Homenatge a Renada-Laura Portet Barcelona, 28 de juny de 2017
Intervenció de Renada Laura Portet en l’acte d’homenatge que se li va fer el 28 de juny de 2017 a l’IEC senyora Presidenta, senyor President, altes Autoritats, Amics i familiars que em feu una festa tan magnífica, els meus mots, venint del « z » (on diuen que la gent... no us ho penseu, la gent no hi és tan neta, ni tan noble, ni tan culte, i se'n manca ! (perdona, Espriu), simplement els meus mots, avui, s'avancen cap a tots vosaltres, plens a vessar d'emoció i d'agraïment, portats, des d'aquell Nord, per l'alè tramuntanal que bufa sempre des del Canigó ençà. Canigó, el nostre pare a tots (si ho ha dit Mossèn Cinto...) I heus-me aquí, en aquesta esplendorosa Barcelona, cap i Casal de Catalunya, aquí, en aquest temple de la Ciència, demanant-me, encara i sempre, el perquè hi sóc? Qui s'esperava a un tal honor ? Certament pas aquesta pobra arrufada velleta handicapada, posada en un ambient tan excepcional, i tímida i confusa com una nineta de cabells blancs rebent una recompensa... una nineta arribada a gran i molt estranyada, molt estranyada, per cert, demanant-se en el seu fur intern el perquè ? En caldria ser digne? Francament, no em veig amb cap mèrit que ho justifiqui... Bàsicament, si he fet alguna cosa, com tothom en la vida, no estic gens assegurada d'haver fet, ben fet, el que calia fer ? He fallat tantes coses ! I tot primer, si se'm permet avui algunes confidències, fallar la meua pròpia carrera !, bé ho calia fer !, per culpa meva cal dir, ben entès, amb el meu mal geni conegut d'ortiga... No vaig acceptar certes coses. N'hi havia moltes i tantes per no acceptar ! La principal va ser quan, acabada la meua tesi de doctorat d'Estat, no vaig acceptar d'anar a Etiòpia on m'enviava el meu Director de tesi... (Si dic el seu nom –i no lo he de dir!--, molts aquí riuran perquè també el coneixien, i, així com em va dir el malaguanyat dr. Badia : « -renyir amb ell, això no és res d'original !, si anava renyit amb el món sencer !... » Doncs, i per no guardar aires de misteris ja que hem començat.... Vàrem renyir, definitivament, quan li vaig refusar d'anar, per tres anys, amb una beca d'estudis superiors, a l'altiplà d'Etiòpia per a descriptar l'íber... descriptar l'íber, especialment, en les inscripcions epigràfiques que es podien encontrar, ça com lla...Tres anys sencers! Lluny de tot ! I la família, no comptava ? el marit ? I el fill ? A més m'avisava que el treball, era ell qui el publicava. Jo hi anava per rostes ! I ell, aixecant els braços cap al cel : « si no m'ho fas, qui m'ho farà ? Només eres tu qui m'ho podia fer ! » Us ho puc dir : Ningú no li ha fet ! Jo estava ja de professora titular en un gran Institut d'Estat ! Qui, en tal situació, hauria dit sí ? Vaig dir : « no !» Com a conseqüències immediates, (acabaven d'anomenar-me Maître de Conférences), vaig perdre la càtedra, de català !, que se m'estava destinada (en vaig recuperar tanmateix una part sobre el tard, molt tard), i vaig continuar, pel meu costat, els estudis i la recerca universitària en onomàstica. En Onomàstica... Ca ta la na !
Com a toponimista i onomasticiana, us puc dir una cosa, molt important. I és que els nostres noms de lloc i els noms de persona (antropònims i sobrenoms), morfològicament tots catalans i que trobem, a casa nostra, al llarg dels darrers dos mil anys d'història, són, per mi i per vosaltres, és a dir : per a nosaltres tots, uns petits tresors arqueològics que han mantingut i mantenen la nostra Terra viva dins la seua Veritat... CA.TA.LA.NA, i fan de Catalunya la nostra TerraMARE! I, de mare, només en tenim una. Un cos en vida no és desmembrat, i no pot ser a la vegada del Nord, del Sud, de l'Est o de l'Oest. Catalunya és UNA i SENCERA ! I jo, catalana sóc, catalana vaig néixer, i catalana me moriré. És un punyal que et claven al cor quan et diuen que no ets catalana i que la llengua que parles no és català ! (com a mi em va passar, un dia, en una botiga de Perpinyà, de part d'una dona de Girona). El català que parlem és el primer, cronològicament, que va sortir del baix-llatí parlat pels colons agrícoles que havien vingut de Roma, el 218 av. de Crist, a fundar, al Rosselló i a l'Empordà, una colonització agrícola. Nationes sive linguae, diuen els documents.