Treballs de Sociolingüística Catalana by Institut d'Estudis Catalans

16/04/15

11:31

Treballs de Sociolingüística Catalana 2014

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2014

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Les ideologies lingüístiques Llindar, per Emili Boix-Fuster Secció monogràfica. Les ideologies lingüístiques Autobiografies lingüístiques d’infants que viuen en una societat de llengües en contacte, per Maria Dolors Areny i Cirilo La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui. El cas del català a la Catalunya del Nord, per Alà Baylac-Ferrer El nom propi i la percepció de la identitat lingüística: anàlisi etnolingüística dels noms més posats a Catalunya l’any 2008, per Eva Bosch i Roura Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra i centreesquerra del País Valencià: una aproximació, per Lluís Català Oltra Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes: un estudi de casos, per Anna Cutillas Romero Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents de català com a llengua d’acollida, per Laura Estors Sastre Justificant les preferències. Com argumenten les opcions lingüístiques els adolescents catalans, per Avel·lí Flors Mas i F. Xavier Vila i Moreno

Secció miscel·lània La modificació del mapa de les representacions lingüístiques de principi de segle a La Veu de Catalunya, per Clara Barnada Coll La introducció del concepte de llengua oficial en el llenguatge polític espanyol (1881-1928), per Daniel Escribano Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?, per Javier Giralt Latorre «Ai, que em faig un lio». Desenvolupaments recents del coneixement de les normatives lingüístiques catalana i castellana, per James Hawkey L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic de Tarragona: pràctiques i actituds lingüístiques d’un grup d’adolescents, per Marina Massaguer Comes Entrevista a Francesc Vallverdú, per Emili Boix-Fuster Ressenyes

La ideologia lingüística contrària a la revitalització del gallec. El cas de Galicia Bilingüe, per Iago González Pascual

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües, de Marta Rovira-Martínez, per Emili Boix-Fuster

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió: el cas dels estudiants palmesans de ciències socials de la Universitat de les Illes Balears, per Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

La transmissió familiar del valencià, de Brauli Montoya i Antoni Mas, per Emili Boix-Fuster

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears, per Joan Melià Garí Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics des de P3 fins a 6è de primària, per Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo La normalització del cosmopolitisme lingüístic entre els joves del segle XXI? Una exploració de les ideologies lingüístiques a Catalunya, per Mireia Trenchs Parera, Imanol Larrea Mendizabal i Michael Newman

TSC24

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional del català a Borriana, per Glòria Olivares i Muñoz

Les fronteres del multilingüisme. Una visió actual i pluridisciplinar sobre el multilingüisme en la societat contemporània, d’Alexia Bos i Solé (ed.), per Amado Alarcón Alarcón Memòria d’activitats del 2013

Les ideologies lingüístiques

TSC-2014-24 COVER_llom24.pdf

Les ideologies lingüístiques Institut d’Estudis Catalans

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 8

27/04/15 13:20

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 24 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 1

27/04/15 13:20

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 24

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu Comitè de Redacció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona) Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya) Joaquim Torres (Societat Catalana de Sociolingüística) Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henriquemonteagudo@gmail.com Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlosmoreno@gmail.com Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), mstrubell@uoc.edu Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@hotmail.com Comitè Científic Antoni M. Badia i Margarit (†) (Institut d’Estudis Catalans i Universitat de Barcelona), estudis.romanics@iec.cat Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Domènec Bernardó (Universitat de Perpinyà), bernardo@univ-perp.fr Helena Calsamiglia (Universitat Pompeu Fabra), helena.calsamiglia@upf.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Gentil Puig-Moreno (Universitat de Perpinyà), g.puig-moreno@wanadoo.fr Francesc Vallverdú (†) (Institut d’Estudis Catalans), fvallverdu@iec.cat Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 2

27/04/15 13:20

SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 24 J UL I O L 2 0 1 4

Les ideologies lingüístiques

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 3

27/04/15 13:20

Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. TSC es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països. A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia. Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement. TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu). Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Gràfica (http://www.nebulosagrafica.com).

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: CS-151-2002 Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 4

27/04/15 13:20

ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 24 índex

Llindar, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Secció monogràfica. Les ideologies lingüístiques •

Autobiografies lingüístiques d’infants que viuen en una societat de llengües en contacte, per Maria Dolors Areny i Cirilo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 •

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui. El cas del català a la Catalunya del Nord, per Alà Baylac-Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 • • • •

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística: anàlisi etnolingüística dels noms més posats a Catalunya l’any 2008, per Eva Bosch i Roura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra i centreesquerra del País Valencià: una aproximació, per Lluís Català Oltra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes: un estudi de casos, per Anna Cutillas Romero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133 Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents de català com a llengua d’acollida, per Laura Estors Sastre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153

•

Justificant les preferències. Com argumenten les opcions lingüístiques els adolescents catalans, per Avel·lí Flors Mas i F. Xavier Vila i Moreno . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173 •

La ideologia lingüística contrària a la revitalització del gallec. El cas de Galicia Bilingüe, per Iago González Pascual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 5

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

•

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió: el cas dels estudiants palmesans de ciències socials de la Universitat de les Illes Balears, per Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 225

•

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears, per Joan Melià Garí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241

índex

•

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics des de P3 fins a 6è de primària, per Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo . . . . . . . . . . . . 267 •

La normalització del cosmopolitisme lingüístic entre els joves del segle xxi? Una exploració de les ideologies lingüístiques a Catalunya, per Mireia Trenchs Parera, Imanol Larrea Mendizabal i Michael Newman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 281 •

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional del català a Borriana, per Glòria Olivares i Muñoz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 303

Secció miscel·lània • •

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques de principi de segle a La Veu de Catalunya, per Clara Barnada Coll . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 329

La introducció del concepte de llengua oficial en el llenguatge polític espanyol (1881-1928), per Daniel Escribano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 345

•

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?, per Javier Giralt Latorre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 373

•

«Ai, que em faig un lio». Desenvolupaments recents del coneixement de les normatives lingüístiques catalana i castellana, per James Hawkey . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 389

•

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic de Tarragona: pràctiques i actituds lingüístiques d’un grup d’adolescents, per Marina Massaguer Comes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 409

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 6

27/04/15 13:20

índex

•

TSC, 24 (2014)

Entrevista a Francesc Vallverdú, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 429

Ressenyes •

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües, de Marta Rovira-Martínez, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 439

•

La transmissió familiar del valencià, de Brauli Montoya i Antoni Mas, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 442

•

Memòria d’activitats del 2013 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 449 Normes de publicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 453

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 7

27/04/15 13:20

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 8

27/04/15 13:20

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 9-10 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

m plau presentar novament aquest anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística, treballs de sociolingüística catalana (TSC), núm. 24. Enguany, i per primera vegada, els articles de la part monogràfica ens han arribat a la redacció després d’una crida oberta (call for papers en anglès) i no pas després d’una demanda explícita i personal de col·laboració. La resposta (la rebuda d’articles) ha estat tan abundosa que hem hagut (a vegades dolorosament i tot) de garbellar i rebutjar-ne més d’un, tot seguint el capteniment que s’espera d’una revista científica amb controls anònims de qualitat, cosa no sempre senzilla on els cercles de l’especialitat són força reduïts. Com és habitual, aquest número té quatre parts. La primera, la secció monogràfica, està dedicada a les ideologies lingüístiques, un camp de recerca immens, apassionant i proteic alhora. Als territoris de llengua catalana, bé que molt poc sistemàticament, fa anys i panys que s’estudien, amb moltes denominacions diferents (imaginaris, representacions, mentalitats, actituds, ideologies…). En el món acadèmic internacional, manat pels nord-americans, l’antropologia lingüística ha donat molta importància a aquestes ideologies darrerament. És un exemple d’aquest interès creixent per les ideologies el volum col·lectiu, de recent traducció al castellà, Ideologías lingüísticas. Práctica y teoría.1 (El capítol inicial d’aquest volum, que aconsellem de llegir, està escrit precisament per una de les sociolingüistes [K. A. Woolard, Universitat de Califòrnia a San Diego] que coneix millor les ideologies lingüístiques a Catalunya: «Introducción. Las ideologías lingüísticas como campo de investigación» [p. 19-69].) Comptem en aquesta secció amb articles de la major part dels territoris de llengua catalana: la Catalunya del Nord, Catalunya, València i les Illes Balears, a més d’un article sobre les ideologies dels contraris a la revitalització del gallec. En la segona part, la secció miscel·lània, el lector trobarà cinc articles, algun dels

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 617. 1. Bambi B. Schieffelin, Kathryn A. Woolard i Paul V. Kroskrity (ed.) (2012), Ideologías lingüísticas: Práctica y teoría, Madrid, Catarata, edició original en anglès de 1998.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 9

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Emili Boix-Fuster

quals tracta també de les ideologies lingüístiques. Al final d’aquesta secció, presentem una entrevista a Francesc Vallverdú, personalitat clau en la nostra disciplina, que esperem que proporcioni una bona introducció a la seva obra polifacètica, que va molt més enllà de la sociolingüística. En una tercera part, publiquem tres ressenyes d’obres d’interès sobre les relacions entre llengua i societat. Clou el volum, la memòria d’activitats de la Societat Catalana de Sociolingüística corresponent al 2013. I una nota final obligada. La revista malda per veure’s reconeguda com a revista de qualitat. El filtratge anònim d’articles rebuts i la difusió (l’impacte, en diuen) que té TSC haurien de comportar, per justícia i equanimitat, unes qualificacions més altes que les actuals. Confiem a poder-les comunicar en propers números. Poc abans de tancar l’edició d’aquest volum, ens va colpejar profundament una notícia inesperada. Francesc Vallverdú va morir el 12 de juny de 2014 als setanta-nou anys d’edat. La breu i improvisada nota in memoriam que van rebre els socis de la Societat Catalana de Sociolingüística deia així: «Ahir va morir el nostre company i amic Francesc Vallverdú. En Francesc Vallverdú ha estat un pare de la sociolingüística als països de llengua catalana, fundador en temps difícils i president durant molts anys del Grup Català de Sociolingüística. També va dirigir amb eficàcia la seva revista Treballs de Sociolingüística Catalana. Però en Francesc fou un home molt polifacètic: poeta, editor, polemista, traductor refinat de l’italià, assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, militant d’esquerres i catalanista en les files del PSUC. Sempre recordarem la seva immensa vàlua com a intel·lectual i la seva afabilitat entusiasta com a persona. Sempre li estarem ben agraïts i el conservarem en la nostra memòria». L’entrevista a Francesc Vallverdú, que inclou aquest número, s’ha convertit en un modest homenatge pòstum. En fer les revisions de darrera hora de la revista, ens ha arribat novament una mala notícia. La vella desconeguda ens ha tornat a visitar: ha mort el doctor Antoni Maria Badia i Margarit (1920-2014). Badia, mestre de mestres, gran savi infatigable en moltes branques de la lingüística romànica, home de profundes conviccions cristianes i catalanistes, fou una figura cabdal en la institucionalització de la sociolingüística al país, al Grup Català de Sociolingüística, del qual fou primer president, i particularment a la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector. Sempre caldrà tenir present el seu exemple.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 10

27/04/15 13:20

Secció monogràfica Les ideologies lingüístiques

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 11

27/04/15 13:20

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 12

27/04/15 13:20

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 13-56 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.69 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Autobiografies lingüístiques d’infants que viuen en una societat de llengües en contacte Linguistic autobiographies of children living in a society with languages in contact Maria Dolors Areny i Cirilo Societat Catalana de Sociolingüística. Institut d’Estudis Catalans

Data de recepció: 6 de maig de 2013 Data d’acceptació: 24 d’octubre de 2013

Resum En aquest article es reporten els resultats d’una investigació etnogràfica realitzada a partir de la recopilació d’un corpus de textos autobiogràfics, procedent d’una mostra d’alumnes d’una escola primària de Barcelona. Es pretenia comprendre les representacions que tenen sobre la llengua i sobre la pròpia història lingüística els infants bilingües d’edats compreses entre onze i dotze anys, amb l’objectiu d’interpretar com poden influir aquestes percepcions en els seus usos lingüístics. D’una manera especial, la recerca centra la seva atenció en els casos dels infants bilingües inicials. L’anàlisi dels textos ens va permetre descobrir algunes teories infantils sobre l’adquisició del llenguatge. Vam poder entreveure que la majoria de subjectes no demostren ser conscients de la seva experiència de vida en una societat de llengües en contacte, però, en canvi, s’observen indicadors que ens informen que hi ha un coneixement implícit del fenomen. Paraules clau: bilingüisme, contacte de llengües, redescripció representacional, representacions lingüístiques, teories implícites sobre l’adquisició del llenguatge. Abstract This paper presents the results of an ethnographic research study based on the collection of a corpus of autobiographical texts written by a sample of children from a Barcelona primary school. Through an understanding of the representations that bilingual children between the ages of eleven and twelve hold of their language and of their own personal linguistic history, this study seeks to interpret the way in which these perceptions may impact their language use. Quite especially, the research focuses on cases of early bilingual children. The analysis of the texts allowed the development of several theories of child language acquisition. While it was found that most subjects do not appear to be aware of their experience of life in a society of languages in contact, the study brings to light indicators of an implicit understanding of this phenomenon. Correspondència: Maria Dolors Areny i Cirilo. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona. A/e: mdolors.areny@gmail.com.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 13

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Keywords: bilingualism, language contact, representational redescription, linguistic representations, implicit theories of language acquisition.

1. Introducció

a investigació que presentem s’interessa fonamentalment per comprendre els fenòmens psicosocials que tenen lloc en una situació de contacte de llengües.1 Ens centrem en el cas català —definit per Bastardas (1996: 166) com «un complex entramat de fenòmens i processos i d’influències cap a una o altra banda que, dinàmicament interrelacionats, configuren un ecosistema sociocultural intricat i embullat»— i ens ocupem d’estudiar aquests fenòmens dins d’un context escolar concret, per tal d’intentar comprendre alguns dels factors que intervenen en el comportament lingüístic dels individus que creixen en aquests ambients. Deixarem en segon pla els aspectes més purament lingüístics i psicolingüístics, encara que som conscients que aquests factors estan clarament imbricats i intervenen directament o indirectament en la tria i l’alternança de llengües i en les actituds dels individus. El focus de la nostra recerca és l’estudi dels factors psicològics o cognitius que intervenen en els usos lingüístics i en les representacions lingüístiques2 dels nens i nenes que viuen en la societat catalana i que es troben en les etapes tardanes del desenvolupament lingüístic,3 entenent que en aquestes etapes s’estableix una connexió important entre els elements psicològics o cognitius i el factor d’alfabetització social, o procés mitjançant el qual les persones que creixen en una comunitat lletrada es familiaritzen amb el repertori de varietats de discurs que caracteritzen aquesta comunitat (Tolchinsky, 2004). D’acord amb aquesta creença, podem inferir que en una comunitat lletrada d’una societat de llengües en contacte el procés d’adquisició del llenguatge tendirà a diferenciar-se d’aquell que es desenvolupa en una comunitat lletrada monolingüe, ja que els patrons de comportament lingüístic també seran diferents. Partim del supòsit, doncs, que el procés de desenvolupament lingüístic dels infants que creixen en la nostra societat es veurà influenciat per la realitat sociolingüística del seu entorn, la qual serà un factor intervinent en la construcció de les seves representacions4 sobre la llengua i 1. Seguint Weinreich (1996 [1953]: 29), considerem que «dues o més llengües estan en contacte si són utilitzades alternativament per les mateixes persones», fet que s’anomena bilingüisme. S’entén, així, que el punt de contacte són les mateixes persones parlants d’aquestes llengües, que anomenem bilingües. 2. En paraules d’Ernest Querol: «seria la idea, la imatge mental, que ens fem d’allò que coneixem, per exemple, de les llengües del nostre context» (Querol, 2001: 2). 3. Diversos investigadors situen les etapes tardanes del desenvolupament lingüístic en edats compreses entre els set i els dotze anys (vegeu Tolchinsky, 2004). 4. Des de la psicologia cognitiva, el terme representació s’entén com una activitat mental i, per tant, és de caràcter intern (Martí i Pozo, 2000: 15).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 14

27/04/15 13:20

AUTOBIOGRAFIES LINGÜÍSTIQUES D’INFANTS

TSC, 24 (2014)

repercutirà en els comportaments lingüístics i en els intercanvis socials que es produeixin dins el context aula o dins de l’escola i, per extensió, en les pràctiques socials que es realitzin fora de l’entorn escolar. En aquesta recerca, pretenem descobrir algunes teories sobre l’adquisició del llenguatge, presents en la ment dels infants bilingües d’edats compreses entre onze i dotze anys, per tal de poder analitzar la interacció de les teories infantils amb els usos lingüístics observats. En especial ens interessa estudiar el cas dels infants bilingües inicials,5 fills o filles de parelles lingüísticament mixtes, que van aprendre a parlar dues llengües des de la infantesa, perquè entenem que aquests infants tenen dues llengües inicials amb les quals han teixit els mateixos vincles afectius i que, alhora, són elements constitutius de la pròpia identitat (Areny, 2013). Precisament, la lectura del llibre Diario lingüístico de una niña (Simone, 1992 [1988]) ens va fer veure que els nens sovint actuen d’acord amb unes teories lingüístiques adquirides implícitament des de molt petits, i aquesta reflexió ens va fer plantejar una sèrie d’interrogants que, a poc a poc, es van convertir en el motor que va engegar el procés d’aquesta investigació. Així, la problemàtica d’aquesta recerca es va centrar en les qüestions següents: — Quina noció tenen de la seva història lingüística els nens i nenes que es troben en les etapes tardanes del desenvolupament lingüístic i que viuen en una societat de llengües en contacte? — Quines representacions mentals tindran sobre la llengua els infants bilingües inicials? Amb quina de les dues llengües familiars se sentiran identificats? — De quina manera influeixen aquestes concepcions en els seus usos lingüístics i, en general, en el seu procés d’alfabetització social?

1.1. Objectius de la recerca El propòsit d’aquesta recerca és conèixer i analitzar les representacions lingüístiques infantils, per provar de descobrir de quina manera intervenen els factors sociolingüístics i els hàbits culturals que conformen el seu entorn proper en la configuració de la seva consciència lingüística. Amb aquesta intenció, doncs, proposem els objectius següents: — Recollir informació etnogràfica d’un grup d’infants bilingües que viuen a Catalunya, per poder conèixer les concepcions que tenen sobre la pròpia llengua i sobre la seva història lingüística. — Conèixer les representacions mentals (a partir d’ara RM) d’aquests infants sobre l’estatus de la llengua catalana. 5. En termes sociolingüístics, la llengua inicial fa referència a la primera llengua —o llengües— que un individu va aprendre a parlar a la llar, des de petit.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 15

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

— Analitzar la interrelació existent entre les RM sobre la llengua i els hàbits lingüístics i culturals6 d’aquests infants. — Analitzar la relació existent entre les RM dels infants bilingües inicials i l’ús d’expressions amb contingut identitari. 2. Marc teòric de referència La recerca que presentem s’emmarca en el domini7 de coneixement de la psicologia social del llenguatge. Aquesta disciplina estudia la interacció entre els diferents factors psicosocials associats als comportaments lingüístics dels grups i dels individus, dins un determinat context social; en el nostre cas, un context de contacte de llengües. Dins d’aquest marc, intentarem fer visibles els fenòmens que volem estudiar tenint en compte diferents perspectives complementàries que ens poden ajudar a fer una anàlisi qualitativa dels factors intervinents. 2.1. Interacció entre el domini del coneixement lingüístic i el domini de la teoria de la ment (ToM)8 Els infants arriben a l’escola amb un coneixement quotidià sobre el món que els envolta, aprehès de manera espontània a través de la seva experiència de vida, cosa que comporta una interacció amb altres persones del seu entorn més proper. Són representacions internes —o coneixements implícits— sobre el món que els envolta que els infants van desenvolupant en la seva ment, seguint un procés d’elaboració individual, però, alhora, aquestes representacions estan íntimament imbricades amb les creences del propi grup social. La idiosincràsia d’aquests coneixements és que tenen una càrrega emocional molt forta perquè s’han generat de manera intuïtiva en un entorn familiar i social amb el qual els infants se senten lligats per uns llaços afectius, i això fa que aquestes idees siguin difícils de canviar. Un cop l’infant arriba a l’escola, s’amplia el seu entorn social i s’obre una etapa important en el seu procés d’alfabetització social, entès aquí com un factor cultural en el sentit de participació en les activitats comunicatives d’una comunitat lletrada (Ravid i Tolchinsky, 2002). A partir d’ara, les seves teories implícites9 en el domini del coneixement lingüístic i el domini de la teoria de la ment (ToM) entraran en contacte 6. Ens referim als hàbits culturals susceptibles de ser més o menys habituals entre els preadolescents (televisió, ràdio, cançons, cinema, espectacles, navegació per Internet…). 7. Seguint Karmiloff-Smith (1994 [1992]) entenem per domini el conjunt de representacions que fonamenten una àrea de coneixement (el llenguatge, la matemàtica, la psicologia…). 8. El terme teoria de la ment (ToM) fa referència a l’habilitat per entendre i raonar sobre les creences o opinions dels altres (Perner, 1991, i Siegal i Varley, 2002, citats per Tolchinsky, 2004). 9. Entenem per teories implícites aquells coneixements adquirits a través de l’experiència, però que són inaccessibles a la consciència.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 16

27/04/15 13:20

AUTOBIOGRAFIES LINGÜÍSTIQUES D’INFANTS

TSC, 24 (2014)

amb els significats culturals existents dins el context escolar i aquesta interacció serà especialment important en les etapes tardanes del desenvolupament lingüístic, perquè en aquestes etapes es desenvolupen «aquells àmbits del llenguatge que són més sensibles a experiències socials i culturals» (Tolchinsky, 2004).10 Annette Karmiloff-Smith (1994 [1992]) ha desenvolupat un model de fases que introdueix un procés reiteratiu de redescripció representacional que ella anomena model RR, i amb el qual pretén explicar el procés cíclic que segueixen les representacions dels infants a partir de la informació que es troba implícita en la seva ment i de quina manera aquestes idees es fan progressivament més complexes, manipulables i flexibles. Segons aquesta investigadora, el desenvolupament implica tres fases recurrents que conformen un contínuum entre el coneixement implícit i el coneixement explícit, a través del qual es va construint el coneixement. Amb el seu model explica com els coneixements implícits —o les representacions inicials— s’emmagatzemen en la ment de manera independent, sense interrelacionar-se, però a mesura que aquelles representacions es vagin redescrivint es transformaran en un coneixement explícit i accessible a la consciència. En resum, aquest model defensa la idea que per tal que es produeixi una redescripció és necessari superar prèviament i progressivament un període de «mestratge conductual» o, dit d’una altra manera, afirma que només es redescriuen les fases que han assolit una estabilitat en la ment, i el procés de RR consisteix a apropiar-se d’aquests estats estables per extreure’n informació i poder-la utilitzar de manera generalitzada. L’autora posa l’accent a destacar el paper dels factors endògens en la construcció del coneixement, amb la intenció d’equilibrar l’excessiva importància atribuïda a la interacció social des d’altres teories del desenvolupament. Amb tot, però, reconeix que el procés de redescripció representacional es pot posar en marxa per influències externes i, al final del procés, s’aconsegueix l’equilibri entre les representacions internes i les dades externes. Basant-nos, doncs, en aquesta possibilitat interactiva entre els diferents dominis del coneixement, en aquesta investigació ens plantegem examinar la interacció existent entre els dominis del coneixement lingüístic i de la teoria de la ment. Precisament, Annette Karmiloff-Smith (1994 [1992]: 153) insinua que «la interacció social té un paper més important en el camp de la teoria de la ment que en qualsevol altre, inclòs el llenguatge».11 En el nostre cas, aquesta consideració és rellevant, ja que els nens i nenes de la nostra mostra es troben en una etapa del seu desenvolupament en la qual, com dèiem abans, s’inicia una participació significativa de l’infant en l’entorn sociocultural.

10. Segons Tolchinsky (2004), la teoria de la ment (ToM) proporciona el requisit psicològic per al desenvolupament dels trets característics de les etapes tardanes del desenvolupament lingüístic; l’alfabetització proporciona el recurs lingüístic per adonar-se d’aquesta possibilitat psicològica. 11. La traducció és de l’autora a partir de l’edició castellana.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 17

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

2.2. Les teories de l’adquisició del llenguatge En aquest apartat, fem un breu repàs de les principals perspectives teòriques que, des de la seva òptica, intenten explicar els factors que intervenen en el procés d’adquisició del llenguatge. Aquesta reflexió ens servirà per interpretar les teories implícites que es desprenen dels discursos infantils que ens proposem analitzar. Per començar, destacarem un aspecte en el qual totes les teories estan d’acord, i és que tant la naturalesa (o herència biològica) com l’educació —entesa com a experiència de vida— tenen un paper important en tot aquest procés. En tot cas, la diferència rau en el paper que cada teoria atorga a ambdós factors intervinents (Karmiloff i Karmiloff-Smith, 2005 [2001]: 17). Les teories conductistes, representades per l’obra de Skinner (1959), afirmen que l’aprenentatge de la parla es produeix mitjançant la imitació i el reforç positiu. Segons Karmiloff i Karmiloff-Smith (2005 [2001]: 18), el conductisme sosté que el cervell del nadó és una mena de tabula rasa, en la qual l’experiència es limita a imprimir-hi la seva estructura. Però els principis d’aquesta teoria van ser qüestionats per Noam Chomsky (1973 [1964]) en un article polèmic, en el qual pregona l’existència d’unes estructures innates que faciliten l’adquisició del llenguatge. Apareix així la perspectiva innatista que parteix d’un principi fonamental: els nens neixen amb una gramàtica universal (GU) i uns mecanismes d’aprenentatge especialitzats per adquirir la seva llengua materna. Per contra, Piaget (1972 [1937]) defensa que per a l’adquisició del llenguatge s’utilitzen uns mecanismes generals d’aprenentatge i afirma que les estructures lingüístiques no són innates ni apreses, sinó que emergeixen com a resultat de la interacció entre el funcionament cognitiu i l’entorn. Per a Piaget i els seus seguidors, l’individu construeix el coneixement a partir de la seva interacció amb el medi i l’aprenentatge s’adquireix d’acord amb l’ordre dels estadis de desenvolupament que són condicionats per l’edat (teoria genètica), els quals afecten tot el sistema cognitiu. Hi ha un altre grup d’investigadors que situen la interacció social com a base fonamental per a l’adquisició del llenguatge i des d’aquesta perspectiva es concep l’infant i el seu entorn lingüístic com un sistema dinàmic. Bruner (1985 [1983]) posa l’accent en la funcionalitat del llenguatge i atorga un gran protagonisme a l’experiència de l’infant en el seu entorn social, ja que aquestes pràctiques interactives fan possible la capacitat de comunicació. Les seves investigacions es basen en l’anàlisi de situacions comunicatives cara a cara que s’inicien a través de la relació mare/fill i es van ampliant dins l’entorn familiar i social de l’infant. Les teories de Bruner pretenen establir una continuïtat entre l’adquisició del llenguatge i l’adquisició de la cultura. Finalment, Karmiloff i Karmiloff-Smith (2005 [2001]: 20-21) es posicionen a mig camí del debat entre naturalesa i educació, plantejat per les diferents teories. Parteixen del supòsit que el nadó no neix amb uns circuits especialitzats per al processament del llenguatge en la seva ment, sinó que acabarà tenint aquests circuits especialitzats a l’edat adulta, en funció de la seva experiència. En resum, aquestes investigadores defensen que hi ha una interacció dinàmica entre ambdós factors esmentats.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 18

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

2.3. Interacció entre l’entorn cultural i el desenvolupament infantil Per explicar el fenomen de la interacció entre l’individu i el medi, ho farem des de la perspectiva ecològica del desenvolupament humà proposada per Urie Bronfenbrenner (1987 [1979]). Aquesta teoria intenta explicar la influència del procés de socialització en el desenvolupament psicològic de l’individu. Des d’aquesta visió, el context sociocultural —o entorn ecològic— on té lloc l’evolució de l’individu es concep com un conjunt d’estructures, contingudes l’una dins de l’altra (individu, família, escola…), i en la part més interna s’hi trobaria l’individu en creixement. Es posa l’accent en les progressives interconnexions d’aquestes estructures, de manera que en l’entorn proper de l’individu es dibuixa una xarxa complexa de relacions, coneguda des d’aquesta teoria com a nínxol ecològic de desenvolupament.12 Això explicaria el fenomen d’interacció que es produeix amb determinats factors socioculturals que no són visibles directament en la situació observada, però que exerceixen la seva influència a través de les interconnexions existents entre els diferents entorns. No cal dir que d’acord amb la qualitat d’aquestes connexions, i també segons el grau d’afinitat o de contradicció existent entre aquests àmbits, hi haurà una influència positiva o negativa en el procés d’aprenentatge dels usos socials de la llengua —o les llengües— que caracteritzen cadascun d’aquests ambients. 2.4. Reflexió des del paradigma de la cognició situada Les teories constructivistes defensen que hi ha un procés continu de construcció del coneixement que es produeix a través de les diferents situacions viscudes al llarg de la vida pel fet que l’activitat real interacciona amb els factors ambientals on es desenvolupa: el context i la cultura. Això fa que el coneixement es replantegi constantment i generi canvis en la concepció de la realitat. Des d’aquesta òptica es defensa que «aprendre i actuar» són accions inseparables i s’insisteix a assenyalar que per aprendre a utilitzar un instrument amb eficàcia no n’hi ha prou de conèixer unes instruccions explícites, ja que tant l’eina en si mateixa com la manera d’utilitzar-la dependran de la visió del món que tenen els membres de la comunitat en la qual es fa servir (Brown, Collins i Duguid, 1989 [1996]). En aquesta línia, Díaz Barriga (2003) remarca que l’aprenentatge escolar és, per damunt de tot, un procés d’aculturació durant el qual l’aprenent s’anirà integrant gradualment a la comunitat social que l’envolta i, a través de la interacció amb l’expert,13 s’anirà apropiant de les maneres de fer i d’entendre el món que són pròpies 12. Fem notar que l’entorn —o nínxol ecològic— dels infants d’aquestes edats queda circumscrit als entorns familiar i escolar, i és en aquests ambients on aprehendran la cultura lingüística —i sociolingüística— de la nostra societat. 13. Quan parlem d’«experts» dins un context d’aprenentatge escolar, fem referència sobretot als

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 19

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

del context cultural en el qual s’adquireix el coneixement. A partir d’aquestes reflexions, podem inferir que l’aprenentatge d’una segona llengua en situacions habituals d’ús lingüístic comporta la integració dels significats socials i culturals que formen part del context. Així, els infants que han après a usar el català en entorns quotidians on participen interlocutors de llengua inicial no catalana han aprehès l’ús de la norma d’adaptació al castellà aplicada pels catalanoparlants, compartint de manera implícita uns determinats significats socials. A la llarga, aquest coneixement situat de la llengua influirà decisivament en les representacions dels individus que pertanyen a aquesta comunitat lingüística, com a resultat de la interacció permanent entre els usos lingüístics aprehesos i el món de significats que conformen les diverses situacions de parla (Areny i Portell, 2004). 3. Metodologia utilitzada i definició del context Com a model d’investigació es va optar per una etnografia educativa guiada per hipòtesi (Rincón, 1997). Des d’aquest plantejament es considera que per comprendre una cultura s’ha de fer des de dins del context, formant-ne part com un membre més, i consisteix en una reconstrucció dels escenaris naturals que es volen estudiar. La nostra intenció era connectar la producció d’uns textos infantils autobiogràfics amb la cultura escolar o social14 on s’havien produït i això requeria disposar d’un corpus lingüístic procedent d’un context real i representatiu de la realitat que es volia estudiar. Així, conscients que el resultat de l’estudi estaria condicionat per l’origen del corpus, es va posar una atenció especial en la seva recopilació i organització per tal de disposar d’exemples reals, adequats al nostre propòsit inicial. Així, vam decidir organitzar un corpus lingüístic format per la recopilació d’uns textos autobiogràfics elaborats en dues aules de 6è d’una escola primària de Barcelona, considerant que la mostra seria representativa d’aquell context escolar o, en tot cas, que podríem extrapolar les conclusions a situacions sociolingüístiques similars.15 L’acció investigadora es defineix aquí com una observació participant, encaminada a promoure la reflexió dels alumnes i a orientar la generació i recollida de dades a través de diferents tècniques i instruments d’observació. El procediment metodològic es pot resumir seguint la seqüència temporal adoptada: ensenyants, entenent que a través de la seva acció docent transmeten una cultura de caràcter institucional. 14. En aquest cas ens referim als significats de la cultura sociolingüística, en concret a les normes d’ús lingüístic institucionalitzades (vegeu Bastardas, 1996 i 2003, i Areny, 1999: 21). 15. La indagació es va dur a terme al llarg del curs 2007-2008 en un centre de primària de Barcelona situat al Guinardó, un barri amb una població de nivell sociocultural mitjà. Es va escollir aquesta escola perquè en cursos anteriors (2004-2005/2005-2006) havíem realitzat un estudi sociolingüístic qualitatiu amb uns altres grups d’alumnes, cosa que ens permetia valorar la idoneïtat d’aquest context per participar en la nova recerca (vegeu Areny, 2013).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 20

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

— Recopilació d’un corpus de textos autobiogràfics escrits. — Estudi sobre la situació sociolingüística familiar dels alumnes. — Aplicació d’un qüestionari individual sobre els hàbits lingüístics i culturals. — Estudis de cas dels alumnes bilingües inicials. 3.1. La proposta de l’autobiografia lingüística: recopilació d’un corpus El procés de la recerca arrenca a partir d’una intervenció en cadascuna de les dues aules de 6è, encaminada a motivar la producció d’unes autobiografies lingüístiques infantils. Per començar, vam organitzar una sessió col·lectiva amb participació de la tutora en el transcurs de la qual es va generar una conversa a l’entorn de la figura de l’investigador amb la intenció d’implicar els infants a participar activament en el procés de la recerca i, al final, se’ls va convidar a col·laborar en la seva realització. Un cop acordada aquesta col·laboració es va lliurar als alumnes un full en blanc amb una sola pregunta: «Com vaig aprendre a parlar?». A continuació, es van donar unes orientacions per plantejar una autobiografia lingüística, facilitant unes pautes per seguir una línia de reflexió a través de diferents moments de la seva vida: des dels primers records de la seva infantesa —o del que els havien explicat a casa— fins al moment actual, passant per la llar d’infants i l’arribada a l’escola. Alhora, es va organitzar un col·loqui per tal d’aclarir possibles dubtes dels estudiants davant la tasca que se’ls proposava. Amb aquesta acció, prèvia a la producció dels textos, es pretenia promoure un procés de reflexió dels alumnes sobre la seva història lingüística, amb el convenciment que aquesta fase del procés constitueix la base fonamental per obtenir un corpus significatiu. El resultat d’aquest treball és l’organització d’un recull de textos infantils (44 en total) que constitueix el corpus lingüístic de textos autobiogràfics, que serà el focus principal de la nostra recerca. 3.2. Estudi sobre la realitat sociolingüística i sociocultural dels alumnes Posteriorment, amb la finalitat de reunir una informació qualitativa sobre les característiques de la mostra, es va dur a terme un estudi per conèixer les representacions individuals dels alumnes sobre la seva realitat sociolingüística personal i familiar. Per a la recollida de dades, es van aplicar col·lectivament unes enquestes sociolingüístiques.16 Un cop revisat tot el material obtingut, es van organitzar unes minientrevistes individuals semidirigides per completar la informació obtinguda. Volíem conèixer la llengua d’identificació dels alumnes (i la procedència geogràfica dels seus pares) per 16. Fem notar que el model d’enquesta aplicat ha estat experimentat per aquesta investigadora en diverses recerques. Vegeu l’enquesta «Parlem-ne» i la descripció del procediment a Areny (2013).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 21

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

saber si es corresponia o no amb la llengua inicial d’un dels seus progenitors, o amb les de tots dos. D’altra banda, aquest intercanvi d’impressions ens podia servir per aclarir i/o reconduir possibles malentesos o biaixos interpretatius, fruit de l’edat i de les diverses realitats sociolingüístiques dels alumnes. Aquest estudi acurat responia a la intenció de conèixer de més a prop la realitat sociolingüística familiar de cada individu, perquè ens va semblar que aquest coneixement ens ajudaria a interpretar les RM que cadascú tenia de la pròpia història lingüística. Per acabar, es va dur a terme una indagació sobre els seus hàbits lingüístics i culturals, a través d’un qüestionari que interroga sobre els hàbits personals de lectura i sobre la freqüència d’ús del català en l’exercici de diferents activitats culturals a través de diferents mitjans. Això ens ajudaria a conèixer el grau de familiarització dels alumnes amb la llengua escrita, o amb els registres lingüístics més formals, i podríem situar el coneixement obtingut a la realitat social i cultural de la mostra. Alhora, ens permetria examinar la possible interacció existent entre les vivències o creences expressades en els textos autobiogràfics, la llengua —o llengües— inicial dels seus autors i les seves experiències lingüístiques i culturals. 3.3. Entrevistes personals amb els alumnes bilingües inicials Finalment, es van realitzar unes entrevistes individuals amb els infants bilingües inicials que formaven part de la nostra mostra, entenent com a tals aquells nens i nenes que tenen un progenitor catalanoparlant i l’altre castellanoparlant. Amb aquest apropament, preteníem distingir i comprendre les representacions que tenien aquests nens i nenes sobre la seva història lingüística i també poder captar l’ús d’expressions amb contingut identitari relacionades amb la llengua. Inicialment, es van projectar unes entrevistes semidirigides seguint un guió a manera de pauta orientativa, però la intenció era anar adaptant la interacció al desenvolupament de la conversa, amb tendència a poder fer unes entrevistes obertes. Totes les entrevistes es van enregistrar per mitjà d’un MP3, amb l’objectiu d’obtenir una informació contextualitzada i fiable, i també per poder dur a terme una anàlisi més detallada de les converses més endavant. 4. Resultats de l’estudi sociolingüístic i sociocultural En aquesta secció comunicarem les dades obtingudes en l’estudi sobre la situació sociolingüística familiar i en les respostes dels qüestionaris sobre els hàbits lingüístics i culturals. Aquests resultats ens aporten informació qualitativa sobre les característiques de la nostra mostra i aquesta reflexió prèvia ens ajudarà a interpretar millor els textos autobiogràfics.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 22

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

4.1. L’estudi sociolingüístic A continuació adjuntem unes taules que recullen els resultats globals referents a la llengua inicial i la llengua d’identificació dels alumnes, i afegim uns breus comentaris il·lustratius. Les dades sobre la llengua inicial s’extreuen de les respostes a la pregunta de l’enquesta «Quina és la primera llengua que vas aprendre a parlar de petit/a?». Taula 1 Llengua inicial dels alumnes que conformen la mostra Llengua inicial (L1) Total individus

Català

Castellà

Bilingües català/castellà

Bilingües castellà/anglès

Altres llengües

2 (un panjabi i un georgià)

En vista dels primers resultats, tal com estava previst, es van realitzar unes entrevistes breus, per tal de poder comprendre amb més profunditat les representacions lingüístiques —i sociolingüístiques— d’aquests infants. Així, per saber la llengua —o les llengües— amb la qual se sentien identificats vam fer la pregunta «Quina és la teva llengua?». Taula 2 Llengua d’identificació dels alumnes que conformen la mostra Llengua d’identificació Total individus

Català

Castellà

Català/castellà

Panjabi

Georgià

Fixem-nos que hi ha el mateix nombre de catalanoparlants inicials que de castellanoparlants (taula 1); en canvi, el nombre de catalans identitaris (26) supera amb escreix els que s’identifiquen amb el castellà (14) (taula 2). Per tal de comprendre millor aquestes dades, ens va semblar interessant estudiar la relació existent entre llengua inicial i llengua d’identificació. Destaquem que aquesta relació es va avaluar per primera vegada a l’EULC-03,17 cosa que ens permetia establir una comparació entre aquelles dades i els resultats obtinguts en la nostra mostra. Així, doncs, per fer aquesta anàlisi adoptem la terminologia utilitzada per Fabà (2005) en el seu estudi i anomenem homolingües els enquestats que coincideixen en la llengua inicial i la llengua d’identificació (homolingües catalans, homolingües caste17. Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003 (Torres (coord.), 2005).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 23

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

llans i homolingües bilingües), i els casos que no coincideixen, és a dir, aquells que no s’identifiquen amb la seva llengua inicial, els definim com a mutants, que poden ser favorables al català o al castellà. Taula 3 Relació entre llengua inicial i llengua d’identificació: homolingües i mutants Homolingües (30)

Mutants

Total individus

Catalans

Castellans

Bilingües

Altres llengües

Favorables al català

Favorables al castellà

Observem que, en total, hi ha 11 mutants favorables al català. Això s’explica perquè 8 dels 9 bilingües inicials i dos alumnes de L1 castellana es declaren catalans identitaris, en lloc d’identificar-se amb la seva llengua —o llengües— inicial. A més, hi ha un altre alumne de L1 castellana que es declara bilingüe identitari català/castellà. La persona mutant favorable al castellà és la nena bilingüe castellà/anglès, que s’identifica només amb una de les seves llengües inicials. Precisament, Albert Fabà (2005: 73) destaca la inestabilitat entre els bilingües; és a dir, constata que la majoria de persones que pertanyen a aquest grup lingüístic no coincideixen en llengua inicial i d’identificació, tal com acostuma a passar amb la immensa majoria de la població monolingüe, sinó que opten per escollir com «la seva llengua» una de les dues llengües que van aprendre a parlar simultàniament des de la infantesa, en lloc d’identificar-se amb totes dues, com seria d’esperar. A partir d’aquestes dades, constatem que en la nostra mostra es compleix la tendència d’avenç del català com a llengua d’identificació respecte a la llengua inicial —tendència observada a l’EULC-03.18 4.2. Els hàbits lingüístics i culturals Els resultats del qüestionari ens informen que la majoria d’alumnes acostuma a usar el castellà com a llengua vehicular de les activitats culturals, sigui quina sigui la seva llengua inicial. L’ús del català només destaca en el cas dels espectacles teatrals, possiblement perquè són activitats programades des de l’escola i sovint organitzades per entitats culturals de l’entorn, per la qual cosa aquestes activitats no són representatives d’uns hàbits adquirits, més aviat podem considerar-les meres pràctiques escolars. Així, comprovem que la major part dels llibres de les biblioteques personals dels alumnes són llibres editats en castellà. A més, la majoria acostuma a veure cinema en castellà i televisió en castellà i també prefereix escoltar —o cantar— cançons en castellà o en altres llengües, només uns quants escolten o canten algunes cançons catalanes. 18. Aquesta tendència l’he pogut observar també en altres recerques (vegeu Areny, 2007 i 2013).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 24

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

Pel que fa a l’ús de l’ordinador (processadors de textos, jocs…) i l’ús d’Internet, podem dir que s’utilitzen igual totes dues llengües; en tot cas, la tria va lligada a la funció per a la qual s’utilitzen aquestes eines: fan els deures en català, juguen en castellà i quan es comuniquen a través del Messenger utilitzen ambdues llengües, tot i que —si ens fiem de les observacions a l’aula— probablement apliquen la norma d’adaptació al castellà, tal com fan en les seves converses cara a cara. En resum, observem que del total de 44 alumnes només 18 declaren que tenen un percentatge més elevat de llibres en català a la seva biblioteca i només 8 veuen més televisió en català, però la tendència va a la baixa si valorem la incidència global dels mitjans de comunicació en català: només 3 alumnes declaren que en la seva vida quotidiana utilitzen preferentment mitjans en català. Per completar aquest estudi, hem volgut fer un apropament al petit grup d’alumnes que declaren fer un ús preferent del català en les seves pràctiques socials, per tal d’observar si existeix una relació amb les característiques sociolingüístiques personals. En el quadre següent, intentem establir una interrelació entre aquestes dades. Taula 4 Característiques sociolingüístiques dels alumnes que declaren que fan un ús preferent del català en les seves pràctiques socials Pràctica social en català

Llengua inicial dels alumnes Castellà

Llengua estrangera

Total

Catalans identitaris

—

Ràdio

—

Cançons

—

Cinema

—

Ordinador/Internet

16 + 1

Català

Bilingüe català/castellà

Biblioteca

Televisió 19

Observem que aquest grupet està format majoritàriament per catalanoparlants inicials i bilingües familiars, la major part del quals es declaren catalans identitaris, més un alumne de L1 castellana que es declara bilingüe identitari català/castellà. Per tant, s’entreveu que existeix una relació entre les característiques sociolingüístiques i la llengua vehicular preferent de les pràctiques socials realitzades per aquests infants.

19. Fem notar que, en general, els infants de la mostra diuen que només escolten la ràdio esporàdicament; per tant, considerem que aquest mitjà no seria representatiu per als resultats de la nostra recerca.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 25

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

5. Resultats de l’explotació del corpus lingüístic En una primera anàlisi global del corpus, ens adonem que alguns textos aporten una informació addicional poc rellevant per donar resposta a la pregunta que se’ls havia proposat: explicar com van aprendre a parlar. Pensem que això pot ser degut, en part, a la dificultat que mostraven alguns alumnes per descriure el seu propi procés de «com van aprendre a parlar», o també perquè alguns no eren capaços de mantenir el fil d’un discurs coherent i tendien a la dispersió. Malgrat tot, la immensa majoria d’alumnes aconsegueixen el propòsit de la comunicació i fan una interpretació coherent de la seva autobiografia lingüística. Alguns escrits deixen entreveure una certa consciència del fet de viure en una societat de llengües en contacte i qui més qui menys s’aventura a exposar les seves teories sobre com aprenem a parlar les persones. L’explotació del nostre corpus es va centrar a analitzar qualitativament el contingut de cada autobiografia lingüística, amb un doble objectiu: — Detectar el grau de sensibilitat mostrada pels alumnes cap a la pròpia experiència de contacte de llengües. — Conèixer algunes teories infantils sobre l’adquisició del llenguatge. 5.1. Elements que denoten sensibilitat vers el contacte de llengües Per començar, es va fer un buidatge dels textos amb l’objectiu de trobar elements —o fragments— que fessin visible la pròpia experiència de viure en una societat de llengües en contacte, entenent que l’expressió —més o menys explícita— d’aquestes vivències denota una certa sensibilitat envers aquest fenomen per part dels seus autors. Un cop localitzats els elements que buscàvem, els vam agrupar en tres grans categories: 1. Citació de paraules o frases percebudes com a «primeres paraules». A través d’aquests exponents podem intuir quina llengua usaven amb determinats familiars. Per exemple: La meva primera paraula va ser «mama», seguidament vaig aprendre a dir «lelo» (abuelo) i «lela» (abuela). (Ivan, bilingüe inicial català/castellà)

2. Referència a persones que han ensenyat a parlar i com van fer-ho. Crida l’atenció el paper preponderant que els avis tenen als ulls dels seus néts, vistos com a persones que els han ensenyat a parlar. La meva avia era la que ha estat molt amb mi, perquè de petita el meu pare i la meva mare treballaven, i a llavors, em tenia que quedar amb la meva avia. I com vivíem a prop doncs era més fàcil. La meva avia que es molt xerrameca m’ensenyava una mica a parlar. (Azucena, L1 castellà) […] i els meus avis quan arribava a casa hem llegien contes. (Arnau, L1 català)

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 26

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

3. Denominació explícita de les llengües en contacte. Només en alguns textos es fa una referència explícita a la pròpia experiència del contacte de llengües, cosa que posa en evidència la consciència lingüística dels seus autors. En total, són 10 alumnes: dos nens i una nena nouvinguts (L1: castellà, georgià i panjabi), dues nenes i un nen de L1 catalana, tres nenes de L1 castellana i un nen bilingüe inicial. A continuació transcrivim alguns exemples: La mare em va dir que la primera paraula que vaig dir va ser «mama», però en georgià, ja que jo no sóc d’aquí… (Rati, L1 georgià) Vaig viure amb el pare, la mare, l’àvia i l’avi, he parlat tant en català com en castellà. (Oriol, bilingüe inicial) Jo quan vaig entrar a l’escola sabia molt poc bastant català, però a casa parlava castellà. (Andrea, L1 castellà)

5.2. Les teories infantils sobre l’adquisició del llenguatge A partir d’una lectura atenta dels textos infantils ens hem fixat en aquelles manifestacions que —segons el nostre parer— ens informen de les teories implícites dels seus autors sobre l’adquisició del llenguatge i hem provat d’agrupar-les i organitzar-les a partir de dues grans dimensions d’anàlisi: — Com aprenem a parlar. — Per què aprenem a parlar. A continuació, reflexionarem sobre les opinions expressades pels alumnes a través d’una anàlisi explicativa i comprensiva dels seus discursos. En aquest sentit, volem fer notar que els resultats de l’estudi sociolingüístic ens van ajudar a interpretar la informació de manera significativa. 5.2.1. Teories infantils sobre com aprenem a parlar Si analitzem els arguments utilitzats pels nens i nenes d’aquesta mostra, ens adonem que la majoria estan convençuts que s’aprèn a parlar sobretot per imitació dels parlants considerats experts (adults o infants més grans), a còpia de repetir les paraules una i una altra vegada, i també utilitzant altres estratègies explícites d’ensenyament que s’associen principalment amb l’entorn escolar, on els agents protagonistes són, naturalment, els mestres. Vegem-ne alguns exemples: Jo crec que ara els nens aprenen a parlar perquè com veuen els altres que parlen, doncs ells també. Jo penso que vaig aprendre a parlar perquè la meva mare em repetia els coses dos cops.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 27

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Jo crec que vaig aprendre a parlar escoltant, perquè com que sóc filla única. els meus pares sols em parlaven al meu [a mi] i m’ensenyaven [a parlar]. A la llar d’infants m’ensenyaven que elles, les profes, deien les paraules i els nens ho repetien. A la llar d’infants hi havia professors que m’ajudaven a parlar […] T’ensenyen a dir paraules i al final les aprens i les dius, com a l’escola, la llar d’infants […]

D’altra banda, molts d’aquests infants consideren que la participació en la vida social és un factor molt important per aprendre a parlar; destaquen que els agents més influents són les persones del seu entorn familiar i escolar (pares, avis, amics, mestres, televisió…), i detallen les característiques de les situacions interactives viscudes que consideren més significatives.FI Com he dit abans, finalment aprens a parlar bé, amb l’ajuda dels mestres i dels pares, mares, avis, etc. El meu pare i la meva mare em llegien contes i així aprenia. […] Els meus avis quan arribava a casa em llegien contes. […] de petit perquè em feien cantar i així vaig aprendre el castellà. Jo vaig conèixer una amiga que és deia Mango i jugàvem a jocs i així apreníem a parlar les dues. Jo crec que la millor manera és escoltant a la gent i comunicant-te. Gràcies al meu germà i la meva cosina que jugaven amb mi, vaig intentar imitar-los i parlar com ells. Jo crec que els nens aprenen a parlar […] a la llar d’infants amb els altres nens. Jo crec que vaig aprendre a parlar junts amb el meu germà bessó, escoltant, els meus pares em deien coses, etc. Crec que també vaig aprendre a parlar mirant dibuixos a la tele. Per la tarda veia la tele, els dibuixos i també se’m quedaven algunes paraules.

Un cop analitzat el contingut del nostre corpus, es va detectar l’existència d’unes creences o conviccions infantils sobre com aprenem a parlar i es van classificar en dues categories:

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 28

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

Taula 5 Dimensió d’anàlisi: com aprenem a parlar Teories infantils — Repetició de paraules i frases — Altres estratègies explícites d’ensenyament — Escoltar com parlen o llegeixen altres persones — Mirar/escoltar la televisió, ràdio, cine, joguines… — Comunicar-se i jugar amb altres persones

Categories Imitació/repetició Participació

De tota manera, si ens fixem en el nombre d’individus que s’identifiquen amb cada opció, comprovem que la major part d’aquests infants (32 en total) alternen arguments que són representatius de les dues categories establertes en el nostre estudi i només alguns d’ells s’identifiquen exclusivament amb una de les dues categories. 5.2.2. Teories infantils sobre per què aprenem a parlar Els nens i nenes d’aquesta mostra utilitzen diversos arguments per explicar per què aprenem a parlar les persones, uns arguments que van des de la imitació dels parlants experts i la justificació d’unes estratègies d’ensenyament explícites que posen l’accent en tècniques repetitives o de modelatge, passant per destacar factors de tipus innat i maduratiu, com ara el desenvolupament cerebral i l’edat de l’aprenent, fins a arribar a valorar la motivació, la utilitat o necessitat d’aprendre i la participació en situacions d’interacció entre els individus, enteses com a situacions d’aprenentatge. Com en el cas anterior, hem provat d’organitzar aquestes teories infantils20 i, en el nostre intent de categorització, comprovem que la major part dels arguments (74 en total) aportats per aquests nens i nenes fan referència a la imitació, la repetició i l’ensenyament explícit i, per tant, són susceptibles de ser associats amb la teoria conductista. En segon lloc, hi ha altres arguments (51) que s’inclinen per valorar les situacions interactives amb altres persones com unes situacions d’aprenentatge lingüístic, entre les quals sobresurten les situacions de joc entre iguals i també amb els adults. D’altra banda, distingim diversos arguments (24) que ens parlen de les etapes cronològiques i també de la manipulació/interacció amb materials d’aprenentatge, comentaris que deixen entreveure una associació amb els principis bàsics de la teoria de Piaget, o de domini general. En darrer terme, observem també que alguns arguments (3) es basen en la importància dels factors innats o interns de l’individu per al desenvolupament del llenguatge.21 Així doncs, segons la nostra interpretació, les teories expressades —de manera im20. Al llarg d’aquest procés d’anàlisi hem treballat a partir de les transcripcions exhaustives de les teories implícites que emergeixen de les autobiografies lingüístiques dels infants de la nostra mostra. 21. Vegeu a l’annex una selecció d’aquestes teories infantils, extretes dels textos analitzats i agrupades per la seva afinitat amb les quatre teories principals de l’adquisició del llenguatge.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 29

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

plícita— per aquests nens i nenes coincideixen amb les quatre teories principals de l’adquisició del llenguatge: conductisme, de domini específic (innatisme), de domini general (Piaget) i interacció social, tal com es pot apreciar en la taula 6. Observem també que la majoria dels infants alternen arguments susceptibles de ser associats a més d’una teoria, només sis concentren tots els arguments en aspectes propis de la teoria conductista i només un d’ells es basa únicament en la importància de la interacció. En relació amb la insistència dels alumnes a destacar que aprenem a parlar pel fet d’escoltar com parlen els experts, ens veiem en el deure de comentar que al llarg del col·loqui previ a la producció dels textos van sorgir algunes preguntes i algunes opinions espontànies dels nois i noies. Una de les opinions amb més consens va ser, precisament, que s’aprèn a parlar escoltant les altres persones, potser per aquest motiu aquest argument ha estat utilitzat per una majoria d’alumnes. Generalment, aquestes opinions s’han interpretat com a sinònim d’imitació i per aquesta raó han estat agrupades sota el paraigua de la teoria conductista, i de fet en molts casos els seus autors afegeixen expansions que no deixen lloc a cap mena de dubte, només en algun cas s’ha interpretat —en el context del propi text— que un determinat argument podia referir-se a una situació interactiva, raó per la qual s’ha pres la decisió d’agrupar-lo en la categoria de la interacció social. Taula 6 Dimensió d’anàlisi: per què aprenem a parlar Categories

Teories principals de l’adquisició del llenguatge

Imitació Instrucció

Conductisme

Estructures innates

Teoria de domini específic (innatisme)

— Etapes cronològiques d’aprenentatge — Manipulació de materials per a l’aprenentatge — Aprenentatge significatiu / comprensió — Input de l’aprenent

Maduració cognitiva

Teoria de domini general (Piaget)

— Activitats conjuntes amb altres persones — Guia de l’expert / ajuda contingent — Motivació/utilitat/necessitat — Interacció entre iguals

Funcionalitat Interacció

Interacció social

Teories infantils — Imitació del model de l’adult — Estratègies explícites d’ensenyament — Aprenentatge en l’etapa prenatal — Desenvolupament cerebral

Cal reconèixer que s’ha fet difícil extreure unes opinions dels discursos infantils, ja que som conscients que correm el risc de descontextualitzar i, per tant, d’arribar a interpretacions errònies. Referent a això, Martí i Pozo (2000: 15) reflexionen sobre la dificultat de l’observador per interpretar les representacions internes a partir, neces-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 30

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

sàriament, de l’anàlisi d’unes representacions externes, ja que en aquestes circumstàncies, tal com ells indiquen, «el subjecte dibuixa o explica una situació perquè l’observador pugui entendre les característiques de la seva imatge mental». Fem notar que la classificació que nosaltres hem elaborat sobre les teories emergents en els textos infantils no són més que meres interpretacions de les representacions internes d’aquests nens i nenes, a les quals hem pogut accedir a través de les representacions externes presents en els seus textos autobiogràfics, i, per tant, només són l’exponent observable d’un procés interactiu implícit/explícit (Martí i Pozo, 2000). En qualsevol cas, som conscients que en aquest procés d’anàlisi s’hi podran apreciar inferències personals de la investigadora, però aquest és un fet indissociable del paradigma naturalista. 6. Estudis de cas dels alumnes bilingües inicials Tot seguit, passarem a descriure la informació obtinguda referent als casos dels alumnes bilingües inicials. Fem notar que tots aquest nens i nenes han nascut a Catalunya i parlen correctament el català, amb una bona producció fonètica. Aquest estudi es va realitzar a través d’unes entrevistes individuals semidirigides per tal de poder comentar i ampliar les dades personals recollides al llarg de la recerca. Les entrevistes s’iniciaven fent un repàs als seus escrits autobiogràfics i, alhora, aprofitàvem l’ocasió per comentar les respostes de l’enquesta sociolingüística i dels qüestionaris sobre els hàbits lingüístics i culturals. El paper de l’entrevistadora va consistir a conduir la conversa, primer al voltant de la seva autobiografia, fent preguntes i comentaris per poder comprendre millor els seus relats i ajudar-los a recordar alguns detalls. Després se’ls convidava a aclarir i ampliar la seva situació sociolingüística, amb la intenció d’orientar la reflexió, de vegades demanant opinions per poder captar l’ús d’expressions amb contingut identitari relacionades amb la llengua, ja que era un dels nostres objectius. Remarquem que tots els entrevistats mostraven interès per explicar detalls que recordaven de la seva història lingüística, fins i tot algun d’ells va relatar espontàniament alguna anècdota autobiogràfica per il·lustrar el seu discurs. Tot seguit adjuntem un quadre resum de les dades sociolingüístiques més destacables.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 31

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Taula 7 Dades sociolingüístiques declarades abans de l’entrevista Proced. progenitors

L1 progenitors

Alumnes

Llengua identificació

Mare

Pare

Mare

Pare

Llengua d’ús entre els pares

Anna M.

català

Catalunya

Galícia

català/cast.

gallec

gallec/castellà

Arnau

català

Andalusia

Catalunya

castellà

català

cadascú la seva llengua

Diego

català

Barcelona

Badalona

català

català/ cast.

+ castellà que català

Ivan

català

Andalusia

Barcelona

cast./ català

castellà

+ castellà que català

cast./català

Barcelona

Badajoz

català

castellà

+ català que castellà

Paula

català

Barcelona

català

castellà

+ castellà que català

Oriol A.

català

Barcelona

Galícia

català

gallec

+ català que castellà

Sergi A.

català

Barcelona

Galícia

català

gallec

+ català que castellà

Oriol E.

A continuació farem una breu presentació de cada cas tot resumint la informació etnogràfica obtinguda en aquest estudi, i transcriurem alguns fragments de les entrevistes amb la intenció de fer visibles algunes dades autobiogràfiques i/o algunes opinions personals que siguin significatives per als objectius de la nostra recerca. 6.1. El cas de l’Anna M. L’Anna M. afirma que amb el pare parla sempre en castellà i amb la mare fa servir ambdues llengües, però més català que castellà. Per parlar amb el seu germà gran, fa servir sempre el castellà. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, aquesta nena explica que la major part de llibres de la seva biblioteca són en català. D’altra banda, per treballar o jugar amb l’ordinador fa servir més el castellà i també veu més televisió i pel·lícules en castellà que en català. En parlar sobre els usos lingüístics familiars i sobre els hàbits lingüístics adoptats en les seves pràctiques socials, es posa de manifest que té dubtes sobre el seu comportament lingüístic. Interpretem que no és gaire conscient de la seva realitat sociolingüística, o potser no ho ha verbalitzat mai fins aquest moment, i això li comporta plantejar-se per primer cop quin és el paper que han tingut ambdues llengües en el seu aprenentatge lingüístic. Al llarg de l’entrevista ens adonem que gairebé descobreix que la llengua inicial de

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 32

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

la seva mare és el gallec, encara que, d’alguna manera es nega a acceptar-ho. Mai no s’ho havia plantejat així, ja que per a ella el gallec només és la llengua que la mare ha parlat sempre amb els seus pares, tot i que a casa seva hi ha una presència significativa del gallec, llengua que sovint parlen els pares d’aquesta nena entre ells. Es fa visible que el català és molt poc present a casa seva, fins i tot és possible que ella percebi que és bilingüe familiar només perquè la seva mare li parla en català algunes vegades. Els seus comentaris deixen entreveure una opinió esbiaixada a favor de l’ús del català en l’entorn familiar. Podem interpretar que aquestes representacions responen al desig de pertànyer al grup lingüístic català. Es fa evident que el català és la llengua associada a l’entorn escolar (mestres i grup d’iguals) i el castellà té un paper important en l’entorn familiar i en les pràctiques socials que realitza fora de l’escola: Quan vaig entrar a l’escola vaig aprendre més el català, perquè… no sé… com l’educació és en català pues llavors m’he acostumat més al català que al castellà… A casa, en les situacions familiars i això, pues el castellà…

Ens crida l’atenció un record que té de petita i que es pot considerar un coneixement implícit del contacte de llengües. Es tracta d’una situació que possiblement recorda perquè se li feia estranya, però en la qual no havia reflexionat fins ara, alhora que constata els usos socials establerts en el seu entorn: Entrevistadora (E): I a banda de l’escola i de casa, de petita, recordes algun altre lloc i amb quines persones parlaves en català? Anna M. (AM): Recordo que al parc, les mares parlaven en castellà entre elles i nosaltres parlàvem en català. E: I en castellà? Recordes algun lloc on sempre parles en castellà, botigues del barri… AM: A les botigues sempre en castellà (amb determinació). E: Si haguessis de triar una situació en la que s’aprèn més a parlar una llengua, quina triaries? AM: Jo crec que amb els amics.

6.2. El cas de l’Arnau Aquest noi diu que amb el pare parla sempre en català i amb la mare, castellà. Per parlar amb la seva germana fa servir més el català que el castellà. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, explica que la major part de llibres de la seva biblioteca són en castellà. També fa servir més el castellà per treballar o jugar amb l’ordinador i veu més televisió i pel·lícules en castellà que en català. Quan s’interroga aquest nen sobre els seus usos lingüístics, té molt clar que viu a cavall de totes dues llengües: a l’entorn escolar en català, i a l’entorn familiar alterna l’ús d’ambdues llengües per adaptar-se a la llengua de l’interlocutor, tot i que, a la

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 33

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

pràctica, fa més ús del castellà. En parlar sobre el seu comportament lingüístic fora de la llar, es reafirma a adaptar-se a la llengua de l’interlocutor: Segons em parli la gent. […] Hi ha un quiosc que sempre parlo en català perquè el primer dia em van començar a parlar en català. […] Em contesten en català i jo canvio de llengua.

I, quan se li pregunta quina llengua utilitzaria amb un desconegut, deixa entreveure l’estatus social que percep de les dues llengües en contacte: Castellà, perquè aquí el castellà el coneix tothom, potser hi ha algú que no coneix el català…

6.3. El cas del Diego El Diego explica que per parlar amb el pare fa servir més el castellà que el català i amb la mare fa servir més el català. Amb el seu germà petit parla sempre en català. Als seus avis materns els veu sovint i amb ells parla més català que castellà. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, explica que la major part de llibres de la seva biblioteca són en castellà i que fa servir més el castellà per treballar o jugar amb l’ordinador, i també veu més televisió i pel·lícules en castellà que en català. Aquest nen es mostra conscient de la seva situació sociolingüística familiar i dels usos lingüístics establerts entre els membres de la seva família. Diego (D): Mmmm, bueno, si parla la meva mare i el meu pare, parlem en castellà i quan intervé el meu germà, parlem en català, perquè el meu germà sempre parla en català. E: Vols dir que hi ha una estona que tots parleu en castellà i després parleu tots en català? Aneu alternant les llengües? És així? D: Sí […], però també pot ser que […] no sé, el meu germà no sap…, sap quina és una llengua i quina és l’altra, però barreja les frases i llavors potser acabem tots parlant en català o acabem parlant en castellà […]

També explica que sovint s’adapta a la llengua de l’interlocutor i aclarim que a casa mai no utilitzen la conversa bilingüe: E: I per parlar amb el pare, tu sempre t’hi adreces en castellà? […] D: No sé, si ell m’ha començat a parlar jo segueixo en castellà…

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 34

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

6.4. El cas de l’Ivan Aquest nen viu amb la mare i diu que amb ella sempre parla en català. Amb el pare i la seva companya actual fa servir més el castellà que el català i amb el seu germà petit (per part de pare) parla sempre en català. De petit, com que els seus pares treballaven moltes hores, estava sempre amb els avis paterns, que són castellanoparlants. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, explica que majoritàriament utilitza el català: la major part de llibres de la seva biblioteca són en català i fa servir més el català per treballar o jugar amb l’ordinador, i també veu més televisió i pel·lícules en català. L’Ivan demostra que és conscient dels hàbits lingüístics que ha establert amb cadascun dels membres familiars i els canvis de comportament lingüístic que hi ha hagut, arran dels canvis soferts en la seva família. Així, explica que, de petit, per parlar amb la mare feia servir el català i una mica el castellà, i amb el pare a l’inrevés, usava més el castellà, i deia alguna cosa en català. Però des que els pares es van separar, ell amb la mare hi parla exclusivament en català i amb el pare, castellà. També es refereix especialment a les interferències lingüístiques que ell fa per parlar amb el seu pare, sobretot quan era petit: […] estava parlant amb el meu pare i ell em comença a parlar en castellà, jo li parlo castellà, li torno a parlar en castellà i llavors li acabo de dir en català, no sé per què (riu). Com em lio jo, doncs li parlo en català; o començo l’última frase en català i acabo en castellà, no sé per què (riu) em surt barrejat […]. Ara ja no em passa tant.

També deixa explícit que ell viu aquesta experiència de contacte de llengües en l’àmbit familiar amb normalitat, encara que des de fora pugui semblar complicat: No, perquè jo em vaig acostumar de petit a sentir les dos llengües com si fossin només una i llavors hi estava acostumat. […] Pues és normal, mira, jo parlo en castellà amb el meu pare i amb el meu germà li parlo català i el meu germà a mi em parla català, i el meu germà li parla al meu pare en castellà.

Al llarg del seu discurs, deixa clar que, tot i que ell utilitza sempre el català quan inicia una conversa, canvia de llengua per adaptar-se a l’interlocutor: Ivan (I): A les botigues sempre intento parlar en català. Sempre. Quan vull comprar una cosa li dic… em poses per exemple mig quilo de patates?, gairebé mai ho dic en castellà […] E: Tu comences sempre en català… I: Sí. I si em contesta en castellà, vale, llavors sí que contesto en castellà.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 35

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

6.5. El cas de l’Oriol E. Aquest noi diu que amb el pare fa servir més castellà que català i amb la mare parla sempre en català. Té dos germans grans que no viuen a casa, amb la germana parla català i amb el germà, castellà. A l’àvia materna la veu sovint i amb ella parla sempre en català, i amb l’avi sempre en castellà. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, explica que majoritàriament utilitza el castellà: la major part de llibres de la seva biblioteca són en castellà i fa servir més el castellà per treballar o jugar amb l’ordinador, i també veu més televisió i pel·lícules en castellà que en català. L’Oriol és l’únic alumne d’aquest grup lingüístic que s’identifica amb ambdues llengües (català i castellà) i que parla explícitament de la seva experiència de contacte de llengües en la seva autobiografia lingüística: Vaig viure amb el pare la mare l’àvia i l’avi he parlat tant en català, com en castellà.

Respecte als usos lingüístics familiars i als hàbits lingüístics adoptats en les seves pràctiques socials, demostra que és conscient de la seva situació sociolingüística. E: […] Posem un exemple: esteu dinant, a veure, com funciona això de les llengües? Oriol E. (OE): Si estem els tres parlem en català perquè amb la mama…, és que podem parlar en qualsevol idioma…, a vegades amb el pare alguna vegada parlem castellà o català […]. Jo crec que quan estem els tres junts parlem més català […]. Si estic sol amb el meu pare a casa que m’explica alguna cosa, en castellà […]

D’altra banda, a través de les seves opinions mostra que és conscient de la norma d’adaptació al castellà existent en la nostra societat i, alhora, utilitza arguments que deixen entreveure l’estatus social que percep de les dues llengües en contacte, tal com podem apreciar en aquests dos fragments de la conversa: E: […] I quan eres petit, a banda de casa i de l’escola, recordes altres llocs on parlaves català? OE: Home, si anava amb la meva mare al metge parlava català i si anava amb el meu pare al metge, o amb la meva àvia, parlava castellà. […] E: I de més gran […] tu ara, normalment, si vas sol pel carrer sense els pares. Si t’has d’adreçar a algú, en quina llengua t’hi adreces? Sense saber si aquella persona… OE: (interromp) Doncs potser en castellà perquè potser si no conec ningú… potser la coneixen més, perquè si hi ha algun estranger o algo, potser la coneix més que el català…

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 36

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

6.6. El cas de la Paula La Paula diu que amb el pare parla gairebé sempre en castellà i amb la mare fa servir ambdues llengües, però més català que castellà. Per parlar amb la seva germana petita, fa servir sempre el català. Als seus avis materns els veu sovint i amb ells parla sempre en català. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, explica que la major part de llibres de la seva biblioteca són en català i per treballar o jugar amb l’ordinador fa servir més català que castellà. D’altra banda, veu més televisió i pel·lícules en castellà que en català. En la seva autobiografia lingüística, s’hi citen unes paraules percebudes com a primeres paraules que recorda de la seva infantesa, quan encara aprenia a parlar i no les sabia pronunciar. Precisament, a través d’aquestes paraules es fa visible la qualitat de bilingüe de la Paula, ja que cita una paraula castellana, «natillas», i una altra de catalana, «gos», tot i que en el text autobiogràfic no queda explícit que hagi viscut una experiència de contacte de llengües. En canvi, quan parlem sobre els usos lingüístics familiars i sobre els hàbits lingüístics adoptats en les seves pràctiques socials, demostra que és conscient de la seva situació sociolingüística familiar i de l’aprenentatge simultani d’ambdues llengües des de l’inici, i també del fet que actualment utilitza la conversa bilingüe de manera natural en situacions familiars on intervenen ambdós progenitors: […] Barrejava les llengües… Amb la meva mare parlava català i amb el meu pare castellà i llavors de vegades les barrejava. […] Perquè jo, amb els pares parlo…, amb el meu pare jo sempre parlo català i llavors amb la mare català i ells parlen castellà, llavors jo els entenc… i parlo català […]. Ells parlen castellà i jo català.

D’altra banda, en interrogar-la sobre el seu comportament lingüístic amb el seu pare i amb altres interlocutors coneguts, és conscient que s’adapta a la llengua de l’altre, però quan inicia noves relacions fa servir el català: Sí, canvio de llengua per parlar amb el meu pare. […] Si hi ha nens que no saben molt català i amb ells parlo castellà. […] […] Paula (P): Jo a les botigues sempre parlo en català. E: I si trobes que el botiguer et respon en castellà? P: Doncs jo parlo castellà […] E: I ara, espontàniament, on el fas servir el català? P: Quan faig amics nous, català, i quan parlo amb els amics també. E: Ara situats a l’escola […] com creus que s’aprèn més a parlar català o castellà, a la classe de llengua o parlant amb els amics? P: Parlant amb els amics.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 37

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

A partir de les seves respostes, podem interpretar que aquesta nena està construint la seva identitat lingüística, manté l’hàbit de parlar castellà amb els coneguts castellanoparlants, però considera que el català és la seva llengua i l’adopta per establir noves relacions. 6.7. El cas de l’Oriol A. L’Oriol és germà bessó del Sergi. Diu que amb el pare fa servir més el castellà que el català i amb la mare parla sempre en català. Per parlar amb els seus germans fa servir sempre el català. Als seus avis materns els veu sovint i amb ells parla sempre en català. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, explica que majoritàriament utilitza el català: la major part de llibres de la seva biblioteca són en català i també fa servir més el català per treballar o jugar amb l’ordinador, i també veu més televisió i pel·lícules en català. Pel que fa als usos lingüístics familiars i als hàbits lingüístics adoptats en les seves pràctiques socials, mostra seguretat en les seves respostes i, tot i que fa servir un discurs de poques paraules, es fa visible que aquest noi percep que la seva vida transcorre en català, fins al punt que minimitza la presència del castellà en l’àmbit familiar per part del pare, i converteix l’ús d’aquesta llengua en anecdòtic: E: Ara em dius que amb el pare parles sempre en català, doncs perquè em dius a l’enquesta que de vegades el pare parla castellà? Oriol A.: Doncs perquè, de vegades, quan s’enfada, parla castellà.

6.8. El cas del Sergi A. El Sergi és germà bessó de l’Oriol A. Explica que per parlar amb el pare fa servir més castellà que català i amb la mare parla sempre en català. Per parlar amb el seu germà bessó fa servir sempre el català i amb la seva germana gran fa servir més el català que el castellà. Als seus avis materns els veu sovint i amb ells parla sempre en català. La seva llengua d’identificació és el català. Pel que fa als hàbits lingüístics i culturals, el Sergi explica que la major part de llibres de la seva biblioteca són en català i per treballar o jugar amb l’ordinador fa servir més català que castellà. D’altra banda, veu més televisió i pel·lícules en castellà que en català. Quan parlem sobre la llengua que fa servir a casa i sobre els hàbits lingüístics adoptats en les seves pràctiques socials, respon amb seguretat, tot i que percep una realitat sociolingüística una mica diferent que la del seu germà. Aquest noi es mostra conscient que a casa seva hi ha una presència significativa d’ambdues llengües familiars, encara que percep que utilitza més el català, i també és conscient que fa ús de la conversa bilingüe per parlar amb el seu pare.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 38

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

E: I si el pare t’ha de dir alguna cosa i s’adreça a tu, sempre és en català? Sergi A. (SA): No, sempre no. […] E: Per exemple el teu pare diu «¡Qué bueno que está este bacalao!» i tu què li dius? SA: Jo li dic «Sí, m’agrada molt».

En relació amb la llengua que parlen en família tot dinant, afirma: SA: Nosaltres a la taula sempre parlem en català. […] E: I el castellà com l’has après millor a la classe de llengua o parlant amb algú… jugant… SA: Amb el pare i a l’escola.

Vam poder observar que aquests germans bessons (Oriol i Sergi) tenien percepcions diferents sobre la freqüència d’ús del català per parlar del seu pare: mentre que l’un considerava que el pare parlava sempre en català, l’altre opinava que alternava l’ús d’ambdues llengües. Al llarg de l’entrevista, vam aclarir que el pare usava més el català que el castellà per parlar amb els fills, l’ús del qual quedava reduït a determinades ocasions, per exemple, quan s’enfadava, o quan parlava en presència dels avis paterns. Pel que fa a la llengua que utilitza en les seves relacions socials, el Sergi demostra ser conscient que normalment adopta la norma d’adaptació: SA: A la llibreria parlo en castellà. E: I com és això? SA: Ella parla en castellà i jo li contesto en castellà.

7. Anàlisi i interpretació dels resultats A partir d’ara, farem un repàs dels resultats obtinguts al llarg de la recerca i intentarem interpretar-los tenint en compte les teories que han guiat aquest estudi. Per començar, reflexionarem sobre les dades sociolingüístiques i els hàbits culturals que defineixen les característiques de la nostra mostra, amb l’objectiu de contextualitzar la informació en el nostre entorn social i fer visible el fenomen de contacte de llengües que el distingeix. Aquesta reflexió ens haurà de servir per fer una interpretació més significativa dels discursos autobiogràfics dels infants. 7.1. Reflexió final sobre les dades sociolingüístiques i els hàbits culturals Hem volgut partir d’aquesta reflexió perquè considerem que existeix una interacció entre el context sociocultural i l’individu (Bronfenbrenner, 1987 [1979]). Entenem que els significats culturals aprehesos en el medi social influeixen —directament o

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 39

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

indirectament— en el desenvolupament de l’individu i en la seva percepció del món, són representacions creades en la pràctica social quotidiana i no es poden entendre si es treuen fora de context. Ens referim concretament als significats que conformen la cultura lingüística d’una comunitat de llengües en contacte, entesa com el conjunt de representacions socials sobre la llengua, la cultura i la seva interrelació. Són creences que es construeixen en situació en un determinat context social, a partir de l’estatus atorgat a cadascuna de les llengües que hi són presents. Les representacions lingüístiques —també anomenades ideologies, mentalitats o actituds— s’entenen com totes aquelles concepcions o racionalitzacions que els parlants tenen sobre l’ús i l’estructura de les llengües. (Boix, 2004: 1)

Vist així, podem dir que la cultura lingüística de l’entorn ecològic dels individus influirà en les representacions lingüístiques, o en la història lingüística percebuda pels membres d’aquella comunitat. És a dir, si un infant creix en un nínxol ecològic de desenvolupament on prevalen unes pràctiques socials en castellà construirà unes representacions dels usos lingüístics socials diferents d’aquell altre que es mou en un nínxol ecològic connectat, bàsicament, a ambients catalanoparlants. Centrant-nos, doncs, en els resultats del nostre estudi sociolingüístic, hem pogut observar l’existència de determinats fenòmens de caràcter psicosocial relacionats amb un canvi generacional de l’ús lingüístic. D’una banda, s’ha fet visible un progrés del català com a llengua d’identificació respecte a la llengua inicial i, d’altra banda, si ens fixem en el comportament lingüístic d’algunes parelles bilingües (l’un català i l’altre castellà), observem que —segons dades declarades pels seus fills— mantenen l’ús del castellà entre ells i també amb els seus progenitors castellanoparlants, però en canvi han optat per parlar català amb els fills. Destaquem que aquests comportaments també s’han recollit a l’EULC-03 com una opció que estan prenent algunes parelles de manera conscient.22 D’altra banda, en els resultats dels qüestionaris sobre els hàbits lingüístics i culturals s’ha fet evident la influència que exerceix l’entorn en la llengua vehicular d’aquestes pràctiques, ja que els nois i noies d’aquest estudi declaren que fan un ús majoritari del castellà en les activitats que realitzen fora de l’àmbit familiar i escolar, independentment de la llengua que parlen a casa. I això es fa extensible, fins i tot, en el petit grup d’alumnes que afirmen fer ús preferent del català i que es declaren catalans identitaris, ja que no tots aquells que s’identifiquen amb el català manifesten que usen aquesta llengua de manera habitual en les seves pràctiques socials i culturals. En vista dels resultats, podríem predir que pot existir una interacció entre ambdós factors al llarg del procés de socialització; és a dir, un ús elevat del català en les pràctiques socials i culturals que es realitzen als inicis del procés pot afavorir la creació d’una 22. També en altres recerques s’han observat casos de canvi de llengua favorable al català, entre germans i entre pares i fills, i no solament en el cas de parelles bilingües, sinó també en alguns casos de parelles de llengua inicial castellana (vegeu Areny, 2007 i 2013).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 40

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

identitat lingüística catalana i, a la vegada, aquest sentiment identitari pot influir, més endavant, en la preferència d’unes pràctiques socials desenvolupades en la llengua considerada com a pròpia. Aquí cal reflexionar sobre la transcendència dels mitjans de comunicació en la creació d’unes representacions lingüístiques. Els mitjans de comunicació creen representacions, inculquen normes, ofereixen models. Donen versions i visions del món, són mitjans de socialització. (Perinat (coord.), 1996: 20)

Basant-nos en aquests supòsits, podem interpretar que el context escolar és un element intervinent essencial en les representacions que tenen els infants sobre la seva història lingüística, ja que, com hem pogut apreciar, l’escola esdevé l’espai per excel· lència on aquests nens i nenes poden realitzar les seves pràctiques socials en català. Però, en contrapartida, aquests infants es mouen en altres àmbits socioculturals, en els quals prevalen unes pràctiques socials en castellà que, a la vegada, exerceixen indirectament la seva influència en les representacions lingüístiques dels parlants, a través de les interconnexions existents entre els diferents entorns (Bronfenbrenner, 1987 [1979]). I és sabut que existeix una correlació entre aquestes representacions i les actituds i els comportaments lingüístics que caracteritzen un context determinat. D’una banda, l’estudi de les ideologies i de les representacions socials pressuposa que aquests factors són importants per explicar dinàmiques col·lectives, i per tant les idees sobre el llenguatge d’una determinada col·lectivitat haurien d’ajudar a explicar —i fins i tot a preveure— la conducta lingüística. (Comellas, 2005: 10)

7.2. Interpretació dels resultats de l’anàlisi del corpus A partir d’ara provarem d’interpretar el nostre corpus lingüístic, amb l’objectiu de donar resposta a les qüestions plantejades a l’inici de la recerca. En primer lloc, intentarem detectar el grau de consciència lingüística mostrada per aquests infants i, a continuació, provarem d’interpretar les teories que emergeixen de les seves autobiografies lingüístiques. En un segon pas, farem una aproximació als discursos autobiogràfics dels alumnes bilingües inicials, ja que un dels objectius de la nostra recerca era conèixer les representacions lingüístiques d’aquest grup d’alumnes. 7.2.1. Detecció de sensibilitat envers el contacte de llengües Partíem del convenciment que el fet de viure en un país de llengües en contacte pressuposa que els parlants d’aquestes llengües tenen un grau elevat de consciència lingüística, ja que aquest contacte ha estat present al llarg de la seva història lingüística i ha contribuït a configurar les seves representacions lingüístiques.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 41

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

En situacions d’intens contacte de llengües com al Canadà francès entre el francès i l’anglès, o en les zones bilingües espanyoles (gallec/castellà, basc/castellà i català/castellà), i en general en tots els processos de recuperació i de reforma lingüístiques arreu del món, es dóna un nivell alt de consciència lingüística entre molts parlants, perquè molts d’ells, sense ser lingüistes, en la vida i pràctica de cada dia, comparen contínuament els dos codis en contacte. (Boix, 2004: 5)

El que volíem esbrinar era fins a quin punt aquesta consciència lingüística es fa visible en parlants que es troben en les etapes tardanes del desenvolupament lingüístic, ja que, segons Karmiloff-Smith (1994 [1992]: 42), a l’inici del procés de construcció del coneixement, les representacions que hi ha implícites en la ment dels infants no són accessibles a la consciència o no es poden expressar verbalment. Tal com hem comentat abans, només 10 infants han demostrat de manera explícita que són conscients de la seva experiència de contacte de llengües.23 En el cas dels nouvinguts, és natural que en siguin conscients, perquè en arribar al nostre país van entrar en contacte amb una nova realitat i, entre altres coses, van haver d’aprendre de manera explícita que aquí es parlen dues llengües. L’exemple més significatiu d’això que acabem de dir seria el text de Jonathan (L1: castellà —Equador—), on relata la seva experiència i especifica quan va aprendre cadascuna de les llengües: […] el castellà ho vaig aprendre de petit perquè en feien cantar i així vaig aprendre el castellà. El català ho vaig aprendre escoltant i jocs de català, i el català m’enracordo bé perquè ho vaig aprendre fa anys, però el castellà em va dir la meva mare i també perquè en Ecuador es parla una sola llengua que és el castellà. (Jonathan)

Pel que fa als alumnes autòctons, les tres nenes de L1 castellana relaten molt bé la seva experiència lingüística i deixen clar que van aprendre el català en arribar a l’escola, de manera que són capaces de verbalitzar que viuen a cavall de dos ambients lingüístics: l’entorn familiar i l’entorn escolar. Vegem-ne un exemple: Al principi jo parlava castellà a casa meva, però quan em van portar a la llar d’infants jo vaig començar a parlar en català. (Irene S.)

En el cas dels alumnes de L1 catalana que verbalitzen les seves representacions lingüístiques, en algun cas podem atribuir el seu nivell de coneixement al fet que tenen familiars castellanoparlants, ja que fins i tot podien haver-ne parlat a casa: […] i després em van ensenyar a parlar castellà igual per el estiu anar al poble per parlar amb la gent perquè sinó no m’entenen. (Arnau D.)

23. Vegeu l’apartat 5.1: «Elements que denoten sensibilitat vers el contacte de llengües».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 42

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

Tot fa pensar que la pròpia realitat sociofamiliar els hauria ajudat a assolir aquest coneixement sociolingüístic i, per tant, a ser capaços de fer el pas del coneixement implícit al coneixement explícit. Recordem que Karmiloff-Smith (1994 [1992]) no descarta la influència de factors externs a la ment per engegar el procés RR, fins a arribar a un equilibri al final del procés. En un dels textos de la nostra mostra s’explica prou bé aquest procés implícit/explícit: Crec que quan tenia tres anys sabia parlar el català, dintre el que cap, força bé. El castellà no sé quan el vaig aprendre, suposo que cap a P5 o primer, ho potser ja en sabia una mica, ara no ho recordo. (Joana)

D’altra banda, en la majoria de textos hem trobat indicis que denoten una certa sensibilitat vers el contacte de llengües, cosa que seria l’exponent d’un coneixement implícit del fenomen. Seria el cas dels infants de L1 castellana que citen a la vegada «els pares» i «els mestres» com a persones que els han ensenyat a parlar. Fins i tot hi ha algun exemple on s’expliquen situacions de contacte entre la llengua de l’escola i la llengua de casa: A la guarderia ens ensenyaven la cançó «Sol solet» […] i m’agradava tant que quan arribava a casa sempre se la cantava al meu pare i a la meva mare. (Ángeles)

Seguint Karmiloff-Smith (1994 [1992]), a partir dels indicis que s’han fet visibles en alguns textos infantils, podem interpretar que les representacions sobre el coneixement lingüístic (o sociolingüístic) que es troba implícit dins la ment d’aquests nens estan progressant en el procés de redescripció, però, amb les dades que tenim, no podem afirmar que tots els infants de la nostra mostra hagin assolit plenament aquest coneixement o —en paraules de Karmiloff-Smith— no podem determinar que aquestes representacions hagin assolit una estabilitat en la seva ment. Només podem inferir que en la majoria de casos aquest coneixement es troba a mig camí del procés implícit/explícit; és a dir, és possible que aquestes representacions siguin accessibles a la consciència d’aquests infants, però encara no les poden verbalitzar espontàniament, cosa que només serà possible al final del procés (Karmiloff-Smith, 1994 [1992]: 42). 7.2.2. Les teories infantils emergents en els textos autobiogràfics Durant el procés de producció dels textos vam poder observar la dificultat que tenien alguns nens i nenes per explicar per escrit allò que pensaven, sobretot perquè possiblement mai no havien reflexionat sobre com aprenem a parlar les persones, però també perquè havien d’utilitzar un sistema de comunicació (un sistema de representació externa) que encara no dominen del tot, i això els obligava a posar en marxa un procés interactiu força complex que, d’alguna manera, podria ser accessible a través de les seves produccions escrites.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 43

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Recordem que l’objectiu central que ens vam plantejar a l’inici de la recerca pretenia conèixer algunes teories infantils sobre l’adquisició del llenguatge, i podem dir que —en certa manera— aquest objectiu s’ha assolit. Ens adonem que les creences que aquests nens i nenes expressen sobre el desenvolupament del llenguatge es basen en la pròpia experiència de vida i responen a uns esquemes conceptuals clàssics sobre la manera d’entendre l’aprenentatge que formen part del coneixement compartit entre els membres de la nostra societat, un coneixement basat en el sentit comú. Potser per això la major part de les teories infantils recollides en el nostre estudi tendeixen a restringir i simplificar les situacions d’aprenentatge, establint una relació causa/efecte, o unidireccional. De fet, les teories que hem localitzat en els textos infantils ens arriben a través de les representacions externes, en forma d’arguments que tenen la intenció de respondre a la pregunta «Com vaig aprendre a parlar?». Nosaltres considerem que aquests arguments, pel sol fet d’utilitzar-los, tenen capacitat per establir interacció amb les representacions internes de l’individu i, per tant, «poden repercutir en la seva cognició i en el seu aprenentatge i, d’alguna manera, poden generar nous usos i noves representacions internes» (Martí i Pozo, 2000: 13-14).24 També és cert que hi ha una bona part d’arguments que es refereixen a la pròpia experiència de participació en situacions interactives cara a cara, situacions que es desenvolupen en les xarxes socials dels infants, tot fent una menció especial als membres familiars, als mestres i també als grups d’iguals. Aquestes representacions externes infantils es podrien explicar a través de les teories de la interacció social de Bruner (1985 [1983]), segons les quals l’adquisició del llenguatge es produeix al mateix temps que s’adquireix la cultura —també la cultura lingüística— de la comunitat. Això no obstant, la majoria d’aquests nois i noies no demostren ser conscients de la seva història lingüística, especialment pel que fa a la seva experiència de viure en una societat de dues llengües en contacte. Només en algunes ocasions —molt poques— es fa una referència explícita a la llengua —o les llengües— dels diferents interlocutors que intervenen en les pràctiques socials d’aquests alumnes. En canvi, tots som conscients que aquests coneixements previs formen part del bagatge cultural dels nens i nenes que viuen en la nostra societat i, de fet, tots aquests infants fan ús d’aquest coneixement —des de fa temps— en les seves pràctiques socials, si més no de manera procedimental, usant una o altra llengua, d’acord amb la llengua dels seus interlocutors. Ens preguntem quins són els factors que fan que aquesta realitat no aparegui amb més freqüència de manera explícita en els textos autobiogràfics. Aquests interrogants ens porten a qüestionar si el fet d’estar en contacte amb un determinat entorn cultural pot garantir per se la presa de consciència d’un coneixement lingüístic o —en el nostre cas —sociolingüístic, tal com es podria entendre des de l’anomenat saber del sentit comú (Jodelet, 1989: 53).25 És per això que, guiats per les teories de Karmiloff-Smith, ens inclinem a pensar que per tenir un accés conscient a 24. La traducció és de l’autora a partir de l’article en castellà. 25. Citat a Comellas (2005: 69).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 44

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

aquest coneixement cal que l’experiència entri en interacció amb els factors interns del desenvolupament. La flexibilidad cognitiva y la conciencia surgen, en última instancia, en virtud de la reiteración del proceso de redescripción representacional, y no simplemente como consecuencia de la interacción con el ambiente externo. (KarmiloffSmith, 1994 [1992]: 46)

7.3. Aproximació als estudis de cas dels bilingües inicials Finalment, analitzarem la informació obtinguda referent als casos dels alumnes bilingües inicials. A partir de la lectura dels textos autobiogràfics d’aquest grup d’infants, constatem novament que la majoria no comenten de manera explícita la seva experiència de viure en una societat de llengües en contacte, ni tan sols podem reconèixer cap element que denoti sensibilitat envers aquest fenomen.26 En canvi, en les entrevistes mantingudes amb aquests infants s’entreveu un coneixement implícit del fenomen. Fins i tot, si filem prim, en el transcurs de les converses s’han observat determinats elements extralingüístics (to de veu, somriure, mirades…) que, sovint a manera de gestos de complicitat amb l’entrevistadora, pretenien donar èmfasi a les pròpies opinions i es podien interpretar com una afirmació de la pròpia identitat. Interpretem, doncs, que aquests nens i nenes són conscients de la seva realitat sociolingüística, però ho viuen de manera natural i potser per això no van considerar que aquest detall fos rellevant per explicar com van aprendre a parlar. En qualsevol cas, hem de destacar que tots aquests nens —excepte un cas— perceben que la seva llengua és el català.27 Però encara que gairebé tots aquests alumnes es declaren catalans identitaris no observem que això es tradueixi en un augment de l’ús del català en les seves pràctiques socials, les quals es desenvolupen majoritàriament en castellà. I això és transcendent perquè és probable que aquestes pràctiques socials exerceixin la seva influència de manera indirecta en la construcció d’unes representacions sobre l’estatus social del català i del castellà. Precisament, hem pogut apreciar que el castellà es considera més útil que el català per relacionar-se amb les persones percebudes com a no catalanoparlants, tal com alguns infants han opinat de manera explícita al llarg de l’entrevista. Possiblement, amb aquest argument justifiquen la norma d’adaptació al castellà que ells mateixos han adoptat sense ser-ne conscients, i així aquest comportament ha passat a formar part del seu coneixement lingüístic. Podem predir que l’ús elevat del castellà en les pràctiques socials realitzades dins l’entorn social d’aquests infants contribueix a donar un prestigi més elevat a aquesta llengua per damunt del català; és a dir, aquests usos lingüístics exerceixen la seva in26. Vegeu a l’annex: «Recull de les autobiografies lingüístiques dels infants bilingües inicials». 27. Vegeu la secció 4.2: «Els hàbits lingüístics i culturals».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 45

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

fluència de manera indirecta en la construcció de les representacions individuals sobre l’estatus de les dues llengües en contacte en el nostre territori. I aquest aprenentatge situat de l’ús lingüístic dóna una determinada visió de l’entorn sociolingüístic i condiciona el procés de socialització d’aquests infants. Tanmateix, podem suposar que les contradiccions que emergeixen dels discursos d’aquests nens i nenes poden ser degudes al fet que van prenent consciència de la seva realitat sociolingüística i, per tant, avançant en el procés implícit/explícit del coneixement lingüístic, però encara no són capaços de poder utilitzar aquest coneixement de manera generalitzada (Karmiloff-Smith, 1994 [1992]). Estimem que només a través d’aquesta presa de consciència serà possible la construcció d’una identitat lingüística lligada a l’entorn social. 8. Reflexions, límits i prospecció A partir de la nostra indagació al voltant dels hàbits lingüístics i culturals, hem pogut apreciar que l’entorn ecològic d’aquests infants es configura com un espai d’aprenentatge lingüístic situat que intervé indirectament en la creació d’unes representacions lingüístiques a favor de la llengua que es considera més útil. Interpretem que la cultura lingüística aprehesa a través de les pràctiques socials d’aquests infants es converteix en l’element de referència per a la construcció de significats culturals que, a la llarga, influiran de manera decisiva en el seu desenvolupament lingüístic. Valorem que la tècnica de l’autobiografia lingüística ha resultat un procediment apropiat per assolir els objectius que ens proposàvem i, alhora, ens ha permès recollir una informació etnogràfica qualitativa per avançar en la comprensió de la problemàtica estudiada. Efectivament, tal com ja hem comentat, en aquests textos hem pogut detectar un cert grau de sensibilitat vers la pròpia experiència del contacte de llengües i, alhora, hem pogut conèixer algunes teories infantils sobre l’adquisició del llenguatge. En un sentit figurat, a través d’aquests textos infantils, hem intentat introduir-nos en la ment dels petits escriptors per poder descobrir i interpretar les teories implícites —de vegades explícites— que tenen sobre la llengua i sobre la seva història lingüística. Malgrat tot, amb les dades recollides, no podem afirmar que aquest coneixement hagi assolit una estabilitat en la seva ment. Seria interessant comprovar si la reflexió que han fet aquests nens i nenes sobre la seva autobiografia lingüística ha servit d’estímul extern —o de guia— per ajudar-los a redescriure els seus coneixements sociolingüístics, uns coneixements que es troben «incrustats en mecanismes procedimentals» (Bartra i Kaufmann, 1997), i fer que puguin arribar a convertir-se en representacions explícites i accessibles a la consciència. En aquest sentit, hem de dir que la manera com s’ha dut a terme aquesta recerca ha comportat certes limitacions. Pensem que els resultats es podrien millorar si —en lloc de realitzar una sola intervenció amb els alumnes— es plantegen dues o tres intervencions, tot adoptant un procés seqüencial en el temps. O, també, es podria plantejar un debat en petit grup —o en gran grup—, per tal de compartir les històries lingüístiques

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 46

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

personals i fomentar un intercanvi d’opinions. Aquestes serien dues de les possibles fórmules que ens permetrien apreciar si el fet de dur a terme una reflexió intencionada sobre aquesta realitat pot incidir en una presa de consciència de les representacions lingüístiques, o sociolingüístiques, d’aquests infants. D’altra banda, guiats per les teories de Karmiloff-Smith, direm que —a la nostra manera d’entendre— els resultats d’aquesta recerca debiliten les creences psicopedagògiques sobre l’adquisició del llenguatge basades exclusivament en la interacció social. Sense treure importància a la intervenció de l’ambient en la construcció de les representacions socials com a forma de coneixement, ens inclinem per donar un paper fonamental als factors interns del desenvolupament que actuen damunt la informació implícita que els infants han emmagatzemat en la seva ment (de manera innata i/o aprehesa en situació) per transformar-la en coneixement explícit i fer-lo accessible a la consciència. Considerem que val la pena continuar aquesta reflexió en una recerca futura, per provar d’esbrinar quins factors intervenen en el procés de redescripció representacional (RR) del domini del coneixement lingüístic i en la interacció d’aquestes representacions amb el domini de la teoria de la ment. Aquest coneixement ens ajudaria a comprendre com incideixen aquestes idees en la construcció dels patrons de comportament lingüístic i, per extensió, en la construcció de la identitat cultural i lingüística dels infants que tenen l’experiència de viure en una societat de llengües en contacte. I en última instància, defensem que caldria elaborar uns arguments capaços de sustentar teòricament la possibilitat que, des l’escola, es plantegi una intervenció psicopedagògica decidida que actuï com a element extern per afavorir l’evolució del procés de redescripció representacional —dins i entre els dominis de coneixement específics implicats— i aconseguir així la transformació de les representacions lingüístiques —o sociolingüístiques— en un coneixement explícit i accessible a la consciència. No endebades, Annette Karmiloff-Smith sosté que els marcadors externs actuen com una mena de suport cognitiu que serveix per sustentar processos interns.

Bibliografia de referència Areny i Cirilo, M. D. (1999). Avaluar per construir: Eines de diagnosi i d’intervenció en la situació sociolingüística de l’escola. Vic: Eumo; Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat. [Premi Baldiri Reixac 1998] — (2007). «L’acomodació de la població escolar amazigòfona a Catalunya». Revista de Llengua i Dret, núm. 47, p. 353-385. També disponible en línia a: <http://www10.gencat.net/ eapc_rld/revistes/copy4_of_Revista_prova_2/article.2008-09-30.1612435736/ca> [Consulta: 30 desembre 2010]. — (2008a). «Autobiografia lingüística d’infants que viuen en una societat de llengües en contacte». Treball d’investigació realitzat en el marc del programa de doctorat «Lingüística i comunicació» de la Universitat de Barcelona. Professora: Liliana Tolchinsky. [Inèdit]

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 47

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Areny i Cirilo, M. D. (2008b). «Comportaments lingüístics i discurs identitari dels infants amazigòfons que viuen a Catalunya». Treball de recerca del diploma d’estudis avançats. Universitat de Barcelona. Direcció: Carme Junyent. [Inèdit] — (2010a). «Les xarxes socials entre iguals: element clau d’identificació amb la societat d’acollida». Llengua, Societat i Comunicació, núm. 8: Llengua i immigració, p. 43-53. També disponible en línia a: <http://www.ub.edu/cusc/revista/lsc/hemeroteca/numero8/lsc _actual.htm> [Consulta: 30 setembre 2010]. — (2010b). «Cap a una (re)construcció social de la realitat sociolingüística catalana, des de l’escola primària». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 20: Llengua i ensenyament, p. 277-289. També disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/TSC/ article/view/229942> [Consulta: 28 juny 2011]. — (2013). «Llengua d’ús principal de les xarxes socials dels infants bilingües inicials: anàlisi dels factors intervinents». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23: La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana, p. 303-341. Areny i Cirilo, M. D.; Portell i Llorca, A. (2004). «El caràcter situat de l’aprenentatge d’una llengua». A: Vallverdú, F. (ed.). Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Vic: 17 i 18 d’octubre de 2003. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Vic: Universitat de Vic: Ajuntament de Vic, p. 93-128. Bartra i Kaufmann, A. (1997). «De l’homo sapiens a l’homo loquens: perspectives sobre el desenvolupament del llenguatge». Llengua i Literatura, núm. 8, p. 225-248. Bastardas i Boada, A. (1987). «El canvi dels comportaments lingüístics de dependència nooficial: problemàtica i línies d’actuació». Revista de Llengua i Dret, núm. 10, p. 117-124. — (1996). Ecologia de les llengües: Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa. — (2003). «Comunicacions institucionalitzades i comunicacions individualitzades: la complexitat de l’ús social de les llengües». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 315-322. Boix Fuster, E. (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. — (2004). «Les representacions: un camp d’investigació des de l’antropologia lingüística per a mantenir la diversitat» [en línia]. Taller presentat al Congrés Linguapax X: «Diàleg sobre diversitat lingüística, sostenibilitat i pau», Barcelona (20-23 de maig de 2004), en el marc del Fòrum Universal de les Cultures. <http://www.barcelona2004.org/www. barcelona2004.org/esp/banco_del_conocimiento/docs/PO_35_CA_BOIX.pdf> [Consulta: 14 abril 2007]. — (2008). «25 años de la Constitución española. Las ideologías lingüísticas en la configuración del Estado español». A: Süselbeck, K.; Mühlschlegel, U.; Masson, P. (ed.). Lengua, nación e identidad: La regulación del plurilingüismo en España y América Latina. Madrid: Iberoamericana, p. 271-302. Bronfenbrenner, U. (1987). La ecología del desarrollo humano. Barcelona: Paidós. [Edició original: The ecology of human development. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1979] Brown, J. S.; Collins, A.; Duguid, P. (1989). «Situated cognition and the culture of learning». Educational Researcher, vol. 18, núm. 1, p. 32-42. [Edició castellana: Manzano, P. (1996). «La cognición situada y la cultura del aprendizaje». A: Pérez Gómez, Á. (coord.). Models d’investigació a l’aula. Material electrònic associat. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya]

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 48

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

Bruner, J. (1985). La parla dels infants: Com s’aprèn a fer servir el llenguatge. Vic: Eumo. [Edició original: Child’s talk: Learning to use language. Nova York: Norton, 1983] Chomsky, N. (1973). «Recensión crítica de Berval behavior de B. F. Skinner». Convivium: Revista de Filosofia, núm. 38, p. 65-105. També disponible en línia a: <http://www.raco. cat/index.php/Convivium/article/view/76427> [Consulta: 15 setembre 2008]. [Edició original: «A review of B. F. Skinner’s Verbal behavior (1964)». A: Fodor, J. A.; Katz, J. J. The structure of language: Readings in the philosophy of language. Nova Jersey: PrenticeHall, p. 547-578] Comellas Casanova, P. (2005). Representacions lingüístiques a l’ensenyament secundari obligatori públic de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per la Dra. Maria Carme Junyent Figueras. Programa de doctorat «Lingüística i comunicació» de la Universitat de Barcelona. També disponible en línia a: <http://www.tdr.cesca.es/tesis_ub/available/tdx-0228106 -083338//01.pcc_tesi.pdf> [Consulta: 16 juliol 2008]. Díaz Barriga, F. (2003). «Cognición situada y estrategias para el aprendizaje significativo». Revista Electrónica de Investigación Educativa [en línia], vol. 5, núm. 2. <http://redie. uabc.mx/index.php/redie/article/view/85> [Consulta: 8 desembre 2005]. Fabà, A. (2005). «Llengua inicial i llengua d’identificació». A: Torres, J. (coord.). Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria de Política Lingüística, p. 55-79. També disponible en línia a: <http://www20. gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Publicacions%20en%20linea/ Arxius/EstadisticaUsosLingCat2003.pdf> [Consulta: 12 març 2012]. Galindo, M.; Payà, M. (2000). «Les parelles lingüísticament mixtes: un focus important d’actuació en política lingüística escolar». Llengua i Ús, núm. 18 (1r quadrimestre), p. 59-68. Galindo, M.; Vila, F. X. (2009). «Els factors explicatius dels usos lingüístics informals entre l’alumnat català: llengua inicial, xarxes socials, competència i llengua vehicular d’ensenyament». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] (hivern). <http://www6.gencat. net/llengcat/noves/hm09hivern/galindo_vila1_9.htm> [Consulta: 8 octubre 2013]. Karmiloff, K.; Karmiloff-Smith, A. (2005). Hacia el lenguaje. Madrid: Morata. [Edició original: Pathways to language: From fetus to adolescent. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 2001] Karmiloff-Smith, A. (1994). Más allá de la modularidad: La ciencia cognitiva desde la perspectiva del desarrollo. Traducció de J. C. Gómez i M. Núñez. Madrid: Alianza Editorial. [Edició original: Beyond modularity: A developmental perspective on cognitive science. Cambridge, Mass.: MIT Press, 1992] Martí, E.; Pozo, J. I. (2000). «Más allá de las representaciones mentales: la adquisición de los sistemas externos de representación». Infancia y Aprendizaje, núm. 90, p. 11-30. Perinat, A. (coord.) (1996). Desenvolupament i aprenentatge durant l’edat escolar. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Piaget, J. (1972). El nacimiento de la inteligencia en el niño. Madrid: Aguilar. [Edició original: La naissance de l’intelligence chez l’enfant. Neuchâtel; París: Delachaux et Niestlé, 1937] Pozo, J. I.; Scheuer, N. (1999). «Las concepciones sobre el aprendizaje como teorías implícitas». A: Pozo, J. I.; Monereo, C. (ed.). El aprendizaje estratégico. Madrid: Santillana, p. 87-108. Querol, E. (2001). «Evolució dels usos i de les representacions socials de les llengües a Catalunya (1993-2000)». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] (estiu). <http://

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 49

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

cultura.gencat.es/llengcat/noves/hm01estiu/catalana/querolb1_10.htm> [Consulta: 20 març 2008]. Ravid, D.; Tolchinsky, L. (2002). «Developing linguistic literacy: a comprehensive model». Journal of Child Language, núm. 29, p. 419-448. També disponible en línia a: <http:// www.scriptil.org/upload/RavidandTolchinsky.doc> [Consulta: 27 febrer 2009]. Rincón, D. del (1997). «Metodologia qualitativa orientada a la comprensió». A: Mateo, J.; Vidal, M. C. (coord.). Enfocaments, mètodes i àmbits de la investigació psicopedagògica. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Simone, R. (1992). Diario lingüístico de una niña: ¿Qué quiere decir maistock? Barcelona: Gedisa. [Edició original: Maistock: Il linguaggio spiegato da una bambina. Scandicci: La Nuova Italia, 1988] Skinner, B. F. (1959). Verbal behavior. Nova York: Appleton-Century-Crofts. Tolchinsky, L. (1996). «Más allá de la modularidad de Annette Karmiloff Smith o cómo hacer de la psicología del desarrollo una ciencia relevante». Anuario de Psicología, núm. 69, p. 199-211. — (2004). «The nature and scope of later language development». A: Berman, Ruth A. (ed.). Language development across childhood and adolescence. Filadèlfia: John Benjamins. Torres, J. (2003). «L’ús oral familiar a Catalunya». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 47-76. Torres, J. (coord.) (2005). Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria de Política Lingüística. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Publicacions %20en%20linea/Arxius/EstadisticaUsosLingCat2003.pdf> [Consulta: 12 març 2012]. Vygotsky, L. S. (1934). Thought and language. Cambridge, Mass.: MIT Press. [Edició catalana: Vigotski, L. S. (1988). Pensament i llenguatge. Vic: Eumo] Weinreich, U. (1996). Llengües en contacte. Traducció de Francesc Martínez. Alzira: Bromera. [Edició original: Languages in contact: Findings and problems. Nova York: Linguistic Circle of New York, 1953]

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 50

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

Annex

1. Les teories implícites formulades pels infants de la nostra mostra En aquet annex adjuntem una selecció de les teories infantils, extretes dels textos autobiogràfics i agrupades per la seva afinitat amb les quatre teories principals de l’adquisició del llenguatge, segons la interpretació/associació feta per la investigadora. 1. Teories infantils interpretades a partir dels principis bàsics de la teoria conductista Imitació/repetició Jo crec que els nens aprenen a parlar escoltant a l’altra gent com parlaven, perquè per saber fer una cosa sempre abans has de saber com es fa. Jo vaig aprendre a parlar escoltant els meus pares i altra gent i repetia lo que deien fins que ho aconseguia. Jo crec que els nens i les nenes poden aprendre a parlar d’unes quantes formes diferents, com per exemple: escoltant a les altres persones, […] repetint-li al nens o nena molts cops la paraula que li vols ensenyar al dia […] Crec que vaig escoltar molts cops paraules que no sabia el què volien dir, però a poc a poc, les repetia molts cops i al final em van sortir. També poden rebre estímuls dels pares, com anar dient paraules que vols que digui el nen. Jo com vaig aprendre va ser quan em parlaven jo recordava les paraules i començava a repetir-les. I no parava fins que em sortia i quan em sortia començava a comprendre el que volia dir. Otra manera de que aprendemos a hablar es escuchando a las demás personas. Ensenyament explícit Trucs per aprendre a parlar: escoltar coses, que algú senyali objectes i digui el seu nom […] Quan arribava a casa el meu avi em posava al seu costat i em deia coses perquè jo les tornés a dir. La meva àvia em va ensenyar molt a parlar […] i les paraules que no deia bé me les corregia i també m’ensenyava embarbussaments. […] també segur que el meu pare i la meva mare em senyalaven una cosa i em deien com es deia, perquè servia, etc. […] cada dia dedicàvem mitja hora o més per anar assenyalant coses i anar-les dient a poc a poc, per exemple: «com és diu aquest objecte?». Ella contestava (ma mare) «un armari». Jo ho intentava repetir i fins que no ho vaig aconseguir de dir no estava contenta. A l’escola ens ensenyaven a parlar i a perfeccionar la llengua. Quan vaig arribar a la guarderia ja sabia parlar però allà em van ensenyar a fer frases més llargues, però no sabia conversar. També poden rebre estímuls dels pares, com anar dient paraules que vols que digui el nen. Suposo que […] a mida que anava passant el temps les mestres i monitors m’anirien ensenyant a poc a poc i amb tranquil·litat i molta paciència.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 51

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

2. Teories infantils interpretades a partir dels principis bàsics de la teoria innatista Quan estàs al ventre de la mare, et parla. També un nen aprèn a parlar quan el cervell se li va desenvolupant. […] perquè a poc a poc el cervell va creixent i té més capacitat per recordar paraules que va dient la mare i el pare. 3. Teories infantils interpretades a partir dels principis bàsics de la teoria de Piaget Etapes cronològiques d’aprenentatge A mida que els teus germans petits van evolucionant et dones compte de com vas evolucionar tu i arribar a parlar. Cuando aprendí a hablar tenia 3 años y podía entender los demás lo que decían y cuando aprendí a parlar molt bé fué cuando tenia 4 años y los niños de mi edad tanbien sabían parlar pero no se les entendía porque les faltaba un poco de práctica. Jo crec que els nens petits poden aprendre a parlar a mesura que van complint anys. Jo crec que els nenes i les nenes aprenen a parlar més o menys bé als 2 anys i mig o tres anys. Jo també crec que cada nen és diferent i té diferents dificultats per aprendre, no només a parlar, sinó a diferents coses: llegir, escriure…

Manipulació de material per a l’aprenentatge Amb els pares jugàvem al joc de les paraules […] de dir una paraula i havies d’agafar la carta corresponent. Yo aprendí a parlar con mis hermanas jugando a JUEGOS RECREATIVOS con bastantes palabras muy difíciles. La cangur em portava jocs per aprendre i m’ho passava bé aprenent a parlar. També amb els jocs i les joguines, vaig anar entenent tot el que els jocs intentaven dir-te amb els dibuixos. I amb tots els sons que escoltava. Quan vaig aprendre a parlar vaig començar a llegir llibres, no sabia què eren aquelles lletres, però m’agradava veure els dibuixos. Aprenentatge significatiu / comprensió […] quan cada cop jo em feia més gran ja parlava millor i comprenia millor les persones. […] després ja sabia el significat d’algunes paraules però molt poques. A mesura que va passant el temps i comences a entendre les coses que diuen les persones que tens al teu voltant, sembla que comences a intentar parlar, per la simple raó de que et sembla interessant o sorprenent aquella nova experiència. Arrel d’ells mentres conversaven (els familiars) jo anava entenent i examinant dintre del meu cap les paraules que anaven dient i gràcies que ells parlaven ja vaig aprendre a parlar. Input de l’aprenent […] tot i que havia après a parlar hi havia paraules que no les entenia i preguntava als meus pares com era i així començava a practicar fins que me’n sortia: així és com vaig aprendre a parlar. […] les profes m’ensenyaven i jo m’interessava molt per saber, o també deien paraules i els preguntava què volia dir i m’ho deien, però a lo millor no ho entenia i m’ho tornaven a dir perquè ho entengués. […] i jo m’interessava molt per saber.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 52

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

4. Teories infantils interpretades a partir dels principis bàsics de la perspectiva de la interacció social Activitats conjuntes amb altres persones Jugant amb els meus pares i amb la meva àvia. El meu pare quan jo no podia dormir m’explicava moltes coses i la meva mare sempre m’explicava contes… Com que de petit estava quasi tot el dia amb els avis, em portaven al mercat i sentia parlar als que venien a les botigues… Quan vas per exemple al parc, al metge, al «Chikipark» o a qualsevol lloc sents a la gent i se’t queden les paraules. […] quan jugava am l’àvia o l’avi i també quan sortia a comprar amb ells alguna cosa. També vaig aprendre a parlar escoltant els llibres que m’explicava el meu pare i la meva mare. Anava a la guarderia, ens posaven pel·lícules, ens llegien, parlàvem el que sabíem amb els amics i amigues. Guia de l’expert / ajuda contingent També quan jugava amb la meva mare i em deia les paraules que s’havien de dir en aquell joc i jo, imitant-la, ho intentava. La meva àvia, com que és molt xerrameca m’ensenyava una mica a parlar. Crec que aprenem a parlar mirant, escoltant, així et dones conta més o menys del que passa i amb l’ajuda dels pares aconseguim dir més paraules. Quan vaig començar l’escola no sabia parlar català però […] els meus amics m’ajudaven igual que les professores […] […] també com jo tinc un germà gran com ell ha passat pel mateix t’ajuda. Jo vaig aprendre a parlar gràcies al meu pare, la meva mare [cita més familiars]. Perquè ells em feien gestos i parlaven per ensenyar-me les paraules. Per exemple mentre em saludaven amb la mà, deien «Hola!».

