Treball 212

núm 212

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

març 2016 preu: 1,05 e

11a Assemblea Nacional d’ICV. 9 i 10 d’abril

Assemblea Nacional L’Assemblea vol ser una oportunitat de reforçament d’ICV com a organització política, i alhora, d’impuls a noves formes d’acció i nous instruments polítics per guanyar. / Pàg. 8-9

Europa Europa està en crisi. Analitzem la seva situació i perspectives, en particular el debat al voltant de la seva governança per fer-la plenament democrática i al servei de la ciutadania. / Pàg. 10-11

COP21 La cimera del clima ha generat valoracions contraposades. Analitzem si el got està mig ple o mig vuit i com continuar fent-li front al canvi climàtic. / Pàg. 12-13

2

treball

· núm 212 · març

catalunya

Respostes a l’emergència social, ecològica i nacional El nou govern presumeix de compromís social, però tot ho emplaça al futur. Recollim veus sobre accions que podrien fer-se ja per revertir l’actual situació. Si hi ha voluntat política.

La garantia de Rendes C. Laura Marino Avellà Comissió Promotora ILP Renda Garantida de Ciutadania

A

l’agost de 2011 el Govern de la Generalitat va aprovar un decret que enduria les condicions per accedir a la Renda Mínima d’Inserció i amenaçava amb la supressió de la prestació a moltes famílies, pel fet que portaven molt de temps rebent-la i hi havia “sospites” de frau. Finalment, es va demostrar que aquestes sospites eren falses i varen pagar les conseqüències molts dels perceptors de l’RMI. Veient aquesta situació, al gener de 2012 el col·lectiu d’aturats, conjun-

tament amb moltes entitats socials i organitzacions polítiques d’esquerra, varen decidir presentar una Iniciativa Legislativa Popular per aconseguir una Renda Garantida de Ciutadania. Es van recollir més de 120.000 signatures per avalar-la. Però quatre anys després, encara no s’ha aprovat.

I arribem així a la legislatura actual, i seguim lluitant perquè totes aquelles persones que viuen amb menys de 664 euros al mes puguin rebre una renda que els permeti viure dignament.

Des del Govern actual, liderat per Junts pel Sí, es té la idea que la causa de la pobresa és la manca de feina i, per aquest motiu, han creat un macrodepartament a la Generalitat que uneix

l’àmbit d’Ocupació, per una banda, i Benestar Social, per una altra (Treball, Afers Socials i Famílies), i no tenen en compte que molts treballadors viuen una situació de precarietat que els fa viure sota el llindar de la pobresa, situant com un dels esculls principals a l’hora de donar el seu suport a la ILP el fet que el text original no demana una contraprestació per part del perceptor de la Renda Garantida. En tot cas, sí ha d’acceptar una oferta de feina que sigui digna i tingui relació amb la seva trajectòria anterior, i si el sou a rebre no el permet viure dignament, podrà rebre’n un complement.

Les causes de la pobresa són múltiples, i no únicament la manca d’ocupació, com pensa el Govern de la Generalitat. Una de les principals en seria la insuficiència de rendes, que impossibilita poder cobrir les necessitats bàsiques. Un bon sistema de garantia

de rendes, reconegut com un dret subjectiu, permetria no solament que la ciutadania visqués dignament, sinó que fos lliure per escollir el seu projecte de vida, el qual no hauria de basar-se únicament en tenir una feina, remunerada o no, sinó que podria fer-ho en la cura de la família, la implicació en el seu entorn a través del voluntariat o l’economia social. Una societat que garanteix a tothom que tingui unes rendes per viure dignament és una societat on la pobresa no és un cost econòmic, perquè la despesa per pal·liar les desigualtats esdevé una inversió.

Tant el Parlament de Catalunya com el Govern de la Generalitat han d’entendre que la dignitat de les persones no pot esperar més, que no es pot ajornar fins trobar la Ítaca catalana en forma d’independència, perquè fins arribar-hi molta gent es pot quedar en el camí

.

Gol en pròpia porta de Bcn World Joan Pons Solé Portaveu de l’Assemblea Aturem Bcn World

P

ocs mesos després del primer anunci sobre Bcn World, ja vaig anunciar que aquest projecte estava condemnat al fracàs, tant si es feia com si no. Si es feia, simbolitzava un fracàs del model turístic i una condemna per a l’impuls dels valors econòmics propis del territori; i si no es feia, hauria estat un fracàs d’uns governs locals i nacionals que van prioritzar la cerca de suposats inversors per a projectes especulatius abans que per a l’economia productiva, tot i els avisos de molts sectors professionals i independents.

Però al final, Bcn World i tot el que això simbolitza (model turístic de grans masses, casinos a

l’estil Las Vegas, inversors opacs que van i vénen, intervenció pública de dubtosa legalitat, rebaixa d’impostos al joc, etc.) s’han fet un gol en pròpia porta, obra dels mateixos promotors del projecte, supeditats als designis de La Caixa, que van optar per impulsar una inversió de grans dimensions que requeria la intervenció dels poders públics en tota la seva magnitud.

El grup Veremonte inicialment va demanar, en seu parlamentària, totes les facilitats legislatives, econòmiques i urbanístiques perquè ell i els seus seguidors (Melco, Hotels Melià, Value Retail i posteriorment Hard Rock i Casinos Peralada) poguessin executar aquest gran projecte de sis casinos, centres comercials, hotels de luxe, zones comercials de grans marques, golfs, centres tecnològics, teatres, centres de convencions i un llarg etcètera de coloms volant. Però si en una cosa no van caure és que tot això requeria d’una tramitació legislativa, que tot i

fer-se per tràmit d’urgència i amb greus mancances tècniques, va suposar més d’un any de debat.

En aquesta mateixa llei “a la carta” per a Veremonte, obrien la possibilitat que per tal d’encabir urbanísticament el projecte es pogués redactar, per part del Govern, un Pla Director Urbanístic també “a la carta”. Probablement, la ignorància i la ingenuïtat del grup Veremonte feien que desconeguessin que els Plans Directors Urbanístics es regulen per la Llei d’Urbanisme, que fixa uns terminis i uns procediments a seguir, terminis que s’estan complint escrupolosament i que ara alguns dirigents polítics exigeixen que s’accelerin.

Ara, tres anys i mig després de la primera foto de Bcn World, se’ns acusa als contraris al projecte que, degut als retards i a la tramitació lenta, els inversors estan marxant i hi ha risc de perdre el projecte. La reflexió que els faig és que si volien anar ràpids, s’haurien pogut estalviar canviar les lleis, demanar la rebaixa d’impostos i exigir un Pla Director Urbanístic. Amb una simple execució o modificació puntual dels Plans Parcials existents i aprovats en el marc del Consorci Recreatiu i Turístic, haurien pogut desenvolupar un projecte turístic. Però aquí La Caixa no guanyava, oi? L’exemple clar de tot això el trobem a Ferrari Land: no demanen res a ningú, no demanen modificar el planejament i disposen de capacitat d’inversió. Dit i fet.

Per tant, el que tenim davant és un projecte que s’ha autodestruït per dins i al qual ara només li resta passar l’escombra a les engrunes que encara queden. Un cop haguem fet net, serà el moment per arribar, d’una vegada per totes, a construir projectes, defensar inversions i teixir un model econòmic i turístic d’alt valor afegit, que arreli al territori, que generi consens i que no enquisti, un cop més, la situació de precarietat laboral que fins ara ens ha portat el model actual. És per tot això que ahir, avui i demà, seguim dient que no juguem al joc de Bcn World!

.

treball

· núm 212 · març

3

catalunya

La molesta existència de l’esquerra plurinacional

208.700 PERSONES VIUEN EN FAMÍLIES SENSE INGRESSOS

480.000 INFANTS EN RISC DE POBRESA 43 FAMÍLIES DESNONADES CADA DIA I 480.000 HABITATGES BUITS

Jaume Bosch Exdiputat d’ICV

10% DE CATALANS I CATALANES NO PODEN ESCALFAR CASA SEVA

37 €/MES LI QUEDA A UN/A PENSIONISTA

E

1.913.000

#RescatemLesPersones

*

PERSONES EN RISC DE POBRESA A CATALUNYA SÍ QUE ES POT 1- Que ningú quedi enrere Aprovar la renda garantida de ciutadania per assegurar un mínim de 569€/mes per persona.

2- Que cap infant passi gana Garantir una beca menjador per a tots els nens i totes les nenes que ho necessitin.

3- Cap família sense llar Complir la Llei d’habitatge que preveu mecanismes de 2a oportunitat (reestructuració del deute i lloguer social).

4- Acabar amb la pobresa energètica Fer que les subministradores d’aigua, llum i gas compleixin la llei i cobreixin les despeses de les famílies en risc d’exclusió social.

5- Protegir els més vulnerables Derogar el copagament en dependència.

SÍ QUE HI HA DINERS 2.600 MILIONS €

420 MILIONS €

30 MILIONS €

44 MILIONS €

ANUALS EN FRAU FISCAL

EN CONCERTS AMB ESCOLES D’ELIT

DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS

DE L’IMPOST DE PATRIMONI

catalunyasiqueespot.cat

*Segons Indicador AROPE (IDESCAT)

EN RESIDÈNCIA DEGUT AL COPAGAMENT EN DEPENDÈNCIA

n contra del que alguns preveien des de casa nostra, avui l’exigència del referèndum a Catalunya està en el centre de debat de la política espanyola. Ara hi ha més de vuit milions de vots al costat del dret a decidir. Avui, la tercera força de l’Estat espanyol en dóna suport. I aquesta tercera força política, Podemos, pot ser, a mitjà o curt termini, la segona, i la primera en l’àmbit de l’esquerra i, per tant, pal de paller per bastir una alternativa al PP i C’s.

A Catalunya, aquest panorama d’incertesa posa en qüestió la decisió dels qui, després de l’èxit del 9N, varen considerar que el referèndum era una opció superada. I varen rematar la jugada valorant que en les eleccions del 27 de setembre el poble català havia avalat la independència. Per justificar el seu argument, van haver de considerar els vots de Catalunya Sí que Es Pot com a vots en blanc (després de passarse la campanya assimilant-los al NO). Si CDC i ERC haguessin acceptat la proposta que ICV va plantejar l’any passat de signar un “Pacte per la democràcia” entre les forces polítiques catalanes per tal de defensar el referèndum conjuntament a Madrid, ara, en lloc de ser simples espectadors sorpresos del que està passant, serien actors principals. ¿Què passaria si ERC i DL sumessin esforços amb ECP i tots tres grups estiguessin coordinant les negociacions dels 29 escons de què disposen?.

Però, per moure’s en aquest terreny de joc, alguns haurien d’acceptar que l’estratègia de l’avenç unilateral cap a la declaració d’independència pot provocar la frustració de les esperances de milers de persones d’aquí a setze mesos. A l’Europa del segle XXI, l’únic full de ruta realista és el d’Escòcia i el Quebec; sembla que el PNB i Bildu, a Euskadi, en són conscients. És una via dificilíssima, és cert; però la qüestió és si n’hi ha una altra. Quan des d’un sector de l’independentisme ens diuen que la celebració del referèndum depèn d’altres i que la independència només depèn de la nostra voluntat, obliden que cap procés d’independència depèn tan sols de la voluntat de qui la vol, perquè és imprescindible que d’altres et reconeguin i algun tipus de negociació amb l’Estat del que et vols separar…

A Catalunya, l’independentisme haurà d’acceptar l’aparició d’una nova realitat a l’Estat espanyol (i a Catalunya, en el cas d’En Comú Podem) que posa en qüestió la tàctica de “com pitjor, millor” que alguns practiquen en silenci.

I aquest fet potser comportarà intentar convèncer la ciutadania, no a partir d’explicar que els espanyols són dolents, sinó des de la possibilitat de construir aliances més enllà de Catalunya.

Cosa òbvia: som molts els qui pensem que no es podrà aconseguir la independència o la millora substancial de l’autogovern del nostre país sense aliats a Espanya i a Europa… I caldran unes bones dosis de realisme i acceptar que el procés serà lent, que és impossible que es concreti en disset mesos, i que el més intel·ligent seria refer l’àmplia majoria que representava el Pacte nacional pel dret a decidir

.

4

treball

· núm 212 · març

opinió

Més que un acte de record Enric Pubill President de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme

C

om cada any, el passat 14 de febrer un nombrós grup de companyes i companys ens vàrem reunir al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, per retre homenatge als membres del PSUC afusellats per la dictadura. Eren en Francesc Serrat Cisquet –un jove comunista de només 22 anys–, Manuel Donaire i Joan Arévalo, tots tres afusellats el 1946. I Puig Pidemunt, Pere Valverde, Ángel Carrero i el jove Numen Mestre, de 25 anys, afusellats tres anys més tard, el 1949.