« Les nacions o les llengües », Indiscutible. És a dir que pertanys a la nació on es parla la llengua que era la que es parlava a casa, entorn teu, quan vares nàixer. I quan jo vaig néixer, tothom entorn del llit on paria ma mare, tothom parlava català, i només català : la tia Josefina, la germana gran de l'àvia, que mai no va emprar un mot de francès perquè no en sabia, l'àvia, la mare, i fins la partera que, a més, anava sempre vestida tradicionalment de catalana, amb la còfia de Malines... I quin català que parlaven ! El famós català de Vallestàvia, el poble dels meus, a la falda del Canigó. Un català molt apreciat pel dr. Moreu-Rey, I el dr Bastardas i el dr. Veny i més que res, per en Coromines, el gran Joan Coromines que, ja renyit ell també amb el meu director de tesi (tots dos s'odiaven, s'enviaven ple de piques en els congressos i publicacions), doncs el Coromines, quan va saber que jo era d'aquell poble que es diu Vallestàvia, el seu poble preferit del « Nord » quan venia a fer les enquestes lingüístiques, en Coromines em va fer, al telèfon: « Això sí que és una referència ! », volent-te'n dir :tothom en sap, a hores d'ara, de « doctorar-se », però no tothom té el privilegi de ser de Vallestàvia ! Doncs, bé us puc dir que, per més que nascuda a St. Pau de Fenollet a la zona dita « isoglossa », on es barregen encara les dues llengües : català-occità, jo, des del meu naixement, i a l'edat que tinc, hauré viscut, més que res, una vida de ca ta la na. Ja al nostre carrer, a Sant Pau, hi havia ple de catalans, que parlaven català i que venien a la botigueta d'adrogueria de l'àvia a parlar català, el batlle (l'alcalde) de St. Pau era català, fill de Vallmanya, poble a la falda del Canigó també, i veí del poble de l'àvia amb qui era cosí! Tota la toponímia està fossilitzada en català, excepte tres, molt recents del segle XVI. I a cinc pobles, l'occità que es creuen parlar és encara un català igual que el capcinès ! A casa, mai no vaig sentir el mot « rossellonesos ». La meua gent sempre deien , i han dit, sem catalans i parlem català ». I vaig fer jo vida de nena catalana, criada en català.
A les vetllades d'hivern, tan bon punt se sentien les campanes tocant els temps de l'Advent, la tia Josefina arribava a casa a contar-nos històries de bruixes. Això passava a la cuina gran, pagesa, de l'àvia, tots arrengladets a la vora del foc, escalfadets mentre feia fred al defora, n'hom se sentia al reparo, sota l'ampla campana de la ximeneia. La resta de la cuina quedava dins la tenebra, i ni mancava de tant en tant el marrameu de qualque gat (negre, segur!) que et feia estremir... Una delícia ! L'àvia, amb les mordaxes, remenant amb intenció les brases d'on s'escapaven centelles fugint pujant i desapareixent en el conducte negre, l'àvia em deia : « Mira, mira els Miquelets, com en saben d'escapar-se i amagar-se en la nit ». «i què són, àvia, els Miquelets ? « són els nostres soldats que no volen del Rei de França ». I em deia que nosaltres érem de la nissaga de l'Hereu Just », de Vallestàvia, aquell que fou un cap dels rebels de la famosa revolta de la « gabelle », i un cop agafat, li tallaren el coll, i el seu cap fou posat en una gàbia penjada per sota la qual havia de passar la gent... L'àvia es deia Teresa Justa per record d'ell i, a la nostra família, a l'una o l'altra de les generacions, cal que hi hagi sempre un Just, una Justa o una Justina. Tinc actualment una tia Justina. És a la vora del foc també que vaig aprendre a comptar. L'àvia, fent ratlles a la cendra amb un eixirment, deia : « Cabra, ets cabra ? Bé sum cabra, tenes banyes ? Bé tinc banyes -on les has ? Al cap les he. Compta les (h)a, compta les (h)e, compta-les bé, que tretze n'hi té d'haver ». -Compta, nina. I jo anava comptant fins a tretze, i mai no m'he equivocat. De manera que, en ingressar l'escola de la República francesa, jo en sabia de comptar, en català, fins a tretze. I també en sabia de dir les hores en català. Això havia estat amb la tia Josefina : « Nina, en sortir de l'escola, a dos quarts de cinc, vindràs a casa eh ? » doncs, jo, com ella, deia : dos quarts de cinc, tres quarts de nou, un quart de set... I hi havia les pregàries. Molt especial la a St. Julià, els dies de... restrenyiment..., la coneixeu ? No la puc dir aquí, escatològica com és! però una sí que la puc dir (a veure si la coneixeu), una que m'encantava i era la que l'àvia dirigia a Sta. Barba, els dies de tempestes. A casa, es guardava sempre un ram de llorer beneït, del dia de Rams, i una candela beneïda del dia de Candelària i, al primer pet de tro, l'àvia encenia la candela i hi feia cremar per damunt una fulla seca de llorer, dient : « Santa Barba, santa flor, la corona del Senyor, quan el tro caurà, santa Barba nos protegirà » i, potser de por que Santa Barba no entengués el català, s'ho havia traduït al francès : « ste Barbe, sainte Fleur, la couronne du Seigneur, quand le tonerre tombera, ste Barbe nous protègera... » i, en francès, ho deia rient, com si fes burla. Burla ? Ara que hi estic pensant, la cosa a vegades, anava greu, quan la temporalada s'acompanyava de pedregada. El meu pare era vinyater. Quan es va casar amb la mare, el novembre de 1926, no havien pogut fer veremes per culpa d'una pedregada. Vaig néixer 9 mesos més tard i, una altra pedregada ! Dos anys sense fer veremes ! Valia la pena fer una pregària, ben feta, a Sta. Barba... El 39, van arribar les guerres, amb, d'aquest costat : la terrible Retirada. Cap al nord, franquejant la frontera sota els bombardeigs de l'aviació feixista italiana, i parets de neu al Portús ! Va ser un hivern molt dur. De la manera en què els pobres republicans foren acollits, aparcats en camps de concentració, gitats sobre la sorra del nostre litoral, sota el vent, el fred i la pluja, sense ni un sostre,
