els angels by ignasi roviro

ÍNDEX Introducció

Sinopsis

Sobre l’obra

Sobre el text

Personatges

Projecte d’especificació

Referents espai

Story board

Proposta il·luminació

Proposta caracterització & vestuari

Proposta espai sonor

Procés creatiu

Equip artístic

Pla de prodcció

Fitxa tècnica

Pressupost

Contacte

Els Àngels

INTRODUCCIÓ

SINOPSIS En algun lloc dels llimbs tres àngels viuen una reunió insòlita: Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat i Chet Baker, estan sotmesos a una trobada post-mortem (no van coincidir en vida, tots tres van morir al voltant del 1988/89). Empresonats en aquest temple de la posteritat on l’autor els hi dóna la oportunitat d’una última paraula, una última pinzellada, una última nota com a últim acte viu. Es revoltaran contra el culte que reifica els artistes, invocaran tot allò que els definia com a poetes del viu, que oferia un sentit intens a la seva vida (i a la d’aquells que els adulen) per tal de trencar les cadenes de la idolatria.

Imatge: Antoni Artaud “Guarda’t de que el teu cap no es trobi entre les mans d’aquells que t’aplaudeixen”. (Refrany Rus)

SOBRE L’OBRA Darrerament, les generacions joves, vivim inquietuds pel panorama socioeconòmic actual i tenim una projecció pessimista sobre el nostre futur, una falta de confiança en els nostres representants polítics i una actitud derrotista; les nostres expectatives cauen i ens perdem somniant amb nostàlgia vides passades, contemplem models o icones d’aquells “vells temps” i revivim les seves biografies per aplacar la nostra poca fe en la vida, com el Quixot s’evadia en el seus llibres. Però contràriament al Quixot, no emprenem amb valor aquesta vida d’aventures; covards, encallats en un tedi burgès, vivim amb procuració la vida d’uns altres, marginats vius, desgraciats i magnificats un cop morts, herois caiguts. Així, com la classe burgesa de Nova York que comprava les teles de Basquiat pel seu saló, convertim en “pop” un art sincer de l’esquerda. L’obra ens recorda com aquests tres artistes de l’heroisme, de la sobredosi i dels carrers rebutgen aquesta idolatria, aquesta iconificació; apel·len a baixar de l’estatus d’àngel i ens conviden a recobrar el nostre sentit de responsabilitat i de rebel·lió en el seu sentit filosòfic: davant el vuit de l’existència, la vida cobra sentit a traves de l’esperit de revolta.

SOBRE EL TEXT El text com a exercici literari expressa la voluntat de reunir les tres arts relacionades amb cadascú dels personatges. Podríem dir que l’obra parteix de la idea d’una visita guiada en el museu consagrat al Príncep de l’Esquerda (Chet Baker), al Nen Radiant ( Jean-Michel Basquiat) i al Desperado Alegre (Bernard-Marie Koltès), on, a cada “parada” l’autor intenta fondre’s, explorar l’obra de cada artista, convertint conseqüentment la visita en un viatge; un viatge iniciàtic, un retorn a l’essència, on, per fi, la unió entre l’artista i la seva obra torna a ser possible. Un viatge que neix a partir d’una revolta, unes ganes de moure’s i que convida a tota forma d’art a ser salvat. Per tant, el text d’Enzo Cormann passa de ser una partitura de jazz, a ser un quadre literari, el guió d’una pel·lícula, un rap, o una situació dramàtica. El text viu; té els seus moments d’harmonia, altres moments de dissonància, de conflictes, d’improvisacions, els seus solos etc... El text és molt rítmic: segueix a la vegada un ritme purament musical i un ritme que neix de l’organització del discurs. Per això el text és molt vitalista, com les obres de Baker, Basquiat i Koltès. Per molt que puguin semblar denses o críptiques, parteixen d’un principi de vida i de revolta que està dins de tots. Per acabar, el text és una ficció i insisteix en el seu estat de ficció: és un joc on tot recobra vida, és un possible.

La Revolta dels àngels: tres artistes com a tres àngels caiguts “L’home es nega al món tal com és, i no obstant, no accepta poder perdre’l. De fet, els homes estimen el món, i en la seva gran majoria, no volen deixar-lo. Lluny de voler deixarlo, pateixen més de no posseir-lo suficientment, estranys ciutadans del món, exiliats dins de la seva pròpia pàtria. A excepció d’instants fugaços de plenitud, tota realitat és per a ells inacabada. Els seus actes s’escapen en altres actes, tornen per jutjar-los sota cares inesperades, fugen com l’aigua de Tàntal cap a una desembocadura desconeguda. Conèixer la desembocadura, dominar el curs del riu, entendre per fi la vida com un destí, vet aquí la seva veritable nostàlgia. Però aquesta visió, que en el coneixement els reconciliaria amb ells mateixos, no pot aparèixer, si és que apareix, sinó és en el moment fugaç de la mort. Tot acaba allà. Per ser un cop part del món, s’ha de deixar de ser per sempre. Aquí neix aquesta trista enveja que tants homes tenen de la vida dels altres. Percebent aquestes existències alienes, els hi donem una coherència i una unitat que no poden ser realment però que semblen evidents a l’ull de l’observador. Aquest només veu la línia gruixuda d’aquestes vides sense prendre consciència del detall que els menja per dins. Es fa aleshores un art sobre aquestes vides. De manera simple, les sublimem. En aquest sentit, tothom tracta de fer de la seva vida una obra d’art. Desitgem que l’amor perduri, però sabem que no durarà. Fins i tot, si per algun miracle, hagués de durar tota una vida, seria tanmateix sempre inacabat. Potser, en aquest desig insaciable de perdurar, entendríem millor el patiment terrenal si el sabéssim etern. Sembla que les grans ànimes, a vegades, s’espantin menys davant del dolor que pel fet que aquest no duri. En l’absència d’una felicitat incansable, un llarg patiment crearia almenys un destí; però no és així i les pitjors tortures s’acabaran un dia. Un matí, després de tantes desesperacions, un irreprimible desig de viure ens anunciarà que tot s’ha acabat, i que el patiment té tant poc sentit com la felicitat.” Albert Camus, fragment de L’Homme révolté (trad. Nicolas Chevallier)

