Extracto del libro Els drets humans al s.XXI by Huygens Editorial, SLNE

jordi bonet pérez (dir.) víctor m. sánchez (dir.) marco aparicio wilhelmi david bondia garcia rosa borge bravo laura díez bueso laura feliu david martínez zorrilla gerardo pisarello jaume saura estapà

2007

Índex

Nota sobre els Presentació

autors

7 11

Jaume Saura Estapà

Índex Acrònims Pròleg

Jordi Bonet Pérez Víctor M. Sánchez

15 21 25

Part I Fonaments històrics i filosòfics dels drets humans

1. Història

i evolució de la protecció dels drets humans

Jordi Bonet Pérez

1. Introducció.................................................................................. 34 2. Orígens i antecedents.................................................................. 35 3. Les revolucions liberals................................................................. 42 4. La lluita pels drets humans durant el segle XIX................................. 48 5. L’evolució dels drets humans durant el segle XX............................... 56 6. Qüestions actuals relacionades amb l’efectivitat dels drets humans.................................. 66 7. Consideracions finals................................................................... 69 8. Lectures complementàries............................................................. 70

2. La fonamentació teòrica dels drets humans. Aproximació a les teories de J. Rawls i C. S. Nino

David Martínez Zorrilla

1. Introducció: Història vs. fonaments................................................. 72 2. Pressupostos conceptuals de les teories de fonamentació dels drets humans......................................................... 74 3. El fonament dels drets humans a John Rawls....................................81 4. El fonament dels drets humans a Carlos Nino................................. 88 5. Consideracions finals....................................................................97 6. Lectures complementàries............................................................. 98

3. La

universalització dels drets humans

Jaume Saura Estapà

1. Introducció................................................................................. 100 2. La Carta de les Nacions Unides (1945) i la universalització dels drets humans fonamentals.......... 100 3. La Carta de les Nacions Unides (1945) i la Declaració Universal dels Drets Humans (1948)......... 105 4. Desenvolupament de la Declaració universal: els Pactes del 1966 i altres tractats internacionals específics............ 115 5. Universalitat dels drets humans i relativisme cultural........................ 125 6. Conclusions............................................................................... 129 7. Lectures complementàries............................................................. 129

Part II Sistemes de protecció jurídica dels drets humans

131

4. Els

133

drets humans i les seves garanties: nocions bàsiques

Marco Aparicio Wilhelmi Gerardo Pisarello

1. Introducció................................................................................. 134 2. De què es parla quan es parla de drets?....................................... 134 3. La titularitat dels drets................................................................. 138 4. Drets humans i drets fonamentals: raons per a una distinció............. 140 5. Els drets fonamentals i les seves garanties..................................... 143 6. Conclusions............................................................................... 153 7. Lectures complementàries............................................................. 153

5. La

garantia dels drets en l’ordenament jurídic espanyol

155

Laura Díez Bueso

1. Introducció................................................................................. 156 2. Consideracions generals............................................................. 157 3. Les garanties no jurisdiccionals.................................................... 162 4. Les garanties jurisdiccionals......................................................... 168 5. Suspensió dels drets.................................................................... 170 6. Lectures complementàries............................................................ 173

6. El

sistema de les

Jaume Saura Estapà

Nacions Unides

de protecció dels drets humans

175

1. Introducció................................................................................. 176 2. Els òrgans competents................................................................. 177 3. Els mecanismes convencionals..................................................... 185 4. Els mecanismes no convencionals................................................. 195 5. Conclusions............................................................................... 207 6. Lectures complementàries............................................................ 208

7. El

sistema europeu de protecció dels drets humans

209

David Bondia Garcia

1. Introducció................................................................................. 210 2. La protecció dels drets humans en el marc del Consell d’Europa...... 210 3. La importància del Conveni europeu de drets humans per a l’esdevenir dels drets humans................................ 212

4. Els drets garantits en el Conveni europeu de drets humans i en els protocols addicionals............................................... 215 5. El mecanisme de garantia establert en el Conveni europeu de drets humans després de la reforma del 1998................. 223 6. La competència i els requisits d’admissibilitat de les demandes davant del Tribunal Europeu de Drets Humans................. 230 7. La interpretació del Conveni europeu de drets humans pel Tribunal Europeu de Drets Humans ................................ 235 8. Naturalesa, efectes i execució de les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans............................................. 238 9. Resum ................................................................................. 239 10. Lectures complementàries........................................................... 240

Part III Interaccions polítiques i socials dels drets humans

243

8. Mitjans

245

de comunicació social i drets humans

Jordi Bonet Pérez

1. Introducció................................................................................. 246 2. La funció social de la informació i la responsabilitat social dels mitjans de comunicació social................................ 246 3. La informació sobre drets humans................................................. 257 4. El respecte dels drets humans de les persones en el procés comunicatiu.............................................. 266 5. La incidència de les tecnologies de la informació i de la comunicació en la funció social de la informació............. 275 6. Consideracions finals.................................................................. 283 7. Lectures complementàries............................................................. 284

9. Democràcia,

drets humans i societat civil

287

David Bondia Garcia

1. Introducció................................................................................. 288 2. La democràcia com a sistema d’organització política i social.......... 288 3. Els drets humans en el context de la societat democràtica................ 301 4. Els drets i les llibertats reconeguts a tota persona en un règim democràtic................................................ 310 5. Els drets humans i la societat civil................................................. 313 6. Resum ................................................................................. 319

7. Lectures complementàries............................................................. 320

10. L’acció

exterior dels estats en matèria de drets humans

323

Laura Feliu

1. Introducció................................................................................. 324 2. Política exterior i ètica: el debat................................................... 325 3. La inclusió de la promoció dels drets humans entre els objectius de la política exterior......................... 327 4. El control de la política exterior.................................................... 330 5. Els models de promoció i els seus instruments................................ 332 6. Els impulsors de la promoció dels drets humans............................. 335 7. La pràctica internacional i les seves problemàtiques........................ 337 8. Recapitulació............................................................................. 338 9. Lectures complementàries............................................................ 340

11. Els

drets humans aplicats a col·lectius discriminats:

dones i persones homosexuals

343

Rosa Borge Bravo

1. Introducció................................................................................. 344 2. Dones ................................................................................. 346 3. Homosexuals............................................................................. 360 4. Conclusions............................................................................... 373 5. Lectures complementàries............................................................ 374

12. Globalització

i protecció internacional dels drets socials

377

Víctor M. Sánchez

1. Introducció................................................................................. 378 2. La tensió entre globalització i drets socials.................................... 379 3. Instruments universals per a la promoció i garantia dels drets socials........................................... 394 4. Instruments regionals per promoure i garantir els drets socials.......... 407 5. L’acció unilateral dels estats: condicionalitat social......................... 414 6. L’acció privada: empreses multinacionals i organitzacions no governamentals............................... 419 7. Reflexions finals: cap a un govern global dels drets socials.............. 424 8. Lectures complementàries............................................................ 428

Nota sobre els autors

Jordi Bonet Pérez és doctor en Dret i Catedràtic de Dret internacional públic de la Universitat de Barcelona, on imparteix docència de Dret internacional, inclosa la relativa a la protecció internacional dels drets humans i el règim jurídic internacional del treball. Aquestes matèries són, també, les seves línies principals de recerca als últims anys. Ha publicat recentment la monografia Mundialización y régimen jurídico internacional del trabajo. La Organización Internacional del Trabajo como referente político-jurídico universal, Barcelona, Atelier, 2007. Víctor M. Sánchez és doctor en Dret per la Universitat de Barcelona, especialista en Dret internacional. Professor Agregat de la Universitat Oberta de Catalunya i co-director del Postgrau en Estudis Europeus UOC-PCPE i del Màster en Dret Internacional Humanitari i Justícia Pe-

nal Internacional UOC-CRE. Destaca, entre les seves publicacions, La potestad coercitiva de las organizaciones regionales para el mantenimiento de la paz. Medidas que no implican el uso de la fuerza armada, Barcelona, 2005. Dirigeix el Grup de Recerca sobre l’Organització Internacional de la Pau de l’IN3 de la UOC. Marco Aparicio Wilhelmi és doctor en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor Lector de Dret constitucional a la Universitat de Girona. Ha publicat, entre d’altres: Los pueblos indígenas y el Estado. El reconocimiento constitucional de los derechos de los pueblos indígenas en América Latina, Barcelona, 2002; Caminos hacia el reconocimiento. Pueblos indígenas, derechos y pluralismo, Girona, 2005; Sur o no sur. Los derechos sociales de las personas inmigradas, Barcelona, 2006 David Bondia Garcia és doctor en Dret per la Universitat de Barcelona i Professor Titular de Dret internacional públic de la Universitat de Barcelona, on ha impartit docència dins la Llicenciatura de Dret i Ciències Polítiques, així com a diferents estudis de Tercer Cicle i Postgrau. Ha estat convidat com a professor de drets humans, entre d’altres, a les universitats de Montpeller I, Sofia, Sarajevo, Tuzla, Mostar, Mar del Plata i Flacso/San Andrés. Entre les línies de recerca principal es troben la protecció internacional dels drets humans, la jurisdicció penal internacional, i les sancions internacionals. És membre fundador del Réseau Méditerranéen de Formation et de Recherche en Droits de l’Homme i Director de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Rosa Borge Bravo, doctora en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat de Deusto. Professora Agregada de Ciència política de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha estat Visiting Scholar per la Universitat de Michigan i professora de la Universitat Pompeu Fabra. Les seves línies de recerca actuals són l’anàlisi de les dimensions sociopolítiques dels drets de les dones i les persones LGTB, i l’estudi dels usos polítics de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Laura Díez Bueso és doctora en Dret per la Universitat de Barcelona. Professora Titular de Dret constitucional d’aquesta Universitat és, des de l’octubre de 2004, Adjunta al Síndic de Greuges de Catalunya. Ha escrit diversos llibres i articles, en temes relacionats amb l’ombudsman, publicats a l’Estat espanyol i a l’estranger i ha participat en diferents grups d’investigació sobre l’ombudsman com ara l’Ombudsman System

de l’International Institute of Administrative Sciencies de Brussel·les. És membre també del Grup d’Estudis sobre els Drets dels Immigrants de la Universitat de Barcelona. Laura Feliu és Professora Titular de Relacions internacionals a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de l’UAB. Entre els seus camps d’especialització destaquen les polítiques internacionals de promoció dels drets humans i l’estudi de les relacions internacionals del món àrabomusulmà. Sobre els drets humans ha publicat la monografia: El jardín secreto. Los defensores de los derechos humanos en Marruecos, Madrid, La Catarata, IUDC, IPADE, 2004. David Martínez Zorrilla és doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra (2004). Actualment és Professor de Filosofia del Dret a la Universitat Oberta de Catalunya i a la Universitat Pompeu Fabra. És autor del llibre Conflictos constitucionales, ponderación e indeterminación normativa, Madrid, 2007, així com de diversos articles en revistes especialitzades espanyoles i estrangeres de l’àmbit de la Filosofia del Dret, moral i política. Gerardo Pisarello és doctor en Dret per la Universidad Complutense de Madrid i Professor Lector de Dret constitucional a la Universitat de Barcelona. Ha publicat, entre d’altres: Vivienda para todos. Un derecho en (de)construcción, Barcelona, 2003; Los derechos sociales y sus garantías. Elementos para una reconstrucción, Madrid, 2007. Jaume Saura Estapà és doctor en Dret per la Universitat de Barcelona. Professor Titular de Dret internacional públic de la Universitat de Barcelona i President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Professor visitant a la Universitat de Loyola a Los Angeles, EUA (2003, 2005). Ha estat observador internacional en diversos procesos electorals (Sud-àfrica, Bòsnia-Herzegovina, Palestina, Togo, Timor Oriental, Perú, etc.).

12. Globalització i protecció internacional dels drets socials Víctor M. Sánchez

1. Introducció; 2. La tensió entre globalització i drets socials; 2.1. Globalitzacions múltiples; 2.2. Els drets socials; 2.3. Relacions entre la globalització i els drets socials; 2.3.1. Teories; 2.3.2. Fets; 3. Instruments universals per a la promoció i garantia dels drets socials; 3.1. L’Organització Internacional del Treball; 3.1.1. La promoció dels drets i les llibertats fonamentals en el treball; 3.1.2. L’impuls del treball decent; 3.1.3. Millora dels mecanismes de supervisió; 3.2. L’Organització de les Nacions Unides; 3.3. L’Organització Mundial del Comerç; 4. Instruments regionals per promoure i garantir els drets socials; 4.1. L’Acord de Cooperació Laboral de l’Amèrica del Nord; 4.2. La Unió Europea; 4.2.1. Objectius; 4.2.2. Procediments; 4.2.3. El futur; 5. L’acció unilateral dels estats: condicionalitat social; 5.1. Condicionalitat negativa als EE UU i a la UE; 5.2. Sistema de preferències generalitzades; 6. L’acció privada: empreses multinacionals i organitzacions no governamentals; 6.1. Codis de conducta; 6.2. Sistemes d’etiquetatge i certificació; 6.3. Límits i virtuts de la regulació privada; 7. Reflexions finals: cap a un govern global dels drets socials; 8. Lectures complementàries.

1. Introducció

La globalització és un fenomen molt complex. Inclou dinàmiques econòmiques, socials, polítiques i culturals amb múltiples direccions i intensitats. Des de la perspectiva de la protecció dels drets humans, una de les qüestions que més ha preocupat els polítics i la societat en general és la dels seus efectes sobre els “drets socials”. Hi ha una tensió insalvable entre la protecció dels drets socials i la globalització? La globalització afavoreix el desenvolupament econòmic i social global? Són suficients els instruments internacionals existents per desequilibrar la balança a favor dels efectes positius de la globalització sobre el benestar humà? La progressiva liberalització de l’economia –lliure circulació de béns, serveis, empreses i capitals– s’ha considerat per alguns la causa principal d’una degradació progressiva dels drets socials a escala global. Des de certs cercles doctrinals i d’acció social, sembla que s’hagi descartat la possibilitat que aquest procés econòmic pugui aportar riquesa i justícia social allà on resulta més necessari. A aquesta percepció, hi ha contribuït el fracàs d’algunes polítiques liberalitzadores practicades per diferents institucions internacionals en els anys vuitanta i noranta. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial serien les més visibles. Confrontat amb aquestes perspectives, aquest text s’ha escrit contra corrent ja que del seu contingut es podrien desprendre dues apreciacions generals. La primera, d’ordre polític, seria la confirmació de la raonabilitat del consens polític mundial, sorgit en especial a l’oit, sobre la compatibilitat de la globalització econòmica amb la millora de la protecció dels drets socials. Una obertura gradual dels mercats mundials, concorde amb les necessitats de cada estat i, en especial, dels països en vies de desenvolupament, juntament amb l’impuls de reformes polítiques estructurals (més democràcia) serien els dos elements bàsics per cohonestar progrés econòmic amb progrés social al món global. La segona, d’ordre jurídic, és que el dret internacional no s’ha despreocupat del realçament i la protecció dels drets socials durant aquest temps. Normes de diferent origen i valor normatiu (declaracions i tractats impulsats per l’onu, l’oit o d’altres organitzacions, sistemes regionals de regulació, codis de conducta d’origen privat, etc.) han sostingut la importància d’aquests drets. No obstant això, la debilitat dels seus

378

Víctor M. Sánchez

mecanismes de control, per la naturalesa que tradicionalment se’ls ha concedit, i les enormes disparitats de desenvolupament existents, han fet difícil, alguns cops, fer res més que això: declarar reiteradament la importància de la seva garantia per a l’arribada d’un món més just i exigir als estats la seva promoció. Donada aquesta realitat, concentrar els esforços de tots els actors internacionals (onu, oit i altres organitzacions internacionals, estats, empreses multinacionals i Organitzacions No Governamentals) en la promoció universal d’un nucli de drets socials fonamentals (llibertat de sindicació i negociació col·lectiva, el principi de no-discriminació, la prohibició del treball forçat i la prohibició del treball infantil) és la millor opció disponible a nivell mundial en el futur immediat. L’harmonització o uniformitizació d’altres drets econòmics i socials en el pla internacional serà una tasca lenta, compassada al progrés econòmic i polític, que tindrà el seus fòrums més eficaços en l’acció de les organitzacions regionals que gaudeixen de nivells més forts d’integració econòmica, social, política i cultural. En els apartats següents presentarem els elements principals que guien actualment el debat sobre la incidència de la globalització en els drets socials i explicarem els mecanismes normatius d’efectes internacionals amb què es persegueix promoure i garantir internacionalment els drets socials, tot fent ressaltar el seu abast i límits.

