Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics

Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA

D’ESTUDIS HISTÒRICS

Número XXI, 2010

La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El primer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Secció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públics i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics , que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volums dels Estudis d’Història Medieval , dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí , que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó i Albert Balcells n’han estat els delegats de l’IEC.

But llet í

DE LA SOC IE TAT CATALANA

D’E STU DIS HI STÒR IC S

El butlletí de la societat catalana d’estudis històrics és una revista científica de periodicitat anual que publica treballs erudits referents sobretot a la història de Catalunya des de l’antiguitat fins a l’època contemporània. El butlletí acull així mateix treballs científics de temàtica universal que tenen un especial interès metodològic i poden servir de referent per a treballs específics d’àmbit dels Països Catalans.

CONSELL DE REDACCIÓ

director :

Jaume Sobrequés i Callicó, Universitat Autònoma de Barcelona

Vocals :

Albert Balcells i González, Universitat Autònoma de Barcelona

Antoni Dalmau i Ribalta, Societat Catalana d’Estudis Històrics

Gaspar Feliu i Montfort, Universitat de Barcelona

Armand de Fluvià i Escorsa, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica

Josep Maria Figueres i Artigues, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Guitart i Duran, Universitat Autònoma de Barcelona

J. Antoni Iglesias Fonseca, Universitat de Barcelona

Santiago Izquierdo Ballester, Universitat Pompeu Fabra

Rosa Lluch i Bramon, Universitat de Barcelona

Tünde Mikes Jani, Universitat de Girona

Mercè Morales i Montoya, Societat Catalana d’Estudis Històrics

Alfred Pérez-Bastardas, Societat Catalana d’Estudis Històrics

Marta Prevosti i Monclús, Institut Català d’Arqueologia Clàssica

Sebastià Riera i Viader, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Maria Salrach Marés, Universitat Pompeu Fabra

Montserrat Santmartí i Roset, Universitat Rovira i Virgili

Sebastià Serra Busquets, Universitat de les Illes Balears

Ricard Soto i Company, Universitat de Barcelona

e dició del butlletí a cura de :

Marta Prevosti i Monclús, Institut Català d’Arqueologia Clàssica

CONSELL AVALUADOR CIENTÍFIC EXTERN

Dolors Bramon i Planas, Universitat de Barcelona

Jordi Casassas i Ymbert, Universitat de Barcelona

Marc Mayer i Olivé, Universitat de Barcelona

Tomàs de Montagut i Estragués, Universitat Pompeu Fabra

Antoni Riera i Melis, Universitat de Barcelona

Santiago Riera i Tuèbols, Universitat de Barcelona

Eva Serra i Puig, Universitat de Barcelona

Antoni Simon i Tarrés, Universitat de Barcelona

Narcís Soler i Masferrer, Universitat de Girona

Josep M. Solé i Sabaté, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep M. Torras i Ribé, Universitat de Barcelona

Butlletí

DE LA SOC IE TAT CATALAN A

D’ESTUDIS HISTÒRICS

Número XXI, 2010

Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat

© els autors dels treballs

Editat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Disseny de la coberta: Irene Sanz

Tiratge: 400 exemplars

Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC

Compost per Anglofort, SA

Carrer del Rosselló, 33. 08029 Barcelona

Imprès a Limpergraf, SL

ISSN: 0213-6791

Dipòsit Legal: L-934-1994

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

sessió inaugural

L’Institut d’Educació General de Prat de la Riba. Higiene i civisme (1914-1923),

per Albert Balcells ....................................... 9 articles

Els grans canvis del poblament a Catalunya, de la protohistòria a l’antiguitat, per Marta Prevosti ...................................... 45

Gent nova. La colonització feudal de la Catalunya Nova (segles xii-xiii),

per Antoni Virgili ....................................... 77

Molts artistes catalans per als doblers del marquès de Pescara (1523), per Santi Torras Tilló .................................... 103

Poblament i despoblament a la Catalunya vitícola (1760-1910), per Josep Colomé Ferrer, Montserrat Cucurella-Jorba i Francesc Valls-Junyent .................................. 137

Josep Amargós Samaranch. Els primers intents d’urbanització de Montjuïc: 1887-1914, per Guillem Fernàndez Gonzàlez ........................... 157

«El signe de l’esclau». Valentí Almirall i la reivindicació de la llengua catalana (1879-1902), per Josep Maria Figueres .................................. 177

La vaga dels estampadors de 1892 al pla de Barcelona, per Antoni Dalmau i Ribalta .............................. 217

La urbanització de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1926 (projectes i plànols), per Guillem Fernàndez Gonzàlez ........................... 231 ÍNDEX

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Funciones de la hispanidad: ethos discursivo y metáfora en los mensajes de fin de año del general Francisco Franco (1939-1967), per Adriana Elizabeth Minardi ............................

251 tesi doctoral

Dinàmica del poblament i estructuració del territori a la Laietània interior. Estudi del Vallès Oriental de l’època ibèrica fins a l’alta edat mitjana, per Marta Flórez i Santasusanna ........................... 263

Recensions ................................................

285

Normes per a la presentació d’originals ........................ 317 Junta i llista dels socis de la Societat Catalana d’Estudis Històrics .. 321

SESSIÓ INAUGURAL

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XXI (2010), p. 9-41

DOI: 10.2436/20.1001.01.53

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

A lbert bA lcells

Institut d’Estudis Catalans Universitat Autònoma de Barcelona

r esum

L’Institut d’Educació General fou concebut com a entitat autònoma de formació higiènica, cívica i moral d’adults. Va ser fundat el maig de 1914 per Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, quan aquesta s’acabava de constituir. Durant els cinc anys següents la nova entitat restà sense funcionar. El maig de 1918, Eugeni d’Ors, director general d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, n’assumí la direcció i proposà la designació d’una Comissió d’Educació General amb vuit figures representatives dels orfeons, dels ateneus, del cooperativisme, de les associacions professionals d’assalariats, dels serveis sanitaris, del periodisme social i de la promoció de l’escola catalana. També s’encarregà a Ramon Rucabado la presentació d’un programa d’actuació. La Comissió no es constituí fins a un any després. El 1920 Jaume Bofill i Mates substituí Eugeni d’Ors al front de la Comissió i en foren designats dos vocals més. Els secretaris executius de la Comissió foren, successivament, Joan Crexells, Heladi Homs i Lluís Bertran i Pijoan. Entre els programes de la Comissió destaquen les conferències populars. Entre finals de 1921 i finals de 1923 se’n donaren 203 a 76 poblacions amb 71.120 oients en total. Només set de les conferències es donaren a la ciutat de Barcelona. Els dos blocs temàtics principals van ser el d’història de Catalunya i l’higienicosanitari. La publicació d’una de les conferències, La defensa de la família , de Ramon Rucabado permet analitzar la ideologia moral predominant a la Comissió, una concepció massa conservadora en relació amb el context de lluita de classes i d’exigència de canvi social de l’època. Entre els altres programes destaquen la subvenció de la formació musical als orfeons per a evitar el descens del seu nivell, la campanya contra les mosques i la de defensa dels ocells beneficiosos. L’Institut d’Educació General seguia el model de la Societat de Conferències Populars de França i de l’extensió universitària britànica. Es trobava a mig camí entre el tipus de l’antiga societat econòmica d’amics del país, procedent del vuit-cents, i el futur Comissariat de Propaganda de la Generalitat dels temps de la Guerra Civil de 1936-1939.

ALBERT BALCELLS

PA r Aules cl Au

Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, educació cívica, educació higiènica.

Prat de la Riba Institute of General Education. Hygiene and civic responsibility (1914-1923)

A bstr Act

The Institute of General Education was conceived as an autonomous body for the hygienic, civic and moral education of adults. It was founded in May 1914 by Enric Prat de la Riba, the first president of the Mancomunitat de Catalunya, the Catalan administration, when this latter body had only just been formed. For the following five years the new entity would remain closed but in May 1918 Eugeni d’Ors, general director of Public Instruction of the Mancomunitat, took over its management. He proposed the designation of a General Education Commission with eight members representing the choral societies, cultural associations, cooperative movements, wage-earning professional associations, health services, social journalism and promoters of the Catalan school and he entrusted Ramon Rucabado to organise a programme of action. The Commission was not formed until one year later. In 1920 Jaume Bofill i Mates replaced Eugeni d’Ors at the head of the Commission and two more members were appointed. The executive secretaries of the Commission were, successively, Joan Crexells, Heladi Homs and Lluís Bertran i Pijoan. Featured among the programmes of the Commission were the popular conferences. In total, between the end of 1921 and the end of 1923, 203 talks were delivered in 76 towns with a total of 71,120 people attending. Only seven of the conferences were given in the city of Barcelona. The two main subject blocks were the history of Catalonia and questions of hygiene and health. The publication of one of the conferences, “The Defence of the Family” by Ramon Rucabado, enables an analysis of the dominant moral ideology in the Commission, an overly conservative conception in relation to the context of class struggle and the demand for social change of the period. Other noteworthy programmes include the subsidy for musical education in the choral societies, to avoid a drop in standards; the campaign against flies, and the defence of useful birds. The Institute of General Education followed the model of the Society of Popular Conferences of France and the University Extension Movement in Great Britain. It is found halfway between the old type of Economic Society of Friends of the Country, from the nineteenth century, and the Propaganda Commission of the Generalitat from the times of the Civil War (1936-1939).

K ey words

Commonwealth of Catalonia, Enric Prat de la Riba, civic education, hygiene education.

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA

RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

l’estAt regionAl

i lA reformA morAl

El catalanisme, des del darrer quart del segle xx responia a un moviment de la societat civil, més enllà dels partits, les eleccions i la seva presència a les institucions públiques, conquerida aquesta paulatinament a partir dels inicis del segle xx. Comportava una dimensió moral, paral·lela però no idèntica, a la del regeneracionisme espanyol, després de la humiliació de 1898 davant els Estats Units. A la Catalunya industrial i urbana l’accés de les masses a la vida política i la corresponent crisi de l’Estat liberal de notables es plantejaven d’una manera més peremptòria que a la resta d’Espanya. La nacionalització de les masses era a l’ordre del dia amb la particularitat, a Catalunya, que dues identitats nacionals competien al mateix territori.

L’Estat nacionalitzador de les masses necessitava ocupar-se de la formació moral dels ciutadans per tres motius: perquè la confecció d’una identitat nacional ho reclamava, perquè els canvis accelerats de la societat industrial i urbana conduïen a l’anòmia i perquè estava retrocedint la influència de l’Església, conformadora tradicional de la moral, que havia fet inseparable de la fe religiosa. Era una missió difícil i l’Estat i l’Església l’afrontaven amb mutu recel.

A La nacionalitat catalana , el manual de Prat de la Riba de 1906, imperialisme volia dir intervenció en la governació i modernització d’Espanya. Eugeni d’Ors semblava completar el contingut en termes d’intervencionisme estatal en la vida social. Així, al seu glossari, al diari La Veu de Catalunya , Eugeni d’Ors declarava, el 13 de juliol de 1909, que l’imperialisme català tenia per missió «la lluita per la Cultura, la lluita per la Justícia social i la lluita pel tecnicisme». I, uns quants dies abans, Xènius havia contraposat l’imperialisme al liberalisme en dir que el primer volia dir «l’Estat educacional, la Ciutat, l’ideal d’expansió dels pobles, la Justícia social, la lluita per l’Ètica i la Cultura». L’associació de l’expansionisme amb cert reformisme social intern era típica dels imperialistes britànics com Cecil Rodes i Joseph Chamberlain. Les glosses de Xènius esmentades abans apareixien pocs dies abans de l’esclat inesperat de la Setmana Tràgica a Barcelona, Sabadell i altres poblacions catalanes. Quedaven clares tant la dificultat de la proposta orsiana de l’intervencionisme estatal en l’educació cívica i moral de les masses com la seva urgent necessitat.

L’agressió contra els edificis i els símbols de l’Església durant la Setmana Tràgica evidenciava la seva pèrdua d’influència i, a la vegada, volia dir que l’Església encara era prou poderosa en tots els ordres com per a ser odiada.

ALBERT BALCELLS

D’altra banda, aquella bullanga, més pròpia del vuit-cents que del nou-cents, posava en quarantena la capacitat del catalanisme per a portar a terme la missió que s’havia donat: acomboiar la democratització per la via evolutiva i sense el recurs a la violència, tan sovintejat al llarg del segle xix a Catalunya i a Espanya. La dificultat d’incorporar la classe obrera, marginada en funció de les seves condicions proletàries de vida, s’havia posat en evidència amb les barricades i la crema de convents i esglésies el juliol de 1909.

Després d’un període de desballestament i de perplexitat, el moviment catalanista trobà la seva represa amb la campanya per aconseguir la Mancomunitat de Catalunya.

Tornant enrere en el temps, veiem que al juny de 1907, pocs mesos després que la victòria electoral de Solidaritat Catalana hagués convertit Enric Prat de la Riba en president de la Diputació de Barcelona, s’havia creat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que tenia per objecte «la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana». Set anys després, el 13 de maig de 1914, i tot just un mes més tard que Prat de la Riba fos elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, que s’acabava de constituir com a federació de les quatre diputacions provincials catalanes, el president fundà l’Institut d’Educació General (IEG). Segons el llibre de la Mancomunitat L’obra realitzada (1919), en l’avantprojecte s’havia denominat Institut d’Educació Nacional, però no es gosà mantenir aquest adjectiu. Tenia per objecte: «la iniciació i formació d’institucions, costums i actes que tendeixin a millorar o millorin la condició física i moral de les gents que formen el nostre poble, així com les que tendeixen a l’enfortiment i la dignificació de la raça». Raça era un terme sinònim de poble en aquella època.

els objectius del nou institut

Si l’Institut d’Estudis Catalans estava destinat a dotar Catalunya d’instruments d’alta cultura i a normativitzar la seva llengua escrita, l’Institut d’Educació General tenia un abast popular amb una missió de difusió de l’educació física, de la higiene, de la prevenció de les malalties i, alhora, de formació moral, enfocada al civisme i a l’autoestima col·lectiva dels adults, després d’una escolarització, en general deficient, com deia el preàmbul del decret de creació de l’IEG. Una escolarització que per a la immensa majoria de la població acabava als deu anys, en el millor dels casos, perquè l’analfabetisme continuava sent un problema greu. Representava entre el 30 % de

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA

RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

la població de més de deu anys a la província de Barcelona i el 50 % a la de Tarragona. Segons diu Alexandre Galí, secretari general del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat a partir de 1916: «El pensament de Prat de la Riba en concebre l’Institut d’Educació General obeïa a una mena d’arquitectura cultural. Volia fer correspondre simètricament un institut popular a l’institut dels savis que ell mateix havia creat i fomentat generosament». Era tal la consciència del paral·lelisme entre l’IEC i l’IEG, que el decret de creació del segon establia que: «En tot allò no previst en els articles anteriors, s’adaptarà el règim administratiu interior al de l’Institut d’Estudis Catalans». Es tractava, per tant, d’una institució autònoma amb una comissió impulsora formada per vocals per temps indefinit.

D’altra banda, l’escola primària escapava a les competències i a les possibilitats econòmiques de la Mancomunitat, que concentrava els seus modestos recursos a continuar i ampliar l’obra que feia la Diputació de Barcelona en l’àmbit de la formació professional, que l’Estat abandonava a mans de les corporacions provincials. Calia, doncs, completar i suplir entre els adults allò que l’escola no els havia donat de cara a la seva vida física i moral, difonent tot allò necessari per a la salut personal i per a la vida cívica.

L’Institut d’Educació General corresponia a una nova fase d’articulació nacional de Catalunya, que apuntava ja a l’autonomia política, encara que la Mancomunitat, al llarg dels seus deu anys d’existència, no l’aconseguiria, tot i reclamar-la a la campanya autonomista que va dur a terme des del novembre de 1918 fins al febrer de 1919. Creat en un context de pau, abans que la Gran Guerra generés l’aparició d’organismes de propaganda a les nacions europees en conflicte armat, l’Institut d’Educació General representava un intent de difondre pautes de conducta en pro de la nacionalització i de la civilitat dels catalans en una època en què no existien ni la radio, ni els films documentals periòdics als cinemes, ni menys encara la televisió. Només es comptava amb la premsa diària, però el 1914 a Barcelona només es publicaven dos diaris en català i la seva tirada era molt inferior a la dels principals quotidians d’empresa en llengua castellana a la Ciutat Comtal.

De cara als instruments de difusió disponibles, convé tenir en compte que, en un període caracteritzat per l’expansió dels mitjans de comunicació de masses, el Noucentisme catalanista no comptava amb una premsa a l’altura de la seva ambició nacionalitzadora. La Lliga Regionalista, que dirigia la Mancomunitat i guanyava les eleccions a Barcelona a partir de 1914, comptava només amb un diari, La Veu de Catalunya , que, amb una tirada de vuit

ALBERT BALCELLS

mil exemplars, ocupava únicament l’onzè lloc entre els divuit periòdics d’informació general que es publicaven a la capital de Catalunya al 1918 i representava només el 2,4 % de l’edició global de la premsa diària barcelonina. No sols la superaven els rotatius d’empresa com La Vanguardia , l’únic que arribava als cent mil exemplars, sinó també els republicans La Publicidad i El Diluvio, que procedien del segle anterior. Entre la desaparició del diari El Poble Català i la catalanització de La Publicitat, adquirida pels fundadors d’Acció Catalana el 1922, La Veu de Catalunya constituïa en solitari, a la metròpoli barcelonina, el feble suport de l’ambiciós programa de nacionalització catalana dins les pautes del noucentisme.

Atès el context de pau i de llibertat relativa en què fou creat, l’Institut General d’Educació de la Mancomunitat no tindria l’agressivitat dels ministeris i comissariats de propaganda soviètic, feixista i nazi, que més tard emprarien el terme propaganda descaradament, igual que el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana durant la Guerra Civil de 19361939. Sobre aquest darrer, comptem, des de l’any 2006, amb el llibre La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya , una obra coordinada per Enric Pujol i Rafael Pascuet amb Daniel Venteo com autor de la contribució més extensa. El 1936 els mitjans serien molt superiors als de 1914, en un context de fractura interior i de necessitat de projecció exterior per a intentar canviar l’actitud passiva dels governs francès, britànic i nord-americà. Els temps i les tècniques eren molt diferents, però es pot considerar que històricament l’Institut d’Educació General es trobava a mig camí entre la filantropia aristocràtica de les antigues societats econòmiques d’Amics del País i la futura activitat dels comissariats de propaganda de l’Europa convulsa dels anys vint i trenta del segle xx, que arribaren a l’apoteosi amb la Segona Guerra Mundial.

En qualsevol cas, cal advertir que l’any 1914 continuava existint la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Nascuda el 1834, tenia gairebé vuit-cents socis residents, elegia un senador —com feia la Universitat de Barcelona—, adreçava informes i propostes sobre temes d’interès general a les autoritats, atorgava premis «a la virtud y al mérito», concedia premis d’aplicació a escolars d’entitats de beneficència, subvencionava tres colònies escolars de vacances per a nens de famílies obreres, subvencionava una escola d’institutrius i algunes biblioteques populars. L’enfocament era ben diferent del de l’Institut d’Educació General projectat per Enric Prat de la Riba, de la mateixa manera que l’Institut d’Estudis Catalans era diferent de les antigues

L’INSTITUT

D’EDUCACIÓ

GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

acadèmies barcelonines, que subsisteixen avui, com també la mateixa Econòmica Barcelonesa d’Amics del País.

En el preàmbul del decret de creació de l’Institut d’Educació General, Prat de la Riba deia que existien, a altres nacions, entitats que responien a finalitats similars als de la nova entitat com ara «les associacions antialcohòliques tan esteses en altres països, les lligues per a la disminució de la mortalitat infantil, les acadèmies d’higiene, les federacions gimnàstiques, les unions i congressos d’educació moral i tantes altres institucions o fundacions particulars que es proposen fragmentàriament, des d’un punt de vista especial, circumscrit a una matèria concreta, exercir aquella missió divulgadora, aquesta acceleració de la irradiació dels coneixements, descoberts o consagrats definitivament quan ja les generacions actuals havien sortit de l’Escola».

Sobre les conseqüències de la ignorància deia Prat: «Si creguessin que amb la seva negligència en la preparació de la llet els empleats de les cases de lactància maten les criatures dels pobres, per durs de cor que fossin ¿deixarien de seguir totes les prescripcions que les doctrines microbianes imposen? Si sabessin les mares que, amb l’aplicació escrupolosa de petites prescripcions, poden salvar de la mort els seus fills ¿no posarien per ventura tot el seu amor per a seguir-les?».

Tot el text del decret respira allò que en aquella època es deia regeneracionisme. Era una metàfora biològica per a superar la decadència que, en realitat, era subdesenvolupament, i posar-se al nivell dels veïns europeus més desenvolupats. Per això es tractava de difondre valors que fessin desaparèixer uns models considerats nocius, com el donjoanisme. Segons Prat, calia acabar amb «el seu desordre, la seva indisciplina, la seva esterilitat constructiva, la seva inversió de valors morals i socials, la seva manca d’ideal col·lectiu i de sentiment de solidaritat social, la seva obsessió de l’amor físic, que bé prou pesa com un somni enervant sobre la gent meridional i l’estraga i incapacita per a la vida moderna; fins els hàbits educatius que confonen la sequetat de cor amb l’austeritat, la terquetat amb la fermesa de voluntat, la crueltat amb l’energia, destrueixen l’afectuositat en les relacions de família, en les relacions socials totes, aproximant el nostre viure a la rigiditat i duresa vegetatives». Calia acabar amb «l’actual confusió i indeterminació que fa dels nostres despatxos i dels obradors tertúlies, i dels esbarjos i tertúlies centres de negoci i de consulta. Cal marcar tota la valor de la voluntat, que una desviació d’intellectualisme ha rebaixat posant l’estigma de filisteus als homes que fan les coses; evidenciar tota la fecunditat trascendental d’aquest ressort social,

ALBERT BALCELLS

quan el sosté i el guia la consciència del deure». Finalment, es pretenia que l’Institut d’Educació General assessorés els secretaris municipals en temes relacionats amb la urbanització, el servei d’aigües i la sanitat.

mAncA de funcionAment durAnt els Primers cinc Anys

El camp de la nova institució pública era immens, com el mateix decret reconeixia, però els mitjans posats a la seva disposició eren molt modestos: 25.000 pessetes. El 1914, l’IEC comptava amb un conjunt de subvencions de 88.000 pessetes. Però ni el reduït pressupost de l’Institut d’Educació General s’arribaria a gastar. Com sol passar en els casos de subvenció insuficient, la de la nova institució serviria de comodí per a cobrir altres camps d’actuació propers i per a evitar o reduir el dèficit general. Quan ja havia començat la inflació dels anys de la Primera Guerra Mundial, que rebaixaria el valor adquisitiu de la moneda un 50 %, la suma destinada a l’Institut d’Educació General, durant les anualitats de 1915, 1916 i 1917, es va reduir, en canvi, a 20.000 pessetes, que acabaren sent transferides cada any a altres finalitats.

Convé remarcar que això passava durant la presidència de Prat de la Riba, que així deixava marcir-se el seu projecte estimat, del qual, segons la mateixa memòria oficial de la Mancomunitat, L’obra realitzada, anys 19141919, el bisbe de Vic, Torras i Bages, havia dit que era «l’obra que mancava a Catalunya per formar la consciència moral del nostre poble i assegurar-ne l’unitat». La Mancomunitat estava caient en allò que tant criticava el catalanisme a l’Administració pública espanyola: crear entitats oficials pel gust de fundar-les sobre el paper, però sense donar-los vida efectiva. L’excusa que la memòria esmentada donava per a la inacció era la següent: «L’esment que posava En Prat de la Riba en l’elecció dels seus col·laboradors li feu demorar el compliment d’aquell acord; i el traspàs de qui fou amorós zelador de l’educació nacional dels catalans —amb qui el President pensava per aquella tasca, en Domènec Martí i Julià—, n’aturava els començos d’execució; novament ajornada, encara en sobrevenir la malaltia i mort del President mateix». La disculpa pietosa no tenia consistència. Certament, Prat de la Riba havia consultat el doctor Martí i Julià, metge psiquiatre, per a reformar l’atenció que els dements pobres rebien als manicomis amb subvenció individual de la Mancomunitat. Martí i Julià semblava disposat a col·laborar amb la Mancomunitat malgrat no compartir el gradualisme possibilista de l’estratègia de la Lliga Regionalista que Prat de la Riba mantenia. Però la significa-

L’INSTITUT

D’EDUCACIÓ

GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

ció política de Martí i Julià era diferent el 1914, quan s’acontentava amb presidir una Unió Catalanista considerada com a entitat unitària i suprapartidista, de la que prenia quan decidí convertir-la en un partit socialdemòcrata nacionalista català per a omplir el buit que a l’esquerra del catalanisme polític deixava la descomposició de la Unió Federal Nacionalista Republicana de Pere Coromines. Martí i Julià fracassà completament en l’intent de conversió de la vella Unió Catalanista en un partit socialista i, l’any 1916, decebut i malalt, deixà la seva presidència, després d’haver proposat la dissolució d’aquella confederació per inútil. Però això no treu que havia abandonat la neutralitat política que l’hauria fet possible candidat a dirigir l’Institut d’Educació General abans de la seva mort el 1917, quan, pobre i aïllat, després de perdre la direcció de l’Institut Frenopàtic de Barcelona, finalitzava la seva existència tan sols un mes abans de la també prematura desaparició de Prat de la Riba.

Encara que Alexandre Galí, al volum x de la seva magna obra sobre les institucions culturals catalanes entre 1900 i 1936, intenti carregar a Eugeni d’Ors les culpes de la inoperativitat del projecte de l’Institut General d’Educació, el cert és que fou precisament Ors, com a director general d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, qui, ja sota la presidència de Puig i Cadafalch, donà el primer pas —encara que insuficient— per a posar-lo en marxa el 1918, després d’explicar raonablement les causes que aquell projecte no hagués passat del paper. Va ser el 25 d’octubre de 1917 quan el Consell Permanent de la Mancomunitat acordà encarregar a Eugeni d’Ors, com a director d’Instrucció Pública, l’elaboració i la presentació d’un projecte d’organització i de funcionament de l’Institut d’Educació General. El dictamen del director general d’Instrucció Pública va ser aprovat pel Consell Permanent de la Mancomunitat el 16 de maig de 1918.

Primeres PAsses PreliminArs: 1918-1919

Ors declarava, amb el vistiplau de Puig i Cadafalch i del Consell Permanent de la Mancomunitat: «Creiem que pot haver contribuït a aquesta manca d’eficàcia la visió tal volta excessiva de l’amplitud i caràcter de la novella institució. Al nostre entendre, en matèria d’educació moral i intervenció ciutadana, cal al nostre país més encara que una actitud innovadora presa des d’un camp oficial, una continuació i afermament en ell d’assaigs i empreses, ja iniciats per la bona voluntat i per la lliure associació, assegurant els resultats d’elles i posant-los a cobert de les alternatives i contingències que re-

ALBERT BALCELLS

sulten del lligam massa estret amb una vocació personal i en general amb la vida d’un home».

Calia reduir les proporcions de l’Institut a una comissió promotora, «secundada per una petita oficina de complexitat mínima i d’actuació permanent», que quedaria inclosa en la Direcció General d’Instrucció Pública que Ors regentava. En altres paraules, sense ampliar els recursos a disposició de l’Institut, ara Comissió d’Educació General, es tractava d’establir un nexe institucional entre el poder públic regional i les entitats de la societat civil dedicades a empreses de caràcter cultural i educatiu no reglat dins una tònica de coordinació i col·laboració. Serien seleccionats per a formar la comissió els representants de les entitats amb més èxit i prestigi dins dels respectius àmbits i que semblaven més adients per a l’obra projectada el 1914: el cant coral, els ateneus populars, el cooperativisme, el foment de l’escola catalana, l’educació professional i el periodisme de temàtica social, implicant-hi alhora els serveis que la Mancomunitat començava a crear per a combatre les malalties infeccioses: el paludisme als deltes d’aigües estancades, el tifus per infecció de les aigües de beure i la tuberculosi, més difosa als barris pobres que als benestants però encara un flagell per a totes les classes socials.

Aquestes eren les personalitats que Eugeni d’Ors proposà per a formar la Comissió d’Educació General el 16 de maig de 1918: Lluís Millet (director i cofundador de l’Orfeó Català); Francesc Layret (fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular); Francesc Ripoll (consultor i promotor de cooperatives); Josep Puig i Esteve (un dels fundadors del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria [CADCI] el 1903, president del mateix entre 1910 i 1917 i regidor en aquell moment de Barcelona per la Lliga Regionalista després d’haver format part de la desapareguda Unió Federal Nacionalista Republicana); Francesca Bonnemaison, vídua de Verdaguer i Callís (fundadora i directora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, la principal entitat de formació de noies de les classes populars de Barcelona, amb dues mil alumnes); Manuel Folguera i Duran (president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que el 1921 arribava als 11.500 socis protectors); Ramon Rucabado (moralista i polemista catòlic, futur director del setmanari Catalunya Social el 1921 i apoderat de la fàbrica tèxtil La España Industrial), i, finalment, Gustau Pittaluga, professor de la Universitat de Madrid i director del servei tècnic de la Mancomunitat contra el paludisme. El 23 de juliol de 1918 es comunicà oficialment als membres de la Co -

L’INSTITUT

D’EDUCACIÓ

GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

missió el seu nomenament. S’hi destinaven 5.000 pessetes de la partida 117 del pressupost de la Mancomunitat.

Tal com informava el president de la Mancomunitat el 4 de juny de 1919 al Consell Permanent de la corporació regional, la Comissió d’Educació General no es va constituir fins al 31 de maig d’aquest any, seguint els acords del 16 de maig de l’any anterior. No es pot dir que s’actués amb rapidesa. La quantitat destinada per al funcionament de la Comissió era de 3.000 pessetes de la partida 44 del pressupost mancomunal.

De tots els nomenats, l’únic que representava les esquerres era Francesc Layret, líder del Partit Republicà Català i futur diputat per Sabadell, advocat laboralista que no aconseguiria treure els homes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu apoliticisme i seria assassinat el desembre de 1920 pels pistolers del Sindicat Lliure. La seva vacant no va ser ocupada per cap representant del mateix camp ideològic ni de l’ateneisme de signe republicà i lliurepensador, de manera que resultaria refermat a la Comissió el predomini conservador, sense que es pugui discutir la representativitat dels vocals en la respectiva àrea d’activitat. Persones properes a la Lliga Regionalista ocupaven aleshores llocs rellevants a la societat civil en la mateixa línia que propugnava la Mancomunitat, que, no obstant, sempre tingué representants del republicanisme al seu Consell Permanent.

Seria excessiu veure en la formació de la Comissió un intent de control polític d’aquelles àrees de la societat civil per part de la presidència de la Mancomunitat i del partit que hi predominava. En realitat, sembla més aviat que la Mancomunitat i el catalanisme conservador que la dirigia, mancats de poder suficient i dels mitjans econòmics per a exercir un control polític, es volien sustentar, pel contrari, en aquella representació de la societat civil, que havia demostrat la seva capacitat autònoma i estava portant a terme quelcom que la Mancomunitat no es veia en cor de realitzar ella mateixa. Del conjunt, el CADCI era l’entitat que més fàcilment podia escapar a les directrius de la Lliga Regionalista i, de fet, si bé era impermeable al sindicalisme revolucionari de la CNT, s’aniria inclinant vers el socialisme, amb disgust de Rucabado. Al mateix temps, el nacionalisme català radical, molt crític amb el possibilisme regionalista, trobava, el 1918, al Centre de Dependents, un lloc on la seva veu era molt escoltada. Per això, el CADCI seria clausurat temporalment pel Govern espanyol el gener de 1919 en plena campanya autonomista.

El primer secretari de la Comissió d’Educació General va ser Joan Crexells, brillant intel·lectual, prototipus de jove orsià noucentista i civil servant.

ALBERT BALCELLS

Crexells era hel·lenista alhora que economista i quan marxà a Alemanya, pensionat per a ampliar estudis d’economia i finances, el substituí com a secretari de la Comissió el 5 de gener de 1920 el pedagog Heladi Homs, nomenat oficialment el 18 de març del mateix any. Joan Crexells, com tants altres intel·lectuals-funcionaris del Noucentisme, s’incorporaria a Acció Catalana el 1922. Moriria prematurament el 1926.

Eladi Homs havia estat becat entre 1906 i 1909 als Estats Units per l’Ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques, i el 1921 passà a dirigir la revista per a educadors Quaderns d’Estudi i organitzà la primera escola d’estiu per a mestres. Homs encara signava com a secretari de la Comissió d’Educació General, el febrer de 1922, el pròleg del fulletó de la Comissió, de 68 planes, editat per la Mancomunitat el mateix any, informant de les finalitats i les activitats de l’entitat. Homs va ser nomenat conseller tècnic per a publicacions del Consell de Pedagogia el 15 d’abril de 1920 amb tres mil pessetes anuals de sou, al mateix temps que Maria Montessori, per a introduir mètodes nous a l’escola, i Francesc d’A. Galí per a l’ensenyament artístic. Se li prorrogà el nomenament tres anys més el 18 d’abril de 1923. Homs també era professor de llenguatge a l’Escola del Treball amb quatre hores de classe setmanals i cent pessetes mensuals de sou. El Consell de Pedagogia era un embrió de departament d’educació de la Mancomunitat. Homs va ser succeït, el primer de novembre de 1921, per Lluís Bertran i Pijoan com a secretari de la Comissió d’Educació General.

Va ser Bertran i Pijoan qui va haver de tirar endavant el servei de conferències populars, de què parlarem més endavant. Lluís Bertran i Pijoan (1892-1959) era un periodista, poeta i bibliògraf afiliat a la Lliga Regionalista, redactor de La Veu de Catalunya , secretari general de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i més tard redactor del la revista La paraula cristiana . Dirigí el setmanari satíric El borinot. Va ser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, que li concedí un premi extraordinari el 1922. Organitzà amb gran èxit l’exposició de premsa comarcal a Barcelona el 1930 i sobre aquesta publicà el treball Premsa de Catalunya (1931), que revelà l’existència de 3.231 periòdics de 184 poblacions i que és un llibre bàsic per a la història de la premsa catalana.

Atesa l’activitat que desplegava la Comissió d’Educació General, el Consell de la Mancomunitat aprovà el 7 de desembre de 1922 un pressupost d’obres i mobles per a ubicar la Comissió als locals que havien ocupat les oficines de dipositària i intervenció de la Diputació de Barcelona al Palau de

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

la Generalitat. El pressupost era de 32.711 pessetes, segons l’expedient 3739 de l’Arxiu de la Diputació. El personal destinat a la Comissió estava format, segons la mateixa documentació, per Guadalupe Masferrer, amb sou de 75 pessetes mensuals, Ignasi Reynals, amb 50, Josep Maria Capdevila, amb 100, i Lluís Bertran, amb 200 pessetes al mes.

Cap poder polític pot anar endavant sense la cooperació dels ciutadans i encara menys si aquest poder és nou i sense recursos com la Mancomunitat i no compta amb el suport eficaç de l’Estat del qual depèn. D’aquí la necessitat ineludible que tenia la Mancomunitat del suport dels catalans en el procés, ple de dificultats, vers l’autogovern. Malgrat tot, la Mancomunitat representava un marc adient perquè les entitats culturals de la societat civil prenguessin força i, en virtut d’aquest creixement, li servissin de puntals. La formació de la Comissió d’Educació General significava això. La feina de suplència l’havien de continuar prestant l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), el CADCI, l’Institut de Cultura de la Dona, els orfeons i els ateneus, però potenciats moralment per la Mancomunitat i coordinats teòricament per ella.

L’any 1918, Ramon Rucabado quedà encarregat de presentar a la Comissió d’Educació General un programa que ell denominà Apuntaments i que reprodueix l’opuscle que la mateixa Comissió publicà parcialment el 1922 a les seves pàgines 39 a 57. Com Rucabado reconeixia, no eren més que «casilles en el pla». Estava clar que havien d’existir dues seccions: la d’educació física i higiènica i la d’educació civil i moral. Considerava que calia un altre facultatiu, resident a Barcelona, per a fer front a la secció higienista amb caràcter fix. Aquest seria, dos anys després, Jesús M. Bellido. Escrivia Rucabado: «La difusió de les conferències populars a les quals l’I.E.G. ha d’atendre com a una de les seves bases principals d’actuació exigeix considerables sumes a esmerçar en material de projeccions (llinternes, diapositives, pel·lícules), en retribucions als autors de les conferències originals, als repetidors… cal formar un arxiu fotogràfic i, si és possible, de pel·lícules cinematogràfiques. Això i la propaganda de fullets, cartells, fulles volants, exposicions monogràfiques, etc., reclama importants consignacions». L’assessorament als secretaris dels ajuntaments també requerí personal tècnic, viatges i material. Rucabado veia necessari comptar amb tres secretaris: un per la d’educació civil i moral, un per a la d’educació física i higiènica i un per al servei de conferències populars. Segons Rucabado, calia afegir-hi un secretari general per a coordinar el conjunt. Però en realitat només es nomenaria un secretari per a la Comissió d’Educació General.

ALBERT BALCELLS

Calia una revista de propaganda de distribució gratuïta entre els centres culturals, que hauria d’arribar, a més, no sols als diaris, sinó fins i tot a les barberies, tavernes i cirabotes. En realitat no s’arribaria a crear, hauria exigit una tirada tan llarga que hauria resultat molt costosa. La seva inexistència ens priva de tenir els resums de les conferències, que poquíssimes vegades publicà la premsa de pagament.

Feia falta una biblioteca de consulta per als qui treballessin per a la Comissió, amb estadístiques d’arreu, tractats de fisiologia i higiene i fins i tot novel·les psicològiques i biografies «per a treure antecedents i arguments per a les campanyes», juntament amb un arxiu de premsa i de legislació, de manera «que, per exemple, quan convingui orientar a l’opinió sobre el joc es trobi de seguida tot el legislat a Espanya i a l’estranger».

L’arxiu de diapositives i de films hauria de ser important i «amb el temps podria tenir una valor immensa». Rucabado tenia consciència plena de la importància d’aquests recursos. «A França —escrivia— la Societé de Conferences Populaires té un caràcter semi-oficial actuant en combinació amb el Ministeri d’Instrucció Pública de tal manera que la Societé té al seu càrrec la custodia de l’arxiu de diapositives del Ministeri, i aquest és qui facilita les vistes corresponents a les conferències el text de les quals proporciona la Societé». Pel que fa a les cintes cinematogràfiques, Rucabado, que censurava el cinema de ficció quan encara era mut, albirava ja quelcom semblant a una filmoteca nacional, però de tipus documental: «Hem d’anar a la formació del major nombre possible de cintes cinematogràfiques, geogràfiques, industrials i d’actualitat, mai de ficció, per a projectar sempre com a element gràfic supletori i auxiliar de les conferències orals o escrites, mai com a cosa principal. També es podria anar tal volta per aquest camí i mitjansant els medis necessaris, àdhuc a la fabricació de cintes, però en tot cas a la formació d’un arxiu cinematogràfic que tindria amb el temps, sobre tot si es poguessin tenir cintes de fets actuals, un valor històric documental immens».

Rucabado aconsellava viatges a l’estranger per a estudiar entitats similars com ara la Societat Nacional de Conferències Populars de França (que donava 116.000 conferències anuals davant sis milions de persones), l’Extensió Universitària i els Settlements d’Anglaterra, les Federacions Gimnàstiques de Suïssa i els Sokols de Bohèmia.

Rucabado considerava que si només s’arribava a organitzar el servei de conferències, ja s’hauria complert una funció important. Les veia impartides als ateneus obrers, casinos, centres polítics, societats obreres, locals dels or-

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ

GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

feons, societats recreatives, escoles de pares i a les biblioteques populars de la Mancomunitat, que començaven a existir. Rucabado donava molta importància als cartells, amb una visió clara de futur, i als fulletons, amb els resums dels temes. No descartava que la Comissió publiqués manifestos sobre qüestions concretes. El llistat de matèries era el que després s’aplicaria efectivament al servei de conferències llevat de dos: les biografies de personatges il·lustres, que encapçalava la llista abans de la història de Catalunya, i la Bíblia juntament amb la història de l’Església, temàtica que en realitat tampoc no apareixeria a les conferències tres anys després.

Cartells, fulletons, conferències i films. Rucabado enunciava ja els recursos que el Comissariat de Propaganda de la Generalitat empraria amb mitjans molt superiors a partir de 1936. Rucabado albirava ja quelcom similar a una filmoteca nacional catalana, però limitada al gènere documental.

Ramon Rucabado en els seus Apuntaments de 1918, presentava un esbós de pressupost que no apareixeria en l’opuscle que sobre la Comissió es publicaria més tard, però l’original es troba entre els papers de Puig i Cadafalch a l’Arxiu Nacional de Catalunya i també a l’expedient 3745 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona. Partint de les 25.000 pessetes destinades quatre anys abans per Prat de la Riba a l’Institut d’Educació General, Rucabado preveia un sou anual de 3.000 pessetes per a un secretari general de dedicació plena encara que no exclusiva, 2.000 per a un tècnic higienista, 2.000 per a un secretari de la secció de conferències, 1.800 per a un operari fotògraf, 900 per a una mecanògrafa, 3.800 anuals per a dietes (8 per 2 per 20 pessetes al mes) —segurament per als membres de la Comissió—, 2.500 per a 50 conferències originals a 50 pessetes cada una, 2.000 per a dues-centes repeticions per part de lectors i recitadors a 10 pessetes cada una, 2.000 per a vistes diapositives, 200 per a 4 llanternes i 4.800 per a publicacions i cartells.

Rucabado advertia a continuació que amb l’actual consignació reduïda de 10.000 pessetes ja es podia començar a preparar l’arxiu i la revista, encarregar els originals de les conferències populars i preparar alguns opuscles i manifestos. Donava com a exemples possibles un de dedicat al respecte a les dones —incipient consciència de la violència de gènere—, un de referent a l’obrericidi (sic) —és a dir, als atemptats socials—, juntament amb alguns dedicats a l’elevació del llenguatge, al cinema, al problema de l’habitació urbana i un de normes per a la censura cinematogràfica de cara a les autoritats. Malgrat que ja es tenia un programa d’actuació, la major part del pressupost de l’Institut fou transferit un cop més aquell any a altres finalitats.

ALBERT BALCELLS

Després d’haver posat la primera pedra per a endegar alguna cosa amb la Comissió d’Educació General, Eugeni d’Ors, que li havia assignat 5.000 pessetes «a càrrec del pressupost vigent», va transferir 10.000 pessetes de la seva partida a Quaderns d’estudi, la revista per als mestres, que semblava una finalitat més productiva i prioritària. Pel que fa a les 5.000 pessetes esmentades, la Comissió només en va gastar 2.000 el 1918 i 1.000 l’any següent, de manera que la resta del pressupost de 20.000 pessetes per a l’IEG van ser destinades a altres finalitats igual que s’havia fet durant la presidència de Prat de la Riba. Els ingressos del darrer any d’activitat de la Comissió —el 1923— van ser de 17.950 pessetes del pressupost mancomunal i les despeses foren de 15.143. El servei de conferències populars absorbí 9.719 pessetes, a publicacions se’n dedicaren 1.604, a biblioteca i arxiu, 1.185, a material, 1.258, a la Lliga d’Associacions Musicals se li’n concediren 756 i la resta a despeses diverses, segons consta a l’expedient 3739 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona.

Cal tenir present que la Mancomunitat tenia oberts molts fronts en l’àmbit educatiu i cultural amb mitjans insuficients i no podia, a més, desviar, en direcció a les conferències populars, els recursos que havia de destinar a les dues dedicacions prioritàries de la corporació regional: comunicacions —telèfons i camins veïnals— i beneficència amb sanitat. Aquests dos departaments eren els primers si es volia articular materialment Catalunya vers l’ideal noucentista de la Catalunya Ciutat. Entre 1915 i 1919, a cultura i instrucció pública es dedicà, només, el 5,3 % del pressupost de despeses de la Mancomunitat. Entre 1920 i 1923, s’hi destinà el 7,2 %. En canvi, a obres públiques, s’hi dedicà el 35 % durant el primer període esmentat i el 16,6 % durant el segon. A beneficència amb política social el percentatge fou del 24 i del 26 %, respectivament, a cada un dels dos períodes. L’any 1920, va ser quan les quatre diputacions transferiren tots els seus ingressos i obligacions a la Mancomunitat.

Per manca de traspassos de l’Estat, els recursos de la Mancomunitat eren reduïts: els d’una superdiputació regional. Administrativament no era més que això, encara que simbòlicament representés molt més: un organisme preautonòmic. L’endeutament, que no fou petit, tenia imposats límits de prudència, que no foren superats. L’alta cultura i l’ensenyament tècnic semblaven tenir una rendibilitat política superior a la de l’amplíssim projecte d’Institut d’Educació General. L’Institut d’Estudis Catalans permetia presentar, davant les entitats acadèmiques dels països europeus, la creativitat científica catalana i conquerir, per a la recerca i l’erudició de Catalunya, l’estatut de comuni-

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

tat científica nacional. L’ensenyament tècnic a Can Batlló, la Universitat Industrial, permetia la formació de quadres intermedis per a les branques industrials noves i la renovació dels de les tradicionals, alhora que atenia la formació d’artesans capaços d’enlairar les indústries artístiques i preparar obrers qualificats. L’Escola d’Agricultura, amb les seves missions de divulgació i amb les seves anàlisis, arribava al món rural, que es considerava tradicionalment desatès per l’Administració pública.

L’Institut d’Educació General fou ajornat en vida de Prat de la Riba i també després, encara que allò que efectivament va fer ho féu durant la presidència de Puig i Cadafalch, no furant la de Prat, el fundador.

Eugeni d’Ors va caure en desgràcia entre finals de 1919 i començaments de 1920 i va haver de dimitir com a director general d’Instrucció Pública, substituït corporativament pel Consell de Pedagogia o d’Investigacions Pedagògiques. El 5 de desembre de 1919, per delegació del president Puig i Cadafalch, es va fer càrrec de la presidència de la Comissió d’Educació General Jaume Bofill i Mates, que remataria Eugeni d’Ors al debat tingut sobre el cas de Xènius a l’Assemblea de la Mancomunitat. Fou també Jaume Bofill el successor d’Eugeni d’Ors com a capdavanter del Noucentisme. El 1921, Bofill i Mates esdevindria conseller de Política Social de la Mancomunitat, elegit per l’Assemblea de la Mancomunitat el 30 d’agost d’aquell any sense perdre el lloc de president delegat de la Comissió d’Educació General. Poc després del nomenament de Bofill i Mates com a president de la Comissió d’Educació General el 5 de març de 1920 van ser designats dos vocals nous de la mateixa: el metge i catedràtic Jesús Maria Bellido, «que s’ha fet un nom com higienista d’intel·ligència i zel gens comuns» —diu la disposició—, i el clergue Lluís Carreras, «prou conegut per la seva vigorosa i assenyada activitat en matèria d’educació social». Bellido dóna la sensació d’haver estat més actiu dins la Comissió que no Pittaluga, que continuà de vocal. Jesús Maria Bellido, catedràtic de medicina, mà dreta d’August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia i a la Societat Catalana de Biologia, es faria d’Acció Catalana el 1922. Representava una inclinació de centre-esquerra que compensava, en part, el nomenament de Lluís Carreras, director de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, fundada per Sardà i Salvany. Carreras no era integrista com Sardà, però destacava com a partidari de la Lliga Regionalista al districte. Si la inclusió de Bellido hauria pogut sumar-se a la posició representada per Layret, assassinat pocs mesos després, Carreras reforçava l’espai ideològic que representava Rucabado. El 17 de març de 1920, Bofill i Mates convocà la Comissió

ALBERT BALCELLS

amb els membres nous, segons l’expedient 3745 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona. Al mateix temps, Eladi Homs substituïa oficialment Joan Creixells com a secretari de la Comissió.

Atès el prestigi indubtable que tenien les entitats amb les quals estaven relacionats la major part dels vocals de la Comissió d’Educació General, el predomini ideològic conservador hauria tingut menys importància en un altre context, però en el de la lluita de classes amb deriva violenta i en el de la polarització social i política de la primera postguerra, la Comissió semblava situada ben lluny del conflictiu context en què havia d’actuar.

El programa aprovat per la Comissió mereix els comentaris següents per part d’una personalitat gens sospitosa d’esquerranisme com l’aleshores alt funcionari del Consell d’Investigacions Pedagògiques, Alexandre Galí, futur secretari del Consell de Cultura de la Generalitat republicana: «Res de més pobre en aquest programa que la part d’educació moral. És una llista teòrica sense cap intenció —fora de les insinuades per Prat de la Riba. Programa poc valent que ni gosa exterioritzar les directrius que sentien la majoria dels que el van redactar ni s’arrisca a aventurar la més petita crítica d’un statu quo que no podia donar gaire satisfacció a ningú […] programa una mica cofoi per a una època que s’acostava a la seva liquidació entre els escomeses sindicalistes i militaristes i en la qual la moral col·lectiva començava a flaquejar com a preludi de crisis profundes que seguirien».

El programa preveia ja la dedicació preferent a campanyes d’educació popular amb cursets i conferències, fulls impresos i cartells. A finals de 1921, la Comissió decidí posar en marxa un servei de conferències que s’oferia a les entitats de les capitals comarcals i poblacions de certes dimensions. Aquest va ser el resultat més tangible de l’obra de la Comissió d’Educació General. S’observa, en el llistat de les conferències donades, la supressió dels temes més polèmics que encara contenien els punts de la segona part de l’apartat d’educació moral del programa inicial, després del d’educació física, higiene i prevenció. Per exemple, el primer temari de les campanyes d’educació moral, a més del punt estrella de «la restauració de la família», en contenia d’altres com el de mort i natalitat, legitimitat de la natalitat, maltusianisme (se suposa que per a combatre’l), nupcialitat, eugènica, «el nostre esperit de violència», malalties venèries, prostitució, joc, alcoholisme i criminalitat. El temes més polèmics i més crítics no van ser abordats. Si s’havia de fomentar la cohesió social i superar la fractura que s’estava produint, es considerava que els temes més vidriosos calia eludir-los, encara que fos al preu de donar un caire

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA

RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

massa pudorós a l’acció divulgadora de la Comissió. Però això no va ser responsabilitat únicament de la Comissió, ja que el resultat definitiu responia a les demandes concretes escollides per ajuntaments i entitats locals entre els temes oferts. Cal advertir que mai no s’adoptà el tipus de taula rodona amb diferents opinions en lloc de la conferència magistral sense col·loqui, que va ser la forma adoptada.

Altres camps d’acció que la Comissió va estudiar ja l’any 1919 van ser «el d’un pla d’unió i estructuració dels esforços del orfeons de Catalunya, per a estalviar el caràcter excessivament precari o transitori o desorientat artísticament de què sovint pateix, al nostre país, una institució tan important i característica; i el d’un pla per l’augment del decorum i confort dels petits pobles, a base de mides elementals i metòdiques: emblanquinament, higienització, lluita contra les mosques, etc.». Així ho diu, el 1919, la memòria de la Mancomunitat, L’obra realitzada , a la pàgina 66.

els ProgrAmes de lA comissió d’educAció generAl

Al marge del servei de conferències populars que es va posar en marxa a finals de 1921, la Comissió d’Educació General va endegar quatre programes més. Un era l’impulsat per Francesca Bonnemaison en pro del bon hostal amb un servei gratuït d’assessorament pel que fa a arquitectura i decoració i pel que fa al servei de menjars, amb la col·laboració de Miquel Regàs. La llista d’arquitectes i decoradors que esmenta per a aquest programa L’obra realitzada (1923, p. 74), indica el cercle dels que giraven al voltant de la Mancomunitat: Joan Bergós, Jaume Llongueres, Jaume Marco, Francesc d’A. Galí, Antoni Fisas, Josep Goday, Antoni Puig Gairalt, Adolf Florensa, Ignasi Adroer, Francesc Folguera, Ramon Reventós, Lluís Bonet, J. Puig Boada, R. Canyellas i J. Carbó.

Un segon programa va ser la campanya en pro dels ocells benefactors, per encàrrec del Consell Permanent de la Mancomunitat. Va donar lloc a la publicació i difusió, per tot Catalunya, d’un cartell del Museu de Ciències Naturals del Parc de la Ciutadella dibuixat per Ignasi de Sagarra. Reproduïa els ocells beneficiosos per a l’agricultura, per tal d’aturar-ne l’extermini indiscriminat. En aquesta tasca ecològica avant la lettre es comptà amb l’assessorament dels serveis tècnics d’agricultura de la Mancomunitat, amb Frederic Wynn, de la Societat Protectora d’Animals i Plantes, i amb Jaume Maspons i Camarasa, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Al mateix temps, Josep Maria de Sagarra va escriure un opuscle de 81 planes per a les escoles, titulat Els ocells amics, que s’ha conservat.

ALBERT BALCELLS

Un tercer programa subvencionava els concerts populars per mitjà d’una Lliga Nacional d’Associacions de Música, constituïda el 2 de juliol de 1922. El seu objectiu era facilitar concerts fora de Barcelona, a localitats que generalment se’n veien privades. Els associats tindrien dret a assistència als concerts —sis o vuit anuals— a cada una de les entitats que componien «la Lliga». Aquestes entitats sumaven 2.741 adherits entre les associacions de música de Barcelona, Sabadell, Granollers, Reus, Tàrrega, Lleida, Girona i Olot. Com que els socis fundadors de les associacions de Barcelona, Girona i Olot tenien dret a més d’una entrada, el nombre de persones amb dret a assistir als diversos concerts era superior a 3.300. Es tractava d’una simple coordinació promoguda per la Mancomunitat com en el cas següent: el dels orfeons.

Un quart programa era el dedicat a la formació musical als orfeons. La Germanor d’Orfeons de Catalunya, als seus concursos en aplecs comarcals que es van celebrar a Vic, Figueres i Reus, entre la tardor de 1921 i la primavera de 1923, reunia masses de 400 i 500 cantaires. Això creava un ambient que reforçava el moviment coral. La llista d’orfeons catalans amb els seus respectius directors i el nombre de membres de cada un ofereix un total de 82 orfeons l’any 1922, disset dels quals eren domiciliats a Barcelona. En total aplegaven 8.171 cantaires dels dos sexes, encapçalats pel que es presentava com a model: l’Orfeó Català, que tenia aleshores 250 cantaires. La distribució geogràfica guardava relació no sols amb la densitat demogràfica de cada demarcació, sinó amb l’associativa en general: a la província de Barcelona, sense la capital, n’existien 45, a la de Girona eren 11, a la de Lleida, 9, i a la de Tarragona eren també 9.

Lluís Millet va veure acollida per la Comissió d’Educació General una moció que presentà el juliol de 1919. Es demanava a la Mancomunitat que patrocinés la formació musical dels cantaires atorgant una subvenció de 80.000 pessetes, que seria distribuïda pel consell directiu de la Germanor d’Orfeons de Catalunya, elegit el 1918, i dedicada a donar un subsidi als directors i mestres dels orfeons d’acord amb el nombre de cantaires de cada un i del nombre d’habitants de la població on radicaven. Es comprovaria l’ensenyament rebut per mitjà de proves individuals i per la interpretació d’una peça coral a final de cada curs. Millet argumentava que la major part dels directors i mestres no cobraven res o una insignificança en el millor dels casos, i «la misèria de mitjans actuals fa témer, de no corregir-se, una decadència i un esmorteïment general deplorable». Millet afegia: «Si amb tan encert i alt esperit la Mancomunitat inicia, estableix i fomenta els estudis d’alta

L’INSTITUT

D’EDUCACIÓ

GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME

(1914-1923)

cultura, creant la pregona jerarquia de la intel·ligència amb l’Institut d’Estudis Catalans, ¿per què, al menys, no ha de donar la mà a aquesta obra ja creada i que comença a ésser copiada de països estranys, aquesta obra que escalfa i regenera noblement l’element primer de la societat nostra, l’estament humil que, al cap i a la fi, és amb la seva fermentació que deu acomplir-se la total resurrecció i dignificació de tot Catalunya? Si l’obra dels Orfeons encara s’hagués de crear, quants sacrificis no valdria la pena d’esmerçar per aconseguir-la! Ara que la tenim ben plantada i ufanosa, per què l’havem de deixar esmorteir per manca d’ajut imprescindible?».

La resposta de la Mancomunitat fou positiva. La Germanor d’Orfeons de Catalunya rebé una subvenció de 5.000 pessetes anuals, segons el pressupost de 1922-1923 (partida 219). L’Orfeó Català ja en rebia 2.000. Per a tenir elements de comparació, convé observar que a la mateixa època l’APEC tenia una subvenció de la Mancomunitat de 7.500 pessetes i els Estudis Universitaris Catalans, de 5.000. La subvenció de la corporació regional a la Germanor d’Orfeons de Catalunya es mantenia en el pressupost per a 1923-1924.

Un cinquè programa, que consistia en la coordinació de certàmens literaris, va ser una altra funció de la Comissió d’Educació General. Es tractava d’evitar la degradació, a altres localitats, de la imitació dels Jocs Florals del Consistori de Barcelona. En espera de la reglamentació escaient, es convocava per al maig de 1924 un premi de 500 pessetes al qual podien concórrer tots els que entre l’abril de 1923 i el març de 1924 haguessin guanyat la flor natural als certàmens literaris en llengua catalana a qualsevol indret.

En total, la Comissió d’Educació General edità 51.000 exemplars de fulletons i de cartells: 5.000 sobre el mateix Institut d’Educació General, 5.000 amb l’oferta de conferències populars a les corporacions públiques, 20.000 fulls sobre l’esquema de la multiplicació de les mosques, 10.000 fulls amb les màximes contra les mosques, 1.000 fulletons amb l’extracte de les conferències sobre el bon regiment de la llar, 5.000 per a estimular el millorament dels hostals amb dibuixos de Josep Obiols i 5.000 cartells sobre els ocells benefactors. Després de cercar pels arxius de Barcelona només s’ha trobat un dels cartells de la Comissió d’Educació General. Però n’és un amb molt poca informació, només anuncia genèricament «conferències d’higiene i cultura popular »a les nou del vespre, sense data, ni tema concret ni lloc. Es troba a la Biblioteca de Catalunya.

La Mancomunitat tractava d’articular materialment Catalunya amb les seves línies telefòniques i amb els seus camins veïnals que comunicaven po -

ALBERT BALCELLS

bles que fins aleshores només tenien un viarany de ferradura. Lluitava, al mateix temps, contra el paludisme i el tifus. Però també intentava començar a articular el país espiritualment per mitjà de dos centenars de conferències. Segons el judici d’Alexandre Galí, aquell servei de conferències fou més pràctic que les futures missions pedagògiques de la Segona República Espanyola.

distribució geogràficA i temàticA del servei de conferències PoPulArs

No s’ha fet fins ara una anàlisi global de la pràctica d’aquest servei i les dades que consten a la memòria publicada el 1923 per la Mancomunitat, l’Obra realitzada , permeten fer-ho. S’hi ha pogut afegir el llistat de les conferències pronunciades d’abril a setembre de 1923, que conté l’expedient 3739 de l’Arxiu de la Diputació, però sense que hi constin els conferenciants ni els títols concrets, només uns de massa genèrics. La classificació s’ha hagut de fer en base només al llistat publicat, sense l’altra. D’aquesta manera, es pot dissenyar la ideologia i el programa de la Comissió, malgrat que hem buscat inútilment ressenyes d’aquestes conferències a la premsa diària. Ni tan sols a La Veu de Catalunya és possible trobar-hi petits extractes. No sembla que s’editessin els plecs de dues o quatre planes a repartir entre els auditoris de les conferències, tal com proposava Rucabado el 1918: haurien estat de gran utilitat per a aquest estudi. Hi ha una conferència publicada, de la qual després parlarem extensament. Cal tenir present, a l’hora de classificar els temes, que hi ha havia una oferta de la Comissió i una demanda dels ajuntaments i centres culturals locals. Per tant, si la iniciativa era de la Comissió, la tria de les entitats intervenia decisivament en la selecció. En no haver trobat la llista de temes proposats per la Comissió a les entitats culturals i als ajuntaments no s’ha pogut veure la relació entre l’oferta i la demanda.

Entre el 18 de desembre de 1921 i el 23 de desembre de 1923, és a dir, durant dos anys, es donaren 203 conferències a 76 poblacions catalanes que van aplegar un total de 71.120 oients. Ara bé, la xifra de persones fou inferior a la global d’oients perquè als llocs on es donaren diverses conferències, sobre tot quan foren dues el mateix dia, els assistents possiblement foren els mateixos i es pot aventurar una xifra global de persones, al voltant de 45.000, un nombre prou important. La mitjana d’assistents per conferència fou de 350. La primera cosa que cal ressaltar és que només set d’aquestes conferències es donaren a la ciutat de Barcelona. Cinc les va donar el poeta Josep Carner, que ja era cònsol d’Espanya a Gènova, i el tema general va ser La Tercera Itàlia. Les donà, al Palau de la Generalitat, sota la presidència de Puig i Cadafalch,

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

Bofill i Mates, Romà Sol (conseller de Cultura), Pompeu Fabra i Lluís Segalà, del 23 al 27 de març de 1922. Les conferències tractaren de la llei politicogeogràfica de la Itàlia, tres cèsars: Juli Cèsar, Cèsar Borja i Napoleó, el triangle de la unitat italiana: Mazzini, Cavour i Garibaldi, la unitat i la diversitat i, finalment, la gestació del demà d’Itàlia. La Veu de Catalunya només hi dedicà unes notes molt breus que no donen idea de la orientació de les dissertacions, pronunciades tan sols set mesos abans que Mussolini arribés al poder. Les altres dues conferencies donades a Barcelona van anar a càrrec del pedagog Artur Martorell, el març de 1923 i el 21 d’abril de 1923, i tractaren, respectivament, del valor moral de l’excursionisme i de l’influx moral de l’esport.

El servei de conferències populars va actuar, sobretot, fora de Barcelona en la línia del programa de la Catalunya Ciutat. A més, a Barcelona organitzaven conferències de divulgació altres entitats privades, com el CADCI i sobretot l’Ateneu Enciclopèdic Popular, amb les conferències que estava organitzant amb el nom d’Universitat Popular. No es volia competir amb aquestes iniciatives, si bé Rucabado, als seus Apuntaments de 1918, advertia que això no era motiu per a no fer conferències a Barcelona atès que pel que feia a les de l’Ateneu Enciclopèdic ell donava per descomptat que eren «de tendència i finalitat indubtablement molt distintes al pensament de l’Institut». També calgué coordinar l’activitat divulgadora de la Comissió d’Educació General amb la del Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat i el nou servei d’assistència social als tuberculosos. Aquests serveis també tenien una missió divulgadora encara que basada en fulletons.

Si analitzem les poblacions on es van pronunciar conferències, trobem que la primera és Canet de Mar, amb 17 conferències, amb temes de moral social i d’història. Ve, a continuació, Malgrat, amb 8 conferències. A continuació vénen Valls, Girona i Barcelona amb 7 conferències cada una. Pel que fa a Valls, predominaren del tot les conferències d’història de Catalunya.

El cicle sobre sanitat a Girona, el maig de 1922, va tenir rellevància especial i se’n parla més endavant. Pel que fa a les altres poblacions on es donaren conferències, vénen, a continuació, Figueres, Lleida i Tortosa amb 5 dissertacions cada una. A Reus, Tarragona, Cambrils i el Vendrell se’n donaren 4 a cada una. Amb 3 vénen, a continuació, Olot, Sallent, Navàs, Gerri de la Sal, la Pobla de Segur, Sort, Tremp i Pineda. La resta de poblacions, entre les quals n’hi havia de ben petites, acolliren dues o una sola conferència. No hi tenia res a veure el nombre d’habitants. Mentre Manresa, Sabadell i Vilafranca del

ALBERT BALCELLS

Penedès només en demanaren una, Godall o el Vilosell en tingueren dues. Es pot dir que no quedà cap comarca sense conferències populars.

Pel que fa a la temàtica, a la memòria publicada per la Mancomunitat destaquen dos grups: el de divulgació històrica de Catalunya, amb 25 conferències, i el de sanitat, higiene i prevenció de malalties, que ve a continuació, amb 22. A considerable distància vénen, després, el bloc de la literatura, amb 11, i el d’història general i història de l’art, amb 8. De moral i civisme tractaren 7 dissertacions. Varen donar-se 6 conferències de temàtica tècnica i foren tan sols 6 les de propaganda de l’obra de la Mancomunitat. Es van dedicar 4 sessions a folklore i festes tradicionals, 3 a economia domèstica, 2 a geografia, 2 a urbanisme i 2 a política i economia internacionals.

La segona meitat de 1923, dos blocs, d’una cinquantena cada un, es repartien les conferències a parts iguals: «la cultura del poble» per un costat i «higiene física i moral» per l’altre.

En comparació amb el nostre temps, convé ressaltar la importància que, en la consciència nacional i dins del catalanisme, tenia aleshores la història de Catalunya en el camp de l’educació cívica. Es va encarregar aquesta divulgació, dins el servei de conferències populars, a la Protectora de l’Ensenyança Catalana, que en aquells mateixos anys publicava els manuals d’història de Catalunya de Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner. En aquell temps, la història contemporània no entrava ni en el camp de la recerca històrica ni en el de la divulgació. El tema més recent tractat a les conferències populars va ser el de Pau Claris i la Guerra de Secessió, que va anar a càrrec de Tomàs Iduarte, secretari de la Protectora, i va ser pronunciada al Vendrell el 29 de maig de 1923. Els temps antics i els medievals eren els preferits i anaven a càrrec d’un altre mestre també vinculat molt a la Protectora: Pau Romeva, més tard diputat d’Unió Democràtica de Catalunya al Parlament de Catalunya de 1932. A la llista de les conferències, sovint es diu, al costat del títol, «amb projeccions fetes fer a posta». Això conferia una modernitat considerable a les conferències de la Comissió d’Educació General. A Tarragona, Ferran Soldevila va pronunciar la segona dels dos centenars de conferències organitzades pel servei. Va ser el 22 de gener de 1922 i parlà de «Catalunya potència marítima». L’historiador va intervenir amb el mateix tema a Caldes d’Estrac el 5 de març del mateix any i ja no va tornar a fer més conferències per a la Comissió d’Educació General.

El segon bloc, molt a prop en nombre al d’història nacional de Catalunya, és el dedicat a la salut. Les conferències anaven adreçades, prioritària-

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

ment, als temes següents: al combat contra les mosques —a càrrec de Josep Agell—, la lluita contra la mortalitat infantil, el tifus, el paludisme, la tuberculosi i les toxicomanies, i en pro del sanejament de les ciutats, de la higiene individual i de la confiança en l’atenció hospitalària. S’observa que les malalties venèries, tan freqüents aleshores, continuaven sent un tabú. No apareix la croada a favor de la natalitat i contra el maltusianisme, que semblava anunciar-se al programa preliminar de Rucabado. Es confiaren les conferències de l’àmbit sanitari a l’esmentat Josep Agell (director de l’Institut de Química Aplicada i president del Laboratori Provincial d’Higiene), i a metges eminents com Jesús M. Bellido, Pere Domingo, August Pi i Sunyer, Ermengol Puig i Sais, Àngel Salvat Espasa, Antoni Salvat Navarro, Lluís Sayé (sotsdirector dels serveis sanitaris de la Mancomunitat i especialista en la lluita contra la tuberculosi) i Anna Judas, pertanyent a l’Escola d’Infermeres de la Mancomunitat.

El cicle més important i representatiu del bloc de conferències d’higiene fou donat a Girona el maig de 1922. Girona era la població de Catalunya amb la taxa més alta de tuberculosi i de demència per alcoholisme. Manuel Salvat parlà de la lluita contra la mortalitat infantil, Antoni Salvat, de la lluita contra el tifus, Ricard Giralt, del sanejament de les ciutats, Lluís Sayé, de la tuberculosi a la ciutat i al camp, Jesús Bellido, de les campanyes sanitàries, i August Pi i Sunyer, de la medicina local. Després d’aquest seguit de temes generals, que preparaven la conferència dedicada a la ciutat, l’alcalde, Francesc Coll i Turbau, metge, va cloure el cicle el 18 de maig de 1922 parlant del problema sanitari a Girona i l’obra que s’havia de fer. Pocs dies després tingué lloc l’aprovació per la majoria de l’Ajuntament, el dia 25 del mateix mes, d’un programa que s’inspirava en les ensenyances del cicle. Coll i Turbau pertanyia a la Lliga Regionalista i va ser alcalde de Girona entre 1914 i 1916 i entre 1921 i 1923. El diari gironí El Autonomista del 20 de maig de 1922 va resumir la conferència de Coll i Turbau. Ressaltà que la mortalitat infantil era del 30 % a la ciutat de Girona, quan al conjunt d’Espanya no arribava al 19 %. Es podia fer molt en aquest aspecte com ho demostrava el fet que a l’hospici de Girona les reformes introduïdes per la Mancomunitat havien reduït la mortalitat dels infants del 50 % al 7 %. Coll i Turbau va dir que no calia esperar res de l’Administració estatal, que s’havia mostrat lenta i incapaç d’acabar amb una epidèmia de tifus a Salt, mentre els tècnics de la Mancomunitat havien vacunat la població i li havien facilitat aigua potabilitzada, cosa que va posar fi al tifus. Segons Coll i Turbau, els tuberculosos represen-

ALBERT BALCELLS

taven el 46 per mil a Girona, mentre a Espanya eren el 24 per mil. Mesures imprescindibles eren construir un barri de cases barates, estendre el clavegueram tubular, clausurar els pous morts, generalitzar el subministrament públic i controlat de l’aigua, desterrar els pous d’aigua privats, oferir cases bressol per als nens de les famílies obreres i allunyar els infants de les llars on hi havia un tuberculós.

Les onze conferències sobre llengua i literatura, amb notable atenció als clàssics antics, van ser pronunciades per Lluís Bertran i Pijoan (secretari de la Comissió), Joaquim Balcells (catedràtic de la Universitat de Barcelona i gran col·laborador de la Fundació Bernat Metge), mossèn Joan Carreras, Adrià Gual (de l’Escola d’Art Dramàtic), Ventura Gassol (poeta que aleshores treballava a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament i pertanyia a la Lliga), Manuel de Montoliu (crític literari i membre de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC), mossèn Antoni Navarro i el poeta Josep M. de Sagarra, que a Canet parlà d’humanisme i catalanitat el 10 de maig de 1923.

Les conferències sobre història de l’art van ser encomanades al pintor, crític i historiador de l’art Rafael Benet. De les conferències de temes tècnics s’encarregaren Rafael Campalans (director de l’Escola del Treball i secretari d’ensenyament professional del Consell d’Investigacions Pedagògiques), que parlà del treball dels metalls i també del nou esperit de l’educació obrera, Carles Pi i Sunyer (director de l’Escola d’Agricultura, futur conseller de la Generalitat i alcalde de Barcelona el 1934), Salvador Maluquer, professor als Estudis Normals, que parlà de la pesca, Alfred Ramoneda, director de l’Escola de Teixits, i Bartomeu Oliver, professor de l’Escola de Teneria de la Mancomunitat.

La moral i el civisme, que tenien un paper tan important en el programa inicial de la Comissió, només ocuparen, com hem dit, sis conferències. Eren les que tractaven els temes més polítics juntament amb els de difusió de l’obra de la Mancomunitat, que eren aparentment més descriptius i tècnics. Si tots els temes tenen subjacent una escala de valors i una moral, a les conferències d’aquest àmbit aquella escala es feia explícita i per això tenen un interès especial, encara que no es pot afirmar, sense més informació, que els seus valors fossin els que inspiraven totes les conferències. De la conferència de Ramon Rucabado, ideòleg de la Comissió, titulada «La defensa de la família» (Canet, abril de 1922), sortosament se n’edità el text i la comentarem després. Jaume Raventós, també a Canet, el mes següent, parlà de la formació de la moralitat, mentre l’espinós tema d’actualitat dels extremismes i les violències socials

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

fou tractat per Juli Vila a Malgrat el novembre de 1922 i per Francesc Manich a Navàs el desembre del mateix any. L’assistència fou de 120 persones en el cas de la conferència de Rucabado, de 700 a la de Vila i de 450 a la de Manich. El polític Pelai Vidal de la Llobatera parlà a Lleida de «Cultura i civisme: l’escola catalana» l’abril de 1922, amb un auditori de 500 persones.

La propaganda de l’obra de la Mancomunitat només va ocupar sis conferències a càrrec de J. Ruiz Porta, Bertran i Pijoan i Tomàs Iduarte, i Joan Vallès i Pujals, el president de la Diputació de Barcelona i conseller de la Mancomunitat, es va reservar la dissertació corresponent a Lleida el 16 de març de 1923. Es va fer un ús propagandístic moderat i discret de la Comissió d’Educació General, encara que cal tenir en compte que a molts altres temes el paper i l’activitat de la Mancomunitat aflorava també com ara en l’aspecte sanitari.

Les conferències de folklore i festes tradicionals es confiaren a Joan Llongueras, pianista, compositor i mestre de rítmica i plàstica. Foren de les que tingueren més públic. Les sessions d’economia domèstica les feren Francesca Bonnemaison i les seves col·laboradores més pròximes. L’arquitecte municipal de Barcelona Adolf Florensa, representant del Noucentisme classicista, s’encarregà de les conferències d’urbanisme, i l’arquitecte Ricard Giralt tractà del sanejament de les ciutats. Els temes de geografia es confiaren a Pau Vila. Convé destacar, també, la intervenció aïllada d’alguna altra personalitat com Pere Coromines, que parlà de «la teoria del canvi internacional» a Tarragona el febrer de 1923. Aleshores, Coromines era professor de l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat.

De moment, semblava haver quedat descartada, en la pràctica, la formació d’una mena de cos de conferenciants joves, lectors o repetidors, com s’havia pensat inicialment, i foren especialistes amb una reputació notable els encarregats de les dissertacions fins i tot a poblacions modestes. No és possible saber si les de la segona meitat de 1923 les feren repetidors.

Com ja s’ha dit, la història bíblica i l’eclesiàstica amb esment a les seves relacions amb l’Estat, un tema que apareixia al pla de 1918, no figura per a res entre les conferències. La discreció secularitzadora va ser total malgrat la presència a la comissió de militants catòlics destacats. Però, com veurem, la moral no es concebia sense el suport de la fe religiosa.

Pel que fa als recursos materials, l’any 1920-1921 es destinaren 8.000 pessetes dels cabals ordinaris a la Comissió i 10.000 del pressupost extraordinari producte de l’emprèstit. Aquestes darreres deu mil pessetes van ser anullades en acabar l’exercici, i de les 8.000 del pressupost ordinari, 4.000 van ser

ALBERT BALCELLS

transferides. La quantitat percebuda per la Comissió fou de 4.000 pessetes. Per tant, sota la presidència de Bofill i Mates i quan ja s’anava definint el programa d’actuació, continuava el traspàs de diners a altres destinacions, com havia passat entre 1914 i 1918, és a dir durant el període en què no s’havia fet res. Finalment, en el pressupost de la Mancomunitat de 1921-1922, figuraren 8.000 pessetes novament per a la Comissió, que ja havia començat a actuar. La suma destinada el 1923 era de 17. 950 pessetes. Era una suma modesta, inferior a la que se li havia destinat el 1914 en néixer, quan encara no havia començat la inflació dels anys bèl·lics, que desvalorà el poder adquisitiu de la moneda.

La Comissió disposava de diverses màquines de projecció. Havia organitzat un arxiu de diapositives i tenia una biblioteca de consultes per als collaboradors.

l’educAció morAl

Finalment convé examinar l’única mostra ideològica de què disposem: La defensa de la família , de Ramon Rucabado, el moralista autoritzat de la Comissió d’Educació General, que n’havia redactat el programa el 1918. Aquells mateixos anys, la seva activitat com a publicista era intensa. Diversos aplecs d’articles seus donaren lloc a llibres com Socialisme espiritual (1919), Contra el joc i el pacte amb el joc (1921), Angoixes socials (1923), El sindicat i el casino (1925) i Entorn al sindicalisme (1925). Era nebot de Francesca Bonnemaison i Narcís Verdaguer i Callís i amic des de la infantesa de Lluís Carreras, condeixeble seu als Escolapis de Sabadell. Havia estat redactor en cap de la revista La Catalunya, entre 1907 i 1910, i director de la mateixa el 1912. Pertanyia al CADCI i havia inaugurat la Societat d’Estudis Econòmics com a secretari de la mateixa el 1908. Aquesta societat havia sorgit de la càtedra d’economia i política aranzelària de Guillem Graell als Estudis Universitaris Catalans i la nova societat havia organitzat el primer congrés català d’economia, celebrat el mateix any 1908.

L’anàlisi de la conferència, pronunciada el 1922 i publicada el 1924, es pot completar amb la lectura del manual Compendi d’educació civil , escrit pel mateix Rucabado i publicat el 1920 a Sabadell en forma de catecisme amb preguntes i respostes breus per a facilitar-ne la memorització, cosa que li donava un to doctrinal inequívoc. Si bé aquest llibret no es pot considerar el manual de formació política de la Comissió d’Educació General, va ser premiat als Jocs Florals de Sabadell de 1918 per un jurat en el qual eren presents

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

membres efectius o futurs de la Comissió com Bofill i Mates i Lluís Millet, a més de Lluís Nicolau d’Olwer i mossèn Llorenç Riber.

Rucabado començava la seva conferència en defensa de la família dient: «Si considerem que tots els combatents de la lluita social surten de la família, de famílies patronals i de famílies obreres, i veiem per altra banda la guerra enverinada i les passions, els vicis de dalt i els odis i crims de baix, i considerem que els individus tots, d’una i altra classe, han passat per l’escola social que és la família, hem de concloure que la família compleix avui molt malament la missió d’educar els individus per a la vida social». I més endavant es pregunta: «Com un patró que es infidel a la seva esposa, podrà ésser fidel a l’obrer? Com un obrer que traeix la muller seva sabrà defugir la temptació de trair l’amo? Com es tindran consideració l’un per l’altre, si no en saben guardar a les seves consorts respectives?».

No es pot contradir que les revolucions solen ser malmeses per la manca d’honestedat dels homes i que tot canvi resulta estèril si no hi ha reforma moral personal. Però establir una correspondència automàtica entre les virtuts privades i la justícia social equival a eludir la importància de qualsevol canvi politicosocial. Rucabado fa dependre de l’individu i de la seva convivència familiar allò que depèn de la reforma social. Això col·loca el seu programa en un marc immobilista. Rucabado concep el cristianisme com un individualisme oposat a tot dinamisme col·lectiu, justificant, així, l’anticristianisme dels revolucionaris.

«El verí tràgic del problema social té una causa ben certa i positiva: la crisi de la família». Rucabado equipara el control de la natalitat a l’adulteri —només admet el control que es basa en la continència— i arriba a considerar el solter vell tan dissolvent des del punt de vista social com el jugador ludòpata. No es pot dir que Rucabado no fos conseqüent: va tenir deu fills.

Rucabado tenia, com a patró de referència, el menestral i la petita empresa. Aquest punt de vista facilitava la seva tesi que calia «conservar l’estructura actual, fruit espontani de la naturalesa humana i, malgrat sos vicis i defectes, vertebrada d’una manera general pel cristianisme». La concentració capitalista en grans empreses quedava exclosa del seu discurs, com si no la conegués, quan ell justament treballava a una d’elles, com ja s’ha dit.

El seu punt de vista resulta parcial: «Jo crec que el qui fa mal al món no és tal volta el revolucionari, sinó que és el conservador que no conserva». Declarava Rucabado: «El remei ja es veu quin és: castetat, continència, aguant, renúncia». Deixa clar quin és el seu públic: «Molts de vosaltres sou,

ALBERT BALCELLS

sens dubte, del sometent, sabent que us exposeu a la mort. Doncs bé, ¿i no val més encara que l’ordre als carrers, l’ordre en el més sagrat de la vida humana, l’ordre moral de la família?». «[…] No voleu que us diguin públicament gent d’ordre? Doncs feu que no us ho diguin per ironia o sarcasme. Sigueu gent d’ordre en els vostres pensaments més íntims, en els vostres desigs i en les vostres paraules». «[…] El preu de la pau social és la reforma dels individus. […] Programa social poc brillant, ho confesso, però sense dubte pràctic».

El Compendi d’educació civil comença amb una síntesi breu de la història de Catalunya fins a començament del segle xix . Després entra en la moral política. Rucabado comparteix l’accidentalisme en matèria de règim: hi ha monarquies democràtiques i descentralitzades i repúbliques centralistes i autoritàries. Defensa el pluralisme polític i condemna l’adulteració electoral, la compra de vots, el caciquisme, la dictadura i l’absolutisme, però adopta la moral catòlica més inflexible. De manera que si per un costat pretén adreçar-se a tothom per a integrar la nació, per un altre la seva confessionalitat catòlica irreductible n’exclou els partidaris de la separació d’Estat i Església i de la desconfessionalització del poder polític. Perquè per a Rucabado no hi ha ni educació ni moral vàlides fora de la catòlica. Per a ell, el matrimoni civil és concubinat. El divorci, inadmissible. El control de la natalitat és condemnable perquè dubta de la divina providència envers els pobres en suposar que aquests no podran mantenir els fills. Les famílies són concebudes com a «dinasties de pagesos, fabricants i artistes». Les migracions són condemnades. La causa de la incapacitat moral de la família obrera radica en el treball de la dona casada fora de la llar. Només ha de treballar a sou la dona soltera. El mutualisme és bo perquè descarrega els municipis de la beneficència. El manual de Rucabado no es limita a parlar d’aquesta vida, sinó que també parla del més enllà, un fet xocant en un breviari de formació política.

Prat de la Riba no havia inclòs, el 1906, la religió catòlica entre els signes d’identitat de la nacionalitat catalana, amb gran contrarietat dels carlistes i dels integristes. Però a l’hora inevitable de concretar més, la no acceptació per Rucabado d’altra moral que la catòlica, és a dir de la que descansa en la fe religiosa, representava un entrebanc pel que fa a la integració nacional. En una societat com la catalana —industrial, urbana i secularitzada—, això suposava un obstacle per a la nacionalització en un context de política de masses, atès que la cohesió social ja no podia basar-se en la religió, encara que la catòlica fos encara la majoritària i tradicional.

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

Això no s’ha de veure des del criteri actual, quan gairebé tothom admet que la formació moral a les escoles ha de ser aconfessional, sinó que cal veure-ho en el seu context històric. Dins mateix del catalanisme es defensava una moral no confessional i comuna. Per exemple, la que esbossava Pere Coromines en el seu assaig La vida austera , que havia conegut tres edicions (1908, 1919 i 1911) i havia tingut traduccions al castellà, l’italià i el francès. El llibre no havia estat ben vist per les autoritats eclesiàstiques.

Però encara és més significatiu en l’àmbit de la moral aconfessional la que definia un opuscle coetani dels escrits esmentats de Rucabado. Ens referim a la ponència que Lluís Nicolau d’Olwer presentà al Tercer Congrés Internacional d’Educació Moral, celebrat a Ginebra el juliol de 1922, i que portà de títol: «El problema de la moral neutra. Es pot arribar a una moral unànim?». Es va publicar en francès a Barcelona. Nicolau d’Olwer es plantejava la qüestió de la moral a l’escola pública als estats que no tenien ja religió oficial. Deia: «Les normes morals, independents de la religió, no poden dependre d’una filosofia determinada, com s’ha tendit a fer, perquè un estat que ja no pot imposar una religió, no pot imposar un sistema filosòfic». Nicolau cercava en els principis fonamentals d’igualtat i dignitat, en el conreu de la responsabilitat i la solidaritat, les bases d’una educació moral. Com que una moral així podia ser admesa per tots, a diferència de la religiosa o de la filosòfica, i descansava damunt uns fonaments empírics, podria ser imposada a les escoles per l’Estat. Nicolau d’Olwer no tenia inconvenient a recórrer als clàssics antics grecoromans, als estoics i als epicuris, atès que veia la necessitat, diu: «d’una moral que sigui el centre d’adhesió i el lligam de tots els ciutadans, que ni la moral filosòfica ni la moral religiosa poden donar a l’escola neutra. Una moral fonamentada en l’experiència quotidiana i en la intimitat del jo: moral utilitària perquè cerca la felicitat en l’ataraxia ; però també moral digna i elevada car cerca la felicitat pel camí de la renúncia i de l’autarquia».

Rebutjant, així, la pugna entre el racionalisme anticristià —deista o ateu— i el confessionalisme catòlic, Nicolau pensava que l’escola pública i obligatòria podia esdevenir una escola veritablement nacional, és a dir, constructora de la nació, en lloc de ser un camp de batalla dins una pugna que podia conduir a la guerra civil. Els sectors que ja no seguien l’Església catòlica eren ja prou importants a Catalunya com per a ser tinguts en compte a l’hora de dissenyar una educació moral per a tothom.

Pot sorprendre, a la vista de la diferència de criteri entre Rucabado i Nicolau d’Olwer, que el primer figurés al costat del segon i de quaranta signats

ALBERT BALCELLS

més en la convocatòria de la Conferència Nacional Catalana de maig de 1922. No sembla que Rucabado s’incorporés després a Acció Catalana, però això indica la disparitat ideològica existent en aquell moment en el sector crític envers la línia de Cambó i del catalanisme afí a la Lliga Regionalista.

En la mesura que la Comissió d’Educació General no semblava haver apostat pel camí que indicava Nicolau d’Olwer, no estava a l’altura de la missió nacionalitzadora de les masses i no podia proposar un projecte nacional. No resulta possible la unanimitat i, en qualsevol cas, sempre queden al marge sectors irreductibles i extremistes a dreta i esquerra, d’un projecte d’aquesta naturalesa, però aquest no resulta viable si no arriba a incloure la gran majoria. La pluralitat de propostes polítiques ha de ser compatible amb uns valors compartits i una identificació patriòtica per damunt dels partits.

Per meritòria que fos la voluntat de difondre elements de salut pública i d’identitat nacional catalana per part de la Comissió d’Educació General, eren notables les seves limitacions en l’enfocament d’uns valors morals per a tots.

De tota manera, si ens limitem a la conjuntura del moment, trobarem que les tesis de Rucabado podien estar d’acord amb l’opinió dominant a l’Assemblea de la Mancomunitat, on l’any 1921 un 67 % dels diputats provincials pertanyien a partits que acceptaven o defensaven el caràcter de religió d’Estat que el catolicisme tenia a Espanya constitucionalment i amb totes les conseqüències. A l’Ajuntament de Barcelona, a partir de febrer de 1920, la Lliga Regionalista aconseguia la majoria gràcies al vot útil conservador alhora que incloïa un carlista a la seva llista electoral a les generals. Afavoria aquest predomini lligaire la pèrdua de crèdit de les esquerres, fragmentades i perjudicades per l’abstenció electoral. Certament no era aquesta la situació a altres ciutats catalanes com Sabadell, on vencien els republicans, però sí a Barcelona i a molts altres indrets. Encara una tercera part de la població activa de Catalunya pertanyia al sector primari —en front d’un 59 % a Espanya—, el clientelisme polític i el caciquisme no havien desaparegut als districtes catalans de composició més rural, mentre que a Barcelona i rodalia, on les eleccions eren realment competitives, el bloqueig generat per la fractura social causada per la degeneració terrorista de la conflictivitat social obstaculitzava un canvi polític que permetés mesurar ben bé el grau de secularització de la societat.

Poc més de deu anys més tard, la situació era ben diferent. Si fins aleshores la influència catòlica no era tan gran com podia fer pensar la seva condi-

L’INSTITUT D’EDUCACIÓ GENERAL DE PRAT DE LA RIBA. HIGIENE I CIVISME (1914-1923)

ció de religió d’Estat, en canvi als anys trenta la política anticlerical podia fer creure que la influència del catolicisme era menor que la que tenia efectivament.

La darrera conferència de la Comissió d’Educació General es va donar a Canet de Mar el 23 de desembre de 1923, tractà del Nadal popular, i va comptar amb 250 assistents. El 24 de març de 1924, la Comissió va presentar la seva dimissió a Alfons Sala Argemí, el nou president de la Mancomunitat de Catalunya, dominada pels primoriveristes. La dimissió dels vocals de la Comissió els fou acceptada el 10 d’abril i no en va ser designada cap altra. La carta col·lectiva donava com a motiu de la dimissió: «per mancar-nos aquella llibertat d’esperit i d’expressió que nosaltres entenem consubstancial amb la seva tasca [de la Comissió]». Un estat de comptes acompanyava la dimissió. La Comissió d’Educació General desapareixia un any abans de la liquidació de la Mancomunitat, que l’havia creat.

ARTICLES

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XXI (2010), p. 45-76

DOI: 10.2436/20.1001.01.54

ELS GRANS CANVIS DEL POBLAMENT A CATALUNYA, DE LA PROTOHISTÒRIA A L’ANTIGUITAT 1

M arta Prevosti

Institut

Català d’Arqueologia Clàssica

r esu M

Es descriu l’evolució del poblament des de l’època preibèrica fins a l’ibèric, tot seguint J. Sanmartí, que l’interpreta com a resultat d’una dinàmica interna de la societat que va conduir a la formació de protoestats o estats arcaics en el període ibèric ple. A partir de l’arribada dels romans, el 218 aC, l’àrea catalana va sofrir el canvi de poblament més radical que ha experimentat el país des del neolític, a conseqüència de la introducció del sistema de la ciutat romana. Això es deu al pas d’una societat amb una estructura que es podria interpretar com un protoestat o estat arcaic a una societat que correspon a un estat de dret, el de la república romana. Es fa molt difícil fer càlculs sobre les xifres de poblament, tot i que se suposa que la població va augmentar en època romana. El canvi radica en el pas d’una densa xarxa jerarquitzada de poblats encastellats, dalt de turons, i amb alguns establiments rurals dispersos pel territori, a l’establiment de les ciutats romanes, que buscaven les millors planes per fer-hi una producció agrícola que va entrar en el comerç de llargues distàncies del Mediterrani de l’època. Les ciutats romanes es troben en l’origen de les principals ciutats de la Catalunya actual.

Paraules clau

Ibèric, protoestat, sistema de la ciutat romana, densitat de poblament, topografia del poblament.

