Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics

LA

S O C I E T A T C A T A L A N A

D ’ E S T U D I S H I S T Ò R I C S

Filial de l’INS TITUT D’ESTUD IS CATAL ANS

XII, 2001

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS BARCELONA

BUTLLETÍ

DE LA

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

BUTLLETÍ

DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Filialdel’INSTITUTD’ESTUDIS CATALANS

XII, 2001

INSTITUTD’ESTUDISCATALANS

CONSELL DE REDACCIÓ

DIRECTOR:Gaspar Feliu i Monfort

SECRETÀRIADEREDACCIÓ:Mònica González Fernández

VOCALS:Ramon Arnabat i Mata

Armand de Fluvià i Escorsa

Gener Gonzalvo i Bou

Pere Molas i Ribalta

Carme Molinero i Ruiz

Oriol Oleart i Piquet

Mercè Renom i Pulit

Jaume Sobrequés i Callicó

© 2001: els autors dels treballs

Editat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Compost per APG, SA

Tambor del Bruc, 6-B. 08970 Sant Joan Despí

Imprès per Limpergraf, SL

Polígon Industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31. 08210 Barberà del Vallès

ISSN: 0213-6791

Dipòsit Legal: L. 934-1994

Ernest Lluch, in memoriam .............................................................................7

L’austriacisme i l’alternativa catalanoaragonesa, segons Ernest Lluch, per Joaquim Albareda...............................................................................................9

SESSIÓ INAUGURAL

Noblesa absentista i retòrica catalana, per Pere Molas Ribalta ................................27

ARTICLES

La Unió Interacadèmica de Barcelona, 1931-1936, per Albert Balcells ...................45

Els inicis de l’escola en temps de guerra al partit judicial de Valls, per Antoni Gavaldà Torrents.....................................................................................53

Mathausen: crònica gràfica d’un camp, per Pep Parer i Margarida Sala...............85

Les actituds polítiques a Catalunya durant el primer franquisme, per Carme Molinero .......................................................................................................97

El cinema a Mallorca durant el primer franquisme (1936-1950), per Margarida Pujals Mas i Manel Santana Morro (Premi per a estudiants de la SCEH 2000)...............................................................................................................107

TESISDOCTORALS

La formació d’un mercat del crèdit. Orígens i difusió del censal en la societat valenciana (segles XIII-XIV), per Juan Vicente García Marsilla.....................135 La transformació d’una economia insular. El cas de Menorca (1600-1920), per Miquel À. Casanovas Camps ..............................................................................145

El paper de les exportacions vitícoles en la configuració de les relacions exteriors de l’economia catalana, 1672-1869, per Francesc Valls Junyent ..............161 Estratègies empresarials en la indústria cotonera catalana. El cas de la fàbrica de la Rambla de Vilanova, 1833-1965, per Raimon Soler Becerro ..................173 L’ofensiva patronal contra l’ofici. Estructures laborals i jerarquies obreres a la indústria tèxtil catalana (1881-1923), per Carles Enrech Molina ......................185 Ferran Soldevila i la historiografia catalana del seu temps (1894-1971), per Enric Pujol Casademont ....................................................................................197

Franquisme i poder polític a Granollers, 1939-1975, per Joan Garriga i Andreu ......................................................................................................................209

Recensions................................................................................................................223

Notícies de llibres.....................................................................................................257

Normes per a la presentació d’originals..................................................................261

ERNEST LLUCH, IN MEMORIAM

El dia 21 de novembre de l’any passat ETA assassinava Ernest Lluch. Amb la seva mort ens privava per damunt de tot d’un home bo i d’un intel·lectual compromès i polifacètic. Entre les seves activitats i els seus sabers, ens toca i ens plau recordar el seu interès pels temes històrics, que estudiava perquè l’ajudaven a entendre el país i a la vegada ens ajudava als altres a entendre’l.

El centre principal de les seves investigacions històriques va ser el segle XVIII; de primer, els darrers anys, dels quals li interessava especialment el pensament econòmic, i, en els temps més recents, la publicística dels vençuts en la Guerra de Successió i el manteniment de l’ideal d’una monarquia confederal, tema del qual ens va oferir un tast en el número IX (1999) del nostre Butlletí.

Descansi en pau i visqui en el nostre record.

L’AUSTRIACISME

I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

JOAQUIM ALBAREDA Universitat Pompeu Fabra

«No obstante que conozco vano nuestro cuydado, o sea nuestro deseo por las ventaxas de una Casa por la qual perdimos con proporzión lo que cada uno puede perder, y si bolviese el caso, no rehusaría executar lo mismo, aunque aya sido tan fatal el fruto de las fatigas de casi treinta y seis años, pero el Mundo no paga otra moneda, y oxalá que el desengaño baste para tomar el camino de la Verdad que no puede engañarnos». Juan Amor de Soria, 1742.

Haver de parlar de les darreres aportacions historiogràfiques d’Ernest Lluch no em resulta, evidentment, gens fàcil. En la relació estreta que havíem mantingut en els darrers quatre o cinc anys, intensificada per la seva participació activa en un grup de recerca d’historiadors modernistes,1 on hi havia un intercanvi constant d’informació i d’impressions a l’entorn del tema que ens interessava la Guerra de Successió i les seves conseqüències , a més de descobrir en ell una gran persona, hi vaig trobar un interlocutor d’excepció del qual sempre aprenia coses, per molt que ell s’excusava modestament dient que no era historiador. Coneixedor a fons, doncs, de la seva obra escrita i no escrita és a dir, de les dèries i de les línies de recerca en què seguia treballant , no tinc cap mena de dubte a l’hora d’afirmar que les seves aportacions constitueixen un salt qualitatiu molt important en la mesura que han fet possible una relectura de la història de Catalunya i també d’Espanya del segle XVIII, en la qual l’opció vençuda i oblidada de la Corona d’Aragó recupera protagonisme. Des de la seva reivindicada percepció austrohongaresa obre portes, enceta camins, formula hipòtesis suggerents en les quals caldrà seguir treballant per obtenir resultats més acabats i matisats. També estic segur d’una altra cosa: l’aportació de Lluch, situada en una equidistància difícil entre el nacionalisme català més radical i l’espanyolisme, ha resultat incòmoda a ambdós extrems, alhora que el seu posat com a historiador, independent, poc ortodox i summament erudit, desconcertava un sector del gremi poc receptiu a les novetats intel·lectuals que s’aparten del positivisme més clàssic.

La visió que tenim del segle XVIII català és, encara, essencialment econòmica i no pas precisament per culpa de la gran obra de Pierre Vilar, que deixa moltes portes obertes cap a d’altres aspectes de la societat amb vista a assolir interpretacions

1.Es tracta del grup consolidat de recerca Grup d’Estudi de les Institucions i Societat a la Catalunya Moderna, dins el II Pla de Recerca de Catalunya, de la Generalitat (1999SGR00165).

10 JOAQUIM ALBAREDA

globalitzadores d’aquell segle decisiu per a Catalunya. En els darrers anys, però, aportacions importants ens han proporcionat una visió del set-cents més oberta, més complexa, començant per la síntesi brillant de Josep Fontana (La fi de l’Antic Règim i la industrialització). Ernest Lluch, amb una tenacitat exemplar que la seva intensa activitat pública no va poder doblegar , va prosseguir la línia encetada el 1973 amb la publicació d’El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), mitjançant diversos i remarcables treballs (sobre el cameralisme a Espanya, sobre el «partit aragonès», sobre Francesc Romà i Rossell, sobre la Il·lustració a Catalunya, sobre les xarxes comercials catalanes a Espanya o sobre l’edició de llibres entre els segles XV i XIX i l’«assassinada viva» que fou la llengua catalana). Aquest treball tenaç i aparentment dispers va quallar, finalment, el 1996 a La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració,2 on si bé el pensament econòmic segueix tenint un pes fonamental en el llibre, s’estableix un diàleg constant amb la política i la cultura amb resultats que capgiren substancialment la visió del set-cents.

Un dels objectius fonamentals de l’obra és prou clar: qüestionar la idea de Soldevila que els catalans del XVIII, després del 1714, amb voluntat d’autoanul·lació, s’havien esforçat a esdevenir província, així com discutir l’expressió de Vilar que el XVIII havia estat el segle més estèril per a l’esperit de grup dels catalans. Rebat aquest argument exposant, amb tota mena de detalls i de connexions que recomponen un autèntic trencaclosques, un projecte econòmic per a Catalunya amb ressons hispànics, un programa cultural (historicoliterari), i un balanç de la Il·lustració eminentment aplicada en el qual destaquen un gran historiador econòmic (Antoni de Capmany), un corrent jansenitzant (Francesc Armanyà, Josep Climent, Fèlix Amat), un dramaturg enlluernat per Maria Teresa d’Àustria (Llucià Francesc Comella), dos músics (Antoni Soler i Ferran Sors), uns quants científics (Francesc Salvà i Campillo, Antoni Martí i Franquès) i artistes (Damià Campeny, Pasqual Pere Moles). Però els grans eixos del llibre, podríem resumir-los en la redescoberta i el reconeixement just del que anomena l’«austriacisme persistent i purificat», sens dubte l’aportació més innovadora; en segon lloc, en la influència del cameralisme a Espanya, i, per últim, en l’existència d’un projecte il·lustrat per a Catalunya.

Aturem-nos en el primer punt, en el qual Lluch centrà la recerca en els darrers anys esmerçant-hi una gran dedicació, reprès a L’alternativa catalana (17001714-1740) i a Aragonesismo austracista (1734-1742), ambdós publicats el 2000.3 L’«austriacisme persistent i purificat» fa referència al nou i darrer moment d’esperança en l’emperador comprès entre el 1734 i el 1741, motivat per la guerra de Polònia (1733-1738). Aleshores l’imperi va perdre Nàpols i Sicília, cosa que signi-

2. La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració, Edicions 62, Barcelona, 1996. 3.(2000) L’alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Bilana Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes, Eumo Editorial, Vic; (2000) Aragonesismo austriacista (1734-1742). Conde Juan Amor de Soria, Institución Fernando el Católico (CSIC), Excma. Diputación de Zaragoza, Saragossa.

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

ficà l’esvaïment de les rendes que servien per pagar les pensions dels exiliats austriacistes establerts a Itàlia i a Viena i que motivà el seu desplaçament al Banat fundant la colònia de la Nova Barcelona actual Zrenjanin. La guerra enfrontà la Gran Bretanya amb França, en un context polític internacional inestable que permetia que els austriacistes pensessin en un projecte polític que anava més enllà de la pura nostàlgia, atesa la provisionalitat de les fronteres dels països militarment febles en aquells anys. Implícitament, aquesta anàlisi reforça en certa manera el component internacional de la Guerra de Successió, que, massa sovint, tendim a oblidar. L’aportació cabdal de Lluch consisteix a reinterpretar diverses manifestacions de dissidència al règim borbònic, algunes ja conegudes i d’altres de noves (en total, 9: fins al 1734 estan relacionades amb l’acció política directa, i les posteriors, més extenses, són de reflexió), des d’una perspectiva conjunta que fa que prenguin una major coherència i volada política. En valora la qualitat intel·lectual i el possible suport social de què van gaudir, així com les connexions internacionals que les animaven: es tracta de Via fora els adormits (amb una rèplica escrita des de Viena que exculpa els Àustries: Censura o juicio imparcial sobre el papel intitulado en catalán, Record de l’Aliança 4 (que evoca els compromisos incomplerts pels anglesos a la Guerra de Successió) i La voz precursora de la verdad, que té com a objectiu la unió armada de les potències europees anteriorment aliades per posar fre al predomini borbònic i al seu despotisme, que «ha edificado una Babel [símbol de la monarquia universal] que os destruye y os arruina». Fa un segle i mig que Pi i Aramon havia apuntat que «en 1736 existía aún en Cataluña un partido austríaco que anhelando sacudir el yugo de Castilla, imploró secretamente el auxilio de Jorge II de Inglaterra en virtud del tratado de Génova de 1705», el qual citava Amor de Soria.5 L’objecte principal del Via fora, el text més interessant, és, com ha dit Lluch, canviar l’Espanya dels Borbons per la dels Àustries. Si això no era possible, proposava una nova configuració política alternativa de la península Ibèrica a fi d’impedir que França i Castella fossin frontereres i de fer garantir la llibertat dels territoris de la Corona d’Aragó, alhora que l’equilibri europeu. La nova Espanya havia d’estar constituïda per tres blocs: el galaicoportuguès (independent però sota orientació britànica), el castellanoandalusoextremeny (sota inspiració francesa), i el de la vella Corona d’Aragó més Múrcia, Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Àlaba inclosos els territoris annexionats per França (sota protecció de l’Imperi): «dits sis regnes y províncias, regits cada un ab sas lleys provincials justas y antiguas, que la sola tirania present té sepultadas, formarien un regne, o república lliure que, ab justa soberania, concorreria a salvar lo equilibri de Europa [… dominis] que a més de la co-

4.E. LLUCH (1999), «El judici imperial sobre la Via fora els adormits», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, X, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, p. 67-88.

5.E. LLUCH (2000), Aragonesismo…, p. 68; A. A. PII ARIMON (1854), Barcelona antigua y moderna o descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días, volum II, Imp. y Lib. Politécnica de Tomás Gorchs, Barcelona, p. 893.

12 JOAQUIM ALBAREDA

muna utilitat tenen just dret per separar-se del domini de unBorbón en Castilla». Si cap de les dues solucions no quallava, proposava que els anglesos imposessin «una República lliure del Principat de Catalunya en sa integritat antiga». 6 Aquests textos, escrits entre el 1734 i el 1736, amb l’objectiu de tornar Espanya (o una part) al sistema anterior al 1714, s’inscriuen en una campanya ben connectada amb Viena, que tenia com a objectiu aconseguir un canvi d’actitud dels britànics i desvetllar l’opinió pública catalana.

Però la peça clau de l’austriacisme, des del punt de vista de la teorització, fou la figura del comte aragonès navarrès d’origen Juan Amor de Soria, exiliat a Viena, la qual fou destacada per José Antonio Maravall i, més tard, per Virgínia León, entre d’altres historiadors,7 encara que no aprofundiren en les seves idees. Ara, en el llibre, el personatge és inserit justament en el seu marc ideològic i se li reconeix el mèrit d’haver formulat una crítica a l’absolutisme borbònic des de l’òptica del sistema polític constitucional, representatiu, inspirant-se, concretament, en el model austríac. Autor de Enfermedad crónica y peligrosa de los reinos de España y de Indias (1741), text extens i interessant que Lluch ha publicat a Austracismo aragonesista, formula un austriacisme depurat dels mals que havien portat a l’increment del poder absolut, a la decadència econòmica i a la corrupció política en temps dels Àustries, situació que havia arribat al paroxisme amb el triomf de l’absolutisme borbònic. La no-convocatòria de Corts es devia a «la cautela de los primeros ministros [para] evitar esta convocación con el pretexto de la mayor libertad con que los estados y brazos impugnaban en las Cortes Generales la mala conducta de ellos, y prevenían remedios a la salud pública, y de esta omisión han nacido los mayores males de los reinos y la peligrosa enfermedad que hoy padecen».8

D’aquest programa, cal remarcar-ne tres qüestions: la primera, la centralitat de les Corts, d’acord amb la idea de la unió de corones aecque principaliter. Les Corts han de vetllar pel compliment de les lleis fonamentals del regne, han d’aprovar els subsidis al rei i han de fer lleis per fer prosperar el país i evitar la corrupció. La segona qüestió és abordar la idea d’una millor estructuració d’Espanya, a fi de «hermanar y concordar las dos coronas y sus naciones, deshaciendo y destruyendo una de las causas de la enfermedad de la monarquía por la discordia y antipatía que entre ellas ha reinado» 9 La proposta pretenia acabar amb els greuges i desconfiances entre els països d’una Corona d’Aragó allunyada dels avantatges de la cort, però lliure de càrregues fiscals permanents, i una Corona de Castella que gaudia dels beneficis de la cort però que es trobava aclaparada pel pes de la fiscalitat de la monarquia. Feia

6.E. LLUCH, La Catalunya vençuda…, p. 72-73.

7.J. A. MARAVALL (1991), Estudios de la historia del pensamiento español. Siglo XVIII, biblioteca Mondadori, Madrid; V. LEÓN (1990), «Una concepción austracista del Estado a mediados del siglo XVIII», Coloquio Internacional. Carlos III y su siglo, Actas, II, Madrid, p. 215.

8.E. LLUCH, Aragonesismo…, p. 130.

9.E. LLUCH, Aragonesismo…, p. 189.

13

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

poc més d’un segle que l’havia formulada Olivares en el «gran memorial» del 1624, des d’un prisma inequívocament absolutista. Per tal de fer efectiva aquesta coordinació mantenint i enfortint el sistema polític representatiu, Amor proposava que les Corts de Castella, Aragó, València, Mallorca i Catalunya es reunissin cada set anys; que es constituís una assemblea fixa formada per onze diputats territorials (dos de Castella, un d’Andalusia, un de Granada, un de Múrcia, un de Galícia, un de Navarra i els territoris bascos, quatre de la Corona d’Aragó) i que, finalment, cada deu anys es convoqués un parlament de la monarquia, format pels diputats dels regnes, dos consellers de cada consell suprem i un secretari d’estat nomenat pel rei. També recuperaven protagonisme els dotze consells suprems de la monarquia dels Àustries. La figura del secretari de Despatx Universal càrrec que ocupà Vilana Perlas durant la guerra pren gran relleu en aquest organigrama, «complemento de la total suprema expedición de los negocios de la monarquía». I com ha recordat Virgínia León,10 en un altre escrit del 1736 (Addiciones y notas históricas desde el año 1715 al 1736), Amor havia plantejat la necessitat de crear un consell de gabinet que pal·liés la divisió en secretaries. La tendència a l’enfortiment del poder de la monarquia, d’acord amb el desenvolupament de l’Estat modern, es fa compatible, doncs, amb un esquema constitucionalista i territorialment plural als antípodes del model borbònic. En tercer lloc formulava una nova proposta fiscal: per a Castella, manteniment de les regalies, supressió dels tributs perjudicials (alcabalas, millones, montazgo…) que considerava injustos, alhora que percebuts desigualment, a més d’il·legals, els quals havien de ser substituïts per un subsidi aprovat a les Corts, un cop realitzat un inventari o cadastre dels béns i de les rendes dels individus, depenent de la seva riquesa. Als quatre estats de la Corona d’Aragó com els qualificava Amor els aplica, també, aquest subsidi que havien d’aprovar les Corts respectives en concepte de dotació per a la defensa comuna del territori de la monarquia. La proposta va acompanyada d’un programa econòmic que havia d’impulsar l’agricultura i l’obertura del mercat indià a la Corona d’Aragó, però també amb mesures de caràcter industrialista. Els seus dos principals referents són el diplomàtic Diego de Saavedra Fajardo i l’arbitrista Pedro Fernández Navarrete. El primer, autor de les Empresas políticas (1640),11 un manual d’educació de prínceps, que assumeix la raó d’estat des del cristianisme, fou el tractadista polític més llegit a Espanya durant el segle XVII, i estava preocupat per la decadència de la monarquia, pel pes feixuc de les contribucions i per la corrupció. Fernández, autor de Conservación de monarquías y discursos políticos (1626),12 aborda el problema de l’opressió fiscal que pateixen els «pecheros» castellans i proposa que hi participin els altres regnes de la monarquia per

10.V. LEÓN (2000), «La influencia española en el reformismo de la monarquía austríaca del Setecientos», Cuadernos Dieciochistas, I, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, p. 131.

11.F.J. DIEZDE REVENGA (editor) (1988), Empresas políticas, Planeta / Autores Hispánicos, Planeta, Barcelona.

12.M. D. GORDON (editor) (1982), Conservación de monarquías y discursos políticos, Clásicos del pensamiento económico español, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid.

14

JOAQUIM ALBAREDA

tal de sufragar les despeses derivades de la defensa de les seves costes, a banda d’un donatiu voluntari que ha de ser satisfet pels grups socials benestants de la Corona de Castella, inclosos els nobles i eclesiàstics). Partint d’aquests pressupòsits que no són, certament, els d’Olivares Amor descabdella la seva proposta fiscal, la quantifica i estableix categories de pagament, amb el benentès que la percepció d’un subsidi requereix l’aprovació prèvia de les Corts.

Lluch va reprendre l’anàlisi de l’austriacisme a L’alternativa catalana (1700- 1714-1740). Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes. En el llibre aprofundeix en el coneixement dels dos personatges: el notari Vilana, futur marquès de Rialp, i el seu cercle d’homes de confiança (Verneda, Llaurador, Minguella, també notaris i antics amics), que van passar al primer rengle de la política, cosa que desagradà a la vella classe dirigent, i Juan Amor de Soria, que fou secretari de Vilana, com a oficial de la Secretaria d’Estat, uns personatges pels quals Lluch no amagava la seva admiració. Van donar lloc, deia, a una combinació idònia: Amor hi aportava el pensament; Vilana, l’acció, primer com a secretari de Carles IIIl’Arxiduc i després com a secretari d’estat imperial. Contra les dures crítiques de què fou objecte Vilana (enriquiment, corrupció, despotisme, traïdora), Lluch aporta dades sobre els seus béns deixats en testament no excessius a Catalunya però importants a l’Imperi i apunta la possible procedència de la campanya difamadora, de sectors conservadors (eclesiàstics), a conseqüència de les confiscacions de béns als eclesiàstics filipistes amb una política similar a la del regalisme borbònic i de les reformes avançades que proposava. Efectivament, a Reflexiones anticipadas en Barcelona a su Majestad CC para el buen gobierno de la España, de l’any 1710 (que Lluch atribueix a Vilana i Virgínia León a Amor,13 però tant se val si l’un n’era l’autor i l’altre l’inspirador), on es planteja la urgència de crear una sola contribució que substitueixi la multiplicitat de càrregues indirectes, s’esmenten els eclesiàstics entre els principals defraudadors, a més dels ministres i els encarregats de percebre les rendes. La proposta, per tant, es troba en la línia de la que va fer Amor molt més desenvolupada tres dècades més tard, a Enfermedad crònica, com hem vist. L’objectiu era implantar «un donativo de repartimiento justo, decente, no gravoso, y en que resulte un alivio general del reino, socorro de la real hacienda y medio para la defensa común», cosa que, a la pràctica, havia de representar que si el más pobre jornalero pagaba de contribución más de 300 reales… Ahora con 55 queda libre.14

Però la qüestió més polèmica a l’entorn del govern austriacista és la de l’enrenou suscitat per l’Epítome de Francesc Grases i Gralla, el 1711, obra que dedicà a Vilana, on feia algunes consideracions sobre els fonaments i la titularitat de la potestat

13.V. LEÓN (1993), Entre Austrias y Borbones El Archiduque Carlos y la monarquía de España (1700-1714), Sigilo, Madrid, p. 119-120. 14.E. LLUCH, L’alternativa..., p. 134-135.

15

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

legislativa, és a dir, sobre l’equilibri entre el poder reial i les Corts (proposa que «no fase la llei lo Rei i la cort, ni lo Rei ab la cort, sinó lo Rei en la Cort», és a dir, que el rei legisla i fa ús de la seva potestat en l’assemblea, fet que converteix l’acord en vinculant per a totes les parts). Arran de les protestes dels Comuns, l’obra fou condemnada per l’arxiduc Carles IIIi cremada. Lluch conclou que aquest conflicte polític, més que per qüestions de fons amb flaire d’absolutisme o d’esperit anticonstitucional, s’originà per les urgències d’un rei en guerra, les quals topaven amb una mecànica política feixuga en la presa de decisions i, alhora, amb els recels de les institucions catalanes davant de qualsevol símptoma d’enfortiment del poder reial. L’equip de govern, que no es movia en un sentit absolutista com ho prova el fet, argüeix, que l’arxiduc condemnés l’obra , sinó parlamentarista, «no actuava amb la potència ni la rapidesa necessàries. Buscar una més gran cohesió del Rey ab la cort podia ser un mitjà adequat» 15 L’anàlisi coincideix amb la interpretació feta pels historiadors del dret Víctor Ferro i Jon Arrieta. Una recomanació de Carles III a l’arxiduquessa Isabel durant l’ocupació de Madrid, l’octubre de 1710, confirma la impressió de Lluch: «Acuérdate solamente», li diu, «por lo que toca a Aragón, de atender a la justicia y a las lentitudes, porque el Consejo de Aragón y otros de Cataluña son sumamente tardos». Tanmateix, una altra carta del secretari Juan Antonio Romeo al rei, del novembre d’aquell any, dóna testimoni de la percepció diferencial que tenia l’equip de govern de Carles III del marc constitucional català en relació amb el castellà quan, en parlar de l’ocupació de Castella, afirma que «como las disposiciones en Castilla son libres de la Real voluntad de V. M. sin consideración de fueros, puede V. M. dar la planta que quisiere y hallare más conveniente, sin que nadie se oponga».16

D’aquesta manera Lluch ens ha apropat a la figura del polític català amb més projecció i influència en la cort de l’arxiduc i emperador, que intentà fer de pont entre els interessos de les institucions catalanes i els de l’arxiduc, amb una elevada dosi de pragmatisme. Un personatge certament controvertit que, mentre a Catalunya era blasmat des del sector més «foralista i tradicionalista» pel seu suposat tarannà reialista criticat amb duresa a Via fora els adormits—, a la cort de Viena fou malvist pels ministres alemanys per la seva ascendència sobre l’emperador, favorable als austriacistes hispànics. Com a secretari d’estat, a Viena, assumí la responsabilitat sobre els afers d’Itàlia i Flandes, amb poders tan amplis que provocaren problemes de competències amb el Con-

15.E. LLUCH, L’alternativa…, p. 51.

16.V. FERRO (1987), El dret públic català. Les institucions de Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Eumo Editorial, Vic, p. 29; J. ARRIETA (2001), «Conversaciones con Ernest Lluch en torno al austracismo», text inèdit de la ponència del congrés Felipe V y su tiempo organitzat per la Institución Fernando el Católico (Saragossa, 15-19 de gener de 2001), que l’autor m’ha proporcionat amablement; «Variedades. Guerra de Sucesión. Correspondencia interceptada. Cartas entre el Archiduque Carlos y su esposa la archiduquesa Isabel», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1872, II, p. 336-339, p. 346-352 i p. 362-367 (la cita és de la p. 352) i «Variedades. Guerra de Sucesión. Correspondencia interceptada. De Romeo para el Archiduque en 15 de septiembre de 1710», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1873, III, p. 25-30 (la cita és de la p. 28).

16

JOAQUIM ALBAREDA

sell d’Espanya (a la fi, el 1731, Vilana s’incorporà al Consell d’Espanya bo i mantenint la secretaria d’estat, del qual fou president en morir l’arquebisbe Folch de Cardona). Efectivament, el marquès de Rialp va mantenir el seu compromís amb el «cas dels catalans», si bé no podem perdre de vista el minso marge de maniobra que deixaven la supeditació imperial al Regne Unit i els tractats d’Utrecht. Una bona mostra de la dependència total de Carles IIIenvers els aliats la tenim en la correspondència que aquest mantenia amb la seva esposa Isabel, on es manifesta contrari a l’operació de conquesta de Madrid, la qual deixava Catalunya desprotegida militarment, i es dol de l’actitud capritxosa i erràtica dels generals, «conforme a su acostumbrada confusión e inconstancia». I en una carta del secretari Juan Antonio Romeo al rei, aquest escriu, el novembre de 1710: «siempre temo las cosas de Inglaterra, que las mueven unos espíritus muy turbios, especialmente el de Peterborough». Amb aquesta voluntat de compromís, doncs, s’ha d’entendre el gest de Vilana d’enviar el seu cunyat Joan Francesc Verneda a Barcelona l’estiu del 1713 durant el setge, i el fet que delegués Amor a París, el maig del 1714, per tractar amb el marquès de Torcy la suspensió de les hostilitats (si bé Sanpere i Miquel situa la negociació d’Amor amb Torcy el maig del 1715 en el context de les converses per a l’evacuació de Mallorca i Eivissa, però també sobre els represaliats austriacistes de Barcelona i, de nou, sobre les constitucions; potser es tractava de dos viatges diferents). Encara, el 1725, en el marc de les converses que van menar a la pau de Viena entre l’emperador i Felip V, aconseguí que el canceller Sinzendorf reclamés, de nou, els drets de la Corona d’Aragó, davant la lògica preocupació de l’ambaixador espanyol, el baró de Ripperdá. Com ha escrit recentment Virgínia León, «desde una intencionada posición política de fidelidad a la Casa de Austria y rechazo de la Casa de Borbón, tanto Amor de Soria como el marqués de Rialp, alaban el sistema político de la monarquía Hispánica y toman como modelo de referencia sus instituciones. El respeto de las leyes fundamentales de los reinos, cuya transgresión se equipara a un comportamiento tiránico, constituyó también el denominador común de éstos y otros escritos austracistas de esta época».17 Perquè, en darrer terme, aquestes propostes polítiques responien a la idea d’una Espanya plural, en plena coincidència amb la idea exposada per Castellví:

Se ve claro que aunque en todo el continente de la España se nombran sus naturales en común españoles, eran y son distintos y se conservaron mucho tiempo divididos… Eran estas naciones en el continente de la España distintas en leyes, costumbres, trajes e idiomas.18

17.«Variedades…», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1872… (la cita és de les p. 363-364) i «Variedades…», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1873… (la cita és de la p. 28); la visita d’Amor a París, a V. LEÓN, «La influencia española…», p. 128, i a E. LLUCH, «El judici…», p. 73-74; la cita de V. León és de «La influencia…», p. 118. S. SANPERE, Fin de la nación catalana, Barcelona: L’Avenç, 1905, p. 596.

18.F. CASTELLVÍ, Narraciones históricas, vol. I, J. M. MUNDET i J. M. ALSINA (ed.), Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo de Pèrcopo, Madrid, 1997, p. 55.

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

Per acabar amb aquest tema central: allò que definia essencialment l’austriacisme era «la concepció d’una monarquia composta, plural i concèntrica, des de cadascuna de les unitats originàries, i no la dinastia adoptada per encarnar la monarquia», raó que explica l’acceptació inicial de Felip Vper part dels catalans. Per tant, conclou Lluch, seria més encertat parlar de «constitucionalisme català que optà per l’austriacisme» que no pas d’austriacisme català a seques. «Podem continuar utilitzant el terme austriacisme si entenem la seva accidentalitat i que la substantivitat prové del constitucionalisme i fins i tot de l’ideari nacionalista català’», escrivia fa poc a L’Avenç.19 I, sobre la suada contraposició entre un absolutisme suposadament modernitzador enfront d’una requincalla medievalitzant que constituiria el sistema polític català, no dubta a remarcar el caràcter més modern del sistema constitucional o parlamentari pel seu major grau de llibertat: «defensar les Corts, les Constitucions i els furs suposava mantenir una certa llibertat i un considerable control pressupostari: dos trets propis de la “modernor”». Finalment, afegia que amb l’obertura als sectors socials burgesos i menestrals ascendents, «es dibuixava una evolució democràtica a l’anglesa o a l’holandesa» enfront de la dubtosa «modernor» borbònica.20

Però, perdudes les esperances en el capgirament polític, a partir de la dècada del 1740, els esforços per afrontar el futur de part dels hereus de l’austriacisme, bo i acceptant com a irreversible el marc polític, se centraren en l’elaboració de projectes de caràcter reformista, mitjançant un programa econòmic molt més avançat que el de l’absolutisme borbònic, desenvolupat entre el 1760 i el 1780, coincidint amb l’inici del regnat de Carles III. La connexió austríaca segueix, però, amb una pèrdua de pes del passat en benefici del present. Aquest constitueix un segon eix fonamental, que trobem exposat a La Catalunya vençuda: l’anàlisi del cameralisme, centrat en el «partit aragonès o l’esforç de l’Espanya vençuda per ensenyar a la vencedora, en paraules de Lluch, seguint els camins de reforma empresos per Àustria i Prússia. Una influència, la de Bielfeld i Von Justi, però també del ginebrí Necker —per la seva idea de descentralització territorial i de liberalisme matisat enfront dels fisiòcrates, que els components del partit aragonès recollien, alhora, de l’Imperi austrohongarès , que fou notable a la Corona d’Aragó i al País Basc, la qual ha estat obviada per la historiografia del pensament econòmic, marcada pel castellanocentrisme, que ha posat l’accent en el corrent asturcastellà, de Jovellanos, Floridablanca i Campomanes, defensor d’un programa econòmic agrarista i preindustral Lluch, a Las Españas vencidas,21 a més d’una atípica introducció on recull opinions i crítiques sobre l’edició catalana, incorpora un capítol molt interessant sobre aquests economistes, sobre el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774) de Campomanes i la creació de las Sociedades Económicas de Amigos del País, alhora

19.E. LLUCH (2000), «De noms i de “modernors”», L’Avenç, 253, p. 60 i 63.

20.E. LLUCH, «De noms…», p. 64.

21.E. LLUCH (1999), Las Españas vencidas del siglo XVIII Claroscuros de la Ilustración, Crítica, Barcelona.

18 JOAQUIM ALBAREDA

que exposa les reaccions de l’Ajuntament de Barcelona i de la Junta de Comerç davant d’aquestes propostes i a favor dels gremis, de les escoles de la Junta Particular de Comerç i de la Universitat de Barcelona. La influència cameral que té en el comte d’Aranda, en Pablo de Olavide i en Francesc Romà i Rossell alguns dels principals valedors, propugna la defensa dels gremis i de l’industrialisme, la fi de la discriminació de la Corona d’Aragó respecte al mercat americà, una hisenda forta i un exèrcit que intervingui en el desenvolupament econòmic, amb una marina capaç de reservar el mercat americà. En síntesi, el partit aragonès, integrat per persones descendents de famílies austriacistes, des de l’acceptació del nou ordre borbònic, assaja d’incorporar reformes portades a terme per Maria Teresa d’Àustria de reconeixement de la diversitat territorial, com succeïa a Hongria i de Frederic IIde Prússia les idees del cameralisme: intervenció de l’Estat, foment del mercat i de la indústria. En el terreny polític, si els golillas (asturcastellans) eren partidaris d’una monarquia absolutista sense matisos, el partit aragonès mostrava simpaties cap a una monarquia pactada, amb representació estamental i amb consells.

La figura catalana que canalitza aquestes idees és l’advocat figuerenc Francesc Romà i Rossell, autor de Las señales de la felicidad en España y medios de hacerlas eficaces (1768),22 així com d’altres treballs que tenien com a objectiu reformar el marc polític i econòmic d’Espanya i de Catalunya, a l’escalf de les transformacions econòmiques que s’hi produïen: Disertación histórico-político-legal por los colegios y gremios de la Ciudad de Barcelona—la defensa dels gremis, dels quals Romà era advocat, no era solament econòmica, sinó també política i social , Proyecto del Abogado General Público i Proyecto para restablecer la Monarquia. Així, doncs, al cap de gairebé vuitanta-cinc anys del Fènix de Catalunya de Narcís Feliu de la Penya, un català plantejava de nou un programa polític i econòmic. Fins i tot, Lluch veu la mà de Romà en la representació dels diputats de Saragossa, València, Palma i Barcelona del 1760, que evocava les estructures polítiques anteriors al 1714. Des d’aquesta perspectiva d’anàlisi, Lluch ha revisat el clixé massa esquemàtic i monolític des del qual s’ha caracteritzat l’Espanya del XVIII com un autèntic desert d’idees tant polítiques, que contestessin l’absolutisme, com econòmiques sense aportacions remarcables alternatives a la política del despotisme il·lustrat i l’agrarisme d’arrel castellana.

El tercer gran eix de les aportacions de Lluch també el trobem desenvolupat a La Catalunya vençuda. El constitueixen els capítols que esbossen un projecte il·lustrat per Catalunya i que es fonamenta en tres grans textos: les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes i el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio, tots ells de l’entorn del 1780. Són, a parer seu, el millor fruit de la Il·lustració aplicada a Catalunya, i constitueixen un autèntic projecte per al país, en-

22.Estudi preliminar d’E. LLUCH (1989), Editorial Alta Fulla, Barcelona.

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA,

SEGONS ERNEST LLUCH

cara que no hi incloïa la llengua: la recuperació de la memòria històrica i de la literatura catalana, sumada a una visió de present i de futur de l’economia, que conformaven una consciència global de país, programa que fou catalitzat per la Junta de Comerç la qual, davant la inexistència d’institucions polítiques representatives assumí la funció d’endegar els projectes col·lectius , on confluïen els comerciants i industrials més actius i influents de «l’època de les realitzacions» de què parlava Jaume Vicens Vives. Jaume Caresmar és al centre dels tres projectes i hi va tenir un paper destacat (en el Discurso repeteix les fórmules descentralitzadores de Jacques Necker i el seu sistema intermedi entre el mercantilisme i el liberalisme, que superava el marc estrictament estatal i valorava les institucions territorials internes: països, municipis i gremis). I cal no oblidar el protagonisme de l’intendent que presidia la Junta de Comerç, el baró de la Linde (Manuel de Teran) ni, naturalment, el del gran historiador de l’economia Antoni de Capmany.

Aquestes foren, diu Lluch, seguint els passos de Jordi Rubió i Balaguer, les peces clau del desvetllament de la personalitat de Catalunya, que fan que el XVIII no esdevingui un segle «nacionalment perdut» i que el convertiren en el precursor de la Renaixença quan, a aquests elements, s’hi sumà la llengua, ja que si bé, efectivament, els protagonistes d’aquest projecte no creien en un futur viable del català, van posar les bases perquè es fes realitat, una línia argumental ja prou coneguda, perquè l’autor l’havia exposada en diverses publicacions en una d’elles amb un títol prou significatiu: «La Il·lustració a Catalunya: projectar el país i revisar el 1714» , que tanca el cicle interpretatiu encetat amb la dissidència dels anys 1730-1740. Sense entrar en punts polèmics com el caràcter de la Il·lustració a Espanya, el paper de la llengua com a possible vertebrador de la identitat catalana, o la funció pretesament innovadora que havia de tenir la Universitat de Cervera, només voldria remarcar el caràcter pertinent de dos elements que Lluch remarca, si no són entesos de forma excloent. El primer, sobre si el projecte il·lustrat de l’entorn del 1780 fou, efectivament, el precursor de la Renaixença. És indiscutible, almenys, que les seves llums ens aclareixen el camí del desvetllament lingüístic i cultural del XIX, gràcies a unes fites assolides que van esdevenir imprescindibles perquè la Renaixença pogués tenir un punt de partida. El segon, que cal valorar el paper de les institucions militars (Acadèmia de Matemàtiques, Col·legi de Cirurgia de Barcelona) i paraoficials (ensenyaments superiors de la Junta de Comerç) en l’impuls dels projectes, cosa que matisa la idea que fou la «societat civil» la seva promotora sense que hi tingués res a veure el «despotisme il·lustrat», encara que cal no oblidar el dinamisme i la pressió dels grups socials emergents que inspiraven l’activitat de la Junta de Comerç, per tal de donar resposta a les exigències de modernització material del país, com han recordat Santiago Riera i Josep Fontana.23 Aquesta pressió social fou, en definitiva, una de les principals

23.E. LLUCH (1991), «La Il·lustració a Catalunya: projectar el país i revisar el 1714», a Catalunya a l’època de Carles III, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Barcelona, p. 47-73; S. RIERA (1991),

JOAQUIM ALBAREDA

especificitats de Catalunya, en contrast amb d’altres zones d’Espanya, on van predominar les Sociedades Económicas de Amigos del País, resultat d’una dinàmica econòmica i social diferent. Tot plegat ens ajuda a entendre millor per què, malgrat la derrota del 1714, que va obligar els catalans a renunciar al projecte del 1705 i a les seves constitucions seculars, i a recloure’s en el treball l’endemà de l’11 de setembre, van persistir un projecte econòmic modernitzador i un programa cultural i polític que va cristal·litzar en la societat industrial i en la represa de la identitat col·lectiva en el segle XIX.

Què romandrà de l’esquema interpretatiu de Lluch? Ben segur, l’estructura, el fil conductor de les continuïtats per damunt de les ruptures. Sens dubte es matisarà i es concretarà: caldrà revisar la influència real del model polític habsburgués (de Carles VIi de Maria Teresa d’Àustria) en les formulacions de l’austriacisme «purificat» i, sobretot, del prussià encara que sigui essencialment de caràcter econòmic, el qual encaixa amb més dificultats en l’esquema d’absolutisme «rebaixat» dels hereus de l’austriacisme. En aquesta mena de «filo rosso» que enllaçaria l’austriacisme del 1705 amb el dels anys quaranta per desembocar en els projectes de la segona meitat de segle hi ha, certament, moltes llacunes que cal omplir. L’anàlisi de Lluch és intuïtiva i suggestiva però encara resta molt oberta. D’ella, cal prendre’n l’esperit. És a dir: a l’entorn del 1705 s’articula un programa polític que gaudeix d’un considerable suport social, que té la seva base en el constitucionalisme. Aquesta idea, la de les «llibertats» perdudes, perviu després de la derrota del 1714 entre amplis sectors i s’expressa en escrits polítics i en dietaris de pagesos i menestrals; també en les reivindicacions gremials enfront dels municipis borbònics corruptes i en clar divorci amb la dinàmica societat catalana en les dècades centrals del segle, en manifestacions de caràcter popular, en memorials polítics i econòmics, fins a enllaçar amb el Campany de Cadis que vindica el model anglès a partir de la recuperació de les Corts abolides per Felip V(«entonces se vio que el cañón era la última razón de los Reyes», va escriure el 1809), passant pels textos del liberal i constitucionalista León de Arroyal entre el 1787 i el 1795 , els quals evoquen el major desenvolupament constitucional de la Corona d’Aragó enfront de la de Castella. Aquest darrer, contrari al «despotisme il·lustrat», afirmava que «si vale hablar verdad, en el día no tenemos constitución, es decir, no conocemos regla segura de gobierno; bien que ni se ha conocido en Castilla de muchos siglos a esta parte». Afegia que «en Castilla no hay más constitución que la costumbre, ni más costumbre que la casualidad. La fuerza ha sido la medida de poder de los reyes». Això mentre assegurava, amb unes paraules molt semblants a les que utilitzà Capmany a Cadis, que «no es mi ánimo decir que la constitución aragonesa no tiene defectos harto considerables; pero no temeré asegurar que ninguna de cuantas conocemos es tan buena en la calidad de monárquica», perquè l’au-

«Ciència i tècnica a la Catalunya de la segona meitat del segle XVIII», a Catalunya a l’època de Carles III, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Barcelona, p. 195-196; J. FONTANA (1988), «La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868», a P. VILAR, Història de Catalunya, V, Edicions 62, Barcelona, p. 103-104.

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

toritat legislativa residia en el rei junt amb el regne i perquè el poder del rei no es podia estendre més enllà del de les lleis, «o por mejor decir, que el poder del rey es el de las leyes, sin que pueda más ni menos que ellas». Arroyal no s’està d’afirmar, amb un to de xovinisme, que la nova constitució anglesa «sólo tiene de bueno lo que tomaron de la aragonesa», la qual ha retornat el vigor a les Cambres i «el espíritu patriótico que hizo renacer la popularidad de los Comunes». Com Amor de Soria, al cap de mig segle, el 1792, el gandienc Arroyal, declarat partidari del model basat en els contractes polítics que triomfà a Holanda i Anglaterra, parla de «la enfermedad del reino», que radica en una constitució deficient i ineficaç.24 Cal, per tant, aprofundir en la pervivència d’aquesta memòria històrica i en l’abast de la consciència identitària al llarg del set-cents, cosa que permetrà d’entendre millor la formulació del federalisme al principi del segle XIX

Com es podia esperar, l’esquema interpretatiu de Lluch no ha deixat indiferents els historiadors: ha desvetllat un gran interès entre molts, tot i que algun ha posat pegues a l’excés de presentisme i de càrrega nacionalista des del qual ha estat concebut i, finalment, ha generat reticències serioses entre d’altres. Cap de les crítiques formulades es fonamenta en arguments prou sòlids per invalidar l’estructura de l’esquema, i per aquesta raó no ens detindrem a analitzar-les. Entre aquests darrers historiadors, alguns han posat en dubte la capacitat mobilitzadora o l’existència mateixa de l’austriacisme després del 1714: és obvi que aquest austriacisme que coneixem mitjançant els textos, publicats o manuscrits, era minoritari. De ben segur, però, que la idea de les «libertats» seguí present en la mentalitat

24.J. ALVAREZ JUNCO (1967), «Capmany y su informe sobre la necesidad de una constitución (1809)», Cuadernos hispanoamericanos, 210, p. 520-551 (la cita és de la p. 546). Afegia que a les Corts de la Corona d’Aragó se sentien les paraules «de Patria, de pueblo, de Nación, de Constitución, de libertad, nombres que jamás pronunciaron ni las leyes, ni los legisladores en las cortes castellanas, ni suena en ellas más que la voz Reinos, representados como provincias por cierto número de ciudades. Eran sólo dieciocho las que gozaban de esta prerrogativa, sin incluir más villa que la de Madrid, cuando en la Corona de Aragón, que no componía una tercera parte de la de Castilla, gozaban de voto en cortes diecinueve ciudades y setenta y nueve villas» (p. 549). I a Cadis, Capmany va dir: «No pretendo el estado político de las cortes de Aragón por modelo perfecto de una constitución […]; ni tampoco cuál conviene a la nación española en las actuales circunstancias […] atendida la extensión y reunión de provincias que componen hoy la monarquía. Lo presento para mostrar al mundo poco instruido de nuestra antigua legislación hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona en siglos que hoy se quiere llamar góticos, por no decir bárbaros […]. En fin, era el país que tenía una Constitución, que, por los nudos con que estaba ligada, era por sí misma indisoluble […]. Hasta que las armas de Felipe V la derribaron con mayor poder, por aquel derecho de conquista que se atribuyó con la Guerra de Sucesión. J. FERNÁNDEZDELA CIGOÑA, E. CANTERO, Antonio de CAPMANY (1742-1813), Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, Madrid, 1993, p. 189-190 i p. 276); L. DE ARROYAL, Cartas económico-políticas, J. Caso González (ed.)(1971), Cátedra Feijoo, Universidad de Oviedo, a les pàgines, respectivament, 56, 178, 170, 16, 169, 181. Sobre Arroyal, vegeu principalment: J. A. MARAVALL (1991), Estudios de la historia del pensamiento español. Siglo XVIII, Mondadori, Madrid, p. 61-81, L. SÁNCHEZ AGESTA (1973), «Continuidad y contradicción en la Ilustración española (Las Cartas de León de Arroyal)», Revista de Estudios Políticos, 192, p. 9-23, i P. FERNÁNDEZ ALBALADEJO (1992), Fragmentos de monarquía, Alianza Univesidad, Madrid, p. 468-487.

JOAQUIM ALBAREDA

col·lectiva, malgrat que amb el pas dels anys amb la minva de la repressió i l’acomodació al règim facilitada pel desenvolupament econòmic es diluís i es reformulés per acabar recloent-se en l’historicisme. Però, com ha escrit Ramon Grau, «convertit en historicisme, aquell patrimoni juridicopúblic es mantingué com a alternativa teòrica i aflorà tan bon punt el règim borbònic obrí la primera esperança de distensió entre la nova dinastia i la societat catalana» . 25 Per això, com ha explicat Pere Anguera, entre el 1808 i el 1868, en les proclames catalanes a favor de les llibertats es reivindicà «l’esperit de l’ordenament jurídic, encapçalat per unes corts sobiranes, que permetés una participació més àmplia i activa en la gestió dels interessos comuns. El que empenyia els catalans a fer aquesta reivindicació era el record de la tradició històrica tramès, més de manera oral que no pas escolar, per les generacions anteriors, i que es veia consolidat pel tracte militaritzat rebut del govern, que feia créixer el sentiment de colònia o com a mínim de ciutadans de segona. S’hi afegia un anticastellanisme molt viu…».26 D’altres historiadors que segueixen ancorats en el miratge del «despotisme il·lustrat», es neguen a acceptar el model alternatiu dels sistemes representatius com a vàlid molt més que l’absolutisme per fer front als reptes de la creació de l’Estat modern i del desenvolupament econòmic. Tanmateix, encara s’han de demostrar les suposades virtualitats modernitzadores de l’absolutisme, tant en matèria de llibertats com d’organització política i de desenvolupament econòmic (i això malgrat les nombroses apologies dels Borbons que la commemoració del tercer centenari ha generat). Sovint obliden, d’altra banda, que l’austriacisme no constituïa tan sols una alternativa per a Catalunya o per a la Corona d’Aragó, sinó per a tot Espanya, que constrenyia l’absolutisme dominant al continent raó, aquesta darrera, del predomini continental, que troben suficient per justificar la «modernitat» de l’absolutisme mitjançant institucions representatives dels grups benestants i socialment ascendents i una organització territorial «federal», objectius que, pel que sembla, eren incompatibles amb la «modernitat» del «primer monarca il·lustrat» (Felip Vde Castella), des d’una lectura de la història, ras i curt, legitimadora del poder, de la dinastia i, en definitiva, del neonacionalisme espanyol emergent.

I acabo amb una mena de balanç final que titularia informalment Les lliçons de l’Ernest. El riquíssim bagatge cultural de Lluch fruit d’una curiositat fora del que és comú i d’una intel·ligència excepcional i la seva experiència política, el dotaven d’una capacitat intuïtiva especial per analitzar els fets històrics. Només així es pot entendre el capgirament interpretatiu que ha realitzat de la història de Catalunya del XVIII, especialment a La Catalunya vençuda, que revisa tantes qüestions interpretatives decisives (voluntat d’esdevenir província, prerenaixença, austria-

25.R. GRAU (2001), «L’experiència del despotisme il·lustrat a Catalunya, 1759-1775», L’Avenç, 254, p. 9.

26.P. ANGUERA (2000), Els precedents del catalanisme: Catalanitat i anticentralisme: 1808-1868, editorial Empúries, Barcelona, p. 13.

L’AUSTRACISME I L’ALTERNATIVA CATALANOARAGONESA, SEGONS ERNEST LLUCH

cisme persistent enfront d’un pensament absolutista que semblava únic a Espanya, partit aragonès, cameralisme i pensament neckerià enfront d’agrarisme estricte) i que deixa obertes tantes portes a futures recerques. Només així s’entén, també, la redescoberta de Vilana el seu admirat Vilana, blasmat per la historiografia catalana, que ell reivindica com a home d’Estat i com el polític català més rellevant a escala internacional. Un redescobriment que ens remet a una altra preocupació constant en l’obra de Lluch dels darrers anys: explicar l’alternativa derrotada pel «justo derecho de conquista», fa tres-cents anys, que podia haver conduït de forma més dreturera cap a un estat democràtic i plural, estalviant als nostres avantpassats catalans i espanyols la dolorosa marrada que va significar l’absolutisme i la configuració d’una estructura política militaritzada, la més unitària d’Europa. Aquesta «alternativa» catalanoaragonesa , com diu Lluch, ha hagut d’esperar a quallar, en una cosa semblant, fins al 1978, encara que a desgrat dels renaixents sectors neoespanyolistes que, animats per l’expansió del PP, malden per retallar terreny a l’Espanya plural i constitucional. Identificat de ple amb aquest ideal, Lluch va dur a terme una gran tasca pedagògica junt amb alguns polítics, advocats i historiadors per explicar la pluralitat nacional, els drets històrics i el constitucionalisme útil que ha d’esdevenir la clau que garanteixi la convivència pacífica i democràtica actuals, amb el màxim marge de llibertat per a cada una de les nacions de què es compon Espanya.27 En aquest darrer combat dialèctic, en el qual ningú no ha reaccionat amb tanta energia com ell, ens va esperonar amb passió a bregar-hi, va advertir la societat catalana de l’allau propagandística que s’acostava, justificadora dels Borbons, i, el que és pitjor, de l’Espanya unitària, la dels vells fantasmes del passat que crèiem superada, inquietud que comparteix Borja de Riquer en el seu llibre recent, en el qual reclama un debat serè i rigorós sobre les identitats i els nacionalismes a Espanya.28

Capficat per la llibertat de les persones i dels pobles, es capbussà en la cruïlla del 1714 per entendre l’Espanya que en va néixer, amb alguns dels seus problemes endèmics, com és el de l’encaix mal resolt dels nacionalismes. Ell ens explicà, però, que hi havia altres futurs possibles, com diria Josep Fontana, i que el fet que no reeixissin no vol dir que el que triomfà fos el millor,29 i ens ajudà a imaginar aquests projectes que no van fer-se realitat. I, en darrer lloc, despullà el «despotisme il·lustrat» del seu frac modernitzador per retratar-ne les misèries i opressions, que els historiadors («acadèmics» o no) han camuflat sota els eufemismes de les «reformes mo-

27.E. LLUCH, M. HERRERODE MIÑÓN (directors); J. ARRIETA, J. ASTIGARRAGA (coordinadors) (1998), Foralismo, derechos históricos y democracia, Fundación BBV, Madrid, i Derechos históricos y constitucionalismo útil, Fundación BBV, Madrid, 2000.

28.B. DE RIQUER (2000), Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya, Eumo Editorial, Vic. És imprescindible, també, el llibre coordinat per J. S. PÉREZ GARZÓN (2000), La gestión de la memoria. La historia de España al servicio del poder, Crítica, Barcelona.

29.J. FONTANA (2000), La història dels homes, Crítica, Barcelona, p. 346.

JOAQUIM ALBAREDA

dernitzadores», les quals, per a la Corona d’Aragó, consistien, abans que res, en militarització pura i dura i desaparició de les institucions seculars d’autogovern i d’uns canals de participació amb una potencialitat «democràtica»30 que fou evocada pel seu admirat Antoni de Capmany a les Corts de Cadis. 24

30.Qüestions que abordà amb contundència en les ressenyes dels llibres d’Enrique GIMÉNEZ, Gobernar con una misma ley. Sobre la Nueva Planta borbónica en Valencia, i de Juan Pablo FUSI, España La evolución de la identidad nacional. Respectivament: «Militarisme i castellanització a la València de després de 1707», L’Espill,5, Publicacions de la Universitat de València, Edicions 3 i 4, València, 2000, p. 181-185, i «La España del vasco-españolismo según Fusi», Pasajes, Revista de pensamiento contemporáneo, 3, Publicacions de la Universitat de València, 2000, p. 147-151.

SESSIÓ INAUGURAL

JOAQUIM ALBAREDA

NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

PERE MOLAS RIBALTA

L’absentisme de l’aristocràcia titulada a Catalunya durant l’edat moderna és un fenomen prou conegut, tot i que convé precisar-ne en cada cas les modalitats i la cronologia.1 L’allunyament físic anava acompanyat d’un distanciament de la vida política del país i de les seves institucions. Però aquesta absència s’intentava compensar amb tota una retòrica que subratllava els orígens i les relacions amb el Principat, sobretot quan aquests aristòcrates actuaven con a emissaris del poder reial. D’altra banda, la Diputació del General i el Consell de Cent els buscaven i els utilitzaven com a intermediaris i valedors naturals en el món de la Cort. El 1622, per exemple, «consellers i diputats escriuen a tots los grans senyors castellans [...] que tenen estats en Catalunya, perque tinguin per propi intervenir per la pretensió de la terra».2 Només en situacions de crisi, com el 1640 i el 1705, es trencava de manera radical, però no sempre ràpida, el lligam envers Catalunya d’uns personatges que senyorejaven la major part de la població rural del Principat.

ELLLOCDELSMORTS

La retòrica no sols estava feta de paraules. Hi tenien també la seva part els gestos, i entre aquests els rituals funeraris. És cert que l’elecció de sepultura podia estar establerta per les disposicions testamentàries o els acords familiars, però em semblen indicatives. Don Juan de Zúñiga, el marit d’Estefania de Requesens, havia mort a Madrid el 1546. L’any següent el seu cos i el d’alguns dels seus fills foren duts a sebollir a la capella del Palau Menor de Barcelona, «y allí foren los diputats y los nobles y cavallers de la ciutat», i també els consellers.3 Trenta anys després, consellers i diputats as-

1.Pere MOLAS (1966), «Va haver-hi una fusió de les èlits a la Catalunya dels Àustries?», Manuscrits, p. 41-52.

2.Josep M. CASAS HOMS (ed.) (1974-1975), Dietari deJeroni Pujades, Barcelona, Fundació Vives Casajuana, vol. II, p. 116.

3. Manual de novells ardits o Dietari de l’antic consell barceloní (en endavant citat com MNA), IV, p. 186-187. 30 de juny de 1547. «En aquest die per lo matí los honorables consellers foren al Palau de la Comtessa [...]». Pere Joan COMES (1878), Llibre de algunes coses assenyalades succehides en Barcelona i en altres parts, format per [...] en 1583, Barcelona, Llibre tercer, capítol 47, «De la sepultura que feren en lo Palau de la Comtessa al cos de don Joan de Súnyiga».

PERE MOLAS RIBALTA

sistien al mateix lloc a la sepultura del fill gran de Zúñiga, don Lluís de Requesens, mort als Països Baixos, i del seu fill, don Joan de Zúñiga, mort a Castella. Els consellers portaven el cap de dol.4 I el 1586 era el cos del més jove dels fills d’Estefania, don Juan de Zúñiga, per matrimoni príncep de Pietrapercia, el portat des de l’alcàsser de Madrid, on havia mort, «a sepultar en el Palau, capilla suntuosa dotada por él».5

El 27 de setembre de 1601 moria en el seu Palau d’Arbeca el qui aleshores era duc consort de Cardona, és a dir, don Diego Fernández de Córdoba, marquès de Comares. El cadàver fou portat a Poblet.6 Pocs anys després, el 1610, arribaven a aquest monestir, procedents de la població andalusa de Lucena, centre de les senyories del marquès de Comares, els cadàvers del fill que havia premort don Diego, don Lluís de Córdoba i Aragó, comte de Prades, i de la seva muller, Ana Enríquez de Cabrera.7 En canvi feien el viatge invers les despulles de don Antoni de Cardona Fernández de Córdoba, senyor de Bellpuig, comte de Palamós i duc de Sessa, mort el 1606 a la Cort de Valladolid, i portat a les seves terres andaluses de Cabra i de Baena. De la seva banda, els marquesos d’Aitona insistien en la seva tradicional sepultura a Santes Creus. Quan el cinquè marquès va morir el 1674 en el Palau arquebisbal de Girona, «se n’emportaren lo cos per enterrar-lo on estaven sos passats».8 El sisè marquès, Guillem Ramon, disposava en el seu testament (1702) ser enterrat a Santes Creus, «que fue la principal sepultura de mi casa».9 I allí s’hi havien celebrat el 1699 les exèquies per al seu fill, que com era tradicional en el llinatge, havia portat el títol de comte d’Osona.10

ENTRE CATALUNYAI CASTELLA

La retòrica de la catalanitat es manifestava fins i tot quan el subjecte no s’havia allunyat físicament de Catalunya, però s’havia manifestat més partidari del rei que de la terra. A les corts del 1564, l’aleshores comte d’Aitona, don Francesc de Montcada, en opinió de Perot de Vilanova, havia estat tingut en mala opinió per la seva compla-

4.MNA, V, p. 167-169. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, II, p. 546. COMES (1878), llibre IV, capítol 25. «De la sepultura que feren a don Lluis de Requesens [...] i a don Joan, son fill». L’autor enfatitza la catalanitat dels dos personatges. Requesens havia estat «un valerós català» i havia demostrat que els catalans, «volent pelear», valien per dos castellans. El seu fill, malgrat ser molt jove (no havia complert els vint-i-quatre anys), «no manco mostrava ser natural català».

5.José MARTÍNEZ MILLÁN (ed.) (1998), Historia de Felipe II, Rey de España, de Luis CABRERADE CÓRDOBA, Madrid, p. 1152.

6.Dietari de Jeroni Pujades, I, p. 166.

7.Dietari de Jeroni Pujades, II, p. 147.

8.Joan BUSQUETS (1994), La Catalunya del Barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683), Abadia de Montserrat, II, p. 441.

9.ARXIU HISTÒRICDE PROTOCOLSDE BARCELONA (AHPB), Notari Francesc Bonaventura Torres, Segon llibre de testaments, fol. 99.

10.BIBLIOTECADE CATALUNYA (BC). Fullets Bonsoms, núm. 4077, «Llanto de los hombres y gozo de los ángeles».

29 NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

ença amb el virrei, fins al punt de ser titllat de traïdor.11 Cinc anys després, durant la crisi provocada pel conflicte amb la Inquisició, es presentà oficialment davant els diputats, oferint la seva mediació, «per lo que era català».12 D’altra banda, el seu fill, Gastó, segon marquès d’Aitona, apareix de forma natural en les planes del Dietari de la Generalitat 13 El 1606, quan marxava d’ambaixador a Roma, declarava als consellers que ell era «català i barcelonès, de què se preciava molt».14 El fill de Gastó, Francesc de Montcada, que en vida de son pare portava el títol de comte d’Osona, va ser nomenat el 1621 general de les galeres de Catalunya,15 i el 1623 era enviat pel comte duc d’Olivares per tractar amb el Principat, «como tan principal hijo de él», encara que en realitat havia nascut a València, durant el virregnat del seu pare.16

En el cas dels Montcada, marquesos d’Aitona, no es va produir la ruptura de la línia masculina del llinatge. Tampoc no va fer-ho en el dels senyors de Bellpuig, que a finals del segle XVI heretaren el ducat de Sessa al regne de Nàpols —un topònim que apareix en documents catalans sota diferents grafies, fins i tot de César— i el de Baena, a Andalusia.17 La historiografia recull la tornada del duc Antoni Folc de Cardona des de l’ambaixada de Roma (1603), on havia gestionat la canonització de sant Raimon de Penyafort. Els consellers convocaren una promenia per decidir si anirien a visitar els ducs, «haguda consideració de [...] ser catalans». El duc, que havia nascut a Bellpuig el 1550, «respongué en llengua catalana [...] que ell era català [...] de que es preciava y honrava molt».18

Tanmateix, com hem vist, el duc va morir a Valladolid i va ser enterrat a Baena. La vida del seu fill i successor, don Luis, nascut a Baena el 1582, el mecenes de Lope de Vega, va transcórrer a la Cort. Fins i tot volia establir allí els censals contrets amb els seus vassalls, fet que la Generalitat va considerar una contrafacció de les Constitucions (1619).19 Però aquest entrebanc no va ser obstacle perquè el 1622 es demanés la seva mediació i trobessin el duc «molt propício y afectat al bon succés y felice stat de esta terra». El duc de Sessa es manifestava «desitjós del bé comú del Principat [...] per la naturalesa que té en aqueix Principat y per los estats que sa

11.Antoni SIMONI TARRÈS (1994), Cavallers i catalans a la Catalunya del cinc-cents, Barcelona, p. 51.

12. Dietaris de la Generalitat, II, p. 278, 10 de juliol de 1569. En un altre moment de conflicte, el 1576, Aitona era al costat del virrei, quan aquest rebé els diputats. Dietaris, II p. 490.

13. Dietaris de la Generalitat, II i III, encara que citat a vegades com a Gascó i altres com a Castro de Montcada.

14.MNA, VIII, p. 289, «Lo marquès de Hitona (sic) va a visitar els consellers».

15. Dietaris de la Generalitat, IV, p. 468-469.

16. Dietaris de la Generalitat, IV, p. 860.

17.Pere MOLAS RIBALTA (1996), Catalunya i la Casa d’Àustria, Barcelona, p. 149. «Va haver-hi una fusió [...]?», p. 44. Els senyors de Bellpuig foren també comtes de Palamós. Pere MOLAS (1997), «Els comtes de Palamós a l’edat moderna», Estudis sobre el Baix Empordà, núm. 16, p. 43-48.

18.MNA, VIII, p. 73-75, 30-31 de desembre de 1606, Dietari de Jeroni Pujades, I, p. 331 i 335.

19. Dietaris de la Generalitat, IV, 351-352.

PERE MOLAS RIBALTA

casa hi té».20 El 1628 els consellers de Barcelona trameteren dos cavallers per saludar don Ramon de Cardona, germà del duc, «donant-li la correspondència per ser ell y los seus catalans».21 El 1616 s’havia dedicat al duc de Sessa la traducció castellana de la crònica de Desclot. L’enemistat del personatge envers Olivares devia contribuir a presentar-lo com a valedor natural en els mesos centrals del 1640.22

En altres casos, la vinculació amb Castella es produïa per l’extinció repetida de la successió masculina. Així va succeir, primer amb els Requesens, i després amb els seus successors, els Zúñiga. Ferran Soldevila va desenvolupar arguments sòlids en favor de la catalanitat de Lluís de Requesens.23 Es deia Lluís pel seu avi matern, el portantveus de governador de Catalunya del mateix nom, mort el 1509, però en les cartes de la mare apareix citat tant amb la forma de «Loiset» com amb la de «Luisico».24

El 1568, de pas per Barcelona, entre Roma i Granada, el senyor Lluís de Requesens i Zúñiga havia afirmat, a requesta dels diputats, que «les coses del present Principat les tenia per pròpies, i lo que més se prèssia és ésser nat en la present ciutat»..25

Però ja hem vist que els Requesens-Zúñiga també es van extingir. L’heretera del llinatge, la senyora Mencia, es va casar successivament amb dos grandes de Castella, primer amb Pedro Fajardo, marquès de los Vélez (que va morir el 1579), i en segones noces amb el comte de Benavente (títol que alguns documents i autors catalanitzen com Benavent). El 1602, després de vint-i-quatre anys d’absència, Mencia va passar per Barcelona amb el seu segon marit. Jeroni Pujades destaca en el seu Dietari que es tractava d’una «senyora catalana, filla de Barcelona, y que té fill català [...], ço és lo marquès de los Vélez [...], senyora que en València tant se prècia de catalana».26

Els comtes de Benavente tornaren a Barcelona el 1610; visitaren Montserrat i les senyories dels Requesens.27 Després de la mort de Mencia hi hagué plet entre els Benavente i el marquès de los Vélez, fill del primer matrimoni. Aquest va guanyar definitivament el plet el 1621. Encara aquell any els fills de la senyora Mencia acompanyaren els síndics de Barcelona davant el nou rei FelipIV.28

20. Dietaris de la Generalitat, V, p. 592 i 849. Sobre les gestions del duc en suport de les demandes catalanes el 1622, p. 589 i següents.

21.MNA, X, p. 295.

22.John ELLIOTT (1966), La Revolta dels catalans. 1598-1540, Barcelona, p. 161, 278, 299 i 435.

23.Ferran SOLDEVILA(1962), Història de Catalunya, Barcelona, volum II, p. 935.

24.Estefania DE REQUESENS (1987), Cartes íntimes d’una dama catalana del segle XVI, Barcelona.

25. Dietaris de la Generalitat, II, p. 204.

26.Dietari de Jeroni Pujades, I, p. 224-225. El comte de Benavente havia estat virrei de València. La visita solemne a la Generalitat a Dietaris, III, p. 445-446. Per Pujades, la devoció de la senyora Mencia a la Immaculada Concepció també era indici de catalanitat.

27.Dietari de Jeroni Pujades, II, p. 167-168. La comtessa s’acomiadà dels seus vasalls dient: «Mos fills, Deu guarde, que no em veureu més».

28.Dietari de Jeroni Pujades, III, folis 24-25.

NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

ELDUCDE CARDONA

La gran nissaga era la dels ducs de Cardona. Els titulars del ducat s’havien casat sovint amb dames de Castella. El darrer duc del llinatge Folc, Ferran, mort el 1543, era fill d’Aldonça Enríquez i s’havia casat amb Francisca Manrique de Lara, però fou després de dues manques de successió masculina que el ducat anà el 1575 a les mans del marquès de Comares (títol creat el 1516). Aquest era el duc de Cardona, que el 1588 «vingué a la divuitena de la conservació de la jurisdicció del General, y s’oferí molt llargament a la terra»,29 que se n’anà a Madrid com a ambaixador del General, i que el 1599 va trobar bé enviar a don Alexandre d’Alentorn com a ambaixador al rei «ab les queixes del braç a Sa Majestat».30 Aquell mateix any presidia el braç militar durant el jurament de Felip III.31 Des de la perspectiva de la Cort el fet que el nou rei li concedís la possessió del comtat d’Empúries, que es trobava en litigi amb el fisc reial, era vist com una mercè feta als catalans.32

És possible que la solució favorable del procés de successió del ducat de Cardona en la descendència del marquès de Comares afavorís la presència del seu nét, el duc Enric, a Catalunya. Quan la seva àvia, Joana d’Aragó, va morir l’agost del 1608, el seu nét i hereu era a Andalusia, bé que al cap de tres setmanes es presentava a Catalunya. Fou una visita breu. El mes d’octubre tornava a Castella.33 Deu anys després, però, feia una declaració solemne a la Generalitat. Les paraules del duc absent recorden les d’un rei absent:

Desde que por muerte de [...] mi abuela, sucedí en los estados que tengo en este Principado, he deseado sumamente tener mi casa y vivienda en él [...], determinación (que) han impedido hasta agora algunos negocios de los desta provincia de la Andalucía.

En conseqüència havia decidit «llevar a la duquesa, mis hijos y casa a este Principado».34 No és que el duc deixés de visitar Andalusia i la Cort, però aquest grande nascut a Lucena el 1588 apareix en els grans afers de la vida política catalana del regnat de Felip IV. Quan aquest rei li concedí el tractament de «molt il·lustre», Pujades va fer constar que aquest honor se li feia «com a descendent de l’infant don Enric [...]

29. Dietarisde la Generalitat, III, p. 226.

30.Frederic DESPALAU, «Memòries succeïdes en la ciutat de Barcelona», publicades per Antoni SIMON TARRÈS, Cavallers i ciutadans, p. 102 i 168.

31. Dietaris de la Generalitat, III, p. 344. El seguia en ordre de precedència un altre noble absentista, encara més d’origen forani, el marquès de Camarasa, don Francisco de los Cobos y Luna. El tercer era Aitona.

32.CABRERADE CÓRDOBA (1857), Relaciones de la Corte de España, Madrid, p. 35. «Y así se encarecen las mercedes que han recibido los catalanes».

33.Dietari de Jeroni Pujades, II, p. 71. 6 de setembre de 1608. «Entrà en Barcelona lo duc de Cardona, venint de Lucena, de son marquesat de Comares». MNA, VIII, p. 441.

34. Dietaris de la Generalitat, III, p. 730. Cardona demanava les galeres de la Diputació per al viatge de la duquessa.

32 PERE MOLAS RIBALTA

i no per marquès de Comares».35 Quan l’abril del 1624 el duc Enric de Cardona va arribar a Barcelona, venint d’Arbeca, el Consell de Cent deliberà «si se eixiria a donar-li la benvinguda, com se acostuma la primera vegada que duc de Cardona entra en dita ciutat».

No era pas la primera vegada, però aleshores «com a minyó no assaboria les coses» i no havia volgut esperar que se li fes la rebuda solemne. Finalment se li féu, setze anys després de la primera vinguda. Sortiren a rebre’l diputats i consellers, «ab tant aplauso i cerimònia com si fos persona reial».36

El duc va tenir el seu paper en els preparatius de les Corts del 1626, bo i barrejant la vida privada amb la pública. El part de la seva muller a Mataró fou l’excusa d’un viatge des de Lleida fins a Barcelona.37 Es presentà davant el Consell de Cent com a «verdadero hijo de esta ciudad» i quan comunicà que les Corts es celebrarien a Barcelona, el Consell en ple va anar al seu Palau per donar-li les gràcies amb duescentes atxes blanques a les nou de la nit.38 Però tota la retòrica s’esvaïa quan arribava l’hora d’haver de triar entre el servei del rei i el de la terra. Pujades informa que «li han perdut lo respecte los que li tenien», i li han dit «castellà fotut».39 Quan, acabades les Corts, es dirigia a Madrid, a Lleida «se li avalotà molt poble, cridant-lo traïdor».40 El mateix Pujades, que va ser oficial del duc en el comtat d’Empúries, comenta que «fa tots los embustos que pot contra la pobre Catalunya».41

Tanmateix, quan el 1627 una nova sentència de l’Audiència confirmà els seus drets al ducat de Cardona, no sols alguns cavallers organitzaren un estaferm en el seu honor, sinó que els escudellers, «veïns i afectats a la casa de Cardona», volgueren fer algunes festes com havien fet amb el pare d’Enric, el comte de Prades, la primera vegada que vingué a Catalunya.42 L’any següent la família ducal va tenir ocasió de conèixer a fons la vida del comtat d’Empúries, on va passar una llarga temporada.

És interessant la informació que ens dóna de l’última etapa de la vida del duc de Cardona el Dietari de la Generalitat l’any 1640. El seu nomenament com a virrei, després del Corpus de Sang, va ser rebut, es diu, «ab grans aplausos i demostracions de singular alegria». El Dietari volia subratllar el fet que un virrei sens «portar ni sombra d’exèrcit» havia pogut arribar lliurement de Barcelona a Perpinyà en aquell turbulent estiu.43 Sabem que la seva família va perdre ràpidament la seva influència po-

35.Dietari de Jeroni Pujades, III, p. 70.

36.Dietari de Jeroni Pujades, III, p. 173-174. Dilluns, 8 d’abril de 1624.

37.Dietari de Jeroni Pujades, IV, p. 39. «Molts pretengueren era vingut per lo part de la duquessa». El 7 de març fou rebut a Mataró amb molta festa i salva d’artilleria.

38.Dietari de Jeroni Pujades, IV, p. 41. 15 de març de 1626.

39.Dietari de Jeroni Pujades, IV, p. 61. 3 de maig de 1626.

40.Dietari de Jeroni Pujades, IV, p. 64. 15 de juny de 1626.

41.Dietari de Jeroni Pujades, IV, p. 68.

42.Dietari de Jeroni Pujades, IV, p.114-115. 24 d’octubre de 1627.

43. Dietaris de la Generalitat, V, p. 113, 327 i 347-348.

33

NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

lítica a la Catalunya revoltada. Però encara la Generalitat de Pau Claris es va adreçar a la duquessa, «com a tant interessada en los bons successos d’esta província», perquè intercedís davant del rei per obtenir un arranjament. La petició del Consell de Cent feia al·lusió no únicament a «lo amor té a esta Província», sinó també a l’«interès que té en ella».44 La Junta de Braços feia constar que la carta de la duquessa, «aplaudida universalment, ens ha aliviat a molts molta part de les afliccions». En la seva carta de resposta, la senyora Catalina Suárez de Figueroa feia constar «que ningú en Catalunya desitjava ab major afecte i veres lo bé i comoditat de la província que ella, per preciar-se de que en ser catalana ningú li portàs avantatge».45

I el 24 de desembre de 1640, a les set del matí, amenaçada per l’avalot popular, Catalina es presentà davant del Consell de Cent, i, parlant en castellà, va repetir la coneguda frase de què es preciava de catalana.46 En aquestes circumstàncies l’acompanyava el seu fill, Pere Antoni d’Aragó, marquès de Pobar, que havia vingut de la Cort aquella tardor. Des de Madrid el caputxí fra Bernardí de Manlleu escrivia als diputats que el marquès era un «verdader català». De la seva banda, la duquessa havia escrit al seu fill la seva opinió sobre com conservar Catalunya per a la monarquia:

Las costumbres y las inclinaciones de Cataluña y de las otras provincias de España no son disconformes, y sólo les desagrada el ser dominados y oprimidos en la libertad que han gozado hasta aquí.47

ALVOLTANTDEL 1640

Durant les primeres etapes de la revolta les autoritats catalanes havien acudit al tradicional canal de comunicació representat per la noblesa absentista. El 31 de juliol els consellers de Barcelona havien escrit al marquès d’Aitona, al·ludint als dominis que posseïa a Catalunya i «ésser Vostra Excel·lència tant afecte a estos regnícolas». Segons una font, que caldria contrastar, els allotjaments havien estat ben acceptats en els dominis del marquès. El rei havia pensat en la possibilitat d’enviar Aitona i el duc de Sessa, perquè ensems amb Cardona pacifiquessin el Principat.48 Són els mateixos títols als quals s’adreçava el 1652 la Diputació perquè afavorissin la seva reconciliació amb el rei.49

44.MNA, XII, p. 555.

45. Dietaris de la Generalitat, V, p. 288. Vegeu la versió castellana publicada pel Memorial Histórico Español, XX, document núm. 482. «No creo que dude nadie en Cataluña que mi afecto al mayor bien del Principado no sea tan catalán como el más fino de quantos han nacido en esta tierra».

46.P. BASILIDE RUBÍ (ed.) (1976), Les Corts generals de Pau Claris, pròleg de Ramon Vidal, Barcelona, p. 288.

47. Memorial Histórico Español, XVI Cartas de Jesuítas, p. 72.

48. Memorial Histórico Español, XX, p. 270-271, i XXI, document núm. 179.

49. Dietaris de la Generalitat, VI, p. 1.232.

PERE MOLAS RIBALTA

Les declaracions de catalanitat les trobem també en boca d’aristòcrates castellans que exercien comandaments militars o polítics al Principat. L’antic virrei, el duc d’Alburquerque, que s’havia caracteritzat per una política de duresa, proclamava el 1632 la «profesión que siempre he hecho de buen catalán y servidor de Vuestra Señoría» (la ciutat de Barcelona).50 Durant el Corpus de Sang va ser assaltada la residència del marquès de Villafranca i duc de Fernandina. Aquest personatge era el fill del senyor Pedro de Toledo, un conseller d’estat que el 1626 havia dit: «los catalanes, cuando más ricos sean, menos obedientes serán». Però en els anys trenta, el marquès havia desplegat tota una bateria de declaracions procatalanes, i més concretament probarcelonines, partint de l’afirmació que havia nascut a la ciutat i havia estat batejat al Pi. El 5 de juliol de 1632 havia dit a uns enviats del Consell de Cent «que preciaba más ser catalán que quantas cosas se le pudieran dar». El 31 de desembre era encara més emfàtic:

Si convenia a la ciutat aniria ab genolls per terra fins a derramar la pròpia sang i que estimava en més ser fill de Barcelona que marquès de Villafranca, honrant-se molt de tenir pàtria que hagués sempre conservada sa llibertat.51

Després d’aquesta rotunditat era poc dir que era «fill i natural de esta ciutat», que afirmés la seva obligació de servir la ciutat, «pàtria sua», que es definís «como catalán», o que el Consell de Cent ponderés «la grandesa de Vostra Excel·lència i sa naturalesa, tant interessada ab la d’aquesta ciutat i província» i que se li adrecés com a «fill i amparo» de la ciutat.52 Però quan arribaren ordres reials fermes, el capità general de les galeres d’Espanya, que era el duc, va actuar en conseqüència. Tot i així el desembre del 1639 encara deia que no hi havia honor com el de ser fill de Barcelona. I el primer de gener de 1640 declarava davant els consellers:

Yo no he hecho nada para lo mucho que deseo y estoy obligado a servir a esta ciudadestimo más aver nacido en esta nobilísima ciudad que en quantas pudiera haver nacido en el mundo.53

Però era el mateix personatge que mesos després es mostrava intransigent amb els catalans revoltats. Tanmateix, un dels escrits justificatius de la revolta, la Proclamación católica, recollia algunes de les afirmacions de Villafranca sobre el geni dels catalans, el seu valor natural i les lleis i llibertats de Catalunya.

El 1652, un altre general de les galeres d’Espanya, el vuitè duc d’Alburquerque, acompanyà l’ambaixador de Barcelona, que havia d’anunciar a Felip IV el lliurament

50.MNA, X, p. 87, «No tiene V. S. más verdadero catalán y servidor que yo».

51.MNA, XI, 5 d’agost i 31 de desembre de 1632.

52.MNA, XI, 5 d’agost i 31 de desembre de 1632, p. 157, 273, 412, 419, 499, 509.

53.MNA, XII, p. 416-417.

NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

de la ciutat. El duc proclamava «que ell era fill d’aquesta ciutat, i que així volia patrocinar a dit ambaixador».54 Efectivament, Francisco Fernández de la Cueva havia nascut a Barcelona el 1619, el darrer any del virregnat del seu pare. Però no sempre es poden creure les afirmacions que feien els grandes sobre el fet que havien nascut a Barcelona. El 1699 el duc d’Uceda, que passava d’ambaixador a Roma, es posava a disposició de la ciutat «per quan ell devia tota sa criansa a Barcelona i estimava en molt els barcelonesos», i encara deia «que ell devia tota sa educació a la ciutat, per ser nat en ella»,55 la qual cosa no era certa, ja que havia nascut a Madrid el 1649. Ens trobem davant la repetició d’una figura retòrica.

La ficció continuava per part catalana. En relació amb el duc de Sessa, que va ser virrei del 1669 al 1673, Narcís Feliu de la Penya comentava que, finit el seu virregnat, havia residit algunes setmanes en el seu Palau del carrer Ample, «como natural del país».56 El duc, Francisco Fernández de Córdoba y Cardona, havia nascut a Madrid el 1626, i havia portat de petit el títol de comte de Palamós, com acostumaven a fer els néts dels ducs de Sessa.57

LA GUERRADE SUCCESSIÓ

Encara el 1700, els ambaixadors del Consell de Cent acudiren al qui aleshores era duc de Sessa, el senyor Fèlix, perquè els presentés al rei Carles II.58 L’any següent se li demanà que intervingués per sol·licitar a Felip V la devolució del control de les insaculacions. El duc va refusar intervenir, dient que no havia vingut com a ministre del rei, sinó com a criat seu. Tanmateix va embolcallar la negativa amb la retòrica:

Respongué que sempre havia procurat les majors conveniències de la ciutat [...] per preciar-se molt de patricio, tenint la naturalesa i varonia de dita ciutat.59

El duc Fèlix volgué presidir el braç militar durant les Corts del 1701. El president natural era el titular del ducat de Cardona, o sigui, el duc de Medinaceli, que es trobava a Nàpols. El de Sessa, però, veié refusades les seves pretensions amb l’argument que a Catalunya només era comte de Palamós.60 La funció fou exercida per un

54.Dietari de Jeroni Pujades, VI, p. 545.

55.MNA, XXIII, p. 106, 108.

56.Narcís FELIUDELA PEÑA, Anales de Cataluña, Barcelona (ed. Anastàtica de 1979, reedició del 1999), III, p. 356. Fent un pas més enllà, Antoni DE BOFARULL, en la seva Historia de Cataluña (VIII, p. 257) explícitament caracteritzava el duc com a català.

57.MOLAS (1997), p. 43-48.

58.MNA, XXII (1970), p. 369. «Essent padrí de dita funció lo Excm. Senyor duc de César».

59.MNA, XXIII, p. 244. «Embaixada al senyor duc de Cessa i Vahena» (sic).

60.Agustín LÓPEZDE MENDOZAY PONS, CONDEDE ROBRES (1881), Historia de las guerras civiles de España, Saragossa, p. 63.

36 PERE MOLAS RIBALTA

altre noble forà, el valencià Guillem de Rocafull, comte d’Albatera, en la seva condició de comte de Perelada i marquès d’Anglesola.61

Davant les dificultats trobades a les Corts, Felip V intentà utilitzar la influència del duc de Medinaceli. El cronista austriacista Francesc de Castellví ens descriu les possibilitats de la seva intervenció. El duc, ens diu, era «estimado en aquel Principado por el título de duque de Cardona y por los grandes estados de que goza en la Provincia». Felip V li encarregà que amb «la autoridad de su persona persuadiera a los naturales [...] facilitando este deseo la multitud de dependientes suyos». El duc fou rebut solemnement pel Consell de Cent i la Diputació, però no pogué ni tant sols presidir el braç militar.62

En aquells anys, les institucions catalanes encara continuaven utilitzant la mediació de «los grandes que poseían bienes» a Catalunya, suposant que estaven interessats en l’observança de les lleis. El 1703 alguns d’ells respongueren amb les bones paraules de sempre «que esperaban conseguir reintegración de las leyes, y todo a la mayor satisfacción de Cataluña y de ellos, cuya tierra miraban como a propia patria».63

Un aristòcrata que va tenir el seu paper al servei de Felip V fou el marquès d’Aitona, Guillem Ramon de Montcada, general d’artilleria, nascut a Madrid, però establert des de feia alguns anys a Barcelona. El marquès havia fet davant del Consell de Cent les declaracions de patrício corresponents. La seva fidelitat a Felip V no excloïa alguna posició crítica en explicar les raons del lliurament de Barcelona a Carles d’Àustria el 1705. L’any següent arribava a un acord amb els seus vassalls de Sant Celoni perquè permetessin el pas de l’exèrcit borbònic en retirada i explicava a un sorprès mariscal francès que els catalans «aborrecen el predomimio y absoluta autoridad porque nacieron y vivieron con libertad». Segons Castellví el 1713 es pensà en ell com a comandant de l’exèrcit d’ocupació. Però la seva proposta es basava en un esforç de pacificació, sense exèrcit, que recorda la imatge del virrei Cardona el 1640. El marquès d’Aitona es comprometia a pacificar Catalunya amb només cinquanta soldats de cavalleria i plens poders del rei.64 Tots sabem que no va ser aquesta la via seguida, ni segurament era possible. Ja el 1706 un que es deia fidel vassall de la casa d’Aitona havia retret al marquès el comportament de «tantos señores que poseen tantos grandes pueblos en Cataluña [...] ayudan a destruir su patria, ultrajando las leyes».65

61.Francesc DE CASTELLVÍ, Narraciones históricas, I, Madrid (edició del 1997), p. 315.

