Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi

S ocietat C atalana de C omunicació

Conferència inaugural del curs 1999-2000

Periodismo electrónico y señores del aire

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial

Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

Secció oberta 13-14 desembre de 2000

Aquesta revista compta amb la col·laboració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)

Treballs de Comunicació

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació

Consell de Redacció:

Josep Maria Martí i Martí, president

Imma Tubella i Casadevall, vicepresidenta Antoni Esteve i Avilés, secretari

Albert Sáez i Casas, tresorer

Montse Bonet i Bagant, vocal Llúcia Oliva i de la Esperanza, vocal primera

Maria Corominas i Piulats, vocal segona

Direcció:

Josep Maria Martí i Martí , president

Edició:

Montse Bonet i Bagant , responsable de publicacions

Delegat de l’IEC:

Josep M. Muntaner i Pascual

Revisió lingüística: Susana Rodríguez-Vida

Disseny:

Raül Bein i Admetlla

Editat per la Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://mediapolis.es/scc

Primera edició: desembre de 2000

Tiratge: 300 exemplars ISSN: 1131-5687. Dipòsit Legal: B. 35560-1991

Impressió: Limpegraf, SL. Polígon Industrial Can Salvatella Carrer de Mogoda, 29-31; 08210 Barberà del Vallès

Conferència inaugural del curs 1999-2000

Periodismo electrónico y señores del aire per Javier Echeverría...............................................5

X Conferència anual de la SCC 2000 Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

Presentació per Josep M. Martí i Martí.......................................17

Evolució de les jornades .............................................23

Crònica gironina d’una dècada de conferències per Lluís Costa.......................................................29

La ciutat de Girona i la Societat Catalana de Comunicació per Joaquim Nadal Farreras....................................37

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta per Daniel E. Jones.................................................41

La tasca universitària: El saber d’un departament. Detalls de l’estat de la recerca al Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB per Gemma Larrègola...................................................57

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra) per Xavier Ruiz-Collantes.............................................65

La televisió pública a l’era digital per Miquel de Moragas Spà...........................................81

Comunicació: L’escriptori multimèdia i la informació en línia. Eines per al replantejament de la docència d’introducció a l’art contemporani (segona edició: anotacions i consideracions) per Antoni Mercader....................................................107

Secció oberta

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII, a través de la premsa de Barcelona per Jaume Guillamet....................................................113

L’Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació per Carles Singla..........................................................137

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà per Nel·lo Pellisser Rossell............................................155

El minutatge als Telediarios, una solució imperfecta? per Llúcia Oliva...........................................................167

Algunes reflexions necessàries sobre la televisió pública. Crònica de l’INPUT 2000 per Gemma Larrègola...................................................189

III Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona: Digitalització d’hemeroteques per Lluís Codina..........................................................197

Condicions

de publicació

Abstracts

Publicacions de la SCC

Conferència inaugural del curs 1999-2000

Periodismo electrónico y señores del aire per Javier Echeverría

Professor d’investigació. Instituto de Filosofía, CSIC

Periodismo electrónico y señores del aire

Introducción

Hace cuatro años di una conferencia en el Colegio de Periodistas de Barcelona sobre «Internet y el periodismo electrónico» y mi intervención de hoy, de alguna manera, es una continuación de aquélla. Entonces expuse la idea de Telépolis, la teleciudad electrónica y global cuya construcción era posible gracias a las nuevas tecnologías de la información y la comunicación.1 Dije asimismo que «es muy cierto que las redes telemáticas suponen la aparición de un nuevo medio de comunicación, que abre un nuevo espacio para el periodismo. Sin embargo, las redes de telecomunicaciones no sólo son un medio de comunicación. También cabe ver en ellas un nuevo medio de producción, que se irá mostrando cada vez más claramente conforme se desarrolle el teletrabajo. Además, suponen una nueva forma de memoria, debido a que interacciones sociales que anteriormente no dejaban rastro duradero quedan ahora archivadas en los discos duros de los ordenadores. Por último, aunque cabe hablar metafóricamente del «territorio Internet», lo cierto es que las redes telemáticas rompen estrictamente con la noción clásica de territorio. Por todo ello, conviene analizar cuidadosamente la estructura de Internet, así como el nuevo espacio social que la red viene a crear, antes de afrontar el problema del periodismo electrónico».

Mantengo las afirmaciones de entonces y voy a añadir algunas más. Al nuevo espacio social del que entonces hablaba lo llamo ahora tercer entorno (E3), para distinguirlo de los entornos naturales (E1) y urbanos (E2) en los que tradicionalmente se ha desarrollado la vida de los seres humanos. Dicho espacio no sólo está sustentado en las redes telemáticas, sino en un conjunto de tecnologías de la información y las telecomunicaciones. Hace cuatro años me refería al teléfono, la televisión, el teledinero (o dinero electrónico) y las redes telemáticas tipo Internet. Hoy añadiré tres más, los videojuegos, las tecnologías multimedia y la realidad virtual, puesto que complementan y se adaptan cada vez mejor al tercer entorno. Sobre todo, me centraré en la lucha por el poder y el control del nuevo espacio social que se ha entablado en los últimos años. Diré que, en el momento actual, el poder en el tercer entorno lo poseen los señores del aire, no los Estados ni los representantes de los ciudadanos.2 Ello me lleva a afirmar que el tercer entorno está en una situación neofeudal, dominada por la presencia cada vez más nítida de auténticos feudos de la información, donde los usuarios y eventuales telepolitas están en una situación de vasallaje, si no de servidumbre. Por eso hablaré de teleseñores y televasallos (o telesiervos). El proyecto de convertir el nuevo espacio social en una ciudad (Telépolis) sigue vigente,

1. Véase J. ECHEVERRÍA, Telépolis, Barcelona, Destino (1994). Y, del mismo autor, Cosmopolitas domésticos, Barcelona, Anagrama (1995).

2. Estas tesis se han desarrollado más ampliamente en J. ECHEVERRÍA, Los Señores del Aire: Telépolis y el Tercer Entorno, Barcelona, Destino (1999).

pero en estos cuatro años ha habido una regresión clara, en la medida en que muchos señores del aire parecen considerar que el nuevo entorno es únicamente un enorme mercado por conquistar, y no un espacio civil, con toda la complejidad de formas, escenarios y actividades que integra la sociedad civil.

Para constituir Telépolis en el tercer entorno se requieren acciones enérgicas, que pueden ser llevadas a cabo, en primer lugar, por los propios usuarios de los teleservicios electrónicos y digitales; en segundo lugar, por las instituciones y corporaciones del segundo entorno, y, en tercer lugar, acaso también por algún señor del aire cuyos planteamientos sean más abiertos, civilizados e ilustrados. En este nuevo marco me referiré al periodismo electrónico, porque la actual organización del poder en el tercer entorno incide sobremanera en la profesión periodística en el nuevo espacio telemático. En tanto el periodismo ha expresado tradicionalmente la opinión pública, el problema principal consiste en indagar si cabe hablar de una opinión pública en el tercer entorno, lo cual implica la existencia de espacios públicos en él. La distinción entre espacios íntimos, privados y públicos en el entorno telemático me parece un requisito imprescindible para civilizar el tercer entorno. Democratizar el nuevo espacio social y humanizarlo serían objetivos adicionales, hoy por hoy bastante utópicos.

En todo caso, diré que ya no basta con hablar de una sociedad de la información. No es lo mismo una sociedad neofeudal de la información, que es la dirección en la que, a mi modo de ver, se va en este momento, que una sociedad civil y democrática de la información. No sólo se trata de informar sobre las innovaciones tecnológicas y las grandes fusiones y combates entre los teleseñores del tercer entorno. En mi opinión, debe surgir un periodismo electrónico con capacidad de análisis crítico, que cree opinión pública y aglutine a los usuarios de los teleservicios digitales. Algunas páginas web y listas de correo electrónico ya cumplen esta función. En el nuevo espacio social hay cosas muy importantes en juego y por ello es preciso tomar conciencia del desafío ante el cual nos encontramos.

El tercer entorno como espacio para la interacción: la aparición de los señores del aire

En mi conferencia de hace cuatro años insistí en que, «además de navegar, es posible arrojar bombas y disparar misiles a través del ciberespacio. Asimismo se puede especular, invertir, mover capitales, comprar o vender acciones y divisas, y obtener enormes beneficios económicos o generar ruinas gracias a la interactividad telemática. Internet puede resultar fascinante para el intercambio científico, comercial y personal,

Periodismo electrónico y señores del aire

pero conviene recordar que los militares, los servicios secretos y los grandes bancos también utilizan sus propias redes para desarrollar sus actividades». Pues bien, creo que este tipo de consideraciones siguen siendo esenciales a la hora de analizar el tercer entorno. En lugar de pensarlo únicamente como un espacio de información o de comunicación, es preciso pensarlo como un espacio para la acción a distancia, e incluso para las interacciones multidireccionales a distancia.

En 1996, el líder checheno Dudaiev fue aniquilado por un misil que seguía la señal electrónica del teléfono móvil desde el que hablaba Dudaiev. En 1999 ha tenido lugar la guerra de Kosovo, que puede ser considerada como el primer gran ejemplo de infoguerra o ciberguerra, o también de teleguerra (dicho en mis propios términos), aunque la guerra del Golfo Pérsico ya fue un claro precedente de los profundos cambios que se están produciendo en las artes militares. Diré pues que los ejércitos más avanzados ya se han adaptado al tercer entorno y que están en disposición de hacer la guerra en el nuevo espacio telemático. La guerra de Kosovo manifestó ante la población mundial el poder de los guerreros del aire, quienes fueron capaces de ganar una guerra sin pisar tierra por primera vez en la historia.

La segunda gran novedad que quiero mencionar es la aparición de lo que Manuel Castells llamó «el casino global»,3 es decir la red de bolsas e instituciones financieras interconectadas telemáticamente. La especulación con divisas y con acciones en esa bolsa del tercer entorno ya ha producido enormes ruinas en algunos países (recuérdese el efecto tequila), y así seguirá sucediendo. Las bolsas clásicas acaban de distinguir el sector de nuevas tecnologías como un ámbito específico para la actividad bursátil, y en los últimos meses se suceden fenómenos realmente notables: sólo en épocas de guerra ha habido alzas (y caídas) tan espectaculares en las bolsas, lo cual debería hacernos pensar que el dominio de los portales y de las tecnologías de acceso al entorno telemático está suscitando una auténtica guerra financiera entre los señores del aire, ante el asombro de los Estados, de los economistas clásicos y de los ciudadanos en general. La economía de la información es una actividad que se despliega en el tercer entorno, lo cual supone un argumento más para ver en el nuevo espacio un medio para la acción (bursátil, financiera, especulativa), y no sólo para la información y la comunicación.

Un tercer fenómeno que se ha de comentar es el de la irrupción del comercio electrónico en Internet. Valga como botón de muestra la librería Amazon o, más recientemente, la alianza entre American Online y Time Warner. En general, en el tercer entorno está surgiendo una nueva modalidad de hipermercado, el telemercado electrónico y digital, en el que van tomando posiciones algunos grandes señores del comercio.

3. M. CASTELLS, La era de la información, Madrid, Alianza, 3 vols. (1996-1998).

También en este caso estamos ante acciones (comerciales, de compraventa, de distribución, de marketing a distancia, de publicidad en el tercer entorno), y no sólo ante una transmisión de información o un medio de comunicación.

Los ejemplos recientes de la irrupción de los señores del aire en los distintos sectores de actividad social podrían multiplicarse, pero voy a limitarme a mencionar uno más local: la llamada «guerra digital» en España hace un par de años, que todavía continúa. La mención parece obligada, puesto que estoy hablando ante profesionales de la comunicación que ejercen su profesión en el Estado español y que, por tanto, se ven influidos por la profunda reestructuración que se está produciendo en el sector en los últimos años. Entre los múltiples aspectos que se podrían comentar me limitaré a uno, que me parece el más significativo. A mi modo de ver, estos procesos muestran que el acceso al poder político en un Estado del segundo entorno, en este caso el reino de España, se convierte en un medio para adquirir poder, control e influencia en el tercer entorno, es decir, en los medios civiles de comunicación. Lejos de pensar que el poder mayor radica en el Parlamento, en la Moncloa, en la Plaza de Sant Jaume o en los consejos de ministros y consejeros, los nuevos estrategas del poder de información (y Bangemann es uno de ellos) no dudan de que en el tercer entorno se están desarrollando formas de poder más importantes. Por ello utilizan los cargos públicos para ganar cuotas de poder y de mercado en el nuevo espacio social. Bien entendido que esos nuevos poderes de información y de comunicación –que parecen ser tan potentes en un ámbito local, como es España– han de aliarse con otras grandes empresas transnacionales de la información y las comunicaciones, o subordinarse a ellas, para poder subsistir como magnates locales del tercer entorno. A esto aludo cuando hablo de los feudos de la información, en algunos de los cuales se exige a los usuarios una auténtica identificación con sus teleseñores.

Entre tanto, muchos medios de información y comunicación (prensa, radio, administraciones públicas, empresas privadas, etc.) han abierto sus páginas web y sus Intranets en la red. En este caso sí cabe hablar de una traslación del periodismo clásico al tercer entorno. Conforme dijo MacLuhan, cuando aparece un nuevo medio lo primero que se hace es adaptar los contenidos de los medios antiguos al nuevo. Pero en una fase ulterior el nuevo medio genera sus propias formas de expresión, acción e interrelación, y esto es lo que comienza a atisbarse en el caso de los chats (tertulias en E3) y los lugares virtuales en Internet (por medio de avatares en lenguaje VRML). Aun así, los procesos de innovación están mucho más avanzados en otros sectores del tercer entorno, como por ejemplo los videojuegos, a los que hay que prestar gran atención. Buena parte de los juegos clásicos del segundo entorno (por ejemplo, los juegos de mesa, el billar, el ajedrez, el bingo, la lotería o el casino) ya

electrónico y señores del aire

se han adaptado al tercer entorno y funcionan en él con toda normalidad. Lo notable es que las nuevas tecnologías digitales y multimedia han generado toda una pléyade de juegos nuevos, los videojuegos, a los que mejor sería empezar a denominar telejuegos, infojuegos o electrojuegos. El éxito de las nuevas propuestas lúdicas del tercer entorno es indudable, y por ello cabe decir que en el ámbito de los juegos el tercer entorno ya está generando sus propias formas de expresión, acción e interrelación, como también lo han hecho la guerra o las finanzas. Para el periodismo del tercer entorno lo más importante serán las nuevas formas de periodismo que surjan en Internet, y a ello nos vamos a referir en la parte final de esta conferencia.

Para terminar con esta introducción panorámica, diré que el tercer entorno es un espacio para la acción, y no sólo para la información o la comunicación. Lanzar o desactivar un virus en Internet implica actuar, no informar ni comunicarse, por mucho que se requiera buena información y buenos medios de comunicación para actuar así. El teletrabajo también es una forma de acción en E3, puesto que gracias a él se puede generar riqueza y valor añadido. En resumen, el tercer entorno es un nuevo espacio social en el que pueden desarrollarse casi todas las actividades sociales típicas de las ciudades y los pueblos. De ahí su importancia y su creciente influencia económica y social. Por ello la reivindicación de la libertad de expresión en Internet (Electronic Frontier Foundation, por ejemplo) es encomiable, e incluso válida en una primera etapa. Pero a la larga resulta insuficiente para analizar los múltiples problemas y conflictos que irán surgiendo en el nuevo espacio social.

A mi modo de ver, al analizar cualquier actividad socialmente relevante en el tercer entorno hay que tener en cuenta la estructura de poder actualmente imperante. Los señores del aire son las grandes empresas transnacionales de teleservicios (eléctricas, telefónicas, radiotelevisivas, informáticas, telemáticas, multimedia, etc.) que construyen, mantienen y renuevan el tercer entorno. Los teleseñores luchan entre sí por tres cosas, como mínimo:

– por el control de las redes que posibilitan el flujo de la información, las comunicaciones y las acciones electrónicas (redes de satélites, de telefonía, redes telemáticas, hardware, software, etc.);

– por el control y la gestión de la información, en la medida en que es la base (la nueva «materia prima») de la economía de la información;

– por el control e incremento de los usuarios de las redes, tanto como consumidores como por la información que generan al intervenir en el tercer entorno.

Los señores del aire no son señores de horca y cuchillo, como los señores medievales de la tierra y de la guerra. Sin embargo, ejercen un con-

trol sobre sus dominios telemáticos y sobre sus usuarios (televasallos), que justifica la metáfora medieval que utilizamos para analizar la actual estructura de poder en el nuevo espacio social. Lo importante es que para hacer algo en el tercer entorno dependemos estrictamente de los teleservicios que nos ofrecen los señores del aire, de modo que los sujetos del tercer entorno carecen de autonomía para actuar en él. Los señores del aire conforman los paisajes del tercer entorno y marcan con su impronta a los telesujetos que allí intervienen, controlando todas y cada una de sus acciones y dándoles forma («formateándolas»). Hoy por hoy su objetivo principal es incrementar la población de sus feudos de información, es decir, aumentar el número de usuarios. Con este fin compiten o se alían entre sí. Aunque han surgido numerosas comunas electrónicas (comunidades virtuales, plataforma Linus, etc.), lo cierto es que estas nuevas formas de organización social en E3 suelen acabar engullidas por los señores del aire, o constituyéndose como nuevos teleseñores. En resumen, considerado en su conjunto, el tercer entorno no es un espacio abierto y libre en el que se están desarrollando nuevas formas de democracia directa, como algunos expertos de la red suelen decir. Esto puede ser cierto durante un breve lapso y en algunas zonas de la red, que gozan de un fuero electrónico. Mas la existencia de esos ámbitos atípicos no contradice la estructura neofeudal de poder en el tercer entorno, sino que la complementa a la perfección. Estamos ante un proceso de lucha por la apropiación en un nuevo espacio social, donde la iniciativa la tienen los señores del aire, no los usuarios ni los ciudadanos. Todo ello sin perjuicio de que pueda haber excepciones a esta regla general.

Veamos ahora qué nuevos perfiles puede tomar el periodismo electrónico en el marco anteriormente bosquejado.

Novedades del periodismo electrónico en el tercer entorno, de la A a la Z

En este tercer apartado mencionaré brevemente algunas de las principales novedades que, a mi modo de ver, implica la aparición del tercer entorno para el periodismo. No será una exposición sistemática, pero pienso que, considerados en su conjunto, los 27 puntos que voy a mencionar ofrecen un buen panorama del profundo cambio que tiene que afrontar la actividad periodística en las próximas décadas.

a) En E3 hay que renunciar al término prensa porque no hay prensas ni rotativas para imprimir, y en la mayoría de los casos tampoco hay papel. Ya no se dirá «he visto en los papeles», sino en «he visto en las pantallas». Conforme la interfaz «pantalla» cambie, el periodismo electrónico irá cambiando. En un futuro próximo es posible pensar en un periodismo electrónico de gran formato, es decir, en una gran pantalla

Periodismo electrónico y señores del aire

de conexión a E3 situada en nuestras casas y oficinas. Mas también hay que considerar el periodismo de pequeño formato, portátil, hoy en día representado por los teléfonos móviles conectables a Internet y por los ordenadores portátiles.

b) Propiamente hablando, en E3 no habrá diarios, ni tampoco periódicos en el sentido actual. Un buen medio de información telemático habrá de actualizar su información continuamente (multicrónicamente), y no de modo diario o periódico. Buena parte de esa actualización se hará automáticamente, por inserción directa de contenidos a cargo de los redactores autorizados para ello. Cuando los conceptos básicos (prensa, diario, periódico, etc.) cambian, algo muy profundo está cambiando. Aun así, mantendremos el término periódico, pero pensando en que los períodos no serán regulares y dando por supuesto que los periódicos electrónicos serán un híbrido entre prensa, radio, televisión e Internet. A veces habrá que actualizar la información a cada rato, otras veces de cuando en cuando. En todo caso, habrá que ofrecer opciones múltiples de acompañamiento (por ejemplo, musical) y de diseño.

c) En E3, las informaciones de épocas anteriores no tienen por qué archivarse en hemerotecas, sino que se podrá acceder a ellas por los enlaces pertinentes. El ayer y el hoy tendrán que poder recuperarse con la misma facilidad, lo que lleva a un periódico-expediente o un periódicohemeroteca. Los servicios de documentación de un medio de comunicación adquieren así una gran importancia.

d) En E3, lo que hoy llamamos prensa, radio, TV y juegos (pasatiempos) tienden a converger y adoptan un mismo formato. Se irá pues a un periodismo multimedia, en el que la información y el entretenimiento irán de la mano, como ahora sucede en el caso de la televisión. Además, de la prensa gráfica se pasará a la prensa-cine (o videoprensa, si se prefiere este término), es decir, a periódicos que incluyan música, imágenes en movimiento y espectáculos en sus propias «páginas».

e) El periodismo electrónico acentuará la separación de sus informaciones y entretenimientos por segmentos de usuarios. Ello ya ocurre ahora, tanto en el caso de la prensa como en la radio y la televisión (páginas infantiles, de moda, deportivas, económicas, internacionales, de opinión, culturales, etc.), pero en el tercer entorno la segmentación será todavía mayor, lo cual dará lugar a una diferenciación entre los periódicos en función de su tipo de usuarios.

f) La interfaz actual con el entorno telemático (pantalla del ordenador, en algunos casos televisión o teléfono móvil) se puede considerar obsoleta. El futuro está en los sistemas de reconocimiento de voz, transcripción y traducción automática, lo cual implica una cierta convergencia entre lo que antiguamente llamábamos diario hablado y los diarios escritos actuales. El diario electrónico hablado permitirá desarrollar una

segunda actividad conforme uno oye el periódico, con todas las ventajas que ello supone para un medio de comunicación (véase la radio).

g) En E3, los telelectores de periódicos podrán ser mucho más activos al leer u oír. Aparte de componerse sus propios itinerarios de lectura-audición, podrán participar en tertulias, grupos de debate, etc. En E3 tiene sentido el periódico-foro, periódico interactivo. En algunos casos, parte del contenido de los periódicos será mantenido y renovado por asociaciones profesionales y de usuarios, sin perjuicio de que éstos editen sus propios periódicos electrónicos, normalmente enlazados a los grandes medios de comunicación.

h) Un desafío esencial para el periodismo en E3 consiste en llegar a ser un periodismo multilingüe, vía traducción automática. Surgirán así algunos periódicos multiculturales, sin bien las lenguas seguirán siendo un vínculo muy sólido en el tercer entorno, sobre todo si se pretende lograr una información y comunicación de mayor calidad. Los recursos expresivos del periodismo multilingüe serán reducidos, porque habrán de adaptarse a las posibilidades de traducción automática. Este tipo de periodismo será imprescindible en ámbitos multilingües, como la Unión Europea. La aparición de periódicos electrónicos multilingües en Europa es una exigencia estructural.

i) En E3 cambian por completo los circuitos de reparto y distribución de la prensa, al hacerse a través de redes telemáticas. En la medida en que esas redes de distribución no sean públicas sino privadas, quienes las controlen tendrán un poder sobre el sector periodístico mucho mayor que el que ahora tienen los grandes grupos de comunicación. Habrá así un periodismo al servicio de unos señores del aire y en contra de otros, como ya empieza a ocurrir ahora.

j) Seguirá habiendo un periodismo de E2 sobre E1, E2 y E3, pero surgirá también un periodismo de E3 sobre E1 y E2, y en particular un periodismo de E3 sobre E3. Resumamos esta idea diciendo que posibles cabeceras (sitios web) serían «Noticias del tercer entorno», «Noticias de Telépolis» o denominaciones similares.

k) En la Internet actual hay mucha información de mentidero y patio de vecinos. La información fiable junto con el entretenimiento adecuado al usuario, la buena distribución y los buenos enlaces a otros medios de información serán criterios para reconocer los periódicos electrónicos serios y amables. Tras la proliferación de nuevas fuentes de información, en E3 se producirá un proceso de decantación que llevará al establecimiento de periódicos electrónicos profesionales, eventualmente con niveles diferenciados de acceso, suscripción y servicios.

l) En E3 resurgirá (ya ha surgido) el periodismo salvaje, amateur, no profesional. Y por supuesto también un periodismo de combate, panfle-

Periodismo electrónico y señores del aire

tario, más que de información. Los propios señores del aire recurrirán a este tipo de periodismo (ya lo hacen) para atacar a rivales, competidores y enemigos. Lo más importante sería la aparición de un periodismo reflexivo y analítico que afrontara los problemas estructurales del nuevo espacio social, y no sólo las novedades concretas.

m) En E3 se agudizará el problema de la privacidad (paparazzi) y habrá sitios web dedicados estrictamente al cotilleo y la invasión de la intimidad, dadas las enormes posibilidades que la informática y la digitalización ofrecen para manipular imágenes, sonidos, datos, etc. Cabe hablar pues de un periodismo electrónico del corazón, tal vez implementado con telenovelas, visitas virtuales a las casas de los famosos, clubes «interactivos» de fans, etc. El mantenimiento de estos sitios electrónicos será otra modalidad de periodismo, porque la información en E3 no sólo versará sobre lo público, sino también sobre lo privado. Ello requerirá una redefinición de la privacidad y de la propiedad respecto a la imagen o voz propias.

n) La mayoría de los periodistas de E3 serán teletrabajadores, con todas las consecuencias que ello implica. De las redacciones actuales se pasará a las telerredacciones o redacciones en red. Las conexiones telemáticas rápidas y fluidas entre esos telerredactores (y la teledirección) serán un componente estructural indispensable para el buen funcionamiento de un medio informativo en E3. Como en general en el caso de los teletrabajadores, es previsible la aparición de numerosos periodistas autónomos que ofrezcan sus servicios a medios diversos o publiquen directamente sus miniperiódicos electrónicos. Frente a la prensa grande (big press), la prensa pequeña podrá tener una influencia considerable en el tercer entorno.

ñ) Los periódicos de E3 se ensamblarán parcialmente entre sí (telekiosco), vinculando sus informaciones, entretenimientos y foros. Quienes creen buenos kioscos de periodismo electrónico tendrán una influencia notable en E3. Los actuales portales de la prensa digital ya desempeñan ese papel y por ello parte de la prensa pequeña acabará integrándose en esos kioscos electrónicos.

o) El problema de la propiedad de la información en E3 será crucial y suscitará grandes luchas por la apropiación del nuevo bien de la información. Habrá periodistas-piratas, que recorrerán una y otra vez el ciberespacio a la caza de presas informativas o de entretenimiento. La cuestión de la propiedad en E3 es un problema general del entorno electrónico, que hoy por hoy se resuelve según el poder de los señores del aire y las regulaciones que van haciendo los Estados. Pero tarde o temprano surgirán entidades de tercer entorno que se ocupen de registrar, certificar e incluso gestionar los derechos de la información en el tercer entorno.

p) El periodismo de información local tiene un futuro indudable en

E3. Hay que entender local no sólo en el sentido geográfico, sino en general como red local de intereses, aficiones, creencias o sistemas de identificación comunes. Parte de lo que antes llamábamos «pequeña prensa» será de este tipo.

q) También habrá un periodismo global o, más bien, un periodismo organizado por los grandes feudos de la información, que competirán entre sí a nivel global, y no serán muchos. Estos señores del periodismo electrónico establecerán acuerdos con los medios locales antes citados, ofreciéndoles protección, información de otros ámbitos, etc. Ello equivale a decir que habrá redes de periódicos electrónicos integradas (o no) en los feudos de la información.

r) Otra de las pugnas feroces será (es) por los usuarios, su fidelidad, su conversión en clientes, el conocimiento de sus gustos y hábitos, etc. Tarde o temprano, algunos usuarios o asociaciones de usuarios se irán integrando en la dirección de los medios electrónicos de comunicación o, como ya se dijo antes, serán autónomas a la hora de elaborar determinadas partes de los grandes periódicos electrónicos.

s) En E3, el usuario podrá componer su propio periódico en el telekiosco, manteniendo estrategias personales de búsqueda automatizada de información en el tercer entorno. Al igual que los telekioscos, las revistas de periodismo electrónico que ofrezcan a los usuarios una buena selección de contenidos y mantengan criterios acertados de actualización, memorización y enlace serán particularmente leídas u oídas.

t) Las infraestructuras y equipamientos tecnológicos que se usen serán determinantes, al igual que su renovación. Ello comporta una dependencia cada vez mayor respecto a las empresas de hardware y software, en las que se sustenta el proceso de producción de los periódicos electrónicos.

u) El periodista habrá de ser, pues, extremadamente competente en el manejo de la tecnología, por lo que se tenderá a la aparición de periodistas-ingenieros. Otro tanto cabe decir de los expertos en diseño o en entretenimiento digital. Saber escribir bien ya no bastará. Lo importante será una buena escritura electrónica, entendiendo por tal formatos multimedia.

v) Los Estados tendrán escaso control sobre el periodismo electrónico, ya que éste podrá ser transnacional y transterritorial. En general, uno de los principales problemas del nuevo espacio social es la constitución de Telépolis, es decir, el establecimiento de ámbitos y autoridades públicas en el tercer entorno. En una primera fase, los propios señores del aire poseerán esta autoridad o la crearán, como sucedió en las épocas feudales y en el Renacimiento.

w) La aparición de esta nueva forma de periodismo no implica la des-

Periodismo electrónico y señores del aire

aparición de las formas clásicas de periodismo. Así como el tercer entorno se superpone a los otros dos, así también el periodismo electrónico se superpondrá a la prensa y los medios de comunicación actuales. Sin embargo, el mayor crecimiento vendrá por el lado del periodismo electrónico.

x) La competencia entre Internet y la televisión será uno de los fenómenos más interesantes en los años próximos, como ya ahora se apunta. La pugna por el cuarto poder en el tercer entorno ya se ha iniciado, y se irá acentuando progresivamente.

y) El tercer entorno posibilita múltiples formas de periodismo underground, que florecerán por doquier, pero difícilmente serán estables. En general, la inestabilidad estructural del tercer entorno se mostrará también en el caso del periodismo.

z) Si el tercer entorno llega a organizarse alguna vez como ciudad, lo hará por telecalles, es decir, por actividades. La prensa electrónica de E3 (e-papers, e-journals, etc.) también se centrará en actividades concretas, es decir, se especializará en unas zonas u otras de Telépolis.

Conclusiones abiertas

Para terminar, diré una cosa. De todos estos pronósticos, muchos de ellos no serán realidad, y habrá otros no contemplados aquí que cambiarán el panorama del periodismo electrónico, sobre todo en función de la evolución de la tecnología y del desarrollo de la pugna por el poder entre los señores del aire, más la tensión larvada entre los teleseñores y sus televasallos. Aun así, este panorama de la A a la Z, que podría ampliarse fácilmente, permite hacernos una idea del sentido en que va el periodismo en su proceso de adaptación al nuevo espacio social, el tercer entorno.

En conjunto, el panorama no es muy optimista, pero tampoco hay que desesperar. El proceso de cambio aquí esbozado será lento, debido a que todo cambio tecnológico profundo implica cambios sociales y mentales paralelos, que suelen ser mucho más lentos. El tercer entorno es un espacio social inestable, que puede venirse abajo, sobre todo si no se constituye como un espacio civil, con todas las dificultades que ello implica. Sin embargo, en cuanto conjetura general, la hipótesis del tercer entorno conlleva este tipo de consecuencias para la actividad periodística. Mas no se olvide que esa hipótesis puede ser falsa, o cuando menos inexacta. Lo que hagamos ahora los usuarios y los profesionales del periodismo tendrá mucho que ver con el futuro del tercer entorno. El nuevo espacio social está abierto a la intervención de agentes sociales. Esas acciones serán las que marquen en parte la estructura del nuevo espacio social.

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

Presentació per Josep M. Martí i Martí President de la Societat Catalana de Comunicació

Josep M. Martí i Martí

La Societat Catalana de Comunicació és una entitat una mica peculiar; la tipologia dels membres que la componen és també força especial. La intensa tasca acadèmica i professional de molts dels nostres associats fa que participin poc en les activitats presencials que es van desenvolupant al llarg del curs escolar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans; tanmateix, hi ha un cop a l’any en què aquesta tendència absentista es trenca, i és amb motiu de la Conferència de Girona.

Els companys que fa deu anys pensaren a celebrar una trobada de la SCC varen encertar de ple. Escollir fer-la fora de Barcelona i més concretament a Girona va acabar de reblar el clau del seu èxit. Podem dir, amb la relativitat que fa al cas, que aquesta és l’activitat més important de l’entitat, no solament per la participació que registra, sinó sobretot perquè està centrada en l’intercanvi d’idees i en la participació de la majoria dels seus membres.

L’activitat de recerca, bé sigui acadèmica, bé sigui industrial, necessita unes vies específiques de difusió; les més convencionals i a la vegada més arrelades entre la comunitat científica són les publicacions de tota mena. És evident que es tracta d’elements útils que tenen com a valor fonamental el fet que deixen constància hemerogràfica del treball realitzat, la qual cosa és important des del punt de vista del reconeixement de les aportacions realitzades per cada investigador al coneixement científic. Tanmateix són experiències fredes des del punt de vista comunicatiu: el ressò dels treballs i el seu impacte –o fins i tot la seva controvèrsia– arriben molt de temps després de la seva publicació, amb la qual cosa el debat no sempre és eficaç; al contrari, la trobada periòdica de membres d’una mateixa comunitat científica, ja sigui en un congrés, una jornada o qualsevol altra forma, permet una resposta molt més immediata a les propostes de recerca i, per tant, un debat molt més ric i directe.

Molts han estat els beneficis de la Conferència de Girona per als qui hi han pres part. La llista és força llarga: poder saber l’estat d’alguns treballs de recerca, conèixer línies d’investigació encetades de nou, intercanviar informació i idees o, simplement, reprendre el contacte personal, sempre necessari, entre els membres de la SCC.

La trobada anyal ha anat evolucionant al llarg d’aquestes deu edicions, primer incorporant la discussió sobre un tema monogràfic, debats als quals han estat convidats en cada ocasió experts externs i socis coneixedors; també en els darrers quatre anys s’ha posat en marxa el balanç sobre l’estat de la comunicació, una mirada global sobre els fets més remarcables que havien succeït en els darrers dotze mesos en aquest sector capdavanter de la nostra cultura, realitzat per professionals i experts.

Aquest no és un balanç acrític i cofoi. Tant les diferents juntes que

van regir la Societat en els anys passats com l’actual creiem que es pot millorar la nostra Conferència, i en aquesta línia ja treballem per introduir canvis en la propera edició. Les idees i els suggeriments que ens facin els nostres socis seran benvinguts, analitzats i posats en pràctica si es creuen convenients per a fer-la avançar.

Aquesta introducció al número 13/14 de Treballs de Comunicació no pot acabar sense un capítol d’agraïments que, a més de necessari, és obligat. L’inici i la continuïtat de la Conferència de Girona es deu bàsicament a dues persones: per una banda, a l’alcalde de Girona, en Joaquim Nadal, i per l’altra, al nostre consoci Lluís Costa. El primer ens ha acollit des del primer dia i ens ha ofert una seu adequada i un bon allotjament; el segon ha tingut cura de les tasques sempre feixugues de l’organització i d’aquells detalls que fan fàcil i agradable l’estada i el treball. El meu reconeixement a tots dos.

Espero que el contingut de les properes pàgines faci justícia a tot allò que ha representat i representa per a la Societat Catalana de Comunicació la Conferència Anual de Girona.

Josep M. Martí i Martí

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de Conferències, deu anys d’investigació

Evolució de les jornades

Evolució de les jornades

Evolució de les jornades

A continuació presentem de manera esquemàtica el programa de les deu edicions que resumeixen l’evolució d’aquests deu anys de Conferències.

1991

–Sessions de treball. Lectura de les comunicacions i debat.

–Acte públic: taula rodona sobre «L’estat actual de la comunicació».

Intervenen: Josep M. Cadena, Josep Gifreu, Miquel de Moragas, Jordi Pericot i Emili Prado. Moderador: J. M. Casasús.

1992

–Primera sessió: «Patrimoni comunicatiu». Moderador: Joaquim Romaguera.

–Segona sessió:

•«Història del periodisme». Moderador: Joan M. Tresserras.

•«Teories del periodisme». Moderador: Marcial Murciano.

–Propostes d’anagrama de la SCC.

–Acte públic: «Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació».

Intervenen: A. Mercader, J. I. Ribas i Josep Nieto.

1993

–Sessió oberta. Moderadora: Montserrat Quesada.

–Sessió: «Ètica i credibilitat de la comunicació». Moderadora: Rosa Franquet.

–Acte públic: «Periodisme i espectacle». Intervenen: Antoni Esteve, Josep M. Martí, Emili Prado i Sergi Schaaff. Moderador: Antoni Mercader.

1994

–Assemblea general extraordinària per a l’admissió del nou soci d’honor, Tomàs Mallol i Deulofeu.

–Sessions:

•Sessió oberta.

•Comunicadors i comunicació.

–«La ràdio en el llindar del segle XX» Moderadora: Rosa Franquet.

Intervenen: Josep M. Balcells, Josep Cuní, Jordi Jordà i Josep M. Martí.

–Presentació del número 1 de Gazeta, recull d’actes de les primeres Jornades d’Història de la Premsa.

1995

–Assemblea general extraordinària per a l’admissió del nou soci d’honor, Avel·lí Artís i Gener, Tísner.

–Sessió sobre periodisme i cinema. Conferència del soci Ramon Sala sobre «Laya Films: el fenomen de la premsa filmada durant la guerra civil», amb la projecció d’alguns documentals d’aquesta productora.

–Presentació de comunicacions per part dels socis. Debat moderat per Antoni Mercader.

–Informe sobre l’estat de la comunicació, a càrrec de Miquel de Moragas.

1996

–Sessió sobre «Internet, el quart mitjà». Intervenen: Lluís Codina, Rosa Franquet, Vicent Partal i Lluís Reales. Moderador: Antoni Esteve.

–Presentació de comunicacions per part dels socis. Debat.

–Informe sobre l’estat de la comunicació, a càrrec de Josep M. Casasús.

1997

–Assemblea general extraordinària per a l’admissió de nous socis.

–Taula rodona: «Les instàncies de regulació i autoregulació als mitjans de comunicació». Intervenen: Llorenç Gomis, Lluís de Carreras, Victòria Camps, Pere Oriol Costa. Moderador: Salvador Alsius.

–Informe sobre l’estat de la comunicació a càrrec de Lluís Bassets, director adjunt de El País.

–Visita a l’exposició «Eduard Fiol i Marquès, periodista gràfic i artista». Sala d’exposicions La Caixa.

–Presentació de tesis doctorals. Aportacions dels socis.

Evolució de les jornades

Evolució de les jornades

1998

–Presentació del projecte de recerca «El català en els mitjans de comunicació. Situació actual i perspectives». A càrrec d’Imma Tubella.

–Taula rodona: «Què fan els mitjans de comunicació amb la llengua?»Intervenen: Ricard Fité, d’El Periódico; Emili Gispert, d’El Punt; Rafael Jorba, de La Vanguardia; Vicent Sanchís, de l’Avui; Francesc Vallverdú, de CCRTV; Mavi Dolç, de la UAB. Moderador: Antoni Esteve.

–Presentació de tesis sobre comunicació. Introdueix: Montse Bonet.

–Presentació de comunicacions per part dels socis. Introdueix: Llúcia Oliva.

–Informe sobre l’estat de la comunicació, a càrrec de Josep Pernau, periodista i ex degà del Col·legi de Periodistes, demarcació de Barcelona. Presenta: Josep Maria Martí. Debat fila 0: Albert Sáez, Marcial Murciano, Vicent Sanchís, Emili Gispert, Rafael Jorba.

1999

–Presentació del treball de recerca: «El català en els mitjans de comunicació. Situació actual i perspectives» A càrrec d’Imma Tubella, coordinadora.

•Presentació de les conclusions per part dels directors d’equip de la recerca.

•Debat.

–Presentació de comunicacions per part dels socis. Introdueix Llúcia Oliva.

–Informe sobre l’estat de la comunicació a càrrec de Lluís de Carreras, Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

–Presentació del núm. 11 de Treballs de Comunicació (nou disseny).

–Visita facultativa al Museu del Cinema guiada pel soci d’honor Tomàs Mallol.

2000

–«10 anys de recerca a Catalunya», a càrrec de Daniel E. Jones.

–Taula rodona amb els directors o representants dels Departaments de Periodisme i Comunicació Audiovisual de les principals universitats catalanes

–Presentació de la recerca de Miquel de Moragas i Emili Prado duta a terme amb la col·laboració de Gemma Larrègola, Bernat López, Núria García, Matilde Delgado, Carles Llorens, Laura Bergés i Belén Monclús. Aquesta recerca ha estat publicada per Pòrtic/CAC amb el títol La televisió pública a l’era digital. A càrrec de Miquel de Moragas.

–Presentació del darrer número i els objectius d’aquesta nova etapa de la revista Anàlisi, a càrrec del seu directorAlbert Chillón.

–Presentació de comunicacions per part dels socis i relació de tesis.

Introdueix: Albert Sáez.

–Visita facultativa a les noves instal·lacions del diari El Punt

Evolució de les jornades

Evolució de les jornades

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

Crònica gironina d’una dècada de conferències per Lluís Costa1

1. Aprofitem l’ocasió que ens brinden aquestes pàgines per a agrair a Lluís Costa no només aquesta crònica, que ens recorda les trobades a Girona, sinó molt especialment tots els esforços que, any rere any, ha fet perquè tals trobades poguessin ser realitat.

Crònica gironina d'una dècada de Conferències

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Comunicació acordava, en una reunió celebrada el mes d’abril de l’any 1991, ampliar les seves activitats amb l’organització d’una Conferència Anual que «havia de servir per a activar la relació intel·lectual entre els socis i, alhora, facilitar i estimular l’intercanvi creatiu de coneixements i punts de vista sobre el món de la comunicació». Certament, el projecte era engrescador, atès que un dèficit secular en les activitats d’aquesta mena d’entitats és la manca de debat entre els seus associats i una trobada anual podia fomentar-lo, alhora que propiciaria, sens dubte, les relacions personals dels socis. Si la proposta ja era agosarada per ella mateixa –la participació no és la principal virtut de la nostra ciutadania–, s’hi afegia un factor de gran risc: la descentralització de l’activitat. L’Ajuntament de Girona mostrava la seva excel·lent predisposició per a acollir la Conferència de la Societat, i per tant es proposava el desenvolupament d’una jornada a cent quilòmetres de Barcelona i en una demarcació que no havia destacat, precisament, per la proliferació d’investigadors del camp de la comunicació.

La primera Conferència Anual de la Societat es va celebrar el dia 15 de juny de l’any 1991, pocs dies després d’unes eleccions que havien renovat la confiança en el govern municipal presidit per Joaquim Nadal. En aquells dies, Girona i els seus ciutadans es trobaven immersos en un estat d’ànim molt proper al clímax, amb l’evident risc de «morir d’èxit». Tot just feia menys de dos mesos, el 21 d’abril, que el suplement dominical d’El País havia presentat la ciutat com a una de les que tenien més qualitat de vida de l’Estat –visió confirmada per un altre estudi publicat cinc anys més tard pel mateix diari–. L’anàlisi comparativa entre les 52 capitals de província del país incloïa paràmetres socials, econòmics, culturals, urbanístics i ambientals, des del nivell de renda dels ciutadans o el nombre d’equipaments i places escolars i sanitàries, fins a l’espai verd per habitant o les facilitats per als vianants. Hom presentava unes estadístiques gens menyspreables, d’una ciutat de Girona que disposava d’un generós nombre de galeries d’art, biblioteques, centres culturals, grups de teatre, orquestres i grups musicals, oficines bancàries, instal·lacions esportives, parcs, hospitals, llars de jubilats, centres socials i d’atenció; en definitiva, es retratava la realitat d’una «ciutat rica, catalanista, compacta i reservada». Una carta de presentació immillorable, que omplia de cofoisme l’Ajuntament, i que hauria d’enlluernar un col·lectiu d’investigadors de la comunicació, malgrat que ja venien amb un clixé configurat –molt propi de Barcelona– que afirmava que a les comarques gironines «s’hi viu molt bé».

A l’espectacularitat de l’informe d’El País (que, sens dubte, obviava les dificultats d’integració dels barris i de diversos ciutadans que, segons l’expressió del periodista Pau Lanao, «no es poden identificar amb una realitat potser massa perfecta i sense portes per a entrar») s’afegiria un

fet de gran transcendència per a la ciutat de Girona, i que s’esdevindria pocs mesos després de la celebració de la primera Conferència de la Societat: el dia 12 de desembre les campanes de la catedral van repicar amb força anunciant que el Parlament de Catalunya havia donat llum verd a la creació de la Universitat de Girona. Fins aleshores, els estudis universitaris havien subsistit afectats per la més deplorable precarietat. Ja mai més res seria igual. En aquesta dècada de conferències de la SCC, les principals transformacions de la ciutat han anat de la mà de l’arribada massiva de nous estudiants.

El Barri Vell gironí s’ha revitalitzat, s’ha multiplicat l’intercanvi humà, i l’empenta d’aquest sector estudiantil ha fomentat, molt més que qualsevol reforma urbanística, el trencament de la imatge d’una ciutat «grisa i negra». Fins i tot els aspectes més lúdics –la nit gironina s’havia caracteritzat tradicionalment pel seu ensopiment– s’han vist dinamitzats per la vida universitària. Com va escriure l’arquitecte Joaquim Bover en un llibre sobre l’àrea urbana de Girona: «La Universitat és avui una de les empreses que més inverteixen i provoquen inversió externa, directament o indirectament, des d’un punt de vista físic, en la construcció i consolidació d’un patrimoni. I en el camp empíric, es projecta culturalment en un ventall internacional que ens enriqueix». Evidentment, en una ciutat petita i delicada com és Girona, disposar de la massa estudiantil de la Universitat de Girona (més de 13.000 estudiants en el curs 1998-1999) ha fet absolutament obligada la transformació.

Ens hem referit a una discreta realitat pel que fa a la investigació sobre comunicació a Girona. Certament, la manca d’estudis universitaris ho ha propiciat. La Universitat de Girona té set centre docents: Facultat de Ciències, Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Facultat de Ciències de l’Educació, Facultat de Dret, Facultat de Lletres, Escola Politècnica Superior i Escola Universitària d’Infermeria. Els estudis de periodisme i comunicació s’han de cursar fora de l’àrea gironina. Així mateix, i a tall d’exemple, apuntem que una manca de sensibilitat i un excés de gremialisme van fer desestimar (o millor dit, ignorar) una proposta que férem a la Universitat de Girona, el mes de desembre de l’any 1998, amb el vistiplau de la SCC, d’organitzar un curs de postgrau sota el títol genèric d’«Història i models de la comunicació».

En tot cas, reprenem el fil i tornem a aquella ciutat de Girona que a les portes de l’estiu de l’any 1991 acollia la primera Conferència de la Societat. La jornada es desenvolupà, per primera i única vegada, en un edifici que no era propietat municipal, sinó de la Caixa de Girona: la Fontana d’Or. De fet, era la millor manera d’iniciar una relació entre la Societat i la ciutat, atesa la imponent càrrega històrica de l’edifici, construït pels Caramany, un llinatge que hom ja troba esmentat al segle XIII, els quals es van establir al carrer dels Ciutadans –emplaçament de la Fontana d’Or– a començaments del segle XVII. L’escriptor empordanès

Crònica gironina d'una dècada de Conferències

Josep Pla definí la Fontana com «una casa d’un estil de gran categoria, impressionant» que demostra que, quan fou construïda, a Girona hi havia «una determinada quantitat de persones que tenien moltes coses al cap. Aquest és, al meu entendre, el fenomen real de la cultura. La cultura és un immens esforç per fer les coses bé, ordenades, perfectes, acabades, segons un ordre d’obsessió, de continuació i de projecció sobre el temps».

El present article no té com a objectiu analitzar els continguts de la Conferència, sinó més aviat l’entorn i el context ciutadà. Per tant, constatem simplement que la jornada fou un èxit. L’Ajuntament de Girona va mostrar, sense escletxes, el seu interès per complaure el sector dels investigadors de la comunicació, i va oferir un esplèndid dinar, tradició, aquesta, que no s’ha interromput al llarg de tota la dècada. Evidentment, l’alcalde de Girona podia mostrar una ciutat que amb els seus 12 anys de govern municipal havia fet un perceptible pas endavant, d’altra banda ben lògic si considerem la decrèpita situació en què es trobaven la majoria de les ciutats i pobles de Catalunya després de quaranta anys de règim franquista.

Si sempre resulta difícil encetar un projecte, encara ho és més donarhi continuïtat. Així doncs, cal valorar molt positivament l’organització de la segona Conferència, celebrada, com ja va quedar determinat en la primera convocatòria, a començaments del mes de juny. Malgrat que el 1992 fou el mític any olímpic i que el tema central de la Conferència era el de les noves tecnologies, el passat històric continuava presidint el marc de la seu de la jornada de debat i reflexió del col·lectiu d’estudiosos de la comunicació. L’Ajuntament de Girona posava a la disposició de la Societat un espai de l’antic convent de la Mercè, una edificació al voltant de la qual s’estructuraren, des del segle XIV al XVII, una munió de carrers molt característics de la Girona medieval. El convent de la Mercè es convertí, l’any 1844 i com a conseqüència de les desamortitzacions, en caserna i hospital militar. En els primers temps de la transició democràtica, el 1979, s’iniciaren les obres de restauració de l’antic hospital militar i l’any 1985 l’Ajuntament el condicionà, amb molt bon criteri, com a Centre Cultural. S’havia trobat l’emplaçament ideal, i semblava que definitiu, per a la celebració de la Conferència.

Com l’any anterior, abans del dinar es féu la foto de família. El claustre de la Mercè era un lloc idoni. Quina excel·lent pensada publicar aquestes fotografies als Treballs de Comunicació. No es tracta d’una simple frivolitat. Repassar les imatges amb deu anys de perspectiva ja provoca una certa nostàlgia. Imaginem-nos d’aquí cent anys! Sens dubte, la capacitat de comunicació de la imatge és il·limitada i desperta sentiments i sensacions difícilment comparables als transmesos per qualsevol altre mitjà. Com a historiador, les imatges sempre m’han ajudat moltíssim per a fer una immersió en l’època, com la contemplació de les

fotografies de les Juntes Directives de finals del vuitcents de l’Ateneu Barcelonès o de l’associació Yacht Club de la ciutat cubana de Cienfuegos, amb gran presència catalana, per citar dos casos de consulta recent.

L’interès de la Junta de la Societat ha estat, invariablement, el de confegir un programa dens i ple de contingut: la sessió de treball, amb la lectura i debat de comunicacions dels socis, i la sessió oberta. La jornada, fins a l’edició de l’any 1997, estava estructurada en sessions de matí i tarda. Evidentment, el generós i suculent dinar ofert per l’Ajuntament de Girona apaivagava l’embranzida de les sessions matinals. Si bé les sessions de tarda s’orientaren a un públic més diversificat que els estrictes membres de la Societat –proposant temes d’actualitat i, fins i tot, d’un aparent interès per el «gran públic», com ara «Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació», «Periodisme i espectacle», «La ràdio en el llindar del segle XX» o «Internet, el quart mitjà», entre d’altres, amb la participació d’algun periodista més o menys mediàtic–, l’assistència quedava reduïda, majoritàriament, a la mateixa que al matí. És una llàstima haver de constatar que la gran potencialitat en el nombre de professionals dels mitjans gironins no es reflectís en una assistència molt més considerable.