Motivació/utilitat/necessitat […] cuando aprendí a parlar […] podía entender a los demás lo que decían […] Cuando éramos pequeños que queríamos alguna cosa eso también nos ayuda un poco a hablar. […] et vols comunicar amb els companys i encara que ho puguis fer amb gestos i senyals, parlar és més fàcil! […] també perquè anava amb els pares a l’autobús, llegia els rètols de les senyals de tràfic, el nom de les tendes… Jo vaig aprendre a parlar […] intentant demanar coses perquè ells em poguessin entendre. […] quan jo a casa necessitava algo i no sabia com es deia feia gestos i llavors la meva mare em deia com s’anomenava aquella cosa. […] i després em van ensenyar a parlar castellà igual per el estiu anar al poble per parlar amb la gent perquè sinó no m’entenen.

Interacció entre iguals

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 53

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Interacció entre iguals A la guarderia jugàvem molt i llavors apreníem encara més. També vaig aprendre jugant a la guarderia amb els altres nens i nenes. […] també quan jugava amb els amics i amigues aprenia paraules noves i millorava el meu parlament. Jo crec que els nens aprenen a parlar […] a la llar d’infants amb els altres nens. […] també anant a la guarderia encara no saps parlar però amb els altres nens d’alguna manera et comuniques. […] sabia parlar, però amb els companys quan jugàvem amb alguna cosa m’ajudaven a parlar millor. Quan vaig anar a l’escola a P3 em vaig fer molt amiga d’una nena […] i amb ella parlàvem tots els dies. […] amb els meus amics jugant jo escoltava paraules noves i deia què volia dir i m’ho deien.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 54

27/04/15 13:20

Autobiografies lingüístiques d’infants

TSC, 24 (2014)

2. Recull de les autobiografies lingüístiques dels infants bilingües inicials Transcripció dels textos autobiogràfics Anna M. Jo crec que la 1a. paraula que vaig dir va ser «mama» o «tata» encara que no tingui germanes perquè no em sortia «tete» per cridar el meu germà. Jo com que no vaig anar a la llar d’infants no vaig aprendre a parlar allà, sinó que a casa. Jo crec que els nens aprenen a parlar… Escoltant a l’altra gent. A la llar d’infants amb els altres nens. Començant a parlar síl·laba per síl·laba i aconseguint fer paraules senceres… Quan et vas fent gran que vas escoltant noves paraules i se’t van quedant al cap i les intentes anar dient… Quan vas per exemple al parc, al metge, al «Chikipark» o a qualsevol altre lloc sents a la gent i se’t queden les paraules… Jo també crec que cada nen és diferent i té diferents dificultats per aprendre no només a parlar sinó a diferents coses (llegir, escriure, parlar…). Arnau Jo vaig aprendre a parlar molt aviat, penso que primer diem papa, mama perquè són paraules curtes i es repeteixen i també perquè els pares posen més interès a que les diguem, crec que aprenem a parlar mirant, escoltant, així et dones conta més o menys del que passa i amb l’ajuda dels pares aconseguim dir més paraules i quan ja n’hem dit bastantes no ens costa tant aprendre’n de noves. Jo després de dir papa, mama, no em va ser molt difícil aprendre’n de noves, no entenc molt bé com els humans aprenem a dir les coses i crec que no ha de ser gens fàcil aconseguir-ho. Diego Jo crec que el meu pare i el meu avi van ajudar molt a la meva parla, ja que jo als 16 mesos ja sabia parlar. També crec que vaig escoltar molts cops paraules que no sabia el que volien dir, però poc a poc, les repetia molts cops i al final em van sortir. Jo m’enrecordo que una de les paraules que em va costar més va ser: vegada; jo deia: «gavada». Quan vaig aprendre a parlar, vaig començar a llegir llibres, no sabia que eren aquelles lletres, però m’agradava veure els dibuixos. Quan vaig anar al parvulari encara no en sabia; de llegir, però poc a poc, vaig aprendre.

Ivan Jo vaig aprendre a parlar: Quan tenia 2 anys i la meva primera paraula va ser quan tenia 6 mesos aproximadament. La meva primera paraula va ser: «mama», seguidament vaig aprendre a dir: «papa», «lelo» (abuelo), «lela» (abuela). Al principi vaig viure amb la mare quan tenia mesos despues quan tenia 1 any vaig anar a viure amb la abuela. Quan tenia 2 anys anava a la guarderia i jo em quedava de 8:30 a 12:30 despues em venien a buscar els meus abuelos i fins la tarda més o menys les 7 em venia a buscar la mare i anava de casa de la meva abuela: a casa de la meva mare. Ara encara es viva la meva abuela però el meu abuelo no i a llavors la pobreta està molt trista i sempre que puc vaig a veure-la, perquè me l’estimo molt i no m’agrada veure-la trista.

Oriol E. Vaig viure amb el pare la mare l’àvia i l’avi he parlat tant en català, com en castellà. Escoltant em sembla va ser quan vai començar a sentir unes paraules. Jo les deia sense saber lo que volien dir. Després ja sabia el significat d’algunes paraules però molt poques. També em sembla que em llegien contes o em cantaven cançons després també quan jugava amb l’àvia o l’avi i també quan sortia a comprar amb ells alguna cosa.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 55

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Maria Dolors Areny i Cirilo

Paula Jo crec que vaig aprendre a parlar mirant llibres amb la meva mare. La meva mare m’ha dit que jo vaig dir «mama» i «papa» als 13 mesos. La primera paraula que vaig dir va ser «papa». La meva àvia m’explica que a mi em costava molt dir «natillas» i «gos». Jo de petita canviava la lletra «g» per la lletra «r». M’enrecordo que la meva mare m’explicava històries amb dibuixos i abans d’anar a dormir m’ensenyava contes amb paraules i m’ensenyava a dir-les. Crec que els nens i nenes aprenem a parlar a base d’escoltar, mirar contes, escoltar música i de que t’ensenyi la gent gran. Oriol A. La meva mare sempre em deia que em portava més bé de petit que no ara que tinc 12 anys. Però jo crec que vaig aprendre a parlar junt amb el meu germà bessó, escoltant, els meus pares em deien coses, etc. Per mi crec que vaig començar a parlar abans de la guarderia. La meva mare em va dir crec que vaig dir primer «mare» que «pare». Jo de petit quasi sempre estava amb la meva tieta, amb el meu tiet, el meu pare, la meva mare, el meu cusí, el meu germà, la meva germana i la meva àvia. Però aquesta família és de part de la meva mare, perquè la família del meu pare està a Galícia. Jo de petit m’estimava moltíssim la meva família. Sergi A. Jo vaig començar aprendre a parlar amb moltes persones: amb el meu pare, la meva germana, la meva mare, l’àvia, etc. Jo quan era petit escoltava les converses de les persones grans com pel carrer àvies que parlaven de compres, joves que parlaven del metro per on anar, etc. També amb els meus amics jugant, escoltava paraules noves i deia què volia dir i m’ho deien. O a l’escola que estaven aprenent a parlar i les professores m’ensenyaven i jo m’interessava molt per saber, o també deien paraules i les preguntava què volia dir i m’ho deien però a lo millor no ho entenia i m’ho tornaven a repetir perquè ho entengués.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 56

27/04/15 13:20

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 57-87 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.70 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui. El cas del català a la Catalunya del Nord French linguistic ideology and regional languages today. The case of Catalan in Northern Catalonia Alà Baylac-Ferrer Institut Franco-Català Transfronterer. Universitat de Perpinyà Via Domícia

Data de recepció: 8 de maig de 2013 Data d’acceptació: 31 de juliol de 2013

Resum França té una posició ideològica específica respecte a les llengües, posició que afecta la realitat lingüística catalana (la Catalunya del Nord, Andorra, la Catalunya del Sud). L’actualitat política sobre la qüestió de les anomenades «llengües regionals» està fent evolucionar les referències. El balanç del marc legal francès i les discussions parlamentàries permeten de destacar les actituds ideològiques. Alguns exemples aplicats al català —antroponímia, ensenyament— il·lustren com aquesta ideologia es tradueix en la realitat. Es planteja l’evolució d’una ideologia lingüística qualificada d’«absolutista» o «esquizofrènica». Paraules clau: ideologia lingüística, llengües regionals, llengües minoritàries, política lingüística francesa, català, la Catalunya del Nord, pluralitat lingüística, estatus legal de les llengües.

Abstract France has a specific ideological position regarding language, a position that affects the Catalan linguistic area (Northern Catalonia, Andorra, Southern Catalonia). The current political developments in relation to the so-called “regional languages” are bringing about a change in the respective terms of reference. The balance of the French legal framework and parliamentary discussions allow us to highlight ideological attitudes. Some examples applied to the Catalan case, including anthroponymy and education, illustrate how this ideology translates into reality. Consideration is given to the development of what may be termed an “absolutist” or “schizophrenic” linguistic ideology. Keywords: linguistic ideology, regional languages, minority languages, French linguistic policy, Catalan, Northern Catalonia, linguistic plurality, legal status of languages.

Correspondència: Alà Baylac-Ferrer. Universitat de Perpinyà Via Domícia. Casa dels Països Catalans. Institut Franco-Català Transfronterer. Camí de la Passió Vella. 66860 Perpinyà Cedex. A/e: baylacf@univ -perp.fr. Tel.: 00 33 468 662 211.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 57

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

1. Introducció

l tema de les ideologies lingüístiques s’adiu particularment amb l’examen de la posició de França perquè, en el concert de nacions, aquesta té una actitud i una actuació específiques i amb pretensió universal. La visió pròpia de França implica a la vegada una defensa de la preeminència de la llengua francesa, tant internament com arreu de l’escenari internacional, com a llengua de gran difusió, i al mateix temps s’articula amb un discurs teòric de promoció de la pluralitat lingüística. A més, el protagonisme de França en aquest tema afecta directament la realitat del català. L’afecta com a potència veïna de l’àrea lingüística catalana i l’afecta encara més directament com a part doblement implicada en la qüestió de l’evolució de la situació del català: la Catalunya del Nord1 pertany a l’Estat francès i el president de la República francesa és cap d’Estat d’Andorra i manté allí els seus interessos, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i de la difusió del francès. No es té intenció aquí de fer un repàs històric de la ideologia lingüística francesa,2 sinó d’analitzar la situació i de sintetitzar on està la posició francesa al principi del segle xxi. Aquest balanç es basa en el marc jurídic més recent relatiu a les llengües al si de l’Estat francès. El moment sembla especialment interessant perquè des de fa uns anys, la qüestió de les anomenades «llengües regionals»3 ha tornat a formar part dels temes —més o menys— integrats a les agendes polítiques i parlamentàries, la qual cosa fa particularment ben oportú de plantejar si s’ha produït o s’està produint una evolució, en la societat francesa o en la seua representació política. La discussió del reconeixement de les llengües regionals i la traducció en disposicions legislatives ha entrat en l’esfera del polític i els intercanvis entre membres del Govern, parlamentaris 1. Nota de l’editor: Malgrat que l’autor és partidari de la denominació Catalunya Nord, en aquest article s’empra la forma normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans, la Catalunya del Nord, tal com apareix al Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord publicat per l’IEC el 2007. 2. Les arrels de la ideologia lingüística francesa es remunten bastant lluny en la història factual i mitificada del país. S’esmenten regularment algunes dates i decisions clau, com ara l’ordenança de VillersCotterêts del 1539, diversos edictes reials d’antic règim que van instaurar l’obligatorietat d’usar el francès en actes oficials (com és el cas de l’edicte de Lluís XIV del 2 d’abril del 1700 que prohibeix la llengua catalana), els decrets de la Revolució Francesa del 1794 que imposen la francesització total de l’Administració. Altres investigadors han tractat la qüestió, com ara Narcís Iglésias (1998). 3. L’expressió de «llengua regional» no remet, a França, a cap estatus jurídic, més aviat a una absència de reconeixement legal. És una denominació adoptada més aviat per defecte, per no haver de fer servir altres apel·lacions, com ara «llengua minoritària», expressió incompatible amb la legalitat constitucional francesa. A més d’aqueixes llengües històriques de l’actual territori francès, se sol utilitzar també l’expressió de «llengües de França» que, a més, inclou les llengües «minoritàries no territorials: àrab dialectal, armeni occidental, berber, judeoespanyol, romaní i jiddisch, parlades per ciutadans francesos en el territori de la República des de fa prou temps per pertànyer al patrimoni cultural nacional, sense ser llengua oficial de cap estat» (Références 2009. Les langues de France, Délégation Générale à la Langue Française et aux Langues de France: «On entend par langues de France les langues régionales, et les langues minoritaires [non territoriales: arabe dialectal, arménien occidental, berbère, judéo-espagnol, romani, yiddish] parlées par des citoyens français sur le territoire de la République depuis assez longtemps pour faire partie du patrimoine culturel national, sans être langue officielle d’aucun État»).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 58

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

i representants de la societat civil proporcionen ocasió i material per a avaluar les implicacions ideològiques. Finalment, alguns exemples concrets de decisions aplicades a l’ús de la llengua catalana, en el camp de l’ensenyament i del tractament dels antropònims, proporcionen un complement interessant per a entendre els límits de la ideologia lingüística francesa. Detallarem en primer lloc la realitat del marc jurídic francès en matèria de llengües, abans de donar exemples concrets de l’aplicació d’aquests instruments legals al cas de la llengua catalana a la Catalunya del Nord i d’esmentar més endavant l’exemple de la nova llei d’educació en curs de tràmit parlamentari. El conjunt permetrà d’il·lustrar les pautes ideològiques de França sobre la qüestió lingüística. L’última part, mitjançant les declaracions de polítics i els debats mediàtics, farà un balanç de les representacions franceses i les actuacions derivades en política lingüística. 2. El marc jurídic francès i les llengües L’examen del marc jurídic permet d’aproximar-se a la ideologia lingüística de França. Els preceptes continguts en la seua Constitució i en la llei relativa a l’ús de la llengua francesa,4 i les discussions i polèmiques relatives a la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, són instruments i ocasions que fan possible evidenciar les posicions ideològiques. 2.1. L’article 2 de la Constitució La Constitució francesa, fins al 1994, no conté cap referència a la llengua francesa, ni a cap altra llengua de l’Estat. Això no priva, però, que s’hagi seguit una línia política ben determinada en relació amb l’ús exclusiu de la llengua francesa i a l’absència de reconeixement de qualsevol de les llengües existents en el seu territori. Tant en el camp de l’ensenyament com en l’àmbit de l’ús públic, França es refereix constantment a una tradició històrica de discriminació sistemàtica a favor del francès i de bandejament de les llengües regionals. Aquesta tradició recolza en una llei del francès del 1975 i fonamenta l’exclusivitat de l’ús del francès en els textos del 1794 i, abans d’aquests canvis revolucionaris, en l’objectiu permanent de la monarquia francesa, des del segle xvi, de generalitzar el francès.5 4. Dita llei Toubon, del 1994. Llei núm. 94-665 («loi relative à l’emploi de la langue française») del 4 d’agost de 1994. La darrera modificació (per decret) de la llei data del 15 de juny de 2000 (Journal Officiel de la République Française [JORF] del 22 de juny de 2000) i consisteix en la integració de la part legislativa de la llei al Codi de l’educació. Les lleis franceses són consultables al web http://www.legifrance.gouv.fr. 5. De fet, el progrés de la llengua francesa com a llengua exclusiva en dret no és pas tan clar, ni tan regular com es pretén. Així ho mostra l’excel·lent feina de Véronique Bertile a la seua tesi de doctorat en dret públic, publicada el 2008 sota el títol Langues régionales ou minoritaires et Constitution. France,

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 59

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

És solament el 1992, però, que el text constitucional de la Cinquena República inclou una referència a la llengua francesa. El legislador del moment argumenta que el Tractat de Maastricht ha fet necessari adoptar unes mesures legislatives que protegeixin l’ús del francès davant de l’amenaça que constitueix la potència i creixent difusió de l’anglès. Els diputats defensen i aconsegueixen que a l’article 2, a dintre del títol primer relatiu a la sobirania, figuri com a primer principi que «la llengua de la República és el francès».6 Jacques Toubon, diputat parisenc i futur ministre de Cultura i Francofonia de 1993 a 1995, insisteix en la «necessitat de corregir un oblit dels constituents de 1958». En els debats parlamentaris, i davant de les inquietuds de diferents elegits,7 el ministre de Justícia fa valer que no és necessari incloure a la Constitució cap referència a les altres llengües ja que aquesta precisió no va dirigida en contra d’elles. A partir de l’adopció d’aqueix article, tots els intents d’aconseguir un reconeixement de les llengües regionals, o simplement que se n’accepti l’ús, han topat amb la reiteració de la seua incompatibilitat amb l’article 2 de la Constitució. Tant els tribunals, com el Consell d’Estat, el Consell Constitucional o les administracions basen la seua argumentació de rebuig de les llengües regionals en aquest article. En el transcurs del debat sobre l’oportunitat d’esmentar el francès a la Constitució, el llavors ministre d’Afers Estrangers, Roland Dumas, precisa que no li sembla «oportú d’aprofitar l’examen del text [relatiu a l’aprovació del Tractat de Maastricht] per inscriure aquesta disposició a la Constitució», però justifica que s’aprovarà perquè representa una «precisió útil» i que així «referma l’actitud del Govern que sempre ha defensat el rol preeminent de la nostra llengua, expressió privilegiada de la nostra identitat nacional». Afegeix que «el que serà dit i escrit, serà ben dit i ben escrit».8 Aqueixa inoportunitat d’aprofitar la revisió constitucional per introduir-hi la menció del francès és encara destacada per la comissió de lleis al moment de l’examen del projecte de llei: el seu ponent, Gérard Gouzes, precisa a la primera sessió del 12 de maig de 1992 que «la comissió no havia adoptat l’esmena, no pas perquè no fos interessant, sinó perquè el Tractat de la Unió Europea no posa pas en qüestió la llengua Espagne et Italie (Bertile, 2008). Hi mostra, entre altres punts, que és sobretot en una època recent i particularment des del període del Terror durant la Revolució Francesa que polítics i governants francesos prioritzen la imposició del francès i l’eliminació de les altres llengües, assentant en dret principis intangibles destinats a establir una jurisprudència excloent, saltant-se, quan cal, la realitat dels textos legals o transvestint edictes històrics. 6. Esmena del 25 de juny de 1992. La referència a la «llengua de la República» precedeix els altres punts de l’article: la bandera, l’himne, la divisa i els principis de govern. 7. El senador nord-català Pau Alduy va ser un dels qui havia intervingut, amb altres elegits alsacians, bretons, occitans…, per fer-se eco de les inquietuds dels defensors de les llengües i proposar que el text constitucional esmentés una referència explícita a les dites llengües. Aquest esment hauria tingut com a conseqüència representar un reconeixement de les llengües regionals i explicitar que la nova menció del francès no tindria pas implicacions jurídiques contràries a les dites llengües. 8. Primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa, extracte de l’acta del punt de l’ordre del dia sobre el projecte de llei de revisió constitucional (http://archives.assemblee-nationale. fr/9/cri/1991-1992-ordinaire2/027.pdf ).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 60

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

francesa…». Tot i això, s’acaba aprovant l’esmena perquè «convé sens dubte de consagrar solemnement el francès com a llengua de la República», diu. Els polítics francesos, quan es tracta de la llengua francesa, i per tant igualment de les altres llengües, tenen una perfecta i clara consciència de la importància d’esmentar explícitament en la llei el paper de la llengua francesa i de deixar «ben dit i ben escrit» el seu reconeixement. És per tant a posta, que neguen aquesta mateixa prerrogativa a les llengües regionals, amb artificis i excuses diverses, i eviten així d’expressar un rebuig argumentat en una discriminació frontal. Es constata que la inscripció del francès a la Constitució recull l’aprovació unànime dels parlamentaris i que molts expressen en ocasió dels debats de l’esmena felicitat i emoció. Aprofiten el moment històric per repassar el recorregut i els èxits de la llengua francesa9 i és força interessant el fet que els expressin en termes molt bèl·lics: «combat», «lluita permanent», la llengua ha de «conquerir» França. Il·lustració precisa d’exercici d’irracionalitat i de límit de disjunció (esquizofrènica) entre els principis enunciats i l’actuació, Xavier Deniau, ponent que defensa l’esmena constitucional del francès, comenta que la llengua francesa és «l’expressió mateixa de la nostra identitat nacional». I creu oportú de justificar: «Aquesta [identitat nacional], com se sap, no correspon pas a una ètnia, tampoc a una tradició política especial: és feta de la reunió del sòl i de la cultura, i doncs de la llengua».10 Seria difícil de barrejar més els conceptes. Però és una reflexió freqüent, en el panorama polític francès, d’una banda de destacar l’originalitat del caràcter nacional fonamentant-lo en criteris polítics i per tant oposats a la concepció «racial», en contrast amb la concepció dita «alemanya», i d’altra banda d’incloure en la definició de la nacionalitat la llengua i la cultura. La justificació de la necessitat d’esmentar el francès barreja la dimensió simbòlica, l’enaltiment de la condició lingüística de l’essència nacional francesa, amb la necessitat d’imposar el francès al conjunt de la població. Al mateix temps la utilitat jurídica de la disposició serviria per a contrarestar els progressos de l’anglès, sempre percebut com un perill per a l’existència del francès, amenaçat tant en l’escenari internacional com en el pla interior per aquesta llengua, que qüestiona doncs la pròpia identitat nacional. L’amenaça de l’anglès és viscuda com una ferida de l’orgull francès i s’hi fa referència sovint en termes passionals i gairebé xenòfobs. El debat és ocasió de declaracions enceses i apassionades, mescla de declaracions nacionalpatriòtiques i d’afirmacions repetides d’una pluralitat i diversitat lingüística que es tracta justament, amb aqueixes disposicions legislatives, de limitar i si és possible fer desaparèixer!11 Es pot 9. Les referències històriques dels elegits i polítics en general, quan refan el recorregut i l’evolució de la llengua francesa, són sovint mitificades o inventades i no s’adiuen pas amb la realitat de la història científica, ni amb els coneixements de la sociolingüística. Així, per exemple, s’inventa que «la gent del poble parlava francès, un francès que podia variar d’una regió a l’altra». 10. Primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa, extracte de l’acta del punt de l’ordre del dia sobre el projecte de llei de revisió constitucional (http://archives.assemblee-nationale. fr/9/cri/1991-1992-ordinaire2/027.pdf ). 11. «M. Edmond Alphandéry, rapporteur pour avis. Il ne faudrait tout de même pas oublier que nous

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 61

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

parlar de símptoma d’esquizofrènia? El ponent de la comissió d’afers estrangers 12 acaba la seua defensa abrandada de l’esmena del francès proclamant que «l’esmena no és pas contradictòria amb els esforços que han estat fets per tal de preservar, en particular a la televisió,13 les llengües regionals». Unes afirmacions que un cop més no es corresponen amb la realitat. El diputat socialista de Bretanya Yves Dollo insisteix en la defensa del reconeixement de les llengües comentant que «aquesta lògica del respecte no pot parar-se a les llengües amb estatut oficial en diversos estats, entre els quals França. Totes les llengües oficials, nacionals, regionals, minoritàries han de poder viure i desenvolupar-se per a enriquir la identitat d’Europa» i que «tot esperit lògic, cartesià, admetrà, però, que el raonament [de protecció de la llengua francesa] s’aplica a qualsevol altra llengua representativa d’una cultura».14 Els diputats comunistes defensen aqueixa posició, precisen que votaran l’esmena del francès i demanen que s’esmenti la protecció de les llengües regionals. El diputat centrista alsacià Adrien Zeller reitera que «voldria sentir el ministre de Justícia garantir que aquesta precisió [relativa a la llengua francesa] no perjudicarà les llengües regionals, que són una riquesa, un mitjà d’arrelament per cadascú en la seua comunitat i potser també un mitjà d’obertura cap als altres».15 El diputat Jean Briane (centrista de l’Avairon) exigeix que el Govern respongui a la seua interrogació sobre les raons per les quals França rebutja la Carta Europea de les Llengües i justifica amb aquesta hostilitat implícita la seua proposta d’afegir a l’esmena constitucional «en el respecte a les llengües i cultures regionals de França». Al costat oposat, s’expressen també en ocasió dels debats diputats declaradament hostils a la supervivència de les llengües. Així, Robert Pandraud, del Rassemblement pour la République (—RPR— dreta gaullista), declara ben alt: «Jo no sóc dels que consideren que els dialectes han estat font d’enriquiment per al nostre país. […] Reti sommes en France! Certes, l’anglais est une langue très utile, notamment dans les colloques internationaux, et loin de moi l’idée de faire du nationalisme linguistique! Il n’empêche qu’il serait bon, à l’occasion de cet amendement, que le Gouvernement rappelle à certains organismes publics, dont il a la tutelle, que le français est la langue de la République!» 12. André Bellon, a la primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa, extracte de l’acta del punt de l’ordre del dia sobre el projecte de llei de revisió constitucional (http://archives. assemblee-nationale.fr/9/cri/1991-1992-ordinaire2/027.pdf ). 13. Per il·lustrar els «esforços» a favor de les llengües regionals a la televisió, n’hi ha prou de precisar que, en els millors moments, els programes televisius en català a la Catalunya del Nord sumen deu hores per any. Amb poques variacions podríem dir el mateix de les altres regions amb presència de llengües regionals a l’emissora pública de televisió regional, France 3, Bretanya, Alsàcia, espai occità, País Basc… 14. «Cette logique du respect ne peut s’arrêter aux langues ayant un statut officiel dans les différents Etats, dont la France. Toutes les langues officielles, nationales, régionales, minoritaires doivent pouvoir vivre et se développer pour enrichir l’identité de l’Europe. […] Tout esprit logique, cartésien, admettra cependant que le raisonnement s’applique à toute autre langue représentative d’une culture.» Primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa. 15. «J’aimerais entendre M. le garde des sceaux nous assurer que cette précision ne portera aucun préjudice aux langues régionales qui sont une richesse, un moyen d’enracinement pour chacun dans sa communauté et peut-être aussi un moyen d’ouverture vers les autres.» Primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 62

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

homenatge a l’escola laica i republicana que sovint va imposar el francès amb molta autoritat —ho calia fer— contra totes les forces d’obscurantisme social […]. I sóc feliç que la televisió hagi estat un factor d’unificació lingüística. Ja és hora que siguem també francesos per la llengua. Si cal ensenyar una llengua als nostres fills, no cal que perdem temps amb dialectes que només parlaran al seu vilatge: ensenyem-los al més aviat possible una llengua internacional! […]»16 Com a resposta a les inquietuds dels partidaris de la reconeixença de les llengües regionals, el ministre de Justícia torna a fer lloances de la seua riquesa: «Les llengües regionals són naturalment una riquesa del nostre patrimoni nacional. I com a tal, el Govern expressa, en boca meua, l’immens respecte i l’atenció que presta a aquesta riquesa de la nació. […] De cap manera s’atemptarà contra la política de respecte a la diversitat de les nostres cultures regionals, que és un element essencial del patrimoni nacional».17 Unes afirmacions tan repetitives com exemptes de traducció en fets i en disposicions legislatives i que acaben amb l’opinió desfavorable i el rebuig a incloure la menció del «respecte a les llengües regionals».18 El ministre evoca la inadequació del marc constitucional per a tractar de les llengües regionals i remet la qüestió a una ulterior llei ordinària. Ultra remarcar la irracionalitat de l’argumentació (o el seu especial cinisme), convé destacar la importància d’aqueixa decisió, ja que acabarà per traduir-se en la inscripció única de la llengua francesa a la Constitució, fet que serveix de base posteriorment per a impossibilitar qualsevol reconeixement de les altres llengües. La mateixa idea i formulació que les llengües regionals no són dignes de figurar a la Constitució és emblemàtica de la concepció francesa segons la qual hi ha una llengua superior i unes altres d’inferiors. Al Senat, al moment de la discussió de l’esmena constitucional, el senador comu16. «Je ne suis pas de ceux qui considèrent que les dialectes ont été une source d’enrichissement pour notre pays. […] Je rends hommage à l’école laïque et républicaine qui a souvent imposé le français avec beaucoup d’autorité —il fallait le faire— contre toutes les forces d’obscurantisme social […]. Je suis également heureux que la télévision ait été un facteur d’unification linguistique. Il est temps que nous soyons aussi français par la langue. S’il faut apprendre une autre langue à nos enfants, ne leur faisons pas perdre leur temps avec des dialectes qu’ils ne parleront jamais que dans leur village: enseignons-leur le plus tôt possible une langue internationale! Ce sera du temps de gagné, pour eux, pour la France et pour l’avenir.» Primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa. 17. «Les langues régionales sont naturellement une richesse de notre patrimoine national. A ce titre, le Gouvernement exprime, par ma voix, l’immense respect et le soin qu’il porte à cette richesse de la nation. […] Aucune atteinte ne sera portée à la politique de respect de la diversité de nos cultures régionales qui est un élément essentiel du patrimoine national.» Primera sessió del 12 de maig de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa. 18. «Il n’y a pas de liberté s’il n’y a pas de possibilité de choix entre les modèles culturels différents, et le développement et l’épanouissement des cultures régionales est un élément de liberté de la France. Cependant, ainsi que l’a fait observer le président de la commission des lois, une réforme constitutionnelle n’offre pas le cadre souhaitable à la mention d’une telle préoccupation. La même philosophie qui nous a conduits à accepter que soit précisé dans la Constitution, à la demande de l’Assemblée, que le français est la langue de la République, m’amène à vous dire que votre préoccupation relève d’une loi ordinaire de la République.» Segona sessió del 18 de juny de 1992 a l’Assemblea Nacional francesa.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 63

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

nista Ivan Renar19 desenvolupa que «la llengua francesa és amenaçada a l’interior mateix de l’Hexàgon» i ho il·lustra amb l’exemple de la instal·lació del parc d’atraccions de Disney a la regió parisenca i amb la difusió per la televisió de sèries nordamericanes i de dibuixos animats japonesos que «priven de treballar els creadors, artistes i tècnics francesos» i que també afebleixen tant el francès com a gran llengua internacional com la irradiació de la cultura francesa, en particular a través de la francofonia. Precisa que la «nostra llengua es troba amenaçada al si mateix de les instàncies internacionals, com ara l’ONU», on lamenta que les traduccions en francès tardin més temps que els textos en anglès i que les reunions no oficials no tinguin interpretació en francès. Lamenta igualment el desmantellament de Iugoslàvia argumentant que Sèrbia és aliat tradicional de França i país francòfon i, amb tota serietat, ho relaciona amb «la llengua francesa, llengua de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, llengua que visa l’universal, llengua que té una visió humanista de les relacions entre els homes, llengua dels qui lluiten arreu del món i creuen encara en els valors de la democràcia francesa». Per ell, no n’hi ha prou amb inscriure el francès en la Constitució, sinó que cal una veritable voluntat política i mitjans conseqüents. El «rayonnement» del francès va lligat a una política internacional i una defensa independents (de la Unió Europea). Aquesta posició d’elegit comunista il·lustra prou bé, amb els tocs obligats d’antiamericanisme i de suport a un expaís comunista, el consens de la defensa del francès entre tots els partits del paisatge polític. Els parlamentaris favorables a les llengües també s’expressen en ocasió dels debats i fan valer arguments de respecte a la igualtat i la dignitat, i demanen reconeixement i dret a l’existència. Així, el senador socialista de l’illa de la Reunió, Albert Ramassamy, diu que «afirmar que el francès és la llengua de la República significa reivindicar un ús exclusiu d’aquesta llengua. I això no és conforme a la realitat». Per ell, «una llengua ha de ser triada» i això implica «una redacció que permeti aquesta elecció». El senador alsacià de la dreta Henri Goetschy fins i tot fa referència en la seua defensa al fet d’introduir la menció de les llengües regionals a les constitucions espanyola i italiana que, tot i que defineixen l’oficialitat d’una llengua per a tot l’Estat, també tenen cura de proclamar respecte per la diversitat de llengües i en preveuen l’ulterior i eventual reconeixement i oficialització. Insisteix a proposar que l’esment del francès sigui acompanyat de la fórmula «en el respecte a les llengües i cultures regionals i territorials de França» de manera que s’eviti qualsevol confusió entre la protecció legítima del francès davant d’amenaces exteriors i la competència amb les llengües regionals. La proposta té el suport de sis altres senadors, entre els quals Pau Alduy, el batlle de Perpinyà. El ministre de Justícia, Michel Vauzelle, reprèn l’argumentació del Govern a favor de la introducció del francès a la Constitució segons la qual la concepció francesa de la llibertat «només es pot fonamentar en una possibilitat de triar entre models culturals diferents […] i l’element fonamental de la diversitat de les cultures és, sense cap 19. Sessió del Senat del 10 de juny de 1992, http://www.senat.fr/comptes-rendus-seances/5eme/ pdf/1992/06/s19920610_1503_1552.pdf.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 64

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

dubte, la llengua».20 Tot seguit, però, precisa que el sentit que cal donar a aquest generós principi va lligat exclusivament a la llengua francesa: «una llibertat essencial és la llibertat de cultura i la llengua francesa és un element essencial d’aquesta diversitat cultural, damunt la qual és fundada la llibertat concreta».21 I, per reblar el clau d’aqueixa interpretació exclusivista, dóna immediatament una opinió contrària a la proposta de mencionar el respecte a les llengües regionals: «Cadascú coneix l’interès dels francesos pel respecte a les llengües i cultures regionals, per les raons de diversitat cultural que esmentava fa un moment; cadascú sap el compromís dels governs successius amb el desenvolupament de l’ensenyament i el respecte a aquest patrimoni excepcional que és la riquesa de les nostres llengües regionals. Per tant no ens sembla oportú d’acceptar [l’esmena a favor de les llengües regionals]».22 D’una banda, molts defensen que no és estrictament necessari o que és una evidència d’especificar a la Constitució que «la llengua de la República és el francès» o que sí que és útil perquè la llengua necessita defensa i promoció, i per aqueixes raons donen suport a la menció a la Constitució, i d’altra banda, les mateixes raons condueixen diputats i membres del Govern a rebutjar l’esment de les llengües regionals. Tot un exercici de cinisme polític, però que no pot il·lustrar millor una ideologia lingüística molt clara, hostil al respecte a la pluralitat i al dret a la diversitat de locutors. El senador català Pau Alduy com a conclusió de la discussió pren la paraula abans del vot per posar èmfasi un darrer cop en la necessitat de protegir les llengües regionals, evidenciant així la seua disconformitat (i la de tots els parlamentaris que eren del mateix parer) amb la nova esmena constitucional: «Senyor ministre de Justícia, a partir del moment en què tothom està d’acord a dir que el francès és la llengua de la República, ja no hi ha cap problema, i doncs, no entenc el refús a respectar les cultures i llengües regionals, és a dir el bretó, el basc, el català i el provençal. Ho lamento molt i me calia dir-ho públicament».23 Els diputats i senadors francesos saben, doncs, que hi ha pluralitat lingüística, que els seus locutors i representants parlamentaris en demanen protecció, però anteposen, de manera més directa o més encoberta, la necessitat d’un estatut i d’una posició superior del francès en el marc jurisdiccional, i d’una defensa exclusiva de la llengua de la República per les amenaces que estaria patint. És, per tant, efectivament, una opció ideològica clarament assumida a favor de la imposició i supervivència del francès i de l’eliminació de les altres llengües, les «regionals», en el millor dels casos un 20. Sessió del Senat del 10 de juny de 1992, http://www.senat.fr/comptes-rendus-seances/5eme/ pdf/1992/06/s19920610_1503_1552.pdf. 21. Sessió del Senat del 10 de juny de 1992, http://www.senat.fr/comptes-rendus-seances/5eme/ pdf/1992/06/s19920610_1503_1552.pdf. 22. Sessió del Senat del 10 de juny de 1992, http://www.senat.fr/comptes-rendus-seances/5eme/ pdf/1992/06/s19920610_1503_1552.pdf. 23. «Monsieur le garde des sceaux, à partir du moment où chacun s’accorde à dire que le français est la langue de la République,… il n’y a plus de problème, et, dès lors, je ne comprends pas que l’on se refuse à respecter les cultures et les langues régionales, c’est-à-dire le breton, le basque, le catalan et le provençal. Je le regrette beaucoup, et je tenais à le dire publiquement.» Sessió del Senat del 10 de juny de 1992.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 65

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

abandó a la seua inexorable i lenta desaparició, tot lloant la riquesa que representen per al patrimoni cultural francès. El que és també una actitud constant dels parlamentaris francesos més favorables a les llengües és de no trencar mai la disciplina de vot ni el consens establert entorn de la llengua francesa. Tot i les recances, malgrat el descontentament, tots voten a favor de l’esmena del francès. És com si no anessin fins al fons de les seues conviccions o com si no fos políticament correcte, davant les institucions, la classe política i potser també l’opinió en general, de trencar el tabú de la superioritat instituïda de la llengua francesa. 2.2. L’article 75.1 de la Constitució El segon article de la Constitució que tracta de llengua ha estat introduït recentment, el 2008.24 Es tracta de l’apartat primer de l’article 75 («Títol XII. De les col· lectivitats territorials»), que especifica: «Les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França».25 Aquesta esmena constitueix una novetat per al reconeixement de les llengües regionals a França. En efecte és la primera vegada que el marc constitucional reconeix explícitament l’existència de «llengües regionals». La novetat constitueix en si un trencament en la línia ideològica de França en la mesura que transposa en el seu dret el reconeixement de la realitat lingüística plural del seu territori. Fins aquí, el dogma francès en matèria de llengua era que no existia pas cap minoria lingüística en el seu territori, basada, aquesta asseveració, en la premissa de la unicitat de la nació francesa que motiva la impossibilitat que pugui existir (i que es reconegui) cap comunitat objecte de dret entre els ciutadans individuals i el cos nacional constituït en poble. Aquesta concepció ha conduït França a descartar —fins al dia d’avui— la ratificació dels articles relatius a drets lingüístics del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (article 27) i de la Convenció sobre els Drets de l’Infant (article 30). I és clar, el mateix principi exclou l’adhesió als tractats de protecció de les minories i a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Però l’escletxa de la introducció a la Constitució de les «llengües regionals» representa, de fet, molt poc progrés. D’una banda, la formulació «les llengües pertanyen al patrimoni de França» en limita considerablement el reconeixement i les conseqüències que se’n poden derivar, limitant-les a la condició de patrimoni. D’altra banda, les altes jurisdiccions interpretatives de la llei constitucional s’han apressat a reduir l’article 75.1 a una pura menció declarativa. Tant el Consell Constitucional com el Con24. Havia estat precedit, el 7 de maig de 2008, d’un debat sobre les llengües regionals a l’Assemblea, primera vegada que aquesta qüestió se trobava inscrita a l’ordre del dia del Parlament (sense, però, que doni lloc a cap proposta legislativa ni a cap vot). Aquest progrés en la presa en consideració de les llengües al més alt nivell de les institucions i el Govern corresponia a una voluntat de la presidència de Nicolas Sarkozy. Les promeses, però, quedaran encallades i no s’arribarà mai a proposar una llei de llengües regionals. 25. «Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la France» («Créé par LOI constitutionnelle n°2008-724 du 23 juillet… - art. 40»).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 66

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

sell d’Estat, sol·licitats per entitats de promoció de les llengües regionals, han dictaminat en aquest sentit, precisant que preval la concepció segons la qual queda imperatiu l’article 2 de la Constitució i ell sol procura un dret d’ús per als locutors. Ni tan sols s’ha interpretat que, en l’àmbit de l’ensenyament, aquest nou estatus patrimonial pugui atorgar a les famílies un dret a rebre un ensenyament de llengua regional o en llengua regional.26 La posició ideològica basada en l’exclusivitat de la llengua francesa queda, doncs, molt poc afectada. Tanmateix, els debats a l’Assemblea Nacional deixen percebre, entre les dues modificacions constitucionals (setze anys després), una notable evolució en les mentalitats, o almenys en els argumentaris dels parlamentaris. Una altra veu se fa sentir més clarament a favor de les llengües a través dels representants dels Verds (aliats amb la federació Regions i Pobles Solidaris, que reuneix partits autonomistes i nacionalistes). D’entrada, és qüestió de «respondre a la demanda que s’expressa des de tots els partits de mencionar a la Constitució l’existència de les nostres llengües regionals».27 Entre els (més) partidaris, hi ha la consciència que es tracta d’un «patrimoni viu, de llengües que han de retrobar llur vitalitat i que la nació ha de sostenir».28 O que «mantenir viu aquest patrimoni és un repte fonamental» i «seria útil de precisar que la República protegeix les llengües regionals».29 Sembla evident que se sap la realitat de la situació delicada de les llengües. Hi ha un ambient que deixa expressar propòsits més positius envers les llengües. Fins i tot la ministra de Justícia, Rachida Dati, proposa inicialment que les llengües regionals siguin mencionades a l’article primer del text constitucional.30 La intenció és certament de «desfer-se de la pressió del Consell Constitucional» sobre la matèria per poder ulteriorment prendre altres mesures legislatives favorables a les llengües.31

26. Referència a les sentències del Consell Constitucional (http://www.conseil-constitutionnel.fr/ conseil-constitutionnel/root/bank/download/2011130QPCccc_130qpc.pdf ) i del Consell d’Estat. 27. Jean-Luc Warsmann, ponent, diputat de la dreta (Union pour un Mouvement Populaire —UMP—) de les Ardennes, segona sessió de l’Assemblea Nacional, 22 de maig de 2008. 28. Camille de Rocca Serra, diputat cors de la dreta (UMP), segona sessió de l’Assemblea Nacional, 22 de maig de 2008. 29. Philippe Folliot, diputat occità del centre, segona sessió de l’Assemblea Nacional, 22 de maig de 2008. 30. Finalment, alguns diputats (entre els quals François Bayrou, exministre d’Educació i considerat defensor de les «llengües regionals», el mateix que reclama afegir que «la República les protegeix»…) s’oposaran a deixar la menció del francès en segona posició i aigualiran simbòlicament la menció de les llengües regionals traslladant-les a l’article 75, que tracta de les administracions locals. 31. Claude Goasguen, diputat parisenc de la dreta, segona sessió de l’Assemblea Nacional, 22 de maig de 2008. Però, un cop més, la intenció del legislador serà contradita per les altes corts de justícia que, tot i la menció constitucional, interpretaran que les llengües i els seus locutors no es poden beneficiar de cap dret.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 67

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

2.3. La llei del francès Un altre instrument i al mateix temps exemple concret de la ideologia lingüística francesa, el constitueix la llei relativa a l’ús de la llengua francesa, dita llei Toubon, del 1994. No ens ensenya gaire res de nou, respecte a la doctrina continguda en la Constitució. Més aviat en constitueix un desenvolupament. Els punts bàsics són que tota relació a França entre un ciutadà i un organisme públic s’ha de fer imperativament en llengua francesa. La llei estableix quotes d’ús de la llengua en àmbits com els mitjans de comunicació, reitera que tot ensenyament ha de ser impartit en francès i dictamina fins i tot l’obligatorietat d’emprar paraules i expressions franceses en contra de l’ús eventual d’estrangerismes. Fixa, a més, les condicions amb les quals s’autoritza la traducció a altres llengües. Dos articles de la llei es refereixen a les llengües regionals: l’article 11 i l’article 21. El primer (abrogat i substituït el 2000 per l’article L. 121-3 del Codi de l’educació)32 deixa la possibilitat, en l’àmbit de l’ensenyament, de fer servir una altra llengua diferent del francès quan ho exigeix la «necessitat de l’ensenyament de les llengües i cultures regionals». En cap moment, però, aqueixa disposició legislativa dóna dret a beneficiar-se del dit ensenyament.33 Serveix de base legal a l’existència de línies d’ensenyament bilingüe de llengua regional a l’ensenyament públic i d’escoles immersives (privades) en llengua regional. I, de fet, aquesta excepció és estesa també a les necessitats de l’ensenyament de les llengües estrangeres. El segon article, el 21, podia ser més interessant pel que fa a l’exercici d’emprar una altra llengua diferent del francès, ja que especifica que «les disposicions de la present 32. «I. La langue de l’enseignement, des examens et concours, ainsi que des thèses et mémoires dans les établissements publics et privés d’enseignement est le français, sauf exceptions justifiées par les nécessités de l’enseignement des langues et cultures régionales ou étrangères ou lorsque les enseignants sont des professeurs associés ou invités étrangers. […] Les écoles étrangères ou spécialement ouvertes pour accueillir des élèves de nationalité étrangère, ainsi que les établissements dispensant un enseignement à caractère international, ne sont pas soumis à cette obligation» (http://www.legifrance.gouv.fr/affichTexte. do?cidTexte=LEGITEXT000005616341#LEGIARTI000006421232). 33. «[…] ce que rappelle le juge administratif dans l’arrêt commenté. En l’espèce, était demandée l’annulation de la décision du recteur de l’académie de Bordeaux du 5 novembre 2004 refusant de faire droit, au titre de la rentrée scolaire 2004, à plusieurs demandes tendant à la mise en place d’un enseignement en langue basque de disciplines non linguistiques dans deux collèges, à la création de nouvelles sections bilingues dans un lycée, trois collèges et trois écoles, au remplacement de deux enseignants dans deux écoles et à la rédaction de sujets d’examen en langue basque. Se fondant notamment sur les articles L. 121-1 et L. 312-10 et 11 du code de l’éducation, ainsi que sur l’arrêté du 12 mai 2003 relatif à l’enseignement bilingue en langues régionales à parité horaire, le juge administratif relève que “si ces dispositions ont prévu la possibilité de dispenser en partie l’enseignement primaire et secondaire dans une autre langue que le français, elles ne créent pas au bénéfice des élèves le droit à l’organisation d’un enseignement bilingue”. Ce faisant, le juge administratif confirme la position adoptée par le Conseil constitutionnel» («CAA Bordeaux, 23 février 2010, no 07BX01674» [recurs presentat per l’associació Ikas-bi, de pares d’alumnes per a l’ensenyament bilingüe en basc], http://www.conseil-constitutionnel.fr/conseil -constitutionnel/francais/cahiers-du-conseil/cahier-n-29/travaux-de-l-observatoire-de-jurisprudence -constitutionnelle.52736.html).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 68

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

llei s’apliquen sens perjudici de la legislació i de la reglamentació relativa a les llengües regionals de França i no s’oposen al seu ús».34 De fet, sempre que els promotors de llengües regionals han fet valer aquesta disposició legal, els tribunals i els Consells d’Estat i Constitucional han reiterat que imperava l’article 2 de la Constitució i la seua interpretació segons la qual l’única llengua que genera un dret per al ciutadà és el francès i que cap altra llengua no se’n pot prevaler. De manera accessòria, se pot remarcar que pràcticament no existeix a França cap «legislació» de llengües regionals i pel que fa a la reglamentació (decrets i circulars ministerials), no té gaire pes jurídic i és sotmesa a la regla de preeminència exclusiva del francès. 2.4. Delegació General de la Llengua Francesa i de les Llengües de França (DGLFLF) L’aplicació de la política lingüística francesa ha estat encarregada principalment a la Delegació General de la Llengua Francesa i de les Llengües de França (Délégation Générale à la Langue Française et aux Langues de France, DGLFLF).35 Aquest organisme adscrit al Ministeri de Cultura a la vegada és il·lustratiu de la ideologia lingüística francesa i se’n destaca mínimament pel fet de tenir en compte les llengües regionals. Se defineix ell mateix com a «òrgan de reflexió, d’avaluació i d’acció [que] anima i coordina l’acció dels poders públics per a la promoció i l’ús de la llengua francesa i vetlla per afavorir la seua utilització com a llengua de comunicació internacional» així com que «s’esforça per valorar les llengües de França i desenvolupar el plurilingüisme».36 La mateixa DGLFLF dóna la definició de les llengües regionals: «són llengües parlades a una part del territori nacional des de fa més temps que el francès».37 Aquesta explicació mostra que la DGLFLF, tot i atenent-se estrictament al dogma 34. «Les dispositions de la présente loi s’appliquent sans préjudice de la législation et de la réglementation relatives aux langues régionales de France et ne s’opposent pas à leur usage» (http://www.legifrance. gouv.fr/affichTexte.do?cidTexte=LEGITEXT000005616341#LEGIARTI000006421232). 35. Creada el 1989 com a DGLF, amplia el 2001 les seues atribucions i el seu títol amb l’adjunció de «les Llengües de França», i esdevé DGLFLF. 36. «Organe de réflexion, d’évaluation et d’action, elle anime et coordonne l’action des pouvoirs publics pour la promotion et l’emploi du français et veille à favoriser son utilisation comme langue de communication internationale. Elle s’efforce de valoriser les langues de France et de développer le plurilinguisme» (http://www.dglf.culture.gouv.fr/). 37. «Les langues dites régionales sont des langues parlées sur une partie du territoire national depuis plus longtemps que le français. Il n’existe pas de lien essentiel et immuable entre une langue et une aire géographique: le français est aujourd’hui parlé en Amérique et en Afrique, le créole en Ile-de-France comme à la Martinique. Néanmoins, les langues sont toujours historiquement liées à un espace particulier: en France, si on parle de langues “régionales”, c’est que celles-ci étaient les langues d’usage de l’ensemble de la société dans une zone donnée, jusqu’à ce que le français s’impose progressivement, et qu’elles deviennent minoritaires dans la zone en question. Il s’agit en tout état de cause du patrimoine linguistique national: le basque ne concerne pas seulement les Basques, ni le corse les Corses, mais tous les Français» (Références 2009. Les langues de France, Délégation Générale à la Langue Française et aux Langues de France).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 69

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

lingüístic i jurídic francès, no amaga la situació real de les dites llengües: «les llengües estan sempre històricament lligades a un espai particular», «esdevenen minoritàries». O sigui que, al contrari de la doctrina oficial, admet la territorialitat de les llengües, el seu lligam amb una comunitat, l’existència de minories lingüístiques. Mostra d’aquesta relativa obertura a les llengües regionals, l’organisme és el que serveix de marc per a la missió encarregada el 6 de març de 2013 a un Comitè Consultiu per a la Promoció de les Llengües Regionals i de la Pluralitat Lingüística Interna38 per a reflexionar i produir un informe per al Govern per al mes de juny del 2013. Però mentrestant continua imperant la línia política més dura. Dos exemples, els proporcionen casos recents de recursos davant dels tribunals. Arran d’un recurs d’una administració contra l’edició d’un municipi de Bretanya de llibres de família bilingües francès-bretó, el tribunal administratiu està qüestionant la validesa i la legitimitat del document, basant-se en el marc legal, argumentant que els documents oficials només poden ser redactats en francès, i no poden compartir espai amb una traducció. Impedir l’existència de documents oficials bilingües demostra la interpretació de l’exclusivitat de la llengua francesa. No és tolerat el bilingüisme, que podria ser percebut com una autorització de la validesa jurídica de la llengua regional. L’altre cas és el del municipi occità de Vilanova de Magalona,39 prop de Montpeller, al qual, després d’un recurs d’una entitat jacobina radical, el tribunal administratiu va exigir de retirar el rètol bilingüe d’entrada a la població, sempre basant-se en els preceptes de la Constitució i de la llei del francès.40 Tot i que el tribunal d’apel·lació hagi anul·lat la sentència de primera instància, és prou significatiu que aquest tipus de demanda sigui admès a tràmit i que veredictes en contra de les llengües regionals puguin ser dictats. La jurista Véronique Bertile qualifica el seu estatus de «clandestinitat» i «tolerància constitucional» (Bertile, 2008). 3. El cas del català 3.1. L’accent de Martí La ideologia lingüística absolutista de França s’aplica així plenament a l’àmbit català. Un exemple n’és el cas d’un nin nord-català, Martí, a qui l’Administració francesa del registre civil va negar l’escriptura correcta del nom amb el motiu que l’accent a la i és incompatible amb la legalitat francesa. Al terme de deu anys de processos judicials, tots perduts, la família va haver de conformar-se a tenir enregistrat el nom oficial del seu fill amb la forma Marti, sense accent. 38. http://www.culturecommunication.gouv.fr/Espace-Presse/Discours/Installation-du-comite -consultatif-pour-la-promotion-des-langues-regionales-et-de-la-pluralite-linguistique-interne. 39. Avui francesitzat en Villeneuve-lès-Maguelonne. 40. Hi afegia, a més a més, raons de tipus tècnic, emparant-se en la reglamentació viària i argüint la perillositat que podia representar la senyalització bilingüe.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 70

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

El cas és interessant per la inflexibilitat de l’Estat per a acceptar aquest simple signe diacrític i per les argumentacions que els representants de l’Estat i els tribunals han anat desgranant al llarg del decenni de recursos judicials. El 1998, la funcionària del registre civil responsable del servei41 va argumentar que «a França és impossible escriure noms amb lletres que no són franceses i la i amb accent no és una lletra francesa».42 Immediatament el rebuig se va centrar en el terreny de la legalitat i de la identitat: la legalitat francesa en contra de la identitat catalana. La qüestió de l’accent català de Martí, en aquest cas, gràcies als recursos de la legalitat francesa, permet a uns quants funcionaris zelats de cristal·litzar el rebuig a la diversitat i l’afirmació de la preeminència del francès i de França. Al primer recurs, la substituta del procurador de la República (fiscal), V. Rossburger, va sentenciar que no hi havia pas cap motiu perquè es corregís el nom de «Marti perquè cal recordar que la i amb accent no és pas cap caràcter de l’ortografia francesa».43 La negativa va ser seguida d’un recurs davant del tribunal de Perpinyà, mitjançant els tràmits de l’advocat Enric Vilanova. Al cap de tres anys, el 2001, el tribunal de Perpinyà va dictar la seua sentència: el refús a procedir a la correcció del nom de Martí al registre civil, que el Ministeri Públic va justificar amb els motius que «les actes del registre civil han de ser redactades en llengua francesa, única llengua de la República segons l’article 2 de la Constitució» i que «l’accent agut no s’utilitza pas en francès damunt de la lletra i i la utilització d’un punt o d’un accent agut en aquesta lletra no modifica pas la pronunciació del nom».44 La cambra tercera del tribunal de gran instància de Perpinyà i la jutgessa Patricia Le Rose motiven la decisió referint-se a «la llei núm. 118 del 2 de termidor any ii45 que prescriu que les actes públiques han de ser redactades en llengua francesa en el territori de la República, [la qual cosa] exigeix exclusivament l’ús de l’alfabet llatí». A més a més, «la llei núm. 94.665 del 4 d’agost del 1994 relativa a l’ús de la llengua francesa recorda que la llengua francesa és la llengua de la República en virtut de la Constitució i que aquesta constitueix un element fonamental de la personalitat del patrimoni de França». Per acabar de reblar el clau, la sentència indica que l’article 21 d’aquesta llei esmenta que «les disposicions de la present llei s’apliquen sens perjudici de la legislació i de la reglamentació relativa a les llengües regionals de França i no s’oposen al llur ús» però «aquest text no permet pas de derogar el primer text citat pel

41. La funcionària del registre civil tenia un cognom ben català: Llauró, o més aviat Llauro, ja que se suposa que no devia pas ortografiar-lo amb un accent a la o que, per França, no existeix. 42. Paraules que va dir la senyora Llauro al moment de procedir a l’enregistrament del nom. 43. Resposta al recurs davant del procurador de la República, febrer del 1998. 44. Minuta del judici del 13 de febrer de 2001. El tribunal era compost per les persones següents: Patricia Le Rose, magistrada; Marie Conte i Fannie Hatt, assessores; Monique Batut, secretària. Les requisicions eren fetes per J. P. Fort, substitut del procurador. 45. El 20 de juliol de 1794, durant el període del Terror de la Revolució Francesa. Véronique Bertile precisa en el seu estudi (2008) que, de fet, aquest decret ja no té vigència, arran d’una abrogació durant la mateixa època de la Revolució.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 71

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

que fa a les actes del registre civil».46 O sigui que l’Administració francesa no accepta l’escriptura amb ortografia correcta del nom català perquè un dels caràcters47 no és francès i el seu ús aniria en contra de l’essència mateixa del país: «element fonamental de la personalitat del patrimoni de França». El mateix any 2001, el tribunal d’apel·lació de Montpeller davant del qual s’havia interposat recurs va confirmar la decisió negativa. El procurador afegia per ser encara més clar en el seu requisitori dues novetats: la primera, que s’havia d’entendre com a «alfabet llatí i romà» «l’únic utilitzat per a l’escriptura de la llengua francesa»;48 el segon element és la referència a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. El procurador (fiscal) recorda que «el Consell Constitucional francès ha declarat contrari a la Constitució el preàmbul de la Carta perquè reconeix a cada persona un dret imprescriptible de practicar una llengua regional o minoritària en la vida privada i pública». I «els principis fonamentals d’indivisibilitat de la República, d’igualtat davant de la llei i d’unicitat del poble s’oposen a reconèixer drets col·lectius a qualsevol grup, sigui definit per una comunitat d’origen, de cultura, de llengua o de creença».49 El tribunal d’apel·lació presidit pel jutge Régis Tournier va avalar la posició del Ministeri Públic reiterant que «l’ús del francès s’imposa als serveis públics, que no poden emprar cap altra llengua i, recíprocament, els particulars no se poden prevaler d’un dret a l’ús de cap altra llengua que no sigui el francès, en les seves relacions amb les administracions i els serveis públics», i que «en francès la i amb accent agut no existeix».50 Arran del nou refús, Enric Vilanova va recórrer la sentència davant de la cort de cassació de París, que va sentenciar el març del 2004 que no admetia el recurs, i es tancaven així tots els processos judicials possibles a l’Estat francès. El cas de Martí se va quedar al Tribunal Europeu de Drets Humans fins al mes d’octubre del 2008. Durant el 2006, diversos intercanvis d’arguments van tenir lloc entre l’advocat i la família d’una banda, i la representant del Govern francès de l’altra. Aquest recurs davant de la cort internacional va poder fer-se únicament fent referència a unes eventuals «ingerència en la vida privada i familiar» i «discriminació», i no amb motiu de cap dret lingüístic. El maig, juliol i setembre del 2006, el Ministeri d’Afers Estrangers francès havia comunicat al Tribunal Europeu de Drets Humans les últimes observacions, per respondre a les tres qüestions que li havien estat plantejades pel Tribunal: 1. S’ha atemptat contra el dret dels demandants que se respecti llur vida privada i familiar, segons el sentit de l’article 8 § 1 de la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals?

46. Minuta del judici del 13 de febrer de 2001. 47. Aquí només una part del caràcter, solament un signe diacrític damunt d’una lletra. 48. Segons la instrucció del 1999 relativa a l’estat civil. 49. Minuta de la sentència del 26 de novembre de 2001. La cambra núm. 5, secció A, de la cort d’apel· lació de Montpeller era composta per les persones següents: Régis Tournier, president; Jean-François Bresson i Jean-Marc Crousier, consellers; Christiane Desperies, secretària. El Ministeri Públic era representat per J. P. Fort, substitut del procurador. 50. Minuta de la sentència del 26 de novembre de 2001.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 72

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

2. En cas afirmatiu, la ingerència en l’exercici d’aquest dret era prevista per la llei i necessària, en el sentit de l’article 8 § 2? 3. Els demandants han estat víctimes, en l’exercici de llurs drets garantits per l’article 8 de la Convenció, d’una discriminació contrària a l’article 14 de la Convenció? Les respostes del representant francès anaven en el sentit de denegar, en cas de veredicte contrari a la posició del Govern francès, la demanda de danys i perjudicis dels demandants. El 2008, la sentència definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans denegava l’admissibilitat a tràmit del recurs.51 La cort europea justifica la seua denegació recordant que «Tractant-se de França […] convé recordar que el francès és la llengua de la República i que la reconeixença de les llengües regionals a la Constitució va suscitar debats encesos durant molts anys» i que «el sistema constitucional […] no permetia la reconeixença de les llengües regionals». La sentència indica que «la cort entén que els demandants, pels quals l’origen català té molta importància, sentin decepció davant del refús de la funcionària del registre civil», però «no creu pas que hagin d’examinar el refús de les autoritats franceses tenint en compte les obligacions positives de l’estat […] perquè només afecta l’ortografia del nom —que és català— i per consegüent la pronunciació diferent que implica». La cort estima que el refús «no ha de comportar dificultats importants en ocasió dels tràmits que efectuïn com a representants legals». La «diferència» essent «mínima», «la cort no constata pas cap mancament al respecte de la vida privada i familiar dels demandants». Per altra banda, en relació amb quatre casos de demandes ordenades pels tribunals de Perpinyà i Montpeller de rectificacions de noms afegint accent agut a la i, «la cort no està segura que els demandants se trobin en una situació anàloga, com a pares que trien el nom de llur fill a la naixença, que la d’adults desitjosos i amb possibilitat de demanar el canvi de llur nom. I en el cas que ho fos, la jurisprudència produïda com a argumentació no establiria una base raonable per a determinar que el refús a ortografiar el nom de llur fill constitueix un tractament discriminatori». La cort europea «considera que la justificació avançada pel Govern [francès], és a dir la unitat lingüística en les relacions amb l’Administració i els serveis públics, s’imposa de moment i resulta ser objectiva i raonable». El Govern francès en la seua al·legació «reconeix que el greuge entra en el camp d’aplicació de l’article 8 de la Convenció però considera […] que el refús litigiós no constitueix una ingerència [en la vida privada i familiar] […] considerant que en aquest cas les molèsties ocasionades pel canvi d’ortografia del nom [són] menors». Explicitava que «l’acta de naixença de l’infant havia estat redactada en llengua francesa de conformitat amb la cal·ligrafia corresponent a l’alfabet llatí i no comportava cap

51. Decisió sobre l’admissió del recurs núm. 27977/04 de la cinquena secció del Tribunal Europeu de Drets Humans, en la sessió del 25 de setembre de 2008. Componien la cambra: Peer Lorenzen, president; Rait Maruste, Jean-Paul Costa, Karel Jungwiert, Renate Jaeger, Mark Villiger, Isabelle Berro-Lefèvre, jutges; Claudia Westerdiek, secretària.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 73

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

desnaturalització ni modificació de la pronunciació del nom,52 susceptible d’implicar una eventual confusió. De fet, no constitueix cap obstacle a la identificació personal de l’infant dels demandants i el refús a accentuar la darrera lletra del nom Marti no comporta pas prou molèsties per a constituir una ingerència». Més endavant afegeix que «en cas que la cort ho jutgés contrari […] el Govern considera[ria] que la ingerència al·legada seria proporcionada». Les al·legacions del Govern francès són simptomàtiques de l’actitud envers les llengües regionals: intransigència i refús absolut a cedir la més mínima cosa53 que pogués constituir un dret, aquí ben simbòlic, relacionat amb una altra llengua diferent del francès. En un estudi de la Universitat d’Edimburg, Antoni Abat i Ninet qualifica el cas de «bon exemple de com l’Estat fa servir tots els seus recursos […] per a aplicar una violència constitucional», «[…] en contravenció dels drets humans».54 Posant-se en el terreny dels drets humans i les regles de la comunitat internacional, Abat assimila l’actuació (i la ideologia) de França envers les llengües regionals a una «vulneració dels drets humans i de les llibertats fonamentals», en contradicció amb «totes les doctrines de dret internacional».55 La ideologia, però, troba els seus límits en la pràctica efectiva dels homes i de les administracions. I possiblement l’acceptació més recent de l’escriptura correcta de noms catalans per part de les administracions tingui a veure també amb una evolució de les mentalitats, almenys en l’àmbit local de la Catalunya del Nord, ja que no s’han tornat a produir casos (coneguts o denunciats) de refusos d’ortografiar noms amb signes diacrítics catalans (no inclosos en l’alfabet que fa servir la llengua francesa): ela geminada, accent a la i o a la u.

52. El representant del Govern francès no fa cas de l’informe del dossier produït per un universitari i membre de l’Institut d’Estudis Catalans que detallava justament que l’accent gràfic en català té una incidència en la pronúncia de les paraules. O potser ignora, per ignorància o per voluntat, la diferència de pronunciació. 53. En aquest cas és difícil de trobar alguna cosa més mínima que un accent sobre una lletra… 54. «This is a good example of how the state uses all its resources, regardless of their origin or current legitimacy, to implement constitutional violence»; «The key relevance is the issue of how the state apparatus enforces the French Constitution in contravention of human rights» (Antoni Abat i Ninet (2013), Constitutional violence: Legitimacy, democracy and human rights, Edimburg, Edinburgh University Press). 55. «[…] the declaration of unconstitutionality by the French Constitutional Council of the preamble and the denial of the right to use a regional or minority language in private and public life contravenes human rights and fundamental freedoms. Therefore, the declaration of unconstitutionality contradicts all of these public international legal doctrines»; «the French Constitution and its interpretation and enforcement contravenes human rights treaties and conventions. A non-ratification of an international treaty establishing human rights is a negligence of the state’s obligations towards its citizens, the international community and human rights. It is also a way to excuse, but not to legitimise, violence that is allowed by the constitution. The non-ratification of these articles demonstrates a contradiction and the refusal a contrario sensu to recognise other ethne in France» (Antoni Abat i Ninet (2013), Constitutional…).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 74

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

3.2. L’ensenyament del català L’ensenyament és un altre àmbit en el qual s’evidencien les aplicacions de la línia ideològica hostil a les llengües regionals. La reglamentació autoritza, des del 2001, l’ensenyament bilingüe en llengua regional al si del sistema educatiu públic.56 Però l’Administració educativa estatal (l’única competent a França per a totes les qüestions relatives a l’educació i que depèn del ministeri) no les aplica, ni posa en obra els requisits que serien necessaris per a permetre el desenvolupament de l’ensenyament de les llengües i de l’ensenyament bilingüe. En el cas de la Catalunya del Nord, al cap de més de deu anys, l’ensenyament públic en català només compta amb un 6 % de l’alumnat del territori (3.000 joves), mentre que la demanda social de les famílies és avaluada en un 40 % dels pares i mares. La condició bàsica perquè s’obrin les classes necessàries per a respondre a la demanda és la sol·licitud de les famílies. Cosa que no fa l’Administració. De la mateixa manera, l’ensenyament disciplinari del català com a assignatura concerneix el 2012-2013 uns 10.000 alumnes, el 20 % de l’alumnat nord-català, mentre que la demanda social és avaluada en un 80 % dels pares i mares. En aquest cas, la condició perquè se desenvolupi normalment l’ensenyament del català com a assignatura integrada a l’horari escolar és el reclutament d’ensenyants bilingües per part de l’Administració. I existeixen els concursos, les formacions, les places i la reglamentació ministerial perquè es donin aqueixes condicions. Només caldria que s’utilitzessin. Però cada any, l’Administració educativa del Ministeri d’Educació a la Catalunya del Nord només dedica un 20 % de les places del concurs de les oposicions a professorat d’escola per a ensenyants bilingües (cinc llocs el 2013). La qual cosa genera una manca de mestres capacitats per a ensenyar el català. La migradesa de places bilingües proposades és justificada per l’Administració per la voluntat de no discriminar els candidats a professorat que no tenen coneixement de llengua catalana. Igual que quan per a obrir una classe bilingüe en una escola s’especifica que l’obertura va lligada al requisit d’un professorat bilingüe, sindicats i ensenyants s’hi solen oposar amb l’argument que constitueix una discriminació per a aquests ensenyants que no són bilingües. La tergiversació dels principis d’igualtat i de discriminació porta a considerar com a víctimes els francòfons i com a causa i autor de la conculcació dels drets dels primers qualsevol persona bilingüe que atempta, pel fet mateix de conèixer i voler usar més d’una llengua, contra la llibertat del monolingüe.57 La ideologia lingüística francesa no és res més que l’aplicació en un camp determinat —el de la llengua— d’un nacionalisme dogmàtic i expansionista, hereu de la història de la construcció francesa. 56. Circulars del ministre d’Educació Jack Lang: «Bulletin Officiel du ministère de l’Éducation Nationale et du ministère de la Recherche, ENCART B.O. n°33 du 13-09-2001: Langues et cultures régionales» (http://www.education.gouv.fr/bo/2001/33/encart.htm). 57. S’ha d’afegir a aqueixa peculiar concepció de la igualtat, la propagació gairebé sistemàtica i generalitzada en l’opinió pública i entre el professorat (i fins i tot entre els professionals del llenguatge com els logopedes) del tòpic segons el qual el bilingüisme, tant en l’ús familiar com en l’àmbit escolar, és nociu per al bon desenvolupament del domini lingüístic (francòfon) i cognitiu dels joves.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 75

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

Aquesta visió particular radica en la concepció estreta de la unicitat de la nació francesa assortida d’intolerància envers la diversitat i de refús de la realitat. El discurs molt pregnant i omnipresent en el llenguatge mediàtic, polític i institucional francès referit constantment als «valors de la República», als «principis de la Revolució» als quals s’atorga caràcter universal, no poden ser gairebé mai contestats ni contradits per l’opinió pública. Per deducció, si la reivindicació de l’ús o de l’ensenyament de les llengües regionals es presenta com a contrària a l’exercici d’aquests principis intocables, parlar català o reclamar l’obertura d’una classe bilingüe no pot ser legítim, ni ben considerat. En aquest context, els nord-catalans tenen profundament integrat que és normal que el català només pugui ser una llengua optativa, accessòria, eventualment considerada com a plus per al futur professional dels fills.58 La bona acceptació de l’oferta d’ensenyament de català i en català quan es proposa a les escoles i els alts nivells de demanda social no se tradueixen, però, en reivindicació explícita, cosa que contribueix, en absència de sol·licitació de l’Administració, a ocultar la realitat d’aquesta demanda. Les administracions locals, però, amb la pressió o la més gran sintonia i proximitat de la societat civil i dels ciutadans, tendeixen a evolucionar a favor d’una consideració i un respecte més grans per al català. Una prova d’això és la implicació financera del Consell General, del Consell Regional i dels municipis de la Catalunya del Nord en l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles públiques, encara que no en tinguin competència, per compensar parcialment el dèficit de l’Estat (amb cost afegit, doncs).59 La mesura s’emmarca en una visió relativament nova de la llengua regional, una presa de consciència de la seua responsabilitat en la seua preservació. En aquest sentit, les dues institucions més emblemàtiques de la Catalunya del Nord, el Consell General dels Pirineus Orientals i la Vila de Perpinyà, han adoptat cartes a favor de la llengua catalana.60 Els textos votats per les respectives assemblees, tot i ser merament declaratius, voluntaris i no vinculants, afirmen que reconeixen «oficialment, a costat de la llengua francesa, el català com a llengua del Departament» i «de la Vila» respectivament. A l’article 1, cada entitat proclama respectivament que «se compromet a ser 58. Des del darrer decenni del segle xx, la recuperació de l’autonomia sud-catalana ha tingut un efecte sobre la representació de la llengua dels nord-catalans, que han anat invertint progressivament la valoració que feien de la llengua, de negativa (la llengua dels pagesos i dels illetrats) a positiva (llengua de prestigi, de modernitat, desenvolupament econòmic i normalitzada, al sud de la frontera). Aquesta visió nova del català, des de la Catalunya del Nord, tendeix a mitificar la normalització lingüística al sud i encara està en procés d’assumpció i de difusió al si de la societat nord-catalana, però entra fortament en contradicció amb la ideologia lingüística francesa dominant. 59. Les administracions locals (juntament amb la Generalitat de Catalunya fins al 2011) financen unes 7.000 hores anuals de català a les escoles maternals i elementals de la Catalunya del Nord, mitjançant convenis amb l’APLEC, Associació per a l’Ensenyament del Català, que gestiona els programes i contracta els ensenyants. 60. El Consell General adopta la Carta departamental a favor del català el 10 de desembre de 2007; la Vila de Perpinyà vota la Carta municipal a favor del català el 10 de juny de 2010 (http://www.cg66.fr/202 -charte-en-faveur-du-catalan.htm i http://www.mairie-perpignan.fr/sites/default/files/fichiers/pdf/charte -municipale-pour-langue-catalane.pdf ).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 76

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

un dels actors de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes» i que «conscient de les seues responsabilitats, […] s’engatja per tal de perennitzar la llengua catalana».61 Encara que siguin molt lluny de ser aplicades aquestes cartes, representen un canvi en la visió de les institucions nord-catalanes respecte a la llengua; tendeix a desvincular-se de la línia ideològica francesa i a assumir la llengua regional com a llengua amb drets. Aquesta nova afirmació encaixa amb una representació de la llengua catalana ben arrelada en les ments dels nord-catalans i que, tot i que de manera somorta però tossuda, ha defensat sempre el català com a «llengua» amb tots els ets i uts davant de les desqualificacions seculars dels francesos envers els «patuesos i dialectes». 4. La nova llei de l’escola i les llengües regionals L’actualitat política i legislativa del 2013, arran del canvi de majoria i de president el 2012, proporciona un exemple concret suplementari de la concepció ideològica francesa en matèria de llengües regionals. El Govern francès està tramitant la nova «llei de refundació de l’escola», dita llei Peillon, pel cognom del ministre d’Educació: el projecte de llei ja ha estat aprovat en primera lectura a l’Assemblea Nacional (vot el 15 de març de 2013) i es troba en curs de debat al Senat, abans de tornar en segona lectura a l’Assemblea per a l’aprovació definitiva. Aqueixa llei, en l’estat actual de la redacció del seu text, significarà la supressió de la possibilitat legal d’estudiar una «llengua regional», i per tant el català, durant l’escolaritat (de maternal fins al batxillerat). La llei actual del 2005 permetia explícitament aquest ensenyament.62 El text Peillon desplaça el redactat d’aquest article als comentaris annexos, és a dir que ja no té força de llei. Al seu lloc, han estat introduïts dos apartats, els articles 27 bis i 18 bis. El primer esmenta la possibilitat que «després que ho aprovin els representants legals dels alumnes o els alumnes mateixos, si són majors d’edat, els professors poden recórrer a les llengües regionals cada cop 61. Entre els objectius principals d’aquestes cartes, trobem: — «garantir la supervivència i la transmissió de la llengua catalana, cosa que implica la inversió de tendència de pèrdua de locutors catalanòfons; — permetre la utilització del català a cada habitant del departament que ho desitgi: aprendre, sentir, parlar i llegir el català; — assegurar la presència de la llengua catalana en els àmbits de la vida pública i social gràcies al desenvolupament del bilingüisme; — contribuir a la integració dels nouvinguts i participar en la cohesió social i al desenvolupament econòmic del departament gràcies al respecte a la personalitat lingüística i cultural catalana». 62. «Section 4: L’enseignement des langues et cultures régionales. Article L312-10 Modifié par Loi n°2005-380 du 23 avril 2005 - art. 20 JORF 24 avril 2005: Un enseignement de langues et cultures régionales peut être dispensé tout au long de la scolarité selon des modalités définies par voie de convention entre l’État et les collectivités territoriales où ces langues sont en usage. Le Conseil supérieur de l’éducation est consulté, conformément aux attributions qui lui sont conférées par l’article L. 231-1, sur les moyens de favoriser l’étude des langues et cultures régionales dans les régions où ces langues sont en usage.»

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 77

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

que poden treure’n profit per al seu ensenyament de la llengua francesa».63 El segon article, el 18 bis, especifica que «les activitats complementàries […] poden incloure el coneixement de les llengües i cultures regionals».64 El ministre Peillon comentava, per justificar la rebaixada de la formulació de l’article, que «l’ensenyament de les llengües regionals ha de quedar facultatiu; un alumne no pot haver de seguir un ensenyament de llengua regional si no ho desitja».65 La justificació del caràcter preceptivament facultatiu de l’ensenyament de llengua regional amb el recurs a l’article 2 de la Constitució («La llengua de la República és el francès») és completament abusiu. Il·lustra la concepció ideològica dels qui el pretexten ja que en fan una interpretació excloent per a les altres llengües i fins i tot que va més enllà de l’exclusivitat del francès: les llengües regionals no solament no poden generar cap dret d’ús per part del ciutadà sinó que ni tan sols es poden aprendre a l’escola de manera ordinària, com qualsevol disciplina (matemàtiques, història, per exemple), i són relegades a una assignatura exclusivament facultativa. Ni l’Estat protegeix les llengües regionals, ni autoritza cap institució a fer-ho en el seu lloc. Més enllà de l’atribució d’una competència en matèria de llengua, el legislador dictamina que prohibeix que existeixi una «competència lingüística» per a protegir les llengües regionals, en el cas que alguna institució volgués assumir les mesures adients (ensenyament generalitzat, ús públic i/o oficial). Ho il·lustra el fet que, en matèria educativa, s’obliga que l’ensenyament de llengua regional sigui facultatiu i es prohibeix la seua obligatorietat, cosa que impedeix qualsevol política lingüística destinada a preservar el coneixement de la llengua, fer possible l’expressió en la llengua regional i garantir la igualtat d’expressió entre locutors del francès i de la llengua regional (independentment que la situació de comunicació se situï en l’esfera pública o en l’esfera privada). S’ha eliminat, doncs, la capacitat legal explícita de seguir un ensenyament de «llengua regional» i, a més a més, perquè un ensenyant hi pugui fer alguna referència hi ha condicions que ho impossibilitaran. En el segon article esmentat, la llei vincula la «llengua regional» a la voluntat de les administracions locals de pagar «activitats complementàries», en temps extraescolar, a fora dels horaris lectius i de les assignatures d’ensenyament. Finalment, la llei ni tan sols esmenta la possibilitat de les famílies de 63. L’article 27 bis era inicialment redactat de la manera següent: «les professeurs sont invités à intégrer les langues et cultures régionales dans leur enseignement». Va ser modificat i reemplaçat per la nova formulació segons la qual «Après accord des représentants légaux des élèves ou des élèves eux-mêmes s’ils sont majeurs, les professeurs peuvent recourir aux langues régionales chaque fois qu’ils peuvent en tirer profit pour leur enseignement de la langue française», amb el pretext que d’aquesta manera s’evitaria una censura del Consell Constitucional, molt estricte sobre el principi del caràcter facultatiu de les llengües regionals. 64. «Les activités complémentaires mentionnées au premier alinéa peuvent porter sur la connaissance des langues et des cultures régionales.» 65. Declaració del ministre Vincent Peillon a l’Association des Journalistes Parlementaires el març del 2013: «Un élève ne peut pas avoir un enseignement d’une langue régionale s’il ne le souhaite pas». «Aux termes de l’article 2 de notre Constitution “La langue de la République est le français”, ce qui signifie que les enseignements en langue régionale que nous favorisons ne peuvent être que facultatifs et requièrent, je le répète, l’accord des personnes responsables des élèves mineurs ou des élèves majeurs.»

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 78

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

seguir un curs d’ensenyament bilingüe en «llengua regional», modalitat pedagògica reglamentada des del 2001 per una circular ministerial. Les intervencions repetides de l’APLEC (Associació per a l’Ensenyament del Català) i de disset altres entitats lligades a la promoció de l’ensenyament de les llengües regionals de tot l’Estat (en particular a través de la FLAREP, Federació per a les Llengües Regionals a l’Ensenyament Públic), tant a prop del Ministeri com a prop dels diputats i senadors, no han donat cap resultat (al moment de redactar aquest text). Els diputats i polítics francesos han demostrat que les reticències sobre l’acceptació de les llengües qualificades de regionals sempre són ben vives.66 De fet, aquesta situació il·lustra que la concepció de la llengua francesa, i doncs també de les altres, no ha canviat substancialment per la majoria de la representació parlamentària francesa, que continua identificant llengua i comunitat nacional, responent així a una concepció ètnica de la identitat nacional. Finalment, l’informe annex de la llei inclou la menció de les llengües regionals a l’apartat 94, en què s’indica que «en els territoris on les llengües regionals s’usen, el seu aprenentatge, per a les famílies que ho desitgen, serà afavorit. Així doncs, a més de l’ensenyament de les llengües i cultures regionals que pot ser impartit al llarg de tota l’escolaritat per via de conveni entre l’Estat i les col·lectivitats territorials on les llengües s’usen, les activitats educatives i culturals complementàries que poden ser organitzades per les col·lectivitats territorials poden comportar el coneixement de les llengües i cultures regionals».67 En una resposta a una pregunta escrita al ministre d’Educació, el 20 de febrer de 2013 a l’Assemblea, pregunta que manifestava la inquietud que la nova llei no prengués en compte les llengües regionals, la ministra delegada encarregada de l’Èxit Educatiu, George Pau-Langevin, contestava que «volia insistir sobre la continuïtat de la nostra acció en aquest àmbit. El nostre país fa un esforç constant per assegurar la difusió de les llengües i cultures regionals (“pertanyen al patrimoni de França”). Aquest compromís fort i constant de l’Estat com també de les col·lectivitats territorials permet que avui dia uns 272.000 alumnes, distribuïts en tretze circumscripcions acadèmiques, practiquin o estiguin sensibilitzats en relació amb una de les onze llengües regionals reconegudes. Així, entre 2009-2010 i 2011-2012, el nombre d’alumnes interessats per les llengües i cultures regionals va augmentar del 24 %».68 66. Al febrer del 2013, en els treballs de comissió, algunes esmenes proposades pel món associatiu s’adjunten al text de la llei. Han estat motiu de debats sempre encesos entre els parlamentaris. La diputada chevènementista (esquerra socialista jacobina i nacionalista) Marie-Françoise Bechtel va denunciar el paper «desproporcionat» de les llengües regionals en el debat. 67. «Dans les territoires où les langues régionales sont en usage, leur apprentissage, pour les familles qui le souhaitent, sera favorisé. Ainsi, outre l’enseignement de langues et cultures régionales qui peut être dispensé tout au long de la scolarité par voie de convention entre l’État et les collectivités territoriales où ces langues sont en usage, les activités éducatives et culturelles complémentaires qui peuvent être organisées par les collectivités territoriales pourront porter sur la connaissance des langues et des cultures régionales.» 68. «Je tiens à insister sur la continuité de notre action en ce domaine. Notre pays se livre en effet à un

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 79

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

El discurs de la ministra es troba en total contradicció amb la realitat dels fets. Les mesures no van pas mai més enllà de pures declaracions, reiteració de realitats i xifres de la situació escolar miserable i derisòria, qualificada sempre de «molt important» o «d’esforç considerable» o de situació i mesures «satisfactòries», mentre que són absolutament insuficients, ineficaces i menystenidores d’aquestes llengües i dels seus locutors. Un doble discurs dels governants i parlamentaris francesos: declaració d’estima i presa en compte de les llengües regionals d’una banda i refús a inscriure en la llei les mínimes mesures indispensables per a aquest principi anunciat. A hores d’ara, hom es pot preguntar si es tracta d’ideologia o d’hipocresia descarada. La ministra afegeix: «El projecte de llei d’orientació i de programació per a la refundació de l’escola de la República no fa referència a les llengües regionals o minoritàries. En efecte, amb aquesta nova llei, que completa i precisa les precedents, el Govern fa la tria de privilegiar certs objectius, fixant un nombre limitat de prioritats, indispensables per a la refundació de l’escola.»69 O sigui que la marginalització de les llengües regionals és assumida i interpretada com un progrés o com una necessitat per al bé i la bona formació dels alumnes. És més, la ministra s’empara en la lectura rigorista del Consell Constitucional sobre la qüestió per no canviar les disposicions legislatives que podrien ser més favorables a les llengües, però sí per eliminar o rebaixar la potestat legislativa de les disposicions anteriors contingudes en el Codi de l’educació.70 5. L’esquizofrènia lingüística francesa L’altra ocasió que evidencia, el 2013, les posicions ideològiques hostils, o almenys problemàtiques, de França sobre les llengües regionals és el debat sobre l’eventual modificació de la Constitució i la qüestió correlativa de la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. El Govern anuncia, però, el mes de març del 2013, que descarta la qüestió de les llengües de les esmenes constitucionals previstes. Per compensar (o explorar altres solucions) posa en marxa un comitè consultiu effort constant pour assurer la diffusion des langues et cultures régionales (“appartiennent au patrimoine de la France”). Cet engagement fort et constant de l’État comme des collectivités territoriales permet aujourd’hui à environ 272 000 élèves, répartis dans treize académies, de pratiquer ou d’être sensibilisés à l’une des onze langues régionales reconnues. Ainsi, entre 2009-2010 et 2011-2012, le nombre d’élèves marquant un intérêt pour les langues et cultures régionales a augmenté de 24 %.» 69. «Le projet de loi d’orientation et de programmation pour la refondation de l’école de la République ne fait pas référence aux langues régionales ou minoritaires. En effet, avec cette nouvelle loi, qui complète et précise les précédentes, le Gouvernement a fait le choix de privilégier certains objectifs, en fixant un nombre limité de priorités, indispensables à la refondation de l’école.» 70. «Vous le savez, monsieur le sénateur, le contrôle exercé par le Conseil constitutionnel nous oblige à être extrêmement attentifs. Il ne s’agit pas qu’une loi répète des dispositions déjà contenues dans un autre code, ou qu’elle édicte des normes non pas législatives mais réglementaires. Cela exposerait le texte à la censure du Conseil. C’est la raison pour laquelle il n’a pas semblé utile d’introduire dans cette loi des mentions qui figuraient déjà dans le code de l’éducation.»

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 80

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

(possibilitat d’una llei de llengües desvinculada de la Carta Europea i sense modificació del marc constitucional, disposicions en altres instruments legals…). La decisió és motivada, segons va anunciar el Govern, per un dictamen (no publicat) del Consell d’Estat contrari a qualsevol esmena sobre el reconeixement de les llengües regionals perquè seria… contrari a la Constitució. El president de la comissió de lleis de l’Assemblea, el diputat socialista bretó Urvoas, va denunciar aquest dictamen, al mateix temps que denunciava la forma de pronunciament del Consell d’Estat, un dictamen secret no comunicat als diputats. Diversos comentaristes71 avancen que es tracta aquí més d’un pretext utilitzat pel Govern que d’una veritable causa de la reculada. Coincideix amb una hesitació davant del pas decisiu per a fer entrar les llengües regionals en el dret positiu francès. Això es correspon amb la visió ideològica habitual de condicionament de la nacionalitat als criteris d’unicitat, incloent la imposició necessària d’una única llengua i el rebuig d’atorgar drets als locutors de qualsevol altra llengua. Aquesta posició és celebrada per la premsa més jacobina. El periodista Éric Conan escriu a Marianne: «Llengües regionals: la darrera retractació (salutària) d’Hollande. Ens hem de felicitar d’aquesta reculada. […] La promesa de ratificar la Carta Europea [que és pensada pel Partit Socialista] per a amanyagar algunes clienteles micronacionalistes, no és coherent amb el sistema republicà francès. […] L’objectiu veritable no és de salvar o defensar la dignitat de llengües regionals —moltes de les quals són dialectes locals unificats o recreats artificialment i que gairebé no es parlen— sinó de garantir llocs de treball públics als escassos locutors i crear d’aquesta manera per a irats antifrancesos rendes de funcionaris pagats per l’Estat jacobí».72 Aqueixa ideologia lingüística absolutista té el seu origen a la vegada en la tradició mil·lenària imperialista de França (es remunta doncs a èpoques anteriors a la Revolució Francesa i al règim republicà) i també en l’elecció a partir del 1794 (període del Terror revolucionari) d’instaurar un absolutisme lingüístic basat en el monopoli del francès i en la determinació d’eliminar les altres llengües. Pierre Encrevé73 ho explicita en aquests termes: «Des dels anys 1880 fins a la fi dels anys 1980 ha imperat gairebé exclusivament a França el que podem qualificar d’ideologia lingüística francesa […] que instaurava el culte de la llengua francesa (oral i escrita) com a religió d’Estat, del qual es deduïa que el ciutadà no solament havia de parlar francès, sinó també de parlar únicament francès a França. […] [El Terror] funda la ideologia lingüística que encara domina, en bona part de l’opinió cultivada.» Completa l’explicació mencionant la «implicació [de Grégoire i Barère, autors de l’informe sobre “La nécessité d’anéantir les patois”] en la política del Terror i la pertinença pròpiament terrorista [de Barère]. El 27 de gener del 1794 […] va declarar una guerra total als 71. La revista jacobina Marianne, 16 de març de 2013, ho avança com a explicació del canvi d’actitud del Govern. 72. Marianne, 16 de març de 2013. 73. Conferència del 16 de desembre de 2005 a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales intitulada «À propos des droits linguistiques de l’homme et du citoyen». Pierre Encrevé és lingüista i historiador, director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales i director del Centre de Linguistique Théorique.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 81

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

anomenats idiomes i va ser el primer que va formular la idea terrible que una nació republicana necessàriament ha de ser unilingüe: “Ciutadans, la llengua d’un poble lliure ha de ser una i la mateixa per a tothom.” No calia només estendre el francès, sinó també destruir les altres llengües majors. És famosa la seua arenga: “El federalisme i la superstició parlen baix-bretó, l’emigració i l’odi de la República parlen alemany, la contrarevolució parla italià i el fanatisme parla basc. Trenquem aquests instruments de dany i d’error”. […] “En una república una i indivisible, la llengua ha de ser una. La varietat dels dialectes és un federalisme que cal destrossar completament”, llançava el Comitè de Salvació Pública». És en aquest postulat barroer, primari i fanàtic que recolza encara la representació, en bona part mitificada, del conjunt nació - república - llengua francesa. Pierre Encrevé ho sintetitza com una «incapacitat de pensar la unitat nacional en la pluralitat de llengües […], [incapacitat] que no ha parat de pesar damunt la nostra història». L’escola va ser, a partir del final del segle xix, l’instrument de la difusió d’aquest esquema, fins a infondre la creença que la «més mínima modificació ortogràfica posa en perill la unitat de la nació».74 El que abona aquesta anàlisi és que la Revolució no sempre ha seguit aquests preceptes radicals. El 1790, l’Assemblea Nacional va decidir de «fer publicar els decrets de l’Assemblea en tots els idiomes que es parlen en les diferents parts de França […] de manera que tothom sigui mestre de llegir i escriure en la llengua que més s’estimi». La Convenció republicana des del 1792 accelera aquesta política de traducció. «La República es volia plurilingüe […], durant el temps democràtic de la Revolució, totes les llengües de França eren llengües de la República.»75 Avui, la qüestió de les llengües regionals, sense que sigui mai un tema principal de l’actualitat, ni de l’agenda política, passa per pics de polèmiques i debats públics a les cambres legislatives i en l’espai mediàtic. Des de fa una vintena d’anys, es pot notar una progressió de la presència del tema, mostra de l’evolució de les mentalitats i conseqüència de les mobilitzacions ciutadanes dels defensors de les llengües.76 L’existència mateixa d’un portal web dedicat a la defensa i promoció de les llengües, amb recopilació de les declaracions i preses de posició més destacades, mostra l’avenç en la societat d’una concepció més oberta.77 Certament, la revolució d’Internet ajuda a la presa de consciència, la propagació i la clarificació de les reflexions sobre la qüestió per la facilitat més gran que tenen les llengües menys difoses d’entrar en el debat públic. Pierre Encrevé és del parer que, des dels anys vuitanta, s’està seguint una evolució 74. Conferència del 16 de desembre de 2005 a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales intitulada «À propos des droits linguistiques de l’homme et du citoyen». 75. Conferència del 16 de desembre de 2005 a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales intitulada «À propos des droits linguistiques de l’homme et du citoyen». 76. El 31 de març de 2012, poques setmanes abans de l’elecció presidencial, les associacions de defensa de les llengües organitzen manifestacions arreu de França i reuneixen unes 60.000 persones entre tots els actes organitzats a Bretanya, País Basc, Catalunya del Nord, Occitània, Savoia, Còrsega, Flandes, Alsàcia… 77. http://www.languesregionales.org.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 82

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

que, de manera molt lenta i encoberta, esbiaixada, altera la ideologia lingüística francesa de la unicitat exclusiva de la llengua francesa, i es trenca així el «terrorisme lingüístic» dels orígens.78 Aquest nou marc legislatiu i reglamentari començaria de definir alguns drets per als locutors d’altres llengües diferents del francès. S’ha de constatar aqueixa mínima evolució en l’acceptació de les llengües regionals, si bé s’ha de matisar aquesta visió un xic optimista. La ideologia imperant continua essent el monolingüisme i els ciutadans francesos locutors d’altres llengües encara no gaudeixen de cap dret, ni llibertat d’expressar-s’hi. Un altre punt característic del model ideològic francès és una confusió permanent entre els conceptes de llengua, d’essència de la nació, de valors republicans i d’universalisme. Un intel·lectual com Alain Finkielkraut, un dels defensors més abrandats de la nació, la llengua i la universalitat franceses, ho exemplifica amb propòsits no sempre clars ni coherents, però que són característics i il·lustratius d’una certa intel·liguèntsia francesa. S’oposa, així, a la Carta Europea perquè és inconcebible d’atorgar drets lingüístics ja que «està en contradicció flagrant amb un dels grans principis de la nostra nació: només hi ha una llengua pública: el francès. […] Els defensors de les llengües regionals volen altra cosa que la preservació i transmissió d’aqueixes llengües. Són animats per una filosofia lingüística, cultural i política absolutament terrorífica. […] Són portadors d’una nova i catastròfica visió del món. Pretenen que la defensa del francès procedeix d’una voluntat imperialista i fins i tot totalitària. […] Estem passant lentament del pluralisme de les opinions al pluralisme de les identitats. […] Cada nació s’ha de poder expressar en la seua llengua. […] Veig en aquest pluralisme una màquina de guerra tan eficaç contra el diàleg com el monisme totalitari. […] Els defensors actuals de les llengües regionals no senten cap preocupació per l’universal. […] L’ambició d’universalitat que la literatura porta en ella no és el seu problema. […] Retrec als fanàtics de les llengües regionals una absència d’ambició i una incomprensió total del que sempre ha estat l’ambició francesa, ja que ni tan sols tenen idea que la llengua pugui ser portadora d’universalitat. Interpreten com a imperialisme l’universalisme francès. […] I no defensi pas una llengua única a la Terra! Defensi simplement la idea que una llengua, al si d’una nació, no és destrucció del pluralisme, sinó que és la condició de possibilitat del pluralisme. […] S’ha exagerat molt [les interdiccions del passat], perquè tot ha constituït una obra general d’emancipació. […] Hauríem de ser conscients que el francès representa un tresor comú, que és una oportunitat per a tots nosaltres de ser hereus d’una llengua el destí de la qual va íntimament lligat a una gran literatura i que aquesta herència reclama molt de nosaltres, però es troba ell mateix en posició de minoria».79 78. «[…] nous sommes encore tributaires d’une longue histoire de rejet de l’idée même de ces droits, un rejet directement lié à une certaine idée de la nation ainsi que de l’école et de sa mission.» 79. Alain Finkielkraut (2000), «L’uniformité dans la diversité: conversation autour du débat sur les “langues régionales” en France», Argument, núm. 2 (primavera-estiu), disponible en línia a <http://www. revueargument.ca/>. Finkielkraut és escriptor, filòsof i assagista, professor de l’École Polytechnique i presentador del programa setmanal Répliques a l’emissora France Culture.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 83

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

Els propòsits voregen el racisme i en tot cas comporten una dosi evident de menyspreu, basada en un sentiment de superioritat patent. El mateix retrobem en els comentaris d’un actor polític de primer pla, com és François Fillon, que en un article a Libération en 1999 desenvolupava que «el derisori debat sobre les llengües regionals oculta qüestions molt més importants per al futur del país. No cal que perdem temps. […] Car la qüestió de les llengües regionals, que ningú posa en perill a França, és un tema anodí. […] La consideració desmesurada acordada a aquest assumpte menor amaga primer de tot la pobresa del debat polític sobre les qüestions molt més essencials […]. És la imatge d’una societat obsessionada per la nostàlgia del passat […], d’una elit política, intel·lectual i mediàtica que tria de gastar energia per un patrimoni, certament estimable, però que no es mereix gens de figurar entre els reptes culturals del futur».80 6. Conclusions provisionals En les preguntes plantejades per al tema d’aquest número de la revista treballs de sociolingüística catalana, figura la qüestió de la coherència de la posició ideològica.

Els elements que utilitza França per a definir la seua línia política inclouen certament coherència amb els objectius de grandeur i d’imperialisme. La llengua francesa constitueix una eina per a la seua posada en obra.81 També és coherent la ideologia lingüística exclusiva amb la definició monolítica de l’essència nacional. Però on la irracionalitat comença a aparèixer és quan es tracta d’articular aquesta exclusivitat amb els principis democràtics i el reconeixement (i respecte) de la realitat plural, tant en l’àmbit identitari, nacional, com lingüístic. També la relació postulada entre essència nacional i llengua francesa contradiu la concepció presumptament pròpia de la nacionalitat, com a projecte polític deslligat de caràcters ètnics i culturals.82 Toquem aquí un límit: fer encaixar concepcions i actuacions tan contradictòries no comporta un vessant esquizofrènic evident? Com se pot arribar a conciliar el discurs teòric de defensa de la pluralitat cultural, la riquesa del patrimoni lingüístic a dins mateix del país i arreu del món, i a la vegada negar el més mínim dret als locutors? La mateixa ideologia lingüística que defensa la legitimitat i l’expansió del francès (en contra de l’anglès, en particular), lamenta que els ciutadans francesos no sàpiguen 80. François Fillon (1999), «Le dérisoire débat sur les langues régionales occulte des questions bien plus importantes pour l’avenir du pays. Ne perdons pas notre temps», Libération (9 juliol), disponible en línia a <http://www.liberation.fr>. 81. Tant a l’interior amb el marc juridicopolític, com a fora amb els organismes de propagació i utilització de la francofonia. 82. Ernest Renan el 1882 en la seua famosa conferència «Què és una nació?» en defensa el principi polític, i d’adhesió voluntària, oposat en això precisament a la concepció suposadament germànica basada en criteris ètnics, lingüístics i culturals. Exactament al mateix moment, però, la Tercera República imposa l’escolarització obligatòria exclusivament en francès per a eliminar la diversitat de llengües (lleis de Jules Ferry del 1882).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 84

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

prou llengües i actua en tots els àmbits possibles per eliminar la pervivència i la transmissió de les llengües encara un poc vives al seu territori. Les contradiccions són enormes. França per ara no les ha resoltes, encara que les mentalitats, la reflexió i els posicionaments dels polítics s’estiguin movent.83 Una ideologia lingüística tan intransigent també xoca amb els progressos del respecte als principis democràtics arreu del món i amb la voluntat d’edificar un conjunt europeu integrat. És difícil d’exigir als estats que entren a la Unió Europea el respecte a les minories lingüístiques i de refusar-ne categòricament el reconeixement al propi territori. En aquest context, la pressió internacional tendeix a produir un efecte en les representacions franceses. En la seua reflexió sobre les dinàmiques que expliquen el progrés o la reculada de les llengües, Kathryn A. Woolard (2008) s’interroga sobre la capacitat de les llengües (entre les quals el català) per a crear un nou marc ideològic, una altra consciència lingüística diferent dels conceptes d’anonimat i d’autenticitat. El primer convertiria la llengua en atribut neutral, universalista, base d’una expansió supraètnica i que acaba convertint la llengua en hegemònica (l’angloamericà, el francès…). L’altre actua com a mitjà d’identificació amb una comunitat particular i motiva la lleialtat a una identitat mitjançant l’arrelament social, geogràfic, històric. El cas francès és interessant perquè pretén amb la seua ideologia conjuminar les dues nocions. I potser d’aquí ve la dimensió esquizofrènica i artificial o abstracte.84 La crispació francesa sobre la llengua i l’afany de reforçar al curs dels anys la «constitucionalització» del francès poden tenir a veure igualment amb l’afebliment del projecte polític nacional. França com a model de societat no engresca pas més, o almenys no tant com en altres temps. Les enquestes més recents destaquen un pessimisme recurrent de la societat francesa. El qüestionament del model cultural i de la integració per part de poblacions eixides de la immigració és cada dia més patent. Sembla inevitable que evolucioni la ideologia lingüística francesa en els anys que

83. Llei Peillon definitiva: al moment de tancar aquest article, s’acabava d’aprovar la versió definitiva de la nova llei d’educació, dita llei Peillon (publicació al Journal Officiel del 8 de juliol de 2013). Finalment, arran dels esforços i intervencions repetides de les entitats de defensa de les llengües d’arreu de l’Estat, el Govern ha esmenat el text, reintegrant l’ensenyament de les llengües regionals a la llei de refundació de l’escola. Fins i tot es podria analitzar aquest text com un progrés significatiu ja que, per primera vegada, una llei reconeix «l’ensenyament bilingüe», menciona que «les famílies han de ser informades» de les diverses possibilitats d’ensenyament i s’explicita que l’ensenyament de llengua regional serà «afavorit» a les regions on s’usen. Novetats, en definitiva, que avalen una evolució de les mentalitats, encara que lenta i laboriosa, entrebancada en tot moment per uns potents prejudicis jacobins. Quedarà per veure com s’aplicarà la llei («LOI n° 2013-595 du 8 juillet 2013 d’orientation et de programmation pour la refondation de l’école de la République», http://www.legifrance.gouv.fr), ja que en aquest tema la reglamentació i les circulars ministerials s’han aplicat —quan han estat aplicades— de manera molt irregular, laxa i dependent dels responsables i serveis administratius. 84. Bourdieu explica com la institució escolar a França està operant un «blanqueig» de la llengua francesa, marcada ètnicament, però a la qual la institució subministra una dimensió universalista i anònima.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 85

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Alà Baylac-Ferrer

vénen cap a una concepció més sostenible i respectuosa amb la diversitat.85 Però els vells esquemes (el nacionalisme lingüístic excloent), i les seues traduccions en la llei i en la política, tenen la pell dura i mentrestant els estudis sociolingüístics mostren que les llengües regionals a França, i entre elles el català a la Catalunya del Nord, estan avançant, a més o menys velocitat, cap a la seua substitució completa. Bibliografia de referència Abat i Ninet, Antoni (2013). Constitutional violence: Legitimacy, democracy and human rights. Edimburg: Edinburgh University Press. Actes des 1ères Assises Nationales des Langues de France: 4 octobre 2003 (2003). París: Ministère de la Culture et de la Communication. 65 p. Berjoan, Nicolas (2011). L’identité du Roussillon (1780-2000): Penser un pays catalan à l’âge des nations… Perpinyà: Trabucaire. 366 p. Bertile, Véronique (2008). Langues régionales ou minoritaires et Constitution: France, Espagne et Italie. Brussel·les: Bruylant. 516 p. Bezsonoff, Joan-Daniel (2010). Un país de butxaca. Barcelona: Empúries. 144 p. Boyer, Henri (2008). Langue et identité: Sur le nationalisme linguistique. Llemotges: Lambert-Lucas. 98 p. Calvet, Louis-Jean (2002). La guerre des langues et les politiques linguistiques. París: Hachette Littératures. 294 p. [1a ed., 1987] — (2005). Linguistique et colonialisme. París: Payot & Rivages. 329 p. (Petite Bibliothèque Payot; 419) [1a ed., 1974] Certeau, Michel de; Julia, Dominique; Revel, Jacques (2002). Une politique de la langue. París: Gallimard. 472 p. (Folio Histoire; 117) [1a ed., 1975] Citron, Suzanne (1992). L’histoire de France autrement. París: Les Éditions de l’Atelier: Éditions Ouvrières. 248 p. Fillon, François (1999). «Le dérisoire débat sur les langues régionales occulte des questions bien plus importantes pour l’avenir du pays. Ne perdons pas notre temps». Libération (9 juliol). Disponible en línia a: <http://www.liberation.fr>. Finkielkraut, Alain (2000). «L’uniformité dans la diversité: conversation autour du débat sur 85. L’actualitat a l’Estat francès sobre el tema de les llengües està evolucionant amb una rapidesa poc habitual. El mateix mes de juliol del 2013 en què s’està preparant aquest número de treballs de sociolingüística catalana, un Comitè Consultiu per a la Promoció de les Llengües Regionals i de la Pluralitat Lingüística Interna (creat el març del 2013), presidit pel conseller d’Estat Rémi Caron, acaba de publicar (al web de la Delegació General de la Llengua Francesa i de les Llengües de França) i lliurar a la ministra de Cultura l’informe intitulat Redefinir una política pública a favor de les llengües regionals i de la pluralitat lingüística interna (vegeu, a la bibliografia, Redéfinir…), redactat pel ponent i inspector general d’Afers Culturals, Benoît Paumier. Aquest informe, encara no analitzat detingudament, representa a la vegada una presa en consideració i un progrés per part del Govern per a tractar la qüestió, però a l’encop equival a una manera d’esquivar o retardar la decisió sobre els reptes pendents: reconeixement oficial de les llengües, ratificació de la Carta Europea de les Llengües, llei de llengües, dret dels locutors. Com per a la nova llei d’educació, el temps dirà de quina manera hauran estat presos en compte aquests textos.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 86

27/04/15 13:20

La ideologia lingüística francesa i les llengües regionals avui

TSC, 24 (2014)

les “langues regionales” en France». Argument, núm. 2 (primavera-estiu). Disponible en línia a: <http://www.revueargument.ca/>. Guiraud, Pierre (1968). Patois et dialectes français. París: Presses Universitaires de France. 117 p. (Que-sais-je?; 1285) Iglésias, Narcís (1998). La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat: La integració lingüística del Rosselló a França (1659-1789). Vic: Eumo. 153 p. Ozouf, Mona (2009). Composition française: Retour sur une enfance bretonne. París: Gallimard. 258 p. Planes, Llorens (2012). Per comprendre Catalunya Nord: De la identitat desnaturalitzada a l’esperança de futur. Lleida: Pagès. 193 p. Rafanell, August (2011). Notícies d’abans d’ahir: Llengua i cultura catalanes al segle xx. Barcelona: A Contra Vent. 591 p. Redéfinir une politique publique en faveur des langues régionales et de la pluralité linguistique interne. Rapport présenté à la ministre de la Culture et de la Communication (2013). President: Rémi Caron; ponent: Benoît Paumier. París: Ministère de la Culture et de la Communication. Délégation Générale à la Langue Française et aux Langues de France. Comité Consultatif pour la Promotion des Langues Régionales et de la Pluralité Linguistique Interne. 104 p. Sibille, Jean (2000). Les langues régionales. París: Flammarion. 128 p. Woolard, Kathryn A. (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-189.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 87

27/04/15 13:20

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 88

27/04/15 13:20

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 89-111 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.71 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística: anàlisi etnolingüística dels noms més posats a Catalunya l’any 2008 First names and the perception of linguistic identity: an ethnolinguistic analysis of the most frequent names in Catalonia in 2008 Eva Bosch i Roura Universitat de Barcelona

Data de recepció: 29 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum Els antropònims són elements lingüístics amb una càrrega simbòlica molt elevada i vinculen els portadors a una identitat etnolingüística que els és transmesa i que és percebuda, en part, a través d’aquest nom. L’article explora les relacions entre llengua, antroponímia i identitat per analitzar les ideologies lingüístiques que es poden desprendre del trinomi. L’estudi es duu a terme a partir de les dades obtingudes mitjançant enquestes etnolingüístiques en què es demanava als informants que assignessin una identitat lingüística concreta a un parlant del qual només coneixien el nom personal. Els resultats permeten descobrir diferències en la percepció que les diverses comunitats lingüístiques de Catalunya tenen no només dels noms que hi són més habituals, sinó també de la identitat lingüística mateixa. Les divergències s’expliquen en termes de les ideologies de l’autenticitat i l’anonimat. Paraules clau: antroponímia, identitat lingüística, Catalunya, ideologies lingüístiques, etnolingüística, ideologia de l’autenticitat, ideologia de l’anonimat.