62.CASTELLVÍ, I, p. 360-361. «Llega el duque de Cardona a Cataluña. Su autoridad. Estados que posee en Cataluña».

63.CASTELLVÍ, I, p. 414.

64.CASTELLVÍ, III, p. 617-618.

65.Pere MOLAS (2000), «El marquès d’Aitona a la Guerra de Successió», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XI, p. 57.

37 NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

I de manera més ferma, l’abrandat discurs de Manuel Ferrer i Sitges, a la Junta de Braços del 1713, expressava l’opinió negativa del pas de les senyories catalanes als títols de Castella:

Cataluña ha sofert veure trasplantades les més riques famílies a Madrid, y ha permés casar-se ab castellans les més riques herederes, que sols sis famílies poseixen 444 ciutats, viles y llocs, empobrida la noblesa i tot lo Principat per l’abstracció de tant crescudes sumes.66

Castellví presentava també la discrepància d’un altre filipista, el magistrat Francesc Portell, que va arribar a ser conseller de Castella. Aquest personatge s’havia acomiadat del Consell de Cent de Barcelona el 1702 dient «que la ciutat ab ell sempre trobaria tot agasajo y bona correspondència en quant fos del major servei de la ciutat».67

Amb el nou règim borbònic el paper tradicional de l’aristocràcia va passar a segon terme. A més, es donava un nou pas en la concentració de l’aristocràcia titulada. A la successió dels Aragó Folch de Cardona pels Medinaceli seguia la mort sense successió masculina del marquès d’Aitona (1727)68 i l’extinció de la línia dels ducs de Sessa, comtes de Palamós. És clar que restaven encara vells ressons dels lligams tradicionals de fidelitat envers l’alta noblesa. El 1784 l’antic Palau de la Comtessa n’acollia el senyor, el marquès de los Vélez, que era el marquès de Villafranca, amb la seva muller, la duquessa Cayetana d’Alba. La parella va passar alguns mesos a Barcelona. El baró de Maldà explica que «era gran la multitud de gent en lo pati del Palau». La duquessa, a la qual Maldà anomena també comtessa del Palau, va concedir audiència «als senyors i senyores del pais». El 7 de gener de 1785 hi hagué «magnífic ball en lo gran saló olim dels templaris», amb assistència de cinc-centes persones. Els ducs visitaren Montserrat, i van rebre de passada l’homenatge dels pobles de Molins de Rei i Martorell. Quan el marquès de Villafranca va morir el 1796, el baró de Maldà encara l’anomenava «senyor del Palau».69

En ocasió de la visita reial de Carles IVa Montserrat el 1802 va regalar un tern a la Mare de Déu el duc de Sessa, títol que havia passat a la casa dels gallecs comtes d’Altamira. La senyoria de Bellpuig, on exercia aquest personatge, explica que ens

66.Joaquim ALBAREDA (1996), Escrits polítics del segle XVIII, I. (Edició a cura de Joaquim Albareda...), Vic, p. 110.

67.MNA, XXIV, p. 69-70 i 83.

68.Sobre la devoció montserratina del personage, Pere SERRA POSTIUS (1747), Epítome histórico [...] del Real Monasterio de Nuestra Señora de Montserrate, Barcelona, part III, capítol XXI, p. 413-414. «Del último Marqués de Aytona de la casa de Montcada». La seva última visita va tenir lloc el 1716.

69.Rafel D’AMATI CORTADA, BARÓDE MALDÀ, Calaix de Sastre [edició a cura de Ramon BOIXAREU (1987)], I, Barcelona, p. 136-137, 139, 141, 148; III, p. 103.

PERE MOLAS RIBALTA

el trobem presidint la Societat Econòmica d’Amics del País de Tàrrega del 1790 al 1796.70

ELSGENERALSBORBÒNICS

Però, perduda la tradicional funció intermediària de la noblesa absentista, el procés es reproduí en certa manera amb alguns dels alts comandaments borbònics, quan hi havia ocasió de fer-ho. Després de l’avalot de les quintes (1773), alguns dels diputats dels gremis de Barcelona s’adreçaren al tinent general marquès de Rubí, que era baró de Llinars, nascut a Barcelona i batejat al Pi, fill del tinent general borbònic Francisco Pignatelli i Aymerich i nét de l’austriacista marquès de Rubí.71 Malgrat que els gremis li agraïen «sus desvelos», el militar va refusar veure’s involucrat en l’afer i va presentar la carta al rei, cosa que va tenir efectes perjudicials per als qui l’havien escrita.72 L’apel·lació a aquest general, que descendia d’un diputat militar de la Generalitat,73 va resultar fallida i més aviat contraproduent, però encara durant la Guerra Gran el baró de Maldà considerava una bona notícia que Rubí fos nomenat capità general (el que no va succeir), «per ser molt afecte als catalans».74

La consideració de la naturalesa catalana de l’alt comandament borbònic es va canalitzar pel fet que després de l’avalot de les quintes alguns capitans generals havien nascut a Catalunya, dins del món social de les famílies militars. El comte del Asalto, Francisco González de Bassecourt, havia nascut a Pamplona el 1726, però els seus pares s’havien casat a Barcelona, i ell va desenvolupar una vida social molt propera a la de la noblesa catalana. El seu parent Procopio Francisco de Bassecourt va ser comte de Santa Clara (1746), baró de Maials (1754), i corregidor de Lleida (17611765). A Barcelona va néixer el 1740 el seu fill Juan Procopio de Bassecourt, segon comte de Santa Clara, capità general de Catalunya del 1802 al 1808.75 El seu nebot Andrés de Bassecourt i Borgunyó, nascut a Barcelona el 1781, va ser corregidor de Mataró del 1823 al 1825, mentre que un altre parent, Lluís Alexandre, ho era de Barcelona.76

El successor del comte del Asalto el 1789 sí que havia nascut a Barcelona. Es tractava de l’irlandès Francisco Lacy i White (1731). Havia estat batejat a la parròquia

70. Calaix de sastre, VI, p. 261.

71.Pere MOLAS RIBALTA (1995), «La família del Marquès de Rubí, dels Àustria als Borbó», Afers, X, núm. 20 (1995), p. 61-71.

72.Carlos GARRIGA (1997), «Despotismo ilustrado y desorden social: la restauración de la Nueva Planta de la Audiencia de Cataluña (1775)», Initium. Revista Catalana d’Història del Dret, núm. 2, Barcelona 1997, p. 499.

73.Bernat d’Aimerich i Cruïlles(diputat del 1668 al 1671).

74. Calaix de sastre, II, p. 165.

75.Josep M. GAY ESCODA (1997), El corregidor a Catalunya, Madrid, p. 574 i 597.

76.Pere MOLAS (1966), «Els cavallers catalans de l’orde de Carles III», Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 16, Barcelona, p. 64.

39

NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

de Sant Just. Estudià al col·legi de Cordelles i va ser alferes del regiment d’Ultònia. Va ser ambaixador a Suècia (1763) i Rússia (1772). Va morir repentinament a Barcelona el 31 de desembre de 1792. El baró de Maldà es referí a ell com a «nostre estimat paisà».77 Una oració fúnebre parlava d’ell com a «piloto de la ciudad» i de la ciutat com a «digna cuna de tan glorioso héroe».78

També havia estat batejat a Sant Just Agustín de Lancaster i Araciel, que va ser capità general del 1796 al 1798. Va participar molt directament a la vida social de la noblesa i va impulsar una política paternalista per pal·liar els efectes de la crisi econòmica ocasionada per la guerra amb la Gran Bretanya. El baró de Maldà el presenta com «tant bon jefe català», «nascut aquí en Barcelona».79 En la seva opinió «tots los catalans volen molt a est excel·lentísim» i aquest «coneix lo modo ab que es deu portar ab ells».80 A una de les festes de la noblesa a Esplugues pronuncià algunes paraules en català; concretament, «he vingut per la masovera».81 La naturalesa catalana del personatge fou recordada en la làpida de marbre que es va posar posteriorment a la cascada del Portal Nou; s’hi anomenava Lancaster «fundador del Paseo» i glòria de Barcelona. El comte de Santa Clara va fer posar una inscripció perquè la memòria de Lancaster fos perpètua a la seva «pàtria». La inscripció el presentava com a «celoso de la subsistencia de sus compatriotas».82

El successor de Lancaster, «nostre estimat jefe català», va ser l’aragonès Antonio Cornel, nascut a Benasc, qua havia exercit les capitanies generals de Mallorca i València. Cornel va estar pocs mesos al seu càrrec. Alguns anys després, a Saragossa, va convidar el diputat dels gremis de Catalunya, el mestre veler Francesc Pla, i li va fer moltes lloances de Catalunya, seguint el tòpic que el rei no tenia cap altre domini com ella.83 El 1800 va exercir el comandament interí el mallorquí marquès de la Romana, que en paraules de Maldà havia de ser un altre Lancaster.84

La presència de militars nascuts a Catalunya també va arribar al corregiment de Barcelona. Del 1796 al 1798 fou corregidor l’enginyer militar Joan Escofet, nascut a Cadaqués. El 1798 hi va renunciar per edat, i el succeí un mariscal de camp, el marquès de Vallesantoro, que era corregidor de Tarragona des del 1795. Una vegada més Maldà comentava que el nou corregidor «no és castellà, sí que català i fill de Barcelona», i s’alegrava que Catalunya i Barcelona fossin governades per un general (Lan-

77. Calaix de sastre, 3 de gener de 1793.

78.Alberto VIDAL, «Oración fúnebre [...] a expensas de los oficiales del Real Cuerpo de Artillería...». BC, Fullets Bonsoms, núm. 3244.

79. Calaix de sastre, III, p. 223, IV, p. 63.

80. Calaix de sastre, III, p. 191.

81. Calaix de sastre, III, p. 258. El general parla «ab prou donaire».

82. Calaix de sastre, VI, p. 74, i VII, p. 13.

83. Calaix de sastre, IV, p. 176, i VI, p. 33.

84. Calaix de sastre, V, 8 d’octubre de 1800. Però no hi ha cap referència a l’ascendència valenciana i mallorquina del personatge.

caster) i un governador (Vallesantoro) «patricis».85 Però.... Qui era el marquès de Vallesantoro? Es deia D. Leopoldo de Gregorio Paternó, i era nét del marquès d’Squilace. Diferents historiadors ens informen que una de les dones del famós ministre de Carles IIIera «hija de Cataluña» i del fet que el ministre s’havia casat a Barcelona.86 Un fill seu, Leopoldo de Gregorio Mauro, marquès de Vallesantoro, havia viscut a Catalunya ja en els anys cinquanta. Posteriorment va exercir els càrrecs de corregidor de Girona (1764-1770) i de Barcelona (1770-1773), precisament fins a l’avalot de les quintes.87

En principi el nou corregidor semblava respondre al prototipus del funcionari il·lustrat. Era afeccionat a la numismàtica i a «veure coses curioses».88 El seu fill, el tercer marquès de Vallesantoro, es va casar amb una dama catalana, i va néixer a Barcelona, el 1807, la seva filla Maria Pilar de Gregorio. Però la visió final va ser molt diferent. El 30 de desembre de 1807 Maldà comentava que el corregidor havia acabat la seva etapa «i no els sap gens greu, al poble de Barcelona». Vallesantoro va deixar la ciutat l’onze de gener de 1808, entre crits del poble, «eixint ben avergonyit de Barcelona [...] i molt content de que se n’hàgia anat, per lo que els havia ben surrat la butxaca».89 Maldà el feia, doncs, responsable de l’aplicació de la política fiscal, valoració negativa en la qual l’acompanyava un altre català, l’alcalde major Josep Gaietà de Garcini, un tortosí d’origen francès. Per això resulta estrany el retrat positiu que fa el baró de qui era el principal oficial de finances al Principat: l’intendent Blas de Aranza, que vivia precisament a l’antic Palau dels Cardona. Resultaria que aquest funcionari s’hauria guanyat l’afecte popular, «havent-se, se pot dir, fet català, en anar a favor dels catalans».90 Aranza havia estat intendent de Mallorca del 1792 al 1795, i ho era de Catalunya des del 1797.

Sembla que havia nascut a Barcelona el 1742, mentre lluitava a les guerres d’Itàlia el seu pare, el navarrès José de Ezpeleta, que fou nomenat capità general de Catalunya a principis del 1808, en substitució del comte de Santa Clara, i que no va saber fer front a l’ocupació francesa; però, en tot cas, la circumstància del seu naixement no va ser objecte de comentari per part del baró de Maldà.91

85. Calaix de sastre, IV, p. 50 i 69. «Los bons efectes del nou senyor governador [...], fill i natural del país», VII, p. 239.

86.Antonio FERRERDEL RÍO (1988), Historia del reinado de Carlos III en España, edició facsímil, Madrid, I, p. 245; II, p. 7. CONDEDE FERNÁN NÚÑEZ (1988), Vida de Carlos III, reedició, Madrid, p. 196. Mariano Paternó, natural de Catania s’havia casat el 1723 a la Seu d’Urgell amb Francesca de Pera, de família cerdana.

87.GAY (1997), p. 566 i 576.

88. Calaix de sastre, VI, p. 270, i VII, p. 121.

89. Calaix de sastre, VII, p. 265 i VIII, p. 9.

90. Calaix de sastre, VI, p. 157. «El poble últimament n’estava content».

91.Eric BEERMAN (1977), «José de Ezpeleta», Revista de Historia Militar, núm. 21, p. 97 i següents. Quan Maldà l’anomena «nostre general» no sembla referir-se al seu lloc de naixença.

41

NOBLESA ABSENTISTA I RETÒRICA CATALANA

El procés d’allunyament d’una aristocràcia emparentada amb les foranies es repetia. A finals del segle XVIII el comte de Santa Coloma, Joan B. de Queralt, havia reunit al seu títol el de marquès de Besora (1786) i s’havia casat amb l’heretera del comte de Cifuentes, capità general de Mallorca. El comte va morir el 7 d’octubre de 1803.92 El 31 de gener de l’any següent, la comtessa vídua, la senyora Maria Luisa de Silva, i el seu fill, Joaquim de Queralt i Silva, un noi de quinze anys, se n’anaven a Madrid, «no fent compte de tornar a Barcelona», comentava Maldà. I afegia:

Tot lo més podrà ser que tòrnia lo fill, lo que està per veure-se si seguirà les tan bones advertències que li donà lo excm. senyor son pare abans de morir.93

La vida pública del nou comte de Santa Coloma va transcórrer lluny de Catalunya. Va ser majordom de la reina Isabel II i va morir a Madrid el 1865. La història es repetia, però en un context prou diferent.

92. Calaix de sastre, VI, p. 255. La seva mare, Josefa de Pinós, havia mort el 1800. Calaix de sastre, V,p. 42.

93. Calaix de sastre, I, p. 135, V, p. 13 i 41.Eulàlia de Queralt, germana del nou comte, s’havia casat al seu torn amb un important cortesà, el duc de San Carlos.

ARTICLES

ALBERT BALCELLS

LA UNIÓ INTERACADÈMICA DE BARCELONA, 1931-1936

ALBERT BALCELLS

Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb la liquidació de la Mancomunitat, l’IEC va restar orfe de suport públic i la Diputació de Barcelona, presidida per Milà i Camps, va treure de la dovella de la porta del Palau de la Generalitat, al carrer del Bisbe, les lletres de metall amb la inscripció «Institut d’Estudis Catalans». La Diputació s’emparà dels serveis que l’Institut havia promogut i dirigit i si la institució no va ser legalment suprimida va ser probablement per la seva vinculació a la Unió Acadèmica Internacional, de la qual era membre fundador. Foragitat del Palau de la Diputació de Barcelona, l’IEC només va poder continuar algunes de les seves publicacions gràcies al mecenatge privat i les seccions continuaren les seves reunions als domicilis dels seus membres.

En contrast amb l’eclipsi forçat de l’IEC, les acadèmies barcelonines practicaren un conformisme polític que donà lloc a algunes crítiques, singularment a l’Acadèmica de Bones Lletres on, per causa d’uns comentaris en aquest sentit, Ferran Valls i Taberner i Ramon d’Alòs-Moner estigueren a punt de ser expulsats, decisió que va ser anul·lada per la majoria dels membres de l’entitat esmentada.

Les acadèmies barcelonines no van obtenir cap increment de la pobra subvenció que rebien de la Diputació a canvi de la seva docilitat política, però la seva imatge no en va resultar beneficiada, mentre que l’IEC, amb el valor afegit d’haver estat proscrit per la dictadura, recuperava el 1930 el suport de la nova Diputació de Barcelona i el 1931, abans del canvi de règim, juntament amb la Biblioteca de Catalunya, rebia de l’Ajuntament de Barcelona els locals de l’antic Hospital de Santa Creu i Sant Pau i la Casa de Convalescència. S’hi aniria traslladant lentament durant el quinquenni següent, ja sota la Generalitat republicana, a mesura que es fessin les obres d’adaptació i restauració d’aquells antics edificis.

Entre el darrer pressupost de la Mancomunitat corresponent al 1923 i el de la Generalitat per a l’any 1933, les subvencions anuals que rebien l’Acadèmia de Bones Lletres i l’Acadèmia de Ciències no es van moure de les mil pessetes cada una, si bé la de Ciències rebia 7.500 pessetes per a l’Observatori Fabra el darrer dels anys esmentats. L’IEC, en el darrer pressupost de la Mancomunitat, a banda de les partides destinades als serveis que li estaven encomanats, disposava d’una subvenció de 75.000 pessetes —25.000 per a cada una de les seves tres seccions—, i el 1933 percebia de la Generalitat 120.000 pessetes, si s’hi sumen les 40.000 destinades per separat a cada secció, sense incloure les subvencions que rebia cada un dels deu serveis que eren encomanats a l’Institut.

46 ALBERT BALCELLS

El decret de creació del Consell de Cultura de 18 de juny de 1931 esmentava l’IEC en primer lloc entre les entitats que calia tenir en compte, al costat de la Universitat de Barcelona i altres, mentre que les acadèmies no eren expressament esmentades. Però els vint-i-cinc membres del Consell de Cultura, nou organisme tècnic assessor de la Generalitat, van ser designats de manera individual i no corporativa.

La presència de membres de l’IEC era notablement superior a la dels membres de les acadèmies barcelonines. Únicament n’hi havia dos de l’Acadèmia de Bones Lletres al Consell de Cultura. L’un, Serra Hunter, era alhora membre de l’IEC, i ostentava, sobretot, la seva condició de rector de la Universitat —va ser nomenat pel govern de Francesc Macià i ratificat pel govern de la República. L’altre, Duran i Sanpere, formava part de la ponència d’arxius, biblioteques, museus i belles arts, com a director fundador de l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i no com a secretari de l’Acadèmia de Bones Lletres, mentre que Francesc Martorell, membre de la mateixa ponència, era vist com a representant de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, secció de la qual era secretari permanent. La SHA de l’IEC tenia encomanats, com abans del 1924, els serveis de conservació de monuments, d’excavacions i de foment dels arxius i museus locals. Amb motiu de la mort prematura de Francesc Martorell, i per a succeir-lo al mateix lloc del Consell de Cultura, el 15 de novembre de 1935 Josep Puig i Cadafalch va ser designat president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut. Aquest fet va confirmar en certa manera que Martorell havia estat designat com a representant de l’IEC; a més, es tenien en compte els seus mèrits a l’hora de designar-lo vocal del Consell de Cultura.

Tot i comptar amb l’IEC, la Generalitat republicana pensava a crear una nova institució acadèmica. Així, en el llibre L’obra de cultura, publicat el 1932 per la Generalitat (p. 240), es diu en un epígraf titulat «Acadèmia literària»: «El conseller d’Instrucció Pública suggerí al Consell (de Cultura) la conveniència de procedir a la creació d’un seminari o institut, diguem-ne acadèmia, donant a la paraula un sentit nou. És a dir, no pas una institució uniformada per a consagracions pòstumes, sinó un organisme viu, un autèntic laboratori de treball. Aquesta acadèmia aplegaria al seu volt homes de pensament i, sobretot, literats. No pas per destriar-s’hi en penyes, sinó per exercir una col·laboració eficacíssima a l’obra cultural de la Generalitat [...]. Aquesta acadèmia podria crear-se com un organisme absolutament nou a base de reorganitzar institucions existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans».

L’any 1932 el conseller Ventura Gassol ja pensava en allò que seria sis anys després la Institució de les Lletres Catalanes, creada en plena Guerra Civil, la tardor del 1937, pel seu successor al Departament de Cultura, el conseller Carles Pi i Sunyer. Si els homes de l’Esquerra Republicana comptaven amb l’Institut d’Estudis Catalans, però no podien deixar de considerar-lo en part una creació de la Diputació pratiana, una criatura de la Mancomunitat, i, en definitiva, de la Lliga Regionalista, i aspiraven al fet que la Generalitat republicana creés la seva pròpia entitat acadèmica, és fàcil suposar que les acadèmies anteriors a la creació de l’IEC semblessin als nous dirigents polítics del 1931 quelcom molt més allunyat dels seus projectes.

LA UNIÓ INTERACADÈMICA DE BARCELONA, 1931-1936

Per millorar la seva consideració pública les quatre acadèmies —la de Bones Lletres, la de Ciències i Arts, la de Medicina i la de Belles Arts— començaren abans del canvi de règim del 14 d’abril de 1931 unes converses amb vista a una associació entre elles. La idea va ser de Manuel Rodríguez Codolà, secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, presidida des del 1928 pel compte de Güell i marquès de Comillas, Joan Antoni Güell i López, que va ser alcalde de Barcelona el 1930. Que la iniciativa partí de Rodríguez Codolà, ho sabem per les paraules del marquès de Camps en el primer acte públic de la Unió Interacadèmica.

Concebut abans del 14 d’abril de 1931, el projecte va semblar encara més necessari després de la proclamació de la República, que induí les acadèmies a prescindir de l’adjectiu reial que precedia el seu nom. Al mateix temps adoptaven el català com a llengua oficial i l’Acadèmia de Bones Lletres reconeixia les normes ortogràfiques i la codificació lèxica de l’Institut, posant fi a d’una llarga oposició. Segons Alexandre Galí, contribuïren activament a endegar el projecte de la Unió Interacadèmica Agustí Duran i Sanpere, secretari de l’Acadèmia de Bones Lletres, i Antoni Torroja, secretari de l’Acadèmia de Ciències.

En aquell moment presidia l’Acadèmia de Bones Lletres Eduard Toda i Güell, que havia substituït Francesc Carreras Candi després del 14 d’abril de 1931. El president de l’Acadèmia de Ciènciès i Arts era des del 1926 Carles de Camps i Olzinelles, marquès de Camps. I l’Acadèmia de Medicina era presidida per un membre fundador de la Secció de Ciències de l’IEC, August Pi i Sunyer. Aquest era l’únic president d’acadèmia ben situat políticament en aquell moment, perquè l’hisendat marquès de Camps i el multimilionari comte de Güell eren polítics de la Lliga Regionalista, el partit derrotat per la nova Esquerra Republicana, que dominava la Generalitat.

Encara que l’IEC no va tenir cap intervenció en la idea de la Unió Interacadèmica, i restava per definició extern al projecte, convé recordar que durant els anys de la Segona República, com sempre ha passat, una part important dels membres de l’Institut d’Estudis Catalans eren membres alhora de les acadèmies barcelonines. Així, dels vuit membres de la Secció Històrico-Arqueològica, cinc pertanyien alhora a les altres acadèmies de Barcelona: Antoni Rubió i Lluch, Ramon d’Alòs-Moner i Ferran Valls i Taberner eren membres de l’Acadèmia de Bones Lletres, i Rubió i Lluch i Josep Puig i Cadafalch ho eren de l’Acadèmia de Sant Jordi. Dels set membres de la Secció de Ciències, quatre formaven part també d’altres acadèmies: Eduard Fontseré i Esteve Terrades pertanyien a la de Ciències i Arts; Jaume Serra Hunter, a la de Bones Lletres, i August Pi i Sunyer, com s’ha dit, a la de Medicina. La Secció Filològica únicament compartia un membre amb altres acadèmies barcelonines: Lluís Segalà, que era numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres. El 45 % dels membres de l’IEC pertanyien alhora a les altres acadèmies barcelonines.

Alexandre Galí escriu sobre la Unió Interacadèmica en el llibre XVI de la seva Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936: «De fet es tractava de revalorar en ocasió de l’autonomia el prestigi de les velles acadèmies sorgides sota la protecció de la reialesa, però innegablement marcides a compàs de la decadència de la

48 ALBERT BALCELLS

institució monàrquica a la qual els catalans des d’aquesta terra poblada de lleialtat havien volgut ésser excessivament fidels, atès el que els valia aquesta protecció nominal i el que valia a Catalunya la influència nefasta que representava. La Unió Interacadèmica venia a ésser un assaig de reempelt de les velles institucions a la soca pairal que desitjava només adollar-hi la ceba vivificadora». I afegeix: «L’Acadèmia de Jurisprudència devia d’ésser-ne exclosa pel fet de tractar-se d’una entitat dependent o complementària d’un organisme professional: el Col·legi d’Advocats de Barcelona». No es pot dir que Galí amagui el seu catalanisme republicà en el text que s’acaba de reproduir.

«No hem trobat —diu Alexandre Galí— cap dada que reveli l’existència d’un pacte entre les acadèmies ni cap organització definida de la unió. Pel que hem deduït del que es diu en les publicacions de les acadèmies esmentades, fou un benentès que no comportava més lligam ni obligació que la celebració d’una festa anyal en comú, organitzada per torns entre les quatre acadèmies esmentades. En aquesta festa un membre de l’acadèmia organitzadora llegia un treball de fons i els presidents o representants acadèmics complementarien l’acte amb sengles discursos».

El primer acte públic de la Unió Interacadèmica es va celebrar a l’amfiteatre de l’Acadèmia de Medicina, al carrer del Carme, el 14 de desembre de 1931. Presidí la primera festa Eduard Toda per ser l’Acadèmia de Bones Lletres la més antiga de totes quatre, i seien al seu costat el president accidental de la Generalitat i alcalde accidental de la ciutat, Joan Casanovas, i el governador civil Anguera de Sojo. L’IEC estava representat pel seu president d’aquell quadrimestre, Josep Maria Bofill i Pichot, president de la Secció de Ciències. L’IEC era una de les entitats científiques presents, entre les quals no faltava la Universitat de Barcelona amb el seu rector Jaume Serra Hunter.

En el seu parlament inaugural, August Pi i Sunyer va dir: «Fondre les funcions especialitzades de les Acadèmies, obrir-les a la vida social, exterioritzar la nostra obra i cridar tots aquells que puguin contribuir a ella, mostrant si és infundat el retret que se’ns feia repetides vegades, de viure dins d’un clos inaccessible, és vitalitzar i acordar amb les necessitats i els neguits de l’hora d’avui, les nostres més que seculars institucions».

Aquest afany de recuperació de l’autoestima i de la consideració social es troba també en el discurs del comte de Güell amb motiu de l’acte de la Unió Interacadèmica el 1935: «I les nostres Acadèmies? Fa cinc anys que les nostres Acadèmies, a les golfes d’edificis públics, vivien administrativament, sense que la ciutat en conegués llur existència. Es considerava més honorífic ésser corresponent de les Acadèmies de Cultura castellana que no pas ésser Acadèmic de la Cultura catalana. Els presidents d’unes acadèmies no sabien qui ho era de les altres...; i què ha passat? Administrativament som encara el mateix que érem; oficialment seguim en els mateixos locals. Què ha passat? Per què de dos anys ençà (hauria d’haver dit quatre) ens reunim anualment totes les Acadèmies juntes? Per què cada any escollim per reunir-nos un saló més gran? Per què aquest any hem demanat que la ciutat ens decori el saló amb plantes? Per què, tots aquests canvis? Què ha passat? Sí: ha passat una ventada de llibertat, i nosaltres, encara que dintre de les velles gàbies, sense saber per què, ens hem sentit batre d’ales».

LA UNIÓ INTERACADÈMICA DE BARCELONA,

1931-1936

August Pi i Sunyer ressaltava en el seu parlament del 1931, com no podia ser altrament, la presència de l’IEC, «la gloriosa Institució, honor de Catalunya, i que sortosament ens serà ben aviat veïna. L’Institut i les Acadèmies treballem alhora pel bé i pel prestigi de Catalunya, i fent junts el camí, la tasca ens serà més agradosa, reconfortats mútuament. El camí aquest és aspre encara, però es farà planer amb l’amistosa i exemplar companyonia».

El 14 de desembre de 1931 Eduard Toda cloïa l’acta amb un breu parlament on deia: «La fusió a París de les cinc acadèmies sota el nom d’Institut de França ha produït els beneficiosos resultats que tots coneixem. Els nostres esforços reunits podran ésser útils a les terres de parla catalana, a les quals portarem aquelles especials dots de cultura, ànima i raó privatives de les nostres respectives Acadèmies, amb elements millor avalorats pel comú esforç de tots nosaltres, vells representants d’unes organitzacions consagrades per la història, ensems que renovadores amatents i partidàries de tots els progressos de la vida».

Bonaventura Bassegoda, primer consiliari de l’Acadèmia de Sant Jordi i futur president accidental durant la Guerra Civil, parlà a l’acte del 14 de desembre de 1931, i també va fer una al·lusió al model de l’Institut de França. Va dir uns mots d’agraïment i de salutació. «D’agraïment, per haver estat cridada la nostra Acadèmia a la unió de totes les altres de Barcelona, i de salutació, per ésser la primera volta que ens reunim en cos acadèmic, no precisament dessota la cúpula de l’Institut, que això vindrà un dia o altre, sinó sota el sostre d’una de les més representatives construccions de la cultura científica barcelonina, l’amfiteatre de la primera escola o col·legi de Cirurgia». Confessà també Bassegoda que en els inicis no s’havia vist clar el projecte d’unió, atesa l’heterogeneïtat extrema dels components, i volgué assenyalar allò que podia enllaçar els seus membres per les relacions entre les arts i disciplines respectives, tot dedicant a aquest objectiu uns paràgrafs eloqüents però d’argumentació un xic forçada, com a mínim llegits avui.

Eduard Toda indicava com a exemple d’una tasca comú a fer elaborar «un gran diccionari biogràfic i bibliogràfic dels fills de Catalunya, dignes de ser recollits per llur ciència, per llurs talents artístics o literaris, per llurs esforços industrials o econòmics, en fi, per llurs vides, mereixedores d’ésser recordades en l’escrit que no s’esborra i en el llibre que perdura». És l’únic esbós de projecte de treball en comú de la Unió Interacadèmica, formulat públicament.

La dissertació monogràfica va ser confiada el 14 de desembre de 1931 a Jaume Peyrí i Rocamora, que tractà del tema Metges filòsofs i metges artistes. Era una manera escaient de mostrar els lligams entre els presents, però la seva conclusió no era gaire encoratjadora: «El metge humanista medieval i el físic del Renaixement, enciclopèdic, filòsof, teòleg, inadaptat, que nosaltres tenim a casa nostra tan bellament representats, respectivament, per Arnau de Vilanova i per Miquel Servet, s’han convertit avui en un operari especialitzat que ha de donar tot el seu temps a afinar, a perfeccionar la branca del saber que ha recollit; esclau del maquinisme, l’engranatge del qual li esmicola el millor de la seva ànima, no pot ésser filòsof malgrat la seva apetència congènita per

50 ALBERT BALCELLS

aquestes disciplines. O el recull l’ascetisme sublim de donar-ho tot al Moloc, que destrueix tot el millor i el més selecte de la humanitat, en sacrifici de l’avenç científic, o bé s’arrecera en l’art, per a cercar un caliu, una compensació beneïda que embelleixi la seva ànima».

El segon acte públic de la Unió Interacadèmica va tenir lloc al saló de retrats de la Universitat de Barcelona el 20 de desembre de 1932 i el discurs amb tema de fons el va pronunciar el Pare Ignasi Casanovas, com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, l’entitat a qui pertocava organitzar la festa d’aquell any. El seu discurs tractà d’una temàtica aleshores nova i en la qual Casanovas estava treballant: La cultura catalana del segle XVIII. Era un tema molt adient si tenim en compte que es tractava del segle del naixement de les acadèmies aplegades en l’acte. El discurs va ser publicat per la Biblioteca Balmes, institució creada per Casanovas, però l’edició tingué el consurs de l’Acadèmia de Bones Lletres, que figura a la coberta.

Aquell any havia estat dissolta la Companyia de Jesús a Espanya i els seus béns havien estat confiscats per la República. En aquest context un jesuïta com Ignasi Casanovas ressaltava, entre altres punts històrics, el paper destacat dels jesuïtes a Catalunya en la cultura erudita i científica del segle de les llums i remarcava la seva continuïtat quan van ser desterrats per Carles III. Casanovas deia que una de les causes de la mort de la cultura catalana setcentista va ser l’expulsió dels jesuïtes, abans de les altres dues, que indicava: la Guerra del Francès i les guerres civils que acaben temporalment el 1839. La tesi es formulava en un discurs pronunciat en un espai de l’Estat com la Universitat de Barcelona, que acabava de rebre, però, el seu Estatut d’Autonomia.

El P. Casanovas treu la conclusió que no cal esperar de l’Estat que la cultura prengui un ritme vital normal. Adverteix que «quan ha posat el seu concurs —que de vegades és necessari— en una institució de cultura, el més prudent és treure-li de les mans i posar-la en [les d]els organismes naturals de la societat». Diu també que, per meritori que sigui l’esforç del treball intel·lectual aïllat i dels mecenes individuals, calen institucions autònomes. «Aquests organismes espontanis —d’aquesta mena són les nostres Acadèmies— que agermanen i coordinen els treballadors intel·lectuals, són els que asseguren —dintre sempre de les humanes imperfeccions— la vida normal de la cultura».

A diferència de les altres celebracions anuals de la Unió Interacadèmica, no consta en la publicació la relació dels assistents en representació d’altres institucions ni els discursos dels presidents de les acadèmies barcelonines. La crònica apareguda a La Vanguardia l’endemà de la festa diu que parlaren Eduard Toda, com a president de l’Acadèmia de Bones Lletres, i August Pi i Sunyer. El darrer va declarar que en la nova estructuració de Catalunya corresponia a les quatre acadèmies la direcció de tot allò relacionat amb la cultura, atesos la solvència moral, el passat i el present de les entitats d’aquella Unió Interacadèmica.

Dels cercles oficials només van estar representats a l’acte l’Ajuntament de Barcelona, en la persona del regidor Pellicena, i el rectorat de la Universitat, en la persona de Jaume Peyrí. Però no hi va haver cap representació de la Generalitat, que estigué absent també

LA UNIÓ INTERACADÈMICA DE BARCELONA, 1931-1936

de les altres dues festes anyals que es celebrarien, talment com si es desentengués de la Unió Interacadèmica.

El tercer acte públic de la Unió Interacadèmica tingué lloc a l’Acadèmia de Ciències, a la rambla dels Estudis, el 30 de gener de 1934. La conferència va córrer a càrrec d’Esteve Terrades, que parlà del tema Els conceptes bàsics del càlcul de probabilitats. Ni la conferència ni la ressenya de l’acte van ser publicats per l’Acadèmia de Ciències. La Vanguardia de l’endemà diu que hi va parlar Carreras Candi, novament president de l’Acadèmia de Bones Lletres, i que va cloure l’acte Eduard Alcobé, vicepresident de l’Acadèmia de Ciències, en lloc del marquès de Camps, que es trobava malalt.

Carreras Candi va rebatre el tòpic que l’especialització era signe de barbàrie i defensà el professionalisme com a indispensable, de manera que l’harmonia i la unió de les ciències havien d’arribar per mitjà de la divisió del treball, encara que no considerava positiu el cientifisme que es divorcia de la vida.

La quarta i darrera festa de la Unió Interacadèmica va tenir lloc el 30 d’abril de 1935 a la Casa Llotja, com corresponia a un acte organitzat per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. El conferenciant escollit va ser Josep Puig i Cadafalch, en tant que membre de l’Acadèmia de Sant Jordi, a la qual havia ingressat el 1931. El tema tractat va ser Lleis històriques de la vida dels estils arquitectònics.

El marquès de Camps, president de l’Acadèmica de Ciències, féu un breu parlament sobre «El que ha estat l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i el que és». El cert és que parlà gairebé únicament del passat. El comte de Güell, en nom de l’Acadèmica de Sant Jordi, pronuncià un breu discurs, «Elogi de la Cultura catalana», que traspua un optimisme voluntarista.

Ramon d’Alòs, secretari general de l’IEC, el representava en aquell acte, atès que el president de l’Institut, en el quadrimestre que aleshores acabava, era precisament el conferenciant, Josep Puig i Cadafalch. Presidí la festa el comte de Güell, acompanyat de Jaume Peyrí, president de l’Acadèmia de Medicina, Carreras Candi, president de l’Acadèmia de Bones Lletres, i el marquès de Camps, president de la de Ciències. Entre els assistents hi havia un representant del rectorat de la Universitat de Barcelona però, per segona vegada, resulta notòria l’absència de la Generalitat.

Convé recordar que el país es trobava encara sota la repressió posterior a la revolta del sis d’octubre de 1934 i que tot just s’acabava de designar un consell gestor de la Generalitat amb el radical lerrouxista Pich i Pon com a governador general. Lluís Duran i Ventosa acabava de ser designat conseller de cultura.

La Guerra Civil acabà amb la Unió Interacadèmica de Barcelona. Caldria fer una lectura dels llibres d’actes de les juntes de govern de les quatre acadèmies integrants i de la correspondència dels seus secretaris generals per a saber si els components van aspirar a fer quelcom més que els simples quatre actes públics que se celebraren. De moment, no sembla que passés d’un projecte, que la Generalitat republicana no arribà a reconèixer ni a assumir oficialment i que no es traduí en cap empresa concreta ni en cap canvi institu-

52 ALBERT BALCELLS

cional. Tampoc no sembla que el grau d’interès de les quatre entitats que componien la Unió fos el mateix, atès que es publicà un opuscle amb els discursos de la primera festa, la del 1931, de la segona i de la darrera, l’organitzada per l’Acadèmia de Sant Jordi, però no els de la tercera, a l’Acadèmia de Ciències.

Les quatre acadèmies que propulsaren la Unió semblaven caminar lentament cap a una possible federació que les potenciés a totes i cada una, segons el model de l’Institut d’Estudis Catalans. Les tres seccions autònomes de l’Institut —Històrico-Arqueològica, Filològica i de Ciències— tenien pressupost, publicacions i serveis propis i diferents, i així formaven una federació en què les diversitats eren compatibles amb una acció mancomunada i una relació privilegiada amb la Generalitat de Catalunya. La Unió Interacadèmica va ser un intent d’adaptació de les quatre acadèmies barcelonines al nou marc polític republicà i autonomista, però aquest pas no va trobar resposta per part de les autoritats polítiques catalanes. Mai no pretengué ningú que l’IEC formés part també d’aquella Unió Interacadèmica.

BIBLIOGRAFIA

ACADÈMIESDE BONES LLETRES, CIÈNCIESI ARTS, MEDICINAI BELLES ARTSDE BARCELONA (s. a.). Primera sessió interacadèmica que tingué lloc el dia 14 de desembre de 1931 en l’amfiteatre de l’Acadèmia de Medicina. Barcelona: Impremta Badia, 42 p.

CASANOVAS, Ignasi (1932). La cultura catalana del segle XVIII. Discurs llegit en la segona festa d’Unió Interacadèmica haguda el 20 de desembre de 1932 en la Universitat de Barcelona pel P. Ignasi Casanovas, membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres. Barcelona: Biblioteca Balmes, 40 p.

UNIÓ INTERACADÈMICA. ACADÈMIESDE BONES LLETRES, CIÈNCIESI ARTS, MEDICINAI BELLES ARTSDE

BARCELONA (1935). Acte de la IV Festa d’Unió Interacadèmica haguda a la Casa Llotja el 30 d’abril del 1935 i organitzada per l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona, 44 p.

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

Universitat

Rovira i Virgili

L’ENSENYAMENTENTEMPSDEGUERRAA

CATALUNYA. ELPAPERDEL CENU

La República va suposar un canvi de model escolar en voler trencar el sistema malaltís de l’escola dels primers anys de segle, a les mans de l’escola privada i de l’església. Se sustentà en la voluntat d’introduir un canvi radical d’escola i de model cultural a una població en formació que confiava que seria la base del nou sistema.1

Les autèntiques obres de la II República en avançada van ser diverses. Unes, visibles a primer cop d’ull, van passar per un pla de construcció de centres escolars, per l’augment de la plantilla de mestres, per la reforma dels plans d’estudi de la carrera de magisteri i la posterior entrada dels mestres a l’ensenyament oficial, i per la dignificació dels sous del personal docent. Unes altres, no tan visibles a curt termini, se significaren per la reforma d’un model d’escola, per buscar la gratuïtat de l’ensenyament, per democratitzar les institucions educatives o per establir el laïcisme a l’escola.

Els canvis per decret van arribar aviat, com la supressió de l’obligatorietat dels pares al fet que els seus fills rebessin classes de religió catòlica, combatuda de forma ferotge i antidemocràtica per una església acostumada a prebendes d’exclusivitat que veia com perdia les prerrogatives; això sumat a la definició d’ideal d’escola unificada, en el sentit que seria una escola gratuïta, d’assistència obligatòria, en què les capacitats farien que l’alumne progressés en una igualtat d’oportunitats, per no malmetre cap potencialitat, i en un ambient de coeducació i de neutralitat confessional i ideològica, canvis que en el fons, en alguns casos, no van arribar fins a l’etapa de guerra.

En l’àmbit del català una de les innovacions més visibles va ser la implantació del bilingüisme: es va autoritzar per decret que a les escoles del país el català fos llengua d’ús docent i no únicament d’ús extraescolar, com era. La dificultat d’aplicació d’aquesta mesura va ser l’escàs coneixement de la llengua catalana per part dels mestres, per la qual cosa la Universitat de Barcelona va multiplicar-se fent cursets per accelerar-ne l’aprenentatge de l’ús escrit; també hi va haver reposició de les càtedres de català a les escoles normals i classes de català per correspondència. Tot amb tot, la norma general d’ús

1.Hi ha publicada una primera aproximació de tres pobles a Antoni GAVALDÀ TORRENTS, Jordi GAVALDÀ BATALLA (2000), «L’escola a l’inici de la guerra a poblacions de mig Gaià: Bràfim, Vilabella i Vila-rodona», a La Resclosa, núm. 4.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

a les classes va ser desigual; hi havia escoles que aprofitaren la normativa, enfront d’altres a les quals l’ambigüitat va fer fortes en l’ús del castellà.2

La guerra ho trasbalsà tot. Els inicis de curs van resultar força caòtics, amb mestres al front, voluntaris o per lleva, i amb el reclutament a corre-cuita de nous. Els primers moments de l’esclat van ser els de més incidència, en mans. Primer va ser a les mans dels Comitè de Milícies Antifeixistes, i després de la Generalitat. La prova que avala que l’escola esdevenia un tema important va ser la promulgació del decret de l’organisme català, al cap de vuit dies d’iniciar-se la revolta, el 27 de juliol de 1936, en el qual es creava el Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU), «inspirat en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana», eixos de renovació de l’escola moderna i de l’avançada de l’escola republicana en el període de pau. El CENU va ser presidit de forma nominal pel conseller de Cultura, però ja des del primer consell, l’exercí de manera efectiva un mestre anarquista de gran solvència, Joan Puig Elias,3 tot coordinant una junta formada per dotze persones que l’escolliren pel seu prestigi i sapiència. Dels dotze membres, vuit eren dels dos sindicats majoritaris —quatre per la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) adscrits a la UGT i quatre més pel Sindicat de Professions Liberals, sota l’òrbita de la CNT—, i quatre més actuaven en representació de diverses institucions de la Generalitat. Aquest CENU primerenc va ser el que s’encarregà del conflictiu començament de curs, tot i que a partir de l’octubre de 1936 el nou govern de la Generalitat li retallà les competències. A partir d’aquell moment es van assumir, sobretot, funcions consultives i d’assessorament de la Conselleria de Cultura, però es va conservar l’esperit d’avançada dels seus inicis.4

L’escola que preveia el CENU tenia tres finalitats:5

a) Organitzar, en els edificis apropiats per la Generalitat, el nou règim docent d’escola unificada que substituirà l’escola de tendència confessional.

b) Intervenir i regir aquest nou règim docent, assegurant que respongui, en tots els aspectes, al nou ordre imposat per la voluntat del poble, és a dir, que estigui inspirat en els principis racionalistes del treball, que tot home amb aptituds pugui arribar,

2.Hi ha diversos llibres que tracten el tema. Caldria citar L. BORQUE LÓPEZ (s. d.), El magisterio primario en Asturias (1923-1937), Gijón, Ministerio de Educación y Ciencia, Dirección Provincial de Asturias (Sociedad y educación); M. PÉREZ GALÁN (1975), La enseñanza en la Segunda República española, Madrid, Edicusa; M. SAMANIEGO BONEU (1977), La política educativa de la Segunda República, Madrid, CSIC; F. MILLÁN (1983), La revolución laica. De la Institución libre de enseñanza a la escuela de la República, Valencia, Fernando Torres ed. 3.Una molt bona síntesi de la persona i de l’obra del mestre cenetista Joan Puig Elias, a P. SOLÀI GUSSINYER (1980), Educació i moviment llibertari a Catalunya (1931-1934), Barcelona, Ed. 62; també del mateix autor és bàsica l’obra dels precedents del moviment escolar d’avançada concentrat, P. SOLÀ (1978), Las escuelas racionalistas en Cataluña (1909-1939), Barcelona, Tusquets Ed.

4.Per a l’estudi del CENU és imprescindible l’obra d’E. FONTQUERNI; M. RIBALTA (1982), L’ensenyament a Catalunya durant la guerra civil: El CENU. Barcelona, Barcanova.

5. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), 27 de juliol de 1936.

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

sense obstacles i prescindint de tot privilegi, des de l’escola més primària als estudis més superiors: a la universitat obrera i a la Universitat Autònoma de Barcelona.

c) Aquest Comitè intervindrà en la coordinació dels serveis d’ensenyament de l’Estat de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

La normativa organitzativa escolar en temps de guerra no quedà curta. El Diari oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ens mostra la variabilitat de temes, diversos, que es regularen. Podem destacar, pel darrer trimestre del 1936, els següents:

• L’1 d’octubre, per decret, s’establia el règim coeducacional com a norma general d’educació de totes les escoles de Catalunya i en tota mena de graus de l’ense-nyança.

• L’1 d’octubre, un decret garantia el sou a tots els mestres i professors que lluitaven al front, a més de reservar-los la plaça. Pel que fa als estudiants de mestre, s’indicava «que salvaran llur escolaritat i podran examinar-se especialment en les dates que la superioritat fixarà».

• L’11 d’octubre, una ordre establia el certificat de català necessari per als mestres de les escoles primàries oficials i privades.

• El 14 d’octubre es publicava una ordre en la qual se significava que, mentre durés la guerra, els mestres podrien admetre fins a vuitanta alumnes per classe en lloc dels quaranta que hi havia estipulats.

• El 18 de novembre s’explanava una ordre per la qual s’organitzava un curs gratuït de sis mesos, exclusiu per a mestres de parla castellana, amb l’objectiu de capacitar-los per a obtenir el certificat de català.

• El 4 de desembre, un decret fixava en cinc mil pessetes anuals el sou que percebrien els mestres d’ensenyament primari nomenats per la Generalitat de Catalunya.6

• El 10 de desembre es publicava una ordre per la qual se suprimien les vacances escolars.

Tanmateix, un dels eixos d’actuació bàsics del CENU va ser procurar escolaritzar la població infantil, de forma total, per la qual cosa va caldre ampliar la nòmina de mestres sense desatendre l’impuls d’acabar la construcció d’escoles començades, veritable mascaró de proa de l’època en què ocupà el ministeri el republicà català Marcel·lí Domingo. La contractació de mestres va significar que en una primera tongada —l’octubre de 1936— la Generalitat en contractés més de dos mil, que de forma interina entraren a treballar a les escoles.7 Aquests nous mestres en certa manera suplien aquells que havien anat al front i els escassos que havien estat depurats per l’ordre republicàsocialista d’inicis de la guerra,8 i l’augment de places que es necessitaren per a l’entrada massiva d’alumnes

6.Sobre aquest aspecte dels sous no en parlarem. Cal dir, però, que no tots els mestres cobraren igual; depenia de si eren mestres de l’Estat, de la Generalitat, interins...

7.Vegeu DOGC de 13, 15 i 16 d’octubre de 1936, núm. 287, 289 i 290, respectivament.

8.Per aquest tema és imprescindible l’obra de F. MORENTE VALERO (1997), La escuela y el Estado Nuevo. La depuración del Magisterio Nacional (1936-1943), Barcelona, Ámbito.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

provinents dels col·legis d’ordes religiosos. Als mestres que s’incorporaren se’ls demanà una actitud antifeixista i el coneixement de la llengua catalana. El 31 de desembre de 1936 els llistats de l’octubre van ser rectificats i refosos, i es va nomenar una segona tongada de mestres que havien de regir les noves escoles de Catalunya.9 Posteriorment, en el curs de la guerra, es reclutaren més mestres, aquests sense títol,10 als quals els bastava superar una prova de cultura general i una altra de pedagògica, que duia el nom de Certificat d’Aptitud, aprovada la qual exercirien com a interins sota la supervisió d’un mestre titular. D’aquesta conjuntura les escoles, indubtablement, se’n ressentiren.

Un dels punts crucials de la nova estructura respecte a l’ensenyament infantil i primari a la zona republicana va consistir a mirar amb quins mestres es comptava per a iniciar el nou curs del 1936. Aquest fenomen va esdevenir una veritable depuració ideològica. La República, en aquest primer moment de guerra, va tendir a netejar el cos de mestres que haguessin manifestat simpaties pel feixisme o que haguessin professat un ànim col·laborador amb els militars rebels. En l’àmbit de l’Estat, la Junta de Defensa Nacional va publicar un decret, tres dies després de l’inici de la conflagració, el 22 de juliol, en el qual cessava els funcionaris de qualsevol ministeri que haguessin col·laborat amb el «movimiento subversivo o fueran notorios enemigos del Régimen». La concreció pel que fa al magisteri sembla que va arribar amb la publicació d’un qüestionari a la Gaceta de 30 de setembre de 1936 pel qual es demanaven detalls dels mestres en exercici. El qüestionari concretava aspectes polítics i sindicals, en les anotacions i preguntes que segueixen a continuació:

• Si ha desempeñado cargos políticos, cuáles y cuándo.

• Partido político al que pertenecía antes del 18 de julio de 1936.

• Partido político al que perteneció entre octubre de 1934 y febrero de 1936.

• Organización sindical o profesional a que pertenece y desde cuándo.

• Si pertenece a otras organizaciones sociales, a cuáles y desde cuándo.

• Si ha estado sometido a expediente, cuándo y por qué.

• Si ayuda al Gobierno de la República a luchar contra el movimiento faccioso, y cómo.

• Qué pruebas o garantías puede aportar de su lealtad a la República.

Els estudis precedents d’aquest tema, tot i que assenyalen amb claredat que la depuració republicana encara no s’havia realitzat,11 apunten que aquesta no es va efectuar per comissions específiques ni va agafar un grau de centralització com el del bàndol feixista de guerra. Més aviat s’indica que la selecció ideològica va ser encarregada a instàncies ordinàries del Ministeri, encara que en els primers moments de guerra «hi va haver una participació dels propis comitès locals», els quals van establir depuracions a la Conselleria

9.DOGC, núm. 366.

10.DOGC de 28 de gener de 1937 i de 14 de febrer de 1937.

11.Ho afirma F. MORENTE (1997), p. 191. Una província estudiada parcialment és la d’Astúries, a L. BORQUE (1991).

d’Instrucció Pública d’abast provincial. Aquesta darrera modalitat seria, amb matisos, la que trobem per a la comarca partit judicial de Valls, com tindrem ocasió de veure.

S’insinua, per tant, que la depuració republicana de mestres no va ser tan ferotge com la franquista, com ho demostra l’estudi de Morente, ja ressenyat, aplicat al conjunt de l’Estat. De 863 expedients estudiats de diverses províncies, només a 40 el mestre va patir algun tipus de represàlia física o professional en temps de guerra a la part republicana, davant dels 212 que van patir sancions de diversa consideració en la depuració franquista del 1939, dels mateixos 863 estudiants. Les xifres canten.

LAMUNICIPALITZACIÓESCOLARAL’ALT CAMPAL’INICIDELACONFLAGRACIÓ

El CENU català de l’inici de la guerra descentralitzà les seves funcions en delegacions comarcals (DC), una de les quals corresponia a Valls.12 Sense poder-ne precisar els motius, trobem que a partir de l’octubre del 1936 el membre de la Delegació Comarcal de Valls (l’Alt Camp) incorporava una exdelegació, senyal d’un canvi de normativa que l’afectava, aspecte que comportà que la delegació comarcal havia estat absorbida per la de Tarragona ciutat.13

La correspondència entre el CENU centralitzat a Barcelona i la DC afectava Valls i els pobles del partit judicial, la qual cosa ens proporciona informació sobre algunes de les funcions que tenia encomanada la delegació.14 Una primera comesa important va ser la proposta de nomenament de mestres per a l’inici de curs. Per resoldre amb garanties aquest servei va recaptar informació de cadascun dels pobles que en depenien i que coordinava. Aquesta informació, un cop enllestida, va ser tramesa a la central del CENU de Barcelona el 23 de setembre de 1936, a fi i efecte que poguessin començar les classes el primer d’octubre, data emblemàtica en el món escolar, per donar la sensació que tot estava sota control. Posteriorment, aquesta mateixa relació, modificada lleugerament, i a instància del Consell Tècnic Mixt d’Ensenyament de Tarragona, dependent de la Comissaria de Tarragona de la Generalitat de Catalunya, també va ser tramesa a aquest organisme, el 5 de novembre de 1936. En aquest darrer cas la demanda es va efectuar perquè, a més de comprovar quins mestres anaven designats a cada poble a proposta de la DC, els calien els llistats per tal de poder formalitzar a la Conselleria de

12.La informació que farem servir d’ara en endavant, si no es diu el contrari, prové de l’Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil (AHN-SGC), Salamanca. Lligall 945. Barcelona. Agraeixo a Enriqueta Fontquerni i Mariona Ribalta la disponibilitat de consulta del material. Cal fer notar que a partir d’ara parlarem indistintament de comarca o de partit judicial, tot i que té més traça de partit judicial, ja que s’hi incorporà Vilallonga, dependent de Valls.

13.FONTQUERNI; RIBALTA (1982), p. 210.

14.La informació no és completa. Treballem, sobretot, amb la dels pobles d’Alió, Alcover, Bràfim, Cabra del Camp, el Milà, Figuerola del Camp, els Garidells, la Masó, Nulles, el Pla de Cabra —rebatejat posteriorment amb el nom de Pla de Santa Maria—, el Pont d’Armentera, Puigpelat, la Riba, Vallmoll, Vilabella, Vilallonga i Vila-rodona.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

Cultura les propostes de mestres que havien de regentar interinament les escoles noves de la comarca,15 circumstància que ens fa pensar que algunes escoles no començaren en la data prevista.

En la primera relació, a més dels noms dels mestres i de la nova destinació, hi figurava la categoria que tenien —propietari, interí o en pràctiques del Pla professional—, així com les causes de ser considerat addicte a la República o no. El que era significatiu, però, era la gasetilla final, per la qual s’entenia que la depuració era un fet. La nota deia:

En algun poble tal vegada es notarà que es proposen mestres sense que s’hagin de crear places i[o] bé se’n proposen més que el nombre de places a crear. Aquesta anomalia és deguda a que proposaven alguns trasllats de càstig i es proposaven els substituts.

La subdelegació de cada població va estar formada per tres membres, i normalment es va constituir als locals de l’Ajuntament. Omplien una acta normalitzada passada per la delegació en la qual només calia posar la data, els noms, la representació que ostentaven i la signatura. Els delegats hi entraren sobretot per sindicats, i en menor mesura per partits. Un dels tres hi entrà en representació del Comitè de Milícies Antifeixista, i va ésser anotat a l’acta sense filiació política o sindical declarada, encara que com és obvi, la tenia. El quadre següent il·lustra el que diem.

L’entrada en escena de persones de sindicats de la CNT i la UGT va ser la majoritària, si atenem només al quadre, amb onze i disset persones, respectivament, en aquelles que duien representació, aspecte que posteriorment es podrà completar. La circumstància de participar persones d’uns sindicats determinats en lloc d’altres ens la il·lustra clarament Vilallonga en assenyalar que n’hi figuraven dos de la UGT; ja que la CNT com a grup no existia a la localitat. Tampoc no desvirtuen la realitat aquelles tres poblacions que assenyalaven que aportaven un component com a representant de la Generalitat o de l’Ajuntament —el Milà, el Pont i Vallmoll—, quan la normativa era que hi havia de participar un del Comitè, circumstància que fa entendre que aquest hi era nomenat precisament per ser el representant del Comitè. En l’afiliació de les persones concretes que hi participaren, podem ampliar el següent, quant a noms i partit o sindicat.

La correlació inicial de participants de la UGT i la CNT indicada cal modificar-la segons si hi pertanyien pel Comitè o per l’Ajuntament, ja que indubtablement eren adscrits a aquests organismes pel fet de ser d’un partit o d’un sindicat. Fet el còmput de les per58

15.FONTQUERNI; RIBALTA (1982), als cap. 4 i 5 s’hi llegeix que l’inici del curs escolar va ser traumàtic. La primera solució consistí a nomenar els que no havien estat expedientats, i pels que faltaren, es nomenaren interinament mestres avalats pels sindicats, els quals responien de la seva vàlua professional i de ser addictes al nou règim que s’iniciava. Posteriorment, es feren proves per accedir-hi. Tot i així, el fet que hi hagués mestres nacionals de l’Estat, de la Generalitat, particulars, racionalistes, en pràctiques del Pla professional, sense títol... Sumat als trasllats, les mobilitzacions, les substitucions, implicà un col·lapse fort, força difícil d’aclarir pel que fa a la comarca que estudiem.

QUADRE 1. LACONSTITUCIÓDELESSUBDELEGACIONSDEL CENU DEPENDENTSDELADELEGACIÓCOMARCAL DE VALLS, ILAREPRESENTACIÓPOLITICOSINDICALDELSSEUSMEMBRES.

Poblaciódatalocal constitucióRepresentació 1936.CNTUGTPOUMPSUCUdRAJUGENCO

Alcover 28-08Ajunt.11 -----1

Alió28-08?11 -----1

Bràfim15-09Ajunt.-2 -----1

Cabra29-08Comitè Antifeixista1-1 ----1

Figuerola29-08Casa del Poble1-1 ----1

els Garidells29-08Ajunt.11 -----1 la Masó28-08Ajunt.11 el Milà28-08Ajunt.11 ----1-

Nulles9-08Casa del Poble---11--1

el Pla30-08Comitè antifeixista11 -----1

el Pont30-09Comitè enllaç M. A.-1--11--

Puigpelat17-09Ajunt.1---1--1

la Riba29-08Casa del Poble-2 -----1

Vallmoll1-09Casa de la Vila11----1-

Vilabella25-08Ajunt.-2 -----1

Vila-rodona5-09Ajunt.11 -----1

Vilallonga28-08Casa del Poble-2 -----1 TOTAL11172131214

Resum: 17 poblacions i 51 persones involucrades

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

sones de qui sabem la filiació podem dir que almenys disset eren de la UGT i disset de la CNT, circumstància que ens mostra que als comitès locals de milícies antifeixistes de la comarcal de Valls, la CNT hi tenia un pes determinant, de la mateixa manera que el tenia ERC com a partit.

QUADRE 2.

ELSMEMBRESDELESSUBDELEGACIONSLOCALSALESPOBLACIONSDEL’ALT CAMPIL’ADSCRIPCIÓ QUEELSAVALAVA.

PoblacióNoms i afiliació

AlcoverSalvador Gumà Clavell (CNT); Joan Marcelino Ribé (UGT) i Delfí París Martí (CO)16

AlióJosep Batalla Saperas (CNT), Rufí Plana Torres (UGT), Josep Vallvé Catalá (CO)17

BràfimRamon Artigas Palau i Isidre Andreu Mercadé (UGT), Artur Ballester Domingo (CO)18

CabraJosep Calavera Barrafont (CNT), Josep Huguet Mercadé (POUM), Josep Morató Vives (CO)19

FiguerolaRafael Oliva Oliva (CNT), Joan Balañá Montalà (UGT), Frederic Balañá Vidal (POUM)

els GaridellsJosep Guillamat Dolz (CNT), Eduard Garreta Solé (UGT), Josep Piñol Torrents (CO)20

la MasóJosep Mialet Contijoch (CNT), Adrià Vallverdú Pujol (UGT), Josep Ferré Ferré (CO)21

el MilàSalvador Gurí Basora (CNT), Antoni Bosch Garcia (UGT), Anton Banús Salesas (Gener.)22

NullesPau Llenas Rovira (PSUC), Eduard Boada Mercadé (UdR), Francesc Armengol Rull (CO)23

16.Les referències ampliatòries que sortiran en aquest quadre són extretes d’A. GAVALDÀ TORRENTS (1997), «Jo delato, tu inculpes, ell denuncia...» (Repressió franquista a Valls i comarca), Valls, IEV, p. 46. Al llibre no surt ressenyada la filiació concreta de Delfí París.

17.GAVALDÀ (1977) p. 56. Era de la CNT.

18.GAVALDÀ (1977) p. 64. Era de l’ERC.

19.GAVALDÀ (1977) p. 76. Era de la CNT.

20.GAVALDÀ (1977) p. 90. Era de l’ERC.

21.GAVALDÀ (1977) p. 93. Era de la CNT.

22.GAVALDÀ (1977) p. 103. No surt ressenyada la seva filiació politicosindical.

23.GAVALDÀ (1977) p. 127. Era de la CNT.

PoblacióNoms i afiliació

QUADRE 2 (CONTINUACIÓ)

el PlaCamil Sol Ribé (CO), Josep Anglès Ferrer (CNT), Aleix Roset Reinal (UGT)

el PontEzequiel Avellà Tous (Ajunt.),24 Joan Masagué Boada (UGT), Jaume Duch Martí (UdR)

PuigpelatJoan Fortuny Salesas (UdR), Pere Poblet Batalla (CNT), Ramon Poblet Vallvey (CO)25

la RibaJosep Bové Ollé (UGT), José Ollé Esteva (UGT), Pere Torrell Altès (CO)26

VallmollJosep Banús Alimbau (Gener.),27 Josep Piñol Borràs (UGT), Espiridió Bley Valdivieso (UGT)

VilabellaAntoni Segú Pié (CO),28 Armengol Segarra Alegret (UGT), Joan Farré Cervelló (UGT)

Vila-rodonaJosep Bartolí Llorach (CO),29 Casimir Robert Calaf (CNT), Àngel Perisé Llaquet (UGT)

VilallongaJosep Sendra Siscart (CO), Adolf Llorenç Queralt (UGT), Josep Roig Fortuny (UGT)

Constituïda la subdelegació, emetia uns informes referits als tres extrems següents:

a) el cens escolar subjecte a escolaritzar

b) la consideració que es tenia de la feina feta pels mestres i la seva adscripció o no al règim republicà

c) l’estat dels locals i del material de què es disposava, i el que feia falta.

Posteriorment, la DC, amb les respostes a la mà, les refonia per donar forma uniforme a tots els informes. El component global que en sortís seria, doncs, una radiografia de com estava el tema escolar a l’inici del curs, excepte en l’apreciació dels mestres: això era del tot ideològic.

24.GAVALDÀ (1977) p. 153. Era del POUM-CNT-FAI.

25.GAVALDÀ (1977) p. 162. Era de la CNT.

26.GAVALDÀ (1977) p. 185. Era del PSUC.

27.GAVALDÀ (1977) p. 206. No surt ressenyada la seva filiació políticosindical.

28.GAVALDÀ (1977) p. 243. Era de l’ERC.

29.GAVALDÀ (1977) p. 264. Era de l’ERC-CNT.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

3. ELCOMPONENTHUMÀ: ELSALUMNESIELSMESTRESSOTALATUTELADELNOUORDREDEGUERRA

La classificació del cens escolar, poble a poble, per edats i sexe, era un punt bàsic per a saber en què es comptava i en el que previsiblement es necessitaria. La demanda que es va fer des de la DC va comportar que cada subdelegació lliurés una classificació en xifres totals dels xiquets i les xiquetes del municipi, en dos grans grups —de tres anys a menys de sis, qualificats de pàrvuls, i de sis a catorze anys.

Les xifres consignades van ser fidedignes, ja que eren extretes del registre municipal. La forma de censar els escolars era a criteri de cada subdelegació. Així, n’hi ha que ho feren per edats, n’hi ha que posaren els alumnes per carrers del lloc on vivien, n’hi ha que hi afegiren el nom del pare i la mare, entre d’altres formes consignades. Un cop realitzat el cens, era tramès a la DC, la qual n’unificava el format. Tot seguit, la DC, feia una divisió total dels alumnes per una ràtio de quaranta i d’allí en sortirien els mestres que es consideraven necessaris per a engegar el curs. En general, es posaren escasses notes referides als alumnes. La més explícita va ser la que posà Vallmoll, que va demanar a la DC que un xiquet sordmut fos atès a una escola especial «per a la seva difícil i costosa com necessària educació». Era, indiscutiblement, la cara humana del nou ordre.

Els resultats dels informes van aportar les xifres següents, referides al cens escolar: El quadre mostra aspectes de reflexió. El principal és que els índexs de població jove que hi havia a les poblacions de la comarca era alt, en cotes que oscil·laven entorn del 15 %

QUADRE 3.

LAPOBLACIÓESCOLARPEREDATSISEXE, PERALCURS 1936-37

PoblacióPàrvulsNoisNoiesTotalCens NoisNoiesTotalTotal

Alcover6050110167175342452

Alió1181927285574

Bràfim1720374858106143

Cabra151732434689120

Figuerola151732433982114

els Garidells810162634 la Masó691526245065

el Milà681424254963 Nulles141529435194123

el Pla10090109199299

QUADRE 3. (CONTINUACIÓ)

PoblacióPàrvulsNoisNoiesTotalCens NoisNoiesTotalTotal

el Pont142741424890131

Puigpelat1181932437594

la Riba281745414586131

Vallmoll131326575210913530

Vilabella1924436270132175

Vila-rodona30326212212124330531

Vila-rodona32 101525

Vilallonga231639716013117033

aproximat de la població de cada municipi.34 Calia afegir-hi la consideració de la dona com a persona —en aquest cas les xiquetes, òbviament—, en el sentit d’equiparar-les als nois quant a drets i deures per a una formació igualitària. Un tercer factor era que per primera vegada s’abordava la possibilitat de l’obligatorietat de l’educació abans dels sis anys davant del passivisme i/o la llibertat que tenien els pares de dur-los a l’escola, circumstància que feia que a la pràctica l’escola religiosa els reclutés en una proporció que fins avui desconeixem, amb el resultat que un cop escolaritzats aquests alumnes ja no sortirien d’un

30.Hi ha una petita discrepància, creiem que poc significativa, en les dades dels pàrvuls. Mentre la subdelegació dóna els vint-i-sis en total, ben datats, amb el nom del pare i la mare i l’edat de naixement, les dades de la Delegació Comarcal ascendeixen a trenta, sense que puguem observar d’on surten els quatre afegits. Ens hem quedat amb els vint-i-sis.

31.Les xifres de Vila-rodona permeten una lectura més rica. Les 121 nenes que surten de sis a catorze anys poden desglossar-se entre les seixanta-cinc que anaven a l’escola de la Generalitat de temps de la República en pau i les cinquanta-cinc procedents de la substitució de l’ensenyança religiosa. Tanmateix, al còmput general caldria sumar-hi l’escola de Mas d’en Bosch, posada aquí perquè era situada en el terme municipal, tal com van fer constar el Comitè de Milícies Antifeixista de Vila-rodona, el Sindicat d’Oficis Diversos de la CNT de Vila-rodona i el Sindicat d’Agricultors Rabassaires de Vila-rodona.

32.Escola de Mas d’en Bosch.

33.Les xifres donades per la Subdelegació són les incloses al quadre. La Delegació Comarcal de Valls posà vuitanta-set xiquetes de sis a catorze anys, mentre que la Subdelegació de Vilallonga en posà seixanta. Per la documentació amb què treballem no hem sabut veure d’on surt aquesta xifra, per la qual cosa hem respectat les xifres de la Subdelegació, i més quan ressenyen amb nom i cognom els cent setanta censats.

34.Una mostra aleatòria ens ho confirma, com seria el cas de les dues primeres poblacions del quadre, Alcover i Alió. Alcover, el 1930, tenia 2.760 habitants i havia censat 452 escolars de tres a setze anys subjectes a rebre educació per part del CENU, la qual cosa representava un 16,4 % de la població. De la mateixa manera, Alió, amb cinc-cents sis habitants el 1930, representava que tenia un 14,6 % de la població que havia d’assistir a escola en funció dels setanta-quatre escolars que hi eren anotats.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

sistema paternalista, en què es continuaria educant la dona perquè fos submisa en tot i per a tot a l’home. I un darrer apunt ens l’indica la ferma voluntat que els nois estiguessin escolaritzats fins als catorze anys, en una època en què molts condicionants no ho afavorien, entre els quals calia considerar, en força casos, la depauperada economia familiar, que comportava que molts treballessin en edat escolar per contribuir al jornal. Això era tolerat, si no afavorit, per pares amb una educació prima que no donaven massa valor a l’escola. L’absentisme en classes massificades era una tònica que s’arrossegava com a cosa normal.

Un segon eix d’actuació de les subdelegacions locals va ser el tema dels mestres, sotmesos a l’avaluació de les organitzacions politicosindicals del començament de la guerra, a un examen de la seva aptitud i actitud. Els informes fets a cada poble van ser calibrats per la delegació comarcal, la qual els ratificà.

Veiem el quadre següent que ens dóna resposta de com eren vistos els quaranta mestres de la comarca de Valls dels quals tenim dades a l’inici del curs escolar del 1936 per les forces d’esquerra de cada subdelegació.

Les valoracions dels mestres no sempre van anar en la línia de posar-hi l’epígraf exacte que s’indica, per la qual cosa al quadre hi ha la síntesi de part del que incloem

QUADRE 4.

L’ADSCRIPCIÓIDEOLÒGICADELSMESTRESEFECTUADAPERLESSUBDELEGACIONSLOCALS

AINICISDELCURS 1936-1937, ILESDEMANDESDESEPARACIÓIDETRASLLAT.

PoblacióMestres

Alcover35 Sense dades

AlióBlai Domingo Miquel (addicte a la causa republicana), Raimunda Domènech Gavaldà (feixista)

BràfimAntoni Vicens Montserrat (desafecte i petició de trasllat), Montserrat Miquel Ballart (no es pot considerar addicta, petició de trasllat)

CabraPau Marsà Traginer (addicte a la causa republicana), Carme Capdevila Torrell (feixista, petició de separació), Carme Marimon Batalla (feixista, petició de separació)

35.No hi consten els noms. Si resseguim EQUIPD’HISTÒRIADEL’ENSENYAMENTDE CEA (1982), L’ensenyament a Alcover. La història de l’educació des d’una perspectiva local, Alcover, Centre d’Estudis Alcoverencs, p. 130 i s., s’hi diu que hi havia set mestres. Dos mestres anaren al front —Frederic Miquel Rovira i Josep M. Plana Batalla—, i dues mestres van ser «jubilades forçosament» —Filomena Terrén Tobeñas i Carme Solà Guinjoan. Els mestres que arrencarien el curs serien Victorí Sanz Subirats, M. Pilar Menéndez Balada i Teresa Barrufet Puig; no podem precisar si aquesta darrera va començar el primer dia o en dies successius. Entre els nous que arribarien caldria citar Josep Martorell, Agustina Menéndez Balada, germana de la M. Pilar, i un tal Pujol.

PoblacióMestres

QUADRE 4 (CONTINUACIÓ)

FiguerolaMaties Olné Martí (addicte a la causa republicana), Prudència Argany Masquef (addicta a la causa republicana)

els GardiellsJosep Sanz Mateo (addicte a la causa republicana)

la MasóFlora Vilaroya Aubareda36 (addicta a la causa republicana), Joan Francolí Aguado (indiferent)

el MilàAlfred Benavent Benavent (addicte a la causa republicana)

NullesJosep Bonay Vidal (indiferent, petició de trasllat), Maria Teresa Català Bonet (indiferent, petició de trasllat)

el PlaLluís Tormes Bages (feixista, petició de trasllat), Rafael Socies Bové (addicte a la causa reublicana), Teresa Seró Navas (catòlica moderada), Josepa Esteve Torras (catòlica moderada)

el Pont37 Mestre sense identificar (petició de trasllat), mestre sense identificar (petició de trasllat)

PuigpelatEusebi Gràcia Gascon38 (addicte a la causa republicana)

la Riba39 [Josep Nogueró Lacambra] (addicte a la causa republicana), [Antònia Marco Meler] (addicta a la causa republicana)

VallmollJaume Aleu Andreu (addicte a la causa republicana), Eusebi Mañé Sans (addicte a la causa republicana), Concepció Vicenç Font (addita a la causa republicana), Aurora Badia Royo (addicta a la causa republicana)

VilabellaJosep M. Solé Jepte (addicte a la causa republicana), Dolors Puig Pellon (addicta a la causa republicana)

Vila-rodonaPere Olivé [Rosanés] (desafecte, petició de separació), Àngel Perisé Llaquet (addicte a la causa republicana), Rosario Llairó [Pagès] (addicta a la causa republicana), Joan [Josep] Franch [Molas] (addicte a la causa republicana), Teresa Maria Canals [Domingo] (addicta a la causa republicana), [Bonaventura] Servent [Sulla] (addicte a la causa republicana)

36.Surt també com a Florentina Vilarroya, i en un cas el segon cognom diu Torrents.

37.Els dos del Pont no sabem qui eren.

38.En d’altres documents surt com a cognom Garcia. Ens decantem per Gràcia perquè als anys cinquanta exercí a Alcover un mestre de nom i cognoms idèntics.

39.Els dos mestres de la Riba no consten a l’informe. Només que són considerats addictes al règim republicà. Els extraiem de la documentació de la subdelegació local, ja que signen els papers del cens dels escolars.

PoblacióMestres

66

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

QUADRE 4 (CONTINUACIÓ)

Vila-rodona40 Teresa Torredemer Robert (petició de trasllat o petició de separació)

VilallongaJoan Montardit Cartañá (addicte a la causa republicana), Antònia Badia Rovira (addicta a la causa republicana)

tot seguit. Així, del mestre addicte s’hi deia «és afectat al règim constituït», i del mestre qualificat de feixista, «totalment desafecte», «no es pot considerar afecte», entre d’altres. La precisió següent ens mostrarà la gran quantitat de variants en algunes poblacions; ens fixarem, sobretot, en aquells que aporten aspectes rellevants.41 Els escrits, tots, van ser redactats en la llengua del país.

A Bràfim el document informe va ser elaborat pel Comitè de Milícies Antifeixistes si atenem al segell que hi consta. El mestre Antoni Vicens Montserrat i la mestra Montserrat Miquel Ballart van ser qualificats de marcada filiació dretana. La mestra, a més, va ser posada clarament a la picota, ja que l’informe deia que no se la podia considerar addicta al règim «per quant ha donat sempre proves d’amistat i companyonia amb significades persones de dreta», per la qual cosa demanava el relleu tant de l’un com de l’altre perquè «no interessa de cap de les maneres el seu concurs per considerar-lo perjudicial a les normes d’ensenyament a que l’actual règim interessa, en bé i profit d’Espanya». Sobre la proposta de mestres nous, el Comitè brafimenc manifestava que tot i que podia designar persones addictes a l’actual règim, facultava el CENU perquè lliurement fes les designacions corresponents, les quals acceptaria.

A Cabra, l’informe de la subcomissió va remarcar un fet. La destitució de la mestra Carme Capdevila Torrell es va justificar escrivint que es realitzava «per estar plena de prejudicis religiosos i menysprear les nenes filles de pares esquerrans i batejades lliurement».

A Figuerola, el personal de l’escola, qualificat ja amb l’apel·latiu de l’època camarades , era conceptuat molt bé de forma professional, i s’hi afegia, entrant en el vessant ideològic, que ostentava «una política d’adhesió incondicional a la República i al progrés de les llibertats del poble». Als Garidells, es posà del mestre Josep Sanz Mateo que «atén perfectament tot el cens escolar».

L’informe de la Masó va ser favorable a Flora Villarroya, ja que es posà que l’escola «funciona bé; sense tenir la mestressa cap tara personal». No fou tan clar el del mestre Joan Francolí, ja que la subdelegació indicava que seria convenient que se’l designés per a dirigir la nova escola de pàrvuls que sol·licitava el poble, «degut a la seva edat i el de-

40.Escola de Mas d’en Bosch.

41.Obviarem les faltes d’ortografia, en alguns casos abundoses. En certs casos, per no malmetre l’estil, les deixarem.

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

fecte de la vista». La torna venia a continuació, en indicar que si la demanda d’una escola de pàrvuls no s’activava, «se sol·licita el seu trasllat immediat», tot i posar del mestre que no tenia cap tara personal. La delegació de Valls va descriure la realitat del que passava en enviar el full al CENU, dient que se’n demanava el trasllat «per incompatibilitat amb el veïnat».

Nulles no es mullà en el tema dels mestres, però en demanava la substitució, amb indicacions de nom i cognom. Dels mestres Josep Bonay i M. Teresa Català deien que professionalment s’havien comportat bé, però l’etiqueta «políticament no ens consta» féu que es demanés que ambdós fossin rellevats per altres mestres, Lluís Casas Gavaldà i Maria Fabra Benaiges.

El Pla també conceptuà els seus mestres. Qui en sortí més mal parat va ser Lluís Tormes, ja que en l’apartat professional se li posà que era «distingit per pegar els nens», i en l’apartat polític se li anotà que era «facciós 100 x 100». En els dos mateixos àmbits van ser avaluats Rafael Socies, professionalment bo en tots els conceptes i políticament «militant i addicte» i Josepa Esteva i Teresa Seró, amb comportament professional bo, i en el vessant polític, considerada «catòlica moderada».

El Comitè Local Antifeixista del Pont va ser fulminant en l’apreciació dels dos mestres, dels quals no consta el nom. Del mestre deien que «no congeniant en l’esperit evolutiu del poble, desitja sigui traslladat d’aquesta Vila», i de la mestra, l’acusació era d’allò més dura, en posar que «en sentit professional no ha tingut mai carinyo a l’ensenyament, i per la seva conducta retrògrada en el comandament de l’escola que ha donat sempre resultat negatiu, en perjudici de les alumnes; fa que aquest Comitè desitja sigui declarada la seva cessació [sic]». A Puigpelat no es tenien dubtes sobre el pensament del mestre Eusebi Gràcia, ja que havia marxat al front com a milicià voluntari.

A Vallmoll, les precisions van ser poc favorables, però els matisos posaven cadascú al seu lloc. Del mestre Aleu s’hi posà «donant proves del seu republicanisme i adhesió al Règim, amb marcada tendència esquerrana». I del mestre Eusebi Mañé, que tenia una «inclinació a l’esquerra».

Vilabella va ser el poble que indicà més característiques del mestres, afavoridores. Sobre el mestre Josep M. Solé s’hi deia que exercia a la vila des del setembre de 1933 «i malgrat trobar l’ensenyança completament abandonada es conegué molt aviat el canvi de professor [,] i la instrucció dels joves que han passat per dita Escola és excel·lent, pel qual motiu tota la població està satisfeta amb escreix del comportament de l’esmentat mestre». De la mestra Dolors Puig deia que exercia a l’escola des del primer de gener de 1936, i que tot i el poc temps estaven satisfets del seu comportament. Afegia l’informe que «s’ha de fer constar que els resultats en l’escola de nenesno poden ésser tan brillants com a la de nens, ja que al començament que porta a la direcció [...] aquella Escola estava molt pitjor que a l’última degut a fer poc temps que havia cessat com a mestra una religiosa malalta i impossibilitada». Sobre les idees polítiques de la mestra deia que «són completament neutrals, no havent actuat en aquesta població en política de cap mena».

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

L’informe de Vila-rodona també era concloent. D’Àngel Perisé s’hi deia que era un excel·lent mestre. 42 S’afegia que era un «republicà esquerrista de tota la vida, element molt actiu, defensor acèrrim de les llibertats del poble, militant sempre amb les classes treballadores, ajudant-les per a aconseguir un estat social més just i humà». Tot amb tot, fiblava sobre aspectes passats que no coneixem, en dir que «durant el bienni negre la gent reaccionària volia treure’l però no hi foren a temps perquè el triomf del 16 de febrer [de 1936] ho impedí. A l’escola sempre ha fet una tasca admirable. Els pares dels nens, com el poble en general, sempre ha apreciat i aplaudit, d’una manera decidida, l’obra escolar d’aquest company. La gent contrària, com a company actiu i complidor de la seva missió, també l’aplaudia, però la fermesa en les seves idees i la constància i rectitud en la defensa del règim republicà autèntic i esquerrista feia que fos molestat i mirat amb poca simpatia per la gent reaccionària». La part final, vistos els antecedents, era cantada; la subdelegació escrivia que, «per tant, teniu en compte que aquest company deu ocupar els llocs de més importància perquè s’ho mereix, per la seva capacitat pedagògica i actuació clara i decidida».

Dels altres mestres hi havia divisió d’opinions. De Joan Franch, Teresa M. Canals i la senyoreta [Bonaventura] Servent deia que tots s’havien comportat molt bé, «servint amb tota lleialtat a la República i fent bona feina a l’escola». De Rosario Llairó deia que era molt apreciada per «tots nosaltres». Afegia que la seva actuació era molt semblant a la del senyor. Perisé, concretada en «molta activitat en l’ensenyança i fermesa de les idees i del règim republicà. Com el senyor Perisé estava fitxada pels elements reaccionaris». L’informe concloïa que «es fa mereixedora a ocupar llocs ben destacats». L’informe negatiu va ser per al mestre Pere Olivé, a qui es qualificava com a «element destacat davant la seva actuació aquí, per les seves idees cedistes i reaccionàries». Sobre el comportament personal deia que «alternava sempre amb les classes capitalistes, les que sempre s’han distingit per ésser contràries al règim republicà». La solució era cantada en dir que «considerem indispensable la seva separació de la carrera que posseeix». La conclusió de tot el conjunt de mestres és que n’hi havia dos que «ofereixen les garanties màximes, puix en tot moment donen la cara per la defensa de les llibertats, de la República i de l’ensenyança sense mixtificacions [sic]».

L’informe de Vilallonga va ser tècnic, en dir que el mestre Joan Montar feia poc temps que era nomenat, però que segons referències era afiliat a Izquierda Republicana, el partit d’Azaña. Sobre la mestra Antònia Badia, diu que era «propietària [en el sentit de destinació professional], de conviccions religioses, però sempre s’ha mostrat addicte al govern republicà».

42.Detalls més ampliats, a Antoni GAVALDÀI TORRENTS (1997), «Apunts de la repressió franquista a Vila-rodona», a Resclosa, núm. 1, p. 111. Les malvestats de la vida van fer que, acabada la guerra, pogués fer de mestre a la presó de Tarragona, a fi i efecte de redimir la pena, i que un cop sortís de la garjola no pogués exercir.

Els resultats, en conjunt, aporten moltes coses però no pas totes. Dels quaranta mestres posats a avaluació, en podem fer tres grups:43

a) els vint-i-cinc que van ser considerats addictes a la República, en un percentatge que representa el 62,5 %;

b) el bloc de nou mestres, en un percentatge del 22,5 %, col·locats entre la franja de: esafectes (dos); sense saber-ne la catalogació se’ls demanava trasllat o separació (tres); i clarament com a feixistes (quatre);

c) i els sis que van ser qualificats com a indiferents, corresponen, en conjunt, a un 15 %, entre els quals s’hi consideraven des dels purs, els indiferents (tres), als no addictes (un) o als assenyalats com a catòlics moderats (dos).