The great population changes in Catalonia from protohistory to antiquity a bstract

The article describes the evolution of population from the pre-Iberian to Iberian period, an evolution that J. Sanmartí interprets as the result of an internal

1. Aquest text va ser llegit l’1 de març de 2010 dins del cicle «Poblaments i despoblaments a Catalunya: de l’antiguitat al segle xx», organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va tenir lloc al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.

MARTA PREVOSTI

dynamic that led to the formation of proto-states or archaic states in the mid-Iberian period. As of the arrival of the Romans and the introduction of the Roman city system, in 218 bc , the Catalan area experienced its most dramatic change in population. The social structure went from being what could be described as a protostate or archaic state to being in line with the Roman Republic and its corresponding rule of law. It is very difficult to make calculations regarding population figures, although one can assume that the population increased in the Roman period. The hierarchical network of hilltop castellated settlements, with some rural nuclei dotted across the territory, which had until then concentrated the majority of the population, was replaced by a network of Roman cities that were established alongside the best plains to enable agricultural production and subsequent long-distance trade throughout the Mediterranean area. Indeed, Catalonia’s modern-day cities have their origins in the Roman era.

K ey words

Iberian, proto-state, Roman city system, population density, settlement topography.

introducció

Una de les primeres qüestions que ens plantegem a l’hora d’intentar aproximar-nos al coneixement d’una societat, d’un territori, d’una ciutat o d’un llogarret, és el nombre d’individus que la formen. La xifra del poblament ens dóna una idea bàsica per copsar molts aspectes d’un grup humà. I de la mateixa manera, l’augment o la disminució del poblament són factors clau per entendre’n l’evolució. La teoria general sobre la qüestió considera que la grandària de la població està lligada directament a la capacitat de sustentació del territori i als coneixements tècnics per a l’explotació del medi. 2 Plegats determinen la «capacitat de càrrega» d’un territori.

Hem de pensar que, per a les etapes prehistòriques, sense documentació escrita, les dades provenen solament de l’arqueologia, i per tant es fa molt difícil de poder quantificar aspectes com el de la demografia. Per a les darreres etapes del període ibèric, tenim fonts indirectes, gregues i especialment llatines, que en donen alguns indicis, tot i que mai permeten quantificar les poblacions. Sempre són dades indirectes, aproximacions, indicis. Així doncs,

2. H arris (1979); JoH nson i e arle (1987).

l’estudi arqueològic dels hàbitats humans esdevé la font bàsica per aproximar-nos a una estima quantitativa de la població.

Ara bé, el segon aspecte cabdal que hem d’examinar és el de la distribució del poblament. En aquest sentit, a partir de la mateixa font d’estudi dels hàbitats humans, l’arqueologia dóna dades força acurades sobre les tipologies dels assentaments, la seva jerarquització i la seva topografia. A més, la seva contextualització dins dels estudis de paisatge acaba de completar la idea de l’articulació entre ells dins del sistema de què formen part.

Per a l’època romana i la tardoantiguitat de l’àrea catalana, les fonts donen tan poca informació concreta que, de fet, hem de reconèixer que, en molts aspectes, metodològicament seguim en la protohistòria. L’arqueologia continua fornint la base de la documentació. Amb tot, quan examinem les dades a què han arribat els especialistes, cal reconèixer que resulta sorprenent veure com d’unes restes tan miserables s’arriba a un coneixement i unes deduccions tan plenes d’enginy i de riquesa.

l’èPoca Preibèrica (1100-550 ac)

Les teories interpretatives d’A. Johnson i T. Earle (2000) basades en el pensament neoevolucionista nord-americà i amb una forta base documental etnogràfica, han fet un gran èmfasi en el creixement demogràfic com a factor del desenvolupament econòmic i tecnològic dels grups humans en relació amb el seu entorn, i consideren que a la seva vegada provoquen el creixement de l’economia política. Sanmartí (2004) és l’autor de l’aplicació d’aquestes teories a la protohistòria catalana, per a la qual ha elaborat un model interpretatiu hipotètic que el porta a proposar una evolució, dins del període ibèric, en la línia de la gènesis de protoestats arcaics.

Abans de l’establiment de la cultura ibèrica, a l’àrea catalana centre-oriental i del Baix Ebre, fins al segle vii, els grups humans estaven constituïts bàsicament per grups familiars, entre els quals predominava l’hàbitat en coves i cases aïllades, o fins a petites agrupacions d’habitacles, separats uns dels altres, sense compartir parets mitgeres, ni formar vies. 3 En són exemples el barranc de Sant Antoni o el barranc de Gàfols, a la foia de Mòra. A les planes del Penedès, del Baix Llobregat i del Vallès,4 es coneix un poblament semiper-

3. rovira i santacana (1982).

4. M estres, senabre i socias (1994-1996).

MARTA PREVOSTI

manent de grups familiars que vivien en cabanes o agrupacions de cabanes, associades amb sitges, que sembla que practicaven l’explotació itinerant i repetida de territoris limitats, amb ramaderia, agricultura d’artiga, segurament amb desforestació per foc, i complementada amb recol·lecció. No es tracta de nomadisme, sinó de desplaçaments periòdics dins d’un territori relativament petit, amb retorn cíclic als mateixos indrets. Es calcula que aquests grups necessitaven fins a vuit o més vegades l’espai agrícola que ocupaven.

En canvi, a la Catalunya occidental, en aquesta època, sembla que existia una forma de vida plenament sedentària, amb estructures protourbanes d’hàbitat, és a dir, que obeeixen a una planificació, com es comprova en les cases que comparteixen el mur de fons i les parets mitgeres, construïdes entorn d’un espai central en forma de carrer o plaça.5 Han de respondre a un desenvolupament important, a finals del segon mil·lenni aC, les causes del qual són difícils de conèixer, tot i que s’ha especulat que el factor decisiu podria haver estat la pressió sobre els recursos disponibles, possiblement arran del creixement progressiu de la població, potser degut a l’arribada de grups humans europeus de l’anomenada cultura dels camps d’urnes.6 Les desforestacions que es detecten en aquesta etapa també estan en la línia d’aquesta interpretació.

A la Catalunya oriental i el Baix Ebre, la vida sedentària sembla que no hi va arribar fins a la segona meitat del segle vii aC. Al curs inferior de l’Ebre, es coneixen especialment bé els poblats d’aquesta etapa: el barranc de Gàfols (Ginestar) amb vuit cases, la Ferradura (Ulldecona) amb deu cases, el Puig Roig del Roget (el Masroig) amb 25 cases, el Calvari (el Molar) amb més de 25. Es tracta, doncs, de poblacions d’entre 35 i 125 habitants, i potser 250 al Calvari. Aquestes comunitats ja són comparables a les de les planes occidentals de Catalunya, tant per la dimensió com per les estructures. Podem parlar d’aldees.7 La presència colonial fenícia a partir del segle vii segurament també devia afavorir la fixació del poblament. En algunes d’aquestes poblacions ja s’ha detectat el cultiu de la vinya, estimulat, sens dubte, per la introducció del vi pels comerciants fenicis, i que implica un poblament sedentari. 8 Segurament, el creixement demogràfic fins als límits de la capacitat de càrrega del territori, en aquesta etapa, va estimular el creixement de l’economia

5. M aya, cuesta i l óPez (1998) .

6. san M artí i santacana (2005), p. 43.

7. san M artí i santacana (2005), p. 43.

8. san M artí et al. (2000), p. 185.

A L’ANTIGUITAT

política, amb les desigualtats socials conseqüents.9 Amb tot, el control de l’intercanvi comercial amb els fenicis també devia contribuir a accelerar les desigualtats socials, que permetien als detentors del control obtenir una posició de poder. Aldovesta10 sembla que va ser un centre de comerç i magatzem de productes fenicis, com també Sant Jaume Mas d’en Serra,11 que sembla un magatzem fortificat, on s’han trobat nombroses àmfores fenícies.

En la primera meitat del segle vi aC, però, sembla que hi va haver una forta crisi social sobre la qual s’ha hipotetitzat una reacció dels sectors de la societat forçats a aportar cada vegada més treball per alimentar el comerç colonial, així com conflictes entre grups en una conjuntura de creixement demogràfic i de competència creixent per a l’obtenció de recursos alimentaris. Això hauria pogut estimular processos de centralització i estratificació i donar peu a la formació d’entitats territorials àmplies, del tipus anomenat de cabdillatge, que són una de les característiques més clares del període ibèric antic.12 En tot cas, la densitat de petits jaciments localitzats per les prospeccions superficials semblen indicar una notable complexitat social i una estructuració territorial del poblament relativament complexa.13

l’èPoca ibèrica antiga (550-400 ac)

Segons les hipòtesis de Sanmartí,14 a l’inici del període ibèric segurament cal veure-hi, com a detonant, un creixement de la població, que va provocar una competència pels recursos i va abocar a una millora tecnològica. En aquest període es comencen a documentar evidències clares d’estratificació social amb la formació d’elits aristocràtiques, que donaran lloc a l’aparició d’entitats polítiques d’àmbit supralocal. Es tracta d’elits de caràcter guerrer que monopolitzen el comerç d’origen mediterrani. Apareixen algunes cases turriformes aïllades, residències d’aquestes elits. El poblats d’aquesta època poden arribar a tenir diverses hectàrees, com Ullastret, on la muralla de finals del segle vi tanca tres hectàrees. Tot i que podem pensar que hi havia més poblats d’aquesta grandària, no ho sabem del cert. En canvi, sí que

9. san M artí i santacana (2005).

10. M ascort, san M artí i santacana (1991).

11. Gracia i garcía (1999), p. 131-155.

12. san M artí (2001), p. 23-38; san M artí (2004), p. 7-41.

13. bea et al . (2008), p. 135-169.

14. san M artí (2001 i 2004); san M artí i santacana (2005); belarte i san M artí (2007).

MARTA PREVOSTI

coneixem altres assentaments com els de l’etapa anterior, de prop de mitja hectàrea, ocupats per grups de fins a 40 o 50 persones. Es pot establir ja una jerarquització del poblament, de dos o potser tres nivells, amb grans nuclis fortificats, com Ullastret, que deuen ser l’exponent d’una centralització del poder. Aquesta jerarquització fa pensar en un cert desenvolupament de les estructures administratives; amb tot, encara no hi ha indicis de la producció d’excedents importants d’agricultura, ni de la generalització de l’escriptura (les primeres inscripcions ibèriques es daten a la fi del segle v aC). Hi ha una certa millora de l’instrumental agrícola, i especialment una generalització de l’ús del ferro, però no es detecta una desforestació gaire intensa en les anàlisis palinològiques. Les dades indiquen, per Sanmartí,15 un cert grau de complexitat social i econòmica, que s’adiu bé amb les característiques pròpies dels cabdillatges, tal com els defineixen A. W. Johnson i T. K. Earle (2000, p. 207209 i 243-245). Sanmartí i Santacana creuen en una evolució interna provocada, bàsicament, pel creixement demogràfic, i també s’inclinen per la hipòtesi d’un moviment de població procedent del sud-est peninsular com a motor de l’inici de la iberització de l’àrea catalana i el Llenguadoc occidental.

Els grans assentaments d’aquest període han fet pensar que el volum demogràfic va créixer de manera significativa, per bé que es fa difícil de quantificar.

l’èPoca ibèrica Plena (400-200 ac)

A partir de mitjan segle v aC, Sanmartí i Santacana interpreten una sèrie de canvis en el sentit d’una expansió notable del poder administratiu (el control directe d’una sèrie de fonts de poder a través d’una organització i d’unes jerarquies formals, que inclouen la imposició de tributs, la força militar, la llei, la burocràcia i les sancions coercitives) i la transformació dels cabdillatges ibèrics formats durant el segle vi aC en estructures del tipus estat arcaic.

La jerarquització del poblament és una de les característiques significatives dels sistemes administratius propis dels estats. Efectivament, les estructures d’hàbitat es poden classificar en quatre o més nivells de grandàries amb seguretat, a partir del segle iv aC. En el primer ordre de la jerarquia hi ha

15. san M artí (2001 i 2004); san M artí i santacana (2005); belarte i san M artí (2007).

assentaments d’entorn de les 10 hectàrees, com Tarragona (la Kese o Tarrakon monetals), Burriac (possible Ilturo monetal) i, encara més gran, Ullastret (Indika ?) que, amb el Puig de Sant Andreu, l’Illa d’en Reixac i els barris extramurs, s’estén sobre més de 17 hectàrees. Torre la Sal (Cabanes, Plana Baixa, província de Castelló), ocupava prop de 9 hectàrees. Segurament també caldria incloure, dins d’aquesta categoria, la Tortosa ibèrica, possiblement anomenada Hibera i que Livi (Ab urbe condita 23.28.7) considera la ciutat més important de la zona en època de la Segona Guerra Púnica, i el nucli de Lleida, la Iltirta monetal. No es coneixen bé arqueològicament, i per tant no en podem calcular l’extensió, però la seva preeminència en els territoris respectius es dedueix bé de les fonts. Els nuclis ibèrics que les segueixen són el Castellet de Banyoles (Tivissa), d’unes 4,5 hectàrees, i el Molí de l’Espígol (Tornabous), de prop de 0,8 hectàrees. També s’ha argumentat que el poblat ibèric de Montjuïc podria haver estat de primer o segon ordre, per la seva situació en un indret clau de comunicacions i de control del territori i del mar.

Les encunyacions de monedes de bronze amb la llegenda Kese, seca que s’ha de localitzar segurament a Tarragona, amb metrologia púnica, podrien datar d’un moment anterior al 218 aC, any del desembarcament dels romans a la península Ibèrica. L’encunyació de moneda s’interpreta com un signe de formes desenvolupades d’organització política i administrativa.

L’encunyació de moneda, l’arquitectura elaborada dels poblats, amb muralles elaborades i monumentals, l’existència d’algunes cases complexes, edificis de culte, el volum important de materials d’importació, la freqüència relativa de documents escrits i l’existència d’instal·lacions importants dedicades a activitats de transformació (metal·lúrgia i ceràmica), permeten atribuir a aquests nuclis funcions de caràcter urbà.

Amb l’aportació de noves dades que han fornit els intensos treballs desenvolupats per J. Sanmartí i els seus col·laboradors,16 han fet un plantejament nou de l’estructura de la societat ibèrica. Han tornat a considerar els nuclis de poblament concentrat, que estudis anteriors anomenaven de primer ordre, i els han subdividit, de manera que la piràmide consta de quatre tipus: ciutats de primer ordre, ciutats de segon ordre, ciutadelles i aldees fortificades, i poblament rural dispers. Les ciutats, amb funcions de capital, tindrien una extensió d’entre 9 i 17 hectàrees, les ciutats de segon ordre farien de capitals co -

16. a sensio et al . (2000); san M artí (2001 i 2004); ruiz i san M artí (2003).

MARTA PREVOSTI

marcals i tindrien entorn de les 2 a 4 hectàrees; les ciutadelles i aldees fortificades, de grandària inferior a 1 ha, es distingirien per aspectes formals i funcionals. Així, doncs, segons aquests autors, en un moment avançat del segle v aC, els nuclis de poblament concentrat comencen a presentar una entitat urbana, de veritables ciutats. La intensificació del comerç en el segle iv aC, així com l’expansió dels establiments camperols, devia contribuir a la consolidació dels nuclis de poder. En el segle iii aC, consideren inqüestionable un sistema de poblament profundament jerarquitzat, sota nuclis de primer ordre com el de Tarragona-Tarakon-Kese. Les ciutats de segon ordre devien fer de caps d’unitats territorials, on controlaven una sèrie de petits establiments camperols, dispersos pel territori, així com nuclis d’activitats econòmiques especialitzades i les ciutadelles. Els establiments camperols dispersos formarien el quart ordre i són abundants en algunes zones, mentre que en d’altres no.

Tot plegat fa pensar a D. Asensio et al . (2000) i a J. Sanmartí (2001 i 2004) que els indicis d’estratificació social són prou importants com per proposar, per a l’àrea de la Catalunya de l’ibèric ple, el desenvolupament de protoestats o estats arcaics. L’estructura piramidal d’aquest patró de poblament i la jerarquització profunda del sistema, amb un mínim de quatre ordres de mida relativa, així com les enormes diferències entre els extrems del sistema, indiquen una complexitat considerable dels patrons de poblament, amb veritables ciutats i una gran quantitat d’establiments menors, de funcions especialitzades. El creixement demogràfic en l’ibèric ple es fa evident tant per l’augment de les poblacions com per la proliferació de l’hàbitat rural dispers, mentre que l’increment i la diversificació de l’utillatge agrícola de ferro i l’abundància de sitges semblen indicar una intensificació agrícola basada en el model agrícola eurasiàtic, basat en el guaret a curt termini i, eventualment, en l’aportació de fertilitzants.17 La multiplicació dels documents escrits en el segle iv aC, l’aparició de ponderals i de la moneda, el control sobre la producció que indiquen els grans camps de sitges, tot plegat són indicadors de la complexitat administrativa creixent i de la centralització del poder. També l’extensió dels espais que ocupen les ciutats ibèriques de Tarragona-TarakonKese, Burriac i Ullastret, així com els espais que es dominarien des d’elles, resulten perfectament comparables amb els d’altres estats arcaics de la Mediterrània, fins i tot dels grecs.18

17. san M artí (2004).

18. sanM artí (2004); sanM artí i santacana (2005); belarte i sanM artí (2007).

Sanmartí i Santacana (2005) apliquen els polígons de Thiessen al mapa de l’àrea catalana ibèrica, tot prenent, com a centres, les principals poblacions ibèriques. Els territoris que en resulten s’ajusten força als dels límits naturals, fet que incrementa la versemblança de la hipòtesi. Les superfícies d’aquests territoris tenen unes dimensions comparables a les dels estats arcaics del món antic.

Aquests autors també fan una avaluació de la demografia. Suposen unes quantes desenes de milers d’habitants per a cada unitat política: s’admet una densitat de població de 400 habitants per hectàrea en els nuclis de poblament concentrat,19 a partir dels càlculs que s’han fet en poblats ben excavats com els d’Alorda Park, Tossal del Moro (Pinyeres), Coll del Moro (serra d’Almos), el Puig de la Nau o la Moleta del Remei.20 Basant-se en això, a la Laietània, on es coneixen especialment bé els poblats ibèrics i les seves dimensions, Sanmartí i Santacana calculen una població de prop de 9.000 habitants, que, amb tot, s’hauria de duplicar o triplicar, perquè només es considera una fracció del total dels poblats i a més s’hi hauria de sumar el poblament dispers . Admeten una població mínima de 27.000 habitants a la Laietània (2.000 km 2), és a dir una densitat de 13,5 hab./km 2 . Per a la Cossetània, arriben a una xifra similar a la de la Laietània, però amb una superfície de 2.800 km 2 , per tant, amb una densitat lleugerament inferior.

Respecte als ilergets, les fonts permeten fer alguns càlculs: Livi (Ab urbe condita 28.31.5) relata la revolta del 206 aC d’Indíbil i Mandoni contra els romans, i puntualitza que varen reunir un exèrcit de 20.000 infants i 2.500 genets. Si s’admet que el reclutament s’hagués fet amb un sol membre de cada unitat familiar nuclear, com ha proposat A. Ruiz (2000) per a l’aportació militar de Culchas a l’exèrcit d’Escipió, i suposat un índex de 4,5 individus per família, resultaria una població de 136.000 persones per a la Ilergècia, que encara podria ser superior si la lleva no hagués afectat la totalitat de la població. Livi (Ab urbe condita 29.1.19) torna a donar una xifra, per al contingent reunit pels cabdills ilergets a la revolta del 205 aC, de 30.000 infants i 4.000 genets, ara, però, amb els ausetans i altres pobles que no s’anomenen. La Ilergècia, amb 9.800 km 2 , donaria, doncs, una densitat de població de prop de 14,3 hab./km 2 , xifra força propera a la del fogatge del 1553 a les comarques de la Segarra (14,6 hab./km 2) i l’Urgell (13,9 hab./km 2), i netament superior a la del Segrià (10,2 hab./km 2) i les Garrigues (5,5 hab./km 2) (Iglésies, 1979, p. 92-94). Per tant, tot i les dificultats i les imprecisions, els autors

19. san M artí i belarte (2001), p. 167. 20. gracia et al. (1996), p. 189.

MARTA PREVOSTI

creuen que la densitat de població de la Ilergècia del segle iii aC no era radicalment diferent de la de mitjan segle xvi. Pensen, per tant, que el còmput també es deu poder aplicar a les comarques costaneres on, atesa la presència de grans jaciments de prop de 10 ha o més i d’un poblament dispers notable, es podrien haver assolit densitats entorn dels 15 hab./km 2 .

la roManització: l’èPoca rePublicana (218-27 ac)

Al llarg d’aquests dos segles es va produir un dels canvis de poblament més radical que ha sofert el país: de l’estructura de poblament ibèrica, basada en una densa xarxa de poblats encastellats, dalt de turons, ben emmurallats i amb alguns establiments rurals dispersos pel territori, es va passar a l’establiment de les ciutats romanes, que buscaven les millors planes agrícoles i que es troben en la base de les principals ciutats de la Catalunya actual. D’un sistema polític de protoestat o estat arcaic es va passar a l’estructuració del país segons el sistema de la ciutat romana, que correspon a un estat de dret, el de la república romana. És a dir, que la romanització va posar fi al sistema de poblament ibèric i va assentar les bases de l’actual estructura del poblament.

Amb l’arribada dels romans, l’àrea catalana va quedar molt aviat, pels volts del 200 aC, sota el seu domini. Ara bé, la política urbanitzadora del territori no es va endegar fins cap a la fi del segle ii aC. Tot i la continuïtat, durant el segle ii aC, del sistema econòmic ibèric, de les seves vies de comerç, així com d’algunes de les seves estructures d’hàbitat, en canvi, el poblament ja sofreix una nova distribució, amb nuclis de poder força centralitzats, controlats per guarnicions romanes, que dominen territoris amplis, amb hàbitat camperol de poblament dispers, tot plegat ja dins d’un esquema molt més romà de poblament. L’estructura del poblament ibèric, concentrat en poblats ubicats en llocs estratègics, d’alçada, pel control del territori, i pocs hàbitats dispersos, va entrar en crisi de manera gradual i selectiva. Així doncs, trobem una sèrie de poblats que s’abandonen en la primera època de la dominació romana, mentre que d’altres perviuen fins a la darreria del segle ii o bé fins ja entrat el segle i aC, probablement en una estratègia vertebradora del territori que segueix una mentalitat prou romana, d’organitzar la població a partir de nuclis importants, seleccionats a la seva conveniència i basant-se en llur realitat ètnica i geogràfica, i que esdevindran caps de les futures civitates. Per contra, els establiments dispersos, de caire camperol, proliferen pel territori, fruit de la reubicació de la població que abandonava els poblats clausurats.21

21. P revosti (2005), p. 293-480.

Pels volts del tombant de segle ii a i aC, també es donen les primeres fundacions de ciutats romanes a l’àrea catalana: la ciutat de Tarragona, Baetulo, Iluro, Iesso, Gerunda i l’Empúries romana. Immediatament després de la fundació de la colònia Narbo Martius (Narbona), el 121 aC, es bastí la Via Domitia i la resta de les vies republicanes de l’àrea catalana i aragonesa. 22 Això significa, ben clarament, que el procés d’organització romana de la nova província de la Gàl·lia Transalpina es va dur a terme amb unes mires més àmplies, d’adequació de la regió geogràfica des de la Gàl·lia meridional fins a l’Ebre, de vertebració del país amb la xarxa viària i amb tot un programa de construcció de ciutats i d’ordenació del territori. Bo i la separació fronterera centrada en els Pirineus, el tractament d’ambdues àrees al nord i al sud de la serralada es va escometre com un tot. I el cert és que les dades arqueològiques, numismàtiques i lingüístiques23 donen fe de la intensitat dels contactes que es van continuar donant durant tot el període romà entre les dues àrees.

La fundació de les ciutats romanes republicanes catalanes té, doncs, una cronologia coincident entorn del 100 aC, segons Guitart 24 lligada amb un programa d’ampli abast que tenia finalitats militars, de fortificació i d’estructuració del territori amb l’establiment de ciutadans romans i d’indígenes, tot plegat en un moment en què les ràtzies de cimbres i teutons havien posat de manifest la debilitat estratègica del país. Per la seva banda, Pérez25 remarca que aquesta data tardana coincideix amb el moment de desenvolupament decisiu del sistema provincial romà entorn al 100 aC, motivat per l’amenaça de Jugurta i per les incursions de cimbres i teutons, així com les activitats dels celtibers no pacificats encara (que van acabar motivant la Segona Guerra Celtibèrica, acabada el 93 aC). En part, aquesta ordenació del territori tindria, doncs, la finalitat de protegir millor l’esquena dels exèrcits que havien de pacificar la vall mitjana de l’Ebre, d’assegurar-se el domini del país tot incorporant-lo a l’estructura romana, de dotar-lo de places fortes ben defensables i de bones comunicacions tant cap a l’interior, cap a la vall de l’Ebre i la Meseta, com d’assegurar la gran via costanera, que venia d’Itàlia i duia fins al sud de la península Ibèrica. Però la base de l’ordenació romana del territori era la implantació del sistema de la ciutat romana, i això és d’una transcendència fonamental.26

22. M ayer i rodà (1986); c astellví, nolla i rodà (1998) .

23. bastardas (1992), p. 99-113.

24. guitart (1994), p. 205-213.

25. P érez (1994a) , p. 325-327; P érez (1996), p. 37-56.

26. P revosti (2005).

MARTA PREVOSTI

Per contrast amb els poblats ibèrics, que s’ubicaven en llocs d’alçada, buscant punts estratègics per al control militar i de comunicacions de llur regió, les ciutats romanes, en canvi, busquen bones planes agràries de màxima qualitat, que ordenen rigorosament per a la pràctica agrícola, al centre de les quals s’alça el nucli urbà dominant i regint tot el sistema, tot buscant la proximitat de les comunicacions i tot destacant torres militars en els llocs on convenia el control. Aquesta naturalesa diferent és el motiu que moltes ciutats romanes no s’edifiquessin al damunt del poblat ibèric que les havia precedit com a cap de control de la regió, sinó en un indret desplaçat.

Hom discuteix si aquests assentaments ciutadans es feren amb indígenes sols o amb l’aportació, també, d’itàlics i de ciutadans romans, qüestió que resulta molt difícil d’escatir, ja que les dades són essencialment arqueològiques, tret de pocs casos que aclareixen les fonts. El fet que la majoria de restes epigràfiques d’aquesta època siguin en ibèric no significa, per a Pérez, 27 que no s’hagués organitzat la zona «a la romana». L’autor pren l’exemple d’una regió molt ben coneguda com la Campània, de llengua osca, on ningú dubta de la instal·lació de llatins en etapes molt primerenques, i on el llatí no és la llengua dels documents oficials fins després del 80 aC, sinó l’osc. Resulta prou significatiu que la imposició del llatí fou un fenomen que respongué a d’altres motivacions, és a dir, al seu caire de lingua franca , i això es produí en una etapa ben posterior a la de la conquesta.

En el camp de l’àrea catalana, a partir de l’inici del segle ii aC, hi ha testimonis de l’aparició d’un seguit de petits hàbitats dispersos pel territori, tipus granges o pagesies, que dóna a entendre que es va operar un canvi en la composició del poblament i de les estructures agràries, de moment, però, molt difícil de definir. Ara bé, no fou fins a la darreria del segle ii i començament de l’ i aC que aquest procés es féu general. En molts llocs coincideix amb l’abandó de poblats ibèrics, la fundació de les primeres ciutats i, en alguns indrets, amb l’aparició de les primeres vil·les. En alguns territoris, però, apareix la dispersió d’hàbitat rural en aquestes dates, sense que hi coneguem cap fundació ciutadana. Cada regió presenta peculiaritats i es fa difícil d’establir cap model general. Amb tot, queda clar un procés romanitzador fomentat des del poder, entre el darrer terç del segle ii i l’inici de l’ i aC.28

27. P érez (1994b).

28. P revosti (2005), p. 351.

M a Pa 1. Mapa de les ciutats romanes de l’àrea catalana i les vies que articulaven el país. Adaptat a partir de De Soto (2010).

Una observació interessant és que en les prospeccions sistemàtiques d’alguns territoris, fetes amb motiu d’estudis microregionals, a l’ager Tarraconensis, a la vall de la riera d’Argentona, al Baix Penedès i als estudis del Rosselló, s’observa que el major nombre de jaciments dispersos així com el major nombre de fragments ceràmics es compten en l’etapa republicana. 29 Això sembla indicar una situació de prosperitat considerable per part de la població indígena, amb facilitat per vendre els seus excedents agrícoles, i de poca concurrència de competència comercial, propiciada per la nova situació de substitució del poder, ara en mans romanes, que no obstant això, tot just inicia la colonització agrària del país. Les primeres ciutats, amb el temps, devien anar centralitzant el comerç, la propietat i l’explotació de la terra. Aquest fet coincideix amb l’observació de M. Millett (1992) que, en moltes prospeccions de l’àrea mediterrània, les quantitats de ceràmica donen el màxim valor en els jaciments de poc després de la conquesta, i continua una disminució progressiva, fet que aquest autor pensa que potser cal interpretar com l’efecte econòmic que representà la incorporació a la república romana, que proporcionà oportunitats de prosperar a gran nombre de comerciants i

29. P revosti (2005), p. 375.

MARTA PREVOSTI

provincials. Possiblement estem davant d’un canvi important del control de la riquesa, que en l’ibèric ple estava monopolitzat per les elits dels oppida , mentre que amb la nova situació s’hauria incrementat el control dels productors sobre els béns. Probablement, els camperols haurien anat emergint d’una economia purament de subsistència a una economia amb una certa creació d’excedent per comercialitzar. Així semblen indicar-ho l’augment espectacular del nombre de sitges amb el domini de Roma, a més de la dispersió dels nuclis d’emmagatzematge. Desapareixen els grans centres de control d’excedents del període ibèric ple, mentre que es troben sitges dins de molts establiments camperols d’època republicana.30

El càlcul de la població existent en el territori català en època republicana s’ha de fer basant-se en els coneixements arqueològics, perquè no tenim cap document que n’informi. Per tant, es tracta d’analitzar zona per zona i intentar arribar a un coneixement aprofundit de les estructures de poblament, que constitueixin una base sòlida a partir de la qual es pugui fer el càlcul dels habitants que les ocupaven. Ara bé, estem en disposició de fer aquest tipus d’estudis de relativament poques zones. I de fet, això s’ha fet solament en una: l’ager de Tarraco.

l’estudi de l’ager de Tarraco en èPoca rePublicana

El nostre estudi de la part de l’ager de Tarraco, que constitueix l’actual Baix Penedès, 31 conclou que els establiments rurals dispersos gairebé es dupliquen en el període republicà, mentre que amb l’adveniment de l’Imperi es redueixen gairebé a una tercera part. En aquest procés d’abandonament no es detecta cap moment clau, sinó que s’observa un procés gradual, de transformació gradual del sistema de poblament.

J. Sanmartí (2008, p. 162), per a la zona de la Cossetània, explica com pels volts del 200 aC s’abandonen nombrosos assentaments ibèrics de segon ordre, com és el cas del Vilar de Valls, Sant Miquel de Banyeres, la ciutadella aristocràtica d’Alorda Park o els nuclis de menor importància de Mas Castellar (Santa Margarida i els Monjos) o els Garràfols (Vallmoll). Altres poblats van perdurar, en canvi, com és el cas d’Adarró, on, cap el 180 aC, es va operar

30. burcH (1996), p. 207-216; Prevosti (2005), p. 349; burcH i sagrera (2009a), p. 73-88; burcH (2009b).

31. guitart, Palet i P revosti (2003), p. 129-157; P revosti (en premsa).

A L’ANTIGUITAT

una remodelació urbanística, i no va decaure fins al segle i aC, per quedar abandonat a la meitat d’aquest segle. L’hàbitat dispers, de tipus camperol, va continuar fins a un moment indeterminat del segle i aC, i encara molts establiments continuaren transformats en villae romanes.

L’estudi de l’ager de Tarraco, emprès per S. Keay, 32 es va centrar en les prospeccions superficials sistemàtiques de quatre transsectes, mètode que aplica el sistema de mostreig. Detecta una densitat mitjana d’un jaciment per km 2 , de manera que si s’extrapola aquesta densitat a tot el territori, calculant que aquest feia uns 3.300 km 2 , hi hauria uns 3.300 establiments rurals. Si apliquem una mitjana de cinc persones per hàbitat, tindríem una densitat de cinc hab./km 2 . Com veiem, resulta força inferior a la que Sanmartí havia calculat per al període ibèric, fet que posa en guàrdia respecte de la feblesa de les dades.

La controvèrsia gira al voltant de si el procés romanitzador que s’opera entre els segles ii i i aC es va fer essencialment amb els indígenes i una aportació d’itàlics i romans restringida als cercles dirigents, o bé si hi va haver un fenomen d’immigració important, amb una aportació significativa de colons, essencialment agraris.

L’estudi del nucli urbà de Tarraco, la seva funció de capital provincial, així com de base militar a partir de la qual avançava la conquesta de la Península, possiblement amb un praesidium i les tropes, obliga a pensar en un important contingent de població itàlica i romana. La construcció del temple capitolí de Tarraco de cap el 100 aC també fa pensar en una presència important de ciutadans romans a l’àrea residencial de la ciutat.

Amb tot, atès que no podem quantificar la immigració, hi ha autors que tendeixen a pensar que va ser baixa, i prefereixen interpretacions històriques indigenistes per al període republicà. 33 En canvi, altres autors creuen més en un procés poc dirigit i d’intervenció romana, on la immigració té un paper important.34 Allò que es posa en dubte és si el procés d’introducció dels esquemes romans d’organització de les primeres ciutats republicanes que es detecten a l’àrea catalana entre el darrer quart del segle ii aC i la fi de la república responen a un procés de reassentament dels indígenes amb cadastres,

32. c arreté , K eay i M illett (1995).

33. P ena i b arreda (1997); P ena (1998); b arreda (1998); o lesti (2000); a rrayás (2005).

34. guitart, Palet i P revosti (2003).

MARTA PREVOSTI

promogut per les autoritats romanes, amb la fi de fer entrar la població local dins de les estructures romanes, o bé es tracta d’un procés menys dirigit, protagonitzat per immigrants romans i itàlics, que van anar tenint interessos a la regió i van anar provocant l’adopció de les formes productives i socials romanes. Amb tot, es fa difícil valorar què significa molts immigrants o pocs.

El cert és que, com hem vist més amunt, els indicis són de prosperitat econòmica dels productors camperols locals, així com d’immigració, per tant el resultat va haver de ser un creixement de la població.

l’alt iMPeri (27 ac-284)

El període altimperial és l’època de màxima expansió econòmica, tecnològica i comercial de l’imperi romà i, en conseqüència, hem de suposar que és la que ha de donar les xifres màximes de poblament.

Juli Cèsar ja havia protagonitzat una política de fundacions de ciutats i, segons Suetoni (Iul . 42,1), va repartir terres a vuitanta mil dels seus veterans, entre els quals s’hi deuen comptar els que Titus Livi (XXXIV, 9) indica que s’establiren a Emporiae i potser també els de la fundació colonial de Tarraco. 35 Continuadora, en certa manera, de l’obra de Cèsar, un dels trets fonamentals de la política d’August fou el d’estendre el sistema de la ciutat romana per l’imperi. Després de posar fi als problemes bèl·lics de la península Ibèrica, August va redistribuir-la en noves províncies, la Baetica, la Lusitania i la Tarraconense (dins de la qual quedaren els Països Catalans, excepte la Catalunya del Nord, que quedà dins de la Narbonense); va crear els conventus com a caps de l’administració jurídica; va fundar ciutats allà on hi havia buits de centres administratius o de presència i control romà del territori, i va reorganitzar la xarxa viària, cosa que ja hem vist que també s’havia fet en l’organització territorial del darrer quart de segle ii aC. El país, doncs, va fer un gran salt endavant en el seu procés de romanització, tant per l’extensió de les formes jurídiques romanes com per l’avenç cultural general, reflectit en l’adopció de costums, tècniques, religió, idioma, formes de vida o economia. En tot el procés, l’arribada de contingents de població d’Itàlia degué ser altre cop d’importància.

A les ciutats creades en època republicana, s’hi van sumar noves fundacions, com Auso (Vic); la colònia de Barcino ; Dertosa sabem que fou munici-

35. P revosti (2010).

pi de dret romà en època d’August i potser ja ho era en la de Cèsar; 36 segurament sota August es fundà la ciutat romana de la Cerdanya, Iulia Livica (Llívia), com a municipi de dret llatí; Ilerda adquirí la categoria de municipi de dret romà i passà a dependre del conventus Caesaraugustanus (Saragossa). Algunes ciutats reberen la categoria municipal una mica més tard, en època flàvia, com és el cas del municipium Flavium Egara (Terrassa), tot i la seva probable dispersió d’hàbitat, Sigarra (els Prats del Rei), segurament amb un nucli urbà gairebé inexistent, reduït a un fòrum, Aquae Calidae (Caldes de Malavella) i l’altra estació termal homònima, Aquae Calidae (Caldes de Montbui), també amb un centre ciutadà reduït a un fòrum i la zona religiosa i curativa termal, Aeso (Isona).

A l’àrea catalana, en època d’August, podem dir que ja no queda poblament en els oppida ibèrics. En el camp, la manifestació més clara de canvi la proporciona, un altre cop, l’arqueologia del poblament rural, amb una nuclearització notable dels establiments dispersos com a conseqüència de l’adopció força generalitzada del sistema de la vil·la. Es tracta d’un sistema d’explotació agropecuària en mans dels estaments més adinerats, que inverteixen en aquestes explotacions per produir excedents i per obtenir rèdits. A diferència dels petits hàbitats dispersos, amb forts trets de tradició indígena, que proliferaven pel país en època republicana, les vil·les són instal·lacions d’una certa entitat, que requereixen dotacions importants de personal —s’ha comparat l’economia de la vil·la a l’economia de plantació. 37 Per descomptat que també hi continuen havent petites cases de camp, d’economia molt més precària, algunes d’elles en relació amb les vil·les, i fins i tot unitats d’economia de subsistència. La reducció dels establiments rurals dispersos a un terç, en les prospeccions de la riera d’Argentona, a un octau en els estudis del terme de Premià de Mar, a menys de la meitat a l’ager d’Ieso, a tres quartes parts als voltants de Ruscino, a quatre cinquenes parts a la conca d’Òdena, reflecteixen diferències notables, tot i que la tendència a la minva és ben general. 38 Ara bé, aquesta minva no ens ha d’enganyar sobre la demografia rural, que en realitat sembla augmentar respecte del període anterior, per bé que concentrada en les vil·les.

Altre cop hem de constatar que el càlcul de la població existent en el territori català, en època imperial romana, s’ha de fer basant-se en els coneixe -

36. M ayer i rodà (1985).

37. P revosti, san M artí i santacana (1987).

38. P revosti (2005), p. 408-409.

MARTA PREVOSTI

ments arqueològics, perquè les fonts escrites no hi fan cap referència, ni tan sols indirecta. Per tant, cal fer l’estudi de detall de cada zona per conèixer-ne les estructures de poblament, a partir de les quals es podria fer el càlcul dels habitants que les ocupaven. Ara bé, actualment estem en disposició de fer aquest tipus d’estudis de relativament poques zones. Una vegada més ens hem de fixar en l’ager de Tarraco com a únic referent sobre la qüestió.

l’estudi de l’ager de Tarraco en èPoca altiMPerial

A l’estudi d’una part de l’ager de Tarraco, el Baix Penedès, 39 en el període ibèric es detectaven 37 jaciments rurals dispersos pel territori, en el període republicà se’n detectaven 85 i, en època imperial, se’n coneixen 37. Per tant, la reducció és força important. Ara bé, la diferència notable és la introducció del sistema de la vil·la, amb aquestes importants unitats d’explotació que concentren una forta quantitat de la demografia del camp. En època altimperial es fa evident un canvi en el patró de poblament, caracteritzat per una disminució notable dels assentaments de caràcter dispers del període republicà i la consolidació d’un tipus de poblament, també dispers però de més entitat, organitzat segons el sistema de la vil·la. La introducció del sistema nou devia absorbir els camperols que en l’etapa republicana habitaven els nombrosos petits establiments rurals esparsos pel territori. Sembla que també s’ha de posar en relació amb l’establiment d’un cadastre centuriat,40 i possibles canvis en la propietat territorial. El patró d’assentament nou es va anar imposant lentament des d’època cesariana i va acabar produint una situació radicalment nova de menor densitat d’establiments, que es va mantenir durant els dos primers segles de l’Imperi, fins a final del segle ii dC. Vam interpretar aquesta reducció com una nuclearització del poblament, caracteritzat pel desenvolupament d’un tipus d’hàbitat més concentrat, les villae, centres de gran entitat que organitzen l’aprofitament del territori en fundi més grans, per bé que coexistint amb algunes cases de camp senzilles, corresponents a petits propietaris o a colons dependents de les vil·les. D’altra banda, el Baix Penedès sofreix una davallada tan important de la densitat d’establiments rurals que fa pensar que és ben possible que tot plegat també anés acompanyat d’un cert despoblament de la comarca, potser fruit dels canvis en la propietat de la terra corresponents a la centuriació del territori i possible -

39. guitart, Palet i P revosti (2003); P revosti (en premsa).

40. Palet (2003).

A L’ANTIGUITAT

ment a la deductio de veterans que va fer Cèsar a Tarraco, segons J. Ruiz de Arbulo (2002 i 2009).

L’estudi de S. Keay41 a l’ager de Tarraco, centrat a l’Alt Camp, conclou que durant l’alt imperi no es detecta cap canvi de la densitat d’establiments, sinó que roman igual que en època republicana. La densitat, que en aquell període es calcula aproximadament en un establiment per km 2 , xifra que, extrapolant les dades, donaria, també, 3.300 establiments en tot el territori. La presència dels grans centres d’explotació agrària que són les vil·les romanes, per a les quals calculen una finca mitjana de 90 hectàrees, on, a més de la família dels propietaris, hi havia un contingent important d’esclaus i servidors, i fins i tot famílies de servidors, els inclina a pensar en una mitjana força més alta que per a l’etapa republicana, de vint persones per establiment. Les comparacions amb societats agràries recents, on el camp estava plenament explotat sense maquinària, il·lustra la necessitat d’equips de treballadors importants. A partir d’aquí, fan una estima de la població rural de Tarraco de 66.000 habitants.

Per calcular la població del nucli urbà, prenen la referència dels càlculs de Hassan (1981) per a densitats urbanes, realitzat a partir de paral·lelismes culturals, i que resulta aplicable a les ciutats mediterrànies d’època clàssica,42 que van de 137 a 216 persones per hectàrea. No queden tan lluny de les estimes fetes per a Pompeia43 que van de 123 a 189 persones per hectàrea. Aplicant aquests còmputs, calculen la població del nucli urbà de Tarraco en una xifra d’entre 9.590 i 15.120 habitants. La xifra mitjana seria 12.355 habitants, que significaria una densitat de 17.650 habitants per km 2 .

la resta de ciutats de l’àrea catalana

Aquests resultats contrasten amb els de la resta de l’àrea catalana, que hem vist més amunt.

En relació amb l’important producció de vi de les àrees costaneres catalanes a partir dels anys 40-30 aC, M. J. Pena44 opina que l’àrea costanera catalana podria haver estat objecte d’un acaparament de terres per part de poderosos, per invertir en propietat agrícola, durant el període de les guerres

41. c arreté , K eay i M illett (1995).

42. Pounds (1969), p. 142 ; duncan-Jones (1982), p. 276-277.

43. JongM an (1988), p. 111.

44. P ena i barreda (1997); P ena (1998); barreda (1998).

MARTA PREVOSTI

civils —tan agitat i inestable, tant políticament com social—, que tindrien lliberts al front dels seus negocis. Sabem, a més, que a la península Itàlica, en aquest període, hi havia un problema de manca de terra, així com que la inversió agrícola fora d’aquesta regió devia ser més segura. M. J. Pena ha insistit repetidament a interpretar l’origen del negoci del vi, així com de la presència d’immigrants romans a les ciutats catalanes, en la política cesariana de colonització. Personatges adinerats haurien acaparat terres des d’Itàlia, i per tant no haurien vingut al país ells mateixos, sinó que haurien enviat els seus lliberts o esclaus. És a dir, Pena interpreta que els protagonistes del negoci del vi van ser romans o itàlics vinguts a partir d’època cesariana, i en canvi no creu que a l’inici del segle i aC, la vinguda d’itàlics en relació amb l’origen de les ciutats republicanes hagués estat gaire important en nombre.

Els escriptors clàssics informen sobre un seguit de personatges de les classes dirigents romanes que tenien terres al litoral de la Tarraconense, i en alguna ocasió, ja d’època altimperial avançada, fins i tot precisen que eren dominis dedicats a la producció de vi.45 Això reflectiria, més endavant, la mateixa situació que suposa M. J. Pena, és a dir, l’existència de propietat agrària d’aquesta zona costanera en mans de romans absentistes poderosos, que, per tant, havien de tenir les terres menades per esclaus o colons.

A la zona catalana, en època imperial romana, com hem vist, augmenta el nombre de ciutats; també és l’època en què aquestes ocupen una superfície més extensa. Fins i tot moltes d’elles superen els límits de les seves muralles i es construeixen barris extramurs. El camp també està molt densament poblat i s’hi detecta la presència d’immigrants itàlics, que són els protagonistes de l’arrencada del negoci dels vins de l’àrea catalana. És, per tant, sense cap mena de dubte, el període de màxima densitat de població dins de la romanitat. Ara bé, com hem vist, resulta molt complicat d’arribar a xifres fiables.

Emporion feia 21 hectàrees i, per tant, se li podrien calcular, amb les xifres de Hassan (1981), entre 2.877 i 4.536 habitants per al nucli urbà.

Iesso feia unes 18 hectàrees, per tant la seva població estaria entre 2.466 i 3.888 habitants.

Al nucli urbà de Barcino, amb les seves 10 hectàrees, se li ha calculat una població de 1.500 persones. Amb les xifres de Hassan (1981), aniria entre 1.370 i 2.160 habitants. Ara bé si pensem que tenia importants barris extramurs i

45. P revosti (2009), p. 255.

que el poblament del seu territori també era molt dens, aquestes xifres s’haurien d’augmentar.

Baetulo, amb 11 hectàrees, podria estar entre 1.507 i 2.376 habitants. El poblament del seu ager era excepcionalment dens, per tant, la xifra hauria d’augmentar considerablement.

Iluro tenia 7 hectàrees, per tant, la seva població estaria entre 959 i 1.512 habitants del nucli urbà. Ara bé, el poblament del seu territori era molt dens, com en els casos de Baetulo i Barcino, i doncs, la xifra s’hauria d’incrementar força.

Gerunda feia unes 6 hectàrees, i el poblament del nucli urbà estaria, doncs, entre 822 i 1.296 habitants.

De la resta de ciutats romanes catalanes, en desconeixem el perímetre urbà i, per tant, no en podem fer els càlculs.

la tardoantiguitat (284-714)

Si en època republicana i en època altimperial ja resultava difícil obtenir dades sobre el poblament, en època baiximperial i tardoantiga, les dificultats es multipliquen.

El Camp de Tarragona. L’estudi de S. Keay46 centrat a l’Alt Camp, dins de l’ager de Tarraco, mostra la greu dificultat d’estudiar el període tardoromà com a conseqüència de l’escassetat de ceràmica. L’absència de materials fa pensar, als autors, en una contracció de les xarxes comercials, que fins i tot podrien haver deixat alguns assentaments sense accés a la ceràmica. Amb tot, es plantegen si es tracta d’una falta d’accés a la ceràmica o d’un descens de la demanda, tot i que la presència de gran varietat de ceràmiques en dipòsits dels segles v i vi a Tarraco, fa pensar que es tracta del segon cas. La densitat de jaciments detectada a les prospeccions, en el mostreig que representen els transsectes, és d’1,6 per km 2 , que significa un total de 2.000 jaciments a tot el territori, si s’extrapolen les dades. Es tracta d’un descens inferior al que es detecta en altres territoris del Mediterrani. També remarquen l’increment de la diferenciació entre els establiments que sobreviuen, on s’aprecia la concentració del poder i la riquesa en mans d’un nombre limitat de llocs, en els establiments més grans, que solen ser a la vora de Tarraco, ubicats en les millors

46. c arreté , K eay i M illett (1995).

MARTA PREVOSTI

zones agrícoles. Els llocs que romanen ocupats no mostren interrupcions degudes als canvis polítics. Les àmfores més tardanes que es troben als jaciments rurals daten dels segles vi i l’inici del vii. Les ceràmiques africanes de ple segle vii que apareixen al nucli urbà no surten als jaciments del camp. Les prospeccions mostren continuïtat d’alguns assentaments rurals en el període de l’interregne ostrogot a l’Espanya visigòtica, malgrat que no es poden seguir els desenvolupaments posteriors, ni la continuïtat en el regne visigòtic del segle vii ni més enllà. Tot i que van minvar els establiments rurals, no es detecta un increment de la grandària del nucli urbà. També consideren la possibilitat que alguns centres de poblament nuclearitzat siguin a sota de pobles medievals. No creuen que després de l’inici del segle vii es produís una desertització del camp, sinó que prefereixen creure en una reducció de les xarxes d’intercanvi, amb el resultat d’un procés progressiu de manca d’abastiment dels establiments més pobres.

Si volem arribar a xifres globals, i continuem multiplicant vint persones per establiment, com s’adiria a la tendència a la nuclearització de la població en les grans vil·les, resultaria que tot el territori de Tarraco podria haver tingut 40.000 habitants. En el nucli urbà el despoblament també és notori. La part alta de Tarragona, ocupada en època altimperial pel fòrum provincial, la gran àrea pública monumental, va perdent el seu caràcter i queda ocupada per privats i convertida en àrea de residència. L’àrea residencial de la part baixa, intramurs, és a dir, l’espai ocupat per la colònia, queda abandonat, convertit en un gran espai rural. En canvi, fora del recinte urbà, a redós del port, creix un important barri mercantil i agrari, que es fa molt difícil de valorar demogràficament. La zona alta ocupa unes 20 hectàrees. El barri portuari podria haver ocupat unes altres 20 hectàrees, tot i que probablement menys denses. Potser, en total, Tarraco queda reduïda a unes 40 ha, a les quals, aplicant les xifres de Hassan (1981), es podrien calcular entre 5.480 i 8.640 habitants.

En l’estudi d’una altra zona de l’ager de Tarraco, el Baix Penedès,47 l’imperi tardà també es tradueix en un model de poblament nou. Dels 37 jaciments rurals dispersos d’època altimperial es passa a deu en època baiximperial. Segons aquestes dades, es redueixen els nuclis de poblament dispers i queden en un 27 % del que hi havia hagut. Això significa que el trencament del patró d’assentament altimperial és ben notable, molt més fort que el de

47. guitart, Palet i P revosti (2003); P revosti (en premsa).

la zona del Camp, on el descens d’hàbitats, com hem vist més amunt, és d’un 60 %.

Pel que fa a les grandàries dels jaciments, no en tenim prou dades fiables. En la majoria que perviuen d’època altimperial, l’extensió del baix imperi no es pot calcular, per bé que les ceràmiques d’aquest darrer període són més inferiors que les de l’alt imperi, i tot fa pensar que més aviat es devien reduir les grandàries. Potser només a les grans vil·les la nuclearització va tornar a ser important. I segurament també cal pensar que hi podria haver hagut un desplaçament del poblament o bé una davallada demogràfica important.

Ara bé, cal tenir present que les ceràmiques que indiquen la cronologia baiximperial, majorment d’importació, són molt menys freqüents que les de l’alt imperi, de manera que, estadísticament, la fase cronològica que representen esdevé més difícil de detectar, especialment en les prospeccions superficials, alhora que quan apareixen, el seu significat és molt superior. Per tant, caldria matisar les xifres que hem avançat més amunt.

Les cronologies finals que presenten els pocs jaciments tardoromans del Baix Penedès se centren en els segles iv i v. Solament la Solana i l’Ermita de Sant Esteve ens consta que arriben fins al segle vii. Ens preguntem, doncs, si ens trobem davant d’un despoblament real d’aquesta comarca o bé estem en presència d’un problema de restricció de les xarxes comercials que feien arribar les ceràmiques i altres productes a aquests establiments rurals. Ens plantegem, tal com feia S. Keay,48 si es tracta d’una falta d’accés a la ceràmica o d’un descens de la demanda. Aquests autors consideren que la presència de gran varietat de ceràmiques en dipòsits dels segles v i vi a Tarraco fa pensar que es tracta del segon cas. Així haurem de pensar també nosaltres.

Les dades del Baix Penedès indiquen un llarg procés de canvi, que s’inicia en plena època imperial i que s’accelera a partir del segle v, que afecta tant el sistema de poblament com l’explotació del territori, on s’atesta, a la tardoantiguitat, una dedicació extensiva a la ramaderia, així com canvis importants en l’articulació viària i l’evolució del paisatge, on la desforestació i l’erosió de l’interior es complementen amb l’explotació del litoral com a prats humits. Així doncs, al Baix Penedès, el contrast entre una etapa republicana, amb una densitat de poblament important, que deriva clarament de la situació coneguda del període ibèric ple, i una etapa altimperial, poc poblada, amb molt poques vil·les, tot i que podem parlar d’una xarxa equilibrada, si-

48. c arreté , K eay i M illett (1995).

MARTA PREVOSTI

tuació que encara s’agreuja més en el baix imperi, fins al punt de mostrar-nos un país infraexplotat agrícolament i amb un fort augment de la ramaderia, donen la clau per entendre aquesta part allunyada del nucli urbà de Tarraco i del centre de serveis més proper, segurament ubicat a l’Alt Penedès. En època ibèrica, aquesta regió gaudia d’una personalitat i vitalitat pròpia important, que va heretar en el període republicà, però que es va estroncar en l’alt imperi, segurament com a conseqüència del paper centralitzador del nucli urbà. Cal comprovar la hipòtesi que aquest canvi important, que es data en època cesariana, pugui ser degut a la introducció dels colons de la suposada deductio cesariana apuntada per J. Ruiz de Arbulo (2002). Això va fer que el territori entrés en el baix imperi i la tardoantiguitat com una zona marginal del territorium de Tarraco. Aquesta evolució del paisatge devia deixar una petja important a la zona. Potser pel seu baix nivell de poblament, en època àrab i medieval la comarca va assumir la funció de frontera, de gran transcendència per a l’evolució posterior de la regió.49

En canvi, l’Alt Penedès, una altra part de l’ager de Tarraco, mostra una densitat d’establiments rurals d’aquest període més important. 50 Fins i tot s’hi han trobat dues inscripcions funeràries (IRC I, 13 i 14) així com un crismó inscrit en una tègula (IRC I, 194). La inscripció IRC I 13 dóna fe de la presència de cristians en el segle iv, fet destacable per la penetració primerenca d’aquesta religió en el medi rural. Així doncs, l’Alt Penedès, com ja es veia en el període anterior, continua destacant-se per haver estat protagonista d’una dinàmica de poblament més activa i de caràcter probablement més central, en contrast amb la marginalitat que es pot atribuir al Baix Penedès i al Garraf.

El període tardoromà resulta, doncs, una etapa amb dificultat per a l’accés a les dades del poblament, com a conseqüència de la reducció de les xarxes comercials i de l’empobriment dels petits camperols. A partir del segle iv, la ceràmica arriba amb dificultats als establiments rurals, situació que es va agreujant amb el pas del temps.

Per a l’etapa d’ocupació islàmica, existeix una llarga tradició d’opinió favorable al despoblament del Camp de Tarragona i del recinte urbà, basada en els documents de l’època que hi fan referència. Per exemple, després de la presa de la ciutat per part de Ramon Berenguer III, el 1118, en donar-la al

49. P revosti (en premsa).

50. Járrega (2003).

A L’ANTIGUITAT

bisbe Oleguer, es declara «destruïda, deserta, sense cultiu ni inquilins». El viatger, cartògraf i geògraf Al-Idrissi (1100-1166), també escrigué, a Nuzhat al-mustaq, vol. 7, p. 734 b, 126: «Tarragona és una ciutat vora el mar que té muralles de marbre negre i blanc com se’n trobarien ben poques [enlloc]. Actualment és habitada, però en temps antics estigué abandonada perquè estava situada entre el territori dels musulmans i el dels cristians. És una ciutat formosa i les colobres51 (al-ahnas) hi són abundants i nocives. Té un port formós i les aigües abundoses.»52

Aquesta qüestió és important per entendre l’evolució del paisatge en els períodes posteriors. Interessa saber si hi va poder haver alguna continuïtat del sistema de poblament creat en el període romà o bé hem de pensar en un repoblament del territori, amb l’establiment d’un nou sistema de poblament, en època medieval, sobre un país desert. Amb tot, la pervivència d’una sèrie de topònims islàmics al territori inclina a pensar en una continuïtat del poblament més bàsic.

Les anàlisis pol·líniques que hem realitzat dins del projecte PAT, 53 per a la zona del Baix Camp, indiquen l’increment dels cultius en època de la dominació islàmica i no denoten cap inflexió que pugui significar una desertització. Una altra cosa seria un cert grau de despoblament, que probablement es va produir, en l’etapa en què la zona es va convertir en la franja fronterera. Ara bé, cal pensar que el pagès de base, arrelat a la terra, no devia marxar mai del lloc. Podien canviar les classes socials mitjanes i altes, canviava la propietat de la terra, però la gent de base continua, essencialment, al seu lloc.

conclusions

Les dues idees fonamentals que destaquen de l’estudi del poblament d’època ibèrica són, d’una banda, les altes densitats de població, relatives, a què arriben els càlculs aplicats i, de l’altra, la formació de protoestats o estats arcaics.

La densitat de població que s’ha calculat per a la Ilergècia, d’uns 14,3 hab./ km 2 , s’observa que resulta força propera a la del fogatge de 1553 a les co-

51. Serps de la família dels colúbrids.

52. Bra Mon (2000), p. 32 i 120.

53. «Projecte Ager Tarraconensis. El paisatge arqueològic antic a la dreta del riu Francolí», dirigit per M. Prevosti i J. Guitart, i realitzat dins de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

MARTA PREVOSTI

marques de la Segarra (14,6 hab./km 2) i l’Urgell (13,9 hab./km 2), i netament superior a la del Segrià (10,2 hab./km 2) i les Garrigues (5,5 hab./km 2).

Per tant, tot i les dificultats i imprecisions, això ha fet pensar als autors d’aquests estudis que la densitat de població de la Ilergècia del segle iii aC podria haver-se aproximat a la de mitjan segle xvi. Per a les comarques costaneres, hom pensa que es podrien haver assolit densitats entorn dels 15 hab./km 2 .

En època romana, l’estudi de l’ager de Tarraco ha permès arribar a càlculs de densitat de 5 hab./km 2 . Com veiem, resulta força inferior a la que s’havia calculat per al període ibèric, fet que posa en guàrdia respecte de la feblesa de les dades.

La dinàmica del poblament, que hem anat desgranant, posa en evidència dos trets fonamentals: d’una banda, el canvi radical de l’estructura del poblament que es va produir amb l’entrada de la romanitat i, de l’altra, que el nou sistema de poblament establert per Roma fixa la base d’una estructura nova, que és la del poblament actual de Catalunya. Això correspon al contrast enorme que va representar el pas d’una societat protohistòrica, a la qual podem suposar, com a màxim, una organització de protoestat o estat arcaic, a la manera de les altes cultures protohistòriques del Mediterrani occidental de l’època (per exemple els etruscs o els gals), a una societat com la de la república romana, que va voler implantar un estat de dret, per al qual va crear el dret romà.

Els contrastos entre els coneixements tecnològics i científics d’una i altra societat representen un abisme. El sistema econòmic amb què funcionava la societat romana, amb una agricultura que s’acostava al sistema de plantació, amb el sistema de la vil·la, que produïa per al comerç de llargues distàncies del Mediterrani de l’època, responia a les inversions especulatives d’una extensa i matisada classe alta romana, i a una densa classe de comerciants i lliberts enriquits, dins d’una societat amb una mobilitat social molt alta. Aquesta estava a una gran distància de l’economia agrària ibèrica, dominada i centralitzada per les elits locals, mentre que la població agrària pròpiament dita vivia en una economia de subsistència, dins d’una societat dicotomitzada i simple. La diferència immensa entre ambdues societats es va plasmar, entre altres coses, en el canvi radical que van introduir els conqueridors en el poblament, per implantar el sistema que ells havien construït per tal que les comunitats visquessin dins del dret romà: el corresponent al sistema de la ciutat romana. Recordem per acabar les paraules de Ciceró (De Rep. 1,2): «La

millor pràctica de la virtus és el govern de la civitas i la realització de fet, no en paraules, d’aquelles coses que els filòsofs diuen en els seus cenacles. Tot allò recte i honest que han dit els filòsofs ho han dut a la pràctica aquells que han establert els iura de les civitates.»

bibliografia

a rrayás, I. (2005). Morfología histórica del territorio de Tarraco (ss. iii-i a.C.). Barcelona: Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 19) a sensio, d.; Morer, J.; r igo, a .; san M artí, J. (2000). «Les formes d’organització social i econòmica a la Cossetània ibèrica: noves dades sobre l’evolució i tipologia dels assentaments entre els segles vi-ii a.C.». A: buxó, r.; Ponse, e . (dir.). L’hàbitat protohistòric a Catalunya, Rosselló i Llenguadoc occidental : Actualitat de l’arqueologia de l’edat del Ferro. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. (Sèrie Monogràfica; 19)

barreda, A. (1998). Gentes itálicas en Hispania Citerior (218 a.C.-14 d.C.). Los casos de Tarraco, Carthago Nova y Valentia. Tesi doctoral inèdita. Bellaterra. bastardas, J. (1992). «El llatí de la Catalunya romana i l’origen i formació de la llengua catalana». Fonaments [Barcelona], núm. 8, p. 99-113.

bea, d.; diloli, J.; garcia i rubert, d.; gracia, f.; Moreno, i.; r afel, n.; sardà, s. (2008). «Contacte i interacció entre indígenes i fenicis a les terres de l’Ebre i del Sénia durant la primera edat del ferro». A: Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles viii i vi ane. Barcelona: Universitat de Barcelona; Alcanar: Ajuntament d’Alcanar, p. 135-169. belarte , c .; san M artí, J. (ed.) (2007). De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental. Homenatge a Miquel Cura . Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. (Arqueomediterrània; 9)

bra Mon, D. (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1000. Vic: Eumo; Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives.

burcH, J. (1996). «L’ús de sitges en època republicana al NE de Catalunya». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 6, p. 207-216.

burcH, J.; sagrera, J. (2009a). «El almacenamiento de cereales en silos en el nordeste peninsular. Transformaciones y cambios del ibérico pleno

MARTA PREVOSTI

al ibérico tardío». A: garcía Huerta, R.; rodríguez g onzález , D. (coord.). Sistemas de almacenamiento entre los pueblos prerromanos peninsulares. Conca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, p. 73-88.

(2009b). Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. Vol. 3: Els sitjars. Girona: Ajuntament de Sant Julià de Ramis: Diputació de Girona: Universitat de Girona.

carreté , J. M.; K eay, s.; M illett, M. (1995). «A Roman Provincial Capital and its Hinterland. The survey of the territory of Tarragona, Spain, 19851990». Journal of Roman Archaeology. Supplementary Series [Ann Arbor, Michigan], núm. 15.

castellví, G.; nolla J. M.; rodà, i. (1998). Voies romaines du Rhône à l’Èbre: Via Domitia et Via Augusta . París: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme. (Documents d’Archéologie Française; 61)

duncan-Jones, R. P. (1982). The economy of the Roman empire. 2a ed. Cambridge: Cambridge University Press.

gracia, f.; garcía, d. (1999). «La primera fase del poblamiento protohistórico en el área sur de la desembocadura del Ebro. El poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar), campañas 1997-1998». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 9, p. 131-155.

gracia, f.; Munilla, g.; garcía, e .; Playà, r . M.; Muriel , s. (1996). «Demografía y superficie de poblamiento en los asentamientos ibéricos del NE peninsular». A: Homenaje al profesor Manuel Fernández-Miranda . Vol. II. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Servicio de Publicaciones. (Complutum Extra; 6), p. 177-191.

guitart, J. (1994). «Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del principi del segle i aC». A: La ciutat en el món romà . Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica . Vol. I. Tarragona: Comitè Organitzador del XIV CIAC; Madrid: CSIC; Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 205-213.

guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti, M. (2003). «La Cossetània oriental de l’època ibèrica a l’antiguitat tardana: ocupació i estructuració del territori». A: guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti, M. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 129-157.

H arris, M. (1979). Cultural Materialism : The Struggle for a Science of Culture. Nova York: Random House. [Revisat i reeditat l’any 2001]

H assan, f. a . (1981). Demographic Archaeology. Londres: Academic Press.

iglésies, J. (1979). El fogatge de 1553 : Estudi i transcripció. Vol. I. Barcelona: Rafael Dalmau.

Járrega, r. (2003). «L’antiguitat tardana a les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i el Garraf. Estat actual dels coneixements». A: guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti, M. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 393-404.

JoH nson, a . w.; e arle , t. K. (1987). The evolution of human societies : From Foraging Group to Agrarian State . Stanford: Stanford University Press. [Reeditat l’any 2000]

JongM an, w. (1988). The economy and society of Pompeii. Àmsterdam: J. C. Grieben.

M ascort, M.; san M artí, J.; santacana, J. (1991). El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya meridional . Tarragona: Diputació de Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconsenses Ramon Berenguer.

M aya, J. l .; cuesta, f.; l óPez , J. (1998). Genó : Un poblado ibérico del Bronce Final en el Bajo Segre (Lleida). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Mayer, M.; rodà, i. (1985). «L’epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió. 2.1. Tortosa i la seva àrea d’influència». Fonaments, núm. 5, p. 167-172. (1986). «La epigrafia republicana en Cataluña. Su reflejo en la red viaria». A: Reunión sobre epigrafía hispánica de época romano-republicana . Saragossa: Institución Fernando el Católico, p. 157-165.

M estres, J.; senabre , M. r .; socias, J. (1994-1996). «L’Alt Penedès a la primera edat del ferro: consideracions a l’entorn d’un model d’ocupació del territori». Gala , núm. 3-5, p. 247-263.

M illett, M. (1992). «Rural Integration in the Roman West: an introductory essay». A: Current Research on the Romanisation of the Western Provinces. Oxford: Archaeopress. (BAR, International Series S; 575), p. 1-8.

olesti, o. (2000). «Integració i transformació de les comunitats ibèriques del Maresme durant el segle ii-i aC: un model de romanització per a la Catalunya litoral i prelitoral». Empúries, núm. 52, p. 55-86.

MARTA PREVOSTI

Palet, J. M. (2003). «L’organització del paisatge agrari al Penedès i les centuriacions del territori de Tàrraco: estudi arqueomorfològic». A: guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti, M. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental . Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 211-229.

Pena, M. J. (1998). «Productores y comerciantes de vino layetano». A: 2n Colloqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental . Badalona: Museu de Badalona. (Monografies Badalonines; 14), p. 305-318.

Pena, M. J.; barreda, A. (1997). «Productores de vino del nordeste de la Tarraconense. Estudio de algunos nomina sobre ánforas Laietana 1 (=Tarraconense 1)». Faventia , vol. 19, núm. 2, p. 51-73.

Pérez , A. (1994a). «Sobre las fundaciones republicanas en Hispania . El caso de Ilerda». A: La ciutat en el món romà . Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica . Vol. 2. Tarragona: Comitè Organitzador del XIV CIAC; Madrid: CSIC; Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 325-327.

(1994b). «En torno a la ordenación del territorio y fundaciones romanas en el interior de Cataluña a fines del siglo ii e inicios del i aC». A: III Congreso Peninsular de Historia Antigua . Vitòria: Universidad del País Vasco. Servicio de Publicaciones. (1996). «Las cecas catalanas y la organización territorial romano-republicana». Archivo Español de Arqueología, núm. 69, p. 37-56.

Pounds, N. J. G. (1969). «The urbanization of the classical world». Annals of the Association of American Geographers, vol. 59, núm. 1, p. 135-157.

Prevosti, M. (2005). «L’època romana». A: giralt, E. (dir.); guitart, J. (coord.). Història agrària dels Països Catalans. Vol. I. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i Universitats dels Països Catalans, p. 293-480. (2009). «L’arqueologia del vi a l’àrea costanera de la Tarraconense. Una reflexió». A: Prevosti, M.; M artín, A. (ed.). El vi tarraconense i laietà: ahir i avui. Actes del simpòsium. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica. (Documenta; 7), p. 249-259.

Prevosti, M. (2010). «La ciutat de Tarraco, entre nucli urbà i territori». A: Prevosti, M.; guitart, J. (ed.). Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural . Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica. (Documenta; 16), p. 25-111.

Prevosti, M. (en premsa). «Dinàmica del poblament». A: guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti M.; ruestes, C. (ed.). Forma Orbis Romani. Tarraco 1. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Prevosti, M.; san M artí, J.; santacana, J. (1987). «Algunes hipòtesis sobre els objectius i estratègies de la colonització romana a la costa central de Catalunya». A: De les estructures indígenes a l’organització provincial romana de la Hispània Citerior. Granollers: Museu de Granollers, p. 85-96. [Preactes]

rovira, J.; santacana, J. (1982). «Protourbanismo y asentamientos de la edad del bronce en Cataluña». Informació Arqueològica, núm. 38, p. 26-35.

ruiz , a . (2000). «El concepto de clientela en la sociedad de los príncipes». A: M ata, M.; Pérez , G. (ed.). III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Saguntum-PLAV. València: Universitat de València. Departament de Prehistòria i Arqueologia. (Extra; 3), p. 11-20.

ruiz , A.; san M artí, J. (2003). «Models comparats de poblament entre els ibers del nord i del sud». A: guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti, M. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental . Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 39-57.

ruiz de a rbulo, J. (2002). «La fundación de la colonia Tarraco y los estandartes de César». A: Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania. València: Ajuntament de València, p. 137-156. (2009). «La legio Martia y la fundación de la colonia Tarraco». A: Tarraco, pedra a pedra . Tarragona: MNAT, p. 36-55.

san M artí, J. (2001). «Territoris i escales d’integració política a la costa de Catalunya durant el període ibèric ple (segles iv-iii aC)». A: Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània Occidental. Actes de la taula rodona celebrada a Ullastret. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. (Monografies d’Ullastret; 2) (2004). «From local groups to early states: the development of complexity in protohistoric Catalonia»: Pyrenae, núm. 35, vol. 1, p. 7-41.

san M artí, J. (2008). «El món ibèric». A: navarro, Ll.; roquer, S. Valls i la seva història . Vol. II. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, p. 145-318.

san M artí, J.; belarte , M. c .; santacana, J.; a sensio, d.; noguera, J. (2000). L’assentament del bronze final i la primera edat del ferro del Barranc de

MARTA PREVOSTI

Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. (Arqueomediterrània; 5)

san M artí, J.; belarte , M. c . (2001). «Urbanización y desarrollo de estructuras estatales en la costa de Cataluña (siglos vii-iii aC)». A: berrocal , L.; gardes, Ph. (ed.). Entre Celtas e Íberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania . Madrid: Real Academia de la Historia: Casa de Velázquez: Universidad Autónoma de Madrid, p. 161-174.

san M artí, J.; santacana, J. (2005). Els ibers del nord . Barcelona: Dalmau. soto, P. de (2010) . Anàlisi de la xarxa de comunicacions i de transport a la Catalunya romana. Estudis de mobilitat i distribució. Tesi doctoral inèdita.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.5 5

Núm. XXI (2010), p. 77-102

GENT NOVA. LA COLONITZACIÓ FEUDAL DE LA CATALUNYA NOVA (SEGLES XII-XIII)

A ntoni Virgili

Universitat

Autònoma de Barcelona*

1

r esum

Aquest article és una síntesi de les recerques que, en els darrers anys, he dedicat a l’estudi dels processos de colonització feudal de la Catalunya Nova entre els segles xii i xiii. El fenomen més visible d’aquests és, sens dubte, l’envergadura dels desplaçaments de famílies que abandonaren les seves llars en les respectives regions d’origen per emigrar vers les regions acabades d’ocupar. Les fonts escrites que genera la conquesta revelen la presència de milers de persones. Cal suposar que la seva visibilitat representa una part no majoritària de les que realment ho van fer. De fet, el fenomen és la resposta i l’alternativa a una de les conseqüències de la conquesta cristiana: el desallotjament de la població indígena dels territoris que fins aleshores havien ocupat durant generacions. Les valls de l’Ebre i el Segre van requerir l’aplicació de complexes estratègies militars —Tortosa i Lleida van caure després de sis mesos de setge—; i tot i la signatura de capitulacions, en virtut de les quals s’oferia, als vençuts, l’opció de romandre, els indicis mostren una reducció molt significativa dels seus efectius. A més, les restes d’aquesta societat andalusina (mudèjars) es troben molt localitzats en determinats espais per efecte d’una reubicació imposada pels conqueridors. És aquest procés de desallotjament, encara no prou conegut en els seus detalls, però reflectit clarament en el resultat del repartiment entre els con-

* Grup de recerca consolidat: Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana (ARAEM) (AGAUR, 2009. SGR-304). Projecte de recerca finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació: Selección y gestión de plantas en al-Andalus (HAR2010-21932-C02-01). Aquest article és l’adaptació d’una conferència que vaig pronunciar el 4 de març de 2010 en el marc del curs «Poblaments i despoblaments a Catalunya: de l’antiguitat al segle xx» organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics (Institut d’Estudis Catalans) i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, institucions a les quals expresso el meu agraïment per haver-me convidat. Vull fer constar, també, que l’article no és el resultat d’una recerca específica, sinó de la síntesi de diversos estudis precedents sobre la reconstrucció dels processos de conquesta i colonització de la Catalunya Nova en els segles xii i xiii. Agraeixo els comentaris i suggeriments de M. Barceló, catedràtic d’història medieval (Universitat Autònoma de Barcelona), en relació amb aquest text, però només jo sóc responsable dels errors que conté.

ANTONI VIRGILI

queridors, allò que obligà a promoure processos de colonització de manera immediata a les operacions militars. Aquí es planteja l’estudi dels itineraris de les migracions, els graus jeràrquics dels seus protagonistes i com es va produir l’assentament de tota aquesta gent. No fou, aquest, un moviment massiu i espontani, com sovint interpreta la historiografia, sinó ordenat i dirigit per especialistes, el resultat del qual va donar lloc a un paisatge agrari adaptat a les necessitats de l’ordre feudal nou instaurat a les regions conquerides.

PA r Aules cl Au

Conquesta feudal, colonització, capitulació, repartiments, cartes de poblament, paisatge agrari, assentaments, colons, batlles.

New people. The feudal colonisation of the New Catalonia (12th-13th centuries)

A bstr Act

This article is a synthesis of the research that in recent years has been dedicated to the processes of feudal colonisation of New Catalonia between the 12th and 13th centuries. The most visible phenomenon of this is, without doubt, the scope of the movement of families who abandoned their homes in their respective regions of origin to emigrate towards the recently occupied regions. The written sources that the conquest produced reveal the presence of thousands of people and one can thus assume that they represent just a fraction of those who in fact relocated there. Indeed, the phenomenon is one of the outcomes of the Christian conquest that entailed the eviction of indigenous populations from territories they had occupied for generations. The valleys of the Ebre and the Segre required the application of complex military strategies – Tortosa and Lleida fell after six months of siege – and despite signing surrender treaties, in virtue of which the defeated would be offered the option of staying, there are indications that population numbers fell significantly. Moreover, evidence of this mudèjar society is highly localised in specific places as a result of a relocation imposed by the conquerors. It is this eviction process – the details of which remain largely unknown, despite being clearly evident in the subsequent redistribution amongst the victors – that forced a colonisation process immediately after the military operations. The study looks into migratory routes, the hierarchical levels of its main figures and how the settlement of these people took place. This was not a mass or spontaneous movement, as historiography often interprets, but an ordered movement led by specialists, the result of which is an agrarian landscape adapted to the needs of the new feudal order established in the conquered regions.

K ey words

Feudal conquest, colonisation, capitulation, distributions, population charts, agrarian landscape, settlement, settlers, bailiffs.

El títol fa referència als processos de colonització associats a la conquesta cristiana d’al-Andalus. A mesura que les hosts feudals ocupaven una regió rere l’altra per la força de les armes, centenars i milers d’immigrants cristians s’hi instal·laven de manera constant i progressiva.1 En rigor, aquesta era l’autèntica conquesta, el pas definitiu per consolidar el domini de les terres que l’ocupació militar acabava que començar. Aquest article pretén ser un estat de la qüestió sobre les dinàmiques de colonització de la Catalunya Nova 2 en els segles xii i xiii.

Tota recerca en aquesta direcció és, en bona part, tributària de l’obra pionera i de referència obligada de Josep M. Font i Rius, Cartas de población y franquicias de Cataluña, 3 en la qual, però, la colonització es plantejava com una obra espontània de repoblació sense connexions amb la conquesta, entesa com una operació militar en sentit estricte. Tanmateix, les conquestes només es consoliden quan els territoris ocupats són alhora colonitzats, i acaben amb fracàs quan els conqueridors no alteren l’ordre social indígena, com les cam-

1. El VII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, celebrat l’octubre de 2008 a València sobre «Els processos migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat», va destinar l’àmbit 1 a «La colonització feudal a la Catalunya Nova, les Illes Balears i el País Valencià». L’àmbit va girar al voltant de dues ponències. La primera, presentada per Enric guinot, «Una migració medieval: la colonització feudal al País Valencià al segle xiii», a Josep sA ntesm Ases, (ed.) (2009), Els processos migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat, Valls, Móra la Nova i València, Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, Institut Ramon Muntaner, Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià, Universitat de València, Acció Cultural del País Valencià i Cossetània, col·l. «Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana», núm. 6, p. 31-52. La segona, presentada per Ricard soto, La colonització feudal de Mallorca, Eivissa i Menorca , a sA ntesm Ases (2009), p. 53-72.

2. En aquest cas, el terme Catalunya Nova s’utilitza amb criteris estrictament geogràfics per designar les terres de l’actual Catalunya al marge del domini carolingi, i més concretament, les adherides als dominis comtals en el segle xii, sobretot, en temps de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV.

3. Josep M. Font i r ius (1969) , Cartas de población y franquicias de Cataluña , Barcelona i Madrid, CSIC, vol. i, 1969, vol. ii, 1983.

ANTONI VIRGILI

panyes croades a Terra Santa.4 Convertir l’espai ocupat en una colònia, doncs, depenia de la capacitat dels conqueridors de transferir colons. A l’al-Andalus l’assentament de colons només es pot entendre perquè omplen, totalment o parcial, el buit de població indígena provocat per la conquesta. És per això que la reconstrucció dels processos de colonització feudal obliguen a parlar de conquestes, però també de conquerits. En aquest sentit, J. Torró5 ha posat en relleu una de les mancances més notòries de l’estudi de R. Bartlett,6 una obra de referència ineludible sobre l’expansió de la cristiandat llatina entre els segles xi i xiV: una qüestió central com és la gestió que els conqueridors van fer de la població indígena en les regions conquerides restava al marge de l’horitzó de l’anàlisi de Bartlett. J. Torró subratlla, amb encert, que la colonització, entesa com el desplaçament i l’assentament de colons de diversa condició social i riquesa, resulta ser el contrapunt indispensable de la dinàmica de substitució de les poblacions indígenes, sotmeses pels conqueridors a un procés d’extinció biològica, en ritmes i intensitat diferent, segons les circumstàncies. La possibilitat de reemplaçar poblacions es va concebre en el marc de la reforma pontifical, i va adquirir carta de naturalesa en els prolegòmens del que fou la segona croada en els cercles d’aquells que havien participat en la conquesta de Jerusalem i eren de retorn a Occident. No s’ha fet encara un estudi sistemàtic del lèxic dels textos redactats en la cúria papal i, sobretot, en les abadies del Cister i dels ordes militars, però el discurs s’orientava a promoure campanyes de conquesta mitjançant accions de «neteja de pagans» (spurcitia paganorum).7 El missatge es va difondre en els entorns de la cort d’Alfons I d’Aragó el Bataller, i així, les conquestes hispàniques van ser pioneres en la seva aplicació.

4. Josep torró (2000) , «Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident», Annales. Histoire, Sciences Sociales, núm. 5 (setembre-octubre), p. 983-1008.

5. Josep torró (2008), «Colonizaciones y colonialismo medievales. La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», a G. cA no i A. delgA do (ed.), De Tartessos a Manila : Siete estudios coloniales y poscoloniales, València, Publicacions de la Universitat de València, p. 91-118. La qüestió de l’extermini dels indígenes havia estat plantejada per Miquel bA rceló (2005), «La spurcitia paganorum que había en Coria antes de la conquista cristiana en junio de 1142 d. C.», a M. bA rceló i J. m A rtínez gázquez (ed.), Musulmanes y cristianos en Hispania durante las conquistas de los siglos xii y xiii, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, p. 63-70.

6. Robert bA rtlett (1993), The Making of Europe : Conquest, Colonization and Cultural Change, 950-1350, traducció espanyola: Allen l A ne (2003), La formación de Europa : Conquista, civilización y cambio cultural, 950-1350, València, Publicacions de la Universitat de València.

7. bA rceló (2005).

Tanmateix, no hi havia precedents d’actuacions i procediments relacionats amb processos de conquesta d’aquesta naturalesa, ni, molt menys, experiència en el maneig de contingents de població indígena. Els conqueridors, doncs, assajaven fórmules de gestió sense un programa sistematitzat i que variava segons les circumstàncies, el moment o el lloc. En aquest marc d’improvisació, s’hi emmarca la signatura de pactes de capitulació formalitzats amb els representants dels indígenes en ciutats com Tudela, Saragossa i Tortosa, o en un abast regional, com el que es va establir amb les comunitats de la Ribera d’Ebre.8 No hi ha cap notícia sobre una hipotètica capitulació de Lleida. En rigor, les capitulacions no semblen instruments encaminats a fomentar la permanència de la població nativa, prescindible en el manteniment i la gestió dels espais agraris orientats cap a les noves estratègies productives feudals. D’altra banda, els assentaments mudèjars baixmedievals no són el resultat de la permanència de les comunitats andalusines anteriors a la conquesta cristiana,9 circumstància que indicaria la imposició de noves pautes en l’ordenament del poblament sense cap consideració sobre les eventuals conseqüències d’aquests desplaçaments de la població en l’espai agrari. Tot i així, en alguns casos, els conqueridors van permetre que es mantingués una

8. El document de Tudela l’ha publicat Tomàs muñoz romero (1847) , Colección de fueros municipales y cartas puebla i, Madrid, Real Academia de la Historia, p. 415-417. La de Saragossa no ha estat localitzada, i se’n dedueix la redacció a partir de la referència que conté el document de Tortosa, en indicar que els termes del pacte s’inspiren en els que el rei Alfons va atorgar ad mauros de Zaragoça ; aquest document ha estat publicat per Pròsper de boFA rull (1848), Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Barcelona, vol. i V, doc. lV i, p. 130-135; vegeu, també, Josep serr A no (2000) , «La carta de seguretat dels sarraïns de Tortosa, de 1148», a Les cartes de població cristiana i de seguretat de jueus i sarraïns de Tortosa (1148/1149) , Barcelona, Universitat Internacional de Catalunya, p. 105-150 i 343-345. El diploma dels furs de la Ribera d’Ebre el va publicar Josep M. Font i r ius (1977), «La carta de seguridad de Ramon Berenguer IV a las morerías de Ascó y Ribera del Ebro (siglo xii)», a Homenaje a D. José M.ª Lacarra de Miguel , vol. i, Saragossa, Anúbar, p. 261-283. Publicat, també, a Josep M. Font i r ius (1985), Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval , Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 561-576. Aquests documents són coneguts a partir de trasllats efectuats molt posteriorment i no se n’ha fet un estudi formal individual, ni tampoc comparatiu, que permeti afirmar-ne l’autenticitat.

9. Julián M. ortegA (2010), «La agricultura de los vencedores y la agricultura de los vencidos: La investigación de las transformaciones feudales de los paisajes agrarios en el valle del Ebro (siglos xii-xiii)», a Helena K irchner (ed.), Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, Archaeopress, col·l. «BAR International Series», p. 123-145.

ANTONI VIRGILI

part de la població indígena, segregada i sotmesa, sense deixar de promoure i fomentar, simultàniament, la captació de colons cristians. El domini dels indígenes derivava, al principi, de les disposicions fixades en les capitulacions que els conqueridors podien imposar, en el cas que es formalitzessin, i establir les condicions d’aquest control sobre la base de la segregació i l’exclusió, sense plantejar-se estratègies d’integració col·lectives. Les violacions dels pactes per part dels conqueridors, causats, en bona part, per l’assentament de colons cristians nous, provocaven les protestes i les revoltes de les comunitats andalusines, sovint reprimides amb l’expulsió.10

La mateixa documentació generada per la conquesta és prou reveladora de la compacitat del procés: els pactes de formació de la host posaven les bases del repartiment posterior; les capitulacions, quan n’hi havia, regulaven les condicions inicials del sotmetiment dels vençuts. Els repartiments i les cartes de poblament eren, alhora, el reflex de l’extinció dels indígenes —atès que s’adjudicaven els béns d’una comunitat desapareguda o sotmesa— i els fonaments de la colonització tota vegada que establien els termes per a l’assentament de colons.

lA conquestA cAtAlAnA

Les conquestes catalanes han estat sovint poc ateses per la historiografia o, en el millor dels casos, s’han plantejat com una expansió «alliberadora» mitjançant un discurs articulat a través de les nocions de reconquesta i restauració. Així, la conquesta de les valls de l’Ebre i del Segre, de la Catalunya Nova, era el resultat d’una acció destinada a acabar així perquè pressuposa l’existència d’una Catalunya remota. No cal dir que, en aquest procés de «restitució de la legitimitat», els vençuts no mereixen cap mena de consideració. En un altre sentit, l’expansió catalana per la Mediterrània havia donat, com a resultat, la construcció d’una xarxa comercial basada en els

10. Les aljames de la Ribera d’Ebre van denunciar l’incompliment dels pactes en diverses ocasions, com posa en relleu Josep M. Font i r ius (1977) . Vegeu, també, Maria Teresa Ferrer mAllol (1998-1999), «The muslim aljama of Tortosa in the late middle ages: notes on its organisation», Scripta Mediterranea, vol. xix-xx, p. 143-164. Sobre València, vegeu Josep torró (1999), El naixement d’una colònia : Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Publicacions de la Universitat de València; Josep torró (2007), «Guerra, repartiment i colonització al Regne de València (1248-1249)», a Enric guinot i Josep torró (ed.), Repartiments a la Corona d’Aragó (segles xii-xiii), València, Publicacions de la Universitat de València, p. 201-276.

NOVA. LA COLONITZACIÓ FEUDAL DE LA CATALUNYA NOVA (SEGLES XII-XIII)

vincles mercantils i els negocis, a diferència de la resta de conquestes hispàniques, fonamentades en la força de les armes i la violència.11 Els estudis sobre la conquesta de la Catalunya Nova, les illes Balears i el País Valencià mostren les concordances amb la campanyes protagonitzades pels castellans i lleonesos.12

Els primers impulsos de l’expansió catalana es van orientar sobre les «marques» adjacents als territoris dels comtes de Barcelona i Urgell (el Penedès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Segarra, la Noguera, etc.). El resultat del repartiment de l’espai entre els conqueridors fou la construcció d’una xarxa de castells termenats (castra) que van establir els límits territorials de l’autoritat i la submissió de les comunitats pageses als nous processos de treball d’acord amb les pautes feudals de captura de renda.13 A partir del segle xii, els setges de Balaguer i, molt especialment, de Tortosa i Lleida, significaven l’inici d’una estratègia de conquesta nova seguida després a les illes Balears i a les taifes de València i Múrcia (segle xiii): eren territoris molt poblats, amb fortificacions i ciutats que caldria prendre per assalt, cosa que requeria esmerçar notables esforços bèl·lics i financers per aconseguir els objectius. Però sobretot, per primera vegada, els magnats catalans s’havien de plantejar la gestió de la població indígena i els processos de colonització immediats. Els conqueridors van aplicar diferents procediments en funció del lloc i les circumstàncies. Tortosa va capitular després de sis mesos de setge; no hi ha cap indici d’una capitulació de Lleida, que va resistir durant més

11. Miquel bA rceló (2005), «Enganya l’ull. El guerrer, el comerciant i la noble causa en la història medieval de Catalunya», a J. M. Fr A der A i E. ucel Ay-dA cA l (ed.), Notícia nova de Catalunya, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Catalunya, p. 13-27.

12. Josep torró, «L’expansió catalana i les altres conquestes hispàniques», L’Avenç, núm. 290 (abril 2004), p. 24-28.

13. Marina m iquel (1994) , Repoblació i feudalització a la marca del comtat de Barcelona : L’articulació social d’un espai de frontera (930-1050), tesi de llicenciatura inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona; Marina m iquel (1997) , «In ipsa marcha extrema. Les terres del Gaià als segles x-xi», La Resclosa, núm. 1, p. 27-35; Marina miquel (1998), «Les marques comtals, la formació d’un territori de frontera», a Manuel Acién A lm A nsA (ed.), L’Islam i Catalunya , Barcelona, Museu d’Història de Catalunya i Institut Català de la Mediterrània, p. 181-185. Sobre la feudalització de la Marca, Carolina bAtet (1995), «La Marca encastellada? Castells i poblament a la Marca del comtat de Barcelona», Afers, núm. 21, p. 341-360; Carolina bAtet (1996), Castells termenats i estratègies d’expansió comtal : La Marca del comtat de Barcelona als segles x-xi, Vilafranca del Penedès, Institut d’Estudis Penedesencs.

