Interacció 15

RELAT JORNADA

INTERACCIÓ 15 Repensant les polítiques culturals locals 2, 3 i 4 de desembre de 2015 Gener de 2016 Àrea de Públics Unitat d’Avaluació i Sistemes d’informació Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) Departament de Cultura Passatge de la Banca, 1-3 08002 Barcelona Telèfon 93 316 27 70 icec.cultura@gencat.cat Web www.gencat.cat/cultura/icec Blog www.bloc.gencat.cat/publicsculturals

RELAT JORNADA 1

20/06/2014

RELAT JORNADA

INTERACCIÓ 15 Repensant les polítiques culturals locals L’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona consolida Interacció com el punt de trobada entre responsables i professionals de la cultura en els diferents àmbits de la gestió, creació o difusió, un referent de debat i aportació d’idees en aquest àmbit, des l’any 1984.

Agrupa gestors, creadors, pensadors i investigadors tant del sector públic com del privat i associatiu, amb figures estatals i internacionals.

Interacció 15 reuneix el CERC i la comunitat de gestors, responsables i experts en polítiques i gestió cultural per reflexionar sobre l’avaluació dels 36 anys de polítiques culturals locals amb l’objectiu de cercar noves línies de treball. També es detectaran les tendències que poden suposar una aportació innovadora de cara al futur de les esmentades polítiques.

“S’està obrint una escletxa entre les polítiques culturals municipals?”

“Anem cap a espais de confluència, de treball mutu i de cooperació?”

“Sembla prou clar que les institucions ja no poden actuar al marge de l’opinió, la participació i la gestió de la ciutadania”

Així, Interacció 15 s’ha celebrat en una doble versió presencial i virtual, per dotar de contingut els espais de treball i facilitar-ne la connexió. S’ha dividit en quatre blocs, virtual el primer i presencial i alhora virtual durant la presentació, els altres tres.

Interacció vol debatre “si s’està obrint una escletxa entre les polítiques culturals dels ajuntaments i municipals, o bé si més aviat anem cap a espais de confluència, de treball mutu i de cooperació, tot posant en crisi la idea de l’ajuntament que regeix la major part de l’oferta cultural del municipi, en un temps en que sembla prou clar que les institucions ja no poden actuar al marge de l’opinió, la participació i la gestió de la ciutadania”. Debat i reflexió mitjançant la Comunitat Virtual d’Interacció i la trobada de desembre, com reflexiona Juanjo Puigcorbé i Benaiges, Diputat Delegat de Cultura.

Benvinguda institucional Juanjo Puigcorbé Benaigés, Diputat Delegat de Cultura, Diputació de Barcelona Escolteu les seves paraules de benvinguda: https://www.youtube.com/watch?v=3uydc8BEqR4

2

RELAT JORNADA

Ponents de la jornada Eix 0: PANORAMA. L’anàlisi de les polítiques culturals des del 1978 fins a l’actualitat”. És l’eix transversal que pretén aprofundir en les arrels de la gestió cultural en el nostre país i entendre’n els diferents períodes i maneres d’actuar.

Conferència inaugural Balanç de les polítiques culturals. Què hem guanyat i què hem perdut? Xavier Antich 2/12/2015 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=esGjnx-tblQ Síntesi del debat online La crisi dels quaranta o quaranta anys de crisi? Xavier Marcé i Lluís Noguera Modera Xavier Fina 3/12/2015 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=m2_xKQhq3ko Diàleg Polítiques culturals per a un canvi d’època, Berta Sureda i Jordi Sellas Modera Xavier Fina 3/12/2015 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=8V9owetYjsY Conferència final De les biopolítiques culturals a l’emancipació. Reptes i estratègies de futur, Franco Berardi 4/12/2015 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=DIeJzxlFhPk Conclusions, Xavier Fina 4/12/2015

I tres eixos simultanis: 1. Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural 2. Com es dibuixen les noves fronteres entre espais físics i virtuals 3. Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura

Els tres eixos tenen un detonador com a tret de sortida provocador, un antagonista amb punt de vista contraposat al detonador, “una oportunitat de parlar de manera crítica i sense pèls a la llengua”. Se segueix d’un diàleg amb taula rodona que “vol establir punts de contacte, traçar línies d’acord i també delimitar els punts que romanen poc clars o que es presenten problemàtics”. I finalment, Tres mirades (des de la política, des del sector i externa).

3

RELAT JORNADA

Eix 1: Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural Detonador: Oriol Fondevila Antagonista: Tena Busquets Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=6KZW6IJfrkM Diàleg: Creadors i gestors. Una relació inevitable?

Carles Giner, David Carabén i Marta Galán Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=pgquaF33nRY Vídeo creació de Jordi Colomer Mirades: La creació del món Montserrat Chacón, Francesc Serés, Mireia Sallarés i José Ramon Ubieto Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=QmRx0xxqCAc Conclusions: Martí Sales 1 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=I7UgaSSlcxg Textos de debat previ: http://interacció.diba.cat/etiquetes/interaccio15e1

Eix 2: Com es dibuixen les noves fronteres entre espais físics i virtuals Detonador: Bernat Ruiz Domènech Antagonista: Joaquim Rius Ulldemolins Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=V_sgk6yBNKU Diàleg: Virtuts i virtualitats en el món digital Roberta Bosco i Joana Moll Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=e6ocn5xQgWI Vídeo creació de Jordi Colomer Mirades: Xarxes digitals, xarxes ciutadanes Oriol Lladó, Marta Cano, Roger Palà Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=aRgIME6Rbrs Conclusions: Eduard Escoffet 2 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=I7UgaSSlcxg Textos de debat previ: http://interacció.diba.cat/etiquetes/interaccio15e2

1 2

Enregistrament de les conclusions dels 3 eixos Enregistrament de les conclusions dels 3 eixos 4

RELAT JORNADA

Eix 3: Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura Detonador: Oriol Barba i Anna Subirats Antagonista: Pep Montes https://www.youtube.com/watch?v=aGN17IXmzSI Diàleg: Els ciutadans i la gestió de la cultura Jordi Sans, Pepe Serra i Santiago Eraso Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=bztk1kh9VAk Vídeo creació de Jordi Colomer Mirades: Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible Josep Berga, Montse Balaguer, Ricardo Duque Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=GgOf0-64GM8 Conclusions: Ingrid Guardiola 3 Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=I7UgaSSlcxg Textos de debat previ: http://interacció.diba.cat/etiquetes/interaccio15e3

Presentacions de projectes a la Sala Raval Conegueu els projectes presentats a la Sala Raval http://interaccio.diba.cat/sites/interaccio.diba.cat/files/interaccio2015_programa_0.pd f, pàgina 10.

Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=8GQq1vwGGZY

ÒRBITES. Presentacions paral·leles Conegueu les presentacions paral·leles. http://interaccio.diba.cat/sites/interaccio.diba.cat/files/interaccio2015_programa_0.pd f, pàgina 11.

Enregistrament https://www.youtube.com/watch?v=knEAO7ovkJo

3

Enregistrament de les conclusions dels 3 eixos 5

RELAT JORNADA

IDEES CLAU Interacció vol debatre • • •

S’està obrint una escletxa entre les polítiques culturals municipals?

Anem cap a espais de confluència, de treball mutu i de cooperació?

Sembla prou clar que les institucions ja no poden actuar al marge de l’opinió, la participació i la gestió de la ciutadania.

Eix 0: PANORAMA. L’anàlisi de les polítiques culturals des del 1978 fins a l’actualitat.

Conferència inaugural Balanç de les polítiques culturals. Què hem guanyat i què hem perdut?

Xavier Antich4, 2/12/2015 •

Hem de dotar-nos d’una política cultural que faciliti la participació ciutadana i que vinculi l’educació a la cultura.

•

Definició de cultura com a béns públics comuns que han de ser regits per un marc al marge del mercat i que no poden ser avaluats només en termes econòmics o estadístics.

La cultura és un valor d’existència, un valor de prestigi, un valor de cohesió, un valor educatiu, un valor simbòlic, i si voleu, patrimonial.

La cultura com a recurs, un sector estratègic per al desenvolupament econòmic d’una societat. La cultura augmenta el capital social i el simbòlic d’una col·lectivitat desenvolupant així una funció essencialment social.

La cultura és concebuda com a dret, i un dret essencial.

La cultura modifica substancialment la societat.

La cultura avui és entesa a casa nostra, com a instrument en la formació individual i col·lectiva, com a forma d’alliberament i com a vehicle de cohesió social.

La cultura, a partir del segle XVIII europeu, contribueix a la sensibilitat estètica i a la formació del criteri del gust i permet ampliar fronteres i limitacions personals i entrar en universos d’experiència.

• • • • • •

•

• • •

El primer gran moment democratitzador de la cultura va ser la constitució francesa de 1791 que permeté el sacseig de les arts per part dels públics culturals, l’accés de la nova ciutadania al gaudi de les produccions culturals.

Hi arribem aquí, dos segles més tard, a la fi dels anys 70 i 80 del segle XX. Encara avui hi ha incompletud de realització d’alguns dels objectius del mapa del repte dibuixat aleshores.

Dues aportacions són a la base de qualsevol anàlisi de la situació actual: Dialèctica de la Il·lustració (1944) d’Adorno i Horkheimer (que usen, per primera vegada, el terme ‘indústries culturals’, una expressió visionària encara pertinent avui) i Benjamin, en el seu anàlisi de les exposicions universals del segle XIX, on la població era exposada a un coneixement

4

Xavier Antich, “El retorn social de la cultura”. Jornades de Teatre i Municipi, 3 i 4 de desembre de 2013. Institut del Teatre de Terrassa file:///Users/Pia/Downloads/El_retorn_social_de_la_cultura_2013.pdf

6

RELAT JORNADA

•

•

• • •

• •

• • • • • •

• • • • •

enlluernat de descobriments de ciència i tècnica del qual n’eren exclosos com a classe subalterna que era.

La ‘indústria cultural’ estableix una relació ultra passiva amb la cultura perquè bloqueja la capacitat imaginativa, l’espontaneïtat i la reflexió crítica i activa, al mateix temps que el converteix el públic en consumidor i el redueix a mera dada quantitativa (Adorno i Horkheimer).

La ‘indústria cultural’ mobilitzava estratègies pròpies del món del treball, contribuïa al sotmetiment de la població a la cultura de masses que promovia, i enlloc de contribuir a l’emancipació individual sotmetia els públics a una mena de promesa permanentment repetida i tanmateix contínuament insatisfeta (Adorno i Horkheimer).

Avui es pretén que la indústria cultural guarí tots els mals.

De la indústria cultural a les indústries creatives i culturals (Gerald Raunig).

Pierre Bourdieu revela que l’accés a la cultura és un privilegi de la classe ja culta, i només en queden exclosos qui no hi vol anar. I qui tenia els mitjans per a permetre desxifrar la cultura, interpretar-la i per tant, fer-se-la seva, tenia l’opció d’accedir-hi. Legitima a qui ja gaudeix de la cultura i reforça l’exclusió de qui no hi participa.

La preocupació pels públics a Catalunya vol acostar sectors exclosos de la ciutadania que resten al marge de la participació i el gaudi de les produccions culturals, com també incrementar la freqüentació dels existents.

Encara avui l’anàlisi d’Adorno ens confronta la banalització de la cultura per l’hegemonia de l’entreteniment, la dificultat de supervivència de les produccions culturals crítiques o la reducció de pràctiques culturals a indústries culturals.

Efectivament, la cultura, en la seva dimensió econòmica, aporta increment de valor econòmic com a mercaderia de consum, i per tant, reorienta les polítiques culturals a la seva rendibilitat econòmica.

Tanmateix no hauria de fer oblidar els efectes i impactes de la cultura en la vida de la col·lectivitat i el seu benestar. És d’extrema urgència, facilitar l’accés a la cultura i garantir-lo a tots.

L’accés no consisteix només a poder-hi accedir els exclosos sinó a crear les condicions adequades per a que no passi i es reforci l’accés, minimitzar les distàncies i no construir obstacles.

La problemàtica institucional i d’accés a les produccions culturals és indestriable a l’educació i a l’alfabetització culturals.

On som avui? Hem anat ràpid, molt, massa per poder accedir al desplegament de la modernitat interrompuda. I els públics reclamen participació.

Així com la política és un desplegament d’autodeterminació del conjunt de ciutadans lliures i iguals entre ells, treballem per garantir les vies que els portaran a la participació plena i a l’ús i procés de fer-se seves, les produccions culturals.

Sense participació en allò que una col·lectivitat té en comú, no existeix l’accés a la plena ciutadania. I la cultura n’és una cosa en comú. No n’és l’efecte, n’és la base.

El comú és una energia que potencia una capacitat de transformació, producció i de cooperació, el reajustament continu.

Avui emergeix considerar la cultura des de la seva dimensió social i participativa.

La cultura, entesa com a bé públic comú, ha de ser preservada i fomentada i divulgada per damunt de tot, pels beneficis socials que genera.

El retorn social de la cultura és l’element vertebrador fonamental de la societat.

7

RELAT JORNADA

• Les polítiques culturals avui no tenen un altre punt de partida que no sigui

• • • • • •

•

• •

• •

•

•

• • • •

afavorir i multiplicar l’accés de la ciutadania a les produccions culturals. I també, contribuir a la distribució, circulació i difusió de les produccions culturals.

Cal promoure a més, iniciatives que incideixin en la capacitat creativa de la societat, en la gestió de la diversitat cultural i en la participació proactiva més enllà de la seva consideració de consumidors culturals.

Son només aquestes pràctiques culturals les que poden contribuir i acceptar valors compartits. I consolidar lligams necessaris per la desenvolupament comunitari, reduint significativament l’aïllament i l’exclusió social.

Articulació entre polítiques culturals i cohesió social que han d’anar plegades.

La cohesió social no és domesticació de la diversitat sinó l’activació com a subjectes actius, i per tant, productius i participatius.

Un model per al retorn social de la cultura posa l’èmfasi en les externalitats positives de les polítiques culturals, i per tant, valora el retorn econòmic, social i educatiu de la cultura, una paradoxa.

Un segon model per al retorn social de la cultura, entesa com a bé públic comú, basat en els seus valors consubstancials, posa l’accent en els beneficis directes a la ciutadania o col·lectivitat, identificant sovint intangibles de l’experiència cultural.

Els dos models no són contradictoris. És la combinació dels dos models el que permet d’abordar la dimensió social de la cultura i el seu eventual retorn social.

En conclusió i recapitulació, caldria avançar en una consideració de les polítiques culturals que permeti avaluar el seu impacte en la vida i el benestar d’una col·lectivitat.

La producció de beneficis en àmbits generats per polítiques culturals i la millora intrínseca de la situació cultural d’una comunitat, hauria de promoure l’autonomia social, l’experimentació formal i expressiva i la dimensió comunicativa de les produccions culturals.

En la interrelació d’aquestes tres variables està en joc les relacions actuals i futures entre cultura i política (o entre institucions culturals i polítiques culturals).

Que els polítics no tenen cap interès per la cultura és un tòpic generalitzat i injust des de fa dos dècades L’anàlisi de les polítiques culturals institucionals de 1978 permeten reconèixer l’ús de la cultura com a instrument de govern i com a tecnologia política.

La cultura, com diu Marcelo Expósito, ha participat de la creació de l’imaginari de modernització, ha servit com a recurs de desenvolupament econòmic, ha afavorit processos de reformulació urbana, ha convocat grans segments de ciutadans a favor d’identitats col·lectives, però ha estat també, cal dir-ho, terra de cultiu per a la crítica, i de la pròpia cultura també.

Invertint aquest tòpic no és legítim preguntar-se si la cultura (o les polítiques culturals) pot contribuir a una tasca urgent de la reconstrucció de la democràcia al costat de la ciutadania que exigeix canvis substancials en la modificació de contractes de representació política?.

Si es combinen les dues estratègies de retorn social de la cultura, però no només. Sense fer intervenir un tercer element fonamental, l’educació, no ens en sortirem.

No hi ha forma de fer cultura sinó s’inclou l’educació en la cultura No hi ha forma de fer cultura sinó s’inclou l’educació en la cultura.

Incorporem l’educació activa en tota la política cultural.

Hibridem formes subtils entre processos i polítiques educatives i entre processos i polítiques culturals.

8

RELAT JORNADA

Recorda dos informes fets pel CoNCA, una cartografia de la situació: Informe anual de l’Estat de la Cultura i de les Arts 03_2015 http://www.conca.cat/media/asset_publics/resources/000/004/234/original/INFORME _2015_CAT_digital_definitiu.pdf http://cercles.vtlseurope.com:8098/arxius/pdf/E150247.pdf Llegiu l’entrada a Interacció que recull 7 posicionaments clau de l’informe, entre els quals destaco tres d’acord amb Interacció 15 1. En tots els anys que portem de democràcia no s’ha aconseguit definir el model d’accés i participació en la cultura.