No pot haver-hi una autèntica recuperació de la Memòria Històrica si no la basem en la veritat, evitant la seva manipulació. I és una manipulació intentar amagar el paper del PSUC, o de CCOO, en la lluita contra la dictadura. Alguns polítics i comentaristes, quan parlen de la tradició de lluita obrera del nostre país, sempre fan referència, per exemple, al «Noi del Sucre» i al moviment llibertari, amb tot el respecte que mereixen, sense ni mencionar, però, ni el PSUC ni les CCOO. Cal que no s’esborri el seu sacrifici. Que no s’esborri el record i l’exemple d’ells i de tots els lluitadors que, des de diferents tendències ideològiques, van estar en primera línia del combat per la llibertat, i als quals honorem cada any junt amb els nostres companys.

L’acte del Fossar de la Pedrera no és un acte, doncs, exclusiu de Partit; és un acte de reconeixement a tots els lluitadors contra la dictadura feixista. Del que es tracta és de connectar passat i present, que el seu record ens serveixi per afrontar els reptes actuals, prou complicats.

Del que es tracta és de fer, de les referències del passat, elements de reflexió i d’impuls per al futur.

Precisament, aquest 2016 tenim referències del passat que cal tenir en compte. Enguany farà 80 anys de tres esdeveniments que connecten amb l’actualitat. Fa 80 anys del triomf del Front Popular, precisament el febrer de 1936, una experiència reeixida d’unió de la forces d’esquerra; fa 80 anys també del Cop d’Estat que va iniciar la guerra civil, i fa 80 anys del naixement del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el partit al qual pertanyien els afusellats que honorem.

Cal que no s’esborri el record i l’exemple de tots els lluitadors que, des de diferents tendències ideològiques, van estar en primera línia del combat per la llibertat.

bipartidisme que esterilitzava una vida política on proliferava la corrupció (tant a Espanya com a Catalunya) i dominaven les grans corporacions econòmiques mundials.

I pel que fa a Catalunya, seguim encara amb la incertesa entorn del procés d’independència, amb un país dividit, paralitzada l’acció de govern, amb els partits tradicionals en crisi i mentre va augmentant la població que es troba en situació de pobresa extrema.

Davant de tot plegat, no ens podem limitar només a fer homenatges; hem d’utilitzar l’experiència de tants anys de lluita per afrontar amb respostes noves situacions noves. Com sempre va fer el PSUC. El record i l’exemple dels companys afusellats són un punt de referència que ens acompanya en els nous horitzons polítics que s’obren. La nostra lluita actual no deixa de ser la seva lluita. La lluita de sempre. La lluita per un món millor, per un món en el qual, com va dir el poeta, hi hagi pa i roses per a tothom

El PSUC es va fundar el 23 de juliol de 1936, cinc dies després de l’aixecament feixista, com a producte de la fusió de quatre formacions: la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari. El resultat va ser una nova formació que va esdevenir un gran partit polític. En aquell moment, va ser una resposta adequada a la excepcional situació de guerra que s’havia iniciat.

Fa 80 anys d’aquella fundació, i la història del PSUC ens ensenya que cal adequar-se a les noves realitats. Realitats com les d’avui, on els vents del canvi bufen imparables, on nous partits i plataformes unitàries, encara sense una clara definició ideològica i orgànica, apareixen amb força trencant un

En la mort de Carles Seijo Salvador Milà Militant d’ICV

E

n la nit entre el 15 i 16 de desembre va morir sobtadament, amb tan sols 48 anys, el company i amic Carles Seijo, dirigent d’ICV i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tordera, quan estava –com sempre– en plena activitat política i social, embarcat en mil lluites i en mil projectes. En Carles ha estat una persona extraordinàriament afable i absolutament entregat al SERVEI de les idees en les que creia fermament: els ideals i els objectius de la nova manera de fer política, en aquest temps i en aquest país que ens ha tocat viure: lluitar per l’emancipació dels homes i les dones, dels treballadors i les treballadores, de les i els més desafavorits, de les i els més pobres: aquí, però també a tot el món, perquè la humanitat és una, i no hi ha millor manera de lluitar per la llibertat i la justícia en el teu país, per la teva gent, que fer-ho per tot el món, per tots aquells i aquelles que pateixen.

.

Però en Carles tenia molt clar que avui, per aconseguir els ideals tradicionals de l’esquerra: pa, treball, educació, salut i llibertat per a les persones i per als pobles, calia posar en primera línia la lluita per la terra, pel medi ambient, per la natura, per la preservació dels nostres recursos naturals…

Per això en Carles ha estat, i així quedarà sempre en el nostre record, un home d’esquerres i ecologista de debò; obert i gens dogmàtic.

Que ha lluitat en tots els fronts: en el polític, en la lluita contra el fracking i les prospeccions petrolieres que amenacen la nostra terra i els nostres mars; en la lluita contra el TTIP, aquest intent d’imposar els interessos de les multinacionals i dels especuladors per damunt de les nostres vides, de la nostra salut i de la nostra terra, com també al costat dels Afectats per les Hipoteques, la PAH que ell va impulsar a Tordera.

Carles Seijo a la darrera Convenció Nacional d’ICV

En Carles ha estat un treballador infatigable per les seves idees, molt exigent amb si mateix i per tant molt exigent amb els companys i les companyes, inquiet, insistent…

Recordo ara la seva inestimable col·laboració amb el grup parlamentari d’ICV-EUiA aportant els seus coneixements en informes, propostes i conclusions en la Comissió d’Investigació sobre el Fracking a Catalunya, les seves compareixences davant les comissions del Parlament, extraordinàriament ben documentades i dialècticament punyents.

I a tot això hem d’afegir-hi el seu treball al Maresme i a Tordera especialment, ajudant a confegir una gran candidatura d’unitat de les forces progressistes al seu municipi, obtenint uns magnífics resultats que li van permetre accedir al govern del seu Ajuntament, on en pocs mesos ha desenvolupat un treball magnífic i entusiasta al front de les responsabilitats d’Urbanisme i Medi Ambient, per abordar i resoldre problemes de tota mena, sempre pensant en ajudar la gent, treballadors i treballadores, parcel·listes, pagesia, empresarat…

Des d’aquí vull reiterar el que va ser la manifestació més sentida de la nostra solidaritat i el compromís de continuar la seva lluita, per un món d’homes i dones lliures i iguals en una terra fèrtil, neta i acollidora

.

treball

· núm 212 · març

5

opinió

Permisos de paternitat: sobre falsos consensos i una realitat antisocial Maria de la Fuente Directora de l’observatori IQ

M

aria Freixanet, senadora novella, m’explicava fa dos dies la seva alegria en iniciar la seva tasca amb una trobada amb la PPiiNA (Plataforma por permisos iguales e intransferibles de nacimiento y adopción). Aquesta és una entitat que qualsevol que es reclami d’esquerra alternativa hauria de conèixer. Amb un objectiu molt concret, aquesta Plataforma estudia, promou, sensibilitza i fa lobby sobre els permisos de paternitat: perquè siguin iguals als de maternitat, intransferibles i pagats. És una plataforma mixta, feminista.

La seva reivindicació em sembla urgent (com també m’ho sembla l’allargament del permís de maternitat). Actualment, com a mare, hauria de cedir part de les meves escasses 16 setmanes de permís perquè el meu fill pogués tenir el seu pare alliberat d’obligacions laborals per a ell els primers mesos de vida. I si no treballo, res de res. Cal tenir en compte la tensió i la precarietat que hi ha al mercat de treball avui: ¿quin home s’atreveix a reclamar una pràctica minoritària que fa prioritzar “assumptes privats” per sobre del compromís amb la feina? De fet, amb precarietat o sense, pocs han dut a terme aquesta pràctica, que és tan contrahegemònica des d’un punt de vista de gènere, com positiva per a la criança dels nens i les nenes, i per tant per a la construcció d’un futur comú més just i menys violent. Hem de ser honestes i reconèixer que tenir cura d’un nadó és una feina més cansada i exigent que la major part de treballs remunerats al nostre context. Tots aquests elements ajuden per entendre que aquesta possibilitat de repartiment, existint formalment, només sigui exercida per menys d’un 2% de les parelles que han tingut una criatura. És a dir, essent un dret formal, dista molt de ser un dret efectiu.

El greuge afegit a aquesta situació és que des de 2011 el permís propi del pare hauria d’haver-se allargat de 2 a 4 setmanes, gràcies a la Llei Orgànica d’Igualtat (3/2007). Penseu que les 6 primeres setmanes de permís són de baixa obligatòria per a la mare, perquè són per a la seva recuperació. Doncs sembla ser que aquesta mare prodigiosa que s’imagina el legislador, amb la mà dreta (per dir alguna cosa) es recupera, mentre amb l’esquerra es fa càrrec d’un o una nouvinguda que menja cada tres hores, plora més sovint que això, i dorm a estonetes, ja sigui de dia o de nit. El cas és que l’aplicació de l’audaç mesura que deixa la mare simultaniejant recuperació i cura durant només dues setmanes, s’ha anat prorrogant, i a dia d’avui –cinc anys després– encara no és vigent.

Crèdits

25 - núm. 212 - març 2016 director: Sergio de Maya consell de redacció: Noe Ayguasenosa, Amèlia Bautista, any

Júlia Brosa, Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Júlia Mas, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Xavier Riu, Jaume Rovira, Gerard Sentís i Joan Vallvé. col·laboren en aquest número: C. Laura Marino, Joan Pons, Jaume Bosch, Enric Pubill, Salvador Milà, Maria de la Fuente, Aina Vidal, Josep Vendrell, Marc Rius, Protesilaos Stavrou, Mar García, Lucía Barcena i Pablo Cotarelo.

La Maria Freixanet m’explicava com ha anat la trobada amb la PPiiNA, en representació d’En Comú Podem. I m’informava, per a la meva estupefacció, que la demanda de la PPiiNA, és a dir, la regulació d’un permís remunerat de, com a mínim, setze setmanes per al pare, fa consens. Que tots els Grups hi estan d’acord. Que tot el que he escrit fins ara és una protesta retòrica, perquè, pel que sembla, no hi ha ningú a l’altra banda (?!).

La Plataforma PPiiNA estudia, promou, sensibilitza i fa lobby sobre els permisos de paternitat: perquè siguin iguals als de maternitat, intransferibles i pagats.

Sé que el consens declaratiu pot ser una oportunitat per a les polítiques feministes (i com a tal és interpretat per la PPiiNA). Al mateix temps, però, no puc evitar viure’l com una trampa. La trampa de la irrellevància. Com de fàcil resulta –en aquest tema, però no en d’altres– dir que “no és que no s’hi estigui d’acord, sinó que avui no toca posar-s’hi”. I el que hi ha al darrere: la banalització de la desigualtat entre homes i dones, de la violència masclista, del desempoderament de les dones com a grup social.

Neomasclisme vestit de tecnocràcia. Tant de bo la PPiiNA em tregui la raó, i aquest any sigui el del dret dels nadons a ser cuidats

.

Editorial Gent d’ICV Sergio de Maya: Director de Treball

I

CV és una organització que ha tingut una capacitat admirable d’avançar-se als temps. Si més no, de tenir els debats encertats quan tocava, no quan ja era massa tard. Com amb l’eurocomunisme, com amb la decisió de congelar el PSUC i de crear ICV, amb la renovació ideològica de l’ecosocialisme, i ara amb l’aposta per la confluència.

També tinc ganes de dir que no coneixem el “contrafactual” (què hauria passat si no...), però em costa molt d’imaginar quines altres decisions, en els darrers anys, ens haurien haver fet estar millor avui. I això vol ser un elogi i un agraïment a la direcció sortint, amb la qual he discrepat en certs moments, a la vegada que crec que el temps li ha donat més la raó que no pas a mi.

Tenim motius per sentir-nos orgullosos d’un partit que ha estat capaç de navegar per la tempesta perfecta d’aquests anys, de tensió nacional extraordinària i de crisi del sistema de partits, sense trencar-se. Que ha estat capaç, a més, de llegir la realitat, de renovar-se i d’estar sempre en l’espai polític més transformador de la realitat.

El cert és que si avui ICV és un actor imprescindible de la confluència, a diferència del que li passa a altres partits, és perquè alguna cosa s’haurà fet bé. I alguna cosa s’ha fet bé si avui ICV té una presència institucional molt destacable (a totes les institucions, del Parlament Europeu als ajuntaments). I ha format part d’èxits electorals històrics.

A ICV sempre hem entès que els partits no són una finalitat en si mateixos: són un mitjà per aconseguir els veritables objectius de justícia social, ecologisme, feminisme. Tampoc no hem estat gaire gelosos de les sigles. Ja hi renunciàvem en molts casos amb les Enteses, a nivell municipal. Ho hem fet en tot el darrer cicle electoral.

I la mateixa creació d’ICV suposa la renúncia a unes sigles amb un pes enorme, les del PSUC. Però hi ha una cosa d’ICV que té un extraordinari valor i a la qual no hem de renunciar: la seva gent. A ICV estem lluny de ser perfectes. Però hem après, junts i juntes, a ser respectuosos amb les diferències. Hem anant repensant la manera d’organitzar-nos. Ho sé, ens queda encara. Però no conec cap partit, per nou que sigui, dels que ens envolten, que pugui presumir de ser més democràtic, més transparent, més participatiu, amb més capacitat d’elaborar discurs i d’afrontar debats.