en porto encara la vergonya a l'esquena... França també havia entrat en guerra i l'havia perduda. El meu pare, mobilitzat un temps al camp de St. Cebrià i a Colliure, ens deia : « aquella pobra gent, cal fer quelcom... » i, cada cap de setmana, que tenia permís, agafàvem l'autobús des de St. Pau i veníem fins a Perpinyà al camp de Can Rapinyo, parròquia de St. Galdric (els joves que s'interessen ara a la Retirada, ni ho saben!), on n'hi havia d'aparcats a una pineda, sota els pins com a sostre !, i el pare, aixecant-me per damunt els enormes filferros, em feia donar els queviures que portàvem. Jo feia el sacrifici de la xicolata, ja racionada, per a donar-la a les nenes, totes cap pelat (pels polls!) i elles em deien « mercès, mercès... ». En aquest camp, eren tots catalans. Els nens foren els primers que sortiren dels camps i, ingressats a l'escola, l'ocurrència va fer que el català es practiqués al pati d'esbarjo de França... Al pati d'esbarjo, també, però a Ceret, capital del Vallespir, on vaig anar de pensionista a l'Institut durant la guerra, vaig aprendre a ballar, amb les companyetes, totes les balles catalanes de la comarca : ball de córrer, l'entrellisada, etc... La sardana, no es ballava. I, quan vaig veure la primera sardana, va ser al Palmàrium, plaça Aragó, un diumenge. Eren els catalans refugiats de la Retirada que la ballaven, plorant. I tothom plorava. Em va passar igual fa poc, ni fa dos anys, quan la vaig ballar a Montblanc, amb els amics Perea. Destrossada de l'emoció, no vaig parar de plorar mentre ballava... La meua catalanitat, em va quedar aferrada al cor a qualque indret que sigui. Durant els dotze anys de l'estada a Poitiers (centre de França), vàrem fer un « Ateneu català ». Érem quatre. Exactament cinc, amb el meu marit . A l'institut d'Estat on em trobava, havia arribat l'Alícia Marcet, de St Feliu de Guíxols, historiadora agregada i filla de la Retirada. Llavors , amb ella i el lector de català de la Universitat de Poitiers, que era Andorrà, i un cert Bolinches, valencià, vàrem crear, a Poitiers, un Ateneu català ! I ens reuníem... Ara fa riure, però ho féiem molt seriosament. I fins i tot durant els quatre anys a l'Algèria, a la petita Kabília, a on havia anat a retrobar el meu marit, hi va haver un inspector, molt culte, amic d'en J.M. Castellet, i lector a cal gran editor parisenc Maurice Nadeau, que, conforme anàvem entrant en relacions, em deia que jo havia d'escriure... en català. (aquell inspector va ser el primer que em va parlar d'en Jordi Pere Cerdà, i a l'Algèria ! A Perpinyà, ni se'n parlava ! (conspiració del silenci, voluntària!). Quan ens vèiem, amb aquell Inspector, em deia : « heu treballat ? » jo, encara, no tenia res que faci lo que se'n diu :« un text ». Havia començat ben abans –la veritat!-- ja al poble, amb unes petites coses ocasionals: un condol a la mare d'una amiga que es va morir mentre el seu novi era presoner de guerra a Alemanya i sobretot, i més que res, em posava a escriure en pensar a la meua àvia... La primera vegada recordo que va ser un diumenge, unes ratlles emotives que li dedicava, tot i escoltant una sonata de Beethoven. Aquell text va ser veritablement l'entrada a l'escriptura literària en català. Que no vaig deixar mai més. I, com ho dic en un text sobre el que és, per a nosaltres, «catalans del nord », escriure en català, és tornar amb amor, com qui prega, al cant « fondo », una mena de riu interior que no es pot esgotar. I quan, a vegades, les circumstàncies farien que aquesta deu interior s'allunyi, mai no es perd ! Sempre torna, invencible, inalterable. I em
crida. Uns petits tustets al cor com qui truca a una porta... No conec res de més dolç que aquests tustets. Obres i endavant ! A retrobar aquella deu que és font de vida. Font meva de vida. Però la paraula literària és una paraula nua, sense suport, que necessita ser conhortada. S'ofereix. És una paraula enamorada. Una cosa que tremola, com una petita fulla sota la pluja. I quan aquesta paraula, tan fràgil, agrada al lector que et llegeix, és el més gran goig que puguis esperar !...Vaig conèixer aquest goig fabulós: que la meua « escriptura » agradés a certs jurats, entre altres : Jurat del Víctor Català, del Sant Jordi, del Josep pla, fins de la Piga...