Abstract First names are linguistic items of great symbolic significance that link their bearers to ethnolinguistic identities which are, in part, conveyed by and perceived through them. This paper explores the relationship between language, anthroponymy and identity, analysing the linguistic ideologies that they may reveal. The study is based on the data obtained through ethnolinguistic surveys in which informants were asked to assign a specific linguistic identity to a speaker whose first name was all that was known to them. The results show significant differences in the perception of the various linguistic communities of Catalonia not only with respect to the most common names but also to linguistic identity itself. These divergences are explained in terms of ideologies of authenticity and anonymity. Keywords: first names, linguistic identity, Catalonia, linguistic ideologies, ethnolinguistics, ideology of authenticity, ideology of anonymity. Correspondència: Eva Bosch i Roura. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eva.bosch.roura@ub.edu. Tel.: 934 035 612.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 89

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

1. Introducció A proper name, then, is not simply a useful label, but a repository of accumulated meanings, practices, and beliefs, a powerful linguistic means of asserting identity (or defining someone else) and inhabiting a social world. (Rymes, 2000: 165)

quest article explora les relacions entre llengua, antroponímia i identitat per posar de manifest tot un seguit de qüestions ideològiques derivades de la percepció de les llengües i els parlants del nostre entorn. El treball neix de la idea que els antropònims no serveixen només per identificar un individu, sinó que conformen sistemes amb característiques lingüístiques i sociolingüístiques, que es desenvolupen en el si d’una cultura (Mascaró, 1982: 7-8) i contribueixen a configurar la identitat lingüística del portador (Tan, 2004: 367). En aquest sentit, l’any 2010 vam elaborar un treball1 que pretenia esbrinar si els noms personals (d’ara endavant NP) dels infants nascuts a Catalunya reflectien la diversitat lingüística del país. Això és: volíem relacionar quantitativament els NP propis de cadascuna de les llengües parlades a Catalunya i la població que s’identificava amb cadascuna. L’estudi que ens proposàvem té precedents en nombrosos treballs que exploren la idea que l’atribució d’un antropònim vincula el portador a la identitat etnolingüística i cultural transmesa pels progenitors i estableix, alhora, com la societat percep aquesta identitat. Són treballs com el de Weitman (1987) sobre la construcció de la identitat israeliana a través de NP hebreus, els d’anàlisi de les implicacions dels NP considerats ètnics als Estats Units (Bertrand i Mullainathan, 2003; Fryer i Levitt, 2004; Levitt i Dubner, 2005, § 6; King et al., 2006), el de Perl i Wiggins (2004) sobre NP religiosos, el de Graça (2008) sobre les pràctiques antroponímiques i la identitat lingüística a Timor Oriental, el d’Edwards i Caballero (2008) sobre els NP dels fills de parelles mixtes, o els estudis de classificació ètnica a partir dels NP (vegeu Mateos, 2007), entre d’altres. Nosaltres, però, vam topar amb dos obstacles. El primer eren les dades disponibles: en teníem de referents a la llengua d’identificació de la població catalana i als noms més posats a Catalunya el 2008 (vegeu § 2.1 infra), però les dues llistes eren completament independents —no disposàvem de dades que facilitessin alhora la llengua d’identificació i l’NP dels participants. El segon era que la majoria de noms de les llengües romàniques són cognats: «en onomastique romane, il n’existe pas de majorité linguistique, il existe des noms d’origine prélatine, latine, “bibliques”, germanique, arabe, “vernaculaire”, dialectale, étrangère, etc.» (Kremer, 1993: 18). En català i castellà, a més a més, la proximitat morfològica entre les dues llengües fa que els NP cognats sovint siguin formalment idèntics i, per tant, indestriables. 1. «L’antroponímia com a reflex del multilingüisme: anàlisi etnolingüística dels prenoms posats a Catalunya l’any 2008», elaborat en el marc de l’assignatura de treball acadèmic de la llicenciatura de traducció i interpretació i dirigit pel professor Joan Costa (Universitat Pompeu Fabra).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 90

27/04/15 13:20

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

Per superar aquestes dificultats, els NP es van classificar a través d’una enquesta etnolingüística en què es demanava als informants quina creien que era la llengua d’un parlant nascut a Catalunya de qui només sabien l’NP. Evidentment, aquest mètode difícilment permet extreure dades quantitatives vàlides. Tanmateix, les enquestes proporcionen informació rellevant per a l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, ja que «an inquiry into ethnolinguistic consciousness reveals what a speech community believes and what attitudes it has concerning the vernacular that the community identifies with itself, as its own» (Fishman, 1996: 2). L’article actual recupera aquelles dades per explotar-ne els resultats i analitzar les ideologies que es desprenen del fet d’assignar una identitat lingüística a un NP. Els objectius són, primer, descobrir les diferències de percepció que les comunitats lingüístiques de Catalunya tenen dels NP del país i, tot seguit, emprar aquestes diferències per entreveure’n d’altres, d’abast més general, relatives a la percepció de la identitat lingüística. L’article té l’estructura següent: a l’apartat 2 s’introdueix la metodologia, al 3 s’exposen els resultats, al 4 s’analitzen les dades i al 5 es presenten les conclusions. 2. Metodologia 2.1. Enquesta Les dades etnolingüístiques sobre els NP més freqüents a Catalunya provenen de l’enquesta «Noms i llengua».2 La variable controlada de l’enquesta és la llengua d’identificació —la que els parlants consideren pròpia—, obtinguda a partir de versions lleugerament modificades de les preguntes P1 i P5 de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (EULP08)3 (Idescat, 2009a: 206), que fan referència a la llengua d’identificació (d’ara endavant LI) i a la llengua inicial dels parlants4 (Idescat, 2009a: 25). Les variables dependents s’obtingueren amb les preguntes següents: 7 / 8. Tot seguit us presentem la llista dels 100 noms més posats als nens / a les nenes nascuts/nascudes a Catalunya durant l’any 2008. Imagineu que us diuen que us presentaran algú NASCUT A CATALUNYA que duu un d’aquests noms: QUINA CREIEU QUE ÉS LA SEVA LLENGUA? Per a cada nom podeu donar una o més respostes.

2. Vegeu l’enquesta a https://docs.google.com/file/d/0B61zSFgoqg-kdkF6azdGblV1OUE/edit?pli=1. 3. L’EULP08 és una «estadística oficial sobre els usos que les persones residents a Catalunya fan de les diverses llengües presents en el territori» (Idescat, 2009a: 11). 4. La llengua inicial dels informants no és rellevant per al nostre estudi, però la pregunta és metodològicament pertinent, ja que en oposar aquest concepte al de llengua d’identificació guia els participants cap a la resposta esperada.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 91

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Tot seguit es presentaven els primers 100 NP de nen i de nena, respectivament, de les llistes Noms dels nadons. Nens. 2008 i Noms dels nadons. Nenes. 2008 (Idescat, 2009d i 2009c), que contenen els NP posats a Catalunya el 2008.5 Per a cada NP els informants podien indicar «Català», «Castellà», «Àrab» o «Altres», i les respostes no eren excloents.6 2.2. Participants L’enquesta es va distribuir en línia a 25 subjectes escollits en funció de la LI: castellà 12 (48 %), català 10 (40 %), català i castellà 2 (8 %); àrab 1 (4 %). Els percentatges corresponen aproximadament a les dades de l’EULP08 sobre la LI de la població.7 Es van enquestar 12 homes i 13 dones d’entre 15 i 79 anys. Les dades que presentem a l’apartat 3 són les dels grups LI català (10 informants) i LI castellà (12 informants). 2.3. Extracció i interpretació de les dades Els NP es van classificar comptant cada resposta individualment —independentment del nombre d’etiquetes assignades a cada NP— i, per a cada NP i cada LI, es va calcular el percentatge de vots rebuts respecte del total d’etiquetes assignades a cada ítem. Els criteris classificatoris són els següents:8

5. La base de dades utilitzada per a aquestes estadístiques conté els NP en majúscules i sense accents (Idescat, 2009b). Per això, parelles de NP cognats divergents en només un caràcter apareixen com un sol element (per exemple, Àlex/Álex o Maria/María) però, en canvi, d’altres apareixen com a dos ítems independents (per exemple, Eric i Erik). Això mateix fa que NP com Cristián o Àyoub/Áyoub duguin accent i Eric o Ayman no en duguin, i el criteri de l’Idescat sembla aleatori. Mantenir les llistes originals respon a l’objectiu del treball inicial de relacionar quantitativament NP i LI (vegeu § 1 i nota 1). 6. La formulació de les preguntes intentava evitar que els participants responguessin a quina llengua pertanyia, formalment, cada NP. Per això es va insistir en el fet que es tractava de NP posats a nadons nascuts a Catalunya: Kevin, per exemple, és la forma anglicitzada d’un NP irlandès; que l’anglès sigui la llengua d’un Kevin nascut a Catalunya, tanmateix, és una possibilitat força remota, ja que Kevin va ser el 71è nom més posat a Catalunya l’any 2008 però, segons l’EULP08, el percentatge de la població de Catalunya que té l’anglès com a LI no és significatiu (Idescat, 2009a: 43). 7. Després del català, el castellà, el català i el castellà i l’àrab, les altres llengües d’identificació no passen del 0,9 % d’atribució (Idescat, 2009a: 43). 8. S’han obviat les etiquetes «Altres», que quantitativament no són significatives. En fem una valoració qualitativa a l’apartat 4.1.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 92

27/04/15 13:20

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

Taula 1 Criteris classificatoris Vots 9

NP monolingües NP bilingües

perfectes

Llengua 1

Llengua 2

Llengua 3

> 10 %

< 10 %

> 10 %

diferència entre L1 i L2 de < 10 % esbiaixats

> 10 %

diferència entre L1 i L2 de > 10 % NP trilingües10

> 10 %

< 10 % < 10 % > 10 %

3. Resultats A continuació presentem els 200 NP analitzats,11 classificats en llengües d’identificació segons els grups LI català i LI castellà. En cada segment s’exposen les diferències entre tots dos grups i es fa una breu explicació de la pertinença formal dels NP.12 3.1. NP monolingües 3.1.1. NP monolingües catalans Les taules 2 i 3 contenen els NP qualificats de monolingües catalans. Pel que fa als masculins (taula 2), la llista del grup LI català conté 34 NP, dels quals 7 són bilingües esbiaixats català>castellà segons LI castellà. La llista de LI castellà conté 29 NP, 2 dels quals són bilingües esbiaixats català>castellà segons LI català. Tots els NP són formalment catalans. 13

9. Per facilitar la redacció i la brevetat del text, fem servir els mots monolingüe, bilingüe i trilingüe per designar NP que els informants associen amb una, dues o tres de les llengües. 10. Per limitacions d’espai, no presentem a l’apartat 3 els resultats referents als NP identificats com a monolingües àrabs, bilingües castellà-àrab i català-àrab i trilingües català-castellà-àrab. En fem, però, un comentari qualitatiu a l’apartat 4.1. 11. Vegeu les dades estadístiques completes a https://docs.google.com/file/d/0B61zSFgoqg -kMGdSN0dMSVBPQms/edit?usp=sharing. 12. Les característiques formals dels NP que s’esmenten a l’apartat 3 provenen de Santoral català: Guia onomàstica de sants i advocacions marianes (1991), Campbell (1996), Euskaltzaindia (2002), Faure (2007) i Geoffroy i Geoffroy (2009). Aquesta informació s’especifica només per a NP que no pertanyen als sistemes antroponímics tradicionals del català i el castellà, formats essencialment per elements de la tradició cultural grecollatina i per alguns elements d’origen germànic.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 93

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Taula 2 NP masculins monolingües catalans Posició13

Marc

Pol

100

92,3

Pau

100

91,7

Arnau

100

92,3

Jan

83,3

61,5

Biel

90,9

83,3

Martí

100

Oriol

90,9

100

Adrià

90,9

92,3

Jordi

100

Aleix

100

Joan

100

Roger

90,9

100

Gerard

100

91,7

Guillem

100

91,7

Nil

81,8

64,3

Albert

90,9

Xavier

90,9

Dídac

Ferran

90,9

Bernat

100

Miquel

100

92,3

Lluc

100

92,3

Josep

100

Marcel

100

92,3

Jaume

100

92,3

Manel

90,9

92,3

Quim

100

91,7

Enric

100

LI català (%)

LI castellà (%)

90,9

91,7

100

13. En les taules 2-11, els NP estan ordenats de més a menys freqüents, d’acord amb la posició que ocupen en la llista dels 100 més posats del 2008. La posició a la llista de dos NP amb la mateixa freqüència d’assignació és la mateixa (així, Pere i Xavi, amb 85 ocurrències cadascun, ocupen tots dos la posició 94). Les cel·les buides indiquen que el grup lingüístic corresponent ha identificat diferentment aquells NP.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 94

27/04/15 13:20

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

aula 2 Taula 2T(Continuació) NP masculins monolingües catalans

Posició13

LI català (%)

LI castellà (%)

Roc

100

Andreu

100

92,3

Eduard

100

Aniol

100

83,3

Pere

100

Xavi

Genís

Total (N)

92,3 100

100

En la taula 3 hi ha els NP femenins monolingües catalans. La llista de LI català conté 6 NP, 4 dels quals són bilingües esbiaixats català>castellà segons LI castellà. Aquest grup, en canvi, qualifica de monolingües catalans 3 ítems, 1 dels quals és bilingüe esbiaixat català>castellà segons LI català. Tots són formes catalanes, menys Bruna, d’origen germànic i formalment bilingüe. Taula 3 NP femenins monolingües catalans Posició

Laia

Anna

83,3

Ona

83,3

Bruna

100

Joana

90,9

Queralt

Meritxell

100

Total (N)

LI català (%)

LI castellà (%) 92,3

100 84,6

3.1.2. NP monolingües castellans Les taules 4 i 5 contenen els NP considerats monolingües castellans. Quant als masculins (taula 4), el grup LI català qualifica així 28 NP, i d’aquests, LI castellà en considera 10 bilingües perfectes català-castellà, bilingües esbiaixats castellà>català o bilingües castellà-àrab. El grup LI castellà considera monolingües castellans només 20 NP, 2 dels quals són bilingües esbiaixats castellà>català segons LI català.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 95

27/04/15 13:20

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Aquests NP són formalment castellans, amb algunes excepcions: Iker, Aitor i Unai, bascos; Ian (escocès), Kevin (forma anglicitzada de l’irlandès Caoimhín) i Cristián14 (adaptació de l’anglès Christian), arribats a través de l’anglès; Rayan, àrab però possiblement també una adaptació fonètica de Ryan (['ra.jən]), anglicització de l’irlandès Rían, i Manuel, NP tant castellà com català, de l’hebreu Emmanuel, ‫ ִע ָמּנוּאֵל‬. Taula 4 NP masculins monolingües castellans Posició

Iker

LI català (%)

Hugo

Alejandro

100

Adrián

100

83,3

Pablo

100

84,6

Aitor

Lucas

100

84,6

Bruno

69,2

78,6

Unai

Ian

Álvaro

100

Mario

90,9

Sergio

100

Carlos

100

Javier

100

84,6

Diego

100

91,7

José

100

Miguel

100

92,3

Antonio

100

Marcos

100

Juan

100

92,3

Rayan

Manuel

Kevin

35,7

LI castellà (%) 64,5 80

36,4 92,3 100

92,3 43,8

14. La llista de l’Idescat (2009d) conté Cristián amb accent. Amb tot, dubtem de l’ús real d’aquesta accentuació (vegeu nota 5).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 96

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

aula 4 Taula 4T(Continuació) NP masculins monolingües castellans

Posició

LI català (%)

LI castellà (%)

Cristián

Luis

84,6

Guillermo

100

91,7

Leo

100

83,3

Samuel

83,3

100

Santiago

90,9

84,6

Total (N)

Quant als femenins (taula 5), LI català situa com a monolingües castellans 9 NP, 5 dels quals són bilingües esbiaixats castellà>català i bilingües castellà-àrab segons LI castellà. Aquest grup classifica així 6 NP, entre els quals 2 que LI català considera bilingüe esbiaixat castellà>català i castellà-àrab. Formalment, Lucía, Ana, Inés i Rocío són castellans. Nerea, Ainara i Leyre (variant de Leire) i Nayara (variant de Naiara) són bascos, Aitana és un topònim alacantí (d’etimologia probablement àrab) i Aya és àrab. Taula 5 NP femenins monolingües castellans

Posició

Lucía

100

Nerea

61,5

Aitana

Aya

Ainara

Ana

100

Nayara

Inés

90,9

Leyre

46,2

Rocío

100

92,3

100

Edurne

62,5

Total (N)

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 97

LI català (%)

LI castellà (%) 92,3 70,6

36,4

78,6 92,3

27/04/15 13:21

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

3.2. NP bilingües 3.2.1. NP bilingües perfectes català-castellà Els NP de les taules 6 i 7 s’han considerat bilingües perfectes català-castellà. Pel que fa als masculins (taula 6), el grup LI català considera així 7 NP, 6 dels quals són bilingües esbiaixats segons LI castellà. El grup LI castellà qualifica de bilingües perfectes català-castellà 3 NP, 2 dels quals són bilingüe esbiaixat català>castellà i monolingüe castellà segons LI català. Formalment, la majoria de NP són bilingües, si bé Erik (de l’escandinau Eiríkr), Max (hipocorístic de NP començats per Max- molt habitual en anglès), Ian (escocès, vegeu § 3.1.2) i Edgar (de l’anglès antic) han arribat probablement a través de l’anglès.15 Adam, forma catalana de l’hebreu ‫ָאָדם‬, segurament s’associa amb el castellà a través de la forma anglesa (amb accentuació plana), ja que l’equivalent castellà és Adán. Taula 6 NP masculins bilingües perfectes català-castellà

LI català

Posició

Àlex/Álex

Daniel

Adam

Erik

Ian

Max

37,5

31,3

Gabriel

46,7

53,3

Àngel/Ángel

52,6

47,4

Edgar

38,9

44,4

Total (N)

Cat. (%)

Cast. (%)

44,4

LI castellà Cat. (%)

Cast. (%)

23,5

29,4

41,2

35,3

La taula 7 conté els NP femenins considerats bilingües perfectes català-castellà. El grup LI català classifica així 30 NP, dels quals LI castellà en qualifica 20 de bilingües esbiaixats i trilingües català-castellà-àrab. La llista de LI castellà té només 14 NP, 6 dels quals són bilingües esbiaixats segons LI català. Formalment, quasi tots els NP són bilingües. Cal destacar, però, Núria/Nuria (advocació mariana catalana), Ivet i Gisela (adaptacions dels francesos Yvette —femení 15. Caldria veure si els Eric, Erik i Edgar escriuen l’NP amb o sense accent gràfic (vegeu nota 5).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 98

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

de Yves, probablement del germànic Ivo— i Giselle —del mot germànic gisil—), Íngrid (escandinau), i Tània/Tania (adaptació de Tanya, diminutiu rus de Tatyana) i Sandra (hipocorístic de l’italià Alessandra), probablement arribats a través de l’anglès. Taula 7 NP femenins bilingües perfectes català-castellà

Posició

LI català

LI castellà

Cat. (%)

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

Júlia/Julia

Maria/María

Clàudia/Claudia

47,6

52,4

Sara

Laura

52,6

47,4

Noa

Marta

42,9

52,4

Emma

Núria/Nuria

Irene

Clara

52,9

47,1

Natàlia/Natalia

Carlota

47,1

52,9

Ivet

31,3

Cristina

52,6

47,4

Elena

46,7

53,3

Adriana

43,8

Blanca

Alèxia/Alexia

38,9

44,4

Eva

45,5

40,9

Gisela

42,1

36,8

Míriam/Miriam

42,9

47,6

Alexandra

44,4

38,9

46,7

Iris

47,1

41,2

Íngrid

42,9

35,7

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 99

50 47,4 50

43,8 52,6 50

27/04/15 13:21

100

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

aula 7 Taula 7T(Continuació) NP femenins bilingües perfectes català-castellà

Posició

Èlia/Elia

Lídia/Lidia

LI català

LI castellà

Cat. (%)

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

44,4

47,6

Tània/Tania

Raquel

Victòria/Victoria

47,6

Sílvia/Silvia

Sandra

47,4

Alícia/Alicia

Àfrica/África

42,9

47,6

Ruth

41,2

35,3

Àngela/Ángela

Total (N)

3.2.2. NP bilingües esbiaixats català>castellà En les taules 8 i 9 hi ha els NP qualificats de bilingües esbiaixats cap al català. Sobre els masculins (taula 8), la llista de LI català conté 9 NP, 6 dels quals són monolingües catalans, bilingües perfectes i bilingües esbiaixats castellà>català segons LI castellà. La de LI castellà té 11 NP, 8 dels quals són monolingües catalans i bilingües perfectes segons LI català. Formalment, Àlex/Álex, David, Eric (probablement pres de l’anglès, vegeu Erik, § 3.2.1), Joel i Isaac són estrictament bilingües. La resta són formes catalanes dels NP. Taula 8 NP masculins bilingües esbiaixats català>castellà Posició

Marc

Àlex/Álex

David

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 100

LI català

Cat. (%)

LI castellà

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

84,6

15,4

38,9

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

101

aula 8 Taula 8T(Continuació) NP masculins bilingües esbiaixats català>castellà

Posició

LI català

LI castellà

Cat. (%)

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

Eric

47,4

31,6

Joel

46,7

26,7

56,3

43,8

Jordi

73,3

Joan

84,6

15,4

Adam

53,9

15,4

Sergi

83,3

16,7

84,6

15,4

Albert

78,6

21,4

Xavier

84,6

15,4

Dídac

Ferran

84,6

15,4

Isaac

31,3

Eloi

62,5

31,3

58,8

35,3

Eduard

84,6

15,4

Xavi

Total (N)

72,7

18,2

71,4

14,3 9

Els NP femenins de la taula 9 s’han considerat bilingües esbiaixats cap al català. LI català qualifica així 23 NP, 14 dels quals són monolingües catalans, bilingües perfectes català-castellà, bilingües esbiaixats castellà>català o trilingües català-castellà-àrab segons LI castellà. Aquest grup considera bilingües català>castellà 18 NP, 9 dels quals són monolingües catalans, bilingües perfectes català-castellà, bilingües esbiaixats castellà>català o trilingües català-castellà-àrab segons LI català. Formalment, la majoria de NP són bilingües. Hi ha, però, Laia (hipocorístic de Eulàlia), Jana (femení de Jan, hipocorístic de Joan), Aina (hipocorístic balear de Anna), Mariona (hipocorístic de Maria), Mireia (forma catalana de l’occità Mirèlha) i les advocacions marianes Núria, Queralt i Meritxell, tots NP catalans, així com Ivet i Gisela (del francès, vegeu § 3.2.1) i Naiara (basc, vegeu § 3.1.2).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 101

27/04/15 13:21

102

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Taula 9 NP femenins bilingües esbiaixats català>castellà Posició

LI català

LI castellà

Cat. (%)

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

Paula

58,8

41,2

Carla

66,7

26,7

Laia

76,9

23,1

Martina

71,4

21,4

Alba

56,3

43,8

66,7

33,3

Jana

64,3

28,6

57,1

28,6

Aina

81,8

18,2

69,2

30,8

Ariadna

Anna

69,2

23,1

62,5

37,5

Berta

83,3

16,7

71,4

28,6

Abril

55,6

27,8

Emma

53,3

Núria/Nuria

58,8

41,2

Marina

62,5

37,5

Mariona

83,3

16,7

76,9

23,1

Mireia

66,7

33,3

69,2

30,8

Mar

68,8

31,3

Clara

58,8

41,2

Judit

76,9

23,1

Nora

46,2

30,8

Carlota

69,2

30,8

Ivet

57,1

28,6

Bruna

56,3

37,5

53,9

30,8

66,7

27,8

Naiara

Xènia/Xenia

Blanca

Helena

69,2

30,8

Gisela

73,3

Màriam/Mariam

46,7

33,3

Queralt

71,4

14,3

Cèlia/Celia

Meritxell

78,6

21,4

Total (N)

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 102

66,7

33,3

55,6

44,4 23

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

103

3.2.3. NP bilingües esbiaixats castellà>català Les taules 10 i 11 contenen els NP qualificats de bilingües esbiaixats cap al castellà. Dels masculins (taula 10), el grup LI català n’ha classificat així 13, dels quals 4 són monolingües castellans i trilingües català-castellà-àrab segons LI castellà. LI castellà amplia la llista fins a 26 NP. D’aquests, LI català n’ha qualificat 14 de monolingües castellans, bilingües perfectes català-castellà i bilingües castellà-àrab. Formalment, la majoria de NP són bilingües. Hi trobem, però, Hugo, Alejandro i Nicolás16 (castellans), Aitor (basc, vegeu § 3.1.2) i Erik (escandinau, via anglès, vegeu § 3.2.1), Ivan/Iván (variant moderna de la forma eslava antiga de Joan), i Òscar/Óscar (d’origen incert: gaèlic, anglès antic o escandinau) i Axel (forma danesa medieval del bíblic Absalom), tots dos arribats segurament a través de l’anglès. L’NP Izan, d’aparició recent, és segurament una adaptació fonètica i ortogràfica incompleta al castellà de Ethan (['i.θan]), variant anglesa del bíblic Etan, de l’hebreu ‫ֵאיָתן‬. Taula 10 NP masculins bilingües esbiaixats castellà>català Posició

David

LI català Cat. (%)

LI castellà Cat. (%)

Cast. (%)

Eric

38,5

53,9

Daniel

18,8

68,8

Hugo

15,4

76,9

Víctor

41,2

52,9

33,3

66,7

Izan

17,7

52,9

Ivan/Iván

Alejandro

18,8

68,8

Aitor

13,3

73,3

Hèctor/Héctor

37,5

62,5

23,5

70,6

Raül/Raúl

33,3

66,7

27,8

66,7

Òscar/Óscar

37,5

62,5

29,4

64,7

Erik

Rubèn/Rubén

30,7

69,2

68,8

Aaron/Aarón

18,8

56,3

11,8

58,9

Mario

13,3

Carlos

14,3

78,6

33,3

Cast. (%)

66,7

16. Com comentàvem a la nota 5, l’accentuació de la llista oferta per l’Idescat sembla aleatòria: la forma considerada catalana del castellà Nicolás és Nicolau i no pas Nicolàs.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 103

27/04/15 13:21

104

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Taula 10 Taula 10 (Continuació) NP masculins bilingües esbiaixats castellà>català Posició

Nicolàs/Nicolás

LI català

LI castellà

Cat. (%)

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

43,8

56,3

23,1

76,9

Isaac

23,8

47,6

Gabriel

14,3

85,7

Àngel/Ángel

38,9

55,6

Ismael

15,4

76,9

Manuel

16,7

83,3

Kevin

21,1

52,6

Edgar

42,1

52,6

Cristián

23,1

61,5

Axel

Leo

23,5

70,6

Samuel

17,7

64,7

Tomàs/Tomás

36,8

63,2

Total (N)

42,1

52,7 13

Quant als NP femenins (taula 11), el grup LI català n’ha qualificat 17 de bilingües esbiaixats cap al castellà, entre els quals 2 que LI castellà considera monolingüe castellà i bilingüe perfecte català-castellà. El grup LI castellà considera bilingües esbiaixats castellà>català fins a 46 NP, 31 dels quals són monolingües castellans, bilingües perfectes català-castellà, bilingües esbiaixats català>castellà, bilingües castellà-àrab i trilingües català-castellà-àrab segons LI català. Formalment, la majoria de NP són bilingües. Hi ha algunes excepcions: Ana (castellà); Nerea, Leire (vegeu § 3.1.2), Ainhoa, la seva variant Ainoa i Aroa (bascos); Aitana (topònim alacantí, vegeu § 3.1.2); Íngrid (escandinau, vegeu § 3.2.1); Tània/Tania (rus, vegeu § 3.2.1), Sandra (italià, vegeu § 3.2.1), Andrea (femení de diversos equivalents germànics de Andreu), Elsa (hipocorístic anglès de Elisabeth) i Lara (hipocorístic rus de Larisa), arribats probablement de l’anglès, i Nàdia/Nadia (àrab, variant de Nadiyya, i també rus, variant de Nadya, hipocorístic de Nadezhda), probablement arribat del francès.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 104

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

105

Taula 11 NP femenins bilingües esbiaixats castellà>català Posició

LI català Cat. (%)

LI castellà

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

Paula

38,1

57,1

Carla

35,3

64,7

Maria/María

42,1

57,9

Sara

Alba

36,8

57,9

Laura

38,1

57,1

Marta

Abril

56,3

Irene

Marina

38,9

61,1

Sofia/Sofía

29,4

70,6

Ainhoa

12,5

68,7

Andrea

36,8

57,9

Nerea

27,8

61,1

Judith

38,9

55,6

Judit

Daniela

21,4

71,4

41,2

58,8

Aitana

13,3

Ainara

53,3

Ana

21,4

71,4

Elena

68,8

Elsa

35,7

57,1

25,7

73,3

Erika

17,7

41,2

12,5

62,5

Aroa

12,5

68,8

Eva

33,3

55,6

Helena

69,2

30,8

Nàdia/Nadia

38,1

52,4

Iris

29,4

64,7

Leire

17,7

58,8

Íngrid

26,3

57,9

Valèria/Valeria

33,3

52,4

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 105

36,8 31,3 31,6

33,3

18,8 38,9

52,6 62,5 47,4

46,7

37,5 50

27/04/15 13:21

106

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Taula 11 Taula 11 (Continuació) NP femenins bilingües esbiaixats castellà>català Posició

Noèlia/Noelia

LI català

LI castellà

Cat. (%)

Cast. (%)

Cat. (%)

Cast. (%)

37,5

56,2

27,9

66,7

Tània/Tania

27,8

66,7

Raquel

38,9

61,1

Victòria/Victoria

Cèlia/Celia

36,8

57,9

Lola

Sílvia/Silvia

36,8

57,9

Candela

15,4

84,6

Sandra

Alícia/Alicia

36,8

52,6

Valentina

21,4

71,4

Lina

26,7

73,3

Àfrica/África

38,1

57,1

Ainoa

17,7

35,3

23,5

64,7

Lara

14,3

57,1

37,5

56,3

Ruth

Àngela/Ángela

42,1

57,9

Total (N)

37,5

56,3

35,7

64,3

28,6

64,3

4. Anàlisi 4.1. Els sistemes antroponímics a partir de la identitat lingüística percebuda Els resultats descobreixen tendències clares en la percepció que LI català i LI castellà tenen dels NP analitzats. Primerament, mostren que tots dos grups tracten de manera molt diferent els NP masculins, considerats majoritàriament monolingües, i femenins, percebuts sobretot com a bilingües. Això es deu al fet que 78 dels 100 NP femenins acaben en -a —morfema de femení tant del català com del castellà— i, per tant, bona part dels NP són cognats idèntics. Al revés, les diferències morfològiques fan que els NP masculins difereixin més freqüentment. Deixant això de banda, tots dos grups divergeixen de manera substancial i força consistent en les seves valoracions. Quantitativament, LI català considera monolingües molts més NP —i molt més categòricament— que no pas LI castellà, que tendeix a classificar-los com a bilingües. Dins dels NP bilingües, LI català considera bilingües

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 106

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

107

perfectes molts més NP —i amb uns percentatges de vot molt més equilibrats— que no pas LI castellà, sobretot pel que fa als NP femenins. A més a més, els informants tendeixen a opinar que els esbiaixats els duen més aviat individus de la seva mateixa LI. Aquesta tendència també és molt més marcada en relació amb els NP femenins i, sobretot, en LI castellà. Qualitativament també hi ha divergències importants. LI català, per una banda, qualifica quasi tots els NP propis del català o del castellà de monolingües, amb algunes excepcions escasses considerades bilingües amb forts biaixos. La major part dels cognats idèntics en català i en castellà —sobretot els femenins—, doncs, es qualifiquen de bilingües, i preferentment perfectes. La majoria dels esbiaixats, a més, pertanyen de fet a la llengua cap a la qual es matisa el biaix, o bé tenen característiques fonètiques que els poden fer semblar poc probables en l’altra llengua: els cognats que en català es pronuncien amb [^] o [1], impropis del castellà, es consideren sobretot esbiaixats cap al català, per exemple. En canvi, LI castellà fa una classificació dels NP formalment molt menys estricta. Així, tot i que els masculins considerats monolingües catalans coincideixen àmpliament amb els del grup LI català, LI castellà percep la majoria dels altres NP sobretot com a bilingües i, tot i que fins a un cert punt té en compte la pertinença formal dels NP, tendeix molt clarament a considerar els cognats idèntics esbiaixats cap al castellà. En aquest sentit, una diferència molt notable entre LI català i LI castellà afecta les parelles de cognats femenins que es presenten com un sol ítem tot i les diferències en l’accentuació (vegeu nota 5; per exemple, Maria/María). Així, mentre que LI català considera bilingües perfectes 14 dels 23 NP amb aquestes característiques i identifica com a bilingües català>castellà i castellà>català només 3 NP en cada cas, LI castellà en qualifica només 7 de bilingües perfectes, 2 de bilingües català>castellà i fins a 12 de bilingües castellà>català.17 A tot això cal afegir-hi que el sistema antroponímic català dibuixat a partir dels resultats consta quasi exclusivament de NP propis de la tradició grecollatina i de NP germànics —molt habituals en l’antroponímia tradicional del català (Moran, 1994: 48). El sistema castellà que es desprèn de les dades, en canvi, és molt més innovador, a causa sobretot de l’addició de NP bascos, però també anglesos i àrabs. L’observació dels NP associats amb l’àrab18 (que quantitativament varien poc d’un 17. En el cas de les 12 parelles de NP masculins d’aquest tipus, en canvi, tots dos grups qualifiquen la majoria de noms de preferentment castellans (8 en el cas de LI català i 9 en el de LI castellà). 18. Segons LI català, són monolingües àrabs els masculins Mohamed, Bilal, Ayman, Àyoub/Áyoub i Youssef i els femenins Malak, Yasmin, Yaiza, Marwa i Iman; bilingües àrab-castellà els masculins Izan, Omar i Asier i els femenins Ainhoa, Salma, Nayara, Aroa i Naia; trilingües català-castellà-àrab els masculins Anas/Anàs i els femenins Naiara, Fàtima/Fátima, Nàdia/Nadia, Màriam/Mariam i Lina. Segons LI castellà, són monolingües àrabs els masculins Mohamed, Ayman, Àyoub/Áyoub i Youssef i els femenins Marwa i Iman; bilingüe català-àrab el masculí Bilal; bilingües àrab-castellà els masculins Rayan i Omar i els femenins Aya, Salma, Leyre, Malak, Yasmin i Yaiza; trilingües català-castellà-àrab els masculins Ismael, Anas/Anàs, Asier i Axel i els femenins Noa, Nora, Fàtima/Fátima, Lídia/Lidia i Naia.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 107

27/04/15 13:21

108

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

grup a l’altre) descobreix que LI castellà considera bilingües castellà-àrab tot un seguit de NP àrabs. LI català, en canvi, considera monolingües els NP formalment àrabs, però qualifica de bilingües castellà-àrab i trilingües NP que, de fet, són bascos. Segons tots dos grups, a més, els bilingües català-àrab són virtualment inexistents. Coincideixen, doncs, en què el sistema antroponímic dels parlants de LI castellà és més propici a utilitzar elements que en principi li són aliens que no pas el dels de LI català. Encara en aquest sentit, molts NP aliens al sistema tradicional però admesos com a vàlids en un parlant LI castellà, i sobretot els bascos i els àrabs, s’han identificat també amb l’etiqueta «Altres».19 Aquesta pot ser la manera dels informants d’indicar que saben que aquells NP no pertanyen al castellà, però la inclusió de NP bascos en els binomis castellà-àrab fa pensar que l’etiqueta assenyala també la inseguretat sobre l’origen de certs NP. 4.2. De la percepció dels NP a la percepció de la identitat lingüística Els grups LI català i LI castellà perceben de maneres ben diferents els NP dels nadons catalans. Les dades del grup LI català dibuixen dos sistemes antroponímics que comparteixen un espai comú (quantitativament majoritari) però mantenen cadascun la seva essència i estan fonamentalment diferenciats, lingüísticament delimitats per barreres difícilment franquejables. LI castellà, al revés, esbossa un sol sistema antroponímic, molt més flexible, format per una minoria d’ítems marcadors de la identitat lingüística i una gran majoria de NP vàlids per al conjunt de la població, independentment de la LI. Tenint en compte que «We use names to create boundaries between belonging and not belonging» (Davidoff et al., 1999: 92, a Edwards i Caballero, 2008: 39), les divergències en la consideració dels NP pressuposen altres diferències més profundes, relatives a la percepció de la identitat lingüística. Així, les valoracions del grup LI català encaixen en la ideologia de l’autenticitat, mentre que les de LI castellà s’ajusten més aviat a la de l’anonimat. D’acord amb les explicacions de Woolard (2008: 183-184) sobre la ideologia de l’autenticitat, LI català, en establir clarament diferències entre els sistemes antroponímics dels parlants de LI català i LI castellà, assumeix que la llengua és «l’expressió ge19. Els NP designats com a «Altres» en més d’un 10 % dels casos són: segons LI català, els masculins Iker, Eric, Joel, Izan, Adam, Nil, Aitor, Erik, Bruno, Unai, Ian, Aaron/Aarón, Max, Isaac, Rayan, Kevin, Edgar, Omar, Anas/Anás, Cristián, Bilal, Ayman, Asier, Axel, Àyoub/Áyoub, Leo i Xavi i els femenins Noa, Anna, Abril, Sofia/Sofía, Ainhoa, Nerea, Judith, Nora, Aitana, Aya, Ainara, Salma, Nayara, Erika, Naiara, Alèxia/Alexia, Aroa, Eva, Helena, Gisela, Alexandra, Iris, Leire, Íngrid, Valèria, Màriam/Mariam, Leyre, Malak, Yaiza, Naia, Marwa, Lina, Ainoa, Lara, Ruth i Edurne; segons LI castellà, els masculins Àlex/Álex, Iker, Jan, Hugo, Izan, Ivan/Iván, Adam, Alejandro, Nil, Aitor, Erik, Bruno, Unai, Ian, Aaron/Aarón, Max, Isaac, Rayan, Kevin, Anas/Anás, Cristián, Bilal, Ayman, Roc, Asier, Axel, Samuel i Youssef i els femenins Noa, Abril, Ainhoa, Nerea, Aitana, Aya, Ainara, Ivet, Salma, Nayara, Erika, Naiara, Aroa, Leire, Íngrid, Valèria, Màriam/Mariam, Queralt, Leyre, Malak, Yasmin, Yaiza, Marwa, Iman, Ainoa i Edurne.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 108

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

109

nuïna i essencial d’una entitat o d’un “jo” (self)» i atorga als NP i a la llengua un valor simbòlic: «la parla esdevé no solament un signe indiciari sinó fins i tot una icona de tipus particular de persona». A més a més, si bé els NP proporcionen informació sobre les preferències dels progenitors i no pas dels portadors (Lieberson, 2000: 285), les dades indiquen que la percepció de l’autenticitat duu els parlants a creure que l’ús de la llengua en garanteix la pervivència: és impensable que una Meritxell tingui com a LI el castellà o un Mario, el català. Al revés, LI castellà, que esbossa un sistema antroponímic molt més obert, amb una majoria de NP vàlids per a parlants de qualsevol de les llengües, denota una percepció de la LI en el si de la ideologia de l’anonimat. Segons aquesta ideologia, el «públic» és una veu genèrica, que s’ha deslligat dels interessos particulars i les arrels socials i s’expressa en una llengua estàndard i comuna (Woolard, 2008: 180). En aquest context, l’autoritat lingüística és desarrelada i universalista i per això «les llengües públiques poden representar […] i ser usades igualment per tothom […] perquè no pertanyen a ningú en particular» (Woolard, 2008: 180): segons LI castellà, no cal que una Queralt parli català, un Iker, basc o una Marwa, àrab. Aquesta visió, però, té matisos: LI castellà no considera pas que qualsevol llengua pugui exercir d’estàndard comú. Primerament, perquè la majoria de NP es qualifiquen de bilingües esbiaixats cap al castellà. En segon lloc, perquè LI castellà percep amb més insistència els NP com a propis, independentment de si pertanyen o no al castellà,20 i a més concep un sistema antroponímic de límits difusos i es fa seus NP que li són manifestament aliens.21 I, finalment, perquè la innovació del sistema afecta molt supèrfluament el sistema de LI català. LI castellà, en definitiva, considera que el castellà és la llengua anònima, però el català, marca d’autenticitat. 5. Conclusions Els antropònims són elements lingüístics amb una forta càrrega simbòlica que contribueixen a construir la identitat lingüística del portador. El treball aprofundeix en la percepció d’aquesta identitat a través de les dades obtingudes en una enquesta etnolingüística en què es demanava als informants quina creien que era la llengua d’un parlant nascut a Catalunya que dugués un NP determinat. Els resultats indiquen que els parlants de LI català veuen el panorama antroponímic del país com la suma de dos sistemes independents que s’acosten en molts punts però que no s’acaben de barrejar mai, mentre que els parlants de LI castellà perceben més aviat un sol sistema, de límits difusos i format per NP en general vàlids per a parlants de qualsevol llengua. 20. Aquesta tendència, d’altra banda, és generalitzada: «there are not only differential preferences among ethnic groups in first names, but group members often view the names as “theirs”» (Perl i Wiggins, 2004: 210). 21. Lieberson (2000: 185) parla del «pizza effect» en el sistema antroponímic dels Estats Units: «just as this initially foreign food [pizza] is also operationally now an American food, so some “foreign” naming tastes have become American naming tastes».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 109

27/04/15 13:21

110

TSC, 24 (2014)

Eva Bosch i Roura

Tots dos grups consideren que el sistema antroponímic dels parlants de LI castellà és més ampli i innovador, i que el dels parlants de LI català és més tradicional. Aquestes dades han permès identificar en el grup LI català una visió de la identitat lingüística en el marc de la ideologia de l’autenticitat, mentre que LI castellà se situa en l’àmbit de la ideologia de l’anonimat. 6. Agraïments Aquest treball ha estat finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional, en el marc d’una beca FPI2011 inclosa en el projecte FFI2010-2281-C03-02. Vull donar les gràcies, a més a més, a Joan Costa, director del treball inicial, a Maria-Rosa Lloret, per les seves aportacions a aquesta versió, i als assistents al taller «Sociolinguistic and linguistic issues involved in heritage languages», celebrat a la Universitat de Michigan el juliol del 2013 i organitzat per Ad M. Backus i Pieter Muysken, pels seus comentaris sobre aquesta recerca.

Bibliografia de referència Bertrand, Marianne; Mullainathan, Sendhil (2003). «Are Emily and Greg more employable than Lakisha and Jamal? A field experiment on market discrimination». American Economic Review, vol. 94, núm. 4, p. 991-1013. També disponible en línia a: <http:// scholar.harvard.edu/files/mullainathan/files/emilygreg.pdf>. Campbell, Mike (1996). Behind the name: the etymology and history of first names [en línia]. <http://www.behindthename.com>. Davidoff, Leonore (ed.) (1999). The family story: Blood, contract and intimacy, 1830-1960. Londres: Longman. Edwards, Rosalind; Caballero, Chamion (2008). «What’s in a name? An exploration of the significance of personal naming of “mixed” children for parents from different racial, ethnic and faith backgrounds». The Sociological Review, vol. 56, núm. 1, p. 39-60. DOI 10.1111/j.1467-954X. Euskaltzaindia (2002). Diccionario de nombres de pila [en línia]. <http://www.euskaltzaindia. net/index.php?option=com_content&Itemid=204&catid=85&id=253&lang=es&view =article>. Faure Sabater, Roberto (2007). Diccionario de nombres propios. 2a ed. Madrid: Espasa. Fishman, Joshua A. (1996). In praise of the beloved language: A comparative view of positive ethnolinguistic consciousness. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter. (Contributions to the Sociology of Language; 76) Fryer, Roland; Levitt, Steven (2004). «The causes and consequences of distinctively black names». The Quarterly Journal of Economics, vol. 119, núm. 3, p. 767-805. També disponible en línia a: <http://pricetheory.uchicago.edu/levitt/Papers/FryerLevitt2004.pdf>. Geoffroy, Éric; Geoffroy, Néfissa (2009). Le grand livre des prénoms arabes. París: Albin Michel: Éditions Albouraq.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 110

27/04/15 13:21

El nom propi i la percepció de la identitat lingüística

TSC, 24 (2014)

111

Graça Feijó, Rui (2008). «Língua, nome e identidade numa situação de plurilinguismo concorrencial: o caso de Timor-Leste». Etnográfica, vol. 12, núm. 1, p. 143-172. També disponible en línia a: <http://www.scielo.oces.mctes.pt/pdf/etn/v12n1/v12n1a08.pdf>. Idescat (2009a). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://idescat.cat/p/eulp2008>. — (2009b). Noms dels nadons: Metodologia [en línia]. <http://www.idescat.cat/nadons/?sexe =2&res=a&t=2008&m=m>. — (2009c). Noms dels nadons: Nenes. 2008 [en línia]. <http://www.idescat.cat/nadons/ ?sexe=2&res=a&t=2008>. — (2009d). Noms dels nadons: Nens. 2008 [en línia]. <http://www.idescat.cat/nadons/ ?sexe=1&res=a&t=2008>. King, Eden B. [et al.] (2006). «What’s in a name? A multiracial investigation of the role of occupational stereotypes in selection decisions». Journal of Applied Social Psychology, vol. 36, núm. 5, p. 1145-1159. DOI 10.1111/j.0021-9029.2006.00035.x. Kremer, Dieter (1993). «Onomastique et état social». Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 53, p. 17-36. També disponible en línia a: <http://www.onomastica.cat/ sites/onomastica.cat/files/03_kremer.PDF>. Levitt, Steven D.; Dubner, Stephen J. (2005). Freakonomics: A rogue economist explores the hidden side of everything. Nova York: Harper Collins. Lieberson, Stanley (2000). A matter of taste: How names, fashions, and culture change. New Haven, Conn.; Londres: Yale University Press. Mascaró i Pons, Jaume (1982). «Antropònims. Usos i funcions». Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 26, p. 6-10. També disponible en línia a: <http://www.onomastica. cat/sites/onomastica.cat/files/02_mascaro.PDF>. Mateos, Pablo (2007). «A review of name-based ethnicity classification methods and their potential in population studies». Population, Space and Place, vol. 13, núm. 4, p. 243263. DOI 10.1002/psp.457. Moran, Josep (1994). «Els germanismes en la toponímia». Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 57, p. 48-50. També disponible en línia a: <http://www.onomastica. cat/sites/onomastica.cat/files/03_moran_0.PDF>. Perl, Paul; Wiggins, Jonathon L. (2004). «Don’t call me Ishmael: religious naming among Protestants and Catholics in the United States». Journal for the Scientific Study of Religion, vol. 43, núm. 2, p. 209-228. DOI 10.1111/j.1468-5906.2004.00228.x. Rymes, Betsy (2000). «Names». Journal of Linguistic Anthropology, vol. 9, núm. 1-2, p. 164-166. Santoral català: Guia onomàstica de sants i advocacions marianes (1991). 5a ed. Barcelona: La Formiga d’Or. Tan, Peter K. W. (2004). «Evolving naming patterns: anthroponymics within a theory of the dynamics of non-Anglo Englishes». World Englishes, vol. 23, núm. 3, p. 367-384. DOI 10.1111/j.0883-2919.2004.00364.x. Weitman, Sasha (1987). «Prénoms et orientations nationales en Israël, 1882-1980». Economies, Sociétés, Civilisations, vol. 42, núm. 4, p. 879-900. Woolard, Kathryn A. (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199. També disponible en línia a: <http://www10.gencat.net/eapc_rld/revistes/copy6_of_Revista _prova_2/article.2008-10-08.7453018489/ca>.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 111

27/04/15 13:21

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 112

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 113-131 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.72 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra i centreesquerra del País Valencià: una aproximació Language and ideology in Valencia’s left-wing and centre-left-wing political parties: a preliminary study Lluís Català Oltra Universitat d’Alacant

Data de recepció: 9 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum Des de la transició a la democràcia formal, la llengua ha sigut element de conflicte ideològic al País Valencià, fins al punt de convertir-se en un dels assumptes que va condicionar el procés polític d’aquest territori. Amb el pas del temps, les posicions inicials sobre la llengua en els diferents partits i els models lingüístics han anat matisant-se, cercant potser una adaptació a la realitat lingüística valenciana. Aquest treball exposa els resultats d’una investigació empírica (qualitativa) en la qual s’ha treballat amb els militants de base dels partits polítics (Bloc, EUPV i PSPV-PSOE) per a determinar quin és el seu discurs sobre la llengua pròpia dels valencians i contrastar-lo amb les directrius oficials dels partits. En general, es pot concloure que el discurs sobre la llengua acceptat en els setanta sobre la base del pensament de Fuster no ha experimentat gaire modificacions tot i les revisions identitàries iniciades en els vuitanta i traslladades als partits en les dècades següents. Paraules clau: ideologia, identitat, llengua, País Valencià, partits polítics.

Abstract Since the time of transition to formal democracy in Spain, language has been an element of ideological conflict in Valencia, to the point of becoming one of the issues that has influenced the political process in this territory. Over time, the initial positions on language in the various left-wing and centre-left-wing political parties and the linguistic models have been nuanced, perhaps with the aim to adapt them to Valencia’s linguistic reality. This paper presents the results of an empirical qualitative research study based on grassroots members of political parties (Bloc, EUPV and PSPV-PSOE) to determine their discourse with respect to Valencia’s own specific language and to compare such discourse with the parties’ official guidelines. Generally speaking, it may be concluded that the discourse on Valencia’s specific language Correspondència: Lluís Català Oltra. Universitat d’Alacant. Campus de Sant Vicent del Raspeig. Departament de Sociologia II. Apartat de correus 99. 03080 Alacant. A/e: luis.catala@ua.es. A/I: http:// dsoc2.ua.es/va/directori-personal/luis-catala-oltra.html. Tel.: 676 282 778. Fax: 965 903 495.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 113

27/04/15 13:21

114

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

which was accepted in the 1970s, based on the thinking of Joan Fuster, has undergone very little change despite the identitary revisions that were initiated in the 1980s and transferred to the parties in the subsequent decades. Keywords: ideology, identity, language, Valencia, political parties.

1. Contacte lingüístic i conflicte

om ja han confirmat diferents estudis i aproximacions (vegeu, entre altres, Woolard, 2012, Blackledge, 2000, i Gal i Woolard, 1995) les ideologies lingüístiques no ens parlen únicament sobre la llengua, sinó que s’insereixen en el camp social per a plantejar, per exemple, qüestions d’identitat i poder. De fet, una de les definicions més acceptades d’ideologia lingüística introdueix la relació entre llengua i societat, però també apunta l’acció d’interessos morals i polítics (vegeu Irvine, 1989: 255, citat en Woolard, 2012: 20, i Woolard, 2008: 179). Així, parlar una llengua concreta (o una modalitat, o un dialecte…) actua per a caracteritzar el parlant i, per tant, adjudicar-li una identitat (Blackledge, 2000: 27), que tindrà una posició determinada en les relacions de poder establides. En el recorregut que Woolard (2012) fa pels estudis teòrics i empírics que tenen com a matèria les ideologies lingüístiques, desenvolupa una tipologia que inclou un camp d’investigació anomenat contacte lingüístic i conflicte, que és en el que enquadrem aquest treball. És una tradició acadèmica que aborda comunitats multilingües, on les ideologies lingüístiques tenen una importància molt significativa i la llengua es considera sovint un marcador d’identitat. En un altre treball, Woolard (2008) parla del fet que el català al Principat està atrapat entre els pols de l’anonimat i l’autenticitat —en una tensió que recorda l’apuntada per Billig (2006) amb el seu nacionalisme banal contraposat a un nacionalisme explícit— perquè el català és la llengua de la classe dominant (o una bona part d’ella) i des de fa un temps pugna per ser hegemònic, per passar de la reafirmació constant al teòric anonimat de les llengües del poder. Evidentment això no passa amb la variant dialectal valenciana, que està patint una forta pressió per part de la llengua incontestablement hegemònica, el castellà, i que està clarament ancorada en el pol de l’autenticitat, on són habituals les estratègies de supervivència (Pradilla, 2004: 19). Però aquesta situació està agreujada per la persistència del conflicte lingüístic, tot i l’aparició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) —o fins i tot a causa de la seua presència, com suggereix Pradilla (2004: 101-126). La realitat és que encara cohabiten diferents models lingüístics, fins i tot amb diversos estàndards de referència, que estan estretament lligats a posicions politicoidentitàries (Mas, 2008: 122-128). En un context com aquest, per interpretar correctament l’evolució de la llengua i els camins que va agafant, s’han de tenir molt presents les estratègies politicoideològiques dels actors (Pradilla, 2004: 27), i més encara si tenim en compte que «les definicions de “llengua” i “dialecte” són en bona mesura extralingüístiques» (Calafor-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 114

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

115

ra, 1994, citat en Pradilla, 2004: 28). En aquesta línia, Calaforra (1999: 106-109) insinua que al País Valencià fins i tot els treballs més honestament científics poden estar afectats per un biaix ideològic i, per tant, és un territori d’interès evident per al camp de les ideologies lingüístiques. Segons Woolard: El principi fonamental de les ideologies lingüístiques sobre el qual s’ha sustentat [la tradició d’investigació contacte lingüístic i conflicte] ha sigut la identificació d’una llengua amb un poble i la consegüent definició de la comunitat d’acord amb aquest criteri. […] Segons comenten Blommaert i Verschueren [2012: 249-250], […] això apuntala les pugnes ètniques fins a tal punt que la manca d’una llengua distintiva pot fer dubtar sobre la legitimitat d’un grup per a reclamar la seua nacionalitat. (Woolard, 2012: 39)

Aquest principi, per tant, ha sigut crucial en el conflicte lingüístic valencià, perquè, en definitiva, la dreta va tenir clar que, per a trencar amb la idea d’«una llengua, una nació», explicitada en el projecte fusterià de Països Catalans, calia plantejar una altra llengua, la llengua valenciana, que possibilitara un altre poble diferent de la resta dels països de parla catalana. Per una altra banda i com veurem, des d’un nacionalisme politicocívic, la revisió que implica la tercera via i més clarament la seua versió progressista (que aquí anomenarem quarta via) vol trencar aquest binomi, deslligant nació i llengua, amb l’objectiu de desactivar el conflicte lingüístic i obrir el projecte nacional a segments de la societat més amplis. Tot i que es pot parlar d’èxit parcial d’aquesta estratègia, la llengua és un marcador identitari d’una força tal que és complicat que el conflicte lingüístic quede resolt a mitjà termini, perquè encara quedaran actors polítics que vulguen jugar la carta lingüística per a servir els seus interessos. A partir d’una investigació sobre identitat territorial (Català, 2012), en aquest article arrepleguem les petites aproximacions a qüestions lingüístiques que s’han fet en els discursos oficials i els dels militants dels partits parlamentaris valencians d’esquerra i centreesquerra, per tal de comprovar fins a quin punt es manté vigent el llegat fusterià del qual es reclamen hereus tots aquests partits i, per tant, es manté una posició lingüísticament unitarista. 2. Aproximació al conflicte identitari i lingüístic valencià en la transició a la democràcia formal

Des de la transició a la democràcia formal en els anys setanta, al País Valencià es va produir un conflicte identitari que tenia en la llengua un dels eixos principals, perquè aquesta és un dels elements objectius més determinants en la formació de les nacions i nacionalismes perifèrics de l’Estat espanyol, així com d’altres molts indrets.1 1. Des de ben aviat s’ha subratllat aquesta íntima relació entre llengua i nació (vegeu, sinó, Herder, 1959) i tenim exemples a bastament en la teoria social recent (Smith, 2004: 25-26; Hardt i Negri, 2000;

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 115

27/04/15 13:21

116

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

Abans de la transició, el valencianisme fusterià sorgia en els anys seixanta per a confirmar els vincles lingüisticoculturals amb la resta dels territoris de parla catalana i per a configurar un nacionalisme fortament recolzat en la llengua. El caràcter impugnador en l’àmbit nacional d’una proposta que sorgia durant el franquisme va motivar una ràpida associació d’aquests plantejaments amb l’esquerra valenciana, inicialment pels propis postulats de Joan Fuster, però també perquè es tractava d’assetjar el règim des de tots els flancs possibles. Però aquest vincle entre Països Catalans i esquerra, la ràpida deriva autonomista (de màxims) i la victòria clara del centreesquerra al País Valencià van motivar la reacció d’una dreta delerosa de mantenir l’statu quo en la mesura que fóra possible. Així, la Unión de Centro Democrático (UCD) i tot el seu entorn, que fins aquell moment havien muntat al tren de l’autonomia, parlaven de País Valencià (i no Regne o Regió) i, en general, no qüestionaven la unitat de la llengua, van fer costat decididament a les inclinacions unitaristes espanyoles i a les secessionistes des d’un punt de vista lingüístic, que ja s’havien anat mostrant a l’inici dels setanta.2 El blaverisme percep l’amenaça de la unitat política i constata que aquesta prové de la unitat lingüística, ergo això és el que calia negar, la unitat de la llengua (Soler, 2005, i vegeu també Pradilla, 2004: 43-44). Per altra banda i vist en perspectiva, sembla cert que la població, que el 1977 va votar moderantisme i opcions polítiques sense gaire conviccions valencianistes i, en general, no va optar pels partits que més s’aproximaven al fusterianisme, no estava preparada (tampoc ara) per a fer seua una identitat valenciana tan explícitament lligada a la resta dels Països Catalans. En aquest enfrontament entre dues concepcions, un dels punts de fricció era el nom de la llengua i el model que s’havia de difondre. Des del fusterianisme i els partits vinculats, s’assumia la unitat de la llengua, que el valencià era un dialecte del català, i que podia anomenar-se català o, per tradició, valencià, però això darrer no implicava deslligar-lo del tronc lingüístic català. El blaverisme, en canvi, negava la unitat lingüística i afirmava que existia una llengua valenciana deslligada del català, amb certes semblances per contigüitat, però clarament diferencial. Lo Rat Penat, Casp, Adlert, etc., després d’anys d’utilització de les Normes de Castelló, ara en negaven la validesa i es lliuraven a la tasca de donar forma a altres normes ortogràfiques, i fins i tot gramaticals, a través de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. Però, tot i els intents de donar carta d’oficialitat a les normes de l’Acadèmia (Pérez Moragón, 2010: 92-117), l’ampli consens acadèmic sobre aquesta qüestió, no sols a València o a Catalunya, sinó també internacionalment, va decantar la disputa cap als partidaris de la unitat de la llengua Saxton, 1998; Vilar, 1998: 50; Letamendia, 1997: 62; Hroch, 1996: 79; Kemiläinen, 1993: 31-50; Anderson, 1993). 2. Dos dels principals autors en llengua catalana de postguerra, Xavier Casp i Miquel Adlert, rivals intel·lectuals de Fuster, van iniciar una deriva secessionista al principi dels setanta, que seria integrada dins de la nova proposta anticatalanista de la dreta, exercint un paper de legitimació valencianista pel «pedigrí» d’aquest duet. Sense ells, hauria quedat més marcat el caràcter de reacció de la dreta i l’espanyolisme soterrat de la proposta (Soler, 2005; Mollà i Mira, 1986: 26-31; Pradilla, 2004: 44).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 116

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

117

(pel model que es difonia), tot i la minorització de referències a Catalunya i al català, i el subratllat de la denominació valencià. 3. Revisió de l’obra de Fuster Mentrestant, el reiterat fracàs electoral del nacionalisme (d’arrel quasi exclusivament fusterià) i la progressiva acceptació del blaverisme (també observable en l’àmbit electoral) comença a encendre la metxa del revisionisme. A partir de la meitat dels vuitanta sorgiran les obres de Mollà i Mira (1986) i el Document 88 (Colomer et al., 1988), dins del que podríem denominar revisionisme fusterià i que també s’ha etiquetat com a tercera via. Més endavant també apareix una lectura des de posicions «progressistes», que va intentar fer més digerible per al nacionalisme fusterià el discurs de la tercera via (a aquesta tercera via «progressista» també l’anomenarem quarta via; vegeu Mira, 1997, Mollà, 1994, i Beltran, 1994). Bàsicament, en aquestes obres es posa l’accent en la necessitat d’apostar per un tipus de nacionalisme cívic, que situe la «voluntat de ser» com l’impuls central del moviment, deixant a banda el nacionalisme cultural, fortament basat en la llengua, que havia exposat Fuster (1962) per a convertir-se en referència. Això implica que els Països Catalans no han de ser necessàriament el projecte politicoterritorial, sinó que, acceptant la unitat de la llengua, es pot construir un projecte propi dels valencians si aquesta és la voluntat del poble,3 tot acceptant la necessitat de col·laboració entre catalans i valencians en diferents assumptes, entre els quals la llengua. L’aparició d’aquest revisionisme i la necessitat de marcar una distància amb Catalunya pot haver tingut conseqüències sobre el model lingüístic emprat per un nacionalisme cada vegada més acomodat a la revisió. Això queda suggerit per Josep À. Mas, que parla d’un model lingüístic tendent a particularista en el cas del Bloc (2008: 125). 4. El discurs sobre la llengua. Estudi empíric: consideracions metodològiques i analítiques

Nosaltres, en compte de parlar de models lingüístics, ens centrarem en les posicions sobre la llengua, en el discurs sobre el català al País Valencià, a través d’una aproximació a les reflexions sobre la llengua pròpia que els militants de base d’esquerra i centreesquerra del País Valencià han fet en la nostra investigació qualitativa (fent ús d’entrevistes semiestructurades).4 L’estudi empíric se centra en els discursos sobre la identitat territorial (Català, 2012) i, per tant, inicialment no és una investigació 3. La «voluntat del poble», com s’ha vist repetidament en els estudis demoscòpics del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), és ser valencians i fer-ho compatible amb la seua condició d’espanyols, és a dir, mantenir una identitat dual, que no col·lisione amb l’statu quo. 4. El treball de camp es va desenvolupar en la segona meitat del 2011.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 117

27/04/15 13:21

118

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

concebuda com a sociolingüística. No obstant això, la llengua ha tingut alguna presència en el treball que serà aprofitada en aquesta aproximació. Els partits o federacions de partits analitzats en aquesta investigació són el Bloc Nacionalista Valencià (Bloc), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i el Partit Socialista del País Valencià - Partido Socialista Obrero Español (PSPV-PSOE), que són els de més implantació en l’espectre ideològic de l’esquerra i el centreesquerra i, per tant, els que permetien una mostra més heterogènia, que garantira diversitat de perfils sociodemogràfics. Per altra banda, s’han escollit les comarques o àrees territorials de l’Alacantí, l’Alcoià-Comtat (sense la Foia de Castalla) i l’Horta de València, que consideràvem que, a priori, podrien representar patrons identitaris diferents que condicionarien els discursos dels entrevistats, en alguns casos fins i tot per damunt de l’adscripció política (Català, 2012: 747-748): l’Horta de València com a cor d’una identitat valenciana més intensament afirmada com a distintiva respecte de la hipotètica unitat amb Catalunya; l’Alacantí com la comarca que més ha contestat la identitat valenciana, fins al punt de plantejar una identitat alternativa, de tipus cantonal-provincial, però molt aferrada a la idea d’Espanya (vegeu Piqueras, 1996: 217-230), i l’Alcoià-Comtat com una àrea que històricament ha tingut determinats lligams amb Catalunya i això pot habilitar la fidelitat als postulats originals de Fuster. Som conscients, però, que deixem fora altres comarques que haurien tingut interès per a la nostra investigació (per exemple, les que fan frontera amb Catalunya, al nord de Castelló), però volíem tractar cada comarca gairebé com una mostra, fent un nombre raonable d’entrevistes, per a intentar captar tots els discursos i, així, ampliar a més de tres comarques hauria implicat un treball de camp massa extens. Amb aquestes tres comarques s’ha arribat a un nombre important d’entrevistes a militants, cinquanta-vuit, i s’ha anat a tres territoris que hipotèticament entenen de manera diferenciada la identitat valenciana, que era la intenció del disseny de la mostra.5 Dins d’aquesta investigació es parla en diferents ocasions de la llengua pròpia dels valencians. Els apartats on el català té presència com a matèria discursiva són els següents: — Elements característics de la identitat valenciana, entre els quals la llengua. — Marc nacional i vincles amb Catalunya i la resta dels països de parla catalana. — Consideracions sobre la llengua: denominació, model lingüístic, etc. — Valoració del secessionisme lingüístic.6

5. Un desenvolupament més extens de la metodologia el podem trobar en Català (2012: 743-763). 6. Respecte d’aquesta qüestió, cal apuntar que la percepció majoritària dels valencians és que el dialecte que es parla en terres valencianes és una llengua «diferent i diferenciada del català». Entre un 60 % i un 75 % han opinat que això era així en les enquestes del CIS —estudis 2413, 2455, 2480 i 2560, entre 2001 i 2004 (citat en Flor, 2009: 485).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 118

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

119

5. Els discursos oficials dels partits sobre llengua i política Però abans del treball de camp, hem fet una anàlisi del discurs oficial dels partits a partir de les ponències o manifestos polítics que sorgeixen dels congressos,7 perquè ens interessa contrastar el discurs dels militants amb el que generen els dirigents a través d’aquests documents per veure fins a quin punt els afiliats s’apropen als postulats oficials del partit. 5.1. Bloc Així, el Bloc, a partir de les formulacions de la tercera via, i influït pel desprestigi dels nacionalismes de caire ètnic que van seguir la caiguda del mur de Berlín, ha tendit a una definició politicocívica de la nació, amb domini de l’element subjectiu («voluntat de ser»). L’aposta pel nacionalisme cívic, al marge de ser una adaptació a un entorn polític que estigmatitza el nacionalisme, es justifica per la necessitat de dissociar llengua de nació, de separar la unitat lingüística de la unitat política i, així, trencar amb la construcció política fusteriana dels Països Catalans. Així se subratlla en frases com aquestes: «nosaltres entenem que el discurs valencianista no pot ser terreny vedat d’aquells que parlem una llengua» (ponència del Bloc, 2009: 31); i per tant es passa a una nació dels ciutadans («ser valencians i valencianes és la nostra manera de ser ciutadans i ciutadanes»; ponència del Bloc, 2009: 21), on preval l’element voluntarista («per a ser valencià, per a estimar i defensar la pròpia terra, només cal que es vulga ser-ho, independentment de l’origen, de la identitat nacional i de la llengua»; ponència del Bloc, 2009: 121-126). Els elements objectius, estables, queden apartats de la definició identitària i nacional: «una societat moderna i complexa com la nostra no pot restar encaixada en definicions identitàries absolutes o supremes» (ponència del Bloc, 2009: 31). Tot i el que acabem d’exposar, la tradició del partit, i la importància prestada en altres moments a elements objectius (i també ara, tot i el voluntarisme), fa que la intenció subjectivista no tinga un domini absolut: «el nostre valencianisme ens duu a defensar la promoció i normalització de la nostra llengua» (ponència del Bloc, 2006: 36). La defensa i promoció de la llengua, principal tret distintiu, i la seua capacitat de configurar una cultura pròpia mantenen, doncs, el vincle amb una definició objectiva de la nació. Una perspectiva netament subjectivista lliuraria la qüestió lingüística a la voluntat dels ciutadans; i si aquests no opten pel valencià, s’hauria d’acceptar la minorització lingüística i, en últim terme, la desaparició de la llengua. Però aquesta no és la posició del Bloc, que té en la defensa i la promoció de la llengua un dels seus pilars 7. En el cas del Bloc es tracta de les ponències polítiques (i estratègiques) dels congressos I, IV, V i VI (anys 2000, 2006, 2009 i 2012 respectivament). En el cas d’EUPV, del Manifest polític de la VIII Assemblea (2003). I en el cas del PSPV-PSOE, de les resolucions del X Congrés (2004), i les ponències marc dels congressos XI i XII (2008 i 2012 respectivament).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 119

27/04/15 13:21

120

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

i, per tant, es rebaixa la perspectiva subjectivista. Una altra qüestió és si entrem a considerar la part estructural d’aquest assumpte i valorem quina és la llengua promocionada pels poders públics i pels econòmics, quin és l’idioma que parlen les classes dominants, fins on arriba la llibertat real per a parlar i socialitzar-se en una llengua, etc. En aquest sentit, la voluntat dels ciutadans estaria condicionada pels elements estructurals i, per tant, caldria intervenir-hi (com ho fa el Bloc), a fi de trencar la perspectiva voluntarista. De tota manera, en cap de les ponències recents del partit es fa aquesta argumentació de tipus estructural. Pel que fa al marc nacional i vincles amb Catalunya i la resta dels països de parla catalana, el Bloc, i ja abans la Unitat del Poble Valencià (UPV) i el Partit Valencià Nacionalista (PVN) (les dues principals formacions fundadores), afirma la nació valenciana, que el País Valencià és una nació. Així, es defensa la «sobirania nacional del País Valencià», perquè el País Valencià és «un subjecte col·lectiu amb dret a la sobirania política» (ponència del Bloc, 2000). L’afirmació del País Valencià com a única lleialtat trenca amb el projecte fusterià de Països Catalans, però en aquests documents es cuiden molt de precisar que l’afirmació de la valencianitat no significa oposició a Catalunya: «La nostra adscripció i lleialtat són valencianes, perquè el nostre projecte de sobirania nacional és el País Valencià i això no es contradiu, ans al contrari, amb el reconeixement de la unitat de la llengua i amb els lligams històrics que compartim amb Catalunya i les Balears» (ponència del Bloc, 2000). Per altra banda, molt majoritàriament, el Bloc es refereix a la llengua com a «valencià», però en una de les darreres ponències polítiques s’assenyala que «cal defensar, […] sense pors ni recances, la unitat de la llengua catalana» (ponència del Bloc, 2009: 100). Pel que fa a l’ens que té la competència sobre la llengua al País Valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i els dubtes que plantejava inicialment, en la línia marcada per la tercera via el Bloc va donar suport a aquesta institució i sempre ha mostrat una actitud de col·laboració amb els seus dirigents per tal que es mantinguera amb fermesa la unitat de la llengua, s’acabara amb el conflicte lingüístic i es posara el focus en la normalització del valencià. Finalment, respecte de l’anticatalanisme i el secessionisme valencià, la posició del Bloc ha sigut sempre ferma: «l’anticatalanisme és, al capdavall, una forma d’antivalencianisme o, el que és el mateix, de nacionalisme espanyol» (ponència del Bloc, 2000). Això no ha impedit que s’hagen produït apropaments al nacionalisme tricolor (blaver), fins i tot a partits que defensaven un model i unes institucions lingüístiques secessionistes, com ara Unió Valenciana, dins de l’estratègia de convergència del valencianisme que ja va plantejar el PVN i després va fer seua el Bloc, especialment per iniciativa del que després seria el corrent Bloc de Convergència Valencianista. De tota manera, «el Bloc a penes ha insistit en aquesta estratègia des del 2005, quan el Consell Nacional […] va optar per no avalar un acostament en aquesta direcció» (ponència del Bloc, 2009: 12).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 120

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

121

5.2. EUPV En el document de referència d’EUPV, el Manifest polític (MP EUPV) del 2003,8 trobem definicions de caire objectivista, molt en la línia de delimitar els trets distintius d’una nació; així, per exemple, en diversos fragments s’al·ludeix a característiques definitòries com ara la història, les institucions polítiques, la cultura, la llengua o el territori (MP EUPV, 2003: punt 1). No obstant això, Ignacio Blanco, portantveu de la Comissió Executiva d’EUPV i diputat en les Corts des del 2011,9 precisa que la concepció federalista d’EUPV (que inclou prèviament el respecte i activació del dret d’autodeterminació) els duu a considerar també elements subjectius, en què es tinga present que la voluntat de formar una comunitat, un subjecte col·lectiu amb dret a la sobirania, és tan important o més que els elements objectius. Respecte de la relació amb Catalunya i la resta dels països de parla catalana, es diu que el País Valencià ha de «reafirmar els lligams que ens uneixen als altres països de llengua catalana» (MP EUPV, 2003: introducció) i no únicament en el pla cultural, sinó també en l’econòmic. Així mateix, i dins de la seua concepció federalista, es fa referència a l’aspiració que l’Estat permetera la «possibilitat d’establir llaços federatius entre aquelles comunitats que així ho decideixen (com per exemple el País Valencià amb els antics territoris de la Corona d’Aragó)» (MP EUPV, 2003: punt 3). Per altra banda, EUPV va ser l’única formació que va votar en contra de la llei de creació de l’AVL, i en aquell manifest polític (i també actualment) s’afirma que «el nostre model d’autoritat lingüística és […] un organisme que abaste tot l’àmbit de la llengua» (MP EUPV, 2003: punt 3). En EUPV també demanen «el reconeixement de la denominació acadèmica de català junt a la denominació popular de valencià per a la llengua pròpia del País Valencià» (MP EUPV, 2003: punt 3), en la línia de la tradició fusteriana que defensen. Finalment, l’anàlisi que es fa dels secessionismes és el clàssic que fa el fusterianisme: es tracta d’operacions de la dreta valenciana lligada a l’espanyolisme per a entrebancar el projecte nacional valencià i reforçar l’espanyol, favorable a les oligarquies i classes dominants que la dreta representa. 5.3. PSPV-PSOE En els documents congressuals del PSPV-PSOE no hi ha gaire referències a qüestions identitàries o lingüístiques, però s’al·ludeix a la llengua i al dret foral com a fets 8. És un dels darrers documents en què es tracta força la qüestió identitària i lingüística, potser perquè encara hi estava present el corrent Esquerra i País, precedent del partit Iniciativa del Poble Valencià, ara part de la Coalició Compromís. En documents posteriors no tenen gaire presència els continguts identitaris i per això necessitem l’aval polític de les posicions d’aquest document, com s’explica en la nota a peu de pàgina següent. 9. Ignacio Blanco va ser entrevistat entre el 6 i el 8 d’agost de 2012. En primera instància se li va passar una síntesi de les posicions reflectides en el Manifest polític del 2003 i, després de llegir-les, vam fer una entrevista telefònica semiestructurada en la qual anava confirmant o matisant cadascun dels punts.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 121

27/04/15 13:21

122

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

diferencials que cal reivindicar (resolucions del PSPV, 2004: 14). En canvi, no hi ha cap referència a aspectes subjectius. De tota manera, el PSPV-PSOE es caracteritza per haver adaptat el discurs a les posicions del conjunt de la ciutadania, entre la qual domina la «identitat dual» (espanyola i valenciana) i, en conseqüència, l’element voluntarista té també una gran importància, com en les altres formacions que estem analitzant. Però potser la rellevància de la definició subjectiva arriba abans en el cas del PSPV-PSOE per l’adopció d’una perspectiva institucional que beu del «consens» i d’una hipotètica aproximació al sentir de la ciutadania. Però, com en el cas del Bloc i gairebé com en el cas d’EUPV, es manté la reivindicació dels lligams amb la resta dels països de parla catalana, especialment els lingüístics: Cal afavorir la coordinació en matèria de política lingüística dels governs dels territoris que compartim la mateixa llengua per a establir una política comuna de projecció de la llengua i de la cultura pròpies. (Resolucions del PSPV, 2004: 39)

5.4. Balanç: llengua i eixos ideològics Taula 1 Síntesi comparativa de les posicions oficials del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE sobre la llengua Bloc

EUPV

PSPV-PSOE

Categorització del discurs identitari

Terceraviïsta progressista

Fusterianisme de marc espanyol

Institucional

Vincles amb la resta de territoris de parla catalana

Sí, llengua, cultura, economia. Possibilitat de federació dels Països Catalans

Sí, llengua, cultura, economia

Llengua

Unitat de la llengua catalana. Rebuig a l’anticatalanisme i al secessionisme. Favorable a l’AVL

Unitat de la llengua catalana. Rebuig a l’anticatalanisme i al secessionisme. Favorable a una autoritat comuna dels Països Catalans. Reivindicació de l’oficialitat de la denominació català

Unitat de la llengua catalana. Rebuig a l’anticatalanisme i al secessionisme. Favorable a l’AVL

Com veiem en aquesta síntesi (vegeu la taula 1), les posicions més esquerranes, les d’EUPV, coincideixen més amb les de la concepció característicament fusteriana. Nosaltres plantegem que aquesta relació entre ideologia i afecció al marc Països Catalans es produeix de manera matisada, tal com es plasma en el diagrama de la figura 1.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 122

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

123

Figura 1 Diagrama sobre la ubicació ideològica i el grau d’afecció a la idea dels Països Catalans

Gran part d’aquestes etiquetes discursives no tenen una ubicació fàcil en el diagrama, és més aviat aproximada i subjecta a una gran variabilitat; en qualsevol cas, no creiem que es produïsca una relació directa absoluta com la que descriu l’enunciat «a més esquerra, més Països Catalans». Però sí que hi ha una inclinació que això siga així, tot i que la línia se suavitze quan passem a l’espectre de l’esquerra. 6. La llengua com a marcador de la identitat valenciana Quant als trets característics de la identitat valenciana, aquells elements que la defineixen, la majoria dels entrevistats (86,2 %)10 són capaços d’assenyalar-ne i, per 10. Com que es tracta d’un treball qualitatiu i una mostra no representativa estadísticament, les dades que reflectim són únicament una referència per a la lectura comprensiva d’ítems amb resposta generalment breu, com és aquest cas dels ingredients que conformen la identitat valenciana.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 123

27/04/15 13:21

124

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

tant, de fer un esforç per a objectivar aquesta identitat territorial. Recordem que els partits polítics d’esquerra i centreesquerra estan tendint a una definició subjectiva de la nació i que, precisament i evidentment, la nació és l’objecte d’identificació d’una identitat territorial. En aquest sentit, la nació dels valencians queda definida a partir dels trets que configuren la identitat valenciana i, per tant, els militants (o la major part d’ells) no estan sentint la necessitat d’obviar la seua objectivació, llevat potser del segment EUPV-l’Alacantí (alguns d’aquests militants consideren que no hi ha elements que diferencien de manera destacada els valencians). La varietat d’elements identitaris esmentats és relativament important, però només un és citat majoritàriament (64 %), la «llengua», el català o valencià, que és entès com el marcador identitari que més defineix el poble valencià.11 És l’element que més s’esmenta en tots els casos, però més marcadament en les comarques de l’Alcoià-Comtat i l’Horta (on es parla més que a l’Alacantí). També interessava conèixer la percepció d’aquests militants respecte del contrast entre la identitat valenciana i la d’altres pobles que ens envolten, en concret les comunitats autònomes amb les quals el País Valencià té frontera terrestre, és a dir, Múrcia, Castella - la Manxa, Aragó i Catalunya. Es tracta de determinar si la militància d’esquerra i centreesquerra considera que la seua identitat nacional/regional està pròxima a les comunitats castellanoparlants i a la comunitat veïna del nord, Catalunya, i quina d’aquestes comunitats senten més propera a la valenciana. En general, respecte de les diferències o semblances en relació amb les comunitats castellanoparlants, potser domina lleugerament la percepció que hi ha més diferències que semblances, però en aquesta ocasió, les pautes de resposta depenen molt de la pertinença a un o altre segment. Així, en el PSPV-PSOE domina amb certa claredat la percepció d’unitat cultural i identitària entre el País Valencià i aquestes comunitats castellanoparlants (marc espanyol de referència) i, en certa mesura, també a l’Horta. En canvi, en EUPV i sobretot entre els militants del Bloc s’entén que les diferències són majors que les semblances i això passa també molt clarament a l’Alcoià-Comtat. Quan s’aprecien diferències, aquestes se centren especialment i en proporcions semblants en la llengua; les tradicions, els costums i les festes, i en la «manera de ser», el caràcter. Pel que fa a Catalunya, sí que domina clarament la percepció de semblances, sobretot concretades en la llengua, però també en la cultura, les arrels històriques i una «manera de ser» que es vincula molt a la «mediterraneïtat». Quan s’aprecien diferències torna a aparèixer el caràcter, però també té molta importància la «consciència de poble», que s’entén més present entre els catalans. En qualsevol cas, insistim en el fet que domina la percepció de semblances i això es fa especialment palès entre els militants d’EUPV (recordem que el vincle amb els Països Catalans era reivindicat amb més èmfasi per aquest partit), però també entre els del PSPV-PSOE de l’Alcoià-Comtat. En canvi, els militants del Bloc (sobretot els de l’Horta i l’Alcoià-Comtat) aparei11. En Piqueras (1996: 124-125 i 158) també apareix com el tret més definitori de la «identitat valenciana central».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 124

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

125

xen dividits entre els que consideren que hi ha més semblances i els que opinen que hi ha tantes diferències com semblances, en la línia d’afirmar la particularitat nacional valenciana enfront de la catalana. Si considerem conjuntament el que s’opina sobre unes comunitats i altres en relació amb la identitat valenciana, tenim dos discursos que destaquen molt clarament sobre els altres: considerar que tenim més semblances amb Catalunya i menys amb les comunitats castellanoparlants, i considerar que hi ha semblances i diferències a parts iguals amb totes aquestes comunitats. Repassem algunes citacions prototípiques de cadascuna d’aquestes percepcions: [Amb els pobles castellanoparlants que ens envolten] per a mi és completament diferent: ells tenen la seua personalitat pròpia i nosaltres tenim la nostra. Potser és per la llengua; sí, és més per la llengua i la cultura, d’ací que estiguem més pròxims a Mallorca o a Catalunya, més que a Castella - la Manxa o a Múrcia, que els tenim més a prop. (EUPV/Alcoià-Comtat, núm. 3, 6.31)12

És una posició que resumeix perfectament el que expressa un dels discursos hegemònics, el basat en la construcció Països Catalans i que, a partir de la llengua i la cultura, defineix una unitat (els països de parla catalana) i traça diferències clares amb la resta de les comunitats veïnes. El discurs que considera que hi ha tantes diferències com semblances amb totes les comunitats autònomes que ens envolten (castellanoparlants i catalanoparlants) quedaria resumit amb aquest fragment d’una altra militant d’EUPV: Posats a trobar semblances, […] almenys una part de la nostra cultura, de la cultura valenciana […] està molt pròxima a la cultura catalana, i després també una part està molt pròxima a la cultura més castellana i això […] és una realitat que no es pot obviar. Per exemple, […] a la comarca dels Serrans, ells tenen una cultura molt més castellana que, diguem-ne, mediterrània […], i el seu caràcter fins i tot jo el trobe… més castellà, sense qualificar-lo. Però em resulta molt curiós, quan ells parlen castellà, que parlen del «pernil» o algunes altres paraules en valencià que utilitzen inconscientment; o siga, que ací hi ha una hibridació evident, tant si és una cultura més predominantment castellana que té influències valencianes o catalanes […], com a l’inrevés, les zones de tradició cultural més catalana tenen, des de fa ja dècades i segles, influència castellana també en molts aspectes, no sols en la llengua. (EUPV/Horta, núm. 6, 20.35)13

En definitiva, s’expressa que la interrelació és cada vegada més intensa i les particularitats destaquen cada vegada menys. 12. Entrevistat número 3 d’EUPV de l’Alcoià-Comtat, localització de la citació en l’àudio als 6 minuts 31 segons. 13. Entrevistada número 6 d’EUPV de l’Horta, localització de la citació en l’àudio als 20 minuts 35 segons.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 125

27/04/15 13:21

126

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

7. Consideracions sobre la llengua i el secessionisme lingüístic El retrat lingüístic dels entrevistats ens deixa una gran majoria de catalanoparlants (84,5 %), i la major part d’ells (72,4 %) utilitza la llengua pròpia habitualment (especialment els militants de l’Alcoià-Comtat i els del Bloc), però els que tenen el valencià com a «llengua de la llar»14 són aproximadament la meitat i, per tant, s’endevina un compromís posterior, una presa de consciència (els que la tenen com a llengua de la llar per a continuar parlant-la i els que no, per a recuperar-la o adquirir-la i fer-ne ús). També més o menys la meitat han cursat l’assignatura de valencià (els nascuts a partir dels setanta, bàsicament i lògicament), però molt pocs han fet alguna part de l’ensenyament obligatori en «línia valenciana» (i en el Bloc no trobem una proporció gaire superior a la dels altres partits). En canvi, novament, la meitat d’aquests militants han fet cursos de valencià per a adults (Escola Oficial d’Idiomes, els cursos de Carles Salvador, cursos universitaris per a preparar els exàmens de la Junta Qualificadora, etc.) i aquí sí que destaca el Bloc per damunt dels altres partits. Les variables lingüístiques, per altra banda i com era d’esperar, tenen bastanta incidència en altres qüestions identitàries, com ara si s’inclou la identitat valenciana en l’autodefinició, el sentiment valencià, espanyol o català, el tipus d’organització territorial per a l’Estat espanyol, la posició respecte del dret d’autodeterminació o el fet de considerar-se nacionalista valencià. De tota manera, de les que hem repassat en el paràgraf anterior, algunes determinen més que altres: que el valencià siga llengua de la llar tot just influeix en el sentiment valencià o català o en la seua translació al terreny polític; que s’haja cursat l’ensenyament obligatori en valencià té sobretot incidència en una posició més favorable a l’autodeterminació, les opcions més descentralitzadores o el marc Països Catalans (les qüestions més polítiques), però no tant en el sentiment valencià o català. En canvi, parlar valencià de manera habitual o haver fet cursos de valencià per a adults té una influència més general en aquestes qüestions. En definitiva, podríem dir que l’ús social de la llengua i la preocupació per parlar-la correctament impliquen una inclinació major cap al valencianisme (sentimentalment i políticament). Per altra banda, pràcticament tots els entrevistats tenen clar que el valencià és la mateixa llengua que el català, com certifiquen les autoritats lingüístiques. No obstant això, alguns d’aquests entrevistats, particularment els d’estudis no universitaris, i sobretot del PSPV-PSOE, però també d’EUPV i algun cas aïllat del Bloc, no fan una afirmació rotunda («són la mateixa llengua»), sinó que opten per respostes relativitzadores. Un dels casos aïllats del Bloc es tracta d’un militant de l’Alacantí que representa un discurs atípic dins de l’organització per moltes raons15 i la seua opinió sobre 14. Fent ús de la terminologia proposada per Vila i Moreno et al. (2002: 99-100), tot i que, col· loquialment, amb els entrevistats es parlava de «llengua materna». 15. Es confessa ideològicament de dretes; és abans de res alacantí i afirma que «ser alacantí és la meua manera de ser valencià»; es confessa terceraviïsta i admet que dins del Bloc té l’etiqueta de «blaver», però un particular blaver alacantinista, molt lligat als símbols més populars d’Alacant (Hèrcules CF, Fogueres,

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 126

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

127

la llengua és una d’aquestes singularitats, perquè considera que les diferències entre la parla de, per exemple, Barcelona i el valencià són massa marcades per a qualificar-les simplement de dialectes; creu que s’ha de fer un pas més enllà: [El valencià] és una modalitat lingüística de la mateixa llengua, és a dir, és una entitat supradialectal perquè la diferència va més enllà de la parla, es tradueix a l’escriptura, en la flexió verbal, en les expressions i frases fetes, etc. És a dir, hi ha diferències gramaticals massa fortes per a considerar-la un dialecte. Per això jo crec que és una modalitat, és a dir, és una altra forma de parlar català, però amb una diferència massa forta perquè siga la mateixa llengua. Però tampoc és una llengua diferent. Dialecte seria diferenciar el castellà de Madrid del castellà de Sevilla i modalitat és diferenciar el català de Barcelona del català de València. (Bloc/Alacantí, núm. 6, 32.29)16

En qualsevol cas, insistim que, a grans trets, podríem dir que la unitat de la llengua no està qüestionada pels militants d’aquests partits, i menys encara els del Bloc. Per tant, quan s’ha preguntat pel secessionisme lingüístic i les motivacions que hi ha darrere, pràcticament tots partien de la posició contrària i han fet una aproximació a les anàlisis que podem trobar en la literatura fusteriana (Bello, 1988, Burguera, 1991, i Cucó, 2002, entre altres): es tracta d’una combinació d’interessos polítics i econòmics de l’oligarquia valenciana (espanyolista), juntament amb una mena de sentiment d’inferioritat enfront de Catalunya, que duu a desenvolupar una estratègia de divide et impera per part de la dreta, que impulsa el particularisme valencià per a trencar amb el marc Països Catalans, que era l’aposta nacional del fusterianisme. Aquesta estratègia també estaria alimentada pel valencianisme sentimental i folklòric de l’Horta lligat a la dreta i al règim franquista, per una certa dosi d’ignorància, i per una forta castellanització del cap i casal (de les elits per descomptat, però també de bona part del poble que les segueix i, per tant, l’estratègia d’una llengua independent partiria de sectors poc interessats en la llengua mateixa). Aquí hem combinat tots els arguments que assenyalen els entrevistats perquè els uns i els altres estan relacionats, però, evidentment, cada entrevistat emfasitza un, dos o, com a màxim, tres aspectes dels que hem apuntat per a servir la seua explicació del fenomen. Vegem-ne algun exemple: Darrere d’això hi ha interessos de caire econòmic i polític en un moment determinat. […] Òbviament, si Millán-Astray fóra valencià seria secessionista i diria «¡Muera el catalán y muera la cultura!». És l’intent de matar tot allò que signifique cultura, defensa de la identitat; que ve a ser això de Millán-Astray, és a dir, el llaurador d’Alcàsser intentant-li explicar a un filòleg perquè el valencià excursionisme pels indrets més singulars de la ciutat i el seu terme, enaltiment del patrimoni, etc.); no està en contra de l’existència de les diputacions, perquè garanteixen una parcel·la de poder alacantí, i aposta per recuperar l’organització territorial de l’Estat del segle xv, amb una distribució per regnes i corones. 16. Entrevistat número 6 del Bloc de l’Alacantí, localització de la citació en l’àudio als 32 minuts 29 segons.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 127

27/04/15 13:21

128

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

és diferent del català; a més, explicant-li-ho […] convençut, apassionat… «Doncs bé, el que vostè diga.» […] Són explicacions des dels budells, però darrere hi ha un interès. (EUPV/Alcoià-Comtat, núm. 5, 32.57)17

Aquí no podríem apuntar diferències importants entre partits; tots ells participen d’aquestes argumentacions, encara que potser en EUPV domine l’explicació dels interessos polítics i econòmics sobre altres matisos, que se solen fer en els altres partits i especialment en el Bloc. Però és en el PSPV-PSOE on trobem explicacions més comprensives amb el blaverisme (sobretot fora de l’Horta), arguments com ara que es tracta senzillament d’un patriotisme o un particularisme valencià desvinculat de Catalunya, o que històricament hi ha hagut diferències culturals que tenen el seu reflex en aquest tipus de moviment. 8. Balanç final L’ús social de la llengua i la participació en cursos de valencià per a adults s’han erigit en les variables lingüístiques que més determinen un discurs sentimentalment i políticament valencianista. Per altra banda, el reconeixement de la unitat de la llengua, com succeeix en els seus partits, és un dels grans consensos que hem trobat en aquest treball de camp. També ho ha sigut el rebuig al secessionisme lingüístic i l’explicació sobre aquest fenomen, atribuït principalment a una combinació de la castellanització de la societat valenciana i el desplegament d’una estratègia per part de la dreta per a trencar amb el projecte nacional valencià vinculat a Catalunya. Per altra banda, el quadre de contrast entre les posicions oficials i les de la militància quedaria sintetitzat tal com es mostra en la taula 2. En el Bloc i EUPV, tot i la presència d’algun discurs que matisa les directrius oficials, la posició de la militància i l’oficial del partit en qüestions lingüisticoidentitàries és dominantment semblant. En canvi, en el PSPV-PSOE trobem una major diversitat de discursos, que podríem explicar per la presència de dues «ànimes», com ha expressat algun entrevistat: una més valencianista (i fusteriana), «més PSPV», potser minoritària en general (al contrari del corrent catalanista del Partit dels Socialistes de Catalunya), però amb certa força a l’Alcoià-Comtat i alguns pobles de l’Horta, i una més espanyolista, «més PSOE».

17. Entrevistat número 5 d’EUPV de l’Alcoià-Comtat, localització de la citació en l’àudio als 32 minuts 57 segons.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 128

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

129

Taula 2 Síntesi comparativa de les posicions del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE sobre la llengua. Contrast entre el discurs oficial (en redona) i el discurs de la militància (en cursiva) Bloc

EUPV

PSPV-PSOE

Categorització del discurs identitari

Terceraviïsta progressista. Terceraviïsta progressista (quarta via). Fusterianisme que accepta la tercera via.

Fusterianisme de marc espanyol. Fusterianisme que no considera la tercera via, internacionalisme i espanyolisme «banalitzat».

Institucional. Espanyolisme «banalitzat» (assimilable a l’institucional), però alguna presència de nacionalisme espanyol i fusterianisme que no considera la tercera via.

Vincles amb la resta de territoris de parla catalana

Sí, llengua, cultura, economia. Possibilitat de federació dels Països Catalans. Dominantment semblant.

Sí, llengua, cultura, economia. Dominantment semblant, però amb presència d’un grup important que no inclou vincles més enllà de la llengua.

Llengua

Unitat de la llengua catalana. Rebuig a l’anticatalanisme i al secessionisme. Idèntica posició.

Unitat de la llengua catalana. Rebuig a l’anticatalanisme i al secessionisme. Dominantment semblant.

Bibliografia de referència Alcaraz Ramos, Manuel; Isabel i Vilar, Ferran; Ochoa Monzó, Josep (ed.) (2005). Vint anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Alzira: Bromera. Anderson, Benedict R. (1993). Comunidades imaginadas: Reflexiones sobre el origen y la difusión del nacionalismo. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Bello Serrat, Vicent (1988). La pesta blava. València: Tres i Quatre. Beltran i Català, Adolf (1994). Un país possible (identitat valenciana i modernització). Tavernes Blanques: L’Eixam. Billig, Michael (2006). Nacionalisme banal. Catarroja: Afers; València: Universitat de València. Blackledge, Adrian (2000). «Monolingual ideologies in multilingual states: language, hegemony and social justice in Western liberal democracies». Estudios de Sociolingüística, vol. 1, núm. 2, p. 25-45. Blommaert, Jan; Verschueren, Jef (2012). «El papel de la lengua en las ideologías nacionalistas europeas». A: Schieffelin, Bambi B.; Woolard, Kathryn A.; Kroskrity, Paul V. (ed.). Ideologías lingüísticas: Práctica y teoría. Madrid: Los Libros de la Catarata, p. 245-273. Burguera i Escrivà, Francesc de Paula (1991). És més senzill encara: digueu-li Espanya. València: Tres i Quatre.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 129

27/04/15 13:21

130

TSC, 24 (2014)

Lluís Català Oltra

Calaforra, Guillem (1994). «La “unitat de la llengua catalana” com a fet científic i argumentum ex auctoritate: revisió crítica». Zeitschrift für Katalanistik, vol. 7, p. 37-56. — (1999). Paraules, idees i accions: Reflexions «sociològiques» per a lingüistes. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Català Oltra, Lluís (2012). Fonaments de la identitat territorial amb especial atenció a la identitat nacional. El cas valencià: discursos polítics sobre la identitat valenciana entre els militants de base del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE. Tesi doctoral. Alacant: Universitat d’Alacant. També disponible en línia a: <http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/28677>. Colomer, Agustí [et al.] (1988). Document 88: Destinat (sobretot) a nacionalistes. València: Tres i Quatre. Cucó Giner, Alfons (2002). Roig i blau: La transició democràtica valenciana. València: Tàndem. Duranti, Alessandro (2000). Antropología lingüística. Madrid: Cambridge University Press. Flor i Moreno, Vicent (2009). L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del «blaverisme». Tesi doctoral. València: Universitat de València. Fuster i Ortells, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62. Gal, Susan; Woolard, Kathryn A. (1995). «Constructing languages and publics: authority and representation». Pragmatics, vol. 5, núm. 2, p. 129-138. Hardt, Michael; Negri, Antonio (2000). Empire. Cambridge, Mass.: Harvard University Press. Herder, Johann Gottfried von (1959). Ideas para una filosofía de la historia de la humanidad. Buenos Aires: Losada. — (1982). Obra selecta. Barcelona: RBA. Hervàs i Martínez, Xavier (2008). «D’UPV al Bloc: el llarg camí del nacionalisme valencià». Lluc: Revista de Cultura i d’Idees, núm. 863 (maig-juny), p. 3-6. Hroch, Miroslav (1996). «From national movement to the fully-formed nation: the nation-building process in Europe». A: Balakrishnan, Gopal (ed.). Mapping the nation. Londres: Verso, p. 78-97. Irvine, Judith T. (1989). «When talk isn’t cheap: language and political economy». American Ethnologist, vol. 16, núm. 2, p. 248-267. Kemiläinen, Aira (1993). «Patriotism and nationalism». A: Iivonen, Jyrki (ed.). The future of the Nation State in Europe. Hants, Regne Unit: Edward Elgar, p. 31-50. Letamendia Belzunce, Francisco (1997). Juego de espejos: Conflictos nacionales centro-periferia. Madrid: Trotta. Mas i Castells, Josep Àngel (2008). El morfema ideològic: Una anàlisi crítica dels models de llengua valenciana. Benicarló: Onada. Mira i Casterà, Joan Francesc (1997). Sobre la nació dels valencians. València: Tres i Quatre. Mollà Beneyto, Damià; Mira Gonzàlez, Eduard (1986). ‘De impura natione’: El valencianisme, un joc de poder. València: Tres i Quatre. Mollà i Orts, Toni (1994). La utopia necessària (nacionalisme i societat civil). Alzira: Bromera; Tarragona: El Mèdol. Pérez Moragón, Francesc (2010). Himnes i paraules: Misèries de la transició valenciana. Catarroja: Afers. Piqueras Infante, Andrés (1996). La identidad valenciana: La difícil construcción de una identidad colectiva. Madrid: Escuela Libre; València: Alfons el Magnànim.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 130

27/04/15 13:21

Llengua i ideologia en els partits polítics d’esquerra

TSC, 24 (2014)

131

Pradilla Cardona, Miquel Àngel (2004). El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte. Benicarló: Onada. Saxton, Gregory D. (1998). «Nation, nation-building, and nationalism in the Catalan-speaking cyberspace». Comunicació presentada a l’Annual Meeting of the American Political Science Association (Boston, 3-6 setembre). Smith, Anthony D. (2004). Nacionalismo. Madrid: Alianza Editorial. Soler, Llorenç (2005). Del roig al blau [enregistrament de vídeo]: La transició valenciana. València: Universitat de València. Vila i Moreno, F. Xavier; Galindo Solé, Mireia; Rosselló i Peralta, Carles de (2002). «Algunes consideracions sobre l’adequació del terme “llengua materna”». Llengua i Ús, núm. 24, p. 94-101. Vilar, Pierre (1998). Historia, nación y nacionalismo: Entrevista con Joseba Intxausti. Cuestión nacional y movimiento obrero. Pueblos, naciones, estados. Hondarribia: Hiru. Woolard, Kathryn A. (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199. — (2012). «Las ideologías lingüísticas como campo de investigación». A: Schieffelin, Bambi B.; Woolard, Kathryn A.; Kroskrity, Paul V. (ed.). Ideologías lingüísticas: Práctica y teoría. Madrid: Los Libros de la Catarata, p. 19-69.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 131

27/04/15 13:21

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 132

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 133-151 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.73 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes: un estudi de casos Linguistic uses and representations of German-Catalan families: a case study Anna Cutillas Romero Universitat Oberta de Catalunya

Data de recepció: 29 de maig de 2013 Data d’acceptació: 22 de setembre de 2013

Resum Els usos familiars i socials d’una llengua són dos dels indicadors decisius que donen compte del grau de viabilitat d’un idioma, un dels mecanismes del canvi lingüístic i, en conseqüència, un factor clau per a la pervivència d’una comunitat. La transmissió lingüística es produeix en primera instància de pares a fills i esdevé, així, el primer contacte dels individus amb una llengua: la que resultarà la seva llengua inicial. Si la cadena transmissora intergeneracional té continuïtat al llarg del temps, la comunitat lingüística té assegurada la seva supervivència. Si el mecanisme de transmissió s’interromp, la comunitat esdevindrà gradualment més feble fins a quedar fosa dins una altra o unes altres comunitats. Partint d’aquesta premissa, aquest treball té com a objectiu aprofundir en els usos i les representacions lingüístiques que es donen en divuit famílies etnolingüísticament mixtes formades per un membre d’origen germànic i l’altre nascut a Catalunya, amb fills entre tres i quinze anys. En primer lloc, analitzarem els comportaments idiomàtics familiars i socials declarats pels individus que han format part de la mostra i les eleccions lingüístiques triades per a la transmissió intergeneracional. En segon lloc, veurem quines han estat les estratègies de transmissió intergeneracional utilitzades pels informants i l’adquisició i evolució lingüística dels seus fills, així com els usos declarats en els infants i la transcendència que pot tenir la línia escolar escollida en el comportament idiomàtic dels nens. La informació sobre les identitats i les ideologies lingüístiques també es considera rellevant en un treball d’aquestes característiques. Per aquest motiu, en tercer lloc, constatarem la tinença d’un sentiment d’identificació dels individus participants i de les seves famílies. Finalment, dedicarem un apartat a copsar la percepció que tenen els informants sobre la situació social actual de la llengua catalana i el grau de coneixement que en detecten als seus països.

Correspondència: Anna Cutillas Romero. A/e: anna.cutillas@gmail.com.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 133

27/04/15 13:21

134

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

Aquesta aportació, doncs, s’inscriu dins de l’àmbit sociològic de la llengua, la sociologia de l’educació i la psicologia del llenguatge. Paraules clau: transmissió de les llengües, multilingüisme, usos lingüístics, representacions lingüístiques, ideologies lingüístiques.

Abstract The familiar and social uses of a language are decisive indicators of that language’s degree of viability. They are also a mechanism of linguistic change and, consequently, a key factor in the continued existence of a community. Language transmission takes place first of all from parents to their children and this is accordingly the individuals’ first contact with a language, specifically with the one that will be their first language. If the intergenerational chain of transmission continues over time, the survival of the linguistic community is assured. If the transmission mechanism is broken, however, the community will gradually grow weaker until it finally dissolves into one or more other communities. With this premise as its basis, this paper studies the linguistic uses and representations found in 18 ethnolinguistically mixed families formed by one member of German origin and another born in Catalonia, with children between the ages of 3 and 15 years. Firstly, a study is made of the familiar and social language behaviours reported by the individuals who formed part of the sample and the language choices made with respect to intergenerational language transmission. Secondly, consideration is given to the intergenerational language transmission strategies used by the informants, and the language acquisition and evolution of their children, as well as the uses reported by the children and the significance that the chosen line of studies at school may have on the children’s linguistic behaviour. The information about linguistic identities and ideologies is also significant in a study of this type and for this reason, in the third place it is determined whether there exists a feeling of identification on the part of the participating parents and their families. Lastly, consideration is given to the informants’ perception of the Catalan language’s present social situation and to their assessment of the degree of acquaintance with this situation in their countries. This study is consequently set within the fields of sociology of language, sociology of education and psychology of language. Keywords: language transmission, multilingualism, linguistic uses, linguistic representations, linguistic ideologies.