Aquest és el nostre capital més preuat, i és imprescindible per a qualsevol nou instrument polític que vulgui ser transformador, des de la base fins al capdamunt. I, el que és més important, perquè impregni la manera de fer, de debatre, de pensar i d’actuar de la confluència

.

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

6

treball

· núm 212 · març

estat

Els nostres diputats i les nostres diputades, senadors i senadores

AINA VIDAL Barcelona, 1985. Actualment és la coordinadora nacional d’Acció Jove-Joves de CCOO de Catalunya, i membre del Consell de Relacions Laborals de Catalunya. Es socialitza políticament en els moviments antiglobalització i els fòrums socials europeus. Serà portaveu en la Comissió d’Ocupació i Seguretat Social.

XAVIER DOMÈNECH

DOLORS TERRADAS

Sabadell, 1974. Professor d’Història a la UAB, especialitzat en Moviments Socials, Cultures Polítiques i Canvi Polític durant el franquisme i la Transició. Activista en lluites socials i culturals lligades al moviment pacifista, pel dret al treball, de solidaritat internacional o per l’educació pública. Com a activista té una llarga trajectòria en diferents espais, més recentment a Procés Constituent. És portaveu del grup Parlamentari Podemos-En Comú PodemEn Marea i serà portaveu adjunt de la Comissió Constitucional.

Pla de l’Estany (Girona), 1946. Ha estat professora de Geografia i Història a FP, ESO i batxillerat. Va ser regidora pel PSUC a l’Ajuntament de Banyoles del 1983 al 1987. Ha centrat la seva participació ciutadana vinculada a organitzacions que treballen amb la immigració, principalment en el terreny de la legalització i l’alfabetització. Serà vicepresidenta segona de la Comissió de Cooperació i vocal en la Comissió d’Interior.

MARTA SIBINA

FÈLIX ALONSO

Breda (Girona), 1973. Infermera de professió, s’ha significat per ser una activista en defensa de la Sanitat pública.

Fundadora de la revista Cafèambllet. Serà portaveu a la Comissió de Sanitat.

Barcelona, 1959. Llicenciat en Geografia i Història, va començar a treballar al Catalunya Express. Sempre ha estat lligat al món de la premsa, així com a l’activisme social des del moviment veïnal i les institucions. Fundador del Sindicat de Periodistes, d’EUiA, i al 2007, d’Alternativa Altafulla, formació amb la qual arriba a l’alcaldia del municipi el 2011. Serà portaveu de la Comissió de Foment i vocal en la de Defensa.

JOSEP VENDRELL

JAUME MOYA

Camarasa (Lleida), 1968. Llicenciat en Història, es va afiliar al PSUC el 1986. Va ser coordinador nacional de Joves amb Iniciativa (1991-1996), i Secretari de Relacions Institucionals i Participació del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat (2006-2010). Ha estat diputat del Parlament de Catalunya per ICV-EUiA (2011-2015) i actualment és secretari general d’ICV. Serà portaveu a la Comissió d’Economia.

Barcelona, 1972. Llicenciat en Dret, té un postgrau en Gestió Immobiliària i és procurador dels tribunals. A Cervera, és impulsor de Conscients, col·lectiu de professionals compromesos amb el desenvolupament sostenible i la responsabilitat social. Portaveu d’Aturem el Fràcking i promotor de la plataforma Multireferèndum. Formarà part de la Comissió d’Agricultura.

LUCÍA MARTÍN

SARA VILÀ

Lugo (Galícia), 1979. Enginyera química de professió, és investigadora a la UAB i ha treballat com a inspectora de plantes de tractament de residus. Vinculada als moviments socials, es polititza a l’Ateneu Candela de Terrassa. El 2009 forma part del grup impulsor de PAH a Barcelona, on ha assumit diferents tasques. Serà vocal a les comissions de Foment i d’Indústria.

Rosselló (Lleida), 1979. Senadora. Llicenciada en Filosofia per la UB i especialitzada en Migracions i Moviments Humans. És activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i de les Brigades Internacionals Unadikum a Palestina. Va ser regidora d’ICV i diputada d’ICV-EUiA en la X Legislatura.

Senadora de designació autonòmica de Catalunya Sí Que es Pot, forma part del grup plurinacional Podemos-En Comú Podem-En Marea.

RAIMUNDO VIEJO

MARIA FREIXANET

Vigo (Galícia), 1969. Llicenciat en Geografia i Història i doctor en Ciència Política i de l’Administració. Ha estat professor a les universitats de Girona, New Haven, Chicago, UPF, Lausana i Santiago de Compostel·la. Va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Formarà part de la Comissió Constitucional.

El Masnou (Barcelona), 1984. Senadora.

Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UPF i màster en Polítiques Públiques i Socials.

Es dedica a la investigació des de l’Observatori IQ i a la formació en Igualtat i Justícia de Gènere. Membre de la Diputació Permanent i portaveu en la Comissió d’Igualtat, i vocal en les comissions de Foment i de Medi Ambient i Canvi Climàtic.

MARIA DEL MAR GARCIA

ÓSCAR GUARDINGO

Barcelona, 1977. És editora literària. Llicenciada en Filologia Anglesa, té un màster en Lingüística i ha cursat estudis de postgrau en Literatura i Edició a la Universitat de Dublín i a la Universitat de Stanford. Forma part del Cercle de Feminismes de Podem, amb la convicció que les dones són part imprescindible del canvi.

L’Hospitalet de Llobregat, 1975. Senador. Des de 2003 treballa a Seat, on ha estat sindicalista per CCOO. També és redactor de Comunistes.cat. Vinculat a Podem, des de 2015 hi ha exercit de secretari de Relacions amb la Societat Civil i de Participació. Serà membre de la Diputació Permanent al Senat, i portaveu en les comissions d’Economia i Competitivitat, d’Ocupació i Seguretat Social.

JOAN MENA

CELIA CÁNOVAS

Sabadell, 1975. Llicenciat en Filologia Hispànica, ha estat professor interí de Llengua Castellana i Literatura.

Lligat a l’activisme en defensa de l’educació pública a les marees grogues del Vallès Occidental, també ha treballat amb entitats LGTBI per acabar amb la cultura heteropatriarcal.

Ha estat regidor a l’Ajuntament de Sabadell i durant tres anys diputat al Parlament. Serà portaveu adjunt a la Comissió de Pressupostos.

Barcelona, 1966. Senadora. Llicenciada en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, treballa com a advocada especialitzada en Dret Civil i Penal, assessorant empreses del sector immobiliari i geriàtriques.

Vinculada políticament a Podem. És portaveu en la Comissió d’Entitats Locals i en la de Reglament, i vocal en la d’Interior.

MARCELO EXPÓSITO

JOAN COMORERA

Puertollano, Ciudad Real, 1966. Artista multimèdia.

Amb una llarga experiència en moviments socials, va formar part del moviment d’insubmissió antimilitarista, de l’organització de protestes antiglobalització, Democràcia Real Ja! i la PAH. Estarà en la Comissió de Reglament i en la d’Interior.

Barcelona, 1972. Senador. Llicenciat en Dret per la UB. Membre de l´Il·lustre Col·legi d´Advocats de Barcelona des de 1998. Advocat especialitzat en Dret Penal i Propietat Intel·lectual i Industrial. Membre de la Brigada Tuitera, en defensa d´una justícia sense taxes, independent i amb mitjans. Secretari segon de la Mesa de la Comissió de Justícia i portaveu de la Comissió de Justícia, i vocal en la Comissió de Constitucional.

treball

· núm 212 · març

7

estat

A propòsit del dret de vaga El dret de vaga és un dret intrínsec de la democràcia. Un dret constitucional que malauradament, com tants d’altres, avui està en entredit i que cal reivindicar.

Aina Vidal Diputada d’En Comú Podem

A

quest passat mes de febrer es complien 97 anys de la vaga de La Canadenca, a Barcelona. Tot naixia de la reticència de la direcció de l’empresa a l’organització sindical dels seus treballadors, que els va dur a acomiadar una part de la plantilla. Aquests acomiadaments varen provocar una vaga que va paralitzar Barcelona durant 44 dies. Al final es va aconseguir la readmissió dels treballadors acomiadats i s’assolia, per fi, la jornada de 8 hores.

La vaga és un element d’equilibri de forces entre treballadors i empresaris indispensable per defensar-nos, negociar i vetllar pels nostres interessos. Una vaga és l’últim recurs, és el moment més crític en un conflicte col·lectiu; cap treballador o treballadora va a la vaga per plaer o diversió, hi anem per necessitat.

Actualment, però, el debat sobre la vaga excedeix les nostres fronteres.

Hi ha un gran debat a l’Organització Internacional del Treball (OIT) impulsat per les patronals angleses, estatunidenques i alemanyes, que han imposat la seva proposta de deslligar el dret de vaga del conveni més important en el marc de l’OIT sobre la llibertat sindical i la protecció del dret a sindicar-se.

El dret de vaga és el principal instrument de la negociació col·lectiva, i aquesta és la principal font de democratització i avenç de les relacions i condicions laborals per a tots i totes.

Dir que pot existir el dret a la negociació col·lectiva sense dret de vaga és una falsedat. No tenim cap altre instrument de pressió per plantar-nos davant l’abús i exigir millores.

La vaga és un element d’equilibri de forces entre treballadors i empresaris indispensable.

Què hi ha darrere de la persecució al dret de vaga? Doncs la voluntat d’establir un marc de relacions laborals sense contrapesos. Pretenen anul·lar el sindicat com a subjecte col·lectiu, carregar-se el seu poder contractual i la seva capacitat d’emprendre accions de pressió que modifiquen o qüestionen el poder unilateral de l’empresari. El dret de vaga, de fet, ja té límits i restriccions, com ho són els serveis mínims. A Catalunya, a iniciativa dels sindicats, comptem amb un acord general de serveis mínims; sempre que s’ha vulnerat, ha estat per part de l’administració.

Però no tot són núvols de pluja.

El passat dimecres 17, el magistrat de

A

questes darreres setmanes hem sentit molts cops l’expressió “això no havia passat mai”. I efectivament, no havia passat mai que els dos grans partits que s’han repartit el Govern els darrers trenta-tres anys tinguessin uns resultats electorals tan dolents. No havia passat mai que fórmules polítiques noves, que qüestionen tant el bipartidisme com les polítiques d’austeritat, obtinguessin 69 escons i més de cinc milions de vots. Tampoc no havia passat mai que a Catalunya guanyés les eleccions generals una força de confluència com En Comú Podem.

Són temps en els quals la cronificació de la crisi econòmica i social, el caràcter sistèmic de la corrupció i la crisi de Catalunya amb l’Estat, així com els mateixos resultats electorals, ens empenyen a fer coses que no s’havien fet mai.

La temptació de continuar amb les mateixes inèrcies i la pressió per perpetuar l’esquema clàssic a dos, PP-PSOE, amb possibles crosses a dreta i a esquerra, és molt gran. Qui ara té la iniciativa per formar Govern, després de la deserció de Rajoy, és Pedro Sánchez. El seu objectiu és guanyar la investidura com sigui i amb qui sigui, amb suports o abstencions a dreta i a esquerra.

El dret de vaga estava assegut a la banqueta dels acusats, i ara podem dir que ha guanyat el judici.

I és que, gràcies a l’Article 315.3 del Codi Penal, un centenar de sindicalistes estan sent encausats i encausades en els darrers anys per l’exercici d’un dret legítim. Els i les vaguistes no són delinqüents: són ciutadans i ciutadanes que lluiten per la millora dels seus drets i els dels seus companys i companyes.

Per aquest motiu, la setmana passada registràvem una Proposició de Llei al Congrés dels Diputats demanant la supressió del maleït article, l’aturada de tots els processos en marxa i la revisió de les sentències fermes que ja hi ha hagut.

La sentència dels 8 d’Airbus va molt més enllà d’aquests 8 homes. És el camí per l’absolució de la resta de persones que, injustament, estan immerses en processos penals pel fet de l’exercici d’un dret constitucional.

Molesti a qui molesti, no hi ha democràcia sense dret de vaga

.

No havia passat mai Josep Vendrell Secretari general d’ICV i diputat d’En Comú Podem

la Sala de lo Penal número 1 de Getafe, Abel Téllez, ens donava una gran alegria: l’absolució dels 8 d’Airbus. 8 homes que estaven sent processats per la seva participació com a piquets a la vaga general del 2010. El dret de vaga estava assegut a la banqueta dels acusats, i ara podem dir que ha guanyat el judici.

El que està oferint Sánchez són polítiques socials progressistes amb la mà esquerra i polítiques fiscals liberals amb la mà dreta; submisos davant dels mercats i de les polítiques europees si els interlocutors són les grans empreses o crítics si qui hi ha al davant són els sindicats; polítiques de diàleg (retòric) amb Catalunya, però sense ni tan sols mínimament desenvolupar una proposta federal que mereixi aquest nom; i, per suposat, oblidem-nos del referèndum.

