OMNIA TEMPUS HABENT

Però, això sí, fa des d’un punt de vista “laic”, per dir-ho així, perquè no basa els consells en cap il·luminació divina, en cap seguretat absoluta, sinó en la reflexió sobre l’experiència pròpia i aliena. et cognovi quod non esset melius nisi lætari et facere bene in vita sua

omnis enim homo qui comedit et bibit et videt bonum de labore suo hoc donum Dei est

Desembre i gener, i juliol i agost, concatenats, no compleixen la regla d’alternància; per no parlar de febrer, que per a més inri cada quatre anys en té un dia mes.

Les preguntes s’amuntonen: diem que estem en l’any 22 respecte del 2000; però, i el 2000, respecte de quina data, i perquè eixa en concret es va prendre de referència. En aquesta darrera pregunta les respostes solen ser abundants, “després de Jesucrist”.

Més encara, ¿per què comencem l’any l’1 de gener, i no, p.ex., l’1 de març, com feien els romans, la qual cosa explicaria que setembre fora el seté més?

I, ¿per què el dia el dividim en 24 hores, mentre que l’any en 12 mesos, l’hora en 60 minuts i el minut en 60 segons? ¿Tenen alguna cosa en comú els nombres 12, 24 i 60?

¿Troben alguna cosa discrepant en comparar ambdues maneres d’expressar la data?

La veritat, només preguntar-se per damunt una cosa tan elemental com la data se’ns obren nous interrogants, encadenats, la resposta als quals ha de buscar-se en coneixements ja elaborats com la rotació i la translació terrestre, les fraccions, els solsticis i els equinoccis.

Un parell de mans d’alcen i assenyalen que, pel que fa al mes, en escriure’l amb lletres conté “set” (setembre), però en passar-lo a números apareix “9” i no “7”.

I potser a partir d’eixe diàleg entre les preguntes i els coneixements ja elaborats els alumnes comencen a trobar-se partícips de la construcció personal i social d’allò que anomenem ciències.

Algun altre apunta que el mateix passa amb els mesos següents: octubre no és el “8” malgrat que porte “oct”, sinó el 10; i novembre (“nov”, 9) és l’11, i desembre (“des”, 10) el 12.

I a més a més, cultura general, tan interessant per tothom −i no tan sols per als alumnes−, perquè a tots ens facilita entendre i disfrutar el món que ens envolta.

Jo entenc que el millor que es pot fer és alegrar-se i fer-ho bé en la vida.

12

13

Setembre tindrà 30 dies, però l’anterior i el posterior en tenen 31. ¿Per què? I, clar, no val dir com a resposta que quan tanquem la mà formant un puny les articulacions superiors del puny formen muntanyes i valls que ens ajuden a recordar quants dies té cada mes.

12

Ara bé, el que tothom menge i bega i sàpiga gaudir enmig dels seus treballs, això és un regal de Déu.

13

Sí, saber gaudir, bé i quan toca, enmig dels treballs i les preocupacions.

Sàvies paraules.

Calendari de 2022. HI apareixen marcats Sant Anton (una data fixa, tots els anys la mateixa) i la Santa Faç; aquesta és una data variable, ja que depèn de la Pasqua, i aquesta de la primera lluna plena de primavera, que enguany havia sigut el dissabte 16 d’abril.

7

8

>> LES FESTES << El calendari no és només una compartimentació del temps cronològic, sinó que conté uns moments màgics, de càntic a la cohesió social, que són les festes.

Unes festes que, més enllà dels descansos dominicals i vocacionals, tenen un sentit cultural. O més d’un.

Venen a ser recordatoris de diversa índole, origen i finalitats que han anat superposant-se, substituint-se o eliminant-se en el pas del temps, com ara: De caràcter astronòmic, que marquen les festes fixes (solsticis, equinoccis) i les mòbils (acoblades a la Lluna, com tot el cicle pasqual);

capaç d’evolucionar i inventar-ne de noves. I d’elaborar el millor calendari de tots, el gregorià.

CALENDARIS, ANY I MESOS

Eixe caràcter sincrètic, de fusió d’elements provinents de diferents cultures es posa de manifest en moltes festes que contenen elements diversos que hi conviuen i que s’hi troben representats, amb el valor de cohesió social que això representa. En eixe sentit, la festa actua com a nucli condensador de diferents tradicions o finalitats.

Tindrem ocasió de veure-ho quan parlem de la Pasqua, o de Sant Anton, per posar-ne uns exemples.

Altrament, la geografia i el calendari populars constitueixen una estructura simbòlica que organitzen l’espai i el temps de les societats; que configuren activitats i rituals, la vida quotidiana i el temps festiu, siga d’un poble, un barri, una ciutat, una comarca o un país.

El món actual ha heretat determinades estructures mentals ancestrals més o menys embolcallades de conceptes i litúrgies que solem dir religiosos. I si han triomfat i perdurat ha sigut perquè, durant mil·lennis, han servit per a les societats que els havien configurat. De fet, es pot entendre la religiositat popular del món rural com una activitat simbòlica complementària de les pràctiques econòmiques agràries, és a dir, agrícoles i ramaderes.

En certa mesura, una simbiosi socioambiental d’èxit fixada a través de símbols, festes i rituals.

De treballs agropecuaris (verema, sega, etc.), Fenològics (d’aparició o d’arribada d’animals migradors, de floració o de fructificació de plantes) o relacionades amb l’oratge esperable (pluges, p.ex) De marcadors de pauses o interludis (40 dies abans o després d’una efemèride; novenes, huitades),

En eixe sentit, més enllà de la recollida i sistematització de les pràctiques etnogràfiques, de la recerca de “tradicions” i “antiguitats” disperses per pobles, masos i comarques, es poden analitzar els elements que conformen una festa per veure els substrats econòmics, ecològics, fenològics (formes i ritmes en què es manifesta la vida), etc. que puguen explicar el per què, quan i com se celebren determinades celebracions. És a dir, si hi ha substrats de caràcter natural (climàtic, físic, químic, biològic, de ritmes, pautes, etc.) que ens permeten interpretar alguns dels elements d’eixa construcció humana tan meravellosa com són els calendaris i, en particular les festes usades com a pautes que trenquen la monotonia de l’esdevenir quotidià.

Unes festes que, en el món occidental, tenen en Sant Anton, un referent tan carregat d’història com de simbolisme i cultura. I al qual, com a epònim del barri, li dedicarem una bona part d’aquest llibret.

Professional (festes de gremis, p.ex.), Controvèrsies doctrinals (Trinitat, Corpus).

De tots els grups cristians, la religió catòlica, és la més sincrètica, la que més ha sabut conciliar o a fondre elements religiosos o filosòfics de procedència diferent (jueva, hel·lenística, cèltica), i ha fet seues, ha integrat, moltes de les antigues efemèrides, divinitats i rituals. I ha sigut

9

2

10 10

CALENDARIS, ANY I MESOS MESURAR EL TEMPS

L’ANY I LES REFORMES DEL CALENDARI Continua “baixant” durant una altra època fins a arribar a la mínima alçada sobre l’horitzó, a l’anomenat solstici d’hivern, que es repeteix durant un parell de dies i reinicia novament la seva “marxa” ascendent sobre l’horitzó.

Daniel Climent i Giner

Naturalment, com més llarga és la trajectòria sobre l’horitzó, més tarda a recórrer-lo i més llarg és el dia.

Ser capaços de predir regularitats com l’època de la collita, l’arribada dels animals migratoris o les pluges, el creixement de les pastures, etc., ha estat clau per a la supervivència de la nostra espècie.

Entre tots dos solsticis hi ha una trajectòria intermèdia, en què el dia i la nit duren el mateix, i que per això rep el nom d’equinocci (equi, “igual”; nocci, “nit”)

Per això, des de l’antiguitat els humans hem intentat establir sistemes de comptar dies que permetessin saber a cada moment el temps que falta per a determinats esdeveniments dels quals depèn el nostre benestar.

L’equinocci de primavera (21 de març) correspon a la fase ascendent del Sol, i el de tardor (22 de setembre), quan se’n va de baixada, cap al solstici d’hivern.

El dia, el mes i l’any es fixen en funció dels cicles astronòmics, com ara:

Fa més de dos mil anys els romans i altres pobles ja havien descobert que el cicle complet de trajectòries ascendent i descendent es reproduïa cada 365 dies. A aquesta unitat de temps la van anomenar annus, d’on procedeix la nostra paraula any.

• • •

El dia, que és el període que la Terra necessita per girar al voltant del seu eix.

El mes és aproximadament el període de 29,53 dies que tarda la Lluna a fer una volta completa al voltant de la Terra i completar el seu cicle de fases.

L’any, que és aproximadament el període de 365,25 dies que la Terra tarda en girar al voltant del Sol.

El nostre calendari és una tosca aproximació ideada per conjugar aquestes unitats incongruents, de manera que hi haja exactament dotze mesos l’any i de vint-i-vuit a trenta-un dies cada mes.

Com que la major part de les nostres activitats depenen de la il·luminació diària, convé fixar-se tant en el temps que dura la trajectòria del Sol sobre l’horitzó com en l’alçada que arriba, i si això es repeteix i quant tarda a fer-ho.

Ara bé, si s’anota acuradament la posició del Sol sobre l’horitzó, 365 dies més tard no es troba exactament a la mateixa posició sinó una mica “abans”: si el 21 de març el Sol és a la posició “1”, el 21 de març de l’any següent està una mica més baix, encara que tan poc que a penes es nota.

Això vol dir que la Terra tarda un poquet més de 365 dies a fer una volta completa al voltant del Sol: li faltarien unes 6 hores per estar justament al mateix lloc que l›any anterior.

Ara bé, si no prenem en consideració aquesta petita diferència, i cada any el 21 de juny el Sol és un poquet més baix sobre l’horitzó, en passar molts anys el desfasament entre la data i la posició del Sol pot ser enorme.

Tal com podem veure al dibuix, durant una època el Sol sembla que “puja” sobre l’horitzó cada dia una mica més, fins que “arriba” a màxima altura, que anomenem solstici de estiu.

Al cap d’uns segles de ser utilitzat, el calendari romà inicial havia quedat tan desfasat, indicava tan malament la posició del Sol, que calia una modificació.

Durant un parell de dies sembla que el Sol repeteix la seva trajectòria i després torna a baixar.

Juli Cèsar, dictador i summe pontífex romà, va introduir la necessària modificació: com que cada any es produïa un retard de sis hores, en quatre anys s’havia acumulat un dia complet (24 hores), i s’havia d’afegir un dia més a aquell any, que es anomenava de traspàs.

A aquest calendari “ajustable” se li va anomenar calendari julià, en honor a Juli Cèsar.

Ara bé, ja hem dit que la diferència no és de 6 hores exactes, sinó de quasi sis hores.

Hi ha uns minuts de diferència, amb la qual cosa també es van acumulant any rere any petitíssims desajustos, i si bé tarda molt més a notar-se el desfasament entre la data oficial i la posició del Sol, després d’uns segles de no fer correccions el calendari es va trobar de nou desajustat.

1111

12

A finals del segle XVI el desfasament era massa gran: els llauradors ja no es podien fiar del calendari oficial per sembrar o collir, els comerciants ja no podien dependre del calendari per estendre els contractes de lliurament dels productes de temporada, o dels que depenien de les èpoques de navegació, etc.

I de nou va ser un pontífex, ara catòlic, l’encarregat de fer la modificació que mantenim fins ara.

Després d’assessorar-se convenientment, el papa Gregori XIII va promulgar un decret en què eliminava 10 dies d’aquell any (els que s’havien acumulat des del calendari julià), de manera que el dia següent al dijous 4 d’octubre de 1582 passava a ser divendres 15 octubre.

I per evitar futures correccions va establir un nou calendari la novetat del qual era la següent: encara que als anys acabats en 00 els corresponia ser de traspàs, només ho seria un de cada 4, aquell que fos múltiple de 400.

Aquest calendari, que és el que fem servir actualment, rep el nom de calendari gregorià.

Com que aquest canvi es va proposar en una època de grans disputes religioses, els països protestants i els cristians ortodoxos no van acceptar el nou calendari proposat per Roma i els catòlics.

CALENDARIS, ANY I MESOS LA DIVISIÓ DE L’ANY EN MESOS

I per això durant diversos segles els calendaris oficials de Rússia, Grècia, Anglaterra i les seves colònies als Estats Units, per posar-ne uns exemples, van ser diferents dels d’Espanya o França.

Això s’aconsegueix inventant-se porcions que no són totes iguals ni ajustades als 29 dies i mig d’una llunació (mensis), sinó de 28, 29, 30 o 31 dies.

Això va produir anècdotes curioses: encara que Cervantes i Shakespeare van morir el 23 d’abril del 1616, no ho van fer el mateix dia, ja que una de les dates correspon al calendari gregorià i l’altra al julià (que en aquella època encara s’aplicava a Anglaterra) .

I, de pas, assignant-los noms que remeten a l’antiguitat clàssica.

Daniel Climent i Giner El nostre calendari és un híbrid lunisolar, ja que el marc general s’ajusta al Sol, al cap de 365 dies i quart que és el que tarda a donar la volta al Sol, un temps que anomenem any, però la divisió en mesos remet al cicle lunar.

Un cicle lunar al qual l’antiga paraula indoeuropea designava amb el vocable mḗhn̥s que servia per designar tant la lluna com el període de temps en què es produïa el cicle lunar.

D’aquella paraula provenen el llatí mensis (mes) i el grec µην (men > mon, mes)i µηνη (mene), lluna.

Eixa similitud lingüística s’ha mantingut en moltes llengües germàniques: * * * * *

en anglés moon i month; en alemany Mond i Monat; en holandés måne i maand; en suec måne i månad; en danés måne i måned; etc.

Una paraula que, curiosament, també ens porta a dona i mare, i al període menstrual.

Això sí, convé ordenar-los, cosa que ens remet no tan sols a la lingüística sinó també a la història.

En el calendari de la Roma antiga cada mes començave amb la lluna nova, en les calendas; una paraula que significa “proclamar”... l’inici d’un nou mes.

Els mateixos romans iniciaven l’any politicomilitar en els idus de març2, el dia 15 d’eixe mes, en la primera lluna plena de la imminent primavera.

Per aquest motiu, el primer mes de l’any era març.

Era el moment en què s’assumien les noves magistratures anuals (cònsol, pretor, edil). També era l’inici de les campanyes militars, per la qual cosa el mes es posava sota l’advocació del déu de la guerra, Mart (> març > marcial).

Com que era primavera, possibilitava arribar al territori desitjat en època en què l’aliment ja s’havia recollit i poder abastir-hi les tropes; i començar en lluna plena (idus) permetia fer marxes nocturnes en territori amic3 i sense necessitat d’invertir molt de temps en preparar els campaments on passar la nit.

Eixos mesos posteriors tenien caràcter floral: el mes en què s’obrien les flors (mensem aprirem florem) originaria abril; mentre que maig era el mes posat sota la protecció de la deessa de les flors, Maia.

El mes que feia quatre es dedicava a la deessa protectora de la llar, de la casa, Juno.

I el que feia cinc se li va dedicar a Juli Cèsar després del seu assassinat, canviant el nom original de quintilis pel de Juliius (Caesar).

El seu hereu i successor, Octavi August, no va voler quedar-se per darrere i va aconseguir que se li dedicara el mes sisé, sextilis, que passà a dir-se august, origen del nostre agost. I també, com que no volia que el “seu” mes tinguera menys dies que el del seu antecessor, va manar que se li assignaren 31, modificant així l’alternança numeral dels mesos.

Ara bé, dividir un any en “llunes” té una dificultat molt gran: els 365 dies (i quart) d’un any solar no és múltiple exacte dels 29 dies (i mig) d’un cicle lunar.

Aleshores, el que s’ha de fer són ajustaments matemàtics per apropar la divisió en mesos (“llunes”) a l’any solar.

I una cosa de semblant passa quan s’intenten fer subdivisions matemàtiques dels mesos: setmanes (set dies)1, alendes (lluna nova), idus (lluna plena).

13

14

La resta dels mesos va mantenir el seu caràcter ordinal, en relació amb l’inici de març, clar, amb la qual cosa van ser l’origen del nostre setembre, octubre, novembre i desembre.

Pel que fa als inicials mesos onzé i dotzé la seua posició es va veure alterada perquè en l’any 153 aC, els mals resultats de la guerra celtibèrica van aconsellar avançar el nomenament dels cònsols a les calendes de dos mesos abans perquè les tropes pogueren arribar a hora a l’escenari bèl·lic; i eixa nova data, l’1 de gener, va quedar fixada com a nou inici de l’any consular i del civil (el que marca el número de l’any).

I aquests mesos corresponen a Januaria (en honor del déu Janus, de les dues cares, el que mira avant i arrere, com l’inici de l’any) i Februaria, dedicat al déu Februus, el controlador de les febres.

Ara bé, en traslladar el que era originalment l’11é mes de l’any a la primera posició (i el dotzé a la segona) es va produir una alteració en l’ordinalitat del calendari original, la qual cosa queda de manifest en els

noms de setembre, “el 7é mes”, octubre (8é), novembre (9é) i desembre (10é), tots comptats a partir del primitiu començament en març.

Sí, molts noms tenen sentit quan s’investiga el seu context històric i lingüístic.

CALENDARIS, ANY I MESOS ¿PER QUÈ EL NOM DE BISSEXTIL O BIXEST A L’ANY QUE TÉ 366 DIES? Per tant, febrer hauria de continuar tenint vint-i-vuit dies, però duplicarien un dels dies, el vint-i-dos, que aniria seguit del vint-i-dos bis.

Daniel Climent i Giner Cada quatre anys a febrer se li assignen vint-i-nou dies en lloc dels vint-ivuit habituals.

I a l’any en què passa això se li diu bissextil o bixest ¿Quines són les raons d’això?

La resposta astronòmica potser la coneixem tots: la Terra no tarda en donar la volta al Sol 365 dies sencers, sinó un poc més. Per tornar al punt exacte de partida ha d’invertir 365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons més; és a dir, i aproximadament, 365,25 dies,

Com que els romans no comptaven els dies com nosaltres, sinó per la proximitat o llunyania a les calendes (inici del mes) o dels idus (a mitjan mes), el dia vint-i-dos de febrer era anomenat, en aquella època, “sextum ante calendas Martii” (sisé abans de l’inici de març).

Així que en duplicar eixe dia, se li va dir “bis-sextum ante calendas Martii”.

Massa llarg, ¿no? Doncs s’ha fet una mena de reducció fins a deixar només la primera part. bissext(il) o bixest (que es pronuncia com guixer).

Posteriorment, es va deixar de fer eixa mena de trampa numèrica i es va decidir que, senzillament, el nou dia se sumara al total del mes, i que cada quatre anys febrer constara de vint-i-nou dies.

Per això, com que anaven computant-se tan sols 365 dies, s’havia acumulat un desfasament. I per compensar-ne les 6 hores, Juli Cèsar va introduir (en el 45 aC) una reforma en el calendari que, a més de canviar determinades dates d’eixe any per “posar-les al dia”, contenia l’excel·lent idea d’afegir un dia cada quatre anys1.

En altres paraules, com que cada any no tenia 365 dies sinó unes 6 hores més, al cap de quatre anys s’havien acumulat un total vint-i-quatre hores de desfasament, que corresponen a un dia més. I va decidir que cada quatre anys s’afegiria un dia sencer al calendari. I, a més, que se li afegiria al mes de menys dies, febrer.

Eixe nou calendari, anomenat julià, era de caràcter solar, de 365 dies i amb un bixest cada quatre anys, i mantenia l’1 de gener com a debut de l’any.

Això sí, com que Cèsar era ben coneixedor de la importància per als romans de la tradicional festa del 25 de desembre2 com a data del “renaixement” del Sol, no la va canviar al dia 22, que era quan li corresponia en el nou calendari.

Però, ¿per què s’havia decidit que febrer fora tan curt?

La resposta potser està en el fet que era el període en què la gent emmalaltia més. De fet , el van posar sota l’advocació de la divinitat de protectora de les febres, Februus > Februarius > febrer. I com que, naturalment, volien que eixe període acabara prompte, li van acurtar la quantitat de dies.

Pensament màgic se’n diu això.

Ara bé, com que Cèsar era presoner del pensament màgic de la seua època, va decidir que eixe dia que s’afegia no se sumara als 28, sinó que s’intercalara, com a una mena de parèntesi operatiu que realment no allargara el mes infaust.

1 En comptes dels 7,375 dies que correspondrien a la quarta part del cicle lunar.

2T itus Livi, a “Història de Roma des de la seua fundació” fa esment en nombroses ocasions de la data dels idus de març com la d’adopció de les funcions dels magistrats: en el llibre XXXIV en els capítols 45.1 i 52.5; o en el llibre XL 35.-2 i 59.4.

3U na raó semblant a la tria de la primera lluna plena de primavera per celebrar la Pasqua i acomiadar els ramaders que partien amb els ramats cap a les pastures d’estiu. https:// revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/

15

1 2

16

https://revistasao.cat/lany-bixest-una-construccio-cultural-per-a-facilitar-nos-la-vida/ https://otos4.blogspot.com/2014/12/per-que-celebrem-la-nativitat-de-jesus.html

Això sí, en record d’aquella època en què febrer tenia un dia duplicat, continuem dient a l’any en què febrer té un dia més, any bissextil o bixest.

CALENDARIS, ANY I MESOS CALENDARIS, FESTES I CICLES FESTIUS

CALENDARI FANTÀSTIC VALENCIÀ Potser per aprofitar l’ambient festiu, la classe obrera de diferents ideologies reconvertí la festa en el dia del Treball1.

>> 23→24 de juny. SANT JOAN << Daniel Climent i Giner

Francesc Gisbert >> Professor i escriptor

Més enllà de l’estadi primitiu d’agrupació tribal, l’organització social necessita elaborar sistemes de mesura del temps, distància, volum, pes i valor monetari.

Totes les cultures tenen una mitologia pròpia. Els valencians, no en som una excepció.

Mites, llegendes, rondalles... basteixen l’imaginari compartit entre els parlants d’una llengua. Vegem-ne unes quantes.

Sense sistemes apropiats difícilment es poden dur a bon termini empreses socials comunes de caràcter comercial, agrícola, ramader, d’emmagatzematge de productes, etc.

De tots els sistemes de mesura, el més necessari és el registre del temps, l’establiment de sistemes fiables de predicció de les regularitats que permetan organitzar les activitats, sincronitzar les relacions socials, establir prediccions i situar-se respecte del passat.

>> 2 de febrer. LA CANDELERA <<

Calendari d’activitats mensuals.

Monestir benedictí de Sant Emmeram. Ratisbona, s. IX

És important establir les pautes dels diferents cicles naturals (dia, estacions, desenvolupament vegetatiu). I les efemèrides astronòmiques o moments especials en les posicions del Sol i de la Lluna, planetes i estrelles, i establir les pautes matemàtiques que les expliquen i les puguen fer predictibles.

Uns sistemes basats en regularitats astronòmiques que són incongruents entre sí, que no tenen relació, ja que els tres-cent seixanta cinc dies de l’any no són divisibles exactament entre dotze mesos, ni entre els set dies setmanals de tal manera que el resultat siga un número enter, exacte.

Ara creiem que sabem tot això perquè recitem de memòria els dies de la setmana o els noms dels mesos, o perquè sabem llegir les indicacions d’un rellotge. Però arribar a elaborar sistemes que permeten comptar el pas del temps, registrar-lo, compartir-lo amb criteris comuns, acoblar-lo a les necessitats socials ha sigut una faena ciclòpia.

Tampoc els períodes que anomenem mesos són múltiples exactes dels set dies setmanals. Ni el temps que tarda la Terra en donar la volta al Sol (l’any) és múltiple exacte del temps que tarda la Lluna en donar-li la volta a la Terra (base de sistemes com la setmana i el mes).

La unitat bàsica de comptatge és el dia, tant si es considera que comença en el crepuscle vespertí com si ho fa en l’alba matutina.

Establir les fraccions del dia (les hores) i els múltiples (setmana, mesos) ha sigut una faena ímproba, molt difícil.

Les diverses solucions adoptades per agrupar els dies han donat lloc als diferents calendaris que coneixem, experimentats des de l’antiguitat.

Però, per establir divisions inferiors al dia es necessiten instruments de gran precisió, que només a partir del segle XVII van poder substituir els més rudimentaris rellotges d’arena, de sol o d’aigua (les clepsidres).

Un calendari és una forma d’agrupar els dies amb regles que permeten organitzar-los en períodes amb regles conegudes, com ara setmanes, mesos, estacions, signes zodiacals, anys, etc.

Així que articular tot això i fer-ne un calendari comprensible ha precisat de les ments més preparades al llarg dels segles, i d’ajustaments i reajustaments, tot digne d’admiració i agraïment.

Simplificant-ho molt, i en funció de que fem servir el Sol o la Lluna per definir l’any tenim els calendaris solars (com el nostre, el gregorià) o uns altres de lunars, com el musulmà, o mixtes, lunisolars, com l’hebreu (amb afegits d’un mes cada tants anys).

Marca el solstici d’estiu.

Les criatures màgiques es fan visibles i poden interactuar amb els humans.

Les encantades (dones d’aigua, goges, xanes...) apareixen a la vora de rius, fonts, llacunes o castells, a fi de temptar els atrevits.

Els celtes celebraven el dia d’Imbolc, dedicat als difunts. Els romans les Calendes de febrer i les festes de la Parentàlia.

És sorprenent l’extensió d’encantades de nord a sud del domini lingüístic català, amb una toponímia ben viva.

Els cristians la Candelera, en què s’encenen ciris i candeles en record dels traspassats.

També és nit en què bruixes i bruixots corren pels camps per collir les llavors de la falguera i conjurar-les per a crear donyets, homenets, menairons i tota mena d’éssers diminuts de forces sobrehumanes.

Entre els esperits familiars de la llar hi ha les animetes del Purgatori, a les quals ens podem encomanar.

>> 1 de maig << Per als celtes, dia de Beltene, déu de la vida.

Comença el cicle de primavera i el bon temps. El 30 d’abril és un dia màgic, de bruixes i encanteris, en molts pobles celtes.

Els romans adoptaren aquesta festivitat ancestral en l’Arbre de Maig, un seguit de festes relacionades amb la primavera i l’agricultura.

El temps de fires i el moviment de persones, afavoria les rondalles a vendes i hostals.

Els cristians la transformaren en la Creu de Maig, la suposada troballa de la creu de Crist per Santa Elena.

El millor de tots, el que més s’ajusta als canvis estacionals i menys ajustaments periòdics necessita (només 1 dia cada quatre anys) ha sigut el calendari gregorià, el que fem servir en el món culturalment cristià i també en les transaccions comercials de tot el món.

Amb l’afegit de què el nostre calendari ha permés que s’hi introdueixen elements qualitatius que donen individualitat a dies concrets i a seqüències de dies, com són les festes i els cicles festius com Quaresma, Pasqua, Advent, etc.

17

Les cultures paganes ja s’adonaren que el Sol tenia major incidència sobre la terra, en durada i en insolació.

18

I un moment ben indicat per a provar d’aconseguir els tresors del temps dels moros a coves amb encantades, dracs o ogres.

CALENDARIS, ANY I MESOS LA IMPORTÀNCIA DELS RITUALS.

FESTES NO CELEBRADES A CAUSA DE LA PANDÈMIA

>> 1 d’agost <<

[BREU RESUM]

Els celtes retien culte a Lugnasad i els romans organitzaven les calendes d’agost.

religiós tan important com la Umra o peregrinació menor a la Meca el 5 de març, també es va anul·lar, a més de prohibir l’entrada de peregrins a la Meca i Medina, ciutats santes de l’Islam.

Temps de collita, és el mes dels donyets del camp, esperits protectors presents en ben bé totes les cultures als quals cal deixar-los un pessic de la collita.

Daniel Climent Giner et Carles Martín Cantarino >> (professor d’Ecologia de la Universitat d’Alacant).

I també de bubotes i aparicions, sovint per amagar contraban o estraperlo.

>> 1→2 de novembre. TOTS SANTS I DIFUNTS <<

En El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry el xiquet pregunta a la rabosa que l’havia captivat:

Dia de Samhain (“Tot és Sagrat”) per als celtes, calendes de novembre per als romans i Dia dels difunts per als cristians.

«¿Què és un ritual?» I la rabosa responia: «És una cosa quasi oblidada, és el que fa que uns dies siguen diferents d’uns altres, una hora diferent de les altres hores. Entre els caçadors, per exemple, hi ha un ritu: els dijous van a ballar amb les xiques del poble, i aleshores ¡el dijous és un dia meravellós! Jo mateix vaig a passejar a les vinyes. Si els caçadors ballaren tots els dies, tots serien iguals i jo no tindria descans».

És temps de rondalles de por, com ara “Pere Poca Por”, “Marieta i el mort”, “El mas de Patiràs”, “Els frares del Pontarró” o “El soterrar”.

Seria bo potenciar els nostres monstres, davant el Halloween uniformitzador, i recordar la saga dels espantacriatures (Butoni, moro Mussa, bruixa Pinta, Bubota, Cuca Fera...), com fan moltes escoles i biblioteques.

I, de repent, en trobar-nos sense festes ni rituals, ens vam adonar de la importància de totes les compartimentacions del temps per a la vida dels humans: no hi ha cultura sense calendari, sense distinció dels dies, sense rituals, sense comunions socials.

>> 31 de desembre << Cap d’any és el dia en què es fa present una criatura singular, l’home dels nassos.

Els grans envien els menuts a buscar-lo, sempre per llocs concrets: places, estacions, hostals...

La festa perviu amb força a Tarragona i les Illes, i pel que fa al País Valencià, ha reviscolat pel nord de Castelló i es conserva a zones del centre, com ara Ontinyent, Gandia o Cocentaina (amb la variant de l’home de les orelles).

Vos convide a redescobrir el nostre imaginari durant tot l’any.

Si voleu saber-ne més, llegiu Màgia per a un poble, guia de creences i criatures màgiques populars, d’editorial Bullent.

Recordem que ritu prové de la paraula llatina ritus; i que l’adverbi llatí que se’n deriva, rite, no tan sols vol dir ‘d’acord amb el ritual’ sinó també ‘amb raó, com cal, justament i fins i tot joiosament, feliçment.

Perquè el fet és que, segons els lingüistes, tant el llatí ritus com el sànscrit rta provenen de l’arrel indoeuropea *ar-, que expressa la idea d’ajustar, col·locar bé; i d’ací que estiga en l’origen de termes com art, harmonia, ordre, ordit, ornar/adornar, aristocràcia (del grec aristói, ‘els millors’)…; i fins i tot raó, racional; i del grec arithmos (‘nombre’) amb derivats com aritmètica i logaritme.

En el País Valencià som molt amants de les festes, de moltes festes.

Distribuïdes al llarg del temps i la geografia. La qual cosa no lleva que també siguem un País amb moltes ganes de fer faena, d’innovar i de millorar; també les festes, clar.

I per comprovar-ho, només cal fer un breu llistat de les festes que vam perdre a causa de la pandèmia i que, sumades al component dramàtic de les pèrdues de persones estimades, d’empreses i de llocs de faena, van deixar unes ferides anímiques de les quals esperem poder-nos recuperar prompte.

Només perquè en siguem conscients, convindria fer-ne un repàs d’eixes pèrdues festives que, a diferent rang i escala, van deixar de celebrar-se des de que el 14 de març es va declarar l’estat d’alarma a l’Estat espanyol per la pandèmia de la COVID-19 i es van prohibir tots els actes socials, fins i tot els més importants o sagrats tant des del punt de vista cívic com religiós.

1 https://espores.org/etnobotanica/el-calendari-i-les-plantes-mes-flors-al-mes-de-maig/

Amb millor criteri, un esdeveniment secular d’importància mundial com el Mobile World Congress ja havia sigut suspés el 13 de febrer. I un de 19

20

La pandèmia va afectar de manera inimaginable tots els calendaris civils i religiosos del món.