(eròtica!). Senyora Presidenta, que tan magnífica feina feu, a la Institució de les Lletres catalanes, feina de memòria, de restitució i de progrés capdavanter, us he de dirigir una súplica, i és que un d'aquells propers dies, abans que em mori, em graveu totes les circumstàncies dels traumes que vaig haver de passar amb els tres grans premis perduts per manca, direm, d'informació! Perquè cal que en quedi memòria, una memòria exacta, punt per punt, i de les causes veritables... Mai no et diré prou gràcies, bellíssima Laura, per tot el que fas i hauràs fet per mi. Em penso que ho veuen la mare i l'àvia, sí, les veig, i ploren elles també i t'envien les seves gràcies, a reguitzell, toies de gràcies ! Senyor President, públicament també, gosaré dir unes quantes coses. I, entre altres, estic segura que, ara mateix, sentiu els al·leluies que us canta el meu cor per haver fet el miracle que aquest acte, fabulós per mi, es faci aquí mateix, a la vostra casa de l'Institut d'Estudis Catalans ! Bé sabem de què va, Vós, Senyor President i jo, sense dir-nos ho mai en paraules. I n'hi va haver prou amb dos petits encontres, tan breus... I això, aquella generositat d'ànima que fa que UN copti, sense cap paraula, allò que passa al cor de l'altre, i li faci aquell do, ni si cas demanat, és el més gran bé que es pugui veure en una vida ! Aquella comunicació en el silenci. Silenci ple de riqueses. Les més apreciables del món. Silenci d'intel·ligència interior (com diuen els salms dels textos sagrats.) i amor al proïsme ! A mi, només m'haurà passat una sola vegada. Un miracle. Que diu bé prou l'alta qualitat humana d'aquell que n'és capaç ! Senyor President, sí, ho gosaré dir, i ara mateix : m'heu robat el cor ! I que bo que n'és !!! Si avui és dia de confessions, diré : Senyor President, heu enamorat una dona de noranta anys ! Xavier, no estiguis gelós ! Te'n guardo una part !A l'esborrany, et tractava de Vós, i de senyor Montoliu. Però, amb tants lligams d'estima i amistat tu i jo, de fa temps, avui no valia ! Avui, fora mentides ! Fora ! I m'és un deure precisar que si l'acte d'avui s'ha pogut fer, materialment, físicament, a despit de totes les complicacions que hi ha hagut, per culpa del meu desastrós estat de salut, si l'acte s'ha pogut fer, te'l devem, a tots esguards, i en particular, tel devem a la teua incansable bona voluntat i la teua tan pragmàtica eficàcia. La bellíssima Laura n'és el cap, la cultura i el cor. El senyor President, n'és el lloc, la cultura i el cor. Tu, Xavier n'ets el braç, l'administració i el cor. Gràcies infinites.
Gràcies, i commogudes, a aquells qui han fet el sacrifici d'aquesta tarda per a venir, expressament, a dir, i amb quin talent !, textos meus... Moment de gran emoció, per mi ! Un milió de gràcies ! Gràcies a en Pere Figueres, el nostre cantautor, ric de tants talents demostrats també en d'altres sectors : plàstica creadora escultòrica i, últimament : poesia... Quin home ! Gràcies, a tots els que heu vingut, senyores i senyors, alguns de bastant lluny com ho ha fet, amb tota la família, el dr. Eugeni Perea, President de la Societat d'Onomàstica Catalana, conservador en cap de l'Arxiu de la Diputació de Tarragona, toponimista i gran escriptor (editat per Destino, I premi Antonio Machado, entre altres...) Gràcies a tu, Apel·les, el fidel de sempre, amb tanta beneficència per mi, i afecte pregon i suport, i a qualsevol indret que sigui ; aquí, a Barcelona, o a Perpinyà, o a Paris ! Quantes vegades hauràs eixugat les meues llàgrimes !... Gràcies a tots aquells qui m'ajuden tant a guardar efectiva la meua tremolant activitat, en particular, a l'editor-poeta Jesús Aumatell. Gràcies, del més fondo del cor, a tu, Carme que, amb tanta subtil introspecció, m'has aclarit fins i tot certs arcans meus de la pròpia ànima. Gràcies a tu, Joan-Pau, quin plaer permanent que em dónes amb el teu judici tan positiu sobre els meus mètodes d'investigació, gràcies que uns dits « joves i nets », com els teus s'hi posin, i amb tanta honradesa, « per a salvar Catalunya », com ho demanava l'Espriu, Gràcies a tu Jaume, a la teua riquesa cultural enriquida de ta rica sensibilitat tan brillantment matisada d'humor... què en seria de nosaltres, sense tu, a Perpinyà ?...Hi va haver circumstàncies en què, sense tu, jo estava a punt de suïcidar-me.. Sí! En aquest aïllament nostre, al Nord, branca tallada de l'Arbre de vida català, l'atenció que ens porteu, aquí, benvolguda i magnífica Institució de les Lletres Catalanes, benvolgut i magnífic Institut d'Estudis Catalans, benvolguts germans del « Sud », ens salva la flama que ens sosté la vida, ens salva, dit amb el bonic mot de Carme : l'essència mateixa de la Vida. Essencial !, ja que la nostra essència és CATALANA. Per tantes gràcies que pugui fer i enunciar, mai no seran prou per dir-vos totes les que us dec, que us devem, els del « Nord », a tots vosaltres que, amb el vostre ajut, feu que Catalunya és quedi UNA, plena i sencera ! Així com a toponimista, especialista universitària de toponímia catalana (escollida assignatura per a guardar memòria del que sem) permeteu-me d'acabar, tal com he començat, amb uns mots del nostre Nobel Salvador Espriu : « Així hem resseguit els rius i les muntanyes,
la seca altiplanura i les ciutats... Hem estat amb el vent en els camps, en els boscos, en la remor de les fulles i les fonts, i anem escrivint... Donarem un darrer nom a cada cosa : (quan facin vells records quasi una nova creació) vet aquí les vinyes, i els arbres, i el mar i nosaltres, encara... » i nosaltres sempre !