2. La tensió entre globalització i drets socials

Una enquesta realitzada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) el 2004285 mostra que la incertesa és encara l’estat de percepció majoritari respecte a la incidència de la globalització en els drets humans, inclosos els drets socials. Il·lustrativament, a l’afirmació “la globalització constitueix una amenaça per a l’ocupació dels espanyols”, un 37% dels enquestats va respondre amb un “no ho sap”, davant un 33% que hi 285

Els

CIS núm. 2.574 (2004). Globalización y derechos humanos a http:// www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/2560_2579/ Es2574.pdf

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

379

estava d’acord i un 29,1% en desacord. En contrast, altres efectes de la globalització semblaven més obvis als ulls dels enquestats. Així, per a un 41,3% la globalització constituïa una bona oportunitat per a les empreses espanyoles (davant un 36,4% que no ho sap i 21,2% en desacord). Un 70,3% també compartia que la globalització era molt o bastant beneficiosa per a les multinacionals i un 63% per als mercat financers, mentre que gairebé un 60% estimava que era poc o gens beneficiosa per a les petites i mitjanes empreses. S’ajusta aquesta opinió comuna als fets? La globalització amenaça o facilita el progrés social? 2.1. Globalitzacions múltiples

Per avaluar correctament les relaciones entre globalització i els drets socials s’ha de partir d’una definició comprensible de què s’entén per globalització. No es tracta d’una feina fàcil. Es poden trobar tantes definicions com autors. Es pot explicar com un procés ampli de transformació del món. La globalització en curs és un procés de dissolució contínua de certs límits imposats tradicionalment pels estats i la tecnologia a les relacions humanes transfrontereres. Descrita com un fenomen d’abast exclusivament econòmic, aquesta visió és incompleta. En termes econòmics, al·ludeix a un procés d’aixecament gradual de les regulacions utilitzades pels estats per controlar els fluxos bàsics vinculats amb la producció, distribució i comercialització de béns i serveis286. Afecta l’intercanvi dels factors econòmics (les mercaderies, els serveis, les empreses, el capital i els pagaments) que ara circulen mundialment amb menys obstacles que en qualsevol altre període de temps287. Un cop dit això, la globalització també afecta aspectes no monetitzats de la vida o no principalment econòmics. Per il·lustrar aquesta afirmació

380

286

J. Bonet opta, per exemple, per la percepció essencialment econòmica del fenòmen de la mundialització o globalització a Bonet Pérez, J., Mundialización y régimen jurídico internacional del trabajo. La Organización Internacional del Trabajo como referente político-jurídico universal, Atelier, Barcelona, 2007.

287

Béns materials i immaterials circulen a una velocitat i seguretat inconcebible fa cinquanta anys. Per exemple, La informació pot circular immediatament per mitjà de la xarxa d’Internet (lliure circulació de serveis). Altres productes intangibles, com un programa d’ordinador, es poden comercialitzar en línia i consumir-se a l’instant.

Víctor M. Sánchez

es pot fer referència a l’existència del projecte de la Wikimedia Foundation288. La Wikimedia és una fundació sense finalitat de lucre dedicada al creixement, el desenvolupament i la distribució gratuïta mundial i multilingüe del coneixement. El seu producte estrella és la Wikipedia, la enciclopèdia més gran del món, que és d’accés totalment gratuït a través d’Internet i té una alta fiabilitat. En definitiva, la superació de les fronteres estatals també intensifica els intercanvis culturals, el cultiu d’una identitat que transcendeix el que és purament local o nacional, el flux de coneixements científics, la creació de xarxes transnacionals d’acció social, política, educativa, etc. Com s’ha arribat a aquest punt? La globalització és una conseqüència derivada de certes lleis de la natura i d’un cúmul d’actes atribuïbles als poders polítics. A aquesta globalització s’ha arribat, alhora, empentats pels avenços tecnològics i per canvis politico-jurídics. Les immutables lleis universals de la natura implicades serien dues. La primera que els éssers humans som criatures extraordinàriament intel· ligents, per comparació a altres espècies vives, i disposem d’una capacitat innata per desenvolupar instruments que potenciïn les nostres capacitats d’incidència al medi. No podem volar movent els braços com un ocell, però si dissenyant avions. La segona, també conseqüència de la nostra part sapiens sapiens, és la habilitat poc comú de que disposem per comunicar-nos a través del llenguatge. La parla facilita la nostra sociabilitat innata per satisfer necessitats o interessos. Així, la globalització es recolza tecnològicament en l’avenç espectacular de les tecnologies del transport, les comunicacions i la informació (tics) que potencien fins a límits impensables fa cent anys les nostres capacitats de comunicació289. La sociabilitat innata de l’ésser humà, és a dir, la seva capacitat de comunicació, era una de las raons utilitzades per l’escolàstica espanyola (S. XVI-SVII) per justificar l’existència d’un dret global comú a tot el gènere humà.

288

Aquesta enciclopèdia s’ofereix en deu idiomes. Veure http://www. wikimedia.org

289

Com afirma Castells, les tics són el nucli que guia les transformacions socials en curs a escala individual i global. Castells, M., La era de la información. Economía, sociedad y cultura, Vol.1 La Sociedad Red, Alianza Editorial, Madrid, 1998, pp. 55-87.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

381

Francisco de Suárez (1548 a 1618) en la seva coneguda obra De legibus explicava l’existència del gènere humà, com una realitat global, en els següents termes: “El género humano, aunque dividido en un gran número de reinos y pueblos, siempre tiene alguna unidad, no sólo específica, sino también cuasi política y moral, y que indica el precepto natural del mutuo amor y de la misericordia, que se extiende a todos, aún a los extraños y de cualquier nación. Por lo cual, aunque cada ciudad, república o reino, sean en sí comunidad perfecta y compuesta de sus miembros, no obstante, cualquiera de ellos es también miembro de algún modo de ese universo, en cuanto pertenecen al género humano; pues nunca aquellas comunidades son aisladamente de tal modo autosuficientes que no necesiten de alguna mutua ayuda y sociedad y comunicación, a veces para su bienestar y utilidad, otras por moral necesidad e indigencia, como consta del mismo uso.” 290

Però la globalització és també una construcció social, fruit de decisions humanes individuals i col·lectives que no responen a impulsos naturals si no al càlcul polític o econòmic, o a la visió moral de la realitat. En especial, l’acció politicojurídica ha resultat determinant en la cristal· lització d’aquests processos. Les TIC són una condició necessària però no suficient per impulsar la globalització. Perquè una empresa multinacional (mn) japonesa estableixi un local d’explotació al territori d’un altre estat, són imprescindibles un conjunt de decisions politicojurídiques nacionals i internacionals, sovint sobresegudes en l’anàlisi de la globalització. A escala nacional, l’empresa que vol deslocalitzar una part o la totalitat d’un procés productiu a un altre estat ha de rebre l’autorització d’aquest últim per a iniciar la seva implantació. En altres casos, l’acció politicojurídica és internacional en sentit estricte, és a dir, implica un acord entre estats. Il·lustrativament, la lliure circulació de mercaderies i serveis es regeix, en el que és fonamental, pel paraigua jurídic i institucional que proporciona l’Organització Mundial del Comerç (omc)291 creada pels estats. No hi ha

382

290

Francisco Suárez, De legibus, lib. II, cap. 19, 9 citat per F.G.A. a Rousseau, Ch., Derecho Internacional Público, Ariel, Barcelona, 1966, p. XII.

291

L’ omc és la organització internacional que sosté les normes bàsiques de regulació del comerç internacional de béns i serveis a nivell mundial. Té la seva seu a Ginebra, Suïssa i va ser creada l’1 de gener del 1995. El 2007

Víctor M. Sánchez

lliure mercat, per tant, sense polítiques nacionals i internacionals que l’erigeixin com a política econòmica i, més tard, el protegeixin i en regulin el funcionament. 2.2. Els drets socials

Sota l’etiqueta de “drets socials” s’emmarca un conjunt bigarrat de drets que tenen un origen dogmàtic situat en el segle XIX i que adquireixen carta de naturalesa jurídica en textos normatius nacionals i internacionals bàsicament des del començament del segle XX. Una part d’aquests drets es projecta sobre un tipus de relació econòmica concreta, les relacions de caràcter laboral. Algú (el treballador) ofereix el seu treball a canvi d’una remuneració (el salari) pagada per qui dirigeix el treball que s’executa (l’empresari). El dret a un treball digne, la no-discriminació laboral per raó de sexe, religió o raça, la llibertat de sindicació i el dret a la negociació col·lectiva, etc., són drets humans de caràcter social que neixen en aquest àmbit. Però és notori que els drets humans d’ordre social van més enllà dels que es prediquen respecte a la població econòmicament activa. El dret a l’educació, el dret a la salut i el dret a l’alimentació o al vestit adequat, també en formen part. S’habiliten o es reclamen per garantir un mínim d’igualtats materials a tot individu dins una societat organitzada políticament. Aquest conjunt de drets també se l’ha anomenat drets de segona generació, en contraposició amb els drets de primera generació, d’origen liberal, i que sorgeixen en el context de les revolucions del segle XVIII: el dret a la vida, a la llibertat de consciència, la prohibició de la tortura, etc.292 Com es obvi, aquesta categorització normativa comporta conseqüències jurídiques que van més enllà de determinar en quin moment històric sorgeixen uns i altres, o les motivacions ideològiques o polítiques del seu naixement. En el pla jurídic, incorpora també una diferenciació per raó

compta amb 150 membres. La seva pàgina web és http://www.wto.org 292

Els

En el tema 1 d’aquest llibre, “Història i evolució de la protecció dels drets humans” es pot trobar una exposició més detallada dels períodes històrics i les raons polítiques i socials que van afavorir l’aparició d’aquests drets.

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

383

de la seva naturalesa jurídica, que repercuteix en la seva protecció legal293. Aquest tractament jurídic dels drets socials es percep amb nitidesa en els textos normatius nacionals i internacionals. Resulta molt il·lustratiu comparar el tracte que es dóna a uns i altres en els respectius arts. 2 del Pacte internacional de drets civils i polítics (PIDCP) i del Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals (PIDESC) del 1966294. Segons el PIDCP, drets com la prohibició de la tortura o el dret a un judici just obliguen els estats a “[...] respectar[-los] i garantir-los a tots els individus que es trobin al seu territori i estiguin subjectes a la seva jurisdicció”295

Redacció imperativa que exigeix l’efectivitat plena i individual de cada dret enunciat a la que s’associa una altra obligació de l’estat: garantir que tota persona a qui li siguin violats aquests drets pugui interposar un recurs efectiu davant de l’autoritat competent (judicial, administrativa o legislativa) de compliment obligatori296. En contrast, l’art. 2 del PIDESC resulta molt més ambigu quant a les obligacions assumides. Els priva d’efectivitat automàtica i abast universal. Els estats aquí es comprometen a “[...] adoptar mesures [...] per aconseguir progressivament [...] per tots els mitjans apropiats [...] la plena efectivitat dels drets aquí reconeguts.”297

Amb la salvaguarda que els països en vies de desenvolupament:

384

293

Prenem l’expressió naturalesa jurídica en una accepció fàcilment comprensible: quina és l’essència d’aquests drets en termes jurídics, les seves qualitats fonamentals, allò a què tendeixen reduïts a les seves propietats bàsiques i, per tant, les conseqüències que porta el seu reconeixement.

294

Sobre aquests tractats podeu veure els temes 3 i 4 d’aquest llibre.

295

Art. 2 paràgraf 1 del PIDCP (1966).

296

Art. 2 paràgraf 3 del PIDCP (1966).

297

Art. 2 paràgraf 1 PIDESC (1966).

Víctor M. Sánchez

“[...] podran determinar en quina mesura garantiran els drets reconeguts en el present Pacte a persones que no siguin nacionals seus.”298

Essencialment, els drets de segona generació es categoritzen com a drets de comportament i no de resultat –com sí que ho són els drets de primera generació–, la qual cosa els fa perdre la seva naturalesa universal i jurisdiccionable. En general, l’absència del seu gaudi no crea un dret subjectiu individual o col·lectiu que permeti demandar algú, estat o particular, per la seva violació, amb el fi d’obtenir algun tipus de reparació. No hi ha l’obligació de garantir un resultat concret; ni es creen, per tant, mecanismes per garantir la seva efectivitat mitjançant l’articulació de recursos judicials o administratius; ni s’exigeix a la fi la universalitat en la seva aplicació. La diferenciació comporta, en definitiva, una degradació de l’exigibilitat jurídica dels drets socials299. És obvi que aquesta visió genèrica dels drets socials necessita matisos. No tot el que s’ha dit respecte a la dissociació en la naturalesa jurídica dels drets de primera i segona generació és predicable del conjunt de drets socials. A una petita porció se’ls han estès les característiques que s’associen amb els drets civils i polítics, en concret, la seva exigibilitat immediata i les garanties jurisdiccionals específiques i individuals per assegurar-la. Així passa, il·lustrativament, amb el dret a la llibertat de sindicació, que, reconegut com a dret econòmic en l’art. 8 del PIDESC, també figura com a dret de caràcter civil i polític en l’art. 22 del PIDESC300. Per tant, la determinació de la consideració d’un dret humà com a dret de resultat o dret de comportament, amb els efectes ressenyats, és sem-

298

Art. 2 paràgraf 3 PIDESC (1966).

299

En general, sobre la diferenciació dogmàtica entre els drets econòmics, socials i culturals, i el drets civils i polítics, es pot llegir Castro Cid, B., “Problemática teórica y práctica de los derechos económicos, sociales y culturales”, en Blanc Altemir (Ed), La protección internacional de los derechos humanos a los cincuenta años de la Declaración Universal, Madrid, Tecnos, 2001, pp. 63-77.

