Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics

Fa cinquanta anys. Homenatge a Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970) Notes per a una autobiografia de Ramon d’Abadal i de Vinyals, a cura de Jaume Sobrequés i Callicó i Mercè Morales Montoya Ramon d’Abadal i els orígens històrics de Catalunya per Josep Maria Salrach Marès La Catalunya carolíngia per Gaspar Feliu Els precedents antics a la història de Catalunya de Ramon d’Abadal, cinquanta anys després per Marta Prevosti i Monclús

La història de Catalunya, una història universal Presentació Les llengües romàniques i el català per Mar Batlle i Joan Anton Rabella El conflicte europeu a l’edat moderna i la Catalunya de la Monarquia Hispànica per Àngel Casals Els feminismes del segle XX a Catalunya per Montserrat Duch i Plana

Premsa clandestina Presentació del dossier monogràfic sobre premsa clandestina Premsa i propaganda comunista a les Illes Balears (1921-1977) per David Ginard i Féron La represa de la divulgació de la prescripció lingüística durant el franquisme: la «Secció filològica» (1956-1960) de Mateu Piguillem al butlletí Jovenívola de l’Orfeó Català per Mar Massanell i Messalles Llengua, usos i pensaments en la premsa clandestina: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials per Rosa M. Calafat Vila La llengua catalana com a contingut de la premsa a l’exili per Daniel Casals i Martorell

Articles El quart cavaller de l’Apocalipsi: impacte demogràfic de la grip de 1918-1920 a l’Europa llatina i als països de parla catalana per Jordi Maluquer de Motes Els inicis del catalanisme a Lleida (1875-1903): aportacions per Quintí Casals Bergés El bisbe Josep Pont i Gol i l’Església diocesana de Sogorb i SogorbCastelló (1951-1970) per Antoni Moliner Prada Els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. Traducció, datació i lectura per Josep Maria Salrach Marès

Documents Un dibuix inèdit del bombardeig d’Espartero sobre la ciutat de Barcelona per Jordi López Vilar

Recensions

Evocacions Jocelyn N. Hillgarth (1929-2020) per Jaume Aurell Antoni Moliner Prada (1948-2020) per Jaume Sobrequés i Callicó Josep Maria Benaul i Berenguer (1951-2020) per Jordi Maluquer de Motes Hilari Raguer i Suñer (1928-2020), historiador modèlic. In memoriam per Josep M. Figueres

Articles Documents El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda per Mercè Morales Montoya Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat per Josep Pich, Jordi Sabater i Frederic J. Porta Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi per Pere Soler Paricio Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà per Fèlix Villagrasa i Hernàndez Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975) per Gerard Pamplona Molina «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936 per Manuel Tarés i Lagunas L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983) per Antoni Moliner Prada La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes per Jordi Vidal Palomino La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder. Model de consum d’una comunitat privilegiada per Joan Francesc Clariana Roig

Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars. El document, circumstàncies, institucions i signataris per Lluís Duran i Solà

Recensions Teresa Abelló; Ginés Puente [eds.]: Mi vida.

Federico Urales per Santiago Izquierdo Ballester Josep Pous i Pagès: Per Catalunya. (A cura de M. Àngels Bosch) per Josep M. Figueres Pere Salas Vives: L’espanyolització de Mallorca 1808-1923 per Pablo José Alcover Cateura Antoni Mas i Forners: Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca (segles XIV-XVII) per Pablo José Alcover Cateura

BSCEH — XXXII (2021)

ÍNDEX Número XXXII / 2021

ÍNDEX Número XXXI / 2020

Butlletí

DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

XXXII, 2021

D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SOCIETAT CATALANA

Butlletí

La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El primer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Secció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públics i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volumns dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui».

En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó, Albert Balcells i Josep Maria Salrach n’han estat els delegats de l’IEC.

Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Butlletí 2021 COB.indd 1

10/11/2021 11:50:47

Butlleti 2021.indd 6

17/11/2021 16:36:14

Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Butlleti 2021.indd 1

17/11/2021 16:36:14

DIRECTOR Jaume Sobrequés i Callicó, Universitat Autònoma de Barcelona EDITORA GENERAL Mercè Morales Montoya, Societat Catalana d’Estudis Històrics CONSELL DE REDACCIÓ Jordi Catalan i Vidal, Universitat de Barcelona Antoni Dalmau i Ribalta, Societat Catalana d’Estudis Històrics Montserrat Duch Plana, Universitat Rovira i Virgili Lluís Duran i Solà, Centre d’Història Contemporània de Catalunya Gaspar Feliu i Montfort, Universitat de Barcelona Josep Maria Figueres i Artigues, Universitat Autònoma de Barcelona Armand de Fluvià i Escorsa, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica Josep Guitart i Duran, Universitat Autònoma de Barcelona J. Antoni Iglesias Fonseca, Universitat Autònoma de Barcelona Santiago Izquierdo Ballester, Universitat Pompeu Fabra Rosa Lluch i Bramon, Universitat de Barcelona Jordi Maluquer de Motes i Bernet, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Lluís Martín i Berbois, Memorial Democràtic Tünde Mikes Jani, Universitat de Girona Joaquim Nadal i Farreras, Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural - UDG Alfred Pérez-Bastardas, Societat Catalana d’Estudis Històrics Marta Prevosti i Monclús, Institut Català d’Arqueologia (ICAC) Sebastià Riera i Viader, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Roig Rosich, Universitat Rovira i Virgili Josep Maria Salrach Marés, Universitat Pompeu Fabra CONSELL CIENTÍFIC David Abulafia, University of Cambridge, Gran Bretanya Martí Aurell i Cardona, Université de Poitiers, França Albert Balcells i González, Universitat Autònoma de Barcelona Dolors Bramon i Planas, Universitat de Barcelona Jordi Casassas i Ymbert, Universitat de Barcelona Aymat Catafau, Universitat de Perpinyà, França Martino Contu, Universitat degli Studi de Sassari, Sardenya, Itàlia Paul Freedman, Yale University, EUA Montserrat Galí Boadella, Universidad Autónoma de Puebla, Mèxic Marc Mayer i Olivé, Universitat de Barcelona Tomàs de Montagut i Estragués, Universitat Pompeu Fabra José María Murià Rouret, Universidad de Guadalajara, Mèxic Patrice Poujade, Universitat de Perpinyà, França Antoni Riera i Melis, Universitat de Barcelona Santiago Riera i Tuèbols, Universitat de Barcelona Montserrat Santmartí i Roset, Universitat Rovira i Virgili Sebastià Serra Busquets, Universitat de les Illes Balears Antoni Simon i Tarrés, Universitat Autònoma de Barcelona Josep M. Solé i Sabaté, Universitat Autònoma de Barcelona Narcís Soler i Masferrer, Universitat de Girona Ricard Soto i Company, Universitat de Barcelona Maria Manuela de Bastos Tavares Ribeiro, Universidade de Coimbra, Portugal Josep M. Torras i Ribé, Universitat de Barcelona Patricia Vega Jiménez, Universidad de Costa Rica

Butlleti 2021.indd 2

17/11/2021 16:36:14

Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans XXXII, 2021

Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

BARCELONA http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Butlleti 2021.indd 3

17/11/2021 16:36:14

Redacció, subscripcions, administració: Butlletí de la SCEH Societat Catalana d’Estudis Històrics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 933 248 584 sceh@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH Revista indexada a: CAHUS Plus+; ISOC, DIALNET, OAIster, LATINDEX, RACO, ERIH Plus, REBIUN, MIAR El Butlletí de la SCEH ha estat sotmès a la valoració de PI Reviewers. © els autors dels treballs Editat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Disseny de la coberta: Irene Sanz Tiratge: 300 exemplars

Compost per Flor Edicions, SL Carrer de Breda, 7-9. 08029 Barcelona Imprès a Service Point FMI, SA Carrer de Pau Casals, 161-163. 08820 El Prat de Llobregat ISSN: 0213-6791 ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995 Dipòsit Legal: B.3081-2014 Aquesta obra és d’ús lliure, per bé que està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre, i és obligat fer-hi constar els autors.

Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Butlleti 2021.indd 4

17/11/2021 16:36:14

El Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics és una revista científica de periodicitat anual que publica treballs erudits referents a la història de Catalunya des de l’antiguitat fins a l’època contemporània. Dedica una atenció especial a l’anàlisi transversal d’unes mateixes temàtiques al llarg dels segles, amb l’objectiu de constatar-ne la continuïtat o discontinuïtat, així com el possible llegat als temps presents. El Butlletí acull així mateix treballs científics de temàtica universal que tinguin un especial interès metodològic i puguin servir de referent per a treballs específics de l’àmbit dels Països Catalans. És una revista d’accés obert, revisada per especialistes i publicada anualment per l’IEC. The Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics is a scientific journal published once a year with academic articles on the history of Catalonia from antiquity right up to the modern day. It pays particular attention to a diachro­nic analysis of the same issues throughout the centuries in order to discern their possible continuation or lack thereof, as well as their potential repercussions on today’s society. The Butlletí also contains scientific studies of universal themes that are of particular methodological interest and can serve as a reference for specific works focusing on Catalan-speaking nations and regions. It is an open access, peer-reviewed journal published once a year by the IEC. Le Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics est une revue scientifique de périodicité annuelle qui publie des travaux savants concernant l’histoire de la Catalogne, de l’Antiquité à l’époque contemporaine. Elle prête une attention par­ ticulière à l’analyse transversale au long des siècles de thématiques données, afin d’en établir la continuité ou la discontinuité, ainsi que leurs éventuelles retombées à l’époque actuelle. Le Butlletí accueille également des travaux scientifiques de thématique généraliste susceptibles, par leur intérêt méthodologique remarqua­ ble, de s’ériger en référence pour des travaux spécifiques ayant pour cadre les pays catalans. C’est une revue de libre accès, revisée par des spécialistes et publiée an­ nuellement par l’IEC.

Butlleti 2021.indd 5

17/11/2021 16:36:14

Butlleti 2021.indd 6

17/11/2021 16:36:14

ÍNDEX

Articles El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda............................................ 13 per Mercè Morales Montoya Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat.............. 65 per Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi............................. 91 per Pere Soler Paricio Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà..................................................... 123 per Fèlix Villagrasa i Hernàndez Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)............................................................................. 155 per Gerard Pamplona Molina «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936................................................................ 181 per Manuel Tarés i Lagunas

Butlleti 2021.indd 7

17/11/2021 16:36:14

ÍNDEX

L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)........................................................................... 223 per Antoni Moliner Prada La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes............................ 279 per Jordi Vidal Palomino La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder. Model de consum d’una comunitat privilegiada................ 319 per Joan Francesc Clariana Roig Documents Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars.

El document, circumstàncies, institucions i signataris.................... 357 per Lluís Duran i Solà Recensions Teresa Abelló; Ginés Puente [eds.]: Mi vida. Federico Urales............. 373 per Santiago Izquierdo Ballester Josep Pous i Pagès: Per Catalunya. (A cura de M. Àngels Bosch)........ 376 per Josep M. Figueres Pere Salas Vives: L’espanyolització de Mallorca 1808-1923................... 380 per Pablo José Alcover Cateura Antoni Mas i Forners: Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de

Mallorca (segles XIV-XVII)................................................... 382 per Pablo José Alcover Cateura

Butlleti 2021.indd 8

17/11/2021 16:36:14

CONTENTS

Articles The ‘Spanish Question’ at the UN and the Cold War....................... 13

by Mercè Morales Montoya Georges Dwelshauvers, the man who was used to begin the destruction of the cultural work of the Mancomunitat........... 65

by Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater and Frederic J. Porta Ambrose Martin: Irish nationalist. From Estat Català to the defence of Euzkadi’ko Jaurlaritza.......................................... 91

by Pere Soler Paricio Josep Dencàs and the accusation of «fascism» concerning Catalan republican separatism........................................ 123

by Fèlix Villagrasa i Hernàndez Citizen resistance movements in Francoist Lleida and strategies of institutional response of the regime (1939-1975)...... 155

by Gerard Pamplona Molina «All for God, nothing for politics». Evacuation, arrest and release of the Cardinal Vidal i Barraquer in July 1936.................... 181

by Manel Tarés i Lagunas

Butlleti 2021.indd 9

17/11/2021 16:36:14

CONTENTS

Archbishop Josep Pont i Gol and the Metropolitan Church of Tarragona (1971-1983)...................................................................... 223

by Antoni Moliner Prada The archaeological doctrine of the Centre Excursionista de Catalunya, according to Pelegrí Casades i Gramatxes................. 279

by Jordi Vidal Palomino The high imperial Terra Sigillata of the Roman Villa of Torre Llauder. Consumption model of a privileged community................. 319

by Joan Francesc Clariana Roig Documents Message of the Catholics of Barcelona to the council fathers.

The document, circumstances, institutions and signatories........... 357

by Lluís Duran i Solà Rewiews Teresa Abelló; Ginés Puente [editors]: Mi vida. Federico Urales....... 373

by Santiago Izquierdo Ballester Josep Pous i Pagès: Per Catalunya. (Edition by M. Àngels Bosch)...... 376

by Josep M. Figueres Pere Salas Vives: L’espanyolització de Mallorca 1808-1923................... 380

by Pablo José Alcover Cateura Antoni Mas i Forners: Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de

Mallorca (segles XIV-XVII)................................................... 382

by Pablo José Alcover Cateura

Butlleti 2021.indd 10

17/11/2021 16:36:14

A RT I C L E S

Butlleti 2021.indd 11

17/11/2021 16:36:14

Butlleti 2021.indd 12

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 13-64 DOI: 10.2436/20.1001.01.218

EL CAS ESPANYOL A L’ONU I LA GUERRA FREDA Mercè Morales Montoya1 Societat Catalana d’Estudis Històrics Article lliurat el 16 de maig de 2021. Acceptat el 16 de juliol de 2021

Resum En complir-se els trenta anys de la fi de la guerra freda, l’article presenta una nova aproximació a com el conflicte internacional va promoure la permanència de la dictadura franquista. En el context de la crisi entre els Estats Units i l’URSS, l’article planteja altres qüestions que varen incidir de manera determinant en els capteniments dels estats membres de l’ONU respecte de la qüestió espanyola, com la manca d’un model de transició política convincent per a les democràcies; la pressió que va generar tant dins la política interna com exterior entre els estats, i la instrumentalització del cas espanyol al Consell de Seguretat de l’ONU dins una conjuntura política inestable. Així mateix, es detallen i analitzen l’actuació i les estratègies en política exterior del govern republicà exiliat i el capteniment i l’evolució de l’oposició antifranquista cap a posicions properes a una entesa amb la monarquia per a una transició pactada. Es posa en relleu l’activitat portada a terme pels governs català i basc, i en quina mesura els conflictes a la Mediterrània, el debat sobre l’energia atòmica i el Pla Marshall varen influir sobre el cas espanyol, en el marc d’un món bipolaritzat.

Paraules clau ONU, guerra freda, cas espanyol, exili republicà, Joan de Borbó.

1. E-mail: mercedesmorales11@yahoo.es

Butlleti 2021.indd 13

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

14 Mercè Morales Montoya

The ‘Spanish Question’ at the UN and the Cold War Abstract On completing thirty years since the end of the Cold War, the article provides a new approach to how the international conflict fostered the permanence of the Francoist dictatorship. In the context of the crisis between the United States and USSR, the article raises other questions that had a decisive bearing on the behaviour of the member states of the UN regarding the Spanish question.

These include the lack of a convincing model for political transition for the democracies: the pressure caused on both the internal and external politics between the states, and the exploitation at the Security Conseil of the Spanish question within an unstable political conjuncture. Furthermore, it describes in detail and analyses the conduct and political strategies of the exiled Republican government and the behaviour and evolution of the anti-Francoist opposition towards positions closer to an understanding with the monarchy for an agreed transition. It highlights the activity undertaken by both the Catalan and Basque governments and to what extent the conflicts in the Mediterranean, the debate about atomic energy and the Marshall Plan had an influence on the Spanish case, within the framework of a bipolarised world.

Keywords UN, Cold War, Spanish question, Republican exile, Juan de Borbon.

1. L’actitud de Roosevelt i la política antifranquista en els albors de l’ONU El febrer de 1945, Iosef Stalin, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill es reunien a Ialta per participar en unes conferències que esdevindrien l’avantsala del naixement de les Nacions Unides poc després a San Francisco. L’ONU substituïa l’obsoleta Societat de Nacions wilsoniana del món d’entreguerres i, amb el concurs i promoció dels Estats Units i la participació de l’URSS, havia d’esdevenir l’Assemblea representativa mundial de referència, àrbitre i garant de la pau i la seguretat internacionals. El 1919, el Tractat de Versalles, amb la seva devoradora avidesa, no havia donat cap oportunitat a la República de Weimar.

Butlleti 2021.indd 14

17/11/2021 16:36:14

15 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

El 1945, l’ONU esdevenia la plataforma que tant hauria d’equilibrar i controlar la voracitat postbèl·lica com assegurar una política de reparacions per als països que havien patit l’ocupació i per als vençuts.

Després de dues guerres mundials en un interval de només vint anys, el món es rearmava encara més poderosament. Els Estats Units i l’URSS apuntalarien la seva força en la supremacia armamentística i el control de l’espai aeri i marítim. La Guerra Civil espanyola havia estat el gran assaig de l’aviació només uns anys abans del llançament de la primera bomba atòmica. Es va ensenyar a un món que no volia mirar el que poc després l’aterriria: l’atac aeri i el seu gran poder de destrucció. La Guerra Civil esdevindria un banc de proves militar i també polític.

L’Espanya franquista, reconeguda per la majoria d’estats entre el febrer i l’abril de 1939, se situava en el nou mapamundi politicomilitar del sud d’Europa i el futur Pla Marshall, arrossegant el seu baptisme per Itàlia i Alemanya, la Falange, i el suport militar i material que havia donat a l’Eix durant la Segona Guerra Mundial. Conscient dels vets ideològics i emocionals, Franco comptava amb la política de no-ingerència que havia caracteritzat les democràcies occidentals. Li beneficiava la tensió creixent entre els Estats Units i l’URSS, sobretot pel que feia a la Mediterrània, i l’ombra d’una nova guerra. La dialèctica democràcia-feixisme aniria perdent pes davant la nova conjuntura política, i el règim es promocionaria com el guardià de l’Occident anticomunista i catòlic, magnificant la posició estratègica d’Espanya a mesura que s’intensificava l’ambient de guerra freda. El 1945 Espanya no tenia un paper estratègic significatiu, atès que el conflicte era aleshores a l’altre extrem de la Mediterrània, als Dardanels. Tanmateix, no trigaria a esdevenir un bastió antisoviètic a tenir en compte davant l’agreujament de la situació grega i l’activitat comunista a França i Itàlia. En poc temps, Gibraltar i el Marroc espanyol, sempre zones d’interès, es revalidarien encara més amb la protecció de l’Europa occidental davant l’avenç del comunisme a Àsia, i en el context de conflictes desencadenats per la crisi araboisraeliana i els inicis de la descolonització.

El triomf aliat i la creació de l’ONU oferien el millor marc a l’oposició antifranquista per posar fi a la dictadura. En l’esdevenidor, no n’hi hauria un altre de similar. L’oposició no tenia cap possibilitat d’enderrocar la dictadura per mitjà de l’acció armada de la resistència sense el concurs de sectors de l’exèrcit.

Els generals monàrquics més ben predisposats a un canvi no eren suficients ni tenien prou força per portar a terme un sollevament, per al qual havien de convèncer una oficialitat que, si fracassava, s’exposava a penes d’execució a mort. Les

Butlleti 2021.indd 15

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

16 Mercè Morales Montoya

cèdules clandestines dels partits eren perseguides i desarticulades en un clima de terror persistent. El 1945, el canvi de règim només era possible amb el concurs internacional.

En línies generals, el nucli de la política republicana el continuava formant l’antiga aliança entre republicans, socialistes i nacionalistes, els quals, des de 1939, mantenien distàncies polítiques amb els comunistes del PCE i el PSUC. Tanmateix, el pes dels comunistes era indiscutible, i sectors de l’anarquisme a França i a l’interior (CNT, MLE) estaven disposats a abandonar l’apoliticisme revolucionari i participar en la política de partits. La fragmentació política i la dispersió territorial des de 1939 provocava que sovint les actituds de la militància i alguns dirigents no se sotmetessin a les regles de les secretaries generals i que es produïssin aliances que en altres llocs eren refusades.

Pels nacionalistes catalans, bascos i gallecs que subscrivien l’autodeterminació com a element central de la seva política, la guerra mundial i l’esperança d’un retorn proper havien estat una nova oportunitat per plantejar les seves reivindicacions i propostes entre les cancelleries, com venien fent des de feia uns anys.

La Carta de l’Atlàntic, signada en aigües de Terranova el 14 d’agost de 1941 per Roosevelt i Churchill, reconeixia el dret a l’autodeterrminació de les nacions ocupades pel nazisme. El nacionalisme independentista va presentar el seu plet en aquells termes respecte al feixisme espanyol, mentre l’oposició espanyola argumentava de manera similar respecte a l’ocupació d’Espanya pel feixisme internacional, recordant la participació de Hitler i Mussolini en la Guerra Civil.2 És durant els anys de la Segona Guerra Mundial que es revalida el pacte de Galeuska i s’entaulen converses amb Armando Cortesao, un dels líders de l’oposició portuguesa a l’exili, amb vista a una possible confederació ibèrica.3 Pel que feia a la col·laboració amb els partits espanyols, el punt mínim per establir aliances era el reconeixement de l’estatut d’autonomia, malgrat que el pacte autonòmic fos considerat insuficient i fracassat per alguns sectors.

2. «Informe sobre la Carta de las Naciones Unidas». Govern de la República Espanyola, sense data [1946]. FUE, Madrid, ARE-PCM, 42/1-43/1.

3. La idea d’iberisme també va ser compartida per alguns republicans i socialistes espanyols en el marc d’una confederació hispanoportuguesa. Vegeu Mercè Morales Montoya, La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, Barcelona, Editorial Base, 2008, p. 397-398; Jorge de Hoyos Puente, «Armando Cortesao en Londres y la comunidad ibérica de naciones: el federalismo en los exilios ibéricos», a H. Paulo; A. Pena-Rodríguez; C. Clímaco i E. Coraza de los Santos [coord.], Migrações e Exílios no Mundo Contemporâneo, Universitat de Coïmbra, 2020, p. 63-86.

Butlleti 2021.indd 16

17/11/2021 16:36:14

17 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

El debat estat-nació es traslladaria a la configuració de la mateixa ONU, entre altres, per l’Association Française pour les Nations Unies, la British United Nations Association, i la republicana Asociación Española pro Naciones Unidas, representada pel jurista Josep Ramon Xirau. Aquest va defensar la superació de la política d’estat que havia caracteritzat la Societat de Nacions ginebrina, a favor d’una organització veritablement representativa de les nacions i amb autoritat reconeguda perquè les seves resolucions fossin elevades a lleis internacionals.4 Els republicans havien acumulat experiències poc grates en les relacions diplomàtiques amb les democràcies a causa del Pacte de No-Intervenció de 1936.

El 8 de maig de 1945, amb la signatura formal de la fi de la guerra mundial, la gran pregunta era si es viuria una nova revalidació d’aquell pacte. Per a una bona part de l’oposició i de l’opinió pública internacional era inconcebible que la dictadura sobrevisqués després d’aquella guerra cruenta de cinc anys, armada ideològicament com un duel a mort contra el feixisme, amb els seus horrors i milions de víctimes. Amb l’esperança cohabitava cert escepticisme i malfiança.

Per a alguns polítics republicans, com l’exministre Lluís Nicolau d’Olwer, o el basc Antón de Irala, no era gens clara l’actitud britànica ni la que acabaria per adoptar el nou president nord-americà, Harry S. Truman. Roosevelt havia traspassat l’abril de 1945, i es temia que Truman, sense gaire experiència en política internacional, adoptés actituds conservadores influït pel Pentàgon i la pressió del Partit Republicà al Congrés i el Senat.

Roosevelt, però, ja s’havia manifestat a favor de la no-ingerència el 10 de març de 1945. En les instruccions que el president va donar a Norman Armour, nou ambaixador a Madrid i futur sotssecretari d’Estat, va marcar les línies que caracteritzaria l’administració nord-americana sobre la qüestió espanyola: els Estats Units mantindrien les relacions diplomàtiques formals amb la dictadura, sense que poguessin interpretar-se com una aprovació del règim. Respecte a l’ONU, vaticinava que Espanya no seria admesa. Pel que feia a les relacions econòmiques, aquestes estarien condicionades si es mantenia el caràcter feixista del règim. I respecte a la intervenció dels Estats Units a Espanya, Roosevelt afirmava: «It is not our practice in normal circumstances to interfere in the internal affairs of other countries unless there exists a threat to international Peace. The form of government in Spain and the policies pursued by that Government are 4. Carta de Josep Ramon Xirau a José Giral, París, 16 de desembre de 1945. FUE, Madrid, ARE-PCM, 36/1-37/1.

Butlleti 2021.indd 17

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

18 Mercè Morales Montoya

quite properly the concern of the Spanish people».5 Franco no era una amenaça per a altres estats; en tot cas, només per als espanyols.

Els Estats Units no intervindrien a Espanya si aquesta no era una amenaça real per a la pau. Aquesta seria la política que continuaria Truman i l’argument central i reiterat que sostindrien l’administració nord-americana i el govern britànic a l’ONU. Roosevelt opinava, com la seva dona, l’activa i compromesa Elionor, que el règim franquista era detestable, però desaparegut l’Eix, els reptes i els conflictes ja eren uns altres, als quals se sumava un altre fet determinant: tampoc no hi havia una alternativa convincent per a les democràcies occidentals per substituir la dictadura.

2. San Francisco: polaritat representativa i el vet d’Espanya a l’ONU La convocatòria de San Francisco la primavera de 1945, amb la participació de prop de vuit-cents delegats d’arreu el món, va posar les bases de les Nacions Unides. La política antifranquista va visualitzar les seves fractures i la manca d’un projecte unitari comú, i arribà a la gran cita internacional amb una representació dual. Juan Negrín va viatjar a San Francisco des de Londres en representació del govern de la república, i Indalecio Prieto, des de Mèxic, de la Junta Española de Liberación (JEL), plataforma creada a la capital mexicana a finals de 1943, i amb una delegació a França. Les diferències que des de la Guerra Civil sostenien els dos polítics del PSOE no havien fet més que intensificar-se des de 1939. A la desconfiança cap al sector negrinista comunista, Prieto oferia l’espai socialdemòcrata prooccidental.

L’estiu-tardor de 1944, amb l’alliberament de França, tothom semblava d’acord que la propera fi de la guerra i la futura creació de l’ONU havia d’ésser el revulsiu necessari perquè les forces polítiques es reorganitzessin internament i aclarissin un panorama polític confusionari a causa de la coexistència de fronts, juntes, unions i aliances que operaven de manera paral·lela. S’havia de reduir l’univers de sigles i consensuar un interlocutor vàlid que representés el conjunt 5. Carta de F. Roosevelt a Norman Armour, ambaixador dels Estats Units a Espanya, 10 de març de 1945. FRUS, 1945, vol. V, p. 667 i 668. El contingut de la carta s’havia difós el 1945. Es reprodueix, entre altres, a l’informe «Plan de Acción», que Jaume Miravitlles va enviar a Rodolfo Llopis el juliol de 1947. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

Butlleti 2021.indd 18

17/11/2021 16:36:14

19 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

de l’oposició. Per assolir-ho s’havien de salvar personalismes i divisions polítiques no resoltes, exacerbades pel marc d’intransigència discursiva que s’havia creat.

Es necessitava, per tant, una actitud superacionista que facilités el tancament de ferides polítiques i personals i suavitzés posicionaments que semblaven irreconciliables davant el gran repte de fer caure la dictadura.

L’oposició hauria de decidir si aquest interlocutor vàlid eren les institucions representatives de les qual ja disposava o un organisme nou. Malgrat el debat sempre latent sobre la vigència o caducitat de les institucions polítiques republicanes, gairebé ningú no volia destruir l’únic patrimoni legal heretat de la Segona República que representaven l’estat republicà i els governs autònoms. Una altra qüestió era si les institucions havien de reservar-se la capacitat representativa i fer una mena de delegació pactada de l’Executiu a favor d’organismes representatius nous creats pels partits, solució que permetia la cohabitació d’ambdues fórmules.

Sense possibilitat de celebrar eleccions, tant el govern institucional podia semblar obsolet com que els dels consells, juntes i aliances s’atorguessin una representació que no tenien si no eren el resultat d’una àmplia concentració de forces.

Amb una política centrada en el concurs internacional, era clau per a l’oposició que se la visualitzés com una força prou àmplia i inclusiva per dirigir la transició democràtica. Finalment, es va optar per la via institucional amb el propòsit de constituir un govern de concentració. Semblava la solució més plausible en un moment en el qual coincidien alhora diverses aliances i juntes. Tanmateix, mai no va ser una solució reconeguda de manera unànime, ni a l’exili ni a l’interior. El gener de 1945 s’havia fet un assaig de reorganització institucional. Martínez Barrio havia convocat Corts a Mèxic amb l’objectiu d’elegir un nou president del govern. Les Corts es varen reunir, però l’elecció no va tirar endavant a causa principalment de l’oposició dels socialistes de Prieto, que miraven de potenciar la JEL, i del grup de diputats catalans, bascos i gallecs, que volien que es reconegués el dret a l’autodeterminació. Aquest fet va comportar a la pràctica que Negrín i Prieto es presentessin paral·lelament a San Francisco.

La primavera de 1945, l’únic govern consolidat era el basc, presidit per José Antonio Aguirre. El president de la Generalitat, Josep Irla, havia fet un intent d’aplegament l’octubre de 1944 amb la creació del Consell Assessor de la presidència, molt discutit i sense gaires suports, més enllà d’ERC, l’ACR de Nicolau d’Olwer i la Lliga Republicana de Felip de Solà i Cañizares. L’endèmica manca de tresoreria del govern català des de 1939 tampoc no li va permetre dissenyar una actuació més eficaç ni a Catalunya ni a l’exili. A diferència dels

Butlleti 2021.indd 19

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

20 Mercè Morales Montoya

recursos amb els quals comptaven els governs basc i espanyol i la JEL de Prieto, el català era absolutament deficitari i dependent de l’espanyol. A finals de 1944, Aguirre ja havia fet un gir a la seva política i, abandonant posicions nacionalistes més radicalitzades, va optar per donar el seu concurs als republicans espanyols.

Des de la França alliberada, Josep Irla també es mostrava decidit a donar suport a un nou govern republicà. En aquella hora decisiva, les institucions republicanes feien un pas al front i es revalidaven com a òrgans representatius.

Aguirre i Irla es varen reunir a París a primers de maig de 1945. El president basc es va comprometre a exercir de mediador entre la Generalitat i el Consell Nacional de Londres de Carles Pi i Sunyer, amb l’objectiu que Irla pogués formar un nou govern i posés fi a la dualitat creada entre la institució i el consell.

Així mateix, Irla va delegar en Aguirre la representació catalana a San Francisco.

L’11 de maig, el lehendakari volava a la ciutat californiana. Com va informar a Irla, va intentar conciliar posicions entre Negrín i Prieto sense èxit.6 Prieto havia confeccionat un memoràndum perquè fos difós a San Francisco: hi denunciava la dictadura i demanava el trencament de relacions diplomàtiques.7 Les seves entrevistes amb Ezequiel Padilla, ministre d’Afers Exteriors de Mèxic, varen culminar amb la presentació d’una esmena per part del delegat mexicà, Luis Quintanilla, que obrí el debat. Es proposava que no s’admetessin estats a l’ONU amb règims establerts amb l’ajut militar dels que havien lluitat contra la democràcia, en una clara al·lusió a Espanya. Per la seva part, Negrín i Julio Álvarez del Vayo s’entrevistaren amb el delegat soviètic, Viacheslaw Molotov, perquè fos l’URSS qui encapçalés la seva proposta. Molotov es va mostrar evasiu. No era el moment oportú.8 Aquest arribaria dos mesos després.

En aquell punt de partida de les Nacions Unides, i malgrat els problemes que acumulava la política antifranquista, es va assolir un primer èxit contra la dictadura: la condemna del règim i el vet a l’entrada d’Espanya a l’ONU, cosa que suposava també eliminar-la d’altres organitzacions internacionals com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional. Per a aquells que esperaven una 6. Carta de José Antonio Aguirre a Jesús María de Leizaola, 11 de juny de 1945. ANV, Artea. GE-647-2.

7. Anava signat per Álvaro de Albornoz, Félix Gordón Ordás, Antoni M. Sbert i Fernando de los Ríos, entre altres. Els citats varen viatjar amb Prieto a San Francisco. Document transcrit a José María del Valle, Las instituciones republicanas en el exilio, París, Ruedo Ibérico, 1976, p. 91-102.

8. API, Madrid, FJE-MAE, leg. 6.1.4.

Butlleti 2021.indd 20

17/11/2021 16:36:14

21 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

intervenció més decidida per part dels aliats, aquella condemna política fou una mesura insuficient. La Carta de les Nacions Unides en preveia tres: trencament de les relacions diplomàtiques, interrupció total o parcial de les relacions econòmiques, i actuació militar. Aquesta darrera va ser descartada de bon principi pels Estats Units i la Gran Bretanya, i s’intentarien les altres dues.

3. Postdam: Stalin i la proposta de trencament diplomàtic El 17 de juliol de 1945, Churchill, Truman i Stalin es reunien a Postdam per resoldre, entre altres, les friccions sorgides a causa del repartiment territorial dels estats de l’Europa oriental, ja en part sota influència soviètica. Aquell juliol, el triomf dels laboristes a les eleccions britàniques i el govern provisional de De Gaulle afavorien l’oposició antifranquista en un clima d’eufòria postbèl·lica general. Els laboristes de Clement Attlee, que substituí Churchill a la conferència, havien fet de la causa espanyola bandera de la campanya electoral. Les eleccions franceses anunciades per a l’octubre preveien el triomf de les esquerres. Guanyades pel partit comunista (PCF) de Maurice Thorez, es va formar un govern de coalició amb el centrista Moviment Republicà Popular (MRP) de Georges Bidault, i els socialistes de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de Daniel Mayer i Léon Blum. El nou govern de concentració fou el primer de les democràcies occidentals que prengué l’acord de trencar les relacions amb Franco. Les esquerres governamentals, liderades pels comunistes, pressionaven en un clima popular favorable perquè s’adoptessin mesures més dures contra la dictadura.

La conferència de Postdam no va aportar noves mesures sobre el plet espanyol. Fou una ratificació del vet d’Espanya a les Nacions Unides i una nova condemna política al règim franquista. Tanmateix, s’havia produït un fet important. Stalin havia introduït la qüestió espanyola a la primera sessió plenària, plantejant-la com un afer irresolt que no podia relegar-se a un assumpte intern, atesa la participació del nazisme alemany i del feixisme italià tant en el seu origen com durant la guerra mundial. A la tercera sessió, el president soviètic va parlar obertament del trencament de les relacions diplomàtiques. Gran Bretanya i els Estats Units no varen secundar la proposta, però s’obrí el camí tant per adoptar mesures sancionadores contra el règim com perquè el cas espanyol formés part dels afers del futur Consell de Seguretat de l’ONU.

Butlleti 2021.indd 21

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

22 Mercè Morales Montoya

Els favors proaliats del franquisme en el darrer curs de la guerra mundial no farien oblidar fàcilment els serveis prestats a l’Eix durant la sospitosa nobel·ligerància de 1940-1943. Encara el 1944, Franco promocionava la marxa a Alemanya de mà d’obra espanyola per contribuir al desesperat esforç de guerra d’Albert Speer i Fritz Sauckel al pla Aktion 44 de l’Organisation Todt.

Després de San Francisco i Postdam, resoldre el problema de la representació espanyola era una qüestió peremptòria que no podia dilatar-se més. El 2 d’agost finalitzava la conferència de Postdam, i el 17 es reunien les Corts a Mèxic amb la participació de prop de cent quaranta diputats. Diego Martínez Barrio va ser elegit president de la república i Negrín va dimitir. L’exministre republicà José Giral va ser cridat a formar el nou Executiu. En poc més de tres setmanes, Giral va enllestir el govern de concentració que, amb incorporacions posteriors, esdevindria dels més amplis de la república, amb presència de republicans, socialistes, nacionalistes, comunistes —a partir de març de 1946—, anarquistes, catòlics i un general.9 Entre el 7 i el 9 de novembre, les Corts li donarien el vot de confiança.

L’únic govern que encara no havia resolt la formació del seu Executiu era el de la Generalitat. Malgrat que el juny s’havia dissolt el Consell de Londres i Carles Pi i Sunyer s’inscrivia en l’esfera de la Generalitat com a delegat d’Irla per a la formació del nou govern cercant consensos, a primers de setembre la situació continuava estancada. Les reticències en l’espai nacionalista cap a ERC, així com el dur enfrontament entre socialistes i els comunistes del PSUC ho dificultaven. Arribats en aquell punt, el president Irla havia de prendre una decisió. O nomenava els seus consellers, tot i no haver aconseguit el govern d’àmplia representació que preconitzava, o assumia el fracàs de la política unitària d’ERC al capdavant de la Generalitat. Pressionat per la constitució del govern Giral a l’agost, i pel mateix Aguirre, el qual havia promès a Irla ajut econòmic per arrencar el nou Executiu, Irla formava govern el 14 de setembre.10 Des de 9. Els ministres foren Álvaro de Albornoz, Augusto Barcia, Manuel Torres Campañá, Ángel Ossorio y Gallardo, substituït per Rafael Sánchez-Guerra després del seu traspàs aquell 1945, Fernando de los Ríos, substituït per malaltia per Enrique de Francisco, Miquel Santaló, Manuel Irujo, Lluís Nicolau d’Olwer, que deixà el govern, en fer-se càrrec de l’ambaixada espanyola a Mèxic, Alfonso R. Castelao, Trifón Gómez, Horacio Prieto, José Leiva i el general Sarabia. Santiago Carrillo s’hi va incorporar el març de 1946.

10. Els consellers del nou govern foren Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra, el poeta Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili i Joan Comorera. El 1946 s’hi incorporarien Manuel Serra i Moret i Pau Padró.

Butlleti 2021.indd 22

17/11/2021 16:36:14

23 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

la seva constitució va ser objecte d’una forta oposició, tant per part de sectors nacionalistes com socialistes, i malgrat la seva ampliació l’any següent amb la Unió de Rabassaires i la incorporació del socialista Manuel Serra i Moret, les relacions no millorarien.

Al marge de la política catalana, l’arribada del nou govern va ser saludada per l’espanyol i el basc que, al llarg de la presidència de José Giral (agost 1945 -gener 1947), varen actuar en un clima de col·laboració política i econòmica estable.

Giral s’havia compromès amb els nacionalistes bascos i catalans a preservar l’estatut i deixava la porta oberta a una possible federació. En la correspondència sostinguda es feia referència a aquell compromís: «Al restablecer las libertades españolas, procurará [el govern] a los legítimos anhelos del pueblo catalán el cauce que merecen»,11 escriuria a Irla. Una mostra d’aquella voluntat fou la Junta Permanent de l’Estat, en la qual participaven en paritat amb el govern espanyol la Generalitat i el govern basc.

4. República, monarquia, Franco? Els dubtes sobre la transició espanyola i la proposta del laborisme anglès La tardor-hivern de 1945, el govern republicà es mobilitzava per trobar consensos entre les diplomàcies perquè el plet espanyol formés part de l’agenda de la primera gran Assemblea General de l’ONU que havia de celebrar-se el gener-febrer de 1946 a Londres. El 17 de desembre, Giral s’adreçava a tres dels ministres més influents de la política internacional: el comissari d’Exteriors de l’URSS, Viacheslaw Molotov; el ministre d’Estat anglès, Ernest Bevin, i el secretari d’Estat nord-americà, James F. Byrnes. Se sol·licitava el reconeixement oficial del govern republicà per part de l’ONU i el trencament de les relacions diplomàtiques amb Espanya, i s’assegurava el compromís del govern de convocar eleccions generals al seu retorn.12

42-1.

11. Carta de José Giral a Josep Irla, París, 17 d’abril de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM,

12. Comunicat de José Giral adreçat al comissari d’Exteriors de la URSS, Viacheslaw Molotov; al ministre d’Estat britànic, Ernest Bevin, i al secretari d’Estat nord-americà, James F. Byrnes, 17 de desembre de 1945. FUE, Madrid, ARE-PCM, 735/1-1/13-2.

Butlleti 2021.indd 23

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

24 Mercè Morales Montoya

En un intent de revocar la política no intervencionista, el govern recordaria a les democràcies que havien intervingut a Holanda, Noruega, Bèlgica, Txecoslovàquia i Abissínia «sin que ello fuera ocasión de escándalo, ni considerado como una injerencia de las potencias en los asuntos interiores de los pueblos».13 Per afavorir la política angloamericana, Giral posava en valor el caràcter moderat del seu govern, amb tres ministres catòlics, la presència de l’anarquisme polític, i l’absència de comunistes, fet que suposava un obstacle en les relacions amb l’URSS. El discurs republicà no va fer gaire efecte en l’administració nord-americana, en la qual el pes del Departament de Defensa condicionava les decisions polítiques del Departament d’Estat. Per a aquest últim, l’objectiu era evitar l’avenç del comunisme a Espanya, que tant podia expansionar-se perquè el règim no es liberalitzés com per l’establiment d’un govern democràtic massa decantat a l’esquerra, com a França. El temor a desordres públics violents, àdhuc una nova guerra civil, es relacionava amb la penetració comunista a la península.

La política britànica va involucrar-se més amb l’oposició antifranquista cercant un model de transició política que afavorís un clima polític estable.

L’opció més plausible per al govern britànic era una entesa entre republicans i monàrquics, entesa que encara era lluny de formalitzar-se i que obligava a reformular el discurs sobre el retorn de la Segona República a favor d’una possible transició monàrquica.14 Els laboristes varen donar suport a l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (ANFD),15 plataforma creada el 1944 a Madrid i amb un comitè a Brighton presidit per Wenceslao Carrillo. L’integraven membres d’Unión Republicana i Izquierda Republicana a l’entorn del Movimiento Republicano Unificado, militants del PSOE, i afiliats a la UGT i la CNT-MLE. L’ANFD havia establert diversos contactes amb monàrquics com el duc d’Alba i alguns generals proclius a Joan de Borbó per arribar a un pacte.

13. Del Valle, Las instituciones de la República, p. 148-149.

14. Informe sobre política espanyola enviat al Ministeri d’Afers Estrangers francès. Sense signatura, Londres, 11 de setembre de 1945. AMAE, París, Archives Diplomatiques, Sèrie Z, Europe 1944-1949.

15. Així ho constataven Lizaso i Pi i Sunyer el febrer de 1946. Vegeu Memorándum presentado a la consideración del Excmo. Sr. Don José Antonio Aguirre, presidente del Gobierno de Euskadi.

Sense signar [José Ignacio de Lizaso], Londres, 6 de febrer de 1946. ANV, Artea, GE-651-7.

Carta de Carles Pi i Sunyer a Josep Tarradellas, a París, Londres, 4 de febrer de 1946. AMTM, Poblet, Fons Carles Pi i Sunyer.

Butlleti 2021.indd 24

17/11/2021 16:36:14

25 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

Des de 1939 s’havia contemplat la col·laboració amb els monàrquics. Durant la Segona Guerra Mundial, la Unión Nacional Española (1941) promoguda pel PCE havia cercat la seva inclusió, fins que va donar un nou gir a la seva política a les acaballes de l’any següent. Prieto ja se n’havia manifestat partidari el juliol de 1942, a Mèxic,16 i la promocionaria l’any següent amb la constitució de la JEL. Amb la formació del govern republicà i la dissolució de la junta prietista, Prieto defensaria aquesta via a la reunió de les Corts del 8 de novembre de 1945 i ja no l’abandonaria fins al 1951. A la política catalana, s’havia fet algun contacte amb l’ANFD a través de Miquel Coll i Alentorn, d’UDC, que sembla que no tingué més recorregut. Entre 1946 i 1947, seria l’MSC de Josep Pallach el que, públicament, apareixeria més receptiu. En general, la condició que posaven socialistes i republicans era que la monarquia només podia instaurar-se com a forma de govern després d’un plebiscit. A Itàlia, s’havia resolt de manera favorable a la república.

La solució republicana fonamentada en el retorn de la Segona República era vista amb reticència. El 1945, la desconfiança cap als republicans persistia sis anys després de la Guerra Civil, i malgrat que Giral no es cansava d’assegurar que volia promocionar una política de pau i reconciliació,17 es mantenia la idea que el retorn de la república podia encendre de nou el foc de la guerra a Espanya. En aquest sentit s’havia expressat Sir Alexander Cadogan, delegat permanent del Regne Unit a l’ONU, a l’ambaixador de l’URSS a Londres,18 afirmació que esdevindria recorrent. Tampoc el ministre laborista Ernest Bevin veia clar com la república podria substituir Franco. Com va assegurar al ministre d’Afers Estrangers Georges Bidault el febrer de 1946: «Si l’exèrcit espanyol creu que es necessari elegir entre Franco i la república, no serà la república l’elegida, i amb el temps, Franco sortirà reforçat. Després de la sortida de Franco, serà necessari un període de transició. ¿Serà la monarquia qui assegurarà aquesta transició?».19 16. Indalecio Prieto, «Propuesta de un plebiscito para resolver el caso de España», conferència pronunciada a l’Havana el 13 de juliol de 1942, a Discursos en América. Con el pensamiento puesto en España, Mèxic, DF, Federación de Juventudes Socialistas de España, 1944.

17. Vegeu, entre d’altres, el comunicat del president del govern, signat a París, el 9 d’abril de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 43/2/44-1.

18. Carta de Massigli, ambaixador francès, a Londres. Londres, 6 de setembre de 1945.

AMAE. París, Archives Diplomatiques, Sèrie Z, Europe 1944-1949.

19. Declaracions d’Ernest Bevin a Georges Bidault, 18 de febrer de 1946. AMAE, París, Archives Diplomatiques, Europe 1944-1949.

Butlleti 2021.indd 25

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

26 Mercè Morales Montoya

Els dubtes britànics sobre la transició espanyola no excloïen el capteniment que pogués adoptar Joan de Borbó, malgrat les manifestacions que havia fet a Lausana el març de 1945 a favor d’una monarquia fonamentada en l’estat de dret.

En el món republicà, la monarquia no era encara una alternativa. Havia estat bel·ligerant posicionant-se al costat de Franco durant la guerra i, per a catalans, bascs i gallecs, no garantia l’autonomia.

A Washington, la política republicana no obtingué gaires més èxits. James F. Byrnes ja s’havia manifestat a favor de la no-intervenció en unes declaracions al Consell de Seguretat de l’ONU el 31 d’octubre de 1945: «La política de no-intervenció en els afers interns d’un estat no significa l’aprovació d’un règim tirànic», afirmaria.20 La identificació amb els rojos i articles com el del corresponsal del New York Post a Espanya, Sam Boal, «Inside Franco Spain», no ajudaven. Boal afirmava que els comunistes eren l’organització antifranquista més important de l’oposició i que alguns partits només estaven formats «per un home i la seva dona»: «The left is dominated by the Communist, by far the strongest left party in Spain. Splintering off from the Communist are a banling number of Trotskyists, Anarchist, Christian Socialists and other parties, some so small as to be composed apparently of a man and his wife».21 Pel que feia a la resistència catalana i basca, comentava: «In the north —in Catalonia and the Basque country— left-wing parties are separatist. They feel that the Basque country, with its own language, actually is not Spanish at all».

Franco no agradava, però tampoc l’oposició els semblava convincent. Giral amb Fernando de los Ríos, ministre d’Estat, i Juan Meana, l’home de Giral a Washington, mantindrien diferents entrevistes amb Dean Acheson, sotssecretari d’Estat, el director Unra Lehman, i un home clau de l’administració nord-americana a Europa, Paul T. Culberston, responsable d’Europa occidental. L’estratègia que els va plantejar Giral consistia a acorralar el règim entre la pressió diplomàtica exterior i la resistència armada de la guerrilla a l’interior, alimentada pels maquis que eren a França,22 la qual estava disposat a promocionar. Giral era 20. Discurs de James F. Byrnes. Reproduït a l’acta de la reunió del Consell de Seguretat de l’ONU, Nova York, 17 de juny de 1946. ONU, S/RES/1-15. S/PV 46.

21. Sam Boal, «Inside Franco Spain», New York Post, 26 de novembre de 1945.

22. Entrevista entre Achetson, Culberston, Giral i Meana, Washington, 6 de febrer de 1946, FRUS, vol. V, 1946, 852.00/2-646, p. 1036-1037. Telegrama de Fernando de los Ríos a José Giral, a Mèxic, DF. Nova York, 25 de desembre de 1945. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44/145/7.

Butlleti 2021.indd 26

17/11/2021 16:36:14

27 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

conscient que les possibilitats reals de la guerrilla eren desproporcionades. La proposta no els va acabar de convèncer —pensaven en el fracàs de l’Operació Banana de l’OSS, potser?— i Giral va marxar sense veure acomplert cap objectiu, ni ser reconegut pels Estats Units ni que aquests emprenguessin accions diplomàtiques contra Franco.

Davant l’actitud dels governs britànic i nord-americà, la de l’Executiu francès permetia albirar certes esperances. A més de trencar les relacions diplomàtiques amb Franco, va reconèixer, oficiosament, el govern republicà, al qual va donar permís per establir-se a París. Així mateix, el 23 de desembre de 1945, Bidault adreçava una nota als governs Truman i Attlee en la qual proposava que el cas espanyol entrés al Consell de Seguretat de l’ONU i resolgués el trencament de relacions diplomàtiques amb Espanya i el reconeixement oficial del govern republicà a l’exili. L’URSS va acceptar-ho, mentre que els Estats Units i Gran Bretanya s’hi varen manifestar en contra.23 Entre els països del nord d’Europa, Giral comptava amb el suport de Noruega. El delegat a l’ONU, Erik Colban, havia format part del comitè de No-Intervenció durant la Guerra Civil i tindria un paper actiu en l’Assemblea que anava a celebrar-se a Londres.

La política exterior republicana no va acusar tants problemes amb els països de l’Est europeu i Llatinoamèrica. A primers de desembre de 1945, s’esperava que Polònia, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària reconeguessin el govern republicà en els propers mesos. A l’Amèrica Llatina comptava amb el reconeixement explícit de Mèxic, i el de Veneçuela des del novembre, i no trigarien els de Panamà i Guatemala. Les conseqüències econòmiques que representava per a Espanya la decisió del govern veneçolà eren importants. Veneçuela era una plaça d’aprovisionament de petroli de primer ordre i una escala per als transatlàntics espanyols que ja havia estat suprimida. El govern de Perú havia expressat l’agost de 1945 que proposaria a la resta de repúbliques americanes que trenquessin les relacions amb Franco,24 i les negociacions amb Costa Rica, Xile i Uruguai marxaven per bon camí. Per contra, els estats més favorables a l’Espanya franquista eren Argentina, Brasil, Colòmbia i les dictadures centreamericanes.

23. «Espagne. Politique Extérieure. Attitude des Alliés à l’égard du Gouvernement Franco.

1 août 1946 - 31 mars 1947», p. 117-127. AMAE, París, Archives Diplomatiques, Europe 19441949. Espagne, núm. 69.

24. «Información». Barcelona, 19 d’agost de 1945. ANV, Artea, GE-663-2.

Butlleti 2021.indd 27

17/11/2021 16:36:14

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

28 Mercè Morales Montoya

5. Assemblea General de l’ONU a Londres: els suports republicans a Amèrica Llatina i l’Europa de l’Est Després de setmanes d’intenses gestions per part del govern Giral amb el concurs actiu del govern basc i les seves delegacions, el cas espanyol anava a debatre’s a les Nacions Unides a l’Assemblea que havia de reunir-se a Londres els mesos de gener i febrer. Si el 1945, la delegació mexicana havia estat l’encarregada d’introduir el cas espanyol a San Francisco, i Stalin a Postdam, el febrer de 1946 serien els delegats de Panamà Roberto Jiménez i Ricardo J. Alfaro, ministre d’Exteriors, i el delegat de Noruega, Erik Colban. Dels estats membres, els llatinoamericans amb poques excepcions, i els de l’est d’Europa protagonitzarien la defensa dels republicans a l’Assemblea.

El 9 de febrer de 1946 es plantejava el cas espanyol al comitè general reunit al Center Hall de Westminister. El delegat panameny, Roberto Jiménez, havia presentat una proposició, aprovada el 7 de febrer, que sol·licitava la ratificació de les resolucions de San Francisco i Postdam i la ruptura de relacions diplomàtiques amb la dictadura. Al seu torn, Erik Colban havia proposat l’esmena que convidava els estats membres a ser fidels «a l’esperit i la lletra» que havia estat causa del vet de les Nacions Unides a l’Espanya franquista. Considerava que s’havien de portar a terme accions concretes més enllà d’una expressió de condemna. La delegació francesa representada per Bidault, la d’Uruguai per Maceachen, i la de Veneçuela per Lameda varen donar suport a la proposició, mentre el delegat de Mèxic, Córdova, sol·licitava així mateix el reconeixement oficial del govern Giral.25 El delegat britànic, el capità Francis Noel Baker, diputat laborista, va donar suport a la proposta de mantenir-se fidel a l’«esperit i la lletra» de les condemnes de San Francisco i Postdam, com havia proposat Colban. Després de tot, aquestes no comprometien en excés, atès que la ruptura de les relacions amb Franco es deixaven a la decisió de cada govern. Si se sumà a aquella proposta, no va cedir pel que feia a la intervenció a Espanya. El govern anglès «espera confiado que haya cambios próximos en España […] Esperamos ver en España, como 25. Acta de la sessió plenària de l’Assemblea General de l’ONU, Londres, 9 de febrer de 1946. ONU, Nova York. A/RES/29 (I). A/PV 26. El govern Giral va editar-ne una síntesi, El problema de España ante el mundo internacional, República Española, Ministerio de Estado, 1946. AMTM, Poblet,

Butlleti 2021.indd 28

17/11/2021 16:36:15

29 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

resultado de estos cambios, un Gobierno elegido por métodos democráticos y fundado en la voluntad libremente expresada del pueblo español».26 Noel Baker contemplava una aliança republicanomonàrquica que, potser massa optimista, creia que es podria resoldria en un breu temps.

L’ofensiva més potent contra la dictadura la varen protagonitzar els països de l’Est. El delegat txecoslovac, Duchacek, va demanar una actuació contundent: «El régimen de Franco, que no es sino la creación de dos criminales —Hitler y Mussolini— ha sobrevivido a la derrota del nazismo y del fascismo. Sin el Eje, el régimen de Franco, no habría podido nacer ni mantenerse. ¿Cómo es posible que ese régimen siga en el poder? […]».27 Duchacek va denunciar que Espanya era un refugi per al nazisme i va acusar les democràcies occidentals de fer un doble joc: «No es posible que estados miembros de la Organización sigan dos políticas diferentes en sus relaciones con España: una política enérgica colectivamente y una política enteramente distinta aisladamente».28 Pel maig, el partit comunista guanyaria les eleccions generals txecoslovaques.

El bielorús Kiselev intervingué en termes semblants, a més de posar l’accent en l’ajut de Franco a l’Eix, va acusar la División Azul i altres cossos voluntaris destinats a Bielorússia, de l’assassinat de civils durant la guerra. Era ben present el record de l’ocupació i dels camps nazis, com el de Maly Trostinets, que havien deixat enrere milers de víctimes. Per la seva part, Leontic, delegat de Iugoslàvia, va recordar com molts compatriotes seus varen formar part de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil —el primer ministre del país, Josip Broz Tito—, i demanava als estats membres que donessin suport als demòcrates espanyols amb més que paraules. Varen votar a favor de l’esmena noruega i la proposta panamenya, 45 països,29 i en contra només dos: les dictadures del

26. Acta de la sessió plenària de l’Assemblea General de l’ONU, Londres, 9 de febrer de 1946. ONU, Nova York. A/RES/29 (I). A/PV 26, p. 197.

27. El problema de España ante el mundo internacional. Resolución aprobada por la 1ª Asamblea General de las Naciones Unidas. Texto y discusión de la misma, Madrid, Ministerio de Estado, 1946, FUE, Madrid, A/40.

28. Ibid.

29. Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Bolívia, Brasil, Bielorússia, Canadà, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Dinamarca, República Dominicana, Egipte, Equador, Estats Units, Etiòpia, França, Guatemala, Haití, Holanda. Índia, Iran, Iraq, Iugoslàvia, Libèria, Luxemburg, Mèxic, Nova Zelanda, Noruega, Panamà, Paraguai, Perú, Polònia, Regne Unit, Síria, Sudàfrica, Turquia, Txecoslovàquia, Ucraïna, URSS, Uruguai, Veneçuela Xile i Xina.

Butlleti 2021.indd 29

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

30 Mercè Morales Montoya

Salvador i Nicaragua.30 Els republicans havien donat un pas més a l’ONU (resolució 32) que condemnava un cop més la dictadura franquista, i recomanava encara de manera tímida la ruptura de relacions diplomàtiques.31 6. La Nota tripartida: declaració expressa de no-intervenció No havia transcorregut un mes de la resolució de l’Assemblea que el cas espanyol va tornar a irrompre a l’esfera internacional, per primera vegada al marge de l’ONU. Després de la recomanació del 9 de febrer, el ministre d’Exteriors francès, Georges Bidault, pressionat pels partits d’esquerra, va demanar a britànics i nord-americans que prenguessin mesures més concretes contra Espanya. Confessaria a Bevin que li resultava molt difícil presentar davant l’opinió pública una resposta tèbia sobre el cas espanyol i que necessitava fer algun gest públic.32 Uns dies després, el 22 de febrer, la justícia franquista executava Cristino García juntament amb nou guerrillers. García havia estat tinent coronel de les FFI en l’alliberament de França, i el govern francès i diferents col·lectius n’havien demanat l’indult sense èxit. Els afusellaments varen causar moltes protestes, entre altres, als països d’òrbita socialista, com Iugoslàvia, Polònia, Bulgària, Romania i Txecoslovàquia. Cinc dies després, el govern francès prenia l’acord de tancar la frontera amb Espanya, decisió que es va fer efectiva l’1 de març.

A l’altra banda de l’Atlàntic, el Ministeri de Defensa nord-americà havia elaborat un informe, conegut com a Pincher Plan, en el qual s’assegurava que França cauria en poc temps davant un atac de l’URSS i que els soviètics podien arribar en poc més de dos mesos a Gibraltar i tancar l’estret. Era necessari prendre posicions defensives a Itàlia i Espanya. El present anticomunista s’imposava al «passat» feixista, però aquest encara donava senyals de vida. James F. Byrnes va comentar a Ernst Bevin que el Departament d’Estat nord-americà anava a publicar el Llibre 30. Telegrama de Fernando de los Ríos a José Giral. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44-1/45-7.

Acta de la sessió plenària de l’Assemblea General de l’ONU, Londres, 9 de febrer de 1946. ONU. A/RES/29 (I). A/PV 26, p. 197-198.

31. El problema de España ante el mundo internacional. Resolución aprobada por la 1ª Asamblea General de las Naciones Unidas. Texto y discusión de la misma. República Española, Ministerio de Estado, 1946. Document A/40, p. 13.

32. Informe de l’entrevista mantinguda entre Georges Bidault i Ernest Bevin a Londres, 18 de febrer de 1946. AMAE, París, Archives Diplomatiques, Europe 1944-1949.

Butlleti 2021.indd 30

17/11/2021 16:36:15

31 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

Blanc, quinze cartes que comprometien Franco seriosament amb l’Eix.33 Byrnes havia ideat una solució que també donaria resposta a la petició de Bidault. Les cartes, juntament amb una nota pública conjunta, haurien d’exercir pressió sobre Franco i promoure canvis per a la democratització del país.

El 4 de març es donava a conèixer el contingut de la Nota tripartida, signada pels Estats Units, Gran Bretanya i França. Els respectius governs es ratificaven en la no-ingerència, i suggerien la constitució d’un govern de transició —suposadament un directori militar— que hauria de convocar unes eleccions lliures per escollir la forma de govern i els seus líders.34 S’obligava Franco a emprendre mesures liberalitzadores o a sotmetre’s a un aïllament diplomàtic, que tothom comptava que no trigaria a ser formalitzat a l’ONU. La Nota era una solució intermèdia entre les demandes franceses, la posició britànica i els interessos nord-americans.

El document no va acabar d’agradar sectors de l’opinió pública francesa, però a partir del març de 1946, el govern francès no endegaria cap altra iniciativa. Els comunistes perdrien influència en l’Executiu en el marc d’una economia postbèl·lica subsidiària de l’ajut dels EUA i, l’any següent, del Pla Marshall.

Pels Estats Units també era una manera d’intentar treure el cas espanyol de l’ONU, amb l’argument que si les Nacions Unides adoptaven mesures més severes podrien donar-se desordres públics a Espanya o una altra guerra, fet que aprofitaria l’URSS per estendre la seva influència a la península. Byrnes també pretenia blindar que la qüestió espanyola fos instrumentalitzada per l’URSS a l’ONU, com de fet s’estava trobant en els primers consells de seguretat amb altres afers, com l’espinós cas grec. L’URSS era un dels cinc estats membres permanents i tenia dret a vet.

La Nota tripartida va agreujar la crisi sempre latent en els medis republicans. Mentre el govern republicà, com la Generalitat i el govern basc, va considerar que era una declaració d’intencions que no afavoria el restabliment de la democràcia republicana ni el retorn dels governs a l’exili, Prieto es va afermar en la idea que un govern defensor de la Constitució de 1931 no podia ser útil per portar a terme la transició. Els socialistes catalans de l’MSC també s’expressaren en el mateix sentit respecte al de la Generalitat i reivindicaren el paper capdavanter de l’interior en la política de pactes.

33. Foreign Relations of the United States, 1946, vol V. «The Secretary of State to the British Ambassador», Washington, 21 de febrer de 1946, p. 1042-1043.

34. Declaración Tripartita. FUE, Madrid, ARE, 457-5.

Butlleti 2021.indd 31

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

32 Mercè Morales Montoya

7. L’informe del subcomitè del Consell de Seguretat: el gran memoràndum contra el franquisme El pacte de no-intervenció de la Nota tripartida va promocionar el partit comunista al govern. Giral va incloure Santiago Carrillo al Consell de Ministres uns dies després, presència que ja havia estat reclamada per l’URSS i que afavoria el reconeixement oficial del govern republicà per part d’estats de l’òrbita soviètica.

Es tenia el convenciment que també era una manera de pressionar nord-americans i britànics cap a capteniments més proclius a les seves demandes.

L’efecte Carrillo va ser immediat. L’abril de 1946, Polònia va reconèixer oficialment el govern republicà i es va fer el seu portaveu al Consell de Seguretat de l’ONU.35 El delegat polonès, Oskar Lange, fou l’encarregat d’incloure l’11 d’abril la qüestió espanyola al Consell. Davant els càrrecs expressats contra la dictadura, es va prendre l’acord, a proposta de l’australià tinent coronel Hodgson, de la creació d’un subcomitè que estudiaria de manera específica el cas espanyol.36 El delegat soviètic, Andrei A. Gromyko, va intentar vetar la creació del subcomitè, perquè considerava que no era necessari realitzar una investigació quan ja s’havia demostrat el caràcter feixista del règim i que la seva existència era una amenaça. Gromyko acusà la política anglosaxona de dilatòria.

Amb vista a l’informe que havia de realitzar el subcomitè, l’activitat dels governs a l’exili, i de tota l’oposició en general, va accelerar-se. El govern de la Generalitat va redactar una comunicació pública l’11 de maig adreçada a l’ONU,37 que no es va difondre fins al 18 de juny, a l’espera que el subcomitè finalitzés els treballs i passés al Consell de Seguretat.38 El govern català presentava un front comú amb l’espanyol, però, alhora, feia referència a característiques específiques de la nació catalana, l’economia i la cultura. Així mateix, denunciava el capteniment franquista contra Catalunya. Es va tornar a incidir sobre el lliurament i afusellament de Lluís Companys, «el primer y único presidente 35. Telegrama de Fernando de los Ríos a José Giral, a París. Nova York, 18 d’abril de 1946.

FUE, Madrid, ARP-PCM, Exp. 44/1-45/7.

36. Resolució del Consell de Seguretat de l’ONU, Nova York, 29 d’abril de 1946. ONU, S/RES/4. S/PV 39.

37. «Generalitat de Catalunya». Document del govern adreçat a l’ONU. Còpia mecanografiada. ANV, Artea, 122. La Humanitat, 18 de juny de 1946.

38. Carta de Rafael Closas a Carles Pi i Sunyer, a Londres. París, 16 de maig de 1946.

AMTM, Poblet, Fons Irla.

Butlleti 2021.indd 32

17/11/2021 16:36:15

33 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

de un Estado democrático ejecutado por el Fascismo internacional»,39 tal com Jaume Miravitlles va escriure al secretari general de l’ONU. Així mateix, tant el govern català com l’espanyol varen denunciar la repressió sobre més de cinccents presos a la Model de Barcelona, obligats a restar nus i agenollats sobre cigrons, mentre se’ls apallissava. Vint-i-cinc es trobaven en estat molt crític.40 També la detenció de divuit afiliats de la UGT a Barcelona.41 La primavera de 1946, Miravitlles actuava com a delegat de la Generalitat als Estats Units i, en poc temps, del mateix govern Giral per mitjà de l’oficina Spanish Information.

L’excomissari de Propaganda de la Generalitat havia deixat Mèxic DF per instal·lar-se a Nova York.42 A l’ONU varen arribar centenars de pàgines que denunciaven la dictadu43 ra. En aquella hora, el govern basc ultimava el seu memoràndum, en el qual es denunciava l’assassinat de religiosos bascos per Franco, fet que havia de provocar, segons Aguirre, un efecte psicològic important.44 Giral va delegar en Aguirre i el PNB les relacions amb l’Església. A més, de les actuacions prop del Vaticà i de cercar el concurs de l’Església basca a l’interior, es varen preparar diferents memoràndums pels bisbes d’Amèrica i es varen establir contactes amb organismes com la Catholic Welfare Conference de Washington. Una altra arma dels republicans era explotar la política antimaçònica franquista entre les lògies més influents a Gran Bretanya i Amèrica, així com la manca de llibertat religiosa, sensible als països protestants.

39. Carta de Jaume Miravitlles al secretari general de l’ONU, Nova York, 26 de maig de 1946. AMTM, Poblet, Fons Jaume Miravitlles. Vegeu també el telegrama de José Giral a Fernando de los Ríos, París, 29 d’abril de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44-1/45-7.

40. Telegrama de José Giral a Fernando de los Ríos, a Nova York. París, 29 d’abril de 1946.

FUE, Madrid, ARE-PCM, 44/1-45/7.

41. Carta de José Giral a Francis Noel Baker, a Londres, 25 de juliol de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 43/2-44/1.

42. El 28 de maig de 1946, Tarradellas reprenia el contacte amb Miravitlles després de 1939. Volia que Miravitlles donés ressò a la repressió a Catalunya i contactés amb els membres d’ERC residents als Estats Units. Carta de Josep Tarradellas a Jaume Miravitlles, a Nova York.

París, 28 de maig de 1946. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

43. Entre altres d’ERC i de la Comunitat Catalana de Mèxic. Carta de Garcia Castellet a Carles Pi i Sunyer, a Londres. Perpinyà, 12 d’abril de 1946. AMTM, Poblet, Fons Pi i Sunyer.

Servei de Premsa. «La Comunitat Catalana de Mèxic s’adreça a l’ONU», Mèxic, 3 de maig de 1946. Enviat a la Sotssecretaria de la Presidència. AMTM, Poblet, Fons Irla.

44. Així ho explicita a Manuel de Irujo. Carta de José Antonio Aguirre a Manuel de Irujo, a Londres. París, 2 de maig de 1946. ANV, Artea, Fons Irujo. Govern Basc, Caixa 30.

Butlleti 2021.indd 33

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

34 Mercè Morales Montoya

El govern Giral va orientar la pluja de denúncies contra el franquisme en tres grans blocs: l’origen feixista de la dictadura; col·laboració amb l’Eix, i la potencialitat del règim com una amenaça present per a la pau, que era, al capdavall, el que els Estats Units tindrien més en compte. En aquest sentit, es va posar l’èmfasi en el superarmament de l’exèrcit, forces de seguretat excessives, producció d’urani i altres materials per a ús militar, energia atòmica, fortificació militar, moviment de tropes a la frontera, protecció de nazis, propaganda feixista a Llatinoamèrica, detenció de ciutadans estrangers, i el caràcter policial del règim, amb detencions, empresonaments i tortures.

Giral va presentar el memoràndum al secretari general de l’ONU, el noruec Trygve Lie, acompanyat d’Aguirre i entre flaixos i un bon nombre de periodistes.45 L’extens document s’ampliava amb dinou annexos documentals.46 Aguirre havia influït perquè s’afegís un memoràndum complementari amb un caràcter jurídic que l’articulés millor amb la Carta de les Nacions Unides i desfés alguns tòpics ginebrins. Es demanava el trencament de les relacions diplomàtiques i s’intentava demostrar el perill que representava Franco per a la pau, entre altres, per la manca de control de l’ONU sobre la dictadura en qüestions militars i energia atòmica, recordant que Franco s’havia mostrat decidit a ocupar durant la guerra mundial el Marroc francès, Orà i Gibraltar. Se’l presentava com un potencial agressor.

A la seu del govern basc a la Cinquena Avinguda de Nova York, es va desplegar una activitat intensa. Giral, que havia marxat a Mèxic, havia delegat en Aguirre la seva representació. El lehendakari es va reunir amb diversos membres del subcomitè, format per delegats de Polònia, França, Brasil, Xina i Austràlia.

Els delegats eren, en general, favorables a la causa republicana, a excepció del brasiler.47 El 21 de maig, Aguirre lliurava al subcomitè un nou informe amb dotze annexos, i el 24, Giral va presentar encara un tercer memoràndum, a requeriment del subcomitè. Entre el 23 i el 27 de maig, el president va comparèixer regularment per contestar a preguntes i aclarir punts. En la seva última intervenció va insistir que es canviés la política de no-ingerència, amb l’amenaça

45. Carta de José Antonio Aguirre a Manuel de Irujo, a Londres. Nova York, 17 de maig de 1946. Arxiu Irujo. Govern Basc, Caixa 30.

46. Memoràndum presentat pel govern republicà a l’exili al subcomitè del Consell de Seguretat de l’ONU. FUE, Madrid, 712-3.

47. Carta de José Antonio Aguirre a Manuel de Irujo, a Londres, Nova York, 17 de maig de 1946. Arxiu Irujo. Govern Basc, Caixa 30.

Butlleti 2021.indd 34

17/11/2021 16:36:15

35 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

que si la qüestió no es resolia dins l’ONU ho faria per vies menys pacífiques: «Declaro que si esta suprema esperanza de paz que depositamos en la sociedad internacional se desvaneciera, sólo quedarían abiertos, a pesar nuestro, los caminos de la violencia […]. La Carta provee ampliamente de medios eficaces con que dar satisfacción a esta demanda de justicia».48 Era una manera d’influir en la política angloamericana per aconseguir mesures sancionadores i anul·lar el caràcter de no-ingerència de la Nota tripartida.

L’informe del subcomitè és un document excepcional sobre la dictadura franquista.49 D’entre els milers de fulls que va rebre, destaquen els que li va proporcionar el govern nord-americà just el dia que finalitzava els seus treballs. Es tractava dels arxius que les forces militars havien requisat a Alemanya i que posaven de manifest les relacions estretes de Franco amb el Tercer Reich, documentació que havia utilitzat Byrnes per al Llibre Blanc. L’anàlisi del subcomitè es va fonamentar en nou aspectes concrets, als quals, en síntesi, va donar la següent resposta: 1. Origen: el règim franquista era feixista i s’havia establert com a resultat de l’ajut de Hitler i Mussolini.

2. Col·laboració amb l’Eix: malgrat les protestes dels aliats, Franco havia proporcionat ajut substancial a l’Eix, entre altres, amb la División Azul, la Legió Espanyola de Voluntaris i l’esquadra aèria Salvador. Així mateix, el 1940 s’havia possessionat de Tànger, ciutat franca, i amb l’exèrcit del Marroc va provocar que nombroses tropes aliades restessin immobilitzades.

3. Conspiració: Franco havia conspirat amb Hitler i Mussolini contra altres estats. Entre altres documents que ho provaven, es presentava la carta que havia enviat a Mussolini el 16 d’agost de 1940: «Des de l’inici del present conflicte, ha estat la nostra intenció fer els més gran esforços en la nostra preparació amb l’objecte d’entrar a la guerra en una oportunitat favorable […] Espanya, en la seva voluntat de contribuir a establir el Nou Ordre […] es prepara per prendre el seu lloc en la lluita contra els enemics comuns […]». El 22 de setembre de 1940 havia escrit a Hitler: «Soc de l’opinió que el primer acte del nostre atac ha de consistir en l’ocupació 48. Declaració de José Giral al subcomitè del Consell de Seguretat de l’ONU. FUE, Madrid, 919-1.

49. The report of the sub-committee on the Spanish question appointed by the Security Council on 29 April 1946, Nova York, 1 de juny de 1946. ONU, Nova York. S/75-S/1.

Butlleti 2021.indd 35

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

36 Mercè Morales Montoya

de Gibraltar […] Per part nostra, venim preparant aquesta operació des de fa bastant temps […] Em reitero en l’afirmació de la meva invariable i sincera adhesió a la vostra persona, al poble alemany, i a la causa per la qual lluiteu.

Espero, en defensa de dita causa, renovar els vells pactes de cooperació entre els nostres exèrcits». En una altra carta del 26 de febrer de 1941, Franco escrivia al Führer: «Estic preparat al vostre costat, enterament i decididament a la vostra disposició, units en un destí històric comú».50 4. Responsabilitats: la Segona Guerra Mundial havia començat el 1936 i no el 1939. La documentació consultada permetia afirmar de manera taxativa que la Guerra Civil formava part d’un pla general de gran abast del feixisme per agredir els estats democràtics.

5. Crims contra la pau: les evidències aportades compartien càrrecs similars amb els que s’estaven jutjant a Nuremberg, com la planificació, preparació i iniciació d’agressió armada i la violació dels tractats internacionals en un pla conspiratiu comú. Es posava com a exemple el memoràndum que Franco havia enviat a l’ambaixador alemany a Madrid, Operación Gibraltar, el 8 d’agost de 1940. Afirmava que una de les condicions per entrar en la guerra al costat de l’Eix era la possessió de Gibraltar, el Marroc francès, els territoris colonitzats d’Algèria amb forta presència d’espanyols (Orà), i ampliar el territori espanyol a Río de Oro i a les colònies del golf de Guinea.

6. Aixopluc de nazis i col·laboracionistes: finalitzada la guerra, Franco s’havia negat a cooperar per remoure els vestigis del feixisme a Europa. No havia expulsat nazis refugiats a Espanya ni col·laboracionistes com el belga León Degrelle.

7. Repressió: malgrat que no s’havien pogut provar alguns detalls, es podia afirmar que el règim franquista continuava practicant la persecució dels seus oponents polítics i exercint un control policial sobre els ciutadans, característica dels règims feixistes. Aquestes pràctiques anaven contra els drets humans i les llibertats fonamentals que eren als principis de les Nacions Unides.

8. Exèrcit: les forces armades regulars i organitzacions paramilitars havien fet treballs de fortificació. El nombre de militars al país era excessiu i es constataven moviments a la frontera amb França. Es recordava que era

50. Ibid., p. 5.

Butlleti 2021.indd 36

17/11/2021 16:36:15

37 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

típic de les dictadures militars mantenir un exèrcit nombrós per suprimir l’oposició interna als seus règims.

9. Plans bèl·lics: no existia cap evidència que provés que l’exèrcit espanyol estigués preparant una acció bèl·lica, però pels seus precedents i el manteniment d’un exèrcit nombrós, entre altres evidències, no era segur que no pogués iniciar un conflicte armat contra els seus opositors.

Les conclusions del subcomitè havien provat el caràcter feixista del règim i l’amenaça que podia haver significat Franco per a altres estats en el passat, però no que fos una amenaça en el present. Per consegüent, l’ONU no podia intervenir a Espanya (articles 39, 41 i 42 de la Carta): «No breach of the Peace has yet occurred. No act of aggression has been proved. No threat to the peace has been established»,51 com tampoc l’afer espanyol podia continuar a l’agenda del Consell de Seguretat (articles 41 i 42), sinó que havia de passar a l’Assemblea General.

L’informe concloïa amb una adhesió a la Nota tripartida i la recomanació del trencament de relacions diplomàtiques. Va ser aprovat pels delegats, amb les reserves de Lange, que no volia que el plet espanyol sortís del Consell, perquè fos aquest el que determinés les sancions que s’havien de prendre contra la dictadura.

El gran dubte era què es decidiria al Consell de Seguretat. Si prevaldria la línia angloamericana, secundada pel delegat australià, que relegava el plet espanyol a un assumpte de política interior, perquè no hi havia intenció d’agressió per part del règim,52 o la proposta polonesa de Lange. Per guanyar la partida, els republicans haurien d’esforçar-se per provar que Franco no era una amenaça virtual, sinó real.

8. Consell de Seguretat: el vet soviètic. La democràcia a Espanya, moneda de canvi de la guerra freda El 18 de juny, a mitjanit, Antonio de Irala escrivia des de Nova York al lehendakari Aguirre preocupat pel caire que havia agafat el debat sobre la qüestió

51. Ibid., p. 12.

52. Discurs de Cadogan al Consell de Seguretat de l’ONU, Nova York, 16 de juny de 1946. ONU, S/RES/1-15. S/PV 46.

Butlleti 2021.indd 37

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

38 Mercè Morales Montoya

espanyola al Consell de Seguretat.53 La reunió no havia acabat bé. Aguirre, però, ja n’estava informat per Jesús Galíndez. El dia abans, Giral i Galíndez havien visitat Gromyko, el qual els havia anunciat que vetaria la resolució del subcomitè, perquè no volia que el cas espanyol abandonés el Consell de Seguretat per passar a l’Assemblea, i alertava que «el asunto en la Asamblea de septiembre no tiene posibilidades de mejorar la relación con el estado actual». Davant la insistència de Giral perquè Gromyko aixequés el vet, fent-li veure que aquella decisió desmoralitzaria els republicans, el delegat soviètic va ser contundent: «Era mejor no crear ilusiones que más tarde podrían dar lugar a desengaños de peores consecuencias.

El desengaño, cuanto antes mejor».

El delegat nord-americà ja havia rebut instruccions del Departament d’Estat perquè en l’Assemblea General, on tindrien majoria, s’arribés a una recomanació més ambiciosa contra Espanya. El delegat britànic i l’australià s’hi varen adherir, només Polònia i l’URSS, amb el seu vet, ho frenaven. Mentre Stalin intentava treure avantatge polític posant en relleu que no es volia democratitzar Europa ni el món, sinó debilitar el govern soviètic, la política anglosaxona intentava evitar que la diplomàcia soviètica instrumentalitzés el cas espanyol per distreure l’atenció sobre altres conflictes com el de Grècia, que ocupava una bona part de les reunions del Consell de Seguretat. L’URSS també havia vetat el cas grec.

Aquell tour de force ja no tenia només a veure amb el plet republicà i sí amb altres qüestions, com la penetració comunista a la Mediterrània i la proposta sobre energia atòmica que els Estats Units volien portar a l’Assemblea, on tenien majoria. No volia que quedés aturada al comitè d’energia atòmica pel vet soviètic. L’URSS pretenia acabar amb la influència nord-americana al comitè d’energia atòmica i amb el monopoli dels EUA sobre la seva producció. La posició soviètica defensava que s’havia de prohibir de manera immediata la fabricació d’armament atòmic i denunciava la política nord-americana dirigida al control i penalització de la seva fabricació per a usos militars i el permís per a la seva utilització amb objectius pacífics, que encobria l’anterior.54 Per salvar l’escull del vet soviètic, els delegats nord-americans forçaven que, malgrat aquest, les propostes poguessin passar a l’Assemblea. L’obstacle era l’article 12 de la Carta 53. Carta de Antonio de Irala a José Antonio Aguirre, a París. Nova York, 18 de juny de 1946.

ANV, Artea, GE-647-2.

54. Primer informe de la Comissió d’Energia Atòmica. ONU, Nova York, 14 de febrer de 1947. ONU, S/RES/16-15. S/PV 106.

Butlleti 2021.indd 38

17/11/2021 16:36:15

39 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

que contemplava que mentre un afer fos al Consell de Seguretat, l’Assemblea no podia elevar cap recomanació.

El debat sobre la qüestió espanyola derivaria així cap a detalls procedimentals, importants perquè s’estava establint un precedent de rellevància futura en el funcionament de l’ONU. Els esforços de la política anglosaxona perquè quedés patent que el cas espanyol passava a l’Assemblea malgrat el vet soviètic, i el de la soviètica perquè aquesta al·lusió no aparegués en la resolució final, van ser titànics i intransigents. Finalment, es va aconseguir arribar a un acord el 26 de juny. La resolució del Consell de Seguretat, aprovada unànimement, informava que s’havia decidit posar Espanya sota observació, i mantenir el cas espanyol en la llista d’afers pendents per adoptar les mesures necessàries per mantenir la pau i la seguretat internacionals.55 La proposició polonesa, que preveia també sancions econòmiques, havia quedat minimitzada i es deixava per a l’Assemblea la presa de mesures que tothom convenia que passarien per la ruptura diplomàtica amb l’Espanya franquista.

Mentre es produïen aquests debats, l’atenció pública es fixava en els aspectes més espectaculars del cas, com l’anunci de la fabricació d’energia atòmica a Espanya per tècnics alemanys fugits o els moviments de tropes a la frontera amb França. De fet, l’interès per l’urani espanyol, el 1946, ja no era competència alemanya. Giral no desitjava que el cas espanyol acabés desvirtuat per aquelles notícies. No eren raons prou sòlides, perquè no podia provar-se que Franco estigués fabricant una bomba atòmica ni que els moviments a la frontera tinguessin un caràcter agressiu. S’havia de posar l’accent en el fet que el govern franquista era un règim falangista totalitari que es mantenia en el poder per la força, malgrat les condemnes de l’ONU. Alhora, cercava més reconeixements oficials.

La premsa franquista donava compte de les passes dels republicans a l’ONU i es defensava de les acusacions. Oportunament, el 7 de maig es difonia que al balneari de Caldes de Malavella s’havien detingut «súbditos alemanes señalados por las potencias aliadas como agentes del “nazismo”».56 El dia 9 es justificava la condemna a mort de Cristino García enaltint el seu passat en les FFI: «Cristino García no fue ejecutado por heroico miembro de las FFI francesas, sino por

55. Resolució del Consell de Seguretat de l’ONU. Nova York, 26 de juny de 1946. ONU, S/RES/7. S/PV 49.

56. Pueblo, 7 de maig de 1946.

Butlleti 2021.indd 39

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

40 Mercè Morales Montoya

terrorista español, contra vidas y contra haciendas españolas».57 El 30 de maig, el diari ABC publicava un article de Carles Sentís que acusava Giral de mentider.58 Aquest no havia pogut demostrar que a Espanya es fabriqués cap bomba atòmica com tampoc que la frontera amb França estigués amenaçada, i sentenciava que cap potència es preocupava pel passat del règim, perquè no era cap amenaça present.

Després d’un any de gestions, l’oposició havia vist com el retorn a una Espanya democràtica s’anava allargant i com el seu plet, com una pilota, anava passant d’un lloc a un altre sense que s’adoptés cap mesura. De la conferència de San Francisco a la de Postdam, de Postdam a Londres, de Londres a la Nota tripartida, de la Nota tripartida al Consell de Seguretat, d’aquest al subcomitè, d’aquest al Consell de Seguretat, i d’aquest a l’Assemblea de Nova York que havia de celebrar-se a la tardor.

9. Segona Assemblea de l’ONU. El petit-gran èxit: la ruptura de relacions diplomàtiques amb l’Espanya franquista L’estiu-tardor de 1946, el govern republicà va intentar ampliar la seva influència a Amèrica. En opinió de l’exministre català Lluís Nicolau d’Olwer, nomenat ambaixador de la república a Mèxic el 7 de juny,59 la política americana de l’oposició havia de centrar els seus esforços a influir sobre els Estats Units, perquè les seves decisions serien secundades per una bona part del estats llatinoamericans.60 A mitjan 1946, predominava l’anticomunisme i Franco comptava amb el suport de les jerarquies eclesiàstiques llatinoamericanes. Uruguai, el govern xilè de Dualde, Equador i Perú no anirien més enllà amb el govern republicà. Aquest només podia comptar en ferm amb Mèxic, Veneçuela, Panamà i Guatemala.61 57. Pueblo, 9 de maig de 1946.

58. ABC, 30 de maig de 1946.

59. L’11 de juny, Nicolau d’Olwer presentava les credencials davant el govern de Mèxic.

«Orden circular a todos los Servicios de la administración pública del gobierno español». José Giral, Mèxic, DF, 7 de juny de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 42/1-43/1.

60. Carta de Lluís Nicolau d’Olwer a Antonio de Irala, a Nova York. Mèxic, 29 de juliol de 1946. ANV, Artea, GE-647-2.

61. «Mentalidad de los gobiernos ante el caso español». 17 d’agost de 1946. Archivo Irujo, Caja 30, Exp. 9.

Butlleti 2021.indd 40

17/11/2021 16:36:15

41 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

A Europa, Giral i Irla havien aprovat el pla Aguirre d’«ofensiva político-diplomática».62 A la reunió que varen sostenir els tres presidents a París l’agost de 1946, es va prendre la decisió de mantenir l’estratègia de pressió sobre Gran Bretanya i els Estats Units, ampliant els suports a l’òrbita oriental. Albània, Finlàndia, Txecoslovàquia i Ucraïna se sumarien a la llista de països europeus (Polònia, Iugoslàvia, Romania i Hongria) que ja havien reconegut el govern exiliat.

Al Regne Unit, el partit laborista es trobava immers en una dinàmica contra rellotge aquell estiu. Per una banda, participava a la Conferència de París, molt tensa entre Byrnes i Molotov, aleshores vicepresident del govern de l’URSS, en la qual no s’arribava a cap acord, problema que va demorar la celebració de l’Assemblea de l’ONU prevista pel setembre.63 Per altra banda, participava a la capital francesa al Congrés Socialista Europeu, en el qual es va reclamar una acció immediata contra Franco. Així mateix, diversos diputats laboristes s’entrevistaren amb l’oposició de l’interior. Mentrestant, els exiliats a Londres feien tota mena de càbales sobre la transició espanyola i les propostes britàniques. En la línia de la Nota tripartida del mes de març, es postulava un govern-pont provisional sota directori militar, al capdavant del qual hi hauria Salvador de Madariaga i el general Aranda, amb el concurs dels generals Kindelán, García Valido i Ponte. Es declararia una amnistia general i es prepararien eleccions lliures.64 Tanmateix, s’era conscient que per fer caure el règim es necessitava el concurs de l’exèrcit, i aquest no estava disposat a posar-se al servei de la república, i només uns quants, al de la monarquia.

També, que si el govern Giral no aconseguia una acció decidida contra Franco a l’ONU, els socialistes de Prieto provocarien una crisi i restarien lliures per comandar l’oposició cap a la via plebiscitària.

Però Prieto no era l’únic disposat a pactar. El mateix Giral s’hi atansava el juny de 1946, predisposat a establir un programa de mínims per «procurar la unión de los republicanos, extensible a los monárquicos, conservadores, demócrata cristianos e incluso algunas personalidades como por ejemplo los 62. Carta de José Antonio Aguirre a Manuel de Irujo, a París. Donibane, 3 d’agost de 1946.

Fondo Irujo. Gobierno Vasco, Caja 30.

63. Hi varen participar prop de seixanta estats.

64. Conversa de Madariaga amb Lizaso. Carta de José Ignacio Lizaso a José Antonio Aguirre, a París. Londres, 28 d’agost de 1946. ANV, Artea, GE-651-7.

Butlleti 2021.indd 41

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

42 Mercè Morales Montoya

Sres. Madariaga y Gil Robles».65 En dues reunions secretes mantingudes a Mèxic, havia fet aquella declaració d’intencions, amb el prec d’una «discreción absoluta, sin dar publicidad al asunto». Davant les difiicultats perquè el règim republicà fos el que encapçalès la transició democràtica, Giral assumia que, al capdavall, potser la forma de govern no era tan rellevant, atès que tant la monarquia com la república presentaven moltes variables. A Lisboa, Julio López Oliván i José María Gil Robles havien promogut contactes amb republicans i socialistes per anar a la formació d’un govern que havia de liderar Gil Robles. Entre els noms apareixien els d’Indalecio Prieto, Trifón Gómez, Felipe Sánchez-Román, Rafael Sánchez-Guerra i Joaquín Chapaprieta.66 Unes setmanes abans que se celebrés l’Assemblea de l’ONU, el cas espanyol tornava als diaris i a la via pública londinenca, com també ho pretenia als Estats Units, fomentat per l’International Rescue & Relief Committee, en el qual col· laborava l’escriptor John Dos Passos.67 El 25 d’agost es va promoure una manifestació a favor dels republicans a Trafalgar Square, i coincidint amb el viatge d’alguns diputats laboristes a Espanya, el periodista Alan Hare del Tribune, que també hi havia estat, i Oldfield, del Daily Herald, sostenien que la solució al cas espanyol podia arribar per mitjà de l’ANFD. Per la seva part, The Tablet comparava el cas espanyol al grec. Per l’octubre, Espanya feia presència al Parlament britànic, en unes sessions que posarien de manifest la diversitat d’opinions dins el partit governamental.

El 14 d’octubre, Noel Baker, secretari del grup parlamentari laborista i delegat a l’ONU, plantejava el plet republicà a la Cambra dels Comuns.68 En el seu viatge a Espanya a l’agost, s’havia entrevistat amb diferents partits i organitzacions.69 El diputat recordava als seus companys de partit el compromís contret

65. Informe de les reunions sostingudes a Mèxic amb diferents personalitats. Ambaixada de Mèxic, s/d (juny 1946). FUE, Madrid, ARE-PCM. 40/2-42/1.

66. «Junta Permanente de Estado». París, 18 d’octubre de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 41/1-42/1.

67. Entre altres documents, carta de Virginia Mishnun a Fernando de los Ríos. Nova York, 12 de juny de 1946. FUE, Madrid, ARE-REP, 44/1-45/7.

68. Parliamentary Debats (Hansard) House of Commons Official Report, vol. 427, núm. 196, 15 d’octubre de 1946. ANV, Artea, GE-651-7.

69. Carta de José Ignacio Lizaso a José Antonio Aguirre, a Donibane. Londres, 13 d’agost de 1946. ANV, GE-651-7. Carta de Joan Sauret a Josep Tarradellas, a París. Montpeller, 2 de setembre de 1946. AMTM, Poblet, Fons Sauret.

Butlleti 2021.indd 42

17/11/2021 16:36:15

43 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

pel retorn de la democràcia a Espanya i com aquest plet havia d’haver estat la prioritat de la llarga llista d’assumptes irresolts del Foreign Office. Es lamentava que, després del triomf aliat, els demòcrates espanyols restessin en un segon pla, isolats, mentre els governs del món declaraven que el règim franquista era detestable. El diputat laborista n’havia tret tres conclusions principals: que la resistència estava ben organitzada; que la posició de no-intervenció havia solidificat Franco, i que els líders de la resistència i les forces democràtiques de l’interior volien que el canvi es fes de manera ràpida i pacífica, sense vessament de sang.

Si es perdia més temps, el poble, desanimat, ja no enarboraria la bandera de la democràcia, sinó la del comunisme.

Per a Noel Baker, la política britànica havia perdut dues gran oportunitats: el final de la Segona Guerra Mundial i el triomf electoral del partit laborista.

El 1945, el govern franquista tenia els peus de fang i una pressió més decidida hauria facilitat un govern de transició. Malgrat això, considerava que encara no era massa tard. Gran Bretanya havia de cooperar amb l’oposició de l’interior i l’exili i els militars per cercar una entesa que permetés una transició pacífica. En el marc internacional, havia de proposar a l’ONU que s’apliquessin sancions econòmiques perquè el règim entrés en crisi. La diputada Leah Manning es va adreçar a la cambra en termes semblants. Com Noel Baker, considerava que, si es trencaven les relacions diplomàtiques i s’imposaven sancions econòmiques, es podia posar fi a la dictadura.

Les propostes de Noel Baker i Manning varen topar frontalment amb les del ministre d’Estat, Hector McNeil, que no es va moure de la línia política portada fins aleshores. Va justificar la no-intervenció ajustant-se a l’articulat de la Carta de les Nacions Unides —Espanya no era una amenaça internacional— i no va donar suport a mesures sancionadores, àdhuc, va deixar entreveure els seus dubtes sobre si un govern alternatiu al de Franco podia ser adient en aquell moment.

Giral havia intentat entrevistar-se amb Bevin sense èxit. Byrnes tampoc no li donaria cita. Les eleccions del 5 de novembre al Congrés i el Senat nord-americans posarien de manifest l’important retrocés del Partit Demòcrata. La política exterior es trobava pràcticament en mans dels militars que, com el general Marshall, havien ocupat alts càrrecs en destinacions diplomàtiques com Japó o la Xina després de la guerra. D’altra banda, la guerra civil grega s’havia agreujat i Hongria havia caigut definitivament en l’esfera de l’URSS. Amb una Europa dividida en dos blocs, s’havia de consolidar l’occidental davant la penetració soviètica.

Butlleti 2021.indd 43

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

44 Mercè Morales Montoya

Giral va persistir en la cerca de suports a Europa i el cas Degrelle li oferí una oportunitat per trobar un aliat en Bèlgica. León Degrelle s’havia refugiat a Espanya el 1945 i malgrat les demandes d’extradició —havia estat jutjat in absentia—, Franco no l’havia lliurat al govern belga. El ministre d’Exteriors belga i president de l’Assemblea General de l’ONU, Paul-Henri Spaak, estava indignat. Alhora, havia de respondre al Partit Catòlic, que el feia responsable que Degrelle no hagués tornat a Bèlgica, ja que Spaak no havia cedit als requeriments que posava Franco: un intercanvi d’ambaixadors i millora de les relacions diplomàtiques. En aquells dies, el govern franquista només mantenia relacions formals amb un nombre reduït d’estats com Argentina, República Dominicana, Portugal, Irlanda i el Vaticà.

Spaak no va cedir. El maig de 1946, el govern belga havia enviat un informe sobre l’afer Degrelle al subcomitè del Consell de Seguretat que estudiava el cas espanyol, però la situació havia empitjorat. El 22 d’agost, l’oficina de negocis estrangers belga a Madrid rebia una notificació del govern espanyol. El dia anterior havia comunicat a Degrelle que havia d’abandonar Espanya en vuit dies.

Quan es va donar l’avís a l’oficina belga, Degrelle ja havia desaparegut la nit anterior. A Washington, l’ambaixador Baron Sylvercruys denuncià al secretari general de l’ONU la complicitat del govern espanyol, el qual es negava a donar informació sobre la desaparició i se sospitava que l’estava amagant. En previsió que pogués abandonar el país, es demanava que hi intervingués la policia belga.

Bèlgica va adoptar una posició més bel·ligerant contra Espanya, denunciant que el règim franquista amagava criminals de guerra i comprometia la seguretat internacional.70 Franco lliuraria Pierre Laval a França, però mai Degrelle a Bèlgica. Moriria a Màlaga el març de 1994.

Giral comptava a Brussel·les amb el conseller de la Generalitat, Josep Carner, que actuà com el seu delegat i li facilità entrevistar-se amb Spaak. 71 Aquest els va assegurar que estava decidit a apartar-se de la tímida política condemnatòria angloamericana i demanar sancions concretes, juntament amb Noruega, a la següent Assemblea de l’ONU.72 El que Spaak compartia amb la política britànica

70. Carta de l’ambaixador belga, Silvrcruys, a Washington al secretari general de l’ONU. Washington, 9 de setembre de 1946. ONU, S/180-S/1.

71. Cartes de Josep Carner a José Giral, a París. Brussel·les, 22 d’agost, 8 i 21 de setembre de 1946. FUE, Madrid, ARE.PCM, 44/1-45/7.

72. Carta de Josep Carner a José Giral, a París. Brussel·les, 21 de setembre de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44/1-45/7.

Butlleti 2021.indd 44

17/11/2021 16:36:15

45 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

era el dubte sobre la transició espanyola. Considerava que el govern havia d’ampliar-se amb forces conservadores i elements de la resistència interior, i es mostrà preocupat per l’ordre públic subsegüent i la influència dels comunistes. Giral li va assegurar que el traspàs de poders el portaria a terme un directori militar i que es restabliria el govern republicà a l’exili ampliat abans del retorn amb dretans, catòlics i democratacristians. El resultat de les eleccions seria respectat, àdhuc Giral va proposar-li la participació d’observadors de l’ONU.73 Al mateix temps, Aguirre s’entrevistava amb personalitats del catolicisme belga, predominants al Senat i al país flamenc, per contrarestar la influència de Franco a l’Església catòlica belga.74 El règim havia atorgat una medalla al poderós arquebisbe de Malines.

Pel que feia a la política soviètica, es va intentar una entrevista amb Molotov.75 Conscients del mal efecte que causaria als Estats Units i el Regne Unit, el govern Giral mirava de no aixecar suspicàcies. La política anglosaxona podia comptar amb l’occidentalisme dels demòcrates espanyols, a excepció de la minoria comunista. El president del govern disposaria d’un argument poderós per pressionar l’URSS i els seus vets al Consell de Seguretat de l’ONU, així com el mateix PCE i el PSUC. Es tractava d’una qüestió dolorosa: els republicans empresonats al camp de concentració de Kharagandi, al Kazakhstan, fet al qual el govern no volia donar encara publicitat. Giral tenia informació de primera mà, facilitada per un expresidiari del camp, l’enginyer francès Francisque Bornet.76 A la paradoxa que representava Kharagandi se’n sumava una altra, que els republicans compartissin presó amb milicians de la División Azul, i encara una altra, que aquests serien posats finalment en llibertat abans que els republicans.

Com tantes altres situacions bèl·liques i postbèl·liques, aquella era una incongruència exponencial fora de tota lògica.

73. Carta de José Giral a Josep Carner, a Brussel·les, París, 10 d’octubre de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44/1-45/7. Document Junta Permanente de Estado, París, 19 d’octubre de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44/1-42/1.

74. Carta de Josep Carner a José Giral, a París. Brussel·les, 18 d’octubre de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 44/1-45/7.

75. Carta de José Antonio Aguirre a Manuel de Irujo, a Londres. Donibane, 24 de setembre de 1946. Fondo Irujo. Gobierno Vasco, Caja 30.

76. Informe de F. Bornet. Adreçat a José Antonio Aguirre. «Para ser presentado a la ONU. Concerniente a la cuestión española. No es destinado a publicidad», París, finals de 1946. ANV, Artea, GE-668-2.

Butlleti 2021.indd 45

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

46 Mercè Morales Montoya

Abans que Giral viatgés a l’Assemblea de Nova York, es va reunir la Junta Permanent de l’Estat a París, formada pel president de la república, Martínez Barrio; els presidents espanyol, català i basc, i el secretari general de la presidència, Bernardo Giner de los Ríos. Giral va informar que Molotov li havia assegurat que faria el que més convingués al govern republicà i no utilitzaria, com el juny, el dret a vet.

Arribat a Nova York, va lliurar, un cop més, un memoràndum —amb catorze annexos— al secretari general de les Nacions Unides. En síntesi, agraïa que l’informe del subcomitè hagués coincidit en línies generals amb els que el govern republicà havia proporcionat, i afegia noves denúncies sobre actuacions de la dictadura posteriors al juny. A més de la repressió franquista a Espanya, se’n destacaven d’altres de caràcter internacional, com l’afer Degrelle i les activitats de la Falange a Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica. El memoràndum finalitzava amb la sol·licitud de sancions diplomàtiques i econòmiques, i es posava en valor el nombre d’estats que havien suspès formalment relacions, nombre que s’havia ampliat aquell estiu-tardor.

Uns dies després, els delegats de Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Txecoslovàquia i Veneçuela adreçaven un escrit al president de l’Assemblea Paul-Henri Spaak perquè el cas espanyol fos inclòs a l’agenda. El 4 de novembre sortia del Consell de Seguretat i passava a l’Assemblea, d’acord amb Polònia i l’aquiescència de l’URSS,77 tal com Molotov havia assegurat a Giral. La qüestió seria tractada al comitè primer (política i seguretat).

A algunes reticències a promoure sancions diplomàtiques, hi existia una oposició més contundent a imposar sancions econòmiques. L’objectiu republicà de provocar el col·lapse econòmic per manca de divises amb propostes com l’embargament del petroli i el vet al mercat exterior espanyol no varen prosperar.78 El delegat nord-americà, vicealmirall i senador per Texas Tom Connally, es va oposar completament a la mesura.79 El juliol, un informe del Departament d’Estat sobre Espanya assegurava que la ruptura de relacions diplomàtiques podria provocar 77. Resolució del Consell de Seguretat aprovada el 4 de novembre de 1946. ONU, S/RES/10.

S/PV 79.

78. Carta de José Antonio Aguirre a Manuel de Irujo, a París. Saint-Jean-de-Luz, 18 de novembre de 1946. Fondo Irujo. Gobierno Vasco, Caja 30.

79. Intervenció de Tom Connally, «Summary records of meetings of First Committee political and security questions», 11 de desembre de 1946, p. 317. FUE, Madrid, ARE-PCM, 24/2-25/4.

Butlleti 2021.indd 46

17/11/2021 16:36:15

47 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

malestar als interessos econòmics i empresarials dels Estats Units, i l’aplicació de sancions econòmiques, desordres, l’anunci d’una nova guerra civil i l’avenç comunista. En síntesi, no s’havia de pressionar Franco perquè no atemptava contra la pau i els interessos estatunidencs estaven preservats satisfactòriament.80 El 4 de desembre, el delegat cubà Guillermo Belt81 va proposar la creació d’un subcomitè per a l’elaboració d’una resolució pactada que fos acceptada per tots els membres. En formaren part Bèlgica, França, Noruega, Gran Bretanya, Estats Units, Panamà, Veneçuela, Xile, Colòmbia, Bielorússia, Polònia, Iugoslàvia i l’URSS. Predominava un caràcter sancionador que Connally no va poder aturar del tot. Finalment es va resoldre que si en un temps prudencial no es produïen canvis en la situació espanyola, l’afer tornés al Consell de Seguretat perquè aquest prengués les mesures oportunes. Mentrestant, s’havien de retirar ambaixadors i ministres plenipotenciaris. El delegat belga, Walter Loridan, cap del gabinet de Spaak, fou el portaveu de la proposta a l’Assemblea.82 En el debat general, Connally va incidir que la retirada dels diplomàtics no es podia interpretar com un acte intervencionista, sinó com una mesura profilàctica. La posició nord-americana, donada a conèixer pel Departament d’Estat als estats llatinoamericans, va ser secundada per Nicaragua, Argentina i Colòmbia. El delegat argentí, José Arce, fou l’orador que més ferventment va defensar l’Espanya franquista, fins a arribar a dir que no s’havia de perdre el temps amb la qüestió espanyola i que aquesta era aliena a les Nacions Unides.83 El delegat colombià, Soto, també s’havia pronunciat en contra de la ruptura de relacions.84 Per la seva part, el delegat britànic, Bottomley, es va oposar a imposar altra sanció que no fos la retirada d’ambaixadors. Els estats aliats dels republicans, com Txecoslovàquia, Polònia, Mèxic i Guatemala, varen insistir en la necessitat de prendre mesures més estrictes.

80. General Records of the Department of State. Department of State División of European Affairs. Memorandum on Policy toward Spain, 18 de juliol de 1946.

81. Belt s’havia proposat el 1945 com a mediador entre Franco i l’oposició.

82. D’aquesta manera li va agrair Giral el mateix dia que fou aprovada la recomanació, així com al ministre Paul-Henri Spaak. Cartes de José Giral a Loridan i Spaak, 12 de desembre de 1946. FUE, Madrid, ARE-PCM, 24/2-24/5.

83. Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 12 de desembre de 1946. ONU, A/RES/39(I). A/PV-59.

84. Intervenció de Connally, «Summary records of meetings of First Committee political and security questions», 11 de desembre de 1946, p. 304. FUE, Madrid, ARE-PCM, 24/2-25/4.

Butlleti 2021.indd 47

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

48 Mercè Morales Montoya

Finalment es va votar la resolució —la número 39— amb 34 vots a favor, 6 en contra, i 13 abstencions.85 Tots els vots en contra procedien d’Amèrica Llatina. Costa Rica, Equador, Perú i Equador s’havien sumat a les posicions de Trujillo i Perón. Cuba, Colòmbia i Hondures varen optar per l’abstenció, com havien fet a Europa Grècia i Holanda, i una bona part de països àrabs de l’arc mediterrani oriental.

El 12 de desembre de 1946, l’ONU condemnava el règim franquista pel seu origen, la seva conducta durant la Segona Guerra Mundial i pel seu caràcter feixista. En virtut d’aquesta condemna, va recomanar el següent a tots els estats membres: Primer: l’exclusió del govern espanyol com a membre dels organismes internacionals establerts per les Nacions Unides o que hi tinguessin algun nexe fins a la instauració d’un govern nou i acceptable a Espanya. Segon: el Consell de Seguretat de l’ONU estudiaria prendre mesures contra el règim franquista si en un temps prudencial no s’hagués establert a Espanya un govern l’autoritat del qual emanés dels ciutadans espanyols, que s’hagués compromès a respectar la llibertat d’expressió, de culte i de reunió, i que estigués disposat a convocar de manera immediata eleccions perquè el poble espanyol, lliure de cap intimidació i violència, pogués expressar la seva voluntat. I tercer: Tots els països membres de les Nacions Unides havien de retirar immediatament els seus ambaixadors i ministres plenipotenciaris acreditats a Madrid i informar el secretari general de l’ONU i a la seva Assemblea, en la propera reunió d’aquesta, de les mesures que s’havien pres d’acord amb aquesta recomanació.

La recomanació era el resultat del pacte entre sancionadors i no intervencionistes i, com en tot pacte, existien ambigüitats, com la inconcreció que representava «el temps prudencial» que se li atorgava a Franco. El govern republicà havia guanyat la proposta diplomàtica, però havia perdut el bloqueig econòmic i sobretot no pogué evitar allò que, a la llarga, fou decisiu: que el plet espanyol sortís sofisticadament de l’agenda de l’ONU el desembre de 1946.

85. A favor: Austràlia, Bèlgica, França, Gran Bretanya, Dinamarca, Noruega, Islàndia, Suècia, Luxemburg, Polònia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Ucraïna, Bielorússia, URSS, Estats Units, Mèxic, Bolívia, Brasil, Xile, Guatemala, Nicaragua, Panamà, Paraguai, Uruguai, Veneçuela, Haití, Austràlia, Nova Zelanda, Filipines, Xina, Índia, Iran, Libèria i Etiòpia. En contra: Argentina, Costa Rica, República Dominicana, Equador, el Salvador i Perú. Abstencions: Grècia, Holanda, Turquia, Canadà, Cuba, Colòmbia, Hondures, Afganistan, Egipte, Líban, Aràbia Saudita, Síria i Unió Sud-africana.

Butlleti 2021.indd 48

17/11/2021 16:36:15

49 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

A Espanya, el general promovia manifestacions patriòtiques per denunciar la resolució de l’ONU, mentre les ambaixades es buidaven oficialment i només hi restava l’encarregat de negocis i d’oficines comercials. Franco va trobar el concurs de Perón, el qual no sols no va retirar l’ambaixador argentí, sinó que va promoure la visita de la seva dona, Eva Perón, a Espanya. Se li va donar tanta publicitat que fins i tot es va crear una competició de futbol amb motiu de la visita, la Copa Eva Duarte.

La Generalitat va rebre les resolucions de les Nacions Unides entre l’entusiasme públic i l’escepticisme privat. L’únic que semblava més optimista era el conseller socialista, Manuel Serra i Moret. En unes declaracions a l’agència Reuter, a Londres, va afirmar que els efectes del trencament diplomàtic, juntament amb la crisi econòmica, posarien fi al règim, i feia una crida al pacte amb monàrquics i catòlics.86 El 1947, l’MSC, del qual era president, seguiria una línia d’actuació conjunta amb el PSOE de Prieto per la solució plebiscitària.

10. Tercera Assemblea de l’ONU: el Pla Marshall i Joan de Borbó El 1947, l’anticomunisme ja no era una qüestió de conservadors i ultradretans, sinó que s’havia estès entre capes àmplies de la ciutadania convençuda que l’URSS representava una amenaça real. Davant del monstre soviètic es contraposava el somni americà del Pla Marshall. Havien passat ja dos anys des de la fi de la guerra. El concurs emocional amb els republicans es refredava o, simplement, es perdia. L’evolució política cap el conservadorisme arreu, i les bones perspectives econòmiques europees amb dòlars nord-americans relegarien el cas espanyol a la marginalitat.

Després de l’Assemblea de l’ONU del desembre, el govern Giral va entrar en una crisi anunciada. Fou substituït pel del socialista Rodolfo Llopis (febrer-agost de 1947), al qual Prieto no va donar suport. En aquell clima internacional poc receptiu al retorn de la Segona República, el nou gabinet va mirar d’assolir un pacte amb els monàrquics, evitar la restauració directa de la monarquia, i noves 86. Declaracions de Manuel Serra i Moret al representant de l’agència Reuter a Londres, Maury, el 19 de desembre de 1946, les quals havien estat transcrites a París per la delegació basca després d’haver estat dictades per telèfon des de la delegació basca a Londres el 20 de desembre de 1946. ANV, Artea, GE-651-7.

Butlleti 2021.indd 49

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

50 Mercè Morales Montoya

accions a l’ONU.87 Llopis focalitzaria la seva estratègia exterior a Londres, disposat a oferir una transició plausible per occident, i a Washington, per trobar consensos sobre la proposta de sancions econòmiques, que es complicaven a causa de la campanya del Pla Marshall.

A Londres, el ministre d’Estat britànic, McNeil i el seu secretari parlamentari, Ernest Davies, li havien aconsellat que els socialistes acceptessin la monarquia com a forma d’estat, encara que els socialistes sortissin elegits a les primeres eleccions generals a Corts constituents. Les eleccions no s’havien de plantejar, per tant, com un plebiscit ocult. En aquella hora, Gil Robles apareixia com el líder de la dreta que, amb el PSOE, havia de conduir la transició espanyola.

Tanmateix, Llopis no podia perdre el suport de l’URSS a l’ONU i hauria de rebaixar expressions de Prieto, com que els comunistes no eren espanyols perquè obeïen Moscou.88 Malgrat que les sancions econòmiques havien estat desestimades a l’ONU el 1946, era possible que si republicans i monàrquics arribaven a un acord, canviés aquella reserva. El bloqueig econòmic es va centrar principalment en un aspecte: els crèdits a la dictadura. Les notícies sobre que diverses empreses nord-americanes estaven facilitant crèdits al govern franquista, així com el pacte monetari angloespanyol, varen provocar diverses visites del govern Llopis a les dues administracions, i denúncies com l’article del socialista negrinista Julio Álvarez del Vayo, Dirty deals in Spain.89 L’exambaixador britànic a Espanya, Samuel Hoare, va relacionar el pacte monetari amb l’anunci del decret franquista sobre la llei de Successió i la possibilitat que Franco es retirés després.

Hoare reconeixia, però, que tant els Estats Units com la Gran Bretanya havien d’admetre que la futura llei de Successió no tenia altra raó d’ésser que la de legitimar la dictadura i permetre a Franco mantenir-se en el poder.90 El vescomte de Templewood havia proposat l’estratègia «political raw materials» amb sancions econòmiques concretes, com el bloqueig de subministraments de petroli, carbó i cotó. Si Estats Units l’acceptava, Gran Bretanya la secundaria.

87. Proposta de govern de Llopis al president de la República, Diego Martínez Barrio, París, 6 de febrer de 1947. AMTM, Poblet.

88. Declaracions del republicà Mariano Granados. Informe de la reunió a Mèxic de diverses personalitats. Ambaixada de Mèxic, sense data [juny 1946]. FUE, Madrid, ARE-PCM, 40/2-42/1.

89. Julio Álvarez del Vayo, «Dirty deals in Spain», The Nation, 17 de març de 1947.

90. Discurs de Samuel Hoare a la BBC, Londres, 10 de juny de 1947, transcrit al francès i enviat a Alexandre Parodi, delegat francès a l’ONU. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

Butlleti 2021.indd 50

17/11/2021 16:36:15

51 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

L’anunci del referèndum sobre el decret de Successió es percebia com una farsa de democratització del règim per aconseguir entrar al Pla Marshall per a Europa.91 El general George Marshall, secretari d’Estat, havia inclòs Espanya en el seu pla de reconstrucció europea, perquè no pretenia gravar-la, però no gosava fer cap acció sense que no s’hagués democratitzat o, almenys, que ho semblés. Des de l’aparició del pla en escena el 5 de juny, amb el discurs de Marshall a la Universitat de Harvard,92 l’oposició va adoptar diferents estratègies. Gil Robles i Indalecio Prieto varen veure amb encert que assenyalava una nova època i varen actuar. Tots dos es desplaçarien a Londres, on foren rebuts alternativament per Bevin, que exercí com a mediador. Bevin va recollir les qüestions sobre les quals divergien i les envià a cada un d’ells perquè treballessin una entesa. Gil Robles i Prieto varen celebrar cinc entrevistes cercant punts de coincidència. Per Prieto era indiscutible que el retorn de la monarquia havia de formalitzar-se amb un plebiscit popular previ. Per Gil Robles havia de ser una restitució directa, argumentant que la monarquia era el millor instrument per convocar les primeres eleccions generals de la transició, assentar el parlamentarisme i preservar l’ordre.

El discurs de Truman al congrés del 12 març de 1947 (Doctrina Truman) sobre Grècia i el perill comunista al país, avalaven la política conservadora de Marshall al Departament d’Estat. No es volia una Grècia a Espanya, com tampoc una democràcia en la qual el comunisme hi fos present, com a Itàlia i França. En aquell món a punt d’entrar, si ja no ho era, en la guerra freda, tot era útil. També l’Espanya de Franco. El govern franquista havia enviat delegats a Washington, on residia l’exministre José Félix de Lequerica, com Manuel Vila, sotscap de l’Institut Espanyol per a Moneda Estrangera, per tal d’aconseguir crèdits.93 El juny de 1947, la premsa nord-americana, com el New York Times i el Herald Tribune, es feia ressò de la crisi econòmica espanyola. Des d’Espanya, Franco, entrevistat per Virgil Finkley, vicepresident de la United Press a Europa, acusava els Estats Units d’haver estat els responsables de l’actitud adoptada 91. Vegeu, entre altres, «Protest of premier Llopis to the United Nations against the Franco referendum», Spanish Information, Nova York, juny de 1947. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

92. Discurs de George C. Marshall, secretari d’Estat dels EUA, a la Universitat de Harvard, 5 de juny de 1947. FUE, Madrid, ARE-PCM, 40/2-42/1.

93. Article de Sam Pope Brewer transcrit al francès, «L’Espagne cherche à améliorer sa crise de dollars», Madrid, 26 de juny de 1947. Enviat a Alexandre Parodi, delegat francès a l’ONU. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

Butlleti 2021.indd 51

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

52 Mercè Morales Montoya

arreu del món envers el seu govern i d’incomplir les promeses que li havia fet Roosevelt durant la guerra. Espanya estava sent tractada de manera injusta.94 Per la seva part, el govern republicà intentava frenar la concessió de crèdits nord-americans. Jaume Miravitlles s’entrevistà amb diversos dirigents del Departament d’Estat, sovint acompanyat d’Antón de Irala. El 19 de juny visitava Samuel Reber, sotscap de la Divisió de l’Europa de l’Oest i segon de Paul T. Culberston. Reber va assegurar que el Pla Marshall no s’aplicaria a Espanya i va posar en dubte que cap banc i empresa nord-americana acordés un crèdit bancari substancial amb Franco, coneixent la posició del govern. Va negar que es gestionessin crèdits per proporcionar matèria primera a la indústria tèxtil catalana i a altres sectors de l’economia, però sí que va reconèixer que certes empreses espanyoles estaven gestionant crèdits privats amb empreses nord-americanes per quantitats d’entre cent mil i tres-cents mil dòlars. Respecte a la política espanyola, Reber va afirmar que els Estats Units donarien suport a un govern democràtic format per elements que anessin des del sector socialista no comunista fins als monàrquics, excloent els extremistes d’esquerra i de dreta, com falangistes i carlistes. En el que Reber no es va manifestar tan explícit fou en com s’havia de facilitar el canvi.