El dia 10 de juny del 1995 es celebrà la V Conferència. Es podia ja parlar de la consolidació de l’activitat. En aquelles dates, l’àmbit gironí de la comunicació es trobava veritablement convulsionat. Feia dos dies que el propietari del Diari de Girona, Ricard Llapart, editor d’Editorial Gironina, havia presentat expedient de fallida al jutjat de guàrdia. L’empresa havia adquirit la titularitat de l’antic diari Los Sitios –després reconvertit en Diari de Girona– l’any 1984, quan el Govern de l’Estat va decidir posar a subhasta els antics diaris de Medios de Comunicación Social del Estado. Els treballadors, reunits en assemblea, varen decidir posar el cas en mans del seu advocat i expressaren la voluntat de continuar traient el diari al carrer, mentre disposessin de la matèria primera necessària. Foren dies de mobilitzacions i d’elaboració de projectes per a intentar salvar una capçalera històrica de la ciutat. Amb tot, l’amfitrió de la Conferència de la Societat, l’alcalde de Girona, estava exultant: no en va acabava d’arrasar en les eleccions municipals, deixant el principal rival polític, CiU, sota mínims històrics. A la sobretaula del dinar, Nadal rebia les felicitacions dels membres de la Societat.

El 1996 la SCC va decidir abordar directament el tema d’Internet en la Conferència de Girona. Es feia evident que, davant les transformacions arribades de la mà de les noves tecnologies, i que produïen canvis en la producció i la difusió de la informació i, per tant, en l’organització professional, s’esperava una reflexió i una anàlisi per part de la Societat. Malgrat que la Societat plantejava un tema del present, per tal d’oferir algunes claus al futur immediat, a Girona es dilucidava un problema del

Crònica gironina d'una dècada de Conferències

passat, molt lligat a la història del periodisme autòcton. El panorama de la premsa diària gironina era més esperançador que l’any anterior: el grup Premsa Ibèrica comprava el Diari de Girona i venia a solucionar la greu crisi del rotatiu gironí que l’havia dut a les portes del tancament definitiu tot just feia uns mesos. Tot i que l’empresa compradora era aliena als interessos gironins, la solució semblava l’única alternativa viable. El Diari de Girona esdevenia l’onzè diari del grup propietari, ja que Premsa Ibèrica S.A., a part de tenir vinculacions també a El 9 Nou de Vic, és propietària, entre d’altres, del Diari de Mallorca, el Diario de Ibiza, l’Informació d’Alacant, el Levante de València i El Faro de Vigo, a més de dos rotatius de Canàries.

La Conferència de l’any 1997 presentava una novetat formal. Tot i l’habitual densitat del programa, en l’edició d’aquell any es proposava una activitat paral·lela al desenvolupament propi de la jornada: una visita facultativa a una exposició. Es va aprofitar que l’Ajuntament de Begur, amb la col·laboració de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, havia portat a la Sala d’Exposicions de la Caixa l’exposició «Eduard Fiol i Marquès, periodista gràfic i artista», un recorregut per l’obra d’un significatiu protagonista de la història del periodisme català –i, sobretot, gironí– de les primeres dècades del segle XX. L’any següent aquesta activitat patiria un parèntesi, per bé que s’encetava una nova fórmula de jornada intensiva: s’havia decidit concentrar tota la programació en horari matinal. Com tota innovació, la posada en pràctica fou certament complicada. Els moderadors van tenir un protagonisme inusual, a fi i efecte de procurar fer complir els horaris establerts.

Dins l’àmbit purament gironí, i atès que hem fet anteriorment referència al Diari de Girona, remarquem que en la Conferència de 1998, i en concret a la taula rodona, que s’organitzà sota el títol «Què fan els mitjans de comunicació amb la llengua», hi participà Emili Gispert, el director de l’altre diari gironí, El Punt, que amb els 21.724 exemplars de tiratge –al costat dels 6.163 del Diari de Girona– li permetia pontificar en alguns aspectes organitzatius i estratègics, com ara el de fer un diari per edicions, «diaris locals i comarcals, que donin prioritat a la informació local i comarcal, però que puguin acabar essent competitius amb els diaris nacionals i estatals gràcies a la sindicació de recursos».

L’any 1999 va tornar a ser any d’eleccions municipals. És més, la Conferència es va celebrar en plena campanya electoral. La visita facultativa es féu al Museu del Cinema de Girona, aprofitant que en el dinar hi havia el soci d’honor de la Societat, Tomàs Malloll.

Enguany s’ha trencat amb una tradició encetada l’any 1992. La Mercè no podia acollir la convocatòria de la Societat, ja que les seves sales estaven reservades per a la realització d’altres actes. Després d’un breu període d’incertesa i dubte es proposà un local alternatiu: la Masia de la

Torre, seu de l’Institut d’Estudis Gironins. Cal dir que, si el que es tracta és de conjuminar les jornades de debat i reflexió sobre comunicació amb una certa immersió de «gironisme», no es podia haver escollit un lloc més adient. L’Institut d’Estudis Gironins és, segurament, l’entitat més representativa de la cultura gironina. Nascut l’any 1946, en un context molt poc propici per al desenvolupament de la recerca històrica d’un país que vivia ofegat sota la repressió franquista, i amb tots els condicionaments imaginables, l’Institut ha mantingut encesa la flama de la cultura gironina al llarg del temps, amb els daltabaixos propis de les entitats originades en el si de la societat civil. Després de més de cinquanta anys de deambular per la ciutat sense una seu pròpia o almenys fixa, l’Ajuntament de Girona cedia a l’Institut, per un període de 25 anys, la Masia de la Torre, situada fora muralles i amb una vista excepcional de la ciutat, atesa l’elevada situació de l’indret.

Així doncs, la primera Conferència del 2000 es celebrava el dia 3 de juny en una seu insòlita i absolutament novella, ja que fins aleshores l’edifici només havia acollit reunions de la Junta de l’Institut, però cap acte públic. El local estava en un procés de condicionament –hi mancava, per exemple, la línia telefònica– i l’accés, per als desconeixedors dels llocs més recòndits de la ciutat, era una mica complicat, com es pogué comprovar en el retard amb què va arribar l’autobús procedent de Barcelona que transportava els participants a la jornada, el qual feia una llarga estona que voltava pels carrers de Girona a la recerca d’una seu de l’Institut d’Estudis Gironins desconeguda fins i tot per la gran majoria dels habitants de la ciutat de Girona. Els adeptes a la cultura acostumen a ser molt minoritaris, i el coneixement públic d’aquesta mena d’entitats és molt inferior al coneixement, per exemple, d’un cinema, un camp de futbol o un restaurant de moda. La manca absoluta de retolació no va ajudar gens ni mica a facilitar la recerca.

Superades les angoixes provocades per l’estrena d’un nou emplaçament, l’activitat es desenvolupà amb tota normalitat. L’encant i la màgia del paisatge, i del mateix indret, van deixar un agradable regust als assistents a la Conferència, que es deleraven per retornar al mateix edifici en la convocatòria del nou segle. A la tarda es realitzà la visita guiada a les recentment inaugurades instal·lacions d’El Punt, l’antiga fàbrica La Farinera, obra dissenyada per un dels grans prohoms de l’arquitectura modernista gironina: Rafael Masó, curiosament fill del fundador i primer director de l’antic Diario de Gerona (1889-1936).

En començar a escriure aquesta crònica tenia la modesta pretensió que esdevingués un apressat balanç d’una dècada, des del punt de vista de l’entorn de les Conferències. Però, com afirma Josep M. Terricabras, «els balanços sovint no reflecteixen allò que podem anomenar “els intangibles”, és a dir, coses que han passat i que són importants, fins i tot molt valuoses, però que ni són fàcilment quantificables ni fàcilment aï-

Crònica gironina d'una dècada de Conferències

llables». I penso que, durant aquests deu anys, tan important com la jornada acadèmica ha estat el sorgiment d’infinitat «d’intangibles», fruit del contacte personal, de l’amistat, de la conversa distesa, en definitiva, de la relació humana.

Amb la màxima consideració a la resta d’activitats organitzades per la Societat, podríem convenir que el mes de juny és el mes de la Societat Catalana de Comunicació, la qual cosa ens podria aproximar a la percepció que té d’aquest mes Narcís Comadira: «em sembla que el mes més bonic és el juny perquè és el mes del triomf, no el de la simple promesa; i el del triomf incipient, lluny encara de qualsevol degradació. El dia és llarg, immens. La terra, eufòrica, pletòrica, oneja de blats madurs i sobreïx de riquesa. Els arbres han aconseguit ja del tot el to de verd que els és propi [...]. Els ocells no paren de cantar, esbojarrats ja des de la matinada. Als cors dels joves, la passió hi encén fogueres que semblen inextingibles. Als cors dels vells, hi alena una vaga esperança de renaixement. És el miracle de juny. Fa calor. Els cossos es despullen. El món sencer ens apareix fiblat d’una estranya efervescència seductora. És temps d’amor i de guerra».

Sempre s’ha dit que Girona és una ciutat de mala entrada, però de pitjor sortida. Potser això, al costat d’una confluència de voluntats, podrà fer que la Conferència Anual de la Societat Catalana de Comunicació tingui vida eterna a la ciutat de Girona.

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

La ciutat de Girona i la Societat Catalana de Comunicació

per Joaquim Nadal Farreras1 Alcalde de Girona

1. Aprofitem l’oportunitat que ens brinden aquestes pàgines per a agrair molt sincerament a la ciutat de Girona, a través del seu alcalde, Joaquim Nadal, l’hospitalitat amb què des del primer moment acolliren els membres de la Societat Catalana de Comunicació.

La ciutat de Girona i la Societat Catalana de Comunicació

Ja fa més de deu anys que la societat catalana de comunicació fa a Girona la seva trobada anual.

L’Ajuntament de Girona va acollir des de l’inici aquesta possibilitat amb entusiasme. Per a la ciutat significava una doble oportunitat; d’una banda, aproximar de forma estable a Girona la presència d’una societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans i, de l’altra, acostar la ciutat i la seva realitat canviant a un col·lectiu ampli i representatiu d’experts i professionals de la comunicació.

La Societat ha trobat un ambient tranquil i relaxat i ha pogut organitzar els seus debats sense presses ni interferències i els seus socis, reunits plegats, s’han pogut sostreure per unes hores del tragí insuportable de la quotidianitat. De tot plegat n’estem contents i en fem un balanç positiu que esperem que sigui compartit.

Per a Girona ha estat l’oportunitat de trencar barreres, d’obrir-se, de donar-se a conèixer, de sortir enfora. Hem aplicat el criteri sistemàtic de considerar que l’autopista de Girona a Barcelona ha de ser un camí d’anada i tornada i que és, des de ja fa un cert temps, el carrer major de la cultura de Catalunya.

Encara avui, malgrat que la distància és reversible, hi ha un factor psicològic que fa més llarg el trajecte de Barcelona a Girona que a l’inrevés. És i ha estat la tendència habitual.

Un dels objectius de Girona és trencar aquesta tendència i reduir la distància, eliminar les causes objectives que la creen i generar la necessitat de l’itinerari de pujada (Barcelona-Girona) sense passar de llarg i amb algun objectiu ben precís.

Fer-nos presents, fer-nos necessaris i fer-nos atractius: vet ací una filosofia que hem anat desenvolupant i que ha anat donant els seus fruits. Així i tot, som conscients del camí que encara queda per recórrer, de totes les possibilitats que encara hem d’explorar i dels esforços que hi hem d’esmerçar.

En les primeres dècades del segle, Josep M. de Sagarra va poder escriure: «Mirar les pedres de Girona des de la Vall de Sant Daniel és com olorar les entranyes d’una raça que mai no ha fet un pinyol de debò i que, si amb les dents ha atrapat la glòria, no se n’ha sabut aprofitar i de seguida ha parat la mà i ha posat les costelles pensant-se que feia una cosa molt important».

Aquesta reflexió inclosa a All i salobre (1929), que repeteix els arguments d’una reflexió anterior, conté probablement la quinta essència del conformisme gironí secular. Ara, però, sense desmentir el seu mèrit literari, voldríem poder desterrar definitivament el diagnòstic i garantir que el futur ens depararà l’empenta i les ganes suficients per a saber aprofitar les nostres oportunitats.

Em complau de compartir amb vosaltres aquest pensament i demanar-vos una activa complicitat per tal de confirmar-lo activament una mica més cada any.

La ciutat de Girona i la Societat Catalana de Comunicació

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

per Daniel E. Jones Professor de periodisme a la URL i a la UAB

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

Daniel E. Jones

Introducció1

La conformació del camp acadèmic de la comunicació a Catalunya (com al conjunt espanyol) ha estat més lenta que a la resta d’Europa i, per descomptat, que als Estats Units. La raó és comprensible si es té en compte el llarg període franquista, que no va afavorir, precisament, el desenvolupament de la recerca en aquest camp, encara que en el primer terç de segle s’haguessin publicat ja alguns textos doctrinals d’interès, sobretot en els camps de la premsa i l’opinió pública i, en menor mesura, en els de la cinematografia, la radiodifusió i la publicitat. De totes maneres, l’arrencada actual de la investigació acadèmica catalana és posterior al franquisme –particularment els anys vuitanta i noranta–, sobretot gràcies a la consolidació de les facultats de ciències de la informació i comunicació que s’han anat implantant pel país.

A causa del nombre d’institucions, persones, recursos, recerques i editors, Madrid ha estat tradicionalment el principal pol de l’Estat en el camp de la comunicació social. A títol indicatiu, s’hauria de recordar la labor desenvolupada en els darrers anys per algunes institucions clau com ara la Universidad Complutense de Madrid, FUNDESCO o l’IORTV, i per tot tipus d’instituts privats especialitzats en màrqueting de la comunicació –estudis d’audiència i inversions publicitàries–, productors d’informació comercial de valor estratègic.2

Aquesta situació ha determinat que Catalunya s’hagi trobat quasi sempre amb un cert desavantatge respecte a Madrid –encara que molt millor situada que la resta de comunitats autònomes espanyoles– per a la realització de qualsevol tipus d’estudi de caràcter empíric o aplicat que requereixi grans inversions en recursos tècnics i humans, especialment en aquells relacionats amb les noves tecnologies de la informació.

A partir de la transició política i la restauració de la Generalitat, Catalunya ha desenvolupat els seus propis mitjans de comunicació audiovisual, fruit de la seva vitalitat social i destinats també a afiançar l’autogovern i reafirmar la identitat nacional, que s’havia vist molt amenaçada durant quaranta anys de règim franquista. Per aquest i altres motius, des de finals dels anys setanta existeix un gran interès en els ambients culturals, intel·lectuals, acadèmics i polítics per consolidar un sistema comunicatiu propi –de televisió, cinema, ràdio i premsa, principalment–,

1. L’autor vol expressar el seu agraïment, pels seus comentaris i suggeriments, a la professora Maria Coromines, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

2. En aquest sentit, segons va declarar recentment Xavier Vives, director de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (CSIC), «Catalunya no és líder en la nova economia», ja que inverteix menys de l’1 % del PIB en I+D, molt lluny del que destinen a aquest concepte les regions avançades o bé Madrid, que gasta més del 2 % i té la major proporció de llocs de treball en alta tecnologia (La Vanguardia, 11 de maig de 2000).

que no depengui d’instàncies exteriors i que sobretot promogui la cultura catalana i generalitzi (i normalitzi) l’ús de la llengua pròpia.

Com ja s’ha dit, la primacia de Madrid en el maneig de recursos i definició de les polítiques de comunicació i de recerca, sumada a la necessitat de Catalunya de retrobar-se, reconèixer-se i autoafirmar-se en la seva maduresa social i cívica, han determinat en gran mesura els estudis d’aquesta especialitat que s’han anat realitzant en aquesta nació/regió en els darrers anys. Per això, de manera preferent s’han inclinat per perspectives de caràcter regional i local, en una proporció molt superior als esforços que s’han dedicat, per exemple, a l’anàlisi de la realitat espanyola, europea, americana o internacional.

En aquest article es presenta una visió panoràmica de l’evolució de la investigació en aquest camp acadèmic durant la dècada dels anys noranta i s’expliquen quins han estat els canvis ocorreguts en els actors protagonistes: les institucions –docència, documentació, recerca i revistes acadèmiques– i els teòrics de les diferents branques,3 amb especial atenció a les tesis doctorals.

1.Canvis a les institucions

1.1. Augment quantitatiu de la docència

Les institucions catalanes dedicades a l’estudi dels diferents àmbits de la comunicació social han sofert canvis importants al llarg dels anys noranta, ja que s’han consolidat i n’ha augmentat considerablement el nombre, sobretot en el cas de les institucions de docència. Al començament de la dècada només existia la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que des de 1992 ofereix tres especialitats: periodisme, comunicació audiovisual, i publicitat-relacions públiques. Però gradualment s’ha anat diversificant l’oferta docent i l’any 2000 hi ha altres universitats amb facultats també especialitzades en aquests estudis: periodisme i comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra (UPF); periodisme, comunicació audiovisual, i publicitat-relacions públiques a la Universitat Ramon Llull (URL); comunicació audiovisual a la Universitat de Barcelona (UB), i periodisme a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

Conseqüentment, com a mínim s’ha duplicat no només el nombre d’estudiants de primer, segon i tercer cicle d’aquestes especialitats, sinó que també ha augmentat considerablement el nombre de professors

3. Avaluacions anteriors sobre la investigació a Catalunya es poden trobar en els textos de GIFREU (1988), CASASÚS (1993), ESPINET, BURUNAT et al. (1993), BERRIO (1997), GINER (1997), JONES (1997), JONES-BARÓ (1997) i JONES (1998b).

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

E. Jones

dedicats a temps complet o parcial a tasques docents en les diferents branques de la comunicació social. Així mateix, molts professors –sobretot els més joves– han accedit als cursos de doctorat i alguns d’ells han obtingut el grau de doctor o estan en via de fer-ho.

Per altra banda, han continuat la seva tasca altres centres universitaris catalans dedicats a la docència en alguna de les facetes de la comunicació: fotografia i vídeo, a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (UB); història del cinema, a les Facultats de Geografia i Història de la UB, de la UAB i de la Universitat de Girona (UdG); relacions públiques, a les Escoles Universitàries de Relacions Públiques de la UB i de la UdG, i documentació (que s’ha diversificat molt) ha adquirit el rang de llicenciatura i ara s’imparteix a la UB, la UAB i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Al mateix temps, altres especialitats com ara la psicologia, la sociologia o la pedagogia de la comunicació han entrat a la universitat catalana, sobretot a les facultats d’aquestes especialitats.

Paral·lelament, en diverses facultats de ciències de la comunicació, així com en altres de les citades, es poden cursar estudis de postgrau, tant de màster –en diferents especialitats– com de doctorat, i en aquests moments existeixen a Catalunya més de tres-cents doctors en alguna de les especialitats de la comunicació social, preferentment periodisme (vegeu la taula 1).

L’oferta de màsters és en l’actualitat força abundant a la universitat catalana. Entre d’altres poden citar-se els següents: «Comunicació interactiva: telecomunicacions i multimèdia», «Comunicació empresarial i institucional», «Teoria i pràctica del documental creatiu», «Escriptura per a la televisió i el cinema» i «Comunicació i educació» (a la UAB); «Periodisme», «Direcció de comunicació en les organitzacions» i «Comunicació digital en les organitzacions» (a la UB); «Comunicació empresarial: especialitat tecnologies digitals» (a la UPF), i «Gestió d’empreses de comunicació» (a la URL).

1.2. Vicissituds en la documentació

Els anys noranta s’ha produït a Catalunya un rellançament d’antigues institucions documentals i se n’han creat de noves, encara que també se n’han tancat altres que s’havien fundat anteriorment. Quant a les biblioteques, la més important del país continua essent la de Ciències de la Comunicació de la UAB (amb més de quaranta mil volums de llibres i més de vuit-cents títols de revistes especialitzades), tot i que se n’han anat creant d’altres a les noves facultats (sobretot les de la UPF i la URL).

Altres biblioteques especialitzades han estat potenciades, com és el cas de la del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la del Centre d’Estudis

i Recursos Culturals (CERC, dependent de la Diputació de Barcelona) i la del Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport (CEOiE, de la UAB), a més d’altres gestionades per la Generalitat de Catalunya, com és el cas de la Bergnes de las Casas (especialitzada en el camp del llibre) i la Delmiro de Caralt (en el camp del cinema).

No obstant això, des de 1988 existia el Banc de Dades COMCAT, que va posar en marxa el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC, dependent de la Generalitat de Catalunya), que va tancar l’any 1997 amb més de dotze mil referències bibliogràfiques dels Països Catalans, dos mil referències sobre investigadors catalans, espanyols i iberoamericans, i un miler de referències d’institucions catalanes, espanyoles, europees i americanes. Cap altra institució ha continuat la seva tasca documental, encara que el citat CEOiE i l’Institut de la Comunicació (InCom, de la UAB) han posat en marxa els seus respectius bancs de dades especialitzats, que poden ser consultats en línia.

1.3. Diversificació de la recerca

De fet, la institució pluridisciplinària que té una trajectòria més destacada en el camp de la recerca en comunicació continua essent la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, no només pel nombre de tesis doctorals llegides (93, entre 1990 i 1999), sinó pel volum de llibres i ponències en congressos elaborats pels seus professors. Les noves facultats de Ciències Socials i de la Comunicació (UPF) i de Ciències de la Comunicació (URL) han posat en marxa amb rapidesa els seus tercers cicles i, al cap de pocs anys, ja han donat les seves primeres tesis doctorals, i altres facultats de diferents universitats (tant antigues com de nova creació) han efectuat també una labor investigadora destacada, sobretot en el camp de la historiografia, la lingüística, la pedagogia, la semiòtica o la sociologia (vegeu les taules 3 i 6). Més recentment, per al curs acadèmic 2000-2001, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha posat en marxa el seu doctorat sobre Societat de la Informació i el Coneixement, pioner a Europa.

Dins l’àmbit universitari sobresurt clarament la labor desenvolupada els anys noranta per dos centres de recerca fundats i dirigits pel professor Miquel de Moragas al si de la UAB: el CEOiE i l’InCom, que en pocs anys han portat a terme una tasca investigadora important que transcendeix les fronteres catalanes, ja que algunes d’elles s’han fet en col·laboració amb altres investigadors i institucions europees i d’arreu del món. Destaca el seu recent «Informe sobre la comunicació a Catalunya 2000», elaborat per un equip multidisciplinari, i que és un dels estudis més importants realitzats al Principat en aquest camp durant la dècada aquí analitzada. També cal parlar de l’Institut Universitari de l’Audiovi-

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

E. Jones

sual, de la UPF, dirigit pel professor Xavier Berenguer, i especialitzat sobretot en l’estudi i la promoció de les arts digitals.

Fora de la universitat, diferents entitats privades o públiques han realitzat directament investigacions en aquest camp, o bé les han promocionat. En aquest sentit, cal citar especialment durant els anys noranta la Societat Catalana de Comunicació (SCC, filial de l’Institut d’Estudis Catalans), la Fundació Jaume Bofill, el Centre d’Estudis de Planificació, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, Film Historia o el CEDIC.

Especialment, el CEDIC (1987-1997) va suposar un motor per a la recerca en comunicació a Catalunya, encarregant més d’un centenar d’estudis a professors universitaris del país, publicant més de setanta llibres i promovent els Premis a la Investigació en Comunicació de Masses. Des de 1997 existeix el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC, també adscrit a la Generalitat), que, encara que es dediqui fonamentalment a altres activitats, ha promogut i finançat algunes recerques en el camp de la comunicació, ha coeditat llibres i ha mantingut els citats premis.

1.4. Consolidació de les revistes acadèmiques

Al llarg dels anys noranta s’han anat consolidant diferents revistes acadèmiques catalanes, promogudes per institucions universitàries o bé per altres entitats públiques o privades. Les diferents revistes poden emmarcar-se perfectament dins els models internacionals, encara que, en general, no tinguin una repercussió important més enllà de les fronteres catalanes a causa sobretot de la llengua generalment utilitzada, ja que aquest tipus de revistes s’han caracteritzat per tractar temes d’interès propis del país i per defensar i promoure la llengua i la cultura catalanes.

Probablement, la de major renom i qualitat és Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, fundada l’any 1980 per l’actual Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la UAB, que en els onze números publicats els anys noranta ha comptat amb bones col·laboracions tant d’autors catalans com d’altres països, especialment llatins.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar 26 números entre 1984 i 1995 com a segona etapa de la revista Annals del Periodisme Català, on es va reflexionar preferentment sobre l’activitat periodística del país, tant des de la perspectiva professional com de la jurídica, històrica, econòmica o sociològica.

La Societat Catalana de Comunicació va fundar el 1989 la revista Periodística, que ha publicat nou números dedicats als estudis sobre teoria i història del periodisme. La mateixa entitat va posar en circulació el 1991 una altra revista acadèmica anomenada Treballs de Comunicació, que en els seus dotze números editats ha donat a conèixer les activitats

de la institució, a més dels treballs teòrics produïts pels seus membres (que han passat de 75 l’any 1990 a 115 en l’actualitat). No obstant això, altres projectes no van tenir la mateixa sort: Gazeta (1994), dedicada a la història de la premsa, i Cinematògraf (1992 i 1995), dedicada a la història del cinema, van publicar només un i dos números, respectivament.

Altres institucions privades han promogut, també, les seves revistes teòriques. L’Escola Elisava publica, des de 1986, Temes de Disseny, dedicada preferentment a qüestions de disseny gràfic, imatge corporativa, semiòtica, teoria de la comunicació i cultura de masses. Un grup de llatinoamericans i catalans ha publicat des de 1990 la revista Voces y Culturas, que en els seus quinze números editats ha analitzat els mitjans de comunicació de les dues ribes de l’Atlàntic, des d’una perspectiva sociològica i econòmica crítica. L’associació Film Historia publica des de 1991 la revista Film Historia, que acull articles acadèmics sobre història i teoria cinematogràfiques, tant de films nacionals com estrangers.

Més recentment, des de l’any 1995, l’Observatori de la Comunicació Científica, de la UPF, ha publicat setze números de Quark: Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura, dedicada a l’estudi teòric de la divulgació científica a través dels mitjans de comunicació. Des de 1996, la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL ha publicat ja vuit números de Trípodos: Llenguatge, Pensament, Comunicació, que acull articles dels professors del centre, així com col·laboracions d’altres procedències. Al mateix temps, el CAC ha editat des de 1998 sis números de Quaderns del CAC, que suposen una font important sobre aspectes legals i sociològics de la radiotelevisió a Catalunya i a la resta d’Europa.

D’altra banda, dins el camp professional ha destacat clarament la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, que des de 1989 s’ha ocupat, en un centenar de números, de tot tipus de qüestions dedicades al món professional i als mitjans de comunicació catalans. Finalment, l’any 2000 ha sorgit un nou projecte, en aquest cas privat i comercial: el de la revista Mass Media 21, que suposa una novetat editorial a Catalunya, ja que s’ocupa del seguiment i l’anàlisi del món empresarial de la comunicació al país.

2.Professionalització i difusió de la recerca

2.1. Trets generals

Des dels anys vuitanta s’ha produït una expansió important –tant qualitativa com quantitativa– dels estudis sobre comunicació, d’acord amb l’evolució política, social, econòmica i cultural del país, i amb el desenvolupament del propi sistema de comunicació. Aquest apogeu obeeix a una sèrie de causes diverses, entre les quals es poden apuntar les següents:

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

Daniel E. Jones

consolidació de les llibertats públiques, transformacions tecnològiques, aparició de nous béns i serveis mediàtics, i creixement del mercat de la comunicació, sobretot per l’aparició i multiplicació de la televisió privada i la irrupció del fenomen multimèdia. Conseqüentment, s’ha produït un major interès social per aquests temes i un augment de la demanda per part de joves interessats en dedicar-se a alguna de les especialitats de la comunicació social. De forma paral·lela, la universitat catalana (com el conjunt de l’espanyola) s’ha transformat i ha exigit al seu personal docent una major especialització i dedicació acadèmica, i li ha demanat la realització de treballs d’investigació per a poder consolidar la seva situació laboral.

Aquests fenòmens de caràcter divers i heterogeni han provocat un creixement numèric i una major professionalització per part dels investigadors catalans. Com a resultat, s’ha produït un augment del nombre de treballs de recerca de doctorat i de tesis doctorals, una proliferació de tot tipus de congressos, jornades i simposis, una major edició de llibres especialitzats i, com s’ha vist, l’aparició i consolidació d’algunes revistes acadèmiques i professionals. En la darrera dècada s’han celebrat centenars de jornades, simposis, trobades i col·loquis de caràcter acadèmic i professional. Malauradament, amb excepcions, no hi ha continuïtat, ni hi ha tampoc una gran convocatòria anual dels investigadors en aquest camp, ni a Catalunya ni al conjunt espanyol.

Existeixen diferents editorials privades que disposen de col·leccions específiques sobre comunicació social i que publiquen en total algunes dotzenes de llibres anuals, tant d’autors catalans com d’espanyols i estrangers. Entre les que publiquen bàsicament en llengua castellana s’han destacat els anys noranta Paidós, Ariel, Bosch i Gedisa i, en menor mesura, Gustavo Gili, Feed-Back Ediciones, CIMS, Icaria, Anagrama, Flor del Viento i ESRP-PPU. Lògicament, els seus llibres (sobretot els manuals professionals o els de caire teòric més general) es comercialitzen al conjunt d’Espanya i als diferents països llatinoamericans.

Però no passa el mateix entre les que publiquen especialment en català, on destaca Pòrtic –encara que també cal parlar de Llibres de l’Índex, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcanova, Dèria Editors, Edicions 62, Proa, Els Llibres de la Frontera, Columna, Rafael Dalmau Editor i la valenciana Edicions 3 i 4, entre d’altres–, que arriben amb prou feines al conjunt dels Països Catalans. Al mateix temps, diferents institucions públiques han comptat amb una producció bibliogràfica important en aquesta llengua, com ara el desaparegut CEDIC, la UAB (en col·laboració amb altres universitats), el CAC, diferents departaments de la Generalitat de Catalunya, les diputacions provincials i diversos ajuntaments (especialment el de Barcelona). Entre les institucions privades destaca sens dubte el Col·legi de Periodistes de Catalunya, a més de l’Institut d’Estudis Catalans o la Fundació Jaume Bofill.

De totes maneres, la repercussió a l’estranger de la labor desenvolupada per la investigació catalana sobre comunicació social és escassa, tant sigui en català com en castellà. Això s’adverteix en una sèrie d’indicadors, com, per exemple, que pràcticament no es tradueixen llibres d’autors catalans a d’altres llengües, que aquests dirigeixen poques investigacions internacionals i que a penes participen en aquest tipus de treball col·lectiu i, a més a més, que no publiquen gaire en revistes acadèmiques internacionals. Entre les excepcions podrien citar-se alguns autors que han publicat llibres o articles en revistes acadèmiques d’altres països, com és el cas de Josep Gifreu, Romà Gubern, Miquel de Moragas, Emili Prado, Enric Saperas i Lorenzo Vilches, entre d’altres.

2.2.

El bon ritme de les tesis doctorals

Dins la diversitat de la recerca feta durant els anys noranta a Catalunya (en diferents universitats i centres específics, realitzada a títol individual o en equips) i que ha estat difosa sobretot a través de llibres i revistes acadèmiques i també de ponències en congressos especialitzats, destaca l’elaboració de tesis doctorals llegides en diferents universitats del país. Encara avui suposen una tasca personal que significa per a l’investigador alguns anys d’estudi i treball continuat, i que dóna com a resultat un document que cal defensar davant un tribunal acadèmic d’experts en la matèria. Probablement, aquest tipus de recerca individual resulta cada vegada més difícil de portar a terme, davant uns fenòmens que són força complexos i que requereixen la concurrència d’un grup d’experts que els analitzin des de diverses perspectives científiques. Tot i així, hi ha hagut un creixement continuat del nombre de tesis doctorals al llarg de les darreres dècades, sobretot des dels anys setanta i, d’una manera especial, durant els anys vuitanta i noranta, amb un fort aug-

Taula 1. Evolució de la lectura de tesis segons períodes, 1926-1998.

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

4. Hi ha nou tesis de les quals no es coneix el sexe del seu autor. A més a més, hi ha doctors amb més d’una tesi.

E. Jones

ment tant pel que fa a Catalunya com al conjunt espanyol (Jones et al., 2000). Les tesis doctorals d’universitats catalanes han suposat aproximadament una cinquena part del total estatal, taxa que es troba per damunt de la del nombre d’habitants del Principat (vegeu la taula 1).

El sexe clarament predominant entre els investigadors acadèmics –tant de Catalunya com del conjunt espanyol– és el masculí –dos terços d’homes enfront d’un terç de dones–, i allò malgrat l’augment de la presència femenina en les carreres de ciències socials des de la dècada dels vuitanta. Dins de l’evolució de les tesis doctorals catalanes al llarg dels anys noranta s’adverteix un cert fre en la producció acadèmica cap al final de la dècada, però també s’observa el manteniment del paper de les dones, que segueixen suposant un terç del total (vegeu la taula 2).

Taula 2. Evolució de la lectura de tesis catalanes, 1990-1999.

Pel que fa a les universitats on s’han presentat els treballs acadèmics, cal dir que la UAB –sens dubte, gràcies a comptar amb la Facultat de Ciències de la Comunicació més antiga– i la UB són els llocs on s’han llegit més tesis doctorals. Per tant, la distribució de la recerca per universitats es troba encara molt desequilibrada (vegeu la taula 3).

Taula 3. Universitats de lectura, 1990-1999.

Pel que fa a les llengües, encara que s’ha evolucionat cap a la publicació de textos acadèmics escrits majoritàriament en català, hi ha una clara preeminència de la llengua castellana. Entre les llengües estrangeres es troben l’anglès, el francès i l’italià (vegeu la taula 4).

Taula 4. Llengua utilitzada, 1990-1999.

Castellà 132

A més de la història, la política i l’estructura de la comunicació, la varietat dels estudis acadèmics desenvolupats en la dècada dels noranta comprèn altres perspectives diverses, com les anàlisis de contingut, la investigació teòrica i metodològica i, també, l’aplicada al camp professional dels comunicadors socials (especialment periodistes, publicitaris i cineastes).

Entre els diferents mitjans i serveis comunicatius analitzats, destaquen, pel nombre de referències existents, els massius, com la premsa, el cinema, la televisió i la radiodifusió, a més de la documentació aplicada als processos informatius i, també, la comunicació humana, sobretot en relació als processos educatius (vegeu la taula 5).

Taula 5. Mitjans i serveis de comunicació, 1990-1999.

Premsa 35 Cinematografia 24 Comunicació humana 20 Televisió 16 Documentació 12

En relació amb les principals disciplines i especialitats científiques bàsiques d’anàlisi dels fenòmens de la comunicació, destaca –a gran dis-

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

Daniel E. Jones

tància de la resta– la historiografia,5 seguida per la lingüística, la pedagogia, la ciència política, l’economia, la semiòtica, la sociologia, la periodística i la literatura. Són quasi testimonials les aproximacions psicològiques, filosòfiques, antropològiques o estètiques (vegeu la taula 6).

Taula 6. Disciplines i especialitats científiques, 1990-1999.

Historiografia61

Lingüística37

Pedagogia31

Ciència Política27

Economia25

Semiòtica25

Sociologia25

Periodística24

Literatura20

Dret12

Ètica12

Medicina8

Psicologia6

Teoria de la Comunicació6 Tecnologia5

Antropologia4

Filosofia2

Estètica2

Finalment, pel que fa als territoris concrets6 analitzats en les diferents investigacions acadèmiques, destaquen d’una manera especial tant Catalunya com Espanya,7 seguides a gran distància per Europa, Amèrica Llatina i, en menor mesura, els Països Catalans o el Tercer Món. Són escassos, de totes maneres, els estudis sobre el panorama internacional, amb la salvetat de l’Amèrica Llatina (Jones, 2000), realitzats majoritàriament per estudiosos d’aquella regió en universitats catalanes, especialment la UAB (vegeu la taula 7).

3. Conclusions

Els assumptes tractats en aquest article permeten fer-se una idea de l’evolució de la recerca en comunicació a Catalunya els anys noranta. Es pot concloure que algunes perspectives teòriques s’han anat desenvolu-

5. Aquest fet pot indicar que, a més de voler recuperar i reconstruir el passat dels fenòmens de la comunicació del país, les investigacions es troben en una fase en la qual són difícils els estudis més actuals, sobretot de tipus sociològic, polític, econòmic o tecnològic.

6. És cert que no tots els estudis fan referència explícita a un col·lectiu específic, sobretot en obres de caràcter teòric no pròpies de disciplines com ara la historiografia, la sociologia, l’economia, el dret o la ciència política.

7. S’han inclòs en el terme «Espanya» totes aquelles tesis que fan referència al conjunt de l’Estat.

Taula 7. Territoris al quals fan referència, 1990-1999. Catalunya41 Espanya40 Europa13

Amèrica Llatina9

Països Catalans7

Tercer Món4

pant força, com ara la sociologia de la comunicació i l’opinió pública, la política i estructura de la comunicació, la història de la premsa i del cinema, la periodística, la sociosemiòtica i les anàlisis de contingut, a més de la comunicació corporativa. També estan avançant els estudis sobre l’ecologia, la salut, la dona i l’esport en relació amb el sistema de comunicació.

Però existeixen altres línies que encara es troben poc desenvolupades, com per exemple les perspectives econòmica, psicològica, estètica o antropològica; tampoc no s’han fet estudis importants sobre comunicació popular, alternativa, comunitària, urbana i rural, ni han prosperat investigacions de tipus comparatiu (entre mitjans, entre empreses, amb altres comunitats autònomes o amb altres països). A més a més, les investigacions sobre nous mitjans i serveis, així com sobre tecnologies electròniques multimèdia, són incipients, ja que les anàlisis acostumen a centrar-se preferentment en mitjans tradicionals, tant impresos com audiovisuals.

També pot concloure’s que la investigació sobre els fenòmens de la comunicació a Catalunya està especialment centrada en el sistema mediàtic. Això és així a causa dels condicionants haguts en la pròpia creació i evolució de les facultats de ciències de la informació i la comunicació, dedicades a la formació professional de comunicadors socials. Aquest fet ha afavorit, per exemple, els estudis de tipus hemerogràfic o històric i les anàlisis de contingut, d’audiències i d’efectes dels mitjans, mentre que s’han negligit altres facetes importants de la comunicació social o humana.

En resum, es pot dir que el balanç dels últims deu anys d’investigació sobre comunicació a Catalunya és força positiu –sobretot des del punt de vista quantitatiu– i que els diferents tipus d’anàlisis realitzats són plenament homologables amb els de qualsevol altre país d’Occident. Però encara queden molts àmbits i perspectives teòriques per estudiar, així com diversos períodes històrics per cobrir.

Catalunya ha canviat molt al llarg dels anys noranta. Ara ens trobem davant una societat més moderna, dinàmica, multicultural i multiètnica, més integrada dins la Unió Europea però també dins els processos de concentració econòmica i transnacionalització, amb un sistema mediàtic molt més desenvolupat i diversificat (encara que a la vegada més de-

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

Daniel E. Jones

pendent d’instàncies exteriors) i amb uns processos en curs de digitalització de tot l’entramat tecnològic del país. Cal, doncs, aprofundir en la recerca en comunicació per poder donar respostes pròpies a aquests reptes actuals i futurs de la societat catalana, que transcendeixen tot tipus de fronteres.

En aquest sentit, caldrà una major col·laboració entre els diferents departaments universitaris que estudien alguna faceta de la comunicació, per tal d’emprendre projectes comuns que suposin un avenç teòric i un trencament de barreres que són cada vegada més obsoletes. En definitiva, es tracta de promoure estudis transdisciplinaris, però també internacionals, dues línies no només necessàries sinó imprescindibles, tractantse d’un fenomen cada vegada més complex, polifacètic i global.

4. Bibliografia

BERRIO, J. [dir.] (1997). Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya: estudi crític dels principals àmbits d’investigació de la comunicació de massa. Bellaterra: UAB.

BORRAT, H. (1990). «El debat entre professionalistes i comunicòlegs». Annals del Periodisme Català [Barcelona], núm. 16 (gener-juny), p. 54-63.

CASASÚS, J. M. (1993). Periodística catalana comparada.Barcelona: Pòrtic.

ESPINET, F.; GÓMEZ MOMPART, J. L.; MARÍN, E.; TRESSERRAS, J. M. (1993). «Evolució dels estudis d’història de la premsa a Catalunya: 19391993». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura [Bellaterra], núm. 15, p. 129-148.

GIFREU, J. (1989). «La investigació de la comunicació a Catalunya: assaig de periodització». Anàlisi [Bellaterra], núm. 12 (setembre), p. 9-65.

— (1990). «La recerca en comunicació social». La recerca científica i tecnològica a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / CIRIT, p. 289-295.

GINER, S. et al. (1997). Reports de la recerca a Catalunya: les ciències socials: antropologia, ciència política, comunicació i sociologia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

JONES, D. E. [coord.] (1995). Directori espanyol d’investigació en comunicació = Directorio español de investigación en comunicación = Spanish Directory on Mass Communication Research / 1995. Barcelona: CEDIC.

— (1997). Bibliografia Catalana de la Comunicació, 1796-1996. Barcelona: CEDIC.

JONES, D. E.(1998a). «Investigación sobre comunicación en España: evolución y perspectivas». Zer: Revista de Estudios de Comunicación [Leioa], núm. 5 (novembre), p. 13-51.

— (1998b). «CEDIC: una dècada de recerca en comunicació des de Catalunya». Anàlisi [Bellaterra], núm. 22, p. 15-31.

— (2000). «Investigaciones en España sobre la comunicación iberoamericana». Comunicación y Sociedad [Guadalajara, Mèxic], Universidad de Guadalajara [en premsa].

JONES, D. E.; BARÓI QUERALT, J. (1997). «Tesis doctorals i treballs de recerca universitaris sobre comunicació als Països Catalans, 19541996: aproximació bibliomètrica». Anàlisi [Bellaterra], núm. 20, p. 157-187.

JONES, D. E.; BARÓI QUERALT, J.; LANDA, C.; ONTALBA, J. A. (2000). Investigación sobre Comunicación en España: aproximación bibliométrica a las tesis doctorales, 1926-1998. Barcelona: ComCat.

MORAGAS, M. (1990). «Delante de los negocios, detrás de los acontecimientos: nuevos problemas de la sociología de la comunicación de masas en España, 1986-1990». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad [Madrid], núm. 22 (juny-agost), p. 58-64.

— (1997). «Las ciencias de la comunicación en la ‘sociedad de la información’ ». Retos de la Sociedad de la Información. Salamanca: Universidad Pontificia de Salamanca, p. 149-156.

Investigació sobre comunicació a Catalunya als anys noranta

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

La tasca universitària: El saber d’un departament.

Detalls de l’estat de la recerca al Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB

per Gemma Larrègola

Professora titular del Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat (UAB)

La tasca universitària: El saber d'un departament

Introducció

A un departament universitari –als professors que el conformen– li recau la responsabilitat de formar elements clau per a la societat, futurs professionals que han de rendibilitzar socialment els sabers adquirits. A un departament de comunicació audiovisual i de publicitat universitari li pertoca formar elements que, a més de ser clau, estan esdevenint un eix central per a les societats desenvolupades.

Al Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona li ha pertocat també ser pioner a Catalunya en el desenvolupament d’aquesta tasca. Més de vint-i-cinc anys amb aquesta responsabilitat han fet sorgir línies de recerca sòlides que han concretat un tarannà de diàleg permanent entre la teoria i l’experimentació, i la consecució d’un cos d’estudi i formació íntegres capaços de respondre al que ha requerit i requereix la demanda social i de mercat.

Alguns noms propis

Les recerques tenen noms, més sovint el de qui les dirigeix, estimula i encapçala que no pas el del propi estudi. És un símptoma de salut investigadora, ja que suposa el reconeixement d’una línia de recerca específica, establerta i continuada, i la fiabilitat de qui la dirigeix. En aquest sentit, al Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB destaca el nom del Dr. Emili Prado. Interessat per la ràdio, la televisió i les noves tecnologies de la comunicació,1 Emili Prado és director del GRISS (Grup de Recerca en Imatge, So i Síntesi). El GRISS, avui, és l’únic grup de recerca consolidat reconegut per la Generalitat de Catalunya, adscrit al Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB.

En el seu marc s’han desenvolupat nombroses tesis doctorals i recerques finançades, com: «Gramàtica de l’expressió fonoestèsica i la representació imaginativo-visual de la veu als sistemes integrals de perfecció de la veu» i «Model acústic de credibilitat de la veu –MAC– en el marc de la gramàtica de l’expressió fonostèsica».

El grup ha cooperat amb la indústria audiovisual, subministrant-li l’anàlisi de diferents ecosistemes de comunicació, la qual cosa ha permès que els seus treballs es difonguin i emprin més enllà dels límits acadèmics, i que els seus investigadors disposin d’una plataforma d’observació. Des dels seus inicis, el GRISS va definir el camp de les noves tecnolo-

1. La concreció de les recerques en les quals treballa es fa més endavant de l’article.

gies de la comunicació com una de les àrees prioritàries d’investigació de la seva activitat científica. S’hi han dut a terme estudis sobre sistemes de televisió interactiva, programes de televisió interactiva i la confluència entre noves tecnologies i ràdio.

De fet, l’activitat del GRISS ha servit de guia en la investigació del departament sobre noves tecnologies des de la dècada dels vuitanta, la qual cosa ha permès, com es deia al I Congrés Internacional «Comunicar a l’era digital» –dirigit per Rosa Franquet i Gemma Larrègola (La Pedrera, febrer de 1999)–, «presentar la Universitat com a capdavantera d’estudi i avenç en el camp de la comunicació i dels canvis derivats per l’ús de les tecnologies digitals».

Precisament, dins aquest camp destaca també la catedràtica Rosa Franquet, membre del GRISS que, tot i que manté oberta la seva línia d’interès original sobre la història de la ràdio, està immersa en la línia d’estudi sobre el marc multimèdia i ha contribuït de forma notable a l’orientació de la recerca d’aquest departament cap a les noves tecnologies digitals, dirigint tesis i encapçalant estudis propis.

El GRISS és, a més, l’organitzador del «Màster europeu en comunicació interactiva. Telecomunicacions i multimèdia» i és el responsable organitzador del Premi Möbius Barcelona Multimedia des de 1995.

Els interessos de recerca

Les inquietuds de recerca fonamentals al Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB es vinculen als camps de la ràdio, la televisió, el cinema, la publicitat i les noves tecnologies de la comunicació.

Ràdio

Pel que fa a la ràdio, fruit de recerques individuals, destaquen treballs com: R. Franquet (2000), Història de la ràdio a Catalunya al segle XX, Barcelona, Generalitat de Catalunya; M. Delgado (1996), Història de la radio a Mallorca, 1933-1994, Palma de Mallorca, El Tall; A. Balsebre (1999), En el aire. 75 años de radio en España, Madrid, Promotora general de revistas.

I, al marge dels treballs historiogràfics, en l’àmbit radiofònic destaca la prolífica línia investigadora de Josep M. Martí, que ha treballat sobre emissores locals, programació i gestió empresarial, indústria radiofònica en general i, més en concret, la catalana i ha dirigit tesis doctorals que versen sobre aquestes qüestions. Publicacions seves són: J. M. Martí (1988), Modelos de programación radiofónica, Barcelona, Feed-back;

La tasca universitària: El saber d'un departament

Larrègola

(1996) La ràdio a Catalunya, Barcelona, CEDIC; i la més recent: (2000) De la idea a l’antena, Barcelona, Pòrtic. També destaquen els treballs de Montse Bonet dedicats als grups de comunicació, i n’és un exemple la seva tesi doctoral: (1995) «La ràdio espanyola en el context dels grups de comunicació. Evolució de la indústria radiofònica 1924-1994». El seu treball més recent és: La transformació de l’empresa radiofònica a Espanya, Barcelona, Bosch (en premsa).

Televisió

Euromonitor és un grup de recerca que treballa sobre programació televisiva, un observatori. Actualment està format per Emili Prado –director–, Matilde Delgado, Núria García i Gemma Larrègola. Euromonitor és adscrit al GRISS i va néixer l’any 1989 a demanda del Servei d’Investigació de la Televisió Pública Italiana (RAI). Analitza dues vegades l’any les polítiques editorials de 28 cadenes de cinc països europeus: Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Espanya i de 22 cadenes nordamericanes.

L’objectiu bàsic d’Euromonitor és actuar com a instrument d’anàlisi i seguiment de les estratègies de programació de les principals cadenes televisives esmentades, donant-ne una visió sistemàtica de l’evolució. Aquest observatori interpreta les estratègies editorials que duen a terme les principals cadenes europees en una actualitat de grans canvis econòmics, tecnològics i polítics, un panorama on la multiplicació de les cadenes comercials, així com el desenvolupament de nous sistemes de distribució audiovisual, han revolucionat la construcció de les graelles programàtiques i han afavorit tant la creació de noves fórmules de radiodifusió com l’increment de nous models de consum televisiu.

Amb un objectiu d’estudi tan canviant com és la programació televisiva, el valor de servei informatiu continuat propi d’Euromonitor permet acomplir un altre dels objectius d’aquest observatori: evitar la pèrdua de coneixements sobre les accions que tenen lloc en el camp televisiu i que, determinades per la pròpia essència d’aquesta indústria, es caracteritzen per una ràpida caducitat. Euromonitor té avui el valor afegit d’arxiu històric. El treball d’aquest grup de recerca constitueix un dels exemples de vinculació d’interessos entre universitat i empresa, ja que els seus informes són un material que les televisions adquireixen.

La televisió també ha estat abordada des del punt de vista de la recepció en la recerca «Disseny i validació d’una metodologia qualitativa per a l’anàlisi de les noves modalitats de relació amb la televisió i el seu consum» dirigida per Emili Pradoentre 1992 i 1995, arran de la qual ha sorgit la tesi doctoral de Núria García sobre aquest tema en relació amb el públic infantil i, a partir d’aquí, nombroses publicacions d’aquesta au-

tora sobre el mateix tema. N’és un exemple: N. García (1998), «El uso infantil de la televisión», a Fòrum Mundial de la Televisió Infantil. World Forum on Children’s Television, Comissionat de les Arts Audiovisuals de Barcelona, p. 95-100, Barcelona.

Noves tecnologies

L’avenç constant de les formes de producció comunicativa sobre l’evolució dels suports clàssics i la constant ampliació del ventall de possibilitats han estat un estímul clar de recerca. Del Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat han sorgit estudis, articles, llibres i congressos sobre molts aspectes d’aquest ampli camp. Com esmentavem a l’inici d’aquest article, tots ells són fruit d’una llarga tradició i interès pel tema. Il·lustren aquesta línia els articles d’Emili Prado de la dècada dels vuitanta sobre la ràdio digital; o la recerca codirigida per Miquel de Moragas i Emili Prado l’any 1989: «La demanda social d’informació i els “nous mitjans”. Teletext i videotext»; el màster europeu «Comunicació Interactiva: telecomunicacions i multimèdia»; el llibre de Gemma Larrègola (1998), De la televisión analógica a la televisión digital, Barcelona, Cims, i l’article d’Emili Prado i R. Franquet (1998) «Convergencia digital en el paraíso tecnológico: claroscuros de una revolución», en la revista Zer número 4.