ANTONI VIRGILI

de mig any;14 a Mallorca, no hi van haver pactes, i a la taifa de València, conquerida en diverses fases, es van alternar les dues fórmules. Les diverses regions conquerides es van convertir en focus de recepció d’immigrants, que van articular la nova societat feudal. Les Balears i el futur Regne de València, conquerits per Jaume I, van esdevenir uns espais colonials que van reproduir les pautes assajades a la Catalunya Nova.

lA conquestA de lA VAll de l’ebre i el destí dels Vençuts

Ramon Berenguer IV va dirigir les hosts que van conquerir les Terres de l’Ebre i del Segre a mitjan segle xii. A Tortosa (1148) va comptar amb la participació de la República de Gènova, a més d’altres aliats, i a Lleida (1149) fou acomboiat pel comte Ermengol VI d’Urgell.15 Les ciutadelles aïllades de Miravet, Siurana i Prades caigueren l’any 1153. L’operació implicava la destrucció de la societat autòctona i l’impuls d’un procés de substitució mitjançant l’assentament de colons procedents de les regions feudals del nord.

La conquesta de les ciutats principals de la vall de l’Ebre es va resoldre, com hem dit, mitjançant capitulacions. El document de Tortosa remet al de Saragossa i és semblant al de Tudela. Les condicions de permanència de la població andalusina de la Ribera d’Ebre semblen inspirades en el document tortosí. Els preceptes de la capitulació establien que els andalusins podien

14. El fet d’un romanent de població andalusina a Lleida sota els feudals i l’existència d’unes condicions molt similars a les que es produïren a Tortosa ha portat a considerar la possibilitat d’haver-se formalitzat una capitulació de la qual s’ha perdut l’escriptura: vegeu J. m. Font i r ius (1985a), «La reconquista de Lleida y su proyección en el orden jurídico», a Estudis sobre els drets i les institucions locals en la Catalunya medieval , Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 55-73. Josefa mutgé (1992), L’aljama sarraïna de Lleida a l’Edat Mitjana : Una aproximació a la seva història , Barcelona, CSIC, p. 1-2; Xavier eritJA (2000), «Reflexions sobre la comunitat andalusina de Lleida després de la conquesta (2a meitat s. xii)», a Les cartes de població cristiana i de seguretat de jueus i sarraïns de Tortosa (1148/1149), Barcelona, Universitat Internacional de Catalunya, p. 299-307.

15. Sobre les conquestes de Tortosa i Lleida, vegeu Antoni Virgili (2001a) , « Ad detrimentum Yspanie», a La conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (11481200), València i Barcelona, Universitat de València i Universitat Autònoma de Barcelona; Xavier eritJA (1998), De l’almúnia a la turris: organització de l’espai a la regió de Lleida (segles xi-xiii), Lleida, Universitat de Lleida; Xavier eritJA (2003), «L’estructuració feudal d’un nou territori al segle xii : l’exemple de Lleida», a M. bArceló et al. (ed.), El feudalisme comptat i debatut : Formació i expansió del feudalisme català , València, Publicacions de la Universitat de València, p. 293-314.

triar l’exili o romandre-hi. Aquesta oferta es feia sobre una població sensiblement reduïda a causa de les baixes produïdes pels combats i pels efectes del setge i, probablement, per la fugida de persones i famílies i d’aquells que havien estat fets captius. Els que s’inclinaven per l’exili podien posar a la venda els seus béns sempre que no tinguessin deutes pendents, i si reconsideraven la decisió i tornaven, podien fer-ho abans de quatre mesos i recuperar les seves pertinences. Els que optessin per romandre podrien conservar les seves possessions, menys a Tortosa, on havien d’abandonar les seves cases i la mesquita en el termini d’un any per instal·lar-se en un barri específic (villa sarracenorum o moreria), que s’ubicà al sector de Remolins. Tant a Tortosa com a les localitats de la Ribera d’Ebre, les comunitats andalusines es constituïren en aljames amb personalitat jurídica pròpia com a col·lectiu segregat: es regirien per les seves pròpies lleis i a través de les seves institucions, els càrrecs de les quals (cadís, alfaquins, salmedines i prohoms) recaurien en membres de la pròpia comunitat subordinats a l’autoritat del comte de Barcelona o als seus representants. També es garantia la intimitat de les persones, i les seves cases no podien ser escorcollades de manera arbitrària; es respectava la seva religió i no es podien restringir les activitats de culte. Tampoc no podien ser obligats a satisfer taxes més enllà de les que tenien per costum, però eren eximits de prestacions en treball (opera o sofra). No és aquest el lloc ni el moment de verificar el grau de compliment de tots aquests compromisos per part dels conqueridors.16

És impossible de dir quina proporció de la població autòctona va decidir romandre en el territori i acollir-se al dictat dels vencedors. La historiografia entén l’oferta de capitulacions com una mostra de generositat vers els vençuts i pressuposa que la majoria s’acolliria a les condicions establertes.17 No obs-

16. Sobre aquesta qüestió, Virgili (2001a) p. 110-130. És probable que la situació dels andalusins empitjorés gradualment a mesura que anaven arribant més colons. L’incompliment que els conqueridors van fer dels acords continguts en la capitulació també ha estat subratllat per P. ortegA (2000), Musulmanes en Cataluña : Las comunidades musulmanas de las encomiendas Templarias i Hospitalarias de Ascó y Miravet (siglos xii-xiv), Barcelona, CSIC.

17. J. M. Font i r ius (1985b), «La comarca de Tortosa a raíz de la reconquista cristiana (1148)», a Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval, Barcelona, Universitat de Barcelona, 75-92, especialment, p. 87-89. Aquest autor fa servir una expressió genèrica i ambigua: devien ser molts, diu. Del mateix parer sembla Flocel sAbAté (1997), El territori de la Catalunya medieval : Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’edat mitjana, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, p. 30-31, quan parla de la «neces-

ANTONI VIRGILI

tant això, s’observa que en l’espai delimitat per la carta pobla de Tortosa (1149), corresponent a les actuals comarques del Baix Ebre i el Montsià, la població indígena experimentà una reducció sensible. Tot i la impossibilitat de fer comptes precisos n’hi ha prou evidències.

En primer lloc, tant la documentació escrita com l’arqueologia revelen l’existència significativa d’assentaments andalusins en el sector situat entre Amposta, Ulldecona i la serra dels Ports,18 corresponent a l’actual comarca del Montsià, en tota la seva extensió. Arran de la conquesta no en resta ni un sol indici. Ignorem les circumstàncies i les condicions en què es va produir el desallotjament, però els fogatges posteriors ho confirmen plenament: no hi ha enregistrat ni un sol foc moro en tota la comarca. La desaparició de l’alqueria de Favara i la constitució del terme de Vilar de Santa Maria i el Carrascal (actualment municipi de Mas de Barberans) n’és una bona mostra.19

En segon lloc, les actes documentals a través de les quals es formalitza el repartiment de l’espai són el testimoni i el registre de l’extinció: els immobles adjudicats als conqueridors són els béns confiscats a una gent que ha estat espoliada o que és absent, sigui per defunció, fuga, expulsió o captivitat. 20

Finalment, la diàspora de savis (alfaquins i ulemes), originaris de Tortosa, Lleida i Balaguer, la presència dels quals és documentada a la resta de dar al-islam, 21 tot i representar un sector reduït i elitista de la societat, i poc procliu a entendre’s amb els conqueridors, il·lustren significativament l’opció de

sitat d’assimilar un important gruix de població islàmica». ortegA (2000), a les p. 9 i 181, diu: «Una parte, desconocida pero que se supone importante, de los musulmanes vencidos optaron por permanecer en el territorio». Ferrer mAllol (1998-1999), p. 143, diu que «en foren un gran nombre».

18. L’arqueologia va posant al descobert la densitat dels assentaments andalusins en aquesta zona (Mas del Torril, la Ràpita, Mas de Barberans, etc.) (Virgili (2001a), p. 107-108). Al segle xiii, hi ha un únic assentament, l’Aldea, producte d’una deportació procedent de Silla (València) com a represàlia d’una revolta. Vegeu Pierre guich A rd (1979), «Le probléme de la sofra dans le royaume de Valence au xiii siècle», Awraq (Madrid), núm. 2, p. 64-71. Tant l’Aldea com Silla eren senyories de l’orde de l’Hospital. La comunitat andalusina de l’Aldea fou dotada d’uns estatuts l’any 1258 per part del mestre hospitaler. Document publicat per Font i r ius (1969) , vol. i, doc. 303.

19. Antoni Virgili (1999) , «De Favara al Vilar de Santa Maria i Carrascal (Mas de Barberans, Montsià), segles xii-xiii», Faventia , vol. 21, núm. 2, p. 117-128.

20. Vegeu els treballs reunits a guinot i torró (2007).

21. Xavier bA llestín (1994) , «Prosopografia dels fuqahâ’ i ‘ulamâ’ de la zona oriental del tagr al-`a`là: Balagà, Lârida, Turtûsa», a M. m A rín (ed.), Estudios onomástico -biográficos de al-Andalus, Madrid, CSIC, p. 5 -119.

l’exili. És probable que es valguessin del seu paper rector i la seva influència en la comunitat musulmana per convèncer altres persones i famílies a fer el mateix. Tant si fos a conseqüència de fugues prèvies com d’expulsió, captivitat, exili o deportació, l’aljama de Tortosa havia quedat tan disminuïda que un barri extramurs podia allotjar tots els seus efectius. A més, els conqueridors controlaven el grup tot gravant fiscalment un creixement eventual de la comunitat, segons un document reial de l’any 1174, amb una taxa imposada per substituir la sofra (opera).22 Atès que les capitulacions eximien l’aljama d’aquesta prestació, el tribut esdevenia una càrrega nova, no contemplada inicialment.

La documentació del segle xii revela que a tot el Baix Ebre només hi ha dos llocs amb una presència d’andalusins numèricament suficient per ser percebuda: la moreria de la ciutat de Tortosa (al barri de Remolins) i la vila de Benifallet. Hi ha esments dispersos entre Xerta i Tivenys, però poc significatius. Els fogatges posteriors confirmen plenament aquesta distribució: l’any 1496 s’enregistren 82 focs moros de 1218 (no arriben al 7 %), dels quals, 48 eren a Remolins (Tortosa) i 27 a Benifallet.23 El cas de Benifallet és excepcional al Baix Ebre i s’assembla a les localitats de la Ribera d’Ebre on romanien aljames amb una alta proporció d’andalusins en relació amb el nombre de colons cristians. A Benissanet i Riba-roja eren tots moros ; a Miravet i Ascó, ho eren la majoria, i a Móra, Vinebre i Garcia eren molt nombrosos. El punt de partida d’aquesta presència era l’esmentat estatut atorgat per Ramon Berenguer IV ad omnes sarracenos qui habitarent in riberia de Ibere. Segons el fogatge, als pobles de la Ribera hi havia 486 focs moros de 1054 (46 %). Atès que la gran afluència de colons es va produir arran de la concessió de cartes pobla en els segles xii i xiii és plausible pensar que, d’inici, la població indígena era majoritària. Crida l’atenció una distribució tan irregular en el conjunt

22. El terme sofra (opera en els documents llatins) designava els treballs que la població havia de prestar en benefici de la comunitat (reparació de muralles, abastament d’aigua i llenya als recintes defensius, etc.). El document de 1174 especifica que: «si vero crescerit populus sarracenorum ... crezcant mazmucine —peces de moneda d’or—, si vero quod absit minuerit, minuant mazemucine», publicat per Pròsper de boFA rull (1851), Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón , Barcelona, Establecimiento litográfico y tipográfico de D. José Eusebio Monfort, vol. V iii, doc. x V i.

23. Josep iglesi As (1987) , La població de les vegueries de Tarragona, Montblanc i Tortosa, segons el fogatge de 1496, Reus, Associació d’Estudis Reusencs. Josep iglesi As (1991) , El fogatge de 1497: Estudi i transcripció, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, 2 v.

ANTONI VIRGILI

m APA 1. Assentaments al Baix Ebre (segle xii).

de les terres de l’Ebre a la darreria del segle x V (570 focs moros de 4.500 focs totals, el 12 %), ja que es concentrava en les localitats fluvials de la Ribera a partir de Benifallet i en direcció al nord, amb presència escassa al Baix Ebre i nul·la al Montsià, la Terra Alta i el Priorat. No sembla el resultat d’una localització organitzada amb criteris autònoms, sinó la conseqüència d’un reassentament dirigit pels conqueridors mitjançant processos de deportació. Malgrat que les dades aportades abasten uns marges cronològics molt amplis, les tendències són ben percebudes ja a la segona meitat del segle xii : desallotjament absolut de les contrades més meridionals, reducció notable d’indígenes al Baix Ebre (menys a Tortosa i Benifallet en termes absoluts) i presència considerable a les localitats riberenques des de Miravet. Les dades sobre la ciutat de Lleida són plenament concordants: els recomptes del segle x V mostren que la població andalusina instal·lada a la villa sarracenorum , vers Gardeny, no arribava al 3 % del total.24

Hi ha poca informació sobre la població indígena (anomenada mudèjar) però suficient per mostrar les condicions de segregació i exclusió sota unes determinades formes de control, com l’eixaricat i el captiveri, les quals permetien una explotació rendible de la mà d’obra indígena per part dels colons cristians. Els eixarics eren pagesos andalusins sotmesos als conqueridors en condicions d’absoluta precarietat. De la mateixa manera que podien ser transferits amb la terra en condicions d’adscripció, 25 també podien ser desposseïts a voluntat dels propietaris.26 A Tortosa, les escasses referències mostren que la situació dels eixarics no era estable i que fluctuava segons les circumstàncies de cada moment i, sobretot, de l’interès de cada propietari. A més, la renda exigida era superior a la dels colons cristians. 27 Els testaments

24. Prim bertr An (1980) , «Notes de demografia i onomàstica lleidatanes de finals de l’Edat Mitjana. El fogatge de 1491», a Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia , núm. 1, p. 143-171. També mutgé (1992).

25. Virgili (2001a), p. 116-123, recull les mencions documentals a eixarics. ortegA (2000), p. 51-53, distingeix els eixarics vells (producte de la conquesta), dels nous. Al seu parer, els primers no es podien identificar amb parcers ni adscrits; l’eixaric era un «cultivador que poseyera alguna suerte de dominio útil sobre el fundo [...] bastante más amplio y sólido que el resultante de un establecimiento [...] la única obligación que soportaban estos exaricos antiguos era el pago de la correspondiente porción de la producción».

26. torró (1999), p. 193-202.

27. En els establiments andalusins al Baix Ebre, hi ha dos esments de la tercera part dels fruits, un esment de la meitat i de la tercera part de la collita i dos esments de la quarta part. Referències a Virgili (2001a), p. 116-123; vegeu, també, A. Virgili (2002),

ANTONI VIRGILI

mostren, també, l’existència de captius (captivi sarraceni), els quals figuraven entre l’inventari de béns mobles i podien ser donats com a llegats. S’ignora en quines circumstàncies foren reduïts a aquesta condició. La conquesta va generar captius —malgrat que la capitulació no ho preveia— però és possible que d’altres fossin producte de campanyes depredadores (cavalcades) sobre els espais adjacents a l’altra banda del Sénia. La condició dels captius semblava que podia ser transitòria atesos l’enfranquiment, la conversió (baptizatos), la redempció o el rescat, 28 però a la documentació més primerenca no n’hi ha constàncies. De captius, en podien tenir els magnats més poderosos, però també els milites de graus jeràrquics inferiors. Fins i tot, un mateix captiu podia ser compartit entre diversos propietaris. Sobre la seva activitat laboral, n’hi ha escasses notícies: un consta com a teixidor, però la majoria devien ser domèstics o pagesos que treballaven les reserves dels principals senyorius de la regió (la seu de Tortosa, la comanda del Temple) gestionades directament. La seu en va rebre prop d’una vintena en testament; del seu patrimoni personal, el bisbe Ponç de Monells en llegà deu.29

La conquesta cristiana de Tortosa i la vall de l’Ebre va introduir, com hem vist, alteracions profundes immediates sobre la població andalusina, com mostra la reducció dràstica dels seus efectius i les mesures de control estricte sobre la que va romandre sota domini feudal. Però la conquesta no es podia consolidar sense els processos de colonització que culminarien amb la formació de la societat feudal nova.

els Processos de colonitzAció

La conquesta d’al-Andalus, doncs, suposa l’emigració de centenars i milers d’individus de diversa condició de llurs regions d’origen per assentar-se a les annexionades tot reemplaçant, totalment o parcial, la població indígena, fugida, exiliada, capturada o deportada. Els colons s’havien d’enfrontar a les dificultats derivades del viatge, la instal·lació i també de la transformació i «Senyors i renda feudal. A la recerca de pagesos a Tortosa (1148-1213)», a c m ir i e Vicedo (ed.), Control social i quotidianitat. Terceres Jornades sobre Sistemes Agraris, Organització Social i Poder Local als Països Catalans, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 106-139.

28. Ricard soto (1994) , «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230», Mélanges de la Casa de Velázquez (Madrid), vol. 30, núm. 1, p. 167-206, ho ha documentat a Mallorca.

29. Les referències, a Virgili (2001a) , p. 123-126.

adaptació del paisatge a les exigències de la producció de renda feudal. Els nous assentaments foren, doncs, els escenaris de la pràctica dels cicles agraris nous imposats pels conqueridors: rompre la terra, criar i conrear animals, llavors i plantes, en alguns casos de nova implantació i, en d’altres, ampliarne l’escala o aplicar formes de gestió noves.

El moviment de colonització és un fenomen de gran abast per la magnitud dels corrents migratoris i la seva amplitud cronològica i geogràfica. Gent de tota mena, persones soles i famílies senceres abandonaven els seus llocs d’origen per emprendre camí, la primera incògnita del qual començava pel mateix viatge —podien ser centenars de quilòmetres— vers unes terres de les quals no coneixien res. Quins estímuls poden mobilitzar tanta gent i de tan diversa condició, com es canalitza i es difon tota aquesta informació i quines conseqüències va tenir una emigració d’aquesta mena en les regions emissores són qüestions que mereixen ser formulades. Qui són aquests colons i quants són?

Els camins de les migracions

Tarragona, Tortosa i Lleida esdevingueren els principals focus de recepció de colons. En podem conèixer la procedència d’una part gràcies al fet que s’identificaven amb el topònim d’origen o el gentilici. 30 La nova societat colonial que es formà al Baix Ebre a partir de mitjan segle xii es caracteritzà per la seva diversitat. Entre els seus components s’hi compten occitans (des de la Provença fins a Aquitània) en nombre molt destacat, no inferior a uns vuitanta individus. També al voltant d’un centenar d’italians —especialment genovesos—, que es van instal·lar a la regió després d’haver participat activament en el setge. Molt significatiu fou, també, l’assentament de normands procedents de Flandes, Anglaterra i Gal·les. Aquests formaven part dels destacaments de la Segona Croada que es dirigien a Terra Santa, però després de participar activament en el setge de Tortosa, una trentena d’ells va decidir

30. L’antropotoponímia, tot i requerir una utilització prudent de la informa-ció, ha estat emprada de manera recurrent per reconstruir les grans línies dels processos migratoris que van caracteritzar les conquestes feudals. Per al País Valencià, vegeu, per exemple, Enric guinot (1999) , Els fundadors del Regne de València , València, Tres i Quatre, 2 v. Per a Mallorca, Antoni m A s (2000) , «Ideologia, topònims i llinatges. Algunes consideracions sobre l’ús de la toponomàstica i de l’etimologia com a font de l’origen dels “repobladors” de Mallorca (segles xiii i xi V)», Mayurqa , núm. 20, p. 123-143.

ANTONI VIRGILI

quedar-s’hi. 31 Una quarantena llarga d’aragonesos originaris de Jaca, Osca, Saragossa i altres localitats van tenir un paper important en el setge de Tortosa i en la colonització posterior. 32 Però els efectius més nombrosos foren els catalans.33

Les comarques centrals catalanes i adjacents transferiren més de la meitat dels colons. De l’Anoia, hi ha membres dels llinatges Copons, Jorba, Claramunt, Pujalt; del Bages, destaquen els Manresa, Cardona i Rajadell; del Vallès, els Castellbisbal, Montcada, Sant Cugat, Sentmenat i Bell-lloc; procedents del Penedès, hi arribaren els Castellví, Granada, Lavit, Subirats, Vilafranca i Cunit. L’àrea adjacent a aquest nucli central també deixa anar colons amb quantitats significatives. D’Osona, el Baix Llobregat i el Maresme, van emigrar components de les famílies dels Centelles, Vic, Torelló, Tona, Tornamira, Savassona, Martorell, Pineda i Vilassar. Des d’aquí, deriven dues àrees amb una aportació més reduïda: l’una al nord, entorn de Girona i l’Empordà; i l’altra, al sud, al Camp de Tarragona i la Conca de Barberà. Els seus cognoms no generen cap mena de dubte: d’una banda, els Girona, Bruguera, Vilademuls, Rocacorba, Taià, Rocabertí, Navata, Cabrera, Brugueroles, Monells i Cartellà; de l’altra, els Tarragona, Altafulla, Tamarit, Renau, Garidells, Cambrils, Albiol, Queralt, Espluga o Santa Coloma. Aquests tres nuclis destaquen en relació amb la resta del territori català en el seu paper de transferir colons cap a les Terres de l’Ebre. Les àrees assenyalades, molt homogènies geogràficament, coincideixen, a grans trets, amb les de màxima densitat de districtes castrals; aquests castra van esdevenir, alhora, els casals de la nova

31. Antoni Virgili (2009), « Angli cum multis aliis alienigenis : crusade settlers in Tortosa (second half of the twelfth century», Journal of Medieval History, núm. 35, p. 297-312. Lucas VillegAs-A ristizábA l (2009), «The Anglo-Norman intervention in the conquest and settlement of Tortosa 1148-1180», a B. Z. KedA r et al. (ed.), Crusades, Ashgate, vol. 8.

32. Antoni Virgili, «Els aragonesos en la conquesta del Baix Ebre (1148-1212)», a Recerques (en premsa).

33. Antoni Virgili (2001b), «Conqueridors i colons a la frontera: Tortosa (11481212)», Recerques, núm. 43, p. 47-76; Antoni Virgili (2003), «Els conqueridors de mitjan segle xii : com aprenen a ser-ho?», a M. bA rceló et al. (ed.), El feudalisme..., p. 293-313; Antoni Virgili (1985), «Feudals d’Altafulla i Tamarit a la conquesta de Tortosa», Estudis Altafullencs, núm. 9, p. 67-73; Antoni Virgili (2008), «El Penedès: un espai conquerit; plataforma de conqueridors (segles x-xii)», a Roger benito, De la Marca Hispànica a les terres de marca : El Penedès, Vilafranca del Penedès, Institut d’Estudis Penedesencs, p. 9-24.

noblesa fidel als comtes de Barcelona que protagonitza la conquesta al sud i a ponent del Llobregat i enllà de Tarragona.

Els contingents de colons catalans que van poblar Lleida i els contorns procedien, sobretot, de les àrees adjacents del Pirineu i el Prepirineu. El Pallars, la Ribagorça, l’Alt Urgell i la Llitera aportaren entorn del 25 % dels colons, i el Solsonès i la Segarra, sobre un 20 %; les comarques a llevant d’aquest primer nucli (l’Anoia, el Berguedà, la Cerdanya, el Bages i la Conca de Barberà) hi contribuïren amb un modest 5 %, mentre que Barcelona ho va fer amb una aportació de prop del 2,5 %. L’origen de la resta de colons és ja molt més dispers. És molt remarcable l’aportació occitana (Llenguadoc, Provença, Rosselló i Gascunya), lleugerament inferior al 20 % dels immigrants; l’aragonesa no va arribar al 5 %.34

Una colonització jerarquitzada

Entre les cases nobiliàries vinculades estretament amb la conquesta de Tortosa, hi havia els Montcada, Sentmenat, Copons, Rajadell, Monells, Belllloc, Castellet, Castellvell (o Castellví) i Rocabertí, entre d’altres. Com a participants en el setge i posterior conquesta de la ciutat, van esdevenir partícips del repartiment 35 i, després, van exercir càrrecs i funcions d’importància en l’administració comtal i reial a la Tortosa feudal. Els Montcada foren els lloctinents comtals a Tortosa, on es va establir una branca familiar. 36 Els Sentmenat consten com a veguers (vicarii) dels comte-reis. Guillem de Copons, batlle comtal, fou recompensat per Ramon Berenguer IV amb el terme de Godall; Berenguer i Ramon de Monells eren germans de Ponç de Monells, que fou bisbe de Tortosa (1165-1193) i, alhora, abat de Ripoll. La presència dels Castellet no és menys rellevant que la dels anteriors. Bertran va rebre l’almúnia de l’Antic de mans del comte, i Bernat era present, juntament amb els Montcada, el cònsol genovès Caffaro i altres magnats, en l’acció de repar-

34. Les xifres provenen de les taules elaborades per Josep ll A donosA (1991), Història de Lleida , vol. i, Lleida, Pagès Editors, p. 129-201. Vegeu, també, Jordi bolòs (1993) , «Paisatge i societat al Segrià al segle xiii», a Paisatge i societat a la Plana de Lleida a l’Edat Mitjana , Lleida, Universitat de Lleida, p. 45-81.

35. Sobre el repartiment de la Catalunya Nova, Antoni Virgili, «Les conquestes catalanes del segle xii i els repartiments», a Enric guinot i Josep torró (2007), Repartiments..., p. 51-74.

36. John C. shideler (1987), Els Montcada: una família de nobles catalans a l’edat mitjana, 1000-1230, Barcelona, Edicions 62.

ANTONI VIRGILI

timent de la ciutat.37 Albert i Guillem de Castellví o Castellvell van obtenir immobles al Baix Ebre, a la Ribera i al Priorat. Els Bell-lloc també són ben visibles a Tortosa, especialment Bernat, senyor de l’Aldea, el qual formava part de la Cúria comtal que resolgué el contenciós entre Guillem Ramon de Montcada i Ramon Berenguer IV pel repartiment de Tortosa. 38 A Lleida, al costat de Ramon Berenguer IV i d’Ermengol VI, participaren els Montcada, els Anglesola, els Boixadors, els Jorba, els Monells, els Sanaüja, els Puigverd, els Besora, els Òdena, els Torroja, etc. Aquests van protagonitzar la campanya militar de mitjan segle xii, la qual els va permetre acumular patrimonis importants a Tortosa i Lleida. Ells, però, no tenien el costum de romandre o estabilitzar-se en un indret, i la seva contribució a la colonització fou més aviat escassa.

La base inicial de l’assentament dels conqueridors la protagonitzaren, sobretot, els seus vassalls, els membres de les nissagues de castlans i cavallers originaris dels districtes castrals del rerepaís, com els Garidell, Rajadell, Granada, Centelles, Manresa, Martorell, Condamina (o Coromina), Altafulla i Tamarit, entre d’altres. Aquests participaren del segon procés de repartiment en rebre les honors, porcions dels inicials lots de l’alta aristocràcia, i molts d’ells figuren a la nòmina dels 105 tortosins que van jurar fidelitat al rei Alfons I a finals d’abril de l’any 1163. 39 Les honors eren formades per una casa a la ciutat i parcel·les rústegues, sovint disseminades. Una de les clàusules comprometia el receptor a residir en el lloc amb l’objectiu explícit d’estabilitzar una població inicial a la regió ocupada: era el punt de partida de la colonització. Els Garidell foren un dels nous llinatges tortosins amb més membres; eren els titulars del poblat dels Garidells situat al sud-oest de Tortosa (actual terme de l’Ampolla), per concessió comtal, malgrat que no en resta constància documental, i estaven vinculats als aparells de justícia tortosins com a

37. Bertran de Castellet fou l’administrador més important del patrimoni de Ramon Berenguer IV. Vegeu Thomas N. bisson (1984), Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings (1151-1213), Berkeley, Los Angeles i Londres, University of California Press, 2 v. (el testament de Bertran de Castellet, doc. 144). Vegeu també Manuel sánchez (1995) , El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Vic, Eumo, p. 29-35.

38. Guillem Ramon de Montcada interposà una querella contra Ramon Berenguer IV per considerar que havia retallat la porció que li corresponia en virtut dels pactes per a la conquesta de Tortosa. Les sessions del judici es poden seguir a Francisco m iquel , Liber Feudorum Maior, doc. 464 i 465.

39. Bofarull 1848), vol. V iii, doc. ix

prohoms (probi homines). Els Manresa (Minorisa) presenten trets molt semblants: Carbonell, Berenguer i Albert de Manresa eren a Tortosa des de 1150. Els Granada, procedents de l’Alt Penedès, tenien patrimonis importants i formaven part de la Cúria de Tortosa. Ramon de Centelles i Guillem de Condamina foren individus de característiques similars a les dels que s’han observat fins ara. Ramon tenia immobles i també estava relacionat amb la Cúria i els prohoms de Tortosa. Guillem de Condamina era un reconegut terratinent i fou el batlle del bisbe. La majoria dels altafullencs i tamaritencs que recalaren a Tortosa ho feren, a l’inici, com a beneficiaris del repartiment comtal, en especial, Oller de Tamarit i Alegret d’Altafulla, que els trobem actuant plegats, juntament amb Droet i Deodat, molt vinculats a les senyories feudals emergents de la regió, la catedral i la comanda del Temple, a les quals cediren i alienaren bona part del seus immobles.

Aquests i d’altres casos presenten unes constants que cal destacar. Els colons que han deixat un rastre més ben perfilat en la documentació tortosina eren, essencialment, posseïdors d’immobles, sobretot rústecs, però també urbans, com cases i obradors. Sovint, aquest patrimoni tenia el seu origen en el repartiment comtal, és a dir, en resposta a uns serveis prestats, essencialment militars. Molts d’ells estan documentats com a membres de les institucions, aparells i instruments del poder. A la vegada que posseïdors de conjunts patrimonials rellevants ocupaven els càrrecs de veguer o batlle de l’administració senyorial, comtal o reial, eren jutges o formaven part de la cort de prohoms encarregada d’assistir i resoldre en les causes i processos judicials.

Una colonització dirigida

La presència dels receptors de les honores comtals, però, era insuficient. Calia portar pagesos a les àrees ocupades: convèncer-los o obligar-los, conduir-los als llocs, organitzar els assentaments, fer establiments i repartir terres. Els documents no mostren traces de colonització intensiva fins passades tres dècades de la presa de Tortosa i Lleida. Des d’aleshores, les seus episcopals respectives i les comandes templeres en aquestes ciutats van formalitzar donacions a cens (els futurs establiments emfitèutics), en els entorns urbans i a les ribes fluvials. Als indrets més perifèrics i muntanyosos s’atorgaren cartes de població, però escasses. En aquestes dates, de manera simultània, es colonitzaren, no sense dificultats, el Camp de Tarragona i, encara àrees del Penedès. Al Camp de Tarragona i la Conca es concediren 62 documents po -

ANTONI VIRGILI

blacionals entre els anys de 1150 i 1200 (prop del 80 % del total). La majoria de les cartes de població de l’àrea de Lleida-Tortosa s’atorgaren després de la conquesta de Mallorca i València per part de Jaume I: unes 50 entre els anys de 1200 i 1300. La colonització topava amb obstacles seriosos derivats de la manca de gent.

Les cartes de poblament podien ser atorgades a una col·lectivitat, però moltes anaven adreçades a un intermediari —podia ser una sola persona o un petit grup—, sovint d’origen aristocràtic o escollits entre les oligarquies locals.40 Els repartidors o establidors s’ocupaven d’atreure pobladors i de colonitzar l’indret, i eren compensats amb una participació en els drets dominicals sobretot en funció dels establiments duts a terme (stabilimenta). Per això, posaven el màxim interès en la captació de gent, fins al punt de pagar al senyor eminent, o de sotmetre’s a una sanció en el cas de no reeixir en el seus compromisos.41 La seva funció queda reflectida clarament en els textos: «tu stabilias et appopules quomodo volueris (Cambrils, 1152); dono [...] tibi [...] libertatem et potestatem congregandi quoscumque poteritis homines ad incolendum et populandum terram illam et locum [...] et construendum...» (Escornalbou, 1170).42 També és molt probable que ells mateixos fossin els encarregats de gestionar la recaptació de la renda, de la qual el senyor eminent percebia només una part, normalment una quantitat fixa. La pràctica permetia als repartidors obtenir un considerable marge de benefici que els facilitava l’ascens social i un reconegut prestigi.

Hi hagué autèntics especialistes en l’organització i la direcció de la colonització. Molt destacat fou el paper de Pere Berenguer de Vilafranca i els seus successors; batlle de Ramon Berenguer IV, fou l’encarregat d’organitzar els inicis d’aquesta vila reial penedesenca; va rebre, també, l’encàrrec d’impulsar la colonització de la vila de Montblanc i els seus successors van intervenir en la fundació del Pla de Santa Maria (Alt Camp) i en altres assentaments a l’àrea del Matarranya. Ramon de Coscoll, Bernat de Vallseguer i Guillem Berenguer de Riudovelles a l’àrea de Lleida, i Oliver Fuster, els Forcadell i Espanyol de Prades a les Terres de l’Ebre, d’origen social més modest que els

40. Aquest procediment es troba en un nombre no inferior a 30-35 instruments relatius a les àrees del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre i de Ponent procedents de la col·lecció de cartes de població. Vegeu Font i r ius (1969).

41. Així ho van fer els Espanyol a la torre d’Albozalag, els Forcadell a les Ventalles, o els repartidors de Massaluca. Vegeu Virgili (2003), p. 274 i s.

42. Font i r ius (1969), doc. 91 i 138.

Vilafranca, foren representatius en l’exercici d’aquestes funcions i constituïren les oligarquies locals incipients que generava la conquesta; així es produí la primera selecció d’ordre social entre els colonitzadors.43 Alguns d’aquests, com Ramon de Coscoll, foren designats batlles i accediren a la cavalleria. La colonització no fou, doncs, un moviment espontani ni improvisat, sinó tot el contrari.

El nou espai rural: pobles i camps

No és fàcil saber quanta gent es desplaça ni les característiques dels assentaments. 64 cartes pobla, atorgades entre 1150 i 1300, contenen dades força precises sobre les dimensions dels nuclis residencials. És raonable pensar que cada poblador era un cap de casa i, per tant, cada nom correspon a un fogar o família. 32 dels assentaments (50 %) no superen els 10 fogars. De la resta, 22 nuclis (34 %) oscil·len entre 11 i 21 fogars, i només 10 (16 %) superen els trenta. Les xifres mostren sempre les previsions que s’esperen obtenir, raó per la qual, caldrà matisar-les i prendre-les a la baixa. Així doncs, predominaven els nuclis més petits i dispersos. Aquesta impressió la confirma el procés de colonització de l’antic i extens terme castral de Castro Asinorum (Castelldans, les Garrigues), el qual va donar lloc a un autèntic rosari de sis petits assentaments (entre tres i nou fogars).44 Aquest mateix fenomen ha estat observat a la baronia de Cabacés / la Figuera (el Priorat), senyorejat per la seu de Tortosa. Les 17 turres del Segrià també eren assentaments reduïts: entre 3 i 15 famílies cada una. És cert que les xifres sempre són relatives en funció del context històric o del criteri de l’observador i, en conseqüència, fa de mal dir si es tracta de nuclis petits o grans, de poca o molta gent, però es podrien qualificar, penso, de modestes, sobretot, si es relacionen amb les previsions i, de manera especial, amb el relleu que la historiografia atribueix a un moviment massiu i espontani de colonització.

Sovint, la tria del lloc de residència també era una decisió senyorial encaminada a concentrar la població en un lloc determinat, sense excloure procediments sota coacció i amb poc entusiasme per part de la població. Amb pocs casos en tindrem prou per il·lustrar el fenomen: l’any 1163, el rei Alfons

43. Virgili (2003), p. 274 i s.; també, «El Penedès: un espai conquerit».

44. Per a l’estudi del repartiment del territori sobre la base de castells termenats en els entorns de Lleida, vegeu Flocel sA bAté (1998) , «La castralització de l’espai en l’estructuració d’un territori conquerit (Urgell, Pla d’Urgell, Garrigues i Segrià)», Urtx , núm. 11 (Tàrrega), p. 8-40.

encarregà, a Pere Berenguer de Vilafranca, el trasllat de la gent des de Vilasalva a la muntanya adjacent, des d’aleshores anomenada Montblanc, per edificar i repoblar l’espai nou, a canvi de la vegueria i la batllia de la localitat nova i la concessió de part de la rendes i altres drets. La maniobra s’ha pogut confirmar arqueològicament, ja que Vilasalva, que havia rebut carta pobla de Ramon Berenguer IV, fou abandonada progressivament pels seus habitants.45 Aquest cas, però, no fou isolat. L’any 1193, els templers de Gardeny van ordenar el trasllat de la població de quatre torres vers el nucli de Riudovelles (Segrià) amb severes amenaces que els impedien el retorn als llocs d’origen. El 1194, Alfons el Cast, amb el consentiment d’Ot, prior de Sant Pere de Riudebitlles, va ordenar als habitants del terme de Cabra (Alt Camp) el seu agrupament en la vila del coll de Cabra alhora que prohibia altres assentaments («nulla alia villa fiat de cetero infra terminos Capre, neque aliquis audeat aut possit habitare infra iamdictos nisi in predicta villa de super collum Capre»).46

El 1201, Guillem de Cervera i Bernat de Montpaó van enviar els habitants de la Torre de Sentmenat (Castelldans, les Garrigues) a la Vila de Puigverd.47

El 1208, sobre Nulles (Alt Camp) es disposava: «ita quod vos faciatis et construatis ibi villas et forcias cum muros et sine muros cum vallibus et barbacanis et [...] quod in predicta loca mittatis et construatis et populetis omnes homines qui sint citra Gaianum versus campum Terrachone usque ad Valli Mollis».48

A les dificultats del viatge, s’hi havien d’afegir les derivades de l’assentament inicial: parar i construir casa, rompre camps, sembrar, plantar, assegurar una mínima ramaderia domèstica per a consum familiar, etc. Eren activitats imprescindibles per impulsar la colonització. Calien eines, llavor, recursos a l’esguard de la primera collita, i aquí entrava en escena el repartidor, el batlle, que facilitava l’indispensable per arrencar. En aquestes condicions, el risc de l’endeutament planava sobre els colons. En arribar a les destinacions noves, les famílies van haver d’adaptar i modificar els espais agraris en funció de les exigències de la renda feudal. El paisatge fou subvertit, en

45. Maria A dseri As, Immaculada Teixell (2003), «L’assentament medieval dels molins de la vila: Duesaigües o Vila-salva (Montblanc, Conca de Barberà)», a Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya , vol. ii, Barcelona, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), p. 529-535.

46. Font i r ius (1969) , doc. 200.

47. Aquest i altres casos, a Virgili (2003), p. 274 i s.

48. Font i r ius (1969), doc. 225.

expressió d’Helena Kirchner, no tant per les modificacions morfològiques practicades sobre els camps, com pel canvi o intensitat dels conreus (cereal i vinya), la construcció de molins, la introducció de noves espècies animals (com els porcs), la formació de nuclis residencials nous i, sobretot, per la gestió i organització dels nous processos de treball.49 Els canvis que la conquesta i la colonització feudal provoquen en el paisatge rural tot just comencen a ser estudiats a les Terres de l’Ebre. La rompuda de les àrees més perifèriques del prat en el sector conegut com les Arenes (ara anomenat el Temple o horta de Sant Llàtzer, al sud de Tortosa) amb la introducció de cereals i vinya a la segona meitat del segle xii fou l’efecte més visible.50

Cal pensar que els volums de població descrits tenien poca capacitat per rompre espais de conreu nous. Les informacions textuals són escasses, però a partir d’aquestes informacions es pot proposar la construcció d’unes explotacions que podrien oscil·lar entre les tres hectàrees de l’àrea de Lleida, entre regadiu i secà, i les dotze de la Terra Alta (de la comanda del Temple de Miravet). Cada assentament no superaria, doncs, una extensió conreada entre 40 i 120 hectàrees, segons l’indret. 51 És probable que les assignacions de terra incloguessin la concessió d’horts i freginals, així com l’accés a àrees de recursos naturals com prats, deveses i boscos, de gaudi comunal. Els grans obstacles de la colonització residien en l’organització inicial dels assentaments i, sobretot, en la necessitat de rompre. Els documents aporten poca

49. Helena K irchner (1995), «Colonització de lo regne de Mallorques qui és dins la mar : La subversió feudal dels espais agraris andalusins a Mallorca», a P. sénAc (ed.), Histoire et archeologie des terres catalanes au Moyen Âge , Perpinyà, Presses Universitaires de Perpignan, p. 279-316. Helena K irchner (2003) , «Una arqueologia colonial: espais andalusins i pobladors catalans a les Illes Balears», a M. bA rceló et al. (ed.), El feudalisme..., p. 201-236. També, Josep torró, «Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles xiii-xi V), a M. bA rceló et al. (ed.), El feudalisme..., p. 153-201. 50. Antoni Virgili, «Espacios drenados andalusíes y la imposición de las pautas agrarias feudales en el prado de Tortosa (segunda mitad del siglo xii)», a Helena K irchner (ed.), Por una..., p. 147-155. El drenatge d’espais inundats també fou practicada a l’illa d’Eivissa pels colons catalans, vegeu Ricardo g onzález Vill A escusA, Helena K irchner (1997), «La construcció d’un espai agrari drenat andalusí al hawz de la madina de Yabisa. Anàlisi morfològica, documental i arqueològica del Pla de Vila», a Miquel bA rceló (coord.), El curs de les aigües : Treballs sobre els pagesos de Yabisa (290-633 H / 902-1235 dC), Eivissa, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, col·l. «Quaderns d’Arqueologia Pitiüsa», núm. 3, p. 65-96.

51. bolòs (1993). Ramon sA robe (1998) , «Deu establiments fets pels templers al Segrià al segle xiii», Urtx , núm. 11, p. 59-67. Virgili (2003), p. 284-285.

ANTONI VIRGILI

informació sobre la superfície dels espais de conreu que podia generar cada assentament, i res sobre la seva ubicació, morfologia i disposició (planes, sediments litorals, abancalament de vessants, etc.). Només una recerca arqueològica orientada a l’estudi dels espais de conreu, els mateixos conreus i els paisatges agraris pot aportar informació sobre les qüestions plantejades. 52

considerAcions FinAls

Som lluny, encara, de conèixer amb detall el conjunt d’actuacions que requerien les dinàmiques colonitzadores impulsades per les conquestes feudals. Els textos no informen de com es captava la gent, com es transmetia la informació, com es feien els desplaçaments, amb quins mitjans, amb quines condicions i amb quin ritme. Les condicions i les clàusules de les cartes pobla semblen indicar que els processos eren complexos, lents i dificultosos. Al contrari del que defensa la historiografia tradicional, no sembla haver-hi zones amb excedents de població capaç d’omplir les regions ocupades, ni gaire voluntat, per part dels senyors dels llocs d’origen, de deixar marxar la mà d’obra que els generava les rendes. Els patrons familiars que tendien a consolidar-se —família nuclear i dret de primogenitura en la successió— lliuraven els seus efectius d’una manera lenta i gradual.

Sembla, també, que en primer lloc es van ocupar les ciutats i els espais adjacents. És fàcil d’entreveure aquest fenomen a Tarragona, Tortosa i Lleida, les quals garantien la colonització inicial i actuaven de reclams per a assentaments futurs. Als nuclis urbans, com a receptors d’immigrants d’orígens molt diversos, s’hi constituïen solidaritats, colònies, enteses com a grups de gent de la mateixa procedència o de localitats i regions properes que mantenien contacte, tenien complicitats i col·laboraven. La coneixença, l’amistat, el parentesc, la coincidència de costums, el nivell social, les activitats, les afinitats i, sobretot, l’idioma i la religió, entesa com un conjunt de rituals, codis morals, creences i maneres de fer, eren els factors que articulaven els grups i contribuïen a dotar-los d’organització i cohesió. Els seus membres es relacionaven quan tenien necessitat de resoldre contratemps, o cercaven persones de la seva confiança davant la formalització de qualsevol mena d’acta notarial, ja fos en l’elecció dels marmessors dels testaments, ja en la recerca de testimonis per certificar qualsevol transacció de béns i tota mena d’actes jurídics.

52. Helena K irchner, «Presentación», a Por una..., p. ii-i V

No es pot afirmar que els colons orientessin les seves activitats professionals vers la producció manufacturera i el comerç de manera preferent, tal com defensa un corrent historiogràfic, amb la finalitat d’identificar una classe burgesa oposada al caràcter feudal de la conquesta. Les activitats relacionades amb l’artesanat, el comerç i el préstec no són, de cap manera, incompatibles amb les pràctiques de saqueig (cavalcades) en territori andalusí a la recerca de botí ni amb la gestió agropecuària. La possessió d’obradors, la participació en vaixells, 53 els viatges que es realitzaven per motius diversos, sovint desconeguts, 54 tenien com a protagonistes els mateixos personatges que donaven, compraven i venien patrimoni, i estaven vinculats amb les institucions i instruments a través dels quals s’exercia el poder. Els membres d’aquests estaments oligàrquics controlaven les activitats mercantils i artesanals, gestionaven patrimonis i jurisdiccions, practicaven operacions creditícies tot convertint les ciutats en els nous focus de centralització i capitalització de renda. Una de les característiques més visibles d’aquest segment és, doncs, la seva versatilitat i la capacitat per explotar i gestionar els recursos a l’abast sense rebutjar cap activitat capaç de generar i acumular riquesa. 55

Tampoc no sabem del cert quins foren els ressorts que hi havia darrere d’uns desplaçaments de l’envergadura dels descrits. És raonable pensar que les pautes familiars i els mecanismes de transmissió de les herències, que tendien a consolidar la família nuclear i la primogenitura, impulsaven els fadristerns vers la conquesta i la colonització. L’increment dels quadres aristocràtics grà-

53. L’any 1196, Pere Romeu llegava, a favor de l’orde del Temple, els drets que tenia en una galera. Vegeu Laureà PAgA rol As (1984), La comanda del Temple de Tortosa: primer període (1148-1213), Tortosa, Dertosa, apèndix documental, doc. 109. El 1198, Pasqual Augurari deixava, al seu fill Joan, «meam octabam (sic) galioti [...] medietatem barche quam habeo cum R. de Copons». En el testament de Bernat de Zara, consta un fill seu captiu a al-Andalus (Hispania): vegeu Antoni Virgili (2001c), Diplomatari de la Catedral de Tortosa (1193-1212). Episcopat de Gombau de Santa Oliva , Barcelona, Fundació Noguera, doc. 571.

54. Es documenten viatges a l’al-Andalus, com els que va fer Ademar, del qual no tornà; Bernat de Zara; Guillem de Caorz; viatges en vaixell (pergens in galea) com Ramon Mercer i Pere Ortolà: vegeu. Antoni Virgili (1997) , Diplomatari de la Catedral de Tortosa (1062-1193), Barcelona, Fundació Noguera, doc. 38, 78, 279, 283 i 362; Antoni Virgili (2001c) , Diplomatari ..., doc. 729.

55. Ben constatat a Mallorca per R. soto (1985-1986), «Alguns casos de gestió “colonial” feudal a la Mallorca del segle xiii», a La formació i expansió del feudalisme català , Girona, Col·legi Universitari de Girona, col·l. «Estudi General», núm. 5-6, p. 345-369; a València, per J. torró (1999), de manera especial, el capítol iii, p. 111 i s.

ANTONI VIRGILI

cies a la proliferació de branques consanguínies en les cases nobiliàries i l’ascens de llinatges recompensats pels seus serveis a les cases comtals i vescomtals van conduir els seus membres a la recerca dels patrimonis que els asseguraven noves fonts de renda o feus per atorgar als seus vassalls, impossibles de generar en llurs casals originaris, i l’únic camí per aconseguir-los era a través de la conquesta d’espais nous: a l’al-Andalus, evidentment. 56 Els fadristerns de les famílies pageses anaven a la recerca de terres que els masos pairals ja no podien fornir. A tots plegats, la conquesta obria nous horitzons. Per a uns, la possibilitat d’un enriquiment immediat que la mateixa campanya militar —malgrat els riscos inherents— podia oferir: botí moble, el producte de la venda dels immobles rebuts en el repartiment, la gestió de les noves honores adjudicades o les campanyes de saqueig. De fet, les colònies sempre van ser un bon reclam per a aventurers i gent amb pocs escrúpols, com posen en relleu els codis normatius de les cartes de població de Tortosa i Lleida, amb preceptes de dret civil, penal i processal d’aplicació en el marc d’unes relacions socials sovint convulses a causa de les diferències socials i materials dels seus membres.57 Per als altres, la possibilitat d’accedir a la terra, en principi, sense límits i en bones condicions, i no es descarta que els mateixos senyors fomentessin l’emigració pagesa d’uns llocs a uns altres dins dels dominis propis, com va fer, sembla, l’orde de l’Hospital en deportar una comunitat andalusina de Silla a l’Aldea com a represàlia, o conduir famílies dels seus senyorius de la Conca de Barberà i l’Alt Camp vers Sueca.58 Una altra cosa diferent foren les condicions reals d’accés i, sobretot, l’evolució: l’empobriment d’una gran proporció dels colons al cap d’un parell de generacions.59

Segurament, l’estudi dels conqueridors i dels colons en les regions d’origen pròpies aportarà nova llum i contribuirà a tenir un coneixement més acurat de les raons que van impulsar tot aquest munt de gent a emigrar vers les regions conquerides i configurar espais colonials que esdevingueren, al seu torn, plataformes per a noves conquestes. Però això ja és una altra recerca.

56. bA rtlett (1993) utilitza el terme diàspora aristocràtica per designar aquest moviment de centrifugació de la noblesa europea. Vegeu el capítol ii, p. 45 i s. de l’edició espanyola.

57. Font i r ius (1969), doc. 75 i 76.

58. Antoni Furió (1995), La carta pobla de Sueca , Sueca, Ajuntament de Sueca.

59. Àngel M. Rodríguez (2000), El territori de Pollença sota l’orde del Temple (1298-1304), Pollença, Ajuntament de Pollença, ho descriu de manera detallada a propòsit d’aquesta senyoria templera de l’illa de Mallorca.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.5 6

Núm. XXI (2010), p. 103-136

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

Santi torraS tilló

Doctor en història de l’art

r eSum

L’estudi de documentació inèdita demostra que el viatge a Espanya efectuat pel segon marquès de Pescara, Ferdinando Francesco d’Avalos (1523), al marge del seu caràcter polític, també fou aprofitat pel marquès per a encarregar una obra d’art a alguns dels artistes barcelonins més prestigiosos de l’època del Renaixement. En aquest afer, actuà d’intermediari Bernat Almugaver, paborde de la catedral de Manresa, cosí-germà de Joan Boscà, escriptor conegut essencialment per haver traduït al castellà Il Cortigiano, de Baldassarre Castiglione.

Paraule S clau

Art català, Renaixement, Pescara, Cortigiano, Avalos, Vittoria Colonna, Boscà.

Many Catalan artists at the service of the Second Marquis of Pescara (1523)

a bStract

The study of some hitherto unknown Catalan documents reveal that the trip to Spain made by the Second Marquis of Pescara, Ferdinando Francesco d’Avalos (1523), apart from its political nature, was used to commission a work of art to some of Barcelona’s most renowned Renaissance artists. The commission was undertaken through the intermediary Bernat Almugaver, provost of the cathedral of Manresa, and Joan Boscà’s first cousin, a writer known mainly for having translated Il Cortigiano by Baldassarre Castiglione into Spanish.

K ey wordS

Catalan art, Renaissance, Pescara, Cortigiano, Avalos, Vittoria Colonna, Boscan.

L’abril de l’any 1518, onze patriarques de les diferents branques familiars dels Carafa napolitans es varen reunir, solemnement, amb la finalitat d’aconseguir aprovar un compendi escrit de preceptes per al regiment familiar. Es

SANTI TORRAS TILLó

tractava de convenir una mena d’evangeli dinàstic que, en el futur, permetés garantir l’harmonia política i patrimonial de la nissaga, indispensable per al manteniment de l’estatus feudal assolit fins aleshores. El còdex resultant (conegut per una còpia de l’any 1579) s’encapçalava amb un títol digne de comentari: «Ordini conclusi et stabiliti per l’illustrissimi signori della casa Carrafa, da doversi inviolabilmente osservare, accioche sotto il dominio della cesarea maestà, con la solita et debita fedeltà, continuata virtù et modestia, possano tranquillamente vivere et perpetuarsi».1 Els Carafa devien ser, aleshores, tant conscients dels premis i sacrificis apostats en la defensa de l’antiga política italiana catalanoaragonesa, com capaços d’adonar-se del salt qualitatiu que representava el nou govern hispànic i europeu de Carles V, especialment si se’l comparava amb els turbulents regnats napolitans anteriors a l’aleshores recent institució virregnal. No només devia ser el moment de mesurar la fortuna del camí tortuós recorregut fins llavors per avantpassats i contemporanis, sinó també l’ocasió de repensar estratègies i d’imaginar expectatives. Sembla evident que la decisió ineludible de mantenir ara l’aliança amb el nou partit imperial era ja presa d’antuvi (refermada pels dos qualificatius solita et debita), segurament reblada, tanmateix, pel fet que en el temps de redacció del còdex, els Carafa ja devien haver tingut notícia de la designació de Carles V com a nou rei de romans i emperador d’Alemanya, proclamada pels electors reunits a Frankfurt el 28 de juny de l’any 1519. Si en el passat havien viscut episodis de dissidència interna, ara, en matèria de filiació monàrquica, no hi cabia cap alternativa; el nou regnat podia esperar, dels Carafa, un profit consegüent a la tríada humanista de fedeltà , virtù i modestia , 2 apuntada enraonadament a l’encapçalament, i al camí teopolític d’infal·lible ascesi estamental en el gaudi d’una vida opulent i distintiva, perpetuada en el privilegi senyorial, embeguda en la mateixa tradició inveterada dels regnes hispànics, és a dir, assentada infalliblement en la legitimitat monàrquica; com que es tractava d’esdevenir vassalls fidels, si és que de debò es volia continuar essent alhora senyor de vassalls en un reialme clau per a la prosperitat mediterrània de la Corona d’Aragó i, per aquest motiu, repartit tensament entre l’abundant noblesa que l’usdefruitava.3

1. Vegeu Bianca divitiiS (2007), Architettura e committenza nella Napoli del Quattrocento, Venècia, Istituto Universitario di Architettura di Venezia (IUAV), p. 30-32.

2. Probablement, en aquest context, calgui interpretar modestia com a sinònim de prudentia , substantiu més canònic en la retòrica política del segle xvi.

3. G. muto (1994) , «Tensioni e aspettative nella società napoletana nei primi decenni del Cinquecento», a El Tratado de Tordesillas y su época , vol. iii, Valladolid, Junta de Castilla y León, p. 1793-1804.

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

Des d’aquest punt de vista, no hi va haver cap noble napolità de la primera meitat del cinc-cents que, a l’hora de projectar el seu sepulcre, no deixi escapar l’oportunitat de celebrar-ne la trajectòria civil en forma d’arc triomfal «a la romana», voltat d’al·legories de les virtuts, amb estàtua jacent central (togada o armada) i cartell funerari inscrit amb una pomposa llatinada laudatòria; tot plegat, el mirall unívoc d’una fedeltà , virtù i modestia per a l’eternitat.

En aquella conjuntura, que significava ja la fi definitiva d’una època de predomini catalanoaragonès davant d’una cort flamenca i castellana, els Carafa —com moltes altres famílies premiades del regne— es podien sentir complidament satisfets. L’habitual manca de diners per a finançar les campanyes militars italianes empreses pels monarques de la Corona d’Aragó des de la segona meitat del segle xv, havia dut fins a les darreres conseqüències la política d’atraure i remunerar diplomàtics influents o mercenaris de provada eficàcia mitjançant rendes, títols, terres, privilegis o altres despulles materials guanyades a cop de batalla. Capitans de soldats, molts dels quals eren fadristerns d’incerta promoció estamental, acabaven esdevenint, per aquest camí violent, iniciadors de llinatges ennoblits arrelats a Sicília, Sardenya o Nàpols, com una mena de meritocràcia militar de nou encuny, a la qual acompanyava, inevitablement, una munió incessant de familiars, criats, escrivans, mercaders i homes de negocis, al seu torn, també al caire de la fortuna que podia oferir un país en permanent pugna territorial, com era aleshores el sòl italià. La sarda, siciliana i napolitana representava, per a catalans, aragonesos, valencians i mallorquins, una via d’immigració més o menys feudalitzada en origen, a preu taxat, ja encetada en temps dels comtes-reis catalans d’època baixmedieval.4 Els llinatges nobles trasplantats des de la Corona d’Aragó al Regne de Nàpols varen ésser instrumentalitzats —en època d’Alfons V i també en la del Rei Catòlic— com si d’un ariet militar imponent contra el rival angeví es tractés, i alhora com un contrapunt marcial excel·lent a la noblesa autòctona que, com era el cas dels Carafa buròcrates, provenien del sempre voluble patriciat partenopeu.

La suma d’aquest grup social d’arrels forànies, aplegada en una cort extravagant, havia de resultar la viva encarnació en forma i esperit de l’autoritat reial, en tot i per a tot. No en va, l’empresa catalanoaragonesa a la Itàlia meri-

4. J. Gramunt Subiela (1931), Els llinatges catalans a Sicília , Tarragona, Graf. de suc. de Torres & Virgili; Mario del trePPo, (1972), I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragona nel secolo xv, Nàpols, Università di Napoli; Giuseppe GalaSSo (1992), Il regno di Napoli, il mezzogiorno angioino e aragonese , Torí, Utet.

SANTI TORRAS TILLó

dional havia estat una conquesta personal i cortesana d’Alfons V (cesària fins i tot en la propaganda artística), i com a tal fou entesa fins la seva mort el 1458.5 Si la seva absència dels regnes peninsulars havia provocat una llarga desorientació política a Catalunya (amb el consegüent impacte en les turbulències de la posterior guerra civil del període 1458-1479), no és menys cert que aquella cort napolitana, d’extraordinària sumptuositat, va deixar un llegat indeleble destinat a recordar tothora, als successors, que la força monàrquica de la Casa d’Aragó, perpetuada en un estament militar privilegiat, s’havia postulat, des del començament, com a l’única potència governant possible, i que la unió dels vassalls, ennoblits pels reis d’aquesta estirp, romandrien en generacions futures a peu de canó per a fer-ne efectiva la memòria. És, a partir d’aquesta essencialitat governativa (posada en escena per segona vegada amb el pompós sojorn partenopeu del Rei Catòlic els anys 1506 i 1507) que, d’una manera molt seductora, podríem interpretar la cultura hispànica peculiar covada al llarg de les dècades en aquella societat, profundament hedonista, lletraferida i corcada de maquinacions.6 D’ací la implantació estranya en sòl italià de ficcions novellesques derivades de l’ordo militaris borgonyó i català, emprades com a pauta de conducta col·lectiva, com ara l’enaltiment cavallerívol de l’amor cortès, la mania per l’emblemàtica nobiliària galant, la celebració pública d’astaferms, tornejos o altres formes d’èpica medievalitzant, totes elles entenedores força més enllà de l’esbargiment àulic, fins a l’extrem que poden ser llegides, també, en termes d’instrument ideològic al servei d’un regiment conqueridor, avesat a escrutar atentament el comportament de la noblesa napolitana.7 El grau d’as-

5. J. V. García m ar Silla (2009), «Intercanvis culturals i lideratge estètic. La demanda artística d’Alfons el Magnànim en el context de l’Europa del quatre-cents», a Capitula facta et firmata : Inquietuds artístiques en el quatre-cents, Valls i Barcelona, Cossetània i Universitat de Barcelona.

6. Benedetto croce (2007), España en la vida italiana del Renacimiento, Sevilla, Renacimiento (ed. castellana de La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza); Jerry H. bentley (1987), Politics and Culture in Renaissance Naples, Princeton, Princeton University Press; C. J. Hernando SáncHez (1997), «La cultura nobiliaria en el virreinato de Nápoles durante el siglo xvi», Historia Social , núm. 28, p. 95-112; C. J. H ernando SáncHez (2001), «El reino de Nápoles y la consolidación de la conquista (1507-1522)», a E. belenGuer cebrià (cur.), De la unión de coronas al imperio de Carlos V, vol. ii, Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, p. 79-176; G. vitale (2006), Ritualità monarchica, cerimonie e pratiche devozionali nella Napoli aragonese, Salern, Laveglia.

7. C. J. H ernando SáncHez (1993), «Idea y realidad de una corte periférica en el Renacimiento. Aproximación a la dialéctica público-privada del poder virreinal en

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

similació d’aquesta cultura qualificada sovint de «bàrbara» pels detractors del partit aragonès (tanmateix seduïda amb prestesa pel classicisme renaixentista d’arrel toscana), devia, d’alguna manera o altra, fer publicitat del grau de submissió dels nobles fidelitzats, perceptible a través dels usos quotidians, des de la indumentària o l’ús de la llengua fins a la decoració domèstica (només a tall d’exemple, cal tenir present que la cèlebre maiolica italiana quatrecentista devia el nom a l’admirada ceràmica mallorquina de tradició musulmana).

El cortile d’entrada al palau de Diomede Carafa, a la via San Biagio dei Librai, esdevenia, a les acaballes del segle xv, un aparador esplèndid de la cultura antiquària del seu propietari, presidit, en el punt més alt, per l’escut esculpit del rei Ferrante, mentre que prop de l’escala d’accés al piano nobile era ben visible la gran testa de cavall de bronze sortida del taller de Donatello (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols), part de la mai finalitzada estàtua eqüestre d’Alfons V, destinada a emplenar la gran pastera central de l’imponent arc escultòric d’entrada al Castellnou. A la mort del genial escultor florentí (1466), la testa va passar a mans de Llorenç de Mèdici que, pels volts de l’any 1471, en féu obsequi a Diomede Carafa.8 També recordatori de la fidelitat catalanoaragonesa en aquest mateix palau era el paviment d’alguna estança interior, enrajolada amb peces de ceràmica de conjunt octogonal, ornades al quadrat central amb les quatre barres d’Aragó, i el motto pietós escrit en català «tems és de penedir», flanquejant el feix de cartes relligat i la stadera , al·lusiva, aquesta darrera, a la branca familiar a la qual pertanyia Diomede.9

L’èxit, al Regne de Nàpols, de moltes manifestacions de la cultura espanyola (majoritàriament castellana) —tal com, per bé o per mal, la jutjava Benedetto

Nápoles durante la primera mitad del siglo xvi», a Mentalidad e ideología en el Antiguo Régimen. II Reunión Científica de la Asociación Española de Historia Moderna , vol. ii, Múrcia, Universidad de Murcia, Departamento de Publicaciones, p. 261-277.

8. J. V. García m arSilla (2009); divitiiS (2007), p. 99; J. rubió (1947-1951), «Alfons el Magnànim, Rei de Nàpols i Daniel Florentino, Leonardo da Bisuccio i Donatello», Miscel·lània Puig i Cadafalch , vol. i, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 25-35. La informació coneguda sobre aquesta obra des de la documentació catalana procedeix, bàsicament, d’una carta escrita des de Pozzuolo el 26 de maig de 1452, on Alfons d’Aragó demanava, al dux de Venècia, Francesco Foscari, la seva mediació a fi d’atraure l’escultor al seu servei: «[...] cum audiverimus ingeni solertiam atque subtilitatem magistri Donatelli in statuis tam eneis quam marmoreis fabricandis magna nobis voluntas ecessit eundem penes nos et in nostris serviciis per aliquod tempus habere [...]» (vegeu rubió (1947-1951), p. 33).

9. divitiiS (2007), p. 94.

SANTI TORRAS TILLó

Croce—, era prova evident del fort encuny cultural dels nouvinguts. Simultàniament, en matèria sumptuària, la inherent ductilitat dels llinatges trasplantats va facilitar l’arribada d’obres d’art renaixentistes a la península Ibèrica; fet que, en el cas de Catalunya, tindria un impacte especial en el camp de l’escultura, amb la importació d’obres tan espectaculars com és el sepulcre de Ramon Folc de Cardona, baró de Bellpuig, en vida epicentre i motor de la vida cortesana a Nàpols durant el seu llarg virregnat (1509-1522).10 Si aquest efecte ens és més evident des de la gòtica Catalunya estant, la direcció inversa en l’intercanvi artístic és encara a dia d’avui un tema molt desconegut.11 Per aquesta mateixa raó resulta de gran interès descobrir que un representant insigne d’un dels grans llinatges metropolitans implantats a Nàpols, com era el marquès de Pescara, Ferdinando Francesco d’Avalos (c. 1490-1525), en el seu viatge fugaç a Espanya de l’any 1523, hagués aprofitat l’ocasió per a encarregar a Barcelona la factura d’una obra moble, un armari de talla, escultura i pintura, duta a terme per artistes catalans (essencialment el fuster Antoni Carbonell, l’escultor Joan de Tours i el pintor Pere Nunyes), possiblement —puix que no en tenim evidència— pensada per al seu trasllat a Nàpols, i, tanmateix, no per a ús propi o de la seva cèlebre muller, Vittoria Colonna (1492-1547), sinó per al servei d’una dama, desconeguda per ara, anomenada Maria Artal.

Entre els historiadors de la cultura italiana del segle xvi, la biografia del segon marquès de Pescara resta del tot eclipsada davant la categoria humanística de la seva esposa, poeta erudita, corresponsal i amiga de Miquel Àngel,

10. J. yeGuaS GaSSó (2005), «Giovanni da Nola e la tomba del viceré Ramon de Cardona. Il trasferimento da Napoli a Bellpuig e i legami con la scultura in Catalogna», Napoli Nobilissima , vol. vi, fasc i-iv, p. 3-20.

11. Ben poca cosa s’ha escrit sobre aquesta matèria, bona part pel fet de la desaparició de moltes obres i documents d’aquest període; tot i això, encara es poden consultar algunes recerques centrades bàsicament en l’arquitectura: J. a inaud de l aSarte (1955), Alfonso el Magnánimo y las artes plásticas de su tiempo, Palma de Mallorca, Diputación Provincial de Baleares; Roberto Pane (1961), Architettura catalana in Campania nel secolo xv, Barcelona, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB); Arnaldo venditti (1974), «Presenze ed influenze catalane nell’architettura napoletana del regno d’Aragona (1442-1503)», Napoli Nobilissima , vol. xiii, p. 3-21; Ferdinando boloGna (1977), Napoli e le rotte mediterranee della pittura, da Alfonso il Magnanimo a Fernando il Catolico, Nàpols, Società Napoletana di Storia Patria; S. torraS tilló (1999), «La casa dels barons de Bellpuig o l’ascendència d’Itàlia en l’art i la societat catalana dels segles xvi i xvii», Quaderns d’El Pregoner d’Urgell, Miscel·lània d’Estudis, núm. 12, p. 75-102; Amadeo Serra deSfiliS (2000), «È cosa catalana. La gran sala de Castel Nuovo en el contexto mediterráneo», Annali di Architettura , núm. 12, p. 7-16.

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

filla del potentat romà Fabrizio Colonna i néta del gran duc d’Urbino, Federico de Montefeltro; en definitiva —per context—, una de les dames més representatives de la cultura renaixentista del Cinquecento. 12 En contrast, la notorietat del marquès rau en l’indiscutible paper militar dels Avalos, crucial en la política italiana del Rei Catòlic i de Carles V i, pòstumament, relatat per Paolo Giovio, el seu cronista, copiat i glossat, posteriorment en castellà, per l’escriptor Pedro Valles en una obra adreçada a Juan Jiménez de Urrea, comte d’Aranda, impresa a Saragossa l’any 1562.13 En el gravat de coberta d’aquest volum (curiosament reaprofitat en anys posteriors en edicions catalanes del segle xvii) es pot apreciar ja la idea que, d’aquest cavaller, havia restat en la memòria històrica de la segona meitat del segle xvi, la d’un ferotge cavaller homèric de barba llarga, vestit amb una armadura clàssica irreal, a imitació d’un déu Mart, i escortat per dos dinàmics lansquenets alemanys (figura 1), imatge que subsistiria, encara, en algun dels pocs retrats idealitzats de cos sencer que d’aquest noble s’han conservat (figura 2).14

12. Sylvia ferino-PaGden (cur.) (1997), Vittoria Colonna, Dichterin und Muse Michelangelos, Viena, Kunsthistorisches Museum Wien.

13. Pedro valleS (1562), Historia del invictíssimo y muy animoso cavallero y capitán don Hernando de Avalos, marqués de Pescara , Saragossa, Agustín Millán (d’aquesta obra he consultat l’exemplar conservat a la Biblioteca de Catalunya, Bon. 8-IV-16); Paolo Giovio (1931), Le vite del Gran Capitano e del marchese di Pescara , ed. a cura de Costantino Panigada, Bari, G. Laterza & Figli, col·l. «Opere Scelte», núm. i.

14. D’ençà les obres fonamentals de Paolo Giovio i Pedro Valles, de moment no existeix cap biografia moderna i exhaustiva del segon marquès de Pescara, tot i això, es poden consultar els treballs de Raffaele c ola Pietra (1989), «Il baronaggio napoletano e la sua scelta spagnola: il gran Pescara», Archivio Storico per le Provincie Napoletane, vol. cvii, p. 79-176; Raffaele c ola Pietra (1988), «Il conte camerlengo Innigo d’Avalos, protagonista dell’umanesimo cortigiano aragonese», Napoli Nobilissima , vol. 27, núm. 3-6, p. 196-202 i 141-149. Amb caràcter de síntesi, es poden consultar, també, les ressenyes de Gaspare de caro (1962), «Avalos, Ferdinando Francesco d’, marchese di Pescara», a Dizionario Biografico Degli Italiani, vol. 4, Roma, Istituto dell’Enciclopedia Italiana, p. 623-627. Pel que fa al context polític sobre la casa d’Avalos, vegeu C. J. H ernando SáncHez (2000 a), «El reino de Nápoles y el dominio de Italia en el imperio de Carlos V (1522-1532)», a El imperio de Carlos V, procesos de agregación y conflictos, Madrid, Fundación Carlos Amberes, p. 111-153. Pel que fa a l’aspecte físic i la personalitat, a la seva biografia, Valles en descriu breument alguns trets: «[...] mostrava muy bien la barva, que le apuntava medio roxa. La nariz aguileña, los ojos encendidos y bravos [...] y por toda su habla no muy alegre y cortada en las respuestas con brevedad severa, que era muy sobervio. En todas sus costumbres se tratava todo al modo de los españoles, cuya lengua le fue siempre tan agradable, que aun con italianos y con su muger Victoria hablava siempre en español [...]» (vegeu valleS (1562), p. 6-7).

SANTI TORRAS TILLó

fiGura 1. Frontispici de l’edició de la Història del marquès de Pescara , de Pedro Valles, Biblioteca de Catalunya.

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

fiGura 2. Anònim, retrat del marquès de Pescara, Viena, Kunsthistorisches Museum, Gemäldegalerie. Reproduït a Tobia R. toScano (1998).

SANTI TORRAS TILLó

A diferència dels Carafa, els Avalos eren un d’aquests llinatges naturalitzats i enfeudats en tot als reis aragonesos, en aquest cas originari d’algun lloc pròxim a Toledo, segons Valles (traduint literalment a Giovio) de nissaga «más antigua que noble», destacada en l’exercici de les armes des de l’època d’Iñigo de Avalos (avi de Ferdinando Francesco) que, ja en temps del rei Alfons V, des de València estant, l’havia servit a les campanyes militars napolitanes, cosa que li valgué per compensació, entre altres coses, el matrimoni amb el llinatge dels prínceps d’Aquino, que es consideraven aleshores emparentats escolàsticament amb sant Tomàs, del qual era especial devot el segon marquès de Pescara, fins al punt de patrocinar a Nàpols la construcció d’una església d’aquesta advocació. Fills d’aquest Iñigo, primer antecessor, foren Alfonso, Rodrigo i Iñigo; el primogènit Alfonso fou el primer Avalos a obtenir el títol de marquès de Pescara. Com solia ser habitual en aquesta mena de famílies mercenàries, tots tres moririen joves en campanyes militars. El primer marquès de Pescara el van casar amb Diana de Cardona, filla dels comtes de Collessano i de Chiusa, membre de la branca italiana dels ducs de Cardona catalans, amb la qual cosa, des de la metròpoli, com era usual, es propiciava un enllaç matrimonial al servei de la cohesió dinàstica dels nobles napolitans d’arrel catalanoaragonesa. Amb aquests precedents, fonamentats en els principis inviolables de la «solita et debita fedeltà», la trajectòria del segon marquès de Pescara, fill supervivent de Diana de Cardona i d’Alfonso d’Avalos, era ja predeterminada, fins al punt que li esperava una vida de campanya militar tant atzarosa com cabdal en l’equilibri polític dels territoris italians. El seu matrimoni l’any 1509 amb Vittoria Colonna, membre d’una egrègia família romana amb grans interessos materials en territori napolità, suposava ja un salt qualitatiu en l’entroncament dels arrelats amb les millors famílies del país, tot i que d’aquest matrimoni no tindria descendència, cosa que el va moure a llegar el marquesat al seu cosí Alfonso d’Avalos, marquès del Vasto.

Encara prou jove, Ferdinando Francesco d’Avalos va tenir el privilegi de participar a la desastrosa batalla de Ravenna (1512), on assistí tutelat estretament pels seus oncles de la Casa de Cardona, Joan de Cardona, comte d’Avellino, i Antoni de Cardona, marquès de Padula, així com pel seu sogre, Fabrizio Colonna, tots ells caps militars de l’exèrcit virregnal comanat per Ramon Folc de Cardona, baró de Bellpuig. Fou una bella derrota en família que, de manera estrepitosa devia esvair tota la poètica cavallerívola d’arrel catalanesca destillada a la famosa novel·la Questión de Amor, obra anònima editada a València el 1513, escrita entre els anys 1508 i 1512, en la qual, els marquesos de Pescara

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

són descrits sovint en la participació dels fasts cortesans, extraordinàriament habillats, assistint a balls, tornejos i banquets.15 La moderna i inesperada artilleria francesa de Ravenna finalment va triturar literalment la fantasia medieval, alhora que el marquès devia copsar durament l’abisme que separa ficció i realitat. En anys successius, segons els seus biògrafs, esdevindria un expert en l’organització de les cèlebres encamisadas, una tàctica militar d’atac nocturn basada en el fustigament de guarnicions enemigues amb petits escamots d’arcabussers, infanteria i cavalleria lleugera, destinats a sorprendre amb un estrall breu i mortífer. Com es pot deduir, es tractava d’una tàctica no gens cavalleresca, però ben efectiva al cap i a la fi, cosa que no impedia que, de tant en tant, el marquès desafiés algun noble capitost enemic en combat singular, seguint, llavors, fil per randa el costum de l’orde de cavalleria.16

Arran de la desfeta de Ravenna, Ferdinando Francesco d’Avalos fou pres i empresonat a Milà en companyia d’altres cavallers notables, com ara el seu sogre Fabrizio o l’oncle supervivent, el comte d’Avellino (l’altre oncle Cardona, el marquès de Padula, havia mort en combat). Segons Giovio i Valles, durant el captiveri milanès, el marquès de Pescara s’entretingué amb les humanitats apreses del seu antic mestre Giovanni Battista Musefilo: «[...] de tal manera que en pocos días compuso un diálogo muy gracioso y gustoso, de amores, a su muger Victoria, el qual aún hoy día paresce lleno de motes exquisitos y de graves sentencias que era cosa maravillosa de su ingenio [...]».17 Després de l’alliberament, continuaria les successives campanyes militars en qualitat, ja, de cap de l’exèrcit d’infanteria del regne. El 1517, viatjà a Brussel·les per tal de retre homenatge a Carles V, que el confirmà en el càrrec i privilegis mantinguts fins llavors. Quan va tornar, degué transmetre, a la resta de barons napolitans, el temperament de la nova cort governant estrangera, que ben poca idea devia tenir aleshores de l’atàvica funció política del seu entroncament dinàstic amb la metròpoli. Superat l’impàs, cada cop esdevindria més peça clau de l’estratègia militar habsbúrgica a Itàlia, amb èxits notables com ara la presa de Gènova o el setge i la rendició de Sora, feu del duc d’Urbino.

15. m. f. aybar r amírez (1997), Questión de Amor : Entre el arte y la propaganda , Londres, Queen Mary and Westfield College, Department of Hispanic Studies, col·l. «Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar», núm. 7; Carla PeruGini (cur.) (1995), Questión de Amor, Salamanca, Ediciones de la Universidad de Salamanca.

16. Raffaele Puddu (1982), Il soldato gentiluomo, Bolònia, Il Mulino (ed. castellana de 1984, Barcelona, Arcos Vergara, p. 21, 22 i 32).

17. Vegeu Valles (1562), p. 6.

SANTI TORRAS TILLó

L’any 1523, el marquès de Pescara va arribar per mar a Espanya —va desembarcar a Palamós—,18 des d’on emprengué el camí fins a Valladolid. El viatge a la Cort, d’uns tres mesos de durada, fet a les acaballes de gener d’aquell any, hauria pogut tenir motivacions diverses a més de la demanda d’autorització reial per a poder llegar el títol al seu cosí, el marquès del Vasto. Sens dubte també hi devia haver altres afers significatius, com ara la pugna amb els Della Rovere, ducs d’Urbino, per la possessió del ducat napolità de Sora, o la poca sintonia inicial amb el nou virrei Charles de Lannoy, cavaller del Toisó, nomenat en substitució del difunt Ramon Folc de Cardona. No seria improbable que, després de tanta guerra i serveis com duia a l’esquena per aquella època, el marquès se sentís preterit en el càrrec virregnal que tant hauria pogut premiar la seva persona, com la família dels Colonna, també molt sacrificats en les carregoses campanyes militars contra França; en qualsevol cas, mort Lannoy, el 1527, des de la cort castellana fou nomenat en el càrrec un altre borgonyó, Filibert de Châlons, príncep d’Orange, signe inequívoc de quines eren les preferències de la nova casa regnant en matèria de privilegis. Tot i que el viatge a Castella havia estat voltat de tota mena de cortesies i honors, els biògrafs del marquès semblen insinuar una certa derrota diplomàtica, molt a pesar, també, del fet d’haver rebut de mans del rei la suma de 10.000 ducats d’or, «[...] aunque España y todo aquel camino le havia costado a él más de veynte mil; y assí se fue a Nàpoles [...]».19 Vint mil ducats per a un viatge de tres mesos eren molts diners; com sabem ara, una porció menor d’aquests doblers se’ls gastà —segurament com una més entre moltes altres despeses sumptuàries— en el vistós armari que va encarregar a Barcelona.

Els anys posteriors a la tornada d’Espanya continuaren marcats per exitoses campanyes militars en substitució del general dels exèrcits italians Prospero Colonna, difunt aquell mateix any 1523. Amb el precedent espectacular del setge de Marsella, la gran victòria del marquès de Pescara arribaria l’any 1525 arran de la batalla de Pavia, on fou capturat el jove rei de França, Francesc I. Pocs mesos després, Ferdinando Francesco d’Avalos morí tísic a Milà mentre disposava el setge del castell de Francesco Sforza, en un nou acte de pressió política del partit imperial sobre la noblesa italiana dissident. Fou enterrat a Milà i el seu cos es traslladà més tard a Nàpols, a l’església de Sant Domènec. Els panegiristes posteriors s’encarregarien de mitificar-ne l’excel·lència. Tot i així, no totes les accions havien estat sospesades, però, des de la prudència

18. Segons Valles, però, el desembarcament el féu a Tarragona. 19. valleS (1562).

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

política; els darrers anys de la seva vida, el marquès va trobar la fedeltà impenitent de la família involucrada en la trama conspirativa ordida per Gieronimo Morone, canceller de Francesco Sforza, destinada a temptar la deslleialtat dels Avalos amb la promesa de la corona napolitana. Per a cloure una vida marcada més pel sacrifici que no pas per la recompensa, els biògrafs afirmaven que el marquès no morí en l’opulència, com seria de suposar després de tanta campanya, saqueig i botí militar, sinó que li restà un patrimoni molt endeutat a causa de les finances de la guerra. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que un dels descendents del segle xvii, Francesco Maria Ferdinando d’Avalos, Aquino i Aragó, marquès de Pescara i príncep de Francavilla, acabés els seus dies precisament a Barcelona, a les acaballes del mes de setembre de l’any 1672, quan redactà el testament en el qual feia hereus, a la seva muller i al seu pare, d’un patrimoni aparentment molt disminuït; «[...] digo y declaro que todas las alajas de plata y joyas y todo lo que ay y tengo de presente en mi casa, y lo que tengo empenyado, son todos bienes líberos de dicha mi señora y muger [...]». 20

La recerca a l’entorn de les arts i la cultura de la casa dels Avalos en vida del segon marquès de Pescara ha tingut, com a al·licient principal, traçar el paisatge humanístic en el qual es va formar la seva muller, Vittoria Colonna, de manera especial, l’anàlisi de la consolidació d’una cultura acadèmica cortesana a Ischia a l’inici del cinc-cents, patrocinada per la vídua esforçada que fou Costanza d’Avalos (1460 - c. 1541), germana del difunt marquès de Pescara, Alfonso, duquessa de Francavilla (filla d’Iñigo I d’Avalos i d’Antonella d’Aquino), defensora fèrria de l’illa d’Ischia contra els atacs dels francesos. Aquesta dama noble, representant espúria de virtuts cavalleresques, hauria propiciat, en diverses èpoques, un sòlid cercle literari on tindrien cabuda, successivament, els escriptors Giovanni Battista Musefilo, Jacopo Sannazaro, Moncada, el barceloní Benet Gareth anomenat Il Cariteo, Fuscano i De Gennaro entre d’altres; en aquest ambient, també procliu a la mixtura cultural, s’haurien educat els seus nebots orfes, especialment el segon marquès de Pescara.21 La coneguda Propaladia, obra

20. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), Francesc Llauder, Primus liber testamentorum , 1663-1664, 787/34, f. 144-148 (28 setembre 1672).

21. P. Leone de Castris (1997), «Kultur und Mäzenatentum am Hof der d’Avalos in Ischia», a Vittoria Colonna, Dichterin und Muse Michelangelos, Viena, Kunsthistorisches Museum Wien, p. 67-76; Tobia R. toScano (2000), Letterati, corti, accademie : La letteratura a Napoli nella prima metà del Cinquecento, Nàpols, Loffredo Editore; Ippolita di m ajo (2005), «Vittoria Colonna, il castello di Ischia e la cultura delle corti», a Vittoria Colonna e Michelangelo, Florència, Mandragora, p. 19-32; Tobia R. toScano (1998), «Premessa sulla formazione Napoletana di Vittoria Colonna: in margine a due

SANTI TORRAS TILLó

de Torres Naharro publicada l’any 1517 i dedicada a Ferdinando Francesco d’Avalos, es pot llegir com un producte idoni d’hibridació literària italohispànica, ben escrit a la moda política en la qual s’emmirallava la família (figura 3). El llibre recull un compendi de comèdies, sàtires, romanços i cançons que, efectivament, devien contemplar els Avalos i la seva cort en forma de representacions teatrals i musicals, la majoria de les quals són en llengua castellana; 22 tot i això, en el mateix llibre encara hi ha espai per posar de manifest l’amalgama cultural que de vegades devia presidir aquella societat, amb presència significativa de castellans i de persones originàries dels Països Catalans. Aquest és el cas de la insòlita comèdia galant quadrilingüe titulada Serafina , escrita —i segurament també posada en escena— en català, castellà, llatí i italià napolità. La peça narra la desventura de la cortesana valenciana Serafina, on deplora la infidelitat de Tristán, el seu antic amant castellà, context que l’autor aprofitava per a posar-li en boca una emotiva pulla anticastellana: «[...] Quins traidors y com van nets / de bondat los castellans / que tenen lengua y no mans / y paraules y no fets / presumiren de discrets / fanfaregen de soldats / enfengeixen desforçats / y un gich los da de bufets [...]»,23 al·lusió probable a l’aleshores encara roent desfeta de Ravenna, i prova, en el fons, de l’existència d’una soterrada inharmonia entre la diversa noblesa hispànica congregada al voltant dels Avalos.

Pel que fa a les arts plàstiques, cal suposar que al llarg dels anys haurien tingut un desenvolupament semblant a l’interès per les humanitats, tot i que les recerques més recents dedicades tant als Avalos com a Vittoria Colonna en aquesta època d’Ischia, no sembla que encara hagin posat de manifest dades gaire significatives. Amb tot, aquests mateixos estudis solen glossar algunes notícies ja conegudes des d’antic, com ara l’encàrrec a un pintor hispànic anònim entre els anys 1508 i 1510 d’un sant Tomàs d’Aquino orant, probablement pensat per a la catedral d’Ischia, o el retaule encarregat per Costanza, entre els anys 1512 i 1515, amb el seu retrat i el de Vittoria Colonna orant davant d’una Mare de Déu de Gràcia i diversos sants, destinat al convent de

componimenti finora sconosciuti», a Vittoria Colonna, Sonetti in morte di Francesco Ferrante d’Avalos, marchese di Pescara. Edizione del ms. xiii, G.43 della Biblioteca Nazionale di Napoli , Milà, G. Mondadori (l’autor esmenta, com a fonts bibliogràfiques essencials, A. Giordano (1906), La dimora di Vittoria Colonna a Napoli, Nàpols, Tipogr. Melfi & Joele, i S. tHérault (1968), Un cenacle humaniste de la Renaissance autour de Vittoria Colonna châtelaine d’Ischia , Florència i París, Sansoni Antiquariato i Didier).

22. He consultat l’exemplar de la Biblioteca de Catalunya procedent de la biblioteca pobletana de Pere Antoni d’Aragó (Res-382-4º).

23. torre S na H arro (1517), Propaladia , Saragossa?, f. 16.

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

fiGura 3. Frontispici de l’edició de la Propaladia de Torres Naharro, Biblioteca de Catalunya.

SANTI TORRAS TILLó

les clarisses d’Ischia (figura 4). També és conegut el fet que després d’aquest encàrrec es cridà, a l’illa, el pintor toscà Giovanni Francesco Penni, deixeble de Rafael, autor d’una còpia força reeixida de la Transfiguració vaticana de l’urbinès (actualment al Museu del Prado a Madrid). Per la seva banda, Alfonso d’Avalos, marquès del Vasto, cosí i successor a la mort del marquès de Pescara, continuaria la tradició de mecenatge artístic familiar encarregant una Resurrecció a Il Sodoma (actualment al Museu de Capodimonte) per a l’església de Sant Tomàs de Nàpols, fundada el 1503 per Ferdinando Francesco. Al llarg del cinc-cents i del sis-cents, els seus descendents acumularien bons quadres de Ticià, Cambiaso, Lavinia Fontana, Simon Vouet, Ribera, Massimo Stanzione, Pacceco de Rosa, Andrea Vaccaro, Bernardo Cavallino i Luca Giordano entre d’altres artistes presents a la mostra de l’any 1994. 24 L’inventari, fet el 1868, 25 dels quadres dels Avalos no sembla, però, explicitar gaires obres que es puguin adscriure a l’època del segon marquès de Pescara. La mostra de 1994 només recollia una taula de la Trinitat i serafins atribuïda al pintor Girolamo Ramarino da Salerno (cat. núm. 1, p. 34-35). Una Madonna del Socors atribuïda als pintors Severo Lerale i Marco Cardisco (cat. núm. 2, p. 36-37) i una Venus i Amor atribuïda a Leonardo da Pistoia (cat. núm. 3, p. 38-39). Els famosos set tapissos commemoratius de la batalla de Pavia, teixits des de l’any 1528 a partir dels dissenys de Bernard van Orley (cat. núm. 100-106, p. 190-197), havien estat regalats l’any 1531 a Carles V pels Estats Generals de Brabant, i encara es desconeix com varen arribar a mans dels Avalos. 26 D’altra banda, a l’inventari de béns de Cesare Michelangelo d’Avalos, marquès del Vasto i de Pescara, fill segon del duc d’Isernia, marquès del Vasto i de Pescara, datat al 13 d’octubre de 1736 en diversos palaus i poblacions, tampoc no sembla gaire fàcil identificar-hi obres adscribibles a l’època dels segons marquesos de Pescara, llevat potser de dos retrats del duc d’Urbino i d’un retrat de Vittoria Colonna («[...] un quadro con un ritratto di donna Vittoria Colonna, con cornice di legno [...]»),27

24. P. leone de caStriS (cur.) (1994), I tesori dei D’Avalos, Committenza e Collezionismo di una grande familia napoletana , Nàpols, Fiorentino.

25. leone de caStriS (1994), p. 207-229.

26. L. caSali, C. fraccaro i V. Prina (1993), Gli Arazzi della Battaglia di Pavia nel Museo di Capodimonte di Napoli, Pavia, Vigi Effe; C. J. Hernando SáncHez (2000b), «El reino de Nápoles y el dominio de Italia en el imperio de Carlos V (1522-1532)», a El imperio de Carlos V, procesos de agregación y conflictos, Madrid, Fundación Carlos Amberes, p. 111-153, nota 13.

27. Gérard l abrot (1992), Collections of paintings in Naples, 1600-1780, Londres, Nova York i París, K. G. Saur, col·l. «Italian Inventories. Documents for the History of Collecting», núm. 1, p. 384-396 (entrades núm. 25, 191 i 218).

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

fiGura 4. Anònim, Mare de Déu de Gràcia amb donants, presumiblement Costanza d’Avalos i Vittoria Colonna, Ischia, Convent de Sant’Antonio. Reproduït a Vittoria Colonna e Michelangelo, p. 47.

SANTI TORRAS TILLó

força difícil per ara d’identificar entre els pocs retrats fiables actualment coneguts (figura 5). 28

l’encàrrec barceloní

Malgrat l’estada segura al Principat durant el viatge a la Cort de Valladolid, desconeixem, en bona mesura, el periple del marquès de Pescara per terres catalanes.29 A pesar que aquest episodi fou succint, encara semblaria plausible postular una estada a Barcelona (fins ara no documentada), on potser hauria tingut ocasió de contemplar algunes obres d’escultura i pintura, si bé de mitjana qualitat, prou carregades de significació; especialment rellevants, si hagués tingut notícia de la celebració, l’any 1519, del memorable capítol del Toisó d’Or, escenificat a l’interior de la catedral, en el qual el noble napolità triat per a rebre aquesta preuada distinció cavalleresca —per disgust dels Avalos, preterits altra vegada— havia estat, en aquella ocasió, Pietro Antonio de Sanseverino, duc de San Marco i príncep de Bisignano.30 L’arribada del nou virrei Lannoy, justament cavaller del Toisó i rival en la política partenopea, podia haver estimulat, també, la curiositat de conèixer de prop l’espai en el qual tal vegada es varen ostentar les vistoses cadenes d’or i els hàbits ampul·losos de l’orde que tan bé distingien els nobles preferits per la cort imperial. Dos dels artistes implicats en les decoracions catedralícies d’aquell fast, el fuster Antoni Carbonell i el pintor Joan de Borgonya, tindrien presència en l’encàrrec del marquès de Pescara. Amb tot, el tracte amb els artistes catalans no el va protagonitzar el marquès personalment, sinó que l’afer es va deixar en mans d’un procurador, en aquest cas d’entitat especialment reveladora, ja que es tractava del paborde de la catedral de Manresa Bernat Almugaver, un dels cosins de l’escriptor Joan Boscà (c. 1492-1542).