Visca, visca Catalunya ! la nostra Terra-Mare ! Visca! Visca !
PORTET, any de gràcia 2017, 28 de juny, homenatge ILC, a l'IEC, Barcelona
Intervenció de Carme Pagès en l’acte d’homenatge a Renada Laura Portet el 28 de juny de 2017 Sr. President de l’Institut d’Estudis Catalans, Sra. Presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, Estimada Renada, Benvolguts presents, En el context d’aquesta celebració tan justa i encertada en què homenatgem Renada-Laura Portet i la seva figuració en el món de les lletres, que abraça tan el camp de la narrativa breu, de la novel·la, del drama, de l’assaig i l'escrit científic o de recerca en temes com la lingüística, la toponímia o l'onomàstica, així com la disciplina poètica, que m’encarregaré de comentar i en la qual ha excel·lit com una gran dama de les lletres catalanes, permeteu-me que gosi parlar una mica de com la vaig conèixer i de com em va encisar la seva embolcalladora personalitat. Va ser en el decurs d’un sopar de la Nit de Sant Jordi a Perpinyà, en què ella era presidenta del jurat de poesia que havia premiat el meu treball Lletres al vent i que, justament en aquesta ocasió, ella fou guardonada amb el premi de narrativa pel recull Una dona t’escriu. Va ser l’any 2004, just, no fa gaire, acaben d’escolar-se 13 anys d’ençà de la benaurada data. Des de llavors, m’ha atret el seu embriagador caràcter, un encanteri que va anar cada dia en augment sobretot des que vaig descobrir la seva poesia i vaig decidir que l’estudiaria i analitzaria, tal com havia fet en l’estudi de El pòsit clàssic en la poesia de M. Àngels Anglada. De manera que el fet d’haver d’aprofitar el poc temps de silenci que tinc a casa ―tenim una família llarga que sempre se senten bé a la casa pairal― m’ha obligat a esmerçar uns quants anys a l’anàlisi de la font inacabable de riquesa literària que emana dels seus versos i que últimament ha pogut veure la llum gràcies a la confiança que hi ha esmerçat Jesús Aumatell de l’editorial Emboscall, sota el títol Renada-Laura Portet: la seva essència. Abans, però, d’enumerar les seves obres deixeu que us parli de com la va veure el meu esguard en el moment en què vaig decidir que furgaria dins la seva poesia, per saber més d’ella. Us en llegeixo, doncs, el particular retrat mental que li vaig fer: El ulls, un poc empetitits pels anys de lectura àvida, són d’una blavor insondable. La veu ―harmoniosa i molt femenina― accentua el poder encisador del seu esguard, que ens revela una persona inquieta i eruditament curiosa; més que curiosa, enamorada de la paraula escrita. La seguretat amb què parla de qüestions lingüístiques, de literatura, de topònims, de poesia... fa que els qui som lletraferits ens hi acostem i desitgem de conèixer-la més a fons. La seva primor i la poqueta estatura, així com el suau gest i el blanc cabell adaptat gràcilment al cap, fan pensar en una ballarina que va de puntetes per la vida, dansant al so de la música que emana dels textos que 1
llegeix, dels que elabora, dels documents històrics que cerca i que reelabora per a nosaltres a ritme propi, amb el seu delicat i interessant compàs. Els seus escrits desprenen un perfum personal, un ordre interior, intensificat en la seva poesia, que ens fan imaginar el repte d’una realitat: la seva. Naturalesa i ànima: zones de l’univers que sovint s’uneixen en l’art. Intentaré de descobrir les passions que el pudor de parlar d’un mateix fa amagar rere el mantell brodat de la poesia. És amb la intenció d’escoltar el seu silenci que em vaig apropar a la poesia de Renada-Laura, convençuda que hi trobaria l’essència de la seva soledat (al cap i a la fi, quan escrivim, sempre cerquem la soledat per tal de trobar-nos). Jo volia conèxer el perfum de la dona, el de l’escriptora, el de la mare, el de l’amiga, el de l’amant, el de la investigadora, el de la patriota, el de l’àvia... el de la musa d’un pintor. Ara, enumeraré ràpidament el gruix de la seva obra, perquè prengueu consciència de la tasca feta a través del temps. En narrativa ha publicat: Castell negre (Chiendent, 1981); Lettera amorosa (El Trabucaire, 1990); Una dona t’escriu (Premi Ramon Juncosa, Trabucaire, 2005). En novel·la: L’escletxa (El Llamp, 1987); El metro de Barcelona (El llamp, 1988); Memòries..... Barcelona, (El Llamp, 1990); Rigau & Rigaud: un pintor a la cort de la rosa gratacul. (Destino, 2002); El mirall de Duoda, comtessa de Barcelona, duquessa de Septimània (Université de Montpellier, 2003); Duoda, comtessa de Barcelona. (Rafael Dalmau Editor, Col·lecció Bofarull , 2008). En assaig i investigació: ha tocat temes com La Sardana (Amics de la Sardana, 1982); A la recerca d'una memòria: els noms de lloc del Rosselló. (premi Vila de Perpinyà, 1981); Toponímia rossellonesa. Perpinyà ( Consell General del Po, 1985); Els coroneills de Perpinyà (Barcelona: Abadia de Montserrat, 1988). També ha fet aportacions a la literatura infantil amb La petita història de Perpinyà, amb Meritxell Torras (Mediterrània , 1995). No se li ha resistit tampoc el gènere dramàtic, ho ha demostrat amb l’obra teatral Guillem de Cabestany o el convidat imprevist (1995). Ha exercit de traductora en un munt d’ocasions, d’entre les quals destaca l’òpera El barbero de Sevilla. Tres són les subtils obres escrites en poesia: Jocs de convit (Columna, 1990); Una ombra anomenada Oblit (Columna, 1992); El cant de la Sibil·la (Fundació Roger de Belfort, 1994) i un especial poemari titulat N’HOM, que dormia en un calaix i que acaba de veure la llum del dia de la mà de Jesús Aumatell. A N’HOM, Renada empra un sistema o recurs evolutiu que parteix del corrent simbolista, però que juga amb l’actitud subjectiva, amb l’expressió sentimental, amb temàtica personal de l’angoixa de viure i amb la invasió del no-res. És una meditació de la dona que s’enfronta a la realitat més esquerpa. Que ofega el mateix desig de viure i ens mostra una mena de món kafquià a través d’aquest “hom” el·líptic. Se’m fa difícil glossar en unes línies allò que he estat estudiant 2
durant tant de temps, però intentaré de fer un exercici de condensació en parlar-vos dels seus poemaris Jocs de convit és un poemari modern i atrevit en què l’autora juga amb poemes proteïformes, poemes en prosa contínua i poesia combinatòria, on es consolida com a poeta i gràcies al qual és percebuda com una de les veus més originals en el panorama de la poesia catalana. Servint-se de les múltiples funcions del llenguatge, l’autora ens proposa un joc summament suggestiu en què el lector esdevé també creador. Aquesta constant recerca formal es conjumina amb un lirisme intens i sensual que la connecta amb la més viva modernitat. Una ombra anomenada Oblit, és un recull de poemes fonamentalment esculpits amb règies imatges i factura de fons opac. El lèxic és aquí més concentrat, arriba a reduir-lo fins l’abstracció. Jo diria que aquest poemari és el perfum de Renada, l’essència que exhala el seu interior, passada per l’alambí de la ment, però que ens permet d’entreveure-hi un esperit apassionat i minimalista. És la personificació sensible d’imatges que li apareixen com ales diàfanes i que ―amb destreses acrobàtiques― fon amb les ombres que apareixen rere l’exercici escultòric de l’escriptura. Interpretar-la és un costerut treball que comporta aixecar nombroses capes de metàfores, que, finalment ens condueixen al nucli del sentiment o de la idea. La lectura sempre resulta premiada per la música que desprenen els versos. El cant de la Sibil·la, per a Renada no és altra cosa que la poesia, com a símbol de revelació divina. Imatge d’il·luminació, la de Sibil·la, d’aquella llum que sorgeix de les coses més insòlites, fins i tot de la més pura tenebra. Els mots espellats en aquest poemari es fonen amb la pròpia pell i la veu poètica se serveix de l’actuació cerimoniosa, preàmbul de la profecia de la vaticinadora dèlfica, per deixar-nos entreveure el que sent quan cerca els mots que pretén vessar al poema; bullen al cap i finalment emanen. També troba espai per fernos saber l’estima que sent per la seva llengua materna, el català pur de què s’havia nodrit a la comarca de la Fenolleda, on va néixer. Sibil·la simbolitza l’ésser humà elevat a la condició transnatural que li permet comunicar amb allò diví per enviar els seus missatges: la possessa, la profeta, l’eco dels oracles, que ―en aquest cas― serà l’instrument poètic que la portarà a la revelació. Haureu pogut comprovar, amics presents, que l’homenatge d’avui és ben justificat. L’obra renadiana, que, a més conté comunicacions tecnolingüístiques a la Sorbona, no es pot oblidar. Renada amaga, rere les imatges poètiques que contenen els seus versos, esquetxos del seu pensament, d’un pensament radical que forma part de la veritat que hom cerca a la vida, ella ens la mig dilucida, perquè com la resta dels mortals no l’arriba a desentelar del tot. Els abismes del cor suren quan escandim, amb veu pausada, els seus versos; són paraules reveladores d’aquell ordre del cor que la raó no coneix, però que es 3
complementen i que trobarem a doll en la seva obra. La seva és una poesia que pot semblar visceral, però que acabem reconeixent filosòfica. Llegint la poesia de Renada trobarem allò que els escriptors reserven per a la paraula escrita i que no és altra cosa que el “secret” (i m’atreviria a dir també ho notareu en la narrativa, perquè, fins i tot en aquest gènere fa sentir la seva veu a part de la del narrador omniscient). El “secret” és, definitivament, tot el que no es pot dir amb la veu perquè és massa veritat. La veritat de tot el que passa en el si del temps és el silenci de les vides i això és el que trobareu en l’obra lírica de Renada: els seus silencis vitals, purament la seva essència. Amb actitud ben egoista et desitjo llarga vida, Renada, perquè no deixis de tacar el paper amb aquestes formiguetes negres que surten del teu pensament i que tan ens complauen. Voldria que la vida et pogués regalar merescudes satisfaccions com les que suposem et fan gaudir avui, aquí.
4
Renada-Laura Portet i l'onomàstica catalana Per Jean Paul Escudero
No sabria dir si era el 1982 o el 1983 però ja fa molts anys. Aleshores treballava en una ràdio d'aquelles que en dèiem lliures, el seu nom era Eldoràdio. Això se situava al cor de Perpinyà, al barri de Sant Mateu. De tant en tant, allà llegia en directe, narracions de Castell Negre un llibre publicat el 1981. Llavors quin goig vaig tenir de poder conèixer i convidar la Renada-Laura Portet, l'autora en persona, a la ràdio! Recordo que vam parlar de novel.la i poesia (potser de Lorca, Bartra o Gimferrer) i ens vam tornar a veure sempre entusiasmats per la literatura. Aleshores jo ignorava l'existència i el significat de la paraula onomàstica i la primera vegada que vaig sentir-la, amb el mestre Jordi Costa, vaig pensar, què s'han inventat ara amb això de l'onomàstica? Quan amb prou feina començava a veure-hi clar en aquesta matèria, vaig descobrir que la Renada-Laura no sols era coneguda en el món literari sinó que també era un referent en el camp de l'onomàstica. Alumna d'Enric Guiter, la Renada-Laura va estudiar més o menys tot el que es podia estudiar en lingüística romànica a Montpeller. Amb aquesta formació sòlida, va endinsar-se en el món de l'onomàstica i al cap de poc, en un context d'amnèsia general de la història del país i a contracorrent d'una societat profundament aculturada, publicava una obra de referència: a la recerca d'una memòria: el noms de lloc del Rosselló. La gent que avança a contracorrent no és covarda ni va equivocada. Planta cara a la injustícia i mira cap al futur. Davant la devastació ortogràfica, la traducció maligna i la indiferència general (aquí San Baudilio de Llobregat i San Juan Despí són records d'una altra època, en canvi, a la Catalunya del nord Saint Laurent de la Salanque i Saint Jean Pla de Corts són noms ben oficials) el noms de lloc del Rosselló doncs, situen i orienten en un país desorientat. Som a l'any 1983. Scripta manent. L'obra de la Renada-Laura penetra a totes les branques de l'onomàstica: sobrenominació, antroponímia, toponímia urbana de Perpinyà, toponímia marítima, etc. Si bé una relació de tots els seus articles publicats no és realitzable en aquest modest homenatge, recordarem: - "Capas toponímicas de la costa rosellonesa". Madrid: CSCIC, 1977. - "L'antroponímia en la llengua popular rossellonesa: uns quants sobrenoms a Pesillà de la Ribera". Barcelona: Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 1983. - "Francesització dels topònims i cacografies al Rosselló". Barcelona: Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 1984. - "Transcripcions errònies de topònims". Barcelona: Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 1986. - "Els Coronells de Perpinyà". Miscel.lània Moreu-Rey. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.
- "Pi, un fals fitònim?". Barcelona: Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 1989. - "Autour de quelques graphies aberrantes et polémiques, de certains toponymes des Pyrénées-Orientales". Paris: Nouvelle Revue d'Onomastique 15/16, 1990. - "Toponomastique roussillonnaise et dramaturgie sacrée: la Sibylle". Paris: Nouvelle Revue d'Onomastique 19/20, 1992. - "Toponímia nordcatalana i vandalisme onomàstic". Barcelona: Congrés Internacional de Ciències Onomàstiques / Universitat de Barcelona, 2011. - "Autour de quelques particularités de l'hagiotoponymie roussillonnaise". Paris: Cahiers de la Société Française d'Onomastique 3, 2011. Entre totes les aportacions de la Renada-Laura Portet, per no monopolitzar la paraula en un dia com aquest, només faré un comentari sobre Toponymie roussillonnaise Sources écrites et orales de part et d'autre de la chaîne pyrénéenne, problèmes et inquiétudes (Nouvelle Revue d'Onomastique, 2017, inèdit) un treball modèlic sobre els mètodes i les eines a l'abast dels estudiosos de la toponímia. La nostra autora hi fa un inventari dels documents bàsics i els analitza d'un a un: - Marca Hispanica de Pèire de Marca - El Cartulari rossellonès de Julià Bernat Alart - Els capbreus - El Liber Feudorum Maior - Les dotalies de les esglésies catalanes - Els cadastres i matrius cadastrals del segle XIX Tot plegat, una lliçó magistral que recorda amb lucidesa que la documentació històrica també ha d'anar enllaçada amb el treball de camp oral, fet amb gent arrelada a la seva terra, a cada municipi. Gràcies Renada-Laura, seguirem aquest camí rigorós i just, que és l'únic camí de la ciència.