Un resum d’aquest interès i sensibilitat envers les noves tecnologies el trobem també reflectit al llibre de Rosa Franquet i Gemma Larrègola (1999), Comunicar a l’era digital, Barcelona, Societat Catalana de Comunicació, p. 9-10: «Ens trobem davant d’un fenomen de creació de noves formes i serveis de comunicació, possibilitats per l’avenç tecnològic que ve de la mà de la digitalitat. La seva incidència social s’ha evidenciat quan els ordinadors han entrat a formar part de la infraestructura domèstica i quan Internet ha assolit un grau de penetració important entre la població. La creació de noves infraestructures, des dels satèl·lits a la fibra òptica, ha suposat un augment significatiu de la producció i la distribució dels productes audiovisuals, i la seva potencialitat s’incrementa significativament gràcies a la superació de les limitacions analògiques precedents. En aquestcontext de canvi, ens hem de preguntar què és allò que es transforma respecte a l’etapa precedent i quines són les línies mestres que es precisen per tal d’aconseguir una eficàcia social que permeti gaudir a tota la ciutadania dels avantatges tecnològics». Un seguit de preguntes i reflexions a les quals s’ha buscat resposta estant a l’aguaït des del punt de vista investigador, i amb la publicació de reflexions i conclusions i l’organització de congressos com «Comunicar a l’era digital»,del qual es farà una segona edició el 2001.

La tasca universitària: El saber d'un departament

Publicitat

Pel que fa a la recerca continuada sobre publicitat, destaca de nou el grup GRISS i Euromonitor i els seus estudis sobre estratègies publicitàries. Aquest grup, coneixedor que la publicitat televisiva cada cop és menys assimilable a la noció d’espot, estudia i manifesta els exemples de fusió entre comunicació publicitària i programació televisiva, que cada cop són més freqüents, així com la inversió dels mitjans en la promoció de la seva imatge. L’anàlisi de la concepció de programes i del flux televisiu permet detectar les noves formes de patrocini (extern o intern) així com les noves tècniques de promoció i de personalització editorial.

Dins el marc més ample del GRISS (Grup de Recerca en Imatge, So i Síntesi) –en què, com hem apuntat, s’inscriu Euromonitor– la publicitat també és un dels referents d’estudi. Noves tecnologies –en les quals aquest grup és expert– i publicitat són indissociables.

Des d’un altre punt de vista, la publicitat forma part dels objectes d’estudi preferents i continuats de la Dra. Montse Bonet. Els abordatges són fets des de la televisió i la ràdio locals, i des de les estratègies dels grans grups de comunicació a l’Estat espanyol i Catalunya.

Cinema

Són rellevants els estudis del Dr. Romà Gubern, que, a través de les seves publicacions, ens porten des de La mirada opulenta a Del bisonte a la realidadvirtual, a tall d’exemple del seu ampli ventall d’interessants escrits. També són remarcables els estudis de Casimiro Torreiro i Esteve Riambau, autors que fan un recorregut per etapes i autors de la història del cinema, des del més universal fins al més proper, com l’Escola de Cinema de Barcelona, a: E. Riambau i C. Torreiro (1993), Temps era temps, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; (1999) La escuela de Barcelona El cine de la gauche divine, Anagrama. El 1998 van publicar Guionistas en el cine español: quimeras, picaresca y pluriempleo, Filmoteca española, Cátedra; i, el 2000, Historias, palabras, imágenes. Entrevistas con guionistas del cine español contemporáneo, Ediciones Festival Alcalá de Henares.

Actualment, Esteve Riambau i Casimiro Torreiro estan immersos en la investigació «Productores i empreses de producció a Espanya», finançada pel Ministeri d’Educació i Cultura.

En la línia assagística d’anàlisi de la imatge, Josep M. Català publica l’any 1993 La violación de la mirada, premi Fundesco de 1992. I, el 1997, Elogio de la paranoia, Premi Literari de la Ciutat d’Irún. Josep M. Català i Josetxo Cerdán, interessats pel gènere documental, actualment

coordinen un mestratge sobre documental creatiu, que dirigeixen Romà Gubern i Gonzalo Herralde.

La relació entre la recerca en cinema duta a terme al departament i la indústria es palesa en fets com la participació de Cerdán al Festival de Cinema Independent, com a coordinador de la secció «los olvidados» en què cada any es tracta la figura d’un director «maleït». Aquest doctor, arran del proper centenari Buñuel, està preparant amb Luis Fernández Colorado (Universidad Autónoma de Madrid) un estudi sobre la figura de Nicolás de Urgoiti.

Recerca pluriinstitucional

Un darrer estudi a destacar és «La televisió pública a l’era digital», dirigit per Miquel de Moragas (catedràtic del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB) i Emili Prado (catedràtic del Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB). En aquest estudi, encarregat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, s’han sumat els dos equips de recerca que encapçalen aquests catedràtics; tal com es diu a la presentació del llibre, «dos equips de recerca amb una àmplia experiència en estudis internacionals comparats de televisió. El grup que dirigeix Miquel de Moragas hi ha aportat, especialment, els seus coneixements en matèria d’espais i de polítiques de comunicació, amb diverses recerques internacionals, la més recent de les quals és el llibre Televisión de proximidad en Europa (M. Moragas, C. Garitonandía i B. López, 1999). El grup que dirigeix Emili Prado hi ha aportat, especialment, els seus coneixements en matèria de noves tecnologies digitals, producció i programació de la televisió, tot això fruit de la seva experiència a Euromonitor i Usamonitor, observatoris permanents de la televisió a Europa i als Estats Units»

Aquest estudi s’ha realitzat en el marc de l’Institut de Comunicació de la UAB, InCom, que dirigeix Miquel de Moragas. L’estudi ha constituït un material bàsic per a assistir al debat sobre el futur de la televisió pública, que és a l’ordre del dia de les institucions polítiques.

La tasca universitària: El saber d'un departament

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra) per Xavier Ruiz-Collantes

Director del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (UPF)

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

El Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra agrupa el professorat de les àrees de coneixement de periodisme i de comunicació audiovisual i publicitat que exerceix la docència en aquesta Universitat. Per tant, el Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual té les responsabilitats de gestió del professorat, del tercer cicle i d’investigació, corresponents als Estudis de Periodisme i als Estudis de Comunicació Audiovisual.

La llicenciatura de periodisme va iniciar les seves activitats en el curs 1992-1993, i la llicenciatura de comunicació audiovisual començà la seva activitat docent en el curs 1993-1994. La llicenciatura de periodisme s’estructura com a estudis de segon cicle, mentre que la llicenciatura en comunicació audiovisual s’estructura com a estudis de primer i segon cicle. El Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual, com la resta de departaments de la UPF, es va constituir oficialment el 1996.

La naturalesa, l’organització i el desenvolupament del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual s’han d’entendre dins el marc que s’ha definit. En primer lloc es tracta d’un departament amb una trajectòria curta i, a més a més, és un departament on es reuneixen dues àrees de coneixement que en altres universitats corresponen a departaments diferenciats. D’altra banda, el caràcter i la dinàmica del Departament i de la tasca d’investigació que s’ha desenvolupat al seu si són íntimament lligats al caràcter específic que tenen les llicenciatures de periodisme i de comunicació audiovisual a la UPF.

El fet que el Departament abraci dues àrees de coneixement ha produït algunes conseqüències d’interès:

–Durant els primers anys d’existència del Departament hi ha hagut un esforç important de formulació d’un projecte acadèmic comú.

–S’ha produït també la creació de grups d’investigació de caràcter interdisciplinari, amb professors de les dues àrees, vinculades a un mateix grup per afinitats de tipus científic i metodològic.

–A partir del curs 1999-2000, el Departament ofereix un curs de doctorat comú –doctorat en comunicació social– on s’integren els dos itineraris diferents, periodisme i comunicació audiovisual. Fins al curs 19992000 funcionaven dos doctorats separats, un per a cada àrea de coneixement.

El fet que la vida del Departament sigui encara curta significa també que el treball desenvolupat durant aquests anys s’ha centrat en els objectius fonamentals: en primer lloc, donar suport a la consolidació dels Estudis de Periodisme i de Comunicació Audiovisual. En segon lloc, construir unes bases sòlides per al desenvolupament d’una àrea d’investigació rellevant que es pretén projectar cap al futur com una àrea de referència de primera línia.

Els Estudis de Periodisme i de Comunicació Audiovisual de la UPF s’han configurat a partir d’uns principis fonamentals específics que han fet que aquests estudis tinguin actualment un merescut prestigi dins els àmbits acadèmics i professionals. Els Estudis de Periodisme i de Comunicació Audiovisual de la UPF tenen igualment com a objectiu fonamental optimitzar els recursos acadèmics per a la formació de futurs professionals amb un alt nivell i preparats per a l’accés als diferents sectors dels mitjans de comunicació social, sectors en constant interrelació on es produeixen importants canvis i transformacions.

Els principis bàsics que dirigeixen el desenvolupament dels Estudis de Periodisme i de Comunicació Audiovisual de la UPF tenen una incidència important en la composició del cos docent del Departament. Un percentatge elevat del professorat és format per professionals de prestigi dels diferents mitjans i àmbits de la comunicació.

D’altra banda, el nombre de professors numeraris del Departament ha estat reduït fins al moment, encara que en un futur immediat augmentarà considerablement amb l’aplicació d’una nova plantilla de professorat per als diferents departaments de la UPF. El professorat numerari és el professorat de dedicació permanent, amb un perfil específicament acadèmic, que habitualment desenvolupa tasques d’investigació. Un nombre significatiu de professors associats al Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual de la UPF, amb activitats professionals de reconeguda rellevància, han dedicat també part dels seus esforços a desenvolupar tasques d’investigació i a posar les bases per al desenvolupament futur de diferents línies de recerca.

Un cop consolidats els Estudis de Periodisme i Comunicació Audiovisual al seu vessant docent, el Departament haurà de centrar-se prioritàriament en la potenciació del treball d’investigació, desenvolupant els grups de recerca que s’han engegat, configurant nous grups i, especialment, definint línies estratègiques per al futur que permetin situar la investigació de la UPF sobre comunicació en un lloc rellevant i amb un perfil específic dins el conjunt de la investigació sobre comunicació que es realitza a Catalunya i a Espanya.

Nuclis i línies d’investigació

Al llarg dels darrers anys, diferents professors lligats al Departament han anat configurant nuclis d’investigació que han desenvolupat diferents línies de treball. Cadascun d’aquests grups pot tenir formes d’organització específica i trobar-se en un estat de configuració diferent. Malgrat això, tots ells constitueixen un substrat fonamental per a la realització de projectes per al futur.

Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació

En primer lloc, existeixen alguns grups de recerca lligats a l’àrea del coneixement de periodisme. Aquests grups són els següents:

Observatori de la Comunicació Científica

L’OCC és un centre especial de recerca de la Universitat Pompeu Fabra i té per objectiu l’estudi de totes les fases del procés de comunicació social de continguts propis del món de la ciència i la tecnologia, així com l’estudi de les relacions entre ciència, periodisme i societat. L’OCC és dirigit pel professor Vladimir de Semir.

Per tal d’assolir els objectius plantejats, l’OCC desplega programes de recerca especialitzada i organitza cursos de postgrau, seminaris, conferències, edició de revistes, etc. L’OCC organitza i desenvolupa les seves activitats segons sis línies d’investigació: comunicacions de crisis; comunicació científica i representació de coneixements; periodisme especialitzat en ciència i tecnologia; avaluació de la qualitat de la informació biomèdica; estratègies i nous productes de divulgació de la ciència i la tecnologia; participació en la xarxa internacional d’estudis del discurs.

Disseny Periodístic Barcelona’ 95

Aquest és un grup de recerca dirigit pel professor Carles Pérez de Rozas, que es va fundar arran de la celebració a Barcelona, l’any 1995, del 17è congrés de la Society of Newspaper Design (SND). Aquest grup de recerca pretén estudiar els fenòmens relacionats amb el disseny periodístic i els seus avanços professionals.

Així, durant el període 1999-2000 es desenvolupa un estudi sobre la premsa diària llatinoamericana els últims vint-i-cinc anys. Aquest estudi es realitza a partir d’una mostra de portades de cinquanta diaris, i s’utilitza una enquesta qualitativa entre importants directors d’art dels principals diaris llatinoamericans.

AULAD’HISTÒRIADEL PERIODISME DIARIDE BARCELONA

L’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelonaés una unitat de recerca sobre història del periodisme constituïda el 1997 pels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona. El coordinador és el Dr. Jaume Guillamet.

Fins al moment aquesta unitat de recerca ha realitzat activitats com les següents:

–Col·loquis anuals sobre: «La premsa com a patrimoni històrico-do-

cumental» (1998); «Política hemerogràfica» (1999); «Digitalització d’hemeroteques» (2000).

–Col·laboració en treballs de recerca d’estudiants de doctorat i buidatge de col·leccions per autors.

–Exposició «Els diaris del segle XX Col·lecció Josep Bosch i Grau», en col·laboració amb El Periódico de Catalunya

En l’àmbit de la comunicació audiovisual existeixen també diversos grups que desenvolupen treballs d’investigació. Aquests grups són:

Grup de Recerca en Comunicació Audiovisual

El Grup de Recerca en Comunicació Audiovisual és un grup reconegut com a grup consolidat de recerca per la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT). Aquest grup és promogut pel Dr. Josep Gifreu i engloba professors de les àrees de comunicació audiovisual i de periodisme.

El nucli central d’aquest grup, fins al moment, és constituït per professors de l’àrea docent Teoria de la Comunicació, que pertanyen a l’àrea de coneixement de periodisme, i per professors de l’àrea docent Teoria de la Imatge, que pertanyen a l’àrea de coneixement de comunicació audiovisual i publicitat. Aquest nucli ha desenvolupat investigacions en el camp de l’anàlisi de contingut, agenda temàtica i anàlisi del discurs, dins el marc de la informació televisiva i la propaganda política. El grup va obtenir una ajuda DGICYT per a la realització d’una recerca sobre el tema «El format i l’agenda temàtica dels noticiaris televisius a Espanya», una investigació que fou dirigida pel Dr. Josep Gifreu. El 1997, aquest grup va aconseguir una ajuda DGES per a la realització d’una investigació sobre el tema «La identitat d’Espanya a través dels noticiaris televisius, entre l’Estat autonòmic i la Unió Europea». Aquesta investigació és dirigida pel Dr. Enric Saperas i es realitza en col·laboració amb professors de la Universitat de Santiago de Compostela, la Universitat de Salamanca i la Universitat de València. Amb l’ajuda del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i amb la direcció del Dr. Xavier Ruiz Collantes, s’ha realitzat també una investigació, presentada l’any 2000, sobre el tema «La imatge de Catalunya a les televisions d’àmbit estatal». D’altra banda, en col·laboració amb professors dels Estudis de Ciències Polítiques i Socials de la UPF i amb una ajuda a la recerca de la Fundació Jaume Bofill, el 1998 es va presentar una investigació sobre el tema «Comunicació política i comportament electoral a les eleccions autonòmiques de 1995 a Catalunya». Aquesta investigació va ser coordinada pel Dr. Josep Gifreu i el Dr. Francesc Pallarès. En la mateixa línia, durant l’any 2000 s’ha realitzat una investigació, també finançada per la Fun-

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

dació Jaume Bofill i coordinada pel Dr. Josep Gifreu i el Dr. Francesc Pallarès, sobre «Comunicació política i comportament electoral a les eleccions autonòmiques de 1999 a Catalunya».

Dins el Grup de Recerca en Comunicació Audiovisual funciona també un subgrup de recerca en periodística, format pels doctors Josep M. Casasús, Montserrat Quesada, Jaume Guillamet i Josep Faulí.

Grups de Recerca en Estètica del Cinema i Televisió de Qualitat

Així mateix, el 1998 es van constituir dos grups de recerca de la UPF, un en estètica del cinema i un altre en televisió de qualitat. En aquests dos grups participen professors de les àrees docents Història de l’Audiovisual, Ideació i Guionatge, Producció i Realització, Teoria de la Comunicació, i Teoria de la Imatge.

Des de 1999 s’està desenvolupant una investigació finançada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya amb l’objectiu d’analitzar el concepte de televisió de qualitat. Aquesta investigació és dirigida per la Dra. Mònica Terribas i pretén estudiar quins són els criteris que els professionals –directors de cadenes i caps de programació– de les cadenes TV3, TVE, Antena 3, Tele 5 i Canal+ utilitzen per definir la televisió de qualitat.

El grup d’investigació en televisió de qualitat fonamenta la seva existència en el fet que l’arxiu de l’INPUT de programes de televisió està dipositat a la biblioteca de la UPF. L’INPUT és una conferència internacional de televisions públiques que tracta sobre els programes de qualitat de tot el món, una trobada anual de realitzadors, productors, directors, programadors i guionistes. A la UPF s’organitza el MINIPUT, que és una versió reduïda de l’INPUT.

ARCA: Àrea de Recerca i de Creació Audiovisual

Sota el nom d’ARCA, un grup de professors de diverses àrees docents dels Estudis de Comunicació Audiovisual desenvolupen projectes de recerca i experimentació dins el camp de la creació audiovisual. ARCA realitza creacions audiovisuals que són el resultat de l’experimentació i la investigació de nous formats, ja siguin radiofònics, videogràfics o cinematogràfics.

ARCA ha realitzat produccions audiovisuals de caràcter creatiu i experimental finançades per empreses privades i institucions públiques. Així, per exemple, ha desenvolupat un nou tipus de format per a Barcelona Televisió i, per encàrrec del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, ha realitzat muntatges audiovisuals per ensenyar als estudiants de secundà-

ria a mirar la televisió, en els àmbits de la publicitat, els noticiaris i la ficció.

L’Institut Universitari de l’Audiovisual (IUA)

L’Institut Universitari de l’Audiovisual és un centre de recerca de la Universitat Pompeu Fabra dedicat a les noves tecnologies de la comunicació audiovisual. A més a més, desenvolupa activitats dins els camps de la formació, la producció i la difusió.

L’IUA ha estat dirigit des de la seva creació pel Dr. Xavier Berenguer i és lligat de manera directa al Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual, ja que gran part dels seus membres pertany a aquest Departament com a professors de l’àrea docent Noves Tecnologies, dels Estudis de Comunicació Audiovisual.

La investigació que es fa a l’IUA es centra en el desenvolupament de tecnologies digitals per a la producció audiovisual i en l’estudi dels efectes d’aquestes tecnologies en els processos de producció i recepció dels mitjans audiovisuals. Actualment la recerca s’organitza en dos grans àrees: la tecnologia musical i l’audiovisual interactiu.

El Grup de Tecnologia Musical és dirigit pel Dr. Xavier Serra i desenvolupa treballs d’investigació sobre l’anàlisi i síntesi de so dins el camp musical i d’altres aplicacions multimèdia. Aquest grup és finançat per subvencions de recerca de la Unió Europea i a través de contractes amb diverses empreses internacionals.

El Grup de Recerca en l’Audiovisual Interactiu és dirigit pel Dr. Xavier Berenguer i el Dr. Josep Blat i es centra en la recerca aplicada als següents àmbits: CD-ROM, multimèdia, Internet, webs, realitat virtual i televisió interactiva. Aquest grup desenvolupa projectes en CD-ROM, on s’ajunten l’element experimental i l’innovador dels nous llenguatges del mitjà digital. També es realitzen projectes sobre la realitat virtual com a mitjà de producció artística. En l’àmbit d’Internet i les webs existeixen en aquest moments dos grups que centren la seva investigació en el desenvolupament de noves formes i gèneres de contingut multimèdia, en el suport de la publicació de col·laboració (especialment en l’àmbit de l’ensenyament a distància) i en els diferents aspectes de la recuperació d’informació i els agents intel·ligents.

Publicacions

El Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual i els grups de recerca lligats a aquest Departament participen en les edicions de tres revistes de caràcter acadèmic: Formats, Periodística i Quark.

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

Formats

Formats/Revista de Comunicació Audiovisual és una revista editada pel Departament, els Estudis de Comunicació Audiovisual i l’Institut de l’Audiovisual. Aquesta publicació s’ha fixat com a objectiu prioritari la difusió de treballs d’investigació i d’anàlisi de la comunicació audiovisual.

Des dels àmbits on es desenvolupen les investigacions sobre la comunicació audiovisual a la UPF, Formats s’ofereix com un instrument d’intercanvi amb altres institucions universitàries i professionals orientades envers el món de l’audiovisual. Formats té tres seccions: la primera es compon d’un conjunt d’articles, la segona és una secció de documents on s’inclouen treballs d’investigació amb diferents formats i la tercera secció correspon a memòries de l’activitat d’institucions com els Estudis de Comunicació Audiovisual o l’Institut de l’Audiovisual.

Fins ara han aparegut dos números de la revista Formats. El primer el 1998, dirigit pels doctors Josep Gifreu, Xavier Berenguer i Jordi Pericot. El segon el 1999, dirigit pel Dr. Domènec Font.

La revista Formats té només existència i difusió a través d’Internet i la seva adreça electrònica és http://www.iua.upf.es/formats. Els articles d’aquesta revista són editats en tres idiomes: català, castellà i anglès.

Quark

Quark, ciència, medicina, comunicació i cultura és una publicació periòdica trimestral editada per l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) amb el patrocini de CITRAN. La direcció de Quark és a càrrec de Vladimir de Semir. L’objectiu fonamental d’aquesta publicació és promoure el debat cultural i l’intercanvi d’idees sobre les relacions entre la ciència i la societat o qualsevol de les seves aplicacions, amb una atenció especial als aspectes del seu coneixement, informació, difusió i divulgació.

Periodística

Des de 1989, la Societat Catalana de Comunicació edita la revista acadèmica Periodística. Des de l’any 1999, el Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual de la UPF participa en l’edició d’aquesta publicació, que és dirigida pel Dr. Josep M. Casasús Guri, professor d’aquest departament. Periodística és una revista que publica articles i treballs que tenen per objecte l’estudi dels fenòmens i els elements que integren l’activitat del periodisme en els diferents mitjans de comunicació.

Periodística es publica en català i es tradueixen al català els textos que no siguin redactats en llengües romàniques. Si el text és redactat en alguna llengua romànica, es publica en la llengua original.

Aldea Global

Des de 1999 el Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual participa en l’edició de la col·lecció «Aldea Global», una col·lecció on col·laboren els serveis de publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, la Universitat de València i la Universitat Pompeu Fabra. Aquesta col·lecció té un enfocament pluridisciplinari en l’univers de la comunicació i tracta diferents àmbits, gèneres i mitjans: premsa, ràdio, televisió, publicitat, noves tecnologies de la informació, etc.

Estudis de tercer cicle

Cursos de doctorat

Actualment el Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual organitza un curs de doctorat en comunicació social. Aquest curs de doctorat és bianual i el primer, sota la direcció del Dr. Jordi Pericot, s’està desenvolupant durant el bienni 1999-2001. El segon curs es realitzarà sota la direcció del Dr. Josep M. Casasús, durant el bienni 20002002.

El curs de doctorat en comunicació social té per objectiu donar als estudiants un bagatge teòric i metodològic per a desenvolupar tasques de recerca dins els diversos camps d’estudi del periodisme i la comunicació audiovisual.

Per a la realització d’aquest doctorat s’ofereixen dos itineraris diferenciats, encara que interrelacionats i amb cursos comuns. Aquests dos itineraris són Periodisme i Comunicació Audiovisual. Combinant aquests dos itineraris, apareixen quatre línies d’investigació: Teoria i processos de la comunicació social; Anàlisi del discurs i dels missatges; Noves tecnologies de la comunicació i Història dels mitjans de comunicació.

La línia de Teoria i processos de la comunicació social es centra en l’estudi multidisciplinari de la indústria de la cultura i dels components de la comunicació social: estratègies del comunicador, continguts, audiències, recepció i efectes sobre el públic.

La línia de l’Anàlisi del discurs i dels missatges es centra en l’estudi dels continguts dels missatges i dels seus significats i també dels processos d’interpretació, comprensió i lectura que desenvolupen els receptors.

La línia de les Noves tecnologies de la comunicació es centra en l’estudi de la comunicació lligada a les noves tecnologies digitals i als processos d’interacció comunicativa que generen i possibiliten.

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

La línia d’Història dels mitjans de comunicació es centra en l’estudi de l’evolució dels mitjans i dels professionals de la comunicació i en l’estudi de la història i l’estètica del relat audiovisual.

Tesis doctorals

Fins al moment, el nombre de tesis doctorals llegides és de vuit. Encara que el nombre no és molt elevat, hem de recordar que els cursos de doctorat del Departament són relativament recents i que, per tant, una quantitat considerable de tesis encara són inacabades. D’altra banda, hem de tenir en compte que fa pocs anys que han sortit les primeres promocions d’estudiants llicenciats en periodisme i en comunicació audiovisual. Això fa que sigui més difícil que aquests estudiants hagin tingut el temps suficient per a realitzar els seus estudis de doctorat i acabar les seves tesis.

Fins ara, les vuit tesis de doctorat llegides al Departament corresponen a professors dels Estudis de Periodisme i de Comunicació Audiovisual. De les vuit tesis, cinc corresponen a comunicació audiovisual i tres a periodisme, amb un predomini de tesis dedicades a la història i la teoria del cinema; encara que també hi ha tesis sobre l’ètica periodística, els processos de producció de la notícia o la relació entre art i noves tecnologies de la comunicació.

En tot cas, en aquests moments hi ha 42 projectes de tesis doctorals inscrits al Departament i per tant es preveu que en un futur pròxim el nombre de lectures de tesis doctorals començarà a ser més alt.

Màsters i cursos de postgrau

Quant als màsters i als cursos de postgrau, les àrees lligades al Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual desenvolupen a través de l’IDEC la següent oferta:

–Màster en arts digitals. Es un màster organitzat per l’IUA, l’IDEC i Phonos Fundació Privada. Aquest programa ofereix estudis sobre l’audiovisual i l’ús de la tecnologia digital.

–Màster en documental de creació. Aquest màster té com a objectiu formar realitzadors i productors dins el camp del documental.

–Màster en comunicació empresarial. Aquest màster forma els professionals que han de desenvolupar i liderar la comunicació d’empreses i organitzacions

–Màster en comunicació científica. El programa d’aquest màster aborda coneixements del món de la investigació científica, la seva trans-

missió als professionals i a la societat i l’anàlisi dels problemes que planteja aquesta transmissió.

–Màster en telecomunicacions de l’empresa. Aquest màster té com a objectiu formar gestors en el vessant tecnològic i empresarial.

–Màster en animació.

S’ofereixen a més a més els següents diplomes i cursos de postgrau:

–Diplomes de postgrau en comunicació científica, en comunicació mèdica i en comunicació empresarial.

–Diploma de postgrau en comunicació i tecnologies digitals.

–Diploma de postgrau en direcció d’organització i sistemes d’informació.

–Diploma de postgrau en reportatge de televisió.

–Diploma de postgrau en hipermèdia i telemàtica.

–Diploma de postgrau en direcció i gestió d’institucions, empreses i plataformes culturals.

–Diploma de postgrau en eines i idees per a la interactivitat a Internet.

–Diploma de postgrau en animació per ordinador orientat a la realització de curtmetratges.

–Diploma de postgrau en animació tradicional.

–Curs de postgrau en comunicació científica de risc i de crisi.

–Curs de postgrau en comunicació persuassiva.

Projectes de futur

La Universitat Pompeu Fabra projecta crear un Centre Universitari de la Comunicació que s’ubicarà a l’actual Estació de França de Barcelona. Aquest centre serà compost de quatre àrees: ensenyament, producció, recerca i espai urbà.

En aquest centre s’inclouran els estudis de comunicació de la UPF, definits tant des del vessant dels continguts i els llenguatges, com des del vessant de les noves tecnologies. Així, al centre de l’Estació de França, s’ubicaran els Estudis de Comunicació Audiovisual, els Estudis de Periodisme, els Estudis d’Enginyeria en Informàtica especialitzada en Comunicació i els Estudis d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes.

Un dels objectius de la creació d’aquest nou Centre Universitari de la

Pompeu Fabra)

Audiovisual (Universitat

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació

Comunicació és el de potenciar el desenvolupament de la investigació i la innovació en el camp de la comunicació, emprant recursos i coneixements que provenen de diferents àmbits i tradicions acadèmiques. Es tracta de situar el nou Centre de la Comunicació de la UPF dins les tendències del nou món de la comunicació, per tal que la creació de continguts i usos dels llenguatges vagi a l’una amb el desenvolupament i la innovació en les noves tecnologies de la comunicació. Aquest plantejament incideix directament sobre el projecte de l’àrea d’investigació del nou Centre de la Comunicació.

Dins aquest marc es poden potenciar àrees i unitats de recerca que ja funcionen en l’actualitat, com l’Institut Universitari de l’Audiovisual (IUA), l’Àrea de Recerca i Creació Audiovisual (ARCA), l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) o el Grup de Disseny Periodístic Barcelona ‘95.

A més a més, en el camp tecnològic es preveu la creació d’un Centre de Tecnologia de la Comunicació Digital. Aquest centre s’ocuparà bàsicament de la recerca en els aspectes estrictament tecnològics lligats al problemes de la comunicació i dels continguts.

També es considera la creació d’una Unitat de Recerca en Estratègies d’Imatge i Comunicació. Aquesta unitat es centrarà en l’estudi de les estratègies per a la creació d’identitats simbòliques d’elements com productes, serveis, marques, corporacions, institucions públiques, partits polítics, etc. Aquesta unitat treballarà des d’una perspectiva multidisciplinària, fonamentalment en àmbits com el disseny, la publicitat, el màrqueting, la propaganda política i les relacions públiques.

D’altra banda, s’establiran relacions per al desenvolupament de projectes conjunts amb altres centres i unitats d’investigació que ja desenvolupen, o desenvoluparan, activitats en el marc de la UPF:

–L’Institut Universitari de Lingüística aplicada (IULA)treballa en recerca fonamental i en la elaboració d’eines i recursos relacionats amb les aplicacions del llenguatge. Desenvolupa la investigació científica i tècnica dirigida a la resolució de tot tipus de problemes lingüístics i de comunicació.

–L’Observatori de Neologia és un projecte d’investigació que pretén analitzar el fenomen de l’aparició de paraules noves a través de l’observatori de la premsa d’àmplia difusió, tant en castellà com en català. Aquest observatori és estretament vinculat a l’IULA.

–Una altra línia de recerca es desenvoluparà a partir de la col·laboració amb un futur Institut de Recerca i Desenvolupament en Disseny. Aquest institut serà lligat a l’Escola de Disseny Elisava, centre adscrit a la UPF, i s’estructurarà en tres unitats d’investigació: Unitat d’economia i disseny; Unitat d’ecologia i disseny; i Unitat de noves tecnologies i disseny.

En el camp dels estudis de postgrau, s’hauran de potenciar les línies ja començades, que han estat exposades anteriorment; línies que s’han d’ampliar a partir dels següents àmbits temàtics: guionatge; conceptualització de nous formats; direcció cinematogràfica; documental i reportatge periodístic; creació de noves imatges; curtmetratges digitals; animació en 3D i 2D; efectes digitals i postproducció; muntatge i edició; producció; gestió cultural, i programació cultural.

Dins el nou Centre de la Comunicació, una de les àrees fonamentals haurà de ser l’àrea de producció. Això significa que s’han de crear unitats de producció de diferents tipus de productes propis dels sectors de la comunicació. El caràcter específic dels treballs de producció desenvolupats en un marc universitari es defineix per una relació directa amb la investigació i pel seu caràcter experimental. Per això serà necessària una política de convenis de col·laboració entre les unitats de recerca i de producció, i el sector privat de l’empresa i la indústria.

Dintre les diferents possibilitats de producció i desenvolupament de productes de comunicació, els sectors que s’haurien de potenciar prioritàriament són: creació de portals i de seus web; disseny de nous formats audiovisuals; interfícies; publicitat on-line; intel·ligència artificial; animació i cine digital; sistemes experts en comunicació i creació assistida.

Com s’ha indicat, durant els pocs anys d’existència del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual, els esforços s’han centrat en la consolidació de l’activitat docent en els Estudis de Periodisme i de Comunicació Audiovisual. Però a més a més s’ha realitzat una activitat investigadora apreciable, especialment dirigida a posar les bases per a un desenvolupament posterior a través de projectes rellevants i amb un perfil específic.

La missió fonamental de la investigació sobre comunicació a la UPF ha de ser la contribució a la innovació. La tasca de recerca desenvolupada a la universitat no s’ha d’entendre solament com un treball de descripció i explicació o interpretació de la realitat dels diferents àmbits de la comunicació, sinó que ha de tenir una incidència directa en el futur d’aquesta realitat, aportant propostes de desenvolupament i idees originals que contribueixin a obrir nous horitzons.

Tot això suposa assumir la responsabilitat de contribuir a definir el futur de la comunicació en els seus diferents àmbits i nivells. La investigació universitària en el camp de la comunicació ha de tenir major protagonisme i ha de donar un salt passant d’una posició d’espectador qualificat a una posició d’actor que té la capacitat d’incidir en la configuració del futur. Assumir aquest paper protagonista en la configuració del futur significa produir un coneixement que sigui operatiu per al desenvolupament de noves iniciatives en els diferents nivells del camp de la

Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació

comunicació; iniciatives que donin suport a la presa de decisions en processos que poden anar des de la gestió de noves polítiques de comunicació fins al disseny de nous formats per a programes de televisió o de portals d’Internet.

Com hem indicat, la recerca sobre comunicació a la UPF haurà de definir un perfil específic que es caracteritzi pel valor de la innovació. En funció d’aquest objectiu s’han de considerar tres decisions estratègiques rellevants:

–En primer lloc s’ha de potenciar, en la major mesura possible, la col·laboració de grups d’investigació que treballin en diferents àmbits i disciplines. No es tracta solament de relacionar ciències properes com l’antropologia, la psicologia i la semiòtica, per exemple, sinó de posar en comú coneixements sobre tradicions tècniques i científiques diferenciades que van més enllà dels àmbits específics del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual. Així, grups d’investigació propis del Departament, com els que es dediquen per exemple a l’anàlisi dels missatges audiovisuals, a la sociologia de la comunicació o a l’estudi de la comunicació científica, poden treballar conjuntament, en funció d’uns objectius concrets, amb altres grups que treballin en camps com l’enginyeria informàtica, la lingüística i les ciències cognitives o el disseny gràfic.

– En aquests moments, amb tota seguretat, els projectes més innovadors sorgeixen als espais d’intersecció entre diferents disciplines i àmbits científics. D’altra banda, aquesta organització de grups de recerca en funció d’objectius concrets i compartits és segurament la forma més productiva d’optimitzar els recursos personals i materials de què disposa la UPF.

–En segon lloc, s’ha de potenciar la cultura del projecte en l’àmbit de la recerca. Habitualment, a les nostres universitats hi ha una dissociació important entre la investigació i la producció, de tal manera que ambdós àmbits no entren gairebé en relació i pertanyen a camps separats que, generalment, es distingeixen com el camp de la teoria i el camp de la pràctica. D’una banda, acostumen a desenvolupar-se treballs d’investigació i anàlisi tancats en si mateixos, els resultats dels quals es materialitzen en algun tipus de publicació, però que no tenen una aplicació concreta o més o menys directa sobre polítiques, sistemes o productes de comunicació. Tanmateix, existeix una pràctica professional de elaboració de sistemes o productes de comunicació, pràctica que és objecte de docència a les nostres universitats i que es desenvolupa segons mètodes professionals ja establerts o mitjançant actuacions creatives i imaginatives de caràcter més o menys intuïtiu. Potenciar la cultura del projecte significa conjuminar investigació i producció segons el principi de la innovació. Significa plantejar el disseny de nous sistemes i productes

de comunicació fonamentant el procés en treballs de recerca i anàlisi que permetin respondre a preguntes fonamentals, preguntes amb respostes que orientin la presa de decisions per a una configuració òptima del sistema o producte que es dissenya. En aquest mateix sentit s’ha de potenciar que els grups d’investigació s’organitzin com a laboratoris d’experimentació.

–En tercer lloc, una política de recerca orientada envers la innovació hauria de plantejar un alt nivell de col·laboració i compromís amb empreses dels diferents sectors de la indústria de la comunicació. Això significa realitzar investigacions bàsiques i aplicades, emprant estratègies de desenvolupament i innovació en els diferents sectors de la comunicació, i prendre un paper actiu en les línies per al futur sobre les quals s’estan orientant aquests sectors.

Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

La tasca universitària: Informe del Departament de Periodisme i de Comunicació

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

La televisió pública a l’era digital

per Miquel de Moragas Spà

Catedràtic del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació i director de l’Institut de la Comunicació (InCom) de la UAB.

La televisió pública a l'era digital

Aquest estudi és fruit de l’encàrrec que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va fer ara fa dos anys als catedràtics de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Miquel de Moragas i Emili Prado. En aquell moment, el CAC va considerar d’especial importància el tractament del debat al voltant de la televisió pública i la reflexió sobre els criteris bàsics per a una reforma del sistema audiovisual públic.

El CAC també va considerar molt oportú que, en el marc d’aquesta recerca, es poguessin organitzar unes jornades obertes al públic. Així, el passat 14 d’abril de 1999, i amb la col·laboració de l’Institut de la Comunicació (InCom) de la UAB i la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, el CAC va organitzar unes jornades sobre «El futur de la televisió pública: les claus del debat». En aquestes jornades van participar, a més dels directors de la recerca, experts del Quebec i dels cinc estats més grans de la UE (Alemanya, Espanya, França, Itàlia i Regne Unit), així com responsables de RTVE i la CCRTV. Algunes d’aquestes aportacions es van publicar en el número 5 de la revista Quaderns del CAC.

Avui, després del debat sobre l’audiovisual que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el passat mes de desembre, l’estudi «La televisió pública a l’era digital» arriba en un moment molt oportú, ja que pot contribuir a documentar àmpliament els temes que s’han d’abordar en les lleis que s’estan discutint al Parlament de Catalunya sobre la reforma del CAC i de la CCRTV i la Llei General de l’Audiovisual.

Finalment, hem d’apuntar en aquesta nota introductòria que l’equip d’investigació i de documentació ha estat integrat pels següents professors de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB: Gemma Larrègola, Bernat López, Núria García, Matilde Delgado, Carles Llorens, Laura Bergés i Belén Monclús. Gemma Larrègola ha estat la responsable de la coordinació general i de l’edició final.

Objectius i característiques de l’estudi

Aquest és un estudi de polítiques de comunicació comparades, d’abast europeu, sobre la situació actual i les perspectives futures de la televisió pública a l’era digital. S’hi defensa la vigència del servei públic de televisió a l’era digital, però es fa una valoració crítica del model actual i se’n reclama la reforma en profunditat, per a adaptar-lo al nou panorama digital caracteritzat per la multiplicació d’ofertes i la concentració de la producció de comunicació. Més que proposar fórmules legislatives concretes, l’estudipretén aportar l’aparell teòric necessari per a documentar el debat i facilitar la presa de decisions que permetin afrontar la reforma del model audiovisual.

Criteris bàsics per a una reforma del sistema audiovisual públic

Al nostre entendre, els criteris fonamentals per a una reforma del sistema públic audiovisual poden resumir-se en els següents punts:

1. Redefinir la missió de la televisió pública (política, social, econòmica i cultural) en el nou context de la comunicació a l’era digital.

2. Especificar aquesta missió en un contracte programa.

3. Dotar la televisió pública d’un finançament sostenible (que en el cas de l’Estat espanyol requereix un pas previ: la liquidació del deute), que faci possible el compliment d’aquesta missió.

4. Dotar-la d’una autoritat independent, professional i no partidista, que vetlli pel compliment d’aquella missió sota la tutela del Parlament.

Conclusions: identificar lògiques, donar informació

Les principals conclusions extretes del llarg informe volen identificar i sintetitzar els aspectes més importants de cada un dels capítols, pensant, especialment, en funció d’una política de comunicació. D’acord amb l’objectiu general del llibre, en aquestes conclusions no es pretén formular propostes legislatives detallades o recomanacions concretes, sinó, sobretot, identificar lògiques, donar informació i facilitar l’aparell teòric necessari per a poder elaborar –amb coneixement de causa–aquestes propostes i fórmules concretes. Volem, per tant, que les conclusions siguin útils per als responsables polítics que han de fer, i pactar, les lleis i les polítiques corresponents, però també per al debat social i periodístic que s’ha de fer sobre aquestes lleis i pactes, tan necessaris i tan importants per al futur de la nostra societat.

1. Justificació i valor de la televisió pública a l’era digital

L’era digital reclama una «nova frontera», un nou rol als serveis públics de televisió, ara integrats en el sistema, més global, dels serveis públics de comunicació.

TELEVISIÓPÚBLICA, PLURALISMEIEQUILIBRIDELSISTEMADECOMUNICACIONS

Les transformacions de l’era digital representen grans oportunitats per al desenvolupament de la comunicació, però també representen nous riscs de concentració i de desequilibri, amb múltiples possibles disfuncions. Molts d’aquests desequilibris s’han de resoldre en el marc de

La televisió pública a l'era digital

la regulació general dels sistemes de comunicació públics i privats, tots ells «serveis públics». Però, en aquest nou context, la iniciativa pública té un paper i una responsabilitat especial: fer –i preveure per al futur–tot allò que sigui necessari per al desenvolupament democràtic i per al benestar social, i que no quedaria cobert per les iniciatives regulades únicament pel mercat.

A començaments de l’any 2000 disposem ja de suficient experiència per a poder avaluar els resultats polítics i culturals de la ruptura a Europa dels monopolis televisius i de la privatització de la televisió, i posteriorment de les telecomunicacions. Als anys vuitanta s’afirmava la necessitat i la conveniència de la privatització com una garantia de pluralitat, és a dir, contra els monopolis. Dues dècades més tard, els arguments tornen a repetir-se, però ara a favor de la conveniència de legitimar uns serveis públics de comunicació que garanteixin aquesta pluralitat contra els oligopolis, en el marc d’uns espais públics per a la cohesió social i per a la participació democràtica.

En un sistema competitiu i obert, les televisions públiques han de ser la garantia d’un sistema de comunicació per a tothom, han d’evitar l’existència d’un sistema de veus limitat, i han de fer de contrapès al gran procés de concentració que determina la nova convergència entre els sectors financers, les telecomunicacions i els mass mèdia.

TELEVISIÓPÚBLICA, MERCATIBÉNSSOCIALS

La nostra anàlisi posa de manifest l’existència de funcions i missions de la televisió que no són rendibles des del punt de vista de la lògica del mercat, però que ho són, i molt, des del punt de vista de la democràcia, dels interessos socials i de les funcions dinamitzadores de la indústria cultural. És cert que alguns serveis socials, com per exemple la salut i l’educació, han esdevingut també activitats rendibles, o encara molt rendibles, per a la iniciativa comercial, però en aquests casos no és menys cert que la iniciativa pública es converteix en l’única garantia d’una societat de la informació –o de la salut– per a tothom en totes les especialitats.

L’anàlisi de l’actual sistema audiovisual posa en evidència tres arguments centrals a favor dels sistemes públics de televisió:

1. El lliure mercat no garanteix suficientment les funcions polítiques, socials i culturals que corresponen a la televisió en les democràcies modernes.

2. No existeix garantia d’una estricta correspondència entre els espais delimitats pel mercat audiovisual i les «comunitats» (lingüístiques, culturals, nacionals, etc.).

3. No queda garantida la igualtat efectiva d’oportunitats en l’accés als serveis i béns culturals derivats de les innovacions tecnològiques

LADEFENSADELATELEVISIÓPÚBLICACONDICIONADAPELCOMPLIMENT

DELASEVAMISSIÓ

La defensa de la televisió pública a l’era digital ha de basar-se en el compliment de la seva missió (política, social, econòmica i cultural). Però aquesta missió no pot ser interpretada aïlladament sinó en un conjunt format per quatre pilars: la missió, el finançament, el control d’una autoritatindependent i la supervisió parlamentària. El finançament, que serà extraordinari, no pot justificar-se sense la prèvia acceptació de la missió, i aquesta ha de ser autoritzada i verificada per una autoritat independent, tot això sota la supervisió del Parlament, font de l’autoritat i última referència democràtica de les polítiques de comunicació. En conclusió, pot dir-se que a l’era digital hi ha necessitat de televisió pública, però això únicament si, de forma prèvia, s’hi ha definit una missió específica de comunicació.

2. Obsolescència del model de televisió pública a Espanya i a Catalunya

El debat sobre el sistema de l’audiovisual a Espanya i a Catalunya posa de manifest una paradoxa: tothom afirma estar d’acord en l’obsolescència del model legislatiu actual i, molt especialment, del model que regeix la televisió pública des de l’any 1980 (Estatut Jurídic de la Ràdio i la Televisió), però van passant els anys, i també les legislatures, sense que es pugui arribar a cap acord per tal de modificar aquest model.

La principal conclusió és que cal un gran pacte (d’Estat) per a aconseguir una legislació global que integri els sectors públics i privats, els mass mèdia i les telecomunicacions en una política global de desenvolupament econòmic i social de les comunicacions. Però, en aquest punt, els objectius i els calendaris no són coincidents.

LAINDEFINICIÓDELMODELPERJUDICALATELEVISIÓPÚBLICA

Hem de preguntar-nos, doncs, a qui beneficia i a qui perjudica més aquesta situació d’indefinició. La nostra resposta és que a qui perjudica més és al sector públic. Cal tenir en compte que ens trobem en una situació de forta pugna per l’hegemonia de la comunicació i que aquesta lluita afavoreix els grups que tenen dues principals capacitats estratègiques: la de la concentració i la penetració en uns mercats cada dia més

La televisió pública a l'era digital

internacionals, i la de la planificació de les activitats, a mig i a llarg termini, en un context de canvis accelerats.

La lentitud en la presa de decisions estratègiques, la indefinició dels àmbits d’actuació, sectorials i territorials, i les dificultats per a fer una planificació econòmica a llarg termini són greus rèmores que perjudiquen els serveis públics de televisió en el seu procés d’adaptació a les noves condicions del mercat mundial de les comunicacions. A qui més perjudica l’endarreriment en la redefinició del model és a la televisió pública.

LESCLAUSDELMODELAUDIOVISUALAREFORMAR

El primer repte del nou model consisteix en considerar la televisió com una part del nou marc més global de la comunicació a l’era digital. Aquest procés implica considerar, almenys, els següents temes generals i majors:

1. Política de producció de continguts.

2. Política de distribució (territorial, satèl·lit i Internet) dels senyals.

3. Política de desenvolupament de les noves ofertes i serveis de comunicació.

4. Autoritat de l’hipersector, ampliant les competències de les autoritats independents actuals per a afrontar la globalitat dels nous processos.

5. Política de servei universal per a les telecomunicacions, la qual cosa significa presència obligatòria i gratuïta dels serveis públics de comunicació en els paquets bàsics de les ofertes multicanal.

Aquest procés també implicarà una revisió específica del model de televisió pública, considerant, almenys, els següents temes majors:

1. Obligació d’establir una missió i un contracte programa específics.

2. Política de finançament estable.

3. Nous camps d’actuació, amb diversificació de canals i de serveis de comunicació.

4. Nova política de producció, que consideri tant l’externalització com la venda de producció pròpia a tercers.

5. Nova forma d’autoritat, gestió i control.

6. Nova forma de cooperació entre els diversos àmbits de les televi-

sions i els serveis públics d’informació (àmbits català, estatal ieuropeu).

UNMODELFLEXIBLE, PERQUÈESTEMENUNAETAPADETRANSFORMACIONS

Donades les condicions de transformació tecnològica i econòmica que vivim, aquest nou model no es pot pas imaginar com si hagués de ser persempre, sinó que ha de ser flexible i adaptable a les noves condicions. Per això, precisament, és tan important definir també un nou model d’autoritat de l’audiovisual, amb competències per a aplicar les normes, però també per a interpretar les transformacions i orientar el debat i l’adaptació legislativa d’aquest model amb l’agilitat que reclama la celeritat de les transformacions.

UNARELECTURAAUTONÒMICADELMODELDETELEVISIÓ

Les noves experiències demostren la importància de la descentralització per al desenvolupament de les comunicacions. A l’era denominada global es fa més evident que mai la importància dels àmbits de proximitat per al desenvolupament de la societat de la informació. L’evolució d’Internet en l’àmbit local o la vitalitat de les televisions de proximitat són exemples destacats d’aquestes noves condicions de la comunicació.

Però aquestes potencialitats no acabaran d’actualitzar-se sense el suport d’una política de comunicació que doni continuïtat a aquest procés en un entorn tan competitiu com és el de les comunicacions. Tot això s’ha de considerar com un factor extremament important i positiu per a la política de comunicació de països de dimensions reduïdes com Catalunya. Per això ara és oportú, i necessari, fer una relectura autonòmica d’unes competències en comunicació que varen ser negociades políticament fa mes de 25 anys, a l’era broadcasting, per adaptar-les a les noves possibilitats i exigències de l’era digital.

La primera reforma a considerar seria la de les restriccions centralistes del model de televisió i de telecomunicacions vigent a Espanya, fet des d’una òptica políticament centralista, però amb l’argument de l’escassetat tècnica de canals de comunicació. En vigílies d’una desregulació de facto dels fluxos de comunicació via Internet, tenen menys sentit que mai les restriccions legislatives que pateixen els fluxos de comunicació a Catalunya (cap a dins i cap a fora). La política de comunicació de Catalunya hauria de poder beneficiar-se d’un doble procés: el de desregulació de les competències de l’Estat i el de l’increment de competències d’autoregulació del seu propi sistema.

Pel que fa als aspectes a desregular, podem esmentar dos casos: la su-

La televisió pública a l'era digital

pressió dels límits a la difusió dels programes de la televisió pública fora del seu territori estricte (Llei dels tercers canals) i la supressió dels impediments a la legislació autonòmica sobre la presència de la iniciativa privada dins el seu territori (Llei de televisió privada). Pel que fa a l’increment de competències d’autoregulació, podem esmentar dos casos emblemàtics: el de la regulació de la pròpia televisió pública i el de la regulació de la televisió local, un dels sectors que s’han vist més perjudicats per la manca de competències, i que sempre va a remolc de les decisions d’una política d’Estat molt poc interessada en un sector històricament molt dinàmic.

3. El finançament

Decantar-se per una opció de televisió pública competitiva, que ha d’expandir la seva activitat cap a nous fronts i suports, significa afirmar la necessitat de sanejar-la i dotar-la d’un sistema de finançament estable i proporcional a les missions que se li encomanen. Per això, cal un pacte d’Estat que, partint del reconeixement de la necessitat de la televisió pública a l’era digital, documentada abastament en aquest treball, respecti el caràcter mixt del sistema audiovisual i, alhora, garanteixi el finançament de les televisions públiques.

Aquest pacte hauria d’incloure, com a pas previ, l’absorció del deute de totes les televisions públiques per part de l’Estat,que en el seu dia va substituir l’aportació directa a càrrec dels pressupostos per deute avalat pel propi Estat. Només amb el sanejament dels seus comptes les televisions públiques podran acarar la nova etapa plena de desafiaments.