2. Cal dotar l’educació d'una dimensió cultural. No es disposa d’un pla ambiciós de país per a l’educació cultural, la qual cosa provoca que aquesta responsabilitat depengui molt encara de les iniciatives de la societat civil i del teixit associatiu.

4. L'“espai virtual” s’ha de pensar des de la mirada de l’accés universal a la cultura, de la connexió i la presència en l’esfera internacional de noves modalitats d’economia i de creació.

A http://interaccio.diba.cat/CIDOC/blogs/2015/informe-anual-lestat-cultura-2015 El capital social en els esdeveniments culturals de Catalunya. Una anàlisi del seu potencial com a recurs pel desenvolupament local, CoNCA, IC9 2015, http://www.conca.cat/media/asset_publics/resources/000/004/122/original/El_capital _social_en_els_esdeveniments_catalans.pdf I Interacció publica el 23/11/2015 Perspectiva històrica de la política cultural, CoNCA http://interaccio.diba.cat/CIDOC/blogs/2015/perspectiva-historica-politica-cultural 5

“Hem de dotar-nos d’una política cultural que faciliti la participació ciutadana i que vinculi l’educació a la cultura”

I cita dos dels temes referits per Juanjo Puigcorbé : la cultura i la seva dimensió social i la relació entre cultura i educació: «Hem de dotar-nos d'una política cultural que faciliti la participació ciutadana i que vinculi l'educació a la cultura»

I entrant en el seu tema, Xavier Antich se situa 37 anys enrere, al 1978, per fer balanç de les polítiques culturals.

I fins i tot, una mica abans, al 1954, quan Salvador Espriu escriu El caminant i el mur, on hi dóna a conèixer Assaig de càntic en el temple, amb els versos següents: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!...

com exemple d’una mirada cap enfora nord enllà, quan aquí tot estava paralitzat i nord enllà avançaven les polítiques culturals.

Als anys 70, encara sota el franquisme, quan el país tenia la llengua més parlada del món, més rics i innovadors tecnològicament, quan teníem més patrimoni culturalment admirat internacionalment.

http://interaccio.diba.cat/blogs/2015/12/03/analitzem-36-anys-politiques-culturals-locals, Enric Monné i Camps, 3/12/2015 fa síntesi Juanjo Puigcorbé i ponents Eix 0.

5

9

RELAT JORNADA

El país amb més futur era Espanya perquè encara tenia per endavant els segles XVIII, XIX i tot el segle XX quan els europeus ja acabaven el segle XX i enfocaven el segle XXI.

“Es tenia tot un futur per endavant i per posar-se al dia urgentment i obligatòria, amb un estroncament que ens havia deixat fora”

“Calia un redreçament de la modernitat interrompuda”

“Definició de cultura com béns públics comuns que han de ser regits per un marc al marge del mercat i que no poden ser avaluats només en termes econòmics o estadístics”

“La cultura és un valor d’existència, un valor de prestigi, un valor de cohesió, un valor educatiu, un valor simbòlic, i si voleu, patrimonial” “La cultura com a recurs, un sector estratègic per al desenvolupament econòmic d’una societat”

“La cultura augmenta el capital social i el simbòlic d’una col·lectivitat desenvolupant així una funció essencialment social” “La cultura és concebuda com a dret, i un dret essencial”

Espanya no havia accedit a la modernitat europea, com a mínim des de la industrialització del segle XVIII. Es tenia tot un futur per endavant, i per tant, per posar-se al dia urgentment i obligatòria, amb un estroncament que ens havia deixat fora. Calia un redreçament, potser millor aquesta paraula, de la modernitat interrompuda.

Volíem recórrer fases anàlogues a les de l’art recorregudes durant 3.000 anys.

Parlaré de tres fases no successives i en molts moments, simultànies, que articulen un doble moviment comparatiu, en el marc de la lògica evolutiva del sistema capitalista: • evolució global en el desenvolupament del poder considerat modernitat cultural • i inscripció local del redreçament d’aquesta modernitat interrompuda Abans però, una consideració prèvia encara, abans de situar-nos en el moment actual. Des 1978 en endavant i fins avui, s’ha generalitzat entre nosaltres, la definició generalitzada de cultura (i dels productes culturals) com béns públics comuns que han de ser regits per un marc al marge del mercat, de l’oferta i la demanda, que no poden ser avaluats només en termes econòmics o estadístics.

D’acord amb aquesta consideració, avui reconeixem a les produccions culturals uns valors que estan en la base de la seva consideració social. La cultura • és un valor d’existència. La població, en tot el seu conjunt, s’ha de beneficiar del simple fet que els béns culturals existeixen.

• es tracta també d’un valor de prestigi. Es produeix la identificació entre existència de béns culturals i el desenvolupament social i econòmic.

• es tracta també d’un valor de cohesió: la extensió dels drets culturals a la població i la possibilitat democràtica d’accedir-hi fomenta la integració de la diversitat en un col·lectiu determinat, local – nacional.

• es tracta d’un valor educatiu en la mesura que contribueix al desenvolupament intel·lectual i de la sensibilitat estètica.

• i es tracta també d’un valor simbòlic, i si voleu, patrimonial.

I és que la cultura, a més de ser un sector estratègic per al desenvolupament 6 econòmic d’una societat, allò que entre molts altres, George Yúdice ha anomenat cultura com a recurs, a part d’això augmenta el capital, d’una banda, social, i de l’altra, simbòlic d’una col·lectivitat, desenvolupant així (cosa que no sovint es posa en relleu, però entre professionals ho sabem) una funció essencialment social.

Per aquesta raó la cultura és concebuda com a dret, i com a mínim un dret essencial, com a mínim des l’article 27 de la Declaració Universal dels Drets 7 Humans (1948) on tota persona té dret a prendre part lliurament de la vida cultural d’una comunitat i a fruir de les arts i a participar en el progrés científic i dels

6

George Yúdice, El Recurso de la cultura : usos de la cultura en la era global, Barcelona, Gedisa, 2002. http://cercles.vtlseurope.com:8098/lib/item?id=chamo:6541&theme=CERC

7

Article 27 1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic. http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/cln.pdf

10

RELAT JORNADA

8

beneficis que en resultin. També en el Preàmbul de la Constitució de la UNESCO , el Consell d’Europa atorga un paper essencial a la cultura en el desenvolupament de la democràcia. I així, en nombroses ocasions fins arribar a l’Estatut d’Autonomia 9 de Catalunya de 2006, on el seu article 22 reconeix que totes les persones tenen dret a accedir en condicions de igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col·lectives.

“La cultura modifica substancialment la societat”

Tots sabem que son declaracions retòriques, però també indici del lloc privilegiat que ocupa la cultura (les institucions culturals, polítiques de la cultura, les produccions culturals, la inversió en cultura) no és només un simple reflex de la societat (com pretenia el marxisme més ortodox) sinó que la cultura modifica substancialment la societat.

Ara sí, anem a les tres fases. Ens hauria de permetre la comprensió de doble escala (global / local) dels processos que porten la cultura fins al moment present.

“La cultura contribueix a la sensibilitat estètica i a la formació del criteri del gust” “La cultura permet ampliar fronteres i limitacions personals i entrar en universos d’experiència”

“La cultura avui és entesa a casa nostra, com a instrument en la formació individual i col·lectiva, com a forma d’alliberament i com a vehicle de cohesió social”

La primera fase se situa a partir del segle XVIII, sobretot en la Il·lustració, que es va generalitzar entre els països europeus civilitzats (on no es podia considerar el nostre) la consciència de valor de la cultura com a producte per a la formació humanística de l’esperit, que contribueix a la sensibilitat estètica i a la formació del criteri del gust, i no només per la seva experiència i sense intermediacions, sinó també i sobretot, perquè cadascú de nosaltres podia accedir a descobrir uns mons, que per si mateixos, érem incapaços de contribuir a la formació integral de les diferents capacitats de coneixement humanes i a la dimensió coral o ètica.

Quan llegir un llibre, escoltar música o anar al cinema o al teatre permetia ampliar les fronteres i limitacions dels marcs personals i permetia viatjar a altres èpoques i llocs, o parar esment a la complexitat psicològica i ètica dels individus i de la col·lectivitat, copsar la bellesa i la intensitat de les formes visuals, literàries o musicals. I descobrir que la vida era molt més rica abans d’entrar en aquests universos d’experiència, que per nosaltres mateixos, seríem incapaços entendre, conèixer o copsar.

I així passa. La cultura és entesa com a instrument en la formació individual, com a instrument d’emancipació, com a eina en la formació individual i col·lectiva, com a forma d’alliberament i com a vehicle de cohesió social.

8

http://www.culturalrights.net/es/documentos.php?c=18&p=151 Preàmbul de la constitució de la UNESCO. “La Declaración se basa en la Constitución de la UNESCO que recuerda los principios democráticos de la dignidad, la igualdad y el respeto mutuo de los hombres, de tal modo que la organización “ se propone contribuir a la paz y a la seguridad estrechando, mediante la educación, la ciencia y la cultura, la colaboración entre las naciones, a fin de asegurar el respeto universal a la justicia, a la ley, a los derechos humanos y a las libertades fundamentales que sin distinción de raza, sexo, idioma o religión, la Carta de las Naciones Unidas reconoce a todos los pueblos del mundo”.

9 Estatut d’Autonomia de Catalunya, 2006. Títol I, Capítol 1, Article 22 Drets i deures en l’àmbit cultural 1. Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col·lectives.

2. Totes les persones tenen el deure de respectar i preservar el patrimoni cultural. http://www.parlament.cat/document/cataleg/48089.pdf (I l’Article 21. Drets i deures en l’àmbit de l’educació 1. Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic que garanteixi aquests drets.)

11

RELAT JORNADA

És la època en la que Kant escriu: “la Il·lustració és la sortida de l’home de la seva 10 autoculpable minoria d’edat ” entesa com la incapacitat de servir-se del seu propi enteniment sense la vida d’un altre. Aquest pensament esdevé marca d’època. I més tard, afegirà que és possible que el públic s’il·lustri a sí mateix si en gaudeix en llibertat.

“El primer gran moment democratitzador de la cultura va ser la constitució francesa de 1791 que permeté el sacseig de les arts per part dels públics culturals, l’accés de la nova ciutadania al gaudi de les produccions culturals”

“Hi arribem aquí, dos segles més tard, a la fi dels anys 70 i 80 del segle XX”

“Encara avui hi ha incompletud de realització d’alguns dels objectius del mapa del repte dibuixat aleshores”

“Dues aportacions són a la base de qualsevol anàlisi de la situació actual: Dialèctica de la Il·lustració (1944) d’Adorno i Horkheimer i Benjamin en el seu anàlisi de les exposicions universals del segle XIX”

“Adorno i Horkheimer usen, per primera vegada, el terme ‘indústries culturals’, una expressió visionària encara pertinent avui”

Amb la Constitució del 1791, assemblearis francesos, van optar per un nou sistema 11 d’ensenyament, republicà, en favor d’un ensenyament públic i universal , una garantia per a tots: llibertat política, sufragi censatari i educació per a tothom, i per tant, es crea un marc. És el primer gran moment democratitzador de la cultura.

No és estrany doncs, que durant els segles XVIII i XIX, les arts foren sacsejades per part dels públics culturals (l’accés de la nova ciutadania), al gaudi de les produccions culturals. Un canvi amb conseqüències que permetrà l’emergència del gust i una nova organització en la recepció i circulació de les produccions culturals: dels salons de pintura parisencs als nous teatres, de les sales de concerts i òpera a les novel·les per entrega. Es produïa una socialització de les produccions culturals.

En els primers anys de redreçament democràtic, a la fi dels anys setanta i primers dels anys vuitanta, trobem aquí aquells reptes, dos segles més tard: • Política d’infraestructures culturals bàsiques a tot el territori • Redescobriment i posada en valor públic del patrimoni • Iniciatives de foment de creativitat, especialment els latents valors i produccions emergents. Calia una inexcusable posada al dia. Calia estar també aquí • Política d’estructures per afavorir l’accés públic a les institucions i produccions culturals Aquest és una mica el mapa del repte. Calia repensar el paper social dels teatres, biblioteques, museus, centres d’art, auditoris, escoles de música. Uns esforços institucionals gegantins que no sempre, cal dir, van saber entendre o estar a l’alçada del repte i de les dimensions del dèficit cultural que arrossegaven. Part del que aleshores no es va voler, més que no es va poder, escometre, continua essent avui un repte pendent de les exigències bàsiques. Parla d’ incompletud de realització d’aquests objectius encara avui.

La segona fase, tot i l’optimisme il·lustrat, que aquí va manar les polítiques culturals dels 70 i 80, dos segles després, va mostrar que les coses no eren ni tan fàcils ni tan simples.

M’interessa recordar dues aportacions que penso són a la base de qualsevol anàlisi de la situació actual.

La primera és sobre la industrial cultural. Cita el llibre d’Adorno i W. Horkheimer, Dialèctica de la Il·lustració (1944) que sembla del Neolític, però d’un Neolític molt actiu, que dóna quatre característiques de la indústria cultural (en el capítol dedicat a aquesta): • Primer: defensar el diagnòstic de Weber de la modernitat que és un procés progressiu i irreversible de racionalització de les esferes de la vida social que va o Contra la influència creixent de la indústria de l’entreteniment o Contra la influència de la comercialització de l’art i la cultura o Contra la influència de la uniformització de la diversitat cultural

10 Xavier Antich, op.cit., nota 5, página 15.

11 Crea un servei d'instrucció pública per proveir als ciutadans amb una educació bàsica lliure

i gratuïta. https://ca.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3_francesa_de_1791

12

RELAT JORNADA

“La ‘indústria cultural’ estableix una relació ultra passiva amb la cultura perquè bloqueja la capacitat imaginativa, l’espontaneïtat i la reflexió crítica i activa, al mateix temps que el converteix el públic en consumidor i el redueix a mera dada quantitativa, seguint Adorno i Horkheimer”

“La ‘indústria cultural’ mobilitzava estratègies pròpies del món del treball, contribuïa al sotmetiment de la població a la cultura de masses que promovia, i enlloc de contribuir a l’emancipació individual sotmetia els públics a una mena de promesa permanentment repetida i tanmateix contínuament insatisfeta, seguint Adorno i Horkheimer”

• •

•

És el primer cop que s’usa el terme ‘indústries culturals’, expressió visionària encara pertinent avui. La indústria cultural estableix una relació ultra passiva amb la cultura perquè o bloqueja la capacitat imaginativa o l’espontaneïtat o i la reflexió crítica i activa Al mateix temps, que converteix el públic en consumidor i el redueix a mera dada quantitativa en el registre estadístic.

Segon: es preserva i radicalitza la separació entre productors i consumidors culturals, entesos tots dos com petites peces d’un engranatge molt més gran, en què s’havia convertit, ja als anys 40 i 50, la indústria cultural.

Tercer: La indústria cultural –d’acord amb el model de producció industrial del capitalisme forbista- converteix per un igual a productors i consumidors en una mena d’operaris i empleats captius d’unes institucions culturals que aleshores ja s’havien convertit en autèntiques empreses culturals.

Quart: Finalment, l’aplicació del paradigma de producció industrial en cadena, en la indústria cultural, deien, promovia la serialització, estandardització i domini de la creativitat. Per al desenvolupament de la cultura se li aplicaven, els principis aplicats ja abans de la indústria, a l’agricultura i al metall. La fabricació mecanitzada de la cultura es posava al servei dels béns d’entreteniment i el control de la difusió cultural com a producte de consum en la societat, i no es posava al servei d’emancipació del individu i de la col·lectivitat. La indústria cultural mobilitzava estratègies pròpies del món del treball, contribuïa al sotmetiment de la població a la cultura de masses que promovia. Es carregava d’ideologia del sistema econòmic, social, productiu i de consum. La indústria cultural promet per no donar res. Enlloc de contribuir a la emancipació individual sotmetia els públics a una mena de promesa permanentment repetida i tanmateix contínuament insatisfeta.

“Per Benjamin, a les exposicions universals del segle XIX, la població era exposada a un coneixement enlluernat de descobriments de ciència i tècnica del qual n’eren exclosos com a classe subalterna que era”

És el mateix element diagnòstic que va fer Walter Benjamin quan va analitzar les 12 exposicions universals del segle XIX . Deia que la població era exposada a un coneixement enlluernat de descobriments de ciència i tècnica del qual n’eren exclosos com a classe subalterna. Ambivalència de la classe dominant perquè bloquejava la realització de somnis que ella mateixa provocava, a capes immenses de l’espectre social de la població.

“Avui es pretén que la indústria cultural guarí tots els mals”

Adorno i Horkheimer defensaven una suposada democratització de la indústria cultural precisament en el moment de la seva emergència històrica. Com la indústria cultural ha pogut recavar avui en el què es pretén hauria de guarir tots els mals.

“Raunig parla d’indústries creatives i culturals”

Gerald Raunig fa el canvi de la indústria cultural a les indústries creatives i culturals. Avui re-significant-se com una mena de promesa de salvació universal per als polítics i per als actors del sector.

13

14

Pierre Bourdieu, parla de l’el·litització a través de L’amour de l’art, 1969 , i com esdevé en model hegemònic en la fase posterior a la industrialització en la que avui estem.

“Bourdieu revela que l’accés a la cultura és un privilegi de la classe ja culta, i només en queden exclosos qui no hi vol anar”

Elabora una amplíssima mostra d’enquestes a museus de 5 països europeus que va permetre establir una estructura d’estudis de públics i de les relacions amb dues característiques. D’una banda, les socials dels visitants i de l’altra, les seves actituds o les seves opinions. Així, de manera empírica, va revelar en primer lloc, que l’accés a les obres culturals era un privilegi de la classe ja culta. I en segon lloc, que es

12 Xavier Antich, op.cit., nota 9, página 15.

13 Xavier Antich, op.cit., nota 10, página 15.

14 Xavier Antich, op.cit., nota 11, página 15.

13

RELAT JORNADA

presentava sota l’aparença d’una total legitimitat, de manera que només quedaven exclosos els qui no volien anar, els que s’exclouen a si mateixos.

“Bourdieu revela que només tenia l’opció a l’accés a la cultura qui tenia els mitjans per a permetre desxifrar-la, interpretar-la i per tant, fer-sela seva”

Tanmateix si és incontestable que si oferim a tothom la pura possibilitat de gaudir, també és cert que només uns quants ho podien fer. Que només existia l’opció per a qui té els mitjans que li permeten de desxifrar-la, interpretar-la, i per tant apropiarse-la.

L’aparença d’accés total amagava que, l’obra d’art com a bé simbòlic, només l’accés real és una mena de barrera invisible i sovint infranquejable. L’estudi empíric de Bourdieu parla d’uns murs menys visibles, i tanmateix més lucratius que els que existien quan eren reservats a les classes dirigents. Al seu llibre La distinció (1979) confirma el gust amb condicions socials en les quals es produeix i esdevé una publicació molt influent en la configuració polítiques culturals a França dels anys 80 i 90, però no només. Legitima a qui la viu i reforça la idea d’exclusió per part de segons quines classes.

“Legitima a qui ja gaudeix de la cultura i reforça l’exclusió de qui no hi participa”

“La preocupació pels públics a Catalunya vol acostar sectors exclosos de la ciutadania que resten al marge de la participació i el gaudi de les produccions culturals, com també incrementar freqüentació dels existents”

“Encara avui l’anàlisi d’Adorno ens confronta la banalització de la cultura per l’hegemonia de l’entreteniment, la dificultat de supervivència de les produccions culturals crítiques o la reducció de pràctiques culturals a indústries culturals”

“Efectivament, la cultura, aporta increment de valor econòmic com a mercaderia de consum, i per tant, reorienta les polítiques culturals a la seva rendibilitat econòmica” “Tanmateix no hauria de fer oblidar els efectes i impactes de la cultura en la vida de la col·lectivitat i el seu benestar. És d’extrema urgència, facilitar l’accés a la cultura i garantir-lo a tots”

Demostraven positivament que la cultura i les produccions culturals acaben per reforçar en aquells públics que ja hi van, el sentiment de pertinença a una classe distingida mentre que reforça la idea d’exclusió per part de classes que no hi participen, com si no estiguessin a elles dirigides i com si les institucions les deixessin al marge.

També a Catalunya avui encara tenim preocupació pels públics, i per tant, es vol acostar sectors exclosos de la ciutadania que resten al marge de la participació i gaudi de les produccions culturals.

Als anys 80 també a Catalunya va emergir la doble estratègia entre programadors i indústries culturals. Això, va comportar esforçar-se per incrementar la freqüentació dels públics existents i per ampliar les classes ja representades, o bé, atraure públics i visitants procedents de les classes socials menys representades. És la dècada que es generalitza a museus, centres d’art, sales de teatre i concerts, els programes educatius i les visites escolars.

Recapitulem: L’anàlisi d’Adorno respon a una època determinada, ens confronta –i avui, encara-, la banalització de la cultura per l’hegemonia de l’entreteniment, la dificultat de supervivència de les produccions culturals crítiques o la reducció de pràctiques culturals a indústries culturals.

Quan es parla de dimensió econòmica de la cultura i de la seva participació en l’augment del PIB, i de la seva capacitat de crear empreses i llocs de treball, i d’influir en el turisme cultural, s’està adoptant la posició que Adorno criticava.

Efectivament, la cultura, en la seva dimensió econòmica, aporta increment de valor econòmic com a mercaderia de consum, i per tant, reorienta les polítiques culturals a la seva rendibilitat econòmica. Tanmateix no hauria de fer oblidar que la cultura té també, efectes i impactes en la vida de la col·lectivitat i el seu benestar. Bourdieu posa l’accent a l’accés al voltant d’usos socials de la cultura. I crida l’atenció sobre el fet que la cultura o les produccions culturals poden perversament duplicar culturalment formes d’exclusió, que tenen la seva base, en l’exclusió econòmica, social i educativa. És d’actualitat, per no dir d’extrema urgència, facilitar l’accés a la 15 cultura i garantir-lo a tots, com diu Vera Zolberg .

15 Xavier Antich, op.cit., nota 13, página 15.

14

RELAT JORNADA

“L’accés no consisteix només a poder accedir els exclosos sinó a crear les condicions adequades per a que no passi i es reforci l’accés, minimitzar les distàncies i no construir obstacles”

“La problemàtica institucional i d’accés a les produccions culturals és indestriable a l’educació i a l’alfabetització culturals”

“On som avui? Hem anat ràpid, molt, massa per poder accedir al desplegament de la modernitat interrompuda. I els públics reclamen participació”

“Així com la política és un desplegament d’autodeterminació del conjunt de ciutadans lliures i iguals entre ells d’acord amb Balibar, treballem per garantir les vies que els portaran a la participació plena i a l’ús i procés de fer-se seves, les produccions culturals”

“Sense participació en allò que una col·lectivitat té en comú, no existeix l’accés a la plena ciutadania. I la cultura n’és una cosa en comú. No n’és l’efecte, n’és la base” “El comú és una energia que potencia una capacitat de transformació, producció i de cooperació, el reajustament continu”

Avui, gràcies a Bourdieu, entre altres analistes, sabem que cal facilitar l’accés a la cultura i garantir-lo a tots els ciutadans. Avui sabem també que l’accés no consisteix només a poder-hi accedir els exclosos sinó a crear les condicions adequades per a que no passi i es reforci l’accés, minimitzar les distàncies i no construir obstacles.

Per això, avui, la problemàtica institucional i d’accés a les produccions culturals és indestriable a l’educació i a l’alfabetització culturals. I és per la mateixa raó que des dels museus, biblioteques, auditoris, institucions d’arts escèniques, a banda de la programació de continguts també s’elaboren projectes educatius, els anomenats programes públics: per aprendre demandes d’intermediació amb segmentacions de públics específics, atendre necessitats constituents. El repte, en primera instància, no és pas augment de públics, usuaris o visitants, sinó evitar que les pràctiques culturals que constitueixen l’eix principal de les programacions contribueixin als usos de preservar i garantir grups d’exclusió.

Arribem a la tercera fase: on som avui? On podem considerar que som després d’aquesta sincronia produïda per raons de dèficit històric en el nostre país?

Hem anat ràpid, molt, massa, per posar-nos al dia. I a causa d’aquest ritme, però no només, i per accedir al desplegament de la modernitat interrompuda, a cada bugada hem perdut massa llençols. I a més, la situació actual hi afegeix noves exigències, nous elements i constatació de nous problemes. Alguns ja dits com la participació real, l’accessibilitat real dels públics que reclamen protagonisme. Algunes ja són en l’àmbit reflexiu de la teoria política.

16

Étienne Balibar afirma que és insostenible fins al final la idea de llibertat d’una civilització que es basi en discriminacions, privilegis, desigualtat de condicions, com també és impossible la igualtat entre els ciutadans basada en la manca de llibertat.

La política és un desplegament d’autodeterminació del poble o conjunt de ciutadans lliures i iguals entre ells.

No fa exclusió d’allò que constitueix el contingut propi de l’espai públic compartit de la cultura. La història de la emancipació o alliberament no és ja la història dels drets ignorats sinó de la lluita real per aconseguir drets que ja són declarats formalment i retòrica, que obliga a garantir vies que poden portar a la participació plena, i ús i apropiació plena i conscient, de les produccions culturals.

Res diferent al que, els espais de les polítiques culturals que regeixen la vida en comú, els és exigible en la democratització.

17

Seyla Benhabib i la idea de ciutadania es basa en la identitat col·lectiva, la pertinença a una entitat pública, i també en participació social i política, en la participació en l’autogovern i en la participació dels drets polítics i socials.

Sense participació en allò que una col·lectivitat té en comú, no existeix l’accés a la plena ciutadania. I la cultura n’és una cosa en comú. No n’és l’efecte, n’és la base.

De forma anàloga, es podria dir de l’accés als serveis mínims (educatius i sanitaris, en primer lloc, i després, la resta).

16 Xavier Antich, op.cit., nota 14, página 15.

17 Xavier Antich, op.cit., nota 15, página 15.

15

RELAT JORNADA

El comú no és una realitat preexistent a partir de la qual s’ubicarien les produccions culturals, sinó que el comú és sobretot, una energia que potencia una capacitat de transformació, producció i de cooperació. És el que Marina Garcés anomena 18 reajustament continu .

“Les produccions culturals esdevenen un espai on la cultura produeix també ciutadania”

“Avui emergeix considerar la cultura des de la seva dimensió social i participativa”

“La cultura, entesa com a bé públic comú, ha de ser preservada i fomentada i divulgada per damunt de tot, pels beneficis socials que genera” “El retorn social de la cultura és l’element vertebrador fonamental de la societat”

Evitar, per part de les produccions culturals, un espai d’excepció respecte les regles bàsiques de funcionament de l’economia global, i entendre-les com espai on la cultura produeix també ciutadania.

Recordem la primera fase dels processos il·lustrats, que atribuïa la cultura una capacitat emancipadora que configura l’ esfera pública, l’accés, la participació i el gaudi. La segona fase, vinculava el desenvolupament de la cultura de masses i les indústries i els productes culturals eren considerats com mercaderies de consum, i convertia els públics culturals en consumidors, i per tant, avaluables quantitativament i estadística, i per tant, la cultura era vista com tendència economicista. I a la tercera fase, ja avui, quan emergeix considerar la cultura des de la seva dimensió social i participativa. Els públics avui ja no són espectadors passius sinó actius i amb participació activa. La cultura entesa com a bé públic comú, no només ha de ser preservada i fomentada i divulgada pel seu valor intrínsec sinó que, per damunt de tot, pels beneficis socials que genera.

Aquest és l’horitzó on la dimensió social de la cultura parla del retorn social de la cultura, l’element vertebrador fonamental de la societat. La cultura té elements positius, de primer ordre, en el desenvolupament d’una col·lectivitat, que són tant factors productius, o de qualitat de vida i benestar social, com també de regeneració urbana, de cohesió social, de participació política, d’educació, de governança, d’interculturalitat, per dir només uns quants.

“Les polítiques culturals avui no tenen un altre punt de partida que no sigui afavorir i multiplicar l’accés de la ciutadania a les produccions culturals. I també, contribuir a la distribució, circulació i difusió de les produccions culturals”

Les polítiques culturals avui no tenen un altre punt de partida que no sigui afavorir i multiplicar l’accés de la ciutadania a les produccions culturals. I també, contribuir a la distribució, circulació i difusió de les produccions culturals.

“Cal promoure a més, iniciatives que incideixin en la capacitat creativa de la societat, en la gestió de la diversitat cultural i en la participació proactiva més enllà de la seva consideració de consumidors culturals”

Són només aquestes pràctiques culturals les que poden contribuir i acceptar valors compartits. Així, com consolidar lligams necessaris per al desenvolupament comunitari, reduint tant com sigui possible significativament l’aïllament i l’ exclusió social, i prestant atenció especial a les classes –considerades eufemísticament sinó sarcàstica com a no productives-, que en realitat són excloses i que són infra referenciades en els índexs d’audiències culturals. Els números no posen de manifest aquest desencaix.

“Son només aquestes pràctiques culturals les que poden contribuir i acceptar valors compartits. I consolidar lligams necessaris per la desenvolupament comunitari, reduint significativament l’aïllament i l’exclusió social”

I no té perquè ser un l’horitzó final sinó el punt de partida. Ja que, a més, cal promoure i impulsar formulacions sofisticades, complexes i operatives, iniciatives que incideixin en la capacitat creativa de la societat, en la gestió de la diversitat cultural i en la participació proactiva més enllà de la seva consideració de consumidors culturals.

Allà on, fins fa relativament poc, els béns culturals i artístics eren encara un senyal de distinció, deia Bourdier, per tant, causa d’exclusió social, ara són cada vegada més, una forma d’integració cultural i una guia d’accés als beneficis culturals d’una comunitat.

18 Marina Garcés, filòsofa i autora de Filosofía inacabada, Galaxia Gutenberg, 2015; Un mundo común, Barcelona, Barcelona, Editorial Bellaterra, 2013. Versió en pdf a: http://www.ed-bellaterra.com/php/llibresInfo.php?idLlibre=731

16

RELAT JORNADA

“Articulació entre polítiques culturals i cohesió social que han d’anar plegades”

19

La neutralitat cultural de l’estat defensada per John Rawls o Jürgen Habermas ha donat lloc a models amb clara articulació entre polítiques culturals i cohesió social (que no és domesticació de la diversitat sinó l’activació com a subjectes actius, i per tant, productius i participatius) que han d’anar plegades i tractar •

“La cohesió social no és domesticació de la diversitat sinó l’activació com a subjectes actius, i per tant, productius i participatius”

“Un model per al retorn social de la cultura posa l’èmfasi en les externalitats positives de les polítiques culturals, i per tant, valora el retorn econòmic, social i educatiu de la cultura, una paradoxa”

• • •

la capacitat de transformar les relacions / realitats socials per donar suport a la diversitat i incidir en el benestar de la ciutadania identificar i mesurar valor públic i impacte que la cultura hi afegeix l’acció de la cultura en la societat produeix modificacions en l’esfera social posar en relleu el retorn social, entès com el valor afegit de la cultura no només en termes econòmics sinó també en termes socials. Aquest és l’autèntic valor afegit. No vull parlar més de nínxols –qui ho fa és un traïdorni de valor afegit sinó de retorn social de la cultura.

En el debat entorn el retorn social de la cultura, s’han generalitzat dos models. El primer es fixa o posa èmfasi en les teories i posicionament en externalitats positives de les polítiques culturals, en l’anàlisi en el com, en quina manera i fins a quin punt, han contribuït al desenvolupament social de diferents col·lectivitats. És una posició que no pot amagar una mirada instrumental de la cultura i legitima l’acció de les polítiques culturals en assolir altres objectius que es consideren més importants, o més prioritaris que els intrínsecament culturals. I que el valor es podia mesurar pel retorn econòmic, social i educatiu de les polítiques culturals. Una paradoxa. Començant pel debat del turisme cultural.

Correspondria al nou laborisme britànic que va estendre la convicció que la despesa en cultura és una inversió i no una despesa. I que el valor dels projectes culturals podia mesurar-se pel valor econòmic, social i educatiu de la cultura, i no pels de la cultura.

Aquí hi posaria el debat del turisme cultural.

“Un segon model per al retorn social de la cultura, entesa com a bé públic comú, basat en els seus valors consubstancials, posa l’accent en els beneficis directes a la ciutadania o col·lectivitat, identificant sovint intangibles de l’experiència cultural”

“Els dos models no són contradictoris. És la combinació dels dos models el que permet d’abordar la dimensió social de la cultura i el seu eventual retorn social”

Aquest model centrat en les externalitats de la cultura va suposar una pressió afegida a molts projectes (recordeu la redacció d’informes de justificació de pressupostos). Una tensió i impacte de la cultura en altres àmbits polítics, que hauria de regir, i sovint determinar, l’orientació de les polítiques culturals i fins i tot, les estratègies, com s’ha generalitzat en els darrers 7 anys.

I el segon model posa l’accent en les teories del valor públic de la cultura rebutjant l’ús de l’instrumental de la cultura i defensant la necessitat d’identificar, analitzar elements sovint intangibles de l’experiència associats a la cultura i participació de les institucions i produccions culturals sense negar importància de la recollida de dades, mesura i anàlisi de la cultura a través de les externalitats.

S’aposta més aviat per establir mecanismes de valoració de la cultura per ella mateixa, independentment a la seva vinculació a altres àmbits de les polítiques públiques. La cultura com a bé públic comú que aporta beneficis directes a la ciutadania o col·lectivitat. I per tant, produeix un impacte social més enllà de la seva acció instrumental en àmbits diferents de la cultura.

Els dos enfocaments no són contradictoris. El primer, instrumental i basat en retorn via les externalitats de la cultura, és insuficient sense el segon. El segon basat en valors consubstancials de la cultura és també insuficient sense la consideració 19 Jürgen Habermas / John Rawls, Debate sobre el liberalismo político, Barcelona, Paidós,

ICE de la UAB, 2000. file:///Users/Pia/Downloads/Debate%20sobre%20el%20liberalismo%20poli%CC%81tico%20( con%20Habermas).pdf

17

RELAT JORNADA

intrínseca del valor cultural i el valor públic de les polítiques culturals i podria contribuir al prejudici respecte l’excepcionalitat de l’esfera cultural, si ignora els beneficis produïts per l’impacte de la seva actuació directa. És la combinació dels dos models el que permet d’abordar la dimensió social de la cultura i el seu eventual retorn social, si és que encara hem de parlar d’això.

Les polítiques culturals, durant molt anys, han estat sotmeses en certs àmbits com a model que podien operar com si fossin policia (desarticulació de possibles conflictes) o com treballadors socials (per a la inserció a la vida laboral de col·lectius exclosos).

“En conclusió i recapitulació, caldria avançar en una consideració de les polítiques culturals que permeti avaluar el seu impacte en la vida i el benestar d’una col·lectivitat”

En conclusió i recapitulació, i sense menystenir la consideració del valor intrínsec de les produccions culturals, que és obvi, i sense menystenir tampoc, el seu valor emancipatori, de formació de la sensibilitat estètica i de l’esperit crític, i tampoc sense menystenir la seva contribució al desenvolupament econòmic i a la correcció de desigualtats socials, caldria avançar, en la meva opinió, en una consideració de les polítiques culturals que permeti avaluar el seu impacte en la vida i el benestar d’una col·lectivitat.

“La producció de beneficis en àmbits generats per polítiques culturals i la millora intrínseca de la situació cultural d’una comunitat, hauria de promoure l’autonomia social, l’experimentació formal i expressiva i la dimensió comunicativa de les produccions culturals”

La producció de beneficis en àmbits generats per les polítiques públiques culturals, d’una banda, i de l’altra, en millorar intrínsecament la situació cultural d’una comunitat i en la contribució a la correcció de les desigualtats estrictament culturals que són causa i alhora efecte, de desigualtats econòmiques, socials i educatives, hauria de promoure l’autonomia social, experimentació formal i expressiva i la dimensió comunicativa de les produccions culturals.

“En la interrelació d’aquestes tres variables està en joc les relacions actuals i futures entre cultura i política (o entre institucions culturals i polítiques culturals)”

Per acabar. Ja és un tòpic generalitzat la consideració segons la qual, els polítics no tenen cap interès per la cultura, des de fa dos dècades i és una certa paròdia.

Tanmateix, l’anàlisi de les polítiques culturals institucionals des 1978 fins avui, permeten al contrari, reconèixer un motiu de fons que té a veure amb l’ús de la cultura com a instrument de govern, i fins i tot, com a tecnologia política. Com diu 20 Marcelo Expósito , la cultura ha participat de la creació de l’imaginari de modernització, ha servit com a recurs de desenvolupament econòmic, ha afavorit també processos de reformulació urbana, ha convocat grans segments de ciutadans a favor d’identitats col·lectives, però ha estat també, cal dir-ho, terra de cultiu per a la crítica, i de la pròpia cultura també.

“Que els polítics no tenen cap interès per la cultura és un tòpic generalitzat i injust des de fa dos dècades.

“Invertint aquest tòpic no és legítim preguntar-se si la cultura (o les polítiques culturals) pot contribuir a una tasca urgent de la reconstrucció de la democràcia al costat de la ciutadania que exigeix canvis substancials en la modificació de contractes de representació política?”

En la interrelació de les 3 variables estan en joc les relacions actuals i futures, entre cultura i política (o entre institucions i produccions culturals i polítiques culturals), que constitueixen el rerefons en el que s’emmarca qualsevol discussió d’aquest debat del paper de les polítiques culturals.

Per això, invertint aquest tòpic generalitzat injustament, no és legítim preguntar-se si la cultura (o les polítiques culturals) pot contribuir a una tasca urgent de la reconstrucció de la democràcia al costat de la ciutadania que exigeix canvis substancials en la modificació de contractes de representació política?.

No és legítim reclamar que el paper de la cultura i les polítiques culturals deixi de ser només una qüestió dels especialistes i dels professionals del sector com massa sovint ha estat?. No podem gestionar en cultura, avançar en nova política sense pensar o tenir en compte, els ciutadans.

Reprenc els interrogants tot just introduïts.

20 Marcelo Expósito, Conversación con Manuel Borja-Villel, Barcelona, Turpial, 2015.

http://www.turpial.com/home/catalogo/conversacion-con-manuel-borja-villel-marcelo-exposito/

18

RELAT JORNADA

És possible pensar avui una nova política de la cultura que impulsi noves relacions entre professionals de les institucions culturals i professionals crítics externs al camp cultural, amb els moviments socials i amb la societat civil auto-organitzada?

Estem en condicions de repensar la funció i el paper de les institucions publiques culturals a l’altura de les noves circumstàncies?

A part de garantir la cultura com un dret i de protegir-la com un bé comú públic, podem traslladar al camp de la cultura el nou protagonisme ciutadà?

Podem exigir a les polítiques culturals, i com caldria fer-ho, que afavoreixin i impulsin noves formes d’institucionalització cultural experimental, per abordar el canvi de funció que afecta la cultura en l’era de la globalització i les xarxes?

Podem esperar de les polítiques i institucions que es posin sense paternalismes anacrònics al servei de la complexitat real de la societat, al servei de les pròpies iniciatives de producció ciutadana i que contribueixin a la radicalització de la democràcia a través de la cultura?

Ho deixo en aquest punt.

Debat Lluís Bonet: M’agrada i comparteixo els temes del retorn social i del valor intrínsec de la cultura. El dubte em sorgeix quan penso en el com actuar quan a la pràctica intentem construir polítiques públiques culturals pures i ens trobem que s’usen stackeholders amb els seus interessos que intenten legitimar i que eviten les polítiques culturals pures.

Xavier Antich: Com combinar el retorn social de manera que permeti fins i tot, quantificar amb la seva reclamació, el seu valor intrínsec?

“Si es combinen les dues estratègies de retorn social de la cultura, però no només.

Sense fer intervenir un tercer element fonamental, l’educació, no ens en sortirem”

“No hi ha forma de fer cultura sinó s’inclou l’educació en la cultura”

Només si es combinen les dues estratègies o models esmentats de retorn social de la cultura. Fomentar el creixement d’aquestes iniciatives que afavoreixin els dos models, les dues intencions o els dos objectius (que el seu retorn social sigui quantificable i que el seu valor intrínsec, també) assolirem el progrés en l’àmbit de les polítiques culturals. Però sabem que aquelles iniciatives que responen a favor d’un, en detriment de l’altre, són les més existents. En el que cal contribuir no és en el pegat (una com excusa o justificació de l’altra, per exemple, fem una acció perquè així podrem fer aquella altra en la que venen quatre gats), perquè és viciat i no es permet fer créixer la doble intenció.

“Facin intervenir l’educació, el tercer element” Amb només la doble intenció o doble model, l’intrínsec i el social, no ens en sortirem. Fem intervenir un tercer element fonamental, l’educació.

No sóc l’únic que fa anys que s’estranya, o millor, inquieta, pel fet que, des les polítiques governamentals, cultura i educació treballen separades amb tossuderia. És necessari de pensar conjuntament les polítiques culturals i les polítiques educatives. I no de manera retòrica. O és o no és. Difícilment, ens en sortirem si no ho fem així. L’educació és primordial!.

“Incorporem l’educació activa en tota la política cultural”

No hi ha forma de fer cultura sinó s’inclou l’educació en la cultura!.

Incorporar l’educació activa en tota la política cultural.

19

RELAT JORNADA

“Hibridem formes subtils entre processos i polítiques educatives i entre processos i polítiques culturals”

Ja es fa en iniciatives micro físiques o micro locals. Biblioteques, museus, centres d’art quan programen o pensen, ja vinculen les polítiques educatives. No fa ni dos dècades que hi intervenien quan ja estava tot empaquetat, i de manera paternalista, explicaven als públics. Avui ja ningú ho fa així. Els museus han passat de no tenir res a veure amb l’educació a esdevenir aquesta l’objectiu cabdal. No només es custodia patrimoni sinó també l’educació popular –dita amb mirada republicana- i afavorir polítiques educatives conjuntament amb la programació de continguts o accions. Avui es programa, i en aquest moment de decisió de continguts, ja hi ha el departament educatiu, com a part intrínseca i primordial.

L’educació no està només a les escoles, des de fa ja molt de temps.

S’ha d’hibridar formes subtils entre processos i polítiques educatives i entre processos i polítiques culturals. Tenim models “a punta pala”.

Encara hi ha molt per fer.

FOTOGRAFIES DE LA SESSIÓ

Xavier Antich, conferenciant inaugural, presentat per Xavier Fina.

Definició de cultura, Xavier Antich, recollida per @Kippelboy_cat

20

RELAT JORNADA

Síntesi del debat online: La crisi dels quaranta o quaranta anys de crisi?

Xavier Marcé i Lluís Noguera, 2/12/2015

Diàleg sobre el present: Polítiques culturals per a un canvi d’època Berta Sureda i Jordi Sellas, 3/12/2015

Berta Sureda, Jordi Sellas i Xavier Fina

Organització funcional per treballar de manera transversal per tal de respondre a la voluntat de l’administració d’adaptar-se a la societat

21

RELAT JORNADA

IDEES CLAU Hi ha dos models de política cultural, el basat en la indústria cultural (Departament de Cultura) i el basat en la comunitat (ICUB). El diàleg entre els dos models és necessari i s’haurà de veure com evolucionen. Tot i les coincidències, es posa l’èmfasi en diferents aspectes:

Model Departament de Cultura • • • • • • • • •

Es defensa un model de cooperació que pensa per igual en els creadors i en el públic.

Estem a favor dels gestors culturals, mediadors o programadors, els responsables d’enllaçar els creadors amb el públic.

Uneix l’àmbit públic i l’àmbit privat de la cultura.

S’atén el teixit empresarial del sector cultural català, que està format per 35.000 empreses, la meitat de les quals són autònoms.

Es busquen eines que corresponguin millor a les necessitats dels diferents professionals, com les aportacions reintegrables per als grans festivals o els convenis triennals per als teatres.

Es concep el Departament de Cultura com un soci per pactar polítiques amb el sector.

Es posa l’accent en el públic, en la participació cultural.

El canvi de paradigma, el treball de manera transversal i oblidar la verticalitat és la nova organització funcional de la DGCEC respon a la voluntat de l’administració d’adaptar-se a la societat. + feina, + públics, + professionals, + participació cultural

Model Ajuntament de Barcelona • • • • • • • • •

Es prefereix parlar no de cultura sinó de cultures.

Es fuig del model de cultura-aparador.

Es vol implicar la ciutadania en el disseny de les polítiques culturals.

La ciutadania no s’ha fet seus els equipaments culturals. Per apropar la cultura treballar junts amb la Generalitat, però també amb el disseny i programació de la ciutadania. Altrament, mai se la faran seva.

Es vol potenciar el paper de mediador de la cultura, de facilitador.

Obrir processos participatius per a la ciutadania que no és usuària de cultura.

Cal obrir espais per parlar amb la gent de fora el sector i fer una constel·lació d’agents, una gestió comunitària de la cultura que inclogui la cultura des del minut 0.

S’ha de treballar la relació entre cultura i educació. Potenciar la pràctica artística i els estudis artístics.

S’ha de treballar el teixit cultural de base, que fornirà teatres i públics.

22

RELAT JORNADA

Xavier Fina Introdueix l’eix i fa un repàs de la jornada anterior. Els 36 anys exposats per Xavier Antich, els lligams amb la història del pensament i les idees, el balanç o síntesi dels textos on line a la web d’Interacció exposat per Xavier Marcé i Lluis Noguera.

“Es plantegen dos paradigmes: el de la indústria cultural i el comunitari”

Primer s’ha mirat el passat i ara es mirarà el futur. Un futur, no de lideratges, on tot ho construïm una mica tots. Veurem dos futurs possibles, no necessàriament incompatibles, però sí compatibles pel canvi d’època, no una època de canvi, com diuen molts pensadors.

El paradigma de la indústria cultural ve representat per Jordi Sellas. Berta Sureda representa un altre paradigma, el del comú, el comunitari. No posa èmfasi allà on se suposa el posa l’altre paradigma.

El diàleg entre els dos models és necessari.

Jordi Sellas “La DGCEC defensa un model de cooperació que pensa per igual en els creadors i en el públic”

En primer lloc, vull agrair la feina prèvia feta a Interacció per la qualitat excepcional dels articles. Seran una referència per marcar, definir o entendre aquest moment.

El model de gestió pública de la cultura respon a un criteri, pacte o conveni establert fa dècades.

Ens sumem a la definició europea dels àmbits clàssics de la cultura, però la cultura va més enllà. Tot és cultura, diu en referència a relació educació i cultura, però no és només el que fa el Departament de Cultura, que hem de procurar que s’adapti a la realitat i no a l’inrevés.

“Estem a favor dels gestors culturals, mediadors o programadors, els responsables d’enllaçar els creadors amb el públic”

“El Departament és públic i ha de respondre a l’ interès dels ciutadans”

“La DGCEC uneix l’àmbit públic i l’àmbit privat de la cultura” “El canvi de paradigma, el treball de manera transversal i oblidar la verticalitat és la nova organització funcional de la DGCEC respon a la voluntat de l’administració d’adaptar-se a la societat”

Defensem un model de cooperació que pensa per igual en els creadors i en el públic. Això si és un canvi. Durant molts anys els recursos s’han centrat en l’espai de producció (anem a generar continguts, llibres, pel·lícules, etc.) i hem pensat poc en qui era el receptor d’aquest contingut.

Això es combina amb un posicionament a favor de la professionalització cultural, no només dels creadors, amb iniciatives com les 36 mesures de la professionalització 21 dels artistes que va establir el CONCA fa 2 anys . També estem a favor dels gestors culturals, mediadors o programadors, els responsables d’enllaçar els creadors amb el públic. Sense ells, mai arribarem a àmplies capes de la població.

Necessitem professionals de la cultura cada vegada més ben preparats, recolzats i ben pagats.

Introdueix un nou tema. Cal pensar què és allò públic, què és un servei públic i què és allò privat que té interès cultural o artístic. Al final, convençuts tots, el Departament és públic i ha de respondre a l’interès dels ciutadans. Així, també cal pensar com millorarl’administració o com la femmillor, no com inventem un sistema paral·lel a l’administració, que és de tots.

El 2013 vam fusionar l’antiga Direcció de Cooperació (àmbit públic) amb l’Institut Cultural de les Empreses Culturals ICEC (abans, ICIC, fent referència a les indústries culturals) per crear la Direcció General de Creació i Empreses Culturals DGCEC. Actualment hi ha 35.000 empreses en el sector de la cultura, la meitat de les quals són autònoms i la resta tenen, la majoria, 2, 3, 4 o 10 treballadors com a

21http://www.gestorcultural.org/images/noticies/noticia1517855056.p

df 23

RELAT JORNADA

màxim, per tant té més sentit parlar d’empreses que d’indústries. La Unió Europea parla de cultura i d’indústria cultural.

Vam unir l’espai públic i el privat perquè volíem treballar de manera transversal, amb espais de trobada, una organització funcional per tal de respondre a la voluntat de l’administració d’adaptar-se a la societat.

El canvi de paradigma, el treballar de manera transversal i oblidar la verticalitat, des la creació.

Així, les àrees de la DGCEC són: -

Creació, el treballar amb tots des de l’inici Equipament i xarxes, l’espai públic de la cultura Empreses, petites i mitjanes empreses, bàsicament Mercats, els punts de trobada entre programadors, com FiraTàrrega, Mercat de la Música Viva de Vic, etc.,i espai d’internacionalització Públics, després de 36 anys sense un equip, des del 2013, aprenem a treballar amb els públics, a entendre com funcionen les persones; abans es parlava de consum cultural i ara, el Gabinet Tècnic del Departament de Cultura, parla de participació cultural i treballa per a entendre millor aquesta participació i donar eines als professionals.

Capacitat i flexibilitat de poder treballar l’àmbit de la cultura transversalment, cosa que ha provocat un cert sacseig.

Més llengua, més lletres. Se n’ocupa la Institució de les Lletres Catalanes.

“+ feina + públics + professionals + participació cultural”

A totes les àrees de la DGCEC tenim 2 objectius principals: + feina + públics Totes les decisions han d’estar orientades a un d’aquests objectius. Com també tenir més professionals i millors professionals de l’àmbit cultural i més participació cultural.

La línia d’ajuts per a la creació de públics per a la cultura pretén la millora en l’accés a la cultura i el foment de la participació en la cultura.

Posem com a exemple la reformulació dels ajuts en l’àmbit de les arts escèniques.

Presenta un cronograma del desenvolupament per a no dependre de la lògica política conjectural. Es busca l’estabilitat, que es depengui el mínim de l’administració, per això es treballa amb convenis pluriennals amb els teatres, en cicles de 3 anys. El repte està en els multidisciplinaris (l’àmbit del TNT, per entendre’ns, certs espectacles d’arts escèniques que encara no sabem quina és la millor dinàmica per a ells).

Berta Sureda “No hi ha una cultura sinó vàries cultures”

“La ciutadania no s’ha fet seus els equipaments culturals. Per apropar la cultura treballar junts amb la Generalitat, però també amb el disseny i programació de la ciutadania. Altrament, mai se la faran seva”

El més important és el debat que es pugui generar. Ens hem trobat amb una ciutat rica en equipaments culturals, grans, potser massa, teixit creatiu i també en gestió comunitària (com era el Grec en els seus orígens, l’Ateneu de Nou Barris, l’Orlandai).

I també amb una certa obsessió per la marca Barcelona, l’espectacle, per la cultura d’aparador.

No hi ha una Cultura sinó vàries cultures. Tot són espais d’expressió, conflicte, disseny.

24

RELAT JORNADA

“La ciutadania s’ha d’implicar en el disseny de les polítiques culturals”

Hi ha una gran desconnexió de la ciutadania amb la cultura. La ciutadania no s’ha fet seus els equipaments culturals. És un repte a treballar tots els que som aquí. La prioritat és consolidar el teixit cultural de base, que al final nodrirà els teatres i els públics.Tenir un departament de públics és molt encertat. Per mediar i apropar a la ciutadania la cultura treballar junts amb la Generalitat, però també amb el disseny i programació de la ciutadania, sinó mai se la faran seva.

“Es vol potenciar el paper de mediador de la cultura, de facilitador”

La ciutadania s’ha d’implicar en el disseny de les polítiques culturals. La feina feta de l’ICUB és molt important, però ara, treballa en 80% per produir cultura. Ara es vol potenciar el paper de mediador, de facilitador de cultura perquè els altres facin cultura, esdevenir un facilitador de propostes de tercers. Aquesta és la primera línia, la mediació, els públics i aconseguir ciutadania.

La segona línia és el treballar cultura i educació, que la cultura entri de forma estructural en els continguts educatius, fa anys que ho diem, però no ens en sortimi no pot ser tan difícil.

“Cal treballar el lligam entre cultura i educació”

“Cal obrir espais per parlar amb la gent de fora el sector i fer una constel·lació d’agents, una gestió comunitària de la cultura que inclogui la cultura des del minut 0”

“Procés participatiu per a la ciutadania que no és usuària de cultura”

El fet que a l’escolta falti la pràctica artística fa que arribem a adults amb pocs elements per entendre la pràctica cultural. Hi ha poc coneixement i poc esperit crític.

No obstant hi ha programes puntuals que funcionen bé, però no resolen la situació.

S’han de treballar els ensenyaments artístics. Potser es treballa de manera no coordinada amb el Consorci d’Educació de Barcelona. Hi treballarem.

Jordi, parlaves dels professionals de la cultura. La cultura està en precarietat enorme i des l’administració l’afavorim a través de concursos difícils. Qui fa la feina són els gestors culturals. L’Ajuntament ha creat l’Oficina de bones pràctiques i transparència per treballar aquest tema perquè les condicions millorin, i també codis de bones pràctiques amb els directors dels museus, per exemple. S’han d’obrir els espais per parlar amb la gent de fora del sector, cal una constel·lació d’agents, una gestió comunitària de la cultura que inclogui la ciutadania des del minut 0 i que inclogui diferents comissions i grups de treball.

I una tercera línia és el procés participatiu al que ‘sotmetrem’, amb el CoNCA, la ciutadania que no és usuària de cultura. És una eina efectiva de participació amb agents culturals externs a l’ICUB / a les institucions, i de forma transversal, amb comissions com explicava en Jordi Sellas, i triant un jurat per decidir premis, què s’ha de subvencionar i què no, etc. Transversalitat a les comissions per temàtiques, amb implicació amb els sectors. El sector de la música no és un sector, són molt sectors, per exemple. En Juan Llinares, Gestió comunitària de la cultura d’En Comú Podem, forma molt. La ciutadania des del minut 0.

Altres línies que estem treballant també són innovació, patrimoni i memòria, i una altra, que anem organitzant i us la diré més endavant.

Xavier Fina Encara que hagi estat una aproximació més indirecta, hem demostrat els dos paradigmes i potser és agosarat dir que estem veient que hi ha un de tradicional, que representa Jordi Sellas, amb un paper central de l’administració pública i on mostra com es pot fer millor i amb una organització més adaptada a la realitat, i per tant, un model socialdemòcrata amb un lideratge. I un altre que intenta trencar el primer model, anant una mica a les palpentes, tenint intuïcions, però que hem d’anar veient si funciona la cadena de valor, etc.

Reconeixeu que no hi ha canvi de paradigma o no us sentiu reconeguts en el meu comentari?

25

RELAT JORNADA

Jordi Sellas

“Les aportacions reintegrables es poden aplicar a casos com els dels grans festivals i a un paquet del sector del llibre”

Quan parlo del paper central de l’administració parlo mirant al món. Aquí i arreu del món es necessita suport públic. Tenim el model britànic on es donen diners a un expert perquè faci les polítiques culturals, i el model americà, que no posa diners públics, però hi ha excepcions fiscals. El nostre és el model europeu. L’àmbit empresarial pot generar ingressos i pot ser que no ens necessiti, per això tenim les aportacions reintegrables (que actualment tenen un 89% de retorn), que la Unió Europea ha valorat com una de les millors pràctiques del sector. Hi ha coses que es poden fer amb les reintegrables i coses que no. Tenim el sector empresarialment madur dels grans festivals i que ara estaran recolzats per les reintegrables. I també un paquet del sector del llibre perquè és un sector madur. La dansa contemporània necessita un altre tipus de suport i els editors independents petits es presenten als ajuts genèrics.

No estem en contra de generar negoci, però hi ha sectors / àmbits que necessiten aportacions (la dansa, sense diners públics, ningú en faria).

Jo aposto per allò que es pot fer i que té un resultat immediat.

Un altre exemple de com treballem són els plans integrals impulsats pel Departament de Cultura. Totes les decisions que s’han pres han d’estar ben pactades, el Departament de Cultura n’és un soci. El d’arts visuals, amb la complicitat de tots els agents. El de música, amb les 40 associacions, com transformen ells l’administració o com nosaltres gestionem els recursos per a ells.

Al Departament de Cultura no s’hi va a demanar res, és col·lega, company i evidentment, té premisses, i qui signa és qui té la responsabilitat per més debats que s’hagin fet.

Bones pràctiques, en el cas dels artistes, tenen un conveni que ells han pactat, que de vegades, no és compleix. Posem-ho com una obligació a les línies de subvenció que siguin discutides per tots, però nosaltres, l’administració, fem que aquestes línies siguin justes.

Berta Sureda 22

El nostre document marc és l’Agenda 21 de la cultura , que des del minut 0 insta a la participació.

I com ho fas amb l’auditori, pregunta Jordi Sellas. També han de treballar per a obrir-se a més públics i no quedar-se amb l’elit, com també sortir fora de les seves parets (anar a barris desafavorits, per exemple), respon Berta Sureda, i afegeix que no volem carregar-nos els equipaments sinó equilibrar.

El cas del Liceu, recuperem la idea del Liceu de tots, afegeix Jordi Sellas. Que ningú que ho vulgui es quedi sense anar a l’òpera. Potser és elitista perquè es difícil accedir a aquest contingut, entendre’l i conèixer-lo, i no perquè és car.

El Liceu és qui ha de democratitzar l’òpera. No hi ha interès a fer-ho, i qui millor que ells mateixos, respon Berta Sureda.

Xavier Fina suma els aspectes de la generació de la necessitat i la creació de la demanda.

22

http://www.agenda21culture.net/; https://ca.wikipedia.org/wiki/Agenda_21_de_la_cultura

26

RELAT JORNADA

Jordi Sellas “L’estudi de la música aquí és d’un 0,7% i el dels països nòrdics, d’un 5%”

Per què els nòrdics tenen més interès per la música clàssica? Aquí el 0,7% estudia alguna cosa relacionada amb la música, en aquests països el percentatge està en el 5%. És aquí on tenim la feina a fer. Evidentment l’equip del Liceu ho farà accessible.

Hi ha un interès que s’ha de potenciar. El preu pot no ser una barrera d’entrada tal com hem demostrat en el projecte Escena 25 i també a (http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/publicsculturals/destaquem/ http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/publicsculturals/tag/18-25-anys/), que ha ofert l’opció d’anar al Liceu i s’han esgotat les entrades ofertes.

També hem d’augmentar l’índex de lectura, que ara, un 65% de la població a Catalunya llegeix 1 llibre l’any. Si llegim, si augmentem el llegir més sabrem què llegim, afegeix tot responent a Xavier Fina.

Podem fer alguna cosa tu i jo sols, Berta? Sí, però sols, no, respon.

“Les aportacions reintegrables es poden aplicar a casos com els dels grans festivals i a un paquet del sector del llibre”

En Jordi Sellas afegeix que hi ha d’intervenir molta més gent per arribar a resultats importants. Hi ha iniciatives boníssimes com el Municipi Lector, que ha començat amb la participació de 4 poblacions, i ara el 2016, en seran 20. A través del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil s’activa la lectura i acorda amb els equipaments locals (biblioteques, teatres i escoles) tot un seguit de lectures durant l’any. Però no només la lectura, sinó, en el cas del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, després de la lectura, s’organitza l’anada a veure la pel·lícula i la versió teatralitzada tot guanyant públics lectors d’altres sectors culturals, més coneixement dels equipaments culturals i augmentar els rendiments escolars. Els grans objectius s’han de resoldre mitjançant petits objectius i actuacions.

Berta Sureda està d’acord, però hem de fer un pla, no podem perdre oportunitats.

Les activitats paral·leles educatives en els museus no resolen res. Només, si es resol estructuralment assolirem els objectius.

TORN OBERT DE PREGUNTES Joan Ramon Graell: sóc pobre. Tots els pobres de Catalunya no hi cabem al Liceu. Podeu reproduir 10 Liceus a Catalunya?.

Parleu d’una política que voleu fer, però no dieu d’on traureu els diners. Una solució podria ser fer menys produccions i més barates? 20 producccions a l’any amb 20.000 €/any i tenir més gent treballant? Menys sous i més feina? Per què no donem més suport al circ? O hem de donar més suport a dir al públic on poder anar?

Santi Martínez: quan vaig llegir l’orientació estratègica de l’ICUB em va semblar que hi havia llocs comuns i immaduresa.

Veig amb inquietud que la ciutat de Barcelona no posi a l’abast de tothom la seva política cultural, com hi són les polítiques locals arreu. No he vist reflectida aquesta visió de la ciutat. No reclamo pas fer branding o marca. Ha de passar alguna cosa que singularitzi la ciutat, que expliqui al món les nostres cultures i no l’Home del Mil·lenni. Barcelona, capital cultural exercint com a capital d’estat. Si només ens trobem en els consells d’administració del Liceu i no pensem en el sistema cultural del país, no avançarem.

27

RELAT JORNADA

Laura Bertran: has dir Berta que la ciutadania està desconnectada de la cultura. Ens expliques processos d’articulació?

Berta Sureda: el nostre concepte és molt diferent, serà un procés molt públic i participatiu, però no és bo estar sota la pressió mediàtica. Els processos de participació són necessaris per no caure en la cultura com a banalitat.

Jordi Sellas: respon a Joan Ramon Graell amb informació dels ajuts al circ, que han anat a millor, potser no tant millor com voldríem. Aixecar la llei que posa un impost a les operadores telefòniques ningú pensava que s’assoliria i s’ha tirat endavant en un any i mig, no en dos anys i mig, des del Departament de Cultura, però no sols, sinó amb tots els professionals a negociar, i ha arribat al Parlament. I aquest impost de l’audiovisual, reverteix en altres àmbits i potser també per a centres de creació.

Respecte a la relació Ajuntament i Generalitat, fa poc temps que ens coneixem amb la Berta Sureda. No ens adrecem només al Liceu de Barcelona, treballem amb el Consorci de Rehabilitació dels Teatres, amb Centres de creació de tot Catalunya i a Barcelona, treballem amb plans integrals com el de les arts visuals, i respecte al pla de la música, i en resposta a un tuit de Marta Guiu, explica que no només hi ha el Liceu sinó també 40 associacions i tots, hi sou convidats. Jo no entenc encara la política de Berta Sureda, espero entendre-la.

Berta Sureda: no és prioritat l’Home del mil·lenni. No és l’Ajuntament qui decideix són els agents. Treballem a partir de la base donant suport i creant xarxes. Treballar la cultura de base és llarg, lent i poc mediàtic.

Respecte els processos de participació, Gala Pin està treballant en unificar la seva metodologia. Parteix del Consell de Cultura (http://www.conselldecultura.cat/ ) i de les 5 comissions amb agents culturals i una fórmula de crear-les amb la ciutadania.

Tenim el Pla d’Actuació Municipal 2012-2015 (http://w110.bcn.cat/fitxers/consellmunbenestarsocial/pam20122015dossierpremsa5 oct.041.pdf).

I amb Jordi Sellas tenim moltes coses a parlar.

Xavier Fina demana si els ponents volen afegir alguna cosa més que no sigui resposta.

Berta Sureda: Tots sou gestors culturals o la major part de vosaltres. Us demanem el diàleg. Hem de trobar les vies de construir tot això junts. I us demano paciència perquè és un procés lent. Treballar fort però amb els tempos necessaris i trobant sempre la fissura per fer les coses que volem.

Jordi Sellas: Reivindicar de nou la figura dels professionals de la gestió com autèntics motors de connexió del fet artístic amb els públics. El Departament treballa al teu costat. La societat els ha de percebre com importants. Hem de saber treballar allò que és públic, sigui de tots i fer més públic, allò que és públic, i modificar models.

Pep Montes: La gestió de comunitats no és una cosa nova, fa 100 anys o més que tenim ateneus que s’han organitzat des la societat mateixa per aportar cultura, més enllà del govern. No fem tabula rasa d’on venim.

Xavier Fina: queda clar que hi ha 2 models. Sacsejar està bé. Tots traurem aprenentatges. Hi ha coses que no entenem. A partir de la no comprensió, potser algun dia entendrem. Serà interessant reunir aquesta mateixa taula d’aquí a dos anys, a veure què ha passat.

28

RELAT JORNADA

Eix 1: Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural Detonador: Oriol Fondevila Antagonista: Tena Busquets

Martí Sales, Oriol Fontdevila i Tena Busquets Futur per a les polítiques culturals de les arts visuals Oriol Fontdevila

Diàleg: Creadors i gestors. Una relació inevitable?

Carles Giner, David Carabén i Marta Galán Vídeo creació de Jordi Colomer Mirades: La creació del món Montserrat Chacón, Francesc Serés, Mireia Sallarés i José Ramon Ubieto Conclusions: Martí Sales

29

RELAT JORNADA

IDEES CLAU Eix 1 Diàleg: Creadors i gestors. Una relació inevitable?

Carles Giner, David Carabén, Marta Galán

• Un exemple de col·laboració entre bandes és la de Mishima i Za! afavorida per compartir local d’assaig a Fabra i Coats.

• Mishima va oferir diversos tallers als músics del barri de Sant Andreu.

• TRANSlab a la Nau Ivanov és un projecte amb esperit de transversalitat, de permanent recerca de l’expressió personal i també social.