Tot eludint, en aquesta ocasió, la intervenció d’un notari, el 9 de maig de 1523, Antoni Carbonell va escriure i signar de pròpia mà el contracte de l’obra:

28. Sylvia ferino-PaGden (1997), «Vittoria Colonna im Portrait», a Vittoria Colonna, Dichterin und Muse Michelangelos, Viena, Kunsthistorisches Museum Wien, p. 109-125.

29. El seu pas pel Principat no és testimoniat ni als Dietaris de la Diputació ni als del Consell de Cent, com tampoc apareix a les Rúbriques de Bruniquer, fonts principals per a la documentació dels viatgers il·lustres rebuts aleshores per les institucions catalanes.

30. En el capítol barceloní, s’atorgà la distinció a deu nobles: set de la Corona de Castella, dos de la d’Aragó i un del Regne de Nàpols.

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

fiGura 5. Cristoforo dell’Altissimo, retrat de Vittoria Colonna vídua, Florència, Galleria degli Uffizi. Reproduït a Vittoria Colonna e Michelangelo, p. 107.

SANTI TORRAS TILLó

[...] (Albarà de Antoni Carbonell, fuster, del armari que a de fer per lo marquès de la Pesquara). 31 Jo, Antoni Carbonell, fuster, promet a vós, senyor peborde Almugaver, de fer-vos un armari de noguer segons la mostra que tinch amostrada, obrat de talla al romà, segons la mostra que de la matexa tal(l)a [...]32 vos tinch donà desferta per pesas; lo col ermari vos promet donar-vos acabat desí a Sinto Gesint primer vinent, e assò promet complir i tenir segons demunt e dit. 33 Si dita obra no era acabada en dit temps, vos aga de tornar dita cantitat i l’obra perduda. Vostra Me(r)sè promet de pagar lo demunt dit armari, sò és XVI ducats d’or ara de present, lo restant com sia acabat e godicat per dues, 34 sò és mestre Juan de Borguya e l’altre lo q(u).el(l) matex volrà. E per la veritat fas lo present de mia 35 a VIIII de maich de l’any Mil DXXIII [...]. 36

A l’època en què Carbonell redactava el document, ja devia fer algun temps que el marquès havia tornat a Nàpols i, des d’aquell moment, el paborde n’esdevingué el darrer responsable, ja que a pesar de pactar-ne rigorosament el termini, els pagaments efectuats progressivament al llarg dels dos anys següents semblarien indicar un retard en el lliurament, sense que hi hagi constància, però, de conseqüències pel mestre contractant. La data final dels comptes de l’obra va coincidir amb l’any d’òbit del marquès, el 1525, amb la qual cosa, fins i tot podria resultar dubtós que, des de la tornada a Nàpols ençà, hagués tingut ja oportunitat de conèixer la sort darrera d’aquest encàrrec barceloní. El mateix protocol de concòrdia sembla confirmar que Carbonell —a més de tracista— va actuar d’organitzador del treball de tots els fadrins i mestres implicats en la construcció del moble. El fuster barceloní va signar, també de pròpia mà —amb una ortografia a voltes prou peculiar—, les partides de diners rebudes i, alhora, les bestretes del seu peculi per a saldar els treballs; 37 d’altra banda, tant el mateix

31. El text entre parèntesis, escrit al dors.

32. Paraula il·legible a l’original.

33. Segueix una línia ratllada i sobreescrita.

34. Lògicament aquí manca l’habitual «persones expertes», obviat a l’original per Carbonell.

35. Manca la paraula «mà», també obviada per l’autor.

36. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Generalitat, Vària , s. xvi-xvii (V-207/9), s. f.

37. «Comta del armari que lo senyor peborde ma fet fer per la senyora Maria Artal. Primo, ma donats sessa ducatst; dich XVIIII lliures, IIII sous. Més als jóvens que ental(l)aven, dos ducatst; dich II lliures, VIII sous. Més a mestra Juan de Tortst dos ducatst; II lliures VIII sous. Més a el matex, cotra ducatst; dich IIII lliures, XVI sous. Més a el matex, vuyt ducatst; dich VIIII lliures, XII sous. Més a el matex, trest ducatst; dich III lliures, XII sous. Més a en matex, set ducatst; dich VIII lliures, VIII sous. Més a

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

paborde, com el seu pagador, Antic Cornet, també feren comptes dels diners bestrets, amb la qual cosa disposem d’una informació essencial per a conèixer amb detall tant el cost com la nòmina dels participants subcontractats progressivament.38

el matex, cotra ducatst; dich IIII lliures, XVI sous. Més a el matey, un ducat; dich I lliura, IIII sous. Més dos ducatst que e rebuts per mans de mossèn Cornet, II lliures, VIII sous. »Comta del que mes degut del armari. Primo, doní al(s) jóvens que.m avien pres l’armari (a) ascarada tota la tal(l)a per vuyt ducatst, e jo los doní sis ducatst; dich VII lliures, IIII sous. Més lo(s) donà lo senyor pebordre dos ducatst; dich II lliures, VIII sous. Més com fogien, que lo senyor pebordre los preng(u)é la aca e la capa e la caxa, e feu-los tornà, e dix-me que jo.ls portats una capa, jo.ls las portí, e fogiren e portasen. len; III lliures, XII sous. Més a mestra Juan de Torts, per la lu(r) fogida, doní (a) ascarada tot lo que restava acabar de tal(l)à per trenta-cotra ducatst, del(s) cols na rebuts en moltas partides trenta-e-cotra liures e sessa sous; dich XXXIIII lliures, XVI sous. Resta deutor a mestra Juan de Tortst sin(c) ducatst; dich VI lliures. A mi, Antoni Carbonell, mes degut que ma (de) refer del que e pagat als jóvens de (altres) que jo no ne rebut, que són trest liures; dich III lliures. Més ma de pagar tot lo buch de fusta e mans e claus que és e(s)tat judicat (en) trenta ducatst; dich XXXVI lliures. Falta [...] la (de)rera partida que ma donada mossèn Cornet, que ja la té vostra mersè.» (ACA, s. d.)

38. «Memorial del que jo, paborde Almugàver, e donat als mestres qui fan l’armari del marquès de la Pesquara, lo qual dit armari a de servir per la senyora Maria Artal. (Escrit al dors: Memorial del que en donat fins así per l’armari de Mari(a) Artal). Primo, doní a Antoni Carbonell, fuster, setze ducats; XVI ducats. Item, doní als dos entalladós castellans que comensaren a fer la talla, dos ducats; II ducats. Item, més doní a mestre Joan de Torts, burgunyó, un ducat; I ducat. Item, a dit mestre Juan li fiu donar per mans de mossèn Cornet, per raó de dita talla sis ducats; VI ducats. Item, més li he fet donar per dit Cornet vuyt ducats; VIII ducats. Item, més fiu donar per mans de mossèn Cornet a mestre Diego, pintor, sis ducats per lo pintar de les portes, y avingem-nos a XXII ducats; VI ducats. Item, més fiu donar a mestre Jaume de Cardona, daurador, per daurar dit armari, am(b) àpoca en poder de mossèn Pere Martí, notari, los quals foren desta manera, que Cornet li donà los XXVIIII e jo li doní los set en comtans; XXXVI ducats. Més li doní a dit Pere Nunyes, pintor, a compliment de vint-i-dos ducats que avia de aver per lo pintar de dit armari, en comtans, am(b) àpoca en poder de Pere Martí, notari; XIII ducats. Més a mestre Joan de Torts, ymaginayre, paguà mossèn Cornet dos ducats; II ducats. Més li paguà dit mossèn Cornet III ducats. Més li a paguat dit mossèn Cornet a dit Joan de Torts vuit lliures y vuit sous; VIII lliures, VIII sous. Més doní jo a dit Juan de Torts, en contans en casa de mossèn Cornet, los quals me restaven del comte de Cornet, IIII ducats. Més a donat mossèn Cornet a Antoni Carbonell, fuster, II ducats.» (ACA, s. d.)

«Comte de mossèn Antic Cornet del que per mi a donat per la feyna del armari. In Barchinone 15(25). Deu lo reverent senyor Almugaver, paborde de Manresa, a 10 de juny 1525, 24 lliures per mi Joan Cortés; XXIIII lliures. Item, a 17 de agost 10.16 per ell a mestre Pere Nunyes, pintor, per lo pintar del armari de la senyora Maria Artal; 10 lliures, 16 sous. Item, dit senyor 4.16 per ell a Jaume Planes, pintor; IIII lliures, 16 sous. Item,

SANTI TORRAS TILLó

En primer lloc, Carbonell va donar, a preufet, tota la feina ordinària de desbastar la fusta a uns fadrins castellans indeterminats als quals sembla que havia escatimat dos ducats dels vuit pactats; probablement aquesta gasiveria devia ser la motivació de la fugida d’aquests joves oficials, fins al punt que el paborde es va veure obligat a retenir-los roba, cavalcadura i estris a fi d’obligarlos a tornar a la feina. Tot i això, els fadrins no varen enllestir el preufet i Carbonell es va veure obligat a subcontractar l’escultor Joan de Tours, rebedor d’un total de 34 ducats d’or, amb una part de la feina de desbastat sense fer. Tours fou el responsable de posar en obra les parts escultòriques del moble dissenyades per Carbonell. Acabada tota la feina de talla i escultura, les despeses de la pintura apareixen ja exclusivament en els comptes del paborde i del pagador Cornet. El primer mestre contractat fou un pintor desconegut anomenat Mestre Diego, que havia acceptat, del paborde, un preufet de 22 ducats d’or per a pintar-ne les portes; tot i això, el mes d’agost de l’any 1525 es pagava, en concepte de feines similars, al portuguès Pere Nunyes, rebedor de diferents quantitats al llarg d’aquell any, conjuntament amb el pintor Jaume Planes, cobrador d’alguna quantitat pactada amb Nunyes, fet que podria indicar, també, la participació d’aquest tercer mestre. Aquests artistes esmentats devien fer, amb tota probabilitat, pintures figuratives i ornaments en forma de sanefes o grotescs; la part imprescindible del daurat final anà a càrrec del daurador Jaume de Cardona, destinatari dels panys d’or comprats al batifuller Esteve de l’Albí. 39

dit senyor 6 lliures per ell ha Steva del Albí, battifulla; VI lliures. Item, a dit senyor 4.16 a Ponç Corteix; IIII lliures, XVI sous. Item, a 20 de setembre 2.8 per ell a mestre Joan de Tors, ymaginayre ; II lliures, VIII sous. Item, a 9 de nohembre 6 lliures per ell ha Steva del Albí ; VI lliures. Item, a 12 de desembre 6 lliures per ell ha Steva del Albí; VI lliures. Item a 22 de desembre 3.12 per ell ha mestre Joan de Tors, imaginayre, III lliures, XII sous. Item, a 15 de janer 1526, 12 lliures per ell a Steva del Albí; XII lliures. Item, a 7 de fabrer 8.8 per ell a Joan de Tors, ymaginayre; VIII lliures, VIII sous. (Suma) LXXXVIII lliures, XVI sous. És la resta li só tornador VII lliures, IIII sous. Aprés paguí a mestre Carbonell a XVII de fabrer, dos ducats; II lliures, VIII sous. Reste que só jo tornedor quatre ducats, dich IIII lliures, XVI sous. Dita resta e feta donar a mestre Joan de Torres (escrit al dors: Xpo. in Barchinona 1525. Li és degut que ja en dies passats me lliurà comptats LXXXXVI lliures).» (ACA, 1525-1526.)

39. La participació del daurador Jaume de Cardona també s’esmenta en una nota escrita al dors d’una missiva adreçada al paborde, signada per les seves cosines Elionor Alsina i Francesca Romeva: «A rebut mestre Jaume, daurador, XXXIIII lliures, XVI sous, és cobrador vuyt lliures y vuyt sous. A rebut mestre Pedro X lliures, XVI sous, és cobrador fins en vint-i-dos ducats, quinze liures y dotze sous. A rebut vint-y-quatre mestre Joan de Tors, entallador, XXIIII lliures. A rebut en Carbonell II lliures, VIII sous.» (ACA, s. d.)

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

Després de la participació de tantes mans expertes, l’aspecte final del moble devia ser prou superb. Tot i la impossibilitat òbvia que tenim de conèixer una obra imaginable només a partir dels documents escadussers que en fan esment, la taxació efectuada pels fusters Mateu Aimeric i Miquel Conill encara ens parla d’alguns elements arquitectònics propis d’una construcció «al romano» (basaments, cornises, represes, capitells i altres elements clàssics), tal com estipulava el compromís de Carbonell; 40 tot i així, aquesta només era una taxació de la feina de pla, valorada en unes estimables 104 lliures, a les quals encara calia sumar tant l’estima del treball de Tours com de la pintura posterior de Nunyes i dels altres mestres, una part que, segons que es desprèn del contracte, hauria hagut d’anar a càrrec del pintor Joan de Borgonya, a més d’un segon pintor estimador per part del paborde. L’absència d’aquest document cabdal, que tal vegada ens hauria pogut descriure el contingut i el significat de les pintures, tindria l’explicació en el fet que o bé és extraviat, o bé, per qualsevol motiu, aquesta part de taxació mai no es va arribar a dur a terme. Malauradament, la taxació d’Aimeric i Conill no és datada, però és plausible conjecturar que hagués estat feta amb posterioritat als darrers pagaments dels mestres de l’any 1525, amb la qual cosa per aquella època Joan de Borgonya ja devia ser difunt, circumstància que, tanmateix, n’explicaria l’absència.

No cal insistir en el fet que els artistes escollits pel paborde Almugaver eren dels més prolífics del seu moment. Com ja ha estat advertit, Borgonya i Carbonell havien pres part en feines decoratives a l’interior de la catedral durant l’època de celebració del capítol del Toisó, per bé que Carbonell, que aleshores treballava en el cadirat alt del cor, no feia altra cosa que continuar una llarga feina iniciada aleshores pels volts de l’any 1507, amb intervenció el 1517 del 40. «Treslat. Compte de la hobra del armari que havem judicat nosaltres, Matheu Aymerich e Miquel Conill, fustés, fet per Anthoni Carbonell, fuster, a ops del marquès de la Pesquara. Primo, la fusta, clavó e frontisses per dit armari, per tot X lliures.Item, per alegir e hobrar dit armari de pla, XX lliures. Item, cinquanta-y-vuyt pams, entre candileros y fussats de les portas valen XXII lliures. Item, VII pams los campes de las portas valen VI lliures. Item, X pams los campes dels costats del armari valen VIII lliures. Item, XXII pams de fussas de la cornissa he bassa valen XIII lliures. Item, la talla de cinch caxons, són vuyt pams, valen IIII lliures. Item, la talla dels caxons petits, són cinch pams, valen II lliures. Item, vassa e cornissa, XXV pams, valen X lliures. Item, l’alquitrau e la garnició del ròtulo són XXIIII pams, valen III lliures, XII sous. Item, los capitells e clau e capella e represses, per tot, IIII lliures. Item, per los treballs dels judicadós, II lliures VIII sous. Suma cent-y-quatre lliures. (Escrit al dors : Per lo senyor mossèn).» (ACA, s. d.)

SANTI TORRAS TILLó

cèlebre escultor Bartolomé Ordóñez, un artista de gran reputació també a Nàpols.41 Els motius «al romano» que decoren els respatllers del cadirat resulten una bona mostra dels que segurament devia dissenyar quatre anys més tard per al marquès de Pescara (figura 6). D’altra banda, Joan de Borgonya va pintar, al mateix cadirat, els escuts de tots els nobles congregats al capítol, en un dels conjunts heràldics cinccentistes més significatius dels que ens han pervingut; a aquesta empresa cal afegir-hi un retrat de dama (Keresztény Muzeum, Esztergom, Hongria) que, tal com apunta Joaquim Garriga, es podria tractar d’un membre de la família de l’aleshores condecorat duc de San Marco.42 La relació del pintor amb Carbonell es remuntaria, com a mínim, a l’any 1510, quan el

6.

cadirat alt del cor de la catedral de Barcelona, detall. Reproduït a

41. F. a bbate (1992), La scoltura napoletana del Cinquecento, Roma, Donzelli.

42. M. carbonell buadeS (2001), «La producción artística del coro de la catedral de Barcelona en la época del Toisón de Oro», a E. belenGuer cebrià (cur.) (2001), De la unión de coronas al imperio de Carlos V, vol. iii, Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, p. 181-212; J. GarriGa r iera (2001), «Joan de Borgonya, pintor del xix. Capítulo de la orden del Toisón de Oro», a belenGuer cebrià (2001), p. 121-180.

fiGura

Antoni Carbonell,

Marià carbonell (2001).

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

fuster intervingué en la visura del retaule de Santa Magdalena al monestir de Santes Creus, pintat per Borgonya. Amb Joan de Tours, la relació també es devia establir per una època pròxima, quan l’any 1509 va visurar-li un retaule que aquest havia construït.43 En canvi, el daurador Jaume de Cardona havia estat un dels visuradors del controvertit retaule de l’església del Pi, obra polèmica de Joan de Borgonya; com també és força probable que, anteriorment, hagués col·laborat en alguna feina conjunta de Carbonell i Tours.

Tampoc sembla casual que el paborde Almugaver hagués triat precisament el polifacètic Carbonell per a servir l’encàrrec del marquès de Pescara, ja que per aquella època era en camí d’esdevenir el fuster tracista habitual de la catedral de Barcelona, on tenia el vas funerari la seva família.44 Era fill d’un mestre homònim (difunt pels volts de l’any 1515) 45 i pertanyia a una nissaga de fusters en la qual, a més del seu pare, Antoni, treballaven els oncles paterns Climent i Galceran, fills del també fuster Simó Carbonell. Dos oncles més d’Antoni Carbonell menor, en canvi, havien escalat una posició social més rellevant: Mateu Carbonell era doctor en lleis i Esteve Carbonell, apotecari.46 Aquests precedents familiars segurament el devien autoritzar prou per damunt del pintor i daurador napolità Nicolau de Credença, aleshores organitzador omnipresent d’una part molt significativa de l’activitat artística

43. J. GarriGa r iera (1995), «Un escultor “sin obra” del siglo xvi : mestre Joan de Tours ciutadà de Barcelona», a Estudios de arte : Homenaje al profesor Martín González , Valladolid, Universidad de Valladolid, Servicio de Publicaciones, p. 343-355.

44. Amb tot, tal com apareix esmentat en els albarans de la sagristia, a mitjan de segle les feines ordinàries de la seu les solia fer el fuster analfabet Joan Flix. Per una valoració de l’obra i la biografia d’Antoni Carbonell menor, vegeu M. carbonell buadeS (1991), L’arquitectura classicista a Catalunya, 1545-1659, tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, microfitxa núm. 969, p. 131-134.

45. El 19 de maig de l’any 1515 signà el testament Antoni Carbonell major, fill del fuster Simó Carbonell i d’Eufrasina. Nomenà marmessors els seus germans Climent i Galceran, tots dos fusters, a més del fill Antoni, i deixà d’hereus la muller Eleonor i el fill Antoni; el matrimoni també tenia una filla, Beneta, casada amb el paraire de Barcelona Salvador Ripoll (AHPB, Pere Saragossa, Llibre de testaments, 1496-1526, 268/39, f. 100-101, Fitxer Madurell).

46. El 2 de novembre de l’any 1510, Esteve Carbonell signà el seu testament, es declarà fill del fuster Simó Carbonell i d’Eufrasina, i deixà, per marmessors, els germans fusters Antoni Carbonell major i Galceran Carbonell, a més de la pròpia esposa Eulàlia i d’un prevere anomenat Vilaplana. El difunt féu hereves les tres filles, Antiga, Margarida i Eulàlia, totes ellles en edat infantil, i per tutors d’aquestes escollí als seus germans Mateu Carbonell, doctor en lleis, i als altres dos fusters, Antoni major i Climent (AHPB, Pere Saragossa, Llibre de testaments, 1496-1526, 268/39, f.74v-75v, Fitxer Madurell).

SANTI TORRAS TILLó

institucional de la ciutat de Barcelona. La llarga rivalitat amb Joan de Borgonya pel contracte del retaule major de l’església del Pi o el plet que amb aquest mateix pintor li suscità el retaule de Santes Creus, el devien allunyar de les obres governades per Carbonell, segurament més inclinat a tractar amb un pintor hàbil i cortesà com semblava haver estat Borgonya; la mort d’aquest l’any 1525 deixaria un buit considerable en el paisatge artístic de Barcelona, cobert finalment amb gran dignitat pel pintor portuguès Pere Nunyes.47

Tot i el detall documental amb què podem conèixer alguns vessants de la realització d’aquest armari, tant el sentit darrer de la comanda com l’enigmàtica dama destinatària d’aquest, Maria Artal, resulten, fins ara, tot un misteri. Ni tan sols sabem si es tractava d’un moble de caràcter profà o litúrgic, en funció de si la destinatària era una plebea, una aristòcrata o bé una monja en algun convent. En qualsevol cas, el cognom Artal o «Artale», en la seva forma italianitzada, sembla haver estat originari de l’Aragó tot i que també era present tant a Catalunya com a Nàpols. Un personatge singular com fou el poeta i escriptor napolità Giuseppe Artale (1628-1679) es declarava descendent del cavaller català Tristany Artal, noble emigrat a Sicília amb el rei Martí.48 En el cas del Principat, hi ha notícia documental d’altres Artal barcelonins coetanis com Francesc Artal, prevere rector de l’església de Valldoreix, o el sastre Joan Artal, tots dos documentats l’any 1513.49 El fet determinant en el contracte que el moble havia de ser lliurat desmuntat per peces, podria donar peu a pensar que efectivament s’havia d’enviar fora de Barcelona, potser a Nàpols. Alhora, el fet que una dama en sigui, precisament, la destinatària, porta a la memòria algunes de les anècdotes conegudes al voltant del gust del segon marquès de Pescara d’afalagar amb joies i altres regals les aristòcrates més belles de la cort del virrei Ramon Folc de Cardona, com fou el cas de l’hermosa Elisabet de Requesens, esposa del

47. J. M. m adurell m arimon (1943-1944), «Pedro Nunyes y Enrique Fernandes, pintores de retablos», Anales y boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. i-ii, núm. 1-3, Barcelona; J. boScH ballbona (1998), «Pere Nunyes», a De Flandes a Itàlia El canvi de model en la pintura catalana del segle xvi : el Bisbat de Girona , Girona, Museu d’Art de Girona, p. 215-218; J. boScH ballbona (2002-2003), «Un miracle per a Pere Nunyes», Locus Amoenus, núm. 6, p. 229-256.

48. Dizionario biografico degli italiani (1962), vol. 4, Roma, Istituto dell’Enciclopedia Italiana, p. 345-349.

49. AHPB, Pere Saragossa, Manual , 1513, 268/19, s. f., 28 febrer 1513, i AHPB, Pere Saragossa, Manual , 1513-1514, 268/20, s. f., 18 abril 1513, respectivament.

virrei.50 En qualsevol cas, no hi ha dubte que a la cort napolitana dels Avalos els mobles llampants eren objecte d’estima i encàrrec. En una carta de Vittoria Colonna adreçada a Berardino Rota, datada entre els anys 1525 i 1533, la marquesa de Pescara demanà la fabricació prompta d’una capseta d’estotjar perfums, construïda en forma d’edifici clàssic: «[...] ad modo de coliseo, tutto a colonnati bianchissimi, et le corone, capitelli et intorno, e tutto, dove se pò, molto dorato [...]».51

l’intermediari Paborde almuGaver

Tot indica que Bernat Almugaver, cosí germà de l’escriptor Joan Boscà, paborde de la catedral de Manresa, no va estar present en l’encàrrec de Ferdinando Francesco d’Avalos per casualitat. La família barcelonina Almugaver semblava haver gaudit des d’antic d’una consideració especial per part de la cort del Rei Catòlic. Tant el llinatge Boscà com l’Almugaver havien estat, en el seu moment, partidaris fervents de Joan II, circumstància que, durant la guerra civil, els costà l’exili temporal a València; 52 a canvi de llur fidelitat, ambdues famílies esdevindrien llargament recompensades pels posteriors monarques regnants. La dilatada carrera àulica de Boscà sembla indestriable d’aquest mateix context de fedeltà política, construït i explotat hàbilment pel pare del paborde, Antic Almugaver (pròcer barceloní nascut pels volts de l’any 1463), segurament el mateix personatge que els anys 1508 i 1514 consta com a conseller segon de Barcelona.53 Tanmateix, la trajectòria vital d’Antic Almugaver hauria pogut tenir un bon empelt amb el bo i millor de la cort napolitana del virrei Ramon Folc de Cardona, ja que pels volts de l’any 1500 s’havia emparentat amb la família Vilamarí en casar, en segones noces, amb una filla de Berenguer de

50. M. P. fritz (1997), Giulio Romano et Raphaël : La vice-reine de Naples, París, Musée du Louvre.

51. Vegeu di m ajo (2005), p. 28.

52. Joan Almugaver havia estat un dels capitans del rei Joan II al Regne d’Aragó; signà el seu testament amb el notari barceloní Guillem Jordà el 12 d’abril de l’any 1473 (vegeu AHPB, Antoni Simó Fonoll, Plec de documentació diversa, 1503-1515, 265/25, s. f.).

53. Sobre la biografia de Boscà i les dades conegudes a l’entorn dels Almugaver, es poden consultar els estudis fonamentals de Martí de Riquer i de Menéndez Pelayo (Martí de r iquer (1945), Juan Boscán y su cancionero barcelonés, Barcelona, Archivo Histórico Casa del Arcediano; m enéndez Pelayo (1945). Antología de poetas líricos castellanos, a E. SáncHez r eye S (cur.), Menéndez Pelayo. Obras completas, vol. x, t. xxvi, Madrid, CSIC, p. 7-139). Una bibliografia sintètica i més actualitzada sobre l’escriptor és a Carlos clavería (1999), Juan Boscán. Obra completa , Madrid, Cátedra.

SANTI TORRAS TILLó

Vilamarí, cavaller de Tortosa. Els capítols matrimonials d’aquest enllaç s’havien signat a Castelló d’Empúries, i per aquest motiu el 16 de setembre de l’any 1500, Antic Almugaver fermà una àpoca dotal per valor de 500 escuts d’or; entre els testimonis d’aquesta àpoca hi havia l’italià Andrea Ceradine, cambrer de l’almirall Bernat de Vilamarí.54 Per aquelles mateixes dates, el seu fill Bernat Almugaver ja havia entrat en religió, puix el 2 de novembre d’aquell mateix any li signà una procura en la qual es declarava clergue de l’església de Santa Maria de Manresa.55

En la mateixa postura que Ferdinando Francesco d’Avalos, Bernat de Vilamarí (comte de Capaccio des de l’any 1504) també forma part íntegra de l’èpica nobiliària de les guerres italianes del darrer quart del quatre-cents i primera dècada del cinc-cents (morí l’any 1512), en el seu cas específic, en qualitat d’expert comandant de galeres. Entre altres esdeveniments dignes de memòria, fou l’encarregat de la fastuosa navegació del Rei Catòlic en la seva estada a Nàpols. El matrimoni en segones noces amb Elisabet de CardonaAnglesola i Requesens l’emparentà amb el virrei Ramon Folc de Cardona, de qui fou cunyat alhora que virrei interí de Nàpols l’any 1512. El seu sepulcre, emplaçat a l’atri del monestir de Montserrat, atribuït per F. Abbate als escultors Girolamo Santacroce i Bartolomé Ordóñez, en proclama el rang cortesà assolit en vida. 56 La relació, però, d’Antic Almugaver amb la casa de l’almirall s’hauria de remuntar, com a mínim, a l’any 1496, quan esdevingué procurador de Constança, vídua de Berenguer de Vilamarí i mare de l’almirall; 57 un any més tard, vengué, a aquest darrer, un censal per valor de 530 lliures; en la transacció s’esmentà el fet que Bernat de Vilamarí tenia, aleshores, empenyorades joies i altres béns valuosos. En relació amb aquest empenyorament, i lluïció d’altres dos censals, el 1499, Antic Almugaver va recuperar dos draps de ras d’or i seda («due ystorie vita Alexandro altera de les Amasones») en possessió del notari Esteve Malet, lloctinent i protonotari reial. 58 L’any 1511, va signar una concòrdia amb el notari barceloní Pere Mas, procurador de l’almirall, per a algun afer per ara desconegut. 59 D’aquest darrer, els Almuga-

54. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Manual , 1500-1501, 265/11, s. f.

55. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Manual, 1500-1501, 265/11, s. f., 2 novembre 1500.

56. F. a bbate (1992), p. 110.

57. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Primum manuale, 1494-1497, 265/6, s. f., 21 juny 1496.

58. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Primum manuale, 1498-1499, 265/9, s. f., 30 gener 1499.

59. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Manual , 1510-1511, 265/16, s. f., 5 març 1511.

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

ver encara posseïen entre la seva abundant documentació familiar (parcialment lliurada l’any 1545 a Anna Boscà) un llibre de partides de taula de banc, i un plec de comptes i lletres del comte de Collessano, Pere de Cardona, 60 de qui eren en possessió de la xifra gens menyspreable de 1.314 ducats d’or, fet que novament els relaciona amb la noblesa italiana —en aquest cas siciliana— d’arrel catalana.61 Tots aquests fets segurament tinguerem alguna ascendència en la trajectòria dels fills; el paborde Bernat entre altres càrrecs exercia de prior i comendatari del convent benedictí de l’Stagno, al Regne de Sardenya, dret que arrendà el 22 de maig de l’any 1510,62 i el seu germà Joan, o Joanot, cavaller de Sant Jaume, era, alhora, comanador de la comanda d’Avellino al regne de Nàpols,63 prebendes que devien dimanar de la generositat del Rei Catòlic amb la noblesa fidel.

Tot i l’evidència de les estretes relacions dels Almugaver amb el context catalanonapolità, desconeixem completament l’abast de la relació del paborde amb la casa d’Avalos, a pesar que es pot intuir que era derivada de la perícia familiar en l’administració de rendes urbanes i emfitèutiques que devien fer dels Almugaver una família prou acabalada, i probablement avesada a deixar diners als nobles pròxims a la reialesa. Els de la fedeltà italiana, bancarroters com eren la majoria, devien necessitar tota via disponible per a resoldre les urgències financeres incessants ocasionades per les campanyes militars a què es veien abocats periòdicament. Les ulteriors compensacions cortesanes, en realitat, no solien ser altra cosa que el pagament amb rèdits dinàstics a desembossaments efectuats prèviament a crèdit. D’aquesta manera, la carrera eclesiàstica del fill d’un pròcer barceloní ben relacionat amb la reialesa suposava una

60. «Memorial de les cartes restituex la senyora Hierònyma de Palou y de Almugaver als magnífichs senyors mossèn Galceran Albanell y mossèn Joan Almugaver, olim de Boschà [...] Item, un plec intitulat letres y comptes del comte de Golisano [...] Item, una quants fulls de paper cosits, intitulat tralat dels capítols matrimonials de mossèn Galceran Albanell, dins lo qual y a dos papés, lo hu intitulat testament del paborde Almugaver y altre de Antich Almugaver [...] Item, un libre en què ha un títol que diu libre en què estan continuades les (partides) que són stades dites en la taula de la ciutat per lo almirant de Nàpols [...]» (AHPB, Jeroni Mollet, Plec d’inventaris i encants, 1540-1546, 342/46, s. f., 1541).

61. El 2 d’octubre de l’any 1498, Antic Almugaver nomenà procurador al cavaller barceloní Galceran Durall a fi de cobrar de Pere de Cardona aquesta quantitat (AHPB, Antoni Simó Coll, Primum manuale, 1498-1499, 265/9, s. f., 30 gener 1499).

62. AHPB, Pere Saragossa, Manual , 1510, 268/14, s. f.

63. AHPB, Jeroni Mollet Reportorium instrumentorum tercium, 1533-1536, 342/6, s. f., 14 març 1534.

SANTI TORRAS TILLó

bona via alternativa per a la confluència de rendes en mans d’un mateix administrador, i en aquest cas la carrera del paborde Almugaver semblava haver estat prou sòlida, ja que —mort el Rei Catòlic— formà part de la cort viatgera de Carles V, fins al punt de morir-hi de malaltia l’estiu de l’any 1529. En el testament clos a Gènova («[...] Actum Janue in mediano domus habitationis heredum et dominum Johannis Baptiste Specunle in quo dictus Bernardus Almogaver testator jacet infirmus in lecto [...]»), 64 demanà sepultura a la seu de Manresa, a expenses del seu cunyat Don Galceran Albanell i de Don Pedro Sarmiento, dos dels marmessors designats, juntament amb fra Egidi Baixar, frare «ordinis minorum predicator cesaree maiestatis»; al mateix protocol féu, també, llegats diversos i donatius per a filles òrfenes de Manresa, així com a l’església de Santa Maria d’aquesta mateixa ciutat «in reparationem dicte ecclesie iuxta voluntate dictum prepositum», a la vegada que deixà sis ducats d’or per a l’església de Sant Pere de Palau Savardera. Per hereves universals, escollí les dues nebodes, Anna Aldonça i Jerònima, i, en segon lloc, els seus germans, Joan i Anna.

Mort Antic Almugaver, el successor en el regiment de la família semblava haver estat el seu fill Joan, casat amb Jerònima de Palou (membre, al seu torn, d’una altra nissaga fidel al rei Joan II). Aquest és, fins ara, l’únic membre d’aquest llinatge del qual es coneix tant el testament (1533), 65 com l’inventari de béns post mortem , datat el mes de desembre de l’any 1535, que tot i ser incomplet ens transmet la imatge d’una casa prou benestant, plena de robes de qualitat, bona argenteria i excel·lent joieria, per bé que part d’aquests béns provenien tant del pare Antic com de la dot de la seva muller Jerònima. 66 Algunes partides valuoses destinades a la venda foren taxades prèviament per corredors de coll, amb l’excepció d’una succinta relació de peces de marbre i alabastre esculpides, avaluades l’1 d’abril de l’any 1536 per «mestre Martin y mestre Anrich Farrando, enmeginayres», artistes plausiblement identificables amb l’escultor Martí Díez de Liatzasolo i el pintor Enrique Fernandes.67 Les

64. ACA, Generalitat, Vària , s. xvi-xvii (V-207/64), 27 agost 1529.

65. AHPB, Jeroni Mollet, Liber testamentorum , 1530-1548, 342/42, f. 18-20 v, 23 novembre 1533. La seva muller, Jerònima Palou, aleshores embarassada, fou l’hereva i marmessora.

66. AHPB, Jeroni Mollet, Plec d’inventaris i encants, 1530-1536, 342/45, s. f., l’inventari és datat el 3 de desembre de 1535, mentre que els encants ho són el 4 de març de 1536.

67. «[...] Al primer de abril MDXXXVI, mestre Martin y mestre Anrich Farrando, enmeginayres judicadors, Primo, lo portal de la capella de pedra de marbre, ab totes ses

MOLTS ARTISTES CATALANS PER ALS DOBLERS DEL MARQUÈS DE PESCARA (1523)

pintures, en canvi, també poc nombroses, foren estimades a força baix preu pels mateixos corredors de l’almoneda.68 L’únic pintor pel moment associable potser a Antic Almugaver fóra Nicolau de Credença (1512), que apareixia en qualitat de testimoni en una de les moltes procures que al llarg dels anys signà amb el notari Antoni Simó Fonoll.69 També sembla que, paradoxalment, hauria pogut conèixer la família dels fusters Carbonell, ja que l’any 1510 Mateu Carbonell i Miquel Espítal, ambdós doctors en drets, varen actuar de mitjancers en un plet que Antic mantenia contra el mercader Esteve Jaupí i el pagès Antoni Portell.70

La història de la literatura del Renaixement reconeix, però, a Joan Almugaver i a Jerònima de Palou, el fet insigne d’haver esdevingut patrocinadors de la traducció i edició d’Il Cortigiano de Baldassare Castiglione que Joan Boscà dugué a terme per indicació del seu amic Garcilaso de la Vega.71 L’edició de la traducció castellana del text original italià (editat a Venècia per l’impressor Aldo Manuzio l’any 1528) fou contractada a Barcelona l’any 1533 per Boscà i el seu cosí Joan amb els llibreters Joan Bages, Francesc Labia i Pere Montpesat, incloent-hi, en la concòrdia, les respectives mullers d’aquests artesans.72 El vincle napolità amb presència manifesta dels marquesos de Pescara torna a revifar en aquest afer, ja que Vittoria Colonna havia estat primera lectora enfervorida dels originals manuscrits de Castiglione que —per horror de l’aupesses, XIIII lliures, VIII sous. Item, onze peses de alabastre, II lliures, VIII sous. Item, tres pesses de marbre planes, I lliura, IV sous. Item, un peu de coure, I lliura, IV sous. Item, una testa antigua de marbre, XXX lliures. Item, una madalla de alabastre, II lliures, VIII sous. Item, una medalla petita de alabastre, XII sous. (Total) LIIII lliures, VIII sous [...]».

68. «[...] Item, una post stà pintada Adam y Eva, XII sous [...] Item, una post en què stà pintat la Varònica, I lliura, IIII sous. Item, una post en què stà pintat lo crucifix ab molts sancts, I lliura, IIII sous. Item, una post en què stà pintat lo crucifix ab Magdalena y sanct Joan, I lliura, X sous. Item, una post en què stà pintat sanct Francesch, I lliura ... Item, un retaule de la Nativitat, XII sous».

69. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Manual , 1511-1512, 265/17, s. f., 16 febrer 1512.

70. AHPB, Antoni Simó Fonoll, Manual , 1510-1511, 265/16, s. f., 17 desembre 1510.

71. M. Morreale (1959), Castiglione y Boscán; el ideal cortesano en el Renacimiento español , Madrid, Real Academia Española.

72. Els documents que fan referència a l’edició barcelonina d’ d’Il Cortigiano són a J. M. m adurell m arimon i J. rubió balaGuer (1955), Impremta i llibreria a Barcelona (1474-1553), Barcelona, Gremios de Editores de Libreros y de Maestros Impresores; també reproduïts a l’edició de l’obra completa de Boscà a càrrec de Carlos Clavería (p. 544-547).

SANTI TORRAS TILLó

tor— segons que sembla corrien copiats per Nàpols de manera descontrolada pocs anys abans de la seva edició definitiva. La marquesa de Pescara, en resposta a un neguitejat Castiglione que de manera diplomàtica li reclamava el retorn dels originals —a fi d’encalmar l’autor amb un hàbil compliment ensucrat—, deixà constància de la impressió profunda que li havia causat un text tan innovador i alhora especialment sensible amb la intel·ligència femenina: «[...] Por vida del marchés, mi señor, ch’io non ho visto mai, né credo vedere altra opera in prosa meglio o simile, né forse meritamente seconda a questa; perché oltra el bellissimo soggetto et novo, la excellentia del stile è tale che con una suavità non mai sentita vi conduce in uno amenissimo et fruttifero colle, salendo sempre senza farve accorger mai di non esser pur nel piano dove entrasti [...]».73 Joan Boscà va saber aprofitar aquesta mateixa naturalesa de l’obra de Castiglione per afalagar, al seu torn, l’esposa del seu cosí, a la qual destinaren tant Boscà com Garcilaso sengles epístoles proemials. A la de Boscà resulta especialment revelador un fragment en el qual Jerònima de Palou és equiparada a Vittoria Colonna:

[...] y assí e pensado muchas vezes que este cortesano ya quanto a lo primero es dichoso, porque en Italia alcançó por señora la marquesa de Pescara, que tiene fama de la más avisada muger que ay en todas aquellas tierras, y casi en sus manos naçió, y ella le tomó a su cargo y le crió y le hizo hombre para que pudiesse andar por el mundo ganando onrra, y agora en España abrá alcançado a ser de vuestra merced, que por hablar templadamente, teneis las mismas calidades della, y a él podréys le hazer tanta onrra que quiçá le baste para no querer más, ni curar de otra cosa ya sinó de sossegarse y descansar de sus trabajos en vuestras manos [...].74

Personificar l’obra escrita com a subjecte és un recurs evidentment retòric, i en principi —tal com la crítica l’ha interpretat justament fins a dia d’avui— cal acceptar que Boscà s’està referint aquí al llibre de Castiglione. Tot i això, el fragment no deixa de sonar volgudament ambigu, i coneixent ara les possibilitats que podien haver proporcionat els vincles familiars dels Almugaver amb

73. Vegeu Walter barberiS (cur.) (1998), Baldesar Castiglione. Il libro del Cortegiano, Torí, Eiunaudi, p. 10. Carta de Vittoria Colonna a Baldesar Castiglione de Marino a 20 de setembre de l’any 1524 (vegeu E. ferrero i G. müller (cur.) (1889), Carteggio di Vittoria Colonna marchesa di Pescara , Torí, Loescher, p. 23-26).

74. Baldesar caStiGlione (1533), Los quatro libros del Cortesano, compuestos en italiano por el conde Balthasar Castellón , Barcelona, Pere Montpesat. N’he consultat l’exemplar de la Biblioteca de Catalunya de la Col·lecció Bonsoms, Bon. 7-IV-22.

la noblesa catalana de Nàpols, encara seria possible plantejar algun dubte raonable en el fet que el subjecte («este cortesano») al cap i a la fi es tractés del mateix Boscà, parlant en primera persona en clau autobiogràfica, al·ludint a un pretèrit viatge a Nàpols, fins a la vora dels Avalos, en la infantesa o adolescència, per cortesia del seu oncle Antic Almugaver que, amb gran sentit de l’oportunitat, hauria tingut l’encert d’aprofitar el desplaçament multitudinari de la noblesa barcelonina congregada al voltant del Rei Catòlic en el seu viatge partenopeu de l’any 1506, embarcada precisament a les galeres del seu parent Vilamarí.75 Tot i ser, de moment, una ficció indemostrable, no deixa de resultar molt suggestiu imaginar que la carrera cortesana de Joan Boscà s’hagués pogut iniciar precisament al Nàpols recent reconquerit i preparat per a retre homenatge al descendent de l’aleshores ja mític Alfons V, en un ostentós sojorn dinàstic d’incontestable lectura política, que Boscà hauria pogut fer prop dels Cardona, els Vilamarí i els marquesos de Pescara, sota tutela de l’oncle Antic o dels cosins de més edat Bernat i Joanot, en substitució de la figura paterna absent, ja que és ben documentat que Boscà fou infant orfe.76 Si aquesta hipòtesi fos certa, la traducció en edat adulta d’un text tan valuós com en el seu temps era Il Cortigiano, hauria pres, a l’escriptor català, la funció íntima de cloure un periple d’aprenentatge cosmopolita iniciat a la infantesa, i de reprendre en la memòria l’efecte que li hauria pogut oferir el magnífic entorn literari patrocinat aleshores per Ferdinando Francesco d’Avalos i Vittoria Colonna. Voler recrear l’experiència en la seva pròpia nissaga materna, servint de cortesà a la família del seu cosí Joan i de l’esposa Jerònima de Palou, sota la inspiració proverbial de

75. Cal reconèixer, però, que no apareix cap Almugaver esmentat entre els noms dels nobles que formaven part del seguici del rei en aquell viatge, donats a conèixer pel baró de Terrateig; tot i així, és evident que la llista transcrita per aquest autor és incompleta (Baró de terrateiG (1963), Política en Italia del Rey Católico, 1507-1516 : Correspondencia inédita con el embajador Vich , Madrid, CSIC, vol. ii, doc. 1).

76. La seva mare, Violant, germana d’Antic, ja era vídua l’any 1498, quan signà, al seu nebot Bernat, un acte de devolució dels drets de l’herència d’Eleonor Çaclusa, donzella aleshores difunta, filla de Pere Çaclusa, senyor del lloc de Campmany (AHPB, Antoni Simó Fonoll, Tercium Manuale , 1498-1499, 265/9, s. f., 22 d’agost de 1498). A fi de pal·liar la falta de recursos que semblava haver patit la seva germana, al 16 de gener de l’any 1505 Antic Almugaver li féu donatiu dels dèbits que els diputats del regne d’Aragó encara tenien amb llur pare, en Joan Almugaver, contrets arrel de la guerra civil catalana (AHPB, Antoni Simó Fonoll, Plec de documentació diversa , 14951513, 265/24, s. f.).

SANTI TORRAS TILLó

Garcilaso,77 podia haver estat —com a mínim— una sortida poètica i alhora digna a les estretors financeres que semblaven haver planat en aquella època d’establiment definitiu a Catalunya.78

77. A la mort de Joan Almugaver, la seva vídua, Jerònima de Palou, va nomenar procurador l’escriptor Garcilaso de la Vega; en aquest protocol notarial signaren, en qualitat de testimonis, el mateix Joan Boscà i Hug de Palou, donzell de Barcelona (AHPB, Jeroni Mollet, Reportorium instrumentorum tercium, 1533-1536, 342/6, s. f., 6 octubre 1534).

78. El 29 de gener de l’any 1520 Boscà ja apareix domiciliat a Barcelona, quan l’escriptor signà una lletra de canvi per valor de 64 ducats amb destinació a la vila castellana de Vilarón, prestats per Francesc Junyent i avalada per la seva mare Violant. El prestamista era un cavaller de Barcelona que, segons sembla, tenia per clientela l’alta noblesa de la ciutat, entre la qual destacava la duquessa de Cardona (AHPB, Pere Saragossa, Manual, 1519-1520, 268/25, s. f.). D’altra banda, segurament a causa de dificultats econòmiques de caràcter familiar, Boscà rellogà al duc Ferran de Cardona unes cases al carrer dels Banys nous a Barcelona, i poc abans s’havia venut, també, alguns censals de la seva propietat (AHPB, Jeroni mollet, Reportorium instrumentorum tercium , 15331536, 342/6, s. f., 6 abril 1535).

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.57

Núm. XXI (2010), p. 137-155

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910) 1

Josep C olomé Ferrer

Centre d’Estudis Antoni de Capmany. Universitat de Barcelona

montserrat CuCurella-Jorba Arquitecta

FranCesC Valls-Junyent

Centre d’Estudis Antoni de Capmany. Universitat de Barcelona

r esum

Ens proposem detectar i analitzar les relacions entre el procés d’especialització vitícola i la trajectòria demogràfica d’una part significativa del territori català durant els segles x V iii i xix . En primer lloc, volem mostrar que la viticultura va fer possible el sosteniment d’unes densitats de població molt superiors a les que hauria estat possible a partir del predomini d’una agricultura centrada en altres conreus. En segon lloc, mostrem que l’augment demogràfic que va impulsar la viticultura va donar lloc a la formació d’unes unitats de poblament específiques i molt característiques en les àrees vitícoles del prelitoral català. Finalment, en tercer lloc, plantegem la hipòtesi segons la qual la crisi derivada de la plaga de la fi l·loxera va alterar de manera molt significativa la pauta de comportament demogràfic que havia acompanyat tot el procés d’especialització vitivinícola fins aleshores, a més, evidentment, de l’efecte més conegut del despoblament derivat de l’emigració d’importants contingents poblacionals.

paraules Clau

Demografia, viticultura, poblament, fil·loxera, emigració, especialització vitícola, urbanisme, arquitectura.

1. Conferència llegida en el cicle «Poblaments i despoblaments a Catalunya: de l’antiguitat al segle xx», organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, el passat 25 de març de 2010. Atès que els autors als quals es fa referència en aquestes planes són sobradament coneguts del lector mínimament expert s’ha optat per simplificar el text tot evitant les cites erudites i prescindint de l’aparell crític.

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

Settlement and depopulation in the wine-growing regions of Catalonia (1760-1910)

a bstraC t

Our aim is to identify and analyse the relationship between the process of viticultural specialisation and demographic changes in a significant part of Catalonia during the eighteenth and nineteenth centuries. Firstly, we show how viticulture allowed for greater population densities than other forms of agriculture, such as grain crops. Secondly, this article highlights one of the consequences of the population increase related to viticulture specialisation: the emergence of new settlement units in areas where viticulture had expanded to. Finally, we propose the hypothesis that the crisis brought about by the phylloxera plague led to significant changes in the demographic patterns produced throughout the vine cultivation specialisation process, including, of course, the well-known depopulation caused by large scale migrations.

K ey words

Demography, viticulture, settlement, phylloxera, migration, viticultural specialisation, urban planning, architecture.

Ens proposem, amb aquestes planes, presentar un avançament dels resultats de dues recerques que estan en curs i que estem desenvolupant en paral·lel diversos investigadors vinculats a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Politècnica de Catalunya. La primera recerca es desenvolupa en el marc d’un projecte en què es pretén detectar i analitzar les relacions entre el procés d’especialització vitícola i l’aparició de noves unitats de poblament a la zona prelitoral catalana, més concretament, a l’àrea del Penedès. Ho fem a partir de l’estudi d’un cas concret que és el que nosaltres hem batejat com el nucli de «colonització vitícola» o també el «nucli rabassaire» dels Hostalets de Pierola. Aquesta població es troba al sud de l’Anoia, a la zona de contacte amb les comarques de l’Alt Penedès i el Baix Llobregat. En el segon projecte de recerca en curs, tornem sobre un tema d’aquells que podríem dir clàssics dins de la història de la vitivinicultura catalana: les conseqüències de la fil·loxera. Ens hem proposat analitzar les que va tenir aquesta plaga pel que fa a la demografia.2

Tres hipòtesis orienten els nostres esforços de recerca en aquests projectes. En primer lloc, volem mostrar com la viticultura va fer possible el soste -

2. Aquests projectes de recerca compten amb el finançament de l’Agència de Gestió d’Ajuts per a la Universitat i la Recerca de la Generalitat de Catalunya, 2009ACOM 00002 i 2010ACOM 00004.

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

niment d’unes densitats de població molt superiors a les que haurien estat possibles a partir del predomini d’una agricultura centrada en altres conreus. La segona hipòtesi de treball planteja que l’augment demogràfic que va impulsar la viticultura va donar lloc a la formació d’unes unitats de poblament específiques i molt característiques a les àrees vitícoles del prelitoral català. Finalment, en tercer lloc, volem contrastar la hipòtesi segons la qual la crisi derivada de la plaga de la fil·loxera va alterar de manera molt significativa la pauta de comportament demogràfic que havia acompanyat tot el procés d’especialització vitivinícola fins aleshores.

l’espeCialitzaCió VitíCola: una sortida a la tensió Creixent entre poblaCió i reCursos

Una de les característiques més rellevants del desenvolupament català contemporani ha estat la industrialització del país. El tret distintiu de la trajectòria històrica catalana en relació amb altres territoris propers ha estat el notable desenvolupament industrial aconseguit pel país. Aquest fet es traduí, a llarg termini, en nivells de renda per habitant notablement superiors respecte d’aquests territoris veïns d’Espanya o del sud de França.

Aquest és un fet abastament conegut a partir dels treballs pioners dels dos grans pares de la historiografia catalana contemporània: P. Vilar i J. Vicens Vives. Ara bé, aquests autors, i tots els que han vingut al darrere seguint la seva estela, han assenyalat que aquest desenvolupament industrial del país va ser possible gràcies al fet que, prèviament, s’havia produït un procés de modernització de l’agricultura. És a dir, tot un seguit de transformacions agràries haurien precedit l’aparició de la indústria moderna. És més, aquestes transformacions haurien contribuït decisivament a fer possible l’inici d’aquest procés industrialitzador. Tant Vilar com Vicens van considerar que la viticultura havia tingut un paper molt transcendent en aquest procés de modernització agrària. De manera que, en l’explicació del procés global de modernització econòmica a la Catalunya contemporània, a la vinya i el vi se’ls atribueix un paper transcendental.

Segons la majoria d’autors que han escrit sobre aquest tema, la vinya disposava de tot un seguit de virtuts en relació amb el conreu tradicional de cereals. Era, en primer lloc, un conreu que permetia obtenir una collita cada any i que permetia evitar el guaret bianual rigorós a què se sotmetien les terres sembrades. En segon lloc, a diferència d’altres conreus, la vinya era menys

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

exigent pel que fa als adobs. En un context d’escassetat crònica de matèries fertilitzants, aquest constituïa un avantatge molt important. Hi havia la possibilitat de fer servir, com a matèria orgànica per fertilitzar les vinyes, els sarments resultants de la poda anual. En conseqüència, la vinya fou un conreu que va fer possible, a moltes comarques catalanes, sostenir unes densitats de població molt superiors a les que s’haurien pogut mantenir amb el sistema agrari tradicional centrat en la producció de cereals.

No tot eren avantatges. Evidentment, aquestes virtuts de la vinya només es podien aprofitar en la mesura en què el vi tingués una sortida comercial remuneradora. Mentre que els cereals predominants en l’agricultura tradicional es destinaven en la seva pràctica totalitat al consum de les mateixes unitats familiars pageses, el vi era un conreu comercial. Era un conreu que abocava el pagès al mercat i li creava una dependència respecte d’aquest mercat, i ho feia en una doble direcció: havia d’anar al mercat a vendre el vi que produïa, però també s’havia de proveir en aquest mercat dels cereals que constituïen la base de la seva alimentació.

Anem per parts i aturem-nos un moment per analitzar el com, el quan i el perquè del procés d’especialització vitícola. La resposta al primer dels interrogants, el com , passa per una qüestió de naturalesa jurídica. Va ser per mitjà d’una modalitat contractual concreta, la rabassa morta, que va canalitzar el procés de colonització agrària que comportava l’arrencada del bosc i la plantació de les vinyes. No és el moment d’entrar aquí en la discussió al voltant de la naturalesa jurídica d’aquest contracte o quins eren els seus orígens més o menys remots. Ens interessa més determinar la procedència de les parts contractants. El que cedia la terra eren els amos de masies que havien acumulat quantitats importants de terra al llarg del període que va de la baixa edat mitjana fins al segle x V ii fruit, fonamentalment, de tres circumstàncies: el despoblament baixmedieval que va possibilitar la incorporació dels masos rònecs; les polítiques matrimonials tendents a la concentració de patrimonis a través de concertar matrimonis entre hereus i pubilles, i els processos d’endeutament d’algunes famílies que les abocava a la pèrdua del seu mas o masos a favor d’altres amos de masies veïnes.

Pel que fa a l’origen dels que rebien la terra per tal de portar a terme la titànica tasca de la desforestació i la plantació de les vinyes, els rabassaires, hem pogut rastrejar-ne tres orígens diferents. Podien ser fadristerns, cabalers de masies, els quals reben terres a rabassa com una manera de paga-

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

ment de la llegítima o altres drets hereditaris. També, en algunes ocasions, veiem que els rabassaires eren mossos i altres treballadors subalterns de les masies que troben, en l’obtenció de terres a rabassa morta, un procediment per poder emancipar-se, casar-se i establir-se per compte propi. I, finalment, també hem constatat que entre els rabassaires hi havia pagesos igualment cabalers de famílies residents en les viles i nuclis agrupats. Generalment, es tracta de famílies amb uns patrimonis rústics més aviat modestos. En general, aquestes pautes que es donen al Penedès no difereixen substancialment de les descrites en els treballs de Llorenç Ferrer sobre la comarca del Bages.

Tal com ja hem defensat en alguns altres llocs, pensem que, en definitiva, l’escripturació de contractes d’aquest tipus serà un instrument excel·lent per precisar la cronologia del procés d’expansió vitícola. I, per tant, si comptabilitzem el nombre contractes que van ser escripturats en una determinada notaria al llarg del temps podem tenir un molt bon indicador per respondre al segon dels nostres interrogants: el de quan es va fer la plantació de les vinyes.

Els ritmes de plantació de vinyes a tot el prelitoral català semblen haver estat força similars atenent a la instrumentalització de contractes de rabassa a les notaries de quatre poblacions significatives d’aquesta àrea: el Vendrell,

Grà F iC 1. Els ritmes del progrés de la vinya al prelitoral català segons l’autorització de contractes de rabassa morta.

Font : F. Valls-Junyent (1997), «Contractació a rabassa morta i conjuntura vitícola a Catalunya. 1720-1850», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. x V, p. 306.

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

Vilafranca del Penedès, Valls i Piera, tal com es pot veure al gràfic 1. L’amplitud cronològica de la sèrie de Piera fa que sigui la de referència per a nosaltres

Ens queda respondre la pregunta del perquè de l’especialització vitícola. I tot sembla indicar que, en realitat, hi ha dos elements centrals per respondre-hi. Sembla que l’inici del procés d’especialització vitícola a Catalunya té el seu origen a finals del segle x V ii. Coincideix amb el que Jaume Torras ha anomenat la vinculació de Catalunya als circuits del comerç atlàntic. Sense entrar-hi en detalls ara, aquesta vinculació va fer possible la venda dels vins del Principat a preus molt remuneradors; això sí, destil·lats prèviament per ser transformats en aiguardent. En aquestes circumstàncies, els preus del vi es van situar molt clarament per damunt dels preus dels cereals tal com va mostrar ja fa molts anys Pierre Vilar en la seva Catalunya dins l’Espanya moderna . L’incentiu per augmentar les superfícies dedicades a la vinya seria, d’aquesta manera, el que activaria tot el procés.

Però la relació d’intercanvi tan favorable al vi que s’aprecia en el gràfic 2 fins cap a 1740, va començar a deteriorar-se a partir d’aquella data. Aquest fet ens obliga a plantejar-nos una qüestió addicional: si a partir de 1740 la Grà F iC 2. Preu d’una carga de vi expressat en cereals.

Font : P. Vilar (1964-1968), Catalunya dins l’Espanya moderna , vol. 3, Barcelona, Edicions 62, p. 369-480.

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

vinya va veure erosionada la seva rendibilitat diferencial en relació amb altres conreus com ara el blat, què és el que explica la continuïtat a partir d’aquell moment del procés d’especialització vitícola? És aquí on entraria en joc el segon dels elements a què fèiem referència més amunt: la demografia.

Les relacions complexes entre el creixement demogràfic i la progressió de l’especialització vitícola només poden ser precisades amb un cert grau de detall si abaixem l’escala de la nostra anàlisi a un àmbit micro, a una escala local. Això és el que hem fet en les recerques que tenim en curs. Hem agafat, com a àrea d’estudi, aquells municipis situats a l’extrem nord-oriental de la denominació d’origen Penedès. Es tracta d’un territori situat a cavall de les actuals comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i l’Anoia, tal com es pot veure en el mapa 1.

Un cop delimitada aquesta àrea, si agafem, com a indicador de les noves plantacions de vinya, el nombre de contractes de rabassa morta que autoritzen els notaris de Piera i, com a aproximació a la dinàmica demogràfica, la sèrie dels batejats a les dues poblacions properes de Sant Llorenç d’Hortons i m apa 1. Localització de Piera, Pierola i Sant Llorenç d’Hortons dins l’actual denominació d’origen Penedès.

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

Pierola, podem aventurar algunes hipòtesis al voltant de les interaccions mútues entre ambdues variables.

Grà F iC 3. Rabasses i baptismes al sector nord-oriental del Penedès.

Font : F. Valls-Junyent (1997), «Contractació a rabassa morta i conjuntura vitícola a Catalunya. 1720-1850», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. x V, p. 311.

Tal com es pot comprovar en el gràfic 3, cada onada de plantacions de vinyes sota contractes de rabassa morta portava una onada subsegüent de naixements. Es creava una dinàmica que anava en el sentit següent: les plantacions de vinyes servien per sostenir el ritme del creixement demogràfic, però a la vegada el creixement de la població mateixa portava a accentuar encara més l’especialització vitícola per tal d’ocupar els fills de cada nova generació de rabassaires. Sembla força clar, des d’aquest cas, que a partir de mitjan segle x V iii, la causa de l’expansió vitícola ja no serà una conjuntura de preus favorable al vi, més aviat la força que empenyerà cap a l’especialització vitícola en molts indrets serà la pressió demogràfica que trobarà, en la plantació de vinyes, una vàlvula d’escapament. Som, per tant, en una línia interpretativa molt propera als plantejaments de l’economista danesa Ester Boserup, segons la qual, la intensificació en l’ús del sòl agrari (com el que significava la viticultura en relació amb el conreu tradicional dels cereals) podia ser una resposta a l’augment de la pressió demogràfica. D’aquesta manera, Boserup donava la volta als plantejaments de Malthus que, com és ben

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

conegut, defensava que el creixement demogràfic era la resposta als augments previs de la productivitat de l’agricultura.

Ara bé, el ràpid avenç de la viticultura a partir dels anys centrals del segle x V iii no només va tenir efectes sobre el comportament de la demografia, sinó que també va afectar el poblament. El procés de colonització agrària lligat a les plantacions de ceps sota contractes de rabassa morta va comportar el sorgiment de tot un seguit de nuclis de població nous que nosaltres hem anomenat «nuclis de colonització vitivinícola» o també «nuclis rabassaires».

expansió VitíCola i apariCió de noVes Formes de poblament

En el territori que hem delimitat a l’apartat anterior abans del segle x V iii, abans de l’inici del procés d’especialització vitícola, el poblament es caracteritzava per l’existència de dues unitats de poblament ben diferenciades. En primer lloc, teníem les viles; es tracta de nuclis compactes de població de més o menys dimensió que podien estar encerclats per muralles encara que, a vegades, el mateix caràcter agrupat i compacte de l’urbanisme d’aquestes entitats de poblament les feia innecessàries. En alguns casos, simplement trobem uns portals que es construïen aprofitant el dos primers edificis d’un i altre costat d’un carrer.

Més enllà d’algunes viles, l’altre unitat de poblament eren les masies. Es tracta d’unitats de poblament alhora unitats de producció agropecuària caracteritzades pel seu caràcter policultural com ja va posar de manifest en el seu moment P. Vilar. En alguns casos, es trobaven habitades per la família propietària, però també podia ser que quan algú disposava de diverses masies cedís, com a masoveries, les que no habitava. Cal assenyalar que aquesta organització del poblament feia que no necessàriament tots els municipis d’aquesta àrea tinguessin un nucli concentrat. Fins i tot es donava el cas que en algun dels termes municipals no existís cap nucli habitat que portés el nom del municipi. A la mateixa àrea del Penedès, segons el nomenclàtor de 1887, aquest extrem es donava en municipis com ara Castellví de la Marca, Olèrdola i Subirats.

Va ser en el marc d’aquesta distribució de la població sobre el territori que, més enllà dels dos tipus d’unitats de poblament definides abans, i absolutament derivades del procés d’expansió vitícola, aparegueren, al llarg de la segona meitat del x V iii, tot un seguit de noves entitats de pobla-

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

ció que denominem com «nuclis de colonització vitícola». Es tracta d’un tipus d’unitats de poblament diferents de les viles i de les masies que esmentàvem abans, encara que el seu origen fos, ben sovint, vinculat estretament tant a les unes com a les altres, com posa de manifest l’exemple que voldríem mostrar-vos: el de la formació del nucli dels Hostalets de Pierola.

Situada a l’extrem occidental del terme municipal de Pierola, aquesta barriada comença a adquirir una certa entitat a partir de les dues darreres dècades del segle x V iii. Seguint el traçat de dos camins que feien de divisòria de les terres de quatre masos propers i al costat d’uns hostals que a finals del segle x V i o al principi del x V ii s’havien establert just a la cruïlla d’aquests camins, va anar creixent aquest nucli poblacional. Tal com es pot apreciar en els plànols de la figura 1, el desplegament urbanístic del nucli va tenir un ritme intens tot coincidint amb el període de febre plantadora de vinyes. L’explicació radica en el fet que foren precisament els encarregats de portar a terme la transformació agrària i paisatgística del territori de l’entorn els que, al seu torn, aixecaren les cases destinades a servir-los d’habitacle al peu dels dos camins existents. Seguint la terminologia de Manuel de Solà-Morales, es tracta d’un cas arquetípic de creixement urbanístic suburbà .

En relació amb la procedència i la identitat dels nous habitants d’aquest nucli, l’estudi en curs que s’ha assenyalat al principi d’aquestes planes revela que, en gran part, procedien de les masies dels voltants. Alguns d’ells eren fills segons (fadristerns) d’aquestes mateixes masies que rebien, com a dotació, una peça de terra a rabassa morta perquè fos plantada de vinya i una petita porció de terreny per edificar-hi una casa sota un contracte emfitèutic que els obligava a pagar un cens. D’altres procedien de les viles properes, però a mesura que avançava el procés tant de plantació de vinyes noves com de creixement urbà, els vincles originaris dels primers pobladors d’aquests nuclis amb les masies d’origen s’anaren afeblint i difuminant.

L’estudi en curs sobre el nucli rabassaire dels Hostalets de Pierola està posant de manifest que aquests pobles tenien una fesomia característica que responia, en bona mesura, a les peculiaritats de l’habitatge tipus a partir del qual s’anaren configurant. Us el presentem en la figura 2.

Es tracta d’un habitatge que tenia tres característiques principals: en primer lloc, era una casa entre mitgeres d’una mida estàndard, uns 25 o 26 pams d’ample (5 metres); en segon lloc, era una casa molt senzilla construïda

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

FiGura 1. Creixement urbanístic del nucli de colonització vitícola dels Hostalets de Pierola, 1765-1895.

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

FiGura 2. Casa tipus característica del nucli de colonització vitícola dels Hostalets de Pierola.

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

amb materials senzills, procedents, en moltes ocasions, del mateix territori, en el sentit més estricte del terme, on era edificada. Les parets mitgeres eren de tàpia (terra premsada procedent del rebaix del mateix solar on s’havia de fer la casa). Els embigats eren de fusta provinent de l’entorn més immediat, possiblement procedent de la desforestació que estava en marxa derivada de la plantació massiva de vinyes. Fins i tot, els materials ceràmics eren fabricats en el mateix indret on es portava a terme la construcció. Finalment, en tercer lloc, aquestes cases tenien una quantitat important d’espais reservats a l’elaboració i l’emmagatzematge del vi. I, sens dubte, un dels elements característics més rellevants era el celler; de fet, aquesta part constitueix un element fonamental per entendre tant l’estructura interna de l’edifici com el mateix procés constructiu.

la Fil·loxera i la Fi del CiCle d’expansió VitíCola (1887-1910)

Arribats en aquest punt, estem obligats a plantejar-nos dues qüestions. En primer lloc, cal preguntar-se fins a quin punt el procés d’especialització vitivinícola de certs territoris del prelitoral català va fer possible absorbir els excedents demogràfics que generava. Fins a quin punt el que havia estat una sortida que podríem dir boserupiana a un increment de les tensions entre població i recursos va poder alleugerir aquestes pressions? En segon lloc, cal plantejar-se què va succeir quan, cap a la dècada de 1870 a 1880, s’havia arribat al final d’aquest procés per dues raons: perquè ja era impossible plantar més vinyes —no hi havia més territori disponible— i perquè amb l’aparició en escena d’un element natural exogen van posar-se de manifest totes les contradiccions intrínseques d’aquesta dinàmica agrària i demogràfica.

Tornem al nostre laboratori de proves per intentar, a partir del que hi passa, formular algunes hipòtesis i mirar de trobar resposta a aquests punts. En la taula 1 hem procedit a estimar els saldos migratoris per a diversos períodes a partir de l’estimació, també, de la xifra total de població en certs moments concrets. Aquests càlculs ha estat possible realitzar-los en disposar de dos registres parroquials molt complets i fiables: els de les parròquies de Pierola i de Sant Llorenç d’Hortons. Les dades obtingudes d’aquesta font s’han completat amb les obtingudes del Registre Civil de cada un dels dos pobles.

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC VALLS-JUNYENT

taula 1

e stimaCió dels saldos miGratoris a p ierola i sant l lorenç d’Hortons

Any

Naixements

Defuncions

Creixement vegetatiu Creixement població

Saldo migratori del període

Saldo migratori (mitjana/ any) Població mitjana del període

nota : La població total per a 1740 i 1805 ha estat estimada a partir de la mitjana centrada de batejats de set anys i suposant una taxa de natalitat del 40 ‰. La resta d’anys, la població total prové dels recomptes oficials segons la publicació que en fa el Centre d’Estudis Demogràfics a través de la seva pàgina web.

Font : Elaboració pròpia a partir de les dades procedents dels registres parroquials fins a 1880 i de les del registre civil a partir d’aquella data. El recompte en el registre parroquial de Sant Llorenç prové de Francesc muñoz p radas (1990), Creixement demogràfic, mortalitat i nupcialitat al Penedès (segles xvii-xix), tesi doctoral, Bellaterra, UAB. Per a la resta, recomptes propis.

En el conjunt d’aquests dos pobles, apreciem que el procés d’especialització vitivinícola va servir per impulsar un creixement de la població que hauria passat des d’uns 611 habitants cap a 1740 fins als 1.825 habitants comptats en el cens de 1887. Ara bé, a partir de la taula anterior, sembla que, en realitat, la creixent orientació vitícola de l’agricultura dels dos pobles no va ser capaç, ni de bons tros, d’absorbir tots els excedents demogràfics que ella mateixa generava. Durant els quatre períodes presos en consideració en la taula, observem que una part més o menys significativa dels nous efectius demogràfics procedents de la diferència entre nascuts i morts es va veure obligada a marxar. Només per al període de 1805 a 1857, coincidint amb el moment més àlgid de colonització agrària lligada a la plantació de noves vinyes i de fort creixement urbanístic dels nuclis rabassaires que l’acompanyava, l’emigració va ser pràcticament insignificant i el creixement intercensal de la població gairebé va coincidir amb el creixement vegetatiu. En conjunt, entre 1740 i 1887, dels 2.918 habitants que dóna la diferència de més entre nascuts i morts, només 1.685 es van quedar en els dos pobles mentre que 1.233 van haver d’emigrar cap a altres indrets. Tot això, per tant, abans de l’arribada del terrible insecte que va matar les vinyes.

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

La conclusió a la qual podem arribar a partir d’aquests casos locals ens permet formular la hipòtesi que, a llarg termini, el que havia estat una solució de tipus boserupià a mitjan segle x V iii, al cap d’un segle havia donat lloc a una nova situació de tipus malthusià. Evidentment aquests excedents poblacionals es van poder vendre fora de la comarca gràcies a les alternatives i les oportunitats laborals que oferien els nous i dinàmics centres industrials i de serveis del país, molt especialment, Barcelona. Tot això, cal insistir, abans de l’arribada de la fil·loxera.

L’arribada d’aquella plaga a les vinyes del Penedès cap a finals de la dècada de 1880 va significar dubtar d’un model econòmic, social i demogràfic que havia funcionat sense massa entrebancs des de feia 120 o 130 anys. L’extermini dels ceps per part de la fil·loxera representava de facto la liquidació de tots els contractes de rabassa morta. La plaga obligava, d’aquesta manera, a reformular els principis jurídics sota els quals s’havia portat a terme l’expansió de la vinya amb tot el que implicà a tots els àmbits: social, demogràfic, urbanístic, etc.

En termes demogràfics, que és el que aquí ens interessa, la fil·loxera va significar, en primer lloc, un augment molt considerable de les taxes emigratòries. En el cas de Sant Llorenç i Pierola que es quantifica en la taula 1, la taxa emigratòria que hem pogut calcular per als anys de 1887 a 1900 va duplicar la més alta que s’havia assolit en els períodes anteriors, superant el 22 per mil. Això va provocar que el creixement poblacional intercensal per primer cop fos negatiu.

Ara bé, la intensificació del flux emigratori que es va donar en aquesta contrada no sembla que fos l’única seqüela important en l’àmbit demogràfic que va deixar el daltabaix derivat de l’extermini de la vinya autòctona portat a terme per la fil·loxera. A la llum dels primers resultats d’un estudi en curs sobre el comportament de les variables demogràfiques principals durant aquest període al conjunt de les terres de l’actual denominació d’origen Penedès, es constata una davallada forta de la natalitat. Aquesta variable després del tombant de segle mai més no tornaria als nivells dels anys previs a la crisi fil·loxèrica.

Veient les dades contingudes en la taula 2 per a una mostra de municipis que en conjunt comprenien cap a un 40 per 100 de tota la població que vivia en aquesta àrea no sembla gaire arriscat deduir que el xoc de la crisi fil·loxèrica va accelerar el procés del que els demògrafs anomenen transició demogràfica , és a dir, el pas del règim demogràfic vell al règim demogràfic modern. La davallada de la natalitat que es produeix en el curs d’aquest procés coincideix, en el cas de la nostra àrea d’estudi, amb els anys de la crisi socioeconò-

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC

VALLS-JUNYENT

taula 2

eVoluCió de la natalitat en una mostra de 25 muniCipis Compresos dins la denominaCió d’oriGen p enedès (1887-1920)

Any Població de fet

Mitjana centrada de naixements de tres anys

nota : Els pobles de la mostra són: Avinyonet, Castellví de la Marca, Gelida, Olèrdola, Puigdàlber, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Martí Sarroca, Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i els Monjos, Subirats, Torrelles de Foix, Vilobí del Penedès, Vilafranca del Penedès, la Llacuna, Masquefa, els Hostalets de Pierola, Abrera, Sant Esteve Sesrovires, Castellví de Rosanes, Begues, Sant Pere de Ribes, Banyeres del Penedès, Bonastre i Sant Jaume dels Domenys.

Font : El nombre total d’habitants prové dels recomptes oficials segons la publicació que en fa el Centre d’Estudis Demogràfics a través de la seva pàgina web. El nombre de naixements s’ha obtingut del recompte en el Registre Civil. Volem fer constar el nostre agraïment al company Llorenç Ferrer per la seva amabilitat en facilitar-nos una part de les dades.

mica provocada per la fil·loxera. Tot i que és probable que la caiguda de la natalitat s’hagués iniciat abans, aquell xoc traumàtic l’hauria accelerat. Si l’inici del procés d’expansió vitícola cap a mitjan segle x V iii hauria estat lligat a una situació de tensió creixent entre població i recursos, quan a finals del segle xix es torna a plantejar aquest mateix dilema arran, en aquest cas, de la mort dels ceps per la fil·loxera, la solució ja no serà de tipus boserupià, cercant formes més intensives de conreu que permetessin incrementar les densitats de població que podia suportar aquell territori. L’opció que s’aplicà aleshores fou la de mirar de contenir el creixement del nombre de pobladors aplicant formes de control de la natalitat.

biblioGraFia

aGüadé i benet, Abdón; C odinas i GarCía, Josep (1992). La casa de cos de Premià de Mar. Treball de fi de carrera amb tutoria d’Antoni Paricio i Casademunt i Jaume Rosell Colomina. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Universitària Politècnica de Barcelona.

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

a nGlarill Gimeno, Joan Josep (1984). El tipo constructivo de la casa de cos de Maresme. Treball de fi de carrera amb tutoria d’Antoni Paricio i Casademunt i Jaume Rosell Colomina. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Universitària Politècnica de Barcelona.

a randa bernal , Ana [et al.] (2007). Arquitectura vernácula en el mundo ibérico : actas del Congreso Internacional sobre Arquitectura Vernácula . Sevilla: Universidad Pablo de Olavide.

balCells, A. (1968). El problema agrari a Catalunya, 1890-1936 : La qüestió rabassaire. Barcelona: Nova Terra.

berGer, A; m aurel , F. (1980). La viticulture et l’économie du Languedoc du xviiie siècle à nos jours. Montpeller: Editions du Faubourg.

berGós, Joan (1952). Construcciones urbanas y rurales: composición de viviendas, alojamientos para animales y tiendas. Barcelona: Bosch.

boserup, E. (1967). Las condiciones del desarrollo en la agricultura . Madrid: Tecnos. (1984). Población y cambio tecnológico. Barcelona: Crítica.

Camps i a rboix, Joaquim de (1969). La Masia catalana : història, arquitectura, sociologia. Barcelona: Aedos.

C olomé , J. (1990). «Les formes d’accés a la terra a la comarca de l’Alt Penedès durant el segle xix: el contracte de rabassa morta i l’expansió vitivinícola». Estudis d’Història Agrària , núm. 8, p. 123-143.

C orreia, M.; oli V eira JorGe , V. (ed.) (2006). Terra : forma de construir. 10ª Mesa-Redonda de Primavera. Arquitectura, antropologia, arqueologia . Lisboa: Argumentum.

danès i torras, J. (2010). Materials per a l’estudi de la masia . Edició i estudi introductori a càrrec de Jeroni Moner i Joaquim M. Puigvert. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines.

Ferrer a lós, Ll. (1987). Pagesos, rabassaires i industrials a la Catalunya central: segles xviii-xix. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Fontana l ázaro, J. (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització (17871868). Barcelona: Edicions 62.

Freixes solà, Robert; Gil GarCía, José Antonio; p urtí G onzález , César. La casa de cos de Sabadell . Treball de fi de carrera amb tutoria d’Antoni Paricio i Casademunt i Jaume Rosell Colomina. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Universitària Politècnica de Barcelona.

JOSEP COLOMÉ, MONTSERRAT CUCURELLA-JORBA, FRANCESC

VALLS-JUNYENT

GaValdà, A. (1989). L’associacionisme agrari a Catalunya. (El model de la Societat Agrícola de Valls : 1888-1988). Valls: Institut d’Estudis Vallencs. 2 v.

Giralt r aV entós, E. (1950). «Evolució de l’agricultura al Penedès. Del cadastre de 1717 a l’època actual». A: Actas y comunicaciones de la I.ª Assemblea Intercomarcal del Penedès y Conca d’Òdena . Martorell: Bas Impresor.

(1965). «El conflicto rabassaire y la cuestión agraria en Catalunya hasta 1936». Revista de Trabajo, núm. 7.

(1990). «L’agricultura». A: Història econòmica de la Catalunya contemporània . Vol. 2. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana.

G onzález , José Luis; Casals, Albert; FalCones, Alejandro (2009). Les claus per a construir l’arquitectura . Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques: Gustavo Gili.

H eat H K inGston, Wm. (2009). Vernacular architecture and regional design: cultural process and environmental response. Àmsterdam; Boston; Londres: Architectural Press.

H ernández pezzi, Carlos (2006). Tierras y templos de los grandes vinos. Madrid: BBVA Patrimonios.

iGlésies, J. (1938). Assaig sobre l’extensió de la comarca d’Igualada. Igualada: Bas Estamper. (1968). La crisi agrària de 1879/1900 : La fil·loxera a Catalunya . Barcelona: Edicions 62.

m aluquer de motes bernet, J. (1998). Història econòmica de Catalunya : Segles xix i xx. Barcelona: Proa.

m ayayo, A. (1995). De pagesos a ciutadans : Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994. Catarroja; Barcelona: Afers.

m ey HöFer, Dirk (1999). The architecture of wine. Ludwigsburg: Avedition, corp.

nadal i piqué , Francesc; UrteaGa González , Luis (2008). «L’impacte geogràfic de la plaga de l’oïdi sobre el vinyar català: el cas de la comarca del Maresme (1852-1862)». Cuadernos de Geografía , p. 39-60.

pariCio, Ignacio (1986). La construcció de l’arquitectura . Barcelona: ITeC. pomes, J. (2000). La unió de rabassaires. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

POBLAMENT I DESPOBLAMENT A LA CATALUNYA VITÍCOLA (1760-1910)

p u Jadas, Joan J.; soronellas, Montserrat; Casal , Gemma; GarCia, Bàrbara; noGuera, Biel (2007). Cada casa és un món : Família, economia i arquitectura a la Cerdanya . Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

queralt boldu, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Valls: Cossetània.

sans, Josep M. [et al .] (2006). Cases de poble: evolució, arquitectura i restauració dels nuclis rurals. Figueres: Brau.

saumell , A. (2002). Viticultura i associacionisme a Catalunya : Els cellers cooperatius del Penedès (1900-1936). Tarragona: Diputació de Tarragona. solà-morales i rubió, Manuel de (1997). Las formas de crecimiento urbano. Barcelona: Edicions UPC.

termens, J.; Valls, F. (1990). «Pierola». A: torras r ibé , J. M. (coord.). Història de la comarca de l’Anoia . Vol. II. Manresa: Parcir, p. 119-139.

torras elias, J. (1976). «Aguardiente y crisis rural (sobre la coyuntura vitícola, 1793-1832)». Investigaciones Económicas, núm. 1, p. 45-67.

ViCens Vi V es, J. (1958). Industrials i polítics. Barcelona: Teide.

Vila, Marc-Aureli (1980). La casa rural a Catalunya: cases aïllades i cases de poble. Barcelona: Edicions 62.

Vilar, P. (1964-1969). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62. 4 v.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.58

Núm. XXI (2010), p. 157-175

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS

D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

Guillem Fernàndez G onzàlez Doctorand de la Universitat de Barcelona

r esum

El 1894, l’arquitecte Josep Amargós Samaranch va redactar l’avantprojecte d’urbanització rural de Montjuïc (rectificat l’any 1908). Cal dir, però, que la realització d’aquest treball va arrencar quatre anys abans amb el seu projecte d’urbanització de la «Fransa». Amargós va pretendre solucionar els problemes d’habitabilitat de Montjuïc i dels seus voltants i convertir, alhora, el muntijol (aleshores un lloc feréstec i poc accessible) en un gran parc d’esbargiment. Per això, l’Ajuntament va encarregar-li la represa del projecte del Parc de Montjuïc, designat d’utilitat pública per llei el 16 de juliol de 1914.

Paraules clau

Barcelona, Montjuïc, urbanització, plànols, eixample, parc, exposició.

Josep Amargós Samaranch. The first attempts to urbanise Montjuïc (1887-1914)

a bstract

In 1894, the architect Josep Amargós Samaranch drew up a draft project for the rural urbanisation of Montjuïc (rectified in 1908). It should be said, however, that the undertaking of this project began four years earlier with his urbanisation project of the “Fransa”. Amargós aimed to solve the habitability problems of Montjuïc and its environs, as well as converting the small mountain (at the time a wild and inaccessible spot) into a large amusement park. Consequently the City Council commissioned Amargós with the resumption of the Montjuïc park project that was declared for public use by law on the 16th of July 1914.

K ey words

Barcelona, Montjuïc, urbanisation, plans, extension, park, exhibition.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

montjuïc dins la conjuntura urbanística de barcelona

L’eixamplament de la ciutat de Barcelona va ocasionar les primeres propostes urbanístiques de la muntanya de Montjuïc. El projecte d’Ildefons Cerdà, aprovat per reial ordre el 7 de juny de 1859, va suposar descloure i acoblar la ciutat històrica amb la resta de nuclis urbans del pla de Barcelona mitjançant la prolongació de cinc vies amples: el passeig de Sant Joan, la Gran Via de les Corts Catalanes, la Diagonal, la Meridiana i el Paral·lel. A més, d’aquesta manera, els barris del Besòs i de Sants-Montjuïc quedaven intercomunicats a partir d’un nucli umbilical emplaçat a la plaça de les Glòries Catalanes.

El projecte de reforma i eixample de Cerdà finalitzava amb la incorporació d’Hostafrancs i, alhora, traçava l’enforcadura de la Gran Via de les Corts Catalanes i de l’avinguda del Paral·lel (l’actual plaça d’Espanya). Per tant, la vessant nord de Montjuïc restava fora del teixit projectat i es destinava íntegrament a parc. No obstant això, Cerdà va idear un projecte d’urbanització integral de la muntanya l’any 1872.1

La implantació de la retícula de Cerdà a les barriades de Montjuïc va suposar tot un seguit de problemes competencials: efectivament, Cerdà no va contemplar el manteniment de les antigues vies de comunicació ni les propietats urbanes preexistents (edificacions aïllades, nuclis urbanitzats, etc.) que quedaven fora de l’ortogonalitat del projecte. Això va motivar el sorgiment de propostes urbanístiques noves i, en aquest sentit, s’ha d’enten-

1. El punt d’inici de la historiografia sobre la urbanització de Montjuïc és l’estudi d’Ildefons Cerdà, de l’any 1868, on comentà el planejament urbà d’aquesta zona dins del projecte de l’eixamplament de Barcelona, a la vegada que explicava les prioritats del tipus de traçat i el seu vincle amb els conceptes de salubritat, trànsit, higiene, etc. I. cerdà (1968-1971), Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona , dir. de F. Estapé, vol. iii, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Aquest va ser el punt de partida de les explicacions posteriors sobre el tema en qüestió, consulteu F. P uiG a lFonso (1913), Génesis del Ensanche de Barcelona , Barcelona, Sociedad de Atracción de Forasteros, p. 64-88; F. roca (1974), «Cerdà después de Cerdà», Cuadernos de Arquitectura (Barcelona), núm. 100 (gener-febrer), p. 51-56; M. Galera, F. roca i S. tarraG ó (1982), Atles de Barcelona , Barcelona, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, p. 581, 411-413, 433-436, 451 i 473-478; M. C. Grandas saGarra (1987), «Los proyectos urbanísticos para la plaza de España», D’Art (Barcelona), núm. 13, p. 225. En relació amb el projecte de 1872, consulteu M. torres i c a Pell , J. llobet i bach i J. PuiG i castells, (1985), Inicis de la urbanística municipal de Barcelona , Barcelona, Diputació de Barcelona, Corporació Metropolitana de Barcelona, p. 241; I. cerdà (1991), Teoría de la construcción de las ciudades : Cerdà y Barcelona, vol. 1, Madrid i Barcelona, INAP i Ajuntament de Barcelona, p. 35 i 610-611.

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

dre el plantejament realitzat per Josep Amargós Samaranch entre els anys 1887 i 1914. El Pla Amargós plantejava la urbanització de l’extrem nord de la muntanya suara citada, així com l’enjardinament de la part alta del muntijol —idea que més tard fou recollida per Le Forestier i N. M. Rubió i Tudurí en l’Exposició Internacional de 1929.2

Mentrestant, l’Ajuntament va aprovar les bases del «Concurs Internacional d’avantprojectes d’enllaç de la zona de l’Eixample de Barcelona i els pobles agregats entre sí amb la resta del terme municipal de Sarrià i Horta» l’any 1903. Un cop resultà guanyador l’avantprojecte Romulus, de León Jaussely, l’arquitecte va iniciar els treballs definitius tal com havia acordat amb el consistori l’agost de 1906 (acceptat el 26 setembre de 1907). En el seu projecte, Jaussely preveia, entre altres coses, el replanteig del Pla Cerdà, la reforma interior de cadascun dels pobles adherits, la creació de cinturons de ronda i vies d’enllaç amb l’Eixample, zones de vergers, etc.3

Jaussely potser va reprendre grosso modo les idees plantejades per Amargós l’any 1890, ja que classificava els usos del sòl urbà a partir de la densitat poblacional relativa, és a dir, diferenciava zones d’edificació densa, zones de baixa densitat (ciutat-jardí) i zones alliberades (equipaments i serveis públics) (figura 1).

Així doncs, aquest estudi breu té l’objectiu d’aclarir les vicissituds per les quals va passar el Pla Amargós entre els anys 1887 i 1914, a més de recollir els projectes urbanístics anteriors a la intervenció que van fer els arquitectes Josep Puig i Cadafalch, Guillem Busquets, Manuel Vega March, Lluís Domènech i Muntaner, Ferran Romeu, Antoni Darder, August Font i Enric Sagnier per a l’Exposició Internacional de 1929.

2. El 1898, Josep Amargós explicà de manera detallada, en dos extraordinaris articles de la revista Arquitectura y Construcción, el seu projecte d’urbanització rural de Montjuïc de 1894, vegeu J. a marG ós (1898a), «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona», Arquitectura y Construcción (Barcelona), núm. 21 (8 gener), p. 11-14; J. a marGós (1898b), «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona», Arquitectura y Construcción (Barcelona), núm. 22 (23 gener), p. 29-33.

3. En relació amb les línies generals del projecte de Jaussely, vegeu F. c arreras c andi (1980), «La ciutat de Barcelona», a Geografia general de Catalunya , vol. iv, Barcelona, Edicions Catalanes, p. 1063; B. basseG oda (1911), «El pla Jaussely», Il·lustració Catalana (Barcelona), núm. 305 (gener); C. Fiol c osta (2007), Retícules i diagonals : El Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909, tesi doctoral inèdita dirigida per Manuel de Solà-Morales Rubió, Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, p. 82-106.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

FiGura 1. jaussely, Lleó. Memòria del proyecto de enlaces (1905). Vial de la barriada de la França i croquis de la plaça de les Glòries Catalanes. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona (AMAB), Urbanització i Reforma, C2-B-10-1 i 2, c. 4 i 26.