Pel que fa al món culturalment cristià (perquè eixa és la nostra cultura de fons, amb independència de ser creient o no), es van perdre, només des del 14 de març fins les Fogueres de Sant Joan, festes com ara: * *

La Romeria de les Canyes i la Magdalena, a Castelló, en el tercer diumenge de Quaresma (eixe any, el dia 15 de març).

L’anunci de la primavera per part de Sant Josep i les Falles que se li dediquen.

>> LES FESTES PERDUDES EN ABRIL DE 2020 << * * * * * * * *

* *

* * * *

No vam tindre el Dominica Laetare o quart diumenge de Quaresma.

Ni la processó de la Burreta i les palmes del Diumenge Rams, 5 d’abril.

Ni Setmana Santa i tots els seus oficis i rituals, i les passions i viacrucis.

Ni el Diumenge de Glòria o Pasqua Florida (aquell any, el 12 d’abril) i les tradicionals eixides al camp amb la mona i el trencar l’ou en el front de les persones estimades.

Ni l’antic patró dels mariners, sant Elm, el dia 14.

Ni Dominica in albis o de Quasimodo, el dia 19, primer diumenge posterior a la Pasqua.

Ni el dilluns o huitava de Pasqua, dedicat a sant Vicent Ferrer.

Ni la Santa Faç alacantina, el dijous immediatament posterior, que l’any 2020 coincidia amb el Sant Jordi bibliòfil i rosaci el dia 23, declarat Dia Mundial del Llibre per la UNESCO, a més de patró de països com Anglaterra, Portugal, Geòrgia, l’Aragó, Catalunya (també, antigament, del Regne de València) o de ciutats com Alcoi, Banyeres, Montblanc, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

Ni les festes de Moros i Cristians dedicades a Sant Jordi a Alcoi o a Banyeres, ni les de la Mare de Déu de la Salut a Onil (també aquell 23 d’abril).

Ni Sant Marc Evangelista, el 25 d’abril, coincident amb dia de la reivindicació nacional del País Valencià, en què recordem la derrota d’Almansa (1707), però que també ens fa recordar que la recuperació de drets és possible i desitjable.

Ni els Pelegrins de les Useres (el darrer divendres d’abril).

Ni la Puríssima Xiqueta, de Benissa, el darrer diumenge d’abril.

Ni la Mare de Déu de Montserrat (o de Monserrate, com diuen a Oriola) el dia 27.

Ni Sant Pere de Verona o Sant Pere màrtir, el dia 30, vespra de l’inici de la primavera en els calendaris precristians, i que a la serralada pirinenca del Cadí s’eixia al camp i s’hi escampaven garlandes d’arç blanc (Crataegus monogyna) per afavorir les collites.

EQUINOCIS I SOLSTICIS

>> LES FESTES PERDUDES EN MAIG DE 2020 << També es van perdre: *

*

*

* *

*

*

* *

La festa de l’1 de Maig, en les diferents fòrmules, des de les antigues entrades a la primavera (per fer 40 dies després de l’equinocci de primavera) a les relativament recents del Dia del Treball i la catòlica del dia de Sant Josep Artesà.

I el dia 3, festa de la Vera Creu o de la invenció de la Santa Creu, amb l’ornamentació floral de creus. Celebració molt popular en nombroses poblacions, o a barris que porten eixe nom; en seria el cas, al País Valencià, d’Alacant, Alboraia, l’Alfàs del Pi, Bigastro, Borriana, Callosa de Segura, el Campello, la Granja de Rocamora, sant Joan d’Alacant, Mutxamel, Paterna, Sagunt, València, Xàbia, etc.

I no celebràrem les festes dedicades a Maria en el seu mes −que amb les pluges caigudes va estar ben «florido y hermoso»−, com la de la Mare de Déu dels Desemparats o Geperudeta, el segon diumenge de maig.

Ni Sant Ponç, el dia 11, patró dels herbolaris, i que se celebra a Barcelona amb la tradicional Fira de Sant Ponç dedicada a les herbes remeieres i la mel.

Ni la Mare de Déu de Fàtima, el dia 13: «El trece de mayo la Virgen María bajó de los cielos a Cova da Iria», una aparició mariana, com les medievals, però en 1917 i sobre una alzina, l’Azinheira Grande.

Ni Sant Pasqual Bailon, el 17 de maig, amb la tradicional peregrinació a la pedania d’Orito (Montfort, al Vinalopó Mitjà), i on és costum recollir cantauesso, un timonet endèmic (Thymus moroderi) amb el qual es preparen infusions i macerats alcohòlics.

Ni l’Ascensió, 40 dies després de la Pasqua Florida, i sempre en dijous («Tres jueves hay en el año que relucen más que el Sol: Corpus Christi, Jueves Santo y el día de la Ascensión»); un dia que al Baix Vinalopó se celebrava eixint al camp a recollir herbes cantant unes cançons especials per a eixe dia: «Venim de fer herbetes» i «El dia de l’Ascensió».

Ni Sant Felip Neri, fundador dels oratorians, el dia 27, i la imatge del qual figura en la font del santuari alcoià de la Font Roja.

Ni el diumenge de Pentecosta o Pasqua Granada, 50 dies després de la Pasqua Florida, i que enguany tanca el mes de maig.

* * *

*

*

d’aigua que, presidit per un Sant Jordi a cavall, hi ha al claustre de la catedral de Barcelona.

Ni la solemne celebració del Corpus a l’església del Patriarca, a València, el dia 16 Ni la benedicció dels lliris (o assutzenes, Lilium candidum) de Sant Lluís Gonçaga, jesuïta, patró de la joventut catòlica, el 21.

Ni Sant Paulí de Nola, patró dels campaners, el 22; el mateix dia que també se celebra Sant Tomàs Moro, el canceller anglés ajusticiat per oposar-se a la pretensió de divorci del rei Enric VIII Tudor, tema de la magnífica i oscaritzada pel·lícula Un home per a l’eternitat (1966).

Ni Sant Joan, el 24, festa de la nativitat del precursor de Jesús.

Ni les Fogueres a Alacant i a tants llocs dels Països Catalans i arreu;[10] ni les eixides en la vespra a agafar berbena,[11] herbes màgiques i medicinals.

Ni Sant Pere i Sant Pau, el dia 29.

I també s’havien deixat de celebrar, i continuarien fent-ho durant pràcticament dos anys, les “festes de la BBC” (bodes, batejos i comunions). Ni les reunions amb amics i coneguts per celebrar l’aniversari o l’onomàstica de l’amfitrió. Ni tan sols els sepelis per despedir familiars i amics.

I, sí, aleshores ens vam adonar de la falta dels rituals: tots els dies semblaven iguals, amb poques opcions de compartimentar el temps; i tot sota l’imperi (¡i afortunadament!) de les llums artificials domèstiques que dificulten interpretar els ritmes circadiaris.

Però fixem-nos-hi: la gent va idear ritus nous, com aplaudir des dels balcons a una hora fixada. Perquè la litúrgia, la festa, el ritual, són una de les necessitats humanes com a éssers socials que som. Uns éssers socials i festius.

>> LES FESTES PERDUDES DE JUNY DE 2020 << * * *

Ens vam quedar sense celebrar, allò on es fa, la festa de la Santíssima Trinitat, el dia 7, el diumenge posterior a Pentecosta.

Ni Sant Antoni de Pàdua o de Portugal, el dia 13.

Ni Corpus Christi[6] (primer dijous després de la huitava de Pentecosta; el 2020 corresponia a l’11 de juny, traslladat al diumenge 14), Festa Grossa de València, amb el Ball de la Moma; o la Patum a Berga; o l’Ou com balla sobre el sortidor 21

3

22 22

EQUINOCIS I SOLSTICIS LES FESTES SOLARS MÉS IMPORTANTS I EL FOC o “aturat”, “frenat”), és l’origen del nom de solstici aplicat tant a eixa data com a la que, sis mesos més tard, oferirà el mateix fenomen d’aparent aturada del Sol en la seua trajectòria més llarga i alta.

Daniel Climent i Giner Retrocedim al passat més remot.

Si vosté fóra un humà primitiu en una llarga nit, envoltat de fred, de foscor i de crits d’animals perillosos, sense cap font de llum ni de calor, excepte una precària foguera, seria normal que l’envaïra a l’angoixa.

I ¿ quina seria la visió més grata, sinó l’inici de l’ascens matutí d’un Sol que li ofereix llum, calor i seguretat?

La seua pujada sobre l’horitzó era un anunci de què podrien reprendre la vida normal i detectar a temps els perills que durant la nit els podien assetjar.

Això sí, la posició més elevada de la seua trajectòria, la que divideix el dia en dues parts, el migdia o sud, no sempre arriba a la mateixa altura.

Òbviament, l’intermedi (2) entre ambdós extrems representa el moment d’equilibri, en què la llum i la foscor de la nit (nocci) duren el mateix (equi), per la qual cosa rep el nom d’equinocci.

Davant la manca d’explicacions comprensibles del procés, no és d’estranyar que durant eixes efemèrides els humans antics feren sortilegis relacionats amb el foc per imaginar que tenien alguna mena d’influència sobre la marxa del Sol, d’un foc del qual depén la nostra vida.

Enfocar algunes de les nostres festes més sentides des d’esta perspectiva podrà aportar, probablement, llum.

Així que repassem algunes de les festes fogueril relacionades amb els solsticis (Nadal, Sant Joan) i l’equinocci de primavera (Sant Josep).

>> SOLSTICI D’HIVERN I NADAL << Imaginem la preocupació que sentirien els primers humans en notar que a mesura passaven els dies d’estiu i de tardor, el Sol eixia més tard, durava menys sobre l’horitzó i es ponia cada volta més prompte. En definitiva, que s’anunciava la gradual disminució de la llum i la calor.

Afortunadament, eixa caiguda no és definitiva i, un determinat dia, el vint-i-u de desembre, el Sol deixa de baixar, “atura” (solstici) el seu descens. I al dia següent comença a “pujar”, a “recuperar-se”.

I tot i que l’hivern pot fer-se encara més rigorós, el fet que el Sol de migdia puge cada volta més anuncia que tornaran la primavera i l’estiu.

Variacions anuals de la trajectòria del Sol. Del llibre “¿En qué mundo vives?” Editorial Aguaclara.

De fet, varia entre uns punts extrems (1 i 3), de tal manera que a mesura que passen els dies, la trajectòria es va allargant (durant l’hivern 1→2, i la primavera 2→3) o acurtant (estiu 3→2, i tardor 2→1).

La posició més baixa (1) correspon a la trajectòria més curta (i la nit més llarga), mentre que la més alta (3) l’assoleix després de recórrer el camí més llarg i il·luminar durant més temps la jornada.

A partir del punt de màxima altura (3), la trajectòria del Sol va reduint-se progressivament, i això acurta la llum alhora que allarga la foscor.

I el temor de la gent seria inevitable: si el Sol continuara baixant fins a desaparèixer darrere l’horitzó meridional, la mort seria inevitable.

EQUINOCIS I SOLSTICIS 2323

Afortunadament no passa això, i arriba un moment en què la velocitat de baixada disminueix.

Per fi, el vint-i-u de desembre del nostre calendari, el Sol sembla aturar el seu descens; eixe fenomen, que en llatí es diu sol-sticium (“Sol estàtic”

24

Per eixa raó, no és d’estranyar que nombroses religions, de diferents èpoques i llocs, hagen triat eixe dia per commemorar el “naixement” del seu Déu, siga el Mitra persa, l’Huitzilopochtli asteca, o el Jesús cristià, i que celebren grans festes que saluden la recuperació de la vida. Una festa que, en el cas dels països cristians, se celebra tres dies més tard, la nit del vint-i-quatre al vint-i-cinc, degut a un ajustament de calendari acordat pel Concili de Nicea, l’any 325.

I com que “naix” el Sol, eixe cercle de foc que ens il·luminarà cada volta més, en alguns pobles encara es conserva la tradició que els xiquets (els que van a créixer, com el Sol) facen torxes amb espart sec i herbes aromàtiques, i que la nit de Nadal els xiquets vagen pels carrers “rodantles”, és a dir, traçant cercles lluminosos girant-les a braç estés.

Eixes torxes que es roden tenen noms com aixames (Xixona, Tibi, Relleu), faies, atxes, xameles (Alcoi, Cocentaina, Alcoleja, Balones, Benasau, Catamarruc, Gorga, l’Orxa), torxes i fatxos, segons els pobles.

El nom de xameles prové de l’àrab xumayla, ‘manoll de blat’, i eixes garbes fetes d’aromàtic i sec espígol, són enceses abans de sopar i els xiquets les fan girar mentre canten nadalenques i visiten cases demanant l’asguinaldo.

De ser certa eixa successió d’esdeveniments, els muntons de restes, progressivament decorats, acabarien per substituir les torxes individuals per unes altres col·lectives, mantenint, però, el nom de Falles.

COVES SAGRADES (I) SOLSTICI ESTIVAL. Coves dels Pilars (Agres) i de la Pastora (Alcoi)

En tot cas, es tracta d’una celebració fogueril que, com en altres casos, és anterior al cristianisme, ja que fins i tot els celtes preromanitzats celebraven, entre el vint i vint-i-tres de març, un festival anomenat Ostara de característiques ígnies similars a les de les nostres Falles.

>> LES COVES DELS PILARS I DE LA PASTORA <<

>> SOLSTICI D’ESTIU I SANT JOAN << Però no és només en el món cristià on el foc cobra eixe dia un significat especial.

En els móns celta i germànic, per exemple, també hi havia, i encara es conserven en alguns llocs, rituals relacionats amb les flames. Així, els celtes precristians celebraven la festa de Yule, en què encenien grans fogates per donar força al Sol, per ajudar-lo a “eixir”, i d’eixa manera frenar el predomini creixent de la foscor.

Altrament, en els països escandinaus i germànics també manté vigència una festa singular relacionada amb la llum i que utilitza ritualment ciris encesos. Es tracta de Santa Llúcia (de lux-lucis, “llum”, en llatí), que se celebra el 13 de desembre; eixa data corresponia al solstici d’hivern en el segle XVI, quan els catòlics, en temps del papa Gregori XIII, van proposar una modificació del calendari (saltar-se deu dies de l’any 1582 per tal d’ajustar-lo a la posició real de la Terra en l’òrbita solar).

Inicialment, els països protestants no van acceptar la modificació, i més tard, quan ho van fer, la festa de santa Llúcia va quedar separada del Nadal, del “naixement” de la llum (de manera similar a com els soviètics, una volta acceptat el calendari gregorià, celebraven en novembre la [juliana] “Revolució d’octubre”).

>> EQUINOCCI DE PRIMAVERA I SANT JOSEP << Més enllà del sant, dels gremis implicats, dels canvis en la concepció de la festa, de la repressió política que van patir les falles, de les tècniques usades i dels artistes el que ara ens interessa és el significat naturalista de les falles de sant Josep, que inicialment serien un sortilegi per ajudar al Sol a vèncer el predomini de la nit i ajudar a què, en passar l’equinocci de primavera, que la llum guanyara a la foscor.

Tot i que durant els tres mesos posteriors a Nadal el Sol va allargant diàriament la permanència sobre l’horitzó, encara es manifesta incapaç de vèncer la foscor. Fins que, a punt de travessar la frontera equinoccial i il·luminar més de dotze hores al dia, rep la màgica ajuda dels qui encenen torxes la nit d’abans. Inicialment no devien ser massa grans per la qual cosa en lloc de dir-les pomposament torxes, fax-faxcis, en llatí, usaven el diminutiu faculae [torxetes].

En una ciutat, els majors subministradors d’eixes faculae (⇔ falles) serien els fusters, que acabarien per reivindicar eixe dia com a festa gremial per tal d’aprofitar que la gent cremava falles (⇔ faculae) per fer el mateix amb els residus, borumballa, llesques, fusta vella, etc.

De manera que, quan, el 1497, es va posar la festa sota l’advocació de sant Josep, patró dels fusters, el que realment es va fer va ser legalitzar i santificar un ritual que ja venia d’antic.

Impassible, el Sol continua el seu ascens diari sobre l’horitzó fins que el vint-i-u de juny (el vint-i-quatre en el calendari anterior al concili de Nicea) arriba al punt més elevat al migdia; i com que recorre la màxima trajectòria, també la durada del dia és màxima, i mínima la de la nit.

Daniel Iborra i Pellín >> A rqueoastrònom, músic i mestre de Primària.

Però el vint-i-dos ja no puja més. I com que deté el seu ascens, tenim, de nou, un altre sol-stici, un nou “Sol frenat”.

Els coneixements d’astronomia han sigut fonamentals per a determinar el pas d’una estació a una altra, establir els cicles agraris o previndre els moments idonis per a la fertilitat.

I com el dia següent el Sol amenaça amb recular i començar a “baixar” (per això també comença el signe zodiacal del Cranc, “el que recula”), cal fer un nou sortilegi, un de frenada per tal de perllongar, tot i que siga artificialment, la llum, i espantar la nit que a poc a poc anirà envaint-nos.

L’observació de Sol, Lluna i Venus, així com d’algunes estreles és, des de fa mil·lennis, un fet habitual a totes les cultures del Mediterrani, i també a la nostra terra, d’una manera evident en l’etapa ibèrica, encara que hi ha indicis que estes celebracions podrien ser anteriors.

Tenim un indici clar de commemoració del solstici d’estiu en una cova santuari del nord de la província d’Alacant: la cova dels Pilars, a Agres, de la comarca del Comtat. Aquesta cavitat de la serra de Mariola que, amb materials arqueològics de 6000 anys d’antiguitat, era sagrada sobretot per als ibers de la zona, els quals dipositaren ofrenes i hi realitzaren rituals entre els segles V i II a.n.e. (abans de la nostra era; o abans de Crist en la terminologia tradicional).

L’orientació de la cova, encarada al nord, no permet l’entrada dels rajos solars pràcticament en cap moment de l’any però, ¡ai! quan arriba el solstici d’estiu, el dia en què el Sol ix més cap a l’nord-est, per una finestreta menuda i exactament en el moment de l’amanèixer, la llum del Sol penetra durant uns minuts en l’estança, indicant que eixa ha sigut la nit més curta de l’any, la del solstici d’estiu.

Així que la nit del vint-i-tres al vint-i-quatre de juny, la Nit de sant Joan, a moltes parts d’Europa, es fan fogueres al cim de les muntanyes, a les afores dels pobles, a les platges, o a les places de ciutats i pobles.

En alguns llocs, com a la comarca del Pallars Sobirà, al sud dels Pirineus, eixa nit fan fogueres al cim de les muntanyes. Quan estan a punt d’apagar-se, n’agafen, i baixen als pobles, petites torxes que anomenen, com no? “falles” (faculae < fax-fascis). I en altres, com a Callosa de Segura, al migjorn valencià, es feia fins als anys cinquanta “la noche de los mochos”, en què els xiquets feien rodar motxos de granera encesos, com una variant, ara estival, de les aixames o xameles nadalenques.

Només a un lloc, equivocadament, es fan les fogueres la nit que no toca. Sí, estem parlant d’Alacant, on les Fogueres, com a festa oficial, van nàixer per imitació de la festa oficial de les Falles valencianes.

Però, és clar, a València i a molts pobles del nostre País on es fan Falles, es cremen en acabar el dia de sant Josep per tal d’apropar-se a l’equinocci primaveral. I això és diferent de la foguera del solstici estival, on es pretén detenir el Sol quan ja ha arribat al punt del qual no es vol que retrocedisca.

I per això, a tot l’hemisferi nord es considera la nit de sant Joan l’inici del dia vint-i-quatre, i no del vint-i-cinc.

Excepte a Alacant, que, veges per on, en lloc d’estar celebrant la nit de sant Joan estem celebrant les Fogueres en la nit de sant Guillem.

Però, tot i això, celebrem la cremà de la Foguera, tan a gust com el que més.

Contestània ibèrica

Però, fins a quin punt tenen relació amb les nostres festes principals i, sobretot: ¿des de quan se celebren estos dies principals de l’any en terres alacantines, en el migjorn valencià?

En el present article parlarem de la festa que commemora el solstici d’estiu, les Fogueres de Sant Joan, tan important per a la ciutat d’Alacant, per a molts dels nostres pobles i per a molts altres llocs d’Europa.

>> LES COVES I EL SOLSTICI D’ESTIU, PRECURSOR DE LA NIT DE SANT JOAN << És ben sabut que la celebració de les Fogueres de Sant Joan està relacionada amb la nit més curta de l’any. Ara bé, a causa de les modificacions del calendari al llarg dels segles les dates no són coincidents, perquè el solstici d’estiu és, normalment, el 21 de juny però, Sant Joan se celebra a tots els llocs la nit del 23 al 24; bo, excepte a Alacant, que per un error que ha perdurat es cremen la nit del 24 al 25, la nit de Sant Guillem. ¡Que anem a fer!

La llum del Sol penetra en la cova sagrada dels Pilars (Agres), en l’amanèixer del solstici d’estiu. A l’esquerra (A), el disc solar vist a través d’una obertura minúscula i, a la dreta (B), efecte visual que provoca la insolació en una de les parets de la cavitat (fotografies de l’autor).

A uns centenars de metres de la cova dels Pilars, ja en el segle XV, es va construir el santuari de la Mare de Déu d’Agres al qual encara hi van els cristians de manera ritual i periòdica. Una vegada més, els llocs sagrats i les celebracions cristianes beuen de fonts mil·lenàries paganes que podrien tindre un origen astronòmic, encara que el pas del temps n’haja esborrat la memòria.

Existeix una altra insolació semblant en la cova de la Pastora (Alcoi), ocupada com a lloc d’enterrament i sagrat des del III mil·lenni a.n.e., i on els rajos de l’amanèixer en el solstici d’estiu il·luminen la zona de soterraments, i la recorren des de l’interior cap a l’exterior.

La cova de la Pastora i la dels Pilars són dues de les sis grans coves santuari de cronologia ibera de la província. En ambdues cavitats, a més, hi ha materials arqueològics de temps molt anteriors, fet que ens permet intuir que les celebracions de la nit més curta de l’any, tan important en l’actualitat per als alacantins, venen de rituals molt llunyans en el temps.

Però, ¿des de quan és coneguda i celebrada esta nit pels alacantins?

La tradició i la història més recents ens diu que les actuals festes d’Alacant ens van instaurar el 1928 per José Maria Py, a partir de les fogueres populars que es realitzaven als carrers d’Alacant al segle XIX.

Foguera de Sant Anton alt, 1934. Font: Alicantepedia

Però potser siguen molt més antigues. Molt, molt, molt més antigues.

I, en qualsevol cas, el misticisme i la màgia de la nit de Sant Joan tenen un origen astronòmic.

25

26

Insolació solsticial de la cova de la Pastora, exactament al lloc on estaven els enterraments del Neolític, Calcolític i Edat del Bronze (fotografia de l’autor).

COVES SAGRADES (II) SOLSTICI HIVERNAL.

cretar la reforma gregoriana el solstici va quedar assignat al dia 21 de desembre.

Alineacions solars a Lucentum, la Serreta i altres llocs.

Ara bé, pel que fa al pont o forat de la serra de Penàguila, el marge de visualització del Sol en època solsticial és més ample, ja que el forat permet que al voltant de les 17 h se’l veja quasi tot el mes de desembre, i no tan sols el dia exacte del solstici hivernal.

També en la cova del Cantal (Biar, comarca de l’Alt Vinalopó), lloc d’inhumació múltiple emprat des d’època més antiga, durant el Calcolític (III mil·lenni a.n.e.; “Edat del coure”, abans de l’”Edat del bronze”).

Una alineació ben curiosa i sobre la qual la creença popular afirmava que les joves que volien quedar embarassades hi acudien per a rebre la insolació en els moments de l’alineació solar.

Daniel Iborra i Pellín >> A rqueoastrònom, músic i mestre de Primària.

L’observació dels moviments aparents del Sol sobre l’horitzó ha sigut, des de fa mil·lennis, un fet habitual a totes les cultures.

Insolació en la cova sepulcral calcolítica del Cantal, en el capvespre del solstici d’hivern (fotografia de l’autor).

Algunes de les nostres festes principals, per exemple el Nadal, en tenen relació. De fet, el naixement de Jesús per als cristians, pocs dies després del solstici d’hivern, és a dir, del dia més curt (i la nit més llarga) de tot l’any.

I un fet similar ocorre en la cova de l’Or de Beniarrés (santuari neolític de cronologia més antiga encara), on també es produeix una insolació al migdia del solstici d’hivern.

Però, ¿des de quan se celebren els solsticis en terres alacantines, en el migjorn valencià?

En el present article parlarem de la festa que commemora el solstici d’hivern i els seus antecedents arqueològics.

>> EL SOLSTICI D’HIVERN I EL SANTUARI DE LA SERRETA << Hi ha moltes evidències de rituals ancestrals tant en coves santuari com en temples ibers, i de relacionen alineacions solars amb accidents geogràfics.

Destacarem que, de les sis coves qualificades com a grans santuaris ibers de la província d’Alacant, quatre estan orientades al Sol del solstici d’hivern (un 66,6% del total) i dos al d’estiu (un 33%), fet que suposa que el 100% serien “solsticials”.

En aquella època, el lloc més sagrat de la Contestània ibera era el santuari de La Serreta (Alcoi, Penàguila, Benifallim).

Vista de l’ocàs del Sol en el solstici d’hivern des del lloc on estava el santuari ibèric de La Serreta (fotografia de l’autor).

>> L’ALINEACIÓ DEL A PENÀGUILA <<

FORAT

DE

SANTA

LLÚCIA,

El santuari de la Serreta seguí en ús fins el segle IV dC. Hi ha indicis suficients per considerar que es tractava d’un culte d’origen astronòmic en relació al solstici d’hivern i, per tant, resulta pertinent preguntar-se si posteriorment va passar a celebrar-se a pocs quilòmetres d’allí, a Penàguila (l’Alcoià) i a l’alineació solar de Santa Llúcia1, fent servir com a referent un pont o forat que hi ha a la serra de Penàguila. És possible que la singularitat fora coneguda també en època musulmana, però amb l’arribada dels cristians de Jaume I és probable que es produïra el típic fenomen d’aculturació; i de la mà de la Carta Pobla (1278) la peculiaritat del fet es posara sota l’advocació de Santa Llúcia, la santa associada al solstici hivernal tant a Catalunya com a la resta de l’Europa cristiana.

Des d’aquest santuari es té una visibilitat perfecta de l’ocàs o posta del Sol en el dia més curt de l’any; que és quan s’oculta per darrere del cim més alt visible a la banda del ponent, al Carrascar de la Font Roja.

>> EL SOLSTICI HIVERNAL A L’ANTIGA LUCENTUM << D’època romana també tenim indicis de rituals al voltant del solstici d’hivern.

Tots estos indicis, al nostre parer, apunten que la celebració del solstici d’hivern, l’antecessor cultural del nostre actual Nadal, podria tindre un origen que es remuntaria a milers d’anys cap enrere.

I en el municipi d’Alacant, a la ciutat iberoromana de Lucentum.

El principal temple que corona el fòrum de Lucentum (Alacant) i que és una reutilització d’un santuari iber anterior, està orientat de manera que els rajos de Sol en l’amanèixer del solstici d’hivern podrien penetrar dins l’habitació sagrada.

Cal apuntar que la principal festa dels romans, les Saturnals, acabaven amb la “Festa del Naixement del Sol Invicte”, coincidint amb el renaixement simbòlic del Sol després del solstici d’hivern.

Llibre de la col·lecció L’ordit, de la Universitat d’Alacant, del que ha sigut coautor l’autor d’aquest article, i on la temàtica està encara més ampliada.

Ara el solstici d’hivern correspon al 21 de desembre. Però entre els segles XIII i XIV el solstici hivernal es produïa el 13 de desembre. Com que era el dia més curt de l’any, el de la nit més llarga, es va decidir dedicar eixe dia a Santa Llúcia (del llatí lux-lucis, llum), perquè a partir d’eixe dia el Sol aniria “creixent” sobre l’horitzó, descrivint progressivament una trajectòria més llarga. D’eixa època ve el refrany “Per Santa Llúcia, un pas de puça”, és a dir, el dia allarga un poc, fet que amb el calendari actual és impossible, ja que el 13 de desembre els dies encara estan en la fase en què s’acurten.

A la santa se la representa portant una safata a les mans amb dos ulls a sobre, una referència a haver perdut la vista, i una al·lusió a la nit més llarga de tot l’any. Més tard va ser adoptada com a patrona dels cegos, i de les costureres, sastres, i altres professions que precisen de bona vista.

La Serreta, capital de la Contestània ibera.

Alineació solar a través del pont de Santa Llúcia (fotografia de l’autor).

En qualsevol cas, l’efemèride solsticial continuava relacionada amb la santa segles després, en 1563, quan ho comenta el cronista Rafael Martí de Viciana; i això referint-se al 13 de desembre segons el calendari julià de la seua època (el canvi al calendari gregorià es produiria el 1582).

Ara bé, la celebració del 13 de desembre com a solstici hivernal s’havia desfasat respecte dels solsticis i equinoccis reals, i quan es va de-

27

Simulació de la insolació produïda en el temple romà de Lucentum després de l’amanèixer del solstici d’hivern (modificació de l’autor a partir d’imatge del MARQ).

>> EL SOLSTICI HIVERNAL A LA ILLETA DELS BANYETS (EL CAMPELLO) I A LA COVA DEL CANTAL (BIAR) << Trobem una orientació també solsticial en el Temple B de la Illeta dels Banyets (el Campello; comarca de l’Alacantí), d’època ibèrica i a tan sols 9 km de Lucentum, per la qual cosa podem sospitar que la coincidència no seria casual, sinó que indicaria un culte similar i comú a la regió.

28

1 El tema de Santa Llúcia dóna molt de sí per parlar tant del solstici hivernal com del canvi del calendari julià al gregorià. Per si algú vol saber-ne més, recomanem aquests articles que paga la pena llegir: a) José Lull: “El Sol de Santa Lucía en Penáguila. La alineación solar del solsticio invernal y la fertilidad”: http://www.astrosafor.net/Huygens/2009/76/penaguila.pdf b) Enric Marco: “Que Santa Llúcia ens conserve la vista”: https://www.astrosafor.net/Huygens/2010/87/lucia-huygens-87.pdf

LA SETMANA ECLESIASTÈS

PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA dir que la dita devia ser, a molt estirar del 1450 en avant.

Ja veieu quina manera més curiosa de datar una dita popular.

Joan Olivares i Alfonso >> Constructor de rellotges de sol, novel·lista, professor de Matemàtiques a Secundària i Batxillerat.

Tots els anys, quan arriba el dia 13 de desembre, em ve de gust explicar això de “a santa Llúcia un pas de puça”. Santa Llúcia és eixa santa que se la representa amb una safata a les mans on hi ha uns ulls, els que suposadament se li van arrancar per no voler renunciar al cristianisme.

I la van deixar cega, sense visió. Una metàfora del dia clar més curt, o de la nit més llarga, que s’assoleix en el solstici d’hivern, quan el Sol arriba al punt més baix i curt de tot l’any en la seua trajectòria diària.

Algunes altres com “quan el mal ve d’Almansa” són fàcils de localitzar per raons històriques, i aquesta per astronòmiques.

>> SI LA DITA ÉS FALSA, ¿PER QUÈ S’HA MANTINGUT EN L’IMAGINARI COL·LECTIU? << Si la dita és falsa des de fa tants anys, com és que s’ha mantingut viva en la cultura popular del nostre país i de gairebé tots els europeus (la dita existeix en quasi totes les llengües europees)?

Això és més difícil d’explicar, de fet és possible no tinga cap explicació, tanmateix, jo hi tinc una hipòtesi.

Vegem-la: Quant els rellotges mecànics assoliren una precisió suficient, pel s. XVIII, el temps civil s’independitzà dels rellotges solars i marcà el seu propi ritme.

