Llibret de Falles Marqués de Campo Perú de Gandia 2012 by IceCreamFactory

SUMARI REPRESENTACIÓ FALLERS - 4 EXPLICACIÓ MONUMENTS - 36 COL·LABORACIONS LITERÁRIES - 55 COL·LABORACIONS COMERCIALS - 71

Representaci贸

Falleres

PRESIDENT DE LA FALLA

nguany, per segona vegada, torne a tindre el privil.legi de poder escriure unes paraules, en una fulla del nostre llibret. Sabem que són temps difícils, parlant sobretot económicament, i per aixó vull fer una menció especial d´agraïment a les cases comercials, als veïns del nostre barri o a qualsevol altra col.laboració rebuda. Vull aprofitar aquest apartat per dónar les GRÀCIES a totes eixes persones que dia tras dia, acte tras acte, estan sempre pendents perque ixca tot perfecte. Mai tindré paraules i fets, per tornar-vos tot el que esteu fent per mi i per la nostra comissió. Als fallers de nostra falla, de la meua comissió, vull dir-vos que em sent molt orgullós de poder representar-vos i vos desitge que gaudiu d´unes falles inoblidables. I no podría oblidar-me de les madrines, reines ma jors i infantils, i en especial de Paula, Marc i Arantxa. Aquest any és el vostre, vos desitge que tingau unes falles úniques junt a tota la comissió. Per finalitzar, tot el món està convidat a vindre a nostre casal per gaudir, en companyia nostra, de la gran festa de les falles. Un abraç

Iván Román Fernández President de la Falla Marques de Campo Perú 2012

PRESIDENT INFANTÍL

quest any tinc l´honor de tornar a repetir léxperiència de ser President Infantil. Per a mi és tot un orgull tornar a compartir aquest any amb el meu company dáventures, Iván. Enguany és especial per a ell i per ami; per a ell perque Arantxa és la Reina de la Falla i per tant ell és el seu acompanyant, i per a mi, perque ma mare és Reina de la Festa i sempre estarà prop de mi. També estic molt content que Paula siga la Reina de la Falla Infantil i així poder passejar, lluïr i ballar amb ella pels passacarrers, perque junt a ella, Nathalie, Iván, Almudena, Mike i demés xiquets de la comissió sé que ens ho passarem molt bé, com sempre ho fem. I aprofite lócasió per convidar a tots els xiquets del barri a que vinguen a la nostra falla i gaudisquen dúnes bones i divertides festes. No vull desaprofitar aquest moment per donar les gràcies a tota la comissió per tornar a donar-me lóportunitat de ser President i poder gaudir dáquest càrrec. Un abraç del vostre President infantil.

Marc Mayor Martínez President Infantil de la Falla Marques de Campo Perú 2012

FALLERA MAJOR 2012

Verd inmens en l’horitzó , herba daurada banya el cel, ones dolçes com la mel, ¿mar o pradera? Difícil decisió. Es mou al vent curiós, i perla la pell blanca de suor i flama manca que desperta tot el cos. Els teus ulls descobreixen la màgia d’aquest paratge, que no coneix salvatge, i que els hòmens no mereixen. És el meu regal faller, per al teu record etern, una viva imatge en la ment i una bocanada d’aire sincer. Blas Cabanilles

Laura Montero San Cristobal Fallera Major de Gandia 2012

FALLERA MAJOR INFANTIL 2012

Vol d’àguila obri teló i ja el sol calfa valent, una brisa musical corrent arriba al seu lloc de cotó. Silenci en la grada de la natura, ja les rimes començen a sonar i al mig de l’escenari, cantar, es el que fa la més bella criatura. Tú no eres públic asombrat, ni formes part de l’escena, eres el só que sorgix a l’esquena, i fa callar el principal cant. La vida es gira a contemplar i un crit de goig resona durant una llarguísima estona al vore’t de fallera caminar. Blas Cabanilles

Sonia Mascarell García Fallera Major Infantil de Gandia 2012

MANTENIDORES Silvia Suñer Romero Raquel Xaixo Pérez Mantenidores de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DE LA FALLA

Sent melodies de bellesa, que encanten els sentits, i trauen de l’ànima sospirs, i sentiments de tendresa. Escolta les notes del plaer, somriu al vent que les porta, agafa-les amb mà forta, i reparteix-les per tot el carrer. Cauen del cel com estrelles, i s’enrosquen en les teles, de la frescor del teu cor. Brillen juganeres en la nit, dansant contentes al teu crit, que les allunya de la foscor. Blas Cabanilles

Arantxa Puertas Buigues Reina de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DE LA FALLA INFANTIL

El vol de la papallona els teus llavis travessa i furta un bes apressa que nostra pell acarona. Il·lumines el cel del matí, encens els cants del ocells, i aquell bes de llavis vermells, porta felicitat per tot el camí. Bella dolçor usurpadora, del nostre cor guanyadora, obri les ales i mostra les mans. Claror desperta el teu rostre, i una mirada es desig nostre, per començar aquest romanç. Blas Cabanilles

Paula Ramírez Marco Reina de la Falla Infantil Marques de Campo Perú 2012

MASCOTA Llorenç Pérez Farinós Mascota de la

Falla Marques de Campo Perú 2012

MADRINA INFANTIL

Els clamors sonors vius, de goles ben engalanades, pinten de colors les falles, i trauen la gent dels nius. La teua veu la que destaca, enmig d’una colorida il·lusió, la que trau el cor de la presó, i la que amb clau dins el tanca. Es la que tots escoltem, per la que tots esperem, aquells dies de foc i glòria. Ix dels llavis més vermells als que han besat anells de sospirs i de victòria. Blas Cabanilles

Almudena Díaz Cantero Madrina Infantil de la Falla Infantil Marques de Campo Perú 2012

MADRINA MAJOR

Els cants d’estreles presumides envolten de notes la mar, i són decidides en el cantar que juga amb les ones cosides. Somriuen amb dents serrades per anys d’intensa harmonia, però quan de sobte arriba el día, l’alba les amaga en les muntanyes. I es quan surt la bellesa, dels mòns d’infants deesa, brillant com el plaer. Amb mans de vida creadores va escrivint tendres històries en un cel de tots faller. Blas Cabanilles

Maruja Ferrer Diego Madrina Major de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DEL FOC INFANTIL

Pestanyes desèrtiques de plors, com torres de nit s’alçen i un arc de Sant Martí calfen amb més bategs que els cors. Llunes de cristall polit, reflexos d’encontres s’amaguen en les pupil·les que arranquen un retall de teles d’oblit. Blanc de neu que no gela coberta per munts de vela que de cera no fa un fil. Parpelleja el vent mestral que porta perfums al final d’uns versos de memòria fràgil. Blas Cabanilles

Nathalie Zamora Pérez Reina del foc Infantil de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DEL ART

Caramel de sucre fet llavis, ulls de boira fina miren l’horitzó i els ra jos que exterminen de sol la foscor gris. Serps de fum que naixen del foc nu de la teua pell, i amb les brases fan cabell els vents que mai amainen. Dàtils de frescura amarga, dits de felicitat llarga que solquen la virtut femenina. Glaçons de terra humida obrin pas a la dona vestida de colors vius que fan fugina. Blas Cabanilles

Sonia Camús Climent Reina del Art de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DE LA POESÍA

De les bambolles d’or creuen un centenar de desitjos, que naixen dels capritxos, brillants, que la mirada cremen. Travessen el cel nevat trencant en petits cristalls, la serenitat dels badalls d’un descans il·luminat. En el mar fan un ball al caure de dalt avall, i esguitar la melodía. Submergeixen al més valent en una aventura sorprenent, ser faller día a día. Blas Cabanilles

Vanessa Valls Sanz Reina de la Poesía de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DE LA FESTA

Indómites les festes que allarguen les nits del misteri despert, fan de la serena foguera desert i al carrer infeliç alegren. Bellesa teua principal desig d’una ciutat plena de crits, que enlluernen prompte els teus vestits i besos llançen de les galtes enmig. Esclata la foscor en mil estels, cerimonial orquestra d’ocells fan del pasacarrer un goig. Ànsia de petjades trémules, bella musa de cent fàbules, encarna llavis d’amor roig. Blas Cabanilles

Amparo Martínez Alandete Reina de la Festa de la Falla Marques de Campo Perú 2012

REINA DEL FOC

Llums dormides contemples a jupida als terrats del sòn, acaricies amb suaus el món, dits que desperten perles. Flor de día vergonyosa, flor de nit incansable, dama de frescura loable, silueta de detalls armoniosa. Deixa’t caure al carrer passetja amb els peus el plaer d’un somriure en fantasia. Ja l’alba ha sorgit, i el sol etern s’ha encongit, al veure el teu rostre d’alegría. Blas Cabanilles

Mª Teresa Puertas Buigues Reina del Foc Marques de Campo Perú 2012

Explicaci贸

Monuments

MONUMENT INFANTIL LEMA DE LA FALLA

“En el Cel toquen a Glòria” ARTISTE FALLER

Natxo Peiró AUTOR

Josep Enric Gonga

Falla Infantil Marques de Campo Perú 2012 38

an festa grossa al Cel. Toquen a glòria amb pólvora i coets. Tot va venir perquè un bon dia una carcassa va explotar a prop d’un cor d’angelets embolicadors que després de recuperar-se del bot que els va donar el cor a causa de l’explosió, es van apropar a la terra a veure d’on els havia arribat allò... Va ser una gran mascletà de les que feren història, els trons sonaven a glòria, deia més d’un veterà enmig d’una gran cridòria.