PERSONATGES Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 – París, 1989) El Desperado Alegre “Per part meva, només tinc ganes, un dia, d’explicar bé, amb les paraules més simples, la cosa més important que conegui i que pugui ser explicada, un desig, una emoció, un lloc, una llum, un so, qualsevol cosa que sigui un fragment del nostre món i que ens pertanyi a tots” B.M. Koltès Bernard-Marie Koltès, nascut a Metz un 9 d’Abril, va cursar els seus estudis primaris i secundaris a una escola jesuïta fins a treure’s el Batxillerat. Al mateix temps també va rebre classes de piano. Va començar la carrera de periodisme però sense massa convicció. El moment definitiu en què Koltès va decidir dedicar-se a l’escriptura teatral va ser després de veure una representació de Médéa a la Comédie de l’Est, dirigida per George Lavelli, protagonitzada per l’actriu Maria Casares. La interpretació d’aquest actriu el va marcar tota la seva vida, va ser un abans i un després. Va entrar a l’Escola d’Art Dramàtic d’Estrasburg per estudiar direcció. Al cap de poc temps a l’escola, fa formar la seva pròpia companyia, Théâtre du Quai, a qui va escriure diverses obres. El 1977 es trasllada a París definitivament, després de passar unes èpoques entre Pralognan, Estrasburg i París. Un cop instal·lat, escriu una de les seves obres més importants: La nit just abans dels boscos. “A les meves primeres obres no hi havia cap diàleg, exclusivament monòlegs. Després vaig escriure monòlegs que patien interrupcions. Un diàleg mai surt d’una manera natural...Per mi, un veritable diàleg és sempre una argumentació, com ho feien els filòsofs, però que va canviant de rumb” B.M. Koltès

El 1978 va viatjar a Nigèria, la seva estimada Àfrica, que l’acompanyaria la resta de la seva vida. L’any següent, precisament, va escriure Combat de negres i gossos que transcorre a la selva africana. Va seguir viatjant a l’Àfrica coneixent i enamorant-se del continent. El 1983 va escriure Moll oest. El 1987 La solitud dels camps de cotó i el 1988 Retorn al desert. La última peça de Koltès va ser la demolidora Roberto Zucco, el 1988. El 1989 va morir a París a causa de la SIDA, que va arrossegar i el va consumir durant anys. Koltès era un mestre del llenguatge, sabia mesurar les paraules, triar les adequades i dir-les en el moment precís. La seva literatura, teatre, poesia, tot en un bevia d’això. La seva tendresa poètica contrasta brutalment amb la violència que desprenen els conflictes i les situacions on viuen els seus personatges. No el podien definir millor que amb el pseudònim de Desperado Alegre. Aquell poeta tràgic. Aquell poeta que malgrat tot, era un nen ple d’alegria, ironia i intel·ligència. “Tinc la sensació d’escriure llenguatges concrets, no realistes sinó concrets. Tinc la sensació d’economitzar el més possible: dedico molt temps a tallar els textos, vull que només hi quedin les frases útils” B.M. Koltès ⁄ Pep Ambròs

Chesney Henry Baker Jr., Chet Baker (Yale, Estats Units, 1929 - Amsterdam, Holanda, 1988) El Príncep de l’esquerda Algú va dir de Chet Baker que va fer tres coses a la vida: “Tocar música, estimar les dones i xutar-se”. “No es pot tocar com Chet, perquè hauries de ser Chet. No és una qüestió tècnica, és una qüestió existencial”. Carol Baker. Amb un registre moderat, amb un fraseig clàssic i frases encadenades i melodioses, va saber construir un univers personal i sincer, i lluny de fer música per la història, va fer música per la vida, per la seva vida i la vida dels contemporanis. Chet Baker va tocar amb bellesa i compromès només amb la bellesa. La seva revolució radica en què en un món on es mesura l’art en funció de la història i no del valor artístic, va aconseguir entrar pel costat més pur. La seva formació com a músic senzillament no va existir, van ser les seves grans aptituds per la música juntament amb la pràctica incansable el que van forjar a aquest excepcional artista. Una gran oïda musical i una gran memòria van fer la resta. Va estudiar un parell d’anys a l’institut Glendale i va haver de passar un parell de cops per l’exèrcit i uns quants anys per clubs i pubs de les ciutats abans de convertir-se en músic professional de jazz. El seu èxit va arribar ràpidament quan en el 52 va ser elegit per tocar amb Charlie Parker. Poc després va treure el seu primer LP: Gerry Mulligan Quartet on interpretava la famosa cançó “My funny Valentine”. A continuació va gravar el Chet Baker Sings, disc que li va fer donar la volta al món. Va ser durant aquests 50 quan va tornar-se addicte a l’heroïna, fet que el va portar a la presó en diferents ocasions. Però no va ser fins als 60 que va començar a interferir a la seva carrera musical, expulsat de diferents països europeus i deportat a Estats Units. Al 64 va patir una gran pallissa a San Francisco, relacionada amb l’addicció a les drogues, que li va destrossar la dentadura i el