Aquest ritme resulta ser diferent del solar.

Els rellotges mecànics són d’una periodicitat absoluta, el pas del sol pel meridià, no ho és.

La diferència entre la durada d’un dia civil i d’un dia solar és de pocs segons, però per acumulació, la diferència entre l’hora dels rellotges mecànics i la dels solars pot arribar a ser de setze minuts.

Aquest fet produeix un desfasament entre el migdia solar i el civil d’aquest mateix ordre i, en conseqüència, el migdia civil no és l’instant central del dia, és a dir, que el matí i la vesprada no són igual de llargs.

De fet les durades del matí i de la vesprada tenen el seu propi ritme de creixement que no coincideix amb el creixement de la llargada total del dia.

Doncs resulta que la dita ens anuncia que per santa Llúcia, que és el 13 de desembre, el dia ja allarga una miqueta. Si això fóra veritat, significaria que el solstici d’hivern (el dia més curt de l’any) havia de ser anterior al 13, i com que tots sabem que això no és així, hem de traure la conclusió que la dita és falsa.

Així doncs, potser que el dia total decresca i en canvi la vesprada cresca, amb la condició que el matí continue decreixent a un ritme superior al del creixement de la vesprada.

I això és justament el que passa el dia de santa Llúcia:

Però si la dita és falsa, què fem amb això de la saviesa popular i totes aquestes andròmines?

a.

Té explicació l’error? Doncs sí, en té, i la trobarem, altra vegada, en el canvi del calendari julià pel gregorià que tingué lloc allà pel 1582.

b.

Resulta que abans d’aquesta data i durant molts segles (compteu-hi a raó de 3 dies cada 400 anys), el solstici s’havia anat desplaçant any rere any fins anar a caure 10 dies abans del que li tocava, és a dir, l’11 de desembre, amb la qual cosa per sant Llúcia el dia ja creixia una miqueta, cosa de segons, no creieu pas.

De tot això es dedueix clarament que la dita de santa Llúcia ha de ser anterior a aquesta data, però no gaire anterior.

Fixeu-vos-hi que només 400 anys abans del 1582, el solstici es produïa tres dies després del 11 de desembre, és a dir el dia 14 de desembre i, per tant, a santa Llúcia, el 13, encara no creixia el dia.

200 anys abans del 1582, el solstici es produïa entre el 12 i el 13, i per tant l’allargament del dia, si és que es produïa, no era perceptible. Això vindria a voler

c.

El dia 11 el sol eixirà a les 9:15:14 i el dia 13, a les: 9:16:45; un minut i 31 segons més tard. Per tant el matí acurtarà en aquesta mateixa quantitat.

En canvi, el dia 11 el sol es pondrà a les: 18:35:05 i el 13 a les 18:35:28, i la vesprada haurà crescut 23 segons.

El total del dia haurà decrescut un total de 58 segons.

En conclusió, tot plegat fa que el dia de santa Llúcia el sol es ponga, en hora civil, més tard que el dia anterior i, per tant que la vesprada civil cresca, la qual cosa podria crear el fals efecte que creix el total del dia.

Si pot ser o no que aquest creixement aparent del dia influira en la conservació de la dita a pesar de la seua falsedat (ja en fa més de quatre segles), no ho puc assegurar, però si més no, fa gràcia que la dita recuperara la seua vigència parcial segles després d’haver esdevingut falsa i que, al mateix temps, haguera perdurat com a estrictament vertadera en la memòria col·lectiva de tot un continent.

29

4

30 30

LA SETMANA LA SETMANA

com en la idea de la setmana, com ara veurem al llarg del text.

Daniel Climent i Giner El calendari catòlic gregorià és el que s’usa en tot el món per a les relacions comercials, de trànsit aeri i d’establiment d’acords. És un calendari d’origen romà i de caràcter solar. És a dir, pren el càlcul del cicle solar per establir la unitat central de temps, l’any.Encara que també té components de caràcter lunar, els quals provenen tant del primitiu calendari romà com del més antic calendari jueu, ja que el catolicisme i tot el cristianisme són, culturalment parlant, un resultat de la fusió dels mons hel·lènic-romà i jueu.

De fet, el component lunar es manifesta en la divisió en mesos, així

ECLESIASTÈS 3131

32

La manifestació s’observa no tan sols en les paraules “mes” i “lluna”, que tenen el mateix origen, i que s’ha conservat en moltes llengües (l’exemple més conegut és l’anglés: moon, lluna; month, mes), sinó perquè en un any hi ha dotze (i escaig) mesos lunars.

Com que els 365 dies de l’any no són múltiples exactes del 12, aleshores s’han de fer ajustaments que han consistit a fer-los desiguals, de 28 (o 29), 30 i 31 dies.

Un desajustament semblant es produeix quan el mes o llunació (29,5 dies) s’intenta subdividir en unitats menors, fent servir les fases lunars (nova, creixent, plena, minvant). I en dividir els 29,5 dies que tarda la Lluna a fer la volta a la terra, el resultat tampoc és exacte, 7,38 dies.

Així que es fa de nou una aproximació, i s’usen 7 dies com a nova unitat de mesura del temps, que equival, només aproximadament, a un quart de lluna però sense correspondència amb el que es veu en el cel.

També s’ha de dir que en llatí, el numeral 7 es deia septem, d’on provenen el nom de setembre o del castellà septiembre. I el conjunt de 7 rebia, en llatí tardà, el nom de septimana.

Els romans clàssics, per la seua banda, no dividien el mes en setmanes, sinó que ho feien en relació amb uns dies especials que anomenaven calendae (inicialment relacionat amb la lluna nova) idus (lluna plena; ) i nonae (el nové dia abans de l’idus, i comptant aquest).

Altrament, cada huit dies tenien una mena de dia festiu que dedicaven a anar al mercat, a les termes, etc.

Però en el segle III dC els mateixos romans van adoptar el sistema més senzill de la setmana, el propiciat pels jueus. Com que, seguint la tradició bíblica, el seté dia de la setmana o sàbat era el de descans (Gènesi 2,2-3), el primer dia de la setmana era el que nosaltres anomenem diumenge. Per això al principi el diumenge era l’inici de la setmana, i s’ha mantingut d’aquesta manera en el calendari litúrgic cristià.

Aquella idea del començament setmanal en diumenge també ha perdurat en el nom (que no en els efectes) en els dies de la setmana en portugués, on majoritàriament fan servir els ordinals per designar els dies de la setmana: domingo, segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira i sábado. També l’alemany manté eixe antic ordre en el nom del seu “dimecres”, al que anomena Mittwoch (“en meitat de la setmana”).

D’altra part, els cristians, per diferenciar-se dels jueus van decidir que el dia de descans era el diumenge;i els musulmans, per distingir-se de jueus i cristians, van adoptar com a dia de descans el divendres.

En tot cas, i per unificar mundialment l’orde dels dies de la setmana, l’any 1968 es fa signar la norma ISO 8601 d’unificació de l’estàndard cronològic que, entre altres coses, indicava que la setmana comença en dilluns.

En la major part de les llengües occidentals cadascun dels dies de la setmana ha rebut un nom particular, en general associat al nom dels cossos celestes observables a simple vista i diferents de les estrelles, que són el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn.

LA SETMANA EL DILLUNS VOLEM FER FESTA

Així doncs: El dilluns seria el “dia de la Lluna” (Lunae dies; de Luna, lunae); El dimarts, el “dia de Mart” (Martis dies; de Mars, martis); El dimecres, el “dia de Mercuri (Mercurii dies; de Mercurius, mercurii); El dijous, el “dia de Júpiter” (Iovis dies; de Iupiter, iovis); El divendres, el “dia de Venus” (Veneris dies, de Venus, veneris).

Finalment, en les llengües llatines s’ha optat perquè els noms dels dos darrers dies facen referència al sàbat jueu i a Déu (el Senyor o Dominicus, Dominicus dies) i en les llengües germàniques, per contra, eixos dos dies els dediquen a Saturn i al Sol (Sun, Sonn) mentre que els altres dies porten el nom de les divinitats germàniques equivalents als déus romans.

33

La compartimentació del temps de la setmana també té el seu correlat humorístic en una de les cançons més típicament alacantines, “La manta al coll”, la tornada de la qual, la part que es repeteix sempre després de cada estrofa, és la següent (un bis, amb un afegit la segona volta): LA MANTA AL COLL I EL CABASSET MOS N’ANIREM AL POSTIGUET

El dilluns volem fer festa El dimarts, p’a descansar El dimecres p’anar al cine I el dijous p’a festejar.

El divendres traure comptes El dissabte anà(r) a cobrar I el diumenge que volíem No mos deixen treballar

LA MANTA AL COLL I EL CABASSET MOS ANIREM [A BERENAR] AL POSTIGUET

Com moltes altres de populars, la cançó està formada per grups de versos que constitueixen un període rítmic, les estrofes, que han estat nodrides per la imaginació popular.

34

En una de les més conegudes fa referència a com els autors considerarien la seua setmana ideal:

Hi ha un munt d’estrofes de tota mena i farcides de variants dialectals alacantines, com ara:

Per un quinzet un puro per dos una pipa per tres una guitarra per quatre una xica El puro p’a fumar la pipa p’a lluir la guitarra p’a cantar i la xica p’a dormir.

Un goril·la dalt d’un arbre I una puça en el llançol I el goril·la a ella li dia Baixa puça que fa Sol. Però la puça punyetera Del llançol no va baixar I el goril·la fill de puta Amb el dit la va xafar.

L’altre dia jo vaig vorer al guàrdia municipal passejant-se per la plaça cap amunt i cap avall A la bragueta li faltava una mançaneta i un botó i per allí se li asomava el canari xiulaor.

Les xicones de Xixona s’han comprat una romana p’a pesa(r)-se les mamelles dos voltes a la setmana Roja, si vols que te la faja posa’t panxa cap amunt voràs quina polseguera t’ix per el forat del cul.

A una xica de la Vila filla d’un guàrdia civil li agradava molt dormir baix la soca d’un pi Però les processionàries que són uns cuquets molt fins li feien cuscanelles per debaix del melic.

L’altre dia quan tornava el tio Pep de l’horta es va trobar de sa casa oberta la porta i baixant per l’escaleta anava un senyoret que oberta la bragueta li ensenyava el cacauet.

A un pilot que volava se li va fotre’l motor però dins de la desgràcia encara va tindre sort Caigué’n un bancal de faves qu’estava ple de capulls i una fava puntiaguda se li va clavà(r) pel cul

Tots juguen amb Pep i Pep no fa faena li amaguen la bolsa i també la cistella.

I quan arriba l’amo tot són monegons i allí tenim a Pep tocant-se els collons.

La barca del peixcaor sempre fa olor al quitrà, i la dona del peixcaor ja sabem quina olor fa quan pregona cada dia a tot el que veu passar, “duc fresca la mercancía pa’l que la vullga comprar”.

EL DIA ECLESIASTÈS Segons comenta David Rubio en el seu interessant blog AlicantePedia [https://alicantepedia.com/canciones/la-manta-al-coll]: «Los primeros en inscribir esta canción como suya en la SGAE fueron José Arques Llorens “Tolo” (como autor de la letra) y Manuel García Ortiz (la música) el 28 de marzo de 1953. Según un documento ambos artistas estrenaron la canción en el Teatro Principal.

No obstante, la canción original se piensa mucho más antigua que esa fecha, pues ya se cantaba popularmente en Alicante y en pueblos de la provincia, contando incluso algunos de ellos con versiones propias. Se desconoce el año de su origen, pero normalmente su autoría se vincula a un cantante alicantino llamado Joaquín Segura.

Incluso en la propia Alicante (al ser una canción popular) se han escuchado diversas variaciones. Por ejemplo, en el propio estribillo se ha cantado mo n’anirem, mos anirem o no n’anirem.

I fins i tot una en castellà: Una señora en la plaça / una alcachofa robó / i p’a que nadie se la viera / bajo el manto la escondió Como hacía mucho viento / el mantó se le voló / y a la pobre (de) la señora / l’alcachofa se le vio De la cançó se n’han fet diferents versions, com ara:

https://www.youtube.com/watch?v=DcKL_Q7uTYU

En la segunda mitad del siglo XX han sido muchos los cantantes y grupos que han realizado su propia versión de la canción, como la de Joan Monelon y Jordi Reig del grupo Els Pavesos, la del grupo Carraixet o la versión reagge-rock del grupo OWIX. La SGAE llegó a tener 7 versiones registradas de esta canción, hasta que en 2009 se determinaron a José Arqués y a Manuel García como autores por reclamación de sus herederos, quienes actualmente perciben una comisión por sus derechos cada vez que se interpreta».

https://www.youtube.com/watch?v=wxznNPVYbsI

https://www.youtube.com/watch?v=vnR0Q3ZsOBg

35

5

36 36

EL DIA EL DIA I LES HORES poble romà n’emprava un de més senzill que hui anomenem d’hores antigues o temporàries, resultant de dividir el dia clar en 12 hores i la nit en unes altres 12.

Joan Olivares i Alfonso >> Constructor de rellotges de sol, novel·lista, professor de Matemàtiques a Secundària i Batxillerat.

Els diccionaris donen diverses accepcions de dia. Una fa referència al temps que el Sol és sobre l’horitzó (dia clar), en oposició a nit. Una altra, al temps transcorregut entre dos trànsits consecutius del sol pel mateix meridià (dia natural).

Alguns atribueixen l’elecció del 12 per a les hores a un paral·lelisme amb els 12 mesos de l’any; d’altres, a les propietats de divisibilitat del 12 (es pot partir en 2, 3, 4 i 6 parts iguals i enteres). Encara que la divisió de l’any poguera haver estat anterior a la del dia, cal pensar que l’elecció del 12 per als mesos resultaria igualment arbitrària. No hi ha cap llei natural ni cap fenomen que suggerisca que hagen de ser 12, i no 20 per exemple, els mesos de l’any. En qualsevol cas, els egipcis, els grecs, els romans i moltes altres cultures antigues triaren aquesta xifra màgica per fraccionar l’any i el dia, i així s’ha continuat fent fins a l’actualitat. Només s’hi ha canviat la manera com les 12 hores es distribueixen al llarg dels diferents tipus de dies.

>> HORES ANTIGUES << La majoria de les civilitzacions antigues, dividien el dia clar en 12 fraccions que anomenem hores antigues. La durada del dia clar és variable al llarg de l’any i en conseqüència les hores antigues creixen i minven segons les estacions. Per aquesta raó, també s’anomenen temporàries o desiguals. En la nostra latitud, 39º, les hores antigues s’escurcen fins a uns 45 minuts (actuals) en l’hivern i s’allarguen fins als 75 minuts en l’estiu. En els equinoccis, quan la nit i el dia s’igualen, les hores temporàries són de 60 minuts, com les hores iguals dels rellotges mecànics (que per això també es poden dir equinoccials).

A la primera accepció es refereix l’adjectiu diürn (oposat de nocturn); a la segona correspon l’adjectiu diari. Aquests dos significats de dia han conviscut al llarg de la història i han donat lloc a cèlebres equívocs: Cleòmenes (segle VI aC.), rei d’Esparta, pactà una treva de set dies amb els habitants d’Argos, però a la tercera nit els atacà i els derrotà.

Al·legava per justificar-se que la treva parlava de dies però no de nits.

La divisió del dia natural en dia (clar) i nit ens la proporciona la natura d’una manera inequívoca. “Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit”; Gen 1, 4-5. Però ja en les societats més primitives aquesta divisió devia resultar insuficient. No és difícil d’imaginar un primitiu caçador albirant la posició del sol o amidant la llargada d’una ombra, per tenir temps de tornar a la cova abans de la fosca nit.

ECLESIASTÈS 3737

A mesura que les relacions socials es feien més complexes, en les civilitzacions primitives es devia fer necessària la divisió del dia en fraccions menors (hores). Però aquest fraccionament dóna solucions diverses segons quin concepte de dia hi apliquem. Per als assumptes oficials (com ara la data de naixement o la d’una batalla) els antics romans dividien el dia natural en vint-i-quatre hores, que es comptaven entre dues mitjanits consecutives, és a dir, de la mateixa manera com ho fem en l’actualitat. Però el càlcul de la mitjanit no és trivial, la qual cosa feia poc pràctic aquest sistema, si més no a nivell popular. Per això, el 38

La diferència entre les hores estacionals d’hivern i d’estiu s’incrementa proporcionalment a la latitud geogràfica. A Londres, 51.5º, les hores temporàries són de 38 minuts al solstici d’hivern i de 82 al d’estiu. A l’equador, les hores temporàries són sempre de 60 minuts com les equinoccials.

HORES ANTIGUES EN LATITUD 39º (la latitud d’Alacant és 38,34ºN) Les hores no duraven el mateix de nit i de dia excepte durant els equinoccis.

Durant la resta de l’any en estiu les hores diürnes eren més llargues que les nocturnes, i en hivern a l’inrevés.

El sistema temporari ens podria semblar poc útil i rigorós, però en una societat lligada a la natura, en la qual l’eixida i la posta del sol marcaven el moment d’encetar i de cessar la major part de l’activitat laboral i social, aquesta organització horària proporciona una informació molt efectiva.

Les hores actuals no ens informen de la porció de dia clar consumit: si, per exemple, diguérem que determinat fet havia succeït a les 6 hores no podíem saber si era de dia o de nit, i menys encara precisar quant faltava perquè eixira o es ponguera el sol.

>> HORES CANÒNIQUES << Amb la caiguda de l’Imperi Romà i fins ben avançada l’edat mitjana, a l’occident cristià minvà notablement l’interés per la ciència en general i per la determinació del temps en particular. Però no a tot arreu, en els convents s’esmerçaven grans esforços per determinar els moments d’oració. La Regla de sant Benet, escrita entre els anys 534 i 539 de la nostra era, establia l’ordenació dels oficis divins, és a dir, els intervals de temps que diàriament s’han de dedicar a fer els diferents resos: les hores canòniques.

ser regulats diàriament amb la informació infalible d’un rellotge de sol. Però hi havia un problema: els rellotges mecànics marcaven les noves hores iguals i els de sol, les antigues desiguals. Per resoldre-ho, s’inventà un nou rellotge solar d’hores iguals. Aquest tipus de rellotge és el que s’ha conservat fins a l’actualitat. Podem dir, doncs, que en certa manera els rellotges de sol actuals són resultat de la necessitat de sincronitzar els primers rellotges mecànics amb el moviment del sol.

Cal tenir en compte que la imprecisió dels aparells més primitius podia arribar a ser de dos o tres quarts d’hora diaris.

Joan Olivares i Alfonso >> Constructor de rellotges de sol, novel·lista, professor de Matemàtiques a Secundària i Batxillerat.

Al Breviari Romà hi trobem els versos:

>> HORES IGUALS << El nou sistema d’hores iguals acabaria substituint l’antic sistema temporari, però el pas de l’un a l’altre no era trivial. Calia, en primer lloc, substituir en la ment dels usuaris el principi de divisió horària del dia clar i de la nit pel de divisió de dia natural. En segon lloc, s’havia de definir el punt de partida: l’hora zero.

En la major part d’Europa es van prendre el migdia i la mitjanit com a punt de partida de dues sèries de dotze hores cadascuna. Aquest model acabà imposant-se definitivament i és el que fem servir en l’actualitat (amb la variant del sistema de 24 hores que té l’hora zero en la mitjanit).

>> LES NOSTRES FESTES I L’INICI DEL DIA <<

HORES CANÒNIQUES DIÜRNES Durant l’hivern, les hores diürnes eren curtes, i les nocturnes llargues; i en estiu era el contrari.

Entre els segles X i XIII, a les esglésies romàniques se solien posar uns quadrants solars rudimentaris que indicaven exclusivament els moments d’oració diürna: la prima, la tèrcia, la sexta, la nona i la vespera. Les campanes dels convents i les esglésies s’encarregaven de transmetre aquesta informació al poble, que acabà adoptant la divisió canònica com a instrument civil.

PER QUÈ EL DIA TÉ VINT-I-QUATRE HORES amb una gran precisió el creixement del Nil. El fet tenia tanta transcendència en l’economia egípcia que aquesta data s’escollí com a punt de referència del calendari egipci, el cap d’any egipci.

Seguint la indicació de les sagrades escriptures –“Us he lloat set vegades al dia”–, sant Benet determina que les hores d’oració diària han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, Sexta, Nona, Vespre, Completes i Vigilies. El sistema canònic es basava en les antigues hores temporàries, de tal manera que algunes hores canòniques prenen el nom de les corresponents temporàries.

“Matutina ligat Christum qui crimina purgat, Prima replet sputis.

Causam dat Tertia mortis.

Sexta cruci nectit.

Latus ejus Nona bipertit.

Vespera deponit.

Tumulo completa reponit.

Haec sunt septenis propter quae psallimus horas.”

EL DIA

Des del punt de vista actual pot semblar una mica antinatural encetar el dia (de 24 hores) en la posta del sol, però hem de pensar que encara ara la majoria de les festes tradicionals comencen la nit de la “vespra”.

La nit de sant Joan, la de Nadal, etc. són les anteriors (segons el concepte actual) al dia de la festa. Així, un dia complet de festa comença al vespre i s’acaba al vespre següent. Potser el fet que els valencians diguem vespra al dia anterior a la festa, també hi està relacionat, ja que l’etimologia de la paraula ens remet a Vesper (Venus) i l’aparició d’aquest astre s’esdevé immediatament després de la posta del sol. Podria ser que el que en un principi es referia al començament del nou dia (vespre), passara a referir-se al dia anterior (vespra) en quedar-hi desplaçat per la nova divisió horària. Al Gènesi 1,5, on hi trobem: “Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia”, on es dóna a entendre que el primer dia de la creació començà amb el vespre.

El sistema sexagesimal (que usem per a les hores i els angles) té el seu origen en les propietats de divisibilitat del 60, que permeten dividir la unitat en submúltiples sense haver de recórrer a fraccions.

60 és divisible simultàniament entre els sis primers números: 1, 2, 3, 4, 5 i 6, a més d’entre 10, 12, 15, 20, 30 i 60.

Podríem pensar que l’elecció del 12 com a base del nostre sistema horari actual i de tantes mesures tradicionals (ous, caragols, rotllets, magdalenes, mesos, sistemes monetaris, sistemes de mesura, etc.) podria basar-se en una raó similar, el ser múltiple simultani dels 4 primers números: 1, 2, 3 i 4, a més de 6 i 12; i per eixa raó poden fer-se molts “paquets” de les diferents fraccions; per posar-ne el cas dels mesos, subdividir l’any en mesos, bimestres, trimestres i quatrimestres, tots complets.

Però, si més no, en el cas de l’actual sistema horari (2 grups de 12 hores) hi ha una altra raó històrica.

Els antics egipcis observaven el cel amb molt d’interés. Una de les raons principals era la determinació de l’ortus o orto helíac de determinades estreles. Es defineix com orto helíac d’una estrela el moment en què aquesta és observable immediatament abans de l’eixida del sol.

Com que els moviments aparents del Sol i de les estreles en el cel no estan sincronitzats, cada dia unes estreles diferents apareixen per la banda de llevant just una mica abans que la llum del sol les torne a amagar (tenen una aparició efímera, que l’endemà serà una mica més llarga i així successivament).

A l’antic Egipte, l’orto més esperat de tots era el de Sothis (l’estrela que anomenem Sírius). La seua primera aparició sobre l’horitzó anunciava

Fins al s. XVIII els rellotges mecànics només estaven a l’abast dels consistoris de les grans ciutats, i eren tan imprecisos que necessitaven 39

Clepsidra o rellotge d’aigua; unes línies en l’interior del recipient permetien mesurar el temps.

Però per a mesurar el temps per la nit idearen el sistema dels degans, que consisteix en determinar quina estrela fa el seu ortus solar cada deu dies. La cosa va així: deu dies després d’haver observat l’ortus helíac de Sothis, farà el seu orto helíac una nova estrela. Aquesta serà el primer degà. Deu dies després, apareixerà el segon. I així successivament.

(També s’hauria pogut fer cada dia, però hauria resultat un sistema complicadíssim, amb 365 referències. O cada 20 dies, però hauria sigut molt poc precís).

Com que l’any té uns 365, en un cicle complet hi haurà 36 degans (els cinc dies sobrants, no es comptaven). Aquests degans estan representats en les tapadores de moltes tombes, com una mena de rellotge dels difunts.

>> HORES IGUALS << A partir del s. XIV, començaren a instal·lar-se els primers rellotges mecànics en les torres de les ciutats. Aquells nous instruments marcaven unes hores completament diferents de les que s’havien conegut fins llavors: en primer lloc, eren totes iguals: tant hi feia si érem a l’estiu com a l’hivern, de nit com de dia; en segon lloc, funcionaven sense interrupció. Havia arribat el moment ajuntar les hores de la nit a les del dia clar en un únic comput. Les noves hores es corresponien en llargada amb les hores temporàries equinoccials, però eren diferents quant a la distribució al llarg del dia. Així, es guanyava regularitat en les hores, però es perdia la referència de la fracció de dia (diürn) transcorregut.

Ja en aquella època, els egipcis adoraven els astres diàriament, i els agradava fer-ho de manera metòdica (com encara fan algunes religions). Això requeria mesurar el temps amb una certa precisió. Per a aconseguir-ho, construïren diferents enginys mecànics i solars, els més coneguts, les clepsidres (o rellotges d’aigua) i els rellotges de sol.

40

En l’estiu, després que havia aparegut l’estel Sothis per llevant (el moment més important de l’any), en la nit d’Egipte només es podien contemplar 12 degans més. Aquesta fou la causa que els egipcis dividiren la nit en dotze parts. Per simetria, atorgaren el mateix nombre d’hores al dia.

I ja tenim les vint-i-quatre que encara comptem en l’actualitat.

EL DIA

baromètriques i a molts factors ambientals.

Això no és només una tradició nòrdica, sinó ben estesa arreu d’Europa. Per tot arreu, la gent a qui li importen els ritmes de la natura ha trobat en els cants intempestius dels galls un senyal de canvi d’oratge, com trobem recollit en refranys de les nostres terres, com ara: Quan canta el gall a la vesprada, pluja o nevada; o Quan canta el gall, senyal de pluja.

EL GALL ANUNCIADOR DEL DIA El gall, un animal al que relacionem amb la joiosa advertència del naixement de Jesús; però també, ¡ai!, amb l’anunci de la seua mort: ¿o no recordem els versets dels evangelis en què el gall canta2 la fi d’eixa nit en què la ignomínia i covardia de l’apòstol Pere precedeix al primer dia de la Passió, amb la posterior mort del fill de Déu?

Daniel Climent Giner et Carles Martín Cantarino >> (professor d’Ecologia de la Universitat d’Alacant).

En l’època en què no havia rellotges, molts dels anuncis dels fenòmens naturals (canvis en l’oratge, inici del dia o de la nit) es confiaven a determinats animals.

En l’antic Egipte l’animal anunciador del dia era el gosset. I el mateix passava a Grècia i altres llocs de la Mediterrània oriental.

Més endavant, al voltant del primer mil·lenni aC van arribar a Europa unes aus exòtiques que provenien de Pèrsia (que, al seu torn, les havien dutes de l’extrem orient asiàtic). Els grecs les anomenaven “aus perses”, però nosaltres les coneixem com a gallines.

En època de Pèricles, Sòcrates i Sòfocles, allà pel segle V aC, les gallines ja eren populars a Grècia. I els grecs van comprovar que els galls tenien una mena de saviesa sorprenent, la de ser capaços de predir la llum mentre encara estem envoltats de les més fosques tenebres.

Això és degut a què el gall és una au dotada d’un rellotge intern, biològic, que li fa cantar quan encara falten unes hores per a l’albada.

I, més encara, també van descobrir que el gall té la capacitat de captar variacions baromètriques, de la pressió atmosfèrica, i per tant anunciar amb el seu cant els canvis en l’oratge.

Els nostres avantpassats ja tenien en compte aquestes característiques del gall com a predictor de canvis meteorològics, i ho van arreplegar en el refranyer: “Quan canta el gall per la vesprada, pluja o nevada” o bé “Quan canta molt el gall, de pluja tenim senyal”.

Eixa “saviesa” atribuïda al gall venia de temps molt antics, com es posa de manifest en el llibre de Job, un dels més interessants de tot l’Antic Testament, alhora que un dels més difícils de traduir i d’interpretar. En el verset 38,36 trobem la següent al·lusió etnozoològica en una de les preguntes de Job: «¿Qui anuncia a l’ibis1 que el Nil creix, o fa saber al gall que ve la pluja?»

I, tornant a l’eixida del Sol, resulta interessant que el naixement de Crist s’equipare al naixement del Sol. Perquè eixe naixement se situa en el solstici d’hivern, quan el Sol comença a “remuntar” en el cel, sobre l’horitzó, i fa que els dies vagen allargant.

No és d’estranyar, doncs, que siga en la Missa del Gall de la nit de Nadal, quan anunciem el naixement de Jesús amb un toc de campanes, una metàfora del cant que amb què els galls de Betlem, segons la tradició, anunciaren clamorosament tant el naixement de Jesús com la imminent arribada del dia, quan encara és de nit i la llum ni tan sols s’albira.

Per tot això és ben comprensible que els penells amb figura de gall coronen sovint els campanars o les cúpules de les esglésies, potser com un símbol de la defensa i orientació enfront del món de les tenebres.

Més encara, podem considerar un símbol d’esperança el fet que entre les deixalles de l’incendi de Notre Dame de París (15 d’abril de 2019) es trobara, un tant malfet, el gall de metall que coronava l’agulla de la catedral i que, per tant, vigilava i protegia la ciutat.

I s’espera que, restaurat, eixe símbol gallinaci de la mesura del temps, de l’anunci del Sol, de la saviesa de la Natura, torne a presidir la catedral restaurada de la Ciutat de la Llum i, amb ella, la cultura europea.

Sí, el gall, l’anunciador del dia i de la fi de la nit.

Un gall el valor simbòlic del qual ha quedat reflectit també en la literatura secular de caire més o menys catòlic d’inicis de segle XX. En serien exemples la revista literario-catòlica “El Gallo Crisis”, on el seu director, Ramón Sijé deia: «el gallo obrero de la mañana», que «todas las mañanas canta, si no lo matan traidoramente para cebar la arrebolada barriga de los ricos». O, també, en José Bergamín, que en “El Grito en el Cielo” escrivia: «El gallo canta gozosamente la pasión de la inteligencia»; o «El gallo es reclamo divino, anuncio luminoso de la Creación».

El gall, que canta en diferents moments del cicle diari, ho fa especialment unes hores abans de l’alba, perquè té un rellotge intern que el fa anunciar el dia quan la llum del Sol ni tan sols s’endevina.

En uns temps en què no existien els rellotges el gall era l’única manera de tenir noció de les hores quan no hi havia Sol.

Penell amb gall.

El romà Plini el Vell (s. I dC) ja en parlava: «els nostres guardians nocturns la Natura els ha creat per a què, rompent el descans, moga els mortals a l’activitat»; i, a més, els reconeix «coneixedors dels astres i distingidors de les hores amb el seu cant». De fet, una de les vigílies en què els romans dividien la nit, l’anterior a l’alba, l’anomenaven gallicinium, la dels galls. És més, en aquella mentalitat, són els galls qui eliminen les foscors de la nit, com veiem en els bellíssims versos del primer monument literari castellà, el Cantar del Mio Cid (235): «Apriesa cantan los gallos/ e quieren quebrar albores». Volen trencar albades, ¡els galls! ¡Què bonic, i què dens!

Perquè la foscor no és tan sols el moment de dormir, és el temps dels temors per als humans, que som animals diürns, el temps dels perills i les amenaces.

Ens ho diu sant Ambròs en l’himne Aeterne rerum conditor: «Alcem-nos doncs amb decisió, car el gall desperta els dormits i increpa els somnolents»; perquè canente gallo, quan canta el gall, «torna l’esperança, el malalt recobra la salut, el lladre guarda les seues armes...» En molts llocs es considerava que el cant del gall feia fugir els espereits malignes, els bruixes i els encanteris que aprofiten les obres de la nit.