I les falles descobriren, una festa d’alegria, amb una filosofia que els àngels alabaren per la seua gosadia.

Els trons posats en acció feien tremolar la terra, allò semblava una guerra que no tenia intenció de procurar cap desferra. Una carcassa atrevida va pujar més que ninguna, va passar sobre la lluna i de manera sentida esclatà amb poca fortuna.

La pólvora i la música, els coets, els passacarrer, el pregó del pregoner, i tota la gran rebolica que muntava el món faller.

Perquè va tenir la sort de no ferir a ningú, els angelets, en comú, sentiren aquell coet bord que espantà a més d’u.

Uns quants d’ells, els més atrevits, s’aproparen, divertits, a veure el desgavell que causava tants neguits.

Els va agradar tant allò que al Cel una en muntaren, perquè en un no res formaren entre tots una comissió i a fer festa es dedicaren. Sant Pere era el president que a tots representava, les claus del casal guardava per obrir únicament quan una reunió es celebrava. O una festa o un sopar, un concert o una funció de teatre d’animació, que posats a celebrar tot es posava en acció.

Una banda musical formaren els angelets, que tocaven, satisfets, una cançó celestial amb tons poc discrets.

entre en el Cel celebraven la festa de les falles d’aquella manera tan intensa, en l’Infern hi havia un gran rebombori. Els dimonis protestaven perquè creien que aquella celebració havien d’haver-la celebrat ells, sobre tot per allò dels trons i el foc.

Amb el llamps i els trons, santa Barbera beneita va fer una bona collita de coets d’allò més bons per marcar més d’una fita.

Entre fogueres i flames els dimonis protestaven, al seu Cap li demanaven que fera algunes proclames per fer veure que es queixaven.

Hi havia àngels mascotes entre fallers i falleres, i també altres quimeres que arribaren a altes quotes d’alegries pioneres.

Perquè en allò de tirar trons i cremar alguna cosa sense fer una destrossa, els dimonis eren més bons i no fer-ho els feia nosa.

Era terra de meravelles per a fallers angelicals, aquells festers celestials vivien aventures novelles en moments molt especials.

Una nova comissió en l’Infern es va formar, tots es varen apuntar per a fer-li oposició a la que el Cel va crear.

Com cremar un monument de material imaginari, fenomen extraordinari que es vivia intensament d’un mode gens ordinari.

Entre fogueres i flames els dimonis protestaven, al seu Cap li demanaven que fera algunes proclames per fer veure que es queixaven. Perquè en allò de tirar trons i cremar alguna cosa sense fer una destrossa, els dimonis eren més bons i no fer-ho els feia nosa.

Una nova comissió en l’Infern es va formar, tots es varen apuntar per a fer-li oposició a la que el Cel va crear. En el Cel toquen a glòria, toquen a foc a l’Infern, començarà en l’avern, per aquesta nova història, un enfrontament etern.

Una nova comissió en l’Infern es va formar, tots es varen apuntar per a fer-li oposició a la que el Cel va crear.

Serà una cosa personal allò de fer millor festa, tots dos tiraran la resta per fer-ho tot molt genial i de premis fer conquesta.

En el Cel toquen a glòria, toquen a foc a l’Infern, començarà en l’avern, per aquesta nova història, un enfrontament etern. Serà una cosa personal allò de fer millor festa, tots dos tiraran la resta per fer-ho tot molt genial i de premis fer conquesta. que fera algunes proclames per fer veure que es queixaven. Perquè en allò de tirar trons i cremar alguna cosa sense fer una destrossa, els dimonis eren més bons i no fer-ho els feia nosa. 41

MONUMENT MAJOR LEMA DE LA FALLA

“Jocs de Xiquets” ARTISTE FALLER

Germans Guerola AUTOR

Josep Enric Gonga Es barallen pel balací dos xiquets que el volen muntar, i no ho fan per divertir-se, és que els dos volen manar.

Falla Major Marques de Campo Perú 2012 42

ota la vida han hagut jocs de xiquets. Jocs de carrer, jocs motrius, jocs de buscar i acaçar, d’amagar-se i de saltar, de força, de taula, esportius... jocs en definitiva d’imaginació, jocs que fugien dels d’ara, dels electrònics que t´ho donen tot fet i mastegat, en els que manen més els botons que els que juguen... però de vegades eixos jocs són com la vida mateixa, jocs de poder, d’un poder que vol aconseguir de la manera que siga aquell que guanya. Un cavallet de cartró muntat sobre un balancí, és el sinònim ací del qui té l’aspiració de manar sobre el veí.

En el puny duia una rosa, una rosa molt polida, la gastava per fer una crida que com qui no vol la cosa tenia una forta acollida.

Els polítics com xiquets es disputen el muntar-lo, qui aconsegueixca domar-lo serà qui guanye el plet i podrà tot sol governar-lo.

Entre grans aclamacions tots amb ell volien jugar, i es deixaven governar sense grans complicacions per divertir-se sense parar.

Al cavall engrunsador molts anys l’havia muntat un xiquet molt mal criat, d’aquell cavall volador ningú l’havia llevat.

Però la rosa es va pansir i va caure del cavall, i ara viu cap per avall el xiquet que va dirigir els demés com si fos un gall.

El cavall era Gandia, la ciutat que s’engrunsava, i el xiquet que la muntava ho feia per ma joria o perquè amb altres pactava.

Sobre la bèstia acartonada a bufat un vendaval, i ha fet caure el xaval que s’ha donat una trompada que l’ha dut a l’hospital.

Des del cavall ell manava i a altres xiquets dirigia, qui jugar en la ciutat volia a les seues ordes estava o era condemnat a l’atonia.

La nova direcció del vent el balancí ha canviat, ara tomba a un altre costat, de manera convenient cap a la dreta ha girat. 43

Un altre xiquet ara mana, és dur com el torró de Xixona, sobre ell proclama i dóna, a qui li dóna la gana, alguna que altra poltrona.

El cavallet fa cavalcar mentre el vençut ràbia, ell li diu: mut i a la gàbia, que ja no pots governar i la meua gent és sabia.

Sabuda perquè ho dic jo, que ara el cavall munte, i així controle l’assumpte gràcies a una votació que no hi ha qui la remunte.

Les gavines voladores al cavall em van pujar, i per això puc manar en Gandia a totes hores i tu no ho pots evitar.

Durant quatre anys el cavall ocuparà, el de la rosa patirà, tot ell serà un plany i el balancí enyorarà. La nova direcció del vent el balancí ha canviat, ara tomba a un altre costat, de manera convenient cap a la dreta ha girat.

Durant quatre anys el cavall ocuparà, el de la rosa patirà, tot ell serà un plany i el balancí enyorarà.