van fer retirar durant una colla d’anys. A través de la metadona i del col·lega Dizzy Gillespie, Baker va tornar amb un concert a Nova York al 73. Al mitjans dels 70 va tornar a viatjar a Europa, Japó i Estats Units, tocant amb gent com Elvis Costello. Al 87, Bruce Weber, director de cine va rodar un documental sobre Baker: “Le’ts get Lost”. L’any següent Baker moriria caient per una finestra a Amsterdam. Irreverent, melancòlic, rebel, mentider, dolç, misteriós, tendre, senzill. Chet Baker va viure una vida d’extrems. Chet amb la trompeta a la boca o sense ella estava tant a prop de l’ànima que feia que tothom se li acostés. Com ell deia: “sóc bon músic tot i les drogues, no gràcies a elles”. Li agradava Billie Holiday, “perquè no aixecava mai la veu”, però el deixava fred el famós scat d’Ella Fitzgerald: “és de parvulari. Està tot assajat, i totes les vegades que canta una cançó ho fa igual” (scat: improvisació cantada). Preferia tocar sense bateria, “perquè fan massa soroll, maleïda sigui, per això. No necessito que ningú em marqui el compàs, tinc el compàs aquí, al meu cap”. En una certa ocasió se li va preguntar si creia en Déu, i Chet va respondre grunyint: “Sí, espero que existeixi Déu, per poder agafar-lo pel puto coll”. Un home amb un recerca incansable durant tota la seva vida del que un artista busca: el fantasma, el Déu viu i vertader que el faci allunyar definitivament de la mort. Qui no busca a Déu no és un artista, qui no tem la mort no pot tocar com Chet Baker. I així, envoltat de la bogeria de Basquiat, i de la poètica de Koltés, Chet deixa anar un món de ritmes melòdics, de bellesa, de silencis, de tendresa i dolor i ens fa impregnar a tots d’aquesta vida al límit del tot, del no-res, tant a prop de la bellesa com de la mort. ⁄ Toni Mas

Jean-Michel Basquiat (1960-1988) El Nen Radiant “Des de que tenia disset anys, sempre vaig pensar que seria una estrella. Pensava en tots el meus herois: Charlie Parker, Jimi Hendrix…Tenia una visió romàntica de com la gent s’havia fet famosa” J.M.B El nen explosiu dels carrers, així podríem anomenar a Jean Micheal Basquiat, artista nascut a Nova York al barri marginal de Harlem, a principis del anys seixanta. Una vida intensa a cavall entre els deliris de grandesa i una timidesa exagerada. Una actitud ansiosa de reconeixement i de fama , un neguit constant propi d’un nen petit i una ànima intensament furiosa i rebotada per el complex d’inferioritat provocat per el seu color de pell. Basquiat es com un estel que il·lumina amb força La Nova York dels Wharhols, Sid Viciuos, Madonnas y que s’acaba apagant prematurament a finals dels anys vuitanta a causa d’una sobredosi. Un ànima jove enamorada de la trompeta de Miles Davis i del saxo alt d’en Charlie Parker, així com de la pintura de Leonardo da Vinci i de Pablo Picasso, comença a pintar a les parets de Nova York amb el pseudònim de SAMO ( Same Old Shit). Igual que Bernard Marie Koltés a “Le nuit just avant le fore” crea un Sindicat Internacional com a solució inevitable i com a resposta del descontent de la societat actual. Basquiat crea el seu propi sindicat i l’anomena SAMO, ens parla d’una nova forma de fer art que acaba amb el rentat cerebral, la política i la falsa filosofia, ens diu que es una via d’escapament que ens salva dels idiotes i dels pseudo-intelectuals. D’aquesta manera el seu nom comença a fer-se un lloc als carrers, i pròximament ho fa també a les anisades galeries d’art. Gràcies a la seva empenta aconsegueix que Andy Warhol es fixi amb ell i l’acabi apadrinant sota la cínica pregunta de: “Vostè encara ben les seves obres a un dòlar?”. En principi la relació semblava perfecta i fructífera

per els dos artistes, un perquè comptava amb un protegit que estava considerat un geni i l’altre perquè aconseguia protecció d’un patriarca de l’art amb fama internacional. Però ambdós se’n van adonar ben aviat que la seva col·laboració estava perjudicant-los, la crítica va reaccionar de forma quasi devastadora i Basquiat va trencar d’una dia per l’altre al seu contacte amb Warhol. Així de forma ràpida i contundent Basquiat va esdevenir un dels artistes més reconeguts de l’època. La seva obra ens mostrava: devoció per els dibuixos de nens petits, fixació en l’anatomia, interès per la cohesió entre els humans i els animals, admiració per els còmics de Popeye, Superman i Batman, obsessió per les grans figures negres heroiques com reis antics africans o esportistes famosos (tots son màrtirs i víctimes de la marginació social o un estil de vida desenfrenat i irreverent). També podíem intuir en les seves peces actituds d’ira i de rebel·lió, així com una profunda soledat existencial expressada a través de serps, esquelets i éssers humans nuus. Sempre en mig de la confusió i de la banalitat humana, de l’heroisme i la inevitable mort. Basquiat troba un element que va impregnar tota la seva obra i que serveix per entendre també la seva vida, el seu constant referent a calaveres i esquelets com a signe de la seva obsessió per la mort. Basquiat aconsegueix el seu reconeixement en vida i després de la seva mort. I nosaltres, els vius, ens impregnem d’aquest artista que simbolitza la lluita per el reconeixement de la seva raça, la força dels carres i la frescor genuïna juvenil. Al costat de mestres com Chet Baker o d’observadors letals com Koltés, aquesta ànima inquieta, explosiva i rebotada juntament amb un cervell superdotat esdevé una figura artística màgica i inevitablement entranyable. ⁄ David Menéndez