UNFINANÇAMENTD’ORIGENCOMPOST

El sistema de finançament més adequat per a la nova situació és el compost, format per una base àmplia de finançament procedent dels pressupostos públics, la publicitat i els ingressos procedents de les activitats comercials i industrials. Per a obtenir la part de finançament procedent dels pressupostos públics, en aquesta nova etapa històrica ésdel tot inviable recórrer al cànon. El cànon, a part de moltes dificultats administratives i de competències, és una modalitat obsoleta i difícilment adaptable al nou escenari tecnològic. La fusió de les funcions dels ordinadors i la televisió comportarà dificultats insalvables per a identificar els equips sobre els que s’ha d’aplicar el cànon.

Per això és molt més adient preveure una partida dels pressupostos de l’administració corresponent. No cal descartar, però, la recaptació d’impostos finals sobre el consum de comunicació de pagament com a fórmula per a constituir l’aportació pública al pressupost d’aquestes televisions. El volum de l’aportació de l’administració s’hauria de fixar a

partir de l’establiment d’un contracte programa i la posterior valoració econòmica de la seva execució. La comptabilitat analítica permetrà comprovar que la destinació d’aquests recursos va a cobrir les missions establertes en el contracte programa, i destriar-los dels destinats a les activitats d’índole comercial, que hauran d’autofinançar-se.

La publicitat hauria de tenir un rol més limitat en el sistema de finançament de la televisió pública del que ha tingut fins ara i, per tant, haurien d’establir-se nous límits a la saturació, així com noves normes més restrictives per a la inserció de publicitat dins els programes, respectant així les obres audiovisuals. El pressupost es complementarà amb els recursos obtinguts pel conjunt d’activitats comercials i industrials, inclosa la venda de programes, el merchandising o els canals de pagament que es puguin oferir.

4. Els continguts i la programació. El repte de la qualitat

La programació televisiva és cada cop més semblant arreu, independentment de la titularitat pública o privada de l’estació que l’emet, del tipus de suport que la difon, del país i, fins i tot, del continent. Com hem pogut demostrar, l’homogeneïtat és el tret més remarcable del comportament programàtic de la televisió en condicions de concurrència. Aquesta homogeneïtat es reflecteix en la reducció del nombre de gèneres programats, però també en una tendència generalitzada a l’«espectacularització» que dilueix les fronteres entre el gèneres. Tot acaba essent un espectacle on les emocions estan per sobre de les accions, tenyint així l’oferta televisiva de groc i rosa.

En aquest context, l’oferta de la televisió pública tendeix sovint a assemblar-se massa a la de la televisió privada. Tot i així, hem pogut constatar diferències tant en l’ordre quantitatiu com en el qualitatiu. La televisió pública conserva una diversitat encara més elevada en la seva oferta i dóna una major importància a la informació. Però és evident que la tendència homogeneïtzadora és consubstancial a la lògica del mercat i de la competència, i la televisió pública enrep també els influxos.

PERUNATELEVISIÓPÚBLICACOMPETITIVAIDEQUALITAT

Hi ha dos possibles grans concepcions de televisió pública. Una que li atorga un rol subsidiari en el sistema audiovisual, una televisió que ofereix aquells programes que la televisió privada no fa perquè interessen a poca gent o perquè són massa cars. L’altra que li atorga un rol protagonista, amb una programació per al públic en general, i que li garanteix una quota de penetració àmplia, permetent-li complir amb un ampli ventall d’ objectius com a servei públic.

La televisió pública a l'era digital

Aquí ens alineem amb aquesta segonaconcepció de televisió pública competitiva, però també capaç de compaginar la qualitat de la programació amb la quantitat d’audiència. En aquest sentit és necessària una televisió pública generalista, no només perquè intenta oferir programes destinats a un públic heterogeni, sinó també perquè cultiva tots els gèneres i satisfà els interessos de les minories.

LAQUALITATEXIGIBLE

El tret característic de la televisió pública ha de ser la qualitat. Per qualitat entenem un tractament informatiu orientat per criteris professionals que donin suport al pluralisme polític, social i cultural, tot establint els mecanismes i la garantia d’independència. Però per qualitat també entenem la preservació de parcel·les informatives fora de la influència de la conversió en espectacle, subministrant informació contextual, significativa i indispensable per formar-se un criteri sobre les temàtiques que afecten l’evolució de la societat.

També és qualitat l’elaboració de programes d’anàlisi de temes complexos fent-los comprensibles per al conjunt de la població no especialista, o l’experimentació de fórmules modernes i innovadores de tractament informatiu que aconsegueixin el màxim interès i el màxim nombre d’oients sense desvirtuar els continguts. Considerem també qualitat l’oferta de determinades emissions d’interès sectorial, com els programes sobre activitat parlamentària, les campanyes electorals, el debat, l’educació, la cultura, l’art, el folklore o els programes sobre minories.

I qualitat és també crear les condicions necessàries per a afavorir la creativitat: programar propostes innovadores en períodes de màxima audiència, donar l’oportunitat d’aparició a nous formats, i mantenir-los en antena el temps suficient per a permetre l’adaptació del gust de l’audiència a la novetat.

Per a complir aquestes funcions la televisió pública disposa, generalment, de dues cadenes. La primera, de vocació més competitiva, pot incloure les opcions més generalistes de programació, responent, però, a les exigències generals que estem plantejant per a la televisió pública. La segona pot actuar com a complement de la primera, però assumint una dosi més alta de risc en la creativitat i en la programació.

TELEVISIÓPÚBLICAINOUSCANALSTEMÀTICS

Però, en el nou context tecnològic, la televisió pública pot superar aquests límits i trobar noves oportunitats per a complir amb els seus objectius programàtics. L’escenari multicanal, afavorit per la digitalització,

multiplica l’oferta de productes audiovisuals. Però la multiplicació de canals i la diversitat no es corresponen automàticament. I, encara que fos així, no ho seria per a tothom si es considera que la major part de la nova oferta de canals és d’abonament. Hi ha, doncs, bones raons per a justificar la necessitat que la televisió pública s’involucri en la generació de programes per a l’oferta multicanal.

En primer lloc, cal garantir la igualtat d’oportunitats d’accés als béns culturals de tots els ciutadans, no només dels que ho poden pagar. Es tracta de respondre al principi d’accés universal. En segon lloc, cal identificar els segments d’interès que no queden coberts amb l’oferta general i que permetrien garantir la diversitat. Tota aquesta oferta de canals públics (generalistes o temàtics) s’ha de difondre en obert i ha de formar part dels paquets bàsics de qualsevol dispositiu d’oferta multicanal. Entre els canals temàtics que podrien ser prioritaris per a les televisions públiques proposem considerar:

– Canal Patrimoni audiovisual (podria utilitzar l’ampli estoc dels ens públics).

–

Canal Esports (podria aprofitar els excedents de programació derivats dels drets de les grans emissions comprades per les televisions públiques, i hi incloure l’esport local i les pràctiques esportives minoritàries).

– Canal Parlament (per a retransmissions directes des del Parlament i programes sobre l’activitat parlamentària).

– Canal Educatiu (programes de formació no reglada).

– Informació (notícies).

– Canal Cultural (patrimoni, creació artística i musical).

– Canal Interculturalitat (propostes d’interculturalitat; liderar un canal intercultural de difusió europea o mediterrània, en col·laboració amb altres televisions públiques).

– Canal Divulgació tecnològica (popularització de l’univers de les tecnologies de la informació).

– Canal Entorn (medi ambient, salut, qualitat de vida).

CANALSD’ABONAMENT

Donada la complexitat industrial del negoci del sector audiovisual, no sembla adequat privar l’empresa pública d’aprofitar-se de les oportunitats de col·laboració que existeixen en la seva activitat. Per aquesta raó, hom no hauria de sostreure les televisions públiques de la possibilitat de

La televisió pública a l'era digital

gestionar canals d’abonament, i fins i tot de pagament per visió, sempre que això quedi establert i regulat en el seu contracte programa. Aquestes activitats podrien ser gestionades directament o també indirectament, per joint ventures amb altres empreses del sector, com ja ha començat a fer la BBC.

La televisió pública ha d’aplicar a tots els fronts d’activitat els principis de qualitat que hem assenyalat, per la qual cosa ha de promoure l’experimentació mitjançant la creació de departaments de R+D (Recerca i Desenvolupament) que generin formats i elaborin projectes d’innovació programàtica, directament o en col·laboració amb els productors independents i la Universitat.

5. La política de producció de les televisions públiques

La multiplicació de canals, que sembla no conèixer límits a l’era digital, suposa la ruptura i la fragmentació de les grans audiències, la qual cosa afectarà cada cop més la capacitat de la televisió pública d’actuar com a eix vertebrador, com a instrument de producció del consens i de reproducció cultural; en definitiva, disminuirà de forma sensible la seva capacitat de representar la identitat. Ja hem dit que la ruptura de les fronteres en l’estadi actual de la transformació tecnològica és un fet consumat. No és impossible d’establir emissions dirigides a un territori determinat, però és impossible tancar aquest territori a l’entrada d’altres emissions.

Si acceptem que del consum de la comunicació es deriven conseqüències per a la identitat cultural, acceptarem també la importància del consum de productes nacionals per a la salut identitària. Però els mecanismes per a aconseguir-ho no poden ser de caire coercitiu. Així doncs, per exemple, la política de quotes de difusió de producció nacional per a les televisions públiques o per a les privades ubicades en un territori no són efectives perquè l’usuari pot accedir sense límits a d’altres ofertes extramuros

PROMOURELAFORMACIÓDELTEIXITINDUSTRIAL

A l’era digital la prioritat es desplaça cap a la producció. El ciutadans que poden accedir a un ampli repertori de productes audiovisuals només triaran el contacte amb els de producció nacional si són gratificants. Únicament l’existència de programes de qualitat i competitius, portadors de valors culturals i marques identitàries, permetrà a la televisió pública complir amb les seves finalitats com a instrument de dinamització cultural i social. Aquest rol el pot desenvolupar directament, per brindar la seva oferta multiplicada, o indirectament promovent el teixit industrial.

En el nou context digital, la responsabilitat de defensa de les identitats nacionals i culturals no es pot limitar a uns quants emissors. Cal el concurs del conjunt de la indústria. Només l’existència d’una indústria audiovisual sòlida podrà garantir el subministrament d’un repertori ampli i variat de productes competitius per a satisfer la demanda. Per això, una nova funció fonamental per a la televisió pública és la de motor de la indústria audiovisual. En aquest sentit, l’externalització d’una part de la producció de les televisions públiques ha contribuït a la consolidació d’un entramat industrial audiovisual a la Unió Europea i a les nacions i estats que la componen. Però les mancances de l’externalització, tal com s’ha dut a terme fins ara, són evidents perquè, sovint, l’entramat productiu ha mantingut una relació subsidiària amb la televisió pública. Ha actuat pensant més en l’obtenció de beneficis a curt termini, com a contraprestació als seu serveis professionals, que en una estratègia de consolidació empresarial que li permetés d’actuar com a peça independent a la indústria audiovisual.

NOVESFUNCIONSESTRATÈGIQUESENELCAMPDELAPRODUCCIÓ

En un dels apartats de l’estudi hem assenyalat les dificultats de consolidar una indústria audiovisual competitiva. Per tal d’aconseguir aquest objectiu de forma més efectiva que en el passat, caldria establir noves estratègies que ajudessin a trencar el cercle viciós que s’ha creat: les productores independents pràcticament es limiten a realitzar programes d’encàrrec, sense arriscar-se financerament, amb la qual cosa no obtenen els drets d’explotació de les seves produccions; així resulta impossible capitalitzar-se i, per tant, no poden arriscar-se autònomament en nous projectes i depenen dels nous encàrrecs de les empreses televisives.

Entre les seves funcions de servei, la televisió pública hauria de promoure les iniciatives, seleccionar les de més qualitat i rigor empresarial, fer una certa transferència del seu «saber fer» en producció, i compartir els drets de les escales de comercialització diferentsde l’emissió pròpia (sales, videoclub, PPV, canals d’abonament i vendes al mercat exterior). Tot això a canvi d’un dret preferent d’adquisició, al preu del mercat, de la primera producció autònoma d’aquella productora independent.

Aquesta seria una contribució a la consolidació d’una indústria audiovisual competitiva amb capacitat de subministrament de la producció que demanden els canals disponibles a l’era digital i que es planteja conquerir mercats exteriors amb possibilitats d’èxit. En definitiva, la televisió pública assumiria una certa funció de capital de risc per promoure l’eclosió del talent creatiu que és a la base de la indústria dels continguts audiovisuals i de les empreses que els han de produir.

La televisió pública a l'era digital

Tot i la importància que ha de tenir la televisió pública a l’era digital com a motor de la indústria audiovisual, aquesta funció és tan complexa i el camí a recórrer tan llarg que no es pot descarregar sobre ella tota la responsabilitat. La consolidació de l’entramat industrial audiovisual depèn també del compromís de les institucions i molt particularment de les polítiques europees de suport a les indústries culturals en general i a l’audiovisual en particular.

6. Necessitat de redefinir la missió

DELSGRANSPRINCIPISALCONTRACTEPROGRAMA

A diferència del que ha succeït a d’altres països europeus, a l’Estat espanyol les televisions públiques no han rebut de forma prou explícita l’encàrrec de la seva missió com a «servei públic». Els grans principis enunciats a la legislació, tots ells grandiloqüents i lloables, no han tingut la necessària concreció. Per això, la definició d’una missió específica i la consegüent elaboració d’un contracte programa s’han convertit en una de les peces clau de la reforma del sistema audiovisual que ara es reclama.

Per a avançar en aquesta direcció podem seguir la pauta establerta per diverses declaracions de la Unió Europea, especialment del seu Parlament, en la línia del que va establir ja fa uns anys (1993) la Unió Europea de Radiodifusió (UER) en enumerar l’especificitat del servei públic audiovisual: «una programació per a tothom, un servei de base generalista amb ampliacions temàtiques; un fòrum per al debat democràtic; lliure accés del públic als principals esdeveniments; una referència en matèria de qualitat; una abundant producció original i un esperit innovador; una vitrina cultural; una contribució al reforç de la identitat europea, així com als seus valors socials i culturals: un motor de la investigació i del desenvolupament tecnològic».

TELEVISIÓDEMINORIESOTELEVISIÓDEMAJORIES: UNFALSDILEMAAL’ERADIGITAL

Fins ara el debat sobre la legitimitat de la televisió pública s’ha centrat massa sovint en un dilema que sembla superat: televisió per a majories o televisió per a minories?, a l’europea o a l’americana? Ara, però, el debat no pot quedar reduït a una alternativa tan simple com «model de majories i competitiu» o «model de minories, subsidiari i marginal», sinó que ha de referir-se a la seva síntesi o complementarietat. En realitat, el debat s’ha de referir a una missió més complexa que inclou, simultàniament, la qüestió de l’èxit d’audiència i el compliment de les funcions encomanades.

L’atenció particular en l’èxit d’audiències ha fet perdre credibilitat i ha

paralitzat la reforma de les televisions públiques, però la renúncia a la competitivitat acabaria significant la renuncia al conjunt de les seves funcions. Tan injustificat seria voler reduir la televisió pública a fer el «que no volen fer les privades», com limitar-la a fer «només allò que ja fan les privades».

MÚLTIPLESFUNCIONSDELATELEVISIÓPÚBLICA

Definir la missió vol dir definir quines són les funcions que corresponen a la televisió pública, com a televisió i com a servei públic. I això avui passa per considerar les funcions històriques més «convencionals», les noves funcions d’un sistema audiovisual en transformació i ara, més recentment, les noves funcions de l’era digital i d’Internet. A l’estudi hem proposat de forma indicativa una primera pauta temàtica per a identificar les funcions que corresponen a aquesta missió i que podem resumir de la següent manera:

–Funció de garanties democràtiques (especialment defensa del pluralisme).

–Funció política d’estímul a la participació ciutadana.

–Funció cultural.

–Funció identitària.

–Funció de qualitat de la programació i dels continguts.

–Funció educativa.

–Funció social i de benestar social.

–Funció d’equilibri territorial.

–Funció econòmica i de desenvolupament.

–Funció de motor de la indústria audiovisual.

–Funció d’innovació i experimentació creatives.

–Funció humanística i moralitzadora.

–Funció divulgadora i socialitzadora del coneixement.

LESNOVESFUNCIONSDELATELEVISIÓPÚBLICAAL’ERADIGITAL

A aquestes funcions, més convencionals, caldrà afegir a partir d’ara unes altres funcions derivades de les noves circumstàncies determinades per la transformació tecnològica i per la globalització pròpia de la societat de la informació. Entre aquestes caldria destacar:

La televisió pública a l'era digital

–Funció estratègica de desenvolupament de les comunicacions.

–Funció de garantia de l’accés universal, per a tothom.

–Funció de producció de la informació socialment necessària.

–Funció de guia i mediació davant la multiplicitat de l’oferta d’informació.

–Funció d’equilibri i de fre als nous oligopolis en comunicació i telecomunicacions.

–Funció de motor del sistema públic d’informació a l’era digital.

–Funció de motor dels processos de convergència entre el sector de la comunicació i altres sectors socials (cultura, educació, salut, benestar social, etc.).

LAPRODUCCIÓDECONTINGUTSPERATOTHOM

De tot aquest conjunt de noves funcions voldríem destacar, per la seva importància, un canvi essencial: el nou paper fonamental de la producció de continguts en el sistema de comunicació. La prioritat del sistema de comunicació actual, caracteritzat per la multitud d’ofertes i canals de comunicació, ja no es troba en la difusió (dret, llicències, permisos per a emetre, etc.) sinó en la producció de continguts i en l’emmagatzematge d’aquesta informació, preparada per a un accés directe dels usuaris.

Una societat de la informació per a tothom només es podrà construir amb una nova política de producció de continguts per a tothom, la qual cosa vol dir una política de producció de continguts «per a totes les necessitats socials». És en aquest sentit que els sistemes públics d’informació han de representar una alternativa a la lògica comercial del «pagament per visió» i a la societat de la «comunicació d’abonament». Darrere aquesta nova lògica mercantil s’amaga un aspecte clau: la producció d’informació per encàrrec. Si l’única lògica que acabés imposant-se a la societat de la informació fos la lògica comercial només disposaríem d’aquelles informacions prèviament finançades o comercialment rendibles, i aquesta lògica no coincideix sempre amb les necessitats socials.

És per això que la nova i principal funció dels serveis públics d’informació haurà de ser la producció de continguts d’accés per a tothom i per a totes les necessitats socials bàsiques.

LIDERATGEDELATELEVISIÓPÚBLICAALASOCIETATDELAINFORMACIÓ

A partir d’ara, la responsabilitat d’aquesta producció de continguts per a tothom serà una responsabilitat de totes les institucions públiques

i privades que, gràcies a les noves tecnologies, tenen la possibilitat de crear els seus propis sistemes d’informació. Totes les institucions, i especialment les institucions de caràcter públic, siguin o no mass mèdia, tenen ara la possibilitat –i la responsabilitat– d’explotar els recursos de la digitalització per produir, emmagatzemar i distribuir la informació. No obstant això, el lideratge d’aquest procés encara haurà de correspondre als grans mèdia o institucions de comunicació, que són les que estan més especialment preparades per a aquesta funció de producció i distribució d’informació.

Com ha començat a fer la BBC, les televisions públiques han de tenir un paper destacat i de lideratge en aquests processos i això molt especialment en els petits països, com és el cas de Catalunya, que no disposen d’una indústria cultural i de comunicació competitiva a escala internacional.

7. Necessitat de coordinació i cooperació entre els diversos nivells dels sistemes de televisió pública

Una de les principals característiques del sistema de comunicació modern és el procés de concentració i la formació de grans oligopolis d’influència mundial. Davant aquesta situació contrasta la manca de coordinació i de col·laboració entre els diversos sistemes públics de comunicació a Europa. Aquesta és, possiblement, una de les principals assignatures pendents –i no sembla pas la més difícil d’aprovar– de la tímida i insuficient política de comunicació de la Unió Europea.

COORDINACIÓDELESTELEVISIONSPÚBLIQUESIPOLÍTICADECOMUNICACIÓDE

LA UNIÓ EUROPEA

La creació d’una gran televisió pública europea s’ha demostrat inviable. D’altra banda, experiències com la d’Euronews, tot i ser positives, han tingut una influència limitada, sense que es pugui parlar pròpiament de la creació d’un espai audiovisual europeu. Aquestes experiències demostren que el futur d’aquest espai audiovisual passa sobretot per una coordinació que tendeixi a la federació de les seves cadenes públiques de televisió, a tots els seus nivells: europeu, estatal, nacional, regional i local.

Per això sembla necessari pensar en una refundació de la Unió Europea de Radiodifusió (UER)1 o en la creació d’un nou organisme similar a

1. Actualment formen part de la UER televisions públiques europees, i no únicament de la UE, algunes televisions de països mediterranis, i també algunes cadenes privades (o privatitzades) fundadores de l’organisme, com és el cas de la Cadena SER espanyola i de la televisió privada francesa TF1, i en canvi no hi són, per exemple, les cadenes públiques autonòmiques.

La televisió pública a l'era digital

escala de la Unió Europea, per tal de poder assumir la coordinació dels diversos serveis públics de ràdio i televisió. Les tasques a assumir per aquest nou organisme o federació tindrien el seu aspecte més emblemàtic en l’adquisició de drets de transmissió i de programes. Exemples d’aquesta estratègia serien, inqüestionablement, la compra de drets dels grans esdeveniments esportius, com és el cas dels Jocs Olímpics o de la Champions League del futbol, però també l’adquisició de films en el mercat mundial i europeu. D’altra banda, aquest organisme o federació de les televisions públiques europees hauria d’aprofitar tota l’experiència acumulada pel programa MEDIA, pel que fa a les formes de producció, difusió, distribució, aprenentatge i recerca.

COORDINACIÓDINSELSESTATSMEMBRES

Aquest procés de col·laboració hauria de tenir la seva correspondència a les polítiques de comunicació dels respectius estats membres, promovent la cooperació entre les televisions públiques d’àmbit estatal, nacional, autonòmic, regional i local. Aquest és, d’alguna manera, el cas emblemàtic i positiu de la Federació d’Organismes de Ràdio i de Televisió Autonòmics (FORTA), que ha permès a les televisions autonòmiques de l’Estat espanyol fer front a la competitivitat del sector privat, però també a la competitivitat que els planteja la televisió pública estatal.

Aquesta proposta de coordinació no vol pas dir que s’hagi d’eliminar tota forma de competitivitat entre les diverses televisions públiques que actuen en una mateixa comunitat, però sí que vol dir que els límits d’aquesta competitivitat haurien de quedar establerts en les respectives missions i contractes programa. Caldria evitar, en tot cas, que aquesta política de coordinació acabés perjudicant les televisions més dèbils del sector públic, és a dir, les televisions de proximitat.

El nou model de sistema audiovisual per a Catalunya, en concret, hauria de proposar les formes de col·laboració entre la televisió autonòmica (CCRTV) i la televisió estatal (RTVE) i, més que això, hauria de proposar una col·laboració d’aquestes televisions amb les televisions locals de caràcter públic, distribuint-se les funcions de servei públic, intercanviant experiències, col·laborant amb el teixit industrial en la producció de programes, etc. Les televisions públiques hauran d’entendre que en les noves condicions de concentració i de competitivitat del sistema audiovisual a l’era digital és necessari superar una primera fase que podríem qualificar de «competitivitat “primària”», per a passar a una nova fase de complementarietat cooperativa, sota la tutela de la nova autoritat audiovisual que ara es reclama.

8. Reformar i redefinir l’autoritat de l’audiovisual i la direcció de la televisió pública

No hi ha dubte que una de les peces clau del nou model de televisió, adaptat a les exigències de la democràcia en la nova societat de la informació, és la definició i constitució d’una autoritat audiovisual independent. Aquesta és, també, una qüestió clau si es vol recuperar la credibilitat del servei públic de televisió. Més amunt, a la primera conclusió, dèiem que la defensa de la televisió pública, a més de fer referència a la missió i al finançament, ha de basar-se en l’existència d’una autoritat independent, tot això sota la supervisió del Parlament. Sense aquesta autoritat i supervisió, la televisió pública no obtindrà la credibilitat necessària per a reclamar el finançament que requereix per tal de fer-se un lloc en l’actual sistema mixt i competitiu de la comunicació.

Per a definir aquesta autoritat hi ha, evidentment, diverses fórmules i procediments que aquí no detallarem; no obstant això, podem concloure amb alguns punts bàsics sobre les seves competències i composició.

LESCOMPETÈNCIESDEL’AUTORITATDEL’AUDIOVISUAL

Les competències de l’autoritat de l’audiovisual, almenys potencialment, es poden plantejar a quatre nivells principals:

1. Autoritat general sobre el sistema audiovisual, incloses les televisions públiques i les televisions privades, amb diverses fórmules i competències possibles.

2. Autoritat específica sobre el sistema públic de televisió: els actuals Consells d’Administració.

3. Autoritat sobre els aspectes culturals i comunicatius (distribució de continguts) de les telecomunicacions.

4. Autoritat «guia» sobre el futur dels sistemes públics d’informació en la societat de la informació.

D’aquesta identificació de competències no n’hauríem de concloure la conveniència d’un sol organisme o «d’una única autoritat de l’audiovisual», però sí que en podríem concloure la conveniència de constituir la «principal» o «més alta autoritat de l’audiovisual», pensada no solament per a resoldre els problemes d’avui, o d’ahir, sinó també per a resoldre els problemes que ja es veuen a venir en el futur. Aquesta «més alta autoritat de l’audiovisual» hauria d’estar en condicions d’intervenir, de forma gradual i per etapes, en tots i cada un dels quatre punts mencionats, sempre sota la supervisió d’una comissió parlamentària ad hoc, que no s’hauria de limitar al «control» de la ràdio i la televisió pública, sinó que s’hauria de convertir en una nova comissió parlamentària de

La televisió pública a l'era digital

les polítiques de comunicació a l’era digital. No es proposa una única autoritat per a tots els sectors i àmbits audiovisuals, sinó, això sí, una jerarquia d’autoritats que els reforci, evitant una dispersió que els restaria eficàcia i credibilitat.

LESCOMPETÈNCIESDELA «MÉSALTAAUTORITATDEL’AUDIOVISUAL»: EL CONSELLDEL’AUDIOVISUAL

L’etapa de transformacions que vivim aconsella procedir per etapes, deixant, però, ben obertes les possibilitats d’adaptació a les novetats que es succeiran acceleradament. És en aquests context, i amb aquestes condicions, que podem identificar les següents competències d’aplicació més immediata per a la «més alta autoritat de l’audiovisual», que, seguint la tradició iniciada a França i continuada a Catalunya, es pot denominar «Consell de l’Audiovisual»:

–Supervisió dels continguts i estructura de la programació de tot el sector audiovisual (públic i privat), exercint el que s’ha denominat «funció policia» de control del compliment de les normatives vigents, incloses les d’abast europeu.

–Garantia del pluralisme, aplicat a tota la programació i estructura del sistema televisiu.

–Aplicació de sancions pels incompliments.

–Atorgament i seguiment de llicències, i aprovació de les renovacions.

–Arbitratge sobre la coordinació dels diversos sectors de la televisió pública.

–Informació sobre les propostes de regulació del sector, d’iniciativa parlamentària o presentades pel govern.

–Funció de previsió i prospectiva, proposant canvis legislatius.

–Funció de guia ètica i social sobre els continguts i la programació de les televisions públiques i privades.

L’AUTORITATAUDIOVISUALILADIRECCIÓDELATELEVISIÓPÚBLICA

El marc de competència de l’autoritat audiovisual planteja finalment una qüestió clau, de solució no gens fàcil: quina ha de ser la relació del Consell de l’Audiovisual amb la gestió, direcció i missió de la televisió pública? Analitzats els pros i els contres, considerem convenient apuntar dues grans línies conclusives: el Consell de l’Audiovisual, com la «més alta autoritat de l’audiovisual», hauria de tenir àmplies competències

sobre la televisió pública, però això sense negar l’existència d’una autoritat específica i independent de la televisió pública, que, com en el cas del Consell de l’Audiovisual, seria nomenada pel Parlament.

Per a interpretar aquesta proposta caldrà delimitar els respectius àmbits de competències. Podem començar per preguntar-nos fins a on han d’arribar les competències del Consell de l’Audiovisual sobre la televisió pública, més enllà d’allò que li és comú amb la televisió privada. Una proposta de màxims podria incloure –com succeeix en el cas de França–la competència del Consell de l’Audiovisual de nomenar el director general de l’organisme corresponent de la televisió pública. Diverses opinions recollides en aquesta investigació indiquen que aquesta possibilitat tindria el defecte de concentrar excessivament el poder en una mateixa i única autoritat i podria qüestionar la funció reguladora d’un Consell de l’Audiovisual que ha de tenir competències sobre la televisió pública i sobre la televisió privada.

Un segon nivell de competències –el que aquí considerem més adequat– és el que podria tenir el Consell de l’Audiovisual sobre la missió i el contracte programa de la televisió pública. És cert que el contracte programa depèn directament d’una decisió que només pot ser parlamentària: l’aprovació dels pressupostos. Però, en canvi, el Consell no hauria d’estar al marge de la definició de la missió i de la supervisió del compliment del contracte programa d’acord amb aquella missió. En tot cas, la delimitació de les competències del Consell de l’Audiovisual sobre la televisió pública s’haurà de considerar una peça clau de l’organització del sistema audiovisual, i per tant el Consell haurà de ser dotat d’una autoritat independent i capaç de regular el procés d’adaptació del sistema audiovisual a la nova era digital.

COMPOSICIÓ, PERFILINOMENAMENTDELSMEMBRESDEL CONSELLDE

L’AUDIOVISUAL

Tan important com les funcions del Consell de l’Audiovisual és la composició, característiques i formes de nomenament dels seus membres, si és que es vol que guanyi credibilitat democràtica per la seva independència i capacitat tècnica. En un sistema democràtic, l’origen de la legitimitat del nomenament dels membres d’un organisme d’aquesta naturalesa ha de correspondre al Parlament. Ara bé, les formes concretes d’aquest nomenament han d’afrontar un gran repte: fer compatible el fet que els seus membres siguin «nomenats» amb el fet que siguin «independents». L’experiència demostra que la condició de ser «expert» en la matèria és necessària però no suficient, sobretot quan predomina la fórmula i el criteri de quotes partidistes; aleshores els nomenats tendeixen més a ser representants del grups que els han proposat, que a ser

La televisió pública a l'era digital

membres independents que representen a tot el Parlament que els ha elegit per majories qualificades.

Per això sembla interessant una fórmula ja experimentada al Congrés dels Estats Units amb els coneguts hearings o audiències. Qui aspira a un càrrec ha de demostrar la seva idoneïtat en una audiència pública en la qual pot ser interrogat sobre els diferents aspectes de la seva competència i de les seves propostes. Aquesta fórmula podria seguir els següents passos: el president del Parlament proposaria un candidat per a presidir el Consell de l’Audiovisual. El candidat presentaria els seus mèrits, el programa d’actuació i l’equip amb el qual hauria de desenvolupar-lo, sempre format per persones que poguessin acreditar la seva competència. El Parlament examinaria els diferents aspectes i, fins hi tot, podria demanar la compareixença de diferents membres de l’equip proposat per tal d’interrogar-los sobre els diferents aspectes del programa, de la seva competència tècnica i de les seves possibles incompatibilitats. Finalitzats aquests tràmits es procediria a la votació per al nomenament del candidat, el qual hauria d’obtenir una majoria qualificada. Si no obtingués finalment aquesta majoria hauria d’iniciar-se novament el procés.

Idealment, i al nostre entendre, la composició d’aquest Consell hauria d’incorporar persones amb tres principals perfils complementaris:

– Experts en el sistema audiovisual, per a interpretar les seves lògiques.

– Avaluadors, amb competència i capacitat per a avaluar el compliment de les normatives.

– Intèrprets socials, per a aportar el punt de vista dels grups i interessos socials implicats en els processos d’informació.

En qualsevol cas, els membres del Consell estarien condicionats per fortes incompatibilitats, serien elegits per majoria qualificada i el seu mandat sempre hauria de ser superior al de la legislatura, buscant-ne així la màxima independència i eficàcia.

AUTORITATIGESTIÓDELATELEVISIÓPÚBLICA

Són ja nombroses, quasi unànimes, les veus que reclamen una nova fórmula per al govern de la televisió pública a Espanya i a Catalunya, i la reforma de la normativa vigent en aquesta direcció. Aquestes veus reclamen, bàsicament, tres coses: que la direcció de les televisions públiques es desvinculi dels governs de torn, que la composició dels consells d’administració es «despartiditzi» i que es produeixin les reformes necessàries per tal que aquests consells es converteixin en organismes tèc-

nicament preparats per a dirigir un holding d’empreses cada dia més complex.

A diferència del que correspondria al Consell de l’Audiovisual, el govern de la televisió pública ha de reforçar les seves competències més estrictament professionals i de gestió, sense oblidar els compromisos bàsics de caràcter cultural, ideològic i social implícits en la seva missió. Per això es proposa per a la composició ideal d’aquests Consells d’Administració la incorporació de tres perfils complementaris principals:

– Experts en el sistema audiovisual, per a interpretar les seves lògiques.

– Gestors del complex sistema industrial que avui representa la televisió.

– Professionals amb experiència en la producció de continguts i en la selecció i difusió de la informació.

Segons el nostre criteri, aquests Consells d’Administració no haurien de ser l’últim referent en la definició de la missió i del contracte programa de la televisió pública, sinó el seu executor o, en tot cas, qui hauria de presentar les seves propostes al Consell de l’Audiovisual. Pel que fa a la forma i procediment d’elecció, cal destacar, de nou, les contradiccions i efectes negatius detectats en el sistema vigent –que semblen difícils de superar– del repartiment de quotes previ a les eleccions per àmplia majoria. En aquest sentit, considerem interessant pensar a aplicar al Consell d’Administració la mateixa fórmula abans proposada per al Consell de l’Audiovisual (un candidat amb un programa i un equip votat al Parlament per majoria qualificada); aquesta fórmula podria obtenir el consens general parlamentari que es persegueix i, al mateix temps, l’eficàcia de gestió que es reclama.

DEFINIRELMARCDECOMPETÈNCIA

Hem vist que els diversos estats d’Europa tenen fórmules ben diferents pel que fa a la composició, funcions i competències de les seves autoritats de l’audiovisual. Cal dir que la política de comunicació europea es beneficiaria d’un procés d’homologació d’aquestes fórmules que facilitaria la coordinació, encara que sigui un procés difícil.

Pel que fa al cas espanyol, cal assenyalar que el debat sobre l’autoritat de l’audiovisual posarà de relleu la necessitat de redefinir el marc de competència entre l’Estat i les autonomies. El debat que actualment s’està duent a terme a Catalunya podria contribuir a fer palesa la gran llacuna que significa l’absència d’una autoritat de l’audiovisual independent a Espanya, però també pot contribuir a posar de manifest la

La televisió pública a l'era digital

necessitat de reformar el sistema audiovisual espanyol a favor de la descentralització necessària perquè comunitats com la catalana puguin afrontar amb garanties el repte que signifiquen l’era digital i la societat de la informació

9. Televisió pública, Internet i diversificació de les inversions públiques en el sector de la comunicació

TELEVISIÓPÚBLICAIUNNOUMULTIMÈDIA ONLINE

Només una visió empresarial retrògrada o uns interessos a curt termini podrien ignorar l’extraordinari potencial de canvi que ha de significar Internet per als mitjans de comunicació en general i per a la televisió pública en particular. Per això considerem del tot prioritari iniciar, des d’ara, un pla estratègic de desenvolupament i de presència de les televisions públiques en aquest nou escenari de la comunicació.

La primera conseqüència d’aquesta posició hauria de ser la constitució d’una nova línia de producció dels ens públics, com ha fet la BBC creant la BBC On Line. És a dir, crear un nou sector o línia de comunicació o, si es vol, un nou metamèdia en el qual han de convergir les diferents tecnologies i suports de comunicació: ràdio, agències de notícies, vídeo, bases de dades, periodisme electrònic, etc.

Donades les característiques d’Internet, aquesta gran web o nou metamèdia del servei públic de televisió també podria aspirar a convertir-se en el punt de referència de cada país per a l’entrada a Internet, és a dir, podria actuar com a macroportal de la comunicació, complint així amb les noves funcions abans esmentades de desenvolupament de les comunicacions, garantia de l’accés per a tothom, producció de la informació socialment necessària, guia i mediació davant la multiplicitat de l’oferta d’informació, etc.

La televisió pública a Internet hauria d’exercir un nou lideratge, similar al que ara se li demana en relació amb la indústria audiovisual: fer de motor del sistema públic d’informació a l’era digital i dels processos de convergència entre sectors com la cultura, l’educació, la salut, el benestar social, etc. Això significa quelcom més que participar en la creació de grans grups: significa liderar el procés de coordinació de les diverses institucions –sobretot de les públiques– en la gestió de la memòria digital, font de la informació del futur. Però aquesta nova missió també obre les portes a un important canvi de dimensions de les polítiques públiques de comunicació, que no han de seguir centrades únicament i exclusiva en els ens de comunicació convencionals i per tant en la televisió pública, sinó que han de centrar-se en noves polítiques més globals de comunicació.

DIVERSIFICARLESINVERSIONSPÚBLIQUESENELSECTORDELES COMUNICACIONSMODERNES

Ningú discuteix, avui dia, la importància de la televisió, però sí que ha de discutir-se la importància que el sistema públic de comunicació ha d’atorgar-li en el marc més general dels sistemes públics de comunicació del futur. No es pot pas perdre de vista que, amb l’arribada de la societat digital, s’obren múltiples noves possibilitats a les inversions públiques en el sector de les comunicacions, i en aquest nou context no sembla justificat seguir centrant totes les inversions públiques en un sol ens i en un sol mèdia de comunicació.

La televisió pública ha d’estar al servei de la política de comunicació de cada país, però la política de comunicació del país no ha d’estar centrada exclusivament en la seva televisió pública. Haurà de partir, això sí, de l’experiència i de les inversions materials i immaterials, fetes al llarg de tantes dècades a favor de la televisió pública. A més a més, la lògica industrial en el sector de les comunicacions ens ensenya fins a quin punt la cooperació dels diferents mitjans, suports i branques de la indústria és a la base de tota funcionalitat i competitivitat; per això la televisió pública s’ha de constituir, necessàriament, en el nucli sobre el qual es pugui estructurar el conjunt de la «filera» del sistema públic de comunicació a l’era digital.

10. Conclusió de conclusions: la necessitat de la televisió pública a l’era digital

A la nova era digital els serveis públics d’informació semblen més necessaris que mai:

–Per a garantir una producció informativa d’interès social i no únicament la que respongui als interessos i a les lògiques comercials.

– Per a facilitar a la totalitat de la població, sense discriminacions, l’accés a aquests serveis d’informació.

–Per a garantir els valors clàssics de les polítiques democràtiques de comunicació (pluralisme, accés, identitat) i, ara, també per a afavorir els processos de benestar social.

–Per a mantenir la garantia del servei universal de telecomunicacions.

–Per a afavorir la cooperació i planificar el futur de forma sostenible, en benefici de la col·lectivitat i no dels interessos conjunturals de les iniciatives privades sense responsabilitat col·lectiva.

–Per a mantenir a l’era digital els espais públics de comunicació, com a espais compartits per totes les persones d’una mateixa societat, sense discriminacions.

La televisió pública a l'era digital

X Conferència anual de la SCC 2000

Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació

Comunicació: L’escriptori multimèdia i la informació en línia. Eines per al replantejament de la docència d’introducció a l’art contemporani

(Segona edició: anotacions i consideracions) per Antoni Mercader

Professor associat. Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la UPF

L'escriptori multimèdia i la informació en línia. Eines per al replantejament de la docència d'introducció a l'art contemporani

El camí de la continuïtat del treball que vam presentar a la IX Conferència (publicada a Treballs de Comunicació,12) feia previsible que es plantegés –en una segona edició– revisar i ampliar determinats elements i alguns aspectes relacionats amb l’experiència.

A partir de la consecució d’un nou ajut per a la innovació docent va ser possible emprendre un seguit de canvis i d’incorporacions. Aquestes segones anotacions del quadern de camp amb els corresponents comentaris al voltant de la nova convocatòria de l’assignatura semipresencial d’introducció a l’art contemporani durant el curs 1999-2000 dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF són l’objecte d’aquesta comunicació.

Estem parlant d’una assignatura obligatòria, trimestral, de tres crèdits, que desenvolupa un programa mixt que combina classes magistrals amb seminaris reduïts, visites al patrimoni artístic amb exercicis via correu electrònic i materials fora de línia amb altres en línia. Tot això lligat a les possibilitats d’assistència i tutoria de la Intranet educativa Campus Global,1 on es dóna opció al discent a organitzar el seu propi modus operandi.

El nou programa ha quedat modelat de la manera següent:

– Sessions presencials, 100 % de la nòmina (4 unitats).

– Seminaris, 1/4 de la nòmina (4 unitats).

– Tasques en línia (escriptori multimèdia):

–bloc genèric (3 unitats);

–bloc temàtic (4 unitats modulades en forma de full de ruta);

–fòrum (4 unitats lligades al seminari);

– Entrevista personal obligatòria al despatx del professor.

Remarcar el caràcter tou

Si en la comunicació de l’any passat parlàvem d’un projecte mixt basat en una simbiosi d’objectius que hem mantingut (anomenats en l’article anteriorment citat), ara hem d’assenyalar un important caràcter que hem volgut imprimir a la segona versió de l’assignatura. Ens referim a la potenciació del caràcter tou de l’experiència; tou en el sentit de flexible, d’emmotllable i de moderable que ara es dóna per oposició a rígid i com a conseqüència directa de la influència de l’estat actual de la comunicació, modificat per la revolució informàtica.

1. A. MERCADER, Art Contemporani [en línia], Barcelona, UPF, 1999-2000, http://campusglobal.upf.es (accés restringit).

Volem que aquesta condició tova sigui un element determinant en la caracterització metodològica de la introducció a l’art contemporani.

Mecanismes de referència

Tota l’assignatura s’estructura sobre una base d’assistència, de tutoria i d’administració d’uns recursos i d’uns camins que donen l’oportunitat de presenciar obres d’art originals (en directe), fer ús de documentació ad hoc, consultar materials i referències bibliovideogràfiques, interactuar en els seminaris i els fòrums amb el col·lectiu de la classe i entrevistar-se individualment amb el professor.

Davant aquest panorama poc lligat a les metodologies convencionals de l’ensenyament de la història en general i de la història de l’art en concret, es va veure la necessitat d’eixamplar i d’enriquir els materials d’estudi amb un mecanisme de referència basat en el sentit cronològic de la història tal com és habitual en la tradició acadèmica imperant.

En la comunicació anterior anotàvem: «La possibilitat d’optar entre la informació que es presenta de forma sincrònica (els desgranatges dels continguts particulars de cada unitat) i la que ho fa asincrònicament (la iconografia derivada dels sumaris visuals, els lèxics il·lustrats, la navegació a Internet) permet als estudiants discernir entre allò que és propi de l’adveniment de la història de l’art i allò que és comunicació artística per se. La dualitat es podria formular entre allò que havien entès que era l’art (un cúmul de dades a recitar davant d’una làmina) i una renovada proposta d’accés a l’art com a receptors, participants i protagonistes»;2 però hem comprovat que no hi havia fonament suficient perquè aquesta presumpció fos operativa. Això ens va fer decidir per l’addició d’aquest mecanisme. Tot i que en la descripció dels temes sempre hi ha una prevalença de l’ordenació cronològica, es feia necessari oferir al discent una possibilitat de puntualització, atès que a diferents unitats corresponen esdeveniments artístics contemporanis que podrien resultar difícils de descobrir. Per exemple, en la unitat dos del bloc temàtic es treballen els primers moviments de principis de segle corresponents al salt a l’abstracció, que són contemporanis amb els de la primera unitat del mateix bloc dedicada a altres ruptures a l’hora dels funcionalismes com el dadaisme i el futurisme.

L'escriptori multimèdia i la informació en línia. Eines per al replantejament de la docència d'introducció a l'art contemporani

2. Vegeu: A. MERCADER (1999), «L’escriptori multimèdia i la informació en línia, eines per al replantejament de la docència d’introducció a l’art contemporani», Treballs de Comunicació [Barcelona], núm. 12, p. 36.

El mecanisme es palesa a diversos nivells:

CONTEXTUAL

A través d’un sistema de marcs estructurat a diferents nivells:

–nivell general (sociopolític, econòmic i cultural);

–nivell de l’art (particular);

–nivell concret (per un tema o apartat).

La consulta es fa de forma hipertextual, segons els nivells escollits, amb un conjunt de dos o tres botons dissenyats ex profeso, localitzats a l’inici de la primera unitat del bloc genèric i de totes les del bloc temàtic. La finalitat principal d’aquest mecanisme és facilitar en tot moment una ràpida ubicació en el temps.

DESCRIPTIU

Es manifesta mitjançant els sumaris o compendis que descriuen la matèria de cada unitat, els hipertextos, els textos interactius enllaçats a les imatges i els textos dels peus d’il·lustració de les unitats de treball, sempre datats.

DOCUMENTALICÒNIC

Es palesa en els sumaris visuals del bloc temàtic i del bloc genèric, on a cada imatge i a cada autor li corresponen unes dates temporals concretes, degudament revisades respecte a la versió anterior.

Per a un futur proper queda la possibilitat –en curs d’execució– de diagramar un quadre cronològic amb dades comparatives entre fets culturals diversos que d’una manera visual i interactiva (amb el sistema d’obrir i tancar enllaços i finestres) permeti relacionar en el temps i en el context particular les principals obres reproduïdes en l’hipermèdia en xarxa de l’assignatura (web del Campus Global). Aquest diagrama ha de relacionar les propostes artístiques cabdals de la modernitat i de la postmodernitat amb els moments clau d’altres disciplines artístiques com la música i el cinema, amb els moviments socials i polítics, amb el desenvolupament de la comunicació, etc.

Elements d’àudio i de vídeo en línia

Més enllà de les cinc-centes imatges, ha estat convenient –en tant que la versió 2 del Campus Global ja ho permetia d’una manera fluïda–

incloure materials sonors (música) i audiovisuals (videoart i cinema d’art). No es tractava tan sols de guanyar una determinada operativitat, ni tampoc d’assegurar que els estudiants s’il·lusionin més de pressa per la documentació audiovisual i s’engresquin a visionar les obres senceres d’aquelles propostes que, en la major part, són a la seva disposició a la mediateca dels estudis.

Es tracta d’anar avançant en la defensa de l’original (sigui o no múltiple) davant la reproducció, sobretot quan són duplicacions sense qualitat que van empetitint i minvant la informació que contenen i aconsegueixen engrandir la distància que separa l’un de l’altra.

Així, doncs, s’han col·locat arxius d’imatge en moviment en moltes de les unitats que es consulten via Real Audio i Real Video, en una subpantalleta molt petita que només es pretén que sigui una referència i que estimuli els hàbits de visionament.

La descripció de models concrets de propostes artístiques de l’actualitat

Ha semblat interessant crear en la segona edició una nova unitat en el bloc genèric (la tercera, amb el títol «l’art com a complex experimental i de llibertat») dedicada a presentar de manera succinta però suficientment documentada (text + imatge/-s i/o vídeo) peces representatives de la producció des dels anys setanta fins avui amb finalitat d’informar. Es tracta de donar a l’estudiant elements descriptius i d’orientació que, sense entrar en valoracions, expliquin el funcionament, la presentació, etc. d’un conjunt d’obres d’art de reconeguda vàlua per tal que aquest vagi entrant en la presa de consideració de l’oferta artística contemporània. Sortir al pas de la desinformació i del «tant li fa» serien els objectius concrets d’aquesta incorporació, al mateix temps que es propicien els aspectes documentals o de notícia a què generalment el discent mitjà de l’assignatura no està avesat (cal puntualitzar que per procediments molt diferents, segurament a causa de la comercialització, sí que ho està en cinema i en música).

Consideracions

La correcció i la revisió sistemàtica de totes les fitxes de les obres o peces reproduïdes o citades en l’hiperdocument ha estat una tasca principal del període entre cursos. També ho ha estat la traducció al català dels títols de les peces.

L’actualització de les informacions, tant pel que fa a les visites recomanades en els fulls de ruta de les unitats temàtiques com a la biblio-

L'escriptori multimèdia i la informació en línia. Eines per al replantejament de la docència d'introducció a l'art contemporani

grafia, ha estat també una tasca important. Es pretén que siguin com més directes i fiables millor, de manera que vagin conformant un petit refugi de confiança sobre l’art contemporani renovat i allunyat de l’encarcarament sota el qual habitualment els estudiants han tingut notícia de l’art (moltes vegades en una llarga relació d’autors i obres fotocopiades).

Hem treballat i incorporat un diagrama de seqüència com a mode efectiu per a l’orientació i l’establiment d’una dinàmica adequada a les característiques d’una assignatura que conté una proposta d’ordenació per períodes, lligada a la divisió en blocs i unitats dels continguts i subjecta a l’ajustat calendari de l’assignatura. Creiem que aquest aspecte pot ser prou valuós per a potenciar el rendiment del treball que es demana a l’estudiant.

Antoni Mercader

Secció oberta

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII, a través de la premsa de Barcelona per Jaume Guillamet

Catedràtic d’història del periodisme de la Universitat Pompeu Fabra

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

La referència del mes de juny de 1641 com a data d’aparició de la Gazeta impresa per Jaume Romeu a Barcelona és important pel que significa de primer indici de formació de la periodicitat en els orígens de la premsa, més que no pas com a inici directe de la premsa periòdica pròpia de Catalunya, que no es produirà fins a finals del mateix segle, el 1684, amb les Noticias generales de Europa, publicades en tres sèries setmanals simultànies dels correus de Flandes, França i Itàlia, per l’impressor Rafael Figueró pare.

El 1641, per primera vegada a la península Ibèrica –i a la monarquia hispànica només de manera indirecta, ja que en aquestes dates Catalunya s’havia adherit a la monarquia francesa–, es coneix l’existència d’una publicació periòdica. En l’únic número conegut de l’esmentada gaseta en català, que sembla una traducció de la Gazette francesa de Téophraste Renaudot, es manifesta un propòsit d’aparició setmanal, que la confirmaria com a reimpressió traduïda del periòdic de la cort francesa.

Pel que fa a l’inici de la premsa periòdica, regular i continuada a la monarquia hispànica hem de convenir a situar-la en 1661 i reconèixer-la en l’anomenada Gaceta de Madrid –que va ser inicialment mensual amb altres noms i continuïtat alterna i que, ja setmanal, no prengué el seu títol definitiu fins 1697–; però, com assenyalen diversos autors, a propòsit de la importància de Barcelona «com el primer centre impressor de relacions i gasetes» en els primers anys 40 del segle XVII1 i de la novetat de la Gazeta de Romeu, aquesta fou «el primer veritable periòdic, publicat en un dia fix i formant una sèrie, que ha vist el dia a la península».2

Els fulls de notícies diverses o relacions tipus gaseta

La documentació existent sobre els anys quaranta permet, en primer lloc, establir amb una certa precisió el procés originari de formació de la periodicitat, és a dir, el pas dels fulls esporàdics de notícies als primers periòdics setmanals. El britànic Henry Ettinghausen ha estudiat la premsa no periòdica dels segles XVI i XVII i la publicació en facsímil de les relacions i gasetes aparegudes durant l’anomenada Guerra dels Segadors, que defineix amb entusiasme com«el primer gran boom de la premsa catalana»,3 permet una apreciació molt directa de la seva evolució.