COM UN JOC PASSAT DE MODA I ANTIQUAT, LES CONSTRUCCIONS, MOLTS XIQUETS, EN L’OBLIT LES HAN DEIXAT.

a sols són antigalles, relíquies del passat, tots aquells projectes que volia posar en marxa l’antiga corporació. Com si foren joguets passats de moda, els nous governants de la ciutat els han deixat de banda, plens de teranyines i pols... una paròdia d’aquells versos com començaven dient: “Estos, Flávio, ay dolor...” em semblen el més adient per a cantar la nova cantata municipal... Estos, Orengo ¡ai dolor! que veus ara camps de soledat, tristos i callats, foren en un temps Gandia famosa; Ella, de la Rosa vencedora, colònia fou; però ara per terra enderrocada reposa l’honor de la famosa Rosa, que llastimosa relíquia es ja solament de la seua invencible gent. Sols resten memòries funerals, simples ombres del que fou exemple; ací un pla que fou plaça, allà una estàtua; de tot, quasi no queden senyals. Del gimnàs i les piscines regalades tan sols resten cendres amargades; les maquetes que projectes foren amb molt de pesar s’oblidaren. Aquella esquarterada plaça, que ha perdut l’escenari de teatre, no veurà cap actor, cap mag, al seu damunt la musa combatre. Tampoc cap Pinotxo es representa, foren fonts i ara seran ferralla,

els seus nassos ara són quincalla en algun magatzem abandonada. L’excusa de l’alcalde per llevar-los eren els accidents que als xiquets podia provocar-los. Tot ha desaparegut, canvià la sort, i sols veus alegres en el silenci mut, recorden altres temps i una altra plaça on corrien nens amb poca traça. L’aplanada plaça del present altres veus l’han batejada com la plaça anivellada de cement. Ací va nàixer aquell heroi de la guerra, protagonista d’una novel·la portentosa, immortal Tirant de pell molt rosa, nom d’una plaça que volen tirar a terra. Tot allò que veu sol i feu la Rosa vol desfer-ho el nou alcalde xano-xano, amb les tòpiques maneres d’un gitano. De la plaça divina del Tirant llevarà les parades a l’instant. Rodaran els cristalls i la ra jola, les bigues de ferro i l’escaiola, el que abans eren tendes cristallines ara seran saló d’altres rutines, una casa per a gent acalorada que en berbenes i concerts té la morada; tendes d’artesans i flors allà moriren, i sobre aquelles pedres mai escriviren. Orengo, si tu no plores, posa atenta la vista en tantes places destruïdes; mira marbres i jardins destrossats, mira estàtues superbes de lloc canviades i en porters d’a juntament reconvertides, i en un gran silenci soterrats altres projectes celebrats. Allà l’edifici Innova va figurar, i sols d’ell un esquelet va quedar, 45

d’ell el seu nom a penes resta, havia de ser pàtria de la ciència i ara tan sols ho és de males herbes, de fàbrica de cervells i sabia Atenes, a passat a solar sense futur, cobert d’un oblit molt prematur, la ciència i la cultura no interessa per això l’abandonaren tan de pressa. Encara queden coses en la ment per buscar en el dolor nou argument. Un altre exemple tenim en el present, que encara ens encén com una flama, allà on anava un Palau de Congressos, han muntat un chill out per feligresos de la diversió banal de gent de fama. Gent que pretén ser admirada vivint en la nit descontrolada. S’escolta una veu que trista plora, va caure Gandia, diu llastimosa, l’eco reclama Gandia en vers i prosa i el Palau de Piano i de Fernando. Dir Piano, i aquell escoltar el nom i els gemecs es renoven de bell nou. Una platja portuària l’arruïna i sobre el palau ha escampat una boirina. Han rebutjat també, sense pietat, Orengo, de correus la reforma. La universitat els fa nosa i també aquella plorosa plataforma. Tot el que era la Gandia de la Rosa ha acabat enfonsat en una fosa. Plora aleshores Orengo, sense mania, allò que fou en altre temps la superba i famosa Gandia. Tan sols et queda un únic consol, recordar aquell bé que s’ha perdut, i d’ací quatre anys, sense cap Mut, recuperar la ciutat que tant et dol. 46

A LA PARTIDA DE XAMELO, EL SIS DOBLE DONA PAS, I EL PARE AL FILL LI EXPLICA QUE ENCARA QUE EL DEIXEN JUGAR, LA BANCA SEMPRE HA DE GUANYAR.

ls jocs de taula de bars, tavernes i casinos continuen perdurant i tenint un gran èxit entre la gent. Entre els més populars està el dòmino, amb la nostra variant, el xamelo, les partides del qual són tot un espectacle en qualsevol establiment hostaler a l’hora del cafenet, ja que en sumar els punts que es queden els perdedors, han de pagar pel valor dels que s’han quedat, i això dol... o no?

Sobre el marbre de la taula, algú, les peces fa rodar, la partida va a començar en un bar que és magna aula; hi ha qui més que cridar, maula, pensant a qui va a pelar. Ara es van a enfrontar, açò és un joc de parelles, pare i fill, pobres titelles, (pensen que poden guanyar), contra qui més sap jugar i amb les fitxes fa meravelles. La parelleta d’ovelles contra la banca i l’estat, no saben que el resultat (tenen pel mànec totes les paelles) serà sempre a favor d’elles que ho tenen tot controlat.

El sis doble han col·locat amb aires molt juganers, enceten els mercaders el joc que han amanyat, pare i fill ja han picat l’ham del duo de pescaters.

Al bàndol dels iracunds, dels que es senten estafats, han passat molt cabrejats; amb uns sentiments rotunds i amb eslògans furibunds, diuen que són “indignats”.

Van a ficar-se en merders en firmar una hipoteca, un préstec per a una beca i per a altres menesters, els han convençut els banquers amb la seua xerrameca.

Tot per quedar-se pelats per al xamelo jugar quan no podien guanyar, han acabat ben tocats per l’acció dels adinerats que els han deixat desdonats.

Com si foren en una discoteca, tot són rebomboris i crits, les fitxes entre els dits i la gola un poc resseca, com peregrins a La Meca es queden blancs i contrits.

Pel dòmino han estat robats per unes persones molt “fines”, els que tenen per rutines estafar als confiats, tenen els bancs i els estats i provoquen grans ruïnes.

Han picat com beneïts, l’estat va i el joc tanca per recolzar a la banca deixant-los als dos cruixits; guanyen els desvergonyits i els deixen sense blanca.

Caps mullats de brillantines el xamelo manipulen, i si perden no s’apuren que en llunyanes oficines que es comporten com padrines el que perden els retornen.

De manera molt poc franca els han fet sumar els punts, els que sumen els dos junts no els alcen amb una palanca; ara als dos de tot els manca i tenen deutes profunds.

LA GALLINETA HA PERDUT UNS QUANTS DRETS DELS QUE TENIA, I ELS BUSCA AMB ELS ULLS EMBENATS, TANT DE NIT COM DE DIA.

i ha uns quants jocs de carrer de perseguir i acaçar, de buscar alguna cosa que els que paguen han perdut. Són jocs de xiquets que va ser bastant populars en altres temps. Un dels més anomenats és el de la gallineta cega, que cerca amb els ulls tapats allò que li han amagat. Gallineta cega, que has perdut? Una agulla i un canut. Busca per la ximenera. No, no. Que em faré negra. Busca pel terrat. No, no. Que em faré gat. Doncs, busca qui t’ha pegat! Esta és la seqüència clàssica d’un joc bastant popular. Qui paga, amb els ulls embenats a les palpentes va a buscar a qui un bon colp li ha donat. Hi ha versions del joc actuals que són un poc més brutals. Gallineta cega, que has perdut? M’han furtat l’educació. Busca per la ximenera. No, no. Que allà el sou m’han retallat. Busca pel terrat. No, no. Que allà sols puja el concertat. Doncs, busca qui t’ha pegat!

La educació, rebaixada, ara viu en barracons, mestres i professors, de baixada, sols pateixen restriccions, i amb la vista embenada busquen per tots els racons a qui els done solucions.

Gallineta cega, que has perdut? No em paguen les medecines. Busca per la ximenera. No, no. Que em donarà mal de cap. Busca pel terrat. No, no. Que no puc comprar aspirines. Doncs, busca qui t’ha pegat!

Amb la targeta daurada no paguen el trombocid ni tampoc les vitamines, en la farmàcia ens han dit que la cosa està apurada, que s’ha acabat el convit i el treure d’elles profit.

Gallineta cega, que has perdut? Ens retallen la sanitat. Busca per la ximenera. No, no. Que si caic no m’atendran. Busca pel terrat. No, no. Que cita no m’han donat. Doncs, busca qui t’ha pegat!

Les llistes d’espera s’allarguen, nous hospitals ja no es fan, si caus malalt no esperes que el cos et vagen mirant si no vas a la privada o tens la salud assegurada i una mútua contractada.

Llargues cues d’aturats es formen amb molta freqüència, ja no tenen cap prestació i busquen amb desesperació un treball o una assistència; quan l’estat no té solvència sols queda la beneficència.

Gallineta cega, que has perdut? Ja no trobe les pensions. Busca per la ximenera. No, no. Que allà les retallaran. Busca pel terrat. No, no. Que allí les congelaran. Doncs, busca qui t’ha pegat!

Gallineta cega, que has perdut? El crèdit que m’han denegat. Busca per la ximenera. No, no. Que allà res m’espera. Busca pel terrat. No, no. Que allí també s’han acabat. Doncs, busca qui t’ha pegat!

Les pensions amenaçades corren davant dels mercats, les congelen i rebaixen en nom d’uns sers ignorats, si et fas gran sense possibles que patisques és possible conseqüències insofribles.