Projecte d’escenificació Espai escènic La proposta d’espai que plantegem parteix de la idea proposada per l’autor dels llimbs: des d’una perspectiva occidental, entenem els llimbs com un lloc entre el cel i la terra, o entre cel i infern. Dins d’aquesta línia entenem que és un espai retingut entre dos mons, entre dues forces, com el silenci entre dues notes, que flota, neutre, per tant podem considerar aquest espai com desarrelat, un lloc de diferents possibles, amb normes pròpies. També és un lloc que, tot i ser de pas, de transició, és sotmès a l’espera d’un veredicte: per tant el podem concebre com un lloc tancat, sense sortida, un lloc d’incertesa, d’espera. Un lloc tancat que ajuntarà els personatges com aquells “tres viatgers esperant l’últim metro” dels quals parla El Desperado Alegre dient: “aquests tres van junts”. Un tipus d’espai que reté els morts entre la vida i el seu destí, que materialitza la memòria, que mata la vitalitat d’una obra, d’un artista amb l’objectiu de fer-lo present per l’eternitat, és l’espai del museu, equivalent a l’espai del panteó. Son la materialització del concepte dels llimbs de l’Art; els artistes esdevenen estàtues, figurins. La idolatria els empresona, els materialitza. Segons l’autor, l’alternativa al figuri és el personatge; els personatges es troben en un espai teatral on es confronten amb el seu públic, potser l’únic obstacle per una eventual sortida. Un enemic certament, però necessari per donar vida a la seva nova condició i a la seva revolta. Per tant el públic tanca l’espai.

Com hem precisat abans, el nostre objectiu és poder presentar una obra vitalista: volem evitar tot tipus de transcendència. No pretenem treballar amb un espai conceptual que seria una carrega de simbolisme i poc orgànic. Per conseqüent, volem treballar a partir d’un espai referencial, que pogués potenciar la interacció dels personatges que és, abans que res, el principal motor de l’obra. Pensant en la hipotètica trobada dels tres artistes vius ens fem la pregunta següent: “On s’haguessin pogut trobar?” La resposta és evident: en un bar. El bar obra tot un imaginari que reuneix amb coherència les característiques elabores anteriorment. És un lloc de parada entre dos mons; un espai de sospir, de pausa, on el temps s’atura i on la gent s’escapa cap a nous horitzons. Un bar també és el món de la nit, de les passions, dels desbordaments, de la nostàlgia; llocs dels oblidats, lloc on, a última hora, a l’hora de tancar, es queden tres marginats, que no tenen casa a on tornar ni tampoc tenen pressa per fer un últim whisky, i dilatar el temps. La cerimònia s’ha acabat, el museu tanca les seves portes, però queden tres velles “obres” polsegoses, fatigades, perdent-se en l’alcohol, la ràbia, la fantasia, rient-se del quadre penjat, del llibre a l’estanteria i del “vell estàndard” sonant pel jukebox.

Referents espai

Story Board

Proposta il·luminació Ens servirem de la il·luminació primer per acotar l’espai: amb carrers de llum que anul·len la idea de terra i donar la sensació de levitació, posant l’espai en una espècie de pedestal, de podi i, dins la mateixa línia, crear el punt d’estranyesa d’aquest mateix espai. La il·luminació també delimitarà l’espai per recolzar la idea de tancament. Recrearà l’espai d’un bar, confrontant un ambient fred de l’entorn, de l’espai apartat i la calidesa del refugi on s’instal·larà poc a poc la calor humana. I per acabar, farem servir la il·luminació

per remarcar certs moments de joc, de fantasia, de somni o viatge on els personatges creen una ficció dins la ficció. Farem servir colors per tal de destacar els moments de viatge del primer nivell de ficció i així donar la sensació de fugida i tornada a la realitat.

Proposta caracterització i vestuari Si l’obra organitza el seu discurs al voltant de la crítica de la idolatria, no tractarem de buscar una representació del personatge d’acord amb la identificació de l’ésser real, ens centrarem més en la figura de l’àngel caigut. Tot i així, no podem negar la influència del personatge real cap al personatge teatral; els seus trets de caràcter encara que siguin tòpics, si que són determinants a l’hora d’entendre com s’articula la interacció entre els tres àngels. Per entendre, per reconèixer la condició d’àngel necessitem un codi, un uniforme: partim de la idea d’un moment postcerimonial per introduir la idea del “smoking” que remarca a traves de l’elegància la sublimació de l’artista; un “smoking” desarreglat per potenciar la sensació de rebel·lia, desgastat, com pensant en la idea d’un museu de cera abandonat, o quan ens desfem el nus de la corbata per lliurar-nos de la pressió, tenir el coll més solt per deixar entrar l’alcohol i deixar sortir la ràbia.

De forma general, l’estètica buscada segueix una línia marcada per una visió de la cultura nord-americana.

Bernard-Marie Koltès

Jean-Michel Basquiat

Chet Baker

El Príncep de l’esquerda: és un personatge fort, amb experiència; la seva edat, el seu recorregut per la vida és el seu poder sobre els altres. “Ha vist més”, l’auditori el respecte. És dur, te la duresa d’una persona desgastada pels anys. És nostàlgic, amb humor; un humor cansat i irònic. Té l’elegància, la classe del vell “crooner”. La sexualitat, la ressaca, l’extravagància ressalten el seu carisma. Actor: Toni Mas

El Desperado alegre: és un personatge fort pel seu caràcter fred, la seva actitud distant i observadora. És més racional, més pacient, més crític. Balança entre dolçor i severitat. Remarquem la seva sang freda, el seu sarcasme. Vesteix com un nen rebel de bona família; busca trencar amb les normes estrictes conservant les maneres, l’elegància educada. Barreja la ràbia gamberra i la sensibilitat femenina. Actor: Pep Ambròs