La vida renaix amb l’anunci de la llum. I com afegirà Sant Olaus Magne (s.

XV), aleshores, canente gallo, «els hostes i pelegrins mamprenen el seu viatge amb alegria» El mateix Sant Olaus ens informa que els nòrdics no podien viure sense els galls, més quan en les llargues foscors de l’hivern septentrional necessitaven un mitjà per diferenciar els moments del dia, i els dedicaven un lloc ben especial en les seues cases. Més encara, diu que no podrien torbar rellotge, perquè en interpretar bé els cants del gall no tan sols sabien que el dia era a prop, sinó que eren capaços de pronosticar quin temps faria, creença que no és gens absurda, perquè, els galls també són sensibles a les variacions

1 S’atribuïa a l’ibis, com a representació zoomorfa del déu egipci de la saviesa i del calendari, Thot, la capacitat de predir la crescuda anual del Nil. 2 Mateu 26:75; Marc 14:72; Lluc 22:60; Joan 18:27

41

42

EL DIA

la vida econòmica i social, a rituals religiosos o al mateix avanç de les ciències. I a l’art, ja que el disseny i construcció dels rellotges solars ha sigut habitual en les ciutats, cases particulars, edificis emblemàtics, escoles, temples, etc.

OTOS, REFERENT MUNDIAL EN RELLOTGES DE SOL temps, els rellotges de sol eren el millor instrument per mesurar el temps absolut, a diferència dels rellotges d’arena i les clepsidres o rellotges d’aigua, que només mesuraven fraccions concretes del temps.

Daniel Climent i Giner.

>> LA GNOMÒNICA << S’anomena gnomònica el conjunt d’activitats relacionades amb la construcció de rellotges solars. Però, ¿per què eixe nom? Vegem-ho.

Els antics grecs anomenaven gnòmon a l’agulla d’un rellotge solar. La paraula, però, provenia d’una anterior, que designava a “aquell que sap, interpreta, analitza o avalua”; una paraula que estava relacionada amb: a.

el verb indoeuropeu gno- (conèixer), que a través del llatí gnoscere va formar paraules nostres com conèixer, agnòstic, notícia, notari, i altres; b. amb el sufix –mon, que denota un agent, qui realitza les coses.

A partir d’aquell significat original es va produir un canvi en aplicar la paraula als rellotges de sol, i en particular a l’agulla o vara que venia a ser “l’agent que interpreta quina hora era”.

Un dels teòrics que primer va desenvolupar la teoria gnomònica va ser l’astrònom i jesuïta alemany Christopher Clavius (1538-1612), l’Euclides del segle XVI, un dels promotors del calendari gregorià i molt admirat per Galileo, amb el disseny de rellotges de sol amb més prestacions en la mesura del temps. Un gran divulgador de la gnomònica en aquella època va ser el clergue valencià Pere Roiz, autor del Libro de los relojes solares (1575).

I només quan a partir del segle XVII els rellotges mecànics van millorar lo suficient es va poder fer el relleu dels rellotges de sol en molts àmbits, a més d’aportar major autonomia i precisió, i poder-se fer servir de nit o a fosques.

Resulta tan interessant la gnomònica que malgrat que els rellotges de sol han perdut el predomini en la determinació del temps cronològic, substituïts primer pels rellotges mecànics i després pel electrònics, els reptes que planteja la gnomònica teòrica en el camp de la geometria analítica i d’“astronomia menor” són interessantíssims.

I, combinats amb l’art, contribueixen a ser molt més que elements decoratius en façanes, jardins, museus de les ciències, passejos, ports o altres llocs d’interés, amb nous tipus de rellotges, dissenys i explicacions afegides al traçat de les línies horàries.

Un exemple extraordinari d’eixes possibilitats el tenim ben a prop d’Alacant, al poble d’Otos (la Vall d’Albaida), on un professor de matemàtiques d’institut, novel·lista, expert en gnomònica i participant en aquest llibret, Joan Olivares, ha fet del poble un lloc ideal per estudiar els rellotges de sol i on artistes de tot el món tenen com a honor deixar-hi la seua petjada.

De fet, els rellotges de sol eren fins fa pocs segles els únics instruments capaces de donar l’hora amb precisió suficient com per regular la vida quotidiana en les societats, per la qual cosa es podia considerar una ciència aplicada que aportava valor i afectava als costums socials.

Perquè, resulta que quan s’ubica en determinada posició respecte del Sol, l’ombra del gnòmon marca l’hora sobre una escala predisposada en una superfície plana o corbada, i siga en la paret, en el terra, sobre un objecte, etc.

Roiz era deixeble del també matemàtic i astrònom valencià Jeroni Munyós1 (1520-1591), astrònom, geògraf i enginyer que va tindre una notable participació com a cartògraf en l’elaboració del primer mapa imprés del Regne de València, el Valentiae regni, olim Contestanorum d’Abraham Ortelius (1586).

Només una mostra dels nombrosos rellotges de sol d’Otos.

[Tret del blog http://racoviatgermarilo.blogspot.com/2017/06/otos-valencia-elpoble-dels-rellotges.html

I si a la paraula gnòmon se li afegeix el sufix, -ica, “relació”, tindríem gnomònica, que ve a significar “relatiu als rellotges de sol” i, per extensió, la ciència, tècnica i art de fer rellotges de sol.

I, com a mostra, vegem la darrera incorporació que acaben de fer (notícia del diari Levante, del 22 de març de 2022 **).

Sí, Otos.

I molt prop d’Alacant tenim un poble que és tot un referent a escala mundial de rellotges de sol, Otos, a la Vall d’Albaida.

Un poble que paga la pena visitar.

A la Vall d’Albaida.

1 https://revistasao.cat/la-ciencia-a-espanya-en-el-renaixement-i-la-illustracio/

Rellotges de sol a Otos [Tret del blog https://arbremut.cat/rellotges/relotges-de-sol-vi-otos/ ]

** Notícia del diari Levante, del 22 de març de 2022

La reflexió sobre les propietats de l’ombra dels gnòmon va propiciar el desenvolupament de la gnomònica, l’art i la tècnica relacionats amb la construcció de rellotges solars i la interpretació de l’ombra.

Però, fem una pausa per saber un poc de què estem parlant quan parlem dels rellotges de sol.

Perquè un rellotge de sol nom marca únicament l’hora, sinó que pot indicar moltes més coses.

>> CIÈNCIA, TÈCNICA I ART << Fins que els rellotges mecànics (i posteriorment els elèctrics, electrònics o atòmics) van permetre valoracions objectives del pas del

Des del punt de vista de la ciència, la gnomònica reuneix coneixements sobre les formes de dividir la trajectòria del Sol sobre l’horitzó fent servir les ombres que es projecten sobre les superfícies. Aquesta ciència ha sigut molt útil per dotar de solvència interpretativa a la tècnica de dissenyar i construir rellotges de sol. La gnomònica va demostrar la seua potència científica en incorporar a la informació subministrada pel gnòmon moltes altres dades més enllà de l’hora: informació sobre el passat astronòmic, el signe zodiacal, la data de festes, les efemèrides solars, etc.

Perquè la història de la gnomònica va associada també a la de l’astronomia, la geometria, la projecció cartogràfica i altres àrees de les matemàtiques o la tecnologia. Els rellotges de sol han estat lligats a 43

44

EL DIA EL BAN. EL PREGONER.

LA CAMPANA DE L’AJUNTAMENT D’ALACANT. LES IMATGES (I)

Antoni Biosca i Bas >> Professor de filologia llatina.

Universitat d’Alacant.

A Alacant encara tenim campanes en actiu. Afortunadament.

Encarnació Giner Parodi El so de la trompeta del pregoner, d’eixa mena de cornetí corbat, se sent en el cantó del carrer i fa emmudir els jocs i sorolls normals del dia.

Els crits dels xiquets cessen, les cançons i els colps de martell de les drassanes paren i els de la ferreria es difuminen.

Luisa Biosca i un company de l’ajuntament, en la torre del campanar de l’Ajuntament d’Alacant

Es tracta d’una campana voluminosa, de 1,35 metres de diàmetre i 1,10 metres d’alçada; i bastant pesada, d’aproximadament tona i mitja2, és a dir, quasi mil cinc-cents quilos.

Està sostinguda per anses amb figures que representen per quadruplicat el rostre d’un animal monstruós, semblant a un drac amb un gran nas o a un altre tipus d’animal deformat.

Potser aquest animal estiga relacionat amb el contingut religiós i apocalíptic del text de la campana, però és probable que es tracte només d’un element decoratiu.

La trompeta, després de tocar unes quantes voltes, calla per permetre que el pregoner ens faça saber el ban de l’alcalde.

«Per ordreeee.... del senyor Alcalde ... » Ací, el pregoner fa una pausa estudiada. «... es fa sabeeeeer...»

Una altra pausa.

El silenci va fent-se més dens.

«I també es fa sabeeeer....»

Aquí, la retòrica dels manaments de l’Ajuntament es repetia a sí mateixa, ara difuminada en els records de l’ahir, quan la primavera de les nostres ànimes s’omplia d’admiració davant de tot el que veiem.

La gent comentava el ban, fent un descans en el quefer diari, menter les xiquetes i els xiquets tornàvem als nostres jocs, oblidats per complet de l’avís de desafinat de la trompeteta que anunciava l’ordre del senyor Alcalde.

«... que a partir de demà, s’haurà de pagar la contribució en l’Ajuntament d’este poble...»

Ubicació de les campanes a la ciutat d’Alacant.

I, a més de les ubicades a les esglésies, com les de la Misericòrdia, a Sant Anton, o les de la cocatedral de Sant Nicolau, a Alacant també disposem d’una campana molt particular, ben especial. La campana de les hores, a la torre del rellotge del palau de l’Ajuntament1.

Aquesta campana no procedeix de cap església, sinó que va ser creada expressament per a l’ús públic municipal, per a la ciutat, com es pot deduir de les inscripcions que hi ha gravades.

La campana va ser realitzada l’any 1699, i per tant és més antiga que l’actual edifici de l’ajuntament, construït a principis del segle XVIII. Això vol dir que inicialment estava ubicada a l’anterior edifici consistorial i que dona les hores des de fa segles.

Figura zoomorfa en una de les anses de la campana.

Fotografia 1, de Luisa Biosca Bas.

La campana té dues franges de text ben separades, una superior, prop de les anses, i altra inferior, prop de la base. I està adornada amb imatges de diferents mides.

En aquest capítol parlarem de les imatges, la més destacada de les quals és una gran creu llatina amb pedestal

45

46

En la figura 5 trobem a Sant Nicolau amb la mitra en el cap i un bàcul, tal com correspon al seu rang de bisbe. A més de patró d’Alacant ho és també de pescadors i mariners.

EL DIA LA CAMPANA DE L’AJUNTAMENT D’ALACANT (II) LES INSCRIPCIONS

amb el so, allò que representaven.

Les inscripcions que poden aparèixer sobre les campanes històriques són molt variades.

Creu llatina amb pedestal.

Fotografia 2, de Luisa Biosca Bas.

La franja superior de text té, a baix, quatre imatges menudes, totes relacionades amb els principals motius religiosos de la ciutat d’Alacant.

Això sí, la falta de neteja o de restauració de la campana ha dificultat identificar-les bé, cobertes d’una densa capa de pols i terra endurida per la pluja i l’intempèrie.

Una de les imatges correspon a la Santa Faç, emmarcada naturalment en el llenç de la Verònica3.

Antoni Biosca i Bas. >> Professor de filologia llatina.

Universitat d’Alacant.

Sant Nicolau, amb bàcul i mitra.

Fotografia 5, de Luisa Biosca Bas. En la portada del carrer Miquel Soler, de Daniel Climent

>> LA RECITACIÓ RITUAL <<

La quarta imatge entenem que correspon a Sant Roc, un altre dels patrons més antics d’Alacant. Com atribut se li veu el bastó i el capell amb l’ala frontal alçada, tal i com es representa també en la imatge que es trau en processó el dia del Corpus.

La icona concentra la màxima expressió de religiositat de la ciutat i comarca d’Alacant.

Quasi tots sabem oracions de memòria.

Les tenim automatitzades, especialment si les hem aprés quan érem xiquets.

Encara que els precs religiosos solen nàixer com una oració original, el pas del temps els converteix en una mena de recitació automàtica en què el creient ja no ha d’aprofundir en el seu significat i trasllada el valor religiós al propi fet de la recitació.

En ocasions, els precs automatitzats poden veure’s substituïts per objectes que preguen per nosaltres, com és el cas dels cilindres d’oració tibetans ubicats a les parets de les pagodes i que els creients fan girar amb la mà per tal que “reciten” la pregària; o el de les banderes d’oració budistes, menudes i de colors vius, que transmeten les oracions amb el moviment del vent.

La Santa Faç, en el llenç de la Verònica.

Fotografia 3, de Luisa Biosca Bas.

Algunes inclouen frases que descriuen en primera persona el paper propi de la campana, com si ella mateixa ens ho explicara. És el cas d’una de les campanes de la cocatedral de Sant Nicolau d’Alacant, fosa en 1826, que té la inscripció llatina «Laudo Deum, convoco clerum, defunctos ploro, nimbumque fugo», que significa ‘Lloe Déu, convoque el clergat, faig plany pels morts i faig fugir els núvols’.

Altres campanes d’aquesta església alacantina porten escrites breus oracions, com és el cas de la campana de 1846, que mostra «Sancta Maria, ora pro nobis» (‘Santa Maria, pregueu per nosaltres’).

O la inscripció de la campana de 1681 «Si Deus pro nobis, quis contra nos» (‘Si Déu està a favor nostre, qui pot estar contra nosaltres?’).

Una de les inscripcions explica la data de construcció i els noms de les autoritats: «Esta campana féu la ilustre ciutat de Alacant any 1699 essent justícia don Melchor Miquel Joseph Castillo Vicent Esteve cavallers Vicent Just y Joseph Gosalbes i Pastor, ciutadans militars jurats March, Antoni Berenguer, generós racional, Carlos Bevià, ciutadà militar, cíndich, dotor Victoriano Tredós y Pasqual Escrivà de la Sala».

L’altra inscripció mostra el contingut religiós: «Ecce crucem Domini fugite partes adversae vicit leo de tribu Juda. Radix David alleluia auxiliet. Auxiliet Maria auxiliet Nicolaus».

Fotografia 6, de Luisa Biosca Bas. Sant Roc, a punt d’eixir en la processó del Corpus.

I una altra a la Mare de Déu del Remei, patrona d’Alacant.

La Mare de Déu del Remei, amb mantell i xiquet al braç.

Fotografia 4, de Luisa Biosca Bas.

1 Agraïm al personal de l’Ajuntament d’Alacant que tinguera l’amabilitat de donar-nos accés a la torre per estudiar les inscripcions de la campana.

2 Seguim ací la informació facilitada per la web campaners.com en la secció dedicada a les campanes d’Alacant: http://campaners.com/php/poblacio.php?numer=20 3 Sobre la història de la Santa Faç alacantina és recomanable la lectura de l’estudi de Enrique Cutillas, El patronato de la ciudad de Alicante sobre el monasterio de la Santa Verónica en la huerta de la ciudad (15181804), tesi doctoral, Universitat d’Alacant, 1995. També es narren aquests primers miracles de la Santa Faç a l’article Antoni Biosca, “L’antic ofici alacantí de Santa Faç, La Rella, 27, 2014, p. 11-29.

47

Cilindres d’oració tibetans. Lhasa.

Al món occidental, tenim un cas similar de prec repetitiu: el que es presenta gravat en el toc de les campanes.

De fet, antigament era habitual gravar oracions o imatges de sants en les campanes per tal de què amb el seu volteig o balanceig transmeteren, 48

En la fotografia s’aprecien unes parts de la jaculatòria: VICIT LEO (en la primera línia), i MARIA AUXILIET (la de baix)

S’hi demana, en llatí, ajuda a Maria i a sant Nicolau de Bari. I també s’invoca a l’arrel (o brot) de David (radix David), fent referència a Jesús com a hereu del tron d’Israel que havia ocupat antigament el rei David.

Amb tot, l’oració llatina de la campana té la seua pròpia història particular.

Es tracta d’una brevíssima forma d’exorcisme. Es pot trobar, per exemple, al manuscrit llatí 3576 de la Biblioteca Nacional de França, del segle XIII, on apareix com a recitació per a derrotar Satanàs: «Heus ací la creu del Senyor. Fugiu, enemics, ha vençut el lleó de la tribu de Judà, l’arrel de David, al·leluia, al·leluia, Sant, Sant, Sant, Crist, recorda’t de nosaltres, amén, recorda, Satanàs, que t’ordene sigues retés per un càstig» («Ecce crucem Domini fugite partes adverse vincit leo de tribu Iuda radix David alleluia alleluia Agios Agios Agios Xriste audi nos amen recordare Sathanas quod tibi mando a pena confideris»).

Com veiem, ací torna a aperèixer Radix David, i també Leo de tribu Juda, que són epítets apareguts a l’Apocalipsi per a referir-se a Jesús, i totes juntes representen una mena d’enfrontament contra les forces del mal per a derrotar-les.

Una altra crònica anterior ( segle XII) ,de l’abadia de Saint-Hubert narra que el prior va expulsar el Dimoni del claustre amb aquest prec, i l’anglés Herbert de Bosham, del mateix segle, aconsellava afegir el prec sobre les banderes per derrotar les forces malignes.

El mateix exorcisme es pot trobar textos relativament actuals, com el manual Exorcismus in Satanam et angelos apostaticos, publicat per ordre del papa Lleó XIII a finals del segle XIX.

És molt possible que aquest prec es gravara sobre la campana alacantina per influència dels franciscans, ja que la tradició popular afirmava que sant Antoni de Pàdua havia practicat un exorcisme sobre una jove que patia l’atac del Dimoni en forma d’un fals Jesucrist que li demanava que se suïcidara. Quan estava prop de cometre suïcidi, va pregar a sant Antoni que l’ajudara, i ell li va donar una estampa amb aquest prec. La dona en va quedar immediatament alliberada. L’èxit de l’exorcisme va tenir una especial devoció entre els franciscans, i el papa Sixt V, que era franciscà, va ordenar en 1586 que gravaren el prec al peu de l’obelisc de la plaça de Sant Pere del Vaticà, on es pot contemplar hui.

EL DIA CAMPANES A ALACANT

LES CAMPANES DE LA MISERICÒRDIA I DE SANT NICOLAU

I en 1699, les autoritats civils alacantines van crear una campana amb imatges religioses tradicionals alacantines i un prec contra el poder del Dimoni, un exorcisme basat en arrels més antigues.

Fa més de tres segles que aquesta campana alacantina continua sonant i, des d’aquella època, i a raó d’una vegada per hora, el seu so des de la torre de l’ajuntament ompli el cel d’Alacant d’un exorcisme que purifica la ciutat i evita la influència del Dimoni.

Si recordem la història de la política local alacantina recent, no podem evitar fer-nos una pregunta: estant on està la campana, ¿ha funcionat l’exorcisme o no?

Antoni Biosca Bas. Daniel Climent Giner El temps civil i el religiós no són necessàriament coincidents. El primer és independent de què el dia i la nit s’allarguen i s’acurten, mentre que el temps religiós, en certa mesura una pervivència de l’antic temps civil romà, es basa en el ritme solar, i divideix la jornada segons el dia siga més o menys llarg.

En època en què no hi havia rellotges era bo organitzar socialment el dia mitjançant tocs de campana; que, a més convidaven a una oració, potser un artifici cultural per legitimar un merescut descans.

Altres tocs, interpretats per les mateixes campanes, organitzaven la vida col·lectiva: tancar les muralles, alarmes de foc, de tempesta o de tronada. Aquests tocs organitzaven el ritme diari, setmanal i anual.

Els tocs dels quarts i de les hores, interpretats per campanes diferents, en espais temporals regulars, tenien escassa incidència en la vida quotidiana.

Una de les maneres habituals del Gremi de Campaners Valencians i d’altres colles de campaners de difondre els tocs tradicionals de campanes és a través dels “concerts”1.

Així com “els tocs de campanes” signifiquen la interpretació en el seu context (festa, processó o enterrament) dels tocs tradicionals, els “concerts”, pel contrari, signifiquen la interpretació d’una sèrie de tocs, locals o d’un altre lloc, en un context al mateix temps lúdic (el plaer de sentir tocar campanes) i educatiu (el coneixement dels tocs tradicionals), sense descartar la composició de “tocs nous per a nous contextes”.

>> LES CAMPANES DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DE LA MISERICÒRDIA << Al País Valencià comptem, afortunadament, amb una organització sense ànim de lucre, “Campaners de la Catedral de València”, que han fet una faena impagable de catalogar i divulgar el nostre patrimoni campaner.

En el següent plànol es mostra la distribució dels campanars d’Alacant i rodalies; un llistat que es pot consultar, junt a les característiques de cada campana, a http://campaners.com/php/totes.php?numer=20

L’Angelus (1857), de Jean-François Millet. Museu d’Orsay, París.

Una parella de llauradors, vestits amb roba molt humil i envoltats d’instruments de camp, aturen la recollida de queradilles i preguen quan senten el toc de la campana que anuncia l’Angelus des de l’església que es divisa al fons.

En la versió més reduïda els tocs de campana per dividir el dia corresponien a l’alba, el migdia (l’Angelus) i el crepuscle, que tancava el dia laborable i que més tard aniria seguida amb l’oració pels difunts, quan era l’hora de dormir.

Una altra cosa eren els tocs regulars de quarts i hores, interpretats per campanes diferents, que tenien menor incidència en la vida laboral quotidiana.

Els rellotges i les campanes suposen dues maneres diferents de marcar el temps, tot i que relacionats. El temps religiós, basat en el ritme solar, dividia la jornada d’acord amb els temps de l’oració: alba, migdia i poqueta nit, acabant amb l’oració pels difunts, ja de nit.

49

50

Campanes a la ciutat d’Alacant. En el requadre, la de la Misericòrdia, a Sant Anton.

De les quatre campanes que té la nostra església parroquial, la més antiga la Maria Immaculada (96 kg). Data de 1906; i va ser fosa a Albaida per l’empresa Hijos de L. Roses, tal com figura gravat en la campana, junt al nom de la donant: «HIJOS DE L. ROSES ALBAIDA VALENCIA MP MARIA INMACULADA POR DOÑA CONCEPCIN GUIJARRO AÑO 1906»

Les altres tres campanes són més recents, i totes foses als tallers de Salvador Manclús.

De 1960 són la Santa Faç (145 kg) i, la més gran de totes, la Nostra Senyora de la Misericòrdia (199 kg).

I de 1966 la Santa Teresa Carmen (46 kg).

Les inscripcions que porten són les següents: «SANTA FAZ M (00) (creu) (03) (marca de fonedor Manclús) (06) PARROQUIA DE Ntra Sra DE LA MISERICORDIA / ALICANTE / AÑO DEL SEÑOR DE 1960»

una de les lletanies lauretanes que enceta el seguit de les dedicades a la Mare de Déu: Sancta Maria. (Ora pro nobis) Sancta Dei Genitrix.

Santa Virgo Virgimun.

EL DIA

CAMPANES I CAMPANARS

LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI CULTURAL

Unes altres campanes, més modernes, tenen un caràcter més aïna informatiu, com l’anomenada Nicolasa-Ferranda de la mateixa cocatedral.

Daniel Climent Giner et Carles Martín Cantarino >> (professor d’Ecologia de la Universitat d’Alacant).

«Ntra Sra DE LA MISERICORDIA / PARROQUIA DE Ntra Sra DE LA MISERICORDIA / ALICANTE / AÑO DEL SEÑOR DE 1960”»

El dilluns 15 d’abril de 2019 els diaris de tot el món van obrir amb la notícia del paorós incendi de la catedral de Notre-Dame de París.

«SANTA TERESA CARMEN DE ALICANTE / REFUNDIDA EN EL AÑO 1963»

Durant les dramàtiques hores en què s’intentava apagar l’incendi, un dels objectius de les operacions dels bombers era salvar de les flames el campanar nord, on s’allotgen huit campanes, la caiguda de les quals haguera pogut desestabilitzar tot l’edifici.

Una expressió es va repetir: “Il faut sauver le beffroi nord”. I aleshores vam reflexionar com eixe terme “beffroi”, que solem traduir com “campanar” no capta tot el seu potencial descriptiu. Perquè beffroi prové d’un terme germànic que significa salva-pau, ja que, fora un edifici religió o civil, les campanes eren el mitjà de convocar els ciutadans a la defensa del comú, de la pau i llibertats de tothom. I no està de més recordar que molts ajuntaments del nostre País tenen campanars i campanes; com el d’Alacant (s. XVII), o el mateix de València (s. XX).

Campana Nicolasa-Fernanda. Cocatedral de Sant Nicolau. Alacant Font: http://campaners.com/php/fotos_campana.php?numer=675

Una campana que repicava en comptades ocasions, però que el seu toc tenia una importància especial el dia del Corpus, quan en tocar marcava l’inici de l’estiu, i el moment d’anar per primera vegada a la platja.

>> VICTOR HUGO I L’INICI DE LA RECUPERACIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC << Victor Hugo, com a representant destacat del romanticisme goticista, va escriure la novel·la per alertar els seus contemporanis del valor de l’arquitectura gòtica, que en la seua època estava essent descurada, desfigurada o substituïda, per uns nous bàrbars que en nom de l’anticlericalisme, el laïcisme o qualsevol altra coartada ideològica anaven destruint, malvenent o furtant un llegat cultural d’altíssim valor amb l’excusa de què era religiós. Així, confiscada Notre-Dame per l’Estat francés, s’havien substituït els vitralls policroms per banal vidre blanc, decapitades les estàtues de la façana, cremat l’interior o transformat el recinte en magatzem durant una època. Una destrucció sistemàtica encara pitjor que l’incendi del que ara ens hem dolgut.

Uns anys abans, Hugo havia publicat l’article Guerre aux Démolisseurs ( “Guerra als demolidors” ) on advocava per salvar l’arquitectura medieval com un patrimoni de la humanitat que transcendia el temps i les creences; però va ser gràcies a la novel·la que les seues idees van assolir el ressò que mereixien.

I de no haver-se fet una restauració gràcies a la presa de consciència catalitzada per la novel·la ara ni tan sols tindríem ocasió de plànyer l’incendi perquè en el seu lloc hi hauria algun edifici de, p.ex., grans magatzems; el resultat de barbàrie, lladronici i/o negoci espuri donant-se la mà amb coartada ideològica com a excusa.

Malauradament, avui dia continua cert menysteniment i desídia quan no persecució directa d’elements culturals d’origen religiós per part de determinades ideologies; un menysteniment revelador de mancances formatives i culturals dels protagonistes i que poden esdevindre perilloses si tenen la possibilitat de decidir sobre el patrimoni comú1

Campanar de l’església de la Misericòrdia

>> LES CAMPANES DE SANT NICOLAU << En les esglésies més antigues les campanes solen portar inscripcions de caràcter fonamentalment religiós.

Ajuntament d’Alacant. Del blog Alicante vivo.

Així, a Alacant, la campana anomenada del Sagrament (1681), la més antiga de la cocatedral de Sant Nicolau, porta escrita una mena de pregunta retòrica: «Si Deus pro nobis, quis contra nos» (‘Si Déu està a favor nostre, qui pot estar-nos en contra?’).

Durant la fase més destructiva de la Revolució francesa, es van destrossar les magnífiques campanes d’eixe beffroi nord. Més tard, en el segle XIX, es van substituir per unes altres de pitjor qualitat. I al beffroi sud es va instal·lar un nou bourdon junt a l’antic, l’Emmanuel, l’única campana salvada de la fúria revolucionària i considerada una de les so més bell d’Europa.

En molts campanars les campanes inclouen frases que descriuen en primera persona la funció que té assignada, com si ella mateixa ens ho explicara, com és el cas d’una altra de la cocatedral, la Petra i Paula (1826), que té la inscripció llatina «Laudo Deum, convoco clerum, defunctos ploro, nimbumque fugo», que significa ‘Lloe Déu, convoque el clergat, faig plany pels morts i faig fugir els núvols’.

També es troben casos en què la retolació fa al paper d’una lletania, un conjunt de lloances i súpliques ordenades, repetides i concordes entre sí, dialogades entre els fidels i el rector. N’és el cas de la que està inscrita en la campana anomenada Santa Maria (1846), amb el lema «Sancta Maria, ora pro nobis» (‘Santa Maria, pregueu per nosaltres’),

I un Quasimodo el nom del qual té una explicació que paga la pena conèixer. Perquè és l’inici de l’antífona del diumenge posterior al de Pasqua: «Quasimodo geniti infantes» (“Com a infants acabats de nàixer”); resulta que va ser eixe diumenge quan l’ardiaca de la catedral de Notre-Dame, Frollo, el va adoptar d’entre els xiquets expòsits abandonats a la catedral per les seues mares.

Post scriptum No està de més recordar que l’obra de Víctor Hugo ha sigut recreada en el teatre i en el cine, amb pel·lícules com “El geperut de NotreDame” (1939), amb Charles Laughton i Maureen O’Hara [https://www. imdb.com/title/tt0031455/videoplayer/vi1821245721?ref_=tt_ov_vi], o la versió de 1956, amb Anthony Quinn i Gina Lollobrigida; i fins i tot una pel·lícula d’animació produïda el 1996 per la Walt Disney.

Fins que en 2012, amb motiu dels 850 anys de la catedral, es van instal·lar amb gran entusiasme les noves que pretenien recuperar el so grandiós que tenia al segle XVIII.

1 Heus ací alguns dels “concerts” realitzats pel Gremi de Campaners Valencians, ara Campaners de la Catedral de València: Concert de campanes: http://campaners. com/php/textos.php?text=1943

51

I en del calidoscopi de sensacions, records i personatges que es van amuntegar mentre lamentàvem la catàstrofe, un personatge ens va vindre d’immediat a la memòria: el geperut Quasimodo, el campaner de la novel·la de Victor Hugo “Notre-Dame de París” (1830). Una novel·la en què la catedral és tractada amb personalitat pròpia, com si fóra un personatge més junt a les llegendàries figures de Quasimodo i la bella gitana Esmeralda.

52

1 Campanes i anticlericalisme, d’Alfons Llorenç: http://campaners.com/php/textos.php?text=8346; Han d’emmudir les campanes?, de Josep Miquel Bausset : https://www.diarilaveu.com/columnista/33520/han-demmudir-les-campanes

EL DIA

ENTRE LA PLANTÀ I LA CREMÀ, SANT PAULÍ DE NOLA

LA IMPORTÀNCIA DE L’ANGELUS Interessa destacar eixe vincle amb l’orde franciscana, de tanta importància en el nostre Alacant −on fins i tot tenim un barri dedicat, el de Sant Francesc− perquè els franciscans van tenir en el món catòlic un paper molt actiu en marcar els ritmes al llarg del dia.

Daniel Climent Giner et Carles Martín Cantarino

>> SANT PAULÍ DE NOLA, PATRÓ DELS CAMPANERS <<

Daniel Climent Giner et Carles Martín Cantarino >> (professor d’Ecologia de la Universitat d’Alacant).

A diferència d’uns altres sants més llegendaris, Sant Paulí de Nola és un personatge plenament històric, relativament ben conegut, que es va relacionar amb els grans personatges religiosos de la seua època (s.

IV), com els Sants Pares i Doctors de l’Església Ambròs, Agustí o Jeroni.

Nascut a l’aquitana Bordeus l’any 355 en una important família senatorial, Paulí va ser deixeble d’Ausoni, un dels últims grans poetes llatins (el mateix Paulí també va escriure bons poemes clàssics, ja de tema cristià). Després de ser nomenat senador molt jove, en el 378, fou governador de la Campània (al voltant de Nàpols), al sud d’Itàlia. Va tornar a Bordeus i després a Barcelona, on es va casar amb una dama cristiana anomenada Tarèsia o Teresa. I a Barcelona, per proclamació popular, va ser anomenat presbíter.