Són les pymes i els autònoms els que crèdits van pregant, com els estan denegant van tancant tots els negocis, sempre paguen els menuts les alegries dels grans que solen deixar-los fotuts.

Gallineta cega, que has perdut? El segur de l’atur han canviat. Busca per la ximenera. No, no. Que allà mai l’han donat. Busca pel terrat. No, no. Que cap protecció han posat. Doncs, busca qui t’ha pegat!

Gallineta cega, que has perdut? Cap cosa, no em queda res. Busca per la ximenera. No, no. Ja estic prou pelada. Busca pel terrat. No, no. Que ja estic escarmentada. Doncs, busca qui t’ha pegat!

La gallineta ha dit que prou, ja no vol pondre cap més ou, la bena envia a fer punyetes i li lleva les caretes al que d’ella s’aprofita. La gallina ha dit que no, ja no vol cap reducció.

Ja no vol perdre res més ni buscar per ximeneres, del terrat ja s’ha oblidat no vol que la prenguen per gat, i si algú més vol pegar-li que pregue abans de l’acció que la gallineta ha dit que no.

LA REALITAT VIRTUAL A VENÇUT LA REALITAT REAL IMPOSANT UN MÓN IRREAL QUE A TOTS ELS SEMBLA IDEAL.

onsoles, PC s i jocs, formen hui el que és el món ideal. Menuts i ma jors, xiquets i adults, tot el món practica i es dedica a fer coses que no existeixen amb una maquineta electrònica a les mans. Són els jocs moderns que han substituït els casolans jocs antics.

Abans els jocs eren físics, de contacte personal, allò que era usual era jugar amb amics.

Una altra forma de jugar és la que val hui en dia, per a véncer l’apatia electrònica has de comprar.

Si en forma volies estar al gimnàs havies d’anar, allà et feien suar entrenant sense parar.

Ara, sense eixir de casa, si tens una wi-fi a mà, la maquineta et farà botar donant-te la brasa.

Primer esbrinarà el teu pes, després l’índex de grassa, quina és la teua massa i tot allò que tens de més.

I mirant una pantalla botaràs i correràs, a les ordes d’ella ho faràs tot vestit amb una malla.

Si vols practicar esports en una sala d’estar, la màquina pots engegar i aconseguiràs mil rècords.

Et convertiràs en un expert en ping-pong o en tir al arc, fent d’skater en un parc o corren en un desert.

En golf, un mestre seràs, en tenis, tot un campió, i sempre tindràs ocasió de ser del futbol un as.

I tot en una habitació o estirat en un sofà, l’electrònica farà que no tingues comparació.

Si vols exercitar la ment, en una consola portàtil de segur que ho tens fàcil per a fer-ho constantment.

Jocs per millorar la memòria, la intel·ligència i la concentració, posant la PSP en acció d’una manera notòria.

Si vols ser cuiner, cuinaràs, si vols decorar, decoraràs, si vols volar, volaràs, si vols pintar, pintaràs.

Però tot això ho faràs sense cuina ni pinzells, sense avió ni taulells, des del sofà ho aconseguiràs.

Ordenadors i consoles han canviat la nostra vida, tot el que és real s’oblida i es fa de mentida a soles.

El nostre món és virtual, el teclat i el comandament són el que fan evident el que sols és irreal.

GANDIA JUGA A L’OCA, I SOLS TIRA PERQUÈ LI TOCA. AIXÒ ÉS EL QUE FA L’ALCALDE, A ELL TIRAR SEMPRE LI TOCA.

l joc de l’oca diuen que és el joc de la vida. Un anar i tornar pel seu tauler com es va i ve per la vida, amb pujades i baixades, amb cops de sort i de mala sort, amb alegries i decepcions... ara compres, ara vens, ara caus a un pou profund... a Gandia es juga una interessant partida de l’oca des del principi de l’actual període de manament municipal.

El que la Citroën era ara serà una comissaria, una nova seu per a la policia al costat de la carretera que dóna entrada a Gandia.

Els daus, en les eleccions, la partida van iniciar, tots començaren a jugar amb unes grans il·lusions per a la meta arribar.

Que un hotel no fa negoci i les coses li van mal, l’alcalde, molt liberal, per fer una zona d’oci li compra el centre comercial.

Jugar el joc de l’Oca és jugar al que és la vida, tu comences la partida i sense saber que et toca viuràs emocions sense mida.

Si els cines no funcionaven ni ho feien les boleres, no penseu que són quimeres que el que per crisi tancaven ara va a funcionar de veres.

Com si jugara al Monopoli tira i compra sense parar, reforma perquè vol llevar, com si fos una taca d’oli, el que Orengo va muntar. Com Arturo l’aconseguidor la història el batejarà, és l’alcalde que aconseguirà ser nomenat salvador de l’empresa empantanà.

Com cotxes no es venen ara, al concessionari apurat els locals li ha comprat, d’una manera poc clara uns quants milions ha gastat.

Però d’oca en oca l’alcalde continua jugant, i concerts va organitzant dient que és el que toca per tirar la platja avant. També unes grans corregudes, de toros, no penseu mal, quan és època estival, munta donant-los a judes als que fan el festival.

Mentre ell va d’oca en oca, altres cauen dins del pou, estar allà per a ells és nou, els varen tancar la boca i no saben fer enrenou. Orengo està en la presó, i d’ella no eixirà si la cosa va com va, té quatre anys de reclusió i no pot fer una nova tirà. Els que formen Compromís van jugant a poc a poc, formen entre tots un Bloc i juguen per el país denunciant el tripijoc. Però Torró tira avant i va ocupant caselles, treu profit de totes elles per fer el que va pensant, les mil i una meravelles. Un camp de golf no volíeu? Ara en tindreu dos. Avança sense repòs i farà, això ho sabíeu, el que li demane el cos. D’oca en oca va saltant, i sense cap ni una mania, va canviant tota Gandia, el joc de l’oca li va marcant la política de cada dia.

EUROPA JUGA A LES BITLLES.

es boles roden per la pista i impacten contra les bitlles. Cauen a poc a poc una darrere de l’altra. Alguna es resisteix, però els que llancen les boles són implacables, tomben els seus objectius i damunt els diuen que és pel seu bé... Fent rodar les boles per la pista anuncien a les bitlles el destí que l’impacte de la bola economista els causarà amb un instint assassí. Executius i polítics competeixen per veure qui té més punteria, les boles que entre tots reuneixen carregades van de vilania. Una bola retalladora de pensions a una bitlla jubilada ha tombat, l’han llançat parlant de contencions que asseguren allò que han tirat. La bola que retalla prestacions impacta en l’aturat i el fa bolcar, un futur carregat de frustracions espera a qui treball no pot trobar. Roda i roda la reforma laboral i topa sempre contra el treballador, tindrà treball precari i marginal si s’imposa la força del jugador.

Corre perill la bitlla sanitària, si vol salut se l’haurà que pagar, diuen que és una mesura necessària si el sistema de salud es vol conservar. També caurà ara el funcionari, la seua bitlla sempre quedava en peu, encara que semble extraordinari cau qui era intocable com un déu. Li tocarà el torn a l’educació, sobre tot si és pública i gratuïta, una bola li causarà tal contusió que estudiar serà una cosa fortuïta. Banquers, polítics i executius, a poc a poc les bitlles van tombant, pocs seran aquells que queden vius quan la partida vagen acabant. Juga a les bitlles una Europa ufana, d’un en un cauen drets sense raó, no se n’adonen que en fer en ells diana acabaran amb tot sense excepció.

