4 LA VANGUARDIA
DICCIONARI D'USOS I CO S T U M S
U
nes de les pitjors conseqüències de la crisi són els efectes terribles que està tenint sobre la convivència. En un moment de nivells mai vistos d’atur i de retallades cruels dels ajuts socials, la descomposició social amenaça tothom. Comença als nivells de ingressos inferiors però va ascendint de mica en mica en l’escala econòmica. Les comunitats de propietaris són un dels índexs més reveladors d’aquest trencament d’unes formes de vida en comú que havien funcionat fins fa poc més o menys harmoniosament. Els problemes van començar als barris amb un nivell mitjà de renda per càpita més baix, però s’estan escampant per tota la ciutat. El que va començar a Salt arriba ja a l’Eixample, per dir-ho gràficament. La crisi colpeja amb força una classe mitjana que fins ara havia mirat aquests problemes com una cosa llunyana i que ara els pateix en primera persona. La gent que no paga les quotes de comunItat a les escales de veïns creix dia a dia i planteja seriosos problemes. És un problema complex, de difícil solució i amb una casuística molt variada que intentem resumir a continuació de manera estructurada.
G I R O N A
DIVENDRES, 25 GENER 2013
JAUME FABRE
Propietat horitzontal
La gent que no paga les quotes de comunitat creix dia a dia i planteja seriosos problemes
P
rejudicis - Si només hi ha un pis morós en una escala és un problema de dimensions més o menys assumibles per la resta de la comunitat de propietaris, sobretot a escales amb molts veïns. Però si en una escala hi ha molts pisos de morosos o només n’hi ha un o dos però és una escala de pocs pisos el problema pot tenir resultats demolidors. Té un efecte moral sobre els altres propietaris (“si aquell no paga, per què he de pagar jo?”) i efectes fí-
M
orosos 1 - En aquesta categoria es troben els que realment no poden pagar la quota de la comunitat de propietaris, perquè han perdut les fonts d’ingressos que tenien. Poden tenir hipoteca o no tenir-la. Si la tenen: El més probable és que acabin desnonats perquè tampoc no puguin pagar la quota mensual de la hipoteca. El més lamentable és que no facin res per ells els organismes públics encarregats de que els ciutadans puguin exercir el seu dret constitucional a un habitatge digne. Però també pot ser que gràcies a no pagar les quotes de comunitat i reduir altres despeses puguin continuar pagant la hipoteca. En aquest cas pot ser que: La hipoteca que van signar estigués d’acord amb els seus ingressos d’aquell moment i a una certa previsió prudent respecte al que pogués passar en el futur. Les coses els han anat molt malament i la resta de membres de la comunitat de veïns entendrà resignadament els seus problemes i s’hi mantindrà solidari. La hipoteca que van signar estigués molt per sobre dels seus ingressos previsibles, és a dir que van fer allò tan criticat d’estirar més el braç que la màniga, conscientment o enganyats per les entitats de crèdit. En aquest cas, a la resta de membres de la comunitat, que van ser més prudents i estalviadors que ells, no els fa cap gràcia haver-se de fer càrrec ara de les seves quotes de comunitat per tal que ells puguin mantenir un tren de vida per damunt de les seves possibilitats. Si ja tenen la hipoteca pagada: Si els han fallat tots els ingressos que habitualment entraven a casa seva, almenys tenen habitatge assegurat. Les seves dificultats per cobrir les altres despeses, entre les quals les quotes de la comunitat de propietaris, acostumen a trobar una resposta solidària de la resta de veïns. Si segueixen disposant dels ma-
guin molt mal vistos per la comunitat. – Els que són propietaris individuals d’un pis de l’escala, i no hi viuen. Poden ser propietaris de diversos pisos, que van comprar en èpoques de bonança per especular-hi i ara no troben comprador. Com que no en treuen cap benefici, els empipa que a sobre els suposi despeses i es fan el longuis a l’hora de pagar les quotes de comunitat. – Les entitats de crèdit o les immobiliàries que en depenen, que s’han fet càrrec d’un pis no venut o del qual han estat desnonats els primitius propietaris. El més habitual és que no paguin per sistema. Disposen d’equips d’advocats i coneixen tots els trucs legals per anar dilatant indefinidament el pagament. Són els responsables de les pitjors situacions en comunitats de veïns, perquè a més mantenen els pisos buits, amb tots els problemes que això comporta.
Els problemes van començar als barris amb un nivell de renda més baix, però s’estan estenent a tota la ciutat
AGUSTÍ ENSESA / ARXIU
Les dificultats derivades de la crisi s’han estès a tots els barris (a la foto, La Font de la Pólvora)
teixos ingressos que sempre, o una mica més baixos (o més alts) i no paguen, entren a la categoria dels morosos 2 (vegeu a continuació).
M
orosos 2 - Entren en aquesta categoria els que no paguen no perquè no puguin fer-ho sinó perquè han descobert que no passa res per no fer-ho. N’hi ha de tres menes:
– Els que són propietaris individuals d’un pis de l’escala, i hi viuen. Saben que el truc és no pagar la quota durant mesos, a vegades anys, fins que els seus conveïns es decideixen a demandarlos. Esperen que es vagin desenvolupant lentament tots els tràmits judicials i quan la demanda és a punt d’arribar a judici, aleshores paguen, perquè saben que
si hi ha judici igualment hauran de fer-ho i s’hauran de fer càrrec, a més, dels costos. En canvi, si paguen abans del judici, no perden ni un duro i han disposat dels diners durant tots els mesos, a vegades anys, que no han pagat. Els seus conveïns s’han de fer càrrec de les despeses d’advocat i judicials. Un cop pagat el deute, torna a començar. No és estrany que si-
sics que porten a una progressiva degradació de l’escala. Per estalviar, es comença suprimint l’administrador, sobretot si aquest forma part del grup dels absentistes o poc eficients. És substituït per un voluntariós veí, normalment jubilat o aturat, que fa la mateixa feina que l’administrador professional i a vegades millor, perquè hi és part interessada. No és estrany que acabi escaldat perquè, a sobre que fa la feina de franc, encara hi ha qui que critica la seva eficiència o fa córrer que es posa diners a la butxaca. El pas següent és suprimir la neteja d’escala, que se substitueix pel sistema de què cadascú netegi el seu replà. Això crea inevitables conflictes sobre el moment, les vegades i la intensitat amb què cal fer aquesta neteja, cosa que acaba repercutint també en l’efecte moral de les dificultats de convivència. El tercer afectat és l’ascensor i altre mobiliari comú, com els llums, les bústies, l’intèrfon o el pany de la porta general. Es va produint una degradació progressiva per manca de manteniment i ja se sap que com pitjor està una cosa, més de pressa segueix fentse malbé. Desapareixen les plantes i altres elements de decoració, no es pinta mai, les parets s’omplen de marques de cops de peu, rodes de bicicleta i fins i tot grafits. La caiguda cap un pou sense fons és difícil d’aturar si no canvien les coses.c