Són temps de claredat. No es tracta de vetar ningú, però tampoc d’enganyar la gent. I les polítiques de Ciutadans i les de Podem i les confluències no són compatibles. Només hi ha dues opcions reals de Govern: fórmules diverses de gran coalició o un govern progressista i de canvi real.

El que està oferint Sánchez són polítiques socials progressistes amb la mà esquerra i polítiques fiscals liberals amb la mà dreta.

Els resultats electorals permeten un Govern clarament progressista i de canvi, un Govern de coalició sòlid i estable, amb el suport d’11 milions d’electors i electores. Els més de cinc milions de

vots obtinguts per Podem i les confluències són un mandat per negociar de tu a tu amb el PSOE, sense cap tipus de subordinació; per formar un Govern de coalició amb el PSOE, Podem-En Comú Podem-En Marea, Compromís i IU per garantir que el canvi sigui real, que és el que reclama la gent que ens ha votat, tant a nosaltres com al PSOE.

Només hi ha dues opcions reals de Govern: fórmules diverses de gran coalició o un govern progressista i de canvi real.

El canvi real és una necessitat objectiva per capgirar una política caracteritzada per l’immobilisme, la corrupció i el creixement escandalós de les desigualtats. Cal iniciar una nova etapa, amb la recuperació de drets socials i el blindatge de l’Estat de Benestar, per reduir les desigualtats i impulsar un nou model econòmic ecològic per crear ocupació digna.

El canvi real és plantejar una solució democràtica per a Catalunya, amb el dret a decidir i el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat.

Aquesta legislatura serà de transició; allò vell no ha acabat de desaparèixer i allò nou encara no s’ha imposat. Si s’imposa la gran coalició, es pot aturar el procés de canvi per tornar a la lògica bipartidista; si guanya l’opció d’un govern progressista i de canvi, la transició iniciada amb les eleccions del 20-D tindrà continuïtat i continuaran passant coses que no havien passat mai

.

8

treball

· núm 212 · març

assemblea

Marta Ribas, David Cid i Ernest Urtasun Coordinadora, coordinador i portaveu d’ICV

“L’objectiu és construir un projecte guanyador” Quins són els objectius d’ICV en aquesta Assemblea?

David: El principal objectiu és construir un projecte guanyador i debatre la manera d’aconseguirho, per finalment millorar les condicions vida de la gent. I la millor manera de fer-ho és a través d’ICV i en un marc de confluència.

I els vostres objectius en particular com a candidats a liderar ICV? Marta: Aconseguir fer això amb un equip més coral, una ICV enfortida, amb gent engrescada amb un projecte que és apassionant si aconseguim construir-lo, i donant visibilitat cap enfora dels bons lideratges del partit que tenim, especialment lideratges femenins.

Bastir un projecte per guanyar implica sumar forces, com vosaltres mateixos dieu. Quina és la vostra fórmula per dur-lo a terme?

Ernest: Hem fet processos electorals on hem dibuixat l’espai polític emergent, guanyador. La voluntat de tots i totes ara és donar forma organitzativa a aquest espai que s’ha anat dibuixant. És un camí i un procés que s’ha de fer. Ningú no té pensat ara mateix com serà, però una bona forma és el que anomenem “cooperativa política”: un procés en el qual la cooperació sigui el motor de la construcció. No pensant a fer una coalició clàssica d’organitzacions, sinó fer espai estable que parli amb veu única. Més enllà de fer treballar conjuntament les persones que ja hi són, el que cal aconseguir és que s’hi apropi més gent. Aquest ha de ser l’objectiu principal.

I què creieu que aportaria específicament ICV a aquesta nova cooperativa política?

Marta: Aportem com ningú altre el vincle amb el món del treball i el coneixement i els drets dels treballadors i les treballadores. El nostre concepte d’esquerra verda i la relació amb el partit verd, polítiques verdes transversals en tots els projectes. Podem aportar formes de fer que portem anys practicant, i que fa que sempre elegim els nostres lideratges en primàries, tant de partit com electorals, també una manera de debatre políticament...

I aportem una força amb ideologia nítida, clara, on tothom s’hi sent ben representat i que es va adaptant flexiblement als temps.

Quin balanç feu d’ICV en els darrers quatre anys?

David: Es va saber llegir bé el 15M. Potser a diferència d’altres esquerres d’arreu de l’Estat. Hi havia sectors de la societat amb qui volíem connectar, i era difícil. Sols no podíem fer-ho. Alhora, sabem que no es pot construir un projecte hegemònic sense sectors de la societat com són el món del treball i amb els sindicats. Aquests dies ho estem veient, amb els conflictes a Delphi. Ningú com ICV pot fer de pont entre cultures polítiques amb matisos diferents.

Respecte als debats en què està immersa la societat catalana, un tema convuls ha estat la qüestió nacional. Quins són els debats que haurà d’afrontar o resoldre la confluència política?

Marta: Ha estat un debat que està ben resolt.

No sense dificultats. Les eleccions del 20D han demostrat que era el posicionament correcte, que sumava una àmplia majoria de la ciutadania, i que era: democràcia, democràcia i democràcia. Això és el que ens uneix i el que és la solució hegemònica política, i és el que ha de defensar una força guanyadora.

David: I des del convenciment que la nostra és la millor opció per defensar la sobirania de Catalunya. Si algú avui és independentista, en el fons sap que el que defensem ICV, o a les generals ECP, és la millor opció. Companys com en Jaume Bosch o en Ricard Gomà, independentistes de pedra picada, ho tenen claríssim.

Alhora, amb una visió diferent del que representa l’Estat espanyol. La realitat és que vuit milions de persones van votar forces que defensaven el dret a decidir. Estan canviant moltes coses, i aquests partits tenen una visió diferent del PP i del PSOE i accepten amb naturalitat la plurinacionalitat de l’Estat.

Des de Catalunya ho hem de veure, i teixir aliances en aquests espais.

Una bona forma de confluència és el que anomenem “cooperativa política”.

I pel que fa a la lluita de l’esquerra, ¿pot haver-hi inquietud, davant l’experiència de Syriza, per les dificultats d’enfrontar-se a un poder econòmic amb capacitat d’imposar-se?

Ernest: Res no és possible de transformar sense tenir la mirada posada a Europa. No tenim sobirania en matèria monetària ni fiscal, i estem lligats de mans i peus pel pacte d’estabilitat i creixement, pel pacte fiscal, per les normes de govern de l’economia europea i a l’austeritat. Fer una política econòmica diferent no és possible si no canvia Europa.

Preguntes curtes

Entrevista: Sergio de Maya

Una altra cosa és que Espanya té instruments més grans que els de Grècia. Ells no tenien accés a mercats, depenien del crèdit de Brussel·les i no tenien capacitat de negociar. I la UE ha tingut una actitud nefasta. Per transformar això cal articular majories.

Per això ICV hem tingut la vista posada en construir espais conjunts: impulsors del Fòrum del Sud d’Europa, aquest cap de setmana hi ha la trobada del Fòrum del Pla B per a Europa, amb Varoufakis; formem part dels Verds europeus... És una de les coses que aportem al nou espai: la mirada europea.

Res no és possible de transformar sense tenir la mirada posada a Europa.

Davant de tots aquests canvis que hem comentat, tant de la societat com del partit, és normal que hi hagi militants inquiets davant del futur inquiet. Què els diríeu?

Marta: L’estrany seria que ningú no estigués inquiet. Són moments de canvi, i la inquietud és una virtut com a organització, que ens porta a moure’ns, i a tenir la iniciativa, que és el que ens pertoca. En aquest procés arribem a l’Assemblea. En moments de canvi, hem sabut anar movent-nos de forma intel·ligent col·lectivament, perquè ho hem fet junts i juntes, i ho seguirem fent. Si alguna cosa compartim des de diferents sensibilitats, és que volem canviar les coses. De no ser la crossa de ningú, de ser hegemònics, de governar, com a Barcelona.

D’això, es tracta. Quan ens posem a pensar en el fons, la inquietud es transforma en “som-hi, fem-ho bé”. I en això estem: fer-ho bé perquè funcioni.

Per acabar, com veieu ICV d’aquí a un any?

David: Veig una ICV més forta, ajudant a construir un projecte hegemònic i guanyadora a Catalunya

.

Pots accedir al vídeo sencer de l’entrevista en aquest link

Marta

David

Ernest

Hobby:

Hobby:

Hobby:

Cantar.

Fer esport.

La música.

Un personatge històric:

Un personatge històric:

Un personatge històric:

Qualsevol activista feminista.

Robespierre.

Sebastià Piera.

Un llibre:

Un llibre:

Un llibre:

Qualsevol novel·la negra de Manuel de Pedrolo.

No Logo o La doctrina del shock.

La condició humana, d’André Malraux.

Una cançó:

Una cançó:

Una cançó:

Talkin’ bout a revolution, de Tracy Chapman.

Human, de The Killers.

Qualsevol del Tom Waits.

treball

· núm 212 · març

9

assemblea

11a Assemblea Nacional: Iniciativa per guanyar!

Més democràcia, més justícia social, més llibertat i més justícia de gènere. Aquesta és la declaració de principis de la nostra Assemblea.

Perquè la finalitat de la nostra acció política són les persones, les seves condicions de vida i els seus drets.

H

em de valorar positivament la necessitat, identificada en l’Assemblea de Viladecans, que ens ha permès jugar un paper en aquesta nova realitat canviant, confosa, contradictòria. I que ho hem hagut de fer en un espai molt reduït de temps, que s’ha intensificat durant l’any 2015 i no sempre amb l’oportunitat de poder-hi aprofundir de manera col·lectiva.

Són aquestes reflexions les que ens porten, un cop celebrats 4 processos electorals en 18 mesos, a buscar un espai de reflexió i de cohesió que ens permeti donar més força al nostre projecte: l’11a Assemblea Nacional d’ICV. Una nova Iniciativa per garantir que el canvi continua Cal seguir sent un instrument útil a la societat, per seguir impulsant políticament el canvi que ha començat. Els resultats del darrer cicle electoral dibuixen un escenari de transició, on el sistema polític sortint no respon a les demandes de gran part de la ciutadania, però encara és capaç de sobreviure.

Els actors polítics del canvi, dels quals formem part, hem aconseguit ja canviar l’escenari anterior, però encara no som prou majoritaris i hegemònics per iniciar una nova etapa de forma estable i sostinguda. Estem en un moment de recomposició.

ICV vol consolidar el procés de confluència dels diferents actors polítics i socials que s’ha iniciat a

Catalunya. Una confluència catalana d’esquerres, amb vocació guanyadora, majoritària i de govern. És un objectiu ambiciós, que ens exigeix la màxima responsabilitat.

Aquest camí requereix major profunditat estratègica, més elaboració programàtica, de pensament i reflexió. Hem de superar la dinàmica estrictament electoral per començar a construir des de l’estabilitat organitzativa, que ens permeti mirar en perspectiva i respondre a la confiança que milers de persones han dipositat en nosaltres. I això, al servei d’un programa de canvi, rescat social, regeneració democràtica, ecologia, dret a decidir, plurinacionalitat i equitat de gènere.

Establir aliances més fortes amb els i les qui compartim, des de fa temps, lluites i objectius.

Aquest camí és compatible amb donar valor al nostre capital polític, a la nostra experiència i als èxits aconseguits per l’esforç de moltes lluites al carrer i a les institucions. Cadascun dels que volem sumar és imprescindible, i cadascú dels que volem sumar és el primer responsable de mantenir el seu paper polític.

Una nova Iniciativa activa i proactiva Tot això requereix una ICV activa i proactiva. Una esquerra oberta, innovadora, amb profundes arrels vinculades a la justícia social i a la lluita per la igualtat.

L’ecologisme com a paradigma d’un nou model social i econòmic, un model de societat que també s’articula al voltant de l’ecosocialisme. El municipalisme com a política de proximitat, arrelament al territori i transformació quotidiana de la vida de la gent. El feminisme com a equitat entre dones i homes i lluita contra totes les formes de discriminació. El món del treball i el sindicalisme com una cultura política i uns valors imprescindibles per a un espai progressista.

L’11a AN vol ser el reforçament d’ICV com a organització política amb capacitat de participar activament com a intel·lectual col·lectiu, i alhora, ser espai de participació i organització de la ciutadania en l’objectiu compartit de crear noves formes d’acció i nous instruments, per recuperar la capacitat de la política per complir la seva funció social de regular l’economia i la societat. En els escenaris que ens són propis: Catalunya, Espanya i la Unió Europea

.

Imatge de la 10a Assemblea Nacional d’ICV, l’any 2013 a Viladecans

El nom de la cosa Marc Rius Secretari de comunicació d’ICV

F

a pocs dies va morir Umberto Eco. Malgrat que era un prestigiós semiòtic i filòsof, per a la gran majoria era conegut com a l’autor de la novel·la d’èxit El nom de la rosa. Eco explicava que el títol del llibre era deliberadament ambigu, perquè referir-se al ‘nom de la rosa’ era referirse a un munt de significats diferents. La paraula “rosa” contenia un excés de significats que acabava per confondre. Aquest era el seu objectiu. Un nom bonic que no se sap ben bé què significa.