1. M. D. SÁIZ, (1983). Historia del periodismo en España. 1. Los orígenes. El siglo XVIII, Madrid, Alianza Universidad, p. 43-45.

2. P. J. GUINARD (1973), La presse espagnole de 1737 à 1791. Formation et signification d’un genre, Centre de Recherches Hispaniques, p. 111-112. Vegeu també H. F. SCHULTE (1968), TheSpanish Press, 1470-1966, Urbana, p. 74.

3. H. ETTINGHAUSEN (1993), La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’época, 5 vols., Barcelona, Curial, p. 12-14. Aquesta obra posa a l’abast del públic els fons conservats en diverses biblioteques i de manera especial en el Catàleg Bonsoms de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona.

Entre els 663 fullets conservats de 1620 a 1662, que contenen narracions de fets recents i són coneguts genèricament com a relacions, només 29, a penes un cinc per cent, corresponen a les que Ettinghausen anomena relacions tipus gaseta,4 és a dir, fulls que contenen un conjunt de notícies diverses –no pas la narració extensa d’una sola– i que podem considerar l’antecedent més directe dels periòdics informatius. Aquests 29 fulls corresponen justament als primers 40 –2 de 1640, 17 de 1641, 9 de 1642 i 1 de 1643–, els anys en què es produeixen més notícies favorables a l’acord de Catalunya amb França i al curs de la guerra contra el rei de Castella. A partir de la separació d’Espanya, els impressors de Barcelona utilitzen el català en comptes del castellà en l’edició de fulls sobre la guerra a Espanya i a Europa: 17 de 1641, 8 de 1642 i 1 de 1643.

Dels 29 fulls de diverses notícies, 6 mantenen el vell nom de relació i 2 el nom també antic de carta, mentre que 8 prenen el de gaseta i 13, la major part, un nom nou que té un significat especial en l’aparició dels fulls de notícies: noves –és a dir, novetats o notícies–, que tant poden ser ordinàries com extraordinàries. La freqüència d’aquest nom entre els fulls editats a Barcelona es pot relacionar amb la procedència de França, on els noms de nouvelles ordinaires o de nouvelles extraordinaires són molt freqüents. Cal fixar-se en el contingut i no tan sols en els noms a l’hora de resseguir el procés de formació de la periodicitat, en el qual aquests reculls de notícies polítiques i militars de diferents llocs –i no pas una única narració o text de fets polítics, militars o simplement curiosos– són un pas molt clar i significatiu cap a l’aparició de les publicacions periòdiques, a manera de transició.

La qüestió dels noms –tot i la seva importància, perquè en el seu canvi s’expressa el sentit d’una evolució de gèneres que s’inicia en la primera part del segle XVII a tot Europa i que es manté fins a finals del segle XVIII–apareix més clara amb la perspectiva actual que en el seu propi context, i l’expressió proposada per Ettinghausen –relació tipus gaseta–ha de ser entesa com un exercici de conceptualització.

Relació i carta –i còpia de la relació i còpia de la carta, sovint– són noms que es remunten a una tradició originària de publicacions unitàries i úniques amb relats de fets militars i polítics, però també d’esdeveniments fantàstics i de narracions de fenòmens naturals, religiosos i llegendaris que tenen aviat una gran acceptació popular. Aquest és l’origen comú de les gasetes –nom atribuït genèricament als fulls de notícies d’interès públic, tant impresos com manuscrits– i dels canards, que esdevindran molt aviat un gènere menor com a fulls volants però que són l’origen remot de la premsa popular, humorística i sensacionalista de la

4. H. ETTINGHAUSEN (1993), La Guerra dels Segadors...,p. 22-30 i 63-70.

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

segona meitat del segle XIX, de la mateixa manera que aquelles ho serien dels periòdics d’informació.

El títol del més antic full de notícies conservat a Catalunya, sense data ni peu d’impremta, és Còpia de les noves de Itàlia per letres de Gènova (1557).5 Sense idea de periodicitat, ja s’hi apunta l’interès del públic per conèixer noves d’altres llocs, així com el valor de les còpies com a garantia d’autenticitat de les notícies i de la seva font. La carta (lletra, en aquest cas) és el gènere més antic, la primera font i forma d’informació des de les notícies manuscrites,6 més enllà del seu ús privat. La manca de correus i de comunicacions regulars fa que aquests primers corresponsals –generalment militars, nobles, clergues o mercaders– compleixin una funció comparable als corresponsals periodístics moderns. Tot i ser, molt més que aquests, part interessada i fins i tot protagonista dels fets reportats, són l’única font fiable i pròxima.

La incorporació dels noms de gaseta i de noves (més endavant, notícies) en els títols de la Guerra dels Segadors, per influència francesa, indiquen el canvi cap a una mena de publicacions que comencen caracteritzant-se per una oferta variada de notícies i aviat adquireixen algun tipus de regularitat, com a pas previ a la periodicitat. La comparació entre els fulls de notícies d’aquest període és molt il·lustrativa, perquè el nom de relació sempre comporta la referència a un fet, mentre que els noms de gasetes i de noves ordinàries i extraordinàries només comporta la referència a una data i, per tant, al costum que s’estableix de rebre notícies de manera regular en dates més o menys determinades, segons les arribades dels correus.

Si les publicacions conservades de 1640 encara compleixen la norma de referir en el títol els fets dels quals s’informa, en les de 1641 ja es comença a fer referència en el títol no a cap fet sinó a la data d’arribada o de publicació. En el futur, totes oferiran en el títol un conjunt de notícies diverses i ja no pas una sola narració, de manera que les publicacions s’identifiquin no pel fet extraordinari que reporten sinó per la seva funció de portadors de notícies.

Noves, primer títol informatiu genuí

Gaseta i noves són noms que coexistiran en els títols de la majoria de periòdics setmanals fins ben entrat el segle XVIII i que perviuran il·limitadament en els catàlegs de capçaleres de la premsa de tot el món en els

5. J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, Barcelona, Editorial Bruguera, 2 volums, p. 21-22.

6. G. WEILL (1994), El periódico. Orígenes, evolución y función de la prensa periódica,Uteha, 1979; Limursa, 1994?, p. 4-9.

segles següents. Com a gènere nou de publicació, la gaseta comença indicant en el títol la procedència de les notícies i en el futur indicarà només la població on s’edita, vinculant els noms dels periòdics als noms de la ciutats. De les vuit gasetes d’aquests anys 1640-1643, quatre indiquen en el nom els llocs de procedència (Venècia, França i dues, Roma), una el del lloc d’arribada (Barcelona), dues els llocs de les diverses notícies i un altra només el nom de gaseta com a capçalera.

El canvi de referències en el títol dóna pas a publicacions que, per primera vegada, es relacionen amb el lector a través d’un nom genèric, una data i una procedència. Són els primers elements de regularitat, les primeres rutines informatives. Prenen importància la varietat i diversitat de les notícies per damunt de la seva excepcionalitat, que queda vinculada al concepte de les relacions. Aquestes no deixen de publicar-se, sinó que es converteixen en complements extraordinaris de les notícies ordinàries.

Noves és el nom més freqüent entre els 29 fulls informatius conservats –8 noves ordinàries i 5 noves extraordinàries, un total de 13–, alhora que el més modern i genuí. A diferència del nom de gaseta –inspirat en la moneda veneciana amb què es pagaven els avisos manuscrits del segle XV–, el nom de noves –procedent dels fulls manuscrits francesos, nouvelles–, conté una referència netament informativa i és el primer títol que ofereix notícies al públic. Les tres Novas ordinarias impreses per Jaume Romeu a Barcelona –25 de maig, 1 de juny i 9 de novembre de 1641, «vingudas ab la estafeta de París»– són el primer testimoni d’una sèrie de publicacions netament informatives, en les quals prima el conjunt i la data de les notícies. Una dada molt evident de regularitat, si no d’inici de periodicitat.

El concepte de periodicitat es refereix necessàriament a unes dates fixes i regulars de publicació. La datació en aquests anys inicials de la premsa periòdica no és fàcil d’apreciar. L’ús del que a primera vista semblen dates de publicació en algunes gasetes i noves ordinàries es revela confús, de seguida que es comparen amb les dates de les notícies que hi figuren i amb els temps dels correus. El cas més evident és la «Gazeta vinguda a esta ciutat de Barcelona, per lo Ordinari de Paris, vuy à 28 de Maig, Any 1641». Aquesta data no pot pas ser la d’impressió, perquè l’última notícia està datada a París el dia 25 del mateix mes i al final d’aquesta hi ha un peu d’impremta segons el qual s’ha reimprès prèviament a Lió, el dia 29, una còpia autoritzada de la mateixa gaseta de París que a Barcelona ha estat traduïda al català. Si els correus trigaven un mínim de quaranta-set hores per anar de París a Lió,7 tampoc no seria possible que el 28 fos la data de sortida del correu de la capital. Per

7. C. BELLANGER et alt. (1969), Histoire générale de la presse française. I. Des origines à 1814, Presses Universitaires de France, p. 20.

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

aquest motiu, s’hauria de comptar un termini aproximat de 10-15 dies després de la data de l’última notícia corresponent a la ciutat d’origen del correu, per establir una data aproximada de publicació i, mentre aquesta no hi figuri de manera prou explícita, els fulls informatius de diverses notícies no podran ser considerats formalment com a datats i periòdics.

El petit nombre de fulls informatius de diverses notícies impresos a Barcelona que s’han conservat impedeix una visió més global i més matisada sobre aquest moment inicial de formació de la periodicitat de la premsa, però la seva consideració en el context europeu de l’època, i a la llum de la dependència política de Catalunya en relació a França, permet una visió més nítida i contrastada del fenomen. La Gazette creada a París per Theophraste Renaudot el mes de maig de 1631, al servei de Lluís XIII i sota la protecció del seu primer ministre, el cardenal Richelieu, no és pas la primera de les publicacions periòdiques aparegudes a Europa ni a França, però sí la que més aviat va prendre importància i va instaurar un model, seguit a tot el continent. Així s’explica que el nom també antic de gaseta esdevingués aviat un nom de gènere, per damunt d’altres noms formats a partir de la paraula noves o notícia: Niewe Tydinghen, periòdic quinzenal aparegut a Anvers, Països Baixos, el 1605 i esdevingut setmanal el 1617; Weekly News (1622) a Londres, o Nouvelles ordinaires de divers endroits a París mateix, el mes de gener de 1631, que el rei va prohibir a Louis Vendosme, el seu creador, i que Renaudot va incorporar com a suplement de la Gazette.

L’aparició continuada a Barcelona de gasetes i noves ordinàries i extraordinàries és una conseqüència directa de l’adhesió de Catalunya a França. La Gazette sortia cada dissabte des de 1633, havent-ho fet cada divendres el primer any i mig. Les Nouvelles ordinaires de divers endroits es converteixen en el títol d’un segon quadern de quatre pàgines a la mateixa Gazette, que publica mensualment un balanç de les notícies del món i cada any recull tots els números en un volum, amb un pròleg on Renaudot fa comentaris i reflexions sobre una activitat que encara no és coneguda amb el nom de periodisme però ja en planteja els primers problemes. La Gazette publica, a més, Extraordinaires –amb reports oficials sobre batalles i altres esdeveniments– i Suppléments –amb decrets del govern i altres documents d’interès.

Els principals impressors barcelonins –Jaume Mathevat, Gabriel Noguers, Pere Lacavalleria i, sobretot, Jaume Romeu, segons els exemplars conservats– participen en la importació i traducció del que a França ja són publicacions amb periodicitat des de deu anys enrere, però a Barcelona no apareixen prou definides com a tals. La irregularitat dels correus setmanals en temps de guerra i l’elevada demanda de notícies podrien ser la causa de la concentració d’edicions en molts pocs dies. No s’observa encara un compromís de periodicitat regular, però entre les dues prime-

res Novas Ordinarias editades per Romeu hi ha un interval aparent de només cinc dies (25 de maig – 1 de juny) i aquest impressor mateix treu dues Gazeta en aquests mateixos dies.

L’expressió de la periodicitat setmanal: Gazeta

El compromís de periodicitat regular consta de manera explícita a la tercera de les gasetes conservades de 1641, de primers de juny, l’única que expressa, per primera vegada a la península, la vocació i les característiques pròpies d’un periòdic setmanal, excepte la data de publicació. Es diu només Gazeta –com la Gazette, sense cap altre afegitó– i s’edita en català, «en la Estampa de Jaume Romeu, devant S. Jaume», església situada a l’actual carrer Ferran. Sovint ha estat confosa amb la «Gazeta vinguda a esta ciutat de Barcelona, per lo Ordinari de París, vuy a 28 de Maig. Any 1641», que ja destacava la primera paraula en un cos de lletra més alt, a manera de capçalera i amb la indicació complementària «Traduida de Francès, en nostra llengua Catalana». La presència del gravat de la flor de llis, que completa la composició de la portada, és un senyal clar de la vinculació a l’òrgan de la monarquia francesa. Igualment en una de les Novas ordinarias del mateix Romeu –la de 25 de maig de 1641– s’indica que és traduïda del francès i s’hi explica que abans n’ha estat impresa una còpia a Lió, «ab la insignia del Delfí, segons la copia de Paris, impressa ab Privilegi del Rey» Romeu apareix així com a traductor i reimpressor tant de la Gazette com de les Nouvelles ordinaires de Renaudot.

L’important fet de poder considerar la Gazeta com l’inici més clar de la periodicitat es deu a l’expressió del projecte que fa l’impressor Romeu –sense indicar però amb claredat el deute amb Renaudot– en un primer paràgraf programàtic que pot ser considerat com el text fundacional de la premsa periòdica a Catalunya: «La curiositat dels Impresssors de França me ha donat ocasió de quels imite, perque lo que es bo sempre es imitable; Estas cartas nouas verdaderas per tants titols, estan foliadas y notadas ab lletra de quadern, perque los curiosos pugan juntar tots los successos que succexen en Europa, en particular en cada añ, perque axi los historiadors vajan segurs y advertits: Axi proseguiré, y qui voldrà tenir esta curiositat de volero juntar, y enquadernar podrà, y qui no, sabrà los successos assegurats, y impresos ja, enviats cada semmana de Paris».

Sense el model de la Gazette no s’explicaria la simplicitat del títol Gazeta, avançant-se a les capçaleres modernes que a Espanya no trobarem d’una manera estable fins a les primeries del segle XVIII. Fins i tot la Gaceta de Madrid, apareguda vint anys més tard, el 1661, ho farà encara amb un títol a l’antiga –«Relación o Gazetade algunos sucesos

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

particulares, así políticos como Militares, sucedidos en la mayor parte del Mundo hasta fin de Diciembre de 1660»– i no assolirà una periodicitat setmanal fins 1676 ni el nom pel que és més coneguda fins 1697.8 La Gazeta catalana segueix al peu de la lletra les idees que Renaudot ha anat perfilant en aquests anys: el títol-capçalera, el paràgraf programàtic destacat en un cos de lletra més alt i un sangrat d’entrada i, a continuació, onze notícies d’extensió diversa, encapçalades per una línia de crèdit referida a la ciutat d’origen i a la data: «De Nàpols als 12 de Maig 1641», 6 línies; «De Roma a 14 de Maig 1641», 11 línies; «De Barcelona a 15 de Maig 1641», 6 línies; «De Turin al 17 de Maig 1641», 85 línies; «De Verdun prop de Tolosa dit dia 17 de Maig 1641», 7 línies; «De Geneva a 18 de Maig 1641», 7 línies; «De Marsella a 20 de Maig 1641», 18 línies; «De Narbona a 21 de Maig 1641», 15 línies; «De Londres als 23 de Maig 1641», 24 línies; «De Castell Raus a 25 de Maig 1641», 6 línies; «De París al primer de Juny 1641», 69 línies.

Les pàgines estan numerades a l’angle superior d’entrada i de sortida de pàgina segons siguin parelles o senars, disposades per a ser enquadernades en col·leccions anuals. No havent-hi tampoc data de publicació i amb l’última notícia datada a París el dia 1 de juny, podem situar-la aproximadament cap al dia 10 de juny de 1641. Aquesta Gazeta destaca per la simplicitat, funcionalitat i elegància de la composició tipogràfica. En altres gasetes posteriors del propi Romeu i dels altres impressors es mantenen recursos de confecció més antics i decoratius, cossos més alts de lletra, portades amb títols llargs i composició enfarfegada, il·lustracions pròpies dels llibres i, fins i tot, l’acompanyament al començament i al final del text d’expressions llatines com Jesus Maria, Finis o Laus Deo, així com d’un recurs d’enllaç entre pàgines, consistent a avançar al final d’una pàgina i fora de caixa la primera síl·laba de la pàgina vinent.

L’ordre de les notícies també és reveladora de la matriu parisenca de la primera Gazeta en català. «L’ordre del temps i el seguit de les dates m’obliguen a començar les meves relacions pels llocs més allunyats i acabar per França, per on poden començar, nogensmenys, aquells qui vulguin seguir el de la dignitat», havia explicat Renaudot a propòsit de la confecció del periòdic.9 Aquest ordre, que seguiran totes les gasetes durant dos segles, revela doblement l’origen francès. A la pàgina 2 hi ha una notícia datada a Barcelona el dia 15 de maig i que arriba al seu públic natural amb quasi un mes de retard, després d’anar i tornar de París. Des de Marsella, des de Narbona i sota algunes altres de les rúbriques d’aquest primer número de la Gazeta hi ha altres notícies relatives a la guerra entre França i Espanya que es desenvolupa a Catalunya, com

8. M. D. SÁIZ, Historia del periodismo..., p. 51-60.

9. C. BELLANGER et al., Histoire générale..., p. 88.

a part francesa. La primera notícia periodística catalana publicada a Barcelona en una publicació periòdica només fa sis línies:

Los Castellans son encara a Tarragona de hont no se atreuexen a exir pera pelear, després que los señors de la Mota Houdancoart, lo Excellentissim Diputat Militar, y Conseller Terç de la ciutat de Barcelona los han rebatuts. Lo Duch de Nochera es partit malalt de Fraga, ahont dexà mil soldats de guarnicio, y lo demes del exercit ses posat en Monso.

La continuïtat de notícies setmanals

L’existència continuada de full periòdics de notícies a Barcelona està documentada des de 1684, 43 anys després de la Gazeta i les Novas ordinarias. Posteriors a 1659 i a la reintegració de Catalunya a la monarquia hispànica es conserven únicament dos exemplars de la Gazeta de Amsterdam dels dilluns 17 d’abril i 26 de juny de 1673, degudes respectivament als impressors Jacinto Andreu i Rafael Figueró, que confirmen la continuació del costum d’imprimir traduccions de gasetes estrangeres. A partir de 1684, el nombre d’exemplars conservats és extens i ininterromput, amb Figueró com a impressor principal. Tot i la manca de documentació d’alguns anys posteriors, sobretot entre 1720 i 1735, es pot considerar com un fet la continuïtat de l’existència de periòdics setmanals de notícies des d’almenys quinze anys abans de l’acabament del segle XVII

Els periòdics que caracteritzen aquesta fi de segle, que semblen propis de Barcelona, són les anomenades Noticias Generales de Europa venidas a Barcelona por el Correo de Flandes (1684-1702), Noticias Generales de Europavenidas a Barcelona por el Correo de Italia (1684-1690) i Noticias Generales de Europa venidas a Barcelona por el Correo de Francia (1686-1690), de totes les quals Rafael Figueró és l’impressor, almenys des de setembre de 1685, febrer de 1690 i juliol de 1686, respectivament. Hi ha altres impressors –Jacinto Andreu, Vicente Surià, Mathevat, Cays, Gelabert,Francisco Guasch– i altres publicacions, però a la vista de les col·leccions conservades només podem considerar com a publicacions periòdiques les que duen un títol de sèrie com les citades Noticias Generales de Europa o altres de les quals hem vist més d’un exemplar amb indicis de periodicitat.

A partir d’aquests anys, els impressors barcelonins comencen a trobar a Madrid un centre de referència periodística comparable al que havia significat París en els primers 40, però fins al Decret de Nova Planta de 1716 els impressors barcelonins editen les seves diverses gasetes i notícies generals d’Europa amb més llibertat que els de les ciutats dependents del Consell de Castella, gràcies a les lleis de la Corona d’Aragó

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

que, com ha explicat Josep Pella i Forgas, eren més favorables a la lliure edició i circulació de llibres, fulls volants i gasetes.10 No s’ha de descartar tampoc la inspiració estrangera de les esmentades sèries de Noticias Generales de Europa, la qual cosa no trauria cap mèrit a la seva continuïtat durant més de quinze anys per Rafael Figueró. El tipus de publicacions que es conserven de finals del XVII mostren una escassa evolució pel que fa a les relacions, gasetes i noves de gairebé mig segle abans. El canvi més visible és la llengua, que torna a ser la castellana.

La novetat estilística de les sèries conegudes de les Noticias Generales de Europa és l’adopció d’un disseny informatiu simple i auster, que en la seva forma més habitual consisteix en la simple anteposició a l’inici de la primera pàgina d’una doble línia de títol, amb ús de cursiva i la primera línia destacada en majúscula i una petita creu presidint la pàgina. La periodicitat ve determinada amb l’adopció d’un títol continuat i d’un interval setmanal regular, en un dia fix, que és el divendres o el dissabte. La numeració continuada de les pàgines al llarg de l’any, quan hi és, accentua la idea de continuïtat, a més d’afavorir el relligat anual ja previst per la Gazeta de Jaume Romeu, seguint també el model de Renaudot. El número de pàgina –en les Noticias Generales de Europa venidas a Barcelona por el Correo de Francia des de 1687 i en les Noticias Generales de Europa venidas a Barcelona por el Correo de Flandes des de 1689– figura en els angles superiors d’entrada i de sortida de les pàgines, és a dir, a l’esquerra de les parells i a la dreta de les senars. Encara no apareix en aquests anys la numeració d’edicions, ni tampoc hi figura el preu.

Gazeta de Barcelona, austriacista

Les Noticias Generales de Europa cobreixen, almenys, els disset anys que transcorren entre 1684 i 1702. A partir del canvi de segle, amb una Gazeta, venida a Barcelona por el Correo de Francia que surt cada divendres de la mà de Rafael Figueró (1700-1701), possible traducció castellana de la Gazette francesa, reapareix el nom de gaseta coincidint amb la nova aproximació a aquest regne, arran de l’accés al tron d’Espanya de Felip V, nebot de Lluís XIV. També el mateix any 1700, l’impressor Francisco Guasch l’utilitza en una citada Gazeta venida a Barcelona por el Correo de España, probablement setmanal.

L’any 1701, Felip V va confirmar el privilegi reial per a la impressió de la Gazeta de Madrid a Juan de Goyeneche i, seguint l’exemple francès, atribueix al periòdic setmanal l’exclusivitat que «todo lo que son noticias

10. J. PELLAI FORGAS (1879), Periodisme. Estudi històrich del de Catalunya La Renaixensa, p. 26-37.

generales y políticas, que propiamente corresponden a Gacetas, no se pueden pasar a imprimir por otro que por vos».11 Amb l’inici, el 1704, de la Guerra de Successió, en què Catalunya donà suport a les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria en contra del rei Felip V que tant bé havia estat rebut a Barcelona, poc temps abans, per a jurar les constitucions davant les Corts catalanes, Figueró signa les seves gasetes com a «Impressor del Rey nuestro Señor», és a dir, del pretendent arxiduc d’Àustria.

Rafael Figueró –de qui Pella i Forgas parla com a «renomat editor de Barcelona que per sas impressions á las mellors de Venecia y Lió igualava»12 serà el principal impressor d’aquests anys, tant pel que fa a les relacions oficials de les distintes batalles, com amb la creació de la primera Gazeta de Barcelona. És probable que Pella i Forgas es refereixi a Rafael Figueró fill –nascut el 1669 de la unió de Rafael Figueró pare i la filla del també impressor Jolís–, que de jove havia fet un llarg viatge de formació per l’estranger i va incorporar després al negoci familiar una fundició de tipus.13 Amb data 2 de gener de 1706, el rei Carles III, arxiduc d’Àustria, va atorgar a Rafael Figueró i Rafael Figueró i Jolís «el título de nuestro Impresor Real, con la facultad de imprimir Gazetas, Papeles políticos, de Estado, Relaciones de Servicios» i altres, amb prohibició expressa que ho faci cap altre impressor sense el seu consentiment, per un període de deu anys.14

La Gazeta de Barcelona, de la qual es coneix l’origen el 1706 i es conserven exemplars dels períodes 1708-1710 i 1713-1714, té caràcter oficial i es converteix en el diari del setge i defensa de la capital de Catalunya en el combat final de la guerra. La seva publicació regular setmanal està documentada l’any 1708, del qual es conserva el número 39, corresponent al 16 d’octubre. És una publicació de quatre pàgines numerades en cada número, segons l’estil tipogràfic de les Noticias Generales de Europa, amb una presentació tipogràfica variable del títol, però només excepcionalment en tipus destacats.

Aquesta gaseta, per primera vegada entre les conegudes, incorpora la numeració de les edicions i inclou informació pròpia de Barcelona, com a última notícia, amb la mateixa data d’aparició. La informació local, que ocupa una pàgina i mitja del total de quatre, és una ressenya de les activitats dels reis a Barcelona, les distincions atorgades i altres notí-

11. J. PÉREZDE GUZMÁN J. (1902), Bosquejo histórico-documental de la Gazeta de Madrid. Escrito al entrar en el IV siglo de su existencia y para solemnizar la declaración de la mayoriedad del Rey Don Alfonso XIII, imprenta sucesora de M. de Minuesa de los Ríos, Madrid, p. 7071.

12. J. PELLAI FORGAS, Periodisme. Estudi..., p. 59.

13. M. GONZÁLEZY SUGRAÑES (1918), Contribució a la història dels antichs Gremis dels Arts y Oficis de la Ciutat de Barcelona, vol. 2, p. 144.

14. M. GONZÁLEZY SUGRAÑES (1918), Contribució..., vol. 2, p. 133-142.

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

cies que arriben a la ciutat; s’anota que fa molts dies que no hi ha correus d’Itàlia.

La Gazeta de Barcelona de Figueró, per primera vegada, pot ser plenament considerada una publicació pròpia i no una simple traducció d’altres. Seguint els models de París i ara també de Madrid, per primera vegada s’edita a Barcelona un periòdic que és òrgan d’un govern amb seu a la pròpia ciutat, almenys mentre duri la guerra. És la primera ocasió en què s’assaja el model genuí de gaseta com a periòdic oficial, segons Renaudot el va definir tres quarts de segles abans a París. Al peu d’impremta –«Con licencia y privilegio. Barcelona: Por Rafael Figueró, Impresor del Rey nuestro Señor, año 1708»– s’ampliarà l’any 1710 la referència a Figueró com a impressor, també, «de la Santa Cruzada» i aquest anirà anunciant en successius números que també té a la venda diversos llibres i fulls volants, com «la Relación del feliz Viage, y sumptuosa Entrada de la Reyna nuestra Señora en esta Corte de Barcelona» o «Misales, Breviarios y Diurnos, de nueva Impresión, con todos los Santos nuevos».

Dels números conservats de 1709 es comprova que aquest any la periodicitat es va fent més irregular i dilatada, però es manté el caràcter de gaseta oficial, amb una informació àmplia datada a Barcelona, seu de la cort, que sovint comença dient que«Sus Magestades gozan (a Dios gracias) cabal salud y asisten con mucha frequencia a los Oficios Divinos y Sermones en la iglesia de Santa Maria del Mar» (28 de febrer de 1709).

És el número 7 i el retard és encara imperceptible, però l’11 de juliol tot just surt el número 14, i el 24 de desembre només hauran sortit vint-ivuit dels cinquanta-dos corresponents a les setmanes de l’any. Al número 23 (29 de setembre) hi ha notícies datades sis dies abans a Girona i tres dies abans a Balaguer, mentre va augmentant l’espai de notícies de Barcelona, que el 27 d’agost de 1710 ja arriba a ocupar tres de les quatre pàgines de la gaseta. La col·lecció d’aquest any indica un retard superior: fins al 13 de gener no ha sortit el número 1, el 10 de setembre tot just es publica el 20, i fins al 16 de desembre no apareix el 21.

Després d’una interrupció indeterminada, la Gazeta de Barcelona austriacista reapareix el 31 de juliol de 1713, amb un número 1 que presenta canvis significatius en el contingut: en endavant serà un únic text sense datar, enriquit en ocasions amb la reproducció de cartes i altres documents. Es reprodueix en el número 1 un text oficial en català, però és una excepció. El número 2 és de l’11 d’agost; a partir del 3 el periòdic pren el nom de Continuación del diario del sitio de Barcelona i en l’afegit «publicada a 18 de agosto de 1713» hi queda un femení del nom anterior de gaseta. En sortiran disset números fins al 22 de desembre, amb una regularitat quasi setmanal, en alguns casos amb vuit pàgines i petites modificacions a l’afegit del títol. El 3 de gener de 1714 continuarà la numeració amb el 18, tot i el canvi d’any, i se’n publicaran vint-i-

quatre més, amb renovada regularitat quasi setmanal i nombre doble de pàgines en els darrers números. En el número 22, de 26 de febrer, al peu d’impremta s’indica que la gaseta és «Impresa por mandamiento del Excelentíssimo y Fidelissimo Consistorio».Durant aquests darrers mesos de la guerra, Figueró, Guasch i altres impressors publiquen diverses relacions i cartes. El número 42 i últim és de 23 d’agost de 1714, vint dies abans de l’ocupació de la ciutat per les tropes de Felip V.

Gasetes bisetmanals

El Decret de Nova Planta de 1716, que acabà amb les institucions polítiques pròpies de Catalunya i de la Corona d’Aragó, anà acompanyat d’un auto del Consell de Castella de 27 de novembre de 1716 que instaurava la legislació comuna en matèria d’impremta, segons el règim de privilegi reial i llicència expressa del propi Consell per als llibres i l’autorització preceptiva de la Reial Audiència per a la impressió de fulls volants i periòdics. Tot i que Pella i Forgas dóna com a immediata (1714 o 1715) la data d’aparició d’un periòdic, Gaceta de Barcelona, 15 per les col·leccions conservades hem d’anotar que aquest nom no reapareix fins l’any 1750, com a nou títol d’una gaseta anterior, documentada per primera vegada l’any 1719 amb el nom de Noticias de diferentes partes venidas a Barcelona, editat «con licencia y privilegio» per Josep Texidó, «Impresor del Rey nuestro Señor». De la numeració anual resulta que aquesta gaseta es publica almenys des de la primera setmana de gener de 1719 i, fent cas a Pella, es pot creure que ja hagués aparegut en anys anteriors, immediatament després de la caiguda de Barcelona o, almenys, després del Decret de Nova Planta i de l’esmentat auto del Consell de Castella de 26 de novembre de 1716.16

Excepte els exemplars citats de 1719, a les col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona hi ha un buit important entre 1715 i 1736, i després un segon, més breu, entre 1737 i 1739. A diferència de les de 1719, les Noticias de diferentes partes de 1736 presenten la novetat de la seva identificació amb Barcelona, per mitjà de la presència de l’escut de la ciutat al títol, que ja pren forma de capçalera. Una novetat pel que fa al procés de formació de la periodicitat és que a la línia superior de la capçalera, a banda i banda de la creu, figuren el preu i el número de l’edició. La novetat del preu –sis diners– és efímera, ja que no

15. J. PELLAI FORGAS, Periodisme. Estudi..., p. 61-62.

16. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC, 1980, vol. 14, p. 268), l’impressor Josep Teixidor hauria obtingut el 1716 el privilegi d’edició de la gaseta de Barcelona que titulà Noticias de diferentes partesvenidas a Barcelona i a la seva mort, el 1722, el seu fill Josep Teixidor li retornaria el nom original, fet que es produí en realitat el 1750. En el registre de la Confraria de Llibreters i Estampadors de Barcelona figura un únic Josep Teixidor, el pare, entre 1706 i 1735, que seria doncs l’any real de la seva mort (GONZÁLEZY SUGRAÑES, Contribució..., p. 81).

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

tornarem a trobar-la fins quasi vint anys més tard. L’absència de notícies de Madrid fa pensar en l’autonomia d’aquesta gaseta, nodrida directament pels diferents correus d’Europa, que fins una setmana més tard no devien arribar a la capital d’Espanya.

Tot i que deu anys més tard les notícies de Madrid apareixen datades en últim lloc una setmana abans del dia d’aparició, de manera que el 1746 aquest periòdic setmanal, sense informació datada a Barcelona, ja podria semblar una reimpressió de la Gaceta de Madrid, el 23 d’octubre de 1750 pren el nom de Gaceta de Barcelona i fins 1762 mostra una certa vocació local. Des de l’1 de maig, una breu notícia de Barcelona, de caràcter oficial, tancava el recull de cada número. L’any 1754 apareix Maria Teresa Texidó com a titular de la llicència i privilegi d’impressió; l’any 1755, Maria Teresa Barra y Texidó, potser filla de l’anterior i, el 1759, Maria Teresa Vendrell y Teixidó, també de la família.

L’any 1762 es produeix un canvi imperceptible –Gaceta de Barcelona passa a ser Gazeta de Barcelona– i el 1763 apareix al peu d’impremta el nom de Thomas Piferrer, «Impresor del Rey nuestro Señor», tercer esglaó d’una nissaga d’impressors començada per Joan Piferrer, que el 1702 s’havia casat amb la filla del també impressor Josep Llopis,17 i ell mateix casat també amb la filla del segon Josep Teixidor.18 De la mà de l’impressor del rei i amb la z, la gaseta barcelonina sembla perdre caràcter local i ser una mera reproducció de la de la cort, coincidint amb l’inici de la publicació de la Gazeta de Madrid sota la titularitat de la corona, després que s’hagués procedit al rescat del privilegi d’impressió, dins les mesures d’impuls a la premsa del regnat il·lustrat de Carles III i en el qual la difusió de notícies es reservava a l’Estat, «para que experimente el público, entre otras ventajas, la de tenerla de mucho mejor papel y con más frescas y fundadas noticias».

El canvi de signe de la gaseta de Barcelona té un aspecte més visible i simbòlic que la substitució de la c per la z: la desaparició de l’escut d’armes de la ciutat de Barcelona que, almenys des de 1736, havia format part de la capçalera de les Noticias de diferentes partes fins 1750 i, des d’aquest any, de la Gaceta de Barcelona. La Gazeta de Barcelona el mantindrà durant cinc anys, però el 1767 hi ha un canvi de disseny en què l’escut desapareix de la capçalera i és desplaçat al gravat que emmarca la lletra capital de l’inici del text.

A partir del 19 de setembre de 1778, la Gazeta de Barcelona passa a ser bisetmanal, com la de Madrid. La de la cort es publicarà dimarts i divendres i la de Barcelona dimarts i dissabtes. Aquesta duplicació setmanal era possible per la prèvia duplicació, quasi vint anys abans, del servei

17. GONZÁLEZY SUGRAÑES, Contribució..., p. 145.

18. GEC, 1980, vol. 14, p. 268.

de correu de l’Estat, que fins 1760 constava d’un únic correu setmanal i a partir del dia 3 de juliol d’aquest anys seria doble, «deseando facilitar la correspondencia de España con los Países Estrangeros».19

La Gazeta de Madrid disposava de dos i tres dies entre la recepció dels correus procedents del nord per Baiona –dimecres i dissabte al matí– i la distribució de les seves dues edicions els dijous i dilluns al vespre, amb dates de divendres i dimarts. Les edicions de la Gazeta de Barcelona serien les equivalents, amb una setmana de retard. Els correus cap a Saragossa i Barcelona surten de Madrid els dimecres i els dissabtes, continuant cap a «las Provincias Meridionales de Francia, Saboya, Suizos, y Cerdeña» i es reben de tornada a la cort els dimarts i divendres al matí. Els correus cap a Cadis i «los quatro Reynos de Andalucía» surten de Madrid els dimarts i divendres a mitja nit i les respostes arriben els dimarts i divendres de bon matí.

La col·lecció conservada de la Gazeta de Barcelona s’acaba l’any 1806, en prohibir el govern les reimpressions en altres ciutats de la de Madrid. Des de 1775 havia estat impresa per Eulàlia Piferrer, «viuda, Impresora del Rey nuestro Señor», i des de 1793 pel seu fill Juan Francisco Piferrer, també impressor reial. Aquests mateixos anys hi ha documentada l’existència de dues gasetes més a Catalunya, la qual cosa significa alhora l’origen de la premsa periòdica fora de Barcelona: la Gazeta de Gerona (1787-1800, impresa per Joseph Bro) i la Gazeta de Vich (1803, 1805),20 bisetmanals i amb les mateixes característiques que la de Barcelona, podrien ser també reimpressions de les notícies aparegudes en la Gazeta de Madrid. D’una possible Gazeta de Tarragona de 1737, força anterior, només n’hi ha una referència bibliogràfica.21

Diaris sense notícies polítiques ni militars

El 12 d’octubre de 1792 havia aparegut el Diario de Barcelona, segons privilegi reial obtingut per Pedro Pablo Husón de Lapzaran, antic oficial major del Diario de Madrid. Catorze anys després de la conversió de la gaseta en periòdic bisetmanal, el diari no naixia pas per a participar en la tasca d’oferir al públic «más copiosas y recientes noticias»,22

19. Gazeta de Barcelona, 24, 1760.

20. Els estudis locals la citen com a diària (J. GUDIOLI CUNILL (1905), «La premsa vigatana», Gazeta Vigatana, núm. 106, p. 2, citat per C. MIRALPEIXI BALLÚS (1981), La premsa de la ciutat de Vic al segle XIX, Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 31-36), però de la numeració es dedueix que és bisetmanal, com les gasetes de Madrid i Barcelona.

21. P. GASCÓNDE GOTOR (1904), «Orígenes y desarrollo del Periodismo», Revista Contemporánea, any XXX, núm. 648; citat per L. DEL ARCO (1908), «El periodismo en Tarragona Ensayo histórico-bibliográfico», Boletín Arqueológico, VIII; i per L. BERTRANIPIJOAN (1931), Premsa de Catalunya, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

22. Gazeta de Barcelona, 37, 1778.

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

assenyalada pel rei com a competència exclusiva de la Gazeta, sinó per a tractar uns «asuntos propios de estos papeles periódicos»,23 dels quals ja hi havia antecedents reeixits a Madrid i València.

Sota l’antic règim, i com a França, la circulació de notícies polítiques i militars és una prerrogativa de l’Estat reservada a les gasetes i la resta de publicacions periòdiques, autoritzades sempre en règim de privilegi i sotmeses preceptivament a la censura de l’Estat i a la vigilància de la Inquisició. L’evolució dels anomenats journals o periòdics literaris –per exemple, el madrileny Diario de los Literatos de España (1737-1742), doblement inspirat en el Journal des Savants i les Mémoires de Trevoux– prenia un desenvolupament complementari en el procés de formació de la periodicitat, que podia ser mensual o fins i tot trimestral.

Vint anys abans, però, que la gaseta oficial passés de setmanal a bisetmanal, l’any 1778, havia aparegut a Madrid un primer diari, dedicat al que modernament seria conegut com a informació de serveis, el Diario noticioso, curioso-erudito, y comercial, público y económico (1758), imitat ràpidament a Barcelona pel Diario curioso, histórico, erudito, comercial, público, y económico (1762, 1772), de breu existència. L’accés a la més alta periodicitat no aniria lligat, per tant, a la funció més genuïnament informativa, que seguiria reservada a les gasetes oficials fins a l’arribada del règim liberal. Aquestes novetats es produeixen en els anys del que Paul Guinard ha anomenat la primera edat d’or de la premsa espanyola24 –entre 1737, any d’aparició de l’esmentat Diario de los Literatos de España, i 1788, final del regnat il·lustrat i reformista de Carles III–, període desigual però única excepció de l’escàs interès en el desenvolupament de la premsa que durant dos segles va demostrar la monarquia espanyola dels Borbons, a diferència de la il·lustració dels seus parents francesos.

L’impuls a la premsa privada des de l’inici del regnat de Carles III, el 1759, no va generar encara a Barcelona iniciatives pròpies, però sí la imitació d’aquelles que amb més èxit hi havia a Madrid, com les reedicions dels setmanals El duende especulativo sobre la vida civil en Madrid (1761-62) o del Caxón de Sastre Cathalán (Barcelona 1761-1762; Figueres 1763), inspirats en el periodisme moral o de costums atribuït als anglesos Joseph Addison i Thomas Steele pel to reflexiu i la crítica de costums dels Tatler (1708) i Spectator (1709).

El diari que Francisco Mariano Nipho va crear a Madrid el dia 1 de febrer de 1758 –Diario noticioso, curioso-erudito, y comercial, público y económico– s’avançava en quasi vint anys al Journal de Paris de 1777, però duia 56 anys de retard sobre el Daily Courant de Londres, conside-

23. Gazeta de Barcelona, 13 d’octubre de 1792.

24. GUINARD, La presse espagnole..., p. 125-150.

rat el primer diari del món, tot i que els primers a assolir aquesta periodicitat foren periòdics locals alemanys, a mitjans del segle XVII 25

El Diario noticioso, com és conegut, no és un diari de notícies, sinó de divulgació cultural i, sobretot, de serveis. Es planteja en dues parts o artículos: el primer, destinat a la instrucció i el foment de la cultura, no pas pensant en els erudits sinó «en el común de las gentes»; el segon, «incluirá noticias sobre Ventas, Habilidades, Amos y Criados, etc». Com es veurà, la seva existència va clarament lligada al concepte d’informació de serveis que és la que determina el seu èxit o necessitat, més que la pròpia divulgació cultural, que ocupa la primera part i noble de l’exemplar. Malgrat que Nipho vendria la seva part l’any següent, el diari va continuar fins 1781 i va tornar a sortir el 1786, com a Diario de Madrid

Menys sort va tenir el barceloní Diario curioso, aparegut a Barcelona el 7 de gener de 1762 de la mà de Pedro Ángel de Tarazona –i de nou, com a Diario evangélico, histórico-político, el 1772–, amb la mateixa vocació: «Dos assumptos ha de contener esta diaria tarea, el uno será lo curioso, Histórico, Moral y Erudito; y el otro lo Comercial, Público, y Económico. Para este segundo, que es el principal objeto, debe mediar mucho más la fatiga personal, diligencia, y eficacia, que la literatura. Para el primero, que solo ha de servir, como de adorno, y suplemento al segundo...».

A diferència de les revistes de l’època i de les gasetes, la primera pàgina del Diario Curioso inclou tots els elements registrals: el preu de l’exemplar –4 diners– figura en la línia damunt de la capçalera, així com el número de l’edició, bé que les seves vuit pàgines, en format de quart, encara no són numerades. Trenta-tres anys més tard, l’ambició utilitària i popular del seu projecte seria ridiculitzada com una extravagància, en un periòdic literari titulat Correo de Gerona, a propòsit de la seva venda a quatre perruqueries.26

La publicació, des del dia 1 d’octubre de 1792, del Diario de Barcelona donarà definitiva carta de naturalesa a la periodicitat diària a Barcelona, alhora que a l’existència continuada de premsa periòdica a la capital de Catalunya. El nou diari no era gaire diferent dels que s’havien començat a publicar, sense prou èxit, trenta i vint anys abans. Fins i tot

25. El Einkommende Zeitung de Leipzig (quadrisetmanal, 1635; pentasetmanal, 1636) i el diari traduït com Notícies fresques dels afers de la guerra i del món (1660), també a Leipzig. Vegeu J. WILKE (1992), «El desenvolupament de la premsa diària a Alemanya al segle XVII», Periodística (Barcelona), núm. 5, p. 41; i P. ALBERT (1990), Historia de la Prensa, Rialp, p. 33.

26. Correo de Gerona, núm. 48, 20 de juliol de 1795: «Era tanto lo ridículo que tenía, y la muy poca utilidad que se podía sacar de él, que careciendo sus editores de despacho, lo debieron entregar a los peluqueros, quienes con truhanerías, y a pesar del desagrado general, consumían algunos y los restantes fueron destinados a cucuruchos de especias, y embolturas de vizcochos. Los despachos de él eran las casas tienda de los que aquel oficio, y así, del conducto por donde se esparcía, recibió el septimo título, llamándose el peluquero».

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

era més petit, amb la meitat de pàgines d’aquells primers. Tampoc al prospecte distribuït alguns dies abans no es feien propòsits gaire diferents. Tant en un cas com en l’altre era un foraster qui promovia el projecte, però ara hi havia una petita diferència. Si Pedro Ángel de Tarazona s’havia proposat imitar els models d’altres ciutats i molt especialment de Madrid, Pedro Pablo Husón de Lapazaran tenia alguna cosa més al seu favor: l’experiència. Carles IV havia reconegut a Husón, en el text del privilegi reial d’edició del 6 d’abril del mateix any, «que la experiencia que tenía adquirida en la dirección de este papel periódico, por estar sirviendo de oficial mayor en el despacho principal de la citada mi Corte, le había puesto en proporción de poder por si establecerlo y dirigirlo». I allò que el rei li concedia era exactament això: «establecer un Diario en la Ciudad de Barcelona, con tal de que en su extensión se ciña precisamente a los términos con que se publica el de mi Corte».

L’autorització i aparició del Diario de Barcelona és un fet excepcional que només s’explica per la confiança del rei en la persona d’Husón. Les dures restriccions a la premsa de la resolució de febrer de 1791, per la por de la monarquia a la Revolució francesa, són evocades al text mateix d’atorgament del privilegi reial. Les circumstàncies polítiques eren menys favorables a la premsa que les de l’aparició dels diaris de Tarazona, però aviat es va veure que les circumstàncies socials i econòmiques potser eren millors i la necessitat d’un diari potser més sentida. «La general instrucción y la común utilidad»són les finalitats principals del diari definides per Husón en el prospecte anunciador, en una expressió que defineix genuïnament el model de diaris característic de l’Antic Règim a Espanya, vigent fins als anys trenta del segle XIX. La llei de llibertat d’impremta de 1837, més enllà de l’estrena constitucional de les Corts de Cadis durant la Guerra de la Independència, posarà fi a la divisió de funcions informatives entre gasetes oficials de notícies i diaris locals de divulgació i serveis.27

27. Aquest article és la presentació d’una part de la recerca titulada Els orígens de la premsa a Catalunya. De la Gazeta al Diario de Barcelona (1641-1808), distingida amb el Premi Joan Givanel i Mas de l’Institut d’Estudis Catalans, 1998.

1 i 2 . Portades dels primers números de la Gazette de la cort francesa (1631) i de la Gazeta , editada a Barcelona (1641) com a traducció al català de l’anterior. A part de la imitació de la capçalera, també les notícies estan presentades de manera semblant, tot i que les anota cions de l’origen i la data apareixen al marge en la francesa i en la línia superior en la catalana. En aquesta es distingeix, també, un primer paràgr af de presentació. 12

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

Guillamet

4

4 . Primera pàgina de la Gazeta de Barcelona del 16 d’octubre de 1708, editada pels impressors Figueró, segons privilegi atorgat per l’arxiduc Carles d’Àustria, pretendent al tron d’Espanya en la Guerra de Successió.

3

3 . Portada del full setmanal Novasordinarias , editat per Jaume Romeu (1641), com a traducció de les Nouvelles ordinaires editades per Renaudot com a complement de la Gazette francesa.

Jaume

56

5-6 . Portades de diverses gasetes editades a Catalunya, tingudes com a reimpressions de la Gazeta de Madrid : Noticias de diferentes partes venidas a Barcelona (1741) i Gazeta de Barcelona (1762).

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

Guillamet

7-8 . Portades de diverses gasetes editades a Catalunya, tingudes com a reimpressions de la Gazeta de Madrid : Gazeta de Vich (1803) i Gazeta de Gerona (1793).

Jaume

91011 9-11 . Primera pàgina del número 1 del primer diari editat a Espanya –Diario Noticioso, Curioso-Erudito y Comercial, Público y Económico, de Francisco Mariano Nipho (Madrid, 1758)–i portada i primera pàgina del Diario Curioso, Histórico, Erudito, Comercial, Público y Económico de Pedro Ángel de Tarazona (Barcelona, 1762).

La formació de la periodicitat durant els segles XVII i XVIII , a través de la premsa de Barcelona

Jaume Guillamet

121314

12-14 . Primeres pàgines del Journal de Paris , de l’1 de gener de 1777, el Diario de Madrid de l’1 de febrer de 1789 i el Diario de Barcelona , publicat a Barcelona el dia 1 d’octubre de 1792. Les dades astronòmiques i meteorològiques que el diari francès aportà com a no vetat foren incorporades successivament pels de Madrid i Barcelona.

Secció oberta

L’Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

per Carles Singla

Professor dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

Entre la documentació conservada a l’Archivo General de la Guerra Civil Española de Salamanca figura el llibre de registre de l’Agrupació Professional de Periodistes (UGT) dels anys de la guerra civil. Les dades que conté permeten conèixer millor la professió periodística a Barcelona en el període 1936-1939 en aspectes com la composició de les redaccions o els sous, i també aporten informació sobre els diferents mitjans de comunicació i la seva evolució. En aquest treball ens centrarem primer en el balanç general de les dades per aturar-nos després en cadascun dels mitjans que compten amb més inscrits.

L’Agrupació Professional de Periodistes (APP) va ser creada el 1934. Tenia el seu estatge al local de l’Associació de Periodistes, al carrer de la Canuda, i el seu objectiu era millorar la situació dels periodistes en ple exercici, actuant com una sindical. En esclatar la guerra civil va passar a dependre de la UGT, va incorporar l’Associació de la Premsa Diària i l’Associació de Periodistes de Barcelona i va instal·lar la seva seu, el Casal de la Premsa, a les Rambles de Barcelona. La sindicació, almenys en teoria, era obligatòria. A partir d’aquell moment es van donar carnets nous als afiliats (Cadena, 1984, p. 15). Durant la guerra, l’Agrupació va estar presidida per Gabriel Trillas, director de Las Noticias, i Emili Granier-Barrera, redactor de La Publicitat, en va ser secretari. El 1937 l’Agrupació comptava amb un consell de direcció, quatre comissions (serveis interns i personal, propaganda, treball i mutualitat) i biblioteca general i especialitzada (Trillas, 1937, p. 15).

La dualitat entre CNT i UGT és un factor a tenir especialment en compte a l’hora d’interpretar les inscripcions, especialment les corresponents als primers mesos del conflicte. Davant la necessitat d’obtenir un carnet i la disjuntiva de triar un sindicat o altre, molts professionals –fins i tot redaccions com a col·lectiu– escollien la UGT senzillament com a mitjà per evitar la CNT, la fama de la qual era molt negativa a Catalunya, especialment entre els professionals del periodisme. L’Agrupació –que segons el seu president reunia el noranta per cent dels professionals del sector a Barcelona– va establir un comitè d’enllaç amb la CNT, que havia incorporat el Sindicat Professional de Periodistes, també preexistent a la guerra (Trillas, 1937, p. 16).