Després d’aquestes apreciacions en va venir una altra de més punyent, que coïa: la de la demanda de ser separat de fer de mestre o la de ser traslladat de la població on exercia, tot i que sorprèn el cas d’algú que va ser declarat feixista al qual no es posà l’afegit de si era separat o traslladat. En el conjunt d’aquest apartat s’hi troben fins a dotze mestres; de sis se’n demanava la separació; de cinc, el trasllat, i en un cas la demanda era inconcreta, en el sentit que es fes una de les dues coses, separació o trasllat. Com sigui que de deu dels dotze casos tenim dades completes —recordem que ens falten els dos noms dels mestres del Pont—, podem veure el perfil de per on van anar els trets. Vegem el que els passà:

QUADRE 5.

DESTINACIÓDELSMESTRESQUETENIENUNAADSCRIPCIÓIDEOLÒGICANEGATIVAALCOMENÇAMENTDELA GUERRA, EFECTUADAPERLESNOVESAUTORITATS, RESPECTEALADEMANDADESEPARACIÓI/ODETRASLLAT

PoblacióMestre, petició de trasllat (PT) o de separació (PS) i resolució

BràfimAntoni Vicens Montserrat (PS): sense informació

Montserrat Miquel Ballart (PT): pel DOGC de 15/10/1936 sabem que va ser destinada a la Conca de Barberà i pel de 31/12/1936 hi quedava ratificada

CabraCarme Capdevila Torrell (PS): sense informació

Carme Marimon Batalla (PS): sense informació

la MasóJoan Francolí Aguado (PT): sense informació

NullesJosep Bonay Vidal (PT): pel DOGC de 15/10/1936 sabem que va ser destinat a la Conca de Barberà i pel de 31/12/1936 hi quedava ratificat

43.No s’hi compten els d’Alcover, fet que no faria variar gaire els percentatges, ja que n’hi hauria hagut de tots colors, des de republicans de soca-rel fins a declaradament nacionals catalans, passant per alguns reaccionaris.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

QUADRE 5 (CONTINUACIÓ)

PoblacióMestre, petició de trasllat (PT) o de separació (PS) i resolució

Maria Teresa Català Bonet (PT): la proposta de la Delegació Comarcal va ser passar-la a Vila-rodona però en una modificació posterior se la proposà passar a Valls

el PlaLluís Tormes Bages (PS): sense informació

Vila-rodonaPere Olivé Rosanes (PS): pel DOGC de 15/10/1936 sabem que va ser destinat a la comarca de la Ribera d’Ebre i pel de 31/12/1936 hi quedava ratificat.

Teresa Torredemer Robert (escola de Mas d’en Bosch) (PT o PS): pel DOGC de 15/10/1936 sabem que va ser destinada a la Conca de Barberà i pel del 31/12/1936 que hi quedava ratificada

Del quadre es desprèn que les peticions de trasllat de les subcomissions es compliren, tot i que van ser canvis que podem qualificar de suaus, ja que els mestres van ser destinats a la mateixa comarca o a comarques veïnes. La circumstància que no s’hagi trobat informació d’algunes de les demandes de separació o de trasllat no permet aventurar cap hipòtesi, atès que, com veiem per les que sabem de separació, no van ser efectives.

Un complement afegit el podem donar de la depuració franquista, la de l’acabament de la guerra, de la qual sabem de trenta-dos mestres dels quaranta que estem treballant, quasi en les mateixes qüestions.

QUADRE 6.

LADEPURACIÓ, ENTREEL 1939 IEL 1942, DELSMESTRESQUEEXERCIENEL 1936

ALESPOBLACIONSDELPARTITJUDICIALDE VALLS

PoblacióMestre i càrrecs

AlióBlai Domingo Miquel: trasllat fora de Catalunya (5 anys)

Raimunda Domènech Gavaldà: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

BràfimAntoni Vicens Montserrat: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

CabraPau Marsà Traginer: separació del servei i baixa de l’escalafó

Carme Marimon Batalla: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

FiguerolaPrudència Argany Masquef: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

PoblacióMestre i càrrecs

QUADRE 6 (CONTINUACIÓ)

la MasóFlora Villaroya Aubareda: suspensió temporal de feina i sou (2 anys) i trasllat fora de Catalunya (3 anys)

Joan Francolí Aguado: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

el Milà Alfred Benavent Benavent: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

NullesJosep Bonay Vidal: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

Maria Teresa Català Bonet: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

el PlaLluís Tormes Bages: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

Rafael Socies Bové: suspensió temporal de feina i sou (2 anys) i trasllat dins de la província de Tarragona (2 anys)

Teresa Seró Navas: trasllat fora de Catalunya (5 anys)

Josepa Esteve Torras: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

PuigpelatEusebi Gràcia Gascon: separació del servei i baixa de l’escalafó

Carme Ferré Bové: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

la Riba[Josep Nogueró Lacambra]: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

[Antònia Marco Meler]: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

VallmollJaume Aleu Andreu: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

Eusebi Mañé Sans: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

Concepció Vicenç Font: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

Aurora Badia Royo: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

VilabellaJosep M. Solé Jepte: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

Dolors Puig Pellon: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

Vila-rodonaAngel Perisé Llaquet: separació del servei i baixa de l’escalafó

Rosario Llairó [Pagès]: separació del servei i baixa de l’escalafó

Joan [Josep] Franch [Molas]: confirmació en el càrrec o habilitat per a l’ensenyament

[Bonaventura] Servent [Sulla]: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

(escola de Mas d’en Bosch) Teresa Torredemer Robert: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

VilallongaAntònia Badia Rovira: confirmació en el càrrec o habilitada per a l’ensenyament

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

Els resultats permeten extreure unes conclusions que, tot i ser molt generals, assenyalen una tendència. Dels trenta-dos mestres dels quals sabem totes les dades i dels quals podem fer un estudi comparatiu, tenim que:

• Vint-i-quatre van ser confirmats en el seu càrrec, en un percentatge del 7,5 %.

• Quatre van ser expulsats de la professió, xifra que representa un 12,5 %.

• Quatre van ser traslladats: tres a fora de Catalunya, un a una altra província de Catalunya. Els quatre també van ser inhabilitats per a tenir càrrecs directius i, per torna, a dos dels quatre se’ls aplicà la suspensió temporal de sou i feina. Tots aquests aspectes, a la pràctica, volien dir haver de deixar la feina. Representen el 12,5 % del total.

El tema dels mestres, però, no era pas tancat. Retornant a l’inici de la conflagració del 1936, sabem que amb la resolució de mestres, ratificats o no, la DC va trametre una proposta de nomenament de nous mestres al CENU. La pel·lícula dels llistats, per pobles, va anar de la manera següent, sense que ara n’especifiquem els noms:

1) La DC va fer una primera proposta el 23 de setembre de 1936, tramesa a la seu central del CENU a Barcelona. Hi assenyalava cinquanta-sis mestres nous que completaven els que ja tenien plaça i que havien estat ratificats pels membres de la subdelegació local.

2) En data indeterminada —entre el 23 de setembre i el 4 de novembre— la DC va fer una primera modificació de la proposta. Hi constaven anul·lacions i nomenaments, que afectaven vuit mestres.

3) Uns dies després —també entre el 23 de setembre i el 4 de novembre— es va fer una segona modificació de la proposta. Hi constaven anul·lacions i nomenaments que afectaven dos mestres.

4) En data posterior al 4 de novembre, a instàncies de la Comissaria de la Generalitat de Tarragona, es comunicà novament la primera proposta amb les modificacions escaients. La peculiaritat és que s’hi afegí, en alguns casos, el nomenament que tenien els mestres proposats, part dels quals havien estat nomenats interins per l’Estat.

En conjunt, el total de mestres involucrats va ser de seixanta, per mor que alguns són a més d’una llista.

A aquestes demandes de nomenament caldria afegir-hi un segon grup de mestres —vint-i-sis en total— que van ser nomenats a través de diverses ordres del DOGC, en el curs del 1936, per a suplir vacants de jubilació i de mestres que eren al front. Els DOGC que aporten la informació són del 13 d’octubre i del 15 d’octubre. La primera tanda de mestres que havien de servir les noves escoles de Catalunya va ser nomenada amb caràcter interí. El DOGC del dia 16 concedia el trasllat a Barcelona, amb caràcter provisional, d’altres mestres. Finalment, el de 31 de desembre, publicava l’ordre en què eren «rectificades, reproduïdes i refoses en una» les llistes referenciades anteriorment; senyal que a les primeres hi havia hagut mancances i omissions.

El conjunt de mestres que varen fer classe a xiquets i xiquetes del partit judicial provingueren, doncs, de diversos àmbits de nomenament, i configuren l’arrencada de l’escola vallenca i comarcana del temps de la guerra. Hi entraren, a manera de resum:

a) els mestres que ja tenien plaça en propietat;

b) els mestres que van ser nomenats pel CENU a proposta de la delegació vallenca i a instàncies de les subdelegacions locals;

c) i finalment els que van ser nomenats pel CENU a través del DOGC.

El resultat comporta que sabem de fins a noranta-sis mestres que exerciren la seva feina a Valls i a poblacions de la seva zona d’influència en el primer curs de la guerra —propietaris, nomenats per la DC i pels DOGC—, i que sabem també allò que els succeí en la depuració pel franquisme44 efectuada entre els anys 1939 i 1943. Els resultats són que seixanta-quatre mestres van poder continuar fent classe —66,6 %— mentre que trenta-dos —33,3 %—van ser molestats, en funció dels càrrecs inculpatoris que indiquem a continuació:45

• Setze mestres van ser separats del servei i van causar baixa de l’escalafó, xifra que representava un percentatge del 16,6 %.

• Onze mestres van ser o suspesos de sou i de feina o traslladats: sis a fora de Catalunya, i quatre més a d’altres províncies que no eren la pròpia dins de Catalunya. Aquests aspectes prefiguraven una baixa encoberta a alguns d’ells. Alguns, a més, tenien suspensió de feina i sou per un temps. Representen, en conjunt, un 10,4 %.

• Cinc mestres més van patir altres aspectes, com ser traslladats a una altra població de la província de Tarragona o ser inhabilitats per a càrrecs directius, qüestions que impliquen un 5,2 % dels que estem treballant.

Fet el còmput general, el resultat sorprèn, si el comparem amb altres estudis realitzats. El resum final significà que la presència de mestres molestats en diversos vessants implicava un 33,3 % de repressió efectiva, percentatge molt superior a l’estudi dels 863 expedients de mestres estudiats a fons, en l’àmbit espanyol. En aquest treball apareixia un índex de represàlies d’algun tipus del 24,5 %, percentatge que comporta, en xifres globals, que el nivell comarcal de repressió superi en gairebé un 10 % el del conjunt espanyol.

44.No els assenyalem aquí, ara. Valls ciutat va ser especialment castigada. Una petita mostra de com es gastaven són dos informes signats a Valls, passats per una persona que té accés als arxius de la Falange, guardats en mans particulars, «desviats» quan es tenia ordre de destruir-los amb foc purificador al campament de la OJE de la Riba. Vegeu apèndix 1 i 2.

45.La depuració implicà una resolució, i contra aquesta es podia presentar recurs. Dels noranta-sis mestres que treballaren a Valls i a l’àrea de Valls, deu van presentar el recurs referit. És curiós que cap dels que van ser inhabilitats de per vida per a treballar de mestres el presentessin. Els que ho feren, en general, reduïren les penes.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

4. ELCOMPONENTFÍSIC: ELSLOCALSIELMATERIAL

El tema dels locals va ser un altre aspecte del qual van haver d’informar les subdelegacions dels diferents pobles. Els informes són desiguals, però no per això deixen d’expressar el cru sentit del que era l’escola del començament de la guerra. Les respostes no ofereixen dubtes sobre la realitat física escolar. En el grup dels que posaren poca cosa cal esmentar les poblacions d’Alió, Cabra, els Garidells, la Masó, el Milà, Puigpelat, la Riba, Vallmoll i Vila-rodona, encara que totes tenien motius diferents. Alió s’hi va mostrar reticent, i va deixar clar que les escoles «no reuneixen cap condició pedagògica [...] desitjant trobar un local espaiós pel esbarjament de dits nens». Cabra deia, semblantment, que els locals eren inservibles. Els Garidells digueren que els locals eren «deficientíssims», tot i que amb unes obres d’adaptació s’habilitaria provisionalment la casa que era abadia i que quan les circumstàncies ho permetessin es construiria un edifici nou en un pati que era propietat de l’Ajuntament. La Masó no va dir res de les escoles; únicament va demanar un pati d’esbarjo per a la que fins aquell moment havia estat l’escola de nens, tot assenyalant que es podria construir annex a l’escola, «perquè el pati és d’un element reaccionari [Josep Juncós]», reformulat per la delegació comarcal amb l’ostentós qualificatiu «d’element facciós». El Milà va dir que el local de les escoles era dolent i de lloguer. La necessitat feia demanar un edifici de nova planta, per encabir-hi una escola de nenes, ja que ara només hi havia una escola mixta. Es proposava, mentre no es construís l’escola, la confiscació provisional de la casa «d’un facciós», sense concretar nom. Puigpelat posà que els locals eren bastant deficients, però va assenyalar que el Comitè ho havia solucionat amb la confiscació d’un local al carrer Francesc Macià, on s’instal·larien provisionalment les escoles fins que es pogués construir un edifici nou. La Riba assenyalava que hi havia una escola unitària de xiquets i una de xiquetes deficients, i que es necessitava una aula de pàrvuls; es proposava un edifici confiscat al carrer Prat de la Riba, 5, per a instal·lar-hi les tres aules. Vallmoll va escriure que disposava d’un edifici escolar sòlid, de quatre aules, les quals reunien excel·lents condicions pedagògiques i higièniques, pel fet que era nou. Vila-rodona va significar que els locals no eren gaire bons, tot i que va dir que, mentre s’esperava l’aprovació del grup escolar que s’havia demanat a Madrid, «ens hem preocupat durant aquests dies per a utilitzar-ne d’altres que reuneixen millors condicions», senyal que permet intuir que s’havia condicionat la neteja d’algun local requisat.

Entre les poblacions que van respondre amb demandes hi ha Alcover, Figuerola, Nulles, el Pla de Santa Maria, el Pont d’Armentera, Vilabella i Vilallonga.

Alcover va escriure molts detalls. La petició inicial anava dirigida al tema de locals. S’assenyalava que el març, l’Ajuntament havia fet demanda a la Direcció General de Primer Ensenyament de la construcció d’un edifici destinat a parvulari. Ara, la solució que donava era expeditiva. Proposava dividir els nens de tres a cinc anys i de cinc a set, i que els primers ocupessin la planta baixa i els segons la sala del que en aquell moment era la biblioteca. Desplaçada aquesta, proposava que caldria apropiar-se d’un local perquè fes de biblioteca central popular. Escrita a mà, s’oferia la solució que calia

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

requisar el xalet de Gabriel Ferré per a instal·lar-hi el parvulari. Alhora, la subcomissió alcoverenca sol·licitava un local per als nens endarrerits mentalment (entre els quals comptaven els de motiu fisiològic, els que no anaven gaire a classe i els malalts), per posar-los a to, ja que «són un pes mort a la classe». Per això, demanava en un apartat l’assistència «obligatòria, i que es fixi un nombre de faltes tolerable, per a la sanció a llurs pares, de manera ferma i seriosa». A més, s’alertava del perill físic pel qual passaven els escolars a l’hora d’anar a escola, i es demanava que s’obrís un camí, perquè s’evités «haver de passar pel tombant perillós de la carretera», i que es busqués que hi hagués alhora un pas alternatiu al costat, el qual «evitaria que els nens s’exposessin al ventot glaçat de l’hivern». Pel que fa a la higiene també hi deien la seva, i suggerien «entre els lavabos i les comunes, posar-hi unes dutxes». Posats a demanar afegien que darrere de l’escola «podria fer-s’hi una piscina». La demanda, com es pot observar, no es quedava curta.

Figuerola blasmava que els locals de les escoles eren inservibles en tots els aspectes pedagògics i higiènics, per la seva escassa cabuda, per la poca llum i ventilació, i perquè estaven mancats de lavabo i de guarda-roba, i hi afegien aspectes de més contingent com «que no hi ha camps d’esbarjo ni aules per biblioteca». Una de les solucions que proposava com a imprescindible era la creació d’una escola mixta de pàrvuls, ja que a més de facilitar el treball en les altres seccions de l’escola, en el temps de recollir les collites —plegar avellanes, veremar, segar, etc.— en què la majoria de la població quedava ocupada en les recol·leccions, facilitaria que els xiquets es quedessin a la vila, ja que alguns infants no anaven a escola perquè els seus pares se’ls enduien al camp, on a més a més destorbaven. Aquesta pensada la concretaven amb la creació d’una cantina escolar, complementària. Això significava la confiscació oportuna d’un local —en aquest cas el del Sindicat Agrícola de Sant Jaume. Era interessant veure com el descrivia en aquests primers moments de guerra. Assenyalava que era el «lloc d’actuació i esbarjo de totes les dretes reunides de la localitat, des dels lliguers fins als cedistes, acció ciutadana, tradicionalistes i falangistes petulans». De l’edifici es deia que «amb poc gasto» el Comitè podria instal·lar-hi les tres aules que necessitava, i que tenia bona llum, ventilació, cabuda i «una magnífica sala de teatre» de gran aplicació escolar. Afegia, a més, que a la part exterior podria habilitar-s’hi un camp, sense concreció de l’ús, «propietat fins ara del camp feixista de la localitat».

Nulles era un altre poble que esplaiava la realitat. Assenyalava que les escoles de nois i noies eren instal·lades en un local particular llogat, sense que aquest local reunís les condicions de capacitat i higiene necessàries. Remarcava que era «un perill per a la salut», i demanava, consegüentment, la construcció urgent d’un edifici escolar. La voluntat expressa del municipi, però, sintonitzava amb la demanda, ja que el juliol del 1935 havia cursat la sol·licitud de construcció d’una escola nova de trinca, a la Dirección General de Primera Enseñanza, de Madrid, acollint-se a la normativa, per la qual l’Estat aportava el 85 % del cost i el 15 % restant sortia de les arques municipals, una vegada realitzada, tanmateix, la cessió del solar.

ANTONI

GAVALDÀ TORRENTS

El Pla informà que la població disposava d’un edifici escolar de nova planta amb quatre unitats, dues per a xiquets i dues per a xiquetes. Tot amb tot, i com sigui que el CENU tenia la intenció d’escolaritzar tots els alumnes, la demanda era que, annexes als locals, es construïssin dues classes més, una de les quals s’hauria de dotar de mestre a fi i efecte de poder oferir cinc graus de coeducació. Alhora, es demanava la creació o ampliació per a uns grups de pàrvuls, de dues unitats, i com sigui que en aquells moments no es podien construir els locals, provisionalment «habilitaríem locals requisats que reuneixen condicions higièniques».

El Pont d’Armentera, en un informe exhaustiu, detallava molts aspectes. En el tema de locals deia que hi havia dues escoles —una de nens i l’altra de nenes— instal·lades «en llocs faltats de les condicions més elementals de salubritat i capacitat». Afegia que per confeccionar el cens escolar calia incloure els xiquets del barri de la Planeta, dependent d’Aiguamúrcia, enganxat a la mateixa població del Pont i les Masies de Saumella, i que per aquesta circumstància, sumada a l’augment del cens escolar, era necessària la creació de tres noves classes. L’Ajuntament, per solucionar aquestes mancances, no s’havia quedat parat. El 13 de juliol de 1936 havia fet lliurament a la Secció Administrativa de Primer Ensenyament de Tarragona del projecte de construcció d’un edifici de parvulari, amb dues classes unitàries i la casa habitació dels mestres. La guerra, però, ho havia trasbalsat tot. D’aquesta forma, el Comitè, en connivència amb l’Ajuntament, s’havia fet seves dues «torres» per instal·lar-hi l’escola: una d’elles, prèvia modificació interior; l’altra, per als habitatges dels mestres.

Vilabella no es mossegà la llengua en el tema dels locals. Assenyalà que els locals de les dues escoles eren dolents, «millor dit, inservibles per a ésser dedicats a un fi tan important com és l’ensenyança». La solució, però, ja era presa, ja que l’Ajuntament i el Comitè s’havien apoderat d’un edifici per a poder-hi emplaçar les escoles «que siguin necessàries», en clara al·lusió a fer la feina ben feta.

Vilallonga va ser també molt explícita. Va escriure que la vila tenia instal·lades les dues escoles de nens i nenes en un edifici de lloguer, en el qual abans hi havia hagut una fàbrica de teixits. L’edifici reunia poques condicions de seguretat per diverses raons. S’esmentaven «una escala perillosa, els pisos que trepiden al més petit salt, unes finestres velles perilloses els dies de vent i les rajoles del pis que s’esfondren aixecant una pols que resulta perjudicial en respirar-la». L’informe prosseguia dient que l’Estat havia acordat la construcció d’una escola nova, per la qual cosa el consistori de Vilallonga, a la primeria de juny, havia fet lliurament del 50 % de la quantitat preceptiva que li corresponia aportar, i que quan s’esperava que sortís a subhasta la construcció de l’edifici havia tingut lloc la revolta feixista. La subdelegació, però, indicava que no descansaria, per així resoldre definitivament aquest assumpte. Assenyalava que, anant bé, la previsió era que almenys es trigarien dos anys a poder usar la nova escola, per la qual cosa havia actuat per la via directa, amb la confiscació «d’una magnífica casa i jardí propietat d’un significat feixista [...] [Josep Serra]». La casa, àmplia, tenia diverses sales, quatre d’elles de cabuda suficient per a encabir-hi les classes del cens escolar, cadascuna amb obertures, llum i airejament; un edifici, en defini-

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

tiva, «que serà traspassat al Comitè de l’Escola Unificada quan ens sigui indicat». Alhora, l’informe assenyalava que, com sigui que el Comitè del Front Antifeixista s’havia apoderat de diverses cases que no estaven habitades, hi havia prou pisos per a hostatjar els mestres.

QUADRE 7.

SOLUCIONSDECONFISCACIÓDELOCALSITERRENYSDONATSPORLASUBCOMISSIÓDELSDIFERENTSPOBLES

PoblacióLocals requisats per a escoles

AlcoverRequisat el xalet de Gabriel Ferré

AlióEs podria incautar i habilitar un edifici al carrer Verdaguer (cafè)

BràfimL’escola de pàrvuls s’instal·larà a la plaça de la Llibertat, 4 (casa rectoral), incautada pel Comitè Local Antifeixista, la qual reuneix les condicions higièniques reglamentàries

CabraLa Subdelegació proposava la utilització de dues cases «incautades a reaccionaris», a les quals, amb poques despeses, s’hi podrien instal·lar les tres classes

FiguerolaConfiscació del local del Sindicat Agrícola de Sant Jaume

els GaridellsCasa que era abadia

la MasóConfiscació per construir-hi un pati d’esbarjo, propietat de Josep Juncós

el MilàConfiscació de la casa d’un facciós

el PlaLocals requisats per classes d’ampliació de l’edifici escolar nou

el PontConfiscació de dos xalets, un per a edifici escolar i l’altre per a pisos dels mestres

PuigpelatConfiscació del local «d’un reaccionari»

la RibaConfiscació d’un edifici al c. Prat de la Riba, 5

VilabellaConfiscació d’un edifici

Vila-rodonaSense dades fidedignes, suposadament n’hauria requisat un

VilallongaCasa i jardí propietat de Joan Serra, qualificat com un significat feixista

A partir de les respostes podem extreure un quadre resum de les solucions adoptades pels diferents pobles de la rodalia de Valls. És el següent: El material va ser un tema complementari al dels locals. La dotació de material que es detecta en els informes dels pobles va en consonància amb si l’escola era nova o vella, i amb si calia ampliar o no l’oferta escolar. En la demanda, en alguns casos, s’hi veu la mà dels mestres, per la precisió del material escolar demanat. I com a darrer apunt, convé indicar que hi ha poblacions que feren inventari del que hi havia, aspecte que ens servirà per captar la crua realitat de l’escassetat de material. 77

78 ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

Entre els pobles que contestaren de manera ràpida tenim Bràfim, Figuerola, Nulles, el Pla, el Pont i Vila-rodona, i entre els que feren inventari detallat cal consignar els Garidells, la Riba, Vilabella i, en menor mesura, Vilallonga.

Bràfim deia que el material de l’escola dels nens era bo, perquè s’havia adquirit feia cinc mesos. En canvi, el de l’escola de les nenes es considerava inservible, ja que no reunia cap de les condicions higièniques i pedagògiques que eren necessàries. Figuerola digué que el material escolar actual era inservible, ja que hi havia taules pluripersonals trencades i no hi havia gairebé material científic, d’ús corrent, excepció feta d’alguns mapes. Nulles, amb uns locals atrotinats, de vells, assenyalava que tant les taules unipersonals com les bipersonals eren totalment inservibles, així com també les taules dels professores, els bancs i les cadires. El Comitè del Front Popular va assenyalar, amb concisió, que no es disposava de prou material pedagògic, sense entrar a demanar què faltava, donant a entendre que la situació era deplorable. El Pla deia només que el material era deficient. El Pont va ser clar: digué que mancava material modern en la seva totalitat, ja que el que posseïen era «antiquíssim i espatllat», perquè continuava utilitzant-se el que s’havia posat en el moment de la creació de l’escola. Vila-rodona va indicar que de les sis aules el material era prou vàlid a quatre d’elles i força dolent a les altres dues. Sobre la possibilitat de fer una nova escola de pàrvuls assenyalava que «disposem ja de local, jardí, mobiliari, etc.», amb el convenciment que s’atengués la demanda d’establir cinc graus de coeducació i dues escoles —entenem aules— de pàrvuls.

El grup de pobles que detallaren el material de l’escola es caracteritzà per ser preciosista al màxim, per la qual cosa podem intuir, amb claredat, com era la classe en termes físics i sobretot en aspectes pedagogicodidàctics. Vegem-ne les respostes.

Els Garidells va fer una relació de material consignant amb un bo o un regular l’estat en què es trobava. Deia:

ObjectesBoRegularObjectesBoRegular

Taula i cadiraCol·lecció del mestre11 de cartells-1

Cadires-3

Mapa

Segell de d’Espanya-1 l’escola-1

Mapa de Escrivania-1 Catalunya1Mapa d’Europa-1

Mapa

Quadre de la d’Amèrica1República1- Estufa-1

Rellotge1-Esfera terrestre1Pissarra d’hule-1Cinta mètrica11

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

ObjectesBoRegularObjectesBoRegular

Cos de fusteria-1

Caixa de pesos de llautó1Taules bipersonals42

Lupa1Banc-1

La Riba va ser la població de la comarca que va esplaiar-se més en allò que hi havia, tant a l’escola de nens com a la de nenes. A la dels xiquets va fer la relació de material següent:

Quadre de la República i escut, taula i silló pel mestre, 12 taules bipersonals —3 de noves i 9 de velles—, 4 pissarres de fusta, deteriorades, 1 trípode nou, esfera terrestre antiga, estufa, 2 mapes de Catalunya, 1 mapa d’Espanya, 1 mapa d’Europa, 1 mapa d’Amèrica del Nord, 1 mapa d’Amèrica del Sud, 2 cartells de geometria i termòmetre, segell i fitxer, diccionari espanyol, deteriorat, diccionari català (Palas), nou.

Pel que fa a la classe de les xiquetes, el material de què es disposava era:

Quadre de la República i escut, taula i silló pel mestre, 20 taules bipersonals, amb les seves 40 cadires, 1 pissarra nova, 3 pissarres de fusta, deteriorades, 6 quadres d’higiene, 1 trípode nou, 1 timbre i escribania, 1 portamapes, 1 mapa de Catalunya, rellotge i termòmetre, segell i fitxer, diccionari espanyol (Compas).

Vilabella va fer un inventari del material i de l’estat en què es trobava. Parlava del dels nens i del de les nenes. A l’escola dels nens hi havia divuit taules banc bipersonals, model oficial, de construcció recent, mentre que la resta, deia, eren velles i atrotinades, de manera que es feia necessària una renovació completa. Quant a altre material, el qualificatiu «molt justet» indicava clarament tant l’escassetat com la penúria. L’especificació, feta pel mateix mestre, era com segueix, amb l’estat en què es trobava, qualificat amb bé, passador o malmès:

ObjectesEstatObjectesEstat

1 taula del mestreMalmesa1 tarima i cadiraMalmesa

1 armari de paretBé1 armari de fustaPetit

2 taules múltiplesMalmeses30 taules bipersonals18 són noves

2 taules dels petitsMalmeses3 bancs de fustaMalmesos

1 banderaMalmesa1 microscopiBé

1 brúixolaBé1 termòmetreBé

1 alcohòmetreBé1 decàmetreBé

3 pissarres de fustaMalmeses2 esferesMalmeses

1 mapa de CatalunyaPassador1 mapamundiPassador

1 mapa d’EspanyaPassador1 mapa de Tarragona

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

ObjectesEstatObjectesEstat

1 mapa d’Espanya (província)Passador (mut)Passador

1 mapa d’Espanya 1 mapa d’EuropaMalmès (relleu)Passador 1 mapa d’ÀfricaNou

1 col·lecció de pesos i mesuresNou

1 mapa d’ÀsiaMalmès

1 mapa d’AmèricaNou

16 volums de la bibliotecaNous1 taula de 2 x 1 mNova

Referent a l’escola de les nenes, la mestra també va fer un informe, pel que es desprèn de la documentació, però encara no l’hem pogut consultar. La síntesi feta per la subdelegació local ens il·lustra del material: assenyala que hi havia taules banc per a quaranta-sis alumnes «en dolent estat de conservació i de construcció antiquada», i diu que caldria substituir-lo.

Vilallonga va manifestar no tenir gaires problemes, ja que escrivia que «tenim material suficient per poder moblar degudament les quatre classes que sol·licitem». En l’especificació es deia que per a les classes de tres a sis anys tenien sis taules planes, a cadascuna de les quals cabien sis alumnes, i bancs suficients, tot nou, ja que acabava de ser construït per a la classe de pàrvuls. Per a les altres tres classes indicava que es disposava del material existent a les escoles actuals «i altres que el Comitè s’ha confiscat». En la relació deia que tenien vint taules bipersonals, deu per a cabuda de tres alumnes, dos de quatre i onze de cinc, a més de taules i cadires de braços suficients per als professors.

Juntament amb aquesta apreciació de les mancances, en alguns casos, es féu una demanda específica de material. Els pobles que contestaren i la petició apareixen a continuació.

QUADRE

8.

LESDEMANDESMATERIALS MOBILIARIIMATERIALESCOLAR— DELESDIVERSESPOBLACIONS PERATENIRL’ESCOLAENCONDICIONS

PoblacióDemandes

Alcover72 cadires, tot el material per als endarrerits, 1 pissarra gran per als pàrvuls, 3 persianes per a la biblioteca a transformar en parvulari

AlióTaules

BràfimFaltaria mobiliari i material per a l’escola de pàrvuls que se sol·licitava

FiguerolaInconcret, demanant sobretot material científic els GaridellsSis taules bipersonals, una màquina d’escriure, un mapamundi, una esfera «armil·lar», peces i mesures del sistema mètric decimal

PoblacióDemandes

QUADRE 8. (CONTINUACIÓ)

la Masó30 taules bipersonals, 2 biblioteques completes per a les escoles, 1 màquina d’escriure el Milà12 taules bipersonals, 2 biblioteques completes, 1 màquina de cosir, 1 màquina d’escriure, 1 col·lecció de mapes la RibaPer a la classe dels xiquets: 12 taules bipersonals, 1 pissarra gran, 1 màquina d’escriure, 1 col·lecció de pesos i mesures SSM i una vitrina per a posar-les, 12 llibres de lectura La Terra Catalana, 12 llibres de lectura Corazón, 12 llibres Segon Llibre, 12 llibres Segundo Libro, 12 llibres Bon Company, 20 regles petites i 20 compassos de metall, 200 quaderns de 40 fulls en 4t. per escriure, 200 quaderns Breu (català): 25 de cada, 100 cartipassos de cal·ligrafia rodona: 25 de cada, 2 capses de gomes i dues caixes de plomes, 6 dotzenes de llapideres. Classe de les xiquetes: mapa d’Espanya, esfera terrestre, vitrines amb pesos i mesures SM, 12 llibres de lectura La Terra Catalana, 12 llibres de lectura Corazón, 12 llibres Segon Llibre, 12 llibres Segundo Libro, 12 llibres Bon Company, 200 quaderns de 40 fulls en 4t. amb marge, 100 cartipassos de cal·ligrafia rodona: 25 de cada núm., 100 quaders Breu (català), 25 de cada, 2 capses de gomes i 2 caixes de plomes, 6 dotzenes de llapideres

VallmollElements per a instal·lar una estació climatològica, 2 màquines d’escriure, aparells antropomètrics, 3 armaris, 2 màquines de cosir, un gabinet de física, un gabinet de química, un abecedari mòbil, 4 mapes de Catalunya, 2 col·leccions d’Història Natural, 2 col·leccions del sistema mètric decimal, taules planes i cadires per a 30 pàrvuls

VilallongaMapes i objectes —sense precisar-los— per a l’ensenyament d’una o de màxim de dues classes, però tot de poc cost

Una anàlisi exhaustiva ens portaria a disseccionar les demandes de les poblacions, i trobaríem que, mentre algunes demanaven material consistent —com era el cas de Vallmoll—, d’altres basaven la petició a solucionar el peremptori dia a dia —la majoria. Tot amb tot, la distinció que volem realitzar i que creiem que reflecteix el tarannà de l’escola la referirem als tres llibres que surten citats a la població de la Riba, ja que poden insinuar, almenys en aquesta escola, el tarannà d’allò que es llegia i es treballava a classe. Els llibres que surten citats són La Terra Catalana, Corazón i Bon company.

La Terra Catalana era una obra escrita per l’autor gironí Joaquim Pla Cargol,46 dedicada «a l’il·lustre filòleg Pompeu Fabra amb plena admiració per la seva obra fecunda, de depuració i enaltiment de la llengua catalana». Era un llibre de coneixement de Cata-

46.A la Gran Enciclopèdia Catalana, vol. II, diu que era nascut el 1882, i se’l defineix com a publicista i erudit. Autor d’una extensa bibliografia, sobretot de divulgació (la majoria en castellà) comprèn història, llibres de text, d’art, ciències, etc.

ANTONI GAVALDÀ TORRENTS

lunya, que constava de quatre parts.47 A la primera es feia un repàs de la visió geogràfica, de la divisió territorial, de l’agricultura, la indústria i el comerç. La segona era sobre la història del país. La tercera era una panoràmica costumista i d’iniciació al folklore. La quarta era sobre la llengua, l’art, la cultura i la ciència. En conjunt trobem que és una obra compensada. En l’anàlisi d’un capítol proper en el temps, «La instauració de la segona república», que podia resultar poc definit, el text parlava «de l’esperit de protesta contra aquell règim d’excepció [referint-se a la dictadura de Primo], protesta que a poc a poc anava dirigint-se contra el rei, que l’havia fomentat i mantingut», i s’assenyalava com arribà aquest nou esdeveniment, en un to de crítica al monarca lligat específicament a la dictadura. Les fotos de les dues pàgines són del pati gòtic de la Generalitat, de Francesc Macià, primer president de la Generalitat restaurada, i de Nicet Alcalà Zamora, president del govern provisional de la República espanyola, en una síntesi prou aclaridora del text i de la il·lustració.

El segon llibre que els mestres de la Riba demanaven era Corazón. Era, en el seu moment, un best-seller 48 A Diccionario literario III, obra crítica de referència,49 s’hi diu que després de Pinotxo era el llibre més cèlebre que s’havia escrit a Itàlia i un dels més famosos del món. La trama argumental era la següent: un xiquet recull en un quadern les impressions, els esdeveniments i la història de l’any escolar, i després aquestes notes són revisades pel mateix xiquet, Enrico Bottini, ja més gran, i pel seu pare, que procura, fins on és possible, de no alterar el text inicial. El llibre té un caràcter moralista, amb contes com El pequeño patriota paduano, que refusa els diners que li donen els qui denigren el seu país, o com El enfermero del abuelo, que explica la peripècia d’un noi que assisteix durant molt de temps a un malalt creient que és el seu padrí; i així fins a un conte per mes escolar.

El tercer llibre demanat, Bon company, obra també de Pla Cargol, a la primera pàgina hi duia «Lectura, Escriptura, Dibuix. Desenrotllament de l’atenció, de l’observació i primeres nocions de càlcul».50 El llibre era dedicat al tarragoní Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts de la República espanyola «per la prova palesa que ha donat, d’amor a la llengua catalana, en decretar que aquesta sia emprada a les escoles de Catalunya, ensems que el castellà». Bon company tenia dues finalitats clares, exposades i desenvolupades a «Finalitat i ús d’aquest llibre», una mena de guia didàctica per als professors: buscava l’aprenentatge de la lectura pel mètode sil·làbic i un «guiatge metòdic per al desenrotllament de totes les activitats infantils en un grau d’iniciació a l’ensenyança». És interessant la forma com avançava pàgina a pàgina, en un grau de dificultat

47.Treballem amb la 22a. edició, fet que demostra la importància que havia agafat aquesta obra. Era editada a Dalmau Carles, Pla, SA Editors, a Girona, el 1935.

48.Consulto dues eleccions de les moltes que tenia i té: Edmundo DE AMICIS (1948); Corazón, Barcelona, ed. Mateu, i (1956), Barcelona, ed. Molino. Són calcades.

49.González PORTO-BOMPIANI (1867), Diccionario literario, III, Barcelona, Montaner y Simón SA, 2a. ed.

50.Joaquim PLA CARGOL (1935), Bon company, Girona, Dalmau Carles, Pla, SA, 12a. edició.

ELS INICIS DE L’ESCOLA EN TEMPS DE GUERRA AL PARTIT JUDICIAL DE VALLS

del tot vàlid. Alhora, la forma de presentació final dels temes, ja més amplis, aportava una lectura comprensiva d’aspectes reals de la vida, en un to amè i didàctic.

En conjunt, la idea que aportaven aquests llibres és que aquesta escola — no en sabem res, de les altres— s’havia adequat a la filosofia de la República —ensenyament en català i continguts catalans— de forma positiva. La feina amb els alumnes començaria, de ben segur, amb bon peu.

APÈNDIX

1. INFORMACIÓNDE JOAQUÍN SALADÍE SERRANO.- MAESTRO.

— Datos anteriores a Julio de 1936.

Pertenecía al Partido Socialista Unificado de Cataluña.- Se ignora si tomaba parte activa en mítines, etc., aunque acostumbraba asistir a los mismos.- Hacía actos de propaganda política, aprovechando toda ocasión para propagar el programa socialista y repartía periódicos.- Se ignora si asistía a misa los domingos.- Hacía alardes de irreligiosidad, enseñando o hablando contra la Religión o Moral Cristiana.

— Durante el período de guerra.

Tomó parte en mítines aunque no se puede precisar cuales son.- Pertenecía a la FETE ostentando el cargo de Presidente Comarcal.- Enseñó contra la Religión y el amor a España.- Se dice que formó parte del Comité antifascista de Reus donde residía al iniciarse el Movimiento y propugnaba y trabajaba con entusiasmo y ahinco en la organización de la FETE.- Su esposa tenía la seguridad de que los Nacionales le matarían si éramos liberados.- Fue trasladado a Reus en período rojo para ejercer de director de un grupo escolar.- No sólo se dedicó a organizar la FETE en esta ciudad sino que intervino con el mayor entusiasmo ante la organización de la UGT local y comarcal.- Publicaba artículos en «Treball», semanario local portavoz del PSUC.

Valls 7 de Julio de 1939, Año de la Victoria.

APÈNDIX 2. INFORMACIÓNDE LAUREANO VILALTA RIALP.- MAESTRO

— Datos anterior[es] a Julio de 1939 [1936].

Socialista-comunista.- Tomaba parte activa en mítines, manifestaciones, etc. Enseñaba contra la moral Cristiana, hacía actos de propaganda política y estaba afiliado al PSUC.-

— Durante el período de guerra.

Tomó parte en mítines, conferencias políticas, etc. En las conferencias dadas en los locales del Partido Socialista de Valls y Cabra.- Sindicación FETE.- Se ignora si formó parte de Comités o Juntas Directivas.- De su vida pública, religiosa, profesional, etc. puede notarse que era un entusiasta de la educación de los principios socialistas contra la integridad de la familia, no despreciaba ocasión para propagar sus ideales.- Fue director del Grupo escolar de Valls.- En calidad de director y en ocasión de la bendición de los locales de dicho grupo en un discurso pronunciado ante las Autoridades a principios del

año 1935, propugnó la implantación de la escuela según los idearios marxistas, abogando por la coeducación, libertad de conciencia del niño, etc.- Hizo quemar durante el período rojo, todos los libros de texto de la Doctrina Cristiana, Historia Sagrada, etc., de todos los Colegios confesionales y religiosos de Valls, en el patio de recreo del citado Grupo.- Permitió y fomentó que los niños y niñas utilizasen sumultáneamente el lugar común de tan repetido Grupo, a pesar de las reconvenciones que le fueron dirigidas por algunos compañeros del Magisterio a los que contestaba siempre diciendo que esto era conveniente para la nueva educación que había de imprimirse en la nueva generación.Valls 8 de julio de 1939, Año de la Victoria.

MAUTHAUSEN: CRÒNICA GRÀFICA D’UN CAMP

PEP PARER

MARGARIDA SALA

La col·lecció de cinc-centes trenta-sis imatges immortalitzades en els negatius corresponents que, l’any 1996, l’Associació Amical de Mauthausen va dipositar en el Museu d’Història de Catalunya és l’estampa d’una història sinistra, i la crònica d’un passat no tan llunyà. La importància de la seva identitat rau en la condició de documents originals i inèdits, fins ara desconeguts, testimonis de la deportació de gairebé deu mil republicans espanyols als camps nazis. Aquest fons, originàriament, formava part d’un conjunt de gairebé un miler de negatius que per motius desconeguts es dispersà.1

Fins a arribar al Museu, els negatius han estat conservats per antics deportats, la memòria dels quals ens ha permès refer el camí seguit per aquest fons i els esdeveniments que van fer possible que arribessin fins avui i a nosaltres.2 Dos homes, dos noms van associats sempre a les imatges. Parlem d’Antoni Garcia i Francesc Boix: dos republicans catalans exiliats, fets presoners i deportats al camp de Mauthausen. Pels seus coneixements fotogràfics van ser requerits a treballar en el laboratori fotogràfic del camp. Arriscats, amb determinació, van ser conscients de l’oportunitat que tenien, i del valor que podien tenir aquelles fotografies en un futur. La decisió de copiar els negatius i de sostreure’n d’altres va fer possible la condemna d’alguns dels caps nazis al judici de Nuremberg, i el coneixement dels fets.

L’èxit de la seva iniciativa va ser possible gràcies a l’organització de resistència i lluita clandestina de deportats, formada per representants de tots els grups polítics (CNT, PCE, PSUC, republicans i socialistes), a la cooperació dels joves Poschacher, que van treure els negatius del camp, i a la senyora Anna Poitner, del poble de Mauthausen, que els va guardar fins a l’alliberament.3

L’anàlisi del fons té interès des de dos punts de vista: d’una banda, l’estudi tècnic que ha permès una aproximació a la qualitat visual de les exposicions i conèixer el grau de professionalitat dels fotògrafs, el tipus de pel·lícules i d’altres materials

1.Mariano Constante, exdeportat de Mauthausen, és dipositari en l’actualitat d’una part d’aquest fons.

2.El fons ha estat digitalitzat i és de consulta pública al Museu d’Història de Catalunya.

3.El Poschacher era un grup de joves republicans espanyols que treballaven fora del camp en una pedrera propietat del senyor Poschacher.

PEP PARER - MARGARIDA SALA

utilitzats i els processos de revelat —d’una qualitat i correcció extremada— i, de l’altra, l’anàlisi de les imatges que proporciona una àmplia informació sobre el camp de Mauthausen i, per extensió, dels camps nazis, tot convertint-les en un document històric de primer ordre.

LATÈCNICAFOTOGRÀFICAIELSEUÚSSOCIAL

Per entendre el context tècnic en el qual es va crear la col·lecció, cal tenir present l’evolució de la fotografia com a mitjà d’expressió i la seva relació amb els mitjans de comunicació de masses. Al la darreria del segle XIX i principi del XX, les càmeres i les tècniques de reproducció fotomecànica en ús van fer de la fotografia un simple instrument de reproducció fidel d’obres d’art, monuments, paisatges i retrats d’estudi de personatges destacats. Amb la invenció de la placa seca, uns aparells més lleugers, unes emulsions més sensibles i ràpides, la fotografia va sortir al carrer, captà l’instant. L’evolució tècnica, durant les tres primeres dècades del segle XX, va fer variar l’objecte susceptible de ser fotografiat, i a partir d’aquell moment els fotògrafs pogueren captar la notícia: naixia el fotoperiodisme.4

Va ser d’importància cabdal el paper que va tenir durant el període d’entreguerres la indústria fotogràfica alemanya. El desenvolupament tècnic es va caracteritzar per l’adopció del sistema Leica i, a partir del 1932, dels nous models amb telèmetre que facilitaven l’enfocament ràpid i amb òptiques intercanviables de gran qualitat.5 Altres avenços com la millora de les emulsions i els aparells d’il·luminació fan de la Leica i altres càmeres de 35 mm el sistema fotogràfic portàtil menys pesant i més complet del moment.6 El nou sistema fou utilitzat ràpidament pels reporters gràfics, que posaren en pràctica nous punts de vista i s’acolliren a les noves teories visuals que es proposaven des de les avantguardes artístiques. És en aquest context que la fotografia esdevingué informació i que la premsa gràfica va permetre al lector d’imatges reconèixer el seu món més proper i apropar-se a l’inconegut (Fabra, 1990).

Alemanya, capdavantera en aspectes tècnics de la fotografia moderna, disposava de la tecnologia més avançada en la fabricació de material sensible, amb l’empresa AGFAcom a líder (Bellone i Fellot, 1981); també ho fou en el camp de la

4.Cal destacar la feina d’Erich Salomon al principi dels anys vint (pare oficial del reportatge a totes les històries de la fotografia) i el seu antecessor, injustament oblidat, Alexandre Merletti, que a Barcelona va trencar totes les normes establertes, fotografiant d’amagat i sense cap tipus d’il·luminació auxiliar el judici a Ferrer i Guardia l’any 1909.

5.El Leica era un sistema de càmeres lleugeres de pel·lícula de 35 mm o Pas Universal. La càmera Leica fabricada per la casa alemanya Leitz i dissenyada per l’enginyer Oskar Barnack l’any 1913 fou comercialitzada l’any 1925.

6.La casa AGFA fabricà l’any 1931 la pel·lícula Superpan de 21 DIN/100 ASA, i la casa OSRAM produí les primeres làmpades de flash accionades amb bateria portàtil.

MAUTHAUSEN: CRÒNICA GRÀFICA D’UN CAMP

premsa gràfica i del fotoperiodisme. Va ser el primer país a disposar d’una agència fotogràfica i, en les seves revistes i diaris, es van formar molts dels que, anys més tard, serien considerats els pares del reportatge fotogràfic modern: Erich Salomon, Robert Cappa i Wolfgang Weber entre d’altres.7

Tots aquests canvis són de gran valor a l’hora d’analitzar el paper social de la fotografia. Cada imatge ens parla del moment en què fou presa, ens ajuda a conceptualitzar una realitat. La fotografia esdevé un document gràfic que ens permet conservar i, en cert sentit immortalitzar, aquelles escenes que per un o altre motiu volem que ens acompanyin. Per a l’historiador la imatge impresa es converteix en una finestra oberta al passat i, consegüentment, en una eina de recerca i anàlisi històrica.

DEPORTACIÓIEXTERMINI: MARCHISTÒRICGENERAL

La creació dels camps de concentració i extermini nazis va ser la culminació d’un procés polític complex en l’Alemanya dels anys trenta. Factors com la desocupació, la divisió del mercat laboral, el desgast en la cohesió social i la fragmentació de la classe treballadora (Bologna, 1999) van tenir gran importància en el triomf electoral del NSDAP(National Sozialistiche Deutschland Arbeit Partei) l’any 1932 a Alemanya i en la consolidació d’un govern totalitari. Si bé és veritat que també tingueren un pes específic en la vigorització del partit, les subvencions massives de la indústria i de les finances.

La decisió de Hindenburg de proposar la formació de govern a Hitler el gener de 1933 no va fer res més que posar a mans seves els ressorts del poder i donar via lliure a l’establiment i la posada en marxa de les teories inspiradores del moviment nazi. L’Estat es reafirmà com a figura omnipotent i monopolitzadora de la veritat, on els individus hi quedaven subordinats, i començà el procés d’eliminació dels enemics.

La propaganda al servei d’aquest Estat potencià la sublimació del líder com a figura indiscutible, es desenvoluparen els dogmes com la superioritat racial, s’exaltaren els sentiments antisemites i el fanatisme de les masses —la negació de la raó. El nazisme era un fet.

Es creà la policia secreta, la Gestapo (Geheime Staats Polizei), un Estat dins de l’Estat, es va promoure la creació de camps de concentració per a la reeducació dels opositors al nazisme i s’inicià la selecció social i racial dels individus. Amb l’esclat de la guerra els camps creats a partir del 1933 es van estendre per tot el territori ocupat i es van convertir en centres d’extermini directe o indirecte. El sistema concentracionari nazi fou l’instrument de la dominació, l’anihilació i l’eliminació de totes aquelles persones que s’oposessin als designis del Reich i de les considerades com a «inferiors».

7.L’agència DEPHOT, creada a Berlín l’any 1929, servia fotografies i reportatges a un gran nombre de revistes d’arreu del món.

88

PEP PARER - MARGARIDA SALA

Els camps van ser classificats en tres categories, que anaven des dels considerats més benignes, si és que així els podem anomenar, fins als d’extermini. Responien tots a una mateixa organització, tant espacial com jeràrquica; la construcció, el funcionament i el règim era similar a tots ells, i estaven sota el control, la comandància i la vigilància de les tropes de protecció SS (Schutz-Staffel). Tots tenien els anomenats kommandos, terme amb el qual es designaven tant els exteriors o annexos com els interiors.8 Aquests centres d’internament es trobaven associats amb la gran indústria alemanya, que d’aquesta manera es proveí de mà d’obra esclava, provinent de la massa de presoners que hi eren confinats. La gran gernació de deportats als camps nazis ha constituït el contingent més nombrós de treball forçat en la indústria moderna.

L’origen dels deportats era divers; hi havia des dels adversaris polítics alemanys —els primers a arribar-hi—, fins a tots aquells que foren, per un motiu o un altre, considerats enemics del nacionalsocialisme arreu dels territoris ocupats. Classificats en diferents categories, es reconeixien pel distintiu corresponent, triangles de colors amb la inicial de cada país d’origen.

MATHAUSEN

El camp de Mauthausen, iniciada la seva construcció l’any 1938 i considerat d’extermini a partir del 1940, fou el més important d’Àustria. El seu emplaçament va respondre bàsicament a un factor econòmic: l’aprofitament dels recursos que oferien les pedreres que hi havia a la zona, explotades per l’empresa DEST.9

La pedrera de Mauthausen, anomenada Wiener Graben, va ser l’instrument més mortífer i precís en tot el procés d’eliminació dels deportats a aquest camp; va personificar la teoria de l’extermini pel treball.

El camp de concentració de Mauthausen no diferia en res dels altres camps nazis; era una reproducció tètrica del món dels vius, amb una organització estricta i una estratificació social rigorosa. Mauthausen va arribar a tenir trenta-nou kommandos exteriors, entre ells Ebensee i Gusen, aquest últim anomenat «el sanatori», i lamentablement un dels més ben coneguts pels deportats espanyols.

Mauthausen fou el camp on anaren a raure la gran majoria de republicans espanyols i catalans,10 que, foragitats a causa de la Guerra Civil, van patir l’exili i més tard la deportació als camps de la mort nazis. En el moment de l’arribada dels pri-

8.Els kommandos exteriors eren els camps que depenien d’un de principal (per exemple Gusen ho era de Mauthausen), i els interiors designaven els serveis o grups de treball del camp (el baukommando era el grup encarregat dels treballs de construcció).

9. Deutsch-Erd-Und Steinwerke Gmbh, empresa controlada per les SS.

10.Segons dades facilitades per testimonis foren 7.189 els republicans espanyols deportats al camp de Mauthausen i els seus kommandos (Roig, 1977).

MAUTHAUSEN: CRÒNICA GRÀFICA D’UN CAMP

mers contingents de republicans deportats, el camp oferia un aspecte inacabat. Van ser ells mateixos qui amb els anys acabaren d’edificar la gran fortalesa que els empresonava i els aïllava del món. Molts hi van perdre la vida, sobretot en la construcció de les escales que pujaven des de la pedrera, cent vuitanta-sis esglaons alçats amb la seva agonia.

L’ARXIUFOTOGRÀFICDE MAUTHAUSEN

El Departament d’Identificació de Mauthausen disposava d’un laboratori i arxiu fotogràfic, la funció del qual era retratar tots els deportats en el moment del seu ingrés, per a les fitxes d’identitat, així com també captar les imatges de tot el que succeïa al camp; les fotografies eren de compliment obligat en els expedients. En paraules d’Amat-Piniella (1984):

L’arxiu fotogràfic, com totes les coses alemanyes, estava admirablement organitzat i sistematitzat. Milers de clixés hi havia al dossier de «Suïcidis a la filfer-rada»; milers també al de «Suïcidis per diversos procediments», i encara altres milers al de «Morts en intent de fuga». Tot ben numerat.

Els fotògrafs encarregats de la tasca del servei fotogràfic eren SS. Sabem que el cap del laboratori era l’SS Paul Ricken (Roig, 1977); no ens consta, però, que fos l’única persona responsable durant tot el temps de funcionament del camp. També hi treballaven Antoni Garcia Alonso, des del mes de maig de 1941, i Francesc Boix, que hi va entrar a la darreria del 1942 (Vilanova, 1969) i que feia feines de revelat, tiratge de còpies i arxiu. Ells van ser els que es van adonar de l’enorme valor que tenia el material custodiat a l’arxiu, com a prova dels crims nazis.11 Gràcies a la iniciativa d’aquests dos homes, el camp de Mauthausen és un dels més ben documentats fotogràficament.

La col·lecció cedida al Museu d’Història de Catalunya, creada a partir del material sostret de l’arxiu de Mauthausen, consta de 536 imatges de qualitat variable, repartides en dinou portanegatius d’acordió de pas universal: dotze són originals d’època de la marca Contax, de cartró i paper «glacé» de baixa qualitat; els set restants són portanegatius moderns de cartró amb plàstic transparent i fons translúcid. El fons està format per tires de negatius de pocs fotogrames, combinats els uns amb els altres de vegades sense una relació temàtica o cronològica aparent. Són retalls de rodets sencers que, per raons desconegudes, es van fragmentar.

La col·lecció està composta en la seva totalitat per pel·lícula en blanc i negre de 35 mm, de tipus pancromàtica en general i en menys quantitat ortocromàtica; també

11. Francesc Boix, cridat com a testimoni en el procés de Nuremberg, va presentar algunes d’aquestes imatges com a prova.

90 PEP PARER - MARGARIDA SALA

es combinen indistintament pel·lícula fotogràfica de diferents tipus i marques amb film de cinema. Aquesta varietat de material evidencia la dificultat, en aquella època, a l’hora d’obtenir material fotogràfic d’una manera estable i continuada.

Les característiques en la composició de les imatges i en el tractament dels temes, persones o espais retratats, ens deixen entreveure les mans de diversos fotògrafs en el conjunt de fotografies de les quals disposem. Cal destacar la gran qualitat tècnica tant en la presa com en el processat posterior. La major part de les pel·lícules van ser revelades amb un rigor estricte i una correcció absoluta, que ha evitat les habituals degradacions químiques de l’emulsió de les pel·lícules d’aquesta època (mirall de plata, sulfuració, entre d’altres). En general —exceptuant les degradacions típiques del suport plàstic que són conseqüència del pas dels anys—, l’estat físic dels negatius és òptim, estan nets i no han patit agressions externes d’importància, la qual cosa permet positivats de gran qualitat. El cert és que les condicions del fons, tret d’algun cas molt concret, ens mostren un tracte acurat en la conservació i l’emmagatzematge durant tots aquests anys.

LESIMATGES

Junt amb el testimoni de tots aquells a qui va tocar viure l’infern concentracionari nazi, el conjunt d’imatges que integren el fons i que en la seva gran majoria són inèdites, ens ha permès il·lustrar i comprendre certs aspectes de la història de la deportació. Les fotografies de Mauthausen són la captació de tot un univers concentracionari, el testimoni de la vida quotidiana, de les feines de construcció, de les visites d’alts dignataris del Reich, dels «suïcidis» i dels «intents de fuga»; són, en definitiva, una mostra del transcurs de les hores en el dia rere dia del camp.

Entre aquest recull fotogràfic de gran valor documental, no hi trobem imatges —o almenys no en gran quantitat– d’una violència esfereïdora, sinó que, ben al contrari, aquestes mostren una normalitat sense estridències: grups de presoners formats; barracots en construcció; membres SS en actituds casolanes; fins i tot els morts semblen impersonals, distants, quasi asèptics; però no per això perden la capacitat d’horroritzar-nos.

Per a una comprensió millor de l’abast que tenen les fotografies, hem cregut convenient fer una doble divisió; d’una banda, les fotografies que en una primera aproximació podríem gairebé assegurar que van ser fetes pels oficials fotògrafs SS, separades temàticament i tractades per apartats, cadascun dels quals es mereix un comentari, i, de l’altra les fotografies, l’autor de la gran majoria de les quals és Francesc Boix,12 que cronològicament corresponen al moment de l’alliberament del camp, el dia 5 de maig de 1945, i dies posteriors.

12. Per a un més gran coneixement de Francesc Boix, vegeu el documental de Llorenç Soler, Francisco Boix, un fotografo en el infierno, Canal + i Área de Televisión, 2000.

91

MAUTHAUSEN: CRÒNICA GRÀFICA D’UN CAMP

RETRATS SS

Hi ha retrats d’estudi, sobre un fons blanc neutre amb una il·luminació matisada, retrats de mig cos, de tres quarts, de cos sencer, retrats a l’exterior o bé dins d’alguna de les dependències SS, individuals o en grups. Els posats són variats, sense cap normativa específica; els retratats ho són indiferentment de qualsevol perfil, mirant o no la càmera, amb gorra, casc o bé amb el cap descobert, però tots són homes uniformats representants de totes les graduacions militars; són els retrats dels botxins. Homes que en franca companyonia somriuen complaents a la càmera —així han quedat immortalitzats—, homes que abans o després d’aquest precís instant eren capaços de les atrocitats més terribles, del més alt menyspreu per la vida, homes amb la capacitat d’odiar fins als extrems d’infligir la mort a altres homes. Són la prova del fanatisme, de la bogeria col·lectiva, de la supressió de la voluntat personal, el símbol de l’opressió. Són el rostre d’un sistema que de manera freda i calculada posà en funcionament la maquinària exterminadora gairebé perfecta del segle XX, sense fissures ni dubtes.

Es tracta de fotografies personals i privades, segurament amb la funció de ser enviades a familiars o amics per tal de servar el record de les persones estimades i destinades lluny de casa, servint causes que hem de suposar que consideraven justes i patriòtiques.

LACONSTRUCCIÓDELSCAMPS

Tenint en compte la sistemàtica organització característica del IIIReich, no és estrany que trobem una gran quantitat de fotografies relatives a la construcció tant del camp central de Mauthausen com d’alguns dels camps annexos, com és el cas de Gusen i Ebensee, que hem pogut identificar, i que formaven part de l’arxiu de la vida oficial del camp. Cronològicament, aquestes fotografies correspondrien al període del 1940 fins al 1942, temps durant el qual es construïren els murs de la fortalesa, les torres de guaita, els garatges, l’anomenat «camp rus», les dependències dels oficials SS, els edificis destinats a serveis del camp —tant administratius com d’ús específic— i l’empedrat dels carrers.

La majoria d’imatges són plans generals, sovint fets des d’un punt elevat, i mostren l’estat de les obres; són fotografies descriptives sense cap intenció de mostrar detalls concrets. Testimoni de les obres de construcció i edificació dels camps de Mauthausen, Gusen i Ebensee, donen una visió general de l’aparença, la distribució i les característiques d’aquestes ciutats sinistres.

En general no presenten ni una composició ni un enquadrament acurat, tot i que trobem alguna excepció en què la perspectiva està molt ben compensada. En algunes d’aquestes fotografies es veuen grups de presoners, identificats per la seva indumentària, treballant a les bastides o en l’empedrament dels carrers i de la plaça de les crides (Appelplatz) del camp.

PEP PARER - MARGARIDA SALA

LESVISITESIELSACTESOFICIALS

Un dels apartats temàtics més importants d’aquesta col·lecció és el corresponent al reportatge sobre la visita feta l’abril de 1941 pels alts jerarques de les SS, el Reichsführer Himmler i l’Obergruppenführer Kaltenbruner,13 principals responsables de la creació i el funcionament dels camps de concentració i extermini. L’autor de les fotografies és, segons el testimoni de Francesc Boix al judici de Nuremberg,14 Paul Ricken, cap SS del servei fotogràfic. Per la qualitat de les imatges es fa evident la seva preparació professional. El fotògraf mostra els visitants en plena acció: arribant al camp on són rebuts per Ziereis, comandant de tots els camps de la zona, passejant per les diferents instal·lacions, conversant entre ells, entrant i sortint de diverses estances, inspeccionant els treballs a la pedrera o bé pujant els cent vuitantasis esglaons de l’escala que porta de la pedrera fins al camp. Els personatges que es veuen a les imatges són membres de les SS, i hi ha algun civil, possiblement enginyers d’algunes de les indústries amb interessos econòmics en l’explotació econòmica del camp. El reportatge és ric i complet; combina plans generals de situació amb primers plans de detalls concrets i actituds dels protagonistes. El fotògraf combina el gran angular amb el teleobjectiu, es mou al voltant del grup, s’avança i preveu les seves accions. A banda, cal remarcar la importància que tingueren les imatges a l’hora de demostrar que aquests alts càrrecs coneixien l’existència dels camps i que fins i tot els visitaven, fet que havien negat. Van ser una prova irrefutable de la seva responsabilitat i el seu delicte durant el judici contra els crims de guerra que un tribunal militar internacional portà a terme a la ciutat de Nuremberg des del 14 de novembre de 1945 fins a la primeria d’octubre del 1946. Arran d’aquest procés, Kaltenbruner va ser condemnat a mort.

Pel que fa a actes oficials realitzats en el camp, hi trobem representada la parada militar i la imposició de condecoracions que, amb motiu de l’aniversari d’Adolf Hitler, es va celebrar l’any 1942, on es pot veure el comandant Ziereis felicitant els seus homes. Fileres i fileres de SS apareixen ferms o saludant el seu superior amb el braç alçat en el pati dels garatges del camp central de Mauthausen. El gran contingent de soldats dóna idea de la magnitud de la força armada que estava al servei de la direcció i la vigilància dels camps.

ELSDEPORTATS

En aquest apartat volem fer esment especial de cinc fotografies en les quals trobem retratats dos presoners en certa manera particulars. Dues són d’Alexandre Katan, jueu holandès i nan de naixement; en una el veiem de perfil i en l’altra d’es-

13.El cap suprem de les forces SS i el superior del camp equivalent a tinent general, respectivament.

14.Vegeu la transcripció d’aquest testimoni, de les actes del judici de Nuremberg, que surt en el llibre de Montserrat Roig (1977).

93

MAUTHAUSEN: CRÒNICA GRÀFICA D’UN CAMP

quena, enfilat sobre un tamboret completament nu; sotmès a nombrosos experiments pseudocientífics, presenta ostensibles deformacions físiques. Sabem que fou assassinat el 27 de gener de 1943 mitjançant una injecció de benzina al cor i esqueletitzat a continuació.15 Tres fotografies són de Carles Greykey, nascut a Barcelona, fill d’una família originària de Fernando Poo, que sembla que va ser l’únic deportat de color que hi va haver a Mauthausen, fet que va propiciar una crueltat especial en el tracte que va rebre per part dels SS.

En algunes de les imatges podem veure grups de presoners en formació a la plaça o bé realitzant el que serien exercicis de càstig sota la mirada i supervisió implacable del kapo.16

Del global d’imatges de deportats, cal destacar en primer lloc el paquet important que documenta l’arribada d’un grup nombrós de presoners russos l’any 1941, després de la invasió de la Unió Soviètica. En aquestes fotografies veiem el grup acabat d’arribar en un estat llastimós i formant a la plaça, mentre rep instruccions per part dels oficials SS. Segons testimonis, l’arribada dels russos al camp va crear molta expectació, i sembla que la majoria d’ells van ser exterminats. I, en segon terme, un conjunt de set imatges en les quals surten retratats uns pocs presoners que possiblement formaren part d’un grup de deportats capturats després d’un intent de fuga.

ELTREBALL

Sota aquest concepte hem reunit un conjunt de vint-i-nou fotografies que corresponen a visions generals de les pedreres de Mauthausen i de Gusen i de les entrades de les galeries subterrànies de Gusen o Ebensee —no ho podem precisar—, on hi havia instal·lades indústries de guerra dedicades a la fabricació d’armes secretes. En algunes d’aquestes vistes de la pedrera del camp central de Mauthausen es pot observar la polseguera aixecada per una barrinada.

El kommando de la pedrera, sobretot el del grup de presos que treballaven en la càrrega i descàrrega, va ser un dels més cruents de tot el període de funcionament d’aquest centre d’extermini. Molts dels republicans espanyols confinats a Mauthausen van morir a causa de l’esgotament provocat pel treball a la pedrera.

La utilització de la mà d’obra, en règim d’esclavitud, que provenia dels milers i milers de deportats, no és un fet que només es pugui atribuir als dirigents nazis; també la gran indústria alemanya va participar activament en el manteniment d’aquest sistema d’explotació que tants beneficis els produí.

15.La guia de visita del camp de Mauthausen reprodueix una fotografia del seu esquelet.

16.Responsables d’un grup de treball o bé d’algun dels serveis del camp. Eren reclutats generalment entre els presoners de la categoria de delinqüents comuns. Tot i ser deportats són coneguts per la brutalitat en el tracte amb els seus companys de deportació.

94

PEP PARER - MARGARIDA SALA

LESVÍCTIMES

Les imatges d’aquesta sèrie, que possiblement eren les que estaven arxivades en els expedients de suïcidis i intents de fuga, ens parlen de morts violentes, d’assassinats gratuïts, de la bogeria d’uns homes; en definitiva, de la crueltat d’un sistema. Les víctimes, soles o en grup, jeuen al terra de camps o boscos en diverses èpoques de l’any, sobre la gespa o la neu. Les fotografies, fetes a molta distància, no ens en permeten veure ni els rostres ni cap detall significatiu. Imatges llunyanes, mancades de composició i sense cap tècnica, com si el fotògraf tingués pressa o potser por; probablement només es tractava de cobrir l’expedient, de demostrar que feien la seva feina.17 Per elles mateixes, resulten fotografies impersonals; no són les impactants i comprometedores més conegudes.

L’ALLIBERAMENT

La resta de les imatges del fons, cent trenta-quatre per ser més precisos, són el testimoni de l’alliberament del camp de Mauthausen i els seus annexos. És possible que aquest reportatge fos autoria de Francesc Boix, a qui veiem en algunes de les fotografies amb una càmera Leica. Alguns dels negatius presenten problemes de revelat, taques de fixador i vels parcials, evidència de la manca de materials, un cop fora del laboratori del camp.

Són imatges captades en llibertat: els companys de deportació, els membres de la resistència armada, l’entrada de les tropes aliades, els ara ja exdeportats omplint la plaça i envoltant els tancs dels alliberadors, els que sense tanta sort jeuen famèlics esperant la seva nova sort, el repartiment dels àpats, la repatriació d’uns quants i també les instal·lacions del camp ara abandonades, com els crematoris... Són el document de l’alegria, de l’esperança recuperada, però també de la incertesa i de la por. Convé destacar els retrats fets als joves Poschacher i a la senyora Anna Poitner i família, tots ells artífexs del salvament dels negatius.

I, també dins d’aquest apartat, cal remarcar vint-i-quatre fotografies que documenten un dels fets més importants succeïts en el camp després de l’alliberament: l’interrogatori al qual es va sotmetre l’excomandant Ziereis, que, en el seu intent de fuga, va ser malferit i traslladat al camp de Gusen. En les imatges el podem veure estirat malferit, mentre és atès pel personal sanitari i al mateix temps envoltat per militars que li prenen declaració (Soler, 2000).

Existeix un últim grup de seixanta-sis fotografies, prova de l’activitat que Francesc Boix portà a terme com a fotògraf una vegada alliberat. Probables autoretrats i imatges d’un viatge, d’amics i companys, de les ciutats destruïdes per la guerra. I un reportatge fet a Praga l’any 1947, documentant la celebració d’una trobada antifeixista i d’una exposició on podem veure diferents plafons de les JSU(Joventuts Socialistes Unificades), organització política juvenil propera al PSUC, en les quals havia militat.

17.Segons sembla, per cada deportat mort en intent de fuga, els vigilants eren compensats amb dies de permís.

95

MAUTHAUSEN: CRÒNICA GRÀFICA D’UN CAMP

Així doncs, aquestes imatges són la crònica i el document gràfic d’una barbàrie, el rostre de la precarietat de la supervivència, de l’esgotament, de la mort indirecta i lenta, de la por, la desesperança i la incertesa de tots els que van patir la deportació, però també són la cara de l’odi, la vergonya, l’egoisme, la prepotència i la brutalitat dels que es creien escollits. La paradoxa és que tot i ser concebudes com a justificació d’una ideologia, van acabar sent la prova acusatòria dels criminals nazis.

La conservació i pervivència d’aquestes imatges les ha convertit en el llegat i en la memòria de totes aquelles persones que injustament van viure la deportació en els camps nazis.

BIBLIOGRAFIA

AMAT-PINIELLA, J. (1984). K. L. Reich. Barcelona: Edicions 62.

ARENDT, H. (1987). Los orígenes del totalitarismo. Vol. III. Madrid: Alianza Universidad.

BELLONE, R i FELLOT, L. (1981). Histoire mondiale de la photographie en coleurs: des origens a nous jours. París: Hachette Réalites.

BOLOGNA, S. (1999). Nazismo y clase obrera (1933-1993). Madrid: Akal.

BORRAS, J. (1989). Histoire de Mauthausen

CONSTANTE, M. (1984). Los años rojos. Saragossa: Nogara Libros.

FABRA, J. (1990). Història del fotoperiodisme a Catalunya. 1885-1976. Barcelona [Catàleg d’exposició]

FREUND, G. (1983). La fotografía como documento social. Barcelona: Gustavo Gili.

GALLEGO, F. (1967). La Deportation. París: FNDIRP.

— (1999). «Del Stammtisch a la Volksgemeinschaft. Sobre el lugar del nazismo en la Alemania de Weimar». Historia Social, 34. València.

— (2001). «Hitler: un model de lideratge carismàtic». L’Avenç, 254. Barcelona.

MARTÍN, R. M. (1999). «Propaganda i control social en la Alemania nacionalsocialista». Historia Social, 34. València.

PONS, E. (1995). Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis. Madrid: Vosa.

PONS, E.; CONSTANTE, M. (1978). Los cerdos del comandante. Barcelona: Editorial Argos Vergara.

ROIG, M. (1977). Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62.

SOLER, L. (2000). «Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno». L’agenda de la imatge, 21. Barcelona.

TORO, M. de. (1999). «Polícia, denuncia y control social: Alemania y Austria durante el Tercer Reich». Historia Social, 34. València.

VILANOVA, A. (1969). Los olvidados. Los exiliados españoles en la segunda guerra mundial. París: Ruedo Ibérico.

PEP PARER - MARGARIDA SALA

LES ACTITUDS POLÍTIQUES A CATALUNYA DURANT EL PRIMER FRANQUISME

CARME MOLINERO

En els darrers anys la investigació sobre l’època franquista ha avançat molt notablement, especialment la que s’ha centrat en els inicis de la dictadura, allò que es denomina amb imprecisió «primer franquisme», imprecisió perquè és un terme que tant s’aplica als anys inicials, als de la instauració del règim, com, més habitualment, a la primera meitat de la seva existència, els anys quaranta i cinquanta.

La historiografia sobre l’època franquista ha avançat molt, però no ha avançat en tots els àmbits per igual. Com és habitual, els centres d’interès es van desplaçant amb el temps i, per posar només dos exemples, podem dir que, des de fa ja algun temps, els aspectes polítics reben una gran atenció, mentre que no es fan tants treballs com abans d’història econòmica. La història social se situa en una posició intermèdia: no es desenvolupa amb la intensitat que ho fa la història política, ni com ho havia fet la història social en la dècada anterior, però es fan estudis importants. De totes maneres, aquest balanç seria aplicable a altres períodes històrics, atès que el menor pes de la història social i econòmica correspon al desplaçament general dels centres d’atenció acadèmic que s’ha produït en els darrers anys.

En el cas específic de la historiografia catalana, el balanç que es pot fer és prou satisfactori, atès que en l’estudi del règim i de l’època franquista, la historiografia catalana s’ha distingit pel fet d’obrir línies d’investigació que sovint després han estat seguides per investigadors de la resta d’Espanya, de manera que avui la diversitat temàtica estudiada és notable. No obstant això, encara hi ha grans dèficits, al temps que cal constatar els notables progressos que es produeixen des d’altres historiografies espanyoles, on en alguns casos es desenvolupen recerques molt innovadores.

Un dels aspectes que atreu més l’atenció dels investigadors sobre l’època franquista és l’anàlisi de les actituds polítiques respecte al règim. Unes actituds condicionades per un conjunt de factors interrelacionats, que en alguns casos es contraposaven entre si. Certament, les actituds no admeten classificacions tancades, la qual cosa no obvia que se’n puguin detectar de predominants, tot i que oscil·lants, i també variables en el temps. En aquestes breus pàgines s’intenten sintetitzar els trets més remarcables de les diferents actituds polítiques que es van donar a Catalunya respecte al règim franquista. En aquesta ocasió em centro en les actituds de suport.

98 CARME MOLINERO

LESACTITUDSDESUPORT

Gairebé ningú no qüestiona que la política franquista dels primers anys de la dictadura no tan sols va ser anticatalanista, sinó que va arribar a ser en molts aspectes senzillament anticatalana. El programa polític dels vencedors del 1939 pretenia imposar la idea d’una Espanya uniforme, la qual cosa implicava fer desaparèixer la heterogeneïtat d’identitats nacionals existents a Espanya. El discurs franquista afirmava que aquestes identitats eren les que havien portat a la disgregació i la feblesa nacional espanyola, de manera que calia esborrar-les de soca-rel. Per assolir aquest objectiu anihilador, el nou règim va desfermar una forta campanya, ben moderna en la utilització dels recursos de mobilització política —encara que el discurs fos tradicionalista—, una campanya que presentava el que s’anomenava «separatisme» com un dels grans problemes de la «nació espanyola», i després es va legislar en conseqüència.

Com és sabut, el 5 d’abril de 1938 Franco va signar a Burgos la llei que derogava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya perquè, com s’afirmava en el preàmbul de la llei, «el Alzamiento significó en el orden político la ruptura de todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar», i, certament, un valor essencial era la unitat d’Espanya entesa en un sentit uniformista i metahistòric. Des de la perspectiva dels vencedors, Espanya no era tant un territori amb un passat comú com una «unidad de destino en lo universal», formulació amb què negaven qualsevol tipus de diversitat ideològica, religiosa, cultural o lingüística.

Aquesta concepció totalitària —en el sentit de considerar les seves concepcions ideològiques com a veritats absolutes que calia imposar al conjunt de la societat— es va veure reafirmada per la mateixa guerra civil, que va convertir els oponents en enemics que calia exterminar. Els vencedors es creien amb el dret de fer taula rasa, i per això van desenvolupar una repressió d’una magnitud extraordinària.

Tenint en compte aquests factors es pot entendre que durant els anys quaranta, i en contra del que sectors falangistes minoritaris van proposar, el discurs espanyolista de les noves autoritats civils i militars fos amenaçador i excloent. A Catalunya, com va assenyalar Josep Benet, la temàtica que ocupà l’eix central de les primeres al·locucions franquistes fou el separatisme català, per sobre, àdhuc, de la persecució religiosa i la revolució social. L’obsessió anticatalanista de la dictadura sovint va derivar en posicions anticatalanes, com es va posar de manifest, per exemple, en les causes obertes pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques a membres de la burgesia catalana gens sospitosa d’esquerranisme,1 àdhuc a persones que en alguns casos fins i tot ha-

1.Vegeu Conxita MIR, Fabià CORRETGÉ, Judit FARRÉ, Joan SAGUÉS (1997), Repressió econòmica i franquisme. L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a Lleida, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Francesc VILANOVA (1999), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (1939-1942), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

LES ACTITUDS POLÍTIQUES A CATALUNYA DURANT EL PRIMER FRANQUISME

vien donat suport als insurrectes.2 La persecució arribà evidentment a tots els signes d’identitat catalana, i també a molts que tenien una transcendència política escassa.

En definitiva, el règim s’instal·là a Catalunya amb l’actitud pròpia d’un exèrcit d’ocupació, i la considerà globalment una societat hostil.3 En aquest marc, podem parlar d’un franquisme català? Les investigacions realitzades permeten afirmar que sí, tot i que el franquisme català era molt més extens socialment que políticament i culturalment.

Globalment, la burgesia catalana —industrials, grans comerciants i financers, propietaris agraris— va donar un suport explícit al Nou Estat. Hi ha acord en la historiografia sobre les causes que expliquen que un règim tan anticatalanista com el franquista tingués el suport majoritari de la burgesia; d’una banda, sovint s’oblida que els sectors burgesos no catalanistes eren extensos i significatius, però, d’altra banda, l’inici de la Guerra Civil havia portat bona part de la burgesia catalana a l’alineament amb el moviment antirepublicà: les tensions anteriors al 1936 ja havien radicalitzat les actituds burgeses, però sobretot la revolució social que es va encetar paral·lelament a la guerra i que amenaçava l’ordre social capitalista va acabar de decantar els propietaris a favor dels insurrectes. De les actituds burgeses catalanistes és ben representativa la posició de la Lliga Catalana que, encapçalada per Francesc Cambó i davant de la disjuntiva en què la col·locava el desencadenament de la Guerra Civil ordre social capitalista versus catalanisme—, no va dubtar a donar suport polític i financer als sublevats.

A la fi de la guerra, figures ben significades de la burgesia —i d’altres que no ho eren tant— van retornar a una Catalunya majoritàriament vençuda amb la seguretat de recuperar el seu patrimoni, però també, almenys una part, amb la confiança de recuperar la preeminència en la vida sociopolítica. De seguida van comprovar que aquella esperança no corresponia a la realitat, perquè el règim franquista va anar construint el nou poder a Catalunya reservant a la burgesia catalana només posicions perifèriques a l’eix del poder polític, i, a més, amb actituds que pretenien ser humiliants per al país com a conjunt. Davant d’aquesta nova situació l’actitud més estesa, no l’única però sí la més estesa, entre els sectors burgesos catalanistes, que en la dècada anterior s’havien implicat en l’activitat política, va ser la de mantenir-se relativament allunyats d’aquesta, però alhora aprofitar intensament les condicions socials que el règim va imposar, per la qual cosa calia col·laborar en les institucions econòmiques i civils franquistes.4 99

2.Borja de RIQUER (1996), L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la guerra civil i el primer franquisme, Vic, Eumo.

3.Borja de RIQUER (1997), «Vint anys sota una dictadura», dins Borja de Riquer (dir.), La llarga postguerra 1939-1960, volum X d’Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

4.Vegeu Carme MOLINERO i Pere YSÀS (1991), Els industrials catalans durant el franquisme, Vic, Eumo.

100 CARME MOLINERO

Pocs catalans van ocupar càrrecs en els òrgans centrals de poder polític. Si exceptuem l’àmbit local, el personal polític franquista d’origen català va ser tan minoritari que, segons l’estudi de Carles Viver, fins al 1945 tan sols el 6 % d’alts càrrecs franquistes eren catalans.5 A la dècada dels quaranta només va haver-hi dos ministres catalans: Eduardo Aunós, membre del primer Consejo Nacional de FET-JONS, exmilitant de la Lliga, exministre de la dictadura de Primo de Rivera, que va ser nomenat ministre de Justícia (1943-1945), i Demetrio Carceller, ministre d’Industria y Comercio (1940-1945), nascut a Teruel però que va créixer i es va socialitzar políticament a Catalunya. Carceller va ser justament l’únic ministre que va tenir una relació fluïda amb els sectors industrials i financers catalans. Tampoc en la cúpula del partit únic la representació catalana fou paral·lela al pes demogràfic i a la importància socioeconòmica. Al II Consejo Nacional de FET-JONS, format el setembre del 1939, només hi havia cinc catalans d’un total de noranta-sis consellers: a més dels ja citats Aunós i Carceller, hi eren l’antic monàrquic alfonsí Aurelio Joaniquet, l’escriptor i falangista de primera hora Luis Gutierrez Santamarina i l’empresari i alcalde de Barcelona Miquel Mateu. De la mateixa manera, els càrrecs de màxima responsabilitat a Catalunya —governadors civils,6 capitans generals, delegats ministerials, presidents d’audiències— no van ser ocupats per catalans generalment. En la infrarepresentació catalana en el poder central influïen diferents factors entre els quals destaquen, d’una banda, que aquests llocs van ser ocupats majoritàriament per membres dels cossos funcionarials de l’Estat, en els quals la presència catalana era migrada; d’altra banda, que els dirigents del Nuevo Estado es malfiaven dels representants del conservadorisme català, que si bé havien donat un suport econòmic i legitimador als insurrectes, tenien una trajectòria catalanista que resultava inadmissible a la nova Espanya. Durant el primer franquisme l’àmbit local fou la parcel·la reservada al personal polític català. Una anàlisi superficial pot portar a considerar que l’àmbit local tenia un baix perfil polític, però per poc que observem les funcions de l’Administració local, constatem que era una peça important en l’engranatge del poder franquista, tot i que absolutament subordinada i sense marge d’autonomia. Per al règim franquista era fonamental tenir ben controlada aquella parcel·la de poder, atès que els consells consistorials havien de ser la representació del poder central al municipi; mai un poder autònom al municipi.

Sobre les característiques del poder polític local franquista hi ha un debat historiogràfic important. Alguns autors consideren que el règim franquista va restaurar el

5.Carles VIVERI PI-SUNYER (1978), El personal político de Franco (1936-1945), Barcelona, Vicens Vives.

6.Sobre els governadors civils en l’etapa franquista vegeu Josep CLARÀ (1989),«Els governadors civils del franquisme a Catalunya: notes sociològiques», dins L’època franquista. Estudis sobre les comarques gironines, Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials;Martí MARÍN (1997), «Els qui manaven», dins Borja de RIQUER (dir.), La llarga postguerra 1939-1960, volum X d’Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997.

101

LES ACTITUDS POLÍTIQUES A CATALUNYA DURANT EL PRIMER FRANQUISME

poder de les velles oligarquies locals,7 mentre que d’altres han afirmat que l’administració perifèrica de l’Estat es va refundar sobre bases noves.8 En aquest debat un element fonamental que cal considerar és el de les funcions atribuïdes pel Nou Estat a l’administració local, perquè no és incompatible que els consistoris fossin ocupats per les mateixes persones, o individus de la mateixa procedència que els que havien exercit el poder municipal durant l’etapa de la Restauració, i que, al mateix temps, fos un poder nou. La qüestió clau està a observar si les regles del joc polític també van canviar en l’àmbit local respecte a l’etapa de la Restauració.

El règim franquista va representar un trencament respecte del passat, també a nivell municipal. El Nuevo Estado va ser dissenyat com una estructura centralitzada i jerarquitzada, que no podia permetre l’aparició de cap contrapoder en l’àmbit local i provincial. La refundació franquista de l’Administració local, concretada finalment a la Llei de bases del 1945, va seguir el model feixista italià en aspectes tan essencials com l’eliminació de l’electivitat real dels regidors municipals, els quals eren proposats pel governador civil o en tenien el vistiplau; en el fet que l’alcalde tingués l’autoritat executiva que procedia del mandat del governador civil, i en el fet que el personal polític fos seleccionat en virtut de la fidelitat política, fidelitat que es plasmava bàsicament, tot i que no exclusivament, en la militància a les FET-JONS,9 en el Movimiento. A diferència del que havia passat fins a l’any 1931, després del 1939 els ajuntaments no van poder actuar com un contrapoder respecte a l’Estat central, perquè aquest va assegurar la jerarquització estricta dels quadres de l’Administració civil, a base de depurar-ne els membres i de centralitzar de forma extrema la presa de decisions. A aquesta estructura era on forçosament s’havia d’incorporar qualsevol que ocupés un càrrec polític.

D’altra banda, el personal polític local reflecteix en bona mesura la composició dels suports que va tenir la dictadura, perquè no s’han de confondre franquisme català i integració a FET-JONS;10 el primer era molt més ampli que el segon. Certament, el partit únic mai no va ser capaç d’ocupar la totalitat de l’espai polític, i menys a Catalunya. En un primer moment, el partit únic tenia una composició heterogènia; el van integrar falangistes de la vella guàrdia (molt escassos, d’altra banda), una part

7.Vegeu com a obra més representativa d’aquesta interpretació Encarna NICOLÁS (1982), Instituciones murcianas en el franquismo (1939-1962), Múrcia, Editora Regional de Murcia. Entre els treballs recents Antonio CAZORLA (2000), Políticas de la Victoria. Consolidación del Nuevo Estado Franquista, Madrid.

8.Martí MARÍN (1995), «Franquisme i poder local. Construcció i consolidació dels ajuntaments feixistes a Catalunya, 1938-1949», Recerques, núm. 31.

9.Des d’aquesta perspectiva el treball més complet sobre el poder local és Martí MARÍN (2000), Els ajuntaments a la Catalunya franquista. Política i administració municipal, 1938-1979, Lleida, Pagès editors.

10.Sobre FET-JONS vegeu Joan M. THOMÀS (1992), Falange, guerra civil, franquisme. FET y de las JONS de Barcelona en els primers anys de règim franquista, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

102 CARME MOLINERO

dels carlins,11 els monàrquics feixistitzats de Renovación Española i catòlics d’Acción Popular, així com «excombatientes» y «excautivos» de l’exèrcit rebel. Tot i l’heterogeneïtat,12 aquest personal polític era insuficient per cobrir els càrrecs de les corporacions locals, i el partit es va haver d’obrir a militants de la resta dels partits dretans de l’etapa republicana, especialment als antics membres de la Lliga Catalana. Tanmateix, a efectes polítics, el que resulta rellevant és que, en poc temps, FET-JONS va esdevenir una organització nova i única, en la qual es van diluir les identitats militants anteriors, identificacions que no es van recuperar posteriorment. Passats els primers anys, i sobretot després de la derrota dels règims feixistes en la II Guerra Mundial, una derrota que va obligar el règim a recompondre la seva imatge, el segell falangista en la vida política va ser més feble, certament, però les identitats anteriors, quan existien, van deixar de condicionar l’acció política oficial.

Des d’aleshores el nou personal polític va ser sobretot i per damunt de tot franquista, i estava constituït per individus procedents de la vella èlit local, però també dels nous sectors emergents. La fidelitat al dictador i al règim va ser aleshores, com havia estat abans, la veritable condició necessària per ocupar càrrecs de responsabilitat política —així com, evidentment, per participar dels beneficis que aquesta responsabilitat comportava.

Ara bé, tot i que la posició majoritària de la burgesia catalana va ser de no implicar-se intensament en les institucions polítiques franquistes, sí que va donar un suport explícit al règim, sobretot per la seva política social, que els reservava una posició de preeminència absoluta.13 Així, la burgesia —tant els sectors que van participar en l’aparell polític com els que van ocupar les estructures econòmiques i el conjunt d’instàncies oficials locals— era presentada i percebuda com una representació destacada del suport que el règim tenia a Catalunya. D’altra banda, aquell suport majoritari feia molt difícil articular qualsevol opció conservadora però inequívocament democràtica, de manera que en aquell temps també es va interrompre la transmissió de la cultura conservadora de preguerra.

11.Una síntesi de les difícils relacions entre falangistes i carlins ja al llarg de la guerra, a Borja de RIQUER (1989), «Burgos 1937: divergències polítiques entre falangistes i carlins catalans», Haciendo historia. Homenaje al profesor Carlos Seco Serrano, Madrid, Universidad Complutense. També Joan M. THOMÀS (1995), «Falangistes i carlins catalans a la “zona nacional” durant la Guerra Civil (1936-1939)», Recerques, núm. 31.

12.Vegeu Josep CLARÀ (1999), El partit únic. La Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977), Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials.

13.Borja de Riquer ha utilitzat una expressió precisa: «una burgesia sense política, però agraïda a la dictadura», Borja de RIQUER i Joan B. CULLA (1989), El franquisme i la transició democràtica 1939-1988, vol. VII de Pierre VILAR, Història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, p. 135-138. Jaume Vicens Vives va escriure nombrosos articles i textos on insistia en la necessitat de la burgesia catalana de dotar-se d’una estratègia política per recuperar l’hegemonia dins la societat catalana. Vegeu, per exemple, Jaume VICENS (1954), «Hacia una nueva burguesía», Destino, núm. 899, 1954.

LES ACTITUDS POLÍTIQUES A CATALUNYA DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Al marge de la burgesia, el franquisme es va recolzar també sobre sectors catòlics, principalment sobre aquells més conservadors i impermeables al catalanisme. A Catalunya, com arreu d’Espanya, l’Església va tenir un paper fonamental en l’articulació del suport social al règim, el qual era presentat i percebut com el defensor de la religió catòlica. En aquest sentit és especialment significativa la importància que va adquirir el nacionalcatolicisme entre àmplies franges de les classes mitjanes, en aquelles en què l’Església i les escoles religioses eren el principal nucli socialitzador.

Cal tenir present, però, que sobretot als anys quaranta, l’Església es va implicar de forma plena en l’activitat política. Un dels trets més visibles dels canvis esdevinguts després del 1939 fou l’omnipresència religiosa en la vida pública14. Gairebé tots els actes de contingut polític lligats a l’afirmació de la victòria franquista es plasmaven en actes religiosos: misses de campanya, exaltació dels màrtirs, homenatge als caiguts, etc. La identitat entre Església i règim es veia reforçada a més per la utilització d’un mateix llenguatge, i per un discurs on les semblances eren més notables que les divergències. L’Església presentava el règim franquista com el garant dels drets de l’Església, per, a continuació, demanar-ne l’acceptació. En aquest sentit, és destacable la semblança de l’argumentació dels empresaris i la jerarquia eclesiàstica a l’hora d’explicitar l’adhesió al règim franquista; per exemple, si el dirigent del Gremi de Fabricants de Sabadell, Manuel Gorina, afirmava el 1942 que Sabadell «tiene para el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata», perquè «después de a Dios es al Generalísimo Franco y a su valeroso Ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio y la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial», Jaume Font, vicari de Vic, demanava que «rindamos el tributo de nuestra admiración y gratitud al glorioso Ejército de España que, con la sangre de sus venas y bajo la genial dirección de su invicto Caudillo, el generalísimo Franco, ha devuelto a los hogares la tranquilidad del orden y a la Iglesia el restablecimiento del culto público».15

Actuà l’Església catalana de forma diferent que l’espanyola durant el primer franquisme? Tot i l’escassa atenció que ha rebut l’Església catalana,16 en termes glo-

14.Vegeu Conxita MIR, Vivir es sobrevivir: Justicia, orden y marginación en la Cataluña rural de postguerra, Milenio, Lleida, 2000;Jordi FONT, ¡Arriba el campo! Actituds polítiques entre el camperolat familiar en el camp nord-català (1939-1959) , Girona, 2001, en premsa.

15.Carme MOLINERO i Pere YSÀS, Els industrials catalans..., pàg. 66; Francisco CANALES, «L’Església triomfant», dins Borja de RIQUER (dir.), La llarga postguerra 1939-1960, volum 10 d’Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997,pàg. 177.

16.L’Església és present en bona part dels estudis que analitzen la societat durant el període franquista però encara manquen estudis monogràfics. Vegeu Josep MASSOT (1978), L’Església catalana durant la guerra i la postguerra, Barcelona, ed. Dalmau; Jaume BARALLAT (1994), L’Església sota el franquisme. Lleida (1938-1968), Lleida, Pagès Editors; Josep Ma. PIÑOL (1993), El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència, Barcelona, Edicions 62.

104 CARME MOLINERO

bals, les diferències en les actituds i les actuacions no foren notòries. L’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947 —el fet més destacat de contestació al règim protagonitzat per militants catòlics als anys quaranta—, en aquell moment fou viscuda majoritàriament com un acte d’afirmació catòlica, al marge de la intenció dels organitzadors i al marge de la càrrega simbòlica i política que va adquirir després. D’altra banda, l’acte del 1947 no deixà de ser un fet aïllat en el primer franquisme, i el 1952 la celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona pot ser considerada com el punt culminant de la influència del nacionalcatolicisme. D’altra banda, l’Església catalana, com tota l’espanyola, fou responsable d’alguns dels trets més foscos de la vida quotidiana, com la repressió de les consciències, de les conviccions i dels costums, repressió exercida amb mà de ferro sobre el conjunt de la població i, especialment, sobre dones, nens i joves.

LESACTITUDSDEREBUIG

Si les actituds de suport al règim foren significatives a Catalunya, no hauríem d’oblidar que van ser més esteses les actituds d’hostilitat a un règim imposat amb la força de les armes, hostilitat estesa sobretot entre les àmplies franges de les classes treballadores partícips de les tradicions republicanes, socialistes i/o anarcosindicalistes, i també entre aquelles franges de les classes mitjanes il·lustrades i les afectes al catalanisme, de procedències socials ben diverses.

L’hostilitat i el rebuig respecte al règim no van derivar, certament, en actuacions massives dirigides a enderrocar-lo i, durant els primers anys, ni tan sols van derivar en accions de protesta importants amb l’objectiu de millorar les penoses condicions de vida.17 Aquesta actitud passiva de la majoria té explicació: la repressió implacable executada pels vencedors va fer desaparèixer els activistes que havien articulat les organitzacions populars; d’altra banda, tan eficient com la desaparició d’aquells nuclis i la destrucció de la major part dels espais de sociabilitat creats al llarg de dècades, fou l’extensió de la por, una por que va paral·litzar la major part de la població, fins i tot una part dels vencedors. Certament, durant els anys quaranta no es van produir conflictes laborals importants ni tampoc es va produir una activitat rellevant d’oposició a la dictadura, però aquesta manca de resistència oberta no implica acceptació del règim franquista. Una mostra clara que la passivitat no era sinònim d’indiferència ni, encara menys, d’acceptació, es troba en les protestes i el revifament dels grups clandestins que es van produir entre el 1945 i el 1947, quan les expectatives d’enderrocament de la dictadura van augmentar.

Fins aquí una brevíssima panoràmica dels nostres coneixements sobre les actituds de suport respecte al règim franquista a Catalunya. Es pot afirmar, per con-

17.Vegeu Carme MOLINERO i Pere YSÀS (1985), Patria, Justicia y Pan. Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya 1939-1951, Barcelona, La Magrana.

105

LES ACTITUDS POLÍTIQUES A CATALUNYA DURANT EL PRIMER FRANQUISME

cloure, que en els darrers anys s’ha produït un salt qualitatiu en els coneixements històrics de l’època franquista. S’avança significativament en el coneixement de les actituds polítiques dels sectors socials sobre els quals es va recolzar el règim franquista, tot i que cal més estudis rigorosos que permetin precisar amb major detall la diversitat en els nivells d’identificació, els graus de suport actiu o passiu, els elements determinants d’aquell consentiment en cada una de les etapes de la llarga dictadura. En l’actualitat encara és igual de necessari estudiar les actituds dels sectors socials majoritàriament hostils al franquisme.18 Resta, per tant, un camí llarg per recórrer en el qual les monografies d’àmbit local rigoroses i inscrites en els grans debats historiogràfics constitueixen una part imprescindible de la investigació en marxa.

18.Un estudi pioner sobre el tema és el d’Ismael SAZ i Alberto GÓMEZ RODA (editors) (1999), El franquismo en Valencia: Formas de vida y actitudes sociales en la postguerra, València, Ediciones Episteme.

106 CARME MOLINERO

EL CINEMA A MALLORCA DURANT

EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

MARGALIDA PUJALS MAS MANEL SANTANA MORRO

(Premi per a estudiants de la SCEH 2000)

INTRODUCCIÓ

El present article forma part d’un treball d’investigació més ampli que, amb el títol Classificació 3R. El cinema a Mallorca durant el franquisme, va ser guardonat amb el premi d’investigació històrica de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, en l’edició del 2000. Per les característiques d’aquesta publicació hem considerat oportú elaborar una síntesi de tres capítols i ajustar-nos cronològicament al període que coneixem com a primer franquisme.1

ELCINEMAA MALLORCADURANTLA GUERRA CIVIL (1936-1939)

1. L’impacte de la guerra en el cinema

La situació política vigent després del 19 de juliol de 1936 va causar impacte d’una manera decisiva en els espectacles, els quals s’impregnaren de la simbologia del bàndol «nacional». Pel que fa al cinema, el seu paper fou doble: d’una banda, es revalorà la funció tradicional com a element d’esbarjo, ja que adquirí una nova dimensió, quasi de necessitat, per a les classes populars, les quals trobaren en les sessions de cinema i les funcions teatrals que s’organitzaren l’única forma d’evasió possible. El seu paper s’ha de fer notar encara més si tenim present que les noves autoritats suprimiren molts tipus i espais de lleure i de sociabilitat que hi havia durant la República. En segon lloc, el règim es va valer del cinema com un element de formació i adoctrinament dels postulats nacionalsindicalistes.

No tenim al nostre abast gaires fonts que ens permetin avaluar l’impacte inicial que tingué l’inici de la guerra en l’assistència als cinemes. La cartellera va seguir el seu curs, i les pel·lícules programades en els circuits d’exhibició es varen seguir projectant durant la primera setmana del conflicte bèl·lic. Aquesta nota de premsa fa esment de l’ambient de tranquil·litat que hi havia a Palma durant els primers dies: 1.Els autors pertanyen al Grup d’Estudis de la Societat, la Cultura i la Política al Món Contemporani, de la Universitat de les Illes Balears, coordinat pel doctor Sebastià Serra i Busquets.

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

Todos los días de la anterior semana han sido de tranquilidad en Palma después de descontada la visita del avión que ha sido lo único que ha turbado algo dicha circunstancia. [...] También con toda regularidad los tranvías y autobuses. Los cines funcionaron también viéndose bastante concurridos.2

Així i tot, inicialment degué descendir l’assistència als cinemes, si ens atenem a les xifres de taquillatge que hem pogut conèixer del Cine La Protectora. Tot i que només es tracta d’un cinema, podem pensar que això fou un fenomen general. L’empresa que explotava aquesta sala en el primer semestre del 1936 —abans de l’inici del conflicte bèl·lic— pagà a la societat propietària 3.750 pessetes en concepte del percentatge de taquilla. Aquesta xifra es va reduir notablement entre els mesos de juliol i desembre, ja que va davallar a 625 pessetes.3 Un descens tan notable en els ingressos de taquilla produït d’una manera tan brusca a partir del juliol només ens pot fer pensar en una privació per part de la població de despeses no gaire necessàries. La incertesa del futur, no saber què passaria, el descens dels ingressos familiars —ja que molts joves, en ser mobilitzats per l’exèrcit, hagueren de deixar la feina— foren la causa d’aquest canvi. A aquestes circumstàncies s’hi afegiren els bombardejos que es produïren a Palma durant els primers mesos de la guerra. De fet, a partir del 27 de juliol de 1936 les cartelleres dels cinemes ja no figuraren en la premsa, i no fou fins ben entrat l’agost que s’anuncià que el Teatre Líric reprenia amb regularitat les sessions cinematogràfiques. A aquesta sala seguiren, ja durant el setembre, el Cine Progrés, el Cine Doré i La Protectora.

A partir d’aquesta data, la totalitat de sales de Palma funcionaren amb normalitat, com les de la part forana, i fins i tot se n’obriren algunes de noves, com la sala Astòria (1939).

Les principals sales cinematogràfiques de Ciutat foren el Cine Born, el Líric,4 el Rialto, el Modern i La Protectora. Les sales es varen engalanar amb simbologia del bàndol «nacional», amb banderes espanyoles i escuts de la Falange. D’altra banda, els cinemes tenien l’obligació de projectar —durant els descans de les sessions— una diapositiva de Franco, mentre pels altaveus se sentia l’himne espanyol.5

Algunes sales foren requisades per l’exèrcit a fi de ser utilitzades com a quarters improvisats. Pocs edificis com una sala d’espectacles podien complir sense gaires modificacions aquesta funció. Aquest fou el cas delTeatre Cine Argentí d’Andratx,

2. Última Hora, 27 de juliol de 1936, p. 3.

3.Balanços econòmics de la Societat de Socors Mutus La Protectora de Palma. Anys 1936-1937. Expedients d’Associacions del Govern Civil de Mallorca, caixa 1584, expedient 96, ARM.

4.A partir del 19 de setembre el Teatre Líric anunciava en la premsa que els al·lots, falangistes, militars i altres cossos armats gaudirien d’un descompte del 50 % en la programació d’aquesta sala. Última Hora, 19 de setembre de 1936, p. 5.

5.Així ho constata Pau Reynés en el seu estudi sobre Lloseta. Testimonis orals ens ho han confirmat en referència a altres indrets. Pau REYNÉS (1993), El cinema a Lloseta. Lloseta, Es Morull, p. 28.

108

109

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

que tenia capacitat per a més de mil persones. El mateix va ocórrer amb el cinema de la Societat Defensora Sollerense de Sóller.6

A partir del 2 de gener de 1939, en la sessió nocturna dels cinemes Rialto i Modern es radià el ban oficial de guerra amb la veu del general Franco.7

El 24 d’octubre de 1936 es va establir la censura cinematogràfica. Per això es va crear un gabinet provincial de censura encarregat de supervisar totes les pel·lícules que des de llavors s’exhibiren a Mallorca. En el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares es notificava que seria objecte d’especial vigilància la part moral, en la forma i fons artístics, i sobretot allò que estigués relacionat amb la pàtria. A més, les cases distribuïdores havien de tenir un local per a l’examen i la supervisió de les pel·lícules per part del censor, les quals, per poder exhibir-se, també havien de tenir l’autorització del governador civil.8 I, a més a més, els propietaris del cinemes i els empleats s’havien d’integrar en el Sindicat d’Espectacles i Actes Públics. Aquest sindicat també era format per les professions lligades al teatre, les curses de braus, la música i els pelotaris. En canvi, a la zona republicana els cinemes foren nacionalitzats.

2. La cartellera i la crítica

El cinema nord-americà començava a tenir molt d’èxit, però per la impopularitat dels doblatges, donada la seva mala qualitat, el cinema espanyol encara tenia molts addictes. La influència dels països vinculats als dos bàndols va tenir també repercussions en l’àmbit cinematogràfic, la qual cosa va afectar notablement la cartellera.

En la zona republicana, donada la vinculació amb el règim soviètic, s’importaren i estrenaren algunes pel·lícules, totes elles orientades a finalitats proselitistes.

En el bàndol «nacional», aquesta influència també s’hi féu sentir, ja que s’estrenaren pel·lícules alemanyes i italianes. Un exemple d’aquest fet fou l’estrena i representació arreu de l’illa del film italià El camino de los héroes. 9 La premsa falangista en féu grans elogis, tot destacant dos aspectes claus: el documental i l’educatiu. D’aleshores ençà la cartellera es va farcir de films italians com Vivir, La gran llamada, alguns fins i tot en versió original i sense subtitular, com Teresa Confolemieri. Bona part dels films italians que es projectaren durant la Guerra Civil tenien un component ideològic de primer ordre, ja que la seva temàtica girava al voltant de l’expansió italiana a Etiòpia i del seu potencial militar.

6.Expedients d’autorització d’obertura i funcionament de cinemes i teatres (1939-1944), A-979 —signatura provisional—, ARM.

7. Falange, núm. 484, 2 de gener de 1939, p. 2.

8. Boletín Oficial de la Provincia de Baleares, núm. 10905, 24 d’octubre de 1936.

9. Aquí Estamos, núm. 20, 5 de desembre de 1936, p. 10.

110

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

El 22 de maig de 1938 el consolat italià va fer una funció al Cine Born per commemorar l’entrada d’Itàlia a la Primera Guerra Mundial.10 En aquest acte es projectaren noticiaris d’actualitat de l’Instituto Nazionale Lucei documentals com Engrandecimiento de Abisinia por el Imperio Italiano. Els noticiaris italians i els reportatges com el que acabam d’esmentar foren molt freqüents en aquests anys, amb títols com Esplendor del Imperio Italiano, Viaje de Mussolini a Alemania, Crónica del Imperio i XV Aniversario de la marcha sobre Roma, aquest darrer amb la veu del mateix Mussolini. Els films italians continuaren essent presents en la cartellera illenca al principi dels anys quaranta, fruit de les afinitats ideològiques entre els règims d’Itàlia i de l’Estat espanyol.

Un fenomen molt semblant succeïa amb el règim alemany. L’ajut militar que l’Alemanya nazi va dispensar a l’exèrcit revoltat es va estendre també al camp de la cinematografia. Al marge dels fonaments ideològics, s’han de tenir presents els desitjos expansionistes del cinema alemany, que veia en el cinema espanyol una oportunitat per penetrar als grans mercats llatinoamericans.11

Els films alemanys que es projectaren durant la Guerra Civil foren múltiples i anaven des dels llargmetratges als documentals i noticiaris. Pel que fa als primers, hi va haver en la cartellera títols com Un americano en Berlín, Una semana en la luna, La golondrina cautiva o Alas milagrosas, alguns de contingut ideològic i altres no. D’altra banda, es varen projectar noticiaris i reportatges de la casa UFA com Viaje de Hitler a Roma, Por la patria, Coraceros de Prusia, etc. Aquests noticiaris tingueren continuïtat en iniciar-se la Segona Guerra Mundial, amb projeccions que es centraven en els esdeveniments del conflicte bèl·lic.

El cinemes Born, Líric i Balear foren l’escenari de l’organització de «sesiones patrióticas» organitzades per diferents organismes alemanys. A continuació presentam un exemple, en una sessió que es va realitzar el 20 de desembre de 1937:

Presentación de las películas de carácter patriótico sobre el tercer Reich, cuya proyección es para contribuir al fomento de la amistad Hispano-Alemana. Amistad nacida y fortalecida en esta cruzada grandiosa que realizamos contra el comunismo.

Estas sesiones cinematográficas han sido organizadas por el grupo de P.N.C.A de esta ciudad y bajo el patronato del Círculo Hispano-Alemán.

Estos films formidables nos muestran la potencia y la grandeza de la Alemania de Hitler en fotografías maravillosas.12

10. Falange, núm. 288, 23 de maig de 1938, p. 2.

11.Román GUBERN (1986), 1936-1939: La guerra de España en la pantalla, Madrid, Filmoteca Española, p. 7374.

12. Falange, núm. 159, 21 de desembre de 1937, p. 2.

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

La premsa, sobretot al principi de la guerra, es feia un gran ressò de l’arribada i la projecció d’aquests films, els quals despertaven una enorme expectació entre el públic de Palma. El paper de la crítica, que apareixia sempre sense signar, era d’una afiliació total a la presència d’aquest cinema a les cartelleres. Destacava sempre el caràcter educatiu d’aquests films, tant si es tractava d’argument com de reportatge. El cinema en castellà va gaudir de molta popularitat. Les pel·lícules protagonitzades per Imperio Argentina, sobretot Nobleza baturra i Morena Clara foren molt populars, tant en el bàndol «nacional» com en el republicà. Però algunes pel·lícules protagonitzades per aquesta actriu foren retirades de les pantalles republicanes quan va mostrar les seves simpaties pel règim franquista.13 D’Imperio Argentina s’estrenaren films dirigits per Florian Rey com Carmen la de Triana i La canción de Aixa. Eren films produïts per la firma Hispano-Film-Produktion als estudis d’Alemanya. Es tractava de llargmetratges que s’adscrivien al gènere segur i gens conflictiu de l’«espanyolada». De les mateixes característiques, sota el guiatge de la mateixa productora i de la mà del director Benito Perojo, es rodaren films que tenien com a actriu principal Estrellita Castro, amb títols com Suspiros de España i El barbero de Sevilla, estrenades a Mallorca a la fi de la Guerra Civil. Altres actors que gaudiren de popularitat entre el públic mallorquí foren Antonio Picó, Luisa Esteso i Antoñita Colomé.

De totes les pel·lícules estrenades, les d’aquest gènere foren les que més temps estigueren en cartellera. Fins i tot, les direccions d’alguns cinemes illencs hagueren de prorrogar els dies de projecció davant la gran afluència de públic.

El mes de febrer de 1937, es va reposar en el Cine La Protectora, La bandera, 14 pel·lícula francesa dirigida per Julien Duvidier que era una exaltació de la legió. Segons s’indicava en la cartellera, estava dedicada al general Franco. Aquesta pel·lícula també es va projectar a les principals ciutats de la zona «nacional». La direcció del Cine La Protectora va organitzar una sessió especial per destinar els beneficis de la taquilla a la Falange.

Pel que fa al cinema nord-americà, la presència del qual en la cartellera anava en augment, cal dir que tant en la zona republicana com en la «nacional» es representaven les mateixes pel·lícules. Els films de major èxit en els primers mesos de la guerra foren Vía Láctea, amb Harold Lloyd, i, sobretot, els protagonitzats per Ginger Rogers i Fred Astaire, amb pel·lícules com Sombrero de copa i Elembrujo de Manhatan. També va gaudir de molta acceptació El expreso de Shangay, amb Marlene Dietrich i Clive Brook, i Corazones valientes, amb Robert Montgomery, entre d’altres.

El canvi de règim no solament va tenir repercussions en la cartellera i la crítica, sinó que també va afectar aspectes més propers a les sales. Aquest fou el cas del Cine Kursaal de Sóller, propietat de Miquel Marquès Coll. A aquest cinema, tot d’una

13.Roger MORTIMORE (1976), «El cine de la República en la Guerra Civil», Historia Internacional, núm. 12, p. 34.

14. Actividad, núm. 7, 6 de febrer de 1937.

112

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

que finalitzà la guerra, «se le ordenó substituir el nombre del mismo por uno de más español». Aquesta ordenació venia per part del Govern Civil. Això implicà per a l’empresari greus perjudicis econòmics, ja que vidrieres, cortines, bitllets, programes, etc. anaven marcats amb el nom de la sala —fet que implicà assumir els costos d’una nova retolació. De res no va servir el recurs de l’empresari, al·legant l’acceptació per part del públic de Sóller de l’antic nom, i que a Barcelona hi hagués una sala d’espectacles amb el mateix nom i que no fou obligada a substituir-lo. D’aquesta manera Miquel Marquès va haver d’optar per adoptar el nom de Cine Alcázar.15

3. Els documentals i els reportatges de guerra

En els anys vint, es va divulgar la projecció de noticiaris i reportatges dins la programació dels cinemes, de la mà de productores com Paramount, Metro, Fox i Universal. Aquests noticiaris es consolidaren amb l’aparició del cinema sonor, ja que les declaracions a la càmera i la veu en off que acompanyava la imatge reforçava l’efecte del discurs i de la imatge enregistrada.

Durant la guerra, els documentals, reportatges i noticiaris varen experimentar un extraordinari desenvolupament. D’una banda, l’Instituto Nazionale Luce des del 19 d’agost de 1936, en els seus noticiaris, s’ocupà de la situació de l’Estat espanyol amb la projecció de material proporcionat per la casa Paramount, però amb un missatge profranquista i anticomunista.16 De fet, des de l’estiu del 1937 els operadors italians de l’Instituto Luce s’establiren a l’Estat espanyol per a l’enregistrament de reportatges i documentals sobre la Guerra Civil. Per contra, a la zona republicana la principal activitat en aquest sentit la va fer la CNT, amb el noticiari fet a Barcelona España gráfica. A Catalunya, a través de la companyia Laya Films, la Generalitat féu i distribuí noticiaris en català. Els comunistes, per la seva banda, crearen la productora Film Popular, encarregada de distribuir documentals i pel·lícules soviètiques.17 La major part es projectaren a Mallorca. Els primers documentals que es projectaren a Mallorca daten potser del gener de 1937 i tenien com a fil argumental els esdeveniments bèl·lics de Toledo. El primer d’aquests fou El Alcázar de Toledo, que es projectà al Cine Born el 13 o 14 de gener de 1937. La premsa se’n féu un ampli ressò, d’aquest fet, i se’n publicaren extenses cròniques:

La película constituye un interesante documento que prueba la salvaje furia con que los rojos realizaron el ataque del Alcázar de Toledo, en cuyo histórico monumento se defendieron durante meses llevando a cabo una verdadera epopeya, un puñado de héroes mandados por el invicto general Moscardó.

15.Expedients d’autorització d’obertura i funcionament de cinemes i teatres (1939-1944), A-979 —signatura provisional—, ARM.

16.GUBERN (1986), p. 78.

17.Roger MORTIMORE (1976), «El cine de la República en la Guerra Civil», Historia Internacional, núm. 12, p. 3440.

113

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

La presencia en la película del Generalísimo y Jefe de Estado Español, General Franco, cuando su visita al alcázar, después de la ocupación de Toledo, fue acogida con calurosos aplausos por cuantos presidieron la proyección.

La película fue aplaudida, y felicitado por ella el gerente del Cine Born S.A. D. José Tous Ferrer así como los Sres. Balet y Tous Lladó que pudieron lograr la exclusiva para la isla.18

Relacionades amb la mateixa temàtica, el 19 març del mateix any s’estrenaren a La Protectora les pel·lícules Toledo, la heroica i Los héroes del Alcázar, imatges filmades per l’empresa Paramount. Se’n feren dues estrenes: una només per a les autoritats civils, polítiques i militars, i l’altra, l’endemà, per al públic en general.19 Aquestes no foren les úniques imatges que es projectaren referents a aquest episodi de la Guerra Civil espanyola: el novembre del 1941, ja en plena postguerra, s’estrenà als cinemes Born i Balear una coproducció hispanoitaliana titulada Sin novedad en el Alcázar, produïda per Bassoli Film Ularqui.

El 10 de juny de 1937 s’estrenà Hacia... la Nueva España20 produïda per la casa CIFESA. El film consistia en la projecció d’imatges de poc més d’una hora de duració, referents als episodis més rellevants de les tropes «nacionals» a Castella, a Aragó i al País Basc. Es tractava d’imatges que atorgaven a les tropes franquistes el paper d’alliberadores dels territoris conquerits. La pel·lícula fou considerada apta per als nins i nines, i per això se’n féu una sessió especial a primeres hores de l’horabaixa.

Aquests documentals foren enregistrats sobretot per l’Instituto Luce i la productora CIFESA, que es posà al servei del bàndol revoltat,21 i, en menor mesura, per cineastes portuguesos i alemanys.22

La projecció d’aquest elevat nombre de documentals a les sales illenques es realitzà gairebé des de l’inici de la guerra, ja que hi ha constància que l’octubre de 1936 estaven en cartellera a les sales illenques. Cada vegada que un d’aquests documentals arribava a Mallorca, se’n solia fer una projecció privada per a les autoritats polítiques, militars i religioses.

Aquests films, els títols dels quals són prou il·lustratius, tenien la mateixa estructura; sempre apareixia l’arribada de les tropes franquistes als indrets que aquestes ocupaven. La intenció era que el públic atorgàs a l’exèrcit franquista el paper de salvadors d’una terra que era a les mans dels rojos:

18. El Correo de Mallorca, núm. 3.414, 15 de gener de 1937, p. 3.

19. El Correo de Mallorca, núm. 3.466, 20 de març de 1937.

20. El Correo de Mallorca, núm. 8.531, 10 de juny de 1937.

21.Fèlix FANES (1981), CIFESA. La antorcha de los éxitos, València, Institució Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, p. 66.

22.GUBERN (1986), p. 73.

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

Dichas películas —reportajes filmados en Toledo después de la liberación de los heroicos defensores del Alcázar por nuestro glorioso ejército— constituyen un documento gráfico de la magnitud de la epopeya que escribieron, a través de su asedio, los defensores del Alcázar. Al mismo tiempo, representan la brutalidad y el salvajismo de las ordas marxistas.23

Una gran part de les cròniques de què disposam sobre aquests films emfasitza l’estat en què ha quedat la ciutat alliberada després d’haver estat a les mans de l’exèrcit republicà. A més, gairebé en tots hi apareix la figura de Franco, que destaca sobre la resta de personatges:

El Caudillo en su despacho aparece al principio y al final de la cinta y también el general Queipo de Llano. Inútil decir con que entusiasmo fue acogido su presencia en la pantalla.24

A través de la pantalla, doncs, s’exaltava el nou cap de l’Estat i així es creava un vincle entre ell i les masses. Aquesta fou una de les característiques dels moviments feixistes, que pretenien trencar l’elit dels governants i presentar-los, així, com a personatges populars i accessibles pel poble.

Pel que fa a Mallorca, dins el marc de col·laboració entre l’Estat espanyol i Itàlia en matèria cinematogràfica, s’enregistraren dues filmacions a la nostra illa relacionades amb la presència a Mallorca de l’italià Arconovaldo Bonacorsi —més conegut per «Conde Rossi».25 Aquests foren, probablement, els primers documentals que l’Instituto Nazionale Luce va realitzar de la Guerra Civil espanyola.26

La primera filmació, amb una durada de quinze minuts, tingué per títol Arriba España! Scene della Guerra Civile in Spagna. Es va filmar a Manacor el 16 d’octubre de 1936, i es tractava d’una reconstrucció d’alguns aspectes de la campanya contra Bayo.27 El film, filmat per un operador vingut expressament d’Itàlia, s’iniciava a la plaça de Manacor mentre els falangistes pujaven als camions que els havien de dur a Portocristo. En un setmanari manacorí s’indicà que camí del port es filmaren algunes escenes. 28 Es tractava, doncs, d’una reconstrucció dels fets militars i no pas d’una filmació in situ. Apareixen també escenes de fora de Mallorca barrejades amb d’altres de la badia de Palma on avions italians es preparen per a ope-

23. Correo de Mallorca, núm. 8.466, 20 de març de 1937, p. 3.

24. Falange, núm. 144, 3 de desembre de 1937, p. 2.

25.Arconovaldo Bonacorsi fou un feixista italià enviat per Mussolini a Mallorca l’agost del 1936 per plantar cara a l’expedició de Bayo i organitzar la Falange mallorquina.

26.(1995), 100 anys de cinema a les illes, Palma de Mallorca, Sa Nostra, p. 4849.

27.Josep MASSOTI MUNTANER (1988): Vida i miracles del «Conde Rossi», Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 182 i 183.

28. Renacer, 17 d’octubre de 1936, reproduït per MASSOTI MUNTANER (1988), p. 182 i 183.

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

racions militars.29 Aquest film s’estrenà a Manacor amb el títol Versión cinematográfica en los frentes de Portocristo i Son Servera el 24 d’octubre de 1936.

El segon documental d’aquestes característiques filmat a Mallorca tingué per títol Le organizzazioni falangisti a Palma di Mallorca, i la durada fou de deu minuts. El film inclou unes vistes aèries de Palma, els personatges capdavanters de la Falange i de l’exèrcit —el marquès de Zayas i el governador civil d’aleshores, Luis García Ruiz—,30 les demostracions gimnàstiques de les organitzacions juvenils i les dones de la Falange realitzant operacions de suport des de la rereguarda. Així com en la resta de reportatges d’aquestes característiques, també apareixien imatges dels generals Franco i Mola.

Aquests dos films s’estrenaren al Cine Born el 29 de juny de 1937. La crònica de la premsa fou la següent:

En ellas desfilan ante nuestros ojos interesantes escenas de las operaciones en Portocristo y los rostros populares e inolvidables de García Ruiz y de Rossi, el desfile de Falange del 27 de octubre, la apoteósica manifestación azul, con detalles atrevidos captados por expertos de la cámara.

Las exhibiciones gimnásticas y los desfiles de las organizaciones juveniles de Mallorca están tomadas con exactitud y nos demuestra la perfección de los movimientos, el ritmo y la marcialidad de sus actos, tan simpáticos y tan significativos para el porvenir de la patria.31

Aquests són els documentals més importants enregistrats a Mallorca durant aquest període, però no els únics. La resta de documents fílmics dels quals hi ha notícies són: Ce que Goya n’avait pas vu, Expedició antifeixista a les Balears i un documental alemany on hi ha imatges de Mallorca.32

LACENSURACINEMATOGRÀFICA

1. L’evolució de la censura

La censura a l’Estat espanyol va néixer oficialment el 19 d’octubre de 1913 a partir d’una petició del governador civil de Barcelona, Rafael Andrade. Això va suposar la plasmació de la voluntat de l’Església i dels sectors més integristes de controlar i vigilar un nou mitjà d’expressió i comunicació que s’anava popularitzant entre la societat espanyola. Aquest fet va permetre la creació d’una figura cabdal dins

29.(1995), 100 anys..., p. 49. 30.(1995), 100 anys..., p. 49.

31. El Correo de Mallorca, 28 de juny de 1937, p. 3. 32.(1995), 100 anys de cinema..., p. 4851.

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

aquest entramat, com fou el censor eclesiàstic. Tenim constància que les projeccions que realitzava el Cercle d’Obrers Catòlics de Palma —en funcionament d’ençà del 1908— almenys a partir del 1914 foren revisades per la censura eclesiàstica.33

Una vegada iniciada la Guerra Civil, Mallorca fou una de les primeres zones que s’incorporaren al bàndol «nacional», ja que el cop d’estat no hi trobà gaire resistència. Aquest fet féu que Mallorca fos un dels primers indrets on es va implantar l’entramat institucional franquista, i també la nova concepció de l’Estat que es pretenia crear.

Al cap de pocs mesos d’haver-se iniciat el moviment, les noves autoritats franquistes se centraren en la qüestió del cinema conscients de la influència que aquest mitjà havia exercit en els anys immediatament anteriors, que suposaren, recordemho, l’arribada del cinema sonor a gairebé totes les poblacions illenques.

El 24 d’octubre de 1936 va aparèixer en el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares una circular del governador civil —Mateu Torres— instant els batlles de la part forana perquè no autoritzassin la projecció de cap pel·lícula als seus municipis que no hagués estat censurada:

Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos para evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, he acordado ordenar a los Sres. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y las buenas costumbres o se haga la apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc. que puedan por su proyección impresionar los ánimos de los espectadores de corta edad inculcando en ellos un espíritu de imitación y hasta el deseo de poner en práctica lo que en la pantalla han visto.

Del cumplimiento de por cuanto por la presente ordeno se servirán los Sres. Alcaldes, excepto el de esta capital darme cuenta.34

Pocs dies després, a petició de les distribuïdores, es va crear a Palma un gabinet de censura encarregat de revisar totes les pel·lícules que s’havien d’exhibir arreu de l’illa.

Cada distribuïdora havia de tenir una sala de projecció on es poguessin examinar les pel·lícules per part de la comissió censora, la qual emplenava un imprès on es detallava el títol de la pel·lícula, la productora, i la distribuïdora.35 En aquesta tasca examinadora s’havia de posar esment al contingut moral «y todo lo que a Patria

33.Francisco PONS VALLÉS (1927), Labor social del Círculo de Obreros Católicos de Palma, Palma de Mallorca, Tipografía La Esperanza, p. 7779.

34. Boletín Oficial de la Provincia de Baleares (BOP), núm. 2783 (1936), p. 1.

35. Boletín Oficial de la Provincia de Baleares (BOP), núm. 2783 (1936), p. 1.

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

se refiera».36 Es pretenia, així, evitar la introducció a Mallorca de les pel·lícules amb contingut ideològic produïdes o importades pel Front Popular.37

Ens trobam davant una censura improvisada fins que la situació política i militar permetés a les noves autoritats franquistes crear gabinets de censura per tot el territori del bàndol «nacional». El 21 de març de 1937 se signà una ordre del Govern General per la qual es creaven dos gabinets, a Sevilla i a la Corunya.

La següent passa en matèria de legislació cinematogràfica fou la creació, el 19 d’octubre del mateix any, de la Delegació per a Premsa i Propaganda, de la qual passaven a dependre els gabinets, esmentats abans.38 Pocs dies després, el 10 de desembre, es creà la Junta Superior de Censura, ubicada a Salamanca, i un subgabinet a Sevilla.39 Estava formada per un president, que havia de pertànyer a la Delegació de l’Estat per a Premsa i Propaganda, i tres vocals que representaven l’Exèrcit, FET i de les JONS, i l’Església, i un secretari que havia de ser funcionari de l’Estat.

En el gabinet de Sevilla se censuraven totes aquelles pel·lícules importades al territori «nacional». Per contra, a Salamanca s’examinaven aquells films que tinguessin propaganda social, política o religiosa, i també els noticiaris. Els acords d’ambdós organismes eren inapel·lables.

Els propietaris dels cinemes no podien projectar cap pel·lícula que no disposàs de tota la documentació de censura en regla, i la projecció d’una pel·lícula que no hagués estat examinada pels gabinets corresponents era causa de prohibició i imposició d’una multa. Ara bé, tampoc no es tolerava que algun empresari pogués realitzar alguns talls sota el seu criteri ni modificar la durada del film,40 fet que en la pràctica fou bastant freqüent.

Al llarg de la Guerra Civil, la legislació en matèria de censura va experimentar algunes modificacions. El 2 de novembre de 1938 a la Junta Superior de Censura Cinematogràfica s’hi afegí la Comissió de Censura Cinematogràfica, ambdues dependents del Ministeri de la Governació. En el text publicat al BOE es perfilava clarament el perquè d’aquest seguiment acèrrim als films: «Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado lo vigile, en todos los órdenes en que haya riesgo de que se desvíe de su misión.»41

36. Boletín Oficial de la Provincia de Baleares (BOP), núm. 2783 (1936), p. 1.

37.Román GUBERN, Domènec FONT (1975), Un cine para el cadalso. 40 años de censura cinematográfica en España, Barcelona, Ed. Euros, p. 17.

38.Román GUBERN, Domènec FONT (1975), Un cine para el cadalso. 40 años de censura cinematográfica en España, Barcelona, Ed. Euros, p. 17.

39. BOE, núm. 418 (12 de desembre de 1937), p. 1230.

40.BOE, núm. 418,p. 1231 i 1232

41.Ordre de 2 de novembre de 1938, BOE, núm. 1.170 (5 de novembre de 1938), p. 946.

118

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

La redacció d’aquest text evidencia que el cinema no es mantenia al marge de la confrontació ideològica d’aquest període, i d’aquí l’enorme interès de l’Estat per evitar que servís de plataforma propagandística de postulats contraris al seu dogma.

La crítica d’aleshores mai no va qüestionar el paper de la censura. Les diferents publicacions que tenien seccions de cinema fins i tot en alguna ocasió justificaven el seu paper com a preservadora de la moral. En aquest sentit la connexió d’aquests films amb la posició defensada per l’Església era evident.

A l’Arxiu del Regne de Mallorca hi ha dipositades una sèrie de fitxes de censura de pel·lícules «més de 3.000» que cronològicament agafen els primers anys de la dècada dels quaranta fins al decenni dels setanta, si bé hem de tenir present que el nombre de fitxes disponibles disminueix sensiblement a partir del 1970.

Aquest llegat documental procedeix de la Delegació Provincial de les Balears, dependent de la Subsecretaria d’Educació Popular, i ens dóna informació dels talls exercits tant per la Junta Superior d’Orientació Cinematogràfica com d’altres efectuats d’una manera voluntària per l’empresa distribuïdora insular o per les autoritats eclesiàstiques.

A més, hi figuren la data d’estrena de la pel·lícula a Mallorca, la nacionalitat, la durada del film, les empreses distribuïdores, la versió en la qual s’havia de projectar i la qualificació dirigida al públic.

Les instruccions de censura figuren en la part posterior de les fitxes; en cada rodet que formava part de la pel·lícula s’hi indicaven els diferents talls que s’havien d’efectuar. A partir de l’anàlisi i la quantificació d’aquests talls hem intentat aproximar-nos a l’evolució de la censura a Mallorca en el període franquista.

QUADRE 1.

TALLSOCASIONATSPERLACENSURA (1940-1974)

Motius1940-19441945-19491950-19541955-19591960-1964

Erotisme/ sexualitat5975076601.3901.322

Violència17163088149

Política8852304551

Expressions malsonants1117101921

Referències al matrimoni i la família1722233036 Ètica6744596978

Referències antireligioses2552463858

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

Entre el 1940 i el 1974 hi ha un total de 3.473 pel·lícules que experimentaren algun tipus de censura. Per la temàtica censurada hem pogut diferenciar set grans àmbits: erotisme i sexualitat, violència, política, expressions malsonants, referències al matrimoni i a la família, ètica i moral, i referències a la religió. De fet, aquesta classificació coincideix amb les disposicions de la llei de censura del 9 de febrer de 1963 (abans esmentada), on s’indicava explícitament que aquests aspectes s’havien de prohibir.

A partir d’aquesta classificació hem pogut comptabilitzar el nombre de talls que figuren al revers de les fitxes de les pel·lícules:

A partir de cadascun dels talls efectuats, s’evidencia que la censura franquista es va centrar en les imatges i expressions que tinguessin alguna connotació de tipus sexual i eròtic.

ROLLO 3.– Suprimir el beso de Moisés y Nefertari.–

ROLLO 4.– Suprimir el beso de Ramsés y la misma y la referencia en diálogo al beso, cortando desde la frase de él: ‘A tí te tendré más cariño pero menos confianza’ hasta cambio de escena.–

[...] ROLLO 9.– Suprimir la danza, dejando sólo el plano inicial de la misma.–

[...] ROLLO 24.– Suprimir los planos de orgía con que comienza el rollo, hasta el plano de Moisés que viene al encuentro de Josué. Suprimir los planos de orgía, desde que Moisés con Josué baja hacia la multitud hasta el plano en que dos hombres forcejean con una muchacha y asimismo desde el plano posterior a este que Josué toca el cuerno de caza.42

Aquest és tan sols un dels exemples del tipus de censura que hem trobat entre les fitxes d’aquest arxiu. Cal esmentar que, entre les imatges prohibides, hi havia no tan sols les que resultaven explícites, sinó també d’altres que només s’intuïen. El cos de la dona fou objecte d’una vigilància especial per part dels censors, cosa que no succeïa d’una manera tan freqüent amb el cos masculí. De fet, avui dia aquesta concepció, en un altre nivell, encara continua vigent.

El bloc temàtic següent fa referència als talls de contingut polític. En aquest sentit observam que el període de major persecució i vigilància de les imatges i referències amb connotacions polítiques fou el dels anys de la postguerra espanyola. Entre aquest tipus de censura trobam aspectes diversos. D’una banda, s’eliminaven les referències a la Guerra Civil espanyola, i el mateix succeïa amb aquelles pel·lícules històriques en les quals la monarquia hispànica sofria certs greuges. Les referències a la Segona Guerra Mundial, i sobretot als feixismes italià i germànic, es troben sovint entre les imatges i diàlegs censurats. Es poden esmentar la supressió d’imatges en les quals apareixien personatges polítics com Hitler, Mussolini, Churchill i Roossevelt, entre d’altres. I, finalment, hem d’esmentar la supressió de qualsevol tipus de simbologia comunista —banderes, emblemes, etc.—,

42.Delegació Provincial de Balears, Ministeri d’Informació i Turisme, expedient núm. 19477, 25 de març de 1964, ARM.

120

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

i també els diàlegs en els quals es pogués realitzar alguna lloança al règim soviètic i els seus principis ideològics.

Les escenes que incorporaven diàlegs amb expressions malsonants són un altre dels aspectes que sofreix el seguiment dels censors. Expressions com puta, cabrón, maricón, hacer el amor, acostarse, placer, etc., bé foren directament suprimides o bé substituïdes per altres que els censors consideraven menys explícites.

Aquelles pel·lícules en les quals es justificava el divorci com a institució, hi havia comportaments adúlters, relacions extra i prematrimonials, i en general tots aquells aspectes, tant en forma d’imatge com de comentari, que atemptassin contra la institució matrimonial foren suprimits. Aquest fet va fer que sovint els guions experimentassin certs canvis, de manera que situacions de divorci havien de semblar enviduaments:

ROLLO 2.– Suprimir la frase: «mi papá y mi mamá se divorciaron cuando yo era muy pequeña» por una declaración de «muerte de mi papá», para justificar el matrimonio final que se plantea.43

Aquest fet està estretament relacionat amb la concepció que tenia el règim franquista de la família com a institució. És lògic que un Estat que no tolera les relacions extramatrimonials, l’adulteri o el divorci, no volgués que a través de la pantalla es recreassin situacions d’aquest tipus.

Un altre grup d’imatges i diàlegs censurats foren aquells que tenien un contingut ètic i moral que la censura franquista considerava reprovable. Per aquest motiu es prohibí la justificació, i fins i tot la presentació, de suïcidis, homicidis per pietat, prostitució, la justificació de l’avortament i dels mètodes anticonceptius, les perversions sexuals, les violacions, l’alcoholisme, les toxicomanies, etc. Aquesta censura estava destinada sobretot a preservar els infants de possibles influències negatives per al seu desenvolupament intel·lectual i moral, ja que «el cine autorizado para menores no debe dar una versión deformada de la vida».44 Això contribuí al fet que la societat espanyola sovint visqués d’esquena a una realitat palpable al món occidental, com fou la divulgació en els anys seixanta de mètodes anticonceptius que eren incompatibles amb la moral estrictament religiosa del règim franquista.

L’Església catòlica, el seu dogma i el seu culte, foren objecte de protecció per part de l’Estat franquista des del seu inici. Aquest fet es constata d’una manera molt evident al cinema, a partir de la supressió de tots aquells elements que qüestionas-

43.Talls de la pel·lícula De ilusión también se vive, estrenada a Mallorca el 29 de desembre de 1949. Delegació Provincial de Balears, Ministeri d’Informació i Turisme, expedient núm. 14339, 20 d’octubre de 1949, ARM.

44.Ordre de 9 de febrer de 1963, BOE, núm. 58 (8 de març de 1963), p. 496.

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

sin el paper del catolicisme en la societat, i també l’eliminació de qualsevol reflexió que posàs en entredit la vàlua d’aquesta doctrina.

Com a mostra d’aquest fet tenim referències dels talls que es varen realitzar a la pel·lícula mexicana titulada Pancho López, estrenada el 15 d’octubre de 1951:

ROLLO 3.– Suprimir frases referentes a los rezos.

ROLLO 4.– Suprimir las frases referentes a pasajes de las Escrituras.

ROLLO 5.– Suprimir la parodia de la confesión.

ROLLO 9.– Suprimir las frases referentes a versículos sagrados.45

En definitiva, el que es va suprimir forma part de l’intent d’eliminar i de silenciar tot allò que el franquisme més odiava, però que era inherent a la societat.

L’ESGLÉSIAIELCINEMA

1. La moral catòlica i el cinema

A l’Estat espanyol el debat moral s’havia caracteritzat a la fi del segle XIX per la defensa per part de l’Església d’una manera molt visceral de les posicions de caire tradicional. La regeneració de la societat, eradicar els vicis socials, es converteix en la gran obsessió de la jerarquia eclesiàstica a partir d’aquesta data.46

Les lectures «insanes», el teatre, les novel·les, les festes de carnaval, etc., eren per a l’Església els fonaments de la immoralitat i el pessimisme social. Per això, gairebé des de l’arribada del cinematògraf, un important sector proper a l’Església el va combatre.

L’Església, per mitjà del Boletín Oficial del Obispado de Mallorca, l’1 d’agost de 1918 reproduïa un decret del Vicariatus Urbis del Vaticà «prohibiendo en Roma a los sacerdotes seculares y regulares asistir a los espectáculos públicos llamados ‘cinematógrafos’, sin excepción. [...]. Contra los transgresores procederemos con las penas canónigas, incluso con la suspensión a divinis». 47

En els anys vint, coincidint amb la divulgació dels cinemes —ja que a molts d’indrets de la geografia illenca ja hi havia cinematògrafs—, les publicacions catòliques varen accentuar la posició d’enfrontament envers el cinema i així es constata donant 121

45.Talls de la pel·lícula Pancho López, estrenada a Mallorca el 15 d’octubre de 1951. Delegació Provincial de Balears, Ministeri d’Informació i Turisme, expedient núm. 14929, 21 d’agost de 1951, ARM.

46.Pere FULLANA PUIGSERVER (1994), El moviment catòlic a Mallorca (1875-1912), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 201.

47. Boletín Oficial del Obispado de Mallorca (1 d’agost de 1918), reproduït per Reynes Villalonga, Pau: El cinema a Lloseta (1993), p. 25.

122

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

una ullada als títols apareguts en la publicació El Adalid: «El resultado de los cines. Los cines. Una calamidad nacional. El cine y los niños. La inmoralidad del cine. Sobre la inmodestia de las costumbres públicas, etc.». A més, es posa en evidència que des de l’Església es duia a terme una campanya per allunyar la població dels cinemes. Encara més, no solament es lluitava contra la projecció dels films i els seus efectes, sinó que també es lluitava contra l’ambient que envoltava l’assistència a les sales. Ens referim a aspectes com la intimitat de les parelles, el tabac, l’alcohol, etc. Aquesta concepció es va mantenir durant molt de temps i són prou conegudes les escenes de pares que no permetien l’assistència al cinema dels seus fills adolescents, i molt menys si festejaven. Sovint aparegueren en la premsa, en la secció de «Cartas al director», queixes al voltant d’alguna d’aquestes circumstàncies esmentades:

No hace aún dos semanas, fuí a cierto salón, y en lo más entretenido de la cinta, hube de llamar la atención a una distraída pareja de tórtolos, advirtiéndoles que la pantalla estaba delante, al lado gente menuda y al dorso la puerta de salida para en caso de la alarma que se produciría de seguir en sus trece. Tras un refunfuño de disconformidad del protagonista —hombre de pelo en pecho— y de un rojo carmín en las mejillas de la damisela, terminó el incidente. No quedé aún conforme y me atreví a elevar mi justificada queja a un señor que me pareció el encargado del salón, y entre cínico y socarrón se atrevió a insinuar que, de no tener cierta manga ancha, podría disminuir la concurrencia en los cines. En contra opinión con ello, señor director, me atrevo a decir, que, de existir una severa vigilancia en esos centros de distracción en favor de la moral, puede que ellos se viesen más concurridos por aquellas personas que a veces se abstienen de ir, o a lo menos acudirían con más confianza los que poseen el sentido práctico de la moralidad.48

És una constant, en la majoria d’aquests escrits, la concepció de les pel·lícules com un factor de corrupció dels infants:

Y casos semejantes a este han ocurrido bastantes incluso en hijos de buenas familias cuyos padres serán un modelo de buenas costumbres, y por causa de los cines algunos se han de ver encarcelados ¡qué desgracia! Pues padres, no permitáis que vuestros hijos asistan a estos cines para bien de ellos y vuestro.49

Davant aquesta concepció del cinema, l’Església va donar suport sempre a la censura, i per aquest motiu, quan el govern del general Primo de Rivera va dictar noves normes i disposicions de censura, des d’El Adalid aquestes foren ben acollides. En aquest sentit, existia la convicció que els delictes havien augmentat des de la implantació del cinema, ja que aquest exemplificava la manera de dur a terme robatoris i crims de tota classe.

48. Cort, núm. 111 (18 de març de 1950), p. 11.

49.Article aparegut en El Adalid i reproduït per Aguiló, Catalina: «Cinema i premsa: ‘El Adalid’ (1919-1926)», Estudis Baleàrics, núm. 39 (gener-febrer del 1987), p. 141.

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

El 26 de juny de 1926 el Bisbat de Mallorca va publicar una pastoral contra els mals costums i assenyalava una sèrie de disposicions que havien de seguir tots els catòlics. D’entre aquestes, destaquen l’obligació de combatre i desarrelarla pornografia en el teatre, el cinema, els llibres i les novel·les. Per això, s’indicava que els catòlics s’havien d’abstenir d’anar a aquelles empreses i espectacles que realitzassin una apologia de la immoralitat.

2. Les sales parroquials

Malgrat l’oposició frontal de l’Església cap al cinema analitzada a l’apartat anterior, des d’un bon principi les associacions catòliques adquiriren projectors per incloure el cinema entre les seves activitats. Així, el Cercle d’Obrers Catòlics de Palma50 el gener de 1898 va realitzar cinc projeccions cinematogràfiques. A partir d’aquesta experiència inicial, el 1908 es va condicionar una sala al local que ocupava aquesta societat per poder-hi projectar cinema d’una manera regular.51

Evidentment, no tots els sectors socials propers al catolicisme militant veieren amb bons ulls que una casa catòlica dugués a terme activitats considerades immorals, com ara el cinema. Per això, aquest cinematògraf va crear alguna polèmica. El 7 d’octubre de 1923 el Govern Civil va clausurar aquesta sala, ja que els dictàmens tècnics consideraven que no reunia les condicions mínimes.

A partir de l’experiència del Cercle d’Obrers Catòlics, proliferaren arreu de la geografia illenca els anomenats cinemes parroquials. Aquestes sales tingueren una importància especial a partir dels anys quaranta. L’evolució que experimentà l’Església en aquest sentit es pot resumir dient que les sales catòliques concebien el cinema com un element educatiu, i que a la vegada havia d’evitar que la joventut assistís a les altres sales considerades encara focus d’immoralitat i de perversió.52

El cinema havia esdevingut un espectacle de masses contra el qual no es podia fer res per provocar-ne la desaparició, i per aquest motiu se’n va fer necessari el control.

Tampoc no s’ha de descartar, i de fet així s’ha constatat en alguna ocasió, que els cinemes parroquials foren una font gens menyspreable d’ingressos per a l’economia d’algunes parròquies.

No s’han de confondre els cinemes parroquials amb uns altres que sovint també se’n digueren, i que en la pràctica funcionaven com una sala convencional. Simplement, es tractava de locals que eren propietat de la jerarquia eclesiàstica i que una empresa explotava a canvi d’un lloguer. Aquest fou el cas dels cinemes parroquials d’Alaró i de Lloseta.

En el període que analitzam en aquest treball es crearen els següents cinemes parroquials:

50.Els Cercles d’Obrers Catòlics eren associacions que tenien finalitats mutuals, religioses i culturals.

51.Francisco PONS VALLÉS (1927), Labor social del Círculo de Obreros Católicos de Palma, p. 27.

52.Salvador CANALS (1965), La Iglesia y el cine, Madrid, Ediciones Rialp, p. 91.

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

QUADRE 2. CINEMESPARROQUIALS ODETITULARITATPARROQUIAL— A MALLORCA

Cinemes parroquials de la part forana

Joventut SeràficaArtà1944-1952

Cine GoyaBúger1966-1983

Cine ParroquialEstellencs1952-1955

Sala ParroquialMuro1956 - anys setanta

Cine Col·legiPollença1934-1956

Sala ParroquialSa Pobla1966-1971

Centre CatòlicSant Joan1922-1978

Cinemes parroquials de la part forana

Centre CatòlicSanta Eugènia1945-1962

Cine VictòriaCaimari1956-1959

Cine ParroquialBinissalem1965-1982

Cine ParroquialAlaróanys trenta - 1983

Cine ParroquialLloseta1965-1981

Cine ParroquialBinissalem1965-1982

Cine ParroquialAlaróanys trenta - 1983

Cine ParroquialLloseta1965-1981

Patronat Social FemeníLlucmajor1934-?

Cine ParroquialVillafrancaanys quaranta - 1976

Cine ParroquialAlgaida1959-1960

Cinemes parroquials de Palma

Cine LiceuSant Jordi 1964-1973

Cine RexEs Molinar 1958-1976

Cine Acció CatòlicaSant Jordi1940-?

Cine ParroquialBons Aires1958-1970

Cine Mi SalaS’Arenal1961-1967

Cine CatequísticSon Espanyolet1961-1972

Cine Patronat ObrerPalma1944-1969

Cine MontesiónPalma1967-1968

Cine AtlànticPalma1982-1984

125

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

En els anys vint, coincidint amb una primera etapa expansiva del cinema a la part forana, trobam cinemes a parròquies o associacions religioses com l’esmentat cinema del Cercle d’Obrers Catòlics, el cinema de la Congregació Mariana de Sencelles, el cinema de la Congregació Mariana de Deià i el Centre Catòlic de Sant Joan.53

Bé a finals dels vint o bé principis dels anys trenta, la parròquia d’Alaró ja utilitzava el cinema com a mitjà auxiliar de les classes de catequesi. Tenia dos projectors de cinema mut de la marca Boux, la qual s’utilitzava també «para atraer a los niños y juventud a las reuniones de carácter formativo católico-patriótico».54 Davant la divulgació del cinema sonor i per evitar que el jovent concorregués els altres cinemes de la localitat, es va incorporar, a partir de la donació d’un particular, un projector de cinema sonor de 16 mm. Teòricament no es cobrava entrada, però els espectadors donaven la voluntat per contribuir a afrontar les despeses de lloguer dels films. El 1954, el propietari del cinema d’estiu Pistavic va denunciar la parròquia per competència deslleial. El governador civil va decretar que tan sols podien concórrer a la sala parroquial els socis i familiars de les associacions religioses i que tampoc no es podia fixar un preu d’entrada. El 1955 s’iniciaren les obres per a la construcció d’un nou saló parroquial amb capacitat per a tres-centes persones. Va ser inaugurat el 16 de febrer de 1956, va funcionar d’una manera totalment legal, i va ser obert al públic. Ja en els anys seixanta, davant els problemes econòmics, la parròquia va llogar el cinema a un particular i el va convertir en una sala completament convencional i amb una programació idèntica a la resta de cinemes d’Alaró. Aquest cinema va desaparéixer el 6 de gener de 1983.55

En iniciar-se la Guerra Civil i en produir-se la victòria del bàndol «nacional», l’Església va reforçar el seu paper social i ideològic. D’aquesta manera, les associacions socioreligioses gaudiren d’una àmplia llibertat i tota casta de privilegis. Per això, el moviment d’Acció Catòlica experimentà un auge enorme.56

L’Acció Catòlica va incorporar entre les seves activitats el cinema, concebut com un mitjà educatiu i divulgador d’uns valors determinats. Així, en moltes de parròquies els rectors, amb les aportacions dels feligresos, adquiriren projectors de cinema i els utilitzaren per als cercles d’estudi d’Acció Catòlica i també per a la catequesi. A tall d’exemple, aquest és un informe elaborat per la Guàrdia Civil amb motiu de la clausura del cinema parroquial de Caimari (Selva):

El cura ecónomo explica catecismo en proyecciones a los niños y niñas del catecismo parroquial;

53.Estadística, caixa 261, ARM.

54.Govern Civil, caixa 3.309 —signatura provisional—, ARM.

55.Govern Civil, caixa 3.309 —signatura provisional—, ARM.

56.Aquest moviment consistia en l’apostolat dels fidels sota la direcció de bisbes i capellans per dur a terme activitats religioses i formatives. Josep ESTELRICH COSTA, Moviments especialitzats catòlics als anys cinquanta i seixanta (inèdit).

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

da también conferencias de formación religiosa y moral en películas; se tienen reuniones de estudio de Acción Católica. Los socios del antiguo cine social, en fecha del 30 de noviembre de 1952, cedieron al Sr. Ecónomo la deteriorada máquina de proyección de dicho antiguo cine. Dicha máquina se ha reparado hace varias semanas en favor del catecismo parroquial.57

D’aquesta manera, el cinema va ser present als salons parroquials sota el control dels rectors i amb el beneplàcit inicial dels membres del moviment associatiu d’inspiració catòlica. Ara bé, al marge d’aquesta activitat formativa, l’Església mai no va amagar la voluntat de controlar el cinema, com s’ha vist a l’apartat anterior. Sovint es crearen cinemes parroquials per evitar que la joventut, i el públic en general, assistís als altres cinemes de la localitat, on el control dels films que es projectaven escapava de la supervisió eclesiàstica. Així, en la correspondència que des d’aquestes sales s’adreçava al Govern Civil, es manifestava la funció moral del cinema que tenien aquestes sales.

El prevere Bernat Orell, el gener de 1953, amb motiu de l’expedient de clausura del seu cinema, insistia davant el Govern Civil en la funció educativa i moralitzant del cinema com un argument de força major per evitar-ne el tancament. El seu testimoni exemplifica la funció de control dels espectacles per part de l’Església:

También en este salón caben unas 150 personas aproximadamente (150 sillas apostadas). Antes que otros u otro se lanzara a instalar un cine en el pueblo, coloqué allá yo una máquina antigua, acoplando a ella la parte del sonoro, a fin de poder controlar en lo posible los efectivos y efectos de este nuevo artefacto de consecuencias tan temibles. [...] Conservo el cine a pesar de las crecidas pérdidas (es tan pequeño el local y también el pueblo!) para que otro, como llevo dicho, no explote la moralidad con inmoralidades.58

Aquest control que s’exercia no solament era per evitar que el jovent anàs als altres cinemes, sinó també a altres espectacles com les festes de carnaval, els balls d’aferrat, etc. El control era tan rígid que fins i tot es preveia l’expulsió de les associacions catòliques d’aquells membres que hi assistien. En aquest sentit, el rector de Caimari manifestava el 1952 que la instal·lació del cinema parroquial d’aquell indret era per «apartar la juventud y mayores de tabernas y de pasatiempos moralmente peligrosos, (pues un sector de la juventud, con motivo de no tener en que ocupar el tiempo, los domingos, furtivamente, por la tarde se largaban a Palma, y allí a casas no recomendables por su inmoralidad). Concibió la idea de uno o dos domingos al

57.Expedient d’autorització d’obertura i funcionament de cinemes i teatres (1944-1982), A2.116 —signatura provisional—, ARM.

58.Expedient d’autorització d’obertura i funcionament de cinemes i teatres (1944-1982), A2.116 —signatura provisional— , ARM.

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

mes, ya para incrementar la asistencia al catecismo, ya para ofrecer unas horas de solaz a la juventud y mayores, pasar una película de carácter formativo, misional o patriótico.»59

Els cinemes parroquials s’ubicaren en edificis que en moltes d’ocasions no s’havien construït amb aquesta finalitat. Per això no disposaven de les condicions mínimes de seguretat i confort. Encara més: moltes de vegades funcionaven d’una manera totalment clandestina —és el cas, entre d’altres, de Caimari, on el cinema funcionava sobre les tombes d’una antiga església.

Mentre aquests cinemes funcionaren només per als membres de les associacions socioreligioses per completar la seva formació, el Govern Civil no hi posà gaires entrebancs. Ara bé, amb el temps aquests cinemes esdevingueren una font d’ingressos considerable per a les parròquies, ja que hi assistiren els familiars dels primers i el públic en general. En teoria no es cobrava entrada, però una vegada a l’interior s’havia de fer un donatiu. Per això, el Govern Civil va intentar en múltiples ocasions que les sales parroquials regularitzassin la seva situació i s’adaptassin al Reglament d’espectacles públics. Aquesta situació es va convertir en habitual ja no solament a Mallorca, sinó també a la resta de l’Estat. El consell de ministres el 1950 va decretar que aquestes sales havien de ser només per als socis de les associacions religioses per així completar la seva formació i en cap cas s’havien d’obrir per al públic en general. A més, s’afegia que havien de tenir les condicions de seguretat i d’higiene mínimes. Davant això, el Govern Civil de les Balears va procedir al tancament de moltes sales parroquials, fet que provocà reaccions realment violentes entre els rectors de les parròquies i les forces de seguretat. Fins i tot, en alguns casos es va arribar a la violència física, ja que s’argumentava que per a la seva clausura s’havia de tenir l’autorització del bisbat, fet que, evidentment, no passava.

Malgrat tot, el tancament d’aquestes sales no en va suposar la desaparició, ja que alguns clergues desprecintaven el local i feien projeccions clandestines. Aquesta competència deslleial va enfrontar els empresaris de les sales convencionals amb els clergues.

El 1955 la Delegació Provincial del Sindicat de FET i de les JONS de les Balears va haver d’intervenir davant la denúncia de l’empresa de cinemes de Rafel Salas perquè el Cine Col·legi —propietat dels pares teatins— projectava a la mateixa hora pel·lícules d’estrena. La clausura d’aquest cinema no va impedir, però, que continuàs funcionant fins i tot durant l’estiu en la modalitat de cinema a la fresca.60 127

59.Expedient d’autorització d’obertura i funcionament de cinemes i teatres (1944-1982), A2.116 —signatura provisional— , ARM.

60.Expedients d’autorització d’obertura i funcionament de cinemes i teatres, (1940-1983), A2.102 —signatura provisional—, ARM.

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

Com s’ha indicat abans, alguns cinemes parroquials de la part forana amb el temps varen funcionar d’una manera absolutament legal i complint els requisits de qualsevol sala d’espectacles. Aquest és el cas del cinema parroquial d’Alaró, que funcionà en els anys quaranta sota la tutela del rector de la vila i amb la projecció d’uns films de contingut tolerat. Ara bé, amb el temps la parròquia va llogar el cinema a un empresari que l’explotà d’una manera totalment convencional, posant en la cartellera les mateixes pel·lícules que el Cine Fantasio de la mateixa vila. Un fenomen molt semblant va succeir amb el cinema del Patronat Obrer de Palma, el qual disposava d’una secció de cinema oberta al públic on es projectaven pel·lícules qualificades moralment com a aptes, i quan això no era així els films se supervisaven i censuraven. El 31 de desembre de 1969 el Patronat Obrer tancà les portes del cinema a causa de la manca de viabilitat econòmica que aquest presentava en els dar-rers anys. És per això que el varen llogar a un particular que l’explotà amb el nom de Cine Gran Vía. El 20 de novembre de 1976, passà a denominar-se Bellver Cinema.61

3. L’autocensura

Davant la impossibilitat de provocar la desaparició del cinema, la jerarquia eclesiàstica va optar per orientar el públic des del punt de vista moral i evitar així que les pel·lícules considerades perilloses arribassin a un gran nombre de persones. A Mallorca va funcionar el Secretariat Diocesà de Moralitat (Secció Espectacles), que estava dins l’organigrama de l’Acció Catòlica. Aquest secretariat tenia com a missió principal «vetlar per la moralitat dels costums i dels mitjans de comunicació de masses, entre ells cal destacar el cinema i el teatre».62

El criteri utilitzat per a la qualificació de les pel·lícules era d’àmbit estatal i consistia a classificar els films en una escala que arribava fins a quatre:

1.Tots els públics

2.Joves (majors de catorze anys)

3.Majors de vint-i-un anys

3R.Majors de divuit anys con reparos

4.Greument perillosa

En el diari Baleares s’indicava que la qualificació 3R era per a «mayores, con reparos. Tesis inmoral. Sólo personas sólidamente formadas desde los 21 años cumplidos en adelante, autorizadas por el director espiritual o confesor». La qualificació 4

61.Govern Civil, caixa 3242 —signatura provisional—, ARM.

62.Joan VIDALI BIBILONI (1990),«Memòria del secretariat de Moralitat. Secció Espectacles», Fontes rerum Balearium, núm. 1, p. 329.

129

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

era definida de «tesis inmoral, que hace que la película u obra teatral esté desautorizada para toda clase de personas».63

A l’Estat espanyol, l’Oficina Catòlica Nacional va decidir prescindir del grau cinquè —pel·lícules prohibides—, que sí que existia a altres indrets,64 confiant en el bon criteri de la censura oficial, la qual no permetria l’exhibició d’aquest tipus de pel·lícules.65

Aquest sistema de classificació fou adoptat per l’Església espanyola a partir de l’encíclica de Pius XI, Vigilanti cura, que establí les normes de la censura moral d’espectacles el 1950. A partir d’aleshores, la Direcció Central d’Acció Catòlica va emetre les fitxes dels films i les feia arribar a parròquies i entitats catòliques perquè s’encarregassin de distribuir-les en indrets públics. Pel que fa a Mallorca, tenim constància que aquestes classificacions morals sovint s’exposaven a les portes de l’Església perquè els feligresos tinguessin informació del tipus de film que podien anar o no a veure. També era usual que, quan les pel·lícules eren sobretot d’una classificació alta, el rector, des de l’altar, advertís els fidels del pecat en el qual incorrien si les anaven a veure.

Segons l’Església, els espectadors no havien d’entendre aquestes qualificacions morals com una barrera, sinó més aviat com una font d’informació per evitar «caure en pecat». Segons el seu plantejament els cristians no podien admetre un cert tipus de pel·lícules, ni subvencionar-les assistint al cinema, ja que aquestes eren completament oposades a les seves conviccions.66

Durant la temporada cinematogràfica 1950-1951, el Secretariat Diocesà de Moralitat va crear una qualificació moral exclusiva per a la Diòcesi de Mallorca que havia de completar la de caire estatal. Es creava la qualificació 2R —«jóvenes con reparos». A més, si una de les dues pel·lícules incloses en la programació d’una sala era de qualificació 3 o 3R automàticament tot el programa passava a ser desaconsellat. En algunes sales, durant el descans, es realitzaven espectacles diversos, els quals també eren objecte de la supervisió eclesiàstica, que podia dictaminar-se la condició de «con varietés peligroso» o «con varietés rechazable». Per dur a terme aquestes actuacions, l’empresari de la sala havia de demanar permís o bé al Govern Civil, o bé a la Delegació Provincial del Ministeri d’Informació i Turisme. Les actuacions serviren també als empresaris per augmentar els preus de les entrades, ja que així s’allargava la durada del programa i s’oferia major varietat d’entreteniment al públic assistent.

63. Baleares, núm. 1998 (11 de gener de 1958), p. 3.

64.Tan sols mantenien el grau cinquè Alemanya, Bèlgica, Canadà, Costa Rica, els Estats Units, França, Itàlia, Mèxic, Holanda, Portugal i Suïssa.

65.Mariano DEL POZO (1970), El cine y su crítica, Pamplona, Editorial Universidad de Navarra, p. 161.

66.René LUDMAN (1962) Cine, fe y moral, Madrid, Ediciones Rialp, p. 48 i 49.

130

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

Aquesta comissió feia un seguiment, i s’elaborava una fitxa de cada pel·lícula on se n’indicava la classificació, per orientar al públic. Aquestes fitxes sovint es col·locaven en indrets públics i, fins i tot, a l’entrada dels mateixos cinemes, per advertir la població de la seva perillositat. A més, les classificacions es podien trobar en la premsa, en la secció de la cartellera i crítica de films. Prova d’això és que el setmanari Sóller tenia reservat sempre un quadre en el qual s’exposaven les classificacions numèriques dels films que hi havia en la cartellera del poble. El diari Baleares també tenia un espai reservat en el qual s’indicava la qualificació moral dels films i les obres de teatre que hi havia en cartellera a Palma.

Disposam d’una memòria del Secretariat Diocesà de Moralitat datada el 25 de juny de 1951, en la qual s’adjunten totes les classificacions dutes a terme en aquest any de les pel·lícules estrenades o reposades als cinemes de Palma. A més, també es qualificaven un per un els NODO i els espectacles de varietés. Aquest organisme també elaborava informes de les comèdies, sarsueles i òperes.

El total de pel·lícules comptabilitzades amb la seva corresponent qualificació és el següent:67

D’aquesta informació s’extreuen les reflexions següents:

• Les pel·lícules autoritzades per a tots els públics eren mínimes; només un 5,2 % de les projectades a Palma.

• Tan sols els majors de vint-i-un anys tenien al seu abast la possibilitat de poder veure un major nombre dels films que hi havia en la cartellera de Palma (el 31,6 %).

• El grup de pel·lícules «gravemente peligrosas»era molt reduït perquè la censura estatal havia actuat prèviament a l’estrena del film suprimint les imatges més prohibitives. També hem de tenir present que la filmografia d’uns directors determinats no es va arribar a estrenar mai, fet que va provocar que films que es veien en altres estats europeus no es poguessin projectar mai a l’Estat espanyol.

Durant la setmana santa del 1971, des del Govern Civil68 s’indicava per mitjà de la premsa que, des de les 12 hores del dijous sant fins al diumenge de resurrecció, quedaven interromputs els espectacles públics com els cinemes i teatres, i les sales de festa. Només es permetien concerts de música religiosa i representacions teatrals o cinematogràfiques també amb contingut religiós. Malgrat tot, la cartellera continuà apareixent en la premsa amb la mateixa regularitat i tampoc no es varen interrompre les crítiques cinematogràfiques. Per això, podem qüestionar l’efectivitat d’aquesta ordre governativa.Malgrat la concepció de l’Església d’evitar sobretot que el públic anàs als cinemes convencionals on el contingut era més perillós, trobam que en al-

67.VIDALI BIBILONI (1990), p. 347.

68. Baleares, núm. 5.421 (2 d’abril de 1971), p. 12.

131

EL CINEMA A MALLORCA DURANT EL PRIMER FRANQUISME (1936-1950)

QUADRE 3.

QUALIFICACIONSMORALSDELSFILMSPROJECTATSL’ANY 1951

EstrenesReposicionsComplementsTotal

1. Todos 821222

2. Jóvenes 34791132

3. Mayores 864110200

3 R. mayores, rep. 241631

4. Grav. pelig. 141832

TOTAL16614 237417

guna ocasió uns determinats cinemes parroquials foren multats pel Govern civil perquè hi havia menors en projeccions autoritzades sols per a majors de setze anys. Aquest fou el cas del cinema del Patronat Obrer, que fou multat per aquest fet el 1954, el 1960 i el 1961. Per un motiu idèntic el Cine Catequístic de Son Espanyolet el 1962 va rebre una amonestació.69

En conclusió, durant aquests anys l’Església va continuar exercint una forta influència en l’àmbit cinematogràfic per mitjà del seu tradicional paper de guardiana de la moral i els costums públics. Durant el franquisme alguns crítics mallorquins feren seus aquests postulats i els divulgaren en les pàgines de la premsa, que difongué els plantejaments d’aquells qui lluitaven contra «el cine inmoral y libertino». Sens dubte, aquesta concepció ha perdurat en molts de casos fins a l’actualitat.

69.Govern Civil, caixa 3242 —signatura provisional—, ARM.

MARGALIDA PUJALS MAS - MANEL SANTANA MORRO

TESIS DOCTORALS

JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA

LA FORMACIÓ D’UN MERCAT DEL CRÈDIT. ORÍGENS I DIFUSIÓ

DEL CENSAL EN LA SOCIETAT VALENCIANA (SEGLES XIII-XIV)

JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA Universitat de València

L’objectiu d’aquesta tesi doctoral, defensada pel setembre de 1999, és intentar comprendre la gènesi d’una modalitat creditícia que al llarg del tres-cents assolí un inusitat protagonisme en les relacions econòmiques, socials, i àdhuc polítiques, no només a València, objecte principal de la nostra anàlisi, sinó també a bona part de l’Europa occidental.

Tanmateix un censal no és, per la seva formulació jurídica, un préstec vertader. Un censal és una renda, en metàl·lic o en espècie, que algú es compromet a pagar a un tercer de manera perpètua o vitalícia —en aquest darrer cas seria un violari— a canvi del lliurament d’un capital. En aquestes rendes de nova constitució no existia un termini de devolució prefixat, sinó que quedava a voluntat del deutor, el qual, per a poder rescatar la seva hipoteca, havia d’abonar la quantitat íntegra per la qual vengué la renda sense que les pensions pagades amortitzessin en absolut el capital manllevat. D’aquesta manera s’adaptava alguna cosa tan pròpia de la mentalitat feudal com eren les rendes a la mercantilització progressiva de la societat, i, de passada, s’eludien les condemnes que contra el préstec a interès llançava l’Església des de les trones.

Aquest mecanisme creditici es propagà per quasi tot Europa entre la segona meitat del segle XIII i final del XV, sota diversos noms, censal mort a Catalunya, censo consignativo a Castella i Portugal, rente constituée a França, etc., però sempre obeint la mateixa lògica, la d’una societat que buscava noves formes financeres a llarg termini, a imitació de l’estructura i la formulació de les rendes agràries. Tanmateix, malgrat l’àmplia difusió d’aquest procés i de l’omnipresència de les esmentades operacions en la documentació d’aquesta època, els historiadors no li han dedicat excessiva atenció, més preocupats per les brillants innovacions que tingueren lloc paral·lelament en les altes finances i la banca, o pel paper que tingueren en el mercat del crèdit certes minories religioses o nacionals, com els jueus o els llombards.

En bona mesura, aquesta orientació de les investigacions es deu a un cert prejudici presentista pel qual es considera més important l’estudi d’aquells aspectes de l’economia preindustrial que «anunciaven» d’una o d’altra manera l’adveniment del capitalisme, el qual deixava naturalment a un costat una institució econòmica tan essencialment feudal com eren els censals, acusats fins i tot de contribuir a l’estancament d’alguns països, per haver desviat els esforços d’altres sectors més productius cap a un rendisme estèril que situava la vida ociosa com l’horitzó a què aspirava tota la societat.

136 JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA

Amb aquests plantejaments, l’estudi dels censals no s’arribava a considerar digne de massa esforços, atès que es tractava d’una fórmula creditícia que només anava a parar a una espècie de «via morta» en el camí cap al capitalisme, i més encara, es considerava que els efectes de la seva difusió havien estat clarament perniciosos per al progrés econòmic.

A banda d’això, els censals o rendes constituïdes s’utilitzaren com a sistema de préstec i de deute públic durant més de quatre segles, i durant aquest temps determinaren en bona mesura els comportaments econòmics d’aquella societat i en molts casos serviren per a finançar la construcció dels estats moderns. Per això considerem ja que és necessari conèixer els orígens d’aquestes rendes, remuntant-nos als segles XIII i XIV. Però, a més a més, en situar-nos en aquesta etapa inicial hem pogut comprovar que el censal significà en el seu moment una innovació financera radical, d’un abast immediat superior a tots els refinaments de la banca, perquè els efectes no es limitaren a una elit dels negocis, sinó que implicaren directament quasi tota la població, permetent a àmplies capes d’aquesta obtenir capitals amb uns interessos molt més baixos que abans i amb unes condicions molt més favorables. El censal, la renda constituïda, serví d’alguna manera per a fer fluir definitivament el diner per tots els estaments d’aquella societat.

Per analitzar aquesta gènesi d’un autèntic mercat creditici hem escollit un observatori molt definit, un àmbit geogràfic i cronològic concret: la ciutat de València i el seu entorn rural immediat entre la conquesta cristiana i les dècades finals del segle XIV. La delimitació temporal no necessita justificació, ja que aquest és ni més ni menys el període en el qual els censals neixen, es van transformant fins a prendre la seva forma definitiva, i acaben imposant-se com la principal forma de circulació de capitals. Pel que fa a l’espai, la capital del regne i la seva àrea circumdant, no solament l’hem elegit per la important riquesa documental que presenta per a aquesta època, sinó a més a més perquè, pel mateix fet de ser el centre polític i econòmic del país, amb un extraordinari pes sobre el futur històric del regne, les transformacions s’hi deixaven sentir amb major promptitud i tenien unes conseqüències de major importància. Així i tot, estem convençuts que les coincidències entre el que passava al País Valencià i a altres regions del continent que vivien un desenvolupament paregut als de les rendes són molt més nombroses que les peculiaritats locals, i en aquest sentit l’anàlisi del cas valencià només es pot entendre com a model d’un procés històric que afectava bona part d’Europa.

La base documental per a aquest estudi l’ha proporcionat la riquesa dels arxius valencians, especialment de l’Arxiu del Regne de València i de l’Arxiu Municipal de València, que conserven una major quantitat i varietat de fons d’aquest període, encara que també s’ha consultat documentació de l’Arxiu de Protocols del Patriarca, de l’Arxiu de la Catedral, i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona.

Els fons principals han estat dos: els registres notarials per al món del crèdit privat i la documentació municipal, especialment els Manuals de consells, i els llibres

137

LA FORMACIÓ D’UN MERCAT DEL CRÈDIT. ORÍGENS I DIFUSIÓ DEL CENSAL EN LA SOCIETAT VALENCIANA (SEGLES XIII-XIV)

de Clavaria, per al deute públic municipal. Els llibres notarials, molt notables en aquesta època, contenen totes les operacions creditícies d’una certa importància, no solament censals, sinó també préstecs a curt termini o mutua, comandes, etc.; per aquesta raó el buidat d’aquests fons ha hagut de ser quasi exhaustiu, tenint en compte que dels inventaris de béns, els testaments, les capitulacions matrimonials etc., es podia extreure igualment una informació preciosa sobre el pes del crèdit en l’economia domèstica i sobre els protagonistes de les operacions esmentades. S’han consultat en total cent quaranta-sis d’aquests volums, incloent tots els anteriors a 1.350, als quals actualment es pot accedir, i quasi dos terços dels posteriors a aquesta data, quan el nombre de llibres notarials es dispara, precisament perquè les seves pàgines s’omplen de contractes de censal.