• Hi ha una autoprecarització en el sector de les arts que s’assumeix també en la gestió cultural, perquè també hi ha passió.

• Els creadors i els gestors han de relacionar-se més.

• No només s’ha de democratitzar el consum sinó també la producció cultural.

• S’ha de potenciar l’educació artística des de la base.

• S’han de muntar bars en centres culturals, no s’ha de ser purista.

• Molts músics han treballat a canvi de beguda o fins i tot pagant, però no haurien de renunciar a una retribució digna.

• La retribució de l’artista, i la del gestor cultural, és un tema que preocupa.

30

RELAT JORNADA

RESUM PONÈNCIA David Carabén: Músic, líder de la banda Mishima, creada l’any 1999. Darrer disc: “L’ànsia que cura”, 2014. Llicenciat en ciències polítiques. Ha treballat de realitzador de televisió, guionista, traductor i periodista.

Marta Galán: Llicenciada en Filologia Hispànica, Màster en Edició, Diploma d’Estudis Superiors Especialitzats en Arts Escèniques, Màster en Gestió Cultural.

Autora i directora de projectes escènics. Des de l’any 2010 dirigeix el projecte TRANSlab, laboratori d’intervencions escèniques contextuals.

Carles Giner: Tècnic de cultura i educador social. En l’actualitat compagina la direcció de “En residència” i el secretariat executiu del Consell de la Cultura amb la coordinació del programa Fàbriques de Creació.

David Carabén Explica la trajectòria de Mishima. Vam entrar en contacte amb Za! compartint local amb ells a Fabra i Coats. Teníem llum natural, que no és poca cosa, i vaig escriure “L’ànsia que cura” allà.

Per tornar al barri el que el barri ens havia donat, vam oferir uns tallers per a músics del barri. Cadascun de nosaltres tractava un aspecte de la música: producció, xarxes socials, etc.

Marta Galán 23

“S’ha de potenciar l’educació artística des de la base”

Volia que el meu treball tingués una funció social. Va sorgir TRANSlab a la Nau Ivanov, amb esperit de transversalitat, de permanent recerca de l’expressió personal i també social.

Hi ha una autoprecarització en el sector de les arts que s’assumeix també en la gestió cultural, perquè també hi ha passió.

No em puc sostenir només amb la meva feina com a artista. S’ha de pensar en la retribució de l’artista, és un tema que em preocupa. S’han de relacionar més creadors i gestors.

No només s’ha de democratitzar el consum sinó també la producció cultural.

S’ha de potenciar l’educació artística des de la base!

23

http://www.marta-galan.com/files/doc/pagina/DOSSIER-TRANSlab2012-2013.pdf 31

RELAT JORNADA

David Carabén L’Heliogàbal l’han format 3 generacions de músics durant 20 anys.

“S’han de muntar bars en centres culturals, no s’ha de ser purista”

Cal pensar a muntar bars en espais culturals, a les fàbriques de creació, etc., no s’ha de ser purista. Fa temps vaig anar a la filmoteca d’Edimburg i em vaig adonar que l’ambient que es creava era gràcies al bar, cosa que no passava a la Filmoteca de Barcelona.

Carles Giner Això del bar ho ha après l’Antic Teatre.

PREGUNTES

“David Carabén: he arribat a pagar per actuar”

-

Què s’ha de fer perquè hi hagi música als bars?

-

Carles Giner: El problema és que la normativa actual tracta la música com a soroll.

-

Sóc músic i he arribat a actuar a canvi de cerveses. Com és possible això?

-

David Carabén: Jo he arribat a pagar per actuar. Però no hauríem de renunciar a una retribució digna.

FOTOGRAFIES DE LA JORNADA

Martí Sales, Carles Giner, David Caraben i Marta Galan

32

RELAT JORNADA

Eix 2: Com es dibuixen les noves fronteres entre espais físics i virtuals Detonador: Bernat Ruiz Domènech Antagonista: Joaquim Rius Ulldemolins Diàleg: Virtuts i virtualitats en el món digital Roberta Bosco i Joana Moll

Joana Moll, Eduard Escoffet i Roberta Bosco

Vídeo creació de Jordi Colomer Mirades: Xarxes digitals, xarxes ciutadanes Oriol Lladó, Marta Cano, Roger Palà Conclusions: Eduard Escoffet

33

RELAT JORNADA

IDEES CLAU Eix 2 Mirades Xarxes digitals, xarxes ciutadanes Oriol Lladó, Marta Cano, Roger Palà • La virtualitat fa referència a una cosa tangible, és un reflex de la realitat, és una eina.

• Com garantir els drets culturals des de l’administració pública.

• S’ha de fer una feina d’alfabetització digital.

• Els reptes de les biblioteques són la connectivitat, potenciar internet, el marc legal de la propietat intel·lectual, la col·laboració, i la igualtat entre les persones.

• Les tecnologies ens ajuden a segmentar i a fer projectes més individualitzats • No existeix la informació gratuïta.

• Molta informació implica infoxicació.

• Hi ha una tirania de la velocitat en els mitjans tradicionals que fa que hi hagi un espai per a un tipus de periodisme diferent.

• La gent paga per Crític perquè té els mateixos interessos que els editors del mitjà: periodisme en profunditat, “slow journalism”.

• Crític és digital però està en el món real, per exemple, fa trobades amb els subscriptors.

34

RELAT JORNADA

RESUM PONÈNCIA Oriol Lladó: Llicenciat en Ciències de la Informació i amb estudis de Ciències Polítiques i Sociologia. Professionalment s’ha especialitzat en periodisme ambiental, comunicació institucional i social media. Actualment és regidor de l’Ajuntament de Badalona.

Marta Cano: Gerent del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Ha col·laborat en l’obra col·lectiva Los planes de formación laboral de las bibliotecas de la red de bibliotecas de la Diputación de Barcelona i La biblioteca pública frente a la recesión, acción social y educativa.

Roger Palà: Periodista, llicenciat per la UAB. Des de 2014 coordina Crític, un mitjà digital especialitzat en periodisme d’investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya. Impulsor de l’observatori crític de mitjans, Mèdia.cat.

Oriol Lladó Fins a quin punt hi ha frontera entre els dos móns, virtual i físic. La virtualitat fa referència a alguna cosa tangible, és un reflex de la realitat, no és tant un lloc com una eina.

La nova política ha arribat a llocs on ningú s’imaginava, també gràcies a les possibilitats del social media, la possibilitat de compartir informació. No s’ha de substituir el físic, però.

Marta Cano Ens plantegem com garantir els drets culturals des de l’administració pública.

Les fronteres del món físic desapareixen en el món virtual.

La lectura és un dels principals elements de transmissió a les xarxes.

“S’ha de fer una feina d’alfabetització digital”

Hi ha una feina d’alfabetització digital que s’ha de fer.

Els valors de la biblioteca són la proximitat, la participació, la transversalitat.

Les tecnologies ens ajuden a segmentar i a fer projectes més individualitzats.

Els reptes que tenim són: -

Apostar per la connectivitat a tot el país.

-

Impulsar i potenciar internet.

-

Regular el marc de la propietat intel·lectual.

-

Aconseguir la màxima col·laboració entre tots els agents.

-

Centrar-se en les persones, afavorir la igualtat entre elles.

35

RELAT JORNADA

Roger Palà 24

Crític té un any i mig de vida. Ens financem gràcies als 1.100 subscriptors que tenim. També tenim una subvenció de 3.000 euros. Els subscriptors representen un 70% del finançament. El nostre model és la cooperativa de treball. Som 3 socis i 60 socis col·laboradors. Cada mes guanyem 50 o 60 subscriptors.

Un alt responsable d’un mitjà ens va preguntar com és que la gent pagava per continguts que pot llegir gratuïtament i la resposta és que la gent paga perquè té els mateixos interessos que nosaltres: tenir un periodisme crític i lliure.

Nosaltres no tenim audiència, tenim una comunitat amb interessos compartits: la investigació, la profunditat, etc. Gràcies a les xarxes socials hem pogut vertebrar aquesta comunitat. No arribem a moltíssima gent sinó a un grup que té la informació abans que ningú. És “slow journalism”.

També traiem una revista a l’any i fem trobades amb els subscriptors.

“Els mitjans competeixen per ser els primers; nosaltres, per ser els primers en explicar-ho bé”

És un periodisme “vell”, bo, complex, un periodisme que ara no es fa per la tirania de la velocitat.

Els mitjans competeixen per ser els primers, nosaltres volem ser els primers a explicar-ho una mica bé.

Molta informació implica infoxicació. Barnils ja deia que tenim massa notícies i Montalbán, que tenim un excés d’informació. És a dir, ho tenim tot: som lents, som antics i oferim molt poc!

Som digitals però vivim molt en el món real.

PREGUNTES

24

-

Els nous mitjans poden tenir l’autoritat d’un NY Times?

-

Roger Palà: El NY Times ha fet un molt bon periodisme durant molts anys.

Nosaltres també tenim associats els valors de la profunditat i la qualitat.

-

Com es fa pagar per la qualitat?

-

Marta Cano: En el cas de les biblioteques, hem de facilitar l’accés respectant els drets d’autor, en un moment en què es més fàcil accedir als continguts de manera il·legal que legal.

-

Roger Palà: No existeix la informació gratuïta. Si es vol tenir aquesta informació, cal una inversió. Vols canviar el model periodístic del país?

Paga.

-

Sempre hi ha endogàmies. Els mitjans públics no estan fent la seva feina.

Se centren en l’entreteniment.

-

Roger Palà: Continuen fent la seva funció, encara que hi ha mancances. La professió té un punt endogàmic. Hi ha una manca de pluralitat però poso en valor TV3, especialment pels documentals.

http://www.elcritic.cat/ 36

RELAT JORNADA

FOTOGRAFIES DE LA JORNADA

Oriol Lladó, Eduard Escoffet, Marta Cano i Roger Palà

37

RELAT JORNADA

Eix 3: Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura Detonador: Oriol Barba i Anna Subirats Antagonista: Pep Montes

Ingrid Guardiola, Oriol Barba, Anna Subirats i Pep Montes Diàleg: Els ciutadans i la gestió de la cultura Jordi Sans, Pepe Serra i Santiago Eraso Vídeo creació de Jordi Colomer Mirades: Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible Josep Berga, Montse Balaguer, Ricardo Duque Conclusions: Ingrid Guardiola

38

RELAT JORNADA

IDEES CLAU Eix 3. Pros i contres de la gestió comunitària Oriol Barba i Anna Subirats Pep Montes • La gestió comunitària no és nova, però ha revifat en el context de la crisi.

• Els poders públics han de promoure les possibilitats per a què emergeixin projectes comunitaris.

• La gestió comunitària és un àmbit de participació directa, s’han de mantenir els espais al màxim d’oberts.

• Segons la gestió comunitària, tots podem treballar per als interessos col·lectius.

• S’identifiquen dues tendències: institucionalitzadora i marginalitzadora.

• Per a la gestió comunitària, l’administració posa per davant la qüestió econòmica i prioritza l’anàlisi quantitativa per davant de l’interès ciutadà.

• La gestió comunitària és dinàmica, difícil de definir.

• No és el mateix una empresa pública que una de privada, però també pot ser que una empresa privada fomenti el bé públic.

• La gestió comunitària pot ser com un espai de trobada de la comunitat, dels públics.

39

RELAT JORNADA

RESUM PONÈNCIA Oriol Barba: Economista i politòleg. Coautor, amb Anna Subirats, del llibre Gestió comunitària i transformació social a Barcelona.

Anna Subirats: Llicenciada en geografia per la UAB i graduada en Estudis Urbans per la University College London. Coautora, amb Oriol Barba, del llibre Gestió comunitària i transformació social a Barcelona.

Pep Montes: Gerent de l’ACELLEC, Associació d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura. Íngrid Guardiola: Professora de Tendències de la Televisió Contemporània (Comunicació Audiovisual, UPF) i de Nous Formats Televisius, Documental Creatiu i Creació Audiovisual (Comunicació Cultural, UdG)

Oriol Barba Venim de l’activisme urbà i tenim un concepte ampli de la gestió comunitària, tenim la voluntat de transcendir, introduir pràctiques d’innovació, de transformació.

Els poders públics han de promoure les possibilitats per a què emergeixin projectes comunitaris.

Anna Subirats El que veiem és que la gestió comunitària no és nova, el que és nou és el context actual.

Hi la demanda de recuperació d’uns béns col·lectius.

La gestió comunitària aporta la idea del públic més enllà de les institucions, tots podem treballar per als interessos col·lectius.

Adaptació als moments de la crisi.

En el nostre estudi sobre la gestió comunitària vam identificar dues dinàmiques:

“La gestió comunitària és un àmbit de participació directa”

-

Tendència institucionalitzadora

-

Tendència a l’aïllament, marginalitzadora

Amb el projecte Orlandai (http://casaorlandai.cat), ens deien que el risc era quedar assimilats per la tendència homogeneïtzadora de l’administració. Això podria fer que quedéssim desconnectats del territori. Intentàvem trobar mecanismes contra aquesta tendència.

La gestió comunitària és un àmbit de participació directa, s’han de mantenir els espais al màxim d’oberts.

40

RELAT JORNADA

Pep Montes Fa 10 o 15 anys els projectes de gestió comunitària van anar a la baixa, ara afloren.

Entre els anys 80 i ara hi ha un moment de canvi. Hi ha una crisi econòmica, una crisi social i una crisi comunitària.

Pregunto: 1. La gestió comunitària és un model vàlid només en temps de crisi?

2. Estem justificant la gestió comunitària perquè l’administració no fa el que ha de fer? Té una funció substitutòria? Si l’administració actués bé faria falta?

La gestió comunitària li diu a l’administració que posa per davant la qüestió econòmica i que prioritza l’anàlisi quantitativa per davant de l’interès ciutadà.

Un exemple de gestió comunitària: en un municipi de 6.000 habitants els joves decideixen tirar endavant un projecte cultural. Al cap de 10 anys alguns d’aquests joves han passat a ser regidors d’aquest municipi.

Oriol Barba “La gestió comunitària és dinàmica per naturalesa”

La gestió comunitària no es pot delimitar per naturalesa, és dinàmica, és una canalització del conflicte urbà, però és difícil saber què és la gestió comunitària, hem de ser flexibles.

Anna Subirats Hi ha una tendència a separar projectes que es consideren bons (Can Batlló) dels dolents (Can Vies)

Pep Montes Hi ha entitats que desapareixen després de fer encàrrecs de l’administració.

Íngrid No és el mateix una empresa pública que una de privada, cadascuna té la seva forma legal amb els seus objectius, però pot ser que una empresa privada fomenti el bé públic.

Pep Montes No s’ha cuidat prou l’animació sociocultural, s’ha de deixar de parlar de gestors culturals i parlar de treballadors de la cultura.

La gestió comunitària pot ser com un espai de trobada de la comunitat, dels públics.

41

RELAT JORNADA

FOTOGRAFIES DE LA JORNADA

Ingrid Guardiola, Oriol Barba, Anna Subirats i Pep Montes

42

RELAT JORNADA

Conferència final De les biopolítiques culturals estratègies de futur Franco Berardi, 4/12/2015

a

l’emancipació.

Reptes

i

IDEES CLAU •

Imaginem quin pot ser el paper de la cultura i dels treballadors culturals en l’època que es va dibuixant com una època ambigua.

•

No podem limitar aquest paper a una dimensió participativa. Cal desenvolupar el treball del que sembla possible i afrontar el que sembla ser dominant, que oprimeix el possible.

El possible no es manifesta obertament, però existeix en una dimensió amagada. És el veritable objecte de reflexió sobre la cultura i d’una actuació col·lectiva de les indústries culturals.

Vivim avui una mena d’agonia de la democràcia. Això ens permet de mirar a l’horitzó i reflexionar la possibilitat d’una estratègia cultural.

La decisió democràtica es distancia de la lògica opressiva del deute, però aquest guanya i la força de la democràcia passa a transformar-se en debilitat i impotència.

Més informació, més democràcia? Més informació més complexitat, i per tant, menys capacitat de prendre decisions eficaces?

En una cultura tecnològica parlem de la relació entre el temps i la velocitat de la infoesfera (l’esfera on circulen les informacions), d’una banda, i de l’altra, del temps necessari per elaborar, prendre consciència i decidir eficaçment. Hi ha una desproporció entre l’una i l’altra.

Es produeix una acceleració infinita de la infoesfera paral·lela als automatismes que anul·len o redueixen gairebé a zero la capacitat de prendre decisions conscients.

La velocitat dels automatismes tendeix a anul·lar la potència de la voluntat col·lectiva democràtica.

La potència de la força de la voluntat s’està transferint del camp de la voluntat i decisió al camp dels automatismes.