El llibre de registre, manuscrit, recull 550 entrades de professionals –majoritàriament periodistes, però també auxiliars, dibuixants i altres–corresponents a diferents mitjans no únicament de Barcelona sinó també d’altres punts de l’Estat, així com oficines de premsa i departaments de propaganda. La informació que es recull per cada persona és, a més del nom i cognoms, la data d’alta a l’APP, l’adreça, el mitjà en el qual treballa, la secció, l’edat i el sou. Aquestes dues darreres figuren només en un nombre limitat de registres: l’edat només consta en 114 persones i el sou en 270. També s’inclouen en alguns casos anotacions que permeten conèixer la nacionalitat, la procedència, el pseudònim, els avals

per a la inscripció a l’Agrupació o bé si aquesta inscripció ha estat anul·lada per alguna raó.

Cal tenir sempre present el valor relatiu tant de les dades contingudes en el llibre com de la informació que se n’extreu. Per exemple, no era infreqüent que un mateix periodista exercís la seva activitat en dos mitjans diferents i rarament en consta més d’un en cada registre. Pel que fa als salaris, el càrrec o la secció de treball, són declarats i no provats documentalment pels associats. A més, cada inscripció correspon a un moment donat i la situació de la persona podia variar amb el pas del temps. Per tant les dades resulten indicatives i interessants com a conjunt, però no es poden prendre individualment com a valors absoluts.

Quant a l’anàlisi general, tenim en primer lloc la dada de gènere que s’extreu del nom: només 39 dels inscrits –el 7 %– són dones. És també indicatiu que set d’elles tinguin noms estrangers. Pel que fa al lloc de treball, de 14 associats no consta el mitjà en el qual treballen i 39 més declaren estar sense feina. La resta d’inscripcions corresponen a un total de 120 mitjans diferents.

Les redaccions més representades a l’APP són:

MITJANS AMB DEU PERIODISTES O MÉS

MEMBRES DE L’APP

Mitjà Inscrits

La Rambla 31

Las Noticias 30

La Vanguardia 27 Treball 25

La Publicitat 18

El Mundo Deportivo 17

El Diluvio 17

La Humanitat 16

El Día Gráfico 15

El Noticiero Universal 14

Frente Rojo 13

La Noche 12

La Batalla 11

Comissariat de Propaganda 11

Agència AIMA 11

Agència Fabra 11

La Veu de Catalunya 10

Ràdio PSUC 10

És del tot lògic que La Rambla, Las Noticias i Treball siguin els que més inscrits presenten, ja que Las Noticias va ser portaveu oficial de la UGT durant la guerra i els altres dos ho eren del PSUC. El mateix raonament val per a Ràdio PSUC, que trobem més avall. També resulta lògic trobar a la taula els diaris republicans d’esquerra de preguerra (La Publi-

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

citat, El Diluvio, La Humanitat...) i els que, producte de la confiscació o d’una nova direcció, adopten aquesta línia un cop iniciat el conflicte (El Día Gráfico, El Noticiero Universal). D’altra banda, les xifres permeten constatar que aquests diaris comptaven amb redaccions raonablement nombroses.

És força significativa, políticament, la presència de diaris vinculats durant la guerra a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), com La Veu de Catalunya o La Noche. Igualment sorprenent és que cinc persones del servei de propaganda de la CNT figuren també inscrites a l’APP, més encara tenint en compte que la Confederación disposava de la seva pròpia agrupació sindical del ram. Una hipòtesi és que les inscripcions corresponen al comitè d’enllaç entre els dos sindicats, esmentat més amunt. També sorprenen els onze inscrits de la redacció de La Batalla, òrgan del POUM, el qual també hauria de trobar-se en una òrbita distant de la de l’APP-UGT. Josep Maria Cadena precisa que tant l’Agrupació com el Sindicat «donaren més importància als vincles d’amistat professional que a les diferències ideològiques» (Cadena, 1984, p. 16). Les inscripcions de l’àmbit POUM-CNT, doncs, corroboren aquesta afirmació.

També val la pena remarcar la presència d’El Mundo Deportivo, amb 17 periodistes encarregats de seguir l’actualitat esportiva en plena guerra, i les fonts secundàries que representen les dues agències AIMA i Fabra, juntament amb el Comissariat de Propaganda.

Mitjans no recollits en el quadre, que tenen entre 5 i 9 periodistes inscrits, són les agències España i Febus, Última Hora, Laya Films, la Subsecretaría de Propaganda,1 Diario del Comercio, Ràdio Associació de Catalunya, Juliol i la ja esmentada CNT.

Inscripcions

El ritme d’inscripcions és una altra dada significativa.2 El nombre més elevat es dóna a l’origen, immediatament després de l’esclat de la guerra i amb l’inici de la nova etapa de l’APP. Així, a l’agost del 1936 hi ha 196 altes, i al setembre se’n donen 50. A partir d’octubre, el nombre disminueix i hi ha una fase de degoteig fins a l’abril del 1937 amb xifres que oscil·len entre 12 i 27. Després dels Fets de Maig, significativament, el nombre d’inscripcions és força baix i només al desembre d’aquest darrer any es torna a superar el nombre de deu ingressos. Pel que fa al

1. Entenem que correspon al Govern central, mentre que el Comissariat de Propaganda depèn de la Generalitat.

2. Hi ha dues inscripcions que figuren amb data anterior a l’agost de 1936, fet que gairebé amb total seguretat es deu a un error cal·ligràfic.

1938, les xifres pateixen pujades i baixades; al juliol s’arriba a 18, a l’octubre a 13 i al novembre a 17. Pel desembre, tot i que el final de la guerra ja es veia pròxim, encara es registren 5 altes, les últimes que figuren en el llibre. Deu inscripcions consten com a anul·lades per diferents motius, mentre que 19 han comptat amb l’aval d’un altre o de diversos periodistes per a ingressar.

Pel que fa a adreces, només com a curiositat constatem que el carrer Muntaner és el que té més membres de l’APP domiciliats (20), seguit de Consell de Cent, Gran Via, Diputació i Balmes. L’Eixample és el barri amb més densitat periodística: hi hem comptabilitzat 159 professionals.

Llengua i tipus de mitjans

La següent taula presenta els mitjans classificats i s’hi recompta el nombre de mitjans i de periodistes per cadascun, tant en global com per llengües: català i castellà.3

Més de la meitat dels inscrits, el 54 %, exercia la seva activitat en diaris, tot i que aquests només representen el 30 % del total de mitjans. Les revistes són el tipus de mitjà més nombrós, però representen una xifra de periodistes molt més baixa, l’11 %. Pel que fa a la llengua, la presència del castellà és superior; però, en proporció, cada mitjà en català aporta més inscrits a l’APP. Els mitjans en català representen el 27 % del total, mentre que els escrits en castellà són el 55 %. En canvi, els periodistes del primer grup sumen el 35 % del total i els del segon, el 47 %. Altres dades que la taula posa de relleu és el significatiu pes, tant en nombre d’empreses com de periodistes, que tenien les agències de

3. Les xifres que corresponen a altres llengües (mitjans estrangers) són molt poc significatives. Hem situat els periodistes de ràdio a la columna català, tot i que s’hi utilitzava també el castellà i fins i tot altres llengües.

4. Inclou «Sense feina», «Diversos», «Jubilat», «Col·laborador», «Editorial», i sense dades. Pel que fa a la llengua, només hem tingut en compte les tres editorials, totes castellanes. MITJANS I PERIODISTES PER TIPUS I LLENGUA

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

premsa i els serveis de premsa de partits i institucions. Pel que fa als mitjans estrangers, el nombre d’aquests es correspon exactament amb el nombre dels respectius corresponsals sindicats a Barcelona. Els quatre que utilitzen el castellà corresponen a diaris llatinoamericans. El cinema té amb Laya Films l’única representació, i les tres emissores són Ràdio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio PSUC.

Càrrecs, seccions i sous

Pel que fa als tipus de feina més freqüents (hi ha 90 inscrits dels quals no consta la secció) i als sous que hi corresponen, hem elaborat la següent taula:5

MEMBRES DE L ’APP DISTRIBUÏTS PER LLOC DE TREBALL 6

Secció / Càrrec Inscrits Sou mínim (en ptes.) Sou màxim (en ptes.) Mitjana de sou (en ptes.)

Inscrits amb dades de

A la taula recollim les dades de les seccions en les quals figuren deu inscrits o més amb els sous mínim i màxim que es paguen per aquesta funció i la mitjana que en resulta. Com ja hem advertit més amunt, les dades sobre sous figuren en un nombre limitat de registres i per això la

5. El president de l’Agrupació, Gabriel Trillas, dóna el següent recompte, el 1937: premsa diària: 123 membres; reporters gràfics: 23 membres; corresponsals de premsa: 29 membres; col·laboradors de premsa: 135 membres; serveis auxiliars de premsa: 30 membres; premsa tècnica i revistes: 65 membres. La classificació és diferent de les que hem creat a partir del llibre de registre i barreja tipus de mitjans i funcions. La suma, 405 inscrits, concorda amb les inscripcions a mitjan 1937 (juny-juliol). A més, indica que la Mutualitat compta amb 670 membres (Trillas, 1937, p. 15).

6. Les seccions que figuren en el llibre són molt disperses. Per sistematitzar l’anàlisi de les dades, hem reagrupat les que figuren a continuació. Entre parèntesis s’indiquen les denominacions en l’original: política (Generalitat, Governació, Madrid, Marina, militar, nacional, Parlament, política); cultura (art, cinema, cultura, lletres, música, teatre); societat (Ajuntament, Ajuntament i comarques, carnet de la Universitat, carnet social i comarques, cròniques, ensenyament, femenina, jutjats, local, reportatges, Universitat), esports (escacs, esports, futbol, motorisme, natació), economia (borsa, economia, finances, marítimes, sindical, treball).

taula indica de quantes es disposa. Cal tenir present, així mateix, que no fem un tall cronològic en un moment determinat, sinó que agafem com un tot les dades que, majoritàriament, corresponen als anys 1936 i 1937. Col·laboradors i reporters gràfics són els que menys referències donen dels seus sous. Pel que fa als segons, és freqüent que treballin per a diversos mitjans, sense detallar, i molts indiquen que cobren a preu fet. D’aquest sistema, l’única referència concreta de què disposem és la de Joan Bert i Vila, de La Rambla, que declara cobrar 5 pessetes per fotografia, entenem que publicada.

Les dades sobre sous mostren que hi ha molta varietat, fins i tot per a un mateix càrrec o secció.7 Així, a la redacció d’un diari com La Vanguardia es donen sous d’entre 200 i 750 pessetes i a El Mundo Deportivo, entre 200 i 500. Redacció és potser una mica calaix de sastre, però diferències prou importants també es donen en seccions més precises. A la secció de política (nacional) de La Batalla, Pere Pagès, avui Víctor Alba, cobrava 300 pessetes i Antoni de Cabo en cobrava 500. Dintre l’agrupació que hem fet a «societat» i al diari La Publicitat, Àngel Ferran cobrava 675 pessetes per cobrir l’Ajuntament mentre que Guifré Bosch en rebia 250 per tractar d’ensenyament.

Les mitjanes de sous donen una orientació més ajustada per a aproximar-se a saber quant guanyaven els periodistes en temps de guerra. Val a dir també que amb les dades de què es disposa no s’aprecien variacions temporals significatives en els salaris; per tant, no es pot afirmar genèricament si aquests anaven a l’alça o a la baixa. La llengua dels mitjans tampoc sembla que comporti cobrar més o menys. A la secció redacció, la mitjana de sou dels diaris en castellà és de 389 pessetes mentre que als diaris catalans la xifra resultant és només una pesseta més baixa: 388.8

Lògicament, càrrecs de responsabilitat com directors i redactors en cap eren els més ben pagats. El que més, Josep Maria Massip, a La Humanitat, amb 1.250, i la que menys –pel que fa a diaris–, María Luz Morales, a La Vanguardia, amb només 600 pessetes. Totes dues inscripcions són de l’agost de 1936. Sembla evident, doncs, que la discriminació femenina no respectava ni les èpoques revolucionàries. Més encara si considerem que a La Vanguardia, a la mateixa data, Josep Escofet –que figura a redacció, tot i que amb Gaziel col·laborava a la direcció (GEC)– cobrava 750 pessetes, i que el successor de la senyora Morales,

7. Entre les millores aconseguides per l’APP figura l’establiment d’un sou mínim (TRILLAS, 1937, p. 16). Presumiblement, aquest sou havia de ser diferent segons el càrrec o la funció. Amb les dades de què disposem resulta molt difícil precisar-lo. Apuntem que per a un col·laborador regular o corresponsal aquest podia ser d’unes 125 pessetes mensuals el 1937, i per a un periodista o un reporter gràfic en plantilla, al voltant d’unes 300.

8. Per a efectuar el càlcul es disposa de dades de 29 redactors de diaris en castellà i 23 en català.

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

Paulino Masip, es declara un sou de 800 pessetes quan s’inscriu a l’APP al març de l’any següent.9 A Treball, Pere Ardiaca, tot i que no consta com a director en el registre, tenia un sou encara més baix, 400 pessetes, malgrat que en aquest cas sens dubte per raons ideològiques, ja que els redactors guanyaven el mateix.

A les revistes, els directors no cobren més de 500 pessetes, amb la notable excepció de Mariano Viada, de Mercurio, Revista Comercial Iberoamericana, que en té anotades 1.000 mensuals.10 Pel que fa als redactors en cap, hi ha més homogeneïtat, ja que en premsa i ràdio gairebé tots cobren entre 600 i 800 pessetes. Enric Tubau, director de El Noticiero Universal durant la guerra, figura com a redactor en cap i, en aquesta categoria, és l’únic amb un sou de 1.000 pessetes.

De la secció d’estranger disposem de poques dades de salaris per extreure’n conclusions, i la de redacció, tot i que amb dades més abundants, presenta molta dispersió. Assenyalem, però, que només dues persones declaren cobrar 1.000 pessetes en aquesta categoria. El primer és Joan Domènech Guilart, de Ràdio Associació de Catalunya, de qui es precisa que és agent de publicitat i, per tant, tindria una font d’ingressos complementària. L’altre és Eusebio Mejías, de l’Agència AIMA. Altres casos remarcables, però ja no tant excepcionals, són els tres redactors que cobren sous d’entre 700 i 750 pessetes, entre els quals hi ha Rafael Moragas Moraguetes, d’El Día Gráfico. Pel que fa a la franja inferior, només sis periodistes tenen sous per sota de les 200 pessetes a redacció i corresponen a Diari de Barcelona, Diari de Catalunya, Full Oficial, Agència Fabra, La Mujer y la Moda i El Día, de Casp.

Entre els corresponsals hi ha tant periodistes dels diaris locals com de premsa estrangera que es troben a Barcelona. No hi ha diferències de sou significatives entre uns i altres i, quant a la mitjana, es trobarien dintre el mateix rang que el conjunt de seccions de política, cultura, societat o economia. Els secretaris de redacció també es podrien assimilar a aquest grup. D’entre elles, cultura és la que presenta màxims i mínims més distanciats. Les 800 pessetes de màxim corresponen a un periodista de revistes, Josep Esteve Quintana, de Films selectos i Projector, mentre que els especialistes en música tenen sous molt baixos, entre 75 i 125 pessetes. Amb aquest darrer sou figura Jaume Pahissa, que escrivia a Las Noticias

Esports és la secció amb una mitjana més baixa. La xifra màxima correspon a Lluís Meléndez, de La Humanitat i Última Hora. A La Vanguar-

9. Cal anotar, però, que en altres càrrecs les dades de què disposem de sou estaven equiparades a les dels homes. Les cinc dones que consten com a treballadores de redacció, per exemple, tenen sous superiors a la mitjana d’aquesta secció.

10. Probablement es tractava d’una empresa familiar, ja que hi figuren tres Viada. Els altres dos cobraven molt menys, 200 i 50 pessetes respectivament.

dia els redactors de la secció tenien un sou d’entre 200 i 250 pessetes; a la casa, només el folklorista Valeri Serra i Boldú –redactor de la secció de lletres– tenia un sou més baix: 150. En general, potser perquè els esports eren considerats un tema informatiu menor –més encara en temps de conflicte– els periodistes que s’hi dedicaven tenien sous per sota de la mitjana.

Edat

Quant a l’edat, les dades que tenim corresponen aproximadament al vint per cent de periodistes i per tant no resulten gaire significatives. A més, aquesta dada només es recull amb regularitat a partir de desembre de 1937. Dels 114 membres dels quals consta l’edat, només 15 van entrar a l’Agrupació abans d’aquella data. No sembla que hi hagi una raó clara per a anotar l’edat a partir d’un determinat moment, però podia tenir a veure tant amb la situació de guerra i mobilització com amb les finalitats mutualistes de l’Agrupació. La taula següent és la piràmide d’edat que en resulta.

menys de 20 06 5,26 entre 20 i 24 08 7,02 entre 25 i 29 23 20,18 entre 30 i 34 16 14,04 entre 35 i 39 20 17,54 entre 40 i 44 15 13,16 entre 45 i 49 14 12,28 entre 50 i 54 09 7,89 més de 55 03 2,63

En conjunt, no s’aprecien particularitats especials. El gruix d’inscrits tenen entre 25 i 50 anys i per sobre i per sota d’aquesta edat la representació és molt menor. És remarcable que Treball comptava amb sis agrupats menors de 25 anys, fet que implícitament indica una renovació o ampliació de la plantilla: cinc d’ells ingressen a partir de l’octubre de 1937. Frente Rojo, diari del PCE, té també una redacció força jove: tres dels seus membres són menors de 25 anys, entre ells el director, Mariano Perla. Treball i Frente Rojo tenen també els dos inscrits més joves, tots dos de setze anys. A la part de més edat de la taula no apareix cap tret destacable. L’inscrit més gran és Lluís Ballester (69), sense feina en ingressar a l’Agrupació, però abans al Butlletí de la Cambra Agrícola.

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

La Rambla

El diari creat per Josep Sunyol i Garriga obre l’apartat que dediquem a analitzar, mitjà per mitjà, les dades dels que tenen més representants a l’APP. Durant els primers mesos de la guerra, La Rambla manté la seva tendència política pròxima a Esquerra Republicana, malgrat que Sunyol ha estat capturat i afusellat per les tropes franquistes. El 8 de febrer de 1937, el diari passa a mans del PSUC, i aquest el cedirà un any i mig més tard a les joventuts del partit.

Dels 31 professionals que van ingressar a l’APP –només dues dones–, 13 ho van fer de seguida, l’agost de 1936. Entre ells, Joaquim Ventalló, que n’era el director i va haver de fugir a França el 9 de setembre perquè estava amenaçat de mort per la FAI (Ventalló, 1987, p. 28). Set periodistes més ingressen el 1937 i vuit ho fan l’any següent. Com a director, Ventalló cobrava 850 pessetes, mentre que Lluís Aymamí i Baudina, que el va substituir, en rebia 800 com a redactor en cap. Els redactors que ingressen a l’agost de 1936 tenen sous que van des de les 200 mensuals del crític d’art Joan Cortès i Vidal a les 400 d’Enric Fernández Gual, que s’ocupa de la secció d’estranger tot i que també era un crític d’art reconegut. Redactors que ingressen més endavant aconseguiran sous mensuals de 500 pessetes (Carlota Guteras) o 700 (Francisco Mateos). Dos escriptors coneguts figuren a La Rambla: Pere Calders, que ingressa al setembre de 1937, sense especificar secció i amb un sou de 125 pessetes, i Vicenç Riera Llorca, a l’APP des de l’agost de 1936 i encarregat de la secció de carnet social i comarques per 350 al mes.

A més de redacció i les ja esmentades, apareixen com a seccions Ajuntament, carnet de la Universitat, esports, finances, Generalitat, Madrid i teatre. Es compta amb un reporter gràfic, un dibuixant (José Bardasano) i diversos col·laboradors i corresponsals. Les anotacions ens proporcionen dades del sou d’aquests darrers: Umberto Calligaris, col·laborador de la secció d’estranger, cobrava 30 pessetes per article el 1937 mentre que, el mateix any, Lluís Climent, corresponsal al front d’Aragó, en rebia 20 per cada informació.

Las Noticias

Aquest diari, que en el transcurs de la guerra es convertirà en portaveu oficial de la UGT, té 30 periodistes membres de l’APP. La meitat ingressen durant el 1936 gairebé tots de cop, el 13 d’agost. La resta ho fan per degoteig fins al juliol de 1938. Dels associats, cinc declaren pertànyer a redacció i cinc més són col·laboradors, entre ells Miquel Ferrer, un dels caps de la UGT que, segons s’anota, utilitza el pseudònim de Ramon Fuster. El director era Gabriel Trillas, president de l’APP –havia estat redactor fins a la incautació (Huertas, 1995, p. 268)– amb un sou de

1.000 pessetes; i el redactor en cap, Joan Rossell Ernest, que en cobrava 600. Seccions declarades per altres inscrits són ensenyament, esports, estranger, Governació, jutjats i policia, marítimes i militars, música, política, i teatre.

Hi ha dades del que hi cobraven vint periodistes. A banda dels sous ja esmentats, els més alts són els del dibuixant Francisco Rivero Gil i el compaginador Luis Malcial Osteret, tots dos amb 600 pessetes.Especialment pel que fa a aquest segon, sembla una xifra elevada per una tasca de producció. A redacció, i també a política i a teatre, se’n cobraven 400 o 500.La resta de seccions fluctua entre 200 i 350 mensuals, incloent-hi les dues auxiliars –les úniques dones– que en cobraven 300. Ja ens hem referit a Jaume Pahissa, que en cobrava 125 per la secció de música. De l’únic periodista d’esports es precisa que és col·laborador i cobra 100 pessetes.

La Vanguardia

D’aquest diari figuren inscrits a l’Agrupació 27 periodistes, dels quals 20 van ingressar de seguida, a l’agost de 1936, probablement pel factor ja esmentat d’escollir la UGT com a mal menor enfront de l’alternativa CNT. Per bé que el diari no presenta vinculacions polítiques molt definides en la primera part de la guerra, fins a l’arribada a Barcelona del govern Negrín –que en fa el seu portaveu–, la xifra i la rapidesa dels seus periodistes a vincular-se a la UGT resulta prou significativa. L’any 1937 només ingressa a l’Agrupació Paulino Masip, més o menys en la data que devia passar a ocupar la direcció, mentre que el 1938 ingressen un reporter gràfic i un secretari de redacció, Joaquín Sanchis Nadal, del qual s’indica que procedeix de València, com el govern central. María Luz Morales és l’única dona de La Vanguardia que figura al registre.

Redacció compta amb sis periodistes, i esports –la segona secció més nombrosa–, amb tres i un col·laborador. Hi ha seccions o especialitzacions força diverses: borsa, Generalitat, Governació, jutjats, lletres, nacional, Parlament, ràdio i Universitat. L’encarregat d’aquesta darrera –i de la conselleria de treball– era Lluís Palau i Claveras, germà del crític cinematogràfic Josep Palau, mentre que Enric Calvet i Pascual, germà de Gaziel –director fins a l’esclat de la guerra– escrivia sobre ràdio.

Coneixem quant cobraven 23 dels 27 periodistes inscrits. Ja ens hem referit abans als salaris dels directors i dels periodistes d’esports i de lletres. Assenyalem ara que predominen els sous d’entre 300 i 400 pessetes, en general per sobre de les mitjanes de les seccions més comunes en altres diaris. El reporter gràfic Joan Mir Roda, el més ben pagat en la seva especialitat, en guanyava 500.

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

Treball

Els 25 periodistes d’aquest diari que ingressen a l’APP no ho fan tan diligentment com els de Las Noticias o La Vanguardia. A finals de 1936 només n’havien ingressat nou; vuit més ho fan durant el 1937 i també vuit, el 1938. Quatre dels inscrits són dones, però només una, Maria Teresa Serinyà (21 anys el 1938), és redactora.

Per seccions, redacció compta amb cinc periodistes, i nacional, local i sindical, amb dos cadascuna. Hi ha quatre auxiliars –dues dones i dos homes– i tres dibuixants, Enrique Garrán, Martí Bas i Josep Alloza. Els dos darrers col·laboren també en altres publicacions: Bas a Mirador i L’Esquella de la Torratxa; Alloza, a Mirador, L’Esquella i El Diluvio. Altres seccions que trobem són estranger i cultura, així com arxiu.

El sou consta només per a 12 periodistes. Sembla que en un primer moment es tendeix a unificar al voltant de les 400 pessetes.És el que declaren tant Pere Ardiaca, que fa de director, com Salvador Roca i Roca a la secció de local, Otto Mayer a cultura o Armand Quintana a nacional, tots quatre a l’agost de 1936. Més endavant trobem xifres més variades; per exemple, a la secció de sindical, Josep Manyanet cobra 500 pessetes al novembre de 1936 i Àlvar Bernadó 125, al juliol de 1937. Aquest darrer és el sou més baix, mentre que el més alt, 540 pessetes, correspon a Juli Sanz, redactor que ingressa a l’APP a l’octubre de 1937.

La Publicitat

Divuit periodistes –tots homes– del diari d’Acció Catalana figuren a l’APP. Tretze d’ells ingressen ben aviat, entre l’agost i el setembre, un ho fa al març de 1937 i la resta, durant el 1938. Entre els homes de La Publicitat figuren alguns noms coneguts, tot i que també es troben a faltar algunes de les personalitats del diari, com el director, Carles Capdevila, o el redactor en cap, Just Cabot. Entre els cinc que figuren a redacció hi trobem Jaume Passarell, Josep Maria Xicota (250 pessetes de sou) i Emili Granier-Barrera, de qui s’anota que és corrector en plantilla i cobra 400 pessetes. L’aviador Marià Foyé col·laborava amb les seccions de motorisme i aviació per un sou de 125 pessetes; Sebastià Gasch escrivia de cinema a preu fet, sense que s’indiquin xifres; Avel·lí Artís i Balaguer –pare d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner– era compaginador (500 pessetes); hem esmentat abans Àngel Ferran (Ajuntament, 675 pessetes); Fermí Vergés (300 pessetes) seguia la informació de la Generalitat; l’escriptor i periodista Pere Mialet (250 pessetes) s’encarregava de la secció de nacional i Antoni Vilà Bisa, que va succeir Capdevila com a director el 1938, figura sense càrrec amb un sou de 260 pessetes. A més de les seccions ja esmentades, trobem també ensenyament i estranger, aquesta a càrrec de Giuseppe Torre Caprara, que utilitzava el pseudònim de

Tiggis –especialment en els seus articles setmanals a Mirador– i de qui consta com a anotació autògrafa «Antifascista desterrato politico refugiato a Barcelona desde el 1932». S’apunta també que és col·laborador i té un sou variable.

El Mundo Deportivo

Disset periodistes d’aquest diari esportiu –tots homes– ingressen a l’APP i tots ho fan el 1936, alguns en tongades de cinc (21 d’agost) o quatre (30 de novembre). El director, Josep Torrents Font –que va ocupar el càrrec entre 1929 i 1939 (Huertas, 1995, p. 395)– cobrava 750 pessetes i els redactors tenien sous variats, entre 500 i 125. El col·laborador encarregat de natació, Carles Bonacasa, declara un sou de 60 pessetes al mes. La major part de seccions té a veure amb els esports (escacs, futbol, motorisme, natació), però també hi ha teatre. No hi ha cap referència bèl·lica tot i que el rotatiu va incorporar el subtítol «Diario de deportes y de guerra».

El Diluvio

També disset periodistes del veterà diari republicà ingressen a l’APP. Dotze ho fan força aviat, entre agost i octubre de 1936. Dos més ingressen el 1937 i tres a l’any següent. La major part, vuit, declaren treballar a redacció, i s’esmenten altres seccions com cinema, Generalitat, sindical i treball. Jaume Claramunt, que va ser director entre 1916 i 1938, figura amb un sou de 1.000 pessetes.Aquesta dada no consta per al seu successor, Antonio Huerta, que ingressa a l’APP a l’abril de 1938, amb l’anotació que ha estat avalat per membres de la família Lasarte, propietària del periòdic, i que procedeix de les agrupacions de València i San Sebastià, de la qual era fundador i president. El seu ingrés deu ser immediatament posterior a la seva assumpció del càrrec i també a l’entrada del diari en l’òrbita del PSOE (Huertas, 1995, p. 129). Tres membres de la família Lasarte, els germans Josep, Concepció i Joan, figuren entre els inscrits com a redactor de cinema, redactora i secretari de redacció, respectivament, amb el mateix sou: 500 pessetes. El diari no pagava malament: els 13 sous que consten estan per sobre de les 300 pessetes, excepte per al redactor de la secció Generalitat, que en guanyava 200.

La Humanitat i Última Hora

Repassem conjuntament les dades dels dos diaris d’Esquerra Republicana de Catalunya ja que, tot i que mantenien característiques dife-

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

rents, compartien redactors, seu i, en un primer moment, també el director, Josep Maria Massip (ja hem dit que era el més ben pagat, 1.250 pessetes). Aquest i un redactor d’esports declaren en el seu registre de l’APP que treballen per a tots dos diaris, mentre d’un altre (Josep Creus) s’anota que compagina el treball a La Humanitat i a La Publicitat. A banda dels tres que apunten la pluriocupació, consten 16 periodistes més de La Humanitat i sis més per a Última Hora sense que a cap dels dos hi hagi dones. Els ingressos són molt matiners: del total de 25, tots menys quatre es produeixen entre agost i octubre de 1936.

Pel que fa a seccions, La Humanitat té quatre homes a redacció i apareixen també cinema, Generalitat, Governació, lletres, música i teatre. A Última Hora n’hi ha tres a redacció i consten esports, nacional i teatre. Els sous són molt variats i, per als redactors, van de les 125 pessetes de Vicenç Verní, que fa Governació, a les 600 del redactor Antoni Puch, tots dos a La Humanitat. Entremig, hi ha tota una gamma de sous que no permet treure gaire conclusions. Anotem que Andreu Avel·lí Artís Tomàs (més endavant Sempronio) cobrava 345 pessetes com a encarregat de teatre a Última Hora;Josep Maria Lladó Figueres, 250 a la redacció d’aquest mateix diari –poc després passaria a dirigir l’altre– i Manuel Valldeperes –que va ser l’últim director de La Humanitat– en rebia 250 com a secretari de redacció, en entrar a l’Agrupació a l’agost de 1936. Marià Rubió i Tudurí consta també com a director de La Humanitat, ja que el seu registre és de novembre de 1937 i va ocupar el càrrec entre setembre i desembre d’aquest any (Huertas, 1995, p. 420). Això sí, cobrava menys que Massip: només 900 pessetes.Josep Roig-Guivernau en rebia 750 com a redactor en cap de Última Hora,que passaria a dirigir després que Massip marxés a l’exili. S’ha de remarcar que el redactor en cap Josep Escuder, a qui s’atribueix l’excel·lent disseny gràfic que caracteritzava Última Hora, no apareix inscrit per aquest diari sinó per La Batalla, l’òrgan del POUM.

El Día Gráfico

Quinze professionals d’aquest diari, propietat fins a la guerra de Joan Pich i Pon, ingressen a l’APP. Tots ho fan entre agost i setembre de 1937 excepte Rafael Moragas Moraguetes, que s’hi incorpora tard, al febrer de 1938. El Día Gráfico, fent honor al seu nom, compta amb quatre reporters gràfics, que cobren a preu fet. Hi ha tres persones a redacció i consten seccions d’art, esports, marítimes, teatre i Universitat.

Dels tres membres del comitè de direcció que es nomena després de la confiscació per part del Partit Republicà d’Esquerra –Màrius Aguilar, Lluís Almerich i Manuel Nogareda– els dos darrers figuren per La Noche –l’altre diari de Pich–, com a director i redactor en cap, respectivament.

Aguilar no es va inscriure a l’Agrupació i sí que ho va fer Francesc Aguirre, que assumiria la direcció tot sol a partir de 1937 i consta com a subdirector a l’agost de 1936, amb un sou de 700 pessetes. La resta de sous és molt variable, entre les 75 (Miquel Utrillo Vidal, art) i les 500 pessetes (Eduard Borràs, redacció).

El Noticiero Universal

Trobem 14 periodistes del «Ciero» a l’APP, tots homes i força matiners: onze ingressen entre agost i setembre de 1936 i el darrer ho fa a l’agost de 1937. A més de la genèrica redacció, trobem esports, Governació, reportatges i Universitat. Aquesta darrera desperta sospites: a la línia corresponent una anotació qüestiona: «No fa res més?»; i una altra mà respon: «No». El director, Enric Tubau, cobrava 1.000 pessetes i consta –ho hem dit més amunt– com a redactor en cap. Els sous són molt variables i alguns, sorprenents. Joan Jordà Terrado, col·laborador, rep 600 pessetes i Joan M. Soler Planas, corresponsal de guerra, 500. És més del que guanyen la major part de redactors, que estan entre les 150 i les 350.

Frente Rojo

El Partit Comunista d’Espanya comença a editar aquest diari a Barcelona el 1937, sense que en sapiguem la data exacta. Hi treballen tretze membres de l’Agrupació –entre ells una dona–, vuit dels quals ingressen entre juny i juliol de 1937 i la resta, al novembre de 1938. Cap dels tretze té nom o cognoms catalans i de tres d’ells s’indica que procedeixen de Madrid. No consta el sou de cap i, en canvi, figura l’edat de tots. El més jove, Cándido Souza, pseudònim «Mayo», era reporter gràfic i tenia 16 anys. El més gran, Gonzalo Sanz, en tenia 44.

La Noche

El segon diari de Joan Pich i Pon pateix un destí diferent que el seu germà gran: és confiscat per la CNT o, segons Víctor Alba, encara pitjor, pel grup més radical de la FAI (Alba, 1990, p. 187). Tot i amb això, deu dels seus periodistes ingressen a l’APP entre el 12 d’agost i el 4 de setembre de 1936. Un altre ho farà el 1938 i d’una, Anna Maria Martínez Sagi –d’actualitat per la biografia Las esquinas del aire, de Juan Manuel de Prada–, no consta la data d’ingrés i es detalla que era col·laboradora, tenia un sou variable i feia reportatges. L’altra dona de la relació, Consol García Guardiola, cultivava aquest mateix gènere. A més de redacció, trobem seccions de Governació, música i teatre. S’ha de remarcar la presència d’un reporter gràfic de la nissaga Pérez de Rozas, José Luis. Com

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

a director figura Lluís Almerich (1.000 pessetes) i com a redactor en cap, Manuel Nogareda (700). Huertas (1995, p. 378) els situa a tots dos en el comitè de direcció de El Día Gráfico. La resta de sous són poc significatius, entre 250 i 500 pessetes, excepte Luis Góngora, que s’ocupava de la germana pobra, música, i en rebia només 75.

La Batalla

Ja hem comentat que no deixa de ser sorprenent trobar periodistes del diari oficial del POUM –situat en l’òrbita de la CNT– en el sindicat adscrit a la UGT. Són un total d’onze –cap dona–, que ingressen en un primer grup de cinc a l’agost de 1936 i la resta, esglaonadament entre novembre del mateix any i març del següent. Entre ells ja hem esmentat Pere Pagès i Elías (futur Víctor Alba), que s’inscriu dels primers i consta amb un sou de 300 pessetes per la secció de nacional. També Josep Escuder (redactor en cap, 680 pessetes), que «tornà dels Estats Units poc després del 19 de juliol, s’encarregà de la direcció tècnica i malgrat l’atrotinament de les màquines aconseguí de fer el que es creu encara que fou el millor diari de la zona republicana, i el més ben presentat» (Alba, 1990, p. 200). Narcís Molins i Fàbrega, el primer director, consta com a redactor en cap, però sense detall del sou. Altres seccions referides són Ajuntament i esports, i hi figuren també un corresponsal de guerra (500 pessetes) i un traductor (400).

Comissariat de Propaganda

Deu membres d’aquest comissariat s’apunten a l’APP a partir de dates força tardanes. Només un el 1936, sis entre gener i febrer de 1937, i els quatre restants entre desembre d’aquest i maig de 1938. Una dada significativa és que fora de Pere Català i Pic11 i del reporter gràfic Miquel Agulló, els restants associats tenen com a mínim un cognom forà. Andrés Gentilini, Rosaleen Smyth, Owadja Kupperman i Stasy Kaetzler consten a la secció d’estranger, aquest (o aquesta) darrer avalat per ser membre del Partit Comunista Alemany i amb un sou de 400 pessetes. Hi ha tres dones i dos noms (Owadja i Stasy) de gènere difícil de precisar.

Agència AIMA

Tenim poques dades d’aquesta agència de la qual a l’Agrupació hi ha només un corresponsal –Joan Rodríguez Palmeras– abans del febrer de

11. Ingressa al febrer de 1937 com a director de la revista Nova Ibèria que editava el Comissariat, amb un sou de 500 pessetes.

1938 i deu persones més després d’aquesta data. Fora d’un altre corresponsal, no hi ha noms catalans i, remarcablement, hi ha set dones, entre elles Carmen de Martínez Cartou (31 anys), que figura com a directora sense declarar el sou; dues taquígrafes i una auxiliar. Dues persones cobren 1.000 pessetes al mes: Eusebio Mejías López, sense secció declarada, i Antonio Bravo Arias, a redacció i amb l’aclariment que procedeix de Madrid com, probablement, tota l’agència. Per una anotació coneixem que l’adreça a Barcelona era al carrer Balmes, 167.

Agència FABRA

També hi ha onze professionals de l’Agència Fabra a l’APP, però ingressen molt abans que els d’AIMA, vuit entre agost i setembre de 1936, un al desembre del mateix any, i els dos restants el 1938. Dels ingressats el 1936 tenim dades de sous, que van de les 460 pessetes que rebia Agustí Piracés (no consta secció) a les 165 de Joan Roura, a redacció. Redacció compta amb quatre persones i hi ha tres radiotelegrafistes, dos dels quals han necessitat avals per entrar a l’Agrupació. Joan Tomàs, conegut pels seus reportatges d’espectacles a La Publicitat i a Mirador, figura sense secció, amb un sou de 300 pessetes i amb el detall «Fabra / Havas» en el nom de l’agència.

La Veu de Catalunya

Deu periodistes de La Veu s’inscriuen a l’APP, nou ho fan immediatament, a l’agost de 1936, i el darrer ingressa el 9 de setembre següent. Josep Navarro Costabella consta com a «Director delegat del Govern de Catalunya», sense sou declarat. Hi ha cinc redactors, tots amb sous diferents d’entre 200 i 650 pessetes. També consten treball, música, Ajuntament i comarques i un secretari de direcció amb un sou molt baix, 150 pessetes.

Ràdio PSUC

En els primers temps de la guerra, tant el PSUC com la CNT confisquen aparells emissors d’ona curta i es doten dels seus propis serveis radiofònics. Ràdio PSUC comença a emetre el 21 de setembre de 1936 i té diversos espais en llengües estrangeres (Franquet, 1986, p. 196). A l’APP hi consten deu periodistes –sis homes i quatre dones–, ingressats entre el desembre de 1936 i el juny de l’any següent (una de les inscripcions és anul·lada). Set d’ells, a jutjar pels noms, són estrangers i de tres apareix precisat que es tracta, respectivament, d’un redactor del setmanari comunista La lucha de clases de Sòfia (Bulgària), del corresponsal

L'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) durant la Guerra Civil: dades sobre professionals i mitjans de comunicació

Carles Singla

del britànic Daily Worker i del corresponsal d’un diari polonès. Només s’indica el sou mensual d’una persona (300 pessetes) i de la locutora Àngela Bayona es precisa que cobra 10 pessetes diàries.

Bibliografia

ALBA, V. (1990), Sísif i el seu temps I – Costa avall. Barcelona: Laertes.

CADENA, J. M. (1984), «Les Associacions de Periodistes a Barcelona». Annals del Periodisme Català [Barcelona], núm. 0 (abril-juny), p. 618.

CAMPILLO, M. i CENTELLES, E. (1979), La premsa a Barcelona 1936-1939. Barcelona: Centre d’Estudis d’Història Contemporània.

FRANQUET, R. (1986), Història de la radiodifusió a Catalunya. Del naixement al franquisme. Barcelona: Edicions 62.

HUERTAS, J. M. (1995), 200 anys de premsa diària a Catalunya 17921992. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya.

TRILLAS, G. (1937), «Le président de l’Agrupació Professional de Periodistes à ses confrères». A: Joan TORRENT, La presse catalane depuis 1641 jusqu’à 1937. Barcelona: Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, p. 13-18.

VENTALLÓ, J. (1987), «Una mica del que jo vaig viure». Annals del Periodisme Català [Barcelona], núm. 12 (juliol-setembre), p. 26-30.

Secció oberta

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà per Nel·lo Pellisser Rossell

Periodista i professor associat de l’àrea de Comunicació Audiovisual i Publicitat.

Universitat de València

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà

Martí Domínguez i Barberà (Algemesí, 1908; València, 1984) és una de les personalitats més reeixides del periodisme valencià del segle XX No només per la trajectòria professional, sinó també pel guiatge que va exercir entre els lectors a través de les seues columnes i intervencions, i entre els col·legues amb els quals va treballar. Com molts altres, Martí Domínguez arribà al periodisme com a conseqüència d’una precoç vocació literària, manifestada en un principi en el terreny de la poesia. Ben aviat trobaria en el periodisme la plataforma d’entrenament i de llançament d’aquesta inclinació per les lletres que, a les pàgines dels diaris, es materialitzava quasi instantàniament. Malgrat que tindria diverses ocasions d’encarrilar la seua vida per altres indrets, sempre es va mantenir fidel al periodisme.1

Així, treballà com a periodista a Avance i Levante (1939-1941) i a Las Provincias (1941-1943), on, després d’uns anys com a sots-director (1943-1949), es va fer càrrec de la direcció del diari durant prop d’una dècada (1949-1958). Aquest era, probablement, un dels llocs de major responsabilitat que es podia assolir en el periodisme valencià de postguerra. Després seria director dels setmanaris econòmics Al día i València-fruits. Al llarg de mig segle, la seua firma aparegué a les principals capçaleres de la premsa valenciana, com ara: Avance, Jornada, Levante, Hoja del Lunes, Valencia-Atracción, Diario de Valencia i Noticias al día. A més, les seues col·laboracions es publicaren arreu de l’Estat espanyol en mitjans tan diversos com: Informaciones, ABC, LaVanguardia, El Español, El Pueblo Gallego, Acción, Sur, El Alcázar, Mediterráneo, El Pirineo, Deportes, Destino i Germinàbit.2

Però, a més de la producció periodística, Martí Domínguez no va desatendre la vocació literària inicial. A més d’un periodista prolífic, com a autor va conrear quasi tots els gèneres literaris. Escrigué poesia, teatre, novel·la, assaig i llibres de viatges en períodes diferents de la seua vida. Ara bé, sempre es mantingué fidel a l’activitat periodística. També va desplegar una intensa activitat com a orador, en el vessant més popular de mantenidor faller i conferenciant, que el portà a intervenir a diferents indrets de l’Estat espanyol i, fins i tot, als Estats Units.3

1. L’any 1934 abandonà la idea de fer-se notari estant a Madrid, on s’havia traslladat per preparar oposicions després de llicenciar-se en dret. Més endavant, el 1940, renuncià a continuar a l’Exèrcit, amb el qual havia tornat a València un any abans, després d’ingressar-hi durant la guerra civil. Tres anys després abandonà l’Ajuntament de València, on el 1939 havia estat designat síndic-ponent de la banda municipal, turisme, cerimonial, intèrprets i escorxadors, que era la denominació de la Regidoria de Cultura. Tampoc no va acceptar el 1977 l’oferta que li va fer el seu amic Joaquim Maldonado de concórrer al Senat per la demarcació territorial de València en les primeres eleccions de la nova democràcia.

2. Sobre la trajectòria periodística de Martí Domínguez i Barberà vegeu: N. PELLICER (1994), Testimoni d’un temps, Ajuntament d’Algemesí, Germania (Algadins; 1).

3. A la meua tesi de llicenciatura dedique un capítol a repassar l’activitat literària complementària de Martí Domínguez. També es pot veure: B. SANSANO (1996), Quan callen les pedres, València, Saó (Paraules i Vides; 3).

Tot aquest desplegament discursiu posa de manifest la profunda vocació de comunicador de masses que tenia Martí Domínguez. Podem dir que emprava tots els mitjans al seu abast per a comunicar i, per tant, per a persuadir. Passava de la columna periodística a la trona d’orador amb la mateixa facilitat amb què passava de l’assaig històric al diàleg teatral.

Al País Valencià, l’interès acadèmic per tot el que té a veure amb la premsa i el periodisme en general és relativament recent. Creiem que una de les principals causes d’aquesta circumstància ha estat la manca, fins a penes fa una dècada, d’unes institucions acadèmiques dedicades a la formació dels professionals del periodisme, que feren a la vegada de motor de recerca amb la perspectiva que donen les diverses disciplines que conformen les ciències de la comunicació. També és cert que, des de diversos àmbits acadèmics, s’han portat a terme algunes línies d’investigació pròximes als territoris que abasten les ciències de la comunicació. El resultat, des del punt de vista d’aquestes disciplines de la comunicació, és més aviat irregular. Sobretot perquè són treballs realitzats amb les metodologies més diverses. Ara bé, d’una o d’altra manera, totes i cadascuna d’aquestes incursions vindrien a ser un graó més en la construcció d’una incipient periodística valenciana. Per això, no podem oblidar en cap moment les modestes aportacions documentals de Josep Navarro Cabanes, amb el seu Catalec Bibliografic de la Prensa Valenciana 1586-1927 (1928), ni la d’Enric Soler i Godes, amb Els Primers Periòdics Valencians (1960). Tampoc no podem deixar d’esmentar els treballs i els articles, sempre rigorosos, de Ricard Blasco; en especial, el seu catàleg bibliogràfic de les publicacions periòdiques aparegudes al País Valencià des de 1790 fins als nostres dies, La premsa del País Valencià (1790-1983) (1983),4 desgraciadament inconclús. Ni tampoc la tasca de difusió de Francesc Pérez i Moragon, bé a través d’articles, d’opuscles i, fins i tot, d’exposicions. Ni el treball impulsat des del Departament d’Història del Periodisme del C.E.U. San Pablo per Antonio Laguna, materialitzat en un primer moment en la seua Historia del periodismo valenciano (1992).5

Però tornem ara al camí traçat inicialment per tal d’abordar, mitjançant els seus escrits, quina era la concepció de l’ofici que tenia el periodista Martí Domínguez i Barberà.

4. Sobre aquest treball és interessant el perfil que traça Joan Manel Tresserras i Gaju en la glossa que va fer de Ricard Blasco amb motiu del nomenament d’aquest investigador valencià com a soci d’honor de la Societat Catalana de Comunicació a l’abril de 1992. Vegeu: J. M. TRESSERRAS (1992), «Semblança bibliogràfica de Ricard Blasco», Treballs de Comunicació [Barcelona], núm. 3 (octubre), p. 111-115.

5. Per a una bibliografia històrica completa vegeu: F. A. MARTÍNEZ GALLEGO, A. LAGUNA PLATERO i A.VALLÉS COPEIRODEL VILLAR (1995), «Evolució dels estudis d’història de la premsa al País Valencià», Anàlisi [Barcelona], núm. 18, p. 109-130.

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà

En una primera aproximació sobta l’escàs interès que va mostrar el nostre autor pel món de la premsa i per l’ofici que va exercir durant prop de cinquanta anys. Això, almenys, és el que podem col·legir de les poques referències escrites que hem pogut trobar entre l’extensa obra de la qual és autor. Un dels primers escrits on es refereix a l’activitat periodística és el que apareix en el primer número del setmanari Llevant6 sota el títol de «Habla «”Figaro”».7 Un text que no va signat –tot i que respon a l’estil del jove periodista Martí Domínguez– però que resulta ser una mescla de manifest d’intencions i manual d’estil de la nova publicació. Si ens atenem al lloc on va situat en la portada del primer número, vindria a ser una mena d’acta fundacional del setmanari. En aquest text, els joves periodistes8 de Llevant es limiten bàsicament a subscriure les paraules del periodista costumista Mariano José de Larra, al qual qualifiquen com «el más grande de los periodistas españoles». Concretament, fan seu un text publicat per Larra amb ocasió de l’aparició d’El pobrecito hablador. Els «periodistas incipientes» de Llevant –que és com s’autoqualifiquen– fan seues les paraules de Larra, com també fan seu el propòsit de: «emitir nuestras ideas tales cuales se nos ocurran, o las de otros tales cuales las encontremos para divertir al público, en folletos sueltos de poco volumen y de menos precio: este es nuestro objeto [...] no podremos fijar las materias de que hablaremos: sabemos poco, y aún sabemos menos lo que se nos podrá ocurrir o lo que podremos encontrar. Reírnos de las ridiculeces: esta es nuestra divisa; ser leídos: este es nuestro objeto; decir la verdad: este es nuestro medio».

Aquesta és, en tots els sentits, la visió romàntica del periodisme del segle XIX que encara perviu durant el primer terç del segle XX i que, per als joves cadells de Llevant, lectors àvids de la premsa espanyola, sembla ser l’únic model possible. En definitiva, és el model periodístic de Larra, «un periodista de mirada aguda y pluma ágil y precisa, un corazón y una mente rabiosamente sinceros movidos quizá por una romántica utopía de perfección humana y social».9

6. El setmanari Llevant fou una publicació de caràcter local impulsada per Martí Domínguez a Algemesí, el seu poble, poc després de finalitzar el estudis de dret a la Universitat de València. Aquella primera aventura periodística tingué una vida curta però intensa. Arribaren a eixir deu números en el període que va des del 22 d’agost al 25 d’octubre de 1931. Vegeu: M. J. BORRÀSI BARBERÀ iV. J. ESCARTÍI SORIANO (1989), Llevant, setmanari local, 1931. Edició anastàtica i breu notícia [Algemesí], Edicions del Cercle d’Estudis de la Ribera (Documenta; I).

7. «Habla “Fígaro”», Llevant (22-8-1931).

8. El setmanari Llevant va ser una de les principals activitats de «La Gran Penya», nom que aglutinava els joves més inquiets d’Algemesí, majoritàriament universitaris i lletraferits, i a alguns professionals qualificats que s’havien instal·lat a la població. Entre d’altres activitats organitzaven excursions i conferències. «La Gran Penya» va sorgir per la necessitat dels joves universitaris de tenir el seu propi àmbit de trobada semblant al que representava el «casino» però desmarcant-se de la gent més gran.