No obstant això, hi ha altres préstecs que per la seva modesta quantia no s’efectuaven davant el notari, per evitar d’aquesta manera els costos d’escriptura. Per apropar-nos a aquest segment inferior del mercat hem hagut de recórrer a la documentació dels diferents justícies que actuaven en la ciutat, dels quals hem utilitzat uns altres vint-i-tres volums de diversa naturalesa.

I per comprendre els orígens del deute municipal hem buscat en els fons de l’arxiu de la ciutat. Primer als llibres d’actes o Manuals de consells, presents des del 1306, que encara que no introdueixen normalment una informació seriada, són preciosos per a conèixer la política desenvolupada pel govern local, els recursos que utilitzava i les discussions al voltant del deute. A partir de mitjan segle XIV, i en relació amb l’assentament d’un veritable sistema fiscal, disposem ja dels primers llibres d’albarans, i més tard de comptes, dels clavaris locals, que ens han permès conèixer el volum dels deutes i els creditors del municipi. També la correspondència del consell, recollida en la sèrie Lletres missives, ha estat d’utilitat en alguns casos.

Per últim, a aquests fons principals se n’hi han afegit altres, com les sèries de Reial Cancelleria i Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de l’Arxiu del Regne de València, i sobretot els pergamins, tant de l’Arxiu de la Catedral de València com de les diferents seccions de l’Arxiu del Regne i de l’Arxivo Histórico Nacional, que han estat fonamentals per a completar la visió dels anys anteriors al 1350, i sobretot del segle XIII, en què la quantitat de notaris i de fons de qualsevol altra mena és molt minsa.

A partir d’aquesta massa documental hem realitzat un recorregut en el qual, després d’algunes reflexions generals sobre el crèdit i les rendes constituïdes a Europa, i una descripció de les circumstàncies històriques de València en aquesta època, hem partit de la descripció dels tipus de crèdit que hi havia abans de les rendes constituïdes; passem després a tractar els orígens del censal en l’àmbit privat —d’aquí a la seva irrupció en les finances públiques— i, per últim, a la seva consolidació definitiva com a forma privilegiada de circulació i acumulació de riquesa d’aquella societat, que es convertirà en un dels puntals que sostindran l’esplendor valencià del quatre-cents.

138

JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA

Aquest recorregut ens ha permès comprovar com en la societat valenciana del segle XIII el mercat ocupava un lloc central i el crèdit estava ja molt present, i fins i tot havia arribat a certes cotes de complexitat en les seves formes. Molt abans que es difongués massivament el censal, les monedes canviaven de mans amb tanta freqüència i celeritat que ja no bastaven per als nombrosos intercanvis de béns, terres o serveis que es portaven a terme cada dia. I perquè el sistema no s’aturés, perquè seguís funcionant sense ensurts, necessitava greixar-se amb el fluid del crèdit, de la confiança fet i fet, garantida per la institucionalització del notariat i per la presència d’uns poders públics, reials o municipals, que vetllaven pel compliment puntual de les promeses dels deutors i castigaven els morosos.

Fins i tot la compra més insignificant requeria sovint un ajornament del pagament, que normalment quedava enregistrat per uns traços de la ploma sobre les fulles de la llibreta del venedor, o dels llibres d’un notari o del justícia. Per això tots eren en major o menor mesura, al mateix temps creditors i deutors. Aquesta relació natural amb el crèdit, motivada per l’escassetat de mitjans de pagament, no era ja l’única: el préstec era també una estratègia conscient d’inversió per al qui el proporcionava, i una manera d’ampliar el capital, i per tant les expectatives de negoci, per a qui el rebia. La mera subsistència ja no era, doncs, l’únic motor que movia el mercat del diner.

I potser l’aplicació de la paraula mercat per a enunciar els transvasaments de numerari en aquesta època podria ser encara discutible, però el cert és que les operacions de crèdit eren ja molt nombroses, que estaven sòlidament establerts els canals pels quals haurien de discórrer, i que àdhuc havien arribat a assentar una jerarquia de les formes de crèdit segons el volum del capital implicat i el destí que se li pretengués assignar. Una altra cosa és que els protagonistes d’aquests préstecs estigueren plenament encasellats en el seu paper, que existís, almenys en l’àmbit urbà, una classe de professionals del crèdit. No sembla que hi fos, i en realitat qualsevol persona que aconseguís un excedent de numerari podia buscar un rendiment del capital prestant-lo a interès, malgrat que, òbviament, aquells qui més capital acumulaven, com els canvistes o els mercaders, tenien més possibilitats de dedicar-se eventualment al crèdit.

Amb tot això, l’arquetipus de l’usurer ha estat sempre el jueu, potser perquè els hebreus eren els únics que podien exercir oficialment aquesta professió i eren objecte de control per part de les autoritats amb objectius fiscals. A la València del trescents, al voltant de la meitat dels préstecs de mitjana quantia degueren efectivament ser concedits per la minoria jueva. Uns quants llinatges de l’aljama, els Morcat, Abenmaruez, Alatzar, Abnayub, Sibilí o Tahuell entre d’altres, acaparaven la pràctica totalitat d’aquestes operacions, però la seva clientela no vivia entre els murs de la ciutat, sinó majoritàriament fora, en els llocs i alqueries de l’Horta i de la ribera baixa del Xúquer. Eren camperols que negociaven sovint la venda de les seves collites amb mercaders jueus, que al mateix temps els proporcionaven el capital per a adquirir noves terres, renovar l’utillatge o substituir la seva mula vella per una altra de nova. L’elit fi-

139

LA FORMACIÓ D’UN MERCAT DEL CRÈDIT. ORÍGENS I DIFUSIÓ DEL CENSAL EN LA SOCIETAT VALENCIANA (SEGLES XIII-XIV)

nancera de l’aljama s’havia convertit així en un dels lligams que unien amb més força ciutat i camp, i el mercat creditici rural s’estructurava pràcticament en tot el país en forma de retícules al voltant de les principals jueries, de manera que cada una presentava la seva pròpia àrea d’influència: en concret, la de la capital no arribava més enllà de Massamagrell pel nord, on confluïa amb els poderosos jueus de Sagunt, i a Sueca per al sud, mentre que la resta de la Ribera depenia de l’aljama d’Alzira.

Dintre de les ciutats, en canvi, el préstec jueu era més aviat marginal. Aquí predominaven els crèdits entre cristians, facilitats per la presència de nombrosos corredors (entre tres-cents i quatre-cents al llarg del segle XIV) que posaven en contacte les dues parts interessades. A aquests prestadors ocasionals no els convenia precisament que s’airegés la seva faceta usurera, i disfressaven els seus préstecs amb vels de filantropia, com mutuapro bono amore, o com a comandes de dipòsit sense interès. Per això es fa difícil penetrar en la realitat d’aquells crèdits, que segons sembla es solien concertar per terminis molt curts, d’un any o menys, i amb interessos que fluctuaven entre el 7 i el 30 %, segons els casos. Els sistemes de crèdit eren per tant encara al principi del tres-cents massa rígids i limitats per a assegurar un creixement sostingut.

En els extrems d’aquests mercats se situaven altres modalitats creditícies: a la base de la piràmide hi havia els préstecs més modestos, que no mereixien ni les despeses d’escriptura, i que s’efectuaven davant el justícia, com obligacions amb les quals es podien obtenir petites sumes per a menjar o pagar a terminis la roba que s’emportaven posada. En tan sols vuit mesos de l’any 1333 es formalitzaren davant del justícia de CCC sous, encarregat de les operacions de menor quantia, 357 d’aquestes operacions, per un valor global de 7.860 sous. Això reflecteix tant la fluïdesa dels intercanvis com els problemes que es patien per a aconseguir moneda constant, de manera que per a la major part de les compravendes s’havia de recórrer a la memòria escrita dels registres judicials. En la cúspide d’aquesta piràmide creditícia es trobaven en canvi les complexes operacions de la banca, que igualment pretenien diferir els pagaments mitjançant transferències o dites d’un compte a un altre. El gran comerç era l’usuari habitual dels serveis d’aquesta banca incipient, que actuava ja amb descoberts, i les ordres de pagament de la qual eren autèntic diner fiduciari. Gràcies a la banca i a la implantació dels contractes de canvi, antecessors immediats de les lletres, València s’integrà plenament en les xarxes financeres del Mediterrani occidental, estrenyent llaços al principi sobretot amb les ciutats de la mateixa Corona d’Aragó i d’Occitània.

Però els comptes bancaris no servien per a dotar de seguretat les fortunes amassades mitjançant el comerç, la carrera jurídica o l’exercici de càrrecs públics. Eren massa fràgils i reportaven uns beneficis mínims. Per això, per a mantenir la posició social aconseguida i obtenir prestigi i estabilitat, la fórmula més recurrent seguia essent l’adquisició de terres.

L’estructura de la propietat i les formes productives del camp valencià no eren en canvi les més adequades per a la constitució de patrimonis compactes en què els

140 JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA

seus amos burgesos poguessin introduir modalitats innovadores de gestió de la terra. L’Horta de València era un mosaic de diminutes peces encaixades en un complex entramat de sèquies poc menys que immutables i en la qual el treball intensiu de la família camperola era probablement la forma d’explotació més eficient. La majoria dels propietaris urbans de terres només aspiraven a cedir les seves parcel·les en emfiteusi a canvi d’unes rendes anuals. Per això alguns inversors es dedicaren gairebé des del mateix moment de la conquesta no a comprar terres o cases alodials i després establir-les a cens, sinó directament a adquirir dels senyors eminents de terres o edificis els seus drets, les seves rendes. D’aquesta manera es superposaren dos mercats immobiliaris: el de la propietat útil i el del domini directe, és a dir, el mercat de la terra pròpiament dit, i el de les rendes, animat aquest darrer sobretot per uns mercaders preocupats per posar els guanys a bon recapte i per assegurar la vellesa, el benestar de la família i àdhuc l’accés al Paradís.

El problema era que trobar algú que volgués vendre els seus censos no era fàcil. Cada vegada hi havia més capital líquid trucant a les portes del mercat rendista, i l’oferta era, en principi, limitada. Únicament creixia a costa del fracàs dels camperols, els quals, des de final del segle XIII començaren a obtenir diners alienant el domini directe de les seves terres en una operació que podríem considerar l’aposta de l’establiment emfitèutic. A canvi de rebre un capital es comprometien a pagar un cens anualment i venien a més a més les altres prerrogatives del domini directe: el lluïsme i la fadiga. Foren aquestes, en rigor, les primeres rendes constituïdes

Però les possibilitats que aquestes primeres rendes tingueren un èxit fulgurant eren molt remotes. Vendre el domini directe d’un immoble significava hipotecar la pròpia autonomia, i era un tràngol massa dolorós perquè molts propietaris alodials volgueren beneficiar-se dels seus baixos interessos, al voltant del 5 %. A més a més, aquestes rendes estaven fortament condicionades per l’immoble que les generava, i aquests solien ser propietats diminutes que sols suportaven censos d’unes desenes de sous, pels quals la possibilitat d’obtenir grans capitals com la seva venda era impensable.

Perquè el comerç de rendes es convertís també en un comerç de capitals, en un vertader mercat del crèdit, era necessari que s’alliberés completament de la seva relació amb la terra, i això és ni més ni menys el que suposà la difusió del censal mort. Amb ell el venedor de la renda ja no perdia ni un punt dels seus drets de propietat, ja no cedia el lluïsme i la fadiga, sinó que només es comprometia a pagar el cens, i el comprador, a canvi de perdre aquestes prerrogatives, cobraria uns rèdits més alts per al seu diner, d’entre el 8’33 i el 10 % anual.

A més a més, l’immoble sobre el qual es carregava la renda passà a ser ja una minsa garantia de pagament, i els censos pogueren ser molt més nombrosos i els capitals utilitzats per a comprar-los molt més grans. La grandària de les parcel·les deixà de ser un fre per al desenvolupament del crèdit a gran escala i fins i tot els mateixos nobles començaren a vendre censals carregats sobre les seves senyories. L’extensió de la renda constituïda a tota la societat era ja possible.

141

LA FORMACIÓ D’UN MERCAT DEL CRÈDIT. ORÍGENS I DIFUSIÓ DEL CENSAL

EN LA SOCIETAT VALENCIANA (SEGLES XIII-XIV)

Per tant, el censal mai no serà a València, ni a la resta de la Corona d’Aragó, una forma d’accés a la terra, sinó que es pot dir que fugia d’ella, preferia la perpetuació de la renda a la despossessió dels deutors i, en lloc d’erosionar les petites empreses de camperols i artesans, les revitalitzava, proporcionant-los liquiditat en els moments difícils amb unes condicions de flexibilitat realment molt avantatjoses.

El darrer pas en aquest allunyament de la terra serà de fet la consideració del censal ja no com una renda sobre un immoble, sinó com una renda personal, carregada sobre la totalitat dels béns del deutor. Les primeres a assolir aquest estadi, gairebé des dels seus orígens, foren les rendes vitalícies o violaris, però per als censals pròpiament dits serà la seva utilització per les corporacions municipals, pobres en patrimoni immoble, la que impulsarà aquesta mutació ja en la segona meitat del segle XIV.

Tots aquestos passos fins a arribar al censal mortclàssic, al típic del segle XV i de tota l’edat moderna, es poden situar ara en el temps amb bastant de precisió: les rendes sense domini sorgeixen a València, com a França, Alemanya o Catalunya, durant el segle XIII. Són minoritàries respecte als censos constituïts con lluïsme i fadiga durant el primer terç del tres-cents, però cap a la dècada del 1330, i més clarament a la del 1340, se’n disparà el nombre, en relació directa amb un moment de gran desenvolupament econòmic de l’urbs, i també quan la saturació demogràfica anterior a la primera visita de la pesta dificultava l’accés a la terra i acabà generant una autèntica fam de rendes que s’hauria de saciar amb els nous censals.

Després el censal entraria en l’àmbit públic, i especialment en els municipis, encara que a València els interessos d’uns dirigents que eren al mateix temps creditors de la institució retardarien fins al 1356 la primera venda de censals protagonitzada per la ciutat, i fins a deu anys més tard la seva assumpció total com un deute consolidat. La pressió fiscal exercida per la monarquia, envolta en contínues guerres, seria la que precipitaria aquest procés, i s’accelerà encara més quan els conflictes s’instal·laren sobre el mateix país, amb la guerra de la Unió i sobretot amb la invasió castellana, que acabaren estrangulant les fonts de recursos tradicionals del municipi de València, hipotecat durant anys amb grans prestadors com Jafudà Alatzar.

Legitimada així per les institucions, difoses i regularitzada pel seu ús, el censal encara tardaria una mica més a donar el salt definitiu en el crèdit privat, fins a la segona meitat de la dècada del 1370, i més encara durant el decenni següent, en què coincidien amb un canvi de conjuntura, que se tornà alhora clarament positiva. Determinar què va ser abans, la recuperació econòmica o el triomf del censal, és difícil, però no hi ha cap dubte que l’eclosió censalista va anar de la mà amb el període d’expansió més llarg i sostingut de l’època medieval, el ja tòpic segle d’or valencià, i no sembla que això fóra una simple coincidència.

De fet, el censal, demostrat tant pels canonistes de l’època com per il·lustres historiadors actuals, que sols veuen la sagnia que les pensions suposaven per a particulars i municipis entrampats fins a les celles, fou en realitat, si ho comparem amb la situació precedent, un gran descans per als deutors. La seva generalització suposà un

142

JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA

gran abaratiment del preu del diner i un canvi radical en la lògica del mercat, en deixar a voluntat del prestador la cancel·lació del seu deute. Camperols, artesans i mercaders, l’economia productiva en definitiva, es pogueren beneficiar d’aquests crèdits que a més a més eren concedits per persones de tots els estaments socials i que se convertiren en un negoci primordial per al manteniment de les classes passives.

El censal va fer per tant circular nombrosos capitals que d’altra manera hagueren quedat potser amortitzats a les mans de viudes, nobles, clergues o ciutadans, i amb aquests capitals es pogueren finançar les empreses mercantils de la València del segle XV. Perquè, a més, els mateixos que venien un censal per ampliar un negoci, adquirir una terra, etc. solien més tard invertir els seus propis guanys en comprar alhora censals, i aquesta ha estat l’altra acusació més recurrent que la historiografia ha llançat sobre les rendes constituïdes: que serviren bàsicament per a immobilitzar capitals provinents de sectors més dinàmics. La visió canvia quan observem el procés en la seva globalitat, gairebé com un itinerari vital en què primer es prospera gràcies al crèdit d’altres i desprès es pot obtenir —encara està clar que no tots ho aconseguien— un estatus que permet a la vegada viure del préstec.

Evidentment l’horitzó desitjat per tots era el rendisme, la vida ociosa, més que la reinversió en el negoci propi i el creixement de l’empresa, com haguera correspost a una mentalitat capitalista. Però en una societat preindustrial aquesta acumulació, aquest «creixement autosostingut» era molt difícil d’assolir, en empreses petites de caràcter familiar, amb tècniques limitades, mà d’obra cara i una clara dissociació entre l’esfera de la producció i la de la comercialització.

Invertir fora del negoci, en alguna cosa tan segura com els censals, no tenia de fet res d’irracional, per més que teòricament no s’obtingueren beneficis nets de la inversió fins passats set o fins a dotze anys. No eren aquests els comptes que es feia el censalista. En realitat tot, des de la primera pensió cobrada, eren beneficis, perquè el seu capital continuava íntegre, i sempre podia recuperar-lo en molt poc temps venent la renda a un tercer. El ràpid desenvolupament d’un mercat secundari d’aquestes rendes va ser en aquest sentit decisiu perquè el censal es pogués percebre com una inversió rendible.

Però el moment del reintegrament del capital no era un moment feliç per al rendista, l’única alternativa del qual solia ser tornar a comprar un altre censal, amb l’agreujant que el gran desenvolupament del mercat creditici portà a un descens gradual dels interessos durant tota l’edat mitjana, des del 10 % de mitjan segle XIV fins al 6’66 % i fins i tot el 5 % del final del XV

Entre tots els censals, els més apetibles, per les garanties que oferien i perquè permetien inversions molt més substancioses, eren aquells que venien les institucions públiques, els municipis sobretot, i ja a molta distància la Generalitat i la Batllia Reial. Aquest creixent deute públic tingué origen en les demandes contínues de la monarquia, que utilitzava els municipis com les seves cèl·lules fiscals, mitjançant els quals recaptava els donatius pactats en corts o directament sol·licitats als magis-

143

LA FORMACIÓ D’UN MERCAT DEL CRÈDIT. ORÍGENS I DIFUSIÓ DEL CENSAL EN LA SOCIETAT VALENCIANA (SEGLES XIII-XIV)

trats locals pel rei. La Corona impulsà d’aquesta manera la instauració d’un autèntic sistema fiscal municipal, però les seves urgències de liquiditat obligaren les corporacions locals a vendre censals, censals públics amb preus que ascendien a milers de sous, i que per tant solien ser acaparats per l’oligarquia dirigent de nobles i ciutadans. El deute municipal es convertí així en la renda dels privilegiats.

Les elits de la ciutat, els mateixos que ocupaven els càrrecs públics, trobaren d’aquesta manera un negoci segur i rendible en els censals de la mateixa institució, que els permetien a més a més col·locar capitals importants sense necessitat de fragmentar-los en petits crèdits. El que al principi era un endeutament limitat i ocasional de les ciutats es convertí en una espiral imparable des de la guerra amb Castella, en un deute consolidat impossible d’amortitzar a curt termini. La presencia d’aquest passiu constant en les finances municipals va fer que els impostos indirectes es convertiren en ingressos ordinaris de la hisenda municipal des del principi de la dècada del 1370.

La consolidació del sistema fiscal municipal fóra, d’altra banda, un procés polític en el qual l’oligarquia patrícia imposà el model de finançament que més li convenia. Es van descartar a València els impostos directes perquè solien ser proporcionals a la riquesa dels contribuents, mentre que les taxes sobre el consum eren més indiferenciades. Però aquestes eren insuficients davant el gran volum de les demandes reals, i abans que augmentar la pressió fiscal, el municipi valencià preferí recórrer a l’emissió massiva de deute públic. Al principi ja del quatre-cents la venta de censals era el principal ingrés de la ciutat, però el pagament dels interessos era també la major despesa. Es generà d’aquesta manera una autèntica escalada del deute en la qual malgrat tot el municipi sempre mantingué una certa posició de força, per la gran oferta de capitals existent, que li permetia renegociar a la baixa els interessos de les seves rendes.

Al voltant del finançament dels municipis, i en última instància del programa centralitzador de la monarquia, es teixí d’aquesta manera un entramat que servia per a dotar d’estabilitat les fortunes del patriciat. L’extracció de renda de les classes productives operava d’aquesta manera indirecta, gràcies als censalistes que l’absorbien com interessos dels seus crèdits i a la vegada la bombejaven en forma de censals públics cap a la Corona. Estaments com la noblesa valenciana, pobrament heretada amb minúsculs senyorius, pogueren d’aquesta manera subsistir gràcies a la compra de censals, i es van convertir d’alguna manera en sufraganis del nou estat, al temps que els processaments d’enriquiment o endeutament per aquesta via propiciaven una certa mobilitat social en el si de l’aristocràcia valenciana.

Al mateix temps, l’endeutament de les viles i ciutats del regne amb censalistes de la capital propicia un autèntic drenatge de la riquesa local cap a València, i contribueix a una jerarquització social de l’espai en benefici de la ciutat del Túria, la qual cosa basaria en part el seu esplendor tardomedieval en les aportacions de numerari que arribaven del seu hinterland. A més, la presència d’una important classe rendista

144 JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA

en la ciutat permeté fiançar un mercat intern de productes de qualitat demandats per ella que conferia solidesa al creixement derivat del comerç internacional.

La difusió massiva de les rendes constituïdes representa per tant una de les manifestacions més importants de la pròpia evolució del sistema feudal, una de les estratègies que aquest sistema generà per adaptar-se al desenvolupament incontenible d’un mercat que havia nascut com a part d’ell, però que estava alternant de forma radical les relacions de producció. Com una solució de compromís entre el feudal i el mercantil, les rendes constituïdes es difongueren per quasi tota l’Europa occidental i permeteren conjugar durant segles les necessitats creixents de capital d’aquella societat amb les formes tradicionals d’extracció d’excedents. En cert sentit aquesta societat del censal era l’epígon del feudalisme, la seva expressió més acabada, i l’últim intent de perpetuar el sistema, però implicava en si mutacions fonamentals: el protagonisme que se li concedia al numerari enfront de la terra; la monetització de totes les esferes de la vida, que portava a la convicció que tot, des d’un títol nobiliari fins a la salvació de l’ànima, es podia comprar amb diners; la mateixa utilització d’aquestes rendes com a pedra angular del finançament de l’Estat modern, etc. Canvis tots que s’operaren en terminis relativament llargs, que no dissolgueren ràpidament la societat tradicional, però que anunciaven nous temps.

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR.

EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

Quan comença el segle XX Menorca presenta uns indicadors econòmics sorprenents dins del context de les illes mediterrànies.1 Vegem-ne alguns: l’any 1887, el percentatge de població ocupada en el sector secundari era del 33 %, cap al 1900 els productes manufacturats representaven el 80 % del valor de les mercaderies que sortien dels ports menorquins; entre el 1900 i el 1910, dos grans establiments fabrils ocupaven, cadascun, més de quatre-cents treballadors; l’any 1912 es fabricava a Menorca el 5,5 % del calçat elaborat per mitjans mecànics d’Espanya; més que a Navarra, Andalusia, Aragó o Galícia i gairebé tant com al País Basc; l’any 1892 s’obrí a Maó la primera central elèctrica de les Balears; entre el 1880 i el 1910 es constituïren a Menorca set entitats bancàries. Són tan sols algunes xifres representatives per donar a entendre que al tombant dels segles XIX i XX Menorca vivia un moment de puixança i dinamisme econòmic molt difícil de conciliar en el context d’una economia insular mediterrània. Bastaria mirar la situació de les illes veïnes per adonar-nos de la singularitat del cas menorquí. Si observam les illes del Mediterrani central i occidental, ens adonam que Sicília, Sardenya, Còrsega i àdhuc Malta,2 eren unes illes gairebé rurals, amb alguna activitat manufacturera al voltant de les principals ciutats. Al mateix arxipèlag de les Balears, Eivissa, amb unes dimensions lleugerament inferiors a les de Menorca, era una illa on l’any 1887 sols el 2 % de la població activa estava ocupada en el sector secundari.3 El cas de Mallorca era un tant diferent des del

1.Tesi doctoral dirigida per Carles Maera Erbina, llegida a la delegació de la Universitat de les Illes a Alaior el dia 9 d’abril de 2001 davant del tribunal format per Joan Hernández Andreu, Guillem López Casanovas, Gonçal López Nadal, Sebastià Serra Busquets i Joana M. Escartín Bisbal, que va rebre la qualificació d’excel·lent cum laude i va ser proposada per al premi extraordinari de doctorat.

2.Convé no oblidar que Malta estava, des del 1800, sota domini britànic. De fet, substituïa Menorca en el paper de base naval de la Royal Navy a la Mediterrània. Els britànics també hi implantaren la franquícia comercial —com a Gibraltar— i l’antiga illa dels cavallers de Sant Joan es convertí en un important centre mercantil a la Mediterrània durant els segles XIX i XX

3.Tot i que les illes d’Eivissa i Formentera tenen en conjunt una extensió lleugerament inferior a la de Menorca (645 km2 les Pitiüses per 689 km2 Menorca) i a primer cop d’ull poden semblar homologables, les diferències entre elles són molt importants. Les Pitiüses mantenien encara l’any 1900 una economia bàsicament agrària, amb un grau d’autosubsistència elevat i amb un sector secundari testimonial, tot i que a finals del segle XIX començaren a experimentar un canvi important. Sobre l’economia d’Eivissa i Formentera són imprescindibles els estudis de Joan C. CIRER (1998), Demografia i comerç d’Eivissa i Formentera, Eivissa, i (1998), L’economia d’Eivissa i Formentera en el segle XIX (1782-1900), Palma.

MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

moment que per aquelles dates també anava bastint un important sector industrial, per bé que, preses en conjunt i en termes relatius, els indicadors de Mallorca segueixin quedant força lluny dels de Menorca.4

Aquest panorama suggereix de seguida molts interrogants que tanmateix podríem resumir en dos: per què Menorca presenta, en termes relatius, indicadors de desenvolupament (econòmic, cultural, demogràfic) molt superiors als de qualsevol altra illa mediterrània cap al 1900? I, en segon lloc, quins són els motius de la singularitat del cas menorquí en el conjunt de les illes mediterrànies? Tradicionalment s’ha intentat respondre amb l’argument de les dominacions estrangeres del segle XVIII i, més concretament, amb les britàniques. Gràcies als dominadors britànics, que concediren a l’illa la franquícia comercial, Menorca pogué rompre el seu isolament secular; la forta puixança del comerç exterior i del cors permeté l’acumulació del capital que, en retornar al domini espanyol i abolir-se la franquícia, cercaria la seva ubicació en altres sectors productius, principalment la indústria i la banca.5

Aquesta hipòtesi és, certament, suggestiva i aparentment sòlida. Menorca passaria, al llarg del segle XVIII, d’una economia autàrquica i endarrerida a una economia oberta i dinàmica mercè a les millores introduïdes pels dominadors britànics, i aquestes, al seu torn, permetrien l’acumulació de capital necessària per a l’enlairament de la indústria illenca en el segle següent. Ara bé, el fet diferencial menorquí de les dominacions estrangeres del segle XVIII ha estat sobrevalorat —i encara ho és— per dues raons fonamentals: d’una banda, per l’evocació, entre nostàlgica i interessada, del lliure comerç a Menorca per part dels historiadors illencs clàssics; en segon terme, pel des-

4.Un tòpic molt repetit és que Mallorca passà de tenir una economia bàsicament agrària i encotillada a tenir una economia dinàmica i capitalista basada en el turisme. La línia de recerca impulsada des de l’àrea de coneixement d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de les illes Balears ha palesat que la indústria mallorquina era molt més important del que fins aleshores s’havia suposat. Si hom contempla la història econòmica de Mallorca des d’una perspectiva de llarga durada, és molt més perceptible el canvi gradual de l’economia insular i hom conclou que ens trobam davant d’una economia molt més complexa i rica en situacions, alhora que plenament inserida en els fluxos de l’economia mundial. Vegeu, per exemple, els treballs recopilats a Carles MANERA (coord.) (1991), Indústria a Mallorca: una perspectiva històrica, Estudis d’Història Econòmica, Palma, núm. 1990.1; Carles MANERA i Joana M. PETRUS (coord.) (1991), Del taller a la fàbrica. El procés d’industrialització a Mallorca, Palma; coordinat pels mateixos autors (1992), Història industrial, història en construcció. Mallorca 1850-1950, Estudis Baleàrics, núm. 43, Palma. Tenim Una visió de conjunt de l’economia mallorquina des del segle XVIII al primer terç del segle XX a Carles MANERA (1995), Desarrollo económico y actitudes empresariales en la Mallorca contemporánea, 1730-1930. Rasgos económicos esenciales de una sociedad preturística, Madrid.

5.Aquesta ha estat, amb més o manco matisos, la hipòtesi mantinguda per diversos autors en les últimes dècades, tot i que s’ha de considerar que hom parteix dels postulats fixats per la historiografia clàssica menorquina de finals del segle XIX i començaments del XX. Cf. Josep M. QUINTANA (1976), Menorca segle XX. De la Monarquia a la República, Palma; Emili FARRÉ ESCOFET, Ramon MARIMON i Josep M. SURÍS (1977), La via menorquina del creixement, Barcelona; Román PIÑA (1986), Las instituciones de Menorca en el siglo XVIII. El fondo documental de Francesc Seguí, Palma; Guillem LÓPEZ (1991), «Estructura econòmica de Menorca», a Enciclopèdia de Menorca, volum XII, Economia, Maó.

147

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

coneixement gairebé absolut de l’etapa anterior al segle XVIII i fins i tot del mateix segle XIX. El segle XVII, per exemple, ha estat presentat amb massa freqüència com una centúria nefasta,6 mentre que s’associa el XIX al final de la prosperitat econòmica que vendria a coincidir, com no podia ser d’altra manera, al final del brillant domini britànic. El segle XVIII seria així una centúria excepcional des de qualsevol punt de vista.7

Amb aquesta tesi ens proposam donar una resposta a aquestes i d’altres preguntes. Ho feim mitjançant l’estudi global de la història econòmica de l’illa, des d’una perspectiva de llarga durada, que abasti des de l’economia de l’Antic Règim fins a la consolidació del procés d’industrialització.8 Així, el marc cronològic elegit, de forma genèrica, era el període 1600-1920. Ara bé, si la data final correspon a grans trets a la consolidació del model d’industrialització menorquí i, per tant, tanca un cicle i queda ben definida, l’elecció del 1600 requereix una precisió: és quan l’economia menorquina es troba en el seu apogeu després de recuperar-se dels estralls del saqueig turc de Ciutadella (1558) i abans de la crisi de les dècades centrals del segle XVII. Així i tot, és inevitable fer una incursió en els segles precedents i àdhuc remuntar-nos fins a la conquesta catalana del 1287 per fixar l’origen de les estructures que tindran una llarga vigència en el temps i que en alguns casos arribaran fins a l’època contemporània (poblament, propietat agrària, etc.).

Els nostres objectius en iniciar la tesi, que ja porten implícites les hipòtesis de treball, eren:

a) Establir els trets fonamentals de l’estructura de l’economia menorquina durant els segles XVI i XVII per tal de copsar si realment l’illa estava sumida en una agricultura de subsistència o bé depenia dels contactes amb l’exterior. A tall d’hipòtesi, ens inclinàvem per la segona possibilitat.

6.Basti com a mostra aquesta apreciació de Francesc Hernández Sanz —un dels historiadors menorquins més influents i emblemàtics— sobre els segles XVI i XVII: «Con el entronamiento de la casa de Austria empiezan para Menorca una serie de desastres y desventuras que vienen a llenarla de sobresaltos y angustias: plagas de diversas clases, largas sequías que esterilizan sus campos, enfermedades que diezman sus poblaciones, discordias y luchas intestinas y sorpresas y ataques enemigas». El mateix autor insisteix: «Bajo el reinado del supersticioso y pusilánime Carlos II, Menorca fue tan desgraciada en plagas como lo fue bajo el cetro de sus antecesores...». Menorca, doncs, «[...] sufrió también las fatales consecuencias del desastroso reinado de los degenerados reyes de la casa de Austria”. Cf. (1908) Compendio de Geografía e Historia de la isla de Menorca, Maó, p. 255-261.

7.Hem fet una anàlisi de les diverses aportacions realitzades en el camp de la història econòmica del segle XVIII ençà, la qual cosa ens estalvia aquí de reiterar els mateixos arguments que, d’altra banda, aniran apareixent en gran mesura al llarg d’aquesta tesi. Vegeu Miquel À. CASANOVAS (1996), «El segle XVIII dins la historiografia menorquina: estat de la qüestió, problemes i perspectives», dins Estudis d’Història Econòmica, núm. 13, p. 5-21, i (1998), «L’economia dins la història de Menorca. Pautes per a una interpretació del discurs historiogràfic i estat de la qüestió», dins Estudis d’Història Econòmica, núm. 15, p. 3-37.

8.Hem publicat sengles avanços dels resultats al llibre (1998) L’economia menorquina en el segle XIX (1802-1914), Palma, i a l’article (1999) «Canvi econòmic i industrialització d’una economia insular. El cas de Menorca (1802-1914)», dins Randa, núm. 43, p. 5-44.

148 MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

b) Valorar la influència real de la dinàmica de les dominacions del segle XVIII —en especial, de les britàniques— en l’estructura econòmica de l’illa. A aquest efecte ens interessava veure les continuïtats i les ruptures respecte de l’etapa precedent i, en segon terme, verificar si el desenvolupament comercial —innegable— de finals del XVIII i començaments del XIX fou realment el punt d’arrencada d’una via menorquina del creixement diferenciada amb influències decisives sobre els sectors agrari i manufacturer o si, en canvi, no fou més que una onada de prosperitat transitòria deguda a una conjuntura molt concreta, però amb escassa incidència sobre l’esfera de la producció.

c) Indagar les causes i conseqüències de la fallida del model menorquí de creixement fonamentat en les activitats nàutiques del port de Maó i les respostes que els menorquins donen a la crisi.

d) Esbrinar la gènesi de la industrialització menorquina de mitjan segle XIX tot analitzant-ne els antecedents i els factors que la van fer possible.

e) Analitzar els sectors protagonistes del canvi econòmic succeït entre el 1850 i el 1920.

f) Fixar les diverses conjuntures econòmiques per les quals passa l’economia menorquina al llarg del període 1850-1920/1930 i descriure, de forma integrada, el procés d’industrialització.

Però, per què Menorca? En primer lloc perquè la segona de les Balears és, malgrat les seves dimensions modestes —set-cents quilòmetres quadrats i poc menys de setanta mil habitants a l’inici del segle XXI, però just quaranta mil el 1900— un microcosmos prou diferenciat dins la polièdrica realitat balear, massa sovint esbiaixada pel pes aclaparador de Mallorca.9 Menorca ha tingut, fins a temps molt recents, una estructura econòmica diferenciada, amb una integració variable, però en general escassa, amb la resta de l’arxipèlag. Breu: la seva economia ha tingut més dependència de l’espai extrabalear que no de l’illa major a la qual ha estat vinculada políticament en moltes èpoques històriques, sense que això no vulgui dir que ambdues illes no experimentin processos històrics similars. En segon terme, Menorca presenta, com ja s’ha dit, uns indicadors prou excepcionals en el context de les economies insulars mediterrànies perquè mereixi un estudi detallat, amb l’interès afegit que li dóna l’acotament en el camp i en el mètode que suposa la realitat geogràfica d’una illa. En tercer lloc, aquest espai insular que és Menorca és un espai a escala humana. Volem dir que està a l’abast d’un sol investigador —la qual cosa es fa més difícil en espais de magnituds superiors—, i això facilita la consecució dels objectius que ens hem traçat.

9.Molt sovint el pes demogràfic i territorial de Mallorca ha amagat les peculiaritats insulars de les mal anomenades «illes menors». És cert que les Balears presenten fets unitaris importants, però també ho és que cada illa té una personalitat molt marcada. Per a un estudi complet de la història de les Balears, vegeu Miquel À. CASANOVAS (1998), Història de les Illes Balears, Palma.

149

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

I, per últim, perquè pensam que l’estudi d’aquest espai insular, contemplat des d’una perspectiva de longue durée, pot inserir-se plenament dins la línia de recerca que té per objecte les economies regionals. En efecte, davant la insuficiència que reporta l’estudi econòmic dels grans conjunts estatals europeus, molts historiadors han apostat per la regió econòmica com a objecte d’estudi.10 Si considerem que la regió econòmica resulta d’un desenvolupament interdependent de l’economia, al conjunt del territori, a partir d’una base d’exportació comuna que actua com a element estructurador on la generació d’economies externes per als sectors pautadors, dedicats a la producció de béns exportables, és l’element de cohesió del conjunt,11 no dubtam a afirmar que Menorca ha estat una regió econòmica a petita escala. Una regió que, per al científic social, presenta unes interessants potencialitats didàctiques en el sentit de permetre-li assajar en un territori limitat, però complex, la validesa de les teories generals.12

D’acord amb el plantejament anterior, la tesi s’estructura en vuit capítols agrupats en tres parts ben diferenciades. La primera part, que consta de tres capítols, es refereix a l’economia preindustrial fins a mitjan segle XIX, l’estudi de la qual és una passa ineludible per esbrinar els orígens del canvi econòmic que s’esdevingué cap al 1850. En el primer capítol analitzarem les bases de l’economia menorquina anteriors al segle XVIII per fixar, sobretot, els elements estructurals de llarga durada. El capítol segon intenta calibrar l’autèntica influència de les dominacions estrangeres del segle XVII i, en especial, la repercussió de la franquícia comercial en l’estructura econòmica de Menorca. Ens interessa esbrinar quins trets de l’estructura de l’economia illenca canvien i quins perduren en aquesta etapa proposada per la majoria dels autors com l’arrencada de la modernització econòmica de Menorca. El capítol tercer tanca l’anàlisi de l’economia preindustrial a partir de l’estudi de l’apogeu del comerç

10.Sobre el paper de la regió en el procés industrialitzador, vegeu Sidney POLLARD (1991), La conquista pacífica. La industrialización en Europa 1760-1970, Saragossa, especialment les p. 141-155. Segons Pollard (p. 141), el poc esment envers les regions per part de la majoria d’autors «se ha debido en gran medida a la actual planificación regional, es decir, al intento de guiar los desarrollos según un modelo preconcebido más que a partir de la observación de lo que de hecho sucedió en el pasado». Maxine Berg i Pat Hudson posen de relleu en diferents llibres i articles la importància dels marcs regionals per a l’estudi dels processos d’industrialització. Vegeu Maxine BERG (1987), La era de las manufacturas: 17001820. Una nueva historia de la Revolución Industrial británica, Barcelona; Pat HUDSON (ed.) (1990), Regions and industries. A perspective on the Industrial Revolution in Great Britain (Cambridge, 1990); M. BERG i P HUDSON (1992), «Rehabilitando la Revolución Industrial», dins Estudis d’Història Econòmica, núm. 1992.2, p. 7-36. En aquest últim article (p. 22), Berg i Hudson afirmen que tot apunta «[...] hacia la visión de que los estudios regionales deben ser más valiosos en la comprensión del proceso de industrialización que los estudios del total de la economía nacional».

11 . Aquesta és la definició de Jordi MALUQUER (1998), Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX, Barcelona.

12.Tomàs Vidal apunta que Menorca té i ha tingut prou entitat «regional» per ésser objecte d’estudis socials sense grans problemes d’escala. Menorca seria avui, i des de fa segles, quelcom prou semblant a una regió malgrat la seva petitesa. Vegeu Tomàs VIDAL (1996), «Fonaments geogràfics de la història (la dialèctica home–territori)», Enciclopèdia de Menorca, volum IX, Història I, Maó, p. 32.

150 MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

de redistribució i la seva repercussió dins l’estructura econòmica insular fins a la fallida del model menorquí de capitalisme mercantil arran de la crisi del final de les guerres napoleòniques.

En la segona part, amb quatre capítols, estudiarem de forma detallada el procés d’industrialització i el canvi econòmic operat a mitjan segle XIX. Cronològicament, doncs, es tracta d’un període força més breu —menys d’un segle—, però força suggerent. El capítol quart descriu els factors que van fer possible la industrialització a mitjan segle XIX i els inicis del procés de canvi econòmic. La dinàmica del sector primari, així com l’anàlisi dels sectors clau de la indústria menorquina i la seva evolució, seran l’objecte, respectivament, dels capítols cinquè i sisè. El procés d’industrialització, des d’una perspectiva dinàmica, així com les seves diverses conjuntures, s’estudiarà al capítol setè. La tercera part, integrada pel capítol vuitè, exposa les conclusions de la nostra recerca.

La tesi està precedida d’una introducció on s’exposa el tema i l’estat de la qüestió, es fixen els objectius i es detallen les fonts utilitzades i la metodologia.13 Un segon volum, dedicat a apèndixs (estadístic i documental) i índexs14 inclou la totalitat de la bibliografia utilitzada (tant general com específica) i les fonts documentals i impreses. A l’apèndix estadístic s’inclouen totes les sèries elaborades en quarantaquatre quadres que totalitzen noranta-tres pàgines; aquestes sèries són la base de les taules i gràfics que s’inclouen en el cos de la tesi. L’apèndix documental, en canvi, és molt selectiu. Si bé hem inclòs en el cos de la tesi la transcripció, completa o parcial, de diversos documents per tal d’aclarir millor la nostra exposició, hem cregut convenient transcriure en la seva integritat com a apèndix aquells documents importants que, per la seva extensió, no podien ser integrats en els diferents capítols sense trencar el discurs. És evident que l’apèndix no és exhaustiu ni ho pot ésser. El cabal de documents utilitzat és molt gran, per la qual cosa la transcripció íntegra ocuparia una extensió excessiva que, tanmateix, no redundaria en una major qualitat de la tesi. En tot cas, no hem descurat citar a peu de pàgina totes les referències de les fonts que sustenten la nostra exposició.

El nostre treball ha tingut sempre present la contextualització històrica de tots els fets estudiats i descrits en la tesi. De la mateixa manera, sempre que ens ha estat

13.Les fonts utilitzades, tant documentals com impreses, han estat molt heterogènies, atès l’ampli àmbit cronològic que abasta la tesi. En concret, s’han consultat els principals arxius de Menorca (Arxiu Històric de Maó, Arxiu Històric Municipal de Ciutadella, Arxiu de la Cambra de Comerç de Menorca i Arxiu Diocesà de Menorca). De fora de l’illa s’han consultat els arxius següents: Archivo Histórico Nacional (Madrid), Archivo Histórico del Banco de España (Madrid), Biblioteca del Ministerio de Hacienda (Madrid), Arxiu del Regne de Mallorca (Palma) i Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona). Pels mateixos motius ha estat necessari utilitzar un instrumental metodològic i teòric molt divers que s’ha hagut d’adaptar a la multiplicitat de fonts documentals i impreses.

14.Consta d’índex de taules, de gràfics, de quadres de l’apèndix estadístic, de documents i, finalment, d’índex general.

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

possible, hem comparat les dades de Menorca amb les d’altres regions o països (Mallorca, Catalunya, Espanya, regions i països europeus). Hem intentat defugir tota mena d’excepcionalisme per explicar l’evolució econòmica de Menorca. D’altra banda, no podem oblidar que l’economia sols és un dels aspectes de la complexa realitat humana. No podem tractar d’aïllar l’economia de la societat, les institucions, la cultura i les creences, o de la mateixa dinàmica dels esdeveniments. En la mesura que ens ha estat possible, hem fet referència a aquests aspectes, per bé que no són, òbviament, l’objecte principal del nostre estudi.

L’objectiu és, en definitiva, obtenir una visió de la transformació d’una economia insular, la menorquina, des de la perspectiva de la llarga durada: el pas d’una economia basada en l’exportació de productes ramaders, la superposició d’una segona estructura i, com a resposta, la progressiva industrialització de l’illa.

Un cop enllestida la tesi, creim que hem culminat amb els objectius que ens havíem proposat en començar-la. Les conclusions finals són les següents:

L’anàlisi de l’economia menorquina entre el 1600 i el 1920 posa de manifest com una economia insular és capaç d’adaptar-se, amb un cert èxit, a les transformacions que s’esdevenen en el context mediterrani, primer, i europeu i mundial, després. La ruptura d’insularitat com a clau del procés d’adaptació de l’economia menorquina a cada conjuntura concreta no té, al nostre parer, una força explicativa determinant, a diferència del que van proposar els autors del clàssic estudi La via menorquina del creixement. Qualsevol territori insular i àdhuc continental ha de rompre l’aïllament i obrir-se als mercats exteriors si pretén superar l’autarquia econòmica; això és un principi tan elemental que no admet discussió. De fet, Menorca no ha estat mai, si més no des del segle XIV, una illa autàrquica, sinó més aviat inserida en les xarxes comercials mediterrànies. Per a Menorca el comerç exterior ha tingut sempre una funció estratègica de primer ordre. Les crisis, que foren sempre transitòries, s’esdevenen precisament quan es veuen afectats els vincles comercials amb l’exterior. És justament la capacitat de trobar una resposta adient als reptes que planteja cada situació de crisi allò que permetrà als menorquins superar amb èxit les conjuntures adverses. La dinàmica crisi – resposta a la crisi serà el motor de les diverses transformacions de l’economia insular al llarg dels segles. I si les crisis tenen la seva gènesi principal en els factors exògens, les respostes seran primordialment endògenes.

Durant la baixa edat mitjana es perfilen els trets definidors de l’estructura econòmica menorquina, que tindrà una gran vigència en el temps. Després de la gran ruptura que representa la conquesta i la colonització catalana (1287), l’economia insular ha de suportar la primera mutació a les dècades centrals del segle XIV arran de la crisi del tres-cents (epidèmia de pesta negra, despoblament, recessió agrària), que coincideix amb l’època turbulenta de la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó (1345-1349). La resposta, en aquest cas, serà l’aposta ferma per la ramaderia ovina tot aprofitant les potencialitats que presentava la inserció dins la xarxa comercial catalanoaragonesa i la forta demanda de llana de qualitat

152 MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

de les ciutats manufactureres italianes. Des de finals del segle XIV, doncs, ens trobam una estructura econòmica basada en la ramaderia ovina de caràcter extensiu practicada dins les possessions insulars; la crònica insuficiència de la producció de cereals, el desenvolupament de les activitats manufactureres, amb especial incidència en el tèxtil de llana i el cuir —hi ha una notable proporció de població urbana que s’hi dedica—, i un comerç exterior estable que es fonamenta en l’exportació de productes ramaders i d’algunes manufactures, i la importació de primeres matèries i béns de consum, sobretot cereals. Aquesta estructura no experimentarà alteracions fins ben entrat el segle XVII tot i els devastadors atacs turcs contra Maó (1535) i Ciutadella (1558); la recuperació que té lloc durant la segona meitat del cinc-cents es realitzarà sobre les bases de l’estructura econòmica prèvia, i precisament gràcies a l’èxit de les exportacions ramaderes. Així i tot, podem detectar dues novetats importants. D’una banda, la pèrdua de pes demogràfic i econòmic de la capital, Ciutadella, dins l’espai insular; de l’altra, l’inici de la militarització de Menorca, amb la construcció del castell de Sant Felip, a la boca del port de Maó, i l’establiment de guarnicions militars. Ambdós fets accentuen la bipolaritat existent a l’illa entre la vella capital de ponent i la vila que creixia a la vora del gran port de llevant.

La crisi del segle XVII sí que tingué repercussions notables sobre l’estructura econòmica insular, en afectar de forma acusada el comerç de la llana radicat sobretot a Ciutadella. La resposta a aquesta crisi serà substituir en part les pastures pel conreu de blat fins al punt que a finals del segle l’illa exportaria cereals. També resultà fonamental l’aprofitament de la demanda militar i de les rendes de situació que atorgava el port de Maó, en una època de gran confrontació entre les principals potències europees de la segona meitat del segle XVII, França, Anglaterra i Espanya. La conseqüència fou el progressiu desequilibri de l’espai insular a favor de la comarca oriental polaritzada entorn del port de Maó, on el creixement del comerç, el pas de les esquadres i la presència de la guarnició afavorien el creixement demogràfic i la gestació d’una agricultura comercial fonamentada en la vinya i l’horticultura. Des d’aquesta perspectiva, el pas de Menorca al domini de la Gran Bretanya arran del Tractat d’Utrecht (1713) no representa tant una ruptura total —com habitualment s’ha presentat—, com la continuació d’un procés iniciat durant les dècades precedents. Tanmateix, caldria calibrar en un futur l’autèntica importància que pogué tenir, per l’esdevenir de l’illa en general i de la seva economia en particular, el manteniment de les seves pròpies institucions i de la cultura sense massa modificacions, lluny de l’amputació traumàtica que suposaren els decrets de Nova Planta a la resta d’estats de la Corona d’Aragó.15

15.Convé recordar que els dominadors britànics i francesos respectaren els furs i els privilegis de Menorca. Fins i tot la conquesta espanyola de 1781-1782 suposà una certa continuïtat en aquest aspecte, tot i que cada cop les institucions menorquines estaven més mediatitzades per l’acció dels governadors i, en general, de les autoritats estatals. Tanmateix, l’abolició formal de les velles universitats insulars no tingué lloc, de forma definitiva, fins a la implantació definitiva del règim liberal a Espanya, l’any 1836.

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

El segle XVIII menorquí està marcat per les dominacions estrangeres, britàniques i francesa. L’augment de la població, i la forta militarització de l’illa, amb la presència d’una guarnició important, l’ampliació de les fortificacions i la hivernada de les esquadres, van suposar un creixement espectacular de la demanda interior que afectà sobretot els voltants de Maó. Aquí la resposta dels menorquins també serà decisiva en aconseguir satisfer les comandes cada cop més grans de vi, fruites i hortalisses, i de manufactures d’ús comú. Les dades a l’abast són contundents al respecte. Això no obstant, la manca de millores en l’agricultura tradicional impedí satisfer la demanda de cereals i de carn. La novetat del domini britànic rau, tanmateix, en la imposició de la franquícia comercial, decretada pels nous dominadors per facilitar el proveïment de les seves tropes, així com de convertir Menorca en la base de l’expansió comercial britànica a la Mediterrània, principalment amb el comerç amb el Llevant. D’aquí l’establiment immediat a l’illa de mercaders grecs, hebreus i italians, atrets per les facilitats atorgades per les noves autoritats. La implantació de la franquícia comercial tingué conseqüències de llarg abast, ja que fou el fonament del desenvolupament d’un actiu comerç de reexportació, sobretot de cereals que, adquirits als ports nord-africans, a l’imperi otomà i a les illes de Sicília i Sardenya, eren posteriorment venuts a les ciutats de la costa mediterrània espanyola, des de Barcelona fins a Cadis, així com a Marsella. Els menorquins, principalment els maonesos, aviat participaren d’aquest comerç, associats amb els comerciants estrangers de diverses nacionalitats establerts a Maó. Això no obstant, els britànics fracassaren en convertir Menorca en el trampolí del seu comerç mediterrani, ja que al llarg del segle XVIII aquest entrà en retrocés, sobretot el de llevant. En canvi, les relacions comercials amb França foren molt intenses, sobretot arran del seu domini de l’illa entre el 1756 i el 1763, si bé van continuar posteriorment durant la resta del segle XVIII.

Tot plegat va fer que l’economia menorquina s’estructurés, al llarg del segle XVIII, al voltant de dues bases fins a un cert punt independents: d’una banda, l’estructura productiva tradicional agrària i manufacturera, que experimenta canvis importants, però en cap manera espectaculars; d’altra banda, les activitats nàutiques (comerç de reexportació, cors, construcció naval, proveïment de flotes i guarnicions, etc.), dependents de les conjuntures bèl·liques i, per tant, molt sensibles als conflictes internacionals. És important remarcar que les transformacions que suposa l’activitat militar i comercial que se superposa a la vella estructura productiva afecten, sobretot, Maó i la seva àrea d’influència. A la resta de l’illa les repercussions de la prosperitat mercantil i naviliera —que, d’altra banda, passa per diverses conjuntures al llarg del segle— foren molt menys evidents.

A diferència del que han afirmat diversos autors, el retorn a la sobirania espanyola els anys 1781-1782 —excepte el parèntesi de l’ocupació militar britànica de 1798-1802—, que comportà l’anul·lació de la franquícia comercial, no implica una ruptura respecte de l’etapa anterior sinó una continuïtat notable. És cert que l’abolició del comerç lliure suposà una forta decepció i que la seva reposició seria la mà153

154 MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

xima aspiració de les elits polítiques i econòmiques de Maó, compensada en part amb la possibilitat de comerciar amb les colònies americanes; però també és cert que les activitats navilieres i comercials arriben al seu apogeu entre el 1782 i el 1815 gràcies al llarg període bèl·lic que s’obre amb les guerres contra la Convenció i no es tanca fins a la derrota de Napoleó. Durant tots aquests anys el cors, la indústria naval, el proveïment de guarnicions i esquadres i, sobretot, el comerç de blat, fan que ens trobem davant el període daurat del model menorquí de capitalisme comercial. Un període en el qual s’acumularen grans capitals que s’invertiren en la compra de terres —que experimentaren un fort encariment; culminà durant aquesta època el desposseïment dels pagesos emfiteutes, mentre que es generalitzà el sistema d’amitgeria com a forma de tinença—, en despeses sumptuàries, en reinversió en activitats comercials i financeres o fins i tot en exportació de capitals fora de l’illa. Però el que resulta decisiu és que ni durant el període de domini britànic ni en l’etapa espanyola posterior el capital comercial no entra en contacte amb l’esfera de la producció. En altres paraules, els grans capitals acumulats no s’esmerçaren en la millora del sistema productiu agrícola —no hi ha cap revolució agrària, a diferència del que en alguna ocasió s’ha afirmat—16 ni en la creació d’una indústria moderna. En aquest sentit no hi ha contagi britànic: l’agricultura continua amb els seus mètodes ancestrals, com denuncien els mateixos contemporanis, mentre que la manufactura, tot i la seva importància relativa, no ha sortit dels esquemes tradicionals. L’única gran indústria existent a les acaballes del segle XVIII, l’arsenal de l’Estat, es trobava inactiva des del 1798 i mai més no seria reactivada. És clar que aleshores l’única aspiració de les elits maoneses era continuar amb el comerç de reexportació que tan bons resultats els havia donat, sense considerar, però, que aquest model econòmic tenia els dies comptats.

La crisi començà a ser perceptible al final de les guerres napoleòniques, quan s’esdevingué una brusca caiguda dels preus i la majoria dels països optaren per polítiques proteccionistes, alhora que creixia la competència de les farines i els grans americans. Així, el decret del 1820 que prohibia la importació de blat als ports de la península, en certa manera culminava una situació d’incertesa que feia suposar una propera fallida del comerç menorquí. Si bé durant els anys vint la marina menorquina continuà subsistint, amb dificultats creixents, gràcies al contraban o al canvi de pavelló, a finals d’aquesta dècada la caiguda fou contundent i inevitable. El problema dels menorquins era aleshores com conjugar el declivi de la marina i de l’activitat comercial amb la pressió creixent d’una població que havia arribat amb una sorprenent antelació a la transició demogràfica, sense comptar amb una alternativa econòmica clara. Els menorquins reclamaren la intervenció de l’Estat amb el restabliment de la situació anterior al 1820 i el reactivament de l’Arsenal. Els governs de Ferran VIIno podien ni, possiblement, volien, intervenir-hi.

16.Cf. FARRÉ-ESCOFET; MARIMON; SURÍS (1986).

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

La fallida absoluta de la hisenda després de les guerres napoleòniques i la desintegració de l’imperi colonial impossibilitaven les inversions de l’Estat que, fins i tot, va reduir dràsticament les forces militars a l’illa. Si l’apogeu comercial havia beneficiat especialment Maó i el seu hinterland, ara la crisi també afectà de forma més acusada aquesta comarca. La crisi del comerç posà de manifest la fragilitat d’una economia oberta com la menorquina, que depenia excessivament d’unes conjuntures històriques molt concretes. En desaparèixer aquelles, l’entramat s’esfondrà. Quan això succeí, Menorca quedà limitada als seus propis recursos. L’únic pal·liatiu fou la utilització del port de Maó per les armades estrangeres, sobretot la dels Estats Units, entre el 1825 i el 1845.

La resposta a la pressió demogràfica i la crisi del comerç fou l’emigració, sobretot amb destinació a Algèria, i la ruralització de l’economia. Milers de menorquins emigraren en direcció a la nova colònia francesa i s’establiren als voltants d’Alger; molts altres partiren cap a Amèrica i Catalunya. L’agricultura esdevingué el sector refugi davant la crisi i, atès l’important contingent de mà d’obra disponible, la producció de cereals incrementà força a costa de conrear les terres marginals. Propietaris i pagesos optaren, doncs, per la solució d’extensió dels conreus, que permetia inicialment exportar excedents de cereals, però aviat es tocà sostre. L’agricultura menorquina contrasta força amb la de Mallorca, on des del 1830 s’observa un fort creixement gràcies a l’aposta pels conreus comercials i la comercialització dels excedents. Ben al contrari, els conreus comercials que tant èxit assoliren a Menorca fins al primer terç del segle XIX entraren en crisi arrossegats per la caiguda brusca de la demanda interna i la manca de mercats exteriors.

El viratge decisiu de l’economia menorquina tingué lloc a partir de la dècada del 1850. En aquesta ocasió la resposta a la crisi no va venir de la tan enyorada llibertat de comerç, sinó del fins aleshores menyspreat sector manufacturer. Els principals factors que expliquen el canvi són la revalorització militar de Menorca amb l’inici de la construcció de l0a Mola (1847), la qual cosa suposà la contractació de centenars i fins i tot milers d’obrers, a més d’un augment notable de la guarnició, d’una banda, i l’obertura del mercat antilià per a la manufactura sabatera insular, de l’altra. En disposar d’una demanda exterior solvent, la manufactura de calçat experimentà un creixement molt important a Ciutadella i Maó, primer, i a Alaior, més tard. Cap al 1860 ja esdevenia el capítol més important de les exportacions. Encara que no revesteixen tanta importància, cal no oblidar l’establiment, l’any 1854, de les primeres línies regulars cobertes amb vaixells de vapor i la posada en funcionament de la fàbrica de teixits i cotó Industria Mahonesa (1857).

Els símptomes d’aquest canvi es manifesten en el tall de l’emigració i en la transformació que experimenta la balança comercial menorquina entre el 1840 i el 1865, quan el valor de les exportacions es triplica i les exportacions de teixits de cotó i de sabates passen a constituir el gruix de les mercaderies sortides en contraposició al protagonisme dels productes agraris durant els anys quaranta. L’anàlisi

156 MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

dels fluxos comercials palesa que l’autèntica via menorquina de creixement es genera devers el 1860, quan el gruix de les mercaderies carregades als ports de Maó i de Ciutadella s’elabora als hinterlands insulars. S’ha passat en pocs anys d’una producció manufacturera dirigida principalment al mercat interior, amb uns escassos excedents exportables, a produir precisament per a l’exportació.

Quant al sector agrícola, el sistema de mitgeria vigent i la persistència dels grans latifundis serien els factors que explicarien l’escàs dinamisme en la modernització de l’agricultura insular. No seria fins a la dècada de 1870 quan s’apreciaria una certa modernització, amb la introducció dels farratges, una lleu millora de la cabana ramadera i l’experimentació de nova maquinària; però fins entrat el segle XX no es modernitzaria l’agricultura de manera més decidida. Un altre factor que cal considerar és l’escassa interacció entre el sector agrícola i l’industrial a Menorca. Els llocs ocupaven, certament, nombrosos tallers de menestrals, però no se sortia de les pautes més tradicionals. Hi ha una relació entre l’abundància de cuir i la importància d’artesans sabaters, però en desenvolupar-se la indústria del calçat fou necessari importar pells adobades de forma creixent. Les petites adobaries existents a l’illa no van respondre a l’estímul de la demanda i continuaren treballant amb mètodes artesanals. Finalment, el que haguera pogut desembocar en una indústria agroalimentària potent, l’elaboració de formatge, no fou una realitat, de forma tímida, fins a començaments del segle XX, atès que gairebé tota la producció de formatge era elaborada amb procediments artesanals a les mateixes finques. Únicament el sector fariner experimenta una modernització amb la incorporació del vapor, a partir del 1859, i del sistema de molturació austrohongarès, a finals del segle XIX i principis del XX El sector primari, doncs, no fou capaç d’actuar com a motor de la modernització econòmica. Això no obstant, la vigència de les velles estructures de la propietat i el monoconreu blader, de caràcter extensiu, farien possible el manteniment d’un percentatge relativament baix dels actius a l’agricultura, la qual cosa afavorí la indústria en facilitar-li uns importants contingents de mà d’obra que no podia absorbir.

Durant la segona meitat del segle XIX i els primers anys del XX té lloc el procés d’industrialització de Menorca. Devers el 1900 s’havien assolit uns nivells d’industrialització força considerables, com ho demostren els indicadors disponibles, com ara la distribució sectorial de la població activa, la densitat industrial i la composició de la balança comercial. El model d’industrialització de Menorca té molts punts de connexió amb el que s’esdevé en el mateix període a Mallorca, per bé que a Menorca és proporcionalment més intens. Pel que fa al cas menorquí, es caracteritza pels trets següents:

a) Els subsectors que entre el 1850 i el 1920 impulsen la indústria insular són el tèxtil de cotó —representat per una única, encara que gran indústria— i el calçat, complementats per l’agroalimentari i la construcció i materials de construcció. A finals del segle XIX i començaments del XX aquests sectors es complementen amb el del metall, representat per la indústria navalmecànica i l’argenteria.

157

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

b) L’expansió de la indústria es realitzarà sobre la base de la tradició artesana. En aquest sentit, el taller artesanal, en bona part domiciliari, es convertirà en l’autèntica base de la indústria insular, tal com també succeeix a Mallorca, sense que això exclogui l’existència de centres fabrils de dimensions més que considerables, fins i tot a escala nacional. Exemples d’això són Industria Mahonesa i l’Anglo-Española i, ja entrat el segle XX, la fàbrica de calçat de goma de Josep Codina. Això no obstant, el sector industrial menorquí presenta una atomització acusada.

c) La indústria insular, en general, utilitzarà el factor mà d’obra —en la qual abunda el component femení i infantil— de forma intensiva en detriment del factor capital. No és que no existeixin capitals, sinó més aviat que el capital menorquí és molt reticent a invertir en el sector industrial. En el futur s’hauria d’esbrinar si aquesta inhibició dels capitalistes illencs es deu al fet que hi havia millors alternatives a la inversió en el sector industrial o bé hi concorren altres factors.

d) Com a conseqüència de l’anterior, la mecanització serà relativament escassa i la base energètica serà de caràcter orgànic. La força humana i animal, auxiliada quan això era possible per l’energia hidràulica i eòlica, seria la base energètica determinant. Evidentment, la productivitat per treballador seria baixa.

e) Encara que no es negligeix el mercat interior, la indústria menorquina té una vocació bàsicament exportadora. De fet, el gruix de la seva producció es comercialitza fora de l’illa i, entre el 1860 i el 1920 els millors mercats seran els colonials (bàsicament Cuba, fins i tot més enllà de la seva independència) i europeus.

Cal distingir dos nivells en la indústria menorquina, els quals coexistiren durant moltes dècades: d’una banda, el nivell tradicional, que es mostrarà aclaparadorament majoritari tant pel que fa al nombre d’empreses com de treballadors. En alguns casos es tracta de treballadors agrícoles que comptabilitzen el treball al camp amb la manufactura. Aquest sistema es basa en els petits tallers i en el treball domiciliari i utilitza el clàssic putting-out system. És en aquests tallers on predomina la utilització intensiva de la mà d’obra, la baixa capitalització i el baix nivell de mecanització. Destaquen així per la seva gran flexibilitat per adaptar-se als canvis de conjuntura.

D’altra banda, trobam un nivell més modern i en consonància amb els sistemes industrials imperants a les àrees més desenvolupades: concentració d’obrers en grans edificis fabrils (amb centenars de treballadors), forta inversió de capital, mecanització parcial o total dels processos productius i utilització d’energies inorgàniques, bàsicament el carbó que accionava les màquines de vapor, però també el gas i l’electricitat, energies disponibles a Menorca a partir del 1892 i que guanyaren importància en els primers decennis del segle XX. En alguns casos es tractava d’empreses plenament capitalistes; en altres —sobretot en el sector del calçat— s’arribà al sistema de fàbrica a partir de l’evolució dels tradicionals tallers artesans. La via menorquina cap a la industrialització s’insereix plenament en la tipologia de les regions de desenvolupament de base preindustrial, estructurades depenent d’un nombre

158

MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

molt important de petites i mitjanes empreses, que generen efectes de difusió de tipus vertical i, preferentment, horitzontal envers d’altres sectors de producció de béns de consum. Una via que es basava més en l’extensió del mercat que no en les innovacions tecnològiques.

El desenvolupament de la indústria va anar lligat a la millora de la xarxa de transports i comunicacions i a l’eclosió d’un sector financer autòcton. També anà seguit d’una certa modernització del sector primari (introducció dels farratges, increment de la cabana bovina, fabricació de formatge). A la fi del segle XIX Menorca tenia una estructura econòmica integrada, amb una forta interdependència dels sectors industrial, comercial i financer i àdhuc l’agrari. Una estructura econòmica que, pels indicadors demogràfics disponibles, atorgava una notable qualitat de vida als illencs, en el marc d’una societat relativament igualitària, sense contrastos estridents. Però l’economia menorquina presentava nombrosos punts febles: la manca de primeres matèries, l’excessiva dependència durant moltes dècades del mercat antillà, així com la manca de mercats alternatius i la baixa capitalització i la consegüent escassa inversió en maquinària, que feien dependre excessivament la competitivitat de la indústria insular del factor treball.

Tot això resulta decisiu per explicar les diverses crisis per les que passà l’economia de Menorca des de finals del segle XIX. La fallida del mercat cubà, lligada a les guerres colonials i a la política aranzelària i de canvis del Govern espanyol (18951906), anà seguida del crac del 1911, que enfonsà l’atomitzada banca insular. Aquests cops, ja prou contundents, anaren seguits per conjuntures adverses al llarg de les dècades següents (Primera Guerra Mundial, crisi del sector sabater arran del Decret Cañal, sobtat enfonsament de la indústria de moneders, crisi econòmica durant la II República, efectes negatius de la Guerra Civil i de la postguerra) que ocasionaren un estancament demogràfic i econòmic que es perllongà durant dècades. Únicament la iniciativa dels empresaris i la flexibilitat dels sistemes de producció, que pogueren adaptar-se a les conjuntures més adverses, aconseguiren que els sectors industrials resistents, el calçat i la bijuteria —aquest últim sorgit de la reconversió de la indústria dels moneders—, així com l’agroalimentari, tornessin a veure temps d’expansió des de finals de la dècada de 1950. Avui continuen essent el nervi del sector industrial menorquí, malgrat els estralls de la crisi industrial, particularment acusada en els anys vuitanta, i del ràpid desviament de capitals envers el sector de serveis (especialment el turístic i comercial) des del 1985.

L’any 1817 Thomas R. Malthus escrivia a David Ricardo que «les causes de la riquesa i pobresa de les nacions són l’objectiu per excel·lència de tots els estudis d’economia política».17 Amb aquesta tesi hem intentat explicar precisament les causes de l’èxit dels menorquins en donar una resposta adient a les nombroses situacions de crisi amb què van haver d’enfrontar-se al llarg de les edats moderna i contemporània i aconseguir una posició notable de benestar, sempre dins dels paràmetres de cada època i en comparació amb les àrees del seu entorn. Ernest Lluch ens re-

159

LA TRANSFORMACIÓ D’UNA ECONOMIA INSULAR. EL CAS DE MENORCA (1600-1920)

corda que la naturalesa insular margina o lliga, sense gaires matisos intermedis. O es fracassa o es reïx davant d’un desafiament provocat per un medi geogràfic advers.18 Els menorquins van reeixir. Però entre les causes de l’èxit cal no descurar el factor humà i la forja, durant segles, d’una cultura de mercat; l’existència d’homes d’empresa dinàmics i emprenedors, bons coneixedors dels mercats. Aquest substrat humà i cultural no s’improvisa. 19 Els menorquins estaven acostumats a comerciar i tenien les seves pròpies xarxes des de finals de l’edat mitjana. El seu èxit rau en el fet que foren capaços de vendre, successivament, llana, blat, sabates i bijuteria —i més tard, també vacances turístiques— precisament quan el mercat demanava aquests productes. En entrar en crisi el seu sistema comercial en una conjuntura determinada, foren capaços de substituir-lo per un altre i de reeixir en l’intent després d’un període d’adaptació més o manco llarg, en el context d’una economia oberta. Insistim: no es tracta tant d’una dinàmica de ruptures espasmòdiques de la insularitat seguides de replegaments autàrquics, com de la persistència d’una vocació d’obertura a l’exterior i d’una cultura de mercat que permeté als menorquins d’adaptarse amb èxit a les situacions de crisi.

Finalment, apuntam de forma breu alguns dels aspectes en els quals caldria aprofundir en investigacions properes i que hem hagut de deixar necessàriament de banda en la redacció de la present tesi. Quant a l’economia preindustrial, caldria realitzar estudis concrets sobre preus i salaris que completessin les sèries bàsiques que presentam (blat, ordi, llana, formatge, anyins20). Talment s’hauria d’aprofundir en el coneixement del comerç exterior en un vessant doble: en primer lloc, per extreure informació sobre la pròpia activitat comercial, però també, d’altra banda, com a reflex de la producció insular. En aquest sentit, caldria continuar l’explotació dels arxius de fora de l’illa, tant espanyols com estrangers. Un estudi sistemàtic d’aquests, sobretot els britànics i francesos, facilitaria un gran cabal d’informació al respecte.21

Pel que fa a l’economia contemporània, és necessari aprofundir en els diversos sectors econòmics (agricultura, activitats industrials, comerç, transports, banca) i en les seves connexions transversals, així com en el paper desenvolupat per les inversions militars. Fóra interessant, així mateix, fixar l’evolució dels preus i salaris i analitzar detingudament els processos d’acumulació de capital i la seva aplicació. A més a més d’aquestes qüestions de caràcter macroeconòmic, s’ha d’aprofundir en l’anàlisi microeconòmica. És encara molt poc el que coneixem dels empresaris i de les unitats

17.Citat per David LANDES (2000), La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona.

18.«Presentació» a Exploracions en història econòmica contemporània, Randa, núm. 42, p. 7.

19.Guillem LÓPEZ (1991), p. 7-16: l’autor ja cridà l’atenció sobre la importància del factor humà de tall shumpeterià com un dels factors explicatius de l’empenta econòmica de Menorca.

20.Pell de l’oví sacrificat amb la llana.

21.Sabem, per exemple, que hi ha un volum important d’informació al Public Record Office de Londres. Seria també de gran interès visitar els arxius francesos, tant a París com a Marsella. També les informacions dels cònsols estrangers radicats a Menorca podrien oferir dades valuoses.

160 MIQUEL À. CASANOVAS CAMPS

de producció. Estudiar les principals figures de l’empresariat illenc dels segles XIX i XX i l’organització de les empreses és una tasca ineludible per comprendre millor precisament aquesta cultura de mercat, aquest saber fer que, al nostre parer, ha estat tan decisiu en la transformació de l’economia insular davant els reptes que cada conjuntura històrica ha plantejat. En aquest sentit, la catalogació i la posada a disposició dels investigadors dels arxius privats, sobretot els de caràcter empresarial, ja iniciada parcialment, permetran obtenir resultats importants a mig i llarg termini.

El límit cronològic d’aquesta tesi acaba a la dècada de 1920. Convindria, en properes investigacions, estudiar amb deteniment l’evolució de l’economia insular a partir d’aquesta data: la crisi dels anys trenta, la Guerra Civil, la postguerra i el tancament autàrquic i, finalment, la recuperació de finals dels anys cinquanta amb els canvis que s’operen a partir dels anys seixanta, marcats per la profunda mutació del sector primari, la consolidació del teixit industrial i l’aparició, més feble que no a les illes germanes, del turisme. Aquest seria el pòrtic de l’última gran transformació, la de la terciarització de l’economia, que no es consumaria fins a les dues últimes dècades del segle XX. El període posterior a la Guerra Civil és encara un període poc conegut de la història econòmica de Menorca. El seu estudi, en especial el de la segona meitat del segle XX,amb l’entrada a l’economia turística i la ràpida terciarització, ben segur que ens donarà lliçons importants per poder entrar, amb pas ferm, dins de la nova economia del tercer mil·lenni que tot just encetem.

EL PAPER DE LES EXPORTACIONS

VITÍCOLES EN LA CONFIGURACIÓ DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ECONOMIA CATALANA, 1672-18691

FRANCESC VALLS JUNYENT

Universitat de Barcelona

1.OBJECTIUSDELARECERCAIFONTSUTILITZADES

En aquest treball s’estudia l’evolució del comerç d’exportació vitícola català entre finals del segle XVII i mitjan segle XIX. La perspectiva de llarg termini amb què pretenia enfocar la recerca em va obligar des d’un bons començament a delimitar molt les qüestions que calia estudiar per a cada moment històric concret. Això era absolutament imprescindible atès que si es pretenia cobrir un marc cronològic extens no es podia entrar a fons en cadascun dels períodes o en les conjuntures concretes si no era amb el risc de perdre’s o allargar excessivament la investigació. Finalment s’optà per intentar precisar per a cadascun dels moments històrics les tres qüestions o aspectes següents:

1) el tipus de producte (vi o aiguardent) que de manera predominant era exportat;

2) els mercats en els quals, igualment de manera predominant, eren comercialitzats els vins i els aiguardents;

3) els procediments de cobrament i les contrapartides comercials de les exportacions vitícoles.

Precisades aquestes qüestions va caldre cercar les fonts amb què intentar donar-los resposta. Les fonts utilitzades han estat fonamentalment de tres tipus.

1) En primer lloc hi hauria les fonts que m’han subministrat informació sobre els volums de vins i aiguardents exportats. Aquest tipus d’informació és extraordinàriament escassa. Quan s’ha pogut disposar de fonts que permetien una aproximació als volums de l’exportació, aquestes eren molt laborioses de treballar. Per exemple, seria el cas dels registres de les extraccions de vins i aiguardents per als ports i les platges de la costa de ponent catalana, conservats a l’Arxiu Històric del port de Tarragona, amb el quals únicament s’ha pogut obtenir el volum d’aquelles extraccions

1.Tesi doctoral dirigida pel doctor Pere Pascual i Domènech i llegida a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona el dia 7 de maig de 2001. El tribunal que la jutjà estava format pels doctors Jordi Nadal (Universitat de Barcelona), Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra), Jaume Torras (Universitat Pompeu Fabra), Joám Carmona (Universitat de Santiago) i L. M. Cullen (Trinity College, Universitat de Dublín).

162

FRANCESC VALLS JUNYENT

sumant les quantitats en què consistia cadascun dels carregaments. A causa de la falta d’aquest tipus de documentació s’ha hagut d’acudir a succedanis com el moviment portuari tant dels ports exportadors (Barcelona o Salou) com dels ports receptors del nord d’Europa o d’Amèrica per precisar les direccions del flux exportador en cada una de les conjuntures analitzades.

2) El segon tipus de documentació utilitzada ha estat la d’origen empresarial. He acudit a la documentació del riquíssim fons comercial de la casa de l’Ardiaca, en què es conserven els papers de les cases comercials fallides. També he fet ús de la documentació de diverses cases comercials de la zona del Camp de Tarragona. Cal fer una menció especial del riquíssim fons Baldrich, que recentment ha estat incorporat a l’Arxiu Municipal de Valls.

3) En darrer lloc, cal esmentar la documentació localitzada en arxius foranis com els francesos (Archives Nationales, Achives d’Affaires Etrangères, Chambre de Commerce de Dunkerque, Archives Departamentales de l’Hérault) o anglesos (Public Record Office). Aquesta documentació forana ha fornit una informació molt preciosa sobre la presència assolida pels productes vitícoles catalans en els principals mercats i sobre la competència amb què van entrar aquells mercats amb els d’origen francès.

El treball d’aquests repertoris documentals i de la bibliografia pertinent ha fet possible assolir uns resultats que s’exposen a continuació de manera sumària.

2.CONCLUSIONSASSOLIDES

La visió a llarg termini del comerç d’exportació vitícola català realitzada permet distingir dues grans etapes en els quasi dos segles presos en consideració segons la tipologia del producte comercialitzat. La primera correspon al que es podria anomenar com a «cicle de l’aiguardent». Esgotat aquest cicle de l’aiguardent al principi del segle XIX s’inicià la segona etapa: el «cicle del vi».

2.1. El cicle de l’aiguardent

El «cicle de l’aiguardent» arrenca de finals del segle xvii, moment en què, segons tots els indicis disponibles, els productes de la viticultura catalana van aconseguir fer-se un lloc en el mercat internacional aprofitant la marginació internacional imposada a França per part d’Anglaterra i Holanda, les dues principals potències marítimes i comercials de l’Europa d’aquell moment. En aquell context, l’aiguardent va aconseguir una preeminència dins l’exportació vitícola del Principat que va mantenir fins a la profunda reestructuració del comerç vitícola del principi del segle XIX L’aiguardent era una mercaderia amb un valor afegit per unitat de volum força més elevat que el vi, de manera que suportava millor uns costos de transport relativament elevats a conseqüència de la manca de nolis que hi havia a la costa catalana cap als principals centres de consum i redistribució d’aquesta beguda de la façana

163

EL PAPER DE LES EXPORTACIONS VITÍCOLES EN LA CONFIGURACIÓ DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ECONOMIA CATALANA, 1672-1869

nord-atlàntica (Amsterdam, principalment). Aquesta manca de nolis s’explicaria per dues raons:

1) per la pròpia localització geogràfica del país, força marginal en relació amb les grans rutes comercials atlàntiques;

2) i per les característiques de les contrapartides comercials de les exportacions aiguardenteres. Integrades per pesca salada (bacallà) i manufactures diverses (tèxtils, sobretot), tenien, per tant, un valor afegit per unitat de volum (especialment, les manufactures tèxtils) més alt.

L’escenari internacional en el qual s’havia produït l’exitosa arrencada exportadora catalana durant les dues darreres dècades del segle XVII, va veure’s substancialment modificat a conseqüència de l’adveniment de la dinastia borbònica al capdavant de la monarquia hispana al principi del segle XVIII. La Guerra de Successió espanyola, amb la seva resolució, no sols va cloure una llarga etapa de bloqueig marítim i comercial de França, sinó que a més va situar Espanya sota l’òrbita de la influència francesa. A partir d’aleshores els aiguardents catalans ja no es pogueren beneficiar més de l’exclusió dels francesos del mercat internacional amb el quals van haver de competir en les principals places comercials europees.

La derrota catalana en la Guerra de Successió espanyola va significar, més enllà de la pèrdua de les institucions polítiques i de la repressió cultural, la crisi d’un model de relacions exteriors en el qual els intercanvis amb l’Europa nord-atlàntica que giraven al voltant de l’exportació aiguardentera tenien un paper cada cop més rellevant.

Des del final de la Guerra de Successió i fins a l’ocupació napoleònica el comerç d’exportació vitícola passarà per tres moments diferenciats segons els principals mercats cap a on es dirigien els embarcaments d’aiguardents.

2.2. Amsterdam, principal mercat de l’exportació aiguardentera catalana de la primera meitat del segle XVIII

Fins als anys seixanta del set-cents, Amsterdam va ser el principal punt de destinació de l’exportació aiguardentera del Principat. A la plaça holandesa l’aiguardent «de Barcelona» es va haver d’acostumar a competir amb els aiguardents comercialitzats sota les prestigioses denominacions d’origen franceses: Cognac, la Rochelle, Armagnac, etc. De qualitat força inferior, l’aiguardent català es cotitzava a uns preus força més baixos. Ambdues circumstàncies van convertir-lo en el producte idoni per al segment més baix del mercat; a causa d’un poder adquisitiu més reduït no tenia accés als més prestigiosos destil·lats francesos, de més qualitat i de més alt preu.

La manca de xifres sobre el volum de les exportacions aiguardenteres durant aquesta etapa de predomini d’Amsterdam com a centre receptor no permet fer gaires consideracions sobre la trajectòria i la tendència d’aquelles exportacions. Els pocs indicis disponibles apunten que, després de la recuperació postbèl·lica, es van estabilitzar en un nivell no gaire elevat i mostraren una molt lleugera tendència al

164 FRANCESC VALLS JUNYENT

creixement. La trajectòria de cases exportadores com ara les de Miquel Alegre o Salvador March avalen el supòsit anterior. També permeten constatar els efectes negatius que sobre l’exportació aiguardentera haurien tingut conflictes com ara la Guerra de Successió d’Àustria (1739-1748) o la guerra dels Set Anys (1756-1763). En aquests conflictes, arrenglerada al costat de França, Espanya va patir el bloqueig dels seus ports per part d’Anglaterra, i es veié obstaculitzat, en conseqüència, el comerç exterior i colonial.

Val a dir que durant aquesta etapa de predomini d’Amsterdam com a mercat dels aiguardents catalans Cadis hauria estat un mercat rellevant encara que secundari. La plaça andalusa complia una funció ambivalent dins el tràfic vitícola català, ja que els aiguardents enviats a la badia gaditana tant podien ser introduïts en la carrera d’Índies com, aprofitant l’oferta de nolis de retorn cap al nord d’Europa, ser reexpedits cap als ports nord-atlàntics, Amsterdam sobretot. En conjunt, l’Amèrica colonial sembla haver estat un mercat molt secundari per a les exportacions aiguardenteres catalanes durant els tres primers quarts del segle XVIII

2.3. La tibada del mercat francès

A partir del 1763 s’inicià el que es pot considerar una autèntica edat d’or de l’exportació aiguardentera catalana. Es tracta d’un període de trenta anys aproximadament que finalitzà cap al 1793 amb l’inici de l’etapa de fortes convulsions polítiques i militars a què van donar lloc les guerres de l’època de la Convenció francesa i de Napoleó.

L’origen de l’extraordinària expansió experimentada per l’exportació aiguardentera durant els anys seixanta i setanta es troba en les importants trameses cap als ports del nord de França. Tot i que les exportacions cap a Amsterdam no desaparegueren, perderen significació, almenys en termes relatius, a conseqüència de les voluminoses comandes procedents de ports com ara Calais, Dunkerque o d’altres al nord de Brest.

Tres fets expliquen la tibada extraordinària de les exportacions cap al nord de França:

1) la reiteració de males collites en les principals zones productores del país veí a partir de finals dels anys cinquanta però sobretot durant la dècada del 1770;

2) el tracte favorable dispensat per França a les importacions procedents d’Espanya a partir de la signatura del tercer Pacte de Família el 1762;

3) els canvis en els circuits del contraban britànic després del tancament al comerç il·lícit de l’illa de Man el 1765, fet que va convertir els ports francesos del canal en centres d’aprovisionament dels smugglers britànics.

La situació d’Espanya sota l’òrbita francesa després de la Guerra de Successió, si bé va poder ser un problema per a l’exportació vitícola del Principat durant els anys immediatament posteriors a la guerra, va acabar conduint-la a una de les seves èpoques més brillants. Després de la signatura del tercer Pacte de Família els aiguardents catalans van entrar massivament en el país del conyac amb un tracte aranzelari

165

EL PAPER DE LES EXPORTACIONS VITÍCOLES EN LA CONFIGURACIÓ DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ECONOMIA CATALANA, 1672-1869

idèntic al dels francesos en un context de subproducció provocat per les repetides males collites. Així, una part significativa dels aiguardents tramesos cap als ports del nord de França eren redistribuïts per l’interior del país, fins al punt d’aconseguir un cert èxit a París mateix. De totes maneres, una part molt significativa dels aiguardents rebuts per ports com Dunkerque eren reexpedits cap a la Gran Bretanya per la via de l’actiu comerç de contraban que es desenvolupà en les costes del nord de França, sobretot a partir que el govern britànic adquirís l’illa de Man, a la mar d’Irlanda, per acabar d’una vegada per totes amb l’actiu comerç fraudulent que s’hi practicava. Des del principi de la dècada del 1750 el comerç de contraban britànic no havia parat de créixer en paral·lel amb els increments dels drets carregats sobre les begudes alcohòliques d’importació i alguns altres productes. Tancada a aquest tràfic l’illa de Man, el port de Dunkerque, a l’ampara de la seva franquícia, va esdevenir el principal centre d’aprovisionament dels contrabandistes, tant de begudes alcohòliques, com de les altres mercaderies objecte d’aquesta mena de comerç.

Ja sigui per al consum en el mercat francès, ja sigui per fer-lo passar de contraban cap a la Gran Bretanya, l’exportació d’aiguardent català cap al nord de França experimentà un autèntic boom durant els anys del 1770. La mesura d’aquesta sobtada expansió ens l’ofereixen les sortides pel port de Salou que passaren dels 51.072 hl del 1767 als quasi 85.000 hl de les vigílies de la guerra d’independència dels Estats Units.

A la dècada del 1780, les exportacions cap al nord de França van continuar malgrat la recuperació de la producció francesa i les insistents queixes dels destil·ladors i comerciants d’aquell país amoïnats per la competència que patien dels aiguardents «de Barcelona». No va ser fins a l’època de la Revolució Francesa que s’estroncà definitivament aquest flux exportador que havia fet passar el comerç vitícola català per una de les seves èpoques més brillants.

Durant els anys vuitanta les trameses cap a l’Amèrica colonial també van augmentar. El fort dinamisme del comerç americà a partir de l’entrada en vigor del Lliure Comerç decretat el 1778 va comportar un increment de les exportacions d’aiguardents cap als dominis espanyols del nou món. Malgrat aquesta expansió, el mercat colonial americà va continuar essent clarament secundari per les exportacions vitícoles catalanes, davant de les voluminoses compres de les places del «nord».

Durant els anys seixanta i setanta, coincidint amb el boom exportador d’aiguardents esmentat, es van produir tranformacions força significatives en la composició de les contrapartides comercials d’aquelles exportacions. Des de les darreres dècades del segle XVII i durant la primera meitat del segle XVIII el bacallà (i més genèricament el peix salat) i les manufactures tèxtils havien constituït les dues principals mercaderies que es rebien a Catalunya com a contrapartida de les exportacions aiguardenteres. El patró d’intercanvis configurat al voltant d’aquelles exportacions s’assemblava extraordinàriament al descrit per Ricardo en la seva exposició de la teoria de l’avantatge comparatiu feta a partir del cas portuguès. La capacitat de com-

166

FRANCESC VALLS JUNYENT

pra exterior obtinguda per la venda dels aiguardents era utilitzada per adquirir a més d’un aliment de consum massiu com era el bacallà, tota una àmplia gamma de manufactures tèxtils. En la configuració d’aquest patró d’intercanvis, en el qual les aquestes havien de tenir una paper molt significatiu, hi va intervenir decisivament el fet que molts dels exportadors autòctons fossin botiguers de teles o comerciants més o menys directament vinculats a alguna botiga de teles.

A partir dels anys seixanta i, sobretot, durant els anys setanta es començà a utilitzar la capacitat de compra exterior fornida per les exportacions vitícoles per introduir cada cop més massivament en el Principat semimanufacturats tèxtils de lli amb la finalitat de sotmetre’ls a diversos processos d’estampat per reexpedir-los finalment cap a les colònies americanes. Aquest fet està en relació amb la penetració creixent del capital comercial català en els circuits del comerç colonial des dels anys centrals del segle. Si bé és cert que va ser a partir del Decret del lliure comerç del 1778 que aquest tràfic assolí una dimensió sense precedents, els casos com els de la botiga de Francesc Jener posen en evidència que ja durant els anys setanta, coincidint amb el fort creixement experimentat per les trameses d’aiguardents cap al nord de França, els llenços per a l’estampació fabricats al nord de França i a l’interior d’Alemanya van assolir una presència important en les botigues majoristes barcelonines.

Aquest canvi en l’estructura dels retorns del comerç d’exportació vitícola té, segons la meva opinió, una gran transcendència per dos motius:

1) Significà, en realitat, el trencament amb el model ricardià formulat a partir del comerç angloportuguès segons el qual un país s’especialitzava en l’exportació de manufactures tèxtils mentre l’altre ho feia en el de vins. A partir dels anys seixanta i setanta del segle XVIII,amb els rèdits de l’exportació vitícola de Catalunya, adquiria, a més de productes acabats, productes semiacabats, als quals encara es podia afegir valor sotmetent-los a processos de pintat o estampat.

2) Implicà l’establiment de vincles cada cop més estrets entre l’exportació vitícola i la indústria tèxtil cotonera, sector aquest darrer cridat a liderar el procés d’industrialització regional del segle XIX. I és que no cal oblidar que l’estampat de les teles de lli es feia sota el mateix sostre de les fàbriques d’indianes en les quals es teixien i estampaven les indianes (tèxtils fabricats estrictament de cotó). De fins a on es podien arribar a estrènyer aquests vincles entre exportacions vitícoles, importacions de llenços, estampació i reexpedició cap al mercat americà, importacions de cotó en floca americà i fabricació de teixits de cotó, en dóna compte l’anàlisi que es fa en la tesi de les activitats del grup d’empreses configurat al voltant de la botiga de Tomàs Llimona.

2.4. Les vicissituds de l’exportació aiguardentera durant les guerres de l’època de la Revolució Francesa i de Napoleó

En la darrera dècada del segle XVIII el trasbals provocat en el continent europeu per les guerres contra la França revolucionària i després contra Napoleó va trastocar

167

EL PAPER DE LES EXPORTACIONS VITÍCOLES EN LA CONFIGURACIÓ DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ECONOMIA CATALANA, 1672-1869

profundament els circuits comercials pels quals s’havia canalitzat l’exportació aiguardentera del Principat.

El tancament progressiu del mercat francès d’una banda i, d’altra banda, la forta davallada del comerç fraudulent amb la Gran Bretanya realitzat des de les costes franceses a conseqüència del bloqueig marítim britànic i de la retirada del privilegi de port franc a Dunkerque per part dels revolucionaris, va reduir les trameses cap als ports del nord de França.

Davant d’aquesta situació, les grans cases de Barcelona i Reus van aprofitar les dificultats per les quals passaven els exportadors francesos per llançar-se a cobrir el buit deixat per aquells en les principals places del nord d’Alemanya i de l’àrea bàltica. Fins a la caiguda de les ciutats hanseàtiques a les mans de les forces de Napoleó el 1806, el dinamisme de les exportacions cap a ports com Bremen, Hamburg, Lübeck i altres de la Bàltica van servir per compensar la pèrdua del mercat francès i la forta reducció de les trameses cap a les colònies americanes dels anys de guerra entre Espanya i la Gran Bretanya. Les marines neutrals dels països escandinaus (Dinamarca, principalment) van ser les encarregades del transport dels aiguardents cap a l’àrea esmentada.

A partir del 1806 les coses es van complicar extraordinàriament per a les exportacions aiguarenteres del Principat a conseqüència de:

1) l’ocupació francesa de les places comercials del nord d’Alemanya;

2) els decrets de Berlín pels quals Napoleó proclamava el Sistema Continental i les mesures preses pels britànics per contrarestar aquest sistema;

3) la guerra que enfrontava Espanya amb la Gran Bretanya i que impedia el comerç i la navegació amb les colònies americanes.

Era el principi del final del cicle de l’aiguardent.

2.5. Canvis estructurals del comerç d’exportació vitícola durant el primer terç del segle XIX

L’exportació d’aiguardents no es va refer mai més de la tan profunda com sobtada davallada experimentada en els anys previs a l’ocupació napoleònica de la península. El retorn de la pau, el 1814, no va servir perquè els embarcaments de destil·lats recuperessin el pols.

Aquest fet s’ha d’explicar a partir de la profunda reestructuració experimentada pel mercat internacional de begudes d’elevada graduació alcohòlica durant les dues dècades de turbulències provocades per les guerres contra la França de la Revolució i de l’Imperi. En aquest context un fet d’extraordinària importància va trastocar aquell mercat: l’emergència dels esperits fabricats a partir de cereals. Aquestes begudes, que ja durant la segona meitat del segle XVIII s’havien convertit en un seriós competidor dels aiguardents vínics en els països del nord d’Europa, van experimentar una forta expansió durant els darrers anys del XVIII i primers del XIX a conseqüència de les interrupcions i dificultats del subministrament dels aiguardents vínics provinents del sud d’Europa.

168 FRANCESC VALLS JUNYENT

Després de les guerres napoleòniques l’ascens dels esperits fabricats a partir del cereals van veure’s afavorits per la situació de sobreproducció d’unes regions determinades i la caiguda general dels preus dels grans a partir dels quals es fabricaven.

En conseqüència, els bons temps s’havien acabat per als aiguardents vínics tant de Catalunya com de les altres regions destil·ladores europees (principalment, franceses). Només els productes que gaudien d’un major prestigi i reputació, com els aiguardents de la Charente (Cognac) i de l’Armagnac van salvar-se de la crisi que afectà aquest ram.

La crisi aiguardentera, en el cas català, es va veure agreujada per la pèrdua de les colònies continentals americanes a partir del 1808. Tot i que es tractava d’un mercat clarament secundari, a partir del Decret de Lliure Comerç del 1778 havia absorbit quantitats significatives de l’exportació de destil·lats. La proclamació d’independència de Mèxic del 1821 jugulava definitivament el flux exportador d’aiguardents cap al Nou Continent. La resposta a l’esfondrament de l’exportació aiguardentera va concretar-se en els fets següents:

1) La reconversió de la producció de destil·lats cap als esperits d’alta graduació als quals es podia donar sortida en el mateix mercat espanyol a causa de l’ús que se’n feia en el procés de preparació d’uns vins determinats per a l’exportació. Els exportadors de Jerez, per exemple, van convertir-se al llarg dels anys vint en bons clients de les destil·leries de Reus per la utilització que feien de l’esperit per «encabezar» els seus vins, l’exportació cap a la Gran Bretanya dels quals passava per un dels moments més dinàmics.

2) La progressiva reorientació del sector cap a l’exportació de vins com a tals, sense la prèvia conversió en aiguardent. Aquest fet, que provocà un canvi radical en la composició de l’exportació vitícola catalana, no es pot desvincular de la decidida presa de posicions per part del comerç exportador català a les Antilles espanyoles i en l’expansiu mercat brasiler.

2.6. El cicle del vi

A partir de mitjan de la dècada del 1820 el comerç exportador vitícola català va anar prenent un nou caire. Com s’ha dit, el continent americà va reemplaçar al nord d’Europa com a principal mercat de la viticultura catalana i el vi va substituir l’aiguardent al capdavant del comerç vitícola. També variaren les contrapartides comercials de les exportacions vitícoles.

Durant la segona meitat del segle XVIII s’havia utilitzat la capacitat de compra exterior fornida per l’exportació d’aiguardents per adquirir productes alimentaris diversos, manufactures igualment diverses i aquells semimanufacturats de lli que, com s’ha dit, es reexpedien cap al mercat colonial després de ser sotmesos a diversos processos d’acabat en les fàbriques d’indianes barcelonines.

Després del 1820 aquesta estructura de retorns es va veure substancialment modificada no sols per la dràstica reducció de la capacitat importadora provocada per l’esfondrament de l’exportació aiguardentera cap al nord d’Europa, sinó també per altres raons.

169

EL PAPER DE LES EXPORTACIONS VITÍCOLES EN LA CONFIGURACIÓ DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ECONOMIA CATALANA, 1672-1869

1) Amb la consumació de l’emancipació de les colònies continentals americanes s’havia acabat, definitivament, la possibilitat de reexportar llenços estampats.

2) D’altra banda, la prohibició d’importar cereals estrangers decretada pel govern espanyol el mateix 1820 va frenar sobtadament unes compres exteriors d’aquest producte de primera necessitat que havien adquirit un volum considerable durant les darreres dècades del set-cents a conseqüència de la decidida orientació vitícola de l’agricultura de diverses comarques catalanes.

A partir del 1820, d’entre els productes característics dels retorns de les exportacions aiguardenteres del XVIII, només es va continuar important pesca salada (bacallà), si bé aquest tràfic va quedar absolutament desvinculat de l’exportació vitícola amb motiu de la desaparició de les trameses d’aiguardents al·ludida.

Davant de tots aquests profunds canvis calia trobar una mercaderia de retorn per a les exportacions de vins dirigides cap a les Antilles espanyoles i el mercat brasiler que contribuís a reduir el cost de transport dels vins fent-los més competitius en aquells mercats. La demanda creixent de cotó en floca per part de la indústria cotonera del Principat va fer possible de trobar un retorn que s’adeia a les característiques adoptades per l’exportació vinícola a partir dels anys vint. D’aquesta manera, la crisi de l’exportació aiguardentera i la desaparició de les importacions de llenços en cru per a l’estampació no va significar el trencament dels vincles que s’havien establert a partir de la dècada del 1760 entre l’exportació vitícola i el sector industrial cridat a liderar el procés d’industrialització regional.

2.7. El creixement de la indústria cotonera i l’expansió del nou comerç americà a partir de finals de la dècada del 1820

La desaparició de les possibilitats d’exportar llenços estampats després del 1820 a conseqüència de l’emancipació de les colònies continentals americanes i de les dificultats per importar-los en cru provocades per la caiguda de les exportacions d’aiguardents cap al nord d’Europa, va obligar les fàbriques d’indianes a concentrar les seves activitats en el ram que els era propi: la fabricació de teixits de cotó. Comptant amb la prohibició dels teixits de cotó estrangers decretada el mateix 1820, el sector va experimentar un creixement considerable durant els anys posteriors, com molt bé posen de manifest les dades disponibles sobre la importació de matèria primera, que entre el 1804 i el 1831-1834 van més que triplicar-se.

La demanda creixent de cotó en floca topava amb el problema de trobar una font de subministrament abundant i regular després de la pèrdua de les colònies continentals americanes de les quals procedia la pràctica totalitat del que arribava a Barcelona a finals del segle XVIII. Cartagena d’Índies, Veracruz i la Guaira van ser després del Decret de lliure comerç del 1778 els principals subministradors de cotó de les fàbriques d’indianes barcelonines. Les dificultats que patiren el comerç i la navegació amb l’Amèrica colonial a partir del 1796 ja havien obligat els cotoners a cercar fonts alternatives de

170

FRANCESC VALLS JUNYENT

subministrament. La separació d’aquells territoris del domini colonial espanyol durant la segona dècada del segle XIX havia deixat la indústria tèxtil cotonera catalana, que havia estat a finals del segle XVIII la seva font de proveïment de matèria primera.

Durant els anys vint, el cotó manipulat per les fàbriques del Principat procedí de quatre orígens diferenciats, el pes de cadascun dels quals variava en cada moment depenent de circumstàncies diverses. Aquestes procedències eren:

1) el cotó de Motril, el qual ja havia començat a arribar a Barcelona durant els anys crítics de la guerra amb Anglaterra del 1796-1802;

2) el cotó rebut dels ports mediterranis de Marsella i Gènova, segurament provinent de de les plantacions del sector oriental de la conca mediterrània.

3) l’importat dels dipòsits de Liverpool a través de vaixells britànics;

4) el cotó brasiler importat a través de Lisboa fins al 1825 i després d’aquella data directament del Brasil.

Va ser precisament el cotó brasiler de Pernambuco i Maranhão el que va dominar el mercat majorista barceloní a finals dels anys vint i durant la primera meitat de la dècada del 1830. Aquest és un fet al meu entendre molt rellevant perquè anticipà la que havia d’acabar essent una de les més significatives característiques del comerç català amb Amèrica de les dècades centrals del segle XIX: l’estreta relació entre exportació de vi i importació de cotó en floca d’aquell continent.

Des del principi dels anys vint, els vins catalans havien aconseguit fer-se un lloc en el mercat brasiler gràcies a la progressiva obertura d’aquell país al comerç internacional provocada per la pressió britànica i la crisi del domini colonial portuguès, que conduïren a la separació definitiva del Brasil de l’imperi portuguès el 1825.

En la presa de posicions dels vins catalans en el mercat brasiler sembla que hi van tenir un paper molt destacat els comerciants de Guernsey establerts a Catalunya des de finals del segle XVIII. Dedicats de bon antuvi a l’expedició d’aiguardents cap a l’esmentada illa de Guernsey per a la seva revenda posterior als contrabandistes birtànics, i vinculats també a la comercialització del bacallà que la flota pesquera de les illes del canal capturava a Terranova, al principi del segle XIX van haver de modificar substancialment l’orientació de la seva activitat mercantil. Les dificultats per les quals passava el comerç europeu en la conjuntura bèl·lica dels primers anys del segle XIX i la contundent actuació del govern britànic contra el contraban van forçar el comerç de Guernsey a cercar alternatives a les seves activitats tradicionals. L’obertura dels ports brasilers al comerç internacional aconseguida el 1810 del rei de Portugal per part dels britànics va conduir els comerciants de Guernsey a especialitzar-se en el tràfic amb la que per poc temps més havia de continuar essent colònia portuguesa. Si molt segurament van ser els comerciants de Guernsey els que van portar la iniciativa en la introducció dels vins catalans en el mercat brasiler, ben aviat el comerç autòcton del Principat va incorporar-se a aquest flux comercial. En un primer moment uns i altres utlitzaren marines foranes (britànica, principalment) per trans-

EL PAPER DE LES EXPORTACIONS VITÍCOLES EN LA CONFIGURACIÓ DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ECONOMIA CATALANA, 1672-1869

portar aquestes exportacions, però cap a finals dels anys vint nombrosos vaixells del país ja s’aventuraven també per la derrota del Brasil carregats de vi i amb la intenció de retornar al Principat transportant cotó en floca.

En el moment en què el viatge rodó en vaixells nacionals va generalitzar-se, el comerç amb el Brasil va experimentar una forta expansió. L’excolònia portuguesa, cap a mitjan de la dècada del 1830, absorbia cap a una tercera part de l’exportació vitícola del Principat i fornia prop del 40 % del cotó en floca que es treballava en les seves fàbriques cotoneres.

2.8. L’impuls definitiu a partir del nou marc aranzelari per a les importacions de cotó en floca establert el 1834

A banda del Brasil, l’altra gran àrea comercial de la viticultura catalana en el continent americà després de la pèrdua de les colònies continentals era la de les possessions antillanes. De fet, Cuba i Puerto Rico van convertir-se, després del 1820, en el principal mercat dels vins del Principat.

Tal com ja havia mostrat J. Ma. Fradera, el principal problema del comerç amb el darrer reducte de l’imperi colonial espanyol a Amèrica durant els anys vint consistia en les dificultats que tenien els comerciants catalans per donar sortida als sucres cubans que arribaven a Barcelona com a retorn d’unes exportacions dominades pel vi. Calia trobar un substitut a aquesta mercaderia i el cotó en floca es presentava com el més indicat, atenent tant a la creixent demanda com a les limitacions de l’oferta. Com que la producció cotonera pròpia de les Antilles espanyoles era força minsa, es tractava d’aconseguir que aquesta illa complís el paper d’intermediària en la importació de cotó en floca nord-americà.

Una Reial ordre de 6 de maig de 1834 culminava una llarga evolució del règim aranzelari de les importacions de cotó en floca marcada per la tendència cap a l’establiment d’uns drets diferencials de procedència i bandera amb l’objectiu d’aconseguir que:

1) les esmentades importacions fossin transportades en vaixells nacionals;

2) i que les possessions colonials espanyoles de Cuba i Puerto Rico tinguessin el paper d’intermediàries a què abans s’ha al·ludit.

En la Reial ordre del 1834 el tracte aranzelari més favorable era atorgat als cotons procedents de Cuba i Puerto Rico, ja fossin de collita pròpia, ja fossin procedents en primera instància de les plantacions esclavistes del sud dels Estats Units o del Brasil.

Les modificacions introduïdes el 1834 en el règim aranzelari van representar un cop força dur per a les importacions brasileres de cotó i de retop per al conjunt del comerç català amb el Brasil. Per poder gaudir de la important desgravació aranzelària concedida als cotons que passessin per Cuba o Puerto Rico, els vaixells provinents del Brasil carregats de cotó havien de navegar fins a Puerto Rico per allà complir la formalitat de la simulació del pas de la càrrega pel dipòsit comercial de l’illa. Aquest contratemps encaria el cotó brasiler, que no podia competir amb el nord171

172 FRANCESC VALLS JUNYENT

americà; si bé havia de fer una operació similar a Cuba, la proximitat entre la Gran Antilla i els Estats Units feia que els costos de l’operació incrementessin molt menys. En conseqüència, el cotó brasiler va anar perdent posicions en el mercat majorista barceloní, desplaçat pel nord-americà, vingut a través de Cuba. En paral·lel, les exportacions de vins cap al Brasil van anar reduint-se fins a la pràctica desaparició.

La forta vinculació entre exportació de vi i importació de cotó en floca, d’una banda, i les activitats mercantil i naviliera, de l’altra, van donar lloc a un cicle expansiu del comerç català amb Amèrica que va fer possible:

1) garantir un subministrament abundant i regular de matèria primera per a la indústria cotonera;

2) acumular unes sumes de capital força importants, que no cal dubtar que contribuïren de manera decisiva a la formació de la base financera que fonamentà el projecte industrialitzador català.

En el cas català, per tant, s’havia aconseguit compatibilitzar una important orientació vitícola de l’agricultura i del comerç exterior amb el desenvolupament industrial regional. Ben al contrari, per tant, del que succeí en altres regions del sud d’Europa com ara el Languedoc, on l’expansió vitícola va acabar escombrant la indústria. El domini aclaparador de l’exportació catalana per part dels productes vitícoles no havia conduït, com succeí a Portugal, al carreró sense sortida de la desindustrialització. Ben al contrari, la creixent vinculació de l’exportació vitícola amb el tèxtil cotoner, ja des de mitjan segle XVIII, va contribuir decisivament a afermar el procés d’industrialització regional.

Partint d’aquesta realitat, no és estrany que un personatge com Guillem Oliver, ell mateix comerciant exportador d’aiguardents, el 1833 pogués rebutjar la teoria de l’avantatge comparatiu de D. Ricardo per interessada i clarament esbiaixada a favor dels interessos britànics. En paraules del mateix G. Oliver:

«Este principio [referint-se a la teoria de l’avantatge comparatiu de D. Ricardo] aplicado a España [...] equivale a decir: «Españoles, volved al estado en que os hallaron los Cartagineses; vuestro único anhelo sea cultivar el ganado lanar; aprovechad este don de la naturaleza y dejad a la Inglaterra el cuidado de la industria y fabricación.»

A les antípodes del plantejament de Ricardo, Guillem Oliver —com altres intel·lectuals catalans de la seva època— defensava la fórmula genuïna de la «admirable combinación de la industria con la agricultura y el comercio, cuyo sistema ha sido siempre el predilecto de Cataluña [...].»2

2.Fragment de la seva Vindicación de la industria de Cataluña, transcrit per E. LLUCH (1973), El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), Barcelona, Ed. 62, p. 244 i 253.

ESTRATÈGIES EMPRESARIALS EN LA INDÚSTRIA COTONERA CATALANA.

EL CAS DE LA FÀBRICA DE LA RAMBLA DE VILANOVA, 1833-19651

RAIMON SOLER BECERRO

Universitat de Barcelona

PRESENTACIÓ

La Fàbrica de la Rambla es va fundar, com a tal empresa, l’any 1833, malgrat que no va començar a produir filats i teixits de cotó fins a l’any 1839. Aquesta empresa va continuar funcionant, amb algunes interrupcions (1864-1865, a causa de la fam de cotó; 1881-1882, per una crisi particular) fins al 1931. En aquesta data es va deixar de produir malgrat que es van anar liquidant progressivament les existències. L’any 1936, amb motiu de l’aixecament militar i de la revolució consegüent que va tenir lloc a Catalunya, va ser col·lectivitzada, ja que fou considerada indústria d’interès militar. Finalitzat el conflicte, els propietaris de l’empresa van decidir continuar treballant fins que, després de les mesures liberalitzadores de finals de la dècada de 1950, es van veure obligats a prendre la disjuntiva entre modernitzar completament un equip massa obsolet o vendre la maquinària i els terrenys i liquidar definitivament l’empresa. Cap al 1965, la primera fàbrica cotonera de Vilanova i una de les primeres que havien adoptat l’energia de vapor a Catalunya va tancar definitivament les seves portes.

Aquesta empresa va ser objecte d’un estudi del qual aquesta tesi pot considerar-se hereva. Es tracta d’un conegut article de Jordi Nadal i Enric Ribas titulat «Una empresa cotonera catalana: la fàbrica “de la Rambla” de Vilanova, 1841-1865», que va ser publicat en castellà ara fa trenta anys als Annales cisalpines d’histoire sociale, traduït després al català i publicat a Recerques. S’ha tornat a publicar en castellà dins del recull de treballs de Jordi Nadal sobre la industrialització espanyola Moler, tejer y fundir. Els autors de l’article esmentat van disposar, com a font, dels resums dels balanços anuals que es repartien entre els socis de l’empresa, els quals els van arribar per la via d’un dels descendents d’aquests.

Per una d’aquelles casualitats que té la vida, vaig anar a ensopegar amb la documentació comptable original de l’empresa, la qual s’estén entre el 1833 i el 1931, tal com detallaré més endavant. Aquest fet em va permetre elaborar la tesina. En

1.Tesi doctoral llegida a la Universitat de Barcelona el dia 31 d’octubre de 2000; dirigida per Jordi Nadal i Oller. El tribunal estava compost per Jordi Maluquer de Motes, Carles Sudrià i Triay, Enric Ribas i Miràngels, Gràcia Dorel-Ferré i Antonio Parejo Barranco. Va obtenir la qualificació d’excel·lent cum laude

174 RAIMON SOLER BECERRO

aquesta feia, d’una banda, una anàlisi del desenvolupament econòmic i industrial de Vilanova i la Geltrú i, de l’altra, una primera aproximació a l’anàlisi financera de l’empresa en qüestió per confirmar o rebutjar, a la llum de la nova documentació, aquelles hipòtesis llançades per Nadal i Ribas al seu article. Cal dir, de passada, que el treball realitzat a la tesina ha donat pas a alguns articles, entre els quals vull destacar el que vaig publicar a la Revista d’Història Industrial, en el qual es resumeix l’anàlisi financera realitzada a la tesina.

La tesi que es presenta aquí completa i complementa el treball d’investigació esmentat abans. Això es fa des de dos vessants:

a) D’una banda, temàticament, ja que als aspectes financers ja tractats anteriorment s’hi afegeixen aquells que fan referència a la tecnologia, les matèries primeres, la mà d’obra, la producció i la comercialització dels teixits. Més endavant es detallaran els capítols que ha merescut cada un d’aquests aspectes.

b) D’altra banda, s’ha ampliat el marc cronològic fins als anys finals de la història de l’empresa. Fins ara s’havien presentat les dades només fins al 1914. A la tesi s’allarga fins al 1931 amb la informació procedent de l’Arxiu de la Fàbrica, i del 1939 al 1965 amb informació procedent de fonts impreses.

OBJECTIUSIHIPÒTESISDETREBALL

Des del punt de vista de l’autor, la tesi doctoral que es presenta té dos objectius bàsics:

— El primer és abordar la història de la indústria cotonera des d’una perspectiva fins ara inèdita, o gairebé inèdita. Coneixem bé les grans xifres del sector, se’n coneix bé el desenvolupament general, i també coneixem amb detall alguns dels episodis que n’han marcat la història, però no disposàvem de cap aproximació a llarg termini des de l’altra cara de la moneda, des de la perspectiva que representa l’aproximació microeconòmica o des de la història empresarial. Es tracta de saber què és el que ens aporta al coneixement del desenvolupament del sector cotoner l’anàlisi de l’activitat d’una empresa determinada.

— El segon objectiu, el qual no és menys important, és arribar a saber com funcionaven les empreses cotoneres amb un grau de detall fins ara desconegut. Quines eren les decisions que van prendre els empresaris davant els reptes que se’ls van plantejar, com s’adquirien les màquines i quan es decidia canviar-les, com es van comprar les matèries primeres, què els va impulsar a produir un o un altre tipus de teixit, on es van comercialitzar aquests o com es va finançar l’empresa, tots són aspectes rellevants per a conèixer el funcionament de l’economia i de les empreses en el passat.

La hipòtesi subjacent a aquests objectius és considerar que, malgrat l’existència de la protecció que obstaculitzava l’entrada de teixits procedents de l’estranger, el sector cotoner va funcionar en un règim de competència en el qual no van existir oligopolis i, ni de bon tros, monopolis. Al mateix temps, l’existència de competència

175

ESTRATÈGIES EMPRESARIALS EN LA INDÚSTRIA COTONERA CATALANA. EL CAS DE LA FÀBRICA DE LA RAMBLA DE VILANOVA, 1833-1965

entre moltes empreses se sustentava en un mercat que, com l’espanyol, era més aviat estret i d’escassa capacitat adquisitiva, la qual cosa va acabar condicionant l’actuació dels empresaris. Algunes actituds i decisions empresarials que semblarien irracionals a la llum de la teoria neoclàssica, que considera l’empresari maximitzador de beneficis, es comprendran en tota la seva complexitat si centrem l’atenció a ambdós factors: competència i estretor del mercat.

Per tant, podem considerar que la tesi s’inscriu en un dels eixos del debat historiogràfic espanyol dels darrers anys, centrat en els condicionants del creixement econòmic a l’Espanya contemporània, el paper de la protecció, les actituds empresarials i la competitivitat de la indústria manufacturera. Se situa en el bàndol dels que defensen la primacia dels factors de demanda com a explicatius de les febleses del sector industrial.

L’OBJECTED’ANÀLISI. UNAEMPRESACOTONERACATALANA: LA FÀBRICADELA RAMBLADE VILANOVAI LA GELTRÚ

L’existència de la documentació original de la Fàbrica permet a l’autor l’aproximació a un objecte d’estudi d’un gran valor científic. Tres són les qualitats que presenta aquest enfocament:

a) En primer lloc, la Fàbrica estudiada és una empresa de mida mitjana dins del sector. És ben coneguda la petita dimensió de les empreses que caracteritzava la indústria cotonera catalana. Aquest és un fet reconegut tant pels observadors coetanis com pels historiadors econòmics actuals. En conseqüència, la Fàbrica de la Rambla està molt més a prop del model tipus de l’empresa que dominava en el sector que aquelles que el lideraven, tals com La España Industrial o la Colònia Sedó, sense que això signifiqui, és clar, que aquestes mereixin estudis monogràfics en profunditat.

b) La segona qualitat ve derivada de l’amplitud cronològica de la documentació disponible. El fet de poder tractar la trajectòria de l’empresa des del moment en què s’inicia la Revolució Industrial a Catalunya fins a la tercera dècada del segle XX, amb la documentació original, i per a després, entre el 1939 i el 1965, amb documentació impresa, dóna un valor afegit al treball.

c) En tercer lloc, hem de considerar que no tenim només una empresa tipus del sector cotoner, no tenim només un ampli marc cronològic, sinó que també estem estudiant una empresa del sector clau de la Revolució Industrial a Catalunya (i no solament a Catalunya), que és el sector que durant molts anys es va constituir com a motor principal del fenomen.

LESFONTSDELTREBALL: L’ARXIUDELA FÀBRICADELA RAMBLA

Ha arribat l’hora, doncs, de parar atenció tant a la font principal com a aquelles altres complementàries que han permès l’aproximació a l’objecte d’estudi definit en les línies anteriors. La font principal, gairebé l’única, ha estat l’Arxiu de la Fàbrica de

176 RAIMON SOLER BECERRO

la Rambla. Podem considerar que aquest és un dels més rics dels quals disposem avui en dia a Catalunya (si més no per a les fàbriques cotoneres), només superat pel de La España Industrial. Després de vicissituds diverses, que no val la pena detallar aquí, l’Arxiu es troba dipositat en aquests moments a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilanova i la Geltrú. La concentració de la font en un sol arxiu en el qual, a més a més, es trobaven dipositades algunes altres fonts complementàries, ha facilitat l’explotació sistemàtica dels fons de l’empresa. Val la pena fer una descripció detallada del tipus de documentació amb què s’ha treballat:

— Disposem d’una sèrie quasi completa de llibres d’inventaris i balanços entre el 1839 i el 1931 (dels quals només falta el corresponent al període 1890-1901).

— Entre els llibres majors i diari es cobreix el període 1833-1931. Cal dir que entre el 1852 i el 1902, l’empresa va mantenir un major i un diari al dipòsit comercial que tenia a Barcelona, i el mateix per a la Fàbrica de Vilanova. Era en aquests darrers on s’acabaven consolidant els comptes de Barcelona.

— Els llibres setmanals de salaris s’inicien a finals de la dècada de 1870 i acaben el 1929.

— D’altra banda, hi ha tres llibres d’actes que corresponen als anys 1848-1923. S’hi anotaven les deliberacions de la Junta Consultiva i de la Junta General d’Accionistes, que eren els òrgans directius de l’empresa.

— Finalment, l’Arxiu conté també la correspondència, tant la que enviava la mateixa Fàbrica com la que rebia. Es tracta d’una gran quantitat de volums i lligalls que es troben, encara, sense inventariar.

Tal com ja s’ha dit, la tesi es basa fonamentalment en l’explotació sistemàtica de tot aquest conjunt de documentació, el qual forneix la base quantitativa del treball i, al mateix temps, aporta informació abundant de caràcter qualitatiu. Si aquesta font ens permet una aproximació amb les qualitats que s’han destacat abans, també s’ha de fer esment d’alguns perills o inconvenients. La seva mateixa riquesa i amplitud podria haver provocat la dispersió més absoluta en l’anàlisi. Bona part del treball de l’autor ha consistit a posar ordre al cúmul d’idees que se li poden presentar a l’investigador quan té al davant una documentació com la descrita o, el que és el mateix, es tracta de fer a la font aquelles preguntes que siguin rellevants.

L’altre gran perill que hi ha quan hom usa una font d’aquest tipus és que s’acabi absorbit per aquesta i no es vagi més enllà de l’objecte d’estudi. En aquest sentit, una de les obsessions constants que han guiat l’autor de la tesi ha estat la voluntat de contrastar allò que succeeix en la Fàbrica estudiada amb el context històric en què es mou o bé contrastar-ho amb el que sabem d’altres empreses catalanes, espanyoles i europees. Això ha conduït no solament a capbussar-se en la bibliografia sinó també a dirigir-se cap a l’Arxiu Nacional de Catalunya per elaborar algunes de les sèries de la Colònia Sedó o per contrastar algunes de les dades de La España Industrial.

177

ESTRATÈGIES EMPRESARIALS EN LA INDÚSTRIA COTONERA CATALANA. EL CAS DE LA FÀBRICA DE LA RAMBLA DE VILANOVA, 1833-1965

D’altra banda, l’Arxiu Històric Municipal de Vilanova ha subministrat algunes fonts complementàries, les quals han estat usades puntualment. En primer lloc, cal ressenyar la matrícula industrial entre el 1850 i el 1913. També s’ha d’assenyalar l’existència de dos lligalls que contenen moltes peticions, informes, llistats d’obrers, dades diverses, etc. sobre les indústries vilanovines. La majoria d’aquests són còpies de documents destinats a les autoritats governatives. També s’ha usat el padró d’habitants del 1920 per descobrir l’origen dels treballadors de la Fàbrica l’any 1919.

El període final de la història d’aquesta empresa l’he tractat a partir de les dades publicades a l’Anuario Financiero y de Sociedades Anónimas, a manca de qualsevol font millor.

Només en un capítol, el dedicat a l’origen del capital, les fonts utilitzades no tenien res a veure, almenys directament, amb la Fàbrica de la Rambla. En aquest cas han estat dues les fonts utilitzades:

a) L’explotació sistemàtica dels protocols notarials entre el 1778 i el 1833, per a construir la base quantitativa que em permetés conèixer quants van ser els habitants de la comarca del Garraf que van decidir anar a Amèrica; i un seguiment dels índexs dels notaris en períodes posteriors, per tal d’explotar els inventaris post mortem que m’ajudessin a aventurar algunes hipòtesis sobre la formació de les fortunes d’aquests individus.

b) El Copiador de cartes de Gregori Ferrer i Soler, que m’ha permès avançar en el coneixement del procés d’acumulació de capitals que va representar, per als fundadors de l’empresa, la seva estada a Cuba i la seva dedicació al comerç colonial.

L’ESTRUCTURADEL’OBRA

Ja s’ha comentat que una de les dificultats que comporta disposar d’una font de les característiques que s’han detallat és organitzar-la de forma coherent per poder fer alguna aportació al coneixement de la història econòmica. D’aquesta manera, m’ha semblat lògic, després de valorar diverses opcions, organitzar la tesi bàsicament en dues parts. La primera, destinada a analitzar els aspectes productius, intenta construir un fil que s’inicia en els edificis i la maquinària i que conclou en la comercialització dels teixits. Aquesta part es divideix en cinc capítols:

1. El primer es destina a analitzar la inversió en actius fixos i en els referents a la tecnologia. Es repassa l’evolució dels volums invertits, s’analitza d’on procedeixen les màquines, quan van ser comprades i per què, a partir dels exemples concrets que ens proveeixen els motors (vapor i electricitat), la filatura i els telers.

2. El segon capítol es concentra en l’anàlisi de les dues principals matèries primeres que va utilitzar la Fàbrica: el carbó i el cotó. Per a ambdós inputs determino, primer, el consum durant la trajectòria històrica de l’empresa, quina en va ser la procedència, quins en van ser els proveïdors i quines van ser les formes que va utilitzar la Fàbrica per adquirir-los.

178 RAIMON SOLER BECERRO

3. En el tercer capítol de la primera part s’analitza la mà d’obra des de la perspectiva de quins en van ser els orígens, tant en els moments inicials de l’empresa com en un any determinat del segle XX. També se’n determina quina va ser l’estructura laboral per sexes i quina l’escala salarial.

4. El quart capítol es destina a l’anàlisi de la producció, els costos i la productivitat. Aquest es divideix en quatre apartats:

a) La constatació dels volums produïts.

b) L’anàlisi dels tipus de teixits elaborats en els anys de funcionament de l’empresa.

c) Una aproximació als costos de producció, a l’estructura i a l’evolució.

d) El capítol s’acaba amb una primera aproximació a l’anàlisi de la productivitat de l’empresa en diversos anys, representatius de les diverses dotacions de maquinària que va tenir.

5. El darrer capítol de la primera part es dedica a la comercialització dels teixits un vegada elaborats; em centro, fonamentalment, en la distribució geogràfica de les vendes i dels clients, en la caracterització d’aquests últims i, finalment, a ressaltar dos recursos dels quals van disposar els empresaris per a conquerir la preeminència en el mercat espanyol: els preus dels teixits i de l’oferta de crèdit als seus clients.

En la segona part faig una aproximació als aspectes financers des de dos àmbits diferents. D’aquesta manera, el primer capítol d’aquesta part està destinat a l’anàlisi de l’origen dels capitals dels fundadors de l’empresa, quines van ser les relacions que hi havia entre ells i com van arribar a forjar les seves fortunes.

El capítol següent d’aquesta segona part analitza els resultats econòmics i financers de l’empresa entre el 1839 i el 1931, amb un primer apartat dedicat a les estratègies de finançament que va seguir i un segon en què es presta atenció a la rendibilitat financera i a la política de distribució dels beneficis.

El darrer capítol repassa l’evolució de la Fàbrica entre el 1939 i el 1965 i se centra en les característiques de l’empresa, les seves formes de finançament i en l’estudi de la rendibilitat financera i la distribució dels beneficis.

RESULTATSICONCLUSIONS

Un cop fet tot aquest conjunt de consideracions metodològiques cal exposar de forma sintètica quins són els resultats i aportacions que es fan des d’aquesta tesi.

Des del punt de vista de la inversió en actius fixos i la tecnologia, crec que amb la meva anàlisi es demostra que la indústria cotonera catalana va seguir unes pautes que no van diferir en excés de les internacionals. Per a posar un exemple, les ring frames es van adoptar a Espanya més o menys en el mateix moment en què en va començar l’expansió en l’àmbit internacional i la Fàbrica va ser una de les primeres empreses catalanes a incorporar-les. Els directors estaven ben informats de les dar-

179

ESTRATÈGIES EMPRESARIALS EN LA INDÚSTRIA COTONERA CATALANA. EL CAS DE LA FÀBRICA DE LA RAMBLA DE VILANOVA, 1833-1965

reres novetats tecnològiques, i en adquirir una nova màquina en valoraven tant el preu com les característiques tècniques.

No obstant això, la decisió d’invertir en una nova màquina o en un nou edifici depenia d’altres factors, el principal dels quals era l’obtenció de recursos propis per a poder finançar la inversió esmentada. Tampoc no podem menystenir els factors d’índole institucional com a frens a la inversió o a la difusió de les tecnologies: les lleis britàniques contra l’exportació de maquinària van retardar, encara que no van impedir, l’arribada de les màquines originàries d’aquell país a Vilanova; l’agitació política i social del sexenni revolucionari va retardar la reforma de la Fàbrica fins que, cap al 1878, aquesta havia esdevingut ineludible.

Els empresaris vilanovins van preferir utilitzar màquines procedents de l’estranger, preferentment britàniques. A això hi devia contribuir una millor qualitat i una escassa diferència en el preu respecte de les fabricades a Barcelona, i va donar lloc a la formació d’un mercat de maquinària en aquesta ciutat, el qual estava dominat pels intermediaris, la majoria d’ells també d’origen estranger. Malgrat que hi ha algunes excepcions, el recurs a les empreses de construccions mecàniques barcelonines es va concentrar en l’àmbit de les reparacions i no en la compra de maquinària.

També procedien de l’estranger les principals matèries primeres: el carbó i el cotó. Pel que fa referència al primer, la Fàbrica va usar, gairebé exclusivament, carbó gal·lès, que es va comprar, segons les èpoques, o bé directament als productors de Cardiff o bé a través de comerciants barcelonesos.

En canvi, el cotó en floca es va adquirir en la seva major part a Barcelona. La Fàbrica va usar majoritàriament cotó americà amb petites proporcions dels d’altres procedències. Aquest era importat pels comerciants barcelonins i venut als industrials. La Fàbrica només va comprar directament el cotó en origen durant el darrer terç del segle XIX, quan els avantatges de fer-ho eren clarament manifestos. El que es desprèn d’aquest fenomen és que el mercat majorista de cotó a Barcelona va ser capaç de proveir de la matèria primera els productors d’una forma més o menys eficient i a uns preus raonables.

Al contrari del que succeïa amb la maquinària i les matèries primeres, la mà d’obra va tenir els seus orígens a Catalunya. Vilanova no disposava d’una tradició industrial quan la Fàbrica va començar a funcionar i, per aquest motiu, va buscar un grup de treballadors a Barcelona, primer, i una sèrie de treballadors procedents de la comarca del Bages, després, per als llocs de major qualificació de l’empresa. D’altra banda, un nombre important dels treballadors de l’empresa eren naturals de la mateixa Vilanova. Aquests van ocupar els llocs amb menor qualificació. La situació dels anys inicials de la Fàbrica de la Rambla s’havia modificat substancialment a començaments de segle XX. D’aquesta manera, l’any 1919 la presència de treballadors procedents d’altres comarques catalanes s’havia reduït notablement i, en canvi, es començava a insinuar ja una important immigració de treballadors originaris d’altres parts d’Espanya.

180 RAIMON SOLER BECERRO

La proporció que les dones van representar en l’estructura laboral de la Fàbrica va anar en augment a mesura que n’avançava la història. Ocupaven els llocs de menor remuneració, per la qual cosa hem d’entendre que aquest procés va estar marcat per la necessitat que tenien els empresaris de reduir els costos laborals i es va veure afavorit per la introducció de màquines que requerien cada cop menys aportació de treball qualificat.

Les dades sobre la producció de teixits i de fil de la Fàbrica ens confirmen l’existència d’un segle XIX que va tendir al creixement i un segle XX en el qual es posen de manifest els problemes de sobreproducció del sector.

En contra d’allò que pensàvem, la Fàbrica va començar produint poques varietats de teixits (empeses i guinees), cosa que ens fa considerar que l’intent d’imitar el model anglès va ser quasi complet. Tot i amb això, aviat es van posar de manifest els límits d’aquesta política en un mercat com l’espanyol i, com a conseqüència, progressivament es van anar introduint nous tipus de teixits amb la voluntat d’ampliar el nombre de clients potencials. Aquesta tendència es va accentuar entrat el segle XX, quan a les classes habituals elaborades per la Fàbrica (curats, retorts, malaguenyes...) s’hi van afegir les tovalloles i altres teixits de rus. Es pot dir que es va sacrificar una part de l’eficiència productiva de l’empresa amb vista a mantenir el major nombre de clients possible.

D’altra banda, és cert que la indústria cotonera catalana arrossegava unes diferències de costos respecte de la seva homòloga britànica, però no ho és menys que aquest diferencial va tendir a disminuir amb el pas del temps. La reducció va ser molt important en el cas del carbó. D’aquesta manera, el cost d’aquest input va passar de ser al voltant d’un 600 % més car que en la Gran Bretanya a la dècada de 1840 a ser-ho un 160 %, l’any 1910. Encara que el carbó no va representar un percentatge important en l’estructura de costos, aquesta diferència no afectava només els manufacturers tèxtils, sinó que tenia una incidència indirecta sobre la competitivitat de la indústria catalana de construccions mecàniques.

És cert, d’altra banda, que les diferències en el cost del cotó no semblen significatives, ja que s’haurien situat entorn del 8 i l’11 %, aproximadament a començaments de segle XX. Però no és menys cert que aquest input es va convertir en determinant: va representar més del 50 % del total de costos.

En canvi, el pes de la mà d’obra dins d’aquesta estructura va tendir a reduir-se de forma significativa. L’estratègia d’introducció de màquines que comportessin la desqualificació de la mà d’obra (com les ring-frames) es va mostrar com a bastant eficient. Sembla clar que va ser aquest factor el que va determinar el descens del cost unitari per metre de teixit.

A partir del darrer terç del segle XIX, els directors de la Fàbrica van tenir serioses dificultats per a ajustar els preus dels teixits a les variacions a l’alça dels costos. La saturació del mercat espanyol dificultava la col·locació dels productes de la Fàbrica a uns preus avantatjosos per a ella. En més d’una ocasió es van haver de vendre els teixits per sota del seus costos, amb les pèrdues consegüents.

181

ESTRATÈGIES EMPRESARIALS EN LA INDÚSTRIA COTONERA CATALANA. EL CAS DE LA FÀBRICA DE LA RAMBLA DE VILANOVA, 1833-1965

Pel que fa a la productivitat, sembla bastant clar que aquesta va tendir a augmentar durant tot el segle XIX, però els avenços que s’hi van donar no van ser uniformes. Mentre que en la filatura l’augment de productivitat va ser considerable, en el cas del tissatge l’increment va ser relativament més moderat i sembla detectar-se un cert estancament en les primeres dècades del segle XX. Donats els escassos resultats econòmics obtinguts, en conjunt, durant aquesta centúria, sembla clar que els guanys de productivitat no van permetre absorbir els increments en els costos.

Passant ara als aspectes referits a la comercialització, podem dir que, en contra del que afirmaven els tòpics, la plaça de Barcelona va absorbir la major part dels teixits venuts per la Fàbrica. Amb una proporció de més del 50 % de les vendes i donades les característiques dels clients (entre els quals predominaven els majoristes), hem de pensar que la Ciutat Comtal va exercir un important paper d’intermediació entre la indústria i el consumidor final de la resta d’Espanya. Malgrat això, la progressiva expansió a través de la geografia espanyola i l’aparició de minoristes, fabricants o sastreries entre els clients ens indica que l’empresa devia anar construint, a través dels anys, la seva pròpia xarxa de comercialització. La relativa expansió de les vendes es va basar fonamentalment en una accentuada reducció dels preus i en una àmplia oferta de crèdit informal als clients.

Des de la perspectiva de l’origen del capital, el cas de la Fàbrica de la Rambla ens permet fer una aproximació a un dels grups que van formar la burgesia catalana que es va configurar en les primeres dècades del segle XIX. Es tracta d’aquells que van basar la seva fortuna en l’emigració a Amèrica i en la seva participació en el comerç colonial, és a dir, aquells que denominem indianos. En el treball s’han volgut assenyalar quatre aspectes bàsics:

— L’amplitud del fenomen de l’emigració a les Antilles a la comarca del Garraf i el seu sentit fonamentalment comercial.

— Que els fundadors de l’empresa, la majoria dels quals havia emigrat a Amèrica, van formar un grup relativament cohesionat amb una àmplia i complexa xarxa de relacions personals i econòmiques.

— Que la fortuna d’aquests indianos es va forjar a les Antilles, on van dedicar-se al comerç de tot tipus (des del de vi fins al de sucre, passant pel d’esclaus).

— El retorn a Catalunya acostumava a representar la consolidació de les fortunes; es produïa, al mateix temps, una diversificació en les inversions: compra de finques rústiques i urbanes, activitats comercials i, com no podia ser d’altra manera, inversió en la indústria.

Pel que fa a les formes de finançament seguides per la Fàbrica, la documentació recollida ens permet reforçar la idea que l’estratègia de creixement de les empreses catalanes es va basar en el recurs als fons propis. No únicament les dades de l’empresa vilanovina, sinó també les procedents d’altres empreses, donen suport a aquesta idea.

182 RAIMON SOLER BECERRO

Tanmateix, l’estratègia va variar amb el temps. La Fàbrica de la Rambla, amb moltes dificultats en els primers anys del segle XX, va acabar modificant-la per a utilitzar més profusament els recursos aliens com a forma de finançament.

El conjunt del finançament de les empreses catalanes s’havia realitzat sense recórrer a la banca. Això no seria tant un resultat de la debilitat de la banca catalana com del sistema creditici organitzat per aquelles. El cas de la Fàbrica de la Rambla en forneix un bon exemple. L’oferta de crèdit informal als clients va comportar que no tingués lletres per a descomptar. A la pràctica, tots els cobraments es feien en metàl·lic. Quan faltava aquest a conseqüència d’una crisi, l’empresa havia de recórrer als mateixos socis o a parents i amics d’aquests, els quals feien préstecs de volum escàs.

De la banda de la rendibilitat financera i la política de distribució dels beneficis crec que podem ressaltar els aspectes següents:

— La reinversió dels beneficis va ser la norma. Aquesta va cobrir la major part de la inversió en actius fixos. La resta va venir de les aportacions de capital dels socis (de fet, només n’hi va haver dues: la del moment de la fundació i la que es va produir amb la reforma del 1878).

— Si la rendibilitat financera de l’empresa va ser suficient per a cobrir una part important de la inversió en actius fixos, també ho va ser per a remunerar els accionistes.

— En contra del que havien dit Nadal i Ribas, podem dir que els accionistes van estar prou ben remunerats fins al 1875, com a resultat d’una rendibilitat relativament elevada en el conjunt del període. No es tracta d’un error en el qual caiguessin ambdós autors, sinó dels diferents tipus de documentació que s’han usat. Convé afegir, a més, que les necessitats de liquiditat de l’empresa van passar sempre per davant de la remuneració immediata dels accionistes.

— A partir del darrer terç del segle XIX i fins a la I Guerra Mundial es van succeir un gran nombre d’anys amb mals resultats. Aquesta va ser una situació bastant generalitzada en el conjunt del sector cotoner, que només es va trastocar amb el conflicte europeu, durant el qual les empreses espanyoles es van beneficiar de la neutralitat i de la diferent evolució entre el preu del teixit i dels salaris reals. Amb tot, quan la situació es va tornar a normalitzar, es va posar de manifest la incapacitat de l’empresa per a ajustar els preus als costos totals i, després d’uns resultats desastrosos, es va decidir deixar de produir el 1931, tal com ja s’ha dit.

De l’anàlisi del rendiment de l’actiu total es desprèn que la Fàbrica de la Rambla va treballar, durant la major part de la seva història, amb uns marges molt ajustats. Per contrarestar aquest dèficit hauria hagut d’utilitzar el més eficientment possible el seu actiu. Encara que ho feia en major grau que una empresa com La España Industrial, la qual basava els seus resultats en un major marge comercial, la Fàbrica de la Rambla es va trobar amb serioses dificultats per a augmentar la rotació dels seus actius.

ESTRATÈGIES EMPRESARIALS EN LA INDÚSTRIA COTONERA CATALANA. EL CAS DE LA FÀBRICA DE LA RAMBLA DE VILANOVA, 1833-1965

Després de la Guerra Civil espanyola l’empresa va canviar de forma jurídica i es va transformar en Societat Anònima. Al mateix temps, va acabar essent dominada per un grup de famílies emparentades entre si (els Alegre-Ferrer-Pi), i així va concloure un procés que s’havia iniciat a començaments del segle XX.

A diferència del que havia succeït en l’etapa anterior, la forma de finançament dominant va ser la del recurs als fons aliens. Entre aquests van destacar especialment les obligacions hipotecàries, un instrument que no havia aparegut amb anterioritat.

Durant el període 1942-1962, la rendibilitat de l’empresa va ser relativament moderada, malgrat mantenir brusques oscil·lacions. D’aquesta rendibilitat moderada es desprèn un repartiment de dividends també moderat. Sembla que l’empresa va acusar notòriament els efectes del Pla d’Estabilització i és probable que, després del primer any amb pèrdues, es decidís la liquidació definitiva de l’empresa, tot posant punt i final a una història més que centenària.

RAIMON SOLER BECERRO

L’OFENSIVA PATRONAL CONTRA L’OFICI. ESTRUCTURES LABORALS

I JERARQUIES OBRERES A LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA (1881-1923)1

CARLES ENRECH

MOLINA

PROPÒSITS

La industrialització és un procés històric que ha centrat l’atenció d’investigadors socials de tota mena: historiadors, economistes, sociòlegs, antropòlegs, geògrafs, urbanistes, arqueòlegs industrials, etc. En general l’interès dels investigadors s’ha centrat sobre alguns temes que podríem considerar clàssics: el creixement econòmic, el progrés tecnològic, les condicions de vida i treball, el moviment obrer, les transformacions urbanes, la classe obrera, etc. I d’altres més innovadors com la família, les mentalitats, la cultura obrera, la vida quotidiana, la socialització, etc. són temes que expliquen la part més visible o externa del procés. Però la imatge que tots els investigadors associem a la industrialització, la fàbrica i el treball fabril, la part més interna del procés, segueix sent una enorme caixa negra. No perquè considerem la fàbrica una institució social i econòmica tètrica sinó perquè el treball fabril i la seva organització ha esdevingut un fenomen invisible dins els estudis sobre la industrialització.

La fàbrica és i ha estat un espai on els homes establien relacions que traspassaven l’estricte marc laboral. Molts dels conflictes i esdeveniments que van tenir lloc fora de la fàbrica hi eren originats. La residència obrera durant les primeres fases de la industrialització s’articula al costat de la fàbrica, propera al treball. Es fa difícil separar la socialització del lleure de la del treball. En aquest sentit, la fàbrica ha estat el lloc de trobada del progrés tecnològic, del creixement econòmic, de les condicions de vida i treball, de la socialització obrera, del moviment polític i associatiu, i de la conflictivitat social. Aquestes qüestions son estudiades àmpliament però des d’una òptica externa a la fàbrica i el treball fabril. La rellevància del que passa dins la fàbrica no ha estat encara assumida per la història social amb «tots els ets i uts».

La historiografia sobre la fàbrica i el treball ha generat una producció abundant d’estudis monogràfics. Però els estudis han incidit més en la història empresarial, en les instal·lacions fabrils, en el procés de desenvolupament industrial local o comarcal, en les condicions de vida i treball o en la recuperació de la memòria històrica que no pas en l’anàlisi de com es relacionava la fàbrica amb l’entorn. Precisament

1.Dirigida pel catedràtic d’Història Contemporània Pere Gabriel, Universitat Autònoma de Barcelona, any 2000. Qualificada pel tribunal format per Jordi Nadal, Francisco Bonamusa, Àngel Duarte, Joan Serrallonga i Cristina Borderías amb excel·lent cum laude.

186

CARLES ENRECH MOLINA

explicar la industrialització de dins a fora, des de la fàbrica i el treball fabril, fou d’entrada el nostre plantejament principal.

La present investigació intenta analitzar aquest fenomen invisible de la industrialització en què s’ha convertit la fàbrica, per poder explicar la influència dels esdeveniments dins d’aquesta en les transformacions socials i econòmiques de l’entorn. El marc temàtic escollit per aplicar aquest plantejament fou la jerarquia fabril i les relacions laborals que generava el sistema fabril dins el sector tèxtil català. Es tractava d’analitzar la composició de la força de treball en diversos establiments fabrils i estudiar el segment laboral clau en l’organització del treball, els encarregats. El període cronològic triat, 1881-1923, s’emmarcava entre dues grans transformacions. La crisi de treball i les reformes de l’organització del treball de la dècada del 1880, i les transformacions socials i econòmiques dels anys de la Gran Guerra (1914-1918) i el pistolerisme (1916-1923).

A mesura que avançava la recerca cada cop era més evident que les transformacions dins les quadres fabrils tenien repercussions importants fora dels seus murs. D’altra banda, també era molt evident que les transformacions del paper dels encarregats tant dins com fora de les fàbriques tenia molt a veure amb un procés força més genèric: l’ofensiva patronal contra l’ofici.

A partir d’aquí s’obriren noves temàtiques secundàries en la nostra investigació: la destrucció de l’ofici i les bases consuetudinàries de treball, les motivacions empresarials per reformar l’organització del treball i la maquinària, la competència fabril entre «el pla» i «la muntanya», la formació del sistema de colònia industrial com a resposta a l’oposició obrera contra les reformes del treball, la desqualificació de la mà d’obra tèxtil, la feminització de la força de treball en el tèxtil cotoner, l’evolució dels salaris segons les categories laborals, el tancament progressiu del ventall salarial dins les fàbriques, la transformació del teixit social urbà interclassista propi dels primers temps de la industrialització, les conseqüències polítiques i socials de les reformes del treball. Tot plegat permetia arribar a uns plantejaments molt més dinàmics i enriquidors que els de la nostra proposta inicial. Per aquest motiu en el títol definitiu de la tesi doctoral figura la qüestió de l’ofensiva contra l’ofici, un concepte que contrarestava les connotacions de tipus funcional i estructuralista de termes com jerarquia obrera i estructures laborals.

L’ofensiva contra l’ofici tèxtil es pot considerar finida vers el 1904. Potser molts historiadors canviarien aquesta data per la del 1913. Però m’agradaria remarcar els motius de l’elecció del 1904. A principis de segle XX la base d’ofici de la indústria, els filadors i els teixidors, ha estat desqualificada i feminitzada en la major part de Catalunya, en especial a «el pla», però també a una part de «la muntanya» després del seguit de conflictes del tèxtil durant els anys del malestar fabril (1897-1903). Altres fets reforcen la visió de fi d’etapa. L’expansió fabril per «la muntanya» havia tingut una segona onada (1895-1903) que gairebé exhauria els recursos hidràulics del Llobregat i el Ter. La crisi industrial, malgrat la pèrdua de les colònies, no tocà fons fins al 1904, i no tant per les conseqüències de la crisi del 1898 com per l’augment dels preus del cotó i el carbó. A més a més,

187

L’OFENSIVA PATRONAL CONTRA L’OFICI. ESTRUCTURES LABORALS I JERARQUIES OBRERES

A LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA (1881-1923)

les vagues generals de començament de segle i la fundació el 1907 de Solidaritat Obrera marquen l’aparició d’un nou sindicalisme obertament més proletari. Si hom vol, el període entre el 1905 i el 1913 es pot considerar una etapa de transició a encaixar en la fi del model de societat urbana interclassista propi de l’ofici o en el naixement d’un teixit social urbà típicament proletari.

MÈTODE

La metodologia emprada durant la recerca, com acostuma a passar en el terreny de la història social, és deutora en gran part dels plantejaments teòrics i els mètodes de recerca propis d’altres disciplines de les ciències socials. En aquest sentit, en tot moment s’ha potenciat un enfocament metodològic pluridisciplinar sota la perspectiva d’oferir una interpretació de les transformacions de la societat en el temps a partir del nostre tema d’estudi: les jerarquies obreres i l’ofensiva contra l’ofici. Una interpretació de les transformacions socials que no s’havia de basar en la generalització teòrica sinó en la troballa d’un bon grapat d’exemples i casos que donessin consistència a les nostres afirmacions. La metàfora de la calaixera que s’havia d’omplir d’exemples i casos singulars ens sembla la millor manera d’explicar la recerca. La qüestió era omplir els diferents calaixos geogràfics, industrials i socials. L’existència de realitats comarcals i locals diferents dins la indústria tèxtil ens hi abocava, així com l’existència d’altres sectors industrials tèxtils que no eren el rei cotó. D’altra banda, les realitats socials i la composició de la força de treball comportava l’existència de diversos grups laborals dins la jerarquia obrera que calia analitzar detingudament. D’aquí la utilització de documentació força heterogènia: monografies històriques de caràcter local o comarcal, memòries, documents d’empresa, manuals de tècnica tèxtil, estadístiques fiscals, documentació municipal, guies urbanes, notícies de premsa, testimonis orals, etc. amb els quals omplir els diferents calaixos. Sens dubte, dintre d’aquest conjunt heterogeni de fonts documentals cal destacar la rellevància dels arxius d’empresa i en concret d’una font documental: els fulls setmanals de salari. Els setmanals constitueixen l’autèntica fotografia de l’organització del treball d’una fàbrica. Evidentment no tots els setmanals servien per als nostres propòsits. Calia que hi figuressin com a mínim la categoria laboral o ofici, els noms dels obrers i obreres, i el salari. A més, no tots els arxius d’empresa conservats en institucions obertes al públic investigador contenen aquest important document, i menys del període sotmès a estudi. A partir dels fulls salarials es va poder estudiar la jerarquia obrera, analitzar la composició de la força de treball en les diferents realitats sectorials i comarcals representantives de la indústria tèxtil, i estudiar l’evolució dels salaris per categories laborals, comarques i sectors industrials. A més, en el cas de disposar dels noms dels obrers, es podien creuar les dades amb altres estadístiques o fonts documentals que han permès estudiar, en alguns casos, els itineraris laborals, les xarxes socials, els mercats interns de treball, l’ascendència social i política de la jerarquia obrera, la localització residencial obrera segons el gènere i la catego-

188

CARLES ENRECH MOLINA

ria laboral, etc. En aquest sentit, cal destacar els bons resultats que ha aportat el tractament automàtic de la informació per a la confecció d’estadístiques i bases de dades, moltes de les quals s’han presentat en forma de gràfic o de mapa.

Els principals exemples fabrils treballats han estat La España Industrial de Sants i Codina i Serra de Barcelona (Barcelonès), la fàbrica de La Rambla de Vilanova i la Geltrú (Garraf), Can Cuadras i Can Corominas de Sabadell (Vallès Occidental), Colònia Sedó d’Esparreguera (Baix Llobregat), i Almeda, Alemany i Cia. de Manlleu (Osona). La representativitat de la mostra és notable si s’exceptua la manca de setmanals de colònies industrials de l’Alt Llobregat i el Cardener, només compensada per l’anàlisi de la colònia Sedó, i algunes dades fragmentàries de la fàbrica de riu, no pas colònia, de Cal Cases de Puig-reig.

El punt de partida fou la base documental dels fons d’empreses, però a partir d’aquí fou necessari integrar tots els altres tipus de fonts disponibles per oferir una anàlisi rica en matisos i interpretacions, que apunten tant a les transformacions econòmiques i socials provocades pels canvis en l’organització del treball com a les polítiques i culturals, en menor mesura.

TESI. ESTRUCTURESLABORALSIJERARQUIESOBRERESENELMARCDEL’OFENSIVACONTRAL’OFICI (1881-1923)

La lluita patronal contra l’ofici tèxtil fou un procés amb dues etapes força marcades. En la primera etapa, del 1881 al 1904, es produeixen els principals conflictes a l’entorn de les reformes de l’organització del treball i la destrucció dels oficis masculins tradicionals: teixidors i filadors. El fracàs de l’ofensiva obrera del tombant de segle significaria la generalització d’un model de relacions laborals; les tradicions de treball consuetudinàries havien deixat de ser respectades pels fabricants. La segona etapa (1905-1923) s’iniciaria amb uns anys de pausa en la conflictivitat que es trencaria pels volts de 1910-1911, tindria una fita en la vaga del tèxtil del 1913 i culminaria amb la greu conflictivitat del període 1916-1923. En aquesta segona etapa es farien molt més visibles les incipients fractures socials que havia deixat la destrucció de l’estrat intermedi d’ofici format per filadors i teixidors: la proletarització. Però la gran massa obrera proletaritzada, tot i els conflictes del tèxtil cotoner del 1913 i el 1916, no fou la principal protagonista de l’espiral violenta de 1916-1923.

La nova ofensiva patronal va prendre com a objectiu la jerarquia obrera. La perspectiva d’una proletarització irremissible va abocar els quadres obrers i els estrats d’ofici a defensar de forma violenta i radical la seva posició laboral i social, en un context de pèrdua accelerada de poder adquisitiu per les circumstàncies econòmiques generades per la confrontació bèl·lica europea. La reacció obrera, tot i el seu caràcter violent i radical, no va ser estèril. Vers 1919-1921 els salaris reals recuperaren i superaren en molts casos els nivells del tombant de segle. A més, les relacions laborals entraren en un procés de formalització a través de bases de treball i reglaments de fàbrica. La contrapartida dintre i fora de la fàbrica va ser una major homo-

189

L’OFENSIVA PATRONAL CONTRA L’OFICI. ESTRUCTURES LABORALS I JERARQUIES OBRERES

A LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA (1881-1923)

geneïtat de la classe obrera. Les desigualtats salarials entre la jerarquia obrera i la massa obrera desqualificada van disminuir. L’ofici en la indústria tèxtil, cada cop més, era una qüestió del passat.

La primera etapa (1881-1904) de l’ofensiva contra l’ofici va permetre trencar els límits que suposava, per al desenvolupament del sistema fabril i la lògica del benefici, el tradicional aiguabarreig social de les viles industrials catalanes. El sistema fabril s’havia desenvolupat en un medi social interclassista on els obrers de fàbrica, els menestrals i els petits industrials convivien en els mateixos barris en «relativa harmonia».

L’aiguabarreig social es manifestava en la composició social de corals, ateneus, societats polítiques i germandats de socors mutus, sovint amb forts vincles amb el moviment polític de tendència republicana o socialista moderada. La solidaritat entre obrers i classes mitjanes quedava palesa en el suport interclassista que rebien les vagues obreres. Només així es podien plantejar aquells conflictes fabrils que duraven setmanes o mesos.

Els obrers de fàbrica fins a finals de segle XIX encara tenien els coneixements necessaris per fer les diverses feines del seu ofici, com és el cas de molts teixidors mecànics que abans havien treballat amb les mans. D’una altra banda, la distància respecte de les seves arrels artesanes era força limitada. L’organització del treball amb els seus sistemes de promoció laboral basats en l’antiguitat i l’experiència era hereva de l’organització artesana. Fins i tot els grans fabricants que rebutjaven la societat obrera havien adoptat sistemes de promoció laboral similars, com els mercats interns. La fàbrica era presonera del medi social que l’envoltava. Les tradicions consuetudinàries d’ofici, amb el seu fort component igualitari i ètic, constituïen un escull per a una organització del treball fabril més racional i lucrativa.

Les condicions de treball de la majoria de fàbriques a principis de la dècada de 1880 eren encara força artesanals. En moltes fàbriques la disciplina era feble. Els obrers sovint disposaven discrecionalment de petites pauses per fer la cigarreta, fer un traguet de la bóta de vi o anar a omplir el càntir d’aigua fresca. Els horaris d’entrada no eren excessivament estrictes i es respectaven tant les festes religioses com les més populars i paganes.

La crisi de treball dels anys vuitanta va facilitar l’augment de la disciplina. Els petits vicis es prohibiren, els horaris es tornaren més estrictes, i els fabricants intentaren imposar uns ritmes de treball més racionals. Davant la resistència de l’ofici molts fabricants optaren per substituir els obrers masculins d’ofici, ben qualificats i remunerats, i organitzats societàriament, per obreres, més dòcils i sense tradició societària, recolzant-se en les últimes innovacions mecàniques.

Els conflictes del treball aviat traspassaren les portes de les quadres fabrils. Els obrers qualificats, especialment els quadres obrers, eren una part important de l’entramat social interclassista. L’ofensiva contra l’ofici i la desqualificació del treball els va posar cada cop més en una situació delicada. Mentre en la fàbrica els quadres

190 CARLES ENRECH MOLINA

obrers i els obrers qualificats eren els encarregats d’imposar una major disciplina fabril, en la societat civil eren un dels pilars de la tradició societària interclassista i de l’obrerisme de caire republicà o socialista moderat. En aquest sentit, els quadres obrers i els oficis tèxtils més ben qualificats es trobaven entre l’espasa i la paret. D’una banda patien la pressió dels seus amos, i de l’altra, la denúncia popular de col·laborar amb els fabricants. Una gran esquerda s’obria en l’aiguabarreig social característic de les viles industrials catalanes a la fi de segle XIX.

En aquest incipient procés de segregació social de finals de segle XIX fou més important la desqualificació laboral de l’estrat intermedi d’ofici que donava cohesió a l’aiguabarreig social de menestrals, petits industrials, i obrers d’ofici, que no pas la posició cada cop més vulnerable dels quadres obrers. Dos foren els processos que alimentaren la destrucció d’aquest estrat intermedi. D’una banda, la crisi definitiva del tissatge manual durant els anys vuitanta combinada amb la substitució dels teixidors mecànics per teixidores. D’una altra banda, la introducció de la màquina contínua de filar, que va permetre la substitució dels qualificats filadors de selfactina per mà d’obra femenina i infantil sense qualificació ni experiència. En general, els filadors i teixidors de la indústria cotonera foren els més afectats per la substitució del homes per dones.

L’alta conflictivitat dels anys vuitanta i els primers de la dècada dels noranta, i els anys del traspàs del segle XIX al segle XX, cal analitzar-la com la conseqüència de la resistència obrera a les reformes patronals de l’organització del treball. Si la màquina havia estat acceptada pels obrers com a forma de fer menys pesat el treball i teòricament gaudir dels beneficis d’una major productivitat, i el treball femení en la indústria no constituïa cap novetat, altres qüestions com el treball a l’anglesa creaven grans resistències. El treball a l’anglesa topava de ple amb l’ètica obrera d’ofici, que preferia el repartiment del treball o la reducció del salari abans que deixar sense feina un igual. El sistema de colònia a «la muntanya» o el paternalisme de les societats mixtes entre patrons i obrers, conegudes com les «caixes dels morts», a les ciutats, formaven part d’aquests intents patronals per domesticar una mà d’obra poc submisa als interessos del fabricant.

La crisi de treball de les àrees urbanes de l’era del vapor a mitjan anys vuitanta per la competència de les fàbriques de riu i les colònies de «la muntanya» va permetre els empresaris de «el pla» reorganitzar el treball. La major feminització de la mà d’obra, la mecanització, el preufetisme o la racionalització fabril i el rebuig contra la societat obrera foren els instruments principals dels quals es serviren els fabricants per posar fi a la resistència de l’ofici a la liberalització de les relacions laborals. La modernització de maquinària va permetre d’una banda reduir la dependència dels fabricants del segment més artesanal i qualificat de la força de treball i de l’altra ocupar majorment mà d’obra femenina i infantil, ja que, com en el cas de les contínues, part dels nous enginys mecànics estaven adaptats a les possibilitats de dones i nens.

191

L’OFENSIVA PATRONAL CONTRA L’OFICI. ESTRUCTURES LABORALS I JERARQUIES OBRERES

A LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA (1881-1923)

En «el pla» l’increment de la feminització fabril va anar acompanyat de la desfeta del sindicalisme moderat de Tres Classes de Vapor. L’ensorrada de l’estrat d’ofici tèxtil més tradicional, filadors i teixidors, va deixar sense base social el sindicat tèxtil. Les vagues de Manresa del 1890 constituïren un últim i desesperat intent d’estendre la societat per «la muntanya» com a forma de garantir la pervivència de l’ofici en «el pla» i els centres urbans tèxtils. A «la muntanya» els fabricants optaren per tancar les colònies a l’exterior com a forma de foragitar la societat obrera i disciplinar els obrers que l’habitaven. A partir del 1890 la consolidació del sistema de colònia industrial a «la muntanya» i les reformes del treball en «el pla» configuraren una nova situació laboral en què la majoria dels treballadors d’ofici patiren un fort procés de desqualificació.

La desqualificació fou especialment intensa en la indústria cotonera, la més afectada per les reformes fabrils. L’opció dels fabricants catalans de produir gèneres de batalla no era només una opció de mercat, donats els condicionaments energètics, l’estructura empresarial i la competitivitat en el mercat internacional, sinó que també formava part d’una política patronal destinada a garantir la docilitat de la mà d’obra.

Les remuneracions salarials es van veure afectades seriosament. Els increments dels salaris nominals durant tota la fi de segle XIX foren molt moderats. Si deixem de costat la bonança de mitjans dels anys noranta, en què la demanda colonial va garantir bones setmanades als preufetistes, hores extraordinàries i alguns augments del nominal, les condicions de vida dels obrers tèxtils van empitjorar. Els testimonis de l’època es fan ressò de l’increment de preus dels aliments i els lloguers durant el tombant de segle. Dit d’una altra manera, els moderats guanys dels salaris nominals se’ls va emportar la carestia del cost de la vida, especialment en la indústria cotonera de «el pla», on l’evolució dels salaris reals durant la fi de segle i primers de segle XX fou a la baixa moderada, tendència agreujada per l’impacte que sobre la classe obrera de «el pla» de Barcelona va significar l’agregació dels pobles de «el pla» al municipi de Barcelona.

La minva del salari real afectà principalment els graons intermedis de la jerarquia fabril, filadors i teixidors, mentre els augments dels nominals va permetre reduir desigualtats salarials a les feines poc qualificades de dones i infants. El resultat fou un incipient tancament del ventall salarial, encara que els quadres obrers a comparació mantingueren temporalment les distàncies salarials amb la gran massa obrera per la reducció del pes dels estrats intermedis d’ofici.

Malgrat la derrota del sindicalisme d’ofici a Barcelona i el seu «pla», i la consolidació del sistema de colònia industrial, l’ofici masculí va conservar la seva qualificació i posició social durant el tombant de segle en una part de la indústria. És més, l’existència de dos models fabrils antitètics, el vapor en «el pla» i la colònia a «la muntanya», no va suposar una homogeneïtzació de les condicions de treball durant el canvi de segle, que seguiren tenint una forta diversitat local i comarcal. Ni la feminització fou total ni els fabricants imposaren totes les reformes desitjades. D’una

192 CARLES ENRECH MOLINA

banda, la feminització a «la muntanya» va avançar lentament per les característiques del sistema de colònia industrial, que obligava a ocupar famílies senceres. D’altra banda, la introducció de sistemes fabrils més racionals que trenquessin definitivament amb els ritmes de treball artesanals com el treball a l’anglesa sovint quedà aplaçada fins a les dues primeres dècades de segle XX, i només tingué una forta implantació a Barcelona i les seves rodalies. A més, en la indústria tèxtil llanera del Vallés Occidental o en la indústria cotonera del Ter l’ofici masculí va resistir els atacs patronals durant les dues primeres dècades del segle XX

El canvi en la conflictivitat fou una de les proves més palpables que l’ofensiva patronal havia reeixit a principis de segle XX. El malestar fabril (1897-1903) que va recórrer els centres urbans de «la muntanya» i «la mitja muntanya» fou l’última gran onada de conflictes de l’era de l’ofici. La gran vaga del 1913 fou la protesta de la gran massa obrera desqualificada; no la dels sectors qualificats que havien estat el suport social de Tres Classes de Vapor i el seu sindicalisme moderat durant la fi de segle XIX. El nou sindicalisme agrupat a l’entorn de la CNT era l’expressió d’una massa obrera cada cop més proletaritzada. La destrucció de l’ofici tèxtil clàssic, filadors i teixidors, va posar les condicions per a la proletarització dels últims estrats laborals d’ofici.

La lluita patronal contra l’ofici havia comportat un increment de la feminització de les quadres fabrils des de finals de segle XIX. Un procés paral·lel a una modernització de la maquinària i unes reformes del treball pensades depenent de la incorporació de dones i nens. L’ofici havia rebut un cop definitiu que es va reflectir en les remuneracions. Només els quadres obrers i els obrers qualificats del ram de l’aigua mantingueren fins a un cert punt la tradició consuetudinària d’ofici en el tèxtil.

El procés de proletarització estava servit. No era només la manca de reconeixement patronal de l’ofici, dels seus costums de treball tradicionals i de l’ànima que mantenia vigent les bases consuetudinàries (la societat); l’augment de les necessitats de les famílies obreres per l’increment del cost de la vida havia empentat els obrers a acceptar la incorporació de la dona i els fills a la feina fabril. A mig termini aquesta incorporació va tenir conseqüències importants en l’estructura familiar i el medi social interclassista en què es movia l’obrer.

L’increment de les necessitats monetàries per cobrir el pressupost de la llar obrera venia ja del tombant de segle, de manera que les famílies, pels volts dels anys de la Gran Guerra, havien exhaurit bona part de les possibilitats de recórrer al treball d’altres membres de la unitat domèstica per compensar l’augment del cost de la vida. Un dels signes més evidents de la proletarització era, més que la destrucció de l’ofici per les reformes del treball, la imprescindible incorporació de la dona a la fàbrica. Quedaria fora de la nostra anàlisi un tema, apuntat per alguns estudis: el descens de la fecunditat i l’augment del pes dels immigrants en el creixement de la població, que sens dubte també empentaria els fabricants a la racionalització del treball.

193

L’OFENSIVA PATRONAL CONTRA L’OFICI. ESTRUCTURES LABORALS I JERARQUIES OBRERES

A LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA (1881-1923)

Les reivindicacions obreres relatives a la reducció de la jornada de treball, l’adopció de la setmana anglesa i la reducció del nombre de festes tradicionals cal entendre-les des del punt de vista de la necessitat de fer compatible el treball de la dona a la fàbrica i a la llar familiar. En la reacció obrera dels anys de la guerra europea tingueren un paper important les dones obreres, especialment entre el 1913 i el 1916, anys de les dues grans vagues del tèxtil de Barcelona i «el pla». Durant aquests anys la proporció dels ingressos familiars aportada pel treball de les dones va augmentar com a producte del diferencial d’augments salarials favorable a les categories laborals més desqualificades. No fou fins als anys 1916-1917 que la principal font de conflictes en el tèxtil es va desplaçar cap al ram de l’aigua i els quadres obrers, els últims elements d’ofici dins les quadres fabrils.

El radicalisme i la violència de les lluites socials entre el 1916 i el 1923 foren provocats pel procés de proletarització al qual es van veure abocats aquests segments qualificats dels obrers fabrils. La pèrdua de pes social dels quadres obrers i els obrers d’ofici, la intensificació del treball, la rebaixa dels salaris reals durant els anys de la Gran Guerra (1914-1918), l’augment proporcionalment menor dels salaris reals de la gent d’ofici, i la necessitat del treball d’altres membres de la unitat familiar significaren un cop ben dur per a les tradicions d’ofici. Malgrat la virulenta resposta obrera i l’augment generalitzat dels salaris reals, la proletarització era un fet. Entre el 1900 i el 1919 un home adult qualificat, com un oficial del ram de l’aigua, fou incapaç de cobrir amb el seu salari les necessitats familiars. En només vint anys s’havien produït transformacions importants en l’organització fabril i la jerarquia salarial.

El tancament del ventall salarial confirmaria la pèrdua de pes dels segments fabrils d’ofici. La reacció obrera de la postguerra europea va aconseguir frenar part del procés de proletarització però amb uns costos. Les bases de treball i els reglaments de fàbrica significaren el punt final als contractes verbals, al costum i a la tradició. Certament la major part dels fabricants no els respectaven, però constituïen un punt de referència ètic. La formalització escrita de bases de treball i reglaments de fàbrica va permetre conservar una part dels costums de treball, però a canvi els fabricants legitimaren la disciplina fabril, les reformes del treball, i els canvis en la jerarquia salarial. Uns canvis que no significaren una subversió dels esglaons salarials sinó una homogeneïtzació que afectà principalment les restes de l’ofici.

Les transformacions en l’organització fabril crearen una forta fractura social en el si dels medis obrers de Barcelona i les ciutats mitjanes, on es concentrava la indústria tèxtil de «elpla». La conflictivitat i les lluites socials dels anys del pistolerisme, per força havien de provocar un canvi de residència dels quadres obrers millor qualificats. Però la segregació horitzontal no fou tant un fenomen dels que volien com dels que s’ho podien permetre. En aquest sentit la dependència familiar dels ingressos del treball de la dona i/o les filles fixava sovint la residència obrera prop de la feina d’aquestes. Només es podien traslladar a barris més benestants i prescindir dels ingressos de la dona els quadres obrers de més categoria en la jerarquia fabril.

CARLES ENRECH MOLINA

Les associacions sindicals separades reforçaven aquesta tendència a la segregació social i residencial.

En el fons es tractava de la reacció a una posició laboral cada cop més vulnerable. Cada vegada el nombre de places atractives per als homes es reduïa dins la indústria tèxtil. La base d’ofici de la qual havien sorgit els quadres obrers cada cop era més petita per la incorporació de les dones i la desqualificació introduïda per les reformes del treball. La distància respecte de la massa obrera femenina desqualificada era força gran; ja no els legitimaven els anys de dur aprenentatge de l’ofici que culminava amb la promoció a contramestre o majordom. L’aprenentatge dels quadres obrers cada cop es feia més dins de la pròpia classe, com en el cas dels contramestres de telers que començaven de posapeces o ajudants, sovint sense haver estat experts teixidors. La pressió dels fabricants i la manca de legitimitat per l’ensorrada del sistema de promoció interna de l’ofici els convertien en objecte de les ires obreres i en personatges força dòcils a les ordres dels fabricants. La divisió entre partidaris dels fabricants i partidaris de la solidaritat classista era irremissible.

La fractura social dins les files dels quadres obrers i oficis del ram de l’aigua tenia molt a veure amb la intensificació i la racionalització del seu treball, que va avançar força durant aquests anys. Aquest procés era el pas següent que calia donar des de l’òptica del fabricant un cop l’ofensiva contra l’ofici a base d’introduir dones i nens, maquinària i sistemes clàssics de preufetisme, havia donat els seus fruits a finals del segle XIX. Els anys de la guerra europea i la immediata postguerra permeteren aposentar en moltes fàbriques el treball a l’anglesa o sistemes alternatius, com el treball a salari més prima. En el cas dels quadres obrers la intensificació del treball i la pèrdua de privilegis no es va traduir en un augment proporcional de les remuneracions, i això va generar un descontent manifest, canalitzat sovint de forma violenta. Foren anys de canvis, l’inici d’una nova etapa que a mig termini havia de significar la superació del sistema fabril tradicional.

Tot i així, els models fabrils tradicionals persistiren. Però la relació entre ells va patir un fort trasbals. El sistema de colònia industrial va garantir la pau social a la major part de «la muntanya» però els clàssics avantatges industrials i econòmics es van veure molt reduïts. La conversió dels vapors urbans en fàbriques electrificades eliminava un dels teòrics avantatges de la localització a «la muntanya», l’energia barata, i permetia als fabricants de «el pla» introduir el torn nocturn, tal com feien les fàbriques de riu per amortitzar en un breu període de temps les instal·lacions i la maquinària.

L’atracció de la ciutat i l’escassetat de braços a «la muntanya» provocaren una tendència a l’alça dels salaris, afavorida per les circumstàncies de l’increment de la vida i la millora dels salaris en «el pla». En general, les distàncies salarials entre «el pla» i «la muntanya» patiren una reducció. El mateix va passar entre els salaris de la gran massa obrera desqualificada i els quadres obrers. Els increments menors dels salaris nominals els patiren les categories laborals que el 1913 gaudien de millors re194

195

L’OFENSIVA PATRONAL CONTRA L’OFICI. ESTRUCTURES LABORALS I JERARQUIES OBRERES

A LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA (1881-1923)

tribucions. I el mateix també va passar en l’àmbit local i sectorial: la zona del Ter i el treball de la llana, dos reductes de l’ofici ben qualificat, aconseguiren en general increments per sota de la mitjana. Si afegim les successives reduccions de la jornada de treball fins a les vuit hores diàries el 1919, tot plegat va significar una tendència a la uniformització de les condicions de vida i de treball dels obrers tèxtils. Els vicis i abusos del sistema continuaren, però cada cop més quedaren circumscrits a les colònies i «l’alta muntanya».