300

Un altre exemple seria el dret a una feina escollida lliurement i digna, reconegut en els arts. 6 i 7 del PIDESC, que té també, en els seus aspectes de violació més flagrant, una protecció específica en l’art. 8 del PIDCP, que prohibeix l’esclavitud i el treball forçós.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

385

pre conseqüència d’una decisió politicojurídica i no de l’existència de cap essència immutable lligada a cada dret. El poder polític construeix els elements que prefiguren jurídicament un dret humà, atorgant-li una o altra naturalesa més o menys impositiva per als poders públics i per als particulars301. 2.3. Relacions entre la globalització i els drets socials 2.3.1. Teories

Que els drets socials es considerin com a drets de comportament, essencialment, prepara la col·lisió teòrica entre la seva garantia i l’impuls de la globalització en una versió liberal de màxims. En un ordenament jurídic, tots els drets humans requereixen, per a assegurar-ne el respecte, l’execució d’obligacions de comportament exigibles als poders públics, com va afirmar el Comitè de Drets Econòmics i Socials el 1990302. El dret a la tutela judicial efectiva no solament exigeix de l’estat una abstenció o un “no fer” com és habitual dir. Assegurar la seva efectivitat requereix també disposar d’un aparell legislatiu, crear un aparell jurisdiccional, dotar-lo de mitjans financers, materials i humans, etc. Això són obligacions de comportament; impliquen sempre una intervenció en l’economia, però aquesta és de caràcter instrumental: no hi ha motivació econòmica. El que succeeix amb els drets socials és que exigeixen intervencions en l’economia amb finalitat econòmica, és a dir, posar límits en el joc del lliure mercat respecte a l’accés a certs béns i serveis que tendeixen a satisfer necessitats considerades com a bàsiques per tots els éssers humans.

386

301

Això es percep amb més força amb la comparació del tracte que rep un mateix dret humà en diferents contextos normatius. El dret a l’educació figura en el pla internacional com un dret de caràcter social dins del PIDESC (art. 13). En contrast, la Constitució espanyola (ce) del 1978 recull en l’art. 27 el dret a l’educació, és a dir, dins de la Secció 1a. del Capítol segon, fet que garanteix una tutela judicial reforçada del seu compliment (art. 53.2 de la ce).

302

Observació General núm. 3 (1990) del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (cdesc). Aquest òrgan interpreta i supervisa el compliment del PIDESC (1966).

Víctor M. Sánchez

L’obligació d’intervenció queda recollida expressament en l’art. 2.1 del PIDESC. Indica que, prioritàriament, l’obligació de comportament exigible a l’estat per assegurar el compliment efectiu dels drets socials exigeix la seva intervenció directa en l’economia nacional. Aquesta exigència restringeix l’aplicació de les idees desenvolupades per Adam Smith (1723-1790) i David Ricardo (1772-1823), que posen els pilars de la perspectiva liberal sobre la política econòmica nacional i internacional en què es basa, en part, el procés actual de globalització econòmica303. Smith, Ricardo i els seus seguidors, alarmats pels efectes negatius per a la generació de riquesa que emanaven del ferri control econòmic exercit per les monarquies entre els segles XVI i XIX, van afirmar que la riquesa nacional s’incrementaria millor permetent el lliure comerç als mercats nacionals i internacionals. En la mesura que les seves idees van anar arrelant, les regulacions que ofegaven el comerç es van desmantellar progressivament. Es limitava, així, la manera més freqüent d’intervenció dels governs en l’economia i es confiava a les forces del mercat –l’individu que pren decisions econòmicament raonables en un mercat no intervingut políticament– l’assignació més beneficiosa (o menys perjudicial) dels recursos econòmics. No en va, els drets econòmics, socials i culturals estan lligats històricament a un altre gran corrent de l’economia política nacional i internacional que ha impregnat el debat sobre els drets humans: la perspectiva socialista. Des de les seves bases socialistes fixades per K. Marx a mitjans del s. XIX, s’afirma que el desenvolupament sense condicions del model econòmic liberal abans descrit, genera desigualtats econòmiques i l’empobriment continuat de la classe obrera juntament amb la rivalitat econòmica i el conflicte entre estats en la batalla pels mercats internacionals304. Per aquest motiu l’acció de l’estat és determinant en la correcció d’aquests desequilibris, ja sigui protegint els mercats naci-

303

Per conèixer més detalladament la perspectiva dels pensadors liberals, es pot llegir Smith, A., La riqueza de las naciones (Wealt of nations, ed. original 1776), Alianza Editorial, Madrid, 2005; Ricardo, D., Principios de economía política y tributación (Principles of political Economy and Taxation, ed. original 1817), Ayuso, Madrid, 2003.

304

En general, Marx, K., El Capital. Crítica de la economía política (Das Kapital, ed. original 1867), Madrid, Siglo XXI, 1980.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

387

onals de la competitivitat internacional, ja sigui assegurant mitjançant la seva acció directa en l’economia la garantia dels drets econòmics, socials i culturals bàsics. Així quedaria sintèticament esbossada la tensió dialèctica que es troba subjacent en les discussions sobre la globalització i el progrés social. La ideologia liberal tendeix a posar èmfasi en la necessitat de fer sortir l’estat de l’economia globalitzada per deixar-la a les mans de les forces del mercat, més racional en l’assignació dels recursos econòmics. Al contrari, la garantia dels drets socials reclamaria la intervenció dels estats per assegurar progressivament l’efectivitat dels drets socials que, fora d’això, es consideren com una condició necessària per al gaudi universal dels drets civils i polítics. 2.3.2. Fets

Com en tantes ocasions, la realitat no és fàcilment reductible a models teòrics. Els clixés ideològics ofeguen, de vegades, les facultats analítiques. Això es pot observar tant en les apocalíptiques descripcions socialistes-marxistes de la globalització com en les panacees liberals globalitzants. Uns atribueixen principal o exclusivament a l’acceleració de l’alliberament de l’economia el descens de l’ocupació, la precarització i flexibilització del mercat laboral, l’augment de l’economia submergida, la discriminació basada en el gènere de les persones, el treball infantil o l’augment de les desigualtats i de la gana al món305. No obstant això, certes dades semblen contradir aquestes afirmacions en el que és substancial. Allà on la globalització ha arribat en condicions polítiques i socials adequades, l’obertura gradual al comerç i les inversions exteriors han estat la clau d’un desenvolupament econòmic sense precedents, traient multituds de la fam i les servituds del camp. Així ho confirmaria el fet de que la pobresa extrema, l’educació i les taxes de natalitat dels països de l’Àsia hagin millorat significativament en paral·lel a la seva incorporació a l’economia globalitzada306. A la inversa, la creença cega en els mer-

388

305

Com a exponent d’aquesta perspectiva, Ramonet, I., Un mundo sin rumbo. Crisis de fin de siglo, Madrid, Debate, 1997.

306

L’informe del 2005 de l’ONU sobre els objectius del mil·leni ressalta per exemple que “En Asia se han logrado reducciones espectaculares de

Víctor M. Sánchez

cats com a mecanisme decisiu i exclusiu per a la generació de riquesa i progrés social va forçar, des de les instàncies internacionals, la liberalització econòmica sense controls polítics de les economies de Rússia i bona part dels països de l’Europa de l’Est. En comptes d’això, el gruix de les seves poblacions van veure com es degradaven acceleradament factors essencials de les seves condicions de vida307. Tanmateix, abans d’abraçar una o altra concepció sobre els efectes de la globalització en els drets socials, s’hauria de donar una resposta satisfactòria als següents interrogants científics: hi ha dades que mostrin de manera fefaent que en aquest últim decenni, més globalitzat, ha empitjorat o ha millorat el grau d’efectivitat dels drets socials? L’empitjorament o la millora, si n’hi ha, tenen per causa principal o suficient els elements econòmics que comporta la globalització? Quin és el seu abast territorial, polític, social, etc.? Per dotar de contorns més científics la qüestió urgeix una millora dels instruments metodològics d’anàlisi més alliberada de bagatges ideològics. Les anàlisis fetes fins ara són força contradictòries308. Fixem-nos, per exemple, en un element clau d’anàlisi dels efectes de la globalització en l’efectivitat dels drets socials, la tassa de pobresa. Segons el Quadre 1, elaborat per l’Organització Internacional del Treball (oit), en termes percentuals els treballadors “pobres” s’haurien reduït significativament en el període de temps lligat al procés de globalització. D’un 40,3 % de treballadors a nivell mundial amb ingressos diaris equivalents a 1 dòlar dels EEUU al 1980, s’hauria passat a un 19,7

la pobreza: el número de personas que viven con ingresos inferiores a 1 dólar por día se redujo en casi 250 millones entre 1990 y 2001, que fue un período de rápido crecimiento económico”. Objetivos de desarrollo del milenio. Informe del 2005. Nacions Unides, http://millenniumindicators. un.org/ 307

Al mateix informe de l’onu (2005) és possible trobar dades i estadístiques que confirmen l’increment de la tuberculosi en els països de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (apareixen com a Comunitat d’Estats Independents [cei]). Idem. p. 29. De manera més extrema, segons l’informe, han caigut generalitzadament els índexs bàsics de benestar a l’Àfrica subsahariana.

308

Es pot consultar en general les dades que presenta J. Bonet, op. cit., nota 286, pp. 30-63, així com la bibliografía citada.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

389

% al 2003. Aquesta dada, lligada amb l’impuls globalitzador dels 90, reflectiria una millora difícilment qüestionable en termes relatius de les condicions de treball en un aspecte essencial, la remuneració. Quadre 1. Percentatges d’ocupació

total representats pels treballadors

amb un nivell de pobresa que equival a ingressos de 1 o 2 dòlars dels

EEUU

per dia

Regió Món Amèrica Llatina i el Carib Àsia Oriental Àsia Sudoriental Àsia Meridional Orient Mitjà i Àfrica del Nord Àfrica Subsahariana Economies en transició a

Ingressos des treballadors pobres equivalents a 1 dòlar dels Estats Units per dia

Ingressos des treballadors pobres equivalents a 2 dòlars dels Estats Units per dia

1980 1990 2003a 2015b

40,3 15,6 71,1 37,6 64,7

27,5 19,7 16,1 13,5 35,9 17,0 19,9 11,3 53,0 38,1

5,0 3,9 53,4 55,8 1,6 1,7

2,9 55,8 5,2

13,1 11,5 6,5 7,3 19,3

59,8 57,2 41,2 39,3 92,0 79,1 73,4 69,1 95,5 93,1

49,7 33,1 49,2 58,8 87,5

40,8 28,8 25,8 47,7 77,4

2,3 54,0 2,1

40,3 33,9 30,4 24,9 85,5 89,1 89,0 87,6 1,7 5,0 23,6 9,8

Estimacions b Projeccions

Font Kapsos, 2004.

Font de cita:

Informe sobre el empleo en el mundo 2004-2005, Empleo, productividad y reducción de la pobreza. Ginebra, oit, 2005

Però, en contrast, com es veu al Quadre 2, la taxa d’atur mundial en termes percentuals, tot i l’augment en termes absoluts de persones ocupades, ha ascendit molt lleugerament, d’un 5,6 % al 1993, a un 6,2 % al 2003. Això confirmaria que l’augment mundial de la productivitat (3,5 % en el període avaluat) no ha aconseguit rebaixar la desocupació en termes relatius.

390

Víctor M. Sánchez

Creixement anual de la productivitat del treball

Taxes de creixement anual de la força de treball

Taxes de creixement anual del PIB

Món 5,6 6,3 6,2 Amèrica Llatina 6,9 9,0 8,0 i el Carib Àsia Oriental 2,4 3,1 3,3 Àsia Sudoriental 3,9 7,1 6,3 Àsia Meridional 4,8 4,8 4,8 Orient Mitjà i 12,1 11,9 12,2 Àfrica del Nord Àfrica 11,0 10,8 10,9 Subsahariana Economies 6,3 9,4 9,2 en transició Economies 8,0 6,8 6,8 industrialitzades

Canvis de la productivitat del treball

1993 2002 2003

Regió

Relació ocupació-població

del mercat de treball i econòmics

Taxa dd’atur

Quadre 2. Indicadors

1993 2003 63,3 62,5 59,3 59,3

1993 2003 10,9 1,2

1993 2003 1,0 0,1

1993 2003 1,8 2,3

1993 2003 3,5 2,6

78,1 68,0 57,0 45,4

76,6 67,1 57,0 46,4

75,0 21,6 37,9 0,9

5,8 2,0 3,3 0,1

1,3 2,4 2,3 3,3

8,3 4,4 5,5 3,5

65,6 66,0

-1,5

-0,2

2,8

2,9

58,8 53,5

25,4

2,3

-0,1

0,2

55,4 56,1

14,9

1,4

0,8

2,5

Fonts: OIT, 2003b i 2003c; FMI, 2003; vegi’s també OIT, 2004a nota tècnica Font de cita: Informe sobre el empleo en el mundo 2004-2005, Empleo, productividad y reducción de la pobreza, oit, Ginebra, 2005

En definitiva, resulta molt complex avaluar aquestes dades, per la seva ambivalència, i més encara relacionar directament o principalment la globalització amb una degradació progressiva del progrés social. Fins ara ningú no ha establert satisfactòriament una relació de causaefecte general entre la desregulació o una caiguda de nivells socials i la globalització i, fins i tot, es poden trobar certes proves en contra: els nivells alts de protecció laboral són indiciaris també de nivells alts de productivitat i atreuen més la inversió internacional, contra certes percepcions que es poden derivar del tractament polític-mediàtic de la globalització309. Per aquest motiu al si de la Comissió Mundial sobre la Dimensió Social de la Globalització de la oit ha nascut un cert con309

Els

Vegin-se els paràgrafs 52 a 56 de l’Informe del Director General, Organizarse en pos de la justicia social, Informe I (B), Oficina Internacional del Treball, Ginebra, 2004; així com la bibliografía i informes citats.

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

391

sens general entorn a la consideració de l’extensió gradual d’un model econòmic liberal com un factor necessari, encara que no suficient, per al progrés social mundial. Afrontar els desafiaments més grans a la justícia social, localitzats en els països menys desenvolupats, comportaria segons aquesta institució internacional la complexa articulació simultània d’un còctel d’accions polítiques, econòmiques, culturals i jurídiques310. Cap d’elles passa per l’anul·lació de la globalització econòmica. Així, els pvds haurien de beneficiar-se, certament, d’una obertura més gran dels mercats occidentals a les seves exportacions agrícoles o de productes primaris; i d’un increment de la transferència de recursos tecnològics o financers (inclosa la congelació del pagament del deute extern i la transferència del 0,7% del Producte Intern Brut dels països desenvolupats cap als països en vies de desenvolupament). Però cap d’aquests elements serà realment determinant per sortir del subdesenvolupament i de la negació general dels drets econòmics, socials i culturals en els quals es troben molts d’ells. L’estabilització política d’aquests països, el seu avenç gradual cap a formes democràtiques d’exercici del poder, la garantia de certes llibertats civils i polítiques bàsiques, inclòs el dret a la llibertat de sindicació i el principi de no discriminació, i la recerca de la seva consolidació com a formes polítiques organitzades promotores de l’interès general, són els processos necessaris que hauran d’acompanyar els canvis econòmics per treure profit dels beneficis econòmics de la progressiva obertura de les seves economies. Al mateix temps, en els països més desenvolupats s’han de ponderar altres variables econòmiques i socials per avaluar certerament l’impacte de la globalització en el seu progrés social, més enllà de les passades apel· lacions al “dumping social” o als deficientment explicats fenòmens de les deslocalitzacions i l’offshoring. Els canvis tecnològics, la competència entre països industrialitzats (tots ells amb nivells equiparables de protecció social), la transformació d’una economia essencialment industrial a una altra informacional amb predomini del sector dels serveis i de les noves tecnologies, les conseqüències dels fenòmens migratoris, o la incorporació progressiva de la dona en condicions d’igualtat a la vida 310

392

Víctor M. Sánchez

Por una globalización justa: crear oportunidades para todos, Oficina Internacional del Treball, Ginebra, 2004. Informe elaborat per la Comissió Mundial sobre la Dimensió Social de la Globalització.

social, són factors que poden aportar més llum sobre problemes com la pèrdua d’influència dels moviments obrers, la desocupació de llarga durada, l’increment de la disparitat en els salaris de la mà d’obra qualificada o menys qualificada, o la flexibilització del mercat laboral, que el cimbell de la globalització “sense rumb”. Així, la retòrica més gruixuda dels moviments antiglobalització quedaria en part desacreditada. Giren a l’entorn d’idees diverses. Compartirien un nucli bàsic d’afirmacions com aquestes: a) La globalització mina la capacitat dels estats de regular adequadament els drets socials; b) Augmenta el poder de les multinacional (MN) de pressionar els governs cap a la seva rebaixa; c) Redueix la capacitat de resistència de la societat al capitalisme; d) Ha canviat així l’equilibri de poder entre el govern, les empreses, la societat i els treballadors; e) I aquestes circumstàncies resulta extraordinàriament difícil articular la solidaritat internacional. Primer, per l’exageració inicial de partida: no hi ha tanta internacionalització del comerç i de les finances com es diu o es creu311. Una altra cosa és que els governs siguin corruptes i/o dolents, i vulguin distreure l’atenció dels problemes essencials de les seves economies culpabilitzant la globalització creixent. Segon, per la imatge equivocada, com ha senyalat Heppel, de l’existència d’una estratègia generalitzada de les empreses i el capital d’inversió en la recerca simple i plana de mà d’obra barata i desestructurada per a la reducció dels costos laborals i l’augment de la seva competitivitat. En l’època actual, les empreses solen desenvolupar les seves estratègies buscant els millors rendiments a la seva inversió que, en una economia intensament tecnològica, representa manejar variables múltiples on els costos laborals no són sempre determinants312.