9. G. TORRENTE BALLESTER (1965), Panorama de la literatura española contemporánea, Madrid, Ediciones Guadarrama, p. 53.

L’influx de Larra, considerat com el millor periodista espanyol del XIX, és notori entre els seguidors de la prosa costumista que es practica a principis del segle XX, com eren els joves de Llevant. Entre d’altres raons, perquè, com assenyala Josep Maria Casasús, «l’articulística de Larra abasta un ventall ampli dins els gèneres d’opinió, des de la crítica literària fins als articles polítics i socials. Més enllà de la seva valor estrictament periodística, l’obra de Larra presenta una dimensió cívica, impregnada d’una angoixosa preocupació per les circumstàncies socials i pel destí col·lectiu d’Espanya. En comparació amb els costumistes contemporanis que reduïen els recursos de la sàtira a l’exposició superficial d’hàbits i modes, els escrits de “Fígaro” revelen un agut esperit crític, d’inspiració liberal, l’eficàcia periodística del qual recolzava en un humor agre i en una amarga ironia».10

Aquest esperit sintonitzava molt bé amb el que es respirava durant els primers temps de la II República entre els joves universitaris que feren possible Llevant. No serà fins més de vint anys després que trobem una nova referència del nostre autor a l’activitat periodística, a la qual es dedica professionalment i amb intensitat.11 Ens referim a un article que escriu amb motiu del 75è. aniversari de l’Almanaque de Las Províncias, 12 diari del qual és aleshores el director. En aquest text fa una breu reflexió sobre la tradició en la premsa espanyola d’elaborar dietaris per a perpetuar el fets més destacats, en tant que antecedents dels diaris contemporanis. Precisament, en aquest context situa el paper de l’Almanaque: «Los periódicos, al hacer más fácil, regular y asequible este menester de perpetuar lo cotidiano, pudieron significar –y significaron a menudo– una superación de aquellos géneros preperiodísticos y por ello mismo un eclipse de éstos. Pero en tal caso la sustancia, el perfil de un año, de un proceso de hechos, de una etapa determinada, no podría lograrse sino enfrascándose en el casi oceánico tumulto de las colecciones de periódicos, cosa no ardua para el erudito, para el estudioso, para el especializado en alguna materia o acontecimiento, pero poco menos que inasequible o muy costosa para los demás».13

10. J. M. CASASÚS (1993), Periodística catalana comparada, Barcelona, Pòrtic, p. 95.

11. En aquells moments Martí Domínguez és el director de Las Provincias, el diari més important de la ciutat de València, càrrec al qual havia accedit al juliol de 1949 en substitució de Teodor Llorente Falcó, mort el 3 de juny. S’havia incorporat a l’empresa l’estiu de l’any 1940 com a columnista i amb sou de sots-director. No seria fins l’estiu del 1943 que s’incorporaria com a «coadjutor amb dret a sucessió», és a dir, com a sots-director de facte.

12. L’Almanaque de Las Provincias va aparèixer el 1880 i, si exceptuem els anys 1937 al 1939, a causa de l’enfrontament civil, mai no va faltar a la cita anual amb els lectors. Fundat pel poeta renaixentista Teodor Llorente Olivares, Martí Domínguez se’n va fer càrrec, en tant que director del diari, des del 1949 fins al 1958. A propòsit de l’Almanaque, vegeu: S. CORTÉS (1991), «Premsa literària valenciana de postguerra: el cas de l’Almanaque de Las Provincias (1940-1951)», Caplletra [València], núm. 10 (primavera), p. 41-50. Vegeu també: S. CORTÉS (1995), València sota el Règim Franquista (1931-1951), València/Barcelona, Institut de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

13. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ, «Los 75 años del Almanaque», Almanaque Las Provincias (1954).

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà

Tot fa pensar que es tractava d’un text de compromís, ja que no està gaire elaborat, per bé que s’hi deixen caure algunes reflexions interessants, per exemple l’al·lusió als gèneres pre-periodístics, que, potser, podrien haver estat l’origen d’un inexistent treball, o una provatura, en l’àmbit de la periodística valenciana. Una idea que no ens consta que desenrotllara mai en cap de les seues obres, malgrat que tornarà a incidir en el valor dels dietaris en un text que abordem a continuació.

Es tracta de «Los dietaris y otra varia documentación de sentido o valor periodístico en la Valencia medieval y renacentista».14 En aquest article, publicat a Las Provincias l’any 1955 tot coincidint amb la celebració a València del Consejo Nacional de Prensa en què participaren directors de diaris de tota Espanya, fa una lloança de la «antiquísima y preclara tradición periodística de Valencia y de los valencianos», al temps que reivindica el paper dels dietaris com a eina de difusió i de coneixement del passat. En aquesta línia argumental, fa referència a documents dipositats als arxius de la Seu, del Regne, de la Generalitat i de la Universitat de València. Cita, entre d’altres, el «Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim», els protocols notarials que abasten des del segle XIV al XVIII, que estaven en les andanes del Col·legi del Patriarca, a més de documents que es conserven a l’Arxiu Municipal i a l’Arxiu de la Biblioteca del Palau Reial de Nàpols. També parla del Llibre deAntiquitat, un manuscrit que es conserva a l’Arxiu de la Seu i que recull fets que van des del principi del segle XVI fins al XVII. Es tracta d’una obra de diversos autors que dóna notícia de la vida de la ciutat durant aquell període. Arranca amb la notícia de l’entrada a València del cardenal Roderic de Borja, que després seria el papa Alexandre VI. Aquest manuscrit va ser conegut gràcies a l’edició que va fer el canonge arxiver de la Seu, Josep Sanchis Sivera. L’article conclou amb la següent reivindicació: «Ediciones de manuscritos de este tipo deberían abundar más entre nosotros, y llegar incluso al gran público, como un eco periodístico, vivo y apasionado de una Valencia lejana que no ha muerto aún del todo merced a estos dietarios curiosísimos».

Un text de compromís sembla que va ser també el pròleg que va escriure a Mi cuarto Mandamiento, 15 que és una compilació de treballs literaris i periodístics de Ricardo García Requena. Aquest va ser un periodista nascut a Jaén que va morir a principis de segle. Un dels fills, que vivia a València, estava casat amb la concertista de guitarra Josefina Robledo. El nostre autor els havia conegut a casa del músic Eduardo LópezChavarri i Marco, compositor i company del diari, on s’ocupava de les

14. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ (1955), «Los “dietaris” y otra varia documentación de sentido o valor periodístico en la Valencia medieval y renacentista», Las Provincias

15. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ (1976), pròleg a Mi cuarto mandamiento. Trabajos literarios y periodísticos de Ricardo García Requena recopilados por Ricardo García de Vargas, València, Marí Montañana.

crítiques musicals. En el pròleg del llibre, en parla més del fill i de la nora que del periodista ja desaparegut.

Uns anys després, jubilat i amb les alforges plenes de vivències i records, trobem un text on deixa caure algunes reflexions d’interès relacionades amb el paper dels diaris en la societat contemporània. «Los primeros cien “números” del diario»,16 que és el títol de l’article, commemora l’aparició del número 100 del Diario de Valencia en la nova etapa que va encetar a finals del 1980. El text d’en Martí és un aiguabarreig d’altres articles, alguns dels quals van firmats per ell mateix, que li serveixen per a bastir la seua línia argumental. Així, entre altres idees, fa una intensa defensa del diari com a fòrum de discrepància. Per això, empra les paraules del director17 del diari a propòsit d’una polèmica anterior entre dos col·laboradors: «Sin diálogo no hay ciudad, civilidad política», diu. Després recorre a unes matisacions que fa al periodista Vicent Ventura18 a propòsit de les seues col·laboracions en el diari: «Sin el Diario de Valencia, ¿habríamos podido convivir Ventura y yo, coincidiendo unas veces, discrepando otras? Toda discrepancia es ya, de por sí, un principio de diálogo, incluso de potencial entendimiento. [...] Dije el 1 de febrero pasado: “Todavía no ha cumplido Diario de Valencia los dos meses y ya ha demostrado que el diálogo no incivil y mesurado es posible”. Balance alentador, ¿no? Las pocas pruebas que he traído ahora, elegidas entre mil igualmente válidas, demuestran que estamos en un buen camino: nada de “unanimidades”, sino en busca de mayorías, pasando por la discrepancia...».

Precisament Vicent Ventura escriuria uns anys després un text on remarcava la posició dialogant que va mantenir sempre Martí Domínguez: «Val a dir que, per a ell, la tolerància era condició indispensable per a la relació. He treballat sota la seva direcció a Al Día i aquí, al Valènciafruits, i haig de dir que mai no em va dir una sola paraula sobre punts de vista meus que jo estava segur que no eren els seus. Els va publicar, no únicament per respectar la meva opinió, sinó també perquè entenia el periòdic com un lloc on s’han de trobar les opinions més diverses. Per a ell, la informació era immodificable i sagrada, i l’opinió, lliure, sota la responsabilitat del que signa. Eixa, que és una fórmula clàssica, no és, habitualment, seguida, per molt que siga proclamada. I ell la va seguir sempre».19

16. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ, «Los primeros cien “números” del diario», Diario de Valencia (14-4-1981).

17. El director era el periodista Joan Josep Pérez Benlloch.

18. Per a una aproximació a la figura i l’obra del periodista Vicent Ventura vegeu: A. BELTRÁN (1993), Converses amb un ciutadà. Vicent Ventura, València, Tàndem, Universitat de València. Vegeu també: F. PÉREZ MORAGÓN i R. FRESQUET FAYOS (eds.) (1998), Vicent Ventura, un home de combat, València, Universitat de València (col.lecció Paraninf, 1).

19. V. VENTURA, «Un valencià de cap a peus», València-fruits (19-8-1984). Martí Domínguez havia mort el 10 d’agost d’aquell any.

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà

El 1982 Martí Domínguez escriu la que potser és la reflexió més completa que va fer mai sobre la premsa, els diaris i la informació. Ho fa al primer número de Noticias al día, capçalera emblemàtica al País Valencià dins el règim democràtic, d’on és columnista destacat. Probablement, un dels més assenyats i reconeguts del periodisme valencià d’aleshores. A l’article, titulat «La noticia por fuera»,20 fa una gradació, que ell qualifica d’«escala ascendente de lo periodístico», en la qual la notícia ocupa el primer graó. Amb l’experiència que té de la professió quan escriu aquest article, el nostre autor no té cap inconvenient a donar el seu punt de vista sobre aspectes de la professió tan complexos com és el de la «presumpta»21 objectivitat que ha d’envoltar el fet informatiu: «La noticia que se da con absoluta objetividad y simplicidad (hasta lo humanamente posible, dado que la imparcialidad absoluta no existe en este mundo) no entraña problema alguno, periodísticamente hablando. Pero si es compleja, o la complicamos, se caerá en la tentación de explicarla, y en el riesgo de manipularla y subjetivizarla. Riesgo constante, para el que es difícil encontrar ningún Ángel de la Guarda, porque son precisamente estas últimas las que se prestan a un mayor lucimiento del periodista, y hacen más atractivas y rentables las industrias periodísticas».

La síntesi de la seua argumentació és la següent proposició: «un periódico es ante todo un órgano de información y sólo, a la mayor distancia posible, un órgano de opinión». D’aquest enunciat podem constatar que per al nostre autor hi ha dos àmbits ben diferenciats en el món de la comunicació periodística: el de la informació i el de l’opinió. Martí Domínguez identifica informació amb veritat, segons la definició de «conocer las cosas tal como son» feta per Lluís Vives, al qual cita. Tot aprofundint en aquesta idea, el nostre autor es refereix a la notícia pura: «que debe ser expuesta sencillamente, claramente, sin enredarlo con glosas, comentarios ni explicaciones que, por lo general, no sólo no explican nada sino que lo complican o embrollan». És a dir, dóna una visió absolutament positiva de la informació. Per contra, la visió que dóna de l’àmbit de la opinió és absolutament negativa, fins i tot destructiva: «Si se hiciera un recuento fiel de los polvorines que hemos hecho estallar con cerillas de opinión –opinión patriotera en nuestras guerras coloniales del ‘98, o en la guerra civil del ‘36, o en las dos últimas grandes guerras mundiales–, nos angustiaría comprobar hasta qué punto los órganos de opinión han actuado, involuntariamente pero eficazmente, de espoletas detonantes de muchas explosiones bélicas. O políticas, o sociales». Po-

20. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ, «La noticia por fuera», Noticias al día (1-10-1982).

21. Sobre la retòrica de l’objectivitat vegeu: L. NÚÑEZ LADEVÈZE (1991), «Estilo, texto y contexto en periodismo», Estilos y géneros periodísticos, Barcelona, Ariel. El propòsit d’aquest text sobre Martí Domínguez és un altre. Però com que no voldria ignorar la qüestió, que em sembla ben important, he optat per emprar aquest terme amb connotacions jurídiques que està més pròxim de la prosa periodística que de l’acadèmica, però que, en qualsevol cas, considere adient per entenidor.

dríem dir, amb la perspectiva que dóna el pas del temps, que la del nostre autor és una concepció primària del periodisme, més ancorada en el passat que en el present. Entenem que aquesta noció de l’ofici és bàsicament fruit del context històric en què el nostre autor va exercir la major part de la seua trajectòria professional. D’ací que la considerem justificada en ser un periodista que s’ha fet en el anys difícils de la postguerra, on la defensa de la –«presumpta»– objectivitat era tot un repte.

Però, més enllà d’aquestes reflexions que de forma tangencial ens mostren la percepció de l’ofici de periodista –més aviat escasses i arcaiques, com hem pogut veure–, per damunt de tot Martí Domínguez se’ns mostra com un autèntic model de comunicador de masses. Podem dir que va ser un home amb una profunda vocació de comunicador que va emprar tots els camins al seu abast per a manifestar idees, percepcions i coneixements . En primer lloc a través de la lletra impresa; bé en diaris i revistes de tot tipus, bé a través de gèneres literaris tan diversos com ara la poesia, la prosa, el teatre, l’assaig o el llibre de viatges. També ho va fer, d’una manera puntual, a través dels mitjans audiovisuals, sobretot de la ràdio,22 que anaven assolint un lloc preferent en l’escenari mediàtic. Tampoc no podem oblidar la seua activitat com a orador, en la faceta més popular de mantenidor faller, i en la de conferenciant, més cultivada pel que fa als temes i continguts. Són les diferents cares d’un políedre regular, que en el cas de Martí Domínguez semblen tallades amb l’únic propòsit de comunicar i de fer-se entendre. D’ací que, a l’hora d’analitzar la concepció de l’ofici, no poguem ignorar la intensa activitat que va desenrotllar des de l’Asociación de la Prensa Valenciana, que va presidir durant anys (1943-1949) i des d’on va treballar pel reconeixement i per la millora de les condicions laborals del periodistes.

A l’hora de redactar aquestes línies no podem deixar de pensar en una de les personalitats més destacades del periodisme valencià i espanyol, especialment pels punts de contacte amb el nostre autor que es poden constatar en abordar les respectives biografies. Ens referim al polític, escriptor i periodista Vicente Blasco Ibáñez. Martí Domínguez no va amagar mai la seua admiració pel fundador d’El Pueblo. Tot i que aquest no estava ben vist pel règim, el va glossar en conferències23 i en

22. El març de 1945 va iniciar les seues col·laboracions radiofòniques setmanals a Ràdio València. Aquestes col·laboracions eren com una columna de premsa que llegia davant els micròfons. Tindrien continuitat durant els anys 1955 i 1956. Més endavant, l’any 1978, tornà a col·laborar, en aquest cas a Ràdio Popular. Aquella col·laboració, que no superava els cinc minuts, es titulava La paraula i estava dedicada a la llengua i la cultura dels valencians. A diferència de les anteriors col·laboracions, aquestes eren en valencià.

23. El 6 de juny de 1958 Martí Domínguez va pronunciar una conferència sobre Blasco Ibàñez a l’Ateneu Mercantil de València dins un cicle dedicat a personalitats valencianes. L’èxit de la convocatòria va ser tan gran que es va haver de transmetre l’acte per altaveus a totes les dependències de l’edifici, ja que el públic no cabia al saló d’actes. Aquell discurs no va agradar a les autoritats franquistes.

La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà

els seus escrits periodístics. Fins i tot va ser el tema d’un dels seus llibres.24 Paradoxalment, tots dos practicaven un periodisme substancialment diferent. En el cas del nostre autor, es tractava d’un periodisme bàsicament costumista, literari, sotmès, durant molts anys, al paradigma de la consigna i la censura prèvia; però que va saber trobar algunes escletxes per on alenar en l’atmosfera sufocant del franquisme, sobretot a través d’un localisme extrem, durant els primers anys del règim, i d’un europeisme economicista que lligava bé amb la vocació exportadora dels valencians, més endavant. En el cas de Blasco Ibáñez, «no és un periodisme “literari”, intranscendent; és el periodisme posat al servei d’una idea, fet per i per a una idea».25 El moment històric que els va tocar viure i el caràcter de cadascun d’ells van marcar l’orientació i l’esperit de la seua producció periodística. Així, mentre que el nostre autor es va mostrar sempre com un periodista mesurat malgrat la seua personalitat desbordant, Blasco Ibáñez, també de caràcter enèrgic, «és, primer que res, un “anti”. Antimonàrquic, anticlerical, anticolonialista, antiparlamentari [...] Blasco Ibáñez observa i jutja els fets, els homes i els esdeveniments, no des de l’angle de la imparcialitat –ell no pot ser imparcial–, sinó des del punt de vista del seu republicanisme».26

Si fem memòria, tots dos, salvant les distàncies, fundaren un diari, tingueren responsabilitats polítiques i es dedicaren a la literatura. També compartiren la passió per Itàlia, «el país de l’art», com el denominava Blasco Ibáñez. Ara bé, Martí Domínguez no va ser cap agitador revolucionari com ho era Blasco Ibáñez, tot i que el seu caràcter emfàtic així ho poguera fer pensar.

Una altra de les personalitats de l’àmbit del periodisme a la qual també va dedicar el nostre autor algunes línies és l’empordanès Josep Pla. No hi ha confirmació que Martí Domíguez conegués Josep Pla en cap de les visites que va fer al País Valencià. El contacte entre tots dos podria haver estat una possibilitat perfectament plausible perquè, entre les personalitats que acompanyaren l’il·lustre escriptor en almenys una de les visites que va fer a Sueca per trobar-se amb Joan Fuster, es trobava Joaquim Pérez, cunyat i amic d’en Martí, que formava part del grup de notables de la Ribera que mantenien relacions amb l’assagista de Sueca i amb el seu amic Fermí Cortés. Aquest grup, que va impulsar entre altres iniciatives el Centre Cullerenc de Cultura, es reunia de tant en tant al voltant d’una paella en una casa d’aquesta localitat costanera que era propietat del sogre de Fermí Cortés.

L’endemà de la mort de Pla al mas de Llofriu, el nostre autor va publi-

24. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ (1961), El tradicionalismo de un republicano. Vicente Blasco Ibáñez, III vol., Sevilla, Editorial Montejurra.

25. F. LEÓN ROCA (1970), Blasco Ibáñez: política i periodisme, València, 3i4, p. 10.

26. F. LEÓN ROCA, Blasco Ibáñez..., p. 12.

car un article d’urgència titulat «José Pla, de cuerpo presente»27 en el qual glossava la figura de l’escriptor desaparegut. L’admiració per la figura del periodista català es fa patent des de la primera línia. En primer lloc manifesta la fascinació per l’autor: «José Pla fue el escritor catalán, y en catalán, más leído hoy. Hoy, es decir, en la etapa de mayor auge demográfico y editorial de la populosa Cataluña. Y, por añadidura, la pluma más caudalosa en periodismo y libros». I després ho fa per l’obra en tant que lector: «Los que hemos leído a Pla mucho, sabemos que no es posible aburrirse ni en una, cualquiera, de sus páginas. Hemos aprendido mucho leyéndolo: no sólo en materias de cultura alfabeta, sino también, y más, en la sabiduría analfabeta de la vida, del respirar y el comer, y el viajar y el goce de una ciudad, una obra de arte, una anécdota, un enredo o un paisaje. ¡Cómo nos ha descubierto el Mediterráneo! Pero le recordaremos, sobre todo, por los buenos ratos que nos ha hecho pasar; y que nos hará pasar aún...».Però el que comença sent una elegia fúnebre acaba convertint-se en un text profundament reivindicatiu: «Sin embargo, este gran catalán acaba su vida un tanto marginado y acibarado en su propia tierra [...]. No seria justo ignorar –a título de explicación, nunca de disculpa– que el variopinto ingenio de Pla propendía a derramar solfa sobre no pocos temas, países, ciudades o tipos. De la que no se salvaron ni Barcelona ni alguno de sus dioses marmóreos. [...] De lo contrario se corre el riesgo de que, llegadas las verdaderas exequias, las post-mortem, se sienta el rubor de que al más leído escritor en lengua catalana se le haya privado de manera reincidente y ostensible de un premio anual de Les Lletres Catalanes». Potser, d’alguna manera, i salvant les distàncies, s’hi veia reflectit ell mateix en recordar alguns dels episodis més amargs de la seua vida. 27. M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ,«José Pla, de cuerpo presente», Diario de Valencia (24-4-1981).

idea

La

de periodisme en Martí Domínguez i Barberà

Secció oberta

El minutatge als Telediarios, una solució imperfecta?

per Llúcia Oliva Periodista

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Mai no hauria engegat aquesta recerca, que té com a principal objectiu l’estudi de la informació que fa TVE durant les campanyes electorals de les eleccions generals, si no hagués exercit el periodisme a dues televisions públiques, primer a TV3 i després a TVE. Em preocupen les condicions en què els periodistes de les televisions públiques hem de fer la feina en determinats moments i un d’aquests moments és la campanya electoral. Durant la campanya de les eleccions generals, RTVE entra en un règim especial en el qual els criteris periodístics són supeditats als acords polítics entre els partits presents al Consell d’Administració de RTVE.

A cada campanya electoral, a TVE es decideix quins partits es cobriran i el temps que s’hi dedicarà en virtut dels esmentats acords polítics. Això provoca la frustració dels periodistes per haver de deixar en mans dels partits polítics responsabilitats pròpies dels periodistes i pel convenciment col·lectiu que, al final de tot, no es dóna el tipus d’informació que els votants necessiten per a prendre les decisions democràtiques que han de prendre. Els periodistes també es queixen per haver de sotmetre la seva tasca informativa de cada partit a les arbitrarietats d’un minutatge inamovible que porta a situacions absurdes, com la d’explicar en deu segons què defensa un partit. Al final, la tasca de comptar es converteix en més transcendental que la tasca mateixa d’informar, i el que es diu, com es diu i per a qui es diu passen a un segon pla. El més curiós és que, tot i aquest intervencionisme dels partits polítics parlamentaris en la informació que fa TVE durant la campanya, sempre n’hi ha que queden descontents i se senten de nou les queixes de l’oposició qüestionant la imparcialitat de TVE i la professionalitat dels seus periodistes.

El conflicte al voltant de la informació electoral de TVE és preocupant perquè aquesta informació és fonamental per a molts ciutadans que la faran servir per a decidir el sentit del seu vot. Per això m’ha semblat important d’analitzar la informació electoral de TVE per tal de conèixer-ne les característiques i estudiar l’impacte del règim especial electoral en la cobertura de les eleccions generals que fa aquesta cadena. Per aconseguir aquests objectius, he analitzat la cobertura informativa de la campanya electoral de les eleccions generals de març de 1996 no solament de TVE, sinó també d’Antena 3 i Tele 5 com a competidores directes de la primera cadena. L’objecte d’estudi han estat els informatius del vespre d’aquestes cadenes.

Origen del problema

El 1980, al principi de l’actual règim democràtic espanyol, el Parlament va aprovar una llei que havia de posar les bases per a convertir

RTVE, l’empresa pública que opera Televisió Espanyola (TVE) i Ràdio Nacional d’Espanya (RNE), en una organització de caràcter democràtic.1 En aquell moment, els polítics espanyols van inspirar-se en altres televisions públiques i democràtiques europees a l’hora d’escriure les normes per a TVE. La llei de 1980 deixava clar que «la radiodifusión y la televisión, configuradas como servicio público estatal, cuya titularidad corresponde al estado, se concibe como vehículo esencial de información y participación política de los ciudadanos, de formación de la opinión pública, de cooperación con el sistema educativo, de difusión de la cultura española y de sus nacionalidades y regiones, así como medio capital para contribuir a que la libertad y la igualdad sean reales y efectivas, con especial atención a la protección de los marginados y a la no discriminación de la mujer».2 Segons l’esmentada llei, la ràdio i la televisió públiques s’inspiren en els principis «de objetividad, veracidad e imparcialidad de las informaciones», «la separación entre informaciones y opiniones, la identificación de quienes sustentan estas últimas y su libre expresión», dins els límits de la Constitució. A més, els mitjans públics han de respectar el pluralisme polític, religiós, social, cultural i lingüístic, l’honor, la fama, la vida privada de les persones i els drets i llibertats que reconeix la Constitució, sempre segons l’esmentada llei de 1980.3

Malgrat la seva inspiració democràtica, aquesta llei de 1980 va mantenir la ràdio i televisió públiques vinculades al poder polític, tal com hem dit més amunt. L’article 10 diu que el director general de RTVE serà nomenat pel govern, un cop escoltat el Consell d’Administració de l’ens, que no té poder per a vetar-lo. D’ aquesta manera, el govern indirectament també pot participar en els nomenaments dels directors de TVE i Ràdio Nacional d’Espanya, així com escollir els directors d’informatius d’aquestes empreses públiques. Així doncs, els lligams de la ràdio i la televisió públiques amb el govern i el partit del govern han fet que l’oposició política, independentment de quin partit fos al poder, sempre acusés aquests mitjans de comunicació, especialment TVE, de manipular les notícies en favor dels governants.

D’altra banda, la llei de 1980 estableix que els membres del Consell d’Administració de RTVE han de ser escollits pel Congrés i el Senat entre persones de «relevantes méritos profesionales».4 Malgrat això, la composició del Consell és el resultat dels pactes entre els partits i reprodueix la correlació de forces que hi ha al Parlament. Un ex subdirector

1. Llei 4/1980 del 10 de gener, de l’ Estatut de la Ràdio i la Televisió, BOE, núm. 11 del 12 de gener de 1980. A: Disposiciones Legales Fundamentales para la Radio y la Televisión en España,Madrid,Secretaría General RTVE, 1988, p. 17.

2. Disposiciones legales...., p.17.

3. Disposiciones legales...., p.18.

4. Llei 4/1980 del 10 de gener, de l’ Estatut de la Ràdio i la Televisió, BOE, núm. 11 del 12 de gener de 1980. A: Disposiciones Legales Fundamentales para la Radio y la Televisión en España, Madrid, Secretaría General RTVE, 1988, p. 18.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

d’informatius de TVE i una de les persones que coneix millor aquest tema, Miguel Ángel Sacaluga, assegura que «el temps i l’espai que cada partit aconsegueix als informatius de TVE durant la campanya electoral estan basats en el poder i la influència que cada determinat partit té al Consell d’Administració de l’ens».5 Per exemple, aquest periodista recorda que quan el PSOE tenia majoria al Consell, Izquierda Unida tenia menys espai que més endavant, quan els socialistes van perdre la majoria.

Les acusacions contra el govern per manipulació de TVE augmenten en èpoques electorals, malgrat que, durant la campanya electoral, TVE s’ha de cenyir a una rígida normativa especial que afecta tots els seus informatius. L’article 23 de la llei de 1980 diu que, durant les campanyes electorals, a RTVE s’aplicarà el règim especial que preveuen les normes electorals. En aquest règim és la Junta Electoral Central, representada a TVE pel director i el Consell d’Administració de RTVE (on són representats els partits parlamentaris d’acord amb el seu pes electoral), qui marcarà les pautes d’actuació.

El Consell i el director general han de vigilar que TVE cobreixi les eleccions d’una manera honesta, justa i plural. Malgrat això, la batalla política sobre la manera en què TVE cobria les eleccions va ser tan intensa des del principi de l’actual règim democràtic que, a començaments dels anys vuitanta, els partits polítics van decidir que seria el Consell d’Administració de RTVE qui decidiria quina informació electoral s’havia de donar, quins partits sortirien a les informacions i de quin temps disposarien.6 El Consell d’Administració de RTVE va decidir que els únics que apareixerien als programes informatius de TVE durant la campanya electoral serien els partits amb representació parlamentària. També es va decidir que el temps dedicat a cada partit seria proporcional al suport que aquest determinat partit hagués aconseguit a les darreres eleccions generals.

Aquesta solució regulatòria va ser suggerida per la Junta Electoral Central, que és la que controla la legalitat dels procés electoral a Espanya, i que va reaccionar així a les nombroses queixes i pressions dels partits polítics.7 Aquesta solució està inspirada en la llei electoral de 1985, que regula el temps que de manera gratuïta RTVE ha de cedir als partits polítics perquè puguin emetre la seva propaganda política.8 No hi ha

5. Entrevista amb Miguel Ángel Sacaluga, periodista, ex subdirector d’informatius de TVE (Madrid, juny de 1996).

6. Entrevista amb Miguel Ángel Sacaluga, periodista, ex subdirector d’informatius de TVE (Madrid, juliol de 1996).

7. Entrevista amb Miguel Ángel Sacaluga, periodista, ex subdirector d’informatius de TVE (Madrid, juliol de 1996).

8. Secció VI de la Llei del 20 de juny de 1985, Boletín Oficial del Estado, 20 de juny de 1985, p.1463.

cap llei que obligui TVE a aplicar aquests criteris en els seus programes informatius i només es fa per la voluntat dels partits polítics parlamentaris. De fet, la decisió final sobre com ha de cobrir TVE la campanya electoral la prenen els partits representats en el Consell d’Administració de RTVE i, actualment, el temps total que reben els partits polítics parlamentaris en el conjunt dels informatius de TVE és objecte d’una negociació molt complicada perquè el percentatge aconseguit per cada partit a les darreres eleccions generals es modifica d’acord amb els percentatges aconseguits per cada formació en les darreres eleccions ja siguin locals, autonòmiques o europees.9

Hipòtesis de treball

Així doncs, queda clar que el paper dels periodistes de TVE és limitat per les normes especials a què s’han de cenyir durant el període electoral i que han estat pactades entre els diversos partits parlamentaris. A més, l’estreta vigilància per part dels diversos partits, els diaris i la Junta Electoral Central fan que el criteri professional dels periodistes sigui el darrer que pot ser tingut en compte. Segurament és aquesta actitud vigilant de l’oposició i els diaris el que fa dir a un antic cap d’informatius de TVE, Ernesto Sáenz de Buruaga: «Els periodistes que treballem als mitjans públics estem en contínua llibertat condicionada o sempre sota sospita. No només estem sota sospita, sinó que estem condemnats per una cosa que no sabem que hem fet».10 Buruaga també admet que la televisió pública és una arma política i un objectiu polític. La situació és ben diferent a les televisions privades ja que quan Piqueras compara el seu antic treball com a presentador i editor d’informatius a la pública TVE amb la seva feina actual a la privada Antena 3 diu: «Tenim [a la privada] molta més llibertat per a fer informació política que en una televisió pública, encara que també tenim limitacions. A Antena 3 hem d’organitzar el programa informatiu d’acord amb els anuncis contractats i sempre hem de lluitar per mantenir l’audiència. Això són limitacions serioses a la nostra feina, però prefereixo aquestes limitacions a què em diguin com hem de pensar».11

Per tot el que acabem d’explicar sobre les condicions en què es cobreix la campanya electoral a TVE i les limitacions dels periodistes, hem arribat a les següents hipòtesis de treball:

9. Entrevista amb Miguel Ángel Sacaluga, periodista, ex subdirector d’informatius de TVE (Madrid, juliol de 1996).

10. Ernesto Sáenz de Buruaga, conferència sobre «Ràdio y Servicio Público» a El Escorial, Madrid, juliol de 1997. A: El País, 8 de juliol de 1997, p. 32.

11. Entrevista a Pedro Piqueras (Madrid, juliol de 1996).

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

1. Les normes electorals imposades a TVE limiten la feina que fan els periodistes d’aquesta televisió fins al punt que no poden regir-se pels ideals informatius que se suposa que la premsa ha de fer servir en els països democràtics occidentals.

2. Les normes que regulen la informació electoral de TVE no asseguren la imparcialitat i objectivitat informatives però, en canvi, protegeixen la posició dels partits polítics dominants en excloure de la informació els partits no parlamentaris.

3. Les televisions privades que donen llibertat d’actuació als seus periodistes poden complir les funcions democràtiques dels mitjans de comunicació millor que les televisions públiques subjectes a normes, per a assegurar l’igual accés dels partits als informatius. Malgrat això, la informació electoral a les empreses privades també és limitada, en aquest cas per la competència comercial i per la seva necessitat constant d’intentar tenir més audiència que les altres cadenes.

Els estudis previs

Com hem comentat abans, des de l’inici de la democràcia espanyola, l’oposició ha acusat TVE d’afavorir el govern i el partit del govern, i és potser per aquest motiu que la majoria dels estudis que s’han fet fins ara sobre la informació televisiva durant el període electoral aborden el tema de la neutralitat informativa de TVE. Molts dels estudis han estat dedicats a analitzar el temps i l’espai donats als diferents partits per la cadena pública durant les campanyes electorals. Cal dir que alguns diaris han participat activament en l’anàlisi quantitativa de la informació electoral a la televisió pública, potser per la tasca de vigilant de l’Administració atorgada tradicionalment als periodistes. Un exemple de treball quantitatiu és el que es va publicar al diari El País, el 1986, després del referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN, en què s’afirmava que TVE havia afavorit la posició defensada pel govern del PSOE: «TVE va donar als socialistes un temps proporcional a la seva presència al Parlament espanyol, com diuen les normes. Però, en canvi, no va aplicar la mateixa regla als grups que defensaven altres opcions durant la campanya».12

Els especialistes en comunicació política també han estudiat el tema de la imparcialitat a TVE. J. I. Rospir assegura que les acusacions contra TVE tenen raó de ser perquè «a cada campanya electoral la televisió pública ha estat descaradament parcial a favor del govern i del partit del govern. S’informa més i més favorablement sobre el partit al poder i se

12. «TVE no aplicó los mismos criterios para el gobierno y la oposición», El País, 11 de març de 1986, p. 16.

li donen més oportunitats per a presentar el seu programa d’una manera favorable».13

Els periodistes de TVE també s’han sentit atrets per aquest tema, com per exemple Salomé Berrocal. En la seva tesi doctoral14 sobre les eleccions de 1993 abona també la teoria de la manca de neutralitat de TVE.

L’autora arriba a la conclusió que TVE va ser la principal font d’informació per als votants espanyols durant la campanya electoral d’aquell any i que la informació de la cadena estatal va afavorir el partit del govern, en aquell moment el PSOE.

L’estudi que van fer Juan Díez Nicolás i Holli Semetko15 sobre la informació electoral de TVE-1, Tele 5 i Antena 3 durant la precampanya i la campanya de les eleccions de 1993 matisa les acusacions de parcialitat contra TVE. Aquests autors conclouen que el 1993 van ser totes les televisions, tant TVE1 com Antena 3 i Tele 5, les que van donar un tracte més favorable al PSOE que al PP, però durant la campanya la informació més neutral va ser la de TVE-1. Els autors ho atribueixen a les normes electorals que lliguen TVE durant la campanya.16 Les normes electorals que lliguen els periodistes de TVE durant la campanya són esmentades sovint a l’estudi de Díez Nicolás i Semetko, però aquesta anàlisi no planteja l’efecte d’aquestes normes sobre la qualitat de la informació electoral. De fet, els estudis fets fins ara no s’han plantejat si les normes electorals que ha de seguir TVE, i que estan destinades a assegurar un tracte equilibrat dels partits, també asseguren que TVE pugui realitzar les funcions informatives pròpies dels mitjans de comunicació en una societat democràtica. Tampoc no s’han plantejat si les televisions privades realitzen aquestes funcions democràtiques o no ho fan. Més endavant analitzarem a fons la qüestió de les funcions democràtiques dels mitjans. Per ara només cal aclarir que entenem per «funcions democràtiques» el conjunt de funcions que els mitjans de comunicació han de fer en una societat democràtica per tal de garantir el dret de la gent de saber, de tenir una opinió i, en definitiva, de participar en el sistema democràtic.

13. J. I. ROSPIR (1996), «Political Communication and Electoral Campaigns in the Young Spanish Democracy», a D. L. SWANSON i P. MANCINI, Politics, Media, and Modern Democracy, Londres, Praeger.

14. S. BERROCAL (1996), «Comunicación Política y Televisión. Definición de un marco teórico en la investigación electoral en televisión. Las elecciones legislativas de 1993», tesi doctoral, Madrid, Universidad Complutense, Facultad de Ciencias de la Información.

15. J. DÍEZ NICOLÁS i H. SEMETKO (1995), «Las elecciones de 1993», a A. MUÑOZ-ALONSO i J. I. ROSPIR (ed.), Comunicación Política, Madrid.

16. J. DÍEZ NICOLÁS i H. SEMETKO, «Las elecciones...», p. 294.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Objectius de la recerca

El que aporta de nou aquesta recerca és que es planteja especialment la qualitat de la informació que arriba als votants a través de TVE, tenint en compte que és l’única televisió pública d’abast estatal i que és finançada parcialment amb els diners de tots els ciutadans. A més, alguns estudis han demostrat que és en condicions de tenir una influència important entre els votants17 perquè els seus informatius gaudeixen d’hegemonia entre els que es poden veure al conjunt de l’Estat espanyol en règim obert, en un país en què els estudis mostren que la gent s’informa majoritàriament a través de la televisió. A més, Díez Nicolás i Holli Semetko evidencien la importància que té la informació que fan les televisions durant la precampanya i la campanya electoral. Segons aquests dos estudiosos,18 un 19 % de l’electorat va decidir què votar durant la precampanya i la campanya de les eleccions de 1993.

D’altra banda, tal com acabem d’explicar, la informació electoral de TVE sembla tenir, a priori, unes característiques especials donats els condicionants polítics i legals a què s’ha de sotmetre aquesta televisió durant els períodes electorals, pel fet de ser pública. Per això, considerem que és interessant analitzar especialment la informació electoral de TVE, per a conèixer l’impacte que aquests condicionants legals i polítics tenen sobre la informació electoral. Primer caldria saber si compleixen el seu objectiu de garantir l’objectivitat i imparcialitat d’aquesta televisió pública; segon, s’hauria d’analitzar si les limitacions imposades afecten la qualitat de la informació electoral i com ho fan; tercer, considerem interessant estudiar si la informació electoral de TVE cobreix les necessitats informatives que tenen els votants, si la informació que dóna durant les eleccions és suficient perquè els electors puguin votar racionalment i fins a quin punt compleix les funcions assignades als mitjans de comunicació en un règim democràtic. Però, per a trobar respostes a aquestes qüestions, ens sembla que l’anàlisi de la informació electoral a TVE-1 és insuficient. Per a comprendre realment com és la cobertura electoral de TVE, per a poder valorar els punts positius i les mancances de la informació que dóna la cadena pública estatal, cal introduir elements de comparació. Per això considerem oportú analitzar també la informació electoral de les cadenes privades, Antena 3 i Tele 5, que es dóna, en principi, en un marc legal igual, però amb un resultat totalment diferent del de TVE.

17. SALOMÉ BERROCAL, «Comunicación política...».

18. J. DÍEZ NICOLÁS i H. SEMETKO (1995), «Las elecciones...», p. 298.

Metodologia

Per a estudiar la imparcialitat, la qualitat i la idoneïtat de la informació que es dóna durant la campanya electoral en aquests informatius, hem aplicat dos tipus d’anàlisi: la quantitativa i la qualitativa. L’anàlisi quantitativa ens permet caracteritzar la manera que cada cadena té de cobrir la campanya electoral: minuts dedicats a la informació de la campanya, minuts dedicats a cada partit, minuts que ha parlat cada candidat, minuts que han parlat els periodistes o altres persones, nombre d’informacions sobre cada oferta electoral, etc. L’anàlisi quantitativa també ens explica com ha cobert cada cadena els candidats i partits: quantes informacions ha donat en directe, quants vídeos, quin tipus d’activitats electorals dels partits s’han cobert més i quin menys. Així mateix, hem pogut quantificar quin tipus de missatges dels candidats han destacat més les diferents cadenes i quin tipus d’informacions han estat les triades per les diferents televisions per cobrir la campanya. Totes aquestes qüestions permeten caracteritzar la manera en què aquests informatius i mitjans esmentats han cobert la campanya. L’anàlisi quantitativa ens permet mesurar, doncs, tots els elements de la informació electoral i arribar a unes primeres conclusions.

Malgrat això, ens calia també l’anàlisi qualitativa per a anar més enllà i analitzar el tractament que les diferents cadenes de televisió fan dels partits i dels líders polítics. El nostre objectiu era determinar la forma en què TVE, Antena 3 i Tele 5 van presentar cada candidat o partit a la seva audiència i si aquest tractament va ser favorable o desfavorable. El mètode que hem fet servir per a l’anàlisi qualitativa és el que es coneix com a framing analysis.19 Es tracta d’un mètode d’anàlisi qualitativa basat en la suposició que els periodistes han d’ordenar la gran quantitat d’informació que transmeten de tal manera que el públic pugui captar-la fàcilment. Una manera d’ordenar-la és estructurant la informació al voltant d’una idea o frame. Aquesta idea servirà com a element estructurador al voltant del qual s’organitzarà la notícia, i determinarà des dels titulars al lead passant per l’ús de les declaracions de determinats personatges i dels recursos estilístics. Així, nosaltres hem volgut aplicar aquest tipus d’anàlisi per detectar quines idees s’associen als diferents candidats durant la campanya estudiada i com és presentat cada candidat o partit al públic de televisió. Hem de dir que la framing analysis ens ha servit per a determinar el tracte rebut pels diferents partits i candidats per part de les cadenes de televisió: favorable, desfavorable o neutral. També aquest mètode d’anàlisi ens ha servit per a identificar les idees que els

19. Z. PAN i G. M. KOSICKI (1993), «Framing Analysis: An approach to News Discourse», Political Communication, vol. 10, p. 55-75. R. M. ENTMAN (1993), «Framing: Toward clarification of a fractured paradigm», Journal of Communication, 41(4), p. 6-27. T. GITLIN (1980), The whole world is watching: mass media in the making an unmaking of the new left,Berkeley, University of California Press.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

diversos periodistes han associat als partits i candidats. Cada una d’aquestes idees s’ha codificat i s’ha quantificat per arribar a conclusions.

Tant per l’anàlisi qualitativa com per la quantitativa, el nostre univers són totes les informacions de la campanya electoral de les eleccions generals de 1996 emeses en l’informatiu del vespre de TVE, Telediario, en el d’Antena 3, Noticias 2, i en el de Tele 5, Las Noticias. Són un total d’onze dies analitzats, ja que els caps de setmana van ser descartats de l’estudi, perquè no totes les cadenes hi feien informatius i la durada dels que s’emetien era molt diferent. Només queda per dir aquí que la campanya electoral de les eleccions generals va començar el 16 de febrer i va acabar l’1 de març de 1996.

D’altra banda, per a poder contestar a la tercera qüestió, és a dir, conèixer si la informació de TVE és adient perquè els ciutadans que van a votar puguin prendre una decisió racional, calia preguntar-se primer quina és la informació que els mitjans de comunicació haurien de donar en una societat democràtica durant la campanya electoral. Davant la manca de consens entre els periodistes espanyols sobre aquesta qüestió i donada l’escassa bibliografia espanyola sobre el tema, vam considerar oportú prendre com a referència el llibre de Jay C. Blumler20 sobre les primeres eleccions al Parlament Europeu, on se centra específicament en els serveis que els mitjans de comunicació democràtics han de donar durant la campanya electoral. Les teories de Blumler ens han servit per a elaborar una llista de les funcions que han de fer els mitjans de comunicació en una societat democràtica durant la campanya electoral. Aquesta llista va ser contrastada amb l’opinió de destacats periodistes de Barcelona i Madrid, entrevistats per a aquest treball.21 El nostre objectiu era tractar d’establir un model acceptat majoritàriament pels periodistes sobre les funcions que ha de fer la premsa democràtica durant el període electoral i utilitzar-lo com a paràmetre per avaluar la tasca feta pels periodistes de TVE, Antena 3 i Tele 5. Només així ens semblava possible establir una comparació entre els principis periodístics que els professionals diuen que segueixen i la seva posada en pràctica. Així doncs, les funcions que creiem que els mitjans d’informació han de fer durant la campanya electoral són les següents:

20. J. G. BLUMLER (1983), Communicating to Voters. Television in the first European Parlamentari Elections, Londres, SAGE Publications.

21. L. BASSETS, director-adjunt d’ElPaís; J. L. CEBRIÁN, conseller delegat del mateix diari; I. GABILONDO, periodista de ràdio, Cadena SER; R. GIMÉNEZ, defensor del lector, LaVanguardia; J. R. GONZÁLEZ CABEZAS, director adjunt de La Vanguardia; L. MARIÑAS, cap d’informatius de Tele 5 durant les eleccions de 1996; J. J. NAVARRO ARISA,sots-director d’ElMundo el 1996; P. PIQUERAS, presentador i editor d’informatius d’Antena 3, i M. A. SACALUGA, sots-director d’informatius de TVE el 1996.

1. Informar.

2. Mobilitzar l’electorat, tot activant el seu interès i incentivant la seva participació en el procés polític.

3. Formar opinió: els mitjans de comunicació han d’ajudar la gent perquè pugui passar de tenir «preopinions» (sentiments) a opinions reals.

4. Vigilar els polítics i els partits: analitzar el que fan bé i malament, analitzar els seus programes i les seves promeses electorals i explicar com afectaran els ciutadans si entren en vigor.

5. Estudiar si els partits i polítics que ja han estat al poder han complert els seus programes i promeses i com ho han fet.

6. Donar veu als ciutadans tot convertint-se en un fòrum o plataforma on els representants de diversos punts de vista, inclosos els partits establerts i els que estan més enllà de l’arc parlamentari, puguin manifestar-se i debatre les seves posicions.

7. Participar en l’establiment de l’agenda política, ja que, si és determinada només pels partits, aquests sempre triaran centrar-se en aquells temes que els siguin més favorables electoralment.

8. Respectar l’audiència, tot defensant la independència dels mitjans, la seva integritat i la seva capacitat per a funcionar democràticament.

Finalment, quan parla de les funcions dels mitjans Blumler no descarta una novena funció, la d’entretenir, ja que considera que les eleccions són notícies que tenen elements de l’esport competitiu, d’actuació i d’exhibició de personalitats i pensa que la gran atenció i espai que hi dediquen els mitjans (inclòs l’espectacle) serveix per a incentivar l’interès i la participació de la gent en el procés electoral.

Resultats

La campanya a TVE

Com a conseqüència de la normativa imposada pel Consell d’Administració de RTVE durant la campanya electoral, l’informatiu del vespre de TVE-1, el Telediario 2 (TD2), sempre va donar preferència al PSOE en l’ordre d’aparició de les informacions de la campanya. Així mateix, aquest programa va atorgar més minuts d’informació als partits amb més escons i menys als partits petits –en aquest cas, dits nacionalistes–, segons es veu a la taula 1. En el TD2 no es va informar d’alguns partits parlamentaris que van rebre el temps que els corresponia en altres programes informatius.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Taula 1. Percentatge del temps d’informació atorgat a cada un dels diferents partits pel TD2 de TVE a la campanya electoral del 1996, en comparació amb el percentatge de vots i els escons aconseguits per aquests partits a les eleccions generals de 1993.

002

001

001

001

Valenciana 00,5 001

Dels tres programes informatius estudiats, el d’Antena 3 va ser el que va dedicar menys temps a la informació electoral. En canvi, el TD2 de TVE va ser el que en va donar més, segons mostra la taula 2.

Taula 2. Temps dedicat a la informació electoral pels informatius del vespre.

ELECCIONS GENERALS / MARÇ 1996

Antena 3 Noticias 2 1 hora 11 minuts

Las Noticias 2 (Tele 5) 1 hora 45 minuts

Telediario 2 (TVE 1) 2 hores 8 minuts

El TD2 de TVE-1 va ser el programa informatiu que va dedicar més temps a la informació del partit del govern, PSOE, i del seu president, Felipe González, però el segon líder que va rebre més atenció va ser el cap de l’oposició, el líder del PP, José M. Aznar. En canvi, Tele 5 va ser qui va dedicar més temps a Aznar i al PP i, en segon lloc, a González. Antena 3 va dedicar tant de temps al president del govern com al cap de l’oposició. En general, totes les cadenes van donar més temps als líders dels partits més votats i menys als dels menys votats, segons es veu a la taula 3.

Taula 3. Comparació del temps (en minuts i segons) dedicat als diferents partits pels informatius del vespre de TVE, Antena 3 i Tele 5.

Partits

ELECCIONS GENERALS / MARÇ 1996

Telediario 2 (TVE) Antena3 Noticias 2

Las Noticias (TL5)

PSOE 36 min 3 s26 min 8 s34 min 32 s

general

El TD2 de TVE va basar la informació de la seva campanya electoral en connexions en directe y en vídeos. Les connexions en directe van ser per a informar des dels llocs on els tres partits més grans, PSOE, PP i IU, celebraven mítings. Quan diem vídeos volem dir notícies composades d’imatges editades, acompanyades d’off, so ambiental o declaracions dels polítics. TVE va informar del PSOE amb tantes connexions en directe com vídeos. En canvi, del PP i d’IU en va informar més en connexions en directe, tal com mostra la taula 4. Els partits dits nacionalistes gairebé no van merèixer connexions en directe.

Taula 4. Format de les informacions electorals del TD2 i nombre de notícies, per partits.

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TVE / CAMPANYA 1996

Partits que surten al Telediario 2 directes vídeos

A l’hora de cobrir la campanya dels tres grans partits, PSOE, PP i IU, el TD2 de TVE només informava dels mítings que feien, però pràcticament mai informava d’altres de les seves activitats, com mostra la taula 5. En canvi, mostrava la campanya dels partits nacionalistes en els seus aspectes més variats, segons es veu a la taula 6. Fora d’aquestes informacions de les activitats dels partits durant la campanya, l’informatiu del vespre de TVE, el TD2, no donava cap altra informació de la campanya electoral.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Taula 5. Tipus de cobertura dels tres partits més grans per nombre de notícies.

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TVE / CAMPANYA 1996

Taula 6. Activitats de les campanyes electorals dels partit nacionalistes cobertes pel TD2 de TVE per nombre de notícies.

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TVE / CAMPANYA 1996 Partits

La campanya a Antena 3

En la seva hora i 11 minuts d’informació electoral, Antena 3 Noticias 2 va emetre 42 vídeos i va fer 23 connexions en directe sobre la campanya electoral de 1996. Segons es pot veure a la taula 7, el partit del qual es van emetre més notícies va ser el PP (20), seguit del PSOE (14) i Izquierda Unida (9). En canvi, en temps, aquest informatiu va dedicar tants minuts al partit del govern com al primer de l’oposició (uns 26 minuts). D’altra banda, la campanya dels tres principals partits va ser coberta en vídeos i directes a parts iguals.

Taula 7. Característiques de la cobertura de la campanya electoral per part de Antena 3 Noticias 2.

INFORMACIÓ ELECTORAL D'ANTENA 3 / CAMPANYA 1996

directe)

(*) Cada un d'aquests sol incloure referències a més d'un partit.

Les 42 informacions emeses en el que anomenem format de vídeo van ser molt variades i, fins i tot, les podem agrupar en vuit grans grups, tal com veiem a la taula 8.

Taula 8. Temes tractats per Antena 3 en els 42 vídeos produïts per cobrir la campanya electoral del 1996.

INFORMACIÓ ELECTORAL D'ANTENA 3 / CAMPANYA 1996

Temes tractats en 42 vídeos

Nombre de vídeos en què era el tema ppal.

Activitats i missatges de campanya18

Anècdotes de campanya8

Programes i estratègies dels partits6

Resultats d'enquestes4

Polèmica sobre vídeos de propaganda2

Qui dóna suport als partits2

Què passarà segons qui guanyi1

Manca de debats electorals1

La cobertura informativa de Tele 5

De la seva banda, l’informatiu del vespre de Tele 5 va emetre, en un total de 1 hora i 45 minuts d’informació electoral, 26 connexions en directe, 31 vídeos, 5 acudits animats electrònicament i 4 comentaris polítics a càrrec d’un comentarista fix (taula 9). Com a l’altra cadena privada, els vídeos amb informació de la campanya van ser molt variats, com mostra la taula 10. D’altra banda, Aznar va ser el que va tenir més temps (37 minuts, 4 segons), seguit de Felipe González i Anguita (taula 11).