«El pla» va recuperar el seu pes específic en el conjunt de la indústria tèxtil. L’equiparació de les condicions de producció i l’especialització en articles de major valor afegit va concentrar el creixement de la població obrera durant les dues primeres dècades de segle XX a les àrees urbanes de «el pla» i «la mitja muntanya». En aquest sentit, els fabricants de «la muntanya» intentaren recuperar part de l’avantatge: augmentaren la proporció de mà d’obra femenina, fins i tot a costa d’obrir les colònies a l’exterior, introduïren millores en la maquinària i l’organització del treball, i en alguns casos —qüestió que no hem tractat— milloraren els serveis i l’obra social paternalista. Els models fabrils es consolidaven però les diferències entre ells minvaven. La tendència a l’homogeneïtzació avançava tant en l’àmbit industrial, entre fabricants, com en el socioeconòmic, entre obrers. En el cas dels obrers l’homogeneïtzació es feia patent tant a dins com a fora de la fàbrica.

Tot plegat va constituir un vertader procés de proletarització dels obrers tèxtils. L’ofici tèxtil era una imatge de la realitat quotidiana del passat. A la primeria del segle XX només es distingien els obrers del ram de l’aigua per la seva indumentària, ja que per raons de feina duien la brusa curta fins a la cintura, d’un teixit tan estrafolari, que era conegut popularment com «roba de bruts», i els pantalons una mica arremangats. La resta d’obrers vestia la típica brusa llarga que caracteritzava l’obrer de fàbrica: pantalons, espardenyes i gorra. A partir dels anys vint fins i tot aquestes senyes d’identitat començarien a desaparèixer amb la difusió de les granotes dels mecànics com a vestit de la classe obrera. La tendència a la uniformització, a la reducció de les diferències entre oficis dins la mateixa indústria, i entre indústries, era una manifestació més d’aquesta pèrdua d’identitat de l’obrer qualificat masculí, de la seva proletarització. Un procés perfectament reflectit en el tancament del ventall salarial i els canvis en la jerarquia salarials dins la fàbrica però també en les manifestacions socioculturals de la vida diària fora de la fàbrica: residència, vestit, incorporació laboral de la dona, oci, lluita sindical, etc. Entre el 1881 i el 1923 les transformacions laborals en el si de les quadres tèxtils convertiren la gent d’ofici, amb les seves tradicions i costums, en simples obrers cada cop més difícils de distingir els uns dels altres.

CARLES ENRECH MOLINA

FERRAN SOLDEVILA I LA HISTORIOGRAFIA CATALANA DEL

SEU TEMPS (1894-1971)1

ENRIC PUJOL CASADEMONT

Aquesta tesi doctoral volia assolir un objectiu doble. D’una banda, dilucidar el lloc que Ferran Soldevila ocupa en la historiografia catalana contemporània i, de l’altra, oferir una primera visió de conjunt del panorama historiogràfic català de bona part del segle XX. Es partí d’una idea central subjacent: que la historiografia catalana contemporània era equiparable a les més desenvolupades d’Europa (i del món) i que l’aportació historiogràfica soldeviliana (per la seva importància) era una prova fefaent de la maduresa assolida.

El precedent de la tesi que ens ocupa fou el meu treball de doctorat Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània, defensat a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1994, que constitueix la primera monografia extensa feta sobre el personatge.2 En aquell estudi es féu sobretot una reivindicació de l’aportació soldeviliana, assumida posteriorment pel conjunt de la comunitat d’historiadors/historiadores arran del centenari del seu naixement. Un cop aconseguit aquest objectiu d’ordre bàsicament reivindicatiu, per què calia aprofundir en la investigació ja iniciada? D’una banda, encara calia aclarir molts aspectes de la seva trajectòria personal i professional, i de l’altra, era imprescindible reconstruir, amb major detall, el context històric i historiogràfic en què es desenvolupà la seva producció perquè era l’única manera de poder situar-lo i de valorar realment la seva aportació personal. Així, la investigació va prendre una direcció doble. Una d’interna en relació amb el personatge estudiat, d’aprofundiment de l’obra i de l’autor (fins a arribar als aspectes més íntims) i una altra d’externa, per tal de veure quins eren els altres historiadors destacats en cada etapa del període considerat (i quin contacte mantingueren amb ell), quins corrents historiogràfics organitzats hi havia a cada moment i quina relació es podia establir entre el desenvolupament global de la disciplina i els principals esdeveniments històrics del segle XX català. La primera direcció comportava una recerca bàsicament heurística (d’acord amb la seva accepció tradicional), d’exploració de noves fonts per tal de dilucidar els aspectes

1.Tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Simon Tarrés, Departament d’Història Moderna i Contemporània, Facultat de Lletres, Universitat Autònoma de Barcelona, 2000, 1.252 p. Actualment se’n prepara, per part del mateix centre universitari, l’edició electrònica.

2.Publicat, amb el mateix títol (1995), per l’editorial Afers, Catarroja-Barcelona, 363 p.

198

ENRIC PUJOL CASADEMONT

foscos i desconeguts del personatge i la seva obra. La segona suposava un esforç de síntesi i a la vegada d’investigació (donada la precarietat dels estudis existents sobre el tema) per tal de posar els fonaments d’una història de la historiografia catalana contemporània que mai abans no havia estat abordada de manera sistemàtica. Una i altra direcció han estat complementàries, ja que la figura de F. Soldevila s’ha convertit en una mena de fil conductor de l’evolució d’una disciplina (la historiografia) i d’una època històrica. El mateix F. Soldevila ja advertí del valor que pot tenir una biografia (en el nostre cas una biografia eminentment intel·lectual) en la recreació històrica d’un període determinat:

Mai no he sabut comprendre perquè la biografia ha estat considerada com un gènere inferior entre els gèneres històrics. A la meva manera de veure, tot depèn del biògraf i del biografiat. Hi ha personatges que en la seva biografia arrosseguen o enclouen la història de la col·lectivitat en què van viure, i de vegades també la d’altres col·lectivitats que s’hi van relacionar, potser per la força mateixa de la individualitat biografiada.3

No cal insistir en el fet que ell era una d’aquestes individualitats apuntades.

En el propòsit de donar una visió global de la història de la historiografia catalana, el cas de F. Soldevila era especialment adient per diferents circumstàncies. D’entrada, per la seva llarga trajectòria vital (1894-1971); va recórrer gairebé tota la centúria (o, com a mínim, els moments més significatius). Però també perquè ell va ésser al mateix temps un dels historiadors més destacats de la seva època i un dels més oberts a les influències innovadores aparegudes en cada moment. Aquesta permeabilitat féu que la seva producció històrica registrés les principals evolucions que experimentà la historiografia i el conjunt de la cultura catalana del seu segle. Així, doncs, a partir de l’anàlisi minuciosa de la seva trajectòria personal i professional podia sorgir un primer esquema de l’evolució historiogràfica general que servís d’orientació per a treballs propers.

L’anàlisi de la seva aportació, però, no podia limitar-se merament al context històric en què va viure; calia veure també aquells trets que van aconseguir ultrapassar el seu propi temps. Calia veure el que en podríem dir el valor transhistòric, és a dir, la vigència actual de la proposta, la vàlua intrínseca des d’una perspectiva de la metodologia historiogràfica i el seu valor referencial per als historiadors i historiadores d’avui. En definitiva, calia respondre a la pregunta: per què F. Soldevila és un clàssic? Una de les definicions més àmpliament acceptades dóna la consideració de clàssic a aquell autor o obra que representen un moment de maduresa o un punt culminant en un àmbit determinat (literatura, pensament, art, historiografia...) i que per això s’erigeixen en model de referència per a les generacions posteriors. Per aplicar això al cas Solde-

3.Ferran SOLDEVILA (1964), «Marañon historiador», a Cataluña al doctor Marañón in memoriam Barcelona: Diputació de Barcelona.

199 FERRAN

SOLDEVILA

I LA HISTORIOGRAFIA CATALANA DEL SEU TEMPS (1894-1971)

vila es partí del criteri de reputats crítics moderns autòctons i foranis (Harold Bloom, George Steiner, Paul Ricoeur, Thomas Stearns Eliot, Jordi Galí i Jordi Castellanos), especialment en aquells punts en què tots ells coincidien. Un dels més rellevants és la constatació de la impossibilitat de prescindir de l’autor considerat i del llegat que l’envolta, fins al punt que arriba a ésser confós amb la mateixa tradició. No cal insistir gaire per evidenciar que fins i tot els crítics i detractors de Ferran Soldevila l’han equiparat a la tradició historiogràfica catalana. Un segon element, molt lligat amb l’anterior, és haver sabut resoldre (en el seu moment) el conflicte permanent entre tradició i innovació. L’assimilació de la proposta soldeviliana amb el llegat col·lectiu anterior és tan forta que el lector deixa de trobar-la rara. I és que la innovació profunda és aquella que s’incorpora a la pròpia tradició i possibilita la seva renovació i continuïtat. No debades, la funció dels clàssics és fer de lligam entre el món vell i el nou, entre els morts i els vius. L’autor clàssic ha d’haver estat també capaç de realitzar les grans síntesis de la seva època, és a dir, d’haver assolit una obra mestra. Quin dubte pot haver-hi que Soldevila compleix amb escreix aquest requisit? La seva Història de Catalunya i la Història d’Espanya (1952-1959) ho demostren, com ho fa també la seva obra mestra inacabada, Pere el Gran (1950-1962). Cal remarcar, a sobre, que la Història de Catalunya fou la síntesi de dues èpoques diferents (una circumstància insòlita en el panorama historiogràfic català de tots els temps). En la seva primera edició (publicada el 1933-1934), fou la síntesi de l’aportació feta pel conjunt de la historiografia catalana al llarg del primer terç del segle, i, en la segona (publicada el 1962-1963), ho fou de la historiografia del període comprès entre la postguerra i els anys seixanta. I encara cal tenir present també que als títols esmentats se n’hi podrien afegir (en aquesta consideració d’obra mestra) alguns altres, com ara els dels seus dietaris personals —Al llarg de la meva vida 1925-1939 (1970) i els dos volums de Dietaris de l’exili i del retorn (1995-2000)—, que abasten un període de gairebé trenta anys i que constitueixen una síntesi d’un nivell alhora íntim i públic de tota una època. Un element de caire estrictament subjectiu és també argüit perquè un autor pugui ésser clàssic: la consciència (entesa com a convicció interna) i la voluntat d’ésser-ho. Malgrat que no hi hagi declaracions explícites del mateix Soldevila en aquest sentit, no costa gaire deduir que ell, en el seu fur intern, era conscient que podia esdevenir-ne un, de clàssic. Això és detectable en els seus escrits sobre els grans historiadors del passat pels quals sentia una admiració especial: Tàcit, Zurita, Muntaner, Desclot... En l’escrit vindicador que féu del primer (el pròleg a la seva traducció dels Annals, del 1930), arribà a defensar la figura de l’artista total, cosa que permet veure que aquesta era precisament la seva aspiració (una pretensió que explica la multiplicitat de la seva producció). Al costat d’aquesta voluntat personal d’esdevenir un clàssic, caldria afegir-hi la circumstància d’haver hagut de patir per això. I Soldevila patí molt, ja que també va haver de passar el calvari de molts clàssics: esdevenir primer un passat de moda. D’altres condicions s’hi podrien afegir, que també Soldevila complí amb escreix: partir de la concreció local, però tenir una visió global, allunyada del provincianisme; tenir capacitat de proporcionar-nos un criteri; ésser un creador de llengua i, finalment, que es pugui equiparar

200 ENRIC PUJOL CASADEMONT

a la noció de maduresa, és a dir, que hagi estat el resultat d’un moment de maduresa de la cultura en què ha sorgit. En aquest darrer sentit, cal assenyalar que F. Soldevila i la seva obra més emblemàtica, la Història de Catalunya, poden ésser considerats com un veritable símbol del desvetllament contemporani de la historiografia i del conjunt de la cultura catalana del segle XX

Finalment, un clàssic sempre ens interroga, és permanentment fructífer i té la capacitat de transformar-nos, ja que no tan sols ens demana una recepció comprensiva, sinó que ens exigeix una reacció, cosa que una simple lectura de l’obra soldeviliana evidencia a bastament. És per això que cada vegada que el llegim ens diu alguna cosa de nou sobre el nostre present. Així, és sempre actual, vigent.Quins són aquells elements en què es fonamenta la seva proposta i que són la base de la seva vigència?

El primer i principal, haver reeixit a elaborar un projecte historiogràfic desprovincianitzador, conseqüent amb el seu lema Fer de Catalunya un poble normal, un mot d’ordre que entronca amb una línia iniciada ja amb la Renaixença, però que encara avui no s’ha acomplert i que constitueix per als historiadors d’ara tot un repte. La seva proposta d’assolir una historiografia desacomplexada defuig tot plantejament xovinista o patrioter: la historiografia catalana té una coherència pròpia i és una més de les que hi ha al món. En un plantejament així, no hi entren ni les actituds d’autocomplaença ni tampoc els sentiments d’inferioritat o de subordinació a d’altres àmbits historiogràfics per pròxims i puixants que siguin.

Aquesta proposta normalitzadora es fonamenta en dos punt bàsics: l’ús de la llengua pròpia com a idioma científic i de creació literària, i l’estudi del conjunt de l’àmbit nacional, de la totalitat de les terres de parla catalana i no tan sols d’una part, convencionalment reduïda massa sovint a l’estricte Principat (o, fins i tot, només a Barcelona i la rodalia). Llengua i definició del marc nacional són d’una transcendència metodològica important, ja que impliquen, d’una banda, determinar quina és l’eina bàsica de treball, i de l’altra, definir nítidament quin és l’àmbit d’estudi propi de la historiografia catalana (una premissa fonamental, aquesta de definir el propi àmbit d’estudi, perquè es pugui parlar de ciència). Naturalment, àmbit d’estudi propi no vol dir àmbit d’estudi exclusiu. El passat català és la matèria bàsica, si es vol preferent, de la historiografia catalana, però sobretot és el punt de partida (o de referència) a partir del qual es poden analitzar d’altres realitats passades (i sense el qual tota comparació esdevé impossible). Per tant, optar per una historiografia desacomplexada no comporta, de cap manera, un recloure’s en si mateix, sinó que és la condició perquè la historiografia autòctona assoleixi una dimensió internacional. En el cas de Soldevila, la consciència que la història de Catalunya, dels Països Catalans, forma part de la història d’Europa, del món, és repetidament present en la seva obra, cosa que el porta a analitzar el passat català no de manera aïllada, sinó en relació amb el context internacional de cada època. Així mateix, la trajectòria de Soldevila evidencia com també els historiadors catalans (com a tals) formen part de la comunitat científica internacional, una evidència que malauradament avui encara no és tal.

Una altra constant és la consideració que hi ha una visió pròpia dels historiadors catalans a l’hora d’interpretar realitats passades; fins i tot que existeix també una visió pròpia de la història universal en el seu conjunt. El tret distintiu d’aquesta hipotètica visió (compartit pels principals historiadors de segle XX) es basa en una visió crítica envers el fenomen estat–nació que ha configurat la modernitat europea i que en d’altres àmbits s’ha adoptat de manera inqüestionable no com a resultant històrica, sinó com a necessitat històrica o bé com a realitat gairebé natural. Una crítica compartida per historiadors foranis que s’han incorporat a la historiografia catalana, com és el cas de Pierre Vilar, cosa que evidencia encara més com aquesta qüestió no és un tema que interessi només la historiografia catalana, sinó que és un tema de preocupació de dimensió universal. No endebades una realitat nacional com la nostra, dividida entre diferents estats i sense un de propi que englobi la totalitat (ni tan sols el nucli territorial majoritari) no és un fet excepcional, aïllat i únic, sinó una situació força generalitzada arreu del continent i del món.

Un altre dels punts fonamentals de la proposta soldeviliana és l’explicitació del vincle entre historiografia i pensament polític, i no el seu ocultament darrere una pretesa objectivitat absoluta impossible o d’una aparença de desideologització (òbviament, també només aparent). Això és tota una prova d’honestedat científica. Ell declara d’entrada el seu propòsit historiogràfic que és alhora un propòsit polític: Fer de Catalunya un poble normal. Ara bé, encara que sigui polític, no es tracta d’un objectiu partidista, sinó d’un propòsit ampli que pretén ésser el màxim d’unitari possible per tal que sigui assumit també per la gran majoria del poble català i esdevingui, així, una realitat. En l’acompliment d’aquest objectiu normalitzador hi té un paper clau la conscienciació massiva, cosa que explica la seva voluntat de donar visions de síntesi global de l’esdevenir històric col·lectiu i de no dubtar a l’hora de redactar obres de divulgació (àdhuc per a un públic infantil). Unes visions sintètiques que, segons el seu criteri, havien d’ésser també globals, és a dir, havien de contemplar el conjunt de l’activitat humana; un objectiu que també es fixà per a les seves obres més especialitzades. D’ací que ell fos un dels pioners en l’estudi d’àmbits sovint negligits per la historiografia acadèmica de l’època, com ara la història de la dona, la de la vida privada o la de les mentalitats.

Aquest propòsit de construir una visió històrica globalitzadora el féu tractar una de les grans qüestions pròpies del debat historiogràfic de tots els temps: la relació entre l’estudi d’un personatge històric determinat i la seva circumstància històrica. L’abordà en les múltiples biografies que redactà, especialment en les seves ambicioses monografies sobre els grans reis catalans del segle XIII: Jaume Ii Pere el Gran. Fins i tot se l’arribà a autoaplicar en el seus dietaris personals, on trobem el cronista de la seva època i també l’escriptor que sap analitzar-se a si mateix i que no dubta a consignar àdhuc aquells elements més íntims i quotidians.

La proposta historiogràfica de Soldevila també es caracteritzà pel seu valor heurístic, en la doble accepció del terme: en la seva concepció moderna, de disciplina

201

FERRAN SOLDEVILA I LA HISTORIOGRAFIA CATALANA DEL SEU TEMPS (1894-1971)

202

ENRIC PUJOL CASADEMONT

que es proposa establir unes regles de la recerca científica, i també en la versió més tradicional, que l’entén com a mètode de recerca i aplec de fonts, i com a base de la crítica històrica. Pel que fa a la primera accepció, la seva obra conté (encara que dispersa) una veritable preceptiva historicoliterària, amb una gran dosi de reflexió metodològica sobre la mateixa disciplina històrica. Pel que fa al valor dels documents nous que aporta i a la seva crítica de les fonts, aquest és un mèrit que li ha estat reconegut fins i tot pels detractors, molts dels quals no han dubtat gens a utilitzar-los per a llurs treballs.

L’assumpció del valor científic de la disciplina històrica no va dur Soldevila a rebutjar els elements d’art que pogués tenir. Per a ell, ciència i art no són dues categories antagòniques sinó complementàries, ja que s’enriqueixen mútuament. D’ací la multiplicitat de la seva producció creadora i l’interès per assolir una expressió escrita personal, que el convertí en un dels prosistes més importants del seu segle, com han reconegut els principals escriptors i crítics literaris contemporanis (entre els quals hi ha Josep Pla, Joan Fuster o Albert Manent). Segons confessió pròpia, aquesta noció li fou transmesa pel seu mestre Antoni Rubió i Lluch, i avui mateix torna a ésser perfectament assumida per la comunitat intel·lectual, raó per la qual no és rar trobar historiadors força joves doblats de literats que arriben a guanyar premis importants (com és el cas d’Agustí Colomines, Alfred Bosch, Vicent Josep Escartí, Pau Viciano...) o, inversament, escriptors que es preocupen fins i tot per qüestions historiogràfiques, com és el cas d’Albert Mestres.

Per tot el que s’acaba d’exposar, no és gens aventurat afirmar que l’aportació soldeviliana va tenir en el seu moment un marcat caire innovador i pioner. Un caràcter que seria desitjable que fos un tret característic de la historiografia catalana dels nostres dies. Ara bé, aquest caràcter hauria estat impossible d’assolir si Soldevila no hagués partit d’un coneixement profund de la tradició historiogràfica pròpia, que li permetia no haver de partir de zero. Això explica el seu interès per la història de la historiografia catalana.

Junt amb aquest punts citats, hi ha també tot un seguit de criteris i actituds que conformen el seu estil més personal i que avui dia semblen tenir una actualitat renovada. Val la pena remarcar-ne sobretot tres. El primer, la reivindicació de l’apassionament, que no és per a ell sinònim ni de partidisme intransigent, ni de manca d’exactitud o de deformació de la realitat, sinó que respon a la creença que la història té alguna cosa de reivindicativa. D’ací que l’historiador sovint sigui una consciència crítica de la societat i es comprometi amb el destí de la col·lectivitat en què es troba (sobretot en els moments més difícils). El segon, la defensa de l’equanimitat, que no cal confondre amb la imparcialitat pura, que és impossible. Precisament és perquè Soldevila parteix del reconeixement d’aquesta impossibilitat (i de la inevitable adscripció ideològica de l’historiador) que reclama serenitat en el judici i que hom procuri ésser al màxim de just tothora i amb tothom, especialment en el moment d’exposar fidelment els motius dels qui no són de la pròpia corda (àdhuc dels qui el mateix historiador

203

FERRAN SOLDEVILA I LA HISTORIOGRAFIA CATALANA DEL SEU TEMPS (1894-1971)

considera enemics). I, finalment, el de recerca de la veritat, especialment exemplar en períodes com l’actual de relativisme confusionista i d’escepticisme eixorc. La defensa de la necessitat de cercar la veritat va lligada a la consciència de construcció d’una ciència i implica, per tant, la predisposició i capacitat de rectificar les afirmacions pròpies. F. Soldevila sempre va tenir la inquietud de corregir allò que li semblava que s’havia demostrat erroni. Això explica, per exemple, l’interès que demostrà a realitzar una segona edició corregida i augmentada de la seva Història de Catalunya.

Després de tot el que s’ha exposat, és gairebé inevitable plantejar-se com és que no és una obvietat que F. Soldevila sigui un clàssic. El mateix podríem preguntar-nos sobre d’altres noms que en aquesta mateixa tesi han tingut també un paper destacat i que han estat valorats com a tals, però que no han merescut encara un reconeixement prou ampli: d’Antoni Rubió i Lluch o Roc Chabàs a Joan Fuster, passant per Jaume Massó i Torrents, Alexandre Galí, Jordi Rubió i Balaguer, Antoni Rovira i Virgili, Pere Bosc Gimpera, Ramon d’Abadal i tants d’altres. Les úniques excepcions són les de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, que són això, excepcions d’una llista que afortunadament és força més llarga.

La resposta a la pregunta plantejada té a veure amb la circumstància històrica de la historiografia i del conjunt de la cultura catalana contemporània. Jordi Castellanos ha estat molt clar a l’hora d’explicar per què hem d’estar a cada moment autoreivindicant com a tals els nostres clàssics:

I és que només les grans cultures tenen grans clàssics. No per grans, en un sentit material, sinó perquè compten amb els mecanismes que els calen per crear-los. Perquè només quan l’engranatge cultural funciona amb tota la seva complexitat, s’estableixen aquests referent emblemàtics, culturals i socials, als quals apliquem aquest terme.4

No cal dir que la cultura catalana, lluny encara d’haver assolit una situació normalitzada, pateix encara avui d’aquesta mancança fonamental. No és estrany, doncs, que, paradoxalment, proliferin dues actituds aparentment contradictòries: la sacralitzadora d’aquest passat i la que el rebutja. Tant una com l’altra tenen en comú el fet d’ignorar els textos originals i d’ésser en el fons, per això, dues posicions provincianes i suïcides. L’única via de superació és l’establiment de ponts de diàleg entre el passat i el present. La condició de partida per poder fer possible aquest diàleg, aquesta descoberta i revisió constant de la tradició pròpia, és conèixer la tradició amb un mínim de profunditat. Naturalment, aquest coneixement no ens ve donat; cal adquirir-lo, i es tracta d’una conquesta no pas gens fàcil (una prova n’és el desconeixement generalitzat existent encara avui entre els mateixos historiadors catalans sobre la tradició historiogràfica autòctona).

4.Jordi CASTELLANOS (1997), «El clos matern dels clàssics», a Literatura, vides, ciutats . Barcelona: Edicions 62.

204

ENRIC PUJOL CASADEMONT

La recuperació de la tradició pròpia (feta amb un criteri d’historicitat), respon a una exigència metodològica i pot possibilitar un avenç historiogràfic real, ja que ens ha de permetre evitar fer excessives passes enrere en el desenvolupament de la nostra historiografia, és a dir, descobrir coses ja prou ben establertes pels historiadors posteriors. La història de la historiografia es converteix, doncs, en una necessitat. Un cop establerta la necessitat d’aquesta recuperació i, per tant, també el propòsit de resoldre-la, com cal abordar la qüestió?

En tant que historiadors (i no crítics literaris), més que d’establir un cànon que determini obres i noms clàssics, es tracta de construir una història, la de la historiografia pròpia. Naturalment, aquesta ha de tenir els seus clàssics i les seves figures emblemàtiques, però un objectiu també bàsic ha d’ésser adquirir una visió històrica de conjunt de com ha evolucionat la disciplina, quins han estat els factors històrics que hi han influït i el paper que hi han tingut les individualitats (ja siguin grans figures, mitjanes o petites). L’anàlisi històrica dels que s’han ocupat del passat permet aclarir els elements de ciència i d’ideologia que hi ha hagut en cada cas i quins horitzons generals (circumstàncies històriques, prejudicis d’època) han estat els que han condicionat una visió determinada de la història. Així, doncs, la història de la historiografia és un àmbit especialment adient per reflexionar sobre la funció que com a ciència té la pròpia història. Fa relativament pocs anys Antoni Simon parlava de la història de la historiografia catalana com de la d’un edifici per construir. D’ençà de la darrera dècada del segle XX s’ha iniciat una feina prou notable en aquest sentit. Naturalment, molt abans ja havia existit aquesta preocupació. De fet, les grans figures se n’havien ocupat amb més o menys intensitat —un exemple modèlic és Antoni Rovira i Virgili, autor d’una extensa panoràmica historiogràfica al primer volum de la seva Història Nacional de Catalunya (1922)—, i en el conjunt de l’obra d’un Ferran Soldevila, d’un Alexandre Galí, d’un Jordi Rubió o d’un Pierre Vilar hi ha referències ben importants. Fins i tot hi arribà a haver especialistes, sobretot en historiografia medieval, com Jaume Massó Torrents, Ramon d’Alòs Moner, Ferran Valls Taberner o, més recentment, Miquel Coll i Alentorn. El punt de ruptura amb la continuïtat cultural que significà el franquisme i la desautorització feta per Vicens Vives (ja als anys cinquanta i al mateix 1960) de la tradició anterior (a la qual qualificà pejorativament de romàntica, cosa que equivalia a dir que no tenia interès historiogràfic) féu que pocs professionals es dediquessin de manera sistemàtica i continuada al seu estudi. Tanmateix va haver-hi excepcions, com Ramon Grau i Marina López, que ja al 1979, en el diccionari Ictineu, oferiren un seguit de semblances dels historiadors més destacats del segle XVIII ençà.

L’element novedós dels anys noranta és que hi ha una major consciència de la rica tradició historiogràfica existent (cosa que ha determinat un innegable to vindicatiu per prestigiar-la) i una imperiosa necessitat d’historiar-la com una activitat intel·lectual (de caràcter científic, però també ideològic i per tant d’evident caire polític) que ha tingut un gran protagonisme en la configuració de la nostra cultura. Hi ha hagut una atenció preferent als grans noms (Vicens Vives, Abadal, Coll i Alentorn, Batllori, So-

205

FERRAN

SOLDEVILA I

LA HISTORIOGRAFIA CATALANA DEL SEU TEMPS (1894-1971)

brequés, Chabàs, Fuster...) i no hi ha hagut gaires intents d’oferir visions de conjunt, ja sigui d’una escola, d’un període o d’un territori determinats. Amb vista al futur més immediat, convindria no limitar-se només a l’estudi de les grans figures (encara que es mantingui com un camp de recerca preeminent) i començar a definir grups, tendències i col·lectius, així com aprofundir en l’anàlisi de quines han estat les circumstàncies històriques que han influït decisivament en l’evolució de la historiografia.

En la tesi que ens ocupa s’ha intentat avançar en aquesta direcció. La voluntat ha estat d’oferir una proposta que pugui ésser útil en la direcció apuntada, des de la consciència plena que la construcció d’una història de la historiografia catalana ha d’ésser una feina col·lectiva (i cada com més sistemàtica i programada) que un nucli substantiu de la comunitat d’historiadors/es d’ara ha d’assumir de manera urgent i indefugible. Naturalment, aquesta tesi no ha pretès mai ésser un treball «definitiu» ni pel que fa a la figura de F. Soldevila ni, encara menys, pel que fa a la història de la historiografia del segle XX. La intenció ha estat més aviat la contrària: elaborar una obra que iniciï unes noves línies d’investigació sobre el personatge i l’evolució de la disciplina historiogràfica al llarg de la seva època, dues qüestions que havien romàs excessivament negligides fins fa poc.

Pel que fa a l’evolució general de la historiografia catalana del segle XX, ja s’ha dit que s’ha pretès bàsicament donar una visió general i oferir un primer esquema orientatiu. En què s’ha basat, l’esquema general ací esboçat? Abans de respondre la pregunta, cal fer una precisió inicial. El sol fet de parlar d’historiografia catalana comporta l’admissió de dos pressupòsits bàsics que són els que li donen entitat pròpia. Un, l’existència d’una llarga tradició historiogràfica amb unes característiques específiques que la diferencien clarament de les dominants més pròximes (l’espanyola i la francesa), per més influències que rebi d’ambdues i per més influència que hagi pogut exercir en una o en l’altra (més en una que no en l’altra). L’altre, l’existència d’un col·lectiu amb unes característiques comunes i pròpies alhora, admeses per la gran majoria dels integrants, que permeten referir-nos-hi com a historiadors/es catalans/es Una d’elles seria el paper preeminent que han tingut en la configuració de la cultura catalana moderna, per la importància general concedida a la història com a element legitimador de la reivindicació nacional (donada la impossibilitat, fins fa molt poc, de fer apel·lacions de caire juridicopolític). Hi ha, però, moltes característiques més que aquest col·lectiu comparteix amb el conjunt de la intel·lectualitat nostrada i que han estat assenyalades per Jordi Casasses: la consciència de la independència cultural catalana, la persistència a no defugir les anàlisis de la realitat canviant del país (sobretot els grans problemes politicosocials), l’interès a assimilar els corrents intel·lectuals internacionals dominants en cada moment històric i la voluntat de construir un tramat cultural i polític autòcton (evidenciada de manera innegable a principis del segle XX).5

5.Jordi CASASSAS (2000), «Els intel·lectuals i el poder a Catalunya», a Avui, 20-II-2000, p. 27. Unes característiques que són també a la base del llibre col·lectiu que, amb el mateix títol que l’article, va dirigir el mateix Casassas i que va publicat l’editorial Proa de Barcelona l’any anterior, el 1999.

ENRIC PUJOL CASADEMONT

Aquest darrer element, la voluntat de construcció d’un tramat institucional politicocultural propi, ens dóna el desllorigador a l’hora d’analitzar l’articulació entre la historiografia catalana moderna i el procés històric general de la Catalunya (és a dir, dels Països Catalans) dels segles XIX i XX. Cal tenir present que la institucionalització cultural i política ha estat el tret més rellevant de la modernitat catalana junt amb el procés industrialitzador (amb el qual manté una estreta relació). I que el col·lectiu d’historiadors/es com a tal (la majoria més activa i conscient) li ha donat un suport decidit. Històricament, primer a la institucionalització cultural desfermada per la Renaixença i posteriorment, ja al segle XX, a la institucionalització obertament política (que ha estat decisiva per establir i aplicar una política cultural determinada).

El procés institucionalitzador contemporani permet establir unes perioditzacions vàlides per al conjunt de la cultura catalana (i, naturalment per a la historiografia) que són les que s’han aplicat en la tesi. La primera concreció institucional de caire polític fou la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), que possibilità el que Joan Fuster definí com a període constituent de la cultura catalana moderna i que, en l’àmbit històric, es concretà amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), uns anys abans de la constitució oficial del mateix govern mancomunal (que aleshores ja existia, però, com a projecte polític). Aquest procés de normalització cultural i política mancomunitari es veié interromput amb l’adveniment de la primera dictadura militar espanyola del segle, la del general Primo de Rivera (1923-1930), ja que era vist com un perill que calia reprimir. El segon moment institucionalitzador fou possible gràcies a la proclamació de la República catalana (1931) i a la formació, seguidament, d’una Generalitat republicana (1931-1939), amb majors atribucions que no la Mancomunitat, però de la qual n’era en part hereva. La Guerra Civil (1936-1939) i el triomf franquista el frustraren i d’ençà d’aleshores la historiografia, i el conjunt de la cultura catalana, va haver de resistir l’embat genocida de la dictadura del general Franco (1939-1975). La tercera fase institucionalitzadora, amb governs autonòmics per a tots els territoris catalans de l’Estat espanyol (per primera vegada d’ençà del segle XVIII), no fou possible fins després de la mort del dictador (un període que F. Soldevila ja no va poder veure perquè morí el 1971) i que, per tant, no és analitzat en aquesta tesi.6

La participació d’uns sectors determinats del col·lectiu d’historiadors en cadascun d’aquests diferents moments institucionalitzadors determinà la seva posició hegemònica en el si del món historiogràfic i comportà que la visió històrica que ells defensaven esdevingués la dominant (òbviament perquè responia mínimament als interessos dels qui aleshores eren detentors del poder autòcton). Aquesta situació de preeminència és especialment clara en el cas del historiadors noucentistes (du-

6.Tanmateix, l’he pogut analitzar de manera molt general (a partir del debat sobre l’anomenada crisi de la historiografia catalana dels anys vuitanta) en el llibre (1993), El descrèdit de la història, Girona: Llibres del Segle.

FERRAN SOLDEVILA I LA HISTORIOGRAFIA CATALANA DEL SEU TEMPS (1894-1971)

rant el període mancomunal i l’etapa immediatament precedent), en el dels republicans d’esquerra (durant l’etapa republicana) i en el dels del bloc antifeixista (durant la Guerra Civil), perquè la institucionalització política i cultural autòctona d’aleshores va incidir clarament en el conjunt social.7 No és tan clara en els de la llarga etapa franquista, puix que no tan sols desaparegué tota mena de govern propi, sinó que les principals institucions de caràcter cultural visqueren una situació precària, sense finançament ni reconeixement públic. Tanmateix, sí que existí un domini creixent del que en podríem dir front antifranquista, que possibilità la connexió (per més precària i/o «mítica» que fos) amb la tradició historiogràfica d’avantguerra.

Naturalment, el fet que un corrent determinat esdevingués hegemònic en un moment determinat no vol dir que fos l’únic existent aleshores. La Catalunya del segle XX era ja, gràcies a l’avenç economicosocial assolit, una realitat complexa, comparable a les més desenvolupades del món, cosa que comportà que en l’àmbit intel·lectual i historiogràfic arribessin i arrelessin (ja d’ençà del començament de segle) pràcticament tots els corrents més influents d’Europa: de les teories cícliques d’Oswald Spengler a la visió històrica marxista, per posar només dos pols del ventall historiogràfic del període d’avantguerra. I aquesta pluralitat de tendències es convertí en un dels principals indicadors de la modernitat de la historiografia catalana contemporània.

Aquesta visió, ara exposada molt esquemàticament, que lliga historiografia i institucionalització política i cultural, ha d’ésser presa com una guia merament indicativa que ens permeti establir unes agrupacions i unes jerarquies determinades d’un període concret, però no com un esquema de categories inamovibles. Precisament s’ha volgut aplicar en l’anàlisi d’un cas concret (el de F. Soldevila) per evitar una interpretació excessivament mecànica o dogmàtica. Així, F. Soldevila va pertànyer a diferents corrents al llarg de la seva trajectòria. Format en el noucentisme, féu part de l’oposició cultural a la dictadura primoriverista, fou un destacat representant dels historiadors republicans d’esquerra que donaren un suport decidit a la Generalitat republicana (fins i tot en els moments més difícils de la revolució i la guerra) i s’integrà en la resistència cultural antifranquista. Rebé diverses influències tant d’historiadors catalans com foranis ja en la seva primera etapa formativa, assumí la tradició historiogràfica autòctona i al mateix temps va estar obert als successius corrents innovadors apareguts en el seu segle, i, sobretot, fou capaç d’elaborar amb tot aquest bagatge, una proposta historiogràfica personal que encara avui constitueix un referent ineludible per a les generacions actuals, donada la seva condició de clàssic contemporani. 207

7.Sobre els dos primers grups, vegeu els meus articles «La historiografia noucentista. Assaig de definició», El contemporani, núm. 4 (gener–abril del 1998) i «Els historiadors republicans d’esquerra. L’equip intel·lectual de la Generalitat republicana», El contemporani, núm. 18 (maig-agost 1999).

ENRIC PUJOL CASADEMONT

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS,

JOAN GARRIGAI ANDREU

1939-19751

Aquest article és una síntesi d’un treball molt més extens sobre el franquisme a la ciutat de Granollers (Vallès Oriental). Voldria donar notícia, d’una banda, d’alguns aspectes de metodologia i de recerca quant a les diverses fonts utilitzades, i de l’altra, voldria aportar algunes conclusions sobre l’anàlisi dels anys 1939-1975, en relació únicament a dos aspectes. Un, el del funcionament dels òrgans que administraven el poder polític a Granollers i n’eren detentors, i l’altre, el de les vinculacions existents entre poder polític i economia durant el període. Anem, inicialment, al tema i el tractament de les fonts documentals i orals.

LESFONTSTREBALLADES

L’estudi del període 1939-1975 es va fonamentar en la investigació documental i testifical —fonts orals— del major abast possible. Els principals arxius treballats van ser els següents:

a) De Granollers: Arxiu Històric Municipal. Hemeroteca Municipal Josep Móra. Arxiu dels Jutjats. Arxius particulars.

b) D’Alcalá de Henares: Archivo General de la Administración Civil del Estado.

c) De Madrid: Archivo Histórico Nacional.

d) De Salamanca: Archivo Histórico Nacional. Sección Guerra Civil.

e) De Barcelona: Arxiu de la Corona d’Aragó. Fons del Govern Civil de Barcelona. Arxiu del Govern Civil de Barcelona. Biblioteca Pública Arús. Arxiu General del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

f ) Van ser consultats altres arxius i fonts: Arxiu Nacional de Catalunya. Registre Civil de Granollers. Registre Civil d’Aiguafreda (Vallès Oriental). Hemeroteca de l’Institut Municipal d’Història (Barcelona). Arxiu Museu de Granollers. Fons particulars.

A grans trets, la documentació treballada va ser la següent:

1.Tesi doctoral dirigida per Borja de Riquer i Permanyer, llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona, el juny del 2000, i que va obtenir la qualificació d’excel·lent cum laudem per unanimitat del tribunal format per Conxita Mir, Pere Ysàs, Montserrat Duch, Carles Santacana i Joan B. Culla.

210

JOAN GARRIGA I ANDREU

— De l’Arxiu Històric Municipal de Granollers (AHMG): a) Llibres d’actes de les sessions municipals i de la Comissió Permanent; b) Correspondència interna de l’Ajuntament i entre diversos òrgans de l’Administració civil i penal; c) En especial, documentació diversa distribuïda en tres sales de l’antiga ubicació: 1. Dades sobre repressió: contingut parcial de la «causa general» i dades de control policial; 2. Dades sobre Governació; 3. Urbanisme.

— De l’Hemeroteca Municipal Josep Móra de Granollers (HMJM): premsa de l’època, especialment les publicacions Estilo; Vallés; Granollers, Comunitat Cristiana.

— De l’Arxiu dels Jutjats Municipals, d’Instància i d’Instrucció de Granollers (AHJ): bàsicament, procediments penals, i alguns d’ells només amb diligències prèvies instruïdes a l’empara del procediment del Tribunal de Orden Público (TOP).

— De l’Archivo General de la Administración Civil del Estado (AGA): a) Sección Presidencia: Delegación de Provincias de la Secretaría General del Movimiento de Barcelona; b) Sección Interior: Ministerio de Gobernación.

— De l’Archivo Histórico Nacional de Madrid (AHN): Sección Fondos contemporáneos. Sèrie Causa General (Granollers).

— De l’Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil. Salamanca (AHNS): a) inventari de la documentació de la Generalitat de Catalunya; b) els maçons granollerins o relacionats amb Granollers.

— De l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i de l’Arxiu Històric del Govern Civil de Barcelona (AHGCB): 1) Del fons de la Corona d’Aragó: a) Comissions Gestores 19391948; b) Constitució d’ajuntaments, 1939-1965; c) Eleccions municipals, 1948-1967. 2) Del fons del Govern Civil: a) Secretaria Política Relleus d’alcaldes, 1951-1963; b) Administració local. Relleus d’alcaldes, 1962-1975; c) Governadors Civils des del 1951; Administració local. Eleccions Municipals 1967-1976; e) Administració local de 1939. Expedients de depuració.

— Del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC): les dades van ser extretes dels expedients del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques, alguns dels quals anaven acompanyats de còpies de sentències de consells de guerra.

Sobre els testimonis orals com a font de dades de la investigació, cal constatar que van ser d’un valor força remarcable: a) en primer lloc, per la pròpia experiència personal; b) en segon lloc, les fonts orals van servir per matisar la font documental, per contradir-la o per omplir el buit interpretatiu dels fets que només constaven en pàgines de premsa o documents de registres, transcrits, a més, de manera parcial i interessada com corresponia a una dictadura que silenciava qualsevulla altra interpretació; c) en tercer lloc, caldria indicar les facilitats trobades a l’hora d’entrevistar persones d’opcions falangistes i vinculades, en alguns casos encara ara, al pensament joseantonià. Va ser fonamental fer les entrevistes amb molta documentació llegida i contrastada prèviament.

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS, 1939-1975

Defensava en el treball d’investigació la necessitat que la ciutat conegués millor la seva pròpia història col·lectiva i les biografies dels principals implicats en la dictadura, amb l’anàlisi dels fets en un sentit ampli i no reduït a l’estudi estricte dels conflictes entre poder i oposició.2 Aportem algunes conclusions.

ELSÒRGANSDEPODERPOLÍTIC

D’ençà de l’entrada de les tropes franquistes a Granollers, la tragèdia del conflicte bèl·lic que s’arrossegava feia gairebé tres anys es perllongà d’una altra forma, en la qual la repressió política i social sota les directrius d’un «Nuevo Estado» foren els pilars en què es fonamentà la dictadura. Les eines utilitzades foren diverses, eficaces i massa sovint brutals, i van ser aplicades sorollosament o bé de manera silenciosa i metòdica.

1.LESFORCESD’OCUPACIÓ, ELSÒRGANSPOLICIALS, JUDICIALS, PERSONALSIELPODERPOLÍTIC

1.1. Sobresurt, per raons militars i per l’ostentació de força i poder, l’exèrcit d’ocupació. a) L’autoritat de l’exèrcit va ser indiscutible. Un grup de persones nomenades per un capità honorífic del cos jurídic militar, de grat o no, hagueren d’acceptar l’elecció. En general, els informes dels membres de la primera gestora deixen entreveure que els components, possiblement, no havien estat elegits per la seva militància enfervorida, d’entrada almenys, amb el règim o FET i JONS o els tradicionalistes. b) El poder militar no va ser mostrat únicament amb la seva presència física, i per aquesta raó, el dipòsit municipal quedà replè amb detinguts per causa de qüestions lligades directament amb les responsabilitats polítiques del conflicte. El 3 de juliol de 1940 hi havia dues-centes persones entre homes i dones, que es trobaven en molt males condicions atès el reduït espai de què disposava el dipòsit. c) L’ajusticiament de diversos granollerins demostrà la rapidesa procedimental de l’enjudiciament militar i la seva atipicitat. En efecte, entre el 20 de febrer de 1939 i el 16 d’octubre de 1942 van morir afusellats al Camp de la Bota un total de 18 granollerins.3 d ) L’anella del control repressiu militar 211

2.Borja de Riquer fa anys assenyalava, en un dels seus treballs, que un dels defectes principals de bona part de la producció historiogràfica era haver fet de l’antagonisme entre règim i oposició el punt d’interpretació principal de tota l’època franquista, defugint l’anàlisi de les actituds i dels sentiments polítics de la majoria de la població. D’altra banda, també indicava que calia plantejar-se «si només fou la repressió, massiva, ferotge i persistent, el que assegurà als franquistes el control de Catalunya, ja que, si bé és cert que la dictadura estava fundada i sostinguda per la violència, l’arbitrarietat i la força per elles soles no ens expliquen la seva llarga durada ni els suports actius i passius aconseguits a Catalunya. Sí, fou sobretot la repressió, la por i el control policíac, és cert; però també la fam, la misèria, la sobreexplotació i l’afany per sobreviure, que conduí a la passivitat política dels sectors populars». Vegeu Borja DE RIQUER (1990), «Rebuig, passivitat i suport. Actituds polítiques catalanes davant el primer franquisme (1939-1950)», a F. BARBAGALLO et al. (1990), Franquisme. Sobre resistència i consens a Catalunya (1938-1959), Barcelona, ed. Crítica, p. 179 i 181.

3.Vegeu Albert CAMPS et al. (1990), Granollers, 1936-1939, conflicte revolucionari i bèl·lic, Granollers, Ajuntament de Granollers i Oikos Tau, vol. II; s’han seguit inicialment les dades de Josep M. SOLÉI SABATÉ (1985), La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, Barcelona, Edicions 62.

212

JOAN GARRIGA I ANDREU

es palesà amb la relació de persones recloses en camps de concentració o batallons de càstig o mitjançant fitxes de control on apareixien, de vegades, noms de denunciats i imputacions de crims comesos a Granollers i a altres llocs durant la Guerra Civil.4 e) Centenars de «fichas clasificatorias» dels granollerins afectats per les lleves d’ençà del 1936 també donaven molta informació. f ) Hi havia sovintejades disposicions prohibitives sobre associacions polítiques i sindicals, seguretat de l’Estat, rebel·lió militar, repressió del terrorisme, ordre públic, creació de diversos tribunals com, precisament, el Tribunal d’Ordre Públic i estats d’excepció, que tenallaren la població fins a la mort de Franco. Encara el 26 d’agost de 1974 es publicà un decret llei sobre Prevenció del terrorisme, mentre la jurisdicció militar ja havia aplicat i continuaria aplicant penes de mort durant els anys 1974 i 1975. I cal no oblidar que diversos granollerins foren encausats per activitats polítiques antirègim als anys setanta.

1.2.La Guàrdia Civil també va col·laborar amb la repressió establerta pel «Nuevo Estado». a) Amb un teixit de confidents i delators i d’informacions que es cursaven en institucions i tribunals, es convertí en una eina contundent de repressió política. b) Un testimoni documental de la tasca de la Guàrdia Civil a Granollers es troba en el tercer lligall dels Gobierno Interior, núm. 13, que és format per centenars de documents. c) La Guàrdia Civil va lliurar una gran quantitat d’informes que nodriren la «causa general» de Granollers i que serviren per instruir diversos expedients del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. d) També lliurà una gran quantitat d’informes sobre persones que havien d’ocupar càrrecs a l’Administració municipal de la ciutat i sobre activitats polítiques, llançament de fulls volants o denúncies per activitats en contra del règim.

1.3.El poder polític també l’administrava la Policia municipal. a) Adscrita jeràrquicament a l’alcaldia i en funcions més subsidiàries que la Guàrdia Civil, la seva actuació, tanmateix, també contribuí a la repressió de les activitats en contra del franquisme. Cal fer l’observació que en els informes lliurats es denota alguna vegada la falta de coincidència entre aquests i els de la Guàrdia Civil. b) El control polític de la població també l’exercia a través de les fitxes de control que utilitzava. Una relació de 252 persones existent en un fitxer de la policia municipal, és prova ben evident del control de part de la població granollerina.

1.4.De manera important i especial cal destacar el paper de FET i JONS. Les dades de la delegació comarcal de Granollers aportaren molts elements a l’informe que la Delegació Provincial d’Informació i Investigació de FET i JONS va obrir i tancar a la meitat del març del 1942.5 El Servei d’Informació i Investigació falangista també redactà molts informes que van ser incorporats als expedients de depuració dels funcionaris, a les fitxes classificatòries de centenars de granolle-

4.AHMG.

5. Delegación Provincial de Información e Investigación de FET y de las JONS de Barcelona, delegación comarcal de Granollers, volum III de la Causa General de la Revolución Marxista en Barcelona y su provincia, Archivo Histórico Nacional, Madrid.

213

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS, 1939-1975

rins, al Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques i en tots aquells expedients o informes solts que havien d’avalar i/o explicar l’historial de les persones candidates a càrrecs oficials.

1.5.El Servei d’Informació de l’Ajuntament també destacà per la seva activitat. a) Es van fer centenars de documents o fitxes classificadores de granollerins afectats per les lleves, dades que pogueren ser utilitzades per l’exèrcit i el mateix servei municipal. b) Aquest servei, possiblement, fou el responsable de la confecció d’un llibre carpeta amb les dades de 1.610 granollerins que havien de ser depurats. c) També va tenir cura de la supervisió d’avals i de la classificació dels desafectes al règim. d) La seva activitat també es veié reflectida en el lliurament de centenars de documents que van ser acompanyats com a complement d’altres informes de la Guàrdia Civil i de FET i JONS, a les fitxes classificadores de granollerins cridats a les lleves.

1.6.Alguns tribunals penals i civils acabaven de teixir la xarxa de repressió política. a) Tant l’informe en forma de llibre —volum III— de la «causa general», elaborat per la Delegación Provincial de Información e Investigación de FET y JONS de Barcelona, ja esmentat, que complementa les dades de la Causa general de la revolución marxista en Barcelona y su provincia instruïda pel fiscal Eugenio Carballo Morales, on hi ha la Causa general de Granollers, sumario 73, com aquesta, nodreixen una densa documentació relativa a la ciutat vallesana.6 b) L’activitat processal del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques, pel que afectava als granollerins, tampoc no és menyspreable per la seva importància i incidència a la vida ciutadana. c) El poder i la repressió política exercida a través dels tribunals mereix una atenció especial en relació amb els expedients oberts contra els maçons o possibles maçons granollerins. L’objectiu de la depuració arribà a límits desmesurats i el fons salmantí n’és una mostra especial.7 d) El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), encausant i sancionant diversos granollerins, demostrà fins a les acaballes del franquisme que el poder judicial era una eina ben útil al sistema.

1.7. El Consejo Local del Movimiento també va ser un dels òrgans que disposà i exercità el poder polític a la ciutat. a) Les mostres dels intents de control del Consejo les tindríem en els moviments per als nomenaments i cessaments d’alcaldes. b) Desenes de granollerins en formaren part, i les dades fetes públiques en la renovació parcial per indicació de la Secretaria General del Movimiento, el maig de 1954 —una època en què l’embranzida falangista a Granollers sembla clara— i les referents a l’11 de desembre de 1964, són proves de la diversitat de la composició i de la presència en el poder polític de la ciutat. c) Actius vinculats a FET i JONS, a la Guàrdia de Franco o simplement convençuts de la necessitat de la purga ideològica dels antirègim, van fer força feina per avançar i consolidar el sistema.

6. Causa General de Revolución marxista en Barcelona y su provincia. Archivo Histórico Nacional, Madrid, AHN.

7.Archivo Histórico Nacional, Secció Guerra Civil, AHNS.

JOAN GARRIGA I ANDREU

1.8.La Guardia de Franco, representada al Consejo Local del Movimiento, també exercí un poder força destacat. A mitjan anys cinquanta va ser quan tingué més força. Tanmateix, d’ençà de la meitat dels seixanta començà a declinar la seva incidència a Granollers.

1.9.Cal apuntar el paper polític dels carlins granollerins. En efecte, els tradicionalistes procuraren incidir en la política ciutadana, i no perdre l’arrelament que havien tingut a Granollers, durant molts decennis. Les pugnes entre liberals i carlins formaren part molts anys de la conflictivitat política i social granollerina. Més ben organitzats el 1936 que FET i JONS a Granollers —pràcticament inexistent llavors a la ciutat—, podrien haver encapçalat l’aixecament contra la República si no hagués fallat la col·laboració d’algunes forces de seguretat. Des del 1939 les tensions entre falangistes i tradicionalistes foren conjunturals, però dures. Els fets denunciats per alguns carlins al Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques n’eren una bona mostra. Les activitats, les maniobres i el poder polític de Claudi Colomer Marquès i Marià Ganduxer Relats, granollerins catapultats a instàncies de poder importants, tingueren una forta incidència en l’Administració local.

1.10.En el desplegament del poder polític franquista a la ciutat van tenir un paper cabdal les revistes Estilo i Vallés a) En primer lloc, perquè van representar el pensament de les línies falangistes i, per tant, ateses les circumstàncies de l’etapa, l’element de difusió més important de les consignes que calia aplicar per construir i solidificar el «Nuevo Estado». b) En segon lloc, perquè —sobretot el Vallés— van entrar arreu de la ciutat, i no hi va haver igualtat de condicions. El contenciós entre Vallés i Granollers, Comunitat Cristiana és prou evident per demostrar-ho. c) Tanmateix, no es pot negar que en molts moments s’observa una certa insatisfacció en les mateixes pàgines de Vallés, a causa d’esdeveniments que en el mateix «sistema», segons la publicació, grinyolaven. Les crítiques a l’estraperlo en foren un exemple i, sistemàticament, els canvis d’alcaldia o d’ajuntament no eren rebuts només amb una cortesia obligada pel règim, sinó amb una carta de reivindicacions cenyida, bàsicament, a les mancances d’una ciutat força endarrerida des del punt de vista humà i urbanístic. Però no va ocórrer mai que l’aigua sortís de mare. La fidelitat a Franco se superposà a qualsevol presa de posició dràstica que qüestionés el Règim. En això, els falangistes granollerins foren unànimes.

1.11.El poder polític en nom de la dictadura franquista també l’exerciren de manera destacada les comissions gestores i els ajuntaments. a) La primera comissió gestora va administrar la gestió política d’una manera rapidíssima en el cas de la depuració de funcionaris. La feina la va fer ràpidament. El 18 de febrer presentava a la sessió municipal corresponent les seves conclusions, on hi havia la proposta de suspensió de gairebé un centenar de treballadors de l’Ajuntament i la readmissió d’una vuitantena. b) La gestió del poder municipal sempre vingué donada, tanmateix, per delegació d’instàncies superiors, entre les quals hi havia el Govern Civil de Barcelona, i en conseqüència, el governador, en van ser els protagonistes cabdals. c) La procedència i la militància del personal polític de les comissions i l’Ajunta-

214

215

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS, 1939-1975

ment era divers. En algun cas procedia de la Lliga Regionalista, de la Comunió Tradicionalista i de la CEDA. La majoria acreditava militància de la FET i JONS, o mèrits o perjudicis contrets durant la guerra, o ser catòlic. La vinculació a algunes entitats cíviques o culturals de la ciutat va ser de vegades primordial per algun nomenament d’alcalde. Això va ocórrer, per exemple, amb el cas de Sagalés i Corderas, que, a més a més, no pertanyia a cap partit, matís que al «sistema» ja li anava bé, en força ocasions, per a alguns càrrecs de les gestores inicials. A Granollers, a les darreries del franquisme, la rellevància de la militància falangista era una acreditació formal en la majoria dels casos. És prou evident que es va produir una petita ruptura amb l’entrada de persones cada vegada més flexibles amb la concepció originària dels principis del Movimiento, i amb la presència d’alguna persona que pretenia aprofitar i fer més grans les esquerdes de l’Administració local per la via de la defensa d’algun barri.

Els ajuntaments van ser sempre una corretja de transmissió del Govern Civil, i també de defensa d’uns interessos polítics i de classe social ben determinats.8 Els d’alguns industrials granollerins van estar ben representats a l’Ajuntament, de manera directa o indirecta. El domini econòmic va ser una altra de les formes de poder que els Ajuntaments van possibilitar, per bé que és cert que no tots els regidors o alcaldes s’enriquiren i que alguns foren més aviat homes de palla d’altres de fora de l’Ajuntament.

En el lloc més destacat de la política local hi havia l’alcalde.

Els primers alcaldes franquistes, Serra i Sagalés, no demostraren l’interès que el règim els exigia. Tal vegada Serra es va adaptar més al càrrec, però Sagalés va fer evident la vocació de no fer política tutelada pels falangistes de la ciutat, i el contenciós amb els falangistes en va determinar el cessament el 1947, un cessament, pel que sembla, desitjat per Sagalés i llargament cobejat pels membres més durs de la Falange local.

El nou càrrec va recaure en Francesc Camps Puntas, sobre qui Colomer i Ganduxer, en un principi, tenien més ascendència que els falangistes.

Com Sagalés, home de conviccions catòliques, representava, a més, un perfil al gust d’un ampli sector de granollerins. Les coses evolucionaren malament, entre altres aspectes per tensions entre Camps i Colomer i, fos per les tensions polítiques internes o fos per la posició presa de no donar facilitats a la legalització de l’ocupació de la seu de La Unió Liberal —tampoc les havia donat Sagalés—, el cas és que Camps Puntas, i tal vegada difícilment sabrem la veritat, va ser cessat.

8.Carme MOLINERO; Pere YSÀS (1991), «Les actituds dels industrials catalans davant la política econòmica del primer franquisme», a L’Avenç, núm. 149; dels mateixos autors, vegeu (1991), Els industrials catalans durant el franquisme, Vic, Eumo.

216

JOAN GARRIGA I ANDREU

El 1950, una dècada després que acabés el conflicte bèl·lic, Raich es convertiria en l’home que semblava que podria conduir Granollers a través dels camins del partit. Raich, tanmateix, fou imprudent i caigué en un parany que li van tendir amb la col·laboració de Bravo Montero, per un afer de contraban de cotxes. Fou acusat i perdé els càrrecs. Els falangistes de Granollers es mogueren urgentment per posar un home de confiança en el càrrec d’alcalde i Font Llopart seria l’home elegit —de fet, encertadament.

El notari Carles Font Llopart va marcar una etapa ben definida al llarg del seu mandat. El sector més fidel a la Falange es va sentir complagut amb l’actitud de Font Llopart, que va posar en funcionament un sistema de recanvis dels consellers abans dels canvis preceptius i unes pràctiques a les assemblees locals força innovadores que permeteren un cert aire de dinamització i un intent d’ideologització en els seus components. El «gran Granollers» s’iniciava amb Font, i el consolidaria Llobet Arnan, amb pros i contres, però sortosament el creixement no seria tan desequilibrat com el d’algunes poblacions veïnes. En el ròssec més fosc de Font Llopart, tanmateix, hi hauria la negació de la pluralitat política. Font no amagà mai que no creia en la democràcia.

Font Llopart va tenir, però, un bon grup de persones que li donaven suport. La seva empremta estava assegurada per persones de les quals ell era el cap visible i l’executor d’una política decidida i programada. Tanmateix, l’error de Font Llopart estigué en el fet que arribà a personalitzar massa la seva forma d’entendre l’exercici de la política i pledejar amb mala estratègia contra aquells que no seguien els seus criteris. Aquesta inflexibilitat molestava fins i tot grups de pressió econòmics avesats a l’estraperlo i als planejaments d’un Granollers més gran en demografia i indústria, però que tal vegada toparen amb la forta personalitat de Font Llopart. Això, més que els enfrontaments amb entitats, associacions i persones que defensaven l’alternança política, en devia propiciar el cessament.

Però la caiguda de Font Llopart té una explicació directa —no vol dir que sigui l’única—: sembla que va ser la decisió de Matías Vega Guerra, el governador civil de Barcelona, arribat a finals del 1960, i cessat el 1962, el qui la decidí.

Joaquim Trullàs fou el substitut de Font, però immediatament va tenir una oposició dràstica dins de l’Ajuntament. El governador civil va entendre que calia fer ràpidament la substitució de l’alcalde i Trullàs va ser cessat amb la plena satisfacció dels falangistes que s’havien enfrontat de manera dura i persistent amb l’ambició política de Trullàs. A partir d’ara, Francesc Llobet seria l’esperança de FET i JONS de Granollers, que no renunciava a perdre el control de l’alcaldia.

Llobet Aranan va continuar en alguns aspectes la línia de Font Llopart, però en d’altres se’n va diferenciar completament. Moltes circumstàncies canviarien la ciutat, i la manera seva d’actuar era diferent. Durant l’època d’aquest alcalde, Granollers acusà el ressò dels canvis endegats per les promocions immobiliàries encetades en

217

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS, 1939-1975

l’època de Font Llopart i consolidades en l’època de Llobet. L’expansió i la consolidació d’un gran Granollers, durant el franquisme, amb pros i contres van estretament vinculades als anys de Font i de Llobet, una persona que sempre es presentà com un home de pensament joseantonià, però que, tot i la conflictivitat social i política dels moments durant els quals li tocà dirigir l’alcaldia, se’n sortí força bé, de la situació. Altres alcaldes maniobraren molt pitjor. Tot i ser un home del règim, segur que la voluntat de diàleg de Llobet ajudà a fer fàcils moltes transaccions d’aquells anys prou difícils.

1.12.També la Sección Femenina, Frente de Juventudes, SEU, la Hermandad Sindical de Labradores i el Sindicat Vertical, foren òrgans prou eficaços en la gestió, la convocatòria, el control i la sanció d’aquells que no combregaven amb el règim. a) La Sección Femenina promocionà un ideari absolutament sexista, i pogué comptar amb l’ajuda de la denominada Escuela Hogar per fer una tasca de col·laboració en l’aplicació del «sistema». Pel que hom observa, encara el 1969, tenia una presència obligada en un sector important de noies granollerines que feien cursos per obtenir títols, certificats o permisos. b) El Frente de Juventudes, a banda dels continguts paramilitars que transmetia, fou la catapulta d’alguns joves que després s’incorporaren a l’esport —fins i tot d’elit— i a la política. c) El SEUprocurà instal·lar-se immediatament el mes de febrer del 1939, i llançà la seva oferta de treball incondicional «por Dios, por España y por su revolución nacional sindicalista». d) El paper polític que tingué molts anys la parròquia com a òrgan de representació oficial de l’Església catòlica, tampoc no es pot menystenir. Les Santes Missions, especialment la del 1952, van ser una catarsi extraordinària de la qual el poder polític es beneficià de manera ben visible i rendible durant molts anys. Un trencament important es palesà a mitjan dècada dels seixanta, a través de la revista parroquial Granollers, Comunitat Cristiana, la qual es va convertir en l’altaveu privilegiat de denúncia contra el règim; de retruc, la Parròquia assolí un paper de tutela i d’aval contra la política dictatorial del franquisme.

2.PODERECONÒMICIPODERPOLÍTIC

És evident la connexió que hi hagué entre economia i poder polític al llarg del franquisme.

Anàlisi de la situació al camp

1.A través de l’estudi comparatiu dels informes s’arriba a la conclusió que, durant la guerra, ni l’agricultura ni la ramaderia es van veure perjudicades de manera important quant a producció, i més aviat s’introduïren millores que havien de continuar rendibilitzant el sector. Ara bé, quan es va fer l’actuació de les dades del padró de finques l’any 1945, unes dades sobre riquesa pecuniària datades a finals de desembre, aquestes mostraven que havia minvat la ramaderia local, i cal suposar, tot i la falta de dades posteriors, que tot seguit hi hauria una reactivació, i molt

JOAN GARRIGA I ANDREU

forta, ja que el cens de bestiar realitzat pel Sindicat de Pagesos el 1950 així ho demostrava.9

2.Per les dades es pot concloure que el domini econòmic del sector primer corresponia a unes poques famílies, algunes d’elles ben representades a la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos. La gran majoria de terres situades a Palou, antic municipi agregat a Granollers l’any 1928, havien estat durant la guerra (encara continuaven sent-ho a les darreries de la dècada dels cinquanta i així continuaria durant més temps) l’espai on la força de les hectàrees i dels cognoms arbitrava directament o de manera indirecta moltes de les directrius de la distribució dels queviures.

3.Del que no hi ha dubte és que durant la guerra i durant la postguerra els aliments van ser més fàcils d’obtenir al camp que en el centre urbà d’un Granollers. Per això, més d’un va poder fer un bon negoci amb l’acaparament i el mercat negre, tal com també passava en altres sectors productius d’aquell Granollers, d’aquell país i d’aquella Espanya on l’especulació i l’estraperlo produïen magnífics beneficis i grans perjudicats.

4.D’altra banda, la inauguració del nou edifici de la pagesia, l’octubre del 1947, era un testimoni clar de la potència d’aquest sector.

5.Però la paradoxa, o tal vegada una conseqüència directa del desenvolupament econòmic i especialment de les transformacions urbanes, esdevenia quan el camp, i Palou de manera clara, era el territori i el sector que sortiria més afectat pels canvis. L’espasa de Dàmocles penjà sempre al seu damunt amb els plantejaments del gran Granollers que defensà a bastament Font Llopart per la necessitat d’expansionar-se la ciutat pel lloc més fàcil i rendible, malgrat que fos a costa de la pagesia.10

Anàlisi de la situació de la indústria

I quin paper va tenir la indústria a Granollers durant el franquisme? Quina relacio s’establí entre poder polític i econòmic durant aquests anys?

1.La normalització civil comportà la represa econòmica i el resultat va ser la progressió del sector tèxtil basat en poques però grans empreses i una munió de petits propietaris que es desestructuraren de les anteriors agrupacions fetes durant la guerra. La relació d’indústries, superfície ocupada i nombre de productors és un

9.Lligall Estadísticas generales (s. XX); Estadísticas agrícolas, AHMG. Vegeu Joan GARRIGA et al En el mateix lligall, com ja s’havia indicat, una enquesta oficial de finals del 1932 constatava que en el municipi de Granollers no hi havia finques grans de les anomenades hisendes, i un resum del padró d’habitants del mes d’octubre del 1940 esmentava que a Granollers hi havia 91 rendistes, 687 agricultors i 153 jornalers.

10.De mica en mica, i en concret, entre el 1962, data del primer cens agrari modern, i el 1989, les explotacions es reduirien en un 80 %. Això vol dir, però, que la pèrdua de terreny agrari també s’anà consumant, i es va consumant al llarg de finals de segle. Les dades de l’Assemblea de la Cambra Oficial Agrària, reunida a Granollers el 1973, ja palesaven els canvis i els greus problemes del camp. Vegeu l’HMJM, Vallés, núm. 1933, febrer de 1973.

218

219

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS, 1939-1975

magnífic indicador de la progressió, tal com es pot comprovar per les dades del 1941. A banda de la importància del tèxtil, caldria destacar també la de les foneries, les serralleries, algun taller d’automòbil, la vintena de forns de pa, un taller de bales vegetals, una fàbrica de conserves, una bòbila i la d’una ebenisteria.11

2.L’anàlisi de les dades socioprofessionals dels anys posteriors a la Guerra Civil fa observar que els ocupats en el sector primer representaven un 15 % de la població activa, xifra un xic superior al 13 %, aproximadament, del 1936, però inferior al gairebé 20 % del 1938. L’any 1940, la xifra total de persones adscrites al sector primer era de 937; cal presisar, tanmateix, que entre elles hi havia noranta-un rendistes. S’observa, també, el nombre destacat de treballadors del tèxtil, però un cert retrocés, l’any 1943, encara que transitòriament, de la població ocupada en el sector secundari després de la progressió que hi havia hagut els anys 1936-1938-1940.

3.En xifres absolutes, si la població ocupada en el sector secundari el 1936 era de 3.616 treballadors, i el 1938, de 3.872, el 1940 era de 3.922 i el 1943 de 3.550. Comparant les xifres del 1936 al 1943, el percentatge de disminució era de –1,82. A banda d’això, l’increment dels obrers del tèxtil va ser ben ostensible en el decurs dels anys: les dades del 1950 donen unes xifres de gairebé tres mil treballadors que representaven el 71 % de la població activa. En el sector terciari les xifres passaren de representar un 28 % de població ocupada l’any 1936, al 20 % el 1938, al 26 % el 1940 i a l’entorn del 12 % el 1943. Els comerços no estaven inclosos en aquestes dades del 1943, però cal assenyalar que en recomptes anteriors ja representaven un 10 %.12

4.Analitzant dades comparatives s’observa com van disminuir el nombre de telers immediatament després d’acabada la guerra, però de quina forma tan ràpida la xifra es tornà a recuperar, de manera que gairebé foren idèntiques la dels anys 1943 i 1936. Això és el que permet defensar l’argument que malgrat el terrabastall de les col·lectivitzacions, o els bombardejos franquistes o els incendis republicans durant la retirada, en termes generals, la indústria tèxtil tornà a les mans dels seus patrons no excessivament malmesa, i en alguns casos, en més bon estat financer i tecnològic que abans de la guerra.13

5.A partir de la postguerra s’observa, en el decurs del temps, un clar increment del nombre d’empreses tèxtils, del nombre de telers, i una millora de la seva tecnificació. I també l’increment del nombre de treballadors.14 El punt més àlgid del tèxtil,

11.AHMG, lligall Estadístiques d’Indústries (1920-1940). Relació d’indústries enclavades en el terme municipal.

12.AHMG, lligall Estadístiques Generals (segle XX) Padró municipal d’habitants, 1940. Estadística d’indústria i obrers, 1943. Vegeu Joan GARRIGA et al.

13.Joaquim LEDESMA, després d’un estudi comparatiu de les empreses tèxtils, sempre ho ha defensat així. Vegeu GARRIGA, Joan et al

14.Josep M. PUCHADES (1960), Atlas Urbanístico de España, núm. 2, Granollers, HMJM.

220 JOAN GARRIGA I ANDREU

a Granollers, es trobà el 1960, amb vuitanta-quatre fàbriques tèxtils, 2.764 telers i 4.350 treballadors. A partir d’aquí l’alentiment i la crisi del tèxtil es va anar consumant: l’any 1964 hi havia seixanta-quatre empreses i la xifra va anar minvant encara molt més fins al 1975.15

Vista la transformació dels sectors secundari i terciari i confirmant la importància de la indústria tèxtil, val la pena assenyalar el següent en resposta a la pregunta de quin paper va tenir la indústria a Granollers, durant el franquisme.

1. De major importància que la producció agrària, consolidant a través del tèxtil el paper hegemònic de la indústria, en pes específic i nombre d’assalariats. 2. De tecnificació —el 1956 seria el punt de partença de la modernització de la indústria— i de nous models empresarials. 3. D’oferta important al creixent nombre de treballadors granollerins, entre ells els nouvinguts com a causa de la crisi d’altres llocs del territori de l’Estat espanyol. 4. De gran sotragada econòmica amb efectes socials ben punyents quan la crisi del tèxtil va tocar Granollers. Sortosament, la possibilitat de recol·locació en el mateix sector i ram, primer, i després l’estructuració gairebé immediata d’una economia diversificada a Granollers, van evitar que la crisi fos més aguda i semblant a altres poblacions veïnes o del país. 5. De reforç a la consciència de classe per part dels treballadors del sector. De ben segur que la crisi dels anys seixanta ho activà i s’accelerà a la dècada dels setanta.16

Els lligams entre poder polític i economia durant aquests anys

1. Els primers anys de la postguerra hi foren de manera ben clara, per la forma d’assignació de quotes a les empreses, l’estraperlo denunciat fins i tot des de les files més dures de la Falange granollerina. 2. També foren palesos en la forma que alguns industrials estigueren presents a l’Ajuntament. La llarga enumeració de persones que formaren part dels ajuntaments franquistes indica de quina manera directa o indirecta —treballadors en alguns casos de destacades indústries de la ciutat— foren presents comptabilitzant càrrec polític i activitat laboral. 3. També en la connivència en la forma d’instal·lar-se algunes indústries en els nous polígons industrials que es crearen. Situades les indústries en uns velars on la riera o el camp obert permetien actuar sense massa control, els problemes mediambientals començaren a ser força importants. La proposta d’urbanització entorn del riu prevista en el Pla de 1953 va quedar pràcticament en no-res, i tot i que no hi ha dubte que el poder municipal va fer seriosos passos per a la canalització del riu, les llicències industrials es

15.A finals de la dècada dels vuitanta la xifra s’havia reduït a vint-i-un. Tanmateix, en lloc de ser un inconvenient, a mig termini va representar per a Granollers una millora en la seva estructura econòmica, ja que va permetre un eixamplament de la diversificació i l’atracció per a noves empreses amb una estructura industrial moderna i fins i tot punteres en diversos sectors. Josep HOMS (1985), Granollers. Retalls d’història urbana, Granollers, ed. Tarafa.

16.Vegeu l’HMJM (1973) Vallés, núm. 1933 i 1982, de febrer i agost, respectivament.

FRANQUISME I PODER POLÍTIC A GRANOLLERS, 1939-1975

menjaven, i malament, les terres de conreu del coll de la Manya i de la font del Ràdium, i abusaven del riu Congost. Una bona quantitat de proves demostren que part de la indústria granollerina, beneficiant-se del pagament de salaris baixos i de la compra de terrenys a preus barats, i emparada per una legislació molt poc favorable a interessos generals de la població, es va beneficiar del poder polític de manera directa i àdhuc generosa.

Tot això no pot deixar d’amagar les crisis i les dificultats del món laboral, amagades o adulterades i gairebé sempre controlades pel poder polític al llarg de la major part de l’etapa franquista, que permetia el creixement industrial a la costa, moltes vegades, de la plusvàlua impagada als obrers. El jornal mig d’un peó a Granollers, l’agost del 1939, era de vuit pessetes i per tant no pas massa alt; tampoc ho era quan s’acordà que fos de nou pessetes el març del 1941. Es pot precisar que tal vegada era el resultat d’una crisi general de postguerra i que per tant Granollers no en podia ser una excepció. Però en el tèxtil, la indústria més important de Granollers, els salaris no excel·lien tampoc mai per la seva importància onerosa fins al tancament gairebé generalitzat del ram. Això pot explicar, en part, les alarmes des dels mitjans oficials per l’atur, xifrat el 1941 en set-centes persones a Granollers, i el malestar granollerí per aquestes i altres causes;17 malgrat que dels informes oficials fets públics a Granollers es desprenia que hi havia optimisme i magnífica harmonia dins el Sindicat Vertical,18 la realitat anava per altres camins. En efecte, la mostra més decidida de la crítica laboral sorgia a través d’octavilles adreçades als «trabajadores de Granollers y su comarca» que corrien per la ciutat, l’any 1967, criticant l’atur, oposant-se als expedients de crisi de diverses empreses de Granollers i als acomiadaments, i exigint entre altres aspectes la reducció d’hores de treball i un salari mínim i digne, per a ambdós sexes, no de noranta-sis pessetes sinó de tres-centes.19 No estranya, per tant, que les esquerdes cada vegada fossin més fortes i que el control polític de la producció fes aigües en alguns moments. La conflictivitat laboral no era fàcil de controlar a Granollers pel poder polític, de manera manifesta, almenys des de finals del 1972, fins a inicis del 1973.20

DARRERESCONSIDERACIONS

A més dels aspectes indicats, val la pena assenyalar la importància que tingué la transformació urbana de la ciutat com a conseqüència dels criteris i de l’actuació de persones i/o grups de pressió immobiliaris que, bàsicament des de la dècada dels 221

17. SGM, Provincias 1939-1940, caixa 50, carpeta núm. 58. Assumpte: «Informe confidencial de la situación polítoco-social en Barcelona». Data: 11 de febrer de 1941. AGA.

18.Dades de la delegació comarcal de Sindicats, 1963. Vegeu també l’AHGCB, Vallés, núm. 1486 i 1488, juny de 1968.

19.AHGCB, Gobernadores civiles, caixa 20, CCOO, 1967.

20.Vegeu, entre altres, l’HMJM, Vallés, núm. 1916, novembre de 1972 i núm. 1931, gener de 1973.

222

JOAN GARRIGA I ANDREU

seixanta es beneficiaren de la política franquista. Igualment, no es pot obviar que la persistència d’uns mecanismes de control i de repressió mantinguts al llarg dels anys 1939-1975, va imprimir un caràcter determinat a una societat que, tanmateix, amb l’acabament de la dictadura, va obrir camins de llibertat, amb la hipoteca de temences i inexperiències en molts dels hàbits democràtics, que pesaren molt en els anys d’una llarga transició.

Tal com s’indicava al començament, les conclusions i valoracions aquí escrites formen part d’altres temes que no són l’objectiu d’aquest article. Tanmateix, unes i altres, incorporades en el treball d’investigació ja esmentat, així com les notes preses per les observacions fetes el seu dia pel tribunal de la tesi, penso que poder ser motiu de contribució a l’estudi del franquisme a Catalunya i, per què no, de debat en un tema encara, per molts, voluntàriament silenciat. El tema, el debat, són oberts.

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

225 RECENSIONS

FONTANA, Josep (2000). La història dels homes. Barcelona: Crítica.

Quan un es troba a les prestatgeries de les llibreries habituals el nou llibre de Josep Fontana podria pensar que té davant la reedició, durant molt temps esperada, corregida i augmentada de la seva obra ja mítica dins de la nostra historiografia Historia: análisis del pasado y proyecto social. Podria esperar llavors trobar-se amb una obra necessària — complementada potser per les reflexions que el mateix Fontana ens va abocar després de les tempestes del 1989 amb La història després de la fi de la història— en una ciència de creixent complexitat temàtica i laberíntica en els seus sabers, però s’equivocaria. És cert que La història dels homes —títol que pot comportar confusió i que és en realitat un homenatge al Marx i l’Engels de la Ideologia alemanya— té la seva base en el llarg reflexionar historiogràfic en veu alta de Josep Fontana, que té dos dels seus moments destacats en els textos citats anteriorment; com també ho és que en aquest cas ens trobem amb una obra d’accents i matisos diferents, des dels quals es pot anar llegint l’evolució d’una proposta i veure com ha interactuat amb el pas dels temps.

De fet aquesta és una obra producte de pensaments sedimentats i tranquils on la paraula tallant, pròpia per exemple de la seva natural indignació davant dels Fukuyama i dels ideòlegs crepusculars de la fi de la història de torn, deixa pas a reflexions més obertes i dubitatives. Així, dins d’un mar d’idees fecundes, podem trobar una reflexió potser menys apassionada i tanmateix igual de justa del que han estat l’escola dels Annals, un major optimisme pel que fa a l’evolució de la història econòmica o unes opinions més acurades sobre allò de positiu que podem trobar en les propostes d’un retorn a una narrativa analítica o a aquelles desenvolupades per la microhistòria italiana. Una lectura més assossegada que obre el camp a la reflexió del lector sobre els camins que ha de seguir l’ofici d’historiador.

Tanmateix, el llibre està travessat per dos grans preocupacions que han estat el motor principal de la reflexió de Fontana al llarg del temps: l’esgotament de tota una forma d’entendre la història en la nostra cultura occidental i el necessari compromís que els historiadors han de reemprendre si volen tenir algun paper en la reformulació de la funció de la història en les nostres societats i no aïllarse en la torre d’ivori acadèmica. Aquestes

dues grans línies es troben força entrelligades en tot l’obra, tant quan es parla del passat més remot de la ciència històrica, com quan ens aproximem a un present políticament més calent, i en constitueixen el principal impuls i leiv motiv. I és precisament en elles on podem observar les principals evolucions de les propostes de l’autor sobre la nostra ciència i el compromís del seus practicants i, per tant, allò de nou que ens aporta el llibre que ens ocupa aquí.

I és que la idea que el model d’història que s’ha realitzat en les societats modernes es troba en crisis in toto, i no tan sols tal o tal altra línia historiogràfica, és una idea ja vella de Fontana. Quan el 1982 concloïa el seu primer llibre sobre el tema constatava per una banda que les ideologies del progrés, que es sustentaven tant en una economia política com en una visió de la història, que havien nodrit la idea d’un creixement lineal i il·limitat al llarg del temps (qualsevol passat va ser pitjor que el present i qualsevol futur serà millor) havien entrat en un carreró sense sortida davant la crisi econòmica, política i cultural que s’inicià a la dècada dels setanta; per l’altra, però, afirmava que la crisi de l’esquerra i d’aquella part de la historiografia compromesa amb el canvi social provenia precisament de la complicitat que havia mantingut amb aquesta mateixa idea, que l’encegava en un optimisme històric mancat d’una visió realista de la veritable naturalesa del sistema capitalista. Enfront d’aquest primer diagnòstic de la crisi, ell proposava oposar al vell model d’una visió del passat en constant progrés lligat al creixe-

ment econòmic i al canvi tecnològic cap al nostre present, que al cap i a la fi esdevenia una història dels vencedors, el projecte d’una història en la qual la linealitat dels opressors fos substituïda per la linealitat dels oprimits, de manera que fos possible construir un futur més enllà del present capitalista. Si aquesta era la proposta del 1982, ara es va més enllà en una línia que ja s’anunciava a La història després de la fi de la història. A Lahistòria dels homes ja no es tracta d’oposar a una història del progrés una visió alternativa a aquest, sinó de trencar definitivament amb aquesta part de la nostra cultura per construir una visió del passat que contempli que no sempre els camins triats han estat els millors, que s’aturi en les cruïlles per donar veu a aquelles línies trencades i que ens permeti visualitzar el passat com un llarg camp de vies possibles no realitzades tan vàlides en els seus termes com les que es van acabar imposant.

La força d’aquest nou programa es fa notar en el llibre. Tant en els continguts, fent aparèixer autors no presents a les obres anteriors centrades en la historiografia occidental, com Ibn Khaldun, o preocupant-se per les aportacions d’altres tradicions historiogràfiques, com en els autors que passen a ser referents. Així, en aquest últim treball, el marxisme de W. Benjamin, que va reflexionar sobre els problemes que imposava una història del progrés molt abans que qualsevol postmodern anunciés la bona nova del fracàs de la cultura occidental, passa a ser central en les reflexions i propostes de J. Fontana. Cosa poc usual, en les històries a l’ús del pensament occi-

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

227 RECENSIONS

dental, és igualat en la seva significació al millor marxisme d’entreguerres representat per K. Korsch, A. Gramsci i G. Lukács i exposat com l’autor amb la proposta més prenyada de futur per la reformulació d’un programa de la història per al segle XXI. Tanmateix, sigui dit de passada, en el camp del capítol dedicat als marxismes es troba a faltar una discussió més concreta d’allò que es considera negatiu i positiu, o en tot cas superat, de les aportacions de la historiografia marxista del segle XX. Més enllà del rebuig a l’estructuralisme marxista, que de fet tan poc ha influenciat realment a la historiografia, no s’aclareixen afirmacions en textos anteriors del mateix Fontana sobre, per exemple, l’obra teòrica de Thompson — els escrits més teòrics [de Thompson] sobre la història han començat a envellir— o sobre allò que realment s’ha de superar d’aquesta tradició de la qual ell mateix forma part. Haver entrat en aquest camp ens hauria permès entendre més completament la relació entre el nou programa que ens proposa i allò que encara és incorporable dels treballs anteriors.

El paper i els camins que ha seguit aquella part de la nostra historiografia compromesa amb una visió alternativa del passat, fundada en una comprensió també diferent del present i en l’esperança d’un futur millor, són tractats en el tramat final del llibre. De fet, el que fa l’autor en aquesta part del llibre és un diagnòstic d’allò que ens queda de la historiografia compromesa després de les tempestes successives que s’han patit des dels viratges culturalistes dels anys seixanta fins a la caiguda del mur, els dos punts màxims de

cesura de la nostra ciència en els últims temps, segons Josep Fontana. És entre aquests dos punts d’inflexió on l’autor emet un judici sobre la sort de les línies d’investigació que han intentat recuperar els subjectes oblidats per la història del progrés —la història dels grups subalterns i la història de les nacions «sense història»— i que, a parer seu, no han aconseguit reeixir en les esperances que s’havien dipositat en elles per a una transformació radical de la visió del nostre passat. La història del moviment obrer o la història de la dona, més enllà dels problemes en la definició dels seus objectes d’estudi, o bé s’han inscrit en una història del progrés acrítica o no han anat més enllà de realitzar històries autònomes de grups socials subalterns que han deixat intacta la narrativa històrica general. La història del camperolat, una de les propostes més interessants desenvolupades en les últimes dècades i a totes llums insuficientment coneguda per la nostra historiografia, que semblava un desafiament en tota regla per a un relat històric que sempre els havia condemnat als rasers del passat, tampoc ha acabat de fructificar com a alternativa a la història del progrés. De la mateixa manera, les històries nacionalistes dels països que anaven accedint a la independència, o el postcolonialisme, no han trencat amb la visió d’una història universal construïda des de l’excepcionalisme occidental i un temps històric basat en el temps del progrés. De fet, totes aquestes línies d’estudi alternatives a la història tradicional en certa manera han reproduït, en la jerarquia d’estudis acadèmics, la jerarquia en què es troben els grups socials als quals s’ha pretès donar veu.