A la paraula “esquerra” li ha passat el mateix: sona bé, però vol dir moltes, massa, coses a la vegada. Se la utilitza per justificar causes diferents, si no oposades, i està en boca de persones que no estan d’acord pràcticament en res. En nom de l’esquerra s’ha nacionalitzat, però també s’ha privatitzat; s’ha defensat la UE i s’ha exigit marxar-ne; s’ha justificat el mercat lliure per a uns i pràcticament l’autarquia per a d’altres; s’afirma que, si ets d’esquerres, has de ser independentista, i es respon que independència és zero d’esquerres per insolidària. La paraula “esquerra” ha acabat convertint-se en un mite, en un lloc comú on refugiar-se. A Catalunya, ningú no es defineix de dretes.

I doncs, ja no hi ha esquerra? Deixem de dir ‘sóc d’esquerres’? Ser d’esquerres, és vell? La resposta d’Iniciativa és “no”. Sí que hi ha esquerra, idees d’esquerres i sentiments d’esquerres. Però hem de canviar. Hem de ser més ambiciosos, més audaços, més desacomplexats. Cal resignificar què és esquerra, cal deixar allò políticament correcte de banda. I sobretot, tenir clar que ser d’esquerres no és pertànyer a una tribu, no és ser d’un club, no és donar lliçons morals com faria un capellà.

Per a nosaltres, ser d’esquerres és lluitar per la justícia social. Una justícia social que passa per la classe treballadora, però que hem d’assumir que no s’esgota en la classe treballadora. Inclou també homes i dones que no entenen la seva condició laboral com la determinant única de la seva posició i opinió política. Homes i dones que ja no s’han socialitzat en la cultura del treball i de la mobilitat social, sinó en la cultura de la incertesa i de la precarietat.

Per a nosaltres, ser d’esquerres és organitzar-se políticament. Però hem d’assumir que l’organització política d’esquerres no pot ser aliena a l’organització social que l’envolta. Els partits d’esquerres i els sindicats de classe són productes històrics d’un context determinat. I segueixen sent necessaris. Però avui la compatibilitat de la llibertat individual amb el compromís col·lectiu ens obliga a repensar com fem política des de l’esquerra. No es tracta de ser líquids, sinó de no ser rígids. Entendre que la política no és només emoció, però que sense emoció no es pot fer política. Que l’organització no és una finalitat ritual, sinó un espai de pensament i acció política. Que la comunicació és una eina política, més enllà del màrqueting.

Som i serem d’esquerres. Ho és ICV i ho haurà de ser un nou subjecte polític. Però no per tradició, per costum o per inèrcia. Sinó perquè avui volem un canvi amb contingut social, radical, lliure, ecologista, feminista, transformador, emancipador, que superi el capitalisme, protagonitzat per la ciutadania, des de la igualtat i la fraternitat. És a dir, d’esquerres

.

10

treball

· núm 212 · març

europa Pol Morillas Investigador del CIDOB Politòleg, investigador principal per Europa al CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs).

Màster en Relacions Internacionals per la London School of Economics i doctorand de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

“Aquest 2016 podem tenir el còctel perfecte de crisis” Entrevista: Lluís Camprubí i Sergio de Maya

Quin creus tu que hauria de ser el model ideal de governança europea?

L’interès de la ciutadania sobre Europa ha canviat. Hi ha una sensació cada cop més gran de sentirse força condicionat per Europa. I això ha arribat molt a la ciutadania, lligat a les crisis que hi ha hagut, com la crisi de l’Euro. La gent sabia el que estava passant a Grècia! Fa 10 o 20 anys no hagués estat així. Més recentment, amb la crisi dels refugiats. O amb el TTIP. Hi ha la consciència de la importància d’Europa, i també la consciència del demos europeu.

Articular aquest demos en termes de governança europea és un salt que ara no podem fer. No podem perquè tenim una arquitectura ineficaç, amb un model que evoluciona cap a les diferents velocitats d’integració (a Schengen, Euro...), però que el marc institucional que tenim no permet que efectivament sigui així: els Estats continuen tenint dret a veto i funciona de manera intergovernamental en les qüestions més clau. Això provoca un decalatge entre el que podria arribar a ser i el que realment és.

Tanmateix, tot sembla que s’encamina cap a aquesta arquitectura: un grup que comparteix més, com un nucli dur, i un altre més ampli que depèn dels temes, amb acords més ad-hoc.

L’ideal podria ser una governança federal, però el que està clar ara mateix és que no ho serà a 28.

I qui formaria part d’aquest nucli dur?

La qüestió no és tant qui formaria part d’aquest nucli dur, sinó a qui no li deixarien formar part d’aquest nucli. Perquè el problema és que els qui no volen una major integració, poden vetar que els altres ho facin. Ho estem veient amb el Regne Unit o amb els països de l’Est dinamitant qualsevol gestió conjunta de la crisi dels refugiats...

De totes maneres, qui podria tenir la voluntat de formar-ne part? Els fundadors i aquells que tenen Europa en el seu marc de referència: Suècia, Itàlia, França, Alemanya... i Espanya també.

Però entre aquests països també hi ha una divisió interna, la divisió nord/sud, i models diferents sobre com afrontar, per exemple, la crisi econòmica.

Alemanya per se no és contrària a la integració econòmica. Però no volen fer-la en el marc actual.

Perquè acabarà produint que paguin els mateixos i rebin els mateixos, sense cap mena d’unió política efectiva. Schäuble pot ser dels més europeistes, però no en el marc actual.

I això és el que Varoufakis no va entendre: que s’enfrontava a una altra democràcia nacional que també tenia un electorat al qual respondre. I com que no hem canviat l’esquema nacional d’aquesta arquitectura europea, és impossible que ens posem d’acord.

I això no vol dir que Grècia i Alemanya puguin posar-se d’acord en què l’objectiu és Europa. Però ara estem atrapats en l’actual disseny institucional.

D’altra banda, també hi ha la contradicció entre França, que no vol cedir sobirania política, i Alemanya, que no vol cedir sobirania econòmica.

Jo crec que estem en un moment en el qual és més probable que mai un “Big Bang” institucional europeu. Precisament perquè hi ha una coincidència de crisis sense precedents i una paràlisi i incapacitat de resposta com mai abans, pot sortir la reflexió de què o reformem, o no tirem endavant.

Per això caldria un nou procés constituent europeu. Perquè amb l’actual arquitectura no tirem.

Quin calendari preveus en aquest procés de redefinició de l’arquitectura?

Aquest 2016 podem tenir el “còctel perfecte” de crisis: crisi de refugiats, agreujant-se encara a la primavera-estiu; que Grècia torni a tenir problemes i unes noves eleccions a la vista, i tindrem el referèndum britànic. Un còctel extraordinari.

Ara bé, el 2016 és any de trànsit: Hollande i Merkel tenen eleccions al 2017. Amb nous lideratges i 4 anys de mandat nou a la vista, és moment de pensar aquesta nova governança. Si realment ho volen. Això vol dir que potser cap a l’inici de la dècada dels 20 veurem resultats. Sobretot el big bang institucional que contempla el five presidents repport. ¿I hi ha una diferència entre conservadors i progressistes sobre com construir Europa, o la diferència essencial és nord-sud/est-oest?

La diferència és on poses l’èmfasi. Si per a tu és només una unió monetària, sense importar-te els elements de distribució o no. És la que darrerament s’ha consolidat, perquè la dreta i la socialdemocràcia més convencional han permès que sigui així.

Les noves esquerres al sud d’Europa tenen prioritats nacionals molt marcades.

Caldria un discurs alternatiu compartit sobre Europa per part d’aquestes noves esquerres.

Si poses l’èmfasi en els elements redistributius, entre Estats i dins dels Estats, tens una narrativa diferent, i una confrontació ideològica sobre la construcció de la nova zona euro. I veurem qui guanyarà.

Però visions diferents, n’hi ha.

Ho preguntem perquè hi ha governs d’esquerres alternatius a Grècia, Portugal, pot haver-n’hi a Espanya...

Sí, però no ho mitifiquem. Les noves esquerres al sud d’Europa tenen prioritats nacionals molt marcades. Per això no ha funcionat fins ara.

Quan Tsipras va buscar aliats, no els va trobar. Segurament tampoc no els va saber buscar bé. I en el cas de Podemos, està en un work in progress absolut en la visió de projecte europeu. I Corbyn té entre les prioritats mantenir l’Estat del Benestar nacional, i s’agafarà a Europa per això, no per una altra cosa. Ara per ara, la unió de les esquerres és un wishful thinking.

Cameron arribarà amb un acord tancat en el Consell Europeu, el que li permetrà fer el referèndum aviat, al juny. Si és així i manté la popularitat, pot ser capdavanter de l’opció de l’stay in (quedar-se a la UE).

Caldria un discurs alternatiu compartit sobre Europa per part d’aquestes noves esquerres. I això és el que no s’està fent. L’extrema dreta ho té molt fàcil, perquè la seva proposta és la destrucció.

Precisament ahir Varoufakis presentava la seva iniciativa.

Té idees bones pel que fa a la democratització d’Europa. Però alhora, tota una altra part del discurs de l’esquerra rància, que no ens fa cap favor, de teoria de la conspiració... Anant per lliure i amb els de sempre, no canviaràs Europa. Així no construiràs un discurs alternatiu. Aquest moviment està parlant massa als convençuts, i no és suficient.

Hi ha altres veus d’esquerres que posen l’alerta davant dels projectes d’integració anteriors en que això pot ser una mena de “intergovernamentalisme premium”, on segueix manant la dialèctica entre Estats, amb poca legitimació democràtica i on l’única integració superior sigui de fiscal enforcement. És el que ens permet l’arquitectura institucional actual. L’institutional trap (trampa institucional) està aquí. Fins que no hi hagi un acord polític de construcció per superar aquest esquema, es dinamitarà la resposta. Per tant, és un problema polític, no econòmic.

Quina és la teva predicció sobre el referèndum del Regne Unit?

La meva aposta a dia d’avui és que el Regne Unit es queda dins la UE. Cameron ha mogut bé les seves peces i ha fet bona feina de diplomàcia. Arriba amb un acord tancat, el que li permet fer el referèndum aviat, al juny. Si és així i manté la popularitat, pot abanderar l’opció de l’stay in (quedar-se a la UE).

Ara, a veure què passa amb la crisi dels refugiats, amb Grècia, si el referèndum es fa al setembre... Com més inacció, més inútil ens semblarà a tots, la UE

.

treball

· núm 212 · març

11

europa

Governança econòmica d’Europa: context i perspectives de reforma

La cruïlla europea i les confluències Mar García Secretaria General del Partit Verd Europeu

La integració europea avança a batzegades. Es realitzen canvis graduals a un nexe sempre creixent d’acords legals i institucionals.

Ens trobem en un d’aquests sotracs?

Protesilaos “Prot” Stavrou Politics blogger from Cyprus. He specialises in the European integration process, with an emphasis on economic governance and constitutional affairs.

E

n les seves primeres dècades, la integració es va centrar en el desmantellament de les barreres comercials entre els Estats membres.

Amb el Tractat de Maastricht, a la dècada dels 90, el projecte va ser refundat per introduir una divisa –l’euro– que tipifiqués els progressos ja assolits.

La intenció dels líders europeus era proporcionar un impuls renovat al procés. Malgrat que la seva idea pogués ser correcta, la seva execució ha estat problemàtica. Una àrea monetària ha d’estar composta per parts que hagin assolit un alt grau de convergència. Si aquest no és el cas, ha de tenir una capacitat fiscal per al conjunt de l’àrea que permeti transferir recursos entre les parts, per tal de fer front a qualsevol asimetria sistèmica. A dia d’avui, l’euro no té res d’això.

El que la UEM estableix és un marc de normes comunes amb poca política comuna. La seva governança està coordinada entre els governs nacionals, mentre que la Comissió Europea n’actua com a supervisora.

El que no està representat en aquests acords entre els governs és l’interès europeu. Si aquest darrer hagués prevalgut en el passat, l’euro ja estaria sustentat per una unió fiscal, financera i política.

Per tant, no és casualitat que ens referim a “governança” en lloc de “govern”. L’ordre actual presenta un desajust de sobirania: hi ha disposicions per al conjunt del sistema, però no hi ha cap entitat política unificada capaç de reclamar-ne la potestat. Per als ciutadans, això, a la pràctica, implica que la UE representa un conjunt de lleis separades d’un òrgan de govern que pugui ser rellevat a les urnes.

Pel bé de la democràcia i l’eficiència, cal desplaçar el centre de poder de l’intergovernamentalisme i els seus grans tripijocs i subhastes a porta tancada. Cal instituir un mode més racional de governança a nivell de la Unió, per mitjà d’un nou Tractat.

En primer lloc, reconèixer que les zones euro i no-euro tenen necessitats i prioritats molt diferents. Cal procurar un procediment legislatiu específic per a l’euro.

En segon lloc, cal que l’Eurogrup esdevingui una formació del Consell en si, que colegisli sobre les qüestions monetàries. Aleshores, tots els seus documents tindrien la condició d’“oficials”, la qual cosa els convertiria automàticament en accessibles al públic.