El Nen radiant: és el més jove, el més impulsiu, el més implicat en el seu discurs i amb més necessitat de convèncer. Li notem la inseguretat davant dels demés per les ganes de lluir-se, de lluitar, de portar la contrària. Conserva algunes il·lusions, és dinàmic, casi tribal. Representa la joventut, els carrers, el caos, el mestissatge. Vesteix l’elegància impostada de la alta societat novaiorquesa i la inspiració tribal africana. Actor: David Menéndez

Proposta espai sonor Des de el referent del bar, introduïm l’espai sonor a partir de musiques diegètiques seguint el concepte del “clàssic”, del “estàndard”. Des d’un Jukebox, present a l’escenari se sentiran una sèrie de temes, principalment de l’escena nordamericana; productes d’altres icones, recolzant un ambient masculí, de la nit, de l’amor i la nostàlgia, de l’alcohol, les drogues, els bars i la passió. Es podrien sentir artistes com Tom Waits, Nick Cave, Lou Reed, Jim Morrison, Johnny Cash, principalment artistes “pop”. També tindrem un espai sonor extra-diegètic recolzant un lloc perdut, desert, fred, com un museu tancat.

PROCÉS CREATIU En l’obra predomina el text; a més aquest text no presenta una trama dramàtica convencional; com hem precisat abans, el text és un viatge, és concebut com una partitura de jazz, un poema o un quadre. Aquesta concepció és clau a l’hora de treballar. Com hem precisat abans, la intenció és presentar una obra viva; volem allunyar-nos de qualsevol tipus de transcendència o simbolisme; recolzem la intenció de l’autor: aquests tres personatges no són icones, al·legories, sinó tres àngels caiguts, omplerts del sentit de vida i de revolta. Per aixo ens és més interessant concebre aquest trio, com un trio de jazz, o com tres nens jugant a ser; és a dir, la importància de l’obra està en la presència, el motor en la interacció. Fem al·lusió al trio de jazz pel caràcter rítmic i musical de l’obra: la nostra intenció és recrear aquesta peculiaritat musical al nivell de interpretació, espacial, de moviment, de joc. Abans parlàvem de harmonia, de dissonància, de confrontació, de solos etc... El dinamisme, la vitalitat de l’obra ajuda al espectador a casar-se amb el discurs. La trobada, la relació que s’estableix entre els personatges, els jocs que s’instal·len el captiven com podria captivar un quadre, un poema o una cançó. En aquest sentit també volem donar a l’obra un valor estètic. El treball amb l’actor s’iniciarà a partir de l’acció, d’una partitura de moviments que dinamitzarà l’obra, organitzarà la interacció i ajudarà a la comprensió del discurs. No ens volem encallar en una mena de declamació del text; qualsevol parlament anirà acompanyat d’una acció que mantindrà el sentit de vida en el seu significat més profund. Acompanyarem el treball d’escenificació amb un entrenament actoral elaborant una tècnica que anomenem coaching.

Coaching El coach condueix. Es preocupa d’alinear les energies individuals per crear una energia conjunta, un denominador comú que situa als actors a un mateix lloc. No ens interessa el cos quotidià i per aix l’investiguem en la animalitat de l’actor. Ens referim a l’estat d’alerta, al joc, a l’instint de supervivència. Creiem en alimentar i treballar l’energia que es crea quan ens ajuntem. Entrenar el aquí i l’ara. D’aquesta manera, enllacem amb el training; que té com punt de partida el treball en el laboratori permanent de Cos-Veu-Acció dirigit per Pere Sais, (entrenaments fidels als del Workcenter de Grotowsky i Thomas Richards a Pontevedra, Itàlia). Apostem per un cos a punt. Busquem l’arrelament, la obertura i la capacitat de reacció. El coach no és director ni ajudant de direcció, és una figura que se situa entre l’actor i el director, treballa en evitar l’automatització els tics, els bloquejos i les tensions. Els actors segueixen les indicacions del director d’escena i el text del dramaturg i el coaching serveix la suma del conjunt en el treball amb els actors. Com diu John Whitmore, “El coach no ensenya, ajuda a aprendre”. Tanmateix, juntament amb el director, es converteix en aquella mirada externa que funciona com alarma abans de que es caigui en un estat d’estancament. El gran perill del intèrpret es acudir als vells trucs que sempre funcionen, és aquí quan el coach intervé per empènyer l’actor a provar-se i a sorprendre’s. El training és un entrenament on es busquen les condicions ideals per entrenar ritmes, buscar moviments, trobar rituals de grup, provar exercicis a favor de les escenes, anul·lar tics. D’aquesta manera s’optimitza l’escolta grupal. Training El training es basa en un seguit d’exercicis. Aquests exercicis tenen una alineació aleatòria i es treballen a partir d’un espiral progressiu ascendent i descendent. El guia decidir-la durada del training depenen de les premisses del director envers a la funcionalitat de l’assaig. Els actors treballen amb roba neutra i descalços.

Exercici

Orígen

Funcionalitat

Durada

Banyera

Training original del Worckenter of Thomas Richard and jerzy Grotowsky

Treball d’abdominal i d’obertura del plexe, elasticitat i verticalitat de la columna vertebral

4 minuts

Acrobàcia

Hatha Ioga

Equilibri i musculació

3 minuts

Flexions i abdominals

Exercici gimnàstic-esportiu

Musculaci

2 minuts

Nivells

Tècnica Decroux

Concepció de l’espai físic, tempo-ritme, escolta grupal, musculació i estirament

2 minuts

Punys

Tai Chi

Arrelament, centre i expulsió d’energia golpejada

2 minuts

Nùmeros

Entrenament actoral de Peter Brook

Concentració ritme i escolta grupal

5 minuts

Mirada (canvi de lloc)

Entrenament actoral de Gem- Acció, reacció, immediatesa, ma Beltran (actriu, directora primer impuls d’escena i pedagoga actoral)

10 minuts

Gat

Training original del Worckenter of Thomas Richard and jerzy Grotowsky

10 minuts

Sèrie dels 3 passos

Training de Moreno Bernardi Concentració ritme, tempo, (coreògraf, ballarí acumulació d’informació i director d’escena) entrenament cardiovascular

20 minuts

Zip/Zap

Entrenament actoral de Gem- Primer impuls, escolta, acció, ma Beltran (actriu, directora reacció, immediatesa, d’escena i pedagoga actoral) ritme, espai

10 minuts

Musculació i estirament de la columna vertebral

EQUIP ARTÍSTIC Nicolas Chevallier (La Roche sur Yon, Francia, 1985) Llicenciat en Teatre a la Universitat de París X, Naneterre. Es va formar com actor aprofundint en les tècniques del mim dramàtic corporal de Decroux, clown, màscara, teatre gestual, tècnica Stanislavski i dansa contemporània. Treball com actor i ajudant de direcció amb Jean Jourdheuil, Jean-Louis Besson, Bernard Faivre i Michel Nebenzal, en els respectius muntatges Hamlet Machine, de Heiner Muller, BarbeBleue, Espor des femmes, de Dea Loher, Athalie, de Racine i Comedia sin titulo, Aiax Xaia, de Federico Garcia Lorca i Rodovan Ivsic. Va participar en la creació col·lectiva del infantil La triste fin de l’enfant huître de Tim Burton amb la companyia La Malle à Malices. Actualment estudia Direcció a l’Institut del teatre de Barcelona. Ha compaginat els estudis treballant com actor i ajudant de direcció a l’aula de teatre de la Universitat Autònoma, sota la direcció d’Arnau Vidal amb els muntatges, Últim curs, René Obaldia, La mentida, de Nathalie Sarraute, Els Bojos actuem? De Michel Viala i Cel·la 44 de Ernst Toller, Feliu Formosa. Ha treballat com ajudant de direcció en la Tita Lou de Catherine Anne, direcció de William Arunategui i alumne en pràctiques a Refugi Indie de Pau Miró. Com a actor i ballarí ha estat en els muntatges de Num Tempa coreografiada per Miquel Barcelona i Islandia de la companyia la Veronal. Ha dirigit Vamos a por Guti, d’Albert Boronat, ha coreografiat Hold up, una creació pròpia i Waits FM i Bostezo 2.0, creacions pròpies i dramatúrgia d’Albert Boronat.

Mireia Cardús Turà (Barcelona el 1981) Llicenciada en arquitectura per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona l’any 2006. Durant els següents 5 anys en el món laboral i en diferents despatxos, va realitzar tasques pròpies de la professió fins a cofundar, l’any 2005, Aquellos Arquitectos. Ha completat la seva formació artística amb el Postgrau en Disseny Expositiu impartit per la Universitat Politècnica de Catalunya i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’any 2009, comença una nova etapa a l’Institut del Teatre de Barcelona en l’especialitat d’escenografia i vestuari, realitzant pràctiques escenogràfiques al Programa POLONIA, de la Productora Minoria Absoluta, emes per TV3. Ha treballat en la Direcció d’Art de l’imatge del nou disc del grup STEVEN MUNAR & THE MIRACLE BAND. Ha realitzat el disseny i el muntatge expositiu de projectes com AIRBOOK 1104 al Mirador-CCCB dins el marc del festival de lectura infantil Món Llibre 2011 ó L’AUCA (recorregut expositiu per Bellprat Vila del Llibre 2012), SPLASH!, muntatge expositiu en motiu del Centenari de L’IT (Hall Teatre Estudi. IT). També ha participat en el disseny i el muntatge de LA MAQUINA DE SALABROR mostrat a la Quatrienal de Praga (International Competitive Exhibition of Scenography). Com a figurinista, ha dissenyat i confeccionat el vestuari de l’espectacle de dansa CONNECTION, del jove coreograf Roger Fernandez (Teatre El Jardi de Figueres) i la figuració i el vestuari de l’espectacle BOQUITAS PINTADAS, de Manuel Puig, direcció de Juan Pablo Miranda (Espai Scanner. IT). Com a escenografa, ha dissenyat i construit l’escenografia de FAM OCULTA, dirigida per Pau Massaló (Espai Scanner. IT), UNA PLUJA IRLANDESA, de Pere Peyró, direcció de Laura Batllori (Taller IT) i CADIRA, COMA, DIARI, PUNT (creació col·lectiva Taller IT).

Maria Albadalejo (Barcelona, 1988) Té cursos de disseny tèxtil i moda a l’escola ESDI. Va estudiar violí amb Heriberto Fonseca, llenguatge musical i harmonia, així com música moderna a l’Escola Aula del Liceu de Barcelona. Va realitzar cursos de dansa clàssica, contemporània, jazz i flamenc a L’escola de Dansa Cristina Colomer. Actualment cursa els estudis superiors en escenografia i vestuari a l’ ESAD de Institut del Teatre. Professionalment ha realitzat totes les escenografies i el vestuari de les produccions d’Els Pirates Teatre, companyia catalana dirigida per Adrià Aubert, com: el “El Darrer Triangle” (La Seca-Espai Brossa), “Comedy Tonight” (Teatre Llantiol), “Ulisses una Odissea Musical” (Teatre Regina), “Sing, Song, Swing” (Círcol Maldà). També ha realitzat el vestuari de l’espectacle “Històrias peregrinas” direcció de Toni Galmes, estrenat a Catalunya l’any 2010 i en gira per Espanya durant l’estiu del mateix any. Recentment ha realitzat, junt amb Elisa Echegaray, el vestuari de l’obra “La flauta màgica. Variacions Dei Furbi” cia. Dei Furbi, direcció de Gemma Beltran (La Seca-espai Brossa).

David Menéndez (Barcelona 1989) Llicenciat en Teatre de text per l’institut del Teatre de Barcelona, prèviament va començar els seus estudis teatrals amb Boris Rotenstein al col·legi del Teatre i seguidament va entrar a l’escola Eolia on va treballar amb professors com Quim Dalmau, Pablo Ley, i David Vert. Després d’ingressar a l’ Institut , va compaginar els seus estudis a la formació de“Estudi Barroco” que portava Txiki Bearraondo. Dins de l’Institut ha cursat l’intensiu de “Verso en el siglo de Oro”amb Natalia Menéndez i ha treballat en dues ocasions amb Carme Portaceli “Baal, de Bertold Brecht” y Les Variacions Goldberg de George Tabori” els dos espectacles estrenats a la (Sala Plató) i (Teatre estudi) de l’Institut del Teatre. Recentment ha sigut seleccionat per “Selecctions Sessions for the Worckcenter of Grotowsky and Thomas Richards de Pontedera, Italia”. Actualment treball al laboratori permanent de Cos-Veu-Acció amb Pere Sais. Professionalment centra el seu interès i especialització en les tècniques actorals basades en la fiscalitat de l’actor, essent membre de la Companyia Projecte NISU i encarregant-se del coaching actoral del primer projecte de la cia. Vamos a por Guti, espectacle en el qual també ha treballat d’actor y que ha resultat guanyador del premi del jurat del concurs “Scena Simulacro 2012 en la Sala Triángulo de Madrid”, fent temporada al (Versus Teatre) i (Teatre Gaudí) de Barcelona. Així mateix Projecte NISU presenta el seu segon espectacle, Bostezo 2.0 al cicle aixopluc 3 d’un glop (Teatre Lliure), on també exerceix d’actor. En aquest mateix cicle participa a l’obra de Marc Artigau dirigida per Pau Carrió Qui ha matat al nen Jesú?.(Teatre Lliure). També el vam poder veure fent Don Juan Tenorio de José Zorrila dirigit por Enric Cusí i Joan Arqué, producció de Xarxes de cementiris de la diputació de Barcelona (Cementiri de Poble Nou). Fuenteovejuna: Breve tratado sobre las ovejas domésticas de Anna Maria Ricad, dirigit per Ricard Soler cia. Obskené.( pati d’armes del castell de Montjuic) Macbeth de William Shakespeare dirigit per Pedro Galiza cia. Inmediares (Sala Maria Plans). Ha sigut assessor musical de Toni Xuclà Trifulkes de la Catalana Tribu dirigit per Pere Planella i (Teatre Nacional de Catalunya). També realitza tallers de música per al cicle d’ Aula Taller en la “Fundació el Llindar”. Al cinema l’hem vist a la pel·lícula “La vida empieza hoy” de Laura Maña, Ovideo produccions.

Toni Mas Parés (Seva, 1985) En l’actualitat cursa 3r d’interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, on ha pogut treballar amb professors com Gemma Beltran (Comèdia del’arte), Stéphan Levy (tècnica Decroux), Maria Codinachs (tècnica bufons), Joan Cusó (Pantomima i tècniques d’interpretació), Cristian Atanasiu (tècnica Joglars i tècniques d’interpretació), Alfred Casas (Teatre visual), Gemma Sangerman (Dicció i vers), Francisco Girona i Glòria SanMiguel (acrobàcia), Ricard Pous i Pere Sais (esgrima artística, floret i “espasa i daga”), Montse Bonet (Tècnica Lecoq) i Mercè Managuerra (tècniques d’interpretació textual). També participa actualment en dos laboratoris d’investigació teatral: Laboratori d’investigació amb Pere Sais: Cos – Veu- Acció física, basat en les tècniques de veu i acció de Gerzy Grotowsky, i en el laboratori de recerca de l’Institut del Teatre Espai Lliure amb Andreu Raich, treballant danses i investigació corporal i energètica basades en la cultura Camdonblé i eines extretes de Jerzy Grotowski. Prèviament va començar els seus estudis a la formació de l’actor a la Nancy Tuñón amb professores com Pepa Fluvià, Ruth Bellido o Ana Sarrablo. Ha compaginat els seus estudis de l’institut amb entrenament actoral amb Núria Legarda basat en l’entrenament Daulte, amb intensius de formació a l’escola MOVEO de Mim dramàtic corporal a Barcelona amb Stéphane Lévy i Olivier Décriaud i amb cursos de dansa contemporània a l’escola Àrea Dansa amb Natàliga Vignatti. També ha participat en un workshop amb la Companyia The Propeller’s basat en textos de Shakespeare i ha participat en un workshop amb la companyia Los Corderos sobre el Teatro Bastardo (teatre textual i físic). Professionalment és actor de l’empresa d’animació La Serpentina de Vic (esdeveniments, festes, actors al carrer, animació infantil) amb una experiència de 3 anys. Ha participat en Open Cabaret (creació pròpia) a la Sala Almazen amb direcció de Cristian Atanasio; Amfritrió 38 de Jean Giraudoux dirigida per Emilià Carilla i Mercè Managuerra fent temporada al Teatre Almeria (juny 2012) en el paper d’El Guerrer i fent temporada també al Teatre Akadèmia (novembre 2012) amb assessorament de Coralina Colom en dicció i veu i Sergio Pons en cos i Dos retaules bufonescos i un cor tràgic (creació pròpia amb Maria Codinachs), a la seu de l’institut del teatre de Vic i que participarà al festival: 6é internationales studentisches Figurentheaterfestival d’Stuttgart.