Els republicans comptaven amb el suport de l’America for Democratic Action, constituïda a Washington després de la mort de Roosevelt per Eleanor Roosevelt, John Kenneth Galbraith, Walter Reuther, Arthur Schlesinger i el teòleg Reinhold Niebuhr. El seu president, Leon Henderson, va adreçar una carta al general Marshall el 4 de juny en què denunciava l’empresonament i la repressió de centenars de vaguistes bascs i el preguntava si es parlaria del cas espanyol a l’ONU per posar fi al «temps prudencial» que s’havia concedit a Franco.95 Dos dies després, es reunia el Consell de Seguretat sense que es plantegés el cas espanyol per cap membre, malgrat les gestions de Llopis.

El govern basc va continuar intentant influir sobre l’Església aprofitant les pastorals del bisbe Antonio Piladain i les manifestacions de l’exiliat mossèn José Miguel Barandiarán. Antón de Irala havia contactat amb el delegat 94. Article de Virgil Finkley transcrit al francès, «Franco accuse les Etats Unis de l’attitude mondiale contra l’Espagne», Madrid, 26 de juny de 1946. Enviat a Alexandre Parodi, delegat francès a l’ONU. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

95. Carta d’Antonio de Irala a José Antonio Aguirre, a París. Nova York, 10 de juny de 1947. ANV, Artea, GE-647-2.

Butlleti 2021.indd 52

17/11/2021 16:36:15

53 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

apostòlic a Washington, el cardenal Amietto Giovanni Cicognani, per informar-lo de la repressió exercida sobre els vaguistes de Bilbao.96 Gil Robles també s’havia entrevistat amb el papa a Roma.97 Pius XII veia amb simpatia que es trobés una solució acceptable per a la restauració monàrquica, però no va acceptar la denúncia de Gil Robles sobre el capteniment de la jerarquia eclesiàstica espanyola envers Franco, en promocionar el referèndum sobre la llei de Successió. Tanmateix, es va comprometre a fer que el Vaticà expedís instruccions perquè l’Església espanyola mantingués una actuació més independent respecte l’estat.

El 6 de juliol, Franco convocava el referèndum que donà lloc a la llei de Successió i a la restauració automàtica de la monarquia, amb ell centralitzant tots els poders i elegint el monarca que l’havia de succeir. El referèndum havia mobilitzat l’oposició, també la monàrquica. Joan de Borbó ja havia denunciat el 7 d’abril el projecte de la llei de Successió en el Manifest d’Estoril. Uns dies després del referèndum, Franco s’entrevistava amb Paul T. Culberston, en una visita explotada amb una gran publicitat, malgrat que aquest va afirmar, quan va arribar en vaixell a la Corunya, que els Estats Units no havien canviat de parer sobre la dictadura. Tanmateix, va produir un gran efecte.

El govern Llopis va entrar en crisi poc després. Al congrés socialista del PSOE a Tolosa de Llenguadoc l’última setmana d’aquell mogut juliol, Prieto va defensar la idea de Junta mixta, més flexible que el govern republicà per a la incoporació de sectors conservadors, l’exèrcit i l’Església. Llopis va dimitir. Amb l’Assemblea de l’ONU a les portes, Martínez Barrio va encarregar al republicà Álvaro de Albornoz la formació d’un nou Consell de Ministres. Fou un govern sense suports, tampoc dels nacionalistes catalans i bascos. La Generalitat i el govern basc varen adoptar una posició a l’expectativa, sense involucrar-se amb el govern espanyol ni amb la Junta prietista. Tampoc en aquells dies les relacions entre ERC i el PNB passaven per un bon moment, després d’algunes topades entre Tarradellas i Irujo. D’alguna manera, el món republicà s’ensorrava en renunciar a la república, fet que per als nacionalistes comportava a més a més la possibilitat que els estatuts d’autonomia no es revalidessin.

96. Carta d’Amieto Giovanni Cicognani a Antonio de Irala, a Nova York. Washington, 14 de juny de 1947. ANV, Artea, GE-647-2.

97. «Nota confidencial n.º 21. 29 Octubre 1947. Entrevista de Gil Robles con el Papa».

ANV, Artea, GE-664-4.

Butlleti 2021.indd 53

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

54 Mercè Morales Montoya

El 15 de setembre, la Generalitat havia difós un nou comunicat públic adreçat a les Nacions Unides. Es posava en dubte el guany democràtic obtingut amb la solució del «temps prudencial», i denunciava el referèndum franquista sobre la llei de Successió: «Plebiscit amb un sol elector [Franco], i el d’una monarquia de butxaca, feta a gust de l’àrbitre suprem, perquè se’n serveixi com i quan voldrà».98 El 29 d’agost el president Irla s’havia adreçat al secretari general de la International Association of Democratic Lawyers, a Nova York,99 per denunciar el terror franquista i salvar algunes víctimes de la repressió. S’havia sofert una nova onada repressiva al país i es denunciaven les tortures, que anaven des d’injeccions de càmfora per fer reviure els presos i detinguts quan defallien, fins a fer-los «la roda», «el passeig» i «el torniquet», prendre’ls la dona i deixar els seus fills tancats a casa.100 A finals de setembre, Miratvilles i Irala varen marxar a Washington per entrevistar-se de nou amb Reber. Quan Irala va assenyalar la conveniència que l’ONU fes un pas endavant sobre el tema espanyol, Reber el va tallar en sec: «Estados Unidos tiene ya fijada su política en las Naciones Unidas por lo que a España se refiere […]. No queremos que haya decisiones contra Franco y en esta línea están de acuerdo Inglaterra y Francia».101 Reber no va donar-los cap esperança, però es va interessar per les gestions de Prieto. Les entrevistes amb Outerbridge Horsey, diplomàtic responsable dels afers espanyols al Departament d’Estat, no donaren millor resultat. Horsey coneixia la dualitat que s’havia creat entre el govern republicà d’Albornoz i la Junta prietista i, com Reber, es va mostrar contundent. Els Estats Units no volien que el cas espanyol es debatés de nou a l’ONU: «Estamos convencidos que las discusiones anteriores han fortalecido a Franco […] Franco sabe que no tendrá dinero y eso es suficiente.

Lo mejor en vez de discutir las cosas en las Naciones Unidas es que cuando a nosotros se nos acerquen hombres de negocios y personalidades franquistas les digamos, como les estamos diciendo, que no hay ni habrá dinero. El efecto es 98. Nota pública del president de la Generalitat, Josep Irla, amb motiu de la reunió de l’Assemblea de l’ONU, París, 15 de setembre de 1947. AMTM, Poblet, Fons Irla.

99. Carta i nota de Josep Irla al secretari general de la International Association of Democratic Lawyers, a Nova York. París, 29 d’agost de 1947. AMTM, Poblet, Fons Irla.

100. «Relació d’un detingut», Butlletí d’Informació, núm. 8, París, 11 de setembre de 1947.

Generalitat de Catalunya, Serveis d’Informació. AMTM, Poblet.

101. Carta i informes redactats per Antón d’Irala enviats a José Antonio Aguirre, a París.

Nova York, 25 de setembre de 1947. ANV, Artea, GE-647-2.

Butlleti 2021.indd 54

17/11/2021 16:36:15

55 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

el mismo».102 I advertia: «En las Naciones Unidas no habrá discusión. Se dará cuenta de cómo se ha cumplido la recomendación de la asamblea anterior y se pasará a otro asunto». D’aquelles converses es va arribar a un pacte. Els republicans no avalarien cap proposta sobre sancions econòmiques que no anessin dirigides exclusivament als crèdits. No es volia que l’URSS i països de la seva esfera aprofitessin el cas espanyol per posar objeccions al Pla Marshall.

Uns dies després, Norman Armour, sotssecretari d’Estat, encarregava a George F. Kennan, cap del grup de Planificació Política, un informe sobre la política nord-americana a seguir amb Espanya. Es proposava un canvi d’actitud a l’ONU per millorar les relacions econòmiques i, sobretot, les militars amb Franco. En definitiva, s’havia de posar el punt i final a la qüestió espanyola.103 Com l’any 1946, de nou la delegació basca a Nova York va treballar a tot ritme, preparant un memoràndum perquè el signés i completés Albornoz quan arribés i lliurar-lo al president de l’Assemblea, el brasiler Owsaldo Aranha. A diferència de l’anterior, aquest era un memoràndum de mínims que traslladava fidelment el canvi que s’havia produït amb l’arribada del Pla Marshall i dins la mateixa administració nord-americana. El que se sol·licitava a l’Assemblea era una ratificació dels acords presos amb anterioritat i no donar suport moral ni material a un règim que la mateixa Assemblea havia condemnat. Si l’ONU votava aquesta resolució, s’haurien de cancel·lar les operacions econòmiques d’emprèstits, cessions i arrendaments que estiguessin en marxa amb Espanya i la recomanació a tots els països membres que informessin el secretari general i l’Assemblea sobre la forma en què havien complert la recomanació.104 El bloqueig dels crèdits no suposava el trencament de les relacions comercials de compra de mercaderies ni clearings, tampoc l’ajuda humanitària.105 «Nadie

102. Ibid.

103. Foreign Relations of the United States. G. Kennan to the Secretary of State and the Under Secretary of State. Annex. U.S. policy toward Spain 1947, vol. III. Washington, 20 d’octubre de 1947, p. 1092-1095.

104. Esborrany de la proposta presentada pel govern republicà espanyol a l’Assemblea de l’ONU. Redactada per Antón de Irala i Jaume Miratvilles i signada pel president del Consell de Ministres de la República, Álvaro de Albornoz. Nova York, 19 de setembre de 1947. ANV, Artea, GE-647-2.

105. Notes adreçades al president Aguirre referents a la política a seguir pel govern espanyol en l’Assemblea de l’ONU. Redactades per Antonio de Irala, Nova York, 19 de setembre de 1947.

ANV, Artea, GE-647-2.

Butlleti 2021.indd 55

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

56 Mercè Morales Montoya

deplora más que el gobierno español que la cuestión de España sea un grave motivo de fricción internacional», afirmaria Albornoz, i justificava la limitació de la proposta presentada, «porque creemos que en las actuales circunstancias no conduciría a resultados prácticos y podría complicar nuestra situación en la Asamblea».106 Albornoz va intentar fer un equilibri entre països llatinoamericans, democràcies occidentals i estats de l’esfera soviètica. Havia fet gestions prèvies amb els governs amics de Mèxic, Veneçuela i Guatemala, però, com en el cas de Llopis el juny, cap dels tres governs no es va avenir a plantejar més propostes. Així mateix, va intentar evitar que l’URSS i els estats de la seva esfera presentessin iniciatives sancionadores i s’ajustessin a la recomanació dels crèdits.

El cas espanyol es va debatre amb l’ombra de Grècia, Indoxina, Corea i Palestina passejant per l’Assemblea. La tensió entre les dues potències mundials era enorme i es parlava de la retirada de l’URSS de l’ONU. Es va tractar al comitè primer (política i seguretat), del qual va passar a un subcomitè, per elaborar una proposta de recomanació pactada. En el debat, els països llatinoamericans varen manifestar-se en general només a favor de ratificar els acords anteriors. Per la seva part, el delegat francès, Leon Jouhaux, havia proposat sancions que, quan les va posar en comú amb la resta dels membres de la delegació francesa, varen ser refusades. La situació a França també havia canviat. El partit comunista havia marxat del govern el mes de maig i estava promovent vagues.

Bèlgica i els països nòrdics, favorables als republicans l’any anterior, varen mostrar-se reservats. Gran Bretanya tampoc no va donar suport a la proposició sobre els crèdits. En la línia de Reber, Davies va afirmar que el govern britànic no ajudaria econòmicament Franco, però no volia que aquesta decisió es formalitzés a l’ONU, perquè es podia interpretar com l’inici d’una política de sancions. No es tocaria, ni superficialment, cap punt que directament o indirectament tingués a veure amb el Pla Marshall. Els estats de l’Europa de l’Est varen manifestar-se inicialment favorables a la proposta republicana, però quan varen conèixer que els països llatinoamericans que havien reconegut el govern republicà no volien signar la proposició, es varen limitar a donar suport a la 106. Carta i memoràndum adreçat per Álvaro de Albornoz a Oswaldo Aranha. El document no porta data, perquè s’havia de lliurar quan es donés a conèixer el dia que es debatria el cas espanyol a l’Assemblea. La idea era presentar-lo a última hora. És probable que es redactés l’última setmana de setembre o la primera d’octubre de 1947. ANV, Artea, GE-647-2.

Butlleti 2021.indd 56

17/11/2021 16:36:15

57 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

proposició de Polònia. Aquesta pretenia que el cas espanyol tornés al Consell de Seguretat.

La gran sorpresa va arribar quan els Estats Units no varen acceptar ni la proposta de ratificació dels acords de 1946. L’any anterior s’havien oposat al segon paràgraf de la recomanació que feia referència al «temps prudencial», però, finalment, havien votat el conjunt del text. En presentar-se de nou, la seva oposició a incorporar aquest paràgraf va obligar a votar per separat cada un dels tres punts de la recomanació.

El plet espanyol, ja una anomalia, havia esdevingut també un destorb. No va obtenir ni la ratificació sencera de l’any anterior i el 17 de novembre restava fora de les Nacions Unides.107 Com volien els Estats Units, el segon paràgraf no va ser ratificat. També els intents perquè la qüestió espanyola tornés al Consell de Seguretat foren inútils.108 Els ambaixadors continuarien fora d’Espanya, però Franco ja no estaria sota vigilància i, per tant, restava fora de l’àmbit de penalització soviètica al Consell de Seguretat.

En aquesta ocasió, el cas espanyol no va tenir repercussió mediàtica, i el tracte que va rebre Albornoz, també per les delegacions de països amics, fou correcte, però fred. L’escassa influència del govern republicà i la presència de Negrín i Luis de Azcárate amb una proposta de recomanacions més dures donava una imatge bastant desoladora de l’oposició. Albornoz estava sol a l’ONU: «Sonaban otras voces llamando a otras puertas y se patentizaba en múltiples formas la división y la discordia republicanas», escriuria als seus ministres.109 11. Cap a l’admissió d’Espanya a l’ONU (1948-1955) Després que el govern republicà no obtingués cap resultat a l’Assemblea que no fos el de veure retallada la recomanació del desembre de 1946, Albornoz va adreçar-se encara als ministres d’Afers Exteriors de França, Gran Bretanya, els

107. Annual report of the Security Council 1947-1948, Part. 1: United Nations. Section 2.

The General Assembly, Chapter D. Second regular session, p. 47 i sq.

108. Informe adreçat a Alexandre Parodi, delegat francès a l’ONU, 8 de juliol de 1947.

AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

109. Carta d’Álvaro de Albornoz a Fernando Valera, a París. Nova York, 19 de novembre de 1947. FUE, Madrid, ARE-PCM, 1/1/2/9-2/39).

Butlleti 2021.indd 57

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

58 Mercè Morales Montoya

Estats Units i l’URSS, reunits aquell novembre a Londres en un clima d’hostilitat manifesta i clara ruptura, en el marc de les vagues promocionades pels comunistes que tenien lloc a França i Itàlia. Un informe secret del Comissariat d’Informació General de Perpinyà adreçat al prefecte dels Pirineus Orientals afirmava que les organitzacions polítiques espanyoles, catalanes i basques s’havien manifestat en contra del moviment.110 L’informe assegurava que el PCE, que tenia entre trescents i quatre-cents militants a la regió, i el PSUC, entre quatre-cents i cinc-cents, hi havien participat. La persecució dels comunistes exiliats a França culminaria amb una operació conjunta entre les policies francesa i espanyola el 1950.

En aquell clima, Albornoz ja no demanava sancions, només que es donés suport i solucions a l’oposició.111 El gener de 1948, Irla dissolia el govern de la Generalitat. No se’n tornaria a formar cap més a l’exili. Prieto, elegit president del PSOE el març, i Gil Robles miraven d’accelerar l’acord. Finalment, el pacte entre Joan de Borbó i Franco del 25 d’agost de 1948 dinamitaria l’opció prietista, tot i que encara es mantindria tres anys més. El 30 d’agost, Prieto i Gil Robles signaven el Pacte de Saint-Jean-de-Luz, amb una solució plebiscitària que ja no tindria recorregut.

Miravitlles encara s’entrevistaria amb Horsey per sondejar canvis en la política nord-americana. El diplomàtic nord-americà li va contestar amb claredat: la política dels Estats Units a Europa eren el Pla Marshall i combatre l’expansió soviètica, i manifestava dubtes seriosos sobre una transició pactada: «No veo cómo la Iglesia pueda actuar enérgicamente contra Franco ni cómo los monárquicos puedan aceptar el plebiscito».112 Miravitlles continuaria actuant prop del govern nord-americà i de les Nacions Unides, entre altres, denunciant la detenció de membres d’ERC a Barcelona i sol·licitant, com es venia fent des de 1945, que la mort de Lluís Companys fos tractada com un acte criminal de guerra.113 110. Note d’Information. Secret, núm. 1356/N1. Enviada pel Commissariat des Renseignements Généraux de Perpinyà al prefecte dels Pirineus Orientals a Perpinyà. Perpinyà, 29 de novembre de 1947. ADPO, Perpinyà, 31W 33.

111. Proposta de document per a la reunió de Londres, novembre de 1947. FUE, Madrid, 232-16.

112. Entrevista entre el Sr. Miravitlles i el Sr. Cute Bridge Horsey, cap de la secció espanyola del Departament d’Estat, 29 de gener de 1948. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

113. Carta de Jaume Miravitlles al secretari general de l’ONU, Nova York, 25 de maig de 1948. AMTM, Poblet, Fons Miravitlles.

Butlleti 2021.indd 58

17/11/2021 16:36:15

59 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

Des de 1947, el flux d’exiliats cap a Espanya havia anat augmentant. Espanya restava com una incongruència a l’Europa occidental, i per als que havien lluitat contra el feixisme durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, com un insult i una injustícia. El setembre de 1948, Albornoz adreçava diferents escrits a les Nacions Unides denunciant la política de no-intervenció de l’organisme, però l’spanish question ja no es va incloure a l’agenda.114 El 4 d’abril de 1949 es creava l’OTAN i just un mes després, el cas espanyol tornava al comitè polític de l’Assemblea, introduït pel delegat de Polònia. Albornoz havia enviat al secretari general de l’ONU, Trigvye Lie, un altre memoràndum amb vint-i-un annexos. Entre el 4 i el 7 de maig es va debatre la proposta polonesa de sancions econòmiques. En sentit contrari, es va presentar la proposta de Bolívia, Brasil, Colòmbia i Perú, la qual recomanava llibertat d’acció als estats membres per restablir les relacions diplomàtiques amb Espanya. Cap de les dues propostes no va obtenir la majoria de dos terços. Els Estats Units varen votar en contra de la proposició polonesa i es varen abstenir de la llatinoamericana.

Truman havia donat el vistiplau a darrera hora a la proposta de la delegació nord-americana formada per Elionor Roosevelt, John F. Dulles, Phillip C. Jessup i Benjamin V. Cohen, en contra de les pressions del Departament de Defensa. La proposta afavoria l’entrada d’Espanya en alguns organismes de l’ONU, però mantenia la sanció diplomàtica. Aquest posicionament es revertiria poc temps després davant la pluja de crítiques que Truman va rebre per l’abstenció i no haver votat a favor del retorn dels ambaixadors a Espanya. Al Congrés nord-americà, els integrants de l’Spanish lobby fomentat per Lequerica, com Styles Bridges, varen denunciar que la primera potència del món no podia permetre’s aquella manca de decisió, abstenint-se en les votacions. Lawrence H. Smith posaria contra les cordes el secretari d’Estat Dean Acheson, ja que, quan aquest defensà que la posició nord-americana venia condicionada per la manca de drets i llibertats a Espanya, Smith li va fer veure que, en aquell cas, alguns països europeus i llatinoamericans tampoc haurien de ser reconeguts pels Estats Units.115 114. Carta d’Álvaro de Albornoz a H. V. Evatt, president de les Nacions Unides. París, 15 de novembre de 1948. FUE, Madrid, 86-1.

115. Congressional Record. 81st Congress. Ist Session. Remarks in the Senate relative to U.S. Policy toward Spain, 10 de maig de 1949, p. 5971.

Butlleti 2021.indd 59

17/11/2021 16:36:15

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

60 Mercè Morales Montoya

La pressió del Congrés i del Departament de Defensa sobre la política del Departament d’Estat seria aclaparadora en els mesos següents. Truman faria el pas definitiu quan, a primers de 1950, Acheson va anunciar que, a causa del fracàs de la recomanació de 1946, els Estats Units votarien una resolució que permetés el retorn dels ambaixadors als estats membres que així ho desitgessin. En aquell lapse de temps havien tingut lloc dos fets que donarien un gir més dur a la guerra freda i l’oficialitzarien. La tardor de 1949, les forces comunistes de Mao Tse-Tung havien derrotat les nacionalistes de Chiank Kai-Shek, i l’URSS havia fet esclatar la seva primera bomba atòmica, posant fi al monopoli atòmic nord-americà.

Amb l’esclat de la Guerra de Corea el juny de 1950, no es descartava que l’expansió comunista toqués la porta d’occident. Davant d’aquella possibilitat, la posició estratègica d’Espanya i l’establiment de bases militars nord-americanes es plantejaven com una necessitat peremptòria. Calia, doncs, que l’Assemblea anul·lés la recomanació de 1946 i es restablissin les relacions formals. El 27 d’octubre es va reunir el comitè polític de l’ONU. John S. Sparkman va presentar la proposta d’anul·lació nord-americana, la qual fou aprovada per majoria, després que es votés en dos torns. Primer, el preàmbul general de condemna al franquisme, i el paràgraf que feia referència al trencament de relacions diplomàtiques. El 4 de novembre de 1950, la resolució va passar a l’Assemblea, on va ser aprovada per 38 vots a favor, 10 en contra i 12 abstencions. La recomanació del 12 de desembre de 1946 restava sense vigència.116 A Europa varen votar a favor Bèlgica, Holanda i Luxemburg; es varen abstenir Gran Bretanya, França, Noruega, Dinamarca i Suècia, mentre l’URSS, Bielorússia, Ucraïna, Txecoslovàquia, Polònia i Iugoslàvia votaren en contra. A Amèrica Llatina varen votar a favor la majoria dels estats membres, amb l’excepció de Mèxic, Uruguai i Guatemala, que varen votar en contra, i Cuba, que es va abstenir.

Antics aliats com Veneçuela i Panamà varen votar a favor. Els països àrabs varen votar favorablement, mentre Israel ho feia en contra. Els estats asiàtics i africans varen votar també majoritàriament a favor, menys l’Índia, Indonesia, Birmània i Etiòpia, que es varen abstenir. Austràlia i Nova Zelanda també s’abstingueren.

La decisió de l’ONU es va endur les restes de bona part dels dirigents que havien protagonitzat aquella primera oposició exiliada dels anys quaranta.

116. Acta de l’Assemblea de l’ONU del 4 de novembre de 1950. ONU, A/RES/386 (III)-A/PV-304.

Butlleti 2021.indd 60

17/11/2021 16:36:16

61 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

Només uns dies després, Prieto dimitia com a secretari general del PSOE, de la vicepresidència de la UGT i del comitè d’enllaç amb els monàrquics, amb la coneguda frase: «Mi fracaso es completo. Soy responsable de haber inducido a nuestro partido a fiarse de poderosos gobiernos democráticos que no merecían esta confianza, como acaban de demostrarlo».117 Albornoz també va presentar la dimissió, però, a instàncies de Martínez Barrio va continuar en el govern, fins a la seva marxa definitiva el juliol de 1951. El 15 d’aquell mes, Joan de Borbó s’adreçava a Franco per negar qualsevol tipus d’aliança o pacte amb cap força política aliena al Movimiento Nacional. L’agost es formalitzava el trencament del pacte de Saint-Jean-de-Luz entre Prieto i Gil Robles.

El 13 d’agost, Félix Gordón Ordás formava un nou Consell de Ministres.

Els documents que el nou president enviaria a l’ONU ja no tindrien cap ressò.

El 1952, el triomf del Partit Republicà a les eleccions nord-americanes obria les portes als acords signats l’any següent que permeteren la instal·lació de les bases americanes de Rota, Torrejón de Ardoz i Saragossa. Espanya entrava a la UNESCO, i el gener de 1955 se li va atorgar un lloc d’observador permanent a l’ONU fins que fos admesa la seva sol·licitud. Gordón Ordás va denunciar-ho,118 conscient que era només un gest. El 14 de desembre de 1955 Espanya entrava a l’ONU. Bibliografia Balfour, Sebastian; Preston, Paul [eds.] (2002). España y las grandes potencias en el siglo XX. Barcelona: Crítica.

Bin Ahmed, Qasim (1992). Britain, Franco and the Cold War 1945-1950. Nova York.

Cabeza Sánchez-Albornoz, Sonsoles (1995). «Posición de la República en el exilio ante el ingreso de España en la ONU». Cuadernos de Historia Contemporánea, núm. 17.

Delgado Gómez-Escalonilla, Lorenzo (2001). «El régimen de Franco, el Plan Marshall y las potencias occidentales». Relations Internationales, núm. 106.

117. El Socialista, 16 de novembre de 1950.

118. Carta de Félix Gordón Ordás a Dag Hammarskoeld, secretari general de l’ONU, París, 8 de febrer de 1955. FUE, Madrid, 421-13.

Butlleti 2021.indd 61

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

62 Mercè Morales Montoya

Dulphy, Anne (2002). La politique de la France à l’égard de l’Espagne de 1945 à 1955. Entre idéologie et réalisme. París: Ministère des Affaires Étrangères.

Dunthorn, D. J. (2000). Britain and the Spanish Anti-Franco Opposition, 1940-1950. Basingstoke: Palgrave.

Edwards, J. (1999). Anglo-American Relations and the Franco Question, 19451955. Oxford: Oxford University Press.

Eiroa, Matilde (2001). Las relaciones de Franco con Europa Centro-Oriental (1939-1955). Barcelona: Ariel.

Espadas Burgos, Manuel (1987). Franquismo y política exterior. Madrid: Rialp.

Fernández García, Antonio; Pereira Castañares, Juan Carlos (1995). «La percepción española de la ONU (1945-1962)». Cuadernos de Historia Contemporánea, núm. 17, Madrid: Servicio de Publicaciones de la Universidad Complutense.

Flores, Xavier (2001). «El Gobierno de la República en el exilio. Crónica de un imposible retorno, Espacio, Tiempo y Forma». Historia Contemporánea, sèrie V, núm. 14.

Gil Pecharromán, Julio (2008). La política exterior del franquismo. Entre Hendaya y El Aaiún. Barcelona: Flor del Viento.

Gil-Robles, José María (1976). La monarquía por la que yo luché: páginas de un diario, 1941-1954. Madrid: Taurus.

Gromyko, Andrei (1989). Memorias. Madrid: El País/Aguilar.

Güell, Casilda (2009). Las potencias internacionales ante la dictadura española (1944-1950). Madrid: Aresta Editorial.

Guirao, Fernando (1998). Spain and the Reconstruction of Western Europe, 1945-57, Challenge and Response. Londres - Nova York: Macmillan/St. Martin’s Press.

Hassiotis, Luciano (2010). «Grecia ante la cuestión española (1946-1950)».

Ayer, núm. 78, p. 233-264.

Hayes, Carlton J. H. (1951). The United States and Spain. Nova York: Sheed & Ward, Inc. Hughes Emmet, J. (1947). Report from Spain. Nova York: Henry Holt & Co. Jarque, Arturo (1998). «Queremos esas bases». A: El acercamiento de Estados Unidos a la España de Franco. Madrid: Universidad de Alcalá de Henares.

Jiménez de Aberásturi, Juan Carlos (1999). De la derrota a la esperanza: políticas vascas durante la Segunda Guerra Mundial (1937-1947). Bilbao: Instituto Vasco de Administración Pública (IVAP).

Butlleti 2021.indd 62

17/11/2021 16:36:16

63 El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda

Jiménez Redondo, J. C. (1996). «La península Ibérica entre el fin de la Cuestión Española y la guerra fría». A: Lleonart, J. A. España y la ONU. Vol. V. Madrid: CSIC, p. 83-123.

Leffler, Melvyn, P. (2008). La guerra después de la guerra. Estados Unidos, la Unión Soviética y la Guerra Fría. Barcelona: Crítica.

Leitz, Christian; Dunthorn, David. J. [eds.] (1999). Spain in International context. 1936-1959. Nova York - Oxford: Berghahn.

Liedtke, Boris N. (1997). Embracing Dictatorship. United States Relations with Spain, 1945-1953. Londres: MacMillan.

Lleonart y Anselem, Alberto (1983). J. España y ONU. La «cuestión española» (1945-1947). 2 vol. Madrid: CSIC. Vol. III (1985), vol. IV (1991), vol. VI (1996).

León Girbau, Vicente (1960). «España y la Guerra Fría». Cuadernos Americanos.

Vol. 62.

Marquina Barrio, Antonio (1986). España en la política de la seguridad occidental 1939-1986. Madrid: Ediciones Ejército.

Martínez Lillo, P. A. (1996). «La diplomacia española y el Plan Marshall en el marco de las relaciones hispano-francesas (junio 1947-abril 1948)».

Cuadernos de Historia Contemporánea, núm. 18, p. 155-174.

— (2000). «La política exterior de España en el marco de la Guerra Fría». A: Tusell, J.; Avilés, J. J., i Pardo, R. La política exterior de España en el siglo XX. Madrid: UNED-Biblioteca Nueva, p. 323-340.

Moradiellos, Enrique (2000). «La Conferencia de Postdam de 1945 y el problema español». A: Tusell, J.; Avilés, J. J., i Pardo, R. La política exterior de España en el siglo XX. Madrid: UNED-Biblioteca Nueva, p. 307-326.

— (2005). Franco frente a Churchill. Barcelona: Península.

Morales Montoya, Mercè (2008). La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català. Barcelona: Editorial Base.

Petresdorff, E. von (1971). «Las relaciones internacionales de España en los años 1945 a 1955». Revista de Política Internacional, núm.117, p. 51-88.

Pharo, Helge (2018). «Smalls State Anti-Fascism: Norway’s Quest to Eliminate the Franco Regime in the Aftermath of World War II». Culture & History Digital Journey, núm. 7 (1).

Pons Ràfols, Xavier (2015). «Spain in the United Nations: Sixtieth Anniversary».

Spanish Yearbook International Law, p. 101-127.

Portero, Florentino (1990). Franco aislado. Madrid: Istmo.

Butlleti 2021.indd 63

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

64 Mercè Morales Montoya

— (2002). «España, el Reino Unido y la Guerra Fría». A: Balfour, S.; Preston, P. [eds.]: España y las grandes potencias en el siglo XX. Barcelona: Crítica, p. 210-228.

Powell, Charles; Jiménez, Juan Carlos [eds.] (2007). Del autoritarismo a la democracia. Estudios de política exterior española. Madrid: Sílex.

Preston, Paul (1999). «Franco’s Foreign Policy, 1939-1953». A: Leitz, Christian; Dunthorn, David. J. [eds.] Spain in an International Context, 1936-1959.

Nova York - Oxford: Bergahn, p. 1-18.

Rein, Raanan (1991). «Israel and the “Spanish Question” in the United Nations, 1949-55». International Problems, Society & Politics (Hebrew). Vol. 30, núm. 57, p. 74.

— (1995). Franco-Perón. Las relaciones hispano-argentinas, 1943-50. Madrid: CSIC. Sánchez González, Irene (2015). Diez años de soledad. España, la ONU y la dictadura franquista, 1945-1955. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla.

Sebastián de Erice, José (1950). «España y las Naciones Unidas». Cuadernos de Política Internacional, núm. 4 (desembre), p. 9-49.

Swain, Geoffrey (1999). «Stalin and Spain, 1944-1948». A: Leitz, Christian; Dunthorn, David. J. [eds.] Spain in an International Context, 1936-1959.

Nova York - Oxford: Bergahn, p. 245-264.

Termis, Fernando (2005). Renunciando a todo. El régimen franquista y los Estados Unidos desde 1945 hasta 1963. Madrid: UNED - Biblioteca Nueva, 2005.

Trouve, Martin (2008). L’Espagne et l’Europe de la dictature de franco à l’Union Européenne. Brussel·les: Peter Lang.

Tusell, J.; Avilés, J. J., i Pardo, R. (2000). La política exterior de España en el siglo XX. Madrid: UNED - Biblioteca Nueva.

Veiga, Francisco; Ucelay-Da Cal, Enrique, i Duarte, Ángel (1997). La paz simulada. Una historia de la Guerra Fría (1941-1991). Madrid: Alianza Editorial.

Viñas, A. (2003). En las garras del águila. Los pactos con EE.UU., de Francisco Franco a Felipe González (1945-1995). Barcelona: Crítica.

Yuste de Paz, Miguel Ángel (2005). La Segunda República española en el exilio en los inicios de la Guerra Fría (1945-1951). Madrid: Fundación Universitaria Española.

Zubok, Vlasdislav (2008). Un imperio fallido. La Unión Soviética durante la Guerra Fría. Barcelona: Crítica.

Butlleti 2021.indd 64

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 65-90 DOI: 10.2436/20.1001.01.219

GEORGES DWELSHAUVERS, L’HOME QUE VA SER UTILITZAT PER A COMENÇAR A DESTRUIR L’OBRA CULTURAL DE LA MANCOMUNITAT Josep Pich Mitjana Universitat Pompeu Fabra1 Jordi Sabater Universitat Ramon Llull2 Frederic J. Porta GRENS de la UPF3 Article lliurat el 2 de novembre de 2020. Acceptat el 12 d’abril de 2021

Resum El present article vol explicar l’afer Dwelshauvers, a través del protagonista d’aquest cas de depuració de l’obra cultural de la Mancomunitat que sacsejà Barcelona la primavera de 1924. Georges Dwelshauvers, un prestigiós psicòleg belga, va arribar a Catalunya convidat per la Mancomunitat, amb l’encàrrec d’impulsar un laboratori de psicologia. La tasca que va emprendre d’ençà 1918 no tenia res a veure amb la política, però l’adveniment de la Dictadura i la voluntat d’aquesta de laminar l’obra cultural de la Mancomunitat van convertir el laboratori de Dwelshauvers en la baula feble a través de la qual s’encetà el desmantellament de la institució i de les seves activitats. L’afer va posar de manifest el que era una lluita intensa pel control de la cultura i del sector intel·lectual-professional

1. E-mail: josep. pich@upf.edu 2. E-mail: jsabater@peretarres.org 3. E-mail: frede96@gmail.com

Butlleti 2021.indd 65

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

66 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

a Catalunya entre primoriveristes i antiprimoriveristes. La campanya del govern dictatorial, amb la col·laboració d’Eugeni d’Ors, contra el psicòleg flamenc i el laboratori que dirigia provocà, com segurament esperaven els partidaris de la Dictadura, una reacció de suport de professors, estudiants i treballadors dels centres culturals i educatius de la Mancomunitat i del catalanisme en general.

Emprant l’afer Dwelshauvers com a pretext, la Dictadura aconseguí demolir la Mancomunitat i la seva obra cultural.

Paraules clau Georges Dwelshauvers, Eugeni d’Ors, Mancomunitat, catalanisme, repressió cultural.

Georges Dwelshauvers, the man who was used to begin the destruction of the cultural work of the Mancomunitat Abstract This article seeks to explain the Dwelshauvers affair through the protagonist of the case which started the debugging of the cultural work of the Mancomunitat, which shook Barcelona in the spring of 1924. Dwelshauvers, a prestigious Belgian psychologist, arrived in Catalonia invited by the Mancomunitat to promote a Psychology Laboratory. The work he undertook since 1918 had nothing to do with politics, but the advent of the Dictatorship and its desire to laminate the cultural work of the Mancomunitat, made the Dwelshauvers laboratory the weak link, through which the dismantling of the institution and its activities could begin. The affair displayed the intense struggle for control of culture and the intellectual-professional sector in Catalonia between primoriveristas and antiprimoriveristas. The campaign of the dictatorial government, with the collaboration of Eugeni d’Ors, against the Flemish psychologist and the laboratory he led, provoked, probably expected by the dictatorship, a reaction of support from professors, students and workers of the cultural and educational centres of the Mancomunitat and Catalanism in general. Using the Dwelshauvers affair as a pretext, the Dictatorship succeeded in demolishing the Mancomunitat and its cultural work.

Butlleti 2021.indd 66

17/11/2021 16:36:16

67 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

Keywords Georges Dwelshauvers, Eugeni d’Ors, Mancomunitat, catalanism, cultural repression. i. Georges Dwelshauvers Georges Dwelshauvers va néixer a Brussel·les el 6 de setembre de 1866 en una família flamenca benestant. El seu pare tenia un important càrrec municipal i la seva mare era una de les habituals de la vida cultural de la capital belga. Va estudiar Filosofia a la Université Libre de Brussel·les, constituïda el 1834 com a alternativa a la universitat catòlica que el bisbat belga havia impulsat a Malines i que el 1835 es convertiria en la Université Catholique de Louvain. La Universitat de Brussel·les es caracteritzà pel seu anticlericalisme i per la vinculació a l’espiritualisme en l’àmbit filosòfic, així com als principis il·lustrats i liberals.

Dwelshauvers protagonitzà la primera crisi de la institució quan, el 1890, sol·licità defensar la seva tesi doctoral sobre la psicologia experimental. Aquesta tesi estava influïda tant pel positivisme com pel naturalisme del filòsof i psicòleg alemany Wilhem Wundt.4 Guillaume Tiberghien, professor de Filosofia, Metafísica i Psicologia, alhora que un dels homes forts de la Universitat s’oposà a permetre que pogués defensar-la, perquè les seves argumentacions anirien en contra dels principis de la Université Libre de Brussel·les. Aquesta decisió provocà una gran polèmica, ja que alguns professors i bona part dels estudiants consideraven que la tesi podia ser defensada. En canvi, les autoritats acadèmiques donaren suport a Tiberghien. En iniciar-se el nou curs, els estudiants boicotejaren el discurs del rector i aquest reaccionà autoritzant que la policia entrés a la Universitat per acabar amb el boicot, decisió que va atiar més la tensió.

Finalment, el rector dimití. Dwelshauvers va haver de refer la tesi, no va poder presentar-la fins al 1892 i no va poder exercir com a professor agregat de la Universitat fins que el 1897 Tiberghien es va jubilar, tot i que, paradoxalment, ocupà la seva càtedra. Quatre anys més tard es produí una nova crisi sobre la 4. Lluís Calvo (1994), Tomàs Carreras i Artau o el tremp de l’etnologia catalana, Barcelona, Publicaci ons de l’Abadia de Montserrat, p. 45-77; Lluís Calvo (1990), «L’arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. El projecte noucentista de renovació i institucionalització de l’etnografia catalana», Revista de Dialectología y Tradiciones Populares (núm. 45), p. 43-59.

Butlleti 2021.indd 67

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

68 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

llibertat de càtedra quan el Consell d’Administració de la Universitat decidí impedir que el geògraf Elisée Reclus hi impartís docència per la seva ideologia anarquista. L’afer va dividir encara més el centre i les protestes dels estudiants es radicalitzaren, fins al punt de crear la Université Nouvelle.5 Durant els anys següents, Dwelshauvers es va dedicar a impartir classes de Filosofia i d’Art, en estret contacte amb la psicologia francesa, en especial amb Henri Piéron.6 També va estar vinculat amb les avantguardes culturals de la Brussel·les de la Belle Époque, i es dedicà sobretot a la reflexió sobre les relacions entre pensament i art amb el món del teatre, tot traduint Goethe i Lessing, analitzant l’obra d’Ibsen i escrivint una obra inspirada en una tragèdia grega. En aquest període col·laborà en revistes llibertàries i fou un dels primers introductors de Nietzsche al món francòfon, quan publicà La philosophie de Nietzsche, el 1908.7 Al llarg de les dues primeres dècades del segle xx va escriure nombrosos textos, entre els quals cal destacar una sèrie d’articles publicats entre el 1905 i el 1908, en què criticava la visió d’Henri Bergson sobre la intuïció; el seu primer llibre, La synthèse mentale, el 1908, sobre com els processos conscients i els biològics s’integren en la unitat de la vida humana; a L’inconscient, el 1916, analitzava les relacions entre consciència i inconsciència, així com el paper que hi juguen les imatges.8 En finalitzar la Primera Guerra Mundial, alguns patriotes belgues el titllaren de germanòfil per haver assistit a un concert de música alemanya organitzat per les autoritats ocupants i per estar vinculat amb el nacionalisme flamenc.

Possiblement, per aquest motiu hauria acceptat la invitació d’anar a treballar a Barcelona.9 El 28 de novembre de 1918 la direcció de la Université Libre 5. Digithèque Histoire de l’ULB > Historique > Le libre-examen et Université Nouvelle: la première crise. Consultat el 16 d’abril del 2020.

6. W. Malgand, «Dwelshauvers (Georges)», a H. Carnoy (1987), Dictionnaire biographique international des écrivains, Hildesheim: Olms Verlag, p. 274-282; M. Siguan; M. Kirchner (2001), «Georges Dwelsahuvers. Un psicólogo flamenco en Cataluña», Anuario de Psicología, vol. 32, núm. 1, p. 92-93; M. Siguan; M. Kirchner (2006), George Dwelshauvers i els començaments de la psicología experimental a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans; M. Kirchner; M. C. Gimeno (1986), «George Dwelshauvers (1867-1937). Fundador del Laboratorio de Psicología Experimental de la Mancomunidad de Cataluña», Revista de Historia de la Psicología, vol. 7, núm. 4, p. 71-81.

7. Malgand (1987), p. 278.

8. Siguan; Kirchner (2006); Malgand (1987), p. 280-282.

9. El pare de Jardí era advocat del consolat belga i feu d’amfitrió al matrimoni Dwelshauvers quan arribà a Barcelona. E. Jardí (1999), El meu pare i el seu món, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Monserrat, p. 63.

Butlleti 2021.indd 68

17/11/2021 16:36:16

69 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

de Brussel·les acceptà la seva dimissió i l’any següent ja trobem el matrimoni Dwelshauvers a Barcelona.

No hi ha dubte que alguna raó de pes havia d’existir perquè un professor d’una prestigiosa universitat europea acceptés formar part d’una institució no universitària i sense gaires recursos, situada en una ciutat de la perifèria mediterrània. D’altra banda, tenia forts lligams amb el món cultural i intel·lectual alemany, però també amb els psicòlegs francesos, fins al punt que quan es va veure obligat a deixar Barcelona, s’instal·là a París. Això no obstant, segons diverses versions, quan Eugeni d’Ors va perdre la confiança en l’home que havia designat per encapçalar el Laboratori de Psicologia l’hauria acusat davant el consolat belga de ser un espia alemany, encara que com veurem, el responsable de cultura de la Mancomunitat durant la Dictadura, el primoriverista baró de Viver, l’acusà precisament del contrari, és a dir, de treballar per a França.10 En tot cas, de les possibles simpaties de Dwelshauvers per Alemanya no en quedà constància a Catalunya, on era vist com un notori membre de la cultura francesa, alhora que estigué molt vinculat a l’Institut Francès de la capital catalana.

El pedagog Alexandre Galí, que va conèixer bé Dwelshauvers pel seu treball al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, afirmava que era: […] un psicòleg d’una preparació solidíssima, amb aquell fons d’humanitats i aquella base de rigor científic que en algun temps algú havia practicat en el nostre país i que feia molts anys que no s’estilaven. Posseïa el mètode de treball científic amb aquella lligada especial del més sa de les tradicions velles, mai no del tot trencades en el països cultes, i l’esperit de la ciència moderna. Hom veia que no era cap geni, però era un savi, un savant en el sentit de concreció i plasmació i categoria que la veritable cultura sol determinar en el món civilitzat.11 El tancament del Laboratori de Psicologia per part de la Dictadura de Primo de Rivera va obligar Dwelshauvers a abandonar Barcelona i a establir-se a 10. J. M. Capdevila (1965), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina, Barcelona, Barcino; J. Pla (1969), Notes disperses. Obra completa. Volum XII, Barcelona, Destino; Jardí (1999).

11. A. Galí (1983), Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 19001936. Libre IX. Ensenyament Universitari, Barcelona, Fundació Alexandre Galí, p. 300.

Butlleti 2021.indd 69

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

70 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

París el 1925.12 Es convertí al catolicisme i esdevingué professor de la Facultat de Filosofia de l’Institut Catholique, on creà un laboratori en el qual completà recerques que havia iniciat a Barcelona i ensenyà psicologia fins a la seva mort el 1937.13 També donà classes de filosofia al catòlic i elitista Collège Stanislas, on defensà uns plantejaments que l’apropaven al neoescolasticisme. El darrer Dwelshauvers se situà, per tant, en una posició ben allunyada dels seus primers anys, ja que a la III República Francesa ser professor d’una universitat catòlica no era una simple opció laboral.

Durant aquests darrers anys publicà Les mecanismes subconscients, el 1926, que dedicà a Ramon Turró, un dels principals rivals d’Eugeni d’Ors a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), amb qui va col·laborar a Barcelona i de qui utilitzava els seus treballs sobre la sensibilitat tròfica; el Traité de Psychologie, el 1928, obra en la qual sintetitzà i sistematitzà els resultats de les recerques realitzades en els tres laboratoris que havia dirigit,14 i el llibre La Catalogne et le problème catalan, el 1926, publicat un any després de la seva destitució com a director del Laboratori de Psicologia de la Mancomunitat, on la perspectiva de Catalunya i del problema català que transmet als seus lectors és favorable a les tesis catalanistes, ja que afirmava que la seva causa era justa en lluitar per recuperar les llibertats perdudes. També era partidari que Espanya es transformés en una federació, tot i ser conscient de la dificultat d’assolir-la per l’extremat centralisme i uniformisme dels governs espanyols. El llibre va tenir una certa repercussió a Catalunya, i fou molt ben acollit pels catalanistes.15 1.1 Dwelshauvers i el Laboratori de Psicologia Experimental de la Mancomunitat El 1914 comença la trajectòria de la Mancomunitat de Catalunya, després d’un llarg i complex procés de gestació marcat per l’enfrontament entre la voluntat 12. S.A. [Sense Autor], «Conferència de Georges Dwelshauvers a la Sorbona», La Publicitat, núm. 15846, 2 de gener de 1925, p. 4.

13. S.A. «Dwelshauvers, G- L’étude de la pensée. Méthodes et résultats».- Pierre Téqui, París, 22 francs. «Cours et documents de philosophie», La Paraula Cristiana, núm. 124, abril de 1925, p. 332-333.

14. Kirchner; Gimeno (1986: 73).

15. G. Dwelshauvers (1926), La Catalogne et le problème catalan, París, Librairie Félix Alcan.

Butlleti 2021.indd 70

17/11/2021 16:36:16

71 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

d’assolir un cert nivell d’autonomia per part del catalanisme i el centralisme extrem que caracteritzava el règim del 76, és a dir, el sistema polític canovista. Encara que la Mancomunitat no anava més enllà de la federació de les quatre diputacions catalanes, la nova entitat obria la possibilitat de començar a construir, amb enormes limitacions competencials i una gran migradesa de recursos, un projecte que cercava l’autogovern per defensar la cultura catalana i per modernitzar el país. Per això resultava fonamental una política que impulsés la creació d’infraestructures de tot tipus, així com una política cultural, educativa i científica innovadora i eficaç. Volien formar els treballadors impulsant la formació professional i apropar-se als països més avançats als àmbits tant científics com tecnològics. En aquesta avinentesa, la Mancomunitat creà institucions punteres, entre les quals hi havia el Laboratori de Psicologia Experimental dirigit per Dwelshauvers.16 1.1.1 El Laboratori de Psicologia Experimental L’origen del Laboratori el trobem en una de les iniciatives d’Eugeni d’Ors: la creació dels seminaris, tant de Pedagogia com de Filosofia i Psicologia.

Volien seguir el model francès del Collège de France o de l’École des hautes études, és a dir, la promoció d’un ensenyament d’alt nivell al marge de la universitat. Els dirigents de la Mancomunitat consideraven que la universitat espanyola es trobava anquilosada, molt allunyada de la realitat europea i que no responia a les necessitats d’una societat moderna, alhora que no tenia en compte la realitat de Catalunya. Per tant, els dirigents de la Mancomunitat volien crear les bases per constituir una nova universitat, moderna, autònoma i catalana.17 El 1914, quan la Mancomunitat acabava de constituir-se, dedicà una partida d’un milió i mig de pessetes «per Laboratoris i Seminaris allà on l’Estat no els sosté, per a la biologia vegetal, la psicologia experimental, la fonètica, la pedagogia i investigacions especials» i una altra de set-centes cinquanta mil pessetes, «per a crear una Escola d’Estudis Superiors de Pedagogia, amb la seva 16. Sobre la Mancomunitat en general, A. Balcells; E. Pujol i J. Sabater (1996), La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Barcelona, Proa-IEC. Vegeu també E. Ucelay-Da Cal; J. Pich i A. Gonzàlez, L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanisme, Catarroja-Barcelona, Afers, 2019.

17. Balcells; Pujol i Sabater (1996: 465-468); Galí (1983: 275-278).

Butlleti 2021.indd 71

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

72 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

Escola, Laboratori d’assaig i el seu Museu». Aquestes institucions educatives i de recerca les administraria l’IEC.18 No obstant, no va ser fins al 12 d’abril de 1916 que s’acordà de fundar els Laboratoris de Psicologia Experimental i de Pedagogia previstos el 1914, alhora que per evitar problemes amb el govern central, que havia prohibit que les diputacions i les mancomunitats creessin institucions docents sense autorització ministerial, sol·licitaren el permís per instaurar en cadascun dels laboratoris un seminari de les respectives disciplines científiques. L’objectiu era combinar recerca i docència. Tanmateix, no serà fins al 5 de gener de 1918 que es constituiran ambdós, seminaris-laboratori, sota el control de l’IEC. El de Pedagogia, després de no pocs dubtes i recels, es decidí que l’encapçalés la reconeguda pedagoga italiana Maria Montessori. Aquesta, després de tres anys, va dimitir per desacords administratius i per l’oposició de certs sectors, tant conservadors com dels partidaris d’altres tendències progressistes del món educatiu català als seus mètodes.19 De fet, aquests són una filosofia d’educació que no era ni és compartida per altres tendències pedagògiques.

A l’altre seminari no hi havia discussió, perquè Eugeni d’Ors n’ocupà la direcció, amb Joan Crexells i Josep M. Capdevila d’agregats, i Salomó Campalans, pare del futur dirigent socialista Rafael Campalans, d’assistent. El problema residia en el fet que D’Ors no era un expert en psicologia i difícilment podia dirigir un laboratori experimental.20 Un possible candidat a responsable de la part de laboratori experimental del Seminari era el doctor Ramon Turró, però hi havia tres problemes importants que dificultaven la seva elecció: la seva avançada edat —havia nascut el 1854—, els seus càrrecs —tant al Laboratori Municipal com a l’IEC— i, especialment, la seva oberta confrontació amb D’Ors. Josep Pla recordava que «el doctor Turró no concedí mai al senyor D’Ors el mínim valor científic, a pesar d’ostentar el càrrec de secretari de la Secció de Ciències de l’Institut».21 Per tant, 18. Galí (1983: 278-279). Sobre les despeses, els pressupostos i subvencions, vegeu les unitats 2737, 2739, 2886 i 2907 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona.

19. Galí (1983: 279-285). Una visió general es pot trobar a J. González-Agàpito; A. Mayordomo; S. Marquès i B. Sureda (2002), Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Institut d’Estudis Catalans.

20. Siguan-Kirchner (2001: 91-92).

21. Pla (1981: 71). Sobre Turró, M. I. Díaz Moreno (2016), Anàlisi crítica de l’obra psicològica de Ramon Turró i Darder (1854-1926), August Pi i Sunyer (1879-1965) i Emili

Butlleti 2021.indd 72

17/11/2021 16:36:16

73 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

quedava la possibilitat de cercar algun expert estranger. Al Seminari de Pedagogia ja havien nomenat Maria Motessori i, encara que pocs, alguns professors de fora de l’estat treballaven en institucions de la Mancomunitat, com l’Institut de Química Aplicada o la Societat de Biologia.22 El triat fou, finalment, George Dwelshauvers, una figura idònia si es volia desenvolupar l’experimentació en psicologia seguint l’exemple d’altres països europeus i impulsar la formació psicològica als estudis de l’Escola Normal, que acabaven de constituir.23 Sobre l’elecció del psicòleg flamenc hi ha dues versions: la que assegura que va ser una iniciativa d’Eugeni d’Ors, i la que defensa que va ser una proposta d’algú procedent de l’àmbit de la pedagogia, com ara Galí.24 Enric Jardí, amb coneixement de causa, és taxatiu sobre la qüestió i assegura que fou D’Ors qui decidí convidar Dwelshauvers perquè encapçalés el Laboratori de Psicologia. El que és segur és que si l’encara totpoderós director del Seminari no hi hagués estat d’acord, el nomenament no s’hauria produït. De fet, D’Ors i Dwelshauvers es conegueren al III Congrés Internacional de Filosofia, celebrat a Heildeberg entre el 31 d’agost i el 6 de setembre de 1908.25 La coneixença prèvia no era sinònim de bones relacions. Segons Pla, «quan fou importat el professor belga Dwelshauvers per ensenyar psicologia, D’Ors hi topà a conseqüència de la insuportable vanitat que el dominava i que arribà a extrems d’irrisorietat mai no vista i en definitiva ben poc acadèmica»,26 posant entre l’espasa i la paret Enric Jardí pare, amic de tots dos.27 És possible que les bones relacions del psicòleg flamenc amb Ramon Turró generessin el ressentiment D’Ors vers al cap del Laboratori de Psicologia que ell havia triat.

Mira i López (1896-1964) dins el context de consolidació de la psicologia científica a Catalunya, UAB. 22. Galí (1983: 274).

23. M. Saiz; D. Saiz (1996), «El Laboratorio de Psicología Experimental de la Mancomunidad de Cataluña», Revista de Historia de la Psicología, vol. 17, núm. 3-4, p. 56.

24. Kirchner; Gimeno (1986); Saiz; Saiz (1997), «El Laboratorio de Psicología Experimental…»; M. Saiz; D. Saiz, «El trabajo experimental de Georges Dwelshauvers en su etapa barcelonesa del Laboratorio de Psicología Experimental de la Mancomunidad de Cataluña», Revista de Historia de la Psicología, vol. 18, núm. 1-2; M. Siguan (1981), La psicologia a Catalunya, Barcelona, Edicions 62; Siguan; Kirchner (2001).

25. Jardí (1967), E. Eugeni d’Ors. Vida i obra, Barcelona, Aymà, p. 84-85 i 253.

26. Pla, J. (1977), Prosperitat i Rauxa de Catalunya. Obra completa. Volum XXXII, Barcelona, Destino, p. 437.

27. Jardí (1999).

Butlleti 2021.indd 73

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

74 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

En tot cas, a la primavera de 1919, pocs mesos després de la seva renúncia de la càtedra de la Universitat de Brussel·les, trobem ja Dwelshauvers a Barcelona, on impartí un curs sobre «Els grans psicòlegs de la França contemporània», en què exposava els resultats d’una recerca que estava portant a terme i que culminà amb la publicació de La Psycologie Française contemporaine el 1920.28 Aquest formava part dels anomenats Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi que es venien realitzant des de 1915 en format de seminari, amb l’objectiu de donar a conèixer les principals novetats en la recerca i el pensament europeus. Sovint hi eren convidats prestigiosos professors d’universitats estrangeres, principalment de França, Bèlgica i Alemanya. Entre els participants més il·lustres podem destacar Maria Montessori, Paul Hazard, Abel Rey, Raoul Blanchard o Albert Einstein.29 A més, el 13 de juliol de 1919, Dwelshauvers participà a la segona trobada de l’Escola Superior de Bibliotecàries, amb un conferència sobre el poeta belga Émile Verhaeren, i quan s’inicià el nou curs el nomenaren agregat al Seminari i professor de Psicologia dels Estudis Normals.30 Quan ja era el responsable del Laboratori van decidir que aquest s’instal·lés al recinte de l’antiga fàbrica Batlló, reconvertida en el que la Mancomunitat anomenava Universitat Industrial, tot i no ser estudis universitaris validats per l’Estat; situaren el laboratori al segon pis de l’edifici del rellotge, a l’ala del migjorn, espai on també hi havia l’Escola de Bibliotecàries i les oficines de la Direcció General d’Instrucció Pública. El laboratori comptava amb sales de treball i de biblioteca, així com una de conferències amb capacitat per a una cinquantena de persones.31 Durant els dos primers cursos, entre 1918 i 1920, el Seminari-Laboratori no va ser especialment actiu, ja que limità la seva activitat a la docència, a alguna conferència com la de Salomó Campalans sobre l’entropia i al primer curs monogràfic de Dwelshauvers sobre la psicologia francesa. Entre novembre i desembre de 1919, Dwelshauvers participà a l’Escola d’Estiu de la Mancomunitat i hi impartí dotze conferències.32 El curs 1920-1921, amb el psicòleg flamenc ja plenament incorporat, les activitats s’incrementaren: Bertrand Russell hi impartí 28. Galí, (1983: 270); Kirchner; Gimeno (1986: 71-72); Siguan; Kirchner (2001: 94).

29. Galí (1983: 267-275).

30. S.A. La Vanguardia, 8-VII-1919, p. 3; Galí (1983: 286).

31. Galí (1983: 286).

32. Unitat 2737 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona.

Butlleti 2021.indd 74

17/11/2021 16:36:16

75 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

cinc lliçons, s’obrí un curs d’iniciació a la psicologia i Dwelshauvers experimentà sobre el moviment, l’observació interna i la imatge mental.33 Tanmateix, l’evolució del Laboratori, com tota l’activitat cultural de la Mancomunitat, va rebre l’impacte de la destitució d’Eugeni d’Ors el 1920. Una de les conseqüències de la defenestració de l’ideòleg del Noucentisme fou que el 14 de desembre el Consell Permanent de la Mancomunitat decidí dissoldre el Seminari —mantenint, però, les classes de psicologia i els estudis de Dwelshauvers— i elaborar una proposta de reorganització del Laboratori.34 El 8 de març de 1922, el Consell Permanent aprovà les Bases presentades per l’IEC en les quals s’acordà que el Laboratori hauria de desenvolupar la seva activitat tant en els àmbits teòrics com en els pràctics. Establiren que el personal estaria format pel director, que cobrava set mil pessetes anuals, un ajudant que en rebia dos mil —el càrrec fou ocupat per l’esposa de Dwelshauvers, tot i explicitar que fins aleshores havia treballat desinteressadament al Laboratori— i un mosso. També s’establia que el director podia decidir les lliçons i lectures que faria, però que obligatòriament havia d’impartir una conferència cada mes per a donar a conèixer els treballs que duien a terme. El responsable de l’IEC d’inspeccionar el bon funcionament del centre era el doctor Ramon Turró, alhora que el Laboratori tenia autonomia financera.35 Després de la reestructuració, el Laboratori va ser reinaugurat el 20 d’octubre de 1922, en un acte celebrat a la Sala del Patronat d’Estudiants de la Universitat Industrial, presidit pel president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch, al qual assistí un bon nombre de polítics i de professors, inclosos alguns de la Universitat de Barcelona.36 També hi van intervenir Martí Esteve, en representació de la ciutat; Ramon Turró, en nom de l’IEC, i Dwelshauvers, rebatejat com a Jordi pel cronista de La Veu de Catalunya. En la seva intervenció Turró va fer un encès elogi del flamenc, assegurant que era la persona idònia per al càrrec, no tan sols per la seva experiència, sinó fonamentalment per la seva condició d’hereu 33. Saiz; Saiz (1996: 56-57); Galí (1983: 285-286).

34. Vegeu A. Navarra (2018), La escritura y el poder. Vida y ambiciones de Eugenio d’Ors, Barcelona, Tusquets Editores; J. Varela (2017), Eugenio d’Ors (1881-1954), Barcelona, RBA; J. Ràfols Casamada (2001), «La Naturalesa en l’obra d’Eugeni d’Ors, segon secretari general de l’IEC», a L’aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1997), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 135-143.

35. Acord reproduït per Galí (p. 297-298).

36. Dwelshauvers (1926: 223-224).

Butlleti 2021.indd 75

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

76 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

del pensament grec, recollit pels clàssics de l’Escolàstica dels segles xii i xiii, que contraposava al pensament racionalista sorgit del Renaixement. Per la seva part, Puig i Cadafalch assegurà que la cultura catalana ja es trobava en una fase en què no n’hi havia prou amb catalogar, sinó que calia ensenyar i d’aquí venia la creació d’institucions com la Universitat Industrial i el Laboratori que reinaguraven, alhora que es lamentà que l’asfixia econòmica que patia la Mancomunitat impedia que estiguessin al nivell d’altres països europeus.37 El Laboratori refundat resultà, però, efímer, ja que menys de dos anys després de la seva inauguració oficial deixà de funcionar per decisió de les autoritats de la Mancomunitat designades per la Dictadura encapçalada pel general Primo de Rivera. Poc temps per a fer-ne un balanç, però el que podem afirmar és que el seu tancament impedí el desenvolupament de sinergies entre l’escola biològica catalana, amb Turró al capdavant, i els plantejaments que desenvolupava Dwelshauvers.38 1.1. 2 L’«afer Dwelshauvers» i la queixa en contra de la Dictadura de les classes mitjanes professionals catalanistes El cop d’estat del capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, implicà l’inici de la fi la Mancomunitat. Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un decret prohibia l’exhibició de la senyera i l’ús públic del català, mentre es produïa la detenció d’activistes i la clausura de centres contraris als objectius de la Dictadura. La repressió no es limità al catalanisme, sinó que afectà tots els que s’oposaven a la dictadura. La vigília de Nadal, Puig i Cadafalch s’exiliava a França. El 30 de gener de 1924 el general Losada proposava Alfons Sala com a nou president de la Mancomunitat, alhora que es constituïa un nou Consell Permanent en el qual Darius Rumeu, baró de Viver, era vicepresident, conseller de Cultura i el personatge més rellevant després de Sala.39 37. S. A. «Inauguració del Laboratori de Psicologia Experimental», La Veu de Catalunya, 21 d’octubre de 1922, p. 11.

38. M. Saiz; D. Saiz (1993), El establecimiento de la psicología científica en España, Barcelona, Avesta; Saiz; Saiz (1996: 54-55); Kirchner; Gimeno (1986: 77-78); Galí (1983: 301).

39. Sobre la dictadura a Catalunya és fonamental M. Roig i Rossich (1992), La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya, un assaig de repressió cultural, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sobre la Mancomunitat sota la Dictadura, Balcells; Pujol i Sabater

Butlleti 2021.indd 76

17/11/2021 16:36:16

77 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

El nou president de la Mancomunitat encapçalava el sector que considerava que calia mantenir-la, però convenientment depurada i descatalanitzada, mentre que el baró defensava posicions encara més intransigents que en pretenien la destrucció.40 Tanmateix, ambdós estaven d’acord que no n’hi havia prou d’haver tret del Consell i de l’Assemblea tant els catalanistes com els opositors al nou règim, ja que volien purgar la corporació i totes les seves institucions de contraris al règim dictatorial. En aquestes circumstàncies, Dwelshauvers continuava amb les seves conferències, com la que dedicà a «La morale française contemporaine» a l’Institut Francès.41 Els partidaris de la Dictadura iniciaren la seva neteja a l’Escola d’Agricultura, el 27 de febrer, mentre que el 7 de març suprimien l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local.42 El següent pas apuntava al conjunt de les institucions educatives i culturals.

El 9 d’abril de 1924 el Consell Permanent aprovà la proposta de Rumeu de crear una comissió per a investigar el funcionament administratiu i científic de l’IEC i per a informar sobre quins organismes de l’Institut calia reformar, ampliar i lligar més a la Universitat i quins altres «conviene suprimir por inútiles o de SOSPECHOSA ORIENTACIÓN [la majúscula és de l’original]». El conseller de Cultura i futur alcalde de Barcelona adduïa de manera genèrica suposades irregularitats de l’IEC, però sobretot se centrava en el Laboratori de Psicologia Experimental. Al seu dictamen, el baró de Viver assegurava que «alguna institución, en lugar de desarrollar la cultura de nuestro país [servia] para completar la de otro país extranjero, que, aunque ello sea triste pero es preciso confesar, la tiene más desarrollada que el nuestro», i posava com a exemple el Laboratori, constituït, deia, per «un respetable matrimonio extranjero» que mantenia, però, una relació directa amb el Laboratori de la Sorbona i que en lloc d’editar els seus propis annals, publicava els resultats de les seves recerques a L’Année Psychologique de la universitat parisenca. Viver també va (1996: 218-250) i E. Ucelay-Da Cal (1987), «La Diputació i la Mancomunitat», a Història de la Diputació de Barcelona, vol II, Barcelona, Diputació de Barcelona.

40. S.A. «La nova Mancomunitat. El senyor Sala ha manifestat que l’obra feta té molt de bo, i que, per tant, cal conservar-la i enaltir-la», La Publicitat, núm. 15631, 2 de febrer de 1924, p. 4.

41. S.A. «Conferència Dwelshauvers», La Publicitat. núm. 15622, 22 de gener de 1924, p. 6.

42. D. Martínez Fiol (2010), Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; del mateix autor (2019), Leviatán en Cataluña. La lucha por la administración de la Generalitat republicana (1931-1939), Sevilla: Espuela de Plata.

Butlleti 2021.indd 77

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

78 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

posar en entredit i de manera burleta el valor dels experiments realitzats al laboratori. De fet, no era la primera vegada: ell mateix i el president Sala ja els havien qualificat abans d’«experimentos recreativos». Per acabar, denuncià que el nomenament del director s’havia realitzat sense convocar cap concurs i que a més, es va prescindir de l’única condició indispensable per ingressar en un organisme de la Mancomunitat, «el conocimiento de los idiomas catalán y castellano».43 A què responia que el baró de Viver es fixés de manera tan especial en un Laboratori que dirigia un professor belga? Alguns han mantingut que rere la purga hi havia la mà oculta del ressentit D’Ors. A tall d’exemple, ja hem explicat que D’Ors hauria denunciat al consolat general belga que Dwelshauvers era un espia alemany. Enric Jardí pare, amic d’Eugeni d’Ors, i assessor legal del consolat hagué d’intervenir per mostrar que no hi havia cap fonament en les acusacions del Pantarca.44 En tot cas, segons la versió de Capdevila i Pla, D’Ors no es donà per vençut i poc després del cop d’estat del general Primo de Rivera, visità el nou ponent de Cultura, el baró de Viver, per donar-li informació sobre el Laboratori. Enric Ucelay-Da Cal també ha fet seva aquesta teoria, quan afirma que Xènius oferí al baró «suggeriments sobre el millor punt d’atac a l’edifici burocràtic heretat dels regionalistes, centrant-se en el director, un visiting-professor belga, del Laboratori de Psicologia Experimental». La revista Ressorgiment publicada pels catalanistes de Buenos Aires donava per certa la intervenció de D’Ors a l’atac contra el Laboratori de Psicologia. Possiblement, per a ell, colpejar la Mancomunitat que l’havia defenestrat, a través de Dwelshauvers, que tot deure-li el càrrec era amic de Turró, podia tenir un doble atractiu.45 En tot cas, més enllà de la possible intervenció de D’Ors, un Laboratori de Psicologia Experimental, que encara no havia tingut temps de quallar, alhora que es dedicava a un tipus de recerques que per la seva novetat alguns qualificaven de poc científiques i era dirigit per un professor estranger amb la seva dona, podia ser un bon punt de partida per al desmantellament progressiu de l’obra cultural i educativa de la Mancomunitat. A més, Dwelshauvers, que tenia vint-i-sis

43. Vegeu el document a S.A., «Institut d’Estudis Catalans», La Publicitat, 12 d’abril de 1924, p. 4.

44. Les comunicacions internes de la Mancomunitat cooptada per la Dictadura en parlen.

Unitats 3743 i 3752 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona.

45. Pla (1969: 84); Capdevila (1965), Ucelay-Da Cal (1987, II: 220 i sq); Roig i Rossich (1992:142-143).

Butlleti 2021.indd 78

17/11/2021 16:36:16

79 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

alumnes al seu càrrec, cobrava un dels sous més alts dels professionals de les escoles de la Mancomunitat, quatre mil pessetes.46 Al baró de Viver, pertanyent al sector més dur dels dirigents de la Dictadura a Barcelona, l’afer li servia també per posar en dificultats el posicionament dels més moderats encapçalats pel seu rival al capdavant de la Mancomunitat, Alfons Sala.47 Malgrat el context de Dictadura i de repressió, la resposta catalanista a l’afer no es feu esperar. Un nombrós grup de professors i funcionaris de la Mancomunitat i de l’IEC, encapçalat per Alexandre Galí, Pau Vila, Josep Maria Capdevila i Ferran Valls i Taberner, promogué una campanya d’adhesions a Dwelshauvers.48 El 10 de juny de 1924, un cop finalitzat l’afer, es publicà un opuscle anònim en què s’explicava el desenvolupament dels esdeveniments i es defensava tots els professionals relacionats amb les escoles de la Mancomunitat.49 Roig i Rossich afirma que l’opuscle podria ser obra d’Alfons Maseras o de Ferran Valls i Taberner.50 Per força havia de ser algú relacionat amb les escoles de la Mancomunitat, vista l’exhaustiva enumeració i la precisa informació de què fa gala.

El 15 d’abril de 1924 la premsa publicà la carta de suport al director del Laboratori, datada del dia anterior. La signaven una vintena de personalitats, però encara s’estaven recollint signatures, i aquestes superaren les cent quaranta.51 La llista l’encapçalaven dos catalanistes catòlics com eren l’historiador Valls i Taberner i el prevere Carles Cardó, seguits d’una àmplia representació del món educatiu, cultural i científic català, des de Pompeu Fabra fins a Carles Riba, passant pel metge Jesús Maria Bellido; el pedagog musical i director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona Joan Llongueras; l’enginyer agrònom August Matons; el director dels serveis tècnics d’agricultura de la Mancomunitat de Catalunya, Jaume Raventós; el geògraf i pedagog Pau Vila, entre d’altres 46. Unitats 3743 i 3752 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona.

47. Siguan; Kirchner (2006: 21).

48. Galí (1983: 301-302).

49. S. A. [A Maseras? o F. Valls Taberner?], La destitució dels professors de la Universitat nova de Barcelona [Barcelona: s. n., 1924?].

50. Roig i Rossich, La Dictadura de Primo de Rivera…, (1992: 124, n 37).

51. S. A., «La destitució dels professors», La Veu de Catalunya, 4 de maig de 1924, p. 3; F. Villagrasa (2015), Mancomunitat i ciència, la modernització de la cultura catalana, CatarrojaBarcelona-Palma, Editorial Afers, p. 77-82.

Butlleti 2021.indd 79

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

80 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

professors de les escoles de la Mancomunitat com Ramon d’Alòs, que a més era secretari de l’IEC, el caricaturista i pintor Feliu Elias Apa, l’historiador Francesc Martorell, el professor de Filosofia i Pedagogia, alhora que bibliotecari de la Mancomunitat, Josep Ferran i Majoral, el professor de teoria i pràctica de la indústria tèxtil Pau Rodon, el naturalista Salvador Maluquer i les professores d’ensenyament domèstic Concepció Ferran, Montserrat Sastre i Carme Rodon.52 La carta adreçada a Dwelshauvers començava afirmant que els sotasignats, «moguts pels sentiments de solidaritat intel·lectual, d’afecte al noble company i d’amor a l’obra integral de la cultura catalana» volien expressar la seva simpatia i el reconeixement de la importància de la tasca docent i de la labor d’investigació científica que aquell estava portant a terme. A més, mantenien que com a mínim resultava «inadequat que un dictamen administratiu es faci servir de bandera de combat polític, prejutjant contra la vàlua científica d’un esforç que ens ha reportat l’honor de col·laborar amb la Sorbona, i ha contribuït una vegada més, a relacionar la nostra cultura amb els grans centres d’activitat intel·lectual d’Europa». També denunciaven «la vulgar descortesia i la insinuació malvolent» que s’havia utilitzat contra el director del Laboratori. El text acabava amb una «ratificació de fidelitat constant al nostre esperit, proclamant per damunt d’obstacles episòdics i de dificultats molestes, però estèrils, la nostra fe infrangible en l’ideal de la civilització catalana».53 El mateix 15 d’abril de 1924 La Publicitat publicava la carta que els envià Dwelshauvers. En ella, el psicòleg flamenc qualificava el dictamen de Rumeu, que també havia publicat la premsa, d’injuriós, fins al punt de considerar, potser 52. S. A., «Una carta a M. Dwelshauvers», La Veu de Catalunya, 15 d’abril de 1914, p. 5.

53. Id. Sobre la rellevància dels intel·lectuals professionals és molt remarcable la tasca del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI) de la Universitat de Barcelona encapçalat pel professor Jordi Casassas. Vegeu http://www.ub.edu/gehci/index_cat.htm.

Consultat 9/4/2021 8:44. Alguna de les obres més significatives són les següents: J. Casassas «La configuració del sector “intel·lectual-professional” a la Catalunya de la Restauració (a propòsit de Jaume Bofill i Mates)», Recerques, núm. 8, (1978), p. 103-131; del mateix autor (1989), Intel· lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920), Sant Cugat del Vallès, Els Llibres de la Frontera, i «La història cultural i intel·lectual professional. Una visió personal», Cercles: revista d’història cultural, núm. 1, (1998), p. 6-11. Sobre l’activitat del GEHI, el mateix Casassas ha sintetitzat la seva evolució a «Quinze anys. Una biografia intel·lectual col·lectiva», Cercles: revista d’història cultural, núm. 7, (2004), p. 6-11. Vegeu també J. Casassas [coord.]

(1999), Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975), Barcelona, Pòrtic.

Butlleti 2021.indd 80

17/11/2021 16:36:16

81 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

cercant una sortida, que no era possible que emanés d’una alta personalitat responsable i que pel seu estil semblava més fruit de «la malvolença d’algun funcionari subaltern o d’algun criat» que havia abusat de la bona fe del baró.

Però sobretot la carta era una resposta a les acusacions que s’havien fet en contra seva. Dwelshauvers afirmava que el Laboratori no depenia de la Sorbona, sinó exclusivament de l’IEC; que publicar a L’Année Psychologique prestigiava el centre, perquè era una revista internacionalment reconeguda i que, a més, estava previst publicar uns Annals propis, però la recerca requeria temps, «exigeix un treball molt més llarg i penós que el que s’imaginen els autors de critiques indocumentades». Desmentia que no sabés ni català ni espanyol, ja que als seus informes utilitzava ambdós idiomes i que si als Estudis Normals feia les classes en francès era perquè els estudiants milloressin el coneixement de l’ús científic d’una llengua que havia esdevingut «un mitjà d’expressió universal».

També considerava normal que l’haguessin nomenat sense concurs, ja que «en tots els països civilitzats, quan un professor estranger és conegut i prestigiós no se’l sotmet a proves, entre d’altres coses perquè en sap més que els seus potencials examinadors». I, finalment, defensava els temes estudiats al Laboratori, que havien estat presentats de manera «deformada, amb voluntat de ridiculitzar», remetent-se als informes presentats pel doctor Turró davant l’IEC, alhora que remarcava la importància del Laboratori, perquè com s’ha mostrat a tots els països civilitzats, no es pot fer psicologia sense experimentació, així com també pel seu impacte pràctic, ja que: Des d’aquest punt de vista, el nostre Laboratori ha servit seriosament els alumnes dels Estudis Normals, els quals, desproveïts de coneixença psicològica, han après al nostre costat de servir-se dels mètodes més precisos, fins al punt de poder realitzar treballs importants i originals de psicologia pedagògica, experimentant entre els alumnes de les escoles públiques de Barcelona.

Dwelshauvers acabava la seva carta recordant que un estranger tenia drets, que els podia reclamar per via diplomàtica i concloïa que el Laboratori «està íntimament lligat a la vida intel·lectual de Catalunya».54 Aquesta va ser l’única 54. G. Dwelshauvers, «A propòsit del Laboratori de Psicologia Experimental», La Publicitat, 15 d’abril de 1924, p. 1.

Butlleti 2021.indd 81

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

82 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

manifestació pública que feu Dwelshauvers. El 1926, quan ja residia a París, al seu llibre La Catalogne et le problème catalan dedicà unes quantes planes a l’afer que implicà que perdés la seva feina a Barcelona. La seva explicació es fonamentava a argumentar que els partidaris de la Dictadura volien tant perseguir el catalanisme com donar un cop de gràcia a l’IEC i el van utilitzar a ell, per ser estranger i perquè el Laboratori era una institució amb investigacions psicològiques pioneres. També estava dolgut de la grossièreté del llenguatge utilitzat i de la manca de fonaments de les acusacions. Així explica que li van encarregar, com també feien altres països, la creació d’un laboratori experimental i l’organització de l’ensenyament de psicologia, tot garantint-li estabilitat laboral i que el seu treball sempre va tenir l’aprovació, tant de la Mancomunitat com de l’IEC. Les noves autoritats de la Mancomunitat nomenades per la Dictadura, que en cas d’haver intentat avaluar la seva tasca no haurien pogut qüestionar el seu valor científic ni el de el del Laboratori, s’inventaren la maledicència que treballava per a França. Dwelshauvers s’esplaia en aquesta qüestió, tot assegurant que els germanòfils eren molt abundants a Espanya i que els nous dirigents de la Mancomunitat ho eren de manera oberta, fins al punt d’organitzar una exposició del llibre alemany el 1925. Per això, no haurien perdonat que la Mancomunitat manifestés sempre la seva amistat a França i que els catalans fossin majoritàriament francòfils, fins al punt d’enviar voluntaris a lluitar amb els aliats.55 En tot cas, el 28 d’abril de 1924, els dinou primers signants de la carta de suport a Dwelshauvers van ser cridats per la Secretaria de la Mancomunitat. Aquests hi van anar preparats i van presentar un document subscrit per tots els signants en què expressaven el seu convenciment que «per actes realitzats fora de la càtedra i del servei i per escrits de caràcter no oficial» ningú havia de ser sotmès a expedient administratiu i manifestaven que si es volia atribuir un caràcter delictiu a la carta, malgrat no contenir cap injúria, exercirien el seu dret d’acudir als tribunals.56 La resposta de la nova direcció de la Mancomunitat fou ràpida. L’1 de maig tots els signants del document d’adhesió van rebre un ofici del Consell Permanent en què se’ls donava un termini de cinc dies per retractar-se de «las frases de 55. Dwelshauvers (1926: 120-122).

56. S. A., «La lletra al prof. Dwelshauvers», La Veu de Catalunya, 30 d’abril de 1924, p. 3.

Vegeu els expedients que es troben a les unitats 3743 i 3752, i al lligall núm. 4486 de la UI 70.

Arxiu de la Diputació de Barcelona.

Butlleti 2021.indd 82

17/11/2021 16:36:16

83 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

notoria descortesía y despectivas para el consejero de la Mancomunidad señor Barón de Viver», ja que «representan una falta grave de respeto al superior» amb l’agreujant d’haver estat publicades a la premsa. En cas de no retractar-se’n, se’ls notificava que serien destituïts.57 Mentrestant, els nous dirigents de la Mancomunitat pressionaren els professors i treballadors de la institució perquè retiressin la seva signatura de la carta. Tant el president Alfons Sala com el baró de Viver declararen a la premsa que a tots els que no rectifiquessin els seria aplicat el reglament de manera estricta.58 Rumeu es va mostrar especialment contundent, manifestant als periodistes que tot el que estava passant era molt dolorós, però que no estaven disposats a consentir que es faltés en el més mínim a la disciplina, perquè per damunt de tot calia mantenir el principi d’autoritat, i afegí que: Aquest camí de destituir i de suprimir tots els càrrecs que considerem innecessaris, és poc agradable i sobretot gens a propòsit per conquerir voluntats. Bé sap Déu que desitjaria poder omplir de favors a tothom, amb la qual cosa m’estalviaria molts mal-de-caps, però per damunt de tota conveniència personal hi ha la missió que ens hem imposat els qui regim actualment la Mancomunitat, la qual missió es redueix, en primer terme, a no tolerar abusos i a suprimir tot el que sigui necessari.59 En altres paraules, no es tractava només d’una qüestió de mera disciplina, sinó que els nous caps volien capgirar del tot la política cultural i educativa de la Mancomunitat catalanista. En tot cas, sembla que les pressions no tingueren gaire efecte. Segons Galí, els qui es feren enrere no passaren de la dotzena, la majoria, assegura, més «per feblesa o errada que per traïció».60 Per la seva part, els estudiants se solidaritzaren amb els professors i amenaçaren d’abandonar les aules, mentre que les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries pressionaren per carta als professors que no s’hi havien adherit per tal que ho fessin. Els estudiants dels Estudis Normals van adreçar una carta al baró, però no aconseguiren ni 57. S. A., «La destitució dels professors», La Veu de Catalunya, 4 de maig de 1924, p. 3.

58. S. A., «El cas del Prof. Dwelshauvers», La Veu de Catalunya, 1 de maig de1924, p. 5; «La destitució dels professors», La Veu de Catalunya, 4 de maig de 1924, p. 3.

59. Ibid.

60. Galí (1983: 395).

Butlleti 2021.indd 83

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

84 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

que el polític la rebés ni que la premsa, sotmesa a la censura, se’n fes ressò i no va poder publicar-se fins que Ressorgiment, la revista catalanista de l’Argentina, la publicà el juny de 1924.61 En ella manifestaven la indignació que sentien per unes paraules «filles d’una perversa informació, d’una mala passió, o d’un odi encobert o mal dissimulat»; reivindicaven «l’honorabilitat, la competència i el bon zel» que el professor Dwelshauvers posava «en els seus treballs per tal que els nostres esforços, els de Catalunya, es posin, si més no, al mateix nivell dels més elevats del món» i asseguraven que «la psicologia experimental per molt recreativa que la considereu, seguirà essent experimental a despit vostre».62 El 7 de maig es produí el darrer intent per evitar la ruptura definitiva. Una comissió del professorat es va entrevistar amb el professor de l’Escola del Treball i diputat provincial Antoni Robert, en representació de Sala i de Viver. El resultat fou un document en què els professors afirmaven que amb la carta de suport a Dwelshauvers «no varen tenir altre propòsit que el de defensar el prestigi professional d’un company» i que no hi havia «hagut propòsit d’ofendre a ningú».

Però la direcció de la Mancomunitat va considerar que el document era insuficient. Volien una rectificació oberta i completa.63 Dos dies després, el 9 de maig, el Consell Permanent va signar l’acord de destitució dels professors, funcionaris i treballadors que havien firmat la carta, argumentant que no havien rectificat com se’ls havia instat, a més de declarar nul el nomenament de Dwelshauvers per la seva condició d’estranger.64 Encara el 23 de maig tres professors de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, el republicà Pere Coromines,65 el secretari del Foment del Treball Nacional, Pere Gual Villalbí, i el regionalista Miquel Vidal i Guardiola, que no havien signat el document d’adhesió, van fer l’últim intent de redreçar la situació, enviant una carta, en nom de les escoles i dels estudiants, a Alfons Sala, en què argumentaven que la carta dels seus companys per la qual havien estat acomiadats tan sols responia a «una significació substancialment ideal i cavalleresca». Per tant, sol·licitaven la readmissió de tots els destituïts. El Consell els va respondre que ja havia oblidat 61. S. A. Ressorgiment, any 9, núm. 94 (maig de 1924), p. 1507-1509.

62. S. A. [A Maseras? o F. Valls Taberner?] (1924?: 20-21); Roig i Rossich (1992: 129-130).

63. Ibid., p. 24-25.

64. Ibid., p. 132-136.

65. P. Corominas (1974), Diaris i records. De la Solidaritat al catorze d’abril, Curial, Barcelona, p. 407.

Butlleti 2021.indd 84

17/11/2021 16:36:16

85 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

l’ofensa, però també tenia «el deure de sostenir el principi d’autoritat pel bé de la joventut que tants exemples té rebuts de despreciar-la». Després de la negativa de readmetre els professors i funcionaris acomiadats, els tres professors que els havien defensat també dimitiren.66 Les reaccions no es feren esperar. Els professors van presentar un recurs que no prosperà, els estudiants es declararen en vaga i institucions com la Federació de Tècnics de Catalunya o l’Associació d’Enginyers Industrials van protestar oficialment, com també ho feu el consolat belga. El 29 de novembre de 1924, Nicolau d’Olwer, que no havia estat acomiadat de l’Escola de Bibliotecàries, publicà una carta en què afirmava que també era un dels signants de la carta de solidaritat amb el professor flamenc i que, per tant, es considerava acomiadat de les seves tasques docents com la resta de signants.67 A París es va constituir un Comité de Rapprochement Universitaire impulsat per Abel Rey i presidit per la comtessa de Noailles, al qual s’adheriren més d’un centenar de professors universitaris i de l’Institut Francès.68 La censura de la Dictadura espanyola evità que aquests gestos agafessin volada i el moviment de resposta no va anar més enllà. Tampoc a nivell internacional, en part, segons Galí, perquè el mateix Dwelshauvers el va voler refredar.69 La conseqüència va ser la supressió de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de l’Escola d’Infermeres, dels Estudis Normals, de l’Escola Superior dels Bells Oficis, de la Secció d’Ensenyament Domèstic, del Laboratori de Psicologia, de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, de l’Escola d’Estiu, de la càtedra de gramàtica catalana, de l’Escola Montessori, del Butlletí dels Mestres i dels Quaderns d’Estudi. Continuaren existint l’Escola de Bibliotecàries, però amb tot el personal destituït, amb l’excepció del seu director; l’Escola d’Agricultura, però sense els professors més assenyalats, i els Serveis Tècnics, que quedaren pràcticament sense personal. De l’Escola del Treball van ser acomiadats el director, el secretari i bona part del professorat, alhora que expulsaren un gran nombre d’estudiants.

Alguns dels professors destituïts, amb els alumnes que els seguiren, continuaren

66. S. A. [A Maseras? o F. Valls Taberner?] (1924?: 59-60).

67. S. A. «Una carta de Nicolau d’Olwer», La Publicitat, núm. 15622, 29 de novembre de 1924, p. 1.

68. Galí (1983: 305-306); S. A. [A Maseras? o F. Valls Taberner?] (1924?: 24-25); S. A., La Vanguardia, 13 de novembre de 1924.

69. Galí, (1983: 306).

Butlleti 2021.indd 85

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

86 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

les classes gratuïtament i, finalment, constituïren l’Ateneu Polytechnicum sota la direcció de Rafael Campalans, i amb l’ajuda financera tant de Valls i Taberner com d’Alexandre Galí. A més, un grup format per exprofessors, així com per pares i mares d’alumnes de l’antiga Escola Montessori, va crear l’Escola Blanquerna.70 L’afer Dwelshauvers va quedar marcat en la memòria de la generació que va viure la Dictadura de Primo de Rivera com un cas «tan deplorable com il· lustre».71 A tall d’exemple, Claudi Ametlla assegurava que «fou dels primers que assenyalà el caràcter anticatalà del nou règim» i explicava que el professor belga «Divelshauvers [sic]» hauria estat contractat per la Mancomunitat per «explicar uns cursos de Psicologia», però els «savis oficials no veien amb bons ulls això que consideraven com una intromissió estrangera».72 Ametlla recordava també l’enfrontament entre les noves autoritats nomenades per la Dictadura amb els professors i funcionaris de la Mancomunitat que publicaren un escrit per «desagreujar el professor agredit i contenint, a més a més, judicis molt forts contra els autors de la campanya, que no eren solament aquells savis, sinó principalment els polítics favorables a la Dictadura que sempre havien estat adversos a la Mancomunitat». Aquests acomiadaren els signants de l’escrit reivindicant la tasca de Dwelshauvers. Els qui van perdre la feina fundaren l’Ateneu Polytechnicum sota el patronatge «d’alguns patriotes benestants». Els que no signaren l’escrit i els que es retractaren continuaren treballant a la Mancomunitat, però «seguiren la sort de llurs escoles. Algunes foren simplement suprimides, quan va desaparèixer la Mancomunitat; i els professors quedaren al carrer […] altres passaren a dependre de la Diputació».73 Amb l’afer Dwelshauvers la política educativa de la Mancomunitat va rebre un cop mortal. El 27 de maig de 1924 se suspenia el Consell de Pedagogia i des de 1925 ofegaren l’IEC per manca de finançament. Finalment, el 20 de març de 1925, suprimiren la Mancomunitat. A Alfons Sala, derrotat pels liquidacionistes, se’l recompensà amb el títol de comte d’Egara, el 26 de maig de 1926.74

70. Ibid., 305-306.

71. R. Llates (1969), 30 anys de vida catalana, vol. 2, Barcelona, Aedos, p. 502.

72. C. Ametlla (1979), Memòries polítiques (1918-1936), vol. 2, Barcelona, Catalònia, p. 38-39.

73. Id. 74. Balcells; Pujol i Sabater (1996: 225-250).

Butlleti 2021.indd 86

17/11/2021 16:36:16

87 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

Conclusions L’afer Dwelshauvers era recordat pels que visqueren la Dictadura de Primo de Rivera com l’exemple paradigmàtic de les depuracions i de la repressió cultural del règim dictatorial. Paradoxalment, Eugeni d’Ors, quan era el Pantarca noucentista, elegí Georges Dwelshauvers per a impulsar l’innovador Laboratori de Psicologia, en el marc dels projectes modernitzadors endegats per la Mancomunitat i el mateix d’Ors, defenestrat, l’utilitzà posteriorment per a destruir l’obra cultural que ell mateix havia impulsat. No deixa de ser paradoxal que D’Ors acusés el psicòleg flamenc de ser germanòfil i que aquest, el 1926, afirmés que havia estat purgat de la Mancomunitat per la seva francofília.

El Laboratori de Psicologia havia començat a funcionar i a assolir prou rellevància abans de l’adveniment del cop d’Estat de Primo de Rivera per les seves recerques, conferències i activitats. El centre dirigit per Dwelshauvers demostrà ser, quan s’instaurà la Dictadura, la baula feble que utilitzaren els primoriveristes, possiblement orientats per D’Ors, per a iniciar el desmantellament de la tasca cultural i d’ensenyament de la Mancomunitat. L’atac de les principals autoritats de la Dictadura a la Mancomunitat en contra del psicòleg flamenc generà les protestes públiques dels seus col·legues i dels estudiants vinculats a la Mancomunitat. Aquestes protestes no van poder evitar l’acomiadament del professor belga, alhora que van ser utilitzades per les autoritats favorables a la Dictadura per ensorrar gairebé la totalitat de l’edifici cultural i d’ensenyança bastit d’ençà 1914 per la Mancomunitat. El darrer pas de la política del nou règim fou la demolició total, pels sectors més durs dels partidaris de la Dictadura, de la institució establerta pels catalanistes onze anys abans.

Bibliografia Ametlla, C. Memòries polítiques (1918-1936) (1979). Vol. 2. Barcelona: Catalònia.

Balcells, A.; Pujol, E., i Sabater, J. (1996). La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Barcelona: Proa/IEC. Calvo, L. (1990). «L’arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. El projecte noucentista de renovació i institucionalització de l’Etnografia Catalana».

Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, núm. 45.

Butlleti 2021.indd 87

17/11/2021 16:36:16

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

88 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

— (1994). Tomàs Carreras i Artau o el tremp de l’etnologia catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Capdevila, J. M. (1965). Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina. Barcelona: Barcino.

Casassas, J. (1978). «La configuració del sector “intel·lectual-professional” a la Catalunya de la Restauració (a propòsit de Jaume Bofill i Mates)».

Recerques, núm. 8, p. 103-131.

— (1989). Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920). Sant Cugat del Vallès: Els Llibres de la Frontera.

— (1998). «La història cultural i intel·lectual professional. Una visió personal».

Cercles: revista d’història cultural, núm. 1, p. 6-11.

— (2004). «Quinze anys. Una biografia intel·lectual col·lectiva». Cercles: revista d’història cultural, núm. 7, p. 6-11.

Casassas, J. [coord.] (1999). Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (18081975). Barcelona: Pòrtic.

Corominas, P. (1974). Diaris i records. De la Solidaritat al catorze d’abril.

Barcelona: Curial.

Díaz Moreno, M. I. (2016). Anàlisi crítica de l’obra psicològica de Ramon Turró i Darder (1854-1926), August Pi i Sunyer (1879-1965) i Emili Mira i López (1896-1964) dins el context de consolidació de la psicologia científica a Catalunya. UAB. Digithèque Histoire de l’ULB > Historique > Le libre-examen et Université Nouvelle: la première crise. Consultat el 16 d’abril del 2020.

Dwelshauvers, G. (1924). «A propòsit del Laboratori de Psicologia Experimental». La Publicitat (15-IV-1924), p. 1.

— (1926). La Catalogne et le problème catalan. París: Librairie Félix Alcan.

Galí, A. (1983). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936. Libre IX. Ensenyament Universitari. Barcelona: Fundació Alexandre Galí.

González-Agàpito, J.; Mayordomo, A.; Marquès, S., i Sureda, B. (2002).

Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Institut d’Estudis Catalans.

Jardí, E. (1967). Eugeni d’Ors. Vida i obra. Barcelona: Aymà.

— (1999). El meu pare i el seu món. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Monserrat.

Butlleti 2021.indd 88

17/11/2021 16:36:17

89 Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat

Kirchner, M.; Gimeno, M. C. (1986). «George Dwelshauvers (1867-1937).

Fundador del Laboratorio de Psicología Experimental de la Mancomunidad de Cataluña». Revista de Historia de la Psicología. Vol. 7, núm. 4.

Llates, R. (1969). 30 anys de vida catalana. Vol. 2, Barcelona: Aedos.

Malgand, W. «Dwelshauvers (Georges)». A: Carnoy, H. (1987). Dictionnaire biographique international des écrivains. Hildesheim: Olms Verlag.

Martínez Fiol, D. (2010). Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2019). Leviatán en Cataluña. La lucha por la administración de la Generalitat republicana (1931-1939). Sevilla: Espuela de Plata.

Navarra, A. (2018). La escritura y el poder. Vida y ambiciones de Eugenio d’Ors, Barcelona: Tusquets Editores.

Pla, J. (1969). Notes disperses. Obra completa. Vol. XII. Barcelona: Destino.

— (1977). Prosperitat i rauxa de Catalunya. Obra completa. Vol. XXXII. Barcelona: Destino.

Ràfols Casamada, J. (2001).«La Naturalesa en l’obra d’Eugeni d’Ors, segon secretari general de l’IEC». A: L’Aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1997). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Roig i Rossich, M. (1992). La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya, un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

S. A. (1919) La Vanguardia (8-VII-1919), p. 3.

S. A. [Sense Autor] (1922).«Inauguració del Laboratori de Psicologia Experimental». La Veu de Catalunya (21-X-1922), p. 11.

S. A. (1924?). [Maseras, A.? o Valls Taberner, F.?], La destitució dels professors de la Universitat nova de Barcelona, [Barcelona: s. n.].

S. A. (1924). «Conferència Dwelshauvers». La Publicitat, núm. 15622 (22-I1924), p. 6.

S. A. (1924). «La nova Mancomunitat. El senyor Sala ha manifestat que l’obra feta té molt de bo, i que, per tant, cal conservar-la i enaltir-la». La Publicitat, núm. 15631 (2-II-1924), p. 4.

S. A. (1924). «Institut d’Estudis Catalans». La Publicitat (12-IV-1924), p. 4.

S. A. (1914). «Una carta a M. Dwelshauvers», La Veu de Catalunya (15-IV1914), p. 5.

S. A. (1924). «La lletra al prof. Dwelshauvers». La Veu de Catalunya (30-IV1924), p. 3.

Butlleti 2021.indd 89

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

90 Josep Pich Mitjana, Jordi Sabater i Frederic J. Porta

S. A. (1924). «El cas del Prof. Dwelshauvers». La Veu de Catalunya (1-V-1924), p. 5.

S. A. (1924). «La destitució dels professors». La Veu de Catalunya (4-V-1924), p. 3.

S. A. (1924). Ressorgiment, any 9, núm. 94 (maig del 1924), p. 1507-1509.

S. A. (1924). «Una carta de Nicolau d’Olwer». La Publicitat, núm. 15622 (29XI-1924), p. 1.

S. A. (1925). «Conferència de Georges Dwelshauvers a la Sorbona». La Publicitat, núm. 15846 (2-I-1925), p. 4.

S. A. (1925). «Dwelshauvers, G- L’étude de la pensée. Méthodes et résultats.Pierre Téqui, París, 22 francs. “Cours et documents de philosophie”», La Paraula Cristiana, núm. 124 (abril del 1925), p. 332-333.

Saiz, M.; Saiz, D. (1993). El establecimiento de la Psicología científica en España.

Barcelona: Avesta.

— (1996). «El Laboratorio de Psicología Experimental de la Mancomunidad de Cataluña». Revista de Historia de la Psicología. Vol. 17, núm. 3-4.

— (1997). «El trabajo experimental de Georges Dwelshauvers en su etapa barcelonesa del Laboratorio de Psicología Experimental de la Mancomunidad de Cataluña». Revista de Historia de la Psicología. Vol. 18, núm. 1-2.

Siguan, M. (1981). La psicologia a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

Siguan, M.; Kirchner, M. (2001). «Georges Dwelsahuvers. Un psicólogo flamenco en Cataluña», Anuario de Psicología. Vol. 32, núm. 1.

— (2006). George Dwelshauvers i els començaments de la psicologia experimental a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Ucelay-Da Cal, E. (1987). «La Diputació i la Mancomunitat». A: Història de la Diputació de Barcelona. Vol II. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Ucelay-Da Cal, E.; Pich, J., i Gonzàlez, A. (2019). L’aparença d’un poder propi.

La Mancomunitat de Catalunya i el catalanisme. Catarroja-Barcelona: Afers.

Unitats 2737, 2739, 2886, 2907, 3743 i 3752, i al lligall núm. 4486 de la UI 70 de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona.

Varela, J. (2017). Eugenio d’Ors (1881-1954). Barcelona: RBA. Villagrasa, F. (2015). Mancomunitat i ciència, la modernització de la cultura catalana. Catarroja-Barcelona-Palma: Editorial Afers.

Butlleti 2021.indd 90

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 91-122 DOI: 10.2436/20.1001.01.220

AMBROSE MARTIN: NACIONALISTA IRLANDÈS. DEL QUARTER D’ESTAT CATALÀ A LA DEFENSA DEL GOVERN D’EUZKADI Pere Soler Paricio1 Laboratoire HCTI EA 4249 - Université de Bretagne Sud Article lliurat el 19 de febrer de 2021. Acceptat el 18 de maig de 2021

Resum Aquest article estudia la història de vida i l’activitat política d’Ambrose Victor Martin, nacionalista irlandès que milità en el Sinn Féin, combaté en la Guerra de la Independència irlandesa, i més endavant prengué part en la Guerra Civil irlandesa en tant que integrant de les forces antitractadistes. L’interès que suscita aquest personatge per a la historiografia catalana i espanyola rau en el fet que durant els anys vint establí relacions amb Estat Català i alguns nacionalistes bascos. L’article presta una especial atenció a aquestes relacions, en particular a l’associació de l’irlandès amb Estat Català, així com a la defensa del País Basc que Martin dugué a terme a Irlanda durant la Guerra Civil espanyola.

Paraules clau Irlanda, Catalunya, País Basc, París, període d’entreguerres, Guerra Civil espanyola, Estat Català, Partit Nacionalista Basc, «aberrians», Sinn Féin, IRA, «antitractadistes».

1. urgokpere@gmail.com

Butlleti 2021.indd 91

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

92 Pere Soler Paricio

Ambrose Martin: Irish nationalist. From Estat Català to the defence of Euzkadi’ko Jaurlaritza Abstract This article surveys the life and political engagement of Ambrose Victor Martin, Irish nationalist who joined the Sinn Féin party, fought with the Irish Republican Army during the Irish War of Independence, and took part in the Irish Civil War in the ranks of the anti-treaty forces. This article shall certainly be relevant for Catalan and Spanish historiography because Martin established a direct relation with Estat Català and some Basque nationalists during the twenties.

The pages that follow focus on those relations, as well as on the defence of the Basque Country that Martin undertook in Ireland during the Spanish Civil War. Keywords Ireland, Catalonia, Basque Country, Paris, interwar period, Spanish Civil War, Estat Català, Basque Nationalist Party, «aberrianos», Sinn Féin, IRA, anti-Treatyites.

1. El llarg camí fins a París Nascut a la província de Buenos Aires l’any 1901 en el si d’una família d’immigrants irlandesos, Ambrose Victor Martin fou criat a Suipacha, poble ubicat a un centenar de quilòmetres a l’oest de la capital argentina i on residien nombroses famílies basques i irlandeses, algunes de les quals professaven una marcada sensibilitat nacionalista.2 L’any 1914 fou enviat a Irlanda, on comptà amb el suport d’alguns familiars, a fi de prosseguir els seus estudis en un internat.

El 1918 Martin contragué matrimoni amb Margaret M. Harding, i s’instal·laren 2. L’any 1930 aproximadament noranta famílies basques habitaven a Suipacha. http:// vascosdesuipacha.blogspot.com/ [consultat el 22/04/2021]. Pel que fa a la presència irlandesa, d’ençà de la meitat del segle xix una quantitat significativa de famílies irlandeses s’establiren als voltants de Suipacha. Provinents dels comtats de Westmeath, Longford y Wexford, es dedicaren principalment a la ramaderia. https://medium.com/@thesoutherncross/la-presencia-irlandesa-en-suipacha-68a5cf2bac1c [consultat el 22/04/2021]. Per a més informació respecte de l’emigració basca i irlandesa a Irlanda durant aquella època, vegeu Cruset (2015).

Butlleti 2021.indd 92

17/11/2021 16:36:17

93 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

a la vila de Kilbeggan, en el comtat de Westmeath. Margaret quedà embarassada d’una nena, i el seu marit subvingué a les necessitats de la jove parella per mitjà d’un negoci propi. D’un temps ençà, Ambrose Martin havia iniciat una notòria militància en la plataforma política Sinn Féin, punta de llança de l’independentisme irlandès, i quan esclatà la Guerra de la Independència irlandesa el gener de 1919 Martin integrava ja els rangs de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA).

En algun moment entre el mes de febrer i el mes de maig, i segons declarà anys després, Martin es desplaçà a Dublín en companyia d’un clergue basc a fi d’entrevistar-se amb Eamon de Valera, aleshores president del Dáil Éireann i líder de la República Irlandesa en la clandestinitat. La reunió durà dues hores, i en el decurs de la mateixa l’eclesiàstic comunicà al polític que comptava amb la simpatia de la nació basca, i que si era menester el poble basc li oferiria tot l’auxili que estigués en condició de proporcionar-li a fi de reeixir en la seva lluita.3 Ulteriorment, Martin fou arrestat per les autoritats britàniques i empresonat a Liverpool. A mitjans de maig, set mesos després d’haver contret matrimoni, fou deportat a l’Argentina. El seu exili es perllongà durant pràcticament tres anys, i de resultes d’això el seu negoci particular a Irlanda quedà anorreat. Entretemps, Margaret donà a llum la primera filla de la parella.4 Primer a Suipacha, i després en altres indrets de la província de Buenos Aires, Martin seguí promovent la causa irlandesa juntament amb compatriotes com Eamon Bulfin i Laurence Ginnell, que esdevingué el primer representant diplomàtic irlandès a l’Argentina.5 L’alto el foc decretat el mes de juliol de 1921 conduí a la firma del Tractat Angloirlandès a finals d’aquell any. En virtut del mateix, el desembre de 1922 s’establí l’Estat Lliure d’Irlanda, domini membre de la Mancomunitat Britànica de Nacions. Com tants altres deportats, exiliats i evadits, Martin aprofità la conjuntura per tornar a Irlanda. El mes de març de 1922 salpà d’Argentina i feu escala a 3. The Irish Independent, 6 de novembre de 1936, p. 10. El 1936 Martin asseverà, erròniament, que l’encontre tingué lloc l’any 1920. L’entrevista hagué de dur-se a terme entre el mes de febrer de 1919, quan de Valera escapà d’una presó anglesa, i el mes de maig d’aquell mateix any, moment en què Martin fou expulsat del territori irlandès.

4. Ens consta que al llarg del temps el matrimoni engendrà, com a mínim, tres criatures: dues nenes, Maureen i Doreen, i un primogènit, Eamon. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), fons 264, 06.03.327 i 06.03.398. Margaret M. Harding per a Ambrose Martin, Kilbeggan, abril de 1925. Ambrose Martin per a Ventura Gassol, Brussel·les, 2 de juny de 1925.

5. McCreanor (2019), p. 33-34.

Butlleti 2021.indd 93

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

94 Pere Soler Paricio

Bilbao, on romangué durant un mes al llarg del qual es dedicà a impartir diverses conferències sobre el nacionalisme irlandès i el moviment d’alliberació nacional d’Irlanda.6 Martin arribà al País Basc després d’haver-se produït l’expulsió del sector radical de la Comunión Nacionalista Vasca (CNV). Un dels elements que havia contribuït a la fractura del moviment nacionalista basc fou, precisament, la recepció i la valoració que es feu de l’alçament de Pasqua de 1916. En efecte, el sector moderat de CNV, és a dir, aquell que optaria per posicions gradualistes i tàctiques possibilistes conduents a l’aspiració regionalista/autonomista, s’oposà al cop de força que havien protagonitzat els rebels irlandesos. En canvi, algunes capçaleres de premsa nacionalista com Euzko-Deya, Bizkaitarra o el setmanari Aberri mostraren el seu suport envers els sollevats. Aberri havia esdevingut el portaveu de Juventud Vasca, grup de socialització nacionalista que a partir de 1916 encapçalà el sector radical, independentista, en el si de CNV. Els líders de Juventud Vasca assumiren l’exemple irlandès com el model a imitar. La discòrdia entre les parts i la continuada oposició a la deriva autonomista de CNV per part del grup aberrià, comportà l’expulsió del partit de l’ala radical el juny de 1921. Uns mesos més tard, i sota l’aixopluc de Juventud Vasca de Bilbao, es creà un nou partit que reviscolà el nom de Partido Nacionalista Vasco (PNV), i que justament propugnava el retorn a les fonts aranistes.7 La persona encarregada de rebre Ambrose Martin a Bilbao fou Elías Gallastegi, col·laborador habitual d’Aberri, líder natural del PNV tot i no ostentar-ne cap càrrec directiu institucional, i president d’ençà de 1919 de Juventud Vasca. La primera intervenció pública de l’irlandès s’esdevingué en els locals de què disposava aquesta organització a Bilbao.

La bona acollida que tingué l’acte motivà l’extensió de les xerrades de Martin a diversos batzokis, centres culturals i associatius o teatres de Bilbao i d’algunes poblacions properes. Destaquen les conferències que oferí per als sindicalistes de Solidaridad de los Trabajadores Vascos, així com per a un grup de dones properes al nacionalisme basc. Si bé la militància femenina en l’àmbit del nacionalisme basc comptava amb alguns precedents, la xerrada de Martin que tingué lloc el 6. , Tot i els antecedents lligats a la cobertura mediàtica dels fets esdevinguts a Irlanda, així com a la recepció del pensament polític i de la ideologia del nacionalisme irlandès al País Basc, Alexander Ugalde defineix aquesta visita de Martin com «el primer contacto práctico del nacionalismo vasco con el movimiento republicano irlandés». Ugalde Zubiri (1996), p. 296-298, 322.

7. Mees (1990); Villares; Moreno (2009), p. 474.

Butlleti 2021.indd 94

17/11/2021 16:36:17

95 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

10 d’abril a l’entorn de l’organització que enquadrava la participació política de la dona en el moviment nacionalista irlandès, Cumann na mBan, motivà la creació uns dies després, amb Karmele Errazti al front, d’una associació similar, tot i que adaptada a la casuística basca, Emakume Abertzale Batza (EAB).8 Posteriorment, les vides de Gallastegui i Martin s’entrellaçarien en repetides ocasions.

L’ajustada votació que validà la ratificació del Tractat Angloirlandès en el Dáil Éireann (o Assemblea d’Irlanda) a principis de 1922 esquinçà de manera traumàtica la unitat del moviment nacionalista irlandès, i motivà l’enfrontament armat que oposaria a partir del mes de juny d’aquell mateix any, d’una banda, les forces antitractadistes encarnades i encapçalades per l’IRA, i de l’altra, l’Exèrcit Nacional que servia l’Estat Lliure Irlandès. Martin, que arribà a Irlanda procedent de Bilbao l’abril de 1922, combaté en els rangs antitractadistes. Fou capturat i internat en el presidi de Athlone, tot i que, segons afirmà posteriorment, aquell mateix any fou excarcerat.9 Els antitractadistes foren definitivament derrotats el maig de 1923. Aquell estiu, el Cumann na nGaedheal, partit nacionalista de tall conservador, cristianodemòcrata i anticomunista, pal de paller de les forces tractadistes, obtingué la victòria en les eleccions generals i s’emparà del Consell Executiu de l’Estat Lliure Irlandès fins a principis de 1932.

Tan bon punt l’IRA deposà les armes en la primavera de 1923, el govern irlandès desfermà una repressió intensa contra el bàndol antitractadista. Depauperat, deixant enrere una oferta de treball com a quadre intermedi en una fàbrica irlandesa, i sota la condició de pròfug de la justícia, l’any 1924 Martin emprengué un exili forçós que el conduí al País Basc, on romangué sota l’empara de l’ala aberriana dels nacionalistes bascos, que l’ajudaren econòmicament.10 En una epístola que escrigué un temps després, al·legà que les autoritats britàniques advertiren les forces de l’ordre i els cossos de seguretat espanyols de la seva presència al país, i en repetides ocasions hagué d’amagar-se de la policia.11 En el marc de la repressió continuada que dugué a terme la Dictadura de Primo de Rivera contra els grups radicals del nacionalisme perifèric, el novembre de

8. Lorenzo Espinosa (1992), p. 64-65; Ugalde Solano (1993), p. 129-132, 561-574.

9. Id. 10. The Irish Independent, 6 de novembre de 1936, p. 10. Segons les seves pròpies declaracions, Martin abandonà Irlanda el mes de juny. McCreanor (2019), p. 44.

11. ANC, fons 264, 06.03.397 i 06.03.398. Ambrose Martin per a Michael Foix i Ventura Gassol, 1925.

Butlleti 2021.indd 95

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

96 Pere Soler Paricio

1924 Ambrose Martin fou arrestat a Ordizia juntament amb una dotzena de militants aberrians, entre els quals figurava Elías Gallastegi.12 Per tal d’evitar-se majors problemes, era menester que Martin abandonés el territori espanyol. Els padrins aberrians de l’irlandès aconseguiren aparaular una proposta de feina per a ell com a professor d’espanyol a Hamburg, si bé calia esperar fins a l’obertura del següent curs acadèmic.13 Mentrestant, la millor opció era que es refugiés al quarter d’Estat Català, que operava des de París estant, a Bois-Colombes, comuna del departament francès Hauts-de-Seine. Cal saber que d’ençà l’octubre de 1923, el pas a la clandestinitat d’Estat Català arran de la seva lluita contra la Dictadura de Primo de Rivera havia obligat Francesc Macià i la major part de la cúpula de l’organització a exiliar-se a França. Aberrians i Estat Català confluïen en interessos i xarxes de contactes. Tant és així, que els primers secundaren el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança i el Comitè Revolucionari de París, que impulsà Francesc Macià el mes de gener de 1925 a fi de concertar les accions insurgents de bascos i catalans. En aquest marc de sinergies compartides, a principis d’aquell any Ambrose Martin es traslladà al quarter d’Estat Català a París tot abandonant la península en un tren que el conduí de Barcelona a Cerbère, comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.14 Martin va romandre a Bois-Colombes fins a finals de maig de 1925, moment en què es traslladà a Bèlgica. Durant la seva estada al quarter d’Estat Català, l’irlandès participà de manera activa en les accions que duien a terme els membres de l’organització, travà amistat amb alguns dels seus integrants més reputats, i contribuí a reforçar els lligams que mantenia la diàspora independentista catalana de París amb l’oficina de representació del Sinn Féin.15 12. González Calleja (2005), p. 358-359; Lorenzo Espinosa (1992), p. 133.

13. ANC, fons 264, 06.03.397. Ambrose Martin per a Michael Foix, 1925. El contacte de Martin a Hamburg era Francisco de Gaztañaga, un aberrià que treballava a la ciutat alemanya com a professor de castellà.

14. ANC, fons 264, 03.08.03.03. Passatge de tren i altres documents relatius a aquest viatge.

15. Ens referim a l’autodenominada Délégation Irlandaise que representava el Govern Provisional de la República Irlandesa que es proclamà l’any 1919, el qual deixà d’existir, de facto, l’any 1922 en virtut del Tractat Angloirlandès. Els antitractadistes no reconegueren la legitimitat de l’Estat Lliure d’Irlanda, i fins a l’any 1938 reivindicaren la continuïtat de la República Irlandesa en tant que una entitat de iure. A partir de 1923, doncs, l’oficina del Sinn Féin a París representava el govern fantasma de l’extinta República Irlandesa, d’aquí que el seu director es presentés en públic en tant que «délégué diplomatique et consulaire de la République d’Irlande».

Butlleti 2021.indd 96

17/11/2021 16:36:17

97 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

Tal com veurem a continuació, la càlida acollida que brindà a Martin el mateix Francesc Macià no és anodina, sinó que encaixava en el marc dels contactes que s’havien establert un temps enrere entre diferents sectors del sobiranisme català i el nacionalisme irlandès, alhora que s’antullava com l’admesa d’un nou actiu capaç d’esperonar la relació que Macià intentaria establir entre Estat Català i els antitractadistes irlandesos.

Val a dir, que durant les primeres dècades del segle xx la «Qüestió irlandesa» suscità al Principat un elevat interès entre el públic en general, i més encara entre els sectors nacionalistes. A Barcelona els actes de solidaritat amb la causa sinnfeiner no es feren rars.16 L’actuació de les tropes britàniques durant la Guerra de la Independència irlandesa impactà els lectors de la premsa catalana, i la mort de l’alcalde de Cork, Terence MacSwiney, despertà una forta solidaritat entre les files del catalanisme.17 L’abril de 1921 el govern clandestí del Dáil Éireann envià a Madrid una jove estudiant, Máire O’Brien, en tant que delegada de la República Irlandesa. La seva missió consistia a publicar i distribuir regularment en la capital el noticiari Boletín Irlandés, periòdic que es distribuí també a Barcelona.18 O’Brien constatà la popularitat de la causa irlandesa a Catalunya i el País Basc, i recomanà instal·lar consolats a la ciutat comtal i a Bilbao; el seu successor en el càrrec, Ormonde Grattan Esmonde, insistí asuggerir l’establiment d’una oficina de representació a Barcelona.19

Nogensmenys, operava al mateix temps a la capital francesa la delegació de l’Estat Lliure d’Irlanda, agència de representació diplomàtica de l’Estat Lliure d’Irlanda.

16. Per a un repàs general sobre la recepció de la «qüestió irlandesa» a Catalunya durant la Renaixença i els primers anys del segle xx, vegeu Ferrer i Pont (2007).

17. Tal fou la commoció i la reacció que generà en el Principat aquest conflicte, i en particular la mort per inanició de MacSwiney, que abans que es firmés el Tractat Angloirlandès es publicà a Barcelona un assaig que analitzava la problemàtica. Vegeu Negre Balet (1921).