Col路laboracions Liter谩ries

DINS I FORA. LA FESTA DUAL. Sempre que fem una reflexió, una anàlisi d’un fenomen social, com ara el d’una festa com la de les falles, ens podem trobar, ben a sovint, amb dos punts de vista diferents sobre ella. El que tenen els que hi participen activament, els seus protagonistes, i el que pot tenir un observador aliè, que la veu des de fora d’una manera analítica o simplement passiva. Una festa, hem de tenir-ho en compte, és una construcció social. Un producte ideat per algú o aparegut a través d’un procés col·lectiu en un lloc i en un moment determinat, que canvia al llarg de la història segons els criteris i els interesos dels que hi participen, i per tant sotmés a interpretacions, tan pels que la viuen com pels que l’observen des de fora, visitant-la o estudiant-la. Pensar que una tradició, en aquest cas la festa fallera, és un model que s’ha reproduït des del seu naixement de forma idèntica, sense variacions, és una falsedat. Les tradicions canvien, poden deixar morir, conscientment o no, una part de la seua herència, mantenir-ne una altra o crear noves formes per adaptar-se als temps presents. Les manifestacions festives modernes són sistemes complexos que no solen desfer-se del seu llegat, simplement intenten adequar-lo a les noves condicions entre les quals s’ha de moure. Per arribar a entendre com el passat ha esdevingut present, hem d’entendre quines

són les relacions actuals que es tenen amb ell, com es pot transformar, i fins i tot inventar, cosa que, de vegades, provoca una dicotomia, una bifurcació que separa i fa córrer per camins paral·lels una part, un aspecte de la tradició. Un d’ells determinat per una visió fonamentalista, tancada, invariable, la que solen tenir els que la viuen des de dins. L’altre, condicionat per la de la realitat social en la qual es mou en l’actualitat. Una de les coses que determina les tradicions, és el seu caràcter al·lègoric, la capacitat que posseeixen per representar simbòlicament una identitat. La tradició compensa a l’individu actual, li dóna un plus de seguretat davant els riscos de la vida moderna en fer-lo sentir que forma part d’un grup, en donar-li la possibilitat de trobar significats col·lectius en un món social cada vegada més fragmentat i plural. Però què és una identitat? Quina és eixa cosa que se suposa que la gent porta al damunt? Dir que hi ha uns lligams que uneixen a una sèrie de persones explica poca cosa en si mateix. Els problemes comencen quan s’espera trobar la identitat dins el cos o la ment de l’individu. Això és mirar en el lloc equivocat. La identitat es troba en els hàbits incorporats a la vida social, en l’us de símbols, en el del llenguatge. Hi ha un continu oneig, un recordatori d’ella en els discursos dels polítics, en el llenguatge dels periòdics, de les televisions, que sempre parlen de nosaltres com un tot; en les competicions esportives entre seleccions nacionals, sempre som nosaltres contra els altres, com si tots, sense excepció, compartirem la passió per l’equip i l’esport en qüestió. És tot un conjunt de comportaments, pràctiques i creences endogàmiques, que es combinen per tal de que

allò que ha estat construït històricament, la nostra identitat actual, semble eterna, natural i immutable. La tradició fallera, per exemple, no és neutra ni inalterable, és inestable. Ha variat no sols temporalment, també segons els interesos dels seus participants. D’una festa tradicional, de carrer, celebrada al voltant d’una foguera, com tantes altres, ha passat a convertir-se en una altra urbana, moderna. Una imatge representativa per a moltes ciutats valencianes en l’actualitat. Una construcció curiosa, en l’imaginari de la qual es combinen la sumptuositat dels monuments i de la indumentària dels participants amb els sentiments de pertinença; les icones de la sàtira, la crítica i la renovació purificadora pel foc amb el mite de l’esforç pel no res; la participació passiva i el sentiment d’admiració dels que l’observen des de fora amb la seua venda com a producte turístic. Des de dins, és viu a través d’un seguit d’usos, costums, representacions i objectes que són reconeguts com a un patrimoni cultural propi que es transmet de generació en generació, un conjunt de símbols que es transformen en hàbits rutinaris que els seus usuaris gasten d’una manera mecànica i que infonen un sentiment de continuïtat i identitat. És la representació del seu món com un espectacle escenificat. Tota una sèrie d’actuacions que donen com a resultat convenciments que es mostren en manifestacions com: ser faller és la màxima expressió de valenciania, o, una encara més radical: ser faller és ser valencià. Una demostració pràctica, a fi de comptes, d’allò que s’ha anomenat nacionalisme banal, un mecanisme omnipresent que orienta les percepcions i fa aparèixer com a natural la

identificació entre una festa i una comunitat social. Tota una forma de viure i de veure el món. Tot açò adobat amb la visió des de fora que solen tenir els observadors neutrals, els visitants que han comprat la festa com un paquet turístic. Uns turistes que, si vingueren en una altra època de l’any, els elements distintius que mostra aquella els passarien totalment desapercebuts, visitar la nostra terra seria com anar a qualsevol altre lloc de l’estat. Però en arribar per falles, en certa manera no fan més que potenciar i refermar tots els tòpics identitaris que amaga. Els monuments, els components de les comissions vestits de fallers i falleres... uns elements exòtics que denoten i s’observen perquè mostren la diferència; perquè ratifiquen per a uns, el de dins, i per a altres, els espectadors passius, tot el missatge subliminal que amaguen: els valencians són diferents i ser faller és ser valencià. Però hi ha uns altres agents socials que contradiuen aquesta visió. Què passa amb tots els ciutadans que no formen part de la festa ni com a participants ni com a visitants? No són per això valencians? Ací és quan entra en contradicció la definició banal de la identitat i aquesta es mostra en tota la seua complexitat. Les persones ja venen determinades pel sexe, (ser home o ser dona condiciona); després ve l’orientació sexual, (heterosexual o homosexual), religiosa, (catòlic, musulmà, ateu...), política (socialista, conservador, indignat...), professional (assalariat, empresari, aturat...), estat civil (casat, divorciat, solter...), aficions (practiques esports? Ets del València, del Llevant, del Real Madrid?...), gustos gastronòmics (t’agrada la paella?, el cus cus? ets vegetarià?...). El llistat podria allargarse fins l’infinit. I tot plegat és el que determina

la identitat múltiple de cadascú. En la societat actual, regne de les minories, espai social de la pluralitat, on esta la frontera que marque qui és valencià o no? És més valencià un ciutadà que siga faller, heterosexual, conservador, catòlic, empresari, casat, del València CF i que li agrade la paella, que un altre que preferisca la festa de moros i cristians, que siga socialista, musulmà, solter, assalariat, aficionat al cus cus i seguidor del Real Madrid? A la fi tot és més senzill del que sembla, ser faller és ser faller, un aspecte més de ser allò tan ambigu que és ser valencià. I ser valencià? Un acte de fe, com ser gallec, suec o italià. La festa, ja ho hem vist, és dual. La visió que es té d’ella pot variar depenent de si estàs a dins o a fora. Encara que hi ha altres aspectes que mostren les seues contradiccions al seu si. Com per exemple en el paper que hi juguen les dones. En l’actualitat s’han produït canvis més que evidents en el paper de la dona en la societat. Ha ocupat llocs en el mercat de treball, té una presència ben visible en partits polítics i sindicats, en els mitjans de comunicació, en càrrecs de responsabilitat en empreses i universitats. El seu rol a dins de la família ha fet canviar tota l’estructura d’aquesta. Hui en dia és d’allò més normal trobar-se un munt de dones que treballen, que arriben a ser presidentes, que ocupen càrrecs de responsabilitat dins de les comissions falleres. És el que li pertoca en la societat que vivim, però, què passa en quan passem al camp de joc simbòlic de la festa? Un símbol ha de complir la funció de donar-li sentit, significat, a allò que simbolitza. I quin és el paper simbòlic que té reservat la figura abstracta de la dona en la festa fallera?

Abans, el seu rol estava perfectament marcat: sublimar el que es creia havia de ser el paper del sexe femení en aquella societat, purament ornamental i passiu. Però el rol de la dona, ja ho hem comentat, ha canviat, i, amb el temps, ha entrat en contradicció amb el seu símbol, la reina fallera, en mantenir aquest uns aspectes que pertoquen a una altra època, que ja no es corresponen amb el que és realment el paper de les dones en l’estructura real de la festa. La tensió que es podria produir perquè la igualtat entre homes i dones no es pot dur a terme en el si d’una estructura simbòlica que pressuposa en la practica la desigualtat, ha estat evitada amb una dicotomia, un camí que s’ha bifurcat en dos que corren en paral·lel. D’una banda el dia a dia de les comissions, els seus quefers quotidians, en els quals la dona es mou en un pla d’igual a igual amb els homes, i d’altra, quan s’accepta el càrrec de reina fallera i es juga a ser un símbol que va buidant-se de significats que han quedat obsolets i va omplint-se d’altres més en consonància amb el temps actual. Ser reina fallera hui significa representar una comissió en un munt d’actes socials que van molt més enllà de l’exaltació simbòlica del sexe femení, ja no s’és una abstracció idealitzada del que es considera hauria de ser la dona, s’és una imatge, una icona que representa un grup, la comissió a la que pertany. Significa, també, per part de la dona nomenada, renunciar durant un exercici faller a ser allò que realment s’és en la vida, en el món real. Caminar per un camí paral·lel i fictici durant un temps. Ser a dins un símbol i a fora la dona de sempre. Dins i fora. Podríem continuar analitzant sota estes dues premisses un munt d’aspectes de la festa

fallera. De la seua dualitat. D’allò que simbolitza i d’allò que és en realitat. Podríem parlar de com, la pròpia dinàmica de la festa genera una sèrie de relacions de prestigi que comencen a fer molt atractius els càrrecs directius de les comissions i de la Junta Local. La persona que assoleix un lloc directiu, d’una banda s’implica en una festa fascinant, però d’altra, s’entra a formar part d’una xarxa d’interessos bastida per les relacions amb càrrecs polítics; l’alcalde de la ciutat, per exemple presideix un munt d’actes festius: la demaná, la crida, les presentació de les falleres ma jors, el bateig...; amb estaments com els cossos de la policia i la guàrdia civil; amb associacions esportives, culturals, de comerciants, que donen la possibilitat de figurar, de relacionar-se, d’acumular prestigi social i de promocionar-se professionalment. Pensem en la quantitat de falleres ma jors i directius fallers que han acabat elegits o nomenats per a un munt de càrrecs polítics.