311

Segons l’omc, només el 12,1 % de les importacions europees del 2004 procedien d’Àsia i Oceania, inclosos tres estats desenvolupats com Japó, Austràlia i Nova Zelanda; un 2,7% procedia d’Àfrica i un 1,8% d’Amèrica llatina. El que fa un percentatge baix d’importacions estrangeres (un 16 % del total). WTO, International Trade Statistics, 2005, Ginebra, 2005, Tabla III.35.

312

Veure Hepple, B., Labour Laws and Global Trade, Oxford and Portland, Hart Publishing, 2005, en especial pp. 251-271.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

393

3. Instruments universals per a la promoció i garantia dels drets socials

Contràriament a allò que es pugui pensar, la globalització no s’ha desenvolupat fins aquí al marge de tota regulació internacional dels drets socials i laborals. La necessitat de compassar la liberalització gradual de l’economia amb la creació de sistemes de protecció social queda lluny de ser una temàtica innovadora en el pla internacional. El 1889, el Govern suís va proposar la celebració d’una conferència internacional a Berna per crear un tractat internacional sobre les condicions de feina a les indústries. El Kàiser alemany Guillem II es va avançar a la proposta de Suïssa, convocant una conferència internacional a Berlín (1890). Els quinze estats europeus participants van acordar una sèrie de normes de dret internacional que regulaven l’edat mínima de treball, el nombre màxim d’hores laborables, la prohibició del treball nocturn per a nens, joves i dones, i fins i tot la creació de mecanismes d’inspecció laboral. Més tard, el 1901, es va crear l’Associació Internacional per a la Protecció Legal dels Treballadors (Basilea) a fi d’impulsar l’activitat estatal per protegir els drets socials. Afavorida per aquesta organització, el 1905-1906 es va celebrar la Conferència internacional de Basilea, que va donar lloc a la celebració dels dos primers tractats internacionals de contingut social: un prohibia la utilització del fòsfor blanc en la producció de llumins (firmat per catorze estats) i un altre, el treball nocturn de les dones (firmat per quatre estats). Entre el 1904 i el 1915 es van celebrar més de vint acords bilaterals entre estats europeus en qüestions laborals.

Després de la Primera Guerra Mundial, la creació de l’oit, per mitjà del Tractat de Versalles (1919), assenyala una fita en la recerca de mecanismes universals per promocionar i respectar la justícia social. Sense qüestionar la principalitat d’aquesta organització, els estats han activat altres mecanismes universals de promoció i protecció dels drets humans socials d’abast universal, afavorits per l’Organització de les Nacions Unides. L’existència d’aquests dos marcs de protecció i promo-

394

Víctor M. Sánchez

ció dels drets socials a escala universal ha fet que, malgrat les pressions rebudes fins al moment, l’Organització Mundial del Comerç (omc) no hagi assumit compromisos rellevants en aquest àmbit. En realitat, una complexa xarxa de regulacions i activitats de caràcter transnacional313 convergeixen en l’objectiu de crear la carcassa social que eviti les pitjors conseqüències associades a la liberalització de l’economia. Una part essencial té una vocació clarament universal. 3.1. L’Organització Internacional del Treball

L’oit es va crear en la Part XIII del Tractat de Versalles (1919) com una alternativa reformista als perills revolucionaris evidenciats amb la Revolució d’Octubre del 1917 a Rússia. Avui disposa de cent setanta-vuit estats participants. Els paral·lelismes de la situació en la qual es crea aquesta organització i el moment actual poden resultar sorprenents. La por al “dumping social” i la constatació del fracàs de l’acció unilateral per combatre’l va ser una de les raons expresses de la seva creació a començaments del segle passat, tal com exposa el Preàmbul de la seva Constitució. “[...] considerant que si qualsevol nació no adoptés un règim de treball realment humà, aquesta omissió constituiria un obstacle als esforços d’altres nacions que vulguin millorar la sort dels treballadors als seus propis països.”314

L’altra raó de pes va ser la voluntat col·lectiva d’impulsar la justícia social com a factor essencial per a establir una pau universal i duradora després del gran conflicte. La legitimitat especial que encara avui es reconeix a aquesta organització en qüestions socials deriva del seu mètode de treball i decisió que, en termes habermasians, seria qualificable d’essencialment deliberatiu. Els seus òrgans polítics fonamentals

313

L’expressió regulació transnacional fa referència a un conjunt de normes i procediments públics i privats, unilaterals, bilaterals, regionals o universals, els efectes dels quals transcendeixen les fronteres estatals. Alguns tenen una naturalesa jurídica obligatòria (hard law) i d’altres merament voluntària (soft law).

314

Constitució de l’oit. Preàmbul, BOE núm. 226, del 21 de setembre del 1982 (RCL 1982, 2472).

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

395

–la Conferència Internacional i el Consell d’Administració– exigeixen una representació estatal en tres àmbits (representació tripartita) per incloure els tres actors polítics essencials en el pla social dins de cada estat: el govern, els sindicats i els empresaris. Després, s’atorga a cada representant estatal una capacitat de vot independent (dos vots per al govern, un per al representant sindical i un per al representant empresarial) a l’hora d’adoptar decisions. Aquesta manera de procedir dota de gran realisme els convenis i les recomanacions aprovats per l’Organització. Des de llavors, l’oit ha desenvolupat els seus objectius mitjançant tres grans mecanismes d’actuació: 1.

La creació de normes socials de caràcter internacional, per mitjà de convenis i recomanacions. L’oit ha adoptat, al 2006, 187 convenis i 198 recomanacions315.

La prestació d’assistència tècnica als estats per facilitar el progrés social.

L’elaboració d’estudis que facilitessin l’acció social de l’Organització, els seus membres o altres institucions en aquesta matèria.

Com tota forma d’organització col·lectiva, l’oit ha estat sotmesa a nombroses tensions i crítiques al llarg de la seva existència. Les més recents sorgeixen després de la desaparició del bloc de l’Est. Les tendències desreguladores en els estats, la caiguda del poder real dels sindicats i les traves que l’excessiva acció reguladora de l’oit podia posar a la capacitat de progrés econòmic dels estats en vies de desenvolupament, han tingut com a conseqüència una reorientació de les seves estratègies de promoció de la justícia social. Molt més mesurada en la seva funció de fixació d’estàndards normatius, la proporció actual d’elaboració de nous convenis és la més baixa de tota la història de l’oit, dada que resulta compensada per l’augment de ratificacions dels seus convenis316.

396

315

Per conèixer la llista de convenis i recomanacions adoptats per l’oit, els seus programes d’assistència tècnica i els estudis elaborats vegeu http:// www.ilo.org/public/spanish/index.html

316

Al voltant de la reorientació de l’activitat normativa de l’oit, l’ informe del 1997 del Director General J. Somavia, Activitat normativa de la

Víctor M. Sánchez

Ara, l’oit afronta la globalització dels drets socials en un món cada vegada més integrat, centrant la seva activitat entorn de tres grans eixos: a) La promoció dels drets i les llibertats fonamentals en la feina; b) L’impuls del seu Programa de treball decent (Decent work); c) La millora dels mecanismes de supervisió. 3.1.1. La promoció dels drets i les llibertats fonamentals en el treball

La reconciliació dels drets socials amb la globalització i el dret al desenvolupament dels països en via de desenvolupament (pvds) va ser l’element central de dos informes elaborats pel Director General de l’oit entre el 1994 i el 1997. La seva proposta va culminar amb l’adopció, per la Conferència General de l’oit, de la Declaració sobre els principis i drets fonamentals en el treball el 1998317. Com ja hem dit, el consens global que hi ha en l’oit sobre aquest tema és que resulta desitjable i factible progressar de manera paral·lela en la globalització de l’economia i la globalització de la justícia social, dues finalitats que es reforcen mútuament. La seva aposta més important per dotar la globalització d’un perfil social es va referir a la necessitat d’assegurar un mínim comú universal de drets socials fonamentals. La Declaració del 1998: a.

Reflecteix el compromís de garantir progressivament un mínim comú universal de protecció social, centrat en el respecte del que es qualifica com a drets socials fonamentals lligats de forma íntima a la dignitat intrínseca de l’ésser humà: la lliure sindicació i el dret a la negociació col·lectiva, la prohibició de tota forma de treball forçat, l’abolició definitiva del treball infantil, i la prohibició de tota discriminació en la feina i l’ocupació.

organització, va fixar en l’essencial els paràmetres bàsics i raons del canvi. Memòria del Director General a la Conferència General en la seva 85ª reunió (1997). 317

Els

La declaració va ser aprovada amb 43 abstencions procedents, majoritàriament de representants de governs d’estats àrabs i asiàtics.

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

397

Obliga l’oit a assistir els seus membres amb tots els instruments a la seva disposició –tècnics i financers, incloent la mobilització de recursos externs– per aconseguir aquest propòsit.

Ressalta que els estàndards laborals en cap cas no han de ser invocats amb finalitats proteccionistes per bloquejar l’entrada de productes dels països en vies de desenvolupament als països desenvolupats, prenent com a argument la falta de respecte dels estàndards laborals bàsics al territori de producció. Com es remarca expressament en la Declaració del 1998:318 “las normas de trabajo no deberían utilizarse con fines comerciales proteccionistas y que nada en la presente Declaración y su seguimiento podrá invocarse ni utilizarse de otro modo con dichos fines; además, no debería en modo alguno ponerse en cuestión la ventaja comparativa de cualquier país sobre la base de la presente Declaración y su seguimiento.”

Així, en el consens regnant en l’oit no formen part dels drets fonamentals en el treball a escala mundial la determinació de condicions concretes relatives a les hores de feina i de descans; la remuneració; les condicions de seguretat i salut en el lloc de treball; o la qüestió del salari mínim interprofessional entre d’altres. Lògicament, la Declaració del 1998 ha estat criticada. Se n’han de destacar dos motius. D’una banda, la debilitat dels seus mecanismes de seguiment, deslligats de cap mecanisme coercitiu d’aplicació. D’altra, la possible marginació temporal d’altres estàndards laborals establerts per mitjà dels convenis de l’oit. Es podria afirmar, però, que tot i les seves mancances ha representat un pas en la direcció correcta per respecte a l’activitat normativa de l’oit. La concentració en els estàndards laborals bàsics, i el seu desenvolupament en detall, maximitza els efectes de l’acció de l’oit als pvds i gradua bé els compromisos de progrés social exigibles a aquests estats si

318

398

Víctor M. Sánchez

Aquest paràgraf 5 de la Declaració va donar lloc a moltes polèmiques fins a la seva adopció. Per alguns pvd, no era encara suficientment clar en les seves conseqüències.

no es vol frustrar el seu desenvolupament econòmic. Aquesta aproximació pressuposa que, durant molt de temps, les enormes diferències de desenvolupament econòmic existents entre els estats justifiquen també el manteniment de diferències en el grau de desenvolupament social respecte a altres variables sociolaborals. En afegit, a la pràctica la laxitud en el procediment de seguiment de la Declaració del 1998 no ha minvat l’augment dels estats que han ratificat els convenis específics de l’oit en els drets el compliment dels quals es persegueix reforçar, trobant-se els convenis promocionats entre els més ratificats del dret internacional (veure el Quadre 3 amb les ratificacions dels convenis implicats a maig del 2007). L’impuls selectiu d’aquests drets i principis fonamentals ha tingut com a conseqüència una millora generalitzada de la seva efectivitat.319 Quadre 3. Estat

de ratificacions dels

Convenis

fonamentals de l’OIT

Número 87

Títol Any N.R. Conveni sobre la llibertat sindical i protecció 1948 147 del dret a la sindicació 98 Conveni sobre el dret de sindicació 1949 156 i negociació col·lectiva 29 Conveni sobre el treball forçós 1930 171 105 Conveni sobre l’abolició del treball forçós 1957 167 100 Conveni sobre la igualtat de remuneració 1951 163 111 Conveni sobre la discriminació en la feina 1958 165 i l’ocupació 138 Conveni sobre l’edat mínima 1973 148 182 Conveni sobre la prohibició de les pitjors formes 1999 163 de treball infantil Font. oit, ILOLEX, disponible a http://www.ilo.org/ilolex/spanish/docs/declworlds.htm

319

Els

Sobre l’eradicació del treball infantil, per exemple, l’últim informe de l’OIT parla clarament d’una millora molt significativa: “Estamos comenzando a ver una alentadora disminución de la incidencia del trabajo infantil, especialmente en sus peores formas, en muchas partes del mundo (…) El número de niños que realizan trabajos peligrosos disminuyó, en general, en un 26 por ciento, y en el grupo de edad comprendido entre los 5 y los 14 años en un 33 por ciento.” La eliminación del trabajo infantil: un objetivo a nuestro alcance. Informe

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

399

3.1.2. L’impuls del “treball decent”

Una idea principal que figura a l’agenda de treball de l’oit és que s’ha de promoure la justícia social per a tots els membres de la societat, assegurant una base econòmica i social mínima més enllà del caràcter formal o informal, laboral o autònom de l’activitat econòmica que es desenvolupi. La promoció de la justícia social allà on resulta més agredida és una cosa que transcendeix el reconeixement de certs drets laborals fonamentals per a la població treballadora. En general, la protecció jurídica que s’atorga per mitjà dels convenis de l’oit sol afectar especialment una categoria de treballadors, el treballador assalariat amb contracte laboral, però pot deixar al marge de la seva regulació altres sectors econòmics (autoocupació, economia submergida, sector agrícola, feines no remunerades com el treball domèstic), que són igual de rellevants per fer avançar globalment la justícia social. En conseqüència, l’oit promou un altre vector estratègic d’acció per a la consecució d’una justícia social més extensa, en el seus efectes humans, i més àmplia en l’abast material, mitjançant el Programa per a un treball decent, iniciat el 1999 també pel Director General J. Somavia320. Aquest enfocament és especialment rellevant en els països en via de desenvolupament on el sector laboral formal representa una part mínima de l’economia. El Programa de treball decent fixa una agenda general per temàtiques i actua també per països en el disseny d’estratègies integrades per promoure la igualtat d’oportunitats per què els homes i les dones puguin accedir a un treball digne i productiu en condicions de llibertat, equitat, seguretat i dignitat humana. La promoció d’aquest fi es fa mitjançant

400

del Director General, Oficina Internacional del Treball, Ginebra, 2006, Informe I (B). El mateix progrés es percep respecte a la garantia del dret a la lliure sindicació i a la negociació col·lectiva. L’informe del General del 2004 titulat , Organizarse en pos de la justicia social, op. cit., nota 309, paràgrafs 4 i 6, reconeix la tendència general a la millora de l’efectivitat del dret a la lliure sindicació i a la negociació col·lectiva, tot i l’existència encara de violacions d’aquests drets.