En tercer lloc, cal proveir la Unió de certes competències fiscals, per a la introducció d’impostos que puguin aplicar-se al conjunt del territori. Això permetria finançar un pressupost europeu i que el Tresor pogués emetre els seus propis instruments de deute: “eurobills” i eurobons.

En quart lloc, cal establir un càrrec polític d’alt nivell europeu –un ministeri de finances– que es responsabilitzi de la gestió econòmica. Tindria la doble tasca de fer complir les normes establertes i de dur a terme les inversions necessàries a nivell de la UE per tal de dissipar qualsevol tipus de pressions recessives.

Cal instituir un mode més racional de governança a nivell de la Unió, per mitjà d’un nou Tractat.

En cinquè lloc, s’hauria de dividir la Comissió en dos: (1) un executiu escollit, i (2) l’administració pública de la UE. Actualment es considera la Comissió com una institució tecnocràtica, però en realitat està dirigida per polítics prolífics i s’hi prenen decisions polítiques, tot i pretendre donar la impressió que només du a terme una tasca essencialment “tècnica”. És comprensible, donada la gradualitat inherent de la integració europea, que en un nou Tractat no es revisi la UEM. Com també és poc probable que de les negociacions intergovernamentals se’n desprengui un pla ambiciós. Tanmateix, certes reformes són necessàries. Fins i tot, canvis relativament petits poden tenir un impacte important, fent la UEM més democràtica i equilibrada

.

D

e les moltes crisis que ens colpeixen, la europea és, per a mi, la més transcendental. Les crisis successives han posat en evidència dos grans problemes: el disseny europeu i l’errònia gestió que s’ha fet i se’n està fent. Una gestió nefasta des d’un ideologisme neoliberal i conservador que està devastant no només el sud, sinó també l’est d’Europa. I una arquitectura reglada pels acords intergovernamentals, amb una clara hegemonia dels països creditors liderats per Alemanya, i el pes de les agències i els organismes no legitimats democràticament.

Però no només és un problema d’arquitectura institucional. Com explica el filòsof Daniel Innerarity, “Europa és un assumpte d’elits, en canvi la nació és dels qui se senten amenaçats”. De les classes populars, que són les que més tenen a perdre amb la globalització i se senten desprotegides fora de l’Estat nació. I ens adverteix que aquesta contraposició entre electorats nacionalitzats i polítiques allunyades i burocràticament decisives és letal per a la Unió Europea.

La realitat és que estem patint un accelerat procés de replegament nacional. La gestió de la crisi a Grècia i l’amenaça expressada pel govern alemany d’expulsar aquest país de l’euro, va suposar un punt d’inflexió.

Les concessions fetes a David Cameron per evitar el “Brexit” van en el camí de la desconstrucció. La derogació temporal del Tractat de Schengen per part de diferents Estats per afrontar la crisi dels refugiats amb el tancament de fronteres suposa tornar enrere.

Davant d’aquesta cruïlla, la família verda aposta pel que es coneix com a “acceleració institucional” i que defensa Cohn-Bendit. Per un programa realista de polítiques equitatives en l’àmbit econòmic i social, estretament lligades a un desenvolupament ambiental sostenible i llibertàries en matèria de drets civils.

Però sobretot, apostem pel New Green Deal, la nostra singular i realista proposta de rellançament del desenvolupament econòmic i la creació d’ocupació.

El model actual europeu no és eficaç, ni econòmicament ni ambiental, ni està legitimat democràticament. Volem una altra Europa, que sigui capaç de construir un “interès general comú europeu” fonamentat en els drets i interessos de la majoria i respectuós amb la limitació de recursos del nostre planeta. Per aconseguir-ho, també calen a Europa confluències de les forces europeistes i alternatives, capaces d’articular propostes que ens permetin trobar espais comuns, però que siguin profundament europeistes.

La noves forces emergents en les quals participa ICV han de fer d’Europa el seu principal camp de batalla, ja que si bé l’actual Europa és la font dels problemes, sols des d’Europa en trobarem les solucions.

Un bon escenari per desenvolupar aquest nou discurs europeu són les negociacions per formar un nou govern a Espanya. Si realment aquest nou govern ha de ser el del canvi i implica la nostra participació, haurà de tenir ben clar quines posicions adoptarà en l’actual escenari europeu. Cap pla de xoc contra les urgències humanitàries que pateixen sectors de la nostra societat és compatible amb més retallades, com demana Brussel·les.

Els acords únicament fets des d’una perspectiva domèstica quedaran o curts o irrealitzables

.

12

treball

· núm 212 · març

actualitat

COP 21: Un acord positiu,

però insuficient.

Moltes veus han coincidit que l’Acord de París de la COP21 ha estat “positiu però insuficient”, si bé posa fi al “negacionisme” amb el compromís –de moment sobre el paper– de limitar l’augment de la temperatura d’un grau i mig.

La movilización ciudadana como fuente de esperanza El acuerdo de la COP21 no incorporó las miles de voces de la ciudadanía que proponían soluciones alternativas. Esas voces, nos dice Lucia Barcena, son la esperanza también en el TTIP o el CETA. Lucía Barcena Activista de Ecologistas en Acción

E

n la XXI Conferencia Internacional sobre Cambio Climático en París, conocida como COP21, muchos puntos fundamentales quedaron fuera del acuerdo.

Los más relevantes: la descarbonización de nuestras economías, la financiación adecuada y compensación a países afectados, los refugiados climáticos o las emisiones generadas por el transporte aéreo y marítimo. Además, los mercados de carbono siguen dentro del acuerdo como una de las mejores soluciones al problema de las emisiones de carbono. Para muchos de nosotros, esto responde fielmente a la lógica del sistema capitalista, que mercantiliza nuestras vidas, dejándolas en mano de la especulación financiera.

El acuerdo alcanzado no incorporó las miles de voces de la ciudadanía que proponían soluciones alternativas a las planteadas en él.

Cabe destacar que en varios puntos de París se realizaron una multitud de acciones que contaron, a pesar de los contratiempos, con el apoyo de miles de personas. Frente a la frustración de la inacción de los Estados y frente a la coaptación de las grandes corporaciones de nuestro planeta, surgió la movilización social con gritos de “anticapitalismo” y “otro mundo es posible”. Esta gran confluencia de movimientos por la justicia social y ambiental, como la lucha contra los combustibles fósiles y el fracking o la lucha contra los tratados de libre comercio como el TTIP, CETA o TiSA, fueron la fuente de esperanza para muchos.

La pretensión real de la Unión Europea es poner las políticas económicas de libre comercio por encima del medio ambiente.

Sin embargo, cuatro días después de la clausura de la COP21 se inició en Nairobi, Kenia, la X Conferencia Ministerial de la Organización Mundial del Comercio (OMC), a la que acudió la comisaria de Comercio de la UE, Cecilia Malmström, para intentar desbloquear las negociaciones sobre los tratados de comercio de nueva generación (incluido el TTIP y el CETA) e impulsar una nueva ola de liberalización mundial del comercio. Para muchos, una prueba evidente de las pretensiones reales, detrás de las políticas de la Unión Europea de situar las políticas económicas de libre comercio por encima del medio ambiente.

Prueba de ello es el caso de la multinacional TransCanada, que demandó por 15.000 millones de dólares a Estados Unidos por la paralización del oleoducto Keystone XL. La compañía denunció al Gobierno de EE.UU. mediante el mecanismo de ISDS, por haber denegado la construcción del oleoducto Keystone XL, por el que se pretendía transportar arenas biotuminosas de Canadá hasta la Costa Este de EE.UU. para ser exportadas a Europa. Este caso deja nuevamente en evi-

Redacció: Rosa Mateu

Els esglaons de moment insalvables són precisament els que tenen una incidència directa en fer trontollar el sistema capitalista i la vella “geopolítica” internacional. La COP21 passarà a la història com el “val més una mica que gens”. No obstant això, l’Acord ha deixat insatisfets, per la seva poca ambició en fixar mesures contundents, importants col·lectius i sectors, les ONG mediambientals, el món de la cooperació, el moviment sindical internacional, la comunitat científica, l’ecologisme polític i els territoris del Planeta més vulnerables socialment i mediambientalment.

dencia a los Estados y la incoherencia de sus acuerdos para mitigar el cambio climático, mientras fomentan los tratados de libre comercio.

Gus Van Harten, profesor de Osgoode Hall en Canadá, especialista en leyes de inversiones, presentó antes de la COP21 un informe sobre la “Disposición de derogación del ISDS para apoyar las acciones sobre el cambio climático”, en el que alertaba de que acuerdos como el TTIP o el CETA podrían limitar la capacidad de los Estados de legislar a favor de medidas que mitiguen el cambio climático. Sin embargo, a día de hoy las negociaciones sobre estos tratados de libre comercio siguen incluyendo este sistema de arbitraje, que permite a las corporaciones demandar a los Estados.

En definitiva, el acuerdo alcanzado en París, para muchos activistas no es más que una apuesta por el mismo modelo devastador que tenemos y que nos ha conducido a esta crisis socioambiental. Nadie duda del interés de los poderosos en situar el comercio, el beneficio de unos pocos, por encima de los intereses del Planeta y de las personas. Sin embargo, crecen las resistencias y el activismo social, que sitúa a este sistema económico, político y social camino de sufrir una crisis de legitimidad. Las reglas del juego ya no logran mantener este sistema caduco que subsiste y se resiste buscando nuevas formas de existencia sin tener que romper con sus principios básicos. Del conflicto social y ambiental generado, surgen las voces de esperanza uniendo diversas luchas sociales, también contra el cambio climático

.

treball

· núm 212 · març

13

actualitat

Un horitzó per caminar Pablo Cotarelo Investigador, especialista en energies renovables i medi ambient

L’

última fase del rescat a les grans empreses elèctriques duta a terme al nostre país es recolza en diversos fonaments, cada vegada més difícils d’ocultar: garantia d’uns ingressos “mínims”, via terme fix de la tarifa; continuïtat en els ingressos extraordinaris que els proporciona el mercat actual i obstacles a la competència.

Mitjançant el primer, s’ha assegurat gairebé el doble d’ingressos que a començaments de 2013 per aquest concepte. Gràcies al segon s’han embutxacat, entre 1998 i 2013, almenys 22.190 milions d’euros en beneficis extraordinaris (windfall profits): per sobre del que haurien percebut a través del mecanisme de fixació de preus anterior (Marc Legal Estable 1988-1997).

I en darrer terme, necessiten aturar l’avenç de les energies renovables per diversos motius. Un és perquè, com més electricitat d’origen renovable entra a cobrir la demanda, més baixa és la retribució que reben totes instal·lacions de generació, que

majoritàriament pertanyen a aquestes empreses.

Un altre és perquè, malgrat que han aconseguit controlar bona part de les grans instal·lacions de renovables (parcs eòlics fonamentalment), les petites instal·lacions de fotovoltaica se’ls continuen resistint. Així passa en el cas dels petits promotors, que es resisteixen a cedir la propietat a l’oligopoli, i sobretot amb les utilitzades per a autogeneració (autoconsum, li diuen alguns) i ús in situ de particulars.

Primer van ser les traves de les distribuïdores a concedir punts de connexió a la xarxa, després l’atac a les primes que rebien les fonts d’origen renovable, i en coherència amb aquesta evolució, l’impuls de legislació que intenti impedir la lliure utilització dels recursos (sol i vent) per generar la pròpia electricitat. Una legislació que, a més de ser contrària a les directrius europees, no s’até a la lògica energètica ni a l’ambiental.

Davant de la temptació de pensar que l’atac, destralada o com es vulgui denominar, a les energies renovables serà una estratègia contínua per part de les empreses d’Unesa (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo, EDP), caldria reflexionar, almenys, sobre els següents elements. La seva prioritat no és acabar amb les renovables, és un mitjà per assolir l’objectiu fonamental: assegurar-se el volum més gran possible d’ingressos. Si aconsegueixen fer-ho

“Aquest acord obre la porta a l’acció de la societat civil i les administracions subestatals” Entrevista: Rosa Mateu

Frederic Ximeno i Roca Biòleg Va ser Director General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat durant el govern d’esquerres, des d’on va impulsar l’arquitectura de les polítiques de canvi climàtic i l’avaluació ambiental estratègica de plans i programes territorials, urbanístics i sectorials, entre d’altres polítiques i projectes.

Actualment és soci director d’ERF –Estudi Ramon Folch–. Ha estat membre de la delegació espanyola a diverses Convencions de Canvi Climàtic de Nacions Unides.

Què els dius als més pessimistes o als qui s’han quedat amb certa insatisfacció per l’acord assolit a la Cimera de París?