18. Es conserven a la Biblioteca de Catalunya (BC) més d’una seixantena de números de Boletín Irlandés corresponents al 1921, a més de catorze números de 1922, any en què es clausurà l’oficina de representació irlandesa a Madrid i deixà d’editar-se el periòdic. Vegeu BC cdg 323.1 (41.5)(05) Bol Fol. 19. National Archive of Ireland (NAI) Department of Foreign Affairs (DFA) ES Spain, «Ireland and Spain», Madrid, setembre de 1921; disponible en https://www.difp. ie/volume-0/0/1921/107/#section-documentpage [consultat el 27/04/2021]; NAI DFA ES Spain, Ormonde Grattan Esmonde per Desmond FitzGerald (Dublín), Madrid, 20/09/1922, disponible en https://www.difp. ie/volume-1/1922/ormonde-grattan-esmonde-to-desmond-fitzgerald-dublin /322/#section-documentpage [consultat el 27/04/2021].

Butlleti 2021.indd 97

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

98 Pere Soler Paricio

En aquest context, alguns líders nacionalistes d’una nació i l’altra escenificaren diversos gestos de simpatia i eventualment establiren contacte els uns amb els altres. Les concomitàncies s’establiren, emperò, en funció de la sensibilitat política que cadascun dels grups implicats manifestava en termes ideològics.

Mentre que el regionalisme català trobà un model a seguir en el cànon pactista del nacionalisme constitucionalista irlandès i la solució tractadista, els catalanistes radicals quedaren seduïts per la intransigència i el rupturisme del republicanisme irlandès que es reafirmà durant i després de la Guerra Civil irlandesa.

Així, per via del president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, l’any 1922 la Lliga Regionalista intercanvià missatges amb el president del Dáil Éireann i dirigent, junt amb Michael Collins, del bàndol tractadista irlandès, Arthur Griffith.20 Aquell mateix any, la colònia separatista catalana de París també establí contacte directe amb alguns representants del govern provisional de l’Estat Lliure d’Irlanda. Tal és el cas d’Acció Radical Catalana, societat impulsada per nacionalistes catalans de diversa procedència i fundada, entre d’altres, per Josep Carner i Ribalta.21 El mes de juny, Màrius Capalleras Tarinas s’entrevistà amb el secretari interí de la delegació de l’Estat Lliure d’Irlanda, Seán Murphy, en nom del Grup Separatista Català de París. Així mateix, poc després de la seva creació el mes de juliol, Estat Català començà a col·leccionar diferents publicacions de propaganda política que li fornia l’oficina de representació irlandesa a París.22 Mimetitzant les tàctiques d’organització política del Sinn 20. NAI, Dept. of Taoiseach —General Registered files— S 569. Comunicats originals redactats en català i en anglès que es remeteren des del Consell Permanent de la Mancomunitat.

Respostes en gaèlic i anglès que s’enviaren des de la Mansion House de Dublín, seu del Dáil Éireann entre 1919 i 1922.

21. ANC, fons 264, 03.08.03.01. Es conserven aquí els pasquins i opuscles propagandístics que es procurà Acció Radical Catalana per via de l’oficina de representació irlandesa a París, agència instal·lada en el Grand Hôtel del carrer Escribe, en el 9è districte de la ciutat (no fou fins a l’any 1930 que la legació irlandesa a París s’instal·là de manera permanent al carrer de Villejust, en el districte 16è). Pel que fa a Acció Radical Catalana, vegeu Carner i Ribalta (1999), p. 13; González Calleja (2005), p. 96-97.

22. ANC, fons 264, 03.09.02.01. Nombrosos exemplars de Bulletin Irlandais, així com Inis Fáil. Bulletin de la Ligue pour l’Indépendance de l’Irlande. Les notes de citació, escrites en francès, que es varen remetre Capalleras i Murphy, poden consultar-se en ibid., 06.03.108. El Bureau d’Informations d’Estat Català, que, entre altres associacions, auxiliaria ulteriorment el Grup Separatista Català, s’ubicava en l’immoble número 3 del carrer de Cité Bergère, al districte 9è de

Butlleti 2021.indd 98

17/11/2021 16:36:17

99 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

Féin, Macià havia procurat comptar amb el suport econòmic dels nacionalistes de la diàspora catalana per tal de subvencionar el seu partit, iniciativa que culminà amb la creació de la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, i, a partir de 1924, es convencé de manera definitiva que per tal d’alliberar Catalunya calia imitar la insurgència armada practicada pels irlandesos.23 La particularitat que defineix la connexió d’Estat Català amb el nacionalisme irlandès rau en el fet que des de 1924 el partit es posicionà de manera incondicional a favor del bàndol antitractadista, i intentà estrènyer els seus lligams amb el Sinn Féin. Aquell any, la formació liderada per Francesc Macià començà a publicar a París el Butlletí l’Estat Català.24 Inspirat en el Bulletin Irlandais (versió en francès de l’Irish Bulletin) que edità el govern clandestí del Dáil Éireann entre 1919 i 1921, el bimensual d’Estat Català pretenia emular la tasca propagandística que duia a terme l’oficina de representació del Sinn Féin a París per via de la publicació del nou Bulletin Irlandais, periòdic que mantenia l’ideal de la República Irlandesa i difonia les tesis antitractadistes.25 Més important encara, el 9 de setembre de 1924 Macià donà a conèixer a París l’avantprojecte de la Lliga de les Nacions Oprimides, primera fita destacable de la Triple Aliança que havien segellat un any enrere els nacionalistes bascos, catalans i gallecs.26 A més dels integrants de la Triple Aliança, aquesta organització pretenia incloure les forces nacionalistes de Filipines, Egipte i la República del Rif, i aspirava a esdevenir una eina d’acció conjunta entre

París. L’oficina (comunament anomenada «quarter») d’Estat Català s’ubicà originalment a París, en el número 82 del carrer de Richelieu. En la primavera de 1924 es traslladà al número 59 bis del carrer de Charles Duflos, a Bois-Colombes.

23. Carner i Ribalta (1978), p. 31-32, 52; Carner i Ribalta (1972), p. 48.

24. Poden consultar-se alguns exemplars d’aquesta revista, publicats l’any 1924, al Pavelló de la República, fons topogràfic: B-31.

25. L’oficina de representació del Sinn Féin s’ubicava en l’immoble número 4 del carrer de la Terrasse, en el districte 17è de París. Pot consultar-se la versió postguerra civil irlandesa del Bulletin Irlandais a la Bibliothèque Nationale de France, referència FRBNF32729230.

26. Daniel Cardona i Civit, que es guanyaria el sobrenom d’«Irlandès», participà activament en la preparació d’aquest projecte. Núñez Seixas (2019), p. 56. Cardona es definí a si mateix com «un enamorat dels procediments Sinn Féin irlandesos». Vibrant (1933), p. 96. Inspirant-se en els postulats d’acció directa i conquesta de la independència per les armes promoguts pel Sinn Féin i l’antitractadisme irlandès, ulteriorment crearia l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols!, el setmanari Nosaltres Sols!, i més endavant l’organització militar Nosaltres Sols! Per a una biografia completa, vegeu Rubiralta i Casas (2008).

Butlleti 2021.indd 99

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

100 Pere Soler Paricio

diferents nacions sense estat a fi d’obtenir la plena sobirania de cadascuna d’elles.27 Per mitjà de Leopold H. Kerney, director de l’oficina de representació del Sinn Féin a París, Francesc Macià feu arribar una carta a Eamon de Valera escrita el 4 d’octubre de 1924 en què proposava l’adhesió dels republicans irlandesos a la Lliga de les Nacions Oprimides.28 Un mes enrere, el representant dels nacionalistes bascos en el si del projecte, Francisco de Gaztañaga, avançà la proposta de manera informal a De Valera. El president del Sinn Féin s’interessà inicialment pel projecte. Però ben aviat canvià d’opinió, i a finals d’octubre comunicà a Kerney que declinava implicar formalment el partit en la iniciativa.29 2. Ambrose Martin i Estat Català Malgrat que De Valera declinà la proposta de Macià, el contacte entre l’oficina de representació del Sinn Féin a París i Estat Català romangué actiu, i pertocà a Ambrose Martin, antic combatent antitractadista, actuar com a nexe d’unió entre uns i altres. Per via de Leopold Kerney, Martin s’encarregà de fer arribar a Bois-Colombes el mensual antitractadista Inis Fáil. Bulletin de la Ligue pour l’Indépendance de l’Irlande, que començà a publicar-se l’abril de 1925.30 De fet, unes setmanes abans Martin actuà de cicerone per al nucli dur d’Estat Català en el marc del banquet francoirlandès que tingué lloc al restaurant Le Marguery de París, amb motiu de la festa de Sant Patrici.31 L’encontre s’oficià sota la 27. Si bé Macià seguí interessat en el projecte durant uns mesos, aquesta iniciativa no va fructificar. Per contra, a principis de 1925 motivà la creació a París del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que reuní el PNV, Estat Català, les entitats catalanes d’Amèrica i la Confederació Nacional del Treball en el Pacte de la Lliure Aliança. Estévez (2008), p. 162-163.

28. Representant comercial a París del govern clandestí de la República d’Irlanda entre 1919 i 1922, l’any 1923 i fins al 1925 Leopold Kerney gestionà en solitari l’oficina de representació del Sinn Féin a la capital francesa. Més endavant, fou nomenat secretari de comerç de la legació de l’Estat Lliure a París, i l’any 1935 esdevingué ambaixador irlandès a Espanya, càrrec que ostentà fins al 1946. Per a una biografia completa, vegeu Whelan (2019). Pot consultar-se la carta (en anglès) que Macià feu arribar a Kerney, en ANC, fons 264, 06.03.366.

29. McCreanor (2019), p. 46-47.

30. ANC, fons 264, 06.03.399. Ambrose Martin per a Leopold Kerney, Bois-Colombes, 18 d’abril de 1925.

31. El banquet de Sant Patrici que se celebrà el 17 de març de 1925 a Le Marguery, reuní la crema de l’exili republicà irlandès que habitava a la ciutat, representants de la diàspora irlandesa

Butlleti 2021.indd 100

17/11/2021 16:36:17

101 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

presidència de Leopold Kerney i fou convocat per la Ligue pour l’Indépendance de l’Irlande, organització antitractadista recentment fundada pel baró Félix de Rosnay. El representant del Sinn Féin convidà Francesc Macià, Ventura Gassol, i Carner i Ribalta, que es personaren a l’acte acompanyats d’Ambrose Martin.

Gassol introduí al públic la delegació d’Estat Català i, després d’adreçar unes paraules en honor de Francesc Macià i el difunt Terence MacSwiney, presentà el seu acompanyant irlandès per mitjà de les següents paraules: Je me fais un grand plaisir de vous saluer au nom des Catalans et je vous remercie pour l’honneur dont vous me faites l’objet m’acceptant à votre table. Je serai heureux de vous transmettre les sentiments d’amitié et admiration de mon pays envers l’Irlande. Et pour cela je vais déléguer un de vos soldats républicains, notre ami distingué, M. Martin, qui va se donner la peine de vous lire le message de salutation et encouragement que la Catalogne adresse à l’Irlande dans sa lutte pour l’indépendance nationale.32 Seguidament, Ambrose Martin llegí el discurs que Francesc Macià havia preparat per a l’ocasió, la transcripció íntegra del qual fou publicada unes setmanes després per Inis Fáil. Bulletin de la Ligue pour l’Indépendance de l’Irlande.33 El discurs de Macià no pretenia només consagrar la unió entre Estat Català i el republicanisme irlandès, sinó que comparava indirectament el règim del Cumann na nGaedheal i el bàndol tractadista amb el nacionalisme moderat d’Acció Catalana i la tàctica pactista de la Lliga Regionalista, al mateix temps que emplaçava l’acció insurreccional de l’IRA com a model a seguir per part del

a Amèrica, i aristòcrates francesos defensors de la causa sinnfeiner com la comtessa L. de la Forest o el vescomte i la vescomtessa d’Humières. Pot consultar-se la carta d’invitació a la vetllada i el menú que s’hi serví en ANC, fons 264, 03.08.03.03.

32. ANC, fons 264, 03.08.03.02. Manuscrit en francès i mecanografiat de dues planes en anglès redactats per Ventura Gassol. Heus ací la traducció: «Tinc l’enorme plaer de saludar-vos en nom dels catalans i us agraeixo l’honor que em feu en acceptar-me en la vostra taula.

M’agradaria transmetre-us els sentiments d’amistat i admiració del meu país envers Irlanda. És per això que delegaré un dels vostres soldats republicans, el nostre distingit amic, Sr. Martin, que ens farà el favor de llegir-vos el missatge de salutació i encoratjament que Catalunya adreça a Irlanda en la seva lluita per la independència nacional».

33. ANC, fons 264, 06.03.350. Leopold Kerney per Ambrose Martin, 01/04/1925. Pot consultar-se una còpia parcial del discurs original en anglès en ANC, fons 264, 03.08.03.02.

Butlleti 2021.indd 101

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

102 Pere Soler Paricio

nacionalisme radical català.34 D’aleshores endavant, i mentre romangué a BoisColombes, Ambrose Martin seguí actuant de mitjancer entre Leopold Kerney i Francesc Macià.35 Una altra activitat de Martin a l’encontre dels seus amfitrions fou la redacció de diversos reports destinats a assessorar la cúpula d’Estat Català en l’àmbit de la lluita a favor de l’alliberament nacional. Aquests informes analitzen diversos aspectes del combat irredemptista que s’havia lliurat a Irlanda, amb el propòsit d’extreure’n conclusions pertinents que poguessin ser d’utilitat a la causa de l’independentisme català. En el terreny militar, destaquen els reports «Los medios de transporte», «Espionaje» i «Cómo habla un soldado».36 El primer d’aquests comptes ensenya a desplaçar sobre el terreny grups armats destinats a emprendre accions de guerrilla en un territori controlat per l’enemic. El segon, probablement el més implacable de tots els informes, explica com tractava l’IRA els delators i els espies. No sense una bona dosi de retòrica ultranacionalista, i imbuït de l’esperit romàntic que havia consagrat l’ideal del sacrifici últim com una màxima del republicanisme irlandès, «Cómo habla un soldado» tracta sobre la disciplina que ha de mantenir tota força insurgent que tracta d’enfrontar-se a un exèrcit regular, superior en armament i en nombre de combatents. Heus ací un exemple del to que caracteritza l’escrit: Como irlandés tengo el orgullo de deciros que los soldados de mi patria han sido en este siglo y por muchos siglos los más grandes rebeldes en el mundo entero. Pero también han sido los más disciplinados. Es increíble la disciplina dentro del Ejército Republicano Irlandés. Si no fuera por eso en la última guerra no hubiesen podido defender con tanto éxito a su patria ante el tremendo poder del opresor.37 34. La transcripció íntegra del discurs en francès es troba a Inis Fáil. Bulletin de la Ligue pour l’Indépendance de l’Irlande, núm. 1 (abril 1925), p. 26-28. Consultable a National Library of Ireland, MS 48,092/2.

35. ANC, fons 264, 06.03.350. Leopold Kerney per a Ambrose Martin, 24/03/1925. El matrimoni Macià travà certa amistat amb Leopold Kerney i la seva muller. De fet, Macià es reuní amb l’irlandès en repetides ocasions després del banquet de Sant Patrici, i mantingueren entre ells una cordial relació epistolar fins al 1931. Els missatges que es remeteren durant aquells anys poden consultar-se en ANC, fons 264, 06.02.293, 06.01.119, 06.03.348, 06.03.349; ANC, fons 818, 6493.

36. ANC, fons 264, 03.08.03.02.

37. ANC, fons 264, 03.08.03.02. S’han eliminat les faltes d’ortografia.

Butlleti 2021.indd 102

17/11/2021 16:36:17

103 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

En l’àmbit polític, el report «Después de la primera conferencia entre Loyd G. y De Valera» analitza el procés de negociació que conduí a la signatura del Tractat Angloirlandès, menysté la figura del principal valedor irlandès de l’acord, Michael Collins, i defensa la causa per la qual combateren els irregulars durant la Guerra Civil irlandesa. «El obrero y el nacionalismo» enalteix la figura de James Connolly, màrtir de l’Alçament de Pasqua i líder de l’Irish Citizen Army, i destaca la implicació de les classes populars irlandeses en la revolta de 1916, així com en la Guerra de la Independència irlandesa. A aquest respecte, recomana als nacionalistes catalans que promoguin por tots els mitjans la participació de la classe obrera del Principat en la lluita per l’alliberament nacional.

Finalment, «La legalidad del Estado Libre» és un text de temàtica híbrida que evoca alguns dels mètodes de combat que empraren els rebels durant la Guerra de la Independència irlandesa, alhora que analitza l’escenari polític irlandès després de la signatura del Tractat Angloirlandès.38 En el vessant personal, el pas d’Ambrose Martin per Bois-Colombes llegà un interessant testimoni documental vinculat a la relació epistolar que mantingué amb la seva esposa. Les cartes que es remeteren durant el primer semestre de 1925 foren preservades per Francesc Macià i es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya. D’una banda, destaquen les epístoles de caràcter íntim, lligades a la tristor provocada per la distància que separava els cònjuges. A tall d’exemple, llegiu el següent passatge d’una carta que feu arribar Margaret M. Harding al seu marit, i que, tot sia dit, evoca el gust irlandès per la retòrica exaltada: «No sents la força de la meva presència? Dia i nit les nostres ànimes es comuniquen. Sento la teva veu i a través de l’ombrívol oceà els teus missatges sempre atenyen el meu cor. Les meves mans estrenyen fermament les teves. Clavo la mirada en els teus ulls amats».39 Algunes de les epístoles redactades per Margaret revelen el temor que Martin pogués ser-li infidel, i en més d’una ocasió li recorda que ella és i haurà de seguir sent l’única dona de la seva vida. No és casual que conjurés el seu espòs a contrarestar les tafaneries que corrien entre el veïnat i que atemptaven contra el seu honor: «He estat advertida que la gent rumoreja que m’has abandonat i que no sé on ets. Així les coses, vull que enviïs unes quantes postals de paisatges francesos a algunes persones sense indicar-los la teva adreça. Digues simplement

38. ANC, fons 264, 03.08.03.02.

39. ANC, fons 264, 06.03.327 [traduït de l’original en anglès].

Butlleti 2021.indd 103

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

104 Pere Soler Paricio

que et dirigeixes cap a Hamburg».40 A despit de l’enyorança, i si bé desitjava que en el futur poguessin residir plegats a Irlanda amb tota tranquil·litat, Margaret recomanava al seu marit que de moment no tornés a l’illa: «No hi ha cap esperança que t’hi esperi una vida aquí». Margaret asseverà en una de les seves cartes que no suportaria viure a l’estranger, tot i que davant d’aquesta eventualitat demanà a Martin que s’establís a França o Espanya, en cap cas a Alemanya.

El mes d’abril, l’espòs escrigué a un amic irlandès, Michael Fox, per tal de demanar-li que visités Margaret i la dissuadís de visitar-lo a París, ja que la magra economia del matrimoni no permetria costejar el viatge ni el sojorn de la seva muller a la capital francesa.41 Aquest és, justament, l’element cabdal i més dramàtic de què donen fe les epístoles, és a dir, la desesperada situació financera que experimentà Margaret, a càrrec de la progènie, arran de la marxa de Martin. Certament, aquesta fou una vivència compartida per la major part de familiars dependents dels presos, exiliats i evadits antitractadistes. En el cas de Margaret, quan el seu marit encara es trobava al País Basc es veié obligada a fer-li part de les dificultats econòmiques per les quals travessava, a saber, també havia d’encarregar-se de la seva mare, que vivia amb ells. Així que arribà a Bois-Colombes, Martin hagué de recórrer al seu amic Michael Foix. Li demanà que li fes arribar cinc lliures a la seva dona, diners que es comprometé a reemborsar tantost cobrés el seu primer sou de professor d’espanyol a Hamburg.42 Durant les primeres setmanes de 1925 la situació empitjorà, i es complicaven les dificultats del depauperat nucli familiar cada vegada que un dels infants emmalaltia. El mes de febrer, Margaret comunicà a Martin que es plantejava ingressar dues de les seves criatures en una institució caritativa per tal de buscar-se una ocupació i subvenir així a les necessitats de la llar. Una carta de finals de maig rebel·la unes condiciones insostenibles: «El mes passat només em vares enviar 1 £. Lamento dir-te que pràcticament m’estic morint de gana. Durant el darrer mes no he menjat ni una sola peça de carn. No tenim diners i no ens fan compte enlloc. Tan bon punt rebis això, necessito que m’enviïs 1 £. Només em queden 4 penics».43 Margaret conclou l’epístola assenyalant que la mantega és un luxe que no es poden permetre, i que una guineu

40. ANC, fons 264, 06.03.327 [traduït de l’original en anglès].

41. ANC, fons 264, 06.03.397.

42. ANC, fons 264, 06.03.397.

43. ANC, fons 264, 06.03.327 [traduït de l’original en anglès].

Butlleti 2021.indd 104

17/11/2021 16:36:17

105 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

ha matat quasi totes les gallines que tenien, de manera que a partir d’aleshores ni tan sols podrien comptar amb la quantitat diària d’ous a què estaven acostumats.

Al capdavall, la misèria endèmica de les classes populars seguia caracteritzant la societat irlandesa i, si bé els Martin no estaven predestinats a patir la pobresa, l’experimentaren de manera cruenta durant aquell període de les seves vides. Tal com resa un passatge redactat per Margaret el dia 8 maig, la carestia i el patiment es feien evidents arreu: «La gent d’aquest país sofreix. Tals sofrences i fins i tot el clima estan en contra nostra. No para de ploure. I el pitjor és que cada dia veig com el govern i la premsa tracten d’ocultar la nostra pobresa i les nostres sofrences al món exterior».44 Cal afegir que Margaret trobà un confident a Bois-Colombes en la persona de Cosme de Orrantia y Elorrieta, nacionalista basc i amic d’Elías Gallastegui que, no només s’asilà prop d’Estat Català igual que Martin, sinó que ulteriorment esdevingué el seu soci comercial i durant la Segona Guerra Mundial es refugià a Irlanda. L’any 1925 Margaret s’adreçà a Orrantia per via postal fins a quatre ocasions, fent part de la ruïnosa situació en què es trobaven moltes llars irlandeses, en particular les famílies de reconeguda filiació antitractadista que havien perdut les seves cases i granges en aplicació de la nova legislació contra els deutors que havia aprovat el govern del Cumann na nGaedheal.45 En algun moment de maig Martin abandonà Bois-Colombes. Tot fa pensar que se n’anà de França amb vista a ocupar la plaça de professor d’espanyol per a la que havia obtingut un preacord a Hamburg. Tot i això, les previsions de l’irlandès es torçaren de totes totes. Res indica que més endavant acabés treballant a Alemanya, i l’únic que podem confirmar és que a finals d’aquell mes es trobava bloquejat a Brussel·les i pendent de no malgastar un bitllet de tren que hauria de conduir-lo de retorn a París. Des de la seva habitació a l’Hôtel de l’Aigle, Martin escrigué als seus amics de Bois-Colombes per explicar-los la kafkiana situació en què es trobava i demanar-los ajut. Segons relata amb tot detall en una carta que envià a Francesc Macià en data 30 de maig de 1925, l’irlandès no aconseguí fer-se visar el passaport a l’ambaixada francesa a Brussel·les perquè no disposava del titre de séjour, document que un temps enrere l’Administració francesa s’havia negat a concedir-li. Martin, que s’estava quedant sense diners, demanà a Macià que intercedís a favor seu prop del director general de seguretat, per tal 44. ANC, fons 264 [traduït de l’original en anglès].

45. ANC, fons 264, 06.03.328. Orrantia integraria posteriorment el Bizkai Buru Batzar, és a dir, l’executiva biscaïna del PNB.

Butlleti 2021.indd 105

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

106 Pere Soler Paricio

d’obtenir la deguda autorització del Ministeri de l’Interior francès que li permetria tornar a París.

La darrera frase de la carta, document signat sota l’acrònim «IRA», trasllueix la complicada tessitura que experimentava l’irlandès: «Si estas soluciones que propongo no parecen bien, sería bueno que mandase Grau la dirección de la Casa de Amberes que él representa, y puede ser que con la influencia de ellos pueda obtener un empleo a bordo un barco que me llevaría a Cuba o a alguna parte donde pudiese obtener trabajo».46 El 2 de juny Martin escrigué a Ventura Gassol per explicar-li la situació en què es trobava a Brussel·les, demanar-li diners, i sol·licitar que comminés Macià a intervenir a favor seu prop de les autoritats franceses. L’irlandès pensava que la negativa de l’ambaixada gal·la a visar-li el passaport es devia a la seva condició d’activista polític, tracte que, segons anotà en la carta que feu arribar a Gassol, considerava lesiu i imperdonable: «Nunca perdonaré a los franceses la manera en que me han tratado».47 El català respongué amb prestesa a la carta de Martin i li comunicà que Macià, que s’interessava molt per ell, intercediria immediatament a favor seu prop del director de seguretat interior francès; Gassol tractava Martin de manera afectuosa, tot emprant el terme «hermanito».48 El 5 de juny l’irlandès rebé una carta de Marià Grau i, si bé en desconeixem el contingut, amb tota probabilitat anunciava que la situació s’havia resolt, puix que uns dies després Martin es trobava de retorn a París, des d’on escrigué un cop més a la seva dona.49 No ens consta que Martin residís de bell nou prop del quarter d’Estat Català a partir del mes de juny de 1925. Per contra, és sabut que l’any 1927 tornà a Argentina. La documentació llegada a l’Arxiu Nacional de Catalunya demostra que, entretant, l’irlandès seguí mantenint per via postal una amical relació amb alguns dels seus camarades de Bois-Colombes. D’una banda, una de les cartes que envià a Ventura Gassol, en la qual es refereix a Macià com «nuestro querídisimo abuelo», revela que Martin emmalaltí, i que la condició de pròfug de la justícia irlandesa li impedia trobar feina; de fet, durant aquell període la recerca 46. ANC, fons 264, 06.02.293. Gràcies a la relació epistolar que mantingueren Martin i la seva dona durant el primer semestre de 1925, sabem que durant el confús vaivé de l’irlandès que tingué lloc entre el mes de maig i principis de juny d’aquell any, recalà també a Luxemburg.

Vegeu ANC, fons 264, 06.03.327.

47. ANC, fons 264, 06.03.398.

48. ANC, fons 264, 06.03.303.

49. ANC, fons 264, 06.03.319 i 06.03.327.

Butlleti 2021.indd 106

17/11/2021 16:36:17

107 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

d’una ocupació remunerada fou la seva prioritat i l’activitat en la qual invertí la major part del seu temps.50 D’altra banda, quan s’assabentà dels fets de Prats de Molló que tingueren lloc entre finals d’octubre i principis de novembre de 1926, l’irlandès escrigué prestament a Macià i Gassol per lloar la seva audàcia i reconfortar-los.51 Així resa la carta que feu arribar a aquest últim: Deseo comunicarte con todo el ardor del corazón mi estimación por tu noble acción de rebelarte en contra de la tiranía española. El recuerdo más sagrado de mi vida será que he convivido como hermano con un héroe catalán. Algunos dirán que vuestra acción ha sido un fracaso. Pero no lo es.

Vuestra nobleza ha encendido una llama de ardor en los pechos de todos los buenos patriotas del mundo que todo el acero del opresor jamás podrá enfriar. Quiero que des un fuerte abrazo de mi parte a todos nuestros nobles compañeros y sobre todo a nuestro amado Avi. Sin más te abrazo con todo el ardor de Irlanda. Vuestro hermano. Víctor.52 En el cas de la carta que adreçà a Macià, Martin no oferia només els seus serveis per a qualsevulla necessitat o acció directa que pogués emprendre’s en el futur, sinó que recriminava al líder d’Estat Català que no hagués comptat amb ell a l’hora de planejar l’alçament del Vallespir: Queridísimo Amigo. Después de pedir perdón por explicarme en el idioma de vuestro enemigo, deseo comunicarle mi respeto por su noble acción en buscar por todos los medios posibles la independencia de vuestra amada patria. De mi parte y de la parte de una gran cantidad de la juventud de Irlanda le digo que su acción era como un rayo de luz en la historia de los pueblos oprimidos. El destino no le ha permitido culminar vuestra vida y las vidas de vuestros nobles compatriotas en el altar de la libertad, pero […] en el momento más oportuno vuestra noble sangre abrirá las puertas de la libertad para Cataluña. Como la sangre del hijo de Dios abrió las puertas del cielo. Tengo una sola cosa de la cual no estoy muy 50. ANC, fons 264, 06.03.398.

51. Per a una relació detallada dels fets de Prats de Molló, vegeu Cattini (2009).

52. ANC, fons 264, 06.03.398. S’han corregit els errors gramaticals del document original.

En l’original, la paraula «avi» apareix subratllada.

Butlleti 2021.indd 107

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

108 Pere Soler Paricio

contento, que Vd. conociendo mi amor por todos los pueblos oprimidos no me ha llamado para formar parte de vuestra banda heroica. Espero que en el futuro próximo cuando otra banda heroica se forme por el mismo ideal no olviden que los irlandeses somos hermanos de todos los patriotas del mundo que como Vd. y los vuestros tienen la fe y la fuerza de rebelarse contra las cadenas del opresor. Sin más le digo adiós con un fuerte abrazo recordándole que si mi humilde persona puede serle de algún servicio me será un honor rendirlo.53 3. Rehabilitació política i refeta econòmica Un cop a Argentina, Ambrose Martin obrí un negoci al poble on havia transcorregut la seva infància, i la seva clientela principal foren els emigrants bascos i irlandesos que residien a la regió. Una carta escrita per Martin i citada per McCreanor demostra que durant el seu segon exili argentí mantingué un cert contacte amb els cercles de nacionalistes bascos de Buenos Aires, en particular amb Acción Nacionalista Vasca.54 El seu retorn a Irlanda l’any 1932 està lligat a l’evolució política que visqué l’antitractadisme. L’any 1926, un sector majoritari del republicanisme irlandès abraçà el nou partit fundat per Eamon de Valera, el Fianna Fáil. En l’àmbit retòric, aquesta formació seguia refutant la legitimitat del Tractat Angloirlandès, i defensava la unió de tota l’illa sota un estatus internacional que reconegués la plena sobirania de l’Estat irlandès. A la pràctica, el Fianna Fáil assumí l’statu quo que imposà el Tractat Angloirlandès, això és, les institucions polítiques i judicials que feien de l’Estat Lliure d’Irlanda un estat de dret.

A partir d’aquell any, doncs, tot i preservar l’irredemptisme com a tret d’identitat, el bloc dominant del republicanisme irlandès abandonà l’abstencionisme 53. ANC, fons 264, 06.02.293. S’han corregit els errors gramaticals que figuraven en el document original.

54. McCreanor (2019), p. 54. Acción Nacionalista Vasca de Buenos Aires era un club polític creat el 1924. La carta de Martin fa referència, entre d’altres, a Juan Ceniceros i Jesús de Zabala, ambdós nacionalistes bascos lligats als cercles militants de la capital argentina. Zabala tornà al País Basc l’any 1931 i contribuí a desenvolupar el partit del mateix nom, Acción Nacionalista Vasca, que fou fundat a Bilbao el 1930 sota un ideari nacionalista de tipus aconfessional, republicà i socialdemòcrata. Núñez Seixas (2014), p. 162.

Butlleti 2021.indd 108

17/11/2021 16:36:17

109 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

parlamentari del Sinn Féin i la insurgència armada de l’IRA, en favor de la participació política i l’acatament de l’ordre constitucional. La transformació de l’oposició en una força d’ordre democràtic contribuí a dissipar la repressió contra els antitractadistes que havia exercit el govern del Cumann na nGaedheal. La victòria del Fianna Fáil en les eleccions generals de 1932 no comportà només un canvi de signe polític al capdavant del gabinet executiu i de l’Administració irlandesa, sinó l’alliberament dels presos polítics i la definitiva rehabilitació dels antitractadistes que havien abraçat o abraçarien el constitucionalisme. Ambrose Martin es convertí en un dels nombrosíssims nacionalistes que transitaren del republicanisme maximalista del Sinn Féin al republicanisme possibilista del Fianna Fáil. Tant és així, que quan emprengué el viatge de retorn a Irlanda i s’aturà de passada al País Basc el mes de juny de 1932, oferí diferents conferències en les quals defensà De Valera i el seu projecte polític. Aquestes xerrades tingueren lloc a Algorta, Zornotza i Bilbao. Al seu torn, Martin participà en la inauguració d’una nova seu d’EAB.55 L’any 1933, Martin aprofità la conjuntura econòmica que travessava l’Estat Lliure d’Irlanda per estrènyer els llaços amb alguns dels nacionalistes bascos amb qui mantenia contacte i endegar un projecte empresarial que donaria fruit.

A finals de 1932 Gran Bretanya i l’Estat Lliure d’Irlanda s’embardissaren en una disputa comercial que es traduí en la imposició d’aranzels duaners sobre les exportacions irlandeses. De resultes, les exportacions industrials de l’Estat Lliure d’Irlanda disminuïren d’un 35%, el sector ramader experimentà greus dificultats i les exportacions agrícoles es reduïren pràcticament a un terç. L’economia irlandesa entrà en recessió, i es feu evident que calia trobar noves destinacions per a les exportacions de l’illa.56 En connivència amb el cònsol general d’Espanya a Dublín, Emilio Sany Tovar, Martin considerà la possibilitat d’establir noves línies comercials entre Espanya i Irlanda, que, a diferència de les que existien en aquells moments, serien directes.57 Val a dir que Espanya i Irlanda havien signat un acord comercial l’any 1924, i a falta d’una renovació formal, aquest conveni s’havia prorrogat ex aequo fins als anys trenta. En virtut del mateix, Espanya gaudia d’un estatus privilegiat 55. Nuñez Seixas (2017), p. 470-471.

56. Keogh; McCarthy (2005), p. 91-98.

57. Fins aleshores, el passatge de mercaderies entre una nació i l’altra transitava prèviament pel port de Liverpool.

Butlleti 2021.indd 109

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

110 Pere Soler Paricio

en matèria d’intercanvis comercials amb Irlanda. Tot i això, l’any 1933 la balança comercial entre ambdós països era netament negativa per a l’Estat Lliure d’Irlanda.58 Des del punt de vista del Consolat General d’Espanya a Dublín, probablement el projecte de Martin devia augurar-se com una eina amb què limitar aquest desajust. El mes de juliol l’irlandès participà a Dublín en un encontre convocat per la United Farmers’ Protection Association. En el decurs de l’esdeveniment, Martin no defensà només algunes de les iniciatives legislatives promogudes darrerament pel govern del Fianna Fáil, sinó que identificà Espanya com una destinació ideal on exportar els productes agrícoles de l’illa, els preus dels quals s’havien desplomat.

A instàncies de Martin, que asseverà mantenir contactes amb alguns comerciants de la península, els allà reunits nomenaren un comitè encarregat d’organitzar la futura exportació a Espanya de productes agrícoles irlandesos.59 Aquests comerciants no eren altres que els seus amics nacionalistes bascos Elías Gallastegui i Cosme de Orrantia. Amb tot, abans que acabés l’any 1933 uns i altres formaren una aliança d’empreses per mitjà de la qual Elías Gallastegui fundà a Bilbao, amb la participació de Cosme de Orrantia, la companyia d’importació i exportació Euzkerin, mentre Martin fundà a Irlanda i dirigí la companyia Irish Iberian Trading Company. Leopold Kerney, que també fou rehabilitat pel Fianna Fáil i l’any 1932 esdevingué secretari comercial de la legació irlandesa a París, prengué part en les discussions que precediren l’envolada del projecte.

El govern irlandès oferí lucratives llicències de comerç a la companyia, entre els directors de la qual figurava un diputat del Fianna Fáil, Seán Hayes.

Gràcies a això, l’Irish Iberian Trading Company pogué exportar bestiar, carn de porc, trumfes, ous i altres productes alimentaris, vers Bilbao i alguns ports del sud d’Espanya.60 Durant els anys següents, Martin seguí recolzant de manera activa el partit de Valera i mantingué la connexió amb el País Basc. Així, en vigílies de la Guerra Civil espanyola, recorregué diferents districtes electorals per prendre la paraula en els mítings que organitzà el Fianna Fáil arran dels 58. Jaspe (2011), p. 18.

59. The Irish Press, 14 de juliol de 1933, p. 9.

60. Reddin (2018). Euzkerin operà a Bilbao fins a l’any 1937, moment en què la contingència provocada per la Guerra Civil espanyola obligà a traslladar la seva activitat en territori irlandès.

Butlleti 2021.indd 110

17/11/2021 16:36:17

111 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

comicis que se celebraren al comtat de Dublín.61 Pocs dies després se celebrà a la seva casa de Dundrum, als afores de Dublín, el festeig de la boda que uní en matrimoni la filla d’una respectable família de la capital irlandesa i T. Anabeita, empresari bilbaí i un dels directors d’Euzkerin; Álvaro de Aguilar Gómez Acebo, legat d’Espanya a Dublín, assistí a la celebració.62 4. Ambrose Martin i la defensa del poble basc durant la Guerra Civil espanyola L’esclat de la Guerra Civil espanyola impulsà Martin a defensar amb fermesa la República Espanyola, així com la resistència del País Basc davant l’agressió de les tropes nacionals. Aquesta actitud li valgué les crítiques de l’oposició conservadora al Parlament irlandès, i el situà al costat dels principals valedors a Irlanda de la causa de la República Espanyola. A finals del mes d’agost de 1936, moment en què la confusió inicial davant de les notícies que arribaven d’Espanya estava donant pas a la formació d’un consens mediàtic a favor dels rebels, Martin prengué l’arriscada decisió de publicar un al·legat en defensa de la República Espanyola.63 Uns mesos més tard, l’irlandès declarà que poc després que esclatés el conflicte el govern autònom basc li havia demanat en reiterades ocasions que esdevingués el seu representant oficiós a Irlanda.64 Martin acabà acceptant la petició, i en virtut d’això i de les seves pròpies conviccions prengué part en els dos encontres de gran format que convocà el United Front la tardor de 1936, actes que marcaren el to de la campanya prorepublicana a Irlanda durant els mesos a seguir.65 La primera d’aquestes trobades tingué lloc en el Engineer’s Hall de Dublín la nit del 5 de novembre, i reuní diversos líders de la plataforma que represen61. The Irish Press, 6 de juny de 1936, p. 6.

62. The Irish Press, 9 de juliol de 1936, p. 9; The Irish Independent, 9 de juliol de 1936, p. 10.

63. Ireland To-Day, 1 de setembre de 1936, p. 3. Per obtenir més informació respecte a la reacció de la premsa irlandesa davant la Guerra Civil espanyola, vegeu Soler Paricio (2018a).

64. The Irish Independent, 6 de novembre de 1936, p. 10.

65. Integrat pel Republican Congress, el Northern Ireland Labour Party, el Northern Ireland Socialist Party i l’Irish Communist Party, el United Front s’encarregà de mobilitzar a Irlanda el suport a favor de la República Espanyola durant la Guerra Civil espanyola. Per a més informació a aquest respecte, així com per a un estudi global de la reacció irlandesa davant la Guerra Civil espanyola, vegeu Soler Paricio (2019).

Butlleti 2021.indd 111

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

112 Pere Soler Paricio

tava el republicanisme revolucionari en el si del United Front, el Republican Congress, així com diversos intel·lectuals progressistes que havien simpatitzat o militat antany en el republicanisme irlandès, tals com Ernie O’Malley o Owen Sheehy-Skeffington. Martin, que defensà el dret del poble basc a independitzar-se i reivindicà la fervent religiositat d’aquest, llegí un telegrama en representació del lehendakari que aquest últim havia enviat amb motiu de la convocatòria. Així resa el missatge de José Antonio Aguirre: «El Partit Nacionalista Basc, que en aquestes hores sanguinolentes lluita per Déu i la llibertat, la pàtria i la democràcia, agraeix els seus esforços i dedicació per fer saber la veritat a Irlanda.

Euskadi […] recorda un cop més amb emoció els patriotes irlandesos».66 Al terme de l’acte, s’aprovà una resolució de suport a favor dels nacionalistes bascos i s’envià un telegrama de solidaritat al lehendakari.67 El segon encontre prorepublicà en què participà Martin tingué lloc al mateix indret la nit del 3 de desembre. Prengueren la paraula sobre l’escenari diversos oradors del Republican Congress, entre ells Frank Ryan, que una setmana més tard marxà a Espanya per liderar els voluntaris irlandesos que combatrien a les files de les Brigades Internacionals. Intervingueren també alguns republicans dogmàtics, propers a l’IRA i al Sinn Féin, com Hanna Sheehy-Skeffington o qui fou president del Sinn Féin fins a l’any anterior, el reverend Michael O’Flanagan. Els discursos d’uns i altres reprengueren el contingut que ocupava habitualment els actes prorepublicans a Irlanda, és a dir, la defensa de la República Espanyola, el vertader sentit de la Guerra Civil espanyola, la inhibició de l’Irish Labour Party en la matèria, la campanya a favor dels insurgents que tenia lloc a Irlanda, i l’amenaça feixista que planava sobre l’illa. Martin reivindicà, un cop més, la lluita per la supervivència i la independència nacional que estava menant el poble basc, i lamentà que el públic irlandès cregués que els rebels estaven lluitant pel cristianisme.68 El 6 de gener de 1937 Martin participà en un nou acte de solidaritat envers la República Espanyola convocat pel United Front, i que tingué lloc en el Gaiety Theatre de Dublín.69 A més del reverend Michael O’Flanagan i del mateix Martin, entre els oradors figurava el jesuïta basc Ramon Laborda, que l’any 1932 havia visitat Dublín en companyia d’una delegació del PNB i que a principis 66. The Irish Press, 6 de novembre de 1936, p. 13 [traduït de l’anglès].

67. The Worker, 14 de novembre de 1936, p. 1.

68. The Irish Press, 4 de desembre de 1936, p. 7.

69. The Irish Press, 18 de gener de 1937, p. 7.

Butlleti 2021.indd 112

17/11/2021 16:36:17

113 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

de 1937 participà en diversos encontres prorepublicans que s’organitzaren a Irlanda.70 Ambrose Martin llegí una traducció en anglès del discurs que havia preparat Laborda. La dissertació del religiós denunciava les atrocitats perpetrades al País Basc per les tropes insurgents, descrivia l’atac sistemàtic a la cultura i les tradicions basques que estava duent a terme el bàndol nacional, i desemmascarava les virtuts que la premsa irlandesa i la campanya profranquista a Irlanda atribuïen a la causa rebel.71 Durant la Guerra Civil, la República Espanyola comptà amb poderosos enemics a Irlanda. La premsa conservadora, quasi tota la jerarquia i la major part del baix clergat de l’Església catòlica de l’illa, el Fine Gael, principal partit de l’oposició i successor natural del Cumann na nGaedheal, les rèmores de l’extrema dreta irlandesa i una franja significativa de les classes acomodades s’oposaren a la causa republicana. Tant és així, que d’ençà del mes de setembre de 1936 i durant tot l’any 1937 operà a Irlanda l’Irish Christian Front (ICF), un moviment de masses creat ex professo per recolzar l’Espanya Nacional, oposar-se a la República Espanyola i impedir l’expansió del comunisme a l’illa. El United Front i els portaveus de la campanya prorepublicana figuraren entre els seus principals objectius a abatre, i Ambrose Martin no passà inadvertit. Poc després de l’encontre celebrat en el Gaiety Theatre de Dublín, el parlamentari i membre del Fine Gael que liderava l’ICF, Patrick Belton, denuncià en el Dáil Éireann que la companyia naviliera d’Ambrose Martin, que aleshores operava sota el nom de Limerick Steamship Company, comerciava amb la República Espanyola amb mètodes deshonestos. Martin publicà una carta a la premsa per mitjà de la qual refutà l’acusació.72 Belton no es donà per satisfet i a principis de febrer de 1937 envià una carta per duplicat a The Irish Press, així com al ministre d’Indústria i Comerç irlandès, Seán Lemass. La missiva de Belton indicava que un navili de la Limerick Steamship Company havia atracat recentment al port de València, i retreia al govern

70. Els responsables de la delegació del PNB redactaren un report sobre la visita que aquesta dugué a terme a Dublín, i que pot consultar-se a l’Archivo del Nacionalismo Vasco (ANV), Pnv Reg B, K.00219, C.3.

71. Pot consultar-se una transcripció íntegra del discurs en anglès a The Worker, 23 de gener de 1937, p. 2. La socialista irlandesa May Keating, que assistí Laborda mentre romangué a Irlanda l’any 1937, s’encarregà de traduir el text.

72. The Irish Press, 27 de gener de 1937, p. 2.

Butlleti 2021.indd 113

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

114 Pere Soler Paricio

que seguís permetent aquest tipus d’activitats comercials amb el territori lleial.73 El 19 de febrer la cambra baixa del Parlament irlandès discutí la segona redacció de la Spanish Civil War (Non-Intervention) Bill. En observança del Pacte de No-intervenció al qual s’havia adherit el govern irlandès, aquest projecte de llei consistia a prevenir que qualsevol ciutadà de l’Estat Lliure d’Irlanda es traslladés a Espanya per combatre en la Guerra Civil espanyola.74 El debat que se sostingué en el Dáil Éireann aquella jornada s’allargà durant 12 hores i desfermà una amarga polèmica entre partidaris i detractors de la proposta. En el decurs de les discussions, Patrick Belton tornà a denunciar els tractes comercials amb el territori republicà que havia mantingut recentment la companyia d’Ambrose Martin, a qui definí com «un dels comunistes més prominents» d’Irlanda. El líder de l’ICF recriminà al govern que permetés els intercanvis amb els ports de la zona lleial.75 L’endemà, la cambra baixa del Parlament irlandès validà el projecte de llei i la Spanish Civil War (Non-Intervention) Bill es feu efectiva el 25 de febrer de 1937.76 Aquesta mesura es complementà amb altres iniciatives legislatives que procuraren blindar la política no-intervencionista del govern. Emperò, cap llei prohibí les relacions comercials amb la República Espanyola, sempre que no impliquessin la venda o el trasllat d’armes i subministraments militars. La naviliera de Martin seguí comerciant amb el territori republicà fins a les acaballes de la Guerra Civil espanyola. De fet, l’octubre de 1938 un vaixell de càrrega de la companyia, el SS Liumneach, fou impactat en el decurs d’un bombardeig aeri sobre les drassanes de Barcelona. El cuiner del navili resultà greument ferit i deperí poc temps després.77 Així mateix, el mes de gener de 1939 el SS Foynes, embarcació de la naviliera de Martin, fou bombardejada per l’aviació rebel al port de València.78 Al terme de la Guerra Civil espanyola, tal com succeí en el cas d’altres navilieres estrangeres, les autoritats franquistes prohibiren que la Limerick Steamship 73. The Irish Press, 10 de febrer de 1937, p. 7.

74. Per a més informació sobre la política no-intervencionista en matèria de la Guerra Civil espanyola que adoptà el Govern irlandès, i la reacció que això provocà en l’oposició parlamentària, vegeu Soler Paricio (2018b).

75. The Irish Press, 20 de febrer de 1937, p. 1, 9-11; The Worker, 20 de febrer de 1937, p. 1; The Irish Independent, 20 de febrer de 1937, p. 8-9, 12.

76. Klaus (1994), p. 252-253.

77. Limerick Leader, 6 d’octubre de 1938.

78. Limerick Chronicle, 31/01/1939.

Butlleti 2021.indd 114

17/11/2021 16:36:17

115 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

Company pogués atracar en qualsevol port espanyol. L’ordre ministerial que així ho feu efectiu ressenyava els «buques cuyo despacho para puertos españoles se ha de denegar, por la actuación de las respectivas entidades navieras con los rojos durante la guerra de 1936/39 en territorio nacional».79 Tot i això, les fluides i satisfactòries relacions diplomàtiques que s’establiren entre l’Espanya Nacional i l’Eire durant i després de la Guerra Civil contribuïren a alçar el veto que pesà durant un temps sobre la companyia d’Ambrose Martin.80 En data de 9 de desembre de 1939, el Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol comunicà al nou legat d’Espanya a Dublín, el falangista J. G. Ontiveros, que la Limerick Steamship Company ja no integrava la precitada llista negra.81 La naviliera hauria de fornir-se nous permisos de duana i llicències de tràfic de mercaderies, fet que retardà la represa de la seva activitat respecte a Espanya.

Malgrat això, la conjuntura econòmica per la qual travessaven Irlanda i Espanya contribuí a facilitar la reconducció dels interessos de la companyia. En efecte, tal com assenyalà l’ambaixador d’Espanya a Dublín en un report del 21 de juliol de 1940 adreçat al Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol, calia incrementar els intercanvis comercials amb l’illa perquè Espanya mancava de diversos productes i sofria nombroses dificultats a causa de la postguerra, mentre que Irlanda mancava de matèries primeres arran de la Segona Guerra Mundial i havia de substituir els mercats que fins aleshores constituïen els països bel·ligerants.82 Fruit de les diligències a favor de la Limerick Steamship Company que emprengué el Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya prop de l’ambaixada d’Espanya a Dublín, a finals de febrer de 1941 la companyia reprengué un tràfic comercial regular amb el territori espanyol, operant generalment d’aleshores endavant des del port de Galway.83

79. Archivo General de la Administración (AGA), 10, 39, 54/11732.

80. Eire fou la nova denominació de l’Estat irlandès a partir de 1938, que en virtut de la Constitució de 1937 canvià d’estatus internacional i esdevingué un país sobirà.

81. AGA, 10-39-54/11732. En relació amb la llista negra, vegeu l’expedient «Buques que se prohíbe trafiquen con puertos nacionales» en AGA, 10-39-54/11732.

82. El report de l’agència de representació diplomàtica d’Espanya a Dublín (que a partir de 1940 es transformà en ambaixada), donava fe de la iniciativa a aquest encontre que havia emprès la Federació de Fabricants Irlandesos amb el suport del parlamentari i membre del Fianna Fáil, Erskine Hamilton Childers. Ibid.

83. Vegeu els correus remesos entre J. G. Ontiveros, el vicecònsol espanyol a Limerick, i el Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol, en AGA, 54/11731.

Butlleti 2021.indd 115

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

116 Pere Soler Paricio

L’any 1938 Martin comprà als hereus del comte Arthur Janvier de la Motte la mansió Kerlut, ubicada a l’actual comuna de Plobannalec-Lesconil, al departament francès de Finisterre. L’any 1956 vengué aquesta casa pairal a un comerciant local.84 Sense afegir cap altra informació respecte d’aquest particular, Isabelle Le Boulanger assenyala: «Durant els anys 1938 i 1939, un cert nombre d’autonomistes bascos, vinguts d’Espanya, foren allotjats a la mansió de Kerluc, a Plobannalec, en el Finisterre, que fou posada gratuïtament a la seva disposició per simpatitzants bretons».85 El que sí que podem afirmar és que el llogaret on havien viscut anys enrere en Martin i la Margaret, Kilbeggan, acollí diversos refugiats bascos, durant la Guerra Civil i després.

Després d’evacuar Bilbao davant la imminent caiguda de la ciutat el juny de 1937, el mes de setembre d’aquell mateix any Elías Gallastegui s’instal·là junt amb la seva dona i els fills en una gran finca del poble, la Gibbstown House, on residiren fins a l’any 1945.86 Val a dir que l’esclat de la Guerra Civil espanyola impedí transferir els pagaments en efectiu d’Euzkerin a Bilbao. Aquests diners s’ingressaren en un banc a Dublín a l’espera que Gallastegi podés servir-se’n.

Aquest és un dels motius pels quals ell i la seva família optaren per traslladar-se a Irlanda des del camp de refugiats de Saint-Amand-Montrond (França), on es retrobaren a finals de juny de 1937.87 L’octubre de 1940, diversos nacionalistes bascos i alguns familiars seus embarcaren en un pesquer a Sant Joan Lohitzune fugint de l’ocupació alemanya de França. Joaquín de Eguía Unzueta, antic inspector dels capitans de la marina del port de Bilbao i encarregat durant la Guerra Civil espanyola de l’esquadra auxiliar que creà el govern autònom basc, pilotà l’embarcació fins al port de Cork.88 Uns dies després, foren tots acollits a la Gibbstown House.

84. http://www.plobannalec-lesconil.com/patrimoine-rural/ [consultat l’11 de febrer de 2021].

85. Le Boulanger (2016), p. 230 [traduït de l’original en francès].

86. Ens referim a la Gibbstown House, hereteu que comprenia una granja, camps de cultiu, i un extens jardí emmurallat. El mas fou derruït l’any 1965, si bé romanen restes originals de l’antiga propietat. Vegeu «Gibbstown Local Area Plan 2009-2015 - Meath County Council», p. 10, https://www.meath.ie 87. Leach (2009), p. 57-58. Elías visqué a Irlanda fins al 1958.

88. Segons un document del 10 de gener de 1941 que redactà a la delegació de Londres del Govern Provisional del País Basc el mateix Manuel de Irujo Ollo, dirigent del PNB i aleshores president del Consell Nacional d’Euskadi, a més de les persones que acabaren embarcant-hi, l’embarcació estava destinada a acollir els consellers i responsables del govern autònom basc que

Butlleti 2021.indd 116

17/11/2021 16:36:17

117 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

Gràcies a un report redactat a la finca de Martin el 21 d’octubre de 1940 que duu per títol «Datos de las personas procedentes de Dohibane y refugiados hoy en Irlanda», coneixem la identitat dels refugiats bascos, que, junt amb Joaquín de Eguía Unzueta i la família Gallastegui, sojornaren fins a finals d’aquell any a la Gibbstown House: el metge Ángel Aguirreche Goicoechea, l’empresari José Camina Beraza, el capità de marina mercant José Antonio Castro Izaguirre, l’enginyer Manuel de Eguileor Orueta, l’aviador Ramón Jiménez Marañón, l’empresari Ángel Lasarte Barcaiztegui, i els topògrafs-cartògrafs Manuel i Telesforo Uribe-Echebarría Beldarrain. Cosme de Orrantia y Elorrieta, soci comercial de la Irish Iberian Trading Company, i la seva filla Miren, completaven el grup.89 Afligit per problemes de salut derivats d’un accident a la via pública, l’any 1939 Ambrose Martin es retirà a la seva mansió bretona, on residí fins que tornà a Irlanda un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. Tot gaudint d’una còmoda posició econòmica i allunyat de noves aventures polítiques, visqué a Dundrum el restant de la seva vida, que expirà l’any 1974. Elías Gallastegui morí aquell mateix any.

5. Conclusions Les relacions creuades entre Ambrose Martin, Estat Català, i alguns sectors del nacionalisme basc demostren fins a quin punt els nacionalismes perifèrics de l’Estat espanyol romangueren actius durant els anys vint i trenta del segle xx no sols a Amèrica, sinó també en diverses capitals europees. Queda provada la porositat que existia entre els moviments nacionalistes de diferents

es trobaven a Saint Jean-de-Luz. Emperò, segons anotà Irujo, aquests últims «dieron la espantada antes de tiempo, desapareciendo de San Juan horas antes de que el barco zarpara». Centro de Patrimonio Documental de Euskadi (IRARGI), GE-0221-01.

89. IRARGI, GE-0221-01. Algunes d’aquestes persones emigraren a Amèrica gràcies al Comité Pro-Inmigración Vasca en Argentina. Com en el cas de Jiménez Marañón, que s’allistà a les Forces aériennes françaises libres, n’hi hagué que combateren amb les forces aliades. D’altres, entre ells Joaquín de Eguía y Unzueta, encara paraven a Irlanda després de la Segona Guerra Mundial. Vegeu l’informe de la Delegació a Nova York del Govern Basc mecanografiat l’any 1947 i que duu per títol «Lista de afiliados y simpatizantes del PNV residentes en Inglaterra», en ANV, K.00141, c.6. Cosme de Orrantia y Elorrieta morí a Bray (Irlanda) l’any 1944.

Butlleti 2021.indd 117

17/11/2021 16:36:17

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

118 Pere Soler Paricio

territoris irredempts del Vell Continent, i es constata la febril activitat política, així com la capacitat de mobilitat de què feien gala alguns dels seus actius per tal d’atènyer la consecució dels seus ideals. L’entrega de Martin durant els anys en què s’implicà en la causa sinnfeiner s’equipara al compromís inequívoc que adquiriren els seus aliats i amics bascos i catalans; exemples, tots ells, d’intensos recorreguts personals lligats a la militància política. L’emmirallament dels nacionalismes perifèrics de l’Estat espanyol en el cas irlandès és paradigma de l’entusiasme que aquest generà en els moviments anticolonialistes i antiimperialistes d’arreu. Hem apuntat en aquest assaig que l’atracció que sentiren els nacionalistes bascos i catalans envers el republicanisme irlandès s’inicià a finals del segle xix, si bé durant el període d’entreguerres atenyé el seu paroxisme. Les relacions entre els nacionalismes perifèrics de l’Estat espanyol i el nacionalisme irlandès durant la primera meitat del segle xx és un camp d’estudi en què s’ha treballat d’unes dècades ençà i que ha generat diversos resultats a nivell bibliogràfic.90 Les connexions polítiques i els emmirallaments entre Irlanda i Catalunya han rebut l’atenció d’algunes publicacions, però és més que probable que encara romanguin elements a desvetllar-ne.91 Només a tall d’exemple, val a dir que la nit de novembre de 1936 en què Ambrose Martin defensà el govern autònom basc en el Engineers Hall de Dublín, el president de la convocatòria i reputat republicà irlandès Ernie O’Malley declarà que l’any 1925 romangué durant un temps a Barcelona. Alguns dels contertulians que creuà en la ciutat comtal li demanaren que els ajudés a organitzar-se per tal de desfermar un cop armat contra el govern espanyol.92 L’irlandès establí contacte amb una organització política del Principat, i l’any 1926, època durant la qual sovint s’allotjà a la casa que llogà a París el republicà Seán MacBride, mantingué una relació propera amb Francesc Macià.

MacBride, que un any més tard esdevindria el cap del servei d’intel·ligència de l’IRA, tractà de dissuadir fins a tres ocasions Macià d’envair el Vallespir.93 90. Entre d’altres, Núñez Seixas (1998); id. Lorenzo Espinosa (1992a); id. (1992b); Beramendi (2008); Allegue Leira (2010); id. (2011); Ucelay-Da Cal, Núñez Seixas, Gonzàlez i Vilalta [ed.] (2020). Romanem a l’espera de la finalització de la tesi doctoral que està preparant a la Universidad del País Basco l’investigador irlandès Niall Cullen.

91. Entre d’altres, Ferrer i Pont (2007); Soler Paricio (2019); Ucelay-Da Cal (1984, 2006); Burgaya Riera (1999).

92. The Irish Independent, 9 de juliol de 1936, p. 10.

93. Keane (2007), p. 49.

Butlleti 2021.indd 118

17/11/2021 16:36:18

119 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

Això demostra que la connexió de Macià i Estat Català amb els antitractadistes irlandesos es perllongà més enllà de la partida d’Ambrose Martin de Bois-Colombes. Una millor comprensió sobre la figura d’Ambrose Martin permet ampliar, encara que sigui tímidament, el limitat coneixement de què disposem sobre les relacions catalanoirlandeses durant els anys trenta del segle xx. Fins ara, el treball de McCreanor era l’estudi que havia aportat indirectament el major nombre de dades biogràfiques respecte a Martin.94 Emperò, mancava identificar i analitzar amb deteniment la seva activitat prop d’Estat Català, així com la seva actuació durant la Guerra Civil espanyola. El present article pretén cobrir aquest buit i estimular noves recerques vinculades amb qualsevulla de les problemàtiques que s’hi tracten.

Referències Archivo del Nacionalismo Vasco (ANV), Artea, Bilbao Centro de Patrimonio Documental de Euskadi (IRARGI), Bergara Archivo General de la Administración (AGA), Alcalá de Henares Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Sant Cugat del Vallès Pavelló de la República, Barcelona National Archive of Ireland, Dublín National Library of Ireland, Dublín Bibliothèque nationale de France, París Bibliografia Allegue Leira, A. (2010). «Irlanda na revista Nós. Apuntamentos para un estudio das relacións culturais (I)». Madrigal. Revista de Estudios Galegos, núm. 13, p. 19-28.

— (2011). «Irlanda na revista Nós. Apuntamentos para un estudio das relacións culturais (II)». Madrigal. Revista de Estudios Galegos, núm. 14, p. 13-24.

94. McCreanor (2019).

Butlleti 2021.indd 119

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

120 Pere Soler Paricio

Beramendi, J. G. (2008). De provincia a nación. Historia do galeguismo político.

Vigo: Edicións Xerais de Galicia.

Burgaya Riera, J. (1999). La formació del catalanisme conservador i els models «nacionals» coetanis. Premsa catalanista i moviments nacionalistes contemporanis, 1868-1901 [tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.

Carner i Ribalta, J. (1972). De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló. París: Edicions Catalanes de París.

— (1978). Macià: la seva actuació a l’estranger. Vol. I-II. Barcelona: Lletra Viva Llibres.

— (1999). Anecdotari de la Revolució. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

Cattini, G. (2009). El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana.

Barcelona: Ara Llibres.

Cruset, M. E. (2015). Los casos vasco e irlandés en Argentina (1862-1922). La Plata: Ediciones Lauburu.

Estévez, X. (2008). «Reflexions sobre un ideal perifèric: Galeuzca (19231959)». Eines, núm. 8 (tardor), p. 161-175.

Ferrer i Pont, J. C. (2007). Nosaltres sols: la revolta irlandesa a Catalunya.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

González Calleja, E. (2005). «Emigración e insurgencia. El catalanismo radical entre Francia y España (1922-1931)». A: Canal, J.; Charlon, A.; Pigenet, P. [dirs.]. Les exils catalans en France. París: Presses de l’Université Paris-Sorbonne, p. 91-122.

Jaspe, A. (2011). «Ireland and Spain 1931-1933. Divergent Republics». Estudios Irlandeses, núm. 6, p. 8-20.

Keane, E. (2007). Seán MacBride, A Life: From IRA Revolutionary to International Statesman. Dublín: Gill & Macmillan.

Keogh, D.; Mccarthy, A. (2005). Twentieth-Century Ireland. Revolution and State Building. Dublín: Gill & Macmillan.

Klaus, G. (1994). Strong Words, Brave Deeds. The Poetry, Life and Times of Thomas O’Brien. Volunteer in the Spanish Civil War. Dublín: The O’Brien Press.

Le Boulanger, I. (2016). L’exil espagnol en Bretagne (1937-1940). Spézet: Coop Breizh.

Leach, D. (2009). Fugitive Ireland. European minority nationalists and Irish political asylum, 1937-2008. Dublín: Four Courts Press.

Butlleti 2021.indd 120

17/11/2021 16:36:18

121 Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi

Lorenzo Espinosa, J. M.ª (1992a). Gudari. Una pasión útil. Vida y obra de Eli Gallastegi (1892-1974). Tafalla: Txalaparta.

— (1992b). «Influencia del nacionalismo irlandés en el nacionalismo vasco, 1916-1936». A: Maurais, J. (et al.). XI Congreso de Estudios Vascos. Nuevas formulaciones culturales: Euskal Herria y Europa. Sant Sebastià: Eusko Ikaskuntza, p. 240-247.

McCreanor, K. (2019). Ireland and the Basque Country: Nationalisms in Contact, 1895-1939 [tesi doctoral]. Montreal: Concordia University.

Mees, L. (1990). «El nacionalismo vasco entre 1903 y 1923». Vasconia. Cuadernos de Historia-Geografía, núm. 17, p. 115-139.

Negre Balet, R. (1921). Irlanda, el batlle de Cork i Catalunya. Barcelona: Atenes A. G. Núñez Seixas, X. (1998). «El espejo irlandés y sus reflejos ibéricos». Cuadernos de Alzate, núm. 18, p. 169-190.

— (2014). Las patrias ausentes. Estudios sobre historia y memoria de las migraciones ibéricas (1830-1960). Oviedo: Genueve Ediciones.

— (2017). «Ecos de pascua, mitos rebeldes: el nacionalismo vasco e Irlanda (1890-1939)». Historia Contemporánea, núm. 55, p. 447-482.

— (2019). Patriotas transnacionales. Ensayos sobre nacionalismos y transferencias culturales en la Europa del siglo XX. Madrid: Ediciones Cátedra.

Reddin, S. (2018). «Irish citizens of Basque Origin: The story of Ireland’s Basque refugees during the Spanish Civil War». Irish republican Marxist history project, https://irishrepublicanmarxisthistoryproject.wordpress.com [consultat el 8 de febrer de 2021].

Rubiralta i Casas, F. (2008). Daniel Cardona i Civit. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers.

Soler Paricio, P. (2018a). «La presse catholique irlandaise et la Guerre Civile espagnole. Étude de cas». Cahiers de civilisation espagnole contemporaine [en línia], núm. 20, URL: http://journals.openedition.org/ccec/7176; DOI: https://doi.org/10.4000/ccec.7176.

— (2018b). «L’État Irlandais et les donations humanitaires destinées au peuple espagnol durant la Guerre Civile espagnole». Études Irlandaises, núm. 43-2, p. 53-76.

— (2019). Irlanda y la Guerra Civil española. Nuevas perspectivas de estudio.

Bilbao: Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco.

Butlleti 2021.indd 121

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

122 Pere Soler Paricio

Ucelay-Da Cal, E. (1984). «El mirall de Catalunya: models internacionals en el desenvolupament del nacionalisme i del separatisme català, 18751923». Estudios de Historia Social, núm. 28-29, p. 213-220.

Ucelay-Da Cal, E.; Núñez Seixas, X. M., i Gonzàlez i Vilalta, A. [ed.] (2020).

Patrias diversas, ¿misma lucha? Alianzas transnacionalistas en el mundo de entreguerras (1912-1939). Barcelona: Edicions Bellaterra.

— (2006). «Entre el ejemplo italiano y el irlandés: la escisión generalizada de los nacionalismos hispanos, 1919-1922», Ayer, núm. 63, p. 147-172.

Ugalde Solano, M. (1993). Mujeres y nacionalismo vasco. Génesis y desarrollo de Emakume Abertzale Batza (1906-1936). Bilbao: Emakunde.

Ugalde Zubiri, A. (1996). La acción exterior del nacionalismo vasco (18901939): historia, pensamiento y relaciones internacionales. Oñati: Instituto Vasco de Administración Pública.

Vibrant [pseudònim de Daniel Cardona i Civit, D.] (1933). Res de nou al Pirineu… Editor digital: Titivillus; ePub base r1.2.

Villares, R.; Moreno, J. Restauración y Dictadura. A: Fontana, J.; Villares, R. [dirs.] (2009). Historia de España. Vol. 7. Barcelona: Marcial Pons, Ediciones de Historia.

Whelan, B. (2019). Ireland’s Revolutionary Diplomat: A Biography of Leopold Kerney. Notre Dame: Notre Dame Press.

Butlleti 2021.indd 122

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 123-154 DOI: 10.2436/20.1001.01.221

JOSEP DENCÀS I L’ACUSACIÓ DE «FEIXISME» SOBRE L’INDEPENDENTISME CATALÀ REPUBLICÀ Fèlix Villagrasa i Hernàndez1 Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals-GEHCI Universitat de Barcelona Article lliurat el 26 d’octubre de 2020. Acceptat l’11 de juny de 2021

Resum Josep Dencàs i Puigdollers és una de les figures més controvertides de la història política catalana. Organitzador de les Joventuts d’Estat Català (JEREC), estructura d’enquadrament juvenil, també adoptà un caire paramilitar que li valgué l’acusació de filofeixisme. Dencàs desenvolupà des del govern català la xarxa de sanitat pública i d’habitatge obrer, i també coordinà les operacions dels Fets d’Octubre de 1934. Abans del 6 d’octubre tingué contactes amb els consolats italià i alemany, dels quals s’ha volgut deduir les seves simpaties pels règims totalitaris del moment. L’anàlisi de la documentació disponible mostra, tan sols, un acostament tàctic a la recerca de suports per a una revolta independentista, que era l’objectiu de les JEREC el 6 d’octubre.

Paraules clau Dencàs, Puigdollers, 6 d’octubre, JEREC, Estat Català, feixisme, nazisme, Miquel Badia, independentisme, Catalunya, anarquisme, marxisme, Companys, Segona República, Foreign Office, ASMAE, paramilitar, Escamots.

1. E-mail: fvillagrasa@hotmail.com

Butlleti 2021.indd 123

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

124 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

Josep Dencàs and the accusation of «fascism» concerning Catalan republican separatism Abstract Josep Dencàs i Puigdollers is one of the most controversial in Catalan political history. Organizer of the Joventuts d’Estat Català (JEREC), a youth support structure, he also adopted a paramilitary character that earned him the accusation of pro-fascism. Dencàs developed the public health and workers’ housing network from the Catalan Government, and also coordinated the operations of October 1934. Prior to these events, he had contacts with the Italian and German consulates, from which it was wanted to deduce his sympathies for the totalitarian regimes of the time. The analysis of the available documentation shows only a tactical approach to the search for support for a pro-independence revolt, which was the goal of the JEREC on 6 October.

Keywords Dencàs, Puigdollers, Six of October, JEREC, Catalan State, fascism, Nazism, Miquel Badia, independence, Catalonia, anarchism, Marxism, Companys, Second Republic, Foreign Office, ASMAE, paramilitary, Escamots.

I. Context dels totalitarismes europeus del primer terç del segle xx Les convulsions i transformacions del segle xix europeu tingueren efectes radicals i perdurables per tota la geografia mundial, afectada per l’expansió dels estats europeus, la colonització a tots nivells a les terres més allunyades. Però la reversió dels valors i dels sistemes d’organització política, econòmica i d’ordre social van tenir la seva màxima repercussió en el si del vell continent. El xix fou el segle del liberalisme i del socialisme, però, sobretot, del nacionalisme. Les revoltes d’aquelles nacions que havien viscut durant segles sota el domini d’altres nacions-imperi han anat redibuixant el mapa polític europeu a cop de guerres i d’insurreccions armades fins a arribar, després de la Primera Guerra Mundial, a la descolonització general del món després de la Segona.

Alemanya i Itàlia van ser els grans estats sorgits de les lluites nacionalistes del segle xix, formacions polítiques joves —abans esquarterades en petits estats

Butlleti 2021.indd 124

17/11/2021 16:36:18

125 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

o en possessions dominades per mans estrangeres— a les quals mancava una tradició d’unitat i de funcionament intern cohesionat. Els nous estats havien de vèncer les reticències de les famílies senyorials, encarregades del poder durant un règim feudal de mil anys, i de l’altra, calia que enrolessin per a la seva defensa les masses treballadores en continu creixement adherides, en part, a les diverses tendències del socialisme. Aquestes forces van acabar per desbordar-se arran de la Primera Guerra Mundial.2 A l’Imperi rus, la revolució soviètica de 1917 es convertí en el laboratori de proves del marxisme empíric. A França i Anglaterra el sistema parlamentari democràtic va subsistir, però Alemanya i Itàlia, estats amb poca maduresa interna, van ser objecte de fortes tensions que van derivar en sistemes dictatorials de partit únic i governs totalitaris.

Les dictadures de partit que van sorgir per tot Europa tenien uns fonaments ideològics i funcionals molt clars: d’una banda recorrien a l’organització paramilitar de la seva militància dins del partit mateix; de l’altra, exaltaven el lideratge carismàtic i el militarisme com a força expeditiva de l’estat i com a sustentació del poder. El nacionalisme dels feixistes italians i dels nazis alemanys, o dels falangistes espanyols, era de signe imperialista, expansiu, agressiu, supremacista (raça ària, raça llatina, «hispana raza»), i per això no s’hauria de parlar de «nacionalismes» en aquests casos, sinó de noves modalitats imperialistes. De fet, ambdós conceptes són antitètics: el nacionalisme sorgeix com a defensa i reacció contra l’assimilació d’un imperi conqueridor.

Des de 1930 la tendència a la dictadura era present per tot Europa, no eren pocs els intel·lectuals i polítics que consideraven el feixisme i el nazisme com a signes d’evolució i de modernitat, comparats amb la relativa decadència del parlamentarisme pluripartidista. Durant aquells anys només deu dels vint-i-set estats europeus conservaven un sistema democràtic. La pressió que exercia l’URSS de Stalin a través de la III Internacional feia dels partits comunistes l’eix de transmissió del sistema de dictadura sobre el proletariat en el seu radi d’influència, amplificat alhora per alguns partits socialistes arreu. Els diferents sistemes dictatorials eren denominats, genèricament, «feixistes», per assimilació al precedent mussolinià.

La inestabilitat i falta de tradició democràtica en molts dels nous estats sorgits del Tractat de Versalles propiciaven la via política autoritària (Polònia, 2. Un resum molt acurat de la qüestió i del període a Jordi Casassas i Ymbert (2011), «La gran confrontación entre democracia y dictadura. Reflexiones generales y problemas de interpretación», Cercles, revista d’història cultural, núm. 14.

Butlleti 2021.indd 125

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

126 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

Iugoslàvia, Hongria, Romania, Bulgària, etc.). En altres casos, la perversió del parlamentarisme i el predomini d’una minoria aristocraticoburgesa empenyia cap al totalitarisme (Àustria, Espanya, Portugal, Grècia). L’Europa que romania democràtica també va veure créixer grups i partits de caire filofeixista. Al Regne Unit, la British Union of Fascists d’Oswald Mosley, i a França, l’Action Française de Charles Maurràs i la Croix-de-Feu. Sorgiren partits aspirants a exercir el poder totalitzador de l’estat per damunt de qualsevol control parlamentari, amb intencions de prendre el poder per la força. En molts països sud-americans s’implantaren dictadures militars fonamentades en una elit propietària que pensava seguir «el signe dels temps». El Japó, modernitzat acceleradament a partir de la revolució Meiji, esdevenia un altre exemple d’estat centralitzat i totalitari, on un nacionalisme legítim, però pervertit, s’utilitzaria amb finalitats absolutistes respecte a la població japonesa, i imperialistes respecte als pobles veïns.

Sobre la relació maternofilial entre l’obrerisme i el feixisme cal recordar que Benito Mussolini s’havia format políticament al Partit Socialista Italià, del qual va ser expulsat per les seves posicions irredemptistes, i que Adolf Hitler inicià la seva carrera política al Partit Obrer Alemany, defensor de posicions revengistes a partir de la formació d’una base àmplia de treballadors i quadres patriòtics.

Els fonaments metodològics del socialisme i dels «feixismes» són, doncs, ben similars: l’enquadrament de la societat en estructures dominades pel partit únic i la direcció de l’estat a partir d’una organització fortament jerarquitzada, amb disciplina militar, on la deserció és castigada. El recurs a la violència per implantar els respectius programes polítics, tant de la dreta com de l’esquerra, va ser una constant en les societats occidentals modernes i les que aspiraven a ser-ho durant tot el període d’entreguerres, fins que aquest clima potencialment explosiu va derivar en una nova i devastadora guerra d’abast pràcticament mundial.

2. Catalunya, descentralització i els efectes de la Dictadura Des dels temps de la Renaixença a Catalunya ressorgia entre sectors de població mesocràtics i populars l’amor propi anorreat per la derrota implacable de 1714 i el subsegüent Decret de Nova Planta adreçat a desballestar la seva organització militar, política i jurídica interna. El catalanisme sorgia entre les elits culturals i s’alimentava osmòticament del caràcter autònom servat pels sectors subalterns menys il·lustrats. La revifada de les lletres i les arts va anar seguida

Butlleti 2021.indd 126

17/11/2021 16:36:18

127 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

d’una lenta articulació política, en uns temps de reforçament dels estats i dels seus instruments, que arribà al segle xx amb la imperiosa necessitat de disposar de les eines que permetessin, in situ, coordinar el desbordat creixement econòmic, social i infraestructural. El resultat fou la Macomunitat de les diputacions provincials (1914-1925) i les seves realitzacions materials, que també representaren un fort impuls a la ideologia catalanista, orientada pels liberals moderats vers el regionalisme, i pels liberals republicans vers un nacionalisme del qual sorgiria la tendència independentista quan la repressió de la primera dictadura militar del segle xx afectà de ple les febles institucions d’autogovern català.

La Mancomunitat l’havien portat els homes del Noucentisme, que eren els hereus endreçats i organitzats del Modernisme, moviment cultural —sobretot arquitectònic i estètic— posterior a les primeres teoritzacions i divulgacions literàries dels promotors de la Renaixença, d’inspiració romàntica. Però entre el jovent del segle xx, molt influït per la Primera Guerra Mundial i per les transformacions tècniques i de l’espai tradicional que s’operaven per tot el món occidental, els nous idearis de modernitat i de presumpta superació del món prebèl·lic s’escampaven a través de revistes com La Cataluña,3 on es badaven les portes d’entrada al nou pensament polític i a les noves consignes de la civilització euroamericana. El Noucentisme català es disposava a contribuir al futur del país arraconant el que no servís per posar en efecte la missió d’eficiència, excel·lència i progrés econòmic, social i, sobretot, cultural. També van seguir, com feia la resta del món, la teoria i les realitzacions del feixisme italià, que comptava amb molts intel·lectuals propagandistes i dissimulava les violències de què se servia per imposar-se. Violències polítiques, sindicals o delinqüencials de les quals no es veien lliures les ciutats europees i americanes on encara funcionaven sistemes de representació democràtica. La violència dels nous règims totalitaris anava adreçada a controlar llurs societats i a mantenir el domini global de l’Europa imperial.

A Espanya, els nacionales pretendran culminar la construcció d’una nació a partir de l’anorreament de les nacionalitats perifèriques —«nacionalitat» no és més que un sinònim de «nació»— i la imposició de la nació espanyola, que només existia com una voluntat que es mirava d’imposar, des de feia dos segles, per la llei i la força. El 1936 la metodologia ja no era dirigida pel liberalisme, 3. Antoni Guirao i Motis (2019), El somni de la modernitat. La Cataluña, ideologia i poder a la Catalunya noucentista, Fèlix Villagrasa Editor, Lavern.

Butlleti 2021.indd 127

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

128 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

el republicanisme o el socialisme centralistes, es van copiar sistemes moderns de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi a través de l’autoritat omnímoda dels instruments d’un estat militaritzat.

Les característiques del catalanisme i del nacionalisme català no diferien gens de la resta de moviments liberals europeus i americans: parlamentarisme, sufragi universal, pluralitat de partits i constitucionalisme. No hi ha cap esquerda per on titllar de totalitari el moviment en general ni cap part en particular.

Però les nacions que no tenen cap mena de força es veuen condemnades a viure de la queixa i el victimisme per provar d’estovar el cor dels seus dominadors, i també a esperar que les conjuntures generals puguin facilitar algun petit avantatge. El fracàs del pacte que havia propiciat la Mancomunitat va fer que el nacionalisme radical català, republicà, s’organitzés durant la dictadura del general Primo de Rivera a l’entorn del tinent coronel Francesc Macià i Llussà, militar retirat de l’exèrcit espanyol, i es creà l’agrupació Estat Català, de caire insurreccional, paramilitar, procliu a la lluita armada en un context de repressió violenta per part de la Dictadura. Tanmateix, quan el moment fou propici, esdevingué el partit polític democràtic que aglutinà les faccions d’Esquerra Republicana de Catalunya, però sense perdre de vista el seu objectiu fundacional: la llibertat de Catalunya a través de la seva independència política.

3. Força partidista i força institucional a la Catalunya republicana Una nació sense força tendeix a desaparèixer del mapa polític i humà que la circumda; així, Estat Català pretenia ser, també, l’embrió d’un exèrcit format a través de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català (JEREC), que si bé tenien funcions de seguretat d’ordre intern en les concentracions de militants, també feien d’escorta dels seus principals dirigents, amenaçats tant per elements anticatalanistes com per algunes agrupacions anarquistes contràries a l’establiment d’un poder català fort i, sovint, tots dos grups relacionats entre ells: policies i malfactors ideologitzats en confluència contra un enemic comú.

El món llibertari català era bigarrat, divers, pintoresc i sovint contradictori.

Si bé una part de la CNT havia aconseguit implantar-se en les zones industrials del Principat, i exercia ben sovint un paper de moderació i d’acord, en funció de la qualitat humana dels seus responsables i de la voluntat negociadora dels patrons, també és cert que l’arribada massiva de mà d’obra estranya al país i poc habituada

Butlleti 2021.indd 128

17/11/2021 16:36:18

129 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

a la seva dinàmica política i social, va fornir grups d’activitat sindical, però també revolucionària, dedicats a l’aplicació violenta dels principis propugnats pels teòrics llibertaris. Abundaven, però, els simples oportunistes i agitadors que tenien en la comissió d’actes violents el seu mètode i la seva finalitat. Les idees llibertàries, radicals i de caire igualitari, van degenerar en accions terroristes contínues, sistemàtiques, per dificultar la vida diària (sabotatges, atracaments, explosions, tirotejos), per donar sensació de força entre els humils i per espantar les classes industrioses, amb la qual cosa es refredaven les possibilitats d’inversió i de creixement econòmic per poder superar la crisi sistèmica del moment. Aquell que volgués derrocar la república no tenia més que incentivar els desordres i el terrorisme quotidià.

Quan l’actuació de Josep Dencàs i de Miquel Badia, al capdavant de la Conselleria d’Ordre Públic sigui més intensa contra la delinqüència comuna i l’agitació social, que entorpien enormement la vida pública i hipotecaven la consolidació de les institucions catalanes, aquesta relació entre el terrorisme llibertari i els policies vinculats als nuclis antirepublicans i anticatalanistes arribarà fins a l’assassinat de líders com els germans Badia, i intel·lectuals que no van voler callar davant del terrorisme teledirigit, com Josep Maria Planes.4 De la col·laboració entre els teòrics representants de la llei i la criminalitat comuna després se n’ha dit «clavegueres de l’Estat».

Els mateixos que criticaven els mètodes expeditius i poc ortodoxos de Badia lloarien la seva tasca al capdavant de la policia que, durant un temps, aconseguí reduir la taxa de delinqüència habitual. El binomi policies-malfactors és una constant en els estats que miren d’operar de forma alegal contra les amenaces a la seva integritat estructural o territorial, i la policia espanyola tenia molt apamada la societat catalana per tal de fer jugar uns peons contra els altres.5 Tanmateix, 4. Josep Maria Planes i Martí (Manresa, 1907 - Barcelona, 1936), periodista, va escriure al diari La Publicitat uns trenta articles sobre l’anarquisme, ideologia propagada a Catalunya per, entre altres coses, contrarestar el puixant catalanisme des de finals del segle anterior. Aparegueren entre el 4 d’abril i el 27 de maig de 1934 formant dues sèries titulades «Els gàngsters de Barcelona» i «L’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya». Catalanista i defensor de la nova Generalitat, Planes investigà a fons la part més tèrbola de les organitzacions anarquistes catalanes: la criminalitat disfressada d’ideologia i les connivències amb l’anticatalanisme estatal.

5. Un exemple d’aquestes implicacions entre els activistes «anarquistes», la delinqüència comuna, la policia i el poder judicial en col·laboració a partir d’un anticatalanisme essencial el tenim en el següent article: Josep Pich Mitjana; David Martínez Fiol i Xavier Casals Meseguer

Butlleti 2021.indd 129

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

130 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

d’aquesta íntima col·laboració hi ha exemples arreu, que es troben sense haver d’anar més lluny del nostre país ni de la nostra generació. D’altra banda, l’actuació de vegades dura (la situació als carrers ho era) del tàndem Dencàs-Badia no va produir cap víctima mortal, els maltractaments puntuals a detinguts no van passar de cops i amenaces, però no es va produir cap mort, cosa que sí que succeïa habitualment en les accions de la policia espanyola, característica comuna dels règims titllats com a feixistes arreu del món i d’aquells que s’hi acosten perillosament.

La policia de Dencàs i Badia no va deixar de ser l’instrument d’unes institucions democràtiques en uns temps convulsos. Era la força, no molt gran, d’un govern legítimament establert, sota la supervisió d’un parlament i d’una premsa que gaudia de la llibertat que demostren algunes cites incloses en aquest article.6 Les reaccions de violència puntual dels Escamots tenien a veure amb espirals de provocació, i no eren producte exclusiu del nacionalisme català. De fet, la feina principal de Badia i Dencàs era una altra: la preparació d’una insurrecció que ells projectaven com d’alliberament nacional, i no com una manera d’imposar cap dictadura. La insurrecció materialitzada el 6 d’octubre de 1934 va estar comandada i supervisada des de la presidència de la Generalitat i els altres partits implicats.

Cap aspirava al totalitarisme, però sí a la superació d’un sistema constitucional i estatutari que es considerava lesiu per als interessos catalans, i que havia estat desvirtuat i modificat respecte d’allò que havien votat els catalans el 2 d’agost de 1931. Aquelles retallades de l’Estatut a les Cortes propiciarien els conflictes competencials que dugueren a l’enfrontament de 1934 i, en una bona part, a l’aixecament militar de 1936 per part de l’espanyolisme castellanitzador recalcitrant —hereu de la monarquia absoluta i del liberalisme jacobí, contrari a «l’Estat integral» definit per la Segona República espanyola el 1931.

(2018), «Els gàngsters de la FAI. Justo Bueno Pérez», Afers, núm 89. En aquest text se segueix l’actuació de l’activista que va participar en l’assassinat dels germans Badia i alguns altres crims abans i durant la guerra, i com va provar de defensar-se davant d’un tribunal franquista exposant com a mèrit l’assassinat d’aquests membres d’Estat Català. Però els autors abonen la versió oficial del 6 d’octubre i no expliquen que EC va contribuir a la derrota dels sollevats el 19 de juliol de 1936: hi ha documents fotogràfics que demostren la participació de Dencàs i d’altres companys en els combats pels carrers de la ciutat.

6. S’intentà en més d’una ocasió acusar les JEREC d’accions criminals. La revista Som-hi, de Badalona, es fa ressò, en un editorial (núm. 7 del 2 de juny de 1934) del cas de Josep Grau i Jassans, militant d’ERC de tendència marxista i amb càrrecs dins del partit (secretari polític de Companys), que havia estat expulsat per simular un atemptat amb l’objectiu d’incriminar les JEREC.

Butlleti 2021.indd 130

17/11/2021 16:36:18

131 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

La formació de milícies juvenils no era privativa de cap partit o sector polític en concret. A Catalunya i a la resta del món era cosa habitual després de la militarització general que va significar la Gran Guerra. L’objectiu era la formació física, humana i ideològica dels joves militants seguint una orientació política concreta. El 1930, a les acaballes de la dictadura primoriverista, Josep Maria Batista i Roca fundà Palestra, una entitat de formació per a la joventut inspirada en els sokols txecoslovacs, en el Fianna Éireann irlandès i en l’escoltisme de Robert Baden Powell. A banda de Palestra i les JEREC, arreu de l’estat els comunistes i socialistes comptaven amb les seves organitzacions juvenils (UJCE i JSU), també existien diverses associacions juvenils republicanes i les Joventuts Llibertàries, totes elles amb diversos graus de disciplina interna i la utilització d’indumentària i signes distintius. Fins el catolicisme català va crear agrupacions pròpies coordinades per la FEJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya) per tal de sostreure el jovent de la influència revolucionària i atea.

La Falange, que posteriorment fundaria la seva branca juvenil (OJE), no farà més que seguir aquest corrent d’enquadrament present per tot el món occidental, que s’iniciava en els grups d’infants i adolescents aplegats en boy scouts, escoltes i excursionistes. Era la manera d’integrar el jovent que tenien totes les agrupacions i tendències polítiques, i no necessàriament polítiques. Colles, esbarts, grups de tota mena, eren l’herència d’un passat d’associacions gremials, confraries, germandats i ateneus, entre altres. Al mateix temps, estava creixent l’associació esportiva a través del futbol principalment, però també del ciclisme, dels castellers i els diversos esbarts dansaires i balls de festes populars. Si hi havia una cosa que caracteritzava la societat catalana, urbana i rural, era (i és) la seva alta capacitat d’aplec en tota mena d’activitats conjuntes, amb un esperit més de col·laboració i d’esforç conjunt que no pas de gregarisme i dissipació.

No era, doncs, l’uniforme allò que denotava un grau més o menys alt de tendència totalitària. Era la dinàmica dels estats, progressivament hegemònics en els països industrialitzats d’entreguerres, allò que fomentava aquesta metodologia paramilitar per tal de reforçar els instruments de control social i la cohesió ciutadana a partir d’un cert ideari polític. Però, evidentment, els principis ideològics d’uns grups havien de xocar irremissiblement amb els rivals, i els enfrontaments entre aquestes milícies era habitual, i algunes vegades sagnant a Catalunya i arreu. Tot un altre caire tenia la Joventut Nacionalista, secció de la Lliga Regionalista impulsada el 1908 per Josep Maria Tallada, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Carner i Manuel Carrasco i Formiguera, interessats sobretot en

Butlleti 2021.indd 131

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

132 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

la formació cultural de les noves generacions de catalans i a nodrir de quadres els llocs d’influència social i política.

ERC, un conglomerat de grups polítics i d’ambicions personals (característica pròpia i legítima de tothom que aspira al poder), sorgí a partir de la primera reunió del 14 de març de 1931 als locals de l’Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu de Palomar —territori vital de Josep Dencàs—, d’una segona a Gràcia i la tercera, tres dies després, la Conferència d’Esquerres a Sants, on tingué lloc la fundació formal del partit. Les lluites entre els diferents sectors —nacionalista, republicà, socialista, liberal— van desfermar-se immediatament. Estat Català, a través de la JEREC, formava l’ala més radical políticament (independentista) i es cuidava de mantenir, enquadrar i entrenar el sector juvenil, els Escamots, com a reserva de força i d’esperit patriòtic per a un hipotètic exèrcit català si les circumstàncies ho propiciaven. Aquests grups, dirigits per Dencàs i Badia, tingueren algunes actuacions discutides en algunes vagues, però altres van ser artificialment distorsionades i esbombades amb l’únic objectiu de presentar les formacions com a exemple de «feixisme», pel fet que anaven uniformades i s’acollien a una disciplina paramilitar respecte als comandaments, com també feien les joventuts socialistes, comunistes i fins els activistes de «l’acció directa» de la FAI. Aquesta darrera, associació clandestina, aspirava a imposar-se per la força, és a dir, a establir alguna mena indefinida de dictadura anarquista amb la coacció i l’assassinat com a mètodes. La propaganda àcrata era divulgada gairebé exclusivament amb llengua i mentalitat castellanes. Aquesta manera d’actuar era similar a la dels conspiradors reaccionaris, tots cercaven l’enderrocament de la república burgesa. Per la seva finalitat i metodologia es podria qualificar d’anarcofeixisme. Aquesta feina de desestabilització va fornir d’arguments els bans dels generals rebels de 1936.

També feien servir uniformes i disciplina moltes escoles i agrupacions juvenils de lleure del país i d’arreu del món, però en no existir cap mena de culte teatral a cap líder, en no discutir-se la metodologia democràtica per triar els representants democràtics, en no defensar cap mena d’insurrecció que portés al poder un líder totalitari, sinó que allò que es pretenia era fer fora de Catalunya el poder polític hispanocastellà, no es pot parlar mai de cap moviment feixista a compte de les estratègies d’Estat Català i de Josep Dencàs, quan en va ser el líder més destacat.7 Els grans motors polítics dels països occidentals funcionaven 7. A la portada del núm. 2 de SOM! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català», Barcelona, 11 de novembre de 1933, apareix aquest text, segurament

Butlleti 2021.indd 132

17/11/2021 16:36:18

133 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

a l’entorn de l’encaix de les nacions en estats propis i de les qüestions socials.

També eren les prioritats d’Estat Català, però aquí s’acabaven les similituds entre moviments tan diferents com el feixisme i el catalanisme nacionalista.

Aquesta brama, escampada per la premsa espanyola i la catalanista moderada —també en alguns mitjans d’ERC—, pretenia eliminar o rebaixar la influència d’un rival incòmode, romàntic,8 que apel·lava contínuament al sentiment catalanista, a l’esperit nacional d’arrels netament herderianes, i no combregava gaire amb l’estatus quo i el modus vivendi que l’adveniment de la república estatutària havia proporcionat a la nova classe política de l’Esquerra, com havia passat amb el catalanisme conservador durant la dictadura. Era una constant, també, la voluntat d’acostament a les masses obreres9 arran del sufragi universal, inspirat o redactat per Josep Dencàs, on es defineix políticament la JEREC de manera ben clara respecte a les incessants —i sense fonament— acusacions de feixisme rebudes per totes bandes: «El feixisme no és, solament, una tàctica; té, també, el seu fons de doctrina. Feixisme és el capitalisme organitzat per oposar una barrera als avenços marxistes, tot recolzant-se precisament damunt de la mateixa doctrina marxista, però interpretada a la inversa. Feixisme és la força de l’Estat, l’exaltació d’aquesta força, per damunt de totes les altres institucions. És l’anul·lació de totes les llibertats individuals que queden foses dins la maquinària de l’Estat. El procediment feixista és emprar la coacció i la violència per imposar aquesta doctrina d’exaltació de l’Estat. Aquest és el sistema feixista a Itàlia, a Alemanya i aquestes són les doctrines de tots els feixismes que apunten en diferents pobles d’Europa».

8. El mateix Dencàs, en un discurs radiofònic, reivindicava aquest adjectiu, romàntic, per qualificar l’actitud que desitjava entre el jovent nacionalista català, perquè d’aquell període tan poc comprès pels defensors de l’ordre establert, va sorgir la llibertat política —la independència— de més de la meitat d’Europa anys a venir. Compari’s el mapa europeu de 1800 amb el de 1933 i fins avui dia: Europa sembla no haver abandonat mai la vitalitat romàntica. Recordant els fets de Prats de Molló de 1926, Dencàs els descrivia així per Ràdio Barcelona: «Un grup de joves amb un profund romanticisme intentava alliberar la nostra terra, gesta que, per pueril que fos, cal que serveixi d’exemple als homes d’ara i a les generacions futures […] no fou altra cosa que la prova que les nostres joventuts estaven posseïdes d’una flama i d’un esperit profundament romàntics. Cal que nosaltres hi ajuntem el foc i el caliu de la nostra joventut, que hi ajuntem el nostre esperit per fer-la romàntica, però profundament humana». Publicat a La Humanitat, Barcelona, 1 d’abril de 1933.

9. Francesc Macià havia viatjat a l’URSS el 1925 i no aconseguí cap ajut efectiu per a la causa catalana. D’altra banda, els dirigents d’Estat Català definien així el seu obrerisme en uns moments de gran incertesa general: «[Cal aplegar] la llibertat col·lectiva del nostre poble amb el fet de les plenes llibertats socials, individuals i polítiques […] Reivindicacions de caire obrerista, però dins d’un marge d’elasticitat adaptable a les circumstàncies de cada moment [reivindicació que no ha de] restar resclosa dins els límits dogmàtics del marxisme o bé dins les normes tancades de l’individualisme absolut. […] Som en uns moments crítics de la història econòmica dels

Butlleti 2021.indd 133

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

134 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

les quals havien experimentat una important descatalanització a causa de l’eficaç propaganda política marxista, llibertària i lerrouxista, que menystenia la cultura catalana per antiga i per burgesa, i de les sobtades onades d’immigració.

Entre el 6 i el 7 d’octubre de 1934, la radicalitat dencasiana fracassà; el recurs a la insurrecció armada portà a la pèrdua de l’Estatut i de l’estatus personal als quadres polítics i administratius que depenien d’ERC, així com dels altres partits que li donaven més o menys suport al Parlament. Però l’acció no va ser obra d’un sol home, o de dos (Dencàs i Badia), ells eren els caps executors de les maniobres que havien de fer triomfar el cop contra el govern conservador de Madrid, però tots els grups polítics afins al govern de Companys, des d’USC fins a ACR i UDC, n’estaven al corrent i van beneir l’acció. Les reunions de coordinació d’aquest grup organitzador eren regulars. En elles, el conseller responsable de la policia, dels Escamots i de les JEREC —assessorat permanentment per militars professionals adeptes— exposava els plans de revolta i demanava la provisió de tot el necessari per dur-los a terme, cosa que no va aconseguir, sobretot en el referent a l’armament més eficaç.

L’organització de la revolta no fou gens discreta. A l’altre bàndol, el general Batet disposava de la informació essencial per quan calgués fer front a la maniobra. El moviment era dirigit i coordinat a nivell estatal per republicans i socialistes espanyols (Azaña i Prieto) lligats estretament a Companys. En cap moment es pretenia afavorir un gir separatista al projecte, com era el desig dels seus caps d’operacions a Catalunya. De fet, el 6 d’octubre al Principat tenia objectius contradictoris: era un cop de les esquerres contra el govern de dretes a Espanya, i era també un pronunciament federalista que els seus factòtums haguessin volgut convertir en un aixecament independentista.

4. Dencàs i les JEREC sota l’acusació de «feixisme» El 6 d’octubre va afegir nous penjaments sobre Dencàs. No tan sols era un feixista «demostrat», sinó que era un covard i un traïdor pel fet d’haver-se pobles; moments en els quals podem afirmar que s’estan trasbalsant les normes i els sistemes econòmics, però sense que s’albiri ni ningú pugui afirmar quin ha d’ésser en l’esdevenidor no gaire llunyà el nou sistema a implantar». SOM! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català», núm. 1, Barcelona, 18 d’octubre de 1933.

Butlleti 2021.indd 134

17/11/2021 16:36:18

135 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

pogut esmunyir (ell i tots els seus col·laboradors civils i militars) de la persecució dels militars un cop avortat el cop, entre altres causes, per la no-implicació de la capital de l’Estat. Dencàs era a la seu de l’edifici de Governació i no amb els altres membres del govern atrinxerats al palau de la Generalitat sense escapatòria. S’estalvià la presó, però no pas les penalitats reservades al fugitiu polític. Encara avui el gruix de la historiografia catalana accepta el judici que li van fer alguns dels seus contemporanis, presentant Dencàs com una figura antipàtica, un jove ambiciós amb una gran capacitat d’organització, amb més estudis que qualsevol membre d’aquell govern i que molts diputats catalans d’aquella cambra.10 Dencàs es devia sentir cridat a aconseguir fites per al seu país, ell que tenia la vida resolta com a soci i metge de la Clínica Sant Jordi de Sant Andreu de Palomar. Fou un metge d’èxit, però el deshonor calà entre les masses per la seva actuació política com a independentista. La majoria de membres del seu partit eren més favorables a una pau republicana i a un internacionalisme de lògia indiferent a la lluita per la plena llibertat de les nacions petites.

Historiadors, periodistes i publicistes, encara avui, abonaren una lectura esbiaixada d’aquells fets, que, en la meva opinió, deriva de complexos d’inferioritat política davant d’aquells que gosaren plantar cara i no feien servir les idees per justificar els diversos models de centralització a canvi de les engrunes concedides pel poder establert. En aquesta posició, de manera aclaparadora, es trobava, de manera gairebé unànime l’espectre polític català i espanyol, de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, com demostra habitualment cada episodi del «conflicte català».

Quan encara desenvolupava les tasques de conseller de Sanitat i d’Assistència Social, i era un valor amb gran projecció en la política catalana, Dencàs havia de desmentir, en un discurs emès per Ràdio Barcelona a finals de març de 1933, les acusacions de feixisme contra la seva organització:

10. Josep Dencàs inicià els estudis preparatoris de Medicina el 1915 i es llicencià el 1923.

També començà la carrera de Dret, de la qual va cursar i aprovar la major part de les assignatures (fins obtingué dues matrícules d’honor). Però la seva vocació era la medicina, i un cop s’estrenà en el seu exercici deixà pendents dues assignatures que li faltaven per acabar Dret. De la jurisprudència valorava, sobretot, l’ampliació d’estudis literaris encetats en el batxillerat i els coneixements pragmàtics que n’obtenia per poder-se desenvolupar en un món de lleis i de cara a les seves inquietuds polítiques.

Butlleti 2021.indd 135

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

136 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

El feixisme és la negació de la llibertat i de la democràcia. És l’exaltació dels sentiments patriòtics amb ideals d’expansió i d’imperialisme. […]

El nostre patriotisme no arriba al xovinisme i no podem ser feixistes perquè no es troben en nosaltres ideals d’expansió ni d’imperialisme. […] Els feixistes empren procediments de violència perquè es creuen en la possessió de la veritat absoluta.

Afirmava que Estat Català i les JEREC tenien un «respecte absolut vers totes les tendències, ideologies i creences» i exigien dels rivals la mateixa conducta per evitar el fet que «alguna vegada hem reaccionat violentament, si ho hem fet ha estat quan no s’ha tingut amb nosaltres el respecte que nosaltres tenim per als nostres adversaris».11 La violència política era quotidiana a l’Espanya republicana, com ho havia estat durant tot el segle des dels seus inicis. No era patrimoni dels nacionalistes catalans, que, ben al contrari, havien rebut —i rebrien encara més— l’hostilitat de les institucions policials i jurídiques de l’Estat i també la dels grups de busca-bregues i pistolers mercenaris, emparats sota sigles radicals, o formant simplement bandes de malfactors al servei d’aquells que volien veure enfonsada la república i no toleraven una Catalunya autònoma o amb entitat estatal. Les batusses, sobretot amb motiu de la celebració de reunions polítiques multitudinàries, eren habituals entre socialistes i tradicionalistes, entre comunistes i falangistes (Falange Española fou fundada i armada en aquest mateix any), entre catòlics i llibertaris.

Si fa no fa, tota agrupació política comptava amb la seva més petita o més gran força juvenil per defensar els seus actes i locals socials de les agressions rivals.12 11. «Josep Dencàs i Puigdollers, president de les Joventuts d’Esquerra, parla pel micròfon de Ràdio Barcelona», La Humanitat, Barcelona, 1 d’abril de 1933, p. 10.

12. Amb motiu de l’homenatge al conseller Dencàs, el 8 d’abril de 1933 La Humanitat publicava l’article de Jaume Aiguader i Miró: «L’homenatge a Josep Dencàs», on es podia llegir la següent justificació de l’acció organitzativa del conseller de Sanitat: «El Catalanisme és l’antípoda del Feixisme. Una de les falles del Catalanisme havia estat la timidesa en l’acció. Una dotzena de policies dissolien una manifestació de sis o deu mil catalanistes. Un parell de lerrouxistes, a cops de garrot, desfeien qualsevol ballada de sardanes. Això s’ha acabat. Calia dotar les noves organitzacions catalanistes radicals d’esperit defensiu —però de defensa eficient— de la qual havia mancat sempre el catalanisme. Concretar un ideal, transformar un desig en plena voluntat, aquesta és l’obra del doctor Dencàs […] ell ha organitzat les joventuts liberals*, capacitant-les per a repel·lir qualsevol atac i demostrar en tots moments que la voluntat d’ésser no era una frase, sinó un fet». *Joventuts liberals, perquè eren compromeses amb l’objectiu del nacionalisme liberal d’assegurar

Butlleti 2021.indd 136

17/11/2021 16:36:18

137 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

En temps de gran polarització, això era molt comú arreu dels països que encara no havien canviat la metodologia democràtica per la imposició violenta del poder.

Però dins d’una Catalunya que sospirava per poder treballar en pau i gaudir d’una certa llibertat, davant les amenaces revolucionàries de marxistes i anarquistes, l’actitud combativa d’Estat Català era demonitzada i els seus líders difamats per part dels creadors d’opinió publica a través de la premsa i dels ateneus, centres del teixit social català i de divulgació política de l’època. Arran de la III Internacional estaliniana, els partits comunistes prosoviètics insistien per tots els mitjans a aplegar sota una sola organització tot els partits d’esquerra. D’Estat Català volien atreure els membres més esquerrans, tot denigrant els principis nacionalistes, que equiparaven amb el nazi-feixisme.13 La nova elit republicana podia desplegar les seves ambicions legítimes, gaudir de les engrunes del poder estatutari, i fer carrera en els partits i la nova administració.14 Però una cosa era aquest patriotisme burocràtic, de paraula i de paper, i una altra cosa confabular-se contra la república per superar les estretors de «l’Estat integral» comú.

per llei les llibertats individuals i nacionals. I l’organització en milícies es devia al fet que cap llei pot tenir efectes sense una força que la garanteixi.

13. Aquesta tensió s’agreujà després de la guerra. Un editorial de la publicació SOM!! de 1948 ho testimonia: «Quan, arreu, brota de nou l’espectre del totalitarisme, quan el feixisme stalinià ataca incansablement per intentar destruir el que resta de democràtic en els països europeus […] Ja sigui entre l’emigració catalana, entre l’emigració espanyola o en els àmbits internacionals, els anomenats comunistes no són altra cosa que un factor permanent de desacord, de baixesa política, de grolleria i de traïció als principis de tot el que fins avui ha estat considerat com a normes essencials de la democràcia de la llibertat. Aquella norma jesuítica de “el fi justifica els mitjans” és tot el credo dels nous totalitaris. […] Quin altre qualificatiu, sinó, donar als que encara mantenen en camps de concentració i de treball forçat, com el de Karaganda, a lluitadors antifeixistes i republicans catalans i espanyols? [El PSUC emet] crides histèriques fetes a militants nostres per tal que creïn una escissió dins l’Esquerra […] Amb partits i organitzacions totalitàries com són avui els Partits Comunistes o Socialistes Unificats, mentre continuïn la línia actual, no hi volem cap tracte i, una vegada abatut Franco i la Falange, els combatrem amb la màxima energia». SOM!!, Òrgan mensual de les JEREC (Sena), núm. 4, juny i juliol de 1948.

14. Al primer número de SOM! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català» (Barcelona, 18 d’octubre de 1933) els directius de la JEREC aclareixen posicions: «Som militants actius del nucli més avançat d’aquest partit: la Joventut d’Esquerra “Estat Català”, instrument de capacitació al servei del partit, amb el qual estem identificats plenament. Ens movem dins de la més absoluta disciplina perquè sentim i practiquem la democràcia […] Posarem, però, en evidència els trànsfugues, els arribistes i tota aquella gent que sense cap més ideal que la seva conveniència s’arredossen a l’escalfor de qualsevol situació».

Butlleti 2021.indd 137

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

138 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

Així, encara en vida del president Macià, la campanya des de gairebé tots els angles de l’espectre polític contra Estat Català, Dencàs, els germans Badia i les JEREC va ser una constant que, de tan repetida, assolia el títol de veritat pública: eren uns feixistes, es deia, i s’incloïa entre els dolents tots aquells que com Daniel Cardona i Civit, líder de Nosaltres Sols! (de clara reminiscència irlandesa) no descartaven el recurs a la lluita armada per tal d’assolir els objectius patriòtics i neutralitzar el fals nacionalisme del neoimperialisme feixista que ja arrelava a Espanya. En un homenatge a Dencàs, Miquel Badia plantejava la qüestió: «Ens diuen feixistes, a nosaltres, perquè tenim una organització per a impedir la implantació del feixisme assassí de totes les llibertats»,15 però la brama s’anava estenent, i la premsa monàrquica, catòlica, a comarques, i la revolucionària, a la capital, no deixava passar cap ocasió per minar el prestigi del conseller que va organitzar el mapa sanitari català (s’hi afegien acusacions de corrupció). Dencàs es va dedicar a l’organització d’aquesta tasca socialdemocràtica, i a bastir les forces paramilitars que volia posar a disposició del govern català per culminar un procés d’autodeterminació que la república barrava explícitament.

L’agost de 1933, i és tan sols una mostra de l’actitud de la premsa catalana, un article del lerrouxista El Radical, de Tortosa, es feia ressò de «La grave crisis de la Esquerra»: «La Humanitat confiesa que la Esquerra ampara y protege la forja arbitraria de esas organizaciones de las que han surgido los “escamots” y que dirige Dencás, el hombre que anuncia el alzamiento de una insurgencia antidemocrática […] En fin, el cisma interno, nombre republicano y organización fascista, bandera antidemocrática de Dencás, actuación antirrepublicana de Badía y otras discrepancias de sentido y contradicciones de ideología, que fatalmente han de conducir al derrumbamiento de la Esquerra. […] La Esquerra es hoy una construcción ruinosa, contra la que el pueblo tardará poco tiempo en ejercitar el oportuno interdicto de demolición».16 Des de la mateixa premsa republicana els atacs eren constants i directes, sobretot fora de Barcelona, on, tanmateix, el suport a Estat Català era notable.

15. «L’homenatge a Josep Dencàs ha estat un magnífic acte d’adhesió a Esquerra Republicana de Catalunya. Tot el partit al costat de Francesc Macià», La Humanitat (Barcelona, 10 d’abril de 1933).

16. «La grave crisis de la Esquerra», El Radical. Órgano del Partido Republicano Radical Autonomista (Tortosa, 12 d’agost de 1933).

Butlleti 2021.indd 138

17/11/2021 16:36:18

139 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

La premsa propera a la Lliga també es va acarnissar sovint amb el tema de Dencàs, amb les JEREC i el seu suposat feixisme: «Som bastants els que, des de fa temps, venim assenyalant com un greu perill per a la democràcia catalana, l’existència innegable d’un esperit i una mentalitat típicament feixistes, en el partit que té acaparats tots els òrgans de govern de Catalunya. El tarannà dels seus homes més significats, el seu llenguatge, els seus procediments, les seves contínues apel· lacions a la violència i als drets de la força material».17 El motiu d’aquest i de molts altres articles era blasmar contra l’acte esportiu i polític celebrat per les JEREC a l’Estadi de Montjuïc el 22 d’octubre d’aquell 193318 sota la presidència de Francesc Macià. Es volgué rebentar la presentació en públic de l’independentisme català feta amb la propaganda i els mitjans de les societats de masses modernes, que presentaven al públic les seves propostes amb nous mètodes, com es començava a fer als països més avançats amb tota mena de productes —polítics o comercials— en una societat que es considerava com a mercat.

L’escletxa era oberta, i el catalanisme conservador de la Lliga atacava ERC, el partit que governava, tot burxant sobre qualsevol acció d’Estat Català i dels Escamots, de manera que la tensió entre les faccions del catalanisme era tan gran que es produïren alguns incidents,19 els necessaris per furgar més en la ferida i convertir la pura difamació en certesa pública. La imatge de l’independentisme català era denigrada dia a dia amb la qualificació de feixista vers 17. «El feixisme a Catalunya», Baix Empordà (Palafrugell, 28 d’octubre de 1933).

18. S’aprecia en la famosa fotografia del Escamots uniformats en la recta que va des de la plaça d’Espanya a les Fonts de Montjuïc que els parasoldats avancen en rengles poc rectilinis i sense marcar el pas de cap manera. S’aprecia molt poca marcialitat, menys que la de les desfilades d’atletes en els actes olímpics. L’esperit que ho envolta és més esportiu que no pas de milícia, malgrat que les seves funcions com a grup poguessin ser polivalents, arribada l’hora.

19. Arran dels incidents de la campanya electoral de novembre de 1933, el setmanari Baix Empordà (Palafrugell, 25 de novembre de 1933) publicava l’article «La dona heroica» on es llegia: «En la història de les lluites electorals catalanes, quedarà, com a exemple viu, el d’aquelles dones del carrer Casp barceloní, heroïnes autèntiques davant totes les amenaces, tots els insults de bordell, que els dirigien els escamots d’En Dencàs, aquells que no mouen pas una palla de terra que el President Macià no ho ordeni». Avant (Cervera, el 26 de novembre de 1933) també recull un relat dels fets: «En alguns col·legis de Barcelona foren trencades les urnes, privant els electors d’emetre el seu vot, insultades grollerament les dones, i enviat el Conseller de la Generalitat Sr. Dencàs amb els seus escamots a impedir l’elecció, mereixent la més enèrgica protesta del President de l’Audiència, Sr. Anguera de Sojo». Aquest número també es feia ressò d’altres incidències durant la jornada com l’impediment de vot, a Monistrol, dels monjos de Montserrat, que fugiren en ser apedregats.

Butlleti 2021.indd 139

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

140 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

els seus mètodes i organització, cosa que interessava fora del partit (ERC), per minar el seu suport electoral, i dins del mateix, per minvar la força que hi mantenia el sector d’Estat Català. Per la banda dels partits espanyols, d’esquerra i anarquistes, el recurs a l’acusació de feixisme era reiterada per diferents raons: els espanyolistes denigraven l’única força netament independentista; els partits i sindicats d’esquerra miraven d’apartar del moviment catalanista els sectors obreristes, per evitar la competència entre les masses treballadores, i els anarquistes tenien en els Escamots i els seus dirigents —Dencàs i Badia— un enemic directe, perquè havien actuat des de la Conselleria de Governació, amb contundència contra el gangsterisme de la FAI, braç armat de les ficcions llibertàries.

Era, doncs, del tot habitual, en l’espectre polític català i espanyol, el recurs a la violència amb l’excusa revolucionària o la del manteniment de l’ordre. La violència no feia feixista un moviment, sinó l’amenaça d’establir alguna mena de dictadura que monopolitzés tots els poders de l’estat, objectiu que no compartia el catalanisme independentista, que usava el parlamentarisme i les formes democràtiques de poder preferentment, malgrat algunes extralimitacions fruit del desordre evident, sobretot a Barcelona, epicentre de l’enfrontament social i de la sensació de desgovern20 que alguns volien fer servir per desfer el relatiu triomf del catalanisme «estatutari».21 Les JEREC prengueren la iniciativa davant la inhibició de les autoritats republicanes. Així ho explicava el seu portaveu, Som!! «Fer fracassar una vaga general a Barcelona que ultra constituir una pertorbació econòmica tenia fondes relacions amb la ‘Sanjurjada’ […] Enfrontar-se amb la FAI [quan] les autoritats governatives (d’Acció Catalana) s’inhibien dels atracaments diaris a mà armada, dels assassinats pels carrers de Barcelona, de les bombes que esclataven cada nit

20. Els conflictes laborals van ser constants, a Catalunya, durant els pocs anys republicans.

Som-hi! Setmanari portantveu de la Joventut d’Esquerra-Estat Català de Badalona, núm. 4 (12 de maig de 1934): «De l’intent de vaga general»: «Cal que els obrers no es deixin impressionar per quatre anarquistes professionals […] del desordre […] a Badalona aquests elements avui ja no poden imposar-se».

21. L’acció dels aparentment incontrolats i les patrulles de control a partir del 19 de juliol de 1936 per tot Catalunya evidencià aquesta estratègica antirepublicana de bona part del sector anarquista. Aquest actuava paradoxalment (o no) en harmonia amb l’anticatalanisme tradicional espanyol, disfressant d’àcrates unes agressions destinades a causar el terror. Més de vuit mil persones, la majoria catòlics, catalanistes moderats o simplement sospitosos de desafecció, van ser assassinades sense poder-se defensar, causant la fugida cap a l’altre bàndol de molts dels perseguits.

Butlleti 2021.indd 140

17/11/2021 16:36:18

141 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

per diferents indrets de la Ciutat i de les vagues repetides que amenaçaven fondament l’economia catalana».22 L’organització de les JEREC i dels Escamots responia a la voluntat d’alliberament nacional. El propòsit dels conspiradors liderats per Macià en els anys vint era la formació d’un partit nacionalista i obrerista, però també articular una força que pogués ser emprada amb aquesta intenció independentista, a la manera d’altres pobles que, llavors, lluitaven o es preparaven per a la seva descolonització en virtut del dret d’autodeterminació reconegut per la Societat de Nacions sorgida de les consignes del president nord-americà Woodrow Wilson. Era absurd considerar que l’organització de forces nacionals d’alliberament pogués o pugui ser considerada «feixista», i encara més si no hi ha cap prova o indici que permeti afirmar que es volia implantar un règim totalitari cas d’haver derrotat l’exèrcit i les forces que actuen d’ocupació d’ençà de 1714.23 El primer article de Miquel Badia a Som!!,24 titulat «Cal obra efectiva», definia la missió i els procediments de les JEREC, i es referia als blasmes 22. Som!! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català» (Barcelona, 11 de novembre de 1933), p. 7.