Va tornar després a la Campània, a Nola, on, de nou per aclamació popular, va ser nomenat bisbe. Va morir el 22 de juny de 431, que és el dia en què se celebra la seua festivitat.

Una festivitat que, a Nola, té alguns elements similars a les nostres Fogueres, i que paga la pena conèixer, encara que siga per curiositat.

Situem-nos, primer, en la història de Nola i de Sant Paulí.

Alaric, rei dels visigots, va capturar Nola l’any 1410 i va enviar a Àfrica molts dels habitants perquè hi foren venuts com a esclaus. Paulí mateix es va oferir com a esclau a canvi del fill d’una viuda, i va acabar a Àfrica.

Però, en haver interpretat bé un somni del seu amo, Paulí va obtindre no tan sols el seu alliberament sinó també el de tots els captius de Nola, que van tornar a la seua ciutat l’alliberament dels habitants de Nola, que en tornar al seu poble van ser rebuts amb els seus conciutadans i familiars amb ramells de lliris (en napolità, gigli).

Des d’aleshores, el dia de la festa del sant, es planten a Nola els gigli, vuit columnes de paper-cartó i fusta, com unes falles simplificades, que s’alçaran en la plaça principal junt a la representació del barco que va dur al sant i que, si no cremades, almenys derrocades en l’últim dia. Aquesta Festa dei Gigli té certes similituds a les nostres falles o fogueres (però sense foc): molta gent plora per la fi de monuments tan espectaculars, tal com ocorre a les nostres falles o fogueres.

I fins i tot l’any 2007 van desfilar uns gigli pels carrers de València durant la festa de les Falles.

«[...] Pero un sonido siempre se elevaba por encima del clamor de la vida cotidiana y, por más ruidos que hubiese, ese sonido nunca se confundía con otros y, por un momento, elevaba a todos a una esfera armoniosa: el sonido de las campanas. Las campanas actuaban como espíritus buenos que, con sus voces familiares, anunciaban la tristeza o la alegría, el reposo y la agitación, la convocatoria y la exhortación.»

Johan Huizinga, “El otoño de la Edad Media”.

I Gigli e la Barca en la Piazza Duomo

Doncs bé, a eixe sant se li atribueix tradicionalment haver sigut l’inventor o promotor de l’ús litúrgic-social de les campanes.

Siga cert o no, el que està clar és que a Nola −i a la Campània en general− s’hi feien recipients de bronze de gran qualitat.

La tradició vol que, en ser-hi anomenat bisbe, Paulí va tindre la idea de convocar els fidels als esdeveniments d’interés col·lectiu, colpejant eixos recipients de bronze, als quals se’ls van anomenar “campanes”, epònim de Campània.

Així, i tot i que les campanes com a instrument musical de percussió havien sigut inventades en cultures més antigues, orientals, egípcies i gregues, va ser el bisbe de Nola, segons la tradició, el que les va fer servir com a instrument de comunicació i convocatòria a llarga distància i per marcar els ritmes circadiaris en la nostra cultura occidental.

>> MARCAR I AGRAIR ELS RITMES CIRCADIARIS << L’ésser humà sent la necessitat de marcar els ritmes solar i lunar, fins el punt que cada moment especial de l’any (solstici, equinocci, primera lluna primaveral, p.ex.) queda carregat de significats simbòlics, origen del nostre calendari litúrgic.

Però també el cicle diari dia-nit, ortus-ocàs, matí-migdia-vesprada, són importants: mentre que la posta impulsa a la demanda de protecció enfront la nit, l’eixida del Sol impel·leix a mostrar un agraïment per la confirmació de què la vida pot continuar una volta més.

Això va tindre un especial ressò a terres valencianes, i en general a la Corona d’Aragó, molt sovint també com a protector de les ciutats amb els seus tocs i convocatòria de tot el poble.

Per als creients catòlics els tocs de campanes de l’Angelus han marcat, des de l’Edat Mitjana, el ritme de les diferents parts del dia. De fet, per al poble era no tan sols una manera de ser conscients del moment del dia, d’escandir el temps entre el matí i la vesprada, sinó de santificar-los i de sentir els lligams entre les persones d’una col·lectivitat que, en el camp o en una casa del poble, sabien que havien parat momentàniament l’activitat i, com a grup social, fer la mateixa oració en el mateix moment.

Això tindrà un especial ressò a terres valencianes, i en general a la Corona d’Aragó.

Una comunitat de creients construïda, en certa mesura, a toc de campanes.

Per exemple, a fi de protegir València de tempestes i maleficis, se li dedicà la campana major de la catedral, la qual donà nom al campanar octogonal de la Seu: el Micalet o Miquelet. dedicada a Sant Miquel.

També el “Campanar Vell”, situat en l’actual aula capitular vella o capella del Sant Calze, tenia diverses campanes, de les quals es conserva la “Caterina”, de 1305, la campana més antiga de les que encara es troben en funcionament a la Corona d’Aragó. El “Campanar Nou”, o torre actual, es va començar a construir en 1381, com es pot llegir a la làpida que hi ha als seus peus, i es va finalitzar cap a 1420. Des d’este moment es van fondre successives campanes que, al costat de la “Caterina”, constitueixen el conjunt d’onze que ha arribat fins avui.

I una organització del temps deguda, en gran part, a Sant Bonaventura.

I també a la nostra ciutat tenim campanes ben antigues, en particular la de les hores de l’Ajuntament d’Alacant, de 1699 i al que li dediquem un parell de capítols d’aquest Llibret.

53

>> SANT BONAVENTURA I L’ANGELUS << El mateix any que Jaume I el Conqueridor va ser anomenat rei, 1221, va nàixer, a Bagnoregio —Lazio, Itàlia central— Joan de Fidanza.

La tradició assegura que, quan era xiquet, va emmalaltir greument i es va curar gràcies a sant Francesc d’Assís, que en aconseguir sanar-lo va exclamar O Buona Ventura! Eixa exclamació va servir per anomenar-lo quan va ingressar en l’orde franciscana, de la que arribà a ser superior, a més de gran teòleg i Doctor de l’Esglèsia adjectivat sovint com Doctor Seràfic, i Doctor Devot.

54

S’atribueix eixe interés per mesurar el ritme del temps diari, al pelegrinatge de sant Francesc d’Assís va fer a Terra Santa, on va copsar l’eficàcia social i espiritual de les crides diàries a l’oració com a element cohesionant de la societat civil, tant dels musulmans com dels jueus.

Mentre que els jueus segueixen els preceptes bíblics que parlen d’oracions a l’alba i a l’ocàs (Salms, Malaquies), i una al migdia, els musulmans van afegir un parell més de pregàries (ṣalawāt, singular ṣalāt ), fins arribar a les cinc canòniques de la seua religió. Unes compartimentacions esdevingudes sagrades per marcar pautes en el ritme circadiari i que en el món cristià s’aplicaven inicialment en els comunitats monàstiques, però no al conjunt de creients.

I ací rau la importància que va tindre Bonaventura pel que fa a l’organització del temps per a tots els cristians. Perquè en l’any 1269, el mateix en què Jaume I va iniciar el que havia de ser la IX Croada, una expedició marítima a conquerir Terra Santa que va fracassar a causa de les tempestes, es va reunir a Narbona (Llenguadoc occità) el capítol general dels franciscans. Sota la presidència de Bonaventura es va encomanar als frares que estengueren entre el poble laic el res de l’Ave Maria o Angelus.

L’Angélus (1859), Jean François Millet. Oli sobre llenç, Musée d’Orsay. París.

Una pregària que consistia en tres grups de dos frases (un verset i una resposta) que recordaven el misteri de l’Anunciació. Cada peça anava precedida per un toc de campanes1, seguida per una Ave, Maria; i, al final, un to continu i un Gloria

EL DIA Ave, Maria, gratia plena, Dominus tecum.

Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui, Jesus.

Sancta Maria, Mater Dei, ora pro nobis peccatoribus, nunc et in hora mortis nostræ. Amen.

Ave, Maria, plena eres de gràcia, El Senyor està amb tu.

Benedicta eres entre les dones, I beneït siga el fruit del teu ventre, Jesús.

Santa Maria, Mare de Déu, Pregueu per nosaltres, pecadors, Ara i en l’hora de la nostra mort. Amén-

UN PARÈNTESIS OCASIONAL ENMIG DE LA FAENA: ANAR A VEURE EL FALCÓ.

En un principi, l’Angelus o Ave Maria es resava només en el crepuscle vespertí. Un segle després, s’hi afegí el del matí i, un segle més tard, a França, el del migdia, que malgrat ser l’últim és el més popular a hores d’ara. Tenim, doncs, a partir del segle XV, tres trios de tocs de campanes (¡sempre el número simbòlic de tres!) marcant els moments claus de la jornada del poble cristià.

El paper de l’Angelus va ser reforçat quan, en una butlla del 29 de juny de 1456, el papa Calixt III, el valencià Alfons de Borja, va emfasitzar el toc de migdia per recordar als cristians el perill de l’expansionisme turc (acabaven de conquerir Constantinoble, el 1453) i la necessitat d’una creuada per defensar Europa.

La creuada promoguda pel papa valencià va retre els fruits; a Belgrad, la porta d’accés entre els Balcans i la resta d’Europa, la galvanització de les prèdiques del franciscà (sant) Joan de Capistrano i el geni tàctic del cabdill romanés János Hunyadi van aconseguir que un exèrcit popular frenara l’avanç turc el 6 d’agost de 1457; amb motiu d’eixa victòria, el papa valencià va instituir la festa de la Transfiguració, popularment coneguda com El Salvador (i que és, p.ex, el patró de Mutxamel).

Ecce ancilla Domini (1850; també anomenat “L’Anunciació”), de Dante Gabriel Rosetti. Tate Gallery. London.

Així que, sense ser una obligació canònica, l’Angelus es va convertir en una forma de distribuir i sacralitzar el ritme circadiari d’activitats de les societats cristianes de l’occident europeu, alhora que un recordatori de la batalla amb la qual la cristiandat del s. XV va frenar el que semblava un imparable avanç turc gràcies, fonamentalment, a un papa valencià, el primer dels Borja.

Ello dió [sic] lugar a que determinada raza de palomas entablara con las aves de rapiña encuentros en los que se ponía de manifiesto la habilidad de la paloma para zafarse de la prese, con lo que surgió la afición a la cría de esta especie y su lanzamiento para presenciar su lucha con el “falcó”.

Daniel Climent Giner La suspensió de les activitats laborals no sempre són degudes a diumenges i festius, ja ho sabem.

En ocasions eren esdeveniments de singular importància per als aficionats a algun esport els que marcaven l’abandonament puntual del treball per implicar-se emocionalment en alguna activitat esporàdica.

Potser siga poc conegut és que en les primeres dècades del segle XX, la tan estesa afició pels coloms a Alacant servia d’excusa ocasional per deixar la faena i anar a veure un esdeveniment cinegètic que tenia lloc prop del Benacantil, fins el punt que, en paraules de Víctor Viñes, «se suspendían tareas en oficinas y despachos y se seguía con ansiedad y algarabía el juego entre una y otra ave».

Una activitat que consistia en anar a veure “el falcó”.

V. “L’àngel del Senyor anuncià a Maria”

R. Et concepit de Spíritu Sancto.

R. “I va concebre per obra i gràcia de l’Esperit Sant”.

Ave, María...

Falcó pelegrí (Falco peregrinus).

Fotografia de Kevin Cole from Pacific Coast, USA. Wikimedia.

Tin, tin, tin V. Ecce ancílla Domini.

V. “Heus ací la serventa del Senyor.”

R. Fiat mihi secúndum verbum tuum.

R. ”Face’s en mi segons les teves paraules”.

Llegim el que ens diu l’esmentat autor en l’entranyable llibre “Al pie del Benacantil (Costumbres, tradiciones y retazos de historia de Alicante” (1953; pàgina 166-168).

Ave, María...

Tin, tin, tin V. Et Verbum caro factum est.

V. “I el Verb es va fer carn.

R. Et habitavit in nobis.

R. I habità entre nosaltres”.

Describe maravillosamente este deporte el inmortal Gabriel Miró, en su novela “El Abuelo del Rey”, lo que prueba el interés que los alicantinos pusieron en esta afición que congregaba en calles plazas y azoteas a todo el vecindario.

Surgían las palomas en parejas y se lanzaban al espacio dispuestas a su encuentro con el halcón que aparecía raudo y veloz desde el Macho del Castell, dispuesto a hacer presa.

Y entonces, cuando se ponían en contacto palomas y halcón, llegaba la emoción del deporte, porque el ave de presa procuraba colocarse bajo la paloma para atraparla y aquellas hábiles avecillas, con instinto del peligro, tenían especial destreza para girar sobre su cuerpo y colocarse nuevamente bajo el halcón, en un movimiento rápido que se conocía por “marro”.

Se sucedían estos “marros” una y otra vez, con rapidez vertiginosa y emoción creciente, porque cuanto más “marros” hiciera la paloma, mayor era su mérito. Y algunas veces (pocas) lograba cansar al halcón y llegar indemne al palomar.

Tin, tin, tin V. Angelus Domini nuntiavit Mariæ.

De aquellos aficionados que más destacaron en este deporte, se recuerda todavía a don Florentino de Elizaicin, el señor Campos de España, “Pepe el del Oli” y otros. Y entre las palomas, fueron célebres la llamada “La Puñalá”, porque llevaba bajos las alas unas manchas rojas naturales, o la denominada “Tártago”, que dió [sic] apodo a toda una familia.

«A finales del pasado siglo y principios del actual las personas mayores tenían, como antes y siempre, sus distracciones predilectas, que pudieran calificarse de juegos mayores.

Ave, María…

[...] Una de las diversiones que apasionó en tiempos a nuestros abuelos fué [sic] la caza del “Falcó”.

De siempre han existido en los riscos inaccesibles del Macho del Castell, parejas de halcones que allí hicieron sus nidos y sacaron sus crías. Y como Alicante ha sido ciudad de gran afición colombófila, los pajarracos hacían estragos en los palomares cuando las bandadas de palomas surcaban nuestro cielo azul en sus correrías deportivas.

1 Es pot sentir el toc de l’Angelus a la parròquia de Sant Joan Baptista, de Bocairent, baixant el següent enllaç: http://campaners.com/sonor/campana597.mp3)

55

56

Durante toda esta lucha, el público estacionado en todos los lugares desde donde era visible, silbaba a las palomas alentándolas en su hábil juego. Y el ambiente se poblaba de gritos, se suspendían tareas en oficinas y despachos y se seguía con ansiedad y algarabía el juego entre una y otra ave.

Cuando la paloma era alcanzada por las garras del halcón se escuchaban toques de bocinas que anunciaban el final y abucheaban al palomar de procedencia, mientras el halcón, señor de los cielos, cruzaba majestuoso con la paloma entre sus garras, camino del Macho del Castell, para entregar su caza a los polluelos del nido.

Pero no acababa ahí la cosa, posteriormente se reunían los aficionados en la glorieta que se abría en el centro del Paseo de la Reina, donde hoy se ofrece la calzada de la Rambla, y discutían acaloradamente las excelencias de sus respectivas palomas, destacando, aun en el caso de haberlas perdido, el número de “marros” que habían hecho en su lucha con el halcón. Porque muchas de ellas llegaban a esquivar el peligro treinta o cuarenta veces, y ello representaba un mérito singular, aunque por fin perdieran la vida en su desigual lucha.

Aparte estas incidencias que ponían calor y pasión en el deporte, se perfeccionaba la crianza de esta raza de palomas que tenían la singular habilidad de volar a grandes alturas en su instintivo deseo de hurtar el cuerpo al peligro. Y había de ellas que se lanzaban al espacio para perderse de vista en su alto aletear, mientras el halcón agitaba lentamente sus poderosas alas en la persecución laboriosa de su presa».

>> EL FALCÓ PELEGRÍ << Doncs bé, ja que hem parlat del falcó del Benacantil, de la parella que hi vivia durant una bona part del segle XX, aprofitem l’ocasió i parlem-ne un poquet més.

Es tractava del falcó pelegrí mediterrani, Falco peregrinus var. brookei, també conegut pels ornitòlegs com a falcó tunisenc (“de Tunísia”, perquè hi abunda).

Aquest és el falcó més gran de tots, aproximadament de la mida d’un corb; i els que teníem al Benacantil eren sedentaris, malgrat el nom de pelegrí. És l’animal més veloç, ja que pot superar els 300 km/hora quan es llança en picat per caçar la presa en vol. Preses que són aus relativament grans, com els coloms i fins i tot ànecs i agrons, que captura sempre en vol llançant-se sobre elles a gran velocitat.

Aquest nom prové del fet que quan Carles V va donar l’illa de Malta (1530) als cavallers de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, els Hospitalers, perquè s’hi establiren els va exigir a canvi el tribut anual d’un falcó ensinistrat, ensenyat per caçar seguint les ordres de qui el portara a la mà.

Quatre-cents anys més tard, ja en 1930, el novel·lista Dashiell Hammett va escriure una novel·la, The Maltese Falcon, en què el detectiu Sam Spade era contractat per trobar l’estàtua d’un falcó maltés fet d’or massís amb incrustacions de pedres precioses que presumptament corresponia al primer tribut que els Hospitalaris havien enviat a Carles V i que no havia arribat a bon port perquè la galera que el transportava havia caigut en mans d’uns pirates.

L’any 1941 es va projectar la tercera versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per John Houston, i en la que el detectiu era interpretat per Humphrey Bogart. Tot un clàssic, a més de ser considerada l’inici del “cinema negre”.

Per cert, la pel·lícula va ser bloquejada per la censura franquista i no la vam poder veure a Espanya fins l’any 1970, i en televisió, sota el títol “El halcón maltés”.

EL DIA UN ALTRE PARÈNTESIS OCASIONAL ENMIG DE LA FAENA:

“ANAR A FER-SE UNA NEBLI”.

També figura en el Libro de acetrería y montería, de Juan Vallés (1156), que situa el neblí en el primer lloc del seu tractat.

Daniel Climent Giner Si el falcó del Benacantil era una bona excusa per fer un parèntesi en la faena, també se’n feien, de pauses, per anar a veure, o millor dit, a beure, un altre falcó, una cervesa que portava el nom equivalent, “El neblí”.

>> QUÈ ÉS UN NEBLÍ << Entre els noms que el falcó pelegrí mediterrani (Falco peregrinus var. brookei)o falcó tunisenc (“de Tunísia”, on abunda) rep en castellà figuren el de halcón peregrino o, antigament, neblí.

I Fernando de Rojas, autor de la Tragicomedia de Calisto y Melibea (1499) o La Celestina, fa que siga justament un neblí que se li havia perdut a Calisto el motiu de l’entrada del jove en l’horta de Melibea, on coneix la jove i s’enamora.

>> EL NEBLÍ, LA CERVESA ALACANTINA DE LA DÈCADA DELS SEIXANTA << Els alacantins d’una certa edat encara recordem que la cervesa més famosa durant els anys 60-70 del segle passat era El Neblí, que figurava –tot i que amb un aspecte equívoc, com d’àguila– en els botellins i gots serigrafiats que servien de publicitat a la marca.

L’any 1958 l’empresa El Águila va iniciar les obres d’una fàbrica de cervesa a l’eixida d’Alacant cap a Madrid, en la desviació cap el cementeri.

I tres anys més tard començaria a produir cervesa i a formar part de l’imaginari alacantí de l’època sota el nom de El Neblí, que molts alacantins pronunciaven malament com a nebli.

>> POTSER ENCARA ESTIGA ENTRE NOSALTRES << Un falcó ha capturat un agró (Ardea), que ara està mort als peus de la dona sobre la mà de la qual reposa la rapinyaire.

Saló de la Casa Museu de Novelda. Fotografia de David Miralles Alberola

Pel que fa als falcons que vivien al Benacantil tal i com descrivia Víctor Viñes, els veïns dels barris que envolten la muntanya, sobretot del Raval Roig i Sant Roc, i qui sap si també els de Sant Anton, eren aficionats a seguir les evolucions d’aquestes rapinyaires a la captura de coloms. Hi havia dies que els propietaris de coloms els amollaven per veure quins aconseguien tornar a la gàbia després d’escapar de les embranzides dels falcons, i els propietaris dels coloms més hàbils rebien les felicitacions de tothom.

Com a curiositat, aquest falcó rebia en castellà el nom de neblí, que a Alacant va donar nom a una cervesa de la que parlarem després.

>> L’ALTRE FALCÓ QUE ES PODIA VEURE, PERÒ EN EL CINE, “EL HALCÓN MALTÉS” <<

Poguera ser que falcó pelegrí, falcó maltés o neblí encara el tinguèrem entre nosaltres.

Com que és una au adaptable als ambients urbans, capaç de niuar en alguns gratacels, sembla que hi ha alguna parella que ho ha fet als edificis més alts d’Alacant o de l’Albufereta, o als penya-segats del Benacantil o de la Serra Grossa.

Falcó o neblí, d’una imatge d’una enciclopèdia antiga, propietat de Vicent Oncina.

Si recordem la pel·lícula de Houston, a punt d’acabar li pregunten al detectiu de què està fet el misteriós falcó, i ell respon, rememorant a Shakespeare: “del material amb què es forgen els somnis”.

Neblí és un nom d’etimologia incerta, tot i que potser tinguera a veure amb el mot llatí nebŭla, “boira, vapor”; un ètim que en sincopar per la caiguda de la ŭ interconsonàntica passaria a nebla; un nom que, per diftongació de la “e” breu en “ie”, seria l’origen del mot castellà niebla.

Arribats a aquest punt, ¿seria eixe el cas del mot neblí, una mena de descripció del falcó que baixa de altures nebuloses, plenes de nebŭla?

Chi lo sa?

Doncs també el nostre falcó va formar part del material simbòlic amb què es van forjar els nostres somnis de modernitat.

En tot cas, el nom de neblí figura a la literatura castellana del Renaixement.

I, de ser això cert, el falcó alacantí estaria encara entre nosaltres.

Així, apareix, per exemple, en El Quijote (II:41), quan aquest fa servir la locució de falconeria «tomando puntas» per referir-se a la rapinyaire que dóna voltes a l’espera d’abalançar-se sobre la presa, com el vol que fa «el neblí sobre la garza para cogerla por más que remonte».

Els amants del cinema potser el recorden el falcó pelegrí amb un altre nom, el de falcó maltés.

57

58

Fàbrica de cervesa El Neblí. Alacant. Fotografia del blog Alicante vivo.

Hi ha veïns d’aquella zona que encara recorden l’aroma característica de la fermentació de la malta —tan semblant al del pa abans d’introduirlo al forn— i que també inunda els barris de ciutats cerveseres com Praga, Edimburg o Munich. Sí, en aquella època les aromes inundaven molts barris i carrers, com passava amb el de Sant Anton, amb el del tabac de la fàbrica.

Inicialment la cervesa s’expedia exclusivament de barril, als bars.

DIES ASSENYALATS ECLESIASTÈS

Fotografia del blog Todo colección

Però prompte va arribar a les llars gràcies als botellins de vidre, serigrafiats, i de dues mides volumètriques, els populars “tercios” i “quintos”, de 0,33 i 0,20 litres, respectivament.

Excursió “de mona” amb botellins de cervesa El Neblí.

L’any 1962 es van introduir algunes novetats, com la substitució del barril de fusta pel d’alumini; i, com un exemple de l’expansió del consum, a la gama antiga de botellins de quints i terços es va incorporar la botella d’un litre de cervesa, la “litrona”.

A mesura que passava el temps el consum de cervesa anava en augment, i l’any 1987 ja havia superat el del vi: 66 litres de cervesa per persona i any, front els 55 de vi.

Ara bé, les deficiències estructurals en l’enfocament empresarial de moltes fàbriques espanyoles poc adaptades a la cultura econòmica de lliure mercat, van abocar a la venda de la major part de les antigues marques: la francesa Kronenbourg es feia amb Mahou en 1979; i uns anys més tard, el 1984, la insolvència financera d’El Águila la va portar a ser rescatada per l’holandesa Heineken, que de moment va mantindre el nom de l’au.

El nom de la fàbrica alacantina, El Neblí, va ser substituït pel més anodí de “factoria 9 de El Águila”, i al poc temps va tancar. L’escut de l’àguila forana, que abans havia eclipsat el del neblí d’ací, també va canviar, substituït. Primer va passar a ser una àguila bicèfala, l’emblema heràldic més potent de tota l’Europa centreoccidental. I més tard el nom de la mateixa marca va mutar a Águila-Amstel (pel riu Amstel, a la vora del qual s’assenta Amsterdam); i l’emblema va passar a ser el d’aquella ciutat, dos lleons que sostenen l’escut de la capital dels Països Baixos.

La pèrdua d’El Neblí va anar acompanyada d’uns altres canvis, com la introducció de nous hàbits en el consum de cervesa.

Així, la generació que en els anys 1980 i 1990 va conquerir la nit d’El Barri (de Santa Creu, fonamentalment) va passar a consumir cerveses doble-malta, molt més fosques i fortes que El Neblí i altres “rúbies” típiques de les cerveseries i marisqueries de l’aperitiu del migdia.

Passat el temps, tant a Alacant com a tot el País Valencià s’ha recuperat l’elaboració de cerveses, tant d’artesanals com d’industrials.

I amb excel·lents resultats, per cert.

La publicitat de El Neblí es va dirigir no només als alacantins, sinó que també va aparèixer profusament en els diaris madrilenys, conscients de què els madrilenys estiuejants a Alacant constituïen un sector potencial de clients, més encara per la tradició cervesera de la capital de l’estat.

S’intentava que El Neblí se sentirà com a part de l’experiència alacantina estival dels turistes de l’interior peninsular.

Però, pel que fa a l’antiga El Neblí, i desapareguda de l’escena social com a cervesa ens queda, però, algun altre neblí a Alacant, el falcó pelegrí que en ocasions ha niuat a la Serra Grossa o al Benacantil. ¡I tant de bo que haguera sigut eixe nom, El Falcó, el de la cervesa alacantina de l’època!

Però pel que fa als falcons que encara viuen a Alacant, ¡per molts anys que estiguen entre nosaltres!

59

6

60 60

DIES ASSENYALATS RENAIXEMENT DE LA NATURA I MISTERIS ANTICS

Daniel Climent i Giner Era tan bell Narcís que, en mirar-se en les tranquil·les aigües d’un estany, es va enamorar de sí mateix. O, millor dit, de la seua imatge.

Però, ¡ai!, quan tractava d’acariciar aquell encisadora imatge, les ondulacions superficials la feien desaparèixer.

Incapaç de suportar el turment de no poder acariciar l’objecte del seu desig, víctima del seu enfollit deliri, Narcís va anar llanguint-se fins que va morir.

Persèfone recollint narcisos (1912). John William Waterhouse

I quan les va oldre, l’aroma la va captivar de tal manera que va quedar narcotitzada, com ja adverteix el prefix «narc-» del fitònim, «narcís».

Eixe va ser el moment que son tio Hades, el déu de l’inframón, va eixir a la superfície en una biga per raptar Persèfone, emboirada com estava per la flaire del narcís.

Eco i Narcís (1903). John William Waterhouse.

I allí on va caure el seu cos exànime, els déus van fer créixer –o ens ho conta Ovidi- una flor de flaire dolça i penetrant, que avui en dia coneixem amb el nom del jove, narcís.

En assabentar-se Demèter, mare de la jove i deessa de natura cultivada, es va enutjar tant com era previsible.

Ferida per la perversitat de qui havia gosat raptar sa filla, i dolguda per la neutral complicitat del comú germà, Zeus, Demèter va deixar de vetllar pels cultius prometent que no tornaria a protegir-los fins que el primer d’entre els Olímpics no forçara el retorn de Persèfone.

Rabosa embriagada per la flaire d’un narcís.

Tan bella era la flor que Persèfone, la filla de la immortal Demèter i neboda de Zeus i Hades, en trobar-se’n una pel camp es va quedar absorta mirant-la. I en va recollir moltes més, fins formar un ramell.

ECLESIASTÈS 6161

62

Sense la protecció de la deessa, que els romans anomenaven Ceres, les llavors es van amagar sota terra, la qual, en acollir-les, les tancava com en una closca, alhora que es feia tan dura i inviolable al forcat arrossegat pels bous com als precs i les llàgrimes dels humans.

Tres grans n’agarrà Persèfone i se’ls posà a la boca, distreta com estava en tractar de refrenar els batecs del seu cor conforme albirava el final de la seua forçada estança.

DIES ASSENYALATS

EN SETMANA SANTA SEMPRE HI HA LLUNA PLENA

En arribar a la superfície, cobertes les galtes per les joioses llàgrimes de sa mare, va sentir com aquesta li preguntava, ansiosa:

festes determinats moments de l’any, com els inicis o els finals de moltes pràctiques col·lectives. I això es facilita si se les fa coincidir amb efemèrides astronòmiques.

- ¿Has menjat alguna cosa, filla meua, del lloc d’on vens?

Demèter o Ceres, deessa de l’agricultura.

Asseguda al tron que presidia el seu temple a Eleusis, la deessa portadora de les vermelles roselles va decidir esperar que els humans morírem d’inanició i que els déus olímpics tastaren l’agre sabor de la manca de veneració i de la privació del fum dels sacrificis.

Zeus, renuent a obligar Hades, alhora que desitjós de rebre els homenatges d’uns humans abocats a la fam per la deixadesa de Demèter, va acceptar finalment. Tot i que amb una condició que li va imposar el seu germà: que, en tornar a la superfície, Persèfone no portara res del món soterrani. En veure que Zeus acceptava, Hades insinuà en la seua tenebrosa faç un somriure misteriós; i decidí lliurar la captiva, això sí, després de fer-ne un passeig reconciliador pels acurats jardins dels seus dominis.

Més enllà de les tanques de xiprers i àlbers que delimitaven els mons dels malaurats i dels benaurats, s’hi trobaven els Camps Elisis, plens a vessar de serveres i de pomeres. I, encara més enllà, junt al tron del mateix Hades, un mangraner lluïa el seu vermell flamíger, tant en els pètals de les flors com en els grans dels incorruptibles fruits.

Empal·lidida en saber la resposta, Demèter va explicar a sa filla les conseqüències dels grans de mangrana que havia engolit: tres mesos a l’any hauria de tornar amb Hades mentre el món fora món i els humans mortals.

Daniel Climent i Giner

I tot i saber el trist destí de la mort estacional que anualment l’esperava, la natura ressuscitada va recobrar tota la seua alegria

Fixar-se en el cel, i interpretar com canvia al llarg de l’any (el Sol, la Lluna, els planetes, les estrelles, les constel·lacions) impulsa a desenvolupar el pensament racional.

Els cereals, els fruits de Ceres, van créixer vigorosament al pas de la deessa i de sa filla, mentre la vora del camí s’ornava de flors de tota mena i els arbres es cobrien de fullatge protector.

Excepció feta del Sol i de la Lluna, costa molt detectar i identificar la presència, el moviment aparent i la relació entre els diferents cossos astronòmics.

I en record del viatge al submón i la posterior tornada a la superfície, en poètica al·legoria de la mort i la resurrecció de la Natura, els grecs dedicaven una gran festa a Demèter, la deessa del manoll de blat, i a sa filla Persèfone.

I, més encara, relacionar-los amb les activitats humanes i que puguen servir d’indicadors compartits per tothom.

I nosaltres, hereus culturals del món mediterrani, recordem curiosament un fet similar en lloar la resurrecció del fill d’un Déu que, segons el Credo cristià, va ser sepultat, va descendir al subsòl i al tercer dia ressuscità.

De tots els objectes visibles en el cel, el més notable per la mida i la variació del seu aspecte, perceptible tots els dies (o, millor dit, totes les nits), és la Lluna. I això fa més fàcil relacionar-la amb algunes pautes socials.