A tall d’introducció, per poder entendre els raonaments que se seguiran, val la pena fer un quadre cronològic dels diferents estudis que es van basar en el Pla Amargós dins del context urbanístic de la vessant nord de Montjuïc (taula 1).

taula 1

r elació dels Projectes del P la a marG ós (tramat) dins de la conjuntura urbanística de la vessant nord de montjuïc

Any Projecte Arquitecte/enginyer urbanista

1855 Plànol topogràfic de la muntanya de Montjuïc, la França i les Hortes de Sant Bertran

1859 «Reforma y Ensanche de la ciudad de Barcelona»

1872 Projecte d’urbanització integral de Montjuïc

1887 «Anteproyecto de urbanización de la barriada de la Fransa y la zona inmediata de la ladera de Montjuich»

1890 «Proyecto de urbanización de la Fransa y terrenos inmediatos de la Montaña de Montjuich»

Ildefons Cerdà Sunyer

Ildefons Cerdà Sunyer

Ildefons Cerdà Sunyer

Josep Amargós Samaranch

Josep Amargós Samaranch

JOSEP

AMARGÓS

SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

taula 1 (Continuació)

r elació dels Projectes del P la a marG ós (tramat) dins de la conjuntura urbanística de la vessant nord de montjuïc

Any Projecte Arquitecte/enginyer urbanista

1894 «Anteproyecto de paseos y urbanización rural de la montaña de Montjuich»

1905 «Anteproyecto de enlace de la zona de ensanche de Barcelona y de los pueblos agregados entre sí y con el resto del término municipal de Sarrià y Horta»

1908 «Plano-croquis de las modificaciones introducidas en el anteproyecto de urbanización rural […]. Formado con sujeción a las bases acordadas por la Comisión Mixta»

1909 Avantprojecte d’urbanització del Pla de Llobregat i de la muntanya de Montjuïc

1912 «Zona de la montaña de Montjuïc afectada por el Paseo y parque […] según el plano de la Comisión Mixta…»

1914 «Plano de replanteo del proyecto de parque de Montjuich declarado de utilidad pública por ley de 16-7-1914»

Josep Amargós Samaranch

Lleó Jaussely

Josep Amargós Samaranch

Frederic Armenter

Josep Amargós Samaranch

Josep Amargós Samaranch

1915 (abril) «Exposició de Barcelona MDCCCXVII» Josep Puig Cadafalch

1915 (setembre) Urbanització de la plaça d’Espanya Josep Amargós Samaranch

1916 Exposició de Barcelona (secció espanyola)

Josep Puig Cadafalch i Guillem Busquets Vautravers

1920-1922 Avantprojecte i projecte de millora de la plaça d’Espanya Ferran Romeu Ribot

1924 (febrer) Modificació del projecte de reforma de la plaça d’Espanya de Ferran Romeu i Ribot (plànols A i B)

1924 (maig) Modificació del projecte de reforma de la plaça d’Espanya de Ferran Romeu i Ribot (plànol C)

Antoni Darder Marsà

Antoni Darder Marsà

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

taula 1 (Continuació)

r elació dels Projectes del P la a marG ós (tramat) dins de la conjuntura urbanística de la vessant nord de montjuïc

Any Projecte

1924 (juny) Avantprojecte de noves alineacions de la plaça d’Espanya. Acordades pel Comitè Executiu i la Junta de l’Exposició (solucions 1 i 2)

1926 Projecte de noves alineacions de plaça d’Espanya

Arquitecte/enginyer urbanista

Antoni Darder Marsà

Antoni Darder Marsà

1927 Projecte d’entrada l’Exposició Ramon Reventós

1928 Projecte per construir un conjunt hoteler Nicolau M. Rubió Tudurí

1928-1929 Projecte per a la Font Monumental Josep M. Jujol

1931-1935 Concurs d’idees per a la urbanització de la zona baixa de Montjuïc

Nicolau M. Rubió Tudurí i R. Duran Reynals

montjuïc abans de l’exPosició internacional d’indústries elèctriques i les seves aPlicacions i General esPanyola de 1913. Plànols i Projectes de joseP amarGós

A la dècada de 1880 (en plena Febre d’Or), Barcelona i altres municipis de la rodalia encara no estaven integrats territorialment. En aquell temps, Montjuïc era quelcom desconegut per als barcelonins i, en relació amb aquest fet, Francesc Cambó escrivia:

A ningú no se li havia ocorregut convertir en parc la muntanya de Montjuïc, perquè eren poquíssims els qui la coneixien, per la seva mala fama i per les seves dificultats d’accés. La seva entrada era pràcticament reservada als qui hi tenien terrenys, als qui s’hi refugiaven per tal d’escapar de la justícia o hi anaven simplement a cercar terra d’escudella.

Com que quasi tota la muntanya era zona de guerra, no s’hi podia edificar, i això mantenia molt baix el preu dels terrenys i condicionava als propietaris demanar a l’Ajuntament […] que gestionés de tots els governs que se suprimissin o s’atenuessin les servituds i limitacions imposades per les denominades zones polèmiques.4

4. F. c ambó (1981), Francesc Cambó : Memòries (1876-1936), Barcelona, Alpha, p. 220-221.

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ

DE MONTJUÏC: 1887-1914

Efectivament, les antigues feixes i hortes, aleshores propietat d’alguns particulars, oferien noves possibilitats d’explotació del sòl. Per tant, coincidint amb la dilatació de les limitacions fixades per les ordenances militars (Ordre del Regents del Regne del 28 de juny de 1869), les barriades de Sant Bertran i Santa Madrona van començar a urbanitzar-se (1872-1877).

Per a la urbanització del sector de la França es va convocar un concurs, segons l’acord municipal de l’1 de juliol de 1886, 5 que tenia l’objectiu següent: «el estudio de un anteproyecto y la formación subsiguiente de un proyecto completo de urbanización de la zona que comprende la antigua barriada conocida con el nombre de “La Fransa” y los terrenos inmediatos de la montaña de Montjuich existentes entre el ensanche de Santa Madrona, el del ingeniero señor Cerdà y la Riera de Magoria […]».6 S’hi van presentar tretze treballs, dels quals van resultar premiats els avantprojectes de Josep Amargós, «Vialidad» (1r premi); Salvador Vigo de Soler, «Que hubiera hecho Cerdà en igual caso» (1r accèssit), i Josep Torner Bruguera, «Un dato más» (2n accèssit).7

A diferència dels arquitectes Salvador Vigo de Soler i Josep Torner Bruguera, Amargós va tenir en compte les característiques topogràfiques i poblacionals de la zona sense prescindir de les alineacions preexistents. Aquest arquitecte proposava convertir la França (o sigui Montjuïc) en un lloc solaç i residencial i, en aquest sentit, va traçar una via de ronda entre els corriols de la muntanya i els carrers projectats que enllaçaven amb la Gran Via de les Corts Catalanes.8

5. L’Ajuntament va encarregar l’aixecament topogràfic de la barriada l’any 1884, vegeu Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona), núm. 73 (25 març 1884), p. 3. Aquest plànol, signat el dia 10 de març de 1885 per Salvador Vigo, mostra de manera detallada les construccions marginals de la vessant nord-est de la muntanya de Montjuïc (carrers del Llorer, de les Pedreres, de Vallhonrat, de Grases i de la Mare de Déu del Remei); AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1984). Per a més informació, consulteu M. torres i c a Pell , J. l lobet i bach i J. P uiG i c astells (1985), p. 250; E. roca i blanch (1996), Montjuïc, la muntanya de la ciutat, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 299.

6. Sobre les bases del concurs d’urbanització de la França de 1887, vegeu AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1894).

7. Resolució del concurs de 1887, AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1894).

8. Avantprojecte d’urbanització de la barriada de la França: «Vialidad», AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1894).

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

Amb tot, el jurat del concurs va ordenar la modificació puntual de l’avantprojecte guanyador i per això Amargós va rectificar la prolongació del carrer del Parlament, la forma de la plaça constituïda per l’encreuament dels carrers de Tamarit i de Tarragona, la prolongació de la via de ronda en direcció a les hortes de Sant Bertran i l’amplada del carrer que unia la via de ronda i la Gran Via de les Corts Catalanes.9

Per contra, Salvador Vigo manifestava la seva disconformitat davant la resolució del jurat, a la vegada que menystenia les modificacions realitzades per Josep Amargós:

[...] enterado del fallo y dictamen dado por el jurado nombrado por el Excelentísimo Ayuntamiento para acoger los planos […], no puede menos de alzarse ante ustedes del acuerdo tomado […].

Resulta pues […], que el jurado aprobó un proyecto titulado «Vialidad» y saliéndose de las bases del concurso, proponen en él tres modificaciones, que una sola de ellas implicaría casi la formación en una mitad de otro proyecto nuevo, y nótese que las reformas que propone el jurado constan en el plano del exponente titulado «Qué hubiera hecho Cerdà en igual caso», y que los defectos que el dictamen del jurado atribuye al plano del recurrente, no vienen en el mismo demostrados y en concepto del recurrente lejos de ser defectos son ventajas que reúne el repetido plano sobre el premiado, lo que quedará demostrado con la simple comparación de uno y otro proyecto.

Pues mientras se dice en el ya tan repetido dictamen que constituye un perjuicio en el plano del exponente las alineaciones oblicuas, que precisamente deben resultar para hermanar las formadas por las construcciones hoy existentes en la localidad con las del Ensanche de Barcelona, que se proyectan; no dice el jurado ni una sola palabra de los perjuicios que el proyecto aprobado causaría a las propiedades de todas aquellas calles que por dejarlas encerradas dentro de manzanas […] deben desaparecer.

También presenta como inconveniente el que en el plano del recurrente parte por la mitad y por medio de un pasaje las manzanas que resultan iguales a las proyectadas por Cerdà en el Ensanche, haciendo caso omiso de la inmensa ventaja que ello reporta a los intereses de la localidad […] y por fin en el plano del recurrente se da como defecto por el jurado el no continuar el parque hasta la vía de Cortes, siendo otra de las ventajas que tiene el del exponente sobre el que se aprueba, puesto que entre el parque i la vía de Cortes se proyectan seis manzanas que por su situación costarían muy caras al Municipio, y que por hallarse en su fondo en forma de collado, no resumen ninguna buena circunstancia para el parque.

Interminable sería las mil comparaciones que se podrían hacer para demostrar las inmensas ventajas que tiene el plano del recurrente sobre el aprobado, esto lo

9. Avantprojecte d’urbanització de la barriada de la França: «Vialidad», AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1894).

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ

DE MONTJUÏC: 1887-1914

reconoce el jurado adoptando para modificar el plano «Vialidad» las vías y plaza que el recurrente continuó en el suyo.

A ustedes suplica que por haber faltado el jurado a las bases del concurso abierto expresamente para la urbanización de «La Fransa», aprobando el plano «Vialidad» […], se sirva dejarlo sin efecto aprobando el plano infrascrito o bien ordenar que ateniéndose a las bases del concurso se pronuncie nuevos fallos.10

Tanmateix, l’Ajuntament li va encomanar la continuació de l’avantprojecte el dia 24 de gener de 1890. El projecte s’adaptava al màxim a les preexistències físiques del territori i millorava alhora l’accessibilitat i la mobilitat de la barriada sota els criteris següents: comoditat i facilitat de trànsit, proporcionalitat dels carrers i illes d’edificis, higiene i economia. Perquè això fos possible, es combinaven i juxtaposaven dues tipologies de traçat urbà: un planejament ortogonal en quadrícula —que permetria la parcel·lació fàcil dels edificis d’habitatges—, i una estructura radial formada per cinc grans avingudes connectades amb el carrer del Marquès del Duero (l’avinguda del Paral·lel).

La topografia abrupta del cim de la muntanya no permetia l’ocupació de les cotes més altes de Montjuïc. Malgrat això, aquest paratge eminentment forestal va ser destinat com a parc11 (figura 2).

Un cop acceptat el projecte, Amargós va exposar-lo públicament tal com s’havia establert amb el consistori el 10 de juliol de 1890. Dos mesos després, va donar el seu parer sobre les al·legacions presentades per la ciutadania i va emetre el dictamen corresponent:

1º. Que es conveniente la aprobación de todas las variantes presentadas.

2º. Que puede suprimirse la tercera sección del parque comprendida desde la calle Q y su prolongación hacia el este y entre la vía W y el paseo alto; con tal que los

10. Avantprojecte d’urbanització de la barriada de la França: «Vialidad», AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1894).

11. Solà-Morales i Hernàndez-Cros també especifiquen alguns criteris sobre la urbanització de la França, I. solà-morales (1976), L’Exposició Internacional de Barcelona com a instrument de política urbana, Barcelona, Ariel, p. 139-145; I. solà-morales (1985), «L’Exposició Internacional de Barcelona: 1914-1929», Arquitectura i Ciutat (Barcelona), Fira de Barcelona, p. 33-41; J. E. h ernàndez- cros (1979), «La segunda Exposición Universal de Barcelona: cinco flash-backs», Cau (Barcelona), núm. 57 (juny); J. E. hernàndez-cros i m. usandizaGa (1980), «L’Exposició de la muntanya perduda. Precisions sobre la urbanització de Montjuïc: 1959-1929», Grans Temes de L’Avenç (Barcelona), núm. 3, p. 32-36. En relació amb la memòria del projecte d’urbanització de la barriada de la França, AMAB, B-7-E-12, c. 3 (1890).

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

FiGura 2. Projecte d’urbanització de la França. Josep Amargós, 31 de maig de 1890 AMAB: C-3-C-8-4, c. 11.

propietarios se sujeten a un plano de urbanización rural que cumpla con las condiciones expuestas en el cuerpo del dictamen; cuyo plano podría estudiarse simultáneamente con el referido paseo alto […].

3º. Que no es conveniente suprimir la plaza proyectada en la encrucijada de las vías del Marqués del Duero y de las Cortes; pero que cabe modificar su emplazamiento por medio de la continuación del apartadero de 90 metros de latitud que tiene la referida calle de las Cortes desde dicha encrucijada hasta la calle de Llansà.

4º. Que no es posible reducir el chaflán de la encrucijada de las calles del Marqués del Duero y de Vallhonrat.

5º. Que puede accederse en las rasantes de las dos últimas secciones de la calle de Rodas, su elevación al nueve por ciento, modificando las de las calles inmediatas en la forma fijada.

6º. Que no es necesario la prolongación de la calle del Parlamento con la amplitud de 20 metros, ni atendido el fallo del jurado calificado, es posible su supresión, que lo más procedente en las circunstancias actuales es que se prolonguen con una latitud de 14 metros siguiendo el mismo eje que la del ensanche […].

7º. Que sería perjudicial a los servicios públicos y privados suprimir o interrumpir cualquiera de las vías del proyecto, pudiendo sólo acceder a la reducción de los chaflanes de la calle Marqués del Duero […].

8º. Que no es conveniente tomar acuerdo alguno respecto de la prolongación de la calle de la Cruz de las Canteras ni de ninguna de las barriadas de Santa Madrona

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ

DE MONTJUÏC: 1887-1914

y San Beltrán, hasta tanto que se haya estudiado y aprobado la vía que ha de limitar dichas urbanizaciones […].12

El projecte de la França va ser aprovat el 16 de febrer de 1891. No obstant això, quedaven sense resoldre alguns aspectes com els jardins i el parc del nord-est del muntijol. Per aquest motiu, l’Ajuntament va encarregar-li l’avantprojecte de passeigs i urbanització rural de Montjuïc el 17 de febrer de 1892.13 Amargós proposava l’ordenació global de la muntanya d’una manera molt més treballada, ja que incloïa un estudi acurat de la disponibilitat i accessibilitat del sòl i del sanejament ambiental —l’establiment d’objectius i de criteris en relació amb les infraestructures era una prioritat en la planificació territorial d’aquesta zona.

Aquest treball significava un pas endavant respecte a la intercomunicació de la retícula cerdiana i la barriada del Poble Sec. Els veïnats de Santa Madrona, de Sant Bertran i de la França quedaven perfectament enllaçats entre ells per una via de ronda (límit superior del faldar de la muntanya en direcció al passeig de Colom), per una banda, i connectats a l’Eixample , a partir de la prolongació de carrers adjacents i edificacions consemblants, per l’altra. Al parc s’accedia a partir dels passeigs de circumval·lació «C» i «B» —que va esdevenir el passeig central de l’Exposició de 1929—, i dels camins ascendents emplaçats a les vessants est i oest (els jardins s’engrandeixen en relació el projecte de la França i envolten el cementiri). A més a més, la barriada del Port restava connectada amb Hostafrancs (figura 3).

Tot això queda palès en els articles escrits pel mateix Amargós l’any 1898:

Las condiciones topográficas de la montaña y las circunstancias de las barriadas y zonas inmediatas, que acabamos de mencionar, determinan indudablemente el principio general en que debe fundarse el proyecto. El Excmo. Ayuntamiento impuso la proyección de un paseo de Ronda, que limitara en su parte alta las urbanizaciones alineadas á cordel, un paseo superior que circunvalara la montaña con las correspondientes vías de ascensión, y un proyecto de urbanización rural á desarrollar entre ellos; y la sola enumeración de estas ideas expresa ya el propósito de convertir á la montaña en sitio de recreo y esparcimiento, como pocos existan en las poblaciones mediterráneas, de establecer comunicaciones á toda clase de tránsitos y de lograr el saneamiento moral y el buen aspecto en las laderas de la montaña.

12. AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1881-1894).

13. hernàndez-cros (1979), p. 20; J. E. hernàndez-cros i M. usandizaGa (1980), p. 40-43; I. solà-morales (1885), p. 37 i 41; I. julián (1988), L’urbanisme a Barcelona entre dues exposicions (1888-1929), Barcelona, Els Llibres de la Frontera, p. 66-67.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

FiGura 3. Avantprojecte de passeigs i urbanització rural de Montjuïc. Josep Amargós, 1894. AMAB: C-3-C-8-4, c. 18.

Atendiendo á las condiciones de utilidad, comodidad y economía que debe satisfacer un proyecto de esta clase, se ha llevado á cabo su estudio, y en su virtud de él se ha completado el pensamiento primordial, proponiendo la instalación de un bosque ó Parque alrededor de las paredes del cementerio, con la mira de ocultar su visita en lo posible; el ensanche del Parque[…], la urbanización de la barriada de Port, la disposición de vías secundarias en las laderas de Mediodía y Oeste, el establecimiento de depósitos de agua, cobertizos, etc. Y por último, la imposición de ciertas limitaciones á las construcciones particulares.14

Els resultats obtinguts a partir de la informació pública i la consulta institucional (Prefectura de la Secció de Vialitat i Conduccions de l’Ajuntament), realitzada el 15 de maig de 1894, van ser favorables a l’execució de l’avantprojecte d’urbanització rural de Montjuïc, malgrat que la Comandàn-

14. a marG ós (1898a), p. 11-14; a marG ós (1898b), p. 29-33. Vegeu, també, la Memòria de l’avantprojecte de passeigs i urbanització rural de Montjuïc , AMAB: C-2-C-8-4, c. 18 (1894).

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

cia d’Enginyers del Ministeri de Guerra s’hi oposés, car afectava les zones polèmiques del castell.

El difícil equilibri entre el sistema urbà i el poblament, juntament amb les restriccions d’edificabilitat imposades pels organismes militars, va ocasionar la creació d’una comissió mixta el 26 d’octubre de 1896. Aquesta tenia per objectiu agilitzar l’execució de l’avantprojecte, tenint una cura especial en els interessos que podien convenir tant a l’Ajuntament (representant municipal de l’Associació General de Propietaris de la Muntanya de Montjuïc) com al Ministeri de Guerra de Madrid.

Així doncs, l’Ajuntament va sol·licitar, a la Presidència del Consell de Ministres de l’Estat espanyol, la supressió de les zones polèmiques de Montjuïc i la cessió del castell, a favor de l’iniciativa privada dels propietaris, el 23 d’agost de 1903. Amb tot, el consistori vetllava pels seus interessos i «vetava» l’eliminació de les servituds militars imposades des de Madrid, ja que mantenien, a preus assequibles, els terrenys per a la futura Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913 —la qual cosa suposava la depreciació del cost dels solars no edificables afectats per les zones polèmiques.15 Un cop finalitzada l’Exposició de 1929 i, posteriorment, a l’augment de valor dels seus terrenys (requalificació), l’Ajuntament va convocar un concurs per urbanitzar el recinte de la part baixa del certamen amb la finalitat de privatitzar el sòl i transformar l’àrea compresa entre la plaça d’Espanya i l’avinguda del Marquès de Comillas i de Rius Taulet.16

15. c ambó (1981), p. 221-222; solà-morales (1885), p. 37-39. D’altra banda, l’Ajuntament va començar a estudiar els emplaçaments possibles de la nova Exposició l’any 1907 i va acordar ubicar-la a les immediacions de la muntanya de Montjuïc, «Dictamen del comitè d’estudis per al projecte de la Segona Exposició […]», Arquitectura y Construcción (Barcelona) (10 octubre 1909), p. 306-312; Ll. duran i ventosa (1929), «Perquè l’Exposició s’ha fet a Montjuïc», D’Ací i D’Allà (Barcelona), p. 48-50; roca i blanch (1996), p. 419; C. M. cístere dominG o (1974), La Exposición Internacional de Barcelona de 1929, tesi doctoral inèdita dirigida per Emilio Giralt, Barcelona, Universitat de Barcelona; M. C. Grandas saGarra (1986), Problemática urbanística y arquitectónica en torno a la exposición internacional de Barcelona de 1929, tesi doctoral inèdita dirigida per Santiago Alcolea Gil, Barcelona, Universitat de Barcelona; M. C. Grandas saGarra (1988), L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, Barcelona, Els Llibres de la Frontera, p. 37-48.

16. Amb la finalitat de resoldre els problemes d’aprofitament dels solars allerats pels edificis provisionals de l’Exposició de 1929, es va «obrir» un concurs per urbanitzar la part baixa del Parc de Montjuïc el dia 2 de març de 1932 (un any abans ja s’havia

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

De tota manera, la petició del consistori fou resolta pel Consell de Ministres mitjançant una reial ordre del 27 de març de 1905 que preveia, entre d’altres coses, un acord d’entesa entre l’Ajuntament i la Comandància d’Enginyers per realitzar un projecte general de parc i jardins de Montjuïc. Però perquè això fos possible va caldre que la comissió mixta elaborés un informe amb els canvis que s’havien d’introduir a l’avantprojecte de 1894, que es resumeixen en: urbanitzar les zones amb cota inferior a 80 metres (aquesta àrea quedava delimitada pel passeig «K»); no edificar les zones més escarpades del muntijol destinades a zona de vergers (a la primera i segona zona polèmica s’havien de projectar jardins i parcs, respectivament), i mantenir l’antiga carretera del castell (eliminar el passeig «G») i els edificis militars preexistents (Magatzem de Pólvora, Cos de Guàrdia, etc.) (figura 4).17

De la mateixa manera, l’Associació de Propietaris de Montjuïc expressà el seu descontentament davant del tracte discriminatori rebut per part del govern municipal, ja que quedava prohibida la construcció de gairebé tota la muntanya.18

Posteriorment, l’Ajuntament va encarregar, a Josep Amargós, la represa del projecte del Parc de Montjuïc (designat d’utilitat pública per llei del 16 juliol de 1914). Aleshores, es va començar a adequar la muntanya per fer-la més saludable i crear espais d’esbarjo i d’oci per als habitants de Barcelona, a més de reservar una superfície suficient per acollir l’Exposició Internaintentat). Aquest concurs, refusat l’any de la seva obertura, no es va tornar a reprendre fins al 16 de gener de 1935, quan el consistori va acordar un nou plec de condicions per prendre-hi part (rectificat al 28 de gener del mateix any), AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, Actes de les sessions celebrades per la Comissió del Parc de Montjuïc de 1931-1934, c. 47186 (1931); AMAB, Urbanització i reforma, Concurs d’idees per la urbanització de la part baixa del Parc de Montjuïc, Sèrie Q. 101, núm. 212/37 (1932-1935). Per a més informació, consulteu Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya , núm. 25 (25 gener 1935), p. 665; Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya , núm. 32. (1 febrer 1935), p. 88; «Calen “Idees”», La Veu de Catalunya (Barcelona) (27 gener 1935); «Concurs d’Idees», La Humanitat (Barcelona) (27 gener 1935); «Idees per a Montuïc», La Veu de Catalunya (Barcelona) (6 febrer 1935); «Concurso de Ideas», La Vanguardia (Barcelona) (6 febrer 1935); «El concurs fou un èxit», La Veu de Catalunya (Barcelona) (17 febrer 1935); «Concurs d’idees per a la urbanització de la part baixa del parc de Montjuïc», Arquitectura i Urbanisme (Barcelona) (juny 1935), p. 9-17.

17. torres i c a Pell , l lobet i bach i P uiG i c astells (1985), p. 253-254.

18. Consulteu el recurs interposat per l’Associació de Propietaris de Montjuïc. AMAB, Obres públiques, Eixample Vell, núm. exp. 845 (1894); hernàndez-cros (1979), p. 20; h ernàndez- cros i usandizaGa (1980), p. 40-43.

JOSEP

AMARGÓS

SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

FiGura 4. Plànol de les modificacions introduïdes a l’Avantprojecte de passeigs i urbanització rural de Montjuïc. Josep Amargós, 1908. AMAB: C-3-C-8-4, c. 18.

cional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913.19

Aquest estudi suposava deixar de banda les zones enjardinades del cementiri, l’eixample de la França, a l’alçada de la cruïlla entre els carrers del Marquès del Duero (avinguda del Paral·lel) i la Gran Via de les Corts Catalanes, i la urbanització de bona part del muntijol (figura 5).

conclusions

El projecte de l’Eixample d’Ildefons Cerdà suposà, entre altres coses, la urbanització del sud-oest de Barcelona i de la muntanya de Montjuïc amb la inclusió del barri d’Hostafrancs. Trenta-cinc anys més tard, l’arquitecte Josep

19. torres i ca Pell, llobet i bach i PuiG i castells (1985), p. 254; roca i blanch (1996), p. 417-423.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

FiGura 5. Represa del projecte del Parc de Montjuïc. Josep Amargós, 1914. AMAB, Collecció de plànols del Pla de la Ciutat. Pl. 7-D-7/34; r. 1225.

Amargós —el qual guanyà el concurs per urbanitzar el barri de la França el 1887—, va redactar l’avantprojecte de la urbanització rural de Montjuïc (rectificat l’any 1908).

Amargós va tenir en compte tant les singularitats topogràfiques i poblacionals de Montjuïc (preexistències urbanes) com les comoditats i facilitats de trànsit (accessibilitat i mobilitat) entre les barriades de Santa Madrona, de Sant Bertran, de la França i l’Eixample de Cerdà. A més a més, proposava convertir la muntanya en un lloc residencial, però també d’esbargiment o lleure.

No obstant això, la Comandància d’Enginyers del Ministeri de Guerra s’hi oposava, ja que afectava les zones polèmiques del castell (en una part considerable del muntijol no s’hi podia construir). Per la seva part, l’Ajuntament pretenia qualificar bona part de la muntanya com a àrea no urbanitzable d’interès públic, cosa que afectava negativament els propietaris dels terrenys. Al consistori municipal no l’interessava l’abolició de les servituds

JOSEP AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

militars, ja que mantenia a preus assequibles els terrenys de la futura Exposició de 1913.

Per aquest motiu, l’Ajuntament no va contrariar la reial ordre emesa pel govern de l’Estat espanyol el dia 27 de març de 1905, on s’exigia l’execució del projecte del Parc de Montjuïc. Poc després, Francesc Cambó, llavors regidor de Barcelona, va assignar aquest treball a Josep Amargós. El Pla Amargós va quedar escapçat parcialment per una obstinació nova: l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913. En aquest temps, la ciutat de Barcelona era un dels principals centres industrials de la Península i cobejava ser la segona capital d’Espanya.

aGraïments

Per acabar, només em resta agrair l’ajut i el suport rebut d’Horacio Capel Saéz, Miquel Àngel Fumanal Pagès, Maria Eugènia Lalanza i Carme Grandas Sagarra. També he de donar les gràcies a Mònica Briones Caro per la seva col·laboració entusiasta l’hora de rellegir aquest article.

biblioGraFia

a marGós, J. (1898a). «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona». Arquitectura y Construcción [Barcelona], núm. 21 (8 gener).

a marGós, J. (1898b). «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona». Arquitectura y Construcción [Barcelona], núm. 22 (23 gener).

basseGoda, B. (1911). «El pla Jaussely». Il·lustració Catalana [Barcelona], núm. 305 (gener).

Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (1884), núm. 73 (25 març).

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya (1935), núm. 25 (25 gener).

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya (1935), núm. 32 (1 febrer).

cambó, F. (1981). Francesc Cambó. Memòries (1876-1936). Barcelona: Alpha, SA. «Calen “Idees”» (1935). La Veu de Catalunya [Barcelona] (27 gener).

carreras candi, F. (1980). La ciutat de Barcelona . A: Geografia general de Catalunya . Vol. IV. Barcelona: Edicions Catalanes.

cerdà, I. (1968-1971). Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona . Vol. III. Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

cerdà, i. (1991). Teoría de la construcción de las ciudades : Cerdà y Barcelona. Vol. 1. Madrid: INAP; Barcelona: Ajuntament de Barcelona, p. 35 i 610-611.

cístere dominGo, M. C. (1974). La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Tesi doctoral inèdita dirigida per Emilio Giralt. Barcelona: Universitat de Barcelona.

«Concurs d’Idees» (1935). La Humanitat [Barcelona] (27 gener).

«Concurs d’Idees per a la urbanització de la part baixa del Parc de Montjuïc» (1935). Arquitectura i Urbanisme [Barcelona] (juny).

«Concurso de Ideas» (1935). La Vanguardia [Barcelona] (6 febrer).

«Dictamen del comitè d’estudis per al projecte de la Segona Exposició […]» (1909). Arquitectura y Construcción [Barcelona] (10 octubre).

duran i ventosa, Ll. (1929). «Perquè l’Exposició s’ha fet a Montjuïc». D’Ací i D’allà [Barcelona].

«El concurs fou un èxit» (1935). La Veu de Catalunya [Barcelona] (17 febrer).

Fiol c osta, C. (2007). Retícules i diagonals: el Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909. Tesi doctoral inèdita dirigida per Manuel de Solà-Morales Rubió. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya.

Galeara, M.; roca, F.; tarraGó, S. (1982). Atles de Barcelona . Barcelona: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.

Grandas saGarra, M. C. (1986). Problemática urbanística y arquitectónica en torno a la exposición internacional de Barcelona de 1929. Tesi doctoral inèdita dirigida per Santiago Alcolea Gil. Barcelona: Universitat de Barcelona. (1987). «Los proyectos urbanísticos para la plaza de España». D’Art [Barcelona: Universitat de Barcelona], núm. 13. (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Barcelona: Els Llibres de la Frontera.

h ernàndez- cros, J. E. (1979). «La segunda Exposición Universal de Barcelona: cinco flash-backs». Cau [Barcelona], núm. 57 (juny).

h ernàndez- cros, J. E.; usandizaGa, M . (1980). «L’Exposició de Muntanya perduda. Precisions sobre la urbanització de Montjuïc: 1959-1929». Grans Temes de L’Avenç [Barcelona], núm. 3.

«Idees per a Montjuïc» (1935). La Veu de Catalunya [Barcelona] (6 febrer).

JOSEP

AMARGÓS SAMARANCH. ELS PRIMERS INTENTS D’URBANITZACIÓ DE MONTJUÏC: 1887-1914

julián, I. (1988). L’urbanisme a Barcelona entre dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Els Llibres de la Frontera.

P uiG a lFonso, F. (1913). Génesis del Ensanche de Barcelona . Barcelona: Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona.

P uiG i cada Falch, J. (1905). «A votar per l’Exposició Universal». La Veu de Catalunya [Barcelona] (1 novembre).

roca, F. (1974). «Cerdà después de Cerdà». Cuadernos de Arquitectura [Barcelona], núm. 100 (gener-febrer).

roca i blanch, E. (1996). Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

solà-morales, I. (1976). L’Exposició Internacional de Barcelona com a instrument de política urbana . Barcelona: Ariel. (1985). «L’Exposició Internacional de Barcelona: 1914-1929». A: Arquitectura i ciutat. Barcelona: Fira de Barcelona.

torres i ca Pell , M.; llobet i bach, j.; P uiG i castells, J. (1985). Inicis de la urbanística municipal de Barcelona . Barcelona: Diputació de Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.59

Núm. XXI (2010), p. 177-216

«EL SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL

I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902) 1

Josep M aria Figueres

Universitat Autònoma de Barcelona

Que se’ns reconegui el dret, que es declari, com és just, que totes les llengües vives de la part espanyola de la península són igualment nacionals, que es proclami la co-oficialitat de la catalana.

Discurs a l’Ateneu Barcelonès (1896)

r esu M

L’article ofereix un recorregut panoràmic sobre la concepció de la llengua del polític i periodista Valentí Almirall, i que exposa al llarg de la seva obra. Aportació sobre els principals textos de la temàtica que és prioritària en el pensament d’Almirall atès que considera l’ús social de la llengua, i la seva normativització, fonamental en els aspectes de caràcter social, atesa la situació de penúria que es viu, amb una marginació absoluta en el terreny oficial mentre al carrer és la llengua d’ús ple. Al llarg de la seva vida, Almirall es preocupà per aquesta qüestió de manera insistent tant en una vessant analítica de descripció de la realitat com reclamant mesures polítiques, l’oficialitat o, àdhuc, amb iniciatives específiques com per exemple la promoció de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. A l’article hom hi pot veure també una antologia selecta dels textos d’Almirall sobre aquesta qüestió seguint l’ordre cronològic en què foren editats.

paraules clau

Llengua, periodisme, història, Restauració.

“The sign of the slave”. Valentí Almirall and the campaign for the Catalan language (1879-1902)

a bstract

The article provides a global view of the conception of language that the politician and journalist Valentí Almirall developed and which he explained throughout his work. It comments on the main texts on the subject that were key to Almirall’s

1. Aquest text fou llegit, en una primera versió, a l’Ateneu Barcelonès en el cicle de conferències que organitzàrem, el 2004, arran del centenari de la mort d’Almirall (20 i 22 d’abril del 2004). Revisat i ampliat el gener del 2011.

JOSEP MARIA FIGUERES

philosophy. He considered the social use of the language, and its regularisation, fundamental in terms of social character especially in light of the language’s situation of neglect, with its complete marginalisation in the official sphere despite being in full use in the private sphere. Almirall remained dedicated to this issue throughout his life, not only in an analytical form, describing reality, but also demanding political measures, official recognition and specific initiatives such as the promotion of an academy for the Catalan language. The article also provides a select anthology of texts by Almirall on this question following the chronological order in which they were published.

K ey words

Language, journalism, history, Restoration.

introducció

La personalitat de Valentí Almirall ocuparà, la dècada del 1878 al 1888, un protagonisme destacat a l’escena política catalana tot i l’absència de càrrecs públics dominats pel sistema totalitari de la Restauració. Dins d’aquesta dècada, destaca el binomi 1885-1886 com els dos anys de relleu social màxim, tot i que el 1887 encara seguirà amb incidència política i social malgrat que encetarà una davallada, una inflexió, ultra l’afebliment de la salut personal que en minvarà la projecció pública. El 1885, tanmateix, hi ha un apogeu en la imatge pública d’Almirall, es produeix, també, una convergència amb els sectors que encarnen el catalanisme catòlic com la revista vigatana La Veu del Montserrat, de Jaume Collell, i l’antiga enemiga La Renaixensa, d’Àngel Guimerà, que ara sí que li obre les portes del diari. És l’any de porta franca per al fundador i director del Diari Català del qual a les trones, només cinc anys abans, es deia que els seus lectors es condemnarien, anirien directament a l’infern, igual que els de La Campana i altres setmanaris republicans, maçons... Els textos que apleguem són d’aquest període inicial tret del discurs de l’Ateneu (1896) i del segon pròleg a Lo catalanisme (1902), que esdevenen un episodi aïllat al final de la seva vida.

Almirall farà bracet, el 1885, a Jacint Verdaguer, poeta nacional i aleshores també eclesiàstic reputat per les autoritats religioses, a Àngel Guimerà, que, a més d’escriptor teatral i poeta igualment prestigiat i estimat, era periodista combatiu a La Renaixensa que cinc anys abans, com dèiem, l’atacava ideològicament. Un diari que considerava els promotors del catalanisme avançat com bèsties negres, així de contundent. Altres representants destacats de la cultura i la societat catalana del moment aniran a Madrid, a presen-

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

tar una reivindicació que farà més forat Catalunya endins que al Madrid polític al qual anava adreçat. Serà la convergència entre les tendències del catalanisme que possibilità una nova opció d’unió superada, conjunturalment, la separació, especialment pel fet religiós, que era barrera clara.

En aquells moments, tota la vida pública, moral, espiritual, acadèmica, docent, oficial, etc., era, forçadament, obligatòriament, per imposició espanyola, en castellà. La llengua popular —mercat, taverna, plaça, fàbrica, camp…— tot el món oral popular era en català tot i el desprestigi social indubtable derivat de la falta de poder polític que afectava el món jurídic, parlamentari, administratiu, notarial, registral, militar... Els intel·lectuals i els periodistes catalans protestaren de la discriminació i enlairaren la seva llengua damunt la dependència centralista. Una antologia d’articles reivindicatius a les revistes i diaris —de Lo Gay Saber al Diari Català— o de poemes i referències literàries ens palesaria l’abast de la reclamació. Joan Maragall reclamarà, anys després, la independència espiritual i que Catalunya sigui ella mateixa. Collell escriurà els famosos versos patriòtics sobre el poble que vol ser lliure si no li donen s’ho pren i sobre el recobrament de la llengua. F. Soler, Clavé, Guimerà i Verdaguer, en definitiva, projectaran la llengua que, amb teatre, literatura, premsa i cançó, arribarà a altes cotes amb desig de normalitat. En aquesta línia, els fonaments ideològics d’Almirall faran un forat clar, seran claus i evidents. La seva memòria i influència ha estat paral·lela a l’evolució del país en aquests anys de fracàs d’aspiracions de modernitzar l’Estat des del liberalisme i d’una via nova, el catalanisme polític que arrancarà amb la Lliga, vint anys després dels precedents dels congressos catalanistes (1880 i 1883) i el Centre Català (1882). Contemplar la percepció que té Almirall de la llengua catalana pot ajudar a entendre el procés de submissió i recuperació que va des del somni de llibertat de la revolució del 68, on es pensava en una recuperació de normalitat —i l’esclat de la premsa satírica, literària i política ho evidencià— fins a la tornada a la imposició de la discriminació de la Restauració.

En el procés de recuperació de l’obra d’Almirall té un paper rellevant la visió política i caldria analitzar-ne la dimensió social i cultural més enllà de la política. Una visió expositiva ens mostra una reflexió sobre el federalisme i sobre el republicanisme, però també sobre com havia de ser el futur, el catalanisme polític, des d’una base federal, igualitària. Rovira i Virgili ho diu clar: amb Almirall tenim des del 1869 un projecte de futur. Sigui a l’etapa inicial de profunda militància republicana amb iniciatives de tanta importància com el periòdic El Estado Catalán, en pro de la República Federal, on afirma:

JOSEP MARIA FIGUERES

Al objeto de hacer propaganda por el medio de dar a conocer al público que no tiene tiempo ni medios para verificar estudios serios de política, el mecanismo de la Constitución de una Confederación y llamar la atención sobre una multitud de problemas importantísimos, de cuya acertada resolución depende el porvenir feliz de nuestra patria. 2

Així comença Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España , que el 1868 redacta el vicepresident del Club dels Federalistes. L’antologia de J. A. González Casanova l’aproxima com a peça important al costat d’estatuts i altres documents rellevants similars de les aspiracions polítiques de Catalunya des de la derrota militar del 1714.

Cal aprofundir, 3 aquests anys, més enllà de la dimensió de l’obra publicada4 i dels textos de premsa, cal estudiar quina és l’actuació política d’Almirall a Madrid i què fa a Barcelona al llarg de tot el Sexenni. L’home de pensament no ha d’amagar el d’acció encara que sigui més fàcil trobar els llibres que no pas els documents de l’acció. Els articles que inclou a El Estado Catalán són tot un mostrari d’objectius d’un anhel de República ideal a la qual s’aspira en una formulació de clara dimensió rupturista no només amb la monarquia, sinó amb les persones, les idees i les estructures dominants ancorades en l’Antic Règim. En la quarantena d’articles que hi publica, manté una línia hipercrítica sobre l’evolució política del nou règim sobre el qual hi ha tantes esperances i il·lusions i no podem deixar de comparar-ho amb la Segona República, que repetirà la situació fins al soroll de sabres que la tanca.

2 . Bases para la constitución federal de la nación española y para la del Estado de Cataluña (1868), Barcelona, Imp. C. Verdaguer; Valentí a lMirall (2009), Obra completa, vol. i, 1867-1879, ed. a cura de Josep M. Figueres, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 127.

3. De la bibliografia recent sobre Almirall destaquem l’aportació de Josep Pich (2001-2005), ben rellevant després de les primeres aproximacions de Rovira i Virgili (1936 i 1947), Antoni Jutglar (1969, 1972 i 1978), Jordi Solé Tura (1967, 1970 i 1974), Valentí Fiol (1973), J. A. González Casanova (1974), Trías Vejarano (1975), Isidre Molas (1988), entre d’altres. Vegeu: Figueres (2009), «Bibliografia sobre Valentí Almirall», a Valentí a l M irall , Obra completa , vol. i, p. 45-56. De Pich, esmentem l’apartat «La reivindicació de l’oficialitat de la llengua catalana i els inicis del catalanisme polític» (p. 66-70) a «La visió de la llengua de Valentí Almirall (1841-1904)», Llengua & Literatura, núm. 16 (2005), p. 57-76.

4. En relació amb això, esmentem l’aparició de l’obra completa a cura de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans de la qual ha aparegut (2009) el primer volum amb els escrits corresponents al període 1867-1879 (vg. la nota 2).

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

Abans, però, a «¡Atrás, falsos liberales!», el juliol del 1869, els retola com a plaga funesta causa de la indiferència popular i motiu de discòrdia notòria. Al costat d’aquesta denúncia apareixen anàlisis sobre fets puntuals com el pacte federal de Tortosa (1869) del que és inspirador. El 1873 publica la Idea exacta de la Federación. La República federal española i sempre simultaneja l’activisme intel·lectual amb un ritme d’activisme frenètic amb opuscles i articles, compaginant-ho amb la direcció de la Casa de Caritat, fins que el cop militar li ho privarà. Explica què és la sobirania i com aquesta pot determinar les limitacions de l’Estat central si les parts la tenen. S’hi escarrassa... i aplegarà, al combat federal, la lluita catalanista, i descobrirà models com el suís i el nord-americà. Publicarà llibres i articles, que agruparà en sèries. Són dues dècades en què, malgrat les dificultats polítiques, aspira a penetrar per la constància, com la gota d’aigua a la roca, segons afirmà a l’editorial fundacional del Diari Català i dóna a conèixer la producció més important. El somni és realitat a Europa, doncs, parlem-ne. Durant el Sexenni i els primers anys de la Restauració desenvolupa propostes, critica, però, que no pot assumir l’èxit d’aquella organització inicial, el Club dels Federalistes i el Partit Republicà Federal, que són capaços d’influir al conjunt espanyol.

A Catalunya, no pot aliar-se amb els exponents ni, òbviament, del carlisme arborat, ni tampoc amb els grups més dinàmics de la ciutadania illustrada, que apostarà per l’autonomisme d’inspiració clerical o l’opció dinàstica espanyola. No arborà la bandera de l’obrerisme com a capdavantera, sinó que recrea posicions de suport sense ésser-ne l’abanderat, avaluarà els problemes socials amb un punt sempre de criticisme obrint les pàgines a la veu directe de les reivindicacions proletàries, aquest fet és il·lustratiu. Sempre amb la història com a referent per a analitzar el present. Sobre la data de 1808, en posem un exemple. Explicita que l’oposició a l’invasor francès era més pel fet de ser aquests revolucionaris que no estrictes invasors. Conclou que cal tenir el coneixement i defugir els tòpics i sofismes. Podríem preguntar-nos retòricament: què li haguera tocat de ser a ell: afrancesat per les idees compartides o lluitar al costat de capellans trabucaires resistents?

El 1880, la conjuntura podia arribar a ser més o menys similar: era evident que cap de les opcions possibles podria plaure a un il·lustrat que no podia implicar-se en altres opcions que no fossin la via federal i catalanista amb totes les limitacions que comportava: un pensador que està subscrit a les principals revistes culturals europees, viatja i analitza la realitat amb una posició

JOSEP MARIA FIGUERES

sempre d’acord amb principis de modernitat. D’ací, la diafanitat i la contundència amb què situa el cas suís com a model. Almirall creu, el 1878, en començar la mirada profunda, en un periple que va fixant-se més en Catalunya, que aquesta està malalta, decadent en diu, i que «hay que buscar las causas de tanta decadencia y aún de señalar los remedios que creamos más eficaces». 5

Aspira a posicionar socialment un ideal de catalanisme no basat en la llengua, sinó en l’avenç, la modernitat, el progrés, és clar que serà potser massa agosarat pel moment històric en el comportament de les classes rectores. Per exemple, publicar Darwin no deixa de ser una opció revolucionària quan encara avui, a segons quins estats dels Estats Units, es considera que l’evolucionisme és matèria reservada per part de conservadors i censurable a la bibliografia docent oficial.

Almirall difondrà idees noves, i ho fa amb tots els elements al seu abast. El Diari Català en serà una tribuna extraordinària, amb un reguitzell d’iniciatives que responen, com escriurà a La Imprenta , de títol explícit quan una llei d’impremta restrictiva l’obliga a publicar amb tota mena de subterfugis. Així ho escriu en el llibre perquè la llei autoritza a fer-ho:

Doscientas páginas forman libro, y el libro es libre o poco menos en España. Lo que no llega a doscientas páginas, no puede ser publicado sin el beneplácito de la autoridad, y esta resuelve sin atender a otra razón que la del porque si. [...] Dentro de doscientas páginas podemos publicar hasta lo que ha sido denunciado en el periódico y será quizá penado por el tribunal. Ello es la demostración más cumplida de que la Ley es una Ley modelo.6

Amb la finalitat d’arribar a les 200 pàgines, utilitza uns cossos de lletres de només una trentena de caràcters per línia, cinc o sis paraules a penes. Resta clar que aquests mots del 1878 exposen una nítida posició d’activisme intelligent: utilitza totes les possibilitats de la llei i ho fa amb l’ambició d’un programa que havia d’atraure, com ho féu, un conjunt de joves formats, tots advocats, en moments que l’ensenyament superior era inexistent i que feien honor al seu lema:

5. La introducció apareix a V. a lMirall (1868), Escritos catalanistas. Artículos por A. Z., Barcelona, Imp. de Pedro Casanovas [1878]. Inclou els articles «El renacimiento catalán» i «Las leyes forales y el carlismo en Cataluña», reproduïts també a a l M irall (2009) , vol. i, p. 749 i 570, respectivament.

6. Valentí a l M irall (2009), «El Renacimiento catalán», a Obra completa , vol. i, p. 749-768.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

Somos catalanistas o partidarios del renacimiento catalán no por el gusto de resucitar una lengua más o menos lógica y expresiva, que éste sería un fin muy mezquino, sino para conseguir un ideal generoso y expansivo. El empleo de nuestra lengua catalana puede desarrollar sentimientos catalanes, sustrayéndonos a influencias nocivas y enervadoras, y por esto, y como medio de acercarnos a aquel ideal, somos amigos de que hablemos y escribamos en catalán. Somos partidarios del catalanismo porque estamos persuadidos de que, utilizando las ventajas de nuestro modo de ser especial, adelantaremos más, muchísimo más, que yendo a remolque de quien nada puede enseñarnos, de quien vale y piensa menos que nosotros, por más que el desarrollo fatal de nuestra historia le haya hecho árbitro de nuestros destinos. En una palabra, somos partidarios del catalanismo porque opinamos que puede ser origen de mejora y de progreso.7

El Renacimiento catalán és el primer d’una plèiade de treballs d’Almirall pràcticament desconeguts avui que convindria repensar. És una primera recopilació d’articles; després, en vida, en farà una altra, també d’important, els Articles literaris a l’editorial, prestigiosa i avançada, de L’Avens. La bateja amb el nom d’una sèrie d’articles, on reprodueix un gruix de reflexions sobre el que dóna títol al llibre, publicats a La Imprenta, i vuit articles més de gran predicament: «L’aristocràcia d’espardenya», aquella fuetada al comportament més asocial del ruralisme, dels hisendats catalans estàtics, i sis articles publicats, també, al diari citat i a Gaceta de Barcelona durant 1877 i 1878. Estem en plena involució després del Sexenni i, amb tot de reglaments i prohibicions, a la millor etapa d’una Espanya negra que, per poc, no torna a imposar un model inquisitorial que, si bé no aplica nominalment, sí que ho és de facto com es detecta amb l’articulat de lleis en les quals la repressió és implacable, per exemple, en relació amb l’esclavitud. El paper d’Almirall és possibilista: escriurà i maldarà per a crear tribunes noves. Ho farà des de fora del sistema polític. No hi participarà des de dins. Una tribuna important serà La Campana. Feia només set anys que un general, Gaminde, havia bombardejat la vila de Gràcia revoltada, pel fet de ser federal i republicana. El 1879, Almirall ho recordarà amb un títol periodístic que serà l’homenatge a la campana que mai no s’aturà de cridar per les llibertats i el combat: La Campana de Gràcia.

Fixem-nos en una de les facetes en la personalitat intel·lectual d’Almirall. És sabut que dedicà vida, fortuna i treball a un sol objectiu: la política catalana. Volem endinsar-nos, ara, en la vinculació entre el seu pensament i la llengua catalana a través de l’obra publicada.

7. a l M irall (2009), vol. i, p. 748.

JOSEP MARIA FIGUERES

la lluita per la catalanitat a través de la llengua

Les crítiques socials i polítiques són constants en la trajectòria d’Almirall. La seva dimensió política (a l’oposició del sistema), jurídica (advocat que no exercí) i periodística (com a editor de premsa i col·laborador) féu, d’Almirall, un referent nacional per la seva constant capacitat analítica, una argumentació ben construïda i una capacitat ingent de treball amb gosadia en la difusió. Les reivindicacions en els deu anys dinàmics de periodisme polític que conreà —del 1878 al 1888— seran fructíferes en producció i tant podran combatre l’esclavitud, vigent a la Cuba sota administració espanyola, com palesar les previstes deficiències de la futura Exposició Universal de Barcelona, que denuncia amb voluntat de millorar-la, o denunciar la malversació madrilenya dels recursos financers estatals. Articularà les reivindicacions en perspectiva teòrica —articles, llibres, etc.— i en l’organització de plataformes de lluita com una assemblea, el Congrés Catalanista del 1880, per a protestar (i eliminar) la discriminació que pateix la llengua, la cultura i la societat catalana o una crida que projecti socialment aquesta discriminació (el Memorial de Greuges del 1885).

La personalitat d’Almirall s’entén des de l’activitat: tota la seva vida pública, des del destronament d’Isabel II fins a la victòria del catalanisme a finals de segle, és un combat farcit de reivindicacions. Fins al moment final les mantindrà tot i la llarga pausa (1887-1904) afectat pel fracàs polític, la malaltia i la prostració social. Al discurs de l’Ateneu Barcelonès (1896) denuncia que la llengua catalana és desterrada del món oficial i fins i tot prohibida en el privat, no es pot utilitzar ni al telègraf i al telèfon. Davant d’aquest fet, i com a model a la vida social, tot atenent que l’Ateneu és el «primer centre de la vida moral i material de Catalunya», té un deure, i així, amb la tria de llengua per al seu discurs fa «acte possessori de l’ús de la llengua catalana». La llengua serà punt essencial en la reivindicació almiralliana en la qual ens fixarem en una repassada de les al·lusions que fa en el conjunt de les principals conceptualitzacions que desenvolupa.

Almirall utilitza, amb capacitat narrativa i eficàcia conceptual, els diversos recursos de l’escriptura de persuasió. Així, articles com el diàleg entre dos rius —l’Ebre i el Tajo— li serveixen per a evidenciar posicions antagòniques de pobles diversos que han de conviure forçosament; la visió entre els Xiquets de Valls i les curses de toros el mostren, també, com una dimensió que es preocupa que el seu pensament arribi ben fàcilment al lector. Tanmateix, més que a l’article, serà al discurs, a la conferència, en el text extens, on excel-

185

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

leixi en l’anàlisi de la situació de la llengua catalana. Tant podrà ser un text preparat com un discurs de combat, de rèplica al poeta, ministre i polemista

Núñez de Arce per la seva hostil posició a la cultura catalana, que evidencia a l’Ateneu de Madrid, Almirall el rebatrà en un destacat discurs molt publicat diversos cops, difós profusament i avui gairebé oblidat: és la Contestación a Núñez de Arce, on argumenta subtilment, eloqüentment, el perquè de la reivindicació catalana. Pel que fa al tractat, a la dimensió més acadèmica, profunda, filosòfica, Almirall no oblida mai la perspectiva pedagògica. Crea exemples que, encara avui, són il·lustratius: la casa de propietaris diversos amb espais comuns i espais privats per a explicar el federalisme, una voluntat d’incidir en la realitat.

Els quasi set-cents articles que escriu són alguns dels millors documents per a entendre el trànsit de la societat catalana subjugada el 1867 a la societat catalana reivindicativa del 1885. Almirall n’és, alhora, testimoni que ho descriu i protagonista que en té responsabilitat. En aquests articles, la llengua ocupa un espai quantitatiu menor, només n’hi ha un parell d’específics sobre la llengua, 8 tot i que les referències en llibres, discursos, etc., són constants en al·lusions. Com veurem, però, és en la seva obra doctrinal i en les realitzacions on la reivindicació de l’ús lliure de la llengua apareix plena.

Durant tota la seva activitat política, Almirall utilitza de manera fonamental i prioritària la premsa com a promotor, editor i col·laborador. Escriu, habitualment, en periòdics crítics, com L’Avens o La Imprenta (El Diluvio), o de manera esporàdica en molts altres (La Renaixensa, La Ilustració Catalana…) i, sovint, crearà la seva tribuna que dirigirà i en la qual escriurà: El Estado Catalán a Madrid, El Federalista o el Diari Català de Barcelona en són clar exemple. També ho farà als butlletins d’entitats polítiques com els del Centre Català. No obstant, sovint és el llibre l’instrument poderós, que aplega, pel fet que té més tolerància de la censura, articles (Escritos Catalanistas) o articula com a sèrie de reportatges (Espanya tal com és). O la mateixa Contestació que abans de ser llibre és publicada a La Renaixensa com a sèrie d’articles. La paraula vibrant, el míting, la conferència, el discurs és, en la seva veu convincent i allunyada de la retòrica dominant al moment, la tribuna habitual en l’articulació de les idees eix en la societat noucentista barcelonina. Si escau, no dubta a situar-se fora de l’Estat espanyol que limita la seva

8. «Les llengües oficials a la Suïssa», Diari Català , núm. 80 (22 juliol 1897) i «Una qüestió important», L’Avens, que veurem més avall.

JOSEP MARIA FIGUERES

expressió. Així, acut a L’Aureneta de Buenos Aires, on es pronuncia contra l’opressió estatal del fet català per part d’una monarquia borbònica intolerant que prohibeix el periodisme en català. O bé edita en francès la seva visió crítica de l’organització i el comportament de l’Estat — Espanya tal com és— o projecta els seus articles a França en traducció o amenaça de portar el Congrés Catalanista a Perpinyà si n’és prohibida la seva convocatòria. Premsa, llibre, discurs, conferència..., tot a favor de la discussió i el xoc de les idees.

Almirall té ideals identitaris en diversos aspectes més enllà del lingüístic. Aspiracions morals que segueixen els ideals de la Revolució Francesa —llibertat per a les persones, fraternitat per als pobles, igualtat per a les classes socials...— que malden per una major felicitat des de l’harmonia de la solidaritat i són molt estimats per Almirall. Els seus articles seran sobre l’esclavitud, la pena de mort o l’actualitat política europea, espanyola o catalana i sobre aspectes ideològics. Ho demostren les constants referències al 14 de juliol i al que l’esdeveniment representà políticament per a Europa. La projecció d’aquest ideari serà element central d’una praxi sense separar-se d’iniciatives conjuntes de la premsa barcelonina a les quals s’afegirà el Diari Català : campanya pels treballadors sense feina o en favor dels afectats a les inundacions de Múrcia, que són exemple clar de l’aplicació d’aquests ideals. Aspiracions materials en un progrés científic que s’ha de generalitzar i que mitjançant l’ensenyament ha de ser el punt àlgid de la seva voluntat solidària.

Normalitzar la societat catalana ajudant a alfabetitzar-la i col·laborar en la difusió del coneixement científic més enllà dels cercles privilegiats és un dels objectius claus d’Almirall. També, és clar, contribuir a promoure les aspiracions polítiques: republicanisme, catalanisme, federalisme, liberalisme. Millorar la societat en la perspectiva global econòmica i cultural, social i moral. Maldar per l’enlairament de la condició humana (de les criades als esclaus tot passant pels obrers) li és un tot a través del qual pot articular els ideals d’una societat en tensió. Amb el lema «Catalunya i avant!» aspira a una irradiació, i la troba en els nombrosos diaris i revistes, casals i centres diversos arreu de la geografia catalana (tots ells amb un butlletí i una biblioteca). Seran el caldo de cultiu escaient per a aquesta projecció. Que no aconseguís l’èxit ple per culpa de la posició de l’Església, del paper d’un Estat centralista absorbent i de la manca de teixit social afí són algunes de les raons que expliquen que no pogués arribar a ser líder indiscutible. Hi participarà en convergència amb les aspiracions socials (progrés material, com els enllaços o l’extensió del ferrocarril o la instal·lació de l’energia elèctrica) i les

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

polítiques de transformació de la societat en urbanisme, ensenyament, comportament, etc.

la llengua, Motor i Mirall de la reivindicació

La llengua com a «signe de l’esclau» fou una frase afortunada que encaixà i es repetí les primeres dècades del segle xx a la premsa nacionalista. Cal trencar aquest signe de l’esclau i ho evidencia fent primer la descripció i, tot seguit, apuntant la possibilitat de solució. És, en aquesta tasca d’agitació, on el treball d’Almirall resulta més convincent: Almirall vol una llengua moderna, en demana una normativització, fins i tot el mateix Diari Català es planteja de publicar una gramàtica catalana que anava a cura de P. Sacases.

Com a model de llenguatge, rebutja l’opció cultista, el perill que hauria portat a una dissociació de la cultura catalana entre una minoria que hi participaria i una majoria allunyada que consumiria en altres llengües dominants, o sigui, en castellà. Catalunya no fou Occitània perquè la història fou diferent, òbviament, però també perquè hi hagué una connexió entre moviments populars des de l’obrerisme de Llunas amb La Tramuntana , el periòdic vermell i tots els altres que després explotarà Innocenci López, fins al moviment coral de Clavé, el teatre de Pitarra i el sentit profund d’una gran capital que irradiava ciència, oci, serveis, cultura, economia... i cohesionava tot el país. Almirall dóna suport a l’opció del progrés, i el seu crit de «Catalunya i avant!» l’entenem no només com a crit del progrés del catalanisme, sinó que el catalanisme, és, precisament, el progrés. La revista L’Avens fou la plataforma que encarnà aquest progrés. I en llengua catalana. Aquesta revista, diguem-ho clar, és la tribuna en la qual Almirall col·laborà més temps, ho féu durant vint anys. És la tribuna en la qual es reivindica una opció de ciència.

D’altra banda, creu en la innovació, en la cultura i, també, en política. Com assenyala Àngel Duarte a les interpretacions del pacte federal de Tortosa i del republicanisme noucentista, Almirall encarna el federalisme que aspira a regular les relacions dels pobles mentre Pi creia en els drets de l’individu; no és casual que el primer acabi essent considerant el forjador del catalanisme i el segon acabi gairebé oblidant la llengua catalana. Per a Almirall, aquesta era una gran peça en el valor constitutiu de la identitat catalana, mentre que per a Pi no arribava ni una dada.

Defensà les seves posicions, tot i que les alterà en una evolució. Després de la ruptura amb Pi i Margall, el 1881, s’acosta als prohoms de La Renaixen-

JOSEP MARIA FIGUERES

ça , hi col·labora abundosament el 1885. Aquest mateix any, hi deixa els conceptes clars i en aquest diari Almirall publica, a més, una sèrie sintètica de gran abast per la possibilitat de convergència. Prova de l’interès que despertà en les files regionalistes és que, el 1901, el Club Autonomista Català l’editarà amb el títol de Regionalisme i particularisme abandonant l’original d’Aspecte polític i social del Renaixement català. En aquest assaig raona que no es concep un estat sense que exerceixi actes de sobirania, el poder és un element, diu, essencial de l’Estat. No es diu que el poble sigui el poder, sinó que l’exerceix. Poble i poder no es confonen. La llengua, aquell signe de l’esclau que en altre moment escriu, ha de ser, també, mostra d’aquest poder.

Hem escollit uns textos representatius de la seva obra per a observar la continuïtat en la reivindicació lingüística que manté. Arrenquem el 1879 amb el Prospecte o manifest que és preludi de l’aparició del Diari Català, i unes quantes referències a aquest periòdic amb al·lusions al Congrés Catalanista del 1880. Seguim amb la revista L’Avens (1882) i, del 1885, l’any del Memorial de Greuges, l’assaig Aspecte polític i social del Renaixement català . El 1886, amb Lo Catalanisme, la gran aportació doctrinal on la llengua ocupa un rang específic en la reivindicació. El 1887 publica la rèplica al discurs que el 1886 pronuncià el ministre i escriptor Núñez de Arce, intolerant en el respecte amb la diversitat. El 1896, el cèlebre discurs a l’Ateneu Barcelonès. Encara, per acabar, una referència, el 1902, al pròleg a la segona edició de Lo Catalanisme.

1879. l’inici de la reivindicació: el Diari Català

La Revolució del 68 fou un intent extraordinari de modernitzar tant Espanya com de renovar la situació de Catalunya: només cal veure l’èxit, l’esclat, de la premsa satírica, literària, humorística, política com, amb títols llampants

La Barretina, per exemple—, se situa en primer rang d’interès popular9 (mai no havia passat en el periodisme fins a aquell moment). Obren el camí perquè L’Esquella, La Campana, La Tramuntana siguin les revistes de moda, en teatre, en cant coral, en poesia, en manifestacions cultes com els Jocs Florals... El català s’obre camí i treu el cap encara que la discriminació sigui aclaparadora: tot —absolutament tot— el món oficial i públic és en castellà. Ha contaminat fins i tot el comportament autòcton que li és subordinat. Els catalanistes

9. Jaume sobrequés (1965) , La Revolució de Setembre i la premsa humorística catalana , Barcelona, Rafael Dalmau.

189

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ

DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

se’n queixen i lluiten perquè es faci ús de la llengua en l’àmbit privat, per exemple a l’Ateneu Barcelonès, on no arribarà fins al cap de dues dècades.

Penetrar a la universitat, la docència, la justícia, l’administració, etc., és un somni. Almirall reflexiona sobre el mode més eficaç de trencar un silenci secular que havia començat el 1714 amb la derrota i la seva formulació amb els decrets repressors del 1716. Quasi dos segles després la Renaixença comença amb versos i historiografia i acaba amb una reivindicació global d’autonomia i respecte cultural, jurídic i econòmic el 1885.

El Diari Català representa un salt qualitatiu extraordinari del panorama mediàtic, en moments hegemònics del periodisme escrit, per tres raons: perquè és el primer en català, perquè tècnicament està molt ben fet i perquè el contingut és rellevant, pertinent i de qualitat intel·lectual i literària. Pel que fa a la llengua, el simple fet d’aparèixer és un salt tan insòlit com la presència d’un canal televisiu en català el 1984 quan feia trenta anys que el mitjà era monolingüe en la llengua obligada a l’Estat. No té altre punt de comparació, objectivament, que l’aparició del diari Avui el 23 d’abril del 1976. El periòdic d’Almirall i els joves advocats republicans que l’acompanyen no desperta, almenys ni a la premsa ni a la bibliografia, aquest eco social perquè és un diari partidista. Si que és un sotrac social tanmateix. L’opció política, moral, ideològica, és brutal: opten per la dimensió alternativa i minoritària: republicana, federal, maçònica, avançada, laica, etc. En una societat on les forces vives —els partits dinàstics— tenen un pes fonamental, on l’Església encara és baluard i fonament absolut i on el tradicionalisme fumeja, i no retòricament, amb els trabucs calents a la muntanya catalana. El desig del lema «Avant, sempre avant!» dels idealistes joves i aïllats d’una base social nombrosa serà una flor —o bé un parèntesi inicial si es vol dir així— tot i la qualitat, i riquesa i duració del projecte al qual paulatinament s’hi afegirà la societat les properes dècades a mesura que la ciutat creixi i el camp perdi protagonisme.

El diari, fet en llengua catalana, durarà dos anys i dos mesos, del 4 de maig del 1879, diada dels Jocs Florals, fins al 30 de juny del 1881. Fou bandera i tribuna diària, diumenges i dilluns inclosos, que la llengua catalana podia sortir de la cuina, del folklore on la volien —i volen— situar-la els seus enemics. Quan Suárez, president del govern, en plena transició política a finals del segle xx, afirmà públicament, a la premsa francesa, que la llengua catalana no era apta per a estudiar ciència nuclear, o Calviño, director de Televisió Espanyola (TVE), manifesta que la futura televisió catalana ha

JOSEP MARIA FIGUERES

de ser antropològica, el nexe és comú: el català ha de ser residu anecdòtic digne de museu però no apte per a la vida pública. Almirall demostra, un segle abans, que el contingut, la forma, la presentació, en definitiva, la presència al carrer, ha de ser indiscutible: el diari és l’evidència que la llengua catalana pot ser —perquè ho és per història, col·lectivitat i voluntat— igual que les altres societats de l’entorn malgrat no tenir un estat que la defensi i sí un estat —o dos— que la persegueixen sense complexos ni timideses.

Uns quants dies abans d’aparèixer al diari, es difonia la notícia mitjançant un número zero prospecte, un fulletó on s’explicava què volia, a què aspirava. El Diari Català indica que surt a la vida:

ple d’esperances i abrigant la seguretat de ser ben rebut dels catalans. Son títol diu ben clar que serà escrit en català. Serà la primera publicació diària que usarà exclusivament la nostra llengua. I no sols serà escrit en català sinó que parlarà en català com sàpiga i no sols parlarà tan català com sàpiga, sinó que procurarà pensar i obrar a la catalana. Per desditxa, el desarrotllo de la història pàtria en els darrers segles, ens ha voltat d’influències, que ens lliguen los braços i desnaturalitzen el nostre gènit característic.10

Si amb la vintena de diaris existents aleshores a Barcelona la voluntat política fos prioritària, i tenia voluntat d’incidència —una societat que volia el castellà com a factor de modernitat—, és del tot evident que havien de publicar-lo en la llengua dominant aleshores, d’ús i majoritària en l’àmbit escrit. Mai no s’ha repetit prou l’acte de valentia que representava editar el diari en català. El nombre de llibres editats en català i en castellà a la Catalunya del moment era indicatiu de la situació; les xifres són eloqüents: 1879: 37 títols; 1880: 28, i 1881: 35. En castellà són xifres igualment baixes en relació amb l’actualitat —120, 141 i 125 per als mateixos anys— però el factor de distorsió fonamental és que l’edició de Madrid arriba a Barcelona i que la permanència o vida mitjana dels llibres és molt més alta que l’actual, on, al cap de tres mesos han desaparegut d’escena, un llibre estava diversos anys al mercat. D’ací la força de l’estoc en castellà tot i la xifra baixa. Per al contingut, la visió crítica és determinant. En català apareix teatre, narrativa, poesia, folklore..., mentre que en castellà hi ha manuals, ciència, tècnica, llibre instrumental..., o sigui, l’edició més venuda i prestigiada.

10. «Prospecte», Diari Català (1 maig 1879). Reproduït a a lMirall (2009), vol. i, p. 884 i s.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

Almirall i els seus fan el diari en català i això representa una rebel·lió en tota regla. A més el faran impregnat de contingut progressista, i el sistema de la Restauració espanyolista i clerical s’hi oposarà: tindran tres judicis polítics. Hauran de llençar la tovallola després del darrer. El repressiu Tribunal d’Impremta no podia tolerar un periòdic en català, liberal i republicà, progressista i que, a més, tenia força èxit tot i ser vist, des del centralisme, com a separatista perillós, o sigui, minoritari.

Tornem a la llengua. En el Prospecte s’al·ludeix a la força de ser i afirmen que ni l’esperit català ha mort ni la catalanitat ha estat dominada del tot. Volen que el Diari Català sigui el vèrtex del renaixement polític i cultural. Afirmen al punt segon:

D’ençà que tornem a escriure en català i no ens avergonyim d’usar la nostra llengua, que és tan bona com qualsevol altra de les que es parlen a Europa i més lògica i precisa que algunes de grans pretensions, sempre que dos catalans parlaven en confiança, encara que ens separessin oposats punts de vista, reconeixíem la necessitat de tenir diari català. El nostre renaixement —dèiem tots— serà manco fins a tant que disposi del medi més poderós dels temps moderns; de la premsa diària.11

Aquest és el primer gran mèrit de l’esforç d’Almirall: encetar i promoure una iniciativa que, com a conseqüència dels avatars del segle xx —dues dictadures militars repressores ad limitum de la identitat catalana—, no ha pogut estar valorat com cal tot i que Antoni Rovira i Virgili en va fer unes reflexions suggestives al respecte més enllà de l’anècdota dels diners d’Almirall que s’han demostrat invàlides: el diari d’Almirall va triomfar en vendes. I no va morir per desídia dels lectors —com La Gramalla , el 1871, per exemple— o tantes altres revistes fora de to per avançades o carrinclones per a lectors que, per un sentit o per un altre, se’n desvinculaven. És clar que pensem no era només la llengua sinó l’adequació del contingut. Una revista de modes com La Bordadora reeixia mentre El Europeo desapareixia enmig de la desídia col·lectiva.

Un segon aspecte que cal destacar de la visió de la llengua del Diari Català és el model de llengua que hi van fer servir: o el popular to xaró que, des dels èxits de Frederic Soler «Pitarra», el 1866, amb Les joies de la Roser, exhaurides en successives edicions, o el teatre de patacada i riallada amb paròdia d’èxit,

11. «Prospecte», Diari Català (1 maig 1879). Reproduït a a lMirall (2009), vol. i, p. 884 i s.

JOSEP MARIA FIGUERES

que té el mèrit d’acostar la societat del moment a la seva llengua parlada, que mai no abandona, tot i que la burgesia, la intel·lectualitat, el clergat i l’aristocràcia renunciessin a l’ús escrit. Segurament, l’extensió de l’analfabetisme contribuí, amb l’herència d’un mil·leni d’identitat, a la pervivència de la llengua com a fet insòlit sense poder polític eficaç. El segon model era el culte i reclòs dels Jocs Florals, com a mostra de llengua allunyada de la realitat social (i poètica). El model de llengua no és el primer, el «groller» com tot hi apuntava, fet que seria el més congruent per amistat personal dels membres del grup o per afinitat generacional, ideològica o estètica. Tampoc no serà el segon, allunyat dels qui hauran de ser lectors naturals del periòdic. El sentit profund de llenguatge —i de model de país— apareix clar en el títol x del Prospecte :

Respecte al llenguatge procurarem que sigui clar, correcte, i el més aproximat que es pugui al que actualment se parla en la generalitat de Catalunya. No defugirem, pel sol motiu de no ser castisses, paraules que no puguin ser suplertes per altres conegudes. Sabem que no hi ha llengua que no prengui de les altres les paraules que li convenen, i no ha de ser la nostra una excepció de la regla general. El gènit d’una llengua, més que en les paraules, se mostra en los girs, en les construccions, en els modismes i en lo frasejar. El caràcter distintiu de la catalana és la concisió i la claredat. Procurarem, doncs, ser clars i concisos. El llenguatge és avui una verdadera dificultat pels catalans, a causa de haver-se interromput son ús escrit durant molts anys. De aquí resulta, que si es ressuscita el de l’última època literària, se cau en un arcaisme impropi dels nostres temps, mentre que si s’emplea el català tal com se parla, resulta sinó groller, poc artístic. Això vol dir que havem de seguir en la ja començada empresa de reconstruir l’idioma, i un idioma sols per l’ús es reconstrueix. Escrivim, doncs, en català, i en català tractem assumptos sèrios i moderns, i sens adonar-nosen s’anirà formant la llengua pròpia dels catalans d’avui.12

Almirall optà per un model definit, des de les forces avançades, en aquells moments marginals: llengua única i en presentació de dignitat i respecte. Que el republicanisme i esperit maçònic que l’amaraven l’allunyin del qui havia de ser el seu públic natural —clergues catalanistes, conservadors literats, amants de les tradicions...— és comprensible per la polarització social existent, que feia decantar el teixit social vers l’eix de la religió al costat d’altres com la llengua, ideologia, etc.

12. «Prospecte», Diari Català (1 maig 1879). Reproduït a Josep M. Figueres (1999), El primer diari en llengua catalana (1879-1881), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 413 i s.; reproduït també a a l M irall (2009), vol. i, p. 888.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

El model de llengua triat pel diari fou clarivident. Reiterava l’evidència del valor lingüístic, el darrer dels deu punts del programa fundacional. Se’n parla al primer i també, de manera exclusiva, al darrer. No és només rellevant el que el diari digué, sinó el que féu. El gran mèrit d’Almirall, és clar, en la història social de la llengua catalana és el d’haver creat un periòdic que tingué èxit de públic amb contingut rellevant. Ràpidament se situà en els primers llocs en la vintena de periòdics que apareixen aleshores a Barcelona. Destaquem, també, el seu bon disseny i, de manera molt especial, per altres iniciatives: el concurs literari, els actes públics de to polític com el Congrés Catalanista i, simbòlicament destacat, l’edició d’obres, tot i ser en fulletó, que han passat gairebé desapercebudes, com el famós llibre sobre el viatge del Beagle de Darwin, la narrativa d’Edgard Allan Poe i Bret Harte i Homer amb La Ilíada. La llengua catalana publica, en rang d’igualtat amb la castellana, les grans aportacions culturals. Val a dir que són traduccions del francès i no dels originals, però l’eficàcia social del fet és un esdeveniment social per a la Renaixença que, fins aleshores, només en traduccions de novel·letes de circumstàncies anodines, si resseguim els catàlegs de l’editorial homònima a la revista, i diari que donà nom al moviment renaixentista. Amb el diari d’Almirall, la cultura catalana fa un pas de gegant. Apareixeran, poc després, nous periòdics en català a Sabadell, Reus i Barcelona. La cultura catalana no podrà recloure’s en els límits del ruralisme. S’obrirà la porta a l’explosió del Modernisme amb un nom que li és programa.

Gràcies, doncs, a la iniciativa d’Almirall, apareixen més diaris que projecten el seu ideari en els aspectes compartits per la reivindicació cultural, que no era exclusivament republicanofederal, i, també molt important, els seus conceptes arrelaran i la influència no es pot menystenir perquè el Centre Català, tot i explotar en baralles sorolloses que el portaran a la dissolució, tingué delegacions arreu del país i són mostra evident d’aquesta difusió conceptual. No podem tampoc negligir la persistència de la «metodització» o sigui l’extensió normativitzada de l’ensenyament. No deixa de ser simptomàtic que el Diari Català proposi la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana (amb finalitats properes a les de l’Institut d’Estudis Catalans) i que el Congrés Catalanista ho ratifiqui, s’argumenta a favor de la idea tot reclamant la normativització. Quan s’aprova encara són calentes les paraules d’Antoni Feliu i Codina:

Sapigan aquells que es burlen de la literatura i dels que la cultiven, que hem tingut bastantes forces per donar-li lo que ja mai havíem tingut, hem tingut bastantes

JOSEP MARIA FIGUERES

forces per a formar una Acadèmia que doni a nostra llengua una Gramàtica i un diccionari per aprendre el català.13

Almirall, president del Congrés i ben poc amic dels encenalls estèrils, veu un dels fruits de la seva acció en promoure la magna reunió. El president de taula digué:

Queda aprovada la base addicional; per consegüent queda aprovada la formació de la Acadèmia de la Llengua Catalana. I com considero, senyors, que això és un fet importantíssim i transcendental per Catalunya, jo des d’aquí us demano un aplauso, però nutrit, per la futura Acadèmia de la Llengua Catalana. (Estrepitosos i repetits aplausos) . 14

Era el 22 d’octubre de 1880. El diari havia marcat exemple, havia promogut un Congrés polític que maldà per crear l’Acadèmia de la Llengua Catalana i encunyava i divulgava conceptes:

Perquè volem parlar la nostra llengua nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, ens moteguen d’exlussivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar el nostre treball i pretenem que se’ns doni no el que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracen com a pobres que capten, i no ens diuen «Deu n’hi do», se’ns treuen del davant amb un «Demana més que un català». [...] Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar en la nostra llengua. [...] Era que llavors no havia nascut encara lo el catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català; avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsevol altra per a expressar fins gran idees.. [...] és que el catalanisme ja ha nascut, però encara no ha fet tota la creixença. Demà, el català serà la llengua oficial de la nostra terra catalana.15

L’argumentació sempre fuig de la retòrica. Caldrà aprendre el català —raona Almirall amb una finalitat d’interès material: la formació, l’educació— perquè és la llengua natural. Al llarg de la seva activitat pública, al

13. «Diari de les sessions del Primer Congrés Catalanista», Lo Catalanista (25 novembre 1880), reproduït a Josep M. Figueres (1985), El Primer Congrés Catalanista i Valentí Almirall , Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 179.

14. «Diari de les sessions...» (5 desembre 1880), a Figueres (1985), p. 201.

15. V. a lMirall (1881) , «Catalanisme de debò», Diari Català (1 maig). Parlament a la vetllada que organitza l’Associació Literària de Gràcia Escut Català. Reproduït a V. a l M irall (1984) , Articles polítics, Barcelona, La Magrana, p. 111 i s.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ

DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

Diari Català o L’Avenç , Almirall dóna suport a les iniciatives de promoció, ja sigui al suport a professors catalans o denunciant les discriminacions seculars: l’absència de la docència o de les noves, com la prohibició que els telegrames poden ser en català mentre poden ser cursats, a l’Estat espanyol, en totes, totes, les altres llengües del món (!). Com hem dit, Almirall no redacta cap article sobre la problemàtica conjuntural de l’ús públic de la llengua catalana, malgrat que la seva preocupació per aquest problema és constant, en fa propostes de llarg abast. Proposa saltar al camp de la mística (religió i poesia) i fer esdevenir la llengua apta per a l’oci, la ciència, la divulgació, la docència i aconseguir el mateix èxit social que ha tingut en teatre, periodisme, cançó...

En fer el resum cultural en un dels articles dominicals, que significava com «L’amic de cada festa» remarca la satisfacció pel progrés del catalanisme i escriu:

Dintre del moviment científic-artístic que s’ha desenrotllat en Barcelona, s’ha usat tant la llengua catalana com la castellana. Pocs anys enrera nos semblava que qui volgués dir en públic quatre paraules en català havia de fer un paper ridícul. Avui s’ha demostrat pràcticament que ni per tractar los assumptos més rigorosament científics no és obligatori parlar en castellà.16

1882. insistència en la llengua: «una qüestió iMportant»

Mort el diari el 1881, i sense tribuna pròpia, Almirall participarà en altres plataformes. Les més conegudes són La Renaixensa (1885) i, com sempre, a L’Avens, una revista amiga que editarà el 1904 el recull d’articles del total que li publicà entre el 1882 i el 1890. El primer fou sobre la llengua catalana, el segon, dedicat a Darwin i altres qüestions com Occitània, Aribau, etc. Algun fou molt reproduït com el «Diàleg entre l’Ebro y’l Tajo» que, juntament amb «L’aristocràcia d’espardenya», seran els més difosos d’Almirall per l’encert de la forma dialogada i simbòlica en l’estructura narrativa, inusual a l’època, i l’actualitat del contingut durant un segle i el ritme dinàmic que li atorga.

A L’Avenç, enceta, així, la col·laboració amb «Una qüestió important», una reflexió sobre la llengua que esdevindrà exemple del pensament d’Almirall. Serà el primer article del recull del 1904:

16. L’a M ic de cada Festa (1880), «Activitat científica y artística», Diari Català (11 abril).

JOSEP MARIA FIGUERES

El catalanisme ha arribat a un punt de vida que li permet exhibir-la en manifestacions de tota mena, per la qual creiem que ha arribat ja l’hora de plantejar una de les qüestions més transcendentals pel pervindre de la nostra terra: hem de parlar ja d’introduir el catalanisme a les escoles. Que els catalans som refractaris a la llengua castellana, és evident. Els que hem passat tota la joventut en universitats i instituts, aprenent-ho tot en castellà i adquirint en aquesta llengua des dels rudiments fins als sistemes més abstractes, no arribem mai a pensar en castellà, ni tan sols quan meditem sobre les mateixes ciències apreses, així com el qui ha viscut mols anys a Madrid no arriba mai a parlar de manera que no descobreixi son origen a les poques paraules. I noti’s que hi som refractaris per temperament, no per voluntat ni per desviament. Tant és així, que fins aquells que fan tots els esforços imaginables per a ésser tinguts per oradors o parlistes (permetisem el barbarisme), fins aquells que, renegant de sa llengua, parlen el castellà a tothora i el fan obligatori dintre de casa seva, no aconsegueixen pas millors resultats que el qui no s’hi fixa.17

La contemporització d’Almirall amb posicions diverses és clara, tot i que la proposta que articula ho és amb la finalitat d’influir, perquè sigui adoptada, no simplement exposada. Tot l’article és una visió de formular un suggeriment de canvi de conducta, de proposta de comportament col·lectiu nou més enllà de la reflexió abstracta. Segueix Almirall:

Si això passa en els homes de lletres, en els que tenen per obligació l’estudi, ¿què ha de succeí, amb els que no llegeixen sinó per afició? Estem segurs de no equivocarnos: el noranta per cent dels catalans dels catalans que saben llegir, sols entenen a mitges lo que llegeixen en llengua que no usen, i el cinquanta per cent lo menos no entenen ni el suficient per a formar-se càrrec del sentit d’un llibre, per poc que son estil sigui elevat i se separi del llenguatge corrent. Molts i molts són els que no arriben a enterar-se exactament dels successos del dia amb tot i llegir les gacetilles dels diaris. D’això resulta una situació anòmala, molt perjudicial per a l’avenç i cultura del país. Se’ns ensenya a llegir en castellà, i sols podem aprofitar-nos en part de la lectura, perquè en general no coneixem prou la llengua, i en canvi no podem llegir en l’única que entenem bé, perquè no se’ns ensenya a llegir en català. Havent d’optar entre llegir bé el que entenem imperfectament o llegir imperfectament el que entenem bé, els resultats són sempre incomplets per l’individu i fatals per la generalitat del país.

L’article, que reproduïm íntegre, ens permet copsar la plasmació del pensament d’Almirall en un sol text. Val a dir que molts arguments seran repetitius, fins i tot, amb literalitat. El discurs de l’Ateneu de 1896 cita, generosament, la resposta a Núñez i al Memorial de Greuges hi ha nombrosos

17. V. a l M irall (1882) , «Una qüestió important», L’Avens, núm. 3 (15 gener).

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ

DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

conceptes de Lo Catalanisme. A «Una qüestió important» sistematitza la posició amb la seva prosa clara i raonada típica:

Es ben sabut que la generalitat dels homes sols aprenen bé una llengua, que es la que senten des de que naixen i amb la qual van donant forma a les seves idees a mida que es van desenrotllant ses facultats intel·lectuals, i fins els més grans filòlegs tenen una llengua com a pròpia i les demés com a estranyes. La llengua en que hem rebut les primeres impressions s’encarna de tal manera en nosaltres, que sempre més pensem en ella, i ja mai arribem a oblidar-la, per més que l’accidentació de la vida ens porti a no usar-la en molts anys. L’adquisició de la llengua pròpia es fa d’una manera lenta i pausada. En el bressol encara n’adquirim les primeres paraules amb les que expressem les idees més simples; l’anem complicant a la falda de la mare, a l’arribar a estudi la metodisem, i sols en l’ensenyança superior la deixem completada. Sols per aquests passos llargs i pausats arribem a fer-nos amos de la llengua pròpia. ¿Què ha de succeir, doncs, als catalans, que a l’arribar a estudi hem d’oblidar la llengua del bressol i de la mare, i que al sortir d’estudi he de tornar a la llengua de casa? Ha de succeir irremisiblement que no arribem a fer-nos llengua pròpia, perquè ni hem adquirit les idees en castellà, ni hem metodisat ni completat el català. Vegi’s, doncs, si es transcendental la qüestió, que no intentem avui sinó deixar plantejada. No tenint llengua pròpia, ens trobem, en males condicions per a tota mena d’estudis, i les nostres facultats intel·lectuals arriben a ressentir-se’n, i per a tenir llengua pròpia no hi ha més que dos camins: adoptar per complert la castellana, fent de manera que des del bressol no en sentim d’altra, o conservar la catalana, introduint-la en les escoles, metodisant-la i completant-la en elles. Al nostre entendre, dels dos camins sols un és acceptable, perquè ja hem dit que som refractaris al castellà, i, encara que no ho fóssim, no duríem renegar del català, perquè mai ha renegat de sa pròpia llengua cap poble que s’estimi.

L’argumentació presenta una dimensió d’originalitat, no s’al·ludeix als drets, les voluntats, els desigs o les tradicions. S’argumenta a la utilitat, la pràctica, la millora del bé comú en l’ús de l’estudi fet amb eficiència. S’al·ludeix, dialècticament, a la necessitat de canviar el català pel castellà; l’argument el trobem en altres textos, amb una simple finalitat pràctica. Sap que la societat no el seguirà perquè és absolutament monolingüe i l’emigració castellana és exclusivament burocràtica o militar o de minyones de la llar, o sigui, quantitativament molt residual. No hi ha raons perquè la població substitueixi la llengua pròpia per una de forastera. «Que ha arribat tropa», diu Almirall al·ludint a la frase típica en escoltar esporàdicament castellà als carrers de la ciutat. És obvi que quan argumenta contundentment: «O canviem de llengua —català pel castellà— o bé aprofundim la pròpia aspira només a la segona part de l’enunciat però amenaça amb el primer». L’originalitat de la fórmula el fa ser

JOSEP MARIA FIGUERES

no només un innovador suggestiu, sinó capaç d’influenciar. I ho serà. Els títols de diaris que apareixen a comarques són tot un reconeixement: Lo Catalanista a Sabadell o Lo Somatent a Reus. El segon, ho diu explícitament Jordi Tous en la monografia que li dedicà, neix fruit de la influència d’Almirall. La seva contundència li fa penetrar les idees arreu d’inexorable manera.

L’editorial de L’Avens del gener del 1892, signat per tota la redacció, en moment que les Bases de Manresa seran la generalització del clam, esbossa clarament conceptes com «problema lingüístic», «reivindicació oficial de la nostra llengua», etc. Aspirem, diuen, a «ficar en la consciència de Catalunya entera el convenciment de resoldre a favor de la llengua catalana el dualisme lingüístic que tants obstacles posa en el progrés intel·lectual» i, com veiem, l’argumentació és calcada d’Almirall.

1882. català oFicial. el centre català

A la dècada del 1880, amb la formidable empenta del diari, els congressos i el Centre Català com a arrancada, es palesa l’èxit de l’esforç de la dècada anterior amb uns elements importants en la sensibilització popular. Són l’èxit del teatre culte de Guimerà, que se suma al popular de Pitarra, i de la poesia —de les revistes fins als Jocs Florals amb una munió de poetes que, amb multitud de certàmens arreu la geografia, vetllades i actes, amb el referent mundial de Verdaguer com a gran figura, es projecta en tribunes com La Ilustració Catalana, La Renaixensa, Revista Catalana i altres dotzenes diverses amb la qual cosa la llengua passa, plenament, de l’àmbit erudit al social. Mentrestant, la reivindicació lingüística ha guanyat opinions, s’ha estès i hom configura una cultura que vol plena i normal, encara que tingui un estat en contra. Es vol fer que l’Estat espanyol deixi d’oprimir la identitat catalana i, encara que no l’ajudi, almenys que no l’esclafi. La formulació culminarà a les Bases per a la Constitució Regional Catalana, aprovades a Manresa, les populars Bases de Manresa, el març del 1892. La tercera Base expressa nítidament: «La llengua catalana serà la única que amb caràcter oficial podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió amb el Poder central.» I, al marge de grans declaracions, es reivindiquen les institucions començant per la universitat, que activi una càtedra de llengua i literatura catalana i que les altres institucions oficials properes, com les diputacions, patrocinin l’Acadèmia de la Llengua Catalana que el Congrés del 1880 aprovà. S’enfila, així, la constitució del diccionari i la gramàtica, necessaris com a instruments imprescindibles per a l’ús social de la llengua, que és molt parlada però poc escrita.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

El 1882 serà un any important a la història social de la reivindicació de la llengua catalana: el Centre Català es planteja una pregunta ben significativa en la qual costa poc d’endevinar-hi la mà d’Almirall:

És just i convenient que com aspiració del catalanisme es procuri que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola, al costat i al nivell de les demés que es parlen en la nació?18

1883. la reivindicació pren volada

El 1883, la llengua serà el primer punt, seguida d’instrucció, impremta (història i cultura), dret, obres públiques, tributació i quintes. Sobre la llengua en reivindiquen l’ús com a idioma oficial i ho volen per tots els mitjans legals. El Centre Català també seguirà maldant per aquest objectiu. Vol que la llengua sigui oficial a tot Espanya, seguint el model suís. No una llengua per a una part, sinó totes per a tot el territori comú i, per a cada territori, la seva. Així es garanteix la igualtat plena. El Programa del Catalanisme que aprova el Consell General el 21 d’abril del 1883 és clar:

La Comissió nombrada lo 17 de l’actual, per lo Consell General, complint l’encàrrec amb què aquest l’afavorí, té l’honra de manifestar lo següent: Fa vint gener cinc anys, alguns dignes patricis se proposaren restaurar la llengua catalana, que mai havia deixat de parlar-se, i la conseqüència de tan generosa empresa ha sigut no tan sols regenerar la llengua, sinó crear una literatura que és ja robusta i vigorosa, i refer i popularitzar en part la nostra història pàtria. Aquests resultats devien fer néixer aspiracions. Los records del passat obliguen a dirigir la vista a l’esdevenidor i a examinar la situació present, i aquest examen havia de conduir-nos a conèixer que al costat d’altres països estem atrassats moral i materialment, i que una de les principals causes, i tal volta la major d’aquest atràs, ha sigut lo sistema absorbent i unificador establert per lo predomini castellà.

I, al considerar això, no podíem deixar de veure que aquesta centralització havia fins alterat lo caràcter català, que necessita regenerar-se, i que és una de les causes que més impedeixen la prosperitat de Catalunya, entre altres coses perquè posa estorbs a la creació d’aquells elements que, en l’actual estat d’adelanto, són indispensables per estendre les idees, produir i comerciar.

Conegut lo mal, per força havia de venir lo desig del remei, i d’aquí sortiren les aspiracions de què hem parlat i que ha arribat l’hora de condensar a l’efecte de què

18. A més del Butlletí del Centre Català, que informa de les conclusions i dels acords, és molt interessant seguir els debats a La Renaixensa , especialment el 30 de novembre del 1882, i a El Diluvio, especialment el 2 i el 9 de desembre del 1882.