Als pessimistes no els diria res, els combatria. Per contra, sí que diria alguna cosa als insatisfets i als crítics. Perquè algunes crítiques a l’Acord són fonamentades, i la insatisfacció està totalment justificada, tot i que els convidaria que llegissin la lletra petita. L’Acord institucionalitza un conjunt d’instruments que ja han estat assajats, en defineix de nous en els quals es pot incidir en el seu desenvolupament posterior i obre la porta a l’acció de la societat civil i les administracions subestatals. Els diria, doncs, que cal esprémer al màxim aquests instruments. També els diria que l’Acord, per bé que no ha fixat objectius específics, ha establert mecanismes de verificació i exposició pública. Per tant, ofereix noves vies formals per canalitzar la tasca de pressió sobre els governs perquè actuïn en la direcció correcta, incrementant la seva ambició progressivament. No es pot baixar la guàrdia, però alhora, hi haurà un compromís signat que donarà cobertura a l’exigència. No es pot desaprofitar. Els diria que, per bé que no apareix l’expressió “descarbonització”, l’enrevessada fórmula diplomàtica que la substitueix dóna prou de si per interpretar que la descarbonització és l’objectiu d’aquest segle. Finalment, els diria que l’Acord encara no està ratificat, així que, ara per ara, cal una tasca intensa en els propers mesos perquè no quedi en no res un altre cop.

De forma immediata, l’Estat, el govern de la Generalitat i els governs locals, quines mesures i esforços hauran d’implementar per no “desviar-se” dels compromisos?

Hi ha una tasca importantíssima i immediata al Parlament. El Govern ha aprovat l’Avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic, i ara s’ha de discutir en

d’una altra manera, l’escenari per a les renovables podria canviar. Una de les possibilitats, cada vegada més certa, és controlar tot el desenvolupament del negoci renovable, tant el dependent de grans instal·lacions com el de l’autogeneració. De fet, Iberdrola ja ha tret al mercat la seva iniciativa per a això. És probable que les de la resta no es facin esperar.

Fins al moment, els diferents governs han obviat la lògica energètica, ambiental, social i laboral, apostant per salvar unes empreses que estan en fallida constant. L’esmentada línia política manca, cada vegada més, de sentit: Endesa i Iberdrola, que posseeixen el 80% del sector, estan controlades pel Ministeri d’Economia d’Itàlia a través d’Enel en el primer cas, i pel fons sobirà de Qatar en el segon cas. Rescatar capital públic estranger no sembla una mesura democràticament acceptable per a la població espanyola.

El camí per a les renovables es mostra incert però, una vegada més, amb opcions de millora (i no només perquè sigui impossible empitjorar-lo). La clau es troba en actuar de manera estratègica, adaptar-se a les diverses realitats canviants i continuar caminant cap a l’horitzó de la sobirania energètica dels pobles

.

Informa’t de les demandes del Partit Verd Europeu i del seu posicionament respecte el COP21.

seu parlamentària. La Llei va ser confegida abans de l’Acord de París, així que cal una revisió per tal d’adequar-la-hi, tant pel que fa als instruments per a l’acció, com pel finançament i per la definició dels objectius. És necessari que aquells que van ser pioners en plantejar la necessitat d’aquesta Llei treballin molt perquè sigui millor... Però que sigui!

A partir de la promulgació de la Llei, la Generalitat ha d’estar preparada per impulsar-la eficientment i ràpidament. Els governs locals tenen un marc de treball en el si del Pacte d’Alcaldes, ara ampliat a les qüestions d’adaptació. Però també s’han de llegir l’Acord de París i estar a l’aguait, perquè es podran recollir a Nacions Unides les accions fetes a escala local. Que són moltes: eficiència energètica i renovables, edificació i mobilitat sostenible, captació d’indústria amb baixa petjada de carboni... En l’àmbit local caldrà augmentar l’ambició. La Unió Europea estarà amatent de com reaccionen els principals emissors, els Estats Units i Xina, però de ben segur que caldrà revisar a l’alça els objectius per a 2030 i intensificar els compromisos vinculants entre els socis. No cal esperar; a escala local es pot (i s’hauria de fer) anar més enllà.

Qui hauria de pagar “la factura” del canvi climàtic en termes de transició justa?

L’hauríem de pagar entre tots, però amb responsabilitats diferents. El finançament haurà de venir d’aquells que s’han enriquit emetent CO2.

Caldrà finançar l’adaptació al canvi climàtic i els costos de la transició. D’una banda, haurem de prendre responsabilitats els països desenvolupats, que som els causants de les emissions històriques; però, de l’altra, no podem deixar al marge el sector privat, sigui d’on sigui, que fa negoci emetent CO2. A escala local, si afrontem un canvi radical del model econòmic per avançar cap a una economia baixa en carboni, hi haurà guanyadors i perdedors. Hi haurà llocs de treball que s’extingiran i d’altres de nous que estan per crear.

Caldrà formació, prestacions, suport a la transició, transferència tecnològica, canvis en les pautes de consum i molta innovació. Per tant, per bé que també hi ha responsabilitats compartides però no iguals, la transició justa a casa nostra l’haurem de construir entre tots

.

14

treball

· núm 212 · març

cultura

“El model Barcelona és obra de la FAVB; la marca Barcelona, no” Marc Andreu Periodista i historiador Coneix molt bé la seva ciutat, com a periodista, com a historiador i perquè l’ha viscut, com a veí i com a activista, i l’ha estudiat en la seva etapa més recent, posant el focus en els moviments socials i molt especialment en un d’aquells actors claus, imprescindible però sovint oblidat, per entendre el que ha passat a Barcelona en els darrers 50 anys: el moviment veïnal. I així se li ha reconegut aquest febrer amb el Premi Agustí Duran i Sanpere d’Història de Barcelona pel seu llibre Barris, veïns i democràcia.

Codirigeix la revista Carrer, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i col·labora en el diari El País, en les revistes L’Avenç i Sàpiens i en el digital Crític.

I això ens porta fins avui. Quin és actualment el projecte de Barcelona que cal construir des de les AAVV? Aleshores, a la Transició, l’objectiu era un model de ciutat democràtica; si no revolucionària, sí socialitzant que superés la Barcelona de Porcioles. I el percentatge d’èxit és molt elevat, la veritat. Però que també s’ha descafeïnat i desvirtuat.

Ara torna a plantejar-se un nou model de ciutat que superi el de la Barcelona olímpica, i mercantilitzat en excés.

Però a la vegada, bona part de les lluites urbanes actuals són de resistència, de conservació dels drets socials guanyats en aquell moment: per l’escola pública, en defensa de la salut pública, pel dret a l’habitatge...

D’altra banda, el nivell de compromís i la constància dins del moviment veïnal és molt elevada. I això et permet tenir una perspectiva històrica, un relat sobre la ciutat, una capacitat d’anàlisi i acció molt més important que moviments i plataformes que surten avui però que poden desaparèixer en 2 o 3 anys.

Avui està molt qüestionada la marca Barcelona.

Però no és en part obra també del moviment veïnal, això?

La marca Barcelona, no, el model Barcelona, sí.

Perquè el model Barcelona és, partint del model de ciutat no democràtica i especulativa del Porcioles, el que vol imposar allò públic sobre allò privat, però posant els agents privats a participar en la construcció de la ciutat a partir de l’agenda marcada pel públic.

El moviment veïnal aporta memòria, coneixement i actius sense els quals no hi ha capacitat transformadora.

Entrevista: Sergio de Maya

En què és especial el moviment veïnal de Barcelona? És l’avantguarda dels moviments socials urbans en els anys 60-70. Amb això no dic que no hi hagi moviments urbans en altres llocs. Però Barcelona va un pas per endavant. Es produeix una confluència de militants veïnals, obrers, sindicalistes, cristians, antifranquistes, intel·lectuals, professionals... que amb aquesta densitat no es dóna a altres llocs, i fa una mica de guia de la resta del moviment veïnal.

La FAVB acaba convertint-se en un interlocutor privilegiat, quasi en un poder fàctic, encara en el franquisme.

Sí, sí, es converteix en un poder fàctic. Entre els anys 1974-76 la FAVB marca l’agenda política i social a la ciutat. Una cosa molt evident: cap altra ciutat de l’Estat pot atribuir a la lluita antifranquista la destitució de fins a tres alcaldes franquistes: Porcioles (1973), Massó (1975) i Viola (1976). El primer i el tercer són destituïts directament per pressió del moviment veïnal, i el segon pel “búnker”, per considerar que és massa permissiu amb el moviment veïnal. I finalment marcarà l’agenda social i política del darrer alcalde franquista, Socias Humbert. Això no passarà enlloc més.

I curiosament, quan arriben les esquerres al govern, la FAVB comença a ser desplaçada.

Canvia perquè, d’una banda, els partits d’esquerres consideren que amb l’arribada de la democràcia és el moment de la democràcia partidista.

A banda, es coapten militants, els quadres passen a l’administració, els governs assumeixen part de les seves reivindicacions...

Ara bé –i aquí Barcelona torna a ser diferent de la resta de l’Estat–, les “persianes” del moviment veïnal es mantenen obertes com no passa enlloc més. En bona mesura, perquè un nucli d’activistes del moviment veïnal decideixen quedar-se aquí.

I això permet que a finals del 90 hi hagi una reconnexió amb moviments crítics urbans nous.

El moviment veïnal de Barcelona és l’avantguarda dels moviments socials urbans als anys 70.

A partir d’un cert moment –Montalban diu que el 86, amb la designació com a ciutat olímpica, o al 92, després dels JJOO, o al 2004 amb el Fòrum... tant se val a partir de quan– , es produeix un punt d’inflexió, el model Barcelona canvia i passa a ser marca, i qui té el timó ja no és allò públic sinó allò privat, que és qui marca les prioritats.

I en això, el moviment veïnal ja no s’hi reconeix, i ho critica.

En conseqüència, el moviment fa bandera de buscar un altre model de ciutat.

Tanmateix, el cas és que les AAVV tampoc no s’han escapat de certes crítiques d’alguns d’aquests nous moviments socials.

Certament, la vitalitat de les AAVV va per barris, i tampoc no s’han escapat de pràctiques clientelars, o algunes no han sabut renovar-se...

Tot i així, hi ha hagut renovació i capacitat de treballar en xarxa amb noves realitats associatives. Pensem que als 70 les AAVV eren el melic del moviment associatiu, i 40 anys després no és així, són un actor més d’una xarxa molt més plural i diversa. Hi ha moviments veïnals que han sabut adaptar-s’hi.

I què hi ha de la relació amb els moviments polítics?

El moviment veïnal mai no ha estat cap corretja de transmissió de cap força política. És veritat que el PSUC era la que tenia més presència en el moviment veïnal.

Però fins i tot en els moments més àlgids, segons el cens de l’Anna Alabart, entre els socis i fins i tot entre els membres de Junta, la majoria era gent no afiliada.

I ha sabut mantenir, tant als anys 70 com actualment, la independència i la capacitat de crítica cap als partits. És cert que dins de Barcelona en Comú hi ha gent que prové del moviment veïnal. Però la gent és capaç de separar la doble militància. I ens ajuda a entendre certes coses. Per això és capaç de mantenir la crítica dura als governs d’esquerres, sense que això impliqui no reconèixer quan fan coses positives.

I parlant de relacions, i la relació entre moviment veïnal i catalanisme?

El moviment veïnal hi té un paper clau, en inserir en el context nacional de Catalunya tota la immigració que ens arriba. I es fa del bracet de totes les reivindicacions socials. Per això entra en contacte amb Òmnium Cultural, per reivindicar el català a les escoles, i qui realment ho implementa als barris és la FAVB. Quan el febrer del 1976 ve el rei en la seva primera visita com a Cap d’Estat, la FAVB fa un manifest on planteja les seves prioritats, i demana explícitament el dret d’autodeterminació, el dret a decidir.

En el moment actual, el moviment veïnal és qui ha sabut treballar amb la nova immigració als barris; no en solitari, però si no hem tingut banlieu com a França ha estat gràcies al teixit associatiu, també a les AAVV: tancades d’immigrants, reivindicacions de papers per a tothom...

Com veus el futur del moviment veïnal?

Té futur, en tant que té aquesta memòria històrica i aquesta capacitat d’interpretar la ciutat i els barris amb una perspectiva interdisciplinar que no tenen altres agents o moviments.

Alhora, ha de saber adaptar-se als moments històrics i treballar en xarxa amb altres realitats; aportar el seu coneixement a unes realitats associatives més noves, que no han d’oblidar, al seu torn, que hi ha memòria i coneixement i actius sense els quals no hi ha capacitat transformadora

.

treball

· núm 212 · març

15

cultura Xavi Vidal Llibreter Xavier Vidal (Barcelona, 1972), acaba d’estrenar local per a la llibreria de nom provocatiu Nollegiu en una antiga botiga de roba emblemàtica del Poble Nou: la Juanita. Fa més de 2 anys, va canviar l’ofici de periodista pel de llibreter. Abans de moure’s entre llibres, va treballar a Onda Rambla, a la Ser, com a cap de premsa del conseller Ernest Maragall i per a una agència de comunicació.

En poc temps, Vidal ha aconseguit que la llibreria estigui completament arrelada al barri. Una bona mostra és que més de 100 voluntaris el van ajudar amb el trasllat fent una cadena humana, i 240 mecenes van aportar més 16.000 euros –el 270% del que havia demanat– a través d’una plataforma de crowdfunding per fer-ne les reformes.