23. Som!! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català», núm. 1 (Barcelona, 18 d’octubre de 1933).

24. En el primer article de Miquel Badia a la publicació SOM!! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català», núm. 1, 18 d’octubre de 1933, Barcelona, titulat «Cal obra efectiva», definia la missió, els procediments i els blasmes contra les JEREC: «I com que el nostre lema és ‘llibertat’ i la nostra fita ‘Catalunya’ —tal com la volem nosaltres, lliure per fora i per dins— hem muntat l’organització a plena llum, perquè no ens hem d’amagar de res ni de res ens hem d’avergonyir. Aquesta franca manera de procedir ha alçat una polseguera extraordinària. La gent de criteri resclosit i de mentalitat esquifida, ha posat el crit al cel. […] I els aprofitadors han llançat una acusació: Feixistes! Feixistes! Les mentalitats que així ens acusen encaixen perfectament dins el feixisme. No direm dins la doctrina feixista perquè no és més que un sistema. El sistema imposat a aquells que pensen diferent, el propi criteri: i perseguir, fins anul·lar-los, els que no admeten la imposició». Quant a la disciplina que regia les relacions dins les JEREC, «s’han subjectat voluntàriament els nostres afiliats […] Nosaltres no hem imposat res, ni res imposarem. Però tenim prou força per evitar que ens vinguin a imposar res». Sobre la resposta a les agressions físiques i ridiculitzacions públiques: «Envestirem, però, als que ens envesteixin […] Els que vulguin assaltar, si tenen decisió per a fer-ho, les posicions que les idees lliberals han anat adquirint, sols ho podran fer d’una manera: violentament. La violència sols pot contrarestar-se amb violència, i per a lliurar una batalla semblant amb probabilitats d’èxit, sols pot aconseguir-se amb una preparació millor que la de l’enemic, i amb uns mitjans que superin els mitjans contraris. El perill existeix. Saber que es preparen i no preparar-se, és lliurar-se a l’enemic lligat de peus i mans […] Comptem amb una organització completament

Butlleti 2021.indd 141

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

142 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

que suportava: «I com que el nostre lema és ‘llibertat’ i la nostra fita ‘Catalunya’ —tal com la volem nosaltres, lliure per fora i per dins— hem muntat l’organització a plena llum, perquè no ens hem d’amagar de res ni de res ens hem d’avergonyir. Aquesta franca manera de procedir ha alçat una polseguera extraordinària. La gent de criteri resclosit i de mentalitat esquifida, ha posat el crit al cel. […] I els aprofitadors han llançat una acusació: Feixistes! Feixistes!

Les mentalitats que així ens acusen encaixen perfectament dins el feixisme.

No direm dins la doctrina feixista perquè no és més que un sistema. El sistema imposat a aquells que pensen diferent, el propi criteri: i perseguir, fins anul· lar-los, els que no admeten la imposició». Quant a la disciplina que regia les relacions dins les JEREC, «s’han subjectat voluntàriament els nostres afiliats […] Nosaltres no hem imposat res, ni res imposarem. Però tenim prou força per evitar que ens vinguin a imposar res».

Sobre la resposta a les agressions físiques i ridiculitzacions públiques: «Envestirem, però, als que ens envesteixin […] La violència sols pot contrarestar-se amb violència, i per a lliurar una batalla semblant amb probabilitats d’èxit, sols pot aconseguir-se amb una preparació millor que la de l’enemic, i amb uns mitjans que superin els mitjans contraris. El perill existeix. Saber que es preparen i no preparar-se, és lliurar-se a l’enemic lligat de peus i mans […] Comptem amb una organització completament disciplinada, que hem muntat a la llum del dia […] Una organització pacífica que si convingués i les circumstàncies ens hi portessin, convertiríem en allau de guerra i per a la qual podríem arbitrar els mitjans de lluita que ara no tenim per tal d’assegurar l’èxit de les seves batalles.

Una organització que no llançaríem mai a segar llibertats alienes; però que llançarem a privar que s’intenti de segar o entrebancar la nostra llibertat».

En aquells mesos la feina de Josep Dencàs no consistia a contradir els blasmes que sobre l’organització que presidia plovien de totes bandes, sinó a organitzar la sanitat catalana i un model d’habitatge popular digne, salubre i assequible, feines que havia iniciat la Mancomunitat i que eren clau per al futur del país, seguint el programa social del catalanisme. Dencàs afermava, així, un disciplinada, que hem muntat a la llum del dia [...] Una organització pacífica que si convingués i les circumstàncies ens hi portessin, convertiríem en allau de guerra i per a la qual podríem arbitrar els mitjans de lluita que ara no tenim per tal d’assegurar l’èxit de les seves batalles. Una organització que no llançaríem mai a segar llibertats alienes; però que llançarem a privar que s’intenti de segar o entrebancar la nostra llibertat».

Butlleti 2021.indd 142

17/11/2021 16:36:18

143 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

dels puntals del socialisme pràctic a través de les noves institucions catalanes, mal finançades (una constant històrica), en la línia del que feien els països més avançats del món, i que seria l’esperit general de l’Europa occidental després de la guerra mundial que s’inicià el 1939. Altres països com Itàlia i Alemanya construïen la política social «de masses» utilitzant sistemes polítics dictatorials, antiparlamentaris. No fou aquest l’exemple, el model ni l’aspiració dels polítics catalans durant els pocs anys de vida republicana, sinó que se seguí una adaptació socialdemocràtica empeltada en la tradició parlamentària del país, una de les més antigues d’Europa. Per tant, els fets històrics contradiuen qualsevol acusació en sentit totalitari, que no buscava més que la destrucció política a través d’insídies de safareig.

L’extremisme que van mostrar algunes actuacions oficials de la policia dirigida per Dencàs des de la Conselleria de Governació, d’una banda, i els Escamots, de l’altra, van enutjar, sobretot, el món de la delinqüència i aquells que no encaixaven bé els èxits de la Generalitat en l’ordre públic. Dencàs havia participat, com a diputat de l’Assemblea republicana, en les aspres discussions sobre l’Estatut i en la retallada d’aquest dins les corts espanyoles, on es manifestava una animadversió més o menys explícita, des de la dreta fins a l’esquerra, per aquesta llei descentralitzadora. Cada competència va haver de ser arrencada a Madrid, i el Tribunal de Garanties Constitucionals fou el centre de decisió de molts aspectes en què xocaven la interpretació constitucional i l’estatutària. Tot això augmentava la tensió política entre Catalunya i l’Estat. Cal tenir present que les amenaces i agressions sovintejaren. Membres i locals del nacionalisme català havien estat atacats per activistes de filiació poc clara. Actuaven per pròpia iniciativa els elements de l’anarquisme radical? O eren subtilment dirigits com a forces parapolicials?

Resta per estudiar amb profunditat la connivència i col·laboració entre aquests elements i l’acció de l’estat contra el catalanisme, adreçada a atemorir la burgesia catalana.25 A més, es mantingué la impunitat dels assassinats polítics (germans Badia, periodista Planes) comesos pels «suposats revolucionaris».

25. La infiltració d’agents de l’estat, el doble joc d’alguns activistes llibertaris amb aquests, o fins la col·laboració inconscient, van ser una constant durant el anys més àlgids de l’anarquisme a Catalunya. Moltes de les seves accions contribuïren a la desestabilització social al Principat i, després, al descrèdit de la república a través de les accions armades contra les persones i els béns, alimentant una espiral d’acció-repressió que hipotecà la democràcia republicana. A partir de 1939, quan finalitzà la guerra, les guerrilles dels maquis van ser delmades sistemàticament ben sovint a causa de la informació de què disposava la policia franquista. Tan sols aquells que van

Butlleti 2021.indd 143

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

144 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

Les actituds protofeixistes són una tendència natural de la majoria de persones i grups que arriben al poder, o que pretenen arribar-hi. Es pot considerar una propensió humana, instintiva, a imposar la pròpia voluntat de bon grat o per força, sense opció a la dissensió: una característica biològica que esdevé patològica quan impedeix la natural fluència de la vida dels individus, dels grups o el desenvolupament de les nacions amb algun grau de manumissió. L’autoritarisme, el totalitarisme o l’absolutisme no són tan sols mètodes de govern, sinó tendències naturals que les civilitzacions poden relativitzar o, per contra, sistematitzar. La reacció de l’individu contra les habituals imposicions de la vida social26 pot derivar vers la tirania, on una persona i els seus acòlits esdevenen àrbitres de la vida en comú concentrant a les seves mans tots els poders. La disponibilitat de forces i d’instruments estatals atorga una capacitat d’acció gairebé il·limitada als governants a través de les institucions, del funcionariat i dels recursos públics. La sensació d’omnipotència existeix, i es contempla la possible extralimitació legal.

Això és una constant en tots els estats i encara més en el període d’entreguerres europeu on la teorització sobre aquesta força, la supremacia d’uns grups sobre altres, i la temptació de fer servir mètodes extralegals (o de legalitzar mètodes que lesionen els drets humans) era objecte del debat polític. La preponderància dels més forts podia trobar la seva justificació filosòfica en Nietzsche, Darwin i altres intel·lectuals.

L’any 1934 les simpaties internacionals vers el feixisme italià eren considerables. Havien estat expressades als EUA amb motiu de l’Exposició Universal de Chicago de 1933 i a Anglaterra per part d’intel·lectuals, polítics i artistes, mantenir absoluta discreció sobre les seves activitats, distanciant-se dels nuclis administratius com el de Tolosa de Llenguadoc (seu de la CNT-FAI a l’exili), van arribar a sobreviure després de la seva etapa de lluita, penetrant des de les seves bases occitanes cap a l’interior (Marcel·lí Massana, per exemple). A la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (JJLL) també hi hagué casos estrepitosos d’infiltració policial entre la directiva.

26. Johann Kaspar Schmidt, conegut com a Max Stirner (1806-1856), va reflectir aquesta lluita contra la moral i els principis autoritaris de la civilització a L’únic i la seva propietat (1844), obra en què alguns han cregut trobar justificacions per a l’extrema dreta. Stirner, però, no defensava pas cap sistema polític, ni reconeixia cap lideratge personal ni ideològic, ans al contrari: considerava tan sols allò que permetés l’home singular desenvolupar-se sense entrebancs, vivint per si mateix i per a si mateix en un natural egoisme gairebé nihilista, lliure de tota limitació. En els totalitarismes (de dretes o d’esquerres) el paper de l’individu particular és ignorat, i més aviat combatut: l’home forma part del mecanisme social, de la massa, és un servidor de l’Estat i un propagador de les idees oficials.

Butlleti 2021.indd 144

17/11/2021 16:36:18

145 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

que no deixaven d’admirar-se pels avenços en els nous estats autoritaris (Itàlia i Alemanya) ressorgits després de la Gran Guerra. La imatge de progrés, de modernitat, de resolució de moltes dissensions socials per via legal o repressiva i, sobretot, per la barrera que significaven a l’expansió del comunisme i la garantia del comerç internacional, encaterinava una part considerable de l’opinió internacional. L’evolució d’aquesta valoració variarà extremament quan la política exterior italogermànica (unida a la japonesa) torni a posar el món al caire d’una nova guerra d’abast global. És en aquest context de reconeixement a les fites aconseguides o merament publicitades per la Itàlia mussoliniana on cal emmarcar les impressions del vicecònsol Majeroni que ressenyem a continuació.

5. Contactes amb els consolats italià i alemany poc abans del 6 d’octubre El conseller Dencàs en la visita que va fer el 4 de juliol de 1934 al consolat d’Itàlia a Barcelona, provà d’agradar els seus amfitrions a través de la cortesia, ni que això impliqués una faiçó d’hipocresia. Cal, en la interpretació valorativa, tenir més perspicàcia i evitar convertir les investigacions en una recerca de més penjaments i noves infàmies sobre «l’arbre caigut» que fou Dencàs després dels Fets d’Octubre. Qui no ha volgut quedar bé alguna vegada dient coses que no s’ajusten del tot al propi pensament seguint un interès personal concret? Es tracta de l’essència de la diplomàcia. Les seves paraules van ser pronunciades a la seu diplomàtica d’un país del qual es podia pretendre alguna ajuda si es despertava l’interès geoestratègic, com va passar arran de la guerra que ja preparaven els antirepublicans amb els italians ocupant Mallorca.

No es pot intentar aïllar el cas dels nacionalistes catalans (que no van atemptar contra el sistema parlamentari i democràtic) com una malaltia individualitzada per les actuacions que pogués tenir en els marges de la llei,27 d’una llei que era 27. Ens referim especialment a algunes actuacions de Josep Dencàs i Miquel Badia al capdavant de la Conselleria de Governació, a alguns incidents protagonitzats pels Escamots i, sobretot, per l’organització i actuacions durant la nit del 6 al 7 d’octubre de 1934, fets realitzats per grups armats catalans, però també per la policia que comandava la Generalitat. L’articulació d’aquest moviment no fou obra dels membres d’ERC exclusivament (si bé els líders d’Estat Català van ser els principals òrgans executors). Membres d’UDC, d’ACR, d’USC i altres partits amb representació parlamentària van tenir un paper actiu en la planificació, de tal manera que la imminent revolta esdevingué, gairebé, vox populi.

Butlleti 2021.indd 145

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

146 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

impotent per mantenir un cert ordre públic que pogués garantir el desenvolupament de les activitats econòmiques i ciutadanes sense ensurts (vagues contínues, sabotatges, robatoris, atracaments, atacs contra centres religiosos, amenaces, assassinats). La fascinació pel totalitarisme era evident a Espanya (vegeu els discursos de la CEDA, dels tradicionalistes o, més tard, de la Falange). S’havia intentat trobar en el general Miguel Primo de Rivera el Mussolini d’Alfons XIII; en aquell temps es cercava una nova figura que liderés un cop contra la república i acabés amb el sistema democràtic, com ho demostrà l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo el 1932. Monàrquics de diferents tendències van acabar avalant el general Francisco Franco, el qual, ajudat per la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, actuaria com un autèntic genocida contra els individus d’ideologies contràries. Europa era víctima de la crisi dels anys trenta i en diferents països es prenia en consideració l’estructuració forçada de la societat seguint els models d’enquadrament assajats pels feixistes i, a partir de 1933, també pels nacionalsocialistes, com ja hem comentat.

La recerca històrica ha fet surar alguns documents de l’època procedents del Ministeri d’Afers Exteriors d’Itàlia, que s’han publicat extremant la literalitat i reforcen la idea de la feixistitat de Josep Dencàs i, per extensió, del moviment independentista català durant la Segona República i durant la Guerra Civil. Estat Català fou un partit sospitós per a aquells que es dedicaren a massacrar població civil durant els primers mesos del conflicte. L’objecte d’atenció són dos documents: el primer, la carta que, en resposta a una del 18 de juny de 1934 procedent de la Conselleria de Governació, es va enviar al consolat italià de Barcelona el 26 de juny on Dencàs, personalment, es disculpava per la detenció d’un ciutadà d’aquella nacionalitat, Federico de Franco, sospitós d’espionatge militar i de fer propaganda profeixista des del Fascio Italiano de Barcelona, cosa que podia significar una vulneració de la legalitat republicana.28 La carta remarca explícitament que […] merece y ha merecido siempre el mayor respeto, no sólo la forma de gobierno que haya querido darse la Nación italiana […] sino también toda forma de gobierno, reconocida por el Estado Español, que se den 28. Còpia de la carta del conseller de Governació Josep Dencàs al consolat italià del 26 de juny de 1934, Arxiu de la Delegació del Govern espanyol de Catalunya, Fons Antic, caixa 278.

Butlleti 2021.indd 146

17/11/2021 16:36:18

147 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

las distintas Naciones extranjeras. Bien sentado este principio por cuanto afecta al régimen fascista en Italia y como forma gubernamental en aquel país, he de hacer constar que España, que se honra en ser gobernada por una República democrática de trabajadores, no puede admitir, dentro de su territorio, organizaciones que tiendan a alterar el régimen que se ha dado el país y por tanto, este Departamento cumple con gusto el deber de vigilar en todas formas dentro de la Ley, la evitación de actividades delictivas que pudiesen conducir a la alteración de los principios constitucionales […] tanto la detención del súbdito italiano Federico de Franco, como el registro practicado en su domicilio, se realizaron con plenitud de atribuciones y por tener confidencias indubitables de que dicho señor laboraba para el establecimiento del régimen fascista en nuestro país, régimen que una vez más he de repetir, merece el mayor respeto como forma de gobierno de un país extranjero, pero que no puede ser tolerado, ni aún como aspiración, en cuanto se refiere al nuestro.

En el paràgraf de comiat torna a insistir en la censura sobre les actuacions profeixistes que puguin cometre a Catalunya els ciutadans italians: […] quiera advertir al súbdito italiano Federico de Franco se abstenga en absoluto de toda maquinación fascista que pueda redundar en contradicción con la Ley Española, ya que si nuevamente resultase comprometido en conspiraciones de tal índole, me vería obligado a proponerle para su extradición.

Aquestes eren les paraules literals, incontrovertibles, enviades per Dencàs al consolat italià. Han de quedar clars l’origen i la procedència, el fet que es tracta d’una font directa sorgida del personatge, perquè el document que citem tot seguit és l’informe de l’entrevista a què va donar lloc la carta de primers de juliol entre Dencàs i el vicecònsol Alessandro Majeroni.29 Un informe a voltes un xic irònic i amb un cert aire de superioritat entre un càrrec executiu regional (Dencàs) i el representant diplomàtic d’un estat amb aspiracions imperials que volia esdevenir important internacionalment.

29. ASMAE (Archivio Storico Ministero Affari Esteri), «A.P. », 1931-1945, España, busta núm. 6 (1934), III Semestre, 26 d’abril de 1934, fragments traduïts de l’italià.

Butlleti 2021.indd 147

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

148 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

L’informe del vicecònsol arribà a mans del ministre d’Afers Exteriors italià remès per l’ambaixador del regne d’Itàlia a Madrid: es devia considerar prou significatiu el contacte amb Dencàs, que mirà d’atreure la vista del govern italià sobre els afers catalans en el moment en què la seva conselleria estava treballant intensament en els plans de conspiració contra el govern de la república. I és sota aquest punt de vista que cal avaluar el contingut de la transcripció de l’entrevista que, no cal perdre de vista, és la versió d’una de les parts, molt interessada a escampar la llavor del seu règim i captar adhesions amb vista a una hipotètica hegemonia territorial al Mediterrani i al nord d’Àfrica. Cal tenir també molt present que la diplomàcia italiana jugava en diferents espais la seva influència, i que pocs mesos abans havia entaulat negociacions per ajudar a la implantació d’un règim autoritari a Espanya, col·laborant amb els monàrquics antirepublicans.30 L’informe de Majeroni al seu superior, el Console Generale di Sua Maestà, Alessandro de Probizer, datat el mateix dia de l’entrevista, el 4 de juliol de 1934, inclou algunes manifestacions de Dencàs, procliu a «expressar-se en to de gran respecte vers el Règim Feixista [i la] seva entusiasta admiració per l’ètica del feixisme del qual espera poder un dia aplicar a Catalunya els principis substancials, malgrat confessar de no poder, potser per molt de temps, pronunciar ni tan sols el nom, car faria perdre a l’Esquerra el favor popular». Alguns principis de l’organització política i social del feixisme —i fins del nazisme— serien incorporats o reforçats per les democràcies parlamentàries, com ara la intervenció estatal en l’economia (indústries nacionalitzades), el reforçament dels grans sindicats per obtenir pau social a canvi de millores en les condicions obreres i la utilització massiva dels mitjans de comunicació, sobretot la ràdio i la futura televisió, per crear una mentalitat ciutadana harmonitzada amb els interessos del poder polític.

Dencàs —segons Majeroni— manifestà que «només un govern fort, que faci respectar decididament la pròpia voluntat, pot avui substituir i resistir la crisi 30. El març de 1934, l’alfonsí Goicoechea, el general Barrera i el carlí Olazábal van negociar a Roma, amb Mussolini i Italo Balbo, un pacte de col·laboració amb els monàrquics espanyols per fer caure la república i establir una regència. Els feixistes italians van posar a disposició dels conspiradors un milió i mig de pessetes, deu mil fusells, dues-centes metralladores i munició, a més del compromís d’entrenar a Itàlia milícies tradicionalistes. Julio Gil Pecharroman (2006), La Segunda República Española (1931-1936), Madrid, Biblioteca Nueva, p. 340. Poc abans del desencadenament del cop de 1936, arribaria a mans de l’organització rebel nou material procedent del govern italià, «quaranta avions, metralladores, milers de bombes, benzina etilada i projectils». Angel Viñas [i altres] (2013), Los mitos del 18 de julio, Crítica, Barcelona.

Butlleti 2021.indd 148

17/11/2021 16:36:18

149 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

moral i econòmica del món». Això, més que un desig, sorgia de l’observació quotidiana dels països europeus sumits en la crisi econòmica dels anys trenta, però també en la crisi dels sistemes parlamentaris, sobretot els més nous, on la reticència de les antigues elits monàrquiques parapetades en els exèrcits, i exercint el seu poder financer, eren un entrebanc per a la consolidació dels sistemes democràtics.

La falta d’una força concèntrica que els nacionalitzés per la via cívica feia sorgir alternatives en forma de dictadures militars amb idearis i programes basats en un nacionalisme esquemàtic i poc vital. L’Europa posterior al Tractat de Versalles (1919) estava fracassant en el seu intent de consolidació, i les mateixes condicions del tractat enverinaven la convivència internacional i creaven una greu tumoració a Alemanya, prou afectada per la crisi de la guerra i la difícil represa posterior al Diktat de Versalles. A més, el comunisme d’orientació soviètica era percebut com un perill per a les estructures mil·lenàries de l’Europa occidental.

El conseller de Governació expressà presumptament més simpaties per la mena de política social feixista que no pas pel socialisme marxista, i remarcava que la disputa per la Llei de conreus, que enfrontava la Generalitat amb el poder de la república, «és l’espurna de la nostra llibertat d’acció i que, pacíficament o d’un altre mode, amb victòria o derrota per part nostra, estem decidits a sostenir, però no és en absolut demagògia roja». El proper enfrontament del 6 d’octubre torna a ser divulgat, directament a una potència estrangera, com aquella part feble en un conflicte que cerca el suport d’algú més poderós. Es tractava de relacions entre un estat important i un subestat amb aspiracions a créixer.

L’encegament del present pot donar pas a una visió històrica en què hom jutja, més que no pas explica, uns fets del passat condicionats pels esdeveniments posteriors que encara no els afectaven. Com he explicat, el «feixisme», el totalitarisme de dretes, d’esquerres o llibertari, l’enderrocament de les democràcies parlamentàries, eren alternatives d’una modernitat imminent per resoldre els múltiples problemes sociopolítics produïts per l’acromegàlia d’un món articulat per metròpolis industrials. Llavors no era estrany que hom volgués comptar amb les noves forces internacionals per aconseguir els objectius polítics propis, que, tanmateix, no eren en absolut antiparlamentaris en el cas de Dencàs i d’Estat Català. Cal entendre també que hi hagué un abans i un després entre el 1934 i el 1945.

Indiscreció? Coqueteig? Aproximació calculada? Són aspectes que també s’hauria de tenir en compte per part dels seus comentaristes. Les lloances «profeixistes» són la preparació del terreny. L’estratègia era trobar suports exteriors.

Butlleti 2021.indd 149

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

150 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

La tàctica era regalar l’oïda de qui es volia atreure a la causa: «Ha afegit que calia fer alguna cosa per augmentar els gests “simpàtics” entre Itàlia i Catalunya», per exemple «un intercanvi de moviment turístic, com ara els creuers […] tantes coses es podrien estudiar per produir de mutu acord aquest corrent de simpatia que jo considero vital per als dos països». I continua, Dencàs, projectant ponts amb el possible aliat italià, més enllà del règim polític circumstancial: «Itàlia pot mirar, ha de mirar amb interès el desvetllament català […] Catalunya torna a la seva història, a les seves tradicions, a la seva civilització essencialment romana.

Les nostres llengües tenen un major nombre de mots semblants que no pas la castellana. Espanya ha estat i serà sempre apàtica, sarraïna, vassalla. Espanya roman encara un feu francès». Síntesi interessada d’història regional davant d’una Itàlia que maldava per esdevenir la primera potència mediterrània i a qui s’oferia el governant català, no pas per admiració feixista, sinó jugant un joc perillós de geoestratègia llatinista on els monàrquics anaven per davant en l’acostament a Mussolini.

Pensant en un futur estat pancatalà, Dencàs digué, segons Majeroni: «Itàlia, que no té interessos contraris als nostres, hauria de veure de bon ull la creació d’un Estat “coixí” als peus de França. Els descendents de Maquiavel, si volguessin, sabríem fer desvetllar a la Provença sentiments autonomistes. Si demà, Déu no ho vulgui, s’esdevingués un conflicte, això polaritzaria el Mediterrani». Dencàs preveu la futura Segona Guerra Mundial en aquesta conversa, i ofereix als italians una contrapartida militar, «l’hospitalitat de les nostres costes, òptima base per a submarins». Una Catalunya independent podria fer més servei a Itàlia que no pas una Espanya absorbida per França. I mira de mostrar braó afirmant —sempre segons Majeroni—: «Vostè no ignorarà que sóc jo l’organitzador dels Escamots, esquadres d’acció de pura essència feixista», organització paramilitar que, en aquest context, cercava la complicitat de l’interlocutor i dels seus superiors, que ben segur rebrien l’informe de la conversa… i segurament també els monàrquics antirepublicans espanyols.

S’ha posat l’accent en l’aspecte ideològic del text, que apunta més a una falsa confessió de feixisme, utilitzada com a instrument d’acostament a un país considerat «enemic» pels demòcrates del món. La substància de l’entrevista, de la qual la detenció del ciutadà italià De Franco va ser mera excusa, era exposar uns plans, potser esbojarrats, d’aliança entre Itàlia i Catalunya contra Espanya i França, en el cas que el règim italià s’avingués, proposés o propiciés algun moviment favorable a l’alliberament polític català. Dencàs, de fet, acudia

Butlleti 2021.indd 150

17/11/2021 16:36:18

151 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

diplomàticament als mussolinians per provar d’obtenir algun suport per a una revolta nacional (la del proper 6 d’octubre) que li anuncià de manera gairebé explícita. Aquesta és la clau del document, i no pas cap mena de confessió extreta d’unes paraules expressades en un context d’intel·ligència i tempteig.

Dencàs, si de cas, va explotar davant del vicecònsol la fama de «feixista» que li havia penjat la premsa hostil a l’independentisme català. Cercava ajut per poder dur a terme la missió insurreccional que dirigia en aquells moments. El resultat d’aquesta aproximació va ser nul: cap ajut per part d’Itàlia, i moltes dificultats personals quan Dencàs va haver de fugir amb la seva família cap a Itàlia l’agost de 1936, perseguit pels suposats revolucionaris arrenglerats, en una curiosa comunió d’interessos, amb els feixistes rebels a Espanya.

Durant la segona setmana de setembre d’aquell 1934 hi hagué un intercanvi de missives entre el consolat alemany i el govern de la Generalitat a l’entorn d’uns articles publicats pel periòdic del Partit Comunista Català, Catalunya Roja,31 on es denunciaven les activitats proselitistes de ciutadans i grups alemanys per crear un estat d’opinió favorable vers el nou règim nacionalsocialista implantat a Alemanya. Als articles, hi figuraven els noms de persones i locals de reunió. Fou Dencàs l’encarregat d’adreçar-se al vicecònsol amb una nota del 8 de setembre en to de disculpa: «Sento molt les molèsties i el perill que per les manifestacions i articles publicats en el periòdic Catalunya Roja li han estat adreçades, presentant-li les meves excuses i prometent-li que donaré les oportunes ordres per tal que no es repeteixi».32 No ens consta cap més aproximació vers els representants del III Reich, acabat de proclamar.

A l’Archivo de la Delegación del Gobierno de Cataluña, però, hi ha la còpia d’un ofici que Miquel Badia adreçà a Josep Dencàs el dia 10 de setembre on «es complau en adjuntar-li una lletra del Consolat d’Alemanya, dirigida a l’Honorable senyor President, la qual li ha estat tramesa, pregant-li s’assabenti del seu contingut i faci el que sigui necessari per tal de correspondre al que en ella demanen».33 No ens ha estat possible trobar la carta referida. El president 31. Catalunya Roja, núm. 20 (Barcelona, 29 de juny de 1934), p. 3.

32. Còpia de la carta de Josep Dencàs al vicecònsol d’Alemanya a Barcelona del 8 de setembre de 1934, Arxiu de la Delegació del Govern espanyol de Catalunya, Fons Antic, caixa 278.

33. Còpia de l’ofici de Miquel Badia, cap dels Serveis d’Ordre Públic, al conseller Josep Dencàs, 10 de setembre de 1934, Arxiu de la Delegació del Govern espanyol de Catalunya, Fons Antic, caixa 278.

Butlleti 2021.indd 151

17/11/2021 16:36:18

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

152 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

Companys li encarregà l’afer perquè es tractava d’una competència policial les acusacions d’espionatge fetes sobre súbdits alemanys a l’entorn del consolat. La cautela amb què procedien els mandataris catalans respecte a la delegació alemanya sembla una actitud lògica vers un país emergent disposat a imposar els seus criteris sobre l’Europa continental, amb el qual calia comptar si es preparaven accions polítiques de gran envergadura. Cal tenir en compte, novament, que l’escenari internacional s’havia tornat molt volàtil, i que estats poderosos com França i Espanya podien perdre la seva força davant les noves potències dictatorials. Alemanya podria haver esdevingut l’àrbitre d’una nova situació d’equilibris, però finalment es va decidir per les ocupacions militars directes.

D’altra banda, un informe dels serveis diplomàtics anglesos per al Foreign Office, datat el 3 d’octubre (tres dies abans dels Fets d’Octubre), demostra com la preparació de la revolta, propiciada per la suspensió de la Llei de contractes de conreus, era coneguda àmpliament abans de dur-se a terme i es veia imminent: «Des de fa un temps es considera que, si la solució de la crisi a Madrid es tradueix en la formació d’un govern fort, que intenta fer front fermament a la insubordinació dels catalans, aquesta última nit es provocarà un acte de desafiament precipitat».34 El dossier també inclou una valoració positiva per al catalanisme moderat de la Lliga i de Cambó, i una desqualificació classista vers les capacitats polítiques de Josep Dencàs: «És un jove d’aspecte insignificant, inadequat per naixement, educació o caràcter per al càrrec de responsabilitat que ocupa».35 La diplomàcia britànica, paradoxalment servidora d’un govern laborista, lamentava, sobretot, les maneres populistes i teatrals del patriotisme indignat dels independentistes, i considerava Companys un no separatista. La qüestió irlandesa, tan aguda llavors, devia influir en la valoració paral·lela del cas català.

34. «Reacció a Catalunya de la crisi del Govern a Madrid», del M. H. Cònsol General de Barcelona, núm. 70, 3 d’octubre de 1934, The National Archives, FO371/18597.

Foreign Office. Regne Unit de la Gran Bretanya. La frase original és: «He is a young man of unprepossessing appearance, unfitted by birth, education or character for the responsible position he holds».

35. Amb la carrera de Medicina acabada, i la de Dret a falta de dues assignatures, l’educació de Dencàs es pot considerar molt per sobre de la mitjana del seu temps, i també superior a la gran majoria de polítics del seu temps. Potser l’informador britànic es referia a una falta d’una «educació de classe» típica dels polítics menestrals, el complement aristocratitzant que faltava a molts dels nous polítics catalans.

Butlleti 2021.indd 152

17/11/2021 16:36:19

153 Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà

6. Dencàs fuig de revolucionaris i feixistes espanyols i és empresonat a Itàlia Havent lluitat amb les armes a la mà pels carrers de Barcelona, juntament amb els seus companys, per derrotar els militars sollevats el juliol de 1936, va deixar la ciutat durant el mes d’agost per les amenaces rebudes directament contra ell i la seva família per part dels presumptes revolucionaris. Cuita-corrents, els Dencàs-Cararach van embarcar en el primer vaixell disponible, que els va deixar al port de Gènova. Allà, les autoritats mussolinianes no van tenir cap mirament ni compassió vers el seu suposat simpatitzant, i després d’uns dies d’empresonament van ser tots traslladats a la frontera francesa. A França va romandre, fent de metge, durant tota l’ocupació alemanya i la guerra. La seva arrel cultural cristiana, de la qual havia deixat prou mostres en les seves proclames polítiques36 —sumada a la seva convicció i amor propi— devia ser forta i li permeté suportar els blasmes rebuts durant els seus anys d’acció política i governamental. Això no va fer minvar l’animadversió dels seus enemics polítics a una i altra banda de la trinxera sorgida el 1936.

Dencàs esdevingué, també a l’exili, una figura incòmoda, que amb els seus encerts i els seus errors en moments crítics, posava en evidència, també, les errades i les febleses d’uns correligionaris que mai no van tenir pretensions tan extremes com la gent d’Estat Català i les JEREC. Eren molts, i molt propers a ell, els que van aprofitar la nova fugida forçada per reblar el clau de la «traïció» i de la «deserció».

Molts desitjaven la seva defenestració definitiva després de l’encertada defensa que va desplegar els dies 5 i 6 de maig de 1936 al Parlament de Catalunya37 davant l’hostilitat del president Companys i dels membres del seu govern, però també volien enterrar el seu principal projecte, que no era cap altre que la independència 36. En la formació de les JEREC es volia tenir en compte tant la formació humana com la religiosa, però de manera racional, sense orientar l’individu vers cap confessió concreta. La modernitat i el càlcul material no els feia descuidar els aspectes morals i superiors de la ment humana: [Cal] Organitzar una Joventut disciplinada, forta físicament i sensible a totes les coses de l’esperit». Som!! Periòdic Nacionalista d’Esquerra. Portantveu de la Joventut d’Esquerra «Estat Català», (núm. 2, 11 de novembre de 1933).

37. Diari de sessions del Parlament de Catalunya. Sessions dels dies 5 i 6 de maig de 1936. La lectura intel·ligent d’aquestes actes (accessibles per Internet) permet obtenir un perfil molt acurat dels principals personatges implicats en els Fets d’Octubre i dels esdeveniments posteriors. Bona part de la historiografia catalana ha obviat aquests documents i encara repeteix tòpics i inexactituds.

Butlleti 2021.indd 153

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

154 Fèlix Villagrasa i Hernàndez

de Catalunya. En una de les darreres intervencions de Dencàs com a diputat, amb Estat Català ja desvinculat d’ERC, davant les insídies i els menysteniments del seu excompany, el conseller Bonaventura Gassol, es mostrà, llavors i sempre, favorable a contribuir a la bona governança del país, però ell, i els seguidors que encara tenia entre els nacionalistes no regionalistes, es negaven a acceptar col·laborar amb cap estatut ni a demanar una autonomia més gran, perquè —digué— «la nostra fita és la independència, la llibertat absoluta de la nostra pàtria».38 Bibliografia Aymamí i Baudina, Lluís (1935). El 6 d’octubre tal com jo l’he vist. Barcelona: Editorial Atena.

Casassas Ymbert, Jordi (2012). «La gran confrontación entre democracia y dictadura. Reflexiones generales y problemas de interpretación». Cercles, revista d’història cultural, núm. 14.

Costa i Deu, Joan; Sabaté, Modest (1936). La veritat del 6 d’octubre. Barcelona: Impremta Clarasó.

Dencàs i Puigdollers, Josep (1935). El 6 d’octubre des del Palau de Governació.

Barcelona: Mediterrània.

Gil Pecharromán, Julio (2006). La Segunda República Española (1931-1936).

Madrid: Biblioteca Nueva.

Guirao i Motis, Antoni (2019). El somni de la modernitat. La Cataluña, ideologia i poder a la Catalunya noucentista. Lavern: Fèlix Villagrasa Editor.

Pich Mitjana, Josep; Martínez Fiol, David, i Casals Meseguer, Xavier (2018). «Els gàngsters de la FAI. Justo Bueno Pérez», Afers, núm. 89.

Planes i Martí, Josep Maria (1934). «Els gàngsters de Barcelona». La Publicitat, 4 d’abril de 1934; «L’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya».

La Publicitat, 27 de maig de 1934.

Rubiralta i Casas, Fermí (2011). Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista. Barcelona: Dux Editorial.

Villagrasa i Hernàndez, Fèlix (2014). Els generals del 36. Lavern: Bombarda Edicions.

38. Diari de sessions del Parlament de Catalunya. Sessió del 28 de maig de 1936.

Butlleti 2021.indd 154

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 155-180 DOI: 10.2436/20.1001.01.222

MOVIMENTS DE RESISTÈNCIA CIUTADANA A LA LLEIDA FRANQUISTA I ESTRATÈGIES DE CONTESTACIÓ INSTITUCIONAL DEL RÈGIM (1939-1975) Gerard Pamplona Molina1 Universitat Pompeu Fabra Article lliurat el 13 d’octubre de 2020. Acceptat el 15 de març de 2021

Resum Aquest treball té com a objectiu analitzar els principals moviments de resistència que es van produir a la ciutat de Lleida al llarg de la dictadura franquista (1939-1975). Així, s’analitzarà l’evolució dels diferents mecanismes de resistència cultural i com aquests van anar evolucionant a mesura que el context sociopolític i cultural de la ciutat i del país anava canviant. Per fer-ho, es relacionaran les accions de resistència amb les diferents realitats urbanes i socials i les noves formes de mobilització ciutadana. Al mateix temps, analitzarem les formes en què el règim franquista va respondre a aquestes iniciatives socioculturals promogudes per certs sectors de la població lleidatana, així com quines iniciatives de contestació va emprendre per tal d’articular un nou corrent cultural i de pensament d’abast provincial.

Paraules clau Franquisme, Lleida, repressió, resistència, cultura.

1. E-mail: gerard.pamplona@upf.edu

Butlleti 2021.indd 155

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

156 Gerard Pamplona Molina

Citizen resistance movements in Francoist Lleida and strategies of institutional response of the regime (1939-1975) Abstract This work aims to analyse the main resistance movements that took place in the city of Lleida during the Franco dictatorship (1939-1975). Thus, we will analyse the evolution of the different mechanisms of cultural resistance that occurred in the city and how these evolved as the socio-political and cultural context of the city and the country change. To do this, we will contextualize each moment to understand the relationship between the different urban and social realities and the new forms of citizen mobilization that appeared. At the same time, we will analyse the way in which the Franco’s regime responded to these sociocultural initiatives promoted by certain sectors of the population of Lleida, and what kind of initiatives it did in order to articulate a new cultural current and the scope of a provincial thought.

Keywords Culture, Francoism, Lleida, repression, resistance.

1. Introducció En les dues últimes dècades l’avenç historiogràfic ha fet un pas quantitatiu i qualitatiu important en relació amb la repressió franquista a les terres de Lleida. Per entendre el context i el desenvolupament històric de la dictadura franquista a les terres de Ponent són essencials les investigacions d’historiadors com Jaume Barrull, Joan Sagués i Josep Gelonch, amb treballs centrats principalment a estudiar el desenvolupament social i polític de la societat lleidatana en temps de la Segona República, i les conseqüències de la Guerra Civil i la victòria rebel, així com el de les historiadores Mercè Barallat, Antonieta Jarne, Paquita Sanvicén i Conxita Mir, que han abordat qüestions vinculades a la història social i cultural relacionades amb els mecanismes de repressió franquistes envers les dones i altres col·lectius, o les diferents formes de violència política franquista que es van produir al llarg dels quaranta anys de dictadura.

Butlleti 2021.indd 156

17/11/2021 16:36:19

157 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

Aquests estudis ens han permès constatar que la victòria del bàndol franquista l’abril del 1939 sobre la Segona República va suposar un canvi radical en el desenvolupament social, polític, econòmic i cultural de la ciutat. Per extensió, va esdevenir un cop especialment dur per al manteniment i supervivència del teixit associatiu cultural lleidatà, així com per als membres que l’integraven, que s’havia començat a desenvolupar entre finals del segle xix i principis del xx.

En bona part, aquest cop cultural és conseqüència d’un seguit de factors vinculats a la repressió més immediata de la postguerra que va originar el desmembrament forçós de bona part d’aquelles entitats que havien sorgit durant les dècades anteriors.

Sota el règim franquista es va potenciar de forma deliberada arreu de l’Estat l’exclusió social i política d’aquells individus contraris al règim i d’aquells pertanyents a les minories nacionals. La repressió, a més de ser física durant els primers anys de la dictadura —assassinats, exilis, presó, tortures i treballs forçats—, també va centrar la seva atenció en la negació dels drets d’associació i reunió que durant la Segona República havien estat presents i que permetien a la ciutadania major llibertat per disposar d’espais de sociabilitat per trobar-se, debatre, organitzar-se i construir una identitat pròpia (Puig: 2018, 151). A efectes pràctics, aquesta repressió cultural i social de l’aparell del règim va significar la consideració de les organitzacions i els centres associatius existents com una potencial amenaça per a la construcció identitària que cercava el règim i, per tant, s’havien d’eliminar.

2. Derrota republicana i els primers anys de la repressió (1939-1945) Després d’esdevenir escenari de cruents combats emmarcats dins la fase final de l’ofensiva d’Aragó franquista entre els darrers dies de març i principis d’abril de 1938 (Galitó et al., 2006: 239-273), la ciutat de Lleida va quedar en ruïnes, pràcticament deshabitada, a més de veure com en plena guerra es consolidaven les bases de la dictadura. Si bé el conflicte civil va finalitzar de manera oficial en el conjunt del país l’abril de 1939, la rendició de les tropes governamentals no va significar pas l’arribada de la pau, puix que l’estat de guerra continuava i els processos repressius franquistes feia tres anys que estaven en funcionament i ja s’havien convertit en una de les característiques principals de la política del règim i en un dels pilars més importants en què aquest se sustentava (Barallat: 1991).

Butlleti 2021.indd 157

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

158 Gerard Pamplona Molina

Efectivament, i en el moment que la seva victòria estava pròxima, els franquistes ja van començar a incentivar de manera més sistemàtica la depuració social i política dels territoris conquerits amb lleis com la Ley de Responsabilidades Políticas del febrer de 1939. Aquesta tenia com a objectiu legitimar el càstig que rebria qualsevol individu que hagués tingut algun tipus de vinculació amb la Segona República, i permetia a l’Estat requisar els seus béns amb la finalitat de destinar aquests recursos a la reconstrucció del país.2 Un fragment d’aquesta mesura punitiva deia: Los propósitos de esta Ley y su desarrollo le dan un carácter que supera los conceptos estrictos de una disposición penal encajada dentro de moldes que ya han caducado. La magnitud intencional y las consecuencias materiales de los agravios inferidos a España son tales, que impiden que el castigo y la reparación alcancen unas dimensiones proporcionadas, pues éstas repugnarían al hondo sentido de nuestra Revolución Nacional, que no quiere ni penar con crueldad, ni llevar la miseria a los hogares. Y, por ello, esta Ley, que no es vindicadora, sino constructiva, atenúa, por una parte, el rigor sancionador, y, por otra, busca, dentro de la equidad fórmulas que permitan armonizar los intereses sagrados de la Patria con el deseo de no quebrar la vida económica de los particulares.3 Els principals afectats per aquestes persecucions politicoideològiques van ser individus considerats desafectes, els béns dels partits polítics que havien donat suport a la Segona República, i les associacions culturals. Per posar xifres a aquesta política, es calcula que a Lleida i les seves zones pròximes es van confiscar béns d’aproximadament 4.000 persones un cop finalitzada la guerra (Mir, 2008: 140).

Al Segrià, alguns dels municipis més afectats per la guerra, com per exemple les poblacions de Lleida i Vilanova de la Barca, van ser inclosos dins el Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, organització de l’Estat creada el 1938 i dissolta el 1957. Per il·lustrar l’estat físic en què va quedar la capital del Segrià després de la guerra podem esmentar que per tal de ser inclòs dins de Regiones Devastadas, el patrimoni destruït o danyat durant la 2. Ley de 9 de febrero de 1939 de Responsabilidades Políticas, núm. 44, 13 de febrer de 1939.

3. Id., p. 1.

Butlleti 2021.indd 158

17/11/2021 16:36:19

159 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

guerra havia de ser com a mínim del 75% del conjunt de la infraestructura urbana. Així doncs, i coneixent quina era la situació urbanística i social de 1938 en endavant, els franquistes van tenir-ho relativament fàcil per tal d’erradicar el teixit organitzatiu i associatiu lleidatà que pogués ser capaç d’esdevenir una amenaça latent per als seus interessos. Principalment perquè com que no hi havia una població estable a la ciutat en els moments posteriors a l’ocupació total, i pel fet que Lleida va estar durant els primers anys de la postguerra altament militaritzada (Pamplona, 2021: en premsa), no va suposar un repte especialment difícil per als franquistes desmantellar tot el teixit associatiu i cultural existent. Aquest, s’havia desenvolupat al llarg de les dècades anteriors a Ponent a través d’ateneus com l’Ateneu Lleidatà, l’Ateneu Popular Lleidatà, l’Ateneu Llibertari, o a través d’altres entitats com el Centre Excursionista de Lleida. Aquesta última, tancada i sense possibilitats de tornar a estar activa fins al 1956, any en què es va poder tornar a legalitzar.

Les conseqüències socials, polítiques i econòmiques de la repressió derivada de la victòria rebel van afectar, modificar i canviar pràcticament tots els aspectes de la vida pública i privada dels ciutadans de Lleida, Catalunya i Espanya. Com a resultat d’aquest canvi imposat en l’estructura i l’ordre imperant en la societat i les seves institucions, no és estrany que les organitzacions i institucions culturals també fossin un blanc de gran importància a eliminar per part del règim. Bàsicament perquè, en desmantellar tota la xarxa cultural i associativa que s’havia construït durant les dècades anteriors, tant a Lleida com a la resta de Catalunya, no es facilitava només erradicar aquelles tendències culturals i ideològiques com el catalanisme, anarquisme, comunisme, republicanisme i la democràcia que qüestionaven o limitaven el nou model d’estat basat en els valors ultrapatriòtics i catòlics, sinó que també permetia assentar les bases d’una remodelació del sistema associatiu per tal de reconfigurar-lo al gust de les noves autoritats franquistes. Per exemple, la major part d’ateneus i associacions socioculturals del Segrià un cop finalitzada la guerra van ser tancats i els seus membres perseguits.4 Un cas paradigmàtic és l’Ateneu Llibertari de Lleida. Si bé la seva tasca social i política va ser truncada per la derrota republicana, durant el conflicte armat aquest espai de sociabilitat anarquista format per aproximadament mig miler de persones5 va impulsar la creació de biblioteques, la formació 4. Base de dades de l’Associacionisme Català Contemporani, 1868-1980 (BDACC).

5. Centre Documental de la Memòria Històrica. PS-Barcelona, 140. Carpeta 1, doc. 177.

Butlleti 2021.indd 159

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

160 Gerard Pamplona Molina

cultural de la població local i la difusió del pensament anarquista mitjançant la revista Acracia6 i uns fullets anomenats Interpretación anarquista de la revolución, aquests últims editats durant la guerra.

Altres lleis com ara la Ley para la Depuración de Funcionarios Públicos7 també van permetre la persecució d’aquells funcionaris públics desafectes amb el règim, fet que va afavorir la consolidació d’un personal administratiu lleial a l’autoritat. Així, per exemple, els franquistes van instaurar un nou sistema organitzatiu que obligava aquells funcionaris lleidatans que havien treballat per a la Segona República, i que desitjaven recuperar el seu antic lloc de treball, a sol·licitar l’ingrés al funcionariat de nou i a ser avalats per figures locals com el capellà o l’autoritat militar.8 Aquestes dues figures afins al règim comprovaven les actituds polítiques o els antecedents polítics dels aspirants a funcionaris per veure si eren perillosos i si podien arribar a tenir qualsevol mena de temptativa de desestabilitzar el règim (Barallat, 1991: 365-369).

La majoria dels drets obtinguts i vinculats a les activitats associatives que s’havien anat adquirint a causa de la pressió social i política viscuda al llarg del segle xix i principis del xx van ser retirats. Aquelles entitats que no tenien afinitat amb el govern van ser il·legalitzades, els seus membres i socis van patir diferents graus de càstigs —pressió, exili i execucions— i moltes foren directament suprimides de forma immediata poc després de l’ocupació militar. En alguns casos, els béns tant mobles com immobles d’ateneus i altres organitzacions socials van ser espoliats i, fins i tot, destruïts (Solà, 1996), ja que el seu patrimoni estava subjecte a la legislació de responsabilitats polítiques i els vencedors estaven disposats a eliminar de base la cultura democràtica construïda al llarg de les dècades anteriors (Puig, 2018: 151). A Lleida, el casal de Joventut Republicana va ser requisat i va ser transformat en una caserna de la Guàrdia Civil (Sagués, 2012: 42). En altres poblacions dels voltants, com Sarroca de Lleida, el Sindicat Agrícola que s’havia creat el 1919 va ser espoliat i saquejat el 1939 per les tropes rebels i, com a resultat de la Ley de Responsabilidades Políticas, el local del sindicat va ser assignat a la Delegación Nacional de Sindicatos de la FET i de lss JONS. Anàlogament, en altres poblacions catalanes com Reus i Barcelona, 6. Per a algunes de les activitats que van realitzar, vegeu Acracia. Órgano diario de la CNT y de la FAI en Lérida, núm. 307 (19 de juliol de 1937). Fons Sol-Torres - Universitat de Lleida.

7. Ley para la Depuración de Funcionarios Públicos, 14 de febrer de 1939.

8. Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, 20 de juny de 1938.

Butlleti 2021.indd 160

17/11/2021 16:36:19

161 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

també van succeir episodis semblants als que van patir els municipis del Segrià.

Per exemple, a la capital del Baix Camp el Centre de Lectura fundat per obrers i menestrals a mitjans del segle xix va ser tancat i ocupat per organismes del règim vinculats a Falange (Anguera, 1977). A la capital catalana, diferents arxius i la col·lecció de llibres de l’Ateneu Enciclopèdic van ser cremats de forma indiscriminada un cop ocupada militarment (Izquierdo, 2018: 158).

Durant la repressió, certs individus vinculats al món cultural lleidatà van ser perseguits, executats o van haver de deixar el país en direcció a l’estranger.

Un d’aquests casos de persecució a persones no afins al règim és el d’Antonio Crisen, un membre anarquista de l’Ateneu Llibertari. Segons un informe elaborat el 3 de gener de 1939 pel franquista Lorenzo León, i gràcies a les dades aportades per informadors locals com Pascual Herreros i José Pelegrí, aquest jove membre de l’Ateneu fou vist com un perill per les autoritats franquistes i, com a resultat, es va considerar adient eliminar-lo. En paraules del mateix León: Antonio Crisen, antes y durante el Glorioso Movimiento Nacional permaneció al Ateneo Libertario, los primeros días del terror marxista iba con arma larga como elemento de confianza y adicto al Frente Popular patrullando por la población, fue al frente voluntario y es de los que todo querían matarlo y quemarlo, muy enemigo de nuestro alzamiento.9 D’altra banda, podem destacar que, malgrat la repressió i el retrocés en el nombre d’entitats culturals lleidatanes,10 va haver-hi certes excepcions d’espais que sí que van poder seguir funcionant amb relativa normalitat anys després de finalitzar la contesa. Un d’aquests casos és l’Orfeó Lleidatà, el qual va poder seguir duent a terme les seves activitats malgrat que no va estar operatiu durant la guerra i no va reprendre l’activitat fins al 1953. Al mateix temps, i un cop acabada la Guerra Civil, van sorgir a Lleida altres iniciatives culturals, tot i que

9. Arxiu Històric de Lleida. Expedient personal d’Antonio Crisen. Expedient 48, lligall 127, 3 de gener de 1939.

10. Podeu consultar com el nombre d’associacions de caràcter cultural, republicà, sindicalista i anarquista va deixar d’augmentar durant els anys de la dictadura a la BDACC. També podeu trobar informació sobre les associacions que van crear-se i desaparèixer durant la dictadura a l’Arxiu Històric de Lleida i el seu Fons del Govern Civil, Secció d’Ordre Públic.

Butlleti 2021.indd 161

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

162 Gerard Pamplona Molina

van tenir poca implementació i suport local, que tenien com a meta preocupar-se pel patrimoni artístic i cultural de la ciutat. Entre aquestes destaquen l’Agrupació Artística d’Amics de l’Art (1939), Amigos de los Museos (1939), i el Cercle de Belles Arts (1947) (Arnabat i Ferré, 2015: 84-85), que de la mà d’il·lustres personatges lleidatans com Josep Benseny, Leandre Cristòfol i Marià Gomà va agafar un rol semblant al que havien dut a terme amb anterioritat uns ateneus que des de 1870 havien representat els espais predilectes de socialització i cultura de la ciutat.

A més, durant les primeres fases de la dictadura el Cercle va convertir-se en un dels principals catalitzadors de la reactivació artística de la Lleida de postguerra, ja que malgrat que el panorama era gairebé desèrtic pel que fa al nombre d’entitats culturals i activitats relacionades amb el món recreatiu, associatiu i cultural, aquest centre va poder organitzar diferents esdeveniments socioculturals com tertúlies, conferències, concerts, premis artístics i exposicions.

3. Els primers moviments de resistència (1945-1960) Ateses les greus circumstàncies que vivia el país un cop rendit el govern republicà, a la ciutat de Lleida es va començar a articular una incipient xarxa de resistència cultural, si bé no tenia les dimensions d’altres territoris catalans sobretot en relació amb moviments polítics clandestins i zones de reunió (Sagués, 2012: 43). Entre els protagonistes d’aquesta incipient resistència cultural local cal destacar el paper de les parròquies —a Lleida sabem que foren les de Sant Pere i Santa Maria Magdalena—, les escoles de l’Alba i l’Espiga —ambdues ubicades als afores del nucli urbà—, les congregacions marianes sota la iniciativa de figures com el jesuïta Joan Gabernet (Margó, 1991: 81) que va ser expulsat de la diòcesi de Lleida per donar suport a la Caputxinada l’any 1966,11 així com altres associacions esportives legalitzades pel règim que posteriorment analitzarem, com el Sícoris Club i el Club Esportiu Huracans. En el seu conjunt, aquestes entitats van permetre de forma pionera realitzar actes de resistència cultural que en la majoria de casos consistien en reunions privades que pel simple fet de ferles ja fomentaven una actitud d’insubmissió envers les prohibicions de reunió i associació que imposava el règim.

11. La Mañana, 19 d’abril de 1966.

Butlleti 2021.indd 162

17/11/2021 16:36:19

163 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

Per afegiment, aquestes entitats van oferir durant les primeres dècades de la dictadura altres alternatives als domicilis particulars on es reunien els membres actius de la resistència i, a més, van donar cert oxigen a una oposició política que era brutalment perseguida, marginada de l’esfera pública, i que no disposava de centres ni de mitjans de comunicació efectius per tal d’organitzar-se (Barrull, 2012: 115). D’altra banda, i des d’una perspectiva més política, les primeres accions de resistència a Lleida de caràcter ideològic van ser, principalment, petites accions de connexió territorial protagonitzades, ja des de la caiguda del govern republicà l’any 1939, per certs elements residuals del POUM i el PSUC. Tenien com a objectiu començar a teixir una xarxa de resistència nacional, i per descomptat local, que impulsés amb el pas del temps noves accions de protesta i oposició (Jarne, 1998: 31-42). Si bé en la seva majoria aquestes primeres accions de resistència van estar impulsades per persones autòctones que havien experimentat la duresa de la guerra i la repressió, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta el context social i urbanístic de la ciutat va començar a incorporar persones nouvingudes. La majoria d’elles formaven part de les noves generacions que no havien patit de manera directa les conseqüències i seqüeles més dures del conflicte civil. A més, les organitzacions polítiques que durant la dècada dels anys quaranta havien dirigit l’oposició local havien passat a un segon pla i a partir dels anys cinquanta, aquest relleu el va prendre a escala política el Front Nacional de Catalunya, organització que aglutinava diferents individus, entre ells Joan Culleré, Antoni Garí o Albert Vives. Tots ells d’ideologia diversa però units per un profund sentiment nacionalista (Jarne, 1998: 99-102).

Va ser durant la dècada dels cinquanta que figures locals d’ideologia majoritàriament liberal i amb una activitat sociocultural notòria com Francesc Porta, Jordi Sirera o Antoni Cambrodí van impulsar diferents actuacions d’activisme cultural i polític (Ibars; Jarne, 2017). Entre aquestes, destaca la creació de la revista Labor, la qual va treure 220 números entre els anys 1953 i 1959. Si bé va ser tancada per la censura franquista el 1959, aquesta publicació no era, estrictament, una resposta al règim. Definits els seus impulsors per Josep Lladonosa com la veu d’un precatalanisme dissimulat, Labor es va convertir, sobretot, en una alternativa al discurs oficialista a la ciutat, tot i que no era necessàriament contrari a aquest (Jarne, 1998: 112-113). Per contra, el ressò de la majoria d’iniciatives d’aquells anys va ser escassa dins el conjunt de la població local. Com relata Antoni Cambrodí: «Malgrat els esforços i els diners que hi vam esmerçar, la societat lleidatana hi va participar ben poc» (Sistac, 1991: 17).

Butlleti 2021.indd 163

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

164 Gerard Pamplona Molina

De la mateixa manera que bona part del Principat, Lleida va començar a experimentar un creixement demogràfic i urbanístic sense precedents, passant de gairebé 40.000 habitants el 1940 a 89.000 el 1970,12 cosa que va afectar i alterar profundament el desenvolupament de les activitats socials i culturals que s’havien dut a terme fins al moment (Aguayo, 2019: 37-59). Com a resultat d’aquest creixement demogràfic, i sumada la manca de planificació urbanística per part d’un Ajuntament que impotent contemplava un creixement descontrolat i caòtic que comportava greus dèficits en infraestructures, serveis i equipaments, certs sectors de la societat van començar a organitzar-se i, com a resultat, es va iniciar un procés d’articulació d’un petit, però potent, moviment veïnal de reivindicació que en les dècades posteriors esdevindria clau per a la renovació cultural de la ciutat i per fer front la dictadura.

La resposta de l’estat per tal de deslegitimar tota la feina en matèria cultural que s’havia gestat en les dècades anteriors a la Guerra Civil —biblioteques, centres de lectura, exposicions o certàmens literaris—13 va ser la incentivació de la creació d’un projecte cultural amb base històrica que substituís l’anterior.

L’Estat, de forma vertical i jeràrquica i sense la participació activa ciutadana, va tenir com a principal objectiu impregnar, sovint amb tesis de dubtosa fiabilitat històrica, la societat de Ponent mitjançant la projecció d’una visió socialitzadora i intel·lectual que afavorís el desmantellament de tot el que durant les dècades anteriors s’havia aconseguit i, de passada, ajudava a consolidar les bases politicoideològiques de la seva legitimitat en el territori.

3.1 La resposta institucional franquista i el leridanismo: un intent de separar Lleida de Catalunya Amb l’ocupació militar del Principat, les noves autoritats franquistes van començar a fomentar, en zones allunyades del centre polític català —Barcelona— com Tortosa i Lleida, la creació de moviments culturals i de pensament

12. Vegeu l’augment demogràfic de Lleida ciutat al Centre d’Estudis Demogràfics (CED) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).

13. Podeu consultar, per veure alguns casos d’activitats culturals promogudes a Lleida abans de l’esclat de la Guerra Civil, els següents exemplars de revistes: Lleida, núm. 10 (1 d’abril de 1925), p. 45; Vida Lleidatana, núm. 36 (15 d’octubre de 1927), p. 297; i Vida Lleidatana, núm. 60 (15 de novembre de 1928), p. 400-403.

Butlleti 2021.indd 164

17/11/2021 16:36:19

165 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

que posessin en dubte, mitjançant estudis de dubtosa fiabilitat historiogràfica, la catalanitat d’aquelles regions i, de retruc, afavorissin el desmembrament polític, cultural i territorial de Catalunya. Un dels exemples més importants d’aquesta iniciativa franquista va tenir lloc a Lleida amb el leridanismo, el qual tenia un abast de base provincial que comprenia geogràficament tota l’esfera de la província. Era un corrent de pensament sorgit durant els primers anys de la postguerra, que defensava una identitat pròpia, allunyada de la catalanitat, per a la zona geogràfica que comprèn la província de Lleida. Tot plegat sense fer distinció cultural ni territorial de les àrees geogràfiques tan diverses que representen les comarques pirinenques del Pallars, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell o l’Aran (Baiges; Pamplona, 2021: 79-89).

Aquesta visió provincialista va ser impulsada per franquistes moderats i antics membres de la Lliga Regionalista com Josep Sol Ballespí, Ramon Aytes o Blas Mola, i lleidatanistes com Josep Murillo o Joan Bergós (Casals, 2017) provinents de l’antic Xop-Bot, un grup d’artistes i intel·lectuals provinents de les elits locals que promovien la cultura i l’art entre la població. En els seus orígens, les primeres manifestacions acadèmiques i propagandístiques d’aquest corrent van ser realitzades per funcionaris vinguts d’arreu de l’estat un cop acabada la guerra a Lleida. Davant aquest context en què es va articular el corrent de pensament, podem determinar que el leridanismo va iniciar-se en el moment que van vèncer els franquistes, puix que no s’han trobat discursos anteriors a 1939 relacionats amb la nova visió identitària que els franquistes van impulsar (Pueyo, 1984: 111). D’aquestes primeres manifestacions ideològiques en destaca una realitzada poc després de finalitzar la Guerra Civil, concretament el 19 de maig de 1939, moment en què Manuel Carrera va pronunciar un discurs que afirmava: Estamos en Lérida, la ciudad que tiene tanto de catalana como de aragonesa. En donde se bailan sardanas en las plazas, pero donde terminan sus bailes con jota; somos catalanes, pero tenemos todas nuestras relaciones con Aragón. […] Lérida, que además de sentirse española es la población más aragonesa fuera de Aragón.14

14. La Mañana, 25 de maig de 1939.

Butlleti 2021.indd 165

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

166 Gerard Pamplona Molina

Si ens fixem en el discurs de Carrera, podem copsar com aquesta visió provincial no cercava crear una identitat pròpia lleidatana singular. Ben al contrari, pretenia enfortir o integrar la província dins d’Aragó i, a escala estatal, integrar-la dins l’espanyolitat tot excloent la seva catalanitat. Així doncs, el leridanismo es va convertir en una temptativa de crear una exaltació del provincialisme lleidatà amb l’objectiu de distorsionar les unitats territorials més amples com era Catalunya i, així, substituir aquesta perspectiva identitària d’una regió concreta per altres formes de divisió territorial i demarcacions més acords amb l’ideari nacional franquista.

A més de les activitats que exaltaven els elements folklòrics de Ponent i les associacions que es van crear per potenciar la ideologia del règim com l’Asociación Provincial de Confesos de la Familia (1964) o la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos (1964), es van emprar altres mitjans per impulsar aquests canvis tan profunds en l’imaginari lleidatà. Un d’aquests va ser la creació del diari La Mañana, editat per primer cop el desembre de 1938 (Graus, 1989: 20), pocs dies abans del trencament del front del Segre provocat per l’ofensiva de Catalunya dels rebels. Un dels exemples més destacats del provincialisme fervent que promulgava el règim a Lleida el va oferir el diari mitjançant unes declaracions de Querol Calvís, un comerciant de la província de Lleida, en les quals s’articulava un discurs que defensava la lleidatanitat de Cristòfor Colom. L’argument que sostenia aquesta tesi era que la llengua del viatger era un dialecte entre l’aragonès i el català (Pueyo, 1984: 90-92). Més enllà de La Mañana, els franquistes van crear altres publicacions com Tarea (1946), Ciudad (1949) i el Diario de Lérida (1966). Els principals objectius d’aquestes publicacions estaven a fomentar l’adhesió juvenil i social al Movimiento i enfortir la hispanitat i la cultura patriòtica de la província. Tal com deia el primer exemplar: «Es de esperar que con la ayuda de la publicación del presente boletín, todas las Delegaciones Comarcales y Locales den muestras de más interesada preocupación por nuestro Movimiento Juvenil».15 A mitjans de la dècada dels seixanta, les autoritats locals feien gala de la feina realitzada durant les dues dècades anteriors —sobretot en referència a la revista Ciudad— i en la premsa local destacaven que «[…] los Cuadernos de Divulgación Cultural y Ciudadana han defendido, con un ardor y entusiasmo

15. Tarea, núm. 1 (març de 1944).

Butlleti 2021.indd 166

17/11/2021 16:36:19

167 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

dignos del mejor encomio, las más vivas esencias y el espíritu más claro de lo que es y representa el espíritu de Lérida».16 Seguint la dinàmica que es vivia en altres províncies, per exemple a Barcelona amb la configuració de l’Instituto de Estudios Mediterráneos el 1940, es va crear a Lleida l’any 1942 l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). Va ser organitzat sota la direcció de José M.ª de Porcioles (1904-1993), qui va ser, també, delegat provincial d’Auxilio Social (1938-1940), president de la Diputació provincial (1940-1943) (Gelonch, 2010: 23) i alcalde de la ciutat comtal entre els anys 1953 i 1973. Aquesta institució s’integrava com una filial local del Centro Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) a les comarques lleidatanes amb l’objectiu de fomentar, mitjançant una base institucional a escala acadèmica, la proliferació de plantejaments històrics que defensaven la desvinculació de Lleida de Catalunya tot emprant l’estudi de la història local (Lladonosa, 2017: 5-7).

Per entrar i ocupar un càrrec dins la institució s’havien de proposar els candidats a petició dels altres membres i els aspirants havien d’entregar un treball d’investigació sobre les terres de Lleida per tal de demostrar el seu coneixement històric, cultural o artístic de la regió (Macià i Lladonosa, 2018).

Una mostra acadèmica d’aquestes intencions amb les quals va ser creada la institució és un fragment escrit per Antonio Hernández Palmés (1915-2000), historiador i membre de l’IEI, que en un treball titulat Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia intentava trencar aquelles tesis que vinculaven Lleida amb Catalunya. Hernández afirmava que la província actual, juntament amb poblacions aragoneses pròximes al riu Cinca (Hernández, 1963: 17), era una entitat autònoma culturalment i no formava part ni d’Aragó ni del Principat. Com deia Hernández: «El dilema […] es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla de la siguiente afirmación: Lérida es leridana» (Hernández 1963: 7). D’altra banda, la defensa d’Espanya no es qüestiona mínimament. En paraules de l’historiador: «Lérida y toda su región natural, forma parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria» (Hernández, 1963: 19).

16. Diario de Lérida, 5 de maig de 1967.

Butlleti 2021.indd 167

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

168 Gerard Pamplona Molina

Si seguim analitzant aquest intent de desvincular Lleida de Catalunya, també s’ha de mencionar el Caliu Ilerdenc, un altre element d’organització intel·lectual, però sense pes institucional públic com a tal, que va esdevenir crucial per comprendre la realitat del règim franquista a la ciutat i les diferents activitats culturals durant els anys de la dictadura. El Caliu va crear-se com una societat gastronòmica masculina de caràcter literari composta per membres de la burgesia local que s’havien quedat a la ciutat un cop finalitzada la guerra. Entre els seus fundadors destaquen personatges com José M.ª Pallás, Ramón Areny, Juan J. Arnaldo i Eduardo Aunós (Mir et al., 2010: 86). Aquest últim arribaria a ser ambaixador del règim a Bèlgica i Argentina, president del Tribunal de Comptes i ministre de Justícia del govern dictatorial (Mir et al., 2010: 52). El seu distanciament polític amb el catalanisme el va portar a pronunciar discursos durant les seves estades a la capital del Segrià com el següent, publicat el 15 de maig de 1945 pel diari La Vanguardia: «El Ministro de Justicia cerró el acto con un brillante discurso en el que […] terminó dedicando un canto a Lérida y considerándola como célula formativa de España, que apareja su crecimiento y riqueza con el de la nación».17 L’articulació del Caliu com a organització es va dur a terme durant els primers anys de la postguerra, concretament a finals de juliol de 1941 (Pueyo, 1984: 122125). Seguia les petjades de l’antic, i mencionat anteriorment, Xop-bot, malgrat que deixava de banda el caràcter catalanista que havia motivat els membres del Xop-bot a impulsar les seves accions culturals. La influència del Caliu dins l’esfera social va ser durant les dues primeres dècades de la dictadura important, ja que va arribar a condicionar la vida política local durant els primers anys de dictadura en tenir la capacitat de decidir o d’influir substancialment en els organismes de poder local a l’hora de dur a terme el nomenament de càrrecs públics (Lladonosa, 1980: 443). A més, la societat va convertir-se, gràcies a la posició social destacada dels seus membres, en un grup de pressió que va arribar a ostentar importants càrrecs oficials que van afavorir la bona relació del Caliu amb els aparells governamentals. Entre aquests vincles del Caliu amb el poder local destaca la figura amiga de l’organització, Juan A. Cremades (1910-1992), qui va ocupar l’important càrrec de governador civil de la província entre 1939 i 1943, precisament els anys en què es comença a gestar i es crea el Caliu (Gelonch, 2019: 29). Molts membres

17. La Vanguardia, 15 de maig de 1945.

Butlleti 2021.indd 168

17/11/2021 16:36:19

169 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

de la societat gastronòmica també van ocupar càrrecs de consellers de l’IEI, paers en cap de l’Ajuntament i, fins i tot, van formar part de l’entramat organitzatiu de la Cambra de Comerç i Indústria de Lleida. Entre aquests destaquen figures com Ramón Areny, l’alcalde de Lleida des de 1939 fins a 1941; Juan J. Arnaldo, també alcalde entre 1941 i 1943; i altres personalitats que van ocupar regidories a l’Ajuntament com José Cava, Fernando Colás i càrrecs polítics provincials com Víctor Hellín i Luis G. Abadal (Gelonch, 2019: 26-27).

Si sortim del debat regional i obrim la perspectiva d’estat, el fet que s’articulés i potenciés deliberadament als territoris lleidatans un discurs anticatalanista i regionalista va ajudar a afavorir els interessos de l’estat per tal de dur a terme accions de reforma a gran escala de la divisió administrativa territorial. Un cop establert l’entramat institucional i social que impulsava la desvinculació emocional i cultural de Lleida de la resta de Catalunya, l’estat va començar posar en pràctica a finals del seixanta aquest discurs amb el projecte de creació d’una nova entitat administrativa: la Región del Valle del Ebro, la qual pretenia integrar l’Aragó, la Rioja, Navarra, la província de Lleida, les Terres de l’Ebre i Àlaba en una mateixa entitat política (Pueyo, 1984: 146). En fer-se pública la notícia, molts sectors socials i figures locals com Josep Lladonosa, Josep Vallverdú o Francesc Porta, així com certs mitjans de comunicació com el Diario de Lérida, van iniciar una campanya de rebuig envers aquesta proposta de reorganització administrativa.

Per la seva part, la Diputació Provincial, aleshores dirigida per Antonio Aige Pascual, una de les institucions amb més importància dins la província, va arribar a emetre un comunicat en què negava qualsevol intent per part de les autoritats governamentals de segregar Lleida de Catalunya. L’escrit deia: Los insistentes rumores circulados estos últimos días, sobre una supuesta segregación de la provincia de Lérida del resto de la región catalana, hacen que la Diputación Provincial tenga que manifestar explícitamente que tales rumores carecen totalmente de fundamento. La naturaleza catalana de la provincia de Lérida es un hecho tan incontrovertible que no admite discusión ni duda de ninguna clase y todo rumor o argumentación en sentido contrario debe considerarse tendenciosa y lesiva a los altos intereses de Lérida, Cataluña y España.18

18. Diario de Lérida, núm. 171, 1 de desembre de 1966.

Butlleti 2021.indd 169

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

170 Gerard Pamplona Molina

4. Els moviments de resistència i protesta al final del franquisme (1960-1975) Des de la dècada de 1960 Lleida havia pogut començar a experimentar una lenta però progressiva recuperació de la llengua i la cultura catalanes, amb l’aparició de nous escriptors i actes culturals realitzats en català. Tanmateix, el règim no va ser, ni de bon tros, l’impulsor d’aquesta recuperació. Van tenir un paper cabdal en la lluita per la recuperació cultural i lingüística entitats com l’Esbart Màrius Torres del Sícoris Club i el Club Esportiu Huracans. La primera d’aquestes dues agrupacions era una secció cultural i juvenil del Sícoris Club que, a més d’organitzar activitats d’esbarjo juvenil, va potenciar la divulgació i la defensa de la llengua catalana. Per fer-ho, els seus impulsors —entre els quals destaquen socis que exercien càrrecs com Manuel Lladonosa, Salus Estadella i Pere Bonet— van crear una biblioteca de llibres escrits en català, van editar entre 1962 i 19651966 una impressió mensual anomenada Circular Informativa, van organitzar premis literaris, classes de llengua catalana, així com un programa mensual el 1968 de ràdio en català a través de Ràdio Lleida (Jarne, 1998: 120-125).

El Club Esportiu Huracans es va convertir, entre la segona meitat de la dècada dels anys seixanta i principis dels setanta, en una de les agrupacions més critiques envers el règim a Lleida (Jarne, 1995: 95-121). L’entitat va passar de ser un centre essencialment esportiu i sardanístic a un espai on també es van dur a terme activitats culturals com les classes de català. A més, van ser els promotors de la campanya de recollida de signatures en contra del projecte de segregació de Lleida de la resta del Principat. Segons relata Ventura Margó, un escriptor i sindicalista opositor, els principals activistes culturals de la ciutat van començar a pensar que havia arribat l’hora de començar a ampliar la tasca que aglutinés la gent amb inquietuds democràtiques a Lleida. Després de buscar el mecanisme per fer-ho —es va pensar a crear un club de nova planta, però aquesta opció tenia poques possibilitats de ser acceptada pel Govern Civil—, els impulsors d’aquesta iniciativa cultural van decidir apostar pel Club Esportiu Huracans i aprofitar tota la seva organització ja creada per tal de poder fomentar accions culturals (Margó, 1992: 82-88). Així, el 1967 aquesta entitat, i sota el lideratge de Ventura Margó i Joaquim Colell, va crear un cine-club, el qual va estar operatiu fins a l’any 1974. Gràcies a aquest espai no es va poder només trobar discursos no oficialistes, sinó que també es va convertir en una zona on parlar amb més llibertat. Paral·lelament al cine-club, els Huracans van crear la

Butlleti 2021.indd 170

17/11/2021 16:36:19

171 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

seva Secció Cultural, activa entre 1967 i 1968, amb l’objectiu de treure Lleida de l’apatia cultural que sofria. A més, també van organitzar xerrades culturals, concerts on participaven joves cantautors de la ciutat, del país i altres autors de la nova cançó i una biblioteca popular, amb Pere Terrado com a principal responsable (Jarne, 1998: 126-137).

Al mateix temps que sorgien aquestes iniciatives socioculturals, el 1967 va sortir publicada l’obra Lleida, problema i realitat, un dels llibres més importants d’aquells anys per entendre la lenta recuperació d’una consciència pròpia de Ponent i l’oposició a les tesis leridanistas. En l’obra escrita per Josep Lladonosa, Francesc Porta, Josep Vallverdú, Simeó Miquel i Joan Gabernet no es va criticar només el leridanismo, sinó que també es van plasmar les seves reflexions en relació amb el desequilibri existent entre el creixement urbanístic i demogràfic de la ciutat i la seva poca activitat cultural i cívica. Posteriorment van sortir altres publicacions i articles de característiques semblants com Lleida, un assaig d’aproximació (1970) i Les terres de Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes (1971).

Aquest avenç cultural i intel·lectual es produïa de forma paral·lela a les transformacions que experimentava el conjunt de l’Estat a través dels Planes de Desarrollo Económico y Social (Beltrán, 1994). És dins aquest context de finals de la dècada dels seixanta que l’aparell polític i policial franquista va començar a perdre el control cultural de la societat lleidatana. Durant l’última dècada de la dictadura la base social de l’antifranquisme es va anar eixamplant de forma exponencial a mesura que s’aproximava el seu final, fet que va provocar que es passés d’una actitud de contestació més focalitzada en accions de resistència estrictament defensives, a una que feia front d’altres maneres menys clandestines i més publiques al franquisme (Jarne; Sanvicén i Cal, 1996: 17-20).

Aquesta tendència creixent en l’oposició al règim va sorgir gràcies a diferents elements socials, econòmics i culturals estretament interconnectats. En primer lloc, podem destacar les fluctuacions econòmiques que experimentava el conjunt del país amb factors com l’augment de l’atur, la crisi del petroli i la inflació de la pesseta. En segon lloc, per la crisi política derivada de la mort d’una de les figures més importants de l’aparell governamental de l’Estat, Luis Carrero Blanco —militar de professió i president del govern d’Espanya l’any 1973— i per la progressiva deslegitimació del règim provocat en part pels greus desequilibris socioeconòmics que patia la població. Finalment, per la crisi cultural derivada de les altres dues i per la influència de moviments socials forans

Butlleti 2021.indd 171

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

172 Gerard Pamplona Molina

com la revolta del maig de 1968 a França, l’arribada de turisme estranger producte de les polítiques potenciades durant el desarrollismo, o per la influència de la filmografia vinguda d’altres estats que donaven una alternativa contextual a la imperant (Jarne; Sanvicén i Cal, 1996: 67-75).

També podem destacar que les noves generacions no havien experimentat en primera persona ni la guerra ni la repressió més dura que es va viure durant els primers anys de la postguerra. També van jugar un paper important els canvis de consum que emergien a causa dels canvis econòmics (Puig, 2018: 171-173). Aquests canvis van produir-se en paral·lel a certa obertura en relació amb la possibilitat que tenien els ciutadans de reunir-se i organitzar-se de forma menys clandestina en espais ubicats, en el cas de Lleida, en llocs com el cèntric i concorregut carrer Major (Sagués et al.: 2012). En són exemples l’associació del carrer Major-plaça de la Paeria o les associacions de veïns dels Magraners, el Secà de Sant Pere, Santa Maria de Gardeny i la Mariola. El primer de tots ells es va convertir, durant els últims anys de la dècada dels seixanta en el màxim exponent associatiu a Lleida. Si bé aquesta entitat va comptar amb poca participació ciutadana, va poder aglutinar els comerciants de la zona. Segons relata Margó, després de la guerra aquesta associació estava formada per liberals i, fins i tot republicans. Tanmateix, amb el pas dels anys es van anar configurant com un espai col·laborador amb les autoritats locals i va esdevenir un trampolí per iniciar carrera entre la classe política lleidatana. Les altres associacions veïnals mencionades eren de caràcter no oficialista, de caràcter popular, i amb vocació de millorar la degradant manca de serveis existents en els barris perifèrics (Margó, 1991: 162-173).

Si analitzem la situació urbanística a partir de la dècada dels seixanta, podem observar que encara més de dues dècades després del final de la guerra les conseqüències d’aquestes eren força visibles dins l’urbanisme. Amb tot, i malgrat que les reconstruccions durant els anys posteriors al 1939 havien estat abundants i realitzades principalment utilitzant mà d’obra provinent dels camps de concentració com el del Castell Seu Vella de Lleida i de diferents batallons de treball (Pamplona, 2021: en premsa), a la dècada de 1970 encara presentaven greus problemes d’infraestructures, com ara els ponts del riu Segre, la xarxa d’aigua potable, i la reparació i construcció de nous habitatges. Molts d’aquests problemes van accentuar-se, sobretot, per factors relacionats amb l’arribada de noves grans onades migratòries procedents d’altres regions de l’estat, especialment d’Andalusia, Extremadura i Múrcia. Aquest creixement ràpid i

Butlleti 2021.indd 172

17/11/2021 16:36:19

173 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

descontrolat en els seus inicis no es va tenir en prou consideració als plans urbanístics franquistes i, de la mateixa manera que havia començat a passar a finals dels anys cinquanta, aquesta situació va comportar una alta conflictivitat social en zones de nova planta com el barri de la Mariola, mancat dels serveis públics més elementals com escoles, centres de salut, biblioteques, pavimentació dels carrers o una xarxa de clavegueram.

A més a més, aquesta necessitat de reconfiguració urbana va propiciar altres greuges com el desplaçament forçós dels veïns que vivien en altres barris de la ciutat. Un cas el trobem en l’antiga barriada del Canyeret, localitzada al vessant oest del Turó de la Seu Vella. Els seus habitants van ser reubicats en barris d’obra nova com la mateixa Mariola (Pamplona 2019: 107-112), tot i que aquest nou districte no tenia les mínimes condicions de salubritat per als nouvinguts. En els anys posteriors van aparèixer altres barriades com els Magraners o el Secà de Sant Pere i, al mateix temps, van créixer de forma substancial els barris septentrionals de la ciutat, com Pardinyes i Balàfia. Aquest seguit de zones urbanes que trencaven el sistema nuclear anterior van conformar un nou entramat polinuclear (Vilagrasa, 2003) que va ser definit, per part de la revista afí al règim Acento, com el cinturón de espinas de Lleida (Closa, 2012: 119). En termes numèrics, la ciutat va passar de 40.000 habitants a principis de la dècada de 1940 a més de 100.000 a començaments de 1980 i, en el total de la comarca del Segrià, el nombre de ciutadans va evolucionar de 84.000 el 1940 a 160.000 a la dècada dels vuitanta. Unes dades força significatives que il·lustren l’auge demogràfic i el repte urbanístic que suposava per les autoritats franquistes locals el fet que hagués augmentat de manera exponencial en poc més de quaranta anys el nombre d’habitants a Lleida.

Aquest creixement no era exclusiu de la capital del Segrià, ja que a escala catalana podem constatar que aquest canvi demogràfic el va experimentar la major part del conjunt de Catalunya d’ençà del final de la Guerra Civil. Les causes d’aquest creixement són variades, però destaquen, sobretot, factors com l’atracció de migrants que va suposar el desenvolupament econòmic que ja des del segle xix havia provocat la industrialització del país. A més, durant la segona meitat del segle xx, i durant el període de creixement econòmic resultat dels Planes de Desarrollo de España, es va produir un augment de l’èxode que ja es vivia des del xix de població provinent de zones agrícoles de l’interior peninsular cap a Catalunya. En dades numèriques, es calcula que la demografia total del Principat va evolucionar de 4 milions de persones el 1960 a 5,5 milions el 1975

Butlleti 2021.indd 173

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

174 Gerard Pamplona Molina

(Marín, 2006: 136-140) i que la població agrària espanyola va baixar significativament, passant del 23% al 13% durant aquelles dècades (Riquer, 2010).

Malgrat els canvis socioeconòmics que experimentava la societat lleidatana durant aquells anys i els desequilibris socials que se’n van derivar, certs sectors de la població van començar a buscar solucions i altres mecanismes d’associació per tal d’organitzar-se i afrontar, de manera col·lectiva, els reptes que suposava el ràpid creixement dels municipis de Ponent i les greus mancances estructurals que el règim havia desatès de forma constant al llarg de les dècades en què havien començat a gestionar els afers de la ciutat. Tanmateix, aquest incipient moviment de protesta que combinava les accions reivindicatives i les accions culturals va estar marcat per la poca coordinació i unió dels sectors opositors al règim. En part, aquesta falta d’entesa era causada per l’heterogeneïtat i els plantejaments ideològics diversos dels seus integrants, fet que provocava que s’originessin conflictes i rivalitats entre ells i es perdés capacitat d’acció efectiva a curt termini.

Entre aquests grups d’oposició podem destacar Comissions Obreres (CCOO), organització sindical que va canalitzar a la dècada dels seixanta les protestes i les noves demandes socials sorgides amb les noves circumstàncies econòmiques que experimentava l’estat, i el PSUC, organització política que tenia com a afiliats bona part dels sindicalistes de CCOO. També van tenir-hi certa incidència en la lluita clandestina alguns sectors del Front Nacional de Catalunya (FNC) (Jarne; Sanvicén i Cal, 1996: 18) i altres organitzacions no polítiques com el Club Esportiu Huracans, el qual a partir de 1966 va començar a organitzar actes i classes en llengua catalana (Jarne et al., 1995). A més, aquesta oposició creixent va anar acompanyada d’un augment dels mitjans de difusió d’idees com eren les revistes i els pamflets. Per exemple, destaquen les publicacions que va fer el PSUC amb l’edició de Nova Lleida (1971-1974), que en els seus exemplars es feia ressò dels conflictes veïnals que patia la ciutat,19 i d’altres com Luchas Obreras. Semanario de las CCOO de Cataluña (1974-1975) i Lluita Obrera (1974-1975).

Malgrat que les desavinences internes eren importants, un dels factors que més va potenciar l’articulació de la resistència activa i la consolidació d’una xarxa d’activisme opositor i combatiu en els terrenys cultural, laboral i polític va ser la politització del moviment obrer i la resposta del règim, que es va centrar a

19. Nova Lleida, núm. 11 (gener del 1973).

Butlleti 2021.indd 174

17/11/2021 16:36:19

175 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

reprimir de forma sistemàtica i violenta uns activistes que amb aquestes accions de violència enfortien els llaços de solidaritat (Macià; Royo, 2017: 101-126).

Uns altres casos paradigmàtics d’organització ciutadana els trobem a principis de la dècada dels seixanta i principis dels setanta, moment en què podem començar a observar com les formes de repressió per part del règim i la conformació de moviments culturals envers aquest van canviant si ho comparem amb les dècades anteriors. El primer d’aquests exemples el trobem al barri de Pardinyes, on els veïns van aconseguir legalitzar una associació que va vetllar per demanar l’arranjament i l’enllumenat dels carrers, la creació d’una moderna xarxa de clavegueram i una església (Closa, 2012: 121). En altres municipis pròxims a Lleida també van aflorar associacions culturals que volien omplir el buit que l’estat no era capaç de suplir o no tenia interès a fer-ho. N’és un exemple l’Associació Recreativa Cultural Almacellenca (ARCA) d’Almacelles. Constituïda el 1964, si bé no va ser legalitzada per part de les autoritats locals fins al 1965, va convertir-se en l’associació amb més presència del municipi al llarg dels últims anys de la dictadura. En part, aquest protagonisme el va prendre perquè era l’única entitat local que promovia activitats recreatives com balls o gran varietat de pràctiques esportives com vòlei o motociclisme. Una tònica semblant que van seguir altres poblacions com Torrefarrera amb l’Agrupació Juvenil Torrefarrera (1960), l’Agrupació Jovenívola d’Artesa de Lleida (1963) que organitzaven l’esbarjo local (Arnabat i Ferré, 2015: 84-86) i d’altres com la Unió Recreativa Maialenca i el Grup de Dansaires Joventut d’Artesa de Lleida que, tot i no tenir un pes cultural destacat a escala comarcal, sí que van esdevenir espais de cultura i sociabilitat alternativa al règim a les poblacions on van crear-se.

D’altra banda, una de les principals iniciatives associatives de caràcter opositor al règim va estar vinculada a l’articulació de l’Assemblea de les Terres de Lleida, la qual va ser promoguda per diferents entitats i partits com el PSUC, Comissions Obreres, Comissions Pageses, Joves Democràtics, Dones Democràtiques, el Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, així com per representants de diversa procedència política vinguts d’altres comarques com l’Alt Urgell, la Noguera o les Garrigues (Macià; Royo, 2017: 118-119).

Per contrarestar aquest associacionisme de base i popular, a inicis dels setanta van proliferar amb major volada els Grupos Agrícolas Juveniles i altres associacions culturals de caràcter semblant però més controlades pel govern central. En la seva majoria, aquestes entitats estaven enfocades gairebé de forma exclusiva a promoure activitats relacionades amb el lleure i l’entreteniment. No

Butlleti 2021.indd 175

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

176 Gerard Pamplona Molina

sorprèn, doncs, que precisament sorgissin dites agrupacions en poblacions de la comarca estrictament agrícoles com Aitona, Albatàrrec, Maials, Massalcoreig o Seròs (Arnabat i Ferré, 2015: 76-86). Així doncs, com a resultat d’aquesta realitat socioeconòmica, la dictadura va permetre que es poguessin constituir aquestes agrupacions socials de caràcter inicialment agrícola per canalitzar i organitzar el jovent rural, però algunes van evolucionar cap a un incipient ateneisme i altres formes d’associació que a la llarga van esdevenir espais que defensaven els valors democràtics i la cultura catalana (Baiges; Pamplona, 2021: 90-99).

Finalment, i com a últim exponent de la lluita antifranquista i la recuperació de la cultura i, per extensió, la llengua catalana, a la ciutat durant la dècada dels setanta podem esmentar una de les entitats més destacades en relació amb la revitalització de la cultura i la difusió del coneixement al territori: l’Ateneu Popular de Ponent. Si bé va crear-se de manera oficial el 1979, aquest ateneu no deixava de ser un producte de l’impuls veïnal que durant els anys anteriors s’havia gestat en la majoria de barris de la ciutat que en el seu conjunt aglutinaven les queixes i reivindicacions d’una ciutadania que demanava solucions a les greus problemàtiques que patien el barri i la ciutat.

5. Conclusions La repressió sistemàtica franquista envers les associacions culturals locals i qualsevol mena d’iniciativa cultural a la ciutat de Lleida que no fos afí al règim va ser especialment intensa durant els primers anys de la postguerra.

A causa dels combats que van tenir lloc entre 1938 i 1939 als carrers de la ciutat i les dues ribes, Lleida havia quedat pràcticament sense població i, conseqüentment, sense un teixit associatiu cultural fort, sobretot durant les dues primeres dècades de la dictadura. Aquesta situació, a la qual s’ha de sumar la persecució dels membres de les associacions culturals de caràcter catalanista, obrer, anarquista, republicà i demòcrata que havien funcionat durant la Segona República, va propiciar una conjuntura favorable als interessos franquistes per tal d’impulsar certes iniciatives culturals i intel·lectuals que tot i que van acabar diluint-se i desapareixent, van ser exponents d’unes estratègies polítiques que tenien la finalitat d’iniciar una campanya per promoure i legitimar la separació justificada del conjunt de la província de Lleida de la resta de Catalunya.

Butlleti 2021.indd 176

17/11/2021 16:36:19

177 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

Al mateix temps, hem constatat que malgrat els nombrosos moviments oficialistes per crear una nova realitat sociocultural a través d’institucions com l’IEI, organitzacions de pressió política com el Caliu Ilerdenc, o mitjans de comunicació com La Mañana, Tarea y Ciudad, certs sectors de la població organitzats van resistir i s’hi van oposar. Fos en petits grups de caràcter polític o en organitzacions culturals com l’Esbart del Sícoris Club i el Club Esportiu Huracans, van poder dur a terme, no sense sofrir la persecució institucional, actes culturals vinculats amb la cultura i la llengua catalanes. Aquest fet va permetre que a la ciutat s’hi produís una lenta però progressiva recuperació de les activitats culturals i, en particular, de l’ensenyança i difusió amb les classes privades i les biblioteques del català.

A més, aquesta resistència va servir per esdevenir la punta de llança sociocultural que, dins de les seves limitacions, va anar erosionant a escala local un règim que a mesura que passava el temps, es veia incapaç de donar solucions a les problemàtiques socials i urbanístiques que patia la capital del Segrià. Així, i convergint en un context favorable als interessos de la resistència antifranquista a finals dels seixanta, aquesta xarxa d’oposició al règim que fins al moment era poc majoritària dins el conjunt de la ciutadania va veure’s reforçada progressivament gràcies a l’enfortiment d’un incipient moviment veïnal de protesta que demanava millores urbanístiques i per altres factors com la proliferació de noves entitats que es van anar creant o reestructurant —com el cas de l’Orfeó Lleidatà— a la ciutat, les quals també plasmaven les aspiracions de canvi dins la mentalitat de la societat de principis dels setanta.

En el seu conjunt, aquest auge dels moviments veïnals perifèrics que hem esmentat, sumat a la consolidació de les iniciatives socioculturals desenvolupades durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta, va provocar que en els últims anys de la dictadura es donés el context propici perquè més endavant apareguessin les futures associacions, organitzacions i propostes culturals populars, com l’Ateneu Popular de Ponent, que durant la transició van esdevenir protagonistes de les mobilitzacions socials i dels canvis socioculturals de la ciutat.

Bibliografia Aguayo, Xavier (2019). La immigració a Lleida durant el segle XX: el punt d’inflexió del franquisme. Un impacte demogràfic i urbanístic sense precedents.

Lleida: Universitat de Lleida.

Butlleti 2021.indd 177

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

178 Gerard Pamplona Molina

Anguera, Pere (1977). El Centre de Lectura de Reus: una institució ciutadana.

Barcelona: Edicions 62.

Arnabat, Ramon; Ferré, Xavier (2015). Ateneus: Cultura i llibertat. Associacionisme a la Catalunya Contemporània. Barcelona: Federació d’Ateneus de Catalunya.

Baiges, Montse; Pamplona, Gerard (2021). Modernitat i progrés. Evolució ateneística i associativa de les Terres de Ponent (1850-2020). Catarroja: Editorial Afers.

Barallat, Mercè (1991). La repressió a la postguerra civil a Lleida (1938-1945).

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Barrull Pelegrí, Jaume (2012). «Vida ciutadana, tradició democràtica i República. Lleida, 1901-1936». A: Sagués, Joan; Mir, Conxita, i Barull, Jaume [eds.]. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Lleida: Pagès Editors i Ateneu Popular de Ponent, p. 17-29.

Beltrán, Miguel (1994). Política y administración bajo el franquismo: la reforma administrativa y los planes de desarrollo. Madrid: Instituto Juan March de Estudios e Investigaciones.

Casals, Quintí (2017). «El “leridanismo”: un estat de la qüestió 50 anys després de Lleida, problema i realitat». Arts. Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida, núm. 43, p. 42-45.

Closa, Francesc (2012). «El moviment veïnal els darrers anys del franquisme i la transició». A: Sagués, Joan; Mir, Conxita, i Barull, Jaume [eds.]. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Lleida: Pagès Editors i Ateneu Popular de Ponent, p. 119-124.

De Riquer, Borja (2010). Historia de España: La dictadura de Franco. Barcelona: Crítica.

Galitó, Pol; Gimeno, Manuel; Pita, Rodrigo, i Tarragona, Josep (2006). Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. Lleida: Pagès Editors.

Gelonch, Josep (2010). Falange i poder: Lleida durant la dictadura franquista.

Lleida: Universitat de Lleida.

— (2019). «El Caliu Ilerdenc: cultura i política a la Lleida franquista». Fossa 218. Llibertat, memòria i lluita, núm. 1, p. 26-31.

Graus, Julià (1989). Crònica de la Lleida franquista 1938-1975. Lleida: Virgili i Pagès S. A. Hernández, Antonio (1963). Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs - CSIC Patronat d’Estudis Locals.

Butlleti 2021.indd 178

17/11/2021 16:36:19

179 Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)

Ibars, Teresa; Jarne, Antonieta (2017). Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana. Lleida: Pagès Editors.

Izquierdo, Santiago (2018). «Els ateneus a Catalunya. Cultura i sociabilitat als segles xix i xx». Catalan Historical Review, núm. 11, p. 151-162.

Jarne, Antonieta (1995). «El Club Esportiu Huracans dels anys seixanta, plataforma de cultura militant». A: ad., El Club Esportiu Huracans 1951-1991.

Lleida: Ajuntament de Lleida.

— (1998). L’oposició al franquisme a Lleida. Lleida: Pagès Editors.

Jarne, Antonieta; Sanvicén, Paquita, i Cal, Juan (1996). Lantifranquisme i la transició a Lleida, 1970-1979. Lleida: Diari Segre.

Lladonosa, Josep (1972). Història de Lleida. Tàrrega: F. Camps Calmet.

Lladonosa, Manuel (2017). «La creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (1942)».

Plecs d’Història Local, núm. 167, p. 5-7.

Lladonosa, Josep; Porta, Francesc; Miquel, Simeó; Vallverdú, Josep, i Gabernet, Joan (1967). Lleida, problema i realitat. Barcelona: Edicions 62.

Macià, Marc; Lladonosa, Manuel (2018). IEI, 75 anys. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.

Macià, Marc; Royo, Albert (2017). «Nova Lleida: pensament polític i antifranquisme en el PSUC de Lleida (1971-1974)». Cercles. Revista d’història cultural, núm. 20, p. 101-126.

Margó, Ventura (1991). La lluita per la democràcia: Lleida, 1960-1975. Lleida: Ajuntament de Lleida.

Marín, Martí (2006). «Franquismo e inmigración interior: El caso de Sabadell (1939-1960)». Historia Social, núm. 56, p. 131-151.

Mir, Conxita (2008). «The Francoist Repression in the Catalan Countries».

Catalan Historical Review, núm. 1, p. 133-147.

Mir, Conxita; Jarne, Antonieta; Sagués, Joan, i Vicedo, Enric (2010). Diccionari biogràfic de les terres de Lleida: política, economia, cultura i societat.

Segle XX. Lleida: Editorial Alfazeta.

Pamplona, Gerard (2019). «L’escola de Santa Maria de Gardeny. Un exemple de desenvolupament escolar a la Lleida franquista». Shikar, núm. 6, p. 107-112.

— (En premsa). El passat fosc del turó. El camp de concentració franquista del Castell de Lleida (1938-1940). Lleida: Pagès Editors.

Pueyo, Miquel (1984). Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols. Barcelona: Edicions 62.

Butlleti 2021.indd 179

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

180 Gerard Pamplona Molina

Puig, Guillem (2018). La taula del mirall: l’Ateneu i l’associacionisme cultural i polític a la Selva del Camp, 1878-1979. Catarroja: Editorial Afers.

Sagués San José, Joan (2012). «Espais de la dictadura franquista, la resistència antifranquista i la lluita per la recuperació de la democràcia. Lleida, 19391979». A: Sagués, Joan; Mir, Conxita, i Barull, Jaume [eds.]. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Lleida: Pagès Editors i Ateneu Popular de Ponent, p. 41-50.

Sistac, Dolors (1991). Labor en 220 números. Lleida: Ajuntament de Lleida.

Solà, Pere (1996). L’esclafament de l’associacionisme lliure a Catalunya en temps del general Franco. Barcelona: Rafael Dalmau.

Vilagrasa, Joan (2003). Història de Lleida. Finals del segle XX. Lleida: Pagès Editors.

Butlleti 2021.indd 180

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 181-222 DOI: 10.2436/20.1001.01.223

«TOT PER DÉU, RES PER LA POLÍTICA». L’EVACUACIÓ, LA DETENCIÓ I L’ALLIBERAMENT DEL CARDENAL VIDAL I BARRAQUER EL JULIOL DE 1936 Manel Tarés i Lagunas1 Centre d’Estudis Cambrilencs Article lliurat el 5 de setembre de 2020. Acceptat el 20 de març de 2021

Resum El 21 de juliol de 1936, el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, juntament amb els seus familiars del palau arquebisbal, eren evacuats de Tarragona cap al monestir de Poblet en una operació improvisada de la comissaria delegada de la Generalitat. El descobriment de l’amagatall per part d’una patrulla de la FAI arribada a Vimbodí des de l’Hospitalet de Llobregat portà a la detenció del prelat, un fet que desencadenà una sèrie de successos que es resolgué amb l’alliberament de Vidal i Barraquer i el seu secretari, el canonge Joan Viladrich i Viladomat, en una segona operació ordenada pel president Companys. En els deu dies transcorreguts entre la marxa de Tarragona i l’embarcament al vaixell italià que els portaria a l’exili, la sort del cardenal rau enmig de molts dels conflictes que es donaven en aquells moments revolucionaris: les patrulles anarquistes, l’inestable equilibri entre les diferents famílies de l’esquerra política i sindical en els òrgans de decisió locals, el difícil paper de control de la situació per part del govern català, els enfrontaments amb elements reaccionaris (com succeí a Solivella) o, en el cas del món de la cultura i, especialment, al monestir de Poblet, les actuacions urgents per a la salvació del patrimoni cultural. En aquest article confrontem algunes fonts sobre diferents testimonis de l’episodi

1. E-mail: maneltares@gmail.com

Butlleti 2021.indd 181

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

182 Manel Tarés i Lagunas

de l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer per tal de dilucidar el paper que hi tingué cada part involucrada.

Paraules clau Cardenal Vidal i Barraquer, Guerra Civil espanyola, Conca de Barberà, monestir de Poblet.

«All for God, nothing for politics».

Evacuation, arrest and release of the Cardinal Vidal i Barraquer in July 1936 Abstract On July 21, 1936, Cardinal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, together with his fellows from the Archbishop’s Palace, were evacuated from Tarragona to the monastery of Poblet in an improvised operation by the Generalitat regional delegation. The discovery of the hideout by an FAI patrol that arrived in Vimbodí from L’Hospitalet de Llobregat led to the arrest of the prelate, a fact that triggered a series of events that was resolved with the release of Vidal and Barraquer and his secretary, Canon Joan Viladrich i Viladomat, in a second operation ordered

by President Companys. In the ten days between the departure of Tarragona and the embarkation on the Italian ship that would take them into exile, the fate of the Cardinal lies in the midst of many of the conflicts that occurred in those revolutionary moments: the anarchist patrols, the unstable balance between the different families of the political and trade union left in the local decision-making bodies, the difficult role of control of the situation by the Catalan government, the confrontations with reactionary elements (as happened in Solivella) or, in the case of the world of culture and, especially, in the abbey of Poblet, the urgent actions for the salvation of the cultural heritage. In this article, we confront some sources about different witnesses to the episode of the release of Cardinal Vidal i Barraquer in order to elucidate the role played by each party involved.

Keywords Cardinal Vidal i Barraquer, Spanish Civil War, Conca de Barberà (region), Poblet abbey.

Butlleti 2021.indd 182

17/11/2021 16:36:19

183 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

1. Introducció L’evacuació, la detenció, l’empresonament i, finalment, l’alliberament del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943), abans de marxar cap a l’exili definitiu a Itàlia, constitueixen un episodi d’aventura i angoixa en la vida del religiós nat a Cambrils.2 Durant deu dies, els destins de l’arquebisbe de Tarragona i del seu fidel secretari, el canonge Joan Viladrich i Viladomat (1897-1993), que l’acompanyà en tot moment, estigueren en risc d’acabar prou malament. Una de les primeres accions del cardenal una vegada fora de perill, allotjat a la cartoixa toscana de La Farneta, fou posar en coneixement del secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Eugenio Pacelli, la relació dels fets viscuts aquells darrers dies de juliol de 1936, des que fou evacuat del palau arquebisbal de Tarragona fins que desembarcà al port italià de La Spezia. És el que es coneix com la Nota confidencial, ja que el document estava inserit a banda amb aquest títol en una carta adreçada al Vaticà el 14 d’agost, escrita a la cartoixa de Lucca.3 El relat dels fets d’aquells dies de juliol de 1936 fou divulgat, per primera vegada, pel sacerdot Ramon Muntanyola i Llorach (1917-1973), que el 1970 publicà una celebrada biografia del cardenal. Per preparar el seu llibre, Muntanyola feu algunes indagacions particulars sobre aquell fets: no consultà només el relat suara esmentat, redactat pel mateix cardenal per entregar-lo al Vaticà, sinó que també mirà de contactar amb algunes de les persones que ocupaven llocs de responsabilitat a Montblanc aquell juliol de 1936, que haguessin participat d’alguna manera en el periple rocambolesc del segrest i l’alliberament del prelat tarragoní, per tal de poder analitzar aquell episodi alhora des de la banda de la víctima i la dels intervinents, almenys d’una part d’ells. En efecte, a partir de la documentació preparatòria del llibre de Muntanyola conservada en el seu fons personal a l’Arxiu 2. Per a una biografia completa del cardenal i arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, remetem el lector al llibre de Ramon Muntanyola (2017), perfectament vigent encara ara, tot i l’enfocament lleugerament apologètic d’un autor pioner que no era un historiador professional. També són útils els llibres més concisos de Ramon Comas (1977) Vidal i Barraquer.

Síntesi biogràfica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i de Josep Raventós (1993) Francesc Vidal i Barraquer, Barcelona, Labor, entre d’altres.

3. Es pot consultar en diferents llocs; per exemple, disponible en: Cárcel Ortí, Vicente (2015). «Epistolario Vidal-Pacelli-Pizzardo-Montini y apuntes de la Secretaría de Estado (19361939)». Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 88, p. 267-1014. El document s’hi troba transcrit en l’apèndix documental, p. 331-346.

Butlleti 2021.indd 183

17/11/2021 16:36:19

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

184 Manel Tarés i Lagunas

Històric de Tarragona, hem comprovat que consultà l’escrit de Lluís Vives i Poblet (1900-1974), que havia treballat d’oficial de Secretaria a l’Ajuntament de Montblanc durant la guerra, autor d’unes cròniques locals que abasten els fets que ens interessen.4 Per completar la informació, Muntanyola contactà, també, de manera directa o indirecta a través de l’advocat montblanquí Josep Andreu i Abelló (19061993), amb alguns exiliats que havien detingut càrrecs de responsabilitat a Montblanc. N’hem aprofitat la carta escrita per Ramon Porté a Andreu i Abelló el desembre de 1967, en què dona detalls d’aquells esdeveniments i un informe redactat aquell mateix any pel polític d’ERC exiliat Joan Sauret i Garcia (1899-1985).

D’altra banda, l’únic testimoni inseparable de tota l’etapa vital d’exili del cardenal, el canonge doctor Joan Viladrich, secretari particular del prelat, es mantingué absolutament discret després de la mort de Vidal i Barraquer. Així, per exemple, en el número especial de la revista Serra d’Or publicat l’octubre de 1968 en commemoració del centenari del naixement del prelat tarragoní, Viladrich col·laborà amb un breu article, sense entrar en cap moment en l’etapa de la guerra ni l’exili. No fou fins després de la dictadura, arran del retorn de les despulles del cardenal a Catalunya, que Viladrich publicà un text relatant aquelles vivències, en què mirava d’explicar el procés de salvament de Vidal i Barraquer, així com la dissort del bisbe Manuel Borràs, assassinat el 12 d’agost de 1936. L’article fou escrit el desembre de 1977 i publicat a la revista Quaderns de Pastoral (núm. 53, maig de 1978), alhora que també s’edità en forma d’una sèrie d’articles que aparegué al llarg de la primavera de 1978 en el Full Parroquial de Tarragona, Vic i Solsona. Viladrich, però, deixà escrites unes memòries inèdites de l’exili del cardenal Vidal i Barraquer, les quals han sortit a la llum recentment.5 L’apartat d’aquestes memòries que tracta dels successos que ara ens interessen segueix fil per randa el relat de la Nota confidencial enviada pel cardenal Vidal i Barraquer al Vaticà, tot i que el secretari hi afegeix altra informació de la seva part, pròpia dels seus records i les vivències d’aquells dies, que visqué de manera directa i sensible.

4. Es tracta de les Narracions històriques de la vila de Montblanc, un mecanoscrit encara inèdit, escrit entre 1959 i 1966.

5. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Vegeu: https://www.cambrils.cat/ca/l-ajuntament/comunicacio/ la-familia-vidal-barraquer-cedeix-les-memories-inedites-de-joan-viladrich-a-l2019arxiu-municipal-de-cambrils

Butlleti 2021.indd 184

17/11/2021 16:36:19

185 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

A més d’aquesta font inèdita, també hem confrontat altres escrits del canonge secretari. En concret, un breu document mecanografiat que acompanya les memòries recentment ingressades a l’Arxiu Municipal de Cambrils. Es tracta d’un text sense datar, que porta el títol Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P.D.) Vidal y Barraquer, son familiar Dr. Viladrich i al Sr. Bisbe Auxiliar (Q.A.C.S.) Dr. Borràs. Tot i que no està signat, pensem que l’autoria pot correspondre al mateix Joan Viladrich.6 El document conté dades de detall dels esdeveniments de l’allotjament dels religiosos a Poblet i la seva detenció posterior, les quals completen el que s’havia publicat fins ara. Sembla que Viladrich hauria escrit suposadament aquest document a partir de la informació aportada posteriorment per alguns dels testimonis dels fets, entre els quals pensem que hi hauria el doctor Joaquim Guitert i Fontserè (1875-1957), a qui l’autor del text atribueix un paper essencial en el procés d’alliberament dels religiosos de les mans de l’escamot anarquista. D’altra banda, sembla que el doctor Guitert, que fou membre del Patronat de Poblet, hauria deixat algunes notes escrites sobre aquells esdeveniments si fem cas al que assegurava Eufemià Fort (1957: 37) en la seva breu biografia del metge barceloní. Tanmateix, no ens ha estat possible localitzar aquests apunts després de consultar-ho amb els hereus de l’arxiu de Guitert.7 Encara cal afegir a la nostra llista de fonts documentals sobre aquells episodis ocorreguts a la Conca de Barberà el juliol de 1936 altres documents menors, com les entrevistes publicades en mitjans comarcals a Josep Folch i Folch el març de 1985 i Ramon Porté el febrer de 1987, que ha recordat recentment Jordi Moreno (2019), i, finalment, una breu crònica coetània inèdita redactada per Lluís Veciana i Bonet (1903-1988), de Vimbodí.8 Hem completat el 6. Tanmateix, aquest informe mecanografiat conté una frase realment enigmàtica, que ens fa albirar certs dubtes sobre l’autoria de Viladrich. En efecte, afirma que Vidal i Barraquer no sabia que Borràs estava empresonat a Montblanc, quan en realitat no era així i, de fet, Viladrich ho explica perfectament en l’altre document principal que analitzem en aquest article, la llarga crònica sobre l’exili del cardenal. En concret, en la Memòria… (p. 12) diu: «El Dr. Borrás quedá donchs a Montblanch, sense que el Sr. Cardenal pogués fer res pera la seva lliberació, perquè no podia estar assabentat del seu empresonament a Montblanch, com a pretés insinuar-ho quelcun mal intencionat de Tarragona […]». Ho hem volgut consignar per honestedat científica, a fi que una crítica documental més acurada pugui escatir, en el futur, l’autoria i la motivació d’aquesta font.

7. Agraïm l’atenció rebuda del senyor Joaquim Masdeu i Guitert, de la Selva del Camp.

8. Lluís Veciana regentava el molí del Salt, o del Caixal, a Vimbodí, on produïa farina amb maquinària moderna. Durant la guerra, escrigué una crònica d’aquells anys al poble, amb el títol

Butlleti 2021.indd 185

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

186 Manel Tarés i Lagunas

buidat de fonts amb informacions extretes de les memòries de la militant anarquista María Martínez Sorroche (1914-2010) i les del dirigent anarcosindicalista Joan Garcia i Oliver (1901-1980), d’un text rememoratiu d’Eduard Toda i Güell (1855-1941) en l’obra pòstuma Los grandes monasterios tarraconenses (1942) i d’un article de Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979) a la revista Serra d’Or (1968) en què recordava la seva trobada amb Vidal i Barraquer a la fi del juliol de 1936 a Barcelona. En canvi, pensàvem que trobaríem alguna notícia inèdita sobre aquells esdeveniments sorgida des de Joan Solé i Pla, el diputat que es traslladà a Montblanc per rescatar el cardenal, a partir de la biografia que en publicà l’historiador Joan Esculies (2011), que pouà en l’extensa documentació personal deixada pel metge i polític catalanista. Tanmateix, no ha estat així, ja que l’apartat dedicat al cas Vidal i Barraquer es basa en bibliografia ja coneguda, especialment Muntanyola.

En aquest article, ens centrarem, doncs, en l’episodi de l’evacuació de Vidal i Barraquer i els seus familiars religiosos cap a Poblet a l’inici de la guerra i la revolució, així com tot el periple passat a la Conca de Barberà pel cardenal i el seu secretari Joan Viladrich, fins al trasllat dels dos homes a Barcelona i la posterior evacuació a l’estranger per via marítima. Tot i l’esforç realitzat en la cerca de fonts documentals escrites, encara restaran algunes qüestions obertes.

2. La insurrecció militar i l’inici de la revolució a Tarragona El dissabte 18 de juliol de 1936, el cardenal Vidal i Barraquer es trobava a Barcelona, a la residència familiar de Sarrià. Després de consultar sobre la situació insurreccional al doctor Manuel Corachan, aleshores conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, decidí tornar a Tarragona aquell mateix vespre. Els dos dies següents, l’ambient de la ciutat es mantingué tens i enrarit, però sense enfrontaments ni actes violents. L’aixecament colpista en diferents llocs de l’Estat espanyol no arribà a produir-se a la ciutat de Tarragona, on el nucli de militars conjurats estigué esperant inútilment l’ordre de rebel·lió, avortada per la detenció del general Goded a Barcelona. Jordi Piqué (2017: 640) ha assenyalat Crónicas memoriales de Vimbodí y revolución. Veciana s’hi defineix com a apolític i moderat, així com enemic dels extremismes, tant d’esquerres com de dretes. Agraïm al senyor Lluís Salat i Veciana l’accés a aquest document.

Butlleti 2021.indd 186

17/11/2021 16:36:20

187 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

que el Regiment Almansa número 15, que era el destacat a la plaça tarragonina, fou «una de les poques unitats militars catalanes que es van mantenir fidels a la República i que es van col·locar, amb gairebé la totalitat dels efectius, sota les ordres directes de la Generalitat». Això fou així per la feblesa dels sediciosos i la indiferència mostrada pel comandament militar, el coronel Ángel Martínez Peñalver y Ferrer.

El dimarts 21 de juliol, al migdia, es podien divisar des de la ciutat les columnes de fum dels edificis que cremaven a Reus i, ben aviat, començaren a circular per Tarragona camionetes arribades de Barcelona amb elements armats de la FAI i la CNT «portant banderes roges, per tal de sembrar el pànic i d’encoratjar els revolucionaris», en paraules de Joan Viladrich.9 Fou en aquest moment quan s’iniciaren els actes revolucionaris a Tarragona, amb la crema del convent de Santa Clara i el repartiment d’armes entre els militants antifeixistes de la ciutat. Quan es podia témer el pitjor, el secretari del comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a Tarragona es presentà al palau arquebisbal i parlamentà amb el bisbe Manuel Borràs per recomanar-los que abandonessin la ciutat cap a un lloc segur. Vidal i Barraquer, però, no volgué moure’s del palau i, fins i tot, emeté ordres a les cases religioses de la ciutat de no abandonar els convents i als rectors de no oposar resistència: «Ben lluny estava el Cardenal de pensar en la ferotgia massacradora dels revolucionaris en donar aquestes consignes!».10 Al mateix temps, el cardenal envià un telegrama a Josep Maria Espanya, conseller de Governació de la Generalitat, així com al delegat d’Ordre Públic de Tarragona, Francesc Detrell i Lautrech, per exigir-los protecció sobre els eclesiàstics i els edificis religiosos.11 Després, reuní els canonges per informar-los de la situació i encarregar-los que vetllessin per la catedral.

Al vespre començaren a cremar alguns edificis religiosos de la ciutat. Aleshores, Detrell proposà a Vidal i Barraquer que els edificis del palau arquebisbal i el seminari fossin destinats a hospitals de sang, adequadament senyalitzats a la façana per tal d’evitar que fossin atacats pels revolucionaris. El cardenal accedí a prestar els edificis per a aquest fi, però no podia acceptar que fossin requisats.

Aquesta mesura s’acabaria duent a terme, tanmateix, dos dies més tard, quan 9. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 2.

10. Ibid., p. 3.

11. Ibid., p. 2.

Butlleti 2021.indd 187

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

188 Manel Tarés i Lagunas

els edificis foren confiscats per a serveis públics (Piqué, 2017). Viladrich explica que, després de sopar, arribaren algunes persones cridant a la porta del palau arquebisbal: «Unes dotzenes de descamisats, entre els quals no mancaven dones i alguns de parla estrangera, enfonsaven la porta i calaven foc a la petita església pública, altres trucaren amb grans cops a la porta del Palau […]».12 Tot i haver trucat a la policia i la Guàrdia Civil, Viladrich es queixava de no haver-ne obtingut auxili. En aquesta situació, el nou comissari delegat de la Generalitat, Lluís Mestres i Capdevila (1897-1968), arribat a Tarragona aquell mateix matí, havia telefonat a Vidal i Barraquer per insistir-li en la conveniència de posar-se en un lloc segur fora de la ciutat. Sobre aquesta preocupació de les autoritats civils per la integritat del cardenal, Viladrich escriví molts anys després, el 1978, la següent reflexió: Un atemptat contra la vida del cardenal hauria estat un descrèdit per a les autoritats republicanes. Per aquest motiu la presència indefensa del prelat al domicili arquebisbal els resultava incòmoda. Intentaren, doncs, allunyar-lo cap a un altre indret més segur per tal d’estalviar-se qualsevol eventual responsabilitat.

Hauria estat, doncs, Mestres qui ordenà d’organitzar el dispositiu per treure el cardenal de Tarragona. A la mitjanit, un cotxe escortat per policia i acompanyats del secretari del comissari d’Ordre Públic recollí el cardenal-arquebisbe Francesc Vidal i Barraquer i els seus familiars: el bisbe auxiliar Manuel Borràs i Ferré, el secretari Joan Viladrich i Viladomat, el canonge arxiprest Magí Albaigés i Escoda i el caudatari doctor Joan Monrabà i Martorell. El destí fou el monestir de Poblet, aleshores encara sense religiosos, que es trobava immers en un ambiciós procés de restauració promogut pel mecenes Eduard Toda, president del Patronat de Poblet des de la seva creació el 1930. Aquest reusenc octogenari, que havia exercit de diplomàtic arreu del món, tenia fixada la seva residència al cenobi i mantenia amistat amb el cardenal, amb qui es veia sovint. Toda, però, no era coneixedor que hauria d’hostatjar-lo al monestir en aquells moments tan convulsos, de manera que sembla que la destinació de la improvisada evacuació del cardenal havia estat decidida unilateralment des de Tarragona.

12. Ibid., p. 3.

Butlleti 2021.indd 188

17/11/2021 16:36:20

189 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

El trajecte de l’automòbil fins a Poblet fou lent, de més de tres hores de durada. Al davant del Ford, hi anaven tres policies, mentre que els cinc religiosos, tots abillats amb els seus vestits eclesiàstics, seien darrere, asseguts uns a la falda dels altres com podien. Viladrich ens detalla com anaven col·locats: Borràs entre el cardenal i Albaigés, mentre que el secretari anava sobre els genolls de Vidal i Barraquer i Monrabà sobre la falda de l’arxiprest. Durant el viatge, el cotxe hagué de parar davant dels diversos controls amb què topà al pas per algunes localitats, especialment a Valls, on calgué que el representant polític baixés del cotxe per negociar amb els guàrdies durant mitja hora llarga.

3. La rebuda a Poblet Els eclesiàstics arribaren a Poblet sobre les tres de la matinada del dimecres 22 de juliol. L’arribada no devia passar gaire inadvertida a causa de l’enrenou, ja que els agents tingueren problemes perquè els obrissin el primer portal d’entrada al recinte de l’antic monestir, de manera que Viladrich hagué de baixar del cotxe per donar-se a conèixer. El porter del monestir preferí no despertar Toda, que, del tot desprevingut de la visita, dormia a la seva residència. Vidal i Barraquer fou allotjat en una cambra de la casa del Patronat en què pogué descansar fins l’endemà al matí, mentre que els policies tornaren a Tarragona, després d’haver-se negat a la petició dels canonges Albaigés i Monrabà d’acompanyar-los en el retorn. L’endemà al matí, abans no es llevés el cardenal, aquests dos marxaren en tren cap a Tarragona, on, més endavant, acabarien detinguts i afusellats. Alhora, aquell matí, Toda fou informat dels seus nous hostes, amb qui s’assegué a esmorzar. Muntanyola (2017: 21) fa la següent valoració d’aquest moment: Quan el senyor Toda es llevà, va trobar-se amb uns hostes que, en aquelles circumstàncies, no excitaven massa l’entusiasme d’un cap de casa. Per deures d’amistat o pels elementals sentiments humanitaris que un hom porta, don Eduard afrontà el cas amb correcció. Una correcció no pas alliberada de temors.

La Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal… localitzada al fons Viladrich es mostra molt més crítica amb Toda que no pas altres escrits de Viladrich publicats o pensats per ser publicats. En efecte, s’hi reconeix

Butlleti 2021.indd 189

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

190 Manel Tarés i Lagunas

que la rebuda a Poblet «va ésser altament freda».13 De fet, Toda sospitava que la notícia de l’arribada de l’arquebisbe aquella matinada ja s’hauria escampat per la contrada. D’acord amb Serra i Vilaró (1948: 22), «a desgrat de les precaucions, no es va poder evitar que els obrers que treballaven a Poblet portessin als seus respectius pobles la notícia que el senyor Cardenal s’havia refugiat al Monestir». En aquelles delicades circumstàncies, Toda considerà que calia informar-ne els comitès locals més propers, tant el de l’Espluga de Francolí com el de Vimbodí. En la memòria sobre Los grandes monasterios tarraconenses, publicada pòstumament el 1942, Toda també fa una breu referència a aquest episodi: Essent inacceptable aquella situació, d’acord amb el Sr. Cardenal, vaig baixar a l’Espluga a fi d’interessar del Comitè revolucionari la tramesa d’un escamot que custodiés, o, millor, emparés els detinguts contra qualsevol atropellament o violència.14 Per a Eufemià Fort (1975: 305), al reusenc «se li feia insuportable qualsevol persona o situació que li fos inconvenient», en aquells moments tan confusos, que pogués afectar la integritat del cenobi. La seva vella experiència de diplomàtic li dictà la conveniència de mantenir la confiança en les entitats que aleshores governaven el territori més immediat, és a dir, els recentment constituïts comitès revolucionaris de caràcter local. D’altra banda, Serra i Vilaró (1948) fou sempre molt crític amb l’actuació de Toda, especialment respecte al bisbe Borràs i el sacerdot Francesc d’Assís Saladrigues i Martí (1885-1936),15 tots dos assassinats aquell estiu revolucionari. En canvi, una opinió radicalment diferent és la de Gener Gonzalvo (2005: 25), per a qui «la diplomàcia de Toda», en primer lloc, a més de les gestions realitzades pel conseller Ventura Gassol, com veurem després, fou determinant per salvar la vida del cardenal. El vell diplomàtic reusenc tenia un tarannà progressista i liberal, tot i que sempre s’havia mostrat molt respectuós i fins i tot proper a l’Església, a la qual havia fet diverses concessions, 13. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 2.

14. Citat a Fort (1975: 303).

15. Sobre la mort de mossèn Saladrigues, vegeu Josep Maria Vallès i Martí; Teresa Vallès i Avià, La custòdia de la parròquia de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, Valls, Cossetània, 2003, p. 26-28.

Butlleti 2021.indd 190

17/11/2021 16:36:20

191 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

però ara havia de gestionar el risc a què es trobava exposat el conjunt monumental de Poblet respecte de possibles embats dels revolucionaris anticlericals i antisenyorials. Massó (1994: 185), per exemple, afirma que Toda «sempre va anteposar els interessos i la seguretat de Poblet a qualsevol altra circumstància».

De fet, Poblet a penes fou tocat durant la guerra i fa l’efecte que s’hi vivia una mica apartat de la contesa bèl·lica. Gonzalvo (2005: 25) també és de l’opinió que Toda pretenia, sobretot, «protegir les nombroses persones que tenien refugi dins de Poblet: els seus treballadors i les famílies del voltant». El reusenc, doncs, hauria actuat amb màxima diligència en un context caòtic, insegur i amb dificultats de comunicació. És possible, també, que tingués bona relació amb alguns membres dels comitès locals del voltant, normalment persones joves, algunes de les quals haurien pres part en els treballs de restauració del monestir i de les quals n’esperaria una actitud de col·laboració i comprensió. En una carta d’Eduard Toda a Ventura Gassol des de Poblet el 27 de juliol de 1936, el diplomàtic reusenc es referia a les tasques de salvament de patrimoni artístic, que anava recollint i aplegant a les dependències de l’antic monestir, i de la necessitat de custodiar-lo, per la qual cosa havia pensat fer-ho «amb elements de les milícies d’Espluga i Vimbodí», cosa que demostra la confiança que hi tenia (Gort, 2015: 192). Toda sabia que havia d’estar bé amb les noves autoritats municipals —o, almenys, amb aquells que detenien el poder efectiu— per tal de preservar el llegat històric del cenobi pobletà.

Malgrat aquella tèbia rebuda, cal remarcar que Toda havia mantingut excel· lents relacions amb Vidal i Barraquer des d’almenys la primeria dels anys vint, quan el cardenal acostumava a visitar la residència del reusenc al castell d’Escornalbou una vegada l’any, com a mínim, així com després, també a Poblet (Tarés, en premsa). És probable que l’última vegada que es veieren els dos homes abans del cop militar fos la nit de Sant Joan d’aquell mateix any 1936, a Escornalbou.16 Per contra, les relacions entre Toda i el bisbe auxiliar Manuel Borràs eren francament fredes. Ho explica el document atribuït a Viladrich del seu arxiu personal,17 en què fa un relat dels fets de la detenció del cardenal i el bisbe auxiliar a Poblet

16. En una carta del 5 de juny de 1936, Toda comenta el següent al seu amic mossèn Jaume Barrera: «El Sr. Cardenal m’escriu, des de Barcelona, que pensa pujar a Escornalbou per St. Joan, de manera que enguany també tindrem la clàssica foguera» (Gonzalvo, 2012).

17. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…

Butlleti 2021.indd 191

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

192 Manel Tarés i Lagunas

el juliol de 1936, segons el qual Borràs, com a màxim representant del Capítol de la Catedral de Tarragona, s’havia oposat a entregar a Toda les restes reials dipositades a la capella del Corpus Christi de la catedral provinents de la profanació de l’església de Poblet el 1835,18 així com del tapís dels Cárdenas i altres objectes litúrgics «que amb tanta insistència havia pretès adquirir» Toda per dipositar-los a Poblet, tot i que l’església encara no estigués rehabilitada.

D’acord amb Viladrich, per aquesta picabaralla, Toda «va suprimir la consignació de Culte i Clero que anyalment ingressava a les caixes del Cabildo o del Arquebisbat».

En definitiva, el matí del 22 de juliol, un ancià Eduard Toda exposà al cardenal Vidal i Barraquer que valia més informar de la seva vinguda als comitès de l’Espluga de Francolí i de Vimbodí, com un acte de transparència i confiança, potser amb l’esperança que podria guanyar cert grau de protecció per als seus hostes. Muntanyola (2017: 22) explicita que «tots trobaren la cosa enraonada» i Toda marxà personalment a parlamentar amb el comitè de l’Espluga. El biògraf del cardenal afirma que no semblava que transcendís cap acció negativa d’aquella comunicació. Tornant al que escrigué posteriorment Toda a Los grandes monasterios tarraconenses (1942), el reusenc carrega contra el comissari tarragoní de la Generalitat, el qual, després que fos contactat pel president del comitè de l’Espluga, «es desentengué de tota nova actuació manifestant als de l’Espluga que obressin de la manera que els semblés més convenient».19 Mentre Toda era fora del complex pobletà fent aquestes gestions, es presentà a Poblet una patrulla de gent armada que, amb aires amenaçadors, demanà pel rector de l’Espluga de Francolí. Mossèn Francesc Saladrigues havia pres refugi a Poblet la nit de dilluns a dimarts, just l’anterior a l’arribada dels religiosos tarragonins. Segons s’explica en la Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P.D.) Vidal y Barraquer…, «T… [és a dir, Toda] li digué que no podia amparar-lo per més temps per comprometer-lo a n’ell com

18. Es tractava del trasllat de les suposades restes del Príncep de Viana el 1935. Mossèn Serra i Vilaró discrepava totalment amb Toda —aquest assessorat pel doctor Guitert— respecte al fet que les restes que el reusenc atribuïa al de Viana corresponguessin efectivament a aquest personatge històric. Vegeu Salvador Ramon (1977), «Crònica», Quaderns d’Història Tarraconense, núm. 1, p. 159-164.

19. Citat a Fort (1975: 305).

Butlleti 2021.indd 192

17/11/2021 16:36:20

193 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

a Comissari del Monestir, per pertenèixer aquest a la Generalitat».20 Aleshores, Saladrigues marxà i es refugià en una masia, on finalment fou sorprès, detingut i assassinat a l’encreuament de la carretera de Prades amb la de Vimbodí.

L’escamot endevinà la presència del cardenal Vidal i Barraquer a Poblet, però, sorprenentment, ningú hi mostrà cap mena d’interès.

4. La detenció de Vidal i Barraquer Cap a les sis de la tarda del 23 de juliol, es presentà al monestir un cotxe amb almenys cinc persones armades amb pistoles i fusells, procedents de l’Hospitalet de Llobregat, acompanyades d’alguns veïns de Vimbodí. Trobant-se en aquesta localitat, els havia arribat la notícia que a Poblet s’amagava un peix gros, tal com s’hi referiren. S’endugueren el cardenal Vidal i Barraquer i el seu secretari Joan Viladrich, que insistí a acompanyar-lo. En canvi, el bisbe Borràs restà amagat al monestir per petició expressa del cardenal, que li encomanà de fer-se càrrec de l’arquebisbat si ell faltava. També els acompanyà Joaquim Guitert i Fontserè, metge particular de Toda, que s’oferí per vetllar pels dos religiosos.

Guitert es trobava al monestir sense que els eclesiàstics en fossin conscients i fou ell qui els donà l’avís que s’havia presentat un escamot demanant per ells. El doctor Guitert col·laborava estretament amb Toda en la restauració de Poblet, era un «amic de l’ànima» segons Gener Gonzalvo, tot i que vers l’any 1938 els dos homes es distanciaren per algunes desavinences. Endevinem que una d’elles devia ser l’actitud diferent que mostraren davant la resolució final del refugi del bisbe Borràs a Poblet (vegeu més endavant).

Vidal i Barraquer i el seu secretari Joan Viladrich pujaren dalt del Ford dels milicians i s’assegueren al darrere, enmig de dos vigilants armats, mentre que el doctor Guitert s’assegué al davant, al costat del conductor i d’uns altres milicians.

Altres patrullers anaven muntats damunt del parafangs i els estreps de l’automòbil, que es dirigí cap a Vimbodí, aleshores amb una població de quasi 1.500 habitants. S’aturaren a la plaça Major del poble, on estava ubicat el Comitè Local del Front Popular Antifeixista, un organisme creat el 19 de juliol de 1936 en una 20. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 3.

Butlleti 2021.indd 193

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

194 Manel Tarés i Lagunas

assemblea popular convocada per la CNT i la Unió d’Obrers Agricultors (Pozo, 2002: 53).21 Els milicians, acompanyats de Guitert, anaren a trobar el Comitè Local, amb el qual mantingueren una calorosa reunió durant gairebé dues hores per tractar sobre qui tenia el dret d’endur-se el cardenal, si el comitè de Vimbodí o els que havien arribat de l’Hospitalet. Mentrestant, els dos eclesiàstics detinguts hagueren d’esperar al cotxe custodiats per dos milicians, bo i omplint-se la plaça de gent encuriosida. La Nota confidencial redactada per Vidal i Barraquer a penes s’entreté en l’estona que el vehicle estigué aturat a Vimbodí i es fa ressò de les amenaces que rebien de la cridòria de la gent, relatant-ho en estil de tercera persona: Empezaron a congregarse vecinos del pueblo en torno al coche, que departían con los que conducían preso a Su Eminencia y por las expresiones que profirieron algunos de ellos en voz alta, no era difícil comprender que abrigaban propósitos de atentar contra la vida de los dos detenidos.

D’acord amb el relat de Viladrich, un milicià que s’havia quedat amb ells a la plaça hauria cridat això següent a la gent que hi era congregada: Us he de confessar que mai no m’hauria cregut que a hores d’ara el plom que porto ací dins fos encara dins aquest canó [en referència a la pistola que duia]; em pensava que ja l’hauria fo… [és a dir, fotut] al ventre d’aquest home. Però, s’ha entregat sense fer resistència; hem parlat amb ell i, als seus anys, ja no ens pot fer gran mal.22 21. El cronista Lluís Veciana i Bonet explica en el seu dietari que els homes d’edat madura renunciaren a encapçalar el comitè per deixar pas als més joves. Les funcions d’aquest òrgan, d’acord a la seva acta fundacional, eren (transcrivim literalment) «empunyar les armes e intervindrer en la vigilancia i custodia de la població, exercint una escrupulosa vigilancia, organitzar patrulles permanents, intervindrer en les centrals de correus i teléfonos, estació del ferro-carril, controlant los trens o sigui la requisa de viatgers, circulació de veicles i persones que transitin per la carretera i per últim intervindrer i practicar registres a tots los edificis de carácter colectiu o particular de suposició duptosa al régim actual, practicant detencions i procedint a la incautació de persones i efectes, les quals seran posades a disposició de les autoritats superiors competents i aplicant sancions sumarísimes segons la seva importancia a criteri i fallo de la totalitat del Comité».

22. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 10-11.

Butlleti 2021.indd 194

17/11/2021 16:36:20

195 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

En aquest punt, és interessant llegir el relat que en fa Lluís Veciana i Bonet, el moliner de Vimbodí que dugué un diari de la guerra. Aquest retrata força bé l’ambient de la plaça del poble durant el temps que hi foren els dos religiosos: Al entrar en Vimbodí y avanzar por la calle mayor, seguidamente oyose una gran cridoria de la numerosa gente enardecida que esperaba su llegada en la plaza mayor, allí llegaron entre los gritos de los que lo conducían, que amenazaban fusilarlo allí mismo, así se lo creyeron, la gente sensata que había en dicha plaza, marchando a sus casas para no presenciar el terrible espectáculo que se desarrollaba ante sus ojos.

Como la captura del Arzobispo era una valiosa presa, los del Comité de Hospitalet que con la ayuda de los de Vimbodí fueron a buscarle querían los primeros llevárselo, sin duda para conseguir su rescate mediante una buena suma, cosa que no debía de estar muy de acuerdo con los de Vimbodí, ya que las deliberaciones duraron cerca de un par de horas. Durante ese tiempo, permanecía el arzobispo custodiado en la plaza dentro del coche, él siempre con la misma posición, a pesar de que daba compasión el verle.

Mientras permaneció en la plaza, tuvo que sentirse toda clase de ofensas, injurias de hombres y mujeres que se asomaban a la ventanilla del coche para escarnecerle, recordándole la bendición de aquella lápida (remolacha) que colocaron en la fachada de casa el Ayuntamiento, en tiempo de la dictadura,23 daba compasión, terror y horror al propio tiempo, ver aquellas gentes embravecidas y furiosas, con aire agresivo y bestial proceder.

Por fin, al llegar a un acuerdo, de las turbias manipulaciones que fraguaron en el lugar del Comité vino la orden de partir, saliendo de Vimbodí al atardecer con dos o tres coches, donde iban gente de Hospitalet y de

23. Es refereix a una làpida dedicada al Sagrat Cor de Jesús que fou col·locada, per iniciativa de l’alcalde Jaume Miquel, a la paret de la casa de la vila el 16 de desembre de 1928 en el marc d’una diada d’exercicis espirituals, amb la presència del cardenal i arquebisbe Vidal i Barraquer i l’aleshores vicari general Manuel Borràs, que també beneïren la bandera de la Lliga de la Perseverança de la població. Entenem pel que diu Veciana que la placa devia ser del color de la remolatxa.

Vegeu el diari La Cruz (Tarragona), 1 de gener de 1929.

Butlleti 2021.indd 195

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

196 Manel Tarés i Lagunas

Vimbodí, sobre todo un coche iba conducido por el chófer del Romá de Vilanova de Prades.

Sembla que el doctor Guitert convencé els membres del comitè de Vimbodí de retornar el cardenal a Poblet sota custòdia, ja que hi era per ordre del comissari del govern a Tarragona. Però, en paraules que atribuïm a Viladrich, «quant tot semblava estar arranjat, el cèlebre murciano de manera desaforada, amb crits i greus menaces, s’oposà al acort dient que de intentar-se solament ell ne faria una de sonada amb els capellans».24 L’acord final al qual arribaren els patrullers amb els membres del comitè fou que els dos eclesiàstics detinguts serien traslladats a l’Hospitalet de Llobregat, acompanyats per diversos representants de Vimbodí, per la qual cosa era necessari trobar un altre automòbil i un conductor. Aquest segon vehicle es feu esperar, cosa que impacientà els milicians, que s’apartaren a deliberar entre ells, mentre la plaça emmudia amb l’increment de la tensió. Fou aleshores quan el cardenal digué al seu fidel acompanyant: «Joan, em sembla que aquesta gent ens mataran».25 Durant aquesta llarga espera, el doctor Guitert, que —recordem-ho— havia acompanyat els detinguts des de Poblet, havia tornat de pressa al monestir per comunicar els esdeveniments per telèfon al conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. Aquest fet no concorda exactament amb el que explica la Memòria…, que s’entreté una mica més en els detalls d’aquell episodi. Segons aquesta font, Guitert hauria pujat al cotxe del metge del poble acompanyat de quatre o cinc treballadors coneguts de les obres del monestir per tal de seguir l’altre vehicle que duia els patrullers i els dos religiosos. Però, en arribar a l’Espluga de Francolí, el xofer hauria fet baixar Guitert, que corregué cap al poble per tal de trucar a Barcelona i poder parlar amb el secretari de Gassol. Cal considerar que Viladrich es trobaria amb l’exconseller uns quants anys després, a l’exili de Suïssa, on parlaren sobre les experiències d’aquells dies, de manera que el religiós pogué escriure posteriorment aquestes dades amb més detall que no pas el que coneixia Vidal i Barraquer quan posà els fets en coneixement del Vaticà just arribat a Itàlia l’agost de 1936.

24. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 6-7.

25. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 11.

Butlleti 2021.indd 196

17/11/2021 16:36:20

197 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

Al final, arribà el segon vehicle a la plaça i hagueren de convèncer un noi jove perquè el conduís.26 Cap a dos quart de nou del vespre, els dos cotxes abandonaren el poble enfilant la carretera de Tarragona, mentre que els ocupants del primer iniciaren una animada conversa sobre temes religiosos i socials, «naturalment, sempre per iniciativa dels faistes», en paraules de Viladrich.27 Tant aquest com Vidal i Barraquer afegeixen, també, que el capitost dels patrullers feu entrar al cotxe una dona que resultà ser la mare de la seva parella i que havien de dur a Barcelona. En la Memòria… s’assegura que es tractà d’una maniobra del doctor Guitert per protegir els integrants del cotxe d’uns eventuals trets que es poguessin produir en el trajecte.28 Aprofitem per assenyalar que en aquest document, que hem atribuït al canonge secretari, Viladrich mostra amb més contundència que en altres relats el rol de protector que intentà jugar el doctor Joaquim Guitert per salvaguardar la vida del cardenal.

Just abans d’arribar a Montblanc, un dels cotxes es quedà sense benzina, però pogué arribar amb dificultats fins a la benzinera del portal d’en Bover, on la sogra del capitost dels patrullers aprofità per canviar d’automòbil. Calgué obtenir un val del comitè de la vila ducal per aconseguir uns quants litres d’essència que no arribaren a omplir el dipòsit, una gestió que els feu consumir força temps, alhora que posà en alerta els montblanquins. Viladrich afegeix aquí que els milicians se sentiren «molestats de la poca complaença del Comitè», una dada més que mostra que els forasters generaven desconfiança entre els locals.29 En aquest punt començà a córrer per aquella vila que aquells cotxes duien segrestat el cardenal Vidal i Barraquer. Alguna versió explica que fou el jove conductor del vehicle reclutat a Vimbodí qui hauria donat el primer avís als de la

26. Segons la crònica de Lluís Veciana es tractava del «chófer del Romá de Vilanova de Prades», mentre que Moreno (2019), basant-se em testimonis orals, afirma que es tractava d’un jove de Montblanc, «l’home que tenia una tocineria a plaça del poble», que feia de xofer ocasional.

27. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 12.

28. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 7.

29. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 14.

Butlleti 2021.indd 197

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

198 Manel Tarés i Lagunas

benzinera de Montblanc. La crònica de Lluís Veciana, per exemple, mostra com devia anar el diàleg entre el conductor i l’encarregat de la benzinera: En Montblanch, tuvo que recoger el vale (pues sin la autorización del Ayuntamiento no se daba ya gasolina) de manos de Garriga, encargado de los coches y conociéndole le preguntó dónde iba, y este se lo contó todo.

Garriga le dijo, ¿y te aventuras a ir con esas gentes que desconoces, que para libraros de vosotros os pueden fusilar donde les parezca bien? Esto fue motivo para consultar el asunto al Ayuntamiento […].

En tot cas, després de prosseguir el viatge, una vegada ja havien deixat enrere la vila de Montblanc, tingueren una nova pana, ocasionada per la fuita d’aigua del radiador d’un dels vehicles, que els deturà llarga estona. Encara intentaren avançar una mica més per la carretera de Lilla, però es veieren obligats a aturar-se definitivament abans d’arribar al pont sobre el Torrent Sec. Uns testimonis de Montblanc que ha recuperat Jordi Moreno (2019) afirmen que la pana fou simulada. En canvi, Viladrich, que anava dalt del cotxe, apunta que l’origen de l’avaria hauria estat, probablement, que l’automòbil havia sofert un gran sotrac al seu pas per l’Espluga de Francolí. L’altre vehicle dels dos que anaven reculà a Montblanc per recollir algun dipòsit d’aigua que els permetés refrigerar el radiador malmès. Aquesta aturada possibilità, aleshores, que els guàrdies d’assalt, mobilitzats des d’aquella vila,30 arribessin al lloc i, després d’uns instants de forcejar, qualificats per Viladrich com «d’una gravetat extrema»,31 s’enduguessin els detinguts i els milicians anarquistes cap a Montblanc, on foren posats a disposició del comitè de la vila. La Memòria… de Viladrich afirma que, amb els guàrdies enviats a rescatar els religiosos, hi anava el diputat montblanquí Josep Folch i Folch (1897-1985). En un article posterior, el canonge es refereix a l’actuació dels guàrdies d’assalt d’aquesta manera: «En quin moment aquests guàrdies van interceptar el cotxe retornat a Montblanc, i qui els donà ordre

30. Vives i Poblet explica que els guàrdies d’assalt venien de Sarral i, arribats a Montblanc, s’assabentaren del pas del cardenal Vidal i Barraquer per la vila. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Notes sobre el cardenal preses del treball de Lluís Vives i Poblet i altres notes recollides verbalment. Reg. 781.

31. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 15.

Butlleti 2021.indd 198

17/11/2021 16:36:20

199 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

d’executar aquella arriscada operació, són preguntes que no puc pas contestar amb certesa» (Viladrich, 1978). En canvi, la versió que n’ofereix el dirigent anarcosindicalista Ramon Porté i Dalmau (1898-1996) en una entrevista quan ja era molt gran és molt diferent:32 Foren detinguts al control de la Vila i d’allí al Comitè directes, explica. ¿No compreneu que si fos com Vives [i Poblet, el cronista] diu no calia portar-lo a Montblanc? EI millor hauria estat prendre’l cap a Tarragona. Res de guàrdies d’assalt, doncs; fou el mateix Control de Montblanc qui els va detenir.

En aquest aspecte, però, ens inclinem per donar més veracitat al relat que en fa Viladrich i, sobretot, el mateix Vidal i Barraquer en el seu informe escrit al cap d’uns quants dies dels successos. Retornats tots a Montblanc, tant els religiosos com l’escamot anarquista, arribaren a la plaça Major, «que bullia d’elements revolucionaris»,33 i tots foren presentats davant del Comitè Antifeixista local.34 Com a primera mesura, fou dictaminat l’ingrés a la presó dels dos eclesiàstics, sota el pretext que hi obtindrien major seguretat. En una entrevista molt posterior, Josep Folch i Folch reconeixia que havien pres aquesta decisió per protegir llur integritat personal.35 Cal entendre el gran nerviosisme que es palpava en aquells moments a causa de les notícies fresques que es rebien dels fets que estaven passant a Solivella.36 En efecte, els combats entre membres reaccionaris 32. Francesc Sifre (febrer de 1987). «A propòsit d’uns cartells (12)», Espitllera (Montblanc), p. 37-40.

33. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 17.

34. El Comitè Antifeixista de Montblanc es constituí el 18 de juliol de 1936 amb la participació de l’alcalde Jaume Foguet i amb els membres següents: Ramon Porté Dalmau i Francesc Vinyes Anglès, per la CNT; Francesc Pino Tarragó i Josep Folch i Folch, per ERC; Ramon Gay Escoté i Josep Civit Pere, pel POUM; i Josep Gay Escoté i Ramon Gaya Jové per la UGT i l’Agrupació Socialista (Pozo, 2002: 64).

35. Espitllera (Montblanc), núm. 40, abril de 1985, p. 25: «Com que ell havia intervingut per atenuar la pena del nostre govern, durant el bienni negre, jo vaig decidir ajudar-lo. A Montblanc el vaig fer entrar a la presó perquè era el millor lloc on podia estar. […] Anys després, en ple exili de tots dos, em van arribar notícies que el cardenal havia dit que em recordava sempre per haver-li salvat la vida. Es veu que m’havia beneït no sé quantes vegades!».

36. Sobre els fets de Solivella, vegeu David Tormo (2005), «Els fets de Solivella», a Solé Sabaté, Josep; Villarroya, Joan [dirs.]. Breu història de la Guerra Civil a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, p. 95-98.

Butlleti 2021.indd 199

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

200 Manel Tarés i Lagunas

d’aquella població i els milicians arribats d’arreu es desenvoluparen precisament a partir de la tarda d’aquell 23 de juliol fins ben entrat l’endemà. Com és ben conegut, aquells esdeveniments acabaren en un bany de sang per part dels milicians, que volgueren ajusticiar els detinguts. Així doncs, de la mateixa manera que la presència del cardenal a Poblet havia resultat inoportuna i incòmoda per al seu conservador, Eduard Toda, també ho fou per als membres del Comitè Antifeixista de Montblanc, que havien de saber gestionar els esdeveniments que s’estaven succeint a la comarca, actuar amb responsabilitat i contenir els ànims dels més exaltats.

Vives i Poblet escrivia que els debats sobre com havien d’obrar amb els detinguts s’allargaren fins ben tard i, a petició del cardenal, que no volia viatjar de nit, deixaren la resolució del cas per l’endemà. Aleshores, fou organitzat un torn de voluntaris per vigilar la presó i protegir el prelat (Moreno, 2019). El dirigent anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver ha explicat en les seves memòries que el cardenal hauria suplicat a Ramon Porté, membre destacat del comitè, que l’ajudés, al·legant que si el mataven fora una mala propaganda a l’estranger contra la CNT-FAI (García Oliver, 1978: 202), tot i que aquest matís no ha està confirmat per cap altra font. Porté feu marxar els congregats que s’estaven fora al carrer i rellevà la guàrdia de la presó per posar-hi elements de la seva més estricta confiança.

Les hores passades a la presó de Montblanc són relatades en les memòries de Joan Viladrich com a molt intenses, però, a la vegada, comportaren que poguessin reposar una mica després de les intenses emocions viscudes.37 Només arribar-hi, gairebé a mitjanit, pogueren sopar un ou, que és el que recorda Viladrich, tot i que Moreno (2019), a partir d’un testimoni oral, hagi reportat unes sopes de farigola. A la matinada, es presentaren uns membres del comitè per indicar-los que els retornaven a l’escamot de l’Hospitalet. Viladrich reporta allò que els comunicaren:38 Amb el temps transcorregut ha quedat sobradament identificada la personalitat de Vts. dos, com igualment el Comitè ha comprovat que els segrestadors estan en regla. Tota vegada, doncs, que ells l’havien detingut, 37. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 19-23.

38. Id.

Butlleti 2021.indd 200

17/11/2021 16:36:20

201 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

el que procedeix és que V. es reintegri amb ells per tal de continuar el viatge a Hospitalet, firmant en aquest paper com V. hi consent.

Aleshores, el cardenal s’hi negà al·legant diversos motius i, amb el suport d’un dels del comitè,39 els deixaren quedar al calabós. Aquesta visita nocturna, que Muntanyola (2017: 46) situa cap a les quatre de la matinada, costa d’explicar, ja que Vives i Poblet, per exemple, assegura que totes les autoritats superiors que foren avisades de la detenció de Vidal i Barraquer «s’oposaren que el Cardenal fos entregat a mans dels sicaris forasters».40 El que sembla clar és que els montblanquins volien descarregar-se tota responsabilitat envers el que pogués passar amb el cardenal, un hoste prou incòmode en aquelles circumstàncies, de manera que, fins i tot, li volien fer firmar un document de consentiment de continuar el viatge amb l’escamot barceloní.

L’endemà al matí, essent ja divendres dia 24 de juliol, els dos eclesiàstics convenceren l’escarceller que els obrís la portella de fusta de la cambra per tal que poguessin contemplar el pati de la presó a través de la reixa. Fou aleshores que pogueren saludar els altres reclusos, la major part dels quals eren religiosos: «Coratge, tot per Déu, res per la política!» els cridà Vidal i Barraquer. El plebà de Montblanc, també reclòs allà, li feu saber a través de l’escarceller que miraria de fer-los preparar un dinar adequat «per una persona de confiança, que també ho fa per ell».41 Al migdia, s’assabentaren que havia arribat, també pres, el bisbe Manuel Borràs, com explicarem més endavant.

5. Els patrullers Muntanyola assegura en el seu llibre que, al llarg de les hores que el cardenal passà amb els seus segrestadors, acabà coneixent-ne les identitats, però no les 39. Viladrich sospita que es pogués haver tractat de Vives [Lluís Vives i Poblet], secretari de l’Ajuntament, ja que li reconegué la veu quan tornà per segona vegada a la presó per alliberar-los definitivament. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 23.

40. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Notes sobre el cardenal preses del treball de Lluís Vives i Poblet i altres notes recollides verbalment. Reg. 781.

41. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 21.

Butlleti 2021.indd 201

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

202 Manel Tarés i Lagunas

volgué revelar mai. Els escrits de Viladrich preserven en tot moment l’anonimat dels patrullers de l’Hospitalet de Llobregat, ja que l’autor es mostra respectuós amb la que fou la voluntat del cardenal: «el C. ha servat en el secret aquest nom i mai no ha volgut senyalar a ningú aquests xicots […] per prendre’n represàlies».

Ara bé, el canonge revela en les memòries que eren tres germans que portaven el cognom començat amb la lletra ce, que el més jove tenia divuit anys i feia pocs dies que hauria sortit de la presó: «Eren murcians. […] El quefe s’anomenà també; era català; tots el parlaven bé».42 També diu que un d’ells treballava de forner.43 Aquestes dades biogràfiques coincideixen bastant bé amb els germans Cano. L’historiador Enric Gil Meseguer (2014), basant-se en testimonis recollits a l’Hospitalet de Llobregat, ha publicat que entre les persones que anaren a Poblet hi hauria hagut membres de les famílies Cano i Martínez Sorroche, destacades pel seu compromís amb l’anarquisme al barri de la Torrassa, els quals s’haurien enrolat en una partida revolucionària de la FAI al començament de la guerra:44 «Som del Xena, el de l’Ateneu llibertari», sembla que digué un d’ells, en referència al dirigent anarcosindicalista Josep Xena i Torrent, que participà en els combats contra els feixistes del 19 de juliol a Barcelona i que esdevingué alcalde de l’Hospitalet el desembre d’aquell any.

Conscients de la vàlua jeràrquica del cardenal,45 els de l’Hospitalet avisaren al Comitè de Defensa de la seva localitat per demanar indicacions sobre com actuar. El dirigent anarquista castellonenc Josep Peirats i Valls (1908-1989),

42. Ibid., p. 17.

43. En un altre paratge, Viladrich reprodueix que un dels segrestadors els explicà que tot just havien detingut els rectors de Collblanc i de Bigues per entregar-los «al Comitè per ser jutjats». AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 14bis.

44. També ho corrobora Ramón Porté i Dalmau en una entrevista el febrer de 1987, en què recorda que eren dos germans Cano, «de la Confederació». Francesc Sifre (febrer de 1987), «A propòsit d’uns cartells (12)», Espitllera (Montblanc), p. 37-40. Un altre destacat dirigent anarcosindicalista que assenyala els germans Cano com a segrestadors del cardenal és Fidel Miró i Solanes, en una entrevista que li feren el 1996: «I was informed that Cardinal Vidal i Barraquer […] had gone to ground in Poblet and that the occupants of a carful of uncontrollables, led by the Cano brothers, had arrested him and were holding him in Montblanc. We went there and forced them to set him free». Consultat a: https://www.katesharpleylibrary.net/mcvfp6 45. Li arribaren a preguntar: «Eh que sou vós el qui maneu més de tots els bisbes de Catalunya?». AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 13.

Butlleti 2021.indd 202

17/11/2021 16:36:20

203 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

que vivia en aquell municipi barceloní, fou alertat de la captura de Vidal i Barraquer, tal com explica en les seves memòries (Peirats, 2009): —Es para una operación un poco lejos y urgente —nos dijeron—.

Según parece se necesitan una veintena de compañeros. Parece que han dado mano al obispo-cardenal de Tarragona. En efecto, el cardenal Vidal y Barraquer había sido detenido en Tarragona, creo que en Montblanc, por las patrullas de la CNT-FAI, las cuales, antes de proceder a fusilarle, pidieron parecer. […] Algo debieron conocer los aprehensores de la personalidad del ilustre mitrado cuando aventaron la noticia de su captura antes de proceder por cuenta propia.

Tots aquests testimonis mostren involuntàriament el xoc de cultures (polítiques o, fins i tot, ètniques) que es produeix entre els patrullers anarquistes i els eclesiàstics capturats, la trobada entre dos mons que potser no havien conversat mai abans. Els dos religiosos catalans vestien encara els hàbits talars, mentre que els anarquistes immigrants duien armes. L’autor de la Memòria… fa servir despectivament l’apel·latiu de murcianos per referir-se als patrullers. La germana d’un d’ells, la militant anarcosindicalista María Martínez Sorroche, nascuda a Serón (Almeria), recull en les seves memòries inèdites l’episodi de la detenció, tot i que amb moltes imprecisions, on reprodueix alguns dels tòpics corrents en aquella època sobre els religiosos:46 Recuerdo que durante una operación fuera de Barcelona, controlando un vehículo, se toparon con un coche en el que estaba un cardenal, creo que Barraquer, obispo de La Seu de Urgel, que huía con un verdadero tesoro. Mientras lo llevaban, intentó amansar a mi hermano [Rogelio Martínez Sorroche (1917-1994)], que era el más joven, moralizándolo tocándole la rodilla.

El suposat tresor al·ludit no podia ser altra cosa que l’anell d’or i el pectoral que duia el cardenal.47 En un altre moment de la conversa, li etziben al cardenal: 46. Consultat a: http://www.errepublika.org/140_Brigada_Mixta_557_Batallon.htm 47. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 8 i p. 14.

Butlleti 2021.indd 203

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

204 Manel Tarés i Lagunas

«Vosaltres sou amics dels rics i dels que manen, dels que van sempre contra el poble».48 Un de tants pensaments comuns contra els eclesiàstics, com les notícies que corrien aleshores sobre religiosos que haurien disparat contra el poble des de les esglésies. De fet, durant la detenció a Poblet, el capitost dels patrullers retragué al cardenal que, el 19 de juliol, uns religiosos haurien disparat des de la torre de la catedral de Barcelona, una de tantes històries falses que circulaven aleshores.

D’altra banda, els de l’Hospitalet no haurien anat sols a Poblet, sinó que ho feren acompanyats per persones de Vimbodí. Alguns autors d’aquesta localitat, com Bergadà (1978) o Alsamora (2015), han assenyalat que, entre aquestes persones hi havia obrers de les fàbriques de vidre de Vimbodí, originaris d’Arenys de Mar, que s’havien instal·lat recentment al poble i destacaven per la seva militància anarcosindicalista. Per a Àngel Bergadà (1978: 90), els vimbodinencs que acompanyaren els faistes de l’Hospitalet «no van actuar impulsats pel Comitè ni per l’Ajuntament. Hi anaren pel seu propi compte». A Poblet, treballava tot un contingent d’obrers dels pobles del voltant en les obres de restauració del monestir, de manera que el matí després de l’arribada dels religiosos devia córrer com la pólvora la notícia dels nous hostes. Així ho creia Viladrich, que, reproduint algunes converses amb els segrestadors, explica que, a la pregunta de per què s’havien arribat fins a Poblet, posa aquesta frase en boca d’un d’ells: «Per telèfon ens varen dir que a Poblet hi havia un Cadarnal [sic]».49 Sembla que un dels vinguts de l’Hospitalet tenia la seva sogra estiuejant a Vimbodí i havia anat a recollir-la en cotxe per tornar a Barcelona:50 […] esperonats per el seu esperit revolucionari i demagògic, sens cap autoritat ni delegació de cap mena determinaren apoderar-se del Prelat, amb intenció, digueren, de portar-lo a Barcelona i entregar-lo als Comitès, o millor dit, crec, segons la seva manera de esser i obrar, d’assassinar-lo pel camí.

Una vegada detinguts i posats a disposició del comitè de Montblanc, els milicians de l’Hospitalet foren interrogats en el que fou una conversa molt irada, 48. Ibid., p. 14 bis.

49. Id. 50. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 4.

Butlleti 2021.indd 204

17/11/2021 16:36:20

205 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

«damunt la qual [la taula del local del comitè] hi havia pistoles i armes».51 Després de comprovar-ne les identitats, els deixaren anar, desarmats, no sense que els de l’Hospitalet proferissin amenaces de retornar per venjar-se. Quan l’endemà el cardenal i el seu secretari foren entregats a l’agent de la Generalitat, els membres del Comitè li pregaren d’enviar-los reforços per fer front a una probable envestida dels faistes. El relat que Ramon Porté feu d’aquell episodi és lleugerament condescendent amb els joves patrullers:52 De moment a aquells els van posar a la presó. A tots. Calia saber qui eren. Dues o tres hores hi estigueren fins aclarir la seva situació: Cano.

Amb això, justificats, els van deixar anar. I van anar a sopar a la Fonda de l’Estació. Joves, d’uns vint-i-tants anys. Però van quedar desarmats. No van dir res, van marxar amics. Res d’amenaces.

Porté ja era ben conegut en aquell moment dins del món de l’anarcosindicalisme agrari, s’havia mogut força en els congressos de la CNT i just acabava de ser escollit secretari del Comitè Regional de Camperols de la CNT de Catalunya (Gavaldà, 1984). Pogué reconèixer alguns dels joves anarquistes que acudiren a Montblanc, tant en la primera ocasió amb Vidal i Barraquer com quan tornaren uns quants dies més tard amb aires de revenja. Entre aquells sindicalistes bregats al camp català i els joves militants urbans sorgiren algunes reticències amb una base generacional i social. L’intercanvi de retrets entre els dirigents montblanquins i els anarquistes de l’Hospilatet il·lustra prou bé aquest xoc entre membres d’una mateixa família política. Així, segons recorda Porté en l’entrevista que li feu Francesc Sifre, els digué: «Al front hauríeu d’estar!, i no fotent el pinxo ni marcant de pistola a Montblanc!».53 Mentre que el comunista Ramon Gaya, del comitè de Montblanc, els cridà: «Nosaltres ja som grans, vinga va. Ja sabem què fem… i no venim a casa vostra a arreglar res. Cadascú a casa seva». Els montblanquins entenien que les vides de Vidal i Barraquer i Viladrich haurien corregut perill a mans de l’escamot barceloní.

51. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 18.

52. Francesc Sifre (febrer de 1987). «A propòsit d’uns cartells (12)», Espitllera (Montblanc), p. 37-40.

53. Id.

Butlleti 2021.indd 205

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

206 Manel Tarés i Lagunas

6. Retorn amb intencions de venjança Els milicians de l’Hospitalet de Llobregat tornaren a Montblanc uns quants dies més tard, el 10 d’agost, en dos camions i amb algunes metralladores, tot exigint el retorn de les armes i reclamant explicacions del que havia passat amb el cardenal. Aquesta és la data que aporta Vives i Poblet en la seva crònica, en què remarca el paper dissuasiu que hi jugà Ramon Porté, «únic membre del Comitè que estava en condicions de tractar de tu a tu amb aquells faistes excitats».54 Aquest aconseguí apaivagar la discussió mostrant-los finalment l’ordre escrita d’entrega del cardenal a la Generalitat i els joves acabaren marxant: «Així acabà el salvament del Cardenal Vidal i Barraquer», sentenciava Vives i Poblet.

Diversos anys més tard, a la fi del 1967, des del seu exili francès, Porté explicà per carta a Josep Andreu i Abelló com havia anat aquella topada:55 A los dos días se presentaron dos camiones de hombres armados bloquean la plaza, un numeroso grupo hace irrupción al Ayuntamiento. Yo no me encontraba aquel momento en el Comité, al enterarme de lo que pasaba acudí allí. Los hombres estaban furiosos, fustigando nuestra actitud, reclamando armas y los dos iglesiástios, amenazadores y exigentes. Yo en medio del vulcán, inquieto pero sereno, defendiendo nuestra postura firmamente, vetuperando el despliegue de fuerzas y la pérdida de energías en actos como el presente. La discusión fue violenta y larga, pero ante mi tenacidad argumentada logré calmar los ánimos, pero las intransigencias continuaban. Otro grupo hizo irrupción más airado si cabe. Por una casualidad uno de los recién llegados me conoció. Pero Porté… Tú también le contesté… Compañeros, yo conozco al compañero Porté y él sabe lo que hace, por tanto, no insistís más. Pero queremos las armas que nos quitaron.56 No sé dónde están muchachos, de tener armas en mi poder os las daría voluntariamente. Así finalizó amistosamente, lo que en principio fue un interrogatorio amenazador.

54. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Notes sobre el cardenal preses del treball de Lluís Vives i Poblet i altres notes recollides verbalment. Reg. 781.

55. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Correspondència. Reg. 1460.2.

56. Es refereixen a quan els desarmaren a la carretera de Lilla aquell 23 de juliol.

Butlleti 2021.indd 206

17/11/2021 16:36:20

207 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

Tanmateix, Porté s’erra en el seu relat quan situa aquests fets només dos dies després de la detenció de Vidal i Barraquer, però encara és més grossa la confusió amb la data d’arribada del diputat Solé i Pla per demanar pel cardenal, ja que la situa uns quants dies més tard de la visita sorpresa dels anarquistes forasters. Encara podríem afegir el testimoni del vimbodinenc Veciana i Poblet, que no sembla pas que presenciés els fets, sinó que els li devien explicar, bo i deixant-los anotats en el seu dietari:57 Al enterarse de lo sucedido los de Hospitalet unos 15 días después de la fuga, presentáronse a Montblanch tres coches obnibus con gente armada, los cuales pararon en la plaza de Montblanch, llevando uno de los coches emplazado a cubierta una ametralladora que encararon al edificio del Ayuntamiento, donde se dirigieron reclamando y queriendo exigir por la violencia el arzobispo o bien los que le liberaron.

Pasó la población de Montblanch, momentos difíciles, parecía que aquel día hiba a haber un choque sangriento, gracias que en Montblanch movilizaron toda la fuerza de ambas sindicales y mientras tanto con gran táctica les hacían preparar para todos, una buena comida y lo que estimaron tan ábilmente que los de Hospitalet marcharon de Montblanch contentos y sin haber conseguido el objetivo que allí los condujo.

D’altra banda, l’actuació del comitè revolucionari de Montblanc en l’afer Vidal i Barraquer és valorada positivament per la gent de la comarca, perquè contribuí al salvament del cardenal de les mans de la patrulla forastera. Per a Veciana i Bonet, els de l’Hospitalet no aconseguiren endur-se els religiosos «gracias a la energía de los dirigentes del pueblo de Montblanch». L’article de Jordi Moreno (2019) es fa ressò d’aquest sentiment d’orgull dels montblanquins per haver contribuït al salvament del prelat tarragoní. Ara bé, aquí és interessant de consignar la reflexió que feia Ramon Porté en la seva carta a Josep Andreu i Abelló:58

57. Cal tenir en compte que Veciana, segons manifesta en la introducció del manuscrit, havia començat l’escriptura del dietari als inicis d’abril de 1937 i, després, en destruí alguns paratges que completà molt posteriorment, l’any 1973, apel·lant a la seva memòria dels fets.

58. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Correspondència. Reg. 1460.2.

Butlleti 2021.indd 207

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

208 Manel Tarés i Lagunas

Decir que Montblanch salvó la vida del cardenal Vidal y Barraquer es una hipótesis. Los muchachos que lo llevaban de tener intención de deshacerse de él, les sobraba tiempo de haberlo hecho antes de interceptarlos, ellos dijeron que lo querían entregar al Comité de su población, y el Comité pienso que dada la figura y conducta del personaje habría consultado antes.

Andreu i Abelló assenteix, tal com li contesta en una carta del 19 de gener de 1968: «Personalment crec com vos que l’haurien entregat al Comitè del que depenien i que aquest l’hauria passat al govern de Catalunya».59 Tot apunta que els segrestadors reberen indicacions de mantenir viu el cardenal quan donaren l’avís al seu comitè corresponent. Ja hem vist com Peirats recordava que, estant a l’Hospitalet, el demanaren per reunir una colla de milicians que havia d’acudir a Montblanc per aplegar-se amb els seus que ja s’hi trobaven. Fins i tot Fidel Miró i Solanes, secretari general del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, assegurava en una entrevista molt posterior que havia estat enviat a Montblanc per demanar l’alliberament del cardenal als milicians de l’Hospitalet.60 Tots aquests moviments que s’endevinen dins les famílies anarquista i anarcosindicalista a penes han deixat evidències documentals i ens resulten molt difícils d’historiar més enllà de les confuses i difuses anotacions que hem recollit en memòries personals.

7. La dissort del bisbe Manuel Borràs No tingué la mateixa sort el bisbe Manuel Borràs i Ferré, que havia romàs al monestir de Poblet després de la detenció del cardenal. No és l’objectiu d’aquest treball analitzar les fosques circumstàncies que envoltaren l’assassinat de Borràs, de manera que remetem el lector al llibre de Manuel Fuentes i Francesc Roig (2004). Segons explica Viladrich (1978), «de com i per què el doctor Borràs va fer cap a la presó de Montblanc el cardenal no ho va poder saber mai». El canonge secretari tampoc no hi aprofundí mai, almenys en els seus escrits. Creiem, però, que ja que hem espremut aquests escrits, paga la pena exposar el que expliquen sobre el cas Borràs. Com és ben sabut, el bisbe, havent restat a Poblet, 59. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Correspondència. Reg. 1460.3.

60. «Fidel Miró’s Last Interview». En: https://www.katesharpleylibrary.net/mcvfp6

Butlleti 2021.indd 208

17/11/2021 16:36:20

209 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

fou traslladat per Toda al molí de la finca d’Anna Escubós i Girona (†1936), propietària d’una part de les terres veïnes del monestir, per tal de millorar la seva seguretat personal. A partir d’aquest fet, la Memòria…, el document que presumiblement hem atribuït a Viladrich, continua el relat d’aquesta manera:61 Unes senyores forasteres tremoloses i amb llàgrimes als ulls plenes de por no deixaven d’exclamar que la estada del Dr. Borràs al monestir seria la causa de la perdició de tots, perquè al enterar-se els revolucionaris del seu amagatall els matarien a tots. A n’aquestas s’hi va unir la cuinera de T. [Toda] que tenia gran ascendent en ell i a desgrat de les rahons convincents i fermes de G. [Guitert] de que es devia callar i amagar la estada del Prelat al seu amagatall fins al cap de un parell de dies que ell se comprometia endur-s-el a Barcelona amb l’auto oficial del Patronat i posar-lo allà en salvo, no era escoltat ni molt ni poc, al revés encar tingué de sentir-se alguna paraula no gens agradable per part de T. [Toda] completament acovardit i de alguna de les fembres reunides al menjador.

Toda rumià aquests arguments i el dia següent prengué la ferma determinació de telefonar al comitè de l’Espluga de Francolí, ja que «com a Compromissari de Poblet no volia compromisos». A la poca estona, detingueren el bisbe Borràs, que fou empresonat a Montblanc, en una cel·la aïllat de la resta de presos religiosos.

Assabentat el cardenal mentre també era pres allí, demanà poder-lo veure, però no l’hi fou permès. Quan Vidal i Barraquer sortí de la presó, demanà insistentment que Borràs els pogués acompanyar. Tant Folch com Solé i Pla, d’acord amb el que explica Joan Viladrich, «digueren que no tenien ordres per això i davant la forta contrarietat visible en S. Em., digueren que res no hi havia contra d’ell i que la seva detenció era en vistes a la seva seguretat personal. D’altra banda, digueren, no hi ha pas lloc a l’auto».62 Per a Vives i Poblet, en canvi, fou un representant del comitè de Montblanc el que assenyalà que l’ordre de la Generalitat feia referència únicament al cardenal i, si es permetia que fos acompanyat pel jove sacerdot, 61. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 9.

62. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 24.

Butlleti 2021.indd 209

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

210 Manel Tarés i Lagunas

era «tenint en compte l’edat i l’estat de salut de l’arquebisbe, en un viatge llarg i de nit».63 Ara bé, en l’article publicat el maig de 1978, Viladrich afegeix encara: «Tanmateix, aquesta interpretació dels fets no s’adiu amb les paraules del diputat Solé i Pla, el qual, un cop enllestida la seva delicada gestió prop del comitè de Montblanc, declarà al mateix cardenal que no havia rebut encàrrec de gestionar la llibertat del doctor Borràs».

En canvi, el conseller Ventura Gassol sempre assegurà que havien donat l’ordre d’alliberar el cardenal amb el seu auxiliar: «No pensàvem pas amb el Dr. Vil. [adrich], que ignoràvem fos amb V. E.».64 De manera que tot apunta que es produí una confusió a Montblanc, tant per part dels dirigents locals com del diputat Solé i Pla. Però, novament, Ramon Porté sembla insinuar que no hi hagué aquesta confusió:65 Companys solament va demanar Vidal i Barraquer. L’altre capellà s’hi aferrà a ell. Sabia que era reclamat pel President de la Generalitat. Nosaltres vam fer l’orni; a aquell ningú no l’anomenava per a res, oi. I de l’altre bisbe ni dels capellans que hi havia ningú no en parlà ni s’hi interessà gens ni mica.

De totes maneres, malgrat les insistències del cardenal per salvar el bisbe Borràs, com bé han observat Joan M. Quijada i Neus Sánchez Pié (2017: 15), «la delicadíssima situació que s’havia creat arran del seu alliberament aconsellava, segons el parlamentari, deixar les gestions per a quan arribessin a Barcelona». Ja havia estat prou difícil negociar l’alliberament del cardenal, havent protagonitzat una topada entre els dirigents d’ERC i els homes forts de la CNT a Montblanc, com per lluitar per l’excarceració de l’altre eclesiàstic. És clar que Solé i Pla preferí postergar l’afer per l’endemà, a fi de tractar-lo des de Barcelona amb Gassol o Companys, suposant, probablement, que a la presó de la vida ducal estaria ben guardat. Al final, com és conegut, tots els esforços posteriors

63. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Notes sobre el cardenal preses del treball de Lluís Vives i Poblet i altres notes recollides verbalment. Reg. 781.

64. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 26.

65. Francesc Sifre (febrer de 1987). «A propòsit d’uns cartells (12)», Espitllera (Montblanc), p. 37-40.

Butlleti 2021.indd 210

17/11/2021 16:36:20

211 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

per part de Vidal i Barraquer foren debades. El 12 d’agost, membres dels comitès locals de Montblanc i Vimbodí el tragueren de la presó, el muntaren dalt d’una camioneta i, en un revolt de la carretera al seu pas pel coll de Lilla, el mataren a trets (Fuentes i Roig, 2004).66 La versió que ofereix la Memòria… és que s’havien presentat a Montblanc uns veïns de Vimbodí «fingint-se agents de l’autoritat de Tarragona i demanaren al Sr. Bisbe que els hi fou lliberat, creguts els de Montblanch que era per portar-lo a Barcelona com els altres Senyors».67 Si fou així, costa de creure que no fessin les comprovacions oportunes per verificar aquella ordre d’alliberament, tal com ho havien fet abans amb Vidal i Barraquer.

8. L’alliberament La Generalitat havia estat, doncs, alertada de la detenció de Vidal i Barraquer a Poblet. El doctor Joaquim Guitert havia trucat directament a la Conselleria de Cultura, que dirigia Ventura Gassol, tot i que hi podria haver hagut altres contactes telefònics o, fins i tot, personals. Per exemple, el diputat d’ERC Josep Folch i Folch, alhora membre del Comitè Antifeixista de Montblanc, afirmava en una entrevista que s’hauria desplaçat personalment a Barcelona per comunicar al govern la detenció del cardenal (Moreno, 2019), una acció que, de totes maneres, no hem pogut contrastar amb cap altra font. En canvi, el testimoni de Joaquim Dardalló, secretari general de Governació, que tractarem més endavant, afirmava que Folch havia telefonat al conseller de Governació Josep Maria Espanya per posar-lo al corrent de la detenció del cardenal.68 El cas és que, la segona nit a la presó, cap a les dues o les tres de la matinada, segons explica el mateix Viladrich, s’hi presentà Antoni Iborra i Ferrer, exregidor del BOC i membre del comitè montblanquí, acompanyat de Lluís Vives i Poblet, que exercia d’oficial de Secretaria de l’Ajuntament, juntament amb tres agents

66. Vidal i Barraquer s’assabentà de la mort del bisbe Borràs per una carta que li envià el 24 d’agost el cònsol italià a Barcelona, rebuda a través de la Secretaria d’Estat.

67. Arxiu Municipal de Cambrils (AMCAM). Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich. Memòria de lo succehit amb la detenció del Exm. Sr. Cardenal (Q.E.P. D.) Vidal y Barraquer…, p. 12.

68. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. El rescat del cardenal Vidal i Barraquer.

Reg. 781.

Butlleti 2021.indd 211

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

212 Manel Tarés i Lagunas

policials per tal d’alliberar els dos eclesiàstics amb l’ordre d’entregar-los al representant de la Generalitat que els duria cap a Barcelona.69 En efecte, aquell vespre del 24 de juliol s’havia presentat a Montblanc el diputat Joan Solé i Pla, en representació del govern català, acompanyat d’una patrulla de Mossos d’Esquadra, per tal de reclamar el cardenal. Després de llargs debats amb el comitè, aquest exigí una ordre signada pel president Companys, en què reclamés l’entrega del prelat i es responsabilitzés de la seva custòdia. El president els la donà de veu per telèfon, adreçant-se a Ramon Porté, que continuava insistint tossudament a poder disposar d’algun document fefaent. Molts anys després, aquest explicava aquell estira-i-arronsa de la manera següent:70 [En Solé i Pla] Es va presentar tot bufat: «Venim a buscar-lo» (el Cardenal). Amb què?, que li dic. «Oh, sóc diputat jo», ell que fa. I a mi, què! … Vinga, papers. Ensenyeu-me’ls. Volem garanties. Tot plegat una hora de discussió i ell no volent baixar del ruc. A la fi va comunicar per telèfon amb el Poeta, aquell que declamava (Ventura Gassol). Em digué per l’aparell: «¿Però no veieu que no té importància, amic Porté? […] Per què el voleu vosaltres?…» Res, papers damunt la taula, jo. «Però no veieu que la Generalitat i la C.N.T. són amics?…» Res, contra l’entrega, justificació.

I així més de deu minuts parlant amb el de l’esclavina. Veient que no se’n sortia ho digué a n’En Companys. Aquest picà directe des del seu despatx.

Hi vaig parlar més d’un quart d’hora. Deia el mateix que l’altre, que si amics… Però Companys i l’altre no volien comprometre’s. No volien donar papers. Sols de paraula. Ni ell ni l’altre.

Davant la insistència de Porté, el president Companys els feu enviar immediatament l’ordre per escrit: «En nom del Govern de la Generalitat ordeno que el doctor Vidal i Barraquer i el seu acompanyant sian entregats al dador, 69. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Notes sobre el cardenal preses del treball de Lluís Vives i Poblet i altres notes recollides verbalment. Reg. 781.

70. Francesc Sifre (febrer de 1987). «A propòsit d’uns cartells (12)», Espitllera (Montblanc), p. 37-40. També el mateix Porté exposava una explicació similar en una carta a Josep Andreu i Abelló escrita el desembre de 1967: «Como no llevaban un documento en regla y especial, yo no consideré una petición formal. […] sin un documento firmado por el presidente de la Generalidad no obtendréis Vidal y Barraquer». AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Correspondència. Reg. 1460.2.

Butlleti 2021.indd 212

17/11/2021 16:36:20

213 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

i restin presoners a disposició del Govern de la Generalitat».71 Amb aquest document, el comitè de Montblanc respirava alleugerit en veure’s descarregat de la responsabilitat d’haver lliurat els dos eclesiàstics, sobretot pensant en futures represàlies que poguessin rebre per part d’elements extremats. Porté atribuïa aquella postura seva a la por, un motiu també al·legat per Vives i Poblet, que escrivia que el comitè estava esporuguit, sota la pressió d’alguns «capcalents més extremistes» que s’havien congregat a la plaça Major de la vila, així com per les amenaces propinades pels faistes barcelonins quan foren expulsats de Montblanc.

Vidal i Barraquer i el seu familiar Viladrich desconeixien, evidentment, totes les gestions que feien les autoritats, així com els luctuosos esdeveniments que ocorrien a la comarca aquells dies. La matinada del dissabte 25 foren trets de la presó i presentats davant del Comitè del Front Popular. Aquesta vegada els rebé Josep Folch i Folch, que els comunicà que els entregaven a la Generalitat.

Porté, en canvi, assegura que fou Ramon Gaya i Jové, membre del comitè, en representació del PSUC, que actuava de secretari, qui feu l’entrega a l’enviat de la Generalitat.72 Finalment, Vives i Poblet assegura que els dos religiosos no arribaren a trobar-se mai amb cap membre del comitè, tan sols amb el diputat Solé i Pla.73 Sigui com sigui, Vidal i Viladrich pujaren a l’automòbil oficial, un gran Hispano que duia un rètol amb la inscripció «Servei de la Generalitat», escortats per agents dels Mossos d’Esquadra (un dels quals seria Josep Joffre Filippo, un antic voluntari de la Gran Guerra; Esculies, 2011: 270) i acompanyats del parlamentari barceloní. Abans de marxar, els donaren roba de paisà perquè poguessin passar més desapercebuts de cara als controls més que probables que trobarien al llarg del trajecte, atès que fins aquell moment els dos eclesiàstics havien vestit la roba talar. Marxaren, doncs, cap a Barcelona sota la protecció del govern català: «Eren les tres de la matinada, la plaça es trobava deserta i ben escassos eren els qui presenciaren el lliurament del pres que tant havia costat d’arrencar».74 71. Reproduïda, per exemple, a Sylvia León Duaso, «La orden que salvó la vida de Vidal i Barraquer», Diari de Tarragona, 5 de juny de 1994, p. 3.

72. Francesc Sifre (febrer de 1987). «A propòsit d’uns cartells (12)», Espitllera (Montblanc), p. 37-40.

73. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Notes sobre el cardenal preses del treball de Lluís Vives i Poblet i altres notes recollides verbalment. Reg. 781.

74. Id.

Butlleti 2021.indd 213

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

214 Manel Tarés i Lagunas

9. Una font discordant Des de l’entorn d’ERC, especialment, s’insistí en el paper essencial jugat pel govern de la Generalitat de Catalunya en el salvament del cardenal i arquebisbe de Tarragona. Paga la pena fer referència als testimonis recollits a l’exili pel polític d’ERC Joan Sauret i Garcia (1899-1985), amb els quals elaborà un breu informe titulat El rescat del cardenal Vidal i Barraquer. Aquest fou la base d’un article publicat l’agost de 1970 a la revista Vida Nova, que l’exili republicà català editava a Montpeller, tot i que nosaltres hem consultat només un esborrany preliminar de l’informe mecanoscrit conservat en el fons personal de Ramon Muntanyola.75 Sauret hauria escrit aquest document a París el 1967 a partir dels testimonis de Joaquim Dardalló i Altés (†1979), advocat i exsecretari general de Governació, i Miquel Guasch i Sales, que havia estat batlle de l’Espluga de Francolí. Tots dos presenten una versió força discordant dels fets de l’empresonament i l’alliberament de Vidal i Barraquer.

Dardalló assegurava que el president Companys li havia manat de desplaçar-se a Montblanc amb les forces de seguretat per alliberar el cardenal i traslladar-lo a Barcelona. Segons l’alt funcionari, duia una ordre signada pel president per tal que el cardenal fos entregat a la Generalitat i recorda que el document anava adreçat a l’alcalde de Montblanc. Segons Dardalló, sortiren de Barcelona a les deu de la nit amb quatre automòbils portant-lo a ell i diferents forces de seguretat, els quals arribaren a la capital de la Conca de Barberà a l’alba. Amb les forces que l’acompanyaven, col·locà controls a les sortides de la vila. Cal entendre, però, que Solé i Pla ja havia fet la feina de recollir el cardenal i, simplement, Dardalló hauria fet l’entrega al comitè de Montblanc de l’ordre escrita que els havia promès el president. A diferència del que expliquen altres relats, no hauria estat, doncs, un simple motorista el que hauria portat el document a Montblanc, sinó tot un contingent de seguretat acompanyat de l’alt funcionari.

En segon lloc, no sembla aparentment gaire fiable la versió que explicà Guasch, molt discordant amb altres testimonis recollits. Segons ell, el matí del 28 de juliol [sic] s’arribà a Poblet acompanyat d’altres dos regidors responent a una trucada de Toda que li demanava que hi acudís. Trobaren el monestir envoltat de camions amb gent armada provinent dels voltants de Barcelona amb la 75. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. El rescat del cardenal Vidal i Barraquer.

Reg. 781. La còpia no és completa perquè li manca un full.

Butlleti 2021.indd 214

17/11/2021 16:36:20

215 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

intenció de detenir el cardenal i el seu secretari. Aleshores, Guasch convencé els patrullers de traslladar els religiosos fins a Montblanc en l’automòbil amb què havia arribat el diputat Folch i altres dos membres d’aquell comitè, avisats prèviament per l’alcalde de l’Espluga. La comitiva que duia els religiosos detinguts anava custodiada per davant i per darrere per les camionetes dels anarquistes.

El relat de Guasch generà força dubtes a Josep Andreu i Abelló, que consultà directament amb Ramon Porté. Aquest li respongué:76 Me asombra el relato que le hacen del episodio Vidal y Barraquer. De tratarse de pequeñas rectificaciones, cabría admitir descuidos, pero la descripción que le hacen es nada menos un folletón inventado de cabo a rabo, y deformados los elementos.

Potser la memòria de Guasch hauria deformat notablement els records i s’estaria referint a la detenció del bisbe Borràs, posterior a la del cardenal?

10. De Barcelona a Itàlia Un cop a Barcelona, Solé i Pla considerà que era poc prudent deixar el cardenal a la residència familiar de Sarrià i convingueren posar els dos religiosos en custòdia a l’interior del mateix palau de la Generalitat, on arribaren a les set del matí. Els rebé el conseller Gassol, que els explicà que es temien represàlies per part de la FAI per haver dut a terme aquella operació de salvament del cardenal.

Aleshores, el cardenal i el seu secretari foren amagats a l’edifici de la Conselleria de Governació en qualitat de protegits, en espera de tramitar-los l’evacuació del país. Des d’allà mateix, Vidal i Barraquer pogué telefonar al seu germà, que decidí enviar-li el seu fill Francesc Vidal-Barraquer i Marfà (1916-1976), acompanyat per Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979), fill d’un advocat de Sarrià molt proper a la família. Acordaren tots que calia posar els fets ocorreguts en coneixement del Vaticà a través d’algun consolat, per no aixecar sospites.

Tot seguit, els dos nois s’adreçaren directament al consolat de la Gran Bretanya. El mateix Serrahima (1968) explica que els atengué un secretari que els

76. AHT. Fons personal Mossèn Ramon Muntanyola. Correspondència. Reg. 1460.2.

Butlleti 2021.indd 215

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

216 Manel Tarés i Lagunas

digué que ni el cònsol ni el vicecònsol eren a Barcelona i que, sense el consentiment d’aquests, no podia fer gaire cosa pels dos religiosos. Davant d’aquestes poques possibilitats, els joves s’adreçaren al consolat italià, on foren atesos pel vicecònsol. Aquí trobaren més interès. En diferents converses mantingudes aquells dies, el cònsol general Carlo Bossi (1892-1972) es prestà a ajudar-los, a més de donar l’avís al Vaticà sobre la situació del cardenal. Hilari Raguer (1993) ha publicat els telegrames que Bossi trameté al Ministeri d’Afers Exteriors del seu país per comunicar el perill en què es trobava Vidal i Barraquer i les gestions que estava fent amb el conseller Josep Maria Espanya per tal d’evacuar-lo del país. Les autoritats italianes tractaren aquest cas amb especial atenció, com una manera més d’atreure’s la simpatia del Vaticà (González Vilalta, 2015). El cònsol visità Vidal i Barraquer a Governació en dues ocasions, els dies 27 i 28 de juliol. Bossi li digué que estava gestionant la seva evacuació en vaixell i li recomanà que ho mantingués en secret, «al objeto de dar la sensación de que había desaparecido como por encanto» (vegeu la Nota confidencial de Vidal i Barraquer). De fet, Bossi li aconsellà d’evitar Roma i refugiar-se a un altre lloc on pogués passar més desapercebut per a la premsa: «Tot això en vista a impedir possibles i greus represàlies de la Fai».77 Aleshores, el cardenal pensà en la cartoixa de La Farneta, a Lucca, que coneixia d’una breu visita que hi havia fet el 1921 de camí a Roma per rebre-hi el capell cardenalici. Viladrich puntualitza el següent:78 Fou el C. [cardenal] que va escollir-la lliurement i quantes vegades li havíem sentit dir durant aquests anys com estava agraït al bon Déu de la inspiració d’haver-lo portat prop d’aquests Monjos de pasta de sant […]

Res de càstig, ni d’imposicions de cap costat.

El mateix dia, la cambra del davant on s’estaven fou ocupada per un altre protegit del govern català, que resultà ser el bisbe de Tortosa, Félix Bilbao, amb qui es trobaren i compartiren aquelles hores d’espera. Aleshores, Vidal i Barraquer demanà al cònsol italià de fer-se càrrec, al mateix temps, del bisbe, cosa que aquell li admeté. D’altra banda, el dimecres 29, el cònsol francès, alertat per l’agent 77. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 32.

78. Id.

Butlleti 2021.indd 216

17/11/2021 16:36:20

217 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

consular de Tarragona, visità els religiosos per tal d’oferir-los refugi en un vaixell d’aquella nacionalitat atracat al port, encara que ho feia a títol personal, sense tenir instruccions del seu govern. El cardenal, «tot reconeixent volenterós que la intervenció francesa comportava tal vegada menys compromís que la del cònsol italià», pel fet que aquest últim representava un país feixista, hagué de rebutjar l’ajut perquè el d’Itàlia ja estava en marxa.79 El vespre del 30 de juliol era arribat el moment de treure els tres religiosos del país. Vidal i Barraquer, Viladrich i Bilbao es repartiren en dos automòbils, el del cardenal acompanyat de Gassol, que li digué que els portaven a un vaixell italià atracat al port. Una vegada allà, el conseller s’encarregà de fer preparar un bot per atansar els religiosos a la nau, el Fiume. En aquell moment, el capità Alberto Bayo (1892-1967) vingué a saludar el conseller i, com que els mariners tardaven d’arribar, Gassol li demanà de trobar amb urgència gent d’absoluta confiança per fer portar els tres homes al vaixell italià.

Viladrich sospitava que els mariners que els portaren amb la barqueta «feien aquell servei a contracor»:80 Després gent vinguda a Itàlia contaren al C. [cardenal] que efectivament la seva vida corregué perill seriosíssim al port, car aquells xicots en parlar-los del creuer italià el prengueren per un gran feixista que mereixia ser ofegat.

Fou el mateix Ventura Gassol qui ho explicà al cardenal i a Viladrich l’única vegada que es veieren a l’exili, precisament el dia abans de la mort de Vidal i Barraquer. Fou a la residència del mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), a Friburg, el diumenge 12 de setembre de 1943. Gassol els explicà que aquells mariners que acompanyaren els religiosos al vaixell italià s’havien conjurat per desfer-se d’ells, confonent-los amb uns feixistes, però amb l’ajut del capità Bayo havien aconseguit de trobar uns altres homes més fiables.81 Ja dalt del creuer, l’almirall i tots els oficials, en companyia del cònsol Bossi, reteren honors al cardenal.

79. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 32.

80. Ibid., p. 38.

81. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum IV, p. 110.

Butlleti 2021.indd 217

17/11/2021 16:36:20

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

218 Manel Tarés i Lagunas

Un temps després, Bossi visità Vidal i Barraquer a Roma i, d’acord amb el que reporta Viladrich en la seva crònica, els confessà que:82 […] al Consolat de Sant Sebastián espanyols li feren retret d’haver salvat el C., que era un rojo separatista, un mal español, etc. etc., que ojalá hubiera perecido! Amb energia els replicà que, segurament, no el coneixien i que estaven equivocats.

L’endemà al matí, els eclesiàstics pogueren celebrar missa a la capella del vaixell. Al vespre, passaren al creuer lleuger Muzio Attendolo, que els deixaria al port de La Spezia, on un servei de la Marina italiana els conduiria fins a Pisa i un auto de la policia els duria, finalment, a Lucca. Arribaren a la cartoixa a les vuit del vespre del primer d’agost de 1936, on foren rebuts pel coadjutor Bernardin Ritter.83 El dia 6, el bisbe Bilbao, perjudicat pel clima toscà que li afectava a la seva dolència asmàtica, partí cap a Viterbo.

Vidal i Barraquer visqué intensament aquells dies des de la partida de Tarragona fins a l’embarcament al vaixell italià amb l’angoixa que la seva vida i la del seu fidel acompanyant Joan Viladrich estaven en greu perill. Les primeres paraules que el cardenal escrigué al Vaticà just instal·lat a la cartoixa toscana foren: «Llegado a esta Santa Casa, después de haber sido arrancado de las garras de la muerte y de haber pasado durante nueve días un verdadero calvario de sufrimientos que Dios me ha dado fortaleza para resistir con toda serenidad […]».84 Vidal havia manifestat que, en alguns moments, havia notat com la Divina Providència «les asistía de una manera a veces casi sensible». (Nota confidencial). També ho escrivia Viladrich de manera molt similar, quan assegurava que Deu els havia protegit «a estones gairebé sensiblement». Foren les seves vivències com a religiosos.

82. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 41. Aquesta trobada fou abans que Bossi marxés a San Francisco, destinat com a cònsol general a partir del setembre de 1940 i, presumiblement, després de deixar Barcelona l’abril de 1940.

83. Viladrich anota en la seva crònica que entre els monjos de La Farneta n’hi havia un que era català, Xavier Maria Serres, que els ajudà a acomodar-se a la comunitat. AMCAM. Fons Arxiu Família Vidal-Barraquer. Memòries de mossèn Joan Viladrich, volum II, p. 42.

84. Carta de Vidal i Barraquer a Pacelli, 3 d’agost de 1936. Vegeu Cárcel (2015: 328330).

Butlleti 2021.indd 218

17/11/2021 16:36:20

219 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

11. Conclusions La major part dels treballs biogràfics sobre la figura del cardenal Francesc Vidal i Barraquer ha tractat l’episodi de la seva detenció, empresonament i alliberament el juliol de 1936 a partir d’uns pocs relats, aquells que la historiografia ha fet oficials, especialment l’informe confidencial redactat pel mateix prelat per enviar-lo al Vaticà una vegada aposentat a la cartoixa toscana. En el treball present hem reunit i confrontat diverses fonts que fan referència a aquells successos, moltes d’elles mediatitzades i deformades per la fiabilitat i la perdurabilitat dels records personals. No hem llegit només els documents produïts per les víctimes (Vidal i Barraquer i Viladrich), alguns d’ells inèdits, sinó també altres fonts sorgides dels diferents agents i interessos que envoltaren aquest episodi.

Hem intentat matisar l’actuació d’Eduard Toda, conservador de Poblet, sovint qualificada d’una mica galdosa, de manera que pensem que confià cegament en els dirigents de Vimbodí i l’Espluga de Francolí per tal que vetllessin per la seguretat del cardenal. D’altra banda, els escrits del canonge Joan Viladrich atorguen un rol important al doctor Guitert com a mediador amb els patrullers de l’Hospitalet i el comitè de Vimbodí. Precisament, Vidal i Barraquer anà a raure a una comarca prou conflictiva durant les primeres setmanes de la guerra.85 També hem volgut mostrar que les motivacions existents entre els diversos elements anarcosindicalistes involucrats en aquest episodi foren diverses. No sembla que els patrullers de l’Hospitalet haguessin arribat a ajusticiar el prelat, ja que foren conscients que la importància i la delicadesa del càrrec requeria dur-lo a Barcelona i utilitzar-lo possiblement com a ostatge. Les fonts per aquesta banda no acaben d’aclarir-ho, com tampoc donen llum sobre les pretensions dels revolucionaris de Vimbodí. En canvi, Porté, de Montblanc, tingué l’oportunitat d’explicar-se posteriorment, bo i defensant el seu paper en el salvament de Vidal i Barraquer. Era evident que l’actuació pública que havia tingut el cardenal durant la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República li conferia diferents graus de respecte entre les diverses famílies polítiques.

Arran de la seva mort el setembre de 1943, les necrològiques publicades per diferents mitjans catalans de l’exili mostraven aquesta admiració per la seva figura (Manent, 2000). Malgrat el silenci imposat per la dictadura franquista 85. Vegeu Andreu Mayayo (1986), La Conca de Barberà (1890-1939). De la crisi agrària a la Guerra Civil, Montblanc, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

Butlleti 2021.indd 219

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

220 Manel Tarés i Lagunas

sobre la figura de Vidal i Barraquer, en subsistí una pregona memòria local que, a partir de mitjan anys seixanta del segle passat, es popularitzà de la mà de diversos clergues divulgadors, com Ramon Muntanyola. L’èxit de l’operació d’alliberament i evacuació del cardenal de Tarragona, que després ha estat pregonat per diversos membres exiliats del govern català republicà, alhora que ha estat motiu d’orgull dels montblanquins, restà enfosquit pel tràgic desenllaç del seu bisbe auxiliar, el doctor Borràs, tal com s’han encarregat de recordar insistentment des dels rengles religiosos més ultramuntans.

Bibliografia Alsamora, Alfons. «El segle xx». A: Gual, Valentí [dir.] (2015). Història de Vimbodí i Poblet. Tarragona: Ajuntament de Vimbodí i Poblet - Arola Editors - Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili.

Bergadà, Àngel (1978). Vimbodí. Estudi històric, sociològic i religiós. Vimbodí: Parròquia de Vimbodí.

Cárcel Ortí, Vicente (2015). «Epistolario Vidal-Pacelli-Pizzardo-Montini y apuntes de la Secretaría de Estado (1936-1939)». Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 88, p. 267-1014.

Esculies, Joan (2011). Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys.

Barcelona: Edicions de 1984.

Fort, Eufemià (1957). Joaquim Guitert i Fontserè. In memoriam. Santes Creus: Publicacions de l’Arxiu Bibliogràfic.

— (1975). Eduard Toda, tal com l’he conegut. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Fuentes, Manuel; Roig, Francesc (2004). Manuel Borràs i Ferré: una vida al servei de l’Església. La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví.

García Oliver, Juan (1978). El eco de los pasos. Barcelona: Ibérica de Ediciones y Publicaciones.

Gavaldà, Antoni (1984). «Ramon Porté i Dalmau: de sindicalista a poeta».

Quaderns de Vilaniu (Valls), núm. 6, p. 31-48.

Gil Meseguer, Enric (2014). «Els Cano: història d’una família anarquista a l’Hospitalet». Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, núm.

28, p. 69-103.

Butlleti 2021.indd 220

17/11/2021 16:36:21

221 «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936

González Vilalta, Arnau (2015). «Marines de guerra, evacuacions i consolats estrangers al port de Barcelona, 1936-1937. Els casos francès i italià». Barcelona Quaderns d’Història, núm. 22, p. 261-276.

Gonzalvo, Gener (2005). Eduard Toda i Güell (1855-1941) i el salvament del monestir de Poblet, a través del seu epistolari. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Manent, Albert. «El salvament i el traspàs del cardenal Vidal i Barraquer a la premsa catalana d’exili». A: Aznar, Manuel [ed.] (2000). Sesenta años después. Las literaturas del exilio republicano de 1939. Vol. I. Sant Cugat del Vallès: Associació d’Idees-GEXE, p. 71-80.

Massó, Jaume (1994). Patrimoni en perill. Notes sobre la salvaguarda dels béns culturals durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1948). Reus: Edicions del Centre de Lectura.

Moreno, Jordi (2019). «Sopes de farigola a la presó de Montblanc. El pas accidental del cardenal Vidal i Barraquer per la presó de Montblanc (1936)».

Podall (Montblanc), núm. 8, p. 109-113.

Muntanyola, Ramon (2017). Vidal i Barraquer. Cardenal de la Pau. Vol. II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Nova edició ampliada a cura de Josep Massot i Muntaner.

Peirats, Josep (2009). De mi paso por la vida. Memorias. Barcelona: Flor del viento.

Piqué, Jordi. «El govern de la Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil a les comarques tarragonines». A: Sobrequés, Jaume [dir.]; Dueñas, Oriol; Martín, Josep Lluís [eds.] (2017). A 80 anys del cop d’estat de Franco. La Generalitat de Catalunya i Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Centre d’Història Contemporània de Catalunya; Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, p. 637-663.

Pozo González, Josep Antoni (2002). El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936. (Tesi doctoral Universitat Autònoma de Barcelona). Recuperada a: https://www.tdx.cat/handle/10803/4790.

Quijada Bosch, Joan Maria; Sánchez Pié, Neus (2017). «Semblança del cardenal arquebisbe de Tarragona Dr. Francesc Vidal i Barraquer». A: a. v. Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013). Tarragona: Silva, p. 11-16.

Raguer, Hilari (1993). Salvador Rial, vicari del Cardenal de la Pau. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Butlleti 2021.indd 221

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

222 Manel Tarés i Lagunas

— (2003). Arxiu de l’Església catalana durant la Guerra Civil (I. Juliol-desembre 1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Serra i Vilaró, Joan [1948?]. Víctimas sacerdotales del arzobispado de Tarragona durante la persecución religiosa del 1936 al 1939. Tarragona: Tipografia Successors de Torres i Virgili.

Serrahima, Maurici (1968). «Un record personal». Serra d’Or, núm. 109 (octubre) p. 24-26.

Tarés, Manel (2018). «Evacuació i detenció del cardenal Vidal i Barraquer a Poblet el juliol de 1936». Revista Cambrils, núm. 567 (novembre), p. 4-11.

— «Toda, Vidal i Barraquer i el complot d’Escornalbou de 1926». Article en premsa.

Viladrich, Joan (1978). «L’alliberament del cardenal i la immolació del Dr. Borràs». Quaderns de Pastoral, núm. 53 (maig), p. 70-80.

Butlleti 2021.indd 222

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 223-278 DOI: 10.2436/20.1001.01.224

L’ARQUEBISBE JOSEP PONT I GOL I L’ESGLÉSIA METROPOLITANA DE TARRAGONA (1971-1983)1 Antoni Moliner Prada2 Universitat Autònoma de Barcelona Article lliurat el 3 de juny de 2020. Acceptat el 13 d’abril de 2021

Resum L’article mostra l’actuació de l’arquebisbe Josep Pont i Gol com a pastor de la seu metropolitana de Tarragona i el seu pensament renovador. Analitza l’aplicació del nou ordenament dels organismes diocesans, seguint les disposicions conciliars i postconciliars; el suport que va donar a la Conferència Episcopal Catalana i a la cultura catalana, i la col·laboració amb la Conferència Episcopal Espanyola. Destaca la seva contribució a la concòrdia de Catalunya i de l’Església amb el retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer a la seu de Tarragona el 1978.

Paraules clau Església, arquebisbe, Josep Pont i Gol, servei, Catalunya, concòrdia.

1. Segona part de l’article dedicat a la figura del Dr. Josep Pont i Gol. El primer, com a bisbe de la diòcesi de Sogorb i Sogorb-Castelló (1951-1970), va ser publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XXXI, 2020, p. 475- 502.

2. El professor Antoni Moliner Prada va morir el 22 de setembre de 2020. Aquest article que editem de manera pòstuma va ser l’últim que va escriure en vida després d’una llarga trajectòria com a investigador i acadèmic.

Butlleti 2021.indd 223

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

224 Antoni Moliner Prada

Archbishop Josep Pont i Gol and the Metropolitan Church of Tarragona (1971-1983) Abstract The article presents the rol performed by Archbishop Josep Pont i Gol as pastor of the Metropolitan See of Tarragona and his renovating thinking. It analyses the application of the new system of diocesan bodies, following the conciliar and post-conciliar dispositions and the impulse that he gave to the Catalan Episcopal Conference and Catalan culture and the collaboration with the Spanish Episcopal Conference. It shows the various stages of his government and the problems of the Church at the end of Franco’s dictatorship and at the beginning of the new democratic regime. His contribution to the concord of Catalonia and the Church stands out, with the return of the remains of Cardinal Vidal i Barraquer to the Cathedral of Tarragona in 1978.

Keywords Church, Archbishop, Josep Pont i Gol, Service, Catalonia, Concord.

1. Introducció: les veus de L’Església de Tarragona El 26 de novembre de 1970 el Dr. Josep Pont i Gol, essent bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, va ser nomenat arquebisbe de Tarragona. El 21 de gener de 1971 prengué possessió de la seu metropolitana i primada, bressol del cristianisme a Catalunya, i va fer l’entrada oficial el 24 d’aquest mateix mes. El 9 de desembre de 1970 el Dr. Pont havia escrit una carta des de Castelló, adreçada als sacerdots de Tarragona, amb la il·lusió de començar una amistat, com a expressió de la comunitat eclesial, en la qual a ell pertocava l’ofici de pare i als sacerdots el de germans. La profunditat teològica i conciliar quedava palesa en aquesta frase:

Butlleti 2021.indd 224

17/11/2021 16:36:21

225 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

Aquesta amistat serà la millor traducció de la gran realitat teològica, per la qual el bisbe i els seus preveres formen l’únic presbiteri, al qual ha estat confiat el servei ministerial al Poble de Déu.3 Els agraïa les mostres d’afecte que li havien fet arribar, com a prova d’un futur diàleg franc i obert, i els demanava trametre als fidels la seva salutació i felicitació de Nadal. La simplicitat de la carta, la seva espontaneïtat i familiaritat obrien un nou estil pastoral a l’arxidiòcesi de Tarragona.

L’homilia d’entrada, pronunciada a la catedral el 24 gener i titulada «Les veus de l’Església de Tarragona», inspirada pel teòleg Dr. Josep Perarnau, era l’exposició programàtica com a pastor. Les lectures de la missa estaven tretes de la primera Carta als Corintis de sant Pau i de l’Evangeli de Lluc. La bona nova que Jesús portava era la seva persona enviada a l’Església de Tarragona, per continuar com una anella més de la mil·lenària cadena de successió de l’Església, apostòlica i primada. El text de sant Pau es refereix a la unitat de tots, jueus, grecs, esclaus i lliures, per l’eficàcia de la fe. Missatge que va portar sant Pau a Tarragona segons diu la tradició: Aquesta consciència del nostre origen apostòlic paulí és la gran veu, la primera, que ressona des de sempre i ens porta el missatge de l’Evangeli i la primera interpretació per a nosaltres.4 Altres veus potents i definitives del segle iii foren sant Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi: Un dels pastors, una anella d’aquesta Església, sant Fructuós, fa confessió de Jesucrist a l’amfiteatre d’aquesta ciutat i mor en les flames en testimoni de l’evangeli. Era en la persecució de l’emperador Valerià i governava la tarraconense el prefecte Emilià. […] Auguri i Eulogi triomfen màrtirs amb ell.5

3. «Carta de monsenyor Pont i Gol, escrita des de Castelló i dirigida als sacerdots de Tarragona, Castelló, 9 de desembre de 1970», Boletín Oficial Arzobispado de Tarragona (BOAT), 1 de febrer de 1971, p. 40-41.

4. «Les veus de l’Església de Tarragona. Homilia d’entrada del nou Arquebisbe Metropolità Dr. Josep Pont i Gol (24 de gener de 1971)», BOAT, 1 de febrer de 1971, p. 29-34.

5. Ibid., p. 30.

Butlleti 2021.indd 225

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

226 Antoni Moliner Prada

L’arquebisbe estava confiat perquè el Concili Vaticà II havia llaurat de bell nou per llançar la llavor del missatge de Natzaret, conscients que l’Església són tots els cristians. Finalment va dirigir salutacions a l’alcalde de la ciutat, el capítol de la catedral, sacerdots, religiosos, seminaristes, immigrats, turistes, cardenal Arriba y Castro, autoritats civils, diocesans de Sogorb-Castelló presents, gent de Bellpuig, bisbes de la Tarraconense i abats de Montserrat, Poblet i Solius. El missatge final era molt clarificador: Vinc a servir-vos. Junts, amb estreta comunió, servirem l’Església, la d’avui, la d’aquest temps postconciliar que vivim; i servirem el món, el d’avui, en concret, aquest poble nostre i precisament el d’aquest moment, ple de neguits i d’esperances de profundes transformacions.6 Després de la missa es va fer el ritual del besamans i la salutació personal de les autoritats, representacions i poble fidel. L’escut elegit del nou arquebisbe, partit en dues meitats, representa el seu ofici episcopal. A la primera meitat, el pont sota un estel i damunt uns corrents de sang significa la virtut santificadora de la sang de Crist. El bisbe és santificador de les ànimes i pont (pontífex) per a la glòria, com indica el seu llinatge i el seu cognom. A la segona meitat, el xai, als peus del bàcul de Crist Pastor sobre unes corrents d’aigües. El bisbe pastor guia els seus diocesans cap a les aigües de salvació. La divisa de l’escut és significativa: «Pontífex i Pastor del seu poble».

A la Declaració del 26 de gener el Dr. Pont es presentava com un tarragoní més al servei de tota la diòcesi: Soy un tarraconense más. No solo de la ciudad, sino de toda la diócesis. Y esto quiero remarcarlo fuertemente, porque a veces la capital absorbe lo que no es capital. Yo soy el servidor, el amigo, el padre, el arzobispo no tan sólo de la capital, sino también del último pueblo o pueblecito de la montaña o de la costa. Porque yo me debo a todos. Y por tanto, soy el servidor de todos y haré todo lo que pueda, dando todo el tiempo y todas mis fuerzas para el bien espiritual, e incluso material, de todos mis diocesanos.7 6. Ibid., p. 34.

7. «Declaración, 26 enero 1971», BOAT, 1 de febrer de 1971, p. 45.

Butlleti 2021.indd 226

17/11/2021 16:36:21

227 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

El seu pontificat el va orientar a aconseguir principalment la reconciliació en tres àmbits: la reconciliació del presbiteri, que implicava una pastoral de comunió (el Consell Pastoral diocesà); la reconciliació dins de la societat civil (tancar les ferides de la guerra, de la persecució religiosa i la repressió franquista); i la reconciliació amb el país i la identitat catalana.8 Els testimonis del seus col·laboradors més propers, la seva actuació en el camp pastoral i el seu pensament renovador situen l’arquebisbe Pont i Gol com un referent clau de l’Església de Catalunya en l’etapa postconciliar. Els primers mesos els va dedicar a entrar en contacte amb les diferents parròquies i organismes diocesans. Tot un programa obert, d’acostament, per conèixer personalment «coses, persones, pobles, organismes, grups i comunitats a nivell diocesà i provincial».9 El compromís prioritari era l’evangelització, obrir portes a la llum i a l’esperança, trencar les cadenes de l’opressió per alliberar els homes de la por i de la inseguretat: «Evangelizar es proclamar, con la palabra de Jesús Salvador, que los hombres deben reconocerse como hermanos, empeñados en una noble empresa común, unidos con el estimulante amor fraterno».10 2. El govern de l’arxidiòcesi En començar a governar l’arquebisbat, el Dr. Pont va creure que la millor manera era continuar el procés iniciat per l’assemblea conjunta de bisbes i sacerdots, impulsada per la Conferència Episcopal Espanyola.11 En la «Lletra oberta 8. Josep Gil i Ribas (2017), «El Concili Vaticà II», a Angel Belzúnegui Eraso; Josep Sánchez Cervelló i Alberto Reig Tapia [coords.], Església i franquisme. De la col·laboració amb el franquisme al seu combat, Tarragona, URV, p. 297-301.

9. «Preguem germans. Exhortació pastoral, Tarragona 27 d’abril de 1971», BOAT, 1 de maig de 1971, p. 83.

10. Ibid., p. 85.

11. El millor estudi sobre l’assemblea conjunta és el coordinat pels professors Feliciano Montero García, Joseba Louzano Villar i Francisco José Carmona Fernández (2018), La Asamblea Conjunta de obispos y sacerdotes de 1971: Estudios diocesanos, Universidad de Alcalá de Henares.

Respecte a Catalunya, cal consultar dins d’aquesta obra el capítol escrit per Jordi Viñas i Jordi Figuerola, «La Asamblea Conjunta en Cataluña y su contexto», p. 183-219. La història més oficial es troba al llibre de Pablo Martín de Santa Olalla i José Francisco Serrano Ojeda (2016), 50 años de la Conferencia Episcopal Española, Madrid, Encuentro. Altres estudis d’interès són els treballs

Butlleti 2021.indd 227

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

228 Antoni Moliner Prada

del Sr. Arquebisbe a tots els seus sacerdots» (2 de maig de 1971) insisteix en la corresponsabilitat de bisbe i preveres com a punt de referència previ a qualsevol acció pastoral. Era indispensable crear contactes, conversar i comunicar-se. L’assemblea conjunta a nivell diocesà s’havia posat en marxa al final del pontificat del cardenal Benjamín de Arriba y Castro. El Dr. Pont havia assistit a totes les reunions de responsables de la primera fase que s’havien celebrat. La segona fase era l’Assemblea diocesana, que calia preparar-la «amb temor saludable i esperança humil, deixant de banda les postures negatives, receloses, desconfiades, derrotistes, agressives i indiferents». Invitava a considerar l’Assemblea com a cosa pròpia i, per tant, calia prendre-hi part activa. A més, per una necessitat de comunió amb les esglésies diocesanes, de manera especial amb les diòcesis germanes de la Tarraconense. Seria la primera ocasió en què podria veure i trobar virtualment tothom: Cal pensar i realitzar una estructuració pastoral de la diòcesi que recolzada en la base, és a dir en el cos de la nostra Església, permeti una àgil acceptació i eficàcia de la tasca i directives comunitàries.12 El millor instrument per endegar l’assemblea era el Consell del Presbiteri, que s’encarregaria de l’Assemblea Diocesana, que assumiria els suggeriments dels diferents grups de treball, i les qüestions que creguessin més oportunes. A l’efecte va fer un calendari d’execució: pel maig i la primera setmana de juny, fer les votacions per al nou Consell del Presbiteri; pel juny, preparar els treballs de l’Assemblea; la setmana del 5 al 10 de juliol, celebrar l’assemblea diocesana.

Els dies 16 i 17 de juny de 1971 es va constituir el Consell del Presbiteri a Vallfogona de Riucorb, com a signe visible de valorar totes les parròquies i per no confondre l’arxidiòcesi de Tarragona i la ciutat de Tarragona.13 de Juan María Laboa (2001) «La Asamblea de obispos y sacerdotes de 1970 en España», Miscelánea Comillas: Revista de Ciencias Humanas y Sociales, vol. 59 , núm. 115, p. 397-429; i del mateix autor (2001b) «La Asamblea conjunta. La transición de la Iglesia española», XX Siglos, vol. 12, núm. 50, p. 4-33.

12. «Lletra oberta del Sr. Arquebisbe a tots els seus sacerdots (2 de maig de 1971)», BOAT, 1 de juny de 1971, p. 108.

13. Miquel Barbarà Anglès (1998), «Bona carta de navegació amb moltes tempestes», a Joaquim Claver Caselles [coord.], Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol, Tarragona, Arquebisbat de Tarragona, p. 107.

Butlleti 2021.indd 228

17/11/2021 16:36:21

229 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

El Reglament de l’Assemblea Diocesana establia la conformació de l’Assemblea i els seus organismes. El Consell de Presidència, format per l’arquebisbe i el delegat del clergat. L’equip de moderadors, conformat per sis preveres dels dotze que havien obtingut més vots en l’escrutini determinat pel Consell del Presbiteri. La Comissió de Ponents, formada pels membres responsables de les ponències, i el Secretariat General, que era el mateix del Consell de Presbiteri.

Seguint els suggeriments dels grups de treball, el Consell del Presbiteri va escollir la temàtica a tractar, la reorganització administrativa i pastoral de la diòcesi (Església local i preveres; reflexió teològica sobre l’Església de Tarragona; unitat i diversificació del sacerdoci cristià ministerial; vers una planificació econòmica de la diòcesi; per una Església local missionera i pastoral de conjunt).14 En una entrevista realitzada el mes de juliol, el Dr. Pont va fer una valoració de l’Assemblea confiat que donaria molta llum als problemes, en el sentit de complementar, potenciar i treballar sempre en fraternal col·laboració. La Província Tarraconense tenia molts problemes propis, ocasionats per la seva història, cultura, manera de ser i singular desenvolupament socioeconòmic, i la geografia de país fronterer i mediterrani.15 D’altra banda, la seva valoració de la reunió de setembre de 1971 de l’Assemblea Conjunta Nacional de Bisbes i Sacerdots era altament positiva. S’havia fet un treball de base i un assaig de diàleg intraeclesial a la llum de la fe, fruit d’una preparació perllongada i profunda, d’una enorme dosi de sinceritat i bona voluntat de tots: […] un sincer i humil examen de la situació i de les deficiències i el propòsit de renovada actuació, com a resposta de l’Església als problemes de la vida i la societat actual.16 El nou organigrama de la diòcesi, vigent des del 15 d’octubre de 1971, contemplava el Consell de Direcció, dirigit per l’arquebisbe com a president nat, cinc vicaris episcopals de les respectives zones territorials i el secretari 14. «Assemblea Diocesana conjunta Bisbes-Preveres», BOAT, 1 d’octubre de 1971, p. 150-160.

15. Ibid., p. 160-161.

16. «Qué ha sido de la Asamblea conjunta Nacional de Obispos y Sacerdotes», BOAT, 1 d’octubre de 1971, p. 177.

Butlleti 2021.indd 229

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

230 Antoni Moliner Prada

general-canceller. No hi havia vicari general, en tot cas, quan fos necessari, el vicari episcopal de Tarragona tenia les facultats necessàries per actuar. L’objectiu era que tots els preveres se sentissin representats a través dels membres del Consell de Direcció, com a expressió de les diferents visions i sensibilitats del presbiteri.17 La Secretaria General - Cancelleria de l’Arquebisbat, dirigida pel secretari general Miquel Barbarà Anglès, era l’oficina tècnicoadministrativa del prelat, de les vicaries i de la Secretaria del Consell de direcció, i assumia les funcions de l’antiga Cancelleria Episcopal i Secretaria de Cambra i Govern. Els altres organismes eren la Comissió Assessora de nomenaments, la Delegació Episcopal per a Afers Matrimonials i les delegacions diocesanes de serveis (Delegació Diocesana d’Ensenyament i Catequesi i Delegació Diocesana d’Assumptes Econòmics. El mandat dels nomenats era per a un bienni. Altres organismes, com el Tribunal Diocesà de Metròpoli, que exercia la funció judicial, restaven vigents.18 El nou ordenament preveia també les delegacions de Pastoral del Turisme, de l’Apostolat del Mar, de Pastoral Litúrgica i la Delegació de Laics, que ja s’havia creat.

La conservació del patrimoni artístic i documental va ser impulsada per l’arquebisbe Pont amb la creació d’una comissió diocesana específica, que va seguir la trajectòria dels arquebisbes anteriors. Els canvis demogràfics, la despoblació de moltes zones rurals i la restauració litúrgica postconciliar obligaven a conservar edificis, ornaments, llibres i altres objectes de valor artístic. La Comissió Diocesana del Patrimoni Artístic va ser creada el 13 de març de 1972, per inspeccionar els monuments, objectes i documents històrics i artístics de l’arxidiòcesi; assessorar els rectors en aquestes qüestions, procurar el compliment de les disposicions diocesanes i impulsar l’organització del Museu Diocesà i de l’inventari del tresor artístic diocesà.19 El febrer de 1974 es va introduir un nou ordenament d’alguns organismes rectors diocesans, adaptat a les noves exigències pastorals, en aplicació del Directorium de pastorali ministerio episcoporum promulgat pel papa Pau VI. El territori diocesà es distribuïa en circumscripcions més amples que els arxiprestats i

17. Barbarà (1998), p. 108. El Consell de Direcció, durant el pontificat del Dr. Pont, va celebrar 487 reunions per tractar temes pastorals i qüestions de preveres.

18. «Comunicació pastoral sobre el Nou Ordenament d’alguns organismes rectors diocesans, Tarragona 7 d’octubre de 1971», BOAT, 1 d’octubre de 1971, p. 197.

19. «Una Comissió Diocesana pel Patrimoni Artístic i Documental, Tarragona 13 de març de 1972», BOAT, 4 de juny de 1972, p. 143-153.

Butlleti 2021.indd 230

17/11/2021 16:36:21

231 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

que estarien regides per vicaris episcopals, com estava previst en l’ordenament.

Aquestes eren les cinc zones: Tarragona; Alt Camp; Baix Camp, Priorat; Conca, Segarra, Urgell, Garrigues; i Baix Penedès. Els vicaris tenien en llur zona la jurisdicció ordinària vicària, i en urgència s’establia que cada vicari episcopal tingués competència en afers matrimonials. Els arxiprests eren col·laboradors del seu respectiu vicari episcopal, i dirigien el treball pastoral en el territori a ells encomanat. Els cinc vicaris episcopals formaven el Consell de Direcció. En casos d’emergència del prelat, el suplia el vicari de cada zona. La Secretaria General de l’Arquebisbat coordinava el treball i tots els serveis i delegacions, per la qual cosa el secretari general tindria contactes adients amb els responsables d’aquests organismes. També es creava una oficina de Sociologia i Estadística.20 La progressiva industrialització i el turisme massiu havien canviat la fesomia de l’arxidiòcesi de Tarragona i calien noves pastorals i organismes específics.

Els suburbis a les zones industrials, les urbanitzacions a les ciutats, l’èxode de les comarques rurals i el despoblament interior demanaven una pastoral adequada als nous temps. Calia integrar les masses d’immigrants a la societat catalana, amb la consegüent desaparició dels guetos. Els capellans obrers i els militants cristians intentaven ser testimonis als barris amb moltes dificultats per a la promoció obrera. El fet de la divisió d’una mateixa comarca natural entre diverses diòcesis, com el Penedès amb Barcelona i el Priorat amb Tortosa, demanava també la col·laboració mútua entre les diòcesis.21 3. Els referents eclesiàstics: el pare Claret i el beat Bonaventura Gran L’arquebisbe Pont va presentar dues figures il·lustratives de l’Església com a referents per als seus diocesans. El primer, sant Antoni Maria Claret (18071870), que va viure un temps de canvis al segle xix, la transició de l’Antic Règim al liberalisme. Un món nou fruit de la revolució industrial, «en el qual triomfava l’home i la llibertat, i quedaven menysvalorats i en molts casos negats

20. «Nou Ordenament d’alguns Organismes Rectors Diocesans, Tarragona, 20 de febrer de 1974», BOAT, 4 de febrer de 1974, p. 69-72.

21. «Declaracions del Dr. Pont i Gol: El primer año en Tarragona», El Correo Catalán, 1 de febrer de 1972; BOAT, 10 de febrer de 1972, p. 40-42.

Butlleti 2021.indd 231

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

232 Antoni Moliner Prada

i perseguits els valors espirituals i transcendents».22 Claret procedia de Sallent i abans de ser sacerdot era un assenyat tècnic de la indústria tèxtil. En aquest context d’inestabilitat política i guerra civil a Espanya els anys quaranta, la societat es va polaritzar en posicions irreconciliables (capitalisme i proletariat). Claret, parlant i escrivint la llengua del poble, inicià un procés d’evangelització i el seu Catecisme de la Doctrina cristiana (1849) ha estat un referent fins al segle xx: Sol, amb pobresa, amb esforç, amb un testimoni viu i ple de vida evangèlica, confiat només en la virtut de la Paraula de Déu que se tornava foc en la seva boca, va seguir constantment i a peu totes les terres de Catalunya, va evangelitzar les llars i els pobles dels nostres avis i va sembrar al nostre país tota una bona llavor en quant a les formes de creure, de pregar i de viure cristianament.23 La seva veu apostòlica era un bon exemple de l’apòstol en un món de canvi, com l’època actual, en paraules del Dr. Pont: Ara més que mai l’home es té per autosuficient i no valora les coses transcendents de Déu i de l’esperit, enlluernat per les espectaculars conquestes que fa a la terra. Se sent i es vol lliure i es creu ésser llei de si mateix, amb el resultat de tancar-se i ofegar-se sense esperança dintre de si mateix. […] També s’han radicalitzat posicions i partits. Per tot això, també cal que aquest món nou rebi l’Evangeli i que en ell s’edifiqui el regne de Déu i s’incorpori al Cos de Crist que és la santa Església.24 El Dr. Pont va presidir el 24 d’octubre de 1971 a Vic la cloenda de l’any claretià, invitat pel seu bisbe i pels germans claretians. La reflexió als seus diocesans es converteix en una pregària davant del sepulcre del temple on reposen les despulles del sant: «[…] que entre tots ens fem dignes d’un altre P. Claret, precisament ara al nostre país i en els nostres temps, tan semblants i difícils com els seus».25 22. «Què demanaré davant el sepulcre de Sant Antoni M. Claret. Tarragona 23 d’octubre de 1971, festivitat de Sant Antoni M. Claret», BOAT,1 de novembre de 1971, p. 203.

23. Ibid., p. 204.

24. Id. 25. Ibid., p. 205.

Butlleti 2021.indd 232

17/11/2021 16:36:21

233 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

L’altre referent és el beat Bonaventura Gran (1620-1684), fill de la vila de Riudoms (Baix Camp), que celebra cada quinquenni una festa solemne. Beatificat el 1906, el Dr. Pont volia que la comunitat diocesana impulsés la seva canonització. La seva vida fou un camí interromput de conversió i acostament a Déu, i per això va esdevenir un membre operant i renovador de l’Església.

Novici i profés llec de sant Francesc a Escornalbou, membre del convent de Móra d’Ebre, després a la comunitat de Terrassa i a Roma, va viure al mig del món a l’estil franciscà, exemple de vida, convertit en sant universal en els difícils temps del barroc, tan mancats de renovació. Tot i que se’l coneix amb l’apel·latiu «beat Bonaventura de Barcelona», és una figura coneguda a Roma al convent de Sant Bonaventura al Palatí i un exemple per als de casa: «Ell, per tant, és molt nostre. És de casa. Fou un pagès, fill de pagesos del bon estil d’aquesta terra».26 4. Desenvolupament de la Conferència Episcopal Tarraconense i col· laboració amb la Conferència Episcopal Espanyola Gran part dels catòlics de Tarragona van rebre el seu nomenament amb veritable satisfacció i joia. Josep Pont i Gol estimava profundament la seva terra i volia el millor per a ella. Ara, com a arquebisbe primat, estava al bell mig del cor de les esglésies de Catalunya. Ja des de la seva joventut al seminari de Solsona havia après a estimar i valorar la seu metropolitana i primada de Tarragona.

Però això no vol dir, en cap cas, un amor excloent que el portés a desentendre’s de les altres diòcesis espanyoles o llunyanes. Com assenyala el bisbe Echarren, «en ell no hi va haver mai el menor tret de xenofòbia o d’exclusivisme ultranacionalista». En la seva tasca episcopal es va esforçar a potenciar les diverses esglésies de Catalunya i va treballar per la unitat dels bisbes catalans. Al mateix temps també va col·laborar en les activitats de la Conferència Episcopal Espanyola en els diferents organismes, en la Comissió Episcopal de Migracions, en la Comissió d’Acció Social i Caritat com a president, en la Comissió de Pastoral Social i com a membre de la Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola i vocal de la Comissió Mixta de Bisbes i Superiors Majors. També va participar 26. Ibid., p. 205-207; Id., «Exhortació Pastoral, 16 març de 1973», BOAT, març de 1973, p. 122.

Butlleti 2021.indd 233

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

234 Antoni Moliner Prada

en les activitats de la Comissió Episcopal de Pastoral en el camp, de la Pastoral de Turisme i en les reunions de vicaris que dita comissió va organitzar.27 Aquest tarannà de col·laboració i compromís amb l’organisme de Càritas Espanyola es reflecteix en un escrit publicat a la revista Cáritas, titulat «¿Un hombre nuevo?». El Dr. Pont reflexiona sobre la perspectiva de l’home actual que ha perdut el concepte i veritable raó d’ésser: Hemos quedado endurecidos y ya no sabemos qué es el amor, ni cómo los demás puedan querernos bien. Hemos quedado esclavos de nosotros mismos, y el mundo nuestra mansión, es el gran lugar de la opresión individual y colectiva. Así hemos quedado de envejecidos.28 Calia trencar l’esclavitud i les opressions i redescobrir que tots som germans en Crist. Aquest és «el nostre treball, l’home nou, il·luminat per la llum de la gran esperança que dona sentit a la vida i un perquè a la història de la humanitat»: Este es nuestro trabajo… Cáritas tiene un ministerio a cumplir, o sea un flanco a cubrir, a saber: vencer el endurecimiento de corazón para abrir a los hombres el camino del amor. Esta es su identidad. Y esto Cáritas debe hacerlo sin ostentación alguna, pero con seguridad y decisión.29 La preocupació i acció de l’arquebisbe Pont respecte a Catalunya cal veure-la com un fer país deslligat de la connotació política i del debat polític. Aquesta proximitat a les realitats de les persones és un element destacat de l’arquebisbe. Va viure la reorganització de la diòcesi de Tarragona en un moment de canvi de la política eclesiàstica del papa Pau VI, que va fer arxidiòcesis les grans ciutats, com Barcelona i Madrid, mentre que Tarragona va perdre el cardenalat. Referint-se al bisbe Pont, escriu Joan Miquel Bravo: «Ell era un home senzill de Solsona, si ell hagués estat carrerista, hagués posat el crit al cel, però no ho va fer».30 27. Ramón Echarren Ystúriz (1998), «Monseñor Pont i Gol, miembro de la Conferencia Episcopal de España», a Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol, p. 294.

28. «¿Un hombre nuevo?», Cáritas, 1973, BOAT, 4 de maig de 1973, p. 171-172.

29. Ibid., p. 172.

30. Catalunya Religió, 2 de novembre de 2015.

Butlleti 2021.indd 234

17/11/2021 16:36:21

235 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

Miquel Barberà Anglès assenyala que quan no se li va concedir el cardenalat, va venir a Tarragona el segon de la nunciatura apostòlica de Madrid a donar explicacions sobre l’imminent nomenament. Ell mateix —afirma— el va rebre i es preguntà: «Per què donar explicacions d’un fet que no en demana? Sembla allò d’excusatio non petita, accusatio manifesta». Tampoc no se li va concedir de tenir bisbe auxiliar, que ell volia que fos un prevere de l’arquebisbat. Sorprèn que després de superar tantes dificultats per posar-lo com a arquebisbe metropolità i primat de Tarragona, no tingués més suport després, deixant-lo bastant sol i sense gaire suport institucional.31 En la transició i la consolidació de la democràcia a Espanya i Catalunya, l’arquebisbe Pont es va adaptar a la nova situació sense grans dificultats, a diferència d’altres bisbes.32 Tenia un gran sentit d’Església, «era un home de mirada neta i de cor sincer», capaç de comprendre el món i la seva transformació, sense jutjar ni condemnar, ple de comprensió, dialogant sempre amb tothom. La seva imatge és molt semblant a la del cardenal Tarancón, que va presidir la Conferència Episcopal Espanyola (1971-1972) i va tenir un paper transcendental dins de l’Església en la transició.33 L’arquebisbe Pont des dels anys 1972-1973 es reunia dues o tres vegades a l’any amb un grup de bisbes espanyols, entre sis i dotze, per fer revisió de vida, intercanviar experiències pastorals, posar en comú les seves preocupacions i intentar millorar les assemblees plenàries de l’episcopat. Ell era el més gran d’edat, però sintonitzava amb els joves, com un més.34 Com a arquebisbe metropolità el Dr. Pont va potenciar la Conferència Episcopal Tarraconense, que s’havia constituït el 1965, d’acord amb la legislació conciliar. Integrada pels bisbes de la Província Eclesiàstica Tarraconense i de l’Arxidiòcesi de Barcelona, un total de vuit diòcesis,35 tenia com a objectiu l’estudi dels problemes comuns a totes elles i la coordinació de les activitats pastorals, segons exigia el bé comú de les esglésies particulars. Sempre va mantenir la seva vinculació amb la Conferència Episcopal Espanyola i amb els òrgans 31. Barbarà (1998), p. 110-111.

32. Sobre la transició política d’Espanya i la jerarquia catalana vegeu la tesi doctoral de Jordi Viñas Cirera, L’Església en transició (1971-1980). De la transició de l’Església a la transició política (dir. Jordi Figuerola), Universitat Autònoma de Barcelona, 2013. Es pot consultar on line.

33. Echarren (1998), p. 297.

34. Ibid., p. 298-299.

35. Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell, Vic, Barcelona i Tarragona.

Butlleti 2021.indd 235

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

236 Antoni Moliner Prada

estatuaris de la mateixa. Fou a partir de 1969 que els bisbes de les vuit diòcesis es reuniren amb una certa periodicitat.36 Les decisions eren acceptades si hi votaven a favor dues terceres parts del seus membres amb vot deliberatiu, i les votacions eren secretes. En la primera etapa va crear dos organismes interdiocesans, la Comissió Interdiocesana per a la Versió dels Textos Litúrgics al Català (1965) i la Comissió Interdiocesana de Litúrgia (1969).

Els problemes que va abordar la Conferència Episcopal Tarraconense al llarg de 1970 es refereixen a la problemàtica dels seminaris; la inserció dels religiosos en la pastoral diocesana i les reunions mixtes de bisbes i superiors religiosos; l’estudi sobre el treball no ministerial dels sacerdots; la celebració eucarística en grups particulars; la versió dels textos litúrgics en català; el calendari santoral de Catalunya i la temàtica de l’assemblea conjunta de bisbes i sacerdots.

L’arquebisbe Pont es va incorporar a la reunió del 3 i 4 de març de 1971.

Els bisbes van estudiar l’informe dels rectors dels seminaris majors i menors de Catalunya, i van deliberar sobre temes relatius a les reformes litúrgiques, aprovació d’associacions i l’assemblea conjunta de bisbes i sacerdots. A la reunió de juny, els bisbes van estudiar els documents sobre el sínode de bisbes relatiu al ministeri sacerdotal i la justícia en el món, la problemàtica pastoral a les distintes diòcesis relativa als sagraments i la formació dels sacerdots i moviments i associacions d’apostolat seglar. A proposta de l’arquebisbe de Barcelona, l’arquebisbe Pont va acceptar la presidència del Consell Directiu del Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona. La reunió del 16 de juliol del 1971 va tractar íntegrament sobre la qüestió de la ubicació de la Facultat de Teologia de Catalunya i la de l’11 al 13 de setembre de 1971, la temàtica de la pastoral catequètica.

Posteriorment, l’any 1974 es van institucionalitzar unes reunions o trobades amb professors de la Facultat de Teologia i l’any 1976 una trobada conjunta de bisbes i professors de la Facultat de Teologia de Catalunya. També es van potenciar les reunions entre bisbes i superiors religiosos el 1981 a Montserrat.

La diversitat de la temàtica pastoral analitzada, la reflexió comuna dels bisbes i la preparació acurada de cada una de les reunions, amb un ordre del dia que confeccionava el Dr. Pont, i el comunicat de premsa final, van contribuir a la difusió del treball fet a totes les diòcesis. Els distints sectors diocesans que 36. «Reglamento de la Conferencia Episcopal Tarraconense, Barcelona, 27 de junio de 1969».

Normalment, el bisbe encarregat d’una àrea pastoral formava part de la comissió episcopal de la mateixa temàtica en la Conferència Episcopal Espanyola.

Butlleti 2021.indd 236

17/11/2021 16:36:21

237 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

es reunien (catequesi, litúrgia, mitjans de comunicació social, ensenyament, patrimoni artístic, vida consagrada, missions, pastorals del santuaris, pastoral universitària i món obrer), van crear unes connexions interdiocesanes molt positives a tot Catalunya.37 L’arquebisbe Pont va presidir durant dotze anys la Conferència Episcopal Tarraconense que va impulsar la vida interdiocesana, amb la creació d’organismes pastorals dels vuit bisbats en forma de secretariat o de comissió interdiocesana. Entre els secretariats destaquen el Secretariat Interdiocesà de Catequesi, el de Mitjans de Comunicació Social, el de Càritas, de Promoció i Custòdia de l’Art Sagrat, de Pastoral de la Salut, de Relacions Bisbes i Religiosos, d’Arxivers Eclesiàstics, etc. Durant la seva presidència es van crear més de vint institucions i moviments interdiocesans, per la qual cosa es pot considerar el Dr. Pont com l’arquebisbe de la coordinació del treball pastoral interdiocesà.38 Sense aquesta experiència vital no s’hauria convocat el Concili Provincial Tarraconense de 1995, per aprofundir en les propostes del Concili Vaticà II, que va tenir present la realitat dels secretariats i comissions interdiocesanes existents.39 Una actuació eficaç de la Conferència Episcopal Tarraconense van ser els documents publicats sota la presidència del Dr. Pont, com El pluralisme en la comunió de l’Església (1972), Misteri pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l’amor i de la sexualitat (1975), entre altres.

Cal destacar també els comunicats anuals sobre la celebració del Primer de Maig, festa del treball i de Sant Josep Obrer, «festa de reflexió, de compromís personal i comunitari de l’Església, fent pròpia la causa dels pobres, dels treballadors i dels marginats».40 El comunicat de 1973 és rellevant per la commemoració del 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, ratificats per l’Assemblea General de l’ONU (1963), i el desè aniversari de l’Encíclica Pacem in terris (11 d’abril de 1963) de Joan XXIII. Ambdós documents 37. Lluís Martínez Sistach (1998), «El Dr. Pont i Gol, arquebisbe de la coordinació», a Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol, p. 220-221.

38. Ibid., p. 221-222 i 224.

39. Miquel Barbarà Anglès, «L’arquebisbe que va fer de pont i de guia», Església de Tarragona, núm. 88, novembre 1995, p. 10. «Un primer suggeriment d’aquest Concili el va fer aleshores el bisbe de Menorca Antoni Deig a la Universitat d’estiu de Prada, però la idea ja havia sortit de la ment i del cor de l’arquebisbe Pont i Gol». Vegeu Josep Gil i Ribas, «El Concili Vaticà II», 2017, p. 299.

40. «Comunicació Pastoral. 20 abril 1972», BOAT, 4 d’abril de 1972, p. 117.

Butlleti 2021.indd 237

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

238 Antoni Moliner Prada

inclouen una llista dels drets fonamentals de l’home, «universals, inviolables i immutables» i una sòbria enumeració de drets econòmics i socials que afecten particularment els treballadors.41 5. Camí d’espines i visita a Roma (1971-1972) Fent balanç del primer aniversari de la presa de possessió, l’arquebisbe Pont reafirmava els dos objectius principals: el coneixement més profund possible de les persones i dels pobles de la diòcesi, i les primeres passes per renovar els diversos organismes i la vida pastoral. La reorganització econòmica i pastoral de l’arxidiòcesi s’havia iniciat mitjançant les reunions preparatòries de l’assemblea conjunta de bisbes i capellans i les diferents convocatòries del Consell de Presbiteri assenyalades. No obstant això, era el seu propòsit fer un programa per a un període de diversos anys, amb un sentit de corresponsabilitat entre «Pastor, sacerdots i seglars».42 En declaracions a El Correo Catalán, el bisbe Pont es referia als grups de sacerdots i laics que obstaculitzaven el diàleg i la seva acció com a bisbe, i advocava per escoltar les diverses opinions i postures dins de l’ample camp del que és opinable. Calia escoltar-se, dialogar, estudiar i aprofundir amb vista a l’enriquiment comú: He encontrado personas y grupos angustiados y problematizados, tanto de clérigos como de laicos; he encontrado tensiones y disensiones que pueden romper la claridad y la unidad de la que el obispo es el centro y el responsable. No sirven fielmente a su misión pastoral los que manifiestan confusión en su vida de fe, o una vida excesivamente mundana. Tampoco la sirven los que para defender esta fe o estilo de vida clerical acuden a medios menos nobles, como son ironías, medias verdades, divulgaciones un tanto difamatorias, etc., con espíritu de secta y de oídos cerrados al diálogo. Con grupos atrincherados, que en el fondo y frente a situaciones 41. «Nota de la Conferència Episcopal Tarraconense amb motiu del 1 de Maig, 27 d’abril del 1973», BOAT, 4 de juny de 1973, p. 265-267.

42. «Entrevista con monseñor José Pont y Gol», Hoja del Lunes, Barcelona, 3 de gener de 1972, BOAT, 10 de febrer de 1972, p. 39.

Butlleti 2021.indd 238

17/11/2021 16:36:21

239 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

establecidas están, en una forma u otra, politizados, no se defiende la ortodoxia, ni se promueve la renovación.43 A l’homilia de la missa concelebrada a la catedral de Tarragona, amb motiu del primer aniversari (21 de gener), la seva veu es dirigí als sacerdots presents, en representació del presbiteri, i als fidels, recordant que calia superar les divisions, els malentesos i les dificultats de dintre i fora de l’Església.44 Amb motiu de la Pasqua de Resurrecció, el seu missatge adreçat als fidels insisteix en la conversió comunitària: «Ajudem-nos amb la nostra vida comunitària a aconseguir-ho pel camí d’una constant conversió».45 «Tots som Església», és el crit adreçat als laics de l’Església de Tarragona: «Veniu, formem ramat i família de debò.

No visquem amb tanta indiferent independència. Fem Església. Sentim-nos-en».46 A l’Església tots som part activa: […] a l’Església tots som part activa, i […] cal deixar ja de banda el vell concepte que només ho és la jerarquia. Els laics tenen responsabilitat en la missió general de l’Església. Individualment i col·lectiva cal que se’n responsabilitzin. […] Ens manca més coneixement, comprensió i coordinació d’uns i altres.47 Eren temps de bel·ligerància dintre de l’Església catalana. Calia superar les divisions existents mitjançant el camí de la concòrdia i el diàleg. En aquest context, cal interpretar l’homilia del 21 de maig de 1972, festa de la Santíssima Trinitat, quan es refereix a la tradició: Avui hom diria que alguns fan com si volguessin oblidar aquestes veritats o no adonar-se’n, clares en l’Escriptura i clares en la Tradició. S’estranya 43. «Declaraciones del Dr. Pont i Gol. El primer año en Tarragona», El Correo Catalán, Barcelona, 1 de febrer de 1972; BOAT, 10 de febrer de 1972, p. 41.

44. Boletín Oficial Arzobispado de Tarragona, 10 de febrer de 1972, p. 36-38.

45. «Tot fent camí amb Jesús ressuscitat, 20 abril 1972», BOAT, 24 de maig de 1972, p. 115-116.

46. «Tots som Església. Als laics de l’Església de Tarragona», BOAT, 4 de gener de 1972, p. 18-19.

47. «Comunicació Pastoral. A l’Església tots som part activa, 20 abril 1972», BOAT, 4 d’abril de 1972, p. 17.

Butlleti 2021.indd 239

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

240 Antoni Moliner Prada

la tradició fins a poder parlar d’alguna cosa així com «d’heretgia de la tradició». En nom de la tradició o del passat s’invoquen sistemes, pràctiques, maneres de fer i de procedir en ús a l’Església en altres circumstàncies de temps o de lloc. Però és la mateixa Església que, podent canviar-les les canvia, i, podent retocar-les, les retoca i posa al dia aquelles coses que no afecten el dipòsit de la Fe immutable, del qual és custodi la Jerarquia. No es pot acceptar que, en defensa del dipòsit de la Fe, s’ataqui descaradament aquells que en són els custodis. I passa que a títol de tradició i amb el pretext d’ortodòxia, s’està muntant una Església paral·lela, però de sentit contrari a la vertadera Església de Crist, la que Ell encomana al govern del Papa i dels Bisbes en comunió amb ell. Amb un concepte fals de fe, i no precisament amb la fe, es vol sostenir una situació falsament eclesial que poc té a veure amb el veritable Poble de Déu, com a tal, que és l’Església.48 En l’Exhortació pastoral de setembre de 1972, l’arquebisbe reflexiona sobre aquells que, en desconfiar de l’Església, l’abandonen amb el pretext que les seves institucions no són actuals: El remei —escriu— no vindrà pas de cap interpretació falsa o abusiva del Concili, sinó del camí tot nou obert per ell, vigileu de no trencar amb la Tradició, àdhuc doctrinal, puix que Ella radicalment és apostòlica. No feu repudi apriorístic de l’Església preconciliar, intentant de «reinventar-ne una de “nova”» des de dintre. En comunió pacient i amorosa ocupeu el lloc important que teniu en aquesta Església d’avui, tal com és avui, pensant que la d’avui, com la d’ahir, és «sempre reformada».49 Amb motiu del desè aniversari de la iniciació del Concili Vaticà II, l’octubre de 1972 l’arquebisbe Pont va fer unes declaracions al diari Tele-Exprés de Barcelona en què destacava com a fruit del Concili una triple realitat: l’Església, poble de Déu; comunitat eclesial sense diferències ontològiques; i propera al món i als homes amb respecte i amor. L’Església havia començat un camí d’esperances, 48. «Homilia, 21 de maig de 1972», BOAT, 4 de maigde 1972, p. 155; id., Biblioteca de Montserrat, 769 F 8º.

49. «Exhortació pastoral. Vigileu de no trencar amb la Tradició, 8 de setembre de 1972», BOAT, 4 de setembre de 1972, p. 219.

Butlleti 2021.indd 240

17/11/2021 16:36:21

241 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

però a causa de les limitacions aquesta llum, com tota llum, havia enlluernat alguna cosa: Ni de la igualdad esencial de todo el Pueblo de Dios se deduce un «igualitarismo democrático» y propio del cuerpo eclesial diferenciado y organizado; ni del deber de su presencia activa en el mundo, se deduce conceder un valor absoluto a sus realidades en demérito de los valores que son trascendentes; ni tampoco de la renuncia a todo poder, se deduce que los responsables de la Comunidad no tengan a su cargo el servicio de regirla en nombre del Señor. Estos son, por vía de ejemplo, algunos de los deslumbramientos que hoy sufrimos.50 Fou una transició difícil per a l’Església tarragonina, a causa de les divisions i el trencament de la caritat entre alguns sacerdots. A tots, demanava amb insistència l’arquebisbe Pont, l’esforç que calia per tal d’omplir abismes i refer la veritable caritat, la que sempre vol el bé i mai no vol mal. Conscient de la seva obligació, els manava construir la unitat. En una Carta als sacerdots, del 8 d’octubre de 1972, titulada «Fem-ho tot en caritat»,51 es dirigeix com un pare al seus fills assenyalant el camí. No era convenient deixar-se impressionar gaire, ni massa de pressa, per les suposades causes de les divisions. Calia tenir present que les suposades divisions doctrinals sempre han existit, com les diversitats doctrinals legítimes i escoles teològiques diferents. Per això demanava als sacerdots que fessin un esforç per posar-se doctrinalment al dia52 i confiar en l’Església pelegrina, com a mare: No es podia desconfiar de l’Església, fins abandonar-la amb el pretext que les seves institucions ja no són actuals; que heretades de temps passats, i revellides pels anys, ja no capten degudament els canvis d’una societat, que es va secularitzant, i que, con a llast tradicional, esclerotitzen en part la circulació renovadora de la saba conciliar.53

50. «Declaraciones del Dr. Pont i Gol en el décimo aniversario del Concilio», Tele-Exprés, Barcelona, 10 d’octubre de 1972, BOAT, 4 de novembre de 1972, p. 252-253.

51. «Fem-ho tot en caritat. Carta als sacerdots, Tarragona, 8 d’octubre de 1972», BOAT, 4 d’octubre de 1972, p. 215-221.

52. Ibid., p. 217.

53. Ibid., p. 219.

Butlleti 2021.indd 241

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

242 Antoni Moliner Prada

En una altra Declaració d’octubre de 1972 l’arquebisbe va denunciar la manca de caritat i de comprensió existent a l’Església de Tarragona: La mayor pena del obispo, sea de Tarragona sea de otras partes —me concreto, por tanto, en mi jurisdicción—, es la falta de caridad que existe por desgracia en nuestra Iglesia de Tarragona y en Cataluña y también —por qué no?— en otras partes. La falta de caridad, que es la falta de comprensión.

Nos encasillamos cada cual en nuestras concepciones y entonces no hay manera de entenderse.54 Res de privilegis, l’Església només necessita un camí lliure, sense obstacles ni posicions privilegiades, per anunciar l’Evangeli: «Quiere ser Iglesia rica, sólo del Evangelio, para que el fermento divino que ya ofrece a pobres y ricos no contenga adulteración ninguna».55 També té el deure d’exercir en el món «el seu ofici profètic», anunciar la veritat i la justícia, i denunciar i condemnar les culpes i el delictes acomplerts contra la justícia i la veritat: D’ací l’acusació il·lògica, però freqüent, contra l’Església, que fa política, precisament perquè no afavoreix una determinada política. D’ací també que, tot enfrontant-se contra els altres, sembrin la desconfiança els acusadors de torn.56 En definitiva, l’Església deixa de banda les opinions polítiques que poden tenir els fidels: «Però tampoc no vol que la facin servir precisament per a aguantar o justificar opcions temporals de cap mena».57 El 25 d’octubre de 1972 l’arquebisbe Pont va visitar Sa Santedat el papa Pau VI amb motiu de la peregrinació diocesana per ultimar els detalls del trasllat del cos del beat Bonaventura Gran, fill de Riudoms, a Tarragona. Els pelegrins foren rebuts pel papa en la audiència general dels dimecres, finalitzada la qual Pau VI va dirigir unes paraules entranyables a l’arquebisbe:

54. «Declaración. Octubre de 1972», BOAT, 4 d’octubre de 1972, p. 307.

55. «Declaración, 10 de octubre de 1972», BOAT, 4 d’octubre de 1972, p. 252.

56. «Exhortación pastoral, 8 de setiembre de 1972», BOAT,4 de setembre de 1972, p. 218.

57. «Homilia, 21 de maig de 1972», BOAT, 4 de maig de 1972, p. 156.

Butlleti 2021.indd 242

17/11/2021 16:36:21

243 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

Lei è nuovo Arcicescovo di Tarragona ma non è nuovo nel mio cuore. La desidero ogni bene in questa Sede cosí representativa. Benedico il suo ministerio i suoi sacerdoti e tutti i fideli, con preferenza i giovani e gli ammalati.58 En declaracions a Ràdio Vaticana, l’arquebisbe Pont va ressaltar l’aportació del Concili a l’Església del segle xx. La millor commemoració era aprofundir i treballar per fer realitat en la vida les noves orientacions de l’Església postconciliar. En aquesta època de transició i de crisi, davant les campanyes alarmistes, tant dels que es mostraven immobilistes com dels que volien separar-se de l’Església institucional, perquè creien que no caminava prou ràpid cap a les noves rutes, calia ser curosos. La mateixa Església a Espanya havia reflexionat profundament sobre aquestes dificultats, mitjançant l’assemblea conjunta, que era un fet molt positiu i dinàmic.59 L’arquebisbe va mostrar el seu suport a la Conferència Episcopal Espanyola, com a membre de la permanent que era i president de la Comissió Episcopal de Caritat i d’Acció Social, amb les limitacions que tenia, i amb la decisió de treballar amb Càritas per tal de la promoció del poble i el desenvolupament de tots els ordres, econòmic i eclesial comunitari. També comptava amb l’ajuda de Iustitia et Pax i de la Comissió Episcopal d’Apostolat Social. Respecte a la Conferència Episcopal Tarraconense, amb dificultats específiques, l’arquebisbe va manifestar que calia servir des de l’Església cada país en concret, on estava ubicada: Modestamente, puedo afirmar que nuestra Conferencia Episcopal de la Tarraconense comprende estos problemas e intenta también resolverlos.

Y así vamos organizando, dando cuerpo a los diversos movimientos de apostolado seglar, que están todos organizados a nivel de Cataluña, en cuanto a estudios, tenemos nuestra Facultad; está la Asociación de Teólogos Catalanes; estamos también preocupados y se trabaja con fruto en la cuestión de las traducciones litúrgicas, ediciones bíblicas, etc. También nos interesa nuestra cultura, porque la nuestra, específicamente catalana, como tantas otras, no siempre vive bajo el signo cristiano ni mucho menos.60 58. «Visita del Sr. Arzobispo a S.S. el Papa Pablo VI», BOAT, 4 de desembre de 1972, p. 303.

59. «Declaraciones a Radio Vaticana», El Correo Catalán, 1 de novembre de 1972; BOAT, 4 de desembre de 1972, p. 304-305.

60. Ibid., p. 305.

Butlleti 2021.indd 243

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

244 Antoni Moliner Prada

L’arquebisbe Pont va considerar que la millor commemoració del Concili a Tarragona era l’objectiu fixat per al següent curs, que el laïcat adquirís una consciència viva de la seva pertinença a l’Església local. La seva meta era constituir consells pastorals a tots els nivells. Les tres paraules clau en el pensament conciliar de l’arquebisbe eren aquestes: caritat, col·legialitat i corresponsabilitat.61 «La missió de L’Església és missió de tots», és el títol de l’Exhortació pastoral de novembre de 1972.62 6. Els anys amargs (1973-1974) Miquel Barbarà Anglès, que va viure molt de prop els problemes de l’arquebisbe Pont, es refereix a les dissensions internes existents entre sacerdots i catòlics, les «malaurades auques anònimes» que van deixar una amargor molt desgraciada en aquells moments de canvi. Assenyala que hi havia dies que anar a la casa de l’arquebisbat semblava fer un acte heroic: «Més d’un dia m’hi van caure les llàgrimes. La primera vegada que vaig rebre un anònim amb amenaça de mort, les cames en van tremolar de veritat».63 En aquest cas, era amb motiu de l’execució de Heinz Chez a Tarragona i de Puig Antich a Barcelona, el 12 de març de 1974.

També es refereix Barbarà als problemes existents a Ràdio Popular, i a la qüestió de les possessions a Sant Magí de la Brufaganya, «amb perill fins i tot per a l’aigua de les fonts que es porta cada any a Tarragona», contenciós entre l’arquebisbat i el capítol de la catedral amb motiu de les terres anomenades Rec Major de Tarragona.64 Un altre incident va ocórrer a la inauguració d’una de les Fires de Mostres de Reus, amb l’acusació d’haver pintat una bandera republicana en un senzill estand de l’arquebisbat. Fins i tot, en aquest cas, va haver de declarar en el Tribunal d’Ordre Públic l’arquebisbe Pont. «Sort —escriu— que el pintor que va fer aquell conjunt de colors, que no eren cap bandera, tenia carnet de Falange i per això es va sobreseure la causa».65 61. Ibid., 308.

62. «Exhortació Pastoral. La missió de l’Església és missió de tots, 23 de novembre de 1973», BOAT, 4 de novembre de 1972, p. 2.

63. Barbarà (1998), p. 109.

64. Ibid., p. 109. Sant Magí de la Brufaganya és un santuari situat al terme municipal de Pontils (Conca de Barberà).

65. Ibid., p. 109-110.

Butlleti 2021.indd 244

17/11/2021 16:36:21

245 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

Tampoc van ser fàcils les relacions amb les autoritats. El governador civil es va enfadar a l’atri de la Casa de l’Arquebisbe perquè els indicadors s’havien posat en català. Arran d’una jornada sardanista que es va fer a Almoster, la delegació de Tarragona va enviar un informe al Ministerio de Información y Turismo molt negatiu sobre l’arquebisbe. Com a anècdota, recorda Barbarà que en unes reunions sobre el monaquisme català, fetes a Bellpuig, hi van enviar dos guàrdies civils que van preguntar sobre el tema i van explicar que els havien enviat a informar sobre el «monarquismo catalán». Un dia, entorn d’un problema de Ràdio Popular, un director general li va dir al Dr. Pont: «Hay una Iglesia que nos gusta, y una que no nos gusta, y Vd. es de la que no nos gusta».66 L’arquebisbe Pont durant aquests anys difícils va insistir en la necessitat de la coordinació pastoral diocesana, la perseverança en la unitat en la fe i comunió dels cristians i l’enfortiment de l’Església local. La pluralitat pastoral havia de ser viscuda en la comunió: En principi, cal acceptar totes les formes i crear les noves que facin falta, de cara sobretot al jovent i al món obrer. Així donarem sortida a les diferents vocacions i aptituds de cadascú i tindrem un conjunt variat i enriquit.67 Després de la visita pastoral efectuada a Reus el març de 1973, va trametre unes reflexions als preveres que serveixen de radiografia de la situació: Tenim prou discussions en el camp doctrinal. N’hi ha que per l’afany legítim i avui indispensable d’uns nous plantejaments i d’unes noves formulacions de la doctrina de sempre, tracten barroerament i amb despreci les fórmules doctrinals fins fa poc vigents i que tots havíem estudiat, les destrueixen negativament i, amb facilitat, amb noves formes encara no prou madures o prou assimilades, posen en perill el dipòsit immutable de la fe. N’hi ha que, creient permanents i indispensables els plantejaments i formulacions de sempre, estan en aguait agressiu de qualsevol canvi per a titllar-lo d’error i d’heretgia, estenent el camp del dogma a detalls teològics, i condemnem, sense més en públic i en privat els que no pensen com ells.

66. Ibid., p. 111.

67. «Comunicació pastoral, gener de 1973», BOAT, 4 de gener de 1973, p. 65.

Butlleti 2021.indd 245

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

246 Antoni Moliner Prada

Aquells desacrediten el necessari progrés. Aquests fan poc amable i poc atractiva l’acceptació de la veritat. No manquen mai els líders, i a tots els nivells es constitueixen els grups, més o menys formals, que fàcilment esdevenen trinxeres d’eficàcia totalment negativa, o més ben dit, corrosiva de l’acció eclesial. Massa sovint les armes són una premsa ofensiva mortífera de la caritat.68 Convidava els preveres a revisar contínuament la seva vida personal, a donar testimoni d’una unió fraternal, a preocupar-se per la seva formació permanent mitjançant la delegació per a la doctrina de la Fe, i el compromís dels laics acceptant totes les formes noves per atreure el jovent i el món obrer. Però no s’havia de confondre la pluralitat amb la indisciplina: […] seria indisciplina anarquitzant tancar-se cada grup en les seves formes concretes com si en elles soles hi hagués reservada tota la virtualitat evangèlica.69 Els diners era un obstacle per a l’evangelització: En tota la tasca d’evangelització i de sagramentalització cal evitar tota aparença de negoci i d’ocasió de fer diners. Els preveres han d’ésser despresos, caritatius i viure senzillament. L’interès pels diners pot fer estèril tot el nostre treball. Una comunicació lleial de béns en seria de profit. Com està a nivell de ciutat la substitució d’aranzels? És molt interessant que la feligresia conegui l’estat econòmic de la parròquia i normalment també que, d’alguna manera, els laics hi intervinguin en l’administració.70 També calia proporcionar a la gent catequesi, predicació i litúrgia en la llengua pròpia de cada grup: Degut als moviments de població que provoquen la immigració i el turisme, cal proporcionar a la gent catequesi, predicació i litúrgia en la llengua 68. «Després de la visita pastoral a Reus. Unes reflexions per a una pastoral coordinada», BOAT, 4 de gener de 1973, p. 64.

69. Ibid., p. 64.

70. Ibid., p. 68.

Butlleti 2021.indd 246

17/11/2021 16:36:21

247 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

pròpia de cada grup, com ja es va fent. Cal també, però, que als grups forasters ja instal·lats entre nosaltres no els sigui negat sistemàticament el dret que tenen d’integrar-se a poc a poc a la nostra comunitat. Moltes vegades podria ésser útil fer servir diverses llengües en el mateix acte, cosa que altrament reflecteix l’esperit catòlic i d’obertura, manifestat ja en el primer Pentecostès.71 A l’homilia del 21 de gener de 1973, dia de sant Fructuós de Tarragona, gran màrtir i referent de l’Església local, el Dr. Pont es presenta com a bisbe, testimoni i servidor de la fe entre els germans: «Vull ser el primer d’entre vosaltres en aixecar la veu per a reafirmar-me i ratificar-me en la fe íntegra, tal com la professa l’Església avui».72 Va demanar als catòlics la revisió humil d’alguns punts de la fe i mostrar la seva vitalitat, i davant la divisió, la recerca «d’una plena comunió de fe i de caritat de les diferents esglésies i comunitats cristianes».73 De la mateixa manera, en la Comunicació pastoral de gener de 1973, dirigida als preveres i els laics, els demanava esforç i no laments: Resten, però, sempre a ciutat i als suburbis grans masses de gent a qui no arriba la nostra paraula. És problema que ens ha de neguitejar a preveres i laics. Cal fer el possible perquè l’Evangeli els arribi diàfan, sencer, humil, adequat, sense coacció i amb amor, moltes vegades pel contacte personal i amistat. Preveres i laics: no hi planyeu esforç.74 En una Comunicació pastoral de juny de 1973 es preguntava si «encara en som, d’Església?». Malgrat tot, hi havia un cristianisme anàrquic i massa tensions: Cada grup es creu posseïdor total de la raó i la veritat. Això ens podem preguntar: Però, en som, d’Església? El cristià és un home nou. El ser constitutiu ontològic és la «nova creatura». El ser constitutiu dinàmic és «l’amor».75 71. Ibid., p. 65-67.

72. «Homilia en el dia de Sant Fructuós. Diumenge III de durant l’any. Jornada de la Fe (21 de gener de 1973)», BOAT, 4 de febrer de 1973, p. 30.

73. Ibid., p. 29-31.

74. «Comunicació pastoral», gener 1973, BOAT, 4 de febrer de 1973, p. 67.

75. «Comunicació pastoral. “Però en som, d’Església?”, 10 juny 1973», BOAT, 4 de juny de 1973, p. 280.

Butlleti 2021.indd 247

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

248 Antoni Moliner Prada

L’Església estava oberta a tothom, com ho recorda el Dr. Pont en la seva salutació el setembre de 1973 als turistes i visitants de Tarragona, assenyalant que els homes del Penedès i del Camp de Tarragona, de tradició pagesa, els acollirien amb afecte, fent possible un intercanvi i diàleg de les diverses formes de vida i de cultura per a l’enriquiment de tots.76 La reconciliació, fruit d’una activitat ampla i coratjosa, podia reparar les ruptures amb els germans, amb la societat i amb l’Església. En tot cas, la crítica havia de ser sempre positiva i no negativa: Voldrem que les contestacions, avui freqüents i massa sovint negatives, no acabin en unes cledes de grups en lluita, sinó que esdevinguin «un dinamisme ben oportú a la comunitat eclesial». Ni tampoc no voldrem que les lluites de caire doctrinal i disciplinar acabin en fàcils i mútues excomunions, sinó que, estudiades i superades les causes de les dissensions, s’arribi des d’un conjunt de diferents perspectives i visions parcials de doctrina o disciplina, i en comunió amb el Pastors, a una integració de formulacions i pràctiques renovades. Menys encara voldrem que la crítica, de vegades molt dura i continuada, que es fa a la jerarquia, no acabi en causa de disgregació en l’Església, sinó en una aportació constructiva i en un enriquiment de criteris i de visions, coherentment i fidelment renovades.77 7. L’Església de Catalunya: llengua i història (1975) Com entenia l’arquebisbe Pont i Gol el servei a l’Església? Destaca sobretot la seva identificació amb l’esperit del Concili Vaticà II, manifestat com hem assenyalat en les seves consignes, «tots som Església», «vertebrem-la», obrint la participació de preveres, religiosos i laics en els diversos organismes diocesans i en l’acció pastoral de l’Església, i també l’obertura al Tercer Món. Una Església al servei del país? Una Església catalana?

76. «“A todos los turistas que vienen a pasar sus vacaciones entre nosotros”, juny de 1973», BOAT, 4 d’octubre de 1973, p. 341-343.

77. «Exhortació pastoral. La reconciliació, activitat àmplia i coratjosa, abril de 1974», BOAT, 4 d’abril de 1974, p. 144.

Butlleti 2021.indd 248

17/11/2021 16:36:21

249 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

El seu pontificat, com hem vist, està marcat per la potenciació de l’Església catalana. En una de les seves declaracions a la revista Canigó concreta el sentit d’aquesta pregunta: L’Església és universal, a tot arreu la mateixa. A cada país s’encarna, o s’ha d’encarnar en el poble que hi ha. Per tant —afirma—, jo crec en l’Església a Catalunya, com a França, com en altres llocs.78 El seu compromís de reconciliació en el país i d’afirmació de la identitat catalana queda demostrat al seus escrits, principalment en dues conferències que ens serveixen de referència. La primera la va pronunciar el 17 de gener de 1975 al Centre de Lectura de Reus amb el títol «La llengua de l’Església», i la segona, donada a Mollerussa el 21 d’abril, es titulà «L’Església de Catalunya, quins camins?». Totes dues van tenir un gran ressò en l’Església i en la societat catalana.

Respecte a la llengua de Catalunya, el Dr. Pont busca les arrels autòctones, per l’evolució de la llengua llatina: L’única cosa que es pot dir és que, sens dubte, el llatí popular que es va anar congriant en aquestes nostres encontrades va agafar unes formes dialectals més semblants al llatí popular gal·loromànic que no pas a l’hispanoromànic.79 Com a fites històriques de la mil·lenària història de Catalunya assenyala tres fets transcendentals i de conseqüències traumàtiques en l’evolució de l’aspecte lingüístic i cultural. En primer lloc, la batalla de Muret (1213, Pere el Catòlic), que va trencar de forma violenta la començada formació d’una família etnicopolítica amb les terres del Llenguadoc i la Provença. En segon lloc, el Compromís de Casp (1412), que va introduir unes relacions amb la nova dinastia de Ferran de Trastàmara de Castella i van obrir-se uns altres camins a l’evolució política i cultural. Finalment, la Guerra de Successió (1714), que va 78. «Una Església catalana? (d’unes declaracions del Dr. Pont i Gol a la revista Canigó, núm. 399, 31 de maig de 1975)», BOAT, 4 de juny de 1975, p. 275-276.

79. Josep Pont i Gol (arquebisbe de Tarragona), «La llengua de l’Església. Conferència pronunciada el dia 17 de gener de 1975, al Centre de Lectura de Reus», separata del Boletín Oficial del Arzobispado de Tarragona, 1975, p. 3.

Butlleti 2021.indd 249

17/11/2021 16:36:21

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

250 Antoni Moliner Prada

posar fi a les institucions públiques autòctones del regne de València, després de la derrota d’Almansa (1707), i de Catalunya i de les Illes, després de la caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714), i introduí el model borbònic centralista en l’administració.80 «Aquests fets han donat origen i donen bona part d’explicació a la situació que nosaltres vivim».81 La resposta de l’Església, davant aquesta realitat, ha estat sempre present, i moltes vegades gairebé sola, amb una influència positiva i en ocasions decisiva.

Les arrels de la personalitat i de la cultura diferenciada de Catalunya cal situar-les al començament del segle ix en els territoris de la Catalunya Vella, quan es va alliberar dels àrabs i es va integrar en l’Europa cristiana, l’Europa carolíngia.

Desaparegut l’Imperi romà, l’única institució supervivent fou l’Església, «arxivadora, cultivadora i transmissora de la cultura i civilització romana». I dintre de l’Església, el monaquisme fou l’instrument difusor: Els monestirs benedictins de Cuixà, de Ripoll i de Sant Martí del Canigó… són de fet les llars pairals d’on va anar naixent i fent-se el nostre país i la nostra cultura.82 Amb el ressorgiment de l’Imperi romà d’Occident sota Carlemany, coronat emperador la nit de Nadal del 800, la Marca Hispànica es va revitalitzar amb el suport cultural, espiritual i social de l’Església. Al segle xi l’abat Oliva fou el forjador i qui consolidà la catalanitat: abat de Sant Miquel de Cuixà, de Ripoll i de Vic i fundador de Montserrat, va impulsar la repoblació i l’organització i la consolidació social, cultural i religiosa de comarques i territoris.

80. Ibid., 3-4.

81. Ibid., 4.

82. Ibid., p. 5.

A l’homilia de la celebració religiosa al monestir de Ripoll, amb motiu de la inauguració de la nova tomba del comte Guifré el Pilós (12 setembre 1982), el Dr. Pont s’hi va referir com el precursor de Catalunya: «Potser no es pot dir, amb tota propietat, con moltes vegades s’ha dit, que el comte Guifré sigui el que fundà la nació catalana. Tanmateix és cert que va obrir camins dreturers per tal que Catalunya, al seu temple, arribés a ser-ho plenament». Respecte a la llengua catalana, «un dels factors més essencials de la nostra personalitat nacional», va afirmar que al segle x s’anava diferenciant de les altres seves germanes: «Catalunya talment com una filla que es fa gran, es va sentint alliberada de la tutela de l’Imperi Europeu que l’havia engendrada». Vegeu BOAT, 4 d’octubre de 1982, p. 192.

Butlleti 2021.indd 250

17/11/2021 16:36:21

251 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

La llengua catalana, com a expressió cultural suprema de Catalunya, és una llengua romànica. El primer document escrit totalment en català són les anomenades Homilies d’Organyà (segle xii); després, al segle xiii, el beat Ramon Llull de Mallorca fou el creador de la llengua literària i al segle xiv sant Vicent Ferrer de València serà el gran predicador en aquesta llengua. En definitiva, l’Església i la clerecia havien predicat normalment sempre a les parròquies en la llengua del poble, en català, «fins i tot quan les pressions culturals o d’altra mena han estat més fortes i n’excloïen l’ús escrit o públic».83 I en els temps de decadència, segles xvii-xviii,84 el llibre religiós fou un dels darrers baluards de la llengua catalana, ajudat per les disposicions del sínodes diocesans i els concilis tarraconenses.85 En apuntar la Renaixença al segle xix, destaca el Dr. Pont la figura de sant Antoni M. Claret, que va predicar sempre arreu de Catalunya en català. I en temps més propers, la presència de l’Església ha persistit a través de les obres de Mn. Jacint Verdaguer, Mn. Costa i Llobera, el bisbe Torras i Bages, Lluís Carreras, Dr. Cardó, el Foment de Pietat, l’Obra del Sant Evangeli, etc. En resum: «[…] en la nostra cultura i llengua l’Església en realitat hi ha tingut part i no poca».86 83. Ibid., p. 8.

«La cultura catalana es va mantenir per la fermesa, la tenacitat i la tossuderia d’un poble que s’ha resistit a morir, pel gran pes de la tradició familiar que inexorablement ha tramès la llengua catalana con el més normal dels fets, i pel gran pes i el convenciment del baix clergat de l’Església senzill, de l’Església del poble, certament amb homes d’una gran talla i d’una gran categoria».

Vegeu Josep Pont i Gol, «Homilia», citada a Miquel Barbarà i Anglès, Fet religiós i Església en els mil anys de Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989, p. 40.

84. Un referent de l’època del barroc fou l’eclesiàstic Vicent Garcia (Tortosa, 1579 - Vallfogona de Riucorb, 1623), rector d’aquesta població i gran escriptor (poesia, teatre i prosa).

Amb motiu del 350è aniversari de la seva mort, el 12 de setembre de 1975, es va celebrar una jornada sacerdotal i literària que va presidir el Dr. Pont. En la missa, concelebrada per diversos bisbes, l’abat de Montserrat i sacerdots, l’arquebisbe de Tarragona va remarcar en l’homilia la seva figura, com a rector rural, obert a totes les classes socials i sempre fidel. Un home inquiet per conèixer el seu temps i encarnat en ell, fins i tot amb els seus defectes: «La seva literatura i també alguns fets de la seva vida són productes d’aquesta inquietud seva. Ell veu les brosses i les bigues, i la seva poesia, moltes vegades burlesca a l’estil de l’època, és com un bisturí que les vol arrencar, començant per les seves». Vegeu «Homilia del Dr. Josep Pont i Gol en el 350è aniversari de la mort del Rector de Vallfogona, 12 de setembre de 1975», BOAT, 4 de novembre de 1975, p. 275-276.

85. Josep Pont i Gol (arquebisbe de Tarragona) (1975), p. 8.

86. Ibid., p. 9.

Butlleti 2021.indd 251

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

252 Antoni Moliner Prada

Des de la Pentecosta, l’Església assumeix totes les llengües i cultures en la seva catolicitat. La doctrina de l’Església en el món actual defensa també les minories ètniques i la seva llengua i cultura. El Vaticà II ha revaloritzat les llengües vernacles: Resta, doncs, ben explícit que entre els drets fonamentals de cada home i de cada comunitat cal comptar-hi, com a doctrina de l’Església, el dret a la pròpia llengua i cultura. Malgrat totes les implicacions que l’exercici d’aquest dret comporta avui. L’Església, doncs, té com a pròpies totes les cultures, i amb la reforma litúrgica, és un fet evident que parla totes les llengües.87 El sentiment lleidatà del Dr. Pont el va manifestar sempre, perquè havia nascut a les terres de Ponent, «obertes a la sinceritat i a l’austeritat seriosa», incapaços «de parlar amb la vocal neutra com a l’orient català». En ocasió de la Festa Major del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona (26 maig 1973), va pronunciar el pregó i va manifestar que a l’Urgell no hi cauen bé els localismes estrets: «El lleidatanisme tancat i local no ens és natural i ens ofegaria i seria una traïció al nostre poble, ja prou afeblit i massa dissortat». A Barcelona, cap i casal de Catalunya, calia ser agraïts i esperar moltes coses: «[Barcelona] Té uns drets i deures. L’hem d’ajudar fent-nos-hi presents… És la gran resposta al problema: lleidatanisme i barcelonisme».88 Aquest esquema explicatiu de la història cultural i de la llengua de la conferència de Reus, el trobem també en la conferència donada a Mollerussa sobre «L’Església de Catalunya». En aquesta, el Dr. Pont identifica les arrels cristianes de Catalunya i parteix dels dos àmbits, el de la fe i el de la ciutadania, que són dos vessants del mateix subjecte i de la mateixa col·lectivitat. Església i País són dues entitats diferents en origen, contingut i finalitat. Però encara que totes dues siguin 87. Ibid., p. 13.

Al bisbat de Tarragona ja s’havia normalitzat el 1975 l’ús oficial del català a l’Església. Gairebé tot el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat sortia en català i el documents oficials es redactaven en aquesta llengua. Molts rectors de poble l’utilitzaven també a les partides i totes les actes de la visita pastoral el Dr. Pont les redactava en català. Vegeu les declaracions del Dr. Pont a la revista Canigó, núm. 399, 31 de maig de 1975.

88. «Pregó al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona (26 de maig de 1973)», BOAT, 4 de setembre de 1974, p. 329, 333 i 334.

Butlleti 2021.indd 252

17/11/2021 16:36:22

253 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

molt diferents, cal aconseguir que els seus camins siguin convergents. La qual cosa no és gens fàcil.

Des de la romanitat de les terres catalanes, el cristianisme ha format part de la seva personalitat. Amb l’arribada de l’apòstol sant Pau a Tarragona, que va portar la notícia de l’Evangeli, «la futura Catalunya […] serà una societat culturalment cristiana i comptarà sempre amb una Església que s’anirà vertebrant entorn de la Seu Primada de Tarragona«».89 Després, el 313, amb l’edicte de Milà de l’emperador Constantí, el cristianisme esdevingué religió de l’estat. A Tarragona, l’any 392 el temple de Júpiter que dominava la ciutat des del capdamunt de l’Acròpoli al lloc on hi ha la catedral, tancava les portes per ordre imperial de Teodosi. «Era el senyal que el cristianisme començava a ser, en exclusiva, religió de l’Estat».90 Els camins de mútua independència conflictiva es transformaven en camins de mútua interdependència. Aquest nou ordre politicosocial, el de la cristiandat, ha perdurat durant quinze segles en la història d’Europa i la dels continents que Europa va civilitzar.

Les esglésies de Tarragona tenen una personalitat diferenciada. Els bisbes de la Gàl·lia Narbonesa i de la Tarraconense no van acceptar el poder civicoreligiós que els reis visigots, ocupadors d’aquestes terres, havien establert a Toledo.

La invasió dels àrabs musulmans (711) destruí Tarragona i tota l’organització de l’Església de la Tarraconense. La nova Europa sorgirà amb Carlemany i el Sacre Imperi l’any 800. Moment clau en la història de Catalunya i de l’Església que li dona l’ànima. Com a fet singular, el Dr. Pont assenyala que el Principat de Catalunya, com a tal, no ha tingut mai rei: Ha estat sempre un mer Comtat, sense apetències de convertir-se en Regne, conservant un títol i una constitució especials, originats en la sobirania, potser ja nostàlgicament oblidada, d’aquell Sacre Imperi Romà que li havia donat el ser. Els nostres comtes, després de Berenguer IV, és a dir, des del 1162, es diran i seran reis d’Aragó, però en referència a Catalunya només s’anomenaran Comtes de Barcelona.91

89. Josep Pont i Gol (arquebisbe de Tarragona), «L’Església de Catalunya. Quins camins?», BOAT, núm. 69, 1976, p. 272.

90. Ibid., p. 273.

91. Ibid., p. 277.

Butlleti 2021.indd 253

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

254 Antoni Moliner Prada

A partir de l’any 1000 Catalunya entra definitivament en la seva etapa de creixement i consolidació definitiva, amb la figura del comte Berenguer Ramon I i la de l’abat Oliva.92 L’any 1128, reconquerida i reconstruïda l’antiga ciutat imperial, va tornar a la dignitat i a ser cap de les esglésies del Principat amb sant Oleguer com a arquebisbe metropolità.

El nou sistema de cristiandat tenia moltes limitacions i contradiccions: justificava l’ordre civil des de la religió, que té l’obligació de protegir l’ordre espiritual. D’ací ve la justificació de les croades i de la Inquisició, que vetlla la unitat i persegueix els dissidents (jueus, moriscos i heretges). Les idees cesaristes dels prínceps del Renaixement i moltes altres consolidaren la reforma protestant al segle xvi i la constitució de les esglésies nacionals sotmeses al respectiu príncep. L’evolució cesarista va portar al sistema de les monarquies absolutes, i la Il·lustració, la Revolució Francesa (1789-1795) i el liberalisme van conduir a la fi de l’Antic Règim. L’Església, amb moltes dificultats, es va adaptar al nou sistema: L’Església se sent més catalana quan, des del segle xix, la llibertat i el romanticisme triomfants van exigint la separació dels dos poders. Ho fa, cada dia més, com a Església, caminant més lliurement i independentment el seu propi camí. Ho fa a vegades per apostolat, de vegades merament per defensa d’uns valors.93 La tràgica ensorrada de 1936 va desgavellar-ho tot, el país i l’Església, amb la seva pròpia identitat. Catalunya «és un poble que s’entossudeix a sobreviure».94 92. Al Pròleg del llibre de Miquel Barbarà i Anglès a l’entorn del mil·lenari de Catalunya, el Dr. Pont escriu: «Som a l’any del Mil·lenari […]. Ella [Catalunya] després de més de dos segles d’una naixença normal i d’una maduració també normal, en el si d’una Europa que també anava naixent i a poc a poc, madurant, va aconseguir la seva pròpia i determinada personalitat com a poble. Era l’any 988, ara en fa mil. L’artífex memorable en va ser el Comte Borrell II. I nosaltres per celebrar-lo, la fem objecte del vells records i d’atenció sincera al contingut de les variades i, de vegades, sotraguejades èpoques de la seva llarga vida. I en resulten unes vivències, envoltades de veneralitat, que comporta amor i adhesió». Vegeu Barbarà (1989), p. 7-8.

93. Ibid., p. 281. Els referents més rellevants dels segles xix i xx són sant Antoni Maria Claret, Narcís Verdaguer, Joaquim Costa i Llobera, Llorenç Riber, Josep Torras i Bages, Carles Cardó, Lluís Carreras, el P. Casanovas, el P. Miquel d’Esplugues, el P. Vallet i el cardenal Vidal i Barraquer.

94. Ibid., p. 284.

Butlleti 2021.indd 254

17/11/2021 16:36:22

255 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

I va concloure la conferència fent una referència al Concili Vaticà II i la mirada a Europa que «albiren uns temps nous pels cristians».95 8. La crisi del règim franquista i la transició de l’Església Enmig de l’escàndol Matesa, que esclatà l’estiu de 1969, els enfrontaments del règim franquista entre un sector oberturista del Movimiento que pretenia una llei d’associacions i la reforma sindical, i els ministres tecnòcrates de l’Opus Dei, es van resoldre amb la victòria d’aquest últims. Era un triomf de l’almirall Carrero Blanco, vicepresident del govern i, a partir del juny de 1973, president, però també el símbol d’un trencament entre la classe política franquista, dividida entre immobilistes i oberturistes. El deteriorament constant de l’ordre públic, que obligava als continus estats d’excepció; el procés de Burgos de 1970 contra militants d’ETA, que va desencadenar una important mobilització antifranquista al País Basc, a tot Espanya i a l’estranger, i el Sumari 1.001 de 1973 contra dirigents de Comissions Obreres van corroborar les dificultats creixents del règim, cada cop més qüestionat en el seus últims anys.

L’assassinat de Carrero Blanco a mans d’ETA el desembre de 1973 va capgirar els plans del general Franco per a la continuïtat del règim. La pressió de l’oposició, dels sindicats i dels moviments veïnals de les grans ciutats, les accions violentes del grups armats (ETA i FRAP), la disgregació del nucli dur del règim (el «búnquer») i la dura crisi econòmica de 1974 van complicar la situació.

El govern d’Arias Navarro va crear certes expectatives d’obertura política amb l’anomenat «esperit del 12 de febrer». Malgrat tot, no va renunciar als principis i valors del règim, com es desprèn del decret-llei regulador del dret d’associació política (desembre de 1974), que excloïa expressament les accions situades al marge del sistema representatiu orgànic. L’oposició al règim es va agrupar al voltant de la Junta Democràtica d’Espanya, creada el 1974 per iniciativa del PCE, i la Plataforma Nacional de Convergència Democràtica el 1975, afavorida pel PSOE i altres grups moderats.96

95. Ibid., p. 284.

96. Antoni Moliner Prada, (2004), Documents de la història contemporània d’Espanya, Bellaterra, UAB, Servei de Publicacions, p. 148-149.

Butlleti 2021.indd 255

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

256 Antoni Moliner Prada

A casa nostra, l’Assemblea de Catalunya fou l’organisme que agrupava l’oposició. Constituïda el novembre de 1971, per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, integrava la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país, des de la dreta nacionalista demòcrata fins a sectors d’extrema esquerra i els diversos corrents nacionalistes. Va liderar i organitzar les grans manifestacions populars de la dècada dels setanta, com la del febrer de 1976. L’acció més important de l’Assemblea de Catalunya fou la campanya «Volem l’Estatut» i la marxa a favor de l’autonomia de Catalunya la diada de l’11 de setembre de 1977.97 L’augment de la violència va provocar una dura reacció del govern espanyol per mitjà del decret-llei antiterrorista de 26 d’agost de 1975. L’execució de cinc membres del FRAP i l’ETA el mes de setembre va rebre dures crítiques de l’oposició antifranquista, així com dels governs i de les comunitats europees. Dos mesos després, el 20 de novembre, va morir Franco i va començar una nova etapa per a Espanya i per a Catalunya.

La posició de l’Església i del catolicisme espanyol, que no era monolític, va anar canviant en el procés de la dictadura a la democràcia. Aquest camí va ser llarg, des de la identificació amb el règim franquista les primeres dècades fins a l’autocrítica durant el decenni dels anys cinquanta i la col·laboració amb els moviments d’oposició i els partits polítics clandestins de finals dels seixanta i els setanta.98 En aquest canvi van tenir-hi un paper principal les bases socials, nombrosos col·lectius cristians, com els moviments apostòlics d’Acció Catòlica (JOC, HOAC), els sacerdots obrers compromesos amb la classe treballadora, les religioses i els religiosos i capellans que treballaven als suburbis i zones marginades de les ciutats, els agents de pastoral rural, els teòlegs inspirats en el Concili Vaticà II, i diverses organitzacions com Cristians pel Socialisme (1973), les comunitats de base, Justícia i Pau i altres.99 97. Agustí Colomines i Companys (1992), «De l’Assemblea de Catalunya», Afers, vol. 7, núm. 13, p. 191-200; Robert Bernat i Ricard (2002), «L’Assemblea de Catalunya (1971-1982): catalanisme popular i antifranquisme», BSCEH, núm. 13, p. 189-206.

98. William J. Callahan (2002), La Iglesia católica en España (1875-2002), Barcelona, Crítica, p. 379-403.

99. Neus Baena Gallardo, «Església i transició política a Espanya i Catalunya», a Belzúnegui; Sánchez i Reig (2017: 303-325).

Entre els estudis generals destaquen les obres de Feliciano Montero (2009), La Iglesia de la colaboración a la disidencia (1956-1975). La oposición durante el franquismo, Madrid, Ediciones

Butlleti 2021.indd 256

17/11/2021 16:36:22

257 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

El paper que va desenvolupar l’arquebisbe Pont i Gol en l’Església de Catalunya en aquest període tan singular s’assembla en certa manera al del cardenal Vicente Enrique i Tarancón en l’Església espanyola. En un document de l’arquebisbe, adreçat a l’Església de Tarragona, que havia de ser llegit pels rectors a les esglésies locals els dies 5 o 12 d’octubre de 1975, denunciava —amb les paraules de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola— la pràctica de la repressió i de la violència com un camí equivocat per resoldre els problemes polítics i socials del país. Calia trobar altres camins: […] queremos subrayar, por otra parte, que, para atajar el mal, no bastan medidas represivas. Paralelamente se debe promover la revitalización moral y religiosa de las conciencias y la evolución y desarrollo social y político de la comunidad nacional hacia formas jurídicas que aseguren siempre mejor el bien común que en la época actual se considera y consiste precisamente en la defensa de los derechos y deberes de la persona humana.100 L’Església de Tarragona va obrir un nou camí el 1975 per distribuir d’una manera més justa les despeses de les parròquies aportant al fons comú diocesà cada any una determinada quantitat. La distribució de parròquies per categories, amb les quantitats a aportar, es va fer atenent el nombre d’habitants, l’economia, les possibilitats i les circumstàncies de cada lloc. Segons el Dr. Pont, la «vida econòmica de l’Església és un deure de tots els qui en són membres».101 Encuentro; 2009; Hilari Raguer (2006), Réquiem por la cristiandad: el Concilio Vaticano II y su importancia en España, Barcelona, Península; Javier Domínguez (1985), Organizaciones obreras cristianas en la oposición al franquismo (1951-1975), Bilbao, Mensajero; i Joan Costa i Riera, Dels moviments d’Església a la militància política, Barcelona, Mediterrània.

Respecte als moviments catòlics a Catalunya, vegeu entre d’altres les obres de José Castaño (1974), Memòries de la JOC a Catalunya (1932-1970), Barcelona, ICES; Rafael Hinojosa (1998), La JOC entre l’Església i el món obrer: testimonis i documents de la JOC en la 1a època franquista, el Prat de Llobregat, Rúbrica; Emili Ferrando (2000), Cristians i rebels. Història de l’HOAC a Catalunya durant el franquisme, Barcelona, Mediterrània. Sobre els capellans obrers remeto a les obres de Josep Ricart (1999), Egara: una parroquia obrera bajo el franquismo, 1964-1977, Terrassa, Ed. Pedagogia del Vallès, i Jaume Botey (2011), «Capellans obrers: compromís de l’Església amb el món obrer», Quaderns, núm. 175, Barcelona, Cristianisme i Justícia (agost).

100. «Unas palabras de la Iglesia de Tarragona», BOAT, 4 de novembre de 1975, p. 387.

101. «Comunicació de béns per a una Església solidària, Tarragona, 24 de novembre del 1976», BOAT, 4 de novembre de 1975, p. 447-448.

Butlleti 2021.indd 257

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

258 Antoni Moliner Prada

La peregrinació diocesana a Roma el 4 de juny d’aquell any, preparada amb molta cura, tenia per objectiu principal la reconciliació i la renovació de l’Església diocesana, que havia celebrat l’any anterior un any sant, i la comunió amb l’Església universal. Les declaracions del Dr. Pont a Ràdio Vaticana respecte a l’acció de Càritas i la crisi econòmica espanyola, que havia estat molt criticada per un sector de la premsa, van ratificar el seu pensament sobre aquest organisme eclesial. Calia crear consciència entre els cristians per aconseguir una plena comunitat de béns, des dels diners fins als béns culturals, per a la promoció de les persones.102 Aquest camí d’acció caritativa i social de Càritas, de promoció humana i social sense exclusivismes, i de servei i evangelització, el va defensar sempre l’arquebisbe Pont.103 L’altre objectiu diocesà que calia revifar era la crida als joves inconformistes amb la societat de consum per seguir Jesucrist i predicar l’Evangeli de l’amor.

Com sempre feia l’arquebisbe Pont, se situava molt a prop d’ells: Jove: és tot un bell programa. I Jesús el més amable capdavanter. Jo, bisbe teu, t’he vist en aquest poble, i en l’altre. Ens coneixem. Potser t’he confirmat i tot. Com a bisbe, com a amic, et dic: revisa la teva situació humana i espiritual. Jesús certament et vol per amic, i potser per «evangelitzador» i tot, és a dir, per sacerdot seu i… ajudant meu. Qui sap!104 El juny de 1976 els bisbes catalans van fer la visita ad limina a Roma, com està establert cada cinc anys, i en les declaracions al Diario de Barcelona el Dr. Pont va posar en relleu la importància que tenia la Conferència Episcopal Catalana en aquest moment de la transició política, havent donat suport al Congrés de Cultura Catalana (1976) i al document sobre el pluralisme en el

102. «Declaracions del Dr. Pont i Gol a Ràdio Vaticana, 4 de juny de 1975», BOAT, 4 de desembre de 1975, p. 439-443.

103. «L’Església seria infidel a l’Evangeli si es tanqués en una acció merament cultual i no tingués un comportament habitual vigilant, profètic i operatiu per l’assistència i la promoció dels homes, grups i pobles desvalguts, en qualsevol dels aspectes que humilien la dignitat de l’home».

Vegeu «La acción caritativa y social es acción evangelizadora. Comunicación del Dr. Josep Pont i Gol en la apertura de la 32ª Asamblea de Cáritas Española (El Escorial, 8 diciembre 1977)», Boletín Oficial Arzobispado de Tarragona, 1 d’octubre de 1977, p. 10; id. «Declaracions del Dr. Pont sobre Càritas al Fulll diocesà de Vic-Solsona», BOAT, 1 de maig de 1977, p. 191.

104. «Dia del Seminari. Als joves que conec, Tarragona, març del 1975», BOAT, 4 de març de 1975, p. 17-18.

Butlleti 2021.indd 258

17/11/2021 16:36:22

259 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

si de l’Església (1973). La primera preocupació era la integració amb llibertat del poble de Catalunya i la necessitat de l’apostolat entre els immigrats, obrers i intel·lectuals. L’Església defensava els drets humans, els drets dels pobles, la justícia, la llibertat, la pau, la caritat i l’enteniment dels homes. Però l’Església catalana no es pronunciava sobre cap solució concreta, que era una qüestió dels mateixos cristians i dels homes preocupats per la concòrdia i per l’ús dels seus drets. La seva posició era clara: col·laborar en tot el possible, però mantenint-se a distància dels partits polítics, perquè poguessin treballar amb plena llibertat i autonomia, procurant que en aquests partits els cristians sabessin donar la influència de l’Evangeli com a testimoni de pau, justícia i llibertat. La postura de l’Església sempre havia defensat aquest drets i els cristians tenien els límits fixats per l’esperit de l’Evangeli, tant a la dreta com a l’esquerra.105 La figura del Dr. Pere Tarrés (Manresa, 1905 – Barcelona, 1950), metge de professió i després sacerdot (1942), que va formar part del primer grup de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual fou dirigent els anys 1931 i 1936, era un referent del compromís concret d’un cristià en la societat.

L’homilia del Dr. Pont en l’acte del seu homenatge, celebrat a Manresa el 23 de maig de 1976, el va presentar com a antídot de la postura de «l’angelisme», que es desentén del homes i dels seus problemes, perquè la missió dels cristians és comunitària. La Federació va ser una obra jove i oberta a totes les necessitats de l’home i de la vida de Catalunya en aquella època.106 Una altra figura senyera del Dr. Pont era el sacerdot i amic Josep Armengou i Feliu (Berga, 1910-1976). Vicari i membre de capella de Berga (1949), va col·laborar a la revista Queralt i al Full Parroquial del bisbat de Solsona.

En homenatge seu, l’arquebisbe Pont va pronunciar una conferència al Casino

105. «Declaracions del Dr. Josep Pont i Gol a Diario de Barcelona, 13 de juny de 1976», BOAT, 4 de setembre de 1976, p. 331-334.

En la conferència donada pel Dr. Josep Pont i Gol a l’Ateneu de Balaguer (3 de juny de 1973), titulada «La doble ciutadania del cristià», es refereix als límits del pluralisme, per la dreta i per l’esquerra amb aquestes paraules: «El principi és molt clar: El cristià que vol viure la seva fe en una acció política, entesa com un servei, no pot, sense contradir-se, prestar la seva adhesió a sistemes ideològics que s’oposin radicalment o en punts substancials a la seva fe i a la seva concepció de l’home», BOAT, 4 de setembre de 1976, p. 343.

106. «Homilia en l’acte d’Homenatge al Dr. Pere Tarrés i Claret i de presentació de la Federació de cristians de Catalunya, Manresa 23 maig 1976», BOAT, 4 de setembre de 1976, p. 334-337.

Butlleti 2021.indd 259

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

260 Antoni Moliner Prada

Berguedà el maig de 1976, quatre mesos després de la seva mort, en la qual va esbossar el seu pensament i la seva vida. Més que català, més que músic, fou capellà. «Un home pensant i creient d’una sola peça, compromès amb el fet nacional català i universalista». Les seves idees són intuïcions existencials de fets concrets que caldria sistematitzar-les: «Gran home, gran cristià, gran català, perquè fou sempre home d’una gran fe».107 L’arquebisbe Pont, en l’interval de pocs dies, durant el mes de desembre de 1976, va glossar també les figures rellevants del Dr. Joan Baptista Manyà i de Pau Casals. El sacerdot Joan Baptista Manyà, mort el 22 de desembre d’aquest any, era doctor en Filosofia i Teologia per la Universitat Gregoriana, i va dedicar tota la seva vida al treball intel·lectual. A l’homilia en les seves exèquies a la catedral de Tortosa, l’arquebisbe s’hi va referir com un gran savi encarnat en els problemes i en les coses del seu temps i de la seva terra. Va mantenir sempre les seves conviccions a tot arreu i promocionà els valors de la cultura i de la història. Home d’Església, fou un sacerdot de Tortosa, «fidel, sofert i exemplar».108 A l’acte d’homenatge al Dr. Joan Bta. Manyà, celebrat al seu poble nadiu de Gandesa, el 22 de desembre de 1979, el Dr. Pont va pronunciar un parlament de cloenda, en el qual va explicar amb detall la seva amistat des de l’època de la postguerra quan anava els estius a Tortosa a veure la família Teixidó.

Després, quan era a Sogorb i tornava a casa, acompanyat pel Dr. Perarnau, feia escala obligada a Tortosa per veure mossèn Manyà. Ell el va ajudar amb els seus consells a delimitar els canvis de la diòcesi de Sogorb-Castelló el 1960 i a engegar el nou Seminari Mater Dei a Castelló, del qual va ser professor un any. Tres mots el defineixen, «creient, intel·lectual i ciutadà»: Mossén Manyà ha estat el sacerdot, el teòleg, el català, sencer, exigent i exemplarment constant perquè era un creient i un ciutadà, qualificat per l’home intel·lectual.109 107. «“Mossèn Armengou, home de fe”. Conferència donada pel Dr. Josep Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona el 30 de maig del 1976, en el “Casino Berguedà” de Berga, en l’homenatge a Mossèn Josep Armengou i Feliu», BOAT, 1 de juliol de 1976, p. 305-315.

108. «La veritat el va fer lliure. Homilia en les exèquies de Mn. Joan Bta. Manyà i Alcoverro, a la Catedral de Tortosa, el 23 de desembre de 1976». Extret del Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de Tarragona, gener-febrer de 1977, 21-24. Biblioteca de Montserrat, 746 8º 10.

109. Josep Pont i Gol (1987), «Parlament de cloenda en l’acte d’homenatge al traspassat doctor Joan Bta. Manyà i Alcoverro, i de presentació de la “Miscel·lània Manyà”: Gandesa,

Butlleti 2021.indd 260

17/11/2021 16:36:22

261 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

Amb motiu del centenari del naixement de Pau Casals, el 29 de desembre del 1976, el Dr. Pont va pronunciar a l’església arxiprestal del Vendrell un parlament sobre la seva figura de projecció universal, destacant la seva activitat musical a Catalunya, la seva trajectòria vital a favor de la pau i el seu interès pels problemes de la seva pàtria i del món en què va viure, amb esforç i sacrifici.110 En el trasllat de les seves despulles al cementiri del Vendrell, el 10 de novembre de 1979, l’arquebisbe li dedicà aquest poema molt emotiu: … i per això, torna. És Pau Casals, el català universal, al qual el món li era petit.

Ara en tindrà prou amb aquest bell tros del Penedès.

Ací hi retroba el so de pregària del vell orgue i les tonalitats mediterrànies, «lluminoses i canviants», de Sant Salvador.

Per això hi torna. Hi torna definitivament.

Mai no se n’havia desarrelat.111 El Dr. Pont tenia una simpatia especial pels poetes, com Ramon Muntanyola i Miquel Melendres, traspassats el 1974. Ambdós eren sacerdots, homes de fe, als quals va dedicar una nota al Butlletí de l’Arquebisbat de Tarragona, que diu així: Plorem tots els nostres dos sacerdots. Plorem tots els nostres dos poetes.

Trobarem a faltar la popularitat, el bon seny, la fe robusta de Mn. Muntanyola. I la mística, la brasa roent i encesa de l’amor eclesial de Mn. Melendres.112 22 desembre 1979», Presència i fidelitat encara. Ofrena-Homenatge al Dr. Josep Pont i Gol, Arquebisbe emèrit en fer 80 anys, Tarragona, abril de 1987, Tarragona, Arquebisbat de Tarragona, p. 143-150.

110. «Pau Casals: una vida coherent. Parlament pronunciat a l’església arxiprestal del Vendrell, el dia 29 de desembre del 1976, centenari del naixement del mestre Pau Casals»; ibid., p. 25-31.

111. «Mai desarrelat. En el trasllat de les despulles del mestre Pau Casals al Vendrell», Informes Baix Penedès, núm. 93, 8 de novembre de 1979; BOAT, 1 de desembre de 1976, p. 203.

112. «Se’ns moren els poetes», BOAT, 4 de març de 1974, p. 75; ibid., 4 d’octubre de 1974, p. 285-286.

Butlleti 2021.indd 261

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

262 Antoni Moliner Prada

9. La consolidació de la seva obra (1977-1983) El problema més seriós de l’Església local en aquests darrers anys era com millorar la vertebració i la vitalització de la comunitat eclesial en un moment de transformació de la societat rural en urbana, amb un creixent proletariat, en una societat de consum i en un ambient de secularització.

La Conferència Episcopal Catalana constituïa una conjunció de forces per donar respostes als problemes de les esglésies de Catalunya, amb uns criteris comuns d’acció, amb un magisteri comú sobre qüestions concretes i amb una pastoral comuna.113 En aquesta darrera etapa, ens fixarem en les qüestions més rellevants: les relacions amb les autoritats i el nou govern de Catalunya, l’ordenació episcopal del sacerdot Antoni Deig, el retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer a la catedral de Tarragona, i els seus escrits més importants.

9.1. Relacions amb les autoritats. Joan Carles I i Josep Tarradellas L’arquebisbe Pont va mostrar sempre una actitud respectuosa i de separació i independència amb el poder civil. Les relacions amb les autoritats de l’antic règim no van ser fàcils, com ja s’ha assenyalat. En la nova situació de la transició democràtica calia fer les coses bé, mantenint la independència i la sana col·laboració amb vista al bé comú de la societat. Però no es podien mantenir certes actuacions com a l’època de la dictadura franquista. Per això, quan els reis van visitar Tarragona el febrer de 1976 per primer cop, el Dr. Pont va creure convenient no estar entre les autoritats, com era el costum, i va arribar a un acord per rebre el rei tot sol a l’Ajuntament. Joan Carles I fou complimentat a la seu de l’Ajuntament per l’arquebisbe acompanyat per l’abat de Poblet, d’una manera oficial però privada, després que hagués estat rebut per les autoritats civils i militars amb gran concurrència de poble.114 De la mateixa manera va preparar amb tota cura el que calia fer, tant quan retornés el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, com pel que 113. «“Sou el meu goig i la meva corona”. Entrevista amb el Sr. Arquebisbe, en el cinquè aniversari de la seva entrada a la nostra Arxidiòcesi», BOAT, 21 de gener de 1976, p. 35-37.

114. Antoni Deig Clotet (1998), «El meu arquebisbe Josep Pont i Gol», a Claver [coord.], p. 28.

Butlleti 2021.indd 262

17/11/2021 16:36:22

263 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

fa al restabliment de l’autonomia a Catalunya.115 El Dr. Pont va enviar Miquel Barbarà Anglès i el bisbe Martí i Alanis a fer una visita secreta a Saint-Martinle-Beau per pactar com havien de ser les relacions entre la Generalitat i l’Església a Catalunya. Com escriu Miquel Barbarà, «el viatge va ser impressionant, amb canvi de cotxe i tot en un bosc». La sorpresa va ser que Tarradellas tenia les idees molt clares quant al futur de les relacions perquè coneixia molt bé la doctrina del Concili Vaticà II. La visita va ser molt llarga, de vuit hores, i van arribar a un acord sobre com calia fer el seu retorn a Catalunya. Val a dir que va sorgir algun entrebanc des de Catalunya i va haver de tornar a fer un viatge de camuflatge per negociar amb el Sr. Rahola, delegat del president.116 Alguns punts concrets tractats en aquesta visita es referien a la relació de l’arquebisbe de Tarragona com a metropolità i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, el projecte de visita de l’arquebisbe de Tarragona després de prendre possessió del palau de la Generalitat, la visita al monestir de Poblet i el retorn de les despulles mortals del cardenal Vidal i Barraquer, que calia evitar que fos manipulat políticament.117 El comunicat oficial conjunt deia que el dia 15 de setembre de 1977 el bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra Mons. Joan Martí Alanis, per delegació de l’arquebisbe de Tarragona que estava malalt, havia visitat l’Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Josep Tarradellas, a la seva residència de Saint-Martí-le Beau: Després d’una cordial salutació s’ha conversat obertament sobre el moment present del nostre país a la recerca d’unes formes de mútua informació i diàleg en un clima de franca germanor al servei del poble de Catalunya.118

115. Barbarà (1998), p. 111.

116. Ibid., p. 112. Entre les notes que va prendre després, escriu: «El president fa la impressió d’un gran polític i d’un home d’Estat […] La seva preocupació és Catalunya […] Ningú no vol instrumentalitzar ningú. Tampoc l’Església vol legitimar cap règim. Però l’Església a Catalunya ha tingut un lloc molt important i el té avui. […] el protagonisme polític no li correspon a ella, sinó a les institucions i als representants del poble de Catalunya», p. 112-113.

117. Ibid., p. 113.

118. «Comunicat oficial conjunt. Saint-Martin-le Beau, a 15 de setembre de 1977», BOAT, 1 octubre de 1977, p. 215.

Butlleti 2021.indd 263

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

264 Antoni Moliner Prada

La «Nota informativa» explicitava d’una manera més ampla que una delegació del Sr. Arquebisbe de Tarragona, formada pel Sr. Bisbe de la Seu d’Urgell Mons. Joan Martí i Alanis i el secretari-canceller de l’arquebisbat de Tarragona, Mn. Miquel Barbarà, va visitar l’Honorable Josep Tarradellas, president de la Generalitat. Aquesta visita era una continuació d’altres contactes anteriors. La manca d’informació havia afavorit la presentació inexacta de l’esdeveniment, i per això el mateix bisbat va voler informar-ne directament.

La línia dels contactes sempre havia estat discreta i personal, i l’objectiu era tenir un diàleg obert sobre la presència de l’Església a Catalunya, a la llum dels principis exposats pel Vaticà II, els documents posteriors i el Consell del Presbiteri de Tarragona.119 El Dr. Pont sempre va guardar fidelitat a l’entesa amb el president Tarradellas, en el sentit de la col·laboració entre ambdues institucions, sense immiscir-se una en l’altra. I quan va venir a visitar-lo a Tarragona el va rebre amb la dignitat i el respecte que es mereixia, com a altres personalitats polítiques. Quan va cessar en el càrrec el president Tarradellas el 1980, volia que tots els bisbes de Catalunya assistissin a l’acte de comiat que li tributava el país. En aquest cas, l’arquebisbe Pont no va accedir a la seva petició, tot i les telefonades que va rebre durant tot un dia, perquè considerava que era suficient que hi assistís l’arquebisbe de Barcelona, seu del govern de la Generalitat.120 9.2. L’ordenació episcopal del sacerdot Antoni Deig L’ordenació episcopal de Mons. Antoni Deig Clotet significava per a l’arquebisbe Pont la separació i pèrdua d’un col·laborador principal. Havia compartit amb ell vint-i-sis anys d’anar plegats, des dels anys del bisbat de Solsona, de Sogorb, Sogorb-Castelló, i finalment els darrers set anys de Tarragona. Havia estat el secretari particular seu, però sobretot Antoni Deig s’havia convertit en un amic generós. La separació comportava un sacrifici, però li augurava un bon servei com a pastor de l’Església de Menorca. A l’homilia que va pronunciar el dia de l’ordenació episcopal (5 de novembre de 1977) a Ciutadella, el Dr. Pont es va referir al lema que havia escollit el nou bisbe, «per atansar-se als homes», com a símbol de la seva praxis pastoral: el primer servidor dels homes, principalment 119. «Nota informativa», ibid., p. 215.

120. Deig (1998), p. 28.

Butlleti 2021.indd 264

17/11/2021 16:36:22

265 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

dels marginats en la societat, els pobres. Menorca era «una altra Església per estimar d’una altra manera, com a bisbe, com a cap, el primer en l’amor».121 9.3. El retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer El retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer va significar un pas endavant per la reconciliació entre l’Església i el país.122 El 20 de maig de 1976 l’arquebisbe Pont va dirigir un escrit pastoral titulat El missatge de retorn serà de pau, en què anunciava en nom de la Conferència Episcopal Tarraconense el projecte del retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer. Aquest comunicat tingué gran difusió, el va divulgar àmpliament la premsa de Catalunya i de fora. Posteriorment es va nomenar la Comissió Cardenal Vidal i Barraquer, que es va constituir el dissabte 26 de juny de 1977. Presidida pel Dr. Pont i Gol, estava formada per 40 persones, representants del capítol catedralici, presbiteri, laïcat i religiosos de l’arxidiòcesi de Tarragona, els familiars del cardenal, el poble de Cambrils, les altres set diòcesis de Catalunya i també altres persones vinculades a la persona del cardenal.123 La Comissió Vidal i Barraquer va encarregar al jesuïta tarragoní Ramon Comas i Maduell la publicació d’una breu biografia de Vidal i Barraquer (Vidal i Barraquer. Síntesi biogràfica, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977), que completava l’obra de Ramon Muntanyola (Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, Estela, 1969-1970), de la qual també es va fer una segona reedició el 1977. Al pròleg del llibre de Comas, escrit pel Dr. Pont, es refereix al projecte del retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer i al significat que això tenia per a l’Església a Catalunya.124 Aquest projecte va ser ben rebut a la nunciatura apostòlica i a la Santa Seu, i es va comunicar a la cartoixa de La Valsainte, on estava enterrat, i a la autoritat eclesiàstica del bisbat de Friburg de Suïssa. D’aquesta manera es feia realitat el 121. «Homilia en l’ordenació episcopal de monsenyor Antoni Deig i Clotet, bisbe de Menorca, Ciutadella, 5 de novembre de 1977», BOAT, 1 d’octubre de 1977, p. 3-6.

122. Albert Manent Segimon (2000), «Un bisbe providencial en terra fecunda», a Dr. Josep Pont i Gol. En homenatge. Ajuntament de Bellpuig, p. 28; del mateix autor, «Obispo Pont i Gol», La Vanguardia, 8 de juliol de 2007.

123. «“El sentit d’un retorn”, Josep, Arquebisbe de Tarragona, President de la Conferència Episcopal Tarraconense. Primat de les Espanyes», BOAT, 1 de juny de 1977, p. 117-118.

124. Ibid., p. 118.

Butlleti 2021.indd 265

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

266 Antoni Moliner Prada

manament testamentari del cardenal, mort a l’exili a Friburg el 1943, el desig de la seva família i un deure de l’Església de Tarragona. El seu retorn, que no era un simple trasllat, donava sentit al seu pensament i a la seva vida com a servidor de la seva Església i del seu poble, tot just estrenada l’experiència d’una situació democràtica a Catalunya i Espanya. Així ho confirma la Proclama del retorn (13 de setembre de 1977), signada per l’arquebisbe de Tarragona i els representants de la Comissió Cardenal Vidal i Barraquer.125 Com a home d’Església, el cardenal Vidal i Barraquer tenia visió de futur, avançada als seus temps. Tenia clar que l’Església no havia d’ésser de cap partit i que no havia de fer seva la política pròpia de cap d’ells, i per això aquesta independència era incòmoda per a molts. «En el moments actuals», escriu el Dr. Pont, «el necessitem… per resoldre els problemes d’ara»: Vidal i Barraquer esdevé el símbol d’una Església que, defugint l’adulació i l’hostilitat, respecta el poder constituït, tot mantenint íntegra la seva llibertat, aquesta llibertat que consisteix a no homologar-se a cap ideologia política, baldament sigui governamental, per tal d’esdevenir un signe eficaç de pacificació i de reconciliació enmig de la societat humana.126 Mans a l’obra. Els nous temps de l’Església i del país comporten unes exigències també noves. Són exigències de comunió per a la reconciliació i la pau, i de vida i acció de criteris de senzillesa evangèlica. El missatge d’un cardenal clarivident, avançat als seus temps i molt nostre, pot il·luminar-nos en el camí.127 El viatge de l’arquebisbe Pont i Gol, acompanyat del seu secretari particular Ramon Gallisà, del canonge Joan Villadric i d’un representant de premsa de l’arquebisbat, Josep Sabaté, es va iniciar el 13 de maig de 1978 a l’aeroport de Barcelona, on van agafar un avió cap a Ginebra. Després, l’arquebisbe es va 125. Josep Raventós Giralt (1998), «Promotor i ànima del retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer», a Claver [coord.], p. 125.

126. «El cardenal Vidal i Barraquer: sentit d’un retorn. Conferència donada pel Dr. Josep Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona, el dia 21 de desembre de 1976, al Centre de Lectura de Reus», BOAT, gener-febrer de 1977, p. 20.

127. «Carta del Dr. Pont i Gol. El retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer. Als molt estimats preveres, diaques, religiosos, seminaristes, consells de pastoral i moviments d’apostolat de l’Església de Tarragona», BOAT, 1 d’octubre de 1978, p. 10-11.

Butlleti 2021.indd 266

17/11/2021 16:36:22

267 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

traslladar a Friburg per visitar a la clínica Santa Anna el professor Ramon Sugranyes de Franch, amic personal i col·laborador del cardenal, i a la tarda va arribar a la cartoixa de La Valsainte, on ja eren el vicari episcopal Josep Martí i Ailaxà i els nebots del cardenal.128 Seguidament va visitar el fèretre de Vidal i Barraquer i l’endemà es va realitzar la cerimònia de lliurament de les despulles del cardenal.

Signaren un document l’arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Ginebra-Lausana-Friburg, el prior de La Valsainte, el canonge Viladrich, i com a notari, el vicari episcopal de Tarragona. El Dr. Pont i Gol pronuncià unes paraules d’agraïment a La Valsainte i a l’església de Friburg per la custòdia durant trenta-cinc anys de les despulles del cardenal. L’acte va finalitzar amb una missa concelebrada, presidida per l’arquebisbe de Tarragona.

El fèretre va ser traslladat per carretera a Tarragona, fent una parada el dia 14 de maig al monestir de Solius (Girona), i el 15 —dilluns de la segona Pasqua— a Cambrils, vila nadiua del cardenal, on va rebre el suport del poble.

A l’església parroquial de Santa Maria fou concelebrada una missa pel vicari episcopal del Baix Camp, Antoni Roquer, i després a la plaça de l’Església va ser inaugurat un monument a la seva memòria. La tarda del dia 15 el fèretre va arribar a la catedral metropolitana de Tarragona, entre els milers d’assistents que emplenaven el pla de la Seu, i va ser rebut per tots els bisbes i abats de Catalunya i pel bisbe de Menorca. Al presbiteri estaven reunits uns tres-cents capellans, que concelebrarien la missa amb els prelats. Enmig d’un silenci, en nom de les vuit esglésies germanes de Catalunya, expressaren la benvinguda al cardenal l’arquebisbe Dr. Pont, el bisbe de Solsona Dr. Miquel Moncada i el cardenal-arquebisbe de Barcelona Dr. Jubany. A l’homilia el Dr. Pont es va referir al compromís solemne i històric d’aquest dia, esperançat, de compromís d’amor i reconciliació: «El cardenal de la Pau és el cardenal de l’Amor»: Davant d’aquestes cendres venerables hem de prendre el gran compromís de superar, per fi, tots els vells rancors, per tal d’ajudar a obrir uns camins assenyats per al nostre retrobament col·lectiu, que ens portin a una convivència ampla i fraterna, bastida sobre una pau justa i una germanor reconciliadora.129 128. F. Giralt Palau (1978), «El cardenal Vidal i Barraquer retorna a la seu de Tarragona», BOAT, núm. 96, p. 153-158.

129. Ibid., p. 163.

Butlleti 2021.indd 267

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

268 Antoni Moliner Prada

Després de la missa, el fèretre del cardenal fou acompanyat en processó a la capella de Sant Miquel Arcàngel, on va romandre fins a la inhumació definitiva a la capella de Sant Fructuós el 25 d’agost. El sepulcre, sobri i senzill de marbre, està cobert per una làpida amb aquesta inscripció: «Francesc Vidal i Barraquer, cardenal arquebisbe de Tarragona, primat de les Espanyes, 1919-1943. (Cambrils, 1868 - Friburg, 1943)».130 L’únic detall del seu testament que no es va poder complir és que els seus ossos no tenen la companyia desitjada dels del seu bisbe auxiliar, Dr. Borràs, qui va rebre el martiri al peu del coll de Lilla el 12 d’agost de 1936, i cal donar-los per desapareguts.131 La premsa va publicar el maig de 1978 diversos articles de l’arquebisbe Pont i Gol, adreçats a tot el poble de Catalunya i referits al retorn del cardenal Vidal i Barraquer, servidor de l’Església i de la comunitat ciutadana. El publicat a la revista Destino es refereix al paper desenvolupat pel cardenal en l’etapa de Primo de Rivera i la Segona República, i el seu missatge de reconciliació i de pau: Basta recordar toda su postura en tiempos de la Dictadura, en favor del uso de nuestra lengua; su comportamiento siempre conciliador y siempre correspondido de la República; su martirio espiritual, desde su duplicado destierro, ante los hechos sangrientos y consecuencia de la Guerra Civil, sus esfuerzos por mitigarlos, para conseguir una paz razonable, para evitar un final irreconciliable de vencedores y vencidos, para favorecer y ayudar a prisioneros y exiliados de todos los signos, para que nuestro pueblo pudiese recuperar la reconciliación y la paz.132 Al periòdic Hoja del Lunes del 15 de maig l’arquebisbe feia una interpel· lació a superar divisions, eliminar violències, sumar voluntats i reconstruir la trencada convivència mitjançant la reconciliació.133 El 26 de maig, el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, i el seu Consell Executiu, va realitzar una visita privada a la seu de Tarragona per retre homenatge a les despulles del cardenal. Acompanyat de l’arquebisbe, feu 130. Ibid., p. 167.

131. Ibid., p. 166.

132. Destino, núm. 2118 (11-17 de maig de 1978), BOAT, 1 de juny de 1978, p. 102-103.

133. Hoja del Lunes, 15 de maig de 1978; ibid., p. 103-104.

Butlleti 2021.indd 268

17/11/2021 16:36:22

269 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

ofrena d’un pom de flors i després fou resat el Parenostre. Després de l’intercanvi de paraules, el Dr. Pont va donar a Josep Tarradellas una medalla commemorativa del retorn.134 9.4. Documents pastorals i pensament En la darrera etapa del seu pontificat, el pensament i actuació de l’arquebisbe Pont tenien per objectiu la revitalització de les reformes engegades i dels organismes creats davant la nova realitat sociopolítica i econòmica que va portar la democràcia. «És en aquest avui i en aquest aquí on ens toca de viure, de treballar… i de creure». Aquest va ser el missatge del parlament de l’arquebisbe Pont al monestir de Vallbona de les Monges, en la trobada de les comunitats cristianes de l’arxiprestat de Sant Martí de Maldà el 5 de novembre de 1978, un missatge que trobem també en altres escrits seus. La reflexió sobre la història contempla els progressos humans, sempre acompanyats de dolor i angoixes i, massa vegades, de sang. Però la història no es repeteix, el progrés ràpid n’ha transformat i fet trontollar fins i tot les arrels. El canvis econòmics, el lliure mercat i les multinacionals en creixença contínua han debilitat el òrgans democràtics elegits pel poble. Els individus s’han desarrelat de la seva cultura i de la societat, el treball s’ha convertit en una mera execució mecànica. La nova civilització destrueix els vincles familiars i la tercera edat ja no troba lloc a casa. Fins i tot, el procés de secularització creixent ha portat l’home a oblidar-se de Déu, perquè se sent suficient i poderós i ja no l’ha de menester. «Com hem de viure els creients» —es pregunta— «en aquest primer món, del qual formem part?». La resposta és senzilla en la seva formulació, però complexa en les seves exigències: «Hi hem de viure fidels a l’Evangeli, i hem de respondre a les perspectives de la nova societat».135 Un nuevo tono para la Iglesia. […] Solamente si el cristianismo se manifiesta con creciente claridad, como la religión del amor, irá deshaciéndose el malentendido con la clase obrera y las clases dominadas. Anunciar y proclamar la fe, la salvación en Jesús, el Reino de Dios, o sea, evangelizar, 134. Raventós (1998: 127).

135. «Creure avui, 6 novembre 1978», BOAT, gener de 1979, p. 19-21.

Butlleti 2021.indd 269

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

270 Antoni Moliner Prada

supone enseñar la fe, celebrarla en el culto, compartirla en la caridad, tal era la práctica del maestro, «que evangelizaba a los pobres» y atendía con especial cuidado y amor a los marginados.136 Camins nous. Camins fressats per generoses inquietuds evangelitzadores, a la vista dels camps sorgits en la nostra societat tecnificada i industrialitzada i que romanen virtualment tancats a la llum de la fe. […] virtualment la vostra missió [dels capellans obrers] és ajudar al naixement de l’Església en el món obrer fent que es retrobin, després que en massa llocs i en massa circumstàncies històriques no han coincidit en els seus camins.137 Dins de l’Església els cristians necessiten desenvolupar diversos carismes i la vida monàstica ocupa un lloc important. A l’homilia de la missa concelebrada amb motiu de les Primeres Jornades de Vida Monàstica i Contemplativa Femenina de Catalunya, celebrades al monestir de Montserrat el 9 de novembre de 1979, l’arquebisbe de Tarragona va ratificar la necessitat del seu servei enmig del silenci, sempre present en la història dels monestirs de tots els temps: I aquestes realitats que vosaltres viviu cal que siguin paleses enmig del món. Els que no hi vivim, en silenci, ni amb tanta contemplació, hi tenim

136. Josep Pont i Gol, «Aportación sobre el programa bienal de la HOAC, diciembre de 1980», BOAT, febrer de 1980, p. 5-7 .

137. «Carta als capellans obrers procedents dels Països Catalans, que fan la seva 4a trobada a la Selva del Camp, els dies 21 i 22 d’aquest mes. Tarragona, novembre de 1981», BOAT, 1 de desembre de 1981, p. 240-242.

De cap manera, deia l’arquebisbe, aquest capellans obrers podien ser exclusivistes respecte dels altres capellans. Tots realitzaven l’obra de l’Església.

Monsenyor Lambruschini, arquebisbe de Perugia, en referir-se a la «Teologia de la Revolució» escriu: «Su mensaje de amor es totalmente incompatible con la violencia y la revolución.

Quien quiere ser fiel al Evangelio no tiene ninguna necesidad de alinearse, y mucho menos de ponerse a remolque del marxismo y ni siquiera de presentar un cristianismo político como tercer camino entre el capitalismo y el marxismo, viciados por un materialismo, que ciertamente no es la última razón de la crisis moderna del hombre. Esto no significa que los cristianos puedan desentenderse de las injusticias del mundo». Vegeu «“Artículo de monseñor Lambruschini sobre la llamada Teología de la Revolución”, L’Osservatore de la Domenica», publicat al BOAT, gener de 1973.

Butlleti 2021.indd 270

17/11/2021 16:36:22

271 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

un dret. […] L’Església de Catalunya s’alegra i es complau d’això que heu fet i en té molta esperança.138 I en el parlament de cloenda es va adreçar a les monges, en nom dels bisbes de la Tarraconense, per dir-los que les volien «contemplatives», fidels a l’Evangeli, seguint la veu del Concili Vaticà II i els nous camins d’evangelització oberts en les noves comunitats de vida.139 Què fer amb la gent gran, els homes i dones de la dita tercera edat? Al Pròleg de l’opuscle Grandeza y servidumbre de la tercera edad (1979) de Jaime Faus, el Dr. Pont afirma taxativament que la tercera edat és comunitat i és inhumà i cruel no estimar i desconèixer les nostres arrels de procedència: Una comunidad humana, ya sea a nivel de familia o de vecindad, de nación o de estado, en la que las personas mayores no ocupan el sitio que les corresponde, es una comunidad truncada. Más aún, es cruel e inhumana. […] la llamada con eufemismo tercera edad, en sus tres etapas de vejez, senectud y senilidad, constituye la etapa decisiva de desarrollo humano.140 El Dr. Pont es va preocupar de la vinculació dels religiosos a la vida diocesana i va impulsar la participació dels laics a tots els nivells en els organismes diocesans i en les tasques pastorals. Fou un dels primers bisbes que va donar una missió pastoral a una laica a Bellmunt del Priorat i que va nomenar a una religiosa com a delegada pastoral al servei de les religioses. També va instaurar

138. «Homilia en la missa concelebrada amb motiu de les I Jornades de Vida Monàstica Contemplativa Femenina de Catalunya; Montserrat, 9 de novembre de 1979», BOAT,1 de desembre de 1979, p. 205.

El Dr. Pont i Gol va escriure el Pròleg al llibre de Josep J. Piquer i Jover (Abaciologi de Vallbona, Santes Creus, 1978), que tracta sobre la història interna d’aquest cenobi català de Santa Maria de Vallbona de les Monges i el seu entorn social. Aquest monestir cistercenc ha estat sempre un fogar de vida contemplativa i un centre de cultura, de treball i de pregària, encaminat el servei diví.

139. «“Els bisbes de la Tarraconense us volem contemplatives”. Parlament de cloenda de les I Jornades de Vida Monàstica i Contemplativa Femenina de Catalunya: Manresa, 5-9 novembre 1979», BOAT, 1 desembre de 1979, p. 205-209.

140. «“La tercera edad no es un gueto”. Prólogo al opúsculo Grandeza y servidumbre de la tercera edad, de Jaime Faus y Faus, Segorbe, 1979», Tarragona, desembre 1979, BOAT, 1 de desembre de 1979, p. 209-210.

Butlleti 2021.indd 271

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

272 Antoni Moliner Prada

el diaconat permanent.141 A l’efecte, va realitzar una consulta diocesana, dins del Consell de Pastoral Diocesà, en què van participar més de dues mil persones. Com a resultat d’aquest treball van sorgir dos documents importants: L’Església que hem d’anar fent entre tots (1981) i Els ministeris laicals dins la comunitat eclesial (1982).142 Són de gran interès les converses radiofòniques del Dr. Josep Pont i Gol, realitzades entre 1979 i 1981, que serveixen per copsar les seves preocupacions i els problemes crucials (angoixes i incerteses) que posen al descobert els seus sentiments de proximitat i afecte. Les seves reflexions ens mostren un tarannà obert, dialogant i conciliador, que defineix la seva trajectòria com a pastor de l’arxidiòcesi de Tarragona.143 Conversa d’amics i ressò d’Evangeli (13 d’octubre de 1979) Déu vos guard. És la nostra salutació. La salutació de casa, d’amic. Jo us la dic com de casa, com d’amic. Per a mi, arquebisbe vostre, tota la diòcesi de Tarragona és la meva casa. Tots els diocesans són els meus amics.144 Nadal (24 de desembre de 1979) Si podem, retornem a la llar familiar, un dels pocs llocs d’aquest món on encara hom pot reposar a l’escalf de les persones més pròximes i més estimades. Ens sentim més humans.145 Ratificació dels acords Santa Seu i Estat Espanyol (12 de gener de 1980) La societat civil s’ha fet adulta i l’Església pot retornar a la seva tasca específica d’oferir l’Evangeli, no des de posicions de poder i direcció, sinó 141. La defensa dels drets de la dona i la seva promoció en tots els àmbits de la societat és un deure de l’Evangeli per als cristians. Una de les conquestes que calia assolir era «acabar amb la vergonya de la dona-mercaderia o de la dona-reclam». Vegeu «Missatge del Dr. Josep Pont i Gol adreçat als participants en el míting sobre el divorci, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona que tingué lloc al Palau Blaugrana de Barcelona el 26 d’abril del 1977», a Presència i fidelitat encara. Ofrena-homenatge al Dr. Josep Pont i Gol, arquebisbe emèrit en fer 80 anys, Tarragona, abril de 1987, edició de l’Arquebisbat de Tarragona, 1987.

142. Barbarà (1998: 114).

143. Converses radiofòniques del doctor Josep Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona. En el 50è aniversari de la seva ordenació sacerdotal. Roma 1931 - 21 de març de 1981, Tarragona, Arquebisbat de Tarragona, 1981.

144. Ibid., p. 25.

145. Ibid., p. 53.

Butlleti 2021.indd 272

17/11/2021 16:36:22

273 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

senzillament vivint i obrant en llibertat […]. L’Església no ha de manar en el món. N’és servidora i se’n proclama. No vol ara privilegis.146 El matrimoni civil no és contraposat al matrimoni de l’Església (19 de gener de 1980) […] el matrimoni civil és un acte de l’administració ciutadana, que tot estat ben organitzat ha de tenir conegut i registrat per a mil efectes de cada dia, sobre els fills, drets familiars, herències […]. No es contraposa gens al matrimoni de l’Església. És d’un altre camp, també necessari. Només la malícia humana els ha contraposat.147 Divorci (26 de gener de 1980) Conservar i reconquistar l’amor és feina de cada dia […] L’Estat permet el divorci en determinades circumstàncies, sense ficar-se en la consciència de les persones.148 Cap a un model d’Església (22 de març de 1980) El món ha canviat i l’Església, que és al món, i n’és servidora, també […]. El món s’ha anat secularitzant. És a dir, s’organitza prescindint de Déu i de l’Església. Normalment, l’Església se la deixa en llibertat. Altrament, o és postergada i fins i tot perseguida, o és manipulada […]. El sacerdot ja no és al cim, en la societat; ja no té el poder i el relleu social que tenia […]. Per això molts sacerdots s’han secularitzat.149 146. Ibid., p. 61.

147. Ibid., p. 65. «Referent al matrimoni, creiem que és primordial accentuar els valors que defensem i construeixen l’estabilitat familiar, ja que l’home i la dona, que s’estimen, es casen no per divorciar-se, sinó per donar-se amb generosa afectivitat l’un a l’altre i per sempre» Vegeu també «Missatge del Dr. Josep Pont i Gol adreçat als participants en el míting sobre el divorci».

148. Ibid., p. 68. «Si es promulgués una llei civil permissiva del divorci, aquesta llei no canviaria res als membres de l’Església en l’àmbit de la seva fe i moral cristiana. Jo personalment opino que l’Església no hauria d’entrar con una força política més, en el cas d’una possible campanya i lluita entre partits sobre un projecte de llei civil de divorci. Els creients veuran, en aquest cas, quina opinió prenen, entre les legítimes, sobre una llei permissiva d’un mal menor, en certs casos. Allò que hom creu profundament, pot no voler imposar-ho per mitjà d’una llei civil. […]

El creient, pel seu compte, ja sap què ha de fer». Vegeu també «Missatge del Dr. Josep Pont i Gol adreçat als participants en el míting sobre el divorci».

149. Ibid., p. 94.

Butlleti 2021.indd 273

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

274 Antoni Moliner Prada

Festa de Montserrat (Centenari, 3 de maig de 1980) Montserrat és com la casa pairal de Catalunya. Allí ens hi trobem totes les comarques i estaments socials. És com la casa de la Mare. La venerem en la santa imatge de la Moreneta la vetlla de Santa Maria.150 El sentiment d’afecte del Dr. Pont i Gol als seus antics diocesans de Sogorb-Castelló es reflecteix en l’article publicat el 1980 a la Hoja Parroquial del bisbat amb motiu del número 1.000. Aquesta publicació setmanal fou un dels instruments fonamentals per la vertebració de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló durant la seva primera dècada. Porta per títol «Me acuerdo»: Me acuerdo de los que fueron mis diocesanos. Así, en plural. Me acuerdo de mis nueve años en la venerable Iglesia de Segorbe […]. Y me acuerdo, naturalmente, de mi segunda diócesis, la joven iglesia de Segorbe-Castellón […]. Y me acuerdo de tantos buenos amigos sacerdotes y laicos que dejé.

Fuimos compañeros de trabajo, en ambas diócesis. Con toda una generación, aún numerosa, dimos cima a la fundación de la nueva.151 10. Conclusió: una vida al servei de l’Església El 12 d’abril de 1983, el papa Joan Pau II va acceptar la jubilació de l’arquebisbe Josep Pont i Gol per raó d’edat. El 23 de maig de 1983 es va retre l’homenatge de comiat del Dr. Josep Pont i Gol amb una missa concelebrada a la catedral, a la qual van assistir més de dos-cents capellans, acompanyats pels bisbes de la Seu d’Urgell, de Menorca, i l’abat de Poblet. L’homilia de l’arquebisbe resumeix la seva trajectòria de pastor: «Servir és la pràctica de l’amor».

El Dr. Pont va servir les esglésies de Sogorb, Soborg-Castelló i la Seu Primada de Tarragona (1951-1983). Fou una persona que escoltava, comprenia

150. Ibid., p. 114-115. Sobre la vinculació del Dr. Pont a Montserrat, vegeu Cassià M. Just Riba (1998), «L’arquebisbe Pont i Gol i Montserrat», a Claver [coord.], p. 225-232.

151. Hoja Parroquial, Obispado de Segorbe-Castellón, núm. 1000. Article reproduït en el BOAT, 1 de maig de 1980.

Butlleti 2021.indd 274

17/11/2021 16:36:22

275 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

i aconsellava.152 Proper, afable i respectuós amb les diverses sensibilitats de dins i fora de l’Església,153 va ser molt estimat pels seus diocesans. Fidel als valors espirituals com a bisbe, amb el seu esperit renovador, i sensible a les realitats humanes i culturals del país, fou reconegut a Catalunya per la seva tasca pastoral i la defensa de la llengua i de la seva identitat, i respectat i considerat en l’àmbit de l’Església d’Espanya. La Generalitat de Catalunya li va concedir el 1982 la Creu de Sant Jordi.

Després de la seva jubilació, l’arquebisbe emèrit encara continuà residint un temps a Tarragona a la casa sacerdotal i els darrers tres anys es traslladà a la residència episcopal de Solsona amb el seu amic, el bisbe Antoni Deig. El 15 d’octubre de 1994 la ciutat de Castelló li va retre un homenatge.

El 4 d’octubre de 1995 el Dr. Josep Pont Gol va morir a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Després del funeral a Bellpuig, la seva vila nadiua, les seves despulles foren traslladades al palau arquebisbal de Tarragona. El dia 7 d’octubre se celebraren a la catedral les exèquies, amb la presència de tots els bisbes de la Tarraconense i altres prelats i abats. Les seves despulles reposen a la dreta de la cripta de la capella de Sant Fructuós de la catedral, on hi ha també les del cardenal Vidal i Barraquer.

11. Fonts arxivístiques Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona Biblioteca de Montserrat Boletín Oficial Arzobispado de Tarragona (BOAT) (1971-1983) Fons Josep Pont i Gol «El cardenal Vidal i Barraquer: sentit d’un retorn; La veritat el va fer lliure; Pau Casals una vida coherent. Tarragona 1977». F * 746* 8º 10. «“L’Església de Catalunya, quins camins?”. Conferència a Mollerussa, 21 d’abril de 1975». F*731 8º 37.

152. J. C. C. (2011), «Josep Pont i Gol», a M. Güell i S. J. Rovira [coords.], Biografies de Tarragona, Tarragona, Onada Editors, p. 279.

153. Joaquim Claver Caselles (2017), «Conferència sobre el Dr. Pont i Gol durant la missa crismal», Butlletí de l’Església de Solsona, núm. 773, p. 191.

Butlleti 2021.indd 275

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

276 Antoni Moliner Prada

Bibliografia Baena Gallardo, Neus (2017). «Església i transició política a Espanya i Catalunya». A: Belzúnegui, Ángel; Sánchez Cervelló, Josep, i Reig Tapia, Alberto. Església i franquisme. De la col·laboració amb el franquisme al seu combat. Tarragona: URV, p. 303-325.

Barbarà Anglès, Miquel (1989). Fet religiós i Església en els mil anys de Catalunya. Pròleg de Josep Pont i Gol. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (1995). «L’arquebisbe que va fer de pont i de guia». Església de Tarragona, núm. 88 (novembre).

— (1998). «Bona carta de navegació amb moltes tempestes». A: Claver Caselles, Joaquim [coord.]. Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona, p. 108-115.

Bernat i Ricard, Robert (2002). «L’Assemblea de Catalunya (1971-1982): catalanisme popular i antifranquisme». BSCEH, núm. 13, p. 189-206.

Botey, Jaume (2011). «Capellans obrers: compromís de l’Església amb el món obrer». Quaderns. Vol. 175 (agost). Barcelona: Cristianisme i Justícia.

Callahan, William J. (2002). La Iglesia Católica en España (1875-2002). Barcelona: Crítica.

Castaño, José (1974). Memòries de la JOC a Catalunya (1932-1970). Barcelona: ICES. Colomines i Companys, Agustí (1992). «De l’Assemblea de Catalunya». Afers.

Vol. 7, núm. 13, p. 191-200.

Costa i Riera, Joan (1997). Dels moviments d’Església a la militància política.

Barcelona: Mediterrània.

Deig Clotet, Antoni (1998). «El meu arquebisbe Josep Pont i Gol». A: Claver Caselles, Joaquim [coord.], Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona, p. 25-36.

Domínguez, Javier (1985). Organizaciones obreras cristianas en la oposición al franquismo (1951-1975). Bilbao: Mensajero.

Echarren Ystúriz, Ramón (1998). «Monseñor Pont i Gol, miembro de la Conferencia Episcopal de España». A: Claver Caselles, Joaquim [coord.], Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona, p. 277-299.

Enrique Tarancón, Vicente (1996). Confesiones. Madrid: PPC.

Butlleti 2021.indd 276

17/11/2021 16:36:22

277 L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983)

Ferrando, Emili (2000). Cristians i rebels. Història de l’HOAC a Catalunya durant el franquisme. Barcelona: Mediterrània.

Gil i Ribas, Josep (2017). «El Concili Vaticà II». A: Belzúnegui, Ángel; Sánchez Cervelló, Josep, i Reig Tapia, Alberto. Església i franquisme.

De la col·laboració amb el franquisme al seu combat. Tarragona: URV, p. 297-301.

Giralt Palau, F. (1978). «Cardenal Vidal i Barraquer. De La Valsainte a Tarragona». Boletín Oficial del Arzobispado, núm. 96, p. 153-168.

Laboa, Juan María (2001). «La Asamblea de obispos y sacerdotes de 1970 en España». Miscelánea Comillas: Revista de Ciencias Humanas y Sociales. Vol. 59, núm. 115, p. 397-429.

— (2001). «La Asamblea conjunta. La transición de la Iglesia española». XX siglos. Vol. 12, núm. 50, p. 4-33.

Manent Segimon, Albert (2000). «Un bisbe providencial en terra fecunda».

A: Dr. Josep Pont i Gol. En homenatge. Bellpuig: Ajuntament de Bellpuig, p. 26-29.

Martín, Pablo; Serrano, José Francisco (2016). 50 años de la Conferencia Episcopal Española. Madrid: Encuentro.

Martínez Sistach Lluís (1998). «El Dr. Pont i Gol, arquebisbe de la coordinació».

A: Claver Caselles, Joaquim [coord.], Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona, p. 219-232.

Moliner Prada, Antoni (2004). Documents de la història contemporània d’Espanya. Bellaterra: UAB, Servei de Publicacions.

Montero, Feliciano (2009). La Iglesia, de la colaboración a la disidencia (19561975). La oposición durante el franquismo. Madrid: Ediciones Encuentro.

Montero, Feliciano; Louzano, Joseba, i Carmona, Francisco José (2018), La Asamblea Conjunta de obispos y sacerdotes de 1971: Estudios diocesanos.

Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá de Henares.

Piquer i Jover, Josep J. (1978). Abaciologi de Vallbona. Pròleg del Dr. Josep Pont i Gol. Santes Creus.

Pont i Gol, Josep (arquebisbe de Tarragona) (1975). «La llengua de l’Església.

Conferència pronunciada el dia 17 de gener de 1975, al Centre de Lectura de Reus». Separata del Boletín Oficial del Arzobispado de Tarragona.

— (1976). 25 anys de presència i de fidelitat. En el 25è aniversari de l’ordenació episcopal de monsenyor Josep Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona.

Butlleti 2021.indd 277

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

278 Antoni Moliner Prada

— (1981). Converses radiofòniques del doctor Josep Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona. En el 50è aniversari de la seva ordenació sacerdotal. Roma 1931 - 21 març 1981. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona.

— (1987). Presència i fidelitat encara. Ofrena-homenatge al Dr. Josep Pont i Gol, arquebisbe emèrit en fer 80 anys, Tarragona, abril de 1987. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona.

Raguer, Hilari (2006). Réquiem por la cristiandad: el Concilio Vaticano II y su importancia en España. Barcelona: Península.

Raventós Giralt, Josep (1998). «Promotor i ànima del retorn de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer». A: Claver Caselles, Joaquim [coord.], Miscel·lània arquebisbe Pont i Gol. Tarragona: Arquebisbat de Tarragona, p. 117-128.

Ricart, Josep (1979). Egara: una parroquia obrera bajo el franquismo, 19641977. Terrassa: Pedagogia del Vallès.

Viñas Cirera, Jordi ( 2013). L’Església en transició (1971-1980). De la transició de l’Església a la transició política (dir. Jordi Figuerola). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Butlleti 2021.indd 278

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 279-318 DOI: 10.2436/20.1001.01.225

LA DOCTRINA ARQUEOLÒGICA DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA, SEGONS PELEGRÍ CASADES I GRAMATXES Jordi Vidal Palomino1 Universitat Autònoma de Barcelona Article lliurat el 17 de març de 2021. Acceptat el 4 de maig de 2021

Resum En aquest article publiquem la conferència que Pelegrí Casades i Gramatxes va pronunciar al Centre Excursionista de Catalunya el 28 d’octubre de 1905. Es tracta de la que obria el cicle «Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas», un cicle que es perllongà fins al 1917 ininterrompudament. Allà Casades va sintetitzar el que ell considerava que eren els elements més importants que vinculaven l’arqueologia amb l’excursionisme científic: la funció històrica i social de la disciplina, el seu valor com a eina per a la reconstrucció nacional i la seva capacitat per contribuir a la conservació del patrimoni arqueològic català.

Paraules clau Excursionisme científic, patrimoni, Renaixença, difusionisme.

The archaeological doctrine of the Centre Excursionista de Catalunya, according to Pelegrí Casades i Gramatxes Abstract In this article we publish the lecture read by Pelegrí Casades i Gramatxes at the Centre Excursionista de Catalunya on October 28, 1905. The conference 1. E-mail: Jordi.Vidal.Palomino@uab.cat

Butlleti 2021.indd 279

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

280 Jordi Vidal Palomino

opened the cycle “Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas”, which lasted until 1917. There Casades synthesized what he considered to be the most important elements linking archaeology with scientific hiking: the historical and social role of the discipline, its value as a tool for national reconstruction and its ability to contribute to the preservation of the Catalan archaeological heritage.

Keywords Scientific hiking, heritage, Renaixença, diffusionism.

1. Introducció: Excursionisme i arqueologia a Catalunya Durant l’últim terç del segle xix, i dins d’un context caracteritzat per l’absència d’institucions públiques relacionades amb la matèria, l’estudi de l’arqueologia catalana estava en bona mesura en mans de l’excursionisme científic. El fenomen excursionista va néixer en aquella època a Catalunya, a redós de la Renaixença i el seu projecte de redreçament nacional que promovia, entre d’altres, el coneixement del territori i el gust per la conservació i l’estudi dels vestigis materials del passat. Va ser llavors que es fundà l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876) a Barcelona, de la qual s’escindí l’Associació d’Excursions Catalana (1878). La divisió, motivada en bona mesura per diferències personals, va donar lloc a la coexistència de dues entitats excursionistes de característiques molt similars.

La duplicitat se solucionà amb la creació del Centre Excursionista de Catalunya (1891), fruit de la fusió d’ambdues associacions. Poc temps després el fenomen s’estengué per la resta del territori, on proliferaren moltes associacions d’aquest tipus: Associació Excursionista d’Ilerda (1885), Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus (1901), Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), Centre Excursionista de l’Urgell i la Segarra (1905), Centre Excursionista de Lleida (1906), Centre Excursionista del Vallès-Sabadell (1908), Centre Excursionista de Terrassa (1910), Centre Excursionista de Vic (1912), Secció Excursionista de l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera (1915) o l’Agrupació Excursionista de Reus (1915), entre d’altres.2 2. Cortadella (1997: 274); Gracia (2018: 66).

Butlleti 2021.indd 280

17/11/2021 16:36:22

281 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

En aquest article ens interessa molt remarcar la vocació arqueològica que va caracteritzar l’excursionisme científic català, que tenia l’estudi i la conservació del patrimoni entre els seus objectius principals. L’arqueologia oferia una via privilegiada per conèixer la història de Catalunya, fomentar l’amor a la pàtria i contribuir a la reconstrucció nacional del país, tal i com s’afirma en molts textos d’excursionistes eminents de l’època.3 Per assolir aquell objectiu, les diferents associacions programaven conferències de contingut arqueològic i, sobretot, organitzaven visites a jaciments, museus i col·leccions arqueològiques privades (Tarragona, Empúries, Badalona, Caldetes, Cabrera, el Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona, el Museu Municipal d’Història del Parc de la Ciutadella, el Museu Episcopal de Vic, etc.).

Per tal de promoure i millorar la formació arqueològica dels excursionistes catalans, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques va publicar el 1881 l’anomenada Fulla d’instrucció arqueològica, creada per Joaquim Mercader i Belloch, comte de Bell-lloch, i Joaquim Olivó i Formentí. El document, que es va repartir sobretot en centres públics (ajuntaments, esglésies, escoles, biblioteques, etc.), oferia informació als excursionistes sobre jaciments, monuments i materials arqueològics propis del territori català, així com pautes d’actuació en cas que es localitzessin restes arqueològiques.4 La relació estreta entre arqueologia i excursionisme es prolongà fins ben entrat el segle xx. Malgrat tot, la progressiva institucionalització de la recerca arqueològica, iniciada el 1915 amb la creació del Servei d’Excavacions Arqueològiques dirigit per Pere Bosch Gimpera, va provocar que, a poc a poc, l’interès per l’arqueologia es pogués canalitzar a través de l’àmbit acadèmic, cosa que va afavorir que el moviment excursionista perdés progressivament aquesta vocació arqueològica original en favor de l’element lúdic i esportiu. Tanmateix, la publicació de l’obra de Maria Porter i Moix Arqueologia per a excursionistes el 19785 demostra que, un segle després de l’aparició de les primeres associacions excursionistes, el vincle entre arqueologia i excursionisme no havia desaparegut del tot.

L’objectiu d’aquest article és aprofundir en l’estudi del pensament arqueològic de l’excursionisme científic català del principi del segle xx, a partir de la publicació d’un document inèdit. Es tracta de la conferència inaugural que Pelegrí 3. Riera (1882); Torras (1888); Gudiol (1902), entre d’altres.

4. Genera; Olivé (2008).

5. Porter (1978).

Butlleti 2021.indd 281

17/11/2021 16:36:22

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

282 Jordi Vidal Palomino

Casades i Gramatxes (1855-1947) va pronunciar el 28 d’octubre de 1905 a la sala d’actes del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en el marc del seu cicle de conferències titulat «Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas», un cicle que es perllongà ininterrompudament fins al 1917. El text, transcrit en l’apèndix final d’aquest treball, consta de 54 quartilles manuscrites i es conserva al fons del CEC dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.6 Com veurem, es tracta d’un document d’especial interès, que ens permet aprofundir en l’estudi d’una de les primeres etapes de la història de l’arqueologia catalana, quan la disciplina només era practicada per erudits que hi trobaren una forma d’expressar el seu amor al país.

2. Pelegrí Casades i l’arqueologia catalana Abans d’analitzar el document, però, cal conèixer breument l’autor. Si fem cas d’allò que va escriure a les seves memòries,7 Pelegrí Casades va ser, essencialment, una persona infeliç. Les causes de la seva infelicitat foren una carrera laboral poc satisfactòria, un matrimoni desgraciat i un malestar profund davant del context sociopolític del seu temps. I, en bona mesura, la solució que va trobar per superar aquest neguit vital fou l’arqueologia.

Pel que fa a l’àmbit laboral, cal tenir en compte que el seu pare, Josep Maria Casades, fou un destacat procurador de tribunals en la Barcelona vuitcentista.

El nostre protagonista, tot i una evident manca de vocació, va mirar de seguir les seves passes i estudià dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona entre 1873 i 1879, tot i que no obtingué el títol de llicenciat fins al març de 1884.8 A partir d’aquí, i durant dècades, Casades desenvolupà una activitat professional que ell mateix descrivia com a mediocre, inestable i plena d’entrebancs. Treballà com a ajudant dels advocats Antoni Perecaula, Bonaventura Grases i Antoni Dodero, i dels notaris Manel de Larratea, Ignasi Jaumandreu i Guillem August Tell.

Segons el seu propi testimoni, i malgrat els seus esforços, mai no va aconseguir una situació econòmica acomodada ni va tenir cap oportunitat de progressar 6. Capsa 943. Fons del CEC. Arxiu Nacional de Catalunya.

7. Memòries d’un «home que no arrivà enlloch» (ms. B-núm.318, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Actualment estem treballant en l’edició del text.

8. Expedient personal de Pelegrí Casades. Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona.

Butlleti 2021.indd 282

17/11/2021 16:36:23

283 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

laboralment. Casades, sense assumir cap responsabilitat, tenia molt clar quins eren els motius que el portaren fins aquell punt: la manca d’influències i el fet que el seu germà Ramon, que heretà el despatx del pare, mai no l’ajudés de manera efectiva: L’únich que hauría pogut fer alguna cosa en profit meu era mon germá Ramon, per les relacions y bons clients que tenia y, sobretot, pel lloch que entre ‘ls procuradors tenia. M’hauria pogut «encabir» en el despatx ú oficina del Col·legi de Procuradors; però ‘s preocupava molt poch de sos germans […]. Jo no váreig poder fer res mes per falta de medis, de temps y d’influencies pera intentar elevárme.9 A aquest malestar en l’àmbit laboral cal afegir una profunda insatisfacció a nivell familiar. Casades va contraure matrimoni el 1893 amb Concepció Viver i Xammar, amb qui tingué tres filles (Montserrat, Dolors i Anna Maria) i un fill (Antoni). El matrimoni, però, no va ser feliç. Casades va manifestar dubtes sobre la conveniència d’aquella unió ja durant el festeig, degut, deia ell, al mal caràcter de qui havia de ser la seva dona: Jo, cada dia, al vespre, anava á «festejar» ab la Conchita, revelántse’m durant aquest temps el carácter d’aquesta, que no era del tot atractiu y falaguer, fins al punt, que, en una ocasió, no recordo ‘l perqué, volia jo «trencar les relacions», lo que no passá per lo «lligats» que estavam uns y altres.10 Amb els anys la situació no sembla que millorés, sinó més aviat al contrari.

Una bona mostra d’això la trobem a la darrera pàgina conservada de les seves memòries. Allà, en un passatge suprimit però encara llegible, Casades recordava amargament l’estiu del 1941, que el matrimoni passà a l’Ametlla del Vallès. El motiu dels laments era, de nou, el mal caràcter de la seva esposa: No ha faltat alguna escena violenta ab la C[onxa], cada dia pitjor de géni, contradintme sempre.11 9. Memòries, p. 79 i 85.

10. Ibid., p. 87.

11. Ibid., p. 203.

Butlleti 2021.indd 283

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

284 Jordi Vidal Palomino

Més enllà de les queixes sovintejades sobre la seva dona, per entendre millor la insatisfacció conjugal de Casades convé tenir en compte que ell mateix estava convençut que l’amor de la seva vida havia estat Dolors Larratea, germana d’un dels seus amics de la infància, Enric Larratea. Aquella relació, però, mai no es va arribar a concretar. Casades mai no s’atreví a confessar els seus sentiments i, a més, Dolors va tenir una mort prematura com a conseqüència d’una malaltia intestinal. Encara avui commou llegir les paraules que, dècades després de la seva mort, Casades li dedicà a les seves memòries: El record darrer, mes fondament gravat en ma memória, referent á la Lola, fou quan, una de les vegades que la váreig visitar, estant malalta, poch temps abans de morir, l’Enrich em demaná que l’ajudés pera poderse incorporar la pobreta malalta. En aquesta ocasió, la Lola ‘m mirá, donantme una mirada que no puch oblidar, com despedintse de mí; (al menys aquesta és l’impresió que ‘m causá.) Al posar mes mans en aquell cos malalt, me semblá que aquell cos, per mi tan estimat, es convertia en una cosa sagrada, fentme un respecte grandíssim. La mort d’aquella noya, en lo mellor de la edat, m’ha causat com un anyorament, purament espiritual, com un extrany misticisme, no borrantse ‘l seu recort com mes anys fa de la seva desaparició. Quan sento música dels grans enamorats desgraciats, Beethoven y Wagner, aplico ‘ls motius de ses obres al estat de la meva ánima, y la imátge de la Lola es presenta, viva, en ma imaginació. ¡Oh! si en la «Ressurrecció de la Carn» y en la «Vida Perdurable», la pogués tornar á véure, com prémi de ma salvació eterna!12 Finalment, tal i com apuntàvem a l’inici de l’apartat, el context sociopolític de la seva època també li provocà una gran insatisfacció vital. Catòlic ultraconservador, Casades va viure l’agitació sociopolítica espanyola durant la segona meitat del segle xix i les primeres dècades del xx amb un gran neguit, tal i com s’aprecia en aquest passatge de les seves memòries: del darrer ters del sigle xix y del primer del actual […], fou un dels pitjors de ma vida, de la dels barcelonins honrats y dels espanyols decents

12. Ibid., p. 87.

Butlleti 2021.indd 284

17/11/2021 16:36:23

285 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

[…] fou el periode álgit dels atentats terroristas; les huelgues revolucionáries; l’horrible setmana de Juliol del any 1909; els assessinats dels pistolers, dels dos bándos d’obrers (sindicats lliure y l’únich); els «atracos» als Banchs; els incéndis dels tranvies y les demés desgracies, preparatóries de les que están patint en el present any 1936; —(del estiu ensá)— y lo que vá del 1937. Tot lo qual me causá una depressió moral y un estat nerviós tan considerable, acompanyat d’una gran tristesa, que fou un voler de Deu com no perdés l’enteniment, ó contragués una malaltia mental.13 Casades identificava la violència revolucionària com una de les principals causes del seu malestar vital. Amb tot, és convenient apuntar que, més enllà de la condemna enèrgica de la violència (especialment de la violència anticlerical), no sembla que tingués un coneixement gaire acurat del fenomen que denunciava. Així, per exemple, presentava el terrorisme com una activitat local, sense adonar-se de la dimensió internacional que tenia la propaganda pel fet ideada pels líders anarquistes italians en el transcurs del congrés de l’AIT a Berna de 1876. Tampoc semblava conscient de l’existència d’unes realitats objectives que alimentaven amb força aquest terrorisme: el classisme de les societats burgeses occidentals, les condicions de vida miserables que s’experimentaven en moltes barriades obreres de la Catalunya industrial i la ferotge repressió estatal de qualsevol forma d’agitació social.14 En comptes de contemplar l’existència d’aquestes condicions objectives, Casades, amb arguments típics de l’antiliberalisme espanyol, preferí considerar la violència revolucionària com el resultat diabòlic d’una conxorxa anticristiana i antieuropea, liderada per Rússia, el judaisme internacional, el comunisme i la maçoneria.15 Si tenim en compte aquests posicionaments, no ens pot sorprendre que durant la Guerra Civil espanyola s’arrenglerés decididament al costat del bàndol revoltat i que celebrés amb vehemència l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona: La entrada del Exércit Nacional fou apoteósich; no havent conquistat Barcelona per les armes, sino guanyada, pacíficament, fugint, ab tota la 13. Ibid., p. 97.