1. Introducció

ls desplaçaments humans han estat una constant en la història de la humanitat. En el decurs dels segles han estat milers els moviments migratoris que han comportat canvis en la consolidació dels pobles i en la trajectòria vital de les persones que han abandonat els seus llocs d’origen, voluntàriament o no, per buscar, formar o construir altres sistemes de vida o, simplement, per trobar més oportunitats.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 134

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

135

Catalunya ha estat, històricament, un punt de partida important, però, alhora, la seva situació geogràfica i geopolítica l’ha convertit, també, en terra de pas i escenari d’arribada de poblacions ben diverses. Si bé els ciutadans de l’àrea germanòfona, tradicionalment, no han tingut excessiva tendència als desplaçaments de treball cap a les terres del sud, entre 2005 i 2010 la població alemanya, austríaca i suïssa a Catalunya ha tingut un increment de 75,7, 66,4 i 30,21 punts percentuals, respectivament. L’augment d’aquesta població facilita la formació i l’establiment d’unes estructures familiars formades per parelles binacionals amb una concepció social bicultural i una composició lingüística bilingüe o multilingüe. La decisió de quina o quines llengües es transmetran de generació en generació no és, per norma general, tema de debat en els progenitors de les societats equilibrades demogràficament, lingüísticament o en un entorn familiar monolingüe. Tanmateix, en comunitats en situació de conflicte o en famílies formades per membres de dues comunitats lingüístiques, l’elecció ha de ser presa amb un cert grau de consciència i de manera expressa. Paral·lelament als hàbits lingüístics familiars, aquest treball també recollirà dades de caràcter personal que poden ser significatives en la definició del perfil social i cultural dels enquestats. En aquest sentit, a més de la nacionalitat, hem cregut rellevant obtenir informació de la trajectòria acadèmica i professional dels informants, fet que permet percebre de manera més explícita el nivell cultural i la posició social dels membres que han format part de la mostra, el grau de coneixement de llengües estrangeres i la importància que donen al coneixement d’una L2. Sigui quina sigui l’estratègia de transmissió idiomàtica decidida en el si familiar i la seva justificació, no hi ha cap dubte que l’elecció d’una o altra llengua tindrà una sèrie de conseqüències que repercutiran directament en el procés d’adquisició del llenguatge dels fills i les llengües de comunicació dels nens en el seu entorn social. En aquest sentit, a partir de les dades declarades pels individus estudiats, posarem de manifest les dificultats en l’evolució del llenguatge amb què es troben o s’han trobat els fills de les famílies lingüísticament mixtes, quina és la seva llengua predominant i, en conseqüència, quins són els usos lingüístics dels infants. A banda de l’estratègia de transmissió familiar, un factor que pot esdevenir clau en l’afermament de les llengües infantils és el context escolar que escullen les famílies mixtes per als seus fills. En aquest aspecte, veurem com pot incidir la tria escolar en la consolidació lingüística dels nens. La recerca sociolingüística no pot anar completament deslligada del sentiment de pertinença individual a una comunitat. Així, l’estudi constatarà el grau de consciència nacional declarat pels participants i les seves parelles, la voluntat de pertànyer a una col·lectivitat determinada o la tinença d’un sentiment d’identificació concret. 1. Font: Idescat (www.idescat.cat/poblacioestrangera). En el territori de Catalunya, del 2005 al 2010, Alemanya ha passat de 16.461 a 24.032 ciutadans, Àustria de 999 a 1.663 i Suïssa de 2.642 a 3.441 (consulta: novembre 2011).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 135

27/04/15 13:21

136

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

Finalment, hem cregut interessant dedicar un apartat a la percepció que tenen els individus sobre la situació social actual de la llengua catalana i el grau de coneixement que en constaten al seu país. 2. Metodologia i anàlisi de dades Per al recull de les dades s’ha optat per una doble via: d’una banda, la tècnica qualitativa a partir de deu entrevistes semidirigides a membres de la comunitat germànica a Catalunya, i de l’altra, el mètode quantitatiu. En el primer cas, la mostra de població analitzada s’ha obtingut a partir de la difusió efectuada per una institució alemanya de Barcelona per participar en aquest treball i de contactes personals de l’autora que han facilitat l’accés a membres de la comunitat germanòfona que complien els requisits demanats per a la realització d’aquest estudi. Tanmateix, només ha estat possible realitzar una entrevista dins un entorn familiar que permetés verificar la certesa de les declaracions sobre els hàbits lingüístics dels entrevistats. En aquest sentit, fem nostre el text de Boix-Fuster (2009: 49) quan diu: «la majoria d’entrevistes donen informació sobre la parla de pares a fills, a partir de declaracions […]. Per tant, cal ser prudents en valorar el grau de validesa d’aquesta informació basada en el comportament declarat». El perfil personal que es requeria per a la realització de l’entrevista era el d’un membre de la comunitat germànica (alemany, austríac o suís de l’àrea alamànica) resident a Catalunya, amb una composició familiar mixta o binacional amb un membre català i amb fills entre tres i quinze anys. D’altra banda, s’ha utilitzat el sistema quantitatiu a partir de l’adaptació de les preguntes de l’entrevista a un qüestionari tancat que es va difondre gràcies a la col· laboració d’una escola de llengua alemanya de Barcelona que es va oferir a fer de mitjancera entre alguns pares que complien les condicions per a la recerca. D’un total de vint enquestes entregades, en van tornar vuit de contestades. En aquest cas, no hi ha va haver cap contacte personal entre l’autora i els enquestats. 3. Perfil social dels informants Taula 1 Per procedència Alemanya

Àustria

Suïssa

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 136

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

137

Taula 2 Per lloc de residència Barcelona

Àrea metropolitana de Barcelona

Altres poblacions

Taula 3 Per sexe Homes

Dones

12 Taula 4 Per activitat professional

Docència

Per compte d’altri o autònoms

Serveis

Atur

Taula 5 Per nivell d’estudis Diplomatura

Llicenciatura

Doctorat

Taula 6 Per motiu d’arribada a Catalunya Parella

Feina

Altres

Taula 7 Per temps de residència a Catalunya Entre 2 i 5 anys

Entre 5 i 10 anys

Més de 10 anys

No ho sap / no contesta (NS/NC)

4. Transmissió intergeneracional i usos lingüístics 4.1. Usos lingüístics en l’àmbit familiar La totalitat de la població analitzada declara tenir l’alemany com a L1, llengua que ha predominat en les seves comunicacions en el passat i que mantenen amb els seus vincles familiars i socials originaris. Destaquem, però, la referència als dialectes geo-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 137

27/04/15 13:21

138

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

gràfics com el Schwäbische o el Plattdeutsch que ens fan en diverses aportacions, així com la consideració del romanx d’una de les enquestades de nacionalitat suïssa, país amb quatre idiomes oficials. Pel que fa al coneixement i ús de la llengua catalana del membre català de la parella, hem obtingut la resposta indirectament. Tanmateix, totes les famílies n’han manifestat la competència del seu marit o de la seva dona. Pel que respecta a la relació intraparella, l’ús del castellà presenta un predomini clar amb el 67 %, seguit a força distància de l’alemany i el català amb l’11 %. El bilingüisme català-alemany i castellà-alemany és l’opció que es presenta més reduïda amb un 5 % en cada cas. En aquest aspecte cal assenyalar que el 60 % de les famílies declaren haver canviat la llengua de relació inicial, amb una substitució dominant de l’anglès pel castellà, i un 27 % manifesta haver-ho fet amb posterioritat al naixement del primer fill. Pel que fa a la transmissió intergeneracional de la llengua, els membres germànics de la parella transmeten l’alemany en el 100 % de les famílies de la mostra. Això no obstant, aquesta transmissió té diverses gradacions i no tots els pares o mares són igual d’estrictes, segons hem pogut percebre en les diverses entrevistes, una dada que no ha estat possible valorar en l’anàlisi quantitativa. Jo em trobo que sovint els parlo català, perquè si a tu t’importa que t’entenguin bé i que facin una cosa o que tens pressa o… el que sigui, en alemany tot costa molt més. Gràfic 1 Llengua de transmissió del membre català de la unitat familiar

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 138

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

139

En relació amb la llengua de transmissió del membre català de la parella, notem un lleuger predomini de la llengua catalana per damunt de la castellana, amb un 44 % en la totalitat de les famílies analitzades en les dues metodologies d’estudi. Podem constatar, també, una lleugera presència de l’alemany en la transmissió dels membres d’origen català, així com la d’una tercera llengua, el francès, escollida per un dels pares, fill d’emigrants a França. Per bé que en la mostra de població analitzada han predominat les dones per damunt dels homes, podem percebre una lleugera superioritat dels pares nacionals que transmeten la llengua catalana als seus fills. Tanmateix, es constaten diferències notables en la llengua de transmissió declarada segons la tècnica utilitzada. Així, mentre que els pares i les mares entrevistats transmeten la llengua catalana en un 80 % i un 50 %, respectivament, els percentatges disminueixen al 12 %, corresponent únicament a la figura paterna, en l’enquesta tancada que han contestat els progenitors d’una escola de llengua alemanya de Barcelona. Gràfic 2 Llengua d’interacció amb els germans

En dades generals, els percentatges d’ús de català i castellà són molt similars quant a llengua d’interacció entre els germans en els casos en què es dóna aquesta circumstància, un apartat en què també es produeixen diferències substancials entre l’anàlisi qualitativa i la quantitativa. Així, de les respostes a les entrevistes semidirigides obtenim uns resultats d’ús de la llengua catalana intragermans del 71 %, percentatge que es redueix al 12 % en el cas de les enquestes tancades.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 139

27/04/15 13:21

140

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

4.2. Grau de coneixement de la llengua catalana i altres llengües estrangeres La totalitat de la comunitat germànica estudiada declara tenir coneixements de la llengua catalana, amb un predomini dels que només l’entenen bé en un 44 % de la mostra, seguit del 39 % que manifesten parlar-lo. És significativa, també, la diferència constatada entre els resultats de les dues metodologies analitzades; en aquest cas, les famílies que han estat entrevistades manifesten un nivell de competència sensiblement superior que aquelles que han contestat l’enquesta tancada. Pel que fa a l’aprenentatge del català de la població germànica, un 22 % declara haver seguit cursos introductoris de llengua després de la seva arribada i els que no ho han fet ho justifiquen majoritàriament per un factor de manca temps o per no creureho necessari. La totalitat de la població estudiada, però, es declara competent en una llengua estrangera, amb un predomini ampli de l’anglès i un coneixement moderat del francès i del romanx en la població suïssa. El 100 % dels individus analitzats han destacat la gran importància que té el coneixement d’una llengua estrangera en el context social actual. 4.3. Usos lingüístics en els àmbits social i professional En dades globals, l’ús del castellà domina àmpliament en l’àmbit social de la població amb un 65 %, seguit del català i de l’alemany amb una representació del 15 % en cada llengua i una lleugera presència de l’anglès, amb el 5 %. En aquest apartat també percebem sengles diferències segons quina sigui la tècnica utilitzada: així, la població que ha estat entrevistada declara un ús social del català molt més elevat que el col· lectiu de pares d’una escola alemanya que ha contestat l’enquesta tancada, un col·lectiu que manifesta, a més, un increment de les relacions socials en alemany. Tanmateix, destaquem les manifestacions d’una de les entrevistades: A Barcelona utilitzo més el castellà, però a Tiana molt més el català

com a mostra de la diferència dels usos lingüístics segons l’àrea geogràfica. I especialment rellevant és la declaració: Y me ha costado mucho… tenía que luchar mucho porque yo quería aprender catalán y tenía que luchar siempre para que me hablaran en catalán, porque siempre cambian. ¡Siempre, siempre cambian!

amb referència a les actituds lingüístiques dels catalanoparlants envers una persona estrangera. Pel que fa a l’àmbit professional, el castellà també es presenta com la llengua principal de comunicació d’un 42 % de la mostra, amb una presència de l’alemany i de l’anglès amb percentatges molt igualats. La llengua catalana és utilitzada en un 13 % de les relacions de treball de la població germànica participant.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 140

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

141

5. Estratègies de transmissió, adquisició/evolució de les llengües i usos lingüístics dels fills

5.1. Estratègies de transmissió La decisió de quina o quines llengües es transmetran als fills en un context familiar bilingüe o multilingüe acostuma a ser raonada o conscient i no s’han constatat divergències importants en els individus analitzats. Respostes com: Lo que teníamos muy claro era que cada uno habla su idioma con el hijo […] para que aprendan los dos idiomas

o Vam decidir que cadascú parlés la seva llengua materna, sense cap discussió. Ens semblava que era el més lògic. I, de fet és el més lògic, no?

són només una mostra de la normalitat amb què es va plantejar la qüestió en el si de les famílies. La naturalitat és l’estratègia que es presenta dominant en la transmissió lingüística intergeneracional de la mostra estudiada. No obstant això, en un nombre significatiu dels informants s’ha posat de manifest l’ús d’estratègies de transmissió diferents. En aquest sentit cal destacar: —De ben petits els hi parlava el romanx, però vaig canviar a poc a poc i em vaig acostumar a parlar-lis alemany. —Vas canviar, doncs, d’una llengua a una altra? —Sí, sí. Vaig pensar que seria més útil… per un tema d’escoles i això, saps? Vaig pensar que seria més útil que sapiguessin alemany. —I vas utilitzar la mateixa estratègia amb els dos fills? —Sí. De ben petits els hi parlava romanx als dos. Primer una i després l’altra. […]. A mi… És que… és que quan eren petits em sortia el romanx amb els meus fills. No sé ben bé per què. Però no em costava canviar de llengua amb ells.

Un cas en què l’entrevistada tria el romanx de manera espontània per canviar a l’alemany a partir d’un moment determinat per una qüestió de prestigi o utilitat. Un altre fet que hem constatat és l’ús d’estratègies de transmissió diferents segons el fill de què es tracti: Doncs… no estic tan coherent com m’agradaria ser. Hauria de parlar sempre en alemany. Això seria la meva tarea, però no estic coherent. Ho he fet molt més bé amb el meu fill gran, que ara parla alemany perfectament. Amb el segon, també…, encara. Però amb la tercera estic moltes vegades canviant al català perquè ella sempre em contesta en català. I em sap greu per ella, perquè és qui en surt més perjudicada.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 141

27/04/15 13:21

142

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

En aquest sentit, podem veure com la presència de germans més grans, la influència social o l’entorn no germànic en què es desenvolupa la vida familiar fa variar l’estratègia de transmissió de la llengua alemanya del primer fill respecte d’un segon o d’un tercer, una situació que es dóna en el 25 % del total de les famílies analitzades. I encara un altre exemple, en què el fill, de quatre anys, manifesta dificultats en el coneixement de la llengua catalana: Con el catalán tiene sus problemas porque… si iría a un cole de aquí, digamos, ningún problema, entonces ya habría aprendido el catalán. Pero como no va a un cole de aquí, eso le cuesta. Entiende las cosas fáciles, como «com et dius» o «quants anys tens» y otras cosas, ¿no?, pero… pero… le cuesta más. ¡Claramente! Y no lo habla. Siempre responde en castellano. Que es la pena, lo voy a admitir… Ahora, con nuestra hija nos planteamos que su madre le habla en catalán ya desde el principio y ya está. De esta manera, también procuraremos que el mayor arranque un poco más.

Un cas en què la família aprofita l’avinentesa del naixement del segon fill per variar l’estratègia lingüística que havia mantingut fins aleshores. 5.2. Adquisició/evolució de les llengües i usos lingüístics dels fills Per bé que avui ningú no dubta de la capacitat d’adquisició de més d’una llengua simultàniament en edat primerenca ni dels avantatges cognitius que això representa, no és menys cert que els infants que creixen en contextos bilingües o multilingües han de fer un esforç addicional, primerament, per desxifrar-ne els codis i posteriorment en l’aprenentatge de la lectoescriptura. Harding-Esch i Riley (1986) postulen que els infants bilingües sofreixen un lleuger retard en la facultat de l’adquisició del llenguatge respecte dels monolingües, un fet que ha estat reconegut pel 62 % dels pares de la mostra. En les entrevistes realitzades, els pares han declarat una adquisició del llenguatge més tardana dels seus fills en el 70 % de casos, percentatge que es redueix al 55 % en els nens d’una escola de llengua alemanya. Aquest retard es manifesta de formes diferents segons els infants i afecta més significativament l’adquisició de l’alemany que la del català o el castellà, amb independència de quin dels dos progenitors transmeti cada llengua. El 94 % de pares analitzats coincideix en el fenomen de la barreja de llengües que s’ha produït en els nens i que ha perdurat de manera sistemàtica des de l’adquisició de les primeres paraules fins als 4-6 anys. Aquesta barreja és un procés normal i temporal en infants que creixen en contextos bilingües o multilingües i disminueix a poc a poc, a mesura que els nens consoliden les seves estructures lingüístiques. En aquest cas, el fet es podria veure encara més afectat per les diferències lèxiques, morfosintàctiques i estructurals entre les llengües catalana o castellana i l’alemanya. Una barreja, però,

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 142

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

143

que els infants produeixen de maneres diferents. Així, mentre que alguns insereixen estructures sintàctiques alemanyes en el vocabulari català o castellà, altres introdueixen mots del lèxic alemany en les estructures morfosintàctiques romàniques. En tot cas, la totalitat de les famílies amb fills més grans de vuit anys consideren superada l’etapa de les barreges lingüístiques. Gràfic 3 Edats de l’adquisició del llenguatge dels fills

El 94 % de la mostra declara un domini de les llengües que es transmeten a la llar en els infants, d’acord amb la seva edat i el context social en què es mouen; només el 6 % creu que seria millorable la competència en alemany. El 77 % manifesta, a més, el predomini d’una o dues llengües per damunt d’unes altres. Globalment, observem una lleugera superioritat del domini del català en la mostra qualitativa que s’atribueix fonamentalment a un context familiar catalanoparlant i a unes relacions socials i escolars entre els nens de fins a set anys en aquesta llengua. L’equilibri entre català i castellà es dóna majorment en els infants més grans de vuit anys, quan la llengua castellana ja està plenament introduïda a l’escola i en un context familiar castellanoparlant. Els gràfics 4 i 5 mostren diferències rellevants pel que respecta als resultats del predomini de la llengua catalana a la llar entre l’anàlisi qualitativa obtinguda a través de les entrevistes i la mostra quantitativa contestada pels pares d’una escola alemanya, en què trobem una alta representació dels que no s’hi pronuncien.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 143

27/04/15 13:21

144

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

Gràfic 4 Predomini de les llengües transmeses a la llar segons la mostra qualitativa

Gràfic 5 Predomini de les llengües transmeses a la llar segons la mostra quantitativa

En dades generals, l’ús indistint de la combinació castellà-alemany és el que es manifesta preponderant en la llengua de joc dels nens en un 28 %, seguit del català i el català-castellà en un 22 %. En aquest àmbit tornem a trobar diferències considerables entre les dues metodologies d’anàlisi utilitzades, ja que l’alemany o l’ús indistint de castellà i alemany predomina àmpliament en el joc dels nens de l’escola alemanya.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 144

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

145

Gràfic 6 Llengua de joc

En dades globals, constatem un lleuger predomini de la llengua catalana en les relacions dels nens amb els familiars de segon grau d’origen català. Tanmateix, mentre que el català domina en aquesta relació amb un ús del 70 % en els individus analitzats a través de la mostra qualitativa, el percentatge disminueix al 25 % en la quantitativa, amb un ús clarament predominant de la llengua castellana, fet que és representatiu d’un entorn familiar castellanoparlant. 6. L’escola i l’aprenentatge dels infants De la mateixa manera que l’estratègia de transmissió lingüística en famílies bilingües o multilingües ha de ser presa a consciència i amb el consens dels pares, l’elecció de la línia acadèmica per a l’educació dels fills de famílies binacionals no és una qüestió d’importància menor. L’escola té un pes específic molt important en la transmissió i ús d’una llengua en l’etapa infantil, però la qüestió lingüística no és l’única consideració que cal tenir en compte. De les divuit famílies objecte de la mostra, vuit provenen d’una escola que té l’alemany com a llengua principal en el seu ensenyament; són les que han estat estudiades per mitjà de la tècnica quantitativa. Només una de les famílies avaluades pel sistema qualitatiu s’ha decantat per l’educació dels seus fills en la línia alemanya. Els argu-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 145

27/04/15 13:21

146

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

ments que justifiquen l’elecció del centre, en el cas de l’ensenyament en alemany, són, majoritàriament, la qualitat o el prestigi del model escolar i, en menor mesura, els motius lingüístics, un model que contrasta amb els individus que han estat entrevistats, que es decanten, fonamentalment, per l’escola pública catalana. L’aposta per l’elecció del sistema d’ensenyament públic es justifica amb arguments que van des de la socialització del fill amb el seu entorn més proper fins a motius financers, però, sobretot, per tenir un bon concepte del sistema d’ensenyament català en el seu àmbit de residència. Pel que fa a l’aprenentatge de la llengua catalana, els nens educats en el sistema públic s’inscriuen dins el model d’immersió lingüística i utilitzen el català com a llengua vehicular, un fet força rellevant que en permet observar unes competències i coneixements superiors que els de l’escola en alemany. A diferència del sistema públic, les escoles de llengua alemanya introdueixen l’ensenyament del català a partir dels sis anys gradualment. Així, el 22 % dels fills de les famílies que han optat per aquest model no cursen encara llengua catalana a l’escola, l’11 % reben menys de tres hores de classe setmanals i el 56 %, entre tres i sis hores. El 78 % de la mostra creu important o molt important el coneixement i aprenentatge de la llengua catalana per als seus fills. Això no obstant, el 22 % dels individus enquestats en relativitzen la transcendència, un fet que contrasta amb la resposta donada a la importància de l’aprenentatge d’una llengua estrangera, apartat en el qual hi ha hagut unanimitat a considerar-la important o molt important. 7. Sentiment d’identitat Els vincles d’identitat amb la pròpia comunitat es manifesten força arrelats en els membres germànics, sense diferències notables entre les dues tècniques utilitzades. Així, el sentiment nacional alemany, austríac o suís preval en un 78 % de la mostra i les respostes obtingudes per mitjà de les entrevistes han estat, majoritàriament, fermes i poc dubitatives. A diferència del component germànic, el sentiment d’identificació es troba fortament dividit, amb predomini de qui se sent només català, en un 39 % del total de la població analitzada. Novament, tornem a trobar diferències notables entre la identificació que declaren els informants segons la tipologia d’anàlisi realitzada. Així, mentre que la identificació nacional de ser «català» o «més català que espanyol» predomina en un 89 % de la mostra qualitativa, el percentatge es redueix a un 15 % en la quantitativa, en què el vincle identitari dominant és el de ser «tan català com espanyol» en un 57 %. No deixa de ser significativa la relació entre identitat i llengua de transmissió i en aquest aspecte constatem que els membres nacionals que es declaren «tan catalans com espanyols» o «més espanyols que catalans» transmeten el castellà en el 100 % dels casos, un percentatge que es redueix a l’11 % en aquells que manifesten ser «catalans» o «més catalans que espanyols».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 146

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

147

Gràfic 7 Sentiment d’identificació del membre català de la parella

8. Percepció del context social de la llengua catalana En un apartat anterior vèiem com el 78 % de la mostra declarava important o molt important el coneixement i l’aprenentatge de la llengua catalana en els seus fills, un percentatge que no varia quan es demana per la consideració del català en l’àmbit social, una consideració que es manifesta amb un suport ampli a la política lingüística i a les actuacions catalanitzadores que s’emprenen des de les institucions públiques. Cal destacar les nombroses referències al model d’immersió lingüística que han fet els individus entrevistats, un sistema que ha estat altament defensat, fins i tot per alguns dels informants que ha optat per l’escolarització alemanya dels seus fills. Malgrat aquest aprovat alt en la gestió institucional de la llengua, no sempre es comparteixen les maneres de fer en algunes actuacions que semblen haver detectat alguns participants de la mostra: —A ver, hay extremos que no entiendo. Yo no entiendo como en la guardería y en el cole, por ejemplo, a los profes les dicen que no se pueden dirigir en otro idioma que en el catalán a unos padres que igual no lo entienden. Me parece un poco exagerado. —Y ¿esto ocurre? —Sí, yo lo he escuchado, sí. Que tienen prohibido dirigirse en otro idioma que no sea en catalán. —¿A los padres o a los niños? —A los padres y a los niños también. Me parece exagerado, pero bueno…

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 147

27/04/15 13:21

148

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

Respecte a la creença de si una llengua actua com a element identificador d’una comunitat, la resposta es decanta àmpliament cap a una posició afirmativa dels que opinen que és sempre un element que identifica una col·lectivitat. Tanmateix, s’han efectuat algunes consideracions relatives al perill que podria representar una gestió lingüística manipulada: Una llengua és un element identificador d’una comunitat. Però… també pot ser un element distorsionador.

El 56 % de la mostra enquestada percep un predomini ampli de l’ús del castellà per sobre del català en l’àmbit social: Jo crec que domina el castellà, diríem. Només has de mirar els patis.

Mentre que el 17 % veu una situació d’igualtat en les dues llengües i només un 5 % creu que el català es troba en una situació de superioritat, el 22 % no s’hi pronuncia. Bueno, por una parte, y esto lo dicen todos los alemanes que tienen relación con aquí, cada vez se oye más catalán en Cataluña. Cada vez se ve más activa el catalán, creo. Pero al mismo tiempo, si se pasa por el metro en Barcelona, se oye más español que catalán.

El 65 % dels individus estudiats tenien algun coneixement sobre la llengua catalana abans de conèixer la seva parella o instal·lar la seva residència a Catalunya i el 35 % no en sabia res. Els coneixements més profunds s’han manifestat en dues informants que es declaren filòlogues anglogermàniques, però predominen àmpliament aquells que en tenien referències molt vagues si no errònies: Sí, había oído hablar de ella, pero como algo muy lejano y más como un dialecto que otra cosa. Antes de venir no tuve nunca la percepción de que fuera necesaria, como puede ser el neerlandés en Holanda o incluso como el flamenco en algunas partes de Bélgica.

Això no obstant, hi ha qui, en un exercici de pedagogia exterior, intenta explicar una realitat que resulta desconeguda: […] pero si dices: «Vivo en Barcelona y hablo catalán», dicen: «Ah? catalán. Pero es un dialecto, ¿no?» Y dices: «No, es un idioma oficial». Y lo explicas. No es tan fácil hacer entender esto.

En conseqüència, el 78 % dels informants convergeixen en l’opinió que existeix un coneixement pràcticament nul o molt esbiaixat de la realitat lingüística catalana a Alemanya, Àustria i Suïssa, un coneixement erroni que el 25 % de la mostra qualitativa atribueix a una concepció determinada de l’Estat espanyol.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 148

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

149

9. Conclusions Diu Boix-Fuster (2009: 150): «aquest darrer capítol és l’únic on l’especulació i els suggeriments poden volar sense aferrar-s’hi». Les percepcions que permet aquest vol no són més que unes pinzellades subjectives en forma de reflexió. De manera molt general, podríem definir el perfil social de la població alemanya, suïssa i austríaca que resideix a Catalunya de mitjà-alt o alt. Si tenim en compte la informació acadèmica i professional facilitada pels informants, convindríem a parlar de membres d’un col·lectiu amb un nivell cultural que podríem qualificar d’elevat. Així mateix, el fet que un 44 % d’aquesta mostra provingués d’una escola de Barcelona que té l’alemany com a llengua vehicular, ens dóna una referència del nivell socioeconòmic d’una part de la població que ha estat motiu d’estudi. La possibilitat de poder avaluar els hàbits lingüístics familiars a través de dues tipologies d’anàlisi permet tenir una visió panoràmica més àmplia dels comportaments de les famílies mixtes germanocatalanes, per bé que no podem analitzar-les amb la mateixa intensitat ni rigor. En aquest cas, però, les diferències idiomàtiques entre els informants que han format part del sistema qualitatiu i les que s’han avaluat a partir del mètode quantitatiu han quedat evidenciades, un fet que no resulta casual, si tenim en compte la procedència i la representació social d’un grup de referència molt concret. La mostra quantitativa revela un domini de la intersecció castellà-alemany que es fa palesa en tots els àmbits; uns comportaments que es manifesten, primerament, en els usos lingüístics a la llar i s’evidencien en la transmissió lingüística intergeneracional. Uns hàbits lingüístics que tenen conseqüències en el coneixement i ús de la llengua catalana, fet que no és estrany si ens remetem als usos socials declarats o a l’opinió dels enquestats sobre la importància del coneixement i aprenentatge del català, en què trobem les opinions dels qui el perceben com a relativament important. Aquest aspecte contrasta amb la unanimitat que veiem en les dues metodologies d’anàlisi quant a la importància que es dóna al coneixement i/o aprenentatge d’una llengua estrangera. Convindrem, doncs, que per a una part de la comunitat germànica estudiada el concepte de llengua de prestigi és vigent. Hem vist com afecta la llengua de transmissió de les famílies en l’adquisició del llenguatge dels infants i els seus hàbits lingüístics, però tan o més important s’ha palesat l’elecció de la línia escolar triada per a l’educació dels fills. Així, hem pogut constatar la preponderància lingüística dels nens en funció de la preferència acadèmica dels pares; com els fills educats en un centre del sistema públic de Catalunya tenen un predomini superior de la llengua catalana i l’adquireixen molt abans que aquells que ho fan en la línia alemanya, un fet que també es mostra en altres exemples dels usos espontanis de la socialització infantil. El sentiment d’identificació amb una comunitat clarament majoritari que es dóna en el component germànic es fracciona en els membres catalans de la parella, que presenten una divisió d’opinions. En aquest sentit, no deixen de ser rellevants les dades que reflecteixen una relació entre identificació nacional i transmissió lingüística que han declarat els informants catalans per mitjà de les seves parelles.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 149

27/04/15 13:21

150

TSC, 24 (2014)

Anna Cutillas Romero

Amb les percepcions de la comunitat germànica sobre la situació social de la llengua catalana hem pogut obtenir una petita representació de com veuen la realitat lingüística social des de dins, però alhora des de fora, amb uns altres ulls. Les opinions dels informants no deixen de ser un valor de referència de la nostra realitat social i ens donen un bon coneixement de les seves ideologies lingüístiques i, per extensió, també les de les seves parelles. En cap moment no s’ha perseguit efectuar una anàlisi que travessi la barrera dels comportaments lingüístics, ni encara menys prejutjar les actituds que s’hi han manifestat. Tanmateix, travessar una invisible línia vermella pot haver estat la causa de no haver obtingut algunes respostes que es revelaven importants per part dels pares que han format part de la mostra quantitativa. Podríem fer moltes conjectures al voltant de la diferència de comportaments lingüístics que han declarat la totalitat de les famílies analitzades. L’homogeneïtat del col·lectiu dels pares o mares d’una escola de llengua alemanya de Barcelona contrasta amb l’heterogeneïtat de les persones entrevistades, les quals provenien de sectors diferents, sense cap relació entre si. En tot cas, aquest estudi no va més enllà de ser una petita representació de les ideologies lingüístiques i dels comportaments de les famílies germanocatalanes que s’hi han manifestat.

Bibliografia de referència Boix-Fuster, Emili (2009). Català o castellà amb els fills?: La transmissió lingüística en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Rourich. Fantini, Alvino (1985). Language acquisition of a bilingual child: A sociolinguistic perspective (to age ten). Clevedon, Regne Unit: Multilingual Matters. Harding-Esch, Edith; Riley, Philip (1986). The bilingual family: A handbook for parents. Cambridge: Cambridge University Press. Mas Miralles, Antoni; Montoya Abat, Brauli (2011). «La transmissió lingüística del català: estat de la qüestió i avaluació analítica». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 95-103. Melià Galí, Joan; Villaverde Vidal, Joan Albert (2008). «La transmissió intergeneracional del català a Mallorca en parelles lingüísticament mixtes». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 42, p. 62-71. Mollà Sellés, Anna (2006). «No catalanoparlants d’origen que trien el català per comunicar-se amb els seus fills». Revista de Llengua i Dret, núm. 46, p. 393-405. Querol, Ernest (2001). «Evolució i usos de les representacions socials de les llengües a Catalunya (1993-2000)». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] (estiu). <http:// www6.gencat.net/llengcat/noves/hm01estiu/catalana/querolb1_10.htm> [Consulta: novembre 2011]. Solé Mena, Anna (2009). Multilingües des del bressol. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Torres Pla, Joaquim (2007). «L’ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional». A: Querol, Ernest (coord.). Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 150

27/04/15 13:21

Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes

TSC, 24 (2014)

151

segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, p. 41-64. Torres Pla, Joaquim (2009). «La transmissió lingüística familiar intergeneracional: una proposta de model d’anàlisi». A: Vila i Moreno, F. Xavier (dir.); Gomàriz i Auró, Eva (col·l.). Estudis de demolingüística: Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 23-32.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 151

27/04/15 13:21

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 152

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 153-171 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.74 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents de català com a llengua d’acollida Language attitudes by origin of learners of Catalan as a host language Laura Estors Sastre Universitat Autònoma de Barcelona Centre d’Acolliment Lingüístic de Barcelona. Consorci per a la Normalització Lingüística de Barcelona

Data de recepció: 29 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 22 de juliol de 2013

Resum Aquest article se centra en les actituds lingüístiques de quatre grups d’aprenents de català amb diverses L1: àrab, panjabi/urdú, xinès i castellà. A partir de la descripció de la situació sociolingüística dels seus països d’origen, intentem establir relacions entre el tipus d’actituds i els nous constructes motivacionals a l’hora d’aprendre el català en un context multilingüe com el de Barcelona. L’anàlisi de les declaracions de setanta-sis alumnes permet establir relacions entre les actituds lingüístiques i les motivacions en l’aprenentatge de la llengua catalana a l’aula i en l’ús que se’n fa a fora, a la vida quotidiana. A partir dels resultats es perfilen patrons de conducta lingüística per part dels neoparlants i dels parlants autòctons —com a agents lingüístics i socials— a l’hora de compartir responsabilitats per fer del català una llengua d’acollida real. Paraules clau: actituds lingüístiques, motivacions en l’adquisició de segones llengües, ideologies lingüístiques, neoparlants de català.

Abstract This paper focuses on linguistic attitudes of four groups of Catalan learners with different L1: Arabic, Punjabi/Urdu, Chinese and Spanish. On the basis of the description of the sociolinguistic situation of their countries of origin, it is sought to establish relationships between types of attitudes and new motivational constructs in connection with the learning of Catalan in a multilingual context such as that of Barcelona. The analysis of the statements of 76 pupils allows relationships to be established between linguistic attitudes and motivations in the classroom learning of the Catalan language and its use elsewhere in everyday life. Drawing on the results, patterns of linguistic behaviour are derived among new speakers and native speakers Correspondència: Laura Estors Sastre. Consorci per a la Normalització Lingüística de Barcelona. Centre d’Acolliment Lingüístic de Barcelona. Carrer d’Avinyó, 52, baixos. 08002 Barcelona. A/e: lestors @cpnl.cat; laura.estors@gmail.com. Tel.: 653 954 019.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 153

27/04/15 13:21

154

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

– as linguistic and social agents – who share the responsibility for making Catalan a true host language. Keywords: linguistic attitudes, motivations for acquisition of second languages, linguistic ideologies, new speakers of Catalan.

Introducció

ntrats al segle xxi, la configuració sociolingüística de Catalunya i, en particular, de la ciutat de Barcelona és peculiar, però no deixa de ser un mirall d’altres països on conviuen comunitats lingüístiques diferents, amb doble o triple oficialitat lingüística, com el Canadà, Bèlgica, el País Basc, el Regne Unit, etc. Diversos treballs de sociolingüística (Bretxa i Vila i Moreno, 2012) afirmen que és una tasca complexa, el fet d’explicar com els parlants multilingües posen en funcionament les diferents llengües i els diversos nivells de competència que en tenen. La dificultat rau en el fet que diferents factors intervenen alhora en l’explicació dels usos lingüístics en contextos plurilingües. L’actitud sobre la llengua que s’aprèn i la cultura que representa són els factors més significatius en els estudis sobre l’adquisició d’una llengua estrangera (Gardner, 2001; Baker, 1992; Lasagabaster, 2003; Huguet i González, 2004; Janés Carulla, 2006; Huguet, 2006). Tot i així, existeix una carència important pel que fa a la producció de treballs científics de caire qualitatiu que ratifiquin les intuïcions i conclusions immediates pròpies de l’aula i, sobretot, manquen estudis dirigits a grups d’aprenents amb llengües inicials molt diferents de la llengua meta. Respecte a llengües més properes, com el castellà, també fan falta observacions sobre les conductes dels nous immigrats d’origen espanyol. Aquest estudi se centra en les actituds lingüístiques de quatre grups d’aprenents de català amb diverses L1: àrab, panjabi/urdú, xinès i castellà. Els tres primers col·lectius al·loglots provenen de països amb situacions sociolingüístiques de contacte de llengües: bilingüisme, multilingüisme, diglòssia o, fins i tot, triglòssia, etc. L’últim grup està format per aprenents de diverses comunitats autònomes de l’Estat on el castellà és la llengua oficial; també hi apareixen alumnes que provenen de Navarra, del País Basc o de Galícia, on el castellà és llengua cooficial al costat de les llengües pròpies de la comunitat.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 154

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

155

Marc teòric: les actituds lingüístiques i les motivacions a l’hora d’aprendre català com a L2 Les actituds lingüístiques L’estudi de les actituds és una branca molt consolidada de la psicologia social.1 Quan els lingüistes intenten respondre a la pregunta de què és l’actitud, reconeixen la dificultat de perfilar una única definició, ja que ens movem en un terreny interdisciplinari. Per a Baker (1992: 1): «La noció d’actitud és molt àmplia, ocupa un lloc en psicologia, sociologia, antropologia, educació, història, geografia humana i arts creatives». Segons Baker (1992), Mallart (2009), i Vila, Bretxa i Comajoan (2012), el constructe actitudinal està format per tres components: el cognitiu o intel·lectual, l’afectiu o emocional i el volitiu o conductual. Per tant, si les creences o el convenciment intel· lectual d’una persona la porten a considerar el valor d’una llengua com a important, la seva actitud serà positiva des del primer component i tendirà a usar aquesta llengua tant com pugui i s’hi sentirà favorablement implicada. El comportament conductual afecta la voluntat i l’actuació pràctica i és el més important per modificar actituds. Així mateix, és el responsable de l’esforç, la dedicació, l’interès i l’aprofitament de totes les situacions comunicatives i socials que ens permeten avançar en l’aprenentatge. Contràriament, també pot ser el responsable de l’aïllament i el rebuig cap a l’aprenentatge de la llengua i de la cultura d’acollida. Si una persona té sentiments positius o negatius vers la llengua que aprèn, aquesta actitud acostuma a estar relacionada amb les percepcions que en té, això és, la complexitat o simplicitat del codi, la facilitat o dificultat de l’aprenentatge, la utilitat, el valor que dóna la societat a la llengua, l’estatus, les creences o els prejudicis que condicionen la tria, etc. Les actituds lingüístiques no deixen de ser el resultat de les normes d’ús lingüístic vigent en una comunitat lingüística, però les actituds repetides (com adreçar-se per norma en castellà a desconeguts i adoptar-lo com a llengua vehicular en els usos socials) poden modificar o reforçar els usos. En resum, podem dir que l’actitud constitueix un estat motivacional, és a dir, un estat psicològic previ o passiu en relació amb els estímuls o motius provinents del món exterior, però alhora condicionador del tipus de reaccions i d’un cert grau de coherència en l’activitat i en la conducta individuals. Segons Dörnyei (2001) i Gardner (2001), ambdós constructes formen part d’un tot dins dels factors psicosocials a l’hora d’aprendre una L2; és a dir, la motivació és el resultat de la suma de l’esforç, del desig i d’una actitud determinada (afecte). Per tant, en aquest article intentem relacionar aquests dos constructes: les actituds lingüístiques dels aprenents de català com a llengua d’acollida i les motivacions que els empenyen a l’hora de consolidar l’aprenentatge.

1. Per a una revisió exhaustiva de la literatura en psicologia social als Països Catalans, consulteu Strubell (2011).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 155

27/04/15 13:21

156

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

Les motivacions a l’hora d’aprendre una L2 Pel que fa a l’estudi de les motivacions, cal destacar la dificultat d’encabir totes les respostes dins dels models actuals. MacIntyre, Noels i Clément (2001) afirmen que, per una banda, la dualitat motivacional intrínseca/extrínseca té a veure amb la implicació de la persona i, per l’altra, el substrat dicotòmic integratiu/instrumental està més relacionat amb la comunitat de L2 o el grup de parlants de la llengua meta. En aquest article presentem noves propostes de substrats motivacionals, condicionats per la situació sociolingüística catalana i per l’experiència cultural i lingüística en els països d’origen dels aprenents. Estudis aplicats: evidències de Catalunya i de l’estranger Dins la sociolingüística catalana existeixen diferents estudis de les motivacions i les actituds lingüístiques. Trobem treballs centrats en l’estudi de les motivacions entorn de l’aprenentatge de llengües, i les actituds respecte a la llengua que s’aprèn i els seus parlants. En són exemples els estudis de Bretxa i Vila i Moreno (2012); Bernadó, Comajoan i Bastons (2008); Comajoan i Gomàriz (2008); Huguet i Janés (2005), o Huguet i González (2004). A més a més, destaquem altres treballs sobre temes actitudinals (Woolard, 1992; Puig Moreno, 2007) i sobre les variables associades amb els usos lingüístics (Vila i Sorolla, 2011). En aquest article es considera explícitament el fet que el procés d’adquisició/aprenentatge del català es dugui a terme en un territori en què el català no esdevé llengua d’ús de facto. Catalunya representa una situació de coexistència de dues llengües oficials, funcionals i conegudes pel conjunt de la població, que n’usa una o altra depenent de la seva identitat lingüística o del moment comunicatiu. Per tant, la major aportació d’aquest treball consisteix en la consideració explícita que les persones immigrades que trien aprendre i parlar català com a llengua d’acollida tenen unes motivacions i unes actituds lingüístiques concretes. Com s’ha comentat, els estudiants analitzats provenen de països amb situacions sociolingüístiques peculiars. Quan ells expliquen aquestes situacions i com les han viscut, entenem quina ideologia lingüística tenen al seu país d’origen i la relacionem amb els patrons funcionals o simbòlics que desenvolupen durant el procés d’aprenentatge i de tria del català com a llengua d’acollida. Contextualització social El fet migratori a Catalunya El total de la població a Catalunya a 1 de gener de 2013 és de 7.586.891 habitants. Les persones de nacionalitat espanyola són el 84,3 % i l’estrangera, el 15,7 %.2 Els 2. Font: Direcció General per a la Immigració. Xifres provisionals a 1 de gener de 2013.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 156

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

157

vuit grups més representatius són: el Marroc (20,2 %), Romania (8,9 %), l’Equador (4,5 %), Itàlia (4,2 %), la Xina (4,2 %), Bolívia (4,2 %), el Pakistan (4 %) i Colòmbia (3,7 %). Una característica important de la població estrangera arribada a Catalunya en aquests últims anys és que, per una banda, no solen arribar amb el passaport espanyol i, per l’altra, parlen llengües tipològicament molt diferents del català. S’ha arribat a confirmar que es parlen més de 260 llengües a Catalunya. Partim del context que la ciutat de Barcelona representa una comunitat multilingüe amb un gran ventall de llengües per acomplir les funcions comunicatives del llenguatge quotidià. Amb aquest estudi es pretén proporcionar noves evidències que permetin conèixer millor les dinàmiques d’individus adolescents i adults estrangers a l’hora d’estudiar i d’usar el català com a llengua d’integració. Situació sociolingüística als països d’origen El bagatge sociolingüístic dels aprenents ens ofereix molta informació sobre com tractar el valor del català dins d’una societat plurilingüe com Catalunya. Als països d’alguns col·lectius, el valor de les seves llengües és determinat pel nombre de parlants i donen molt de pes a la territorialitat. Això provoca que, a vegades, alguns alumnes demostrin actituds negatives a l’hora d’aprendre una llengua que, per a molts, és desconeguda, que es troba dins un territori major amb Estat (l’espanyol) i que, en l’era de la globalització lingüística, no creuen que els pugui ser útil més enllà de les fronteres catalanes. El plurilingüisme al Pakistan: política lingüística i vitalitat del llenguatge3 El Pakistan és un país multilingüe i la seva llengua nacional, l’urdú, és la llengua materna de només el 7,57 % de la població. L’ús d’aquesta llengua es concentra a les zones urbanes del país. L’anglès també n’és la llengua oficial, ja que es va imposar quan els britànics governaven el Pakistan com a part de l’Índia britànica. A banda d’aquesta cooficialitat lingüística (urdú-anglès), el país compta amb més llengües: panjabi (44,15 % de parlants), paixtu (15,42 %), sindhi (14,10 %), saraiki (10,53 %), balutxi (3,57%), altres (4,66 %). Tradicionalment, es reconeixen onze dialectes en el panjabi: majhi, bhattiani, rathni, ludhianwi, doabi, patialwi, powadhi, malwi, multani, putohari i hindko. La situació sociolingüística del panjabi és molt diferent a l’Índia i al Pakistan. Mentre que a l’estat indi del Panjab el panjabi és la llengua oficial i s’usa amb normalitat 3. El títol de l’apartat està inspirat en l’article de Tariq Rahman (2006), «Language policy, multilingualism and language vitality in Pakistan», a Lesser-known languages of South Asia, Berlín, Mouton de Gruyter, p. 73-104.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 157

27/04/15 13:21

158

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

en l’àmbit educatiu, dels mitjans de comunicació i de la literatura; al Pakistan, malgrat ser la llengua amb més parlants dels país (el 44,15 % de la població), aquest no és oficial i es troba en una situació de diglòssia, supeditat a l’urdú. Situació sociolingüística a la Xina El xinès (hànyuˇ, huáyuˇ, zho¯ngwén o putonghuà) pertany a la família de les llengües sinotibetanes de la branca sinítica. Per als xinesos, usar un terme o un altre té connotacions diferents. Ho justifiquen amb una ideologia lingüística més restrictiva i centralista; és a dir, les persones xineses que del xinès mandarí en diuen hànyuˇ denoten la força que té la dinastia Han dins la Xina i donen el poder a la varietat hàn —‘la llengua dels Han’ (hànyuˇ)—, com la llengua de tota la Xina. En canvi, hi ha persones xineses que prefereixen usar les denominacions més integratives zho¯ngwén o putonghuà, que signifiquen ‘la llengua comuna’ que parlen totes les persones d’origen xinès independentment de la dinastia, regió, etc. El xinès es parla a la Xina continental, Hong Kong, Taiwan, Singapur, Malàisia i Indonèsia. En realitat, quan utilitzem el terme xinès fem referència a un conjunt de moltes llengües que sovint són incomprensibles entres si: mandarí (730 milions), wú (77 milions), mıˇn (56 milions), cantonès o yuè (54 milions), xia¯ng (37 milions), gàn (36 milions), hakka (30 milions). Les llengües pròpies de les províncies —diferents del xinès mandarí— estan estigmatitzades perquè són pròpies de les zones rurals i desperten, entre els mateixos parlants, un sentiment d’autoodi. Això provoca que molts prefereixin presentar-se com a parlants de xinès mandarí, ja que és la llengua oficial del país i destaca per ser una llengua prestigiosa en qualsevol àmbit. Tot i així, quan expliquem als entrevistats que coneixem la realitat sociolingüística de la Xina, reconeixen que la seva L1 real és la llengua de la seva província. Aquesta reflexió sobre la tria lingüística com a llengua d’identificació es trasllada al cas d’aprendre el català o el castellà en arribar a Catalunya. Força aprenents arriben a Barcelona sense conèixer-ne la situació sociolingüística. Entenen Barcelona o Catalunya dins d’un territori major —Espanya— i, per tant, consideren el català com una variant del castellà. La presa de consciència del valor simbòlic i pragmàtic del català rau en la seva estandardització i reconeixement institucional, a diferència de la situació que tenen les varietats lingüístiques a la Xina. Així mateix, el fet que molts dels alumnes que arriben a Barcelona hagin estudiat la llengua i la cultura espanyoles a l’escola primària, secundària i a les universitats de la Xina, no juga a favor de la predisposició a aprendre el català prioritàriament. És per això que considerem interessant conèixer les motivacions i les actituds de les persones d’origen xinès sobre l’aprenentatge del català i el valor que li donen.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 158

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

159

Situació sociolingüística als països àrabs Es calcula que més de 150 milions de persones són arabòfones. Els arabòfons utilitzen l’àrab modern o el col·loquial per comunicar-se, l’alcorànic es reserva per als actes religiosos. Hem tingut molt present que els àrabs tenen com a llengua una multitud de variants regionals que són les que usen quotidianament. Així, com succeeix amb les variants dels xinès, aquests dialectes poden ser mútuament inintel·ligibles. Tot i aquesta varietat, cal remarcar que l’escolarització generalitzada en àrab fa que els berberòfons (imazighen) estiguin sotmesos a un intens procés d’arabització i, per tant, d’assimilació lingüística i cultural (Ouakrim, 1997). L’àrab és la llengua de prestigi, dels mitjans de comunicació, de l’Administració, etc., però sense eliminar el francès, la llengua dels colonitzadors, que és actualment la L2 més utilitzada, i encara té un paper important en l’Administració, en l’ensenyament i en la premsa. Tot i el procés d’arabització massiu, l’oficialitat de l’amazic és un fet a Níger i a Mali, però no a l’Àfrica del nord, on també es parla el berber. La variació dialectal de la llengua berber és molt gran i la intercomprensió entre parlants de variants extremes és quasi nul·la. La gran majoria de berberòfons establerts a Catalunya provenen de la regió del Rif, on s’adopta l’àrab com a llengua oficial, i es declara integrant d’una suposada nació arabomusulmana i membre de la Lliga Àrab. Es tracta més aviat d’un procés d’assimilació lingüística, en què el bilingüisme només es dóna unilateralment. A la regió d’Agadir (Marroc) o a les de Tizi-Ouzou i les Cabílies (Algèria), la reivindicació dels imazighen està adquirint un efecte molt positiu tant en el discurs oficial com en el comportament social a favor de la promoció i de la conservació de la llengua i la cultura amazigues. Situació sociolingüística a l’Estat espanyol: Estat plurilingüe i pluricultural L’article 3 de la Constitució espanyola reconeix, per una banda, la realitat de l’Estat espanyol com a plurilingüe i pluricultural i, per l’altra, l’estructuració de l’Estat en comunitats autònomes. A partir d’aquesta legalitat, algunes comunitats han redactat un estatut que reconeix l’existència d’una llengua pròpia i cooficial amb el castellà. Aquestes lleis regulen les llengües pròpies a tres nivells: la llengua a l’Administració pública, a l’ensenyament i als mitjans de comunicació de massa.4

4. Els estatuts de les comunitats de Galícia, el País Basc, Navarra, Catalunya i les Illes Balears declaren l’existència d’una llengua pròpia que, amb el castellà, és llengua oficial en el seu territori. Als estatuts d’Astúries i Aragó, tot i no reconèixer la cooficialitat de les seves llengües pròpies, en declaren la protecció i promoció.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 159

27/04/15 13:21

160

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

Cas d’estudi: les actituds lingüístiques i els constructes motivacionals a l’hora d’estudiar català com a L2 La hipòtesi i els objectius La hipòtesi general amb què treballem és la següent: tenir una ideologia lingüística concreta vers la L1 i haver viscut una situació sociolingüística determinada al país d’origen condiciona el tipus de motivació i l’actitud a l’hora d’aprendre el català com a L2. A partir de les últimes dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (2009), realitzada per l’Institut d’Estadística de Catalunya, s’observa un increment general en la tendència a triar el català com a llengua d’identificació entre la població immigrada. Així doncs, en aquest estudi, també volem entendre la capacitat d’atracció del català en un context de multilingüisme. Metodologia d’estudi Podem qualificar el nostre treball d’exploratori, ja que es pot arribar a construir un sistema de relacions que tingui una capacitat explicativa molt més gran. Recollim discursos i declaracions sobre variables afectives a partir de les eines que ens ofereix la psicologia social i la ciència etnogràfica. Procés de recollida de dades Ens vam posar en contacte amb els docents del Centre d’Acolliment Lingüístic de Barcelona perquè ens ajudessin a contactar amb alumnes dels col·lectius que estudiem. L’eina principal de recollida de dades és l’estil d’entrevistes semidirigides, en vam fer setanta-sis i ocupen un total de 8 hores i 21 segons. El procés de recollida de dades va durar catorze mesos. Tractament de les dades La informació obtinguda es va codificar numèricament per fer-ne un tractament estadístic. La variable de referència és el grup lingüístic segons llengua d’origen (GLO) i es relaciona amb la resta de variables mitjançant taules de contingència. Les variables individuals són: sexe, nivell de català, edat, país de procedència, província/ciutat, temps d’estada a Barcelona, barri, nivell d’estudis i nivell educatiu dels pares. Per descriure el perfil lingüístic, el dels usos lingüístics i el de les preferències en les tries lingüístiques en contextos diferents, utilitzem les variables següents: llengua inicial, llengua pròpia, llengua d’identificació, competència lingüística en altres llengües, llengua d’ús familiar, llengua amb els amics, llengua amb els fills i llengua d’ús social. Pel que fa a les variables que indiquen les actituds sobre la llengua i la situació so-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 160

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

161

ciolingüística catalana, hem triat la classificació que presentem a continuació: positiva (+); negativa (–); indiferent, no reacciona (?). Algunes de les preguntes que hem formulat als aprenents són: Abans d’arribar a Barcelona, sabies que s’hi parlava català? Què et sembla que a Catalunya hi hagi dues llengües oficials? Quina d’aquestes dues llengües vas aprendre primer i per què? Has viscut algun tipus d’experiència positiva o negativa en relació amb l’ús d’una o altra llengua? Quines reaccions trobes quan expliques a parella, amics, familiars, fills, companys de feina, etc., que estudies català? Creus que és necessari aprendre català a Barcelona? Trobes semblances entre la situació de les llengües a Barcelona i les del teu país? Les preguntes adreçades a conèixer les motivacions dels aprenents a l’hora d’estudiar català són: Per què estudies català? Si comentes que fas la vida en castellà/francès/panjabi…, per què has decidit aprendre català? Per què després de x anys de viure a Barcelona, ara decideixes aprendre català? Les respostes sobre els constructes actitudinals i motivacionals són molt subjectives; per tant, reconeixem que la classificació que fem és arbitrària. Vam identificar més de quaranta-sis motivacions diferents; per tant, vam haver d’encabir-les en cinc etiquetes per poder treballar-hi. Aquestes són: no en té (amotivació)5 → 0; integrativa → 1; instrumental → 2; ambdues → 3; altres → 4. En aquest article entenem l’etiqueta «Altres» com a motivacions específiques que poden classificar-se en subcategories del tipus: a) Conscienciació lingüística. El català és la llengua pròpia de Catalunya i és normal aprendre-la i usar-la amb naturalitat. b) Revernaculació. Desig de tornar a la normalitat una llengua que està minoritzada. Es reivindica la importància i la responsabilitat dels ens públics a l’hora de promoure i promocionar el coneixement i l’ús del català. c) Percepció d’imposició. Es percep que si no s’aprèn el català no es pot viure a Barcelona. d) Diferenciació del propi grup. El català és un capital humà que et permet marcar la diferència a l’hora d’aconseguir els teus objectius socials, acadèmics o laborals. e) Immersió intergeneracional o intergrupal. Es destaca la funció inclusiva del català com a llengua de l’entorn privat: familiar i d’amistats. f ) Acadèmica (centres educatius). Es considera el català com a passaport per obtenir bones qualificacions, ja que la docència i els materials educatius són en català. Mostra de l’estudi La mostra és de setanta-sis alumnes adults estrangers amb un nivell inicial de català equivalent a l’A2 (120-150 hores). Els encabim en quatre col·lectius lingüístics diferents amb una densitat de població considerable a la ciutat de Barcelona i amb poques perspectives de migrar a curt o llarg termini. 5. El sentiment de l’amotivació es produeix quan l’estudiant no veu clara la utilitat d’aprendre el català. Aquesta orientació sol anar acompanyada d’una actitud negativa i/o desinterès vers la llengua meta o la comunitat d’acollida.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 161

27/04/15 13:21

162

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

Lloc d’origen dels entrevistats El gràfic 1 mostra la proporció d’alumnes segons el seu grup de llengua materna (GLM). Els hem organitzat en quatre grups: grup llengua materna pakistanesa o propera (GLMP), els més nombrosos; grup llengua materna castellana (GLMC); grup llengua materna arabòfona (GLMA); grup llengua materna xinesa (GLMX). Gràfic 1 Alumnes segons el GLM

GLMC 25 % GLMX 20 %

GLMA 22 % GLMP 33 %

Sexe i edat Han participat a l’estudi quaranta dones (52,93 %) i trenta-sis homes (47,07 %). A continuació, en la taula 1, presentem la informació anterior detallada segons el país d’origen dels alumnes: Taula 1 Col·lectius segons sexe Col·lectiu

Dones

Homes

Arabòfons

35,29 % (N = 6)

64,71 % (N = 11)

100 % (N = 17)

Indoirànics

28 % (N = 7)

72 % (N = 18)

100 % (N = 25)

Sinoparlants

80 % (N = 12)

20 % (N = 3)

100 % (N = 15)

Castellanoparlants

68,42 % (N = 13)

31,58 % (N = 6)

100 % (N = 19)

Total

52,93 % (N = 40)

47,07 % (N = 36)

100 % (N = 76)

La mostra recull aprenents d’un ventall molt ampli d’edats. Trobem aprenents des dels 16 anys fins als 65. L’edat mitjana de la mostra total és de 28 anys. Els aprenents

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 162

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

163

més joves són els d’origen xinès —21,4 anys de mitjana— i els d’origen pakistanès —22 anys de mitjana. Tot i la variabilitat en els marges d’edat dins dels col·lectius, cal destacar que tant els castellanoparlants com els arabòfons són els que comencen a estudiar català en una edat més avançada. Any d’arribada a Catalunya Hem agrupat el temps que fa que els alumnes viuen a Barcelona en quatre grups: un any o menys (21 %); 2-5 anys (47,37 %); 6-10 anys (19,74 %); més de 10 anys (11,84 %). Tot i evidenciar-se una certa variabilitat en l’any d’arribada, la gran majoria d’entrevistats van arribar a Barcelona entre el 2007 i el 2009 (47,37 %). No obstant això, cal destacar dos casos del col·lectiu espanyol —GLMC4 i GLMC15— que van arribar a Barcelona el 1985 i el 1968, respectivament. Els alumnes que fa menys temps que viuen a Barcelona (0-1 any) i ja estudien català (nivell A1-B2/B3)6 són els xinesos (26,67 %). Els col·lectius castellanoparlant —amb un 52,63 %— i panjabi —amb un 52 %— encapçalen el grup de les persones que fa entre 2 i 5 anys que viuen a Barcelona, seguits de molt a prop del col·lectiu arabòfon (47,06 %). Aquest darrer encapçala amb un 29,41 % i amb un 17,65 % el grup de persones que fa 6 anys o més i més de 10 anys respectivament que viuen a Barcelona i que han decidit estudiar català en aquests moments. Resultats Anàlisi de les variables: les actituds lingüístiques i les motivacions Les actituds lingüístiques En aquest apartat es presenten els resultats més rellevants sobre les actituds lingüístiques dels aprenents. Les respostes són tan subjectives que haurien d’analitzar-se una per una, però això demanaria un treball específic. La taula següent recull les tendències: Taula 2 Alumnes segons la tendència actitudinal Tipus

Nombre d’alumnes

Actitud positiva (+)

Actitud negativa (–)

Actitud nul·la/indiferent

6. Tant el nivell B2 com el B3 fan referència al nivell bàsic 2 i al nivell bàsic 3 que s’ofereixen al Centre d’Acolliment Lingüístic de Barcelona. Entre els alumnes que fan un B2 i els que fan un B3 no hi ha una diferència significativa d’hores d’aprenentatge realitzades ja que els primers estan acabant el B2 i els segons estan començant el B3.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 163

27/04/15 13:21

164

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

Observem com el 96 % (N = 73) dels aprenents demostren una actitud lingüística positiva (reivindicativa i adhesiva) cap a l’aprenentatge, la promoció i l’ús de la llengua catalana i se solidaritzen amb els processos reivindicatius sobre la normalització lingüística i l’esperit nacional català. Tot i ser una minoria, dues persones no entenen el fet que s’hagi d’aprendre el català i ho troben una nosa: quelcom exagerat que l’Administració imposa a la gent que ve a viure a Catalunya. Per acabar, només una persona no ha donat cap tipus d’informació que permeti entendre quina opinió té sobre la qüestió. Aquesta persona no acabava d’entendre quina diferència hi havia entre el català i el castellà. Per una banda, destaquem que un 80 % dels aprenents xinesos reben missatges negatius per part dels seus pares quan els comuniquen que volen començar a estudiar català o que volen continuar estudiant-lo. Els pares consideren que els seus fills han de dedicar més temps a perfeccionar el castellà. Segons les explicacions dels aprenents, els pares demostren actituds monolingüistes procastellanes justificades per la globalització del castellà com a tercera llengua més parlada del món i la introducció de l’aprenentatge del castellà com a llengua estrangera des de l’educació primària a la Xina. Per altra banda, sis alumnes del Pakistan reconeixen la necessitat d’estudiar el català, però se’ls fa estrany que la gent catalana s’hi adreci en castellà. Aquest fet, malauradament, el destaquen la majoria dels entrevistats independentment del seu origen. Aquesta dinàmica lingüística provoca un efecte sorpresa negatiu cap als alumnes, ja que l’esforç que dediquen a l’aprenentatge del català i la voluntat de formar part de la comunitat de parla catalana molts cops es veuen frustrats per l’interlocutor autòcton que, sent catalanoparlant, s’hi adreça en castellà. En aquest sentit, expliquen la seva sorpresa quan alguns catalans es disculpen per parlar la seva llengua quan s’adonen que l’interlocutor és estranger. Així mateix, el 92 % dels entrevistats de tots els col·lectius perceben que el català és una llengua molt maca i relativament fàcil d’entendre i d’aprendre si la poguessin practicar naturalment al carrer i no només a l’aula. Contràriament, dues persones han mostrat tenir una actitud negativa vers la llengua i la sociolingüística del català. A partir de les informacions recollides, les persones de països multilingües, però amb una ideologia lingüística que identifica una llengua amb un estat, traslladen la idea que la llengua castellana és la de l’estat superior i que el català és la de la província. Quan coneixen l’estatus d’oficialitat del català a Catalunya, la seva primera intenció és aprendre la llengua per complir amb les seves obligacions lingüístiques i d’integració social a Catalunya. El 85 % dels individus al·loglots entrevistats tenen el valor simbòlic de la llengua molt arrelat; per tant, la tendència que mostren els nostres entrevistats és la d’identificar-se amb la llengua catalana tot i que al principi hagin hagut d’aprendre el castellà per desconeixement, desinformació o perquè alguns ens socials d’acollida els diguessin: «[…] el castellano te servirá más, primero estudia castellano y después catalán». Podem afirmar que els aprenents al·loglots —arabòfons i pakistanesos— tendeixen a identificar-se simbòlicament —actitud positiva i reivindicativa— amb el català i deixen en un segon pla el valor instrumental que els pot oferir. Els arabòfons tendei-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 164

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

165

xen a aprendre el castellà primer, perquè molts d’ells ja el coneixien abans d’arribar. El mateix succeeix amb força sinoparlants. Els alumnes que aprenen primer el català és perquè directament van a l’aula d’acollida de les escoles i dels instituts d’educació secundària obligatòria, perquè un dels progenitors és català o perquè necessiten el català a priori per fer els estudis universitaris. Tot i així, sobretot els alumnes d’origen xinès reconeixen que es preparen, contemporàniament, en llengua castellana perquè és una llengua majoritària i perquè pensen que tenen més oportunitats si coneixen les dues llengües oficials. Pel que fa al col·lectiu castellanoparlant, els alumnes de Galícia, del País Basc i d’Astúries —amb situacions de coexistència de llengües— demostren una actitud positiva vers l’aprenentatge, la promoció i l’ús de la llengua catalana. Així mateix, consideren que les institucions públiques fan molta feina per consolidar el procés de normalització lingüística. La resta d’entrevistats castellanoparlants tenen una actitud positiva, però no de caire reivindicatiu. Les motivacions dels aprenents La taula 3 presenta la classificació de les respostes dels informants segons les tipologies motivacionals establertes: Taula 3 Motivació segons col·lectius Tipus de motivació

Arabòfons (N = 17)

Indoirànics (N = 25)

Sinoparlants (N = 15)

Castellanoparlants (N = 19)

Total N = 76

Amotivació

4% (N = 1)

1,32 % (N = 1)

Integrativa

23,53 % (N = 4)

16 % (N = 4)

20 % (N = 3)

36,84 % (N = 7)

23,68 % (N = 18)

Instrumental

5,88 % (N = 1)

32 % (N = 8)

26,67 % (N = 4)

21,05 % (N = 4)

22,37 % (N = 17)

Ambdues

70,59 % (N = 12)

48 % (N = 12)

53,33 % (N = 8)

42,11 % (N = 8)

52,63 % (N = 40)

La dada més rellevant és que més de la meitat (52,63 %) dels informants ha declarat tenir raons tant de tipus integratiu com instrumental a l’hora d’aprendre català. Tot seguit, en la taula 4, presentem el percentatge d’entrevistats que declaren tenir «altres motivacions».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 165

27/04/15 13:21

166

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

Taula 4 Altres motivacions Altres motivacions

Arabòfons

Indoirànic

Sinoparlants

Castellanoparlants

Total

No en té

29,41 % (N = 5)

24 % (N = 6)

33,33 % (N = 5)

47,37 % (N = 9)

32,89 % (N = 25)

Sí que en té

70,59 % (N = 12)

76 % (N = 19)

66,67 % (N = 10)

52,63 % (N = 10)

67,11 % (N = 51)

La taula anterior deixa clar que el 67,11 % dels entrevistats (N = 51) declara tenir altres motivacions. A continuació, presentem el gràfic 2 amb els ítems més destacats a les entrevistes i que permeten establir noves propostes de constructes motivacionals: Gràfic 2 Altres tipus de motivacions

El gràfic 2 destaca que el 26,31 % (N = 20) dels informats declaren una motivació que categoritzem «Conscienciació lingüística»; és a dir, l’informant és conscient que el català és la llengua pròpia de Catalunya i és normal aprendre-la i usar-la amb naturalitat. El 18,42 % (N = 14) fa referència a la subcategoria «Acadèmica». En aquest sentit, a més d’acadèmica, podríem entendre-la també com a «Laboral», ja que els informants declaren que si saps català tens més i millors oportunitats laborals. El 15,78 % (N = 12) declara que el motor principal del seu estudi del català és per una «Percepció d’imposició». Aquests aprenents destaquen el pes i la pressió de les polítiques lingüístiques a Catalunya. La majoria dels aprenents castellanoparlants declaren que volen formar part del cos de treballadors de l’Administració pública catalana i són conscients que sense el coneixement del català no poden presentar-se a les oposicions. En aquest sentit, ser proficient en la llengua del territori català dóna certs privilegis socials i econòmics a les persones que segueixen la regulació de la Direcció General de

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 166

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

167

Política Lingüística de Catalunya per a la funció pública. Tot i així, la regulació lingüística del català també és present en l’ús lingüístic a l’empresa privada catalana, així com està passant en altres territoris amb llengües minoritzades (Adrey, 2005). A continuació, tant la subcategoria motivacional «Immersió intergeneracional o intergrupal» com la de «Diferenciació» han estat descrites cadascuna per un 7,89 % dels informants (N = 6). Entenem la subcategoria «Immersió intergeneracional o intergrupal» a través de declaracions del tipus: «Estudio català perquè els meus familiars [generacions més joves (els fills o els néts), les amistats, els companys de feina o la parella] el parlen habitualment i jo vull apropar-m’hi.» La subcategoria «Diferenciació» està molt relacionada amb l’autoestima i l’autoconfiança lingüística de l’aprenent. Aquests alumnes coincideixen a l’hora de comentar: «Sóc diferent dels altres estrangers / dels meus compatriotes perquè parlo català»; «Als catalans els agrada que els estrangers parlem català». L’informant reconeix que el català és un capital lingüístic, econòmic i social que permet marcar la diferència a l’hora d’aconseguir els seus objectius socials, acadèmics o laborals. Per acabar, el 5,2 % (N = 4) han demostrat tenir altres motivacions que encabim dins la subcategoria anomenada «Revernaculació»; és dir, l’informant ha viscut una situació de substitució lingüística de la seva llengua al seu país d’origen —per exemple, el procés d’arabització dels turcs— i no vol que succeeixi el mateix amb el català. Aquestes sis darreres motivacions específiques, de caire psicosocial, es poden relacionar directament amb una actitud positiva o negativa vers el català i, alhora, podem relacionar-les amb l’estadi de la competència comunicativa en què es troba l’alumne. A partir de la taula 3 i del gràfic 2, presentem els resultats més destacats segons el col·lectiu: a) Respostes del col·lectiu arabòfon. El 70,59 % dels entrevistats arabòfons estudien català per ambdós tipus de motivació: integratives i instrumentals. El 23,53 % estudia català només per raons integratives i el 5,88 % pels beneficis laborals (motivacions instrumentals) que els aporta saber el català. El fet que ens ha sorprès més és la naturalitat amb què afirmen que estudiar català és normal perquè és la llengua pròpia i oficial del país. El 80 % ha demostrat ser prou conscient de la història lingüística, política i social de Catalunya i s’hi senten identificats en molts aspectes. Reconeixen que a Catalunya hi ha una herència d’imposició del castellà i que cal reivindicar el català al carrer. b) Respostes del col·lectiu de zones indoiràniques. El grup de persones de les zones indoiràniques —sobretot del Panjab— tenen força clar que el català té un valor instrumental molt alt; per tant, tot i que en la taula 3 l’etiqueta «Ambdues» destaca amb un 48 % de les respostes, la instrumental representa un 32 % del total i la motivació integrativa un 16 %. També cal destacar la llibertat a l’hora d’expressar l’amotivació en el procés d’aprenentatge: un 4 % diu que només estudia català per aconseguir el certificat de llengua catalana per justificar l’arrelament. La majoria dels entrevistats són joves en edat d’escolarització obligatòria o postobligatòria; per aquest motiu prioritzen el valor instrumental del català, perquè els permet superar els cursos. Per al 75 %, el fet de viure una situació sociolingüística al seu país semblant a la de Catalunya fa que força aprenents demostrin un sentiment d’identitat catalana.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 167

27/04/15 13:21

168

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

c) Respostes del col·lectiu xinès. Dins del col·lectiu sinoparlant es declara una equivalència a l’hora de percebre el català com una variant de la llengua de la totalitat del territori espanyol, el castellà. A partir de les respostes, la tendència que hem observat és que la gent que prové de grans ciutats xineses té una ideologia monolingüística i marca molt les diferències entre la llengua oficial codificada i la llengua de la resta de les províncies no estandarditzades. Més del 30 % identifica el castellà com la llengua oficial a partir del factor de territorialitat i donen prioritat al coneixement del castellà perquè és una llengua globalitzada, i consideren el català una llengua provincial. Alguns entrevistats descriuen el català com el «dialecte més fort d’Espanya perquè s’escriu». És curiós com aquesta mateixa etiqueta de dialecte fort (amb poder) l’adopten les persones que tenen el panjabi com a L1. El col·lectiu xinès declara que estudien català per raons pragmàtiques (instrumentals), per aconseguir els seus objectius (estudiar i treballar), i, després, per respecte a Catalunya, ja que és el país que els acull. d) Respostes dels aprenents castellanoparlants. Les persones que provenen de llocs en què es parlen altres variants declaren que estudien català per raons integratives i socioafectives, mentre que les persones que provenen de comunitats autònomes monolingües estudien català per raons instrumentals o, fins i tot, algú ha declarat que no se li hauria acudit estudiar català si no fos perquè l’hi demanaven a la feina. En la taula següent, presentem la relació que existeix entre el tipus de motivació a l’hora d’aprendre català com a L2 i les actituds lingüístiques que declaren els alumnes: Taula 5 Tipus de motivació i actitud lingüística Països àrabs (N = 17)

Zones indoiràniques (N = 25)

Xina (N = 15)

Resta de l’Estat espanyol (N = 19)

Total N = 76

Ambdues

70,59 % (N = 12)

48 % (N = 12)

53,33 % (N = 8)

42,11 % (N = 8)

52,63 % (N = 40)

Sí, té «altres motivacions»

70,59 % (N = 12)

76 % (N = 19)

66,67 % (N = 10)

52,63 % (N = 10)

67,11 % (N = 51)

Sí

96 % (N = 72)

Motivacions → Actituds

Actitud positiva

La taula 5 demostra que les persones que havien declarat tenir ambdues motivacions, és a dir instrumental i integrativa (o extrínseca i intrínseca), també demostren tenir «altres motivacions». Per tant, el fet que un aprenent reconegui altres motivacions —de caire psicosocial— repercuteix directament en l’actitud lingüística, i viceversa. Així doncs, aquesta informació és molt rellevant pel que fa al tractament de les motivacions i les actituds lingüístiques a l’aula de català com a L2 perquè són un eix fonamental per conèixer la predisposició dels alumnes a l’hora d’aprendre la llengua.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 168

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

169

Conclusions finals i reflexions Les conclusions principals que es poden derivar d’aquest estudi són, per una banda, que les actituds són independents de l’origen de l’alumnat. La tendència (un 96 %) és que l’actitud cap el català i el seu aprenentatge és favorable. Així mateix, destaquem que les xarxes socials dels aprenents són un factor cabdal per crear i modificar actituds i, al mateix temps, determinar el tipus de motivació a l’hora d’estudiar català com a L2. El 52,63 % declara tenir motivacions tant instrumentals com integratives a l’hora d’aprendre el català com a L2; a més a més, hem comprovat que el 67,11 % en té d’altres. A partir de les declaracions dels entrevistats, hem proposat sis subcategories motivacionals noves; d’aquestes, la més destacada —amb un 26,31 % (N = 20)— ha estat la de «Conscienciació lingüística». Els resultats han permès descriure una petita part de realitat sociolingüística catalana que vivim diàriament. Els alumnes al·loglots perceben la naturalització del castellà com a estranya, ja que s’adonen que l’esforç diari d’aprendre català no els serveix a l’hora de socialitzar-se en diversos àmbits. La situació lingüística que es viu a Barcelona crea desconfiança als aprenents i, a vegades, aquesta desconfiança es tradueix en actituds de passivitat, negativitat i amotivació a l’hora d’aprendre el català i d’usar-lo. L’experiència més repetida entre els entrevistats és que no troben oportunitats reals per usar la llengua que han après perquè una part dels catalanoparlants acostumen a reproduir dues conductes clares: 1) tendeixen a triar el castellà com a lingua franca per adreçar-se als desconeguts i als estrangers i 2) acostumen a convergir al castellà quan intueixen algun tipus de dificultat lingüística per part de l’interlocutor. La pregunta que cal fer-nos per a futures recerques és: com podem potenciar la confiança lingüística de les persones catalanoparlants que encara avui tendeixen a tombar la balança cap a l’ús habitual del castellà amb persones desconegudes quan perceben que l’interlocutor té un nivell limitat de competència lingüística en català? És un tema complicat, ja que s’hauria d’entrar dins les conductes individuals i en la llibertat personal de tria lingüística en un o altre context o segons l’interlocutor. No obstant això, i reconeixent la inviabilitat de prescriure el comportament lingüístic d’una persona, sí que caldria fomentar l’autoconfiança dels aprenents estrangers i dels autòctons a l’hora de fer servir el català com a llengua per trencar el gel en les relacions interpersonals i socials. Quan un estudiant s’adona que pot viure amb la llengua que està aprenent, augmenta la satisfacció espontània associada amb l’activitat; per tant, la motivació per l’aprenentatge del català augmenta exponencialment. Els aprenents ens expliquen que les experiències i les anècdotes que viuen en català els il· lusionen perquè, per una banda, el seu aprenentatge és reeixit i, per l’altra, perceben que ja formen part de la comunitat lingüística catalana. En resum, els discursos que hem recollit a través de les entrevistes ens han permès conèixer les motivacions reals i les actituds dels aprenents. D’una banda, això ens ha permès acostar-nos als alumnes d’una manera molt més informal; també hem comprovat que les motivacions i les actituds són peces clau a l’hora d’estudiar el procés d’aprenentatge d’una llengua com un conjunt de variables en joc. D’altra banda, hem

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 169

27/04/15 13:21

170

TSC, 24 (2014)

Laura Estors Sastre

constatat que el motor que empeny els alumnes a estudiar català a Barcelona no és només instrumental o integratiu, sinó que hi intervenen altres tipus de motivacions de caire psicosocial. Bibliografia de referència Adrey, Jean-Bernard (2005). «Minority language rights before and after the 2004 EU enlargement: the Copenhagen criteria in the Baltic states». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 26, núm. 5, p. 453-468. Baker, Colin (1992). Attitudes and language. Filadèlfia: Multilingual Matters. Bernadó, Cristina; Comajoan, Llorenç; Bastons, Núria (2008). «Anàlisi factorial dels motius d’aprenentatge del català com a llengua segona i relació amb el nivell, el temps d’estada, l’edat i el centre d’estudi dels alumnes». Catalan Review, núm. 22, p. 71-94. Bretxa, Vanessa; Vila i Moreno, F. Xavier (2012). «Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22: Els usos lingüístics a Catalunya, p. 93-118. Comajoan, Llorenç; Gomàriz, Eva (2008). «Language attitudes toward Catalan, Spanish, and English: relationship between language attitude, competence, and immigrant status». Comunicació presentada al Sociolinguistics Symposium 17 (Amsterdam, 3-5 abril). Dörnyei, Zoltán (2001). «New themes and approaches in L2 motivation research». Annual Review of Applied Linguistics, vol. 21, p. 43-59. Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (2009). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estadística de Catalunya. Gardner, Robert C. (2001). «Language learning motivation: the student, the teacher, and the researcher». Texas Papers in Foreign Language Education, vol. 6, núm. 1, p. 1-18. Huguet, Ángel (2006). «Attitudes and motivation versus language achievement in cross-linguistic settings. What is cause and what effect?». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 29, núm. 5, p. 413-429. Huguet, Ángel; González, Xosé A. (2004). Actitudes lingüísticas, lengua familiar y enseñanza de la lengua minoritaria. Barcelona: Horsori. (Cuadernos para el Análisis; 16) Huguet, Ángel; Janés, Judit (2005). «Niños inmigrantes en sociedades bilingües. Las actitudes ante las lenguas por parte de los escolares recién llegados a Cataluña». Cultura y Educación, vol. 17, núm. 4, p. 309-322. Janés Carulla, Judit (2006). Les actituds lingüístiques de l’alumnat d’origen immigrant a Catalunya. Una anàlisi d’algunes variables de l’àmbit escolar i sociofamiliar. Tesi doctoral. Universitat de Lleida. Lasagabaster, David (2003). Trilingüismo en la enseñanza: Actitudes hacia la lengua minoritaria, la mayoritaria y la extranjera. Lleida: Milenio. MacIntyre, Peter D.; Noels, Kimberly A.; Clément, Richard (2001). «Biases in self-ratings of second language proficiency: the role of language anxiety». Language Learning, vol. 47, núm. 2, p. 265-287. Mallart, Joan (2009). «Fonamentació i didàctica de la motivació a l’àmbit de les llengües». Revista Catalana de Pedagogia, vol. 6 (2007-2008), p. 105-129. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/article/download/3940/3939> [Consulta: 10 juny 2013].

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 170

27/04/15 13:21

Les actituds lingüístiques segons l’origen dels aprenents

TSC, 24 (2014)

171

Ouakrim, Omar (1997). «Una aproximació sociolingüística del berber al nord d’Àfrica i a Catalunya». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 14-15, p. 89-97. Puig Moreno, Gentil (2007). «Enquestes sociolingüístiques a la Catalunya Nord». Aïnes Noves, núm. 1, p. 5-97. Sumari disponible en línia a: <http://portalcat.univperp.fr/ ainesnoves/article1_1.htm#debat> [Consulta: 7 gener 2013]. Rahman, Tariq (2002). Language, ideology and power: Language-learning among Muslims of Pakistan and North India. Karachi: Oxford University Press. Strubell, Miquel (2011). «Psicologia social». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21: La sociolingüística catalana. Balanç i reptes de futur, p. 169-181. També disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/raco> [Consulta: 8 gener 2013]. Vila, F. Xavier; Bretxa, Vanessa; Comajoan, Llorenç (2012). «Llengües i globalització en el món de la recerca: els coneixements i els usos lingüístics al Parc Científic de Barcelona». Caplletra, núm. 52, p. 35-64. Vila, F. Xavier; Sorolla, Natxo (2011). «Les llengües en els usos interpersonals i en el consum mediàtic i cultural». A: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Vol. I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 101-135. Woolard, Kathryn (1992). Identitat i contacte de llengües a Barcelona. Barcelona: La Magrana.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 171

27/04/15 13:21

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 172

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 173-199 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.75 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Justificant les preferències. Com argumenten les opcions lingüístiques els adolescents catalans Justifying preferences. How Catalan adolescents explain their linguistic choices Avel·lí Flors Mas i F. Xavier Vila i Moreno Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 3 de maig de 2013 Data d’acceptació: 30 de setembre de 2013

Resum A Catalunya, a diferència d’altres societats plurilingües occidentals, no s’hi han desenvolupat estructures socials independents per a cadascun dels principals grups lingüístics: ben al contrari, les ideologies i pràctiques impulsades d’ençà del restabliment de la Generalitat s’han mantingut contràries a la separació, en una societat integracionista no polaritzada etnolingüísticament. Aquest article tracta d’establir sobre quines bases justifiquen les seues preferències i identificacions lingüístiques un grup d’adolescents de Mataró, i com aquestes opcions s’enquadren en el marc integracionista predominant. Els informants solen mostrar preferència per la seua llengua inicial però a partir de discursos poc polaritzats i amb argumentacions que majoritàriament remeten a l’àmbit privat —als usos interpersonals i a la «comoditat» en l’ús de la llengua. En conseqüència, destaca l’escassetat de discursos basats en l’adscripció col· lectiva o de discursos polititzats sobre les llengües. Paraules clau: ideologies lingüístiques, anàlisi del discurs, Catalunya, societat integracionista, Mataró, adolescents, sociolingüística educativa.

Abstract Unlike other Western multilingual societies, Catalonia has not developed independent social structures for each of its main linguistic groups: on the contrary, the ideologies and practices fostered since the recovery of the Government of Catalonia (Generalitat) have been opposed to separation, in an ethnolinguistically non-polarised integrationist society. This paper seeks to establish the bases on which a group of adolescents from the town of Mataró justify their linguistic preferences and identifications, and how these choices fit into the predominant integrationist framework. The informants usually show a preference for their L1 while doing so on the basis of little polarised discourses, with rationales relating for the most part to the private sphere and especially to interpersonal language uses and to the “convenience” of using the Correspondència: Avel·lí Flors Mas i F. Xavier Vila i Moreno. Universitat de Barcelona. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: cusc@ub.edu. A/I: http://www.ub.edu/cusc/. Tel.: 934 037 065.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 173

27/04/15 13:21

174

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

language. Accordingly, there is a notable scarcity of discourses based on group identity and politicised discourses on languages. Keywords: linguistic ideologies, discourse analysis, Catalonia, integrationist society, Mataró, adolescents, educational sociolinguistics.

1. Introducció

atalunya, nació sense estat en una situació de conflicte polític in crescendo amb l’Estat espanyol, notablement plural i sense majories clares des del punt de vista demolingüístic com a resultat de les successives immigracions dels segles xx i xxi, és un terreny especialment fèrtil per a l’estudi de les ideologies lingüístiques. El cas català resulta interessant des del punt de vista de la politologia lingüística i la sociolingüística comparades perquè, a diferència del que s’ha esdevingut en casos similars com els del Quebec, Brussel·les, Estònia o Letònia (McAndrew, 2010; Ozolins, 2013; Skerrett, 2013), a Catalunya la gran majoria de la societat civil i els poders públics han sostingut discursos contraris a la separació lingüística de base institucional, en un model que s’ha denominat de societat integracionista no polaritzada etnolingüísticament (Vila, 2005a). Un dels agents principals d’aquesta aposta integrativa ha estat la política lingüística educativa, basada en l’establiment d’un únic sistema escolar amb el català com a llengua vehicular principal, en la bilingüització i l’alfabetització en català i castellà, i en la promoció de la llengua pròpia del país, en el que s’ha denominat el model de conjunció en català (Milian, 1984; Arnau i Vila, 2013). Aquest article analitza l’impacte d’aquest model integracionista, i en especial de l’escola de conjunció, en els discursos sobre les llengües dels adolescents catalans, amb l’objectiu d’esbrinar com expliquen i com legitimen el seu comportament els membres de la generació que acaba d’abandonar l’educació obligatòria. 2. Marc teòric 2.1. L’estudi de les ideologies lingüístiques El terme ideologies lingüístiques no va gaudir de gaire presència durant l’assentament de la sociolingüística, cosa que no resulta especialment sorprenent atesa la visió pejorativa que, en general, s’ha tingut de la ideologia tant en entorns funcionalistes com de tradició marxista (Eagleton, 1991). Tanmateix, fóra erroni confondre l’absència del terme amb una manca d’interès per la relació entre els aspectes cognitius, discursius i de comportament que abraça la noció d’ideologia. N’hi ha prou amb recordar els debats sobre la definició de la diglòssia (Ferguson, 1959), la importància que dóna Fishman (1972) als aspectes culturals en la comprensió de les pautes de manteniment

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 174

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

175

i substitució lingüística, el pes de la noció d’autoodi i la crítica del discurs bilingüista en la sociolingüística catalana (Ninyoles, 1969 i 1971; Aracil, 1986) o les anàlisis sobre la substitució lingüística en la sociolingüística occitana (Lafont, 1968 i 1979) per a comprendre el pes atorgat a les «idees» durant els primers anys del camp de recerca —per no parlar de les tradicions psicosociolingüístiques que tan profusament han analitzat la realitat de les actituds (Giles i Robinson (ed.), 1990).1 L’estudi d’aquesta connexió entre idees i comportaments lingüístics va rebre una empenta específica des de l’antropologia lingüística a partir del treball «fundacional» de Silverstein (1979), de manera que durant els anys noranta i dos mil es va esbossant un espai d’investigació sociolingüística que defineix explícitament les ideologies lingüístiques com el seu objecte de recerca. Aquest espai aplega autors d’orígens i orientacions força diferenciades tant des del punt de vista epistemològic com metodològic,2 tot i que s’hi pot assenyalar una orientació comuna, micro i interpretativa, fonamentada en l’estudi de discursos reals emmarcats en els seus contextos de producció. Les aproximacions a les ideologies lingüístiques han oscil·lat entre les dues visions que es donen en la reflexió sobre la ideologia entesa en un sentit general (Luke, 2001). Alguns autors n’han propugnat una visió «neutral» i les han definides com a conjunts de concepcions culturals, creences o valors propis d’un determinat grup social, com ara «shared bodies of commonsense notions about the nature of language in the world» (Rumsey, 1990, citat a Woolard i Schieffelin, 1994: 57). D’altres, en canvi, des de posicions properes al marxisme de tall més clàssic han sostingut una visió més negativa de la ideologia, entenent que representa una «falsa consciència» distorsionadora, emprada en benefici dels interessos de les classes dominants (Luke, 2001: 560). Avui dia es detecta una tendència a superar l’antiga dicotomia —que remet a autors com Gramsci i l’Escola de Frankfurt, però també al llegat de l’economia política de la llengua de Pierre Bourdieu—, que abraça simultàniament elements de tots dos plantejaments i que sol compartir algun dels trets següents: — La superació de la percepció de la ideologia com a «falsa consciència» i el reconeixement que el component cognitiu té un cert paper en la determinació de l’acció humana. Alguns autors constaten el caràcter «performatiu» de les ideologies (Eagleton, 1991: 1-32), que no sols descriuen la realitat, sinó que defineixen la percepció que en tenen els subjectes. — La consideració que les ideologies s’expressen i es reprodueixen en la interacció social en general i en el discurs en particular, que es considera un àmbit privilegiat per a l’anàlisi (T. A. van Dijk, 1998: 191-199). En aquest sentit, han cobrat rellevància nocions com intertextualitat o reverberació, derivades de l’obra de Bakhtin, segons les 1. En aquest sentit, fóra bo que algú no excessivament enlluernat per l’actual esclat d’estudis sobre ideologies reconstruís la història de tots aquests corrents en la sociolingüística catalana: si badem gaire més correm el risc d’acabar imaginant que tot el que s’ha dit de valor sobre el tema s’ha escrit en anglès i només durant el segle xxi. 2. Sobre els diferents enfocaments i els principals debats en el tractament de les ideologies lingüístiques, vegeu Woolard i Schieffelin (1994), Woolard (1998), Irvine i Gal (2000) i Kroskrity (2004).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 175

27/04/15 13:21

176

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

quals els discursos, les idees i les formes en què s’expressen s’entrellacen i reapareixen una vegada i una altra. — La necessitat d’entendre les ideologies com a «rooted in or responsive to the experience of a particular social position» (Woolard i Schieffelin, 1994: 58). Les ideologies tenen un paper rellevant en la reproducció de la desigualtat social (T. A. van Dijk, 1998: 161-171), però també permeten la contestació i la resistència (Fairclough, 1995: 15-20). En línia amb aquestes consideracions, ens servirem de la definició que fan Boix i Vila de les ideologies lingüístiques i les entendrem com a «concepcions sobre qualsevol varietat del repertori lingüístic del parlant o sobre qualsevol de les relacions entre llengua i societat» que «són els resultats indirectes, no gens mecànics, de les posicions, dels interessos i de les pràctiques socials dels individus i dels grups, i estan estructurades» (1998: 157). 2.2. Una societat plural, integracionista i en via de despolarització Tot i l’abolició de l’Estat català el 1714, Catalunya ha mantingut una forta personalitat social, política i lingüística, sovint en conflicte amb l’Estat espanyol. Aquesta personalitat s’ha vist condicionada per les onades immigratòries espanyola del segle xx i estrangera del segle xxi que han fet que Catalunya deixés de ser lingüísticament homogènia. Des de finals del franquisme, la major part de la societat catalana assumeix unes ideologies integracionistes que propugnen la creació d’una comunitat única no segregada per raó de llengua entre catalans i castellans (Vila, 2005a: 62-63). El catalanisme reforçava així el seu vessant de nacionalisme cívic, popularitzat a través de lemes com ara «tots units, un sol poble» o «és català qui viu i treballa a Catalunya, i té voluntat de ser-ho» (Guibernau, 2002). No obstant això, aquests discursos mai no van renunciar a conferir a la llengua catalana un lloc central en la personalitat col· lectiva, entenent-la no sols com l’única llengua pròpia del país, sinó fins i tot com «el nostre ADN»,3 fins al punt que autors com Giner et al. (1998) sostenien que el procés d’integració a Catalunya no es basava ni en el ius sanguinis ni en el ius solis, sinó en el ius linguae, és a dir, en l’adopció de la llengua, sense que això impliqués el rebuig del castellà (McRoberts, 2001). Més enllà dels discursos oficials, la majoria dels estudis apunten que a Catalunya s’hi ha anat desenvolupant un procés de despolarització sociolingüística ja que s’hi donen, simultàniament, una bilingüització àmplia, una gens menyspreable intersecció pel que fa als usos interpersonals, uns fluxos considerables en termes de transmissió de primeres llengües —amb una atracció cap al català de part dels castellanoparlants, i cap al castellà de bona part dels al·loglots— i un creixement de les identificacions bilingües (Fabà, 2011; Torres, 2011; Vila i Sorolla, 2011a i 2011b; Pujolar i Gonzàlez, 2013). Tot plegat permet parlar de la societat catalana com una societat no polaritzada

3. Pasqual Maragall a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic), el 2004.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 176

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

177

etnolingüísticament 4 i amb un projecte majoritàriament integracionista: és a dir, una societat sense grups polítics, institucions, etc., segregats per llengües i en la qual els discursos públics afavoreixen la integració i es mostren contraris a la segregació (Vila, 2005a: 82). L’evolució de l’ús de la classificació èmica entre «catalans» i «castellans» és fidel testimoni dels canvis esdevinguts. Aquesta distinció —pròpia dels autòctons, però no necessàriament de les poblacions immigrades— va ser plenament operativa al llarg de la postguerra i la dictadura franquista, i ho era encara en començar la Transició (Woolard, 1992: 36-111). Tot amb tot, la categorització ja començava a trontollar i s’anava estenent la consciència que hi havia un nodrit grup de catalans de naixença —la «segona generació immigrant»— que no tenia el català com a llengua inicial ni d’identificació, i sovint ni tan sols no el sabia parlar (Reixach, 1985), però que els discursos integracionistes identificaven com a catalans i que començaven a aprendre la llengua a l’escola (Bastardas, 1985 i 1986; Erill, Farràs i Marcos, 1992). És aleshores quan es posen en circulació les etiquetes alternatives de «catalanoparlant» i «castellanoparlant», una operació de redefinició conceptual d’èxit5 connectada amb l’afluixament dels límits lingüístics (Woolard, 1992; Boix, 1993 i 1996; Viladot, 1993). Una de les principals plasmacions de l’aposta integracionista ha estat el model escolar de conjunció en català, que promou un model escolar únic, amb el català com a llengua vehicular i amb el principi essencial de no segregació dels alumnes en funció de la seua llengua inicial (Arnau i Vila, 2013). Aquest model ha aconseguit generalitzar de manera molt notable el coneixement del català entre la població escolar (Arnau, 2004; Strubell, Andreu i Sintes (coord.), 2011; Arnau i Vila, 2013), però no ha resultat suficient per a incorporar massivament l’alumnat de llengua familiar castellana a l’ús interpersonal del català (Vila, 2004; Galindo i Vila, 2009; Vila i Galindo, 2009). La constatació que el català no guanyava terreny en l’ús interpersonal entre escolars va generar una visió negativa dels resultats de la política lingüística escolar —que sovint es plasmava en l’afirmació «hem guanyat l’escola però hem perdut el pati» (Vila, 2004). Una visió que no és exacta, ja que des de finals dels noranta és sabut que els escolars catalanoparlants inicials continuen usant la llengua entre ells, i que hi ha un nombre no negligible de no-catalanoparlants inicials que empren el català en la interrelació espontània amb els seus companys bilingües i catalanoparlants —sempre que aquests darrers tinguen una presència quantitativa apreciable (Vila i Vial, 2003; Galindo, 2006; Galindo i Vila, 2009). De fet, tant l’Estadística sobre els usos lingüístics 4. Aquesta categoria es contraposa a la de societats polaritzades (McAndrew, 2010), de les quals en serien exemples els casos de Brussel·les, a Bèlgica, o de Mont-real, al Quebec. 5. No disposem d’espai per a discutir si aquest model és més un resultat de la necessitat o de la virtut. D’entrada, caldria no oblidar que aquest procés es veia afavorit perquè els nouvinguts castellanoparlants arribaven a Catalunya amb una concepció pròpia sobre què era i què volia dir ser català, una concepció poc analitzada i en la qual probablement tenia molt més pes la realitat administrativa de «ciutadà espanyol nascut a Catalunya». D’altra banda, fóra convenient incorporar a l’anàlisi el procés simultani de minva de la identificació amb l’espanyolitat que s’ha operat al llarg de les darreres dècades entre la població catalana, sobretot d’origen autòcton.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 177

27/04/15 13:21

178

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

a Catalunya del 2003 com l’Enquesta d’usos lingüístics de la població del 2008 (EULP 2008) mostren que els joves catalanoparlants no són els únics que utilitzen la llengua que no tenen com a inicial (Vila, 2005b; Pujolar et al., 2010; Vila i Sorolla, 2011a). A més, l’any 2008, la cohort de 15 a 24 anys parlava més en català que no la de 25 a 34 anys (vegeu el gràfic 1): Gràfic 1 Evolució de la mitjana d’ús global del català, el castellà i les altres llengües segons l’edat. Catalunya, 2008. Percentatges

Font: Vila i Sorolla (2011a: 114).

Les dades també apunten una notable intersecció en termes d’identificació lingüística en la població catalana, una tendència més accentuada entre els adolescents. D’entrada, en termes demolingüístics cal deixar clar que, a Catalunya, la llengua d’identificació6 sol correspondre’s amb la llengua inicial. Tanmateix, l’equivalència no és absoluta: l’EULP 2008 (vegeu el gràfic 2) mostra que més d’un 5 % de la població que no tenia el català com a llengua inicial s’hi identificava, i que més d’un 8 % dels castellanoparlants inicials havien passat a identificar-se amb totes dues llengües o amb el català exclusivament (Fabà, 2011: 64).

6. És a dir, la resposta dels enquestats a la pregunta: «Quina és la seua llengua?». La llengua d’identificació és, doncs, la llengua que el parlant sent com a pròpia i que, a diferència de la llengua inicial, es pot triar (Fabà, 2011: 63).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 178

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

179

TSC, 24 (2014)

Gràfic 2 Llengua inicial, llengua habitual i llengua d’identificació. Catalunya, 2008. Percentatges

Font: Elaboració pròpia a partir de Fabà (2011: 64 i 77).

En relació amb la població escolar, l’any 2006 el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (CSASE) assenyalava que l’opció d’identificació lingüística que més creixia entre l’alumnat de 4t d’educació secundària obligàtoria (ESO) era català i castellà, esgarrapant un petit percentatge de catalanoparlants inicials i un percentatge força superior de castellanoparlants inicials (vegeu la taula 1).7 Taula 1 Llengua inicial i d’identificació de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya. Percentatges Català

Català i castellà

Castellà

Altres

Total

Llengua inicial

39,9

14,1

42,8

3,2

100

Llengua d’identificació

36,6

27,5

33,6

2,3

100

Font: CSASE (2008: 29 i 35).

Com es produeix, però, la identificació amb l’altra llengua? Diversos treballs assenyalen la importància de l’ús en les xarxes socials entre iguals (Bretxa, Comajoan i Sorolla, 2009: 13; CSASE, 2008: 98), unes relacions que semblen afavorir l’adquisició de l’autoconfiança lingüística, que podem definir com a «self-perceptions of communicative competence and concomitant low levels of anxiety in using the second language […] associated with increased usage of and communicative competence in the second language» (Noels i Clément, 1996: 216) i que podria actuar, segons els autors, com a mediadora entre els coneixements i els usos lingüístics i la identificació amb les llengües.8 7. Noteu, en aquest sentit, la diferència amb les dades per a la població general de l’EULP 2008, en què l’opció català creixia. 8. No és el lloc per a plantejar, ara i ací, una discussió en profunditat al voltant de la definició i les relacions entre nocions concomitants però plantejades des de tradicions de recerca diferents com ara seguretat o autoconfiança lingüística, motivació, voluntat de comunicar, etc. (cf. Giles i Robinson (ed.), 1990).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 179

27/04/15 13:21

180

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

En qualsevol cas, els canvis socioeconòmics han soscavat el lligam entre llengua i identitat (Pujolar i Gonzàlez, 2013: 144-148) i recerques com Woolard (2009 i 2011) indiquen que entre els joves creix una percepció de l’alternança de llengües en termes més estilístics que no identitaris (2009: 147). A més, la predisposició envers el català dels castellanoparlants inicials sembla majoritàriament positiva: Pujolar et al. (2010: 26) assenyalen que tres de cada quatre joves hi tenen una disposició d’empatia, i només una quarta part sembla percebre’l amb indiferència o aversió. Partint de diversos col· lectius universitaris, de Rosselló i Boix-Fuster (2004) descriuen un escenari aparentment poc conflictiu i molt poc conscienciat lingüísticament, en un context de bilingüització generalitzada en termes de competències. La majoria dels informants sembla instal·lada en el que els autors denominen una «falsa seguretat» per al català, possiblement derivada del seu paper institucional prioritari i que els du, potser paradoxalment, a acceptar el paper de llengua franca del castellà i, de manera incipient, de l’anglès. Només una minoria de catalanoparlants reivindica un paper preeminent per al català i ho fa amb un discurs poc travat, incapaç de reivindicar, per exemple, espais d’ús exclusiu per a la llengua del país. Un panorama que coincideix força amb el que descrivien Vila i Boix (2003) en la seua anàlisi de les argumentacions dels grups de música en català posteriors al rock català a l’hora de justificar la seua tria idiomàtica: potser com a resposta a una època de marcada politització, les noves generacions musicals apostaven per un discurs més aviat apolític basat en la reivindicació de la llibertat individual, l’espontaneïtat i el «mite de la llengua materna». 3. Objectius i hipòtesis Els objectius de l’article són: 1. Analitzar les preferències i les identificacions amb les llengües en els discursos d’un grup d’adolescents catalans educats en el sistema de conjunció en català. 2. Descriure les bases sobre les quals justifiquen aquestes preferències. 3. Estudiar com s’enquadren els seus discursos en el marc integracionista predominant. A l’hora de plantejar el treball, formulàvem tres hipòtesis: 1. Els informants tendiran a expressar unes identificacions prioritàries amb les seues llengües inicials. 2. Les categoritzacions de base lingüística seran poc marcades i no seran un element fonamental de categorització grupal en les vides quotidianes dels informants. 3. Els informants justificaran la preferència per una o altra llengua amb discursos poc bel·ligerants, de caràcter més personal que no pas col·lectiu, i s’abstindran d’explicitar rebuig cap a les altres llengües.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 180

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

181

4. Mètodes 4.1. La recollida de les dades: el projecte, els informants i la localitat Les dades d’aquest estudi provenen del projecte RESOLSEC (FFI2009-09968),9 de la Universitat de Barcelona, que combina mètodes quantitatius i qualitatius per a analitzar l’impacte del pas de l’educació primària a la secundària sobre els coneixements, els usos i les ideologies lingüístiques d’una mostra d’informants de diverses zones de l’àmbit lingüístic català (vegeu Bretxa i Vila, 2012, i Comajoan et al., 2013). En aquest article ens concentrem en els discursos dels alumnes de 4t d’ESO de deu centres d’ensenyament secundari de Mataró, recollits entre l’abril i el maig del 2011 mitjançant grups de discussió focalitzats. En total hi van participar quaranta-un informants en setze sessions, amb grups majoritàriament d’entre tres i quatre participants i formats, també en la seua majoria, a partir de la llengua inicial dels informants. Els investigadors que hi prenien part parlaven sempre en català però s’explicitava, al principi de l’entrevista, que els adolescents podien fer servir la llengua que preferissen. Les entrevistes es van enregistrar en vídeo i se n’ha fet una transcripció parcial, de tipus ortogràfic i per torns de parla. A partir dels materials transcrits s’ha dut a terme una selecció i classificació temàtica dels fragments més significatius per a l’anàlisi. Mataró, capital del Maresme, és una de les deu ciutats més grans del Principat i ha estat una important receptora d’immigració durant el segle xx i el principi del xxi. Com a conseqüència, els seus nivells de català —28,9 % de llengua inicial i 70,7 % de capacitat de parlar-lo— són inferiors al 32,2 % i 75 % de Catalunya i al 40,3 % i 78,6 % del Maresme (font: Enquesta demogràfica 2007).10 4.2. Les eines d’anàlisi: l’anàlisi crítica del discurs Aquest treball se situa en la perspectiva de l’anàlisi crítica del discurs11 —a partir d’ara, ACD—, un plantejament multidisciplinari i heterogeni en què s’encabeixen treballs plantejats des de la pragmàtica, l’anàlisi de la conversa, l’anàlisi narrativa, la sociolingüística, etc. (T. A. van Dijk, 2001: 352-353). El tret comú d’aquestes recerques és la perspectiva crítica, és a dir, l’èmfasi en l’estudi dels usos del llenguatge que reprodueixen o legitimen la dominació i la desigualtat social —hi és central, per tant, la noció de poder (Wodak, 2003: 18). En paraules de Guillem Calaforra, l’ACD «descobreix vinculacions d’instrumentalitat ideològica i d’interessos mistificats allà on la naturalització ha convertit l’ordre establert en qüestió de sentit comú» (2004: 210); es 9. Aquest projecte és la continuació de Resocialització i llengües (RESOL) (HUM2006-05860). 10. Per a una caracterització sociolingüística i educativa més completa de Mataró, vegeu Bretxa i Vila (2012: 99-100). 11. En podeu trobar bons resums introductoris a Fairclough i Wodak (1997), Van Dijk (2001) i Wodak (2003).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 181

27/04/15 13:21

182

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

tracta, doncs, de «pensar altrament les pràctiques lingüístiques (és a dir, socials) en què ens trobem immersos i les pretensions de legitimitat sobre les quals es basen» (Calaforra, 2004: 210). L’heterogeneïtat apuntada es combina, per tant, amb l’existència d’una «perspectiva» o «actitud» comuna, i no impedeix que es dediquen esforços a crear «a higher level of debate between proponents of different approaches, methods and theories» (Fairclough, 1995: 190). Descrivim sumàriament algunes de les categories lingüístiques en què hem basat l’anàlisi (T. A. van Dijk, 1998: 263-276 i 2000: 38-54): — els tòpics, enunciats que han esdevingut estàndards i públics, i que s’empren com a «arguments preparats» (T. A. van Dijk, 2000: 47); — la sinonímia o els patrons d’elecció de mots connotats positivament o negativament; — la negació aparent, que permetria l’expressió de prejudicis de forma tolerable mitjançant una autopresentació positiva; — en el pla de la sintaxi, «la veu activa, la passiva, la nominalització i l’ús variable dels pronoms […] es relacionen amb la descripció d’actor i acció i, més específicament, amb l’atribució [o l’ocultació] d’agència i responsabilitat per l’acció» (T. A. van Dijk, 2000: 53); — els modes d’obligació, probabilitat, etc., que «poden modificar les proposicions i formar una proposició nova» (T. A. van Dijk, 2000: 46). En aquest article ens centrem sobretot en l’anàlisi dels discursos generats al voltant de la qüestió 24 del guió d’entrevista:12 «Fa anys, alguns nens i nenes ens van dir que els agradaven més unes llengües que les altres, o que una llengua no els agradava tant com una altra. Vosaltres teniu llengües que us agraden més que altres? Per què?». En aquest sentit, cal assenyalar que, tot i que l’objectiu de la pregunta era transcendir la simple explicitació de gustos, és obvi que la seua formulació pot haver esbiaixat les respostes cap al que Pujolar (1997: 160) anomena «discurs de la preferència personal», pel qual els informants presenten les seues tries com una simple qüestió de «gustos», exempta d’arguments raonats o decisions fonamentades. 5. Resultats 5.1. Les preferències i les pràctiques lingüístiques dels joves mataronins Abans de tractar directament els discursos, és important donar una imatge general de les seues preferències lingüístiques (vegeu la taula 2):13

12. Podeu trobar la versió completa del guió a Flors (2011). 13. Totes les dades que es recullen en aquesta taula procedeixen de les informacions declarades durant les dinàmiques de grup.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 182

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

183

Taula 2 Informants, llengua per la qual mostren preferència i dades sobre usos lingüístics Informant

Preferència

CS1

Usos lingüístics

Informant

Preferència

Pati

Lleure

—

CT1

CS2

CT i CS

CS3

—

CS4

—

CS5

Usos lingüístics Pati

Lleure

CT2

CT/CS

CT3

CT4

CT5

—

CS6

CS/CT

CT6

CS7

—

CS/CT

CT7

CS8

CT8

CS9

CS/CT

CT9

CT i CS

CS10

CT10

CS11

CT11

CS12

CT/CS

CT12

CS13

—

CT13

—

CS14

CT14

CT i CS

CT/CS

CS15

CT i CS

CT15

CT/CS

CS16

CS/CT

CS17

CS18

CT i CS

CT/CS

CS19

CT/CS

—

CS20

—

CS21

CS/CT

CS22

En trama grisa, els casos de discrepància entre llengua inicial i altres usos i preferències.