“És mentida que les llibreries tanquin, que la poesia no es vengui i que la gent no llegeixi” Entrevista: Júlia Brosa

Parla’ns una mica de Nollegiu.

Nollegiu és un concepte que s’expressa amb una llibreria. El concepte és mirar de crear comunitat de gent que li agrada llegir, que sent certa passió per la literatura i que, fruit de la creació de la comunitat, aquesta es vagi fent més gran perquè els lectors o aquella gent a qui li agrada llegir però que no ho sap, trobi un espai en el qual sigui agradable i divertit relacionar-se amb la literatura.

Nollegiu és un exemple de consum cultural de proximitat? És fonamentalment això. En Xavi, el llibreter de la Memòria, que va obrir com jo a Gràcia, ho va definir molt bé un dia: les llibreries són els nous centres culturals de proximitat. Però a més, les llibreries això ja ho feien. En els últims anys s’ha produït el fenomen que han anat desapareixent llibreries i s’han quedat “botigues de llibres”. Són diferents; no vol dir que siguin pitjors, però senzillament són llocs on exposen tota la varietat de publicacions: un gran magatzem on es poden trobar tots els llibres. Vas allà, demanes, t’ho miren, te’l troben i el tens. Com que vivim en aquest món on tot ho necessitem JA, anar a aquests llocs vol dir satisfacció immediata. Però després hi ha un altre ritme de consum cultural més pausat, més tranquil...

Quan em diuen que “la lectura és molt important”, jo també dic “sí, sí, però el temps que dediques a la tria de la lectura encara ho és més”. Perquè si la compra és compulsiva, malament.

Quin pes tenen les petites editorials en el panorama català? ¿Va lligat a l’aparició també de llibreries més petites, on no interessa tant el best-seller i la capacitat d’arribar a molta gent sinó a un altre públic?

Aquí hi ha una diferència: el gran mercat en català està en mans d’un sol grup editorial. Aquest gran grup s’ha quedat amb el fons de les editorials que van néixer durant el franquisme i la Transició i van portar les grans obres de la literatura durant aquells anys. Aquest gran grup s’ha quedat tot aquest fons i bàsicament es dedica a publicar molta novel·la, perquè necessita publicar conceptes mediàtics ja que, bàsicament, vol guanyar diners, naturalment. I fruit d’això, ha succeït un fenomen interessantíssim, que és l’aparició de moltes editorials. Aquestes editorials que han anat apareixent, que van des de Periscopi, Raig Verd, Gregal, Llibres

del delicte, etc., han anat buscant el seu espai, i estan en construcció permanent. Són editorials molt petites, però a mi m’agrada anomenar-les “petites grans editorials”. Moltes d’elles són unipersonals i potser treuen 10 llibres a l’any. I això ho hem de celebrar, perquè aquests 10 llibres que treuen, els tracten amb un carinyo impressionant.

En aquest sentit, ¿creus que les llistes de més venuts perjudiquen aquest tipus d’editorials més petites?

Les llistes de llibres més venuts són una estafa, són una alteració del mercat on hi participen diferents agents que, a través de la cuina d’uns determinats números, acaben manipulant-les. Amb els sistemes de recopilació de dades que tenim, podem saber quants llibres s’han venut, no col·locat. Es poden col·locar molts llibres, però després s’han de vendre.

Si no els venen, en fa una devolució. Aleshores, si hi ha sistemes de recompte de dades que permeten comptar els que es venen, com poden haver-hi 50 llistes dels més venuts diferents? No estic dient que els que surten a les llistes dels més venuts no ho siguin, però hi ha d’haver una única llista. Canta una mica que un determinat mitjà de comunicació, que a més té determinats interessos editorials, publiqui una llista on 6 dels 10 títols són de l’editorial de la qual ell en forma part, o que 5 dels 10 siguin de col·laboradors del mitjà de comunicació.

Tu vas demanar finançament mitjançant la plataforma TotSuma per poder fer unes reformes al nou local. ¿El crowdfunding és l’alternativa a la manca d’inversió pública i privada suficient en projectes culturals?

Com que aquest és un país (i tots en general) que fa un ús matusser dels diners que s’inverteixen en cultura, estic en contra de la inversió pública en cultura. Jo vull que els diners que es gasti l’administració pública siguin per fomentar el consum cultural en campanyes permanents, en la creació de públics, que els diners serveixin perquè els professionals vagin a les escoles i es dediquin a promocionar la cultura i a acostar-la als nanos de manera natural, amable. Que no sigui percebuda com: “o et llegeixes aquest llibre, o suspens”. Estic a favor de la inversió pública de cadascun dels ciutadans que decideixin quina cultura volen tenir. Estic fart d’escoltar que la cultura és tan important, un país cultural, un país que llegeix, un país que va al teatre i després sentir queixes que anar al teatre és car. Està subvencionada i és el que val perquè la cultura no és gratis. Mirem-nos-ho bé. El crowdfunding demostra que la gent vol un determinat tipus de llibreria.

Si no creus en la inversió pública en cultura, com s’hauria de fer?

El que estic dient és que si estem reclamant que el ciutadà prengui la paraula sobre la política i que prengui decisions, doncs crec que amb la cultura és una bona manera de fer-ho. En lloc de tenir un Ministeri de Cultura o una Conselleria, que es gastin els diners dels 300 milions d’euros del pressupost en personal i subvencions, que decideixen els polítics, fem-ho diferent. Per exemple, que facin desgravacions sobre la inversió en cultura per incitar al consum. M’estan dient que no em trauran els diners, sinó que em desgravaran. De l’altra manera, el que estem dient és que li donem uns diners a l’administració i que els gestioni com vulgui. No sé si delegar la gestió cultural és el millor sistema. El més important és una Llei del mecenatge. Des dels anys 80 que està en tots els programes electorals

.

Desmenteix-me els 3 mites...

“Les llibreries tanquen” Mentida. En els últims anys s’han obert més llibreries de les que s’han tancat, almenys a Barcelona. Són com l’energia, que es transforma.

“La gent no llegeix” La gent llegeix més! Entre altres coses, també gràcies al llibre electrònic. Que no llegeix el que a nosaltres ens agradaria? Segur.

“La poesia no ven” Aquesta és tremenda. No ven si la tens a sota de tota una pila i tens un fons només amb les obres completes de Martí i Pol, Lorca, Margarit i Miguel Hernández. Però si poses una bona exposició, doncs jo hi ha dies que venc més poesia que d’altres gèneres.

16

treball

· núm 212 · març

entrevista Aritz Cirbián Productor Aritz Cirbián (Barcelona, 1986) acaba de recollir el premi Gaudí a la millor pel·lícula per El camí més llarg per tornar a casa, de la que en va ser el productor. Expert en crowdfunding i col·laborador de la plataforma Verkami, ha treballat en diferents facetes de la producció, havent participat com a productor en 10 llargmetratges de gèneres diversos: des de la comèdia romàntica, passant pel thriller o el drama. El 2013 va ser guardonat amb el premi Young Creative Entrepreneur Award Screen and Multimedia, i un any després sumava el MEDIA Emerging Producer 2014; guardons que posen en valor el seu caràcter professional innovador. Forma part de la productora i agència Compacto, una cooperativa que integra segells com Niu d’Indi, Primitive Films o Pintan Bastos.

“Cada vegada se’ns demana menys funció social i més rendiment econòmic” Entrevista: Júlia Brosa

catalana arreu del territori? ¿Quin esforç públic es fa per promocionar la cinematografia diversa feta en català i a Catalunya? Es poden fer més pelis que mai i els nostres creatius tenen més problemes que mai perquè arribin a la gent.

Tot i haver estat en més de 40 festivals de tot el món i haver recollit 12 premis, El camí més llarg per tornar a casa no ha pogut ni recuperar la inversió inicial... Fer cine de qualitat no va renyit amb guanyar-se la vida?

En absolut. Es fan pel·lícules meravelloses que funcionen bé de números però que, com nosaltres, no recuperen la inversió inicial, perquè no hi ha una xarxa de suport al cine en català prou forta perquè una pel·lícula amb aquest recorregut tingui el suport que necessita, que a més en el nostre cas és mínim perquè estem parlant d’una quantitat de diners baixíssima.

Malgrat complir amb la funció social que se’ns exigeix, no hi ha cap mena de suport públic que permeti recuperar inversió i encara menys tenir lucre.

I això passa perquè el sistema que tenim a Catalunya i a Espanya fa que, si no s’aconsegueix el suport de les televisions públiques des del principi, abans de fer la pel·lícula, després sigui molt complicat recuperar la inversió inicial, perquè ja no en queda res.

Un grup molt reduït de gent decideix el cine que es fa a l’Estat, amb criteris pocs transparents, sense retre comptes i sense control públic.

Què ha de passar perquè això canviï?

Per començar, les televisions tenen massa pes en la decisió de quin cine es fa a Espanya. És pràcticament impossible fer cine sense el seu suport. Tal com està muntat, és absurd que si el productor assumeix tot el risc, al final la tele paguin menys que quan l’assumeix ella. Quan fas projecte sobre guió, el projecte pot sortir bé o no, però després l’èxit pot estar garantit i en canvi la inversió és menor. En el cas de la televisió pública, cal millorar la transparència dels processos, perquè estem parlant de diners públics i el que passa és que actualment un grup molt reduït de gent decideix el cine que es fa a l’Estat, amb criteris pocs transparents i sense retre comptes. Aquesta situació és absurda.

Pel que fa a l’administració catalana, ha aprofitat per reduir per 10 el pressupost de cultura, no ha desenvolupat la Llei del cinema i durant cinc anys no s’ha mogut res ni s’han fet polítiques de foment de l’audiovisual. La Generalitat ha aprofitat la situació financera per culpar fora dels problemes de l’audiovisual, quan pot agafar el pressupost com vulgui, que per a això en té les competències. El Govern Mas ha negligit la seva responsabilitat en la competència cultural, perquè la taxa sobre les teleoperadores no pot ser la única font d’ingressos com aposta seriosa de cultura. La Generalitat ha de ser molt més ambiciosa i ha de posar més calers, perquè està invertint el mateix que quan no teníem l’impost.

¿Per què és tan difícil que les pel·lícules que no estan basades només en l’entreteniment puguin ser exhibides en sales arreu de Catalunya?

Quan parlem dels públics cinematogràfics tenim un problema, perquè des de l’aprovació de la Llei del cinema català el 2008, no s’ha desenvolupat la xarxa de sales públiques que es va prometre, i que permetria que la cinematografia més diversa, que té dificultats per accedir a les grans cadenes de cinemes, pogués arribar més enllà de Barcelona. Amb El camí més llarg per tornar a casa hem estat programats en dues sales a Barcelona més de 4 mesos, però a Lleida només s’ha pogut veure en un Festival. ¿Com pot ser que la Filmoteca es limiti a ser un edifici al centre de Barcelona i en 8 anys no haguem aconseguit transformar-la en una xarxa de sales, que faci de servei públic per garantir que arriba cinematografia diversa i que es potencia la cinematografia

Fa dos anys vas dir que a Compacto, la teva cooperativa, estàveu en un moment de “sangre, sudor y lágrimas”. Encara esteu en aquest punt?

Té pinta que aquest punt no s’acaba mai. Realment, és una cosa que els productors no hem sigut capaços d’explicar millor. El productor té una imatge d’aprofitat de les subvencions, però la realitat és que la majoria de professionals que conec, tinguin grans productores o petites, són gent honesta, que guanya salaris més baixos del que mereixerien per la posició que ocupen i en comparació amb altres territoris. Tenim una lluita duríssima per fer la nostra feina de manera raonable, amb uns riscos raonables i amb recompensa raonable per la funció social que se’ns demana.

Lamentablement, crec que cada vegada se’ns demana menys funció social i més rendiment econòmic, i això crec que no és raonable en el sector cultural.

Quina és, doncs, l’aposta de les administracions pel cinema català?

No hi ha una aposta seriosa de l’administració pública, ni estatal ni autonòmica. El PP no ha tingut interès a fer cinema potent en les llengües cooficials i s’ha limitat a potenciar el cinema d’entreteniment, que és el més rendible econòmicament.

El crowdfunding és l’única manera de poder fer una pel·lícula de forma independent?

El crowdfounding no serveix només per finançar un tipus de pel·lícules independents, o projectes petits o precaris... Serveix per finançar tot per a un tipus de pel·lícules que tinguin un interès pel públic. Amb El camí més llarg per tornar a casa hem utilitzat el crowdfunding per a un tipus de peli –un drama– que, segons les males llengües, no connecta amb el públic. En canvi, nosaltres hem estat capaços de fer-ho abans de rodar-la, que una part del públic la financés i després ens acompanyés en tot el viatge. És una manera de finançar un projecte que implica un esforç comunicatiu, que construeix una comunitat al voltant del projecte i va més enllà del que aconsegueixen els diners: és una eina potent per acostar el treball al públic. Però nosaltres no esperem finançar tota la pel·lícula amb crowdfunding, ni esperem que en la propera no sigui necessari

.