14. Dalmau (2018); Risques (2018).

15. Vidal (2020).

Butlleti 2021.indd 285

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

286 Jordi Vidal Palomino

cobardia dels vils, la bretolalla que desde ‘l 19 de Juliol de 1936 s’apoderá de la ciutat, omplint de tota mena de crims el temps del domini tiránich del tipo bolchevich. ¡Te Deum laudamus! Visca Franco y son exercit!!16 Val a dir, però, que aquella primera eufòria filofranquista es va esvair tan bon punt va poder comprovar la virulència que assolia l’anticatalanisme de la dictadura franquista, tal i com es pot veure en el següent passatge de les seves memòries on, però, no estalviava elogis a Hitler: Ab la incomprensió característica de la gent que ‘ns governa desde Madrid, á partir del comte-duch d’Olivares fins actualment (segles xvii-xx), continúa la estúpida política de voler destruir tot lo que sia catalá; lo que ho demostra la prohibició d’usar la nostra Llengua en tots els centres, oficines, escoles, Universitat, entre ‘ls condeixeples y companys, ja que la ensenyança es natural que sia en castellá, predicació, publicacions, (no s’edita ni un sol llibre en catalá, ni cap diari, etc. etc.) ¿Fins quan durará aquesta ceguera moral «separatista». Compareu conductes. Una llissó de comprensió ha donat l’Hitler, aqueix home extraordinari en tot, al respectar la estátua del general Foch, que guanyá la guerra contra Alemanya (1914-1918), que s’alsa en el lloch on s’ha firmat l’armistici de la actual guerra ab França.

Els nostres «concejales», han fet treure de son lloch les modestes estátues de Casanoves, Claris, Robert, no atrevintse, encara, ab la de Verdaguer.

Imitant als roigs, han mudat els noms dels carrers que recordavan algun personatge catalanista, per decent que fós.17 El conjunt de consideracions biogràfiques exposat fins aquí és important per entendre la vocació arqueològica de Casades, que va trobar en aquella disciplina un refugi on evadir-se de les circumstàncies vitals que tant el neguitejaven.

Casades concebia l’arqueologia com una disciplina absolutament deslligada del present, centrada en l’estudi d’un passat remot, arcà, llunyà i, sobretot, inofensiu. Valorava, per tant, la dimensió més romàntica de l’arqueologia, aquella que s’interessava per espais llunyans i llargament desapareguts, mancats de lligams emocionals amb el present que tan desagradable li resultava. Com 16. Memòries, p. 170.

17. Ibid., p. 202.

Butlleti 2021.indd 286

17/11/2021 16:36:23

287 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

reconeixia a les seves memòries, tots els moments que dedicà a l’estudi de l’arqueologia li proporcionaren: alivios, en mes contrarietats; sosteniment, en mes dificultats económiques; y forses de conformitat en mon destí, arrivant, sense detriments en ma salut, y «vivint» encara mos anys de vell.18 De manera prou gràfica i explícita concloïa que a l’arqueologia va trobar el seu «sanatori».19 La seva dedicació arqueològica el convertí en una figura de certa rellevància dins del panorama català del final del segle xix i el principi del xx. Així ho demostra, per exemple, la seva presència activa dins d’algunes de les principals institucions de l’època relacionades amb l’arqueologia. D’aquesta manera, fou membre de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, on s’encarregà de la direcció de la revista a partir de 1896 i fins a la seva desaparició.20 També va exercir el càrrec de president vitalici de la secció arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya. Com a reconeixement per la seva tasca, els seus companys del CEC li concediren la medalla d’or de la institució el 1927.21 El 1901 formà part del jurat del premi Martorell d’Arqueologia (al costat de Josep Vallet i Piquer, Silví Thos i Codina, Francesc de Bofarull i Sans, i Josep Brunet i Bellet), en una edició en què va resultar guanyadora l’obra de Pierre Paris, Essai sur l’art et l’industrie de l’Espagne primitive (París, 1903) i on, segons la versió del mateix Casades, ell va ser el responsable que li fos concedit un accèssit a Josep Gudiol i Cunill pel seu treball Nocions de arqueologia sagrada catalana (Vic, 1902).

El premi de les 20.000 ptas, el guanyá Mr. Pierre Paris, per la obra ja esmentada, y havent jo preguntat, si hi havia alguna quantitat, sobrera, com se’m digué que existia un fons de 5000 pessetes; váreix proposar que se’n fés d’elles un accéssit, y que podria adjudicarse á Mn. Gudiól; y aixís fou acordat.22 18. Ibid., p. 86.

19. Ibid., p. 97.

20. Ibid., p. 82 i sq.

21. Ibid., p. 97.

22. Ibid., p. 89 i sq.

Butlleti 2021.indd 287

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

288 Jordi Vidal Palomino

Finalment, cal destacar que Casades va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1903, a proposta d’Antoni Rubió i Lluch, Joaquim Miret i Sans i Francesc de Bofarull i Sans. Durant l’acte de recepció, celebrat el 15 de març de 1903, Casades llegí el discurs intitulat «Influencies del art oriental en los monuments romànichs de Catalunya»,23 discurs que fou contestat pel mateix Miret i Sans, i que li va valer, entre d’altres, la felicitació d’arqueòlegs eminents com els ja esmentats Pierre Paris i Josep Gudiol. Especialment orgullós es mostrava de la bona recepció que va tenir el discurs entre amics i col·legues de l’àmbit acadèmic, malgrat els seus dubtes inicials: Jo no sabia si ‘l meu discurs resultaria una néula, ó una cosa «sense such, ni bruch», pero, sembla, que no. Ho dich perque váreig ésser felicitat, crech, sincerament, per mos companys d’Académia y algun conegut meu que assistia en ma recepció. Entre lo que mes me satisféu, perque esvahía ‘l temor d’haver quedat malament, fou la nota que Mr. J. A. Brutails publicá en una Revista francesa.24 En realitat, Jean-Auguste Brutails, en la seva ressenya del discurs de Casades, va pronunciar algunes crítiques al seu treball, i va arribar a discutir la tesi principal sobre l’origen oriental de determinades formes arquitectòniques del romànic català: Mais alors pourquoi chercher en Orient l’origine de certaines formes architecturales catalanes lorsque ces formes existent en France et en Lombardie?

Amb tot, és cert, Brutails va concloure el seu comentari amb paraules prou elogioses dedicades al discurs del nostre protagonista: On ne saurait trop féliciter la Royale Académie de Barcelone d’apporter tant de talent, d’éloquence et d’autorité á la diffusion de la science archéologique.25 23. Casades (1903).

24. Memòries, p. 101.

25. Brutails (1903: 633).

Butlleti 2021.indd 288

17/11/2021 16:36:23

289 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

La dedicació arqueològica de Casades es va concretar en el desenvolupament de tres tasques principals. La primera fou l’organització d’excursions i visites a monuments historicoarqueològics catalans, així com a col·leccions d’art i arqueologia.

La segona va ser la creació, amb la col·laboració de l’artista Manuel Genovart, d’una base de dades sobre les col·leccions privades catalanes que contenien materials artístics i arqueològics, base de dades formada per més de 200 fitxes en què consignava, entre d’altres, el nom dels col·leccionistes i una descripció breu de les peces conservades. Però, sens dubte, l’activitat que li va comportar un major reconeixement fou la tercera, el ja esmentat cicle de conferències arqueològiques que va pronunciar al CEC entre 1905 i 1917. Segons explica ell mateix a les seves memòries, la idea d’endegar el cicle no fou seva, sinó que es tractà d’un encàrrec que li plantejaren Cèsar August Torras, president del CEC, i el folklorista Rossend Serra i Pagès.26 En total va pronunciar 306 conferències, que anaven des de la prehistòria fins a l’art bizantí, les quals foren un veritable esdeveniment cultural a Barcelona, tal i com ho demostren tant les cròniques periodístiques de l’època (recollides sobretot a La Veu de Catalunya) com la correspondència personal de Casades. En aquest sentit destaquen les cartes que personalitats reconegudes, com el sacerdot, escriptor i lingüista Antoni Maria Alcover27 o l’advocat i diputat de la Mancomunitat Josep Maria Bassols,28 li enviaren per felicitar-lo per l’èxit de la iniciativa.

Més enllà d’aquestes tres tasques, i ja a l’últim tram de la seva vida, Casades recordava amb orgull haver estat nomenat membre de la Comissió d’Arqueologia de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, i vocal de la Comissió de la Barcelona Retrospectiva, nomenaments que, una vegada més, demostren la seva significació dins del panorama arqueològic català del moment. La seva aportació principal en el marc de la segona comissió fou la proposta, formulada conjuntament amb els que ell qualificava com a membres del sector catalanista de la comissió, al voltant de la creació d’una reproducció de la Barcelona romana del segle iv. La proposta, però, fou finalment rebutjada pel sector espanyolista, en considerar-la massa localista.29

26. Memòries, p. 97.

27. Carta d’Antoni Maria Alcover, de 2 de febrer de 1906. Capsa I 945. Fons del CEC. Arxiu Nacional de Catalunya.

28. Targeta de Josep Maria Bassols, de 2 de gener de 1906. Capsa I 945. Fons del CEC. Arxiu Nacional de Catalunya.

29. Memòries, p. 122.

Butlleti 2021.indd 289

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

290 Jordi Vidal Palomino

Malgrat aquest «currículum arqueològic», és evident que la rellevància de la figura de Casades queda circumscrita a l’etapa «erudita» de la història de l’arqueologia catalana. La ja esmentada creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1915) i l’arribada de Pere Bosch Gimpera a la càtedra d’Història Universal Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona (1916) marcaren l’inici de l’arqueologia científica a Catalunya30 i relegaren Casades a un lloc secundari dins de la història de la disciplina. Amb tot, aquesta circumstància no hauria d’amagar la influència i l’impacte que en el seu moment tingué, entre d’altres, el seu cicle de conferències al CEC. 3. La sessió inaugural de les «Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas» El manuscrit de Casades que conté la conferència inaugural del cicle «Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas» va ser redactat probablement durant l’estiu o la tardor de 1905. Amb tot, la presència de diverses addicions i esmenes posteriors, datades al final de la dècada de 1920 i a les quals ens referirem més endavant, demostra que Casades va treballar sobre el text original molt temps després d’haver dictat la conferència. Desconeixem, però, el motiu que el portà a revisar el manuscrit. No disposem de cap dada que ens faci pensar que estigués treballant en la publicació del text o que volgués dictar una nova conferència sobre la qüestió.

Segons es desprèn del text original, Casades va intentar organitzar la conferència en apartats. Amb tot, només va numerar el primer d’aquells apartats, amb el títol de «Nocions preliminars» (p. 3), mentre que va assenyalar la resta de blocs temàtics mitjançant anotacions al marge de les quartilles. En qualsevol cas, si atenem al contingut del manuscrit, és possible identificar fins a set apartats, que comentem tot seguit.

1. Introducció (p. 1-2). Aquí, Casades, a banda de proclamar la modèstia dels seus coneixements arqueològics, aprofitava l’ocasió per reconèixer i homenatjar la figura d’altres excursionistes que l’havien precedit en l’interès per l’arqueologia catalana: Eduard Tàmaro i Fabricias, Andreu Balaguer i Merino i

30. Gracia (2018: 37 i sq).

Butlleti 2021.indd 290

17/11/2021 16:36:23

291 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

Francisco María Tubino Oliva, a banda dels ja esmentats Joaquim Mercader i Belloch i Joaquim Olivó i Formentí. Casades destacava especialment la figura de l’historiador i advocat Eduard Tàmaro (1845-1889), qui fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i responsable del curs «Nocions d’arqueologia», dictat entre 1878 i 1882 i precedent directe, encara que més modest, del cicle de conferències que ara presentava Casades.31 2. Concepte d’arqueologia (p. 3-10). Casades va fer servir aquest bloc per esbossar les línies mestres del seu pensament arqueològic. El seu objectiu principal era deixar clar que l’arqueologia era una disciplina autònoma, independent de la història de l’art, que aspirava a estudiar la totalitat de les activitats humanes en el passat. El cert és, però, que els continguts del seu cicle de conferències del CEC desmenteixen aquesta afirmació, ja que la majoria se centren en l’estudi de l’art antic. Un bon exemple d’això el trobem a les conferències que dedicà al Pròxim Orient, unes conferències que reproduïen fidelment diferents apartats de l’obra de Charles Chipiez i Georges Perrot, Histoire de l’art dans l’Antiquité (8 vol., París 1882-1903), i abordaven de manera monogràfica qüestions artístiques. Serveixin com a exemple els continguts de les sis conferències que va dedicar a la cultura assiriobabilònica,32 en què només la primera era de contingut històric, mentre que la resta tractava de qüestions relacionades amb l’art mesopotàmic: Conferència del 13 de gener de 1906

«Resúm histórich – Caldea, Assíria – La Religió»

Conferència del 20 de gener de 1906

«Paralel entre babilónichs y ninivitas – L’Art en general – Arquitectura»

Conferència del 27 de gener de 1906

«Estil arquitectónich – Les portes, murs, cobertes, etc. – Esculptura – Pintura – L’argila esmaltada – Decoració»

Conferència del 3 de febrer de 1906

«Necrópolis – La mort y vida futura – Enterraments – Arquitectura religiosa – Arquitectura civil – El palau Reyal»

31. Anònim (1879a, 1879b, 1879c, 1879d, 1879e, 1879f, 1880a, 1880b, 1881, 1882, 1883).

32. Capsa 969. Fons del CEC. Arxiu Nacional de Catalunya.

Butlleti 2021.indd 291

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

292 Jordi Vidal Palomino

Conferència del 10 de febrer de 1906

«Babilònia-Nínive – L’esculptura – La metallúrgia – Origen de l’Art Caldeo y del Assiri y llurs característiques»

Conferència del 17 de febrer de 1906

«Art Sargónich – Esculptura rupestre – Policromia – Glíptica – Arts industrials»

Queda clar, doncs, que, malgrat les seves paraules, Casades tenia una concepció eminentment historicoartística de l’arqueologia, centrada en la descripció i l’estudi de monuments i obres d’art, per damunt de qualsevol altre aspecte.

De totes maneres, val a dir que aquesta concepció de l’arqueologia era majoritària a Catalunya en aquells moments, tal i com s’aprecia, per exemple, en l’obra ja esmentada de Nocions d’arqueologia sagrada catalana de Josep Gudiol, veritable manual de referència als seminaris de l’època, i que estava centrat quasi exclusivament en la història de l’art cristià català i els seus precedents.33 3. Arqueologia i excursionisme (I) (p. 10-15). Casades dedicava aquí un primer apartat a exposar breument la funció que, segons ell, tenia l’arqueologia dins del moviment excursionista. En aquest sentit, seguia fil per randa els plantejaments de la ja esmentada Fulla d’instrucció arqueològica de 1881. Així, aspirava a aconseguir que les seves conferències permetessin als excursionistes comprendre millor el patrimoni arqueològic català, ja que pretenia dotar-los d’eines que els facultessin per datar correctament els diferents monuments, conèixer quin poble havia estat el responsable de la seva construcció, valorar la seva qualitat artística, i determinar quina informació aportaven sobre la història de Catalunya. Com veurem més endavant, va reprendre aquesta qüestió a la part final de la conferència amb arguments més elaborats.

4. Història de l’arqueologia (p. 15-28). Aquest és l’apartat més extens de tota la xerrada, en què l’autor repassava la història de la disciplina, des dels orígens, que situava a la Itàlia del segle xv, fins al segle xix, que considerava el segle d’or de l’arqueologia, gràcies al descobriment de les civilitzacions assíria i egípcia, així com dels pobles prehistòrics d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica. Amb tot, més que fer una anàlisi acurada de la història de l’arqueologia, Casades es va limitar a enumerar els que, segons el seu parer, havien estat els arqueòlegs més destacats de cada centúria. En aquest punt, resulta sorprenent que a la p. 27 esmentés Howard 33. Barral (2014); Carrero (2014).

Butlleti 2021.indd 292

17/11/2021 16:36:23

293 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

Carter, Leonard Woolley i Bonaventura Ubach entre els arqueòlegs més importants del segle xix. Cal tenir en compte que el 1905, quan Casades va redactar el manuscrit de la conferència, tots tres eren personatges desconeguts, que no havien fet encara cap aportació rellevant a l’arqueologia. Així, Ubach fundà el Museu Bíblic de Montserrat el 1911, Carter descobrí la tomba de Tuthankamon el 1922 i Woolley excavà a Karkemish entre 1912 i 1914 i descobrí les tombes reials d’Ur el 1926. Per tant, totes les seves fites principals es van produir anys després de la conferència de Casades. L’única explicació per a la seva presència en el manuscrit és que es tracti d’una addició posterior al text original. De fet, els tres noms estan escrits amb una tinta diferent de la de la resta del text, cosa que confirma aquesta possibilitat i demostra que Casades va treballar en el manuscrit molts anys després de dictar la conferència.

5. Importància de l’arqueologia (p. 29-34). Casades utilitzava aquest apartat per reivindicar la rellevància de l’arqueologia dins de les societats occidentals del principi del segle xx, una rellevància que venia donada per les seves aportacions als estudis històrics. Sintetitzava aquestes aportacions en haver afegit el període prehistòric a la història de la humanitat, haver recuperat les antigues civilitzacions de Mesopotàmia i Egipte, pràcticament desconegudes fins aleshores, i haver proporcionat obres noves i significatives a la història de l’art, una afirmació que demostrava, una vegada més, la seva concepció historicoartística de l’arqueologia. En qualsevol cas, aquests factors eren els que, deia Casades, explicaven les grans inversions que les potències europees i els Estats Units feien en projectes arqueològics arreu.

En aquest sentit, l’explicació de Casades, que atribuïa aquelles inversions a l’amor que sentien les grans potències occidentals per la ciència històrica i el coneixement, és pueril i reduccionista. Casades no va tenir en compte, o no n’era conscient, que l’arqueologia del segle xix estava impulsada en bona mesura per factors com el nacionalisme, l’imperialisme i el colonialisme,34 que poc tenien a veure amb la ciència històrica. Així, per exemple, les investigacions arqueològiques al Pròxim Orient i Egipte no obeïen només al desig d’uns homes savis d’adquirir nous coneixement científics, com pretenia Casades. L’arqueologia va servir per potenciar el prestigi nacional de les grans potències a partir de l’acumulació d’obres d’art antigues que nodrien els grans museus nacionals, alhora

34. Díaz-Andreu (2009).

Butlleti 2021.indd 293

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

294 Jordi Vidal Palomino

que els coneixements obtinguts s’utilitzaven per construir una imatge pejorativa de l’alteritat, de caire essencialista, que va servir per justificar la dominació europea d’aquells territoris.35 Així doncs, l’arqueologia del segle xix, lluny del retrat naïf, neutral i romàntic esbossat per Casades, fou una disciplina que, com no podia ser d’una altra manera, es va veure condicionada profundament pel context polític i intel·lectual de la seva època.

6. Arqueologia i excursionisme (II) (p. 34-43). En aquest penúltim apartat Casades reprenia, amb arguments nous, una qüestió que ja havia abordat a les pàgines 10-15. Aprofitava aquest espai per reivindicar la vessant científica i cultural de l’excursionisme, per sobre de l’estrictament esportiva, que és la que finalment s’acabaria imposant al CEC. En aquest sentit, considerava que l’arqueologia podia esdevenir un mecanisme adequat per enfortir els lligams dels catalans amb el territori, un plantejament propi de la majoria de les associacions excursionistes de l’època.36 Si se li oferia una formació adequada, l’excursionista seria capaç d’entendre la història de Catalunya a través dels seus monuments. A més, aquests coneixements li permetrien desenvolupar una sensibilitat especial envers el patrimoni arqueològic, un element que contribuiria eficaçment a la seva preservació. Així, i d’acord amb els ideals de la Renaixença i del Modernisme, arqueologia i excursionisme podien contribuir a fer «creixe nostre amor per Catalunya y fonamentar en la reflexió y en l’estudi nostre orgull d’esser y voler esser, perpetua e inquebrantablement Catalans y ben Catalans» (p. 38).

Tanmateix, el patriotisme que demostrava Casades amb aquestes paraules no es va mantenir inalterat al llarg del temps, sinó que s’esvaí com a conseqüència de l’evolució política del país durant la Segona República i la Guerra Civil espanyola. Arran de l’esclat del conflicte armat i de la revolució a Catalunya, Casades va formular retrets molt durs contra el catalanisme polític, al qual assenyalava com un dels responsables principals de la violència desfermada, especialment contra l’Església. Així, definia el Front d’Esquerres de Catalunya com una «repugnant conxorxa» i «monstruosa barreja», i qualificava el president Lluís Companys de «fulano»,37 «malvat»,38 «repulsiu exemplar de la fauna extremista»,39 «vil», 35. Saïd (1978).

36. Martí (1994); Roma (2014).

37. Memòries, p. 123.

38. Ibid., p. 148 i 183.

39. Ibid., p. 173.

Butlleti 2021.indd 294

17/11/2021 16:36:23

295 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

«brètol», 40 «fauna roja»41 o «criminal».42 Per la seva banda, el govern de la Generalitat era titllat de «pandilla»,43 «bretolada separatista-socialista»44 i «vil conxorxa».45 Conscient del canvi d’actitud que va experimentar en aquells anys, Casades va sentir la necessitat de justificar el seu catalanisme pretèrit expressat, entre d’altres, en les conferències del CEC. Segons s’aprecia en el passatge següent de les seves memòries, al final de la seva vida s’atrinxerà en un catalanisme romàntic, folklòric, històric, lingüístic i, sobretot, inofensiu, alhora que atacava amb virulència el catalanisme polític, enemic de l’«Espanya tradicional» a la qual es mostrava fidel en aquells moments: El meu «catalanisme» no es polítich, en el sentit ordinári d’aquest concepte. Es exclusivament y purament sentimental, ó romántich, en el mellor sentit de la paraula. Estimo ma terra pátria com s’estima una mare ja morta, perque Catalunya morí quan morí també ‘l rey Martí, darrer descendent per ratlla directe de Guifred, 1er comte independent nostre. No he format may entre ‘ls afillats á la primitiva «Jove Catalunya», ni menys encara a la «Lliga Regionalista ó de Catalunya». Sols he figurat en la «Associació Catalanista d’Excursions Científiques», y en sa successora el «Centre Excursionista», per a recorrer la terra nostra y coneixer ses meravelles naturals, arqueológiques, artístiques, etc. Em considero ‘l mes petit deixéple dels Milá, Rubió, Torres y Bages, Bofarull, Pella, Toda, Matheu etc. Res tinch qué véure ab els Cambó y demés, dits de la «dreta», y exécro y maleheixo, (more Biblica), als vils Companys y seguidors d’aqueixos enemichs de la Catalunya genuina, y de la Espanya tradicional, á la qual m’adereixo, sense que vulga dir que ‘m castellaniso ¡Absque!!46 El contrast entre la conferència de 1905 i altres escrits de joventut i les reflexions consignades a les seves memòries il·lustra molt bé un procés de transició típic dins del catalanisme conservador de l’època, el qual, arran de la Guerra 40. Ibid., p. 177.

41. Ibid., p. 183.

42. Ibid., p. 186.

43. Ibid., p. 153-154.

44. Ibid., p. 175.

45. Ibid., p. 183.

46. Ibid., p. 186.

Butlleti 2021.indd 295

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

296 Jordi Vidal Palomino

Civil, sovint va preferir el manteniment de l’ordre social, polític, econòmic i catòlic per davant de la defensa de la nació. Amb tot, ja vèiem en l’apartat anterior que, en el cas de Casades, l’adhesió a Franco durà fins que va comprovar la virulència de l’anticatalanisme que practicava la dictadura, fet que el va portar a recuperar vells retrets contra el nacionalisme espanyol, el centralisme madrileny i la voluntat castellanitzadora tradicional de l’Estat espanyol.

7. Presentació del programa del cicle «Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas» (p. 43-52). Casades va reservar l’últim apartat de la conferència a la presentació del llarg cicle de converses arqueològiques al CEC, que l’havia d’ocupar durant més de deu anys de manera ininterrompuda. A banda d’exposar breument les èpoques i les cultures que pensava tractar, Casades va aprofitar l’ocasió per defensar la importància de l’arqueologia medieval a Catalunya i per justificar la selecció temàtica del cicle.

Pel que fa al primer punt, Casades assenyalava la «importancia inmensíssima» que l’arqueologia medieval tenia per a l’excursionisme català (p. 49). Amb aquesta reivindicació, es vinculava de nou amb els postulats de la Renaixença i el Modernisme, i amb les aportacions teòriques d’arquitectes intel·lectuals com Elies Rogent, Lluís Domènech i Montaner i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch.

Des d’aquesta perspectiva, el passat medieval català representava un episodi de plenitud política, i el romànic apareixia com el símbol del país, l’art nacional que reflectia l’esperit del poble, l’estil que millor representava aquella Catalunya medieval que es volia exaltar,47 un art que, per tant, havia de ser conegut i valorat pels excursionistes.

Tanmateix, aquesta reivindicació de l’arqueologia medieval que feia Casades a la conferència, al capdavall no va afavorir el desenvolupament d’aquesta especialitat a casa nostra. I és que l’arqueologia medieval, com a disciplina separada de la història de l’art, no es va practicar a Catalunya fins al final de la dècada de 1950, gràcies a les excavacions dirigides per Alberto del Castillo a Casa en Ponç (Berga).48 Aquest fet evidencia que plantejaments com el de Casades no van ser suficients per promoure l’interès per l’estudi arqueològic del món medieval català. Les raons probablement cal buscar-les, entre d’altres, en l’abundància de documentació escrita d’època medieval a Catalunya, cosa que va fer

47. Barral (2009).

48. Vidal (2016).

Butlleti 2021.indd 296

17/11/2021 16:36:23

297 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

que durant molt de temps es considerés innecessari recórrer a la cultura material per estudiar un període que ja es podia conèixer prou bé a partir dels textos.49 Pel que fa al contingut del cicle de conferències arqueològiques del CEC, Casades proposava un recorregut cronològic i temàtic amplíssim, que anava des de la prehistòria fins a l’època moderna, i que incloïa l’estudi de l’Antic Egipte, les civilitzacions d’Anatòlia i el Pròxim Orient, l’arqueologia preromana de la península Ibèrica, el món clàssic i medieval, etc. En canvi, justificava l’omissió a qualsevol referència a l’arqueologia de Xina, l’Índia o Amèrica en considerar que eren uns àmbits que no tenien interès per a l’excursionista català (p. 52).

En aquest sentit, però, l’afirmació de Casades és aparentment sorprenent si tenim en compte el contingut de la resta de les conferències. Així, a priori es fa difícil entendre quin interès podien tenir, per exemple, l’arqueologia de l’Egipte faraònic, Assíria, Sumer o la Paflagònia per a l’excursionista català. Amb tot, per resoldre aquesta aparent contradicció hem de tenir present el predomini dels plantejaments difusionistes en el pensament arqueològic de l’època, uns plantejaments que no es limitaven a destacar les influències gregues sobre la protohistòria catalana,50 sinó que anaven més enllà, fins al punt, per exemple, de plantejar la possibilitat que les muralles de Tàrraco haguessin estat construïdes pels hitites.51 Així doncs, és l’acceptació de les idees difusionistes per part de Casades el que justificava que dediqués tanta atenció a l’arqueologia de la Mediterrània Oriental, car allà hi veia un dels elements constitutius de la història més antiga de Catalunya.

4. Consideracions finals El document inèdit que presentem i comentem en aquest treball té la virtut d’exposar de manera orgànica i sistemàtica els trets essencials del pensament arqueològic de Pelegrí Casades. Per extensió, si tenim en compte que Casades era el president vitalici de la secció arqueològica del CEC, podem considerar que aquells plantejaments eren assumits com a propis pel mateix CEC, una

49. Ollich (1999), p. 10.

50. Gracia (2018: 86 i sq).

51. Guillen-Garcia (1899).

Butlleti 2021.indd 297

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

298 Jordi Vidal Palomino

de les institucions més importants relacionades amb l’arqueologia catalana del final del segle xix i el principi del xx.

Si recapitulem, veiem que Casades va expressar de manera més o menys elaborada cinc idees bàsiques sobre l’arqueologia, dues de generals i tres exclusives de l’àmbit català. Així, a nivell general defensava l’estatus científic i autònom de l’arqueologia i valorava les seves aportacions, que havien permès reescriure la història de la humanitat. Amb tot, Casades mostrava una imatge romàntica de l’arqueologia, una ciència que creia practicada per savis intrèpids que, per amor al coneixement, no dubtaven a arriscar fins i tot la seva vida en excavacions a països exòtics i bàrbars. Els plantejaments de caire colonial i imperialista, el saqueig del patrimoni arqueològic de països com Egipte o Iraq, o l’ús nacionalista que les potències occidentals van fer d’aquell patrimoni són elements absents en l’anàlisi de Casades.

D’altra banda, ja hem vist com maldava per establir una diferenciació clara entre arqueologia i història de l’art. En aquest cas, però, hem de convenir que l’intent de Casades no va reeixir. Més enllà d’enunciar alguns arguments genèrics per defensar la distinció, a la pràctica les seves conferències arqueològiques al CEC van consistir molt sovint en una història de l’art prehistòric, antic, medieval i modern.

Pel que fa a l’àmbit català, Casades es mostrava com un partidari ferm de la dimensió científica de l’excursionisme enfront de l’excursionisme esportiu que les noves generacions reclamaven cada cop amb més insistència. L’arqueologia tenia un paper molt important dins d’aquest excursionisme científic que Casades defensava, ja que era vindicada com una eina per contribuir a la reconstrucció nacional de Catalunya, gràcies a la seva capacitat per promoure l’establiment de lligams amb el territori i la seva història.

Casades també reclamava una atenció prioritària per a l’estudi de l’art medieval català. El compromís de l’arqueòleg excursionista amb el país l’obligava a conèixer, analitzar i preservar un patrimoni medieval que testimoniava des del punt de vista material i espiritual una època de plenitud nacional que s’aspirava a recrear.

Finalment, Casades considerava imprescindible formar els excursionistes catalans en el coneixement de totes les cultures antigues de la Mediterrània. El motiu, ja ho vèiem, no estava relacionat amb la simple acumulació de coneixements, sinó que partia de la convicció ferma que la història més antiga de Catalunya s’havia beneficiat del contacte i de les influències rebudes de les cultures de la Mediterrània oriental, la qual cosa constituïa un dels trets diferencials de Catalunya en relació amb els altres pobles de la península Ibèrica, que no haurien rebut aquest influx civilitzador provinent d’Orient.

Butlleti 2021.indd 298

17/11/2021 16:36:23

299 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

Bibliografia Anònim (1879a). «Conferencias sobre arqueologia». L’Excursionista, 3, p. 17-18.

— (1879b). «Conferencias sobre arqueologia». L’Excursionista, 5, p. 34-36.

— (1879c). «Conferencias sobre arqueologia». L’Excursionista, 6, p. 41-42.

— (1879d). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 8, p. 65-66.

— (1879e). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 12, p. 129-130.

— (1879f ). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 14, p. 162-164.

— (1880a). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 20, p. 450-451.

— (1880b). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 27, p. 548-550.

— (1881). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 30, p. 602-603.

— (1882). «Conferencias sobre nocions d’arqueologia». L’Excursionista, 43, p. 49-51.

— (1883). «Conferencia sobre lectura y calch de lapidas». L’Excursionista, 51, p. 179-181.

Barral, Xavier (2009). L’art romànic català a debat. Barcelona: Edicions 62.

— (2014). «Reflexions sobre el context i la recepció de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana de Josep Gudiol a inicis del segle xx». Quaderns del Museu Episcopal de Vic, núm. 7, p. 37-50.

Brutails, Jean-Auguste (1903). «D. Pelegrín Casades y Gramatxes. Influencies del art oriental en los monuments romanichs de Catalunya». Bibliothèque de l’École des Chartes, núm. 64, p. 632-633.

Casades, Pelegrí (1903). Influencies del art oriental en los monuments romànichs de Catalunya. Barcelona: Casa Provincial de Caridad.

Carrero, Eduard (2014). «Josep Gudiol i Cunill i els estudis sobre arqueologia sagrada a Europa. Manuals i diccionaris per a la memòria dels usos i les funcions». Quaderns del Museu Episcopal de Vic, núm. 7, p. 67-76.

Cortadella, Jordi (1997). «La investigación arqueológica en las asociaciones excursionistas catalanas (1876-1915)». A: Mora, G.; Díaz-Andreu, M. [ed.].

Butlleti 2021.indd 299

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

300 Jordi Vidal Palomino

La cristalización del pasado. Génesis y desarrollo del marco institucional de la arqueología en España. Màlaga: Universidad de Málaga, p. 273-286.

Dalmau, Antoni (2018). «1896. El terror de les bombes». A: De Riquer, B. [ed.]. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 605-611.

Díaz-Andreu, Margarita (2009). A World History of Nineteenth-Century Archaeology.

Nationalism, Colonialism, and the Past. Oxford: Oxford University Press.

Genera, Margarida; Olivé, Francesc (2008). «El mundo del excursionismo en Catalunya y la arqueología. Documentos inéditos». A: Mora, G.; Papí, C., i Ayarzagüena, M. [ed.]. Documentos inéditos para la historia de la arqueología. Madrid: Sociedad Española de Historia de la Arqueología, p. 67-84.

Gracia, Francisco (2018). La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña (1850-1939). Barcelona: Universitat de Barcelona.

Gudiol, Josep (1902). «L’excursionisme i l’arqueologia». Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 87, p. 89-103.

Guillén-Garcia, Guillermo de J. (1899). Les Héthéens ont-ils colonisé la Catalogne?

Friburg: L’Oeuvre de Saint-Paul.

Martí, Jordi (1994). L’excursionisme científic i la seva contribució a les ciències naturals. Barcelona: Alta Fulla.

Obrador, Mateu (1905). La nostra arqueología literaria. Palma de Mallorca: Filles de J. Colomar.

Ollich, Imma (1999). «L’arqueologia medieval a la Universitat de Barcelona: l’aportació i el llegat del Dr. Riu». L’Erol, núm. 61, p. 10-13.

Porter, Maria (1978). Arqueologia per a excursionistes. Barcelona: Abadia de Montserrat.

Riera, Joaquim (1882). ACEC. Acta de la Sessió Pública Inaugural del any 1882.

Barcelona: La Renaixensa.

Risques, Manel (2019). «1934. Els gàngsters de Barcelona». A: De Riquer, B. [ed.]. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 739-745.

Roma, Francesc (2014). «Excursionisme i arqueologia en l’obra de Josep Gudiol i Cunill». Quaderns del Museu Episcopal de Vic, núm. 7, p. 27-36.

Saïd, Edward (1978). Orientalism. Nova York: Pantheon Books.

Torras, Cèsar August (1888). ACEC. Acta de la Sessió Pública Inaugural del any 1888. Barcelona: La Renaixensa.

Vidal, Jordi (2016). «Alberto del Castillo y la arqueología medieval». Revista de Historiografía, núm. 24, p. 291-305.

Butlleti 2021.indd 300

17/11/2021 16:36:23

301 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

— (2020). «“Aquell poble ingrat i pèrfid”. Antisemitisme en les conferències arqueològiques de Pelegrí Casades (1905-1917)». Pyrenae, núm. 51/2, p. 181-196

Apèndix: Transcripció del manuscrit de Pelegrí Casades «Conversas sobre arqueologia pera ús dels excursionistas. Introducció» (p. 1) Introducció Convidat per nostre president pera pendre part en las conferencias que, ajudant Deu, se donarán en lo present curs en aquest «Centre Excursta de Cata», vinch á sentarme en aquest lloch, que conceptúo massa enlayrat pera mos petits valiments.

Si l’ocupo, malgrat reconeixe que’m vé balder, es perque com soldat de darrera fila, he cregut no podia excusarme de obehir á qui’ns comanda ab tantíssim acert. Sia, donchs, mon fet prés com acte d’obediencia, may com patent de suficiencia.

No la tinch, y es per aixó que califico de Conversas y no de Conferencias, lo que sobre Arquelogia ‘m proposo dirvos durant unas quantas vetllas; senzillas conversas de company, d’amich, ab la forma planera ab que’ns parlém els excursionistas al trescar per las serras y afraus de nostra estimadíssima terra, fugint de tot aspecte doctrinal y sabi que á ningú menos que á mí escauría.

Prengáu-ne, estimats companys, la bona voluntat, ja que res mes vos puch oferir.

No es cosa nova d’ara en aquesta casa ‘l parlar d’Arqueologia. A poch d’haverse fundada la primera Associació Excursionista, (p. 2) el malaguanyat arqueólech D. Eduart Támaro doná, á partir del 16 de Nov. de 1878, una tanda de Conferencias en el local que enfilat dalt de las colúmnas romanas, que son el millor joyell que adorna aquest Centre, fou lo bressol del Excursionisme catalá, servint d’obra de text tot lo territori de Catalunya, y d’exemples gráfichs els monuments que li fan d’esplendorosa corona.

A las conferencias donadas per en Támaro, siam permés retraure las de nostres precursors en excursionisme, D. Andreu Balaguer y Merino, Don Francesch Mª Tubino, Sr. Comte de Bell-lloch y Don Joaquim Olivó y Formentí, mestres y companys, passats á mellor vida, als quins un deber de gratitut m’obliga á recordarlos en aquestos moments, ple de recansa y d’anyorament.

Butlleti 2021.indd 301

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

302 Jordi Vidal Palomino

(p. 3) [Plán de las conversas] I. Nocions preliminars Noció. Com que las nostras conversas han de raure á parlar d’Arqueología, primerament havem de dir, no definir, perque som enemich de definicions, quina cosa sia la Arqueologia; qué s’entén ó qué comprén aquesta paraula. Segons son significat es lo tractat de lo Antich. Aquestas paraulas diuhen massa i dihen poch. Diuhen massa perque no tot lo que es antich es objecte d’estudi; y diuhen poch perque tanca en límits estrets lo camp d’investigació. De lo antich s’estudian los monuments, lo que es digne d’esser conegut, per son interés histórich ó per son valor artístich. No vol dir aixó que nostra tasca sia fer la historia del art, encara que ho sembli, ja que d’Art n’haurem (p. 4) de parlar quasi bé sempre y en totas aquestas conversas. No será la historia del art, perque pera aixó deuriam parlar del concepte estétich, ó de las ideas artísticas, de tots los temps y de tots los pobles, y aixó’ns allunyaría molt del nostre objecte, fentnos fer una marrada grossíssima que’ns retardaria d’assollir nostre fi.

Objecte. Per medi de la Arqueologia ‘ns proposém coneixe, d’una manera quasi bé exacta, ‘ls sentiments, es dir, la vida moral, l’esperit dels nostres antepassats, sas costums, sas creencias, sas supersticions, en un mot, son modo d’ésser y d’obrar, y aquestos coneixements no son obtinguts per la sola forsa de la imaginació, de la fantasía, del lliure y voladís albir de la poesía, sino per medi de datos ben concrets, ben positius, del tot estudiats.

Es Ciencia. Es per aquestos (p. 5) medis, y com resultat d’investigacions llargas y gens planeras, que s’ha pogut fer pendre lloch, entre las Ciencias, á la Arqueologia. No es, donchs, un entreteniment com qualsevulla altre, pera distracció de richs ó de desocupats; no es la Arqueologia ‘l resultat [dels coleccionistas d’antiquallas. Res d’aixó; un arqueolech ha d’esser un sabi] de la pacient tasca del coleccionista d’antigüetats. L’arqueólech es un [verdader] home de Ciencia, com el matemátich, el geólech, el químich; es mes, un home sol no pot abrassar, per potent que sia la sua inteligencia, totas las brancas del arbre inmens de la ciencia arqueológica. Los sabis mes eminents en aquesta lley de coneixements han sigut únicament [especialistas], han dedicat llurs talents á un punt determinat; y no es possible férho (p. 6) d’altra manera.

Extensió de son estudi. Tingas en compte que la Arqueologia estudia totas y cada una de las manifestacions del esperit y de la activitat humana, en l’ordre

Butlleti 2021.indd 302

17/11/2021 16:36:23

303 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

del temps y del espay. Las de son camp d’investigació y d’estudi son amplíssimas. L’arqueólech, quan lo geólech deixa per acabada la sua tasca, al aparéixe, en lo periodo quaternári, l’home —ja que de nostre primer semblant terciari res de positiu se’n sab, en l’estat actual de la antropologia— pren la cadena dels fets y lligant la darrera anella que deixa’l geólech ab la primera que ha forjat l’antropólech y enclusa de sas investigacions, prossegueix la historia del mon, encarnada en los actes del ser mes perfecte que de las mans del Creador eixí, quan la terra estigué en disposició de rébrel, pera servirli d’estada. (p. 7) Ciencias auxiliars. Tot lo humá, es dir, tota la obra del intelecte humá es materia d’estudi pera l’arqueólech; ell esbrina l’origen de las rassas humanas desde que ha pogut descubrir en las covas, confosos ab los restos dels animals d’especies avuy extingidas, los cranis y óssos del home, engendrant ab los datos obtinguts á la filla gran de la Arqueologia, ó sia, la Ciencia Antropológica, que ab sa germana bessona la Etnografía, obran la serie primordial dels materials pera vestir l’edifici, encara no prou ferm, de la Prehistória. En possessió dels datos primers sobre l’home y las rassas humanas, ha volgut saber com parlavan los nostres aborígens, encomanant á la Filología tan difícil tasca, ajudantse pera assolir lo fi de sas investigacions, per medi dels signes ab que la ma insegura del home primitiu fixa las ideas de son pensament, d’una (p. 8) manera rudimentária, naixent del aplech de datos, que de tal estudi s’aplegaren, la branca importantíssima de la Paleografía; ab un pas mes, preguntá á las [«rudimentarias»] ingénuas pictografías que en las covas, en las habitacions trogloditas, observá, junt ab los alfabets primitius, quin concepte tenia l’home primitiu de lo que despres fou l’Art; y aixís de grahó en grahó, la Ciencia Arqueológica va seguint lo progrés de la eterna evolució del esperit humá, y a cada nou descubriment, aquella gran Mare ha anat infantant novas fillas, plansons que havian de portar gran ufana al entorn del arbre majestuós de la Arqueología. Los primers indicis de la industria humana, estudiant també ab esment cuidadosíssim, donáren lloch á poder investigar las relacions dels pobles primitius per medi del [poderós] gran (p. 9) vehícol de tota civilisació, lo Comers, y conseguida aquesta gran font de descubriments, la historia dels pobles fou ja possible, obrintse á la investigació los anals mes primitius dels vells imperis, que envolcallats en la nebulosa de la faula y del Mito, la Arqueologia, prenent per mestre y companyona á la Crítica, ha condensat en lluminós astre que aclareix las foscors dels origens dels pobles é incansable en son camí, no desdint may davant dels obstacles, furgant las entranyas de la terra, que avara amagava ‘ls tresors de las generacions passadas, al exemple del geólech, ha obert lo gran Llibre del Passat,

Butlleti 2021.indd 303

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

304 Jordi Vidal Palomino

confegint sos carácters, sistematisant los datos obtinguts y establint, ab seguretat matemática, las épocas, los períodos, las formacions dels pobles, sa vida, sa desaparició. De cada fet descobert y comprobat (p. 10) n’ha fet una branca especial de coneixements que, tots plegats, forman lo gran conjunt que’s comprén baix lo nom d’Arqueologia.

Limitació dels estudis arqueológichs. Per lo indicat lleugerament fins ara, ‘s veu quan impossible es que un home sol, y durant la curta estada que ‘ls humans fem en aquesta vida, puga tenir tots los coneixements que abrassa la Ciencia Arqueológica. Los grans mestres [han sigut tots especialistas] s’han concretat á un ram especial d’investigació, única manera d’arrivar ab pas segur al punt desitjat [per cada un d’ells].

Nostre objecte. Ja haureu comprés, per lo tan, que ab nostras conversas sobre Arqueologia, no aném á parlar de tot lo que ‘s conten en aquest extensíssim camp d’estudis. Nostre objecte es mes modest.

Monuments a estudiar. Se redueix á donar una idea general dels monuments que pugan interessar al excursionista al trovarse davant d’un [monument] exemplar d’época anterior (p. 11) á la nostra; aixó es: qui ‘l construí; quan fou bastit; perqué sigué alsat; qué representa en la história del esperit y del progrés humá; quin valor té dintre del Art, en general; qué’ns diu, á nosaltres, fills amants y devotíssims de la nostra Mare Catalunya?

Necesitat d’estudiar los antecedents. Pera fer, ab la major seguretat possible, la via que havem d’empendre, precisa conéixe’ls antecedents, l’origen dels fets que hauran d’esser objecte de nostre entreteniment en aquestas conversas.

La gran vritat: ex nihilo, nihil, es dir, que de tot ha tingut un comens, un precedent; es absolutament aplicable en Arqueologia. Res de lo que ha produit l’inteligencia humana pot dirse que ha sigut espontani. Una cadena influida d’anellas es la verdadera história del progrés y de la cultura, y d’aqueixas anellas no ‘n podem prescindir (p. 12) sino volém fer judicis equivocats. Per aixó, havem d’anar molt lluny pera arrivar á compendre ‘ls fets que ‘ns semblan molt senzills y planers, á nosaltres, que si no havém assolit l’últim grau del perfeccionament material y ‘l domini absolut de totas las forsas de la naturalesa y de totas las energias que, latents, se trovan en l’univers, entreveyém quelcom d’aquesta perfectibilitat que algun dia assolirá l’home en la terra.

Anem donchs a posar las fitas en la llarga carrera que anem á fer.

Que s’enten per monument. Havém dit suara que seran objecte d’aquestas conversas los monuments de la antiguetat, per medi dels quals la arqueologia

Butlleti 2021.indd 304

17/11/2021 16:36:23

305 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

fonamenta sos coneixements. Ells son (p. 13) los documents auténtichs, d’una veracitat absoluta, per medi dels quals s’arriva á la consecució de la certesa relativa al fet que se subjecta á crítica; ells descubreixen lo passat, fan parlar eloqüentment fins las pedras y supleixen lo silenci de las cosas mortas. Y no cal restringir lo sentit que comunment se dona á la paraula monument. No son solament las obras arquitectónicas las que tenen dret á tan noble designació. La Arqueologia califica ab lo mot dit ara mateix á qualsevol obra dels temps passats que proporciona datos sobre fets historichs, que son testimoni del avens del progrés humá ó certifican la manera de ser, de pensar, de sentir, de las generacions passadas, sense que cap dubte puga fer naixe son estudi sobre la vritat del dato que’s busca, ó del fet que’s vol comprobar. Aixís es que deurem calificar (p. 14) de monument, tan los petits objectes votius que ‘s trovan en las estacions trogloditas de las mes allunyadas séries del mon paleolítich, com las gegantescas, titánicas, construccions del portentós Egipte [de las dinastias menfitas]; tan los amulets de terra cuyta y’ls rudíssims exemplars de la cerámica, descobertas en las covas, com las creacions inmortals praxitelianas, tan las bárbres construccions [paleolíticas] neolíticas, com las superbas obras dels romans. En una paraula, pera l’arqueólech res es despreciable de lo que ‘ls temps passats han deixat, si dona novas certas de la época [del poble que] en que’s laborá l’objecte que estudia, y del poble que s’en serví. Voleu un exemple ben gráfich? La arqueologia [estudia] examina, ab profit, fins las escombrarias, las desferras de cuyna que ha trovat aumentadas al entorn de las estacions protohistóricas de la Escandinavia, donant á tals dipósits lo nom, (p. 15) per nosaltres estrafalari de joest enmeddings.

[Divisió de la arqueologia] Historia de la Arqueologia. Com tot fet humá, la Arqueologia té també la seva historia, ó sia, ‘l estudi dels comensos, desarrollo, amplitut y estat actual d’aquesta ciencia; son passat y son present. Encara que no hi han datos positius, ni escrits que’ns digan si’ls antichs se dedicaren á las investigacions de la Arqueologia; ab tot, tenint en compte que l’home sempre ha sigut lo mateix, sempre, y en totas parts, en totas épocas, y dintre de las especials circumstancias de cada lloch, hi han hagut homes que s’han preocupat d’esbrinar l’origen de las cosas y que han sentit respecte pera ‘ls recorts del Passat, conservantlos fins ab piadosa veneració. Si aixís (p. 16) no hagués passat, tingau per segur que las Arts, lo Bon gust, la perfecció que assoliren las obras de la industria humana no haurian pogut desenrotllarse, perque sense exemplars pera copiar ó inspirarse, no s’haurian tret las ensenyansas que ‘l progrés la progressiva marxa del trevall humá clarament revela. Los tresors que la pietat dels

Butlleti 2021.indd 305

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

306 Jordi Vidal Palomino

pobles que iniciaren lo canvi de la cultura y de las Bellas Arts acumulá en los temples foren los museu d’ahon tragueren ensenyansas y models pera seguir é imitar, y, per altra part, es cosa sabuda y ‘s trova consignada en tota obra de vulgarisació, que’ls grechs y sos imitadors los romans, tenian especial predilecció pera guardar, coleccionats, exemplars de la antigüetat. Gracias á tal afició s’han conservat obras admirables (p. 17) del clasicisme artístich gréch, contribuinthi los generals de Roma al despullar als pobles que subjectavan al jou de la Ciutat, de las obras antiguas y de valor artístich que conservavan. Es cert que no ‘s preocupavan los conquistadors, al enriquir de preciositats de tota mena ‘ls temples, palaus y plassas de la Capital del mon, d’estudiar, com se fa avuy, y ho feren per sola ostentació y pera testimoniar lo poder de Roma; ab tot, aixó feu naixe la afició de coleccionar entre ‘ls potentats, fundant la tradició de respecte á lo antich y á lo artístich, que ‘ls sigles mitjos continuáren, recullintse en los monastirs y catedrals, castells y casals nobiliaris, casas comunals y gremials, llibres, joyas, pinturas, que han sigut la base y fonament pera fundar la Ciencia Arqueológica. Aquesta, ab tot, no pot afirmarse que tingués verdadera (p. 18) existencia fins la xvª centuria, naixent en lo país clássich de tot Art Bella, la Italia.

Una de tantas glorias que no pot discutirse á la Iglesia es la d’haver promogut los estudis arqueológichs. Al entorn de la Seu Pontifícia nasqué y florí la Arqueologia. A imitació de la Cort dels Papas, los magnats de las Repúblicas italianas afavoriren la creació de Museus y l’estudi de la Antigüetat. No obstant aquesta afirmació, devem, ab tota justicia, considerar com á fundador dels estudis arqueológichs á Llorens de Médicis, per haver instituit una cátedra pera ensenyar Arqueologia. Lo gran moviment social conegut pel Renaixement ajudá poderosament á la obra iniciada pels Medicis. Aquella portentosa ressurrecció d’energias, aquell despertar dels pobles que fou la aurora de la Epoca moderna (p. 19), ‘s degué, en gran part, á la Arqueologia; ella fou la vareta mágica que feu deixondir del llarch somni á la Antigüetat clássica; y al potentíssim impuls de las novas ideas y dels sentiments novells, los homes dels últims temps de la Europa mitjeval se donaren compte de que la font abundantíssim [sic] d’inspiració artística brollava sota las ruinas que agombolan la [civilisació] invasió dels bárbres y que ‘l saber antich, entafurat en las bibliotecas dels monastirs, podia allissonar vigorosament á las generacions del mon que renaixia. D’aquí l’afany d’estudiar tot lo que’s descubrí de la Antigüetat, en Arts, en Ciencia, en Literatura.

Desde ‘l noble impuls donat pels sabis del sigle xvi fins á la hora present, las conquistas de la Arqueologia han sigut contínuas, seguras (p. 20) y de gran

Butlleti 2021.indd 306

17/11/2021 16:36:23

307 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

importancia. Ab quatre centurias de trevallar incessantment, la Arqueologia ha fet reviure ‘ls homes y las obras de sigles quasi incontables. ¿Qui pot calcular los anys que representa la proto-historia de la Caldea y del Egipte si ‘s té en compte que ‘ls descubriments dels [egiptólechs] arqueólechs permeten escriure la historia d’aquells antiquíssims pobles? [de cent sigles enrera]?

Saludem ab veneració als grans precursors dels estudis arqueológichs que en lo sigle xvi ilustraren ab sos trevalls la Antigüetat, fins allavors tan poch coneguda. Poggio Bracciolino, coneixedor profond de las lletras clássicas, gloria de la Cort pontifícia del Papa Martino V, Maffeo Veggio, Onofre Panvini, Robertello, que ab l’estudi dels monuments epigráfichs fundaren la cronologia e historia romanas, Nicolau Nicoli (p. 21) conegut per lo pare de la Arqueología; Pomponio Leto, fundador de la Academia Romana; ‘l gran epigrafista Pere Sabatino, qui coleccioná metódicament las inscripcions romanas; Just Lipsius, que estudiá las costums de la antiguetat; el célebre Vignola, (Jaume Barozio), mestre per molt temps dels vells arquitectes, qui sistematisá la ensenyansa dels órdres arquitectónichs; el célebre arquebisbe tarragoní, gloria de la Ciencia arqueológica, sabi epigrafista y numismátich, Antoni Agustín, Ambrós de Morales y altres que son honra de nostre país.

En lo mateix sigle xvi, s’estudiaren científicament las abandonadas Catacombas romanas, menas riquíssimas, déus inextroncables, arxiu abundantíssim de la Antigüetat Cristiana. El gran promotor d’aqueixa branca capdal de la Arqueologia fou el gran Sant y ‘l gran artista, a l’hora, Felip Neri (p. 22).

Seguint los consells y l’exemple de tan eximi varó, qui lo mateix encenia’ls cors en l’amor á Deu, com sabia comunicar l’entussiasme per las Bellas Arts, los inmortals Baronio y Antoni Bosio, feren sortir de las entranyas de Roma la vida del Cristianisme primitiu, descubriment [sic] un nou mon, tan oblidat y tan desconegut, mes que ‘l que Colon trová á la altra part del mar gran.

Continúa ab mes afany lo sigle xvii los estudis iniciats en l’anterior. Los noms de Muratori, Gruter, Dóni, P. Aringli, Kircher, Ducange, Montfaucon, etc mereixen esser escrits ab lletras d’or en los anals de la Ciencia Arqueológica.

Gracias á aqueixos arqueólechs, la historia de la Antigüetat no es un surgit espés y insuls de faulas, de falsetats y de grans errors que ‘ls cronistas y falsaris del sigle xvi propagavan arreu; ells feren possible l’escriure (p. 23) l’historia verdadera, fent naixe un Mariana, un Zurita; [entre nosaltres. Ducange, Montfaucon] y desde que’ls estudis arqueológichs foren metodisats, y la crítica presidí á tota investigació, fundantse en los descubriments y ‘ls datos proporcionats per los

Butlleti 2021.indd 307

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

308 Jordi Vidal Palomino

arqueólechs, la Historia no caminá a las palpentas, sentantse ‘ls fonaments del edifici que’n nostres dias s’aixeca magestuós.

Durant lo sigle xviii, la Arqueologia pren una volada inmensa, descubrint extensos horitzons, que’l sigle passat omplí de llum y de clarors vivíssimas. Los quins emprengueren l’ampla via dels grans descubriments arqueológichs y dels profondíssims estudis pera ilustrar la antigüetat mes remota, foren los mestres y apóstols de la Ciencia, Vinckelmann [sic], qui fentse ‘l campió de la Bellesa Grega, cridá l’esment (p. 24) dels sábis envers l’Art helénich; Zoega, l’iniciador dels descubriments portentosos del vell Egipte; Passeri, qui estudiá la antiquíssima Etruria; y al costat d’aqueixos sabis, brillejan Schiller, Marten y Baxter; [el P. Aringhi, investigador de las Catacumbas; Gruter y Muratori, grans epigrafistas; el celebre P. Kircher, qui feu parlar als geroglífichs egipcis] acompanyantlos los eminents mestres Boldetti, Buonarrotti, Bottari, continuadors de la gran obra del P. Aringhi, en esbrinar los secrets, que durant tants de sigles, esperavan descubrir les Catacombas romanas; l’inmmortal Mabillon, gran ilustrador de la Historia; los epigrafistas Fabretti y Finestres; el P. Flórez, nostre Masdeu y altres preparáren lo camí que triomfalment havia de recorre ‘l sigle xix.

Aquest es, ab justicia, calificat sigle d’or (p. 24bis) dels estudis y descubriments arqueológichs. Lo sigle are finit, figurará en los anals de la Ciencia arqueológich [sic] en primer lloch. La expedició francesa al Egipte obrí de bat á bat la porta á las grans investigacions, iniciant un moviment febrós y fecundíssim que ab los cent anys que dura ha refet los anals de la Humanitat desde un punt que jamay s’hauria pogut somniar. Res ha escapat á l’estudi dels sabis; un fi trascendental, de límits amplíssims, ha excitat vigorosament la curiositat may prou satisfeta dels homes de ciencia. L’estudi del Egipte fou un avís de que ‘l mon antich, las civilisacions mortas, los pobles é imperis desaparescuts, amagats sota terra y envolcallats per l’espesíssim sudari del oblit, que dormitava per centenars de centurias, la fossa inmensa del Passat ignot, podia tornar á reviure, podia férsel parlar eloqüentment, estava en disposició d’allissonarnos y de (p. 25) descubrirnos mils secrets. Los descubriments del Egipte feren náixer una branca mes al arbre corpulent de la Arqueologia; la Egiptologia. D’aquest plansó, nasqué altre tronch ab los estudis dels grans imperis d’Assyria; y de grau en grau tots los pobles primitius de l’Assia, de l’Africa, d’Europa y d’America, han sigut objecte d’investigació, y res, que á las Ciencias historicas convinga coneixe, ha quedat ocult.

Llarga, es donchs, la llista que [podem] podriam fer dels grans homes que omplen tota la dinovena centúria, per sos estudis y trovallas [importantíssimas],

Butlleti 2021.indd 308

17/11/2021 16:36:23

309 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

podentse formar bibliotecas, de gran válua, ab la munió d’obras publicadas; y, no cabent ja en los Museus arqueológichs de tot lo mon, lo número incontable de tresors y exemplars arqueológichs. (p. 26) Aqueix potentíssim [renaixement de] moviment, que es una de las mes laudables características del sigle en que havem nascut, no s’ha limitat, com en las centúrias anteriors, al estudi dels pobles y civilisacions de la Antiguetat.

La Edat Mitjana, aqueixa tan calumniada y desconeguda época, ha sigut, y es encáre, objecte del entussiasme dels [verdaders] amants de la Vritat y dels devots del Art. Lo Romanticisme fou [la vareta mágica] qui aixecá l’espessíssima cortina de foscor ab que alguns esperits mesquins s’empenyavan en fer creure que tot era barbre, confús, negrós, sense llums ni clarors, lo temps que transcorregué desde la cayguda del colós romá á la ruenta y enlluhernadora aubada del Renaixement.

La Arqueologia, donchs, com una deesa, tot ho abrassa desde l’elevat séti de son trono, ho veu tot; lo temps y l’espay no té [sic] secrets per ella (p. 27).

Y ¿quins son sos sacerdots d’aqueixa Alma Mater? ¿quins sos devots fidels? Los noms de Quirino Visconti y Bartomeu Borghesi seran sempre dits ab profund respecte. Totas las brancas de la Ciencia Arqueológica foren per ells conegudas y conreadas. Ells feren possible la existencia dels grans ilustradors del abans fosquíssim y misteriós Egipte; Champollion, Lepsius, Rougé, Mariette, Maspero, Flinders Petri [sic]; dels infatigables descubridors de las antiquíssima [sic] Caldea y Assyria, Grotefend, Lassen, Botta, Layard, Smith, Rawlinson, Lenormant; dels grans orientalistas insignes Chipiez, Perrot, Reinach, Vogué, Carter, Wolseley [sic],52 nostre sabi benedictí P. Ubach; del [sic] sabis desvetlladors de la Grecia prehistórica, heróica y arcaica Schiliemann [sic], Brush, Heuzey, etc. etc…; dels sapientíssims reconstructors de la vida etrusca y romana, Martha, Mommsen, Hubner, (p. 28) dels continuadors meritíssims de la obra que comensaren los Bozio y demes arqueólechs cristians del s. xvi, los inmortals Joan B. de Rossi, P. Garrucci, d’Armellini, Stevenson y Marucchi, que vingueren á completar la obra de Raul Rochette y de Sattele y Martigny.

Los mestres en l’estudi de la Arqueologia Mitjeval, los célebres Caumont, Kicherat, Ruskin, Violet-le-Duc, Le Blant, Didron, Cahier, Martin, Allard, y entre nosaltres, es de justicia no deixar d’anomenar ab respecte los arqueolechs

52. Probablement es referia a l’arqueòleg anglès C. Leonard Woolley.

Butlleti 2021.indd 309

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

310 Jordi Vidal Palomino

Florez, Agustin, Finestres, Cuadrado, Delgado, Berlanga, P. Fita, Rada, Campaner, Pedrals, Mélida, Moreno, Piferrer, Puiggarí, Hernández Sanahuja, etc., y molts altres, nacionals y extrangers, que forman legió y son honra de llur terra y, penyora, á la vegada, de la serietat, importancia y trascendencia dels estudis arqueológichs. (p. 29) Utilitat dels estudis arqueológichs. Per lo dit fins are ‘s pot afirmar que la Arqueologia es una ciencia de verdadera importancia y que ha merescut, desde que s’iniciá, la major consideració dels homes mes eminents, colocantsela al costat dels estudis mes útils pera ‘l progrés y perfeccionament humá. Ella es una font viva y inestroncable de grans y trascendentals coneixements, y ha obert lo camí de la verdadera historia y ha aixamplat inmensament los dominis del Art. La Arqueologia ha fet neixer los fins á nostres dias ignorats anals de la prehistoria y de la proto-historia, fentne una branca importantíssima dels coneixements humans, que han permés als homes de ciencia esbrinar la historia dels homes, de las rassas, de son llenguatge (p. 30) de sas creencias, de sas supersticions, costums, industrias, comers y Arts desde temps que escapan á tota cronologia. La Ciencia Arqueológica ha fet també reviure las antiquíssimas dinastías egipcias y sumério-caldeas, rectificant cronologías equivocadas y destruint grans errors; ella ha fet parlar los abans initeligibles geroglífichs que omplenan las cambras funerarias de las Pirámides, de las Mastabas y dels Obelischs; ella ha fet coneixe ‘l sentit de las inscripcions cuneiformes [dels colossals querubs] que omplan las colossals estátuas dels [querubs] lleons y braus alats, que ab actitut imposant guardavan las portas de las ciutats mortas de la Caldea, de la Assyria y de la Persia. Ab son trevall titánich ha remogut los deserts de l’Assia y ha fet reviure als pobles, tan sigles desaparescuts, y qual existencia ni se sospitá pels antichs geógrafs y (p. 31) historiadors, que existiren y lluytaren y mercadejaren ab los riberenys del Nil, del Tygris y del Eufrates. Tota la munió de gents que, d’alguns tan sols lo nom retreuhen los Sagrats llibres, s’es refeta la Historia antigua, y aqueix antiquíssim Orient, pare de tots los pobles, ha aparescut magestuósament gran en sa colossal ruina.

Y, qué dirém dels serveys que l’Art ha rebut de la Arqueologia? Tota la historia artística ha sigut refeta desde sa primera plana. Los rudíssims intents de dibuix, revelats en las pictografias de las covas del período neolítich; las informes, bárbres é infantils figuretas del arcaisme mes llunyá, las obras mestres dels artistas á sou dels [Faraons] Tutmosis y dels Ramessidas, los grandiosos relleus rupestres dels monarcas achemenidas y Sassanidas; l’art ben típich del misteriós

Butlleti 2021.indd 310

17/11/2021 16:36:23

311 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

poble Hetheu, tota la civilisació (p. 32) de la Grecia heróica y arcáica, revelada pels grans descubriments d’Issarlik, de Micenas, de Tyrinto, de la Troade, de Thera, de Xipre, de Creta, y de las illas del mar Egeo; en una paraula, tot un mon desconegut, s’ha fet patent als ulls admirats dels sabis y dels Artistas. Novíssimas troballas, han ensenyat formas, ideas, concepcions impensadas; y l’Art decoratiu, las indústrias artísticas, los procediments y tecnicismes que ‘l modernisme ha posat de moda, tot ha sigut produit per lo gegantesch esfors de la Arqueologia al posar á disposició de tothom lo resultat de sa conquista del Passat.

Utilitat. Qui negará, donchs, la utilitat dels estudis arqueológichs? Perque l’han compresa, tots los Estats civilisats esmersan cantitats considerables pera (p. 33) enviar verdaderas colonias de sabis, ab lo nom de Missions Arqueológicas, als paissos [clássichs] de la Antiguitat clássica, pera obrir las entranyas de la terra que avara ha amagat, ó previsora ha guardat, amorosament, los tresors de las civilisacions mortas. Las Universitats dels paissos capdevansers de la gran cultura, á despesas llurs, envian exploradors als llochs deserts de la Messopotamia pera cercar los testimonis de las vestigis de las ciutats de les quals la Biblia ‘n parla lleujerament. Alemania, á la Olympia; Fransa, á Delphos; Inglaterra, á l’Egypte, á la Nubia y á la India; la Belgica, á la Persia; les Universitats estadounidenses, á l’Assia, etc.; tots los Estats rivalisan pera afavorir ó promoure trevalls y excavacions pera aixamplar, cada dia mes, lo camp de las Ciencias históricas y omplir los Museus d’exemplars, pera l’home d’estudi y pera l’artista, (p. 34) posant á disposició de tots los cultivadors de las Arts Bellas y de las Arts útils los mes acabats models del enginy y del bon gust. L’arquitecte, ‘l constructor, l’enginyer mateix no poden prescindir de las llissons que li proporciona ‘l passat sobre la manera de construir ab solidessa, economia, elegancia, riquesa, suntuositat y forsa. La filologia, la poesia, la música tampoch hi pot ésser indiferent lo que ‘ls hi ensenya la Arqueologia; y es per aixó, que’l coneixement d’aquesta branca del humá saber es avuy indispensable á tot aquell que’s consideri home de cultura y d’esperit modern.

Importancia de la Arqueologia pera ‘ls Excursionistas Catalans. A nosaltres, catalans, y excursionistas, son las nocions de la Arqueologia d’absoluta necessitat, de lo contrari la tasca que’ns havém empresa (p. 35) restará incomplerta. L’Excursionisme ja ho sabeu prou bé, no ‘s concreta á ésser una manifestació del alpinisme catalá; son camp d’actuació es mes ample; tenim molt per estudiar en nostra benehida terra; no tot son montanyes á pujar. Nostra nacionalitat té una historia antiquíssima, que no ‘s trova en cap mes llibre que

Butlleti 2021.indd 311

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

312 Jordi Vidal Palomino

en lo mateix territori y que tots portem escrita en nostres cranis, en nostra cara, en nostres costums, cantars y dansas. [L’excursionista] Allissonats per l’Arqueologia, sabrem que son, pera qué servian y qui ‘ls posá aquells codols inmensos encastellats demunt uns dels altres que ‘ls sorprenen, solitaris y misteriosos, en las mes apartadas afraus; qué significan las pedras dretas, que si avuy no fitan cap tros de terra, son las termes posadas per una civilisació (p. 36) antiquíssima; quin poble fou, [que aquell] ó quina rassa de jegants sigué la que, ab esfors titánich, bastí las ciclópicas murallas de Tarragona, las navetas y talayots baleárichs; y apendrá á no despreciar las pedras grollerament obradas, sense que cap eyna de metall li hagi donat sos contorns y llisor, que trova en entafuradas covas; ni á considerar de cap interés los fragments d’ossos, petxinas y mil petits objectes de terra cuyta, testos informes de terrissa infantívolament decorada, que’l [agricultor] pagés aixeca ab la rella ó la fanga, en son travall de cada dia. Sabrá conéixe davant dels exemplars de la primitiva industria de la terra y de las mes ingenuas manifestacions de nostre Art primitiu, que nostres antepassats no foren gent bárbre, selvatje, indómita, refractária á la civilisació (p. 37), sino que sapigué assimilarse lo que ‘ls pobles que inmigraren á nostras costas é illas los hi ensenyaren, aprenent á esser cultivadors, comerciants, artistas á sa manera, y que, entre nosaltres, la cultura es antiquíssima. Y admirarán ‘l poder civilisador de Roma representat per los monuments y obras d’utilitat que encare poblan la nostra terra, y ‘ns sorprendrá, al estudiar nostra típica arquitectura románica, abundant, rica, variada, com las tradicions constructivas que aprengué dels romans, perduráren centurias y mes centurias, y s’explicará las influencias del Art bisantí y oriental en las obras mes hermosas del nostre romanisme, y li será cosa planera compendre las maravellas que en tots los rams del Art y de la Industria (p. 38) ‘ns ha llegat la Edat Mitjana, en aquells sigles de gran esplendor, en tots los ordres, de nostra nacionalitat. Y aixó ‘ns fará creixe nostre amor per Catalunya y fonamentar en la reflexió y en l’estudi nostre orgull d’esser y voler esser, perpetua e inquebrantablement Catalans y ben Catalans.

[Plan de aquestas conversas] (p. 39) Si nostra devoció pera la Arqueología ‘ns ha de produir aqueix desitjat efecte, en nosaltres mateixos, segurament ne produira ha de produirnos un altre no menys vigorós, realisant entre tots lo que, ab triadíssim llenguatge

Butlleti 2021.indd 312

17/11/2021 16:36:23

313 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

‘ns deya l’escriptor [insigne Sr. Obrador] mallorquí, Sr. Obrador y Bennassar, al parlarnos de «La nostra Arqueologia Literária», en sa notabilíssima conferencia donada á l’Ateneo Barcelonés.53 Siam permés reproduir son bell parlament.

Deya: «La herencia artística de l’antigor, qualsevol sia la forma que revesteixi, es piadosament recullida y guardada pe’l poble qui la reb y la estoja, tant per venir dels seus antecessors y transmetre’n feélment á sos nets una semblansa y vera fesomía, á manera de solemne ressó de lo que aquelles generacions varen sentir, pensar y amar, com per tráure’n ensenyament, norma y lliçó, inspirant en les velles belleses, el desficiós y perdurable afany de crear y produir belleses noves». (p. 40) «Llavors es quant hom veu els antichs monuments reguardats y defesos contra’ls perills del indiferentisme desconeixent y orat, que los deixa malmetre ó enrunar, si es que ab má vandálica ell meteix no’ls esfondra; llavors es quan romanen segurs y alliberats de perdua, troceig, venuda, ó cremadisa, les figures esculpturades, los llavorats entretallaments, les teles y triptichs y retaules de vives colors y esllanguides imatges d’expressives testes místicament nimbades; llavors es quant los vius conserven, per piadosa recordança dels qui ja trespassaren d’aquest mon, los palaus, temples, forteses y casals que bastiren, les armes y’ls arnesos ab que ‘s guarnien y lluytaren; els plegamins y llibres de má on vessaren son pensament en rims y proses, ó hi deixaren memoria de gestas y fets assenyalats, ó s’hi adoctrinaven é hi prenien lliçó, ó hi assentaven tractes y dades y rebudes, ó hi resaven saltiris, prechs y hores de Nostra Dona (p. 41); les cançons y tonades que solien cantar; los arquibanchs y cadirats on seyen; la vaixella y vidratge en que menjaven y bevíen; les robes y joyellería ab que s’endiumenjaven; les caixes y arquimeses de fusta forta y adorant on estojaven haver, guany y secrets; les monedes ab que mercadejaven; los panys y claus, segells y ferramenta ab que tancaven y defenien cabal, cambres y llars; los llits entorcillats on reposaven, dormien y ordenaven á l’hora de la mort llurs voluntats derreres, deixant lo cors al fossar, l’ánima á Deu…; tot el llegat y hereuatge, en un mot, d’inestimable preu y valua, que als ulls y enteniment dels qui derrera ells som venguts y sabem espiritualment reviure dins les edats passades (per mes ben obrir l’ull á les presents), nos evoca l’imatge y recordança dels qui foren; nos permet colombrarlos y escometre’ls com si tornaven esser vius; y deixant la nissaga neta y lliberta del afrondós dictat de gent desllinatjada, venturera ó (p. 42)

53. Conferència pronunciada el 14 de maig de 1904 (Obrador, 1905).

Butlleti 2021.indd 313

17/11/2021 16:36:23

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

314 Jordi Vidal Palomino

ó borda, nos mostra ben senyades les fites de la preclara avior, com més midam l’examplitut de branques, gruix de soca y fondaria de réls, del árbre milenari de la raça».

Per aixó es que’l [Centre] Excursionisme catalanista no ha mirat may ab indiferencia los estudis histórichs y arqueológichs; ans al contrari, sempre ha vist en ells la forsa de sa existencia y la seguretat de que la gran tasca que ha empresa será de llarga y segura durada. Es mes, los fundadors iniciadors de las excursions per ó precursors del moviment nacionalista de nostra terra, foren, tal vegada, sense donarsen compte, uns verdaders arqueólechs, uns enamorats del passat, uns aymadors [de lo vell] de lo característich, de lo tradicional, y si’l mot no fos ja passat de moda, los calificaria de romántichs, com á verdaders devots de l’Antigor, [per son amor] y enamorats de la Naturalesa y de l’Art antich. (p. 43) Tot aixó no vos ho dich á vosaltres, vells companys d’excursionisme, donchs, que per propia experiéncia vos consta. Va dretament als joves que tan ardidament y ab un entussiasme, en gran manera simpátich, han vingut á continuar la obra que comensárem fa mes d’un quart de sigle, uns quants somniadors, afanyats pera pendre l’inventari dels bens llegats pels avis y que arreu escampats en lo casal de la patria, jeyan mitx oblidats y polsosos, refent tot lo patrimoni moral de nostra nissaga: literatura, monuments, historia, tradicions, cansons, balls, costums, folklore, en un mot.

Plan de las conversas. Hora es ja de que exposem lo plan que intentem desenrotllar en aquestas conversas. Encara que ‘l fi principal d’ellas es parlar de las antiguetats de nostra patria Catalunya, ab tot, creyém (p. 44) del cas dir [alguna cosa sobre] que devém conéixer abans l’Arqueologia general, com á prévia notícia pera coneixer los originens [y las relacions] de nostre Art antich y las [sic] relació que té ab lo d’altres pobles que ‘ns precediren, ó que junts feren la via del progrés y de la civilisació. Nostre poble, per rahó de sa situació geográfica, no visqué [may] aislat desde ‘ls primers dias de la historia coneguda, y nostre territori fou teatre, desde épocas remotíssimas, del pas, lluytas, aliansas y relacions ab los pobles que mes han figurat en los anals de las nacions. Nos caldrá, donchs, parlar de tots ells y al ferho, en certa manera, parlarem també dels nostres mes llunyans antecessors.

[Comensarem per] S’ha de comensar sorprenent al home primitiu en sa lluyta, que encara dura, per la (p. 45) existencia, considerant com y ab qué ‘s defensá de la crua naturalesa y dels animals ferotges, ab los qui degué disputarse son primer aixopluch, las covas; com comensá á enginyarse pera ocórre á

Butlleti 2021.indd 314

17/11/2021 16:36:23

315 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

la necessitat d’alimentarse y abrigarse contra ‘l temperi; sas primeras armas de combat; sas primeras eynas de trevall; sos esforsos pera provehirse de senzills atuells [pera auxiliarse] pera ‘ls serveys de la llar; los adornos ab que ‘s guarni; los sepulcres ab que piadosament guardá las despullas de sos estimats ó respectats semblants; en un mot los murs ab que ‘s resguardá dels enemichs, sos poblats ó clans, al formar las primeras agrupacions de familias, embrió de lo que serian las venidoras nacions; las manifestacions d’un Art inaprés, sense precedents, primitiu. (p. 46) Prehistoria. Tota [sic] aqueix aplech de coneixements nos los proporcionará la primera plana del llibre de la Arqueologia, ó sea, la Prehistória.

Los documents d’aqueixa primera part de la Ciencia arqueológica, no son escrits enlloch; son arxiu es la mateixa terra; sas lletras, son las pedras y ‘ls óssos.

Nos caldrá fer un trevall de continuas suposicions, deduint de fets incerts encare, [veritable] conjecturas que serán un dia veritats probadas, quan la moderníssima [antropologia] ciencia antropológica haurá dit sa darrera paraula sobre l’home primitiu. En aquesta part [de nostre estudi, portarem pera esser] de la Arqueologia son objecte de contemplació, els monuments megalitichs, fets, com son nom ho diu, de grossas pedras, y á sa presencia, calcularem lo poble que ‘ls aixecá. (p. 47) Mes, el temps es curt, y no dech cansarvos mes.

Programa. Pera acabar, vos donaré una idea molt general; com qui diu un programa, ó quadro sinóptich, de les divisions mes principals que compren l’estudi de la Arqueologia. Es impossible entrar en detalls, perque no caben, en una sola conferencia.

Una mica de paciencia, y dispenseume si acás, confosament, com en una visió cinematográfica, poch fixa, os presento el [cuadro] conjunt que comprenen los coneixements arqueológichs. (p. 47bis) Seguidament de nostra conversa sobre la Proto-historia y la Pre-história, donarem un cop-d’-ull sobre ‘ls pobles antichs del Orient classich, dihent quelcom sobre l’Art y las indústrias del Egipte, de la Caldea y de la Assyria, la Persia la Fenicia, la Palestina, [la Persia] la Frígia, la Lydia, la Persia y altres poble [sic] del Assia, precursors de la Grecia; direm també alguna cosa de la civilisació xipriota y cretense, pera parlar tot seguit dels poble grec temps heróichs y llegendaris del poble grech.

Despres de recorre, en curta estona, la llargada inmensa de centúrias que representa la historia de la civilisació d’aquellas gents, tant allunyana de nosaltres,

Butlleti 2021.indd 315

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

316 Jordi Vidal Palomino

compresa en lo mot d’Arqueologia oriental, haurem de veure quins recorts nos ha conservat la Arqueologia (p. 48) dels nostres aborígens, de las rassas que inmigraren á la península, y á las nostras costas é illas, comprenent en lo mot, d’época ante-romana, ‘l camp de nostra curiositat, época importantíssima, ara de poch estudiada, y qual estudi ‘ns ha descobert un mon novíssim, en certa manera envolcallat en boyras que ‘s van esvahint pausadament y que una vegada nets los horitzons que amagan, permeterán portar, tal vegada, molt lluny la font de la civilisació primitiva de la Hispania.

Donant un pas mes en nostra vía empresa, entrarém en lo camí planer dels temps histórichs que pera nosaltres no arrivan fins que la dominació romana s’inicia en nostra terra. Farem esment dels recorts, (p. 49) encare vivents, d’aquella civilisació poderosa que arreu ennobleixen [la patria] lo territori de nostra pátria. Arrivats á tal punt, la tasca empresa, sembla que hauria de donarse per finida si, com en altre temps, se cregués encare, que ‘ls límits dels estudis arqueológichs arrivavan fins á la cayguda de Roma. Mes, no es aixís. Tota la Edat Mitjana té una importancia inmensíssima pera l’arqueólech. Per altra part, la historia de la civilisació y del progrés humá, quals fets recull acuradament la Arqueologia, no sofrí interrupció al desapareixe la Edat Antigua. Dos factors poderosos vejém aparéixe que son las anellas que lligan y forman estretament lo mon antich ab lo mon novell, y son aquells (p. 50) lo Cristianisme y la vinguda dels pobles del Septentrió d’Europa á las baixas terras del Mitjorn. L’un fet renová l’esperit de las vellas nacions; l’altre li renová la sanch. Lo mon que moría vegé l’[aurora] aubada del mon renaixent. Sempre la lley eterna de la renovació!

Entretinguda será, altrament, la conversa que haurem de tenir sobre l’Arqueologia Mitjeval. Desde sos comensos veurem que hi ha un Art ben nostre, ben catalá, apareixent al ensemps que nostra nacionalitat y nostra llengua. Los estils románich y ‘l anomenat gótich, veurém que dintre del grandiós quadro d’aqueixas formas d’Art, prenen un carácter inconfundible, encarnantse en nostre esperit, exteriorisant lo nostre modo de ser, de sentir, de pensar y d’obrar. (p. 51) Finalment, haurém de parlar d’un fet extraordinari en los anals dels pobles cristians, calificat per algú de la entrada de la Pubertat de la societat europea. Lo Renaixement; arreu, en lo domini de las Arts, de la Literatura, de las Ciencias, esplendorós, magnífich; menos en nostra nació, que fou de decadencia, abatiment, oblit y mort.

Tot lo que direm en las conversas esmentadas, pertany á lo que calificarem d’Arquegologia histórica; y despres, nos caldrá entrar á parlar de la anomenada

Butlleti 2021.indd 316

17/11/2021 16:36:24

317 La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes

Arqueología literária; es dir, de la part mes de detall que de conjunt, com es la epigrafia, la numismática, la paleografia, la sigilografía, la indumentaria y ‘ls demés branquillons del gran arbre.

Ja sabeu que pera fer complerta la tasca (p. 52) no hauriam de prescindir de parlar de la Arqueologia [india, xina] de la India, de la Xina, dels pobles mahometans y de la América; mes aixó, sobre tenir pera ‘ls excursionistas un interés molt relatiu, ‘ns portaria massa lluny.

Ab la ajuda de Deu y la vostra benevolencia, creyem que ab nostres propósits n’hi haurá prou pera omplir lo present curs. ¡Que no ‘m falti l’una, ni l’altra, y farém lo que bonament hi podrém! Ja ‘n pendreu la bona voluntat.

28 Octubre 1905

Butlleti 2021.indd 317

17/11/2021 16:36:24

Butlleti 2021.indd 318

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 319-354 DOI: 10.2436/20.1001.01.226

LA TERRA SIGILLATA ALT IMPERIAL DE LA VIL·LA ROMANA DE TORRE LLAUDER. MODEL DE CONSUM D’UNA COMUNITAT PRIVILEGIADA Joan Francesc Clariana Roig1 Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història de Mataró Article lliurat el 9 d’abril de 2021. Acceptat el 27 d’abril de 2021

Resum Torre Llauder és una vil·la romana que mostra una gran vitalitat, a jutjar per la quantitat i qualitat de les troballes que s’hi han estat portant a terme, donada la seva excel·lent ubicació, a tocar de la costa. És un lloc que estaria permanentment obert als diferents corrents comercials, on els canvis i novetats de tot tipus arribarien amb estricta puntualitat. Entre ells i en un lloc destacat hi hauria les ceràmiques fines en les diferents varietats de sigillata, que es varen produir a l’època alt-imperial romana, ja fossin les produccions itàliques, sudgàl·liques, tardoitàliques, hispàniques i africanes «A». Aquestes ceràmiques, totes elles, ens parlen indirectament de la vida quotidiana en aquesta vil·la, algunes vegades de quins havien estat els seus usuaris i, fins i tot, podem apreciar, en les inscripcions espontànies que ens han fet arribar, alguns trets, com el nom de l’usuari i a partir d’ell podem sovint deduir-ne la condició social; altres indicacions poden ser simplement numerals o esquemes, o dibuixos grafitats, de difícil comprensió per a nosaltres, i també cal destacar que una de les inscripcions trobades possiblement faria referència a un llibert del conegut fabricant de tegulae L·HER(ennius)·OPT(atus).

Paraules clau Ceràmica romana, sigillata, vil·la romana, Torre Llauder.

1. E-mail: jfclarianar@gmail. com

Butlleti 2021.indd 319

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

320 Joan Francesc Clariana Roig

The high imperial Terra Sigillata of the Roman Villa of Torre Llauder. Consumption model of a privileged community Abstract Torre Llauder is a roman villa that shows to have a great vitality, on the basis of the quantity and the quality of its discoveries found and for its excellent location close to the coast. It is a place where we see that it would be permanently open to the different trading flows, where the changes and novelties of any kind would arrive with strict punctuality. Among which, in an outstanding place, it would have been the thin ceramic in different varieties of sigillata that they were produced during the roman high-Imperial period, as they be Italian, south Gallic, late Italian, Hispanic and African “A” productions. All these ceramics, indirectly, tell us the daily life of this villa, a few times, of those who have been its users, and, even, we be able appreciate, in the spontaneous inscriptions that arrived, certain features, like the name of the users and as from him, frequently, it is possible to deduce his social status, other indications be able just numerals or schemes, or drawings graffito incised, that it is difficult for us to understand them. We should also be pointed out as one of the inscriptions found probably would do reference to a manufacturer’s freedman of tegulae L·HER(ennius)·OPT(atus).

Keywords Roman pottery, sigillata, roman villa, Torre Llauder.

1. Introducció Les excavacions arqueològiques de la vil·la romana de Torre Llauder,2 de Mataró, varen subministrar una quantitat força rellevant de ceràmica fina romana (terra sigillata), a la qual s’ha considerat necessari dedicar una tesi doctoral (Clariana, 2015b).

La vil·la es distribuiria en tres terrasses: a la més alta estaria situada la pars urbana amb diverses estances pavimentades amb mosaics opus tessellatum. En 2. Per a la cronologia de la vil·la, vegeu Prevosti; Clariana (1988, passim).

Butlleti 2021.indd 320

17/11/2021 16:36:24

321 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

aquesta zona, actualment dins el Clos Arqueològic de Torre Llauder, veiem com les estances nobles, situades entre dos peristils, es distribueixen a l’entorn d’un petit atri amb impluvium central. Al nord es conserva la instal·lació del balneum. La resta dels espais devien estar destinats a activitats agrícoles i industrials (fabricació d’àmfores i fabricació de vidre, etc.) excepte dues estances de la segona terrassa pavimentades amb mosaics (Fig. 1-3).

Entre les diferents notícies de troballes arqueològiques que s’han produït des de principis del segle xvii, destaca l’esment al jaciment que fa Jeroni Pujades en el seu Dietari i Coronica Universal del Principat de Catahalunya. No és fins a finals de març de l’any 1961 que Marià Ribas i el seu grup de col·laboradors varen portar a terme el primer tempteig arqueològic que va evidenciar la importància del jaciment.

Aquelles actuacions dels anys seixanta, així com les que més endavant es portaren a terme a finals dels seixanta i principis dels setanta, quan el Ministeri de l’Habitatge va procedir a rebaixar els terrenys de l’entorn i enderrocar la masia i torre de defensa, varen subministrar una quantitat molt significativa de materials arqueològics, de factura romana, dels quals aquí destaquem la terra sigillata. Materials que, posteriorment, gràcies als diaris d’excavació de Marià Ribas,3 s’ha pogut determinar, en bona part, a quin lloc, o sector, del jaciment havien estat exhumats. D’altres molts, en no disposar d’aquesta informació, lamentablement, sols hem pogut indicar que procedeixen d’aquelles campanyes.

Posteriorment, en les campanyes dels anys vuitanta, un cop inaugurat el mur de contenció, es realitzaren les excavacions mitjançant el sistema de registre Harris, de metodologia estratigràfica, on es pogué observar amb detall els diferents contextos estratigràfics dels subsol de les estances nobles de la vil·la.

Més tard, entre els anys 2006 i 2010, es reprengueren les excavacions arqueològiques per part de l’Àrea d’Arqueologia del Museu de Mataró, que actuà en el peristil del costat oest.

L’estudi en qüestió recull tota la ceràmica fina alt-imperial, terra sigillata, exhumada en les actuacions que hem esmentat i s’identifiquen les varietats següents: Terra sigillata itàlica Eastern sigillata B Producció A o terra sigillata de la badia de Nàpols 3. Els diaris d’excavació de M. Ribas es conserven a l’arxiu de la família Ribas-Khoury, a la qual agraïm la seva consulta.

Butlleti 2021.indd 321

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

322 Joan Francesc Clariana Roig

Imitacions de sigillata itàlica Terra sigillata tardoitàlica Terra sigillata sudgàl·lica Terra sigillata hispànica Terra sigillata Africana A 2. Breu aproximació dels materials 2.1. Terra sigillata itàlica A jutjar per la informació que ens subministren les marques de terrissaire, creiem que la major part de les peces trobades d’aquesta producció provindrien del taller d’Arezzo, essent els altres centres productors de la península Itàlica presents de forma minoritària.

D’entre els vasos decorats (19 individus) predomina la forma de calze (formes Conspectus R 1. 1. 1; i R 9). Més excepcionals són els vasos de paret quasi vertical (Conspectus R 11 i R 12) i la forma de skyphos. Observem únicament dos individus que presenten marca de terrissaire intradecorativa corresponents a M. PerenniusTigranus. La resta són atribuïbles a aquest mateix terrissaire, a Cn. Ateius, Rasinius i Publius Cornelius.

En la producció llisa podem apreciar una presència destacada de vasos del servei l (quasi un 30%); no obstant, la més nombrosa és la del servei II (38%), mentre que xifres més modestes corresponen al servei III (14%) i al servei IV (18%): Serveis de taula sigillata itàlica

Servei IV Servei III

18 %

30 % Servei I

14 % 38 %

Butlleti 2021.indd 322

Servei II

17/11/2021 16:36:24

323 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

Del material referenciat, molt poques són les peces que han estat trobades dins contextos estratigràfics que tinguin una certa coincidència amb la data real d’utilització, o de vida útil de l’objecte. En les produccions itàliques són molt significatives les troballes, encara que força escadusseres, tant dins les trinxeres de fonamentació de les estances de la zona dels mosaics com formant part dels estrats, o sorres de base,4 on es troben conjuntament amb alguns fragments de ceràmica de parets fines del tipus sense vernís i una gran quantitat de materials de rebuig provinent dels abocadors del taller d’àmfores que hi hauria en el mateix indret. Veiem com en aquestes unitats estratigràfiques, datables dins el marge de temps entre el 15 aC i el canvi d’era, predominen les formes dels serveis I, II i IV de Loeschke, concretament les formes Conspectus 11. 1. 4; 12. 1; 18. 1. 1/18.

2. 5; 20. 4; 22; 13. 3. 1/14. 4. 1; 20. 4 i 22.

Veiem també en el següent gràfic la distribució per formes i exemplars de la producció llisa: Sigillata itàlica de Torre Llauder. Quantificació i percentatges: Forma

Nombre individus

Percentatge

Conspectus 2

1

0,704%

Conspectus 4

5

3,521%

Conspectus 10

1

0,704%

Conspectus 11

1

0,704%

Conspectus 12

19

13,380%

Conspectus 13

1

0,704%

Conspectus 14

7

4,929%

Conspectus 15

1

0,744%

Conspectus 18

21

14,788%

Conspectus 20

8

5,633%

Conspectus 21

4

2,816%

Conspectus 22

51

35,915%

4. Amb el terme «sorres de base» ens estem referint a l’estrat inicial de la vil·la. No sabem si va ser conseqüència d’un anivellament previ del terreny o del moment final de terrisseria.

Butlleti 2021.indd 323

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

324 Joan Francesc Clariana Roig

Forma

Nombre individus

Percentatge

Conspectus 26

5

3,521%

Conspectus 27

2

1,408%

Conspectus 31

10

7,04%

Conspectus 32

1

0,704%

Conspectus 33

2

1,408%

Conspectus 34

1

0,704%

Conspectus 38

1

0,704%

142 (En negreta, els percentatges superiors al 2%).

2.2. Eastern sigillata B Produïda a la zona oriental de la Mediterrània, destaquem la presència de tan sols dos individus que, a nivell d’estadístiques, aporten poc; no obstant això, indiquen un altre punt d’arribada a les costes de la península Ibèrica d’aquesta varietat ceràmica. La seva cronologia estaria situada dins la primera meitat del segle i dC i l’única marca de terrissaire present a Torre Llauder (XAPIΣ) està molt estesa en jaciments de la zona d’on és originària.

2.3. Terra sigillata de la badia de Nàpols o Producció A Amb una cronologia que es pot situar dins l’època d’August,5 aquesta producció la veiem en una proporció gairebé imperceptible en relació amb les xifres totals. Observem la presència d’aquestes ceràmiques que, cronològicament, es comercialitzaven, sobretot vers el nord d’Àfrica, de manera paral·lela juntament amb les produccions de sigillata itàlica. Si bé a Torre Llauder n’hi arribaria poca,6 en canvi en altres indrets de Catalunya com Baetulo o Iesso, el percentatge seria una mica més significatiu, però també poc representatiu.

5. Datable per les peces de Torre Llauder.

6. Únicament tres individus.

Butlleti 2021.indd 324

17/11/2021 16:36:24

325 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

2.4. Les imitacions de sigillata itàlica Possiblement produïdes a la zona del golf de Lleó, també enregistrem la seva presència, si bé en xifres reals que gairebé no són destacables, ja que sols n’hem detectat dues peces. La seva cronologia vindria a coincidir amb la de les formes del servei I de la sigillata itàlica.

2.5. Terra sigillata tardoitàlica La seva presència a Torre Llauder, com la d’exemplars aïllats al jaciment del Moré, a Sant Pol de Mar, a Baetulo i en diferents punts de la geografia ibèrica, indica que el comerç amb aquella zona d’Itàlia encara estaria en actiu en època de la producció de la tardoitàlica, si bé amb unes xifres i uns percentatges discrets pel que fa a l’arribada d’aquests productes. La distribució bàsicament hauria estat per via marítima, i hauria afectat sobretot la costa est de la península. La seva cronologia aniria des de finals del segle i dC fins a l’època d’Adrià en el segle ii dC, essent el de Torre Llauder un dels conjunts més representatius trobats a la península Ibèrica; en destaquem una peça de la forma Drag. 29 amb marca de terrissaire, SEX. M. F., així com diversos fragments d’aquesta producció (Fig. 4), un d’ells amb marca, SEX. M. P., i un fragment de vora de la forma Drag. 36 (Clariana, 1991: 55-70; Clariana, 2015b: 130 i sq).

2.6. Terra sigillata sudgàl·lica Cal destacar que les peces d’aquest tipus ceràmic trobades a Torre Llauder sembla que provindrien exclusivament d’un sol taller, el taller de la Graufesenque (Le Millau - França), i en tot el conjunt sols tenim una peça dubtosa de pertànyer al taller de Banassac.

En línies generals, i de manera molt esquemàtica, podem dir que, a Torre Llauder, abans del 40 dC hi ha poques peces de la producció de sigillata sudgàl· lica, però la mostra és suficientment significativa. També hem de tenir present que, en aquell moment, el comerç de les produccions itàliques encara es trobava actiu.

Entre els anys 40 i 60 dC veiem que hi ha una quantitat que podem qualificar com de proporció regular, d’acord amb la importància de l’establiment i comparant-ho amb altres vil·les.

Butlleti 2021.indd 325

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

326 Joan Francesc Clariana Roig

El període del 60 al 80 dC podríem definir-lo com el moment de màxim consum d’acord amb els testimonis recollits. Fins i tot es pot suposar raonablement la possibilitat que es fessin compres directament als vaixells de transport, tal com explicarem més endavant.

Ja des dels anys 80 i a partir del 100 dC arriben menys peces, però en una proporció similar a la del segon període.

Vegem tot seguit la quantificació del material classificat segons formes: Sigillata sudgàl·lica de Torre Llauder. Quantificació i percentatges

Butlleti 2021.indd 326

Forma

Nombre individus

Percentatge

Drag. 29

152

12,794%

Drag. 30

10

0,84%

Drag. 37

240

20,202%

Drag. 11

1

0,084%

Hermet 4 o 5 (?)

1

0,084%

Hermet 7

1

0,084%

Hermet 13

1

0,084%

Knorr 78

2

0,168%

Ritt. 8

12

1,01%

Ritt. 9

10

0,84%

Ritt. 13

2

0,168%

Drag. 15/17

53

4,461%

Drag. 17

2

0,168%

Drag. 18

269

22,643%

Drag. 24/25

77

6,481%

Drag. 27

201

16,919%

Drag. 33

92

7,744%

Drag. 35

43

3,619%

Drag. 36

2

0,168%

17/11/2021 16:36:24

327 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada Forma

Nombre individus

Percentatge

Hermet 29

1

0,084%

Drag. 44

1

0,084%

olpes

5

0,42%

1. 188 (En negreta, els percentatges superiors al 2%).

Observem com, en la producció llisa, el servei de taula de les formes Drag. 18 (pàtera) i Drag. 27 (copa) serien els més usuals, amb percentatges del 22,6% i el 16,9%. El següent servei de taula, el de les formes Drag. 15/17 (pàtera) i Drag.

24/25 (copa), obtenen percentatges més reduïts de l’ordre de l4,46% i 6,48% respectivament. Pel que fa a les formes decorades sobresurten, la Drag. 37 (Fig. 5) amb un 20,20% i la Drag. 29, amb el 12,79%.7 2.7. Terra sigillata hispànica A la vista de les marques de terrissaire i peces decorades, podem afirmar que el centre productor que assortiria, de forma majoritària la vil·la de Torre Llauder, degué ser el dels taller riojans de Tritium Magallum. La seva llunyania geogràfica no fou cap impediment a l’època romana per fer arribar el seus productes vers el mercat, principalment el peninsular. Recordem que Vareia, el lloc que suposadament s’estableix com a punt de partida, era el darrer port fluvial de l’Ebre i des d’allà enviarien els seus productes fins a Dertosa8 passant per Caesaraugusta.

Resulta sorprenent que a Torre Llauder arribés una quantitat tan considerable de sigillata hispànica, si ho comparem amb altres jaciments propers, 7. Cal indicar que, en la producció llisa, a Torre Llauder, no hi ha, o no s’han trobat, peces, especialment pàteres, de mesures més grans que les de consum usual. Veiem en la forma Drag. 18 pàteres estandarditzades que tenen un diàmetre de 16 cm de mitjana i, en algun cas aïllat, poden arribar als 17 cm. Per a les produccions decorades, la forma Drag. 29 presenta peces amb un diàmetre màxim de 24 cm, mentre que la resta no arriba als 21 cm de diàmetre. En les formes Drag. 37, la peça amb diàmetre més gran mesura 27 cm i la que se li apropa més presenta un diàmetre de 23, 60 cm; la resta no arriba als 21 cm de diàmetre (igual que succeeix amb la forma Drag. 29).

8. Dertosa era, a la vegada, port marítim i fluvial. Vegeu Járrega et al. (2014: 151-152).

Butlleti 2021.indd 327

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

328 Joan Francesc Clariana Roig

en els quals podem veure que la seva presència és força baixa. Això succeeix a Baetulo, on Tarrats fa una estimació del 2,6%, molt llunyà del 38,8% d’itàliques i del 58,6% de sudgàl·liques (Tarrats, 1992: 167), resultats molt similars als de Madrid (1999: 283) en estudiar els segells de Baetulo.9 A Empúries sembla que es poden aplicar paràmetres semblants.10 Per alguna raó que desconeixem, la comarca del Maresme i, més concretament, Torre Llauder, va ser el centre de destí d’una quantitat força alta d’aquestes produccions. No sabem si el fet que la família d’algun dels seus propietaris tingués un possible origen a Caesaraugusta, com fou el cas de C. Marius Aemilianus, de la tribu Aniensis, podia haver contribuït a un major intercanvi de relacions comercials entre els dos punts.

Ens crida també l’atenció la presència d’altres produccions hispàniques, com poden ser les del taller de les palmetes (Fig. 6) o que provindrien de la zona d’Uxama Argaela i les produccions del taller d’Abella, prop de Solsona. D’aquest darrer hem arribat a comptar com a segurs 13 individus, la qual cosa podria ser l’indici d’unes certes relacions comercials amb la Catalunya interior. Com a singular hem de considerar la troballa d’una peça del taller de Mas d’en Corts, de Reus, a Torre Llauder.

També hi ha un grup de peces que considerem fabricades a l’àrea catalana, però, ara per ara, sense possibilitat de determinar-ne amb seguretat el taller d’origen.11 En la següent llista de formes i percentatges podem veure quines eren les formes més freqüents en aquest jaciment pel que fa a la producció de sigillata hispànica: Sigillata hispànica de Torre Llauder. Quantificació i percentatges Forma

Nombre individus

Percentatge

Drag. 29 i Hisp 29/37

205

15%

Drag. 30

47

2,976%

Drag. 37-a

337

25%

9. Aquilué (1987), ens dona unes xifres que poden semblar quelcom diferents, possiblement pel fet que, en el seu còmput, no inclou la sigillata itàlica. Per a aquest autor, a l’època de Domicià s’enregistra un 74% per a la sudgàl·lica; 22 % per a la hispànica, i un 4% per a l’africana «A», mentre que en el segle ii dC les xifres són del 30%, el 15% i el 55%, respectivament (Aquilué, 1987: 67 i 68).

10. Vegeu Cazurro (1911: 297, fig. I); Mezquíriz (1961: vol. II, làm. 262 a 270); Tremoleda; Castanyer i Santos (2014: 51, làm. 6, 2 i 3).

11. Això no obstant, entre elles n’hi ha una possiblement de Solsona i una altra amb possibilitats de correspondre (amb certs dubtes) al taller d’Ilerda.

Butlleti 2021.indd 328

17/11/2021 16:36:24

329 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada Forma

Nombre individus

Percentatge

Hispànica37-b

130

9,67%

Hispànica 40

2

0,148%

Hispànica 48

4

0,297%

Hispànica 2

2

0,148%

Hispànica 3

1

0,744%

olpes

3

0,223%

tancades

9

0,669%

Hispànica 4

5

0,297%

Hispànica 7

2

0,148%

Ritt. 8

2

0,148%

Drag. 15/17

117

8,70%

Drag. 18

65

4,836%

Drag. 24/25

1

0,744%

Drag. 27

259

19%

Drag. 33

6

0,33%

Drag. 35

29

2,15%

Drag. 36

105

7,81%

Ludowici Tb

1

0,744%

Hispànica 44

3

0,223%

Hispànica 77

2

0,148%

Hispànica 88

2

0,148%

Drag. 37 Abella

14

1,041%

Mas d’en Corts

1

0,744%

1. 344 (En negreta, els percentatges superiors al 2%).

Aquí podem apreciar com, en les formes llises, el servei de taula de les formes Drag. 15/17 (pàtera) i Drag. 27 (copa), serien els més freqüents, amb percentatges del 8,70% i el 19%. El següent servei de taula, el de les formes Drag. 36

Butlleti 2021.indd 329

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

330 Joan Francesc Clariana Roig

(pàtera) i Drag. 35 (copa), tindrien percentatges més reduïts vers el 7,81% i 2,15%. A continuació vindria la Drag. 18 i la Drag. 33,12 amb el 4,83% i el 0,33% respectivament. Entre les formes decorades sobresurten la formaDrag. 37-a amb un 25% i la Drag. 29 que, juntament amb la forma Hispànica 29/37, arriba al 15%.

2.8. Terra sigillata africana «A» A Catalunya es constata com, encara que el comerç amb el nord d’Àfrica (concretament el provinent de la zona de l’actual Tunísia) ja era present des de l’època de la dinastia julioclàudia (primera meitat del segle i dC), no és fins a l’època de Domicià que, emprant les mateixes vies de penetració,13 comencen a arribar a les nostres contrades les produccions de ceràmiques fines tipus sigillata africana «A» (Aquilué, 1985: 210; Aquilué, 1990: 1022).

De tot el volum de sigillata africana «A» trobat a Torre Llauder,14 dins el grup de l’A-1, d’entrada ens crida l’atenció el fet que hi ha dues formes que sobresurten per damunt de la resta: són l’Hayes 3-B i l’Hayes 8-A,15 amb unes xifres que superen més de 200 individus identificats per a cada una. Podem suposar que això podria molt bé indicar que possiblement aquestes dues formes conjuntes constituirien un servei de taula o un joc de vaixella.16

12. Possiblement, la proporció reduïda d’aquesta forma indicaria que la Drag. 27 també faria servei de taula junt amb la Drag. 18, semblant al que succeeix en la sigillata sudgàl·lica.

13. Hi ha referències d’una ruta de navegació, força activa, que faria el trajecte des de les costes de Cartago fins a Tarraco, passant per les illes Balears (Aquilué,1990: 1022). Aquesta forta importació de ceràmiques fines, segons Nieto, seria conseqüència del fet que a l’Àfrica Proconsular, a partir del 70 dC té lloc un increment notable de la producció agrària (Nieto,1991: 1020). Per contra, a Empúries (Nieto, 1993: 81) i, potser, també a Iluro i Baetulo, aquestes ceràmiques no haurien arribat per ruta directa sinó per via de redistribució.

14. No sabem si a Iluro i Baetulo, i per tant a Torre Llauder, el subministrament de redistribució de la sigillata africana «A» arribaria des de Tarraco o des de la zona portuària de Narbona, com sí que suposem que ho feia des d’aquesta darrera per a la sigillata sudgàl·lica. En canvi, per a Emporiae, Nieto considera la possibilitat que el subministrament arribés des de la ruta de redistribució de Narbona (Nieto, 1993: 81).

15. En altres jaciments, les xifres que més s’hi aproparien serien les d’Emporiae amb 96 individus classificables dins la forma Hayes 3-B i amb 67 individus de la forma Hayes 8-A (Nieto, 1991: 562 i sq).

16. Sobre els serveis de vaixella, vegeu també Aquilué (1990: 832 i 833).

Butlleti 2021.indd 330

17/11/2021 16:36:24

331 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

L’expansió de la sigillata africana «A» a la península Ibèrica, pel que sembla, seria desigual. Només fent una ullada als mapes de distribució geogràfica (Beltrán, 1990: 140, fig. 59) veiem que inicialment hi hauria unes rutes i un trànsit comercial que s’haurien anat consolidant al llarg del segle i dC i que posteriorment s’utilitzaren per fer arribar els productes, en aquest cas les ceràmiques fines com la sigillata africana «A», des del nord d’Àfrica fins a Tarraco i altres ciutats costaneres.17 A l’interior la freqüència disminuiria, com també disminueix un cop passada la desembocadura del riu Guadalquivir.18 Veiem que, mentre Baelo Claudia té uns percentatges alts (Bourgeois; Mayet, 1991: 384), aquests canvien radicalment tant a Augusta Emerita (Vázquez, 1985: 31-37) com a Conimbriga (Delgado, 1975: 249-251).

La presència de les diferents formes que veiem a Torre Llauder, és la següent: Sigillata africana «A» de Torre Llauder. Quantificació i percentatges Forma

Nombre individus

Percentatge

Hayes 1

1

0,137%

Hayes 2

43

5,914%

Hayes 3-A

5

0,685%

Hayes 3-B

219

30,123%

Hayes 3-C

16

2,200%

Hayes 4-A

4

0,548%

Hayes 5-B

5

0,685%

Hayes 6-A

1

0,137%

Hayes 6-B

17

2,338%

Hayes 6-C

22

3,026%

Hayes 7-A

10

1,37%

Hayes 8-A

221

30,398%

17. En la distribució, podem veure que la ciutat de Valentia, possiblement per estar ben integrada en els mercats receptors de les produccions de sigillata hispànica, enregistra uns percentatges una mica reduïts de sigillata africana «A»; concretament, estaria en un 15% al segle ii dC (Escrivà, 1989: 182).

18. Cfr. Bonifay (2004: 447, fig. 252).

Butlleti 2021.indd 331

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

332 Joan Francesc Clariana Roig

Forma

Nombre individus

Percentatge

Hayes 8-B

1

0, 137%

Hayes 8-B var.

1

0,137%

Hayes 9-A

10

1,37%

Hayes 9-B

26

3,576%

Hayes 14-A

2*

Hayes 14-B

13*

Lamboglia 3 (indeterminat)

62*

10,591%

Hayes 16

6

0,822%

Hayes 17-A

1

0,137%

Hayes 19

4

0,548%

Hayes 20

3

0,411%

Hayes 21

4

0,548%

Hayes 22

2

0,274%

Hayes 27

1

0,137%

Hayes 34

4

0,548%

Hayes 123

2

0,274%

Hayes 131

1

0,137%

Hayes 135. 2

1

0,137%

Hayes 140

2

0,274%

Hayes 147

2

0,274%

Hayes 156 var.

1

0,137%

Hayes 158

1

0,137%

Hayes 160

2

0,274%

727 (En negreta, els percentatges superiors al 2%).

A part de les formes Hayes 3-B i Hayes 8-A que hem comentat abans, veiem que obtenen percentatges significatius les formes Hayes 2, l’Hayes 3-C,

Butlleti 2021.indd 332

17/11/2021 16:36:24

333 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

les Hayes 6-B i 6-C, així com l’Hayes 9-B, que se situen cronològicament en la banda de finals del segle i dC i fins a la primera meitat del segle ii dC. En canvi, de la segona meitat del segle ii dC, la que obtindria un percentatge més alt seria el grup de la forma Hayes1419 (Lamboglia 3), que sumat puja a un 10,59%.

Cal destacar també que aquest jaciment ha subministrat dues formes gairebé desconegudes en les taules de classificació formal d’aquestes ceràmiques, com són una variant de la forma Hayes 8-B (Fig. 8) que, en lloc de tenir la usual forma de bol aquí la veiem com un petit plat i un fragment, incomplet, de lagynos, variant de la forma Hayes 156 (Fig. 9).

3. Marques de terrissaire Els resultats totals de les marques de terrissaire enregistrades a Torre Llauder, en les produccions itàlica, eastern sigillata B, tardoitàlica, sudgàl·lica i hispànica, donen unes pautes que no venen a coincidir amb els volums reals d’individus de cada grup. Així constatem que el nombre de marques de terrissaire de la sudgàl·lica és diverses vegades més gran que el de la hispànica, i que algunes d’aquestes primeres són repetides, fet que s’explicaria per la possibilitat que n’arribessin caixes senceres, com el casos coneguts de Culip IV (Nieto; Puig, 2001) i de la caixa Atkinson de Pompeia (Atkinson, 1914). En el cas de la producció hispànica ve motivat pel fet que a partir d’un moment determinat, que podem suposar aproximadament cap a principis del segle ii dC, s’abandonaria la pràctica d’estampar el segell del terrissaire, per la qual cosa s’observa una davallada que no és proporcional amb el volum que arriba. Més modestes, però proporcionades al volum, són les xifres de les marques de les itàliques i les tardoitàliques, i finalment, un exemplar únic d’eastern sigillata B. El total de la mostra és de 132 marques, distribuïdes segons el nombre d’individus i percentatges indicats seguidament: Sigillata itàlica

Eastern

Tardoitàlica

Sudgàl·lica

Hispànica

27

1

2

80

22

20,3%

0,7%

1,5%

61%

16,5%

19. Indicats a la taula amb un asterisc.

Butlleti 2021.indd 333

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

334 Joan Francesc Clariana Roig

Marques de terrissaire identificades, agrupades segons tipus: Sigillata itàlica

Eastern s. B

Tardoitàlica

Sudgàl·lica

Hispànica

ANI…

XAPIΣ

SEX·M·P

A.. RIiS

ARG (2)

Ateius (3) Cn. Ateius / Zoilus

SEX·M·F

Bassus II Caius Lucretius (2) Calvus II Maternus Tritiensis

Mahes (2)

Canrugatus o Cabucatus

Sempronius

A. Avilius

Carantus II

Segius Avitus

Masa Calidius Strigo

L. Cosius Virilis

Valerius Firmus

Memmius

Crestio o Crestus (5)

Valerius Quietus

Octavius Proclus (2)

Crispus

O AE FIR

M. Perennius Tigranus (3)

Crucuro

…PAT

Philologus

Damonus B

…OVI

Philotas

Frontinus I (2)

Protus

Habitus I

Quartio

Ingenuus

Rasinius

Iucundus I B

A. Titius Figulus Arretinus

C. Iulius Clemens (2)

L. Titius Copo

Iullinus

Vinicius

Iustus

Volusenus (2)

Labio

(roseta)

Maccarus (8) Min… Mommo (7) Niger (3) Passienus Patricius (7) Primus I (4)

Butlleti 2021.indd 334

17/11/2021 16:36:24

335 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada Sigillata itàlica

Eastern s. B

Tardoitàlica

Sudgàl·lica

Hispànica

Primus II Rogatus T. Rufinus (2) Rusticus Sabinus II Secundus II Sextius Cantus Severus II Silvinus II (6) Tertius L. Tertius Secundus Vitalis (6) OFDN CILNSO (En les marques de les quals s’ha trobat més d’un exemplar, se n’indica el nombre dins d’un parèntesi. No s’inclouen en la llista els fragments de marques sense possibilitats d’identificació a causa del seu estat de conservació. )

4. Els grafits i l’onomàstica Les inscripcions i els grafits documentats són testimonis que ens indiquen, una vegada més, el valor de la ceràmica sigillata com a suport epigràfic. Es pot veure com, entre les inscripcions enregistrades, algunes fan referència al possible nom de l’usuari (EROTE, PLATO/…, NICE(NIS) o NICE(PHORUS),20 IUC(UNDUS), noms que semblen més aviat propis de persones de condició servil. Dos d’ells semblen correspondre a cognoms romans ben

20. Vegeu IRC V, 45.

Butlleti 2021.indd 335

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

336 Joan Francesc Clariana Roig

coneguts V. SERANUS,21 i VA(LERIA) T(H)ALLUSA?22 Un sol exemplar, en sigillata itàlica, està escrit en alfabet ibèric, la qual cosa ens indica la presència de gent autòctona del país a la vil·la romana de Torre Llauder a l’època d’August. En determinats casos podem pensar que la inscripció pot fer referència a una indicació numeral. Com a excepcional hem de definir un fons de copa de terra sigillata hispànica Drag. 27, que inicialment es considerà referit a un acte religiós i posteriorment ha estat interpretat com a Heren(n)io L(uci) l(iberto) restituït (Fig. 7) i per tant amb possible vinculació amb el fabricant de tegulae en tant que Torre Llauder es considera un dels possibles llocs productors (Gorostidi; Clariana, 2017).

Les tegulae amb la marca de fabricant L. Herennius Optatus s’han identificat en jaciments d’una llarga franja costanera que comprèn des d’Elx fins a Nàpols, entre els quals hi ha una forta incidència a l’àrea catalana i un dels punts és Torre Llauder. Per tant, aquest grafit permet conjecturar la seva relació amb Barcino, en la mateixa època, única ciutat de l’Imperi on apareixen personatges d’aquest nom. A partir d’aquí podem suposar que la vil·la hauria estat en mans d’aquesta família cap a la fi del segle i dC i el començament del ii dC, que devia tenir altres propietats de fundi en l’arc mediterrani referit, així com un comerç actiu, segurament de cabotatge, entre ells per via marítima (Rodà, 2016: 39). Fins hi tot es podria pensar que en aquest comerç viatgessin les ceràmiques sigil·lades.

