L'angel destre

L´à ngel destre

Jorge Parada

e o, t r s b E li o n u gal s e e no un r tino es l des de

e bro, t s E n li o s u regal o e no un stin es l de de

Aquesltlibre, n no ĂŠs uun regal ĂŠs Ă­ per a tu t del des

Autor Jorge Parada Direcció d’art Jorge Parada Il·lustracions Patricia Ballesteros Amat

Pintor Sorolla 22 3A 46002 – Valencia – Spain invitrodesign.com

I.S.B.N. 978-84-941792-1-1

L’ à ngel destre Jorge Parada

Imagina´t

que l´ánima es un bell ocell i que el nostre cos és una gàbia.

Imagina’t un bell ocell dins d’una gàbia, i que aquest no tingui tri.

Quant més pres podria sentir?

L’autor.

CapĂ­tol 1.

El naixement

S

empre que mire el ventre d’una futura mare comprenc l’existència, i és perquè sent que en la

vida hi ha una vida que conté una altra vida, com si fóra un cordó meravellós que ens perllonga cap a l’eternitat.

Quan era xicotet m’imaginava que en l’interior d’un ventre hi havia ciutats i places amb jocs, i quan vaig imaginar jocs vaig sentir que podria enlairar el meu catxirulo, i clar... aleshores ja era un ventre amb cel i un sol brillant.

Sempre que brilla el sol hi ha núvols bonics!

Hui que jugue fora d’eixa ciutat els núvols captiven la meua imaginació; quan hom mira el cel, els núvols tenen totes les formes possibles, i amb les formes hom s’ho pot imaginar tot.

“El perquè dels núvols és el perquè d’este relat”.

Ella, com a futura mare, sentia al seu interior núvols

12

molt blancs, transparents i tous, un ventre que feia el seu cos més lleuger. De vegades, en els seus somnis temia que el seu ventre s’allunyara d’ella, levitant, com eixos globus que els xiquets passegen pel parc.

Però per fi va arribar el moment de deixar escapar aquell ser, que a partir d’ara, seria de tots!

La seua aparició va ser com obrir la finestra perquè entre la llum i jugue amb la seua veritat en tots els racons on la foscor del buit no hi deixa veure.

Els seus pares necessitaven d’ell, i ell volia créixer feliç amb tota la força màgica de l’amor.

13

CapĂ­tol 2.

Del rar a la partida

A

quell matí els pares van poder comprovar en el xiquet una raresa física; tenia en la seua

esquena, precisament en el costat dret, una gepa prominent entapissada amb una fina pelussa grisa. Un poc impacients per saber si afectaria la seua vida, ho van consultar amb metges i especialistes de tot tipus, però ningú va poder fer-ne un diagnòstic, preveure’n un tractament i encara menys saber-ne la seua evolució.

“Per a un pare no hi ha patiment més gran que el causat per l’espera d’una possible evolució”.

Amb un amor profund el van aixoplugar per a cobrir la resignació, i el senyor temps, que no sap que existix, va agegantar les seues passes i en molt poc de temps, aquella gepa grisa va esdevindre una ala radiant!

Era difícil suportar aquells interrogants, tant com transportar-la,

cuidar-la

i

tantes

altres

coses.

L’esperança que apareguera una altra gepa grisa, amb

16

el temps es va anar perdent, de la mateixa manera que s’esfumen els núvols xicotets quan el vent els empeny.

“Angelo de somriure franc”, aquell era el seu nom, va escoltar al seu interior que bufaven vents i que eixos vents empenyien el seu núvol en una direcció; “el sud”.

Una nit, mentre dormia, el cel d’aquells somnis li va indicar un recorregut.

Potser era l’hora de partir?

I fou una vesprada de primavera que es va acomiadar dels seus amics que tant l’estimaven: la mare va sentir “que esta vegada sí, el xicotet globus dels seus somnis s’enlairaria”, i el pare, resignat per la seua partida, va refermar el seu cor en el futur del seu fill estimat. Sense llàgrimes, somrient, el xiquet es va

17

allunyar del seu poblat per una empremta que ell va triar com a pelegrí a la recerca del sud.

Només alguna pedreta dins la bota el detenia uns instants, però el valor i la noblesa del seu entranyable ser el mantenien altiu, com si l’esforç tendira a ser perpetu.

18

Capítol 3.

L’ancià sense esperança

D

esprés de tant caminar va arribar al primer poblat, on es va trobar una persona molt

anciana a la qual li faltava una cama.

Content amb l’encontre, la va saludar amb gentilesa i amabilitat.

— Com està vosté, senyor?

Amb una certa desgana i ironia l’ancià li va respondre: — Molt bé! Però un poc trist, tal volta com tu...

Desconcertat per la resposta, Angelo li va respondre: — Per què ho diu?

L’ancià va baixar la mirada i va somriure, mentre es recolzava en la seua cama de fusta.

— Segons puc observar, a tu et falta una ala.

Angelo, com si l’hagueren intentat ferir amb una brisa lleugera:

22

— No és cap problema perquè vaig cap al sud per a trobar-la.

L’ancià amb unes riallades enormes, burlesques i gesticulacions exagerades li va respondre: — Mai no es recupera res truncat, jo he perdut la meua cama en un accident sota la roda pesada d’un carro i no crec que puga recuperar-la encara que anara de viatge a la lluna.

Angelo, amb gest emfàtic i amb l’expressió confiada: — No he perdut cap ala, no l’he tinguda mai.

L’ancià amb una veu dura: — Com es pot tindre un sol membre sense haver-ne perdut l’altre? Com el tort, el manc, el rancallós...

Saps el nom que rep un àngel al qual li falta una ala?

23

Angelo va mirar l’ancià i va descobrir que tenia els ulls gastats de mirar el costat erroni de les coses, aleshores li va respondre: — No ho sé, tampoc sé el nom que rep un xiquet al qual li’n sobra una.

L’ancià, disgustat, i volent acabar la conversa, li va dir: — Per a saber-ho hauràs de saber allò que eres.

I després de fer una riallada s’acomiadà d’Angelo dient: — Seguix cap al sud que en eixe lloc jo he perdut la meua cama.

Angelo, un poc descoratjat per aquell encontre que li havia deixat un lleuger sabor amarg, va continuar ferm en la seua travessia sense que la situació el trastocara.

El camí seguia sent dur i l’afany per la recerca li justificava l’existència d’aquella persona anciana que ja vivia sense esperança.

24

CapĂ­tol 4.

El nen

Á

ngelo, de nou en la ruta i sense fatiga, va albirar el segon poblat, on va descobrir amb un goig

inesperat un xiquet d’una edat semblant a la seua, el qual enlluernat per la seua ala blanca i radiant li va dir: — Puc acaronar-te-la?

Angelo la va estirar i va fregar la mà del xiquet com si ell volguera tocar aquells ditets. El xiquet, meravellat va comentar: — Quina finor! És més suau que les ales del faisà del meu oncle.

Angelo, amb humilitat va explicar: — T’ho sembla, però són iguals.

El xiquet, encara perplex per l’encontre li va manifestar: — Donaria qualsevol cosa per tindre una ala com eixa.

28

— Tu què faries amb ella?

El xiquet, mirant al cel va afirmar: — Volaria alt per a albirar llocs llunyans i suraria per damunt dels núvols per a respirar-ne el seu fumet fresquet.

Angelo, sense gestos, va respondre: — Jo no puc volar, segurament podria ferho si tinguera l’altra ala.

El xiquet, atent a l’afirmació, va replicar: — Si amb una ala no pots volar, de què et servix tindre-la?

Angelo, tal volta un poc trist: — No ho sé.

El xiquet, entenedor de la situació va dir: — No et preocupes, jo tinc un ull que no pot plorar.

Angelo, intrigat pel comentari, amb una veu calma i sense voler ferir-lo per la seua ingerència en el tema, li va dir: — Conta’m coses sobre el teu ull que no pot plorar.

El xiquet, respirà amb força: — Quan passe per una situació trista o de dolor només plora el meu ull dret, però si fóra com tu i només tinguera una ala i no poguera volar... ploraria de tristesa tot el temps amb els dos ulls!

Angelo, gens angoixat: — Jo no he plorat, ni estic trist, perquè viatge al sud per a trobar-la. Si tu vols acompanyar-me possiblement podràs trobar el plor per al teu ull.

30

— No és cap molèstia per a tu carregar amb la meua companyia?

Angelo va somriure, el va agafar de la mà i va continuar pel camí.

31

Capítol 5.

La bruixa

Q

uan van albirar el tercer poblat es van topar amb una senyora molt lletja, tal volta massa, o més

que això.

Angelo, gentilment, es va dirigir a la senyora i li va presentar el seu amic.

— Anem cap al sud buscant les nostres faltes, el xiquet el seu plor i jo la meua ala.

La senyora, amb gestos que no expressaven i moviments ràpids, va agafar la mà d’Angelo i li va murmurar a l’orella: — Si vols puc convertir el xiquet en la teua ala esquerra, però com el xiquet té un ull que no pot plorar, possiblement eixa ala no puga volar.

Angelo es va separar ràpidament sense entendre l’actitud i va contestar amb agudesa:

34

— No canviaria el meu amic per una ala, encara que em permetera volar!

La senyora, convertida en una fera que haguera perdut la seua presa, s’abalançà contra el xiquet i en veu baixa li va dir: — Si vols puc transformar el teu amic en llàgrimes per al teu ull, però com li falta una ala, tal volta eixes llàgrimes no et deixen veure mentre plores.

El xiquet va manifestar amb gran èmfasi el seu descontent: — Angelo és el meu amic i l’única esperança de poder trobar el meu plor, no el canviaria encara que les llàgrimes em deixaren veure.

“La senyora, que realment era una bruixa, en un no-res va desaparéixer”.

36

CapĂ­tol 6.

Titelles vivents

A

mbdós s’agafaren de les mans amb força, com si amb aquell acte segellaren un pacte d’amistat

fraternal.

Van seguir en la senda, de vegades es detenien per a estirar les cames o beure aigua davall d’algun arbre frondós i així alleujar el dur camí que els conduiria al quart poblat.

Amb perplexitat després de recórrer-lo i sense haver trobat cap persona, Angelo va comentar: — On estaran tots?

— Possiblement han partit cap al sud —va respondre el xiquet sorprés.

Angelo, utilitzant l’experiència recollida en la travessia, va comentar: — El sud no és per a tots, és un lloc diferent, arribarhi és difícil i es necessita posseir una gran força

40

de voluntat, junt amb un motiu espiritual que ens permeta orientar la recerca.

— Jo no en sabia res del sud, et vaig necessitar a tu.

Altres persones, com podran saber-ho?

— Tal volta calga sentir-se estrany...

— Vols dir trist?

— Ens sentim tristos quan ens falta alguna cosa que és important per a nosaltres, però si no hem perdut res, la sensació és tan oculta que no aconseguim el sentiment just.

Una vegada entesa la resposta el xiquet va afirmar: — N’estic segur que el que jo sent sí és tristesa! Quan plou l’ull em fa mal, perquè fa força per a poder imitar eixes gotes, però si mire cap a dalt i una goteta de pluja penetra en el meu ull, aleshores respira com respiren les plantes, els arbres i les

41

flors quan els cau a sobre l’aigua fresca. Jo sent la necessitat que el meu ull es mulle amb eixa goteta de plor que fa força dins del meu pit, perquè així podrà deixar escapar eixa tristesa oculta.

Angelo, procurant aclarir el sentiment del xiquet, li va dir: — L’ull ploró, no deixa escapar la teua tristesa?

— Una mica, però no és suficient.

De cop i volta van veure un inesperat cartell il·luminat amb una llum forta que anunciava la funció de les titelles vivents en el teatre central.

Es van afanyar i es van trobar amb una llarga fila de persones esperant per a traure l’entrada.

- Possiblement totes les persones del poble L’últim era un pare amb una dolçor de xiqueta sobre el

42

seu coll. Angelo, respectuós i cortés el va saludar: — Bona vesprada.

El senyor els va mirar pensant que ja no seria l’últim de la fila i va assenyalar cap amunt per a mostrar-los la xiqueta, que exclamà: — Hola, estic molt alta, el meu nom és Roser!