Estalviar-nos "un abisme de xerrameca" (Plató) Per Jaume Queralt
Entorn una gran Dama. Anant sobre la punta dels mots pel carretal dels segles. Explorant mons -un munt de mons- silenciant sorolls bàrbars, mudant deserts en horts (miracle de les ciències). Conreant espais públics on no s'entra sense temença. Tutejant la intimitat que n'hom creu conèixer, però que, maliciosa, la desafia, la defuig...I un títol en seguirà un altre per atrapar-la millor, per saber com i a on aquesta intimitat ha fet obra, ha deixat llibre, ha trobat i renovellat lectors. No només en el terreny de la investigació sinó també en el terreny de la creació. Ella fent front a la patuleia dels rabiosos i al cenacle dels massa creguts. Masclistes segur, però no tots. Les seves armes: l'estudi, l'enamorament de la cosa escrita i la felicitat que li procura. I aquesta altra: la humilitat. Per què ella sap que no és pas la semiòtica que fa la poesia i que no es pot pas reduir una ciència qualsevol (per exemple la filologia) a una fantasia mundana. Renada Laura Portet, la polifacètica! No és gens fàcil parlar-ne i qui s'hi posa la caricatura, l'empobreix, en fa una figura, ella que és una dama, una SENYORA. Franquejant llengües i assignatures, mitologies, llegendes i cultures, territoris, camps i utopies, tòtems i tabús -cada època en té- Renada-Laura Portet tira sempre endavant. Més enllà del seu coronell o de la seva Cellera. Lluny del parroquial ensopit. Es pot ser local, i no atàvic. Qui sap caminar, pel món -quatre llengües té ella- passeja sa curiositat. Pel món es nodreix, això és, de memòries col·lectives i ella les nodreix de torn. Foc follet devorador que no para mai sa carrera. De la classe a l'arxiu, de la biblioteca a l'aula de docència, o a la sala de conferències o de col·loquis. Del despatx d'un editor a un aparador de llibreria (peró de FNAC). Amant a Rigau i de trobaïritz germana. Sense esperit de Cort per Amor a l'Art, no a la submissió. Per Amor a la Història què és Vida abans d'esdevenir el relat en part falsejat d'aquesta. Amant sobretot a la Paraula, so i emoció d'un viatge d'un viatge secret, missioner i alhora picaresc amb un viàtic contra l'encallament de les sangs de l'entusiasme i de l'exigència de veritat. Ella a l'aguait, l'ull encès, el llavi viu, rialler o inquiet. Cant de la sibil·la i cor menjat. Ella al servei d'una mètrica fonda i misteriosa que mou la terra, el seu afany i el seu encant, el seu plany com el seu neguit, la pedra com l'estel. Ella àvia, avui en dia, admirada i respectada, arbre de cultura vigorós i fructífer, rodejat d'arts plàstiques, de música i de cançó. Mestressa dels colors i dels ritmes del dialecte rossellonès que parla de manera exquísita i que transposa amb gràcia en els seus escrits d'expressió: contes,
narracions, poemes. Fecunda sempre, en l'instant càndid o ardent com en les revesses estacions de glaç de la feina o del cor. Caminar així com competir (ho diu el vent en vila rasa) festeja la imaginació, treu el tel polsós dels ulls, alleuja el pes de les contrarietats o de les desavinences, enforteix el cosset de l'ànima i enraona per uns capsals de benaurança. Lligar caps i no trencar braços! Obrir horitzons i no tapar-los! Amb humor saludar els babaus, i passar de llarg. D'això se'n pot dir ètica! Renada-Laura Portet: Magnífic heptasil·làbic de la literatura rossellonesa, talismà tossut d'un país que no acata el cap, igualament ferit per l'almoina (que se li consent) i per la indiferència (que se li manifesta;) sobirana i obrera constant de lletres i de ciències, brillantment vestida (investigadora, professora, autora, traductora, caram!), artífex de no poques meravelles (Castell negre, Una ombra anomenada oblit...), solidària d'unes forces que batallen, amb passió i raó en contra la tenebra i el buit, en contra la pèrdua d'una veu i d'un pas genuïns, per la defensa del sentit del mot propi, per l'orgull d'aquest nom i la recuperació d'un destí. Obsequiant-nos -al fil del viatge- llibres profunds i aclaridors d'orígens i d'evolucions... Opus valents, desvetlladors i encisadors. Proses o versos... Mes tots, si tots d'arquets de sant Martí curosament brodats. Amb tants cabells fins i daurats, caragolats o hirsuts de dones de cap, de dones d'aigua o (qui pot saber-ho?) d'àngels "entrebescats" per enriquir el pergamí sacra (o la tauleta numèrica) d'una llibertat d'ésser i d'un goig de compartir el fonamental alfabet de la intel·ligència i de la sensualitat. L'eureka d'Arquimedes també sona al femení i en català..