L’automatisme de la decisió és l’anul·lació de la democràcia.

Què podem fer aleshores? Simplement només ens resta que acceptar la submissió al poder dels automatismes que ens empobreix cada vegada més.

Estem en una guerra infinita, una rebel·lió agressiva i cega, buida de projectes d’un cos descerebrat. Un cos sense cervell, és a dir, el cos de la identitat, de la pertinença, de la nació (...) ha estat absorbit pels automatismes.

Europa manifesta tendència cap a la descomposició perquè ha estat impulsada cap a la dictadura financera que no ha estat decidida per ningú, sinó per la força mateixa del trasllat del poder als automatismes.

• • • • •

• • • • • •

•

• • • •

Què podem esperar i preguntar a la cultura?

L’estratègia de la cultura ha d’imaginar dues dimensions de sortida de la dictadura dels automatismes.

Els treballadors cognitius som els programadors informàtics o poetes, artistes o enginyers que hem aixecat l’edifici ple d’obligacions on la societat es troba vinculada i empresonada.

Hem d’imaginar una alliberació possible. El possible es realitza a l’interior de condicions subjectives que són determinades per la capacitat d’actuació cultural.

43

RELAT JORNADA

• • • • • • • • • • • •

• • • • •

Els treballadors cognitius són la força que pot produir un procés de reprogramació de la màquina global. Avui són una minoria, però cada vegada més important.

L’exèrcit pacífic dels treballadors intel·lectuals, l’exèrcit pacífic dels enginyers i els poetes, és la força que ens pot alliberar dels automatismes.

No és en la voluntat, és en la capacitat tècnica, cognitiva, on es troba la possibilitat d’aconseguir canvis profunds.

L’any 2011 hem aconseguit crear les condicions per a una diferència de percepció del nostre paper i de la relació entre nosaltres.

El treballador cognitiu té una possibilitat amagada, oprimida encara, per manca de solidaritat, calor i amistat.

La solidaritat entre treballadors cognitius és la primera possibilitat per als treballadors, les institucions de la cultura.

Els professionals de la cultura tenim un paper important en un segon nivell: l’esgotament de la força progressiva de la modernitat.

La fi del creixement és una altra descoberta que ens pertany com a feina a fer en el futur.

L’abundància en què vivim està produïda essencialment pel treball cognitiu, per la força positiva de la tecnologia.

Quan traduïm la tecnologia com a eina de profit i d’acumulació aquesta es converteix en cadena o eina per a l’abundància que es transforma en eina per a la opressió, la subordinació i l’empobriment.

Un paper essencial dels treballadors de la cultura és produir un sentiment de la sobrietat com a riquesa.

Avui tenim moltes coses i no són les coses el que necessitem. Necessitem més temps i percebre la situació present com una situació de desig. Ens ho amaga la potència dels automatismes i la impotència de la societat, però és el possible el que hem de desencadenar de la visió dominant.

La relació entre cultura i tecnologia ha de ser repensada d’aquesta manera.

Hem de concebre un paper de la cultura com a projecte i com a pràctica de re-programació del sistema tècnic existent.

Crec que hem de pensar la cultura com l’espai on es troben el poeta i l’enginyer.

I fer cultura com a lloc on redefinim la relació entre la necessitat i el desig, una relació que s’ha perdut, però que pot ser reactivada entre la intel·ligència col·lectiva i la solidaritat social dels treballadors.

A més del poeta i l’enginyer hi ha altres figures. L’economista és també un intel·lectual que separa el poeta de l’enginyer. Les coses serioses són la seva tasca. El gestor cultural és ser antieconomista: descobrir i permetre als altres saber que l’economia no és la naturalesa. L’economia, o l’economista, és la relació entre el possible i l’existent. El gestor cultural és la figura que fa possible una nova aliança entre el possible i l’existent.

44

RELAT JORNADA

http://interaccio.diba.cat/blogs/2015/12/04/franco-berardi-tanca-interaccio-15defensant-capacitat-de-cultura-per-redefinir-rel, Enric Monné i Camps, 4/12/2015 “El filòsof italià ha instat a repensar la cultura perquè esdevingui «l’espai on el poeta i l’enginyer es troben per redefinir la relació entre necessitat i desig». (...) «el problema de la nostra societat és la desproporció entre la quantitat i velocitat de la informació i el temps necessari per prendre decisions».

Segons el filòsof, s’han creat «automatismes que redueixen la capacitat de decisió conscient pròpia de la democràcia».”

Xavier Fina presenta el conferenciant, un membre del pensament crític italià, del pensament marxista italià, que ens parlarà del paper que pot jugar la cultura en temps de guerra. Ja ens explicarà si la paraula ‘guerra’ és la descripció del temps present o bé, si és una valoració del temps que ens espera. I també parlarà de quin és el paper que poden jugar els treballadors dels àmbits del coneixement.

Amb la seva participació, obrim Interacció 15 a la globalitat i no parlem de Catalunya, d’Espanya o de Barcelona.

“Imaginar quin pot ser el paper de la cultura i dels treballadors culturals en l’època que es va dibuixant”

“No podem limitar aquest paper a una dimensió participativa. Cal desenvolupar el treball del que sembla possible i afrontar el que sembla ser dominant, que oprimeix el possible”

“El possible no es manifesta obertament, però existeix en una dimensió amagada. És el veritable objecte de reflexió sobre la cultura i de les indústries culturals”

“Vivim avui una mena d’agonia de la democràcia.

Això ens permet de mirar a l’horitzó i reflexionar la possibilitat d’una estratègia cultural” “La decisió democràtica es distancia de la lògica opressiva del deute, però aquest guanya i la força de la democràcia passa a transformar-se en debilitat i impotència”

Franco Berardi expressa la seva intenció: Imaginar quin pot ser el paper de la cultura i dels treballadors culturals en una època que es va dibuixant com una època ambigua, amb una doble cara, una obscura i una altra, més oberta al possible.

No crec que, en el futur, puguem limitar el paper dels treballadors culturals, de les institucions culturals, a una dimensió participativa. Crec que cada vegada més, les institucions culturals han de desenvolupar una capacitat de producció i d’organització del possible, del que sembla possible, del que sembla ser dominant que sembla ser una perspectiva que oprimeix el possible.

Aquesta possibilitat de dialèctica de possibilitat i de potència és el que més m’interessa avui. Quan parlem de potència parlem d’allò que s’està manifestant i desenvolupant actualment. Quan parlem del possible parlem d’allò que no es manifesta obertament, però que continua existint en una dimensió amagada, difícil d’entendre i de manifestar-se, però que és el veritable objecte de reflexió sobre la cultura i d’una actuació col·lectiva de les institucions culturals.

Crec que podem dir que avui vivim una espècie d’agonia de la democràcia. Ja sé que ho dic en una ciutat que la democràcia sembla molt forta, molt viva, per moltes raons. Però és com una condició que ens permet de mirar a l’horitzó, i no només a l’horitzó de Catalunya sinó també d’Europa i del món.

El pessimisme, quasi inevitable, s’està convertint en inevitable, una mena de lloc comú. Ho sento, sento repetir coses que formen part d’un lloc comú. Però, d’aquí hem de partir per a reflexionar sobre la possibilitat d’una estratègia del treball cultural en l’època en què vivim, que abans de tot, viu una agonia de la democràcia.

I per què uso aquesta expressió tan forta?. No és només per les proves que tenim del fet que l’elecció democràtica té cada vegada menys eficàcia i té menys efectes reals en la vida social i econòmica.

Ho hem vist fa uns mesos en la relació de Grècia i la Unió Europea. El poble grec va decidir, no una vegada sinó dues. La decisió democràtica es distancia de la lògica opressiva del deute, però aquest va guanyar i la dictadura financera es va imposar després del referèndum del 5 de juliol del 2015. I una vegada més, hem verificat que

45

RELAT JORNADA

la decisió democràtica no té efectes en la realitat quan es tracta d’enfrontar-se a la força automàtica del poder financer. Hi ha molts altres exemples que podríem esmentar.

Hem d’entendre perquè passa això. Perquè la força de la democràcia passa a transformar-se en debilitat i una impotència, a la fi.

“Més informació, més democràcia? Més informació més complexitat, i per tant, menys capacitat de prendre decisions eficaces?”

“En una cultura tecnològica avui hi ha una desproporció entre la velocitat de la infoesfera i el temps necessari per a la elaboració eficaç”

“Es produeix una acceleració infinita de la infoesfera paral·lela als automatismes que anul·len o redueixen gairebé a zero la capacitat de prendre decisions conscients” “La velocitat dels automatismes tendeix a anul·lar la potència de la voluntat col·lectiva democràtica”

A Frankfurt, el 1972, els dos filòsofs Jürgen Habermas i Niklas Luhmann es varen trobar per discutir sobre el futur de la democràcia en relació al desenvolupament de les tecnologies de la comunicació, un tema que feia temps que se’n parlava i que ocupava el pensament filosòfic de tots dos. Habermas, essencialment demòcrata, optimista i també progressista, defensa quanta més informació, més democràcia; si la gent té poc coneixement pot decidir més conscientment amb la informació. Niklas Luhmann, menys generós, però probablement mes visionari, afirma que no està segur que més informació signifiqui més democràcia. Pot arribar a ser el contrari perquè més informació implica més complexitat. I en situacions complexes la capacitat de prendre decisions eficaces tendeix a disminuir i reduir-se. En els anys setanta, Luhmann parlava de la noció d’especificitat del nivell administratiu: la política tendeix a ser substituïda, cada vegada més, per l’administració. Era una intuïció que em sembla confirmada amb el que va passar a les dècades següents, però que, avui, cal definir millor.

Què és la complexitat? El món sempre ha estat complex. El problema és que quan parlem, en una societat, en una cultura tecnològica, parlem essencialment d’un tema de velocitat. Cultura tecnològica vol dir problemes tecnològics. Parlem d’una banda, de la relació entre el temps i la velocitat de la infoesfera (l’esfera on circulen les informacions), i de l’altra, del temps necessari per a la elaboració, per a la consciència i la decisió eficaç. És crucial per mi, per a entendre el que passa avui fora d’un esquema simplement polític. En termes sistèmics, avui el problema és de desproporció entre un i altre, és a dir, entre la velocitat de la infoesfera i el temps necessari per a la elaboració, la consciència i la decisió eficaç. Quan estem examinant un procés que es mou paulatinament, és fàcil entendre i decidir en temps útil. Quan els esdeveniments decisius passen en un nanosegon com passa en el món financer, en el qual les transformacions són cada vegada més ràpides, la possibilitat de prendre una decisió conscient es redueix a quasi a zero. El que ha passat i segueix passant és una acceleració infinita de la infoesfera, en paral·lel a la creació d’automatismes tècnics i lingüístics que fan possible una automatització creixent de la decisió que anul·la o redueix a quasi res, la capacitat de decisió conscient de la societat del pensament de la cultura de la democràcia. És l’efecte sistèmic de la relació entre democràcia i sistema financer.

Essencialment, el sistema financer és un sistema d’automació creixent de les implicacions lògiques, tècniques, econòmiques i a la fi, també socials. El polític no pot fer res que irrompi la força de la decisió financera perquè es tracta de nivells de velocitat, de ritmes incompatibles i on la velocitat dels automatismes tendeix a anul·lar la potència de la voluntat col·lectiva democràtica.

Què ha significat la política en la modernitat, és a dir, avui?

Per a definir el concepte de política cito a Maquiavelo, el màxim expert en política com a art i com a tècnica de la modelació humana, de la infinita complexitat del món natural.

El príncep de Maquiavelo parla de l’home del poder, com algú amb capacitat de sotmetre la fortuna, és a dir, la casualitat, la caòtica casualitat de la naturalesa. I Maquiavelo, de manera sexista, diu: el príncep és l’home i la fortuna és femenina, capriciosa, imprevisible. I nosaltres, els polítics, els prínceps, hem de sentir la força de la voluntat, que és l’eina essencial de la dominació masculina de la política moderna sobre la impressibilitat de la natura.

“La potència de la força de la voluntat s’està transferint del camp de la voluntat i decisió al camp dels automatismes”

46

RELAT JORNADA

“L’automatisme de la decisió és l’anul·lació de la democràcia” “Només ens resta que acceptar la submissió al poder dels automatismes que ens empobreixen cada vegada més”

“Estem en una època infinita, sense principi, sense fi”

“Estem en una guerra infinita, una rebel·lió agressiva i cega, buida de projectes d’un cos descerebrat”

“Un cos sense cervell, és a dir, el cos de la identitat, de la pertinença, de la nació (...) ha estat absorbit pels automatismes” “Un cos sense cervell busca identificació en els demés, vistos com enemics, per a ser nosaltres”

“Europa manifesta tendència cap a la descomposició perquè ha estat impulsada cap a la dictadura financera que no ha estat decidida per ningú, sinó per la força mateixa del trasllat del poder als automatismes”

“Què podem esperar i preguntar a la cultura?”

Aquesta potència, violència, si volem, ha estat reduïda, en certa manera, per la transformació democràtica a causa de la llei, de la regulació. Avui aquesta potencia s’està transferint des del camp de la voluntat i de la decisió al camp dels automatismes tècnics i lingüístics, que controlen i prenen el lloc que, en un altre temps, va ser el lloc de la voluntat. L’automatisme de la decisió és l’anul·lació sistèmica de la democràcia. No podem fer res, des del nivell de la política, contra això, perquè la política no és més el lloc on puguem modificar una condició que sistemàticament ha debilitat al polític mateix.

Què podem fer aleshores? Simplement només ens resta que acceptar la submissió final al poder dels automatismes que ens empobreixen cada vegada més i que redueix la vida col·lectiva en guerra, perquè aquesta és la reacció del cos col·lectiu a la força automàtica de l’abstracció.

Què demanem avui, què vivim en l’època del terrorisme boig, del terrorisme que es presenta purament com a reacció contra una humiliació? Que és la guerra d’avui?.

No crec que anem a una tercera guerra mundial, en el sentit que demà hi haurà una declaració de tercera guerra mundial. No existeix més la declaració de guerra mundial. Què hi hauran fronts clars. No existeixen més. Què hi haurà un principi i una fi. No hi ha principi. No hi ha fi. Aquest senyor que va ser president dels Estats Units fa uns anys va dir que estava en una guerra freda infinita. I estem en una època infinita.

I què és aquesta guerra infinita? És una rebel·lió agressiva i cega, buida de projectes d’un cos descerebrat, d’un cos sense el cervell que és el cos de la identitat, de la pertinença, de la nació, de la raça, de la família, de la màfia. El cos sense cervell és així perquè el cervell ha estat absorbit i capturat pels automatismes, perquè la intel·ligència col·lectiva es va separar del cos, ha estat presa del cos. I la intel·ligència col·lectiva es va tornar en eina del poder abstracte, del capitalisme semiòtic, del capitalisme dels signes, del capitalisme de la concatenació lògica i tecnològica. I aleshores, en l’interior de l’abstracció financera i el cervell, el cos sense cervell busca una forma d’identificació on pot trobar en forma de violència, agressió, en la identificació dels demés com els enemics que ens permet ser nosaltres, el poble, la nació.

Aquesta és la condició de la guerra present que tendeix a esdevenir guerra civil total, guerra dels fragments, una guerra sintèticament global però efectivament fragmentària.

I Europa està manifestant una tendència cap a la descomposició, d’estructuració perquè la Unió Europea ha estat impulsada cap a la dictadura financera, no política, sense haver estat decidida per ningú. Crec que va esdevenir per la força mateixa del trasllat del poder a les mans dels automatismes. Hi ha qui guanya molt en aquest trasllat i hi ha qui perd molt en aquest desplaçament des del poder de la voluntat humana cap als automatismes. No és objecte d’una decisió voluntària. Em sembla un efecte sistèmic d’una creixent velocitat i complexitat de la infoesfera tècnica, en relació a un cervell o una voluntat col·lectiva que es troba en una situació d’impotència.

Aleshores, què podem esperar en el futur i preguntar a la cultura, al nostre paper de professionals de la cultura, com a productors de cultura?

Ens esperen dues possibilitats positives, si ho puc dir així. La definició estratègica de la cultura ha d’imaginar dues possibles dimensions de sortida de la present dictadura dels automatismes.