Taula 9. Formats de Las Noticias de Tele 5 en la seva campanya electoral de 1996.

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TELE 5 / CAMPANYA 1996

Directes Vídeos Acudits Comentarista fix 26 31 5 4

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Taula 10. Temes tractats per Tele 5 en els 31 vídeos realitzats per a donar informació de la campanya electoral del 1996.

INFORMACIÓ ELECTORAL TELE 5 / CAMPANYA 1996

Temes tractats en 31 vídeos

Nombre de vídeos en què era el tema ppal.

Activitats i missatges de campanya14

Programes i estratègia dels partits5

Resultats d'enquestes3

Anècdotes de campanya3

Polèmica sobre vídeos de propaganda3

Qui dóna suport als partits2

Manca de debats electorals1

Taula 11. Durada de les declaracions de persones que sortien a Las Noticias de Tele 5.

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TELE 5 / CAMPANYA 1996

Aznar González Anguita Altres polítics Artistes Altres 37 min 4 s 34 min 32 s 18 min 46 s 5 min2 min 30 s30 s

Finalment, recordem aquí que, com ja hem dit, hem utilitzat la framing analysis per identificar quines idees els periodistes de les tres cadenes de televisió estudiades van associar als diferents candidats durant la campanya. No hem considerat la notícia sencera sinó que l’hem dividida en parts, segons les idees que s’hi expressen. Hem quantificat cada una d’aquestes idees com una referència i només hem tingut en compte aquelles que qualifiquen d’alguna manera el líder polític o el seu partit. També hem quantificat les referències segons que hagin estat neutrals, favorables o desfavorables als candidats.

Resultats de la Framing Analysis

Com veiem en la taula 12, totes les referències que els periodistes de TVE fan dels partits i els candidats en aquesta campanya són neutres o favorables. El partit i el candidat del partit del govern, el PSOE, és el que va tenir més mencions favorables a TVE, seguit del líder del PP i de l’oposició. En canvi, la majoria de les mencions a Izquierda Unida van ser neutres. Felipe era associat a la idea de líder carismàtic, progressista, liberal i tolerant, que té el suport dels artistes i intel·lectuals del país. Aquest suport també el tenia Aznar segons els periodistes de TVE, que, a més, associaven el líder de l’oposició a la idea de possible guanyador i d’un suport creixent.

Taula 12. Nombre de referències fetes pels reporters de TVE que van resultar neutres, desfavorables o favorables per als candidats i partits.

Partit

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TVE / CAMPANYA 1996

A Tele 5, la majoria de mencions a Aznar i al PP van ser neutres o favorables. En canvi, l’informatiu vespre d’aquesta cadena va fer tantes mencions favorables com desfavorables a Felipe González, segons mostra la taula 13. Per a Tele 5, Felipe era el candidat cansat i gastat i, en canvi, Aznar era tractat de virtual guanyador.

Taula 13. Nombre de referències fetes pels reporters de Tele 5 que van resultar neutres, desfavorables o favorables per als candidats i partits.

INFORMACIÓ ELECTORAL DE TELE 5 / CAMPANYA 1996

Finalment, Antena 3 és la cadena que en el seu informatiu del vespre més mencions favorables va fer al PP i a Aznar (32), fet que crida l’atenció si ho comparem amb les mencions favorables que va rebre Felipe González (9). L’ex president i el seu partit van rebre 13 mencions desfavorables i 24 de neutres. Mentre que el PP i Aznar només 4 de desfavorables i 16 de neutres, com mostra la taula 14.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Oliva

Taula 14. Tractament de partits i candidats a Antena 3 Noticias 2, segons els comentaris dels periodistes als que s’ha aplicat la framinganalysis.

INFORMACIÓ ELECTORAL D'ANTENA 3 / CAMPANYA 1996

Partit Mencions neutres Mencions favorables Mencions desfavorables

PP16324

PSOE24913

IU1861 CiU4-1

PNV32HB1-CC1--

Les idees associades pels periodistes d’Antena 3 a Felipe González estaven relacionades amb el concepte del perdedor i, en canvi, Aznar i el seu partit eren relacionats amb la idea de victòria.

Conclusió

Analitzats els informatius emesos per TVE, Antena 3 i Tele 5 i comparada la seva tasca amb el model ideal d’informació electoral que hem elaborat, creiem que estem en disposició d’afirmar que es confirma la primera de les nostres hipòtesis: la regulació electoral limita la feina i les decisions professionals dels periodistes de TVE i els impedeix de realitzar la majoria de les funcions pròpies dels mitjans de comunicació en una democràcia. Els periodistes de TVE poden informar de la campanya, però només per a canalitzar els missatges electorals decidits pels partits i fer-los arribar al públic. L’agenda electoral a TVE l’estableixen els partits –que poden accedir directament a l’audiència a través de les emissions en directe– posant només a discussió pública els temes que els interessen o beneficien. La participació dels professionals de TVE en aquest procés és mínima, només com a transmissors, i la cadena no informa dels problemes presents o futurs del país, ni parla de les forces que poden reconduir-los. En la majoria dels casos, els periodistes són mediadors «asèptics» que no poden analitzar els programes ni les propostes dels partits, ni examinar la tasca feta pels polítics que es presenten a reelecció. Tot i ser una televisió pública, TVE no ha donat veu als ciutadans per a expressar un ampli ventall d’opinions durant la campanya, i només els partits més poderosos –per vots o per influència política– han pogut accedir a la informació electoral del TD2. D’aquesta manera, TVE contribueix a perpetuar l’actual sistema de repartiment de poder. Malgrat estar en contra d’aquesta manera de cobrir la campanya electoral, els periodistes de TVE obliden el dret dels ciutadans a tenir una informació completa, veraç i honesta i no defen-

sen la integritat, independència i capacitat per a funcionar democràticament de la televisió pública.

D’altra banda, l’anàlisi de la cobertura electoral feta per les televisions privades demostra que, sense les limitacions de TVE, els periodistes produeixen una gran diversitat d’informacions electorals i poden treballar tenint en compte els interessos de l’audiència. Tant Antena 3 com Tele 5 han informat dels missatges engegats pels partits als electors –a través dels directes–, també pràcticament sense mediatització, però alhora s’han preocupat de fer arribar al públic aquells temes que han considerat interessants per als votants. Han realitzat una bona part de les funcions democràtiques de la premsa, encara que, de vegades, s’hagin quedat a mig camí a causa de les limitacions de la televisió o de la seva pròpia incapacitat. Els informatius de les dues cadenes privades han mirat d’analitzar els programes i les promeses electorals dels partits, han examinat la tasca feta pels candidats que es presentaven a la reelecció i han participat en l’establiment de l’agenda per explicar a les seves audiències què està en joc en el mon polític i social i quines són les perspectives per al futur. Tant Antena 3 com Tele 5 han fracassat a l’hora de convertir-se en plataformes per a la lliure expressió de punts de vista i opinions. En aquest sentit, el seu comportament ha estat hegemònic, donant veu només als partits consolidats, beneficiant les opcions polítiques que ja tenen el poder i marginant, en part, els grups parlamentaris petits i totalment els extraparlamentaris i els ciutadans. Finalment, l’interès de les cadenes privades per captar i mantenir l’audiència ha perjudicat els continguts, que tendeixen a ser superficials perquè l’objectiu és l’entreteniment i l’espectacle. Així doncs, han emès vídeos sense cap utilitat per als electors amb l’únic propòsit de divertir l’audiència i atreure la seva atenció per raons comercials (vídeo sobre les mans d’Aznar, els peus de González, els telèfons mòbils dels periodistes). Malgrat tot, algunes d’aquestes notícies electorals per a entretenir han estat interessants perquè han mostrat aspectes poc coneguts dels candidats i de les seves famílies (vídeo de les dones dels candidats, vídeo sobre el comportament simpàtic d’Aznar quan està en família).

Amb els raonaments que acabem d’exposar també aportem evidència que la tercera de les nostres hipòtesis es compleix: les televisions privades que donen llibertat d’actuació als seus periodistes poden complir les funcions democràtiques de la premsa millor que les televisions públiques, sotmeses a normes per a assegurar l’accés equilibrat dels partits parlamentaris als informatius. Malgrat això, a les empreses privades la informació electoral és limitada per la competència comercial i la necessitat constant de mantenir l’audiència i de superar la competència. Això fa que la llibertat, que teòricament tenen, no s’aprofiti bé.

La nostra segona hipòtesi també se sustenta, encara que hem de fer algunes precisions. Com hem dit, els acords del Consell d’Administració

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Oliva

de TVE, que limiten l’accés de certs partits polítics als informatius de la cadena pública, perpetuen el repartiment del poder entre els partits dominants (PP, PSOE, IU, CiU, PNB, CC). Aquesta decisió margina la resta d’opcions parlamentàries i extraparlamentàries i les deixa sense legitimació pública. D’altra banda, les regulacions que afecten TVE no asseguren la seva imparcialitat i equitat durant la campanya. Segons hem intentat demostrar amb els nostres mètodes d’anàlisi, és possible tractar més favorablement un candidat que l’altre a TVE, respectant estrictament els temps acordats pel Consell d’Administració. Hem vist també que Felipe González, que llavors era el president del govern, va rebre més referències favorables que Aznar i que Anguita, per exemple, alhora que les idees favorables associades al candidat socialista van ser més eficaçment organitzades i transmeses a l’audiència. A TVE, la informació del partit del govern i de Felipe González va ser sempre la que va anar primer, la que va obtenir més minuts, la que va gaudir de més referències favorables i a la qual els periodistes de TVE van associar més idees positives. Aquestes notícies van ser també en general les més eficaçment organitzades per a la seva transmissió. Però aquest tractament favorable al PSOE va anar seguit molt de prop pel tractament favorable al candidat del PP, el primer partit de l’oposició, i, de fet, TVE no va incloure mai a les seves informacions referències negatives a cap dels candidats dels partits parlamentaris. Com acabem de dir, els acords sobre la informació electoral pactats entre els partits parlamentaris no asseguren la imparcialitat informativa i que tots els partits siguin tractats equitativament a TVE.

Si a TVE el candidat tractat més favorablement –en temps i en presentació– va ser Felipe González, a les privades el polític millor tractat va ser el candidat del PP. A més, el tractament favorable al PP de la informació de Tele 5 i d’Antena 3 contrasta vivament amb el tractament desfavorable d’aquestes cadenes al PSOE. A Tele 5, les referències al PP van ser majoritàriament neutres o favorables, la informació sobre aquest partit és la que va disposar de més minuts i les idees associades al seu candidat a president del Govern, José M. Aznar, van ser les més positives. Els periodistes de Tele 5 van presentar Aznar com a guanyador de les eleccions, com un home afable i un polític eficient. En canvi, Felipe González va ser presentat com un polític gastat per la lluita política i el perdedor de les eleccions, víctima de la seva pròpia incapacitat per a redreçar el seu govern. Tele 5 va dedicar menys minuts a González que a Aznar durant la campanya i va fer deu vegades més mencions desfavorables als socialistes que a qualsevol altre partit.

A Antena 3, els socialistes encara van sortir més malparats. Aquesta cadena va donar més notícies sobre el PP que sobre el PSOE, tot i que va dedicar el mateix nombre de minuts a tots dos partits. També va informar gairebé sempre primer del PP que dels altres partits i va fer gairebé

quatre vegades més referències favorables al PP que al PSOE. Antena 3 va associar habitualment el tema de la derrota a Felipe González, mentre que Aznar anava lligat a la idea del triomf. En canvi, a les televisions privades el tractament de la resta de partits va ser, sobretot, neutral. Ara bé, cal recordar la marginació dels partits nacionalistes o regionalistes en aquests mitjans privats. En no haver-hi cap norma o acord que obligués a introduir-los a la informació de la campanya electoral, les televisions privades pràcticament no en van parlar .

Ja fos a causa de les circumstàncies polítiques, les rutines professionals o a una voluntat intencionada, l’evidència sembla demostrar que la televisió privada i el lliure mercat no asseguren tampoc la imparcialitat i equitat de les informacions. Però, si tampoc la regulació garanteix una informació imparcial i completa, potser cal mirar en altres direccions: una possible via podria ser la de l’autoconscienciació dels periodistes sobre les seves responsabilitats socials i sobre el caràcter de servei públic que té la informació. Això podria portar a un major compromís dels periodistes amb la societat democràtica i les funcions que hi han de complir. De la seva banda, els ciutadans i les organitzacions cíviques haurien d’exigir als mitjans de comunicació una actuació que es correspongui amb la seva condició d’instruments per a la realització del dret a la informació de la societat.

El minutatge als Telediarios , una solució imperfecta?

Secció oberta

Algunes reflexions necessàries sobre la televisió pública

Crònica de l’INPUT 2000

per Gemma Larrègola

Professora titular del Departament de Comunicació Audiovisual i de Publicitat de la UAB

Algunes reflexions necessàries sobre la televisió pública

Quina és i quina hauria de ser la programació de la televisió pública en aquesta era digital que estem vivint? L’Input d’enguany (Halifax, maig de 2000) pot ser una plataforma vàlida per plantejar-ho.

L’INPUT és una conferència internacional de televisions públiques d’arreu del món que aplega produccions que, com explicàvem fa tot just un any en aquesta mateixa publicació, han de ser d’esperit innovador tant per la forma com pel plantejament; suposar un repte als valors professionals tradicionalment establerts; generar polèmica als seus països d’origen, per la forma o el contingut; o tenir l’objectiu de superar barreres socials, culturals, racials o fins i tot econòmiques.

Ens hem estimat més repetir això mateix que dèiem fa un any i que podríem haver dit ara en fa 23, quan va néixer l’INPUT, que no pas referho de nou, perquè d’INPUT només n’hi ha un i els criteris de selecció de programes a l’Input són aquests.

Però la diferència entre aquest i altres INPUT, tot i cenyir-se als mateixos criteris de selecció, és que ha aportat poca originalitat i s’hi han esbossat poques noves tendències. Pel que fa al valor polèmic, aquest any l’ha tingut el propi INPUT en si.

Lluny de voler menystenir l’alt valor d’aquesta conferència, un valor en el qual ens refermem, hem de dir que probablement la minsa originalitat de les propostes que s’hi han presentat, i que emmirallen la realitat, ha acabat essent el que li ha donat la vàlua perquè ha refermat la necessitat d’una reflexió seriosa sobre cap a on ha d’anar la televisió pública, programàticament parlant.

Al llibre La televisió pública a l’era digital de Miquel de Moragas i Emili Prado, parlant de la programació, s’exposa:«hi ha dues concepcions possibles per a la televisió pública. Una que li atorga un paper subsidiari en el sistema audiovisual, una televisió que ofereix aquells programes que la televisió privada no fa perquè interessen a poca gent o perquè són massa cars. L’altra li atorga un paper protagonista, amb una programació per al públic en general i que li garanteix una quota de penetració àmplia, que li permet complir amb un ampli ventall d’objectius com a servei públic» (M. de Moragas i E. Prado, p. 371).

L’INPUT de Halifax es decanta cap a la primera opció, la que cobreix més aviat el camp de la subsidiarietat. Hi ha pocs programes que compaginin la qualitat de la programació i les àmplies audiències, poques emissores que encaminin les línies editorials cap a la televisió generalista, que, tal com expliquen Moragas i Prado, ho és «no només perquè intenta oferir programes destinats a un públic heterogeni, sinó perquè cultiva tots els gèneres i satisfà, també, els interessos de les minories».

I aquí és on reprenem la vàlua de l’INPUT. La suma del que s’hi va presentar dóna el detall del que s’està fent en l’anomenada televisió de

qualitat. Si ens mirem la mostra deduïm que només el documental està connotat de qualitat. I els altres gèneres? És que el concurs, el show i l’«infoshow» no poden ser de qualitat?

És clar que sí. Aquesta era la resposta que latia en la remor crítica provocada pels participants de l’INPUT. Però el cert és que avui només hi ha consens sobre la bona qualitat en el documental, i segur que cal aplicar les idees a tots els formats conjugant la qualitat amb d’altres propostes genèriques.

Un INPUT, per tant, carregat de notes monocordes que han fet dissonar la televisió pública en l’escenari de l’era digital. Per això ha estat capaç de fer sorgir, encara amb més força, el debat sobre la programació i les línies editorials de les emissores públiques d’arreu del món.

I, exposat el marc, és hora de visionar la tria del que s’hi ha portat. Bones peces, segur. Qualitat, segur. No pot ser que el bosc no ens deixi veure els arbres i, en aquest sentit, hi ha hagut tiges i fulles dignes de ser contemplades.

Diversitat de propostes

Destaquen sèries documentals on, des de diferents punts de vista, s’intenta mostrar problemes i conflictes socials actuals. Dos exemples:

Fast Food people (França)

Títol original: Ceux des Fast Food

Durada: 45 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: INA

Director: Cristophe d’Hallivillée

Aquest documental s’enquadra en un bloc de programes que presenten «noves feines» i que dibuixa l’univers del començament de la vida laboral de molts joves, tot reflectint les transformacions de la nostra societat, caracteritzada per feines més flexibles i menys duradores. La peça que es va poder veure a l’INPUT presenta els joves que treballen als restaurants de menjar ràpid, la seva feina i la seva vida. A través d’ells descobrim un univers específic de codis, inconvenients i avantatges.

A França, cada any entre 50.000 i 60.000 persones treballen a cadenes de menjar ràpid com McDonald’s i Quick. La majoria són menors de 25 anys, alguns encara van a l’escola, i per a altres és el primer treball. Les cadenes de menjar ràpid són habitualment el seu primer contacte amb el mon laboral. Sovint combinen els estudis amb el treball precari. Ens els presenten cansats i plens d’estrès. Els veiem treballant, els sen-

Algunes reflexions necessàries sobre la televisió pública

tim explicant anècdotes i els veiem fent de mims, representant la feina que fan. Per sobre de la precarietat d’aquestes feines, la cinta mostra la imaginació i l’humor de la generació a qui ha tocat aquest àmbit laboral.

Lliving with the enemy: drugs (Regne Unit)

Durada: 29 minuts

Títol de la sèrie: Living with the enemy

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: BBC TV

Director: Simon Davies

Un programa molt entretingut i emocionant de la unitat de Community Programme de la BBC. Una producció molt acurada on els protagonistes s’esforcen en destacar i demanar el suport de l’espectador. Es tracta d’un exemple del que s’anomena televisió populista.

El programa es basa en la premissa que les opinions consolidades no sempre es formen a partir d’experiències pròpies. Aquest documental busca persones amb moltes diferències i les prepara per posar a prova els seus prejudicis, principis filosòfics i estils de vida durant una setmana vivint amb el seu «enemic» ideològic.

James Hellyer, elegit president de l’associació conservadora de la Universitat de Cambridge, conviu amb un col·lectiu pro-cannabis de Luton.

Aproximant-se més a les qüestions personals, destaquen les tres produccions següents: dos documentals i un «docusoap».

First person plural (EUA)

Durada: 56 minuts, 40 segons

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: Mu Films

Director: Deann Borshay Liem

S’hi explica una experiència personal, la de la realitzadora de l’obra, que narra la seva experiència de mare blanca nord-americana que ha adoptat una òrfena sud-coreana. El documental revela no només una història personal d’identitats perdudes sinó els conflictes sobre la pèrdua cultural resultant de l’assimilació i les actituds dels americans envers els immigrants i les minories.

A través de l’arxiu de fotos de Corea del 1950, pel·lícules domèstiques de 8 mm, el film revela tot el seguit de contradiccions morals i culturals que aquesta situació genera i com una família intenta de reconciliar-les.

A man with HIV (Xina)

Títol original: Yige AIDS Bingdu Ganranzhe

Durada: 52 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: China Beijing TV Station

Director: Tong Li

Li Ziliang és un pagès de 31 anys infectat pel virus de la sida i no sap ni quan, ni com, ni on l’ha contret. L’hi van descobrir en una revisió mèdica rutinària l’any 1998. La seva dona va reaccionar negant-li la paraula, l’ajuda al camp i la relació amb els nens. El poble també va tancar-li la porta. Li Ziliang va deixar el seu poble per convertir-se en un proscrit. On va? La pregunta que fa aquesta peça a l’espectador és: pot haver-hi un lloc per a ell a la Terra?

Old men (Xina)

Títol original: Lao Tou

Durada: 92 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: Yang Li Na

Director: Yang Li Na

92 minuts de peça dedicats a la conversa d’un grup d’avis retirats. A la Xina, a Pequín, en una cantonada assolellada a l’hivern i sota l’ombra d’uns arbres a l’estiu. Un costum inamovible, rutinari, la seva única feina: trobar-se cada dia al carrer per comentar la vida, com es la gent que passa, què els fa riure, què els fa plorar i com senten el temps a tots els ossos del cos.

Durant dos anys son gravats diàriament. Amb aquesta documentació s’estructura un «docusoap» de ritme lent, molt assemblat al que la situació comporta.

Quan en aquests dos anys un dels avis es posa malalt, el documental varia i l’escenari s’ubica a l’hospital. Els esdeveniments són les visites i les eternes xerrades sobre la vida, com es la gent que passa, què els fa riure, què els fa plorar i com senten el temps a tots els ossos del cos.

De to més político-social, trobem dues peces ben diferents i ben interessants alhora, que fan una revisió de la història.

Human Remains (EUA)

Durada: 30 minuts

Any de producció: 1998

Categoria: documental

Producció: Locomotion Films

Director: Jay Rosenblatt

Algunes reflexions necessàries sobre la televisió pública

Human Remains mostra la banalitat del diable creant retrats íntims de cinc famosos dictadors. El documental descobreix els detalls privats de les vides d’Adolf Hitler, Benito Mussolini, Iossif Stalin, Francisco Franco i Mao Zedong, els seus menjars favorits, pel·lícules, hàbits i preferències sexuals. No hi ha cap menció de la seva vida pública ni del lloc ocupat a la història. La seva personalitat i els seus trets psicològics són revelats a través d’aquests detalls, extrets de les seves biografies. La utilització de veus en off estrangeres dóna al film l’estil documental de la BBC, la qual cosa el fa més versemblant. Una fosca poesia impregna tot el documental, on també hi trobem la ironia i ocasionalment l’humor. L’omissió dels horrors comesos és intencionada. Human Remains és una peça fàcilment pervertible, ja que la humanitat de l’anècdota i el diari de vida personal poden emblanquir personalitats socialment i políticament tenebroses i diabòliques.

Id Swiss (Suïssa)

Durada: 90 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: SRL / SF DRS

Set joves realitzadors suïssos examinen la idea de Suïssa i aborden amb un to crític les seves pròpies identitats.

Kamal Musale és fill de mare suïssa-francesa i pare hindú i fa un assaig sobre la romàntica trobada de dues cultures, a través d’un dinar de curry-raclette.

Wageh George va créixer al Caire, i va anar a Suïssa per amor. Mentre espera la nacionalitat suïssa, explica com va descobrint què significa «realment» ser ciutadà suís. Aquests són dos dels exemples narratius de les set històries que presenta aquesta peça. Totes set duen a una pregunta final: Suïssa és racista? El més colpidor d’aquesta producció és alguna de les respostes que s’obtenen al final, quan algú gosa dir que, efectivament, els immigrants viuen la xenofòbia a la pell i que, perquè no? El racisme podria ser a Suïssa causa d’una guerra civil.

L’exhibició de tecnologia uneix les dues peces mestres següents:

The miracle of love (Suècia)

Títol original: KärlekensMirakel

Durada: 50 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Aquesta és la història de la creació humana explicada pel fotògraf Lennart Nilsson. Equipat amb noves tecnologies, ens porta per un fantàstic viatge per tots els estadis del desenvolupament fetal. El document revela el nostre primer naixement en l’úter. Diferents seqüències van

mostrant el creixement del fetus mentre aquesta obra es debat entre el seu títol, el miracle de la vida, i el títol que duu associat: el miracle de la tecnologia.

Walking with dinosaurs (Regne Unit)

Durada: 30 minuts

Any de producció: 1999

Llengua original: anglès

Categoria: documental

Producció: BBC

Com fer un documental sobre la vida dels dinosaures si no existeixen? Aquesta és la història de com 40 éssers extingits tornen a la vida per a aquesta espectacular sèrie de la BBC amb l’ajuda de l’animació per ordinadors i la ciència de la paleontologia. Per a fer aquesta peça s’ha tingut una cura extrema per a aconseguir uns dinosaures anatòmicament correctes, amb moviments naturals i en els hàbitats on van viure.

I, finalment, parem atenció sobre tres produccions:

Run, Lola, run (Alemanya)

Títol original: Lola rennt

Durada: 76 minuts

Any de producció: 1997

Categoria: ficció

Producció: WDR

Director: Tom Tykwer

Una peça de ficció que fa poc s’ha pogut veure a les nostres pantalles grans.

Té lloc a Berlin, ara. Un dia d’estiu en què en 20 minuts es decideix sobre l’amor, la vida i la mort. Lola i Manni tenen 20 anys i estan enamorats. Manni treballa de caixer en un concessionari de cotxes. Però avui ha tingut problemes: ha perdut una maleta amb 100.000 marcs i en 20 minuts el seu director vindrà a recollir-los. Si no recupera els diners Manni morirà. Lola disposa de 20 minuts per a salvar la vida de Manni i comença a córrer per trobar-los i salvar el seu amor.

El document explota la passió i la imprevisible història sobre l’amor i el temps per a canviar la vida per sempre. Només 20 minuts separen la vida de la mort.

És un excel·lent recull d’idees i recursos, imatge real, animació i efectes especials per a seixanta minuts de tensió i somriures.

Els tempos narratius van ser un dels temes que va recollir aquest INPUT. Hem d’esperar que el ritme d’una peça sempre sigui ràpid? Hi hem d’esperar tensió? Podem consumir ritmes lents, ritmes molt lents, ritmes lentíssims?

Algunes reflexions necessàries sobre la televisió pública

Sota aquest tema es van presentar diferents peces que hi buscaven la reflexió. La conclusió, probablement, és que el consumidor reclama molta més justificació per a la lentitud que per a la rapidesa.

Rush (Noruega)

Tìtol original: Hastwerk

Títol de la sèrie: Agenda

Durada: 29 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: NRK

Director: Liv Berit H.Gilberg

L’atractiu específic d’aquesta peça ve donat perquè s’hi sap recollir un tempo diferent per a cada història. Acaba dibuixant l’objectivitat de la relativitat del temps. Tres històries diferents, en tres tempos personals diferents, tenen lloc a l’aeroport noruec de Gardermoen: una periodista, mare soltera, ha de fer un munt de coses abans de pujar a l’avió; una nena que viatja sola es perd per l’aeroport, i un empleat d’una aerolínia busca un passatger que li manca a la fila 20. A quin ritme temporal es desenvoluparà la vida d’aquests personatges durant els 29 minuts que dura la peça? Com diria Milan Kundera: «Existeix un lligam secret entre la lentitud i la memòria, entre la velocitat i l’oblit».

Through a blue lens (Canadà)

Durada: 52 minuts

Any de producció: 1999

Categoria: documental

Producció: National Film Board of Canada

Director: Veronia Alice Mannix

Imatges que parteixen de 70 hores enregistrades a un barri que pateix per la droga, la psicosi i la paranoia de la degradació individual i social. Hi ha 40 drogadictes i 7 policies que passen a formar part de la imatge del barri. Un documental en què els policies entren a la vida dels homeless amb una càmera a la mà. Durant 18 mesos els policies graven escenes i construeixen la història dels que, gràcies a ells, es reinsertaran a la societat.

III Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona: Digitalització d’hemeroteques

per Lluís Codina

Professor titular de la Universitat Pompeu Fabra

III Col·loqui Aula d'Història del Periodisme Diari de Barcelona: Digitalització d'hemeroteques

Secció oberta

Codina

Dins el procés general que podríem anomenar de digitalització de la cultura, la digitalització d’hemeroteques és, sens dubte, una de les dimensions més atractives que presenta aquest procés, si més no per als investigadors i professionals de la comunicació en particular i de les ciències socials en general.

Amb aquesta idea, l’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona (Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i Arxiu Històric de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona) va organitzar el 29 de maig d’enguany el seu III Col·loqui anual al voltant d’aquest tema, comptant amb les aportacions d’experts de la premsa, la documentació i els arxius i les col·laboracions de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, el Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes, la Societat Catalana de Comunicació (IEC) i l’Observatori de la Comunicació Científica (UPF).

Els drets d’autor, els alts costos de la conversió del paper a bits i la preservació varen ser tres dels problemes principals abordats, tant per part dels ponents com per part del públic assistent, el qual va intervenir repetidament després de les exposicions de cada ponent.

La propietat intel·lectual

Tot i que no es coneix el nombre amb exactitud, sí que se sap que hi ha moltes col·leccions digitalitzades de diaris i revistes, però la major part d’elles no es poden donar a conèixer al públic en general, ni encara menys es poden distribuir a través d’Internet. El motiu són les qüestions de propietat intel·lectual i de drets d’autor, aspectes que, en general, no estan ben resolts en el món digital.

En concret, d’una part, les empreses editores de les capçaleres tenen, lògicament, les seves reserves davant del fet que terceres empreses puguin obtenir qualsevol mena de benefici d’un producte la propietat del qual els correspon. Però, amb tot, no és aquest l’únic obstacle, sinó que també hi ha la qüestió dels drets dels autors individuals dels articles, que s’haurien de negociar un a un. Per tant, posar a l’abast una col·lecció digitalitzada de diaris o revistes implicaria entrar en un complicat laberint legal que, de moment, les empreses o organismes intenten evitar mantenint l’accés a les seves col·leccions a nivell intern o a nivell privat.

Les col·leccions antigues no tenen aquest problema, ja que la propietat intel·lectual desapareix en general 60 anys després de la mort de l’autor. En canvi, tenen el problema, força complicat tecnològicament, de la conversió del seu suport analògic (paper) a un suport digital (bits) Ferran Agelet, responsable de projectes de l’Arxiu de Barcelona, va presentar un informe sobre l’estat d’aquest problema.

Lletres o imatges?

Conceptualment, el problema no sembla complicat: hi ha tecnologies que poden crear una reproducció facsímil dels documents en paper i convertir-la en una imatge digital (mapa de bits), de manera que els diaris queden convertits en bits i poden emmagatzemar-se en un suport informàtic i veure’s en el monitor de l’ordinador; fins i tot, amb la tecnologia adequada, s’hi poden veure amb força fidelitat.

El problema és que, primer, la manipulació dels originals és complicada i consumeix una gran quantitat de temps, cosa que sol ser una barrera econòmica important. En segon lloc, amb aquest procediment, les col·leccions no són «cercables», és a dir, no són accessibles mitjançant recuperació d’informació. En tractar-se d’imatges, les col·leccions d’articles només es podrien consultar per desplaçaments seqüencials. Fins i tot, encara que es poguessin organitzar per capçaleres i per anys, al final caldria realitzar desplaçaments seqüencials, tal vegada entre milers de documents, per a trobar la informació.

La millor manera de fer una col·lecció de facsímils «cercable» consisteix a associar a cada document una fitxa bibliogràfica amb la referència del document i un conjunt de descriptors o paraules clau, però aleshores topem de nou amb un problema econòmic, ja que redactar aquestes fitxes és una feina que, a més de requerir personal ben entrenat, consumeix una gran quantitat de temps.

Hi ha més solucions, com la utilització de programes informàtics anomenats OCR (Optical Character Recognition) que converteixen les imatges facsímils dels documents en arxius de text. D’aquesta manera, és el propi text dels documents el que podria servir a efectes de recuperació d’informació. Ara bé, aquesta solució tampoc no és senzilla. Requereix igualment una considerable quantitat de temps a causa de la manipulació de la informació i de la correcció dels errors que cometen tots els sistemes d’OCR.

En aquest sentit, Marta Enrech, de la Unitat Documental de la Universitat Oberta de Catalunya, va explicar les bases de funcionament d’un suggestiu i interessant projecte de la UE anomenat LAURIN (Library and Archives Collecting Newspaper Cliping) en el qual, entre altres països europeus (7 en total), participa Espanya a través de la UOC.

LAURIN és de fet, tres projectes en un. D’una part, consisteix en un sistema informàtic integrat de hardware i software que digitalitza originals de diaris i els converteix també a text (amb un OCR), de manera que la base de dades que genera conté, al mateix temps, el facsímil (imatge) i el text complet de cada document.

En segon lloc, persegueix la creació d’una xarxa d’institucions, de ti-

Col·loqui Aula d'Història del Periodisme Diari de Barcelona: Digitalització d'hemeroteques

Codina

pus arxivístic o museístic, que, de manera cooperativa, creïn bases de dades de premsa utilitzant el sistema LAURIN.

Per últim, el projecte consisteix en la definició d’estàndards aplicats a la creació de bases de dades de premsa, per exemple, sistemes d’indexació i de classificació, de codificació de les dades, etc.

Preservació i accés

Anna Planet, gerent de la Biblioteca de Catalunya, va exposar els problemes relacionats amb la preservació de les col·leccions digitalitzades i l’accés a aquestes, i va explicar les línies mestres de la política de la Biblioteca de Catalunya en aquest sentit.

En primer lloc, fa ver una crida a la col·laboració entre totes les institucions que, d’una manera o altra, puguin estar involucrades en la digitalització de col·leccions de diaris o revistes.

La informació digital és summament fràgil. A més a més, la seva pròpia extraordinària abundància en dificulta la localització. Es requereixen normes clares i ben definides per al tractament documental i bibliogràfic de les col·leccions per tal que els documents que en formin part quedin ben identificats i que els ciutadans i els estudiosos puguin accedir-hi.

En aquest sentit, Planet va reclamar una política nacional de digitalització i la necessitat, entre altres coses, de crear un catàleg col·lectiu de fons digitalitzats. De moment, la BC està realitzant diversos estudis. Un d’aquests estudis es va realitzar mitjançant un qüestionari sobre la microfilmació i la digitalització de documents, que es va enviar a 261 centres de Catalunya. En aquest estudi es va posar en relleu que un 10 % dels centres tenien plans de digitalització de les seves col·leccions.

La Biblioteca de Catalunya està elaborant estudis sobre els criteris de selecció de documents a digitalitzar, és a dir, els criteris per a establir les prioritats i les diverses normatives involucrades en la digitalització, incloent-hi l’emmagatzematge, la transmissió de fitxers i la preservació. Es proposen donar suport en el futur a les biblioteques de Catalunya en temes de digitalització, assessorant en assumptes tecnològics, econòmics i legals.

Els centres de documentació dels diaris

En el col·loqui varen intervenir dos representats dels centres de documentació de mitjans de comunicació: Carles Salmurri, per La Vanguardia, i Montserrat Rius, per l’Avui.

Va quedar de manifest que el panorama dels centres de documenta-

ció de premsa en el nostre país no és precisament exemplar pel que fa al grau de digitalització de les seves col·leccions històriques i a la seva posada a disposició del públic.

Tothom que hagi necessitat mai consultar un centre de documentació de premsa de qualsevol dels diaris esmentats podrà acreditar la seva eficiència general i la gran qualitat del seus serveis. Ara bé, això ho fan els diaris no gràcies als seus recursos informàtics, sinó malgrat la seva falta actual.

En general, el problema principal està relacionat amb dos dels aspectes mencionats al començament: en el cas de les col·leccions antigues no hi ha problemes de propietat intel·lectual, sinó de costos de digitalització. En canvi, la producció dels últims cinc o deu anys no té problemes de digitalització (ja està digitalitzada des de la seva creació), sinó de drets d’autor.

Tant el representant de La Vanguardia com el de l’Avui varen explicar que, afortunadament, estan en ple procés no sols de digitalització de les seves col·leccions històriques, sinó també d’estudi de la millor forma de facilitar-hi l’accés al públic (però no necessàriament gratuït, ni necessàriament a través d’Internet).

Lluís Codina, professor de documentació en els mitjans de la Universitat Pompeu Fabra, es va referir per la seva part a la necessitat de tenir una visió no només informàtica o documental sobre la qüestió, sinó també de tipus arxivístic o museístic per tal de garantir que les col·leccions digitalitzades ara siguin accessibles a les futures generacions; cosa que, de moment, no està tan clara si considerem que, a efectes reals, avui no podem ja recuperar documents enregistrats en els disquets de format 5’’ 1/4 que eren d’ús habitual fa poc més d’uns cinc anys i que, en canvi, encara podem llegir incunables de fa 500 anys.

També es va referir a la necessitat urgent de trobar fórmules jurídiques per al món digital, que defensin tant els drets de propietat intel·lectual –sense els quals no hi hauria un autèntic impuls a la creativitat– com els drets dels ciutadans a l’accés a la cultura, atès que es tracta d’una necessitat estratègica de les nacions per al seu avenç.

La presentació del Col·loqui i la seva ubicació dins les activitats de l’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona va anar a càrrec de Jaume Guillamet, catedràtic de periodisme, qui va destacar la importància de les col·leccions hemerogràfiques de premsa per a documentar la història social.

La taula rodona va estar moderada per Ramon Alberch, arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona, qui va exposar alguns dels problemes habituals dels arxius històrics en la seva funció de suport fonamental en les activitats de recerca i docència en ciències socials i humanitats.

Col·loqui Aula d'Història del Periodisme Diari de Barcelona: Digitalització d'hemeroteques

Codina

Lluís

Algunes webs relacionades amb la digitalització d’hemeroteques

Projecte LAURIN

Projecte europeu de digitalització de diaris

http://laurin.uibk.ac.at/

L’Hemeroteca Electrònica (Hemeroteca de la UAB)

Directori internacional de publicacions periòdiques accessibles a través d’Internet

http://www.bib.uab.es/hemerot/internet.htm

Arxiu Municipal de Barcelona

Informació i accés a l’Arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, als seus projectes i publicacions

http://www.bcn.es/arxiu/

Biblioteca de Catalunya

Informació i accés a la Biblioteca de Catalunya i al seu catàleg i directori d’enllaços d’Internet de premsa (entre altres)

http://www.gencat.es/bc/

RLG DigiNews

Publicació periòdica sobre col·leccions i arxius digitals

http://www.rlg.org/preserv/diginews/index.html

DLib Forum

Publicació periòdica sobre biblioteques digitals

http://www.dlib.org/

Internet Library of Early Journals

Col·leccions històriques del periodisme britànic

http://www.bodley.ox.ac.uk/ilej

Condicions de publicació*

de publicació

* Reproduïm les condicions de publicació per a la revista TREBALLSDECOMUNICACIÓ que ja vàreu rebre per carta (19 d’octubre de 1998) i hi afegim algun dels suggeriments presentats pels membres d’aquesta Societat i pel Servei de Correcció de l’Institut d’Estudis Catalans.

Condicions de publicació

Característiques formals dels articles

— Tenir un mínim de 10 fulls i un màxim de 20.

— Treballar amb 30 línies × 70 caràcters.

— Lletra de cos 12 (de l’estil Arial o similar).

— Interlineat 1,5.

— Títol de l’article al principi i, al final, nom, càrrec, professió de l’autor o autora.

— Pàgines numerades.

(Les ressenyes bibliogràfiques es basaran en les mateixes característiques, però es treballarà amb una extensió de dos o tres fulls).

Característiques de la bibliografia, les citacions i les notes

—Les notes van a peu de pàgina amb numeració contínua per a tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.

—Les citacions textuals, en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la següent manera: (AUTOR coma ANY dos punts PÀGINA). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o l’obra en general, es prescindeix de la pàgina.

— La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat tindrà la següent forma:

1) Totes les dades s’escriuen en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).

2) Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc.

3) La forma de citar un llibre és (es tracta només d’unificar els diferents formats):

IZUZQUIZA, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

4) La forma de citar un capítol de llibre és (després de l’editorial o col·lecció, les pàgines on trobar-lo):

DÍAZ NOSTY, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: TIMOTEO ÁLVAREZ, J. [ed.]. Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120.

i un article (després del nom de la revista, el lloc de publicació entre claudàtors, coma, el número de la revista, coma, i les pàgines on trobar-lo):

BUSTAMANTE, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.

5) Quan hi hagi més d’una obra del mateix autor, cal ordenar-les cronològicament, des de l’obra més antiga fins a la més actual, d’aquesta manera:

ZALLO, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3).

—(1992). El mercado de la cultura. Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15)

6) Farem una nova entrada si no coincideixen exactament tots els autors o autores:

BUSTAMANTE, E.(1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal.

BUSTAMANTE, E.; ZALLO, R. [coord.] (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2)

Observeu que el nom que ve després de l’editorial és el d’una de les seves col·leccions especialitzades seguit del número: «Akal Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc. (en alguns casos, existeix la col·lecció, però els llibres no tenen número d’ordre).

7) Si coincideixen dues obres o articles el mateix any i ho heu citat al vostre article, caldrà que hi afegiu una lletra que en permeti la identificació:

Condicions de publicació

ZALLO, R. (1989a). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p.: 25-55.

—(1989b).«Evolución en la organización de las industrias culturales». A:TIMOTEO ÁLVAREZ, J. [ed.]. Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación)

8) Observeu en aquests exemples exposats fins aquí que consta després del nom si són editors, coordinadors o compiladors de l’obra en qüestió. Vegem-ne un altre exemple:

BOLÒS, O. de [et al.] [comp.] (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8.Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8)

9) Igualment, caldrà esmentar si es tracta d’una edició posterior:

DICKENS, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154).

10) Darrere del títol del llibre, s’ha d’indicar el nombre de volums que té i quina edició és. Però si volem citar un dels volums en concret, el posarem després del títol i, si aquest volum té algun títol en particular, també s’indicarà:

MARTÍNEZ SANCHO, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9).

11) Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són: ed. augm.edició augmentada ed. corr. edició corregida ed. rev.edició revisada 2a ed. (3a, 4a, etc.)segona, tercera, quarta, etc., edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les.

12) Altres abreviatures freqüents són:

[s. n.]sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)

[s. ll.]sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)

[s. a.]sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

Abstracts

Inaugural Conference 1999-2000

ELECTRONICJOURNALISMANDTHELORDSOFTHEAIR

BY JAVIER ECHEVERRÍA RESEARCHPROFESSOR. INSTITUTODE FILOSOFÍA, CSIC

The author goes into greater detail on a subject he has previously explored: the global electronic telecity, called Telépolis, which could be developed with the help of Information Technologies. The article includes analysis of a new social space, which Echeverría calls the third environment. This environment is characterised by interaction and other innovations of electronic journalism.

The tenth annual CCS Conference 2000

SPECIAL: TENYEARSOF CONFERENCES, TENYEARSOFRESEARCH

In this double issue of the journal, a Special is dedicated to the ten years of the annual Catalan Communication Conference. At the beginning of the Special, several important articles of a more sentimental genre recall these ten years of meeting together in the city of Girona and encourage us to continue the Conference so that it become an ever more well-established event. The authors of these articles are the current President of the Catalan Communication Society, Josep M. Marti; the Mayor of Girona, Joaquim Nadal; and our colleague, the driving force behind these conferences, Lluís Costa. Besides the good memories, this issue also includes a reproduction of former programs and a summary of the ten meetings.

The tenth annual CCS Conference 2000

Special: Ten years of Conferences, ten years of research

COMMUNICATIONRESEARCHIN CATALONIAINTHE 90S

BY DANIEL E. JONES PROFESSOROF JOURNALISM, URL AND UAB

The author offers an extensive, well-documented overview of what the last ten years have meant in communication research in Catalonia. The main aspects dealt with are the changes in teaching institutions; the diversification, professionalization, and publication of the research;

the consolidation of academic journals; and the increase in number of doctoral theses. The content is illustrated and supported by tables.

The tenth annual CCS Conference 2000

Special: Ten years of Conferences, ten years of research

Teachers from various Catalan universities offer a general vision of the state of the art in communication research at their institutions. Gemma Larrègola (Department of Audio-visual Communication and Publicity, Universitat Autònoma de Barcelona) and Xavier Ruiz-Collantes (Departament Journalism and Audio-visual Journalism, Universitat Pompeu Fabra) present the names of researchers at their institutions along with the corresponding research groups and main lines of research. Also listed are publications, graduate studies, and future projects.

The tenth annual CCS Conference 2000

Special: Ten years of Conferences, ten years of research

PUBLICTELEVISIONINTHEDIGITALERA

BY MIQUELDE MORAGAS SPÀ PROFESSOR, DEPARTMENTOF JOURNALISMAND COMMUNICATION SCIENCES AND DIRECTOROFTHE INSTITUTDELA COMUNICACIÓ (INCOM), UAB.

Miquel de Moragas presented the study Public television in the digital era, co-authored two years ago with Emili Prado (both full professors in Communication Sciences, UAB) at the bequest of the Catalan Audiovisual Council (CAC). This is a comparative study of European communication policies, including both the present situation and perspectives for the future of public television in the digital era. It is also a defence of public television as a service in the digital era. The article makes a critical evaluation of the present model and calls for a profound reform of this model. It does not propose specific legislative formulae. It is, rather, a necessary theoretical contribution, which documents the debate and aims to facilitate decision-taking which will bring about a reform of the audio-visual model.

The tenth annual CCS Conference 2000 Special: Ten years of Conferences, ten years of research

THEMULTIMEDIADESKANDINFORMATIONONLINE. TOOLSTHATCHANGETHE TEACHINGOFINTRODUCTIONTOCONTEMPORARYART.

(SECOND EDITION: ANNOTATIONSANDCONSIDERATIONS)

BY ANTONI MERCADER ASSOCIATE PROFESSOR, DEPARTMENTOF JOURNALISMAND AUDIO-VISUAL COMMUNICATION, UPF.

The author starts from his paper presented at the last Girona meeting and published in issue number 12 of this journal. In the present edition, he proposes a more detailed approach to the way of applying the new technologies to teaching, in this case, to a course he is teaching in contemporary art at the Universitat Pompeu Fabra. He emphasises the flexibility of the approach.

Open session

THEEMERGENCEOFPERIODICALSDURINGTHE 17THAND 18THCENTURIES, USINGTHE BARCELONAPRESSASACASESTUDY

BY JAUME GUILLAMET PROFESSOROF HISTORYOF JOURNALISM,

UNIVERSITAT POMPEU FABRA

This article is a thorough analysis of a case in the history of journalism. The subject is how and when «periodicity» emerged in the Barcelona press, in other words, the transition from sporadic news sheets to the first weekly newspapers. The author makes an exhaustive review of pioneers, dates and diverse models of written press (the various news sheets or gazette-type publications, the Noves, the Gazeta, biweekly gazettes, etc.)

Open session

THE AGRUPACIÓ PROFESSIONALDE PERIODISTES (UGT) DURINGTHE CIVIL WAR: INFORMATIONONPROFESSIONALSANDTHEMEDIA

BY CARLES SINGLA PROFESSOROF JOURNALISM, UNIVERSITAT POMPEU FABRA

Carles Singla analyses the wealth of data found in the register book of the Agrupació Professional de Periodistes (UGT) during the Civil War years. This document is kept in the General Archives of the Spanish Civil War in Salamanca. The author analyses these data and reviews the various media which, at that time, had more subscribers. Singla thus sheds greater light on the profession of journalist in Barcelona from 19361939. He includes details on salaries and the make-up of writing staffs, for example, and the evolution of various media.

Open session

THECONCEPTOFJOURNALISMIN MARTÍ DOMÍNGUEZI BARBERÀ

BY NEL LO PELLISSER ROSSELL

JOURNALISTAND ASSOCIATE PROFESSORIN AUDIO-VISUAL COMMUNICATION

AND PUBLICITY, UNIVERSITATDE VALÈNCIA

Martí Domínguez i Barberà (Algemesí,1908 - València,1984) was one of the most significant journalists in Valencia in the 20th century. Nel·lo Pellisser has studied not only the professional trajectory of Domínguez i Barberà but also the reason for his considerable influence on readers and fellow journalists through his columns and public addresses. Even though he entered the profession as a consequence of an early manifested literary talent, especially in poetry, Domínguez i Barberà always remained faithful to journalism.

Open session

CLOCKINGTHE TV NEWS: ANIMPERFECTSOLUTION?

BY LLÚCIA OLIVA JOURNALIST

This article by Llúcia Oliva is a summary of her research on the information that TVE gives during general election campaigns. Endorsed by her long professional trajectory for two public television channels, (TV3 and TVE), the author says that her study was motivated primarily by her concern about the conditions in which public television journalists sometimes have to work. The election campaign is one of these occasions. Llúcia Oliva presents a hypothesis of work and describes the methodology used to carry it out. She elaborates on the televisions analysed and comes to various conclusions, among them that election regulations limit the scope of work and professional decision-taking of TVE journalists and keep them from carrying out most of the functions essential to communication media in a democracy.

Open session

SOMENECESSARYREFLECTIONSONPUBLICTELEVISION. ANACCOUNTOF INPUT 2000

BY GEMMA LARRÈGOLA

ASSOCIATE PROFESSOR, DEPARTMENTOF AUDIO-VISUAL COMMUNICATION AND PUBLICITY, UAB

What is public television programming in the current digital era? And what should it be? The author considers that this year’s INPUT Conference in Halifax (May, 2000) was the valid framework in which to pose such questions. This article is a reflection on the most recent INPUT Conference and a description of the productions presented there, much as the author published in this journal concerning the previous INPUT Conference.

INPUT is the International Public Television Conference, which brings together technically and/or philosophically innovative productions. These productions challenge established professional values. They may generate polemic in their countries of origin because of their execution or content. They may aim to overcome social, cultural, racial, or even economic barriers.

III COLLOQUIUM. THE HISTORYOF JOURNALISM CLASSROOM. DIARIDE

BARCELONA: DIGITALISATIONOF NEWSPAPER LIBRARIES

BY LLUÍS CODINA

ASSOCIATE PROFESSOR, UNIVERSITAT POMPEU FABRA

Within the general process of what we might call the digitalisation of culture, digitalisation of newspaper libraries is certainly one of the most attractive dimensions of this process, at least for social scientists in general and for researchers and communications professionals in particular. Digital newspaper libraries was the theme of the third annual Colloquium (29 May, 2000) organised by The History of Journalism Classroom of the Diari de Barcelona (with the collaboration of the Department of Journalism, Universitat Pompeu Fabra, and the History Archive of the Barcelona City Hall). This summary includes information on the participants, experts in press and documentation. It also comments on the role in this Colloquium of the archives and collaboration of the Associació d’Arxivers de Catalunya, the Col-legi de Bibliotecaris i Documentalistes, the Societat Catalana de Comunicació (IEC), and the Observatori de la Comunicació Científica (UPF).

Publicacions de la SCC

Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990).

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana / Edicions 62, SA / SCC-IEC.

Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de SCC-IEC.

Treballs de Comunicació

Núm. 1:Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991).

Núm. 2:I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).

Núm. 3:II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992).

Núm. 4:Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles XVIIXVIII (1993).

Núm. 5:III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).

Núm. 6:IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas,Informe sobre l’estatdelacomunicació 1995.Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).

Núm. 7:V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner,soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, In-

forme sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil.

Núm. 8:VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) - Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas.

Núm. 9:Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. El sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.

Núm. 10:VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta.

Núm. 11:Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle XXI La premsa, documentació històrica en perill. El Punt al País

Valencià. Un projecte de premsa.

Núm. 12:IX Conferència Anual de la SCC-Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999.

Comunicacions

La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic:75 anys de ràdio. Secció oberta.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS