Treball213

núm 213

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

juliol 2016 preu: 1,05 e

TENIM PASSAT, TENIM FUTUR

Europa Quina és la vida en els camps de refugiats?

Ens ho explica una voluntària a Idomeni que relata com s’hi viu en condicions lamentables per culpa d’una Europa que no està a l’alçada. / Pàg. 8-9

Assemblea Nacional L’11a Assemblea Nacional va donar el tret de sortida a la construcció d’un nou subjecte polític d’esquerres que serveixi per derrotar l’hegemonia de CdC a Catalunya. / Pàg. 14-15

Aniversari del PSUC: 80 anys El PSUC i la revista Treball celebren 80 anys. Fem un repàs de la seva història i de com van influir en la societat, perquè venim de lluny però anem més lluny encara. / Pàg. 17-19

2

treball

· núm 213 · juliol

catalunya

Conquerir drets, desobeir, canviar lleis La suspensió parcial de la Llei de pobresa energètica i emergència habitacional, a instància del PP, és un obstacle. El Grup promotor d’aquesta mateixa Llei, que va néixer com una iniciativa popular, ens parla de què cal fer per superar-lo.

Carlos Macías Membre del Grup promotor de la ILP d’Habitatge - Llei 24/2015 -

E

l dia que es va aprovar la Llei 24/2015 (29/04/2015), el grup promotor de la ILP d’habitatge (l’Observatori DESC, la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica) omplíem el Parlament de Catalunya de verd, demostrant una vegada més que és possible recuperar el dret a l’habitatge digne.

Aquesta data, el 29 de juliol, va arribar després de set anys d’incansable lluita. Anys on hem combinat la denúncia de l’estafa hipotecària amb l’acció directa per protegir els nostres drets i les propostes legislatives per posar fi als desnonaments.

La ILP habitatge recull la nostra pràctica diària i aconsegueix fer-se llei, la Llei 24/2015 de mesures urgents per fer front a l’emergència habitacional i contra la pobresa energètica.

Els nou mesos de vigència de la Llei han demostrat que era l’única norma que existeix a tot l’Estat que fa complir l’Art. 47 de la Constitució Espanyola, l’única que garantia una segona oportunitat per a les famílies, atura desnonaments, talls de subministraments i garanteix el reallotjament adequat. Aquest ha estat el problema pel PP; la Llei 24/2015 retallava els privilegis de la banca i les subministradores, perquè no els permetia executar desnonaments ni els talls de llum, aigua o gas, els obligava a fer lloguer social a les famílies i donava eines a l’Administració per fer la cessió obligatòria dels milers de pisos buits que acumula la banca. Finalment el PP, en un acte de servilisme cap a la banca i les subministradores, presenta un recurs al Tribunal Constitucional que suposa la suspensió parcial de la Llei, que només deixa vigent la part de pobresa energètica i les obligacions que recauen en l’Administració.

Nosaltres ho tenim clar: hi ha vides en joc i no permetrem cap retrocés en els drets que la Llei protegeix. Es per això que no només aconseguim aïllar el PP al Congrés, aconseguint que tots el grups signin el compromís de retirar el recurs si guanyen les eleccions, i l’aïllem al Parlament, sinó que fem una proposta concreta per no retrocedir en la garantia dels drets que la Llei 24/2015 protegeix i la presentem a la Cimera convocada pel president Puigdemont quatre dies després que el Govern en funcions del PP posés el recurs. En aquesta proposta, ens adrecem tant a la Generalitat com als Ajuntaments, en un moment en què tothom fa una defensa pública de la Llei 24/2015, tot i que és clar que no han fet tot el necessari per aplicar-la amb contundència mentre ha estat vigent.

A la cimera, amb el nostre full de ruta (http://ilphabitatge.cat), assenyalem la necessitat d’aplicar la part que queda vigent de l’articulat, l’obligació d’aplicar les normes vigents que ens donen eines per mobilitzar l’habitatge buit, així com explorar la possibilitat de fer una nova llei que doni cobertura a l’articulat suspès.

Pel que fa als articles que cobreixen la part de pobresa energètica, és totalment imprescindible que la Generalitat entomi el compromís de signar immediatament els convenis amb les subministradores; van 10 mesos tard, i fa 3 mesos que vam fer arribar al president el conveni que s’hauria de signar, tal i com marca la Llei 24/2015.

Alhora, cal sancionar sense dubtar l’incompliment de la Llei i fer inspeccions d’ofici a les subministradores, per detectar els incompliments sistemàtics dels principis garantistes que la nova Llei ha introduït.

Pel que fa a la part d’habitatge, el que queda vigent de la Llei 24/2015 és l’obligació de l’Administració a reallotjar. Això vol dir que s’han de mobilitzar uns 16.000 habitatges buits per poder donar resposta als 43 desnonaments al dia que patim a Catalunya.

Per fer-ho tenim eines vigents, com la Llei 18/2007, la Llei catalana del dret a l’habitatge, i la 1/2015 que permeten mobilitzar habitatges buits a través de les sancions, així com expropiar els immobles en mal estat de conservació. Per altra banda, les meses d’emergències municipals i la de la Generalitat han d’incorporar i/o mantenir els criteris d’exclusió de residència de la Llei 24/2015, així com el barem pel càlcul del preu del lloguer en els reallotjaments.

Els nou mesos de vigència de la Llei han demostrat que era l’única que garantia una segona oportunitat per a les famílies.

Hi ha vides en joc, i no permetrem cap retrocés.

C

om bé explica en Coscu al seu article, el que s’ha produït aquest darrer mes al Parlament ha estat “una triple fallida del Govern”: per primer cop en la història, el Parlament tomba la proposta de pressupostos del Govern, i s’evidencia que l’Executiu no té majoria parlamentària garantida per sobreviure. Però sobretot, i en el fons de tot plegat, afloren de nou els dubtes sobre la viabilitat d’un full de ruta que fa aigües per tots costats.

.

Protesta de la PAH davant la seu del PP a Barcelona / © ilphabitatge.cat

Un full de ruta que fa aigües Marta Ribas Coordinadora nacional d’ICV i diputada de CSQEP al Parlament de Catalunya

Per evitar desnonaments de lloguer de petit tenidor és imprescindible augmentar la partida pressupostària per als ajuts al pagament de lloguer, obrint urgentment la convocatòria de nous ajuts de lloguer per a aquest any i posteriors en forma de convocatòria oberta permanentment.

De la cimera només surt el compromís d’explorar la possibilitat de fer una nova llei que doni cobertura a l’articulat suspès. Hi ha un grup de treball que està treballant aquesta línia d’actuació.

Per tal de passar de les paraules als fets, el grup promotor ha generat un espai de treball i coordinació amb els 12 ajuntaments més poblats de Catalunya.

En aquest espai s’han acordat accions concretes i coordinades, compromisos que veurem com avancen en les trobades mensuals que es mantindran.

Mentre forcem tots els actors institucionals a passar de les paraules a les polítiques de dret a l’habitatge reals, nosaltres continuarem cada dia protegint el nostre dret a l’habitatge: aturant desnonaments, reallotjant a través de l’Obra Social de la PAH i forçant a la banca a alliberar a les famílies de deutes per tota la vida

Un full de ruta que no entra en crisi pel trencament de la majoria amb la CUP, sinó perquè ja va néixer coix: – Un full de ruta que va néixer sense el suport ciutadà necessari, i que es va convertir en inviable el 9 de novembre de 2015 amb una declaració / resolució que els seus mateixos impulsors han aigualit, amb els seus fets, dia sí i dia també, argumentant ruptura però exercint disciplina absoluta amb la legalitat espanyola i amb el seu marc econòmic.

– Un full de ruta que continua proclamant unilateralitat sense explicar com exercir-la –i sense portar-la a la pràctica, evidentment.

– Un full de ruta que ha intentat obviar els elements socials i de classe en una societat creixentment desigual.

– Un full de ruta que reiterava l’error del relat del 27S d’oblidar que, per proclamar la independència, hi ha un pas ineludible que no es pot obviar: un referèndum d’autodeterminació que sigui reconegut pels actors internacionals i, per tant, acordat.

– I un full de ruta que, com ja ha vingut passant els darrers anys amb el “processisme”, només se sustenta gràcies a una maquinària de propaganda –i de mitjans de masses que l’escampin– i a la capacitat de fagocitar qualsevol que s’aparti de la ruta marcada o gosi assenyalar que el rei va nu i el camí no va enlloc.

treball

· núm 213 · juliol

3

catalunya

La triple fallida del Govern: pressupostos, majoria parlamentària i full de ruta Tot i que ho intenten amagar amb l’anunci de la qüestió de confiança, el president i el seu govern han patit aquests dies una triple derrota política.

Joan Coscubiela Diputat de CSQEP al Parlament de Catalunya

L’

aprovació de les esmenes a la totalitat i el retorn dels Pressupostos al govern, la pèrdua de la majoria parlamentària i la fallida estrepitosa del seu full de ruta.

I tot això ha passat als cinc mesos de constituirse el Govern d’una legislatura que es presentava com a excepcional i que hores d’ara sembla un vaixell a la deriva.

El Govern i el seu vicepresident han estat especialment temeraris, presentant uns pressupostos sense tenir garantits els vots de la CUP, negant-se reiteradament a negociar amb grups que, com CSQEP, els havíem ofert aquesta possibilitat. Tot això amb un govern dividit en temes claus de fiscalitat –tram català de l’IRPF– i en un marc, el del 26J, que ha propiciat picabaralles entre CDC i ERC. S’han passat de superba política i de màrqueting electoral en presentar els pressupostos del 2016 com els més socials de la història, quan en realitat la despesa social està 2.700MW per sota del 2010.

El projecte de pressupostos estava ple de trampes, com ignorar la liquidació del pressupost del 2015, que ha acabat sent 4.025MW més que el pressupost inicial. El que significa que el suposat increment del pressupost del 2016 és més fictici que real.

Però sobretot la discrepància profunda de CSQEP amb el projecte de pressupostos i el de mesures fiscals és el seu caràcter continuista amb les polítiques de retallades, que no reverteixen, i amb una política fiscal que renuncia a recaptar més dels sectors més rics de la societat, a partir de l’IRPF, impost de successions i donacions i impost de patrimoni.

Els pressupostos no recollien els recursos necessaris per complir els compromisos adoptats en el Ple d’emergència social i en altres resolucions o mocions parlamentàries. És a dir, uns pressupostos obedients amb la Troika i les polítiques d’austeritat del Govern espanyol i absolutament desobedients amb el Parlament de Catalunya.

En resum, uns pressupostos tan falsos i amb el doble llenguatge de tota la legislatura des dels seus inicis. Fariseisme total.

Davant de tot això, només hi ha una via de sortida digna i acceptable: retornar a un camí viable, transitable i inclusiu de majories. Un camí que NO ens porti a un final segur de frustració a tot un poble i un país. Un camí que ens ha de portar, sí o sí, a un referèndum imprescindible, pactat, amb conseqüències, i que ens permeti guanyar allò que ja ningú no ens traurà: el dret a l’autodeterminació.

I un camí que, en tot el seu trajecte, vetlli per la justícia social i la millora de les condicions de vida de la gent, i no només quan s’arribi a una suposada meta promesa.

Des de Catalunya Sí que es Pot tenim clar que ens correspon impulsar aquest canvi de rumb nacional i social a Catalunya, presentant propostes engrescadores per superar aquesta etapa. I no ens fa res dir

Un cop retornats els pressupostos al Govern, aquest ha continuat actuant amb absoluta irresponsabilitat. Intentant culpabilitzar la resta de grups parlamentaris de la seva incapacitat per aconseguir suport als pressupostos. Han utilitzat les entitats socials, els empleats públics i la comunitat educativa com hostatges de la seva batalla electoral.

Aquests dies hem assistit a la vergonya de veure el Govern i els seus consellers i les seves conselleres mentint sense escrúpols. La Conselleria d’Ensenyament ha convocat els directors d’escoles i instituts per comunicar-los que, per culpa de no tenir pressupostos, no es podien complir els compromisos de plantilles i recursos que el Departament havia compromès.

Aquest és un argument absolutament fals. És cert que el fet de no disposar de pressupostos i haver de prorrogar els anteriors comporta algunes limitacions. Però en cap cas afecten als compromisos socials adoptats pel Parlament.

El Govern té al seu abast un seguit de mecanismes per gestionar la pròrroga pressupostària, especialment a partir de les modificacions de crèdit. La prova és que durant l’any 2015 es van produir modificacions de crèdit per import de 4.099MW, convertint un pressupost inicial de 32.483MW en un pressupost liquidat de 36.508MW. Es pot fer a través de les diferents modalitats que preveu la Llei de finances públiques de Catalunya i la pròpia Llei de pressupostos del 2015, a través dels mecanismes d’ampliacions de crèdit, de les transferències entre partides i capítols. O fins i tot, si calgués, a partir de l’aprovació parlamentària de crèdits extraordinaris.

Un exemple: la partida del Capítol III per interessos del deute previstos en el pressupost del 2015 ara prorrogat és molt superior a la despesa per interessos que es pagaran durant el 2016 per interessos.

Això permet al Govern utilitzar aquest estalvi per finançar, via transferències de crèdit, les polítiques socials. I la manera de fer-ho és transferir els més de 800MW que diuen que s’estalvien en interessos a altres capítols o programes de despesa. De fet és el que estan fent durant els primers mesos del 2016, com consta en l’execució del pressupost a 30 d’abril 2016 (darrera dada publicada).

La prova del que diem és que el Departament d’Educació ha passat de criminalitzar-nos i culpabilitzar-nos de ser els responsables de no poder fer les contractacions compromeses per educació inclusiva i centres d’especial complexitat a trobar els recursos i els mecanismes necessaris per finançar aquestes contractacions. I aquest canvi de criteri ha passat en menys de 72 hores, durant les quals el Govern ha actuat de manera indigna de la representació que ostenta.

En els propers dies, CSQEP presentarà un seguit d’iniciatives parlamentàries, algunes amb altres grups, per garantir que els recursos pressupostaris disponibles amb un pressupost prorrogat es posen al servei de les necessitats socials de la ciutadania.

I de pas, desemmascararem un Govern que, després de la temeritat de presentar uns pressupostos sense suport suficient, s’ha dedicat a mentir i enganyar a la ciutadania.

Per a un altre dia queda la reflexió del paper jugat per alguns mitjans de comunicació que han estat còmplices necessaris d’aquestes maniobres d’intoxicació. Que és especialment greu quan aquesta prové dels mitjans públics de la CCMA

que no ens importaria compartir camí amb aquells qui vulguin refer la ruta.

Però tampoc no ens farà res haver de seguir marcant-la sols, a Catalunya. Perquè, de fet, no estem sols. Acabem de guanyar, per segon cop, les eleccions generals a Catalunya amb aquesta proposta.

Tampoc no ens autoenganyem: les eleccions del 26 de juny ens demostren que serà més lent i complicat del que hauríem volgut. Però això no invalida que continua sent l’únic camí que ens pot dur a bon port. S’ha complicat el trajecte per un referèndum pactat, però això no treu que qualsevol altre camí que es basi en la unilateralitat és inviable.

El projecte de Junts x Sí i de la CUP ja ha demostrat que no serveix ni per construir una Catalunya sobirana, ni més lliure, ni més social. Ens estan fent

retrocedir en drets socials i perdre oportunitats per assolir una consulta sobre el futur del nostre país que obri nous horitzons de ple autogovern en una Catalunya socialment justa, sostenible i solidària.

Catalunya necessita superar com abans millor aquest experiment que va néixer sobre supòsits enganyosos i amb interessos contradictoris entre els mateixos que l’impulsaven, i aprofitant-se, a més, de la lluita i la il·lusió per canviar les coses de milions de catalans i catalanes.

Aquest 26 de juny s’ha tornat a ratificar que el canvi a Catalunya s’ha de fer amb noves majories, amb un nou Parlament i un nou govern, catalanista, progressista i ecologista.

Quant de temps ens podem permetre perllongar l’actual agonia?

El projecte de pressupostos estava ple de trampes.

Els pressupostos no recollien els recursos necessaris per complir els compromisos adoptats en el Ple d’emergència social.

.

.

4

treball

· núm 213 · juliol

opinió

Literats i política: una associació inconvenient?

Josep Maria Vallès Catedràtic de Ciència Política de la UAB

N

o em refereixo als autors de creació literària, cinematogràfica o televisiva que refan de forma fantasiosa episodis de la vida política.

O que situen els protagonistes d’una novel·la o d’una pel·lícula en un rerefons de forta significació política. El general Bonaparte apareix en el primer paràgraf de la immensa Cartoixa de Parma. I la guerra civil espanyola és l’escenari de tantes novel·les, poemes, pel·lícules i assaigs de tota mena que formen un catàleg considerable. És una altra connexió la que avui crida l’atenció quan contemplem l’abundància d’assagistes i creadors literaris més o menys acreditats que disserten sobre l’actualitat política del país, en la premsa escrita o en els mitjans audiovisuals.

A Catalunya i en el conjunt de l’Estat. Sense ser especialistes ni tenir gaire formació en assumptes jurídics, econòmics o socials, es llencen amb gosadia admirable a emetre dictàmens categòrics sobre els problemes de la nostra societat i a recomanar solucions fàcils per a conflictes complexos. Ho fan amb un aplom que no admet matisos. Amb una agilitat moral considerable quan en força casos es comproven els seus canvis de posició en funció del vent dominant. És un fenomen prou singular del panorama mediàtic del país que fins ara no havia estat objecte de tractament documentat. És el que fa Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III, en el seu llibre La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata, 2015). Amb valentia i amb rigor, el llibre analitza exemples de personatges que han aprofitat el seu prestigi literari o assagístic per atribuir-se capacitats d’anàlisi i valoració sociopolítica que tenen molt poc o cap fonament en les dades facilitades des de fa temps per les ciències socials. En alguns casos, es converteixen en “opinadors compulsius”, actuant com a repetidors de tòpics banals, de comparacions impròpies o de generalitzacions sense justificació.

La seva presència no és esporàdica. Arriben a formar part de l’”escuderia” d’un mitjà de comunicació escrit,

d’una emissora de ràdio o d’una cadena de televisió, on es prodiguen sense límit. Sovint actuen també integrats a les plantilles de “tertulians” fixes, en una altra manifestació de la seva versatilitat.

Sánchez-Cuenca aporta exemples ben documentats de la superficialitat d’aquestes intervencions. Les caracteritza com a mostra de “desfachatez intel·lectual”, un terme castellà que –amb permís de la nostra plètora de filòlegs– potser podríem traduir per “desvergonyiment”. O més rotundament, per barra. El professor madrileny apunta també dues característiques d’aquest gremi. La primera és un cert desplaçament des de posicions d’esquerres a posicions més conservadores. Un desplaçament que pot ser un respectable canvi d’opinió sempre i quan no es vulgui ni disfressar ni amagar, com passa en alguns d’ells.

La segona característica és el seu “provincianisme”, és a dir, la tendència a considerar que els problemes que denuncien i critiquen són exclusius i particulars de la societat espanyola o, en el nostre cas, de la societat catalana. Aquests “opinadors” literaris tenen dificultats per situar el que contemplen en un escenari comparatiu més ampli, europeu o mundial. La pèrdua de perspectiva els porta sovint a equivocar la valoració dels fets i a promoure les sortides més arbitràries.

Per què s’ha produït l’expansió del perfil d’opinador/tertulià d’extracció literària o assagística?

Es útil constatar la presència d’aquest fenomen en la comunicació política del nostre entorn. Però podem anar una mica més enllà, fent-nos dues preguntes que no tenen resposta fàcil. A no ser que vulguem imitar la pràctica que critiquem. El primer interrogant és sobre l’origen de l’expansió d’aquest perfil d’opinador/tertulià d’extracció literària o assagística. Per què s’ha produït? Avancem una resposta discutible. Potser ocupen el buit generat per la manca de professionals del periodisme amb formació prou sòlida en les matèries que han de tractar (política, economia, relacions internacionals, polítiques sectorials –educació, salut…). I que tenen dificultats per anar més enllà de la generalització superficial, de la personalització caricaturesca dels conflictes i de les opcions, sense entrar en anàlisis de fons de les polítiques públiques que es discuteixen.

Situats en el terreny de la generalització i de la poca profunditat, potser existeix un avantatge comparatiu per als professionals de la creació literària que poden exhibir una brillantor expositiva més efectiva i més efectista. Amb més domini de la imatge atractiva o de la metàfora impactant. Amb més capacitat per a la comunicació i manipulació de les emocions i dels sentiments. En igualtat de desconeixement de la substància de què s’ocupen, aquest avantatge instrumental facilitaria la intrusió dels creadors literaris en el comentari sociopolític. Una intrusió que no seria acceptada en altres persones d’autoritat reconeguda en camps com podríem ser la medicina, l’enginyeria, la matemàtica o l’esport.

Si és vàlida aquesta explicació del perquè de la intervenció de creadors literaris en la comunicació política, caldria preguntar-se què ha passat i què passa amb la formació dels professionals del periodisme i què passa amb les seves condicions de treball. Sabem que la seva formació s’ha anat buidant de continguts substantius per a convertirse sovint en una preparació tecnicoinstrumental.

En societats on hi ha un periodisme més format/especialitzat, queda menys espai per a la divagació dels diletants, brillants en l’exposició però sense massa coneixement de causa. Per altra part, les condicions de treball dels periodistes s’han deteriorat de forma greu, pressionats per l’escassetat de mitjans, privats de l’aprenentatge pausat de l’ofici i sotmesos al desgast de la precarietat laboral. Un handicap notable quan es vol fer un periodisme solvent que deixés menys lloc a la frivolitat dels divagadors literaris.

El segon interrogant obre un altre terreny de discussió. Aquesta crítica a la irrupció dels literatsassagistes en la comunicació política, ¿no respira un aire de defensa “gremialista” dels experts contra l’intrusisme dels amateurs? ¿No ens trobem davant de la reivindicació dels científics socials que es creuen amb dret a excloure altres interlocutors no qualificats expressament en les seves matèries? Certament, aquest dret d’exclusió no existeix i, per tant, ningú no el pot invocar per criticar o limitar la intervenció d’altres interlocutors en el debat sociopolític de vocació democràtica. Però caldria que aquesta intervenció canviés d’objectiu, amb la qual cosa podria guanyar impacte i autoritat. Cal reconèixer el dret i l’autoritat de persones amb trajectòria professional de prestigi públic per a denunciar vulneracions de valors fonamentals (llibertat, justícia, solidaritat) en el tractament dels conflictes polítics. És necessària i útil aquesta intervenció, sempre que qui la fa pugui exhibir, a més de títols literaris, les credencials d’una integritat i coherència moral en la seva vida ciutadana.

En canvi, no semblen útils ni justificades aquestes intervencions quan es permeten dictaminar sobre mesures o polítiques que requereixen un coneixement qualificat. Denunciar els efectes negatius de l’atur crònic, el terrorisme o el drama dels refugiats, correspon a tot ciutadà i, especialment, als qui tenen presència pública. Però no habilita automàticament per opinar sobre mesures concretes o fer recomanacions específiques de les que ignoren viabilitat o eficiència en les condicions actuals. Per tant, debat obert a tothom. Però en coherència amb la posició de cadascú en el terreny de la comunicació: els informadors professionals aportant fets de l’actualitat, els experts analitzant situacions i alternatives, els intel·lectuals/ literats recordant principis i valors exigibles en la política democràtica. Amb un repartiment de funcions més ajustat de les capacitats de cadascú, potser guanyaria qualitat el diàleg democràtic.

Les condicions de treball dels periodistes s’han deteriorat de forma greu (...) sotmesos al desgast de la precarietat laboral.

Per acabar, una observació també en forma interrogativa. De quina manera influeix en aquest panorama l’expansió de les xarxes socials? Quins són ara els seus actors principals ? ¿De quina manera es reparteixen els papers entre actors vells i actors nous?

Com s’hi insereixen aquells ciutadans que intervenen en la conversa pública amb tot l’arsenal d’instruments tècnics disponibles i amb tanta assiduïtat que els converteix en semiprofessionals de la xarxa?

No tenim encara respostes clares per definir aquest nou panorama i per situar-hi amb precisió els diferents actors. Però sabem que el moment és de transformació profunda, amb repercussions importants en la conversa pública sobre la política.

El que val la pena considerar és si aquestes repercussions juguen a favor o en contra del projecte democràtic. El mèrit del llibre de Sánchez-Cuenca és justament el d’analitzar aquesta deriva peculiar de la comunicació política des de la perspectiva indefugible d’una qualitat democràtica que reclamem tan sovint perquè ens fa molta falta

.

treball

· núm 213 · juliol

5

opinió

#OnSónLesDones Gemma Lienas Escriptora i diputada de Catalunya Sí Que es Pot

E

l hashtag #OnSónLesDones, que va néixer ja fa temps de manera casual i es va usar en moltes piulades per fer referència a camps on les dones eren minoria o inexistents, ha acabat per convertir-se en un grup col·laboratiu de dones que analitzen diàriament els mitjans de comunicació i comproven quantes persones hi opinen, separant-les per sexe. No sorprendré ningú si dic que els homes dominen de manera aclaparadora i que, en canvi, de dones, n’hi ha ben poques. És a dir, que la premsa escrita, la ràdio i la televisió catalanes invisibilitzen les veus femenines. Si voleu saber de què parlo, només us cal anar a Twitter i buscar l’etiqueta.

La premsa escrita, la ràdio i la televisió catalanes invisibilitzen les veus femenines.

Vol dir això que els nostres medias són discriminatoris?

No! Què més voldríem que només fos això; es limiten a reproduir l’esquema que es dóna en qualsevol terreny professional.

Posem la lupa, per exemple, sobre el món literari i observem a on van a parar els premis institucionals (dades tretes de l’informe del 2015 elaborat per l’Observatori Cultural de Gènere): els premis de la Crítica, d’ençà 1972 en narrativa en català, només han premiat cinc dones; el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes des de l’any 2000 fins el 2014 només ha guardonat dues dones: Teresa Pàmies i Montserrat Abelló; i pel que fa al Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, premi a tota la trajectòria, des de 2001 d’un total de quinze guardonats només l’han rebut cinc dones: Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Montserrat Abelló, Maria Barbal i Isabel-Clara Simó.

Podríem pensar que la cosa té a veure amb les lletres, amb la comunicació, però no. Si mirem qualsevol altre àmbit, per exemple, el de l’empresa (dades tretes de l’informe del 2015 de l’Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç), trobem que, de les

Tertúlies, cosa d’homes? (2012) / Font: joanvallve.blogspot.com · @joanvallve

Crèdits

25 - núm. 213 - juliol 2016 direcció: Júlia Brosa i Sergio de Maya consell de redacció: Noe Ayguasenosa, Amèlia Bautista, any

Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Júlia Mas, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Xavier Riu, Jaume Rovira, Gerard Sentís i Joan Vallvé.

col·laboren en aquest número:

Carlos Macías, Marta Ribas, Joan Coscubiela, Josep Maria Vallès, Gemma Lienas, Josep Vendrell, Quim Brugué, Maria de la Fuente, Maria Segura, Ernest Urtasun, Pol Morillas, Laia Ortiz, Arnau Funes, David Cid, Dolors Comas, Marià Hispan i Joaquim Sempere

Editorial empreses catalanes amb més de 250 treballadors, només un 9,5% compleix amb el 40% preceptiu de dones als Consells d’Administració; i en les empreses amb participació majoritària de la Generalitat, les dones només arriben al 22%, lluny d’aquell 40% marcat per la llei.

Una quota femenina significa que (...) una dona llesta i preparada, TOT I SER DONA, ocuparà el lloc que li pertoca.

Com podeu comprovar, la quota masculina és molt feixuga. Els homes acostumen a copar un 90% dels llocs. Això vol dir que, com a col·lectiu, ho fan expressament per fer la punyeta? No necessàriament. Hi pot haver raons individuals que es repeteixen sistemàticament de l’un a l’altre per qüestions culturals: l’agenda de contactes de cadascun d’ells és essencialment masculina; els arguments que fan servir ells els són més comuns que no pas els que fan servir elles; ells són més visibles i quan es pensa en algú per cobrir un lloc es visualitza un home; a elles se les té per menys contundents, menys enteses, menys excel·lents, més emotives...

Per totes aquestes raons, considero que ens calen les quotes.

Una quota femenina significa no pas que una dona ruca i poc preparada ocuparà un lloc preeminent, sinó que una dona llesta i preparada, TOT I SER DONA, ocuparà el lloc que li pertoca.

I les quotes no només les necessitem les dones, sinó tots aquells col·lectius que, a causa de l’estructura patriarcal de la societat, han quedat sempre relegats a la perifèria del poder: el poble gitano, les persones amb diversitat funcional, les persones LGTBI... La llista és llarga. I queda molt per fer

.

Passat i futur

G

airebé ningú de l’actual Consell de Redacció va ser del PSUC. La majoria no podíem votar quan es va decidir cedir el seu capital polític a ICV, però ens sentim part de la seva trajectòria i de la seva lluita. Una lluita que tampoc no és només del PSUC, sinó de tanta gent que porta dècades compromesa amb uns mateixos valors de llibertat, igualtat i fraternitat. Per això tots i totes tenim la sensació de complir anys, i sempre és un bon moment per fer balanç, i per mirar endavant.

Ser nous i no tenir cap cas de corrupció és fàcil. Tenir 80 anys d’història, haver governat totes les institucions d’aquest país, i no tenir-ne cap cas, és un orgull. No som nous, és cert, però som renovadors i som innovadors. I això no ho poden dir tots els partits nous, precisament.

Som renovadors: des de la darrera Assemblea Nacional tenim un nou equip jove amb un peu en la tradició històrica de l’esquerra i un altre en el 15M. Hem renovat el nostre discurs, la nostra imatge i els nostre símbols, la nostra ideologia fins i tot. I som innovadors: hem sabut llegir la realitat i estar sempre en el costat bo de la història, i en el més transformador. I això avui implica confluir, sumar, i construir un instrument més gran. I sobretot, un instrument millor.

ICV som un partit amb tradició, però no tradicional. El PSUC, com tots els partits socialistes i comunistes, neix com l’expressió política d’un moviment social, el moviment obrer. Fer política i activisme social no sempre és fàcil de compaginar. Però mai no hem perdut de vista la importància i el valor d’aquesta tensió. Mai. Avui som d’ICV, alguns de Barcelona en Comú, tots i totes també d’En Comú Podem, i de Catalunya Sí Que Es Pot. Ara toca consolidar l’espai i la confluència, i això implica disposar d’un full de ruta propi que orienti la nostra acció, tenir la iniciativa i definir els objectius a assolir.

Com el PSUC, Treball, aquesta revista, també fa 80 anys, també va néixer en temps de guerra, i res no ha aconseguit impedir que es publiqués fins avui. Va ser cronista dels fronts de la Guerra Civil i defensor de la II República, mitjà vertebrador de l’organització del partit en la lluita clandestina contra el franquisme, instrument de reflexió, reivindicació i difusió de la conquesta democràtica durant la Transició. I des d’aleshores, com sempre, l’espai de debat i de comunicació del partit amb la societat. I confiem que ho sigui també del futur proper de l’esquerra que representem.

La història de Treball reflecteix una part clau de la història de Catalunya i de la lluita de les classes populars d’aquest país per la llibertat, la democràcia i la justícia social. Això és el que ens continua empenyent avui. Tenim passat, tenim futur

.

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

6

treball

· núm 213 · juliol

estat

Dilemes estratègics El 26J semblava que era possible sumar una majoria de govern progressista i situar Unidos Podemos, En Comú Podem, A la Valenciana i En Marea com a primeres forces de l’esquerra. Els resultats ho han desmentit, i s’obre un temps per a la reflexió sobre com administrar un valuós capital polític de més de cinc milions de vots i 71 escons, amb l’objectiu de continuar sent el motor d’un procés de canvi.

Josep Vendrell Diputat d’En Comú Podem

H

i ha dues qüestions estratègiques a afrontar i una premissa.

Les dues qüestions són: la construcció d’un espai polític que sigui alternativa de govern i la relació amb el PSOE. La premissa és que el debat s’ha de realitzar de forma constructiva, s’ha d’obrir i tancar en un temps determinat per a no bloquejar la iniciativa política i s’ha de garantir la cohesió d’un espai d’una enorme pluralitat.

El viatge fet per les esquerres emergents és espectacular: irrupció de Podemos en les europees de 2014, èxit de les confluències en les municipals en Madrid, Barcelona, València, Saragossa, A Corunya o Cadis, i percentatges superiors al 20% en les eleccions generals. I tot això en dos anys, amb continuades conteses electorals i amb processos de construcció d’espais polítics que sumen formacions noves, altres que ja hi eren i grups i persones provinents de moviments socials.

Esdevenir alternativa de Govern és un pas necessari quan l’objectiu és impulsar transformacions reals i no només representar a les institucions un espai ideològic molt definit o un vot de protesta. Però és difícil i requereix temps, no es fa en una legislatura de quatre mesos ni en quinze dies de campanya; és una carrera de fons, no un esprint.

Les causes de la pèrdua de vot de les confluències en l’Estat (Catalunya és un cas que exigiria més matisacions) poden ser molt diverses. Una hipòtesi és que part d’aquest electorat,

popular i menys polititzat, indignat per la gestió de la crisi i la corrupció, ja va exercir el vot el 20D per castigar el sistema i, només sis mesos després, no s’ha sentit interpel·lat per una nova campanya en la qual han tingut més protagonisme arguments més tradicionalment polítics, com les aliances per formar govern. Rajoy ha aconseguit un dels seus objectius de campanya, amb la col·laboració de quasi tothom: que el debat se centrés més en el que ha passat en aquests quatre mesos de legislatura que en els quatre anys anteriors, diluint les responsabilitats dels desastrosos anys de govern del PP i la realitat de les condicions de vida de molta gent.

Possiblement, una altra part de l’electorat no s’ha cregut que UP i les confluències estiguéssim en condicions de governar. És difícil que amb la campanya de la por davant una possible victòria de UP i les confluències, que les enquestes feien versemblant, i en el curt termini d’un mes, faci forat un relat en positiu sobre el projecte de país que connecti amb una majoria social.

Hem de treballar per crear un escenari més cooperatiu que competitiu entre les esquerres.

El debat entre prioritzar la unitat de l’esquerra o la transversalitat –plantejat com opcions contradictòries i alternatives– no té sentit, perquè per ser una força guanyadora, en un context en què els grans partits tradicionals estan en

crisi però no en fallida, tan necessària és la unitat de les esquerres alternatives, evitant la competència electoral en espais que estan superposats, com construir un projecte polític atractiu per a un vot popular que no s’identifica amb les etiquetes clàssiques o que en altres moments s’ha abstingut o ha votat altres formacions polítiques.

El dilema no és anar més cap a l’esquerra o més cap al centre en el sentit tradicional. Els conceptes clau són coherència i credibilitat. Coherència amb la pròpia trajectòria com a força motriu del canvi d’un règim polític esgotat i d’un model econòmic que deixa enrere part de la població; coherència, evitant els sobtats cops de timó, amb una proposta que continuï connectant amb la gent que no s’ha sentit representada pel vell sistema bipartidista. I credibilitat com a força que pot governar i fer-ho de forma diferent; guanyar en solvència i al mateix temps desenvolupar una radicalitat democràtica moderna: social, ecològica i plurinacional; garantir la connexió amb els sectors populars més allunyats de la política institucional i, a la vegada, créixer entre les classes mitjanes més polititzades. Tot tan difícil i complex de fer com necessari.

El segon dilema és la relació amb el PSOE. El rebuig de Pedro Sánchez, durant la legislatura i la campanya, a un govern progressista amb Unidos Podemos i les confluències ha fet que no fos creïble un futur govern d’esquerres, refermant el missatge del PP que pretenia desmobilitzar el vot progressista: el PSOE no tindrà més opció que la gran coalició. La confrontació entre el PSOE i Unidos Podemos i les confluències ha acabat perjudicant tota l’esquerra, també el PSOE.

El Partit Socialista ha d’entendre que els temps de la seva hegemonia sobre l’esquerra han passat, ha de normalitzar que hi ha altres esquerres que tenen una força molt similar i que no són ni subalternes ni complementàries, sinó forces iguals. Els resultats també demostren que el PSOE té una base electoral sòlida amb un fort sentiment identitari i que continuarà sent una força fonamental per conformar majories de govern.

El dilema no és anar més cap a l’esquerra o més cap al centre en el sentit tradicional.

Els conceptes clau són coherència i credibilitat.

Hem de treballar per crear un escenari més cooperatiu que competitiu entre les esquerres, que faci versemblant un govern progressista i plural.

Les experiències positives de referència són les del govern valencià i les de l’ajuntament de Barcelona. Un primer pas és no donar per fet un govern del PP i impulsar el diàleg per explorar la investidura d’un Govern clarament progressista.

En Comú Podem, a partir de la seva experiència, pot contribuir positivament, de forma constructiva i serena, a encarar aquests dilemes estratègics per continuar impulsant un procés de canvi que és fonamental per millorar la vida de la gent i guanyar una democràcia de debò

.

Paradoxes electorals i qualitat democràtica Quim Brugué Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Primera paradoxa. Davant la victòria del Brexit, algunes veus del nostre entorn, no totes, han explicat aquest resultat a partir de les deficiències de la mateixa UE. La UE, que se’ns presenta com una tranyina burocràtica, ha estat incapaç d’acostar-se als ciutadans i de preocupar-se d’aspectes tan crucials com la justícia social o la solidaritat imprescindible per fer front a la recent crisi dels refugiats. La UE s’hauria guanyat a pols el menyspreu d’una ciutadania que ja no tolera tanta rigidesa i tant egoisme.

Aquest argument és, però, paradoxal. De fet, en primer lloc, els arguments que sempre han desplegat els euroescèptics britànics tenen a veure sobretot

amb una UE massa oberta al estrangers i que, a través de les seves regulacions, interfereix excessivament en la vida de les persones. Per això sempre han estat en contra de l’Europa social. En segon lloc, bona part de les dificultats de la UE a l’hora de garantir drets socials o impulsar accions solidàries tenen a veure amb els bloquejos dels Estats membres. Uns bloquejos que, usant com exemple el cas recent de la crisi dels refugiats, s’expliquen per la voluntat de no incomodar una ciutadania que, davant els excessos solidaris, castigaria electoralment els governs nacionals.

Així doncs, si em permeten que ho expressi d’una manera volgudament provocadora i impertinent, ens trobem amb una paradoxa: acusem la UE d’insolidària i distanciada dels ciutadans quan, de fet, és tan propera a les nostres inquietuds que, precisament per aquesta proximitat (amb efectes electorals), esdevé insolidària.

Segona paradoxa. Si ens fixem ara en les eleccions generals espanyoles, també són freqüents les veus que en qüestionen els resultats.

L’argument, ara, es relaciona amb un sistema polític que, impregnat de corrupció, es mostra incapacitat per al canvi i per la negociació. La ciutadania ja no tolera més aquesta situació, tot i que, paradoxalment, els resultats electorals semblen desmentir la seva indignació. Així, malgrat que tots estem reivindicant la nova política, la vella política resisteix electoralment.

Reclamem “nova política” i tarannàs negociadors, però votem “vella política” i tarannàs polaritzadors.

treball

· núm 213 · juliol

7

estat

El neomasclisme ja té qui el representi Hi ha noves formes amb les quals el masclisme està provant de reconquerir l’esfera pública, i per això l’ús del terme em sembla –si més no provisionalment– afortunat. I Ciutadans sembla el seu major representant polític.

Maria de la Fuente Directora de l’observatori IQ

E

l vell masclisme fonamentava les desigualtats de gènere en la defensa de valors religiosos o familiars conservadors, i defensava que els diferents rols eren necessaris en una societat ordenada. El neomasclisme, en canvi, s’ancora en el miratge de la igualtat. En la negación de la mayor: no és cert que hi hagi desigualtat en la nostra societat.

No és cert que hi hagi experiències femenines desvaloritzades fins a la seva total invisibilitat i no és cert que l’home (preferentment blanc, heterosexual, de mitjana edat i sense dependències) segueixi sent la norma. Com que hi ha igualtat entre homes i dones, la situació de desavantatge de les segones és casual, inexistent o senzillament justificada per la seva pròpia incapacitat. Aquesta idea és especialment agressiva, perquè ens situa en una societat on regeix la llei de la selva: els inferiors, les inferiors, són en tot cas responsables de la seva condició.

El neomasclisme s’ancora en el miratge de la igualtat: no és cert que hi hagi desigualtat en la nostra societat.

El prefix neo funciona, com en el cas del neoconservadurisme o neoliberalisme, com un avís del grau de virulència d’aquestes ideologies; que potser s’explica perquè sorgeixen en un context de pèrdua d’hegemonia cultural de les seves versions anteriors. A més, en el cas del neomasclisme, de les considerades com les dues grans dimensions de la justícia –redistribució i reconeixement–, és la segona la que n’articula la lògica.

És a dir, formulant-ho de nou de manera provocadora i impertinent, reclamem nova política i tarannàs negociadors, però votem vella política i tarannàs polaritzadors. La paradoxa de demanar una cosa que, quan ens l’ofereixen, sembla que ja no la volem.

Impactes sobre la democràcia. Destacar aquestes dues paradoxes no em produeix cap il·lusió, ja que posen en escac la pròpia democràcia. Ho hem vist aquests dies, quan, després del Brexit i de la victòria de la vella política a Espanya, s’ha plantejat obertament que la gent no sap votar. Una afirmació letal per al sistema polític democràtic. En el cas britànic, votarien malament perquè –no ens enganyem– ens costa defensar un vot que sabem que és el vot de la insolidaritat. I votem malament en el cas espanyol perquè tots estem, malgrat els resultats electorals, indignats amb la incompetència i la corrupció de la vella política. Paradoxes, doncs, que deixen la democràcia en molt mal lloc.

Voldria, en tot cas, apuntar que aquestes paradoxes no poden interpretar-se com una crítica a la democràcia. Ben al contrari, aquestes paradoxes ens reclamen reforçar la qualitat de la nostra democràcia.

Hi ha un èmfasi en la negació de reconeixement, una batalla per l’hegemonia cultural, pel poder, més que no pas un debat sobre el repartiment dels treballs i els recursos. Tot i això, sabem que ambdues dimensions de la (in)justícia són vasos comunicants i al capdavall els seus impactes socials són indestriables.

En el nostre context, el neomasclisme es concreta en posicions com: el rebuig a les mesures jurídiques que consideren que seria injust tractar igual els desiguals; la consideració dels fills i filles en processos de separació com si fossin béns materials (i injustificadament cars); o el convenciment que hi ha massa denúncies per violència masclista i per tant una bona part han de ser falses. També s’expressa mitjançant una misogínia descarnada en les xarxes socials, i de vegades en boca de dones, que l’abanderen jugant amb un plus de legitimitat paradoxal. La violència (neo)masclista de parella ja no sembla estar tan centrada en la imposició del rol del “guanyador del pa”, com en la legitimació de la violència testosterònica com a forma d’amor.

I entre la població més jove pren protagonisme el control 2.0 com a forma “moderna” d’exercir-la.

El problema no és que les dones treballin i tinguin els seus sous. El problema és que denunciïn que els seus sous són sistemàticament inferiors i que els poders públics actuïn en conseqüència. Els neomasclistes se senten víctimes de les “feminazis”, de l’excés de poder de les dones i dels discursos feministes en la societat.

Es tracta d’un discurs nou que ha trobat el perfecte emissor en la nova política. Ciutadans, que neix a Espanya per a defensar el laissez-faire en l’àmbit econòmic, lingüístic o de la memòria democràtica, i que recull també a la perfecció aquesta postura en l’àmbit del gènere. Multiplicitat de declaracions i gesticulacions desperten l’alarma, des del fitxatge de Toni Cantó a l’afirmació de Rivera que l’avortament no és un dret sinó un fracàs de la societat (sic). La confirmació, però, ve d’una ullada al seu programa.

Una democràcia que no s’alimenta només de vots, sinó d’un debat públic que hauria de caracteritzar-se per la serenitat i el respecte.

Serenitat. Probablement, el pitjor enemic de la democràcia és la por i, per tant, quan invoquem la por estem debilitant la qualitat de la nostra democràcia. El problema, com ens ensenya la història, tant recent com remota, és que la por dóna vots; que alimentar el temor permet substituir el debat públic per una invocació als instints.

Alimentar el temor permet substituir el debat públic per una invocació als instints.

Ens cal, doncs, recuperar la serenitat d’afrontar el futur sense els vicis derivats de les nostres pors. O millor, ens cal que els polítics promoguin un espai públic on en lloc d’aprofitar-se de les nostres pors (comprensibles) ens tranquil·litzin i, d’aquesta manera, propiciïn un debat raonable. Les visions apocalíptiques d’uns i

El programa electoral de Ciutadans per a les darreres eleccions autonòmiques no compta, ni de manera transversal ni específica, amb un bloc de propostes dedicades a la igualtat de gènere o almenys a polítiques per a dones. Afirma (i cito) que els seus redactors, tot i estar absolutament compromesos amb la igualtat entre homes i dones, rebutgen tota política encaminada a imposar artificialment sistemes de quotes rígides de representació de qualsevol sexe o minoria. També proposa (i cito de nou) mecanismes de control que evitin i penalitzin les denúncies falses per violència de gènere.

De fet, insisteixo, la violència de gènere no existeix, perquè no hi ha cap estructura social de gènere que l’expliqui; així doncs, i en plena coherència, Ciutadans parla en el seu programa de violència domèstica. A l’estil de la nova política: de forma directa, sense autocensures, connectant amb el sentit comú del seu electorat (o no?); allà on el PP passa de puntetes, Ciutadans entra de ple.

Es tracta d’un discurs nou que ha trobat el perfecte emissor en la “nova política”: Ciutadans.

En les darreres eleccions, Ciutadans s’ha envellit de forma accelerada, i avui han avaluat que la publicitat del seu compromís d’acabar amb l’asimetria penal de la Llei de violència de gènere va ser un punt d’inflexió cap a la desinflada electoral. Caldrà veure com aquesta força recondueix el seu discurs en la propera contesa. Sense oblidar, però, que Ciutadans ha trencat el gel i que malauradament caldrà seguir parlant, i molt, sobre què hem de fer els i les feministes davant de les noves formes de masclisme

.

d’altres són les que perjudiquen la democràcia, no els vots dels electors. Les simplificacions interessades que dibuixen escenaris tenebrosos enfront d’alternatives lluminoses són les que dificulten el debat democràtic, no la celebració de referèndums.

Respecte. La invocació a la por, a més a més, genera la necessitat de desacreditar i refusar l’altre. Un altre que només ens ofereix paranys i ens condueix al desastre. La por atribueix raons (uns la tenen i els altres no), mentre que la democràcia reclama que les raons estiguin distribuïdes (tots tenen les seves raons). Només des d’aquesta perspectiva és possible viure en democràcia, acceptant les raons dels altres i combinant-les amb les raons pròpies.

Finalment, permeteu-me una conclusió moral –política, en el sentit clàssic del terme– que vol subratllar que la qualitat democràtica no depèn dels instruments que despleguem sinó dels valors amb què ho fem. Les eleccions legislatives i els referèndums són instruments indiscutiblement democràtics, però el seu ús pot ser poc democràtic si no se sustenta en valors com la serenitat i el respecte. Aquest és el repte en temps de pors i intoleràncies

.

8

treball

· núm 213 · juliol

europa

El mur es va aixecar, la humanitat va caure Relat colpidor de la vida en els camps de refugiats siris a Grècia per part d’algú que ho va viure com a voluntària, que és també un plany i una crítica al lamentable paper d’Europa i els seus Estats membres en la garantia dels drets humans.

Maria Segura Llevadora voluntària a Nurture Project International

Q

uan el 24 de maig es va materialitzar l’evacuació dels milers de persones que poblaven Idomeni, un dels camps de refugiats més coneguts d’Europa, els i les qui estàvem vivint la rutina del dia a dia a qualsevol dels que es troben localitzats a Grècia vam sentir l’amenaça d’una dolorosa realitat que, fins unes setmanes abans, ens semblava inconcebible. Idomeni havia estat terra de conreu de cereals en aquella franja, al llindar de la frontera grecomacedònia, fins al moment en què Metges Sense Fronteres va llogar-la al seu propietari per tal d’implantar-hi una infraestructura que permetés oferir assistència a l’onada de refugiats que, de camí cap a Europa, van trobar-s’hi atrapats, després de l’aixecament dels quilòmetres de tanca entre els dos estats, que tenia la finalitat d’impedir-los el pas. Aquella extensió va ser el punt de suspensió per a milers de persones, i el seu desmantellament obliga a no deixar de replantejar les alarmants qüestions que amenacen profundament l’Europa dels drets humans.

El camp, on s’hi van arribar a instal·lar fins a 13.000 persones, era el més gran de tot un conjunt d’assentaments dispersats per la zona limítrof del país. L’existència d’aquests camps podia dependre d’un pretext tan elemental com la troballa d’un terreny suficientment pla o mitjanament consistent com per ancorar-hi la tenda de campanya; un lloc on poder aixoplugar-se sota el sostre d’un pas de control abandonat, resguardar-se entre les parets d’un edifici cremat o comptar amb les facilitats que oferís una gasolinera propera. A mesura que els assentaments van anar agafant volum, enfront de la inoperància dels estats, ONG i voluntaris arribats d’arreu del món van començar a revestir-los d’equipaments, recursos i calidesa humana.

Durant el maig vaig estar cooperant amb una ONG dedicada a proporcionar ajuda a dones i infants, que tenia la base a Eko, un camp situat en els marges de la principal carretera de la zona. Unes 3.000 persones convivien en aquella àrea de servei, mentre que tenien prohibit trepitjar la banda contrària de la carretera. La primera escena que recordo, quan vaig entrar a Eko la tarda que vaig arribar, va ser la d’un home, enrabiat, xutant amb molta força un parell de bosses plenes de roba, i vàries desenes de persones llençant-se sobre elles per recollirles precipitadament. Uns segons després, havien desaparegut. I, de seguida, l’impacte de l’afectuosa benvinguda d’infants de totes les edats que, amb impaciència, s’afanyaven a exhibir el lloc que, fins aleshores, havia estat prenent forma per convertir-se en el seu nou veïnat: l’escola i el Children’s space, la Yellow Caraban, l’Eko Kitchen, les vàries desenes de lavabos i dutxes portàtils, el punt d’electricitat, el pavelló d’MSF, l’ambulància, el punt de distribució, la Chai Tent, la Mobile Radio, l’espai d’NPI… tots trobaven cabuda en la caòtica distribució de centenars de tendes numerades amb retolador negre.

La jornada de treball per a Nurture Project International havia finalitzat tot just per aquell dia, però, com de costum, l’activitat de les voluntàries es reorientava per trobar cabuda en d’altres organitzacions i grups de treball allà mateix, a Idomeni, o a d’altres camps de la zona, per continuar donant resposta a la interminable llista de necessitats pendents.

Si els bombers havien aconseguit la comanda de llenya, mai no era prou tard com per sumar mans i aconseguir repartir-la el més aviat possible, per tal d’evitar que el fum del plàstic tornés a impregnar els pulmons dels que habitaven aquell indret. A la warehouse de Polykastro, el gran magatzem de les donacions arribades d’arreu, les tones de roba s’amuntegaven, pendents de ser classificades i distribuïdes. La set dels nens pel joc i les rialles continuava insaciable, i mai no era prou cap estona de diversió per esvair els records d’una guerra i una travessia que ens semblava que es podia reviure en les seves mirades.

Esperant l’únic àpat del dia a Hara / © Maria Segura

Dona espollant la se

Els darrers dies d’Idomeni van estar presidits per un caos creixent.

Les expulsions dels camps s’han dut a terme de manera realment perversa pels cossos militars.

De manera que així era com els voluntaris, acabats d’arribar, ens trobàvem incorporats a una rutina de col·laboració fluïda, tot i els entrebancs i les dificultats que sorgien cada dia.

Goso dir que l’espai on vaig treballar era realment un dels petits oasis més fructífers del nord de Grècia.

Disposàvem de dues haimes, situades una davant de l’altra. Era un espai exclusiu per a les dones i les seves criatures, per assolir l’objectiu de proporcionar-los un ambient on poguessin mostrar les seves cares, els seus cossos, les seves queixes i demandes, alhora que se sentien protegides, una mica més segures, per, d’aquesta manera, acabar guanyant, potser, la confiança suficient que permetés un diàleg que, malgrat la limitada comunicació verbal, contribuís a millorar la cruesa de la realitat en la qual es veien immobilitzades. El mètode: en una de les haimes ens trobàvem llevadores, infermeres, nutricionistes i expertes en lactància materna, proporcionant el seguiment de les dones durant l’embaràs i el puerperi i també assessorant les mares amb infants de menys de dos anys. En funció de les característiques del binomi mare-fills, la forma d’alimentació utilitzada i el període en el qual es trobessin, a més a més de l’atenció i les cures els donàvem aliments, ja que elles eren, precisament, les darreres a menjar, si és que aconseguien arribar a les últimes porcions després de dues o tres hores de cua d’espera a les files de subministrament.

Les dones donaven a llum a l’hospital comarcal de Kilkis: un vell i rudimentari edifici a 30-45 minuts, en vehicle, dels camps de la zona. Els trasllats havien de realitzar-se forçosament en ambulància a causa de les limitacions legals imposades. Un personal possiblement ja aprensiu abans que aquesta crisi esclatés i que havia vist com, en els darrers mesos, la quantitat de feina es disparava sense cap tipus de millora dels mitjans de què disposaven, treballava mecànicament mentre descarregaven prejudicis aguditzats. La comunicació, el tacte i els drets vam comprovar que eren inexistents. I un cop les usuàries desapareixien per la porta, hi sortien, sense els seus fills, amb la ferida quirúrgica d’una cesària sense excepcions. Al cap de pocs dies, tornarien al camp.

treball

· núm 213 · juliol

9

europa

eva filla de 5 anys, resistint-se a tallar-li els cabells / © Maria Segura

De la segona haima de Nurture Project International, les dones podien fer-ne ús reservant un espai de temps per poder rentar les seves filles i fills menors de dos anys. Facilitàvem l’ús dels bolquers, la mancança dels quals es traduïa en veritables disgustos per al benestar dels nadons, i també mudes de roba neta. Poder banyar-los en un lloc higiènic, el privilegi que els representava decidir la temperatura dels pocs litres d’aigua que utilitzaven, el so dels seus petits picant-la mentre elles els ensabonaven, rebre les dones amb un gotet de suc, l’olor a lavanda, els dibuixos i els colors que a poc a poc havien anat vestint les parets de la tenda… eren poderosos detalls que, sense dubte, ens ajudaven a dignificar el contacte amb les mares.

L’escolta, l’observació i l’acompanyament són els grans recursos que podien fer-ho tot diferent.

Amb ells, sabíem quan una dona tornava a fer equilibris entre mantenir-se en peu o enfonsar-se; podíem preveure els seus límits per intentar recuperar-les abans no fos massa tard; intentàvem comprendre el significat dels somriures o els crits de silenci que suplicaven ajuda per fugir d’una parella que les maltractava: elles més que ningú ens feien estremir-nos amb aquesta pregunta: “On podran anar?”. La humanitat jugava un paper indispensable per contribuir a pal·liar els efectes de la tragèdia sobre una individualitat que els està sent usurpada. Paral·lelament, també s’estava conformant un grup on podrien teixir col·lectivament i en el qual començaven a florir mostres de força: als tallers i les trobades que organitzàvem un parell de tardes a la setmana, amb el pretext de la lactància, podíem arribar a parlar sobre planificació familiar, sobre la

situació política als seus països d’origen, sobre l’ús dels espais del mateix camp. I les dones de diferents ètnies i religions es coneixien, s’escoltaven i començaven a compartir per primera vegada.

Més enllà de les dues haimes, la percepció sobre la peculiar noció del temps, tan diferent al que vivim nosaltres, era aclaparadora. Probablement, hi té molt a veure l’extrema incapacitat que els refugiats tenen sobre el seu propi present i, sobretot, el seu futur.

En algun dels passadissos de certs camps, algunes famílies mostraven la perseverança a mantenir-se ocupades elaborant pa i plats senzills que esperaven poder vendre; es muntaven petites perruqueries; a Idomeni, en Mahran treballava des d’un dels racons propers als vagons del tren construint autèntiques filigranes de joguines amb el filferro de la tanca de la frontera. Quan les pintures van arribar a les mans de la Mahabad, ella plasmava missatges a través de les seves obres a les parets de tela. L’inoblidable pèlroig de rostre pigat, d’uns 10 anys d’edat, passava les tardes, sota el cartell amb unes enormes lletres on es llegia HOPE, a l’entrada d’Idomeni, mentre regalava llimonada als voluntaris. Els músics congregaven força gent durant les tardes, unint mans, abraçades i estones de te.

Però alhora, cada dia, el nombre de gent en els camps variava: noves famílies apareixien després de recórrer desenes de quilòmetres a peu, sense sabates, des de camps veïns, buscant una millora en la seva rutina de lluita per la supervivència; mentre que hi havia veïns del camp que, un bon matí, havien desaparegut sense deixar cap rastre. Deien que havien tornat a Síria, l’Iraq o l’Afganistan. Alguns perpetuaven un pelegrinatge entre els camps, sempre custodiat per un cos policial que assegurava que cap cotxe no els servís de transport.

La comunicació, el tacte i els drets vam comprovar que eren inexistents.

Les dones de diferents ètnies i religions es coneixien, s’escoltaven i començaven a compartir per primera vegada.

Alguns perpetuaven un pelegrinatge entre els camps.

Moments d’alegria a l’entrada del camp / © Maria Segura

Darrers metres de la frontera grega / © Maria Segura

D’altres, ens explicaven per què fugien de Nea Kavala, el camp militar on feia setmanes que se’ls convidava a instal·lar-se: l’indret estava infestat d’insectes, serps i rates; els àpats quedaven reduïts a un de sol al dia, sempre el mateix; la higiene era encara més deplorable; no hi havia electricitat, i la desconnexió del món al qual intentaven arribar es feia, allà, realment molt palesa.

Els darrers dies d’Idomeni van estar presidits per un caos creixent. Les temperatures, que superaven els quaranta graus dintre de les tendes de campanya, se les va emportar una tempesta que va inundar-les i que ens va deixar escenes que ultrapassaven la crueltat. La gana devorava cada cop més gent. La desesperança s’intensificava. Alguns es van organitzar, decidits a fer caure la tanca de la frontera, mentre que d’altres, atemorits per les possibles repressions de l’intent, van intentar frenar-ho, i els disturbis van començar a guanyar terreny en aquest escenari. La presència militar va augmentar a tot arreu: vèiem desfilar desenes de tancs; hi havia helicòpters que sobrevolaven la zona, i cotxes de l’exèrcit i autobusos amb el nom de «Crazy Holidays». Em resulta indescriptible el record de tantes persones revivint la més pura de les pors.

L’evacuació d’Idomeni va ser seguida per les de BP Station, Hara, alguns assentaments sense nom i, finalment, després d’una torturadora agonia, Eko. Els refugiats han assistit a un progressiu i enigmàtic desmantellament, atònits. Les expulsions dels camps s’han dut a terme de manera realment perversa pels cossos militars. Les ONG, mentrestant, han hagut de debatre’s entre nous i complexos dilemes, mentre corrien, a un ritme frenètic, per aconseguir aterrar allà on, fins ara, els ha estat barrat el pas. Aquestes setmanes, els advocats que treballen a la zona confirmaven que les vies que el govern grec havia habilitat per iniciar els tràmits per fer constar les peticions d’asil havien estat rotundament estèrils: ni una sola família, ni una, ha pogut mantenir la promesa entrevista a través d’skype, que s’oferia precàriament i que representava el compromís d’una oportunitat llunyana per a l’alleugeriment de la seva situació.

No puc quantificar quantes hores d’imatges havia vist o el nombre de testimonis que havia sentit abans de viure l’experiència. Ni els rostres, les veus i les històries personals viscudes i compartides.

Però cada dia em ressona l’escena d’un modest documental realitzat pels mateixos refugiats: un grup d’homes joves, un d’ells amb un tronc de fusta, una ampolla de plàstic i vàries peces enganxades simulant una càmera, i un altre amb un micròfon fet amb un got folrat de paper, entrevistaven un voluntari palestí vingut d’Alemanya: – En la teva opinió, la humanitat d’Europa va caure quan es va aixecar la frontera macedònia?

.

10

treball

· núm 213 · juliol

europa

Lladres de guant blanc: destapant l’escàndol dels papers de Panamà Després de mesos de negociacions i de les constants traves burocràtiques, s’ha constituït una comissió d’investigació en el Parlament Europeu per investigar les informacions revelades per l’escàndol dels Papers de Panamà.

Ernest Urtasun Portaveu i eurodiputat d’ICV

A

questa comissió d’investigació continuarà l’activitat de l’actual comitè especial creat després de l’escàndol de les filtracions de Luxemburg, conegut com a Luxleaks. En aquell moment, el Partit Popular europeu i bona part del grup socialdemòcrata van fer tot el possible per protegir el nou president de la Comissió (Juncker) i la gran coalició que governa la UE. I ho van aconseguir in extremis evitant la Comissió d’Investigació i constituint un comitè sense els recursos, ni el mandat, ni les competències per dur a terme una veritable tasca investigadora.

La feina d’aquest comitè ha estat un fracàs, com es preveia des de l’inici. Es va demostrar la manca de capacitat per a fer intervenir les empreses multinacionals implicades i per obtenir els documents de treball dels Estats membres amb els que justificaven les seves decisions fiscals. Ara, amb menys pressió política sobre Juncker i després del nou escàndol dels Papers de Panamà, que deixa al descobert les moltes vies d’aigua del sistema tributari europeu, s’ha pogut crear finalment una comissió d’investigació, de la que jo mateix en formaré part. El seu encàrrec serà examinar la mala administració en l’aplicació de la legislació europea pel que fa a blanqueig de capitals, frau i evasió fiscal.

El Grup Verd i la societat civil impulsen una directiva de protecció a les persones que revelin casos de frau i corrupció Redacció

E

ls grans escàndols de frau fiscal massiu perpetrats tant per grans corporacions transnacionals com pels individus amb més patrimoni de cada Estat han estat destapat sempre per persones que coneixien el negoci “des de dins”. Són casos molt coneguts els d’Hervé Falciani amb els papers de Suïssa, Antoine Deltour amb els papers de Luxemburg, o Edward Snowden, qui va demostrar l’existència de programes de vigilància massiva indiscriminada per part de les autoritats nord-americanes. Aquests informadors, però, han patit assetjament policial i jurídic per part dels països afectats, passant per presó i afrontant judicis amb penes molt elevades. Igualment, els periodistes que han investigat o publicat les seves informacions també han estat perseguits judicialment.

Veient com la UE ha donat l’esquena a tots aquells que han denunciat públicament escàndols d’interès públic, el Grup Verd i entitats en defensa de la transparència pública han presentat un esborrany de directiva de protecció a les persones informadores. Bàsicament, es busca eximir de qualsevol responsabilitat civil i penal les persones que revelin aquests tipus de comportaments opacs.

Cal recordar que el Parlament Europeu no té iniciativa legislativa i que aquest procés s’emmarca en una campanya de pressió política a la Comissió Europea per a què actuï de forma immediata i deixi de protegir les grans empreses amb comportament absolutament inacceptables en una societat democràtica. Fins al setembre del 2016, el Grup Verd espera rebre aportacions i valoracions de la seva proposta en un procés de consulta pública al que s’hi pot accedir al web https://www.discuto.io/en/consultation/12357

.

El Grup Verd s’ha fixat cinc objectius de treball. En primer lloc, investigar totes les eines i tàctiques que permeten l’evasió fiscal, el frau i el blanqueig de capitals. És inacceptable que la majoria de mecanismes siguin opacs i fora del control democràtic i que sigui només gràcies al periodisme d’investigació que surtin a la llum.

Caldrà veure si les llistes de paradisos fiscals es realitzaven de forma acurada i perquè es permetia que alguns països retiressin de les seves llistes Estats amb pràctiques nocives, com va fer Espanya en el cas de Panamà.

En segon lloc, cal investigar si els bancs van incomplir algun dels requeriments legals en lluita contra el frau.

En tercer lloc, caldrà determinar exactament el rol que exercien les empreses intermediàries, com la panamenya Mossak Fonseca. En quart lloc, s’investigarà el rol jugat per diferents jurisdiccions opaques, aquests petits països que sempre estan vinculats als grans escàndols de la corrupció i el frau. Així, els territoris d’Andorra, Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein i les dependències de la Corona britànica han de ser investigats.

Andorra, Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein i les dependències de la Corona britànica han de ser investigades.

I en darrer lloc, s’investigarà qui son els responsables polítics que s’hagin vulnerat legislacions comunitàries. En aquest cas, és especialment rellevant la figura del comissari europeu Miguel Arias Cañete.

La seva elecció com a comissari ja va estar tacada per la denúncia que incorria en conflicte d’interessos per assumir la cartera d’Energia i tenir interessos empresarials petroliers. Ara caldrà esclarir la seva responsabilitat en aquest escàndol, després de comprovar la presència dels seus familiars en la llista de persones que van utilitzar Mossak Fonseca per deixar de pagar els impostos que els hi corresponia

.

treball

· núm 213 · juliol

11

europa

El llegat del referèndum Brexit Dos setmanes després del referèndum al Regne Unit sobre la permanència en la Unió Europea, la incertesa continua planant sobre Londres i Brussel·les.

Pol Morillas Investigador principal per a Europa, CIDOB

E

ls partidaris del Brexit han demostrat una i altra vegada que no tenien un full de ruta clar en cas de victòria. Les divisions internes han fet aflorar punts de vista diferents sobre la ràpida execució (o no) de l’Article 50 per a la sortida de la UE i la forma que prendrà la futura relació entre la Unió i el Regne Unit. En certa mesura, sembla que el camp del Brexit hauria preferit perdre el referèndum per tal de poder continuar exercint pressió sobre el lideratge de David Cameron i utilitzar la qüestió europea en la política britànica com a boc expiatori dels seus interessos partidistes.

El debat al Regne Unit sobre la gestió del Brexit serà de llarg recorregut. La dimissió de Cameron ha obert la carrera successora al partit conservador, conscients tots els possibles candidats que les futures negociacions entre el Regne Unit i la UE seran un element que pot desestabilitzar tant el partit com el país.

Per una banda, caldrà definir la posició dels conservadors respecte a les relacions que es volen establir amb la UE en el futur. L’entrada en l’Espai Econòmic Europeu significarà acceptar bona part de les condicions contra les que els partidaris del Brexit lluitaven: la “ingerència” de la UE en la legislació nacional, la llibertat de moviments i la contribució als pressupostos de la UE. L’opció suïssa, basada en tractats bilaterals,

també està plena d’incerteses, ja que requereix una negociació ad hoc per a cada un dels sectors comercials i compta d’entrada amb les reticències de la UE, que vol evitar una “Europa a la carta”.

Per altra banda, el Regne Unit ha passat a ser un país dividit, on els pitjors presagis de confrontació durant la campanya del referèndum han esdevingut realitat. Els atacs racistes contra ciutadans d’origen estranger han desdibuixat el Regne Unit com a paradigma de societat oberta i cosmopolita. Els joves han vist també el seu futur escapçat a causa d’un vot envellit i temen els efectes sobre la seva mobilitat laboral o els intercanvis amb universitats europees.

El principal partit de l’oposició veu com el seu líder, Jeremy Corbyn, és criticat precisament per no haver fet una campanya més entusiàstica pel Remain. I la possibilitat d’un segon referèndum d’independència a Escòcia és avui altament probable, tornant a obrir el debat de la integritat territorial del Regne Unit menys de dos anys després que l’independentisme perdés per un marge de més de 10 punts. Com a conseqüència de tot plegat, han augmentat les demandes de repetició del referèndum, tot i que és poc probable que això succeeixi llevat que es convoquin eleccions generals anticipades.

La divisió en la UE és menys dramàtica, però tampoc no està exempta de problemàtiques. Els primers missatges des de les capitals europees i Brussel·les han deixat entreveure dos posicions diferenciades. A una banda estan els partidaris de tractar amb duresa el Regne Unit, entenent que “fora és fora” i que cal evitar traslladar el missatge que un país es pot quedar amb el que més desitja de la UE (el seu mercat únic) sense pagar el preu que això comporta. Veus com les del president de la Comissió Europea o François Hollande volen evitar la desintegració progressiva del projecte de construcció europea, conscients també de l’efecte crida que pot tenir el referèndum Brexit en altres Estats de la Unió on moviments populistes i euròfobs com el Front Nacional n’amenacen l’estabilitat.

En canvi, la cancellera Angela Merkel i països com Holanda o del nord d’Europa consideren que el Regne Unit, després de més de 40 anys de pertinença a la UE, no pot ser tractat com un país tercer qualsevol.

Les relacions bilaterals entre els països de la UE més exposats al mercat britànic o amb fluxos d’intercanvi de població intensos són partidaris d’arribar a un acord mútuament beneficiós.

Com es veia venir, el referèndum del passat 23 de juny no posa fi ni a la presència de la qüestió europea en la política britànica ni de la qüestió britànica en la política de la UE. Durant els propers mesos presenciarem la renovació del lideratge del partit conservador enmig de divisions internes, la possible successió de Corbyn al capdavant del partit laborista i els efectes de la divisió social al Regne Unit com a conseqüència del vot del 23-J. Per ser un país que en poques ocasions ha vist la UE com a projecte polític prioritari, Déu n’hi do com ha revolucionat la política britànica el referèndum sobre la permanència en la UE. A l’Europa continental, notarem els efectes del referèndum en les properes eleccions franceses, en la política holandesa o a Suècia, entre altres països on el sentiment euroescèptic va guanyant terreny. També veurem divisions entre els governs europeus sobre el tractament a donar a Londres un cop s’invoqui l’article 50 del Tractat de Lisboa. El Regne Unit sempre ha estat un soci especial dins de la UE, però Déu n’hi do com ha revolucionat Brussel·les el referèndum Brexit

.

N

o podem amagar la nostra decepció pel resultat del referèndum. Però hem d’escoltar l’opinió expressada pel poble britànic. Ara hem de centrar la nostra atenció en unir les nostres comunitats, dividides després d’un període molt amarg de la política britànica. Existeix una clara divisió dels resultats en diferents parts de Gran Bretanya. Hem d’escoltar-les totes, especialment aquelles més vulnerables econòmicament que han votat pel Brexit, i prendre mesures reals per millorar les seves condicions de vida. I junt amb el nostre partit germà escocès, ja hem llençat una petició perquè s’estudiï un encaix de la relació d’Escòcia amb la UE

.

Natalie Bennett Líder del Partit Verd d’Anglaterra i Gales

L

a gent a la Gran Bretanya està molesta, i ha expressat la seva ira votant a favor del Brexit. No crec pas que la UE sigui l’objectiu adient per a les frustracions de la gent; crec que hem de mirar molt més a prop nostre, al nostre propi govern.

Gran Bretanya ha votat a favor de sortir de la UE, però això no implica un xec en blanc pel govern per retallar drets laborals o regulacions ambientals. Ara hem d’encarar una lluita colossal per protegir el nostre medi ambient i garantir la protecció social dels pitjors instints dels ministres conservadors. Treballarem junt amb els sindicats i altres moviments socials per protegir els drets que tant va costar guanyar, i estarem junt amb els moviments ambientalistes per resistir qualsevol intent de debilitar la protecció del medi ambient.

El resultat del referèndum representa un profund desafiament per a la política progressista, per això fem una crida a tots els partits progressistes a unir-se en aquesta lluita. Així mateix, buscarem la manera de continuar units per sobre de les fronteres amb totes les persones que comparteixen la nostra visió d’una Europa millor

.

Caroline Lucas

Diputada del Partit Verd d’Anglaterra i Gales

E

l preu del Brexit el pagaran els treballadors del sector públic a Escòcia, ja que no comptarem amb un projecte de pressupost fins que no s’esculli nou primer ministre. El preu el pagaran les petites empreses, que veuran encarides les matèries primeres a causa del col·lapse en el valor de la lliura. El preu el pagaran els nostres amics i veïns que s’han mudat aquí d’altres països, que ja estan experimentant una onada de “Brexitracisme” i ara viuen amb por pel futur. Tots ells han de gaudir de llicències immediatament i per temps indefinit, si és que al govern del Regne Unit li importa un mínim el seu benestar.

No vaig votar Nicola Sturgeon (presidenta d’Escòcia) ni mai he estat una oposició plàcida per a ella. Però ara tindrà el suport dels verds escocesos per portar el cas d’Escòcia a Europa, a la vegada que es prepara el camí per a un futur referèndum d’independència si es demostra que és necessari.

Moltes de les persones que van votar “no” el 2014 (referèndum d’independència), van creure en el compromís del “millor units” respecte a la protecció que garantia el Regne Unit pel que fa a la presència dins de la UE, i que la independència podria ser un salt cap a un futur incert. Si la independència es sotmet a votació novament, ningú no podrà afirmar que l’statu quo és ni tan sols una opció. Quedar-se a la UE seria saltar junts cap a un futur incert fora de la família europea de nacions.

No ens resignem al destí. Europa és part de la nostra història, de la nostra cultura i de la nostra identitat. Vam votar per quedar-nos-hi, i això és el que farem

.

Patrick Harvie

Diputat verd del Parlament escocès i co-coordinador dels Verds Escocesos

12

treball

· núm 213 · juliol

local

El canvi en marxa Ara fa un any que Barcelona en Comú vam arribar al govern municipal. Ho vam aconseguir a partir de la suma de l’experiència dels qui havien resistit anys l’ofensiva de la dreta i de la suma de noves energies ciutadanes.

Laia Ortiz 3a tinenta d’Alcaldessa de l’Ajuntament de Barcelona

A

llò nou i allò resistent: allò nou, que havia protagonitzat el 15M, que havia desbordat els marcs institucionals. I sí, també tot allò resistent durant dècades a l’ofensiva neoliberal que va aconseguir dominar la dreta i part de l’esquerra.

Resistent a la retallada de drets socials i laborals d’aquests anys, com ho han estat els sindicats de classe. Resistent al model del creixement especulatiu i de la bombolla que va maltractar drets i també el medi ambient. Resistent a la corrupció (ni un sol cas en 80 anys d’història). Resistent a la comoditat del que és conegut, però poc influent. Així vam aconseguir guanyar les eleccions i ocupar la centralitat.

Aquesta ciutat ha estat governada 32 anys per l’esquerra plural. I crec que, amb totes les mancances o errors, es nota. Ho dic amb orgull. Més encara si la comparem amb altres governades per la dreta, com València o Madrid. I també estic orgullosa de saber que hem estat crítics quan ha calgut.

Però òbviament, la teva influència quan ets el soci petit no sempre és la necessària per imposar canvis d’orientació en profunditat. És per això que des d’ICV vam apostar per dir prou, que aquest model ja no era útil i que per canviar el model de ciutat calia canviar la correlació de forces.

Ara, a partir de la voluntat de confluència i suma de les lluites de carrer i institucions, en canvi, el nostre espai polític és majoritari i ocupa la centralitat. I vam aconseguir aquesta victòria amb un mandat per sobre de cap altre: el de trencar el dogma neoliberal del “no hi ha alternativa” i demostrar que sí que es pot, que és possible posar com a prioritat la ciutadania i no el poder econòmic.

Ara bé, val a dir que afrontàvem aquest objectiu amb no pocs reptes: unes grans expectatives, perquè també ho són les necessitats ciutadanes; amb una victòria molt justa (11 regidors vs. 10 de CDC), i un entorn econòmic i polític totalment advers (Generalitat, Estat i Europa, però també part del poder econòmic).

Davant d’aquest panorama, alguns ens desitjaven un trajecte molt curt. Però el cert és que avui, un any després, tenim un govern ampliat i estable, una economia sanejada i competitiva, un pressupost aprovat i una molt bona valoració de la gestió municipal.

I amb un balanç de l’acció de govern que posa de manifest un canvi clar de prioritats. I en aquest terreny, deixeu-me que em centri especialment en l’Àrea de Drets Socials. El nom, Barcelona en Comú, no és casual. Volem promoure allò que és comú davant els privilegis d’uns pocs, eixamplar drets i benestar i combatre les causes de les desigualtats socials. Per això, des del primer moment vam actuar per respondre a la situació d’emergència social desbloquejant els recursos del superàvit que tenia l’Ajuntament (un luxe incomprensible de l’anterior govern) i augmentant de 260 a 320M d’euros la inversió social.

Ara bé, no hem arribat fins aquí simplement per fer més, sinó sobretot per fer diferent, per produir un canvi en les causes de les desigualtats socials. No volem només pal·liar-ne les seves conseqüències, sinó que volem impedir que es produeixi. La lluita contra les desigualtats requereix mesures estructurals, de canvi de model, més que plans de xoc. Deixeu-me que citi quatre grans línies de canvi:

Celebració dels resultats electorals dels candidats de Barcelona en Comú, la nit electoral del 24 de maig de 2015

- De l’assistencialisme als drets socials garantits.

Tothom ha de poder gaudir d’una vida digna. Per això hem iniciat el procés de construcció de 2.000 habitatges públics per oferir en lloguer. Així mateix, estem elaborant el Pla de Lluita contra el sensellarisme.

Igualment, no pot ser que avui l’esperança de vida sigui onze anys menor a Torre Baró que a Pedralbes.

Per això hem identificat divuit barris prioritaris per la seva situació socioeconòmica i de salut i hem definit un full de ruta per combatre les desigualtats en salut.

També estem elaborant un Pla d’Accessibilitat Universal, per garantir que tothom té accés real a tots els serveis de la ciutat, vagi caminant, en cadira de rodes o recolzat en un bastó. I construirem 10 noves escoles bressol, perquè no hi ha dret si depèn d’un sorteig.

- Dels privilegis a la promoció del bé comú.

Per a això, l’Ajuntament ha passat de la màniga ampla amb els bancs a l’exigència de responsabilitats. No ens ha tremolat la mà si hem hagut de multar bancs per especular amb pisos buits i el mateix farem amb les companyies de gas i llum si tallen el subministrament a qui no ho pot pagar.

Així mateix, avui l’Ajuntament és un aliat contra els desnonaments, per això hem creat la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER), per prevenir-los i aturar-los, i hem recuperat 555 pisos buits de bancs i grans tenidors per a lloguer social.

- De la igualtat formal a la igualtat real.

Perquè volem ser iguals, en la teoria i en la pràctica.

Estem elaborant l’Estratègia Contra la Feminització de la Pobresa, alhora que incorporem la igualtat de gènere a totes les polítiques de l’Ajuntament. Estem definint el centre de recursos LGTBI. - I finalment, de les institucions al treball en comú.

Perquè estem canviant el què, però també estem canviant el com: amb aliances socials, amb energies comunitàries, des de l’aposta ferma per la coproducció de polítiques socials, com ho demostren l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, la Taula de Salut Mental o la Taula Contra la Feminització de la Pobresa. I el Pla de Barris, destinat a intervenir en els barris amb més dificultats per impulsar la dinamització econòmica i la cohesió social, colze a colze amb les entitats i la ciutadania.

Per canviar el model de ciutat, calia canviar la correlació de forces.

No hem arribat fins aquí simplement per fer més, sinó sobretot de forma diferent.

Totes aquestes transformacions es resumeixen en una: impulsar un reequilibri de poder.

I molt més en d’altres àrees: hem impulsat ordenances fiscals redistributives, hem declarat l’educació i la salut serveis essencials on abans es retallava, estem impulsant el tramvia per la Diagonal i les superilles, en lloc del transport privat, la moratòria hotelera o el foment de l’economia social i solidària, estem liderant l’acolliment de persones refugiades,...

Totes aquestes transformacions es resumeixen en una: impulsar un reequilibri de poder, personal i comunitari, perquè cap veu de cap veí i veïna de Barcelona es vegi silenciada i perquè cap veu pesi més que la d’altre. Volem més veïnes i veïns, especialment les que ara són més invisibles, fent ciutat en comú. Així garantirem que aquests avenços siguin irreversibles. Això vol dir “apoderar”.

L’Ajuntament de Barcelona, i Barcelona en Comú, és la prova vivent que hi ha alternativa, que sí que es pot però no volen, que la unió de les forces del canvi, i la seva diversitat, fa la força. Això sí, gràcies al vent de canvi popular que ens va portar al govern i que és obra de tots i totes vosaltres.

Això és només el principi. Amb tots i totes vosaltres, seguim!

.

treball

· núm 213 · juliol

13

local

Sumant i confluint des dels municipis Fa un any del mandat municipal. Un mandat amb molts canvis (Barcelona, València, Madrid, Cádiz...), però també amb algunes continuïtats (Girona, Lleida, Tarragona, Hospitalet, Diputacions…). Fem anàlisi de com s’ha configurat el nou món local català i, en especial, el de l’esquerra alternativa.

Arnau Funes Diputat Portaveu Grup Entesa (ICV-EUiA-BComú-EPM) a la Diputació de Barcelona

É

s innegable que si hi ha un espai on hauria de ser fàcil fer aterrar i fer coincidir visions i objectius polítics de persones i col·lectius diferents és el món municipal. De fet, ICV fa més de 20 anys que promou aquests espais de suma municipal participant a desenes de candidatures locals d’esquerres amb el paraigües de les Enteses de Progrés Municipal.

En els mesos previs a les eleccions, a molts municipis de Catalunya es van construir multiplicitat de candidatures municipals de “suma d’esquerres” amb actors polítics diversos a cada població, però on les persones que participàvem del projecte polític d’ICV hi vàrem tenir un paper destacat.

La gran majoria de candidatures de confluència política a Catalunya compten, doncs, amb la participació d’ICV i s’incorporen dins de la candidatura d’abast nacional ENTESA (ICV + EUiA + Enteses de Progrés Municipal + Barcelona en Comú). Són poques les experiències reeixides que no tinguin la gent d’ICV treballant-hi dins. Tenim presència, amb major o menor protagonisme a 166 municipis de Catalunya i en 50 d’ells ho fem des del govern. Un bon grapat de grups municipals són fruit d’aquestes noves confluències o candidatures de coalició, però la majoria d’aquests grups responen a l’estratègia històrica d’ICV-EUiA-EPM. Les alcaldies de Montcada i Reixac, Santa Perpetua de Mogoda, El Prat de Llobregat, Pallejà, la Sènia, Santa Coloma de Cervelló o Sant Feliu de Llobregat en són un bon exemple, com també ho són les candidatures de “Movem” a Tortosa, Castelldefels, Martorell o Sant Just Desvern, i “Compromís” a Figueres o “Vic per Tots”.

Per què no ha estat possible una confluència generalitzada en més municipis de Catalunya? Doncs perquè tampoc podem obviar que en les eleccions municipals també interactuaven altres elements i estratègies nacionals que condicionaven els processos de confluència locals. Érem moltes les persones que crèiem que aixecar la bandera de la “nova política” i de la “independència o no” podia tenir resultats electorals en les municipals, i el temps ens va donar la raó. No podem obviar que el desenvolupament del “Procés nacional de Catalunya”

feia que forces polítiques molt implicades com ERC i les CUP volguessin aprofitar l’oportunitat per reduir el poder municipal d’una CiU castigada per la corrupció i les retallades. I finalment, i no menys important, PODEMOS, o millor dit, molts dels seus cercles locals, van decidir aprofitar l’expectativa electoral que suposaven a nivell estatal per participar de candidatures municipals amb paraigües tipus “Sí se puede”. En paral·lel, i sovint actuant de catalitzador d’alguna candidatura, ens trobem la gent de Procés Constituent, Guanyem o Equo.

Organitzacions amb poca trajectòria i sense representació institucional i que han participat en diverses candidatures municipals, especialment en la de Barcelona en Comú.

La gran majoria de candidatures de confluència política compten amb la participació d’ICV. Fora de Barcelona ciutat, els canvis polítics són mínims i en general poc d’esquerres.

Molts ajuntaments han canviat de govern perquè han caigut moltes majories absolutes i per l’entrada de nous grups, partits i coalicions, però en general, fora de Barcelona ciutat, a les principals ciutats i institucions locals de Catalunya els canvis polítics són mínims i en general poc d’esquerres. I això té relació amb les confluències? No del tot, però és un element a analitzar perquè suposo que en bona part el seu objectiu fundacional no s’ha complert. És cert que la suma d’esquerres va aconseguir que el PP perdés les alcaldies de Badalona i Castelldefels i que es produís la tan necessària regeneració democràtica que Sabadell reclamava, però ni les alcaldies de Girona, Manresa, Vilanova, Igualada, Tortosa, Reus, Vilafranca, o La Seu d’Urgell han tornat a ser d’esquerres, ni el PSC (tot i la davallada) ha perdut la seva solidesa a Lleida, Tarragona, L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà o Santa Coloma de Gramenet.

En aquesta línia, caldria fer una anàlisi detallada del que ha passat amb les candidatures que usaven conceptes avui molt incorporats a la lògica de l’esquerra catalana com “Guanyem” o “En Comú” i que no es van incorporar a l’ENTESA però sí que van obtenir representació municipal. Per exemple, les candidatures “En Comú” fora d’ENTESA tenen l’alcaldia sota el paraigües de la CUP i amb el suport d’ICV-EUiA a Badalona. Pel que respecta a les candidatures de “Guanyem”, alguns exemples: a Sabadell “Guanyem Sabadell” prefereix un alcalde d’ERC a un d’Unitat pel Canvi-ICV, a L’Hospitalet “Guanyem Hospitalet” s’ha dissolt i col·labora amb el PSC, i a El Prat i a Viladecans estan a l’oposició a governs d’ICV-EUiA i el PSC. Cal veure, encara amb més detall, què van fer les candidatures de PODEM/PODEMOS o “Sí se puede”, perquè en teoria PODEMOS no es presentava a les eleccions municipals.

Molts dels cercles de PODEM no es van incorporar a l’ENTESA i van anar en solitari o sumant amb altres forces.

Per exemple, a Cornellà i Santa Coloma de Gramenet fan una aliança amb col·lectius propers a la CUP dins de Cornellà en Comú i SOM Gramenet.

A Lleida ciutat no van sumar ni amb ICV ni amb el COMÚ. A Sant Vicenç dels Horts es presenten sols, fan alcalde Oriol Junqueras i hi governen.

A Montcada i Reixac sumen amb ICVEUiA i ERC per recuperar l’alcaldia i a Castelldefels ho fan amb MOVEMEntesa, PSC i ERC. A Cervelló governen amb el PSC i a Sant Esteve Sesrovires ho feien amb CiU i ERC. I tenen grups a l’oposició a municipis metropolitans com El Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Viladecans o Gavà, o a ciutats grans com Mataró.

Com a conclusió, doncs, queda clar que les confluències no es van produir a Catalunya de forma generalitzada i àmplia a les eleccions municipals. Moltes sumes d’esquerres han portat més gent d’esquerres als ajuntaments, però moltes d’aquestes persones d’esquerres estan a l’oposició municipal i les polítiques que proposen no s’apliquen. I això és un greu problema, perquè aplicar polítiques hauria de ser l’objectiu final d’una persona electa.

Per què no ha estat possible una confluència generalitzada en més municipis de Catalunya?

En definitiva, el que és evident és que tot i les sumes positives que ja funcionen queda molt per construir un projecte polític nacional des de la base, des del món local. Perquè no hi pot haver projecte nacional d’un partit sense municipalisme, com tampoc amb municipalisme i prou es pot construir un projecte polític nacional.

Us sona? La gent d’ICV i abans del PSUC, ho portem al nostre ideari, en la nostra visió i manera d’entendre i fer política

.

Imatge de l’Ajuntament de Castelldefels / wikimedia

14

treball

· núm 213 · juliol

assemblea © David Datzira

Iniciativa per guanyar Els dies 9 i 10 d’abril vam celebrar l’11a Assemblea d’ICV, que va servir per renovar l’estratègia del partit i elegir la nova direcció, encapçalada per Marta Ribas i David Cid.

R

endició de comptes sobre la gestió de la direcció, aprovació de l’estratègia per a la construcció i desenvolupament d’un nou espai polític que sigui alternativa de canvi i escollir la nova direcció. Amb aquests tres grans objectius vam celebrar l’11a Assemblea d’ICV amb la mirada posada, sobretot, en la necessitat d’impulsar un projecte d’esquerres, ecologista i catalanista guanyador, que atregui i mobilitzi energies polítiques i socials més enllà d’ICV i de la resta d’actors de la confluència, que consolidi la il·lusió que va portar a guanyar a les eleccions del 20D i que disputi l’hegemonia a CdC a Catalunya. Qui l’haurà de liderar seran la Marta Ribas i el David Cid, com a nova coordinació nacional, i l’Ernest Urtasun, com a portaveu.

L’aposta pel referèndum i pel rescat social també van ser dos temes de debat en una Assemblea que va aprovar la necessitat de recuperar aliances al voltant del dret a decidir i impulsar un Acord Nacional pel referèndum. Pel que fa al full de ruta a seguir, es va aprovar convocar una conferència específica d’organització per tal de poder concretar les línies d’actuació del proper període, recollint les diferents experiències de confluència de les localitats.

Un altre dels acords va ser aprovar la realització d’unes Jornades Ecosocialistes per actualitzarne els principis, el darrer trimestre del 2016, justament quan farà 20 anys que ICV es va ubicar en l’espai de l’ecosocialisme. Tenim molta Iniciativa per guanyar!

.

MEMBRES DEL CONSELL NACIONAL MEMBRES DE LA COMISSIÓ EXECUTIVA

Pablo Aguiar / Aleix Aguilera / Montse Aguilera / Fuensanta Alcalà / Sergio Alegre / Eusebi Alonso / M. Montserrat Álvarez / Pep Altayó. Vocal / Joan Boada. Vocal Joan Lluís Amigó / Marc Andreu / / Jaume Bosch. Vocal / Laura CamMEMBRES DEL NUCLI COORDINADOR Meritxell Arenas / Joan Josep Arpos. Alcaldessa de Montcada i Reixac / met / Josep Lluís Atienza / Noe Lluís Camprubí. Vocal / Júlia CarballeiDavid Cid. Coordinador Nacional / Marta Ribas. Coordinadora Ayguasenosa / Lluís Balart / Gera. ICV L’Hospitalet / Victor Catalan.

Nacional / Ernest Urtasun. Eurodiputat i portaveu / Cristina ner Barjola / Quim Bartolomé / ICV Blanes / Agustí Colom. Regidor a Bigordà. Presidenta de Dones amb Iniciativa / Núria BuenaGheorghe Marin Berchesan / Joan l’Ajuntament de Barcelona / Dolors Coventura. Secretària d’Organització / Santi Cayuela. Secretari Berlanga / Júlia Boada / Albert mas. Presidenta de la Fundació Nous de Finances / Joan Coscubiela. Portaveu de Catalunya Sí que Bonet / Alba Bou / Júlia Brosa / Horitzons / Sergi De Maya. Secretari Es Pot al Parlament / Candela López. Secretària de Política Carolina Burgos / Josep Manel de programa d’ICV i director de la ReMunicipal / Jordi Manils. Secretari d’Extensió Territorial / Gabino Cabrera / José Cachinero / Josep vista Treball / Rafael Duarte. Portaveu Martínez. Coordinador Nacional de JEV / Laura Massana. SecreCalvís / Antonio Camacho / GreICV El Prat de Llobregat / Manuel C. tària d’Àmbits / Munsa Mompió. Coordinadora Nacional de JEV gorio Camacho / Dolors Camats Fages. Vocal / Maria Freixanet. Sena/ Lluís Moreno. Responsable de Suport Municipal / Laia Ortiz. 3a / Josep Maria Camós / Santiago dora d’En Comú Podem / Arnau FuTinenta d’Alcaldessa de Barcelona / Marc Rius. Secretari de ComuCampo / Miquel Canal / Laura Canes. Regidor d’ICV Cornellà de Llobrenicació / Josep Vendrell. Portaveu d’En Comú Podem al Congrés. ñadas / Ramon Capolat / Andreu gat / Isabel Garcia. Alcaldessa de Santa Caralt / Sílvia Carrasco / Joaquim Perpètua de Mogoda / Mar Garcia. SeCarreras / Juan Antonio Casado / cretària general del Partit Verd Europeu Neus Casajuana / Albert Cazali/ Ricard Gomà. Vocal / Hortènsia Grau. Diputada de Catalunya Sí que es Pot al Parlament / Jordi Guillot. Vocal lla / Aritz Cirbian / Mercè Clara/ Joan Herrera. Vocal / Jordi Jordan. Coordinador d’ICV Terres de l’Ebre / Aïda Llauradó. Coordinadora d’ICV munt / Antoni Coll / Deborah Coll Badalona / Josep López. Coordinador d’ICV Sabadell / Àngels Marcuello. Coordinadora d’ICV Vallès Occidental / Marc Collado / Joan Comorera / / Mireia Marín. Coordinadora d’ICV Vallès Oriental / Arnau Martí. Regidor de Vic / Laia Martí. Coordinadora Chema Corral / Elisa Corral / Joan d’ICV Terres de Lleida / Lluís Monfort. Vocal / Lídia Muñoz. Tinenta d’alcalde de Sant Feliu de Llobregat / Marta Baptista Costa / Elena Crespo / Otero. Coordinadora institucional d’ICV / Eugènia Pascual. ICV Girona / Manel Pérez. ICV Terrassa / Gabriela Loles Cuéllar / Juan Carlos De la Poblet. Coordinadora Sectorial Migració i Ciutadania / Andrés Querol. Coordinador de la Xarxa de Sindicalistes / Torre / Marta Duñach / Elena EmCarles Rodríguez. Diputat de l’Entesa a la Diputació de Barcelona i regidor a Viladecavalls / Isabel Roig. Regidobuena / Gabriel Espinosa / Miquel ra a Arenys de Mar / Jordi San José. Alcalde de Sant Feliu de Llobregat / Iolanda Sánchez. Coordinadora d’ICV Àngel Essomba / Carlota Falguedel Garraf / Janet Sanz. 4a tinenta d’Alcaldessa de Barcelona / Joan Saura. Vocal / Gerard Segú. Convidat. Portaras / Miquel Farrés / Albert Farriol veu de les EPM / Arga Sentís. Regidora a Tarragona / Alexandra Sevilla. Regidora a Santa Coloma de Gramenet / Carles Feixa / Xavier Fernáni presidenta de l’Entesa a la Diputació de Barcelona / Lluís Tejedor. Alcalde d’El Prat de Llobregat / Lluís Torrens. dez / Bet Font / Jonatan Fornés / Convidat. Membre de la Comissió de Control Econòmic i Financer / Coral Vázquez. Regidora a Santa Margarida Quim Fornés / Joan Fornsubirà / de Montbui / Marc Vidal. Diputat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament / Aina Vidal. Diputada d’En Comú Eugeni Forradellas / Cinta GaliaPodem / Sara Vilà. Senadora de Catalunya Sí que es Pot. na / Víctor Gandia / Marga Garcia / Encarni Garcia / Annia Garcia / Jordi Gil / Fabiola Gil / Isabel Giralt / Dolores Gómez / Xavier Gómez / Agustí González / Margi Gual / Ramon Gutiérrez / Carme Hernández / Laia Herrera / Eva Herrero / Luis Herrero / David Jarque / Sara Ledesma / Miquel Lluch / Montserrat López / Joan López / Gabriel Losada / Joan Luengo / Àlex Mañas / Albert Marañon / Elena Martín / Carles Martín / Manuel Martínez / Emiliano Martínez / Alba Martínez / Jeffrey Massana / Salvador Matas / Marcel Mateu / Salvador Milà / Alba Molina / Lluís Moreno / Vicente Moya / Jose Luis Muñoz / Álvaro Muñoz / Francesca Muñoz / Jose Luis Notivoli / César Ochoa / Laura Ondoño / Isàvena Opisso / Mònica Palet / Pilar Paz / Jordi Pedrol / Toni Peñafiel / Tania Pérez / Àlex Pérez / Kilian Pérez / Pau Planelles / Lalo Plata / Albert Pons / Margarida Prats / Josep Puigdengolas / Ana Cecilia Querol / Javier Ramos / Maria Reina / David Ricart / Enric Rodríguez / Isabel Ma.Romero / Jordi Romero / Laia Rovira / Anna Rovira / Conxita Sánchez / José Sánchez / Rosa Sans / Sònia Sanz / Gerard Sentís / Raquel Serra / Ana Rosa Sevillano / Carles Spa / Sebastián Tejada / Josep Torrecillas / Fèlix Valle / Víctor Valls / Teresa Vallverdú / Pere Ventura / Marta Verdejo / Bernat Villarroya / Eulàlia Vintró.

treball

· núm 213 · juliol

15

assemblea

El panorama a Catalunya després del 26J Marta Ribas David Cid Coordinadors nacionals d’ICV

E

ls resultats del 26 de juny en situen a les portes d’un nou govern del PP amb el suport de C’s. Segueix sent possible un govern democràtic que eviti la tornada al poder del PP, però el PSOE com es va demostrar en la sessió de constitució al Congrés, està absolutament lligat de mans i peus per la seva dinàmica interna.

Malgrat la segona victòria consecutiva d’En Comú Podem a Catalunya en pocs mesos, els resultats són clarament dolents per la societat espanyola i catalana. Ho són perquè mantindrem les polítiques econòmiques que estan generant una de les societats més desiguals de la UE, perquè mantindrem un govern contaminat per la corrupció, clarament centralitzador i que nega el dret a decidir de Catalunya.

A aquest nou panorama s’afegeix a una situació política catalana absolutament bloquejada. En primer lloc tenim, un president i un govern en funcions pendent d’una moció de confiança. En segon lloc, tenim un full de ruta sorgit del 27J que mostra clarament les seves limitacions per tirar endavant i ara entrem en una fase de sortides que aposten per la via unilateral de desconnexió amb l’estat sense ni tals sols disposar del 50% del vots.

A Catalunya en poc temps hem passat d’una sòlida majoria en favor del dret a decidir, amb pràcticament el suport del 80% de la societat catalana, a unes eleccions que es van plantejar en clau plebiscitària on es va obtenir el 48% dels vots, a ara plantejar la independència per la via unilateral i amb diversos fulls de ruta, amb un dur debat dins el sobiranisme i també de l’independentisme. Ens trobem amb una recerca constant de l’enemic intern per davant de l’acumulació de forces per un referèndum pactat i acordat, enlloc de triar la via escocesa que encertadament Alex Salmond repeteix per activa i per passiva que és l’únic camí possible i que és aquest on podem trobar el suport de la comunitat internacional.

A Catalunya malauradament els espais polítics tenen un discurs en privat i un altre discurs en públic.

Estem instal·lats en la lògica electoral, en el tenim pressa, sense tenir present ni la correlació de forces ni interna ni externa.

Recull de cites

El referèndum no és ja només un instrument, sinó també el que pot canviar de manera definitiva el que és avui, perquè significa el reconeixement de la nostra sobirania política, la econòmica ja és un altre debat que només es pot resoldre amb més integració europea. Catalunya i l’Estat seran diferents per sempre més. Però a nosaltres també ens preocupa i ens ocupa que passa als ciutadans i ciutadanes de l’Estat.

I és en aquesta lògica que vam debatre en l’Assemblea Nacional, on ens vàrem fixar com a objectiu la construcció del nou subjecte polític. Una construcció que haurem d’encarar a partir de setembre amb l’objectiu de construir un projecte que sigui capaç de ser una alternativa real a CDC, ara PDC. Un projecte que reculli l’experiència de tota aquella gent que ha defensat durant anys els drets socials i nacionals, de tota aquella gent que s’ha polititzat en forces sorgides a partir de l’esperit del 15M, i de ciutadans i ciutadanes que encara avui no formen part de cap espai.

En l’Assemblea ens vàrem fixar com a objectiu la construcció del nou subjecte polític.

Al mateix temps, som plenament conscients que amb l’actual correlació de forces a nivell de l’estat, el referèndum es fa molt difícil en aquesta legislatura. Precisament, aquest ha de ser un els dels temes de debat en la construcció del nou subjecte polític a Catalunya que ha de donar organicitat a l’espai polític que ha demostrat que existeix per dues vegades al voltant d’En Comú Podem. Definir el procés d’acumulació de forces per aconseguir el referèndum, establir els mecanismes de pressió per forçar a l’Estat a moure’s i finalment definir la nostra proposta per Catalunya, passa per una nova relació amb l’estat i per superar el marc esgotat que delimita la Constitució del 78. Cal definir el nostre projecte per Catalunya entre tots i totes.

No serà fàcil ni senzill però segons el nostre entendre aquest és el millor camí que ha de permetre exercir a Catalunya al seu dret a decidir. I mentrestant, hem de fer front a dades que resulten dramàtiques. Segons el darrer informe de la Fundació Jaume Bofill, el 40% dels joves pertanyen a una classe social inferior a la dels seus pares. La desigualtat s’està menjant el país mentre seguim discutint només de fulls de ruta

.

Pablo Iglesias (Podemos) En la campanya del 27S vaig aprendre molt de la generositat d’Iniciativa i del que és la lleialtat.

Moltes gràcies, Joan Herrera.

En el procés de construcció d’un nou espai polític català, cal que l’ADN de totes les organitzacions polítiques, de totes les cultures que estan treballant juntes, segueixi existint. Serà un honor, un orgull i un plaer seguir caminant junts.

Mònica Oltra (Compromís) Sempre hem sabut que havíem d’unir-nos, que havíem de créixer i aprendre perquè sempre hem cregut que la política és un instrument per millorar la vida de la gent, sobretot de la que ho passa pitjor, la més vulnerable. I per aconseguir aquest objectiu, els projectes han de ser plurals, generosos i feminitzats, reflexos de la societat que volem construir.

Ada Colau (Barcelona en Comú) Són avui molts qui parlen d’ajuntar-se per objectius comuns, d’ajuntar esforços, d’unitat. Avui és molta gent, moltes forces polítiques que fan aquest discurs, però pocs ho demostren a la pràctica amb la generositat i convicció amb la que ho ha fet la bona gent d’ICV. Gràcies per demostrar-ho amb la pràctica.

Alberto Garzón (Izquierda Unida) Des de projectes polítics diferents, compartim un espai polític, compartim un horitzó de societat, de justícia social, d’igualtat, de lluita contra el patriarcat, de lluita pels drets de les persones i pels drets del planeta. He après molt de la vostra organització.

Lluís Rabell (Catalunya Sí Que Es Pot) La història d’ICV us predisposa a jugar el paper més difícil i decisiu en la construcció de la confluència. En l’Assemblea de Viladecans no vau parlar de refundar i eixamplar, sinó de confluir per assaltar les institucions i posar-les al servei de la ciutadania. Vau ser els primers. Les coses costen de construir: es tracta de conjuminar diferents cultures. Ahir el Joan deia que ICV ha comès errors. Però ICV mai no s’ha equivocat d’adversari.

Xavier Domènech (En Comú Podem) El PSUC va ser molt més que una política d’aliances i de confluències: va ser la creació d’un nou espai polític. Es va anar més enllà del que s’havia anat a tot Europa. Va ser construït en base a la idea que “hem d’apartar allò que ens separa i fer-nos forts en allò que ens aplega”. Va significar no només construir una aliança, un front i guanyar, sinó construir una nova realitat política. I aquella realitat política va ser el gran partit de l’antifranquisme i de les classes populars catalanes d’aquest país.

David Cid (ICV) Estem construint una força que no és subalterna de ningú. L’espai majoritari de l’esquerra catalana.

Marta Ribas (ICV) Si la legislatura és de 18 mesos, ja estem a només 15 de guanyar en comú les eleccions a Catalunya.

Imatge de l’11a Assemblea Nacional d’ICV, a les Cotxeres de Sants de Barcelona / © David Datzira

Pots accedir a l’anunci de l’Assemblea en aquest link

16

treball

· núm 213 · juliol

entrevista Montserrat Mompió i Gabino Martínez Coordinadors nacionals de Joves d’Esquerra Verda Montserrat Mompió Gallart (Palafolls, 1993). Politòloga per la Universitat de Barcelona. Més coneguda com a Munsa. Vegetariana, maresmenca convençuda i curiosa per naturalesa. Creu que Joves d’Esquerra Verda és, ha estat i seguirà sent necessària per fer política des de l’esquerra verda feminista.

Gabino Martínez Muñoz (Tarragona, 1989). Llicenciat en Història i Màster en Societats Històriques i Formes Polítiques a Europa per la URV. Li agrada descobrir tot allò que no expliquen els museus d’història. Joves d’Esquerra Verda és l’eina a través de la qual treballa per la justícia social i climàtica.

“Demanem a la nova direcció d’ICV que siguin valents” Entrevista: Gerard Sentís (@gsentisgarces)

El passat mes de maig Joves d’Esquerra Verda va celebrar la seva XIII Assemblea Nacional on vau ser escollits coordinador i coordinadora. Quina valoració en feu?

GM: La valoració que en fem és positiva. Teníem uns objectius marcats, entre els quals consolidar l’espai jove de la confluència més enllà de Joves d’Esquerra Verda o del que tradicionalment érem. Veníem d’un cicle electoral on ens havíem presentat amb altres aliats, on havíem treballat amb nous actors de les esquerres. Calia reflexionar un cop fet el cicle electoral en com aterrem això i com fem que transcendeixi a la vida de les persones joves. L’objectiu de construir un referent juvenil a les esquerres transformadores va ser revalidat i reforçat a l’Assemblea.

L’objectiu de construir un referent juvenil en les esquerres transformadores va ser revalidat en l’Assemblea.

Com s’ha relacionat Joves d’Esquerra Verda amb la resta d’actors de la confluència per fer campanya per En Comú Podem?

GM: En el marc de l’Assemblea Nacional de JEV, i amb altres converses que havíem tingut, ens hem anat trobant amb els nous actors. Recuperem una cosa que era tradicional de JEV: seure amb els referents juvenils dels companys de coalició d’ICV per fer campanya plegats. Vam poder coordinar-nos amb la gent d’Alternativa Jove i amb el Cercle de Joventut de Podem. A més, alguns tot just comencen i ens permet aprendre els uns dels altres.

MM: Seguint l’estratègia de campanya d’En Comú Podem sobre el vot jove, el més intel·ligent era unir-nos i fer una campanya compartida amb imatge associada a En Comú Podem.

La resta de joventuts tenien ganes de treballar amb nosaltres i era bo provar-ho en aquesta campanya.

El lema de la campanya del 26J era “Guanyem el futur. Mai més cap vida precària.” Quines són les prioritats que demaneu al nou govern de l’Estat espanyol?

MM: Les prioritats són clares i les hem intentat transmetre en campanya. Parlem de guanyar el futur però és important tenir ja un present digne i acabar amb la precarietat, per no perdre una generació sencera. Les nostres demandes van, doncs, sobre l’atur juvenil, la precarietat de les persones joves (temporalitat o falsos becaris, per exemple), dret a l’habitatge, renda bàsica d’emancipació juvenil, educació pública i de qualitat, enfortiment del moviment juvenil i entitats de l’educació no formal i avançar cap al dret a vot als 16 anys.

Demanem que el jovent deixi de ser el laboratori de proves.

Històricament les demandes de la gent jove eren educació, treball i habitatge. Què ha canviat o què no ha canviat des d’abans de la crisi fins ara?

GM: Segueixen sent les mateixes però molt agreujades. Si en el seu moment el jovent ja teníem dificultats per emancipar-nos, la crisi ho ha agreujat. Tots els indicadors són pitjors en la variable edat, per a la gent jove: atur, precarietat, temporalitat, persones amb més d’un any sense feina,… Demanem que la joventut deixi de ser el laboratori de proves, que la temporalitat, la precarietat i l’atur no siguin inherents a la gent jove.

Tornant a l’Assemblea Nacional de JEV, mencionàveu la gestació subrogada, la renda mínima i la renda bàsica, el model energètic,…

Són aquests els principals reptes de l’esquerra?

GM: Vam triar aquests temes perquè crèiem que les persones d’esquerres han de debatre sobre això.

Alguns debats no els vam tancar però l’interessant era posar-ho sobre la taula i fer-nos preguntes. No només ens hem de dedicar a ser punta de llança del nou subjecte polític sinó que hem de liderar tots aquests debats.

ICV va fer la seva Assemblea Nacional al mes d’abril i va renovar la seva direcció. Què els demaneu?

MM: Nosaltres els demanem que siguin valents, que entomin el repte de ser capdavanters en fer que les coalicions o candidatures electorals tinguin espais més perpetus de decisió i coordinació, anant més enllà.

ICV parla d’una cooperativa política.

Demanem, doncs, a ICV, que siguin valents però sense renunciar al nostre bagatge polític, fent-lo valer i fent-lo útil al nou subjecte polític.

Hem parlat de CSQP i En Comú Podem, quina ha estat la relació amb els nous grups parlamentaris?

MM: Amb Catalunya Sí que es Pot tenim relació freqüent, de la mateixa manera que la teníem amb el grup parlamentari d’ICV-EUiA, garantint la nostra presència a la Comissió de Joventut, amb relació directe amb el diputat Joan Giner que porta els temes de joventut, a banda de ser el president de la comissió.

La nostra idea és mantenir el mateix contacte que teníem amb ICV-EUiA, ajudant quan sigui necessari i ser un referent al grup parlamentari. Esperem fer la mateixa bona feina amb En Comú Podem.

La relació amb CSQP és bona i esperem fer la mateixa bona feina amb En Comú Podem.

“Tot el que és jove ho fem nostre”, lema de la XIII Assemblea de JEV / © JEV

Com s’adapta l’organització de participar a espais més tradicionals, com el sindicalisme de classe, a nous espais com la plataforma Stop Mare Mortum o Unitat Contra el Feixisme i el Racisme?

GM: Això és una cosa que JEV porta al seu ADN. Els moviments socials han anat mutant. La militància ha anat canviant, alguns són fills del 15M amb una participació més reactiva, però la gent de Joves d’Esquerra Verda és la gent que sempre hi som.

Per part nostra no hem de renunciar a espais com el sindicalisme de classe on sempre hi hem estat i hi seguirem aportant tot allò que puguem. Una cosa no treu l’altra. Per a nosaltres és relativament fàcil ja que sempre ens hem mogut al mateix ritme que es movien les coses al carrer

.

treball

· núm 213 · juliol

17

cultura

80 aniversari del PSUC i de la revista Treball

El PSUC. Venim de lluny i anirem més lluny encara Dolors Comas d’Argemir Presidenta de la Fundació Nous Horitzons

80

anys de vida són molts i això mateix ja justifica la celebració. Però ho justifica sobretot l’empremta que ha deixat el PSUC en la societat catalana, de manera que, encara que avui no es presenti com a tal a les eleccions, sí continuen presents els valors que van impregnar el partit i que avui són tan actuals i necessaris: la política unitària i l’activisme social i polític. El PSUC va contribuir molt activament a la lluita antifranquista, com ho mostra la gran quantitat de militants, homes i dones, que van ser empresonats, torturats, condemnats a mort i executats per defensar la democràcia,

Nou web de l’arxiu històric de Treball

Continuen presents els valors que van impregnar el PSUC i que avui són tan actuals i necessaris: la política unitària i l’activisme social i polític. o que van haver de marxar a l’exili. Però més que això: el PSUC va contribuir de forma decisiva a la construcció en positiu de la Catalunya d’avui, aportant moltes idees i propostes que van ser incorporades a la política catalana (i que el partit en el govern durant molts anys, CiU, va pervertir en molts casos).

Estem parlant de la normalització lingüística, del model educatiu, del model sanitari, de l’urbanisme...

A

Treball obrim un nou web específic on es troben digitalitzats i a disposició de tothom tots els números des de la seva creació, el juliol de 1936, ara fa 80 anys. Un material de gran valor polític i sentimental per a nosaltres, però també de gran valor històric per a qualsevol que vulgui estudiar i conèixer com han estat els darrers 80 anys al nostre país. Podeu recuperar portades històriques, com la del primer número, poc després de l’esclat de la Guerra Civil, o la del 1977, després de la legalització, així com articles de Montalban i de dirigents històrics del PSUC, descobrir com es tractaven els esdeveniments internacionals, etc.

Així mateix també trobareu tots els números de la revista Nous Horitzons i altre material d’interès relacionat amb el diari, com ara fotografies o els papers de Treball que havien estat a l’Arxiu de Salamanca i que, per fi, es van poder recuperar.

Només heu d’entrar a: arxiutreball.cat

Estem parlant també del catalanisme popular i de la idea “Catalunya un sol poble”. De la incidència del PSUC en els sectors intel·lectuals i artístics del país.

De la presència en el moviment obrer, en la pagesia mobilitzada i en la lluita als barris. De la lluita pels drets de les dones. De l’aposta decidida per les polítiques unitàries, com va representar, per exemple, l’Assemblea de Catalunya.

La Fundació Nous Horitzons es va crear l’any 1992, vinculada al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya. La Fundació va adoptar com a nom el de la revista Nous Horitzons. Una revista de caràcter teòric, polític i cultural que s’inicia l’any 1960, en plena clandestinitat, amb 56 anys d’antiguitat, sempre publicada en català. En aquest punt el PSUC es diferencià també d’altres partits, que van denominar les seves fundacions amb noms de personatges destacats de la seva militància. També ho haguera pogut fer així el PSUC, perquè és evident que ha tingut, com té avui Iniciativa per Catalunya, lideratges forts i personalitats destacades.

Però el que es va posar de relleu és la importància del treball conjunt en l’activisme polític i social, així com la necessitat de desenvolupar el pensament i l’acció per transformar la societat i assolir nous horitzons. Des d’aquest plantejament, la Fundació no podia ignorar un aniversari tan important com són els 80 anys de la creació del PSUC, sinó explicar i difondre què va significar aquest partit en la història de Catalunya i mostrar com les seves experiències i els seus valors són completament actuals. Això és el que fem en el proper número especial de la revista dedicat a l’aniversari del PSUC i que ja està a la vostra disposició. Venim de lluny i anirem més lluny encara. Moltes felicitats al PSUC!!!!!

.

18

treball

· núm 213 · juliol

cultura

“Un poble que no es resigna a morir” En el 80 aniversari de Treball, òrgan central del PSUC (1936-2016)

Marià Hispano Arxiver i historiador

A

la primera Festa de Treball, celebrada a Montjuïc el setembre de 1977, es presenta una exposició sobre la història de Treball.

Tot i estar de festa, hom vol recordar el gran sacrifici militant que ha significat la seva permanència, el fet d’haver estat la publicació clandestina catalana més duradora i més influent de totes les existents i, alhora, considerada la més perillosa i subversiva per a les forces de seguretat franquistes.

Tampoc en tenia de pors en Pere Calders quan el juliol del 1936 es va afiliar al PSUC. Arreu del país podia llegir Treball, que, tot i ser l’òrgan central del PSUC, havia estat creat dos dies abans de la seva fundació (el partit es funda el 23 de juliol de 1936) i tres dies després de l’inici de la Guerra Civil espanyola.

La primera fase de la publicació va durar dos anys i mig, del 21 de juliol de 1936 fins al 25 de gener de 1939: dels dies de l’alçament militar a la fi de la Guerra Civil. Van ser els anys en què Treball sortia diàriament al carrer en defensa de la República, com a cronista dels fronts de guerra i com a mitjà vertebrador de l’organització del partit. En poc temps es va convertir en un dels diaris més llegits de la ciutat i del país, incorporant un disseny gràfic modern, sovint avantguardista. Com a portaveu d’un partit recentment fundat, supleix des de les seves columnes l’absència del Congrés fundacional i la manca d’engranatge dels seus òrgans directius i d’organització. Treball esdevé imprescindible per al funcionament del partit i per a la comunicació del PSUC amb la ciutadania en general.

A l’exili, la direcció del PSUC aposta per no ser mai un partit d’exili.

Aquesta política comportaria establir una base sòlida a Catalunya en la més fosca de les clandestinitats. Treball esdevindria peça clau d’aquesta estratègia política.

La publicació va ressorgir de les cendres del partit, des de la presó Model de Barcelona, on desenes de comunistes patien condemna com a presoners polítics. Un reduït grup de militants, entre els quals es trobava Josep Solé Barberà, van aconseguir l’any 1945 imprimir uns quants números a la impremta de la presó.

Més endavant, la direcció a l’exili envià un grup de joves a Catalunya per reorganitzar el partit i la lluita guerrillera. Un d’ells, Joaquim Puig Pidemunt, serà el nou editor de Treball, que surt al carrer clandestinament des d’un taller del barri del Poble Sec de Barcelona, amb un tiratge de 3.000 exemplars.

Tothom coneix el PSUC com “El Partit”. Treball es convertirà, llavors, en una publicació òrgan del PSUC, però capaç d’acollir bona part de les veus de l’antifranquisme.

El mes d’abril de 1947, però, foren detinguts per la policia franquista noranta-sis militants del PSUC. Aquestes detencions es conegueren com la Caiguda dels 80. A vuit d’aquests el tribunal militar els condemnà a pena de mort, entre ells Joaquim Puig Pidemunt.

Davant les enormes dificultats, la direcció decideix que Treball s’editi a França i es transporti després a l’interior a través dels passos de frontera. L’any 1972, quan Quim Sempere és nomenat nou director de la publicació, el país s’ha transformat profundament i les estratègies de lluita del PSUC també. El PSUC és el pal de paller de l’antifranquisme a Catalunya i el seu àmbit d’influència supera amb escreix l’àmbit dels comunistes. Ha teixit una densa xarxa d’entitats reivindicatives, ha penetrat activament a les CCOO i ha generat espais polítics unitaris, com l’Assemblea de Catalunya. Tothom coneix el PSUC com El Partit. Treball es convertirà, llavors, en una publicació òrgan del PSUC, però capaç d’acollir bona part de les

veus de l’antifranquisme. El PSUC és ara una organització que ha recuperat els valors de la pluralitat d’aquell partit unificat del 1936. Tornen, com en temps de la República, a ser els joves els capitans del vaixell.

D’aquell jove escriptor del 1936, en Pere Calders, a una jove escriptora del 1975, la Montserrat Roig, que signava (sota el pseudònim de Capità Nemo) un article a Treball titulat Un poble que no es resigna a morir. És una crònica d’un concert reivindicatiu ofert per Raimon el 30 d’octubre de 1975, en plena agonia del dictador Francisco Franco, alhora que esdevé un rigorós testimoni d’un poble que crida dignitat i resistència, que lluita i que vol vèncer: un poble que no es resigna a morir

.

Portades del primer número de Treball i del de la legalització del PSUC

treball

· núm 213 · juliol

19

cultura

El Treball clandestí des de dintre Joaquim Sempere Professor emèrit de Sociologia de la UB Director de Treball 1972-1977

E

ntre 1972 i 1976 –any de la seva legalització– vaig treballar a la redacció de l’òrgan central del PSUC, que va passar a fer-se a Catalunya i ja no a França. En Gregorio López Raimundo, ja repatriat clandestí, actuava com a director. Jo feia de cap de redacció.

La impremta estava al darrere d’una fàbrica d’una localitat del Vallès que jo no vaig conèixer ni visitar mai: no puc assegurar quina localitat era.

Tots nosaltres teníem prohibicions molt estrictes pel que fa a la nostra activitat política i social: no podíem anar a reunions ni manifestacions per no posar-nos en perill ni posar en perill l’aparell. Això em va tenir durant tres anys –els anys més moguts

de l’etapa final de la dictadura– obligat a abstenirme d’activitats polítiques obertes, la qual cosa va ser per a mi un sacrifici. Jo era “legal”: vivia amb el meu nom real; però no tots els altres ho eren. Alguns havien vingut clandestinament de l’exili i vivien amb papers i identitats falses.

Cadascú sabia dels altres el mínim per poder treballar sense riscos. L’any 1973 jo vivia a La Floresta. Un dia anava a agafar el tren per anar a Barcelona i se m’atura un cotxe al costat... era en Rafael Juan, l’impressor! Vaig descobrir que vivíem a uns 200 metres de distància l’un de l’altre a La Floresta. I vam prendre una decisió arriscada: trobar-nos de tant en tant a casa seva per poder, simplement, xerrar. Vaig saber, doncs, el seu nom real i vaig descobrir una persona extraordinària per la seva simpatia i generositat, però també per la seva passió intel·lectual i política. El martiritzava viure en aquella solitud.

Les persones amb qui es relacionava no havien de saber res d’ell ni, sobretot, de les seves idees.

Consell de redacció de la revista Treball

No podia discutir dels mil i un problemes polítics que el preocupaven. No era precisament un militant adherit incondicionalment a tot el que deia la direcció i necessitava discutir-ho amb algú; en mi va trobar aquest algú. No cal dir que vam decidir que aquests contactes els mantindríem secrets, sense dir-ne res a en Gregorio López Raimundo, que ens els hagués prohibit. Vivíem, doncs, una doble clandestinitat, que no deixava de tenir el seu morbo.

A part d’això, no puc dir gran cosa de Treball que no s’hagi dit mil vegades. Treball va ser l’únic òrgan central –periòdic– d’un partit català antifranquista que es va anar distribuint sense interrupcions des del 1945 fins al final de la dictadura i més enllà.

També s’ha dit moltes vegades que la direcció del PSUC va tenir la voluntat clara d’editar-lo sempre en català, fins i tot quan, avançats els anys seixanta, la militància del partit es componia majoritàriament de treballadors immigrats que ni parlaven català ni tenien facilitat per aprendre’l. En Gregorio López Raimundo va ser sempre especialment inflexible en aquest punt. Veia l’existència mateixa de l’òrgan central en català no sols com un símbol de la catalanitat del PSUC, sinó també com un factor educatiu destacat per fer entendre als militants de fora que la llibertat nacional de Catalunya formava una part indestriable de la lluita per les llibertats democràtiques

.

20

treball

· núm 213 · juliol

entrevista Graciela Atencio Periodista i editora Graciela Atencio (San Luis, Argentina, 1968) és periodista i editora amb experiència en premsa escrita, ràdio i televisió. Activista feminista, el seu camp de treball han estat els drets de les dones a l’Argentina, Mèxic i Espanya. Des de l’any 2010 dirigeix Feminicidio.net, portal d’informació i plataforma de cursos online sobre violència vers les dones, que s’ha convertit en un web de referència per a la incidència política feminista. La base documental, el seu rigor i, sobretot, l’ampli concepte sobre les violències masclistes, cobreixen els buits que deixen les institucions públiques.

© Álvaro Minguito

Entrevista: Cristina Bigordà

Què és i com neix Feminicidio.net?

A Feminicidio.net treballem per la memòria històrica de les dones assassinades. Cadascuna d’elles és important: tenen un nom, una edat; la majoria moren joves i donem un registre històric a cadascuna d’elles. No només parlem de dades, sinó que expliquem la seva història. Feminicidio.net va néixer per documentar el feminicidi a l’Amèrica Llatina i a l’Estat espanyol, però mai vam aconseguir fons per poder documentar a l’Amèrica Llatina ja que requereix una infraestructura molt més gran.

Els feminicidis són un fenomen global que es produeixen per raons de gènere, però s’expliquen oficialment d’una manera molt limitada. Realment, hem avançat?

Aquest és el punt neuràlgic del projecte. Quan ens vam posar a treballar vam decidir que, en primer lloc, anàvem a documentar tots els assassinats de dones a mans d’homes perquè tenim actualment, a tot el món, lleis que no tipifiquen delictes específics per a les dones. En tots els països tenim un gran dèficit per penalitzar la violència sexual i els assassinats de dones per raons de gènere, en què el mòbil és la misogínia. Si no hi ha una causa clara, que encara les lleis no la veuen, no són considerats assassinats o crims de gènere.

La violència masclista no ha entrat en el currículum escolar i hauria de ser-hi en tots els nivells.

Precisament el feminicidi el que denuncia és una justícia patriarcal, un estat que no està preparat per prevenir els assassinats, que no actua amb la deguda diligència, que no només no repara el crim sinó que no pot garantir que no es torni a cometre. El feminicidi és un terme que, a més de ser nou i revolucionari com a concepte multidisciplinari, posa en el centre la violència institucional i la responsabilitat de l’Estat davant els crims de gènere, els feminicidis.

Sou una font de dades referent per a la incidència política feminista. Què aporta el monitoratge de feminicidi?

Fem un seguiment de tot el que es publica relatiu a tots els assassinats de dones a mans d’homes en els mitjans de comunicació i després fem un seguiment judicial dels casos que són públics. Pocs d’ells ho són, perquè només són considerats oficials els que queden recollits en el marc del que la llei integral considera violència de gènere. Amb aquesta informació fem una comparativa dels oficials i no oficials.

“L’Estat no està preparat per prevenir ni reparar els assassinats masclistes” Hi ha casos que, des del nostre punt de vista, haurien de formar part de les xifres oficials, però no ho són i tampoc donen una explicació a la societat del per què. Per exemple, dels casos entre 2010 i 2015 almenys 35 haurien de formar part de les xifres oficials. No hi ha una transversalitat de la igualtat de gènere que garanteixi a les dones que no hagin de passar per situacions que les portin a la seva pròpia mort pel sol fet de ser dones. Al visibilitzar totes les dones mortes per violències masclistes, posem en el centre que l’Estat no s’ocupa de totes les violències.

Això és el que més valora la societat civil.

En tots els països tenim un gran dèficit per penalitzar la violència sexual i els assassinats de dones per raons de gènere.

La violència vers les dones s’ha aguditzat amb la crisi econòmica?

Sí, és clar, i això que nosaltres no mesurem altres qüestions, com els suïcidis. Amb la crisi estan augmenten els assassinats per robatori, per violència comunitària, però també assassinats de dones a mans d’homes. Tenim un tipus de feminicidi que és el de prostitutes. En la cadena que porta una dona a què la matin, apareix la violència estructural i la desigualtat estructural. Molts d’aquests casos són de dones que estan en situació d’exclusió social i també hi ha una gran sobrerepresentació d’assassinats de dones immigrants. El 30% de les assassinades són immigrants, quan només el 10% de la població femenina a l’Estat espanyol és immigrant. Aquestes dones tenen menys possibilitats de denunciar per les seves dificultats amb l’idioma, perquè hi ha una cultura diferent a la de la denúncia, perquè senten que les institucions estan lluny.

Caldria analitzar factors més profunds que estan vinculats a l’impacte del neoliberalisme en les poblacions, ja no només a les dones sinó a la població més vulnerable.

En què falla el sistema que no és capaç de fer front a la violència masclista?

La violència dins la parella té un encaix amb deficiències importants en el marc de la Llei integral contra la violència de gènere. Hi ha moltes dones que es queixen que no els remeten la denúncia, que tenen problemes en el tractament del judici o que els jutjats els deneguen ordres de protecció.

A Catalunya un 60% de les ordres de protecció són denegades.

A Catalunya, per exemple, un 60% de les ordres de protecció són denegades. Quin tipus de protecció et garanteixen si, quan tu vas a denunciar i demanes una ordre de protecció, el jutge te la denega? Per això, en el canvi de la llei, a més de tenir en compte i regular la violència institucional, caldria fer que les dones tinguessin protecció legal i poguessin accedir a totes les formes de protecció de l’Estat sense necessàriament haver-hi de denunciar.

Així doncs, tal i com estan plantejats, els marcs normatius s’han demostrat insuficients per transformar la realitat...

Totalment. El que fa que baixin els nivells de violència té a veure amb una transformació social que implica l’aplicació de polítiques públiques, per una banda, que caldria transversalitzar perquè són totes les violències contra les dones i, d’altra banda, la part educativa. La violència no ha entrat en el currículum escolar i hauria de ser-hi en tots els nivells, tant en prevenció com en sensibilització. A més, també tenim una qüestió molt dura de desentranyar, que és la violència sexual, que es dóna en el marc de la família en un context on els més vulnerables són nens i nenes, no només dones. És un tipus de violència patriarcal, que exerceixen els homes majoritàriament. No hi ha cap tipus de política pública sobre violència sexual, que està augmentant a tot el món i de la qual no sabem res a l’Estat espanyol ni pràcticament se’n parla

.