320

oit, Trabajo Decente, Informe del Director General, Conferencia Internacional del Trabajo, 87ª Sesion, Ginebra, 1999, p. 3.

Víctor M. Sánchez

l’acció sobre quatre punts estratègics del progrés social i econòmic: a) La promoció dels drets fonamentals en el treball; b) L’ocupació; c) La protecció social; d) I el diàleg social. El programa es porta en coordinació estreta amb altres organitzacions internacionals de la família de les Nacions Unides, entre les quals hi ha l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (fao), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (unesco), el Fons Internacional de les Nacions Unides d’Auxili a la Infància (unicef), etc321. 3.1.3. Millora dels mecanismes de supervisió

L’oit és una organització pionera i imitada en la creació de mecanismes de supervisió internacional dels compromisos assumits pels estats. Per afrontar aquesta competència l’oit conté un mecanisme ordinari de control basat en la informació remesa pels estats. Els membres de l’oit han de mantenir-la informada de manera periòdica: a.

Sobre el compliment de la seva obligació de respectar els convenis de l’oit ratificats322;

Sobre la satisfacció de l’obligació de sotmetre en un termini de dotze mesos els convenis adoptats per l’oit a les autoritats nacionals competents perquè es puguin pronunciar sobre la seva ratificació323; i les recomanacions pel seu examen a fi de posar-les en execució per via legislativa o d’altra forma324.

321

Un primer Programa pilot fet per set països (Bahrein, Bangla Desh, Dinamarca, Filipines, Ghana, Kazajstan, Marroc i Panamà) ha estat analitzat per l’oit amb resultats satisfactoris i pres com a model per a la seva extensió a altres estats. oit, Trabajo decente: Del Programa piloto a los programas por país Enseñanzas extraídas del Programa piloto sobre trabajo decente. Departamento de Integración de Políticas, Grupo de Políticas Nacionales, Oficina Internacional del Trabajo, Ginebra, maig 2006.

322

Art. 22 de la Constitució de l’oit.

323

Art. 19.5 c).

324

Art. 19.6 c).

Els

XXI:

drets humans al segle

continuïtat i canvis

401

De l’aplicació que s’ha fet de les recomanacions adoptades325 i dels Convenis no ratificats i sobre els motius que impedeixen la seva ratificació326.

Aquests informes són estudiats per dos comitès: la Comissió d’Experts sobre l’Aplicació dels Convenis i les Recomanacions, de caràcter tècnic; i la Comissió d’Aplicació de Convenis i Recomanacions, de caràcter polític. A més, l’oit disposa d’altres mecanismes especials de supervisió que tenen caràcter quasi contenciós en la mesura en que s’inicien a instàncies de les parts interessades i tenen una naturalesa contradictòria. Es permet així presentar reclamacions concretes per incompliment dels convenis de l’oit als estats que formen part dels convenis contra altres estats parts327 i a les organitzacions nacionals o internacionals de treballadors o d’empleadors328, s’anomenen en aquest cas “reclamacions”, o al mateix Consell d’Administració de l’oit o qualsevol delegat de la Conferència General329. L’oit, fins i tot, permet presentar denúncies per la violació del dret a la llibertat de sindicació contra estats que no hagin ratificat els convenis específics de l’oit en aquesta matèria330. En aquesta funció de vigilància del compliment de les obligacions assumides pels estats, l’oit només en casos molt extrems, com el de Myanmar l’any 2000 per violació sistemàtica de la prohibició del treball forçós331, arriba a recomanar l’adopció de mesures de coerció contra

402

325

Art. 19.6 c).

326

Art. 19.5 e).

327

Art. 26.1).

328

Art. 24).

329

Art. 26.4).

330

Aquesta pràctica institucionalitzada es remonta a l’any 1950, amb la creació de la Comissió d’Investigació i Conciliació en matèria de Llibertat Sindical que, en col·laboració amb l’onu, analitzava les reclamacions per violació del dret a la lliure sindicació que rebia el Consell Econòmic i Social d’aquesta última organizació. El sistema de supervisió de les violacions de la lliure sindicació es va completar el 1951 amb la creació del Comité de Llibertat Sindical.

331

Paràgraf 1 b) de la Resolució relativa a les mesures recomanades pel Consell d’Administració en virtud de l’article 33 de la Constitució de la oit respecte de Myanmar. Adoptada el 14 de juny del 2000 per 257 vots a favor, 41 en contra i 31 abstencions.

Víctor M. Sánchez

els estats implicats en violacions molt greus de les normes bàsiques de l’organització, com ara l’adopció pels estats de restriccions comercials i altres. En general, l’eficàcia d’aquests mecanismes ha quedat limitada per diversos aspectes com ara l’ingent volum d’estats i convencions ratificades que ha fet bastant protocol·lari tot el procediment de supervisió per mitjà d’informes332; l’absència d’obligatorietat jurídica de les decisions de tots els òrgans de control que actuen en els procediments indicats abans; i la baixa utilització del procediments quasi jurisdiccionals per la lentitud dels seu funcionament i la escassa eficàcia dels seus resultats. Una proposta interessant per millorar l’efectivitat d’aquests mecanismes de supervisió extraordinaris seria la creació d’un tribunal internacional propi que, amb caràcter permanent, s’encarregués de resoldre els problemes que es presentessin per l’incompliment de la Constitució o els convenis més importants de l’oit i tingués efectes obligatoris. De fet, la Constitució de l’oit té, sense necessitat de cap reforma, una base legal suficient per fer-lo néixer333. 3.2. L’Organització de les Nacions Unides

Els drets econòmics, socials i culturals també han trobat espai per a la seva promoció i garantia en el marc de l’activitat de protecció dels drets humans impulsada per l’onu. Aquí tractem de destacar una idea essencial que sorgeix de la Declaració universal dels drets humans (1948) de l’Assemblea General de l’onu334, que sembla una mica oblidada en les tortuositats de la política internacional.

332

L’any 2000, per exemple, l’oit va reclamar 2550 memòries als estats sobre els Convenis ratificats.

333

La possibilitat de donar vida a un nou tribunal internacional amb competència relativa als drets socials i laborals està prevista a l’art. 37.2. de la Constitució de l’oit, però fins avui, no ha tingut cap desenvolupament pràctic.

334

Declaració universal dels drets humans, adoptada per l’Assamblea General de l’onu mitjançant la Resolució 217 A (III), de 10 de desembre del 1948.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

403

El preàmbul de la Declaració universal dels drets humans (DUDH) és potser el text internacional més humanista del segle passat, juntament amb el Preàmbul de la Carta de l’ONU. Proclama com l’aspiració més elevada de l’home: “[...] l’adveniment d’un món en el qual els éssers humans, alliberats del temor i de la misèria, gaudeixin de la llibertat de paraula i de la llibertat de creences[...]promoure el progrés social i [...]elevar el nivell de vida dins d’un concepte més ampli de la llibertat”

D’acord amb aquestes aspiracions, el contingut de la Declaració recull en un únic text i amb el mateix valor les dues línies d’evolució dels drets humans que havien impregnat el dret des del Segle XVIII: a) Els drets humans de tradició liberal o de primera generació (arts. 2-21); i b) Els drets humans de tradició socialista o de segona generació (arts. 22-27). En consonància amb aquesta perspectiva holística, la Declaració proclama com a ideal comú de la humanitat la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals “indispensables” per a la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat de tot ésser humà (art. 22), i es refereix, en concret, al reconeixement i garantia de: a) El dret al treball lliure, a la protecció contra la desocupació i a la fundació de sindicats (art. 23); b) El dret al descans (art. 24); c) El dret a un nivell de vida adequat que asseguri les necessitat bàsiques (salut, benestar, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica o serveis socials) i a rebre prestacions socials per raó de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o maternitat (art. 25); d) El dret a l’educació elemental gratuïta i obligatòria (art. 26); i e) El dret a participar de la vida cultural i del progrés científic (art. 27). Aquesta enumeració conclou amb l’art. 28, en el qual s’estableix que tota persona té el dret a: “[...] que s’estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i les llibertats proclamats en aquesta declaració es facin plenament efectius”.

Aquest enfocament integrador, que canvia l’adagi llatí primum vivere deinde filosofare, s’esquerdà en un context historicopolític de màxim enfrontament entre la ideologia comunista i la liberal. El que havia de ser un tractat internacional per a la protecció del conjunt de drets reconeguts en la DUDH, es va escindir en dos pactes –el PIDCP i el PIDESC– amb

404

Víctor M. Sánchez

significat normatiu divers i oberts a la ratificació independent per cada estat335. L’adopció del pidcp i del pidesc el 1966 va fer desaparèixer a la pràctica el caràcter indissociable de la seva efectivitat, proclamat a la Declaració, en facilitar la ratificació i supervisió separada del seu compliment336. Respecte al PIDESC del 1966 –i d’altres instruments específics que emanen de l’activitat en matèria de drets humans de l’onu que incorporen també clàusules relatives als drets socials–, a banda del que s’ha dit en escrits anteriors, se’n pot criticar dos aspectes: la debilitat manifesta dels seus mecanismes de supervisió; i la superposició de bona part del seu contingut social amb nombrosos convenis de l’oit, multiplicant, sense aportar valor afegit en la major part dels casos, els procediments de supervisió del seu compliment. 3.3. L’Organització Mundial del Comerç

En el pla universal, també s’ha volgut lligar el marc general de liberalització del comerç mundial, l’Organització Mundial del Comerç (omc), a la promoció universal dels drets humans de caràcter social. Aquests intents de vinculació entre el comerç multilateral i els drets socials han tingut una rebuda molt crítica entre els pvds. Els esforços per lligar les regles multilaterals de liberalització del comerç amb la protecció dels drets humans es remunten als antecedents històrics de l’omc. El primer intent de crear un marc universal de liberalització del comerç, l’anomenada Organització Internacional del Comerç (OIC) va quedar plasmat en la Carta de l’Havana del 1948 (firmada per cinquanta-tres estats). Curiosament, el seu articulat establia un vincle directe entre la liberalització del comerç multilateral i la protecció dels drets socials. L’art. 7 de la Carta, que mai no entraria en vigor, establia que “[...] els membres reconeixen que les condicions inequitatives de feina, especialment en la producció destinada a l’exportació, creen dificultats al comerç internacional i, per tant, cada membre adoptarà

335

Sobre aquestes qüestions llegir els temes 1, 3 i 6 d’aquest llibre.

336

La llibertat de pensament o d’expressió, la lliure iniciativa més en general, només es pot exercir adequadament en un context més ampli en què es gaudeixi d’unes condicions materials suficients i estables.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

405

qualsevol mesura que sigui apropiada i factible per fer desaparèixer aquestes condicions dins del seu territori” i incloïa aquesta obligació entre les que podien donar lloc a travar el procediment de solució de diferències entre estats dissenyat per l’OIC.337

Però, mirat amb detall, del conjunt de normes que configuren l’entramat normatiu de l’omc, finalment només l’incís g) de l’art. XX recull expressament una excepció relativa als drets socials com a causa per suspendre l’aplicació de les regles del lliure comerç: les mesures que s’adoptin respecte als articles fabricats a la presó. Així mateix, han fracassat estrepitosament els diferents intents per canviar la lletra de l’art. XX de l’Acord general sobre aranzels duaners i comerç (gatt) i estendre la seva aplicació a altres supòsits de violació greu dels drets socials. Les rondes de negociacions de Tòquio (1973-9) van descartar diferents propostes dels Estats Units per incorporar una clàusula de condicionalitat social en el gatt entre acusacions creuades pels pds i els pvds de “dumping social” i “proteccionisme”. La Conferència de Singapur (1996) va tornar a col·locar el tema a l’agenda de les sessions, però en la Declaració ministerial final es va deixar clar que era l’oit l’òrgan competent per tractar d’aquestes qüestions, a fi d’evitar la seva utilització amb finalitats proteccionistes. Els intents de reactivació del tema a Seattle (1999); Doha (2001) i Cancún (2003) van concloure tots de la mateixa manera.

Davant de la insuficiència de l’excepció general de l’art. XX g) del gatt per donar respostes als problemes que planteja la relació entre el lliure comerç internacional i el respecte als drets fonamentals de caràcter social i laboral, la doctrina i alguns estats han volgut invocar altres disposicions per obtenir els mateixos efectes: poder suspendre les regles que guien el lliure comerç mundial respecte a aquells estats acusats de “dumping social”. En uns casos, s’ha invocat l’art. VI del gatt relatiu a l’antidumping; en d’altres, la protecció de la moral pública o la salut i la vida dels éssers humans (incisos a i b de l’art. XX). Tampoc no han 337

406

Víctor M. Sánchez

Doc. E/CONF.2/78, Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Ocupació, la Habana (Cuba), 21 de Novembre de 1947-24 de març de 1948. Acta Final, Carta de L’Habana per una Organització Internacional del Comerç.

faltat apel·lacions vagues a altres disposicions (art. XIII, XIX, XXII i XXIV). No obstant, els seus estrictes criteris d’aplicació tampoc no permetrien construir una interpretació més extensiva del seu àmbit d’aplicació. És convenient fer a la omc garant dels drets socials bàsics? Es pot considerar que sí, però de forma limitada. En línies generals, l’omc no té experiència, personal ni en processos de decisió, que permetin enjudiciar amb garanties les qüestions socials en el si del seu sistema de solució de diferències i continua sense tenir cap mecanisme estable de relació amb l’oit que li pugui facilitar l’assistència tècnica necessària a l’hora d’exercir aquesta possible supervisió dels estàndards laborals dels seus membres. Tal i com figuren ara, les seves disposicions mai no es van acordar a fi de limitar l’aplicació de les regles generals del comerç per qüestions socials. La introducció de canvis normatius al gatt només tindria sentit per reforçar l’acció de l’OIT per raó d’especialitat. Seria suficient, per a això, amb retocar l’art. XX generant una nova clàusula d’excepció per raons socials que cobrís, en exclusiva, les violacions greus dels drets i llibertats fonamentals impulsats per la Declaració sobre els principis i drets fonamentals al treball de l’oit (1998). L’invocació d’aquesta clàusula quedaria sotmesa a la jurisdicció del sistema de solució de diferències de l’OMC en un procés on rebés assistència tècnica vinculant de l’OIT. Això permetria eximir als membres de la omc del compliment de les seves obligacions comercials amb un estat que vulnerés greument aquests drets fonamentals, sense entrar en contradiccions polítiques sèries amb l’oit ni envair el seu àmbit de competència.