Hem situat les informacions sobre els 22 castellanoparlants inicials a la part esquerra de la taula i les informacions sobre els 15 catalanoparlants inicials,14 a la part dreta —en els codis emprats per a referir-nos als informants, CS o CT indiquen que l’infor-

14. Per alleugerir la referència a aquests dos grups prescindirem d’ara endavant de l’adjectiu «inicial» i hi farem referència com a «catalanoparlants» i «castellanoparlants» —amb el benentès que el lector no ho ha d’interpretar com una descripció de les habilitats lingüístiques dels informants, ja que els membres de tots dos grups són competents, en principi, en la llengua que no tenen com a inicial.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 183

27/04/15 13:21

184

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

mant té el castellà o el català com a llengua inicial, respectivament.15 S’hi recullen les informacions següents: 1. Informant: codi de l’informant. 2. Preferència: llengua per la qual els informants han mostrat preferència en els discursos: català (CT), castellà (CS) o català i castellà, sense decantar-se per cap de les dues (CT i CS). 3. Usos lingüístics: llengües d’ús predominant a l’hora del pati i en les activitats fora de l’escola, en l’àmbit del lleure, dos contextos de relació informal i entre iguals, en els quals els usos lingüístics generalitzats poden afavorir la identificació amb les llengües. Quan apareixen tant CT com CS separats per una barra, l’informant declara que fa servir totes dues llengües, però que predomina l’ús de la que queda a l’esquerra. Tal com pot apreciar-se, i com s’havia previst, una majoria dels informants que expressaven alguna preferència es decantaven per la seua llengua inicial: 8 dels 13 catalanoparlants (sobre 15) i 9 dels 16 castellanoparlants (sobre 22). Val a dir que el nombre de castellanoparlants que no van expressar cap preferència és força més alt; també és cert, però, que pràcticament tots els que no expressaven una preferència deien servir-se majoritàriament de la seua llengua inicial, d’on podria deduir-se que aquesta era, de facto, la seua llengua preferida.16 També hi havia uns quants informants que mostraven una preferència explícita per la llengua que no tenien com a inicial: són 3 dels 15 catalanoparlants i 4 dels 22 castellanoparlants. Finalment, en una posició intermèdia, 2 catalanoparlants i 3 castellanoparlants expressaven una adhesió de similar intensitat a totes dues llengües. Si introduïm els usos en l’equació percebem que, entre els catalanoparlants, quan la llengua inicial i la preferida no coincideixen, la darrera sembla coincidir amb els usos lingüístics. En canvi, en les opcions dels castellanoparlants s’hi troben més àrees intermèdies —de fet, els que mantenen l’opció pel castellà a tots els camps estudiats són una minoria— i, en conseqüència, no resulta tan clara la relació entre preferències i pràctiques lingüístiques. Per exemple, CS5 i CS6 prefereixen el català però no en fan un ús remarcable; per contra, uns usos amplis del català —més accentuats en CS10 que no en CS19— no comporten en aquests dos informants una preferència pel català. En resum, els catalanoparlants de la nostra mostra expliciten una major adhesió a la seua llengua inicial que no pas els castellanoparlants, menys clars en aquest sentit. En tots dos grups hi ha, però, discordances: entre els catalanoparlants, les discordances solen mostrar coincidència entre preferències i llengua més usada, mentre que entre els castellanoparlants la casuística de canvis és més variada. 15. Finalment, les dades de tres bilingües familiars i una estudiant de llengua inicial portuguesa no van ser incloses en l’anàlisi perquè, en conjunt, les seues aportacions en aquest punt havien estat excessivament fragmentàries. 16. Com és obvi, no pot descartar-se que el fet que l’entrevistador fos catalanoparlant provoqués cert retraïment entre els castellanoparlants o, a l’inrevés, generés més adhesió discursiva entre els catalanoparlants.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 184

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

185

5.2. Les justificacions per a les preferències lingüístiques dels catalanoparlants inicials En termes generals, i tal com s’havia previst, els catalanoparlants expressen unes identificacions poc marcades i, sobretot, una posició molt poc agressiva envers la llengua no preferida: (1) CT4: ja, jo a mi el castellà: ni m’agrada ni em desagrada, és neutre. (Entrevista C2-a) (2) CT11: les dos per igual. O sigui prefereixo el català però:, no em fa res. (Entrevista P2)

Part d’aquesta tebior pot atribuir-se a la dinàmica dels grups de discussió, que sol afavorir la tendència al consens (Ibáñez, 2003), i al fet que el grup de discussió es va dur a terme enfront d’un estrany, dins del marc escolar, i que estava sent enregistrat en vídeo. Ara bé, l’agrupament per primera llengua i el fet que l’entrevistador fos catalanoparlant hauria pogut generar adhesions més entusiastes a la llengua i/o hauria pogut obrir la porta a discursos conflictivistes. A la pràctica, però, aquests comportaments van ser minoritaris, i mostren poquíssima bel·ligerància envers el castellà, cosa que es reflecteix, entre d’altres, en la tria de lèxic connotat positivament i que remet a nocions com ara neutralitat, igualtat, respecte, etc. Dins d’aquesta tònica general, els informants mostren opinions matisades i poc estridents, preferències suaus i fins i tot, de vegades, miren de posar totes dues llengües a un mateix nivell: (3) CT6: jo sí, a mi m’agrada més el català, perquè: no sé, crec que és més maco, però: o sigui, s’han de respectar totes les llengües: per igual Investigador (inv.): i llavors sobre les: les altres llengües que parleu, el castellà, l’anglès… què: què en penseu? CT6: bueno… estan aquí, i com s’han de fer servir, es fan servir, però… (Entrevista C2-c)

Ara bé, aquest mateix fragment mostra que, enmig de la suavitat, s’estableixen algunes distincions rellevants. Així, per contrast amb el català, la resta de llengües «s’han de» parlar —noteu la modalitat d’obligació— perquè «estan aquí», una afirmació matisada per un «però» amb què CT6 deixa oberta la intervenció i que deixa intuir una certa disconformitat. El fragment 4 mostra el mateix fenomen des d’una altra perspectiva. D’entrada, CT14 hi afirma que no prefereix cap de les tres llengües que coneix, i en deriva com a conseqüència una predisposició a convergir amb l’interlocutor: (4) CT14: no, a mi: m’agrada tant com el castellà com el català com l’anglès. No: Inv.: no tens preferència per ninguna

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 185

27/04/15 13:21

186

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

CT14: no, no tinc preferència, si a mi algú em comença a parlar en castellà, pues li parlaré en castellà i: depèn, si algun dia: és que jo vaig a dies, si algun dia em pilla la ceba independentista llavons parlo en català. I alguns dies que: no, estic normal i: i que només parlo: i que parlo català, castellà, i: ((inintel·ligible)). (Entrevista C5)

Tanmateix, a mig discurs el mateix CT14 fa notar que, a més de la seua «normalitat sense preferències», també té dies de marcada lleialtat lingüística. És interessant de notar com aparella aquest comportament amb una opció política i com ho descriu com una mena de rauxa externa que l’arrossega, desresponsabilitzant-se de les seues accions. I és que, de fet, en la majoria de justificacions hi ressona amb força el que Pujolar (1997: 160) anomena «discurs de la preferència personal», en el qual aparentment no hi ha arguments raonats darrere de les tries, ni causes fonamentades dels comportaments. El més comú dels tòpics, en aquest sentit, és el de la (in)comoditat en l’ús de les llengües, derivada del domini o de la manca de domini de la llengua en qüestió, i que remet directament al mite de la llengua materna (Vila i Boix, 2003). Vegeu els fragments següents: (5) CT10: jo no em sento a gust parlant castellà, perquè és que: dic coses malament, i aquesta ((s’adreça a CS13)) es riu de mi CS13: @@ CT10: i: la, la zeta i coses d’aquestes m’entrebanco, i llavors em sento més a gust parlant català. (Entrevista C3-b) (6) CT12: jo:, a mi no m’agrada gens el castellà @, i tot lo que puc ho faig en català Inv.: no t’agrada; per, per quin motiu no t’agrada? CT12: no ho sé, vull dir, no:, no em sento còmoda, vull dir em sé defensar però, no sé, vull dir, sempre que puc parlo català perquè:, no sé vull dir tampoc és que:, no, no, no és cap motiu, sinó que no:… com que no estic acostumada a parlar-lo, pues, només el parlo amb la gent que:, vull dir a castellà, sats? Amb gent castellana, però, vull dir, lo mínim. (Entrevista P2)

Com altres informants, CT10 i CT14 manifesten una manca d’autoconfiança i seguretat en l’ús del castellà, fins i tot amb exemples concrets, i hi fonamenten la seua relació emotiva amb aquesta llengua. La primera esmenta certes burles per la manera com parla el castellà, tot i que no hi dóna gaire importància.17 La referència a un agent exterior —«aquesta», que se’n riu— torna a desresponsabilitzar-la de la seua tria, com 17. Woolard (1992: 169-173) assenyala que, a principi dels vuitanta, els «castellans» solien adduir com a motiu per a no parlar en català que els «catalans» se’n burlaven. Tot i així, eren pocs els que n’havien viscut casos concrets i sovint «eren els castellanoparlants, i no els catalans, els qui es reien dels accents i dels errors dels qui intentaven parlar la llengua catalana» (Woolard, 1992: 172), cosa que concordava amb les sancions aplicades amb l’objectiu de mantenir la solidaritat entre els membres de l’endogrup.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 186

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

187

havíem vist per a CT14. Pel que fa al fragment 6, l’abundància de signes de dubte, de pauses, rectificacions i repeticions de mots —sis vegades «vull dir», per exemple— del segon torn, fa pensar que el tema no ha estat racionalitzat prèviament ni s’ha desenvolupat una ideologia consistent al voltant d’aquesta incomoditat. En tot cas, ambdues informants atribueixen la incomoditat a la manca d’ús del castellà. De fet, altres informants relacionen la comoditat en l’ús de la llengua amb els amics: és a dir, entre iguals i en contextos informals: (7) CT8: home, és que:, ja t’acostumes a [parlar] CT7: [clar] CT8: lo que ha dit ell, diàriament… El anglès jo no: jo no el parlo amb els amics l’anglès CS11: [clar] CT7: [jo tampoc] CT8: aquí a l’escola i ja està @. (Entrevista C3-a)

Retrobem en els discursos, doncs, alguns dels aspectes que apareixien com a facilitadors de la identificació amb una llengua en el marc teòric: usos generalitzats, sobretot en àmbits informals i en les xarxes socials entre iguals, i autoconfiança o seguretat —en els discursos, «comoditat»— en l’ús d’aquesta llengua. Voldríem tornar sobre un aspecte que hem passat de puntetes en el comentari del fragment 6: és remarcable que CT12 hi empre el terme «gent castellana» quan explica amb qui fa servir el castellà. Aquesta expressió, emmarcada en la dicotomia catalàcastellà, reapareix en el fragment 8, on CT15 presenta la preferència per les llengües com una conseqüència «inevitable» de l’adscripció etnolingüística: (8) Inv.: tu com: tens alguna llengua que t’agradi més que una altra o:? CT15: home el català… o sigui jo sóc català, si fos castellà pues m’agradaria el castellà. A mi m’agrada perquè sóc així. O sigui no: no: no em desagrada el castellà però: jo em sento més còmode parlant el català. (Entrevista C6)

Com CT14, aquesta no és una tria raonada: si prefereix el català és «perquè sóc així». Aquesta preferència sembla, segons CT15, no sols inevitable, sinó també generalitzable a altres col·lectius —«si fos castellà pues m’agradaria el castellà»—, i fins i tot irreversible, com afirma poc després: «home penso que ara parlo més castellà que abans, però: p(er)ò no sé, per mi el català sempre serà més important que el castellà… per mi, sí». Amb tot, la clara identificació de CT15 amb el català no comporta una ideologia i unes pràctiques de lleialtat lingüística. A més, necessita deixar clar que tot i la seua identificació no té res en contra del castellà i acaba recorrent al tòpic de la comoditat per a justificar la seua preferència. Si bé la majoria d’argumentacions de les preferències dels catalanoparlants es fonamenten en justificacions que podríem qualificar de privades, això no sempre és així, com ho mostra el fragment següent:

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 187

27/04/15 13:21

188

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

(9) CT1: el català i l’anglès m’agraden molt CT4: sí, jo igual, el català i l’anglès CT1: i el castellà no m’agrada gaire però no sé: si és… mmm, no sé CT4: ja, jo a mi el castellà: ni m’agrada ni em desagrada, és neutre Inv.: neutre CT4: potser és, no li tinc mania però tampoc m’agrada però potser és per això de [Catalunya:] CT1: [sí, jo:] CT4: i Espanya: i tot això CT3: [sí, jo també, o sigui m’agrada] CT1: [clar, a mi no m’agrada] el castellà però jo crec que és per algo: xxx CT3: sí, però jo perquè: no sé, sento com si a Catalunya s’ha: de parlar [català] CT1: [sí:] CT3: i respecto la gent que parla castellà i tot CT1: que si surto de Catalunya: trobaré el castellà molt maco: però a dintre de Catalunya no CT3: sí, dintre de [Catalunya] CT4: [mhm] CT3: m’a-, m’agrada més el català… (Entrevista C2-a)

De manera coral, les tres informants expliciten un raonament de clara ressonància política i que entronca amb l’argument de la historicitat de les llengües en un territori (Marí, 1995): a Catalunya «s’ha de parlar català» i el castellà hi és percebut com a il·legítim a causa del conflicte nacional. Ara bé, tot i introduir un argument polític, aquestes estudiants de 4t d’ESO ho fan en termes molt propers a la resta de companys: d’una banda, la vehiculen mitjançant justificacions molt privades —«m’agrada», «li tinc mania», «sento», «trobo»—; d’una altra, neguen el rebuig global al castellà —«si surto de Catalunya: trobaré el castellà molt maco» (CT1)— i no hi inclouen els parlants —«respecto la gent que parla castellà i tot» (CT3). Un plantejament, el de formular en termes privats el que és públic, que repeteix CT6 quan explica que la seua opinió sobre les llengües ha canviat: (10) CT6: jo penso que sí, abans: Inv.: en quin: en quin sentit? CT6: abans potser m’era indiferent: i ara defenso més el català, perquè, m’agrada més, i ja està… Inv.: per algun motiu, perquè t’agrada i:? CT6: sí, perquè m’agrada Catalunya i: ja està. I (e)l, i el seu idioma és el català i ja està. (Entrevista C2-c)

De manera esquemàtica, CT6 deixa clar que l’idioma de Catalunya «és el català», «m’agrada més» i «ja està». El polític esdevé opinió, privada i, quasi per definició, indiscutible.18 18. Cal destacar que tant CT1, CT3 i CT4 com CT6, que han sostingut aquests discursos, són alumnes

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 188

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

189

5.3. Les justificacions per a les preferències lingüístiques dels castellanoparlants inicials Els informants castellanoparlants organitzen majoritàriament els discursos sobre la base dels mateixos tòpics que hem vist, remarcant igualment una posició de respecte i tolerància envers el català. Novament, un dels tòpics centrals és el de la «comoditat», com en el fragment 11, on CS11 comença amb una negació aparent —una autopresentació positiva en primer terme, «respecto les llengües»—, que atenua l’expressió posterior de la preferència per una de les dues: (11) CS11: a ve(u)re, jo respecto les llengües, però, és que no és que no m’agradi el català, perquè:, el parlo:, bueno, jo crec que el parlo bé i tot però: jo amb la que em sento més còmode és el castellà, perquè:, el parlo diàriament, amb amics, els pares i tot… però: no és que no m’agradi el català, és, no-, només que al parlar-lo amb tots, doncs… (Entrevista C3-a)

A diferència del que feien els seus companys catalanoparlants, aquí l’informant declara saber la seua segona llengua, una diferència que s’anirà repetint, probablement, perquè la competència en català distingeix clarament entre tipus de castellanoparlants, sobretot —però no exclusivament— en les generacions de més edat. Tanmateix, i com en els casos anteriors, els usos interpersonals informals i entre iguals tornen a ser els que afavoreixen més la «comoditat», segons aquests adolescents. Molts altres informants s’expressen en els mateixos termes que CS11. En aquest sentit, CS16 presenta en el fragment 12 una gradació de les llengües en funció dels factors a què dóna més pes a l’hora de valorar-les. En primer lloc hi situa la llengua familiar; les llengües de l’àmbit acadèmic les situa en una posició secundària i, d’entre aquestes llengües, prefereix el català perquè la «domina» més que no l’anglès: (12) Inv.: val… D’acord… Ara em podeu dir, em podeu ordenar i em podeu dir, quines són les llengües que més us agraden […] CS16: no sé, jo castellà perquè és la que parlo a casa, la que m’han ensenyat des, des de petit. Després català, no?, porque és una llengua que parlo: a classe, no sé, que la:, que la domino bastant bé, i l’anglès la última perquè:, em costa una mica. (Entrevista P1-b)

La idea que la major proximitat o distància emocional respecte d’una llengua es pot relacionar amb un major coneixement i ús d’aquesta llengua es troba magníficament exemplificada en aquesta intervenció: (13) CS8: @ antes cuando no sabías inglés no te gustaba el catalán [@@@] CS9, Inv.: [@@@] de la mateixa escola del centre de Mataró, on els descendents d’autòctons són majoritaris i on el català és la llengua d’ús àmpliament predominant.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 189

27/04/15 13:21

190

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

Inv.: i ara… CS8: ahora que tienes inglés pues no te gusta el inglés, te gusta el catalán. (Entrevista C1-c)

D’altra banda, convé assenyalar que per a alguns informants el fet de sentir-se més «còmodes» en una de les dues llengües no implica incomoditat en l’altra o frustració a l’hora de fer-la servir: (14) CS19: bueno jo em sento més còmoda parlant el castellà:, però si he de parlar català parlo: normal. (Entrevista P2) (15) CS20: @@ bueno depèn qui:, ta-, potser de petits, com: nosaltres, parlem català: castellà i:, en sabem més en una llengua però: no sé l’altra també la sabem parlar. (Entrevista P3)

Per al cas de CS19 cal tenir en compte que la seua intervenció es produeix després de la de CS18 —vegeu el fragment 19—, que afirmava que se sentia còmode en català perquè el feia servir força. Potser això l’«obligava», en certa manera, a afirmar aquesta competència per a atenuar la seua preferència pel castellà. A diferència dels catalanoparlants, els castellanoparlants entrevistats no presenten discursos «contraris» al català: tots asseguren que hi són competents i no afirmen —si més no en un nivell explícit del discurs— que actualment no els «agrade». Això no vol pas dir que no existisquen, tal com hem vist que detectaven altres estudis. És probable que el fet que l’investigador parlés en català, sumat al fet que l’entrevista es duia a terme dins del centre escolar —una institució amb connotacions de catalanitat—, afavorís la inhibició d’aquests discursos. De fet, l’abundància de construccions amb «negació aparent», com vèiem en el fragment 11, pot ser indicativa d’una certa inhibició d’aquestes opinions més reticents. En tot cas, i en vista dels discursos dels catalanoparlants, és raonable pensar que aquests discursos no devien tenir prou consistència estructural com per a aparèixer en un context com l’indicat. 5.4. Les justificacions dels canvis entre la llengua inicial i les preferències lingüístiques Tres dels tretze informants catalanoparlants que mostren alguna preferència s’inclinen pel castellà. En la taula 2 s’observa que dos d’aquests informants —CT7 i CT8—, de fet, parlen només o sobretot castellà al pati i en les activitats de lleure. En una de les seues intervencions —fragment 7— assenyalaven precisament la importància d’aquests usos quotidians i amb el grup d’iguals. Pel que fa a CT2, participa en un dels únics grups en què s’expressa un cert rebuig cap al castellà —vegeu el fragment 9— però manté una opinió divergent i afirma que se sent més identificat amb el castellà, tot i que amb un discurs titubejant que fa pensar en una opinió poc estructurada:

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 190

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

191

(16) CT2: a mi: jo:, català, parlo perquè m’agrada la zona i xxx; p(er)ò, no ho sé, trobo que el castellà m’agrada més parlar-lo. No és que sigui:, m’agra-, o sigui:, sigui més castellà que català, l’únic que: m’agrada més com: parlar el castellà, que no pas el català […] Inv.: per, per:? CT2: no sé, jo, jo trobo que fonèticament m’agrada més que no pas el català, p(er)ò: Inv.: fonèticament CT2: sí, p(er)ò: prefereixo el català, sats?, p(er)ò… CT1: ((s’adreça a CT3)) Ha quedat professional, això. (Entrevista C2-a)

Pel que fa als castellanoparlants que s’identifiquen més amb el català, el primer exemple el trobem en CS5 i CS6, que oposen el caràcter «refinat» del català al «basto» del castellà: (17) CS5: sí, hi ha llengües més boniques que altres… CS6: sí Inv.: sí? CS6: per exemple, el català quan el parles és [molt…] CS5: [sí, el català és:] és molt bonic parlat CS6: sí Inv.: és molt… CS6: però el [castellà és más:] CS5: [és bonic, és bonic parlat] CS6: más basto CS5: sí CS6: el català és, com: diríem més, més bonic [per] CS5: [refinat] CS6: sí, més refinat i el castellà és: doncs… CS5: sí, és veritat, a mi m’a-, l’accent del ca-, del català m’agrada molt més que el del castellà… (Entrevista C1-b)

Les opinions de CS5 i CS6 són paral·leles a les atribucions de valors al català i el castellà que recullen Woolard (2009: 135-142) i Pujolar (1997). Per la seua banda, CS12 mostra més proximitat amb el català tot i que participa en un grup de discussió —C3-a— en què s’han mostrat posicions més favorables al castellà, fins i tot entre els catalanoparlants CT7 i CT8, encara que només la insinua, aquesta preferència. Sembla que es tracta d’un cas similar al de CT7 i CT8 però a l’inrevés: la informant presenta usos d’ambdues llengües però el català és predominant al pati i sobretot en l’àmbit del lleure, fora de l’escola. Al llarg de l’entrevista donava a entendre que se sentia força vinculada al seu grup de pertinença en l’àmbit del lleure —assistia a un esplai. En conseqüència, els usos en aquest àmbit podrien resultar-li més significatius a l’hora d’identificar-se amb una o altra llengua. Pel que fa a CS17, afirma que prefereix el català perquè s’hi «expressa millor»:

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 191

27/04/15 13:21

192

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

(18) CS17: jo català perquè: em sé expressar millor; l’anglès perquè m’agrada molt:, m’agrada, encara que no sàpiga m’agrada Inv.: @ CS17: i castellà… no m’acaba d’agradar com:, no sé, no sé, molt:, no sé, no m’agrada Inv.: no t’agrada? CS17: no… el parlo perquè:, clar, a me casa el parlen, i:, així si:, al cole em parlen en castellà, també, però, no perquè m’agradi. (Entrevista P1-b)

També en aquest discurs hi apareixen nombroses marques de dubte, com si s’estigués construint l’argument de manera paral·lela al discurs. En tot cas, l’ús generalitzat que fa del català en les activitats de lleure podria explicar aquest canvi des de la llengua inicial, al qual també podria contribuir la seua forta seguretat lingüística en català. Cal remarcar abans de tancar l’apartat els casos dels informants CS10 i CS19, que tot i que presenten usos remarcables del català —més acusats en el cas de CS10— no s’identifiquen més amb el català, ni tan sols amb les dues llengües alhora. Es tracta dels dos únics llatinoamericans de la mostra (CS10 és nascut a l’Equador, CS19 és nascuda al Perú), cosa que assenyala que potser es produeixen diferències entre les ideologies lingüístiques dels castellanoparlants nascuts a Catalunya i les dels nascuts a l’Amèrica del Sud, una diferència que s’ha d’explorar amb més profunditat —com ja han fet, en diferents estudis centrats a l’àrea de Barcelona, Corona (2012) o Newman, Patiño-Santos i Trenchs-Parera (2013). 6. Conclusions Majoritàriament, els informants adolescents analitzats se situen en uns paràmetres discursius molt semblants: tot i que tendeixen a mostrar-se més propers a la seua llengua inicial, ho fan de manera poc marcada i respectuosa amb els altres, i amb arguments basats en aspectes essencialment privats, sobretot en la «comoditat» —és a dir, la seguretat i/o l’autoconfiança en l’ús de la llengua— derivada del domini de la llengua i connectada amb els usos o la manca d’usos en àmbits informals. De fet, no és negligible el nombre dels que afirmen explícitament sentir-se tan propers a una llengua com a l’altra, tal com assenyalen els treballs quantitatius disponibles. En termes generals, les argumentacions de tipus públic, col·lectiu i/o polític són poc freqüents. Només en trobem exemples en el grup de llengua inicial catalana, alguns membres del qual expressen certes reticències cap al castellà a partir d’un plantejament que remet a la narrativa de la historicitat («el català és la llengua pròpia de Catalunya»), però fins i tot aquests discursos passen pel sedàs de la privacitat i la individualitat. No s’han trobat discursos contraris al català entre els castellanoparlants, si més no en un nivell explícit. Els casos d’adolescents que s’identifiquen més amb la seua segona llengua que no pas amb la inicial s’expliquen sobretot a partir dels usos generalitzats de les llengües en àmbits informals i en les xarxes socials entre iguals. En els discursos d’aquests ado-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 192

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

193

lescents es posen en relació, en aquest sentit, alguns dels aspectes tractats en el marc teòric: els usos lingüístics, la seguretat o autoconfiança en l’ús i la identificació amb les llengües. Aquestes relacions queden força ben resumides en aquest fragment: (19) CS18: jo: abans de venir aquí em sentia molt més còmode parlant castellà, però:, quan vaig arribar al ((nom nou institut)), a base de parlar-lo amb tothom, doncs ja em sento bastant còmode i m’és igual parlar un que l’altre… Inv.: abans t’agradava més el castellà diguem CS18: sí, perquè: el català no és que el parlés gaire bé Inv.: mhm CS18: i ara sí que el parlo, no: no molt bé però em defenso… (Entrevista P2)

En una intervenció posterior, CS18 hi afegirà encara: «em segueix agradant més [el castellà] perquè em sento més còmode però:, ara, abans no em sentia còmode parlant català i ara sí». L’informant hi narra un primer moment de manca d’usos i de poca seguretat en l’ús de la llengua catalana, seguit d’una etapa posterior d’ampliació dels usos en un moment de canvi vital i resocialització en un centre educatiu amb més presència de la llengua catalana —el context demolingüístic resulta determinant per a explicar la configuració dels usos interpersonals del català (Vila i Galindo, 2009: 38-40). Aquest canvi desemboca, sempre segons la versió de CS18, en un augment de l’autoconfiança en l’ús del català i, podem pensar, en una major predisposició a fer-ne ús en situacions interpel·ladores. Així doncs, sembla que si es donen les condicions adients alguns adolescents poden aprofitar la base que els ha donat l’escola (Bretxa i Parera, 2012) per a iniciar-se efectivament en els usos interpersonals de la llengua catalana. És possible que aquest tipus de processos es produïsquen més sovint en moments de transició entre institucions, com ara en l’accés a la universitat, al món laboral o en el moment de crear una nova família i tenir fills (Pujolar et al., 2010: 19-23; Pujolar i Gonzàlez, 2013: 141-143; Bretxa i Parera, 2012: 52-55). Cal tenir en compte, però, el teló de fons sobre el qual es donen aquests processos. És per això que coincidim amb Boix (1997) que en un context de lliure mercat, que afavoreix la tria de la llengua més espontània i disponible a través dels mitjans de comunicació, en què s’imposa el màxim benefici i l’optimització d’esforços, i en un context d’importants usos bilingües i amb un paper poc destacat de la llengua en la definició de les identitats grupals, és important que el català mantinga un sector nombrós de persones «fidels» a la llengua.19 L’extensió de l’ús social del català té un suport imprescindible en aquestes persones: les que, fent-ne un ús generalitzat, generen situacions que afavoreixen que les persones que encara no el parlen puguen començar a fer-ho.

19. Des d’un altre punt de vista però en aquesta direcció, Pujolar i Gonzàlez (2013: 148-149) apunten que creix entre els catalanoparlants inicials el grup dels qui esperen que siguen els castellanoparlants els que convergisquen al català.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 193

27/04/15 13:21

194

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

7. Agraïments Aquest article s’ha beneficiat dels ajuts al projecte Plurilingüisme social i educació secundària (no obligatòria) (RESOL3) (FFI2012-39285-C02-01), del Ministeri de Ciència i Innovació, i al grup de recerca consolidat Grup d’Estudi de la Variació (2009 SGR 521) de la Generalitat de Catalunya. Volem aprofitar aquestes línies per a mostrar el nostre agraïment als adolescents mataronins que van participar als grups de discussió, sense el temps, la paciència i bona voluntat dels quals aquest article no hauria estat possible; a les escoles, per les facilitats que ens van donar a l’hora de dur a terme aquest treball, i al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, pel seu suport logístic. Bibliografia de referència Aracil, Lluís V. (1986). «El bilingüisme com a mite». A: Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 39-57. Arnau, Joaquim (2004). «Sobre les competències en català i castellà dels escolars a Catalunya: una resposta a la polèmica sobre el decret d’hores de castellà». Llengua, Societat i Comunicació [en línia], núm. 1, p. 1-7. <http://revistes.ub.edu/index.php/LSC/article/ view/3247/3505>. Arnau, Joaquim; Vila, F. Xavier (2013). «Language-in-education policies in the Catalan language area». A: Arnau, Joaquim (ed.). Reviving Catalan at school: Challenges and instructional approaches. Bristol: Multilingual Matters, p. 1-28. Bastardas, Albert (1985). La bilingüització de la segona generació immigrant. Barcelona: La Magrana. — (1986). Llengua i immigració: La segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: La Magrana. Boix, Emili (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. — (1996). «Lleialtat lingüística i joves barcelonins: un cargol de rosca esmussada?». A: Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit. Vol. III. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 5-17. — (1997). «Ideologies lingüístiques de les generacions joves». A: Mollà, Toni (ed.). Política i planificació lingüístiques. Alzira: Bromera, p. 193-226. Boix, Emili; Vila, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel. Bretxa, Vanessa; Comajoan, Llorenç; Sorolla, Natxo (2009). «De les pràctiques monolingües familiars a la identificació bilingüe: el cas dels preadolescents de Mataró i la Franja». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] (hivern). <http://www6.gencat.net/ llengcat/noves/hm09hivern/docs/bretxa_comajoan_sorolla.pdf>. Bretxa, Vanessa; Parera, M. Àngels (2012). «“Et dóna la base”: itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet». A: Vila, F. Xavier (ed.). Posar-hi la base: Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Xarxa CRUSCAT, p. 47-56. També disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000187%5C00000082.pdf>.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 194

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

195

Bretxa, Vanessa; Vila, F. Xavier (2012). «Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans], núm. 22, p. 93-118. També disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000191%5C00000061.pdf>. Calaforra, Guillem (2004). «Ús lingüístic, legitimitat i discurs: consideracions weberianes». Caplletra: Revista Internacional de Filologia [València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana], núm. 37 (tardor), p. 195-214. També disponible en línia a: <http:// descargas.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/12948323249041506321435/ 210354_0003.pdf#page=23>. Comajoan, Llorenç [et al.] (2013). «Els usos lingüístics en família i amb amics de l’alumnat autòcton i al·lòcton de sisè de primària a Catalunya, Mallorca i la Franja». A: Vila, F. Xavier; Salvat, Eulàlia (ed.). Noves immigracions i llengües: Actes del 18è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Secció de Lingüística Catalana, p. 29-75. Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2008). Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya: Avaluació de l’educació secundària obligatòria 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Dades%20 origen%20territori%20i%20poblacio/Altres/Arxius/estudi_alumnat_4tESO.pdf>. Corona, Víctor (2012). «Globalización, identidades y escuela: lo latino en Barcelona». Tesi doctoral inèdita. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. CSASE Vegeu Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu Dijk, Teun A. van (1998). Ideology: A multidisciplinary approach. Londres; Thousand Oaks, Calif.; Nova Delhi: Sage. — (2000). Ideologia i discurs: Una introducció multidisciplinària. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. — (2001). «Critical discourse analysis». A: Schiffrin, Deborah; Tannen, Deborah; Hamilton, Heidi E. (ed.). The handbook of discourse analysis. Oxford: Blackwell, p. 352-371. Eagleton, Terry (1991). Ideology: An introduction. Londres; Nova York: Verso. Erill, Gustau; Farràs, Jaume; Marcos, Ferran (1992). Ús del català entre els joves de Sabadell. Coneixement, ús i actituds dels estudiants de secundària. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Fabà, Albert (2011). «Capítol 3: Les llengües a Catalunya». A: Solé, Joan (coord.). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Vol. I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, p. 63-81. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/ BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>. Fairclough, Norman (1995). Critical discourse analysis: The critical analysis of language. Londres; Nova York: Longman. Fairclough, Norman; Wodak, Ruth (1997). «Critical discourse analysis». A: Dijk, Teun A. van (ed.). Discourse studies: A multidisciplinary introduction. Vol. II: Discourse as social interaction. Londres; Thousand Oaks, Calif.; Nova Delhi: Sage, p. 1-37. Ferguson, Charles A. (1959). «Diglossia». Word, vol. 15, p. 325-340. Fishman, Joshua A. (1972). The sociology of language: An interdisciplinary social science approach to language in society. Rowley, Mass.: Newbury House.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 195

27/04/15 13:21

196

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

Flors, Avel·lí (2011). «Les ideologies lingüístiques dels joves de 4t d’ESO de Mataró (curs 2010-2011)». Treball de final de màster inèdit. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Galindo, Mireia (2006). «Les llengües a l’hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya». Tesi doctoral inèdita. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Galindo, Mireia; Vila, F. Xavier (2009). «Els factors explicatius dels usos lingüístics informals entre l’alumnat català: llengua inicial, xarxes socials, competència i llengua vehicular d’ensenyament». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] (hivern). <http:// www6.gencat.net/llengcat/noves/hm09hivern/docs/Galindo_vila.pdf>. Giles, Howard; Robinson, W. Peter (ed.) (1990). Handbook of language and social psychology. Oxford: John Wiley & Sons. Giner, Salvador; Flaquer, Lluís; Homs, Oriol; Sarasa, Sebastià (1998). «La societat catalana a la cruïlla». A: Giner, Salvador (dir.). La societat catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estadística de Catalunya, p. 23-39. Guibernau, Montserrat (2002). Nacionalisme català: Franquisme, transició i democràcia. Barcelona: Pòrtic. Ibáñez, Jesús (2003). Más allá de la sociología: El grupo de discusión: técnica y crítica. 5a ed. Madrid: Siglo XXI. [1a ed., 1979] Irvine, Judith; Gal, Susan (2000). «Language ideology and linguistic differentiation». A: Kroskrity, Paul V. (ed.). Regimes of language. Santa Fe: School for American Research, p. 35-84. Kroskrity, Paul V. (2004). «Language ideologies». A: Duranti, Alessandro. A companion to linguistic anthropology. Malden, Mass.; Oxford, Regne Unit; Carlton, Austràlia: Blackwell, p. 496-517. Lafont, Robert (1968). Sur la France. París: Gallimard. — (1979). «La diglossie en pays occitan, ou le réel occulté». A: Bildung und Ausbildung in der Romania. Vol. II. Munic: Fink, p. 504-512. Luke, A. (2001). «Ideology». A: Mesthrie, Rajend (ed.). Concise encyclopedia of sociolinguistics. Amsterdam; Nova York; Oxford; Shannon; Singapur; Tòquio: Elsevier, p. 559-563. Marí, Isidor (1995). «Algunes distincions objectives essencials per a l’aplicació igualitària dels drets lingüístics». A: Drets lingüístics i drets culturals a les regions d’Europa: Actes del Simposi Internacional. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 42-51. McAndrew, Marie (2010). Les majorités fragiles et l’éducation: Belgique, Catalogne, Irlande du Nord, Québec. Mont-real: Presses de l’Université de Montréal. McRoberts, Kenneth (2001). Catalonia: Nation building without a state. Ontario: Oxford University Press. Milian, Antoni (1984). «De la separació a la conjunció lingüística a l’ensenyament: el títol ii de la Llei 7/1983, de 18 d’abril». Revista de Llengua i Dret [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Escola d’Administració Pública de Catalunya], núm. 3, p. 33-41. També disponible en línia a: <http://www10.gencat.net/eapc_rld/revistes/revista.2008-09-18. 4449660435/article.2008-10-06.1780200903/ca>. Newman, Michael; Patiño-Santos, Adriana; Trenchs-Parera, Mireia (2013). «Linguistic reception of Latin American students in Catalonia and their responses to educational language policies». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, vol. 16, núm. 2: Special issue: Catalan in the twenty-first century, p. 195-209.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 196

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

197

Ninyoles, Rafael L. (1969). Conflicte lingüístic valencià: Substitució lingüística i ideologies diglòssiques. València: Tres i Quatre. — (1971). Idioma i prejudici. València: Tres i Quatre. Noels, Kimberly A.; Clément, Richard (1996). «Communicating across cultures: social determinants and acculturative consequences». Canadian Journal of Behavioural Science, vol. 28, núm. 3, p. 214-228. També disponible en línia a: <http://www.psych.ualberta. ca/~knoels/personal/Kim%27s%20publications/NoelsClement1996.pdf>. Ozolins, Uldis (2013). «A small national language and its multilingual challenges». A: Vila, F. Xavier (ed.). Survival and development of language communities: Prospects and challenges. Clevedon, Regne Unit: Multilingual Matters, p. 130-156. Pujolar, Joan (1997). De què vas, tio? Barcelona: Empúries. Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac (2013). «Linguistic “mudes” and the de-ethnicization of language choice in Catalonia». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, vol. 16, núm. 2: Special Issue: Catalan in the twenty-first century, p. 138-152. Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac; Font, Anna; Martínez, Roger (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadana. Secretaria de Joventut. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/Documents/Arxiu/Publicacions/Col _Aportacions/aportacions43.pdf>. Reixach, Modest (1985). Coneixement i ús de la llengua catalana a la província de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Rosselló, Carles de; Boix-Fuster, Emili (2004). «El català, el castellà i l’anglès: tres llengües en joc. Les ideologies lingüístiques dels estudiants de la Universitat de Barcelona». Treballs de Sociolingüística Catalana [Benicarló: Onada], núm. 18, p. 189-208. També disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000050%5C00000048.pdf>. Silverstein, Michael (1979). «Language structure and linguistic ideology». A: Clyne, Paul [et al.] (ed.). The elements: a parasession on linguistic units and levels. Chicago: Chicago Linguistic Society, p. 193-247. Skerrett, Delaney Michael (2013). «Challenges for the Estonian language: a poststructuralist perspective». A: Vila, F. Xavier (ed.). Survival and development of language communities: Prospects and challenges. Clevedon, Regne Unit: Multilingual Matters, p. 105-129. Solé, Joan (coord.) (2011). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Vol. I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/ Publicacions/BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>. Strubell, Miquel; Andreu, Llorenç; Sintes, Elena (coord.) (2011). Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. També disponible en línia a: <http://www.uoc.edu/portal/ca/catedra_multilinguisme/ _resources/documents/modelinguisticescolar.pdf>. Torres, Joaquim (2011). «Capítol 4: La transmissió lingüística intergeneracional». A: Solé, Joan (coord.). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Vol. I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, p. 82-100. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/ Publicacions/BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 197

27/04/15 13:21

198

TSC, 24 (2014)

AVEL·LÍ FLORS MAS I F. XAVIER VILA I MORENO

Vila, F. Xavier (2004). «“Hem guanyat l’escola però hem perdut el pati?”. Els usos lingüístics a les escoles catalanes». Llengua, Societat i Comunicació [en línia], núm. 1, p. 8-15. <http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/20513/1/524198.pdf>. — (2005a). «Language, education and ideology in an integrationist society». A: Witte, E. [et al.] (ed.). Language, attitudes & education in multilingual cities. Brussel·les: Koninklijke Vlaamse Academie van België voor Wetenschappen en Kunsten, p. 53-86. També disponible en línia a: <http://130.206.88.7/cruscat/web/files/Vila%202005%20Barcelona%20 Language,%20Educationa%20and%20Ideology%20in%20an%20Integrationist% 20Society.pdf>. — (2005b). «Capítol 5. Els usos lingüístics interpersonals fora de la llar. Els usos lingüístics en general». A: Torres, Joaquim (coord.). Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria de Política Lingüística, p. 109-143. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/ Publicacions/Publicacions%20en%20linea/Arxius/EstadisticaUsosLingCat2003. pdf#page=110>. Vila, F. Xavier (ed.) (2013). Survival and development of language communities: Prospects and challenges. Clevedon, Regne Unit: Multilingual Matters. Vila, F. Xavier; Boix, Emili (2003). «La legitimació de les tries lingüístiques en el camp musical juvenil a Catalunya». A: Actes del 2n Congrés Europeu sobre Planificació Lingüística: Andorra la Vella, 14, 15 i 16 de novembre de 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 351-368. Vila, F. Xavier; Galindo, Mireia (2009). «El sistema de conjunció en català en l’educació primària a Catalunya: impacte sobre els usos». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans], núm. 20, p. 21-69. També disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000110%5C00000025.pdf>. Vila, F. Xavier; Sorolla, Natxo (2011a). «Capítol 5: Les llengües en els usos interpersonals i en el consum mediàtic i cultural». A: Solé, Joan (coord.). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Vol. I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, p. 101-135. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/BTPL/arxius/8 _EULP_2008.pdf>. — (2011b). «Capítol 6: Els grups segons els usos lingüístics». A: Solé, Joan (coord.). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Vol. I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, p. 136-149. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/ BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>. Vila, F. Xavier; Vial, Santiago (2003). «Models lingüístics escolars i usos entre iguals: alguns resultats des de Catalunya». A: Perera, Joan (ed.). Plurilingüisme i educació: els reptes del segle xxi: Ensenyar llengües en la diversitat i per a la diversitat. Barcelona: Universitat de Barcelona. Institut de Ciències de l’Educació, p. 207-226. Viladot, M. Àngels (1993). Identitat i vitalitat lingüística dels catalans. Barcelona: Columna. Wodak, Ruth (2003). «De qué trata el análisis crítico del discurso (ACD). Resumen de su historia, sus conceptos fundamentales y sus desarrollos». A: Wodak, Ruth;

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 198

27/04/15 13:21

Justificant les preferències

TSC, 24 (2014)

199

Meyer, Michael (ed.). Métodos de análisis crítico del discurso. Barcelona: Gedisa, p. 17-34. Woolard, Kathryn A. (1992). Identitat i contacte de llengües a Barcelona. Barcelona: La Magrana. — (1998). «Language ideology as a field of inquiry». A: Schieffelin, Bambi B.; Woolard, Kathryn A.; Kroskrity, Paul V. (ed.). Language ideologies: Practice and theory. Nova York; Oxford: Oxford University Press, p. 3-47. — (2009). «Linguistic consciousness among adolescents in Catalonia: a case study from the Barcelona urban area in longitudinal perspective». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 22, p. 125-149. També disponible en línia a: <http://www.romanistik.uni-freiburg.de/ pusch/zfk/22/09_Woolard.pdf>. — (2011). «Is there linguistic life after high school? Longitudinal changes in the bilingual repertoire in metropolitan Barcelona». Language in Society, vol. 40, núm. 5, p. 617-648. Woolard, Kathryn A.; Schieffelin, Bambi B. (1994). «Language ideology». Annual Review of Anthropology, vol. 23, p. 55-82. També disponible en línia a: <https://files.nyu.edu/ bs4/public/Bambi--Website_Assets/BBS%20PDFs/annurev.an.23LangID.pdf>.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 199

27/04/15 13:21

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 200

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 201-224 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.76 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La ideologia lingüística contrària a la revitalització del gallec. El cas de Galicia Bilingüe1 Linguistic ideology opposed to the revitalisation of Galician. The case of Galicia Bilingüe Iago González Pascual Universitat de Vigo Universitat Oberta de Catalunya

Data de recepció: 21 de maig de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum En aquest article fem una anàlisi crítica del discurs d’una organització contrària a les polítiques de promoció del gallec: Galicia Bilingüe (GB). S’ha triat el discurs d’aquesta organització perquè és el més representatiu a Galícia de la ideologia en contra de les llengües minoritzades. L’anàlisi gira entorn d’algunes de les idees principals que conformen aquesta ideologia, com ara el neoliberalisme o l’antinacionalisme gallec, i també fem esment d’algunes de les estratègies discursives que fan servir per a legitimar les seves idees. Paraules discurs.

clau:

ideologies lingüístiques, normalització lingüística, gallec, anàlisi crítica del

Abstract This paper presents a critical analysis of the discourse of Galicia Bilingüe (GB), an organisation opposed to the policies promoting the Galician language. This organisation’s discourse has been chosen for study because, in Galicia, it best represents the ideology opposed to minority languages. The research covers some of the main ideas forming this ideology, such as neoliberalism and anti-Galician nationalism, as well as some of the discoursive strategies that GB uses to legitimate its ideas. Keywords: linguistic ideologies, linguistic normalisation, Galician, critical discourse analysis.

Correspondència: Iago González Pascual. Universidade de Vigo. Campus de Vigo. Facultade de Filoloxía e Tradución. Departamento de Tradución e Lingüística. Praza das Cantigas, s/n. 36310 Vigo. A/e: iagogp2000@gmail.com. Tel.: 676 778 269. 1. Aquest article està basat en el treball de fi de màster «Unha achega desde a análise crítica ao discurso de Galicia Bilingüe», dirigit per Fernando Ramallo i presentat el juliol del 2010 dins el màster de Lingüística e as súas aplicacións de la Universitat de Vigo.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 201

27/04/15 13:21

202

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

1. Introducció

l setembre del 2004, el Parlament de Galícia va aprovar per unanimitat el Plan Xeral de Normalización da Lingua Galega. Es tracta d’un text que recull mesures per a fomentar l’ús del gallec en tots els àmbits de la societat. Un dels àmbits considerats com a centrals en aquest procés de revitalització del gallec és l’educatiu i, en aquest sentit, una de les mesures presents al pla és l’establiment d’un mínim d’un 50 % de l’horari lectiu amb el gallec com a llengua vehicular. Per a fer efectiva aquesta mesura, el 2007 el Govern gallec —Partido dos Socialistas de Galicia (PSdeG) - Bloque Nacionalista Galego (BNG)— va aprovar el Decret 124/2007, del 28 de juny, pel qual es regula l’ús i promoció del gallec al sistema educatiu, on s’estipulava aquest mínim del 50 % d’assignatures en gallec en l’ensenyament no universitari. Poc temps després, a l’estiu del 2007, i com a reacció davant de l’aprovació de l’esmentat decret, un grup de ciutadans de Vigo va crear l’organització Galicia Bilingüe (GB). Aquesta associació té com a principal finalitat exercir pressió perquè el Govern gallec desreguli el foment del gallec i canviï la seva política lingüística. Des del moment de la seva creació, i tenint en compte la visibilitat mediàtica de què han gaudit, s’han convertit en els principals representants a Galícia de la ideologia contrària a la promoció social del gallec i han contribuït a la dinamització del debat sobre política lingüística als mitjans de comunicació. També van contribuir que el tema de la llengua tingués una presència important en la campanya de les eleccions autonòmiques gallegues del 2009, que va guanyar el Partit Popular. El Govern autonòmic posterior va derogar el Decret 124/2007 i va aprovar el Decret 79/2010, del 20 de maig, per al plurilingüisme a l’ensenyament no universitari de Galícia. Aquest nou text legislatiu, al contrari de l’anterior, estableix un màxim d’hores lectives en gallec a més d’especificar algunes de les assignatures que s’han d’impartir en castellà (fet inèdit fins aleshores). Poc després de la seva aprovació, diverses institucions, associacions i sindicats en defensa de la llengua gallega, així com GB, van presentar recursos contra aquest decret. A finals del 2012, el Tribunal Superior de Justícia de Galícia va anul·lar diversos articles del decret, admetent algunes de les reclamacions dels grups en defensa de la llengua, i va rebutjar les reclamacions de GB. Aquests són els últims episodis d’una situació sociolingüística molt complexa a Galícia que ha generat multitud de treballs des del començament dels estudis en aquest àmbit als anys setanta del segle passat, en els quals els debats ideològics (Blommaert (ed.), 1999) s’han centrat principalment en les qüestions de la codificació de la llengua (Álvarez i Monteagudo (ed.), 2004; Álvarez-Cáccamo, 1993; Domínguez-Seco, 2002; Kabatek, 2000; Monteagudo, 1995) i en el seu estatus (Iglesias Álvarez, 2003; Observatorio da Cultura Galega, 2011). Dins el debat sobre l’estatus de la llengua, una de les posicions (tot i que minoritària) és la contrària als esforços per a la seva revitalització. Com a representants principals d’aquesta ideologia a Galícia, van sorgir diferents associacions com ara l’Asociación Gallega por la Libertad del Idioma (AGLI), amb seu a la Corunya i membre d’una xarxa d’associacions espanyola amb el nom de FADICE (Federación de Asociaciones por el Derecho al Idioma Común), o la Mesa

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 202

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

203

por la Libertad Lingüística. Més recentment, el Club Financiero de Vigo també s’ha adherit a aquesta ideologia mitjançant la publicació d’un informe l’any 2008 (Club Financiero de Vigo, 2008). En qualsevol cas, des del 2007 l’associació que més presència mediàtica ha tingut i que ha encapçalat la posició de rebuig de les polítiques de promoció social del gallec ha estat GB. Des de l’aparició de GB s’han publicat alguns estudis crítics en contra d’aquesta organització (Recalde, 2011; Regueira, 2009). En el present article ens proposem fer una anàlisi crítica del discurs de GB, com a estudi de cas de la ideologia contrària a l’acceptació de les llengües minoritzades. 2. Fonaments teòrics En aquest treball hem seguit la perspectiva teoricometodològica de l’anàlisi crítica del discurs (ACD) (Fairclough, 1989 i 2003; Dijk, 1998a, 1998b i 2008; Leeuwen, 1998 i 2009; Wodak i Meyer (ed.), 2009), caracteritzada per ser un enfocament interdisciplinari que destaca el paper social de les pràctiques lingüístiques i les connexions entre l’ús lingüístic i les relacions de poder en la societat. El seu objectiu principal és intentar posar de manifest quins són els mecanismes discursius pels quals es reprodueixen les relacions de dominació social així com intentar buscar vies de resistència davant d’aquesta dominació. Per aquesta raó, els analistes crítics del discurs són conscients dels seus posicionaments ideològics i els fan explícits sempre que sigui possible. Malgrat els diferents postulats teòrics i les distintes propostes metodològiques de cada autor que treballa dins de l’àmbit de l’ACD, existeix una unitat en els objectius fonamentals que persegueixen: analitzar el discurs amb l’objectiu de promoure el canvi social i no només fer una descripció de les seves característiques lingüístiques. Hi ha diversos conceptes centrals i comuns en les preocupacions de l’ACD, com ara el poder, les ideologies, la desigualtat, el control, la dominació i el mateix concepte de discurs, la qual cosa demostra la influència que han exercit sobre aquest corrent les obres de pensadors com Habermas, Althusser, Foucault, Bakhtin, Bourdieu i d’altres. El poder es pot definir com la capacitat que té un individu o una organització d’influir en el comportament d’altres individus o organitzacions (Fairclough, 1989; Dijk, 2008). La perspectiva crítica davant del poder no el valora com una cosa intrínsicament «bona» o «dolenta» sinó que se centra en aquells casos en què es produeix un abús de poder. És important tenir en compte que si l’ACD aspira que els seus resultats condueixin al canvi social, s’ha d’insistir a explicar què és el que fa que l’abús de poder sigui il·legítim i indesitjable. A més, per a Fairclough (1989), el discurs és un dels llocs on es poden identificar les lluites de poder existents en qualsevol entorn social i, per tant, considera crucial la seva anàlisi crítica per tal de desmantellar les relacions d’abús de poder entre els membres de la societat. Un dels conceptes fonamentals en l’ACD és el d’ideologia. L’estudi de la ideologia té ja una llarga tradició (Eagleton, 1991; Dijk, 2008; Schieffelin, Woolard i Kroskrity (ed.), 1998) i es poden detectar dues tendències principals a l’hora de conceptualitzar

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 203

27/04/15 13:21

204

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

les ideologies. La primera és una visió neutra de les ideologies equiparable a «cosmovisió» o «conjunt d’idees o nocions sobre el món», que seria comparable en molts casos al concepte de cultura. L’altra és una visió crítica de les ideologies que deriva del pensament marxista i en què es veu un instrument clau en les relacions de poder, ja que conceptualitza les ideologies com a «falsa consciència» o «distorsió» interessada a mantenir i legitimar les posicions de poder de determinats membres de la societat. Independentment de si es considera vàlida aquesta visió de les ideologies com a distorsió de la realitat, l’important de la perspectiva crítica envers les ideologies és l’èmfasi que posa en els diferents interessos socials en competició que fan que es desenvolupin determinades idees oposades entre si al llarg de la història (Eagleton, 1991). Des del nostre punt de vista, ambdues visions del concepte d’ideologia, la neutra i la crítica, no haurien de ser incompatibles, sinó que es podrien subsumir en una teoria general de les ideologies (Dijk, 1998b). És important tenir en compte el paper cabdal que tenen les ideologies en el manteniment de les relacions desequilibrades de poder entre els grups socials, fent passar per «sentit comú» certes conceptualitzacions del món que responen als interessos particulars d’aquests grups. Tot i que les ideologies presenten en moltes ocasions contradiccions internes, en general formen conjunts coherents de representacions de la realitat. A més, en la majoria de casos les ideologies són inconscients, i per tant els individus poden no saber que el seu comportament i la seva actitud es deriven de les seves ideologies subjacents. Aquí ens interessa tractar el subconjunt d’ideologies que tenen a veure amb la llengua: les ideologies lingüístiques. Aquestes poden ser definides com el conjunt de creences i nocions que els parlants tenen de l’ús lingüístic i de la seva rellevància social; idees sobre el que compta com una llengua i els valors associats a cadascuna de les varietats lingüístiques presents en la societat; suposicions sobre com l’ús lingüístic revela o determina la identitat dels parlants, etc. (Schieffelin, Woolard i Kroskrity (ed.), 1998). Les ideologies lingüístiques formen part del conjunt general d’ideologies presents a la societat i, com a tals, tenen una estreta relació amb la resta d’ideologies d’altres àmbits. Així, a l’hora de fer una anàlisi de les ideologies lingüístiques, s’han de posar en relació amb el conjunt de nocions que els parlants també tenen sobre altres aspectes de la societat. En aquest sentit, s’ha de destacar que les ideologies lingüístiques no operen en un buit sinó que estan imbricades en la complexitat de la cognició social. El concepte central en l’ACD, pel fet de ser el seu objecte principal d’estudi, és el de discurs. L’enfocament que es dóna a aquest concepte des d’aquesta àrea d’estudi és fonamentalment social. D’aquesta manera, Fairclough (1989 i 2003) emfatitza la importància que tenen les condicions socials de producció i interpretació del discurs per a fer-ne una anàlisi completa. D’una banda, els textos contenen indicis del seu procés de producció mentre que, de l’altra, representen un estímul perquè se’n produeixi el procés d’interpretació. Per tant, una anàlisi únicament textual no ens pot oferir totes les claus de la producció i recepció del significat que tenen lloc quan els textos són elaborats i consumits. Es pot concebre el text com un producte dins de tot un procés d’interacció social, que seria pròpiament el discurs. Tant la societat en el seu conjunt com les institucions socials en què es produeix i també el context social concret de

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 204

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

205

producció dels textos constitueixen aquestes condicions socials de producció. Una anàlisi crítica del discurs implica d’aquesta manera un estudi de la relació entre els textos, els seus processos de producció i recepció, així com les seves condicions socials de producció i recepció. 3. Disseny metodològic Per a la nostra anàlisi vam seleccionar quatre textos del web de GB2 que ens van semblar prou representatius del seu discurs habitual i que contenen a grans trets els arguments bàsics en què es basa l’organització. Tot i que al web de l’associació hi ha multitud de documents multimèdia disponibles i susceptibles de ser analitzats, la nostra tria es va fer atenent un criteri de rellevància, ja que considerem que els textos escollits representen l’essència fundacional i les idees força del grup. Dos dels textos (T1 i T2) estan signats per GB com a col·lectiu, mentre que els altres dos són de l’autoria de José Manuel Pousada (T3), vicepresident de l’associació, i Gloria Lago (T4), presidenta. De tots aquests textos existeix (o existia) una versió en castellà i una altra en gallec, però en la nostra anàlisi només hem tingut en compte les versions en castellà, que són les que apareixen sempre en primer lloc. El primer text (T1) duu per títol «Declaración de principios». Es tracta d’una llista de màximes que resumeix les idees fonamentals sobre les quals se sustenta l’associació. No està datat, però és probable que sigui un dels primers textos escrits per GB. El segon text (T2), titulat «Objetivos», comença amb una llista d’objectius principals de l’organització i a continuació ofereix una narració d’alguns fets que van succeir poc temps abans de ser redactat el text (la manifestació convocada per GB del 8 de febrer de 2009 i les posteriors eleccions autonòmiques de l’1 de març de 2009). El text finalitza amb un recompte de les expectatives que GB tenia davant del futur més immediat i també elabora més en detall el seu argumentari ideològic. Els textos T3 i T4 són dos articles d’opinió escrits pel vicepresident i la presidenta de GB respectivament. En el primer, titulat «Derecho a elegir», de febrer del 2008, José Manuel Pousada elabora l’argumentari teòric de l’associació. Destaquen en el text les seves referències intertextuals, com ara a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries o a un informe de la UNESCO del 1953. En l’altre text, «Un giro de timón», escrit poc després de la creació de l’organització, Gloria Lago insta el Govern a derogar la vigent Llei de normalització lingüística del 1983 i proposa una alternativa per a la política lingüística gallega. Després d’haver fet diversos nivells de lectura dels textos per tal de realitzar la nostra anàlisi, hem fet en primer lloc una selecció de les àrees temàtiques que ens van semblar 2. Els textos van ser extrets del web http://www.galiciabilingue.es durant l’any 2010. Tres dels textos analitzats ja no s’hi troben disponibles (darrera consulta: 6 maig 2013). Els incloem com a annexos en el present treball.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 205

27/04/15 13:21

206

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

més rellevants per als nostres objectius (ideologies lingüístiques, modalització, etc.) i a continuació hem seleccionat els fragments dels textos que millor il·lustren el tema tractat, metodologia que permet procedir amb l’anàlisi de manera més sistemàtica. 4. Anàlisi En primer lloc descrivim de manera general els principis ideològics que fonamenten el discurs de GB, tant en l’àmbit polític i econòmic com en el de les ideologies lingüístiques; més endavant passem a analitzar algunes de les estratègies discursives que els autors dels textos utilitzen per a articular i presentar el seu discurs. 4.1. Ideologia Assumim que la ideologia de GB s’insereix dintre de l’àmbit del nacionalisme lingüístic espanyol, ja que les seves demandes en l’àmbit de la política lingüística són fàcilment comparables amb les exhibides per altres actors socials semblants (tant grups com individus) de Galícia i de la resta de l’Estat, la ideologia dels quals és molt més explícita en els seus discursos que la de GB. En el cas que ens ocupa, els autors dels textos tracten de naturalitzar la seva ideologia mitjançant una retòrica elaborada, mantenint en tot moment un discurs al més «políticament correcte» possible. En aquest treball, ens centrarem en aquells aspectes ideològics que més directament conformen el discurs de GB i que ens serviran per a reconstruir al més adequadament possible l’estructura general del seu aparell ideològic. El nacionalisme lingüístic espanyol s’associa amb una posició conservadora que conceptualitza de forma essencial la llengua castellana com un dels emblemes culturals més definidors de la nació espanyola.3 Dins d’aquest paradigma, l’existència d’altres llengües a l’Estat espanyol es percep com una anomalia històrica (Lodares, 2002), fet que porta els partidaris d’aquesta ideologia a qüestionar les mesures de revitalització de les llengües espanyoles distintes de la castellana que impliquin un anivellament o una inversió de l’hegemonia lingüística històricament imperant. Tot i que en el seu discurs GB no explicita la seva oposició a la llengua gallega, podem comprovar a partir dels seus textos el posicionament polític dels seus integrants, caracteritzat per una oposició frontal al nacionalisme (gallec) i una acceptació de les tesis del neoliberalisme econòmic. Aquests dos posicionaments acosten clarament la ideologia de GB a l’espectre polític representat pels partits de la dreta nacionalista espanyola. A continuació, mostrarem exemples de la ideologia neoliberal i de la ideologia antinacionalista (gallega). 3. S’ha de mencionar que també determinats sectors menys conservadors pel que fa a qüestions socials i econòmiques subscriuen els principis d’aquesta ideologia lingüística. Es tracta, doncs, d’una ideologia cada cop més transversal quant a l’espectre sociopolític que s’hi acull.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 206

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

207

4.1.1. Ideologia neoliberal A continuació, veurem com un dels aspectes més rellevants de la ideologia de GB és la seva orientació neoliberal, no només en la dimensió econòmica sinó també en la dimensió política; per exemple, en la seva visió de la intervenció de l’Estat com a perjudicial per a garantir la llibertat dels individus (Block, Gray i Holborow, 2012). (1) Que las ayudas o subvenciones que se concedan a entidades privadas para promocionar el uso del gallego se limiten al coste real que suponga el empleo de esta lengua en su actividad, de manera que no acaben siendo subvenciones encubiertas que atenten contra la libre competencia entre empresas. (T4) (2) Que, por otra parte, su aplicación sería muy beneficiosa para el futuro desarrollo económico de Galicia, al eliminar una serie de aranceles lingüísticos que provocan que profesionales y empresarios dejen de venir a Galicia e incluso que una parte de los que ahora viven aquí opte por marcharse a otros lugares donde no sientan vulnerados sus derechos lingüísticos, especialmente los de sus hijos en lo referente a la lengua en la que reciben la enseñanza. (T2)

Com veiem en els exemples 1 i 2, GB veu la necessitat d’erigir-se en defensora dels drets dels empresaris, assumint que la promoció del gallec és perjudicial per a ells. Aquesta posició contrasta amb altres possibles com podrien ser, per exemple, la defensa dels drets dels treballadors o l’aportació positiva que el gallec fa a l’economia de Galícia. La ideologia neoliberal inunda tot el discurs de GB, incloent-hi el referit concretament a les polítiques lingüístiques, ja que el concepte de llibertat és el fonament bàsic sobre el qual giren tots el principis morals de l’organització. En els exemples següents es mostra la posició central que ocupa aquest concepte en la seva ideologia: (3) Cualquier coacción o imposición en este sentido debe ser rechazada, por constituir una clara vulneración de su libertad individual. (T1) (4) […] pero de manera que exista libertad de elección por parte de los padres o, si es el caso, de los alumnos respecto de la lengua en que éstos han de recibir el resto de la enseñanza. (T1) (5) […] que supusieron una censura por parte de una buena parte del electorado hacia los que se empeñaban en defender las restricciones a libertad de uso de las lenguas oficiales de Galicia, especialmente en la enseñanza. (T2)

Concordem amb Macedo, Dendrinos i Gounari (2005: 108) quan afirmen que des d’aquesta perspectiva la libertad adquiere una especie de materialidad y abandona los significados trascendentes que, forzosamente, la relacionan con una lucha por algo que, al contrario que las comodidades, no proporciona gratificación ni placer inmediato. La libertad en el capitalismo se convierte en una cosa, una mercancía o bien de consumo, un producto.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 207

27/04/15 13:21

208

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

Com indicàvem abans, també són indicatives d’aquesta ideologia neoliberal la visió que té GB de l’Administració com a obstacle per a la realització de la llibertat individual i, per consegüent, les demandes que l’organització exigeix a l’Estat, sempre en la línia de limitar la seva actuació, com es pot comprovar en l’exemple 6. (6) La Administración debe abstenerse de imponer hábitos lingüísticos a los ciudadanos, y de establecer cuotas mínimas de hablantes. Cualquier coacción o imposición en este sentido debe ser rechazada, por constituir una clara vulneración de su libertad individual. (T1)

Veiem en aquest exemple un clar contrast entre la connotació positiva de la «libertad individual» i el grup de referents negatius d’un estat que GB considera intervencionista: «imponer», «coacción», etc. 4.1.2. Ideologia antinacionalista (gallega) Una de les principals característiques del discurs de GB és el seu intent constant de deslegitimació del nacionalisme (gallec) així com de tot el que no siguin les seves directrius, com veiem en l’exemple 7: (7) El nacionalismo cultural, un anacronismo de tintes totalitarios, quedará como anécdota socio-política, pero sin capacidad para restringir la libertad de los que no se identifican con esa idea de nación culturalmente uniforme y basada en asumir como únicamente propia una determinada lengua. Además, contamos con una inercia favorable que se está produciendo en otros puntos de España y en una coyuntura que debe de hacer que veamos el futuro con comedido optimismo, de manera que España sea un país en el que se respete la diversidad, pero en cualquiera de sus partes y no por «territorios» o «pueblos» «culturalmente uniformes». (T2)

S’ha de destacar en l’exemple 7 l’èmfasi que GB posa a desacreditar i deslegitimar el nacionalisme (gallec) en un text el tema principal del qual és la política lingüística. Malgrat el paper històric fonamental que el nacionalisme ha tingut en la recuperació d’usos de la llengua gallega des del segle xix,4 en l’etapa democràtica contemporània la defensa i la promoció de l’idioma ha estat assumida amb major o menor compromís per la pràctica totalitat dels representants polítics, no només dels nacionalistes. Només es pot interpretar aquesta animadversió envers el nacionalisme (gallec) per part de GB com una actitud defensiva provocada pels prejudicis ideològics del nacionalisme espanyol. Veiem, així, com dos dels pilars fonamentals en què se sustenta GB, el neoliberalis4. No sense els seus propis problemes conceptuals, com ara la concepció clàssica i essencialista del que és una nació, fet que es podria considerar com l’altra cara de la moneda del discurs de GB.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 208

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

209

me i l’antinacionalisme (gallec), coincideixen amb les bases en què se sustenta el nacionalisme lingüístic espanyol (Moreno Cabrera, 2008; Regueira, 2009). 4.2. Ideologia lingüística A continuació, es presenta un repàs de la ideologia lingüística de GB mitjançant l’anàlisi dels conceptes clau a què acudeixen per tal d’argumentar les seves propostes de política lingüística. Tal com s’ha exposat anteriorment, concebem les ideologies lingüístiques com el conjunt de representacions, nocions i creences que els individus i la societat construeixen sobre les llengües i la seva rellevància social (Schieffelin, Woolard i Kroskrity (ed.), 1998). En aquest cas, ens centrarem en quins són els valors que GB atribueix en aquests textos als conceptes de bilingüisme, comunitat lingüística i drets lingüístics. 4.2.1. El bilingüisme Un dels aspectes més destacables que detectem en el discurs de GB és que gairebé no es fa esment del bilingüisme, sobretot quan aquest discurs és produït per una organització que té en el seu nom l’adjectiu «bilingüe». L’únic cas en què es fa referència a aquest concepte és en el fragment següent: (8) La Administración sólo debe garantizar que Galicia en su conjunto es bilingüe y que los ciudadanos serán atendidos en la lengua de su elección, dentro de las oficiales. (T4)

Què pot significar que «Galicia en su conjunto es bilingüe»? S’estan referint a Galícia com a entitat geogràfica o política, o més aviat a les persones que formen part de la societat gallega? Aquestes qüestions no són en absolut banals, ja que en tot debat sobre qüestions de bilingüisme, els conceptes utilitzats haurien de quedar ben clars. Per què no introdueixen en el seu discurs, per exemple, el potenciament del bilingüisme (i el multilingüisme) individual com un objectiu social i polític positiu i potencialment enriquidor? De fet, en l’exemple següent veiem com sí que insten l’Administració a «promover» les llengües oficials, però tenint en compte que l’ensenyament és un dels àmbits més eficaços per a l’aprenentatge de llengües, no s’entén com es pot ignorar aquest àmbit en un marc de «promoción» de les llengües. (9) Consideramos que la Administración debe limitarse a ofrecer a los ciudadanos las mayores facilidades para que éstos aprendan las lenguas oficiales del territorio sobre el que ejerce sus competencias. Esto incluye la realización de campañas de promoción para el aprendizaje de las lenguas, así como ayudas, subvenciones o incentivos a los particulares, individuos, empresas u otro tipo de asociaciones. (T1)

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 209

27/04/15 13:21

210

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

Sembla clar que quan parlen de bilingüisme estan pensant més en una suma de monolingüismes que no pas en una competència bilingüe real (Makoni i Pennycook, 2007). Per tant, a més de caure en una contradicció fonamental, perverteixen el significat del concepte de bilingüisme, ja que una de les seves reclamacions principals és que s’atorgui als ciutadans el dret a disposar d’una educació monolingüe. Incorren a més en una clara irresponsabilitat social en no desitjar aprofitar els avantatges contrastats de l’educació bilingüe, com són el millor desenvolupament de les capacitats lingüístiques i el conreu d’un major respecte per la diversitat lingüística. 4.2.2. La comunitat lingüística La concepció que GB té de la societat com un conjunt d’individus fonamentalment monolingües en cadascuna de les llengües es reconeix amb més claredat en el seu tractament del concepte de comunitat lingüística. Observem en l’exemple 10 com GB equipara l’existència de dues llengües a Galícia amb l’existència de dues «comunidades lingüísticas» diferenciades. (10) Desde hace muchos siglos existen en Galicia dos comunidades lingüísticas más o menos difusas; pero ello no implica que vivan «segregadas». Dentro del respeto mutuo, que es cierto que no siempre a lo largo de la historia se ha dado por miembros de ambas comunidades, puede haber una perfecta intercomunicación en la relación privada entre los ciudadanos, al margen de que en mayor o menor proporción se decidan a utilizar las dos lenguas de Galicia. (T3)

Des d’un punt de vista sociolingüístic, la proposta de GB és altament qüestionable, ja que en cap moment s’ofereix una explicació de la naturalesa d’aquestes dues suposades comunitats lingüístiques. Si quan parlen de comunitat lingüística volen dir «comunitat dels parlants de x», llavors cauen en una excessiva simplificació de la realitat. On encaixarien en aquest esquema els parlants bilingües, que són pràcticament tots els parlants habituals de gallec i molts dels parlants habituals de castellà? Tenint en compte la diversitat existent a Galícia pel que fa als usos lingüístics, caldria reformular el concepte i parlar o bé d’una sola comunitat lingüística o bé de múltiples comunitats lingüístiques (cf. els conceptes de language community i speech community a Gumperz, 1962 i 1968). Evidentment, això no interessa a GB, ja que els resulta més fàcil i convenient representar la realitat en termes dicotòmics («nosaltres» contra «ells») que no pas donar compte de la complexa realitat lingüística de Galícia. 4.2.3. Els drets lingüístics GB concep les llengües d’una manera que només es pot qualificar de contradictòria. D’una banda, consideren que les llengües són objectes susceptibles de rebre respecte però neguen la possibilitat que «tinguin drets», com es veu en l’exemple 11.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 210

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

211

(11) Creemos que sólo los hablantes de las lenguas son sujetos de derecho, y no las lenguas en sí. En este sentido reiteramos nuestro más profundo respeto por todas las lenguas y sus hablantes. (T1)

D’altra banda, assumeixen que dins el marc legal vigent els parlants de castellà estan veient vulnerats i restringits els seus «derechos lingüísticos», sense arribar a especificar quins són aquests drets ni en què consisteix la seva vulneració. Si partim d’un coneixement més profund de la situació sociolingüística de Galícia, i en particular de la situació legal pel que fa a les llengües, només podem considerar que les afirmacions com les de l’exemple 12 són no només exagerades sinó directament falses. (12) A este respecto ha de tenerse en cuenta que la lengua gallega y sus hablantes han sufrido situaciones de agravio en el pasado, sin que ello pueda justificar la vulneración de los derechos lingüísticos de los que prefieren expresarse en castellano. (T1)

Un dels problemes principals que observem en el discurs de GB respecte a aquest tema és que no avalen la seva argumentació d’una manera convincent. La qüestió dels drets lingüístics és encara un debat obert i no existeix consens entre els experts, fins i tot quant a la definició de dret lingüístic (Arzoz, 2007). Les seves exigències principals en aquest àmbit se centren en les relacions amb l’Administració i en l’educació, però no es veuen capaços de trobar arguments jurídics de pes per donar suport a les seves demandes. De fet, les referències que fan als textos legals vigents, com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (vegeu l’exemple 13), més que ajudar a argumentar eficaçment les seves demandes revelen un desconeixement del propòsit per al qual van ser aprovats i ratificats, que no és altre que la promoció de les llengües minoritàries, no de les llengües dominants. (13) El año 2001 España ratificó la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias (CELROM) y, en los términos que lo ha hecho, si bien no es un texto jurídico exigible ante ningún tribunal, establece que en Galicia ha de garantizarse el derecho a recibir la enseñanza en gallego a los que así lo deseen —ésta es la interpretación correcta, a la luz del artículo 7.1.g— por lo que, y en esto se basan los partidarios de la imposición, la única manera de no «segregar» a los alumnos por lengua es que «todos» reciban la enseñanza esencialmente en gallego. En Galicia Bilingüe estamos de acuerdo con que se respete la CELROM, pero como se hace en otros países que la han ratificado en los mismos términos que España, y en ellos se reconoce el derecho a la elección de lengua docente por parte de los padres. (T3)

GB considera també que l’aprenentatge del gallec per part d’alumnes nouvinguts representa una vulneració dels seus drets (exemple 14), però ni tan sols esmenten la possibilitat que també representi una vulneració de drets el fet que un alumne immigrant hagi d’aprendre castellà sense tenir-lo com a llengua materna. Aquest és un altre

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 211

27/04/15 13:21

212

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

indici més que demostra que el problema real per a ells és el gallec, i no pas la vulneració de drets. (14) […] los alumnos […] que vengan a Galicia y que desconozcan el gallego puedan ver respetado su derecho eficaz y en igualdad de condiciones a proseguir sus estudios. (T3)

4.3. Estratègies discursives 4.3.1. Pressuposicions El discurs de GB es caracteritza per fer una crítica constant de les polítiques lingüístiques dutes a terme pel Govern autonòmic gallec. Aquesta crítica s’assenta sobre la visió que els representants de l’associació tenen de la realitat lingüística i política del país. Abans de comentar quines són les estratègies discursives utilitzades en la seva representació de la realitat, exposarem algunes pressuposicions generals que es poden extreure a partir de la lectura dels textos analitzats (Leeuwen, 1998): — Les normes vigents en matèria de política lingüística restringeixen els drets dels ciutadans. (15) Galicia Bilingüe reclama al Parlamento de Galicia la elaboración de una Ley de Política Lingüística que garantice la igualdad de derechos lingüísticos de todos los ciudadanos de Galicia. (T4)

— L’Administració s’està extralimitant en les seves funcions pel que fa a la política lingüística. (16) Consideramos que la Administración debe limitarse a ofrecer a los ciudadanos las mayores facilidades para que éstos aprendan las lenguas oficiales del territorio sobre el que ejerce sus competencias. (T1)

— Existeix malestar social derivat de les polítiques lingüístiques. (17) Encontrar medios de exteriorizar ese malestar social con las políticas lingüísticas restrictivas de derechos. (T2)

— La nostra democràcia és deficitària respecte a la d’altres països. (18) Ser como [el resto de países bi- o multilingües de la Unión Europea] es nuestro verdadero objetivo final: ser normales, democráticamente normales, sin que en Galicia nadie pretenda galleguizarnos porque ya estamos perfectamente galleguizados, cada uno a su gusto y manera. (T2)

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 212

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

213

— El nacionalisme (gallec) és negatiu per a la societat. (19) […] pero siempre y cuando las lenguas no se utilicen como armas políticas o como elementos identificativos de pueblos como sujetos de derecho político, en un indeseable regreso a los nacionalismos organicistas […] (T3)

— GB va influir de manera determinant en el resultat de les eleccions autonòmiques del 2009. (20) Al final conseguimos sensibilizar a la sociedad y ello creemos que tuvo un reflejo en la alta participación en las elecciones del día 1 de marzo, así como en el resultado de las mismas, que supusieron una censura por parte de una buena parte del electorado hacia los que se empeñaban en defender las restricciones a libertad de uso de las lenguas oficiales de Galicia, especialmente en la enseñanza. (T2)

4.3.2. Avaluació Per a argumentar la seva visió de la realitat, GB fa servir una de les estratègies discursives de legitimació més usuals del discurs discriminatori: l’autorepresentació positiva i la representació negativa de l’altre (Dijk, 1998b; Leeuwen, 1998; Wodak i Meyer (ed.), 2009). GB es reafirma com a associació que defensa els interessos dels «ciutadans» i dels «parlants» davant dels suposats atacs del poder, tant de l’Administració com de determinats partits polítics. D’aquesta manera es representa una dicotomia radical entre un «nosaltres» positiu (GB i la societat) davant d’un «ells» negatiu (el poder polític, especialment representat pel nacionalisme gallec). Com es pot veure en els exemples següents, la representació es duu a terme mitjançant l’ús de lèxic amb connotacions positives per a realçar les qualitats del propi grup i dels seus objectius («natural» exemple 21, «ventajas» exemple 22), mentre que es recorre a l’ús de lèxic negatiu per a infravalorar els «adversaris» («dogma», «peligro», exemple 23). (21) Una legislatura en la que se haga pedagogía en la sociedad para que vea como natural y beneficioso lo que en otras democracias se practica. (T2) (22) Lo que Galicia Bilingüe propone no supone la separación por centros de los alumnos en función de la lengua docente elegida, sino por aulas, ya que ello tiene dos ventajas. En primer lugar favorece la tolerancia, la integración social y la intercomunicación entre los alumnos, al margen de la lengua que prefieran utilizar. (T3) (23) Los complejos y los dogmas que sustentaban las políticas restrictivas se diluirán en el seno de la sociedad y sólo sectores muy minoritarios seguirán anclados en ellos; pero el peligro se habrá conjurado. (T2)

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 213

27/04/15 13:21

214

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

4.3.3. Modalització Un dels motius recurrents del discurs de GB és la sèrie d’exigències que fa a l’Administració perquè satisfaci les seves demandes. Això es tradueix en un ús textual de la modalitat deòntica, centrant-se exclusivament en els deures de l’Administració i mai en els dels ciutadans, excepte quan es refereixen als drets que «han de» tenir. Aquesta posició sembla congruent amb el seu concepte de llibertat, que hem comentat anteriorment. N’exposem alguns exemples. (24) Los ciudadanos deben tener derecho a utilizar cualquier lengua que sea oficial en el territorio en que residan en sus relaciones con la Administración, y ésta deberá dirigirse a los ciudadanos en la lengua oficial que éstos elijan. Esto debe reflejarse también en toda la información escrita elaborada por la Administración, que deberá estar disponible en ambas lenguas oficiales. (T1) (25) La Administración debe abstenerse de imponer hábitos lingüísticos a los ciudadanos, y de establecer cuotas mínimas de hablantes. (T1)

En l’exemple 25 veiem a més com s’expressa la implicació que l’Administració està imposant realment «hábitos lingüísticos» als ciutadans i està establint «cuotas mínimas de hablantes», afirmació que és qüestionable. Es pot observar també com recorren a la hiperbolització perquè els seus arguments semblin més contundents. L’ús d’adverbis com «totalmente» (exemple 26) o de substantius com «mayoría» (exemple 27) intenten donar pes a les seves afirmacions, tot i que l’argumentació és feble per tot el text. (26) Dotar de buenos argumentos a los ciudadanos que sirviesen para rebatir contundentemente los esgrimidos por los defensores de la llamada normalización lingüística, que pretendían hacer pasar una serie de medidas restrictivas como normales en una democracia y homologables a las que se tomaban en los países más modernos cuando había más de una lengua oficial en un territorio, o varias comunidades lingüísticas, cuando eso era totalmente falso […] (T2) (27) Otras [medidas] precisan cambios normativos y provocarán la oposición y la protesta de los partidarios de la llamada normalización lingüística; pero no hay ninguna razón para no cumplir con lo prometido, ya que la mayoría de la sociedad estaría de acuerdo, […] (T2)

5. Conclusió L’anàlisi de les estratègies discursives de GB ens condueix a una reflexió sobre com determinats recursos expressius poden ser utilitzats per a defensar determinades posicions ideològiques. Així, per exemple, l’ús de la modalització deòntica o l’autorepre-

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 214

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

215

sentació positiva en clar contrast amb l’avaluació negativa dels contraris cristal·litza en un discurs que pretén atorgar als seus autors una autoritat en matèria de lingüística i lleis, i fins i tot una autoritat moral,5 de què manquen si ens fixem atentament en les característiques de la seva argumentació. En definitiva, el discurs de GB reflecteix i reprodueix un conflicte entre elits socials: d’una banda, les elits urbanes castellanitzades de classe mitjana o mitjana-alta que no accepten la modificació de l’statu quo lingüístic, i d’altra banda, les elits intel·lectuals i polítiques galleguistes, també d’extracció majoritàriament urbana, que defensen històricament les mesures de promoció social del gallec. Evidentment, l’anàlisi d’aquests discursos no s’esgota en aquest treball. Pel que fa a l’anàlisi textual es podrien estudiar en profunditat, per exemple, les estructures proposicionals presents en els textos per a determinar com els seus autors representen l’agentivitat i la passivitat, així com multitud d’altres estratègies discursives. També caldria aprofundir en la relació dialèctica entre text i societat que fa que aquests es condicionin mútuament. Ens referim específicament a la necessitat d’endinsar-nos en detall en l’anàlisi històrica de les condicions de producció dels textos i de la seva recepció per part de la societat, per a donar compte globalment de les repercussions socials d’aquest discurs. 6. Agraïments Vull expressar el meu agraïment al professor Fernando Ramallo, qui va dirigir el treball que constitueix l’origen d’aquest article. També vull agrair a Susana Rodríguez Barcia i Xoán Paulo Rodríguez Yáñez les valuoses aportacions que van fer com a membres del tribunal d’avaluació del treball. Bibliografia de referència Álvarez, Rosario; Monteagudo, Henrique (ed.) (2004). Norma lingüística e variación. Santiago de Compostel·la: Consello da Cultura Galega: Instituto da Lingua Galega. Álvarez-Cáccamo, Celso (1993). «The pigeon house, the octopus and the people: the ideologization of linguistic practices in Galiza». Plurilinguismes, núm. 6, p. 1-26. Arzoz, Xabier (2007). «The nature of language rights». Journal of Ethnopolitics and Minority Issues in Europe, vol. 6, núm. 2, p. 1-35. Block, David; Gray, John; Holborow, Marnie (2012). Neoliberalism and applied linguistics. Londres; Nova York: Routledge. Blommaert, Jan (ed.) (1999). Language ideological debates. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter. 5. Tot i que no és l’objecte d’aquesta recerca, s’ha de mencionar que el discurs nacionalista gallec també s’ha atorgat tradicionalment a si mateix una autoritat moral pel que fa a les qüestions sociolingüístiques.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 215

27/04/15 13:21

216

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

Club Financiero de Vigo (2008). «Política lingüística: unha visión empresarial». Cadernos para o Debate, núm. 12. Dijk, Teun A. van (1998a). «Semântica do discurso e ideologia». A: Ribeiro Pedro, Emília (ed.). Análise crítica do discurso. Lisboa: Caminho, p. 105-168. — (1998b). Ideology: A multidisciplinary approach. Londres: Sage. — (2008). Discourse and power. Nova York: Palgrave Macmillan. Domínguez-Seco, Luzia (2002). «Social prestige and linguistic identity. On the ideological conditions behind the standardisation of Galician». Estudios de Sociolingüística, vol. 4, núm. 1, p. 207-228. Eagleton, Terry (1991). Ideology: An introduction. Londres: Verso. Fairclough, Norman (1989). Language and power. Londres: Longman. — (2003). Analysing discourse: Textual analysis for social research. Londres: Routledge. Gumperz, John (1962). «Types of linguistic communities». Anthropological Linguistics, vol. 4, núm. 1, p. 28-40. — (1968). «The speech community». A: Sills, David L. (ed.). International encyclopedia of the social sciences. Nova York: Macmillan, p. 381-386. Iglesias Álvarez, Ana (2003). Falar galego: «No veo por qué»: Aproximación cualitativa á situación sociolingüística de Galicia. Vigo: Xerais. Kabatek, Johannes (2000). Os falantes como lingüistas: Tradición, innovación e interferencias no galego actual. Vigo: Xerais. Leeuwen, Theo van (1998). «A representação dos actores sociais». A: Ribeiro Pedro, Emília (ed.). Análise crítica do discurso. Lisboa: Caminho, p. 169-222. — (2009). «Discourse as the recontextualization of social practice: a guide». A: Wodak, Ruth; Meyer, Michael (ed.). Methods of critical discourse analysis. Londres: Sage, p. 144-161. Lodares, Juan Ramón (2002). Lengua y patria: Sobre el nacionalismo lingüístico en España. Madrid: Taurus. Macedo, Donaldo; Dendrinos, Bessie; Gounari, Panayota (2005). Lengua, hegemonía y poder: La hegemonía del inglés. Barcelona: Graó. Makoni, Sinfree; Pennycook, Alastair (2007). Disinventing and reconstituting languages. Clevedon, Regne Unit: Multilingual Matters. Monteagudo, Henrique (1995). Estudios de sociolingüística galega: Sobre a norma do galego culto. Vigo: Galaxia. Moreno Cabrera, Juan Carlos (2008). El nacionalismo lingüístico: Una ideología destructiva. Barcelona: Península. Observatorio da Cultura Galega (2011). A(s) lingua(s) a debate: Inquérito sobre opinións, actitudes e expectativas da sociedade galega. Santiago de Compostel·la: Consello da Cultura Galega. Recalde, Montserrat (2011). «A ignorancia como liberdade. Análise do discurso de resistencia contra LNL en Galicia». A: Fernández Herrero, Beatriz; Silva Domínguez, Carme; Veiga, Alexandre (ed.). Os dereitos humanos: Unha ollada múltiple. Santiago de Compostel·la: Universidade de Santiago. Servizo de Publicacións e Intercambio Científico, p. 176-201. Regueira, Xosé Luís (2009). «Nacionalismo y libertad lingüística: Galicia Bilingüe y la ofensiva contra la normalización de la lengua gallega». A: Lagarde, Christian (ed.). Le discours sur les «langues d’Espagne» = El discurso sobre las «lenguas españolas»: 1978-2008. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 216

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Biling端e

TSC, 24 (2014)

217

Schieffelin, Bambi B.; Woolard, Kathryn A.; Kroskrity, Paul V. (ed.) (1998). Language ideologies: Practice and theory. Nova York; Oxford: Oxford University Press. Wodak, Ruth; Meyer, Michael (ed.) (2009). Methods of critical discourse analysis. Londres: Sage.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 217

27/04/15 13:21

218

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

Annex

Text 1 (T1) «Declaración de principios» 1. Manifestamos nuestro máximo respeto por las dos lenguas oficiales de Galicia, el gallego y el castellano. Ambas forman parte del patrimonio cultural de Galicia y por ello merecen ser objeto de nuestro reconocimiento y protección. 2. Los ciudadanos deben tener derecho a utilizar cualquier lengua que sea oficial en el territorio en que residan en sus relaciones con la Administración, y ésta deberá dirigirse a los ciudadanos en la lengua oficial que éstos elijan. Esto debe reflejarse también en toda la información escrita elaborada por la Administración, que deberá estar disponible en ambas lenguas oficiales. 3. La Administración debe abstenerse de imponer hábitos lingüísticos a los ciudadanos, y de establecer cuotas mínimas de hablantes. Cualquier coacción o imposición en este sentido debe ser rechazada, por constituir una clara vulneración de su libertad individual. 4. Creemos que sólo los hablantes de las lenguas son sujetos de derecho, y no las lenguas en sí. En este sentido reiteramos nuestro más profundo respeto por todas las lenguas y sus hablantes. 5. Consideramos que cuando en un territorio existan varias lenguas oficiales, su enseñanza debe ser obligatoria, como asignatura, en los correspondientes planes de estudio; pero de manera que exista libertad de elección por parte de los padres o, si es el caso, de los alumnos respecto de la lengua en que éstos han de recibir el resto de la enseñanza. 6. Consideramos que la Administración debe limitarse a ofrecer a los ciudadanos las mayores facilidades para que éstos aprendan las lenguas oficiales del territorio sobre el que ejerce sus competencias. Esto incluye la realización de campañas de promoción para el aprendizaje de las lenguas, así como ayudas, subvenciones o incentivos a los particulares, individuos, empresas u otro tipo de asociaciones. A este respecto ha de tenerse en cuenta que la lengua gallega y sus hablantes han sufrido situaciones de agravio en el pasado, sin que ello pueda justificar la vulneración de los derechos lingüísticos de los que prefieren expresarse en castellano. Estas ayudas habrán de hacerse dentro de unos límites presupuestarios razonables. Cualquier información o declaración que no sea acorde con estos principios nunca podrá ser atribuida a GALICIA BILINGÜE.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 218

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

219

Text 2 (T2) «Objetivos» Cuando Galicia Bilingüe se constituyó allá por el mes de julio de 2007 teníamos una serie de objetivos claros y que básicamente se podrían resumir en los siguientes: 1. Emplear todas las posibilidades que ofreciese el ordenamiento jurídico para tratar de paliar las graves restricciones de derechos que suponían las normas vigentes. 2. Conscientes de que, por desgracia, ciertos aspectos del llamado proceso de normalización, con las restricciones de derechos que implica, no habían sido declarados inconstitucionales, se trataba de informar a la sociedad de que estas restricciones no se podrían resolver simplemente por vía jurídica, sino que se trataba de un problema político y que la solución pasaba por un cambio en la legislación vigente. Este cambio sólo podría ser factible si una parte apreciable de la sociedad hacía ver a los dirigentes políticos que no estaba de acuerdo con las normas que se estaban aprobando y con las que se pretendían aprobar. 3. Encontrar medios de exteriorizar ese malestar social con las políticas lingüísticas restrictivas de derechos. Una de las maneras era presentar escritos ante los organismos correspondientes reclamando el derecho a emplear libremente ante la administración las dos lenguas oficiales de Galicia. Sorprendentemente, muchos ciudadanos se encontraron con la desagradable sorpresa de que ni tan siquiera se respetaban por parte de bastantes instituciones los mermados derechos lingüísticos que todavía eran reconocidos por las leyes. 4. Dotar de buenos argumentos a los ciudadanos que sirviesen para rebatir contundentemente los esgrimidos por los defensores de la llamada normalización lingüística, que pretendían hacer pasar una serie de medidas restrictivas como normales en una democracia y homologables a las que se tomaban en los países más modernos cuando había más de una lengua oficial en un territorio, o varias comunidades lingüísticas, cuando eso era totalmente falso, y lo que en esos países tenía un carácter voluntario aquí se trataba de imponer coactivamente a toda la población. La manera de conseguir estos objetivos genéricos estuvo basada en las campañas de información, recogida de firmas, conferencias, charlas y en la no menos importante manifestación celebrada el día 8 de febrero de 2009 en Santiago. Al final conseguimos sensibilizar a la sociedad y ello creemos que tuvo un reflejo en la alta participación en las elecciones del día 1 de marzo, así como en el resultado de las mismas, que supusieron una censura por parte de una buena parte del electorado hacia los que se empeñaban en defender las restricciones a libertad de uso de las lenguas oficiales de Galicia, especialmente en la enseñanza. Por lo tanto, una buena parte de nuestros objetivos ha sido cumplida, pero aún queda un buen camino por recorrer. Se conjuró el peligro, nada imaginario, de que la política lingüística se volviese más restrictiva y el partido ganador de las elecciones mostró su intención de revertir incluso parte del camino andado en la restricción de derechos, si bien no se manifestó dispuesto a asumir la totalidad de las propuestas

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 219

27/04/15 13:21

220

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

de Galicia Bilingüe, especialmente en materia de enseñanza. Se abre ahora un paréntesis para ver cómo evoluciona la política lingüística y qué medidas se van a tomar en los primeros meses de la presente legislatura. Creemos que la inmensa mayoría de las promesas electorales del partido ganador pueden llevarse a cabo incluso sin tener que hacer cambios legales y si no se cumplen es por clara falta de una mínima voluntad política. Otras precisan cambios normativos y provocarán la oposición y la protesta de de los partidarios de la llamada normalización lingüística; pero no hay ninguna razón para no cumplir con lo prometido, ya que la mayoría de la sociedad estaría de acuerdo, al margen de que se trata de dar pasos hacia una legislación homologable a la de los países democráticos con más de una lengua oficial en un territorio. El poder político debe preguntar directamente a los ciudadanos sobre sus preferencias lingüísticas, sobre todo en materia de enseñanza, para conocer las verdaderas demandas de la sociedad y elaborar normas en las que se respeten los derechos de todos, y que son compatibles con la promoción del gallego y su presencia en cualquier ámbito de la sociedad. Además, eso fue lo prometido de manera expresa, más allá de ambiguos enunciados en los programas electorales. ¿Cuáles son, por tanto, los objetivos en los próximos meses o años? Pues estar vigilantes para que, al menos las promesas electorales se cumplan, pero sin renunciar a seguir informando a la sociedad de que lo que proponemos desde Galicia Bilingüe es lo que realmente respeta los derechos lingüísticos de todos los ciudadanos de Galicia y que esas propuestas son similares a las que se aplican en los demás países democráticos. Que, por otra parte, su aplicación sería muy beneficiosa para el futuro desarrollo económico de Galicia, al eliminar una serie de aranceles lingüísticos que provocan que profesionales y empresarios dejen de venir a Galicia e incluso que una parte de los que ahora viven aquí opte por marcharse a otros lugares donde no sientan vulnerados sus derechos lingüísticos, especialmente los de sus hijos en lo referente a la lengua en la que reciben la enseñanza. En consecuencia, que nuestra tarea no ha acabado e incluso se puede decir que entramos en una fase delicada puesto que puede haber la percepción por una parte de los que nos han apoyado hasta ahora de que el problema ya está resuelto, lo cual no es cierto, ya que existen todavía en una parte de los dirigentes políticos una serie de complejos y dogmas que impiden que se tomen decisiones claras respecto al establecimiento de una libertad lingüística que respete los derechos de todos y que, de una vez, se supere ese dogma de que la conservación de una lengua justifica la restricción de los derechos de los que prefieren emplear otra, algo que no tiene cabida en una democracia. Y no digamos ya esa insistente tendencia por parte del poder político a pretender determinar la identidad cultural, en general, y lingüística en particular de los ciudadanos, cuando dicho poder carece de legitimidad para actuar en ese campo, como ocurre en el religioso o en el de las propias ideas políticas, al margen de promover el respeto a los valores constitucionales y democráticos que son la base del sistema de libertades en el que todos podemos ver respetados nuestros derechos y diferentes opciones. Puede ser ésta, por lo tanto, una legislatura de transición, en la que se avance hacia

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 220

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

221

una política lingüística homologable a la del resto de democracias en las que coexisten diferentes comunidades lingüísticas en un territorio. Una legislatura en la que se haga pedagogía en la sociedad para que vea como natural y beneficioso lo que en otras democracias se practica. Si conseguimos llegar con nuestras ideas a la mayoría de esa sociedad no sólo el partido que ahora gobierna, sino que otros de ámbito nacional, por convicción o por necesidad, tendrán que asumir que aquí no rigen principios diferentes de los que rigen en los demás países democráticos. Los complejos y los dogmas que sustentaban las políticas restrictivas se diluirán en el seno de la sociedad y sólo sectores muy minoritarios seguirán anclados en ellos; pero el peligro se habrá conjurado. El nacionalismo cultural, un anacronismo de tintes totalitarios, quedará como anécdota socio-política, pero sin capacidad para restringir la libertad de los que no se identifican con esa idea de nación culturalmente uniforme y basada en asumir como únicamente propia una determinada lengua. Además, contamos con una inercia favorable que se está produciendo en otros puntos de España y en una coyuntura que debe de hacer que veamos el futuro con comedido optimismo, de manera que España sea un país en el que respete la diversidad, pero en cualquiera de sus partes y no por «territorios» o «pueblos» «culturalmente uniformes». Un país como tantos otros bi o multilingües de la Unión Europea donde desde hace tiempo han dejado de tener este problema y los nacionalismos culturales no son más que un pasaje, normalmente poco afortunado, de su historia. Ser como ellos es nuestro verdadero objetivo final: ser normales, democráticamente normales, sin que en Galicia nadie pretenda galleguizarnos porque ya estamos perfectamente galleguizados, cada uno a su gusto y manera. Text 3 (T3) «Derecho a elegir» (J. M. Pousada) Desde hace muchos siglos existen en Galicia dos comunidades lingüísticas más o menos difusas; pero ello no implica que vivan «segregadas». Dentro del respeto mutuo, que es cierto que no siempre a lo largo de la historia se ha dado por miembros de ambas comunidades, puede haber una perfecta intercomunicación en la relación privada entre los ciudadanos, al margen de que en mayor o menor proporción se decidan a utilizar las dos lenguas de Galicia. Piénsese que, inevitablemente, en España habrá varias comunidades lingüísticas, y que en el conjunto del país no todos los alumnos estudiarán, en mayor o menor medida, en la misma lengua, o no todos los ciudadanos utilizarán preferentemente el español, pero siempre y cuando las lenguas no se utilicen como armas políticas o como elementos identificativos de pueblos como sujetos de derecho político, en un indeseable regreso a los nacionalismos organicistas, no tiene por qué haber problemas de convivencia. En Galicia Bilingüe se defiende el concepto de nación nacido de la Ilustración: nación como sociedad plural que iguala los derechos independientemente del

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 221

27/04/15 13:21

222

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

origen étnico —y por tanto racial, lingüístico, cultural o religioso— de sus ciudadanos que son el único sujeto de derechos. El castellano o español surgió en realidad por la necesidad de una lengua de intercambio en la Península Ibérica, como consecuencia de los movimientos de población que acompañaban a la Reconquista. Comenzó siendo una especie de koiné ibérica y luego se extendió a otras partes del mundo, y amplió esa función koinética. Lo que Galicia Bilingüe propone no supone la separación por centros de los alumnos en función de la lengua docente elegida, sino por aulas, ya que ello tiene dos ventajas. En primer lugar favorece la tolerancia, la integración social y la intercomunicación entre los alumnos, al margen de la lengua que prefieran utilizar. En segundo lugar, supone un ahorro presupuestario de no escasa cuantía que permite atender a otras necesidades de los ciudadanos, dentro del respeto a los derechos lingüísticos de todos, ya que la diversidad, por ir contra las «economías de escala» siempre tiene un coste que se justifica en el respeto a ciertos derechos individuales. Galicia Bilingüe, al margen de que propone que todos los alumnos han de cursar como materias obligatorias Lengua gallega y Lengua castellana, también está abierta a que exista la posibilidad de optar, sin perjuicio de las otras dos vías, por una tercera vía en la que haya un reparto equitativo entre gallego y castellano a la hora de utilizarlas como lenguas docentes. El año 2001 España ratificó la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias (CELROM) y, en los términos que lo ha hecho, si bien no es un texto jurídico exigible ante ningún tribunal, establece que en Galicia ha de garantizarse el derecho a recibir la enseñanza en gallego a los que así lo deseen —esta es la interpretación correcta, a la luz del artículo 7.1.g— por lo que, y en esto se basan los partidarios de la imposición, la única manera de no «segregar» a los alumnos por lengua es que «todos» reciban la enseñanza esencialmente en gallego. En Galicia Bilingüe estamos de acuerdo con que se respete la CELROM, pero como se hace en otros países que la han ratificado en los mismos términos que España, y en ellos se reconoce el derecho a la elección de lengua docente por parte de los padres. Ya sólo quisiera recordar que el derecho a la elección de lengua docente por parte de los padres es moneda común en todos los países europeos en los que hay más de una lengua oficial en todo o parte de su territorio —incluso en el caso de lenguas regionales no oficiales. Por otra parte no hay ningún país en el que los alumnos no puedan estudiar en una lengua oficial sobre todo si ésta es la única oficial en todo el Estado. En esta cuestión el derecho comparado está abrumadoramente a favor de Galicia Bilingüe. Además, esto resuelve el grave problema que se les plantea a alumnos que procedentes de fuera de Galicia, sobre todo si cursan enseñanza secundaria no obligatoria, y que pueden verse obligados a recibir, y ya hay casos, toda la enseñanza en gallego salvo la Lengua castellana, con el gran perjuicio que ello les acarrea en cuanto a rendimiento escolar y alcanzar calificaciones que pueden suponer no poder optar a ciertas plazas en sus posteriores estudios. Lo que no se cuestiona en ningún país, porque así lo recomienda la UNESCO desde 1953, y se hacen ímprobos esfuerzos para ello en países pobres, es el derecho a recibir

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 222

27/04/15 13:21

El cas de Galicia Bilingüe

TSC, 24 (2014)

223

la primera enseñanza en la lengua materna de alumno, no parcialmente, sino íntegramente o esencialmente —hasta lo reconoce la propia Ley de Normalización Lingüística, aunque no se cumple porque más adelante, curiosamente, proscribe la separación de los alumnos por razón de lengua incluso por aulas. Una contradicción que se despacha con una cláusula de excepción nunca aplicada. El incumplimiento de esta recomendación de la UNESCO, ratificada «con firmeza» en 2003 puede provocar, y esto no lo dice sólo Galicia Bilingüe, daños pedagógicos, sociológicos y psicológicos en los alumnos (Informe UNESCO de 1953, pg. 11). En definitiva, aunque lo ideal sería alcanzar un modelo de política lingüística que gozase de amplio consenso social —no de las fuerzas políticas, que parecen no enterarse de lo que ocurre en la calle— al estilo de Finlandia, que tiene dos lenguas nacionales. Galicia Bilingüe hace una propuesta que respeta el derecho inalienable a recibir la primera enseñanza en lengua materna cuando ésta es oficial, y que los alumnos, sobre todo de cierta edad, que vengan a Galicia y que desconozcan el gallego puedan ver respetado su derecho eficaz y en igualdad de condiciones a proseguir sus estudios. Entre todos podemos alcanzar una solución óptima, que sea respetuosa con los derechos de cada gallego y que sirva para que todos los ciudadanos de Galicia nos sintamos integrados y partícipes de un proyecto común dentro de la diversidad, enriquecedora, pero no exenta de ciertos costes económicos que se pueden asumir; como en otros muchos países. José Manuel Pousada Doural Vicepresidente de Galicia Bilingüe 03-02-2008

Text 4 (T4) «Un giro de timón» (Gloria Lago) Galicia Bilingüe reclama al Parlamento de Galicia la elaboración de una Ley de Política Lingüística que garantice la igualdad de derechos lingüísticos de todos los ciudadanos de Galicia. La actual Ley de Normalización Lingüística tenía como objeto el reconocimiento de la lengua gallega como instrumento normal de comunicación entre los ciudadanos y la Administración en todos los ámbitos de la vida oficial. Tal fin era y es justo y deseable, tras una larga etapa histórica en la que esta lengua estuvo postergada de la vida oficial y administrativa. No obstante, la redacción de esta Ley permite la elaboración de otras normas que, bajo pretexto de promocionar el gallego, en realidad tratan de arrinconar al castellano como lengua oficial, restringiendo su uso a la posibilidad de que los propios ciudadanos lo soliciten de manera expresa, y ni aún así en igualdad de condiciones que el gallego. Fruto del desarrollo de la Ley de Normalización Lingüística es el hecho anormal de que en muchas (sino en todas) las sedes de los órganos oficiales locales y autonómicos

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 223

27/04/15 13:21

224

TSC, 24 (2014)

Iago González Pascual

la única lengua en la que están escritos todo tipo de anuncios, carteles e informaciones sea el gallego, cuando hay otra lengua oficial, que lo es de todo el Estado. Por otra parte, la Ley no permite la separación de los alumnos por razón del idioma que se emplee en la docencia, impidiendo el derecho de elección de lengua docente por parte de los padres o, si es el caso de los alumnos; derecho que está reconocido en la inmensa mayoría de los países europeos en los que hay territorios con más de una lengua oficial, e incluso no oficial. Esta disposición, unida a los términos en los que España ha ratificado la Carta Europea de las Lenguas aboca, a corto o medio plazo, al sistema educativo gallego a que la utilización del castellano se reduzca a las clases de Lengua Castellana, al mismo nivel que una lengua extranjera. En consecuencia, Galicia Bilingüe reclama que se derogue la actual Ley de Normalización Lingüística y se elabore una nueva Ley de Política Lingüística que garantice, con una redacción clara, entre otras cosas lo siguiente: 1. Que todos los anuncios, informaciones y señalizaciones de dependencias oficiales en Galicia estén redactados en las dos lenguas oficiales, al igual que todos los impresos. Esto incluye instituciones culturales sostenidas con fondos públicos. 2. Que se reconozca el derecho de elección de lengua docente a los padres o, si es el caso, a los alumnos, de manera que se permita la separación, deseablemente sólo por aulas, de los alumnos en función de la lengua docente elegida. 3. Que el conocimiento del gallego no sea requisito indispensable para acceder a un empleo público, salvo para puestos de trabajo muy específicos que justifiquen tal exigencia. El conocimiento del gallego para el desempeño de cualquier empleo público no podrá ser valorado de manera desproporcionada frente a los méritos relacionados con la competencia profesional requerida para el ejercicio del puesto de trabajo en cuestión. La Administración sólo debe garantizar que Galicia en su conjunto es bilingüe y que los ciudadanos serán atendidos en la lengua de su elección, dentro de las oficiales. 4. Que las ayudas o subvenciones que se concedan a entidades privadas para promocionar el uso del gallego se limiten al coste real que suponga el empleo de esta lengua en su actividad, de manera que no acaben siendo subvenciones encubiertas que atenten contra la libre competencia entre empresas. Galicia Bilingüe planteó estas peticiones en su conferencia-coloquio en el Auditorio Caixanova de Pontevedra. Este acto, que registró una gran afluencia de público, supone el inicio de una nueva etapa en la campaña para lograr en Galicia una política lingüística homologable a la de muchos países prósperos y avanzados. La asociación nacida hace tan sólo cuatro meses ha visto como el apoyo de los ciudadanos ha crecido de manera espectacular, lo que le permitirá intensificar sus campañas para alcanzar el logro de sus objetivos. Gloria Lago, presidente de Galicia Bilingüe

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 224

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 225-240 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.77 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió: el cas dels estudiants palmesans de ciències socials de la Universitat de les Illes Balears A focus group study of linguistic ideologies: the case of the University of the Balearic Islands’ Social Sciences students from Palma Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté Universitat de les Illes Balears

Data de recepció: 30 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum El present article narra una investigació duta a terme a la Universitat de les Illes Balears un any després de les eleccions autonòmiques de 2011. L’arribada de les primeres mesures de regressió quant a la normalització lingüística del català a Mallorca redefineix el conflicte lingüístic. En aquest escenari les ideologies lingüístiques poden ser decisives en els futurs usos lingüístics públics i privats. Mitjançant l’elaboració de quatre grups de discussió, s’investigaran les ideologies lingüístiques dels estudiants de ciències socials de la ciutat de Palma. El disseny dels grups respon a la voluntat d’analitzar dos factors que poden ser decisius en les ideologies lingüístiques dels universitaris: la seva llengua familiar i el tipus d’estudis que cursen. Paraules clau: ideologia lingüística, normalització lingüística, coexistència de llengües, català, llengua materna, Mallorca.

Abstract This paper presents a research study conducted at the University of the Balearic Islands (UIB) one year after the regional elections of 2011. The implementation of the first regressive measures with respect to the linguistic normalisation of Catalan in Majorca redefined the language conflict. In this scenario, language ideologies may be decisive to future public and private linguistic uses. On the basis of four focus groups, an analysis has been made of the linguistic ideologies of Social Sciences students from the city of Palma. The groups were designed to allow analysis of two factors that may be of key importance in the university students’ linguistic ideologies: their family language and their choice of university studies. Correspondència: Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté. Universitat de les Illes Balears. Departament de Filosofia i Treball Social. Edifici Ramon Llull. Carretera de Valldemossa, quilòmetre 7,5. 07122 Palma (Illes Balears). A/e: o.ibanez@uib.cat. Tel.: 971 173 000.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 225

27/04/15 13:21

226

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

Keywords: linguistic ideology, linguistic normalisation, coexistence of languages, Catalan language, first language, Majorca.