La primera possibilitat la trobem en el paper dels treballadors cognitius:

47

RELAT JORNADA

“Els treballadors cognitius som els programadors informàtics o poetes, artistes o enginyers que hem aixecat l’edifici ple d’obligacions on la societat es troba vinculada i empresonada”

Quan dic que la voluntat humana és fa cada vegada més impotent davant la força dels automatismes tècnics i lingüístics, parlo d’alguna cosa que no ha estat produïda per Déu o per la natura. Qui els ha produït? Qui ha estat capaç de produir tècnicament aquest edifici on som, d’obligacions i implicacions lògiques en les que la societat es troba vinculada i empresonada? Nosaltres!. La lògica de l’automatització pertany al capitalisme financer, però es programa. El capitalisme financer no té capacitat de programar. Nosaltres som els programadors, els treballadors cognitius, que som programadors informàtics o poetes, que som artistes o enginyers, que junts han estat obligats, pel xantatge assalariat, a produir i programar els automatismes que ens oprimeixen. Les eines de l’esclavatge han estat produïdes pels esclaus mateixos en condicions que els estats no poden decidir, que no han decidit, però ells són els productors d’aquesta cadena. És el treballador cognitiu de Silycon Valley que treballa per a Google el que ha produït les condicions per a la seva pròpia opressió o vinculació.

“Hem d’imaginar una alliberació possible. El possible es realitza a l’interior de condicions subjectives que són determinades per la capacitat d’actuació cultural”

Aleshores, la perspectiva que hem d’imaginar com una perspectiva possible. Ho subratllo, el concepte de possible. El possible no realitzar-se, es realitza a l’interior de condicions subjectives, és psicològiques, afectives, que no són determinades pel destí sinó d’actuació cultural.

“Els treballadors cognitius són la força que pot produir un procés de re-programació de la màquina global. Avui són una minoria, però cada vegada més important”

Així, la meva convicció i persuasió és que la sola força, la sola concatenació social que pot produir un procés de reprogramació de la màquina global, són els treballadors cognitius que avui produeixen les eines d’esclavitud, les formes de l’automatització cognitiva on es troba la possibilitat d’una transformació. Ells, avui, poden aturar una minoria, potser sí, però cada vegada més important, més gran.

L’exèrcit pacífic dels treballadors intel·lectuals, l’exèrcit pacífic dels enginyers i els poetes, és la força que ens pot alliberar de la dictadura dels automatismes.

“L’exèrcit pacífic dels treballadors intel·lectuals, l’exèrcit pacífic dels enginyers i els poetes, és la força que ens pot alliberar dels automatismes”

“No és en la voluntat, és en la capacitat tècnica, cognitiva, on es troba la possibilitat de trobar canvis profunds”

“L’any 2011 hem aconseguit crear les condicions per a una diferència de percepció del nostre paper i de la relació entre nosaltres”

d’una alliberació està destinat a a dir, culturals, per la capacitat

L’any 2011 és un any d’il·lusió positiva (esdeveniment a la plaça Tahrir d’El Cairo, Occupy Wall Street (OWS), el Moviment 15-M o moviment dels indignats a la Puerta del Sol, el moviment #occupy), de transformar les coses ocupant carrers, escoles, llocs. Era una il·lusió, si o no? Era una il·lusió parcial perquè no hi havia cap poder en aquests llocs físics. El poder s’ha traslladat al ciberespai, a la infoesfera, a una dimensió virtual del poder financer, etc. I, per tant, ocupar un parc no implica res de canvi efectiu de les relacions de forces de poder.

Podríem ocupar bancs però seria nul. El poder no està en el banc. Està en la dimensió desterritorialitzada entre agents físics. L’home més ric del planeta, el financer més poderós Warren Buffett diu que li fa vergonya que la seva secretària pagui el 34% en impostos i ell, el 17%. I no ha passat res perquè no és ell, és l’automatisme mateix que implica que els que mouen molts diners, com que tenen el poder de moure’n molts, no han de pagar moltes taxes, etc.

Aleshores, no és en la voluntat, és en la capacitat tècnica, cognitiva, que es troba la possibilitat de trobar canvis profunds. L’any 2011, ha estat inútil? No, en la transformació política directament. No hem destruït la dictadura financera. No hem obert la porta a la nova possibilitat de democràcia i llibertat, però sí hem aconseguit, d’un costat, crear condicions per a una diferència de percepció del nostre paper, i de l’altre, la relació entre nosaltres. El que va passar a #occupy és la trobada de cossos i ànimes en les places per a dir podem canviar la realitat, no amb la voluntat política, però sí amb la realitat de la capacitat del treballador cognitiu, que té una possibilitat amagada, encara la té oprimida per una manca de solidaritat, calor i amistat. El 2011 hem descobert això. Hi ha una possibilitat d’amistat, que està oprimida, negada pel domini de la competència, la guerra ecològica, la precarietat. Som cognitius i precaris i hem pensat a ser enemics perquè els precaris són naturalment enemics els uns dels altres, perquè demà el nostre amic que pot treure’ns el lloc de treball. Ho sabem. Hem començat el procés #occupy per una recomposició afectiva, política i, a la fi tècnica, del treball polític.

48

RELAT JORNADA

“El treballador cognitiu té una possibilitat amagada, oprimida encara, per manca de solidaritat, calor i amistat”

“Julian Assange va ser capaç d’activar la solidaritat entre treballadors cognitius. I gràcies a la seva consciència i coneixement, Chelsea Manning fa possible la denúncia i ruptura del capital financer, no gràcies a la seva democràtica acció política” “La solidaritat entre treballadors cognitius és la primera possibilitat per als treballadors, les institucions de la cultura”

Pensem quina ha estat la única acció ‘victoriosa’, si puc usar aquesta paraula, eficaç d’#occupy. Les úniques accions positives assolides han estat les de Julian Assange i Edward Snowden. El naixement de la força SYRIZA a Grècia i Podemos a Espanya, podria afegir algú. Ara no en vull parlar d’aquest aspecte perquè no n’estic molt segur.

Ara el que m’interessa remarcar és que si hi ha una batalla guanyada el 2011 és la de WikiLeaks, que va ser capaç de trencar el domini sobre la informació perquè Assange va ser capaç d’activar la solidaritat entre treballadors cognitius d’altíssima saviesa tècnica. Chelsea Manning és l’heroi veritable d’aquell any, un professional tècnic que treballa a l’interior de la màquina assassina de l’exèrcit americà, que gràcies a la seva consciència i el seu coneixement, fa possible la denúncia i ruptura del domini del capital financer i militar en un punt precís. És gràcies a la seva saviesa, gràcies a la seva especificitat tècnica i no a la seva democràtica acció política. No crec que la democràcia ens salvi. Crec que la solidaritat entre treballadors cognitius pot crear les condicions que ens trauran de l’infern que el capitalisme financer i la guerra ens estan posant.

Així doncs, la solidaritat entre treballadors cognitius.

I respecte la segona possibilitat, com a professionals de la cultura que podem fer?

Reflexionar, experimentar formes i fomentar condicions de solidaritat entre nosaltres. Sí, interesant, però és poc perquè que els diem a la la majoria dels sers humans que tenen por, estan empobrits i potser aterrits. Ho sento, no estem aterrits, però s’intenta aterrir.

“Els professionals de la cultura tenim un paper important en un segon nivell: l’esgotament de la força progressiva de la modernitat”

“La fi del creixement és una altra descoberta que ens pertany com a feina a fer en el futur”

“L’abundància en què vivim està produïda essencialment pel treball cognitiu, per la força positiva de la tecnologia”

“Avui tenim moltes coses i no són les coses el que necessitem. Necessitem més temps i percebre la situació present com una situació de desig. Ens ho amaga la potència dels automatismes i la impotència de la societat, però és el possible el que hem de desencadenar de la visió dominant”

Un segon nivell és molt important i l’hem de desenvolupar perquè hi tenim un paper important: l’esgotament de la força progressiva de la modernitat. En aquest nivell tenim un paper important. Kenneth E. Boulding, economista americà, defensa que qui pensa que el creixement exponencial pot continuar per sempre en un món que ha acabat, és un boig o un economista.

El problema del fi del creixement és una altra descoberta que ens pertany com a problema, com a feina a fer en el futur i com a missatge positiu que hem de difondre. La fi del creixement apareix avui com una perspectiva espantosa, com una catàstrofe que redueix, en aquest moment, tota la nostra possibilitat de vida, l’expansió social, col·lectiva. Sembla que si acaba el creixement acaba també el progrés mateix de la civilització.

El New York Times de fa dos dies, parlava de l’atemptat a París, del Summit 21 d’Oslo, del Global Warming, etc., i també aportava un dossier que examinava la possibilitat del fi del creixement, que ens portarà a la guerra de tots contra tots o a un regrés a la barbàrie. A mi em sembla que la guerra ja és aquí i que el regrés a la barbàrie ja és a l’horitzó perquè la veritat és que l’obsessió pel creixement està produint la guerra i impulsant els sers humans a intentar acaparar-se de tant com es pugui. És l’obsessió pel creixement el problema, no és el fi del creixement en sí mateix.

El que oblida el dossier del diari americà és que no vivim més en l’època de la producció industrial de mercaderies físiques. Vivim en un món d’abundància potencial i actual. El problema és que aquesta abundància està essencialment produïda pel treball cognitiu, per la força positiva de la tecnologia. I està transformada en maledicció per l’obsessió pel creixement, pel profit. Quan traduïm o semiotitzem la tecnologia com a eina de profit i d’acumulació, la tecnologia es converteix en cadena, és a dir, una eina per a l’abundància que es transforma en eina per a la opressió, la subordinació i l’empobriment.

49

RELAT JORNADA

“Quan traduïm la tecnologia com a eina de profit i d’acumulació aquesta es converteix en cadena o eina per a l’abundància que es transforma en eina per a la opressió, la subordinació i l’empobriment”

Un paper essencial que tenim com a treballadors de la cultura és produir una Cultura, no una cultura, sinó un sentiment de la sobrietat com a riquesa. La idea de riquesa ha estat pervertida per obsessió del creixement que la converteix en acumulació de coses. És una idea pobre davant la situació d’avui. Avui tenim moltes 25 coses. Si avui hi ha caiguda de vendes, si hi ha recessió , és també perquè no necessitem més coses. Necessitem més temps, més afectivitat, més educació, més salut, més corporeïtat. No més coses. I les coses, cada vegada més, no són produïdes per la força muscular seqüencial sinó que són produïdes per la tecnologia intel·lectual simultània.

“Un paper essencial dels treballadors de la cultura és produir un sentiment de la sobrietat com a riquesa”

Així, no són les coses el que necessitem. És més temps, que ens falta. Aquí hi ha un salt, una transformació una mutació cultural, epistèmica, decisiva, que pot permetre a la humanitat de percebre la situació present no com una situació d’escassetat o de necessitat, de manca d’alguna cosa, sinó de desig i d’abundància.

Aquesta és la possibilitat que la potència dels automatismes i la impotència de la societat ens amaga, però és el possible el que hem de desencadenar de la visió dominant.

“La relació entre cultura i tecnologia ha de ser repensada d’aquesta manera”

“Hem de concebre un paper de la cultura com a projecte i com a pràctica de reprogramació del sistema tècnic existent” “Crec que hem de pensar la cultura com l’espai on es troben el poeta i l’enginyer” “I fer cultura com a lloc on redefinim la relació entre la necessitat i el desig, una relació que s’ha perdut, però que pot ser reactivada entre la intel·ligència col·lectiva i la solidaritat social dels treballadors”

La relació entre cultura i tecnologia ha de ser repensada d’aquesta manera. Moltes vegades pensem, nosaltres, els últims humanistes de l’època post humana, que hem d’elaborar un humanisme de la condició post-humana. Pensem que hi ha una contradicció entre tecnologia i cultura, entre tecnologia i educació, entre tecnologia i vida bona. Clar què hi ha contradicció! Perquè la tecnologia no és ni bona ni dolenta. És el que som capaços de fer a partir de la nostra capacitat cultural, de la nostra capacitat d’invenció de la forma amb la qual la tecnologia es fa eina de la vida quotidiana. Lluny d’escapar de les tecnologies hem de concebre un paper de la cultura com a projecte i com a pràctica de re-programació del sistema tècnic existent. Crec que hem de pensar la cultura com l’espai on es troben el poeta i l’enginyer. Es troben i re-programen la màquina que havia estat creada sota unes condicions que no havien estat decidides de manera col·lectiva. La cultura com un espai on el poeta troba l’enginyer i l’enginyer troba el poeta.

En segon lloc, un paper decisiu és fer cultura com a lloc on redefinim la relació entre necessitat i desig, entre escassetat i abundància, entre temps de vida i acumulació de coses. Crec que el temps que anem a viure no serà molt fàcil ni tan lluminós, crec que es pot reafirmar que, darrera la catàstrofe del capitalisme financer, hi ha la possibilitat que perdura a l’interior del cap de milions de treballadors cognitius, a l’interior de la relació que s’ha perdut, però que pot ser reactivada entre la intel·ligència col·lectiva i la solidaritat social dels treballadors. Moltes gràcies.

25 Llegiu també Christian Marazzi http://www.theguardian.com/commentisfree/2010/sep/14/neoliberal-europe-unionausterity-crisis; https://mitpress.mit.edu/books/capital-and-language; http://www.amazon.co.uk/Violence-Financial-Capitalism-SemiotextIntervention/dp/1584351020; https://burntbookmobile.wordpress.com/tag/intervention-series/

50

RELAT JORNADA

Debat Xavier Fina: Jo, que reivindico la modernitat, la re-definició de la necessitat i el desig, és un projecte clarament modern. L’humanisme que vostè reivindica és un discurs modern. Vull fer dues preguntes. La primera: entre el poeta i l’enginyer, quin paper donem al gestor cultural. La segona: Quin és el paper de l’estat, l’administració pública de la cultura? Quina camiseta li posa? La de ruptura o d’aliança amb les coses que vostè criticava?

Jaume Pastor: Ha parlat de treballadors cognitius i imagino que la resta dels treballadors són els que fan producció manual i producció intel·lectual, és així? Qui som els treballadors cognitius i qui no? Vivim en societats amb diversitat constant.

Sembla que ho elimini i que ho sotmeti a la dictadura econòmica. És així? I respecte modificar el desig, els enginyers estan convençuts del seu desig...

Toni González: el desig el tenen els enginyers, gestors o els poetes, diu en resposta a Jaume Pastor. I demana més informació respecte els treballadors cognitius.

El ponent dóna respostes.

“La modernitat és l’elaboració d’expectatives”

“La modernitat té la dinàmica de l’acumulació. Hem de viure menys per viure més. No necessitem l’obsessió per l’acumulació”

“A mes del poeta i l’enginyer hi ha altres figures. L’economista és la relació entre el possible i l’existent. El gestor cultural és la figura que fa possible una nova aliança entre el possible i l’existent”

Respecte la modernitat, la podem entendre com a valor, o encara que no m’agrada, prefereixo parlar d’expectativa. És la elaboració d’expectatives com el futur d’alguna cosa més rica, més feliç. No hem d’oblidar les expectatives que la modernitat ha produït.

La modernitat és també una estructura. I com a estructura, s’ha acabat. Té una dinàmica, la dinàmica de l’acumulació. Hem de viure menys per viure més. No necessitem l’obsessió per l’acumulació.

Respecte la modernitat, sí? no? No, com a permanència d’estructura. Sí, com a permanència d’expectatives que després han xocat contra el límit com a modernitat, com a estructura.

Què fa el gestor cultural entre el poeta i l’enginyer?

Hi ha altres figures. L’economista és també un intel·lectual que separa el poeta de l’enginyer. Les coses serioses són la seva tasca. El gestor cultural és ser antieconomista: descobrir i permetre als altres saber que l’economia no és la naturalesa. L’economia, o l’economista, és la relació entre el possible i l’existent. El gestor cultural és la figura que fa possible una nova aliança entre el possible i l’existent.

L’estat? No pertany a la meva dimensió de comprensió. Puc entendre la relació entre allò públic i allò comú. Es fa eina d’una privatització. Una eina no com defensora d’allò comú sinó com la força ordenadora a la privatització.

Treballadors no cognitius n’hi ha a cada tipus de transformació de la naturalesa.

26 Implica un treball de cognitivitat. M’interessa el concepte Semio-capital , la forma del capitalisme en la que perduren moltes formes del treball manual, industrial, però generen més plusvàlua, més transformació possible. És el lloc del treballador semiòtic.

No és un problema formal de democràcia. No és una qüestió retòrica. És un problema d’eficàcia social que avui té el treball cognitiu, que hem de reconèixer.

Hem parlat de la cultura com a benestar, afectivitat i no només, efectivitat. Crec que he respost les preguntes.

26

http://th-rough.eu/writers/bifo-eng/semio-capital-and-problem-solidarity

51

RELAT JORNADA

Conclusions Xavier Fina, 4/12/2015 Conclusions. Polítiques culturals per a un canvi d’època http://interaccio.diba.cat/CIDOC/blogs/2015/politiques-culturals-per-canvi-epoca CERC, 7/12/2015

Martí Sales, Eduard Escoffet, Ingrid Guardiola i Xavier Fina

52