Aquest article ha estat presentat al Premi al millor article dels Llibrets de Falla de la Fdf any 2012 Josep Enric Gonga Hivern de 2011.

Podríem continuar amb la industria que es mou al voltant de la festa, la de la indumentària i els complements, que ens remet per un costat al món de la moda i l’alta costura i d’un altre al de la tradició més o menys manipulada; o la dels artistes fallers, artesans industrials per una banda i condicionats pel prestigi que els poden donar els guardons entre les comissions per l’altra; però acabem ací la nostra exposició. Hem intentat explicar alguns aspectes d’una festa dual, d’una celebració que és un camp de joc on es posen en acció els recursos i els valors dels agents socials que es mouen al voltant d’ella per tal de definir-la. Un fenomen social que no existeix al marge dels significats, principis, regles i esquemes culturals dels que la viuen, a dins o a fora. La festa de les falles.

L’ESCLAT Era un d’aquells dies brillants a trenc de primavera que tothom viu d’una manera vital, encara que arrosseguen la ressaca d’una nit de festa que han passat en vigília per no perdre’s ni un detall de la plantada de la falla. Havien arribat les primeres llums del matí i tot el món seia, intentant enganyar la son i el cansament d’una vetlada sense treva, entre les restes de la celebració nocturna: Cadires desordenades, taules plenes de plats amb restes de menjar, copes brutes amb solls de beguda, corfes de cacau, tovallons de paper... Ahir a la nit vam beure massa, va comentar algú. Tots vam beure massa, li contestà un altre, cosa que va provocar que més d’un pensés d’on trauria forces per sobreviure als quatre llargs dies de celebracions que els esperaven. Feia bon temps. El sol començava a calfar. El Francesc seia a prop d’una taula miraculosament neta, amb una mà a la butxaca i una altra agafant un got ple de cervesa. Era un home gran, dels que traspua experiència en qüestions falleres. Escalfant-se al sol com una sargantana, observava distret el monument acabat de plantar. L’expressió pètria dels ninots, com sorpresos en una instantània eterna. La composició barroca de les escenes. L’acabat, la textura, el color de la pintura. La mà que hi tenia a la butxaca, acaronava un objecte que guardava com el més valuós dels tresors. Un masclet de dimensions gegantines que li aconseguia tots els anys el pirotècnic de la falla per a que el fera petar en “el moment”, con anomenava ell el precís instant

en el qual l’esclat provocara un sentiment de consumació en la celebració de la festa. El perquè, el punt culminant, el cim d’un exercici faller. Havia creat una tradició que despertava expectació entre els seus companys de comissió, que sabien amb certesa que sempre escolliria el moment adequat per detonar-lo, aquell que quasi ningú haguera triat, potser emboirats per les celebracions, el cansament i l’alcohol, i que el Francesc sempre encertava. Quan la comissió es va posar en marxa, en contra del seu costum, es va quedar una miqueta endarrerit, a l’altura de la banda de música. Tenia dubtes. No sabia si seguir els camins ben assenyalats pels que transitaria la comitiva o anar a la seua, fer un recorregut seguint els plànols i mapes mentals que li dibuixés el seu cervell. El casal d’una comissió veïna era la primera parada del dia. Ei, Francesc, com va la cosa -li va dir el faller encarregat de la barra només entrar-, ja tens preparat el masclet? Una casalleta? Li va contestar amb un somriure callat mentre li aclucava l’ull. Mentre bevia va tenir un pensament com una revelació, va decidir que aquell dia faria el recorregut per les falles per lliure, sense que la tra jectòria protocol·lària de la comissió li posara límits. Una llampada de plaer que no podia explicar va acompanyar la seua decisió de fugida. Va eixir dissimuladament del casal. Feia un dia esplèndid i allò el va animar. Trencar rutines i fer una cosa nova, poc freqüent, que quasi ningú s’esperara d’ell, l’omplia d’una sensació d’eufòria. Va començar a caminar obrint-se pas entre la gentada que omplia els carrers. Caminava lentament, com assaborint cada pas que donava, sense haver d’estar pendent del

ritme que marcava la banda de música i les animades evolucions de les falleres. La resta del dia el va passar perdut entre les multituds que omplien la ciutat, visitant els monuments que havien aparegut de sobte en un munt de carrers i cruïlles. De tant en tant, entrava en algun casal per tal de beure, recuperar forces i copsar l’ambient de la festa. Ho feia d’amagat, aprofitant la confusió dels moments en que més gent hi havia. No volia semblar descortés ni maleducat, però no podia perdre temps si volia complir l’objectiu que s’havia marcat, la visita informal i anònima, per primera vegada en la seua vida, de totes les comissions de la ciutat. En un dels locals però, el va sorprendre la veu potent d’un vell conegut, un faller de solera com ell. Ei, mireu qui tenim ací. Va ja, Francesc, quina sorpresa, quan ens ha visitat la teua comissió i no t’hem vist, ens pensàvem que t’havia passat alguna cosa. Vine, que se’n fem una -li va dir, fent unes grans gesticulacions-. El va agafar del braç per portar-lo fins a la barra. Pel camí, va haver de besar i abraçar set o vuit dones i homes que coneixia. Ho va fer ràpidament, amb les fórmules de salutació de rigor. Quan estava a punt d’encetar una conversa amb el seu amfitrió, aquest va ser retingut per un altre faller. Va aprofitar l’ocasió per escapar, creuant el casal fent un somriure d’orella a orella i saludant amb un gest furtiu a algun que altre conegut. Es va perdre pels carrers fugint de l’enrenou de veus i sorolls que quasi havien aconseguit segrestar-lo. La resta del dia se’l va passar perdent-se per la ciutat envaïda per la festa. En fer-se fosc va arribar, quasi sense adonarse’n, a la plaça Ma jor. La cerimònia d’entrega de premis estava en plena acció. Per primera vegada en la seua vida, no la vivia en primera

fila, participant dels atacs d’eufòria i desànim dels seus companys. Dissimulat en un bar de la cantonada, entre una nombrosa colla de músics anònims, va parar l’orella per tal d’assabentar-se del repartiment de guardons. La seua comissió, com quasi sempre, acumulava banderins sense parar. En posar-se la mà a la butxaca i tocar l’enorme masclet que guardava, va estar a punt d’eixir a la plaça i fer-lo explosionar com havia fet en altres ocasions per celebrar-ho. No ho va fer. No acabava d’entendre ben bé el perquè, però sabia que aquell encara no era “el moment”. El va assaltar un sobtat atac de tristesa. Amb llàgrimes als ulls va córrer fora de la plaça. No sap com va arribar a la vora del riu on va seure a prop de la riba. No tenia ganes que el veiés ningú. La visió de l’aigua del riu el va calmar. El seua jornada particular havia estat com aquella aigua que corria sense saber cap on anava. Estava cansat i a poc a poc va anar entrant en un estat de somnolència. Quan va despertar, tremolant de fred, ja clarejava. Amb la nit encara sobre els ulls va entrar al primer bar que va trobar per tal de recuperar-se amb un cara jillo ben carregat. Va passar la resta del dia passejant pels carrers més allunyats de la festa. Va ser una nova experiència recórrer aquells indrets prenyats de silenci. Quin contrast tan brutal amb els que acollien la festa. Els seus habitants semblaven haver-los abandonat. S’escoltava al lluny la remor de la ciutat que celebrava. Va creuar uns quants carrers observant les façanes silencioses. Es va sorprendre en descobrir la gran quantitat de cartells amb les llegendes: “Es ven”, “Es traspassa”, “Es lloga”, que penjaven dels balcons de les finques i en les portes dels baixos comercials. No hi havia senyals de vida, no es sentia ni tan sols una veu. Fins i tot el vent,