Hom creu que la tendència a escriure o grafitar la ceràmica sembla que aniria minvant en l’espai cronològic comprès entre els anys 100 i 150 dC. Possiblement l’explicació del fenomen s’hauria de cercar en una pèrdua del nivell d’alfabetització per part dels usuaris;23 així, les peces de sigillata africana «A» de Torre Llauder sembla que els únics grafits que presenten serien dibuixos esquemàtics.

21. Vegeu IRC V, 22, on donen una interpretació com V(asum) o V(ibi) SERANI. El cognom SERANUS està documentat també a Isona (IRC II, 24), a Caldes (IRC I, 42) i a Barcino (IRC IV, 59).

22. Inicialment, s’havia interpretat de forma incerta com «IAQVERAI IM/.. » (Clariana, 2013-B: 6, núm. 15). Els autors d’IRC, donen una lectura com «Va(leria) T(h)allusa» (IRC V, 44), apuntant la coincidència amb el nom de l’esposa d’un sevir augustal de Barcino del segle ii dC (IRC IV, 113). Cal matisar que la peça de Torre Llauder, en tant que porta marca de terrissaire, està datada a partir del 15 dC. 23. Bustamante (2013: 21).

Butlleti 2021.indd 336

17/11/2021 16:36:24

337 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

Grafits documentats segons els tipus ceràmics Terra sigillata itàlica

Tardoitàlica

Sudgàl·lica

Hispànica Africana «A»

IROTI/..

K

EV/..

LINA/…(?)

IV/..

…/LVCT/…

V SIIRANI

.. /OER (?)

asteriscs (3)

VA(leria) TALLVSA?

AE/…

X

D (?)

LA (?)

X

CE. BA. TI (?) CA. TU (en alfabet ibèric)

CRII/..

PLATO/…

VI

asterisc

dibuix geomètric

IIROTI / EIIROTI

IVC/..

dibuix (?)

X

X (3)

X (?)

…/AVA/…

…/AC

símbol geomètric EPN/…

X NICII · II lRIIиIO L^L RIISTITVIT /.

SA

5. Conclusions 5.1. El comerç i el consum de la ceràmica terra sigillata alt imperial Els resultats globals de la terra sigillata enregistrada de Torre Llauder ens permeten estudiar l’expansió de les diferents produccions, que tindrien un radi d’acció o territori d’influència per a la seva comercialització, el que avui en diríem mercat. Així observem, en el primer moment, quan la itàlica gairebé no té competidors, que aquesta, quan arriba, ho fa amb un percentatge força reduït d’un 4%, fenomen que no és exclusiu únicament de Torre Llauder, sinó que també es pot fer extensiu, com hem vist, a altres vil·les de la zona catalana.

Butlleti 2021.indd 337

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

338 Joan Francesc Clariana Roig

Hem anat veient com a l’entorn dels anys 40 dC,24 aproximadament, les importacions de La Graufesenque van arraconant la sigillata itàlica: a les ciutats costaneres és on es pot apreciar més el fenomen. A Torre Llauder la sudgàl·lica està en el 35%. No obstant això, a la zona de Tarraco, a les vil·les que es coneixen (casos dels Antígons, Mas d’en Gras i els Munts), aquestes ceràmiques arribades del sud de la Gàl·lia assoleixen uns percentatges que oscil·len des del 5,37% al Mas d’en Gras fins al 8,58% als Antígons, i més al sud, prop de Dertosa, a la vil·la romana de Casa Blanca el percentatge es redueix fins al 0,86%. Sembla que la causa d’aquest descens més aviat l’hauríem de cercar en la proximitat amb la mateixa ciutat de Dertosa i com llur port fluvial hauria estat un punt d’arribada per a la redistribució de les produccions de sigillata dels tallers de la Rioja (Tritium Magallum). Per contra, a la banda de Girona, aquests percentatges es capgiren i la causa la podem cercar en la proximitat de les vil·les de Vilauba i Els Tolegassos amb Emporiae; així, veiem com els percentatges estan just per sota del 50% en les importacions de sudgàl·lica, en detriment de la hispànica, que sols tindria els valor simbòlics de 4,25% per als Tolegassos i 0,873% per a Vilauba. Aquest fenomen possiblement estaria relacionat amb el fet que la ruta comercial marítima podria haver finalitzat en un límit hipotètic que podríem situar a la desembocadura del riu Besòs, ja que la ciutat romana de Baetulo també obté uns percentatges força baixos de sigillata hispànica, de manera que la vil·la romana de Torre Llauder, amb un 39%, és un cas excepcional que possiblement podríem relacionar amb la teoritzada vinculació dels propietaris de la vil·la (C. Marius Aemilianus) amb la ciutat de Barcino o fins i tot de Caesaraugusta.

Molt diferent seria el comportament de la sigillata africana «A». A nivell peninsular hem vist que tindria una distribució desigual. Per un costat s’observa com un dels límits seria la desembocadura del riu Guadalquivir, ja que les ciutats situades cap a l’oest, com Conimbriga i Augusta Emerita, registren uns percentatges força discrets. Quelcom semblant, però amb no tanta intensitat, succeiria a Valentia on, a finals del segle i dC, el percentatge estaria en l’1,6%, però a mitjans del segle ii dC, quan ja quasi no arriben les produccions del sud de la Gàl·lia, el percentatge puja fins al 15%, mentre que la hispànica enregistra un percentatge del 75% (Escrivà, 1989: 177 i 182). A nivell de Catalunya, Tarraco hauria estat un punt clau d’arribada d’aquest productes; així, al jaciment 24. Nieto (1991: 1020), el 40 dC és la data que vindria a coincidir amb un gran augment de producció a La Graufesenque.

Butlleti 2021.indd 338

17/11/2021 16:36:24

339 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

del carrer Gasòmetre, 18, s’enregistra un 51% de sigillata africana «A» (Fernàndez; Remolà, 2008: 95) i també, tal com hem vist abans, s’enregistrarien percentatges alts en el camp. A Torre Llauder, el percentatge és d’un 21%.

5.2. Interpretació arqueològica i històrica a partir de les dades obtingudes dels materials de Torre Llauder A Torre Llauder, les xifres de presència de produccions itàliques estan en unes proporcions força normals i amb unes quantitats lògiques si ho comparem amb altres indrets i d’acord amb la importància del lloc i el volum d’excavació realitzat. Paral·lelament, en el mateix moment, a l’època d’August i Tiberi, trobem altres varietats com són la producció A de la badia de Nàpols, l’eastern sigillata B i les imitacions de la sigillata itàlica. L’arribada d’aquestes darreres peces, per la seva escassetat, podia ser fruit d’un comerç més singular i puntual.

En el ventall temporal que va des del 30 aC fins al 30 dC, aproximadament, la vil·la hauria experimentat canvis notoris, com seria que la indústria de fabricació d’àmfores i altres ceràmiques comunes que hi hauria en aquell indret des de, possiblement, el 40 aC, creiem que hauria deixat d’existir pels volts del 15 aC; no obstant això, no sabem si prosseguiria en un altre indret de la vil·la. Entre el 15 aC i el canvi d’era hauria tingut lloc la transformació arquitectònica de la vil·la, moment històric que vindria a coincidir amb l’adequació de la via Augusta al seu pas pel Maresme. Aquesta passava a 500 metres al nord de la vil·la romana de Torre Llauder. Recordem així mateix que l’any 1954 a Vilassar de Mar (Ribas, 1964: 153-157) fou descobert un dels seus mil·liaris.25 No sabem fins a quin punt aquestes transformacions de la vil·la podrien ser el reflex d’un canvi de propietat o potser el resultat d’uns canvis o millores de l’activitat econòmica.

El moment cronològic en el qual les xifres de material comencen a augmentar significativament estaria situat a mitjan segle i dC. És el moment en què estan arribant en quantitats destacables les produccions sudgàl·liques; poc temps després ho faran les hispàniques i, a finals del segle i, arribaran les primeres sigil·lades africanes «A». El darrer quart del segle i dC, la vil·la possiblement estaria dins l’òrbita dels Herennii, i això vindria a coincidir amb el moment de 25. Fabre; Mayer i Rodà (1983: 122-123) daten el mil·liari de Vilassar de Mar entre els anys 9-8 aC.

Butlleti 2021.indd 339

17/11/2021 16:36:24

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

340 Joan Francesc Clariana Roig

màxima diversitat i concentració de materials. Malgrat això, pràcticament no ha estat possible la constatació d’aquest fet amb la presència palpable d’uns estrats arqueològics clars, i d’aquí ve la importància de l’estudi de conjunt de la terra sigillata de Torre Llauder.

A principis del segle ii dC seguiria la mateixa tendència de finals del segle i dC. Això no obstant, aniria baixant l’arribada de productes del sud de la Gàl·lia. També és el moment al qual corresponen les tardoitàliques trobades a la vil·la. Durant aquest segle podem suposar, per la presència del pedestal dedicat a C. Marius Aemilianus, que aquesta vil·la hauria estat una propietat seva i de la seva nissaga. Aquest personatge, de la tribu Aniensis, probablement originari de Caesaraugusta, no sabem fins a quin punt podia haver contribuït a la intensificació de les relacions comercials amb l’interior de la província Tarraconense i, a la vegada, amb la significativa arribada de terra sigillata hispànica.

A mitjan segle ii va minvant la presència dels productes hispànics de la Rioja mentre va augmentant la sigillata africana A-1 que progressivament va passant cap a l’A-2 com a vaixella fina que va esdevenir predominant. En aquesta segona meitat del segle ii es troben les peces del taller d’Abella que probablement arribarien a conseqüència del comerç amb l’interior del país.

Durant el primer terç del segle iii, no sabem fins a quin punt podria haver tingut lloc un canvi de propietat de la vil·la, el qual possiblement caldria englobar en un fenomen més general de concentració de la propietat,26 que tindria el seu reflex en les luxoses reformes de les vil·les més riques. Pels testimonis trobats a Torre Llauder, hem vist que aquestes reformes tingueren lloc a la pars urbana de la vil·la a l’època severiana. Les obres realitzades a Torre Llauder van requerir el recreixement i l’anivellació dels paviments previs a la instal·lació dels mosaics al seu damunt. Això propicià que al dessota es poguessin exhumar uns estrats segellats, que ens informen de la diferent tipologia de materials d’aquell moment (facies mobiliar) amb una cronologia força precisa. La bona conservació de l’estratigrafia i la riquesa de la vil·la han permès un estudi ceràmic que permet la comparació de dades de terra sigillata de Torre Llauder amb algunes de les grans excavacions costaneres romanes de la península Ibèrica i que la situa entre els grans jaciments de referència de la franja costanera de la Mediterrània occidental.

26. Vegeu Prevosti (2005: 436-439); Járrega (2008: 130); Pons (1994: 231).

Butlleti 2021.indd 340

17/11/2021 16:36:24

341 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

Figura 1. Planta de les restes de la vil·la romana de Torre Llauder (Mataró).

Butlleti 2021.indd 341

17/11/2021 16:36:25

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

342 Joan Francesc Clariana Roig

Figura 2. Planta de la pars urbana de Torre Llauder amb reconstrucció dels mosaics (dibuix: M. Ribas).

Figura 3. Detall del mosaic policrom de l’aula principal de Torre Llauder (foto: J. F. Clariana).

Butlleti 2021.indd 342

17/11/2021 16:36:25

343 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

Figura 4. Fragment de bol carenat forma Drag. 29, de sigillata tardoitàlica.

Figura 5. Bol hemisfèric, forma Drag. 37, de sigillata sudgàl·lica.

Butlleti 2021.indd 343

17/11/2021 16:36:25

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

344 Joan Francesc Clariana Roig

Figura 6. Bol, forma Hispànica 29/37, de sigillata hispànica, del «taller de les palmetes».

Figura 7. Fragment de bol de sigillata hispànica amb grafit d’un llibert de L. Herennius.

Butlleti 2021.indd 344

17/11/2021 16:36:25

345 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

Figura 8. Fragment de pàtera de sigillata africana «A», forma variant de Hayes 8.

Figura 9. Fragment de lagynos de sigillata africana «A», forma variant de Hayes 156.

Butlleti 2021.indd 345

17/11/2021 16:36:25

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

346 Joan Francesc Clariana Roig

Bibliografia a. v. (1981). Atlante delle forme ceramiche I. Cerámica fine romana nel bacino Mediterraneo (Medio e tardo Impero). EAA. Roma (=Atlante 1981).

Aquilué, X. (1985). «Algunas consideraciones sobre el comercio africano. Tres facies características de la cerámica común africana de época alto-imperial».

Empúries, núm. 47 (Barcelona), p. 210-222.

— (1987). Las cerámicas africanas de la ciudad romana de Baetulo (Hispania Tarraconensis). Oxford.

— (1990). «Relaciones económicas, sociales e ideológicas entre el norte de África y la Tarraconense en época romana: las cerámicas de producción africana procedentes de la colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco». Tesi doctoral dirigida per P. de Palol. Universitat de Barcelona.

— (1992). «Comentaris entorn a la presència de les ceràmiques de producció africana a Tàrraco». A: Miscel·lània arqueològica a Josep M. Recasens. Tarragona, p. 25-33.

Aquilué, X.; Castanyer, P.; Santos, M., i Tremoleda, J. (2005). «Presencia de producciones sigillatas sudgálicas en las excavaciones realizadas en el foro de la ciudad romana de Empúries (l’Escala Alt Empordà)».

A: La difusió de la terra sigillata sudgàl·lica al nord d’Hispania. Barcelona, p. 199-239.

— (2008). «L’evolució dels contextos ceràmics d’Empúries entre els segles ii aC i vii dC». A: SFECAG, Actes du Congrès de l’Escala-Empúries. Marsella, p. 33-62.

Atkinson, D. (1914). «A hoard of samian ware from Pompei». Journal of Roman Studies, núm. IV. Londres, p. 27-64.

Beltrán, M. (1990). Guía de la cerámica romana. Saragossa.

Bonifay, M. (2004). Études sur la céramique romaine tardive d’Afrique. Oxford.

Bourgeois, A.; Mayet, F. (1991). Fouilles de Belo VI, Les Sigillées. Madrid.

Bru, J. (1963). Les terres valencianes durant l’època romana. València.

Burés, L.; Buxeda, J.; Gurt, J. M.; Palet, J. M.; Planas, C., i Tuset, F. (1989). «Caracterización de las producciones de Terra Sigillata Hispánica del horno cerámico de Abella (Naves, Solsonès). Resultados preliminares».

A: Actes du Congrès de la Société Française d’Étude de la Céramique Antique en Gaule, Lezoux 1989. Marsella, p. 175-179.

Butlleti 2021.indd 346

17/11/2021 16:36:25

347 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

Bustamante, M. (2013). «La Terra Sigillata Hispánica en Augusta Emerita. Estudio tipocronológico a partir de los vertederos del suburbio norte». A: Anejos de Archivo Español de Arqueología, LXV. Madrid.

Buxeda, J.; Gurt, J. M. (1991). «La TSH de l’atelier d’Abella (Naves, Catalogne). Problèmes technologiques». A: Actes du Congrès de la SFECAG, Cognac 1991. Marsella, p. 431-434.

Cabrelles, I.; Gebellí, P. (2011). «La terrisseria romana del Mas d’en Corts (Reus)». A: Prevosti, M.; Guitart, J. (dirs. ), Ager Tarraconensis, núm. 2.

Tarragona, p. 496-546.

Carandini, A. (1968). «Sigillata chiara». Ostia I. Studi Miscellanei, núm. 13.

Roma, p. 25-61.

Casas, J. (1999). «La sigil·lada sud-gàl·lica de la vil·la romana dels Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà)». Anuari de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 32. Figueres, p. 21-79.

Casas, J.; Nolla, J. M. (1993). L’abocador oriental de la vil·la de Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà). Girona.

Castanyer, P.; Sanmartí, E.; Santos, M.; Tremoleda, J.; Benet, C.; Carreté, J. M.; Fàbrega, i X.; Rocas, X. (1993). «L’excavació del kardo B. Noves aportacions sobre l’abandonament de la ciutat romana d’Empúries». Cypsela, núm: X. Girona, p. 159-194.

Castanyer, P.; Tremoleda, J. (1999). La vil·la romana de Vilauba. Un exemple de l’ocupació i explotació romana del territori a la comarca del Pla de l’Estany.

Girona.

Cazurro, M. (1911). «Los vasos aretinos y sus imitaciones galoromanas en Ampurias». A: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, p. 296360.

Clariana, J. F. (1991). «Presencia de Terra Sigillata tardo-itálica en la villa romana de Torre Llauder (Mataró)». A: Rei Cretariae Romanae Favtorvm, Acta XXIXXXX, 1991-A, p. 55-70.

— (1998). «La sigil·lata itàlica-aretina decorada provinent de la vil·la romana de Torre Llauder (Mataró - el Maresme)». Laietània, núm. 11. Mataró, p. 97-107.

— (2010). «Ceràmiques d’importació singulars provinents de la vil·la romana de Torre Llauder (Mataró)». A: XXVI Sessió d’Estudis Mataronins 2009.

Mataró, p. 25-42.

Butlleti 2021.indd 347

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

348 Joan Francesc Clariana Roig

— (2012). «Marques de terrissaire en “Terra Sigillata” Hispànica de la vil·la romana de Torre Llauder (Mataró, el Maresme)». A: XXVIII Sessió d’Estudis Mataronins 2011. Mataró, p. 1-14.

— (2013a). «Identificació d’una peça de terra sigillata hispànica del taller de Mas d’en Corts a Torre Llauder (Mataró)». Ager Tarraconensis, núm. 5. Paisatge, poblament, cultura material i història. Actes del simposi internacional (edició de M. Prevosti; J. López, i J. Guitart). Tarragona, p. 398.

— (2013b). «Marques de terrissaire en “Terra Sigillata” itàlica/aretina provinent de Torre Llauder». A: XXIX Sessió d’Estudis Mataronins, 2012. Mataró, p. 1-13.

— (2014). «Apunts sobre la “Sigillata” Hispànica decorada de Torre Llauder».

A: XXX Sessió d’Estudis Mataronins, 2013. Mataró, p. 43-60.

— (2015a). «Presencia de TSH del taller de Abella (Naves-Solsona) en la villa romana de Torre Llauder de Mataró». A: Congreso Internacional «Terra Sigillata Hispánica. 50 años de investigaciones». Granada 2014. Roma, p. 411-416.

— (2015b). «La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada». Tesi doctoral dirigida per M. Prevosti i R. Járrega. Tarragona: URV-Tarragona.

— (2016). «Marcas de alfarero en Sigillata Sudgálica de la villa romana de Torre Llauder (Mataró)». A: Amphorae ex Hispania. Paisajes de producción y de consumo. Tarragona 10-13 diciembre 2014 (III Congreso Internacional de la SECAH - Ex Officina Hispana). Tarragona, p. 744-755.

Clariana, J. F.; Prevosti, M. (2006). «Memòria d’excavacions de l’atri, el passadís i l’aula 3 de la vil·la romana de la Torre Llauder (Mataró, el Maresme)».

Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya. Mataró 2006 (inèdita).

Delgado, M. (1975). «III - Les sigillées italiques». A: Fouilles de Conimbriga IV – Les sigillées. París, p. 249-313.

Escrivà, V. (1989). La cerámica romana de Valentia. La Terra Sigillata Hispánica.

València, 1989.

Ettlinger, E., et al. (1990). Conspectus formarumTerrae Sigillatae italico modo confectae. Bonn.

Fabre, G.; Mayer, M.; Rodà; I. (1983). Inscripcions romanes de Mataró i la seva àrea. Accèssit premi Iluro. Mataró.

— (1984). Inscriptions romaines de Catalogne. I. Barcelone (sauf Barcino). París (=IRC I).

— (1985). Inscriptions romaines de Catalogne. II. Lérida. París (=IRC II).

Butlleti 2021.indd 348

17/11/2021 16:36:26

349 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

— (1997). Inscriptions romaines de Catalogne. IV. Barcino. París (=IRC IV).

— (2002). Inscriptions romaines de Catalogne, V. Suppléments aux volumes I – IV et instrumentum inscriptum. París (=IRC V).

Fernàndez, A.; Remolà, J. A. (2008). «Tarraco: contextos ceràmics d’època altoimperial (segles i-iii)». SFECAG, Actes du Congrès de l’Escala-Empúries, 2008. Marsella, p. 87-102.

Garabito, T. (1978). Los alfares romanos riojanos. Producción y comercialización. Madrid.

Garabito, T.; Solovera, M. E., i Pradales, D. (1985). «Los alfares romanos de Trício y Arenzana de Arriba: estado de la cuestión». A: II Coloquio de Historia de la Rioja. Logronyo, p. 129-142.

Garcia, J.; Puerta, C. (2011-2012). «La vil·la romana de Torre Llauder. Darrers treballs de recerca i restauració, i perspectives de futur (Mataró-Maresme)». Tribuna d’Arqueologia 2011-2012. Barcelona, 22 de febrer de 2012: A: http://blocs. gencat. cat/blocs/AppPHP/tribunadarqueologia/2012/02/ 16/tribuna-d%E2%80%99arqueologia-2011-2012-la-vil%C2%B7la-romana-de-torre-llauder-darrers-treballs-de-recerca-i-restauracio-i-perspectives-de-futur-mataro-maresme/ — (2012). Vil·la romana de Torre Llauder, de re rustica iluronensium. Mataró.

Genin, M., et al. (2007). La Graufesenque (Millau, Aveyron). Vol. II, Sigillées lisses et autres productions. Pessac.

Gorostidi, D.; Clariana, J. F. (2017). «Un grafito de L. Herennius procedente de Torre Llauder (Mataró, Barcelona)». Boletín Ex Officina Hispana, núm. 8.

Madrid, p. 49-53.

Goudineau, C. (1968). La céramique arétine lisse. Fouilles de l’École Française de Rome à Bolsena (Poggio Moscini) 1962-1967. Tome IV. École Française de Rome. Mélanges d’Archéologie et d’Histoire, suppl. 6. París.

— (1974). «La céramique dans l’économie de la Gaule». Les Dossiers de l’Archéologie, núm. 6. Dijon.

Gurt, J. M. (1998). Memòria de les campanyes d’excavació realitzades durant l’any 1987 i l’any 1988 al taller de ceràmica d’Abella. Barcelona (Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya).

Hartley, B. R.; Dickinson, B. M. (2008 a 2012). Names on Terra Sigillata an index of maker’s stamps and signatures on Gallo-Roman Terra Sigillata (Samian Ware). Londres, 9 vol.

Butlleti 2021.indd 349

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

350 Joan Francesc Clariana Roig

Hayes, J. W. (1972). Late Roman Pottery. Londres.

— (1980). Supplement to Late Roman Pottery. Londres.

— (1985). «Sigillata Orientali». A: Enciclopedia dell’arte antica classica e orientali. Atlante delle Forme Ceramiche II, Ceramica Fine nel Bacino Mediterraneo (Tardo Ellenismo e Primo Impero). Roma, p. 1-70.

Hermet, F. (1934). La Graufesenque (Condatomago). París.

Huguet, E. (2007). «Terra sigil·lata tardoitàlica en la façana mediterrània de la Tarraconense». Saguntum, núm. 39, p. 117-132.

Járrega, R. (1997). «Els materials arqueològics, El jaciment romà del Morè. Sant Pol de Mar, Maresme». Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 13, p. 79-225. Barcelona.

— (2008). «La crisi del segle iii a l’àrea compresa entre Tàrraco i Saguntum.

Aproximació a partir de les dades arqueològiques». The countryside at the 3rd century. From Septimus Severus to the Tetrarchy. Studies on the rural world in the roman period, núm. 3. Girona, p. 105-139.

— «Les ceràmiques. Un exemple de l’activitat comercial a l’AgerTarraconensis».

A: Járrega, R.; Prevosti, M. [eds.] (2014). AgerTarraconensis, 4. El Antígons, una vil·la senyorial del Camp de Tarragona. Tarragona p. 55-83.

— (2015). «La producción de terra sigillata hispánica en el territorium de Tarraco (Tarragona) y su contraste con las sigillatas hispánicas de importación.

Una realidad económica aún por estudiar». A: Congreso Internacional Terra Sigillata Hispánica. 50 años de investigación. Granada 2014. Roma, p. 155161.

Járrega, R.; Prevosti, M. [eds.] (2014). AgerTarraconensis, 4. El Antígons, una vil·la senyorial del Camp de Tarragona. Tarragona.

Járrega, R.; Sánchez, E. (2008). La vil·la romana del Mas d’en Gras (Vila-seca, Tarragonès). Tarragona.

Lamboglia, N. (1958). «Nuove osservazioni sulla “Terra Sigillata Chiara”, I (tipi A e B)». Rivista di Studi Liguri, núm. 24, 3-4. Bordighera, p. 257-330.

Lavizzari, M. P. (1972). La terra sigillata tardo-italica decorata a rilievo della collezione Pisani Dossi del museo Archeologico di Milano. Milà.

Madrid, M. (1999). «Les marques de potiers sur la terra sigillata de la ville romaine de Baetulo (Badalone, Barcelone)». A: SFECAG, Actes du congrès de Fribourg, 13-16 mai 1999. Marsella, p. 279-289.

— (2005). «Estudi arqueològic i caracterització arqueomètrica de la Terra Sigillata de la ciutat de Baetulo (Badalona)». Tesi doctoral en xarxa. Barcelona.

Butlleti 2021.indd 350

17/11/2021 16:36:26

351 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

— «Identificació arqueològica i arqueomètrica de la producció A de la Badia de Nàpols dins les sigil·lades indeterminades de Baetulo». A: M. Roca, M.; Principal, J. [eds.] (2007). Les imitacions de vaixella fina importada a la Hispania Citerior (segle I aC – I dC). Tarragona, p. 89-97.

Mayet, F. (1975-B). «III – Les sigillées hispaniques». A: Fouilles de Conimbriga IV - Les sigillées. París, p. 153-245.

— (1984). Les céramiques sigillées hispaniques. París.

McKenzie-Clark, J. (2012). «Vesuvian Sigillata at Pompeii». Archaeological monographs of The British School at Rome, núm. 20. Londres.

Medri, M. (1992). Terra sigillata tardo italica decorata. Roma.

Mezquíriz, M. A. (1961). Terra Sigillata Hispánica. València.

— (1985). «Terra Sigillata Ispanica». Atlante delle forme ceramiche, II. Ceramica fine romana nel bacino Mediterraneo (tardo ellenismo e primo impero).

Roma, p. 97-166.

Montesinos, J. (1991). Terra Sigillata en Sagvntvm y tierras valencianas. Sagunt.

— (1998). Comercialización de Terra Sigillata en Ilici. València.

Moutinho, A. (1975a). «I - Les sigillées italiques». A: Fouilles de Conimbriga IV – Les sigillées. París, p. 3-66.

— (1975b). «II - Les sigillées sud-galliques». A: Fouilles de Conimbriga IV – Les sigillées. París, p. 69-149.

Nieto, F. J. (1986). «El pecio Culip IV: Observaciones sobre la organización de los talleres de Terra Sigillata de La Graufesenque». Archaeonautica, núm. 6, p. 81-115.

— (1991). «La Terra Sigillata africana en el nordeste de la Tarraconense». Tesi doctoral dirigida per E. Ripoll. UAB. Barcelona — (1993). «De la Dragendorff 29 a la Hayes 8: consideraciones sobre el comercio marítimo en los siglos i y ii dC». Cypsela, núm. X. Girona, p. 77-85.

Nieto, J.; Puig, A. M. (2001). Excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Culip. 3. Culip IV: la Terra Sigillata decorada de La Graufesenque. Girona.

Oxé, A.; Comfort, H., i Kenrick, Ph. (2000). Corpus Vasorum Arretinorum.

Bonn (=OCK), segona edició.

Passelac, M. (2007). «Imitations et fabrications de céramiques fines de type italique en Languedoc occidental et Roussillon pendant la période tardo-républicaine et au début de l’Empire». A: Roca, M.; Principal, J. [eds.] (2007). Les imitacions de vaixella fina importada a la Hispania Citerior (segle I aC - I dC). Tarragona, p. 17-45.

Butlleti 2021.indd 351

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

352 Joan Francesc Clariana Roig

Pérez Almoguera, A. (1999). «T·P·M·T·, alfarero ilerdense de Terra Sigillata».

Annales de Murcia, núm. 15. Múrcia, p. 169-177.

Pérez Suñé, J. M. «Materials sense context estratigràfic: anàlisi tipològica».

A: Revilla, V. (2003). Economia i poblament romà al curs inferior de l’Ebre.

La villa romana de Casa Blanca (Tortosa). Tarragona, p. 169-243.

Pons, J. (1994). Territori i societat romana a Catalunya. Dels inicis al Baix Imperi.

Barcelona.

Prevosti, M. (1981). Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana.

— «L’època romana». A: Giralt, E. [ed.] (2005). Història agrària dels Països Catalans. Vol. 1. Barcelona, p. 293-480.

Prevosti, M.; Clariana, J. F. (1987). «El taller de ánforas de Torre Llauder».

A: El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental.

Badalona, p. 199-210.

— (1987-1988). «La vil·la romana de Torre Llauder (Mataró, Maresme)».

Tribuna d’Arqueologia. Barcelona, p. 125-132.

— (1988, reedició 1994). Torre Llauder. Mataró. Vil·la romana. Barcelona.

— (2007). «El taller ceràmic de Torre Llauder (Mataró, el Maresme)». Pottery worshops and agricultural productions, núm. 2. Girona, p. 47-59.

— (2010). «Torre Llauder, figlina amphoralis». Rei Cretariae Romanae Fautorum, Acta 41. Cadis, p. 481-489.

Puerta, C.; Garcia, J. (2014). «La vil·la romana de Torre Llauder. Darrers treballs de recerca i restauració, i perspectives de futur (Mataró, Maresme)».

Tribuna d’Arqueologia 2011-2012. Barcelona, p. 189-205.

Pujades, J.: Crónica Universal del Principado de Catalunya. Vol II. Manuscrit esp. 118 de la Biblioteca Nacional de París.

Ribas, M. (1964). Els orígens de Mataró. Mataró.

— (1966). «La villa romana de la Torre Llauder de Mataró». Excavaciones Arqueológicas en España, núm. 47. Madrid.

— (1972). «La villa romana de la Torre Llauder de Mataró». Noticiario Arqueológico Hispánico, Arqueología, núm. 1. Madrid, p. 117-180.

Roca, M. (1976). Sigillata hispánica producida en Andujar. Jaén.

Rodà, I. (2015). «Un episodi dintre de les humanitats: l’epigrafia. Epigrafia ‘major’ i ‘menor’: l’exemple del fabricant de teules Herenni Optat». Discurs llegit el dia 12 de febrer de 2015 en l’acte de recepció pública de l’acadèmica electa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona.

Butlleti 2021.indd 352

17/11/2021 16:36:26

353 La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder.

Model de consum d’una comunitat privilegiada

— (2016). «La fabricació i el comerç de teules romanes: un disseny al llarg dels segles». A: D’obra. Ceràmica aplicada a l’arquitectura. Barcelona, p. 34-45.

Romero, M. V. (1999). «El taller de las palmetas». A: Terra Sigillata Hispánica.

Centros de fabricación y producciones altoimperiales. Homenaje a M. ª Ángeles Mezquíriz. Jaén-Màlaga, p. 169-208.

Romero, M. V. [dir.] (2012). Producción y consumo de cerámicas de mesa en la Meseta Norte durante el Alto Imperio. La Terra Sigillata. Valladolid.

Romero, M. V.; Ruiz, P. (2005). «Los centros de producción de T. S. H. en la zona septentrional de la Península Ibérica». A: Roca, M.; Fernández, M. I. [coord.]. Introducción al estudio de la cerámica romana. Màlaga, p. 183-223.

Romero, M. V.; Tarancón, M. J.; Arellano, O.; Barrio, R.; Lerín, M.; Ruiz, A. (2008). «El centro de producción cerámica de Uxama (Osma / El Burgo de Osma, Soria)». A: SFECAG, Actes du Congrès de l’Escala-Empúries, 2008.

Marsella, p. 319-330.

Rossetti Tella, C. (1996). La terra sigillata tardo-italica decorata del Museo Nazionale Romano. Roma.

Sáenz Preciado, J. C. (1997). «La terra sigillata hispánica del municipium Augusta Bilbilis». Tesi doctoral dirigida per M. Martín Bueno. Saragossa: Universidad de Zaragoza.

Sáenz Preciado, M. P. (1993). «La terra sigillata hispánica en el Valle Medio del Ebro: El centro alfarero de Tritium Magallum (Tricio, La Rioja)».

Tesi doctoral dirigida per M. Martín Bueno. Saragossa: Universidad de Zaragoza.

Sanmartí, E. (1974-1975). «Nota acerca de una imitación de sigillata aretina detectada en Emporion». Ampurias, núm. 36-37. Barcelona, p. 251-261.

Schaad, D. [dir.] (2007). La Graufesenque (Millau, Aveyron). Vol. I. Condatomagos. Une agglomeration de confluent en territoire Rutène (II s. a. C. - III s. p. C). Pessac.

Serra Vilaró, J. (1924). «Estación ibérica, termas romanas taller de “terra sigillata” en Solsona». Memorias de la Junta Superior de Excavaciones Arqueológicas, núm. 63. Madrid.

— (1925). «Cerámica en Abella. Primer taller de “terra sigillata” descubierto en España. Memoria de las excavaciones realizadas en 1925». Junta Superior de Excavaciones Arqueológicas, núm. 73. Madrid.

Solà, G. de; Madrid, M. (2016). «La Producción A: otra producción de Terra Sigillata Itálica en la ciudad romana de Iesso». Amphorae ex Hispania. Paisajes

Butlleti 2021.indd 353

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

354 Joan Francesc Clariana Roig

de producción y de consumo. Tarragona 10-13 diciembre 2014 (III Congreso Internacional de la SECAH - Ex Officina Hispana). Tarragona, p. 777-784.

Tarrats, F. (1992). «Terra sigillata del passatge de Cobos (Tarragona). Les marques de terrisser». A: Miscel·lània Arqueològica a Josep M. Recasens. Tarragona, p. 155-176.

Vázquez, A. (1985). Sigillata africana en Augusta Emerita. Mèrida.

Vernhet, A. (1991). La Graufesenque, céramiques gallo-romaines. Millau, 1991.

Butlleti 2021.indd 354

17/11/2021 16:36:26

DOCUMENTS

Butlleti 2021.indd 355

17/11/2021 16:36:26

Butlleti 2021.indd 356

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index

Núm. XXXII (2021), p. 357-370 DOI: 10.2436/20.1001.01.227

MISSATGE DELS CATÒLICS DE BARCELONA ALS PARES CONCILIARS. EL DOCUMENT, CIRCUMSTÀNCIES, INSTITUCIONS I SIGNATARIS Lluís Duran i Solà1 Centre d’Història Contemporània de Catalunya

«Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars» és un document fet públic l’octubre de 1965, quan el Concili Vaticà II (1962-1965), després de tres anys de sessions, és a punt de cloure’s. En un moment en què les seves principals conclusions i aportacions ja s’han donat a conèixer a l’opinió mundial, i catòlica en particular. Dins d’un ambient que descriu Joan F. Mira com d’«una gran il·lusió».2 L’aggiornamento de l’Església catòlica ha estat molt ben rebut per sectors cristians al nostre país i, amb aquesta posada al dia, s’hi afegeix un esdeveniment que ha llançat a l’opinió occidental la notícia de l’existència d’uns catòlics disconformes amb el règim oficialment confessional que representa l’Espanya de Franco. Efectivament, les declaracions de l’abat Escarré publicades al quotidià parisenc Le Monde pel corresponsal José Antonio Novais en l’edició del 14 de novembre de 1963, en són l’exemple. Una altra manifestació d’aquest corrent és, doncs, el document que estudiem. Aquesta manifestació és fonamenta en un moviment de complexa identificació, si s’entén des dels paràmetres de l’estructura partidista i política. Manifestació que és a mig camí de l’acció eclesial i de l’acció democràtica catalana, des de l’aixopluc divers d’arrelades entitats socials o culturals catòliques, que estan representades, per aquest motiu, pels signataris i que, mercès al Concordat, tenen marge d’actuació dins d’un sistema dictatorial.

1. E-mail: lluisg.duran@gencat.cat 2. Pere Antoni Pons, La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, p. 62.

Butlleti 2021.indd 357

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

358 Lluís Duran i Solà

Així, doncs, al «Missatge» trobem les signatures de representants de diferents organitzacions escoltes, com el Moviment Scout Catòlic, la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE) i Minyons Escoltes; diferents branques de l’Acció Catòlica (joves, estudiants, joves independents i joves agraris); representants d’intel·lectuals com Pax Romana o de foment de la pau com Pax Christi, a més d’altres entitats de més nova creació com Franciscàlia, vinculada als caputxins, ESADE i el Centre Ecumènic. És, tanmateix, destacada la presència del moviment obrer cristià. Hi ha representants de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i l’Acció Catòlica Obrera (ACO), a més de dues entitats que es vinculen a la tradició anterior a la Guerra Civil, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i les Congregacions Marianes.

Pel nombre de signatures, destaquen en lloc preeminent les vinculades a l’activisme obrer cristià (12 sobre 60), les de la Lliga Espiritual (5 sobre 60) i Franciscàlia (5 sobre 60), bàsicament de laics, amb l’aportació de religiosos joves com Jordi Llimona, Àlvar Maduell, Josep Dalmau, Joan N. García-Nieto, Ricard Pedrals, Frederic Bassó i Antoni Totosaus, a més de Josep Sanabre; entre els laics signataris cal destacar personalitats que tindrien una empremta posterior, com Antoni M. Badia i Margarit, Josep M. Bricall i Francesc Cabana.

El document presentat en forma de missatge, amb la pertinent fonamentació dogmàtica (habitual en els documents eclesials) amb les signatures amb càrrec corresponent, vol ser una mirada reivindicativa a la realitat social i política des de la realitat diocesana que albira Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol, des de la influència fonamentada del Concili.

La fonamentació del «Missatge» Els documents conciliars esdevenen font d’inspiració del «Missatge». El document s’inscriu en la manifestació del concepte conciliar de «Poble de Déu», paral·lel i relacionat amb l’Església, si bé diferenciat d’aquesta com a institució, a partir del qual els laics prenen un protagonisme superior, des d’aleshores, com a difusors del missatge cristià al món.3 Una Església, també, 3. Capítol II, El poble de Déu, dins de la «Constitució dogmàtica de l’Església», Documents del Concili Vaticà II, p. 124-138. Terme, doncs, important present també en la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia, sobre l’Església, sobre Revelació Divina, pastoral de l’Església del món d’avui, sobre llibertat religiosa i sobre l’activitat missionera. Vegeu Documents…, op. cit., p. 718-719.

Butlleti 2021.indd 358

17/11/2021 16:36:26

359 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars.

El document, circumstàncies, institucions i signataris

acollidora, oberta als signes del temps, i no inquisitorial que és definida com a «Mare», seguint la terminologia de l’Encíclica de Joan XXIII Mater et magistra.4 Producte de la responsabilitat com a cristians compromesos és l’anàlisi que fan de la situació de l’Església a Catalunya, marcada per la descristianització (com diuen) de joves, obrers i intel·lectuals, provocada per una «greu crisi religiosa» iniciada per la Guerra Civil espanyola (1936-1939), quan el gruix de l’Església espanyola donà suport a un dels bàndols bel·ligerants i s’identificà amb el règim iniciat el 18 de juliol de 1936, impossibilitant així la reconciliació reclamada per Pius XI, Pius XII i Joan XXIII. Un tarannà per assolir el canvi de paradigma era el que proclamava la «Constitució Pastoral sobre l’Església en el món d’avui», quan, ben lluny d’una Església dels vencedors com l’espanyola, proclamava «haver tret molt de profit i poder-ne treure més encara, fins i tot de l’oposició dels seus adversaris i perseguidors».5 Superava així la percepció dels bons catòlics oposats als impius: blancs i roigs.

A la perspectiva del diàleg amb «l’altre», s’hi afegia una perspectiva de la concepció de la pau, que arribava a tenir exactament el sentit oposat que li atribuïa el franquisme: «La pau no és la simple absència de guerra, no es redueix merament a crear un equilibri de forces oposades».6 Per això calia «respectar els altres homes i pobles i llur dignitat, com també la pràctica constant de la fraternitat són enterament indispensables per a la construcció de la pau»,7 en lloc d’imposar per la força la victòria militar.

Des de la tasca de reconciliació i foment de la pau, es podia produir el rebuig als règims opressius per al poble, circumstància, doncs, aplicable al franquisme: «Els és lícit, però, de defensar els drets d’ells i dels seus conciutadans contra l’abús d’aquesta autoritat».8 I passant d’un principi genèric, que es podia atribuir al franquisme, es consideraven «inhumanes» les «formes totalitàries o bé formes dictatorials contràries als drets de la persona o dels grups socials», dins d’una autoritat política (el govern) que s’havia de fonamentar «sobre la llibertat».9 4. https://www.vatican.va/content/john-xxiii/es/encyclicals/documents/hf_j-xxiii_enc_15051961 _mater.html 5. Ibid., p. 625.

6. Ibid., p. 671.

7. Id. 8. Ibid., p. 665.

9. Ibid., p. 664 i 667.

Butlleti 2021.indd 359

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

360 Lluís Duran i Solà

El dret al sufragi i a la participació propis de la democràcia era el desitjat per l’Església catòlica: «Permetin efectivament a tots els ciutadans cada vegada més i sense discriminació de participar lliurement, activament, tant en les bases jurídiques de la comunitat política, com en el govern de l’Estat», a partir d’un sistema fonamentat en el «lliure sufragi».10 Conseqüentment, l’Església beneïa un règim de drets i llibertats i així es deia en la carta feta des de Barcelona: «A) Un ordre polític-jurídic capaç d’assegurar en la vida pública una millor protecció dels drets de la persona, com són els drets de la lliure reunió, de lliure associació, d’expressar lliurement les pròpies opinions».11 Entre els sectors que el «Missatge» considerava en procés accelerat de descristianització hi havia la classe obrera, que, amb els joves i els intel·lectuals, configurava el gruix principal de l’antifranquisme actiu. Una classe que havia estat objecte anteriorment de l’Encíclica Rerum novarum, 1891, de Lleó XIII, i Quadragesimo anno, 1931, de Pius XI, en un moment que a l’Europa democràtica creixia el fruit del debat marxisme-cristianisme i es consolidaven els estats de benestar, que reforçaven la protecció social dins d’un món dividit per zones d’influència de la URSS o dels EUA. En les noves aportacions del Concili es feia referència al món del treball, com el dret a la representació sindical, el dret de vaga i també formes de participació obrera en l’activitat social i econòmica, com feia seu l’apartat B) del «Missatge».12 Mentre en el «Missatge», la reclamació d’un marc social i democràtic de convivència per a l’Estat espanyol se situava en el marc comú de l’oposició democràtica (punts A i B), el que feia referència a la realitat catalana augmentava el to de la denúncia contra el franquisme, punt C. Anava de ple a la seva desautorització com a règim polític. Si els dos primers reivindicaven la modificació important d’actuacions, el darrer anava a l’arrel del sistema autoritari franquista. I les conseqüències d’uns sistemes que eren, així, blasmats clarament en el Concili.

Calia, però, destacar que el Vaticà reconeixia la realitat catalana, quan recollia una salutació de Pau VI a la peregrinació diocesana de Barcelona a Roma. Així es justificava el reconeixement del subjecte.

Què diu el punt C? «Hem de denunciar la política d’opressió adreçada no solament a impedir el desenvolupament sinó a aconseguir la destrucció dels 10. Ibid., p. 665-668.

11. Id. 12. Ibid., p. 657.

Butlleti 2021.indd 360

17/11/2021 16:36:26

361 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars.

El document, circumstàncies, institucions i signataris

caràcters peculiars del nostre poble, sobretot de la llengua, cultura i institucions catalanes». Anteriorment (1960 i 1963), dos documents públics (sense vinculació eclesial) s’havien manifestat amb un caràcter més tebi (no podien fer-ho altrament) pel que fa al foment de la llengua i la cultura catalanes. Demandes centrades a demanar l’ensenyament del català (la primera) i a ensenyar en català, la normalització de les activitats de les institucions culturals que atenien la cultura catalana i, específicament l’ús normal del català en premsa, ràdio, televisió i cinema (la segona).13 Dos fets, esdevinguts arran de les declaracions de l’abat Escarré, havien sacsejat l’opinió catalana i havien destacat el caràcter opressiu del règim: el primer, la clausura d’Òmnium Cultural;14 el segon, l’assalt al Casal de Montserrat, també el desembre de 1963, amb el senyal inequívoc que destacava amb una pintada: «España: 1 bandera, 1 patria, 1 lengua».15 Per això cal entendre que el «Missatge» faci referència, a més, a les «institucions catalanes», que no caldria entendre, en aquest cas, creiem, com a institucions d’autogovern, sinó com a institucions cíviques o culturals.

En l’apartat C del «Missatge» és remarcable que es denunciés públicament i internacionalment capteniments que enllaçaven amb el que es començava a denominar «genocidi» o «genocidi cultural» en instàncies internacionals.16 Certament, aquestes denúncies qüestionaven la imatge internacional que volia donar l’Estat espanyol, com a estat homologable a la nova Europa.

13. Joan Crexell, Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1998, p. 207-208 i 214.

14. Joan B. Cendrós, «La Fundació i els primers anys d’Òmnium Cultural», Òmnium Cultural 1961-1986, Barcelona, Diputació de Barcelona 1986, p. 9-16.

15. Jaume Fabre, «L’assalt feixista al Casal de Montserrat», Serra d’Or (febrer de 2017).

16. Vegeu Raphaël Lemkin, Genocidio. Escritos, edició i estudi preliminar d’Antonio Elorza, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2015. El terme «genocidi» era emprat també en l’exili català, com afirmava J. M. Batista i Roca, com a mínim des de 1956: «El ejemplo más típico de genocidio cultural hoy, es el intento de destrucción de la lengua y la cultura catalanas.

Sería un caso sin parangón en el mundo de hoy, si no hubiese otros intentos de destrucción de las lenguas vasca y gallega». Vegeu J. M. Batista i Roca, «La lengua y la cultura catalanas en el campo internacional», Libro blanco de Cataluña, Buenos Aires, Ediciones de la Revista de Catalunya, 1956, p. 121. El 1973, sota l’autoria de Josep Benet, apareixia com a objecte aplicable al Principat: «El cas de la persecució contra la llengua i la cultura de Catalunya es troba clarament comprès en aquesta definició de genocidi cultural». Vegeu Catalunya sota el règim franquista, volum. I. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, París, Edicions Catalanes de París, 1973, p. 12.

Butlleti 2021.indd 361

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

362 Lluís Duran i Solà

Igualment, els documents pontificis percebien insistentment una perspectiva universal adient a la circumstància que remarcava el document. Des de 1963 l’encíclica de Joan XXIII Pacem in Terris («Pau a la Terra») (conjuntament amb documents de la UNESCO) defensaven els drets de la llengua i la cultura catalanes. El rebuig a la violència contrària a la dignitat de l’home hi surava tothora, també en un període històric en què s’accelerava la descolonització, especialment al continent africà, i es coneixien els topants de les recents atrocitats del nazisme i el feixisme.

D’antuvi, l’encíclica de Joan XXIII ha estat recordada per la reivindicació dels drets lingüístics i culturals de les dites minories (tot sovint, nacions sense estat): «Respon, en canvi, a una exigència de justícia que els poders públics aportin la seva contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seva llengua, de la seva cultura, dels seus records i de les seves iniciatives econòmiques».17 Justament al contrari del que es feia al Principat de Catalunya des de la primavera de 1938.

Fins aquí hom podia reclamar un respecte genèric per uns drets col·lectius per a la promoció de la llengua catalana perseguida contínuament pel franquisme, però també hi havia referències a «l’opressió» i a la «destrucció» que esmentava el «Missatge». Així en l’encíclica, ultra esmentar l’existència de «pobles dominadors i pobles dominats»,18 des d’un principi moral s’afirmava que «a ningú agrada de sentir-se súbdit de poders polítics que provenen de fora de la comunitat humana o el grup ètnic propis».19 I recollia el «Missatge», així, el precepte de Pacem in Terris que establia que «cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes minories és una gran violació de la justícia, i ho és molt més a fer-les desaparèixer» (El «Missatge» deia «destruir-les»).20 En un altre document pontifici es posicionava també contra les accions amb què «d’una manera més o menys sistemàtica i metòdica, hom extermina un poble, una nació o una minoria ètnica. Tals accions han de ser condemnades enèrgicament com a crims horrorosos».21 17. Joan XXIII, Pacem in Terris, p. 78.

18. Ibid., p. 56.

19. Id. 20. Ibid., p. 77.

21. Documents…, op. cit., p. 673.

Butlleti 2021.indd 362

17/11/2021 16:36:26

363 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars.

El document, circumstàncies, institucions i signataris

Els catòlics barcelonins antifranquistes veien així ratificades les seves posicions per la jerarquia universal catòlica en defensa de la seva llengua i cultura perseguides obsessivament.

«El Manifest dels catòlics de Barcelona als pares conciliars» donava a conèixer persones i institucions concretes que manifestaven uns compromisos radicalment oposats als del nacionalcatolicisme imperant. Ja no era una jerarquia, com havia estat l’abat Aureli M. Escarré qui posava nom a la denúncia, eren simplement laics o religiosos, amb el risc que això comportava per a ells i per a les seves institucions.

Influència posterior d’una forma de manifestar-se Pocs mesos abans que s’iniciés la campanya «Volem bisbes catalans», a més de denunciar el règim franquista com a opressor inadequat als nous corrents catòlics, s’iniciava un nou gènere de denúncia: la carta-missatge a la ciutadania o a sectors influents, en aquest cas principalment de fora de l’estat. «Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars» inicia un reguitzell de vuit cartes que van ser divulgades ben aviat des del llibre editat a Ginebra Le Vatican et la Catalogne, donades a conèixer entre octubre de 1965 i maig de 1967. Totes nou (amb el «Missatge») ofereixen una doble via d’innovació: primer, són preveres, però també laics, que opinen sobre qüestions religioses; segon, aquesta opinió catòlica representa una deslegitimació a un règim qualificat com a «catòlic».

Le Vatican et la Catalogne, centrat en la resposta activa al nomenament al capdavant de la diòcesi barcelonina de monsenyor Marcelo González Martín, quan s’esperava, a la llum del Concili, el nomenament d’un bisbe català, inclou una segona carta (primera de la campanya i segona en el llibre), «Carta confidencial a Pau VI signada per personalitats catòliques alguna de les quals ocupa llocs oficials», sense signar. La tercera duu per títol, i expressa la voluntat d’obertura catòlica a altres sectors religiosos o no religiosos a la recerca del bé comú de la humanitat, «Carta a Pau VI d’intel·lectuals catalans no creients». Hi trobem les signatures de personalitats procedents del Moviment Socialista de Catalunya, com Joan Reventós, o del Front Nacional de Catalunya, com Joan Cornudella o Joan Colomines, o intel·lectuals vinculats al PSUC, com Francesc Vallverdú, a més de prestigiosos intel·lectuals com Josep M. Castellet, Joaquim Molas o Jordi Carbonell.

Butlleti 2021.indd 363

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

364 Lluís Duran i Solà

Ben aviat són els religiosos els que s’afegeixen a la demanda d’uns pastors arrelats (i no aliens) a la comunitat que han de servir, primer a Sabadell, Terrassa i Sabadell i després l’arxidiòcesi de Tarragona i Menorca. Més enllà de l’àmbit estrictament dels religiosos, els col·laboradors de Serra d’Or fan la seva aportació, amb noms influents de la cultura catalana com Ferran Soldevila, Josep Fontana, Miquel Coll i Alentorn, Albert Manent, Josep Benet, Joan Triadú o Albert Jané, a més de futurs líders de la Catalunya democràtica com Miquel Roca, Jordi Pujol, Jordi Solé Tura o Maurici Serrahima.

La sèrie s’acaba amb el nombre més elevat de signatures, a mesura que l’impacte de la campanya «Volem bisbes catalans» va creixent: «Missatge a l’episcopat catòlic del món» i «Carta de 400 catòlics catalans».22 «Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars» comença una línia d’actuació en un període d’alt dinamisme. Enllaça, així, l’anhel renovador de l’Església catòlica amb els de catòlics «oberts als signes dels temps» per superar la Guerra Civil i construir una Catalunya democràtica i justa, on creuen que ells tindran un paper a representar, sense blocs, sense exclusions, amb voluntat de concòrdia.

22. Le Vatican et la Catalogne, París, Documentation Catalane, 1967, p. 208-248.

Butlleti 2021.indd 364

17/11/2021 16:36:26

Document MISSATGE DELS CATÒLICS DE BARCELONA ALS PARES CONCILIARS

Catòlics de diverses parts d’Espanya, clergues i laics, han assabentat als Pastors de l’Església reunits en el Concili, en forma privada o pública, individual o col·lectiva, de la seva preocupació pels problemes que afecten l’Església a Espanya.

Els catòlics de l’Arxidiòcesi de Barcelona signants del present document, volem contribuir a aquest aclariment de l’opinió pública catòlica i, en primer lloc, dels Pares Conciliars. Ho considerem un deure greu de consciència imposat per la nostra responsabilitat eclesial, preocupats com estem pel present i l’esdevenidor de l’evangelització del nostre poble. Sobretot tenint en compte que aquells qui podrien informar millor que nosaltres experimenten certes dificultats en fer-ho. Finalment ens veiem obligats a manifestar-nos públicament perquè els Pares del Concili no s’enganyin davant certes opinions, que passen com a vàlides, sobre el catolicisme espanyol, de caràcter més oficial que real.

1. La situació religiosa del nostre poble es caracteritza abans que res, per un procés creixent de descristianització, especialment accentuat entre els intel·lectuals, la classe obrera i la joventut. Malgrat certes aparences enganyoses, Espanya no és una excepció, religiosament parlant, dins dels pobles de l’Europa Occidental. Més encara, el percentatge de pràctica religiosa dels catòlics espanyols és notòriament més baix que els catòlics d’altres països on la Religió Catòlica no ha tingut ni té caràcter oficial ni obligatori.

2. Aquest estat es veu agreujat pel tipus d’unió o millor assimilació de l’Església i l’Estat, vigent a Espanya sobretot en aquests últims anys, les característiques del qual són: unió de l’Església amb els detentors de poder, poder temporal de l’Església, inflació religiosa en la vida pública, confessionalisme legal com expressió de la religió de l’Estat, desencarnació de l’Església, inoperància

Butlleti 2021.indd 365

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

366 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars

dels Principis Catòlics relatius a la vida pública i social, i a la dignitat i drets de la persona humana.

3. En el centre de la greu crisi religiosa que constatem trobem el fet gravíssim de la Guerra Civil (1936-1939) que ha dividit Espanya en dos bàndols. L’alineació de la major part de l’Església Oficial, en contradicció amb les seves promeses i declaracions,1 al costat d’un dels bel·ligerants,2 perllongada després per l’adhesió al règim polític dels vencedors, ha fet impossible, un cop acabada aquella guerra, reprovada i lamentada per Pius XI3 i qualificada per Joan XXIII de deplorable i lamentable,4 la reconciliació de les dues parts, invocada per Pius XII.5 1. «Fossin quines fossin les aflictives circumstàncies en què vegem submergida l’Església, no temeu ni preteneu la vindicta que correspon només al Senyor» (Declaració Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol, 20 de desembre de 1931; «Colección de Encíclicas y otras cartas de los Papas», Madrid, 1935). «No caigueu en la temptació de la ira per una vindicta que correspon només a Déu» (Declaració Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol, 25 de maig de 1933, Madrid, 1935).

«Estava ben assabentat (el govern de la República Espanyola) de les bones disposicions, tant Nostres com vostres, Venerables Germans, per a secundar el manteniment de l’ordre i la tranquil·litat social. I amb Nos i amb l’Episcopat estaven d’acord no sols el clericat tant secular com regular, sinó encara els catòlics seglars, o sigui la gran majoria del poble espanyol; el qual malgrat les opinions personals, malgrat les provocacions i vexacions dels enemics de l’Església, ha estat allunyat d’actes de violència i represàlia, sense donar lloc a desordres i molt menys encara a guerres civils» (encíclica Dilectissima nobis, de Pius XI, 3 de juny de 1933; AAS 25 1933 227).

2. El govern espanyol va prohibir a l’arquebisbe de Tarragona, cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili, de tornar a Espanya un cop acabada la Guerra Civil, perquè es va negar, amb altres prelats, a signar la carta redactada per indicació del govern de la zona nacional (rebel), en la qual hom anomenava croada la Guerra Civil.

3. «Missió (la de defensar els drets religiosos), hem dit, difícil i perillosa, també perquè amb massa facilitat el compromís i la dificultat de la defensa, la fan excessiva i no plenament justificable, sense comptar que amb no menor facilitat, intencions no rectes i interessos egoistes i de partit hi entren a enterbolir i alterar tota la moralitat de l’acció i totes les responsabilitats. El nostre cor paternal no pot oblidar, sinó que recorda més que mai en aquest moment i amb els sentiments del més sincer reconeixement paternal, tots aquells, qui, amb puresa d’intencions i amb sincers propòsits han tractat d’intervenir en nom de la humanitat. El nostre reconeixement no ha minvat tot i haver hagut de constatar la ineficàcia dels seus nobilíssims esforços» (discurs de Pius XI a pròfugs espanyols de la Guerra Civil, 14 de setembre de 1936; AAS 28 1936 380).

4. Carta de Joan XXIII a l’arquebisbe-bisbe de Barcelona (Ecclesia —de Madrid—, 1961, 2n semestre, p. 1328).

5. «On perduressin l’odi i la rancúnia, no hi hauria lloc per aquell Cor, que ardentment desitja l’amor i si cal la reconciliació entre els germans» (radiomissatge de Pius XII a Espanya, 18 de novembre de 1945; AAS 37 1945 323).

Butlleti 2021.indd 366

17/11/2021 16:36:26

367 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars

Creiem que, per al nostre cas i amb més raó encara, són vàlides les profètiques paraules de Joan XXIII sobre la unió dels germans separats: «No volem fer un procés històric, no volem saber qui tenia raó i qui no en tenia. La culpa és de tots. Nos només diem: Unim-nos i deixem-nos de baralles».

La reconciliació és una exigència missionera per a l’Església Espanyola i no hi pot haver reconciliació mentre l’Església, com a Mare, no s’atansi al nostre poble en la llibertat i la humilitat, perquè tots i en primer lloc ella mateixa demanin i s’atorguin mútuament el perdó. Creiem també que no n’hi hauria prou amb la reconciliació de paraula si no anés acompanyada de la remoció dels obstacles que actualment l’impossibiliten. Entre ells esmentem: A) La manca absoluta de respecte pels drets i llibertats de la persona humana en la vida pública i política (dret d’associació, expressió, sufragi, dret a institucions representatives etc.).

B) L’absència de promoció humana i social del món del treball i dels drets socials elementals (dret a la llibertat sindical, dret de vaga, dret a les reformes socials, reforma agrària etc.).

C) Com a membres de l’Església de Barcelona i «ciutadana de la terra de Catalunya»,6 hem de denunciar la política d’opressió adreçada no solament a impedir el desenvolupament, sinó a aconseguir la destrucció dels caràcters peculiars del nostre poble, sobretot de la llengua, cultura i institucions catalanes.

Els problemes que es presenten a l’Església a Espanya no sols pertoquen als catòlics del nostre país, sinó que repercuteixen en l’Església Universal i en l’opinió pública dels no catòlics, creients o no. Aquesta és la raó per la qual el cas de l’Església Espanyola CONSTITUEIX COM UN TEST de l’autenticitat i de la sinceritat de la desitjada renovació eclesial i de l’esperit de caritat i justícia afirmats amb tant de força al Concili pels Bisbes de tot el món, de la responsabilitat col·legial dels quals sobre tota l’Església, per consegüent també sobre la d’Espanya, tant esperem.

Puguin ésser, aleshores, una realitat viva i actuant per al nostre poble, les paraules, aclamades pel Concili, de Pau VI als bisbes, en tornar de la seva visita de l’ONU, que tenen el ressò d’un solemne engatjament: «Sabeu que anunciar una paraula compromet amb deures greus el qui ho fa: deure de coherència, de solidaritat, d’exemple. Una paraula no confirmada amb la 6. Discurs de Pau VI a la Peregrinació Diocesana de Barcelona (L’Osservatore Romano, 8 d’agost de 1963).

Butlleti 2021.indd 367

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

368 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars

voluntat efectiva de realitzar-la, ¿què val? L’autoritat de la paraula neix, certament, de la veritat, de la qual és ressò; però en l’ordre de les coses humanes troba la seva millor eficàcia en la manera com, el qui l’anuncia, alhora la realitza; parla la veu, però persuadeix l’herald de l’Evangeli… La nostra contribució a la pau serà més eficaç i preciosa quan tots nosaltres, persuadits que la pau ha de tenir com a fonament la justícia, ens fem advocats de la justícia. Perquè el món té gran necessitat de justícia, i Crist vol que nosaltres tinguem fam i set de justícia».

Barcelona, 28 d’octubre de 19657 Signataris8 Rafael Hinojosa (expresident JOC) Antoni Hortet (president diocesà dels JAC) Josep Carreras (Consell Consultiu de PAX CHRISTI) Joan Tintó (expresident JAC) Àngel Peix (Federació Paral·lel JOC) Reverend Jordi Bertran, prevere (consiliari diocesà) Julio Morera (president diocesà JOC) Emili Julià (secretari diocesà Joves d’Acció Catòlica) Reverend José Martínez, prevere (consiliari Federació Meridiana JOC) Josep M. Gasch (secretari Moviment Scout Catòlic) Reverend Ricard Pedrals, prevere (consiliari DDE [Delegació Diocesana d’Escoltisme]) Josep Martorell (comissari general Minyons Escoltes) Josep Muntañola (comissari branca Minyons, Minyons Escoltes) Josep M. Argemí (comissari branca ròvers Minyons Escoltes) Reverend Frederic Bassó, prevere Elias Martín (exdirigent JOC) Reverend Carles Casademont, prevere José Manuel Guillén Padilla (de la JOC de Sabadell) 7. Arxiu Jaume Sobrequés i Callicó.

8. Relacionem els noms i adaptem la grafia dels càrrecs d’entitats que representen, sense rúbrica.

Butlleti 2021.indd 368

17/11/2021 16:36:26

369 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars

Julio Jurado Pérez (dirigent de la JOC) Ramón Rodríguez García (dirigent de la JOC) Vicente Melgarejo Ballesta (dirigent de la JOC) Xavier Parés (president del Secretariat de Promoció Social d’Acció Catòlica) Francesc X. Colomés (president diocesà JIC) Ignasi Garcia Clavel (secretari diocesà JIC) Reverend Josep M. Totosaus, prevere (consiliari diocesà JIC) Miquel Juncadella (president ACO) Angelina Surroca (presidenta ACO Fem.) Jordi Oliveras (president diocesà JEC) Reverend Casimir Martí (consiliari diocesà JEC) Josep M. Piñol (president de Franciscàlia) Josep M. Panyella (dirigent de Franciscàlia) Reverend Jordi Llimona (OFM Cap) Pere Puigdefàbregas (vocal de Franciscàlia) Xavier Casassas (secretari de Franciscàlia) Concha Millán de Semir (vicepresidenta de Franciscàlia) Josep Desumbila (responsable del Centre Ecumènic) Reverend Àlvar Maduell (OFM Cap) Joan Rambla (exdirigent Consell Diocesà d’Acció Catòlica) Ramon Puiggròs (expresident JOC) Francesc Vila-Abadal (exvocal JAC), C. Martínez Girona (representant Pax Romana) Reverend Josep Dalmau, prevere Reverend J. N. García-Nieto S.I. (professor de Sociologia a Esade) Alfons C. Comín (de Pax Christi) José Toro Trallero (de les Congregacions Marianes) Joan Gomis (del Centre Ecumènic) Ferran Ariño (Expresident d’ACI) Antoni M. Badia Margarit (president de la Lliga Mare de Déu de Montserrat) Josep M. Bricall (vicepresident de la Lliga Mare de Déu de Montserrat) Mercè Duran (vicesecretària de la Lliga Mare de Déu de Montserrat) Reverend Josep M. Bardés, prevere (consiliari de la Lliga Mare de Déu de Montserrat) Lluís Garcia Faura (vocal de la Lliga Mare de Déu de Montserrat) Josep Mogas (vicesecretari de Pax Christi)

Butlleti 2021.indd 369

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

370 Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars

E. Barnadas (exsecretari Graduats d’Acció Catòlica) Josep M. Sol (expresident Consell Diocesà Joves Acció Catòlica) Joan Rossell (exvicepresident Consell Diocesà Joves Acció Catòlica) Reverend Josep Sanabre, prevere Francesc Cabana (expresident JEC) Consol Mascareñas (exsecretària Pax Christi) Miquel Coll (Tresorer del SIIAEC de Pax Romana) Abreviatures ACI: Acció Catòlica Independent ACO: Acció Catòlica Obrera JAC: Joves d’Acció Catòlica JEC: Joventut Estudiantil Catòlica JIC: Joventut Independent Catòlica JOC: Joventut Obrera Cristiana OFM: Orde de Frares Menors SIIAEC: Secretariat Internacional d’Enginyers, Agrònoms i Economistes Catòlics

Butlleti 2021.indd 370

17/11/2021 16:36:26

RECENSIONS

Butlleti 2021.indd 371

17/11/2021 16:36:26

Butlleti 2021.indd 372

17/11/2021 16:36:26

373 Recensions

Abelló, Teresa; Puente, Ginés [eds.]

(2020). Mi vida. Federico Urales. Barcelona-Tarragona: Edicions de la Universitat de Barcelona - Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 513 p.

La Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili, a través dels respectius segells editorials, acaben de publicar, en coedició, les impagables memòries de Joan Montseny (Federico Urales), Mi vida. La present edició recull íntegrament una autobiografia esdevinguda ja clàssica, que fou publicada inicialment en tres toms els anys 1930-1931. Hem de celebrar l’aparició d’aquesta nova edició per un doble motiu. Primer, perquè ens trobem davant d’una autobiografia fonamental per a qualsevol persona que vulgui conèixer no només la història de l’anarquisme a Espanya, sinó també la història política contemporània espanyola en general. I, segon —i no és, aquesta, una qüestió menor—, perquè tot i la seva importància no ha estat tradicionalment una obra de fàcil accés, en el sentit que són pocs els arxius i les biblioteques que disposen dels tres exemplars. És, precisament, la dificultat de trobar els tres volums junts —una circumstància motivada perquè es van publicar en moments diferents i van ser destruïts durant el

Butlleti 2021.indd 373

franquisme— el que fa d’aquesta reedició una obra necessària.

Mi vida es el primer títol de la col·lecció «Lliurepensaments», que té la lloable pretensió de recuperar de l’oblit alguns dels textos de pensament divergent (lliurepensadors, espiritistes, maçons i anarquistes) més rellevants que es van escriure entre la Revolució Francesa (1789) i la Guerra Civil espanyola (1936). En la present edició, els editors —Teresa Abelló, professora a la Facultat de Geografia i Història de la UB, i Ginés Puente, investigador predoctoral a la mateixa Facultat— han optat per fer una correcció gramatical i ortotipogràfica, però s’han conservat les formes lèxiques i onomàstiques de l’edició original.

En aquesta nova presentació, les memòries estan precedides de quatre aclaridors estudis preliminars, que ajuden a matisar i a enriquir el perfil biogràfic i ideològic de Joan Montseny. El primer d’aquests estudis el devem a Ginés Puente (Universitat de Barcelona) i duu per títol «De Federico Urales a Joan Montseny: la vida de un anarquista controvertido».

En aquestes pàgines es presenta de forma breu la biografia de Montseny i, sobretot, com van interactuar algunes de les persones més influents en la cultura i la contracultura del període, a la vegada que s’aporten dades per

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

374 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

entendre millor la realitat d’algunes d’aquestes complexes relacions.

El segon text introductori, «Joan Montseny o Federico Urales: ideología y polémicas de un anarquista», està escrit per Teresa Abelló (Universitat de Barcelona). El que trobem en aquestes pàgines és una acurada presentació de la ideologia (política, sindicalista, anarquista) de Montseny i, si podem expressar-ho així, de quina era la seva filosofia vital i quins eren els principis que regien la seva moral. En definitiva, el que ens presenta Abelló és, sobretot, la biografia intel·lectual de Montseny, tot posant l’accent en les principals fites d’aquesta biografia, com ara la creació de La Revista Blanca —publicació de referència per a l’anarquisme internacional—, la seva intensa faceta com a publicista, les seves tenses desavinences amb la Confederació Nacional del Treball —Montseny va defensar un anarquisme de signe individualista, contraposat al de la CNT— i algunes sonades polèmiques, teòriques i periodístiques, amb alguns dels pesos pesants de l’anarquisme ibèric, com ara Joan Peiró.

Un nou estudi introductori, el tercer, «Joan Montseny y el catalanismo», serveix al seu autor, Jordi Martí (Universitat Rovira i Virgili), per presentar-nos una qüestió de molta rellevància: la visió que Montseny tenia

Butlleti 2021.indd 374

sobre el catalanisme o, si es vol, sobre el fet nacional català. Tema fonamental, atès que no podem oblidar que la vida de Montseny coincideix amb una sèrie de fets històrics determinants tant per al moviment obrer i l’anarquisme com per al catalanisme.

Com demostra Martí, Montseny no va participar activament en el moviment catalanista, però sí que el va conèixer i va ser objecte de les seves anàlisis, tant positives com negatives, i va conviure-hi, especialment de forma dialèctica, fins al punt que Montseny va donar espai en les seves publicacions a autors i a teòrics del catalanisme. Sense oblidar, és clar, les seves pròpies opinions sobre un fenomen de la complexitat del catalanisme. Una opinió que no era fruit d’una postura monolítica, ni va mantenir sempre els mateixos posicionaments. Com conclou Martí, la seva postura envers el catalanisme no era fruit d’una tesi immutable sinó que va dependre, molt sovint, del context històric i del moment concret.

Finalment, l’últim dels textos introductoris a les memòries, és «Federico Urales: anarquista transnacional», de Jaime D. Rodríguez (Universidad Autónoma de Madrid). En aquest breu assaig es reflexiona sobre un dels aspectes centrals de la ideologia de Montseny, sense el qual no podem entendre el personatge en tota

17/11/2021 16:36:26

375 Recensions

la seva dimensió: el seu internacionalisme o cosmopolitisme anarquista.

Aquesta vocació anarquista transnacional converteix Montseny en un dels més destacats difusors de l’anarquisme a nivell internacional. No podem oblidar, en aquest sentit, que Montseny va mantenir relació —i les seves memòries en donen fe— amb algunes de les personalitats anarquistes més importants del moment i que ell mateix va esdevenir un dels eixos connectors de l’anarquisme a nivell mundial. Com conclou Rodríguez, Montseny va ser, en definitiva, un dels intel·lectuals anarquistes més destacats de la seva generació.

Les memòries ens permeten recuperar la figura d’una de les personalitats més reconegudes en el complex teixit anarquista ibèric de finals del segle xix i primeres dècades del segle xx. Home de forta personalitat i arrogància, va ser estimat i odiat tant pels seus correligionaris anarquistes com pels detractors d’aquesta ideologia. Montseny, impel·lit pel desig d’explicar amb detall els avatars de la seva vida, va començar a escriure les seves memòries l’any 1928, quan tenia 64 anys, i les va concloure tres anys després. Com ell mateix va reconèixer, en un primer moment la seva intenció era que els tres volums fossin publicats conjuntament. Tanmateix, la por a qualsevol tipus d’atemptat

Butlleti 2021.indd 375

contra la seva vida, va fer avançar la publicació del primer volum. En cas que es produís fatalment aquest hipotètic atemptat, serien altres els encarregats de publicar, de manera pòstuma, la totalitat dels volums.

La seva autobiografia abasta des de la seva infantesa fins a l’any 1923, data que coincideix amb la publicació del primer número de La Revista Blanca en la seva segona època. Des d’aleshores i fins a l’aparició del primer tom l’any 1930 van passar uns anys plens d’activitat. Malgrat això, sembla que Montseny va voler deixar aquí el seu relat des de l’interior del moviment i va decidir dedicar un futur quart i últim tom a recordar la seva militància anarquista des de fora, tot i que aquest tom no va arribar a publicar-se mai.

En el primer volum l’autor narra, per exemple, els seus records d’infantesa; el naixement de l’interès pel socialisme i l’anarquisme; com va conèixer la seva companya, Teresa Mañé; i, finalment, com va viure el tristament cèlebre procés de Montjuïc, que va tenir lloc entre 1896 i 1898. El segon volum comprèn des del retorn de l’exili (Londres, París) el 1898, fins al tancament de Tierra y Libertad, el 1904, i Montseny hi explica com es va fundar La Revista Blanca, molt probablement el projecte editorial llibertari català més important.

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

376 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

El tercer i últim volum exposa des del procés contra el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia fins a la represa de l’edició de La Revista Blanca (1923), i hi relata aspectes cabdals de la seva vida, com el naixement de la seva filla, Frederica Montseny, o el seu retorn a la Barcelona del pistolerisme i el sindicalisme revolucionari.

En definitiva, Mi vida és una obra farcida de documents —cartes i textos periodístics sobretot—, d’accions i passions, de sentiments, de molt poques alegries, però d’un dramatisme molt accentuat i intens.

I, per sobre de tot, és un document fonamental per entendre la història de l’anarquisme i acostar-nos a alguns dels personatges més destacats del panorama nacional i internacional.

Hem de celebrar, doncs, que des del món universitari es duguin a terme iniciatives com la reedició i posada al dia d’alguns dels textos fonamentals per conèixer millor el nostre passat.

I, sens dubte, les memòries de Joan Montseny han esdevingut un clàssic, una lectura gaire ineludible per a qualsevol interessat en la història de l’anarquisme, no només en l’àmbit ibèric, sinó també a nivell europeu o, fins i tot, mundial.

Santiago Izquierdo Ballester Universitat de Barcelona santi.izquierdo@ub.edu

Butlleti 2021.indd 376

Pous i Pagès, Josep. Per Catalunya (2020). Edició a cura de M. Àngels Bosch. Figueres: Ajuntament de Figueres, 231 p.

L’aparició de Per Catalunya, aplec de textos de guerra de l’escriptor i polític Pous i Pagès és una bona noticia cultural i historiogràfica. Tanca un període i complementa molt eficaçment el volum Al marge de la revolució i de la guerra que el mateix dramaturg va publicar el 1937. Ara Maria Àngels Bosch presenta els escrits que faltaven.

Complementa també, i molt bé, la biografia que la mateixa autora va publicar anteriorment per a l’Ajuntament de Figueres, el qual du a terme una modèlica labor cultural ajudant a la recuperació d’autors locals, per exemple Jaume Miravitlles o Puig Pujades, iniciatives de relleu com l’estudi sobre la premsa de la capital de l’Alt Empordà o bé sobre la revista Empordà Federal. Un esplèndid catàleg d’edicions d’una de les ciutats més dinàmiques culturalment de Catalunya, tot i les limitacions econòmiques i sanitàries que posen en perill la normalitat de convivència, bàsica en la vida cultural.

L’obra ha anat a cura d’una especialista en el compromès novel·lista. Bosch s’ha dedicat molt i bé al seu protagonista i ha tingut cura d’una biografia modèlica en la qual esmicola,

17/11/2021 16:36:26

377 Recensions

gràcies als arxius familiars que se li van obrir de bat a bat, una vida intensa marcada pel compromís social, la catalanitat plena i un sentit literari molt i molt rellevant, com ens explicava Joaquim Molas fa mig segle a les aules de la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, quan hi va estar ubicada provisionalment la nounada Universitat Autònoma de Barcelona. Efectivament, Pous i Pagès era ben vist per Molas, com per Bosch, i blasmat i silenciat pel franquisme dominant. Patí exili, a la vellesa, i morí en un retorn a la pàtria en condicions difícils, però en coherència amb la seva vida, com explica la biografia, excel· lent en detalls, curulla de documentació i amb notable capacitat sintètica.

L’autora, doctora en Filologia, catedràtica d’ensenyament secundari, ha dedicat la vida a l’autor. En feu la tesis doctoral, precisament amb Joaquim Molas el 1997 i en publicà el 1998 la biografia amb l’Institut d’Estudis Empordanesos, el qual desenvolupa, amb els seus Annals i edicions, una molt viva i útil activitat. També va publicar les memòries de l’exili (1939-1940) a Afers de Catarroja, en les quals va tenir cura de l’edició i feu un també adient i curós estudi introductori. Els seus treballs sobre Pous han estat definitius i constitueixen una sòlida aportació que cal valorar i apreciar. Els mitjans de comunicació

Butlleti 2021.indd 377

parlaren de redescoberta de Pous i de com l’estudiosa obrí la cortina d’una de les personalitats rellevants durant l’època en què Catalunya era catalana, com digué Mercè Rodoreda en resposta, en tornar de l’exili, a com veia el país tants anys després.

L’actualitat de l’autor es demostra, per exemple, quan arran el centenari de La vida i la mort de Jordi Fraginals, que hauria de tornar a ser lectura obligada a secundària, el Teatre Nacional de Catalunya representa Rei i senyor. Pous fou també un autor teatral notable tot i que la narrativa va ser el seu camp dominant. La novel·la Revolta, per exemple, Bosch la defineix en la introducció com un manifest ètic contra l’abús de poder, la denúncia —i mai tan viva com ara— de les lleis injustes i que tanmateix cal acatar, si bé des de la tragèdia grega el conflicte es viu i la dicotomia entre estat i societat mostra la lluita entre poder i raó, entre la llibertat i la mateixa justícia. El protagonista Gori és l’eix, un mistaire que és arrossegat per la tempesta, com ara els afectats per l’arbitrarietat actual d’unes autoritats que actuen com en el règim colonial o franquista i reten comptes només a la divinitat o la posteritat; és l’exemple que colpeix Pous i Pagès i en crea un personatge, com ha explicat a Núvol Bosch citant Lluís Duran, que va existir en una casa en aquesta

17/11/2021 16:36:26

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

378 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

Figueres tan vital, federal i republicana, on cada empordanès tenia un rei al cos. El mistaire representa així, i enamora Víctor Català i tota una generació d’escriptors d’aquest segle d’or, com deia Joan Triadú, per la llibertat, la individualitat, la llibertat.

Després de la novel·lística, com Revolta —en el pròleg de la qual, copiat de l’Anuari de l’IEC del 1952, Carles Riba valora molt l’activitat pública i periodística de l’autor, que fou redactor en cap d’El Poble Català—, el mateix Riba qualifica aquest aplec, Per Catalunya, amb uns mots precisos: «Les pàgines del recull d’articles i de discursos titulat Al marge de la revolució i de la guerra (1937) estan a la memòria de tothom i poden ésser qualificades d’heroiques sense exageració».

Ara tenim la continuació d’aquell volum, els escrits, discursos i parlaments de Pous des del juny de 1937 fins al gener de 1939. Una obra nova, que ens acosta a qui durant la guerra, com li va dir Companys el març de 1937 en un míting compartit, què seria de Catalunya si els feixistes guanyaven la guerra i que això no succeiria. Deixem-ho, és massa trista la fi d’una nació. Tornem al volum.

Les vint pàgines de la introducció de Bosch ens acosten a la vida quotidiana, va a Montserrat a treballar, revisa la tercera edició del Fraginals, treballa a l’Institut de les Lletres Catalanes i el

Butlleti 2021.indd 378

testimoniatge de la seva labor, constant, dinàmica, durant la guerra ara el podem tenir íntegre gràcies en aquest volum que tanca, amb Al marge… tot un període. Bosch escriu: A qui s’adreça Pous? El públic a qui vol convèncer de respectar els drets humans, o a qui vol obrir els ulls, són aquells obrers que intenta captar cap al catalanisme. Més d’una vegada afirma que es dirigeix a tothom que tingui bona fe. També és molt escoltat pels menestrals. A vegades, com a la conferència de comiat de l’Ateneu, el seu públic són els intel·lectuals.

Per Catalunya expressa el moment de presa de consciència de l’obrerisme sobre el catalanisme, el dret d’autodeterminació, el dret històric de Catalunya.

Tanmateix, entre els primers parlaments i els de 1938 s’observa una evolució en l’ús de la paraula «revolució» que fa pensar que, si bé el missatge polític és el mateix, en canviar les circumstàncies històriques de la guerra, i a mesura que la revolució s’ofega, passa a primer terme la política cultural —en el sentit de civilització contra barbàrie— i queda en segon terme la política revolucionària. Pous ha adoptat

17/11/2021 16:36:26

379 Recensions

l’actitud de l’escriptor compromès, i gràcies a la seva posició valerosa en contra dels anarquistes, però també en contra dels comunistes, s’ha apropiat d’un públic vast i ha esdevingut un símbol.

D’alguna manera, es debat amb la pròpia consciència perquè intueix que aquella adhesió limita, en part, la seva llibertat personal.

Per tant, prioritza els interessos democràtics i el nacionalisme per sobre de la lluita de classes.

Bosch que ha laborat intensament en els papers del fons Pous inclou, i és un encert, textos prohibits com un discurs que havia de dir per ràdio; tot i que aleshores fou prohibit, el publicà a la Revista de Catalunya. Altres que foren pronunciats no s’havien editat mai i en recupera els papers. El gruix són, així, parlaments i al·locucions en actes i sobretot a la ràdio, un articles de La Publicitat i unes poques conferències. El conjunt que esdevé no és només el testimoniatge d’un intel·lectual rellevant, que ja fora prou, sinó una visió, gairebé una diagnosi, de l’evolució del conflicte i ací rau més encara l’interès de l’obra. Esdevé una visió des de dins, per una veu intel·ligent i lliure de la cultura. Pel nostre gust haguérem afegit una entrevista, també és el pensament de l’autora; les de la guerra les coneixem bé atenent

Butlleti 2021.indd 379

que publicàrem les de polítics en el llibre Entrevista a la guerra, mentre que les d’intel·lectuals restaren inèdites per condicionament editorials. En aquest aplec que férem de les veus de la cultura, una vintena d’intel·lectuals parlaven de la guerra; el desembre de 1938 Pous digué a Meridià: Dec afegir, tanmateix, que és impossible, per a nosaltres catalans, separar els dos aspectes del problema: el polític i el cultural.

Essent la llengua l’instrument de la nostra cultura, és natural que els homes o els partits que es proposen de restringir llur lliure exercici, es col·loquin per aquest mateix fet entre els enemics de la nostra cultura. Així, encara que fos solament per raons artístiques, culturals, literàries, només podem estar al costat d’aquells que, en aquest punt, ens asseguren una plena llibertat d’expressió. L’experiència ha estat feta diferents vegades en el curs dels segles: cada vegada que hom ha volgut obligar els catalans a escriure en castellà, llur obra ha perdut tot el sabor, tota la força, tota l’originalitat: no ha estat altra cosa que una còpia inhàbil.

Encoratgem l’autora, si la salut que ens limita sempre, ho permet, a

17/11/2021 16:36:27

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

380 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

seguir amb aquest autor, exhumant textos tan i tan rellevants. Potser d’El Poble Català i rescatar-los de la immensitat de les hemeroteques on costa tant de trobar, sense indexacions, materials específics. L’esmentat Riba tancava el seu escrit destacant el valor de Pous i Pagès: «Parlà quan hi havia perill de fer-ho; callà per principi, quan era dur per a un escriptor de restar en el silenci. Fou un escriptor combatiu, conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar»; i és ben cert, vàrem llegir, d’adolescents Quan ens fa nosa, en l’edició d’Aymà del 1948, la llegírem els anys seixanta i ens va ja enganxar l’autor i posteriorment seguirem el poc que es publicà aleshores, per exemple Tota la saviesa d’aquest món o el citat Fraginals en les edicions de Rauter en aquella col·lecció «Albada». I haguérem d’acudir als llibreters de vell per recuperar obres com De l’ergàstula o Revolta en aquella meravellosa col·lecció «Biblioteca d’El Poble Català» on cada títol és una petita meravella formal, estilística i de contingut, amb els primers Josep M. Folch i Torres i Antoni Rovira i Virgili. Pous i Pagès és exponent d’una Catalunya vital molt interessant, la del primer terç del segle xx. D’ací que tingui lectors, atragui encara i pugui esdevenir un excel·lent retrat per entendre i comprendre millor la gran

Butlleti 2021.indd 380

ruptura del xx que significà la Guerra Civil.

Rafael Tasis, amic, escriptor, compromès amb política, exiliat com ell, va escriure el pròleg de la primera obra que citaven d’aquella col·lecció «Albada»: «No s’inhibí mai de la vida del seu poble. Fou un patrici amatent a denunciar les errades i els perills, a avivar la fe i a predicar l’esperança.

Si a les pàgines del recull Al marge de la revolució i de la guerra hi ha la demostració gairebé heroica d’aquesta voluntat de servir el seu poble amb la veu del seu seny, un recull de proses poètiques».

Josep M. Figueres Universitat Autònoma de Barcelona JosepMaria.Figueres@uab.cat

Salas Vives, Pere (2020). L’espanyolització de Mallorca 1808-1923. Pollença: El Gall Editor, 422 p.

Des de quan els mallorquins s’han sentit espanyols? Quan començaren a onejar banderes d’Espanya als balcons dels ajuntaments illencs? Tothom estigué d’acord amb l’adopció de la identitat espanyola basada en la cultura castellana? Totes aquestes preguntes i moltes altres són conci-

17/11/2021 16:36:27

381 Recensions

sament respostes a l’obra de Pere Sales, qui amb rigor i claredat explica el procés d’espanyolització de la societat de Mallorca des de la invasió napoleònica fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Al llarg de les pàgines es comprova que els àmbits locals i comarcals tenen projecció universal. La història de l’Estat espanyol la troba particularment l’autor als arxius locals, a les actes municipals, majorment en fonts inèdites.

Des d’aquesta anàlisi local elabora una explicació i interpretació de fenòmens globals, com és el procés de creació i implantació d’identitats per part dels estat-nació (segles xix i xx). L’obra ha rebut merescudament el Premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear.

El llibre el conformen deu capítols precedits d’una introducció i un pròleg d’Antoni Marimon Riutort i acabats amb unes conclusions i una acurada bibliografia. Les seves tres aportacions cabdals són les següents: el procés de nacionalització espanyol no va ser tan feble com s’ha afirmat.

Si s’analitza l’estat solament des dels òrgans centrals de govern sembla dèbil, però si es fa també des dels ajuntaments, que eren realment institucions delegades de l’estat, llavors aquest no estava tan mancat de forces ni de vigor. És una idea original davant la historiografia d’aquest tema, que ha

Butlleti 2021.indd 381

presentat tradicionalment els ajuntaments com a forces antitètiques, com un adversari que s’oposava al poder central.

La segona aportació rellevant és que el procés d’espanyolització aportà aspectes positius i negatius per a la societat illenca. Els positius foren especialment la seva vinculació amb la modernització social (per exemple, en l’educació) i econòmica, així com la lenta però progressiva democratització de la vida política local. Altrament, els negatius foren sobretot una aculturació, que mai significà una desaparició de la identitat històrica dels mallorquins.

La tercera idea fonamental que recorre el llibre és que els mallorquins tenien més d’una identitat. Com a mínim, n’hi havia tres: l’espanyola, que arrelà a poc a poc, sovint sense què els mateixos ciutadans en fossin conscients. Era una identitat de base essencialment política, però tingué notables conseqüències culturals, socials i econòmiques. A més a més, hi havia la identitat mallorquina, la majoritària entre la població i vinculada estretament amb la cultura popular, mai vulgar. Fortament vinculada a aquesta hi havia la catòlica, un dels fonaments culturals de Mallorca des de la conquesta de Jaume I. En darrer terme, però no per això menys important, l’última qüestió fonamental és

17/11/2021 16:36:27

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

382 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

mostrar amb tot luxe de detalls com la burgesia mallorquina tingué un paper clau tant en l’espanyolització com en un cert regionalisme.

Un aspecte rellevant és que les guerres tingueren un paper fonamental en la implantació de la ciutadania política de pagesos, menestrals i obrers de tallers i fàbriques. En tots els casos, l’apel·lació a un enemic comú serví per nacionalitzar. Però, mentre que a la Guerra del Francès (1808-1814) era necessària la figura del rei perquè realment fos consistent la mobilització d’homes i entusiasta la defensa de la pàtria, amb la primera Guerra del Marroc (1859-60) el paper del monarca ja no fou necessari.

Així, l’espanyolització fou lenta però efectiva, ja que a mitjans del segle xix estava fortament consolidada.

Un llibre valent sobre un tema polèmic. La història de les identitats dels illencs és avui menys desconeguda gràcies a Pere Sales.

Pablo José Alcover Cateura Universitat de Barcelona palcovca@gmail.com

Butlleti 2021.indd 382

Mas i Forners, Antoni (2020). Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca (segles XIV-XVII). Palma de Mallorca: Edicions Documenta Balear, 383 p.

«Mai oblidis qui ets, que segur que el món no ho oblida. Fes-ho la teva força». Així definia Eva Serra i Puig (1942-2018) la importància de la identitat a les seves classes a la Universitat de Barcelona. Per això és recomanable la lectura de l’obra d’Antoni Mas Forners, perquè mostra la rellevància de qui som o pensem que som. Aquest llibre ha guanyat el Premi Mallorca d’Assaig 2019.

L’obra consta de vint-i-cinc capítols, precedits d’un pròleg d’Antoni Ferrando i Francès, autor de Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), que inspira el treball de Mas Forners. Ferrando comenta que la situació política a les terres de llengua catalana no ha canviat gaire d’ençà la seva publicació. D’aquí ve la utilitat del llibre prologat: de la seva actualitat. A més, defineix els conceptes ‘llengua’, ‘terra’, ‘pàtria’ i ‘nació’ i demostra que no eren estables al llarg del temps, sinó que canviaven. És un dels grans encerts del llibre: definir aquests quatre conceptes, sovint utilitzats sense entendre tots els seus

17/11/2021 16:36:27

383 Recensions

significats. Per acabar, el lector pot trobar un apèndix documental, una bibliografia detallada i diversos índexs, que faciliten la consulta.

Els primers dotze capítols se centren en l’edat mitjana (segles xiv-xv).

Els cristians, grup majoritari a l’illa, es definien i els definien com a catalans. Ser-ho significava l’ús de la llengua i ser considerat cristià vell, que implicava una situació política privilegiada davant les minories de jueus, castellans, portuguesos, italians i esclaus. Però, no tots els cristians ostentaven el poder polític, monopolitzat per nobles i jurats. Aquests últims foren els constructors institucionals del regne de Mallorca, compatible amb el sentiment de ser descendent dels conqueridors del segle xiii, és a dir, cristians vells. Aquí pren tot el sentit el notable paper de les nissagues a les institucions insulars. També es remarca que el regne tenia elements culturals propis, usats oportunament pels jurats per defensar els seus interessos davant la monarquia.

Els últims dotze capítols analitzen l’època moderna (segles xvi-xvii), on es produí un canvi: els mallorquins es consideraven mallorquins, no catalans. Ningú no dubtava que parlaven català, ni que tinguessin un origen comú amb altres pobles peninsulars.

La raó del canvi és l’oblit: el regne de Mallorca passà de ser un dels estats

Butlleti 2021.indd 383

més importants de la Corona d’Aragó a ser un territori més de la monarquia d’Habsburg, que estenia els seus dominis per Amèrica. Els habitants illencs reivindicaven la seva particularitat insular i la seva importància dintre de les vastes terres dels Habsburg. Altrament, les elits no dubtaren a utilitzar el castellà per pragmatisme: la cort el parlava. Els cristians eren ara espanyols, sentiment adquirit amb suor i sang, perquè s’expandí gràcies als veterans de l’illa que tornaven de lluitar amb els terços a Flandes. A Europa, els mallorquins foren anomenats espanyols per protestants i catòlics, remarcant la seva nova identitat.

«Mai oblidis qui ets, que segur que el món no ho oblida». El llibre ajuda a no oblidar qui som amb claredat i rigor. Els mallorquins, com l’autor d’aquestes línies, parlem català i la nostra història és compartida amb Catalunya. Encara hi ha gent a qui li poden molestar aquestes frases. Així doncs, en els temps de mentides emmascarades i de sòlides veritats històriques, reivindiquem els fets: llegiu el llibre i no us enganyaran.

Pablo José Alcover Cateura Universitat de Barcelona palcovca@gmail.com

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 384

17/11/2021 16:36:27

N O R M E S P E R A L A P R E S E N TA C I Ó D ’ O R I G I N A L S

Butlleti 2021.indd 385

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 386

17/11/2021 16:36:27

387 Normes per a la presentació d’originals

1. Descripció. El Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics és una revista científica, que es publica des de 1952, dirigida als historiadors interessats en els estudis des de la prehistòria fins a l’actualitat. Publica treballs d’història referents a Catalunya, o de temàtica universal que puguin tenir un especial interès metodològic i servir de referent per a treballs específics dels Països Catalans.

En conseqüència, s’acceptaran solament treballs que facin aportacions científiques i que es presentin en el format adequat, amb aparell crític i bibliografia. Els treballs seran revisats pel sistema de revisió externa doble cega. S’accepten articles, articles de resum de tesis doctorals i recensions.1 Es valora l’interès i l’originalitat de l’obra, així com el rigor científic i lingüístic.

Els articles enviats a la revista no han d’haver estat publicats anteriorment i no s’han de trobar en procés de revisió en cap altra publicació. Es recomana una extensió màxima d’entre 15 i 20 pàgines, excloses les taules i referències.

2. Sistemes d’indexació. Inclòs a CAHUS Plus+; ISOC, DIALNET, OAIster, LATINDEX, RACO, ERIH Plus, REBIUN, MIAR. 3. Difusió. Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals als dos portals de l’IEC, per mitjà de les URL http://revistes.iec.cat/ index.php/BSCEH/index; http://publicacions.iec.cat 4. Procés editorial. a) Recepció dels articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. b) Revisió interna. El Consell Editorial considerarà el treball per a la publicació després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: 1) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista; 2) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista. c) Revisió externa. Un cop l’article s’hagi considerat apte per a la publicació, serà enviat a avaluar per part de dos revisors experts, externs o del Consell Científic, de manera confidencial i anònima (cec), que indicaran si té la categoria científica requerida, si fa aportacions d’interès i originals, i si es presenta amb el rigor científic i en el format adequat. En el cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador. d) Criteris

1. Vegeu les normes per a les recensions a l’apartat 14.

Butlleti 2021.indd 387

17/11/2021 16:36:27

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

388 Normes per a la presentació d’originals

de selecció de revisors. La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tenen en compte els seus mèrits acadèmics, científics i l’experiència professional, incloent-hi especialistes tant d’origen nacional com internacional.

Entre els revisors poden figurar ocasionalment membres del Consell Científic. e) Criteris de política editorial. El Consell Editorial de la revista es reserva el dret d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir modificacions d’estil o retallar els textos que sobrepassin l’extensió permesa, amb el compromís de respectar-ne el contingut original. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o el rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: 1) originalitat: text totalment original, informació valuosa, repetició de resultats coneguts; 2) actualitat i novetat; 3) rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes concrets; 4) significació per a l’avenç del coneixement científic; 5) fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada; 6) presentació: bona redacció, organització (coherència lògica i presentació material); f) Procés de publicació. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball.

5. Responsabilitats ètiques. Els editors de la revista implicats en la publicació de la revista no es fan responsables ni garants de la informació continguda en els articles publicats, fins al màxim permès per la llei. Qualsevol punt de vista expressat en aquesta publicació correspon únicament al punt de vista dels autors, i no és atribuïble, en cap cas, als editors ni a les institucions ni a les universitats implicades.

6. Tramesa de manuscrits. Els treballs s’han de trametre per via electrònica a la Societat Catalana d’Estudis Històrics (sceh@iec.cat) en arxiu Word, amb lletra Times New Roman cos 12, l’espai interlineat del text a 1,5 i justificat. Les pàgines han d’estar numerades al peu. Cal adjuntar una carta de l’autor de sol·licitud d’avaluació del seu treball amb vista a una possible publicació, que ha de contenir el nom complet de l’autor, la seva adreça electrònica i postal, i el telèfon; títol de l’article; declaració sobre l’adequació del treball presentat a la revista i descripció de les novetats que el treball aporta; eventualment, l’agraïment a algun projecte o a alguna institució que hagin donat suport a l’article. Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a la revisió del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no intervinguessin en la revisió del seu article. Per això, cal indicar el nom, la institució, el telèfon i el correu

Butlleti 2021.indd 388

17/11/2021 16:36:27

389 Normes per a la presentació d’originals

electrònic dels revisors proposats per avaluar la seva feina (els àrbitres suggerits no poden pertànyer a la mateixa institució que els autors dels manuscrits).

7. Declaracions. L’enviament d’un manuscrit per ser publicat a la revista exigeix i implica el compromís per part dels autors de: a) Originalitat: que el treball enviat no s’ha presentat a cap altra revista per a la seva publicació, que ha estat únicament enviat a la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics per a la seva avaluació i publicació (excepció feta de l’eventual publicació d’un resum o com a part d’una conferència publicada o tesi acadèmica o en format preprint acadèmic). b) Autoria (declaració que tots els autors han llegit i aprovat el manuscrit i que els requisits per a l’autoria s’han complert). Cadascuna de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en el disseny i el desenvolupament de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. Així, en general, per figurar com a autor s’han de complir els requisits següents: haver contribuït substancialment a la concepció i el disseny de l’article, a l’adquisició de dades o a l’anàlisi i la interpretació posterior; haver escrit l’esborrany de l’article o haver-ne revisat de manera crítica el contingut intel·lectual, i haver aprovat la versió que finalment es remet). c) Drets d’autor. La propietat intel·lectual dels articles és dels autors respectius. Amb les declaracions que els autors fan en el lliurament dels articles en cedeixen els drets d’edició a la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Així mateix, per a la versió de la revista en línia, donen el seu consentiment a la difusió a través de la llicència Creative Commons, amb la qual s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. «L’obra és subjecta —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència “Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya” de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http:// creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Per tant, quan l’autor envia la seva col·laboració accepta explícitament aquesta cessió de drets d’edició i publicació. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’autorització damunt dita». d) Si l’article és acceptat per ser publicat a la revista, no es tornarà a publicar en cap altre lloc de la mateixa forma, ni en català ni en cap altra llengua, sense el consentiment per escrit de l’editor i de qui en tingui els drets d’autor. f ) Introducció de canvis.

Butlleti 2021.indd 389

17/11/2021 16:36:27

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

390 Normes per a la presentació d’originals

S’accepta la introducció de canvis en el contingut, si s’escau, després de la revisió, i de canvis en l’estil del manuscrit, per part del Consell Editorial de la revista.

8. Encapçalament. L’article ha d’anar encapçalat pel títol del treball; a sota, el nom de l’autor o autora seguit del seu correu electrònic en nota a peu de pàgina, i al davall, la institució a la qual pertany; més avall, com a segon bloc, hi ha d’anar un resum i unes paraules clau en l’idioma de l’article, el títol en anglès i el resum i les paraules clau en anglès, segons l’esquema que segueix: TÍTOL DE L’ARTICLE (El títol ha de fer referència al contingut del text i ha de descriure de forma succinta el tema de què tracta) Nom i cognoms autor (Nota a peu de pàgina amb el seu correu electrònic.

Si és més d’un autor, es posen un sota l’altre, cada un amb la seva institució al davall) Institució acadèmica o de recerca Lliurat el xx de xx de xxxx. Acceptat el xx de xx de xxxx (a omplir pels editors) Resum (El resum, en l’idioma de l’article, ha d’incloure l’objectiu del treball, la metodologia emprada i una síntesi dels resultats i les conclusions del treball) Text del resum.

Paraules clau Quatre a deu paraules clau separades per comes.

Títol en anglès Abstract Traducció del text del resum, en anglès.

Keywords Traducció de les paraules clau, separades per comes, en anglès.

9. Estructura de l’article. El treball ha d’anar subdividit en seccions, que continguin els elements essencials, com introducció, metodologia i materials, resultats i discussió, conclusions, agraïments i bibliografia. Cal dividir l’article en seccions clarament definides i numerades. Les subseccions s’han de numerar: 1.1 (1.1.1, 1.1.2…), 1.2, etc. Es recomana un màxim de tres nivells de titulació. Convé usar aquesta numeració per fer-hi referències. Es poden introduir breus encapçalaments en algunes seccions. Si hi ha apèndixs, s’han d’anomenar A, B, etc.

10. Text. Dins del text general del treball, el subratllat no s’ha d’utilitzar per a res; la cursiva s’ha de fer servir per a paraules d’altres llengües (incloent-hi el llatí) i per a paraules o frases que es vulguin remarcar. Tampoc no s’hi han d’utilitzar la partició de mots ni les instruccions sobre ratlles «vídues» o «òrfenes».

Butlleti 2021.indd 390

17/11/2021 16:36:27

391 Normes per a la presentació d’originals

11. Citacions. Les citacions textuals s’han de reduir al mínim i se n’especificarà la procedència amb la cita corresponent. Si van després de dos punts i el fragment acaba en punt, és preferible d’escriure-les en un paràgraf a part i entrades (sagnades) respecte del text general. Les citacions textuals dins el text general han d’anar entre cometes baixes i en lletra rodona (sigui quina sigui la llengua de la citació); les citacions compostes a part han d’anar en lletra rodona petita i no s’han d’emmarcar entre cometes.

12. Bibliografia. La bibliografia s’ha de consignar al final del treball, ordenada alfabèticament pel cognom del primer autor (és indispensable que hi hagi sempre un autor, un curador, un director, etc., a fi de poder referir-s’hi dins el text com s’indica més avall).

Les referències bibliogràfiques dels llibres s’han de fer de la manera següent: cognom o cognoms de l’autor en versaletes, separat amb una coma del nom en minúscula (amb la inicial en majúscula) o només de la inicial —si hi ha més d’un autor, cal separar-los amb un punt i coma—, l’any d’edició entre parèntesis (si més d’una obra coincideix en l’autor i l’any, cal ordenar-les alfabèticament pel títol i afegir a l’any una lletra minúscula en cursiva («1990a», «1990b», etc.), i tot això seguit de punt. Títol en cursiva, seguit de punt. Lloc d’edició, separat per dos punts del nom de l’editor, i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Sales, Núria (1991). Mules, ramblers i fires. Reus: Edicions del Centre de Cultura.

Les referències bibliogràfiques d’articles de revista han de portar els cognoms i el nom com els llibres i l’any d’edició també entre parèntesis i seguit de punt; el títol de l’article s’ha d’escriure en lletra rodona i ha d’anar entre cometes baixes, seguit de punt. El títol de la revista, en cursiva; després d’una coma, les xifres corresponents al volum i al número, si escau, el dia i el mes de publicació, entre parèntesis. Si escau, després d’una coma, es poden indicar les pàgines corresponents a l’article, precedides de l’abreviatura p. (tant en singular com en plural) i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Ashtor, Elihayu (1978).

«Aspetti della espansione italiana nel Basso Medioevo». Rivista Storica Italiana, vol. XC, núm. 1, p. 5-29.

Les participacions en obres col·lectives (congressos, homenatges, llibres amb capítols de diferents autors) han de portar l’autor i el títol de la part com les revistes, seguits de punt. A continuació, la preposició A, seguida de dos punts. La resta s’ha de tractar com un llibre. Exemple: Pujades Rúbies, Isabel. «L’expansió

Butlleti 2021.indd 391

17/11/2021 16:36:27

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

392 Normes per a la presentació d’originals

demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana».

A: Adroher, Anna Maria [cur.] (1989-1990). Història urbana del Pla de Barcelona: Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Vol. I. Barcelona: Ajuntament, p. 193-204. Si es tracta d’obres col·lectives, però formades per volums independents que tenen autors diversos, s’han de tractar totes dues informacions com si fossin llibres i s’ha de posar A: entre l’una i l’altra. Exemple: Fontana, Josep (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització: 1787-1868. A: Vilar, Pierre [dir.]. Història de Catalunya. Vol. V. Barcelona: Edicions 62.

Les notes han d’anar a peu de pàgina, numerades correlativament i separades amb un punt i una distància d’un quadratí del text que segueix («1.», «2.», etc.); les crides s’han de compondre volades («1» «2», etc.) i han d’anar immediatament darrere dels signes de puntuació, si n’hi ha. El text de les notes s’ha de compondre en lletra petita, ha de ser curt i ha d’evitar digressions sobre el tema o ampliacions d’aquest.

Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p. Exemple: (Bensch, 1989, p. 324-325).

En el cas que la bibliografia s’esmenti a les notes —i, doncs, no hi hagi una llista bibliogràfica a la fi de l’article—, la primera vegada s’ha d’escriure la referència bibliogràfica completa com hem explicat més amunt, però amb dues diferències: sense invertir els cognoms i el nom, i amb tota la informació separada per comes. Exemple: Stephen Bensch (1989), «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, núm. 19, p. 324-325.

En cas que es faci més d’una menció de la mateixa obra, es pot escriure només el cognom en versaleta (amb la inicial en majúscula), l’any entre parèntesis, una coma i les pàgines. Exemple de primera menció: Núria Sales (1991), Mules, ramblers i fires, Reus, Edicions del Centre de Lectura, p. 25-32. Exemple de les altres mencions: Sales (1991), p. 25-32.

13. Il·lustració. Les imatges s’han de lliurar cada una en un arxiu individual, format JPEG, TIFF o PDF. Resolució: mínim 300 ppi. Les imatges es reproduiran en blanc i negre i s’han de lliurar en blanc i negre. Aniran numerades i citades correlativament al text (Fig. 1, Fig. 2…). Els peus de figura han d’anar en un arxiu Word a part. També s’hi ha de fer constar els autors. Els gràfics o

Butlleti 2021.indd 392

17/11/2021 16:36:27

393 Normes per a la presentació d’originals

taules s’han de lliurar en arxiu apart. Si son elaborats amb Excel, s’han de lliurar en el format original.

14. Normes per a la presentació de ressenyes o recensions S’admeten tres tipus de recensions: Ressenya/recensió troncal, d’unes 3/4 pàgines, positiva o crítica, d’un llibre o article important aparegut en els darrers tres anys. Pot tenir fins a 8.000 caràcters, sense espais.

Estat de la qüestió que reuneixi més d’una obra i tingui un caràcter monogràfic, amb notes a peu de plana si cal. Extensió lliure, amb un límit de 10 planes o 20.000 caràcters, sense espais.

«Notícies de llibres», d’unes 10-15 línies. Aniran signades només amb inicials. La finalitat de les «Notícies de llibres» és crear un banc de dades o vehicle de difusió de caire eminentment descriptiu, tot i que no hi està exclòs un comentari, positiu o crític, sobre les produccions historiogràfiques que afecten les terres de parla catalana.

En tots tres casos el format serà el següent: La recensió anirà encapçalada pel títol de l’obra, tot seguint les normes de publicació de la revista. A continuació s’escriurà la recensió, i al final, el nom de l’autor de la recensió. La resta de característiques del text, tramesa i procés d’edició seran els que defineixen les normes de publicació de la revista.

Forma d’encapçalament en cas de libres: Cognom o cognoms de l’autor en versaletes, separat amb una coma del nom en minúscula (amb la inicial en majúscula) —si hi ha més d’un autor, cal separar-los amb un punt i coma—, l’any d’edició entre parèntesis, seguit de punt.

Títol en cursiva, seguit de punt. Lloc d’edició, separat per dos punts del nom de l’editor, seguit de coma, el nombre de volums en el cas que el llibre en tingui més d’un, seguit del nombre de pàgines del llibre, seguit de p., i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Pujol Casademont, Enric (2015). Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Elements per a un cànon historiogràfic català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 134 p.

Forma d’encapçalament en cas d’articles: Cognoms i el nom com els llibres i l’any d’edició també entre parèntesis i seguit de punt; el títol de l’article s’ha d’escriure en lletra rodona i ha d’anar entre cometes baixes, seguit de punt. El títol de la revista, en cursiva; després d’una coma, les xifres corresponents al volum i al número; després d’una coma, cal

Butlleti 2021.indd 393

17/11/2021 16:36:27

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXII, 2021

394 Normes per a la presentació d’originals

indicar les pàgines corresponents a l’article, precedides de l’abreviatura p. (tant en singular com en plural), i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Berni Millet, Piero (2015). «Novedades sobre la tipología de las ánforas Dressel 2-4 tarraconenses». Archivo Español de Arqueología, 88, p. 187-201.

Agrairem que els treballs tramesos s’ajustin a aquestes normes, ja que així estalviarem molta feina de gestió i de composició.

Butlleti 2021.indd 394

17/11/2021 16:36:27

J U N TA D E L A S O C I E TAT C ATA L A N A D ’ E S T U D I S H I S TÒ R I C S

Butlleti 2021.indd 395

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 396

17/11/2021 16:36:27

397

Junta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Any de fundació: 1946 Junta Directiva Presidència: Jaume Sobrequés i Callicó Vicepresidència: Alfred Pérez-Bastardas Secretaria: Santiago Izquierdo Ballester Tresoreria: Antoni Dalmau Ribalta Responsable del Butlletí: Mercè Morales Montoya Vocalies: Josep M. Figueres Artigues Tünde Mikes Joaquim Nadal Farreras Marta Prevosti i Monclús Josep M. Roig i Rosich Delegat de l’IEC: Josep M. Salrach i Marés Assessors: Montserrat Duch Plana, Antoni Iglesias Fonseca, Jordi Maluquer de Motes, Josep Lluís Martín Berbois, Lluís Duran i Solà

Butlleti 2021.indd 397

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 398

17/11/2021 16:36:27

M E M Ò R I A D ’ A C T I V I TAT S D E L A S C E H E L 2 0 2 0

Butlleti 2021.indd 399

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 400

17/11/2021 16:36:27

401

Memòria d’activitats de la SCEH el 2020 A causa de la pandèmia per COVID, les nostres activitats s’han vist reduïdes al llarg de l’any 2020.

26/02/2020 Sessió acadèmica Fa cinquanta anys, homenatge a Ramon d’Abadal i de Vinyals (18881970), amb la intervenció de Joandomènec Ros, Jaume Sobrequés i Callicó, Josep Maria Salrach, Gaspar Feliu i Marta Prevosti Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans Organitzen: Societat Catalana d’Estudis Històrics, Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 22/06/2020 Els Jocs Florals, més que un certamen poètic, amb la intervenció de Jaume Sobrequés i Callicó, Josep Pich Mitjana, Narcís Garolera, Josep Maria Roig i Rosich, Josep Maria Figueres, Josep Maria Murià Lloc: virtual, plataforma Zoom Organitza: Societat Catalana d’Estudis Històrics 26 i 27/10/2020 Simposi TIR-FOR I: De l’estudi del territori a la cartografia digital, amb la intervenció de Joandomènec Ros, Marta Prevosti, Pau de Soto, Núria Romaní, Ada Cortés, Josep Guitart, Luisa Migliorati, Johan Åhlfeldt, Florin-Gheorghe Fodorean, i diversos comunicadors orals.

Organitzen: Institut d’Estudis Catalans, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Unió Acadèmica Internacional i Societat Catalana d’Estudis Històrics Publicacions Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXXI (2020).

Butlleti 2021.indd 401

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 402

17/11/2021 16:36:27

Butlleti 2021.indd 403

17/11/2021 16:36:27

Fa cinquanta anys. Homenatge a Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970) Notes per a una autobiografia de Ramon d’Abadal i de Vinyals, a cura de Jaume Sobrequés i Callicó i Mercè Morales Montoya Ramon d’Abadal i els orígens històrics de Catalunya per Josep Maria Salrach Marès La Catalunya carolíngia per Gaspar Feliu Els precedents antics a la història de Catalunya de Ramon d’Abadal, cinquanta anys després per Marta Prevosti i Monclús

La història de Catalunya, una història universal Presentació Les llengües romàniques i el català per Mar Batlle i Joan Anton Rabella El conflicte europeu a l’edat moderna i la Catalunya de la Monarquia Hispànica per Àngel Casals Els feminismes del segle XX a Catalunya per Montserrat Duch i Plana

Premsa clandestina Presentació del dossier monogràfic sobre premsa clandestina Premsa i propaganda comunista a les Illes Balears (1921-1977) per David Ginard i Féron La represa de la divulgació de la prescripció lingüística durant el franquisme: la «Secció filològica» (1956-1960) de Mateu Piguillem al butlletí Jovenívola de l’Orfeó Català per Mar Massanell i Messalles Llengua, usos i pensaments en la premsa clandestina: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials per Rosa M. Calafat Vila La llengua catalana com a contingut de la premsa a l’exili per Daniel Casals i Martorell

Articles El quart cavaller de l’Apocalipsi: impacte demogràfic de la grip de 1918-1920 a l’Europa llatina i als països de parla catalana per Jordi Maluquer de Motes Els inicis del catalanisme a Lleida (1875-1903): aportacions per Quintí Casals Bergés El bisbe Josep Pont i Gol i l’Església diocesana de Sogorb i SogorbCastelló (1951-1970) per Antoni Moliner Prada Els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. Traducció, datació i lectura per Josep Maria Salrach Marès

Documents Un dibuix inèdit del bombardeig d’Espartero sobre la ciutat de Barcelona per Jordi López Vilar

Recensions

Evocacions Jocelyn N. Hillgarth (1929-2020) per Jaume Aurell Antoni Moliner Prada (1948-2020) per Jaume Sobrequés i Callicó Josep Maria Benaul i Berenguer (1951-2020) per Jordi Maluquer de Motes Hilari Raguer i Suñer (1928-2020), historiador modèlic. In memoriam per Josep M. Figueres

Articles Documents El cas espanyol a l’ONU i la guerra freda per Mercè Morales Montoya Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat per Josep Pich, Jordi Sabater i Frederic J. Porta Ambrose Martin: nacionalista irlandès. Del quarter d’Estat Català a la defensa del govern d’Euzkadi per Pere Soler Paricio Josep Dencàs i l’acusació de «feixisme» sobre l’independentisme català republicà per Fèlix Villagrasa i Hernàndez Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975) per Gerard Pamplona Molina «Tot per Déu, res per la política». L’evacuació, la detenció i l’alliberament del cardenal Vidal i Barraquer el juliol de 1936 per Manuel Tarés i Lagunas L’arquebisbe Josep Pont i Gol i l’Església metropolitana de Tarragona (1971-1983) per Antoni Moliner Prada La doctrina arqueològica del Centre Excursionista de Catalunya, segons Pelegrí Casades i Gramatxes per Jordi Vidal Palomino La terra sigillata alt imperial de la vil·la romana de Torre Llauder. Model de consum d’una comunitat privilegiada per Joan Francesc Clariana Roig

Missatge dels catòlics de Barcelona als pares conciliars. El document, circumstàncies, institucions i signataris per Lluís Duran i Solà

Recensions Teresa Abelló; Ginés Puente [eds.]: Mi vida.

Federico Urales per Santiago Izquierdo Ballester Josep Pous i Pagès: Per Catalunya. (A cura de M. Àngels Bosch) per Josep M. Figueres Pere Salas Vives: L’espanyolització de Mallorca 1808-1923 per Pablo José Alcover Cateura Antoni Mas i Forners: Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca (segles XIV-XVII) per Pablo José Alcover Cateura

BSCEH — XXXII (2021)

ÍNDEX Número XXXII / 2021

ÍNDEX Número XXXI / 2020

Butlletí

DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

XXXII, 2021

D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SOCIETAT CATALANA

Butlletí

La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El primer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Secció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públics i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volumns dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui».

En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó, Albert Balcells i Josep Maria Salrach n’han estat els delegats de l’IEC.

Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Butlletí 2021 COB.indd 1

10/11/2021 11:50:47