4. Instruments regionals per promoure i garantir els drets socials

La globalització no és igualment intensa per àrees geogràfiques. Al procés general d’alliberament de l’economia s’hi encavalquen processos regionals d’integració més intensa, facilitada per una afinitat cultural, política, jurídica i econòmica més gran. Així, les limitacions de l’oit i l’omc en l’àmbit universal no han impedit la consolidació

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

407

progressiva de mecanismes regionals que exerceixen ad intra (cap als seus membres) funcions de promoció i protecció dels drets socials al compàs dels seus respectius processos d’integració econòmica. Els casos de l’Acord de cooperació laboral de l’Amèrica del Nord (aclan) i de la Unió Europea (ue) són de singular importància per a evidenciar la pluralitat de mètodes d’aproximació emprats. L’aclan es basa en el reforç de l’eficàcia de les normes nacionals de protecció dels drets socials, permetent l’aplicació de sancions en cas de violacions greus. La política social de la UE opta per l’harmonització de les polítiques socials dels membres, donant facilitats al diàleg social. Dues ensenyances principals es derivarien d’ambdós models: a.

La promoció del progrés a nivell internacional pot adoptar diferents formes, adaptant-se a les realitats jurídiques, econòmiques i polítiques sobre les que opera.

En afegit, quan el progrés social es planteja en fòrums internacionals regionals, resulta més factible incrementar el nombre de drets socials promoguts amb més concreció donades les majors similituds econòmiques, polítiques i socials dels estats implicats.

4.1. L’Acord de Cooperació Laboral de l’Amèrica del Nord

L’aclan és un discret company del més conegut Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (tlcan o nafta en anglès) pel que es crea una zona de lliure comerç entre el Canadà, els Estats Units i Mèxic338. Tots dos van entrar en vigor l’1 de gener del 1994339. L’aclan és especialment significatiu perquè ha servit de model d’altres iniciati-

408

338

Deu el seu naixement a les pressions rebudes pel Govern dels Estats Units per por que la creació del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (tlcan o nafta) afectés negativament el seu mercat d’ocupació i les seves condicions salarials i laborals, una vegada tancat el tlcan amb Mèxic. Bill Clinton, aleshores president dels EEUU, va haver de forçar la creació d’un acord que promogués els drets socials, en paral·lel al del lliure comerç, per aconseguir l’aprovació d’aquest últim pel seu Senat.

339

L’Acord es troba accesible al web oficial de la Comissió per a la Cooperació Laboral que es crea pel mateix tractat en l’adreça següent: http://www.naalc.org/index_spanish.html.

Víctor M. Sánchez

ves per lligar la liberalització del comerç a nivell internacional amb la promoció dels drets socials, en especial, a d’altres associacions comercials dels ee uu amb pvds i inspira en l’actualitat el pilar social de la creació de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques340. El sistema és relativament senzill i té els seus avantatges i inconvenients. El més rellevant de l’aclan és que no crea nous estàndards de protecció social internacionals. El compromís essencial dels estats és, simplement, garantir l’efectivitat de la seva pròpia regulació laboral en onze camps definits per l’art. 49 i l’Annex 1 de l’Acord, i promoure un nivell alt de la seva protecció legislativa. Al Quadre 3 es pot veure l’ampli ventall de normes d’àmbit laboral promocionades. Quadre 3. Camps

normatius promocionats per l’aclan

• Llibertat d’associació i dret a organitzar-se. • Dret a la negociació col·lectiva. • Dret a la vaga. • Prohibició del treball forçat. • Restriccions al treball de menors. • Condicions mínimes de feina, com ara el pagament de salari mínim i el pagament de temps extra, que comprenen els assalariats, incloent-hi els no coberts per contractes col·lectius. • Eliminació de la discriminació en l’ocupació per motius com ara la raça, la religió, l’edat, el sexe o altres que fixin les lleis internes de cada una de les parts. • Salari igual per a homes i dones. • Prevenció de lesions i malalties ocupacionals. • Compensació en casos de lesions de feina i de malalties ocupacionals. Protecció de treballadors migratoris. •

Paral·lelament, l’Acord crea un rudimentari sistema de control del compliment d’aquestes obligacions, que permet iniciar reclamacions contra un estat per incompliment greu de la seva legislació nacional. El sistema de control se suscita per mitjà de dues vies. La presentació de comunicacions públiques per qualsevol persona (o grup de persones) 340

Els

Sobre la creació d’aquest espai panamericà d’integració, es pot consultar la seva pàgina web oficial en l’adreça http://www.ftaa-alca.org

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

409

interessada per la violació de les obligacions de l’aclan341. O l’acció d’un estat membre que sol·liciti consultes ministerials a un altre per la violació de les obligacions relatives a qualsevol dels onze principis laborals esmentats abans342. En tots dos casos, som davant un mecanisme de protecció poc coercitiu, destinat a generar, a llarg termini, bones pràctiques nacionals d’aplicació de drets socials i on preval la negociació política sobre la imposició jurisdiccional. En el cantó positiu de la balança, es persegueix la consolidació de la cooperació ministerial en la solució de problemes socials i la creació de vincles transnacionals de solidaritat (ja que s’ha d’iniciar la reclamació en un país diferent d’aquell on es produeix la violació). Els seus punts febles es derivarien de la naturalesa no jurisdiccional del procediment: es fa prevaler el fet polític en el procés de solució de les controvèrsies; el mecanisme de reclamació de part exclou de facto la tutela apropiada dels drets de certs grups socials especialment vulnerables que difícilment accedeixen a presentar denúncies –per exemple, els col·lectius de menors–; i el condicionament de l’anàlisi de certs drets socials a l’existència de danys comercials derivats de la seva conculcació, fet que pot rebaixar l’eficàcia dels compromisos. 4.2. La Unió Europea

La UE ha utilitzat altres mecanismes per conciliar la seva ràpida integració econòmica amb l’impuls del progrés social343. Tres grans forces en marquen l’evolució i concreció en el temps. Dues són metajurídiques: la variació estructural dels contextos econòmics i polítics en els quals s’im-

410

341

Es presenten davant de l’Oficina Administrativa Nacional (OAN) d’un estat membre diferent d’aquell al qual s’imputa l’incompliment.

342

Després s’iniciaria un procés de seguiment amb diferents fases que, només en situacions extremes relatives a la violació persistent de normes tècniques laborals en matèria de seguretat i higiene en la feina, treball de menors o salari mínim, pot acabar amb la imposició de sancions econòmiques i comercials (arts. 39 i 41). Mai no s’ha arribat en aquestes fases del procediment

343

A més a més de l’UE, al pla europeu el Consell d’Europa ha desenvolupat dos instruments normatius específics de protecció dels derets socials, la Carta Social Europea, de 18 d’octubre del 1961, i la Carta Social Europea Revisada, de 3 de maig del 1996.

Víctor M. Sánchez

pulsa; i l’articulació diplomàtica dels interessos nacionals conjunturals. L’altra és tecnicojurídica: el grau d’homogeneïtat de les legislacions i polítiques nacionals afectades. Encara que el cor de la UE continua essent les quatre llibertats fonamentals (lliure circulació de mercaderies, lliure establiment, lliure prestació de serveis i lliure circulació de capitals i pagaments), avui no hi ha dubte que la promoció del progrés social apareix com un objectiu prioritari de la UE. El model polític europeu persegueix que l’avenç econòmic sigui semblant al progrés social, davant de la visió essencialment economicista de la cee en els seus orígens344. Això és apreciable no solament en els tractats o en el conjunt de la normativa social europea, sinó també en l’activitat del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (tjce), que ja disposa d’una jurisprudència notable d’aplicació dels dret socials345. En els orígens de la Comunitat Econòmica (cee 1957) la possibilitat de dotar les comunitats de competències legislatives en matèria social es va descartar àmpliament, a excepció d’aquells aspectes socials bàsics que poguessin interferir en la implantació de les llibertats comunitàries bàsiques, en especial, de la lliure circulació de treballadors. Les raons que van motivar aquesta opció van ser de diferent ordre. Des d’una anàlisi economicista del projecte, es va confiar que la liberalització de l’economia portaria com a conseqüència una harmonització automàtica

344

Si s’acara la redacció actual del preàmbul i els objectius del Tractat de la Unió Europea (art. 2) i del Tractat de la Comunitat Europea (art. 2 i 3) amb els objectius del tcee (1957), s’aprecia un canvi de perspectiva considerable a favor de la consideració del progrés social com un objectiu propi de la UE. Això també es reflecteix en la constitucionalització dels títols relatius a la Política d’ocupació (Títol VIII), la Política social (Títol XI), i la Política de cohesió econòmica i social (Títol XVII). El Tractat de Roma (1957) contenia poques disposicions referides específicament a la política social. La part fonamental de les disposicions en aquest àmbit eren les relatives a la instauració de la llibertat de circulació dels treballadors i a la llibertat d’establiment en la perspectiva del mercat comú.

345

En la jurisprudència del tjce són nombrosos els casos de tutela dels drets socials davant les llibertats del mercat; entre d’altres: l’assumpte Albany C-67/ 96, RJ I-5.751, paràgraf 54; l’assumpte Dassonville, C-8/74, RJ I-837; i l’assumpte Cassis de Dijon C-120/78, RJ I-649.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

411

de les polítiques socials. Des d’una perspectiva política, l’absència de pressió pública a favor de l’harmonització supranacional de les polítiques socials s’explica també per la gran puixança nacional dels moviments obrers i del dret laboral. Una confiança desmesurada en la seva capacitat d’impuls nacional del progrés social va restar importància a la necessitat de dotar de competències socials àmplies la cee.

Vist amb perspectiva històrica, davant de l’absència d’una competència exclusiva de la UE en el conjunt de polítiques relatives a la promoció del progrés social, mai no s’ha pretès ni s’ha produït una harmonització global de la política social en l’espai europeu. Uniformitzacions, harmonitzacions limitades i sectorials s’han completat amb altres mecanismes d’impuls del progrés social més flexibles que asseguren, alhora, la necessària solidaritat social europea amb les especificitats nacionals i l’eficiència econòmica. En el que és fonamental, el Tractat d’Amsterdam (1997) ha fixat el marc normatiu i institucional en vigor (amb lleugeres modificacions aportades pel posterior Tractat de Niça 2000), que determina el radi d’acció de la política social i laboral europea, i el seu estatus davant altres llibertats comunitàries. Quins mitjans té la ue per promoure el progrés social a nivell europeu? La projecció social de la UE tendeix també a acceptar una pluralitat d’instruments d’acció en els quals es renuncia parcialment a l’harmonització o uniformització mitjançant directives i reglaments dels sectors implicats346 –mètode tradicional d’acció comunitària–, a favor de l’aplicació d’altres mecanismes més flexibles de cooperació entre els estats, les institucions comunitàries i la resta de forces socials: el mè-

346

412

Víctor M. Sánchez

De manera tradicional, la lliure circulació de treballadors (des de l’art. 39 fins al 42 del tce) continua essent un àmbit essencialment regulat per mitjà de reglaments uniformes per a tots els membres. En general, les matèries regulades mitjançant directives o reglaments, al marge de la qüestió de la regulació de la lliure circulació de treballadors, es projecta sobre aspectes com les condicions de treball (seguretat i salut a la feina, salaris, duració del treball i relacions laborals), la promoció de l’ocupació i l’atur (programes de foment de l’ocupació, protecció dels treballadors), o la Seguretat Social. També s’ha creat un fons financer específic, el Fons Social Europeu, per afavorir accions social.

tode obert de cooperació 347 i el de diàleg social348. Aquesta combinació d’instruments d’acció pressuposa el reconeixement de certa equivalència mútua de la legislació social nacional –dins de l’enorme disparitat constitucional i legislativa– i facilita ajustar a cada model estatal els objectius genèrics de progrés social europeu, encara que no hagi estat exempt de crítiques349. Fora d’això, la política social –Títol XI del tce, nucli dur del futur del progrés social europeu– és una competència compartida entre la Comunitat i els estats membres. Encara que una part de les seves matèries permeti l’adopció de normes per majoria qualificada, certs àmbits (re-

347

La política d’ocupació, per exemple, apareix guiada per l’anomenat mètode obert de cooperació. Aquesta manera d’impulsar l’ocupació parteix del reconeixement del caràcter principal de la responsabilitat de cada estat en la promoció de l’ocupació (art. 127 tce). La ue no renuncia, tanmateix, a fixar objectius europeus de feina que serveixin per orientar les polítiques nacionals d’ocupació, facilitar la coordinació i l’intercanvi de pràctiques dels seus membres en aquests aspectes, supervisar els paràmetres nacionals de política d’ocupació, o per recomanar accions concretes a fi de millorarne l’eficiència (des de l’art. 125 fins al 130 del tce).

348

Aplicat intensivament en el Títol XI sobre la Política social, l’anomenat diàleg social fa referència als processos comunitaris que articulen la participació directa dels representants de les associacions d’empresaris i de sindicats a escala europea en la formulació i aplicació de la política social europea. A mig camí entre la negociació col·lectiva a escala europea i les pràctiques associades amb el bon govern, el títol de política social europea s’orienta, en diferents fases, mitjançant la consulta obligatòria als interlocutors socials (art. 138 del tce). Així mateix, se’ls reserva la possibilitat d’adoptar acords vinculants a escala europea en les matèries sobre les quals la Comissió vulgui dur a terme una acció comunitària (art. 139 del tce), o de donar aplicació nacional a les directives que el Consell pugui adoptar en aquest marc competencial (art. 137.3. del tce).

349

En general, la postergació parcial dels mitjans tradicionals d’uniformització o harmonització comunitaris té també certes contrapartides negatives. El títol de política d’ocupació, il·lustrativament, està mancat de mecanismes sancionadors per l’incompliment greu o reiterat dels objectius marcats. Per la seva banda, la intensificació de la utilització del diàleg social, tal com apareix regulat en aquests moments, pot semblar una manera de desfer-se d’un incòmode Parlament Europeu, en un moment en què guanya pes la seva participació en els procediments decisoris de la ue en general.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

413

muneracions, dret d’associació, dret de vaga i dret de tancament) estan exclosos de la competència comunitària, i altres aspectes essencials, com la protecció dels treballadors en cas de rescissió del contracte laboral, continuen sotmesos a l’estricta condició de la unanimitat (art. 137 del tce). L’incert futur del tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa (2004) pot frenar un pas més cap a la cristal·lització de la constitucionalització definitiva de certs drets socials fonamentals com a límit i aspiració de l’acció dels poders públics de la UE. La llista d’articles de la Constitució per a Europa relacionats amb el progrés social no té parangó en la seva història precedent. Tot i així, la integració creixent de la promoció social com a objectiu de la UE és una realitat que, per la mateixa força centrípeta de la integració econòmica, no quedarà negada amb el fracàs d’aquell text.