JOSEP MARIA FIGUERES

siguin un llaç d’unió entre tots los catalans que les sentin dins son pit com a filles naturals i legítimes de son amor a Catalunya i que aquesta Comissió creu que deuen formular-se així.

Els catalanistes aspiren, diu el Programa:

Primer. A aixecar lo nivell moral i intel·lectual de Catalunya fins a posar-lo al menos a l’altura de sa activitat material.

2n. A que tingui tota la llibertat d’acció necessària per aprofitar sos elements a l’efecte de portar lo benestar i l’avenç a totes ses encontrades.

3r. A que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola a l’igual i al nivell de les demés que es parlen en la nació.

Acorden, també:

Dirigir-se a tos els ajuntaments de Catalunya i demés corporacions oficials i particulars per a que l’usin en les sessions i actes oficials, fent-los notar que no hi ha cap disposició legal que previngui el contrari. Dirigir-se a tots els mestres, així d’escoles públiques com privades, per a que l’usin en elles, fent-los notar les ventatges de l’ensenyança comparativa de les llengües catalana i castellana, de conformitat amb l’acordat a les assemblees pedagògiques.» S’adrecen als advocats, clergues per a que usin i promoguin la presència pública de la llengua, reclamen la formació de l’Acadèmia de la Llengua Catalana —encara no constituïda— i, acaben «recomanant a tots els delegats que usin sempre la llengua catalana en totes les manifestacions de la vida consentides per la llei.19

Almirall ha estat precursor, com el batejà Enric Prat, i a la dècada del 1890 hi ha un caliu més que notable d’entitats culturals, formacions polítiques i un ambient de reivindicació que ha perdut la por a reclamar, a exigir. El 1901, amb la victòria electoral de «la Lliga», s’encetà una nova dimensió vers la plenitud, vers la normalització. Només ho frenaran les armes dels militars espanyols mitjançant dues dictadures que el primer que legislaran, en relació amb Catalunya, serà, a la primera, el decret contra el separatisme, en realitat, contra la cultura, i suspendre la Mancomunitat i, a la segona, l’anul·lació de l’Estatut i la suspensió de la Generalitat.

19. Acord de l’Assemblea a Reus, 29 de maig del 1893.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

1885. reivindicació col·lectiva, el MeMorial de greuges

El 1885, l’any del Memorial de Greuges, en l’assaig «Aspecte polític del Renaixement. Cartes a mon amic C», que apareix al diari La Renaixensa , el gran diari hostil i enemic només quatre anys abans, i ara amic en una conjunció global d’interessos, Almirall proposa que no es formulin només reivindicacions específiques de progrés i millora encara que les separacions perjudiquin l’objectiu global de la personalitat, la identitat catalana. Reclama que republicans i monàrquics, conservadors i liberals, s’impregnin de les aspiracions particularistes. Suggereix una campanya com la irlandesa en el parlament anglès. Ho manifesta;

Les aspiracions de Catalunya no es redueixen a les generals de progrés i millora que senten tots els pobles, sinó que son verdaderes reivindicacions. Avui pesa damunt nostra l’estigma dels vençuts. Des de la llengua i els costums, fins al dret i a les lleis, tot és fills d’imposicions continuades. Que el més unitari es posi la mà al pit, i amb tota lleialtat ens confessi si se sent o no rebaixat cada vegada que ha d’entrar en una oficina o ha de concórrer a un judici o ha de tractar un punt qualsevol científic en una corporació oficial, etc. Ben segurs estem de que, si no vol mentir, ens dirà que és el cert, i que més de cent vegades li ha caigut la cara de vergonya. 20

La constància d’Almirall és evident tant quan té una situació prevalent, els anys del Diari Català , com quan ha de compartir el lideratge d’opinió, la dècada de 1880. La reivindicació lingüística és prioritària, ha d’arribar fruit d’una força política unitària i no pot ser que sigui simplement atorgada pel poder centralista, sinó que ha de ser arrencada per pressió ciutadana.

Un dels punts àlgids de la dimensió pública d’Almirall serà arran de la presentació a la monarquia de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya , que l’11 de gener del 1885 s’acorda, a la Llotja de Barcelona, de presentar a Alfons XII i que, conegut com a Memorial de Greuges, esdevindrà, amb les Bases de Manresa de set anys després, el document més simbòlic de la reivindicació catalana. En aquest text, la llengua no hi apareix explícitament, però en el fons hom reclama una sobirania, un respecte on la prosa d’Almirall apareix amb tota evidència i es diu: «Vulgui Deu que nostra treballada nació pugui regenerar-se pel particularisme». Tot i així, les allusions en aquest text a la llengua són constants, així constata com el Decret

20. La Renaixensa (19 juliol 1885). El Club Autonomista Català les reeditarà amb el títol Regionalisme i particularisme (1901).

JOSEP MARIA FIGUERES

de Nova Planta: «imposava la llengua castellana en les causes que es substanciessin davant l’audiència» i que defineix com «llengua que no és la que aprenguérem des del bressol, i que s’avé poc a nostre temperament». Ambdues, a la primera part, que concluen durament, tot i l’elegància i el possibilisme, és un text que s’entrega a un rei de parla castellana:

Des de la unió amb Castella fins a la catàstrofe dels temps de Felip V; des d’aquesta fins al periodo constitucional contemporani, i des de la inauguració d’aquest fins a nostres dies, ha passat sempre lo que acabem de descriure en aquestos curts pàrrafos. Tota resistència a l’absorció ha sigut motejada de rebeldia, i tota rebeldia ha donat pretext per a extremar l’absorció. Nostre mateix renaixement ha sigut considerat com un moviment passiu de rebel·l ió, bastant per a demostrar-ho recordar aquelles disposicions dictades per donya Isabel en los últims dies de son regnat, i per les que se’ns limitava l’ús de la nostra llengua en lo teatro, i la sanya amb que en ocasions recents han sigut perseguides les més inocentes manifestacions del regionalisme. 21

Tot i la suavitat, marca la preeminència d’una llengua damunt l’altra:

La Reial Acadèmia de la Llengua, en efecte, no anomena a l’oficial espanyola, sinó castellana, amb lo que clarament indica, que per més que sia una de les espanyoles, no és la única, sinó que n’hi ha d’altres que ho són tant com l’oficial; a pesar de lo qual, l’afany absorbent i unificador, sens respectar l’opinió de l’autoritat més competent, proscriu l’ús de totes les llengües regionals, deixant així a Espanya sens llenguatge nacional, puig que no el forma cap de les llengües que en la nació s’usen, sinó el conjunt de totes elles.

La voluntat d’igualtat serà constant. Hi insistirà a Lo Catalanisme l’any següent, el 1886. Vol que sigui el fraternal lligam i l’interès mutu, sense imposicions, el que faciliti la unió, que no confon mai amb la unitat o unificació. Arribaria, diu, a acceptar la monarquia si aquesta es conciliés amb el regionalisme. Sabem que no anà així i el monarca acabà, mig segle després, exiliat en no voler acceptar la integració del catalanisme, que promogué el republicanisme. La frase, colpidora, no deixa de ser sorprenent.

1886. lo Catalanisme, el priMer coMpendi teòric

A Lo Catalanisme, Almirall constata la necessitat de sortir de l’ensopiment moral, de rompre lligams i articular una resposta col·lectiva catalana

21. Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1990, ed. facsímil de la primera edició.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

basada en la història. A Espanya, la ignorància, la corrupció i la immoralitat tenallen el progrés i constata com la posició de l’ús del català ha millorat partint d’una situació de prohibició absoluta anterior, és clar.

En un punt, no obstant, s’ha mostrat constantment lo Renaixement decidit i intransigent, i aquest punt és l’ús de la nostra llengua. Aixís en sos primers temps de protesta accentuada contra la imposició castellana; com durant aquell período d’encongiment que va seguir a la trontollada del 1868; com a l’entrar en la nova via que ha de portar-lo a la vida pública activa, no ha deixat ni un sol moment de propagar lo català, i aquesta constància ha donat fruits amb veritable abundància. S’ha arribat a que en català s’hi escrigui no sols versos, sinó prosa, i prosa científica, i s’hi facin discursos, i s’hi redactin documents d’importància. Lo Renaixement s’imposa ja amb tanta força en lo referent a l’ús del nostre idioma, que algunes vegades que s’han reunit les corporacions actives per a ocupar-se de punts trascendentals, en català han deliberat, i en igual llengua s’han dirigit al públic. Fins algun dels partits de la política general, creient-se que tal medi d’expressió és lo camí de fer prosèlits a Catalunya, l’emplea al propagar ses idees i en ses solemnitats i festes.

No vol renunciar a la llengua que considera consubstancial amb el Renaixement:

Tal constància en la restauració i propagació de la llengua indica que el Renaixement ha tingut bon ull al fer-se càrrec de la situació actual del país. Verdaderament la llengua no és pas lo més important element de la personalitat d’un poble, puix que té sens dubte major importància la comunitat d’interessos morals i materials, filla de la naturalesa o creada per la història; però sens ser lo més important, és lo més visible. Los interessos morals o materials poden fer que agrupacions que parlin de la mateixa manera constitueixin pobles distints, de lo qual ne són bon exemple los americans que parlen l’inglès, i els belgues i suïssos que parlen francès; però no logren jamai que els que parlen llengües distintes formin un mateix poble. Los que en tal situació es troben poden, sí, agrupar-se en Estat nacional, com succeeix als esmentats suïssos i belgues, i als distints grupos que formen avui la Confederació austro-húngara, en qual cas la nació no està formada per un sol sinó per varis pobles. Sempre que aixís se forma un conjunt nacional, la força de les coses lo porta a no poder viure en Estat simple. Sa organització pròpia, a la que s’arriba tard o dejorn, és la de l’Estat compost. La varietat de llenguatge té importància extraordinària no per lo que és realment, sinó per lo que suposa. Una llengua distinta suposa un distint caràcter. La forma d’expressar les idees respon al modo de concebir-les. Lo pensar i el sentir d’un poble són correlatius a les condicions de la llengua que emplea. 22

22 . V. a l M irall (1886a), Lo catalanisme , Barcelona, Llib. Verdaguer i Llib. López, p. 89.

JOSEP MARIA FIGUERES

La literatura reivindicativa, del Memorial del 1885 a les Bases del 1892, configura la necessitat d’organització atès que, amb el dret de súplica o el document testimonial, no es va enlloc a més de ser centre de les ires de la premsa radical militar que veu, en el catalanisme, l’origen dels mals patris i haurà de cremar-lo, com així ho feu la nit del 25 de novembre del 1905, quan la redacció del diari La Veu de Catalunya i la impremta del Cu-cut! seran assaltades i cremades. És la culminació centralista —pel suport institucional que tindran els agressors amb la Llei de jurisdiccions— d’un camí que havia començat dècades abans davant l’auge del catalanisme amb el Tribunal d’Impremta.

Aquest curs fou el moment en què Valentí Almirall presentà dues importants obres en les quals la llengua catalana ocupà un paper centralitat: l’estudi Lo Catalanisme. Motius que el legitimen. Fonaments científics i solucions pràctiques i la Contestación al discurso... Núñez de Arce (1886b).

Vista aquesta pèrdua de complex constata la duresa de l’acció espanyola contra la llengua:

Allí on hi ha varis pobles, no hi cap la uniformitat. Si hi existeix, pot assegurarse que es filla de la imposició i producte de la tirania [...] [adversaris de la nostra Renaixença] Aquests ens ho perdonen tot més fàcilment que no pas que parlem i escrivim en català. Per a separar-nos de la via empresa han empleat tots els recursos. Primerament van desterrar la nostra llengua de tot l’oficial; després van intentar impossibilitar-lo en el teatre, obligant-nos, per un acte despòtic, que en totes les produccions hi entres poc o molt el castellà. [...] Parlem i escrivim en català, i no deixarem d’usar-lo fins i tant que haguem obtingut les grans reparacions que se’ns deuen. L’ús de la nostra llengua és la manifestació més eloqüent de la nostra personalitat i un argument incontestable en pro de la justícia de la nostra causa. Mentre visqui la llengua catalana, tot acte d’unificació, portat a efecte en qualsevol terreny, serà un acte de veritable tirania.

En constatar els greuges i les reclamacions, formula la proposta particularista de manera plena: el federalisme ha de ser la solució atès que es basa en la llibertat de les regions i el respecte de les particularitats dels pobles. La denúncia és contundent i arriba a un grau de contundència que fins a aquell abril del 1886 no s’havia escrit en redactar-ho:

Per a adquirir-ne el ple convenciment, basta dirigir la mirada a la nostra situació actual. La imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puig que se’ns tracta com a un poble vençut. Al que conserva una mica només de l’esperit de dignitat i

205

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ

DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

d’independència, en veure el tracte que ens dona, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya. Lo signe de l’esclau era tenir que parlar la llengua de l’amo, i nosaltres portem aquest estigma al damunt. La nostra llengua mai s’ha mort, puig encara que l’hagi durant llarg temps oblidada dels savis i gent de lletres, l’ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre. Això, no obstant, en tot l’oficial hem d’emplear-ne una altra. En la llengua dels vencedors se’ns mana, se’ns judica, se’ns ensenya. Fins quan l’autoritat, el jutge o el mestre son fills de la terra, no poden exercir les seves funcions sinó empleant el castellà. La imposició del llenguatge és un record constant de la nostra subjecció. És el que marca més durament la distància que hi ha des dels que manen als que obeeixen. La llengua és el distintiu dels que es creuen ser de raça superior. I a l’inferior no li correspon res més, que abaixar el cap i llepar encara la mà que es digna fuetejar-la. 23

La claredat d’idees palesa que s’hagi d’aplicar decididament la lògica de la reivindicació arribant a trencar la subjecció amb la llengua diferent que domina la catalana. Considera que sembla que hi hagi «odi que tot lo nostre inspira als que ens dominen» i, conclou, els catalans tenen més motius que els nord-americans davant els anglesos en una declaració d’independència que, confessa, llegeix sovint des dels grans principis de la llibertat, la justícia i la fraternitat.

Lo Catalanisme és un compendi de reclamacions en aspectes morals, socials, econòmics, històrics... i de propostes analitzades des de diverses perspectives en una visió comparativa amb models federals d’arreu el món —de Suïssa als Estats Units— i on es reflecteix una voluntat de solució. La llengua catalana apareix com un dels resultats de l’opressió, i Almirall s’hi fixa com a problema que cal solucionar. El problema és el tipus de relació Catalunya i Espanya i, quan aquest sigui resolt, la llengua, com el dret o la justícia, ja no serà problema o conflicte. Quan redacta la reclamació, semblant a la nordamericana, exposa:

Se’ns ha pres la nostra llengua, obligant-nos en tots els actes de transcendència a usar-ne una altra que no s’avé amb el nostre temperament i caràcter. Se’ns han pres les nostres lleis... 24

La igualtat és condició de la llibertat, diu Almirall, l’harmonia entre varietat i igualtat només pot produir-se en el règim no unitari. Només Ca-

23. a l M irall (1886a), p. 96-97.

24. a l M irall (1886a), p. 110.

JOSEP MARIA FIGUERES

talunya pot ocupar-se del seu dret, govern, administració, llengua: «Catalunya formaria un tot amb personalitat i vida pròpia». S’implica a la palestra polemitzant amb tot un personatge que expressa la seva opinió sincera sobre el paper que hauria de tenir la llengua catalana i la seva cultura i identitat.

1886. Rèplica a núñez de arce

El novembre tingué lloc la dura polèmica amb el ministre Núñez de Arce, intolerant en el respecte amb la diversitat, Almirall el contestà amb la mateixa argumentació que expressa a Lo Catalanism e, la gran exposició doctrinal on la llengua ocupa un rang específic en la reivindicació. Gaspar Núñez de Arce, conegut aleshores com a polític important, aquell any era tot personatge pels èxits teatrals, la presidència de l’Ateneu de Madrid i el record barceloní, fins i tot havia estat governador civil. Diu Almirall:

Escribo en una lengua que no es la mía nativa [...] la empleo con repugnancia, por la razón que nos es impuesta. Quiero, pues, consignar, que si escribo en castellano, y renuncio por el momento al catalán, tengo el derecho a esperar, que vos lo tomaréis como verdadera galantería, y que en igual sentido lo tomarán cuantos, nacidos en regiones españolas de lengua castellana, lleguen a leer estos párrafos. Y no vayas a creer que la repugnancia a emplear idiomas distintos del mío nativo sea natural en mi, sino que es todo lo contrario. Algunos de los europeos, que conozco mucho menos que el vuestro, salen espontáneamente de mis labios, o brotan incorrectos de mi pluma, al punto mismo que con su ayuda puedo cultivar relaciones con quieres no me entenderían de otra manera; y los empleo en tales casos hasta con fruición, pues se que aquellos a quien me dirijo, se le llegan jamás a imaginar que al hablarles, mal o peor, su propio idioma, me sujete a una obligación impuesta, sino que lo aceptan como muestra de complacencia galante. Por desgracia, la gran mayoría de los que han nacido en Región de lengua castellana no lo comprenden de igual manera, y en su orgullo hemegónico, perdonad el vocablo, pretenden que al darles medio de entendernos hablando una lengua que no es la nuestra, no hacemos más que cumplir un deber exigible. De ahí la repugnancia que muchos de nosotros sentimos a escribir y hablar en castellano. Reconoced nuestro derecho: declarad, como es justo, que todas las lenguas vivas de la parte española de la península son igualmente nacionales; proclamad la cooficialidad de la catalana, y podéis tener la seguridad de que, apartada la principal causa de nuestro desvío, si la galantería nos impulsará a emplear vuestra lengua cuando con vosotros conversemos o discutamos, el propio interés nos llevará a redactar en ella muchas de nuestras producciones

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

científicas o literarias, para aprovechar el mayor mercado que para estas se ofrecería en uno y otro hemisferio. 25

Raona que el català té tants drets com el castellà per a ser considerada llengua nacional —o sigui, estatal, en la terminologia actual— i, per tant, cooficial a tot el territori de l’Estat, i que la subordinació militar exclusivament a Castella és la raó fonda de la situació. Totes dues llengües són idèntiques pel que fa a la qualitat o l’antigor i, per tant, ben respectables.

Figuraos que os halláis inocente delante de un tribunal, del que pende vuestra vida o vuestra honra, y que en el momento decisivo, cuando hasta el hombre más rudo saca del sentimiento arranques de elocuencia que le envidiarían Cicerón y Demóstenes; cuando no habla la boca, sino el alma, un juez severo, que no comprende vuestra lengua castellana, os obliga a defenderos en otra que vos conocéis sólo por el estudio. Imaginaos que os halláis en el lecho de la muerte, en los estertores de la agonía, y que al querer hacer el último acto de voluntad en el mundo; al querer garantir el pan de vuestros hijos y el honor de vuestro nombre, del que ha de quedar depositaria vuestra esposa, el notario, inflexible, os dice que no podéis redactar vuestro testamento en castellano. Figuraos que mandáis a vuestros hijos a la escuela, y al volver de ella el primer día, oís que explican a su mamá, no sólo que el maestro les ha explicado la lección en un idioma que no entienden, sino que les ha atemorizado un cartel en que se les amenaza con un castigo si les escapa una sola palabra en la suya nativa. Figuraos que os vais a una oficina cualquiera, y el empleado os mira por encima del hombro, pues que, conociendo como suya la lengua oficial, se cree superior a vos, que no habéis llegado, a pesar de vuestros deseos, a pronunciarla de una manera castiza. Imaginaos que os vais al telégrafo, y al dirigir una comunicación afectuosa a vuestro padre ausente, el oficial os dice que al autor de vuestros días podéis llamarle pare , o père , o father, o vater, o pater, o con cualquiera otra palabra que se use en cualquiera lengua o en cualquier dialecto de los millares que se hablan en el mundo, mientras no le llaméis padre, pues que vuestra lengua propia es la única prohibida en el telégrafo, que las admite todas. Imaginad […] Mas no quiero que imaginéis ni os figuréis más de lo que he dicho. Seguro estoy de que si leéis este escrito, al llegar a este punto os habréis levantado de la silla, impulsado por la explosión espontánea de vuestra dignidad lastimada. Pues, en tal situación, por lo que respecta al lenguaje, vivimos los catalanes. ¿Cómo queréis que no amemos nuestro idioma, y que no aprovechemos todos los momentos para protestar contra la tiranía injusta de que somos víctimas? ¡Retirad, os lo suplico en vuestro propio interés, el calificativo de fanático que aplicáis al culto que rendimos a nuestra lengua! 26

25. Valentí a l Mirall (1886b), Contestación al discurso leido por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid con motivo de la apertura de sus cátedras en el año corriente, part 1.

26. a l M irall (1886b), p. 31 i s.

JOSEP MARIA FIGUERES

Articula el seu pensament tot rebatent, punt per punt, totes les argumentacions de Núñez. L’extensa obra és tota ella un cant a la llibertat, al que ara es diu diversitat, quan en aquells moments simplement s’apel·lava al que es deia dret natural . No va amb retòriques quan Núñez al·ludeix a «la rama que se separa del tronco se pudre y muere». Almirall podria, —però no ho fa—, argumentar sobre esqueixos i vides noves que apareixen de branques que es poden i neixen ufanoses.

Almirall havia viscut un procés evolutiu des de la Revolució del 68, en la qual es dipositen esperances, amb la Primera República que fracassa violentament, com tot el Sexenni, per la intransigència del poder centralista i, sense rebaixar intel·lectualment les seves aspiracions, les limitarà en la conducta política. Se cenyirà a la legalitat vigent i només actuarà en els seus marges. Prioritzarà, doncs, la reivindicació cultural, i dins d’aquesta, la lingüística d’una manera absoluta. Assumeix una dignitat nacional i l’encarna amb orgull. La manera de capgirar la situació és un argument molt concret i positivista per a fer entendre un concepte que l’altre, a situació de poder, no gosa ni mirar. D’ací la vehemència en rebatre una acusació infundada, seria l’honrat que és acusat de lladre, precisament pel qui li ha pres la cartera.

A la Contestación, Almirall obre la mà amb els qui polemitzava, fa cinc anys, com Collell, reconeix la gran personalitat literària de Jacint Verdaguer, Guimerà... i llança, a l’intel·lectual madrileny, el reconeixement de la seva falta d’hospitalitat quan Catalunya sempre s’obrí en les visites que els hi feren. Posa l’exemple, dolorós, que hagué de ser ell mateix qui feu de cicerone a la comissió redactora del Memorial quan el portaren al monarca Alfons XII i com cap escriptor de la capital no es digna saludar-los ni cap entitat els convidà «a un mal almuerzo de diez reales». Almirall es dol de la separació profunda existent i reconeix que les manifestacions del Memorial «se han quedado cortas».27

Tanquem la selecció, que podria ser molt àmplia atesa l’extensió de la Contestación, amb una nova referència d’Almirall de rebuig al predomini d’una llengua de l’Estat sobre una altra. Creu que el català i el castellà han de ser cooficials i no rebutja que els catalans coneguin el castellà, però reclama,

27. Vegeu Josep M. Figueres (1985), «Valentí Almirall, promotor del Memorial», L’Avenç , núm. 80 (març), p. 50-55, reproduït a J. nadal et al. (1986), El Memorial de Greuges i el catalanisme polític , Barcelona, La Magrana i Institut Municipal d’Història, p. 43-55.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

per a la seva llengua, totes les prerrogatives de ser llengua oficial a tots els efectes. Replica, a Núñez de Arce:

Y no vale decir, por lo que al lenguaje se refiere, que vuestra lengua castellana, «no por caprichosa voluntad de los hombres, sino por causas mucho más altas, ha llegado a alcanzar la perfección, la universalidad y el predominio que las lenguas y dialectos provinciales no han podido conseguir» ni son estos fundamentos bastantes aunque concediéramos su exactitud, para hacer de ella el idioma oficial exclusivo de todas las Regiones. Reparad que al adjetivo «oficial», añado el «exclusivo», pues que nosotros, distintos en esto de vosotros, jamás hemos pensado en negar a vuestra lengua la oficialidad, limitándonos sólo a reclamar la co-oficialidad de la nuestra. La co-oficialidad es la única solución liberal al problema, que se presenta en todas las naciones que tienen lenguas variadas, y por medio de la co-oficialidad lo han resuelto todos los pueblos libres. Vos os apoyáis en los ejemplos de Francia, Inglaterra, Alemania e Italia, cuando en estas naciones o no existen más que dialectos de una misma lengua, como en Alemania e Italia, o si existen varias lenguas, como en Francia, la postergada lo ha sido por medios tan poco liberales y tiránicos como los que vosotros habéis empleado, copiándolos. Respecto a Inglaterra, si en este nombre comprendéis sólo la región británica, que particularmente lo lleva, estáis en lo cierto; pero vuestro argumento no tiene ningún valor, pues que en ella el inglés no ha debido ahogar ningún otro idioma. Si por el nombre Inglaterra, queréis designar el grande Imperio británico, cometéis un error grave de hecho. El Canada, para no citar más que un ejemplo, tiene provincias de origen francés, y esto basta para que la lengua francesa tenga allí reconocidos los mismos fueros que la inglesa, con la cual es co-oficial. 28

Acusa, finalment, de dictatorial i absolutista, l’actuació dels estats contra les llengües. Argumenta que tots els estats lliures respecten les llengües i remet l’exemple de Bèlgica, Suïssa, els Estats Units —Louisiana amb documents oficials en francès— i Àustria i retreu, a Núñez de Arce, que per a negar la cooficialitat del català exposi el que fan els estats absolutistes d’Europa com França.

¿Qué habéis llegado a figuraros? ¿Hemos de sufrirlo todo, sin tener derecho siquiera a la queja o a la protesta? ¿Ha de ser todo, como dice don Quijote a Sancho, errar vos y perdonaros yo? 29

28. nadal et al. (1986), p. 36.

29. nadal et al. (1986), p. 38.

JOSEP MARIA FIGUERES

Tanca l’obra tot manifestant que, com a representant d’una aspiració catalana, ha fet tot el que ha pogut, però davant la incomprensió i la negació, no rebutja la separació atès que no restarà altra opció. Amenaça amb la separació de l’estat opressor, ho fa amb l’elegància de l’època:

¿Lo seremos algún día? No de nosotros sino de vosotros depende. Lo único que puedo aseguraros, es que si, cegados hasta la locura por vuestro afán de absorción y de predominio, y sordos por sistema a nuestras justas quejas y reclamaciones, algún día nos ponéis en el caso de tener que pensar en resolución tan extrema, la aceptaré con decisión, si, pero con duelo en el corazón y llanto en los ojos. 30

La Contestación aparegué, en català, a La Renaixensa , en una sèrie que La Gralla , de novembre a desembre del 1886, reproduí a l’Amèrica del Sud. S’edità com a llibre en català i en castellà, essent reeditada, com a llibre, en català el 1915 a cura d’Alexandre Plana. El discurs de Núñez provocà gran efervescència a Catalunya atès que era un torpede a la voluntat d’igualtat catalana feta des de les posicions culturals. L’Ateneu de Madrid era el centre on Núñez de Arce, llegí el seu text. La seva imatge de progressisme s’esvaí en els ambients catalanistes. Tant és així que a La Renaixensa es reclama la llengua catalana a l’Ateneu Barcelonès, menystinguda aleshores per la seva junta.31 Serà precisament el director d’aquest diari, el dramaturg Guimerà, qui, en un famós discurs, situà la llengua catalana en posició de normalitat en aquesta entitat atès que no s’usava en públic. Pensem que la polèmica Almirall-Núñez posà d’actualitat el debat de la llengua. Molts periodistes i escriptors hi participaren, alguns dels quals foren directors de revistes: Mañé i Flaquer, al Diario de Barcelona i a El Regionalismo, on aplega les seves cartes de rèplica al polític madrileny; Jaume Collell, a la vigatana La Veu del Montserrat ; J. Roca i Roca, a L’Esquella de la Torratxa (signa «P. K.», un nom ben explícit); Francesc Romaní i Puigdengolas, a La España Regional, i de moltes altres

30. nadal et al. (1986), p. 67.

31. «Ja sospitàvem que una de les bones condicions que per al catalanisme tindria los atacs del senyor Núñez de Arce, president de l’Ateneu de Madrid, seria lo de promoure discussions sobre l’assumpte de les associacions que més o menos ostensiblement segueixen les petjades del que, deixant apart la modèstia, sol anomenar-se centre intel·lectual d’Espanya. Li convé a la nostra causa, per lo mateix que és justa en sos principis i fonaments, com en ses solucions, li convé, diem, que se’n parli, que es discuteixi, que, sobretot, sien los de fora del nostre camp los que en facin l’apologia, tot declarant-se’n acèrrims enemics.» (La Renaixensa (15 gener 1897))

211

«EL SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ

DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

capçaleres. Algunes opinions s’exposen des de l’anonimat, així, «Un catalán» signa l’opuscle «Ligeras reflexiones al discurso del Sr. Núñez de Arce» editat a Madrid), «J. P. F.» (Josep Pella Forgas?) presenta, a La España Regional , una ressenya de l’opuscle anterior i de l’obra d’Almirall, etc.

Es produeix, com succeí arran del primer congrés catalanista sis anys abans, una veritable polèmica periodística que ajudà a situar el catalanisme a l’epicentre del debat polític més enllà de les polèmiques dels polítics centralistes del moment.

No serà, és clar, només la llengua, sinó també l’economia i, especialment, el greuge comparatiu. Mañé diu, de Madrid, que li succeïa com l’adagi francès a propòsit de les grans obres privades de la ciutat que paga l’Estat —Puerta del Sol, portada d’aigües del Lozoya, Teatre Reial, Hipòdrom, etc.— i que van in crescendo. Diu: «en mangeant vient l’appétit».32

Mañé, com els que s’han citat abans i com molts d’altres, diu que seran legió els catalans que reclamen, i afirma, tot donant suport a Almirall:

Amigo Arce, es necesario plantear la cuestión clara y sin ambages, ¿nos consideran Vds. como hermanos, bajo pie de igualdad, y no pretendan imponernos su derecho y su idioma, a que nosotros no pretendemos imponerles los nuestros. ¿Nos consideran Vds. como país conquistado y con derecho a imponernos por el número, que es la fuerza, su voluntad? En este caso no exijan de nosotros correspondencia fraterna. Esta es la cuestión, y no otra: lo demás son argucias y declamaciones que nada resuelven.

1896. Discurs a l’ateneu barcelonès

Deu anys després, a les acaballes de la vida física, malalt i sense projecció social, rep el reconeixement de l’Ateneu Barcelonès per una trajectòria de fidelitat a una nació. En serà el president, i Prat de la Riba el secretari. Almirall reitera el seu pensament i fins i tot cita fragments dels textos anteriors que hem vist suara. Arrenca el discurs:

Com lo meu antecessor en aquest lloc dec avui dirigir-me a vosaltres en la llengua nativa de la terra. I dic que dec, perquè no és per capritxo, ni per excés de carinyo, ni per injustificada preferència, ni menys encara per odi o malavolensa a tot el que és

32. J. M añé i Flaquer (1887), El Regionalismo, 2a ed., Barcelona, Imp. Barcelonesa, p. 29.

JOSEP MARIA FIGUERES

patrimoni d’altres regions d’Espanya, si en català vos parlo; ni tinc tan sols el motiu personal a qui mon antecessor degué atendre. Elegit ell per vosaltres per ser una de les primeres figures literàries del nostre Renaixement [...] Al fer-me pujar a mi en aquest immerescut sitial, traient-me, encara que sols per curt temps, del voluntari apartament en que em trobava, suposo que haureu tingut en compte mos antecedents d’home de lluita i de discussió. 33

El parlament reitera la finalitat de la reivindicació de la llengua, la importància de l’acte, que es fa amb el seu discurs en català, la necessitat de seguir amb l’ús públic del català, la necessitat de la cooficialitat i l’aspiració col·lectiva que representa la llengua:

Desterrada la nostra llengua de tot l’oficial i fins de tots els actes en quins més o menys l’oficial intervé, no ha quedat pas encara saciat l’afany uniformador que en perjudici de tot lo nostre impera. Unes vegades, quan menos s’espera, un subaltern delegat li imposa silenci en una reunió pública, i ens obliga a recórrer per a obtenir no una reparació complerta, sinó una transacció vergonyant i a mitjans. Altres, una circular oficinesca ens fa saber que ni en la intimitat de les converses telefòniques ens és permès parlar de la manera que millor ens sembli, i no hi ha més recurs que tornar a recórrer per a obtenir la revocació del manat, no de franc, sinó a canvi de la violació sistemàtica i confessada del secret de la correspondència privada. [...] aquest acte possessori és al mateix una reivindicació implícita del dret que té la nostra llengua a disfrutar, no de més, sinó d’iguals preeminències que qualsevol altra de les que viuen a la nostra Espanya. Germanes la nostra i la castellana, com filles de la mateixa mare, ni tan sols pot dir-se a quina correspon la primogenitura, indicant tots los documents que si no van començar a respirar lo mateix dia, van néixer, si a la mateixa època. [...] Per a la reclamació [de la co-oficialitat] ens basta acreditar un fet: el de que està viva i ben viva, i aplicar en aquest fet un principi el més fecund: el principi de la llibertat. 34

Continua:

Després de lo dit, no crec que s’alci cap veu sostenint la vulgaritat de que l’empleu del català, des d’aquest lloc, és una falta de galanteria i una mostra de poca consideració als no catalans que m’escoltan i són consocis nostres. Jo, com vos he dit abans, sempre que es tracta d’actes indiferents, […] Per que, no tinc inconvenient en con-

33. Valentí a l M irall (1896), Acta de la sesión pública celebrada en el Ateneo Barcelonés el 30 de noviembre de 1896, Barcelona, Tip. L’Avenç, p. 21. 34. a l M irall (1896), p. 22.

213

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

fessar-ho: a l’emplear per a matèries científiques, que per sa naturalesa són d’interès general, una llengua poc estesa, poden valer-nos d’una altra que ho està molt més, fem un verdader sacrifici en ares del dret trepitjat i de la dignitat menyspreada de la nostra pàtria regional. 35

1902. pròleg a lo Catalanisme. Final

Encara a les darreries de la seva vida, acabem amb una referència al pròleg a la segona edició de Lo Catalanisme:

Respecto al uso hablado y escrito de nuestra lengua catalana, hemos sostenido el mismo criterio y mantenido el mismo punto de vista. Por dignidad, por justicia, pedimos dentro de nuestra región y para los poderes o autoridades que la representan y dirigen, la cooficialidad o la igualdad de derechos entre aquella y la general de España, sin oponernos sino al contrario, que en aquellas otras regiones que tengan lenguaje especial se adopte idéntico criterio. Nunca hemos aspirado a imponerla no ya a ninguna parte de España, pero ni aún a nuestra misma región, nos basta con poder hablarla y escribirla oficialmente y con que en ella deban entendernos y puedan en ella hacerse entender los que ocupan puestos oficiales. No tenemos la pretensión de hacer de ella una de esas que han llegado a ser generales, logrando cultivadores en todas partes, sino que nos basta con que sea una lengua especial, regional si se quiere, con una literatura que expresa bien nuestro carácter y dé expansión a nuestras ideas y sentimientos. 36

conclusió

Almirall aspira a influir, a transformar, la realitat social del moment. Alguns aspectes foren substancialment modificats: periodisme, ideologia...; altres, com la política, depenien de factors exògens —base social, relacions internacionals, etc.— i no reeixí ni el model de república que somiava ni el federalisme com a fórmula de respecte contra el centralista absorbent que tant rebutjava. La llengua, hem vist, fou preocupació constant de la seva vida, hi dedicà esforços i escriví bells paràgrafs que hem cercat i reproduït en aquesta nota que pretén exposar com, en la personalitat d’Almirall, hi ha altres elements integrants d’un pensament complex i lineal més enllà del republicanisme —excessiu per als catalanistes—, o el catalanisme, excessiu per

35. a l M irall (1896), p. 28 i s.

36. V. a l M irall , «Al lector», a Lo Catalanisme (1902), pròleg a l’ed. facsímil de 1978.

JOSEP MARIA FIGUERES

als republicans com sintetitzà Rovira i Virgili en frase afortunada. La constància i fermesa en la defensa de la llengua catalana és un factor clau en la personalitat política d’Almirall.

Sempre considera la feina per a la recuperació de la personalitat pròpia a través de l’article o el discurs, amb respecte per la finalitat i amb una valoració objectiva de la seva alta funció de portaveu d’aspiracions socials i mirall de problemàtiques diverses. En cloure el Memorial de Greuges, Almirall, un dels principals redactors de la part expositiva política tot i que a les signatures consten nou noms esmenta un pensador, Jaume Balmes:

Als pobles com als individus, no els salven els furiosos arrebatos de còlera, amb que cecs de venjança es llencen a la violència i al crim, sinó la fermesa en sostenir amb el corresponent decoro els interessos de sa causa, i aquella inalterable constància, nascuda de la profunda convicció de que la raó els assisteix i de que tard o aviat arribarà el dia de la justícia.

Almirall dedicà el conjunt de la seva vida i de la seva obra a la reivindicació de la personalitat catalana i, en ella, la llengua ocupa un espai de privilegi: constant, prioritari i important. El seu referent és Suïssa, la visita en diverses oportunitats37 i en publica sèries d’articles (Diari Català, La Impremta, El Federalista…) i fins i tot monografies sobre aspectes jurídics de relació que l’interessen molt per la possibilitat d’aplicar-los a casa seva. L’article amb el que tanquem la visió d’Almirall és modèlic en la formulació tant dels fets com la proposta que hi fa. No incloem la primera part, que descriu context i llengües.

anem a veure com resolen los suïssos la qüestió de llengües, cosa que, com se pot suposar, no presenta cap dificultat en aquella terra de la llibertat i de la democràcia. Tota llengua, han dit, que és parlada generalment en un cantó, té tants drets com qualsevol altra; i basats en aquest principi tan senzill com equitatiu, han posat en sa constitució federal l’article 116, que estableix que l’alemany, lo francès i l’italià són llengües nacionals de la Confederació.

37. En la seva obra parla molt de Suïssa, tant en articles —«El Federalista», «La Ilustració Catalana...»— com en les sis grans sèries d’articles: «Cartas ginebrinas» (La Impremta , agost 1875); «Estudis de dret públic...» (Diari Català , novembre 1879); «Diari d’un turista en Suïssa» (Diari Català , agost 1880); «Cartes de verano» (El Diluvio, setembre 1881); «El tiro federal suizo» (El Diluvio, juliol 1883), i «Impressions...» (La Renaixensa , juliol 1886). Les grans estades que hi farà seran els anys 1875, 1880, 1881 i 1883.

«EL

SIGNE DE L’ESCLAU». VALENTÍ ALMIRALL I LA REIVINDICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA (1879-1902)

I no es cregui que aquest article sigui i l·lusori. Totes les lleis federals són publicades en les tres llengües. En les deliberacions de l’Assemblea, del Consell i del Tribunal federal, cada orador parla ordinàriament la seva llengua pròpia, i a l’Assemblea hi ha uns intèrprets oficials que tradueixen a l’alemany i al francès totes les proposicions; ademés de ser costum en tots los negocis importants nombrar un ponent de cada llengua. La correspondència oficial se porta igualment en los tres idiomes. Fins algunes vegades se donen drets oficials a la llengua romanxe, a pesar de no ser parlada per cap cantó sencer. L’Assemblea ha fet traduir a aquesta llengua la Constitució revisada.

I encara fan més los suïssos per lo que respecta a les llengües allí usades. L’article 107 de la sobredita Constitució federal prevé i ordena «que cal elegir los membres del Tribunal federal, deu fer-se de manera que les tres llengües nacionals estiguin en ell representades».

I aquest respecte lo porten tan enllà que, havent succeït alguna vegada que el text de les lleis no correspongués exactíssimament en les tres llengües, i havent-se posat sobre el tapet la qüestió de saber si fóra convenient en tals casos concedir la preferència al text alemany, ja que és la llengua parlada per la majoria de la població suïssa, l’opinió s’ha declarat sempre en contra de tota innovació en aqueix punt, i s’ha decantat més aviat a concedir la preferència al text en què hagi sigut redactat lo primitiu projecte. No s’ha, emperò, mai acordat res, i les tres llengües oficials segueixen amb iguals drets i força, sens que per ara s’hagi presentat cap conflicte sèrio. Bé comprenen los suïssos que casualment la diferència en llengua i en altres circumstàncies és la base de son sistema polític i de sa vida social.

I no vagi a creure’s que els suïssos no sàpiguen més llengua que la usada en los cantons de què són ciutadans. Qualsevol persona un poc i l·lustrada, homes i dones, coneixen a més de la pròpia una altra de les oficials, si no totes dues. No conserven pas, doncs, les tres llengües i mitja oficials per ignorància, sinó per motius molt més elevats i transcendentals.

Tal és l’estat de la Suïssa per lo que respecta a llengües. De segur que les poques notícies que acabem de donar vindran completament de nou a aquells que us denigren perquè nosaltres, los catalans, volem usar la nostra llengua i és segur, perquè si els tals coneguessin l’assumpte, sabrien alguna cosa, i sabent alguna cosa no es mostrarien tan porucs i recelosos. És ben sapigut que sols la ignorància tem als fantasmes.

Vegi’s, doncs, per l’exemple de lo que passa a Suïssa amb les llengües oficials, com lo nostre programa és perfectament lògic. Som catalanistes per anar endavant; no per deturar-nos ni menos per tornar endarrera. ¡Quant temps nos falta per arribar a conseguir lo que a Suïssa tenen respecte a llengües! Però ¡quant temps més encara no ens falta per arribar al grau de civilització i d’avenç; per posar-nos al nivell del poble suís, que parla oficialment tres idiomes! 38

38. V. a lMirall (1879), «Les llengües oficials a la Suïssa», Diari Català (22 juliol).

JOSEP MARIA FIGUERES

bibliograFia de valentí alMirall

(1879). «Prospecte». Diari Català [Barcelona] (1 maig).

(1885). «Aspecte polític i social del renaixement català. Cartes a mon amic C.». La Renaixensa . [Sèrie de vuit articles publicats posteriorment amb el títol Regionalisme i particularisme. Barcelona: Club Autonomista Català, 1901]

(1886a). Lo catalanisme. Motius que’l llegitiman. Fonaments cientificishs y solucions practicas. Barcelona: Llibreria Verdaguer i Llibreria López. [Pròleg «Al lector» a la 2a ed. cast. el 1902]

(1886b). Contestación al discurso leido por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid con motivo de la apertura de sus cátedras en el año corriente por Valentín Almirall, presidente del Centre Català . Barcelona: Lib. I. López.

(1896). «Discurs presidencial en la sessió inaugural de l’any acadèmic 1896-97, el 30 de novembre de 1896 ». Barcelona: Tip. L’Avens, amb el títol : Acta de la sesión pública celebrada en el Ateneo Barcelonès el 30 de noviembre de 1896 . Barcelona: Tipografia L’Avens.

(1904). Articles literaris. Barcelona: L’Avens.

(1984). Articles polítics. Barcelona: La Magrana. [Reedició] (1985). «Actas del primer congrés catalanista». A: El Primer Congrés Catalanista i Valentí Almirall. Barcelona: Generalitat de Catalunya. [2a ed. 2004] (1990). Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya presentada directament a SM el Rei en virtud d’acord près en la reunió celebrada en la Llotja de Barcelona lo dia 11 de gener de 1885. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. (Textos Jurídics Catalans, Lleis i Costums; VI) [Reedició] (2009). Obra completa . Vol. 1. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.60

LA

VAGA

Núm. XXI (2010), p. 217-229

DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

A ntoni DA lm Au i R ibA ltA Escriptor

i historiador

R esum

L’any 1892, en un context de crisi aguda del moviment anarquista i en un moment de radicalització dels grups partidaris de l’acció individual i directa, va esclatar, al pla de Barcelona, un llarg conflicte laboral que, havent-se iniciat en el ram de l’aigua, es va convertir en una vaga general. L’aturada es va allargar durant un període excepcional de setze setmanes, però es va saldar amb un fracàs per als treballadors. De fet, aquesta vaga dels estampadors va ser el darrer conflicte obrer important abans de l’etapa de forçosa passivitat que sobrevindria, després, com a conseqüència de la repressió derivada dels atemptats anarquistes del període 1893-1896.

PARAules cl Au

Barcelona, 1892, estampadors, vaga, Manuel Ars.

A bst RAct

In 1892, in a context characterised by the deep crisis that the anarchist movement was undergoing and the spread of radicalism amid the supporters of direct and individual action, Barcelona became the scenario of a long labour conflict which, having begun in the water sector, culminated in a general strike. Despite lasting sixteen weeks, the workers did not succeed in their aims. In fact, the textile printing workers’ strike of 1892 was the last and most important labour conflict before the wave of anarchist terrorist attacks between 1893 and 1896 and the repression these attacks produced.

K ey woRDs

Barcelona, 1892, textile printing workers, strike, Manuel Ars.

The textile printing workers’ strike of 1892 in Barcelona

ANTONI DALMAU I RIBALTA

Com ja se sap, la darrera dècada del segle xix va ser un temps especialment convuls en l’evolució del moviment obrer i, en particular de l’anarquisme, a Catalunya i a tot Espanya. Pel que fa al moviment llibertari, un cop culminada la fractura i la dissolució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), i en un context de crisi aguda, els tradicionals instruments de lluita i d’organització s’havien anat afeblint considerablement i s’havien dissociat a la pràctica en dues direccions: en el pla econòmic i de resistència al capital, amb la creació, el maig de 1888, de l’anomenada, formalment, Federació Espanyola de Resistència al Capital. Pacte d’Unió i Solidaritat; i en el pla politicosocial, amb la fràgil constitució d’una mena de «partit anarquista», l’Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), nascuda a València entre setembre i octubre del mateix any. Totes dues organitzacions, però, van caracteritzar-se per un escàs activisme i per una existència precària.

Simultàniament, i en el debat intern que havia sacsejat profundament l’organització anarquista entre els col·lectivistes bakuninistes i els anarcocomunistes, els partidaris del comunisme llibertari havien guanyat àmpliament la partida, encara que formalment s’havia adoptat una posició teòrica d’integració, la que defensava, en la coneguda síntesi de Fernando Tarrida del Mármol, una «anarquia sense adjectius».

D’altra banda, i en el terreny concret de la mobilització obrera, havien començat a dur-se a terme, a partir de 1890, les celebracions del Primer de Maig, amb una profunda divisió tant en els mètodes com en els objectius entre els anarquistes i els socialistes, i amb una resposta radicalment repressiva i indiscriminada per part dels governs oligàrquics de l’Espanya de la Restauració. Aquest darrer element, sumat a les execucions, les tortures i els empresonaments posteriors a la revolta agrària de Jerez de la Frontera del gener de 1892, havien exacerbat, lògicament, en el si del moviment anarquista, les postures dels partidaris de l’acció individual i directa, que seguien el solc dels seguidors de la «propaganda pel fet» i dels nihilistes russos. Tot plegat conduiria, en el context concret de la ciutat de Barcelona, a una dinàmica creixent d’atemptats terroristes que culminaria en el trienni 1893-1896.

Si ens apropem a l’àmbit específic de la indústria tèxtil, tan important a Catalunya, també s’havia entaulat, en aquella època, una autèntica pugna entre els anarquistes de la FTRE i els socialistes de la Unió General de Treballadors (UGT) per veure qui aconseguia l’adhesió del major nombre possible de les societats locals de les Tres Classes del Vapor, que havien entrat en una

LA VAGA DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

crisi seriosa a partir del període 1883-1888. I és que aquell sindicalisme tèxtil d’arrel reformista — vaporosos els anomenaven els anarquistes— de veure com es feia pols el principi d’unitat sindical que es trobava a la base del societarisme d’ofici. La divisió ideològica, alimentada naturalment pels fabricants, s’expressava en els intents successius de la darrera dècada del segle xix d’organitzar federacions tèxtils de signe contrari.1

En aquest context, i a l’inici d’aquesta mateixa dècada, va tenir lloc a Barcelona i la seva rodalia, i molt particularment als pobles de Sant Martí de Provençals, de Sants i de l’Hospitalet, un conflicte laboral de considerable importància que no ha merescut l’atenció necessària. És el que designem amb el nom de vaga dels estampadors de 1892, que fet i fet va constituir el darrer conflicte obrer important esdevingut al pla de Barcelona abans de l’etapa de forçosa passivitat que sobrevindria després com a conseqüència de la repressió derivada dels atemptats anarquistes. 2 D’alguna manera, aquesta confrontació laboral tancava de manera molt aguda un cicle de llargs conflictes que tenien a veure amb les reformes del treball —en part per l’ofensiva contra els oficis masculins— i que havien tingut, com a fites més remarcables, la vaga de La España Industrial de Sants (de febrer a maig de 1887), la vaga del Vapor del Rec de Sant Andreu de Palomar (de juny de 1888 a gener de 1889) i el conflicte del Vapor Güell de Sants (1889).

els inicis Del conflicte

Els estampadors, protagonistes principals de la vaga, eren treballadors del ram de l’aigua i de la indústria del tint que feinejaven en unes condicions molt dures, xipollejant tot el dia, hivern i estiu, en el terra moll de la quadra. Anaven vestits amb els pantalons una mica arromangats, els peus descalços dins les espardenyes i coberts amb una brusa esquifida coneguda popularment com a roba de bruts : una brusa feta d’un teixit estrafolari i acolorida per tota mena de tints, confeccionada a base dels trossos de roba que anaven

1. Vegeu Carles en R ech, «El sindicalismo textil: entre la solidaridad y la exclusión», Historia Social , núm. 68 (2010), p. 98-100.

2. Hem avançat una part del que exposem aquí a Antoni DAlmAu (2008) , «Manuel Ars i Solanellas (1859-1894), l’estampador afusellat injustament a Montjuïc», Revista d’Igualada, núm. 28 (abril). Per al transcurs de la vaga, seguirem essencialment la premsa barcelonina. Vegeu, també, Montserrat c A minA l i bADi A (1972) , El terrorismo en Barcelona, de 1892 a 1896. Antecedentes del Proceso de Montjuïc , tesi de llicenciatura inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 54-55.

ANTONI DALMAU I RIBALTA

als corrons de les barques de tenyir i als quals es cosien les peces que es tenyien. 3

En aquest cas concret, el conflicte va iniciar-se a mitjan mes de març de 1892, a causa d’unes reclamacions relatives a salaris i jornada laboral. Més concretament, els treballadors deien que la «tarifa» pactada el 1881 ja havia caducat sis anys enrere i en demanaven una de nova, que no arribava a un cèntim de real per metre de roba: justament el silenci de la patronal sobre aquesta reivindicació havia estat, de fet, la causa de l’inici del conflicte. La reivindicació es concretava, a la pràctica, en l’augment de quatre pessetes en el setmanal (de 21 a 25) i en una reducció de jornada de quinze minuts cada dia.4

La vaga, realment, va començar a Sant Martí de Provençals, a la fàbrica d’estampats Romeu i Tort, i al cap de tres dies van ser acomiadats tots els obrers d’aquesta indústria, substituïts immediatament per obrers no associats, és a dir, esquirols.5 El 14 de març, la vaga ja es va estendre a una dotzena d’indústries, les més importants, entre les quals hi havia la de Ricart y Compañía i la de Josep Ferrer i Vidal, sense que, tanmateix, s’hi produïssin desordres.6 En plena expansió del conflicte, el primer de maig d’aquell 1892, i arran de la celebració de la festa dels treballadors, el govern conservador va autoritzar quatre mítings a Barcelona, un dels quals, de signe anarquista, va omplir el teatre Novedades. Va intervenir-hi Josep Llunas i Pujals, el conegut director de La Tramontana . 7 Aquell mateix dia va haver-hi alguns inci-

3. Prenem la descripció de la roba dels obrers del ram de l’aigua de Carles enR ech (2004) , Entre Sans i Sants : Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, p. 136.

4. A La Publicidad del 22 de maig de 1892, hi ha una explicació de la vaga per part de la comissió de la Unió d’Estampats (vegeu el mateix diari del 2 de juny següent). La tarifa era una espècie de conveni laboral que fixava els preus de la mà d’obra i la jornada laboral per oficis i per categories.

5. Sant Martí, que aleshores s’atansava als cinquanta mil habitants, era un focus important del ram de l’aigua. El 1861 hi havia tretze fàbriques d’estampats i, el 1877, el ram de l’aigua sencer hi tenia cinquanta establiments, dels quals, vint-i-quatre eren d’estampats i acabats o aprestos (vegeu M. Teresa m i RR i l ARRubi A (1994) , El proceso de formación del proletariado en un barrio industrial: el caso de Sant Martí de Provençals. Integración y diferenciación social (1862-1925), tesi de doctorat, Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 30-31).

6. Comunicat al governador civil del 14 de març de 1892 (Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí, AMDSM, fons històric, Conflictes, CA 7/14).

7. Dibuix del míting a La Tramontana (13 maig 1892). Crònica, entre d’altres, a La Publicidad i a La Vanguardia (2 maig 1892).

LA VAGA DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

dents a Sant Martí i a Sants, així com la clausura d’algunes corporacions obreres i una cinquantena de detencions a tot el pla de Barcelona entre els vaguistes d’estampats i significats anarquistes. Poc després, i com a continuació del conflicte dels estampadors, van ser detinguts 41 treballadors més per un suposat delicte de coacció, entre els quals Manuel Ars, un estampador nascut a Igualada i resident a Sants que va ser un dels principals dirigents del moviment i al qual ens haurem de referir més endavant.8

El conflicte, doncs, es va acabar d’encendre i va prendre caràcter de vaga general a principis de juny, quan les forces de l’ordre van començar a impedir les recol·lectes de diners promogudes per sostenir els treballadors vaguistes. Aquells dies, centenars d’obrers —sobretot dones— esperaven els esquirols quan sortien de les fàbriques:

[...] dispuestas á acompañarles á sus casas entonando una especie de concertante expontáneo, en el que dominan los gritos de la cúa, la cúa dirigidos a los esquirols , y las exclamaciones de ¡quina pudó! y ki-ki-ri-kí á los policías y a la benemérita acompañados de los silbidos que lanzan los pitos que cada mujer lleva y toca.

A la pràctica, i de manera cada vegada més radicalitzada, els crits i xiulets s’acompanyaven també d’apedregades.9 D’altra banda, l’element principal de polarització del conflicte va acabar concentrant-se, tant o més que en les bases que s’estaven discutint, en la presència dels nombrosos esquirols que substituïen els vaguistes a les fàbriques.

El dia 8 de juny, l’aturada ja va ser general a Sant Martí i de seguida va encomanar-se a Sant Andreu de Palomar i a Sants, on el dia 8 els obrers de les tres classes del vapor ja van interrompre la feina. Després, s’hi van solidaritzar els treballadors de Gràcia. La intransigència de la patronal —que reclamava més energia de l’autoritat per «garantir el dret al treball»—, així com l’actitud autoritària del governador civil, Nicolás M. de Ojesto, no van acon-

8. Sobre aquest Primer de Maig i els dies següents, vegeu La Tramontana (6 i 13 maig 1892) i El Productor (5 i 12 maig 1892). Els dies 5 i 6 de maig, al Congrés, el diputat republicà Vallès i Ribot va interpel·lar el Govern per aquests fets.

9. El Productor (19 maig 1892). Sobre el paper de les dones a la vaga i la detenció temporal de «las siete más decididas», vegeu la carta de Teresa Claramunt a La Anarquía (Madrid) (1 juliol 1892). Cal recordar, en aquest sentit, l’altíssima feminització de la indústria tèxtil en aquesta època.

ANTONI DALMAU I RIBALTA

seguir precisament de calmar els ànims.10 Aquell mateix dia, en les immediacions de can Ponsà, una fàbrica de Sant Martí de Provençals, va haver-hi una batussa amb trets i garrotades de la qual van resultar diversos ferits.

lA mAnifestAció Del 10 De juny

De l’estat de tensió d’aquells dies en dóna prova un manifest de la comissió dels vaguistes, en el qual pot llegir-se, entre altres coses, el següent:

[...] Nuestros compañeros de San Martín de Provensals, cansados de sufrir tanta infamia y atropello cometidos por la gente que se engalana con el título de gente de orden, se han hecho solidarios de la causa de los obreros estampadores, acudiendo al paro general, secundándoles las localidades de Sans, Gracia, San Andrés y parte de Barcelona.

¡Obreros del llano de Barcelona! Es preciso sepamos cumplir como buenos y que ínterin no se dé libertad á los arbitrariamente detenidos y no se dé satisfacción cumplida á la clase trabajadora toda, preparando la vuelta al trabajo en condiciones honrosas para todos, continuemos cruzados de brazos.

Obreros de Barcelona: nuestros hermanos del llano se baten con heroísmo y bizarría contra esos desenfrenados burgueses que no atendiendo mas que al egoísmo de enriquecerse, han provocado esta lucha.

Cumplamos como buenos ayudando á nuestros hermanos.

Hagamos la huelga todos como único modo de demostrarles la simpatía que por su causa sentimos. ¡Viva la huelga general!11

En aquest context, el 10 de juny hi va haver una manifestació de 3.000 obrers a la plaça de Catalunya. I d’aquesta manifestació va sorgir un incident que va portar cua. Així l’explicava temps després un diari barceloní:

[Un grupo de obreros] de repente se corrió hacia la calle de Pelayo, penetrando en el domicilio del abogado don Rómulo Mascaró, cuya casa allanaron en ocasión en que se hallaba en cama gravemente enfermo. Los intrusos se dijo llevaban el propósito de asesinar al señor Mascaró, abogado de los fabricantes; pero entre el grupo que se hallaba en la escalera sonó un disparo cuyo proyectil hirió levemente á un vecino, y la detonación alarmó á los intrusos, que huyeron á la desbandada.

10. Nicolás de Ojesto y Díaz havia estat nomenat governador civil de Barcelona per un reial decret de 26 de gener de 1892. Va cessar el 26 de juliol del mateix any, en què va ser designat governador de Granada.

11. La Anarquía (17 juny 1892).

LA VAGA DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

La guardia municipal, única fuerza que se hallaba presente, intentó detener á alguno de los asaltantes, y en esta tarea fué herido por detrás el guardia municipal don Pedro Fernández.12

Com a conseqüència d’aquests fets, un jutjat decretaria, posteriorment, el processament de 33 homes i una dona. Després, l’Audiència, en fer-se càrrec de les actuacions, sobreseuria la causa per a vint dels processats i assenyalaria judici oral per jurats per a quinze individus. En l’endemig, però, va publicar-se el reial decret d’indult de 16 de maig de 1894 que va fer que el fiscal desistís de l’acció penal contra tots els processats menys un, perquè els considerava compresos en aquesta mesura de gràcia.13 L’únic, doncs, que va continuar processat va ser Francesc Prat i Baqués, un obrer d’una quarantena d’anys i casat que va ser considerat presumpte autor de les lesions al guàrdia municipal i responsable dels delictes de sedició, atemptat i temptativa d’assassinat.

El judici davant de jurat va celebrar-se a l’Audiència Provincial els dies 3 i 5 de juliol de 1894, quan ja s’havien produït els atemptats de la Gran Via i del Gran Teatre del Liceu i la ciutat de Barcelona vivia, doncs, particularment sobresaltada. L’acusat, defensat per Miquel Laporta, va negar trobar-se al lloc dels fets —va dir que estava de dependent en una taverna de Sants— i va explicar que després havia treballat com a obrer a les brigades municipals. Finalment, Francesc Prat acabaria sent absolt.14

cAP A l’estAt De gueRRA

Mentrestant, el conflicte havia continuat ben viu. L’endemà dels darrers fets que hem exposat, és a dir, el dia 11 de juny de 1892, la Comissió de Vaga de Barcelona i el seu Radi demanava obertament que la vaga general s’estengués a tot Barcelona i el que llavors deien «els afores».15 I aquell mateix dia 11, a Sant Martí de Provençals, un grup de vaguistes situats davant la fàbrica de Ricart y Compañía va causar lesions a un tal Pasqual Gil Ibáñez, per les quals es va dictar la corresponent ordre judicial de crida i cerca dels autors. El ma-

12. El Diluvio (3 juliol 1894). Una versió més breu de l’època dels fets a La Anarquía (17 juny 1892), p. 2.

13. Gaceta de Madrid, núm. 137 (17 maig 1894). Dictat amb motiu de l’aniversari del rei.

14. El Diluvio (10 juliol 1894).

15. Informació sobre els fets d’aquests dies a La Anarquía (17 juny 1892).

ANTONI DALMAU I RIBALTA

teix va fer-se per les lesions causades pocs dies després a Francesc Franquet i a Elies Grabulosa, durant els incidents que hi va haver davant la fàbrica d’estampats de Josep Ferrer i Vidal.16

Just en aquest moment àlgid del conflicte, van produir-se uns incidents que coneixem per Cándido Costi y Erro, un periodista amic de la policia que abans havia estat delegat del cos de vigilància de Madrid:

El Sr. Tressols,17 estaba hecho cargo de este servicio, con fuerza suya, y alguna de la Guardia Civil y al tratar de disolver un grupo de unos 500 huelguistas en la Riera de Magoria hicieron estos uso de las armas contra la autoridad la que los atacó denodadamente, persiguiéndoles hasta las estribaciones de la montaña de Montjuich, en donde habiéndose adelantado el Archs, consiguió soliviantar á los canteros, trabándose un verdadero combate entre los huelguistas y fuerzas que los perseguían, consiguiendo estas al fin dispersarlos, y detener á Archs y diez y seis individuos más.

En este movimiento fueron auxiliados Tressols y demás fuerza á sus órdenes por el capitán que cubría la guarnición del polvorín.

Al día siguiente no faltó un diario local que calificara de asesinato el hecho del Sr. Tressols por repeler la fuerza con la fuerza y la agresión con la agresión, pidiendo que se le relevara y el Gobernador, por una prudencia mal entendida, ¡pero muy mal entendida! lo trasladó a San Martín de Provensals, en donde como en Sans y Hospitalet, veló á todo trance por el orden.

A los pocos días, en vista de que los huelguistas no deponían su amenazante actitud, fué declarada la provincia en estado de sitio.18

El dia 12 de juny, en efecte, davant la magnitud que havia agafat el conflicte, el governador civil va resignar el comandament en la persona del capità general del districte militar de Catalunya, Ramón Blanco y Erenas, mar-

16. Comunicats al cap de la Guàrdia Municipal núm. 14 (16 juny 1892) i núm. 1520 (23 juny 1892) (AMDSM, fons històric, Conflictes, CA 7/14).

17. L’inspector Antoni L. Tresols i Campañà (1853-1931), àlies «Vinagret», era un antic hortolà semianalfabet que va omplir totes les pàgines de la repressió policial a Barcelona durant vint-i-cinc anys, a cavall del canvi de segle (vegeu-ne un apunt biogràfic a Antoni DA lm Au (2008) , El cas Rull : Viure del terror a la Ciutat de les Bombes. 1901-1908, Barcelona, Columna, p. 161-162).

18. Cándido c osti y eRRo (1894) , El anarquismo en Barcelona y la verdad en su lugar, Barcelona, Tipografía Militar y Comercial de Calzada Hijo, p. 9 i 12. Ateses les característiques de la font, i davant la impossibilitat de poder contrastar aquesta informació amb cap altra, la reportem amb totes les cauteles necessàries.

LA VAGA DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

quès de Peña Plata, el qual, tot seguit, va fer públic un ban declarant l’estat de guerra.19

Dos dies després, el 14 de juny, l’inspector Tresols, acompanyat de deu agents de policia i de quatre parelles de la Guàrdia Civil, va irrompre en el local del Círculo Socialista, situat al número 10 del carrer de l’Om de Barcelona, i va procedir a detenir tots els homes que hi va trobar i que no van aconseguir de fer-se escàpols. Els arrestats van ser 21 i van ser engarjolats a les presons militars i a la caserna de les Drassanes. La versió de la policia justificava la irrupció en el local perquè tenia notícies que s’hi celebrava una reunió no autoritzada; per contra, la versió del Círculo afirmava que els detinguts es trobaven simplement al local com solien fer-ho cada tarda per jugar «á juegos inofensivos de ficha» o per fer petar la xerrada. Vuit dels detinguts, individus de la societat de serrallers mecànics de Barcelona, van ser alliberats al cap d’un parell de dies. I, pel que fa a la resta, la causa sumària que es va obrir per part de l’autoritat militar va ser sobreseguda al cap d’una setmana.

Mentrestant, l’autoritat militar instava les parts a resoldre el conflicte amb tota la celeritat possible. Així és que, després d’intenses negociacions i arbitratges amb l’Ajuntament, el Govern Civil i la Capitania General, el 15 de juny la comissió obrera gestora de la vaga, integrada per Joan Mañà, Francesc Abayà, Esteve Vidal, Enric Lluís, Francesc Gana, Ramon Fontanals i Serafí Tost, va recomanar el retorn progressiu a la feina, cosa que va anarse produint en els dies següents. Tanmateix, la mateixa comissió respectava la decisió que poguessin prendre els estampadors respecte de la continuïtat de la vaga i, per si decidien mantenir-la, demanava que «sigáis prestándoles vuestro auxilio metálico hasta el último momento que se mantengan parados». 20

Aquell mateix dia, i acollint-se a les disposicions vigents, va tenir lloc un consell de guerra contra diversos obrers, que van acabar sent condemnats a penes de presidi. Es tractava, concretament, de Lluís Vilanova i Bertran, Jo-

19. Text del ban i de la resignació del comandament per part del governador a La Vanguardia (13 juny 1892). Exemplar del ban a l’Archivo Histórico Nacional, Madrid, Gobernación, sèrie A, llig. 44A, núm. 20. Sobre la ineptitud del governador, vegeu La Campana de Gracia , núm. 1204 (18 juny 1892).

20. Bases de la negociació i relacions de detinguts a La Vanguardia (15 i 16 juny 1892). Comunicat del 15 de juny de la comissió obrera gestora de la vaga a La Vanguardia (17 juny 1892) i La Anarquía (24 juny 1892).

ANTONI DALMAU I RIBALTA

sep Ferrer i Font, Salvador Vidal i Martínez, Enric Virós i Font i Josep Escarsell i Codina, acusats d’haver impedit la llibertat de treball, concretament amb coaccions contra Antoni Pons, un oficial calderer de coure de la Maquinista Terrestre i Marítima, i altres obrers.21 Per complir la presó van ser enviats al penal de Valladolid, però un cop aixecat l’estat de guerra, el Cercle Republicà Governamental i l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres, demanarien l’indult per als condemnats.22

I encara que la normalitat anés retornant a poc a poc a tot el pla de Barcelona, continuava vigent, tanmateix, el problema concret dels estampadors.

el míting Del 18 De juny

En aquest context, el dissabte dia 18 de juny de 1892 va celebrar-se un míting al Saló Eslava del passeig de Sant Joan, amb presència d’uns 800 o 900 obrers (o 1.500 segons altres fonts). En el transcurs d’aquest acte, Manuel Ars va prendre la paraula en català per fer un parlament que un diari republicà barceloní va transcriure àmpliament i que resulta totalment revelador del seu caràcter impulsiu i del seu lideratge.23

Abans, però, de transcriure la crònica, cal que diguem que Manuel Ars, al qual hem al·ludit abans, era un estampador nascut a Igualada el 1859 que s’havia instal·lat al poble de Sants cap al 1880 i que treballava al Prat Vermell, la indústria del tint de Bertrand i Serra situada a la marina de Sants. Havia participat en el congrés clandestí de la Unió Manufacturera de l’agost de 1885, en plena epidèmia del còlera, i s’havia fet notar per la seva fogositat i el seu activisme. Ars pagaria molt car haver-se distingit en la vaga dels estampadors, ja que, quan cauria damunt dels anarquistes la repressió posterior als atemptats de 1893, i sense cap base acusatòria mínimament solvent, seria detingut, processat per l’explosió de la Gran Via, condemnat i finalment exe-

21. Vegeu, entre d’altres, La Vanguardia (16 i 17 juny 1892).

22. La Anarquía (9 juliol 1892). Acabada la vaga, a finals d’octubre, també seria jutjat en consell de guerra ordinari José Vega Sánchez, acusat de sedició com a autor d’una «proclama anarco-comunista» que es va intentar fer circular en aquella època i que, paradoxalment, havia estat sotmesa amb anterioritat a l’autorització del govern civil (vegeu El País, Madrid (1 novembre 1892)). Finalment, Vega va ser condemnat a dotze anys de presó major (vegeu la seva carta des de la presó a La Anarquía (25 novembre 1892)).

23. El Diluvio (19 juny 1892). Una altra crònica de l’acte a La Vanguardia del mateix dia.

LA VAGA DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

cutat, juntament amb cinc més, al castell de Montjuïc el dia 21 de maig de 1894.24

Tornem, doncs, al míting del 18 de juny. La citació és llarga però val la pena, perquè és reveladora de l’ambient i de l’argumentació utilitzada pels dirigents obrers d’aquell moment:

Levantóse el compañero Archs que con elocuencia y tonos enérgicos combatió la proposición de los fabricantes explicada por la comisión gestora. Dijo que si los fabricantes por orgullo de raza se resisten, también tienen orgullo y dignidad los obreros y que si aquéllos están custodiados por el ejército, por la burguesía y por la benemérita, los obreros, los desheredados, están custodiados por la miseria y el hambre.

Se nos dan unos bases, dijo, hechas con buena intención por la autoridad, pero no podemos aceptar que los fabricantes prefieran los obreros que han tenido cuatro semanas [els esquirols], á nosotros que les hemos servido años y aún de entre nosotros escogernos, como las reses que van al matadero. ¿Qué han creído la burguesía y la autoridad? Como no son obreros no comprenden nuestra dignidad. Si nosotros no trabajamos y nos declaramos en huelga es porque queríamos el pan de nuestra mesa.

Hizo luego el orador un parangón entre la miseria de los obreros y la riqueza de los fabricantes y dijo que mientras aquellos tienen que pedir prestado para hacer unos zapatitos á sus hijos, los fabricantes gastan lujo y ostentación en casa y en los espectáculos públicos.

Dijo luego que los patronos no quieren á los esquirols sino por orgullo, porque han sido los verdugos de los obreros, pues como no les convienen los echarán á la calle, pero quieren que los huelguistas pasen por la vergüenza de aceptarlos.

Quisiera que todos votaseis con conciencia. Desearía que saliese una voz unánime que se hiciera respetar de la burguesía y dijera: Obreros de estampados, la lucha empieza hoy; y si hemos luchado 14 semanas, continuaremos luchando. Por vía de súplica iremos á pedir á los esquirols que no vayan á trabajar; tenemos este derecho: no importa que por ejercitar este derecho, se nos lleve á la carcel y á presidio. La ley consiente que los fabricantes tengan el derecho de libre contratación, y delante de este derecho nosotros tenemos el de la persuasión. Si en una casa hay un esquirol , se le puede decir que hace un mal á los obreros. Los fabricantes van á buscar los obreros engañándoles (ensarronanlos), diciéndoles que les darán tal ó cual garantía. Terminó diciendo: Todos hemos salido de las fábricas y todos hemos de volver sin víctimas. (Aplausos). El presidente y el propio compañero Archs, suplicaron á los obreros que no aplaudiesen.

24. Vegeu la biografia ja citada, DA lm Au (2008). A tots els papers de l’època, i fins a avui, el cognom d’Ars i els seus germans sempre apareix erròniament citat com a Archs

ANTONI DALMAU I RIBALTA

El debat va continuar amb intervencions més contemporitzadores, i per això Manuel Ars va tornar a prendre la paraula:

El compañero Archs insistió en sus tonos de resistencia á todo trance. Dijo que todos los asociados podían darse por despedidos y considerándose tales persistir en la huelga. Apartándose de la cuestión hizo una digresión, diciendo que los hombres se dividen en explotados y explotadores y que los explotadores todos son enemigos de los obreros, etc., etc. Dijo que era más fácil salvarse todos los obreros resistiendo que cediendo á las condiciones de los fabricantes, y que sino podían salvarse, era preferible morir todos con honra á vivir deshonrados. Y después de decir que confiaba en que la comisión gestora continuaría sus trabajos por haber cumplido dignamente su cometido, terminó diciendo: ó todos ó ninguno. (Aplausos y otras muestras de aprobación).

Al final van triomfar les tesis més radicals de Manuel Ars enfront de les més moderades de la comissió gestora, encapçalades per Marcel·lí Font. O sigui, que va acordar-se que la vaga continués. Una vaga que estava posant en una situació crítica molts treballadors, ja que hi havia setmanes que només s’havien pogut repartir 4 o 5 pessetes per a cada vaguista. Amb el pas dels dies, s’anaven normalitzant algunes fàbriques, amb presència alterna de treballadors associats i d’esquirols: així, per exemple, el 8 de juliol, la fàbrica Bertrand i Serra, de Sants —on treballava Manuel Ars—, ja s’havia normalitzat pràcticament, amb 30 associats i 42 esquirols.

fi De lA vAgA

Finalment, el diumenge 9 de juliol de 1892, una reunió de prop de 300 obrers al Saló Eslava va acordar posar fi a la vaga i tornar a la feina l’endemà en totes aquelles fàbriques que admetessin els antics obrers associats, encara que hi continuessin treballant els esquirols.25 De fet, el primer dia de la plena reincorporació, i només a Sant Martí de Provençals, van entrar a treballar 497 obrers associats i 408 esquirols. Així doncs, el retorn a la feina no es feia pas sense costos ni sense un regust bastant amarg, ja que en definitiva la vaga s’havia saldat amb un fracàs evident per als treballadors. Així ho reconeixia sense ambages la premsa anarquista:

25. L’acord de reincorporació no va evitar, tanmateix, algun incident, com per exemple l’explosió d’un petard, el dia 12 de juliol, al carrer de l’Aurora, de Sant Martí de Provençals, davant la fàbrica d’estampats Martí Rius (comunicat al governador civil núm. 1652 (12 juliol 1892), AMDSM, fons històric, Conflictes, CA 7/14).

LA VAGA DELS ESTAMPADORS DE 1892 AL PLA DE BARCELONA

La huelga de estampadores ha terminado ya. Dejáronse subyugar por el criterio pacífico y acordaron [...] la vuelta al trabajo en las antiguas condiciones, y ha resultado lo que no podía menos que resultar, que han quedado más de 600 estampadores huelguistas sin trabajo. Valía más rendirse á discreción. El resultado no hubiera sido tan fatal. Sirva de lección esta huelga á todos los trabajadores. 26

La vaga havia durat setze setmanes. El 26 de juliol es va aixecar l’estat de guerra i, en els dies següents, es va alliberar gradualment la quinzena de treballadors que encara es trobaven detinguts a la caserna de les Drassanes.27

26. El Productor (14 juliol 1892).

27. Text del ban: La Vanguardia (27 juliol 1892).

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.61

LA URBANITZACIÓ

r esum

Núm. XXI (2010), p. 231-249

DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

Guillem

Fernàndez

G onzàlez Doctorand de la Universitat de Barcelona

A partir de la idea de celebrar l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola a Barcelona el 1913, l’Ajuntament d’aquesta ciutat va començar a treballar en la urbanització de la part baixa de la muntanya de Montjuïc a través dels plànols dels arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Malgrat això, la Junta Directiva de l’Exposició Internacional va encarregar la realització d’un avantprojecte de reforma i millora de la plaça d’Espanya a Ferran Romeu i Ribot cap al 1920. A l’estudi d’aquest en va seguir un altre que, executat per Antoni Darder entre els anys 1923 i 1926, pretenia resoldre definitivament les alineacions i la xarxa d’enllaços d’aquesta amb motiu de l’esdeveniment que hi havia de tenir lloc l’any 1929.

Paraules clau

Barcelona, Montjuïc, plaça d’Espanya, urbanització, plànols, exposició.

The urbanisation of Plaça Espanya in Barcelona, 1920-1926 (projects and plans)

a bstract

The idea of holding a Spanish International Exhibition of Electrical Industries and their Applications in Barcelona in 1913, led the City Council to develop the urbanisation of the lower part of Montjuïc mountain through the plans of architects Josep Puig i Cadafalch and Guillem Busquets. Despite this, in around 1920 the Board of Directors of the International Exhibition entrusted Ferran Romeu i Ribot with a draft project to restructure and improve Plaça Espanya. Between 1923 and 1926 Romeu’s studio would develop another project, led by Antoni Darder, which aimed to definitively solve the alignments and the network of links at Plaça Espanya for the event that was to take place in 1929.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

K ey words

Barcelona, Montjuïc, Plaça Espanya, urbanisation, plans, exhibition.

la Plaça d’esPanya de barcelona i els Primers intents d’urbanitzar-la

L’eixample d’Ildefons Cerdà de l’any 1859 va suposar, entre altres coses, la urbanització del sud-oest de Barcelona, inclosa la muntanya de Montjuïc amb l’adhesió dels barris d’Hostafrancs i de Creu Coberta.1 Trenta-cinc anys més tard, l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch va redactar l’avantprojecte d’urbanització rural de Montjuïc (rectificat el 1908).2 Tanmateix, la principal transformació d’aquest sector de la ciutat es va produir arran de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913, ja que es va acordar emplaçar-la a les immediacions del massís. 3

Per aquest motiu, l’Ajuntament va encarregar a Amargós i Samaranch la represa del projecte del Parc de Montjuïc, designat d’utilitat pública per llei el 16 de juliol de 1914. Afavorit per la nova situació jurídica del parc, l’arqui-

1. Vegeu M. Galera, F. roca i S. tarraG ó (1982), Atles de Barcelona , Barcelona, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, p. 581, 411-413, 433-436, 451 i 473-478; J. E. H ernàndez- cros (1979), «La segunda Exposición Universal de Barcelona: cinco flash-backs», Cau (Barcelona), núm. 57 (juny); J. E. Hernàndez- cros i m. usandizaGa (1980), «L’Exposició de la muntanya perduda. Precisions sobre la urbanització de Montjuïc: 1959-1929», Grans Temes de L’Avenç (Barcelona), núm. 3, p. 19.

2. Hernàndez-cros i usandizaGa (1980), p. 21; a marGós (1898a), «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona», Arquitectura y Construcción (Barcelona) núm. 21 (8 gener); J. a marG ós (1898b), «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona», Arquitectura y Construcción (Barcelona), núm. 22 (23 gener).

3. Altres opcions per ubicar-la foren el parc de Barcelona, la plaça de les Glòries Catalanes, el litoral de Llevant, així com les barriades del Besòs, d’Horta, de Pedralbes, etc. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona (AMAB), Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47034. Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1913-1916 (sessió del 28 de març de 1914). Pel que fa la tria de Montjuïc com a futur emplaçament de l’Exposició, vegeu: «Dictamen del comitè d’estudis per al projecte de la Segona Exposició [...]» (1909), Arquitectura y Construcción (Barcelona) (10 octubre), p. 306-312; Ll. duran i Ventosa (1929), «Perquè l’Exposició s’ha fet a Montjuïc», D’Ací i D’Allà (Barcelona), p. 48-50; roca i blancH (1996), p. 419; C. M. c ístere dominG o (1974), La Exposición Internacional de Barcelona de 1929, tesi doctoral inèdita dirigida per Emilio Giralt, Barcelona, Universitat de Barcelona; M. C. Grandas saGarra (1988), L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, Barcelona, Els Llibres de la Frontera, p. 37-48.

LA URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE

ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

tecte Josep Puig i Cadafalch va presentar un avantprojecte d’ordenació global de la muntanya l’abril de 1915.

Aquest plantejament urbà de Montjuïc encloïa les línies bàsiques dels successius desenvolupaments urbanístics de què, des d’ençà, va ser objecte la plaça, ja que l’accés al massís es feia de la mateixa manera que avui dia: per una plaça circular i porticada emplaçada a la cruïlla formada per l’avinguda del Paral·lel, la Gran Via de les Corts Catalanes i la carretera de la Creu Coberta.

El mateix any, Josep Amargós va voler donar sortida al procés d’urbanització d’aquesta mitjançant la projecció d’un espai funcional obert i allargassat de forma quasi rectangular amb dues extremitats semicirculars: una resolia el trànsit que transcorria per l’avinguda del Paral·lel i el carrer de la Gran Via de les Corts Catalanes i la carretera de la Creu Coberta, mentre que l’altra, formada per quatre jardineres, embellia l’entrada de l’Exposició.

No obstant això, la proposta d’aquest arquitecte fou desestimada a accepció del projecte executat pels arquitectes Puig i Cadafalch i Guillem Busquets als volts de 1917, on es delineava una plaça de trànsit rodat amb un hemicicle porticat d’ordre gegant.4 La solució d’aquesta zona perimetral s’ha qualificat com a arquitectura abarrocada en al·lusió a la plaça de Sant Pere del Vaticà, de Bernini.5

La instauració d’un règim dictatorial per part de Primo de Rivera el 1923 va significar la dissolució de la Mancomunitat, amb la consegüent renúncia i pèrdua d’influència de Puig i Cadafalch. Malgrat això, les obres programades

4. «El 1917, tres equips d’arquitectes presenten tres projectes diferents per a tres parts també diferents, en què l’Exposició havia estat dividida. S’havia passat, de celebrar el 1917, tal com apareixia en el projecte de Puig i Cadafalch del 1915, a un conjunt de tres àrees resoltes arquitectònicament per tres equips diferents, amb molt poca, o nul·la, coordinació entre ells. La part baixa de la muntanya, entre la futura Plaça d’Espanya i la “Via K” de cornisa, s’adjudicà a Josep Puig i Cadafalch i a Guillem Busquets, i havia de resoldre el recinte per a l’Exposició General Espanyola [...] El caràcter de la Plaça d’Espanya es manté pel que fa a l’exedra, però varia substancialment, pel fet que aquesta ja no és, com en el primer projecte, un simple i independent columnata, sinó la façana corbada de dos palaus de planta irregular que massissen tota la part baixa del recinte, i limiten amb la mateixa plaça i els carrers que hi convergeixen»; I. solà-morales (1985), «L’Exposició Internacional de Barcelona: 1914-1929», a Arquitectura i ciutat, Barcelona, Fira de Barcelona, p. 61-70.

5. M. C. Grandas saGarra (1987), «Los proyectos urbanísticos para la plaza de España», D’Art (Barcelona), núm. 13, p. 227; A. cirici (1979), «Les Arts en l’Exposició del 29», Serra d’Or (Barcelona) (abril), p. 50.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

s’anaven fent gradualment sense un nou termini concret fins que es va determinar l’any 1929 com a data per celebrar-hi una exposició de caràcter internacional.6

Per tant, aquest breu estudi té l’objectiu d’aclarir les vicissituds per les qual va passar el projecte de millora de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1926, a més de recollir els projectes urbanístics posteriors a la intervenció que van realitzar els arquitectes Puig i Cadafalch i Guillem Busquets per a l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913.

la Plaça d’esPanya de barcelona: el Projecte de reForma de Ferran romeu i les noVes alineacions d’antoni darder (1920-1926)

Posteriorment al projecte de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets (1917), la Junta Directiva de l’Exposició va estudiar la possibilitat de fer un estudi urbanístic unitari de la part baixa del recinte expositiu, que va ser encarregat a Ferran Romeu i Ribot. Aleshores, la plaça d’Espanya era poc menys que un eixamplament de la Gran Via, per bé que era ja un important punt de confluència d’alguns sectors de la ciutat. De fet, impulsada com a llindar del certamen, era un enforcall dels carrers del Marquès del Duero (avinguda del Paral·lel), de Tarragona i de la carretera de la Creu Coberta i, per tant, l’artèria de les barriades de La França, d’Hostafrancs, de Sants, de les Corts, etc.

Ferran Romeu ja havia portat a terme alguns projectes encomanats per la Junta, com, per exemple, l’aixecament topogràfic de l’antic terme d’Horta (1915-1916)7 o bé l’estudi urbanístic de la zona de Miramar del parc de Mont-

6. Per a més informació sobre la historia urbanística de la muntanya de Montjuïc entre els anys 1872 i 1935, consulteu : A. duran i san Pere (1972), «La formació d’una gran ciutat», a Barcelona i la seva història , vol. i, Barcelona, Curial; F. m iralles (1983), L’època de les avantguardes, 1917-1970, a Història de l’art català , vol. V iii, Barcelona, Edicions 62; M. torres i c a Pell , J. l lobet i bacH i J. P uiG i c astells (1985), Inicis de la urbanística municipal de Barcelona , Barcelona, Diputació de Barcelona i Corporació Metropolitana de Barcelona; M. C. Grandas saGarra (1986), Problemática urbanística y arquitectónica en torno a la exposición internacional de Barcelona de 1929, tesi doctoral inèdita dirigida per Santiago Alcolea Gil, Barcelona, Universitat de Barcelona; I. julián (1988), L’urbanisme a Barcelona entre dues exposicions (1888-1929), Barcelona, Els Llibres de la Frontera, p. 66-67.

7. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47034, Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1913-1923 (sessió del 9 de juliol de 1915).

LA URBANITZACIÓ

DE LA

PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA

ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

juïc, executat per August Font i Carreres (1918). 8 Tanmateix, va ser a les acaballes de 1918, amb l’encàrrec de la urbanització definitiva dels terrenys del certamen, quan aquest va adquirir una certa rellevància dins de la urbanística de l’exposició.9 A més a més, a mitjans de 1919 va acomplir l’estudi «de apropiación de la plaza de España», motiu pel qual se li va adjudicar, el 30 de juliol de 1920, el desenvolupament de l’avantprojecte de reforma.10

Per gestionar aquest avantprojecte davant del Ministeri de Governació, la Junta va requerir, el mateix any, la implicació de l’alcaldia (en aquell temps representada per Antoni Martínez Domingo), així com de l’Oficina Tècnica

Municipal:

La Junta Directiva de las Exposiciones Internacional de Industrias Eléctricas y General Española, que tiene el alto y honroso cargo de preparar y llevar a efecto el futuro Certamen, se ve en la precisión de venir a interesar de Vuestra Excelencia, se sirva dar solución al problema urbano que afecta por modo extraordinario a las Exposiciones.

Se trata, Excelentísimo Señor, de la Plaza de España. Situada dentro de la zona de Ensanche, cruce de vías muy importantes unas y otras menos importantes, de una extensión, según el plano oficial, de quince mil metros cuadrados aproximadamente, rodeada de edificios y construcciones en su casi totalidad particulares y en general de formas arquitectónicas muy elementales y muchas de ellas simples cubiertos, por ser el punto de arranque de la Exposición, debe dicha plaza considerarse como parte del emplazamiento de aquélla y debe por tanto formar con la misma un conjunto verdaderamente homogéneo.

Para conseguir esto es de absoluta necesidad que la plaza de referencia tenga mucha mayor capacidad que la que tiene hoy, lo cual impone su ampliación y por tanto la modificación de sus líneas. Es también de absoluta necesidad que su distribución vial se ponga en armonía con la del futuro Certamen, y sobre todo con la gran Avenida que de ella ha de arrancar, lo cual impone la substitución de la actual urbanización por otra más adecuada, y es de absoluta necesidad, por último, que desaparezcan y sean substituidos los cubiertos y construcciones que a ella dan ahora fachada,

8. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47035, Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1917-1918 (sessió del 24 de desembre de 1918).

9. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47035, Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1917-1918 (sessió del 24 de desembre de 1918). A més, vegeu Grandas saGarra (1988), p. 61.

10. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47036, Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1919-1921 (sessió del 30 de juliol de 1920). Grandas saGarra (1988), p. 61-62.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

por otros de tipos arquitectónicos y formas artísticas que tengan visualidad y aspecto agradable, lo cual impone la adquisición de los terrenos que hayan de dar fachada a la plaza transformada, para que al ser revendidos puedan imponerse tipos de construcción que respondan a las condiciones que debe reunir [...].11

L’estudi de millora de la plaça d’Espanya consistia a proveir la zona nord del recinte d’un espai circular-el·líptic concèntric i monumental equipat amb habitatges:

El proyecto de reforma y mejora que se piensa formar parte de la base de crear una plaza de forma concentrada de forma circular o elíptica de una extensión superficial aproximada de cinco hectáreas que se considera necesaria y formar las vías actuales y proyectadas, un sistema radial completo. Esta plaza, como además del servicio de comunicaciones, constituirá el centro urbano de la zona Oeste de la ciudad, totalmente faltada de plazas [...].

Situada esta plaza en el punto de mayor altitud de la Granvía de las Cortes debe ofrecer un espacio central destinado a un monumento, torre o cuerpo de construcción elevado que cierre la perspectiva de dicha vía y resuelva la convexidad que en este punto ofrece.

Finalmente como centro de una gran zona e ingreso a las urbanizaciones del Parque Municipal, esta plaza se piensa proyectar de manera que forme un conjunto arquitectónico con unidad de estilo dentro de las diferentes composiciones de sus manzanas [...].12

Es desconeix el moment de l’execució de l’avantprojecte i, tal vegada, es va dur a terme entre el juliol de 1920 i el gener de 1922 —tal com queda palès en el plànol.13 D’altra banda, l’avantprojecte pretenia descloure la ciutat històrica (jeràrquica i tancada) per mitjà d’unes estructures vials més lliures d’acord amb els canvis socials. Nogensmenys, aquest s’havia ideat sobre el supòsit següent: «Si els homes de l’any 1853, quan Barcelona no arribava a tenir 200.000 ànimes, saberen projectar i veure una ciutat capaç de 2 milions,

11. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47036, Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1919-1921 (sessió del 30 de juliol de 1920). Grandas saGarra (1988), p. 61-62.

12. AMAB. Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213. D’altra banda, el plànol original del projecte de Ferran Romeu es troba a l’AMAB, Col·lecció de plànols del Pla de la Ciutat, Pl. 1. 9/12, Reg. 2165.

13. R. (1922), «El projecte de reforma de l’actual plaça d’Espanya de l’arquitecte Romeu», D’Ací i D’Allà (Barcelona), núm. 53 (maig), p. 347-351.