Introducció

a recuperació de l’oficialitat de la llengua catalana a les Illes Balears, paral·lela als canvis polítics ocorreguts, ve acompanyada d’una voluntat de recuperació dels usos públics, formals i informals, de la llengua catalana pròpia de l’arxipèlag. Tot i que manifestada amb diferent intensitat i des de diferents enfocaments, aquesta voluntat i les accions que l’acompanyen s’acostumen a agrupar sota un objectiu, sense una delimitació precisa però denominat normalització lingüística en oposició a les dinàmiques de substitució lingüística que es donen en moltes societats amb llengües en contacte. Aquestes dinàmiques, però, no es reverteixen amb la mera oficialització de la llengua, vénen acompanyades d’actuacions públiques i privades encaminades a la normalització, així com també topen amb actuacions dirigides en sentit contrari (que cerquen obstaculitzar la normalització lingüística). Les dinàmiques que finalment es donaran en les societats dependran de l’èxit o el fracàs d’unes o altres actuacions, així com de factors externs al conflicte lingüístic però de gran impacte com ara la situació sociolaboral dels parlants o les migracions.1 La sociolingüística catalana ha mesurat en diverses ocasions l’estat dels coneixements, usos i representacions de la llengua catalana, que poden establir una perspectiva comparada en la dimensió temporal i geogràfica. Aquest fet li permet mesurar quines són les dinàmiques (de substitució o restitució lingüística) existents, i comparar-les entre diferents realitats geogràfiques, socials i polítiques. Aquesta mesura pot ser una eina per a l’anàlisi de l’èxit o el fracàs de les actuacions públiques i privades encaminades a la normalització lingüística del català als territoris on és llengua pròpia. Entre els estudis fets fins ara en el camp de la sociolingüística catalana, s’hi pot observar un gran predomini dels estudis de tipus quantitatiu i, especialment, els centrats en els coneixements i usos de la llengua catalana als territoris on és llengua pròpia.2 Aquest treball d’investigació fa una aportació a l’anàlisi de les dinàmiques de la llengua centrant-se en les seves representacions ideològiques. Aquest estudi té com a 1. Evidentment, pot existir un coneixement i posicionament del migrant envers un conflicte lingüístic que el faci escollir una o altra destinació migratòria, tot i que les causes dels corrents migratoris decisius no acostumen a basar-se necessàriament en una llengua, sinó que aquesta esdevé una causa de segon ordre a l’hora de seleccionar una destinació en concret quan ja s’ha pres la decisió de migrar. 2. Aquest predomini és observable tant en els arxius documentals via web de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya com en les publicacions presents al web del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB), on hi ha un apartat específic de dades estadístiques.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 226

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

227

objectiu aportar un enfocament inèdit temàticament i metodològica a l’estudi de la realitat sociolingüística a les Illes Balears.3 L’aplicació de tècniques qualitatives pot esdevenir un complement en l’estudi de realitats on els usos observats no quadren amb els esperats a partir de l’estudi quantitatiu de les ideologies.4 Un exemple d’aquesta diferència fou el que observà Ana Iglesias (2002) en un estudi sobre ideologies lingüístiques a Galícia publicat amb el títol de Falar galego: «No veo por qué». Aproximación cualitativa á situación sociolingüística de Galicia. En aquest estudi, Iglesias es demanava per la contradicció entre el fet que els estudis quantitatius fets fins aleshores haguessin detectat una disminució progressiva de la proporció de persones amb prejudicis negatius envers la llengua gallega però també haguessin detectat una progressiva pèrdua percentual de parlants. Així doncs, un dels objectius de la investigació fou identificar ideologies lingüístiques difícils de detectar amb metodologies quantitatives. Tot i això, calia interpretar els resultats amb precaució a l’hora de vincular les ideologies lingüístiques directament amb els usos. Joan Albert Villaverde (1998) mostrà en un experiment com el prestigi lingüístic que els parlants mallorquins podien percebre en una o altra varietats de la llengua catalana no es transformava necessàriament en un abandonament de les dinàmiques de substitució lingüística. Tot i aquesta dificultat de relacionar ideologies i usos, es considerà pertinent l’estudi de les ideologies en si mateixes, no només per poder treure conclusions sobre els usos sinó també per poder detectar quins són els discursos ideològics que penetren en els estudiants, als quals, tot i estar en un període de consolidació d’identitats, se’ls pressuposa un futur lideratge social, tal com afirmen de Rosselló i Boix-Fuster (2005: 205): «La universitat és un avançament de l’escenari sociolingüístic de la societat en el seu conjunt». Els quatre grups de discussió Els resultats que es presenten en aquest article sorgeixen de la interpretació de quatre grups de discussió celebrats entre el 25 de maig i el 5 de juny de l’any 2012. L’ob3. Si bé és cert que ja s’ha emprat l’anàlisi qualitativa per investigar les representacions dels estudiants en altres territoris dels Països Catalans, sovint s’ha fet com a complement a una estadística —com en l’estudi «Coneixements, usos i actituds lingüístics entre l’estudiantat universitari» (Gabinet Lingüístic de la Universitat Pompeu Fabra, 2009)— o bé per conèixer les preferències sobre les llengües de docència i el paper de l’anglès (Rosselló i Boix-Fuster, 2005); l’aplicació de la tècnica dels grups de discussió per treure conclusions sobre les ideologies lingüístiques dels estudiants mallorquins pot considerar-se inèdita. 4. Els vells dubtes sobre la major o menor idoneïtat de les tècniques quantitatives o qualitatives han quedat parcialment aparcats per un consens sobre la complementarietat dels dos tipus de tècniques. Totes dues poden ser rigoroses i representatives (Britto Codato i Nakama, 2006), però unes (les quantitatives) poden ser més idònies per mesurar determinats fenòmens o per fer-ho aportant una determinada dimensió, mentre que altres (les qualitatives) poden ser més útils per comprendre intencions, imaginaris i representacions discursives (Penalva i Mateo, 2006: 16).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 227

27/04/15 13:21

228

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

jectiu de la divisió dels alumnes en grups fou copsar la diferència existent entre perfils d’alumnes diferenciats. Després d’una acotació a un univers d’estudiants residents a Palma i estudiants de carreres de ciències socials, les variables escollides per a la diferenciació en perfils foren la llengua familiar de l’alumne —excloent-ne, per la poca disponibilitat de candidats entre els voluntaris i per la voluntat de marcar els perfils més diferenciats, els estudiants que parlassin català amb un progenitor i castellà amb l’altre— i el tipus d’estudis —l’elecció d’aquesta variable es justificà tant per les diferències ideològiques que s’observen entre facultats i estudis en les universitats amb sindicats d’estudiants polititzats com pel fet que aquests estudis estiguessen enfocats al sector públic o privat, atesa la major protecció i utilitat que té el català en el sector públic a les Illes Balears. Aquesta darrera variable, que només comprenia els estudiants de ciències socials, discriminà els diferents estudis segons les seves sortides laborals més properes i es categoritzà en dos grups: els alumnes d’estudis amb sortides laborals freqüents al sector públic —dins l’oferta formativa de ciències socials de la Universitat de les Illes Balears (UIB) es van destriar els estudis de pla nou i antic d’educació infantil, educació primària, educació social i treball social— i els d’estudis amb sortides laborals freqüents al sector privat —es triaren els graus i llicenciatures en economia o administració d’empreses—, excloent-ne aquells alumnes d’estudis de ciències socials en què no es preveu un predomini clar de sortides laborals en un sector concret. La selecció dels participants dels grups de discussió es féu mitjançant la recerca de voluntaris a l’inici d’alguna classe presencial dels grups dels estudis preseleccionats. Als interessats a participar se’ls facilità un qüestionari on se’ls demanaven dades com ara el temps de residència a l’illa, la població de naixement, la de residència, la llengua de comunicació habitual amb els progenitors, la filiació política o la filiació en associacions culturals. Les preguntes del qüestionari permeteren fer una preselecció d’estudiants aptes per a cadascun dels grups. Després d’un primer contacte telefònic se’ls seleccionà si podien coincidir horàriament amb sis o set estudiants més (el nombre recomanat de participants en els grups de discussió és d’entre cinc i vuit persones), i se’ls va citar en aules del campus universitari de la UIB en l’horari en què podien coincidir. Els resultats dels quatre grups de discussió apareixen presentats amb referències abreviades per a cada grup amb un format d’abreviatura propi en què els tres primers caràcters indicaven la llengua inicial catalana (Cat) o castellana (Cas) i, separats per un punt, els sis darrers caràcters indicaven el tipus d’estudis segons el sector d’ocupació habitual en les sortides laborals d’aqueixos estudis: públic o privat. Aquesta combinació origina les quatre denominacions Cat.Públic, Cat.Privat, Cas.Públic i Cas.Privat. Llengua familiar, estudis i ideologia Als diferents grups se’ls suggeriren els mateixos temes deixant marge per a diferents interpretacions i derives dels grups amb l’objectiu d’observar la diferència no només

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 228

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

229

en les opinions, sinó també en les exemplificacions o les referències a la vida quotidiana. Les quatre temàtiques foren: — Conveniència de conèixer el català per a la integració social i laboral. — Valoració de la situació actual i de les campanyes en defensa de la llengua. De retruc, valoració de les actuacions dels partits polítics envers la llengua. — Presència de les llengües oficials i no oficials a l’educació obligatòria i no obligatòria. — Usos de la llengua a l’Administració pública i exigència de coneixements al seu personal laboral. Aquestes quatre temàtiques materialitzarien com es vol consultar els participants per obtenir informació sobre la variable dependent que serà l’objecte d’aquest estudi: la ideologia lingüística i el fet de si serà més o manco favorable a la normalització lingüística de la llengua catalana a les Illes Balears. Amb la tria de les variables eix, es preveia inicialment que en la variable de la llengua familiar els estudiants catalanoparlants mostrarien una actitud més favorable a la normalització lingüística de la llengua catalana a les Illes Balears, així com en l’altra variable serien els alumnes d’estudis amb sortides professionals freqüents en el sector públic els qui presentarien ideologies que valoren més l’ús social de la llengua catalana. D’aquesta manera, els quatre grups es dividirien en un que té dos elements que fan preveure que el perfil dels participants serà favorable a la normalització lingüística (Cat.Públic) i un altre en què es preveuen actituds manco favorables atès que els dos elements són oposats (Cas.Privat). Ara bé, els dos grups que combinen un sentit d’una variable presumptament favorable a la normalització lingüística amb l’altra variable en un sentit que fa preveure actituds manco favorables (el Cat.Privat i el Cas.Públic) són espais idonis per comprovar la correlació amb la ideologia lingüística de cadascuna de les variables (llengua inicial i tipus d’estudis cursats) per separat. Una percepció ètnica molt viva La majoria dels participants en els grups de discussió eren nascuts a Mallorca; la resta, venguts a l’illa de molt joves, i tots s’havien socialitzat més o manco temps en el si de la societat mallorquina. Tot i això, tots els grups de discussió identifiquen clarament un grup ètnic a qui atorguen el nom de «mallorquins», un grup que inclouria les persones descendents de persones nascudes a l’illa, amb llengua i cultura pròpies de Mallorca. Als grups de discussió es poden trobar diversos exemples de la identificació explícita d’aquest grup ètnic amb el nom de «mallorquins», com ara en el grup Cas.Privat quan es parla de la importància del català de cara al públic: «hay muchos mallorquines», afirma un participant; també en el grup Cat.Públic un participant afirma que tot i que la seva experiència a Palma era la de ser una minoria ètnica, a la UIB s’ha temut que «hi ha molta gent mallorquina».

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 229

27/04/15 13:21

230

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

Tal com s’identifica aquest grup, més difusament s’identifica l’altre grup majoritari de població: el de peninsulars o descendents de peninsulars (al qual es poden afegir altres descendents de castellanoparlants estrangers), amb llengua inicial castellana i cultura importada de fora de l’illa. Aquesta divisió ètnica, òbviament imperfecta i que no inclou excepcions de difícil classificació —en quedarien fora descendents de mallorquins castellanitzats, descendents de peninsulars catalanitzats per la seva socialització en ambients catalanitzadors i fills de parelles mixtes amb fort arrelament a dues cultures (exclosos de la investigació per la selecció de perfils)—, mostra també els rols associats amb cadascun dels dos perfils quant a la defensa de la llengua. En tots els grups es percep que la defensa de la llengua l’han de dur a terme els «mallorquins», mentre que la resta poden jutjar-ne les formes. L’atribució de la defensa de la llengua en el grup de persones amb llengua i cultura pròpies de l’illa té força a veure amb la constatació que la defensa tradicionalment l’ha duta a terme aquest grup ètnic, si tenim en compte que algunes membres del grup Cas.Públic manifesten que s’hi podrien arribar a afegir si aquesta defensa de la llengua no anàs farcida d’un contingut nacionalista. A més, també és probable que el fet que les institucions autonòmiques, encarregades de legislar la política lingüística, hagin estat liderades —com a mínim en els càrrecs públics visibles— per persones autòctones de Mallorca (filles de mallorquins encara que nasquessin fora com Francesc Antich, José Ramón Bauzá o Maria Antònia Munar) hagi pogut reforçar aquestes percepcions. Aquesta associació de defensa de la llengua i origen ètnic fou molt present en la dinàmica dels grups de discussió realitzats. Els grups de discussió catalanoparlants familiars se sentien actors protagonistes del conflicte lingüístic i es veien amb la responsabilitat d’intervenir-hi d’una o altra manera. La visió en els grups castellanoparlants familiars és més externa, perquè prenen una visió d’afectats pel conflicte lingüístic, però amb poca necessitat d’esdevenir-ne més protagonistes. En alguns casos, s’autoexclouen de la defensa de la llengua atribuint-hi motius identitaris, com una membre del grup Cas.Públic: «Una cosa es la lengua y otra es los independientes, el catalanismo… aprovechan cualquier situación de la lengua para meter ahí… la independencia de Cataluña». La visió que vincula els trets ètnics amb un posicionament concret en matèria de política lingüística queda molta palesa en el grup de discussió Cas.Públic, en el qual s’estranyen molt de les decisions d’un Partit Popular (PP) balear, format principalment per autòctons, que tira pedres a la seva pròpia cultura i que ignora o no té en compte els perjudicis que està causant en la població de llengua inicial castellana a qui es neguen oportunitats d’integració lingüística; en paraules d’una altra membre del grup Cas.Públic: «No me cabe en la cabeza como gente como Bauzá, que es de aquí, de un pueblo, puede atacar tanto a la lengua catalana, al mallorquín». Precisament, en aquesta defensa de la llengua pròpia de les Illes, l’estudi permet observar un fenomen inesperat en el plantejament de la investigació: en els grups catalanoparlants, els alumnes encaminats al sector privat que es plantegen defensar la

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 230

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

231

normalització lingüística del català a Mallorca ho fan amb un discurs que s’apropa més als anomenats discursos nacionalistes mallorquins o catalans; és a dir, que incorporen plenament la defensa política de la llengua com a llengua de país, prenent com a referents positius els casos de Catalunya, el País Basc o, curiosament, Irlanda. D’altra banda, però, també és un grup que accepta molt més la condició de llengua pròpia del castellà i que veu importantíssim el seu coneixement, així com té una voluntat d’una educació obligatòria bilingüe (repartint l’ensenyament de matèries no lingüístiques entre el català i el castellà) o trilingüe (amb l’anglès, a més del català i del castellà), fet que denota que han assumit més el discurs que atorga a la competitivitat econòmica un paper central en l’aprenentatge de llengües en l’educació obligatòria. Així doncs, pot interpretar-se que els estudiants catalanoparlants familiars encarats al sector públic viuen en ambients més catalanitzats i manco sotmesos a les ideologies que vinculen fortament llengua i mercat —de manera que poden veure el català com una eina útil—, on no se senten tan amenaçats i projecten una defensa de la llengua pròpia manco vinculada a la defensa de la identitat pròpia; mentre que els estudiants també catalanoparlants familiars encarats al sector privat se socialitzen en ambients on el català té manco presència i creuen necessària la recuperació de valors de defensa de la identitat pròpia, ja que no comparteixen tant la defensa del català perquè considerin que sigui una llengua especialment útil. En resum, que el fet de trobar poca utilitat fa que s’hagin de cercar més arguments identitaris a l’hora de defensar-la. Convé destacar que els efectes de la socialització que s’han mesurat amb la divisió per tipus d’estudis són encara més forts en els grups de discussió castellanoparlants familiars. En tots dos grups, els participants ràpidament es van sentir còmodes a l’hora d’expressar els seus punts de vista sobre la gestió del conflicte lingüístic, però aquests van ser molt oposats. Mentre que el grup encarat al sector privat no era especialment crític amb les mesures del Govern autonòmic, i fins i tot donava suport a algunes d’aquestes mesures, el grup encarat al sector públic mostrava una clara aversió unànime a les polítiques del Partit Popular en matèria lingüística. En la seva argumentació, a més, s’hi mostraven efectes socialitzadors, ja que, per exemple, defensaven la immersió en català a l’educació basant-se en la seva futura feina o basant-se en pràctiques fetes a la carrera que, al seu parer, en demostraven els efectes positius. Les ideologies antimallorquines És comú en els dos grups de llengua familiar catalana i en el grup Cas.Públic tenir en el seu imaginari l’existència d’una ideologia contrària a la normalització lingüística del català a Mallorca amb sectors contraris a qualsevol ús del català (una ideologia antimallorquina). Quan jutgen l’acció del Govern, el grup Cas.Privat es diferencia força dels tres grups esmentats ja que valora les polítiques com a més o manco encertades però no percep cap voluntat antimallorquina. Els tres grups que detecten la ideologia coincideixen a afirmar que el PP està fent les polítiques que afavoreixen aquesta ideologia. Només una participant del grup

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 231

27/04/15 13:21

232

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

Cat.Privat difereix de la percepció de la resta del seu grup, defensant que el PP no fa polítiques contra el català —en paraules seves «el PP no està en contra des català, està a favor de sa cooficialitat»— i que la ideologia antimallorquina és minoritària i pròpia de gent ignorant. El fet que aquesta ideologia tengués en el moment de l’enregistrament tant de poder, juntament amb la situació demogràfica actual de minoria de la població catalanoparlant, fa preveure a aquests tres grups que identifiquen aqueixa ideologia un escenari futur on els mallorquins representaran una minoria ètnica dins l’illa —sempre que no hi hagi una reacció contra aquesta tendència—, fet que serà difícil de compatibilitzar amb una oficialitat plena del català. Aquesta visió la reforça una percepció que només s’ha detectat entre els grups de llengua inicial catalana segons la qual l’actitud que fins ara ha tengut el poble mallorquí ha estat poc combativa i això ha fet que se li guanyàs contínuament la partida. En paraules d’una participant del grup Cat.Públic: «No només hi ha una llengua minoritzada, sinó també un poble minoritzat», un poble que té «por de ferir». Tot i això, contínuament es donen senyals que la percepció de ser minoria és molt més exagerada que el que les estadístiques mostren; una de les participants xifra la proporció de «mallorquins» en un 20 %. Altres creien que la lliure elecció de llengua provocaria una tria massiva de castellà per part dels pares (fet que no es correspongué amb les dades de tria lingüística que aparegueren poc temps després). També s’observa una interpretació segons la qual les polítiques del PP tenen suport popular per pragmatisme de la majoria de la població que, com que no ha d’acreditar nivell de castellà i no posseeix el títol que acredita el nivell de català (tot i tenir-lo molts com a llengua materna), prefereix donar suport a la minorització d’aquesta llengua. Tanmateix, si aquest raonament fos cert, podria esdevenir una bona notícia a llarg termini, ja que les generacions joves certifiquen automàticament el català amb els seus estudis i podrien desenvolupar actituds proteccionistes, especialment en temps en què la demanda de mà d’obra és escassa. També és important destacar, en l’anàlisi de l’eix de la llengua familiar, la percepció per part dels dos grups de discussió de llengua familiar castellana d’una estreta vinculació entre catalanisme i esquerra, fins i tot esquerra contrària al sistema establert, fet que no es percep en els grups de llengua familiar catalana, probablement perquè coneixen més de prop aquests moviments. Tot i això, es pot destacar que els grups que identifiquen una ideologia agressora de la llengua catalana identifiquen amb prou precisió els seus portadors. En el grup Cat.Públic, una membre identificava els espais ideològics i, fins i tot, geogràfics: […] Això passa molt, si tu ets de Palma, a Palma és es castellà, jo de petita vaig anar a Madre Alberta i allà, xerressis en català i eres… sobretot a sa meva època que era més… privat i tot era castellà i castellà, xerraves en català i eres un bitxo raro, molt raro i sa gent té odi. Escoles com aquesta per exemple, que n’hi ha, desgraciadament n’hi ha: San Cayetano, Madre Alberta, Monti-Sion… MontiSion, San Cayetano i Madre Alberta són ses que jo conec… que els hi xerres en català ets un… això tampoc està bé […]

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 232

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

233

En canvi, pot destacar-se la vaguetat amb què els membres del grup Cas.Privat identifiquen els defensors del català quan posen exemples de grups antisistema (fins i tot violents): «esos grupos», o ecologistes: «los del GOB». Les llengües en l’educació obligatòria i la competitivitat L’eix que marquen els estudis que cursen els participants dels grups de discussió és decisiu a l’hora d’atorgar importància a la competitivitat econòmica en relació amb la planificació lingüística. Els grups d’estudiants encarats a feines del sector públic no relacionen especialment coneixements lingüístics amb competitivitat —fins i tot són grups que no mostren la mateixa contundència a l’hora de reclamar més pes de la llengua anglesa— i són molt insistents en la necessitat que l’educació sigui de qualitat i estigui poc mercantilitzada. En aquest sentit, aposten per una educació amb una presència forta del català, que permeti als estudiants sortir amb un nivell adequat i real (no només certificat) d’aquesta llengua. En canvi, les ideologies dels alumnes d’estudis encarats a feines del sector privat presenten molt més la visió de crear persones competitives, que es puguin fer un lloc en el mercat. D’aquesta manera, consideren més adequats els models educatius que inclouen com a llengües docents la llengua castellana i l’anglesa, fent que els estudiants surtin competents en totes tres llengües. Aquesta concepció comuna fa que se’n derivin conclusions molt diverses al si dels grups: mentre que en el grup Cas.Privat l’ensenyament en català arriba a ser un obstacle per a la competitivitat, el grup Cat.Privat defensa la presència del català però articula una defensa de la llengua en clau nacional en què els mallorquins parlarien català perquè seria el senyal més normal d’identificació intragrupal i compromís amb la terra, però alhora serien persones molt dotades per als idiomes. Pareix, aproximadament, que el model d’Andorra o els models dels països petits del nord d’Europa casarien força amb aquesta ideologia. Les llengües a la universitat En general es mostra força unanimitat pel que fa al fet que en la docència a la universitat els professors s’han d’expressar en la llengua oficial en què se sentin més còmodes. Només en el grup Cat.Públic s’afirma que això sigui així «mentre l’ús del castellà estigui dins de marges tolerables». Les explicacions ofertes, doncs, no atorguen cap importància al paper de la universitat com a espai de prestigi, com a editora de materials i com a creadora de llenguatges d’especialitat, eines vitals per a la normalització d’una llengua. És possible que així com certs arguments favorables a la normalització lingüística (com el dret a ser atès en llengua pròpia) han estat ben estesos entre els partidaris d’aquesta normalització, el paper de la universitat en aquesta tasca no hagi estat prou difós entre la societat mallorquina, ni tan sols entre els estudiants.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 233

27/04/15 13:21

234

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

Els mals de les actuacions públiques Convé destacar que també s’observa en els grups de discussió un gran descontentament en les actuacions de l’Administració, no només en sentit polític —en què, tot i haver-hi descontentament, aquest no té el mateix sentit en tots els grups, ja que es discrepa quant a la importància de la llengua pròpia o de l’anglès— sinó també en sentit tècnic. Les crítiques són especialment dures, i observables en tots els grups, a l’ensenyament de l’anglès en l’educació obligatòria. Es considera que la feina feta en l’ensenyament d’aquesta llengua és en va, que no dóna fruits i que el correcte aprenentatge d’aquesta llengua passaria per uns millors professionals, una major exigència i un major treball de l’oralitat. Les crítiques al paper dominant d’aquesta llengua són poques i tímides, de manera que la sensació d’haver perdut el temps és molt gran. Els grups més defensors de la llengua catalana també constaten que l’ensenyament de la llengua catalana en les etapes obligatòries, fins al moment, no ha garantit un correcte domini de la llengua i que la certificació de coneixements de català per mitjà de l’escolarització és injusta, ja que no garanteix el nivell real. Una de les frases que més ho il·lustra es donà en el grup Cas.Públic: «el catalán te lo dan ahora como si fuera una tómbola». Les llengües com a eina d’integració social i laboral La visió del castellà com a llengua el coneixement de la qual és suficient per viure a Mallorca és comuna en tots els participants dels quatres grups de discussió, amb el matís que alguns aporten de les diferències entre Palma i la Part Forana (nom amb què es coneixen els territoris poblats de Mallorca que no són la ciutat de Palma). Les diferències es troben a l’hora de jutjar moralment aquesta possibilitat i, en aquest sentit, el grup Cas.Privat difereix dels altres grups en afirmar que la comprensió oral del català és suficient ja que garanteix que tothom pugui parlar en la seva llengua. Els altres tres grups sí que critiquen que es visqui d’esquena a la llengua catalana a l’illa. Convé destacar, però, l’èmfasi que fan els grups de llengua familiar catalana en la responsabilitat que tenen els mateixos catalanoparlants en el fet que la llengua no sigui una exigència social més, causat perquè aquests no tenen una actitud que faciliti encomanar la llengua als al·loglots. També en la percepció de la utilitat laboral del català, l’eix que divideix els grups segons la llengua familiar és decisiu, però el sentit en què es presenta potser no era el més previsible inicialment. Els grups de llengua familiar castellana perceben que el català és molt més útil en l’àmbit privat que no els de llengua familiar catalana. És probable que la impossibilitat de despendre’s d’aquesta qualitat per part dels catalanoparlants faci perdre la perspectiva dels inconvenients que podria representar el fet de no conèixer-la.

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 234

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

235

Els discursos ideològics estesos entre els participants Pel que fa a les argumentacions, és prou comuna en tots els participants en tots els grups la penetració en els seus imaginaris de discursos provinents de sectors ideològics poderosos contraris a la normalització lingüística de totes les llengües pròpies del territori de l’Estat espanyol diferents del castellà, segons els quals aquestes llengües, pel fet de legislar-se sobre elles, estan sent imposades, de manera que ometen o naturalitzen tota la legislació que imposa la llengua castellana. Aquest discurs afecta de manera diferent els grups de discussió d’aquesta investigació. Per exemple, els grups catalanoparlants familiars rebutgen vincular les seves voluntats de normalització lingüística amb la imposició, fet que els duu a adoptar una posició curosa en les seves argumentacions. Aquest fenomen és detectat en el grup Cat.Públic, en què es percep com un problema ser tan curós a no ferir sensibilitats quan l’espanyolisme no ho és gens en el seu propòsit d’eliminar el català. En aquesta línia, els castellanoparlants familiars afirmen que no volen que se’ls imposi el català, tot i que els discursos que acompanyen aquesta percepció són molt diferents en un grup que en l’altre. Mentre que els qui s’encaren al sector públic bàsicament rebutgen una preferència —no explicitada però percebuda— d’alguns professors universitaris cap als alumnes que s’expressen en català, fet que consideren impositiu i discriminatori, els alumnes d’estudis encarats al sector privat al·ludeixen a tot un entramat ideològic catalanista —amb els seus partits polítics, els seus lobbys de pressió, els seus moviments socials i la seva presència a la UIB— com a agent amb voluntat d’imposició de la llengua pròpia. Tot i això, com ja hem indicat, tot i que el percebin, no són capaços de precisar i posar noms als actors d’aquest entramat ideològic, i s’hi refereixen amb conceptes poc específics com «estos grupos» o «esta gente». També és important destacar que sovint els participants dels grups ja preveuen quins són els discursos dels seus adversaris, i els tenen preparades les respostes. Això és especialment rellevant ja que col·loca tots els participants com a actors d’un conflicte lingüístic, independentment que se’n vulguin desmarcar o pensin que en són espectadors. Per exemple, en el grup Cat.Privat es preveu que els contraris a la normalització lingüística de la llengua catalana esgrimeixin que haver d’aprendre la llengua catalana pot ser un fre per a l’arribada de talents que no coneguin el català i responen que «una eminència mai no tendrà cap problema per aprendre una llengua», o el grup Cat.Públic preveu que se’ls posi en un dilema en què hagin de triar entre talent i competència lingüística posant l’exemple d’un metge: «no, jo ho vull tot», afirma una participant referint-se al fet que vol un metge que sigui alhora bo i competent en llengua catalana, cosa que no és incompatible. Hi ha força estratègies argumentatives comunes en tots els grups (així com en d’altres grups de discussió i, fins i tot, de debats), com l’autopresentació positiva, la identificació de les posicions pròpies com a raonables i les altres com a irracionals o la narració de vivències personals. Aquesta darrera demostra que tots els participants en un conflicte lingüístic, sigui quina sigui la seva ideologia, experimenten situacions que els fan reafirmar-se en els seus pensaments, fet prou lògic tenint en compte que

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 235

27/04/15 13:21

236

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

les pròpies ideologies atorguen més importància a unes vivències que a unes altres; mentre que uns no veuen malament que hi hagi gent que no entengui el català o que es perdin certs usos del català, els altres lamenten que les eines de normalització lingüística estiguin funcionant malament, que les persones catalanoparlants afavoreixin la substitució lingüística o que les persones castellanoparlants visquin ignorant la llengua i cultura pròpies de Mallorca. Tenint en compte que les ideologies són les que permeten determinar què trobem bo, dolent, preferible, rebutjable, convé tenir en compte que també quan els participants argumenten basant-se en la racionalitat mostren grans diferències entre els grups de discussió. Aquest fenomen és molt destacable, ja que si les apel·lacions a la racionalitat són sinceres, estan indicant que els grups no només tenen preferències sinó que, algunes d’aquestes, les tenen interioritzades fins al punt que troben anormal tenir-ne unes altres, que la ideologia ja no determina allò que és preferible, sinó allò que és cert i fals. D’aquesta manera, certes concepcions i creences seran molt difícils de variar en uns i altres membres del grup. Concretament, el grup Cat.Públic percep que alguns grups ideològics pretenen viure d’esquena al català i per fer-ho són capaços, fins i tot, de perjudicar l’aprenentatge dels seus propis fills. Aquesta ideologia la connecten amb la defensa de l’autoritat del sistema educatiu davant pressions ideològiques o mercantilistes; d’aquesta manera, la seva creença en l’educació pública i de qualitat com a preferible per al conjunt de la societat els permet donar sentit a la visió d’irracionalitat a qui pretén contradir aquesta autoritat. En una línia similar es manifesta el grup Cas.Públic, que, com que creu que el bon coneixement de la llengua catalana és bàsic, assegura que els sistemes d’immersió lingüística garanteixen l’ús de la llengua catalana entre la població castellanoparlant que no té on practicar-la i veuen que qui dóna l’esquena a aquests sistemes dóna l’esquena a aprendre una llengua, fet que consideren irracional. En el grup Cat.Privat no mostren aquesta preferència per l’educació pública i, com que és un grup amb més discrepàncies internes, la racionalitat és discutida al si del grup. En canvi, el grup Cas.Privat sí que detecta que els catalanistes no es mouen més que per ànims de revenja, una conducta irracional en uns moments en què les prioritats haurien de ser la competitivitat per sortir de la crisi; també consideren una monstruositat el fet que hi hagi persones de nacionalitat espanyola que no tenguin un domini fluid de la llengua castellana (aquest fet el comparteixen, en part, amb el grup Cat.Públic, tot i que aquest altre grup veu igual de greu que hi hagi joves mallorquins que no sàpiguen català). Com es tradueixen les ideologies en usos? Les dificultats amb què ha topat aquesta investigació poden classificar-se en metodològiques i interpretatives. En les primeres, el condicionant econòmic, el mètode de captació (un qüestionari que demanava certes dades, però que no podia recollir totes les trajectòries vitals dels estudiants) i la disponibilitat en si d’alumnes han forçat els

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 236

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

237

investigadors a transigir en algun aspecte (com ara acceptar persones del que pot considerar-se àrea metropolitana de Palma, que no és estrictament la ciutat, o incloure persones que hagin viscut un temps fora de Palma). En les segones, convé destacar dos fenòmens a interpretar prou curiosos. Un d’aquests, que ja s’ha esmentant anteriorment, seria la defensa en clau nacional que fan alguns estudiants catalanoparlants amb estudis amb sortides habituals en el sector privat, que no es detecta en els estudiants també catalanoparlants però amb estudis amb sortides habituals en el sector públic. Les causes, que ja s’han anticipat anteriorment, poden ser molt diverses i es poden trobar en la diferent socialització que tenen els estudiants dins i fora de la facultat, i abans i després d’arribar a l’etapa universitària. Esbrinar quines són aquestes causes, i ponderar-ne la importància, podria ser una futura temàtica d’estudi qualitatiu. L’altre fenomen a interpretar seria la contradictòria relació que es percep entre algunes ideologies lingüístiques i els usos lingüístics de les persones portadores d’aquestes ideologies. En aquest sentit, és cabdal en aquesta investigació la reflexió que proposa Villaverde (1998) segons la qual hi ha molts més factors i no només el prestigi (part de la ideologia lingüística) a l’hora d’adoptar uns o altres usos lingüístics. És important destacar que en la investigació molts dels defensors de la normalització lingüística del català reconeixen no usar el català amb persones que els parlen en castellà i, en canvi, la participant que es caracteritza per ser més comprensiva amb les mesures del Govern autonòmic del Partit Popular és la participant que afirma ser més fidel lingüísticament, parlant en català amb tothom, tot i que la gent major ho trobi de mala educació. Òbviament, això són només usos declarats, però el fet que alguns estiguin afirmant que no prediquen amb el seu exemple, autopresentant-se negativament, dóna prou credibilitat a aquestes afirmacions. De totes maneres, la investigació ofereix l’observació d’un altre fenomen interessant relacionat amb els usos: les justificacions de no tenir una actitud lingüística desitjada. Mentre que els catalanoparlants familiars, que creuen que haurien de parlar en català en més situacions comunicatives, s’excusen en la seva condició de mallorquins i en el seu hàbit adquirit d’actuar d’aquesta manera, els castellanoparlants familiars, que gairebé mai no parlen en català, al·leguen poc hàbit de fer-ho (i hàbit de fer-ho exclusivament en situacions formals i avaluades) o por de fer el ridícul perquè tenen un nivell insuficient (que argumenten que està més o manco justificat). Sent conscients que aquestes darreres justificacions poden tenir més o manco suports empírics de discriminacions i ridiculitzacions que seria desitjable eradicar si es pretén poder transmetre la llengua catalana als al·loglots residents a Mallorca, també s’hi observa un camp extens per a la intervenció sobre els hàbits, pròpia de disciplines com la psicologia. En aquest sentit, la feina que fa a petita escala l’entitat Tallers per la Llengua, que treballa pel foment de «l’adopció de conductes lingüísticament assertives que facilitin el manteniment de la vitalitat de la llengua catalana»,5 de moment 5. Descripció extreta del web de l’entitat. Disponible en línia a http//www.tallersperlallengua.cat/quisom.html (consulta: 2 setembre 2012).

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 237

27/04/15 13:21

238

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

molt minoritària, podria ser un recurs a tenir en compte en l’actuació sobre els usos lingüístics. També convendria valorar si necessita una solució en l’àmbit psicològic la infravaloració de les pròpies possibilitats que manifesten els dos grups de llengua familiar catalana. Són diverses les percepcions esbiaixades de la realitat de la comunitat catalanoparlant (proporció de catalanoparlants, necessitat del català per fer feina a Mallorca, percepcions fatalistes sobre l’actitud…) que tendeixen a la infravaloració com a poble i que, no només amb l’objectiu de la normalització lingüística, podrien ser susceptibles d’intervenció política. Bibliografia de referència Amengual, Mark (2011). «Verbal morphology and identity in Majorca: the manifestation of attitudes in writing». A: Michnowicz, Jim; Dodsworth, Robin. Selected proceedings of the 5th Workshop on Spanish Sociolinguistics. Somerville, Mass.: Cascadilla Proceedings Project. També disponible en línia a: <http://www.lingref.com/cpp/wss/5/ paper2503.pdf> [Consulta: 12 agost 2012]. Argente, Joan; Bibiloni, Gabriel (1998). «Una enquesta sociolingüística als Països Catalans». A: Actes de la V Trobada de Sociolingüistes Catalans. Barcelona: Institut de Sociolingüística Catalana. També disponible en línia a: <http://bibiloni.cat/textos/enquesta _ppcc.htm> [Consulta: 30 juliol 2012]. Bosch, Agustí (2004). Com votem i per què? Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Britto Codato, Lucimar Aparecida; Nakama, Luiza (2006). «Pesquisa em saúde: metodologia quantitativa ou qualitativa?». Espaço para à Saude [Londrina, Brasil: Núcleo de Estudos em Saúde Coletiva], vol. 8, núm. 1, p. 34-35. També disponible en línia a: <http://www.ccs.uel.br/espacoparasaude/v8n1/v8n1_artigo_6_nota.pdf> [Consulta: 8 juliol 2012]. Codina, Pere (2012). «Ensinistrar o bé adiestrar». Tornaveu: Associacionisme i Cultura [en línia] [Barcelona: Ens de l’Associacionisme Cultural: Projecte Heptàgon], núm. 56 (primera quinzena de maig). <http://www.tornaveu.cat/edicio-56/tribuna/9193/ ensinistrar-o-be-adiestrar> [Consulta: 31 agost 2012]. Dijk, Teun A. van (2003). Ideología y discurso: Una introducción multidisciplinaria. Barcelona: Ariel. Gabinet Lingüístic de la Universitat Pompeu Fabra (2009). «Coneixements, usos i actituds lingüístics entre l’estudiantat universitari». Serveis lingüístics universitaris [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. <http://www.upf.edu/llengues/_pdf/est.pdf> [Consulta: 6 juliol 2012]. Generalitat de Catalunya (s. a.). Dades i estudis [en línia]. <http://www20.gencat.cat/portal/ site/Llengcat/menuitem.1ab5a94fef60a1e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=c230f9465f f61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c230f9465ff61110VgnVCM 1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default> [Consulta: 6 juliol 2012]. [Llistat d’estudis disponibles al web de la Generalitat de Catalunya, a la secció «Llengua catalana»] Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística (2011). «Un estudi sociolingüístic de gran abast revela noves dades sobre l’ús del català» [en línia]. <http://

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 238

27/04/15 13:21

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió

TSC, 24 (2014)

239

www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.21576464db9e81e7a129d410b0c0e 1a0/?vgnextoid=035748a344371110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel =035748a344371110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid =af6518c0e442f210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD> [Consulta: 6 juliol 2012]. [Notícia publicada el 5 d’abril al web de la Generalitat de Catalunya, a la secció «Llengua catalana»] GRESIB Vegeu Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (s. a.). «Dades estadístiques». A: Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears [en línia]. <http://www.uib.es/depart/dfc/ gresib/estadistica.html> [Consulta: 9 agost 2012]. [Enquestes llistades pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears al seu web] — (s. a.). «Presentació». A: Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears [en línia]. <http://www.uib.es/depart/dfc/gresib/index.html> [Consulta: 2 setembre 2012]. [Pàgina d’inici amb tots els recursos enllaçats] Iglesias Álvarez, Ana (2002). Falar galego: «No veo por qué»: Aproximación cualitativa á situación sociolingüística de Galicia. Vigo: Xerais. Mascaró, Ignasi (1982). «Enquesta sociolingüística als maonesos». Treballs de Sociolingüística Catalana [València: Eliseu Climent], núm. 4, p. 63-88. Melià, Joan (1997). La llengua dels joves: Comportaments i representacions lingüístics dels adolescents mallorquins. Palma: Universitat de les Illes Balears. — (2005). «Els coneixements de català a les Illes Balears segons el cens de població de l’any 2001». Treballs de Sociolingüística Catalana [Benicarló: Onada], núm. 18: La situació sociolingüística a les Illes Balears, p. 31-42. Melià, Joan; Ballerman, Doro (2010). «La llengua catalana a les illes Balears i les percepcions dels nouvinguts». Journal of Catalan Studies [en línia] [Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya]. <http://www.anglo-catalan.org/jocs/13/Articles%20&%20Reviews/ Versio%20pdf/11%20Ballerman%20Melia.pdf> [Consulta: 11 agost 2012]. Moreno Cabrera, Juan Carlos (2008). El nacionalismo lingüístico: Una ideología destructiva. Barcelona: Península. P. C. (2011). «Només un 9 % d’ofertes de feina valoren el català». Diari de Balears (19 juliol). També disponible en línia a: <http://dbalears.cat/noticia/permalink/slug/nomes-un -9-d-ofertes-de-feina-valoren-el-catala> [Consulta: 8 juliol 2012]. Penalva Verdú, Clemente; Mateo Pérez, Miguel Ángel (2006). Tècniques qualitatives d’investigació. Alacant: Universitat d’Alacant. Secretariat de Promoció del Valencià. (Materials de Suport a la Docència en Valencià; 77) Pieras, Felip (2005). «Actituds envers la llengua catalana i el bilingüisme a l’escola». Llengua i Ús [Barcelona: Direcció General de Política Lingüística], núm. 33 (segon quadrimestre), p. 60-68. Pujolar, Joan; González, Isaac; Martínez, Roger (2010). «Les mudes lingüístiques dels joves catalans». Llengua i Ús [Barcelona: Direcció General de Política Lingüística], núm. 48 (segon quadrimestre), p. 65-75. També disponible en línia a: <http://www6.gencat. net/llengcat/liu/48_42.pdf> [Consulta: 12 agost 2012]. Querol, Ernest (2002). «Usos i representacions socials de les llengües a les Illes Balears». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística] (estiu). <http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm02 estiu/catalana/querol.pdf> [Consulta: 11 agost 2012].

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 239

27/04/15 13:21

240

TSC, 24 (2014)

Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

Querol, Ernest (coord.) [et al.] (2007). Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística. (Sèrie Estudis; 12). També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/sue/Afers_Exteriors_Cooperacio/03_POLITICA _EXTERIOR/2_2_Ambit_tematic/2_2_5_CCE/LLENGUA%20I%20SOCIETAT,%20 INICIS%20s.%20XXI.pdf> [Consulta: 27 juliol 2012]. RAG Vegeu Real Academia Galega Real Academia Galega. Equip d’Investigació del Seminari de Sociolingüística (2002). «Disseny de mesures per a millorar les actituds respecte del gallec i incrementar-ne l’ús». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística] (hivern). <http://www6.gencat.net/llengcat/ noves/hm02hivern/internacional/c_galego.pdf> [Consulta: 27 juliol 2012]. Rosselló i Peralta, Carles de; Boix-Fuster, Emili (2005). «El català, el castellà i l’anglès: tres llengües en joc. Les ideologies lingüístiques dels estudiants de la Universitat de Barcelona». Treballs de Sociolingüística Catalana [Benicarló: Onada], núm. 18: La situació sociolingüística a les Illes Balears, p. 191-208. Solé Camardons, Joan (2000). «Els mètodes bàsics de recerca sociolingüística». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística] (tardor). <http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm00tardor/ metodologia/sole1_2.htm> [Consulta: 6 juliol 2012]. Torres, Joaquim (1977). «Les enquestes sociolingüístiques catalanes». Treballs de Sociolingüística Catalana [València: Eliseu Climent], núm. 1, p. 137-146. — (2003). «Les enquestes amb contingut sociolingüístic efectuades a Catalunya (19942002)». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística] (primavera). <http://www6.gencat.net/ llengcat/noves/hm03primavera/catalana/torres.pdf> [Consulta: 9 agost 2012]. Villaverde i Vidal, Joan Albert (1998). «Avaluació de varietats lingüístiques implicades en un procés de substitució: català i castellà a Mallorca». Llengua i Ús [Barcelona: Direcció General de Política Lingúística], núm. 12 (segon quadrimestre), p. 59-65. — (2002). «Coneixements i usos lingüístics a les Illes Balears. Revisió dels estudis promoguts per institucions i altres». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística] (hivern). <http://www6. gencat.net/llengcat/noves/hm02hivern/catalana/villa.pdf> [Consulta: 25 juliol 2012]. — (2003). Enquesta sociolingüística 2003: Coneixements lingüístics, usos i representacions de la població de les Illes Balears. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. També disponible en línia a: <http://www.uib.es/depart/dfc/gresib/ enquesta2003.pdf>. [Consulta: 10 agost 2012].

01 Sec Monografica 1 TSC24.indd 240

27/04/15 13:21

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 241-266 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.78 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears Linguistic belonging: the case of the Balearic Islands Joan Melià Garí Universitat de les Illes Balears Data de recepció: 6 de maig de 2013 Data d’acceptació: 31 de juliol de 2013

Resum En aquest article s’exposa la complexa situació en què es troba el grau d’acceptació de la identitat, el nom i el model unitaris de la llengua catalana, a partir de les dades que ens n’han donat diverses fonts estadístiques durant els darrers trenta anys, la incidència que hi tenen les actuacions governamentals i les causes que expliquen que, després de més d’un segle de debat recurrent, les opinions, les posicions i els arguments siguin els mateixos que al principi. D’altra banda, també es compara el fenomen balear amb el d’altres indrets i les connexions entre aquestes opinions lingüístiques i la utilització partidista que se’n fa. Paraules clau: llengua catalana, Illes Balears, secessionisme, prejudici, dialecte, pertinença lingüística i cultural, consciència lingüística.

Abstract This paper discusses the complexity marking the degree of acceptance of the identity, name and unitary model of the Catalan language as determined according to the data obtained from various statistical sources covering the last thirty years. It also deals with the influence of governmental actions on this complexity and the causes explaining why, after more than a century of recurrent debate, the opinions, stances and reasonings are the same as in the beginning. Lastly, a comparison is made between the situation in the Balearic Islands and that found in other places, with an analysis of the connections between the respective linguistic opinions and the partisan use to which they are put. Keywords: Catalan, Balearic Islands, linguistic secessionism, linguistic prejudice, dialect, linguistic and cultural belonging, language awareness.

Correspondència: Joan Melià Garí. Universitat de les Illes Balears. Departament de Filologia Catalana. Edifici Ramon Llull. Carretera de Valldemossa, quilòmetre 7,5. 07122 Palma (Illes Balears). A/e: jmelia@uib.cat. Tel.: 971 172 054. Fax: 971 173 473.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 241

27/04/15 13:19

242

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

1. Introducció: identitat, llengua i projectes nacionals

s habitual identificar les persones mitjançant el nom de la llengua que parlen. A més, no sols la llengua és recurs d’identificació, sinó que, a l’interior de les comunitats lingüístiques, també hi actuen la varietat regional o la local. La llengua pot ser fonamental en la constitució i en la preservació de la identitat de l’individu, que sovint es defineix a ell i als altres com a parlants d’una o altra llengua i, a vegades, una modificació de la pràctica lingüística comporta una modificació de la consciència individual (Kremnitz, 1993: 99). Aquestes identificacions són la base d’especials vincles de solidaritat, sobretot fora del territori propi de la llengua o de la varietat. Pot ser excessiu considerar que sols aquest fet justifica tal solidaritat; probablement, però, el fet de compartir una varietat lingüística és indici d’altres coincidències. La llengua, a més d’eina de comunicació, és factor d’identitat, indici de pertinença al col·lectiu amb què es comparteix: «[…] una llengua (en especial la nostra, però també la dels altres) simbolitza per a cadascú certs valors, en tenim certes idees i nocions, i ens hi relacionem no sols de manera instrumental, sinó també de manera cognitiva i afectiva, i fins i tot ideològica […]» (Bierback, 1988: 155, citat a Pradilla, 2008: 117). El fet de compartir una llengua és sovint justificant de la unitat política, per això els estats multilingües solen maldar perquè tots els ciutadans es vegin com a compartidors d’una mateixa llengua, que s’esforcen a presentar com la de tots, i alhora alimenten la dissolució de les minories lingüístiques. Igualment, els projectes d’unitats polítiques tendeixen a uniformitzar les realitats lingüístiques que abracen, a costa de construir aquestes minories i, després, fer-les desaparèixer.1 En aquest sentit s’explica la voluntat dels estats de fragmentar les comunitats lingüístiques minoritàries per a aigualir els desitjos d’emancipació política. La creació de les acadèmies i dels estàndards nacionals té aquest objectiu polític. Les distintes vies de normativització de les varietats lingüístiques responen a projectes polítics, més o menys directes (Fishman, 2006).2 En paral·lel, una comunitat lingüística fragmentada administrativament pot aspirar a constituir-se en unitat política, com a via d’enfortiment. La intervenció de factors diversos a l’hora de determinar els límits de les comunitats lingüístiques mostra la transcendència que té aquest reconeixement i explica el fracàs en la voluntat d’establir criteris objectius per a determinar quan hi ha prou diferències entre dues maneres de parlar per a poder parlar de llengües diferents, o per a determinar el moment de naixement d’una nova llengua, distinta de la precedent. Alguns d’aquests criteris, dels quals hi ha nombroses excepcions, són esmentats per 1. Per al concepte de construcció de minories, vegeu Burguière i Grew (2001). 2. Noah Webster (An American dictionary of the English language, 1828) entenia que la seva tasca era tant lexicogràfica —és el responsable de la introducció de molts d’americanismes— com nacionalitzadora —confiava que, amb el temps, les dues varietats s’allunyarien tant que arribarien a ser considerades llengües diferents i, així, els nous Estats Units tendrien la seva pròpia llengua— (Edwards, 2009).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 242

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

243

Jones i Singh (2005: 74-76): a) intercomprensió entre els parlants de varietats diferents; b) coincidència amb fronteres polítiques; c) existència d’un estàndard comú i una tradició literària comuna; d) acceptació per part dels parlants que comparteixen una mateixa llengua. 2. Les fronteres administratives L’establiment de fronteres administratives dins una comunitat lingüística és una de les actuacions que mostren els efectes que la política pot tenir en la percepció d’una determinada realitat lingüística com a única o múltiple. Les divisions administratives, i els mapes que les representen (Mira, 1985: 190-192), actuen com a factors d’identificació dels individus i, alhora, de discriminació dels que en queden fora. Així, es pot forçar la creença en diferències i afinitats que no existeixen o que són menors de com es perceben. Quan aquests prejudicis es potencien des del poder, l’èxit és més fàcil, ja que la ignorància dels parlants sobre la dimensió de la seva llengua i història són avantatges que saben aprofitar els secessionistes (Ferrando, 1980). Un cop instal·lats, els prejudicis tendeixen a persistir perquè els fets que els contradiuen solen passar desapercebuts, mentre que qualsevol aparent confirmació els consolida (Kremnitz, 1993: 148). Paral·lelament al reforç dels prejudicis, se sol moure un corrent de desqualificació dels qui defensen criteris objectius contraris (Pradilla, 2003: 138). D’exemples d’intervencions polítiques sobre l’aspecte de la unitat i la denominació de la llengua, se’n troben arreu: flamenc-holandès, gallec-portuguès, moldauromanès, serbi-croat, els espanyols d’Amèrica que es designen amb els noms corresponents als estats, sobretot a partir del segle xix (López García, 1985), etc. En alguns casos, les intervencions per a engrandir les diferències arriben a fer canviar d’alfabet. 3. Identitat lingüística i territorial a les Illes Balears La identitat de la llengua pròpia és objecte d’una de les controvèrsies més recurrents de la societat insular, sobretot des del principi del segle xx. De llavors ençà, ha estat present amb períodes de letargia i —generalment, coincidents amb moments favorables a la recuperació de l’ús social del català en àmbits oficials i formals— fases de més intensitat. Les arrels del problema se situen en el segle xviii, quan el català comença a ser arraconat dels àmbits i usos formals, tant escrits com orals. Es dilueix la unitat administrativa i política dels territoris catalans i, en conseqüència, es prepara el terreny perquè apareguin prejudicis diversos: origen i unitat de la llengua, la seva capacitat funcional, etc. (Massot, 1985; Marí, 1993). És, però, a partir del segle xx quan els atacs a la identitat de la llengua han estat més intensos.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 243

27/04/15 13:19

244

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

Abans del segle xx, ja s’havien aplicat noms regionals a la llengua catalana (vegeu Riquer, 1984: 447, Massot, 1985: 14-19, i Alomar i Moll, 1993: 6-20…), però, en general, sense voluntat segregadora, tant pel que fa al model de llengua, com per les afirmacions explícites en aquest sentit (vegeu Melià, 1967, i Massot, 1985…).3A final del segle xix podem trobar ja algun exemple en què, en el cas de Mallorca, apareix el nom mallorquí amb voluntat distanciadora. Sens dubte, l’absència de referències globals a la llengua, per la marginació en els usos formals, pot haver afavorit la interpretació dels noms regionals com a excloents. Des de l’inici de la controvèrsia, repetidament s’ha donat el tema per superat. Però reapareix regularment, en termes i punts de vista molt semblants. Els arguments usats durant els primers anys del segle passat podrien confondre’s amb els d’avui (vegeu Peñarrubia, 1991, i Pons, 1998). N’és un exemple el mateix Antoni M. Alcover, que, ja el 1902, considerava suficients els arguments que havia donat per a anul·lar els recels a acceptar la unitat i el nom comú: «Amb aquestes breus indicacions crec que queden engrunats i fets pols els escrúpols de mallorquins i valencians sobre el nom de llengua catalana» (Alcover, 1982: 9-11). Després que s’iniciassin dinàmiques de recuperació de la consciència unitària explícita, a partir del segle xix, les dictadures del segle xx van trencar-les. Totes les llengües altres que el castellà varen ser proscrites o, en els millors casos, tolerades amb moltes reserves. Aquesta situació confinà els coneixements dels parlants als registres col·loquials i afavorí la creença que fora d’aquells usos no n’hi havia d’altres. La polèmica es va reprendre als anys setanta. Quan s’insinua la voluntat de recuperar antics àmbits d’ús (escola, institucions, premsa, ràdio, etc.), ocupar-ne de nous (televisió, per exemple) i recórrer al nom global i a formes lingüístiques que superaven l’àmbit col·loquial, alguns sectors s’hi manifesten en contra, preocupats per la presumpta amenaça als parlars illencs. A més, el partit polític que ha ocupat regularment (amb poques interrupcions) el poder executiu no ha actuat per resoldre els prejudicis, sinó que els ha greixats i mantinguts per fer-ne ús en considerar-ho profitós. 4. Les causes del rebuig del nom i de les prevencions davant la unitat Moll (1980: 8) explicava que la negació de la identitat catalana de la llengua parlada a Mallorca es devia a un prejudici «fruit de la ignorància fomentada durant segles per l’exclusió sistemàtica de les llengües anomenades regionals de l’ensenyança». Però no pot ser l’únic, ja que, si no, avui la població menor de cinquanta anys hauria superat 3. Josep Taronjí el 1872 a l’article «La llengua catalana. Controvèrsies», publicat a la Revista Balear, diu: «[…] la Renaixença literària catalana (i, entengam-ho bé, al dir catalana diem també mallorquina i valenciana, ja que Palma, València, Barcelona no són més que els tres grans centres de la civilització llemosina) […]» (Llull, 1975: 36); Miquel dels Sants Oliver a La literatura en Mallorca (1903) quan parla de l’obra de Jeroni Rosselló diu, amb una precisió molt més actual, que «ha escrito además una multitud de poesías catalanas» i aclareix: «[E]ntiendo siempre la denominación de catalana como comprensiva del mallorquín, valenciano y barcelonés» (Massot, 1971: 76).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 244

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

245

aquest estadi, perquè durant l’escolarització han tingut l’assignatura de llengua catalana. I això no és així (vegeu ES2003). La uniformitat del català hauria de ser suficient per a neutralitzar les operacions disgregadores, i —encara que les dificulta— no les evita. Ja als anys seixanta, Josep Melià es preguntava com era que un tema tan clar per als lingüistes i tan indiferent a la gran majoria de la gent podia originar tanta disputa. Ell mateix assajava la resposta, en el sentit que l’objectivitat científica no hi era gaire transcendent, sinó que aquesta discussió tenia altres ressorts. D’una banda, un «localisme desfigurat que predica l’autarquia i l’autosuficiència en tots els conceptes», i que significa que les fronteres, en tots els aspectes, se situen a la costa de l’illa. A més, indica la intervenció de la ignorància, ja que «el recurs fàcil al localisme minimitzat no és, a fi de comptes, més que manca de coneixença de la pròpia personalitat» i el rebuig a tot el que és català (‘propi del Principat’) es basa en un sentiment d’inferioritat, perquè els retrets tenen més a veure amb virtuts que amb vicis: feiners i associatius enfront del tòpic de la calma i l’individualisme egoista dels mallorquins (Melià, 1967: 144). Altres autors també havien provat de trobar-hi explicació en els arguments de caire polític i econòmic de les classes dirigents espanyolistes (Peñarrubia, 1991: 225). En el cas de les Balears, cal considerar la incidència de les permanents relacions que hi ha hagut entre les Illes i Catalunya (sobretot amb Barcelona) i els estereotips que, amb aquest contacte, s’havien format. Gran part de les importacions arribaven a l’illa a través de Barcelona, com també «tota la renovació cultural, tècnica i científica […] que així constituïa el lligam amb Europa», com expressa Miquel Ferrà en un article aparegut el maig del 1914 (Peñarrubia, 1991: 295-296). Aquestes relacions provocaren simpaties i antipaties cap als catalans; les relacions comercials no solen basar-se en la filantropia, sinó en el guany econòmic. D’altra banda, fets històrics com les disputes hereditàries que culminen en la batalla de Llucmajor (1349) s’han presentat, més que com a rivalitats dinàstiques, com a enfrontaments entre mallorquins i catalans: de la mateixa manera és llegit el desembarcament del capità Alberto Bayo del 1936. Aquests recels reapareixen amb regularitat; per exemple, en un comentari sobre la inauguració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) del periodista Antonio Alemany: «Para celebrar congresos con ese tono y con ese talante, que se queden en Cataluña. Aquí, por lo visto, sólo saben venir para arrebatarnos lo nuestro: ya nos arrebataron nuestra dinastía, ya enviaron —la Generalitat, no el gobierno de la República— la expedición punitiva y conquistadora del capitán Bayo y, ahora, quieren arrebatarnos nuestra forma de hablar» (Sovint, núm. 13 (7 maig 1986), citat a APLEC, 1991). De Catalunya, també en provenen els moviments de canvi social i polític, que tant espanten els conservadors mallorquins perquè amenacen l’equilibri i la pau socials que caracteritzen els illencs. Barcelona ha representat l’origen de tot el que arribava per a adulterar la placidesa insular. Barcelona feia de capital, però sense els avantatges que suposa ser-ho administrativament (un rebuig semblant es manifesta en les relacions tradicionals de Menorca i Eivissa respecte de Mallorca, o de Formentera amb relació a Eivissa). Aquest rol ja l’hi reconeixien a començament del segle xx (Peñarru-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 245

27/04/15 13:19

246

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

bia, 1991), i l’ha continuat exercint des d’aleshores, ja que n’han arribat molts de corrents innovadors en les arts, de reivindicació lingüística, d’autogovern i independentisme, que sovint, entre els sectors espanyolistes, s’han interpretat com a aliens al caràcter illenc. En el mateix periodista en podem trobar la il·lustració: «[…] los bárbaros no son los de fuera, los forasters, sino estos mallorquines que tenemos aquí mismo. Han renegado del “seny”, del equilibrio y de la moderación típicas de estas tierras y de nuestras gentes y han asumido e importado de esta Catalunya con la que aspiran fundirse la “rauxa” de lo irracional, del extremismo racista, del nazismo hitleriano. Lo que me sorprende es que estas gentes sean profesores: lo único que profesan es el odio y la insensatez. Son la expresión de un “furor barbaricus” ajeno a nuestros usos, a nuestra idiosincrasia y a nuestra cultura. Lamentablemente» (El Dia16 (18 abril 1989), citat a APLEC, 1991). A començament del segle xx ja s’afirmava que les exigències econòmiques i polítiques de Catalunya perjudicaven els interessos de les Balears i ho aprofitaven per a subratllar els greuges provinents de Catalunya i amagar els del centralisme de l’Estat. La revista Llevant, l’any 1920, afirmava que les campanyes anticatalanes de la premsa centralista esmorteïen el sentiment de «germanor» amb els catalans i despertaven «recels envers de tot allò català» (Peñarrubia, 1991). La diferència de potència cultural i econòmica també ha estat esmentada com a factor de distanciament, pel temor de ser, el petit, absorbit pel gros més semblant (Catalunya), però no pel més diferent (Espanya),4 ja que —com avui— es veia la unitat lingüística com a pròleg de la unió política (Bartomeu Ferrà, el 23 de novembre de 1918, en parlava al setmanari Sóller, com esmenta Peñarrubia, 1991).5 De fet, fins i tot en els casos en què no es nega la unitat de la llengua, pot haver-hi la voluntat de destacar les diferències entre el català que es parla a Mallorca i el del Principat (reduït al barceloní), per a evitar que els recursos lingüístics que s’hi elaboren (llibres de text, productes audiovisuals, materials per a l’aprenentatge del català…) s’aprofitin a les Illes; aleshores és quan més poden destacar els recursos de què es disposa en castellà enfront dels pocs que té el mallorquí (o el balear) i, per tant, la diferència d’utilitat entre totes dues. N’és una mostra un vocabulari de barbarismes que l’autoanomenada Acadèmi de sa Llengo Baléà inclou en la seva gramàtica (2005), en el qual oposa la forma castellana amb la forma catalana i la que presenten com a forma balear: a més de la particular ortografia que hi apliquen, la forma balear sempre és col·loquial i, molt sovint, a part de falsament exclusiva, vulgar. Aquesta tendència també es pot observar en el País Valencià. Kremnitz (1993: 137) indica que això mateix ha passat al Quebec, amb el francès quebequès i l’anglès. 4. Plantejaments semblants de no acceptar la identitat lingüística comuna per evitar la unitat política (la pèrdua de personalitat política) també són comuns amb altres territoris, fora del català (el moldau amb relació al romanès, per exemple) (Moranta, 2013). 5. L’any 1923, Lluís Alemany (president de la Diputació) defensava el balearisme contra els regionalistes, entre altres raons, perquè «es un muro de resistencia a las acechanzas catalanas que aspiran a unirnos a su espiritualidad y absorbernos» (Peñarrubia, 1991).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 246

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

247

Un altre factor, a més de la difusió del prejudici que s’ha fet reiteradament des d’instàncies governamentals, ha estat la divisió administrativa dels territoris de parla catalana, i la inexistència d’una unitat administrativa que els englobi a tots. Les divisions administratives s’han imposat sobre les lingüístiques per a minar la unitat de la llengua i, fins i tot, han arribat a contaminar els discursos que defensen explícitament la unitat lingüística.6 Això ha afavorit l’atribució d’una varietat lingüística a cada divisió, en el cas de Catalunya i del País Valencià («a Catalunya parlen català; a València, valencià»), i a cada illa («a Mallorca, mallorquí; a Menorca, menorquí; a Eivissa, eivissenc»; «a Formentera, formenterer»). Aquest prejudici, passat pel sedàs del secessionisme, ofereix resultats absurds, com és agrupar com a llengua catalana «sa llengo parlada a Catalunya, franja oriental d’Aragó, Principat d’Andorra, Departament d’es Pirineus Orientals francesos i ciutat sarda d’Alguer», com a valencià «sa llengo parlada a sa regió Valenciana o Reine de València (Alicant, Castelló i València)» i «balear (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer) o sa llengo, de modalitats plurals, parlada a ses Illes Balears» (Centro, 1980: 2). La intel·ligibilitat entre els parlants de les diverses varietats és un dels arguments més efectius popularment perquè es reconegui la unitat lingüística (Moll, 2003). Segons Hudson (1981), la intel·ligibilitat és afavorida principalment per dos factors: la motivació i l’experiència. En conseqüència, la incorporació del català a l’escola, l’ús en l’àmbit oficial i l’accés a productes audiovisuals d’altres indrets del territori lingüístic, que provoquen l’experiència amb l’estàndard i amb altres varietats dialectals, han ajudat a clarificar la dimensió de les coincidències i divergències que hi ha entre les maneres de parlar català. De fet, si la integració en una comunitat depèn en part de la interacció entre els qui en són membres, també aquest factor és bàsic en el seu manteniment. Per això el pas del temps ha reduït els efectes negatius de la poca experiència de contacte entre les varietats. No és estrany, per tant, que els moviments separadors prioritzin minar els factors motivadors. Malgrat aquests precedents, en els sectors cultes de la societat no es nega la unitat de la llengua ni la idoneïtat de dir-ne català. Això, amb la manca d’una denominació popular per a referir-se al conjunt dels parlars balears, ha fet possible que en redactar l’Estatut d’autonomia (1983) es denominàs català la llengua pròpia, la qual cosa ha afavorit avançar en la idea d’unitat. 5. Els noms locals de la llengua La divisió administrativa dels territoris espanyols de parla catalana, alhora que potenciava la identificació dels límits lingüístics amb els polítics (Catalunya, València i Balears, encara que en el darrer cas han pesat més els geogràfics), arra6. A Massot (1985) en podem trobar alguns exemples de Josep Tarongí, Tomàs Forteza, Pere d’A. Penya, Miquel dels Sants Oliver i Francesc de Borja Moll, en textos de 1882, 1886, 1892, 1903 i 1978, respectivament.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 247

27/04/15 13:19

248

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

conava, per llei i de fet, el català dels usos formals i s’amagava aquesta varietat als parlants. És significatiu que les disputes sobre el nom apareguin sobretot en territori espanyol; a la Catalunya del Nord, a Andorra i a l’Alguer no hi ha tal resistència a reconèixer que la llengua és catalana i a donar-li aquest nom, tot i que la distància lingüística amb el català central pugui ser major de la que aquesta varietat manté amb les altres del mateix Estat. Les orientacions emanades des de les instàncies polítiques, comunicatives i pedagògiques d’abast estatal deuen incidir significativament en la predisposició psicològica d’acceptació d’identitat i nominal. Cal veure que, quan la frontera administrativa reparteix un territori lingüístic homogeni entre estats, el més significatiu que resta en comú és la llengua del territori fragmentat (la llengua els continua unint). En canvi, quan la frontera administrativa que separa territoris lingüísticament unitaris és a l’interior d’un mateix estat, la llengua oficial pot actuar com a mitjà de comunicació no marcat, en lloc de la pròpia; en aquests casos, la pertinença compartida pot desplaçar-se a l’estatal. Pradilla es refereix als efectes de les fronteres entre comunitats autònomes: «l’accés del català als mitjans de comunicació i a l’ensenyament ha modificat el sistema de relacions interlingüístiques i intralingüístiques» (Pradilla, 2008: 118). Si la pèrdua del nom unitari va ser relativament fàcil, la realitat lingüística duu una velocitat més lenta i, malgrat els entrebancs, ha mantingut amb vigoria la unitat (a pesar del desconeixement popular dels registres formals i de les varietats històriques pròpies, que en totes les llengües actuen com a factor de cohesió) (Melià, 1970: 103). D’altra banda, hi ha la tendència a considerar les altres realitats lingüístiques més uniformes que la varietat immediata. Moll (2003: sense paginació) ho recordava: «Va ben errat el qui es pensi que a Catalunya tothom parla de la mateixa manera; allà, com a tot el món, hi ha moltes maneres diferents d’anomenar certes coses.» Així mateix, aquesta visió de les altres realitats lingüístiques es complementa amb la contrària amb relació a la varietat pròpia, en el sentit de percebre-la molt canviant i, per això, difícilment regulable amb normes gramaticals. Tal com indica Viladot (1993: 37), entre els grups, hi ha la tendència a autoconsiderar-se variats i complexos internament i, en canvi, considerar homogenis els altres. La fragmentació geogràfica de les Balears en quatre illes habitades dificulta la percepció d’unitat de pertinença dels seus habitants i és un important factor de dificultat per a l’èxit del secessionisme, ja que, així com el sentiment de pertinença a cada illa és molt fort, el de formar una unitat amb la resta d’illes és pràcticament inexistent. Fins fa poc no hi havia hagut gaires elements comuns, propis i exclusius per a totes les Illes (com el Govern o una televisió autonòmica). La percepció popular interna de la realitat illenca és que cada illa és una unitat diferenciada de la resta. No hi ha, per tant, l’hàbit de definir-se com a part de tot el conjunt.7 Això també es manifesta en la percepció de la realitat lingüística. A cada illa hi ha una manera particular de parlar. Ho 7. En una enquesta de 1986, només un 2 % dels mallorquins catalanoparlants enquestats deien que, en haver-se d’identificar, ho farien com a balears (UIB-CIM, 1986: 116).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 248

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

249

demostra el fet que popularment es designi la llengua pròpia a cada illa amb els noms mallorquí, menorquí, eivissenc o pagès.8 En canvi, mai no s’ha usat el nom balear com a identificador d’aquests parlars. No perceben que parlin una varietat comuna, oposada, en bloc, al català, i, per tant, ningú no diu que parla balear (aquest nom és usat en dialectologia per a referir-se als parlars insulars en bloc i també pels segregacionistes que pretenen defensar l’existència d’una llengua balear, oposada al català). De fet, en reconèixer que a totes les Illes es parla la mateixa llengua, és difícil mantenir que és diferent de la parlada al territori continental. Aquesta diversitat de noms, a part d’actuar com a símptoma de desvertebració de la comunitat i de feblesa de la consciència de col·lectivitat, significa només que es perceben diferents maneres de parlar sense indicar si consideren que es tracta o no de la mateixa llengua.9 Molt semblant és la distància establerta tradicionalment respecte del català i del valencià, com es pot veure en el conegut «Prefaci» d’Antoni Febrer i Cardona a Principis generals de la llengua menorquina, i així també ho confirma Josep Melià: «Les diferències que poden existir entre els catalans del Principat i els illencs, de cert que no són molt més grosses que les que hi ha entre els d’unes illes i altres» (1967: 146). Que la llengua sol ser determinant en la categorització de les persones, n’és una prova que a les Illes, tradicionalment, els immigrants hispanòfons han estat anomenats forasters (nom que es manté també per a les següents generacions, si continuen amb el castellà com a llengua d’expressió habitual). Aquest nom mai no ha estat aplicat als catalanoparlants procedents del País Valencià o de Catalunya: de fet, les denominacions de la gent es feien amb el gentilici del territori d’on procedien si eren catalanoparlants (mallorquins, menorquins —o maonesos—, eivissencs, formenterers, valencians i catalans) i amb el terme foraster si eren castellanoparlants (per tant, els catalanoparlants, fossin d’on fossin, no eren considerats de fora; una mostra de percepció de la unitat dels territoris de parla catalana). Amb el temps, el terme foraster va adquirir connotacions negatives i, per a evitar-les, es va recórrer al terme peninsular com a eufemisme políticament correcte. Mai aquest terme no s’ha aplicat ni a catalans ni a valencians; per tant, els qui parlaven català continuaven essent a l’interior de la frontera mental, eren al mateix espai que les Illes.

8. Darrerament, i com a solució políticament correcta, en lloc de pagès se l’anomena formenterer. 9. Al País Valencià, entre els qui defensen (o consenten) denominar-la valencià, no volen renunciar a considerar-la la mateixa llengua que el català. Per al moldau, també n’hi ha que fan referència a aquest aspecte. Sebastià Moranta ens ha facilitat un extracte del discurs televisiu del president moldau Vladimir Voronin (abril del 2009), en el qual reclama la renúncia a la unificació política amb la Moldàvia pertanyent a Romania: «Parlem la mateixa llengua, fins i tot si l’anomenem de manera diferent»; i més endavant: «l’afinitat lingüística i espiritual no atorga a cap home de l’Estat de Bucarest el dret d’estendre la seva autoritat política sobre els ciutadans de la República de Moldàvia.»

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 249

27/04/15 13:19

250

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

6. Els esculls lingüístics L’obstacle onomàstic més important és que un nom (català) que ha estat entès com la manera particular de parlar d’un territori, el Principat, ha de ser admès per a designar la totalitat d’uns parlars que es perceben comuns però no idèntics. No hi ajuda tampoc el prejudici d’interpretar que la llengua és només una part de la llengua, la que es considera millor, i la resta són dialectes. Aquest terme, dialecte (amb el sentit de varietat diatòpica), s’ha utilitzat amb valors diferents; d’una banda, ‘llengua o varietat d’una llengua inferior a les altres i, per això, impròpia dels usos públics’, i, de l’altra, el valor de contingut científic, ‘cada una de les varietats associades als diversos territoris que ocupa una comunitat lingüística’. El primer comporta un menyspreu explícit de la comunitat social dominada; l’altre es limita a constatar que tota llengua té variació interna (Saragossà, 1999: 210). La idea jeràrquica ja fa temps que ha estat refusada per la ciència. Un exemple és una carta de Fabra que manava que canviassin un fragment de la gramàtica que va aparèixer publicada l’any 1912 perquè «“és mal redactat, puix sembla que sols el valencià i el mallorquí siguin dialectes”; no cal dir que, segons la concepció de Fabra, tot són dialectes en el territori d’una llengua; aleshores per tal d’evitar la lectura errònia proposa una redacció en què “el català de Catalunya” (diu Fabra) també ha d’aparèixer, amb el valencià i el mallorquí, com a dialecte “d’una mateixa llengua literària”» (Saragossà, 1999: 211). En un document recent, un mallorquí, que ha ocupat destacats càrrecs polítics en institucions públiques i financeres, fa l’ús anacrònic d’aquest terme en un escrit dirigit a la presidenta del Parlament balear, en el qual es queixa del menyspreu que significa que el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) consideri el mallorquí un subdialecte, que no li atorgui ni tan sols el grau de dialecte.10 En paral·lel, convé esmentar el prejudici de considerar l’estàndard com la varietat corresponent al dialecte central i, alhora, considerar-la com una varietat correcta i superior a les altres (els dialectes). A remolc d’aquest prejudici, n’hi ha un altre: creure que entre els dialectes geogràfics la distància no és simètrica i que hi ha unes varietats més fàcils que unes altres. Les distàncies lingüístiques entre dues varietats poden no semblar simètriques pel fet que els parlants d’una varietat exposats al contacte quotidià amb una altra varietat (per exemple, pels mitjans de comunicació) l’entenen més que els parlants que no hi estan tan exposats.

10. «¿Puede sobrevivir un dialecto que sólo habla ya una no muy numerosa parte de mallorquines y además es menospreciado y reducido, por algunos desde Catalunya y desde una parte de Mallorca, a la condición de “SUBDIALECTO”? Así cuida de pontificar el Institut d’Estudis Catalans en su “Diccionari de la Llengua Catalana”, pág. 1165, en cuya edición colaboran la Editorial Moll y la Abadía de Montserrat en la que, como es bien sabido, mora el monje Fray Massot Montaner […] Todo ello a consecuencia del SOBERANISMO de Catalunya que ni siquiera soporta dialectos, pues, como queda dicho, todos los que eran hablados en la Islas Baleares han sido calificados de “subdialectes”» (José Zaforteza, escrit dirigit a la presidenta del Parlament de les Illes Balears, signat el 15 de març de 2013 i amb registre d’entrada 2463/2013).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 250

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

251

7. Afloraments del secessionisme Les alternatives que proposa el secessionisme són semblants en tots els indrets en què apareix aquest fenomen juntament amb un procés de minorització. En determinats casos, com el de les Balears, el poder polític pot no apropiar-se’n, per esperpèntiques, i delegar-ne la difusió a grups afins. Presenten la varietat que defensen com a més legítima que les altres; per criteris de puresa, d’autoritat o d’historicitat. Quan fonamenten les seves afirmacions en arguments d’autoritat sovint els manipulen per adaptar-los a conveniència. La fabricació de discrepàncies pot fer-se acostant l’ortografia a la llengua dominant i allunyant-la de l’ortografia de la resta del seu domini lingüístic, basant-se o no en precedents prenormatius de les etapes de supeditació (per exemple, el gallec oficial avui; o les propostes fetes per organitzacions com l’Académia de la Llengua Valenciana o l’Acadèmi de sa Lléngo Baléà), o fins i tot canviant d’alfabet (a Moldàvia, durant la dominació russa es va substituir l’alfabet llatí pel ciríl·lic per fabricar un moldau diferent del romanès). En tots els altres aspectes (gramatical, funcional, de prestigi, demogràfic…) solen supeditar aquesta varietat regional, de la qual defensen la unicitat, a la llengua dominant interposada. En general, en destaquen la complexitat i irregularitat i en subratllen la dificultat d’aprenentatge i d’ús, per la qual cosa la llengua dominant en surt beneficiada (perquè, contràriament, és regular, sistemàtica, lògica, fàcil…). La genuïnitat es fonamenta en formes vulgars i tan locals que, sovint, no són generals ni dins el territori considerat propi i no resulten adequades per als usos formals. Per tant, cal recórrer, per a aquests usos, a la llengua interposada; el vocabulari publicat per l’Acadèmi (2005) n’és un exemple eloqüent. En consonància amb això, solen extremar la consagració dels trets de caràcter local contra les formes més comunes, encara que històricament o en registres diferents siguin habituals; i si hi ha hagut tradició literària comuna, i no poden amagar-la, hi renuncien. La defensa sol basar-se en aspectes emotius. No té gaire funcionalitat, més enllà de la identitària subordinadora: «Ês cèrt que sa nostra llengo ês molt minoritàri y es séu us ês càsi exclusivament oral» (Acadèmi, 2005: 5). Per això es presenta com una llengua secundària els parlants de la qual necessiten la llengua imposada. 8. Eufemismes, perífrasis i altres denominacions Com hem vist, les primeres denominacions locals del català a les Illes no tenen voluntat separadora i conviuen amb denominacions i justificacions d’unitat. A partir del segle xx, però, a causa de la recuperació de posicions socials favorables al català, hi ha hagut la necessitat d’usar noms que facin referència al conjunt de la llengua i això ha generat l’aparició d’alternatives, amb intenció mediadora, al costat de la denominació català. És clar que amb el nom no n’hi ha prou per a (des)fer la cosa, però és important perquè «si no la designa amb exactitud engendra confusions enutjoses i difícils d’esvair, i més quan es tracta de gentilicis, ja que llavors s’hi barreja l’amor

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 251

27/04/15 13:19

252

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

propi i els sentiments localistes més exacerbats com més reduïts» (Salord, 1981, citat a Company, 1988: 270). En aquest mateix sentit s’expressava Sanchis Guarner en el pròleg de Ferrando (1980): «El problema onomàstic és realment important per tal com la fixació definitiva d’una llengua està estrictament lligada a la seua denominació […].» Després d’aparèixer el conflicte onomàstic, hi ha hagut reticències a l’hora d’emprar el nom de la llengua, tot i que això ha variat segons els contextos en què se’n feia ús, l’època, etc. Al marge de la denominació llemosí, que era tan globalitzadora com inexacta, una de les primeres solucions que pretenia neutralitzar els obstacles nominals va ser la d’Alcover per a donar nom al diccionari (Diccionari català-valencià-balear), després d’haver-lo anomenat durant tot el procés d’elaboració Diccionari de la llengua catalana i de veure’s necessitat de justificar, en el pròleg, què motivava aquest canvi i d’explicar que la llengua era només una. Francesc de Borja Moll també actuà en aquest sentit. El 1931 publicava Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears;11 el 1937, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics; i el 1968, Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears. En aquests tres títols es percep la voluntat de defugir el possible conflicte i, alhora, avançar cap al nom unitari. Posteriorment, va editar també alguns manuals per a aprendre català que es titulaven La llengua de les Illes Balears. Els primers cursos de català que va organitzar l’Obra Cultural Balear (OCB) s’anunciaven com a cursos de mallorquí. Un dels principals centres de formació de català per a persones adultes, ubicat a Manacor, és l’Escola Municipal de Mallorquí, fundada el 1973, en la qual mai no s’ha actuat des de perspectives secessionistes. El lema d’una de les primeres campanyes pel català era «Estimem la nostra llengua». El recurs a la nostra llengua es pot trobar també en campanyes d’altres llocs, com la Franja, ara sacsejada per denominacions esperpèntiques. També fora del territori català se’n poden trobar casos semblants, com el d’alguna campanya moldava dels qui consideren que la seva llengua és romanesa, però volen evitar els obstacles que els pot provocar anomenar-la d’aquesta manera. El 1978, en la presentació dels cursos de l’OCB, Francesc de Borja Moll fa una síntesi dels arguments a favor i en contra de la unitat lingüística. La conveniència de donar-los a conèixer va fer que s’editàs i es distribuís massivament entre els escolars; posteriorment, es va reeditar (Moll, 2003) i es va tornar a distribuir a les escoles. Però aquest tipus d’accions no tenen necessàriament repercussió immediata, encara que serveixen, com a mínim, per a proveir arguments als convençuts. La denominació ha estat també un problema per als redactors de qüestionaris d’enquestes. Hi han donat diferents solucions, tantes que no s’ha repetit mai la mateixa en els censos (1991 i 2001), padrons (1986) i enquestes generals promogudes des del Govern (2003 i 2010). 11. Aquest mateix any, Jaume Busquets, contràriament, publicava Curs pràctic d’ortografia i elements de gramàtica catalana.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 252

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

253

9. Algunes dades estadístiques sobre la percepció d’unitat lingüística L’any 1991, en una recerca entre alumnes de BUP, FP i COU de Mallorca (Melià, 1996), es formulaven cinc preguntes, disperses enmig d’un qüestionari més extens, que indagaven quina era la situació en relació amb aquest tema. Són qüestions que permeten tractar de les percepcions explícites i implícites. Una pregunta prèvia es refereix al nom que donen a la llengua els alumnes de L1 català i els de L1 català i castellà: el 22,0 % responen català, el 75,7 % li donen el nom de mallorquí; cap no s’hi refereix com a balear.12 Taula 1 Nom que donen a la llengua els alumnes de BUP, FP i COU (1991) que tenen el català com a L1 (522 casos) Valors absoluts

Valors relatius (%)

Català

114

21,8

Mallorquí

397

76,1

Valencià

0,8

Català-mallorquí

0,2

Eivissenc

0,2

Noms de parles locals de Mallorca

1,0

En un altre estudi sobre estudiants d’EGB de Mallorca (Vives, 1989), en donar nom a la seva llengua materna, els alumnes per als quals aquesta és el català i que li donen aquest nom arriben al 30,9 % (en aquest cas, però, el nom llengua catalana apareix a les instruccions del qüestionari; per tant, una part dels enquestats, potser, donen el nom més condicionats per l’enquestador que els alumnes de secundària). En el mateix estudi, l’1,3 % contesta balear. En una enquesta en línia feta a IB-Salut (GRESIB, 2009), adreçada als treballadors de la sanitat pública de les Balears, en demanar-los en quina llengua havien començat a parlar, dels quatre-cents cinquanta que contesten que ho feren en català, el 78,2 % usen el nom català i la resta (21,8 %) el nom mallorquí (13,0 %) o equivalents (menorquí, 5,8 %; maonès, 0,2 %; eivissenc, 1,3 %, i valencià, 1,5 %). A més, però, entre els qui trien la versió catalana del qüestionari, el 82,6 % li donen el nom de català i la resta, mallorquí (o noms equivalents). Dels qui trien l’opció en castellà, només el 54,8 % en diu català; la resta recorre als altres noms: un indici de la relació entre rebuig de la unitat i rebuig de l’ús? (GRESIB, 2009). Curiosament, vint anys enrere (1991), entre els estudiants, els més refractaris a dir-ne català eren els que tenien components més autòctons. 12. Hi havia algunes altres respostes, sense importància estadística: valencià, quatre casos; eivissenc, un cas; català-mallorquí, un cas; altres noms de varietats locals de Mallorca, quatre casos.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 253

27/04/15 13:19

254

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

La primera pregunta de l’estudi del 1991 pròpiament orientada a veure el nom que donaven a la llengua és: «Quin nom té la llengua pròpia de les Illes Balears?» En aquest cas hi entren tots els alumnes nascuts en territori de parla catalana, amb independència de quina L1 tenen i de quin és el lloc de naixement dels progenitors. La majoria dels alumnes considera que la llengua pròpia de les Illes és només una; el nom que més li donen és mallorquí i, pocs, balear. Taula 2 Quin nom té la llengua pròpia de les Illes Balears (936 casos) Valors absoluts

Valors relatius (%)

No contesten

1,1

Català

194

20,7

Mallorquí

582

62,2

Castellà

0,3

Balear

105

11,2

Català, varietat mallorquina / mallorquí, varietat del català

4,1

Castellà i mallorquí

0,3

Mallorquí, menorquí i eivissenc

0,1

És destacable que tants responguin mallorquí per referir-se a la llengua pròpia de les Balears. La resposta, evidentment, no seria la mateixa a les altres illes. Si se sumen les respostes català i mallorquí, dialecte del català i català, varietat mallorquina (i semblants), es veu que el total d’alumnes que en diuen català (amb matisos o sense per a marcar la varietat) són el 24,8 %. Així com l’ús del nom català assoleix un nivell baix per part dels enquestats, la tendència canvia quan es tracta d’aclarir la identitat del mallorquí, que molt majoritàriament consideren una varietat del català. La filiació catalana del mallorquí es fa evident a la pregunta: «El mallorquí és… 1. Una variant geogràfica de la llengua castellana (com també ho són l’andalús, el lleonès, etc.); 2. Una variant geogràfica de la llengua catalana (com també ho són el menorquí, el barceloní, el pallarès, etc.); 3. Una llengua independent (com també ho són el castellà, el català, el francès, etc.). 4. _________ (espai per a respostes obertes).» En una enquesta de Maó del 1979 entre majors de setze anys (Mascaró, 1982) —per tant, a persones que no havien tengut l’assignatura de llengua catalana en els seus estudis—,13 només el 2,1 % usaven el nom català per a referir-se a la llengua (la resta usaven maonès, menorquí o pla). En canvi, només el 35 % consideraven que el català i 13. La incorporació del català com a assignatura es fa de manera voluntària i molt parcial durant el curs 1978-1979; a partir del curs 1979-1980, comença a ser obligatòria, encara que es trigarà uns quants cursos a generalitzar-se’n l’ensenyament.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 254

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

255

el menorquí eren llengües diferents (entre les persones de vint-i-cinc a vint-i-nou anys, només era el 18,7 %, i entre les persones de més de cinquanta-nou anys, el 40,9 %). Unes dades que corroboren la resistència a dir-ne català, molt menor a l’hora d’afirmar que és la mateixa llengua. Taula 3 El mallorquí és… (936 casos) Valors absoluts Valors relatius (%) No contesten

5,9

1. Una variant geogràfica de la llengua castellana (com també ho són l’andalús, el lleonès, etc.)

3,4

2. Una variant geogràfica de la llengua catalana (com també ho són el menorquí, el barceloní, el pallarès, etc.)

701

74,9

3. Una llengua independent (com també ho són el castellà, el català, el francès, etc.)

134

14,3

4. _________

1,4

Més d’una resposta

1,1

Joan (2000: 57-59) indica que, a Eivissa, entre els alumnes des dels darrers cursos de primària fins als primers de la universitat cursats a l’illa, el 53,5 % contesten afirmativament a la pregunta «Consideres que a Catalunya i Eivissa es parla la mateixa llengua?» (45,3 %, no; 1,2 %, no contesta). Una altra pregunta que avança cap al reconeixement indirecte de la unitat lingüística, encara prou evident, és la que demana als enquestats que triïn l’afirmació amb què estan més d’acord: «Una persona de València, una de Barcelona i una de Palma que parlen en la llengua pròpia de la seva comunitat autònoma… 1. Parlen tres llengües diferents; 2. Parlen tres variants de la mateixa llengua; 3. La de Barcelona i la de València parlen en la mateixa llengua; la de Palma, en una altra; 4. La de València i la de Palma parlen en la mateixa llengua; la de Barcelona, en una altra; 5. La de Palma i la de Barcelona parlen en la mateixa llengua; la de València, en una altra.» En aquest cas, les respostes apunten encara més a una identificació del català i el mallorquí com la mateixa llengua. Entre les respostes minoritàries, cal referir-se a la 5, en què se separa el parlar de València del de Barcelona i Palma; la causa pot ser la distància lingüística (parlars orientals versus occidentals), però també la denominació estatutària que rep a València. D’altra banda, si agrupam les respostes 2 i 5, que identifiquen la manera de parlar de Palma i la de Barcelona, que són el bessó de la discussió, els qui creuen en la unitat lingüística arriben al 79,1 %.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 255

27/04/15 13:19

256

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

Taula 4 Una persona de València, una de Barcelona i una de Palma que parlen en la llengua pròpia de la seva comunitat autònoma… (936 casos) Valors absoluts

Valors relatius %

No contesten

4,3

1. Parlen tres llengües diferents

136

14,5

2. Parlen tres variants de la mateixa llengua

695

74,3

3. La de Barcelona i la de València parlen en la mateixa llengua; la de Palma, en una altra

1,7

4. La de València i la de Palma parlen en la mateixa llengua; la de Barcelona, en una altra

0,1

5. La de Palma i la de Barcelona parlen en la mateixa llengua; la de València, en una altra

4,8

6. Altres respostes

0,3

Una tendència semblant s’observa en les respostes de l’enquesta sociolingüística realitzada pel Govern de les Illes Balears (ES2003). Així, mentre que amb l’afirmació més relacionada amb el nom («En els mitjans de comunicació, en conferències, en publicitat, etc., sovint s’usen els termes català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia de les Illes Balears») els qui s’hi manifesten d’acord representen el 46,6 %, amb l’afirmació relacionada amb la unitat de la llengua («El parlar de les Balears, el de la Comunitat Valenciana, el d’Andorra i el de Catalunya són maneres diferents de parlar la mateixa llengua»), els qui hi estan d’acord són el 82,6 %. En les primeres dades estadístiques de què disposam sobre aquesta qüestió es pot observar que, en general, la percepció de distanciament entre mallorquí i català és un poc més elevada entre els enquestats autòctons i més lligats a aquesta llengua que no entre els al·lòctons. Josep Melià (1970: 100) ja es referia a aquest fet («Para los hombres no nacidos en los países catalanes, la unidad del mundo cultural catalán nunca ha sido puesta en duda»), però amb el temps sembla que els valors s’han capgirat, en adonar-se, els reticents a la normalització del català, que aquest és un factor que els pot ser favorable. De la mateixa manera que a la idea uniformista d’Espanya li interessa fragmentar el territori de parla catalana, els qui la comparteixen poden fomentar aquesta divisió perquè els beneficia. Així, a ES2003, els qui estan menys d’acord amb l’afirmació anterior són els qui tenen un component més al·lòcton, cosa que no passa en els estudis d’etapes anteriors (com hem vist en l’estudi del 1991); l’enquesta de l’IB-Salut també mostra aquesta tendència.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 256

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

257

Taula 5 Grau d’acord o de desacord amb l’ús dels termes català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia de les Illes Balears (valors dels qui manifesten opinió respecte d’aquesta afirmació: 94 % dels enquestats) (ES2003) 1. Totalment d’acord (%)

2. Més aviat d’acord (%)

1+2 (%)

3. Més aviat 4. Totalment en desacord en desacord (%) (%)

Total

31,7

14,9

46,6

16,0

37,4

53,4

Nascuts als PPCC

35,3

15,3

50,6

15,2

34,3

49,5

Nascuts fora dels PPCC

26,1

14,3

40,4

17,3

42,2

59,5

LP català

39,9

14,4

54,3

15,7

30,0

45,7

LP castellà

24,0

14,9

38,9

16,4

44,7

61,1

LP català-castellà

25,4

13,5

38,9

13,8

47,3

61,1

LP una altra

31,1

21,0

52,0

17,4

30,5

47,9

3+4 (%)

PPCC: Països Catalans; LP: llengua primera. Taula 6 Grau d’acord o de desacord amb l’afirmació «El parlar de les Balears, el de la Comunitat Valenciana, el d’Andorra i el de Catalunya són maneres diferents de parlar la mateixa llengua» (valors dels qui manifesten opinió respecte d’aquesta afirmació: 95,1 % dels enquestats) (ES2003) 1. Totalment d’acord (%)

2. Més aviat d’acord (%)

1+2 (%)

3. Més aviat 4. Totalment en desacord en desacord (%) (%)

3+4 (%)

Total

62,7

19,9

83,6

7,2

10,2

17,4

Nascuts als PPCC

68,0

17,6

85,6

6,0

8,4

14,4

Nascuts fora dels PPCC

54,4

23,5

77,9

9,0

13,1

22,1

LP català

69,9

16,4

88,3

5,6

8,2

13,8

LP castellà

55,2

23,0

78,2

9,0

12,7

21,7

LP català-castellà

63,6

18,7

82,3

8,2

9,5

17,7

LP una altra

62,2

26,5

88,7

4,3

7,1

11,4

PPCC: Països Catalans; LP: llengua primera.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 257

27/04/15 13:19

258

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

Gràfic 1 D’acord amb l’ús del nom català i amb la unitat de la llengua (ES2003)

PPCC: Països Catalans; LP: llengua primera; cat.: català; cast.: castellà.

Un cas interessant és la percepció dels estrangers. Sastre (2012: 77), en un estudi sobre alemanys residents a Mallorca, assenyala que, d’una banda, perceben el conflicte d’identitat i denominació, i, de l’altra, aquesta percepció els desmotiva d’integrar-se: «Aquests discursos secessionistes no només agreugen la fragmentació entre els diferents territoris dels països catalans, sinó també el procés d’integració de la població al·lòctona que percep una manca d’identitat lingüística clara de la comunitat receptora.» Afegeix que la majoria dels enquestats (68,5 %) perceben l’oposició català/ mallorquí com una oposició llengua/dialecte i, a més, són del parer que per als mallorquins es tracta d’una oposició llengua/llengua, opinió massa simple, com hem vist. Si en l’estudi del 1991 agrupam els alumnes que a la primera pregunta donen el nom de català a la llengua de les Illes Balears, els que —tot i donant-n’hi d’altres— contesten que és una varietat del català i els que només consideren que els parlants de les tres capitals parlen tres varietats de la mateixa llengua o que ho fan el de Barcelona i el de Palma, obtenim que el 88 % actuen com si es tractàs de la mateixa llengua. Després d’aquestes tres preguntes, resten cent dotze alumnes (12 %) que no reconeixen que siguin la mateixa llengua. Però, si s’observa quines respostes donen a preguntes en què es pot percebre com es comporten a la pràctica amb relació a la unitat de la llengua, s’obtenen dades interessants. D’aquests cent dotze, n’hi ha vuitanta-un que diuen que en mirar la televisió «en la llengua pròpia de les Illes Balears» sintonitzen TV3, el C33 o el C9. Dels trenta-un restants, n’hi ha tres que, en escoltar-hi ràdio, sintonitzen la RAC i quatre més que diuen que els cantants o grups musicals que interpreten «en la llengua pròpia de les Illes Balears» que més els agraden són Els Pets (tarragonins) o Sopa de Cabra (gironins). En total, per tant, només hi ha

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 258

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

259

vint-i-quatre alumnes (2,6 %) que en cap d’aquests casos no donen per fet que el mallorquí i el català són la mateixa llengua, la qual cosa significa que el 97,4 % dels alumnes, a la pràctica, ho reconeixen. Aquests valors no varien amb relació al tipus de família a què pertanyen els enquestats (AUT,14 MXT,15 IMM16), ni de residència (Palma o pobles). En canvi, el curs en què estan matriculats determina diferències importants, com es pot veure en el gràfic 2, en què es representen, a part del valor global, els dos grups extrems, 1r de FP (els valors més baixos) i COU (els més alts). Gràfic 2 Reconeixement de la unitat de la llengua. Valors globals i alumnes de 1r de FP i de COU

És clar, per tant, que els alumnes de COU tenen menys reticències a dir-ne català; el valor d’aquesta resposta (42,5 %) s’acosta al doble de la mitjana (24,8 %). En la resta de preguntes, continuen donant respostes més favorables a la unitat de la llengua, encara que les diferències es van reduint així com augmenta aquest reconeixement. Sobretot pel que fa a COU, es pot suposar que, tot i que el percentatge dels qui usen la denominació català no arriba al 50 %, les diferències existents es poden valorar positivament. Els alumnes més grans i amb major formació escolar són els que en perceben millor la unitat. Sembla, doncs, que la major capacitat d’abstracció i objectivització afavoreix la percepció unitària. Una altra dada que ho corrobora és que, en un estudi del 1979 sobre el mateix sector de població (però del conjunt de les Illes), el 26,1 % dels alumnes de COU d’aquest any de mares catalanoparlants deien que la llengua de la seva mare era el català (la resta deien que era el mallorquí o noms equi14. AUT: ambdós cònjuges nascuts als Països Catalans. 15. MXT: un cònjuge nascut als Països Catalans i l’altre, fora. 16. IMM: ambdós cònjuges nascuts fora dels Països Catalans.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 259

27/04/15 13:19

260

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

valents), mentre que l’any 1991 aquest percentatge arriba al 44,3 % (Melià, 1996). Aquesta evident relació entre acceptació d’unitat i formació es veu també en estudis semblants, com els valors de la utilització del nom català, entre els empleats de la sanitat pública de l’enquesta esmentada. D’altra banda, hi ha una major acceptació del nom català si l’usa l’interlocutor que no a usar-lo ells mateixos. Així, quan l’han d’anomenar, si l’han d’escriure, els enquestats tendeixen més a usar mallorquí (o equivalències locals o d’altres illes) que català; en canvi, si sols han de marcar l’opció donada i aquesta és català, els percentatges es capgiren. Un treball fet durant el curs 1997-1998 (Castor, 1998), entre alumnes de 4t d’ESO de Manacor, mostra que la proporció d’alumnes que donen el nom català per a referir-se a la llengua que parlen amb els pares és el 34,6 %, si ells han d’escriure el nom de la llengua, i arriba al 75,8 % si el nom català és una opció del qüestionari. Una dada així mostra la importància que té l’ús institucional del nom adequat. Igualment, la utilització de català s’incrementa quan es fa referència a usos externs al cercle familiar: arriba al 43,1 % (dels qui parlen en català) en referir-se a la llengua emprada amb els amics i al 91,2 % en fer-ho a la llengua que fan servir en els apunts; els valors dels que tenen l’opció català escrita en el qüestionari són 77,6 % i 93,2 %, respectivament. També en l’estudi del 1991 es mostra que el percentatge d’alumnes que en diuen català, de la llengua que usen (quan és aquesta), creix així com l’ús s’allunya dels usos particulars (amb els companys de classe catalanoparlants, 24,6 %; amb els professors catalanoparlants, 30,8 %; la llengua que l’escola ha d’assegurar que aprenguin, 54,2 %). 10. La percepció de la unitat més enllà de les diferències de llengua En el treball del 1991 (Melià, 1996), es veu que les opinions sobre la identitat del mallorquí no es basen només en l’objecte lingüístic que perceben. En una de les qüestions havien d’indicar l’afirmació que s’acostava més al que pensaven quan es deia: «A l’escola m’ensenyen… 1. La llengua catalana general; 2. La llengua catalana general a partir de la variant mallorquina; 3. La llengua que parlen a Barcelona i no la de Mallorca; 4. La llengua mallorquina; 5. ______ (resposta oberta).» Agafant qualsevol dels grups classe que formen part de la mostra, es veu que davant una idèntica realitat lingüística (el mateix llibre de text i el mateix professor) els alumnes donen respostes diferents i contradictòries, com es pot veure en la taula 7, que representa les respostes de cinc grups classe diferents. La denominació que donen els alumnes a la llengua de les Balears no ve condicionada tampoc per com s’autodefineixen. N’hi ha que, a l’hora de definir-se, ho fan triant gentilicis que podem agrupar com a [+ mall.]17 (71,7 %: mallorquí, 63,5 %; balear, 4,1 %; català, 3 % i altres respostes equivalents) i com a [− mall.]18 (21,5 %: 17. [+ mall.]: més mallorquí. 18. [− mall.]: menys mallorquí.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 260

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

261

espanyol, 13,5 %; andalús, 1,2 %; castellà, 6,6 % i altres respostes equivalents); alguns dels que triaren més d’una opció les triaren dels dos grups [± mall.]19 (1,8 %).20 Els qui donaven el nom mallorquí i el nom català a la llengua de les Illes Balears eren pràcticament idèntics entre els alumnes que consideram [+ mall.] i els que consideram [− mall.]: 75 % i 25 %, i 74,6 % i 25,4 %, respectivament. Taula 7 «A l’escola m’ensenyen…» Respostes dels alumnes de cinc grups classe

a (%)

b (%)

c (%)

d (%)

e (%)

1. La llengua catalana general

15,6

21,1

30,4

22,7

55,6

2. La llengua catalana general a partir de la variant mallorquina

62,5

57,9

17,4

36,4

16,7

3. La llengua que parlen a Barcelona i no la de Mallorca

6,3

26,1

27,3

5,6

4. La llengua mallorquina

15,6

15,8

21,7

4,6

5,6

5,3

4,4

9,1

16,7

5. _____________________

a: 1r de BUP privat de Palma; b: 2n de BUP públic de poble; c: 1r de FP públic de poble; d: 1r de reforma experimental de l’ensenyament mitjà públic de Palma; e: COU públic de poble.

11. Conclusions Els canvis en el camp de les representacions socials sempre són lents, d’abast intergeneracional. Ninyoles (1982: 82-83) i Bastardas (1996) també assenyalen la tendència a persistir que tenen les creences i els prejudicis lingüístics més vulgars i més coneguts després d’haver desaparegut el medi social que els va suscitar. La qüestió de la identitat de la llengua catalana a les Illes és complexa i plena de matisos. Cal abordar-la amb les precaucions que demana un rerefons d’implicacions personals i prejudicis col·lectius. Les opinions i els comportaments mostren un alt grau de confusió inestable sobre la relació entre la identitat i la denominació de l’objecte. 1. La denominació balear no és usada gairebé mai,21 tot i les pressions que fan, majorment de voluntat disgregadora, alguns sectors per a crear aquest hàbit. 2. El grau d’acceptació i rebuig populars de la unitat lingüística varia segons com s’observen. És alta l’acceptació que el català, el valencià, el mallorquí, el menorquí i l’eivissenc són la mateixa llengua; en canvi, és menor l’ús del nom català per a refe19. [± mall.]: més o menys mallorquí. 20. La resta no contesten (2,8 %) o donen altres respostes (2,2 %). 21. Com també passa amb central, nord-occidental… (els noms que s’usen popularment, en general, són els de subdialectes i designadors de pertinença geogràfica: barceloní, lleidatà…).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 261

27/04/15 13:19

262

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

rir-se al conjunt; es tendeix més a donar el nom popular que l’oficial, encara que s’accepta que els altres l’usin. La reticència a emprar el nom català, sobretot en contextos informals, encara que es cregui que és la mateixa llengua, pot ser deguda a diverses causes: a) El valor polisèmic del nom català. b) La por que, amb l’acceptació del nom, hi vagi la identificació amb un sector de l’Estat (els catalans) que ha estat sovint (i és) diana de l’odi i les crítiques per part del sentiment espanyolista. c) El temor que, referint-s’hi com a català, provoquin reaccions de rebuig en l’interlocutor. Un temor que es manifesta freqüentment en actuacions, no necessàriament centrades en qüestions lingüístiques, en les quals s’usa el nom insular, encara que qui ho fa té clar que és català i que, en una altra situació, empraria aquest nom. d) L’impuls de base sentimental d’emprar el nom mallorquí (o equivalents) i no català, que es manifesta sobretot quan hi ha molta d’implicació personal. Com més s’implica l’individu en la designació d’aquest nom o més es fa referència a l’ús en contextos privats més pot tendir-se a evitar el nom català. Joan (2000: 59) també apunta aquesta causa amb referència a Eivissa. D’altra banda, el fet que la unitat de la llengua abans la negassin menys els al·lòctons que els autòctons i que ara passi a l’inrevés indica que hi ha d’haver causes no lingüístiques que ho expliquin. La discussió (la negació) passa del sentit comú al terreny de les passions. 3. Que el reconeixement de la unitat de la llengua sigui més elevat que el fet d’atorgar-li un nom unitari s’explica, potser, perquè no n’hi cap que sigui percebut com a tal. El terme català entès en primera instància com a nom regional, com el nom d’una varietat d’aquesta llengua reconeguda com a única, pot, en algunes circumstàncies, resultar incòmode per a referir-se al conjunt. 4. Com més selectiu culturalment és el sector de referència, més alt és el grau d’acceptació de la unitat de la llengua. A la vegada, un major accés dels ciutadans a mostres dels registres cultes els ha permès familiaritzar-se amb formes que superen l’ús estrictament col·loquial. Així mateix, l’increment de relacions dels illencs amb persones de la resta de l’àrea lingüística —per contacte directe o pels mitjans de comunicació— els ha facilitat adonar-se directament de la unitat de la llengua. 5. És necessari i lògic mantenir l’ús de català per a referir-se a la llengua de les Balears, però no es pot negar l’oportunitat d’usar els gentilicis illencs o solucions descriptives en situacions col·loquials i de molta implicació personal, tant per a referir-s’hi com a llengua com per a fer-ho com a varietat regional. En la gran majoria de casos l’ús del nom insular no suposa una actitud secessionista. 6. Els canvis d’hàbits lingüístics es donen normalment quan hi ha canvis ambientals; un fenomen que deu ser paral·lel a l’acceptació d’un nom no habitual per a una llengua. Els entrebancs actuals no són sols fruit de la situació d’ara, sinó que molts d’ells són herència dels períodes anteriors, i es perpetuen per inèrcia social. Poden ser necessaris canvis generacionals perquè se solucionin; i més si la política que s’aplica per a redreçar-ho és tímida, ineficaç o contrària.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 262

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

263

7. S’ha avançat en l’ús de la denominació català des de l’oficialització del català i la incorporació a l’escola. Però més poc del que, en principi, s’esperava. Així i tot, el reconeixement de la unitat i l’acceptació del nom unitari, potser, a la fi, duen camí de ser assumits per tota la població. 8. Actualment, quan les evidències de la unitat són tan a l’abast, es fa més clar que la defensa de la secessió del parlar de les Balears —o de cada una de les illes— difícilment és una altra cosa que l’intent d’impedir-ne la recuperació de l’ús social. La segregació de la resta del domini català tendria, a curt termini, efectes negatius amb relació a la presència en el camp de l’audiovisual, les noves tecnologies, la creació literària, els recursos d’aprenentatge i en el marc estatal i europeu. 9. El pas del temps sembla haver afavorit les posicions més objectives. Com més va més dificultats hi ha per a negar la unitat de la llengua. Ara bé, si el progrés en aquest aspecte fa més inviable mantenir posicions segregacionistes absolutes, «sembla que ara la voluntat segregadora s’orienta a promoure el distanciament a partir de la defensa d’unes modalitats suposadament en perill que els que les defensen com a excloents sovint les desconeixen o les usen de manera totalment contradictòria» (Melià, 2008: 92), i a impedir que hi pugui haver solucions útils per a tot el domini lingüístic (el cas del doblatge cinematogràfic, principalment televisiu, n’és un bon exemple). 10. És necessari evitar recaure en prejudicis ja (quasi) superats, perquè no fan més que debilitar la posició social de la llengua. En aquest sentit, cal difondre que qualsevol llengua necessita el manteniment dels usos col·loquials juntament amb els usos cultes, els usos locals amb els comuns, que, en lloc d’incompatibles, són indispensables i s’enforteixen mútuament. Una llengua és més que la reduïda versió col·loquial que parcialment coneixen cadascun dels parlants de cada un dels territoris. 11. Durant els darrers anys, amb l’ús escolar i institucional, s’ha fet visible que la normalització del català i l’ús de la varietat estàndard no suposen renunciar a les formes tradicionals, sinó consolidar-les en l’ús formal i expandir-ne el coneixement. Bibliografia de referència Acadèmi de sa Llengo Baléà (2005). Gramàtica (Normativa) d’es Baléà. Paterna: ECIR. Alcover, Antoni M.(1982). Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València. Mallorca: Moll. [1a ed., «Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, vol. i (1902)] — (1983). Per la llengua. Barcelona: Universitat de Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [1a ed., 1903] Alomar, Antoni I.; Moll, Aina (1993). «Les llengües i el seu nom». Línia Directa amb la Campanya de Normalització Lingüística [Palma: Campanya de Normalització Lingüística], vol. iv, p. 9-11. APLEC (1991). Un puput de cresta molla: L’anticatalanisme a Mallorca: noms, llinatges i fotografies. Palma: APLEC. Bastardas, Albert (1996). Ecologia de les llengües: Medi, contacte i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa: Enciclopèdia Catalana.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 263

27/04/15 13:19

264

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

Burguière, André; Grew, Raymond (ed.) (2001). The construction of minorities: Cases for comparison across time and around the world. Michigan: University of Michigan. Calaforra, Guillem; Moranta, Sebastià (2005). «Propostes i despropòsits: aspectes del gonellisme». Els Marges, núm. 77, p. 51-73. — (2008). «Francesc de B. Moll i el discurs lingüístic il·lustrat». Els Marges, núm. 84, p. 74-84. Castor Binimelis, Maria del Pilar (1998). La llengua i els alumnes de l’IES Mossèn Alcover. Treball de curs. Palma: Universitat de les Illes Balears. Centro Cultural Mallorquí (1980). Nova ortografia balear. Palma: CCM. Company, Rafael (1988). «De impura denominatione». A: Colomer, Agustí [et al.]. Document 88. València: Edicions 3 i 4. Enquesta Sociolingüística 2003. Coneixements lingüístics, usos i representacions de la població de les Illes Balears (2003). Palma: Govern de les Illes Balears. Disponible en línia a: <http:// www.uib.es/depart/dfc/gresib/enquesta2003.pdf>. ES2003 Vegeu Enquesta Sociolingüística 2003 Esteve, Alfons; Esteve, Francesc; Teodoro, Mercè (2005). El nom, la unitat i la normalitat: Informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià. Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana. Ferrando i Francès, Antoni (1980). Consciència idiomàtica i nacional dels valencians. València: Universitat de València. Fishman, Joshua (2006). Do not leave your language alone. Mahwah, N. J.: Lawrence Erlbaum Associates, Inc. Fuster, Joan (1982). País Valencià, per què? València: Eliseu Climent. GRESIB Vegeu Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (2009). Enquesta sobre la disponibilitat lingüística del personal de la Sanitat Pública de les Illes Balears. Palma: IB-Salut. Hudson, R. A. (1981). La sociolingüística. Barcelona: Anagrama. [Edició original: Sociolinguistics (1980). Cambridge: Cambridge University Press] Joan i Marí, Bernat (2000). Criptació o llibertat: Actituds lingüístiques entre els jóvens d’Eivissa. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs. Jones, Mari C.; Singh, I. (2005). Exploring language change. Londres: Routledge. Kremnitz, Georg (1993). Multilingüisme social. Barcelona: Edicions 62. [Edició original: Gesellschaftliche Mehrsprachigkeit (1990). [S. l.]: Braumüller] Llull, Anselm (1975). El mallorquinisme polític (1840-1936): Del regionalisme al nacionalisme. París: Edicions Catalanes. 2 v. López García, Ángel (1985). El rumor de los desarraigados: Conflicto de lenguas en la península ibérica. Barcelona: Anagrama. Marí Mayans, Isidor (1993). Conocer la lengua y la cultura catalanas. Palma: Llull, Federació d’Entitats Culturals dels Països Catalans. Mascaró, Ignasi (1982). «Enquesta sociolingüística als maonesos». Treballs de Sociolingüística, núm. 4, p. 63-68. Massot i Muntaner, Josep (1985). Els mallorquins i la llengua autòctona. 2a ed. augmentada. Barcelona: Curial. [1a ed., 1971] Melià, Josep (1967). Els mallorquins. Palma: Daedalus. — (1970). Informe sobre la lengua catalana. Madrid: Magisterio Español. Melià Garí, Joan (1994). El nom de la llengua: Els joves de Mallorca i la identificació de la llengua catalana. Memòria de recerca de doctorat. Universitat de les Illes Balears.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 264

27/04/15 13:19

La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears

TSC, 24 (2014)

265

Melià Garí, Joan (1996). Els joves de Mallorca i la llengua: Competències, comportaments i actituds lingüístics dels estudiants d’ensenyament mitjà (curs 1991-1992). Tesi doctoral dirigida pel Dr. Albert Bastardas. Universitat de les Illes Balears. — (1997). La llengua dels joves: usos, comportaments i representacions lingüístiques dels adolescents mallorquins. Palma: Universitat de les Illes Balears. — (1999). «La situació lingüística a les Illes Balears: estat crític». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). La llengua catalana al tombant del mil·lenni. Barcelona: Empúries, p. 66-103. — (2008). «La llengua a les Illes Balears vint-i-cinc anys després de l’Estatut d’Autonomia (1983-2008)». A: Boix-Fuster, Emili (coord.). Els futurs del català: Un estat de la qüestió i una qüestió d’estat. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 81-105. Mira, Joan Francesc (1985). Crítica de la nació pura: Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos. València: Tres i Quatre. Moll, Francesc de B. (1972). Polèmica d’en Pep Gonella. Palma: Moll. — (1980). El parlar de Mallorca. Barcelona: Barcino. — (2003). Llengua o dialecte? Català o mallorquí. Palma: Obra Cultural Balear. 2a ed. Palma: Govern de les Illes Balears. [1a ed., 1978] Moranta, Sebastià (2013). «Eugenio Coseriu y la asíllamada “lengua moldava”: afinidades hispánicas (Valencia, Islas Baleares, Galicia)». [Traducció castellana de l’article en romanès aparegut a Limba Română. Revista de Ştiint¸ă s¸i Cultură (Chis¸inău), núm. 1-2, any xxiii] Ninyoles, Rafael (1982). Idioma i prejudici. 3a ed. Palma: Moll. [1a ed., 1971] Peñarrubia i Marquès, Isabel (1991). Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923). Barcelona: Consell Insular de Mallorca: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pons i Pons, Damià (1998). Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905). Palma: Lleonard Muntaner. Pradilla, Miquel Àngel (2003). «El gallec: un cas d’individuació lingüística en un context de minorització». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Identitat lingüística i estandardització. Valls: Cossetània, p. 135-165. — (2008). Sociolingüística de la variació i llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Riquer, Martí; Comas, Antoni; Molas, Joaquim (1984). Història de la literatura catalana. 4a ed. Barcelona: Ariel. [1a ed., 1964] Saragossà, Abelard (1999). «Els criteris de la normativa a partir de textos de Fabra». A: Cano, M. Antònia; Martines, Josep; Martines, Vicent; Ponsoda, Joan (cur.). Bescanvi i identitat: interculturalitat i construcció de la llengua. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, p. 201-242. Sastre Bestard, Bàrbara (2012). Sprachliche Integration der Deutscher auf Mallorca: Eine Studie en katalanisher Sprache mit deutscher Zusammenfassung = Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca: Un estudi en català amb un resum en alemany. Hamburg: Dr. Kovač. Tordera, Salvador (abril 2009). «Tots som traductors, a totes hores». Entrevista amb John Edwards. A: Sala de premsa [en línia]. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. <http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2009/john_ edwards.html>.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 265

27/04/15 13:19

266

TSC, 24 (2014)

Joan Melià Garí

UIB-CIM Vegeu Universitat de les Illes Balears; Consell Insular de Mallorca Universitat de les Illes Balears; Consell Insular de Mallorca (1986). Enquesta sociolingüística sobre la població de Mallorca. Enquesta encarregada pel Consell Insular de Mallorca a la Universitat de les Illes Balears. Viladot, M. Àngels (1993). Identitat i vitalitat lingüística dels catalans. Barcelona: Columna. Vives, Miquel (1989). Avaluació de les actituds i dels coneixements de les llengües catalana i castellana a les escoles de Mallorca. Tesi doctoral dirigida pel Dr. Antoni Colom Cañellas. Universitat de les Illes Balears.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 266

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 267-280 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.79 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics des de P3 fins a 6è de primària Linguistic choices: eight years later. The evolution of linguistic uses from pre-school to primary school Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 2 de juny de 2013 Data d’acceptació: 8 de setembre de 2013

Resum Aquest article explora l’evolució de les tries lingüístiques d’un grup de disset alumnes. Aquesta evolució comprèn dos moments d’observació: el primer, el 2004, quan els alumnes tenien tres o quatre anys; el segon, vuit anys després, el 2012. A Catalunya, les tries lingüístiques estan relacionades amb la persona. El nostre objectiu principal és saber si aquesta norma sociopragmàtica està consolidada des que els individus són molt petits o si, per contra, la progressiva adquisició de la L2 o de les normes sociolingüístiques fan modificar el codi de relació de les díades. Respecte de les díades exogrupals, els resultats obtinguts no permeten ser concloents atès que no s’ha trobat una pauta de comportament generalitzable per a tot l’alumnat. En els casos en què hem detectat substitucions de llengua, analitzem quina direcció han pres les noves tries. Paraules clau: tries lingüístiques, normes d’ús, infància, habitus lingüístic, procés d’adquisició de la L2.