Almenys en el passat, quan els humans disposaven de pocs elements de mesura del pas del temps.

Resurrecció que acompanya la de la Natura; i que celebrem amb sana joia en la commemoració pasqual. Una festa que, com altres, pretenen evitar una ruptura dels vincles amb món natural; i que sota una aparença religiosa van suplantar festes més antigues que així elevaven a rang sagrat l’alegria pel renaixement del món natural.

Doncs be, és justament la manifestació de la Lluna plena durant la primavera la que determina cada any les vacances de Setmana Santa i Pasqua; i també de les festes relacionades: Carnestoltes, Quaresma, la Magdalena (a Castelló), Sant Vicent, la Santa Faç (a la comarca de l’Alacantí), l’Ascensió, Pentecosta o Pasqua granada, Trinitat, Corpus Christi.

Per això, desvirtuar determinades festes inadequadament “acusades” de “religioses” per unes altres presumptament “cívico-polítiques” és una aposta molt arriscada; com ho és el tractar de viure d’esquena a una natura a la que estem més lligats del que sovint volem creure.

Però, per entendre-ho, considerem prèviament els antecedents d’eixa festa.

I eixe és el cas, tant en el judaisme com en el cristianisme, de la festa de la Pasqua.

La cultura de base de la nostra societat és el cristianisme, format a partir d’una derivació jueva que va incorporar elements de les religions mistèriques gregues.

Un dels elements heretats del judaisme ha sigut la Pasqua. Una festa associada a la mort i resurrecció del profeta-Déu cristià, Jesús.

Vegem-ne el orígens d’eixa celebració.

El judaisme celebrava una festa primaveral que harmonitzava dues tradicions inicialment oposades: 1.

2.

L’hebrea nòmada, dels pastors sinaítics que van envair la Terra Promesa.

La cananea agrària,

La festa dels pastors marcava l’inici de la transhumància, cap als prats del peridesert, i el naixement dels nous corders i la possibilitat de tornar a menjar carn, cosa que estava prohibida en els quaranta dies precedents per evitar que es mataren les ovelles gestants; un tabú dietètic antecessor de la cristiana Quaresma.

Al seu torn, els agricultors cananeus celebraven la primera collita de civada (Hordeum vulgare), el cereal fonamental en el rebost cananeu. Durant la festa es menjava matzot, tortes de pa “àzim” (a-zym : “sense fermentar”), com les hòsties de l’actual eucaristia..

La festa va rebre el nom hebreu de ‫( פסח‬pessa’h > llatí pascha > pasqua), que significa “pas, trànsit”, en al·lusió a l’“eixida d’Egipte”.

Els menjars típics (pa àzim, petits anyells) s’acompanyaven d’herbes amargues i d’abundants libacions de vi, amb càntics de salms i poemes.

Eixa festa se celebrava la nit del 14-15 de Nissan (el primer mes del calendari jueu, entre els nostres març-abril); i com en els calendaris lunars el dia 1 sempre ha de ser lluna nova, el 14-15 sempre coincideix amb la lluna plena.

Mentre hi passejava amb la filla de la divina enutjada, Hades arrancà una mangrana i li n’oferí uns grans.

>> EN SETMANA SANTA SEMPRE HA D’HAVER LLUNA PLENA.<<

>> ELS ANTECEDENTS <<

Proserpina (Persèfone), Dante Gabriel Rossetti, 1874

63

Si per als jueus la Pasqua significava l’inici de la transhumància i de la collita de la civada, per als cristians commemoraria la resurrecció de Jesús, una mena de metàfora de la resurrecció de la natura durant la primavera.

Un calendari facilita coordinar determinades activitats socials. I en les societats agropecuàries del passat, establir amb precisió la temporada més apropiada per a la sembra, estabulació del ramat, inici o final de la temporada de navegació, etc. era una qüestió quasi de vida o mort.

Trenta cinc anys després de la mort de Crist, un dels narradors de la seua vida, l’evangelista Marc, va escriure que Jesús va morir en la Pasqua jueva (Mc 14:12-16). I de nou trenta cinc anys més tard  és a dir, uns 70 anys després de finir Jesús, un altre evangelista, Joan acceptà pràcticament la data de Marc (tot i que amb un dia de discrepància; Jn 18:28 i 19:14).

Elaborar un calendari ha sigut una tarea titànica, molt difícil. I fer-lo accessible a la gent també ho ha sigut. Una de les millora maneres per aconseguir que les societats accepten un calendari, és marcar amb

Ara bé, si la nova església, la cristiana, volia deixar de ser considerada una simple secta jueva, havia d’establir alguna diferència entre ambdues idees de Pasqua: la cristiana no hauria de commemorar l’eixida d’Egipte dels

64

jueus, sinó la resurrecció de Jesucrist. Però, ¿com fer-ho? ¿com establir una diferència que, sense negar lo afirmat per Marc i Joan permetera distingir ambdues pasqües?

En l’any 325, durant el concili de Nicea, es va abordar la fixació de la data de Pasqua cristiana; i per evitar que coincidirà amb la lluna plena de primavera i la Pasqua jueva, es va traslladar al diumenge posterior.

Així que si la Pasqua se celebra el diumenge posterior a la primera Lluna plena de primavera, aquesta ha de lluir en el cel durant la setmana prèvia, la Setmana Santa.

En una ocasió, quan en el transcurs d’una conferència vaig explicar això, un dels assistents va exclamar, «¡Xe, amb raó sempre que arriba Setmana Santa i eixim a pescar el meu fill i jo quan ve de vacances no pesquem res, perquè hi ha lluna plena! ¡I jo que pensava que sempre era mala sort!»

Doncs no, no era mala sort. Simplement era que les vacances de Setmana Santa i Pasqua s’havien establert en funció de, justament, la presència de la lluna plena en el cel primaveral.

DIES ASSENYALATS LITERATURA COSTUMISTA.

CAMPANES I DISSABTE DE GLÒRIA La literatura costumista, a l’igual que els llibrets de Fogueres, suposen un tresor. O, millor dit, un cofre del tresor on sempre trobes coses interessants, records i pensaments que fan aflorar els teus.

N’agafarem tres mostres que parlen de campanes i del dia en què les campanes trencaven les normes per unir-se a l’algaravia general per celebrar el Dissabte de Glòria.

1.

Encarnació Giner Parodi, del Campello, va publicar l’any 1990 el llibre “A la vora de la mar”, on recollia vivències de la seua infància en el carrer la Mar del poble.

Un dels capítols el dedicava a

>> LA CAMPANA DE L’ERMITA << «Rescatada per mon pare d’entre les restes oblidades d’un naufragi que un violent temporal havia produït davant la costa d’Almeria, allí estava, sobre les roques, rovellada, coberta d’algues i de restes adherides d’animals marins, la campana.

Al seu costat, reclinada sobre els baixos arenosos on havia encallat, el cos inerme de la barca mostrava el costellam de fusta descarnada, gàbia marinera de la qual havia escapat l’ànima sonora de l’embarcació, ara muda sobre les roques.

Dissabte de Glòria 1951. http://elquempassapelcap.blogspot.com/2015/04/ dissabte-de-gloria.html

3.

A Alacant, la literatura costumista ha tingut bons representants, i de qualitat, als quals m’agrada homenatjar sempre que l’ocasió és apropiada. I aquesta ho és és per recordar el llibre de José Ángel Guirao i Arturo Tresáncoras “Entrañable Alicante” (1997).

La campana, una volta brunyida, va ser instal·lada en la barca pesquera de mon pare, el Laval.

Far acústic, valuós tresor estalviador d’abordatges indesitjats en dies de boira.

Venuda la barca, la campana va ser regalada a la recentment construïda ermiteta del carrer la Mar. Avui dia encara segueix tocant, amb el seu toc viu i penetrant, cridant als oficis religiosos.

I també avui, com quan era part de la barca de pesca, ens facilita trobar el camí en la boira de la vida.»

2.

En el blog “El que em passa pel cap” he trobat aquest record i una fotografia ben entranyable dedicades al Dissabte de Glòria:

«Després de uns dies de recolliment de Setmana Santa amb processons, Via Crucis i rosaris; una setmana en que els cines estaven tancats, a la radio només s’escoltava música clàssica i la tele no existia, arribava el Dissabte de Glòria.

I a les 12 del migdia repicaven totes les campanes de les esglésies i la gent sortia amb alegria al balcó fent xivarri amb tapes d’olla i carraques. Potser hi ha qui encara ho recorda.

Aquest dia era el meu sant...

I aquesta sóc jo, la primera de la fila, fent gresca al terrat del meu avi, amb la meva mare -que bonica que era!- i les meves cosines.»

65

66

Un dels capítols del llibre duu el títol “Campanas y Sábado Santo”, i paga la pena recordar alguns paràgrafs perquè no caiguen en la desmemòria col·lectiva.

>> CAMPANAS Y SÁBADO SANTO << «En aquella época preconciliar, Cristo resucitaba el sábado a las diez de la mañana, y la gente alicantina celebraba de muy distinta manera la alegría de saber la buena nueva de la Resurrección, a cual más pintoresca.

Las diez de la mañana eran saludadas por el volteo general de campanas desde todas las iglesias de la capital, a la vez que todos los barcos anclados en nuestro puerto hacían sonar potentemente sus sirenas, y del alto del Castillo eran lanzados numerosos cohetes. A todo este estruendo hay que sumar los muebles viejos, botijos y platos en desuso que, amontonados en los desvanes durante todo el año, eran guardados para ser arrojados per el balcón a la calle en este día. Esta circunstancia hacía algo difícil y peligroso el circular a esa hora por las calles, pues estaba uno expuesto a que cualquier euforia de este glorioso sábado te partiera la cabeza. La gente corría apresuradamente para que el momento triunfal de la Resurrección les cogiera bajo techo.

No ocurría así con los niños, a los cuales era difícil retener en casa, ya que muchísimos comercios tiraban a esa hora a la calle caramelos y golosinas y la grey infantil que ya sabía los “sitios” hacía guardia ante la puerta.

Una de las calles donde era más frecuente esto era la de Mayor, en la que existían muchas confiterías, entre ellas la de Torres, donde se tiraban caramelos, y la Mallorquina, desde cuyo balcón del primer piso echaban una verdadera lluvia de calderilla. Golosinas y moneditas que eran rápidamente recogidas por los niños, pues duraban en la calzada menos tiempo que el que invertían en caer.

En los comercios de mercería y paquetería, como por ejemplo “El Blanco y Negro”, en Avda. de José Antonio, hoy Constitución, propiedad de D. César Zalve, guardaban durante todo el año los botones sobrantes o pasados de moda y esta era la mercancía que tiraban alegremente a la calle en esa hora.

DIES ASSENYALATS

balanzas, produciendo en todo el recinto un escándalo ensordecedor pero emocionante al comprobar cómo se contagiaban de la alegría colectiva. Esta costumbre era secundada por los camareros de los bares y cafeterías de la Rambla y Explanada, que hacían lo propio en sus respectivas terrazas con las bandejas de servir.

LA IMPORTÀNCIA DE L’OU EN LA SETMANA SANTA, I DE «TRENCAR-LO » DURANT LA MONA DE PASQUA

Una de las calles donde se celebraba mucho ese día era la de Teatinos, habitada entonces en gran parte por mujeres de vida alegre. Estas tenían prohibido ejercer su profesión durante la Semana Santa. Prohibición que terminaba con el toque de gloria y consecuentemente celebraban el “levantamiento de la veda” con gran júbilo y bullicio.

>> L’OU DURANT LA SETMANA SANTA. LA SALPASSA <<

Todo un conjunto estruendoso, pero rabiosamente alicantino, que valía la pena contemplar y es triste que se haya perdido. Al contemplar la normalidad a que ha sido reducido ese día en la actualidad, sentimos ganas de salir al balcón y comenzando a tirar cosas, gritar a los indiferentes viandantes que circulen por la calle: “¡Alicantinos, reaccionad! ¡Ha resucitado!.

Daniel Climent i Giner Segons un mite pelasg, prehel·lènic de la conca mediterrània, en el principi del temps la Deessa Mare (mare de totes les coses) va sorgir nua del Caos. La Deessa Mare es va apoderar del vent del nord, el fregà entre les seues mans i d’aquí va eixir la gran serp Ofió (origen del nom que designa les serps, “ofidis”). Ofió va pondre un gran Ou, l’Ou Universal, que en trencar-se va deixar eixir tot allò que coneixem: el Sol, la Lluna, els planetes, els estels, la terra amb les seues muntanyes i rius, els seus arbres, herbes i demés criatures vivents.

Pero por temor a que nos llamen locos o inmovilistas nos encogemos de hombros y dejamos pasar la vida como viene.

Ese encogimiento colectivo de hombros es el que está acabando con nuestras más queridas tradiciones»

La llegenda pelasga té molts punts en comú amb una altra difosa entre els òrfics, una secta seguidora d’Orfeu, el poeta i músic de les llegendes de Tràcia. Segons aquesta altra, la Nit, deessa de negres ales per qui fins i tot Zeus tenia un temor reverent (Homer: Ilíada XIV 216), va ésser fecundada pel Vent. Fruit d’eixa relació, la Nit va pondre un gegantí Ou de plata al si de la foscor. Eixe escenari alimenta la interpretació de què la imatge metafòrica evocarà la Lluna, tant per la forma (una mena d’ou gran i blanc) com pel lloc i pel material triat, ja que a plata és el metall lunar per excel·lència. D’e’ixe Ou còsmic va eixir Eros, el qual va posar l’Univers en moviment.

Otra de las aficiones principales de los pequeños eran las “aleluyas” o “santitos” como se decía, que consistían en grandes pliegos de papel muy fino de muy diversos y variados colores, con muchas estampas cada uno que representaban imágenes de santos y escenas de la vida del Señor, que se compraban en imprentas o a aquellos pregoneros callejeros que con su carga de pliegos bajo el brazo iban cantando por calles y plazas:

En qualsevol dels casos, un ou, l’Ou Universal, era l’origen de tota la Natura.

« Sants i sants, de colorets, i blancs, Per un cèntim gran Un full de sants i sants De colorets i blancs. »

En moltes poblacions del País Valencià era costum, el dimecres sant de què a cada casa es parara una taula sobre la qual hi haguera una cistella d’ous, sal i, ornant el conjunt, un ramell de “flors de la salpassa” (molt sovint les morades Vinca sp. ).

De visita per les cases, el rector, en representació de Jesús, recollia els ous mentre és seguit per una colla de xiquets que, amb maces de fusta de carrasca, colpejaven portes, parets i portals mentre cantaven “ous aquí / ous allà / ous a la cistella / del capellà”.

També existia la creença de què els ous postos el Dijous Sant (i l’Ascensió, i el Corpus Christi, els tres dijous més importants de tot l’any) tenien la propietat de no podrir-se; i que conservat a fosques dins d’un potet es transformava molt temps després en una massa cèria usada antigament per curar els cercadits (o “padastros”, en castellà).

>> L’OU DE LA MONA DE PASQUA << Lo que culturalment identifiquem com a típic de la Pasqua són tres coses, fonamentalment: 1.

2.

3.

eixir al camp a berenar menjar-nos la “mona” de Pasqua trencar l’ou dur en el front d’algú estimat (no necessàriament menjar-nos-el, sinó trencar-lo).

¿A què es deu tot això?

Pel que fa a eixir al camp, és evident que és en aquesta època quan la natura se’ns mostra en tot el seu magnífic esplendor i policromia, en un renaixement, una resurrecció de la natura que ix de la seua hivernació.

Y que una vez recortados eran lanzados al viento desde todos los balcones. Una vez en el suelo los niños los recogían y coleccionaban, siendo también popular la tradición de recoger tres de cada color y guardarlas en casa, con lo que quedaba asegurada la buena suerte y el éxito.

Interesante también y muy colorista era también lo que ocurría en el Mercado Central. Allí, todos los días del año toca una campana a las siete en punto, indicando el comienzo de la venta. Pues bien, desde el miércoles santo, esa campana no sonaba, permanecía muda durante los días grandes de la Semana Santa y el inicio de la jornada se hacía normalmente sin dicha señal. Pero el sábado de Gloria a las diez de la mañana, sumándose a la algarabía de la ciudad, redoblaba a rebato en señal de júbilo y alegría. Y era entonces cuando los vendedores de todos los puestos, tanto de fruta y verdura, como de carne y pescados, dejaban automáticamente su venta y empezaban a chocar entre sí los platos de las

Pel que fa al segon aspecte, la “mona” és un pa dolç fet de farina de cereals, qui sap si un record del pa àzim (de sabor un poc dolç), sense fermentar, que es menjava per celebrar la primera collita de civada, inicial origen agrari de la Pasqua.

67

68

SANT ANTON

I nosaltres, en la nostra festivitat de Pasqua, rememorem aquella creença, quan, en eixir al camp a contemplar i gaudir de la natura, obrim, colpejant-lo contra el front d’algú, el símbol d’aquest naixement del món, l’ou.

Com si en trencar l’ou, metàfora de l’Ou Universal, donàrem pas a que s’obrira la Natura.

Un ou que antigament solia tenyir-se de vermell amb el suc dels pètals de rosella, la flor simbòlica de Demèter, la deessa que aquests dies recobrava sa filla Persèfone de l’infern on havia passat un temps i que, per a celebrar-ho, ornava el món amb l’esplendor de la natura rediviva.

69

7

70 70

SANT ANTON SANT ANTON, BIOGRAFIA

I ATRIBUTS QUE L’IDENTIFIQUEN

Daniel Climent Giner S’anomenen “sants” a tot un conjunt de personatges més o menys històrics als quals venerem i les imatges dels quals són aproximacions a les quals ornem amb “atributs” que ens ajuden a identificar-los.

Pel que fa a Sant Anton, es tracta d’un sant egipci que, tot i que va viure entre els segles III i IV, no va ser venerat fins el segle V; primer a l’església cristiana oriental, i segles més tard, en l’XI, a l’església occidental, la romana, la “nostra”.

De la biografia del sant és difícil separar els elements històrics dels llegendaris, tot recopilat i popularitzats en el segle XIII pel dominic genovés Iacopo da Varazze (Jaume de Voràgine) en el llibre Legenda sanctorum (“Llegendes dels sants”), més conegut com a Legenda Aurea (Llegenda àuria”).

Segons aquesta obra, Sant Anton s’havia retirat al desert a viure aïllat de les turbulències de l’època, i la seua fama d’home auster i pietós va atraure nombrosos deixebles, als que va organitzar en convents, tot i que ell mateix va romandre solitari.

Se’l considera, en tot cas, el fundador de la tradició monacal cristiana. I se li atribueixen llegendàriament bones relacions amb els animals (difícils de confirmar, clar, ja que vivia en solitud): que si va soterrar a Sant Pau l’ermità (per això és patró dels enterradors), gràcies a l’ajuda d’uns lleons i altres animals que el van ajudar a cavar la tomba; que si va curar la ceguera d’uns porcells de porc javalí, que després el van protegir; etc. Aspectes que expliquen el seu patronatge sobre els animals.

Els anglesos l’anomenen al sant Saint Anthony the Great, “el Gran”, però nosaltres li diem Sant Anton o bé Sant Antoni abat o “ del porquet”, i celebrem la festa el 17 de gener1, que se suposa que va ser la de la seua mort i ingrés en el cel.

Placa que recorda el primer hospital dels Antonians per tractar el “foc de Sant Antoni”. Fotografia de Josep Forcadell.

En eixa època gran part d’Europa occidental patia el que s’ha anomenat la Petita Edat de Gel i la fam era una plaga agreujada perquè el cereal que millor resistia era el sègol (en castellà, “centeno”; Secale cereale), que en eixes condicions era infectat per un fong en forma de banya, el sègol banyut o “cornezuelo del centeno”. En moldre el cereal infectat i fer-ne farina, el pa, negrós, produïa unes intoxicacions amb resultat d’al·lucinacions, gangrena ardent (“mal ardent”, “foc sagrat” o ignis sacer) i finalment la mort.

L’orde dels Hospitalaris de Sant Anton, o Antonians va obtindre tan bons resultats en tractar eixa malaltia; i la fama es va estendre tant per la cristiandat que nombroses ciutats demanaven fundar “Hospitals de Sant Anton”, en particular a les de la Corona d’Aragó, on el primer hospital es va fundar a Cervera (1215) i, progressant la fundació d’hospitals cap el sud, va arribar el torn a València abans de 1340, i més tard a Alacant i a Oriola, entre moltes altres poblacions.

L’impulsor principal va ser el bisbe de Tortosa, i l’inici de festes dedicades al sant a la comarca dels Ports, i en concret a Morella l’any 1311.

Els hospitals i ermites dedicades al sant i que actuaven com a prehospitals van proliferar com és el cas de les ermites posades sota l’advocació del sant a Xàbia, la Vilajoiosa, Alcoi, Elx, Bocairent, Aiora, el Cabdet i la popularització d’un ritual que es manté fins hui, la benedicció de pans i rotllos, i animals.

El sant és conegut, però i sobretot, perquè segons es conta a la seua biografia va ser reiteradament temptat pel dimoni en el desert, on s’havia retirat a viure, un tema que es va tornar favorit en la iconografia cristiana, representat per nombrosos pintors d’importància.

En el s. VI es va descobrir la seua tomba, i les restes van ser traslladades a Alexandria, on es van venerar fins el s. XII, en què van ser traslladades a Constantinoble, la capital de l’imperi bizantí.

L’orde dels Cavallers Hospitalaris es va posar sota l’advocació d’aquest sant i es van dedicar a fundar hospitals a les afores de les ciutats, on curar els malalts contagiosos de pesta, lepra, sarna, malalties venèries, i altres.

Quan Constantinoble va caure en mans dels turcs (1453), les despulles del sant van ser traslladades al Delfinat francés, al vessant occidental dels Alps.

7171

72

Del llibre “Festes, rituals i creences”, d’Antonio Ariño.

De fet, moltes de les poblacions guarden el record del sant en el nom d’algun dels seus barris o en algun dels símbols o atributs que se li assignen.

Barris com el de Sant Anton d’Alacant.

SANT ANTON

(com les de segar cereals). d) Porta una campaneta, penjant del bastó, en la mà, o apareix pròxima al sant; fa referència a la que se li posava als porcs propietat dels antonians.

valencià de 1590-1600; una pintura afortunadament restaurada2 per a l’exposició de “La llum de les imatges”, a Alacant (on es va exposar a la basílica de Santa Maria).

>> ELS ATRIBUTS DE SANT ANTON << Les representacions dels sants no són “retrats”, ja que ningú no estava allí fent-li cap fotografia, ni pintant-lo; i per això, a més de representar-los com a persones amb determinada vestimenta o actitud se li solen afegir “atributs”, és a dir, elements o símbols que faciliten la identificació del sant.

Panell devocionari a sant Antoni “del porquet”.

e) Va acompanyat d’un porquet, i en ocasions també d’uns altres animals; f) Porta una flama sobre la mà −oberta i amb el palmell cap amunt−; o apareix una foguera relativament pròxima. g) En ocasions apareix sotmés a “visites” o “temptacions” dels dimonis, més o menys surrealistes.

Sant Anton abat, del valencià Vicent Macip (1541) [pare del també pintor Joan de Joanes]

En el cas de Sant Anton els principals atributs, comuns a tot l’àmbit mediterrani on és venerat són: a) Va vestit amb un hàbit, negre o de color bru terrós. b) P orta gravada la lletra Tau (Τ o creu egípcia), de color blau sobre l’hàbit; és una manera d’indicar que era un sant d’origen egipci, i els seus seguidors o membres de l’orde els antonians també la portaven

>> UNS ALTRES ELEMENTS CULTURALS RELACIONATS AMB LA CURACIÓ DEL FOC SAGRAT << Molts d’eixos temes semblen incoherents entre si, inconnexos, quasi arbitraris.

Però no és així, sinó que gran part dels temes lligats al sant tenen un rerefons comú: les al·lucinacions, les gangrenes i els tractaments aplicats als malalts d’una mena d’epidèmia toxico-alimentària freqüent a l’edat mitjana, l’ergotisme, ignis sacer o foc de sant Anton.

I més dels atributs del sant, dels que hem parlat en un capítol precedent i que tenen a veure amb la malaltia i la seua curació, hi ha hagut uns altres elements culturals han acompanyat les festes del sant, com ara: * Les fogueres que es cremen, a moltes poblacions del País Valencià, la nit de la festa del sant. * Els dimonis i correfocs, metàfores de les temptacions que va patir el sant i que han quedat reflectides en obres literàries (Flaubert) i pictòriques (el Bosco, Brueghel, Dalí…)

L’anàlisi dels atributs de Sant Anton ofereix un exemple de les múltiples interseccions entre religió, natura i ciència, que es poden ampliar amb la consulta dels següents enllaços a articles o youtubes de l’autor d’aquest article: * * * *

* Cançons dedicades a Sant Anton o Sant Antoni (de Gavarda, del Campello, etc.)

c) Porta un bastó que respon a alguna de les següents morfologies: a. en forma de Τ, b. a cabat en una voluta espiral (signe de dignitat abacial −o episcopal−) c. acabat en una corba que s’assembla a una falç o a una dalla

* Tradicions gastronòmiques pròpies d’eixe dia, amb el color blanc en comú, com ara els rotllets blancs que es guarden per donar de menjar als animals, i que també es mengen els xiquets; els poncils (o poncems, Citrus medica; de mesocarpi o corfa blanca molt grossa), que les xicones solien regalar als xicons, i pa de nóvia (rosetes blanques de dacsa i endolcides amb mel), en què el regal s’invertia, del xicon a la xicona. * Els porrats, on adquirir tot això i altres fruits de temporada, sobretot fruita seca; aliments que contribueixen a la cicatrització de les ferides.

ant Antoni, el sègol banyut i les al·lucinacions: http://espores.

S org/oci-verd/de-sant-antoni-al-cel-ergotisme-i-psicod%C3%A8lia. html Benedicció dels animals: https://www.youtube.com/ watch?v=LBIphlVoeTw Temptacions de sant Antoni: https://www.youtube.com/ watch?v=3V5SCwieOQ0&t=49s Festa i foc en Sant Antoni: https://www.youtube.com/ watch?v=ozeHT79G858&t=6s

* * *

Sant Antoni, atributs: https://www.youtube.com/ watch?v=AXKSXB59gwE&t=1s Sant Antoni, en un retaule de carrer: https://www.youtube.com/ watch?v=wIOsX_RIDQA Sant Antoni, LSD i al·lucinacions: https://www.youtube.com/ watch?v=jeyJArCORsk Sant Antoni, protector de porcs: https://www.youtube.com/ watch?v=fIbnBUdQjWU

De tots eixos aspectes també parlarem en capítols posteriors.

1 Cal no confondre aquest Sant Antoni abat o del porquet amb Sant Antoni de Pàdua o “dels albercocs” (es diu així perquè la seua festa se celebra el 13 de juny, en plena temporada de la collita dels albercocs); aquest darrer era franciscà del segle XIII, patró dels treballadors de la construcció i intercessor per a les xiques que volen casar-se, que li resaven aquesta oració: “Sant Antoni beneït, feu-me trobar un marit que siga bon home i ric, i, si pot ser, també polit” Hi ha pobles, a més, on tenen ermites dedicades als dos sants.

No està clar si per contaminació entre ambdós, a Alacant se li atribueix al “del porquet” capacitat d’intercessió perquè les xiques s’emparellen, i era costum que les xiques casadores llançaren al sant, durant la processó, torrats o cigrons secs per demanar-li nóvio, tot i que, com ja sabien: “Sant Antoni del porquet, que a les velles fa carasses i a les joves fa l’ullet”

Una excel·lent representació dels atributs del sant la trobem en la predel·la o base del “Retaule de Santa Bàrbara”, de Xixona, anònim 73

*

>> PER SABER-NE MÉS <<

2 Malauradament només en queda un fragment, ja que l’església que l’albergava va ser malmesa durant l’onada de saquejos i destruccions del patrimoni religiós en maig de 1931

74

SANT ANTON

ungüents basats en greix de porcs, un bon aïllant de l’exterior potencialment infectiu. un ús del greix de porc per cicatritzar ferides que s’ha mantingut a molts pobles fins ben entrat el segle XX; a Callosa d’en Sarrià, s’usava el “segifós”, contracció de “segí” (o sagí)1, nom de la mantega de porc, i “fos”; és a dir, mantega de porc fosa, liquada i preparada per fer-la servir d’ungüent.

SANT ANTON, UN SANT SANADOR LA MALALTIA DEL FOC SAGRAT

c.

Daniel Climent i Giner

Eixa tradició ha perdurat a molts pobles fins segona meitat del segle XX, com és el cas de Xelva (els Serrans), on es mantenia un porquet comunitari que anava pels carrers i que rebia el nom de “porquico de San Antón). O a Almoines (la Safor), on el porc que anaven a rifar en la festa del sant el criaven al corral d’una casa; com que les portes estaven obertes, de bon matí el porc eixia pel poble i la gent li donava de menjar, i quan es feia fosc ell mateixa tornava a la casa; a més a més, quan el porc sentia la sirena de la fàbrica de seda que indicava que les dones eixien a esmorzar o a dinar al davant de la porta principal de la fàbrica, el porc arrancava a córrer perquè les dones li donaren part de l’àpat, i sense res que li digueren fera que aturara la carrera.

El santoral medieval oferia al creient una mena d’hospital celestial: els sants metges Cosme i Damià com a generalistes; sant Roc, Sant Sebastià i sant Job per a la pesta i la lepra, respectivament, santa Llúcia en la secció d’oftalmologia; Santa Àgata (o Àgueda) en les mamografies i mals de pit; sant Vito contra el tarantisme o tremolor crònica; sant Blai per a la tos i altres malalties otorinolaringològiques; Santa Apol·lònia per al mal de queixals... i sant Anton contra l’ergotisme o foc ardent.

Segons la seua hagiografia o biografia laudatòria, Sant Anton havia vençut les temptacions demoníaques, fins les més ardents, les que arribaven a cremar com el foc.

En qualsevol cas, la capacitat curativa emanada del sant o dels remeis dels antonians transcendien els límits humans i se suposava que també servien per als animals dels quals el sant era patró.

Les persones afectades per eixe mal, les que menjaven pa de sègol contaminat pel fong, patien un seguit de símptomes peculiars, com ara:

Unes temptacions que podem associar, en llenguatge modern, a al·lucinacions provocades per la ingesta d’un fong que causa la malaltia coneguda com ergotisme.

En l’Edat Mitjana, l’ergotisme es presentava en forma d’intoxicacions massives que solien aparèixer en èpoques en què un hivern fred era seguit d’un estiu humit i en poblacions en què l’aliment bàsic era el pa de sègol (Secale cereale; “centeno“, en castellà).

En aquelles condicions el sègol és infectat pel fong Claviceps purpurea, que es desenvolupa sobre les espigues, on produeix unes protuberàncies en forma banya xicoteta, el sègol banyut (o “cornezuelo del centeno”, en castellà); hi ha qui veu en la forma del fong una mena d’esperó de pollastre (cast. “espolón”), que en francés i en anglés s’anomena ergot; és aquesta paraula de la que deriva el nom d’ergotisme per a la malaltia

Alimentaven als malalts amb pa blanc, de blat (“trigo”, Triticum), en substitució del pa negre de sègol.

El poder taumatúrgic o curatiu dels antonians va ser tan gran que la seua fama es va estendre per tot Europa. Van fundar nombrosos convents i hospitals, sota l’advocació del sant patró. I sovint amb drets especials i propis, com el de criar porcs en llibertat −identificats per una campaneta penjada del coll− que la gent alimentava i en tenia cura en tant que pertanyien als antonians.

ocasionada per la ingesta d’eixe fong.