LA

URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA

D’ESPANYA

DE

BARCELONA

ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

¿per què nosaltres, homes del segle xx, no podem pensar i projectar aquella Ciutat Ideal, la que està destinada a ésser Capital del Mediterrani?».14

En aquest sentit, Romeu i Ribot va delinear una plaça de trànsit rodat lleugerament el·líptica de 56.000 metres quadrats proveïda de dos eixos quasi simètrics (avinguda de la Reina Maria Cristina i carrer de Tarragona) i d’una sèrie de vies secundàries que enllaçaven les diferents barriades en un mateix punt focal o font monumental. Cal dir, però, que aquest sistema de circulació de trànsit, propi de l’urbanisme d’avantguarda europeu de les primeres dècades del segle xx, deriva del model urbà parisí i, específicament, d’Eugène Hénard. Així que no és estrany que la solució emprada aquí (la font central com a desllorigador de la circulació general) sigui semblant a les tres rondes el·líptiques concèntriques traçades entre la rue de Rivoli, l’avenue des Champs Elysées i el cours de Vincennes, de París.15

L’accés del carrer de Tarragona, conjuntament amb la Creu Coberta i el Marquès del Duero (avinguda del Paral·lel), engalanat amb parterres, fonts i bancals de pedra i de ferro, acomplia la funció d’avantsala de la Gran Avinguda (passeig de la Reina Maria Cristina) a la vegada que ennoblia la perspectiva de la plaça. També es va considerar escaient la inclusió d’una calçada amb jardineres i vergers, a més d’un arc de triomf (divisori entre l’esquema circulatori i el passeig representatiu) i d’una zona destinada a residència (figura 1).

Al voltant de la plaça s’integraven sis blocs de vuit pisos, essent, la planta baixa, porticada tal com es preveia en l’hemicicle de l’entrada de l’exposició. Rematava el conjunt un entaulament arquitravat amb barana calada i copons ornamentals i en els extrems s’emplaçava un torre amb coberta piramidal, que també dominava la jerarquia dels espais, ja que la planta baixa estava destinada a despatxos comercials, mentre que les altres eren habitatges. La referència més o menys explícita d’estils historicistes —fins i tot eclèctics—, les proporcions, l’ordenació dels espais, etc., era genuí de l’École des Beaux-Arts de París.16

14. R. (1922), p. 352.

15. Tot i que el projecte de Ferran Romeu rau en el model urbà parisí, l’introductor d’aquest a Catalunya va ser l’arquitecte Lleó Jaussely: «Fóra [l’Exposició] com una realisació provisional de la Barcelona projectada per l’arquitecte tolosí premiat en el Concurs d’Enllasos, fóra el camí per fer de Barcelona una ciutat gran, donant-li el cayent de París y treyent-li per sempre més aquest aire d’Amèrica cursi de la cuadrícula que s’extén al infinit com una erupció geomètrica»; J. P uiG i c ada FalcH (1905), «A votar per l’Exposició Universal», La Veu de Catalunya (Barcelona) (1 novembre).

16. Vegeu Grandas saGarra (1988), p. 63.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

FiGura 1. Ferran Romeu: projecte de sanejament i millora de la plaça d’Espanya. Gener de 1922. Perspectiva general. AMAB: PL. 1.9/12; Reg. 2165.

Les dimensions desorbitades d’aquest pla de millora, justificades des de l’avidesa de l’avantprojecte (evitar el desori d’una ciutat forçada a créixer), comportava enderrocar la plaça de braus coneguda popularment com «las Arenas de Barcelona» del carrer de Tarragona amb la Gran Via.

Malgrat tot, la seva proposta fou desestimada per tenir un cost excessiu:

Del detenido estudio del proyecto inicial de Don Fernando Romeo se deduce, que dicho Señor al desarrollar su plan de ensanche de la plaza de España se capacitó perfectamente del porvenir a que está destinada esta Sección de la Ciudad y dio unas dimensiones que si bien hoy parecen exageradas no lo son ni mucho menos ya que dada la forma de crecimiento y orientación natural de la marcha de la urbanización, teniendo en cuenta que la reforma no es para dentro de pocos años, sino para que esta plaza constituya uno de los centros de expansión de la Ciudad no era prudente en vista de ello darle menores dimensiones.

Sin embargo, siendo este proyecto de un coste excesivo dado el estado actual de la edificación de la Ciudad se ha pensado en una reducción de dimensiones que

LA

URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

entiende esta Dirección General de Obras que solo se puede tener en cuenta considerándola como solución provisional.17

El setembre de 1923, amb l’objectiu de reduir «la zona de expropiación y evitar que ésta afectara necesariamente a fincas como la actual plaza de Toros de Las Arenas», es va encarregar a l’arquitecte municipal Antoni Darder i Marsà la realització de dos esbossos amb alineacions noves (solucions A i B), que foren presentats el 3 d’octubre a la comissaria de l’Exposició (figura 2).18 Aleshores, l’hemicicle previst en el projecte de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets ja estava parcialment alçat.19

FiGura 2. Antoni Darder: avantprojecte de noves alineacions de la plaça d’Espanya de 1923. Plànols-croquis de les solucions A i B. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

La solució A consistia, grosso modo, a escurçar el perímetre de la plaça el·líptica concèntrica traçada per Ferran Romeu tenint en compte les noves necessitats de circulació. Aquesta nova ordenació de la plaça tenia la prevalença de poder-se avenir i ajustar, sempre que fos escaient i un cop finalitzat

17. En relació amb la modificació de l’avantprojecte de reforma de Ferran Romeu i la realització dels plànols A i B per l’arquitecte Antoni Darder vegeu AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

18. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

19. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47036. Actes de les sessions celebrades per la junta directiva de 1919-1923 (sessió del 17 de setembre de 1922).

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

l’esdeveniment, al projecte primigeni de Romeu. La solució B, de la seva banda, establia un perímetre convencional introduint petites variacions per comparació a l’anterior, i canviava l’arrenglerament de l’entrada de l’hemicicle i de la Gran Avinguda (Reina Maria Cristina) respecte del projecte de 1920.

Per contra, Darder i Marsà manifestava la seva disconformitat davant la modificació del plànol de Romeu: «El proyecto de Don Fernando Romeo en cuanto a alineaciones responde por su forma, dimensiones y disposición a una solución acertada del problema y por lo tanto no es procedente establecer variación ni reducción alguna en el mismo[...]», 20 a la vegada que menystenia les dues solucions perpetrades:

1º. Por ser excesiva y proporcionar una plaza insuficiente a los efectos del tráfico futuro y aún del presente. 2º. Porque aún reduciéndose notablemente el coste de la obra, su realización representaría un esfuerzo desproporcionado en relación con el exiguo resultado obtenido como solución del problema de urbanización. 3º. Porque reduciendo el diámetro de la plaza se acentúan los inconvenientes de las alineaciones cóncavas y se desproporciona la extensión de las fachadas dominando la parte libre sobre la edificada. 4º. Porque el pie forzado de dejar subsistente, tal vez por tiempo indefinido, la actual plaza de Toros, desorganizaría el conjunto de la Plaza dándole aspecto contrario a la idea de urbanizador. 5º. Por ser la manzana ocupada por las Arenas de Barcelona de un valor por metro cuadrado inferior al de mayor parte de las demás fincas comprendidas dentro de la zona de expropiación y por lo tanto dicha finca no encarece el coste unitario de dicha expropiación. 21

Posteriorment, el maig de 1924, Darder va portar a terme un altre plànol que, designat amb la lletra C (figura 3), mostrava uns arrengleraments intermedis entre el projecte primitiu de 1920 i la solució A suara explicada. L’objecte d’aquest estudi era definir i fixar les dimensions màximes de reductibilitat de la plaça d’acord amb els plànols de 1923 i tothora garantir la viabilitat d’aquest sense invertir grans quantitats de diners.22

D’altra banda, aquests esbossos preliminars de nous arrengleraments (solucions A, B i C) van servir per precisar, el 5 de juny de 1924, els fonaments d’un altre avantprojecte de noves alineacions. Aquests són:

20. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

21. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

22. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213

LA URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

FiGura 3. Antoni Darder: avantprojecte de noves alineacions de la plaça d’Espanya de 1924. Plànol-croquis de la solució C. AMAB, Fons Institucional, Exposició del 1929, c. 47213.

1º. Insistir en la necesidad indiscutible de fijar definitiva y prontamente las alineaciones o creación de la gran Plaza de España.

2º. Dar a la misma la capacidad que las necesidades del tráfico o circulación demandan en dicho punto, teniendo en cuenta no solo la actualidad si que también el posible desarrollo de Barcelona, y cuya capacidad salvo variaciones pequeñas que se presentan al desarrollar el proyecto, deberá ser unos cuarenta mil metros cuadrados, cabida algo inferior a la del proyecto de Romeo, partiendo de la posibilidad, según tanteos verificados por esta Ponencia, de conseguir dicha capacidad, dejando subsistente la actual manzana de la Plaza de Toros.

3º. Que el proyecto ha de desarrollarse bajo la base única de Plaza de tráfico y circulación urbana, prescindiendo de ampliarlo a la consecución de una Plaza Monumental, por considerar dicho aspecto inadecuado al caso, por su situación, o

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

emplazamiento y demás de difícil sino inasequible consecución bajo los aspectos financiero y económico.

4º. Que debe desarrollarse el proyecto en cuanto a forma o figura, prescindiendo del tipo circular o elíptico casi circular, para el conjunto de la Plaza, y resolviéndose las alineaciones de la misma, con atención casuística de las intersecciones de las vías que a ella concurren y la cruzan, según sus angulaciones, importancia, dimensiones y carácter, manteniéndose el principio de la alineación curva en hemiciclo para la entrada o Avenida de la Exposición, y en general con atención al punto de vista de lo que aconseja la técnica para conseguir un aspecto de conjunto armónico de la Plaza, por entender que la referida forma circular, responde con deficiencia a los aspectos técnicos de la Plaza.

5º. Que en lo referente a la edificación en dicha Plaza, estima esta Ponencia procedente, como punto de vista general, mantener el principio de la iniciativa y libertad individual huyendo del patrón o tipo previamente establecido, bien que con la salvedad acaso en lo referente a las manzanas que forman el hemiciclo de entrada de la Exposición, y condicionando la edificación en forma que por sus alturas y otras dimensiones y la composición de sus fachadas tiendan a obtener y asegurar la armonía e importancia del conjunto. 23

Per a aquest avantprojecte, Antoni Darder va dibuixar dos plànols el juny del mateix any (plànols números 1 i 2) (figura 4). El plànol núm. 1 evocava rigorosament els principis acordats pel Comitè Executiu i la Junta de l’exposició, mentre que el plànol núm. 2 rememorava, pel que fa a la forma, l’arrenglerament de la plaça executat per Romeu i Ribot. Tanmateix, la distribució espacial de l’un i de l’altre s’extreu dels esbossos A i B de 1923. També es correlacionen en l’amplitud de les calçades homocèntriques, que permetien la circumvolució del trànsit. A més, el carrer de Tarragona s’havia desplaçat cap a l’est i restava just davant de la Gran Avinguda (avinguda de la Reina Maria Cristina), i la intersecció de la plaça i de les vies confluents era destinada a zona de vergers. Amb això, es deixava la jardinera central lliure per construir un «elemento decorativo».24

23. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213

24. Per tal de resoldre l’espai central de la plaça, l’Ajuntament va encarregar l’execució d’una fontana a l’arquitecte Josep Maria Jujol l’any 1928, vegeu: «La fuente monumental de la Plaza de España» (1929), La Vanguardia (Barcelona) (21 abril); «La fuente monumental de la Plaza de España» (1929), Diario Oficial de la Exposición, núm. 1 (Barcelona) (maig), p. 2; «La plaza de España» (1929), El Imám, (Barcelona) (octubre); J. M. jujol (1974), «Jujol, un artista completo», a L’Arquitectura de J. Mª Jujol , Barcelona, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, p. 108-110; P. c asajoana salV i

LA URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

FiGura 4. Antoni Darder: avantprojecte de noves alineacions de la plaça d’Espanya de 1924. Plànols-croquis de la solucions 1 i 2. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

Si bé el trànsit rodat d’ambdós plànols resultava d’un sistema giravoltat, és dissemblant pel que fa a la silueta. Així, doncs, el plànol número 1, de forma semicircular amb jardinera central el·líptica, donava preferència a les vies de major trànsit: carrers de les Corts, de la Creu Coberta i de la Gran Avinguda (passeig de la Reina Maria Cristina). Per tant, la uniformitat de la plaça provenia del tancament circular del seu costat més septentrional, ja que aquest homogeneïtzava amb la convexitat dels dos palaus de l’entrada (corresponents al de Comunicacions i Transports i al de Pedagogia, Higiene i Institucions Socials o del Vestit). El plànol núm. 2 era de forma circular amb les jardineres sinuoses d’un radi inferior al de l’hemicicle, per la qual cosa s’exhortava l’eix visual de l’avinguda principal.

Dels dos plànols, el segon es va prendre:

1º. Por ser una solución más espontánea y natural dado el sistema de cruce radial de las calles y que dentro de una mayor simplicidad de concepción permite una mejor regularidad en la organización de las alineaciones.

2º. Porque la vía principal que atraviesa la plaza, o sea la calle de Cortes, la corta con mayor regularidad que en la solución nº 1. La citada calle de Cortes divide la (1986), La fontana de la plaza de España: Josep Mª Jujol , vol. i-iii, tesi doctoral inèdita dirigida per Oriol Bohigas, Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya i Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona; J. M. jujol (1988-1989), «La fuente de la Plaza de España. Memoria del Concurso», Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (Barcelona), núm. 179-180, p. 188-192.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

plaza en dos zonas muy desiguales lo que obliga a forzar la solución del centro de dicha plaza a fin de componer las superficies de arroyo resultantes y no perder las características de dicho centro como punto de visualidad desde las calles afluyentes.

3º. Por estimar que la solución circular o casi circular permite en nuestro caso un mejor enlace de la plaza con las calles de Cortes y de la Cruz Cubierta.

4º. Porque aún reconociendo que la mayor parte de los tratadistas de urbanización no recomiendan en general las plazas de forma circular y con un sistema radial de vías afluyentes, no expone sin embargo ninguna razón fundamental para percibir dicha disposición y los varios defectos que la misma señalen se hallan muy atenuados en nuestro caso particular, pues por una parte la recepción de perspectivas semejantes desde el centro de la plaza no tiene lugar por ser pocas las calles afluyentes y muy distintas entre si por su aspecto y dimensiones. En lo que respecta a las dificultades nacidas en la forma de los solares y de las alineaciones cóncavas de las fachadas, no existen propiamente en nuestro caso por ser muy extensos los paramentos de fachada que corresponden a la plaza y muy grande el radio de curvatura de la misma [...].25

Aquest estudi va ser útil per definir el projecte de 1926 (figura 5) i per acabar, finalment, la urbanització de la plaça d’Espanya.

Comprende el estudio de nuevas alineaciones, el de sus rasantes y la organización del área de la plaza mediante la adecuada disposición de arroyos, aceras y burladeros, de acuerdo con el proyecto de distribución de tránsito, estudiado por la Sección de Ingeniería de la Exposición.

Las nuevas alineaciones proyectadas tienen por objeto, por una parte un aumento de la superficie vial hacia la parte opuesta a la Avenida Central o de entrada a la Exposición y con ello superar la distribución de su área en relación con las vías principales que cruzan la plaza. Además estas nuevas alineaciones procuran en lo posible regularizar el perímetro de dicha plaza, ordenándola con relación al eje de la citada Avenida que ha de constituir la entrada principal al Certamen y al Parque Municipal de Monjuich. Finalmente al proyectar las nuevas alineaciones se ha tenido en cuenta la conveniencia de limitar la zona de expropiación a las fincas más estrictamente necesarias, procurando eliminar de la misma todas aquellas que por su importancia podrían encarecer considerablemente el coste de dicha expropiación. Esta queda limitada a tres zonas que abarcan en conjunto 19 fincas con una extensión total de 6650,30 metros cuadrados. Resultan además dos solares hacia la parte de la calle de la Cruz Cubierta y por lo tanto frente la entrada principal a la Exposición, con capacidad suficiente para la construcción de hoteles o de edificios de carácter público [...] y un pequeño solar o parcela de fácil venta entre las calles de las Cortes

25. AMAB, Fons Institucional, Exposició de 1929, c. 47213.

LA URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

FiGura 5. Antoni Darder: projecte de noves alineacions de la plaça d’Espanya de 1926. Plànols-croquis. AMAB, Manteniment i serveis, Sèrie Q 130, c. 5.

y el Marqués de Duero. Dichos solares suman en conjunto una superficie de 4479 metros cuadrados.

En el estudio de las nuevas rasantes se ha procurado, en lo posible, mejorar la parte del hemiciclo, corrigiendo la excesiva pendiente que presenta hacia la Riera de Magoria y evitando el mal efecto que produce actualmente la convexidad del centro de dicho hemiciclo.

En la distribución y organización del tránsito del área de la plaza se ha tenido en cuenta [...] la posibilidad de establecer grupos de jardinerías en los burladeros que por sus dimensiones y situaciones lo permiten, así como la posible distribución de aparatos de iluminación y de grandes antenas o postes que podrán constituir elementos de la decoración provisional de la Plaza durante la época de la Exposición [...]. 26

26. AMAB. Manteniment i serveis, Sèrie Q 130, c. 5.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

Tot i que el projecte d’urbanització de la plaça d’Espanya s’havia enllestit l’any 1926, encara s’hi havia de resoldre tant l’entrada principal de l’exposició com la font central.

conclusions

La història urbanística de la plaça d’Espanya va començar l’any 1859 a partir del projecte fraccionari d’Ildefons Cerdà. Posteriorment, el 1894, l’arquitecte Josep Amargós va redactar l’avantprojecte d’urbanització rural de Montjuïc. No obstant això, la primera gran transformació de la plaça es va produir arran de l’Exposició de les Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913.

Així, doncs, el 1915 Josep Puig i Cadafalch, afavorit per la nova situació jurídica del sòl del parc, va presentar una proposta d’ordenació global de la muntanya, l’espai de la qual quedava vertebrat per un seguit d’eixos viaris que servien com a pla d’ordenació dels diferents pavellons del certamen. A més, va preveure la connexió de la Gran Via i el muntijol mitjançant una plaça circular porticada. En aquest sentit, va ser el primer a dissenyar l’accés de la vessant nord de la muntanya i del seu avantprojecte van derivar les actuacions que s’hi succeïren.

Poc després, Josep Amargós va realitzar una altra traça per urbanitza-la. Aquesta va ser desestimada a accepció de l’avantprojecte de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets datat als volts de 1917, on es plantejava una plaça semicircular amb sis illetes enjardinades per repartir el trànsit.

La Junta de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques va encarregar, a Ferran Romeu, l’avantprojecte de reforma i millora de la plaça d’Espanya l’estiu de 1920. No se sap amb certesa l’any del seva finalització, i potser va ser el gener de 1922, tal com s’evidencia a través del plànol.

El setembre de 1923, amb l’objectiu de reduir la zona d’expropiació i evitar l’encariment de l’avantprojecte primigeni, es va encarregar, a l’arquitecte Antoni Darder, l’execució d’un nou planejament urbanístic (solucions A i B). Un any després, aquest va portar a terme un altre esbós (solució C) per tal de fixar les dimensions màximes de reductibilitat de la plaça en relació amb l’estudi de Romeu, d’una banda, i els plànols de 1923, de l’altra.

Totes aquestes traces van sevir per fixar els fonaments d’un altre avantprojecte de noves alineacions, que va ser redactat pel mateix Darder el juny de 1924 (solucions 1 i 2). D’aquestes dues solucions, va optar per la segona per

LA

URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

tal d’executar el projecte definitiu de 1926, ja que permetia una millor connexió entre les vies que conformaven el sistema radial de trànsit rodat (concretament entre l’avinguda de les Corts Catalanes i la carretera de la Creu Coberta), a la vegada que donava continuïtat al pla Cerdà —tal com s’hi preveia en la memòria de l’avantprojecte de reforma i millora suara citat. Aquest sistema estava determinat per l’espai circular de la plaça i pels dos palaus situats a banda i banda de la Gran Avinguda (avinguda de la Reina Maria Cristina).

A partir d’aleshores, la plaça d’Espanya apareixia en la seva disposició i forma definitiva (semblant a l’alineació que va fer Ferran Romeu) i, des d’ençà, aquesta ha esdevingut un centre expositiu i neural de la vida socioeconòmica de Barcelona, i ha suplantant, així, el paper que la plaça de les Glòries Catalanes havia tingut en el projecte de l’Eixample d’Ildefons Cerdà.

aGraïments

Per acabar, només em resta agrair l’ajut i el suport rebut d’Horacio Capel Saéz, Miquel Àngel Fumanal Pagès, Maria Eugènia Lalanza i Carme Grandas Sagarra. També he de donar les gràcies a Mònica Briones Caro, per la seva col·laboració entusiasta a l’hora de rellegir aquest article.

biblioGraFia

a marGós, J. (1898a). «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona». Arquitectura y Construcción [Barcelona], núm. 21 (8 gener).

(1898b). «Urbanización de la montaña de Montjuich de Barcelona». Arquitectura y Construcción [Barcelona], núm. 22 (23 gener).

casajoana salV i, P. (1986). La fontana de la plaza de España : Josep Mª Jujol . Vol. I-III. Tesi doctoral inèdita dirigida per Oriol Bohigas. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

cirici, A. (1979). «Les Arts en l’Exposició del 29». Serra d’Or [Barcelona] (abril), p. 50.

cístere dominGo, M. C. (1974). La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Tesi doctoral inèdita dirigida per Emilio Giralt. Barcelona: Universitat de Barcelona.

GUILLEM FERNÀNDEZ GONZÀLEZ

«Dictamen del comitè d’estudis per al projecte de la Segona Exposició [...]» (1909). Arquitectura y Construcción [Barcelona] (10 octubre).

duran i san Pere , A. (1972). «La formació d’una gran ciutat». A: Barcelona i la seva història . Vol. I. Barcelona: Curial.

duran i Ventosa, Ll. (1929). «Perquè l’Exposició s’ha fet a Montjuïc». D’Ací i D’allà [Barcelona], p. 306-312.

Galeara, M.; roca, F.; tarraGó, S. (1982). Atles de Barcelona . Barcelona: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.

Grandas saGarra, M. C. (1986). Problemática urbanística y arquitectónica en torno a la exposición internacional de Barcelona de 1929. Tesi doctoral inèdita dirigida per Santiago Alcolea Gil. Barcelona: Universitat de Barcelona.

(1987). «Los proyectos urbanísticos para la plaza de España». D’Art [Barcelona: Universitat de Barcelona], núm. 13.

(1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Barcelona: Els Llibres de la Frontera.

H ernàndez- cros, J. E. (1979). «La segunda Exposición Universal de Barcelona: cinco flash-backs». Cau [Barcelona], núm. 57 (juny).

H ernàndez- cros, J. E.; usandizaGa, M . (1980). «L’Exposició de Muntanya perduda. Precisions sobre la urbanització de Montjuïc: 1959-1929». Grans Temes de L’Avenç [Barcelona], núm. 3.

jujol , J. M. (1974). «Jujol, un artista completo». A: L’Arquitectura de J. Mª Jujol . Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, p. 108-110.

(1988-1989). «La fuente de la Plaza de España. Memoria del Concurso». Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme [Barcelona], núm. 179-180, p. 188192.

julián, I. (1988). L’urbanisme a Barcelona entre dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Els Llibres de la Frontera.

«La fuente monumental de la Plaza de España» (1929). Diario Oficial de la Exposición, núm. 1 [Barcelona] (maig).

«La fuente monumental de la Plaza de España» (1929). La Vanguardia [Barcelona] (abril).

«La plaza de España» (1929). El Imám [Barcelona] (octubre).

LA URBANITZACIÓ DE LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA ENTRE ELS ANYS 1920 I 1926 (PROJECTES I PLÀNOLS)

m iralles, F. (1983). L’època de les avantguardes, 1917-1970. A: Història de l’art català . Vol. VIII. Barcelona: Edicions 62.

P uiG i cada FalcH, J. (1905). «A votar per l’Exposició Universal». La Veu de Catalunya [Barcelona] (1 novembre).

R. (1922). «El projecte de reforma de l’actual plaça d’Espanya de l’arquitecte Romeu». D’Ací i D’Allà [Barcelona], núm. 53 (maig).

roca i blancH, E. (1996). Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

solà-morales, I. (1985). «L’Exposició Internacional de Barcelona: 19141929». A: Arquitectura i Ciutat. Barcelona: Fira de Barcelona.

torres i ca Pell , M.; llobet i bacH, j.; P uiG i castells, J. (1985). Inicis de la urbanística municipal de Barcelona . Barcelona: Diputació de Barcelona. Corporació Metropolitana de Barcelona.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.62

Núm. XXI (2010), p. 251-260

FUNCIONES DE LA HISPANIDAD: ETHOS DISCURSIVO Y METÁFORA EN LOS MENSAJES DE FIN DE AÑO DEL GENERAL FRANCISCO FRANCO (1939-1967)

A dri A nA Eliz A bEth M inA rdi

Instituto de Filología y Literaturas Hispánicas Dr. Amado Alonso Universidad de Buenos Aires-CONICET (Argentina)

r E su MEn

El presente ensayo consiste en el análisis de la variación del ethos discursivo en un corpus compuesto por algunos mensajes de fin de año del general Francisco Franco durante las dos primeras etapas de su mandato (1939-1953) (1953-1967).

PA l A br A s cl Av E

Discurso político, franquismo, hispanidad, Francisco Franco, ethos discursivo, metáfora.

Functions of La Hispanidad : discursive ethos and metaphor in General Francisco Franco’s New Year’s messages (1939-1967)

A bstr Act

This essay is based on the analysis of the variations in discursive ethos found in a corpus of New Year’s messages broadcast by General Francisco Franco during the two first periods of his mandate (1939-1953 and 1953-1967).

K Ey words

Political discourse, Francoism, Hispanidad (Spanishness) , Francisco Franco, discursive ethos, metaphor.

El presente trabajo consiste en el análisis de la variación del ethos discursivo en un corpus compuesto por algunos mensajes de fin de año del general Francisco Franco durante las dos primeras etapas de su mandato (1939-1953) (1953-1967). El objetivo principal es elucidar cómo el locutor de estos discursos políticos construye el objeto discursivo hispanidad a partir de diferentes metáforas orientacionales, que se apoyan en una interdiscursividad bíblica

ADRIANA ELIZABETH MINARDI

—cuya fuerza es decisiva a los efectos del sentido en la primera etapa—, y de las ontológicas, que tienen como base el campo semántico de la producción económica, predominante en la segunda etapa. Este objeto discursivo, no obstante, necesita de una variación del ethos que, partiendo de la identificación, se transforma, hacia la segunda etapa, en un claro ethos de la credibilidad. D. Maingueneau (2002) instala el ethos en la enunciación como parte de la construcción de la identidad. Lo define como una corporalidad: una instancia enunciativa caracterizada por tener un «cuerpo» y un «carácter» específicos. No es casual que ya para Aristóteles la fuerza del ethos como carácter moral sea el soporte discursivo,1 pues ese enunciador cumple el papel de garante, fuente legitimadora que certifica lo que es dicho. Cuerpo y carácter del garante son tributarios de las representaciones colectivas. A partir de este marco teórico y, teniendo en cuenta el concepto de práctica discursiva, podemos afirmar que la primera etapa del período se caracteriza por la utilización del concepto hispanidad desde el sentido de resistencia y sacrificio cristiano. En esa construcción, el ethos de identificación necesita de un locutor que se presente como jefe indiscutido y guía del pueblo. El 1 de abril se emite el parte de la victoria, de allí en más comienza la etapa de la organización. Las detenciones en masa serán la característica principal de las primeras semanas del gobierno junto con la puesta en marcha de un proyecto de depuración que dejará en el olvido la experiencia republicana. Junto a la Ley de Responsabilidades Políticas, se inaugura la Ley para la Supresión de la Masonería y el Comunismo. Aunque quizás pueda verse mejor la intencionalidad explícita de un proyecto educativo ideológico si tenemos en cuenta el documento «El Maestro Nacionalsindicalista», de la Revista Nacional de Educación :

[...] Tenemos que empezar por el hombre pero por el hombre completo, totalitario y de él, subir a la familia y de la familia al Municipio y al Sindicato, para culminar en el Estado. [...] La tarea fundamental en este quehacer constructivo compete al Maestro Nacionalsindicalista, ya que, en sus manos, ha de troquelar al niño que va a ser hombre, y lo ha de troquelar con perfiles recios y viriles, pujantes y disciplinados para que Falange encuentre en ellos aquella materia prima, templada y digna, con que hacer españoles que sepan llevar sobre su mochila azul, la mochila que encierre un Imperio [...]. No valen aquí las traducciones... No valen las pedanterías

1. «Pues no ocurre como dicen algunos preceptores de elocuencia, los cuales en el arte de la Retórica presentan la probidad del orador como que de nada sirve en orden a la persuasión, sino que el carácter moral, por así decirlo, posee casi la mayor fuerza probatoria» (El arte de la retórica , L1, 1356 a).

FUNCIONES DE LA HISPANIDAD: ETHOS DISCURSIVO Y METÁFORA

EN LOS MENSAJES DE FIN DE AÑO DEL GENERAL FRANCISCO FRANCO (1939-1967) y barbarismos con que nos obsequiaban los botafumeiros de la Institución Libre de Enseñanza... Nuestra pedagogía ha de ser nuestra: católica, tradicional y revolucionaria. (García i Carnicer, 2000, p. 345)

Allí aparece claramente la declaración de ruptura con la República y la tradición liberal del krausismo; el modo de articulación del ser español combina todos los aspectos totalitarios, desde un lenguaje español, castellano sobre todo, sin traducciones, hasta el fundamento de una semiología de la moda. En el nivel de análisis del ethos discursivo, vemos que el primer discurso de la victoria afirmada, del 31 de diciembre de 1939, presenta las metáforas de la enfermedad social a través de los «males del marxismo». Esta operación ideológica de universalización y anulación de los matices en una posible oposición antifranquista se resuelve en la oposición del cuerpo sano frente al cuerpo enfermo lo que, en definitiva, equivale a oponer el pasado republicano al presente nacional-socialista:

La derrota de los marxistas había forzosamente de dejar en el cuerpo nacional fermentos de disolución y rebeldía entre esa masa de enemigos vencidos [...]. En contraste con todo ello, se destaca la energía que nuestro pueblo ha revelado en la cruzada y su voluntad de bien patrio, lo que nos permite mirar serenamente el porvenir. [...] La guerra fue el único camino de redención que a España se ofrecía.

Este fragmento muestra las oposiciones básicas que construyen los campos semánticos en los mensajes de esta etapa. Por un lado, el cuerpo nacional , el del conjunto que es portavoz y estandarte de la herencia hispánica y ferviente servidor del Generalísimo. Este cuerpo homogéneo, fiel a las tradiciones, se opone al cuerpo desintegrado, que es solo fermentos. Por otro lado, las construcciones simbólicas se afianzan en la interdiscursividad bíblica. El cuerpo nacional, como el cuerpo de Cristo, es quien puede salvar a España y situarla en la edad dorada, la Reconquista. Mientras que la República es un cuerpo hecho de fermentos y del mal mayor que es la rebelión, el cuerpo nacional emprende, bajo el liderazgo de Franco, la cruzada. La simbología del sacrificio, que también recupera la interdiscursividad bíblica, pone en evidencia la operación programática de estos discursos. El tópico de la hora difícil es significativo para definir cómo se presenta la hispanidad, ligado a la simbología bíblica y a la caridad cristiana. Esta hispanidad tiene la función principal de establecer una táctica de olvido de la guerra a la vez que intenta justificar las dificultades económicas de la postguerra:

ADRIANA ELIZABETH MINARDI

Yo les digo a esos espíritus apegados a los bienes, que el mejor seguro de sus caudales es la obra de redención que realizamos. Así lo sentimos y lo anunciamos cuando salían nuestros voluntarios para los frentes, así lo afirmamos sobre la sangre caliente de nuestros caídos y así lo exige el sentido profundamente católico de nuestro movimiento.

De esta forma, el nosotros exclusivo se enfrenta a la tradición liberal, territorio de los otros, y propone también otra lectura de la historia. La tradición de la República no tendría un anclaje en la hispanidad, como sí lo tiene el Movimiento nacional, sino que, por el contrario, se alimentaría de extranjerías que no son propias de España. Estos agentes de la anti-España, como los denomina Franco, tienen participación en la otra historia, la que se inicia con Carlos III. Otra oposición básica: civilización y barbarie, que construye a los rojos bajo la figura del caos. Esto es lo que a Franco le permite afirmar, en este primer discurso, el valor de «nuestra hispanidad civilizadora de pueblos y defensora de la fe», acompañada del grito de «Arriba España». Esta última metáfora orientacional pone en evidencia la necesidad no solo de plantear el programa del Movimiento hacia dentro, sino también hacia las demás naciones. El tópico de la mater España va construyendo la frontera entre la primera y la segunda etapa. La madre es la Iglesia y es España. Puesto que la resemantización del término más conflictivo, la guerra, se transforma en Cruzada, el énfasis moral anula todo sentido de autoritarismo.

Por otro lado, el sema más importante está ligado a la apertura: «[...] la España renacida abre sus brazos con calor de madre». Dicho sema se constituye por dos términos: el renacer que implica el sufrimiento y la apertura de la madre. Es, en sí, un principio y un final: el del parto. Así se figura el proceso que dará paso a la etapa liberal de entrada en el capitalismo, cuyos jefes espirituales y tutores son los padres:

[...] Nadie puede desconocer en esta hora de qué manera el trabajo y el pan de cada día, la paz y la justicia de cada hora, son algo que depende de la cosa pública. [...] Y si el trabajo de cada día y la paz y la justicia de cada hora dependen de la comunidad y de la cosa pública, nada más conveniente que reservarle un sitio en la mesa redonda de la familia, en torno a la jefatura natural de los padres, bajo la inspiración de Dios y la tutela de las estirpes como cosa patrimonial viva y de la mayor trascendencia. (Mensaje de 1951)

Esa masculinidad responde a otra simbología con que se va cerrando

FUNCIONES DE LA HISPANIDAD: ETHOS DISCURSIVO Y METÁFORA

EN LOS MENSAJES DE FIN DE AÑO DEL GENERAL FRANCISCO FRANCO (1939-1967)

el período: la del toro. De esa lucha deviene otra metáfora de la producción: la recolección de frutos que dará paso, en 1953, a una ruptura absoluta respecto de la autarquía y el aislamiento internacional. Así, la segunda etapa construye la hispanidad mediante el sentido de la producción económica. Es necesario que el ethos discursivo varíe mostrando una credibilidad y racionalidad; el locutor debe ser medido y competente por cuanto es lo que necesita para entrar en el campo internacional, el mercado común y la inclusión en la Organización de las Naciones Unidas (ONU). En esta etapa de la economía franquista se produce una importante mejora ya que España por fin se abre al exterior. Todos estos cambios concuerdan con el año 1953, cuando se realiza el acuerdo militar hispano-norteamericano que contribuirá a que la década que abarca de 1957 a 1967 constituya el período decisivo del franquismo y su entrada en el sistema capitalista y de la economía de mercado. Como señala Eslava Galán: «Franco se afeitó el bigotito, archivó las carpetas del proyecto autárquico y desatornilló de sus poltronas a unos cuantos ministros falangistas para sentar en ellas a jóvenes tecnócratas opusdeístas» (Eslava Galán 2000, p. 135) .

En el plano discursivo, se presentan cambios importantes que hacen que el ethos discursivo se configure mediante componentes programáticos ligados al progreso. De esta forma, el hogar cristiano y abnegado será un hogar capaz de producir y multiplicarse, en tanto que célula madre, origen de la sociedad y fundamento del ser español:

[...] Por la elevación de sentimientos que el orden familiar entraña, por la solidaridad del común destino, por la red de afectos y tradiciones acumuladas al correr de los años, que de padres a hijos se transmiten con al antorcha del deber, de los honores, del trabajo o del sacrificio, no sólo es semejante lo que puede establecerse entre la Familia y la Patria, sino que la familia constituye un modelo, un arquetipo para la Nación. (Mensaje de fin de año de 1953)

Aquí podemos observar cómo se resemantiza la construcción nominal «antorcha del saber» por la consecuente «antorcha del deber», asignando la capacidad de iluminar al deber primigenio de lealtad al Estado y a la ideología nacionalista que pretende enterrar el legado de la Ilustración. En esta etapa, se abandona la denominación Régimen por la de Monarquía constitucional. Estas características pueden observarse, por ejemplo, en otras construcciones del mensaje de fin de año de 1953. Allí, las lecciones familiares, ligadas al buen linaje, suponen, en la familia, la base del edificio nacional.

ADRIANA ELIZABETH MINARDI

Esta metáfora, que tiende a analizar y resaltar los fundamentos del Régimen, depende de otra que constituye la base de estos mensajes: la metáfora del canal, del viaje o de la nave que ha de llegar a buen puerto.

Si las virtudes cristianas de los hogares alcanzan tanta trascendencia para la vida y el porvenir de toda la nación, también el gobierno y la marcha de la nación tienen una honda repercusión sobre la vida íntima de nuestros hogares, no en vano la patria es como una gran nave en la que todos nos encontramos embarcados y que nos hace partícipes de sus desgraciados derroteros.

Esta estructuración de la vida social, tan vertical, supone también una recuperación de la historia. Esta historia pretende hacer la prehistoria, es decir, la reconquista, el período fundacional de un continuum histórico que emerge plenamente en una etapa de prosperidad. El mensaje de 1954 marca la entrada tardía en el capitalismo con la mención de las empresas; aquí la teoría del derrame es esencial no solo porque remite a la multiplicación de los panes y los peces como reformulación bíblica, sino también porque implica una idea evolucionista del Régimen a la monarquía en tanto progreso natural. En ese discurso las metáforas de la enfermedad ocupan un lugar privilegiado para la caracterización de la República: se la nominaliza despectivamente como el empacho democrático y liberal, la vejez del liberalismo, la Patria enferma en 1936. Sus rastros son, sin duda, la modernidad de los medios de masas y la prensa escrita liberal que llevan el «veneno del materialismo». Esta etapa califica el período anterior, el de la hora difícil, como un camino necesario y obligado para el progreso. No obstante, la espiritualidad comienza a manifestarte en una hispanidad productiva, fruto de las relaciones con Estados Unidos:

La firma del Concordato y de los acuerdos con Norteamérica son las pruebas de esa vuelta de España a la política internacional activa. [...] Yo quiero recordaros que la vuelta de España al quehacer internacional no data de ahora, sino de la fecha de nuestro movimiento y de la ocasión en que España, unida y resuelta, decidió seguir su camino.

En el discurso de fin de año de diciembre de 1958 aparece otro tópico ligado a la simbología bíblica: la política como misión, no como poder. El líder carismático se propone como el navegante capaz de enfrentar los desvíos del azar. De esta forma, renacimiento espiritual ya no se opone a la mejora económica sino, por el contrario, se vuelve necesario para la mejora social. El campo da paso a la industrialización y ese problema se fundamenta mediante la pre-

FUNCIONES DE LA HISPANIDAD: ETHOS DISCURSIVO Y METÁFORA

EN LOS MENSAJES DE FIN DE AÑO DEL GENERAL FRANCISCO FRANCO (1939-1967) gunta retórica, donde se compara el crecimiento de las industrias con el de la producción agrícola. La imagen de Estado de bienestar resulta clave para entender los cambios en el plano ideológico y discursivo que opera el Régimen y que se deja ver en un incremento de las obras públicas de vivienda y de eficaz alianza con las empresas a las que se les pide ayuda para el impulso innovador de la economía. A esta imagen del Estado benefactor, se le suma la de democracia orgánica. Pero el problema esencial puede resumirse en la siguiente pregunta: ¿Cómo logra el Régimen franquista hacer compatibles los valores conservadores del nacionalismo católico frente al impulso modernizador que proveen las alianzas económicas con Estados Unidos y que necesariamente han producido cambios en las leyes de prensa, con la incorporación del grupo de los tecnócratas? Quizás la respuesta haya que buscarla en la inclusión en los discursos de una nueva otredad. El mal encarnado por el comunismo proporciona la clave de lectura que logra asimilar la noción de progreso material a un «premio» o galardón que Dios ha dado a España por sus sufrimientos. De esta forma, la ideología logra incorporar el progreso desde la cosmovisión nacionalista:

Hoy, sin embargo, tengo que preveniros de un peligro: con la facilidad de los medios de comunicación, el poder de las ondas, el cine y la televisión se han dilatado las ventanas de nuestra fortaleza. El libertinaje de las ondas y de la letra impresa vuela por los espacios y los aires de fuera penetran por nuestras ventanas, viciando la pureza de nuestro ambiente. [...] En la historia alcanzamos lo que fuimos, precisamente por haber sido fieles a nosotros mismos y celosos de nuestras virtudes; mas en el torbellino de la vida moderna suele vivirse cómoda y superficialmente, cerrando los ojos a las desgracias pasadas. (Mensaje de fin de año de 1955)

Nuevamente, la metáfora del país como un hogar y la dialéctica espacial del dentro-fuera, representado por la figura bisagra de la ventana. Pero los cambios en el discurso responden también al cambio de imagen de dictadura en monarquía. Franco dejará de hablar bajo el personalismo o las ideas del Movimiento para agruparlas bajo la denominación de Estado, como vemos en el mensaje de diciembre de 1963. Allí, el ejemplo del pasado se nutre con el de Hispanoamérica frente a la amenaza del comunismo. Los partidos políticos se nominan bajo la metáfora del cáncer y la propuesta es el futuro sin la «democracia », esencialmente inorgánica, lo que le permitirá justificar el Plan de Desarrollo Económico:

En el camino de nuestra recuperación económica, el Plan de desarrollo supone un avance considerable que mejora de modo sustancial los supuestos económicos de

ADRIANA ELIZABETH MINARDI

nuestro país. La planificación de la economía es un principio de orden que debe aproximarnos a las metas deseadas y que nos permitirá conocer con mayor exactitud las posibilidades competitivas de nuestra economía, colocándonos en situación más favorable frente a los grandes mercados mundiales. [...] Crear los puestos necesarios para mantener el pleno empleo y para absorber los excedentes de la mano de obra campesina.

El campo semántico que se construye está ligado al Estado benefactor que entra en el capitalismo. Semas como excedente, competencia, planificación, mercado y desarrollo marcan el quiebre respecto de la etapa de sufrimiento cristiano. Como evolución inevitable, si la superestructura cambia su denominación se debe a un cambio en la base material; es decir, dialécticamente, el desarrollo económico propuesto y la entrada en el capitalismo hace que España deba vestir el ropaje de monarquía constitucional. Se establece lo que U. Eco (1985) llama conmutación de código ; si antes lo constitucional estaba cargado de subjetivemas negativos, ahora, gracias al cambio de modelo económico, tiene connotaciones positivas. El discurso en esta etapa está cargado de prescriptores que se actualizan en el uso de un nosotros que pretende ser inclusivo, solo al sector de la mano de obra, porque el intelectual continúa siendo de la república. La razón instrumental está ahora por encima de la Iglesia católica.

Somos conscientes de que tanto la iglesia como el Estado son dos sociedades perfectas, cada una en su orden, con sus propios fines, una en lo espiritual y otra en lo temporal y, por tanto, independientes y poseedoras de sus respectivas soberanías.

Por último, el problema del futuro es central en esta etapa y culmina de forma conclusiva la visión del Estado y su conformación. La presentación y fundamentación de la Ley Orgánica del Estado (LOE) que se explica como un fruto del conjunto social y se muestra como el afán de volverse historia, de la unidad y la implementación de las Cortes. En el discurso de 1967, también proyectado por Televisión Española (TVE), se menciona el proyecto político como proyecto institucional de transformación y la firma de la LOE que irá asegurando que todo quede atado y bien atado.

Para finalizar, los campos semánticos ligados al objeto discursivo hispanidad despliegan, por consiguiente, una sentimentalidad católica que está acorde a la relación Iglesia-Estado que, con sus variantes, permanecerá inalterable a lo largo del período. Esa relación, no obstante, necesita de cambios en el locutor cuyo ethos discursivo se irá construyendo según los usos metafóricos que requieran los vaivenes del contexto.

FUNCIONES DE LA HISPANIDAD: ETHOS DISCURSIVO Y METÁFORA

EN LOS MENSAJES DE FIN DE AÑO DEL GENERAL FRANCISCO FRANCO (1939-1967)

bibliogrAfíA

AMossy, r. (1999). Images de soi dans le discours. Lausana: Delachaux et Niestlé.

A r Aquistán, L. (1990). El pensamiento español contemporáneo. Buenos Aires: Losada.

A ristótElE s (2005). El arte de la retórica. Buenos Aires: Eudeba.

bEnAssA r, B. (2003). Franco. Madrid: EDAF.

c ourtin E , J. J. (1981). «Analyse du discours politique». Langages, n.º 62.

ducrot, O. (1990). El decir y lo dicho: polifonía de la enunciación. Barcelona: Crítica.

E AglEton, T. (1997). Ideología. Buenos Aires: Paidós.

Eco, U. (1985). Tratado de semiótica general. Barcelona: Lumen.

E sl AvA gA lán, M. (2000). Historia de España contada para escépticos. Barcelona: Planeta.

fontA nA, J. (1986) España bajo el franquismo. Barcelona: Crítica.

gr Aci A gA rcí A, J.; cA rnicEr, J. (2000). La España de Franco (1939-1975). Madrid: Síntesis.

guA rigli A, O. (1993). Ideología, verdad y legitimación. Buenos Aires: FCE.

h Err Ero, J. (1986). Los orígenes del pensamiento reaccionario español . Madrid: Alianza.

K Ebr At- or Ecchion E , C. (1983). La connotación. Buenos Aires: Hachette.

l AKoff, G.; Johnson, M. (1995). Metáforas de la vida cotidiana . Madrid: Cátedra.

lE gu Ern, M. (1981). «Metaphore et argumentation». En: L’argumentation. Lyon: Presses Universitaires de Lyon, p. 65-74.

M AEztu, R. (1996). Defensa de la hispanidad. Madrid: Rialp.

M A ingu En EAu, D. (1994). Nuevas tendencias en análisis del discurso. Madrid: Hachette. (2002). «Problèmes d’ethos ». Pratiques, n.º 113.

M A rtín gA itE , C. (1994). Usos amorosos de la Postguerra española . Barcelona: Anagrama.

PEr El MA n, Ch.; olbr Echts-tytEc A, l . (1994). Tratado de la argumentación : La nueva retórica . Madrid: Gredos.

Pér Ez Pic A zo, M. (2000). Historia de España del siglo xx. Barcelona: Crítica.

ADRIANA ELIZABETH MINARDI

tusEll , J. (1996). La dictadura de Franco. Barcelona: Labor. vErón, E. (1987). «La palabra adversativa. Observaciones sobre la enunciación política». En: vErón, E. [et al.]. El discurso político : Lenguajes y acontecimientos. Buenos Aires: Hachette.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.63

Núm. XXI (2010), p. 263-284

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI

A LA LAIETÀNIA INTERIOR. ESTUDI DEL VALLÈS ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA 1

M arta Flórez i SantaSuSanna

Institut Català d’Arqueologia Clàssica

La recerca sobre el paisatge en zones urbanes o periurbanes implica importants limitacions metodològiques. En aquest sentit, l’àrea d’estudi situada a la plana del Vallès, a prop de la ciutat de Barcelona, ha viscut un important procés d’urbanització en les últimes dècades que avui dia dificulta el desenvolupament de prospeccions arqueològiques i, per tant, la recuperació de dades noves. La destrucció d’àmplies àrees agràries ha implicat que la recerca territorial al Vallès Oriental s’hagi centrat en un estudi complet de la informació arqueològica disponible en les diverses fonts documentals (bibliografia, Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya [IPAC], etc.), en un treball intensiu amb la cartografia històrica i la fotografia aèria antiga gestionades des d’un entorn d’un sistema d’informació geogràfic (SIG), i en la realització de prospeccions arqueològiques i arqueomorfològiques en diverses finestres microespacials. L’article exposa, de manera sintètica, els resultats de la investigació arqueològica desenvolupada al Vallès Oriental, on la diversitat de les fonts analitzades ens ha permès caracteritzar la dinàmica diacrònica dels assentaments, analitzar les formes d’ocupació del sòl i definir la xarxa viària històrica d’aquest territori.

ParauleS clau

Arqueologia del paisatge, dinàmica del poblament, anàlisi arqueomorfològica, prospeccions arqueològiques, SIG.

1. Tesi doctoral dirigida pel doctor Josep M. Palet Martínez en el marc del Doctorat Interuniversitari en Arqueologia Clàssica de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Va ser realitzada dins del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministeri d’Educació. Va ser defensada el 10 de gener de 2011 davant d’un tribunal format pels professors F. Trément (Universitat Blaise Pascal, Clermont II), Joaquim Pera (Universitat Autònoma de Barcelona) i Ignasi Grau (Universitat d’Alacant), que li atorgà la qualificació d’excellent cum laude (per unanimitat) i la menció europea en el doctorat.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

Settlement dynamics and territorial organisation in Laetania. Study of the Vallès Oriental area from the Iberian period to the Middle Ages

a bStract

Landscape research in urban or peri-urban areas implies important methodological constraints. In this sense, the area of study, the Vallès basin, near the city of Barcelona, has undergone an important urbanisation process over the last two decades. This fact restricts the retrieval of archaeological data and the development of archaeological surveys and fieldwalking. Due to the destruction of large agrarian areas, territorial research has focused on a complete study of the archaeological information available from several documentary sources (bibliography, Archaeological Heritage Inventory of Catalonia [IPAC], etc.), intensive work with historical cartography and old aerial photography within a geographic information system (GIS) environment, and on archaeological and archaeomorphological surveys developed in several micro-regional areas. This paper presents the results of the archaeological research developed in the Vallès basin (Barcelona); the diversity of sources analysed have allowed us to characterise the diachronic settlements’ dynamic, analyse the occupation forms of the territory, and identify the historical road network.

K ey wordS

Landscape archaeology, settlement dynamics, archaeomorphological analysis, archaeological surveys, GIS.

introducció

La tesi doctoral que presentem en aquest article exposa els resultats de la recerca duta a terme a la comarca del Vallès Oriental, en la qual s’han analitzat les formes del poblament rural antic i la seva dinàmica, així com les pautes d’ocupació del sòl i l’estructuració històrica d’aquest territori. L’anàlisi, plantejada des de la perspectiva teòrica i metodològica de l’arqueologia del paisatge ha permès caracteritzar la successiva configuració històrica del territori vallesà oriental des de la fase protohistòrica (segles vi-v aC) fins a l’alta edat mitjana (segles ix-x), tot determinant els moments de canvi i els agents generadors del mateix. L’aproximació ha estat, per tant, diacrònica i també pluridisciplinària, combinant l’estudi de les tipologies de l’hàbitat en el món rural i la seva distribució en el territori; les anàlisis i restitucions arqueomorfològiques treballades amb cartografia històrica, fotografia aèria antiga i documentació medieval i moderna, i les dades paleoambientals existents, que

265

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL VALLÈS

ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

han permès integrar la recerca territorial en un discurs més global sobre el paisatge històric vallesà i les relacions entre l’ésser humà i el medi.

El projecte s’ha desenvolupat dins del Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge (GIAP) de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), i a la vegada s’ha integrat en un programa de recerca més ampli del territori vallesà en el qual s’ha dut a terme l’excavació en extensió del nucli de cronologia republicana de Can Tacó2 (Montmeló i Montornès del Vallès). En el marc de la nostra recerca, també s’han realitzat treballs de prospecció arqueològica (intensiva, extensiva i arqueomorfològica), que han contribuït a la comprovació i ampliació de la informació arqueològica disponible per a l’àrea d’estudi. Els objectius, per tant, s’han centrat en dos grans àmbits: en primer lloc, l’estudi i la caracterització de les tipologies del poblament rural antic (formes d’hàbitat, cronologia i dinàmiques d’ocupació), i, en segon lloc, en l’anàlisi arqueomorfològica del territori per tal de caracteritzar la xarxa viària antiga i les formes històriques del paisatge.

El procés d’urbanització creixent que ha viscut el Vallès Oriental en les dues darreres dècades feia especialment necessària una investigació com la realitzada. En primer lloc, per l’interès i la conveniència d’analitzar i estudiar —des de l’arqueologia del territori— l’abundant informació arqueològica existent que, fins ara, no havia comptat amb una reflexió diacrònica i de conjunt. En segon lloc, per la mateixa qualitat i diversitat de la informació historicoarqueològica disponible per a aquesta àrea, que hem intentat recollir i plasmar en el treball.

L’obra està estructurada en quatre grans apartats, íntimament relacionats entre ells. Un primer bloc el constitueixen el marc teòric i la metodologia, tractats de manera detallada atesa la importància de tots dos en l’execució i l’obtenció de resultats de la recerca duta a terme. El segon gran apartat el configuren l’estudi tipològic de les formes del poblament rural i els resultats dels treballs de prospecció, on s’ha analitzat tota la informació arqueològica disponible (publicada i inèdita —IPAC—). En tercer lloc, trobem l’estudi arqueomorfològic, on es recull la proposta de restitució arqueomorfològica dels itineraris amb la seva descripció detallada, i l’aproximació al seu estudi històric. El darrer apartat ofereix l’estudi de la dinàmica evolutiva del poblament i l’estructuració territorial, on s’integren, en una visió conjunta, les

2. El projecte porta el títol de Can Tacó i el seu entorn. Estudi arqueològic del jaciment i del territori, i és dirigit pel doctor Josep Guitart i Duran (UAB) i pel doctor Josep M. Palet Martínez (ICAC).

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

dades referents a les formes d’hàbitat i les procedents de l’anàlisi arqueomorfològica.

l’àrea d’eStudi i la Seva ProbleMàtica

L’àrea d’estudi se situa en l’anomenada Laietània interior, que s’estenia per la zona de plana i per ondulacions suaus que s’obre a la Depressió Prelitoral, fins al límit natural del riu Llobregat. Dins d’aquest ampli territori, el marc geogràfic de la recerca s’ha centrat en el sector nord del domini laietà interior, a la zona central i baixa de la comarca del Vallès Oriental. Topogràficament està formada per la plana vallesana, que presenta uns relleus suaus resultat d’una hidrografia estacional molt marcada, i per dos sistemes muntanyosos que actuen de delimitadors naturals de la mateixa, la Serralada Litoral i la Prelitoral (en els seus vessants occidental i oriental, respectivament) (figura 1).

Tota aquesta àrea ha destacat històricament per tractar-se d’un corredor natural, una zona de pas fortament transitada des de l’etapa protohistòrica,

Figura 1. Situació de l’àrea laietana interior amb localització de les ciutats romanes i els principals rius i rieres de la zona d’estudi.

267

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI DEL VALLÈS ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA

EDAT MITJANA

essent encara avui un nucli de comunicacions important. Justament, la seva posició central en el territori de diverses ciutats de fundació romana com Barcino, Baetulo i Iluro —a la costa— o Egara i Aquae Calidae —a l’interior— accentuaven l’interès de conèixer la seva estructuració territorial a l’antiguitat i la relació amb aquests nuclis al llarg dels diferents períodes històrics.

La problemàtica específica que presenta el Vallès Oriental ve marcada pel procés d’urbanització tan fort que ha viscut en les darreres dues dècades, el qual s’ha traduït en la destrucció d’àmplies zones agràries. Aquest fet, malgrat haver significat la desaparició d’importants elements del paisatge antic i d’innombrables espais amb un gran potencial arqueològic (fet que ha transformat irreversiblement la realitat territorial d’aquesta àrea), ha generat un important volum d’informació arqueològica procedent, principalment, de les excavacions d’urgència. L’activitat urbanística, cada cop més intensa, ha portat a la llum nous jaciments que han engrandit la Carta arqueològica del Vallès Oriental , però que no han suposat nous treballs de síntesi que analitzessin el veritable potencial històric que presenta aquest territori. Aquesta és una realitat que ha limitat profundament els treballs de prospecció i, per tant, l’obtenció de dades materials noves. Això ens ha obligat a treballar de manera àmplia i rigorosa la documentació historicoarqueològica (malgrat els problemes que presenta la carta arqueològica) i a obrir finestres microespacials on desenvolupar els diversos tipus de prospecció.

MetodologieS i MaterialS

L’aplicació metodològica implementada al llarg del procés de recerca pot ser sintetitzada en dos grans àmbits de treball: l’arqueològic i l’arqueomorfològic. Pel que fa al primer, un important escull metodològic que ha calgut abordar ha estat el referent a les desigualtats i les mancances en la informació arqueològica, tant pel que fa a la pràctica inexistència d’excavacions arqueològiques en extensió com per la quantitat i la qualitat de la informació recollida a la carta arqueològica. Els dèficits s’han manifestat importants en aquesta darrera, conseqüència d’una informació desigual segons els períodes, que no és espacialment uniforme i que presenta mancances greus en les descripcions dels jaciments, tant pel que fa al material arqueològic associat com a les característiques de les restes. En nombrosos casos, a més a més, les fitxes recullen notícies orals difícilment comprovables en què la informació és clarament esbiaixada. Per a l’estudi del territori, ha esdevingut especialment problemàtica la falta de contextualització territorial i la manca de fiabilitat en la loca-

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

lització dels jaciments, freqüentment errònies amb coordenades UTM, que no són fruit d’una comprovació sobre el terreny. Aquesta realitat, per tant, ha condicionat l’ús i l’aplicació de les diferents tècniques i materials de treball, fet que ens ha obligat a avaluar la disponibilitat de registres i la documentació útil i a obrir diferents escales regionals d’investigació per tal de corroborar i d’aprofundir els resultats obtinguts a la finestra general.

Malgrat aquesta problemàtica, un primer pas bàsic en el procés de recollida de dades arqueològiques ha estat el buidatge sistemàtic de l’Inventari de Patrimoni Arqueològic de la Generalitat de Catalunya, que ha permès fitxar 546 jaciments repartits en 27 municipis, 3 tots ells compresos en un arc cronològic situable entre l’època protohistòrica (s. vi-v aC) i l’alta edat mitjana (s. x-xii dC).

El tractament i la recollida de tota la documentació històrica disponible sobre els vestigis arqueològics del Vallès Oriental s’ha fet a partir d’una base de dades de poblament, en la qual s’ha introduït la informació procedent de les diverses fonts analitzades: no només la carta arqueològica, sinó també les referències bibliogràfiques, els inventaris de patrimoni municipals i les dades de prospecció.4 Atesa la importància de realitzar un treball rigorós amb la documentació històrica es va crear una base que, més enllà de recollir les dades bàsiques de cada jaciment, tractés com a informació «històrica» d’interès altres aspectes com els autors de la fitxa de l’IPAC, l’any de redacció i les revisions (el que ha permès avaluar les descripcions dels vestigis i fer un seguiment dels mateixos durant els últims anys), així com documentar altres informacions importants com el lloc de dipòsit dels materials. La base de dades ha estat dissenyada utilitzant el programa FileMaker Pro 8 i té format de fitxa documental. 5 Els seus apartats mostren la informació referent a: la

3. L’Ametlla del Vallès, Bigues i Riells, Caldes de Montbui, Canovelles, Cardedeu, Granollers, la Garriga, la Roca del Vallès, les Franqueses del Vallès, Lliçà de Munt, Lliçà de Vall, Llinars del Vallès, Martorelles, Mollet del Vallès, Montmeló del Vallès, Montornès del Vallès, Palau-solità i Plegamans, Parets del Vallès, Polinyà, Sabadell, Sant Fost de Campsentelles, Santa Eulàlia de Ronçana, Santa Maria de Martorelles, Santa Perpètua de Mogoda, Sentmenat, Vallromanes i Vilanova del Vallès.

4. En el cas dels jaciments no inèdits prospectats, la informació de l’IPAC ha estat ampliada amb les dades obtingudes amb el treball de camp, entenent que aquesta també es troba recollida de manera molt més exhaustiva en les bases de dades de prospecció intensiva i extensiva corresponents.

5. Els camps d’aquesta base de dades estan inspirats en la base Access utilitzada en el projecte Forma Orbis Romani (FOR). El projecte FOR s’inicià el 1997, a l’empara de la

269

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL

VALLÈS ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

identificació del jaciment, la seva localització (coordenades UTM), una referència breu al context geogràfic i a la història de les troballes, la tipologia de les restes, la cronologia dels vestigis, la bibliografia relacionada i la descripció detallada de les restes del jaciment. En aquesta base de dades destaquen dos apartats especialment interessants per a l’estudi realitzat: la tipologia per períodes, que permet documentar l’evolució tipològica d’un mateix nucli al llarg de la seva existència, i una precisió cronològica de 50 anys, des del segle ii aC fins al segle i dC, i d’un segle per a la resta de fases. La combinació d’aquests dos elements ens ha ajudat a aproximar-nos —amb gran precisió— a la dinàmica del poblament rural vallesà, tot definint els grans moments de canvi en el patró d’assentament i la seva estreta relació amb l’estructuració antiga d’aquest territori.

Així mateix, s’han dut a terme dos tipus de prospeccions arqueològiques: l’extensiva i la intensiva. La prospecció extensiva ha comptat amb visites de diagnòstic a 35 jaciments de l’IPAC repartits en set municipis,6 que han cobert els diferents àmbits geogràfics que caracteritzen l’àrea d’estudi: el peu de mont i la muntanya de la Serra Litoral, la plana vallesana, i el peu de mont prelitoral. La selecció de jaciments es va dur a terme a partir de l’anàlisi de la informació de la carta arqueològica que mostrava zones amb dèficits importants d’informació i d’altres amb un gran potencial que valia la pena tornar a estudiar. A banda d’aquesta selecció, es van dur a terme diverses prospeccions més «sectoritzades» en àrees de plana baixa encara avui de caràcter rural, per tal de valorar-ne l’estat de conservació i la possible potencialitat arqueològica; els sectors escollits van ser Gallecs (Mollet), Palou (Granollers) i la Serra de Llevant (Granollers i la Roca). La totalitat de l’àrea prospectada extensivament ha estat de 1.239 ha. Cal destacar que, si bé es parla de prospecció extensiva pel format de control i diagnòstic dels jaciments arqueològics (ja inventariats), el treball en cadascun d’ells ha estat sistemàtic i intensiu (intra site).

Unió Acadèmica Internacional (UAI) i de l’Institut d´Estudis Catalans (IEC). Sota la coordinació del doctor Josep Guitart i Duran, el projecte té l’objectiu d’elaborar mapes arqueològics 1:25.000, incorporant-hi els estudis topogràfics de tots els vestigis del món antic que han arribat fins avui. Cal dir, però, que les necessitats específiques de la nostra recerca feien més convenient l’elaboració d’una proposta pròpia en la qual es prioritzessin i potenciessin certs aspectes del recull arqueològic.

6. Caldes de Montbui, Cardedeu, la Garriga, la Roca del Vallès, les Franqueses del Vallès, Llinars del Vallès i Montornès del Vallès.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

A partir del treball extensiu es va determinar que el sector prelitoral (i més concretament l’àrea de Samalús) mostrava una presència significativa de restes arqueològiques en superfície i àrees rurals on la pressió humana recent no havia deixat una petjada tan intensa, esdevenint un sector susceptible de ser prospectat de manera més sistemàtica. Així doncs, es va establir una àrea de treball de 162,5 ha articulades per l’eix topogràfic del Serrat del Puig. Dins d’aquest espai, es van analitzar intensivament 88 unitats de prospecció (UP), corresponents majoritàriament a camps de conreu actuals (tot i que també es van prospectar àrees boscoses).

En l’àmbit tècnic, les fitxes de prospecció —extensiva i intensiva— es van reproduir de manera ampliada en dues bases de dades independents, on es va recollir tota la informació referent al treball de camp. Aquestes bases, dissenyades també amb el programa FileMaker Pro 8, van permetre abocar la informació arqueològica de terreny al SIG, introduint, així, les coordenades actualitzades dels jaciments i —en el cas de la prospecció intensiva— dels polígons de les UP, cosa que va facilitar les anàlisis de tipus interpretatiu (jaciment o no, dispersió/concentració del material, densitats, localització, visibilitat, etc.).

Pel que fa al segon àmbit de treball, cal indicar que amb el concepte arqueomorfologia ens referim a l’anàlisi de les traces morfològiques que conformen el paisatge històric d’un territori. Aquest procés d’estudi implica la lectura, la restitució i la definició dels diversos elements morfològics del paisatge fruit de l’activitat ininterrompuda de les comunitats humanes sobre aquest. Per dur a terme aquesta anàlisi, es parteix d’un supòsit teòric que entén el paisatge com a element arqueològic en ell mateix i, per tant, susceptible de ser estudiat de manera completa tot seguint un mètode «estratigràfic»; és a dir, determinant les diverses fases formatives dels elements configuratius del paisatge i el paper que van desenvolupar en els diferents moments històrics.

En el cas del Vallès Oriental, la xarxa viària ha esdevingut l’objecte central de l’anàlisi arqueomorfològica com a element estructurador principal del territori. L’anàlisi arqueomorfològica s’ha fet a partir del treball amb la cartografia històrica i la moderna, així com la fotografia aèria antiga. En aquest sentit, els SIG han esdevingut una eina rigorosa i precisa per a la gestió i l’estudi de la documentació planimètrica i la restitució arqueomorfològica, i han ofert un marc de treball òptim per a una visió conjunta del material, en la qual s’han pogut incloure, igualment, altres dades geogràfiques i arqueològiques.

Pel que fa a la metodologia, a la fase inicial de la recerca s’ha desenvolu-

271

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL VALLÈS

ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

pat una base cartogràfica en entorn SIG, resultat del buidatge de la documentació cartogràfica digital —antiga i moderna— disponible per a la nostra àrea d’estudi, intentant incloure-hi el major nombre de mapes possible. El principal fons documental ha estat el de la Diputació de Barcelona, actualment consultable a l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), del qual han estat recuperades 34 minutes municipals (1:25.000, ICC) 7 fetes per l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol entre 1914 i 1924.8 Així mateix, s’ha treballat amb la cartografia 1:50.000 del Instituto Geográfico Nacional (IGN) realitzada entre els anys vint i cinquanta del segle xx; alguns mapes del Fons de la Generalitat de Catalunya realitzats durant la Guerra Civil espanyola (19361939, 1:50.000, ICC), i la cartografia 1:5.000 de l’any 1967 realitzada pel Servei de Cartografia i Fotogrametria de la Diputació de Barcelona, especialment interessant per la seva qualitat i detall, ja que recull —entre altres elements— algunes terrasses de conreu.

Malgrat l’escàs material disponible, s’han pogut incloure mapes històrics datats en el segle xvii (un document), en el segle xviii (dos documents), i en el segle xix (cinc documents). Si bé la cartografia antiga és molt reduïda, el tractament de tot el material ha estat regressiu, utilitzant la cartografia actual (base topogràfica 1:5.000 de l’ICC i la base ortofotogràfica digital 1:5.000 de l’ICC), molt més completa i fiable, com a font per a la georeferenciació dels elements antics que figuraven a la cartografia històrica de mitjan segle xix i inicis del segle xx. La majoria d’aquest material, que suma fins a 77 mapes, ha estat georeferenciat minuciosament per poder ser inserit en un entorn SIG, que n’ha permès una anàlisi detallada.9

7. Tres d’aquestes minutes municipals (Cardedeu, la Roca del Vallès i Caldes de Montbui) van ser sol·licitades directament al Centro Nacional de Información Geográfica (CNIG) perquè al Fons de la Diputació de Barcelona no n’hi havia la còpia.

8. Els documents digitals facilitats per l’ICC es corresponen amb les còpies manuscrites de les minutes municipals que van ser encarregades pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya per servir de base al mapa geogràfic de Catalunya d’escala 1:100.000.

9. La cartografia històrica més antiga no ha estat georeferenciada, a excepció de la col·lecció de mapes d’Ildefons Cerdà sobre el projecte del ferrocarril, que sí que han estat georeferenciats; la resta de mapes dels segles xvii, xviii i xix no han estat inclosos en la base cartogràfica en entorn SIG. La seva escala, excessivament general, juntament amb una representació, en molts casos, massa esquemàtica i en certs exemples fins i tot idealitzada del territori, feien poc viable una georeferenciació correcta. Òbviament, aquest fet no ha afectat la seva anàlisi arqueomorfològica exhaustiva que, d’altra banda, ha permès obtenir resultats interessants sobre la xarxa viària al Vallès Oriental.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

La base cartogràfica ha comptat, també, amb la inclusió, en el SIG, de la fotografia aèria vertical, concretament el vol militar de 1956-1957 (Força Aèria dels Estats Units, USAF, 1:33.000), georeferenciat i ortorectificat.10 La base ha estat completada amb la informació vectorial continguda en el mapa d’usos del sòl (1:50.000, Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF) i la base geològica (1:50.000, ICC). Això ens ha permès treballar simultàniament amb diversos materials cartogràfics i ortofotogràfics, tot oferint un funcionament multicapa i multiescala amb una alta resolució espacial i amb una producció gràfica excel·lent. Cal afegir, finalment, l’elaboració de diversos models digitals del terreny (MDT), de 2 × 2 m de cel·la i de 5 × 5 m de cel·la, desenvolupats a partir de la informació altimètrica continguda a la base topogràfica 1:5.000 de l’ICC. També s’ha inclòs el MDT de 15 × 15 m de cel·la que ofereix gratuïtament l’ICC, del qual destaca la qualitat (ha estat realitzat a partir de dades lidar). L’objectiu principal d’aquest material ha estat facilitar les anàlisis topogràfiques i espacials vinculades a l’estudi de poblament, per tal de poder fer càlculs de visibilitats, pendents, orientacions, etc. Cal dir, també, que s’ha substituït la visió estereoscòpica de la fotografia aèria antiga tradicional per la reconstrucció en tres dimensions del relleu de la mateixa mitjançant el SIG (ArcScene), la qual cosa ha permès treballar amb molta precisió la definició dels corredors naturals de comunicació principals (especialment en sectors de muntanya on era necessària la comprovació topogràfica).

L’estudi de la documentació escrita també ha estat un pas indispensable en l’anàlisi arqueomorfològica, ja que ha aportat dades valuoses sobre nombrosos elements del paisatge històric i ha permès una aproximació diacrònica a la seva evolució. Pel que fa a l’àmbit material, s’ha consultat documentació cadastral (actas de deslinde),11 on s’ha trobat toponímia perduda vinculada a

10. L’ortorectificació i georeferenciació ha estat realitzada per l’Oficina Tècnica de Cartografia i SIG Local de la Diputació de Barcelona, que dóna accés lliure i gratuït a aquest material mitjançant un servidor WMS.

11. Aixecades entre finals del segle xix i principis del segle xx, són les descripcions dels límits municipals que realitzaren sobre el terreny els topògrafs estatals. Es tracta de documents escrits a mà en els quals es descriuen exactament els elements que servien de delimitació de cadascun dels municipis: antics camins, rieres, fites, masies, etc.; constitueixen, per tant, un testimoni privilegiat del paisatge històric. Són molt interessants des del punt de vista arqueomorfològic perquè permeten testimoniar com camins i vies de llarga tradició fan les funcions de delimitadors entre poblacions, la qual cosa ens parla del seu pes en el territori. És un tipus de document que també permet

273

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL VALLÈS

ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

jaciments o referències interessants a vies antigues; s’han treballat llibres antics sobre rutes (des del segle xvi fins al segle xix) i llibres de viatges dels segles xviii i xix; i, finalment, s’han analitzat fonts documentals i reculls diplomàtics referents a textos d’època altmedieval editats i transcrits. Metodològicament, l’aproximació a tot aquest material s’ha fet seguint un buidatge sistemàtic i regressiu, en el qual la documentació més moderna ens ha ajudat a comprendre la més antiga (sovint difícil d’interpretar a causa de la manca de precisió i la fragmentació de les descripcions).

Finalment, cal destacar la realització de diverses campanyes de prospecció arqueomorfològica amb resultats molt interessants pel que fa a la localització de traces en fossa i elements vinculats a la xarxa viària històrica (fites termals, arranjaments estructurals, etc.). La prospecció arqueomorfològica, entesa com al seguiment i l’anàlisi de camins rurals i línies parcel·làries pertanyents a l’estructuració històrica d’un territori, ha cercat la localització dels trams fòssils d’aquests elements del paisatge per tal d’estudiar-ne els traçats i la morfologia actual. Els treballs arqueomorfològics s’han centrat en diversos sectors de l’àrea d’estudi: Gallecs (Mollet del Vallès), Palou (Granollers), les Franqueses del Vallès, Cànoves i Samalús, la Garriga, Cardedeu i la Serralada Litoral. Durant els treballs de seguiment de vies i límits parcel·laris es va dur a terme la localització precisa i la documentació dels trams dels camins rurals conservats (presa de punts GPS i registre en fitxes de prospecció), el seu registre fotogràfic i el control arqueològic dels marges.

Hem de precisar que prèviament a la sortida al camp —tant en la prospecció arqueològica com en l’arqueomorfològica—, es van generar mapes cartogràfics i ortofotomapes 1:10.000 i 1:5.000 sobre els quals es va abocar tota la informació de la base de dades creada a partir del buidatge de l’IPAC i tot l’estudi arqueomorfològic realitzat. Aquest procediment ens va permetre situar sobre la cartografia de camp la localització exacta de les línies viàries i parcel·làries que volíem analitzar a la prospecció arqueomorfològica, així com els jaciments documentats en l’estudi bibliogràfic i en el buidatge de la carta arqueològica que calia tenir en compte en els treballs de prospecció extensiva i intensiva.

recuperar toponímia d’àrees molt concretes que sovint no és recollida en la cartografia històrica, així com localitzar molins, recs o canals —i altres elements del paisatge— que tampoc no apareixen en els mapes i que sovint actuen com a límits termals.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

reSultatS i concluSionS PrinciPalS: la dinàMica del PoblaMent i l’eStructuració hiStòrica del territori al vallèS oriental (SegleS vi/v ac - ix/x dc)

A la tesi s’ha abordat la dinàmica evolutiva del poblament i l’estructuració del territori analitzant de manera conjunta les dades referents a les formes d’hàbitat, la seva distribució en el territori i les dades procedents de l’anàlisi arqueomorfològica, el resultat ha mostrat l’estreta relació entre tots tres elements.

D’una banda, l’estudi sobre les formes del poblament rural ha comprès l’anàlisi de les restes arqueològiques de les diverses fases històriques a partir de les dades de l’IPAC i dels diversos estudis publicats, per tal d’oferir una aproximació nova al món rural vallesà des de l’època ibèrica (s. vi-v aC) fins a l’alta edat mitjana (s. x-xii). La proposta tipològica per a les formes de l’hàbitat rural ha incorporat nombrosos jaciments arqueològics inèdits, procedents de la carta arqueològica, que han permès aprofundir en la reflexió amb abundants exemples de diversa categoria. Aquest estudi ha comptat, també, amb l’aportació dels resultats de les prospeccions dutes a terme en les diverses finestres territorials obertes, tot confirmant i ampliant els coneixements sobre les diverses tipologies de jaciment, documentant restes inèdites i evidenciant dinàmiques d’ocupació específiques segons les àrees topogràfiques i els períodes.

De l’altra, l’anàlisi arqueomorfològica ha permès la restitució i lectura de les formes identificades a partir de l’estudi i l’anàlisi de la cartografia dels segles xix i xx, fet que ha determinat l’existència, al Vallès Oriental, d’una sèrie de sistemes viaris dominants, un conjunt de sistemes viaris radials (vinculats al desenvolupament dels municipis principals), una xarxa ortogonal i tota una sèrie d’itineraris interior-costa situats a la Serralada Litoral. La lectura arqueològica del paisatge, és a dir la prospecció arqueomorfològica, va permetre la caracterització física de les diverses traces, facilitant la proposta de tipologies segons la seva localització a la plana baixa, al piemont prelitoral o a la Serralada Litoral (els tres sectors analitzats). A partir de les dades de camp i la fotointerpretació es van establir unes seqüències de cronologia relativa (lectura cronològica de la xarxa viària) gràcies a les quals s’ha pogut determinar l’anterioritat dels sistemes viaris dominants i la xarxa ortogonal respecte dels sistemes radials, els quals sovint capten o deformen eixos dels altres dos. Una aproximació cronològica més detallada (feta a

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL

VALLÈS ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

partir de l’estudi regressiu de la documentació medieval i moderna, la cartografia històrica i les dades del poblament antic/medieval) ha permès proposar una evolució històrica per a la xarxa viària i confirmar que el desenvolupament dels sistemes radials es produeix a partir d’època medieval (s. ix, x i xi), mentre que el sistema viari dominant, la xarxa ortogonal, l’eix carener principal i alguns dels passos interior-costa serien premedievals (figura 2).

Cal destacar, en darrer lloc, la realització de l’estudi metrològic del sistema ortogonal. La seva orientació paral·lela, buscant l’ortogonalitat, juntament amb la seva localització als peus de l’única aglomeració de caràcter urbà d’època romana coneguda a la zona d’estudi (Aquae Calidae) motivaven un estudi més aprofundit d’aquesta estructura. Es va poder observar que, malgrat que les distàncies funcionessin bé amb l’actus (amb l’alternança d’algunes equidistàncies), aquestes no responien a cap mòdul uniforme conegut i, per tant, no estàvem davant d’una centuriació. Amb tot, podem dir que sembla documentar-se un treball d’agrimensura amb l’objectiu d’organitzar regularment l’espai.

Figura 2. Imatge del sistema viari ortogonal, amb els eixos teòrics i les formes del parcellament orientades amb l’estructura.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

Període ibèric (segles vi/v-iii aC)

Durant la fase ibèrica, el Vallès Oriental viu una intensa ocupació dels dos sistemes muntanyosos principals, la Serralada Litoral i la Prelitoral. L’estratègia de distribució d’aquest poblament es basa en la localització d’establiments en alçada, creant dues «línies» d’oppida que controlen, de manera eficaç, les àrees agrícoles situades a la plana. Aquesta tipologia d’hàbitat, jerarquitzada clarament en els sectors litorals, desenvolupa, també, a la zona interior una complexitat notable com revelen les noves dades arqueològiques. Malgrat que a la Laietània interior no es documentin centres ibèrics de primer ordre (com Burriac a la costa del Maresme), és possible documentar centres de segon ordre (amb funcions estructurants) i jaciments especialitzats (acumulació, producció i redistribució) en punts estratègics d’aquest territori. Les valls i els sectors de plana pròxims a les serralades són ocupats per petits vilatges i establiments rurals, especialment a partir del segles iv-iii aC. Tot aquest poblament s’estructura al voltant de vies de comunicació protohistòriques integrades en corredors naturals de comunicació (longitudinals i interior-costa). Aquest fet resulta molt interessant ja que mostra que l’estratègia d’ocupació ibèrica es troba planificada i va dirigida no solament a controlar les àrees agrícoles de la plana, sinó també els eixos de comunicació principals del moment. Aquest model d’ocupació inicia la seva gestació durant el segle vi i, sobretot, el segle v aC, però assoleix el màxim desenvolupament i la consolidació entre el segle iv-iii aC (figura 3).

L’ibèric final i la fase romanorepublicana

Des del primers moments de la conquesta romana, i més concretament a partir del segle ii aC, és possible percebre un primer impacte d’aquesta en el sector laietà interior, materialitzat per l’abandó d’alguns establiments en alçada (entre finals del segle iii aC i inicis del segle ii aC). Malgrat aquest fet, durant la primera meitat del segle ii aC, la distribució del poblament manté força les característiques de la fase precedent, molt focalitzada en l’ocupació de les dues serralades.

Aquestes dades ens permeten afirmar que el procés d’abandó del poblament ibèric d’alçada a la Laietània interior és més complex i dilatat en el temps del que tradicionalment s’havia afirmat. Pel que fa al poblament ibèric de plana, les dades reforcen la dinàmica establerta per als establiments d’alçada: la major part dels establiments rurals continuen en funcionament du-

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL VALLÈS

ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

Figura 3. Mapa de distribució del poblament a l’Ibèric Ple (s. iv-iii aC) on es fan constar també els jaciments que poden ser adscrits al període ibèric però que no tenen precisió cronològica.

rant el segle ii aC, introduint —en determinats casos— canvis estructurals o bé elements materials romans (tegula). Cal, per tant, rebutjar la idea d’una Laietània interior com a espai marginal, subordinat a la dinàmica costanera i abandonat dràsticament a inicis del segle iii aC.

En aquest sentit, un primer punt d’inflexió en el procés de romanització el constitueix la construcció —cap a mitjan segle ii aC— d’un establiment itàlic de tipologia inèdita en aquest territori, Can Tacó. Aquest nucli hauria desenvolupat les funcions de centre de control administratiu i territorial. La seva fundació fa més visible la presència romana a la zona i coincideix amb l’aparició de jaciments de plana nous, així com amb l’abandó definitiu del poblament en alçada (figura 4).

Paral·lelament, és en aquest moment quan es documenten les primeres intervencions romanes a la xarxa viària de la Citerior, concretament a l’eix que —a través del corredor del Vallès/Penedès— es dirigia cap a Tarraco i cap a l’interior de la Península seguint la vall de l’Ebre. Aquesta intervenció es troba documentada excel·lentment per la descoberta de diversos mil·liaris datats el 110 aC. A la

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

Figura 4. Mapa de distribució del poblament durant la segona meitat del segle ii aC.

zona estudiada, la intervenció viària romana també és ben coneguda gràcies a una via secundària entre la plana de Vic i el Vallès Oriental, datada en el mateix any. Aquests fets mostren un procés d’arranjament viari important que no solament afecta els eixos principals, sinó també els itineraris secundaris.

La construcció de centres de control territorial, així com la intervenció en la xarxa viària, posen de relleu un desenvolupament important del procés de romanització en el sector laietà a partir de la segona meitat del segle ii aC. Aquest període de desplegament i expansió de la nova realitat política romana viu un moment de canvi de gran importància durant les primeres dècades del segle i aC, quan es funden les ciutats de Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró) a la costa, a la Laietània litoral. En un context cronològic similar, caldria situar la fundació del complex termal de Caldes de Montbui (Aquae Calidae) a l’interior del Vallès Oriental.

El centre de Can Tacó és abandonat de manera simultània a les fundacions de la costa. L’aparició d’aquestes ciutats romanes pròximes probablement degué fer innecessària la presència d’un tipus d’establiment de control com aquest, especialment en un territori que estava tot consolidant —de manera

279

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI DEL VALLÈS ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA decisiva— la seva filiació romana. És probable que les fundacions urbanes del segle i aC suposessin el vincle total o parcial del territori vallesà al domini d’una o potser totes dues ciutats. Tot indica, doncs, que el Vallès Oriental al segle i aC normalitza la seva situació en el marc de la nova realitat sociopolítica i resta ben integrat a l’òrbita romana.

És, en aquest context de normalització, que es documenten les primeres villae a la Laietània interior. La consolidació d’aquesta tipologia es produirà, no obstant, a partir de l’època cesariana i sobretot durant el segle i dC.

L’estructuració del territori durant la fase republicana posa de relleu la importància de la xarxa viària en la distribució del poblament. Des del segle i aC es troben en funcionament els eixos viaris del Congost, el del Mogent, l’eix Aquae Calidae -Iluro i diverses vies secundàries. Les vies protohistòriques de les serralades continuen en ús, però ja no tenen una funció estructurant del poblament.

El període augusteu inicia una nova etapa de grans transformacions. Al pla de Barcelona, destaca la fundació de la colònia de Barcino cap a l’any 13 aC, la qual forma part d’un programa de reformes que afecta Hispania a l’època d’August. La nova colònia comporta canvis importants en l’organització del territori, ja que l’ager ultrapassava els límits geogràfics del Pla i s’estenia fins al Vallès Oriental.12 Bona prova d’aquest fet és la documentació d’un terminus augustalis, element de delimitació territorial, a la confluència dels rius Congost i Mogent, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès. Malgrat la fragmentació que presenta aquest document epigràfic excepcional, el terminus mostra l’interès territorial que va despertar l’àrea vallesana, la qual resta —almenys durant aquesta fase— sota la influència de diverses ciutats.13 És probable que en aquest moment de reformes hagués tin-

12. Josep M. Palet (1997), Estudi territorial del Pla de Barcelona : Estructuració i evolució del territori entre l’època íbero-romana i l’altmedieval segles ii-i aC - x-xi dC, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura; Josep M. Palet, i. Fiz i h. a. orengo (2009), «Centuriació i estructuració de l’Ager de la colònia de Barcino : anàlisi arqueomorfològica i modelació del paisatge», Quarhis (Barcelona), època ii, núm. 5, p. 106-123.

13. Marta Flórez i Josep Maria Palet (2011), «Asentamientos rurales y estructuración de la Layetania interior (Barcelona): romanización e impacto de los programas de organización territorial», a C. c or Si i F. ver M eulen (2008) , Changing Landscapes. The impact of Roman towns in the Western Mediterranean. Proceedings of the International Colloquium, Castelo de Vide-Marvão 15th-17th May 2008, Bolonya, Ante Quem, p. 141-166; R. Jàrrega i I. rodà (1999), «El terminus augustalis de Montornès: noves dades epigràfiques», Lauro (Granollers), núm. 16, p. 5-12.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

gut lloc l’entrada en funcionament de la via recollida pels Vasos de Vicarello, que travessava la plana del Vallès de manera longitudinal passant pel nucli de comunicacions de Granollers, on a partir de mitjan segle i aC es construeix una gran vil·la.

L’alt imperi

El segle i dC és un moment de consolidació de les villae, d’expansió i comercialització màxima del vi laietà (evidenciada en la proliferació de centres terrissers dedicats a la producció amfòrica), i d’una gran estabilitat general al Vallès Oriental. Durant la primera meitat d’aquest segle es detecta un cert reajustament de l’ocupació; la situació s’estabilitzaria cap a la segona meitat del segle i dC, moment en el qual cal situar nombroses noves fundacions, algunes de les quals molt significatives com la ja citada gran vil·la de Granollers (figura 5).

El segle ii dC, per la seva banda, mostra una etapa de creixement, prosperitat i gran activitat en els assentaments rurals principals (vil·les i granges complexes). En aquest mateix segle, després de l’obtenció de l’estatut jurídic

Figura 5. Mapa de distribució del poblament durant la primera meitat del segle i dC.

281

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL VALLÈS

ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

de municipium per part d’Aquae Calidae (Caldes de Montbui), caldria situar el desenvolupament de l’estructura viària ortogonal situada als seus peus, la formació de la qual es trobaria associada probablement a la delimitació del territori d’influència d’aquest centre urbà. La resta de la xarxa viària manté el seu pes específic com a element estructurant del paisatge, especialment l’itinerari del riu Congost i l’eix entre Caldes de Montbui i Mataró, autèntics aglutinants del poblament rural.

A partir del segle iii dC, es pot apreciar una contracció del poblament rural que afecta de manera significativa els establiments rurals tipus granja (de categoria diversa). Si bé semblaria que aquest tipus de jaciment pateix una afectació més intensa, cal reconèixer que aquests establiments normalment no s’han excavat en extensió i, per tant, a dia d’avui encara són mal coneguts. Per contra, les vil·les i certs establiments rurals amb una informació arqueològica abundant mostren cronologies que arriben fins al segle v-vi dC, evidenciant que el segle iii dC és més aviat un període de transformacions al món rural i no pas de crisi com tradicionalment s’havia afirmat (figura 6).

Figura 6. Mapa de distribució del poblament durant el segle iii dC.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

Baix imperi i tardoantiguitat

L’activitat de les villae continua, però els segles iii i iv dC són un període de mutació formal i funcional de l’hàbitat rural en general. Es documenten importants reformes i reestructuracions internes en la major part d’aquests centres. Pel que fa a la distribució del poblament, malgrat la contracció detectada, s’aprecia la continuïtat dels punts forts d’ocupació del territori vallesà: Granollers, els sector de la Garriga i Caldes de Montbui (Aquae Calidae). Tanmateix, a l’eix viari Caldes-Granollers, la concentració de jaciments disminueix de manera significativa i s’observa una ocupació testimonial de la plana baixa (on se situa l’estructura ortogonal) i als peus de la Serra Litoral.

El segle v dC significa un punt d’inflexió important per al món rural vallesà, ja que s’inicia una nova realitat molt diversa de la precedent. El fet més remarcable és l’abandonament definitiu de les vil·les i els establiments rurals millor coneguts que restaven en funcionament fins a aquest moment.

A partir dels segles vi-vii dC es consoliden noves fundacions d’establiments, que trenquen estructuralment i funcional amb l’hàbitat de tradició romana. S’observa una simplificació material i tècnica en la construcció dels espais d’hàbitat i de producció (fons de cabana, sitges i fosses), si bé encara és possible trobar elements constructius associats a la fase romana (lacus, opus signinum, tegula , dolia , etc.).

Les dimensions notables que presenten aquests jaciments posen en evidència un retorn als hàbitats agrupats, és a dir, petits vilatges de comunitats d’agricultors en les quals les activitats ramaderes tenen un rol creixent. Les dades paleoambientals mostren per a aquest mateix moment desforestacions importants, l’expansió de les pastures i un índex elevat d’incendis.14 Aquest fet ha estat interpretat per S. Riera i J. M. Palet, els quals han estudiat bé aquest fenomen al pla de Barcelona i a la Serralada Litoral, com un indicador de la probable generalització de les pràctiques ramaderes.15 Les anàlisis arqueomorfològiques fetes per J. M. Palet revelen la creació de noves vies transhumants dedicades al desplaçament dels ramats des dels prats deltaics de nova formació fins a les pastures interiors de la Serralada Litoral o de les planes de la Depressió Prelitoral (el Vallès). En aquest sentit, la documentació

14. Santiago r iera (1995), Evolució del paisatge vegetal holocè al Pla de Barcelona, a partir de les dades pol·líniques, tesi doctoral, Barcelona, Universitat de Barcelona, col·l. «Tesis Doctorals Microfilmades», núm. 2525.

15. Josep M. Palet (1997).

283

DINÀMICA DEL POBLAMENT I ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI A LA LAIETÀNIA INTERIOR.

ESTUDI

DEL VALLÈS

ORIENTAL DE L’ÈPOCA IBÈRICA FINS A L’ALTA EDAT MITJANA

medieval també permet refermar la presència d’aquesta activitat a les planes prelitorals de la nostra àrea d’estudi, ja que és possible trobar topònims com el de Pasturano (s. x-xi) al sector de Reixac, posant de manifest la importància de l’activitat ramadera també en aquest sector de plana baixa vallesana.16

Alguns establiments ocupats entre els segles vi-vii dC reprenen la seva activitat en època altmedieval (s. ix-x), la qual cosa posa en evidència que algunes formes del poblament rural característiques d’aquest període comencen a fixar-se durant fase tardoantiga (s. vi-vii). Tanmateix, el sorgiment dels principals nuclis d’hàbitat es consolidarà a partir dels segles viii, ix i x.