Abstract This paper deals with the evolution of the linguistic choices of a group of 17 pupils. This evolution is based on two observation points in time: the first in 2004, when the children were 3-4 years old, and the second, eight years later, in 2012. Language choice is a personal matter in Catalonia. In this study, the main goal is to determine whether this sociopragmatic norm becomes consolidated in individuals from a very early age or, on the contrary, whether the progressive acquisition of L2 or of the sociolinguistic norms modifies the dyads’ code of relationship. The results obtained are not conclusive for out-group dyads because no generalisable behaviour pattern was found for the pupils as a whole. In the cases in which language shift has been observed, the direction of the new linguistic choices is analysed. Correspondència: Carles de Rosselló i Peralta. Universitat de Barcelona. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: cderossello@ ub.edu. Tel.: 934 037 065.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 267

27/04/15 13:19

268

TSC, 24 (2014)

Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

Keywords: linguistic choices, norms of linguistic use, childhood, linguistic habitus, L2 acquisition process.

1. Introducció

n aquest article ens plantegem resseguir l’evolució de les tries lingüístiques d’un grup de disset alumnes. Aquesta evolució comprèn un lapse de vuit anys: des de la primera observació, el 2004, quan els infants estaven a P3, fins a la segona, el 2012, quan els alumnes estaven acabant 6è de primària. Si parlem de evolució és perquè, d’entrada, assumim que les tries que es van observar a l’edat de tres o quatre anys (Rosselló, 2010) no són immutables, sinó que a mesura que la persona creix hi ha espai per a la reconfiguració de les pràctiques lingüístiques, fins i tot d’aquelles relacionades amb un mateix interlocutor. Emmarquem aquesta explicació en el que Bourdieu va definir com a habitus, «sistemes duradors i transportables d’esquemes mentals i corporals de percepció, d’apreciació i d’acció» (1994: 102). Els habitus normalment es caracteritzen per operar al nivell de la inconsciència dels individus i per ser automatitzats. Aquestes característiques impliquen que la persona no es qüestiona les pròpies normes ni els propis comportaments i per això la modificació dels habitus és una tasca tan complicada (Bastardas, 2000). Els habitus no tan sols condicionen el nostre comportament; també ens fan percebre la realitat d’una determinada manera. En aquest sentit, els habitus lingüístics, és a dir, les normes que regeixen l’ús de les llengües, constitueixen un element més de la conducta social i els infants els adquireixen aprehenent la realitat que els envolta. Els models lingüístics que circumden els infants, doncs, els proveeixen d’exemples sobre com han d’emprar el capital lingüístic que tenen al seu abast. La constatació d’un model generalitzat i repetit comporta, finalment, la creació d’un habitus lingüístic, que a Catalunya acostuma a resoldre’s amb els catalanoparlants adoptant el català per a les interaccions amb membres del mateix grup lingüístic i el castellà per a les interaccions amb els individus dels altres grups lingüístics. Per tant, un cop consolidats els habitus lingüístics, és més senzill que dues persones fixin una llengua d’interrelació que es mantingui perdurable en el temps. Per això, a mesura que l’individu adquireix competència sociolingüística, resulten sorprenents els canvis de llengua amb persones amb qui hom sempre s’ha relacionat amb un mateix codi. En canvi, en infants, això no ha de ser necessàriament així, atès que estan en procés tant de l’adquisició de les normes sociopragmàtiques com dels habitus. Davant la dificultat, doncs, del canvi de codi en tries lingüístiques ja consolidades, és possible que al llarg dels primers anys d’escolarització hi hagi etapes de transició en les quals es basculi per diverses opcions lingüístiques fins que la tria es consolida. Això permetria explicar la modificació de les tries, especialment d’aquelles relacionades amb un mateix interlocutor.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 268

27/04/15 13:19

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics

TSC, 24 (2014)

269

2. Metodologia La recollida de dades d’aquesta recerca de tall etnogràfic es va dividir en dues fases.1 Durant la primera, es va passar un qüestionari en el qual es van formular preguntes sobre diversos aspectes sociolingüístics dels informants, com ara alguns dels seus hàbits culturals, les seves actituds lingüístiques, el seu sentiment de pertinença nacional i, especialment rellevant per a aquest article, les seves tries lingüístiques entre iguals.2 La segona fase va ser l’observació participant. Els motius principals que van impulsar a optar per aquesta tècnica van ser bàsicament dos: en primer lloc, perquè permet observar els usos dels alumnes en un grau d’espontaneïtat considerable, atès que l’investigador és una peça més de l’entorn dels informants. I en segon terme, perquè la participació en les comunitats de pràctiques possibilita explicar les normes comunicatives i socials que regeixen els informants. Les dades es van recollir durant els mesos de maig i juny del 2012, amb una freqüència de tres a quatre dies per setmana. El rol que es va assumir per a desenvolupar la tasca de l’observació va ser el de monitor de menjador (i també, de reforç de la monitora de 6è) que participava tant en l’estona de dinar com en la d’esbarjo. Les dues principals activitats al pati eren jugar a futbol i, sobretot, xerrar en grups del mateix gènere, tot i que les nenes també parlaven amb els monitors. El comportament lingüístic de l’observador amb els alumnes va ser adoptar l’estratègia de la continuació en català (Rosselló, 2010), que també és el capteniment del personal docent. Ara bé, aquest comportament contrastava amb el de la resta de monitors, que o bé convergien lingüísticament amb l’interlocutor o bé s’expressaven habitualment en castellà. La composició del grup estudiat el 2004 ha variat amb el transcurs dels anys. D’una banda, perquè el grup classe de fet ja no existeix, atès que els alumnes de les dues línies que van començar l’etapa escolar el curs 2003-2004 han estat barrejats per configurar nous grups classe. D’altra banda, perquè inevitablement s’han produït baixes. Dels vint infants inicialment estudiats, tres ja no hi són —dos alumnes de L1 castellana i un de bilingüe familiar—, de manera que es presenten resultats sobre el comportament lingüístic de disset nens i nenes, tot i que només se n’ha pogut fer un seguiment de catorze a través de l’observació, perquè en tres casos no feien ús del servei de menjador de l’escola.3 Amb la cautela que exigeixen les dades declarades, doncs, les tries lingüístiques d’aquests tres infants només s’han pogut obtenir a partir dels qüestionaris.4 Des d’un punt de vista de filiació lingüística, els informants es distribueixen en set infants de L1 catalana, dos bilingües inicials i vuit de L1 castellana. 1. L’escola on s’ubica la investigació és la Font d’en Fargas, del districte d’Horta-Guinardó de Barcelona. Per a una descripció completa de la condició lingüística del centre i ambiental, consulteu Rosselló (2010). 2. Aquest qüestionari, amb alguna petita variació, és el que s’utilitza en el projecte RESOL (Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació - Universitat de Barcelona). 3. Són els informants que responen a les sigles MIG, JAE i AOL. 4. Vegeu l’apartat 2.1 per a una explicació més detallada de com s’han tractat aquestes dades.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 269

27/04/15 13:19

270

TSC, 24 (2014)

Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

L’estudi actual ha hagut de modificar una mica les categories d’anàlisi respecte de les emprades el 2004. Això es deu al fet que, vuit anys enrere, la unitat bàsica d’anàlisi va ser el torn de parla, que va poder ser recomptat després d’un procés d’enregistrament en vídeo i de transcripció. El 2012 la recollida de dades s’ha fet a partir de la llibreta de camp, i el que s’anotava era la llengua de relació entre els alumnes. Tant una tècnica com l’altra menen cap al mateix resultat, esbrinar el codi de comunicació, però la segona no permet afinar els resultats tant com la primera. És per aquest motiu que si vuit anys enrere l’anàlisi dels torns permetia classificar en cinc opcions el resultat final de la díade5 —només català, més català que castellà, igual de català que de castellà, més castellà que català i només castellà—, en les dades del 2012 la distinció ha estat tricòtoma: només o més català que castellà, igual de català que de castellà i només o més castellà que català. Per tal d’evitar el màxim nombre de biaixos possibles, només s’han analitzat aquelles díades per a les quals s’han recollit un mínim de tres observacions en una mateixa llengua o de quatre observacions amb la intervenció dels dos codis. 2.1. Alguns apunts sobre les dades declarades i observades d’aquest estudi Tal com hem comentat, a l’hora de fer l’anàlisi ens hem centrat en dades de dues naturaleses diferents: declarades i observades. Les limitacions temporals pròpies de la investigació van fer optar per complementar l’observació del comportament lingüístic dels informants amb un qüestionari. Són ben sabuts els avantatges i inconvenients existents al voltant de la validesa de les dades, especialment els desavantatges de les declarades. Aquesta recerca no s’ha escapat d’aquesta problemàtica; així, fins i tot un exercici aparentment tan senzill com identificar el codi de relació amb una altra persona ha generat una distància considerable entre els usos observats i els usos declarats. La qüestió no és nova; Gumperz (1982), per exemple, ja reporta, en referència a les alternances de codi, que molts parlants no semblen ser conscients del seu propi comportament lingüístic atès que neguen l’ús altern de dues o més llengües en un mateix torn de parla. Així doncs, si situem arbitràriament com a acceptables un volum de tries coincidents entre els usos declarats dels informants i els usos observats en el llindar del 75 %, significa que només seria vàlid el capteniment declarat de cinc dels nostres informants, atès que són els únics que superen aquest percentatge (vegeu la taula 1). La resta d’informants obtenen uns resultats de fiabilitat inferiors o molt inferiors. En la taula 2, i encara més específicament en el gràfic 1, recollim la tipologia de divergències entre els usos declarats i els observats. La lectura de les dades de la taula 2 permet arribar a dues conclusions. En primer lloc, que, dels tres grups lingüístics analitzats, el dels castellanoparlants inicials és el que presenta un percentatge més alt de diferències (41,8 %) entre les tries lingüístiques que els investigadors van observar 5. Entenem per díade un grup format per dos de qualssevol dels informants de la recerca.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 270

27/04/15 13:19

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics

271

TSC, 24 (2014)

i les dades declarades que els informants van respondre a través dels qüestionaris. I en segon terme, que els protagonistes principals d’aquestes diferències són els usos bilingües, sobretot els declarats. Efectivament, el comportament més comú que hem trobat, que afecta els membres dels tres grups lingüístics, és aquell que consisteix a declarar que la díade es resol utilitzant les dues llengües, però l’observació ho desmenteix i ens aproxima a l’ús del català o del castellà com a codi de relació exclusiu o majoritari. Taula 1 Resultats de fiabilitat entre dades declarades i dades observades Díades totals observades

Usos declarats coincidents amb observacions

GUR

100

ATL

88,8

MAA

88,8

BLA

MIE

MAS

72,7

ARR

66,6

ORB

66,6

MIM

55,5

% de fiabilitat

LUP

45,4

MAM

14,2

PAR

14,2

COD

14,2

OJE

Font: Elaboració pròpia.

Taula 2 Usos declarats i observats no coincidents segons els grups lingüístics Díades observades

No coincidents

D’usos bilingües a exclusius

D’usos exclusius a bilingües

D’ús exclusiu a exclusiu

L1 cat.

17,6

Bilingües inicials

28,5

L1 cast.

41,8

Font: Elaboració pròpia.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 271

27/04/15 13:19

272

TSC, 24 (2014)

Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

Una observació més qualitativa de les divergències entre els usos declarats i els observats posa de manifest dues sobrerepresentacions concatenades; és a dir, els informants testimonien uns usos bilingües molt per sobre del que nosaltres vam observar i això, de retruc, el que comporta és que en l’imaginari col·lectiu dels informants el català tingui una presència més important del que en realitat té. En el gràfic 1 es pot veure que, en fins a vint-i-tres díades que en principi es resolen amb un ús semblant de català i castellà, l’observació posterior revela una presència exclusiva o predominant d’aquesta darrera llengua. Una dinàmica semblant ocorre a la segona columna —deu díades—, però en aquest cas amb el català com a protagonista. Més insòlits són els casos que integren la tercera columna, ja que el codi d’interacció declarat és el català però l’observació participant ha detectat l’ús del castellà. Finalment, en cinc díades s’ha reportat el català com a llengua de relació i l’observació n’ha recollit uns usos bilingües. Així doncs, en tres de les quatre columnes del gràfic, el català —bé a través dels usos bilingües, bé a través d’un ús preponderant— obté una presència que els usos observats ressituen a uns nivells més moderats. D’altra banda, no s’ha recollit cap cas d’usos declarats en castellà però que l’observació reportés que eren en català o en usos bilingües. No cal dir que això reforça la nostra visió de la percepció esbiaixada a l’alça que té l’ús del català. Gràfic 1 Tipologia dels usos declarats i observats no coincidents

C: català; E: castellà; C/E: ús bilingüe. Font: Elaboració pròpia.

Com acabem de comprovar, la immensa majoria d’aquests biaixos estan relacionats amb alguna categoria en què hi ha un ús de les dues llengües. Això pot respondre

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 272

27/04/15 13:19

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics

TSC, 24 (2014)

273

a quatre motius: primer, la necessitat de l’informant d’haver de deixar constància de qualsevol ús de la L2, per esporàdic que aquest sigui; segon, la percepció de l’informant, que tindria un ús de la L2 bastant més actiu del que ell pensa; tercer, la declaració d’usos bilingües perquè l’informant creu que és la resposta més correcta; i quart, que el nombre d’interaccions observades no va coincidir amb un ús declarat que, al llarg del curs, seria efectivament el majoritari. Les dades declarades dels informants pel que fa als usos monolingües, en canvi, coincideixen amb les observades (tret dels sis casos esmentats). La naturalesa del biaix, doncs, es pot deure tant a causes relacionades amb l’informant com a causes que poden tenir a veure amb els investigadors. Per aquest motiu, semblava excessiu eliminar les dades procedents de les percepcions dels informants encara que no haguessin estat observades. Així, ens trobem amb una doble categoria de dades que hem resolt de la manera següent: — Usos observats i declarats: en cas que els usos no siguin coincidents, es dóna preferència a l’observació. — Usos declarats i no observats: són els que, naturalment, ofereixen més dubtes. En aquest cas, només hem comptabilitzat el codi de relació de la díade si com a mínim es compleix una d’aquestes dues condicions: a) la díade coincideix en la tria a partir dels usos declarats; o b) les dades observades el 2004 de l’emissor coincideixen amb les seves dades declarades del 2012 per al mateix receptor. Un altre aspecte que cal tenir present sobre les dades d’aquest estudi és que mentre l’observació es va circumscriure a àmbits poc formals dins de l’escola —com el menjador o el pati—, les dades declarades es referien al comportament adoptat per cada informant dins de l’escola, sense que s’hagués especificat cap àmbit concret. Això implica que no puguem dilucidar si la percepció de l’infant respecte dels usos establerts amb un interlocutor determinat es basa en el capteniment lingüístic d’un àmbit concret, o si ho fa referint-se a la suma dels diferents espais de comunicació escolar. 3. Resultats L’anàlisi es basa en la taula 3 i té com a objectiu resseguir l’evolució de les tries lingüístiques en el lapse de temps que comprèn els anys 2004-2012. Tot i que en la taula es podien recollir fins a dues-centes setanta-dues díades, l’anàlisi de fet només es pot basar en cent noranta-dues, atès que les vuitanta restants no van ser observades el 2004 i per tant ja no era possible establir si hi havia hagut cap tipus d’alteració en els usos. En total, hem recollit dades de cent cinquanta-vuit díades (82,2 %), de les quals més d’una tercera part —concretament el 34,8 % (55)— revelen canvis en els usos, mentre que en les restants (103) el codi del 2004 ha romàs inalterable fins al 2012. Fins a quin punt les díades que han modificat el codi es distribueixen homogèniament entre usos endogrupals i exogrupals i entre els grups lingüístics identificats, és el que ens proposem d’explicar en els apartats següents.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 273

27/04/15 13:19

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 274

L1 catalana

Bil. familiars

C/E→C

E→C/E

COD

ORB

AOL

PAR

C: català; E: castellà.

C/E

MIG

E→C

E→C/E

C→C/E

JAE

OJE

MAM

C→E

MIM

BLA

ARR

GUR

MIE

LUP

MAA

ATL

MAS

ATL

C→E

C→C/E

LUP

E→C

E→C/E

C→E

C→C/E

MAA

L1 catalana

C/E

C→E

MIE

GUR

BLA

E→C/E

E→C/E E→C/E

C→E

C→C/E C/E→C C→C/E

C/E

ARR

C→E

C/E→E

C→E

OJE

C→C/E

C/E→E

C→E

E→C

MIM

Bil. familiars

Taula 3 Interaccions diàdiques entre iguals

JAE

C→E

C→C/E

MIG

C/E

E→C/E

C→C/E

C→E C→C/E

C→C/E C→E

MAM

C→E

C→C/E

COD

L1 castellana

C→C/E

ORB

C/E→E

E→C/E

AOL

E→C/E

C→E

C/E→C

C→C/E

PAR

TSC, 24 (2014)

L1 castellana

274 Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

27/04/15 13:19

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics

TSC, 24 (2014)

275

3.1. Usos endogrupals La primera lectura la fem sobre els usos endogrupals.6 Com a norma general, les tries lingüístiques dels alumnes de L1 catalana semblen consolidades des del 2004, atès que les dades obtingudes en la primera observació són pràcticament les mateixes que en la segona. En termes quantitatius, el 97,5 % de les díades observades resten inalterables pel que fa al codi de relació, i tan sols una ha passat d’un ús exclusiu o dominant del català a un ús parell dels dos idiomes. Aquí cal apuntar un canvi produït respecte de Rosselló (2010) i que afecta tant la composició dels estudiants que constitueixen els grups lingüístics com el nombre de díades que es resolen en català. En l’observació del 2004, OJE va ser categoritzat com a infant de llengua inicial catalana. En aquell moment no va ser possible concertar una entrevista amb els seus pares, tal com sí que es va fer amb els progenitors de la resta d’alumnes,7 i per tant la classificació es va fer atenent tant al testimoni de les mestres com a l’ús del català amb els seus iguals, que tenia un pes determinant en les seves interaccions, amb independència de quina fos la L1 del seu interlocutor.8 Com a catalanoparlant inicial, doncs, era sorprenent que fins en quatre díades en què actua com a emissor hagués decidit passar d’un ús exclusiu o dominant del català el 2004 a un ús exclusiu o dominant del castellà o més secundàriament a usos bilingües el 2012. Aquest capteniment és encara més sorprenent si ens remetem a la condició lingüística de centre —escola on s’aplica el model de conjunció en català— i a les tries lingüístiques dels seus iguals de L1 catalana, que, com hem dit en el paràgraf anterior, empren com a únic codi de relació el català. Així doncs, per què OJE ha decidit modificar el codi en les seves relacions intragrupals? A vegades la resposta és tan senzilla com que, en realitat, no serien interaccions intragrupals; o dit amb més precisió, no ho serien ara. Això és el que es desprèn de les dades del qüestionari proporcionat el 2012, en què l’alumne reporta un ús predominant del castellà dins el nucli familiar. Així les coses, no podem afirmar si OJE va ser mal categoritzat des d’un inici o si hi ha hagut una reconfiguració de les pràctiques lingüístiques familiars entre les dues observacions; en tot cas, a partir de les dades més actuals, OJE seria un infant de L1 castellana, cosa que permetria entendre el perquè de les seves noves tries. Les tries lingüístiques endogrupals dels alumnes de L1 castellana presenten un escenari gairebé tan homogeni com el dels seus companys catalanoparlants d’origen; en conseqüència, el castellà senyoreja en les interaccions d’aquest grup. I de la mateixa manera que els catalanoparlants inicials, entre els alumnes de L1 castellana el codi de la majoria de díades està consolidat des del 2004. Les úniques escletxes es produeixen, 6. Entenem per usos endogrupals (o intragrupals) la llengua que membres d’un mateix grup lingüístic empren per a parlar entre ells, i per usos exogrupals (o extragrupals) la llengua que membres d’un mateix grup lingüístic empren per a parlar amb individus d’un altre grup lingüístic. 7. Tampoc no es va produir cap entrevista amb els familiars de COD. 8. De les nou interaccions observades d’OJE el 2004, set es van resoldre en català, una majoritàriament en castellà i una amb usos bilingües.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 275

27/04/15 13:19

276

TSC, 24 (2014)

Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

en un cas, per a castellanitzar uns usos bilingües, i en dues altres ocasions, per a passar de l’ús exclusiu del castellà a usos bilingües. En aquest grup d’estudiants, doncs, i des del punt de vista de l’ús, haver estat vuit anys en el sistema de conjunció lingüística no els ha fet modificar el comportament intragrupal tradicional dels castellanoparlants, en què el castellà esdevé la llengua (única) de relació. Com afirma Galindo (2006), la llengua d’instrucció sembla tenir una influència molt feble en la configuració de les pràctiques lingüístiques entre iguals. Per tant, encara que en els qüestionaris aquests alumnes reportin que les seves interaccions tutoritzades (Vila, 1996) són en català, no semblen tenir cap influència endogrupal. Paradoxalment, aquest model escolar ha permès —o com a mínim no ha representat cap escull— que els dos bilingües familiars hagin optat per adreçar-se en castellà o pels usos bilingües i desplaçar d’aquesta manera el català, que el 2004 era la llengua en què es relacionaven. 3.2. Usos exogrupals Com hem pogut comprovar, l’adquisició d’un coneixement superior de la L2, així com de les normes sociopragmàtiques que regeixen l’aparició del català i del castellà en les interaccions, no afecta el codi intragrupal ni dels alumnes de L1 catalana ni dels de L1 castellana. En canvi, aquestes variables semblen tenir un impacte important en les relacions exogrupals, atès que és en aquestes díades on es concentren principalment les modificacions: fins a un total de quaranta-nou díades —recordem, d’un total de cinquanta-cinc— han alterat el codi de comunicació. Cap a quina direcció —això és, si cap a la bilingüització, catalanització o castellanització dels usos— és el que ens proposem de descriure. Abans, però, la taula 4 reflecteix quins són els grups que han modificat més el seu capteniment al llarg dels anys: es tracta, d’una banda, dels alumnes de L1 catalana quan s’adrecen als seus companys de L1 castellana (en un 67,7 % dels casos) i, de l’altra, dels mateixos grups quan s’intercanvien els rols. En aquest darrer cas, el nombre de díades modificades obté el 65,5 %. El 2004 l’ús del català en les relacions extragrupals depassava àmpliament l’ús del castellà. Això no obstant, també s’hipotetitzava que una major competència dels alumnes, tant pel que fa a la L2 com a les normes sociolingüístiques, possiblement reconfiguraria les tries observades a P3, i que aquesta reconfiguració s’encaminaria cap a una progressiva incorporació del castellà en moltes díades. Les dades recollides el 2012 demostren que aquesta és la via que han seguit els capteniments lingüístics dels catalanoparlants inicials: transcorreguts vuit anys, el castellà té (molta) més presència que no pas en aquestes mateixes díades l’any 2004. Per a entendre millor les dinàmiques que han seguit les tries segons els grups lingüístics, cal que ens fixem en el gràfic 2.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 276

27/04/15 13:19

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics

TSC, 24 (2014)

277

Taula 4 Canvi de codi en el període 2004-2012 en díades exogrupals Emissor (grups)

Destinatari (grups)

Nombre de díades observades

Nombre de díades modificades

L1 catalana

L1 castellana

67,7

L1 catalana

Bilingües inicials

7,1

Bilingües inicials

L1 catalana

21,4

Bilingües inicials

L1 castellana

40,0

L1 castellana

L1 catalana

65,5

L1 castellana

Bilingües inicials

42,8

Font: Elaboració pròpia. Gràfic 2 Categories de les tries lingüístiques exogrupals modificades

C: català; E: castellà; C/E: ús bilingüe. Font: Elaboració pròpia.

El 2004 no hi havia cap díade extragrupal en què els alumnes de L1 catalana, actuant com a emissors, empressin el castellà amb els seus iguals de L1 castellana. Això no obstant, i atenent a la dinàmica més habitual d’encontres entre membres de grups lingüístics diferents, era esperable que els alumnes equilibressin la presència del català i del castellà en les seves interaccions, que és el que ha succeït en la gran majoria de les vint-i-una díades en què s’ha modificat el codi en aquests vuit anys: en deu casos, per passar d’usos exclusius o majoritaris en català a usos bilingües; i en nou, per substituir el català pel castellà (vegeu respectivament la primera i segona columnes del gràfic 2). De les deu díades en què el codi no ha patit cap modificació, totes excepte una es resolen en català. Respecte dels bilingües familiars, l’escenari del 2004 roman

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 277

27/04/15 13:19

278

TSC, 24 (2014)

Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

pràcticament inalterable i els catalanoparlants inicials han consolidat el català com a llengua de relació. L’evolució de les tries no és patrimoni exclusiu dels alumnes de L1 catalana. Entre els castellanoparlants inicials també hi ha hagut una reconfiguració de les pràctiques lingüístiques. Ara bé, aquesta reconfiguració ha seguit unes pautes diferents respecte de la dels seus iguals catalanoparlants: si bé aquests han tendit a incorporar el castellà en menor o major grau en les seves díades exogrupals, aquells han seguit exactament el camí invers en poc menys de la meitat de les díades modificades. En altres paraules, de les vint-i-dues díades en què hi ha hagut canvi de llengua, en deu s’ha introduït el català. La pauta més habitual és substituint els usos exclusius del castellà pels bilingües, i més secundàriament canviant el castellà pel català (vegeu les dues darreres columnes del gràfic 2). Les dotze díades restants s’han castellanitzat bàsicament perquè s’ha abandonat l’ús del català —o els usos bilingües— a favor del castellà, tal com mostren la segona i la quarta columnes. Igual que passava amb el grup de L1 catalana, entre els castellanoparlants inicials també hi ha deu díades que romanen amb el mateix codi des del 2004 quan interactuen amb iguals de L1 catalana. Aquí, però, el ventall de tries és lluny de ser homogeni i cinc interaccions es resolen en castellà, tres en català i dues amb usos bilingües. Quan els interlocutors són els bilingües inicials, les tries no han patit transformacions substancials. El 2004 els castellanoparlants inicials ja els categoritzaven del seu mateix grup lingüístic, tendència que s’ha accentuat amb el pas del temps atès que fins i tot els escassos usos bilingües registrats fa vuit anys ara han donat pas a l’ús exclusiu del castellà. Els bilingües familiars quan actuen com a emissors cap als iguals de L1 catalana mantenen les tries del 2004, bàsicament instal·lades en el català. Ara bé, en el cas de MIM, s’observen alteracions del català cap a usos bilingües i viceversa; és a dir, en cas de modificació de la tria, no evoluciona cap a un ús exclusiu del castellà. Quan interactuen amb els alumnes de L1 castellana, el castellà sembla que s’imposa. Això no obstant, les poques dades recollides entre aquests dos grups lingüístics no permeten establir un patró generalitzat de comportament. El darrer punt d’aquest apartat té a veure amb la distribució dels usos lingüístics, això és, fins a quin extrem l’ús de les dues llengües es reparteix homogèniament entre els membres dels dos principals grups lingüístics analitzats. L’any 2004 la meitat dels nens catalanoparlants inicials, quan s’adreçaven als seus iguals de L1 castellana, no empraven el castellà en cap mesura; vuit anys després, el fan servir tots. Però aquesta distribució és força asimètrica: mentre que hi ha alumnes que han apostat per resoldre la majoria d’interaccions en castellà (o amb alternances) —és a dir, sense ús exclusiu o majoritari del català—, d’altres fan un ús força escadusser de la llengua castellana. Aquest comportament és pràcticament idèntic per als alumnes de L1 castellana: si durant la primera observació hi havia infants que no empraven el català, ara tots excepte un l’utilitzen. Tal com passa amb els iguals catalanoparlants inicials, la distribució d’aquest ús és desigual entre els seus membres, ja que hi ha nens amb un nombre alt d’interaccions en català i d’altres que en tenen molt poques.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 278

27/04/15 13:19

Tries lingüístiques: vuit anys després. L’evolució dels usos lingüístics

TSC, 24 (2014)

279

4. Conclusions Tal com ha estat pregonament estudiat, les tries lingüístiques en el context sociolingüístic de Catalunya es regeixen per dues premisses: es determinen en funció de la persona i es mantenen constants en el temps i en l’espai. Aquests dos factors es constaten en diferents recerques —vegeu per exemple Pujolar, 1993, Vila, 1996, Rosselló, 2003, Galindo, 2006, i Vila (ed.), 2012—, que tenen en comú que els informants ja havien complert com a mínim els deu o onze anys de vida. L’edat, doncs, com a condicionant de l’adquisició de la L2, de les normes sociolingüístiques i dels habitus, es revela un factor clau per a entendre per què aquestes dues premisses, que ja deuen regir les tries lingüístiques dels nostres informants, expliquen només en part el capteniment lingüístic dels protagonistes d’aquest article. Atenent els resultats obtinguts, la major part de les tries han romàs immutables entre els dos punts temporals observats, el 2004 i el 2012. Això és especialment pronunciat en les díades de naturalesa endogrupal, on pràcticament no es percep cap canvi. En la línia d’altres investigacions esmentades al llarg de l’article, doncs, nosaltres també hem comprovat que l’actual model lingüístic escolar no altera els usos intragrupals ni de catalanoparlants ni de castellanoparlants inicials. Pel que fa a les díades exogrupals, la meitat han modificat el codi de relació. I en general ho han fet per atorgar més pes al castellà. En el cas dels alumnes catalanoparlants inicials quan actuen com a emissors, el català ha donat pas tant als usos bilingües com a l’ús exclusiu o dominant del castellà. En el cas dels alumnes de L1 castellana, el grup principal de díades modificades han substituït el català pel castellà, mentre que el segon grup és el format pels usos bilingües, que en aquest cas han guanyat terreny a l’ús exclusiu del castellà. L’altra meitat de díades exogrupals, però, estan consolidades des del 2004, i aquí el català té una presència més notable que no pas el castellà. El perquè d’aquests capteniments, així com l’escrutini de les pràctiques culturals i les actituds lingüístiques dels informants recollides en el qüestionari, és una comesa que depassa els objectius que ens havíem marcat en aquest article. Bibliografia de referència Bastardas, Albert (2000). Ecologia de les llengües: Medi, contacte i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa. Bourdieu, Pierre; Wacquant, Loïc J. D. (1994). Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Herder. Galindo, Mireia (2006). Les llengües a l’hora del pati: Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya. Tesi doctoral llegida a la Universitat de Barcelona. Gumperz, John J. (1982). Discourse strategies. Cambridge: Cambridge University Press. Milroy, Lesley; Gordon, Matthew (2003). Sociolinguistics: Method and interpretation. Oxford: Blackwell. Pujolar, Joan (1993). «L’estudi de les normes d’ús des de l’anàlisi crítica del discurs». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 11, p. 61-78.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 279

27/04/15 13:19

280

TSC, 24 (2014)

Carles de Rosselló i Peralta i David Ginebra Domingo

Rosselló, Carles de (2003). «Catalan or Spanish? Language choice from home to school». A: Sayahi, Lotfi (ed.). Selected proceedings of the First Workshop on Spanish Sociolinguistics. Somerville, Mass.: Cascadilla Proceedings Project, p. 30-42. — (2010). Aprendre a triar: L’adquisició de les normes d’ús i alternança de codis en l’educació infantil. Tesi doctoral llegida a la Universitat de Barcelona. Vila, F. Xavier (1996). When classes are over: Language choice and language contact in bilingual education in Catalonia. Tesi doctoral llegida a la Universitat Lliure de Brussel·les. Vila, F. Xavier; Galindo, Mireia (2012). «Sobre la història i l’extensió de la norma de convergència lingüística a Catalunya». A: Vila, F. Xavier (ed.). Posar-hi la base: Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 31-46.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 280

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 281-301 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.80 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La normalització del cosmopolitisme lingüístic entre els joves del segle xxi? Una exploració de les ideologies lingüístiques a Catalunya Normalisation of linguistic cosmopolitanism among young people in the 21st century? An exploration of language ideologies in Catalonia Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman** *Universitat Pompeu Fabra **Universitat City de Nova York Data de recepció: 31 de maig de 2013 Data d’acceptació: 30 de juliol de 2013

Resum En aquest article es presenta una anàlisi dels treballs de recerca duts a terme pels membres del GREILI-UPF (Grup de Recerca en Espais Interculturals, Llengües i Identitats) sobre les ideologies lingüístiques de diversos col·lectius de joves de l’àrea metropolitana de Barcelona. S’analitzen les diferències entre els joves autòctons que tenen el català com a llengua inicial i aquells de llengua inicial castellana, i es comparen els resultats amb resultats previs d’altres autors. En general, es detecta un augment de les ideologies indicadores de cosmopolitisme lingüístic (segons la definició de Newman et al., 2008), sobretot per part dels joves castellanoparlants. Entre els joves autòctons en general s’observa un espectre unidimensional i coherent de posicions cap a les llengües que va des del localisme procatalà fins al localisme proespanyol, amb posicionaments predominants propers al cosmopolitisme lingüístic entremig. En canvi, entre els joves nouvinguts llatinoamericans, arribats d’adolescents, no s’ha trobat un espectre d’ideologies clar sinó opinions molt diverses que tant reflecteixen el panhispanisme i la ideologia de l’anonimat, com consideren el català com un mitjà de progrés social. Un component central de la consciència lingüística dels llatinoamericans de primera generació és l’oposició al castellà peninsular, mentre que els sentiments cap al català estan basats en qüestions pràctiques i de l’experiència quotidiana i no en qüestions identitàries. La seva acceptació per part d’aquests joves està clarament influïda per l’acollida lingüística rebuda al centre d’ensenyament. Els joves xinesos arribats d’adolescents accepten la situació lingüística de la societat de destinació i no rebutgen cap llengua, tot i que sovint verbalitzen una ideologia monolingüe. Malgrat això, accepten amb naturalitat pràctiques multilingües quotidianes que reflecteixen una actitud cosmopolita. Paraules clau: català, castellà, cosmopolitisme lingüístic, ideologies lingüístiques, joves, immigració, xinès. Correspondència: Mireia Trenchs Parera. Universitat Pompeu Fabra. Departament d’Humanitats. Carrer de Ramon Trias Fargas, 25-27. 08005 Barcelona. A/e: mireia.trenchs@upf.edu.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 281

27/04/15 13:19

282

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

Abstract This paper presents an analysis of the research conducted by the members of GREILI-UPF (Research Group on Intercultural Spaces, Languages and Identities – Pompeu Fabra University) on the linguistic ideologies of various groups of young people from the Barcelona metropolitan area. The study examines the differences between local youths who have Catalan as their first language and those who have Spanish as L1, comparing the results with previous findings from other authors. Generally speaking, an increase is observed in ideologies pointing at linguistic cosmopolitanism (as defined by Newman et al., 2008), especially among young people with Spanish as L1. Among local young people, a coherent unidimensional spectrum of positions towards languages ranging from pro-Catalan monolingualism to pro-Spanish monolingualism is generally observed, with most participants holding to intermediate positions consisting of cosmopolitan views that either downplay national identities or assume that they are fluid and mutually compatible. In contrast, among young Latin American newcomers, who arrived in Catalonia in their adolescence, no clear spectrum of ideologies was observed but rather many different positions reflecting either pan-Hispanism and a view of Spanish as an anonymous (i.e. non-identity anchored) language or the view of Catalan as a means of social advancement. A central component of these first-generation Latin Americans’ linguistic awareness is their opposition to European Spanish, while their attitudes to Catalan are linked to practical and everyday experiential factors, not on identitary aspects. The Chinese young people who arrive in adolescence accept the linguistic situation of the destination society and do not reject any language, even though they often verbalise a monolingual ideology. Despite this, however, they accept in a natural way multilingual everyday practices that reflect a cosmopolitan attitude. Keywords: Catalan, Spanish, linguistic cosmopolitanism, linguistic ideologies, young people, immigration, Chinese.

1. Introducció

n la darrera dècada, els membres del Grup de Recerca Espais Interculturals, Llengües i Identitats (GREILI-UPF)1 hem dut a terme diversos treballs sobre les actituds i les ideologies lingüístiques dels joves a Catalunya —tant autòctons de diverses procedències familiars com arribats a Catalunya a finals del segle xx i començaments del segle xxi— i els possibles factors que incideixen en el desenvolupament d’aquestes actituds i ideologies. Els estudis es van iniciar abans de la constitució del grup de recerca (Newman et al., 2008), però s’han ampliat i continuat en el marc de projectes de recerca finançats que han donat lloc a diverses publicacions i treballs.2 Tot i que plantejats com a estudis independents, la nostra intenció en el pre1. Es pot trobar més informació sobre el grup GREILI-UPF a http://www.upf.edu/greili-upf. 2. Newman et al. (2008), Trenchs-Parera i Newman (2009), Newman (2011), Newman et al. (2011), Saus (2012), Mateu (2012), Newman, Patiño-Santos i Trenchs-Parera (2013), Trenchs Parera et al. (2013), Trenchs-Parera i Patiño-Santos (2013), Newman i Trenchs-Parera (2013c), Trenchs Parera i Tristán Jiménez (2014) i Trenchs Parera (2013).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 282

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

283

sent article és la de fer-ne una relectura conjunta. Per la continuïtat i coherència dels resultats, creiem que ens permetran: a) oferir una visió més àmplia del complex fenomen de les ideologies lingüístiques entre la població jove de Catalunya, b) contribuir amb implicacions significatives en relació amb les actuals polítiques lingüístiques i educatives, i c) aprofundir en el debat teòric sobre el concepte de cosmopolitisme lingüístic, introduït per Newman et al. (2008). Aquest concepte connecta les ideologies que afavoreixen el bilingüisme o multilingüisme amb la noció general de cosmopolitisme que caracteritza molts discursos recents. Encara que el concepte de cosmopolitisme s’ha emprat amb diversos matisos i enfocaments (Harvey, 2000), Nussbaum (1996: 11) hi troba un fil comú en «la preocupació amb la cooperació mundial i respecte a la humanitat de la persona» i l’oposició a «lleialtats a grups locals». La idea d’afegir el descriptor lingüístic respon al paper de les llengües com a vehicles d’expressió d’aquestes lleialtats. En aquest sentit, el multilingüisme pot esdevenir el marcador d’una identitat cosmopolita perquè funciona com a símbol de rebuig a qualsevol lleialtat exclusiva a una llengua o grup determinat. A Catalunya el cosmopolitisme apareix recurrentment en discussions actuals sobre el canvi d’una concepció de les identitats i les llengües com a unitàries i immòbils cap a visions més híbrides, múltiples i fluides (Woolard i Frekko, 2013: 4). 2. El context de la recerca: ideologies lingüístiques, política lingüística i immigració

Hi ha diverses definicions d’ideologia lingüística, però la majoria en destaquen el caràcter social (Dijk, 2001: 35; Woolard, 1998: 4) i emfasitzen que es tracta de sistemes culturals d’idees sobre relacions entre factors socials i lingüístics (Woolard, 2008: 179). Les ideologies lingüístiques prenen la forma de representacions —explícites o implícites— que construeixen la intersecció de la llengua i els éssers humans en la societat (Woolard, 1998: 3) i són rarament qüestionades perquè formen part d’allò que és considerat de sentit comú (Blommaert i Verschueren, 1998: 25) i evident (Heath, 1977: 53). Una de les aplicacions de l’estudi de les ideologies lingüístiques es dóna en situacions de contacte lingüístic, ja que les ideologies lingüístiques són socialment i políticament molt significatives en entorns multilingües en què es produeixen conflictes conscients sobre la llengua (Woolard, 1998: 16). Així, des d’aquest punt de vista, es pot considerar que, en contextos com el de la societat catalana actual, la tria de llengua o llengües que fa un parlant està en gran manera condicionada per la seva ideologia lingüística. A Catalunya la situació lingüística es caracteritza per la gran projecció demogràfica, comercial i política del castellà en el món contemporani i la posició de desavantatge del català en la situació de bilingüisme asimètric a l’Estat espanyol. Aquests factors —a més d’altres de caire polític en els quals no entrarem aquí— han provocat la pre-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 283

27/04/15 13:19

284

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

ocupació generalitzada a Catalunya per la futura vitalitat del català, malgrat la relativa estabilitat demolingüística aconseguida des de la Transició (Bastardas, 1986; Boix, 1993; Strubell i Fishman, 2001). De fet, l’equilibri demolingüístic és actualment força delicat. Després de les onades d’immigrants procedents d’altres zones de l’Estat espanyol durant el segle xx, en els últims anys han arribat a Catalunya centenars de milers de persones de tots els continents. Si bé els primers eren principalment castellanoparlants, entre els últims la diversitat cultural i lingüística és notòria, tot i que també ha continuat l’arribada de població castellanoparlant llatinoamericana. Així, d’entre les deu nacionalitats més nombroses a Catalunya, quatre són de Llatinoamèrica, dues de l’Àsia, una de l’Àfrica i les tres restants són d’Europa (Departament de Benestar Social i Família, 2013: 2). L’afluència massiva de persones d’orígens tan diversos constitueix un dels principals reptes de la llengua catalana en aquest inici de segle. Una font del problema és que la presència social del català ha esdevingut feble en moltes de les àrees de residència dels nouvinguts. La raó és que aquestes zones coincideixen generalment amb barris on ja vivia una gran quantitat de població predominantment castellanoparlant procedent d’onades migratòries anteriors. En aquestes àrees, freqüentment zones d’un estatus socioeconòmic baix, s’hi podria donar un fenomen d’assimilació segmentada com ha succeït en zones de l’Amèrica del Nord o el nord d’Europa perquè en aquesta situació una comunitat d’origen immigrant s’estanca econòmicament i queda socialment marginada (Portes i Zhou, 1993). Si es donava el cas a Catalunya, aquest fenomen tindria evidents efectes sobre les ideologies i els usos lingüístics dels nouvinguts, ja que la marginació afavoreix la llengua més associada amb els registres baixos, en aquest cas el castellà. Al cap i a la fi, en gran manera, la revitalització del català dependrà llavors del poder d’atracció de la llengua per als nous parlants potencials. Aquest poder d’atracció estaria influenciat per les ideologies lingüístiques que desenvolupin els membres dels diversos grups poblacionals. Les ideologies, al mateix temps, depenen de l’atribució de significats socials, morals o polítics associats a la llengua (Gal, 1998; Woolard, 1998) —català o castellà principalment en aquest cas. I les atribucions restaran sobre el fonament de la percepció o el sentiment dels membres de la comunitat sobre la seva situació i les seves condicions cap a la societat receptora en què aquestes llengües s’utilitzen. Precisament per causa de l’arribada de gran nombre de persones d’orígens culturals i lingüístics molt diferenciats, en els darrers anys s’han redissenyat les polítiques lingüístiques i educatives del país. L’objectiu és que el català ha d’esdevenir l’instrument de cohesió d’aquesta societat multicultural i multilingüe (Generalitat de Catalunya, 2009). No es pot amagar, tanmateix, que hi ha proves que gran part de l’alumnat —especialment, aquell que té una altra llengua com a llengua familiar— limita l’ús del català a l’escola i fa servir el castellà en la resta d’àmbits de la seva vida quotidiana (Alegre-Canosa, 2007; Bernaus, Moore i Cordeiro Acevedo, 2007; Corona i Unamuno, 2008; Cots i Nussbaum, 2008; Galindo Solé, 2008; Huguet-Canalís et al., 2008). Malgrat això, d’altres han trobat diferències individuals d’ús que no es correlacionen

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 284

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

285

amb el país d’origen (Marshall, 2006 i 2007) i que, per tant, apunten a una complexitat en les causes d’aquestes actituds i ideologies a Catalunya. De fet, la naturalesa complexa i canviant de les actituds i ideologies ja es va apuntar en els estudis pioners de Woolard (1989) i Woolard i Gahng (1990) en el context de la implantació del sistema educatiu amb el català com a llengua vehicular i continua sent així en el context actual (vegeu els estudis dins del monogràfic editat per Woolard i Frekko, 2013, i l’estudi de Woolard, 2011). Woolard va mostrar un deslligament de les associacions etnolingüístiques del català en el temps des de la implantació d’aquesta llengua. En el primer estudi, els participants castellanoparlants rebutjaven les veus en català amb accent castellà, un judici que Woolard interpretava com a càstig a una suposada traïció lingüística. En canvi, vuit anys més tard, aquell sentiment havia pràcticament desaparegut. A l’estudi de Newman et al. (2008) vam reproduir amb modificacions i ampliacions aquests estudis pioners. El resultat va ser una continuació de la mateixa tendència, un resultat que ens va dur al concepte referit més amunt com a cosmopolitisme lingüístic. 3. Perspectiva i metodologia de la recerca Els estudis pioners de Woolard citats més amunt van inaugurar la tradició d’investigació sobre les actituds i ideologies com a factors importants en la substitució o el manteniment lingüístic a Catalunya (per exemple, Bastardas, 1986; Bastardas i Boada, 2003; Boix, 1993, i Pujolar i Cos, 1997, 1999 i 2001). Aquest ha estat també el principal focus d’atenció de la recerca del grup GREILI-UPF. En els nostres estudis ens hem centrat a estudiar principalment l’alumnat d’ensenyament secundari d’origen immigrant des de la perspectiva de la sociolingüística etnogràfica. Aquesta metodologia, la qual han pres també altres sociolingüistes, tot i que amb diversos enfocaments (per exemple, Pujolar i Cos, 1997, i Nussbaum i Unamuno, 2006), es caracteritza per l’estudi de les actituds i les ideologies sobre les llengües dins del seu context. Per aprofundir en l’estudi, hem escollit dues comunitats nouvingudes ben diferenciades. En primer lloc, ens hem centrat en la llatinoamericana, una comunitat considerada com a propera quant a vincles històrics, culturals i lingüístics amb Catalunya. Per aquesta relativa proximitat, els joves d’aquest origen podrien tenir més fàcil la integració lingüística, social i educativa (Aja et al., 2000). En segon lloc, hem triat la comunitat xinesa, la qual és molt més distant tant lingüísticament com culturalment. Per això es podria pensar, d’entrada, que els joves xinesos tenen més dificultats en el camí de la integració (Gràcia, 2001). Les diferències ideològiques entre els sistemes educatius xinès i europeu (Watkins, 1998) serien algunes de les causes d’aquestes dificultats. Mateu (2012) indica, a més, les divergències entre els referents geogràfics, culturals i històrics que domina un jove a Catalunya en acabar l’escolarització primària i els d’aquests joves escolaritzats i alfabetitzats a la Xina. La nostra recerca ha pres com a context principal l’escola. La rellevància del centre educatiu com a context socialitzador per excel·lència (Pavlenko i Blackledge, 2004;

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 285

27/04/15 13:19

286

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

Wortham, 2006) —tot i que no és l’únic— ha fet que centréssim l’estudi de les ideologies lingüístiques al voltant dels processos d’acollida i de les identitats, actituds i pràctiques lingüístiques en les aules i altres espais escolars. 4. Les ideologies lingüístiques dels joves autòctons Les ideologies lingüístiques dels joves immigrants es desenvolupen en part dins del context socialitzador del centre educatiu a partir de la interacció amb joves autòctons i de l’observació dels seus comportaments i actituds lingüístiques. Per aquest motiu, l’anàlisi en relació amb els joves immigrants (apartat 5 i apartat 6) anirà precedida dels resultats d’estudis sobre els seus companys autòctons. En el primer estudi dels membres del GREILI-UPF publicat sobre el tema (Newman et al., 2008) analitzàvem les actituds i ideologies majoritàriament dels joves de família autòctona d’origen catalanoparlant o mixt i dels fills o néts de família castellanoparlant d’origen immigrant espanyol, encara que en la mostra s’incloïa un petit grup d’immigrants. Com hem indicat abans, es va utilitzar un mètode experimental i quantitatiu: la prova de parelles de veus disfressades. Totes les variables que componien la prova es van agrupar en tres components principals. Els resultats de dos d’ells, solidaritat i estatus, es van comparar amb els estudis previs de Woolard (Woolard, 1989; Woolard i Gahng, 1990). El tercer component, la masculinitat, va sorgir només en les valoracions de les veus dels homes que havíem utilitzat com estímuls; en relació amb les veus femenines, no va sorgir cap component de feminitat equivalent. Els resultats de l’estudi esmentat presenten un panorama d’acceptació majoritària del bilingüisme, tot i que esbiaixat cap al castellà, ja que és l’única llengua present en tots els registres i en les converses intergrupals, juntament amb la persistència en el temps de diferències entre els parlants més orientats cap al català i els més orientats cap al castellà. Quant a la variable de solidaritat, es troba un suport més gran dels parlants que mostren un nivell més alt de domini bilingüe. Per exemple, es detecta una preferència pels accents no gaire marcats i, fins i tot, en el cas dels homes, una preferència pels parlants de català amb un accent lleugerament castellà i per aquells parlants de castellà amb un accent lleugerament català. És a dir, curiosament detectem una preferència per les veus dels homes en les seves segones llengües per damunt de les seves primeres llengües. Aquests resultats els interpretem com a indicador de cosmopolitisme lingüístic, ja que mostren una obertura cap a una comunitat etnolingüística aliena. La preferència pels accents més marcats i més diferenciats, en canvi, s’interpretaria com a senyal d’una ideologia contrària de localisme lingüístic (parochialism en l’article original en anglès) català o espanyol, ja que els parlants amb aquesta actitud estarien orientats preferentment cap a la llengua pròpia com a marcador d’una lleialtat localitzada en una comunitat imaginada nacional. En canvi, el cosmopolitisme lingüístic subratlla la necessitat d’acomodar-se a les preferències lingüístiques de l’altre grup, i el bilingüisme actiu es percep com a eina per a

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 286

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

287

l’harmonia social. El canvi respecte a la dècada precedent dels anys vuitanta s’ha produït sobretot entre els joves d’origen castellanoparlant, que valoren millor la llengua catalana, mentre que els d’origen català no han canviat significativament les seves opinions. Quant a l’estatus de la llengua, l’estudi mostra la poca acceptació de varietats molt marcades d’ambdues llengües. Fet i fet, la jerarquia etnolingüística del segle xx es manté, ja que hi ha indicis d’un estatus més alt atribuït als parlants de català sobre els parlants de castellà estàndard i als parlants de totes dues llengües en varietat estàndard per sobre els parlants del castellà de barriada (vegeu-ne la definició a Newman et al., 2008). Aquesta jerarquia és independent de la llengua parlada. La importància disminuïda del codi reforça la presència d’una ideologia lingüística cosmopolita —la que afavoreix la creació de ponts entre les comunitats lingüístiques. De la mateixa manera, l’afebliment de la relació entre classe i origen etnolingüístic indica una disminució de l’estatus atribuït al català (Pujolar i Gonzàlez, 2013). La disminució de l’estatus atribuït al català en relació amb el castellà podria significar que: a) ambdues llengües han deixat de ser característiques de la identitat etnolingüística, b) ambdues es consideren viables per a ambdues comunitats (Pujolar i Gonzàlez (2013) obtenen resultats similars), i/o c) és la varietat de llengua, i no pas la llengua, la que esdevé indicador de l’origen etnolingüístic i la classe social del parlant. La qüestió de la masculinitat apareix també relacionada amb el grup etnolingüístic, de manera que són les veus d’homes més catalanes les qualificades com a menys masculines que les castellanes. Però aquest tret sí que manté una relació amb la llengua utilitzada, ja que les veus en català es veuen menys masculines que les mateixes veus parlant en castellà. Això confirma amb matisos els resultats de Pujolar i Cos (2001) sobre una associació del català amb una identitat menys masculina. Amb la intenció d’aprofundir en les ideologies lingüístiques dels participants en l’estudi del 2008 i els factors que les afecten en relació amb les identitats assumides i atribuïdes pels joves, es van organitzar entrevistes grupals amb alguns dels joves participants descendents d’immigrants de territoris espanyols (Trenchs-Parera i Newman, 2009).3 L’anàlisi de les seves respostes va donar com a resultat un espectre de sis tipus d’ideologies lingüístiques. El terme espectre es deu al fet que les ideologies es distribueixen gradualment des del localisme procatalà fins al localisme procastellà com imatges invertides. Els localistes espanyols entrevistats mostren objeccions cap a la llengua clarament lligades a la identitat, ja que rebutgen una identitat catalana, o totalment o com a subordinada a una identitat espanyola. Com que la llengua catalana representa per a ells aquesta identitat atribuïda no desitjada, la utilitzen tan poc com poden. De manera similar, els equivalents catalans rebutgen la identitat espanyola com a aliena i hostil. Com que la llengua castellana representa aquesta identitat no desitjada, no la utilitzen més que el que és estrictament necessari. Entre aquests dos extrems de l’espectre, trobem ideologies lingüístiques cosmopolites favorables en graus diversos a l’acomodació, el bilingüisme i la diversitat. Tot i l’heterogeneïtat de 3. En aquests grups també hi participaven joves immigrants de procedències diverses.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 287

27/04/15 13:19

288

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

posicions, s’hi intueix un ordre, ja que en aquest espectre d’ideologies unidimensional cadascuna d’elles està relacionada amb un conjunt consistent d’actituds i creences mostrat en la taula 1. De fet, en els resultats es reflecteix la realitat de les estructures de poder socioeconòmic, ja que els joves amb més aspiracions de mobilitat ascendent són més favorables al català, tal com Woolard (1989) va trobar en la generació anterior. També hi queda reflectida la problemàtica realitat política: la posició ideològica més procatalana està més compromesa políticament i és favorable al canvi, mentre que la posició més proespanyola es presenta a si mateixa com a apolítica, pràctica habitual entre els grups dominants, segons Fought (2006). Les ideologies lingüístiques entre aquests dos extrems localistes expliquen els resultats quantitatius anteriors de predominança del cosmopolitisme lingüístic (Newman et al., 2008), ja que la majoria dels entrevistats mostren actituds de cosmopolitisme lingüístic, si més no parcialment. Per als cosmopolites des del punt de vista lingüístic, el català es podria haver convertit en «una llengua comuna de participació cívica» (Heller, 2006) i haver perdut el rol de símbol ètnic. Per tant, l’assumpció del català com a part de la seva identitat no es contradiu amb l’ús del castellà ni amb l’origen familiar castellanoparlant; per prendre el títol d’una investigació profètica de Boix (1993), triar no és, de fet, trair. Aquest augment del cosmopolitisme lingüístic s’ha detectat també en l’estudi longitudinal que Woolard (2013) ha dut a terme recentment amb alguns dels participants en les seves investigacions de finals del segle xx. Tot i que no tots ells han desenvolupat aquesta ideologia en la seva edat adulta, sí que en alguns casos la trajectòria personal ha desembocat en un canvi ideològic i, de retruc, de pràctiques lingüístiques. Taula 1 Grups d’ideologies lingüístiques de joves autòctons Ideologia

Identitat

Actitud lingüística

Català localista

Identitat exclusiva catalana

Català com a llengua pròpia i de Catalunya; ús exclusiu

Mixt català

Identitat catalana; oposat a identitat oficial espanyola

Català com a llengua pròpia i de Catalunya; ús no exclusiu

Cosmopolita català

Identitat binacional

Usos bilingües, però preferència pel català

Cosmopolita espanyol

Rebuig d’etiquetes de comunitat

Usos bilingües, però preferència pel castellà

Mixt espanyol

Identitat espanyola exclusiva; rebuig de nacionalismes

Castellà com a llengua pròpia; favorables al bilingüisme

Espanyol localista

Identitat exclusiva espanyola

Castellà com a llengua pròpia; bilingüisme només per obligació

Font: Trenchs-Parera i Newman, 2009 (adaptat).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 288

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

289

5. Les ideologies lingüístiques dels joves llatinoamericans a Catalunya Com hem indicat en l’apartat 3, un dels focus d’interès del nostre grup han estat les actituds i ideologies lingüístiques dels joves d’origen immigrant arribats a Catalunya procedents de l’Amèrica Llatina. En l’estudi qualitatiu de Trenchs-Parera i Newman (2009) les ideologies lingüístiques dels joves llatinoamericans entrevistats no poden ser distribuïdes en cap espectre clar. Les opinions sobre identitat i llengua dels llatinoamericans tampoc no presenten la relació entre si que caracteritza els seus companys autòctons. Entre els joves llatinoamericans que han arribat ja adolescents s’identifiquen actituds molt variades que van des del suport al bilingüisme personal fins a una gran resistència al català explicada amb un discurs en el qual es poden discernir ecos dels discursos més localistes espanyols presents a Catalunya. A vegades, els joves llatinoamericans entrevistats atorguen l’autoritat lingüística al castellà per mor de la seva universalitat, supraetnicitat i anonimat lingüístic inclusiu. Es tracta d’uns punts de vista que reflecteixen el panhispanisme (Canós, 2011) i les ideologies lingüístiques coincidents amb la ideologia de l’anonimat pròpia de les llengües hegemòniques conceptualitzada per Woolard (2008: 180). Aquestes posicions valoren l’aprenentatge de llengües internacionals en considerar el català d’àmbit local i d’una utilitat molt restringida. En contrapartida, també trobem alguns joves que veuen el català com a mitjà de progressar socialment, tal com ha succeït amb els immigrants castellanoparlants en la dècada dels anys noranta (Woolard, 2011 i 2013). En general, aquests joves llatinoamericans no s’identifiquen ni amb Catalunya ni amb Espanya. En conseqüència, no mostren gran interès ni coneixement pels conflictes locals com ara els relacionats amb l’estatus polític de Catalunya.4 En aquest sentit, els llatinoamericans no s’assemblen als seus predecessors immigrants peninsulars. A més, el centre de les seves objeccions sobre el lloc de residència és crucialment Espanya, i no tant Catalunya. Potser per això han construït una consciència identitària lingüística llatina en oposició al castellà peninsular. Per exemple, destaca la seva resistència a alguns trets o usos lingüístics peninsulars com la segona persona del plural vosotros o el seu desig de mantenir usos pragmàtics del país d’origen que, per exemple, no permeten de tutejar un adult desconegut o un professor (Canós, 2011). Això contribueix a l’aparició d’estereotips que representen els espanyols (incloent-hi els catalans) com a poc educats. En conseqüència, el castellà és valorat com a marca d’identitat sempre que sigui en modalitats de parla que els joves relacionin amb una identitat llatina (Corona i Unamuno, 2008). Aquest fet es reflecteix, per exemple, en l’ús entre els joves de les paraules español i españolito com a insult per tal d’indicar i alhora castigar l’assimilació identitària i lingüística, un tipus d’insult comú en moltes comunitats de minories ètniques (Fought, 2006: 27). 4. Cal tenir en compte, però, que els resultats que presentem aquí són anteriors al debat sobiranista encetat fa pocs mesos en la societat catalana en general i, en concret, en els mitjans de comunicació tant catalans com de l’àmbit estatal.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 289

27/04/15 13:19

290

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

Si bé l’amenaça percebuda contra la seva identitat prové del castellà peninsular, les actituds sobre Catalunya i el català són contradictòries i diverses. El català sovint és associat a un obstacle per a la comunicació i per a l’èxit en l’educació. Com que sovint en desconeixen l’existència abans de la seva arribada a Catalunya, el català esdevé una sorpresa desagradable i un obstacle per a l’adaptació associat amb l’àmbit educatiu, una llengua innecessària fora de l’escola en uns barris on el castellà és molt present i una llengua restringida a l’àmbit local. En general, les objeccions cap al català no estan relacionades amb qüestions identitàries —de fet, per a ells la confrontació entre català i castellà és força irrellevant—, sinó amb la manca de competència lingüística i la frustració que aquesta comporta. Tanmateix, aquestes objeccions van sovint acompanyades de posicions mixtes o positives que es fan més presents amb l’augment del temps de residència a Catalunya. Els joves immigrants amb actituds més positives vers el català manifesten que l’atenció rebuda per part del professorat ha estat molt important per a la seva adaptació (Trenchs-Parera i Patiño-Santos, 2013). Les opinions més negatives poden trobar-se en aquells que semblen haver rebut una acollida lingüística, educativa i afectiva al centre educatiu poc satisfactòria. Per tant, observem una relació directa entre el desenvolupament d’actituds positives vers el català i dos fets diferenciats: a) l’augment de la competència lingüística en aquesta llengua —fet que els diferencia dels joves localistes espanyols—, i b) una bona acollida lingüística, educativa i afectiva al centre. Malgrat això, les actituds positives no necessàriament donen com a resultat un augment del seu ús quotidià en els seus cercles d’amistats, que es mantenen predominantment llatinoamericans. Aquests estudis es van centrar en els llatinoamericans que havien arribat a Catalunya ja adolescents perquè l’onada immigratòria de la qual participaven era massa recent per a poder estudiar membres d’una segona generació ja nascuda a Catalunya. Quan vàrem fer el treball de camp, tampoc no hi havia gaires alumnes que haguessin arribat de petits, és a dir, de l’anomenada generació 1.5. Més tard, però, ja trobem als centres educatius d’ensenyament secundari catalans força alumnes d’aquest grup. Actualment tenim alguns resultats preliminars en relació amb aquesta generació que creiem rellevants aquí (Newman i Trenchs-Parera, 2013a, 2013b i 2013c). Entre aquest col·lectiu de joves sembla que n’hi ha bastants que mantenen el menyspreu cap al català com a llengua poc important i que es queixen del seu ús com a llengua vehicular. En canvi, no manifesten cap problema per a emprar-lo ni posen objeccions al seu ús. En aquest deslligament de les avaluacions lingüístiques manifestades i la pràctica lingüística es diferencien profundament dels seus companys autòctons castellanoparlants localistes. Una dada que va sorgir per casualitat de la metodologia mostra la diferència d’una manera molt clara. A l’hora de ser entrevistats pel tercer autor d’aquest article, als joves se’ls demanava de fer una entrevista en català i una en castellà. Dels vint-i-vuit joves autòctons entrevistats, nou van rebutjar d’ésser entrevistats en català, és a dir, un terç dels participants. En canvi, cap dels vuit joves llatinoamericans de generació 1.5 no es va negar a ser entrevistat en català. És aquesta una diferència actitudinal preliminar que ens indica la necessitat de continuar aprofundint en l’estudi de

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 290

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

291

les actituds i posicions ideològiques d’aquesta generació de joves així com en els joves de segona generació ja nascuda al nostre país. 6. Les ideologies lingüístiques dels joves xinesos a Catalunya A més dels joves llatinoamericans, el segon col·lectiu de joves immigrants que ha estat centre del nostre interès és el dels joves procedents de la Xina que han arribat en l’etapa de l’adolescència. Continuant amb la metodologia emprada en els casos dels joves autòctons i llatinoamericans, hem pres com a punt de referència un institut d’ensenyament secundari en el qual hem fet observacions participants i hem tingut entrevistes amb joves que viuen a Catalunya des de fa entre dos i tres anys. En aquest cas hem completat les dades amb un progenitor de tres dels joves participants. L’institut se situa en un barri de l’àrea metropolitana de Barcelona amb elevada població immigrant, predominantment de procedència xinesa, que comparteix espais escolars amb una majoria de joves autòctons d’arrels immigrants peninsulars d’origen castellanoparlant així com amb un nombre important de magrebins. Junyent i Figueras et al. (2011) ens indiquen que s’han trobat casos entre les persones d’origen xinès en els quals es reprodueixen les ideologies monolingüistes del país d’origen amb la conseqüència d’una valoració negativa cap al català. De fet, en la nostra recerca hem comprovat que, tot i que els entrevistats provenen de la regió de Zhejiang de parla wu, tant joves com adults manifesten a l’entrevista que la llengua d’ús familiar i amb els amics és el xinès mandarí. És rellevant d’explicar que investigadors col·laboradors nostres que coneixen bé la població d’aquesta zona5 ens indiquen que es tracta, en efecte, de famílies que parlen el wu tant a casa com al carrer. Tanmateix, molt probablement verbalitzen una ideologia monolingüista que atorga al mandarí un estatus que es nega al wu en un context públic i formal com pot ser el d’una entrevista amb investigadors de la universitat. En conseqüència, declaren que parlen xinès mandarí a casa. Malgrat aquesta ideologia predominant al país d’origen, el que no hem detectat en el decurs de la nostra recerca és cap valoració negativa vers el català que pogués ser-ne conseqüència. Els joves xinesos manifesten actituds positives tant vers l’ús sistemàtic del català amb ells per part dels professors de l’aula d’acollida com vers les pràctiques bilingües de molts dels altres professors i dels seus companys autòctons. Per contra, cap dels tres progenitors xinesos —a diferència d’alguns de llatinoamericans— entrevistats no va manifestar-se en contra de l’ús del català com a llengua vehicular. Tots expressen el seu desig que els fills aprenguin totes les llengües que els poden ser útils a Catalunya en el present. Acostumats a un sistema educatiu xinès en què el docent té l’autoritat última, ni pares ni fills qüestionen en cap moment l’autoritat dels docents catalans, ni la llengua vehicular de la docència, ni per tant l’obligació d’aprendre tant 5. Volem agrair les observacions fetes sobre això per Chunchun Chin-Ko, Jaime Mateu i Manel Ollé en reunions i sessions de seminari del grup GREILI-UPF.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 291

27/04/15 13:19

292

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

el català com el castellà. Pot ser significatiu que el professorat encarregat de l’acollida s’adaptava a les necessitats afectives i dificultats d’aprenentatge lingüístic específiques d’aquest grup i esmerçava esforços en la seva integració ràpida al centre més enllà de l’aula d’acollida (Newman, Trenchs-Parera i Patiño-Santos, 2011). Així, aquestes famílies consideren que cal que els joves aprenguin les llengües que s’estudien a l’escola, és a dir, tant el català i el castellà com l’anglès. Associen la utilitat del català amb contextos immediats o locals, és a dir, l’escola, per a assolir èxit acadèmic, l’Administració pública, per a poder dur a terme tràmits necessaris o obligatoris, i altres poblacions o barris, com ara el centre de Barcelona, on consideren que es parla més català. El castellà es considera crucial quan es viatja per Espanya i, per tant, possibilitador de la mobilitat i clau per a ampliar l’àmbit en què es podrà trobar feina en el cas que la família decideixi traslladar el lloc de residència. És només en aquest sentit quan es verbalitza la ideologia que la llengua castellana, i no la catalana, té valor com a llengua internacional pel fet de comptar amb un nombre més gran de parlants i amb un àmbit territorial més extens. També acostumen a enviar els fills a escoles xineses en dissabte o diumenge per tal que aprenguin el mandarí pel seu valor cultural i perquè consideren que és crucial que mantinguin contacte amb la cultura xinesa. Aquestes pràctiques s’assemblen a les d’altres diàspores xineses (He, 2004). L’acceptació de l’organització lingüística escolar catalana recalca la necessitat d’aprendre i usar ambdues llengües locals, una necessitat que es veu reforçada en aquells casos en què els joves, fora de l’horari escolar, treballen en establiments familiars com bars o botigues. Per aquest motiu reconeixen pràctiques locals al seu barri que els indiquen que la gran majoria d’interaccions s’hi fan en castellà, però també observen l’existència de clients que parlen català. Aquesta dualitat de pràctiques fa que considerin aquests espais de relació amb clients com a adients i naturals per a l’aprenentatge i l’ús d’ambdues llengües, a més del xinès. La naturalitat amb què pares i fills accepten el multilingüisme i en fan ús té altres manifestacions dins la pròpia llar. Així, tots ells ens informen que la segona llengua emprada a la llar és el català per l’ús esporàdic que en fan oralment i a l’hora de fer deures escolars els més joves de la família. A més, com que els joves xinesos tenen sovint responsabilitats diàries a la llar ajudant en tasques domèstiques, passen estones d’oci a casa durant les quals el seu consum mediàtic i tecnològic és predominantment asiàtic, en mandarí i en coreà.6 L’acceptació de la necessitat de dominar els usos diferents de les dues llengües locals ve reforçada pel fet que els joves xinesos han d’emprar el català més sovint en contextos formals quan són fora de l’institut que els joves llatinoamericans entrevistats. Tan bon punt tenen un cert domini del català, acompanyen els seus progenitors a l’hora de fer gestions en espais com l’ajuntament o el mateix institut, on fins i tot són presents en les hores de tutoria entre docents i progenitors, tot actuant com a mediadors lingüístics. El castellà l’empren sovint amb els companys autòctons i fins i 6. A la televisió xinesa és pràctica comuna la subtitulació dels programes de televisió, fins i tot quan són en xinès, ateses les diferències existents entre les diverses llengües xineses.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 292

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

293

tot amb alguns professors que se’ls adrecen en castellà fora de l’aula. Tanmateix, tot i que algun dels joves té algun amic autòcton, les seves xarxes socials estan predominantment formades per altres joves d’origen xinès. Això és una conseqüència clara de l’opció que van prendre els seus pares de triar conscientment un primer barri de residència a Catalunya en el qual poguessin trobar el suport cultural, lingüístic i familiar que els fes la integració més fàcil per la presència de més persones d’origen xinès. Finalment, les pràctiques multilingües d’aquests joves xinesos es completen amb l’aprenentatge de l’anglès a l’institut, que valoren positivament, tant ells com els progenitors, per dos motius clarament pragmàtics: per una banda, consideren l’anglès com a llengua que permet la mobilitat internacional; per l’altra, és una tercera llengua a la qual poden recórrer localment quan els falla el domini del català i el castellà i necessiten comunicar-se en contextos importants com pot ser una consulta mèdica. 7. Discussió En els darrers cinc anys la nostra recerca ha coincidit amb l’aplicació de polítiques públiques a Catalunya que, des de la primera concepció del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social, han tingut com a objectiu de reduir la polarització etnonacional i etnolingüística (Vila i Moreno et al., 2013). Hem comprovat que aquestes polítiques han coincidit amb l’augment (Newman et al., 2008) del cosmopolitisme lingüístic entre els joves. Aquest desenvolupament pot ser considerat com a reeixit quant a la reducció de la bipolarització que indicava Woolard després de la introducció del català com a llengua vehicular. Dit això, cal matisar aquesta afirmació en vista dels resultats obtinguts en la recerca i preguntar-se fins a quin punt les actituds, els comportaments i els posicionaments lingüístics dels joves investigats són veritablement cosmopolites. De fet, en el decurs dels estudis hem detectat tant la presència d’ideologies clarament localistes com clarament cosmopolites. Llevat d’excepcions individuals, però, en cap dels tres grups etnolingüístics de joves estudiats —autòctons, immigrants d’origen llatinoamericà i immigrants d’origen xinès— aquestes ideologies no es presenten en exclusivitat o separades nítidament. Fet i fet, en els tres grans grups observem la coexistència d’ideologies lingüístiques localistes i cosmopolites o, si més no, l’existència de posicions intermèdies que trenquen les expectatives que s’atribuirien a la pertinença d’un jove a un determinat grup etnolingüístic. L’assumpció per part dels joves d’una determinada actitud, d’un comportament o d’un posicionament ideològic en relació amb les llengües que possibiliten el seu dia a dia a Catalunya ve condicionada per una multitud i una complexitat de factors que van més enllà de la identitat etnolingüística atribuïda. Alguns d’aquests factors, que hem anat presentant al llarg d’aquest article, depenen de les experiències que aquests joves viuen a la llar, l’escola i el barri.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 293

27/04/15 13:19

294

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

La transgressió de les fronteres del posicionament localista es dóna molt clarament en les actituds de joves autòctons, sigui quina sigui la identitat etnolingüística —d’origen familiar catalanoparlant o castellanoparlant— que ells mateixos s’atribueixen. L’acceptació majoritària del bilingüisme i la preferència majoritària també pels accents menys marcats —o, fins i tot, per una llengua marcada amb indicadors de pertinença a un grup que no la té com a pròpia— semblen indicar una preferència per l’harmonia i la cohesió social. També n’és un indicador la tendència a l’anivellament de l’estatus conferit a cadascuna de les dues llengües, tot i que podem observar el manteniment d’una jerarquia etnolingüística molt lligada a varietats lingüístiques o dialectals. Les posicions localistes extremes d’orientació contraposada —la més catalanista i la més espanyolista—, les quals regeixen inclús comportaments de rebuig de la llengua que es considera de l’altre grup, encara existeixen. En alguns casos de joves autòctons d’origen familiar immigrant castellanoparlant hem observat també que poden arribar a assumir plenament la identitat catalana i, en conseqüència, verbalitzen posicions localistes catalanistes. Tanmateix, tant aquestes actituds localistes en què s’identifiquen amb la societat d’acollida com les localistes fidels als orígens familiars semblen ser les menys freqüents, i l’ús diari d’ambdues llengües és vist i exercit amb naturalitat per molts dels joves autòctons. El canvi s’ha produït sobretot entre els joves autòctons d’origen castellanoparlant, que adquireixen ara usos i actituds bilingües més semblants a les que ja tenien els joves d’origen catalanoparlant. Podríem dir que, en certa manera, s’equilibra l’asimetria a la qual fèiem referència a l’inici de l’article. En el cas dels joves immigrants xinesos la incorporació tant del català com del castellà en les seves pràctiques lingüístiques diàries tampoc no es contradiu amb el manteniment d’una identitat xinesa —la qual no ha abandonat cap dels joves investigats— i accepten les pràctiques diàries bilingües —o, més ben dit, multilingües— sense les discrepàncies verbalitzades ni els conflictes ideològics que sí que podem trobar en els joves autòctons de posicions més localistes. Dins del grup xinès no hem trobat cap cas de rebuig vers cap de les dues llengües locals. Som davant, però, d’actituds lingüísticament cosmopolites? En aquest grup la trajectòria migratòria de la família, la qual s’instal·la en un país on no es parla cap de les llengües que els joves dominen —el mandarí i el wu—, els condueix a considerar que tant el català com el castellà són útils en contextos diferents. Per tant, totes dues llengües locals són necessàries per a assolir l’èxit del projecte migratori familiar i, en el cas dels joves, l’èxit escolar. L’aprenentatge i l’acomodació al català i al castellà són viscuts com una conseqüència natural en un context en què s’experimenten pràctiques multilingües quotidianes. Als usos quotidians del català i del castellà que observen al barri i l’escola, aquests joves hi afegeixen l’ús que fan del xinès mandarí o wu amb els familiars, amb els companys d’escola xinesos i als espais d’oci. En aquests espais d’oci cal sumar-hi també l’acceptació natural de la presència passiva del coreà —i fins i tot del japonès, en el cas d’un dels joves entrevistats— com a part de l’univers lingüístic que emmarca el temps de consum de mitjans audiovisuals i de lleure.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 294

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

295

El valor del català, però, canvia clarament quan la llengua es posa en relació amb el context espanyol i internacional: tant el castellà com l’anglès són valorats com a possibilitadors de la mobilitat i els participants verbalitzen llavors posicions ideològiques que els atorguen una utilitat més enllà de les fronteres de Catalunya que el català no pot assolir o pot fer-ho de manera limitada i exclusivament a la resta de territoris de parla catalana. En definitiva, la ideologia que domina els comportaments i les actituds d’aquests joves xinesos és una ideologia pragmàtica conduent a l’acceptació del context lingüístic de la societat en què es desenvolupa el projecte migratori i a la inclusió de diverses llengües dins del seu repertori lingüístic amb l’objectiu de la consecució de l’èxit escolar, laboral o social tant de l’individu com de la família. El cas dels joves immigrants procedents de Llatinoamèrica és força diferent. De fet, entre els joves llatinoamericans de la generació 1, hem identificat actituds molt variades. En trobem de suport al bilingüisme personal sobretot en aquells joves que veuen en el català un instrument per al progrés social individual o els que veuen de manera cosmopolita en el bilingüisme un valor en si mateix. També es detecta una gran resistència al català explicada amb un discurs ideològic panhispanista que atorga valor de llengua internacional i hegemònica al castellà. Tanmateix, no és el castellà peninsular la llengua que adquireix aquesta hegemonia per a aquests joves sinó una varietat, o varietats, de la llengua que conserva trets llatinoamericans i que, en conseqüència, conserva part de la identitat personal i familiar d’origen. Es tracta d’una posició que podria anomenar-se localista però lligada al país o al continent d’origen. És en aquestes dues actituds en relació amb el castellà —la del castellà com a llengua hegemònica i internacional i la del localisme llatinoamericà— que els joves de primera generació coincideixen amb els seus companys o familiars de la generació 1.5. Tanmateix, l’assumpció d’actituds positives vers el català i de comportaments lingüístics que inclouen l’ús quotidià i natural del català per part dels joves de generació 1.5 apunten cap a possibles canvis ideològics en el futur. Atesa la poca distància en el temps que podem prendre com a investigadors, en aquest moment, però, aquests possibles canvis són difícils d’albirar. 8. Conclusions Amb aquest article hem ofert una visió àmplia del fenomen de les ideologies lingüístiques entre la població jove de Catalunya, tant d’origen autòcton com d’origen immigrant llatinoamericà i xinès, i hem aprofundit en el debat teòric sobre el concepte de cosmopolitisme lingüístic, tal com es pot entendre actualment a Catalunya. En el futur, els investigadors del grup GREILI-UPF ens proposem de continuar l’estudi de les ideologies lingüístiques entre els joves de Catalunya tot aprofundint en tres línies de recerca: a) les diferències entre la primera generació, la 1.5 i la segona; b) l’exploració dels factors familiars que determinen en part les ideologies dels joves, i c) les ideologies dels docents i les estratègies educatives que posen en pràctica als centres en relació amb l’aprenentatge i la presència de llengües al centre. També seria desitjable

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 295

27/04/15 13:19

296

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

d’explorar les actituds i ideologies d’altres col·lectius d’immigrants nombrosos com els del Magreb o l’Europa de l’Est. Aquests interessos de recerca, però, s’hauran de dur a terme tenint en compte l’època de canvis contextuals que estem vivint al nostre país. En primer lloc, ens trobem en una nova etapa de trasbals polític que està propiciant l’augment de la presència en els mitjans de comunicació de discursos polítics localistes, tant catalanistes lligats al projecte sobiranista d’una Catalunya independent com espanyolistes lligats al manteniment de l’Estat espanyol i d’una identitat espanyola. També recentment (el 17 de maig de 2013) el Govern espanyol va aprovar el projecte de la LOMCE (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa), que regularà, entre d’altres, aspectes relatius a la presència de llengües als centres d’ensenyament i a la llengua vehicular de la docència. És segur que l’aplicació d’aquesta llei així com el debat social i mediàtic que s’acaba d’encetar respecte a aquesta qüestió tindran les seves conseqüències en l’aparició, el manteniment o la desaparició de posicions ideològiques. Podem preveure ara que els canvis contextuals que comportaran aquests fets a curt i a llarg termini poden arribar a ser tan o més rellevants que els canvis que va comportar la normalització lingüística i l’aplicació als centres educatius del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. I les noves recerques en l’àmbit de les ideologies lingüístiques que s’encetin a partir d’ara hauran de tenir en compte els nous marcs polítics, educatius i ideològics en els quals es faran adults els joves de la Catalunya del segle xxi. En segon lloc, ens trobem en un canvi d’etapa també quant a la rebuda de nous immigrants. En la darrera dècada, la contínua arribada de nombrosos contingents de població al·lòctona dificultava l’acollida en general i l’acollida lingüística en particular. Recentment, però, s’ha aturat l’arribada d’immigrants a Catalunya i fins i tot alguns col·lectius han començat a deixar el país. Ens trobem, per tant, davant d’una oportunitat de millorar l’acollida, la qual cosa fomentaria el desenvolupament d’ideologies lingüístiques d’acceptació del català. De totes maneres, l’oportunitat de fer front a aquesta tasca pendent coincideix amb un moment en què, malauradament, hi ha una gran limitació de recursos per causa de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat de despesa en el sector públic, incloent-hi el sector educatiu. En tercer lloc, la crisi econòmica i les altes taxes d’atur fan pensar a molts immigrants en la possibilitat de tornar a emigrar en cerca de noves oportunitats laborals, com ja hem constatat en entrevistes amb la població xinesa. Es reforça i s’estén així entre la població immigrada la sensació de residència temporal a Catalunya i les expectatives de canvi de residència en un futur relativament pròxim. Aquestes expectatives podrien fer minvar la motivació que han tingut en els primers anys de la seva estada a Catalunya per a aprendre i utilitzar el català. Malgrat aquest panorama negatiu, les tendències a llarg termini semblen moure’s en la direcció d’un augment del cosmopolitisme lingüístic. Com a conseqüència de la globalització, pot haver-hi un menyspreu creixent per les posicions tancades i xovinistes. Si aquest fos el cas, podríem esperar que la creença que el monolingüisme és normal i el multilingüisme una condició anòmala també s’aniria reduint. Robertson (1995) observa que aquestes tendències solen portar paradoxalment a una creixent

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 296

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

297

valoració de les particularitats locals, no com a propietat d’exclusió sinó com quelcom que aporta caràcter particular. En aquest món glocal (de global i local) una llengua com el català pot adquirir així un valor important com a capital cultural distintiu d’una societat plenament integrada a Europa i en el món occidental. 9. Agraïments Volem donar les gràcies a totes aquelles persones que han col·laborat en la realització dels projectes de recerca que constitueixen la base d’aquest article, en especial, als investigadors Adriana Patiño, Larissa Tristán, Chunchun Chin-ko i Manel Ollé així com a les professores Montserrat Abella, Dolors Baqué, Gemma Castro, Empar Llopis i Gemma Montoya. Encara que romanen anònims, volem donar les gràcies també als equips directius i altres docents que ens han obert les portes dels seus centres d’ensenyament i les seves aules, així com als joves i familiars que ens han fet partícips de les seves opinions i vivències. Així mateix, volem agrair a l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya, l’Obra Social ”la Caixa”, la City University of New York i la Comissió Fulbright el finançament rebut per a dur a terme els projectes Fulbright-2004-2005, PSC-CUNY-PSCREG-39-262 (2008-2009), PSC-CUNY TRADA-42-182 (2011-2012), PSC-CUNY TRADA-44-160 (2013-2014), 2008ARIE00018, 2009ARAFI-00049, 2010ARAFI-000017 i Recercaixa 2010ACUP00344.

Bibliografia de referència Aja, E.; Carbonell, F.; Colectivo IOÉ; Funes, J.; Vila, I. (2000). La inmigración extranjera en España: Los retos educativos. Barcelona: Fundació ”la Caixa”. Alegre-Canosa, M. À. (2007). Geografies adolescents a secundària: Posicionaments culturals i relacionals dels i les joves d’origen immigrant. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria de Joventut. Observatori Català de la Joventut. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/ Documents/Arxiu/Publicacions/Col_Estudis/Estudis_20_sencer.pdf>. Bastardas i Boada, A. (1986). Llengua i immigració: La segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: La Magrana. — (2003). «Breu aportació sobre l’ús del català en les relacions interpersonals». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 267-269. Bernaus, M.; Moore, E.; Cordeiro Acevedo, A. (2007). «Affective factors influencing plurilingual students’ acquisition of Catalan in a Catalan-Spanish bilingual context». The Modern Language Journal, núm. 91 (2), p. 235-246. Blommaert, J.; Verschueren, J. (1998). Debating diversity: Analysing the discourse of tolerance. Londres; Nova York: Routledge. Boix, E. (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 297

27/04/15 13:19

298

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

Canós, L. (2011). La construcción del español global: Análisis de las políticas lingüísticas, las prácticas discursivas y los desafíos profesionales en torno a la internacionalización de la lengua española. Tesi doctoral no publicada. Barcelona: Universitat de Barcelona. Corona, V.; Unamuno, V. (2008). «Reflexión, conciencia e ideología lingüísticas en el discurso de jóvenes latinoamericanos». Textos de Didáctica de la Lengua y la Literatura, núm. 49, p. 48-56. Cots, J.; Nussbaum, L. (2008). «Communicative competence and institutional affiliation: Interactional processes of identity construction by immigrant students in Catalonia». International Journal of Multilingualism, núm. 5 (1), p. 17-40. Departament de Benestar Social i Família (2013). Perfils sociodemogràfics dels col·lectius més nombrosos a Catalunya. Xifres provisionals a 1 de gener de 2013. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família. Direcció General per a la Immigració. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/dasc/03Ambits %20tematics/05Immigracio/02Dadesimmigraciocatalunya/01perfilsdemografics/ Documents/PERFIL_Paisos.pdf>. Dijk, T. A. van (2001). «Un estudi lingüístic de la ideologia». A: Mollà, T. (ed.). Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera. Fought, C. (2006). Language and ethnicity. Cambridge: Cambridge University Press. Gal, S. (1998). «Multiplicity and contention among language ideologies. A commentary». A: Schieffelin, B. B.; Woolard, K. A.; Kroskrity, P. V. (ed.). Language ideologies: Practice and theory. Oxford: Oxford University Press, p. 317-331. Galindo Solé, M. (2008). Les llengües en joc, el joc entre llengües: L’ús interpersonal del català entre els infants i joves de Catalunya. Lleida: Pagès. Generalitat de Catalunya (2009). Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació. Gràcia, L. (2001). El xinès: Estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la del xinès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social. Harvey, D. (2000). «Cosmopolitanism and the banality of geographical evils». Public Culture, núm. 12 (2), p. 529-564. He, A. W. (2004). «Identity construction in Chinese heritage language classes». Pragmatics, vol. 14, núm. 2/3, p. 199-216. Heath, S. B. (1977). «Social history». A: Fishman, J. A. (ed.). Bilingual education: current perspectives. Arlington: CAL, p. 53-72. Heller, M. (2006). Linguistic minorities and modernity: A sociolinguistic ethnography. 2a ed. Londres: Continuum. Huguet-Canalís, À.; Janés-Carulla, J.; Chireac, S. M. (2008). «Mother tongue as a determining variable in language attitudes. The case of immigrant Latin American students in Spain». Language and Intercultural Communication, núm. 8 (4), p. 242-260. Junyent i Figueras, M. C.; Monrós, E.; Fidalgo, M.; Cortès, M.; Comellas, P.; Barrieras, M. (2011). «Canvi de representacions lingüístiques de parlants al·loglots per contacte amb la situació lingüística catalana». A: Recerca i immigració III. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família, p. 93-109. Marshall, S. (2006). «Spanish speaking Latin Americans in Catalonia: reflexivity and knowledgeability in constructions of Catalan». A: Molinero, C. M.; Stewart, M. (ed.). Globalization and language in the Spanish-speaking world: Macro and micro perspectives. Londres: Palgrave, p. 158-177.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 298

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

299

Marshall, S. (2007). «New Latino diaspora and new zones of language contact: a social constructionist analysis of Spanish-speaking Latin Americans in Catalonia». A: Holmquist, J.; Lorenzino, A.; Sayahi, L. (ed.). Selected proceedings of the Third Workshop on Spanish Sociolinguistics. Somerville, Mass.: Cascadilla Proceedings Project, p. 150-161. Mateu, J. (2012). Una experiencia educativa, el estudio de las ciencias sociales en una clase multicultural de secundaria: El caso específico de las clases con una población inmigrante mayoritaria de alumnos chinos. Treball de recerca del programa de màster en estudis xinesos. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Newman, M. (2011). «Different ways to hate a language in Catalonia: interpreting low solidarity scores in language attitude studies». A: Michnowicz, J.; Dodsworth, R. (ed.). Selected proceedings of the 5th Workshop on Spanish Sociolinguistics. Somerville, Mass.: Cascadilla Proceedings Project. Newman, M.; Patiño-Santos, A.; Trenchs-Parera, M. (2013). «Linguistic reception of Latin American students in Catalonia and their responses to the implementation of educational language policies». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, núm. 16 (2), p. 195-209. [DOI: 10.1080/13670050.2012.720669] Newman, M.; Trenchs-Parera, M. (2013a). «Factors motivating language ideologies towards Catalan of Latin American immigrants in Barcelona». Comunicació presentada al 9th International Symposium on Bilingualism (Singapur: Universitat de Tecnologia de Nanyang, 10-13 de juny). — (2013b). «Identity versus experience as driving ideologies towards Catalan in Generation 1.5 Latin American secondary school students in Catalonia». Comunicació presentada a l’American Association for Applied Linguistics Annual Conference (Dallas, Tex., 16-19 de març). — (2013c). «Ideologies towards Catalan in generation 1.5 Latin American youth in Catalonia: The case of a Barcelona secondary school». Comunicació presentada a la International Conference on Urban Multlilingualism and Education (UME) (Gant, Bèlgica: Universitat de Gant, 6-8 de març). Newman, M.; Trenchs-Parera, M.; Ng, S. (2008). «Normalizing bilingualism: the effects of the Catalonian linguistic normalization policy one generation after». Journal of Sociolinguistics, núm. 12 (3), p. 306-333. [DOI: 10.1111/j.1467-9841.2008.00369.x] Newman, M.; Trenchs-Parera, M.; Patiño-Santos, A. (2011). Linguistic attitudes, ideologies, and behaviours of Latin American and Chinese immigrants in public secondary schools in Catalonia. Comunicació presentada a la 18th International Conference of Europeanists (Barcelona: Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, 20-22 de juny). Nussbaum, L.; Unamuno, V. (ed.). (2006). Usos i competències multilingües entre escolars d’origen immigrant. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Nussbaum, M. (1996). «Kant and Stoic Cosmopolitanism». The Journal of Political Philosophy, núm. 5 (1), p. 1-25. Pavlenko, A.; Blackledge, A. (ed.). (2004). Negotiation of identities in multilingual contexts. Clevedon: Multilingual Matters. Portes, A.; Zhou, M. (1993). «The new second generation: segmented assimilation and its variants». The Annals of the American Academy of Political and Social Science, núm. 530 (1), p. 74. Pujolar i Cos, J. (1997). De què vas, tio? Barcelona: Empúries.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 299

27/04/15 13:19

300

TSC, 24 (2014)

Mireia Trenchs Parera,* Imanol Larrea Mendizabal* i Michael Newman

Pujolar i Cos, J. (1999). «Llengua i cultura juvenil». A: Noguero, A. J. (ed.). L’ús del català entre els joves. Sabadell: Fundació de la Caixa Sabadell, p. 19-22. — (2001). Gender, heteroglossia, and power: A sociolinguistic study of youth culture. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter. Pujolar, J.; Gonzàlez, I. (2013). «Linguistic ‘mudes’ and the de-ethnicization of language choice in Catalonia». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, núm. 16 (2), p. 138-152. [DOI: 10.1080/13670050.2012.720664] Robertson, R. (1995). «Glocalization: time-space and homogeneity-heterogeneity». A: Featherstone, M.; Lash, S.; Robertson, R. (ed.). Global modernities. Londres: Sage, p. 25-44. Saus, L. (2012). La imatge social de la comunitat xinesa a la premsa a Catalunya. Estudi de cas al municipi de Santa Coloma de Gramanet. Treball de fi de màster inèdit. Màster d’estudis avançats en comunicació social. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Strubell, M.; Fishman, J. A. (2001). «Catalan a decade later». A: Can threatened languages be saved? Clevedon: Multilingual Matters, p. 260-283. Trenchs, M. (2013). «Les vivències sociolingüístiques i el multilingüisme dels joves d’origen xinès a Catalunya». Articles: De Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 60, p. 28-39. Trenchs-Parera, M.; Newman, M. (2009). «Diversity of language ideologies in Spanish-speaking youth of different origins in Catalonia». Journal of Multilingual and Multicultural Development, núm. 30 (6), p. 509-524. Trenchs-Parera, M.; Patiño-Santos, A. (2013). «Language attitudes of Latin American newcomers in three secondary school reception classes in Catalonia». A: Arnau, J. (ed.). Teaching languages in a multilingual context: The Catalan case. Clevedon: Multilingual Matters: Institut d’Estudis Catalans. Trenchs Parera, M.; Patiño Santos, A.; Canós, L.; Newman, M. (2013). «Estudi de les actituds i identitats lingüístiques dels joves xinesos i llatinoamericans a Catalunya i propostes d’actuació educativa». A: Recerca i immigració V [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família, p. 15-34. <http://www20. gencat.cat/docs/bsf/01Departament/08Publicacions/Coleccions/Ciutadania%20i%20 immigracio/10recerca5/recerca_immigracio_v.pdf>. Trenchs Parera, M.; Tristán Jiménez, L. (2014). «Interaccions al barri: un estudi de les pràctiques lingüístiques dels joves immigrants i les seves famílies a Catalunya». A: Recerca i immigració VI [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família, p. 143-165. <http://www20.gencat.cat/docs/bsf/01Departament/ 08Publicacions/Coleccions/Ciutadania%20i%20immigracio/11recercaimmgracio6/ recerca_immigracio_sis.pdf>. Vila i Moreno, F. X.; Sorolla Vidal, N.; Larrea Mendizabal, I. (2013). «Les vies per als aprenentatges lingüístics del jovent d’origen marroquí establert a Catalunya». A: Vila i Moreno F. X.; Salvat, E. (ed.). Noves immigracions i llengües. Barcelona: Universitat de Barcelona. Secció de Lingüística Catalana. Departament de Filologia Catalana. Watkins, D. (1998). «A cross-cultural look at perceptions of good teaching. Asia and West». A: Forest, J. J. F. (ed.). University teaching: International perspectives. Nova York; Londres: Garland. Woolard, K. A. (1989). Double talk: Bilingualism and the politics of ethnicity in Catalonia. Stanford, Calif.: Stanford University Press, p. 20-34. — (1998). «Introduction: language ideology as a field of inquiry». A: Schieffelin, B. B.;

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 300

27/04/15 13:19

LA NORMALITZACIÓ DEL COSMOPOLITISME LINGÜÍSTIC ENTRE ELS JOVES

TSC, 24 (2014)

301

Woolard, K. A.; Kroskrity, P. V. (ed.). Language ideologies: Practice and theory. Nova York: Oxford University Press, p. 3-47. Woolard, K. A. (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199. — (2011). «Is there life after high school? Longitudinal changes in the bilingual repertoire in metropolitan Barcelona». Language in Society, núm. 40 (5), p. 617-648. — (2013). «Is the personal political? Chronotopes and changing stances toward Catalan language and identity». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, núm. 16 (2), p. 1-15. Woolard, K. A.; Frekko, S. E. (2013). «Catalan in the twenty-first century: romantic publics and cosmopolitan communities». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, núm. 16 (2), p. 129-137. [DOI: 10.1080/13670050.2012.720663] Woolard, K. A.; Gahng, T.-J. (1990). «Changing language policies and attitudes in autonomous Catalonia». Language in Society, núm. 19, p. 311-330. Wortham, S. (2006). Learning identity: The joint emergence of social identification and academic learning. Cambridge: Cambridge University Press.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 301

27/04/15 13:19

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 302

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 303-325 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.81 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional del català a Borriana Ideological background of the intergenerational break in the Catalan language in Borriana Glòria Olivares i Muñoz Agrupació Borrianenca de Cultura

Data de recepció: 28 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum El present treball se centra en la interrupció intergeneracional del català en una població mitjana del País Valencià, Borriana. Els nostres propòsits són conèixer les argumentacions de borrianencs que, essent catalanoparlants, parlen als fills castellà i resseguir la cronologia del procés. Per assolir aquests objectius, durant els anys 2007 i 2008 vam entrevistar vint-i-nou persones que han abandonat l’ús de la llengua pròpia en l’àmbit familiar. Pel que fa al primer objectiu, hem constatat que els entrevistats emmascaren les argumentacions amb motius pragmàtics o desresponsabilitzadors o que neguen el canvi d’idioma en l’àmbit familiar. Quant a la cronologia del procés, n’hem datat dos moments clau: el de l’alta burgesia, que adoptà el castellà per educar els fills durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle xx, i el de les classes populars, que es castellanitzaren a partir dels anys seixanta del mateix segle. Paraules clau: interrupció intergeneracional, arguments, cronologia, ideologia lingüística.

Abstract This paper focuses on the intergeneracional break in the Catalan language in Borriana, a town in the Valencian Country. The twofold purpose of this study is to determine the arguments of people from Borriana who, despite being Catalan speakers, talk to their children in Spanish, and to trace the chronology of this process. In order to achieve these aims, in 2007 and 2008 we interviewed 29 people who had ceased to use their own language, Catalan, in the family setting. Specifically, it was found that the interviewees mask their arguments, adducing practical or evasive reasons, or deny the change of language in the family sphere. Two key points in time have been identified in the chronology of this process: the period Correspondència: Glòria Olivares i Muñoz. Agrupació Borrianenca de Cultura. Carrer de l’Encarnació, 45, entresòl. 12530 Borriana. A/e: info@borriana.com, gloriaolimu@gmail.com. A/I: http://www. borriana.com. Tel.: 964 592 956.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 303

27/04/15 13:19

304

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

when the upper class chose Spanish for the education of their children – the 1940s, 50s and 60s; and the period when the middle and lower classes adopted Spanish – the 1960s. Keywords: intergenerational break, arguments, chronology, linguistic ideology.

1. Introducció

l bilingüisme és una conseqüència fonamental del contacte de llengües en un mateix territori. Ninyoles (1969: 35) argumenta que el bilingüisme entès com un equilibri entre dos idiomes és més aviat un tòpic o un rètol ambigu, i no un raonament precís. Aracil (1983: 208 i 211) parla de bilingüisme unilateral perquè es limita a una part de la població. Aquest bilingüisme és una etapa entre dues transicions. En la primera, els parlants de l’idioma x (el de la comunitat nadiua i subordinada) es bilingüitzen en adquirir l’idioma y (importat i del grup dominant). L’ús de l’idioma y esdevé més ordinari i freqüent, fins al punt de col·loquialitzar-se. Aquest fet deixa el terreny adobat perquè puga convertir-se en vernacle. En la segona transició els bilingües s’unilingüitzen en abandonar x i nativitzar y. La nativització ocorre quan una generació transmet l’idioma secundari (y) a la generació consecutiva com a idioma primari. Aquest canvi és el més crucial del camí perquè comporta la renúncia de x en l’àmbit familiar, d’ací ve que s’anomene no-transmissió intergeneracional de ‘x’ o interrupció intergeneracional de ‘x’. Bastardas (1996: 122) apunta algunes motivacions que duen els pares a transmetre als fills la llengua dominant i no la pròpia: «pensaran que els serà més avantatjosa per a la supervivència econòmica o per a l’ascensió o acceptació social». Aracil (1982: 115) anomena substitució lingüística la suplantació total de la varietat lingüística recessiva per la varietat dominant. L’idioma y guanya àmbits d’ús i nombre de parlants en detriment de l’idioma x, que en perd. Aquesta situació pot desembocar en l’extinció de x. Bastardas (1996: 117-118) assenyala que aquest fenomen no és fàcil ni senzill, sinó complex i multidimensional, i només es comprèn en la seva dinamicitat. En la substitució lingüística hi influeixen directament dos tipus de factors, els estàtics i els dinàmics. Entre els primers destaca la classe social. La classe acomodada s’instrueix en la llengua dominant (l’oficial i la de l’escola), i acaba adoptant-la com a llengua familiar. El pas següent és el desplaçament en vertical: les classes populars imiten la conducta de la classe alta. Entre els factors dinàmics hi ha la urbanització i la industrialització, amb la migració de la població rural a les ciutats. El canvi lingüístic iniciat als nuclis centrals s’escampa per la perifèria: els pobles veïns emulen la capital i els barris perifèrics, el centre de la ciutat. La immigració és un factor importantíssim, sobretot si la llengua dels immigrants coincideix amb l’oficial. De resultes d’aquest contacte horitzontal, els nadius augmenten la competència en la llengua forana.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 304

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

305

Segons Montoya i Mas (2011: 15), la interrupció intergeneracional de les llengües és general arreu del món on perdura el contacte lingüístic. El País Valencià, amb un contacte secular amb el castellà, no havia de ser-ne l’excepció. Els primers casos de substitució en la llar familiar del català (idioma x) pel castellà (idioma y) que Montoya i Mas (2011: 64) han pogut reconstruir daten dels anys trenta, quaranta i cinquanta del segle xix a la ciutat de València. En les dècades següents la castellanització va escampar-se per Alacant i per les ciutats mitjanes del País Valencià (Castelló de la Plana, Elx i Alcoi) (Montoya i Mas, 2011: 107). En acabar la Guerra Civil va sobrevindre la generalització de la interrupció familiar de la llengua, tant als barris de la perifèria d’aquestes ciutats (braços populars), com en bona part de les poblacions mitjanes, on el fenomen era inèdit abans de la guerra (Montoya i Mas, 2011: 118). 2. Objectius i mètode El present treball se centra en la interrupció intergeneracional del català en una població mitjana del País Valencià, Borriana. Cal apuntar que, de tots els pobles de la Plana Baixa, a Borriana observem l’índex més alt de canvi lingüístic, enfront d’altres localitats on és gairebé inexistent. Els nostres propòsits són conèixer les argumentacions de borrianencs que, essent catalanoparlants, parlen als fills castellà i resseguir la cronologia del procés. Observant l’entorn, partim de la hipòtesi que la no-transmissió s’inicia en els anys cinquanta. Per assolir aquests objectius, durant els anys 2007 i 2008 vam fer entrevistes a vinti-nou persones que han abandonat l’ús del català en l’àmbit familiar. Hem triat un mètode qualitatiu perquè ens permet arreplegar dades en profunditat del periple vital dels entrevistats, de l’origen i de la classe social, de la socialització i de les xarxes socials, etc. L’entrevista convergent o focalitzada consisteix en una conversa profunda i llarga a partir de temes variats. En el decurs de l’entrevista provoquem que els subjectes parlen espontàniament dels ítems que ens interessen (Querol, 1989: 121-122). En una societat ideològicament tan conflictiva i dividida com la valenciana, la llengua pot despertar discursos i actuacions forassenyats en les relacions interpersonals quotidianes, fins al punt que les representacions ideològiques lingüístiques esdevenen tabú i, per tant, s’evita explicitar-les perquè no siguen motiu de discòrdia. Tenint en compte això, ens hem estimat més demanar als entrevistats que ens relataren les seves històries de vida: records dels avantpassats, de la infantesa, de la joventut… i que valoraren com ha evolucionat la forma de viure d’abans a ara. En cap cas no hem explicitat l’interès vers la llengua i sempre hem mirat de presentar-nos com a neutres i poc coneixedors del conflicte lingüístic. Les entrevistes, per tant, han estat obertes, no estructurades (només amb un guió senzill basat en el model de Montoya (1996: 283-285)) i no declarades (Querol, 1989: 124). Les hem enregistrades en MP3 i n’hem transcrit els fragments interessants (seguint també el model de Montoya (1996: 227-229)). A partir d’històries de vida, els entrevistats exposen els arguments que els van dur, a ells mateixos o als seus pares, a educar els fills en castellà (Montoya, 1996: 77). Les

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 305

27/04/15 13:19

306

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

referències familiars també ens ajuden, per una banda, a fer-nos una idea de la classe social de cada individu i, per l’altra, a dibuixar-ne l’arbre de transmissió lingüística (ATL). En paraules de Montoya (1997: 26), un ATL és una mena d’arbre genealògic […] en què s’estableix la xarxa de relacions lingüístiques que mantenen els membres de l’arbre entre si. Aquí es pot apreciar quin estrat intergeneracional interromp per primer cop la transmissió familiar del català, si es recupera després de les edats adultes, si aquests fets segueixen algunes pautes cronològiques o sexuals, etc. I de la comparació dels diferents ATL en base a l’antiguitat que assoleixen, de la classe social on s’inscriuen i de la zona de la ciutat on es socialitzen els seus membres més antics, podem arribar a induir com es desenvoluparia el procés a nivell de tota la ciutat.