La xiqueta, que se sentia com en la muntanya més alta i protegida per les esquenes de son pare, va apuntar amb un ditet, el que gastem per a assenyalar, i va preguntar: — Qui és ell?

Angelo, amb un somriure va respondre: — És el meu amic, m’acompanya al sud.

El senyor, dissimulant, va dir: — Tan lluny! Jo m’estime més esperar a la funció, segurament és més divertida.

—Deu ser molt bonica la representació per a reunir tanta gent —va comentar el xiquet meravellat.

El pare, mirant cap avall i amb una certa timidesa no va tardar a respondre: — No ho sabem, és la primera representació en este poble.

Creixia l’interrogant, i Angelo va preguntar: — Fa molt de temps que esperen?

El pare, que sentia que li furgaven alguna part del seu cos ferit, va respondre: — Fa uns anys, però hi ha persones que porten ací molt més temps, sóc l’últim de la fila perquè

44

vaig dubtar-hi molt, però finalment em vaig decidir i estic molt content perquè li donaré una alegria immensa a la meua xiqueta, li alleujaré el patiment, perquè ella és especial, va nàixer impedida de caminar i l’espera als meus muscles li dóna seguretat.

El xiquet, complaent i amb predisposició a col·laborar en el que fóra, els va oferir compartir el camí que ells ja havien mamprés. Possiblement la xiqueta podria trobar alguna solució i així evitar la llarga espera.

El pare els ho va agrair: — He sigut l’últim a decidir-me, no puc malgastar tot este temps així, simplement per partir, estic segur que espere la gran funció.

45

CapĂ­tol 7.

La mestra

S

’acomiadaren sense mirar arrere per tal de no ferir-se amb aquell trist espectacle.

Angelo s’apressà i va dir: — Sent que som els únics que realment assistim a la funció, per sort, sabem que el sud existix.

El xiquet, captivat per la xiqueta, va comentar: — Tinc ganes de seguir contemplant-la, encara que siga l’últim de la llarga fila; si realment hi ha alguna cosa després del sud, tornaré per a estar al seu costat.

Angelo, que va veure noblesa en els seus sentiments, va saber amb certesa que trobaria les seues preades llàgrimes.

Van seguir la marxa, amb fred, amb pluja, amb camins

48

negats, fins que van albirar el cinqué poblat.

Quan van arribar ho van trobar tot molt net i ordenat, ambdós inspiraren un aire conegut, i respirar-lo els va omplir l’ànima de sensacions.

— Què fan eixos xiquets fora de l’escola en horari de classe?

Angelo va respondre: — No senyora, viatgem cap al sud.

— De cap de les maneres!

La dona va col·locar un pupitre amb dos cadires i material escolar i els va convidar a llavar-se les mans.

El xiquet, que tractava de defensar el seu propòsit va explicar: — Estem agraïts mestra, però el nostre camí és el sud.

49

La mestra, amb veu autoritària va replicar: — Ningú us pot llevar eixe camí, però el més important és el més important, heu de saber la lliçó.

La mestra va començar les seues paraules, dient: — El coneixement és fonamental per a distingir-nos en la vida.

— Però mestra, ja hem anat a l’escola, afirma Angelo.

La mestra amb l’autoritat de qui coneix, els va dir: — Si vau anar a l’escola i sabeu esta lliçó, per favor, digueu-me què és el sud.

Ambdós, atònits per haver-se pensat que tenien realitats distintes: — No ho sé — va dir el xiquet — Angelo m’ha dit que és el lloc on jo podré trobar les meues llàgrimes i ell l’ala que li falta.

La mestra amb una veu pausada: — Sempre sentim que en algun lloc estan tots els nostres interrogants, però la resposta sempre està dins nostre. El lloc, “el sud”, és simbòlic, però existix sempre que es tria un camí correcte amb esperit visionari, alegria, perseverança i humilitat.

El sud que vosaltres busqueu jo l’he trobat ací i la meua gran satisfacció és que vosaltres ara ho sabeu, d’esta manera la meua comesa està complida.

No podria viure en un sud distint del meu...

51

Amb els ulls plens de dolçor i una postura autoritària va prémer el timbre: — Xiquets, la classe ha acabat, arreplegueu les vostres coses i marxeu.

52

Cap铆tol 8.

Funci贸 especial

A

mb alegria barrejada amb alguns interrogants van continuar la caminada, i novament, en la

senda encara àrdua i esgotats físicament, van albirar el sisé poblat, que s’assemblava a una gran carpa.

En la porta d’entrada hi havia un senyor molt baixet amb un talonari verd en la mà que els oferia una entrada i els anunciava la millor de les funcions: — Per favor agafen una entrada i no la perden, al final de la funció sortejarem dos premis fabulosos.

— No tenim diners per a pagar la funció.

— No és cap problema, vosaltres sou els únics i els més esperats dels espectadors, així que afanyeu-vos que comença la funció.

Ambdós sentien una gran expectativa i

56

contemplaven com s’encenien els llums i un gran escenari apareixia al seu davant.

El xiquet tenia els ulls molt oberts, tan oberts com una boca, una banda de músics sords executava uns acords melòdics tan dolços i subtils que els nostres pelegrins mai s’haurien imaginat poder-ne escoltar una música igual.

De sobte s’il·luminà el centre de l’escenari i va aparéixer el mestre de cerimònies, que comentaria les proeses que durien a terme els participants.

Però els espectadors, perplexos, van entendre la locució malgrat que este només movia les mans i gesticulava amb signes tot el que deia.

Per suposat que era mut!

Com podien escoltar si les seues paraules no tenien sons?

La màgia d’aquells dits n’expressava, adreçada a les

57

seues ànimes, el significat.

Al voltant de l’escenari ballava un grup de xiquets, alguns d’ells amb rostres orientals, que com que havien triat posseir més amor que intel·ligència, la vessaven per tot

arreu sense triar a qui, perquè arribava a tothom.

Després, una intensa llum verd maragda va enfocar l’actor principal “Minus”, que era un xiquet que amb només dos moviments de cap, com els d’un autista, podia expressar sentiments d’una riquesa inigualable; per cada porus de la seua pell desprenia bells somnis, la seua mirada i la seua respiració remarcaven la candor d’un ser celestial que agraïa la vida.

Per què s’havien perdut les paraules, les visions, els gestos i els moviments?

Tots eren impedits físics, alguns sense cames, sense braços, sense ulls, sense veu i altres amb tots els “detalls” junts.

Quan va acabar la funció, el mestre de cerimònies els va comunicar que s’havien extret dos tiquets de les entrades generals i que els guanyadors eren un xiquet i un mig àngel. Els van felicitar per haver guanyat un premi tan increïble; Angelo, que sabia que n’era molt

59

més que afortunat, preguntà: — Quin és el premi?

Amb eufòria els van comunicar que serien els nous habitants del poblat.

— Angelo, tu volaràs amb la teua única ala i tu xiquet ploraràs amb el teu ull sec.

Angelo, afalagat, va expressar el seu agraïment: — Tots sou fantàstics, estar al vostre costat és viure el més meravellós dels somnis en la realitat, però no podem acceptar, perquè anem buscant el “sud”.

El mestre de cerimònies va afirmar: — Este és el sud i us l’oferim.

Angelo, amb llàgrimes, sensible al màxim, s’expressà amb una càlida abraçada de comiat.

CapĂ­tol 9.

L´arribada

A

ixí va començar la més dura de les partides, un camí difícil com els altres, tal volta el més llarg.

— Tinc els peus molt dolorits, Angelo, podràs carregar-me un poc?

Angelo, també exhaust, sobretot per suportar tot el temps la càrrega de la seua pesada ala, va intentar d’agafar-lo, però el xiquet va recuperar l’energia recolzant-se en el gest del seu amic i va continuar amb una gran tenacitat.

— Vaig haver de quedar-me en la carpa, he sentit una llagrimeta aflorar del meu ull.

Angelo, encara sensible i captivat, va preguntar: — Vols tornar?

— No, seguiré fins al final, després de tot, vull per al meu ull un gran plor.

64

Van albirar el seté poblat, que estava dins d’un bosc frondós amb arbres enormes i cabanes xicotetes que tiraven fum, i amb jardins que perfumaven la campanya amb aromes frescos.

La primera persona amb la qual es van relacionar en el seu camí dins del bosc va ser un artista plàstic, que content per la visita, va decidir mostrar-los el seu taller. Angelo, que sentia una enorme satisfacció per poder-se relacionar amb un artista, li va preguntar: — Dóna plaer ser un artista?

— Sí! Se sent una gran emoció quan les nostres realitzacions fluïxen.

Entraren al taller i el xiquet, que ho

65

mirava tot, també va preguntar: — Per què se n’és un artista?

Este, mirant dins seu, va respondre...

— És tan gran el cabdal de sensacions que guarde en la meua ànima, en el meu interior, que a través de la pintura fluïxen, i així puc expressar tots els sentiments que no aconseguisc canalitzar per cap altre mitjà. És com si la meua ànima fóra l’executora de les obres.

De sobte, el xiquet, que ho furgava tot, es va topar amb un quadre d’una gran bellesa que quan Angelo el va veure el va deixar perplex, absort, i amb una alegria estereotipada, va afirmar: — És ella qui jo busque!

Sense saber-ho, ell havia començat el llarg pelegrinatge per a l’encontre.

66

La pintura mostrava una xiqueta preciosa amb una ala en el seu costat esquerre.

L’artista va exclamar: — És la meua filla, i està ací! Les meues plegaries han sigut escoltades.

L’artista li va mostrar el recorregut per a trobar-la, ja que ella estava agafant flors i buscant inspiració per als seus poemes.

Angelo va córrer com mai no ho havia fet de la mà del seu company de viatge.

Quan va entrar en el bosc la va veure.

Estava allí...

Ja sense respirar, se li va apropar i la va agafar de les mans i amb un aletejar innocent ambdós es van enlairar cap al cel, tan celest com els ulls del xiquet!, al qual,

67

davant d’una visió tan majestuosa li va començar a plorar l’ull, del qual li brollaven llàgrimes cabaloses sense intermitència.

Havia comprés que el seu ull no plorava davant de la tristesa, però sí davant d’una emotiva i profunda alegria.

Troba el teu sud i trobaràs la comesa de la teua vida, si alguna cosa et falta és perquè alguna cosa et sobra i si alguna cosa et sobra troba amb qui compartir-la.

Troba el teu sud!

68

Has acabat de llegir aquest llibre alat, i vull agrair-te que hagis compartit aquest meravellós viatge amb mi. Altres històries tendres t’esperen en la web del meu autor: www.jorgeparada.org. En aquest espai podràs posar-te en contacte amb Jorge i conèixer totes les seves obres. Hi ha molts missatges esperant que els descobreixis.

Pots seguir rebent les frases i pensaments de Jorge a través de facebook. com/jorgeparadaautor, on trobaràs a altres lectors sensibles que volen compartir la seva experiència i emocions després d’haver llegit la meva història.

Jorge i jo et convidem al fet que segueixis volant amb nosaltres.

Aquest viatge no ha acabat encara...

Ángelo i Jorge.

Aquest llibre es va acabar d’editar un 2 de juliol de 2013, mentre una pluja de plomes inundava la ciutat.

“-Saps què nom rep un àngel al que li falta un ala?

-No ho sé, tampoc sé què nom rep un nen al que li sobri una.”

L

’àngel destre explica la història d’un àngel que no pot volar per l’absència d’una de les seves ales i per aconseguir volar comença un increïble viatge.

Meravellosa!!!

En la seva travessia es troba amb persones que també busquen alguna cosa; en cadascun dels personatges de l’obra es mostra l’enorme ventall de capacitats i diferències que ressonen en el lector de manera oberta i emotiva.

Posseeix un missatge alliçonador, ideal per a la lectura en família, en col·legis i sobretot per a persones sensibles i emotives. És en definitiva una visió molt humana d’una temàtica difícil d’abordar i necessària en aquesta societat cada vegada més divisionista.

Aquest llibre que tens a les teves mans no és realment un llibre, sinó un regal de la destinació.

9 788494 179211