atacat d’indolència, pareixia negar-se a moure’s. Va veure la seua imatge reflectida en el cristall d’un aparador. Feia llàstima. Amb barba de tres dies, la roba bruta i arrugada, i una expressió de cansament als ulls, quasi no es reconeixia. Va començar a riure’s. Es reia d’ell mateix, del seu aspecte. Un riure que va acabar amb un crit de fúria que va rebotar, durant uns instants que li van semblar eterns, entre els edificis. Aquell rampell de desesperació el va fer anar, d’una manera inconscient, fins a sa casa. En entrar es va sorprendre en veure-ho tot tancat. On estarien la seua dona i les filles? Segurament al casal. Era el dia de descans, el que les comissions dedicaven al barri, a les celebracions pròpies. Va anar cap el dormitori esquivant mobles ben ordenats i algunes caixes de cartró precintades. Va maleir la mania que tenien les dones de la casa per l’ordre, per guardar tot allò que qualificaven de sobrer. En obrir l’armari per treure roba neta, va veure que els vestits de fallera de la família penjaven dels travessers. Per què no se’ls haurien posat? Aquell pensament va fer que s’estirés en el llit. Estava cansat. Molt cansat. Amb la imatge dels dibuixos dels espolins al cap, va tancar els ulls i va caure en l’abisme d’una pregona son. Un soroll cada vegada més estrident el va despertar. Música. Els sabuts passa-dobles que solien acompanyar les comitives falleres. Mirant dissimuladament per la finestra va veure passar la seua comissió carregada de rams de flors i unes andes amb un gran cigne bastit amb materials vegetals. Enfilaven el camí al centre de la ciutat per tal de participar en l’acte de l’ofrena. Allò el va animar. Va córrer a la dutxa. Es va rentar, afaitar i canviar de roba. Sense

oblidar-se del masclet va eixir de casa disposat a unir-se als seus companys. Estava decidit a deixar-se d’experiments i tornar als costums habituals. En arribar al centre, es va topar amb uns vells coneguts. Una parella gran seguidora fervent de la festa. La dona, de cabells blancs i rostre amable, el va abraçar efusivament mentre li comentava: Ens ha sabut molt greu tot el que t’ha passat, Francesc. Passat? Que és el que m’ha passat? -els va contestar sorprés-. Hem sentit que has tancat el negoci i vas a vendre la casa. I que la dona i les filles han anat a viure al poble dels teus sogres. No recorde haver tancat i venut res... -els va tallar Francesc-, I la família participa en l’ofrena. Però a nosaltres... Tinc una miqueta de pressa, ja xarrarem un altre dia. Els va deixar amb la paraula en la boca per perdre’s entre la gentada. Aquella conversa l’havia deprimit. Tornava a sentir-se cansat. Notava les cames entumides malgrat totes les hores que havia descansat. De bell nou l’assaltava la imperiosa necessitat d’escapar. Què li passava? Estava perdent la memòria? A que venien tots aquells comentaris del negoci, la casa, la dona i les filles? Es va allunyar dels carrers que recorria la comitiva de l’ofrena. Estava confós. No volia pensar. Va començar a recórrer, una altra vegada, casals i monuments. Sense especular sobre el que li havia passat. Sols s’aturava, de tant en tant, per menjar i beure alguna cosa. No podia dormir. Es sentia desgraciat, cansat i desconcertat. No entenia el perquè d’aquella conversa que tant l’havia alterat. Immers en aquella frenètica activitat que li va fer devorar les hores amb avidesa, es va trobar, de sobte, atrapat pel remolí de gent que travessava la ciutat la nit de la cremà. Un corrent incontrolable que va acabar portant-lo a la crema de la seua falla, l’última en ser incinerada aquell any.

Va presenciar tot el ritual de rigor. La metxa fumejant que el pirotècnic li va oferir a la reina del foc. L’explosió de coets, preludi de les flames que es van empassar el monument. Les obligades llàgrimes de les falleres. Els crits desafiants contra els bombers... Francesc va estar a punt de treure el masclet en vàries ocasions per tal de culminar la festa. Però no ho va fer. No podia. Sabia que encara no havia arribat “el moment”.

Aquest article ha estat presentat al Premi al millor article dels Llibrets de Falla de la Fdf any 2012 Josep Enric Gonga Hivern de 2011.

Quan tot va acabar, la gent, saciada de festa, va anar retirant-se amb parsimònia. Al cap d’una estona, l’únic ocupant del carrer solitari va ser el Francesc. La vasta nit era una fragància de cendra mullada. Amb el gegantesc masclet a la mà va caminar fins a la porta del seu comerç, situat a tocar la falla acabada de cremar. Encara tenia enganxat a la porta el cartell que anunciava que estava a la venda. Va obrir. Tot era a les fosques. Els prestatges buits, la brutícia, els cartrons i papers escampats pel terra, talment el mapa geogràfic d’un fracàs, li van fer recuperar la memòria. Ho va recordar tot d’una manera sobtada. La crisi que li havia fet tancar el negoci. Les baralles familiars. La separació de la dona i les filles. La vergonya de no haver pogut pagar les quotes de la comissió. L’haver de renunciar a participar en la festa per aquell motiu... Va seure recolzat contra la paret després d’apilar un munt de papers i cartrons. Va treure el masclet i li va calar foc. El va llançar al damunt de la pila que acabava de fer. L’explosiu va petar fent un soroll esfereïdor per iniciar una dansa de flames famolenques. Ara sí. Ara sabia que havia arribat l’hora. El precís instant de l’esclat. La culminació. El final. “El moment”.

ELS DIES INTACTES Sort dels dies intactes que defugen l’oblit, la memòria perduda d’una vida viscuda, les fugisseres hores que el temps s’ha engolit. Sort dels dies intactes que ens retornen el món quan el fet de recordar ja és un acte de fe. Hi ha records i silenci. Hi ha moments que s’obliden perquè ja es saben morts. Hi ha la memòria sentida i la memòria inventada que muta i es transforma en el més bell dels records. Hi ha la substància dels somnis que ens parla a cau d’orella, per contar-nos mentides que ens endolcen la vida. Hi ha la vida integrada en la solitud d’un gest. Hi ha el passat que van viure les persones absents. Hi ha l’obscura visió d’un antiga ferida. Hi ha el present que està sol. Hi ha... què més hi ha que desperte la memòria dormida? Els dies intactes que ningú mai no oblida. Sort dels dies intactes com aquell, fa tants anys, l’inventari del qual t’arrela en l’univers quan evoques exactes, cada instant, cada hora, cada precís moment: Les petjades alegres en llevar-te del llit. La mirada pregona en el fons del espill. Aquella tebior líquida regalimant pel cos. Els cabells que s’enrosquen al voltant d’una pinta. Les blondes i la seda com una segona pell.

El carrer que t’observa amb uns ulls cortesans. Una música alegre a mesura del cor. La pólvora que parlava amb alfabets de fum. La ciutat envaïda per multituds ufanes, que ocupaven ansioses les terrasses dels bars. Els arbres maquillats de primavera novella. L’inesperat present d’un afalag que et contenta. La cigarreta cremada en un moment d’espera. La festa dels sentits ballant en la mirada. La paella immenjable del migdia al casal. El jove que et cantava amb un anglès macarrònic una tornada dels Beatles agafant-te del braç. Els peus que protestaven envoltats de vellut. El caminar exhausta fins arribar la nit. El capvespre violeta que anunciava el final. L’espera. La llarga espera esperant l’arribada del foc. Les obligades llàgrimes al caliu de la crema. El ritual de la cendra i la retirada a casa per a caure en els braços de la pregona son. No era un dia entre dies, era el dia, el teu dia. Sort dels dies intactes que ens diuen que estem vius.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l´any 2012 Josep Enric Gonga. Hivern de 2011.