Sant Antoni en un vitrall catedralici

estilo arrazon de ocho sueldos y seis, y doze libras turron a dos sueldos la libra Importa todo 2 libras 9 sueldos». Un costum, el del repartiment de rotllets de Sant Antoni es remunta a La Vila molts segles enrere, possiblement al temps de l’erecció de l’ermita al sant allà per la segona meitat del segle XV.

a.

Al·lucinacions, convulsions i comportaments anòmals; no és d’estranyar, ja que el fong responsable de la malaltia conté una substància similar a l’LSD i que produïa escalonadament al·lucinacions («temptacions» atribuïdes als dimonis).

b.

Vasoconstriccions en les extremitats, tan greus que els afectats sentien com si es cremaren per dins.

c.

Com a conseqüència de la manca de rec sanguini, les parts afectades es gangrenaven, necrosaven i ennegrien, com si estigueren carbonitzades pel foc.

d.

Si la malaltia prosseguia, els afectats morien.

Així, els rotllets blancs es beneïen i es donaven als animals amb la finalitat de protegir-se enfront de les malalties. I en alguns casos la despesa ocasionada per l’elaboració dels rotllets corria a càrrec de l’Ajuntament. Així, llegim en un apunt de l’Arxiu de la Vilajoiosa, en el Llibre Corned (de comptes municipals) del 15 de gener de 1728, és a dir, després de la conquesta del Regne de València a mans dels Borbons: «Otrosí en 15 de dicho mes por tres arrovas de arina que se amasó para los rollicos de san Anthonio Abat a la ermita en su vispera segun

Cartell anunciador de la benedicció dels animals per la festa de sant Antoni abat i el repartiment de pa beneït, a la ciutat d’Assís (Itàlia).

La malaltia va rebre diversos noms, alguns dels quals associats als símptomes, com ara “mal ardent”, “foc sagrat” o ignis sacer; i finalment “focde sant Antoni”, en atenció als monjos seguidors de la regla monàstica de sant Antoni, que es van especialitzar en la curació de la malaltia.

De fet, els antonians van fundar la Germandat Hospitalària de sant Anton; i gràcies a una butlla del papa Urbà II en 1095, es va especialitzar quasi de manera monopolista en tractar la malaltia, que va sacsejar tot Europa durant l’Edat Mitjana.

Els antonians van desenvolupar tractaments innovadors i útils, com ara: a.

Amputaven els membres gangrenats.

b.

Banyaven els monyons en vi (un bon desinfectant), i els aplicaven 75

1 En termes generals s’anomena sagí (o segí), i també saïm (sobretot a Mallorca), el greix extret del porc (o de qualsevol altre animal). És un vocable derivat del la paraula llatina sagimen (greix animal).

En castellà també existeix el terme equivalent, saín, provinent del llatí sagina o saginum, variants del llatí original sagimen. .

Hi ha dolços que porten en el seu nom la referència al sagí, com ara: * Les nadalenques saginoses (la Marina Baixa), equivalents a les nostres mantegaetes (de l’Alacantí). * Les ensaïmades (< saïm = sagí), massa elaborada amb farina, rent o llevat, ou i sucre, cuita en forma d’espiral amb sagí o amb oli i recoberta de sucre en pols; molt típiques de Mallorca.

76

SANT ANTON SANT ANTON, EL FOC I LES FOGUERES

Doncs bé, vist en conjunt tot −símbols, atributs, litúrgia− es pot interpretar com a un ritual, un exorcisme antic probablement dirigit a eradicar una malaltia antiga de caràcter epidèmic, que “cremava”, i de la qual parlarem després, l’ergotisme.

b.

Quedem-nos en la memòria, això sí, amb els factors més rellevants que continuarem desgranant en els propers capítols:

Tornarem a parlar-ne.

a.

Una foguera

Itàlia (Lombardia, Puglia, Abruzzos).

Daniel Climent Giner L’estudi dels rituals de les festes antigues i ben arrelades, pot il·luminar aspectes com la història social, econòmica i climàtica, la sanitat, la medicina, la botànica, la micologia, la bioquímica, la semiòtica de les obres d’art i de les icones, o l’antropologia.

Per fer-ho cal abordar el tema desproveïts de prejudicis, tant dels que provenen de la simple credulitat com de la ignorància o menysteniment de la cultura religiosa, un aspecte ben important de la cultura general.

En l’actualitat es venera a sant Anton, sobretot, com a protector dels animals. I en la festa que se li dedica se solen portar a l’església els animals domèstics, les mascotes, alguns animals de granja. A molts llocs, després de la processó es reparteixen “rotllets de sant Antoni” o pa beneït, de color blanc (és a dir, pa de blat, i no pa de sègol −de color fosc−).

I en alguns llocs la festa té el seu punt àlgid en la ignició d’una pila de llenya i rames.

Parlem-ne.

Preparació d’un Falò di sant’Antonio Abate, a la Lombardia (Itàlia)

I també a alguns pobles del nostre País2, com ara a Alberic −la Ribera Alta−, Vilanova d’Alcolea i Borriol −la Plana Alta−, Forcall, Cinctorres, Morella −els Ports−, Canals −la Costera−, i cada vegada a més llocs.

També a Catalunya (Terra Alta, Ribera d’Ebre), a la Matarranya (franja catalana, en Aragó), a diverses poblacions de Mallorca, on reben el nom de foguerons (Artà, Muro, Manacor).

>> SANT ANTONI ABAT I EL FOC SAGRAT << En general, associem el foc festiu a unes poques festes, les Falles i les Fogueres principalment.

Però la realitat és que el foc abunda molt més del que creiem en nombroses festes: aixames, xameles i fatxos nadalencs, palometes per Tots Sants, ciriets de la Candelera, ciri pasqual, fogueres de palmes el Dissabte de Glòria −per fer la cendra que s’usarà del Dimecres de Cendra−, etc.

En molt casos aquests focs van associats a efemèrides astronòmiques: solsticis (les Fogueres de sant Joan, aixames per Nadal), els equinoccis (les Falles de sant Josep), la primera lluna primaveral (ciri pasqual). En uns altres, els focs tenen a veure amb una mena de “calendari ocult” que marca fites cronològiques que se celebren quaranta dies1 abans o després d’alguna de les anteriors efemèrides, com ara: Tots Sants i Difunts (quaranta dies després de l’equinocci tardoral) o la Candelera (quaranta dies després de Nadal / solstici d’hivern).

Doncs bé, hi ha una festivitat fogueril que té un caràcter ben diferent dels anteriors.

Es tracta d’un foc que s’encén la vespra del 17 de gener, festivitat de Sant Anton o Sant Antoni Abat o “del porquet”.

Aquesta “litúrgia” fogueril, sovint acompanyada de danses de dimonis, se celebra a molts llocs de la geografia mediterrània, i en particular a

Foguera de sant Antoni, a Canals (la Costera)

Porta de l’església de Sant Antoni el Gran, a Canals, amb la “T” símbol del sant

Molts d’aquests pobles i comarques tenen en comú que en el passat van estar vinculats a una agricultura de subsistència lligada a factors de certa duresa, climàtics i edàfics o del terreny; eixes condicions dificultaven el cultiu de cereals a excepció del sègol (Secale cereale, cast. “centeno”), una gramínia que s’adapta bé a aquells ambients però que sovint és infectada per un fong l’aspecte general del qual és una mena d’esperó, de banyeta, en castellà “cornezuelo del centeno”.

77

1 https://daualdeu.files.wordpress.com/2020/12/daualdeu1905-1.pdf 2 http://valencians.wordpress.com/2009/01/13/sant-antoni-abat-a-canals/#jp-carousel-1340

78

c.

La vespra de Sant Anton, que és realment quan s’inicia el dia del sant (en la mentalitat antiga el dia començava en el crepuscle vespertí).

Dansen uns dimonis.

SANT ANTON SANT ANTON, ELS BARBUTS, EL FRED I ELS REFRANYS DE GENER

També se li diu Sant Antoni; però en aquest cas és millor que se li pose un adjectiu, com “abat” o “el del porquet”, per diferenciar-lo d’uns altres homònims, i en particular el primaveral Sant Antoni de Pàdua (13 de juny) o dels albercocs (perquè és aleshores quan aquesta fruita apareix als mercats1.

*

En la setmana dels barbuts, tos, constipats (o catarros) i esternuts.

*

En la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquilla i constipat”

*

Quan manen els tres barbuts, vénen els freds més fotuts

Ara bé, si és la setmana més freda, això vol dir que a partir d’aleshores comença a millorar la sensació tèrmica, a fer més calor o almenys menys fred.

Per Sant Anton fredura i per Sant Llorenç calura, i ni una ni altra dura.

*

Per Sant Antoni gelades i per Sant Llorenç calorades.

Però hi ha més refranys que fan referència al fred que fa per Sant Anton

*

Per Sant Antoni fa un fred del dimoni.

*

De Sant Anton a Sant Sebastià (20 de gener), més fred que en tot l’any fa.

I el seu equivalent uns dies després:

*

Per Sant Vicent, el fred arriba fins a les dents. [Aquest Sant Vicent és el màrtir, que se celebra el 22 de gener]

>> LA SETMANA DELS BARBUTS << El Sant Antoni abat (17 de gener) se sol representar com un home major amb barba, i va emmarcat en el santoral catòlic per uns altres sants que se celebren la mateixa setmana, la més freda de tot l’any, i que iconogràficament també són sants barbuts, com ara:

*

Per Sant Antoni del porcot, cada perdiu busca el seu perdigot.

*

Por San Antón busca la perdiz al perdigón.

També les raboses (Vulpes vulpes; cast. zorro, raposo) entren en zel.

Per cert, el nom de rabosa és ben interessant ‒en altres llocs del domini lingüístic, guineu i guilla− ja que fa al·lusió a l’apèndix caudal de l’animal, que és un “rabo” (amb vèrtebres per dins) i no una “cua” (només de pèl, com en els cavalls, p.ex.).

D’ací vindria l’expressió “Seques de gener, bones per als pescadors, roïnes per als mariners”, ja que aquesta era bona època per pescar, des de terra, determinades espècies.

En eixa època queden a la vista els eriçons de mar, amb les femelles carregades d’ous, comestibles, molt gustosos. Però només es poden agafar si es té autorització. Els eriçons de mar tenen, segons localitats, noms com ara bogamarins (Xàbia), bogues marines (el Campello), olletes (la Vilajoiosa), paparinells (Benidorm), garotes, etc.

I el zel o desig sexual es manifesta en els corbs, que és en eixa època quan fan el seu vol de noces, les acrobàcies aèries per buscar parella.

*

La lluna de gener, fa eixir la formiga del formiguer.

Gener florit, abellar ric.

A més a més, floreixen els eucaliptus i és bona època per recollir les fulles verdes del llorer (Laurus nobilis), que una vegada assecades serviran per a fer bons guisats.

Qui sap si per associació amb l’època de zel de molts animals, també entre els jòvens hi havia certes tendències a buscar parella en eixa època.

Almenys a Alacant.

>> GENER I ELS CANVIS EN LA NATURA << *

En gener, tanca la porta i encén el braser

Encara que gener és el mes més fred de tot l’any, l’ascens de la temperatura a partir de Sant Anton ja es comença a notar, com també es nota una durada major de la llum diürna, que venia produint-se des del solstici d’hivern.

Amb eixa combinació, que ja anuncia un futur més agradable, alguns animals s’animen a enllestir les properes generacions.

I, en efecte, és en aquesta època quan entren en zel molts animals domèstics, com ara els gats: *

I, en particular, les gallines:

sant Pau Ermità (15 de gener),

*

Per Sant Anton, la gallina pon.

*

sant Maur (Maure o Mauri) abat (el dia 16); un sant que no s’ha de confondre amb el Sant Maure màrtir (festivitat el 3 de desembre) patró d’Alcoi (junt a Sant Jordi) i de València (junt a Sant Vicent màrtir).

*

Per Sant Anton tot ocell pon.

*

A mig gener, cada gallina al seu joquer [on es ponen els ous].

De fet, era tradició que en el dia de Sant Anton la nóvia li regalara al nóvio un poncil, un cítric aromàtic i d’escorça interior blanca, grossa i comestible, i canvi aquest li regalara a la xicona “torró de nóvia”, rosetes de dacsa endolcides amb mel. I, encara més, durant la processó en què passegen al sant, les xiques fadrines llançaven cigrons torrats al sant per demanar-li un bon nóvio (més tard això es va ampliar, tothom li tirava “torrats”, se li demanaven set desitjos, s’arreplegaven set dels torrats caiguts a terra, que se li tornarien a tirar al sant l’any vinent recordant si s’havien aconseguit els desitjos que se li havien demanat.

>> EN LA MAR, PER SANT ANTON, TROBARÀS BONS ERIÇONS << En la mar també es dona un fenomen notable.

En la darrera quinzena de gener sol instal•lar-se sobre la mediterrània occidental un anticicló persistent, que origina les anomenades “minves, calmes o seques de gener”. El mateix fenomen que a Venècia es coneix com “acqua bassa”, i on els canals poc profunds s’hi queden quasi secs.

Pel gener, bodes de gats i marramaus pels terrats.

*

*

Per Sant Antoni, la perdiu busca matrimoni.

Eixa baixada del nivell de la mar, fins a quaranta centímetres, deixa al descobert roques i antines (esculls rocosos pròxims a la costa) que habitualment no es veuen, a més de què en les platges la mar queda més retirada de la costa i sense a penes ones.

I, pel que fa a la natura vegetal,

I així ho arreplega el refranyer: *

*

*

De fet, la tradició diu que els dos extrems tèrmics de l’any són Sant Anton i Sant Llorenç (10 d’agost)2.

Per Sant Anton fredà, i per Sant Llorenç, calorà.

San Antón, gallinica pon.

pocs núvols i els dies són assolellats, la qual cosa explicaria expressions marineres com “¡em cague en la mar serena!”, pròpia de l’època de navegació a vela, quan aquestes calmes obligaven a fer servir els rems, a bogar, per desplaçar-se per la mar.

I augmenta la població de de pinsans o xeus ( Fringilla coelebs).

Siga sota el nom de Sant Anton o bé de Sant Antoni abat (o “del porquet”), el que és cert és que aquestes dates són les més fredes de tot l’any.

*

*

Equivalents al castellà

És per això que aquesta és època de refredats:

Quan es parla de Sant Anton sabem que estem parlant del que se celebra el 17 de gener i que dona nom a tants i tants barris (a Alacant, Elx, Oriola, Villena…) i ermites.

Por San Antón, los huevos a montón,

En terra ferma hi ha animals salvatges que ara entren en zel, com és el cas de les perdius:

Tecla).

Daniel Climent i Giner

*

La raó està en les elevades pressions baromètriques, com si espentares cap avall una làmina de plàstic dur sobre un costat d’una banyera quasi plena: l’aigua es desplaçaria cap a zones de menys pressió (i on la mar pujaria de nivell), mentre que en la zona “apretada” baixaria el nivell de l’aigua. I no tan sols la mar està baixa, sinó que no bufa el vent, hi ha

O, en l’equivalent castellà:

sant Fructuós o Fruitós (el 21), patró de Tarragona (junt a Santa 79

80

En el següent vídeo [https://youtu.be/4Mqp-0TkICM] Pere Mas, de Senija (la Marina Alta), comenta la seua afició de jove a pescar eriçons, les maneres de pescar-los i de la millor època, durant les seques, i millor encara en lluna plena. >> PER SABER-NE MÉS << La natura és una mena de llibre obert... si se la sap interpretar.

I, de manera semblant a una bona novel·la, la natura té els seus ritmes; uns ritmes que es manifesten a través de les formes, els cants, les olors... dels éssers vius.

I que permeten interpretar l’acoblament de les diferents espècies que participen en un ecosistema.

L’àguila perdiguera (cast. àguila perdicera; Aquila fasciata) que menja sobretot conills, coloms i perdius, que crien quan el camp s’ompli d’herbes.

L’esparver (cast. gavilán; Accipiter nisus) prefereix alimentar-se d’aus de mida mitjana, i també de ratolins i insectes que abunden quan l’herba ja està crescuda.

Ja hem vist que algunes d’eixes manifestacions es recullen en refranys.

Però quan la ciència avança, les manifestacions estacionals de la natura s’estudien per una rama que es diu fenologia, que es dedica a investigar l’activitat vital de les diferents espècies al llarg de l’any.

SANT ANTON EL PORRAT DE SANT ANTON «El día 17 de enero se conmemora la festividad de San Antonio Abad, el del cerdito, el del “porquet”, como en Alicante es conocido. Es una de las fechas perdidas para el costumbrismo local. Y, por cierto, de las más atractivas, típicas y encantadoras.»

Una de les més antigues i entranyables publicacions periòdiques que tenim al País Valencià és el “Calendari dels brillants”.

Editat anualment des de fa trenta-cinc anys, i dirigit amb singular encert pel benisser Joan Josep Cardona Ivars, conté uns apartats dedicats a la fenologia de moltes de les espècies del nostre entorn.

Imatge del llibre “La recerca de regularitats en la natura”, de Daniel Climent Giner (Editorial Aguaclara) que mostra com s’acoblen la producció de les plantes, el naixement de les cries d’herbívors i la de les aus rapinyaires que se’ls mengen: El mussol (cast. mochuelo, Athene noctua) s’alimenta de petits rosegadors que proliferen quan arbres com la carrasca deixa caure les bellotes; i també insectes grans, pardalets i cucs.

Uns llistats que podrem completar amb un altre llibre els amants de la natura farien bé en tindre a mà, Els noms dels éssers naturals (2015)3, de Josep E. Oltra i Benavent, J. Daniel Durà i Colomar i Antoni Conca i Ferrús.

Així comença el capítol dedicat al porrat de Sant Anton del llibre “Al pie del Benacantil” (1952), de Víctor Viñes. Un de dels llibres més entranyables del panorama bibliogràfic costumista d’Alacant.

I continua: «Empezó a languidecer en la segunda década de este siglo, y ya nada queda de ella. Quizás algún año vea usted en la Plaza de Santa Teresa, por su acera Norte, tras el Panteón de Quijano, algún puesto de avellanas tostadas, “torrats” y castañas pilongas. Será el último vestigio de una conmemoración que llegó a constituir en Alicante una festividad en toda regla.

Al tibio sol alicantino se ofrecía a fines del pasado siglo y hasta principios del actual, un porrate encantador que mostraba sus golosinas tradicionales y daba pretexto para cumplir con una costumbre muy arraigada.

La Plaza de Santa Teresa quedaba en las afueras de Alicante y allí se trasladaban los alicantinos en coches tirados por briosos corceles, a pie tomando el sol, o jinetes en las más variadas cabalgaduras.

1 Sobre els dos sant Antoni: https://www.youtube.com/watch?v=ncRIoXAtX48 2 https://daualdeu.wordpress.com/2013/10/24/les-llagrimes-de-sant-llorenc-i-la-canicula-estival/ 3 https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/42786/noms-dels-essers-naturals-de-josep-oltra-daniel-dura-antoni-conca https://metode.cat/revistes-metode/llibres-revistes/els-noms-dels-essers-naturals-res.html

81

82

Las familias de más abolengo acudían en aquellas deliciosas sillas de posta, con su estribo plegable en la parte posterior y sus dos cómodos asientos laterales. Entre ellas se recuerdan la de don Enrique Alberola, que gustaba de conducirla personalmente, llevando como pasajera a su hermana doña Lola; también las de las familias Guarner, Martínez Peiret y la de don Ramón Vidal, que de siempre destacó entre las más cuidadosas en cumplir con las tradicionales costumbres nuestras.

Allí se apiñaba la chiquillería, mientras los mayores hacían sus compras de “torrats”, avellanas, “torró” de alegría y “torró” de novia. Este último se partía dificultosamente, ensambladas las rosas de maíz por el pegamento de la miel.

El papel ola oblea que por una y otra parte permitía manejarlo sin pringarse, quedaba prendido en los trozos azucarados que los niños golismeaban deleitosamente.

El “torró” de alegría se partía sin dificultades, crujiente, mostrando la multitud de las diminutas semillas de su contenido, que se desmenuzaba con delicia en la boca, regalando el paladar con aquel sabor peculiar del azúcar quemado.

SANT ANTON

También se adquirían juguetes para niñas y niños. Era acostumbrado para las primeras la pequeña “pastereta”, artesa diminuta, pintada de rojo, con unas pinceladas blancas o amarillas que las hacían totalmente inconfundibles.

UN SANT SANADOR, PERÒ NO TANT MIRACULÓS

Los niños tenían su tradicional regalo en aquellas típicas tartanas entre cuyos venerables varales aparecía un caballejo de cartón, pintado con los más absurdos colores, con una escobilla por rabo y sujeto a las varas por un alambre que le atravesaba de parte a parte el vientre y lo hacía cabecear graciosamente.

Quedaban luego las limas y los “ponciles”.

Las primeras pequeñujas, propias para manos infantiles, que gustaban de hincar las uñas en la perfumada corteza, para obtener el delicioso aroma que impregnaba las manos con aquel olor característico y propio del porrate.

CANÇONS SATÍRIQUES AL VOLTANT DE SANT ANTONI

El porrate llegaba a su máxima expectación cuando salía de la iglesia de la Misericordia la procesión con San Antoni el del “porquet”. El esquilón se afanaba, en lo alto del campanario, con su voz de tenorino; la dulzaina y el tamboril rasgaban con su estrépito el aire quieto del atardecer, la gente ser replegaba a uno y otro lado. Y San Antón pasaba ante la curiosa mirada de los rapazuelos, cuyos padres aupaban para satisfacerlos en su afán de ver al pequeño cerdito, compañero del Santo.

Daniel Climent Giner A poblacions com El Campello (l’Alacantí) Gavarda (la Ribera Alta) o alguns altres de la Costera, s’han fet cançons ridiculitzant l’excessiva credulitat en el poder sanatori dels sants, i en particular de Sant Anton o Sant Antoni el del porquet.

Aquella procesión y aquel porrate tienen su historia. Una historia bella y atrayente como todas las historias de nuestra bendita tierra.

Los “ponciles”, orondos, magníficos, con sus tenaces pezones, llevando adherida alguna que otra hoja, eran conservados entre las ropas del viejo arcón o cofre, en el que perduraría luego un tufillo caliente y evocador.

Y por último las castañas pilongas, tan típicas, tormento de dentaduras débiles, que días después servirían para condimentar aquellos gustosos “canuts en castañes”, de caldo espeso y dulzón, que permitían tomar la revancha de quienes no pudieron masticar el fruto seco y endurecido, el día del porrate.

Todo ello iba depositándose en un amplio pañuelo o “mocador de herbes” que luego se anudaba con apuros.

Por las cuatro aberturas de la bolsa, provisionalmente formada, asomaban los blancos trozos del “torró” de novia o las ramitas rebeldes de los “ponciles” maravillosos. Y en ocasiones dejaban escapar alguna avellana que los niños se apresuraban a devolver al ocasional encierro.

Este amplio pañuelo o “mocaor”, anudado y repleto, era conocido por “la pesá”. Y se esperaba por las novias como presenta obligado de sus prometidos.

Les cançons tenien forma de romanços amb quartetes inventades o repetides per un “versaor”. Totes tenen en comú l’aflicció d’algun personatge que davant el problema s’aclama al sant, però aquest no tan sols no apareix, sinó que fins i tot pot agreujar el mal. En la dècada dels 80 les va popularitzar el grup musical “Els pavesos”: https://www. youtube.com/watch?v=F6nqwRpW7-8

Sant Antoni de Gavarda féu un milacre en Antella una agüela es caigué al riu si no la trauen s’aufega “Pare Sant Antoni tragueu-me d’ací”.

I si no la trauen encara estava allí.

Una xiqueta patia de molt de mal de queixal i a San Antoni li deia que li curara eixe mal. i el sant miraculós Un milacre fa i li cau en terra tota la bancà.

En les festes d’Antella un jónec es va escapar Una aüela se’l veu vindre I al sant se li ha aclamat Pare Sant Antoni Lliura’m de la mort I d’una trompà La fot dins d’un hort

Un xiquet anava a escola i feia un aire molt fort li va caure una rajola i el va deixar quasi mort.

Sa mare al moment al Sant s’aclamà i va i el xiquet es mor a l’instant.

Un pobre viudo tenía en el cap uns trasquilons i a Sant Antoni li deia que li cure els repelons.

El Sant al moment favor li otorgà deixant-lo més calbo que la seua mà.

San Antoni de Gavarda no vullc demanar-te res perquè si tot mos ho dones et quedaràs sense res.

Vullc salut i perres de treball ni un pèl per a tu sencera la gloria del cel.

Carretera amunt anava un carro molt carregat Els animals no estiraven I el carro es queda astacat Pare Sant Antoni Tragueu-me d’ací I si no van hòmens Encara estaba allí

Comenzó a salir el Santo en procesión y más tarde a instalarse el porrate, debido a la existencia de un ermitorio que los labradores alicantinos costearon fuera de las murallas, cercano a la puerta llamada de la Huerta, al comienzo de lo que hoy es calle de Díaz Moreu y antes fué [sic] de la Parroquia y de la Cena.

La ermita se puso bajo la advocación de San Antonio Abad, de donde recibió nombre, con el tiempo, el hermoso barrio de San Antón, que la rodeó poco a poco.»

83

84

Un peixcador del Campello en mala hora va anar a peixcar se li gira la barqueta i l’home es posa a nadar.

El home s’aclamà amb fervor al Sant, si no toca terra encara està nadant.

SANT ANTON L’ALINEACIÓ SOLAR AMB SANT ANTONI, A BOCAIRENT

EL RELLOTGE DE SOL DE SANT ANTONI, A OTOS El rellotge de sant Antoni té quatre funcions temporals: 1.

Joan Olivares i Alfonso >> Constructor de rellotges de sol, novel·lista, professor de Matemàtiques a Secundària i Batxillerat.

El dia de sant Antoni és un dels més assenyalats del nostre calendari.

No hi ha poble valencià que no tinga el seu carrer o barri dedicat al sant dels animalets, i en una majoria se li té una gran devoció i se li dedica una festa en la qual no pot faltar la benedicció dels animals i les pastes tradicionals, i en molts casos la foguera.

A Otos (la Vall d’Albaida) hi ha una llarga tradició antoniana.

Al número 18 del carrer de sant Antoni, anomenat també Carrenou i carrer dels Gitanos, hi ha una fornícula amb una imatge de factura popular i origen desconegut, sota la qual els otosins encenen cada any la foguera i celebren la festivitat del patró.

2.

3.

4.

del sant, s’hi imposa un silenci reverencial i s’apodera de l’ànima un sentiment íntim, indescriptible, al marge de les creences de l’observador.

Les hores solars clàssiques. Les línies horàries són rectes i decreixents de dreta a esquerra. Aquestes línies i les xifres horàries corresponents estan pintades de color blau i van des de les 5 fins a les 11 del matí.

Els canvis d’estació. Les línies corresponents són corbes (hipèrboles) i decreixents d’esquerra a dreta, pintades de color negre i marcades amb els signes zodiacals de càncer, balança, capricorn i àries, corresponents als canvis d’estació.

Les hores babilòniques. Hores que s’empraven en alguns països europeus durant l’edat mitjana. Indiquen el nombre d’hores transcorregut des de l’eixida del sol. Les línies horàries són rectes, decreixents d’esquerra a dreta, i estan pintades amb les xifres de l’1 al 6 de color roig.

La data de sant Antoni. La línia marcada amb el nom de sant Antoni està pintada en color blau. El 17 de gener, el raig de llum que passa a través del forat del gnòmon recorre aquesta línia durant tot el matí.

Joan Olivares i Alfonso A Bocairent (la Vall d’Albaida), a un km al nord-est del nucli urbà, a la vora de la carretera d’Ontinyent, hi ha una capella dedicada a Sant Antoni Abat (en té una altra dedicada al sant homònim, però de Pàdua).

En el moment en què la llum abasteix plenament la cara del sant, els assistents esclaten un aplaudiment unànime que allibera de colp tota la tensió acumulada durant els minuts previs. Un espectacle senzill i, alhora, corprenedor; una experiència gairebé mística i plenament recomanable.

L’edifici és senzill i elegant, un digne exemplar del primer gòtic valencià, amb una nau única orientada en la direcció nord-est, sud-oest.

L’altar major, situat en la frontal nord-oest, està presidit per una imatge que substitueix un antic retaule antonià desaparegut en la Guerra Civil.

En la part alta de la façana oposada hi ha una petita obertura circular un mica per davall del rosetó cec que la presideix.

Sí, el sant patró del barri de Sant Anton, d’Alacant, té a Otos un rellotge dedicat.

Des de fa uns anys, en la mateixa façana on s’ubica la imatge del sant, hi ha un nou element que l’homenatja: el rellotge de sol de sant Antoni.

El fenomen ve explicat a http://otos3.blogspot.com/2013/02/el-raig-desol-de-lermmita-de-sant.html

Cada any, el dia 17 de gener, un raig de sol s’enfila per aquest forat i, després de projectar-se a través d’un bon tram de les parets lateral i frontal, il·lumina per un instant el rostre coronat del sant.

“GAUDEIX DEL DIA... I DE LA NIT”.

Aquest rellotge no tan sols marca les hores sinó també un dia d’especial rellevància, Sant Anton o Sant Antoni Abat (17 de gener), el sant patró que també li dona nom al nostre al barri i a la Foguera que acull aquest article.

Durant molts anys, la curiosa efemèride passava completament desapercebuda per a la majoria, i només algun curiós s’hi acostava el dia assenyalat a contemplar-la.

Com que la façana està orientada a llevant, només hi incideix el sol durant el matí. Això fa que el disseny del rellotge siga una mica especial.

El seu gnòmon (objecte que produeix l’ombra) no està, com en els rellotges convencionals, orientat al nord geogràfic, sinó perpendicular al pla de la paret. I tampoc no és la seua ombra la que marca l’hora, sinó el raig de llum que travessa el forat practicat en l’extrem del gnòmon.

Des de fa uns quinze anys, la tradició ha reviscolat i ara cada 17 de gener desenes de bocairentins i forasters omplen de goma el temple molt abans de la brillant culminació.

Per més que tothom sap que es tracta d’un fenomen natural, en el moment àlgid és difícil sostraure’s al clima d’espiritualitat que impregna l’atmosfera del temple. Quan el raig de llum comença a tocar la cara 85

86

DIES ASSENYALATS ECAPITULACIÓ DELS TEMES RELACIONATS AMB R SANT ANTON O SANT ANTONI ABAT Suposem un examen en què haguérem de comentar les següents imatges. ¿Què en diríem?

Segur que les encerteu totes.

87

88

89

EL LLIBRET COM A MASCLETÀ Anomenem mascletada, o col·loquialment mascletà, una composició sonora típicament valenciana d’embolcalls tronadors plens de pólvora (els masclets o “petardos”) que esclaten penjats de cordells o llançats a l’aire mitjançant canons que els disparen a diferents altures. En general la mascletà, rítmica i sorollosa, és un acte diürn i d’espais molt oberts en què els assistents volen veure l’esclat dels masclets com a punts explosius a diferents altures i en què el fum que tot ho acompanya impregna l’ambient d’olor a pólvora. Una olor que en combinació amb els efluvis d’un nuvolet d’anís sec en aigua, i amb la seqüència sonora in crescendo fins el clímax final, produeix un ambient emocionalment molt especial, intens, de comunió festiva dels assistents.

I seqüència, ritme i esclat final és el que s’ha pretès en l’estructura d’aquest Llibret de la Foguera de Sant Anton de dalt 2022.

Un inici en forma de preguntes sobre el calendari que marca les festes i les mascletaes va seguit d’una explicació sobre la sentència llatina Omnia tempus habent que encapçala el llibret, un homenatge a la nostra llengua mare, el llatí, i que impulsa a la reflexió sobre la importància de les festes com a moments especials.

“Tot té el seu moment”, o bé “hi ha un temps per a cada cosa” o “per a cada cosa hi ha un moment”, Omnia tempus habent, defineixen el sentit de la festa: un moment, uns moments ben especials, únics, màgics, justament perquè estan emmarcats en un temps concret que forma part del nostre univers afectiu, vital.