Pep Ambròs Munné (Sabadell 1987) Llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, en la modalitat d’Interpretació. Ha completat la seva formació com actor a la Prima del Teatro, a San Miniato (Itàlia), en dos workshops diferents: el primer a partir de The Seagull (La gavina) d’Anton P. Txèkhov, a càrrec del director rus Nikolaj Karpov i l’especialista en biomecànica i també actriu, Maria Smaevich. El segon sobre Tonight we improvise (Aquesta nit improvisem) de Luigi Pirandello, a càrrec del director teatral italià Massimiliano Farau i l’especialista en veu Jeffrey Crockett, professor de l’Academy of Arts de San Francisco. Els dos workshops han sigut realitzats en anglès. Apart, ha treballat també amb professors internacionals com Riet Verhelst (Cos), Fritwin Wagner Lippock (Teatralitat Post-Dramàtica), i l’actor britànic Simon Scardfield (Shakespeare). Professionalment ha treballat en produccions com Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, direcció Oriol Tarrasón (Sala Muntaner), Groenlàndia, de Jordi Faura, direcció Jordi Faura (TNC), No em dic Manuel, d’Albert Ramos, direcció Gerard Iravedra (Teatre Lliure), Desig Jam, de varis autors, direcció de Neil Labute (Porta 4/Sa Seca), El mercder de Venècia, de William Shakespeare, direcció de Rafel Duran (TNC- Sala Gran), Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet, direcció Sergi Belbel (TNC-Sala Petita), Hurlyburly, David Rabe, direcció Gerard Iravedra (Teatre Tantarantana), Molt soroll per res, Shakespeare, direcció Oriol Tarrassón (Sala Muntaner), No sóc Dean Morirarty, de Joan Yago, direcció Gerard Iravedra (Nau Ivanow), Viento en las velas, de Llàtzer Gracia, direcció Llàtzer Garcia (Círculo de Bellas Artes, Madrid), Aquí s’aprèn poca cosa, de Robert Walser, direcció Toni Casares (Sala Beckett), Mathilde de Véronique Olmi (Espai Scanner. IT) i Romeu i Julieta de William Shakespeare (Teatre Monumental. Mataró. Festival Shakespeare 2010) ambdues dirigdes per Gerard Iravedra, Life of stuff, de Simon Donald, direcció Toni Casares (Plató. IT), Mesura per Mesura, William Shakespeare, direcció Pere Planella (Teatre Ovidi Montllor), Elèctra,de Sòfocles, direcció Joan Castells (Teatre Estudi), Bodas de Sangre, de F. G. Lorca, direcció Esther Roma (Teatre Estudi. IT), Xirinacs al Palau (Palau de la Música), direcció Joel Joan, El polígrafo de Robert Lepage, direcció Monica Bofill (Espai Scanner. IT), La cuina, d’Arnold Wesker, direcció Ramon Ribalta (Teatre Principal de Barcelona) i autors com Camus, Ravenhill, Sarah Kane, Von Kleist, entre d’altres, en diferents produccions. En televisió l’hem pogut veure a la sèrie del canal 3xL “Món 3xL” en el personatge de Jèrico. Ha participat en diferents curtmetratges com Sala 7, de Jordi Ramoneda (ESCAC), Eli, de Joan Marc Sastre (ESCAC), enre d’altres. En la seva tasca com a traductor de l’anglès té dues obres: Shopping & Fucking de Mark Ravenhill i Hurlyburly, de David Rabe.

PLA DE PRODUCCIÓ Exel adjunt.

FITXA TÈCNICA ESPAI

FILTRES

Embocadura: 10m

#5211 per a 12 Pc’s

Fons: 6.30m

#162 per a 12 Pc’s

Altura: 6m

#180 per a 2 Pantalles

Adaptable segons les condicions

#213 per a 6 Retalls

LLUMS

#130 per a 3 Retalls

23 Pc’s 1Kw amb viseres i portafiltres

8 Retalls 650w amb portafiltres

Taula de so

5 Retalls 1Kw amb portafiltres

1 reproductor CD

1 Fresnel 2Kw 2 Pantalles 1kw

PERSONAL TECNIC

2 lampares de sobre taula 60w

1 tècnic de llums

2 punts de corrent220w Canals de dimmer Taula programables

PRESSUPOST Personal artístic Direcció

Nicolas Chevallier *

Disseny escenografia

Mireia Cardús

Disseny de so

Cia. Els Àngels

Disseny de vestuari

Maria Albadalejo

Disseny de llum

Maria Albadalejo i Mireia Cardús

2.300 1.800 500 550 500

5.650 Intèrprets (despeses assaig i representacions) Actors

Pep Ambròs, David Menéndez, Toni Mas *

6.000

Lluch Armengol i Fàgregas

2.000

Personal de producció Productor executiu Realització d’escenografia i vestuari Escenografia Vestuari

3.000 1.000

4.000 Despeses tècniques Local d’assaig

Nau Ivanow (2 mesos)

Imprevistos

900 300

Temporada Alta

300

Disseny gràfic

Ignasi Roviró

400

Reportatge Gràfic/DVD

Arnau Vidal i Ruth Panusé 300

Comunicació

Sergio Escalona

300

Viatges

Desplaçaments a Girona

120

Allotjament

Allotjament a Girona 600

Dietes

Dietes a Girona (3 dies per 8 persones)

1.000

Enzo Cormann

3.000

Transport de material

1.500 Promoció, publicitat i difusió

1.000 Viatges, allotjament i manutenció

1.720 Drets d’autor Drets d’autor

TOTAL 24.870

* 2 mesos més estrena Temporada Alta

CONTACTE w/

elsangels.wordpress.com

David MenĂŠndez t/

679 944 132

e/ davidmenĂŠndez89@gmail.com Nicolas Chevallier t/

691 078 757

e/ nicolas.legrand.chevallier@gmail.com

ELS ANGELS

Disseny gràfic & Maquetació: DESIGNASI