Gandia is different Els fallers gandians ho tenim clar: som diferents per molts motius plens d’originalitat. Pels carrers de Gandia desfilen falleres amb bandes on es pot llegir: reina del foc, de la festa de l’art… També tenim dues falleres ma jors (ni més ni menys) que esgoten els seus regnats fins el dia de la presentació de l’any vinent. A Gandia tenim (o teníem fins ara) una cort d’honor de la fallera ma jor multitudinària, variada i divertida (molt divertida) i bategem un xiquet o xiqueta el primer dia de falles. Podríem dir que els fallers de Gandia som diferents, veritat? A Gandia tot és diferent: les festes patronals comencen amb grups d’homes i dones disfressats que trauen els més menuts de les aules a colp de percussió. Els grans autobusos públics són d’un verd pistatxo alegre i juvenil, i les bicicletes públiques són del color... que decideix qui mana! La nostra ciutat és diferent i tal volta per això enamora els seus visitants. Som els únics amb una ciutat paral·lela fantasma: una platja que es transforma en un pur desert urbà 9 mesos a l’any. Original si, sostenible ho dubte. Però així som, ens agrada presumir. Gandia té kilòmetres d’arena banyada per netes aigües, però ens agrada fer platges dins dels ports pesquers. Ella, la nostra ciutat, és capaç fins i tot de fer dues coses a l’hora: presumir del nostre patrimoni natural i paisatgístic, i planificar la seua destrucció. Gandia és capaç d’això i molt

més. Als pixavins ens encanta eixir de casa i acostar-nos al passeig de les Germanies, amb l’únic objectiu de caminar, i som capaços d’eixir un dijous per la nit i plenar els nostres carrers, a base de tapes; creant noves tradicions. Altres vegades no les creem, les importem de temps passats, sense recordar perquè, fa desenes d’anys, les vam abandonar. Som tan diferents que, fins i tot, alguna xica ha perdut la vida per la caiguda sobre el seu cap d’un pètal de gesmiler. M’encanta sorprendre els amics forasters explicant moltes d’aquestes peculiaritats, que fins i tot costen d’entendre. Ens agrada el nostre peculiar apitxat, la nostra fideuà i la sorprenent manera de vorer el món faller com un entramat associatiu que vertebra la nostra ciutat. Lluny d’aquest folklore superficial, altres peculiaritats, com ja hem vist, són capaces de traure’ns una rojor a les galtes i fer-nos baixar el cap d’una forma esgarrifosa. Una onada de pessimisme sense precedents esta envaint el país a ritme d’atur i amb el soroll de les muntanyes russes de la borsa. Sembla que cap valencià és capaç de caminar pel carrer amb ànims i que cap jove té esperances en un futur millor a sa casa. Però a Gandia tenim la missió de ser diferents. Tan diferents que amb les úniques ferramentes que les nostres mans i amb la il·lusió que sempre ens ha caracteritzat anem a ser capaços de superar-nos, de plenar els carrers d’optimisme i ganes de superació. Nosaltres som optimistes. És la nostra manera de ser diferents i anem a seguir essent-ho. Fermí Romaguera i Camarena

Executiva de la Falla 2012

PRESIDÈNCIA

President: Iván Román Fernández Vice-Presidents: Antonio Ramírez Ramón Javier Molina Mengual Francisco Belda Parets Delegada de Dones: Eugenia Curiel Herrero

ÀREA DE SECRETARIA

Secretària: Gemma Díaz Escrivá

ÀREA DE CULTURA

Delegada de Llibret: Sandra Faus Palmer Delegat d´informatiu: Javier Molina Mengual

ÀREA DE TRESORERIA

Tresorer: Iván Romero Laínez Loters: Lola Laínez Miravete Pablo Cantero Pérez Delegada de rifes: María Mascarell Serrano Casalers: Eugenia Curiel Herrero Natalia Pérez Morant Cristina Morant Casanova Miguel A. Jordá Cortell

ÀREA DE FESTES

Delegat de Festes: Paco Mayor Deusa Vice-delegats de Festes: Carlos Gomar Palau Christine Petit Miguel Puertas García Antonio Ramírez Ramón

Delegat de Cavalcades: José Ramón Garrigues García Delegada d´Engalanament de Carrers: Eugenia Curiel Herrero Delegat de Jocs: Javier Faus Torres Delegat Truc Absolut: Javier Faus Torres Delegada Truc Femení: Sandra Gomar Curiel Delegat Truc Sènior: Edgar Seguí Sancho Delegada de Bac: Amparo Morant Pérez

DELEGAT JUNTA GOVERN Iván Román Fernández

DELEGATS ASSAMBLEA FEDERACIÓ DE FALLES JLF Iván Román Fernández Gemma Díaz Escrivá Paco Mayor Deusa

EXECUTIVA 2012

Iván Román Fernández Pablo Cantero Pérez Antonio Ramírez Ramón María Mascarell Serrano Javier Molina Mengual Natalia Pérez Morant Francisco Belda Parets Paco Mayor Deusa Eugenia Curiel Herrero José Ramón Garrigues García Gemma Díaz Escrivá Javier Faus Torres Iván Romero Laínez Lola Laínez Miravete

COMISSIÓ 2012 Armengol Hernández Trini Grimalt Maruja Puertas García Miguel Belda Armengol Gemma Gutierrez Pozo Alberto Ramírez Ramón Antonio Belda Armengol Francisco Jordá Cortell Miguel Ángel Ramiírez Ramón Esther Belda Parets Francisco Laínez Miravete Mª Dolores Ramírez Ramón Rosana Buigues Fornés Mª Teresa Llopis Tomás Chelo Román Fernández Iván Caballero Cid Mª Carmen Marco Pons Mª José Román González Francisco Camús Climent Sonia Martínez Alandete Amparo Romero Laínez Iván Cantal Ferrer Adrián Martínez Albuixech Gemma Romero Laínez Mónica Cantal Mínguez José Luis Martínez Alcaraz José Romero Martínez Román Cantero Pérez Pablo Martínez Martínez Eduardo Ruíz Palacios Carmen Castellanos Muñoz Sandra Martínez Prefasi José Santa Polonia Olivares Francisca Colomer Vicedo Olga

Martínez Rodríguez Fina Seguí SanchoEdgar Curiel Herrero Eugenia Mascarell Serrano María Solís Soldevila Borja Díaz Escrivá Gemma Mayor Deusa Paco Torrubia Hidalgo Andrés Esquina Sousa José Manuel Molina Mengual Javier Valls Sanz Ruben Faus Palmer Sandra Molina Mengual Juan Valls Sanz Vanessa Faus Torres Eduardo Moncho Carrió Salvador Vicedo Ferragud Olga Faus Torres Javier Moragues Isabel Vizcaino Palacios Francisco Ferrer Diego Maruja Morant Casanova Cristina Fuster Monzó Jaume Morant Pérez Amparo Garrigues García José Ramón Navarro Mª Carmen Gomar Curiel Sandra Pedregal Gallego Iván Luis Gomar Fernández Carlos Pérez Morant Natalia Gomar Palau Carlos Petit Christine González Ramírez Mireia Puertas Buigues Arantxa González Torres Antonio Puertas Buigues Mª Teresa

COMISSIÓ INFANTIL 2012 Barrul Segura María Payà Gertrudix Sara Belda Martínez Sergio Pérez Farinós Llorenç Belda Martínez Eric Pérez Farinós Mar Cabello Alba Ramirez Marco Adrián Calvillo Aguado Adrián Ramírez Marco Paula Calvillo Aguado Daniel Río Ramírez Baelico Rosillo Joel Castaño Sotoca Irene Rosillo Carla Corral Camarena Nerea Tagarici Albert Díaz Cantero Almudena Torrubia Navarro Alba Estruch Moncho Jaime Torrubia Navarro Andrea Estruch Moncho Sandra Solís Díaz Daniela Faus Mahiques Julia Vera Melero Andrea García Díaz Taciana Vera Melero Sara Gomar Curiel Antonio Vízcaino Belda Aaron Hemmes Camús Hugo Vizcaino Belda Edgar Huguet Moncho Meritxell Zamora Pérez Nathalie Magraner Jimeno Iván Mahiques Gertrúdix Sandra

Martínez Castellanos Alex Martínez Albelda Clara Martínez Pérez Claudia Mayor Martínez Iván Mayor Martínez Marc Mendoza Catalá Irene Mendoza Catalá Raúl Molina Romero Marc Ortolá Sergio Part Mengual Anna Payà Gertrudix Mike

Col路laboracions Comercials

Estrella Damm recomiendo un consumo responsable. 5,4ยบ

Paseo Luis Vives 17, 46780 Oliva -ValenciaTel. 96 285 0412

RESTAURANT

Poligon Industrial Casals Parcela D Nave 6 46790 Xeresa (Valencia) Tel. 96 289 50 75

MATERIAL ESCOLAR C/ Peru, 8 Tel. 96 286 47 91 -GANDIA-

Avda. Beniopa, 18 Bajo -46700- GANDIA (Valencia) Tel: 96 296 59 55 Cami del Dos Pontets, 14 Bajo, Derecha SUECA (Valencia) Tel: 96 171 82 65

Paseo GermanĂas 45, bajo 6 46702 GandĂa - Valencia 96 286 83 19 www.salvagregori.com

Moda Infantil y Complementos

C/ San Francisco de Borja 51 -GANDIA96 296 29 95 www.arrebato.com

www.icecreamfactory.es

Tel. 695 909 548 info@icecreamfactory.es

Administración de Lotería nº4 Avda. Marqués de Campo, 2 Tel 96 287 38 68 46700 GANDIA (Valencia ) 86