Figura 7. Mapa de distribució del poblament durant el segle x dC. S’aprecia el desenvolupament de bona part de les estructures radials identificades a l’anàlisi arqueomorfològica.

16. Josep M. Palet (1997); S. r iera i J. M. Palet (2008), «Una aproximación multidisciplinar a la historia del paisaje mediterráneo: la evolución de los sistemas de terrazas con muros de piedra seca en la sierra de Marina (Badalona, Llano de Barcelona)», a R. garrabou i J. M. naredo (ed.), El paisaje en perspectiva histórica : Formación y transformación del paisaje en el mundo mediterráneo, Saragossa, Prensas Universitarias de Zaragoza, col·l. «Monografías de Historia Rural», núm. 6, p. 47-90.

MARTA FLÓREZ I SANTASUSANNA

De fet, el segle ix és una etapa d’intensificació progressiva del poblament rural que s’accentuarà al llarg del segle x, coincidint amb un moment de gran proliferació d’edificis religiosos (esglésies, capelles, ermites, etc.). Aquestes edificacions noves seran les generadores de la pràctica totalitat de les xarxes viàries radials que caracteritzaran l’arqueomorfologia i l’estructuració del paisatge vallesà durant l’alta edat mitjana (figura 7).

Gaspar, Feliu (2009). La llarga nit feudal: Mil anys de pugna entre senyors i pagesos. València: Publicacions de la Universitat de València. 366 p.

Des de fa anys, Publicacions de la Universitat de València porta a terme un meritori exercici de difondre textos històrics de gran interès. Així, hom ha publicat traduccions de llibres estrangers, inèdits a casa nostra, però també s’ha fet una feina igualment meritòria, poc freqüent a les nostres latituds, com ara la publicació d’aplecs d’articles, que representen una gran coherència pel seu contingut.

El present treball n’és un. Aquí apareixen onze articles de Gaspar Feliu, catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona, i antic president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que recullen una feina de més de trenta anys. L’espai cronològic abastat és d’entorn a mil anys, i el contingut es refereix a tots els aspectes de la societat feudal,

la que va sumir Europa (i Catalunya, en conseqüència) en una llarga nit. L’ordre en què apareixen publicats és cronològic respecte al contingut i no a la data de publicació, cosa que, tal vegada, no permet apreciar realment l’evolució intel·lectual de l’autor respecte els temes tractats, si bé això només resulta perceptible des del punt de vista de l’aparell bibliogràfic utilitzat, ja que la perspicàcia de l’autor no l’ha obligat a fer, com en altres casos, una revisió general del seus continguts.

Reagrupant articles que abasten tan llarg període de temps, el llibre presenta una unitat considerable, que consisteix en un punt de vista que permet contemplar, d’una manera molt equilibrada, una evolució que, en altres autors, apareix com un conjunt de «revolucions» i canvis sobtats, de difícil explicació. Feliu, independent de vassallatges intel·lectuals, malgrat la influència reconeguda de mestres com Pons Guri, parteix de la idea d’un gradualisme, que aniria modificant, molt lentament, les soButlletí de

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

cietats indígenes i romana, fins a la societat baixmedieval i moderna. El seu bon coneixement de les institucions dóna lloc al que hom podria considerar una de les seves millors aportacions, en criticar l’ús abusiu del terme feudalisme, però acceptant aquest concepte com a vàlid i imprescindible per al coneixement de la societat medieval. Feliu, com es veurà més endavant, aprofundeix en els conceptes de fisc i alou , per a desfer aquestes interpretacions errònies, i arriba a proposar una interpretació del feudalisme a partir de tres tipus de senyoria, que, realment, valdria la pena que tingués molt més ressò entre els medievalistes. Al mateix temps, l’autor no oblida, en cap moment, que el protagonista de la història no són les institucions, ni les agrupacions territorials, sinó els homes, i en aquest sentit es planteja constantment sobre la condició real dels camperols, que tan difícil resulta de copsar en una documentació feta per senyors i per a servir els interessos dels senyors. Tampoc oblida que, malgrat tractar-se d’un «esport nacional», la confusió de l’Empordà amb Catalunya no aporta res, de manera que els seus estudis integren pràcticament tota la geografia del país.

Passem a descriure l’obra, perquè el seu interès i complexitat mereixen que s’expliqui amb una certa minuciositat:

El primer article, «La pagesia i els béns comunals» (data de publicació original: 2002) és un breu recorregut sobre la història d’aquest tipus de béns, entre l’edat mitjana i la moderna, utilitzant fonamentalment fonts d’origen pirinenc. S’estudien les formes d’apropiació de la terra, com ara les boïgues o l’orri. L’explotació comercial de principis de l’edat moderna posà en perill aquesta economia comunal de subsistència, fent que la sobreexplotació esdevingués perillosa a tots els àmbits. L’endeutament va ser una de les principals formes d’erosió dels béns comunals, però també l’increment demogràfic, el desenvolupament del mercat, l’autoritat política i l’individualisme liberal. Tanmateix, els comunals van sobreviure gràcies a l’aïllament propi dels nuclis muntanyencs i a raons familiars.

«La població i la vida econòmica» (1999) se centra en el procés de la repoblació en els primers temps de la reconquesta, i concretament en el paper desenvolupat pels hispani, els refugiats d’origen visigòtic o hispanoromà a territori franc, en un nombre molt reduït (els hispani maiores no eren més d’una cinquantena de famílies) que després van ser utilitzats pels carolingis per a crear un glacis entre ells i l’al-Andalus, enquadrant una població rural preexistent sobre la qual van exercir di-

verses formes de domini. Això dugué a una reorganització del territori, en la qual definitivament triomfà l’organització castral, que provocà la desaparició gradual de les anteriors (particularment pagus i valls). El règim jurídic sobre el qual es basà aquest domini, tot i que no canvià des del dret justinià, sí que es veié molt modificat pel que fa a la importància de cada una de les modalitats i la forma d’entendre-les. Del domini públic (fisc) i del privat (alou), al qual s’hi ha d’afegir el domini comunal d’origen preromà, s’acabà passant a una privatització en benefici dels grans propietaris, que acabaren assimilant els béns fiscals a béns patrimonials, a convertir fisc i feu en alous. L’explotació d’aquests béns, però, no es pot entendre sense la figura de l’aprisió, mentre als terrers de la Catalunya Vella s’incorporaven zones de repoblació, on es barrejaven la tradició jurídica visigòtica i la franca. S’hi estableix una jerarquia que va dels maiores aprisonadors i els minores que obtenen aquestes terres per a la seva explotació, a canvi de sotmetiment polític, sobretot, als lliures sotmesos a submissió personal i prestacions econòmiques i, finalment, als serfs i esclaus adscrits a la reserva senyorial. Tot i que hom pensa generalment que l’aprisió donà origen a una pagesia majoritàriament lliure, sotmesa a servitud pels senyors amb posterioritat, sembla més aviat que aquesta

visió resulta massa optimista, i que la majoria dels conreadors no eren aloers, tot i que poguessin disposar de les seves terres. L’alou, en definitiva, s’extingí entre 950 i 1050. Al respecte, Feliu assenyala que la situació dels pagesos depenia molt més de la disponibilitat de pobladors, que obligava als aprisiadors a concedir franqueses i situacions favorables, que d’una situació jurídica real, en confondre els drets de propietat medievals amb els actuals. Serfs i esclaus, en darrer lloc, procedeixen de la tradició tardoromana (la societat visigoda era una societat amplament esclavista), la captura de musulmans i l’esclavització de lliures perd decisió judicial. Com assenyala Feliu, «la societat de l’època era una societat postesclavista en el sentit que, tot i ser encara important l’esclavitud, no en depenien ni la major part de la producció ni de la renda, però eren esclaus o descendents dels esclaus la major part dels conreadors de la terra».

«El comtat de Barcelona als segles ix i x: organització territorial i econòmico-social» (1972) és el text més antic dels publicats, i forma part de la tesi doctoral de Feliu (Gaspar Feliu (1972), La formación del dominio de la sede de Barcelona (8001010 ), tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona). Escrita en un moment de «colonialisme

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

intel·lectual» en què el feudalisme català era inserit com a apèndix perifèric del francès, l’estudi de Feliu ajudà a conèixer millor tant la història política com l’organització territorial del comtat de Barcelona i les relacions al voltant de la terra, que donaren lloc a un procés de «senyoralització» basat en l’afebliment del poder comtal i l’empobriment dels petits propietaris.

«La pagesia catalana abans de la feudalització» (1996) parteix d’unes preguntes molt clares, com ara de qui és la terra i quines en són les condicions d’accés i sortida. Front a la visió otimista-rupturista de diversos autors, com ara Bonnassie, Freedman o Salrach, en el procés de transformació de l’esclavitud en servitud, on «a Catalunya l’interval de llibertat fou més llarg que a la major part d’Europa», Feliu proposa una visió continuista, on tant terres en fisc com en alou podien continuar treballades per esclaus i serfs fiscals, de manera que no hi hauria hagut un moment inicial de llibertat erosionat posteriorment per la potència feudal, sinó una transformació gradual, que hauria fet disminuir el nombre de propietaris aloers i hauria provocat una forta concentració de la propietat de la terra. La confusió del concepte alou amb propietat pagesa seria l’origen d’aquestes interpretacions, quan, de fet, la major part dels pagesos, tot

i que lliures i en disposició de les seves terres, estaven sotmesos a diferents prestacions tant d’origen públic com dominical. La situació dels pagesos (conreadors aloers, propietaris no aloers, precaristes o tinents lliures, serfs i esclaus) es basava inicialment en les obligacions de la potestat pública a les quals tots, àdhuc els aloers, eren sotmesos: les càrregues degudes pels aprisiadors lliures (servicium et obsequium), les prestacions característiques dels precaristes (tasca sobretot, ensems amb altres com la parata), o, als darrers esglaons, serfs fiscals i esclaus sense control de la terra, es veien sotmesos a prestacions que no necessàriament serien superiors a les dels precaristes. La implantació de les senyories feudals afectà la condició pagesa? Feliu sosté que molt menys del que els autors ressenyats afirmen, llevat del cas de les toltes i forcies, atès que totes les altres prestacions ja es podien trobar anteriorment. En realitat, es tractaria més aviat d’un doble procés, en el qual es produí, d’una banda, la pèrdua i la submissió a senyoria dominical dels petits aloers, i de l’altra, l’aflorament de tinents, que devien ser majoria ja al segle x, i que quedaren bàsicament assimilats a la categoria dels antics aloers reduïts a parcers.

«Aspectes de la formació del feudalisme a Catalunya» (2000) conti-

nua en la línia de l’anterior, tot formulant matisos i correccions al que anomena «paradigma Bonnassie»: existència de pagesos lliures, pervivència de l’esclavitud, assalt nobiliari al poder i formació d’un nou règim polític i econòmic. La hipòtesi reformulada es basa en la coexistència de dos esquemes de propietat i explotació de la terra: un sistema antic, basat en la comunitat d’homes lliures possessors d’una propietat col·lectiva en transformació, i el sistema romà, basat en la diferenciació entre propietat pública (fisc) i propietat privada (alou) que, a començament de l’alta edat mitjana, eren igualment conreats per pagesos amb diferents graus de dependència. La barreja dels dos sistemes es veié acompanyada, a Catalunya, per l’assalt al poder per part dels senyors feudals (1020-1060), que es van apropiar dels fisc i la jurisdicció, i que van acabar, entre els segles xii i xiii, amb la submissió a la servitud d’una part de la pagesia. Feliu, alineat amb les tesis gradualistes de Barhélemy, és partidari de donar, a la revolució feudal, un tempo molt més llarg, en el qual una societat «esclavista, postesclavista, prefeudal, d’antiguitat tardana o fins i tot de mode de producció antic» s’hauria installat arreu. Ara bé, el realment important seria no definir aquesta societat, sinó entrar en la situació de la pagesia. «Esclavitud, llibertat, servitud», com proposava sintèticament Sal-

rach, o il·lusió documental? Un estudi geogràfic detallat per zones tant romanitzades com no romanitzades palesa tant l’existència de comunitats comunitàries, sotmeses, però, a importants servituds, com l’existència de relacions esclavistes a les explotacions romanitzades. En realitat, «El canvi feudal no va representar en ell mateix la pèrdua de la propietat pagesa, sinó una sobrecàrrega d’imposicions que de vegades va acabar comportant la pèrdua de la propietat, però els senyors feudals no estaven interessats en la propietat, sinó en les rendes; l’asserviment, tardà, és un pas més en aquesta captura i assegurança de rendes: però no cal oblidar que fins i tot els remences eren propietaris».

«Feudalisme: llibertat i servitud» (2003), posterior als dos anteriors, perfila millor els arguments que s’hi expliciten. El feudalisme, pel que fa als canvis de jerarquia i l’exercici del poder al segle xi, pot ser considerat una revolució, però els canvis socials i econòmics foren molt més graduals. Això ocorre amb l’asserviment: abans del feudalisme existien comunitats de pagesos lliures i esclaus, però molts pagesos no eren ni una cosa ni l’altra, sinó «sotmesos» al fisc i a l’alou, alguns dels quals serfs i altres no. La servitud existia independentment de la manca d’adscripció territorial. La servitud, pròpiament, va lligada a la possessió de la terra del senyor,

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

mentre que la dependència, d’origen vilatà, és típica de la senyoria banal. La distinció bàsica, saber si els conreadors eren serfs o no, està molt mediatitzada per un vocabulari jurídic molt imprecís. El feudalisme, en realitat, era un sistema de captació de rendes, no de liquidació de la propietat camperola, cosa que implicava el manteniment dels drets de propietat dels conreadors i de les seves obligacions com a conreadors, de manera que la imposició del domini feudal no implicava automàticament ni la servitud ni la pèrdua de la propietat pagesa, encara que els afavorís. Finalment, el feudalisme tenia una conseqüència paradoxal: la creació d’espais de llibertat, com ara l’enfranquiment.

«Els antecedents de la remença i els mals usos» (2001) és un repàs documental sobre alguns dels mals usos característics del feudalisme català (cugúcia i àrsia, d’origen judicial, o exarquia i intestia, firma d’espoli i remença, d’origen purament feudal), permet concloure que ni aquests eren els únics mals usos existents ni els únics abolits per la Sentència arbitral de Guadalupe.

«L’estudi serial dels capbreus com a font per a la història agrària» (1983) és un article breu en què es descriu com els capbreus, particularment els de senyoria i renda, poden ser útils per al coneixement de la

societat agrària tradicional, que van de l’estructura de la propietat a aspectes demogràfics i socials, tot passant per la diversitat i l’extensió dels conreus. Això queda il·lustrat amb l’exemple concret del Palau d’Anglesola, del qual s’estudien sis capbreus dels segles xvii i xviii.

«El règim senyorial català als segles xvi i xvii» (1996) caracteritza el règim senyorial en època moderna com al manteniment d’una sèrie de prerrogatives i fins i tot justícia, però molt modificat. Amb la integració de la noblesa catalana amb la castellana, només senyors de petita entitat gestionaven el règim senyorial català, amb senyories petites i dificultat per a viure de les seves rendes, la qual cosa duia, molt sovint, a la venda de les senyories, que eren adquirides per burgesos o pagesos benestants. En aquest context d’estretor, els senyors s’aferraven a la captació d’una renda que, malgrat la evolució relativament favorable de la pagesia catalana, constituïa una font de captació de renda pagesa sense cap contraprestació.

«El funcionament del règim senyorial català a l’Edat Moderna. L’exemple del Pla d’Urgell» (1990) consisteix en diversos capítols del llibre del mateix títol publicat el 1990. Es tracta d’un text molt llarg, que ocupa la major part d’aquesta publicació, i que hauria de ser comentat a

banda, amb molta més extensió. Una de les aportacions de més interès dels estudis de G. Feliu són les que pretenen aclarir les confusions respecte al règim senyorial català, sorgides de les Corts de Cadis, on es dividia els drets dels senyors en jurisdiccional i solariego, i la idea, difosa entre els historiadors, que tota dependència era feudal i estava lligada a la piràmide feudal, sense tenir en compte que a Catalunya la major part de les senyories eren alodials. De fet, Feliu, tot seguint Hinojosa (1990 i 1905, respectivament) prefereix parlar de tres tipus de senyoria: la jurisdiccional, la territorial i la campal. La segona és el nucli del règim senyorial, el seu component bàsic i més distintiu, tot i que hom tendeix a confondre’l amb els altres tipus de senyoria. «La característica bàsica de la senyoria territorial és el domini sobre el conjunt del territori i els homes que hi habiten, un domini lligat a les necessitats de defensa i diferenciat tant de la jurisdicció com de la senyoria campal». Les prestacions pròpies n’eren el fogatge i la quístia.

Les pàgines finals —amb el modestíssim encapçalament de «A l’hora de fer endreça»— resumeixen, d’una manera tan breu com magistral, l’evolució de les societats tardoromanes, basades en la vall i la vil·la, fins al feudalisme consolidat baixmedieval i modern. Uns pagesos que

en part eren lliures, veïns i propietaris alodials, i en part subjectes, vilans i àdhuc susceptibles de submissió a la gleva, van assistir al canvi que representaven els esdeveniments polítics i els canvis de domini en una situació molt semblant a l’anterior, potser canviant d’amo, però treballant la terra i pagant unes rendes i unes imposicions que no variaven gaire. Els canvis importants, produïts al cim del sistema, els afectaven relativament poc. Tot i això, la professionalització de la milícia va permetre que una part de la pagesia propietària perdés les seves propietats en benefici del poder militar. Per a la pagesia, sempre sotmesa d’una manera o una altra, però, el problema real va ser la multiplicació de la classe feudal, amb l’augment de les seves exigències i la seva pràctica independència, la qual cosa explica l’aplicació dels mals usos. Això no vol dir que els pagesos haguessin esdevingut serfs, atès que ja n’hi havia, puix que això depèn de la senyoria dominical i no de la feudal. Quant a la remença, l’aspecte realment important seria la capacitat dels serfs de comprar la seva llibertat. Resulta paradoxal que molts pagesos accedissin voluntàriament a la servitud justament quan podien colonitzar terres a Mallorca o València: molts preferien ser serfs amb un millor passar que lliures en una terra estranya i un futur incert. En aquest sentit, llavors, la clau de la

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

revolta remença recau en el control dels masos rònecs. Però no cal oblidar que els remences eren tot just un terç dels pagesos catalans, de manera que les transformacions agràries i socials experimentades realment van ultrapassar de molt el marc de la Sentència de Guadalupe de 1486. El que cal remarcar són els forats per on els senyors perden el que en definitiva els interessa, que és el control de les rendes, com ara a partir de la millora de la producció i l’arrendament de les rendes senyorials, cosa que permetrà transferir el control rendístic a pagesos enriquits i a elements burgesos.

RICARD SOTO

Giralt i r aventós, Emili (dir.); salrach, Josep M. (coord.); Guitart i Duran, Josep (coord. vol.) (2005). Història agrària dels Països Catalans. Vol. I : Antiguitat. Barcelona: Universitat de Barcelona. 585 p.

Aquest llibre explica l’origen de realitats històriques que s’han mantingut vives durant molts segles del passat dels països de llengua i cultura catalanes. Es fa difícil que ningú, ni cap historiador, pugui entendre aspectes determinats del món agrari català —terme que empraré d’ara en endavant per no veure’m obligat a

dir cada vegada català, mallorquí, valencià i rossellonès — sense conèixer com es varen forjar durant el llarg període que va des del neolític, al voltant de cinc mil anys aC, fins al segle vii de la nostra era. Sense oblidar tampoc períodes encara més llunyans en el temps.

Tot el que va succeir al camp català fins al segle xviii com a mínim, no només es pot considerar en germen, sinó que ja es troba en un estat avançat de configuració durant el llarg període de temps al qual he fet al·lusió. La Catalunya estricta, el Principat, ha estat un país eminentment agrícola fins a la revolució industrial, que va esclatar a mitjan segle xix. I en altres regions de les quals el llibre tracta àdhuc fins molt més tard. Al mateix temps, la tipologia agrària en tots els seus aspectes fonamentals que es configurà durant els segles estudiats en aquest primer volum de la Història agrària dels Països Catalans, no experimentà, des del punt de vista tècnic, cap transformació important fins ben entrat el referit segle xviii. Aquesta pervivència de les característiques «antigues» del món agrari al llarg dels segles ha estat encara més intensa a València, Mallorca i el Rosselló que al Principat.

Per molt nombrosos que hagin estat els canvis en el sector agrari català —i, evidentment, no només en

el català— al llarg de moltes centúries, no hi ha dubte que ha estat molt estable, tant des del punt de vista social com pel que fa a les tècniques de producció i al sistema econòmic que l’ha regit. Per tant, conèixer com es va forjar, quin origen té, quins van ser els fonaments que sostingueren el que ha constituït la columna vertebral del país durant tant de temps són qüestions que han d’interessar summament qualsevol historiador de tots els períodes del passat sense distinció.

El llibre del qual m’ocupo constitueix, en aquest sentit, un instrument preciós que la comunitat científica i el lector interessat per aquestes matèries han de rebre amb els braços oberts. Hauria de ser-ne obligatòria la lectura per a tots aquells que, atrets pel que va succeir en aquest país en altres èpoques més recents, és a dir des de l’alta edat mitjana fins a l’arrencada de la contemporaneïtat, han decidit endinsar-se en l’estudi del món agrari. El coneixement de l’antiguitat impediria que es produïssin fets que han succeït en tantes ocasions, fins i tot en obres de valor indiscutible: exposar com a novetat aspectes que ja eren presents, encara que fos en diferents graus o matisos, en centúries precedents. Si és palesa la transversalitat al llarg dels segles de determinats aspectes sorgits en el passat llunyà, un d’ells és, sens dub -

te, el del món agrari en tots els seus aspectes.

El llibre comença, seguint els cànons més tradicionals de la millor historiografia contemporània a partir dels anys seixanta —recordem, a tall d’exemple, la monumental obra de Pierre Vilar sobre Catalunya en l’Espanya moderna—, amb una descripció objectiva del marc geogràfic en el qual es desenvoluparà el món agrari català. Josep Maria Panareda descriu, de manera sintètica, les condicions climàtiques, edafològiques, morfològiques i topogràfiques dels diferents escenaris agraris que s’analitzen en el llibre. El lector pot preguntar-se, amb tota legitimitat, si aquesta introducció asèptica no tindria la mateixa validesa si s’estudiessin, per exemple, el traçat viari del país, el poblament o altres aspectes històrics, tot i que és just reconèixer que, en el cas que ens ocupa, resulta com a mínim un xic més justificada que en altres tipus d’estudis.

Més novetat ofereix el capítol de Maria del Tura Bolós sobre el paisatge rural. En destacaria el fet d’haver intentat, diria que per primera vegada, establir una anàlisi diacrònica de llarg recorregut —des del neolític fins a l’actualitat— sobre l’evolució que ha experimentat la vegetació del paisatge català al llarg dels segles, a partir dels resultats —actualment nombrosos— que han proporcionat

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

les anàlisis pol·líniques, i haver establert el com i el per a què s’ha fet servir el sòl català en cada període històric. Entre els grans apartats d’aquest important capítol del llibre es troben el neolític, la romanització, el model medieval del paisatge i el canvi que patí entre el segle xvii i l’actualitat. L’autora sintetitza amb harmonia els factors climàtics, sanitaris, tècnics i d’hàbitat que marcaren el to general del paisatge agrari català. Hem d’interpretar el breu apartat sobre els principals paisatges rurals actuals amb el qual Maria del Tura Bolós finalitza el treball com una invitació a continuar aprofundint en aquesta problemàtica. En qualsevol cas, la contribució de Bolós al llibre constitueix un assaig que, com ja he dit, resulta suggerent i innovador.

A partir d’aquí, és a dir, quan ens endinsem en l’anàlisi de la part històrica —el terme inclou, també, l’inacabable període denominat, amb poca fortuna, prehistòria— de l’obra que comentem, la lectura esdevé literalment apassionant per a un historiador de formació medievalista però atent al que ha anat succeint en totes les èpoques del passat.

Ja d’entrada, Miquel Molist ens parla de com els nostres predecessors van passar, a través d’un procés perfectament analitzat, d’un sistema de vida basat en la caça i la recol·lecció a

un altre en el qual l’agricultura i la ramaderia van constituir la base de la sustentació dels futurs catalans. Aleshores començava, cinc mil anys abans de la nostra era, el que ha estat l’element bàsic de la història del país fins a èpoques recents. Molist analitza amb detall l’aportació de cada període llarg del neolític a aquest procés de consolidació agrària, de fixació de la població en els diferents territoris i de la millora progressiva de l’instrumental agrari, sobretot a partir de l’aparició de la metal·lúrgia entre el 2000 i el 1800 aC. En la mesura que ho permet l’arqueologia, l’autor esmentat va dibuixant l’estructura i l’organització social del món agrari a partir del segon millenni al mateix temps que fa referència a aspectes culturals i de l’hàbitat de la població prehistòrica.

En un altre apartat del llibre, apareixen els productes agrícoles, els cereals i les lleguminoses, arribats del Pròxim Orient i que el camp català acollirà des de cinc mil anys aC. En aquesta part de l’obra, el lector podrà seguir anàlisis rigoroses, fins on ho permeten l’arqueologia i l’arqueobotànica, sobre els productes agrícoles, les tècniques de cultiu i les eines emprades. Fa referència, també, a l’aparició de la falç, de pedra en una etapa més llunyana i posteriorment de metall, que marcà l’inici llunyà d’una eina d’utilitat permanent al llarg dels

segles, carregada de simbolisme polític en èpoques més properes.

La consolidació de les pràctiques ramaderes experimentà, durant el llarg període esmentat, un procés formatiu semblant. Així doncs, apareix un nou concepte en l’estudi d’aquesta temàtica, el de l’arqueozoologia, que ha permès establir quines van ser les primeres espècies domèstiques (bovins, èquids, porcins i ovicaprins). Les pràctiques ramaderes es consolidaren, segons Molist, entre el 3400 i el 2200 aC i s’intensificaren a partir del segon mil·lenni, en plena edat del bronze.

L’any 1000 aC marca la fi del primer acte, que ha permès conèixer els principals protagonistes del món agrari i la trama general en la qual es desenvolupa, sobre bases canviants quant a contingut però permanents quant a personalitat, i l’inici d’un període en què els protagonistes esmentats s’han fet grans i han incorporat elements nous que assoliran una presència més que secular en el passat agrari català.

Elena Grau Almero i Enriqueta

Pons i Brun han estat les responsables de presentar-nos els canvis que es produïren a partir del primer millenni en el camp català, que, des d’aquell moment, va donar els primers passos cap a la «modernitat». Els mil anys que precediren l’inici de la nostra era canviaren la qualitat de

vida dels nostres avantpassats. La generalització de l’ús del bronze i, molt aviat, a partir del 700 aC, del ferro, afavorí, entre altres aspectes de la vida quotidiana, l’utillatge agrícola i la introducció del torn per a l’elaboració de recipients de ceràmica. Les autores fan referència a l’aportació que féu aquest mil·lenni al tema objecte d’estudi d’aquest llibre, el món agrari: el pas d’una economia rural i de subsistència (agricultura d’artiga) a una economia urbana (agricultura de guaret i sistema d’arada simple) va provocar un canvi profund en l’organització social. La producció cerealística s’intensificà i es consolidà com a base de la subsistència col·lectiva. A més, s’hi ha de sumar el cultiu de lleguminoses i fruiters. També es documenta el cultiu de ceps, oliveres, figueres i magraners.

Durant el llarg període denominat ibèric, del 500 al 50 aC, el país es consolidà. Superà la primera adolescència i se situà a les portes de la història, entenent aquest concepte en el sentit tradicional. Per primer cop, la terra era dominada pels agricultors, que la començaren a anivellar, a airejar i a fer-hi solcs. La sembra i la collita es perioditzen segons les estacions de l’any i els rendiments que se n’obtenen són cada cop més grans. La rotació dels cultius, el guaret, l’esmentada artiga i l’adob de la terra són pràctiques que els ibers llegaren

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

a la posteritat. També milloraren les antigues pràctiques de filada i teixit amb fibres vegetals. El lli, mil·lenari, i l’espart es converteixen en habituals i l’ús d’aquests materials es perfecciona.

El capítol que Grau i Pons dediquen a la ramaderia d’aquest període confirma el progrés que experimentà la humanitat durant aquell mil·lenni. Podem fer la mateixa afirmació del capítol destinat a presentar com s’alimentaven els ciutadans del món ibèric i com tractaven les matèries que els servien com a sustentacle. M’agradaria destacar especialment, perquè contribueixen a consolidar aquest canvi envers la «modernitat», els apartats, breus però suggerents, en els quals les autores expliquen les bases de les dietes vegetarianes o càrnies. Arribats a aquest punt, seria massa fàcil fer referència a conceptes, usos o modes actuals. No cauré en la temptació de fer-ho.

De ben segur que la importància indubtable de la romanització ha contribuït a generalitzar la idea que la nostra història, també l’agrària, començà amb l’arribada d’Escipió a Empúries el 218 aC. Tot i que és evident que en molts aspectes ha estat així, no cal dubtar que, en la temàtica que ens ocupa, no només no és cert, sinó que als Països Catalans, i en altres latituds, naturalment, els

romans es trobaren el terreny ben trillat. El fet que un gran nombre de fenòmens agraris hagin gaudit, a l’hora de ser estudiats, de descripcions literàries, com explica de manera detallada Marta Prevosti en un capítol general sobre l’agricultura al món romà, ha pogut induir a pensar als experts, i fins i tot als que ho són d’altres períodes històrics, que tot va començar amb Roma i que tot el que havia succeït abans no té importància. El llibre al qual ens referim constitueix un document notarial incontestable que evidencia que la història agrària començà a la prehistòria.

Llegint els excel·lents capítols de Prevosti sobre el món agrari català a l’època romana, un medievalista es veu forçat a pensar, suggerir o proposar que s’endarrereixi com a mínim cinc o sis segles l’arrancada d’allò que els manuals de secundària o universitaris —i fins i tot l’imaginari col·lectiu de la gent ben informada— afirmen en relació amb l’inici de l’edat mitjana. En llegir els textos de Prevosti, i coneixent una mica el món agrari medieval català, és legítim afirmar, encara que per a molts pugui resultar una exageració o una provocació conceptual, que la història romana agrària ja és, en molts aspectes, una història medieval. Si aquesta afirmació resulta poc precisa i fins i tot poc rigorosa per a alguns, si s’escandalitzen, si més no

hauran de reconèixer que, des de tots els punts de vista, el món agrari català no es pot entendre de manera rigorosa sense analitzar el que hi va succeir durant els set segles de permanència de la península Ibèrica dins el marc polític i econòmic del món romà. Prevosti analitza, també, què aportà de definitiu aquest llarg període per al futur. El més nou ho trobarem en el sòlid traçat viari que construïren els romans; en un sistema de reg i d’aprofitament hidràulic que, entre altres aspectes, impulsà la construcció d’aqüeductes, les primeres obres públiques de gran abast promogudes per l’administració pública, i la bona organització comercial dels excedents, que internacionalitzà, més que en segles anteriors, i fins i tot més que en alguns de posteriors, la presència catalana al món mediterrani, i convertí el país en expedidor i receptor d’àmfores i el que aquests recipients comportaven com a símbol d’obertura a l’exterior. En una altra direcció, podem afirmar que els romans milloraren altres aspectes del panorama agrícola català: els arbres fruiters, el tractament de les llavors, l’ús més «científic» dels adobs, els empelts i el cultiu del cep, un aspecte al qual Prevosti dedica un capítol especial. Ara bé, l’aspecte que Prevosti considera més innovador de la cultura romana no rau ni en les tècniques, ni en els cultius, ni en les infraestructures, sinó en un fet tan

transcendental com ho és l’organització política i legal del conjunt de la societat, una extensíssima tasca legislativa que donà les bases per a assentar un ordre minuciós en l’agricultura i tot el que la concerneix. La nova organització legal implicà una nova morfologia del territori, una transformació del paisatge sense precedents, la quadriculació de l’espai agrari amb les centuriacions, l’amollonament minuciós de límits, camins, fronteres, el drenatge o la irrigació de grans espais, una xarxa viària de gran qualitat i un llarg etcètera.

Ningú no pot deixar de constatar la debilitat, derivada d’una llarga dedicació al tema, que Marta Prevosti sent pel que podríem denominar «el camp dins el sistema de ciutat». Una ciutat que és tant el nucli urbà com el territorium, organitzat per a la vida en comú d’un grup humà que s’autogoverna i on l’espai agrari representa la base econòmica. On les vil·les esdevenen el centre d’una explotació agrària d’inversió, dedicada a la producció d’excedents per al comerç. El nucli urbà seria el centre administratiu i polític però la gran majoria de la gent viuria al camp.

A aquest concepte de ciutat i, per al cas de Tarraco, Prevosti ha dirigit en els últims anys, amb la collaboració de Josep Guitart, un im-

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

pressionant treball col·lectiu concretat en el gran projecte denominat Ager Tarraconensis. Fins al moment de redactar aquestes notes, ja han aparegut dos dels sis volums sobre aquesta temàtica que oferiran els arqueòlegs de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica a la comunitat científica.1

Aquest interès de Prevosti pel món urbà, tot i fer referència sobretot a la seva projecció rural, es posa de manifest en les petites monografies que destina a presentar el que foren, entre d’altres, les ciutats de Tarraco, Emporion, Rhode, Gerunda , Iluro, Baetulo, Sigarra , Iesso, Ilerda , Aeso, Valentia , Sanguntum, Dianium o Illici, i, ja en època d’August, la mateixa Barcino, a més d’altres nuclis menors.

Si tenim en compte la contundent afirmació de Prevosti que la història agrària dels països catalans és sobretot arqueològica, perquè no disposem de textos, cosa que no passa a la península Itàlica i en algun altre indret de l’Imperi, comprendrem les causes per les quals existeixen tantes llacunes en el coneixement de determinats aspectes del

1. Marta p revosti i Josep Guitart i Duran (dir. cient.) (2010), Ager Tarraconensis, vol. i : Aspectes històrics i marc natural , Tarragona; Diana G orosti Di p i (2010) , Ager Tarraconensis, vol. iii : Les inscripcions romanes, Tarragona.

món agrari català. Prevosti alerta, en aquest sentit, del risc que comporta intentar explicar aspectes que desconeixem per a l’àmbit català, a còpia de projectar-hi generalitats procedents de manuals d’agricultura romana.

Sabem tot el que sabem gràcies a aportacions empíriques que ens ha llegat l’arqueologia. Coneixem traçats viaris pels quals devien circular els mercaders amb productes del camp. També tenim bastants coneixements sobre el sistema de ciutats en el sentit esmentat. Hem pogut reconstruir algunes centuriacions. Les restes materials ens diuen molt sobre el trànsit mercantil. En resum, sabem, també, que, com diu Prevosti, la romanització d’aquestes regions peninsulars no es va dur a terme amb serietat fins a l’últim quart del segle ii aC.

L’herència romana fou certament decisiva en molts aspectes, però si ens atenem al realisme crític que es deriva de la voluntat d’explicar els fonaments d’aquest llegat, com fa Prevosti, hauríem de concloure que no sempre en coneixem detalladament els orígens, les etapes formatives. Heus aquí l’ús permanent i prudent que la nostra autora fa del terme «sembla que» a l’hora de presentar alguns aspectes del passat agrícola català. Ara bé, a l’efecte de minimitzar aquesta frustració, també podríem concloure legítimament

que allò que es produí, en tots els aspectes, al camp itàlic, no tenia cap motiu per a no ser present en les províncies en les quals la romanització va arrelar amb tanta o més força que en altres latituds. Existeix, a més, un argument que aportem els medievalistes; tot allò que va succeir al camp de Catalunya, en aquest cas faig referència al Principat, fins a l’any 1000, i després, —aspectes que coneixem bé, perquè gaudim d’una documentació gairebé sense precedents a Europa— no va sorgir del no-res ni va ser fruit d’una aculturació procedent de l’exterior, sinó que va ser herència, amb alts i baixos, de la romanització. Les diferències estructurals entre ambdós períodes no van ser, en cap cas, abismals, sinó ben al contrari, semblants.

La continuïtat major o menor de les realitats històriques de tot tipus entre l’antiguitat romana i la denominada alta edat mitjana és una qüestió que la historiografia mundial de tots els països encara no ha resolt. Tal vegada perquè molt pocs s’ho han proposat de debò. Cadascú s’ha tancat en el seus límits temporals i ha girat l’esquena al veí, encara que fos company.

Dues cites de Rosario Navarro, coautora, amb Pere de Palol, dels capítols sobre el baix imperi i l’època visigoda, resumeixen la minsa aportació que el període esmentat féu al

futur del camp català, encara que no podem restar-li mèrit passiu per haver actuat com una baula més d’una llarga cadena que des de milers d’anys aC fins fa poc ha unit tants aspectes de la vida agrària del país.

Una d’aquestes referències fa allusió a l’escassetat de restes trobades.

Navarro afirma que, fins al moment de redactar el seu treball, l’arqueologia visigoda dels segles vi, vii i viii ha estat poc generosa, «fet que dificulta qualsevol intent de síntesi que es vulgui fer de la història agrària d’aquesta època». L’esmentada idea de continuïtat de l’utillatge del camp català rep la constatació següent de Palol: «No sembla que la tecnologia agrària del llevant peninsular hagi millorat gaire des del segle v al vii respecte als inicis de la romanització i pràcticament gens pel que fa al baix imperi». Per això, encara que l’autor analitza fins on pot els diferents elements del món agrari d’aquells segles, no sé trobar, a través de la lectura d’aquesta part del llibre, cap aportació nova que es projecti cap al futur amb una estabilitat notable.

En conclusió, estem parlant d’un gran llibre, la redacció del qual ha suposat un esforç de síntesi —no exempt en tots els casos de treballs monogràfics previs d’investigació històrica i arqueològica— que hem de considerar excepcional. Marca un abans i un després en la historiogra-

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

fia hispana. És i serà, suposo que durant molt de temps, una obra de referència obligada.

Aquest llibre no només interessa a prehistoriadors, arqueòlegs o historiadors del món clàssic, hauria de ser-ne obligatòria la lectura per als medievalistes, que molt sovint no tenen en compte, si no menyspreen, el que succeí abans del que ells estudien. També és de gran utilitat per als que treballen en la denominada edat moderna, i aprofitable per als contemporaneistes que tracten determinats aspectes del món agrari. La lectura d’aquest llibre els ajudaria molt, encara que fos només per comprendre —que és la primera obligació de tot historiador, com va dir algú fa molt de temps— el món en el qual vivim. Es tracta, doncs, d’un gran llibre d’història. De la història de totes les èpoques.

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

núñez seixas, Xosé-Manoel (2010). Internacionalitzant el nacionalisme : El catalanisme polític la qüestió de les minories nacionals a Europa (19141936). Catarroja: Afers; València: Universitat de València. 284 p.

La praxi nacionalitzadora contemporània comprèn dos àmbits: un d’intern, basat en l’activació de les

bases associatives i polítiques, la cohesió de les quals impulsen un procés de consciencia nacional; l’àmbit extern comprèn la projecció internacional d’aquesta consciència de pertinença cultural i política.

La matriu del catalanisme polític, com a ideologia i pràctica centrada en el procés de construcció nacional, és un moviment polític que exemplifica aquest doble component, la significació del qual s’estructura i es legitima a partir de la seva progressiva expansió social. O, seguint les tesis de Miroslav Hroch, aquest doble lligam es va desenvolupant segons que hom evoluciona des de formulacions intel·lectuals, culturals, fins a plantejaments estratègics socialitzats.

De fet, aquest model es pot comparar amb les variables que Nuñez Seixas aporta en el model explicatiu sobre la política exterior i la socialització dels drets dels pobles. En aquest sentit, el valor afegit és que una estratègia nacionalitària depèn dels principis ideològics generals i, sobretot, la «interpretació» que faci l’estat-nació de la reivindicació dels moviments d’alliberament nacional. És a dir, anàlisi feta des de la deslegitimació, la instrumentalització o bé la repressió. El que queda clar és que el treball de les elits en el desenvolupament de la diplomàcia de les nacions oprimides ha d’estar vinculat

als objectius de cada conjuntura reivindicativa.

En aquest sentit, la recerca de l’historiador gallec Xosé-Manoel Núñez excel·leix a l’hora d’estudiar el segon vector de propaganda sobre el fet nacional en l’àmbit europeu. El marc cronològic analitzat és del tot significatiu per a caracteritzar la projecció internacional de la causa dels catalans (bascos i gallecs). El temps polític estudiat en l’assaig que comentem coincideix, per tant, amb la progressió de formulacions teòriques i estratègiques davant la necessitat de transformar la nacionalització interna (el procés que Rovira i Virgili va conceptuar com la nacionalització de Catalunya) en internacionalització exterior. I, de fet, teòrics de la Unió Catalanista, com el doctor Domènec Martí i Julià, tot comentant l’obra del periodista polític tarragoní Història dels Moviments nacionalistes, destacaven la preponderància de l’exteriorització d’un conflicte polític nacionalitari.

Així, si una línia argumental de l’estudi de Núñez Seixas resta demostrada clarament és que la conjuntura europea transcorreguda entre la Primera Guerra Mundial i els inicis de la guerra d’Espanya, ve condicionada per la revindicació de les nacions sense estat i pels drets de les anomenades «minories ètniques i

nacionals». A través de l’exposició d’aquest historiador es mostra que la projecció europea del fet nacional (més que no pas del nacionalisme) és aconduïda per les necessitats internes de les forces polítiques que articulaven el procés de nacionalització cultural i polític.

En aquest sentit, no té el mateix significat la reivindicació internacional abans o després de la dècada de 1930: abans i després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Com tampoc no té la mateixa especificitat la internacionalització de la catalanitat sociològica segons que es faci des d’organitzacions regionalistes, catalanistes conservadores i —en el llenguatge de l’època— «separatistes».

Per tant, del minuciós estudi que comentem —investigació amb un encomiable sentit de globalitat i de capacitat comparativa— es pot concloure que l’externalització d’un conflicte (nacional) ve determinat pel grau d’organització política interna i per la conjuntura política caracteritzada per les relacions de força envers l’estat-nació hegemònic. Aquesta conjuntura resta ben definida en l’anàlisi que ens ocupa.

Així, l’autor parteix dels prolegòmens immediats a la Primera Guerra Mundial, que Rovira interpreta encertadament com a «guerra de les nacions». D’aquest apartat res-

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

ta clara la voluntat de dotar el catalanisme nacional de portaveus —editorials i polítics— per a propagar la realitat d’una nació cultural (Le Courrier Catalan). Aquest estadi d’europeïtzació del fet lingüístic, sociopolític, és ben definit en la conferència de Joan Estelrich «Per la valoració internacional de Catalunya» (1920). De fet, la tesi imperialista de Prat de la Riba, basada en la realitat etniconacional regeneradora envers estats autoconcebuts com a mononacionals, va ser un avantatge rellevant en aquesta primera etapa de vindicació internacional, com també ho va ser la constatació del fil llatí dels pobles mediterranis com a referent «imperialista» reformador de les estructures politicodominants.

L’etapa juridicopolítica, arran de la constitució de la Societat de Nacions per part dels estats vencedors en la contesa de la Primera Guerra europea, es va definir a través de la projecció política del fet nacional. No únicament era la Lliga Regionalista, si bé comptava amb la funció impagable de Joan Estelrich, sinó que Acció Catalana i Estat Català impulsaren el que Núñez Seixas defineix com La via del Dret.

En aquest sentit, l’estratègia de les diverses organitzacions culturals, associatives i polítiques volien aprofitar l’etapa constituent d’una

nova Europa de postguerra per a implicar-hi les nacions subalternes. Els treballs jurídics de Francesc Maspons i Anglasell, com la conferència que aquest advocat va impartir al Centre de Lectura de Reus el 3 de desembre de 1926, «Els drets de ciutadania i la Societat de Nacions», va ser l’informe presentat sobre la política dels estats europeus i la qüestió nacional, com a conseqüència de la seva assistència al II Congrés de les Nacionalitats Europees realitzat l’agost de 1926. També cal destacar, en aquest aspecte propagandístic, els articles i les mediacions de periodistes com Eugeni Xammar, les reflexions de política internacional de La Veu de Catalunya , La Publicitat , la Revista de Catalunya , Justícia Social , denotaven una certa iniciativa davant la política repressiva de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Els informes que resultaven d’aquestes campanyes polítiques volien assabentar sobre l’existència de nacions sense estat i, a més, denunciar els règims polítics que volien anorrear aquests països. La «protodiplomàcia» (o diplomàcia informal) era un mecanisme de pressió davant l’Estat espanyol i, alhora, aquest emprava la seva política exterior per a oposar-se (la funció de les ambaixades que explica l’autor) al fet nacional no castellanoespanyol. De fet, de la recerca que ens

ocupa es deriva que en cicles polítics constituents, és a dir, de recomposició política com succeí d’ençà de 1919, el potencial deslegitimador de la diplomàcia espanyola era més gran que quan l’estatus de l’Europa convencional dels estats s’estabilitzava. Però, a més, aquesta política exterior estatista també disminuïa la pressió envers els estats constituïts segons que les forces polítiques majoritàries del país (com «la Lliga») es mostressin d’acord amb el règim d’autonomia descentralitzada. Tot aquest context resta ben explicitat en el darrer capítol dedicat a explicar el viratge del partit de Cambó respecte de la consecució de l’Estatut de 1932. O a contextualitzar la posterior evolució de l’Estelrich col·laboracionista de Franco a París.

Per contra, també queda clar que davant el conformisme del partit conservador, el relleu de la política internacionalista restava a mans de les organitzacions sobiranistes i independentistes, com el Partit Nacionalista Català. La tasca de Batista i Roca prenia el relleu a la tàctica del catalanisme intervencionista d’orientació espanyola. Amb tot, com denota Núñez Seixas a la part dedicada a l’epíleg, caldrà aprofundir en les iniciatives d’ençà de la guerra (1936-1939) i abastar fins a la dècada de 1970.

Tot just la dècada de 1860, encara sota l’estela de les consideracions geoestratègiques de Josep Maria Ba-

tista i Roca, que comptà amb el suport de portaveus encara per estudiar, com la revista impulsada per Miquel Guinart i Pèire Roqueta Vida Nova , delimità una nova etapa d’acció exterior, per bé que la idea del federalisme nacional, la idea de l’Europa dels Pobles o Europa Federativa, provingués dels anys vint i trenta. Amb tot, aquest espai de relacions europees de les nacions oprimides no és gens menyspreable si tenim en compte que a partir dels anys setanta les organitzacions independentistes que assumiren certes tesis del teòric martiniquès Frantz Fanon (Els condemnats de la terra) i impulsaren la relació entre marxisme i alliberament nacional, cohesionaren una etapa nova, clarament política, de denúncia i cohesió organitzava amb organitzacions paral·leles gallegues, basques, bretones i corses.

Aquesta recerca, doncs, suposa un avenç substantiu pel que fa a l’actualització del coneixement de la política exterior catalana. I ho és perquè l’autor ha consultat fonts arxivístiques diplomàtiques internacionals, ha contrastat aquestes dades amb la bibliografia existent i, finalment, ha exposat amb claredat els intents d’internacionalitzar el plet nacional, que no hauríem de concloure com a frustrats del tot.

x Avi ER FERRÉ

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

peñarrubia, Isabel; a lomar, Maria Magdalena (2010). «De mi no en fan cas…» : Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Biblioteca Serra d’Or)

El doble títol d’aquesta publicació, fruit de l’anàlisi sobre les vides i la producció poètica de diverses dones mallorquines, ens facilita parlar dels objectius de les seves autores alhora que comentar l’interès que pot suscitar la seva lectura. El fragment inicial d’un poema de Marcel·lina Moragues ens explica bé la percepció femenina sobre l’acceptació de la seva producció en un entorn literari fortament masculinitzat, on les poetes restaven ancorades a expressar-se sobre determinats temes (la maternitat, la vida domèstica, els sentiments familiars, la religió) amb un estil senzill i en versos curts, propers als de la lírica popular.

La segona part del títol palesa la voluntat de reivindicar l’existència i la producció d’unes dones que, tot i acomodar-se en aquest encasellament en bona part de la seva producció, van refusar l’apel·latiu de poetesses, dictat pels crítics, per proclamar-se poetes, doncs la literatura per elles no era una distracció sinó una motivació de la seva existència.

El llibre consta de dues parts: la primera, obra de la historiadora Isa-

bel Peñarrubia, desplega onze biografies de les poetes i un selecció d’escrits de cadascuna amb una introducció contextualitzadora; a la segona part, Maria Magdalena Alomar estudia la seva producció des de la perspectiva de l’anàlisi literària.

Deixant de banda l’apreciació que pugui tenir el lector o lectora per la poesia, el treball suposa una aportació interessant a la visió de la societat mallorquina i catalana entre la segona meitat del segle xix i la primera del segle xx; dos medis permeables en els aspectes econòmics però sobretot en els culturals, pel que fa a la compartició de les institucions acadèmiques superiors i dels espais literaris, editorials, revistes i, especialment, els Jocs Florals.

Les vivències d’aquestes dones, narrades en les biografies o fetes poesia, permeten copsar l’evolució de la situació femenina al llarg d’una centúria pel que fa a la formació acadèmica, la iniciativa associativa i la participació política. Les seves experiències ens fan adonar dels condicionaments socials que llastraven l’escriptura femenina, de les facilitats que aportava un entorn familiar favorable i de la marginació d’aquelles que no en gaudiren, a més de descobrir-nos la importància dels nexes que varen establir unes i altres a partir de la publicació en revistes comunes, la lectura en tertúlies i vet-

llades, i la participació en certàmens. Aquesta visibilització els va permetre establir relacions bé en persona o epistolars no sols entre elles sinó també amb alguns crítics i poetes masculins que les encoratjaren.

L’estudi arrenca dels anys isabelins coincidents amb el desplegament del romanticisme. Sota aquesta influència, les poetes del dinovè s’endinsaren en la introspecció i en el sentiment, sempre expressat de manera continguda. En general, però, no foren mestresses del seu propi destí, sovint vinculat al matrimoni.

La influència romàntica potencià, també, el conreu de la llengua pròpia, la valoració de la poesia popular i el culte als mites patriòtics. Aquests aspectes, incentivats per l’organització dels Jocs Florals de Barcelona des de 1859, seran un esperó per a la seva participació i hi obtindran guardons continuats. El nacionalisme cultural, ànima de la Renaixença, impregnarà part dels seus versos des d’una perspectiva pancatalanista que exaltarà indistintament els mites fundacionals del mallorquinisme i de la catalanitat.

Contra el prejudici d’una Mallorca rural i arcaica, aquestes biografies femenines ens apropen a un grup social dinàmic, una burgesia amb voluntat de modernització econòmica, emprenedora en els negocis, culta i protectora de l’art i la literatu-

ra, que s’expressa en llengua vernacular. El seu caràcter urbà no deslliga les famílies del rerefons rural, on mantenen les possessions i on les poetes prendran contacte des de nenes amb la vida camperola i el glossar pagès, vivències que traspassaran als versos des de la descripció costumista a la metàfora sobre la natura i el paisatge. La vida al camp, d’altra banda, els permet desempallegar-se de moltes de les convencions estipulades per la societat per a les dones burgeses, que elles refusaven per la seva superficialitat.

Els negocis comercials obligaven a superar el límit de la insularitat i feien establir relacions freqüents amb ultramar, de manera que serà un tema sovintejat l’afecció i l’enyorança de la terra mallorquina, amb poemes sobre el fet de l’emigració forçada per la necessitat econòmica a Cuba, i d’altres sobre el sentir d’estranyament d’aquelles poetes que es van veure obligades a marxar de l’illa per condicionaments professionals o polítics.

La lectura de l’antologia ens fa adonar no només dels canvis d’estil, sinó també de l’expressió cada vegada més lliure dels sentiments, en un procés paral·lel als canvis de la condició femenina en la societat en la qual elles s’autoidentifiquen com a poetes; mentre les seves biografies ens permeten copsar el pas de l’auto -

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

didactisme a la formació universitària, de l’exclusivitat del rol familiar d’esposes i mares —amb les excepcions de la solteria—, a l’exercici de professions properes a la literatura.

Les escriptores biografiades, nascudes entre 1827 i 1845, tenen en comú la relació amb Lluís Pons i Gallarza, que les estimulà a la creació i, des de 1869, acceptà la seva presència personal a les vetllades literàries de l’Ateneu Balear. D’elles, Victoria Penya Nicolau (Palma, 1827-Barcelona, 1899), germana del poeta Pere d’Alcàntara Penya, es casà amb Miquel Victorià Amer, impulsor i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, i per motius de feina del marit es traslladà a aquesta ciutat, on establí relació amb les poetes Josepa Massanés i sor Eulàlia d’Anzizu. La seva dedicació a la poesia va ser intensa i va publicar i concórrer repetides vegades als Jocs Florals, on va obtenir diversos guardons, i en la seva obra traspua tan la inserció en l’espai mític del catalanisme com l’enyor de la terra mallorquina.

És diferent la trajectòria de Margalida Caimari Vila (Cuba, 1839-Palma, 1921). Filla d’indià cubà d’origen mallorquí i casada amb un comerciant ric, adoptà la llengua mallorquina en arribar a l’illa i s’inserí de ple en els cercles literaris de Palma participant en vetllades a l’Ateneu Balear i al Círculo Mallor-

quín, activitat que compaginà amb una intensa acció filantròpica que la conduí a fundar els Bressols del Minyó Jesús, per a fills d’obreres.

D’aquestes generacions, Manuela de los Herreros Sorà (Palma, 18451911), filla del director de l’Institut de Segon Ensenyament de Palma, destaca pel contrast entre la seva formació acadèmica i la participació juvenil en els cercles culturals de la ciutat i la prioritat, un cop casada, del rol de mare i mestressa de casa. Mare de catorze fills, la criança la desvià de la dedicació literària fins que foren grans, tot i que continuà fent la vida social que corresponia al seu estatus i es dedicà a activitats benèfiques. Després d’enviudar, assumí un paper actiu en els negocis familiars i va reprendre l’activitat poètica.

Del cercle de Pons i Gallarza se singularitza Angelina Martínez (Cartagena, 1840-?) pel fet d’escriure en castellà i per ser alhora que poeta, autora teatral. Establerta a l’illa per la feina del marit, pilot de vaixell i professor a l’Escola de Nàutica, conreà el romanticisme en els seus versos i es distingí per la seva denúncia al sistema de reclutament militar de les quintes en diverses obres de teatre, en el marc de reivindicacions socials aparellades al canvi polític del Sexenni. Des de 1876, poca cosa se’n sap a partir del seu desplaçament a Puerto Rico per motius de feina del marit.

Més joves que les anteriors i influenciades mútuament, cal citar

Emilia Sureda Biuret (Palma, 18651904) i Maria Antonia Salvà Ripoll (Palma, 1869-Llucmajor 1958). Ambdues foren òrfenes de mare i creixeren en un medi social palmesà benestant i culte que els facilità la relació amb els cercles literaris catalans a partir de la coneixença de mossèn

Costa i Llobera i Joan Alcover, i l’amistat de Josep Carner en el cas de Maria Antonia Salvà. Ambdues passaren àmplies estades a les finques rurals familiars i se sentiren properes a la vida pagesa i al glossar popular que incorporaren a la seva abundant producció poètica, fet que les portà a un cert menysteniment de la crítica local contemporània.

Ben diferent va ser la trajectòria de dues de les poetes estudiades, de les quals es coneixen obres i detalls biogràfics només a partir de les seves petjades a diverses revistes, pel fet de ser de famílies poc significades en el món illenc. Maria Ignàsia Cortés (Palma, 1854-1923) degué sofrir la doble discriminació de ser dona i de família xueta i, pel que se’n sap, establí diàleg literari des de la revista L’Ignorància amb Marcel·lina Moragues Ginart (Palma, 1856-Inca, 1923). Aquesta era òrfena de pare des de molt nena, va veure frustrat el seu matrimoni per la mort de l’estimat i s’establí a Selva, un poble petit de la

part forana. La manca d’un entorn familiar masculí que l’encoratgés a escriure i li donés cobertura social no va ser cap obstacle perquè mantingués una polèmica literària amb un col·laborador de la revista per les seves afirmacions misògines al qui adreçà el poema Això va per ells (1882). Seus són els versos que donen títol al llibre.

Les escriptores més joves destaquen per la seva formació acadèmica universitària i la definició de projectes professionals propis al marge de l’opció matrimoni-solteria. Són dones modernes a l’estil de les dècades inicials del segle xx. A elles, però, els girs polítics de la República i la Guerra Civil els distorsionaran la vida i les allunyaran de la seva terra.

Maria Mayol i Colom (Sóller, 1883-Palma, 1859), estudià a la Universitat de Bordeus on els seus pares havien emigrat. De retorn a Mallorca, es titulà com a perit mercantil i treballà de professora de llengua francesa. Interessada en la formació femenina, organitzà el Foment de la Cultura a Sóller el 1926, amb una borsa de treball pròpia, seguint les petges de Francesca Bonnemaison. Participà en les campanyes autonomistes de l’Associació per la Cultura de Mallorca i en els anys republicans es mobilitzà pel vot de la dona i la participació política. Afiliada per breu temps a Acción Republicana, en

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

va ser candidata no electa a les legislatives de 1933, i passà, després, als rengles d’Esquerra Republicana Mallorquina. La reacció conservadora del bienni negre la impulsà a marxar el 1934 a Catalunya on va ser professora a l’Institut de Batxillerat de Vilanova i la Geltrú i el 1939 s’exilià a França. La fi de la guerra mundial propicià el seu retorn a l’illa però l’abocà a l’exili interior.

Maria Vergés Ventayol (Alcúdia, 1892-Madrid, 1983) era filla d’un faroner i estudià de gran a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya. Un cop titulada obtingué la plaça a Terrassa, on s’establí i mantingué relació amb els cercles culturals locals. Fundadora de la revista Gema dedicada a les dones, es jubilà anticipadament per malaltia el 1934, però a partir de 1942 tingué un nou centre d’interès en la revista Plus Ultra , dedicada a les relacions amb Hispanoamèrica. Viatjà per aquells països i edità, la dècada de 1960, poemaris nous en castellà.

Cèlia Viñas Olivella (Lleida, 1915Almeria, 1954), la més jove de totes, estudià filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys republicans, va tenir, com a condeixebles, Carles Riba, Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i es deixà impregnar per l’ambient cultural barceloní per al qual l’havia preparada la influència del seu propi en-

torn a Mallorca. El seu pare, d’origen català, era el catedràtic de Pedagogia de l’Escola Normal de Palma i Gabriel Alomar va ser professor seu al batxillerat. La guerra retardà la seva llicenciatura i la postguerra trencà l’equilibri familiar amb la depuració i l’allunyament de la càtedra del seu pare. Per tot això, en fer oposicions optà per una plaça a un institut d’Almeria, on es casà i residí fins a la seva mort.

Com pretenen les autores, cal ubicar la producció poètica d’aquestes dones en la història de la literatura de la qual quedaren excloses sense que fossin ni millors ni pitjors que els escriptors masculins, però també cal descobrir, des de la perspectiva de la història, com elles i els seus poemes ens insinuen inquietuds i afirmen el seu desig de comunicar-les mitjançant la seva publicació. D’aquesta manera ens fan veure que assumeixen una identitat com a dones escriptores.

A través dels textos, coneixem la seva voluntat d’afirmació individual davant del rebuig del seu medi social a la producció cultural femenina i el menyspreu de la majoria d’integrants masculins dels cercles literaris. Aquesta seguretat en elles mateixes té el suport de la integració en un entorn cultural favorable i és potenciada per un cercle de relacions entre dones poetes, més necessari per a aquelles a

qui falta el coixí familiar. A més, quasi totes elles se senten adscrites a un col·lectiu històric i agermanades per la llengua i la pàtria, identificada en el paisatge mallorquí i en els mites del nacionalisme pancatalanista, un sentir col·lectiu que les fa fortes.

D’altra banda, són molt sensibles als sentiments de pèrdua i absència, i molts dels seus versos ens endinsen en vivències de trencament familiar, la pèrdua d’un fill, l’allunyament de la parella, tractades des d’una perspectiva maternalista, i ens permeten apropar-nos, de manera subjectiva, a fenòmens socials com la mortalitat infantil, l’emigració i la injustícia del sistema de reclutament militar.

El pacient treball de les autores ha permès satisfer el seu objectiu de reivindicar la coneixença de la seva obra i les seves trajectòries. Ara ens toca als lectors començar a fer-los una mica de cas.

CÈLIA CAÑELLAS JULIÀ

nant material documental que, amb la publicació d’aquest llibre, els ha posat a la seva disposició. A través d’un treball de recerca que podem considerar exhaustiu, acomplert en hemeroteques i arxius de Catalunya, Europa i Amèrica, Figueres ha aconseguit aplegar les opinions emeses per rellevants personalitats de la vida política i cultural de Catalunya sobre nombrosos aspectes de la Guerra Civil.

Després d’un estudi introductori sobre guerra i periodisme, en el qual Figueres explica l’abast del seu treball de recerca, reprodueix les entrevistes que diversos mitjans de comunicació varen fer als personatges esmentats.

FiGueres, Josep M. (2007). Entrevista a la guerra. 100 converses : De Lluís Companys a Pau Casals. Barcelona: L’Esfera dels Llibres.

Mai els estudiosos de la Guerra Civil de 1936-1939 no podran agrair prou a Josep M. Figueres l’impressio-

El llibre està dividit en dues parts: a la primera, Política i societat en guerra , s’hi inclouen opinions i textos de Lluís Companys, Josep Tarradellas, Joan Casanovas, Carles Pi i Sunyer, Hilari Salvadó, Frederica Montseny, Joan Peiró, Diego Abad de Santillán, Joan Comorera i Andreu Nin; la segona part porta per títol Cultura i comunicació. S’hi aplega un material hemerogràfic de gran interès provinent d’entrevistes fetes aquells anys a personatges de tan relleu com ho varen ser Pere Bosch i Gimpera, Jaume Miravitlles, Lluís Nicolau d’Olwer i Pau Casals.

Quan ha calgut, tots els textos s’han traduït al català a partir dels originals en castellà, francès o rus, bé

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

que la immensa majoria provenen de publicacions catalanes. Cada personatge porta una àmplia nota biogràfica d’introducció que permet situarlo en el moment històric en què varen tenir lloc les entrevistes.

El contingut d’aquestes és divers. Hi són abordats tots els problemes propis d’un país en guerra: militars, de relacions internacionals, de proveïments, sobre les indústries de guerra, ideològics, d’estratègia política, del paper de diversos grups i estaments socials o de les institucions i governs de Catalunya i Espanya. També de com veuen, els entrevistats, en cada moment, el futur de la guerra.

La coneguda problemàtica derivada de com fer compatible la revolució social amb guanyar la guerra és un dels temes recurrents en moltes entrevistes. Com és natural, les respostes presenten, també, matisos interessants per a l’historiador.

Un altre tema, vell, podríem dir —de segles—, es planteja sovint als entrevistats: el de la relació entre Catalunya i Espanya, que, àdhuc en unes circumstàncies favorables a la màxima unitat d’acció en front d’un enemic comú, varen ser conflictives gairebé de manera permanent.

El llibre s’inscriu en un treball de llarg abast que Figueres realitza des de temps: el de recuperar ja sigui la memòria oral de persones que varen viure determinats episodis histò -

rics de primer ordre, ja sigui els testimonis escrits sobre aquests grans moments de la història del país. Del primer aspecte n’és testimoni la se va obra Veus de l’exili: 20 testimonis de la diàspora catalana (Barcelona: Cossetània, 2007), en la qual Figueres va entrevistar persones que havien patit el drama de l’exili després de la desfeta de 1939 en la seva carn.

Del segon aspecte, Josep M. Figueres ens ha ofert un excepcional recull de textos que tenen per objecte explicar com es va viure a Madrid la tràgica Guerra Civil espanyola: Madrid en guerra. Crónica de la batalla de Madrid, 1936-1939. Edición y textos introductorios a cargo de Josep Maria Figueres (Barcelona: Destino, 2004).

Amb aquesta constant, i sovint callada tasca, el professor Josep M. Figueres acompleix un servei de gran utilitat a aquells que, des de punts de vista o temàtiques diverses, estudien alguns dels grans temes de la història contemporània catalana i espanyola tractats en els seus llibres. Ni que sigui només per això, Josep M. Figueres és mereixedor d’un gran reconeixement, el que jo, amb tota modèstia, li faig des de les planes del Butlletí de la Societat d’Estudis Històrics, entitat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i en la junta directiva de la qual, Figueres acompleix, també, una tasca generosa i brillant.

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

sancho, Marta (dir. i coord.) (2009). Mur : La història d’un castell feudal a la llum de la recerca històrica-arqueològica . Tremp: Garsineu Edicions. 346 p. (Estudis; 24)

L’obra presentada en les línies següents és el resultat de més d’una dècada de treballs, arqueològics i documentals, sobre el castell de Mur, ubicat a l’antic comtat del Pallars Jussà. En els darrers anys s’havia revifat l’interès per aquest espai: el 2006 es va recuperar la Historia de la baronía y pabordato de Mur y cronología de los condes de Pallars, de Luis de Cuenca y de Pessino (publicada el 1906 i reeditada per Garsineu Edicions). Amb la publicació d’aquesta monografia s’han pogut contrastar les dades d’aquesta obra d’inicis del segle xx amb la documentació conservada —els coneguts com a Papeles de Mur, conservats a la Biblioteca de Catalunya— i amb les dades arqueològiques obtingudes de sis anys de campanyes, iniciades el 1997. Per tant, una monografia totalment necessària en un territori, el del Pallars, on les intervencions arqueològiques, especialment per al període medieval, són més aviat escasses.

La direcció i coordinació d’aquesta obra ha estat a mans de la professora Marta Sancho, directora, alhora, de les intervencions arqueològiques en cinc dels sis anys de cam-

panyes, mentre que la gran majoria dels capítols han estat redactats per estudiants universitaris, els quals en el seu moment van participar, també, a les campanyes d’excavació.

La monografia està dirigida a un doble públic: per una banda especialitzat, especialment historiadors medievalistes, tant documentalistes com arqueòlegs; i, per una altra, un públic general, per donar un sentit divulgatiu a l’obra i dirigir-la a tot aquell qui estigui interessat en la història del Pallars.

La doctora Sancho deixa ben clar, en l’apartat introductori, la intencionalitat de l’obra: més enllà de presentar les dades obtingudes de les excavacions i els resultats de la recerca, vol destacar el seu caràcter didàctic, «el diàleg que l’autora [...] ha establert amb els seus estudiants i amb les fonts» —prenent les paraules de l’autora del pròleg, la professora Teresa Vinyoles. Aquest caràcter, que queda plasmat obertament en aquests primers capítols introductoris, serà palès, de fons, en la lectura dels blocs següents, on són els estudiants els qui prenen la paraula i treuen les seves pròpies conclusions en els articles que completen l’obra. Precisament, el darrer capítol d’aquest apartat introductori, firmat per Pau Castell, està dedicat a explicar l’experiència de participar en una excavació programada i exposa

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

el perquè d’aquesta vivència i la seva repercussió, fins i tot la seva necessitat, en la consecució de la llicenciatura —o del que, a partir d’ara, seran els graus.

El gruix de l’obra està dividit en tres grans blocs. El primer apartat presenta el context històric i territorial del castell de Mur, contrastant les dades arqueològiques amb la documentació i les referències bibliogràfiques disponibles. Per posar el lector en el context, Sancho presenta el moment històric dels comtats d’Urgell i de Pallars a cavall dels segles x i xi, moment de formació del castell termenat de Mur. Aquesta àmplia contextualització permet passar, a continuació, a una descripció del territori del castell, demostrant, la coordinadora del treball, un profund coneixement del terreny i de la documentació existent. Clou aquest apartat un darrer capítol de caire tècnic, fonamentalment dirigit al públic especialitzat, en el qual es descriu detalladament l’alçat del castell, és a dir, les estructures que resten dempeus, i les dades obtingudes en les excavacions, amb la descripció i la relació de les diverses unitats estratigràfiques; relacionant-ho amb les dades documentals disponibles, M. Sancho estableix tres fases d’ocupació del castell: la primera en els segles x-xi, de configuració i assentament del castell termenat; la segona

en els segles xii-xiii, de residència dels comtes del Pallars Jussà i de progressiva decadència fins al seu abandonament el segle xiv, i una darrera fase, el segle xv, on el castell pren més que mai un caràcter militar, amb motiu de la Guerra Civil Catalana.

En el segon bloc, titulat «L’alimentació, la higiene i el confort», els estudiants o ja llicenciats fan les seves aportacions amb diversos capítols, en format d’article, en els quals exposen les seves investigacions sobre aspectes concrets del castell. Els sis capítols en els quals es divideix aquest segon bloc estan dedicats a estudiar els tres aspectes que intitulen l’apartat, a través de la cultura material recuperada de les intervencions arqueològiques: en el primer capítol, dedicat a la ceràmica grisa, Jordi Serra fa una valoració de la ceràmica grisa recuperada, sempre tenint en compte la dificultat que presenta la classificació d’aquest tipus de ceràmica; la ceràmica vidriada decorada és estudiada per Celia Segovia i Núria Revilla, no només des del punt de vista formal, sinó també tenint en compte quin era el seu ús en el dia a dia del castell. Amb un mètode d’anàlisi molt rigorós són estudiades les restes de fauna trobades al castell per Sílvia Valenzuela i Lídia Colominas, que han obtingut dades molt interessants sobre els canvis en

els patrons d’alimentació al llarg de l’ocupació del castell. Els materials lítics, per la seva banda, són estudiats per F. x avier Oms, el qual, des de la seva experiència en el camp de la prehistòria, realitza un estudi en el medieval, on aquest tipus de recerques són menys habituals. Finalment, per tancar el bloc, Marta Sancho signa dos capítols: un primer, dedicat als circuits i l’emmagatzematge de l’aigua, en els quals, a través de l’anàlisi de l’estructura del complex, intenta aclarir una qüestió tan complexa com és l’abastiment d’aigua d’un castell enrocat; en el segon capítol analitza els sistemes de conservació dels aliments a Mur, especialment el cereal, a partir de les restes arqueològiques, tot observant-ne les possibles problemàtiques.

El darrer apartat, titulat «En la guerra i en la pau: el ferro i altres materials», de caràcter més miscellànic que l’anterior, recull, en primer lloc, un capítol dedicat al caràcter militar del castell, pel que fa a la seva estructura física i també a través de la valuosa col·lecció objectes d’ús militar recuperats. Els autors, Mario Orsi i Walter A. Alegría, no treballen tan sols amb els materials, sinó que també analitzen la documentació conservada. Segueix un exhaustiu estudi dels claus trobats, de manera que Sílvia Marín aconsegueix fer una classificació de les tipologies de

claus, una tasca molt complicada tenint en compte l’escassa bibliografia existent al respecte i la mala conservació de les restes. En aquest bloc també s’inclouen dos articles dedicats a materials relacionats amb la vida quotidiana: el primer, realitzat per Maria Lafuente, estudia els objectes que podríem definir com a dedicats al joc, recuperats al castell de Mur. L’autora realitza una important cerca de paral·lels, tant en l’àmbit arqueològic com en el documental, amb resultats molt positius; el segon article, signat per Maria Lafuente i Núria Revilla, reuneix aquells materials que no es poden ubicar en els estudis anteriors. Lluny, però, de convertir-se en un calaix de sastre, resulta ser un recull molt interessant d’objectes relacionats amb la vida quotidiana al castell. Finalitzen el bloc un estudi molt ben documentat en l’apartat bibliogràfic de Celia Segovia sobre els materials numismàtics apareguts durant les excavacions, i l’estudi antropològic realitzat per Bibiana Agustí de les úniques restes humanes, concretament d’un infant, aparegudes al castell.

Cada un dels apartats va acompanyat pertinentment de les làmines amb els dibuixos dels materials i de les gràfiques adients, quan és necessari, element imprescindible de tota publicació de tipus fonamentalment arqueològic. Potser es trobaria a faltar,

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

en ocasions, algun element cartogràfic més, que hauria ajudat a fer més clara la comprensió del text, sobretot tenint en compte la importància que en els primers apartats té el territori.

Com M. Sancho remarca, la finalitat d’aquest llibre no era tan sols científica i de divulgació, sinó també didàctica. Més enllà de la publicació del llibre, el que interessava de manera significativa a la coordinadora del treball era acompanyar en tot el procés de formació un seguit d’estudiants universitaris, no només en la vessant arqueològica, sinó també en la formació com a investigadors i, en últim terme, com a redactors d’un article que després seria publicat. Per a alguns d’ells, la redacció d’aquest article ha estat una primera oportunitat d’acostar-se al món de l’escriptura de textos científics; per a d’altres ha resultat ser una pràctica més d’una activitat ja coneguda. Sigui com sigui, la publicació d’aquesta obra ha estat una bona experiència didàctica, tant per a la professora com per als alumnes, la finalització d’un llarg camí, iniciat el 1997 i que s’ha prolongat més de deu anys.

La directora i coordinadora de l’obra demostra un coneixement profund del territori, acumulat durant anys d’estudi dels espais i del terreny, no tan sols del castell de Mur, sinó de tot el territori que l’envolta —cal remarcar que Sancho va conduir, també,

les excavacions de la Fabregada, una fàbrega situada dins el territori del castell de Mur, i ha realitzat diverses prospeccions sobre aquest territori.

També és significatiu remarcar el caràcter a vegades agosarat, tant de la directora de l’obra com d’alguns d’aquests alumnes, en algunes de les conclusions extretes, en un camp on encara queden moltes coses per dir com és el de l’arqueologia medieval. És així, per exemple, en el cas dels articles sobre la fauna i els materials lítics, on els mateixos autors denuncien l’escassa existència d’estudis paral·lels en cronologies semblants. Això, juntament amb el fet que el comtat del Pallars Jussà ha estat objecte d’estudis molt parcials en l’àmbit arqueològic, dóna més valor a l’esforç fet per tots ells.

Podem dir, per concloure, que Mur. La història d’un castell feudal a la llum de la recerca històrica-arqueològica representa, per una banda, un exemple en el pla didàctic, i per una altra, una mostra per a d’altres casos semblants, sigui per proximitat cronològica o tòpica. Es tracta d’un cas concret per a l’estudi de conjunt d’una zona, el territori del Pallars, on manca, encara, un llarg camí per recórrer, especialment en el camp de l’arqueologia medieval.

CARME MUNTANER I ALSINA

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Els treballs tramesos al butlletí perquè hi siguin publicats s’han d’enviar per duplicat, mecanografiats a doble espai per una sola cara. La Societat Catalana d’Estudis Històrics pot acceptar l’origi nal o no o bé suggerir que s’hi introdueixin esmenes; en qualsevol cas, la resposta es donarà abans de dos mesos. Un cop acceptat el treball, l’autor o l’autora ha de trametre’n una còpia en un fitxer del tractament de textos Word o del Corel Wordperfect gravat en un disquet d’ordinador de doble densitat (DD) de 3,5 polzades.

En un primer full s’han d’indicar el títol del treball, el nom de l’autor o l’autora i les altres dades que s’hi vulguin consignar («professor de...», «membre de...», «llicenciat en...»), a més de l’adreça i el telèfon. El títol del treball, el nom de l’autor o l’autora i una referència curta han d’encapçalar la primera pàgina del text. Les pàgines de les còpies en paper han d’anar numerades.

Dins del text general del treball, el subratllat no s’ha d’utilitzar per a res; la cursiva s’ha de fer servir per a paraules d’altres llengües (incloent-hi el llatí) i per a paraules o frases que es vulguin remarcar. Tampoc no s’hi han d’utilitzar la partició de mots ni les instruccions sobre ratlles «vídues» o «òrfenes».

Les citacions textuals s’han de reduir al mínim. Si van després de dos punts i el fragment acaba en punt, és preferible d’escriure-les en un paràgraf a part i entrades (sagnades) respecte al text general. Les citacions textuals dins el text general han d’anar entre cometes baixes i en lletra rodona (sigui quina sigui la llengua de la citació); les citacions compostes a part han d’anar en lletra rodona petita i no s’han d’emmarcar entre cometes.

La bibliografia s’ha de consignar al final del treball, ordenada alfabèticament pel cognom del primer autor (és indispensable que hi hagi sempre un autor, un curador, un director, etc., a fi de poder referir-s’hi dins el text com s’indica més avall).

Les referències bibliogràfiques dels llibres s’han de fer de la manera següent: cognom o cognoms de l’autor en versaletes, separat amb una coma del nom en minúscula (amb la inicial en majúscula) o només de la inicial —si hi ha més d’un autor, cal separar-los amb un punt i coma—, l’any d’edició entre parèntesis (si més d’una obra coincideix en l’autor i l’any, cal ordenar-les alfabèticament pel títol i afegir a l’any una lletra minúscula en cursiva («1990a», «1990b», etc.), i tot això seguit de punt. Títol en cursiva, seguit de punt. Lloc d’edició, separat per dos punts del nom de l’editor, i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Sale S, Núria (1991). Mules, ramblers i fires. Reus: Edicions del Centre de Cultura.

Les referències bibliogràfiques d’articles de revista han de portar els cognoms i el nom com els llibres i l’any d’edició també entre parèntesis i seguit de punt; el títol de l’article s’ha d’escriure en lletra rodona i ha d’anar entre cometes baixes, seguit de punt. El títol de la revista, en cursiva; les xifres corresponents al volum i al número, si escau, el dia i el mes de publicació, entre

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS HISTÒRICS

parèntesis. Si escau, després d’una coma, es poden indicar les pàgines corresponents a l’article, precedides de l’abreviatura p. (t ant en singular com en plural). Exemple: a Shtor, Elihayu (1978). «Aspetti della espansione italiana nel Basso Medioevo». Rivista Storica Italiana , vol. xc , núm. 1.

Les participacions en obres col·lectives (congressos, homenatges, llibres amb capítols de diferents autors) han de portar l’autor i el títol de la part com les revistes, seguits de punt. A continuació, la preposició en rodona A, seguida de dos punts. La resta s’ha de tractar com un llibre. Exemple: P ujade S rúbie S, Isabel. «L’expansió demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana». A: a droher, Anna Maria (cur.) (1989-1990). Història urbana del Pla de Barcelona : Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Vol. I. Barcelona: Ajuntament, p. 193-204. Si es tracta d’obres collectives, però formades per volums independents que tenen autors diversos, s’han de tractar totes dues informacions com si fossin llibres i s’ha de posar A entre l’una i l’altra. Exemple: Fontana, Josep (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització : 1787-1868. A: Vilar, Pierre (dir.). Història de Catalunya . Vol. V. Barcelona: Edicions 62.

Les notes han d’anar a peu de pàgina, numerades correlativament i separades amb un punt i una distància d’un quadratí del text que segueix («1.», «2.», etc.); les crides s’han de compondre volades («1» «2», etc.) i han d’anar immediatament darrere dels signes de puntuació, si n’hi ha. El text de les notes s’ha de compondre en lletra petita, ha de ser curt i ha d’evitar digressions sobre el tema o ampliacions d’aquest.

Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p. Exemple: (Bensch, 1989, p. 324-325).

En el cas que la bibliografia s’esmenti a les notes —i, doncs, no hi hagi una llista bibliogràfica a la fi de l’article—, la primera vegada s’ha d’escriure la referència bibliogràfica completa com hem explicat més amunt, però amb dues diferències: sense invertir els cognoms i el nom, i amb tota la informació separada per comes. Exemple: Stephen benSch (1989), «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, núm. 19, p. 324-325.

En cas que es faci més d’una menció de la mateixa obra, es pot posar només el cognom en versaleta (amb la inicial en majúscula), l’any entre parèntesis, una coma i les pàgines. Exemple de primera menció: Núria Sale S (1991), Mules, ramblers i fires, Reus, Edicions del Centre de Lectura, p. 25-32. Exemple de les altres mencions: Sale S (1991), p. 25-32.

Preguem que els treballs tramesos s’ajustin a aquestes normes, ja que així podrem estalviar molta feina de composició.

JUNTA I LLISTA DELS SOCIS DE LA SCEH

JUNTA DE LA SOCIETAT CATALANA

D’ESTUDIS HISTÒRICS

President: Jaume Sobrequés i Callicó

Secretari i tresorer: Alfred Pérez Bastardas

Vicetresorer: Sebastià Riera i Viader

Responsable del butlletí : Marta Prevosti i Monclús

Vocals

Josep Maria Figueres i Artigues

Armand de Fluvià i Escorsa

Rosa Lluch i Bramon

Mercè Morales i Montoya

Montserrat Sanmartí i Roset

Ricard Soto i Company

SOCIS DE LA SOCIETAT CATALANA

D’ESTUDIS HISTÒRICS

Anna Maria Adroer i Tasis

Antoni Albacete i Gascón

Joaquim Albareda

Florenci Albarracín i Pérez

Jordi Albertí i Oriol

Agustí Alcoberro Pericay

Anca Alexandru-Stefan

Xavier Alfaras i Panareda

Jesús Alturo i Perucho

Francesc Amorós i Capdevila

Pere Anguera i Nolla

Jorge Araúna Villanova

Ferran Armengol i Ferrer

Ramon Arnabat i Mata

Fernando Arnó García de la Barrera

Mercè Aventín i Puig

Joan Bada i Elias

Ignasi Joaquim Baiges i Jardí

Albert Balcells i González

Vicent-Raimon Baldaquí Escandell

Ramon Agustí Banegas López

Santi Barjau Rico

Núria Bartual i Carandell

Carme Batlle i Gallart

Manuel Becerra Hormigo

Josep M. Benaul i Berenguer

Albert Benet i Clarà

Soledad Bengoechea Echaondo

Pere Benito i Monclús

Prim Bertran i Roigé

Jordi Bolòs i Masclans

Francesc Bonastre i Santolària

Angelina Borràs i Planas

Jordi Bou Ros

Dolors Bramon i Planas

Jesús Brufal Sucarrat

Joan Josep Busqueta i Riu

Xavier Caballé Micola

Emili Cabarrocas i Illa

Joan-F. Cabestany i Fort

Montserrat Cabré i Pairet

Juan José Cáceres Nevot

Mireia Campabadal i Bertran

Carme Camps i Vives

Elena Cantarell Barella

Gerard Capdevila i Vilallonga

Josep Capdevila Soldevila

Fina Carreras i Giménez

Jordi Casassas Ymbert

Lluís Castañeda i Peirón

Josep Catà i Tur

Brian Catlos

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Giovanni-Conrad Cattini

Mateu Chalmeta i Torredemer

Gaspar Coll i Rosell

Lluís Costa Fernández

M. Mercè Costa i Paretas

Joan Creixell i Ferrer

Jacint Creus i Boixaderas

Coral Cuadrada i Majó

Antoni Dalmau i Ribalta

Jaume Dantí i Riu

Carles Díaz Martí

Montserrat Duran i Pujol

Jaume Espinagosa i Marsà

Francesc Espinet i Burunat

Pere A. Fàbregas i Vidal

Mariela Fargas i Peñarrocha

Joan Farrés i Serra

Gaspar Feliu i Montfort

Júlia Fernàndez Fajula

Magda Fernández i Cervantes

Llorenç Ferrer i Alòs

Maria Teresa Ferrer i Mallol

Josep M. Figueres i Artigues

Núria Florensa i Soler

Armand de Fluvià i Escorsa

Josep M. Font i Rius

Miguel Forrellad Solà

Santiago Francesch Borràs

Montserrat Fullà Bombardó

Joan Fuster i Sobrepere

Pere Galceran-Uyà

Encarnació Gàlvez Medina

Lluís Gassiot i Matas

Xavier Gil i Pujol

Isaac Gimeno i Rodríguez

Antònia Gomà i Puig

Pere Pau Gómez Rovira

Mónica González Fernández

Gener Gonzalvo i Bou

Josep Grabuleda i Sitjà

Jordi Guixé i Coromines

Jacinto Heredia Robles

Josep Hernando Delgado

Sara Hill Rodríguez

Vicenç del Hoyo i Julià

J. Antoni Iglesias Fonseca

Jordi Indiana Navarrete

Santiago Izquierdo Ballester

Eberhard Jentgen

Gabriel Jover Avellà

Joan Latorre i Solé

Jaume Lladó i Font

Jordi Llimargas i Marsal

Eladi Llop i Anelo

Rosa Lluch i Bramon

M. Dolores López i Pérez

Joan Luque i Aigües

Jordi Maluquer de Motes

Manuel Manonelles i Tarragó

Josep Lluís Martín Berbois

M. Rosa Martín i Fàbrega

Gabriel Martínez i Ferrà

Pilar Martínez-Carner Ascaso

Enric Mauri i Brancolini

Marc Mayer i Olivé

Francesc Mercadé i Teixidó

Tünde Mikes Jani

Júlia Miquel i López

Marina Miquel i Vives

Pere Molas i Ribalta

Antoni Moliner i Prada

Carme Molinero i Ruiz

Tomàs de Montagut i Estragués

Mercè Morales Montoya

Florentí Moyano Jiménez

José M. Murià Rouret

Joaquim Nadal i Farreras

Gustau Navarro i Barba

Francesc Nicolàs i Montia

Teresa Núñez i Luque

Oriol Oleart i Piquet

Benet Oliva i Ricós

Jordi Olivares Periu

Fèlix Olivé i Guilera

Edgar Oto Hormigo

JUNTA I LLISTA DELS SOCIS DE LA SCEH

Jaume Padrós i Enamorado

Laureà Pagarolas i Sabaté

Manuel Pastor i Madalena

Àngels Pérez i Samper

Alfred Pérez Bastardas

Daniel Piñol Alabart

Xavier Pons i Guillamon

Miquel Prats i Maeso

Marta Prevosti i Monclús

Immaculada Puig Aleu

Abel-Narcís de Puig-Maurice i von van den Berg

Carles Puigferrat i Oliva

Joaquim M. Puigvert i Solà

Enric Pujol i Casademont

Maria Pujol i Herrera

Mercè Renom i Pulit

Josep A. Resina i Navas

Santiago Riera i Tuèbols

Sebastià Riera i Viader

Francisco José Rodríguez Bernal

Josep M. Roig Rosich

Lluís Roura i Aulinas

Maria M. Roura i Fajardo

Manuel Rovira i Solà

Daniel Rubio i Manuel

Flocel Sabaté i Curull

Margarida Sala i Albareda

Roser Salicrú i Lluch

Josep M. Salrach i Marés

Manuel Sánchez Martínez

Josep Maria Sanmartí Roset

Montserrat Sanmartí i Roset

Montserrat Sebastià i Salat

Antoni Segura i Mas

Eva Serra i Puig

Joan Serrallonga i Urquidi

Núria Silleras Fernández

Pere Simón Abellán

Antoni Simon i Tarrés

Jaume Sobrequés i Callicó

Sebastià Solé i Cot

Ricard Soto i Company

M. Jennifer Speed

Carles Sudrià i Triay

Maria Teresa Tatjer i Prat

Marc Taxonera i Comas

Jaume Terol Garcia

Joan Maria Thomàs i Andreu

Lluís Ferran Toledano Gómez

Jofre Torelló Banús

Miquel Torras i Cortina

Jaume Torras i Elias

Josep M. Torras i Ribé

Max Turull i Rubinat

Pau Tutusaus i Canals

Antoni Udina i Abelló

Josep M. Vallès Vallès

Francesc Valls-Junyent

Elisa Varela i Rodríguez

Antoni Ventura i Ribal

Enric Vicedo i Rius

Borja Vilallonga

Roser Vilardell i Tarruella

Dolors Visa i Oró

Pere Ysàs i Solanes

ÍNDEX Número XX, 2009

Sessió inaugural

Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya (1940-1954), per Mercè Morales Montoya

Articles

Els hispani: emigrats hispanogots a Europa (segles VIII-X), per Josep Maria Salrach

L’expulsió dels jueus, 1492, per Joan Bada Elias

L’expulsió dels moriscos, per Dolors Bramon

L’exili de la Guerra dels Segadors, per Oscar Jané

L’exili de la Guerra de Successió, per Agustí Alcoberro

La expulsión de los jesuitas de Cataluña, per Enrique Giménez López i Francisco Javier Martínez Naranjo

Els exilis al segle xix: l’exili continu (liberals, carlistes, republicans, socialistes, anarquistes), per Ramon Arnabat Mata

L’exili a Catalunya al segle xx, per Mercè Morales Montoya

L’epitafi de Llevant erigit per Gomarellus el 976: una mirada a la Catalunya de l’època, per Montserrat Pagès i Paretas

Sobre la molt primera tradició epigràfica valenciana, per Xavier Espluga

Tesis doctorals

La família i el mas en les estratègies patrimonials al Vilassar baixmedieval, per Montserrat Richou i Llimona

Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles XIII-XIV, per Elvis Mallorquí

Recensions

ÍNDEX Número XXI, 2010

Sessió inaugural

L’Institut d’Educació General de Prat de la Riba. Higiene i civisme (1914-1923), per Albert Balcells

Articles

Els grans canvis del poblament a Catalunya, de la protohistòria a l’antiguitat, per Marta Prevosti

Gent nova. La colonització feudal de la Catalunya Nova (segles XII-XIII), per Antoni Virgili

Molts artistes catalans per als doblers del marquès de Pescara (1523), per Santi Torras Tilló

Poblament i despoblament a la Catalunya vitícola (1760-1910), per Josep Colomé Ferrer, Montserrat Cucurella-Jorba i Francesc Valls-Junyent Josep Amargós Samaranch. Els primers intents d’urbanització de Montjuïc: 1887-1914, per Guillem Fernàndez Gonzàlez

«El signe de l’esclau». Valentí Almirall i la reivindicació de la llengua catalana (1879-1902), per Josep Maria Figueres

La vaga dels estampadors de 1892 al pla de Barcelona, per Antoni Dalmau i Ribalta

La urbanització de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1926 (projectes i plànols), per Guillem Fernàndez Gonzàlez

Funciones de la hispanidad: ethos discursivo y metáfora en los mensajes de fin de año del general Francisco Franco (1939-1967), per Adriana Elizabeth Minardi

Tesi doctoral

Dinàmica del poblament i estructuració del territori a la Laietània interior. Estudi del Vallès Oriental de l’època ibèrica fins a l’alta edat mitjana, per Marta Flórez i Santasusanna

Recensions