En els següents blocs hem presentat un mostrari de com els humans hem inventat o imaginat eixa meravella cultural que es diu calendar, i el sentit de l’any; i hem plantejat la seua compartimentació en mesos i setmanes, tots amb esclats a diferents altura i de diferent sonoritat.

A continuació venen uns altres en què la intensitat va creixent, cada vegada amb més capítols, com són els blocs referits al dia i a eixa manera d’anunciar-ne les diferents parts que són les campanes, les de la Misericòrdia incloses.

Els dos següents grans temes el dels solsticis i equinoccis com a marques de les estacions, afluixen aparentment el ritme només perquè són menys capítols, i van seguits de comentaris sobre unes festes, les de Pasqua, que tots gaudim sempre, des de ben menuts a ben majors, i que de tants bons records nodreix la memòria, la personal i la compartida.

I per fi arribem a l’esclat final, el de les festes més exclusives del nostre barri, les de Sant Anton, amb un seguit de trons metafòrics dedicats al sant patró, els atributs, el foc, el porrat, les cançons, i un etcètera que finalitza aquesta mascletà, en aquest cas literària, de la Foguera de Sant Anton de Dalt.

Daniel Climent i Giner, d’Alacant i batejat l’any 1952 a la Misericòrdia.

d’investigació sobre etnobotànica comarcal (l’Alacantí, el Baix Segura, el Baix Vinalopó, el Comtat, la Marina Baixa, la Marina Alta).

Sobre el coordinador del Llibret de Fogueres de Sant Anton de dalt 2022

I també llibres: autor de Les nostres plantes (2 edicions), Les nostres plantes. Una aproximació multidisciplinar al món vegetal de les nostres terres; Les formacions vegetals de la ciutat d’Alacant; Herbari, viure amb les plantes; Plantes valencianes.

OMNIA TEMPUS HABENT

de la ciència)10, etc.

En tot cas, he tingut la sort de col·laborar amb gent d’una gran preparació professional i talla personal; tant en els departaments dels instituts (Miguel Hernández, Badia del Baver) com en el Centre de professors (CEP) i en els equips d’elaboració dels llibres i treballs col·lectius; i sense ells, com sense la família que m’ha recolzat, i els lectors i alumnes que he tingut, no hauria pogut fer molt de l’anterior, ni hauria pagat la pena de participar-hi.

I ara, a més, Rafael Bordes, m’ha convençut per coordinar el Llibret de la Foguera, un repte especialment entranyable per haver sigut en la Misericòrdia on em van batejar l’any 1952.

[“Totes les coses tenen el seu temps” o “Hi ha un temps per a cada cosa”]

>> AGRAÏMENTS << Sempre és un motiu de goig manifestar l’agraïment als qui, amb els seus articles, fotografies i revisions textuals, han contribuït a la confecció d’aquest monogràfic dedicat al temps cronològic, el calendari i les festes.

Com ara a: Els col·laboradors que amablement han aportat els seus articles, sense els quals el Llibret no hauria sigut el mateix, ni en quantitat ni en qualitat. Gràcies, doncs, a Antoni Biosca i Bas, Daniel Iborra i Pellín, Joan Olivares i Alfonso, Francesc Gisbert i Muñoz, i Carles Martín Cantarino.

Rafael Bordes Alonso, per haver-me convençut de què abordara aquest llibret de la Foguera, i que ha revisat els originals que li enviava.

Daniel Climent i Giner.

Soc nascut a Alacant (1952), al barri del Pla, fill de Daniel (de Busot) i d’Encarnació (del Campello), i batejat a la parròquia de la Misericòrdia, del barri de Sant Anton.

Després d’estudiar en les Carmelites, els Salesians i els Maristes, vaig començar els meus estudis superiors de Química a l’antic C.E.U. d’Alacant l’any 1969; els darrers dos cursos (l’especialitat de Bioquímica) els vaig cursar a la Universitat Complutense, de Madrid, perquè a l’Alacant d’aleshores no s’hi podia fer la llicenciatura completa.

Professor de Ciències Naturals des del 1974 a l’Institut «Miguel Hernández», d’Alacant. Catedràtic des de 1990, a partir del 1994 em vaig incorporar a l’Institut «Badia del Baver», d’Alacant, on he donat classes de Ciències de la Natura i de Biologia a alumnes d’E.S.O. i de Batxillerat, fins la meua jubilació el 2012.

La docència amb alumnes l’he acompanyada de l’elaboració o coordinació de llibres de text: he sigut autor o coautor de sis llibres de text per a cursos de B.U.P. i 1r i 4t d’E.S.O. (editorials Bruño –Madrid-; Marfil –Alcoi-; i Aguaclara –Alacant-).

També vull agrair els consells a Josep Antoni Pujol i Maria Soler; i als qui m’han subministrat o autoritzat l’ús de les fotografies i idees que figuren incorporades al text, en particular a Luisa Biosca i Alicante vivo.

He tingut l’honor de rebre premis i ajudes a la innovació educativa durant molts anys, com ara: “Giner de los Ríos” –del Ministerio de Educación–; diverses edicions dels de Conselleria d’Educació i ajuntaments; de la CAM; etc.

He participat durant dècades en la divulgació de temes d’etnobotànica i d’antropologia cultural mitjançant conferències, seminaris, visites guiades i cursos.

A més de la docència directa amb alumnes també he dedicat l’atenció a la formació del professorat; primer, com a organitzador i docent a les Escoles d’estiu de Dénia i d’Elx; també vaig participar des del 1985 en la creació i desenvolupament del Centre de Professors d’Alacant, primer com a assessor de Ciències (dos anys) i després com a Director (7 anys).

Màster en didàctica de les ciències, he participat en nombrosos congressos sobre eixe tema; i en articles en llibres i revistes sobre didàctica i divulgació sobre les ciències de la natura També tinc articles sobre la relació de les ciències de la natura amb la llengua, com ara: Terminàlia (de l’Institut d’Estudis Catalans)1; A Alacant, en valencià; Aula de lletres valencianes (volum 7)2; Escriu-me: l’art de narrar (ed. Bromera); Ítaca3 (Universitat d’Alacant) Molts dels meus esforços també s’han centrat en l’etnobotànica (la relació cultural entre el món vegetal i els humans) i la divulgació del món vegetal, amb conferències i articles, guies de camp i treballs

He sigut professor col·laborador en la UPUA en temes relacionats amb l’etnobotànica, la botànica cultural i la biodiversitat.

1 http://revistes.iec.cat/index.php/Terminalia/article/view/137055

O en llibres col·lectius de caràcter interdisciplinari, com ara Ciència al migjorn valencià (Quaderns de Migjorn 4)4 i La Vall de Gallinera: homenatge a Josep Cavanilles i Joan Pellicer; alguns de la col·lecció l’Ordit de la Universitat d’Alacant i en els capítols dedicats a les ciències o a l’etnobotànica, com ara: Jesuïtes: de l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó, Algèria: una mirada des de les dues ribes, Modernisme a Novelda.

2 https://aula.lletresvalencianes.net/article/view/127

Soc col·laborador en revistes com ara Mètode (articles sobre etnobotànica i etnogeologia)5, Saó (sobre relacions entre natura, cultura i religió) 6, Espores7 (etnobotànica), Calendari dels Brillants (natura raonada), La Veu del País Valencià (etnobotànica, mitologia i art)8, La Veu dels llibres (ressenyes de llibres de ciències)9, Daualdeu (divulgació

7 https://espores.org/author/daniel-climent/

3 https://itaca.ua.es/article/view/2020-n11-etnobotanica-alacantina-a-la-poesia-llatina-de-josep-gosalbes-de-cunedo-s-xvi 4 https://www.cervantesvirtual.com/obra/num-4-1998-2002/ 5 https://metode.cat/?s=daniel+climent+giner 6 https://revistasao.cat/autor/daniel-climent-giner/ 8 https://www.diarilaveu.com/opinador?autor=Daniel+Climent 9 https://www.laveudelsllibres.cat/categoria/ciencia 10 https://daualdeu.wordpress.com/descarregar-articles-per-secccions-daualdeu/

Himne regional

2022

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Pas a la Regió que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia la riquesa que atresora, i es la veu de l’aigua càntic d’alegria al compàs i al ritme de guitarra mora…

Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, sultana, tons jardins extenen un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; penjen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada i en potentíssim, vibrant resso, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió.

Valencians: en peu alcem-se.

Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra Senyera!

Glòria a la Pàtria!

Vixca Valencia!

VIXCA! VIXCA!! VIXCA!!!

Pablo Fayos i Sainz President

Conten les antigues llegendes que existia un ocell mitològic, coneguda amb el nom de Fènix, la qual posseïa l’extraordinària capacitat de, una vegada arribada la seua mort, cremar fins a consumir-se, per a posteriorment ressorgir, renaixent de les seues pròpies cendres.

Doncs bé, aqueixa és la sensació que tinc en el meu cos, ha arribat el moment de deixar arrere tot el dolent i ressorgir, ressorgir amb més força si cap. Després d’aquests dos anys sense fogueres toca tornar a ajuntarnos, obrir les portes del nostre *racó, començar amb els nostres tallers i les nostres reunions, en fi tornar a “fer fogueres”.

Estiga serà un any per a recordar, recordar a tots aqueixos alacantins i alacantines que ja no estan amb nosaltres. Que quan la música irrompa en els nostres barris, la pólvora done aroma a la nostra ciutat i els monuments engalanen els nostres carrers, servisca d’homenatge per a totes aquelles persones enamorades de la nostra festa que ja no podran acompanyar-nos, perquè aqueix sentiment arribe hi haja on estiguen.

Veïns i veïnes us demane que al costat de nosaltres torneu a gaudir de la festa, sabeu que les portes del nostre racó estan obertes a tots vosaltres i us esperem perquè pugueu viure i sentir la festa dels fogueres al costat de la comissió del vostre barri.

A tots vosaltres comissió per seguir ací dia a dia, per no perdre les ganes de fogueres, per ajudar al fet que tot això siga possible cada any, enguany serà especialment per a tots vosaltres per ser ací a cada moment, després de dos anys sense festa només demane que les gaudiu.

Arancha Berenguer i Bas

Ara només ens queda ressorgir, i començar amb el compte arrere que indica que prompte el nostre barri tornarà a engalanar-se, el nostre monument donarà aqueix polsim de color que fa que la nostra il·lusió i el nostre afecte per aquesta festa aflore any rere any. Ha arribat el nostre moment comissió, tornem a fer foguera, tornem a fer el que més ens agrada, treballar per la festa mes bella. Unim les nostres forces i aconseguim aqueix ressorgir que la nostra ciutat i tots els alacantins esperen ansiosos.

Bellesa

Gràcies de tot cor.

Feliços Fogueres de Sant Joan.

99

100

Marina Castejón i Navarro.

Dama d’Honor

101

102

HIMNE OFICIAL DE LA CIUTAT D’ALACANT Som fills del poble, que té les xiques com les palmeres de junt al mar.

Són molt airoses, molt reboniques, i fan quan volen riure i plorar. És la millor terra del món perquè el poeta li ho va dir, i en el passeig del malecó, no (hi) haurà qui li puga competir.

I des del matxo* del castell, mires i dius: qu’encant! no és este ja el poble vell, que és altre Alacant!

Visca Alacant!

Visca Alacant!!

Visca Alacant!!!

2022, un número carregat d’il·lusió.

Soc afortunada per poder tornar a dirigir-me a tots vosaltres un any més. Estic agraïda de formar part d’aquesta comissió i haver pogut representar-la.

Hem superat uns anys difícils en els quals podríem haver-nos distanciat; però no ha sigut així. Hem sabut esperar, i reprendre a poc a poc les activitats junts.

S’acosta el moment de celebrar el retorn del foc als carrers d’Alacant.

La Foguera de Sant Antoni de Dalt està més viva que mai.

Anhele decorar el monument, gaudir de la música, ofrenar a la Verge del Remei, l’olor de pólvora, la diversió... Però sobretot, anhele la vostra companyia i poder viure-ho junts.

Espere que aquestes Fogueres 2022 siguen màgiques i inoblidables.

Maria Borreda i Martínez Padrina d’Honor 2022

104

Himne de Fogueres de Sant Joan Ja s’alcen les flames, camí del cel i ronquen les trauqes al seu content: com si foren estrelles del firmament esclaten les bombes formant dosel.

NINOT ADULT

EXPLOSIÓ DE COLORS

En la festa del foc, la més radiant naixcuda del poble, que sap goçar, decidits volen tots, sense dubtar, fer d’Alacant una ciutat triomfant.

La nostra foguera adulta d’enguany tracta d’un dels principals problemes que tenim en la Terra i les conseqüències que el canvi climàtic produeix al llarg de les quatre estacions de l’any. Conseqüències que són difícils d’atallar pels interessos econòmics dels països, i que malgrat els diferents cims mundials que s’han realitzat, no es prenen decisions fermes i contundents que posen fre a la devastació del planeta. L’última reunió de Glasgow l’any 2021 es va tancar amb un acord de mínims una miqueta decebedor on es recomanava reduir gradualment el carbó com a font d’energia d’ací al 2030.

En la nit de Sant Joan quan se tiren trons i trons, d’eixos ben grossos i bons, de les dotze en avant, i se pinta el cel de roig, el que ronda una fadrina, te que dur-li, s’es galant, la seua coca amb tonyna.

L’activitat humana és la principal causa del canvi climàtic, i els seus efectes poden ser devastadors per a la vida en el planeta Terra com podrem comprovar al llarg de les escenes de la foguera.

L’estació de la primavera, presideix el monument, la més amable i generosa, on brollen les flors que són sinònim que encara queda esperança per a salvar el planeta. L’efecte que produeix la primavera en la naturalesa és el que hauria de produir en la raça humana que és l’única que pot revertir la situació actual, cal posar-li color al negre futur que s’aveïna i intentar que amb la paleta de colors es pinte un avenir més sostenible i optimista.

“Tres pardalets, una moneta, d’eixos que van en bicicleta.

Xiquets, ploreu, que pardalets tindreu…!”

Veniu, xiquets, i cantem la fermosura d’Alacant, la qu’es ja com tots sabem, “Millor terra de Llevant”.

A la dreta el gran sol anuncia l’arribada de l’estiu, estació en la qual ha pujat de manera alarmant la temperatura mitjana el que porta una prominent sequera, incendis i desforestació, desglaç de pols i glacials i en conseqüència augmente del nivell de la mar inundant platges i localitats costaneres. Sense aigua no hi ha vida, i sense vida només queda l’extinció. És per això que l’estiu, al costat de la tardor, són les dues estacions que pels seus efectes contraproduents més incideixen en els danys que genera el canvi climàtic.

En la mar mansa i lluentosa qu’abaniquen les palmeres, i a la A la llum de les Fogueres, qu’es la festa més fermosa, i en un singular encant diu al vent: Visca Alacant…!

Visca Alacant!! Visca Alacant!!!

A l’esquerra de la primavera se situa la figura que representa a la tardor, estació que porta gotes fredes i danas cada vegada més destructives amb grans inundacions en la conca mediterrània. A Sud-amèrica és temporada d’huracans que assoten les poblacions cada any amb més força produint efectes devastadors.

En la part inferior apareixen dos ninots de neu representant a l’estació hivernal, època en la qual patim grans nevades i gelades que alteren el normal funcionament de la societat amb temperatures cada vegada més baixes i extremes.

Artista foguera adulta: David Sánchez i Llongo 106

HIMNE DE LA FOGUERA SANT ANTONI DE DALT SEMPRE FOGUERES Fogueres, sempre fogueres!

Es el barri Sant Antoni El més alegre i fester, El més alegre, el més fester.

En els dies de Fogueres; Tot és sàtira i rebombori Que tot és sàtira i tot rebombori.

Les xiques del barri A l’igual les cigarreres Diuen plenes de goig: Fogueres… Sempre Fogueres, Nostra festa que es hermosa En el barri te esplendor Al sentir-nos d’Alacant Cantarem en il.lusió.

Alacant en estes festes Es guarnix i s’il.lumina Les flames de les Fogueres La fan més Alacantina.

Si et sents d’Alacant Foguerer hauràs de ser; Alacant en estes festes Mostra l’art al mon sanser; Mostra el art al mon senser; VISCA VISCA ALACANT! VISCA VISCA ALACANT! Música de D. José Torregrosa.

Lletra de D. Agustín Segura.

María Domínguez i Burguete Presidenta Infantil

Benvolguts comissionats i comissionades, estimats amics de la Foguera Sant Antoni de Dalt,

altra participa en ella, i les circumstàncies ens han fet estimar-la i valorar-la encara més.

Em dirigisc una vegada més a vosaltres com a Presidenta en un any en què reprenem la festa amb molta emoció.

Dos anys sense Fogueres ha sigut massa temps, és veritat, però també és cert que açí estem encara les alacantines i els alacantins, recarregats d’energia per tal de començar a celebrar com sempre.

Des del meu nomenament en 2019, hem viscut moltes situacions inesperades que ens han fet ajornar els anhelats dies de Fogueres. No obstant això, els xiquets i joves de Sant Antoni de Dalt hem mantingut la il·lusió i les ganes de gaudir junts de totes les activitats que es portaran a terme. A dins nostre tenim guardats un fum de besades, abraçades, crits, balls i somriures que eixiran tots a l’una en aquest nou exercici.

En aquests temps estranys ens hem adonat que la Festa és molt important per a nosaltres i per a tota la gent que d’una manera o una

Espere, amb la nostra Bellea Infantil Ariadna i la seua Dama Mar, que les Fogueres de 2022 siguen molt especials per a la nostra Comissió i per a tota la gent que ama la nostra festa i vol compartir-la.

Ariadna Berenguer i Bas Bellesa Infantil

Xiquets i joves de Sant Antoni de Dalt, els foguerers som experts en resorgir de les cendres!

Tornem-hi!

109

110

Mar Sánchez i Cámara Dama d’Honor Infantil

111

NINOT INFANTIL

MI PLAYLIST

Un xiquet està escoltant el seu playlist amb el seu reproductor mp3. Al voltant d’ell podem saber quina música té la seua llista de reproducció. Un cantant en aquests moments està escoltant música heavy i després sonarà una cançó pop, representats per aquests dos cantants que estan sobre ell. Però el seu palylist és molt variada ja que després escoltarà música de banda representat per una banda de música. Però encara hi ha més ja que dins d’una estona escoltarà salsa, música regional, disc, electrònica, celestial i flamenc, reprentats per una cantant de salsa damunt d’un pot de quètxup, un dj, els àngels cantant i una cantadora de falmenco.

Artista foguera infantil: Javier Rico i Catalán Volguera aprofitar aquestes línies per a agrair a la foguera l’afecte que sempre m’ha mostrat a cada moment. És cert que hem viscut dos anys complicats per a celebrar tots els nostres actes, però també és veritat que aquesta comissió i sobretot la delegació infantil ens ha mantingut entretinguts i ens ha animat molt per a mantindre’ns units, per tot això us done les gràcies.

En breu tornem a estar junts i us anime a tots els comissionats de la foguera i veïns del barri al fet que participeu de les nostres festes, monuments, pólvora, música i el foc que segur viurem amb intensitat enguany.

Us desitge Feliços Fogueres de Sant Joan.

Maria Loreto Gutiérrez i Sirvent Padrina d’Honor Infantil 2022

113

114

Comissió Adulta Foguera Sant Antoni de Dalt 2021/22

President Pablo Fayos i Sainz.

Vicepresidenta Mercedes García i Castro.

Secretaria i delegada de càrregs Maria José García i Castro.

Tresorera i delegada de loteries Rosana Jurado i Coloma.

Delegat de federació Santiago Ortuño i Boatella.

Delegació de racó Antonio Abad i Javaloyes Adrian Fayos i Sainz.

Delegació artística Amaya Guijarro i Pastor.

Vanesa Munera i Planelles.

Delegat de cultura i monument Rafael Bordes i Alonso.

115

116

Delegada d’infantils Esther Pérez i González.

Delegació de Comunicació Alejandra Cánovas i Llopis.

Laura Guerrero i Mateo.

Vocals: Arancha Berenguer i Bas Nerea Valero i climent Lorena Rufias i Limorte Antonio Sansano i Pons Julia Toledano i Cadenas Leticia Moreno i Parrón Vicente Enrique Armengol i Ruíz Marina Castejón i Navarro Lara Almarcha i Moreno Rosabel Espinosa i De La Casa Jose Iván Otero i Vega

Patricia Pastor i Buades María Pérez i Pérez Jesús Pérez i Bautista Andrea Lapeña i Cantó Lara Poyatos i Fajardo Alba Caturla i Masanet Maria Borreda i Marínez Juan Navarro i Torres Miriam García i Castro Elena i Iakudova Vicenta Guirao i Carratalá Julio Prieto i Muñoz Alberto Guijarro i Pérez Jose Antonio Vives i Tomás Minerva Ruso i Armero Sergio Hernández i Barber

PROGRAMA DE FESTES 2022

BANDES I DESFILADA DE COMISSIONS. A les 19.00 h., començarà l’ENTRADA DE BANDES I DESFILADA DE COMISSIONS, pel recorregut oficial que comprén des de la Plaça dels Estels fins a l’Ajuntament, acompanyats per la banda L’Harmonia, Societat Musical d’Alacant.

Dissabte, 19 de juny.

Durant tot el matí començarem amb el muntatge del Racó de Fogueres i rebrem les primeres peces del nostre monument adult, que de nou enguany arribarà des de València de la mà de l’artista David Sánchez i Llongo.

Divendres, 3 de juny.

A les 20.00 h., les nostres festes donen principi amb l’HOMENATGE A FOGUERERS I BARRAQUERS que tindrà lloc en el monument en el seu honor, situat en la Plaça d’Espanya.

A les 20.30 h., els nostres estendards, presidents, belleses i dames d’honor tant adultes com infantils participaran en la DESFILADA DEL PREGÓ, que donarà principi en la Plaça d’Espanya continuant pel carrer Sant Vicent i la Rambla, fins a arribar a l’Ajuntament. Després tindrà lloc l’esperat PREGÓ OFICIAL DE FOGUERES. Un any més les fogueres ARRIBEN A LA NOSTRA CIUTAT !

Comissió Infantil Foguera Sant Antoni de Dalt 2021/22

Presidenta María Domínguez i Burguete Vocals: Ariadna Berenguer i Bas Nayara Mendoza i Amador Daniel Barragán i Amador Rafael Barragán i Amador Jose Barragán i Amador Valeria Calatayud i Martínez Elias Caturla i Company Sabrina Herranz i Santamaría Aitana Otero i Espuch Candela Cuartero i Pérez Rubén Cuartero i Pérez María Caturla i Masanet Adriana Sansano i Ruso Ezequiel Sansano i Ruso

Marina Espinosa i García Mar Sánchez i Cámara Mara Cámara i Munera Paula Vidal i Villalba Maria Loreto Gutierrez i Sirvent Ruben Gutierrez i Sirvent Pablo Espinosa i García Martina Rodríguez i Guirao Samara Fenoll i Navarro Martín Fayos i Guijarro Daniel González i Abad

Dissabte, 11 de juny.

Des de bona hora del matí començaran els preparatius per a la DESFILADA DEL NINOT, ultimant maquillatges i vestuaris. Tot això per a enlluernar un any més.

A les 20.00 h., donarà principi la CAVALCADA DEL NINOT, el recorregut del qual transcorrerà des de la Plaça dels Estels fins a l’Ajuntament.

A la vesprada esperem l’arribada del nostre monument infantil, realitzat per Javier Rico i Catalán amb el lema “My playlist”. Després tindrà lloc la PLANTÀ INFANTIL. A les 21h., sopar oferit per les nostres belleses i dames per a tota la comissió. Des d’açí agraïm el detall dels nostres càrregs amb tots i totes nosaltres.

A última hora de la vesprada s’ultimarà la decoració de la foguera infantil i començarà a alçar-se el monument adult.

Diumenge, 20 de juny.

A partir de les 8.00 h., esperem la visita del JURAT DE FOGUERES INFANTILS, i a la vesprada esperem tindre sort i un any més repetir el primer premi en el nostre monument infantil.

Durant tot el matí i part de la vesprada, tindrà lloc la PLANTÀ del nostre monument adult, que s’allargarà fins a ben entrada la nit, ultimant detalls i decoració.

Enguany David Sánchez i Llongo ens delectarà amb el lema “Explosió de colors”.

A partir de les 22.00 h., SOPAR DE LA PLANTÀ, amb BACORES i COCA AMB TONYINA fins a altes hores de la nit.

Dissabte, 18 de juny.

A l’hora que se’ns indique, concentració en l’emplaçament del nostre monument per a fer lliurament de les recompenses que els nostres comissionats han aconseguit durant aquest exercici. Posteriorment ens organitzarem per a participar en l’ENTRADA DE

117

118

Dilluns, 21 de juny.

A partir de les 8.00 h. esperem la visita del JURAT DE FOGUERES, i a la vesprada esperem tindre sort i repetir el primer premi que aconseguirem l’any 2019, ja fa dos anys.

A l’hora que se’ns indique, concentració en el nostre racó per a assistir a l’OFRENA DE FLORS A NTRA. SRA. DEL REMEI, Patrona d’Alacant, en aquest acte tan especial estarem acompanyats per la nostra foguera germana de Sant Vicent del Raspeig, “Carrer Nou” Ens acompanyarà la banda de música L’Harmonia, Societat Musical d’Alacant.

A la nit, sopar i festa en el nostre RACÓ DE FOGUERES fins que el cos aguante!

Dimarts, 22 de juny.

A les 11.00 h., baixarem acompanyats per la xaranga Baloo’s Band a la RECOLLIDA DE PREMIS, esperem tornar amb les mans plenes de banderoles pels premis rebuts.

A les 19.00 h., tindrà lloc el CERCAVILES acompanyades per la xaranga Baloo’s Band, realitzant un recorregut per tots els carrers del barri saludant i omplint de música i festa el nostre districte.

A la nit, sopar i molta marxa en el nostre RACÓ DE FOGUERES fins a altes hores de la matinada! Durant la nit tindrà lloc el nostre concurs de taules adornades.

Després de dos anys les noves idees arriben amb més força.

Diumenge, 24 de juny.

Al matí tindrà lloc la tradicional missa en la parròquia del nostre barri La Misericòrdia, a la qual acudiran els nostres presidents acompanyats de belleses i dames tant adultes com infantils.

Després de la missa tindrem la tradicional festa de la bromera per a la comissió infantil I esmorzar per a la nostra comissió infantil.

A les 19.00 h., tindrà lloc el CERCAVILES acompanyades per la xaranga Baloo’s Band, realitzant un recorregut per tots els carrers del barri saludant i omplint de música i festa el nostre barri. En finalitzar ens acomiadarem dels nostres monuments realitzant la volta d’honor i retirant els ninots que les nostres belleses hagen triat com a record del seu any de regnat.

A la nit SOPAR i molta festa en el nostre Racó fins a l’arribada dels Bombers!

A partir de les 00.00 h., tindrà lloc el tret de la PALMERA des del cim del nostre Castell sobre la muntanya Benacantil, que indicarà l’inici de la CREMÀ. Esperarem el moment de la CREMÀ dels nostres monuments. Que serà el final d’enguany tan apassionant i donarà lloc al començament del nou cicle que segurament vindrà carregat d’il·lusió i moltes ganes de festa!

Dimecres, 23 de juny.

A les 12.30h., ens reunirem en el nostre RACÓ DE FOGUERES per a fer tardeo, anar tots junts a veure la mascletà en la Plaça dels Estells, acompanyats de la xaranga Baloo’s Band.

Sobre les 15.00 h., la foguera obsequiarà a la comissió amb un estupend dinar en el nostre Racó.

La comissió de la Foguera Sant Antoni de Dalt es reserva el dret de modificar, suspendre i canviar de data aquells actes que considere oportuns, sobre la base de qualsevol circumstància.

A la nit, sopar i festa en el nostre RACÓ DE FOGUERES fins a altes hores de la matinada! Durant la nit tindrem el nostre esperat Concurs de Còctels, que torna després de dos anys amb més força que mai.

119

120

Cavalcada dels reis 2020

Porrate de Sant Antoni 2020

Presentació de càrrecs falla germana, 2021

2022 Records 121

122

Exposició del ninot 2021 Dinar de germanor tardor

Primera reunió després del confinament

Falles 2021

123

124

Presentació llibret 2021

Tornem a començar

Halloween

Primers actes després del confinament

125

126

Arreplegà de joguets

Día de la creu roja

Festa infantil Lliurament de recompenses

Nadal

Berenar infantil 2021

127

128

Fogueres en nadal

Torneig de bolos 2022

Falles 2022

129

130

Convivències candidata i dama

Preparant el llibret

131

132

Setmana santa 2022

Festa infantil de primavera

133

134

Dinar de germanor primavera Imposició de bandes belleses

135

136

Falla germana Avinguda de l’Oest “Els Velluters” – València

M’il·lusiona molt el tornar a escriure en aquest llibret. Això significa que tornem a la normalitat que estàvem desitjant.

Una normalitat que farà que per fi disfrutem d’unes fogueres junts.

Unes fogueres que estem desitjant disfrutar amb vosaltres des de dins.

Poder compartir amb vosaltres la il·lusió de la festa, desfilar en l’ofrena, admirar els vostres monuments, i sentir la calor de germandat amb les vostres belleses Ariadna i Arancha, la vostra presidenta infantil Maria i el

vostre president Pablo.

Celebrar la unió de la flama de la il·lusió Vos desitgem que disfruteu de tots els actes que teniu per davant i de la setmana de fogueres que tant anhelàveu.

Ens veiem molt prompte.

Carlos Vicent i Andrés President Falla Avinguda l’Oest “Els Velluters” 137

138

Almudena García Márco Fallera Major Avinguda l’Oest

Victor de Vicente Falcó

President Infantil Avinguda l’Oest

139

AAFF_DAMM_FOGUERES_19_A3.pdf

1

14/1/19

10:03

DISMOVIL, ADAPTAMOS GROUP I RODEM VOS DESITGEM

Bones fogueres!

AMIXB T N E M E C

CONE

!

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

966 89 54 81 La Nucía 965 06 71 83 Mutxamel 961 10 00 74 València www.dismovil.net / info@dismovil.net www.adaptamosgroup.es / info@adaptamosgroup.es www.rodem.es / info@rodem.es

LIMPIEZA -

PISCINAS

TRATAMIENTO DE AGUAS - MANTENIMIENTOS - REPARACIONES,

JARDINES

MONTAJE MANTENIMIENTO - RIEGOS - SIEMBRA DE CÉSPED - PODA DE ÁRBOLES - TRATAMIENTO EN GENERAL - PODA Y CEPILLADO DE PALMERAS

TEL 617 127 666

Disfruta de NUESTRAS HOGUERAS de modo que mañana sean tu mejor recuerdo www.proyectohombrealicante.org

Tratamiento y prevención de las adicciones Alicante 965 112 125 Partida de Aguamarga s/n 03008 Elche 966 662 175 C/José Navarro Orts, 88 03205

DETERGENTES,SUAVIZANTES ,PRODUCTOS PARA LA LIMPIEZA DEL HOGAR Y PRODUCTOS PARA EL MANTENIMIENTO DE PISCINAS. info@laranatradicion.com

La Rana Tradicion C/ SAGITARIO 19 - 965286519-ALICANTE

P.V. LOTERÍA PRENSA PAPELERÍA RECARGAS JUEGOS DE MESA PAQUETERÍA CACHIMBAS ARTÍCULOS DE FUMADOR. TELF. 965 29 89 27 copias@lacorbataroja.es

C/ SCD BETIS FLORIDA, 31 03007 ALICANTE

La Corbata Roja les desea Feliz Hogueras 2022

www.suscarnes.com C/Sevilla, 61 Telf. 96 525 10 39 03012 Alicante