5. L’acció unilateral dels estats: condicionalitat social A vegades, els estats apliquen unilateralment altres maneres d’aproximació a la promoció dels drets socials més enllà de les seves fronteres. Els mecanismes resulten bastant expeditius en certes ocasions encara que restin moltes incerteses sobre la seva intenció real i els efectes beneficiosos per a la promoció del progrés social a escala internacional. L’acció unilateral dels estats per assegurar el compliment de determinats estàndards laborals o socials bàsics per part d’altres estats amb què es mantenen relacions comercials o financeres, suposa normalment que un estat o grup d’estats restringeix aquestes relacions amb els qui no els respectin. Es parla en aquests casos de “condicionalitat negativa”. A la inversa, el respecte de certs estàndards socials es pot premiar amb un sistema de millores o preferències en les condicions comercials o financeres. S’anomena a aquests mecanismes, en general, com de “condicionalitat positiva”. Les modalitats aplicades amb aquesta finalitat de stick and carrot (el pal i la pastanaga) són molt diverses. No totes tenen la mateixa aparença de validesa conforme a les regles del dret internacional. Seria un esforç inútil voler exposar amb detall el mostrari de totes les formes comercials utilitzades pels estats que poden tenir

414

Víctor M. Sánchez

com a finalitat o conseqüència la promoció internacional del respecte als drets socials. En tenim prou d’enunciar genèricament els més coneguts a l’àmbit occidental. 5.1. Condicionalitat social negativa als EE UU i a la UE

Un primer model d’acció unilateral es pot exemplificar amb l’US Tariff Act del 1930350 i la Trade Act del 1974351. Es tracta clarament d’un sistema unilateral de condicionar les relaciones econòmiques d’un estat amb un altre per referència a la protecció dels drets laborals de “condicionalitat social negativa”. Permeten prohibir l’entrada als EEUU de tot producte fabricat a l’estranger utilitzant presoners o altres formes de treball forçós, inclòs el treball infantil, i ajustar els aranzels que s’apliquen a un producte importat per compensar els avantatges comparatius que es deriven dels baixos estàndards socials aplicats a la seva producció i protegir, d’aquesta manera, la producció nacional. Encara que indirectament aquestes mesures poden tenir com a resultat certa harmonització a l’alça dels estàndards socials, es veu molt clarament que poden servir igualment com a mecanisme compensatori de tipus proteccionista. Es protegeix la producció nacional del que es considera com a “dumping social” i la seva finalitat última seria impedir la competència deslleial basada en els baixos costos laborals. Un altre mecanisme de condicionalitat negativa són les clàusules socials establertes dins de tractats internacionals. Il·lustrativament, en el marc comunitari, l’advocació pel respecte als drets humans i a la democràcia s’ha plasmat des del començament dels anys noranta, inter alia, amb la redacció d’acords internacionals bilaterals de cooperació econòmica tècnica lligats a la seva promoció. En el seu articulat, s’hi han incorporat diversos tipus de clàusules que obligarien a garantir el respecte als drets humans com a condició per a la seva continuïtat. Una clàusula tipus que il·lustra aquest mecanismes, la tro-

350

19 USC 1307.

351

19 USC 2411.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

415

bem als arts. 10 i 16 de l’Acord de cooperació entre la Comunitat Europea i la República Popular de Bangla Desh sobre col·laboració i desenvolupament352: “art. 10. Les parts reconeixen la necessitat de salvaguardar els drets fonamentals dels treballadors tenint en compte els principis dels instruments pertinents de l’Organització Internacional del Treball, inclòs el que afecta a la prohibició del treball forçat i del treball dels nens, la llibertat d’associació, el dret d’organització i de negociació col·lectiva i el principi de no discriminació. Reconeixen igualment que el desenvolupament de l’educació i de les qualificacions, juntament amb la millora de les condicions de vida dels grups desfavorits de la població, especialment de les dones, contribuiran a crear un clima econòmic i social favorable (...) art. 16. ”Si una de les parts considera que l’altra part no ha complert alguna de les obligacions derivades del present acord, podrà adoptar les mesures apropiades.”

La inclusió d’aquestes clàusules facilita que la Comunitat Europea pugui accentuar la seva influència exterior en la promoció dels drets socials. Conforme al dret internacional dels tractats, la vulneració d’aquesta obligació de respecte als drets humans habilita la invocació de les regles generals dels tractats que permeten la suspensió o acabament d’un tractat en casos de violació greu de les seves obligacions o de canvi radical de les circumstàncies que van donar lloc a la celebració del tractat353 . 5.2. Sistemes de preferències generalitzades

L’altre mecanisme clàssic de promoció unilateral dels estàndards laborals emprats a l’estranger, s’aplica amb freqüència a la gestió dels sistemes de preferències generalitzades (SPG) al comerç o les inversions. Un estat desenvolupat atorga a un altre en via de desenvolupament un tracte privilegiat d’accés als seus mercats per facilitar el seu desenvolupament econòmic, exigint en canvi un cert grau de protecció dels drets socials al seu territori. La sanció per l’incompliment d’aquesta obligació seria la suspensió de les preferències comercials establertes. Estem da-

416

352

Acord de Cooperació entre la Comunitat Europea i la República Popular de Bangla Desh, DOUE L 118 de 27/04/2001. pàg. 47-56.

353

Arts. 60 i 62 del Conveni de Viena del 1969 sobre dret de tractats.

Víctor M. Sánchez

vant d’un sistema de condicionalitat positiva: es premia un estat pel fet de satisfer certs estàndards socials al seu sistema productiu. Els models de SPGs varien d’estat a estat. L’SPG dels EE UU i el de la UE condensen les principals modalitats que poden concretar una mateixa idea. El títol V de la Trade Act del 1974, tal com va quedar esmenada per l’SPG del 1984354 –en anglès, US Generalised System of Preferencies (GSP)– té com a objectiu facilitar als productes dels pvds un accés més just al mercat nord-americà. Estableix una llista de 3.000 productes importables de més de 145 països en desenvolupament amb accés al mercat dels Estats Units lliure d’aranzels. L’esmena del 1984 a l’SPG va incorporar una clàusula en la qual es prohibia l’accés als mercats dels Estats Units dels productes de qualsevol país “that is not taking steps to afford internationally recongnised worker rights to its workers”355. Els drets laborals promocionats són, parcialment, els mateixos promocionats per la Declaració de l’oit de 1998: el dret d’associació i negociació col·lectiva, la prohibició del treball forçós, la prohibició de les pitjors formes de treball infantil i l’establiment d’una edat mínima d’accés al treball. Però es queda curt en la promoció de certs drets i s’excedeix en d’altres. No fa, per exemple, cap referència a la prohibició de tota discriminació en l’accés i les condicions de treball. I excedeix de llarg els drets fonamental bàsics promocionats per aquell en incloure com a criteri condicionador de l’aplicació del SPG el compliment d’unes condicions mínimes de treball acceptables respecte del salari mínim, les hores de treball i la seguretat i salut al treball356. En afegit, l’aplicació d’aquestes clàusules es fa a petició d’organitzacions de drets humans i sindicats o dins de les revisions generals de l’SGP que estableix la mateixa llei.

354

19 USC 2462.

355

19 USC 2467 (4).

356

Aquesta legislació ha estat seguida per altres mesures que condicionen les inversions i el comerç a l’observació de certs drets laborals. El 1988, per exemple, l’Omnibus Trade and Competitiveness Act va esmenar la secció 301 de la Trade Act del 1974 per qualificar la violació sistemàtica dels drets dels treballadors internacionalment protegits de pràctica comercial injusta davant la qual els Estats Units podien imposar represàlies.

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

417

L’SPG de la UE guarda certa distància amb el nord-americà. La UE incorpora d’ordinari en els acords d’associació amb els estats ACP un accés preferencial comercial dels seus productes als mercats europeus. A més d’aquests acords, la UE aplica un SPG concedit unilateralment. Des del 1995, s’atorguen preferències addicionals d’accés lligades, entre altres raons, al grau de compromís que assumeixen aquests tercers estats en la promoció dels drets laborals. En l’actualitat, el Reglament (CE) n° 980/2005 del Consell, de 27 de juny del 2005357, relatiu a la aplicació d’un sistema de preferències aranzelàries generalitzades, adopta clarament el plantejament de condicionalitat positiva vinculada amb la defensa dels drets humans fonamentals de caràcter laboral (art. 9) tal com s’han especificat a la Declaració de 1998 de l’oit. El procediment per atorgar o suspendre els beneficis apareix lligat clarament als estàndards de l’oit, però no fixa cap mecanisme forçós de col· laboració amb l’oit per determinar l’eficàcia en el compliment358. Malgrat la seva aparent benignitat, l’SPG no és lliure de crítiques. L’art. XXXVI, paràgraf 8 del gatt fonamenta, juntament amb l’anomenadaClàusula d’habilitació359, aquest tracte privilegiat als pvds en el marc de l’omc. Tanmateix, hi ha dubtes sobre si es poden establir categories de pvds per raó del grau de protecció social que garanteixen. Així, el 2002, l’Índia va introduir una controvèrsia a l’omc sobre la validesa de la reglamentació comunitària que fixa categories generals i específiques d’accés a l’SPG per qüestions socials, mediambientals i relatives a les drogues. Encara que no es va pronunciar finalment sobre el règim específic de promoció dels drets socials, l’informe del Grup Especial posa en qüestió alguns dels seus elements fonamentals360.

418

357

DOUE L 169 de 30/06/2005 pp. 1-43

358

Només s’ha aplicat una vegada contra Myanmar, el març del 1998 (552/1997, DOCE L 85/8). N’hi ha un altre en marxa contra Bielorússia, des del gener del 2004, que s’investiga per violació de la llibertat d’associació.

359

Es tracta de l’Acord sobre el tractament diferenciat i més favorable, reciprocitat i major participació dels països en vies de desenvolupament, Decisió de 28 de novembre del 1979, doc. GATT L/4903.

360

Informe WT/DS246/R.

Víctor M. Sánchez

Al marge dels dubtes jurídics que comporta el seu establiment i la seva aplicació en el marc de l’omc361, a vegades se’ls acusa de certa arbitrarietat en la seva aplicació i de la seva fàcil manipulació amb efectes proteccionistes. Els dèficits d’aquesta forma de promocionar unilateralment al pla internacional els drets socials són molt patents en el cas del SPG nord-americà, però també apareixen en el cas europeu. En el primer cas, el manteniment o la suspensió de les preferències no es fa per referència estricta als estàndards laborals internacionals de caràcter fonamental, doncs incorpora la promoció vaga d’una altra normativa no lligada a la Declaració de l’oit de 1998, el que la fa més fàcilment manipulable com a eina proteccionista. Així mateix, el mecanisme de determinació de l’incompliment dels drets humans socials en tots dos casos, pot ser massa sensible a interessos econòmics o polítics conjunturals. En el cas dels EE UU, no hi ha cap referència específica a l’oit. Per respecte a l’SPG de la UE, el seu art. 11 només esmenta vagament la necessitat de “tenir en compte les conclusions de les organitzacions i agències internacionals competents”.

6. L’acció privada: empreses multinacionals i organitzacions no governamentals

Juntament amb aquestes formes tradicionals d’acció interestatal, un dels fenòmens actuals més novedosos en la promoció dels drets socials és la regulació privada. Amb diferents varietats, codis de conducta, sistemes d’etiquetatge i certificació social o boicots comercials, aquestes iniciatives han sorgit històricament, de forma justificada, davant de la percepció d’una certa retirada de l’acció pública en la promoció d’aquests drets o, almenys, amb la voluntat de completar-la. La legitimitat i eficàcia d’aquestes accions per a la promoció de la justícia social més enllà de les fronteres nacionals ha estat també qüestionada per diferents motius. Correctament alineats amb les orientacions actuals de l’OIT i l’ONU, totes elles haurien de tenir el seu espai com a 361

Els

Veure Huici, L., “Un sistema de preferencias no generalizadas”, a Globalización y Comercio Internacional, XX Jornadas de la AEPDIRI 2003, BOE, Madrid, 2005, pp. 158-170.

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

419

mecanismes transnacionals coadjuvants de la promoció i garantia dels drets socials dins de la idea àmplia de la responsabilitat compartida en l’avenç del progrés social. 6.1. Codis de conducta

La importància creixent de les multinacionals en l’economia i la política mundial ha estat la raó de variats intents de regulació internacional de les seves activitats. En un principi van ser els propis estats els que es van encarregar d’intentar orientar políticament les seves activitats en favor del progrés social. El 1976, l’OCDE va aprovar les Línies directrius per a les empreses multinacionals (revisada per últim cop el 2000)362 dirigida a les MN que operessin en o des dels territoris dels seus estats membres. Més tard, el 1977, l’oit va adoptar la Declaració tripartida sobre els principis relatius a les empreses multinacionals i la política social (revisada el 2000)363, dirigida a tots els estats, les associacions d’empresaris, les associacions de sindicats i les multinacionals. I en un moment més recent, el 1999 la UE ha produït un marc de referència per a l’elaboració d’un codi de conducta per a les empreses europees que operen als països en vies de desenvolupament364. En línies generals, es tracta de documents en els quals s’estableix una sèrie de valors i procediments d’actuació que han de guiar la conducta de les empreses, que recullen paràmetres socials i laborals, però que estan mancats de caràcter jurídic obligatori. Però el cert és que, a més de les limitacions internes derivades de la falta

420

362

Les línies directrius formen part de la Declaració de l’OCDE sobre Inversió Internacional i Empreses Multinacionals. La versió vigent, després de la revisió efectuada el 27 de juny del 2000, es troba al document DAFFE/IME (2000) 20.

363

Declaració tripartita dels principis sobre les empreses multinacionals i la política social. Adoptada pel Consell d’Administració de l’Oficina Internacional del Treball en la seva 204 reunió (Ginebra, novembre de 1977), en la forma esmenada a la 279.ª reunió (Ginebra, novembre de 2000). Butlletí Oficial, vol. LXXXIII, 2000, Sèrie A, núm. 3.

364

Resolució del Parlament Europeu sobre l’adopció de normes per la Unió Europea per a les empreses europees que operen en països en desenvolupament: Cap a un codi de conducta europeu. Diari Oficial C 104 de 14/04/1999 p. 0180.