Enfront de les insuficiències d’una ciència que ha convertit el passat en una línia ininterrompuda cap al present, l’autor finalment introdueix els elements que, al seu parer, són necessaris per articular l’agenda de la història radical del nou segle. La crítica als vells mètodes i pressupòsits culturals de la historiografia no invalida les velles aspiracions: la construcció d’una història total que agrupi tots els grups socials i pobles de la Terra en un relat polifònic que no distingeixi entre les veus altes i baixes del passat. Però això tan sols és possible des de l’abandonament dels models periclitats o propis d’una història apologètica del nostre present i el retorn a l’explicació del fet concret polièdric i complex, gresol de la multicausalitat i ple de possibilitats explicatives. D’aquesta manera s’abandonarà la linealitat causal i cultural per entrar en una història de bifurcacions on totes les veus del passat puguin tenir cabuda. En aquest camí, a més, es podrà recuperar una forma de fer història compromesa, que en paraules de W. Benjamin recuperi la «flaca fuerza mesiánica» llegada per tots aquells que han perdut des de l’albada de la història per construir un present millor que contempli l’univers de possibilitats i no tan sols el camí cultural únic en què ens trobem. Aquest és el missatge d’un llibre del qual val la pena fruir per la saviesa que destil·la.

XAVIER DOMÈNECH

BENSCH,Stephen B. (2000). Barcelona i els seus dirigents, 1096-1291. Barcelona:Proa. 424 p. (BCN Biblioteca Històrica. Seminari d’Història de Barcelona; 6)

El creixement de Barcelona com a gran ciutat dins el context medieval i la formació del grups familiars que, alhora, van dirigir el creixement de la ciutat i es van enriquir gràcies a aquest creixement i també massa sovint a través del seu domini dels mecanismes municipals, són el tema de la tesi de Stephen Bensch, llegida l’any 1987 i publicada en anglès el 1994. El patriciat urbà és, doncs, el fil conductor per a l’estudi de l’evolució econòmica i política de la ciutat; política només en el sentit de direcció de la vida urbana, atès que Barcelona no tingué mai un territori semblant al contado de les ciutats italianes; però tampoc no es pot oblidar que el creixement de Barcelona és paral·lel al creixement dels territoris dominats pel seu comte rei.

L’autor exposa en primer lloc una ràpida síntesi de la història barcelonina des de la conquesta franca i fa una descripció de la ciutat, la localització, el territori i les vies de comunicació. Tot i ser evidentment una introducció per a un públic anglosaxó, la síntesi aconseguida és prou notable. S’ocupa després del paper de Barcelona dins de la Corona d’Aragó i dels avantatges que obtingué de l’expansionisme de la dinastia, però remarcant que la ciutat no gaudia de cap avantatge ni geogràfic ni històric que pogués fer pensar que es convertiria en el principal centre urbà de la Corona.

228

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

229 RECENSIONS

El capítol segon està destinat a estudiar les relacions entre la ciutat i els seus comtes, en especial com es van anar obtenint els privilegis que conformarien la corporació municipal, que s’endarreririen, però, gairebé un segle respecte als de les ciutats italianes. El poder de la burgesia va començar per l’exercici de la justícia a base de resoldre els litigis privats per arbitratge de prohoms més que no pas acudint als tribunals ordinaris; la culminació seria el nomenament de cònsuls (1183), si bé caldria més de mig segle (1249) abans no es convertissin en un consell municipal amb capacitat normativa.

El capítol tercer es dedica a un dels aspectes més nous de l’obra, si bé segurament necessitat d’estudis més aprofundits: la crisi de l’economia urbana entre el 1090 i el 1140, identificat per la caiguda del valor de les vendes. No hi ha dubte que en aquest moment es produí l’expansió de la burgesia urbana sobre la propietat rural. Al mateix temps, la noblesa es retira de la ciutat; les pàgines que dedica Bensch a la degradació del poder i les propietats de la família vescomtal a Barcelona potser són excessives i no tenen en compte el que hi podia haver de tarannà personal, d’afany d’aventura, enriquiment ràpid i enlluernament per unes formes de vida més refinades, en la decisió dels darrers vescomtes de Barcelona de passar pràcticament tota la seva vida al Marroc, però la retirada de la ciutat de gran part de la noblesa és un fenomen ben documentat. Com ho és l’ascensió d’homes nous, que Bensch concentra en la figura de Bernat Ramon «el ric», si bé l’amplitud de les seves pos-

sessions i el seu accés a la cort comtal m’inclinen a considerar-lo més un noble que no pas un burgès, fet que val encara amb més raó per al seu gendre Ricard Guillem. En tot cas eren gent que sabien manejar tant l’espasa com la bossa. I a més, vora seu comencen a aparèixer i a predominar famílies com els Marcús que semblen de més clar origen burgès: possiblement entre el 1090 i el 1140 hi hagué una crisi de la propietat senyorial, basada en la renda, tant rural com urbana, però l’aparició d’aquests nous rics, capaços entre onze d’ells d’oferir un fort crèdit al comte, sembla demostrar que la riquesa fluïa per altres canals, que només podien ser els comercials o els financers (la fortuna dels Marcús havia incrementat amb l’arrendament de la seca).

A mitjan segle XII, en el moment en què la casa comtal referma el seu poder polític amb la unió amb Aragó i les conquestes de Lleida i Tortosa, també cristal·litza el grup dirigent de la comunitat urbana, el patriciat, un conjunt d’homes de procedència diversa, rics per les seves activitats comercials, i a la vegada propietaris de cases i terres, que van perpetuar la seva influència tot renovant-se amb noves incorporacions i adaptant-se a les circumstàncies de cada moment. Bensch demostra que a la segona meitat del segle XIII un grup reduït de famílies predominava en el consell municipal: en cinquanta-dos anys, només set vegades cap dels consellers no pertanyia a nissagues que haguessin tingut amb anterioritat algun membre en el consell, però només una vegada tots els membres pertanyien a famílies amb antecedents al consell: malgrat la repetició de diverses

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

famílies, l’organisme municipal sembla haver funcionat amb un cert equilibri entre les famílies tradicionals i les nouvingudes. Mentre algunes de les famílies tradicionals participaven en els assumptes de la ciutat des de feia un segle, n’hi havia de noves que serien en canvi molt actives a la segona meitat del segle XIII. En definitiva, sense menystenir el concepte de patriciat, cal tenir present que a Barcelona mai no va formar un grup tancat ni excloent.

El poder del patriciat reposava en la seva capacitat per a aprofitar les noves fonts de riquesa urbana, des de la propietat de la terra al favor del rei, passant pel comerç, les finances i el control dels serveis municipals; aquest aprofitament de la riquesa va portar moltes d’aquestes famílies a participar en el comerç de diner, el demandant principal del qual era la mateixa monarquia: Guillem Durfort explicita prou bé aquesta relació entre riquesa, préstecs al rei, administració de les finances reials, favor de la monarquia i preeminència en els afers urbans. La concurrència dels interessos patricis amb els dinàstics va ser una característica bàsica tant del regiment de la ciutat com de l’expansió catalana.

Una vegada determinada la formació de la classe dirigent barcelonina, Bensch n’examina les formes de perduració. Ho fa a través de l’examen del vocabulari utilitzat per a distingir els familiars, que el porta a pensar que a Barcelona hi va haver resistència a assimilar el canvi general europeu cap a estructures de parentiu lineal. De fet, li hauria valgut més acudir al dret i entendre que, si hi havia fills, els béns dels pa-

res els pertanyien, però si no n’hi havia, els béns de cada cònjuge tornaven al tronc familiar (genus). Segueix una bona descripció sobre els costums testamentaris i la seva evolució, que no permet, però, individualitzar el comportament del grup patrici respecte de la generalitat dels testadors barcelonins. Els resultats són ben coneguts: tendència a l’hereu únic i a la consideració del dot femení com a herència prerebuda que allunyava les filles de l’herència paterna, però també manteniment durant molt temps d’herències compartides i dret de les filles a reclamar part de l’herència paterna si no hi havien fet renúncia formal.

A partir del capítol 7 comença l’estudi de la consolidació del patriciat urbà gràcies als beneficis de l’expansió mediterrània. Una consolidació no exempta de conflicte: les possibilitats d’enriquiment van fer sorgir noves fortunes que pugnaven per ser acceptades entre el patriciat. És en aquesta pugna que Bensch situa la creació del municipi barceloní, com a forma per a canalitzar les tensions: el fet que els primers magistrats fossin de nomenament reial i tinguessin poder per a designar la primera assemblea ens diu molt en aquest sentit. D’altra banda, no cal oblidar que l’interès del rei raïa en el fet d’assegurar la col·laboració financera dels magistrats municipals, d’una banda com a individus que avançaven diners al rei, de l’altra com a concessors i recaptadors dels serveis al rei, que en primer lloc anaven destinats al rescabalament dels seus crèdits a la monarquia. Així les famílies més riques de Barcelona quedaven lligades a l’exercici del poder municipal i a la recaptació de rendes per a la Corona.

230

Al mateix temps, però, creixien les dissensions a l’interior del grup dirigent: el descobriment dels noms implicats en l’assassinat de Bernat Marquet el 1257 devia impressionar el rei, que no tan sols no s’atreví a actuar contra ells, sinó que reaccionà creant les ordinacions de la Ribera, amb magistrats propis, dotats de poder sobre el barri i els assumptes mercantils; el més aclaridor és que entre els cònsols de Ribera s’hi troben tant encausats per la mort de Marquet com socis d’aquest: es tractava de controlar i canalitzar els conflictes. Al mateix temps s’anaven covant les queixes del poble menut contra l’augment dels impostos i els negocis entorn del subministrament de grans (i segurament els lluïsmes), que semblen estar en el rerefons de la revolta de Berenguer Oller, encara que en la llista dels condemnats per la revolta no hi faltin diversos membres de la classe patrícia. Tanmateix, les oposicions de grups van ser sempre variants, sense arribar a formar partits com els que es troben a les ciutats italianes: l’autoritat suprema del rei va servir sempre de contrapès; mai una facció no va poder expulsar els seus oponents del poder municipal.

La continuïtat del patriciat com a grup social tenia molt a veure amb les seves estratègies matrimonials: en definitiva, la marca de pertinença al patriciat era el reconeixement com a tal per la resta de la societat. D’aquí l’interès mutu en els matrimonis entre les velles famílies i les famílies emergents, que podien aportar capitals nous, sense desdenyar, a la inversa, els enllaços amb famílies de la petita noblesa, que sovint podien apor-

tar més nom que diners. No va ser fins a finals del segle XIII que la xarxa de matrimonis emparentava les principals famílies patrícies, però el patriciat no va formar mai una classe homogènia, sinó una sèrie de cases, que tot i els interessos comuns, sovint competien entre elles, fins i tot amb violència. Va ser també un grup en el qual les dones mantenien una relativa independència gràcies als seus béns: el dot i l’escreix marital, i la possibilitat que tenia la seva família de portar els conflictes a l’arbitri de l’autoritat pública.

Una altra característica important del patriciat era la preocupació pels coneixements superiors, especialment els relacionats amb el dret i la comptabilitat: això obria a una part dels seus membres les portes de l’administració reial i afavoria el coneixement detallat del text dels contractes comercials. No cal tampoc deixar de banda la perpetuació de la memòria familiar a través de l’església: donacions testamentàries, creació d’altars, beneficis, llànties o sepultures a les esglésies, amb preferència per les institucions urbanes i en especial per les ordes mendicants.

En resum, el llibre de Bensch no ofereix només una descripció del sorgiment i la consolidació del patriciat barceloní: de fet, amb aquest fil conductor traça una visió de la història de la ciutat, especialment en els aspectes socials, i discuteix acuradament amb el contrast de Barcelona gran part de les teories entorn de l’estratificació social, la família i les normes que regeixen el matrimoni.

232

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

TORRASI RIBÉ, Josep M. (1999). La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, editor. (Col·lecció «Bofarull»; 4)

ALBAREDA, Joaquim (2000). La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona: Empúries.

LLUCH, Ernest (2000). L’alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Vilana-Perlas i Juan Amor de Soria. Teoria i acció austriacista. Vic: Eumo.

Aquests tres llibres, publicats amb poc temps de diferència, han contribuït a precisar el nostre coneixement de la Guerra de Successió. No es tracta de grans novetats perquè els autors ja havien exposat la seva interpretació d’aquell conflicte polític en obres anteriors. Albareda ho havia fet en la publicació de la seva tesi doctoral (Els catalans i Felip V, 1993) i Lluch en el llibre titulat La Catalunya vençuda del segle XVIII, que ha estat traduït al castellà amb el títol de Las Españas vencidas del siglo XVIII. Aquesta obra al seu torn era el resultat d’una sèrie d’articles publicats al llarg d’uns quants anys sobre la pervivència de l’austriacisme després del 1714, i en general de plantejaments aragonesos en la política interior espanyola del segle XVIII. També en el cas d’Albareda ens podríem remuntar en la seva interpretació del moviment vigatà a la comunicació presentada en el I Congrés d’Història Moderna de Catalunya (1984). Potser Torras ofereix més novetat en el tractament del tema específic dels esdeveniments militars i les seves conseqüències sobre el conjunt de la societat, però les seves idees sobre la posició

dels pobles i estaments catalans davant la lluita successòria havien estat exposades ja també en la seva tesi El municipi català de l’Antic Règim (publicada el 1983) i les havia desenvolupat en diferents articles, per exemple en el publicat el 1981 en el número 1 de la revista Pedralbes (pàgines 187-209).

El llibre de Torras és el més extens dels tres. Planteja una informació, i alhora una interpretació, de l’evolució política i militar, des de la conquesta de Barcelona per l’exèrcit francès del duc de Vendôme el 1697 fins a la decisiva capitulació de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714. Com ja és norma de l’autor, per a l’obra s’ha ben informat bibliogràficament i documental.

El text de Torras té vora de quatrecentes pàgines i es divideix en vuit capítols, precedits d’una introducció. El d’Albareda té unes cent cinquanta pàgines i es divideix en cinc capítols, subdividits en vint-i-un apartats. Faig aquestes precisions perquè tant l’obra de Torras com la d’Albareda, dins les extensions i els objectius respectius, segueixen un esquema narratiu similar. Un i altre comencen amb la darrera etapa del regnat de Carles II; Albareda, més centrat en la revolta dels «barretines», i Torras en les invasions franceses posteriors al 1689 i el setge de Barcelona. Segueix la primera trobada de Felip V amb el Principat (1701), i tot seguit l’equilibri assolit a les Corts queda amenaçat pel context internacional i l’emergència del partit austriacista («conspiració» , escriu Torras). Un moment àlgid és el representat per la victòria austriacista del 1705 i la celebració de les Corts l’any se-

güent. Però el triomf de l’austriacisme no era sòlid i l’evolució bèl·lica a la península no va ser favorable a la causa de l’arxiduc, ni a la població catalana. Torras descriu, a partir d’una documentació sòlida, els avatars de la guerra sobre les terres de rereguarda, sobretot des del moment en què els exèrcits borbònics penetraren al Principat, procedents de l’Aragó, de València i també del Rosselló. El govern de Carles III d’Àustria a Catalunya no va estar exempt de tensions. La governació de Catalunya va estar plena de dificultats i conflictes. Possiblement aquests són els dos capítols en els quals Torras ofereix informació més nova sobre el que succeïa arreu de Catalunya, és a dir, el que representava la guerra per a la major part dels catalans.

La darrera ofensiva aliada sobre Madrid el 1710 tampoc va tenir els efectes esperats, i el capgirament internacional del 1711 va representar el principi de la fi el 1713: el sotmetiment de Catalunya i el setge de Barcelona.

Per descriure el contingut i l’ordenació de les obres de Torras i d’Albareda he utilitzat de manera conscient moltes de les paraules que apareixen en els diferents capítols de les seves obres. Amb una extensió i un títol diferent ens expliquen la mateixa història des de perspectives força coincidents. L’obra de Torras, densa d’informació, culmina amb el setge de Barcelona, i l’autor dedica ben bé vuitanta pàgines a exposar l’evolució dels esdeveniments de 1713-1714 (és el capítol més extens de l’obra).

En una espai molt més reduït Albareda ha de sintetitzar el sentit general de la guerra a Catalunya, i en especial les

raons dels austriacistes. Però en el títol del llibre hi figura de manera destacada la data de l’Onze de Setembre, i aquest és un dels eixos de l’obra. Tant ell com Torras s’interroguen sobre les causes de l’austriacisme català, però, a més, Albareda s’estén de manera especial en les fases finals del conflicte i les seves conseqüències. Coneix força bé les idees bàsiques del pensament polític austriacista. No endebades va publicar en els Escrits polítics del segle XVIII el discurs pronunciat a la Junta de Braços per Manuel Ferrer i Sitges, un text que fins aleshores només coneixíem a través de la versió castellana de Francesc de Castellví. També tracta de les repercussions internacionals del «cas dels catalans» i planteja el caràcter repressiu del règim de Nova Planta que es es va establir al Principat, tant en el pla institucional com en el cultural i lingüístic. Un darrer apartat exposa quin ha estat el paper de l’Onze de Setembre dins la memòria històrica dels catalans fins al moment present.

El llibre de Lluch és quelcom de diferent. La seva idea de l’austriacisme coincideix força amb la del mateix Albareda. No es tractaria d’una fidelitat de naturalesa dinàstica a una nissaga concreta sinó de la defensa d’un model de monarquia limitada per les Corts i de caràcter descentralitzat. Però Lluch difereix de Torras per la seva revaloració de la figura de Ramon Vilana Perlas, el marquès de Rialp, secretari d’estat de Carles d’Àustria. Utilizant documentació impresa austriacista, Lluch considera que Rialp va ser el català amb més poder polític des del segle XV no sé si més que el també secretari d’estat

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Pere Franquesa, estudiat precisament per Torras. Aquest, en canvi, recull l’opinió dels contemporanis, que veien Rialp com un funcionari corrupte i autoritari.

En realitat l’obra de Lluch és en certa manera la reunió de dos articles extensos, complementats per un ampli apèndix documental. El primer és el relatiu a Vilana Perlas i les seves relacions amb l’emperadriu Elisabet Cristina. El segon té per centre la figura de Juan Amor de Soria, funcionari aragonès de l’administració austriacista a Viena i autor, vers el 1740, d’uns projectes d’organització de la monarquia en sentit parlamentari i federalista. Els textos d’Amor de Soria ja havien estat analitzats per altres historiadors (començant per José Antonio Maravall), però mai amb l’exhaustivitat i la contextualització amb què ho fa Lluch.

Aquests llibres s’han publicat mentre està en curs l’edició de les Narraciones históricas... de Francesc Castellví i Obando, a càrrec de la Fundación Francisco Elías de Tejada. És un conjunt documental que enriquirà encara més el nostre coneixement de l’entrellat d’aquell conflicte decisiu, sobretot pel que fa als comportaments individuals de personalitats concretes.

PERE MOLAS RIBALTA

PASCUAL i DOMÈNECH, Pere (2000). Els Torelló. Una família igualadina d’advocats i propietaris. I: Liberalisme, conservadorisme i canvi econòmic i social (1820-1930). II: Un estudi sobre la crisi de l’agricultura tradicional (1841-1930). Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana. 441 + 265 p. (XXVIPremi Gumersind Bisbal i Gutsems, 1999)

La sort de disposar d’un arxiu familiar plurisecular i accessible i l’esmerç d’una gran quantitat de treball han permès a l’autor confegir una àmplia i plurifacètica obra entorn del ràpid ascens econòmic i social d’una família de paraires igualadins en el moment dolç del segle XVIII i el llarg i gairebé imperceptible descens com a advocats i rendistes, frenat, però no capgirat, per dots substanciosos i herències grasses. Descens que va anar acompanyat per un canvi ideològic, des del liberalisme militant a un catolicisme pròxim a l’integrisme.

De fet, la riquesa de l’arxiu permet oferir dos llibres diferents, amb metodologies diferents: el primer, amb el fil conductor de la història familiar ens passeja intensament i extensament per la Igualada del segle XIX i el primer terç del segle XX, sense deixar de banda la Catalunya i l’Espanya de l’època. En realitat, gosaria dir que la família és gairebé una excusa per a revisar tota la història de la Igualada de l’època.

Pascual descriu la burgesia igualadina, que veiem desfilar, família rere família, amb motiu dels seus enllaços amb els Torelló; s’ocupa també de les famílies de l’alta Segarra, de les quals 234

provindrien les terres i els béns de Sanaüja i de Torà, començant per la narració d’un segrest dut a terme pels carlins, que comportà el pagament d’un rescat que va posar en perill un important patrimoni. Passant de l’àmbit familiar al local, explica els intents per a crear una indústria moderna i els esforços per a resoldre els problemes de comunicació de la comarca, sobretot a causa del desviament del ferrocarril cap a Calaf–Manresa, amb la construcció d’un enllaç ferroviari des d’Igualada a la línia de Barcelona a Tarragona, amb els tripijocs polítics corresponents. Es refereix també al funcionament de l’Ajuntament igualadí i a la seva política escolar, procliu a restringir l’ensenyament i a posarlo a les mans dels ordes religiosos; així com al significat i l’actuació d’institucions com la milícia nacional, les conferències de Sant Vicenç de Paul i l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Finalment, narra les relacions amb els parcers i els vaivens de la conjuntura agrària; la importància que continuaven tenint, ben avançat el segle XIX,els censals, i en especial els censals a les mans dels eclesiàstics, així comel regal que la darrera desamortització representà per als censalistes de censals eclesiàstics. Una part, l’Estat no va ser capaç de trobar-los, i de la resta en permeté el rescat a baix preu. Tampoc no deixa de banda qüestions de dret que posen de manifest l’arcaisme de l’ordenació legal i els costums vigents, a més dels típics problemes per dots i herències. En aquest conjunt sobten qüestions com que en una data tan tardana com el 1876 s’intenti fer un establiment em-

fitèutic, i que encara més tard, el 1886, es parli de «salvar» el domini directe; i sobretot, que l’any 1914 es pogués reclamar i obtenir una herència segons les disposicions d’un testament del 1777! Al costat de tot això, la família en si, que també es ressegueix fins a la vida del darrer cabaler, té un interès menor, atès que és difícil distingir quin és el paper personal i quin el pes de la conjuntura en els moments de bonança o de dificultats. L’únic que es pot dir amb certa fermesa és que es tracta de gent d’ordre (més d’ordre com menys poden sobresortir com a senyors), que van baixant en la jerarquia sociopolítica d’Igualada des dels graons més alts fins a acabar com a peons distingits del caciquisme dels Godó. En l’aspecte econòmic, els preocupa més la conservació del patrimoni que la seva expansió; amb certa raó, atès que els intents en aquest sentit, tant si es tracta d’especulació borsària com de tornar a activitats industrials, es salden amb pèrdues. El tombant principal de la conjuntura familiar es produí el 1865, quan amb poc temps va fer fallida el ferrocarril d’Igualada a Sant Sadurní, en el qual s’havien invertit diners i esperances, i morí Isidre Torelló als trenta-tres anys, deixant una vídua de vint-i-vuit (Joana Catarineu) i tres fills petits. La vídua dirigí durant vint anys el patrimoni familiar, de manera que la seva actuació i els diners del seu dot van permetre mantenir la família en el més pur rendisme, sense l’ajuda que el bufet d’advocat i els càrrecs públics solien aportar als Torelló.

En conjunt es tracta d’un gran fresc, ple de visions generals i de detalls inte-

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

ressants, amb el suport d’una amplíssima bibliografia, però dins del qual les digressions de vegades fan difícil mantenir el fil argumental.

La segona part de l’obra, «Un estudi sobre la crisi de l’agricultura tradicional (1841-1930)», té un enfocament diferent i més ambiciós: es tracta d’examinar, amb un aparell metodològic més conceptual, la crisi de l’agricultura tradicional. Tot i que la base disponible és sens dubte insuficient per a un tema tan ampli, sí que permet una aproximació important a un aspecte d’aquesta crisi: l’economia dels masos en parceria, que representen la part més important de les propietats dels Torelló.

Després d’una introducció teòrica sobre la renda de la terra i els seus determinants, es presenta el patrimoni dels Torelló, principalment una sèrie de terres al voltant de Sanaüja i de Torà i de masos relativament grans a la mateixa contrada, explotats mitjançant contracte de parceria. A continuació, l’obra estudia els canvis experimentats al segle XIX per l’agricultura catalana com a conseqüència principalment de la legislació liberal (que de totes maneres no tingué efectes gaire contundents sobre el camp català), la millora dels transports i la doble incidència del procés d’industrialització, que per una banda generava un augment de la demanda, però per l’altra atreia població del camp amb l’esquer d’un salari fix.

La crisi agrària de finals del segle XIX, general a tot Europa, va tenir a la zona unes característiques especials: l’aïllament i després la protecció aranzelària van fer que l’arribada de cereals

d’Ultramar fos limitada i, d’altra banda, la fil·loxera atacà molt tardanament (ja al segle XX)de manera que, aprofitant els alts preus del vi, conseqüència de la destrucció del vinyet francès per la fil·loxera, es feren importants inversions per plantar vinya just abans que la malura arribés a Catalunya.

Quan de totes maneres la doble crisi cerealícola i vitícola es féu patent i, per causes que no queden gaire explicades, s’abandonà també la dedicació ramadera, la sortida es buscà en la intensificació de la producció de cereals mitjançant la introducció dels adobs artificials.

La millora de l’agricultura es fa evident en una sèrie de canvis als quals Pascual dedica sengles apartats: el desplaçament del segolós pel blat, l’atenuació de les fluctuacions de les collites i l’augment dels rendiments, canvis que s’han de posar en relació amb la introducció dels adobs químics i la selecció de llavors. En aquest apartat l’autor fa, però, dues afirmacions que em sembla que mereixen algun comentari. La primera, que la part de la llavor aportada pels amos era el producte de la barreja de la collita de les diferents finques i per tant hi havia una renovació que no aportava la llavor dels masovers, procedent de la pròpia explotació: actuar altrament hauria estat ben antieconòmic. La segona afirmació, segons la qual la compra de llavors tenia com a finalitat principal superar les males collites, tampoc no sembla gaire encertada: mentre que les males collites que cita són anteriors al 1860, les compres documentades són totes posteriors al 1890 i es fan

237 RECENSIONS

importants a partir del 1900. D’altra banda, les quantitats comprades no són gaire elevades i la majoria es destinen als camps dels voltants de les poblacions, de manera que sembla més lògic pensar que es tracta de compres de llavors per a provar noves classes de blat. Per desgràcia, l’estudi barreja sempre les terres al voltant dels pobles i els masos; separar aquests dos tipus d’explotació o bé oferir monografies d’algun o alguns d’aquests hauria fet més entenedors els esforços de modernització.

L’obra tracta a continuació de la renda de la terra amb moltes dades prou útils, si bé el fet que els quadres representin mitjanes i no preus absoluts més aviat complica que facilita la bona entesa de l’explicació. Segueix una digressió potser massa llarga del que va significar la protecció aranzelària espanyola per als preus del blat, sobretot si es té en compte que aquestes pàgines ja havien estat publicades.

Per centrar l’explicació de la renda de la terra s’estudien primer les despeses de l’explotació, que resulten creixents, com pertoca al moment de trànsit d’una agricultura tradicional a una agricultura capitalista. S’hi troba a faltar, però, una comparació entre l’augment de les despeses i el dels ingressos, que permetria entendre millor la lògica de l’explotació. Per desgràcia, la determinació de la renda és més difícil, tan si es tracta de la dels parcers com de la dels propietaris.

En l’estudi de la renda dels parcers, Pascual adverteix de la precarietat dels supòsits, que és segurament indefugible; tanmateix, a parer meu, tant el nombre de parcers com la quantitat de

pa assignada són baixos: una família normal abastava tres generacions, de manera que el nombre de boques s’hauria de posar com a mínim a cinc, i encara que no hi hagués mosso, sovint hi havia jornalers, de manera que la quantitat de blat necessària era segurament més alta que la indicada. Més discutible és la manera de calcular la despesa el 1920 a partir de la ficció que els pagesos venien tota la seva producció de cereal i després compraven el pa als forners: resulta molt més fàcil el càlcul a través del tracte habitual d’un quilo de pa per quilo de farina. En tot cas els supòsits li permeten deduir que els parcers dels tres masos més ben documentats podien vendre un 45 % de la seva part de la collita, o, xifra més important, tocaven teòricament a cada parcer 796 pessetes, una cinquena part dels ingressos nets monetaris obtinguts pels Torelló de les seves possessions agràries la dècada de 1860. No era molt, però suficient perquè puguem considerar excessiva l’afirmació que els parcers vivien sempre en condicions de pura subsistència; sobretot si tenim en compte que entre el 1860 i el 1920 les collites havien augmentat un 50 %. D’altra banda, les tres masoveries estudiades no eren iguals, de manera que la lògica indicaria que si els de la més pobra sobrevivien, els altres havien de tenir un millor passar el 1860 i encara més el 1920, com ho indiquen els petits luxes (xocolata, etc.) que es permeten en aquesta darrera data.

Tampoc no resulta fàcil xifrar la renda dels Torelló; Pascual recull els ingressos monetaris, però deixa de banda altres ingressos, com els productes por-

238 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

tats a Igualada i els consumits en les llargues estades a la vall del Llobregós, així com diverses despeses de viatges o de donatius i regals que els propietaris havien de fer per mantenir el prestigi i els interessos, de les quals només es comptabilitzaven segurament les més costoses. El resultat, per les xifres disponibles de producte net després d’impostos, indica una caiguda de la renda les dècades de 1860 i 1870 i, després d’una forta remuntada la dècada de 1890, una nova caiguda fins als anys compresos entre el 1910 i el 1930, en les quals es barregen l’augment de la productivitat i l’afegit de les noves terres de Torà.

Tanmateix, i és la conclusió de Pascual, malgrat l’augment de les rendes, els terratinents tenien la sensació que els seus ingressos creixien menys que les despeses necessàries per a mantenir el seu estatus social, però no els resultava fàcil ni sovint factible modernitzar i mecanitzar les explotacions i dedicar-se a l’explotació directa de la terra. Els temps en els quals el prestigi i els beneficis d’un bufet d’advocat i els ingressos rendistes permetien mantenir-se en els graons més elevats de la societat local havien passat.

GASPAR FELIU

DE RIQUER, Borja (2000). Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Vic: Eumo. (Col·lecció «Referència»)

L’obra de Borja de Riquer recull deu articles anteriors encapçalats per una presentació actualitzada que atorga coherència a la selecció i ubica els continguts en la perspectiva del nostre present. El llibre es ressent de les reiteracions, però aquestes enriqueixen la lectura en permetre el seguiment del procés intel·lectual: des del llunyà mestratge de J. Fontana a la incorporació de treballs més recents, amb una explicitació del seus punts de partida que passen per diferenciar les formes identitàries de l’Antic Règim dels sentiments nacionals de la contemporaneïtat,1 alhora que per la necessitat d’inserir l’anàlisi del procés històric català en el marc polític espanyol.

El recull, estructurat en quatre blocs, es tanca amb tres articles de temàtica historiogràfica que plantegen un seguit d’interrogants i propostes per fer front a diverses necessitats,2 entre elles la incentivació de la presència dels nacionalismes perifèrics en la història de l’Espanya contemporània i la imprescindible definició del nacionalisme

1.En la línia d’altres historiadors com J. S. Woolf.

2.Per ordre cronològic de redacció: «Sobre el lloc dels nacionalismes i regionalismes en la història contemporània espanyola. Un debat historiogràfic», 1990; «Aproximació al nacionalisme espanyol contemporani», 1994; «Modernitat i pluralitat, dos elements bàsics per a entendre i analitzar el catalanisme», 1996.

239 RECENSIONS

espanyol contemporani des de perspectives historiogràfiques actualitzades.3

L’autor urgeix també a emprendre anàlisis històriques de cronologia àmplia sobre el nacionalisme català més enllà dels esquemes de politicòlegs i sociòlegs, i insisteix en les mancances d’estudis empírics sobre el segle XIX i en la importància d’incloure com a eixos estructuradors la pluralitat de la societat catalana, el seu alt grau de mobilització cívica i de conflictivitat social i l’accentuació del fet lingüístic com a tret identitari integrador, obligant-nos, en certa manera, a no deixar de banda en la reflexió historicopolítica aquesta temàtica, ben definida per Raimon d’Abadal en una carta adreçada a Américo Castro el 1965, en la qual es plantejava que el gran problema no era saber des de quan som catalans sinó sobretot saber des de quan som espanyols i quina classe d’espanyols som.

En el primer bloc s’apunta la hipòtesi del fracàs del procés de transformació en ciutadans4 de l’Estat espanyol dels habitants de les diferents regions que s’hi integren com a causa de l’aparició dels nacionalismes alternatius.5 Els desequilibris regionals, la feblesa del funcionariat, el seu sotmetiment a les pressions caciquistes i la manca de voluntat política per potenciar institucions

3.Formula per l’autor el 1990, va ser subjecte d’una polèmica amb J. P. Fusi,que considerava «perillosa» aquesta incentivació.

4.Segons el model establert a França pels treballs clàssics de M. AGULHON i E. WEBER

5.«La feble nacionalització espanyola del segle XIX», redactat entre el 1992 i el 1994.

públiques de servei eficaces van fer gairebé inútils per a la conscienciació nacionalista els instruments utilitzats per altres països com l’escola pública i la conscripció militar. En contrast, la nova identitat a Catalunya es va forjar a través d’un procés de tres etapes.6 A la primera, entre el 1808 i el 1843, es va revivificar el concepte de nació política pròpia enfront de la fidelitat reial; a la segona, entre el 1843 i el 1875, les elits catalanes encara podien concebre l’Espanya liberal com un espai polític integrador de les velles identitats i podien admetre que «Espanya és la nació i Catalunya és la pàtria», i, en aquest context, B. de Riquer no dubta a situar els orígens de la reivindicació catalana d’un poder polític propi durant el sexenni, manifesta des de l’hegemonia federal ratificada a les urnes, la gestació de La Jove Catalunya i El Estado Catalán, fins al gir fuerista dels carlins. Aquesta eclosió va ser ofegada aviat per l’extrema reacció defensiva del conservadorisme que desplegà un nacionalisme essencialista inspirat per M. Menéndez Pelayo i reelaborat per A. Canovas, el qual afirmava l’origen diví de la nació espanyola, catòlica, tradicional i castellana, opció que, a partir de l’alternativa oposada de la Institución Libre de Enseñanza, va iniciar el mite de les dues Espanyes. Mentrestant, a Catalunya s’accentuava la cohesió nacionalista, tot i que encara hi havia l’acceptació passiva de la pertinença a Es-

6.«La formació de les noves identitats: el cas català», redactat entre el 1999 i el 2000.

240 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

panya, fins que a partir del sotrac del 1898 la política dels regionalistes catalans passà a fer acceptable la premissa que «Catalunya és la nació i Espanya és l’estat», de clara voluntat no-secessionista. El fet, però, de centrar els trets identitaris en la diferenciació lingüística dificultà la participació catalana en la redefinició d’Espanya.

El segon bloc, més breu, intenta reflectir el difícil encabiment de la societat catalana en el model espanyol d’estat liberal subratllant la feblesa i la inestabilitat del poder dels governadors civils,7 en molts casos militars sense arrels en el territori, amb funcions limitades a assegurar el predomini del partit que els havia situat en el poder, fabricant eleccions i controlant els ajuntaments i les diputacions, sempre supeditats al poder dels capitans generals que van aplicar mesures d’excepció amb l’ajut de les seves pròpies forces de seguretat al marge de la codificació de drets establerta pel mateix sistema.

Des de l’escala de l’Estat,8 B. de Riquer explica la minsa presència catalana en les institucions i l’Administració, entre altres causes pel recel dels governs davant una societat més complexa, amb uns nuclis dirigents que s’acuitaren a organitzar entitats de caire corporatiu més actives i significatives que els mateixos partits oficials.

Aquests, en conseqüència, no canalitzaren la seva presència ni a les institucions de l’Estat ni als governs de Madrid, a excepció del període de més obertura, del 1868 al 1875.

El tercer bloc segueix l’evolució del catalanisme conservador en un període que es perllonga fins al 1931. Els dos primers articles s’adrecen a matisar la tesi del caràcter exclusivament burgès del catalanisme,9 amb l’intent de delimitar els trets d’una de les seves facetes, la conservadora,10 per deixar constància de l’existència d’un catalanisme sense aquestes adjectivacions. A partir de la correspondència política de M. Duran Bas, es ressalta la significació d’un nucli d’intel·lectuals, advocats assessors de companyies i corporacions, defensors del progrés i temorencs de les seves repercussions socials, que reclamaren reformes politicoadministratives des de plataformes de consens interpartidista i intentaren donar veu col·lectiva al sentir català. Des del 1869, el seu conservadorisme els orientà vers l’alfonsisme, empesos pel tracte que els governs van atorgar a l’església, a la qüestió cubana i a l’esclavitud, i per l’adopció del lliurecanvi. Aleshores s’esmerçaren a estructurar plataformes de defensa corporativa que els va fer valuosos a l’hora de triar quins havien de ser els ancoratges

7.«Formes i instruments de poder a la Catalunya liberal», 1993.

8.«La participació dels catalans a la política espanyola del segle XIX», 1996.

9.Molt publicitada arran de la publicació de Catalanisme i revolució burgesa, la tesi de J. SOLÉ TURA, el 1967.

10.«El conservadorisme polític català: del fracàs del moderantisme al desencís de la Restauració», 1981.

241 RECENSIONS

del règim de la Restauració a Catalunya. La contraposició entre el pragmatisme de Canovas i el sòlid conservadorisme ideològic d’aquests intel·lectuals catalans que reclamaven el restabliment d’uns principis catòlics i antiliberals i exigien l’acceptació del fet diferencial català des de Madrid, va acabar amb distanciament mutu i va afegir en la desafecció al sistema els nuclis dirigents econòmics, comerciants, industrials, banquers, propietaris i industrials tot propiciant la cohesió defensiva dels interessos catalans des de plataformes corporatives, capitalitzada políticament per la Lliga Regionalista a partir del 1901.

Per a B. de Riquer, segons consta a l’article següent,11 en la formació de la Lliga Regionalista van tenir menys pes els interessos econòmics12 que la defensa de la ideologia conservadora heretada d’homes com J. Mañé Flaquer que acceptaven la visió d’una Espanya plural en pobles, costums i idiomes però denunciaven l’estrangerisme del sistema liberal que hom volia consolidar, fonamentaven la sobirania «en el rey con los reinos», en paraules de M. Duran Bas, i negaven la viabilitat de la sobirania nacional i la seva expressió en el sufragi universal masculí.

De fet, els sectors burgesos urbans van ser poc permeables a aquest discurs, però en canvi van dotar de contingut polític la seva reivindicació protec-

cionista i van encetar un determinat enfocament de la «qüestió catalana» amb actituds victimistes sustentades en seriosos estudis justificadors de la desigual balança d’impostos remesos i prestacions rebudes, mentre la burgesia rural catalana extreia la saba de la seva reticència al règim de la mitificació de la societat pairal, reserva de les tradicions oposades a la modernitat. La coincidència temporal dels efectes de la crisi agrícola i dels canvis en el món industrial i financer amb el xoc del 1898 propicià la convergència de tots aquests nuclis de poder econòmic amb diferents matisos de pensament conservador amb el projecte polític d’ E. Prat de la Riba, que acceptaren i feren seu.

L’últim dels articles13 proposa interpretar la política de F. Cambó en clau regeneracionista, amb un projecte de reformulació de l’ésser d’Espanya que incorporava la lluita per l’autonomia de Catalunya. Explica el seu fracàs no únicament per les reticències del rei i dels partits dinàstics en el moment d’acceptar una visió modernitzadora procedent de Catalunya sinó per la impossibilitat de ser alhora un regeneracionista des de dalt i el líder d’un moviment de masses. De fet, va ser la mateixa societat catalana la que refusà el seu model polític elitista i conservador, tot i la primerenca acceptació del discurs nacionalista interclassista, quallat magistralment en el moviment de Solidaritat Catalana, que el va

11.«Els corrents conservadors catalans i la seva evolució cap el catalanisme polític», 1987.

12.Tesi més explicita en el treball d’I. MOLAS (1972), Lliga Catalana

13.«Francesc Cambó: un regeneracionista desbordat per la política de masses», 1997.

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

convertir per primera vegada en diputat a Corts.

Els discursos parlamentaris i les seves memòries serveixen per oferir el perfil d’un polític preparat i ambiciós, que va ajudar a ampliar el sistema del torn dinàstic per consolidar la monarquia i va acabar veient com la transformació d’Espanya i l’autonomia catalanes arribaven el 1931, de la mà dels seus oponents, les esquerres republicanes, que van saber rendibilitzar políticament el moviment de masses del catalanisme incorporant-lo al projecte democratitzador de tot l’Estat espanyol.

CÈLIA CAÑELLAS

ROSA TORAN

textos que anunciava només es va poder fer parcialment l’any 1987. Dolors Bramon completa i perllonga l’obra de Millàs. Recull 495 notícies que de vegades informen de fets sabuts, però altres narren episodis que no havien estat tramesos per la historiografia o la documentació cristiana, o bé expliquen costums o formes de vida que són també d’importància per a la comprensió tant de la història dels musulmans establerts sobre terres catalanes com de les formes d’assentament o explotació posteriors a la conquesta cristiana. A les notícies s’hi adjunten explicacions sobre l’autor i l’obra en la qual es troben i la identificació dels noms de lloc i de persona, així com dels historiadors que les citen, complementades per una sèrie d’annexos, sobre els governants d’Al-Andalus i les fonts utilitzades, i dos índexs, d’autors i onomàstic.

BRAMON,Dolors (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives; Eumo; Institut d’Estudis Catalans. 427 p. (Col·lecció «Jaume Caresmar»; 13)

Per regla general, la historiografia catalana ha tingut molt poc en compte les fonts musulmanes. La dificultat de la llengua, la dispersió de les notícies i els problemes d’identificació de noms i topònims en són els principals, però no pas els únics responsables.

Tanmateix, ja el 1922, Millàs i Vallicrosa va publicar un article sobre els textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia, però per culpa de la Guerra Civil, l’edició dels

El llibre ofereix encara altres parts importants, com unes aclaridores pàgines on hi ha terminologia; la forma de passar del calendari gregorià al calendari islàmic i al contrari; els autors dels textos citats; un important glossari, que permet una molt millor comprensió de les notícies publicades, i un resum d’aquestes en el qual es fan ressaltar els coneixements nous que aporten.

En conjunt és una obra important, de consulta obligada; esperem que la promesa de continuar la publicació de notícies posteriors sigui aviat una realitat.

GASPAR FELIU

ALOMAR, GABRIEL (2000). El futurisme seguit dels articles d’El Poble Català (1904-1906).

Introducció de Jordi Castellanos. Mallorca: Editorial Moll. 302 p. (Obres completes de Gabriel Alomar; II)

L’atenció prestada a l’obra de Gabriel Alomar ha anat creixent en els darrers vint anys. El 1970, «Antologia Catalana» dedicà el seu número 59 a El futurisme i altres assaigs, a cura d’AntoniLluc Ferrer. Edicions 62 tornaria a reeditar El futurisme el 1985. Entre les dues dates, Joan Lluís Marfany, el 1975, dedicava un capítol del seu llibre Aspectes del modernisme a Alomar. El mateix any Anselm Llull (Gregori Mir) incloïa textos de Gabriel Alomar al llibre El mallorquinisme polític,1840-1936. Jaume Vidal Alcover, en un discurs publicat el 1983 per l’Ajuntament de Palma, presentava una semblança del personatge, i l’any següent apareixia una biografia breu de Gabriel Alomar, escrita per Antoni Serra, prologuista el 1988 d’un llibret amb nou textos d’Alomar, sota el títol Sobre liberalisme i nacionalisme. El 1990 apareixia a Palerm una versió italiana d’El futurisme i al número 23 de Recerques Isidre Molas publicava un article sobre l’ideari de Gabriel Alomar. L’any següent es publicava a Sâo Paulo un estudi d’Hèctor Olea sobre el mateix escriptor.

Ara, deu anys després, Editorial Moll ha emprès l’edició de les obres completes de Gabriel Alomar i treu el segon volum, amb la conferència del futurisme i trenta-un articles apareguts a El Poble Català, en la seva primera etapa de setmanari, entre el 1904 i el 1906, amb una introducció de Jordi Castellanos. El primer

volum de les obres completes d’Alomar sortirà més tard.

La lectura i la comprensió de Gabriel Alomar no sempre són fàcils per al lector actual, quelcom similar al que passa amb Eugeni d’Ors. Per això resulta molt útil la guia contextualitzadora que ofereix Jordi Castellanos com a estudi introductori.

Dins el cicle de conferències d’escriptors mallorquins, que organitzà l’Ateneu Barcelonès el 1904, el discurs de Gabriel Alomar titulat El futurisme va causar sensació pel seu caire programàtic en el moment que s’acabava de produir l’escissió d’esquerra de la Lliga Regionalista, que acabaria donant lloc al Centre Nacionalista Republicà, al voltant del periòdic El Poble Català. Alomar reclamava la integració dins el catalanisme de la «plebe», és a dir, de la classe obrera, i defensava el paper cabdal de l’intel·lectual, però no del model d’intel·lectual orgànic que acabaria potenciant Eugeni d’Ors en la versió noucentista, al voltant de Prat de la Riba i Cambó, sinó d’un model més independent però políticament compromès. El model d’Alomar era l’Émile Zola del J’acuse de la polèmica de l’afer Dreyfus. Alomar advertia: «El catalanisme nasqué perquè va ésser actual. El catalanisme triomfarà a condició que sia futurista». Oposava al terme nacionalisme un concepte progressista de pàtria, el de «fràtria», i el de «fília», l’ideal dels fills que vindran.

Si Prat de la Riba, a la ressenya de La Veu de Catalunya, va suprimir tota la part de la conferència referent al catalanisme, el canonge Alcover, des de Mallorca, demanà a Prat de la Riba que Alomar fos exclòs del diari, en nom de

244 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

la versió del comú catalanisme conservador que Alcover defensava a l’illa.

Gabriel Alomar anava a esdevenir l’ideòleg principal d’El Poble Català, que va néixer com a pacte entre catalanistes republicans i intel·lectuals modernistes. Ors participà en aquella empresa al costat d’Alomar fins a mitjan 1906, quan es va separar i va prendre partit per la Lliga i La Veu, tot conservant elements de l’ideari d’Alomar com, per exemple, la mitificació de la ciutat enfront de la ruralitat.

L’actitud messiànica i redemptorista que encarnava Alomar no podia deixar de provocar reticències entre els polítics, que veien un perill en l’individualisme intel·lectual de l’escriptor mallorquí, fins que el 1909, després de la Setmana Tràgica, Pere Coromines posà El Poble Català al servei del nou partit unificat de l’esquerra catalanista, la Unió Federal Nacionalista Republicana. Aquell va ser el cant del cigne del modernisme, com subratlla Jordi Castellanos.

Els articles que recull el llibre són els que Gabriel Alomar publicà a El Poble Català quan era setmanari, entre el 1904 i el 1906, i no aporten grans novetats a la conferència Futurisme, però presenten l’interès d’aplicar el contingut d’aquella als temes culturals, polítics i socials d’actualitat.

La llei de jurisdiccions, d’un costat, i el corrent unitari de la Solidaritat Catalana, de l’altre, limitaren el marge de maniobra d’Alomar. En aquell temps no s’estava d’emprar el concepte d’imperialisme, que per a ell no diferia del d’internacionalisme o del d’universalisme

Alomar va ser un crític sempre difícil d’encaixar en la disciplina d’un partit polític, però conservà al llarg de la seva vida el valor d’un referent històric d’esquerra. Així, va ser elegit diputat per Barcelona el 1919. Rafael Campalans —un noucentista d’esquerra— proclamà el mestratge d’Alomar quan es fundà la Unió Socialista de Catalunya el 1923, i el 1931 l’escriptor mallorquí va ser elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República. Quan la USC esdevingué veritablement un partit sota la mà fèrria de Joan Comorera, Alomar en va quedar al marge, mentre era nomenat ambaixador de la República espanyola a la Itàlia feixista fins al 1934. Moriria a Egipte, exiliat, el 1941, després d’haver estat ambaixador de l’Espanya republicana en aquell país.

El volum no té un índex de noms, però suposem que n’hi haurà un de conjunt quan finalitzi l’edició de les obres completes de Gabriel Alomar, autor de singular interès per diversos conceptes, un dels quals és que va concebre sempre Mallorca unida a Catalunya en un mateix espai nacional.

ALBERT BALCELLS

MIR, Conxita (2000). Vivir es sobrevivir. Justicia, orden y marginación en la Cataluña rural de posguerra. Lleida: Editorial Milenio. 301 p.

L’autora d’aquest llibre prossegueix en la seva metòdica línia de recerca a través de les fonts judicials i militars que ja va fructificar en estudis anteriors.1 En aquesta obra hi són presents els resultats del seu treball empíric, a partir de la justícia penal exercida entre els anys 1939 i 1952, des de la immediata aplicació de la llei venjativa dels guanyadors de la guerra fins al moment en què varen quedar desarticulats tots els grups de resistència política i sindical que actuaren en la immediata postguerra encara esperonats per una intervenció aliada després de la victòria contra el nazisme el 1945. En efecte, consumada la desmobilització dels vençuts, l’autora atorga a l’any 1951 un caràcter simbòlic, amb la fi del racionament i els primers passos cap al reconeixement internacional del règim franquista.

L’àmbit geogràfic de l’estudi se centra en la Catalunya interior, les onze comarques de l’antiga divisió del país, territori que s’ajusta, segons Mir, als paràmetres d’una comunitat rural heterogènia, circumstància que dota l’estudi

d’un caràcter extrapolable a altres zones de característiques similars.

L’ús dels expedients, amb els sumaris militars i les causes civils de la província de Lleida localitzats a l’Audiència Provincial de Lleida i del Tribunal Militar Territorial Tercero del Govern Militar de Barcelona, està directament relacionat amb l’estructura de l’obra en tres parts. En efecte, la primera part, «La sociedad intervenida, justicia civil y control social», permet dibuixar, a través dels vuit mil sumaris incoats pels tribunals civils, el paper dels tribunals ordinaris en el càstig, la intimidació i el control de les poblacions, i desmentir l’opinió comuna d’atribuir a les jurisdiccions especials la responsabilitat repressiva, les quals, com bé assenyala l’autora, van disminuint les causes incoades en proporció inversa a l’increment de les dels tribunals ordinaris, a mesura que s’allunyen els anys de la Guerra Civil.

En la segona part, «Clero y justicia, la función política de los párrocos rurales», la base de la recerca es troba en els quatre mil sumaris dels Tribunals de Responsabilitats Polítiques de les comarques de Lleida, que contenen els informes realitzats pels rectors, al costat dels de les altres forces exponents del nou poder: alcaldes, guàrdia civil i caps de falange locals.

1. (1997). Repressió econòmica i franquisme. L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a la província de Lleida, que va dirigir, amb la col·laboració de F. CORRETGÉ, J. FARRÉ i J. SAGUÉS, també present en el monogràfic coordinat conjuntament ambJ. BARRULL (19994), Violència política i ruptura social a Espanya, 1936-1945 (1994).

I per a la darrera part, «Justicia militar y sociedad civil», són les fonts dels arxius militars les que proporcionen la informació sobre els sumaris dels dos consells de guerra sumaríssims, l’un contra el dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista, Santiago Palacín, celebrat el setembre del 1944, i l’altre contra

246 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

un grup de republicans d’un poble de dos mil cinc-cents habitants, distingit per la tensa conflictivitat social viscuda durant la guerra.

Pel fet que la tipologia de les fonts sigui la que determina l’estructura del llibre, el fil conductor pot quedar difuminat. Efectivament, creiem que aquest no és altre que mostrar l’abast de la repressió, en el primer franquisme, a partir d’un aparell complex damunt les persones comunes dels medis socials més desfavorits. El càstig i la persecució, per les seves dimensions qualitatives i quantitatives, requerien col·laboracions i implicacions de tot ordre, que van anar teixint una atapeïda xarxa d’adhesions al nou ordre que sobrepassava de bon tros els aspectes politicoideològics i que va tenir efectes devastadors sobre les relacions humanes de llarga durada.

Mir, deutora de les aportacions britàniques i alemanyes a la història social, enfoca el seu objectiu cap a les dones i els homes ignorats de la història, les víctimes de la repressió marcades pel seu passat polític i sindical o transgressores dels paràmetres dels nous costums i ritus en la seva vida quotidiana i privada. Tot i l’envergadura del propòsit i les dificultats a l’hora de seleccionar l’estudi de casos per arribar a la generalització i de fer un ús àgil de les descripcions, aquest s’insereix en l’accepció historiogràfica que analitza la Guerra Civil com un conflicte amb causes de llarga durada on s’han d’afegir també les conseqüències de llarga durada. Creiem que, aprofundint també en aquest punt de partida, es podran anar trobant nombroses respostes que serviran per copsar la gravetat que

va tenir per al futur del país la durada de la dictadura franquista i per afrontar moltes de les qüestions socials i polítiques actuals. La mateixa autora apunta l’explicació al desenvolupament dels seixanta a partir de la profunditat de la repressió de la postguerra, que havia deixat la classe obrera sotmesa i desarmada per no oposar cap fre a l’explotació, consideració a la qual podríem afegir altres hipòtesis de treball, com la indignitat de les condicions en què es desenvoluparen els fluxos migratoris o la desaparició del llenguatge democràtic i republicà de la quotidianitat.

Tal com escriu l’autora, l’oblit, forçat durant la Dictadura i consensuat en la transició, comença a transgredir-se. A les anàlisis polítiques i econòmiques s’hi comencen a sumar assajos històrics a partir de noves fonts informatives i una allau memorialística que ensenya que els protagonistes han pres consciència de la feblesa d’una història sense protagonistes. Aquests esdevenen la columna vertebral de l’obra. Són gent mantinguda en l’anonimat, per respecte i per evitar furgar en un passat dolorós, que van ser objecte de la malignitat del sistema que va exercir un estricte i dilatat control sobre tots els aspectes de la vida quotidiana, a través d’un sistema judicial supeditat totalment als interessos i dictats del nou ordre, que va dur a terme la seva tasca com una accepció de la violència política dirigida sobre les classes populars. Per a elles la guerra no havia acabat, atès que, a les amenaces greus de mort i les llargues condemnes de presó dels organismes especials, s’hi sumava la intimidació sistemàtica dels tribunals ordinaris. Sense

cap garantia legal, sense presumpció d’innocència, amb total impunitat, la gent era catalogada més pel seu passat i per la seva marginació del nou ordre que per la categoria o la mateixa existència del delicte. Com succeeix en qualsevol dictadura, el temor va actuar abans de la infracció, donada la capacitat de control i criminalització per part de les noves autoritats i les forces vives, que disposaren d’una àmplia xarxa clientelar, que, passivament o activament, esdevenia adepta al règim, amb la seva col·laboració i el seu regraciament de favors, o bé amb el seu silenci i la seva obediència.

L’anàlisi temàtica dels delictes en els sumaris ordinaris es complementa amb la seva evolució temporal; el primer lloc no deixen d’ocupar-lo al llarg dels anys els que atempten contra la propietat, fet que coincideix amb estudis d’altres llocs i que és exponent de la precarietat econòmica i de la incapacitat del règim a l’hora de controlar l’enorme mercat fraudulent, en temps de racionament; els petits infractors castigats que malden per sobreviure emparen l’especulació a gran escala, que té un espai privilegiat en la Fiscalía de Tasas controlada per la Falange.

Accidents, conseqüència directa del període bèl·lic, suïcidis fruit de la misèria i la por a les condemnes, desgràcies laborals en els treballs forçats dels presos i tota una àmplia gamma de morts violentes que apareixen emmascarades en els serveis estadístics oficials van seguides d’un gran nombre de delictes contra la seguretat de l’Estat i l’ordre públic, enfront dels quals l’actuació dels tribunals ordinaris complementava les jurisdiccions especials, després de la seva inhibició. Nuclis

de l’oposició, activitats resistencials a les presons, accions catalanistes, protestes contra abusos i acaparadors, protagonitzades sovint per dones de les quals depenia moltes vegades el sosteniment quotidià, desordres públics, tinença d’armes i explosius o actes contra la religió eren considerats delictes contra la seguretat de l’Estat. Els atemptats a la moral omplien molts sumaris, dirigits severament contra les dones; avortaments, adulteris o abandó de la família no eren altra cosa que l’exteriorització d’una realitat miserable i truculenta de famílies trencades per l’exili o la presó, sobre les quals s’abatien els rumors i el control de l’església, més amatent a preservar la moral nacionalcatòlica que a protegir les víctimes.

L’anàlisi dels informes de l’església porten l’autora a sostenir unes afirmacions contundents sobre l’actitud venjativa per damunt de la recerca de reparació dels danys soferts durant la contesa. La institució catòlica no va limitar-se a col·laborar, sinó que, com a pilar fonamental del nou estat, va esdevenir un eficaç agent de delació i informació de la justícia franquista i va superar amb escreix allò que se li demanava. Els comportaments, tanmateix, no van ser uniformes, però les negatives a declarar van ser excepcionals, ja que el zel respecte a les peticions dels tribunals marcava fins i tot els eclesiàstics nouvinguts als pobles, que no dubtaven a basar les delacions en rumors i en informes indirectes. Únicament la seva vinculació amb la gent tradicional i benestant dels pobles va servir per abocar-la a exculpacions dels que durant la guerra havien participat en salvaments de membres de la institució

248

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

eclesial. El llenguatge emprat en els informes parla molt de la consideració moral que tenien de republicans, rojos, comunistes, separatistes, maçons, ateus, laics, espiritistes..., oposats a ordre, dretes, propietaris i bons catòlics.

A la darrera part, a més de la valuosa aportació documental, la historiadora tracta d’esbrinar com la població civil es va involucrar, amb el seu paper d’informant i de testimoni, en la justícia militar, a partir d’estratègies col·lectives i individuals per participar en l’ajustament de comptes. Des dels nous poders locals fins als veïns, degudament col·locats segons la jerarquia, es consuma un mètode repressiu impregnat de gran brutalitat pel coneixement mutu de les persones implicades, que en l’obra apareix representat gràficament a partir d’eines preses de l’antropologia i la genètica humana.

El comentari de les actuacions de les xarxes familiars i veïnals de les comunitats rurals en la repressió pot ser una bona manera d’acabar aquesta reflexió. Els odis i les revenges, esperonades per la miserable recompensa d’un 40 % de la multa pel delator, en el cas de les denúncies per infracció econòmica, s’unien al sentiment de pertinença al bloc vencedor per part d’aquells veïns que havien sofert represàlies o estaven traumatitzats per l’experiència de la Guerra Civil. Així, la predisposició a col·laborar amb la repressió va fer engegar noves formes de convivència i complicitats; el càstig i l’atemoriment es van dotar d’una nova dimensió: la de vincular al nou règim tota la xarxa d’informants i col·laboradors. Entretant, les víctimes, menys subjectes a les relacions endogàmiques i menys

arrelades al lloc, d’on moltes d’elles no eren originàries, delmades en la seva estabilitat familiar o personal a causa de l’exili o la presó, purgaven el seu pecat d’haver gosat transgredir l’ordre tradicional, haver ocupat càrrecs de significació política o sindical o simplement haver desafiat la secular posició social de classe. De moment només els quedava el silenci i la prudència, si no estaven disposades a mostrar signes clars de penediment i retorn al bon camí.

CÈLIA CAÑELLAS

ROSA TORAN

MARÍN, Martí (2000). Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Lleida: Pagès editors.

Martí Marín, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, és un reconegut especialista en l’estudi de la vida política local durant l’època franquista. El llibre Els ajuntaments franquistes a Catalunya és l’estudi més complet existent actualment sobre la vida política municipal durant la dictadura. L’obra consta d’una introducció, quatre capítols —d’abast cronològic desigual—, unes conclusions i un apèndix documental on es ressenya la biografia dels alcaldes franquistes de les principals ciutats catalanes. A l’inici, un llarg pròleg de Borja de Riquer, director de la tesi, analitza els canvis que per als dirigents polítics conservadors catalans va comportar la instauració del règim franquista.

A la historiografia sobre el règim franquista hi ha un corrent, amb un fort ascendent acadèmic, que considera que a l’àmbit local la imposició de la dictadura va comportar el retorn a les pràctiques polítiques prerepublicanes. Penso que una aportació fonamental de Martí Marín rau a demostrar, basant-se en una documentació exhaustiva i realitzant un esforç d’aclariment conceptual de gran importància, que el model d’administració local franquista trencava radicalment amb el passat i que suposava l’adaptació espanyola al model feixista que adoptaren els dirigents dels revoltats, progressivament, però des dels primers mesos de la Guerra Civil.

Per establir les diferències entre l’abans i el després del 1936, en la introducció, Marín perfila sintèticament l’evolució de l’Administració local des del 1812 fins a l’inici de la Guerra Civil, tot oferint les claus de la seva funcionalitat per al sistema polític liberal en conjunt. L’autor participa de les tesis d’un altre corrent historiogràfic, amb pes creixent a la historiografia espanyola i molt més a la catalana, que sosté que el cop d’estat del 1936 es va preparar no tan sols per enderrocar la II República sinó, fonamentalment, per esclafar els moviments d’emancipació social i per acabar amb qualsevol modalitat de sistema liberal. Marín posa l’èmfasi en les concomitàncies entre la realitat espanyola dels anys tr enta i la d’altres països europeus en el període d’entreguerres, i explicita el conjunt d’elements que expliquen que, des de finals dels anys vint, a Espanya bona part de la dreta comencés a estendre el mateix tipus d’alterna-

tives polítiques que a Itàlia desenvolupava el feixisme.

Després del 1939, l’administració perifèrica de l’Estat franquista es va refundar sobre bases completament noves. A diferència del que havia passat fins a l’any 1931, després del 1939 els ajuntaments no van poder actuar com un contrapoder respecte a l’Estat central, perquè aquest va assegurar la jerarquització estricta dels quadres de l’Administració civil, a base de depurar-ne els membres i de centralitzar de forma extrema els nomenaments i la presa de decisions en general.

Aquesta és una qüestió essencial per entendre el funcionament del règim: a l’Estat franquista cap estructura ni cap figura política va tenir marge d’autonomia; la jerarquia i la disciplina eren absolutes. Tots els càrrecs van ser ocupats per nomenament superior, i es va establir una relació de confiança/dependència de dalt a baix que només podia ser trencada en la mateixa direcció. Evidentment, el pas del temps va diluir les formes d’actuació de la «línea de mando», però no pas els seus trets definidors.

La subordinació de la vida local a la nacional és una bona mostra que la dictadura franquista no va normalitzar la vida dels consistoris fins a l’any 1948, quan ja havia resolt els que considerava els seus grans problemes, el fonamental dels quals era la supervivència com a règim. Fins aleshores van ser nomenades unes comissions gestores que, paradoxalment, a banda de la gestió administrativa, van complir funcions polítiques de primer ordre en l’adaptació dels ajuntaments a l’ordenament franquista. La pri-

250

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

mera va ser la depuració dels funcionaris; com a tota l’administració pública els treballadors dels ajuntaments van patir un procés de depuració que tenia com a objectiu assegurar una administració absolutament fidel i homogènia. La depuració pretenia, ultra foragitar qualsevol individu no addicte al règim, assegurarne la submissió, per la qual cosa es generà un ambient d’inseguretat que va tenir diverses conseqüències, entre elles la profusió de denúncies i delacions, com una forma d’evitar la sanció o l’acomiadament. Igualment, els ajuntaments tenien l’obligació de col·laborar en el manteniment de l’ordre públic, la qual cosa era sinònim de tasques de control polític respecte dels veïns. Pel que fa a la composició majoritària de les comissions gestores, l’autor destaca el paper cohesionador dels vencedors de la guerra que va exercir el partit únic FET-JONSi la renovació del personal polític municipal per rejoveniment que va implicar la promoció d’excombatents i la marginació relativa dels quadres de la Lliga amb protagonisme de preguerra.

A les primeres eleccions municipals, celebrades el 1948, s’hi dedica una part molt important del capítol segon, i a través d’aquestes planes es pot obtenir una idea molt ajustada de la mecànica electoral imposada als municipis des d’aleshores, ja que fins al 1971 la normativa aplicada seria sempre la mateixa. L’autor explica detalladament el rígid control que s’exercia sobre el procés electoral; així, l’administració no tan sols organitzava els comicis sinó que també hi prenia part amb l’objectiu que el seu personal polític ocupés la totalitat dels càrrecs

«electius» i s’impedís qualsevol infiltració. Als anys setanta, quan alguns grups antifranquistes van intentar practicar «l’entrisme» també als òrgans consistorials, tot i que la participació mai no va ser destacada, el personal polític franquista va haver de fer ús de les tècniques de control assajades des del primer moment.

Els darrers capítols aconsegueixen perfilar prou bé la dinàmica que es va generar entre l’actuació dels consistoris i les demandes de la població. Els municipis estaven escanyats financerament, perquè així estaven anul·lats políticament, però això comportava que l’Administració local fos incapaç de fer front a les necessitats col·lectives que s’anaven acumulant als municipis —especialment en els de creixement sobtat durant les dècades dels seixanta i setanta—; d’altra banda, els consistoris en gairebé tots els casos eren dirigits per un personal polític, franquista fins a la medul·la, però incapaç de donar resposta a les demandes de la població. Així, és perfectament comprensible el rebuig creixent que van anar acumulant els ajuntaments franquistes, que foren objecte de la contestació veïnal a la dècada dels setanta, quan la crisi del règim es va fer imparable.

Estem davant d’una obra fonamental per conèixer la vida política local al llarg del període franquista, que s’hauria de convertir en un element de referència per continuar la investigació d’una temàtica fonamental sobre el règim franquista.

CARME MOLINERO

PONSI GURI,J. M.; RODRÍGUEZ BLANCO, J. (2000). Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera. Arenys de Mar: Els llibres del set-ciències. 218 p. (Col·lecció «Memòria Històrica»; 4).

La personalitat històrica comuna dels antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera, l’extrem meridional del comtat de Girona i la part marítima del comtat de Cabrera, és la raó per la qual els autors han fet objecte d’estudi un espai avui repartit entre províncies, bisbats i comarques diferents.

L’obra té com a finalitat el recull i l’estudi de la documentació conservada (98 documents, que proporcionen 247 topònims) i la ubicació de cadascun d’aquests topònims, amb l’ajut de mapes actuals, però encara més de les indicacions que es poden trobar en capbreus i registres d’hipoteques, així com, també, consultant ajuntaments i particulars. També se n’estudia el significat.

Després d’una introducció de conjunt al territori objecte d’estudi per a situar, segle per segle, el moment d’aparició dels diferents topònims, es fa l’enumeració detallada, terme per terme i per ordre d’aparició dels topònims, indicant-ne les adscripcions en circumscripcions superiors o els límits i discutint les identificacions o bé ubicacions que podrien induir a error.

Segueix després una relació també cronològica dels documents utilitzats, amb indicació de la seva cota arxivística i de les seves edicions, quan n’hi ha, i

amb la còpia del paràgraf o paràgrafs d’interès toponímic.

Trobem a continuació un assaig de classificació dels topònims atenent al seu origen en antropònims, condicions físiques o geogràfiques, construccions humanes, qualitats o defectes i altres. També una anàlisi quantitativa dels topònims, en conjunt i per segles, un índex cronològic dels topònims estudiats i encara un índex per localitats.

Més interès té l’índex alfabètic de topònims, que en permet la ràpida localització. Finalment, els topònims són cartografiats; per desgràcia, ni la base utilitzada (el Mapa topográfico nacional de España) és la millor, si bé ho era possiblement en el moment en què es va emprendre l’estudi, ni el sistema de representació utilitzat resulta gaire còmode, ni tampoc la reproducció té prou qualitat.

L’obra és una mostra de coneixements i rigor en el treball que la fan de gran utilitat, però segurament hauria guanyat si algun dels índex una mica repetitius de la part central haguessin deixat espai per a una representació cartogràfica millor.

GASPAR FELIU

252 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

FERRER i MALLOL, MARIA TERESA; MUTGÉ i VIVES, JOSEFINA (ed.) (2000). De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’edat mitjana. Actes del Col·loqui Internacional celebrat a Barcelona del 27 al 29 de maig de 1999. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà i Fontanals. Departament d’Estudis Medievals. 751 p. (Anuario de Estudios Medievales, annex 38)

De l’èxit del col·loqui convocat per la Institució Milà i Fontanals n’és bona mostra la quantitat de comunicacions presentades, trenta-dues, a les quals cal afegir la ponència d’obertura de Milouda Charouiti Hasnaoui i el discurs final de Salvador Claramunt. També cal destacarne l’amplitud dels espais geogràfics objecte d’estudi, des de la península Ibérica fins al nord d’Àfrica, Itàlia i l’Egeu; l’amplitud dels temes tractats, bàsicament l’esclavitud en si, les fugues, els rescats i els lliberts, i els diversos enfocaments: tràfic d’esclaus, diversitat d’aquests, ordinacions, organització de les redempcions, propietaris d’esclaus (sobretot institucionals), estudis locals, etc.

No podem pensar a citar ni tan sols autors i títols, ni tampoc ens volem referir a uns noms en perjudici d’altres; d’altra banda, tot i les lògiques diferències, el to general dels treballs és alt, i això faria encara més injusta qualsevol distinció. Per tant, farem només una mica d’estadística general que pugui servir com a primera aproximació als continguts. Els treballs de caràcter general són quatre; els que fan referència d’alguna manera a l’esclavitud, vint-i-nou; als lliberts, set; els relatius a les redempcions, quatre; a les fu-

gues, dos; al tràfic d’esclaus, tres; als propietaris d’esclaus, quatre. Des d’un punt de vista geogràfic, els treballs referents a Barcelona són set; a altres llocs de Catalunya, tres; al País Valencià, tres; a Mallorca, un; a l’Aragó, dos; a la resta de la península, dos; a Itàlia, cinc.

Un conjunt ampli i divers, que sens dubte serà referència obligada per a qualsevol que vulgui tractar o estudiar el tema, com ja passa amb altres jornades o congressos publicats en la mateixa col·lecció.

GASPAR FELIU

RIERAI VIADER, Sebastià (2000). Martí l’Humà. Primer duc de Montblanc. Montblanc: Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. 125 p.

Catalunya té una llarga tradició d’historiadors professionals de reconeguda solvència que no han tingut cap mena d’inconvenient a fer una valuosa tasca d’alta divulgació. Gràcies a ells la història ha assolit una projecció social àmplia i ha fet un servei al país en moments que l’afirmació nacional i la projecció d’aquesta consciència col·lectiva cap al futur necessitava unes arrels que cimentessin la construcció d’un país en fase de redreçament o de simple supervivència. Els exemples personals són tan nombrosos que només un estudi aprofundit que algun dia s’haurà de fer podrà deixar constància de l’abast del fenomen en el darrer mig segle, com a mínim.

El llibre de Sebastià Riera sobre Martí l’Humà constitueix un dels exemples recents més paradigmàtics de com un historiador que domina l’ofici i la bibliografia sobre el tema pot oferir una síntesi d’un fet —en aquest cas és la biografia d’un sobirà de Catalunya–Aragó— que combini l’amenitat amb el màxim rigor científic. Malgrat tractar-se d’un llibre d’encàrrec per part d’una institució científica relacionada d’alguna manera amb el fet estudiat —el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà volia evocar la figura de qui va ser el primer duc de Montblanc, capital de la comarca—, el professor Riera ha defugit fer una biografia hagiogràfica que renunciés a presentar el darrer rei del Casal de Barcelona en tota la seva rica complexitat, amb els seus encerts i els seus errors.

La biografia d’un rei escrita per un historiador no es podia limitar a resseguir les vicissituds personals del personatge que era objecte d’estudi. Calia, i més si el llibre anava adreçat també a un lector no especialitzat, presentar el context social, econòmic i institucional del període històric en el qual el biografiat va néixer, créixer i morir, és a dir entre el 1356 i el 1396. Sebastià Riera presenta aquest marc a la primera part del llibre, que ell titula «El país i l’època». S’hi analitzen el món rural i el món urbà, les institucions polítiques, sobretot les Corts i la Diputació del general, i l’estructura militar d’un país que vivia en conflictivitat permanent, sobretot en els dominis mediterranis. L’estudi de la crisi econòmica, social i política de la baixa edat mitjana ocupa un lloc destacat en aquesta primera part del llibre.

La segona («La vida de Martí l’Humà») està destinada a presentar els anys

d’aprenentatge del futur rei i els diversos problemes de la política interna i internacional —són anys de Cisma d’Occident— del nou sobirà de la Corona d’Aragó (1387-1396). Com no podia ser altrament tractant-se d’un rei humanista i protector de la creativitat artística, els aspectes culturals ocupen també un lloc important en el llibre de Sebastià Riera.

Martí l’Humà ha passat a la història per ser el darrer hereu d’una dinastia que s’exhaureix el dia de la seva mort i per haver provocat, a causa de la seva manca de successió, un conflicte polític de dimensions colossals —l’interregne i el compromís de Casp— i de conseqüències molt notables per al futur de la confederació catalanoaragonesa. En Riera ho explica de manera molt clara a l’epíleg del llibre («L’interregne i el compromís de Casp»)

Per als qui no són especialistes, dues taules genealògiques sobre els sobirans de Catalunya, Mallorca i Sicília, d’una banda, i sobre el compromís de Casp, de l’altra, ajuden a seguir el relat de la vida política d’aquell tombant de segle. La bibliografia és útil a aquells que, captivats per la lectura amena del llibre de Sebastià Riera, vulguin aprofundir en algun dels nombrosos temes que s’hi presenten.

Si el llibre d’en Riera és el primer d’una sèrie de biografies que pensa publicar l’esmentat centre d’estudis de Montblanc, només cal desitjar que els següents mantinguin el rigor, la seriositat científica i l’agilitat literària del llibre de Sebastià Riera i Viader sobre Martí l’Humà.

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

SANTACANA, Carles (coord.) (2001). El franquisme al Baix Llobregat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat va iniciar —ara fa vint anys— una tasca d’impuls a la recerca sobre la història de la comarca, fruit de la qual s’han publicat obres importants com Les guerrilles al Baix Llobregat 1986— coordinada per Mercè Renom; Col·lectivitzacions al Baix Llobregat —1989—, coordinada per Carles Santacana; El pas de la societat agrària a industrial al Baix Llobregat. Agricultura intensiva i industrialització —1995—, coordinada per Àngel Calvo. El volum El franquisme al Baix Llobregat és el resultat final del projecte de recerca col·lectiva endegat l’any 1996 en el marc del Centre d’Estudis. Actualment, la historiografia llobregatina dedica una gran atenció a l’estudi de l’època franquista, de manera que a hores d’ara coneixem força bé alguns aspectes de la nostra història més propera al Baix Llobregat.

L’obra —de més de cinc-centes pàgines— s’articula en tres parts, precedides d’una introducció. La primera part està dedicada a l’ocupació franquista i a la postguerra; tres dels estudis referents al primer franquisme fan una aproximació a la vida local de diversos municipis de la comarca: Sant Joan Despí —Miquel Ruiz—, Gavà —Josep Capmany— i la Colònia Güell —Josep Patró. L’estudi més llarg d’aquesta primera part és el de Jordi Amigó, que analitza de forma exhaustiva la retirada republicana —la fugida— i l’ocupació franquista —la libe-

ración— de la comarca en els dotze dies que van del 18 al 29 de gener de 1939.

La segona part està formada per tres capítols que tenen com a marc cronològic l’etapa del desenvolupament; el treball de Martí Checa estudia les actuacions del Patronato de las Viviendas del Congreso Eucarístico al Baix Llobregat, l’estudi de Robert Bernad tracta sobre l’Assemblea de Catalunya i el moviment obrer al Baix Llobregat, i Miquel Ruíz Carrillo analitza l’evolució de Viladecans als anys seixanta i setanta. Per últim, els tres estudis de la tercera part es centren en l’àmbit de l’associacionisme i la cultura. Clara Carme Parramon examina la política cultural dels governs municipals de l’Hospitalet en relació amb la població immigrada que s’assentava al municipi en quantitats ingents; Enric Ferreras fa una aproximació a la dinàmica artística de Sant Feliu de Llobregat durant el franquisme, i Àngel Muñoz, en un treball que també cobreix tot el període franquista, analitza les característiques dels espectacles públics i el protagonisme associatiu en la seva realització.

Aquests deu treballs són una bona mostra de l’esforç col·lectiu que es fa actualment, dins i fora de les universitats, per tal de recuperar el nostre passat recent. Els estudis presentats estan fets amb un gran rigor i s’inscriuen plenament en el marc de la recerca desenvolupada a Catalunya.

Justament per contextualitzar aquests treballs monogràfics, molt diversos entre si, és molt útil la introducció realitzada per Carles Santacana que obre el volum. L’autor, en primer lloc, subratlla

la importància dels estudis d’història local, que van créixer amb molta força al llarg dels anys noranta, pel desenvolupament de la historiografia de caràcter general sobre l’època franquista. Després ofereix un estat de la qüestió sobre els coneixements assolits en relació amb el període franquista al Baix Llobregat, que en certa manera confirmen els trets que la historiografia ha assenyalat com a característiques generals de

l’etapa franquista, al mateix temps que permet observar la diversitat de les realitats locals.

Estem, doncs, davant d’una obra de gran interès tant per als estudiosos de l’àmbit local com per a aquells que fan una aproximació macro a la nostra història més propera.

CARME MOLINERO

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

NOTÍCIES DE LLIBRES

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Quaderns de la Selva. Estudis en honor de Josep M. Pons Guri. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans. Núm. 1213 (2000).

En la seva dilatada vida, Josep M. Pons i Guri, a més d’advocat i alcalde d’Arenys de Mar, ha estat i encara sortosament és un historiador de prestigi i potser per damunt de tot un mestre, en el sentit més ampli de la paraula, i un gran agitador cultural, amb una preocupació enorme per la feina ben feta.

Entre les seves preocupacions principals hi ha el dret català, l’existència d’una comarca de la Selva que l’actual divisió administrativa estrafà fins a la caricatura i la formació dels historiadors en la recta comprensió i interpretació dels documents. I encara el dret de les entitats inferiors a disposar de les seves coses, que entre altres punts el porta a abominar de l’heràldica que la Generalitat pretén imposar als ajuntaments.

A partir d’aquests mèrits, el Centre d’Estudis Selvatans, de Santa Coloma de Farners ha impulsat un homenatge al qual han estat invitats a participar tots aquells que d’alguna manera han gaudit

amb el seu mestratge i la seva amistat i se n’han enriquit: historiadors i arxivers locals i comarcals, alumnes de les classes de paleografia i diplomàtica que gratia artis impartia a l’arxiu d’Arenys de Mar, professors de les universitats catalanes que per diverses raons han mantigut contactes amb ell.

No es tracta ara de comentar els treballs, la qual cosa voldria dir copiar l’índex i dedicar unes poques ratlles a cadascun d’ells, sinó només de donar notícia del fet i d’indicar els principals temes tractats, que ja donen de per si idea de l’amplitud dels interessos de l’homenatjat: estudis sobre arxivística, arqueologia medieval, història de l’art, comerç marítim i construcció naval, demografia, història del dret i institucions, exegesi literària i història del comtat de Cabrera i de la Selva en general... Poden semblar molts i diversos camps, però en cadascun d’ells es pot citar més d’una i de dues obres de J. M. Pons i Guri: la dispersió no és en aquest cas de cap manera un defecte, sinó el resultat d’una obra de mestratge divers.

GASPAR FELIU

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

263

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Els treballs tramesos al BUTLLETÍ perquè hi siguin publicats s’han d’enviar per duplicat, mecanografiats a doble espai per una sola cara. La SCEH pot acceptar l’original o no o bé suggerir que s’hi introdueixin esmenes; en qualsevol cas, la resposta es donarà abans de dos mesos. Un cop acceptat el treball, l’autor o l’autora ha de trametre’n una còpia en un fitxer del tractament de textos Word o del Corel Wordperfect gravat en un disquet d’ordinador de doble densitat (DD) de 3,5 polzades.

En un primer full s’han d’indicar el títol del treball, el nom de l’autor o l’autora i les altres dades que s’hi vulguin consignar («professor de...», «membre de...», «llicenciat en...»), a més de l’adreça i el telèfon. El títol del treball, el nom de l’autor o l’autora i una referència curta han d’encapçalar la primera pàgina del text. Les pàgines de les còpies en paper han d’anar numerades.

Dins del text general del treball, el subratllat no s’ha d’utilitzar per a res; la cursiva s’ha de fer servir per a paraules d’altres llengües (incloent-hi el llatí) i per a paraules o frases que es vulguin remarcar. Tampoc no s’hi han d’utilitzar la partició de mots ni les instruccions sobre ratlles «vídues» o «òrfenes».

Les citacions textuals s’han de reduir al mínim. Si van després de dos punts i el fragment acaba en punt, és preferible d’escriure-les en un paràgraf a part i entrades (sagnades) respecte al text general. Les citacions textuals dins el text general han d’anar entre cometes baixes i en lletra rodona (sigui quina sigui la llengua de la citació); les citacions compostes a part han d’anar en lletra rodona petita i no s’han d’emmarcar entre cometes.

La bibliografia s’ha de consignar al final del treball, ordenada alfabèticament pel cognom del primer autor (és indispensable que hi hagi sempre un autor, un curador, un director, etc., a fi de poder referir-s’hi dins el text com s’indica més avall).

Les referències bibliogràfiques dels llibres s’han de fer de la manera següent: cognom o cognoms de l’autor en versaletes, separats amb una coma del nom en minúscula (amb la inicial en majúscula) —si hi ha més d’un autor, cal separar-los amb un punt i coma—, l’any d’edició entre parèntesis (si més d’una obra coincideixen en l’any, cal ordenar-les alfabèticament pel títol i afegir a l’any una lletra minúscula en cursiva («1990a», «1990b», etc.), i tot això seguit de punt. Títol en cursiva, seguit de punt. Lloc d’edició, separat per dos punts del nom de l’editor, i tota la referència ha d’aca-

264

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

bar en punt. Exemple: SALES, Núria (1991). Mules, ramblers i fires. Reus: Edicions del Centre de Cultura.

Les referències bibliogràfiques d’articles de revista han de portar els cognoms i el nom com els llibres; el títol de l’article s’ha d’escriure en lletra rodona i ha d’anar entre cometes baixes, seguit de punt. El títol de la revista, en cursiva; les xifres corresponents al volum i al número, si escau, i la data de publicació, entre parèntesis. Si escau, després d’una coma, es poden indicar les pàgines corresponents a l’article, precedides de l’abreviatura p. (tant en singular com en plural). Exemple: ASHTOR, Elihayu. «Aspetti della espansione italiana nel Basso Medioevo». Rivista Storica Italiana, vol. XC, núm 1 (1978).

Les participacions en obres col·lectives (congressos, homenatges, llibres amb capítols de diferents autors) han de portar l’autor i el títol com les revistes, seguits de punt. A continuació, la preposició A, seguida de dos punts. La resta s’ha de tractar com un llibre. Exemple: P UJADES R ÚBIES , Isabel. «L’expansió demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana». A: ADROHER, Anna Maria [cur.] (1989-1990). Història urbana del Pla de Barcelona: Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Vol. I. Barcelona: Ajuntament, p. 193-204. Si es tracta d’obres col·lectives, però formades per volums independents que tenen autors diversos, s’han de tractar totes dues com si fossin llibres i s’hi ha de posar A entre l’un i l’altre. Exemple: FONTANA, Josep (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització: 1787-1868. A: VILAR, Pierre [dir.]. Història de Catalunya. Vol. V. Barcelona: Edicions 62.

Les notes han d’anar a peu de pàgina, numerades correlativament i separades amb un punt i un espai del text que segueix («1.», «2.», etc.); les crides s’han de compondre volades («1», «2», etc.) i han d’anar immediatament darrere dels signes de puntuació, si n’hi ha. El text de les notes s’ha de compondre en lletra petita, ha de ser curt i ha d’evitar digressions sobre el tema o ampliacions d’aquest.

Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p. Exemple (Bensch, 1989, p. 324-325).

En el cas que la bibliografia s’esmenti a les notes —i, doncs, no hi hagi una llista bibliogràfica a la fi de l’article—, la primera vegada s’ha d’escriure la referència bibliogràfica completa com hem explicat més amunt, però amb dues diferències: sense invertir els cognoms i el nom, i amb tota la informació separada per comes. Exemple: Stephen BENSCH (1989), «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, núm. 19, p. 324-325.

En cas que es faci més d’una menció de la mateixa obra, s’hi poden utilitzar només el cognom en versaleta (amb la inicial en majúscula), l’any entre parèntesis, una coma i els números de les pàgines. Exemple de primera menció: Núria SALES (1991),

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Mules, ramblers i fires, Reus, Edicions del Centre de Lectura, p. 25-32. Exemple de les altres mencions: SALES (1991), p. 25-32.

Preguem que els treballs tramesos s’ajustin a aquestes normes, ja que així podrem estalviar molta feina de composició.