Víctor M. Sánchez

d’obligatorietat del seu contingut i la debilitat dels seus mecanismes de supervisió, aquests codis amb prou feines han servit per inspirar amb concisió els paràmetres bàsics de conducta de les MN. Així, en paral·lel amb aquestes orientacions públiques, grups d’empreses, organitzacions no governamentals o les mateixes multinacionals, han desenvolupat els seus propis codis de conducta amb continguts relatius a la responsabilitat social que persegueixen millorar la responsabilitat social de l’empresa en la seva activitat exterior. La gegantina empresa multinacional del sector farmacèutic Johnson&Johnson, per exemple, dedica més de deu pàgines web al seu web site oficial per explicar el seu “credo” dins d’un espai dedicat a la “responsabilitat social” de l’empresa. Entre altres espais, recull nou compromisos genèrics sobre drets laborals i política d’ocupació365. Diversos elements haurien determinat l’aflorament d’aquests codis de conducta privats. Sens dubte, les crítiques a què se sotmetien les MN des de les acaballes dels anys vuitanta per les seves dubtoses pràctiques socials en els estats en via de desenvolupament ha estat un d’ells. La por dels boicots ciutadans afavorits per les organitzacions no governamentals o la simple mala premsa, van fer efecte i les MN van decidir dotar-se de certes regles de conducta socialment responsable a les seves instal·lacions o subcontractacions (prohibició de treball infantil, limitació de la jornada laboral, seguretat i salut en la feina, etc.). Però també les raons econòmiques han facilitat la seva extensió. L’anàlisi de costos sobre els avantatges i inconvenients de reforçar els drets socials dins de l’empresa ha decantat la balança en favor de la implicació de les multinacionals a la promoció del progrés social. Els costos de les bones pràctiques socials en l’empresa apareixien significativament compensats per l’augment de productivitat dels empleats, la millora de la qualitat de la producció i la reducció d’altres costos derivats, per exemple, de l’accidentalitat laboral366. Amb aquestes creden-

365

Veure http://www.jnj.com/community/index.htm. Un altre exemple d’aquestes iniciatives privades és el codi de conducta elaborat per la Social Accountability International SA 8000.l. Es troba a http://www. sa-intl.org

366

El llibre publicat el 2002 en ocasió de la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible pel World Bussiness Council for

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

421

cials, l’elaboració o adhesió a codis de conducta per les MN s’ha convertit en una pràctica freqüent i recomanada pels assessors d’imatge de les empreses. 6.2. Sistemes d’etiquetatge i certificació

També, al recer de la mala premsa, ha proliferat l’impuls d’un altre mecanisme de mercat que persegueix augmentar el respecte dels drets socials a escala internacional. Es tracta dels sistemes d’etiquetatge sostenible (socialment i mediambientalment). En la seva creació es pot veure la mà de les empreses, les organitzacions no governamentals, els sindicats i també dels governs en diferent grau. El mecanisme sembla simple en la seva formulació, però amaga certs problemes juridicopolítics. L’“etiquetatge social” consisteix a incorporar a l’etiqueta dels productes que es comercialitzen certa informació relativa a les condicions socials en què s’ha produït367. Etiquetes amb indicacions com ara child free o fair trade posen en coneixement del consumidor que el producte ofert no està elaborat amb mà d’obra infantil o que els productors han rebut un preu just per la seva elaboració368. En la teoria, aquest distintiu permet que el consumidor faci una opció de compra socialment responsable, facilitant que rebutgi aquells que, encara que la seva comercialització sigui lícita, no ofereixin garanties adequades sobre les condicions socials en què s’hagin produït. S’entén que la possibilitat de guanyar quota Sustainable Development, Business For Development: Business Solutions In Support Of The Millennium Development Goals, en http://w ww.wbcsd. org/web/publications/biz4dev.pdf (consultat el 22 de maig del 2007), comenta 40 experiències positives d’empreses multinacionals que van millorar els seus beneficis tot contribuïnt al desenvolupament de diferents polítiques de responsabilitat social corporativa.

422

367

Sobre les lògiques que són subjacents als sistemes d’etiquetat social o mediambiental, De Boer, J., Kuik, O., “The logia of sustainability labels: their functions for stakeholders and their role in markets”, a Campins, M. (Ed.), Sustainability Labelling and Certification, Marcial Pons, Madrid, 2004, pp. 44-74.

368

Vegeu, p. ex., un estudi dels sistemas d’etiquetat per fustes a Sánchez, V. M., Pons, X., “Sustainability labelling and certification schemes on forest managemet”, a Campins, M. (Ed), op. cit. , pp. 311-340.

Víctor M. Sánchez

de mercat apel·lant a la consciència social del consumidor ha de servir d’esperó a les empreses establertes en els pvds per a millorar les seves pràctiques laborals. 6.3. Límits i virtuts de la regulació privada

Els codis de conducta i els sistemes d’etiquetatge han estat estudiats amb cert detall per l’oit i les conclusions que es deriven dels seus estudis són bastant il·luminadores de què es pot esperar de la seva proliferació descontrolada369. En línies generals, aquestes pràctiques estan mancades de la seguretat jurídica necessària per convertir-se en instruments principals de la promoció mundial dels drets socials. Amb freqüència, els estàndards socials aplicats no guarden relació amb els drets i les llibertats fonamentals en el treball proclamats per l’oit. Aquesta selectivitat dels criteris socials els fa perdre coherència com a instruments de promoció social, creant una aparença publicitària per a les empreses que no es correspon amb la realitat. En altres casos, la seva aplicació sobre el terreny és molt limitada. Només es refereix a les plantes de producció de les MN i no a les empreses subcontractades. I en termes de credibilitat, ni els estàndards ni els mitjans de supervisió de la seva aplicació no solen resistir una anàlisi a fons per les seves limitacions intrínseques. No obstant això, aquestes formes reguladores privades haurien de tenir el seu espai en la promoció global dels drets socials. El compliment de certs criteris de bon govern reforçaria el seu valor com a complement de l’acció pública internacional i, de fet, és perceptible un moviment ràpid de les iniciatives existents cap a aquest objectiu. Alguns criteris de bàsics serien: a) La participació de totes les parts interessades en la creació dels estàndards laborals (empreses, organitzacions no governamentals, sindicats i govern) que es garanteixin. L’assistència de l’oit en la seva creació és recomanable; b) La coherència, és a dir, l’harmonització i la compatibilitat dels paràmetres utilitzats per aquestes iniciatives amb els existents en el pla internacional de referència en la matèria. Pels aspectes

369

Els

Veure, per exemple, Estudio preliminar sobre el etiquetado de los productos fabricados por niños, de la oit, GB.271/WP/SDL/1/1, 1998.

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

423

socials, la promoció conjunta dels drets de la Declaració del 1998 de l’oit seria recomanable; c) La fiabilitat de l’etiquetatge per mitjà de l’establiment de mecanismes de supervisió eficaç i de sanció pel compliment dels atributs socials pretesos; d) La flexibilitat en la fixació de mecanismes d’avaluació continuada i millora dels sistemes; e) I el caràcter equitatiu del sistema, que li permeti ser aplicat a productes semblants de diferents territoris sense discriminació derivada dels costos d’establiment o dels criteris per a la certificació370.

D’altra banda, la validesa d’aquests sistemes d’etiquetatge social de productes comercialitzats internacionals segueix condicionada a complir amb les regles de l’omc. Els problemes legals que plantegen els sistemes d’etiquetatge social (i mediambiental) han estat un tema recurrent en aquesta organització. El línies generals, la seva compatibilitat amb l’omc quedaria assegurada garantint el caràcter voluntari dels sistemes d’etiquetatge social i assegurant que no s’utilitzin recursos públics en la seva promoció. Els art. I, III.4, XI i XX del gatt, i també l’art. II de l’Acord sobre obstacles tècnics en el comerç, no deixen gaire marge d’argumentació a favor de la creació de sistemes obligatoris d’etiquetatge social, és a dir, que un estat limiti les importacions de productes originaris d’un altre país membre de l’omc al requisit d’exhibir una etiqueta de garantia social durant el seu procés de producció371.

7. Reflexions finals: cap a un govern global dels drets socials

No hi ha cap dubte que, en vista de la realitat que ens engloba, s’ha d’avançar més ràpid i millor en el progrés social mundial. La tasca no és fàcil. En la ment dels agents de la globalització ha germinat una voluntat compartida de definir el context polític i jurídic general en el qual el creixement econòmic que s’associa amb la progressiva liberalització de l’economia mundial aconsegueix filtrar-se a tots els estrats de

424

370

Veure, en general, Sánchez, V. M., et al., “A comparative análisis of crosscutting issues”, Campins, M., (Ed.), op. cit., nota, pp. 371-386..

371

Fernández, X., Baroncini, E., “The WTO context for sustainability labelling and certification”, a Campins, M., (Ed), op. cit., pp. 125-141.

Víctor M. Sánchez

la societat, trencant la percepció de l’existència de “globalitzadors” i “globalitzats”. Els perfils fonamentals d’aquest marc ja s’han perfilat en les regulacions, institucions i pràctiques internacionals existents, encara que manqui la profunditat i estructuració idònia. Esperem que no falti la voluntat política imprescindible per al seu impuls. A partir de tot el que s’ha vist i analitzat, és possible aventurar les línies que ens poden abocar a un futur socialment més just. Des d’una perspectiva normativa, la uniformització o harmonització normativa en matèria de drets socials no sembla un objectiu viable ni necessari. Continua essent preferible el pluralisme legal existent (nacional, regional i universal) ja que capta millor les especificitats dels contextos històrics, econòmics, culturals i polítics dels diferents grups humans existents. No és necessària la convergència normativa social general: cada espai sociopolític ha de trobar lliurement el seu camí al desenvolupament sostenible. Llavors: quin ha de ser el paper de la regulació transnacional? Quins límits normatius eviten sobrepassar el punt de fractura en la tensió que genera els pols de la competitivitat i la justícia social? En bona mesura aquesta qüestió ja ha estat resposta, tot i que encara siguin necessaris certs ajustos. Cada sistema normatiu nacional ha de poder respondre de manera diferent als reptes que la globalització posa al seu benestar des de les seves pròpies categories de necessitats prioritàries i secundàries definides de forma transparent, participativa i coherent amb certs drets i principis socials universals. La resta de regulacions internacionals públiques i privades de promoció del desenvolupament social haurien de servir principalment per reforçar el compromís social bàsic mundial i evitar dispersar els esforços cap a altres esferes socials menys prioritàries i confuses en les seves motivacions i resultats. La base comuna de protecció social que ha de ser respectada per tots els actors de la globalització es troba a la Declaració de principis de l’OIT (1998). Aquests mínims es circumscriuen a la garantia del dret a la llibertat de sindicació i a la negociació col·lectiva, la prohibició de la discriminació en el gaudi dels drets socials i laborals, la prohibició del treball infantil, i la prohibició de l’esclavitud conforme als convenis de l’oit en la matèria. El reconeixement i la garantia efectiva d’aquests drets individuals tendeix a equilibrar la desigualtat de poder existent en les relacions econòmiques i pot aconseguir, amb el temps, tornar els resultats

Els

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

425

de la millora de la productivitat econòmica a tots els grups socials fent progressar altres drets socials i laborals directament lligats a l’objectiu d’una vida digna: condicions al treball, Seguretat Social, etc. Al contrari, la imposició internacional d’altres regulacions que ofereixen avantatges comparatius als països en vies de desenvolupament (condicions al treball, retribució, etc.) s’hauria de mirar amb suspicàcia. No es tracta de regulacions universals ni generals en la seva aplicació. El contingut del dret a una feina digna o a un salari just depèn del nivell de desenvolupament de cada societat i qualsevol mecanisme regional o universal que abordi aquestes matèries ha de comptar amb aquestes desigualtats. Des d’una perspectiva institucional el repte institucional més important en aquests moments consisteix a establir processos integrats de promoció dels drets socials que involucrin de manera coherent l’acció individual i col·lectiva en el pla internacional. La participació justa de tots els actors implicats en el progrés social és un factor important per aconseguir el progrés social, encara que difícil d’aconseguir. Els codis de conducta de les MN i els sistemes d’etiquetatge impulsats per les ONGs no han de ser menyspreats com a mecanismes privats d’impuls del progrés social, tot i les seves limitacions inherents. Les pràctiques socialment responsables d’una MN en una zona de processament poden generar un efecte imitatiu en altres empreses nacionals o multinacionals que operin en el mateix territori. I també és possible aconseguir efectes positius a determinats sectors econòmics mitjançant la generalització de l’ús d’etiquetes socials voluntàries. En el panorama internacional és encara difícil trobar un marc compartit d’acció institucional que sàpiga integrar clarament el comerç internacional, la inversió i l’ajuda al desenvolupament amb la promoció del progrés social global allà on és més imperiós millorar els índexs bàsics de benestar. L’excel·lent tasca de l’oit en aquests últims anys per dotar de la màxima efectivitat la Declaració de principis del 1998 pot resultar insuficient sense l’acció coordinada permanent i decidida d’altres organitzacions internacionals i dels estats. En aquest sentit, l’iniciativa embrionària denominada Pacte mundial, impulsada per l’ex-Secretari general de l’onu, Koffi Annan, el 1999

426

Víctor M. Sánchez

pot ser una proposta fructífera però insuficient372. Aquesta xarxa transnacional té entre els seus objectius facilitar la promoció dels drets fonamentals en el treball proclamats el 1998 per l’oit (des del principi 3 fins al 6 de la xarxa). Integren el Pacte mundial organitzacions universals sectorials (oit, unctad, etc.), les organitzacions no governamentals globals (Amnistia Internacional, Human Rights Watch, etc.), unions sindicals internacionals (icftu, uni, tuac), i qualsevol empresa o associació internacional d’empreses que s’hi vulgui adherir. La xarxa facilita, entre altres aspectes, l’intercanvi de pràctiques i activitats per promocionar els drets socials globalment. Però sembla encara poc travada institucionalment i procedimentalment, a més de no haver estat rebuda amb bons ulls pels pvds. De fet, per raó d’especialitat, hauria de correspondre a l’OIT i no a la ONU fer la tasca d’harmonització i concertació de tots els esforços necessaris per aplicar decididament polítiques socials al pla universal. El que seria menys recomanable en aquestes circumstàncies seria veure els estats actuar unilateralment guiats per objectius espuris. La “condicionalitat social” es pot convertir en un mecanisme pel qual els estats més desenvolupats exportin els seus productes sense límits, alhora que restringeixi les importacions de productes procedents dels països en vies de desenvolupament. Aquells que vulguin veure en el compliment dels estàndards bàsics de l’oit un mecanisme per protegir les seves economies nacionals davant la invasió de productes més barats dels països en vies de desenvolupament aviat acabarien descoratjats. Els costos laborals més baixos en els pvds no guarden una relació directa amb la protecció dels drets fonamentals al treball, sens dubte en nombrosos casos insuficient, sinó amb les diferències de riquesa (que es reflecteixen en el producte nacional brut i el canvi de divises). Tancar els nostres mercats a aquest o aquell producte d’un pvd no es pot considerar seriosament com una mesura de promoció del progrés social. Afectarà només la petita part de la producció que un pvd dedica al comerç internacional sense tenir efectes reals en la promoció dels drets socials. Amb altres mesures guiades pel consens de mínims aconseguit en l’oit, com l’ajuda al desenvolupament, l’assistència tècnica, les sancions positives per mitjà de l’SPG o el reforçament de les democràcies en els pvds, potser és possible establir una equació entre lliure mercat i 372

Els

http://www.unglobalcompact.org/languages/spanish.html

drets humans al segle

XXI:

continuïtat i canvis

427

progrés social on tots surtin beneficiats. Els pds guanyaran inversions i exportacions que comportin utilitzar treball qualificat i altes tecnologies, així com nous mercats amb recursos; i a canvi, perdran de manera progressiva les empreses de baixa tecnologia o mà d’obra intensiva i poc qualificada que, inevitablement, es relocalitzaran en els pvds com a pas previ al seu ple desenvolupament econòmic, social, polític i tecnològic.

8. Lectures complementàries

Bartolomei De La Cruz, H. G., Von Potobsky, G., Swepston, L., The International Labor Organization: The International Standards System and Basic Human Rights, Boulder Westview Press, 1996. Bonet Pérez, J., Mundialización y régimen jurídico internacional del trabajo. La Organización Internacional del Trabajo como referente poítico-jurídico universal, Barcelona, Atelier, 2007. Craig, J. D. R, Lynk, M. S. Globalization and the Future of Labor Law, Cambridge University Press, 2006. Hepple, B., Labor laws and global trade, Oxford and Portland, Hart Publishing, 2005. Hinojosa Martínez, L. M., Comercio justo y derechos sociales, Madrid, Tecnos, 2002. Javillier, J.C., Gernigon, B., Les normes internationales du travail: un patrimoine pour l’avenir Mélanges en l’honneur de Nicolas Valticos. Ginebra, Bureau international du Travail, 2004. Martín-Ortega, O., Empresas multinacionales y derechos humanos en derecho internacional, Barcelona, JM Bosch, 2007 (en premsa).

428

Víctor M. Sánchez