D’aquesta manera, el treball de camp permet, a més de descobrir les raons del trencament intergeneracional a Borriana, reconstruir-ne les xarxes socials i la cronologia. En el present estudi datem dos moments clau: quan la burgesia adoptà el castellà per educar els fills i quan en les classes mitjana i baixa arrelà el castellà com a llengua familiar (Torres i Montserrat, 2003: 11). No incloem l’estadi anterior de la substitució lingüística en què es castellanitzà la noblesa (segle xvi). Apuntem només que a Borriana la figura del cronista i notari Rafel Martí de Viciana (1502-1582) n’és ben representativa, ja que emprà el castellà en la seva obra.1 Hem entrevistat tant actors (autòctons educats en català; L1 català) com receptors (autòctons pujats en castellà; L2 català) del fenomen (Montoya, 1996: 173), però, per raons de disponibilitat, hi ha una mostra més gran d’actors (vint-i-un subjectes) que de receptors (vuit subjectes). Els subjectes de la mostra havien de complir els requisits següents: per als actors calia haver nascut i/o haver-se criat a Borriana (per «haver-se criat» entenem viure-hi des d’abans dels dotze anys), ser catalanoparlant, ser casat/-ada amb un/una catalanoparlant i parlar castellà als descendents; per als receptors calia haver nascut i/o haver-se criat a Borriana, ser pujat/-ada en castellà, que com a mínim un dels dos progenitors fóra de Borriana, que tant pare com mare foren catalanoparlants o que fóra de la segona generació castellanitzada. Com a excepció, hem entrevistat una dona catalanoparlant sense descendents (que, per tant, no ha pogut ni transmetre ni interrompre la transmissió de la llengua) perquè la seva germana gran és un dels primers casos que parlà castellà als fills i ens n’interessava el testimoni. Hem donat per bons els casos en què algun avantpassat era d’origen castellà si la llengua materna dels entrevistats o dels pares dels entrevistats era el català. No ens servien per al nostre propòsit matrimonis o fills de matrimonis en què un dels dos cònjuges fóra castellanoparlant. Pensem que en aquests casos l’origen castellà condicionaria l’entrevista (Torres i Montserrat, 2003: 13). Hem fet un total de vint entrevistes. En algunes intervenia només un subjecte, en 1. Per a una ampliació vegeu: G. Colón (2002), «La decadència de la llengua i la castellanització al segle xvi», i A. Ferrando (2002), «De la tardor medieval al Renaixement: breu radiografia d’una mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana lletraferits», a Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el v centenari del seu naixement 1502-2002, Borriana, Magnífic Ajuntament de Borriana.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 306

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

307

d’altres els dos cònjuges, en d’altres el pare o la mare i el fill o la filla. En total hi han participat trenta-dues persones, de les quals vint-i-nou complien els requisits (comptant la dona sense descendents, que parla en veu de la germana). Les tres persones entrevistades que no complien els requisits són la mare d’una de les entrevistades i els cònjuges de dos entrevistats que en el moment de fer l’entrevista hi eren presents. El primer cas ha transmès el català a la filla i els altres dos casos no eren nascuts ni criats a Borriana. De les vint-i-nou persones que sí que complien els requisits, catorze han nascut o s’han criat al centre de Borriana i quinze, a la resta del poble. Les primeres catorze pertanyen als estrats més alts i les quinze restants, a la classe popular. Per sexes, hem entrevistat onze hòmens i divuit dones (vegeu la taula 1). Taula 1 Distribució dels entrevistats segons la classe social, el sexe i la llengua materna Classe benestant Hòmens

Classes populars Dones

Hòmens

7 (5 L1, 2 L2) 24,2 % 7 (5 L1, 2 L2) 24,2 %

Dones

4 (4 L1, 0 L2) 13,7 %

Total: 14

11 (7 L1, 4 L2)

37,9 %

Total: 15

Com a complement del treball de camp, hem cercat el testimoni de gent del poble per reconstruir la biografia de certs subjectes influents en la vida dels borrianencs. Pel fet de viure a Borriana hem pogut arreplegar dades a través de l’observació participant (converses informals amb borrrianencs en què espontàniament expressen l’opinió sobre el fenomen de la interrupció lingüística), hem cercat dades biogràfiques en l’arxiu del Registre Civil de Borriana, hem llegit articles en la revista local Buris-ana, i també hem observat el nostre voltant i hem apuntat algunes reflexions. 3. Context històric de la recerca: Borriana durant els segles xix i xx 3.1. Evolució de la població Borriana és un municipi del País Valencià, capital de la comarca de la Plana Baixa. Està situat a tretze quilòmetres al sud de Castelló de la Plana i a seixanta-quatre quilòmetres al nord de València. Com en gairebé totes les terres dels Països Catalans, l’augment de població (vegeu la taula 2) es deu a la immigració del sud espanyol i recentment d’arreu del món. Taula 2 Evolució demogràfica de Borriana

Any

1857

1887

1900

1930

1960

1991

2001

2006

2007

Habitants

7.813

10.237

12.962

14.675

18.616

25.438

26.757

32.349

33.255

Font: Institut Nacional d’Estadística.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 307

27/04/15 13:19

308

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

Encara que el propòsit del present estudi no siga analitzar la integració lingüística dels forans, comentarem amb brevetat que abans dels anys seixanta els immigrants s’agarraven de seguida al català, llengua que en molts casos transmetien als descendents. Després dels seixanta els forasters s’assentaren als barris de la Bosca i de l’Ecce Homo. Aquesta concentració i la irrupció de la televisió exclusivament en castellà —entre altres raons— van dificultar-los la integració lingüística en català. Pel que fa als nadius, els profunds canvis socials, culturals i econòmics van repercutir en l’ús del català. Vegem-ho amb detall en els apartats següents. 3.2. Societat, cultura i economia Palomero (2001: 29-37) assenyala que durant el segle xix la plaga de la fil·loxera delmà les vinyes. Arran d’aquesta crisi, els terratinents i llauradors borrianencs provaren fortuna en un conreu nou, el taronger. Les primeres plantacions daten d’un poc abans de 1830. Les explotacions citrícoles del terme borrianenc aviat passaren d’una economia de subsistència a una de mercat. De resultes de la revolució industrial, a Europa bufaven els vents de la prosperitat, que es traduïren en una demanda creixent de fruita fresca. La taronja era aleshores l’única fruita d’hivern capaç d’aplegar en bones condicions a països llunyans. A més, la millora dels transports en feia cada vegada més possible la comercialització. En el darrer terç del segle xix desaparegueren les grans concentracions parcel·làries i els arrendataris es convertiren en els propietaris de la terra com a minifundistes. La introducció de tècniques de cultiu noves i de fertilitzants augmentaria la productivitat dels horts de tarongers. Al costat de la Plana, la comarca de la Ribera esdevingué fita de l’economia citrícola (Abad, 1987: 11). Molts comerciants de Borriana fundaren magatzems a la conca del Xúquer, on la plega s’avançava uns quants mesos. De novembre a gener els exportadors s’hi desplaçaven i arrossegaven centenars de paisans com a mà d’obra (collidors, fleixadors, encaixonadores…) (Pitarch i Vilanova, 1993: 45). A finals del segle xix l’alta burgesia borrianenca començava a emmirallar-se en la ciutat de València, comportament que acabaria calant entre les classes populars. Aquesta tendència coincideix amb altres poblacions valencianes senyeres del comerç taronjaire (Carcaixent, Alzira i Gandia), alhora que l’allunya de les poblacions veïnes, que s’han identificat més amb Castelló. El fenomen del mimetisme vers el Cap i Casal es manifesta en l’augment de comerciants (gairebé dos-cents cap al 1930), la fundació del Círculo Frutero, la institucionalització de les falles, la construcció de cases noves d’estil modernista i els hàbits lingüístics. 3.3. Estrats socials Aquests canvis econòmics —i també culturals i polítics— augmentaren la mobilitat de la societat i la reestratificaren. La nova estructura s’ha mantingut durant el

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 308

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

309

segle xx i les recialles apleguen fins als nostres dies. La piràmide social es dividia en tres nivells (Aracil, 1968: 11-13): — Superior: grans propietaris rurals i comerciants enriquits gràcies a la taronja i de retruc els professionals liberals (metges, juristes, enginyers, arquitectes…). Diem de retruc perquè només els terratinents i els comerciants podien pagar la carrera universitària als fills. — Mitjà: petits propietaris i petita burgesia (botiguers i artesans). — Inferior: llauradors a jornal i empleades del magatzem (popularment almacenteres). Per a una anàlisi de les entrevistes hem simplificat la piràmide en dos grups. El primer abraça el nivell superior i l’anomenem classe benestant/acomodada, estrat alt, alta burgesia, d’estatus superior o denominacions similars. També ens hi referim per la zona on habiten, articulada per l’eix format pel camí d’Onda i els carrers de la Mercé i la Carrera, i per l’eix format pels carrers Major i del Raval. Els dos eixos es creuen a la Vila, nucli històric de Borriana. Com que els eixos sobrepassen els límits de la Vila tradicional, anomenarem genèricament centre la zona que ocupa la classe acomodada. L’altre grup de la piràmide abraça el nivell mitjà i l’inferior, i l’anomenem classes populars, estrat mitjà-baix, petita burgesia i llauradors, d’estatus inferior o sinònims. Viuen als barris populars o a la resta del poble. Mostrem en la figura 1 un plànol esquemàtic amb el traçat de les dues zones assenyalades: Figura 1 Plànol esquemàtic on es delimita el centre de Borriana (línia discontínua) i els barris populars (línia contínua)

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 309

27/04/15 13:19

310

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

4. Anàlisi de les dades de la recerca: cronologia i arguments 4.1. Cronologia de la interrupció intergeneracional del català a Borriana 4.1.1. Precedents En el decurs del treball de camp els entrevistats ens han contat notícies d’amics i parents ben il·lustratives de les xarxes socials en què es mouen. Així, la muller del nostre informador RA-1920-M2 fa referència a una amiga i als germans d’aquesta que parlaven castellà, els pares de la qual eren catalanoparlants. Es tracta de la primera família de Borriana de la qual tenim constància que es castellanitzen. Muller de RA:3 […] una amiga meua […] fea «¡Ah! A mí, mira que a mí me gusta el negocio. Yo, es que eso de ser…». […] […] G:4 Els pares ja li parlaven castellà, a d’ella? Muller de RA: Sí, allí parlaven tots en castellà. G: Perqué els pares devien parlar valencià… Muller de RA: Sí, els pares eren d’ací, ell i ella.

Es tractava dels germans TC:5 un home, nascut el 1927, i dues dones, nascudes els anys 1931 i 1940. Els pares, PT i LC, provinents d’una Borriana aclaparadorament catalanoparlant —molts nadius només entenien i parlaven català i els forasters s’hi integraven lingüísticament—, decidiren pujar els fills en castellà. Com comentarem més avall, abans de la guerra, la burgesia criava els fills en català; tenim, doncs, la família pionera en la no-transmissió intergeneracional, però, per què es dóna aquest cas tan aïllat? Trobem la resposta resseguint-ne el cicle vital gràcies als documents del Registre Civil, a notícies de la revista Buris-ana i al testimoni d’un parent. PT, nascut a Borriana el 1902, d’origen humil, es dedicava a carregar caixes de taronges als vaixells carboners ancorats mar endins. Baratà la llanxa pel negoci dels cítrics i visqué a Alemanya i a París. Ben prompte amassà una fortuna immensa. LC, nascuda a Borriana el 1904, de classe mitjana, treballava de caixera en una botiga fins que es casà. PT i LC no tenien estudis i, per tant, no havien accedit al castellà culte. Es casaren a Borriana el 1926 i, segons consta al certificat de matrimoni, ell ja es dedicava al comerç, és a dir, ja havia entrat a formar part de l’alta societat. Malgrat que els tres fills nasqueren a Borriana, la família vivia a València, on PT tenia el despatx. 2. Per descriure els subjectes entrevistats, escrivim dues lletres corresponents a les inicials del nom i del primer cognom, l’any de naixement entre guions i el sexe (M = masculí, F = femení). 3. La muller de RA-1920-M no està inclosa com un cas propi de Borriana perquè va nàixer i es va criar a la Ribera. 4. G és l’entrevistadora. 5. Hem suprimit els noms propis que permeten identificar les persones i els hem substituït per inicials.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 310

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

311

Ens imaginem que, a València, PT i LC es devien amistançar amb altres comerciants pròspers que cultivaven el castellà com a signe exterior de condició social. El matrimoni s’adonava que aquesta era la llengua de la classe superior, la que calia dominar per a entrar-hi. Si amb el català matern carregaven amb un estigma, havien d’afanyar-se a esborrar tota petja que denotara uns orígens modests, cosa que solucionarien criant els descendents en castellà: En casa parlaven el valencià, pero els fills de LC i PT parlaven el castellà […]. El matrimoni dels pares, PT i LC, parlaven el valencià, pero als fills, com se’n van anar a viure a Valéncia i tot això, parlaven el castellà.

La família TC estiuejava al poble natal, on acabà traslladant-se a finals dels cinquanta. A Borriana no passaven desapercebuts; la gent admirava la vida regalada que duien: Elles, les filles, eren guapíssimes […] unes molt malcriaes, quan ningú no tenia cotxe [PTC, una de les filles] duia un cotxe descapotable, blanc […] li van fer una carrosseria a posta pa ella, i ella anava en una melena rúbia, ella era molt guapa, molt conquistaora, i tot això, i una malcrià. Tots molt malcriats.6

4.1.2. Centre de la ciutat Les famílies pròsperes de Borriana conceberen la deserció lingüística en el primer terç del segle xx. Cal esmentar que a Borriana hi havia més gent dedicada a professions liberals que en les altres localitats de la contrada. Qui volia cursar batxiller havia de fer cap a Borriana. La classe privilegiada vivia a les «tassetes de plata»7 dels carrers amples i assolellats del centre, pujava els fills en català (encara) i els enviava a estudiar a València en internats religiosos (Jesús i Maria, Escolapis…). La política idiomàtica d’aquests col·legis bandejava el català illetrat, rústec, inservible i rural a favor del castellà il·lustrat, refinat, profitós i urbà. Un testimoni ens comenta com les institucions educatives ridiculitzaven els interns que aplegaven dels pobles amb accent vernacle. Mon pare va estudiar en un internat de Valéncia, i allí tot era en castellà. I a qui en l’accent se li notava que parlava valencià, se burlaven d’ell perqué era de poble.8

En aquest marc, els fills de la burgesia borrianenca ordien una xarxa social amarada d’unes representacions lingüístiques ben definides que els abocarien a la castellanit6. Aquest comentari i l’anterior no provenen de les entrevistes, sinó del testimoniatge d’un parent dels TC. 7. Nom amb què es coneixien les cases modernistes de Borriana. 8. Aquest comentari no prové de les entrevistes, sinó de l’observació participant (converses informals amb borrrianencs en què espontàniament expressen l’opinió sobre la interrupció lingüística).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 311

27/04/15 13:19

312

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

zació i, el més significatiu, empeltarien el seu poble de la moda. Abans de la Guerra Civil, doncs, el centre urbà era catalanoparlant, però, enlluernat per les pràctiques valencianes, sembrava la llavor de la substitució lingüística. Els fills d’aquesta classe social, internats a València, que tingueren descendència en les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta, serien els primers responsables del trencament intergeneracional del català a Borriana. El segon cas d’interrupció de la transmissió del català a Borriana del qual tenim constància és una família benestant (comerciants i terratinents), establida en un carrer cèntric. Ens en proporciona el testimoniatge PP-1920-F, que parla de la seva germana gran, nascuda l’any 1911. A partir de la descendència de la germana gran, que va tindre cinc fills nascuts entre 1936 i 1951, s’introdueix el castellà en la família. Vegem-ho en la figura 2, on representem l’ATL de PP-1920-F:9 Figura 2 Arbre de transmissió lingüística de PP-1920-F

En les famílies de castellanització primerenca copsem quatre variables: són d’extracció catòlica, conservadora i dedicades al comerç de la taronja (Torres i Montserrat, 2003: 21); gairebé tots els membres d’una mateixa família es castellanitzen; acaben entroncant-se entre si; i durant un període llarg han viscut a València o a la Ribera 9. Ego és la persona entrevistada; pare/mare/germà… és la relació de parentiu respecte a Ego; entre parèntesi hi ha la zona de naixença i criança i l’any de naixença; cat./cast. indica que la L1 és català i la L2 castellà; cast./cat. indica que la L1 és castellà i la L2 català; amb una fletxa contínua indiquem que els parlants implicats es comuniquen entre ells en català i amb una de discontínua indiquem que es comuniquen en castellà.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 312

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

313

(i en menor mesura a Madrid) i/o a l’estranger (Alemanya i França). Aquest darrer aspecte resulta ben interessant perquè situa el grup de referència com a model de canvi lingüístic fora de Borriana (Querol, 1989: 123). La majoria dels entrevistats de classe alta es coneixen entre ells, bé per veïnatge, bé per ser comerciants de taronja, bé per pertànyer a dues comissions falleres concretes, o bé per tot plegat. La relació d’amistat i complicitat o endogrup de la gent de casa bona —enfront de l’exogrup de la gent del poble— actua de xarxa social afavoridora de la interrupció intergeneracional del català (Querol, 1989: 122). Aquest cercle elevat i inaccessible només obre les portes a aquells que pugen en l’escala social i que estan disposats a demostrar-ho. La benaurança econòmica, la filiació a la dreta, la deserció lingüística i l’hostilitat al català són els passaports per a ser-hi acceptats: AU-1949-F: […] en la meua època parlar valencià era de gent pobra, encara que tingueren millons a cabassaes…

4.1.3. Barris populars Entre els nostres entrevistats d’estrat mitjà-baix trobem el primer receptor del fenomen l’any 1960. D’ací en avant el tall en la transmissió intergeneracional de seguida s’estén i assoleix la màxima difusió en les dècades dels seixanta, setanta i principis dels vuitanta. Tanmateix, la deserció lingüística de la petita burgesia i dels llauradors no assolí mai els percentatges de València, Alacant, Elx i Castelló, sinó que la majoria de famílies seguiren durant aquests anys emprant la llengua nadiua en l’àmbit domèstic. A més, en moltes famílies castellanitzades d’estatus inferior només una part dels membres es castellanitzà (ço és, si hi ha tres germans, posem per cas, només un interromp la transmissió del català als descendents). D’altra banda, les classes populars es casen entre si, però en abraçar la majoria de la població, solen entroncar amb catalanoparlants (a voltes, però, també amb forasters d’origen castellà). Per a llauradors i botiguers la classe alta de Borriana actuava com a grup de referència, i acceptaven que: AU-1949-F: […] entonces parlar castellà tamé era com una cosa superior i tot això era… parlaen castellà la gent de un estatus que se considerava que era més alt i, per lo tant, l’economia era tamé més alta…

Una de les entrevistades començà educant els fills en català, però s’adonà que el castellà era la llengua de la classe acomodada quan els xiquets començaren a anar a escola: MF-1945-F: […] els fills del metge N, que u anava [a la classe de] J i parlaven ja en castellà, en casa ja hablaban en castellano els pares…

Per a MF, era hora de canviar de llengua per compensar i vèncer la distància d’estatus social, almenys psicològicament.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 313

27/04/15 13:19

314

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

4.2. Arguments del canvi Abans de passar a l’anàlisi de les raons de la interrupció de la transmissió intergeneracional del català, advertim que la fiabilitat de les respostes dels subjectes no sempre és absoluta, ni tan sols parcial (Montoya, 1996: 173). N’hi ha algun, per exemple, que refà sa biografia lingüística i es presenta com a catalanoparlant —quan sabem de sobres que els pares l’educaren en castellà—; n’hi ha un altre que assegura que els fills parlen català amb fluïdesa al carrer o que abans els parlaven en castellà i ara han canviat al català —quan hem comprovat al mateix carrer que no diuen ni pruna en català, ni davant dels pares ni davant d’un interlocutor que els parla sempre en català—; n’hi ha algun altre que, contràriament, vol fer creure que amb els pares i amb el marit igual parlava català que castellà —quan es tracta d’una dona nascuda l’any 1918 en una Borriana aclaparadorament catalanoparlant i alguns testimonis ens indiquen que sempre parlava català amb el cònjuge. Querol (1989: 87-88) exposa: Els motius per a no transmetre una llengua són, per tant, multifactorials i els mecanismes que s’activen per a la seua justificació, subtilíssims. Per aquestes raons les tècniques per a esbrinar els veritables desencadenants particulars hauran de ser considerablement sofisticades.

De fet, descobrim que els motius de la deserció lingüística són sociològics i sociopsicològics i que els discursos per a justificar-se manquen de sinceritat i són plens de contradiccions. Analitzarem ara les raons de la no-transmissió intergeneracional del català a Borriana. Entre parèntesis indiquem el nombre de vegades que apareix cadascuna de les argumentacions. 4.2.1. Primer bloc: raons pragmàtiques Comparant totes les entrevistes, les raons pragmàtiques (catorze casos) són les més repetides. Molts subjectes han al·legat la necessitat d’aprendre el castellà a casa perquè era la llengua exclusiva del sistema educatiu (deu casos). Amb aquesta mesura els progenitors miraven de facilitar als fills l’èxit escolar i d’estalviar-los els patiments que ells sofriren per ser catalanoparlants. El català es presenta com un obstacle per a l’èxit acadèmic i, per tant, per a l’ascens social. La responsabilitat que els fills aprenguen el català recau en el carrer: VF-1933-M: […] Tin en cónter que en aquella època —estem parlant dels anys quaranta-quatre, quaranta-cinc o quaranta-sis, pràcticament postguerra— s’estudiava tot en castellà; se parlava valencià en totes les cases de Burriana. Qué passa? Que jo de tant parlar valencià, jo, inclús siguent primer per mal estudiant i después no tenint vocabulari en castellà, pues en realitat tenia molt de problema pa poder expressar-me quan me preguntaven […]. Pero qué va ocurrir? Que jo… tots teníem la cosa d’encasquilla-mos quan estàvem parlant, trobar

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 314

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

315

la paraula adequà i tal, i això va ser una obsessió i jo vaig patir molt perqué inclús en la època en qué ja era més bon estudiant, pues tenia dificultats i era una preocupació. […] I entonces vaig dir, de veritat li vaig dir a la meua dona, dic: «mira […] el valencià el dependran pel carrer i jo lo que no vullc és que patisquen a l’hora d’estudiar lo que ha patit jo».

L’argument dels estudis se sol acompanyar del de l’extensió geogràfica (tres casos). El gran avantatge del castellà rau en el nombre de parlants més enllà dels límits autonòmics i estatals. Els suposats pocs parlants i les fronteres reduïdes del català representen, per contra, un desavantatge: PV-1935-M: Bueno, pues tu saps bé que tu en la carrera que tens i en tots els coneixements que pugues tindre de valencià, si te destinaren a Teruel, que està a hora i mitja d’ací, ja no te servix de res el valencià, per no dir a Madrid, o a Valladolid, o a un atre puesto, dins de tota la importància —ser la teua llengua materna—, allí no te servirà de res.

Incloem en aquest bloc el cas d’un matrimoni que vivia a França amb els dos fills grans (un cas). Els van ensenyar el castellà perquè quan tornaren a Borriana el saberen, ja que si els parlaven el català no sabrien castellà i podrien tindre problemes. En l’educació dels dos fills menuts, nascuts i criats a Borriana, van seguir la inèrcia de parlar castellà: PV-1935-M: I mosatros, als nostres fills els parlàvem en castellà, pero quin era el motiu? Estàvem en Frància mosatros, i lo que volíem és que quan vingueren a Espanya que sapieren parlar espanyol… […] PV: […] [Un xic] era francés, pero fill de pares espanyols. […] I a este li va ocurrir una vegà que anava en la motet pel terme i l’apara la Guàrdia Civil, que naturalment se dirigia en castellà, i ell els contesta en valencià —no sabia el castellà. El francés el parlava, l’escrivia i havia fet tota l’escola en Frància en francés. Els pares eren de Burriana i parlaven valencià igual que mosatros, pero el xiquet no sabia parlar en castellà! I la Guàrdia Civil: «¡Conteste usted en castellano! ¡A usted le pego yo una hostia!»; i el xiquet se va aturullar tot, pero no sabia parlar en castellà, o en espanyol.10

4.2.2. Segon bloc: respostes desresponsabilitzadores Les respostes desresponsabilitzadores configuren el segon bloc (nou casos). Els entrevistats no reconeixen que la decisió del canvi lingüístic depenga directament d’ells. Dins d’aquesta tipologia hi ha raons ben diverses: 10. Malgrat aquest incident amb la Guàrdia Civil, l’entrevistat negà posteriorment la persecució del català.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 315

27/04/15 13:19

316

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

a) La inèrcia del festeig amb un castellà (amb qui no es casà) (un cas): VG-1918-F: Porque a mí me ha gustao. Porque a lo mejor yo como tuve diez años [lapsus: són cinc anys] relaciones con el militar, era gallego, pero vivía en Ceuta, y siempre hablábamos castellano, continué hablando castellano. Muy bonito el castellano.

b) La repressió franquista (un cas): AU-1949-F: […] Jo sóc de la generació en la qual estava prohibit parlar valencià. Vaig estudiar en la Consolació, ham aplegat a tindre verdaderos castics per parlar en valencià, i pel mateix problema, a l’hora de posar una lliçó x, de lo que fóra, de història per eixample, te costava molt, o sea, moltíssim poder expressa-te.

c) El consell d’un docent (dos casos): VM-1934-M: A ell sa mare li ha ensenyat a parlar el castellà, perqué ella tenia un tio catedràtic, la meua dona, que dia que als xiquets els tenien de parlar en castellà perqué quan se n’anaven a examinar lo que havien estudiat, si ho dien en castellà i conforme havien estudiat, pues ja no tenien que traduir, luego parlaven el castellà, era l’idioma d’ells i era més fàcil, comprens? I per lo tant li va ensenyar a parlar castellà…

d) L’elegància del castellà (un cas): AR-1962-F: […] perqué a mon tio li parlaven en valencià i a les germanes li[s] parlaven en castellà. Pareixia que les xiques era com més elegant que parlaren castellà.

e) La moda de l’època (dos casos): MS-1935-F: Era moda. Va n’hi haver una època en què feen «Si parlen els xiquets en castellà per anar al col·lage és més fàcil».

f ) L’adopció del castellà a partir de l’aprenentatge a l’escola i l’ambient (dides, cosins i amics castellans) (dos casos): GS-1961-F: […] ell quan va escomençar a parlar, la xica que el cuidava li parlava castellà i ell mos parlava [castellà]… anava al col·lage —al col·lage tamé parlen en castellà normalment […]— i va escomençar a parla-mos castellà i mosatros, no sé per qué, li parlàem en castellà. Tal vegà perqué jo tinc un nebot que parla castellà —que sa mare és castellana, son pare és valencià pero sa mare castellana i al xiquet se li ha parlat en castellà—, entonces a aquell li parlem en castellà, el meu fill quan no estava en el col·lage i no estava en la xiqüela tamé

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 316

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

317

estava en casa ma mare, aquella dona era castellana [es deu referir a la cunyada], entonces un poc… jo crec que s’ha fet ahí un pupurri… i al final no sé el perqué, no m’ho preguntes, pero ell mos parlava en castellà i tots li constestàvem en castellà. MM-1975-F: M’imagine que més per el tema del col·lage. Jo crec que va ser més un tema de això, i tamé depén de les amistats.

4.2.3. Tercer bloc: negació de la substitució La negació de la substitució (tres casos) s’ha donat en dues dones amb característiques similars. Les dues són nascudes l’any 1975, amb estudis universitaris, han batejat les filles amb noms en català i les pugen en català. Però ambdues són receptores del fenomen de la interrupció del català per part dels seus pares, fet que neguen en rodó a pesar de la insistència de l’entrevistadora.11 Una de les dues dones es mostra (aparentment) indiferent vers la llengua: SH-1975-F: […] no ho ha fet a posta, ho ha fet perqué en ixe moment la xiqueta [es referix a la major de les dues filles] no sabia dir Ju [amb el so de la jota castellana] i Jú [amb el so de la jota catalana] li ixia millor i vam dir: «Pues va, com mos agraen igual en castellà que en valencià, pues li’l fiquem en valencià». No me importava, vamos, no va ser una decisió «vull fica-li el nom en valencià», me donava igual, pues…

L’altra, en canvi, manifesta la voluntat expressa de criar la filla en un ambient valencianitzat i remarca la identitat valenciana (sense aplegar a la militància nacionalista): MM-1975-F: Sí, que això sí que ho tenia clar, que tant si fóra xiquet com xiqueta el nom en valencià, ara que ja existix ixa possibilitat. G: I per qué? MM: Pues perqué… a vore, els dos som de parlar en valencià i mos agrada. N’hi han més noms valencians molt bonicos que… és tamé, no sé com dir-ho, una forma de reiterar o de senyalar que som valencians. Ara en tant de nom en plan de Jonathan, Jéssica, Jóssua, tot noms estrangers, pues un nom que siga catòlic, curtet, fàcil i en valencià.

Hi ha una tercera dona —JT-1945-F, en aquest cas actora— que nega a mitges la substitució. En el moment de l’entrevista sa mare era davant i ens confirmà que la llengua exclusiva en què JT havia criat els fills era el castellà: 11. Segons la seva versió, els progenitors les haurien educades en català. Cal dir que de primera hora l’entrevistadora coneix la realitat lingüística de cada subjecte i en aquests dos casos sabem ben cert que els pares els han parlat en castellà.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 317

27/04/15 13:19

318

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

G: Vosté els ha parlat valencià o castellà? JT: Jo ha parlat en casa sempre en valencià. Mare de JT: Pero als xiquets no. G: Als xiquets? JT: Als xiquets tamé! Els ha parlat valencià… Mare de JT: Pero castellà els has parlat. JT: No veus que… per qué el meu fill sap parlar i la meua filla no? Els ham parlat igual castellà que valencià. G: No, pero vosté als seus fills. JT: Sí, igual els ha parlat d’una manera que d’una atra. Lo únic que a la meua filla no li ha agradat molt parlar en valencià.

Un mateix entrevistat sol donar més d’una raó del trencament intergeneracional del català. Pel que fa al primer bloc, confirmem una observació de Querol (1989: 126): Els subjectes que més èmfasi posen en les raons pragmàtiques són els que es mantenen més ferms en el seu canvi; mentre que els que en el temps han variat la seua actitud posen en segon terme el caràcter instrumental de la seua tria.

En els subjectes que emfasitzen els arguments del segon i el tercer bloc copsem un cert penediment per l’actuació d’ells mateixos o dels pares. En alguns casos miren de corregir aquesta actuació: G: Al teu netet, A [filla de l’entrevistada] qué li parla? AU-1949-F: Castellà, a vore, castellà supose […]. Jo ho tinc molt clar, que al xiquet, si me’l dixen o vaig jo parle en valencià, al xiquet. G: I a on hau adeprés el valencià? JC-1961-M: Pues primer bàsicament al carrer… al col·lage, al carrer i bueno, tamé perqué vam ficar voluntat per adependre valencià. AR-1962-F: Sí, jo vaig ficar voluntat. G: Voluntat, a qué se referixen? AR: Quan vaig anar a l’institut vaig decidir que tenia… que bueno, que molta gent parlava valencià i que jo tamé podia parlar valencià i entonces vaig estudiar un poc de valencià i me vaig llançar a parlar valencià, perqué només havia parlat castellà.

4.3. Altres aspectes de les representacions lingüístiques 4.3.1. La suposada banalitat de la tria lingüística Un conjunt de representacions sobre les llengües poden constituir una ideologia. Segons Ferrando i Nicolàs (2005: 33):

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 318

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

319

ideologia lingüística […] significa l’ideari o conjunt articulat d’idees lingüístiques, tant de caràcter objectiu com subjectiu. […] Les ideologies lingüístiques integren elements racionals amb actituds i prejudicis lingüístics i, consegüentment, poden respondre a una mena d’esquemes invariables, que només es modifiquen en les formes més superficials.

Reblant el clau, les preferències polítiques condicionen les lingüístiques i a l’inrevés, i encara més, la inclinació politicolingüística supedita les nostres vides i la visió del món: les amistats, la religiositat, l’ofici, l’esbarjo… La interiorització de les representacions lingüístiques va aparellada al procés de socialització, és a dir, comença al bressol i acaba a la tomba. Tota aquesta teorització ens aprofita per a contradir alguns dels nostres entrevistats que es feien passar per anideològics lingüísticament, com si la llengua fóra una qüestió banal o com si la tria idiomàtica no depenguera d’una premeditació particular i personal, sinó d’un follet que els xiulara a cau d’orella: JT-1945-F: No, tampoc ho ham decidit. Vàrem ascomençar a parla-los i avant. Tampoc ha sigut un raonament que mos hàgem fet pa agarrar un conclusió i dir: «Passaran per ahí». No, la cosa més normal del món. Perqué sabíem que mosatros tamé en el col·lage havíem parlat en castellà tota la vida i tampoc ha passat res. En casa en valencià, el meu home tamé, en casa en valencià i no ha passat res. No, no. Tampoc li done tanta importància jo a això.

En el decurs de les entrevistes vam veure com en l’àmbit familiar el tema de la llengua no els és tan indiferent com ens volien fer creure, ans al contrari, la mateixa JT-1945-F afirmà: JT: […] a mi és que això me rebenta molt, com és una cosa tan llarga, això me rebenta molt. És que és un tema que damunt me sangra, a mi me sangra per dins, perqué jo pense que mos fan renegar molt de la nostra identitat. Mira, mosatros per eixample, no ham oït en la vida lo del «ucellet», mosatros ham llegit novel·les i en alguna novel·la ham llegit «ucell», pero ací no s’ha dit en la vida, perqué ham dit «pardalet»!

En l’exemple següent l’entrevistada —que és catalanoparlant— ens fa creure que no té consciència de la llengua que parla, però immediatament apunta la concepció negativa a la llar vers el català: VG-1918-F: Normalmente con la gente igual hablo castellano que valenciano. Ahora ¿qué estoy hablando valenciano contigo, reina, o castellano? G: Está hablando castellano conmigo. VG: No sé, y con mi hija siempre castellano. Y con mi nieta […]. G: El valenciano, ¿[la néta] lo sabe o no? VG: Ni sabe ni quiere saberlo.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 319

27/04/15 13:19

320

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

4.3.2. Actituds envers la llengua Entre els nostres entrevistats hem trobat una gamma ben àmplia d’actituds envers la llengua. Alguns subjectes exposaven sense embuts el seu pensament, d’altres miraven de no comprometre’s davant d’una entrevistadora estranya. Hem solucionat els casos de no-posicionament amb la reincidència durant l’entrevista i amb el testimoni de coneguts. 4.3.2.1. Subjectes d’actitud negativa Neguen la imposició del castellà i la persecució del català en temps de Franco. Segons ells, en la dictadura hom vivia en un estat ideal de llibertat lingüística, mentre que ara imposen el català, fet que veuen amb mals ulls perquè, entre altres coses, això no és el valencià de tota la vida: RA-1920-M: Jo ha estudiat en la època del general Franco i en la facultat parlaven, clar, als mestres els preguntaves les coses en castellà, pero entre mosatros el valencià i ningú mos ha dit res. […] MF-1945-F: […] És un valencià molt raro, que jo a vegaes estic llegint una cosa en valencià, i com la tinc que llegir a lo millor dos o tres vegaes pa entendrela bé, me canse i m’ho dixe […]. J diu: «Claro, com els diccionaris són tots catalanistes…», pues mos se mescla el nostre en allò i és quan ve la mescla del valencià en el català, perqué diu: «És que diccionaris en valencià no n’hi han, tots són catalans», que és lo més fotut […].

En els casos en què els néts estudien a l’escola anglesa, el castellà de casa no entrebanca els estudis. Els entrevistats han exposat primer els problemes lingüístics dels valencians en un sistema educatiu castellà, però no qüestionen l’oposició castellà/ anglès, ans al contrari, els idiomes s’aprenen millor en la infantesa: FC: La xiqueta de T [filla d’immigrants a França pujada en català], la menuda, quan va vindre va pedre tot un any de curs. Tot l’any, perqué la xiqueta no sabia res en espanyol, és que no res, i claro, va tindre que passar un any hasta que la xiqueta se puguera integrar. […] perqué tu ja saps que el crio és com una esponja, ho agarra tot, pues hui parlarien més bé. La nostra neteta va a un col· lage americà, va ancomençar l’any passat en tres anyets, per qué? Pues perqué lo que s’adeprén de xicotet, això se queda ahí, això, ixa facilitat, ixa cosa…

4.3.2.2. Subjectes d’actitud positiva Afirmen la persecució del català durant la dictadura, tot criticant-ne la discriminació politicosocial:

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 320

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

321

AU-1949-F: Jo sóc de la generació en la qual estava prohibit parlar valencià. Vaig estudiar en la Consolació, ham aplegat a tindre verdaderos castics per parlar en valencià […]. I después estava prohibit parlar valencià. Ho va prohibir el gobierno sentral perqué claro, no podies… ademés de fet no podies parlar… Company d’AU:12 En els estaments oficials. AU: No podies parlar, te prohibien… MM-1975-F: […] veïes a la Guàrdia Civil —això m’ho ha contat m’auela—, veïes a la Guàrdia Civil i te s’escapava «Bon dia!», bon dia te fotien una hòstia que te partien la cara, i si els donava la gana te tancaen a la presó una nit, només per haver dit «Bon dia!», per haver dit «Bon dia!» en valencià, clar, tenies que haver-ho dit en castellà, i estava prohibit parlar en valencià. Entonces la gent que ha mantingut el idioma, ha sigut la gent llauraora, pobreta i tal que…

MM-1975-F critica l’actitud dels coents:13 MM: La gent d’ací, hay mucha gente pijaaa y no habla valenciano si la maten, saps? […] lo que sí ha vist és la tonteria de la gent, ni perqué realment tingues més o menos dinés, o siga, jo ha conegut gent que té molts dinés i que parla el valencià, i ha conegut gent que se les vol donar de qué té dinés i realment no és aixina perqué sa mare ha sigut treballaora de l’almacén de taronges i son pare ha sigut electricista, i ella sólo habla el castellano. […] M és de qui te dia que parlava castellà. M per exemple en els seus pares parlava en valencià i jo mai en ella ni fora [ni] a casa ha parlat mai en ella en valencià, mai, tot en castellà. I després, que si «¡Ah no, los pantalones tienen que ser Levis, los pantalones… los Carrots!» […] i sa mare «Ixos valen molts dinés!», perqué entonces valien 11.000 peles i això era molts dinés […], pues ella, hasta que no ho conseguia… preferia quedase sense roba que dur una atra cosa.

Veuen amb normalitat el reviscolament del català, fins i tot gosem dir que per a ells es tracta de fer justícia. Pensem, però, que perceben exageradament els guanys de la normalització lingüística: AR-1962-F: Quan mosatros anàvem a l’escola, […] entonces sí que n’hi havien molta gent que no parlava valencià; de fet, els meus amics no parlava ningú valencià. JC-1961-M: Hui en dia tots parlen valencià. AR: I d’ixos amics ara el parlen tots. JC: I ningú som dels que vam estudiar en cap moment, o siga, en cap moment en els estudis vam tindre valencià, som una generació que encara no se donava 12. No incloem el company d’AU-1949-F com un cas propi de Borriana perquè ha nascut i s’ha criat en un poble veí. 13. «Els valencians han donat el nom de coents a aquells individus que canviaven d’idioma» (Ninyoles, 1982: 166). De fet, al llarg de les entrevistes, alguns dels informadors es referien a la gent que desertava del català amb els adjectius fins, coents o esnobs.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 321

27/04/15 13:19

322

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

valencià, i l’ham deprés tots, inclús alguns después l’han deprés bé per qüestió d’oposicions o… tots, tots parlen valencià.

4.3.3. Pervivència de la llengua Sempre que ens ha estat possible, hem preguntat pel futur del català a Borriana. Hem aconseguit tocar aquest ítem en sis entrevistes on han participat deu persones. Curiosament, cap dels subjectes no parla de la pròpia responsabilitat o de la dels pares, és a dir, no s’autoinculpen de la reculada del català. El comentari de FC-1937-F és ben curiós perquè justament ella n’ha trencat la transmissió: FC: No, no, no se pedrà. Ni pot ni deu, vamos. Pero no, no se pedrà, perqué, és que ho portem, ho portem. Mosatros mateixa anem transmitint-ho, sense dona-mos cónter ho anem passant, de pares a fills, i néts i això, que de pedre!

En aquesta qüestió les respostes van des d’un reviscolament natural i espontani —sense necessitat de programes de política i planificació lingüística— fins a una pèrdua important de parlants. Cap dels entrevistats no creu en l’extinció total de la llengua: VF-1933-M: […] jo crec que se normalitzarà, me pareix que la paraula tindria que ser que el valencià se normalitzarà sense necessitat de defensors de la nostra llengua, que crec que no els necessita —sobretot els més radicals— i dixant que les coses se vagen produint normalment. Els xiquets a l’escola deprenen valencià. Els xiquets van a casa i se manifesten en valencià que han deprés en l’escola, luego això produirà un efecte multiplicador. Jo tinc la esperança de qué mosatros no pedrem mai la nostra llengua, comprens? PV-1935-M: Podria desaparéixer si en les escoles no se donara, o [no] se obligara i quan te veus un xiquet que és xino i te parla en valencià! Morets per ahí pel carrer a vegaes jo els senc parlar en valencià ací en Burriana! Dic: «Mira tu estos…» AU-1949-F: Té que reviscolar per nassos. Company d’AU: El futur és, que degut a la democràcia, que permitix usar més la llengua vernácula, i això tornarà a aflorar de per si. AR-1962-F: Jo crec que no se pedrà. Jo crec que haguera sigut més fàcil que s’haguera perdut quan mosatros anàvem a l’escola, perqué entonces sí que n’hi havien, bueno, ara no ho sé, pero entonces sí que n’hi havien molta gent que no parlava valencià, de fet, els meus amics no parlava ningú valencià. MM-1975-F: El futur… pues ho veig una miqueta difícil, sobretot en la juventut de hui en dia. […] Tant com desaparéixer jo crec que no, jo crec que no, perqué crec que la gent que encara parlem en valencià estem tenint fills ara i a lo

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 322

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

323

millor sí que és cert que li donaré més importància. […] Lo que no sé és ara mateixa, no sé la gent jove, millor dit, no tinc a ningú ara en el meu entorn que siga adolescent per a saber realment si el parlen, no el parlen o lo que siga. Ho sé només de lo que senc pel carrer, i pel carrer sé que no, sé que no el parlen.

Per a JT-1945-F, el «valencià» no desapareixerà per la pressió del castellà, sinó per la del «català»: JT: […] ara n’hi han coses que és per sistema. Mira, el «doncs» no l’ham utilitzat mai en la vida, el «allavorens» no l’han utilitzat, ací no s’ha dit en la vida. Ací no s’ha dit en la vida, per qué se té que dir ara? G: I el valencià, pot desaparéixer? JT: Si s’ho proposen sí. Si s’ho proposen sí, pense que sí. G: Seria una llàstima, no?, que desapareguera el valencià. JT: Bueno, ho camuflaran, diran valencià…

5. Conclusions A l’inici d’aquest treball, ens proposàvem dos grans objectius. En primer lloc, conèixer els arguments amb què els entrevistats justifiquen el canvi d’idioma en l’àmbit familiar i, en segon lloc, determinar quina era la cronologia del tall en la transmissió intergeneracional del català. Pel que fa al primer objectiu, hem constatat que cap dels entrevistats no reconeix explícitament raons sociològiques i sociopsicològiques, que són les que subjauen en tot procés de substitució lingüística. Els subjectes emmascaren els discursos amb motius pragmàtics o desresponsabilitzadors, o neguen la interrupció intergeneracional del català. Aquesta varietat de justificacions ens fa pensar, d’una banda, en les arrels profundes del fenomen i, de l’altra, en la dificultat de capgirar aquest procés. En el decurs del treball de camp hem anat descobrint les ideologies lingüístiques dels entrevistats i hem constatat que la tria idiomàtica no és arbitrària ni banal. Aquest és l’aspecte que més ens ha sobtat de la nostra investigació. A grans trets, podem definir dos conjunts de representacions sobre el català i el castellà que esdevenen ideologies segons la definició de Ferrando i Nicolàs (2005: 33). En el primer conjunt hi ha la visió que el castellà és símbol de benaurança econòmica i el català queda relegat als estrats inferiors. En el segon conjunt hi ha la visió que el català és la llengua que ens identifica, la dels nostres avantpassats, i que tan important és l’aprenentatge del català com el del castellà per a l’ascens social. El primer bloc de representacions desemboca en una actitud desfavorable vers el català, que comporta arguments secessionistes, la distorsió de la realitat històrica en negar la persecució del català durant el franquisme i la dificultat de reintroduir la llengua nadiua en l’àmbit familiar. El segon conjunt es tradueix en una valoració positiva del català i, com a conseqüència, en el reconeixement de la discriminació del règim totalitarista, la necessitat de la normalització lingüística i la predisposició a la recatalanització.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 323

27/04/15 13:19

324

TSC, 24 (2014)

Glòria Olivares i Muñoz

Pel que fa a la cronologia —segon objectiu del treball—, partíem de la hipòtesi que el canvi s’inicià en els anys cinquanta. Imaginàvem que la persecució política de la llengua durant el franquisme representava el tall de la transmissió intergeneracional del català a Borriana. Tanmateix, a partir de les entrevistes, ens hem adonat que el procés va més enllà de la dictadura. D’una banda, hem comprovat que persones nascudes el 1927, el 1931 i el 1936 havien estat pujades en castellà; de l’altra, de 1975 ençà tenim moltes referències de llars on han tallat la transmissió del català, sobretot dels anys de la Transició. Abans de la dictadura ja es donaven casos —aïllats— de tall de la transmissió i la classe benestant, imitant el Cap i Casal, en sembrava la llavor. La repressió i la coerció del règim totalitari accelerà i afavorí la deserció lingüística, perquè la substitució de la llengua en la transmissió de pares a fills, com assenyala Querol (1989: 87), és paral·lela «a la pèrdua d’àmbits d’ús, a les normes restrictives en la seva utilització, a la valoració i utilitat de l’idioma —condicionada per aquests dos factors—, etc. Aquests aspectes són els més manifestos del procés i poden ser observats per tothom.» L’anàlisi del treball de camp, doncs, ens permet datar els dos moments clau de la interrupció intergeneracional del català a Borriana: el de l’alta burgesia del centre i el de les classes populars de la resta del poble. L’estrat alt adoptà el castellà per educar els fills en les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta, prenent com a grup de referència de model de canvi lingüístic la classe acomodada de València. En l’estrat mitjàbaix el castellà arrelà com a llengua familiar en les dècades dels seixanta, setanta i principis del vuitanta, imitant la burgesia de Borriana. Sense fer cap mena de predicció del futur del català a Borriana, atès que no era cap dels objectius de la recerca, el que podem dir actualment és que bona part dels borrianencs de més de seixanta anys tenen el català com a llengua materna i es comuniquen entre ells en català. A mesura que descendim en l’edat el castellà va guanyant terreny, tant com a llengua materna com en la comunicació interpersonal. Pel que fa als entrevistats en el nostre treball de camp, aquests perceben que de la Transició ençà el català esdevé cada cop més prestigiós i valuós instrumentalment, i no creuen en l’extinció total de la llengua. En plena dictadura, pensar que el català aplegaria a ser una assignatura obligatòria en l’ensenyament primari i secundari era gairebé una utopia. Tanmateix, amb la democràcia la utopia es va fer realitat i, tal com ens han demostrat alguns dels entrevistats —aquells que es mostren favorables a la normalització de la llengua—, la presència del català en el sistema educatiu ha motivat la seva actitud positiva. La interrupció o el manteniment de la transmissió intergeneracional del català depèn en alguna mesura del marc polític, atès que en la qüestió idiomàtica aquest mai no és neutre: o afavoreix una llengua o n’afavoreix una altra, amb conseqüències en el comportament individual dels parlants.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 324

27/04/15 13:19

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional

TSC, 24 (2014)

325

Bibliografia de referència Abad Franch, Vicent (1987). La taronja: 1781-1939. València: Alfons el Magnànim: Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. Aracil i Boned, Lluís Vicent (1968). «Introducció». A: Escalante, E. Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid. València: Garbí, p. 9-88. — (1982). Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana. — (1983). «L’esprint de les dones». A: Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans, p. 207-217. Bastardas Boada, Albert (1996). Ecologia de les llengües: Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa. Colón i Doménech, Germà (2002). «La decadència de la llengua i la castellanització al segle xvi». A: Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el v centenari del seu naixement 1502-2002. Borriana: Magnífic Ajuntament de Borriana, p. 37-48. Ferrando i Francés, Antoni (2002). «De la tardor medieval al Renaixement: breu radiografia d’una mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana lletraferits». A: Miscel· lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el v centenari del seu naixement 1502-2002. Borriana: Magnífic Ajuntament de Borriana, p. 21-36. Ferrando i Francés, Antoni; Nicolàs i Amorós, Miquel (2005). Història de la llengua catalana. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Instituto Nacional de Estadística (2008). Alteraciones de los municipales en los Censos de la Población desde 1842 [en línia]. <http://www.ine.es/intercensal/busquedaMunicipio> [Consulta: 8 agost 2008]. Montoya Abat, Brauli (1996). Alacant: la llengua interrompuda. València: Denes. — (1997). «La difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d’Alacant. Assaig d’una cronologia». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 13, p. 25-28. També disponible en línia a: <http://www.alicante-ayto.es/docu_val/ompv/substitucio_linguistica. pdf> [Consulta: 19 octubre 2007]. Montoya Abat, Brauli; Mas i Miralles, Antoni (2011). La transmissió familiar del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. (Recerca; 16) Ninyoles i Monllor, Rafel Lluís (1969). Conflicte lingüístic valencià. Barcelona: Edicions 62. — (1982). Idioma i prejudici. Palma: Moll. Palomero i Almela, Josep (2001). «Borriana en la perspectiva del segle xxi». A: Cercle, gremi, sindicat i cooperatives de Sant Josep 1883-2000. Borriana: Caixa Rural Sant Josep de Borriana. Societat de Crèdit Valenciana, p. 27-44. Pitarch i Font, Antoni; Vilanova i Añó, Santiago (1993). Borriana, la nostra ciutat: (Quadern de l’alumnat). Castelló: Diputació de Castelló. (Materials Curriculars. Secundària. Ciències Socials; 1) Querol i Puig, Ernest (1989). «El procés de substitució lingüística: la comarca dels Ports com a exemple». A: Miscel·lània 89. València: Generalitat Valenciana, p. 85-196. Torres i Selva, Cristina; Montserrat i Buendia, Sandra (2003). «La interrupció generacional del català a la ciutat d’Elx». A: Martines, Vicent (coord.). Llengua, societat i ensenyament. Vol. III. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, p. 3-39.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 325

27/04/15 13:19

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 326

27/04/15 13:19

Secció miscel·lània

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 327

27/04/15 13:19

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 328

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 329-344 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.82 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques de principi de segle a La Veu de Catalunya The change in the map of linguistic representations in the early 20th century in La Veu de Catalunya Clara Barnada Coll Universitat de Girona

Data de recepció: 15 de maig de 2012 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum Durant el primer terç del segle xx va tenir lloc una important reedificació de la llengua catalana. Vinculats al procés de construcció d’una identitat nacional, en què la llengua tenia un paper fonamental, la reflexió i el discurs lingüístic adquiriren un protagonisme creixent, gràcies en bona part a un espai de nova creació: la premsa de masses. El treball que segueix a continuació pretén estudiar la campanya per la llengua catalana, endegada per polítics i intel·lectuals aplegats al voltant de la figura d’Enric Prat de la Riba, a les pàgines de La Veu de Catalunya, per tal d’analitzar les ideologies lingüístiques que s’hi vehicularen així com la incidència del discurs públic en la creació d’un nou mapa de representacions lingüístiques, que va marcar una fita ineludible en la història social de la llengua catalana contemporània. Paraules clau: història social de la llengua catalana, segle ideologies lingüístiques.

xx,

identitat i premsa nacional,

Abstract A significant rebuilding of the Catalan language took place in the early decades of the 20th century. Associated with the process of building a national identity in which the Catalan language held a fundamental role, reflection and linguistic discourse acquired increasing importance largely owing to a newly created space: the mass print media. This paper studies the campaign to promote the Catalan language that was launched in the newspaper La Veu de Catalunya by politicians and intellectuals supporting the positions of Enric Prat de la Riba. On the basis of this study, an analysis is made of the linguistic ideologies conveyed by that publication, and of the influence of public discourse on the creation of a new map of linguistic representations marking a major milestone in the social history of contemporary Catalan.

Correspondència: Clara Barnada Coll. Universitat de Girona. Facultat de Lletres. Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Plaça de Ferrater Mora, 1. 17071 Girona. A/e: clara.barnada@udg.edu. Tel.: 972 418 231.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 329

27/04/15 13:19

330

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

Keywords: social history of the Catalan language, 20th century, identity and national print media, linguistic ideology. Graó darrera graó, el nostre poble puja per diferents indrets de la muntanya dura i gloriosa de la civilitat. Jaume Bofill i Mates, La Veu de Catalunya (7 juliol 1914).

1. Introducció

es d’un punt de vista històric, la complexitat i la intensitat dels canvis socials i lingüístics fan del primer terç del segle xx un període fascinant. Per bé que hagi estat a bastament tractat tant en els manuals d’història de la llengua com en els de literatura catalana, la majoria d’estudis s’han centrat en l’impacte de la figura i l’obra de Pompeu Fabra. La present comunicació sorgeix justament de la necessitat de plantejar una aproximació diversa de l’òptica tradicional; a partir del que considerem un element fonamental per a l’estudi de la història de qualsevol llengua —especialment en les situacions de contacte/conflicte lingüístic—, i que no sempre és degudament tingut en compte: les representacions lingüístiques. Una de les fonts més adients per al seu estudi, sense cap mena de dubte, és la premsa històrica, en tant que símbol de la societat de masses. En el context català de principi del segle xx, el periodisme escrit es va convertir, tal com sosté Miquel Nicolás a Ferrer (2005: 13), no només en «el primer mitjà d’informació social sinó en la principal tribuna per a la gènesi de l’opinió pública, l’enquadrament ideològic i l’adscripció específicament política». En aquest sentit, doncs, la premsa escrita va tenir un paper clau en la modificació i difusió d’ideologies lingüístiques, sobretot a mesura que esdevenia el gran aliat del catalanisme polític, que, al seu torn, va transformar la qüestió de la llengua en element essencial de la catalanitat, això és, en un emblema nacional. No obstant això, cal ser conscients que un estudi sociolingüístic exhaustiu de totes les publicacions periòdiques existents en aquells anys, arreu dels territoris de parla catalana, seria, manllevant l’expressió francesa, un travail de longue haleine, sobretot si tenim en compte les dificultats per a accedir a les fonts.1 Per aquest motiu, es va fer evident, des d’un primer moment, la necessitat de limitar l’objecte d’estudi a un diari concret i a un període determinat, per tal de poder-ne extreure unes conclusions vàlides i coherents per al nostre estudi. 1. En el moment en què es va realitzar la recerca, no disposàvem encara de les versions digitalitzades dels diaris catalans més representatius d’aquell període pel que fa a la qüestió de la llengua. Actualment, en canvi, tant La Veu de Catalunya, com El Poble Català o La Publicitat es poden consultar digitalment en el web Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, a càrrec de la Biblioteca Nacional de Catalunya. En conseqüència, l’obtenció del corpus documental es va haver de fer de forma manual, a partir de l’exhumació de les pàgines del diari en versió paper.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 330

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

331

La tria de la publicació no va ser en cap cas arbitrària. Entre els principals periòdics catalans que vam considerar més rellevants en relació amb la qüestió de la llengua, vam escollir La Veu de Catalunya (LVC). Tot i tractar-se d’un diari orgànic, invariablement atribuït a un sector molt concret de la societat catalana, pensem que és un testimoni excepcional per diversos motius, tal com detallarem més endavant. La vinculació del diari amb la formació política que representava era tanmateix un fet habitual en l’època, tal com va observar García Nieto (1975: 292) amb relació a l’origen dels rotatius: […] la mayor parte de veces nacidos bajo la influencia y la orientación de un grupo o de un partido político, con una incidencia más o menos grande y real en la opinión pública. En estos quince años hubo varias ocasiones en las que la prensa marcó la ruta a seguir al gobierno e influyó en sus decisiones.

La crida al lector és, per tant, característica en la premsa de principi de segle. En aquest sentit, convé recordar que La Veu va ser el primer periòdic a incorporar l’editorial en el seu sentit actual (firmat per Enric Prat de la Riba i dirigit a orientar i, fins i tot, a interpel·lar els lectors). La Veu va ser, doncs, pionera a l’hora d’incorporar aquest text d’opinió, que després van adoptar també la resta dels diaris barcelonins. Quant a la delimitació cronològica, se centra en el període comprès entre 1910 i 1917, anys en què el debat sobre la llengua a les pàgines de LVC és molt viu, sobretot al voltant de la publicació de les Normes ortogràfiques (1913) i arran també de les peticions d’oficialitat del català, que van convertir-se en les pàgines del diari en dos pilars bàsics de la reivindicació per la llengua catalana. Ens aturem a l’any 1917, ja que la desaparició d’Enric Prat de la Riba —director del diari i home fonamental en la política i cultura catalanes— va marcar evidentment un punt d’inflexió en la trajectòria de la publicació, però que no tractarem en aquesta ocasió. Som conscients que ni la Lliga ni el seu diari van ser els únics motors del catalanisme a principi de segle. És ben cert que seria també mereixedor d’estudi i objecte d’interessantíssims treballs el paper que van tenir diaris vinculats a altres sectors polítics i ideològics, com El Poble Català o La Publicitat, en la qüestió de la llengua. Tanmateix, voldríem reiterar que el present treball no pretén ser un estudi exhaustiu, sinó un punt de partida en la investigació; enfocat a plantejar preguntes i a obrir noves vies de recerca, més que no pas a oferir conclusions definitives sobre el tema tractat. Amb aquesta voluntat, l’estudi que oferim a continuació presenta els textos i les informacions lingüístiques més rellevants, obtingudes a partir del buidatge de les edicions de LVC, per tal d’il·lustrar les ideologies lingüístiques que van vehicular-se i difondre’s a través d’aquesta plataforma a principi del segle passat. 2. La premsa, una plataforma al servei de la llengua Ja a la darreria del segle xix, el catalanisme polític va començar a reivindicar els drets de la llengua catalana des de la premsa i altres tribunes. Cal tenir en compte que

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 331

27/04/15 13:19

332

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

fins aquell moment la presència del català en les publicacions periòdiques fetes a Catalunya era força minoritària, sobretot si es compara amb el nombre de capçaleres existents en llengua castellana. Notem el desequilibri pel que fa a la llengua d’edició en la taula 1, que ofereix el detall de les capçaleres de 1879 al Principat. Taula 1 La premsa a Catalunya segons la llengua d’edició (1879) Barcelona

Comarques

Total

Català

Castellà

Català

Castellà

Diaris

Setmanaris

Quinzenals

Altres

131

Total

140

247

Font: Figueres (2002: 54).

Si bé en un primer estadi del moviment catalanista les manifestacions nacionalistes es vehiculaven a partir de la llengua castellana, ben aviat els protagonistes van adonar-se que la recuperació nacional requeria autonomia cultural, és a dir, que calia comptar amb uns mitjans de comunicació propis. Ras i curt, convenia unificar forma i fons, i és així com van començar a proliferar els primers diaris en llengua catalana. El pes de la llengua pròpia, doncs, va anar millorant progressivament posicions respecte a la castellana. El creixement de publicacions en català d’ençà del canvi de segle és molt significatiu i arriba a les setanta capçaleres el 1913; aquest nombre serà doblat durant els anys de la Mancomunitat i arribarà a quadruplicar-se els primers mesos de la Segona República. Vegeu la taula 2. Taula 2 Classificació dels periòdics segons la llengua (1913-1920)

Català

Català i castellà

1913

1920

1913

1920

Barcelona

121

Girona

Lleida

Tarragona

Total

143

Font: Gómez Mompart (1992: 123).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 332

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

333

Paral·lelament a la consolidació de la premsa catalanista, es pot notar l’augment de la presència de material epilingüístic sobre la qüestió del català al diari, fins aleshores patrimoni dels cercles erudits. Una presència que començarà a despuntar a finals del xix, arran de la polèmica ortogràfica, però que s’imposarà sobretot durant les primeres dècades del xx, de manera que el discurs sobre la llengua serà cada cop més present entre l’opinió pública; estarà, podríem dir-ho així, a l’ordre del dia. Amb tot, convé remarcar que la història de la llengua catalana contemporània disposa de pocs referents que estudiïn la relació entre llengua i premsa, segurament perquè la historiografia tradicional s’ha aproximat a la premsa com un mitjà més que no pas com un fi. Tanmateix, destaquen uns quants estudis en aquesta línia, encara que tots ells circumscrits a l’àmbit valencià.2 Sens dubte, tal com feien notar Jordi Ginebra i Mila Segarra en un exemplar de la revista Caplletra (1999), manquen estudis capaços d’oferir una visió global i integradora del panorama de les lletres catalanes del període contemporani, ja que, segons Prats (1995: 58), «els pocs esforços que s’hi dediquen [a l’estudi de la història social de la llengua] són força inútils perquè no els podem integrar en un projecte global —inexistent». En aquest sentit, i tal com hem comentat més amunt, el present treball sorgeix de la necessitat d’aportar noves dades per al coneixement del mapa de les representacions lingüístiques del segle passat, que contribueixin en certa manera a pal·liar les llacunes existents en la història de la llengua d’aquest període. 3. Un testimoni excepcional, el diari La Veu de Catalunya El periòdic La Veu de Catalunya, amb una extensa trajectòria al seu darrere, gairebé quaranta anys de publicació (1989-1937), és considerat per un dels seus principals historiadors, Josep Maria Figueres, com una «gegantina enciclopèdia de la cultura catalana», i, segons molts contemporanis, un dels diaris més representatius del panorama català, tal com es desprèn d’aquestes paraules de Josep Carner:3 Quina intensa comunitat és la creada per La Veu. Ha interessat l’intel·lectual, el pràctic, el sentimental i fins l’escèptic. El seu secret no ha consistit solament en un ideal. Ha consistit també en el llenguatge. La Veu no ha perdut mai la iniciativa… per que [sic] parlava en llengua catalana.

2. Per a més detalls, vegeu la tesi doctoral de Mavi Dolz (1992), Premsa i llengua a la ciutat de València 1837-1936; l’obra de Rafael Ramos Alfajarín (1989), La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana, 1834-1938, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló; i el treball de Vicent Ferrer, La llengua en portada: Ideologies lingüístiques en premsa valenciana (1902-1923), València, Denes. 3. Carta de Josep Carner a Jaume Bofill i Mates, 6 d’agost de 1921, confronteu-ho amb Josep M. Figueres [s. d. (2006)], La Veu de Catalunya, estudi encarregat per l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Barcelona, treball inèdit en procés de revisió, que hem pogut consultar gràcies a l’amabilitat de l’autor.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 333

27/04/15 13:19

334

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

A més, aquest diari s’erigeix als nostres ulls en un testimoni privilegiat per a l’objecte d’estudi, per diversos motius: d’una banda, perquè es tracta de l’òrgan periodístic de la Lliga —formació que va tenir un paper clau en l’obra de modernització del català, tal com demostra Josep Grau en el seu estudi (2006)—; de l’altra, perquè va convertir-se en la plataforma d’expressió dels personatges públics més representatius de l’escena catalana del moment (polítics, escriptors i periodistes com Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Josep Carner, Eugeni d’Ors i Jaume Bofill i Mates són alguns dels noms destacats de l’extensa nòmina de redactors i col·laboradors del diari). El relleu d’aquesta publicació queda palès de nou en l’opinió de contemporanis il·lustres com ara Josep Carner o Josep Pla, que consideren La Veu com una peça clau en la cultura catalana. Finalment, les dades procedents dels estudis d’història de la premsa avalen la seva difusió: LVC era el primer diari en català i el sisè entre el conjunt dels diaris barcelonins.4 L’exhumació de les edicions d’aquest diari, corresponents a la segona dècada de la centúria del segle passat, ens proporciona un corpus més que notable de material epilingüístic que precisament ens permetrà analitzar la incidència del discurs públic en la configuració d’un determinat model de llengua i de consciència lingüística dels parlants, i, en darrer terme, plantejar una reflexió sobre la creació d’un nou mapa de representacions lingüístiques, que va ser clau per a la reconstrucció social de la llengua catalana a principi del segle xx. 3.1. Combatre una mentalitat diglòssica En primer lloc, pot resultar interessant presentar un parell de casos que il·lustren molt bé quines eren les representacions de la llengua a la darreria del vuit-cents sobretot pel que fa a l’ambivalència dels estereotips lingüístics, existents a causa de la diglòssia imperant als territoris de parla catalana: d’una banda, el sentiment afectiu i espontani envers la llengua materna; i, de l’altra, el sentiment acomplexat, gairebé d’autodenigració del català com a llengua adscrita al clos familiar, no apta per a la comunicació pública. El 1895, quan l’escriptor Àngel Guimerà va pronunciar la primera conferència en català a l’Ateneu Barcelonès, una gran part de l’auditori va abandonar indignada la sala. El símil que estableix Jaume Bofill i Mates en relació amb la llengua catalana, justament en un article a LVC, retrata la consciència lingüística que s’amaga darrere aquest tipus de reaccions: el publicista compara la llengua catalana amb la Ventafocs ja que és bella i espontània; però va mal vestida, no és presentable en societat, i per tots és maltractada. El segon cas fa referència a una anècdota de la biografia de Pompeu Fabra, que segurament és prou coneguda: a l’edat de dotze anys el jove Fabra es va trobar davant d’un dilema lingüístic a l’hora d’escriure una carta als seus nebots. Va començar amb 4. Per a més detalls, vegeu l’obra de Gómez Mompart (1992).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 334

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

335

l’encapçalament de «queridos sobrinos», que immediatament va trobar altament artificial, ja que ell mai no s’hauria adreçat així als seus parents. Tot seguit, va decidir d’escriure la carta en català, malgrat ser una opció força atípica aleshores (vegeu Miracle, 1998 [1968]: 104-106). Tant en un cas com en l’altre, ens trobem davant de reaccions que no eren fruit sinó de la profunda mentalitat diglòssica de l’època. Tal com constata Miracle, en la seva biografia de Fabra: No es feia [escriure en català]. Era una cosa de l’època. Era el resultat del llarg procés de descatalanització dels catalans que gairebé arribà a consumar-se del tot. De resultes d’aquell procés havia sorgit allò de considerar com un fet normal que la llengua nativa fos la llengua de parlar, i la llengua oficial, la d’escriure. (Miracle, 1998 [1968]: 104)

És ben sabut que a causa de la manca d’una cort pròpia, d’una institució que cohesionés els diferents territoris de parla catalana, la llengua catalana va patir una reculada en els usos cultes i oficials, i va ser abandonada progressivament per les elits polítiques i culturals autòctones a favor del castellà. Bona part dels escriptors passaren a utilitzar llavors la llengua reial —la compañera del imperio, segons Nebrija— en pro d’una major difusió de les seves obres, però s’hi afegia també un altre sentiment lingüístic, més enllà dels arguments de caràcter utilitari, com el grau de refinament i de perfecció de la llengua castellana. La marginació oficial encara es va accentuar, més endavant, amb la política lingüística destinada a expulsar el català de tots els àmbits formals possibles, a través de mesures com el Decret de Nova Planta (1707-1715) o la Llei d’instrucció pública, coneguda com a Ley Moyano (1857), que bandejava el català de l’àmbit educatiu. Així doncs, i recuperant la imatge de la Ventafocs, el mapa de les representacions lingüístiques a la darreria del segle xix es caracteritzava pel contrast entre el castellà, llengua protegida pel poder, estudiada i fixada gramaticalment, i el català, objecte d’una marginació oficial al llarg dels segles xviii i xix, despullat de referents institucionals i socials, fragmentat administrativament i, en conseqüència, arraconat als àmbits informals.5 Durant els últims anys del xix, però, com hem comentat anteriorment, el catalanisme polític va començar a reivindicar els drets de la llengua catalana, especialment a través de la premsa, fet que donà lloc a la creació d’una estreta aliança entre la premsa i el nacionalisme, que va esdevenir fonamental per a la reedificació de la llengua catalana.

5. La llengua castellana gaudia d’avantatge en el terreny normatiu ja que el 1713 es creà la Real Academia Española (RAE), que inicià el 1716 la primera edició del Diccionario de la lengua castellana, acabada el 1739; mentre que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans no va crear-se fins al 1911.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 335

27/04/15 13:19

336

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

3.2. La campanya per la llengua catalana En aquest context, polítics i intel·lectuals aplegats al voltant de la figura d’Enric Prat de la Riba van utilitzar el diari La Veu de Catalunya com a portaveu de la campanya cultural i lingüística que havia de conduir a la modernització de la llengua. La campanya de la Lliga Regionalista en matèria lingüística, dirigida a modificar la configuració diglòssica del català, s’articulava en dos fronts fonamentals: un d’intern, que va tractar d’impulsar la fixació de la norma lingüística, i un d’extern, que es va ocupar d’ampliar l’espai social de la llengua i d’aconseguir el reconeixement públic i les bases institucionals que permetessin la difusió del projecte polític associat. Per això, van convertir la llengua en un emblema nacional, perquè al servei dels intel·lectuals noucentistes esdevenia un instrument clau en la construcció de la imatge de la Catalunya ideal, bastida a través del llenguatge. La reforma lingüística es convertia així en el primer pas del projecte de regeneració nacional. El redreçament de la llengua no solament requeria un programa de normativització integral i la conquesta de nous àmbits d’ús, sinó que, sens dubte, era tan o més essencial, en molts aspectes, canviar les actituds i superar les rutines. En altres paraules, calia modificar-ne el mapa de les representacions. En aquest sentit, el diari, el referent de la societat de masses, esdevenia una eina imprescindible per a anar, tal com ha sostingut Enric Jardí (1974: 161), «afaiçonant de mica en mica l’opinió catalana en un sentit intervencionista», sobretot si tenim en compte que el projecte noucentista es basava en l’ordenació de la vida cultural catalana des de dalt, des dels cercles de poder. Un dels prejudicis lingüístics més arrelats era precisament el complex d’inferioritat de la llengua catalana respecte a les altres llengües romàniques, al qual sovint feien referència les elits culturals per tal de justificar-ne les causes, com pot observar-se en aquest fragment del discurs de Prat de la Riba amb motiu de la creació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’any 1911:6 Quan un poble —y aquest es el cas de Catalunya— ha estat quatre sicles sense conreuar el seu idioma quan aquest idioma no ha pogut aprofitar com els seus germans neollatins, al entrar en l’adolescencia, la gimnasia incomparable del renaixement clàssich; quan, mentres els altres idiomas s’enfortien y aixamplaven donant forma ideològica a les noves disciplines científiques y als descobriments geogràfichs y a les invencions industrials, als nous ideals dels homes, l’idioma català restava isolat, reclós, com empresonant, lluny de les corrents y les preocupacions y els treballs del món, sense poetes y literats que’l polissin y embellissin, sense que oradors y polítichs y estadistas que l’usessin, sense savis 6. Enric Prat de la Riba (1911), «Complint una missió», LVC (2 abril). Es tracta d’una reproducció parcial de la comunicació per a l’ampliació de l’IEC que Prat de la Riba va dirigir al Departament Central de la Diputació de Barcelona —de la qual era el president—, el 4 de febrer de 1911. El text íntegre de la comunicació va ser publicat per LVC el 2 d’abril del mateix any. Dos anys més tard, arran de la publicació de les Normes ortogràfiques al diari, LVC en selecciona uns quants fragments i els publica de nou. El text íntegre del discurs es troba també recollit en l’obra completa de Prat de la Riba.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 336

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

337

y investigadors que l’augmentessin, sense multituts que sempre i en tots els actes i en tot el viure se’n servissin; allavors la necessitat de renovació es imponderable, i l’urgencia d’instituir-lo d’una evidencia irrestible. (Reproduït a Prat de la Riba (1998-2000), vol. ii: 578-582)

Els intel·lectuals noucentistes tenien clar que el pas previ per a convertir el català en una llengua moderna, amb igualtat de condicions amb la resta de llengües romàniques, era la fixació de la norma lingüística perquè, tal com afirmava Pompeu Fabra en el seu discurs als Jocs Florals de Lleida de 1915, «mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar a les escoles, ni podia aspirar als usos oficials, i es [trobaria] en condicions aclaparadores d’inferioritat en la seva lluita amb la llengua castellana».7 Calia resoldre urgentment la situació d’anarquia lingüística davant la diversitat de propostes ortogràfiques que s’havia establert en les lletres catalanes segons els mateixos contemporanis, agreujada per l’absència d’una institució competent en matèria lingüística. La manca d’un referent únic condicionava evidentment el mapa de les representacions de la llengua catalana a començament de segle, tal com queda de manifest en un altre fragment del mateix discurs de Prat de la Riba: En els pobles espiritualment colgats per un cataclisme històric durant segles, com Catalunya, al tornar a la vida no hi ha cap centre de coesió, l’anarquía es completa, no hi hà tradició literària, no hi hà coneixement total de les formes comarcals o regionals de l’idioma, no hi ha una llengua literària a continuar. Hi hà tantes llengües escrites com escriptors, tantes com comarques o regions; i, naturalment, no hi hà tampoc gramàtica, sinó gramàtiques, no hi hà ortografia, sinó ortografies; i les col·leccions de paraules que s’estampen no són pas l’inventari de la llengua, no són propiament diccionaris, sinó llistes de mots més o menys útils com treball preparatori. Aixís ha passat a Catalunya. (Reproduït a Prat de la Riba (1998-2000), vol. ii: 578-582)

3.2.1. L’acollida de les Normes ortogràfiques Per aquest motiu, la publicació l’any 1913 de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra va tenir una gran acollida, tal com es desprèn de les mostres d’adhesió que recull el diari: «per fi la nostra llengua catalana ha arribat a la seva unitat ortografica de tant de temps sentida, de tant de temps enhelada» (LVC (11 febrer 1913), edició del matí: 3); o bé: «era un clam unànim de tots els amants de la llengua catalana» (LVC (15 febrer 1913), edició del vespre: 3). La qüestió ortogràfica era un element determinant en la representació de la llengua. El diari de Prat de la Riba va treballar activament en aquest sentit, no només amb la 7. El discurs «Literats i gramàtics» va ser publicat a LVC el 17 de maig de 1915. És recollit a Fabra (1980: 135-140).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 337

27/04/15 13:19

338

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

reproducció del text íntegre de la nova normativa tot just una setmana després que fos sancionada per l’Institut d’Estudis Catalans, sinó també a través de la creació d’una columna específica, explícitament titulada «Per l’unitat de l’idioma», que va dedicar-se a fer-se ressò de tots els testimonis d’adhesió per part de publicacions periòdiques, cases editorials i personatges destacats, diàriament durant gairebé tres mesos. Hi havia sobretot la necessitat de transmetre a l’opinió pública una imatge d’adhesió completa i d’unitat arreu dels territoris del domini lingüístic per tal de contribuir a fixar la normativa fabriana, qüestionada per diverses veus. Així doncs, LVC va filtrar els testimonis que va generar la nova normativa i va reproduir només aquells que eren positius. Mai no va reportar cap de les veus crítiques que es van alçar contra el text de l’Institut —de les quals tenim constància perquè van aparèixer publicades en altres diaris, principalment en els comarcals— per tal de reeixir, segurament, en la seva maniobra de difondre arreu una imatge impol·luta d’unitat lingüística. De la mateixa manera, el fet de donar repercussió a les notícies publicades en diaris i revistes de fora del Principat (de València, les Balears o Perpinyà) cal entendre’l com un mecanisme més del diari per tal de crear la imatge d’unitat lingüística arreu del domini català.8 Tanmateix, el missatge d’unitat entorn de la qüestió ortogràfica preconitzat per LVC era tan sols la base de la seva campanya per la llengua catalana. La codificació era el primer pas per a la regeneració de l’idioma nacional. Calia, però, d’altra banda, recuperar el prestigi de la llengua catalana com a vehicle d’expressió social i al mateix temps afavorir l’accés de l’idioma a tots els àmbits públics. LVC en va fer campanya també. 3.2.2. La reivindicació del català com a llengua de cultura La voluntat d’elevar el català a llengua de cultura pretenia fer front al prejudici lingüístic que considerava el català com un vehicle no apte per a determinats àmbits de coneixement, com és el cas, per exemple, del camp científic. En aquesta línia convé destacar la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), el primer organisme representatiu modern de la comunitat científica catalana i concebut com un «centre de creació de ciència i d’organització de la recerca» en català (Balcells i Pujol, 2002: 40). Al seu torn, LVC va tractar de combatre aquest estereotip fent-se ressò de qualsevol notícia relacionada amb l’ús de la llengua catalana en l’àmbit científic o tècnic. N’és una mostra, per exemple, el ventall de notícies que van aparèixer publicades al diari amb motiu de la celebració d’un congrés sobre tuberculosi. A continuació, reproduïm un fragment del manifest que reivindicava l’oficialitat del català per a aquell seminari mèdic i que confirmava així la necessitat del català com a vehicle científic: 8. No obstant això, convé remarcar que el present treball s’ha centrat en l’anàlisi de la situació sociolingüística al Principat, ja que la reivindicació política basada en la recuperació del català no va prosperar a la resta del domini lingüístic. Som conscients, però, que la situació al País Valencià, a la Catalunya del Nord i a les Balears mereixeria ser objecte d’estudis respectius. Per al País Valencià, vegeu la nota 2.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 338

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

339

Pels qui som nacionalistes, que es dir catalans conscients de nostra condició de tals y que per aquest motiu ambicionem pera la nostra patria la plenitud de les seves funcions com a poble viu, may podem estimar com a secundaria cap qüestió que’s relacioni ab l’ús de la nostra llengua. («A propósit del Congrés de Tuberculosis. La nostra llengua», LVC (21 maig 1910), edició del vespre: 1)

D’altra banda, també la projecció de la llengua catalana a l’estranger va ser objecte d’atenció de LVC: trobem nombroses notícies, oportunament col·locades en portada, que pretenen donar compte de la projecció del català arreu d’Europa: «La llengua catalana a la Sorbona» (LVC (3 abril 1912)), «La llengua catalana a Finlandia» (LVC (5 abril 1912)) o bé «L’Institut d’Estudis Catalans. Còm se’l judica a fòra» —que ocupa tota la portada de l’edició vespertina del 13 d’abril de 1912. Constitueixen una mostra, doncs, de la sèrie de notícies que van aparèixer pràcticament en el decurs d’una setmana referents a la projecció exterior de l’idioma nacional i que pretenien fer front, sens dubte, al menysteniment del català com a llengua de cultura. La política d’internacionalització de les lletres catalanes es va complementar amb una intensa activitat de traducció, tant de les obres clàssiques com de la literatura europea contemporània, que es trasllada a les pàgines del diari en una també intensa activitat de difusió d’aquestes col·leccions editorials, enfocades a normalitzar la situació de la llengua i la cultura catalanes. Es tracta sobretot d’iniciatives editorials de gran nivell cultural, com la «Col·lecció Fundació Bernat Metge» —encara vigent avui dia— o l’Editorial Catalana, bastida fonamentalment al voltant de dues col·leccions: la «Biblioteca Literària», destinada a la difusió en traduccions acurades de clàssics de tots els temps, i la «Biblioteca Catalana», on eren acollides les obres d’autors catalans sense cap mena d’exclusivisme d’escola o de moviment. Cal recordar també l’obra pedagògica i cultural de la Mancomunitat, a través de la publicació de Quaderns d’Estudi o la col·lecció «Enciclopèdia Catalana», dins d’una línia de divulgació més exigent que els llibrets de la sèrie «Minerva», empresa que també va comptar amb el suport publicitari de LVC. D’altra banda, LVC no es cansava d’anunciar i promoure l’assistència a tota mena de cursos, conferències, seminaris, normalment protagonitzats per les elits culturals, que tenien lloc a l’entorn d’ateneus, centres excursionistes, casinos, organitzacions juvenils, etc., i que augmentaven amb la progressiva articulació associacionista de la nova societat de masses, de manera que contribuïa a la campanya de normalització de la llengua catalana.

3.2.3. El combat de les actituds de menyspreu lingüístic: un camí cap a la normalització L’accés de l’idioma als àmbits de la justícia, l’Administració, l’Església i l’educació van ser els altres cavalls de batalla dels homes de la Lliga i del diari, que al seu torn es va preocupar de fer-se el màxim ressò de les reivindicacions per a l’accés del català a

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 339

27/04/15 13:19

340

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

qualsevol àmbit, fos quin fos. D’aquesta manera, s’anava treballant des de les pàgines del diari en la configuració de les ideologies lingüístiques per tal d’incidir en la mentalitat col·lectiva del públic lector: d’una banda, lloant qualsevol pas endavant que es dugués a terme a favor del català, i de l’altra, censurant tots els atacs, mostres de menyspreu o actituds sociolingüístiques contra l’idioma. Pel que fa a aquest darrer punt, el diari recull el testimoni personal de lectors que volien denunciar una situació de menyspreu envers la llengua catalana, i es converteix així en una plataforma pública de denúncia contra certes tendències responsables de la castellanització. Assistim a queixes recurrents davant de situacions de discriminació lingüística envers el català. Un dels casos més destacats a les pàgines del diari, per exemple, té lloc a l’administració de Correus, enfront de la negativa a admetre paquets que havien de ser enviats a Lleida, ja que el funcionari al·legava no conèixer cap ciutat amb aquest nom. En altres ocasions, la crítica lingüística era vehiculada a través de relats breus de caire satíric, escrits per personatges de primer ordre de les lletres catalanes. Destaquen, sens dubte, les narracions de Josep Carner, que sota el pseudònim de Bellafila va ser un dels escriptors que més va caricaturitzar el code switching i la castellanització imperant en les capes benestants de la capital catalana, darrere dels quals s’amagava la percepció lingüística del castellà com a llengua de distinció social. Tanmateix, un dels textos més il·lustratius pel que fa al retrat dels usos lingüístics de la burgesia catalana és escrit pel dramaturg i pedagog Adrià Gual, sota el pseudònim de Snob. L’autor descriu una escena emmarcada en el pis d’una família barcelonina benestant, en què una àvia lloa davant dels convidats el domini de la llengua castellana de la Montserrat, la seva néta. Ara bé, la continuació del relat ofereix el contrast que es produeix amb l’arribada d’un nou convidat, un nen petit:9 El nen tenia sis anys i la Montserrat dotze: vol dir que la Montserrat ja’s va creure d’anduvi obligada a fer-li com de mamà. Però, abans d’entrar-hi en conversa, va voler saber el nom del nen. —«Como te llamas, monin?» El nen no tornà resposta. Creient que tal vegada no entenía el castellà, la nena repetí la pregunta en francès. —«Comment t’apelles-tu, cheri?» L’abuelita, tota emocionada, feu un bes a la Montserrat. El nen seguí mut. Sense descoratjar-se, la Montserrat insistí. —«Tell me your name, little baby, you please?» El nen seguí com si tal cosa. L’abuelita, més emocionada que abans, doblà el bes. Per últim la Montserrat, mirant de reull per escapar a les ires paternes i maternes, preguntà en veu baixa: —«Com te dius, bufó?» 9. Adrià Gual (Snob) (1915), «El bell parlar», LVC (13 gener).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 340

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

341

—«Que dices, niña?»—reptà l’avia—. «Ya tienes suerte que no te oyen tu papá y tu mamá». Però la pregunta de la Montserrat va tenir una resposta del nen que, emurriat fins aleshores, va rompre a parlar com si se li acabessin d’obrir les potencies. 10

Queda palesa, doncs, l’actitud d’autodenigració envers la pròpia llengua, amb la qual el diari es mostra especialment crític. En aquest sentit, des de LVC es va intentar combatre les actituds de deslleialtat a l’idioma per part dels escriptors i artistes en general. Com hem comentat abans, el Noucentisme pretenia modificar la societat des de dalt; per tant, calia incidir primer en la mentalitat dels escriptors, en els creadors de la cultura amb majúscules. Es reivindicava ara, doncs, l’ús del català com a mitjà d’expressió artístic tal com s’havia reclamat abans per a l’àmbit científic. Així ho manifesta el diari: «¿Per què, donchs, resoltament no’s va a l’implantació de nostra llengua en les obres que s’ho valguin?». Com succeïa en el cas de la ciència —recordem les paraules de Prat de la Riba en aquest sentit—, es reclamava també en el terreny de les arts una expressió pròpia per tal de no ser només importadors de gèneres lírics i dramàtics dels altres pobles, sinó de ser-ne creadors,11 i s’arribava al punt de titllar de traïdors, tot apel·lant al sentiment lingüístic més íntim, aquells autors que optaven pel canvi de llengua. En constitueixen un exemple les paraules de l’escriptor i polític Joan Vallès i Pujals en un article a LVC: Fa llàstima l’abandono voluntari del idioma matern [referint-se a la creació cultural] […]. Pera aquests, pera’ls que s’enamoren d’una llengua, que sempre parlen malament, es pera’ls qui’l Dant va fulminar son terrible anatema, aquell ¡vergonya eterna!

Un vers atribuït a Dante Alighieri esdevé un tòpic en les reflexions sociolingüístiques. LVC emprarà l’anatema «vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres» com a marca reivindicativa en moltes de les seves crítiques contra la castellanització que tenia lloc a Catalunya. Així es desprèn d’un altre article anònim que analitza el paper dels artistes catalans, intitulat significativament «L’ànima al diable»: El cas de l’artista, sigui creador, sigui interpretador, que maldiu o emigra de la seva terra, és, desgraciadament, a Catalunya d’una actualitat encara viva. I això ve d’una manca de cultura patriòtica i, per tant, d’esperit nacional. (LVC (8 juny 1915), edició del vespre: 1) 10. La cursiva no pertany al text original. 11. Prat de la Riba manifestava en el discurs amb motiu de la seva reelecció com a president de la Diputació de Barcelona: «[…] deslliurar-nos de la tutela estrangera, a no ser ja més exclusivament, com som ara clients, importadors de ciencia que fan altres pobles, sinó creadors de ciencia» (LVC (22 gener 1910)).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 341

27/04/15 13:19

342

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

El diari advoca, doncs, per la importància de l’artista en el projecte de reconstrucció nacional. És en aquest sentit que fa una crida patriòtica exhortant els artistes catalans a implicar-se: Tu, actor il·lustre, o tu, actriu eximia, contenteu-vos amb un sou de vint, trenta o quaranta pessetes diaries que durant anys us ha pogut oferir la nostra terra i no aneu pel món com el jueu errant, en cerca d’una gloria que s’esborrarà darrera els vostres passos. […] L’hora actual de Catalunya necessita l’esforç i el sacrifici de tots els seus fills […]. Doncs els artistes, homes d’ideal, han d’ésser els primers de donar l’exemple. (LVC (8 juny 1915), edició del vespre: 1)

4. Conclusions Queda molt clar, doncs, el missatge que es volia adreçar al conjunt de la societat catalana de l’època, a través de la ploma d’intel·lectuals orgànics, al servei del projecte cultural del Noucentisme i de l’acció política de la Lliga. Sens dubte, l’operació més reeixida en la campanya de LVC va ser en la difusió de la representació de la llengua catalana com a emblema nacional. La instrumentalització de l’idioma des de les files del regionalisme va arribar a una de les seves fites màximes l’abril del 1916. Així ho podem veure en la campanya electoral, on la llengua és l’element principal de vot: «Qui odía la Llengua Catalana odía Catalunya; qui el vota o s’hi al·lía, és un traïdor», o bé «La llengua és la característica més ferma de Nacionalitat. Voteu per la Llengua Catalana».12 La llengua va convertir-se, doncs, en l’element central de la nació catalana, i sovint en un element de primer ordre, com demostren les nombroses ocasions en què la llengua va ser objecte de portada, per no dir ja matèria de notícia. Un dels escriptors contemporanis, Josep Morató i Grau, hi feia referència: «La qüestió de la llengua és essencial. No podem negligir-la ni podem posposar-la a cap d’altra. Mentre conservem la llengua i la conservem amb la dignitat que li pertoca, no hi ha perill que desaparegui nostra personalitat».13 Ho corroboren també les dades que presentem en la taula 3, dedicada al nombre d’articles i portades referents a la qüestió de la llengua publicats a LVC durant els anys 1910-1917. A tall de conclusió, podríem dir que La Veu de Catalunya es va encarregar precisament de donar veu i dimensió nacional a la campanya de modernització de la llengua catalana i va tenir un paper decisiu en la modificació del mapa de les representacions de la llengua catalana, que va experimentar una profunda renovació en el decurs de les primeres dècades del segle xx: a través del redreçament de la minorització lingüística que patia el català, refermant-se com a llengua culta i de prestigi, amb les institucions 12. Aquestes consignes electorals van aparèixer a la portada del diari en les edicions de LVC del 6 d’abril de 1916 i el 9 d’abril de 1916. 13. Josep Morató i Grau (1915), «Qüestió de dignitat i qüestió de cultura», LVC (4 desembre).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 342

27/04/15 13:19

La modificació del mapa de les representacions lingüístiques

TSC, 24 (2014)

343

típiques d’una cultura normalitzada i, sobretot, convertint-se en la llengua nacional. El diari, la icona de la societat de masses, va esdevenir l’aliat imprescindible per a arrelar en la consciència col·lectiva els ideals noucentistes respecte a la llengua, per a mostrar que el català era una llengua, en paraules de Pompeu Fabra, «infinitament apta».14 Taula 3 Nombre d’articles i portades referents a la qüestió de la llengua publicats a LVC (1910-1917) LVC

Articles

Portades

1910

1911

1912

1913

111

1914

1915

1916

136

1917

104

Total

625

359

Font: Elaboració pròpia a partir del buidatge realitzat a LVC (1910-1917).

Bibliografia de referència Balcells, Albert; Pujol, Enric (2002). Història de l’Institut d’Estudis Catalans. Vol. II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Casacuberta, Margarita [et al.] (2005). La llengua de 1907. Girona: CCG. Fabra, Pompeu (1980 [1915]). «Literats i gramàtics». A: Vallverdú, Francesc (ed.). La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona: Edicions 62. Ferrer, Vicent (2005). La llengua en portada: Ideologies lingüístiques en premsa valenciana (1902-1923). Pròleg de Miquel Nicolás. València: Denes. Figueres, Josep M. (2002). Premsa i nacionalisme: El periodisme en la reconstrucció de la identitat catalana. Barcelona: Pòrtic. — [s. d. (2006)]. La Veu de Catalunya. Estudi encarregat per l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona i en procés de revisió. Treball inèdit. Barcelona. García Nieto, María del Carmen (1975). «La prensa diaria de Barcelona, de 1895 a 1910». A: Tuñón, Manuel [et al.]. Prensa y sociedad en España, 1820-1936. Madrid: Edicusa. Ginebra, Jordi (1999). «Problemes de la història social de la llengua dels segles xix i xx». Caplletra, núm. 27 (tardor), p. 13-21. Gómez Mompart, Josep Lluís (1992). La gènesi de la premsa de masses a Catalunya (19021923). Barcelona: Pòrtic.

14. Vegeu el pròleg de Josep M. Nadal a Casacuberta et al. (2005).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 343

27/04/15 13:19

344

TSC, 24 (2014)

Clara Barnada Coll

Grau, Josep (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Jardí, Enric (1974). Les doctrines jurídiques, polítiques i socials d’Enric Prat de la Riba. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Miracle, Josep (1998). Pompeu Fabra. Barcelona: Proa. [1a ed., 1968] Prat de la Riba, Enric (1998-2000). Obra completa d’Enric Prat de la Riba. Edició a cura d’Albert Balcells i J. M. Ainaud de Lasarte. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Proa. Prats, Modest (1995). «Contrareforma i Barroc». L’Avenç, núm. 189 (febrer), p. 52-57.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 344

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 345-371 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.83 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La introducció del concepte de llengua oficial en el llenguatge polític espanyol (1881-1928)1 The introduction of the official language concept into Spanish political language (1881-1928) Daniel Escribano Universitat de Constança

Data de recepció: 6 de maig de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum Aquest article ressegueix els orígens del concepte de llengua oficial al territori de la monarquia espanyola. S’hi exposa que el terme fou introduït en el llenguatge juridicopolític pel moviment catalanista com a expressió sintètica de les reivindicacions de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials, i, en particular, als de caràcter administratiu. El marc cronològic adoptat abraça des del primer cas en què hem trobat documentat aquest terme (1881) fins a la Constitució provisional de la República catalana (1928), darrer document programàtic del catalanisme polític amb previsions específicament lingüístiques que fou elaborat abans de la declaració d’una llengua com a oficial en seu constitucional. Paraules clau: història del dret lingüístic, llengua oficial, conflicte lingüístic, català, castellà.

Abstract This paper tracks the origins of the ‘official language’ concept in the territory of the Spanish monarchy. The term ‘official language’ was introduced into legal-political language by the Catalanist movement as a synthetic expression of its claims for the use of the Catalan language in all social areas and particularly in governmental spheres. The chronological framework extends from the first use of the term in 1881 to the Provisional Constitution of the Catalan Correspondència: Daniel Escribano. Universität Konstanz. Fachbereich Literaturwissenschaft. Raum G101 Fach 189. D-78457 Konstanz (Deutschland). A/e: Daniel.Escribano@uni-konstanz.de. Tel.: 00 49 7531 - 88 2724. 1. L’autor agraeix a Josep Murgades les correccions, ortotipogràfiques i conceptuals, proposades a aquest text. Atès que aquest pretén ésser un treball de recerca històrica, tant els textos com els noms d’entitats i persones es reprodueixen exactament tal com figuren a la documentació consultada. Altrament, resulta un exemple paroxismal de presentisme lingüístic el fet de reproduir documentació en català anterior a la reforma fabriana amb accents greus, la qual cosa, a més d’infringir el deure de tot investigador de citar els documents tal com apareixen a les fonts, crea una imatge anhistòrica de la reforma fabriana, tot equiparant-la en antiguitat amb la mateixa llengua catalana.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 345

27/04/15 13:19

346

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

Republic of 1928, which was the last programmatic document of political Catalanism with specifically linguistic provisions to be drafted before any language was constitutionally declared official. Keywords: history of linguistic law, official language, language conflict, Catalan, Spanish.

1. La llengua catalana en el programa polític del catalanisme 1.1. Primeres reivindicacions d’oficialitat Stricto sensu, ni el català no era «llengua oficial» abans dels decrets de Nova Planta2 —car aquest concepte era jurídicament inexistent a l’Antic Règim— ni, doncs, ho deixà d’ésser amb la promulgació d’aquests.3 Precisament aquesta inespecificació de règim d’oficialitat lingüística fou un dels principals arguments jurídics utilitzats a partir de la dècada dels vuitanta del segle xix pels defensors de l’ús oficial del català. L’ús més antic que hem trobat del terme llengua oficial no descriu cap realitat factual, ans expressa una previsió desiderativa sobre el reconeixement jurídic de la llengua catalana. En efecte, a la vetllada de l’Asociació Literaria de Gracia Escut Catalá, que tingué lloc la primavera de 1881, Valentí Almirall llegí una composició en què predeia: «Demá, lo catalá será la llengua oficial en la nostra terra catalana».4 La primera proposta de reivindicació explícita de declaració del català com a llengua oficial fou a càrrec del Centre Catalá. A la tercera sessió del Congrés Catalanista que tingué lloc entre els dies 20 i 27 de juny de 1883, fou aprovat el projecte de pro2. En el cas del Principat de Catalunya, era llengua utilitzada per diverses institucions —les Corts, la Diputació del General, els ens municipals, les administracions de justícia i eclesiàstica— i també es feia servir en l’ensenyament —juntament amb el llatí— i en les lleis, els documents notarials, els llibres dels gremis i les confraries (Segarra, 1996: 187). Així mateix, les institucions catalanes no només se servien del català per a les comunicacions oficials adreçades a destinataris de dins el domini lingüístic, sinó també amb les institucions de fora, incloent-hi la monarquia (Kamen, 1995: 31). 3. Ni el Decret del 29 de juny de 1707, de derogació dels furs dels regnes d’Aragó i València i reducció a les lleis i govern de Castella, ni el Decret del 28 de novembre de 1715, d’establiment i planta de l’Audiència Reial de Mallorca, no contenen disposicions de caràcter lingüístic. Tan sols n’hi ha al Decret de Nova Planta de l’Audiència Reial del Principat de Catalunya, del 17 de gener de 1716, però limitada a l’esmentada Audiència Reial, on «[l]as causas […] se substanciaràn en lengua Castellana», Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cathaluña establecida por Su Magestad, con Decreto de diez y seis de Enero de mil setecientos y diez y seis (1716), Barcelona, Por Joseph Texidò, Impressor del Rey nuestro Señor. No cal dir que l’absència de declaració de desoficialització del català no significa que, de facto, no comencés un lent i gradual procés de castellanització de les institucions, per bé que prou lent i tortuós perquè, l’any 1883, el sotspresident del Centre Catalá, Valentí Almirall, encara pogués afirmar: «[N]o hi ha hagut cap lley que disposi que sols la castellana es la llengua oficial, ni cap disposició que diga que no ho es la catalana, de manera que tením un perfecte dret en que ho sia; puig l’exclussió s’ ha fet sempre per sota ma, y moltas vegadas per un sencill director general», Butlletí del Centre Catalá (BCC (1883)), núm. 4 (12 juny), p. 44. 4. V. Almirall (1881), «Catalanisme de debó. Composició llegida en la vetllada literaria del “Escut Catalá” Asociació Literaria de Gracia», Diari Catalá. Polítich y Literari (1 maig), p. 284.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 346

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

347

grama presentat per la comissió nomenada pel Consell General del Centre Catalá,5 el tercer punt del qual declarava que «[l]os catalanistas aspiran […] que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola al igual nivell de las demés que ’s parlan en la nació».6 La reivindicació d’oficialitat del català també fou recollida pel grup fundat arran de l’escissió del Centre Catalá, la Lliga de Catalunya. El president de l’entitat, l’enginyer industrial Pau Sans, l’esmentà al mateix discurs de la sessió inaugural de la Lliga, el 5 de novembre de 1887, en proclamar que, entre els objectius essencials de l’entitat, hi havia la defensa «de la reivindicació, com á oficial, de la llengua catalana».7 La declaració d’oficialitat de la llengua catalana aparegué també en el missatge que representants de la Lliga de Catalunya i altres entitats com ara el Centre Escolar Catalanista, l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas, el Fomento Industrial, el Círculo Barcelonés de Obreros i el Centre Catalá adreçaren el maig del 1888 a la reina regent Maria Cristina, nomenada reina dels Jocs Florals amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’apartat desideratiu del missatge, els signants expressaven, entre altres reivindicacions, les següents: «Que la llengua catalana sia la llengua oficial á Catalunya pera totas las manifestacions de la vida d’ aquest poble: Que la ensenyansa á Catalunya sia donada en llengua catalana». Així mateix, també hi incloïen altres reivindicacions amb implicacions lingüístiques indirectes: «Que sian catalans los Tribunals de Justicia y totas las causas y litigis se fallin definitivament dintre del Territori: Que ’ls cárrechs de la nació catalana los nombrin los catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans los cárrechs polítichs, los judicials, los administratius y los de ensenyansa».8 En aquest document, ja apareixia un àmbit d’ús concret connex amb el concepte d’oficialitat: l’ensenyament. Així, a banda de les indeterminades «manifestacions de la vida d’ aquest poble», sembla que un dels trets inherents o lligats a aquest concepte d’oficialitat, que els signants no definien —com tampoc no ho havia fet cap dels seus antecessors en aquesta reivindicació—, és l’ús en l’ensenyament com a idioma vehicular. 1.2. Aspectes lingüístics del programa de la Unió Catalanista Les Bases per a la Constitució regional catalana, aprovades a la primera assemblea de la Unió Catalanista, que tingué lloc a Manresa entre el 25 i el 27 de març de 1892, foren la primera proposta en format jurídic que contenia una declaració d’oficialitat de la llengua catalana. Al projecte de Bases, redactat per la Comissió Ponent de la Unió Catalanista, presidida per Lluís Domenech y Montaner amb Enrich Prat de 5. La Renaixensa. Diari de Catalunya. Edició de la Tarde (23 juny 1883), p. 3723. 6. BCC (1885), núm. 4 (12 juny), p. 37. 7. «Discurs llegit en la sessió inaugural de la “Lliga de Catalunya”, lo día 5 de novembre de 1887, per lo president Pau Sans y Guitart» (1887), La Renaixensa. Diari de Catalunya. Edició del Matí (6 novembre), p. 6605. 8. Missatje a S. M. Donya Maria Cristina de Habsburg-Lorena, reyna regent d’Espanya, comtesa de Barcelona (1888), Barcelona, Imp. La Renaixensa, p. 7.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 347

27/04/15 13:19

348

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

la Riba com a secretari, i signat el 20 de març de 1892, hom proposava el següent: «La llengua catalana será la única que ab carácter oficial podrá usar-se á Catalunya y en las relacions d’aquesta regió ab lo Poder central» (base 4a).9 Aquesta base quarta, finalment, seria la tercera, després de l’aprovació d’una esmena que demanava la supressió de la segona del projecte. En canvi, la base setzena, dedicada a l’ensenyament, no contenia cap previsió de caràcter lingüístic, amb la qual cosa no podem confirmar la projecció sobre l’ensenyament del concepte d’oficialitat que hem vist en documents anteriors ni, en general, tampoc no podem escatir quin abast institucional tenia aquesta declaració d’oficialitat. Tanmateix, en la mesura que hom atribuïa a Catalunya els residus jurisdiccionals (base 7a) i que dins les atribucions consignades per al poder central en l’àmbit de l’ensenyament només hi havia «la ensenyansa militar» (base 1a), el fet que la major part romangués sota la jurisdicció de les administracions catalanes fa força deduïble que hom preveia que funcionaria bàsicament en català. La segona assemblea de la Unió Catalanista, que tingué lloc a Reus els dies 28 i 29 de maig de 1893, aportà més concreció a les reivindicacions lingüístiques a defensar. En efecte, al «Projecte de conclusions sobre el tema Organisació pera portar á la práctica las Bases aprobadas en la Assamblea de Manresa», enllestit el 10 de maig i aprovat per l’assemblea, hom proposava les mesures següents: Dirigirse á tots los Ajuntaments de Catalunya pera que l’ usin [el català] en las sessions y demés actes oficials, fentlos notar que no hi ha cap disposició legal que previngui lo contrari. Dirigirse á tots los mestres, aixís d’ escolas públicas com privadas pera que l’usin en ellas fentlos notar las ventatjas de la ensenyansa comparativa de las llenguas catalana y castellana, de conformitat ab lo acordat en las Assambleas pedagógicas. Excitar á tots los advocats catalans, pera que reivindiquin sempre lo dret que tenen los testimonis catalans d’ usar la nostra llengua, en las sevas declaracions devant dels Tribunals de Justicia, aixís com pera que demanin en nom de la més recta administració d’ aquesta que en los informes devant del jurat se ’ls permeti l’ ús del catalá. Dirigirse á tots los Prelats de Catalunya pera que manin que, de conformitat, ab los Cánons, se prediqui en catalá y en aquest idioma ’s practiquin totas las devocions que ab arreglo á las sagradas rúbricas no hagin de ferse en llati.10 9. Assambleas Catalanistas (primera). Manresa. Deliberacions y acorts (1893), Barcelona, Imprempta La Renaixensa, p. 28-32. 10. Assambleas catalanistas (segona). Reus. Deliberacions y acorts (1895), Barcelona, Imprempta La Renaixensa, p. 27. Aquestes quatre mesures foren recollides, amb formulacions gairebé idèntiques àdhuc textualment, per la primera associació que reivindicà el reconeixement de l’oficialitat de la llengua pròpia a la regió valenciana, la Joventut Valencianista, a les conclusions llegides a l’acte d’afirmació valencianista que tingué lloc al Teatre Eslava de València el 26 de juliol de 1914. Fins i tot, les mesures proposades per la Joventut Valencianista eren més completes, ja que també s’adreçava a les diputacions «i demés corpo-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 348

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

349

Significativament, enlloc de les propostes no s’esmentava el concepte d’oficialitat, però, tenint en compte que la intenció de la comissió ponent era d’elaborar un seguit de mesures de desplegament d’aquest concepte, cal entendre que aquests eren els trets característics que la ponència hi associava. En la defensa de la primera de les conclusions, el membre de la ponència Lluís Durán y Ventosa exposà clar i ras el criteri que havia informat la tasca de la ponència: Una de las aspiracions generals, més fundadas del catalanisme, es la consagració de la llengua catalana com oficial en la nostra terra. L’Assamblea que la Unió Catalanista celebrá l’any passat á Manresa, al consignarho com una de las bases de una constitució regional catalana, no feu, á fi de comptes, més que declarar lo que es un desitj general de tots los catalanistas. Pero l’establiment del catalá com idioma oficial depén d’ una modificació més o menos radical de la situació política.11

Per això féu notar que «[f]ora una temeritat esperar la salvació de la llengua catalana, d’ una lley que no sabém quan pot venir, declarantla oficial». «Del esfors de tots los catalans es de lo que ’n té de dependir la seva conservació, y ’l resultat d’ aquesta com producte d’ aquell n’ ha de ser forsosament que un dia ó altre ’l llegislador se vegi obligat á fer la declaració esmentada.»12 Com a base jurídica per a les mesures proposades al projecte, Durán y Ventosa al·legà un argument que no ens és desconegut: Ni en la Constitució de la monarquía, ni en la lley municipal, ni en cap altra, hem vist que s’ obligui als municipis á usar la llengua castellana. Ja sabém que, en cambi, per sobre dels municipis, hi ha, en l’ actual organisació administrativa, los goberns de provincia, que difícilment consentirían en admetre com válits los documents redactats en llengua catalana[.] Jo no sé, no obstant, en quin text legal podría apoyarse un Gobernador pera retxassar una comunicació que no estigués escrita en castellá, ni cóm pararía un conflicte que per aquest motiu se suscités entre un Ajuntament enérgich y patriótich y un Gobernador escrupolós.13

racions oficials» i acordava de «[p]rocurar que es porten a efecte els treballs comensats pera la constitució del Institut d’Estudis Valencians que podria ser també l’Academia de la nostra llengua». Val a dir que aleshores, amb la reforma lingüística fabriana nounada i en fase d’acceptació per les institucions polítiques i culturals al Principat mateix, la varietat estàndard de la llengua catalana encara no havia rebut el vistiplau a la resta del domini lingüístic. Finalment, la Joventut Valencianista apel·lava al compromís dels mateixos activistes, en «[r]ecomanar també a tots els delegats que usen sempre la llengua valenciana en totes les manifestacions de la vida» («Conclusions de la “Joventut Valencianista” en el Acte d’Afirmació Valencianista», reproduïdes a Cucó (1971: 315-317)). 11. Assambleas catalanistas (segona…), p. 42. 12. Assambleas catalanistas (segona…), p. 43-44. 13. Assambleas catalanistas (segona…), p. 44.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 349

27/04/15 13:19

350

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

Efectivament, la inexistència de normativa que interdís l’ús d’idiomes diferents del castellà implicava versemblantment la presumpció de legalitat dels acords proposats a l’assemblea. 1.3. Reivindicacions al si de les institucions públiques 1.3.1. Les declaracions pro oficialitat de la Lliga Regionalista al Congrés dels Diputats La primera declaració favorable a l’oficialitat del català de què tenim constància en el marc de les mateixes institucions públiques tingué lloc al Congrés dels Diputats, a la sessió del 19 de juliol de 1901. Interpel·lat pel diputat conservador Francisco Romero Robledo sobre si la Lliga Regionalista compartia el programa de les Bases per a la Constitució regional catalana, Bertomeu Robert contestà que «[e]n su esencia, sí». Aleshores Romero Robledo preguntà si «¿[e]s la esencia del programa de Manresa la declaración de oficial para el idioma catalán, en sus relaciones con las demás regiones que han de formar esa patria fantástica que todavía o por ahora SS. SS. aclaman?», a la qual cosa el diputat regionalista contestà afirmativament.14 1.3.2. La proposició de cooficialitat a la Diputació Provincial de Barcelona La primera proposta de reconeixement jurídic oficial explícit de la llengua catalana tingué lloc a la Diputació Provincial de Barcelona, a càrrec del diputat de la Unió Catalanista Manuel Folguera i del nacionalista republicà Antoni Suñol. En efecte, a la sessió d’11 de gener de 1910, aquests diputats presentaren la proposició següent: Primero. La Diputación provincial de Barcelona, inmediatamente despues de su constitución para el ejercicio de mil novecientos nueve á mil novecientos once, acuerda solemnemente que, dentro de la consentido por las leyes vigentes, se considere la lengua catalana como á [sic] co-oficial de la castellana en esta Corporación. Segundo. Para dar efectividad al acuerdo anterior, queda autorizado explícitamente el uso de la lengua catalana por parte de todos los Diputados en las sesiones de la Corporación, tanto en sus discursos como en sus proposiciones escritas, memorias, dictámenes, etc. y en todos los actos públicos en que la ley no se oponga. Asimismo se declara públicamente que serán aceptadas, cursadas y contestadas en catalán, todas las comunicaciones que en tal idioma se le dirijan. Tercero. De toda la documentación del Cuerpo provincial que ineludiblemente deba cursarse y archivarse en lengua castellana, se hará desde ahora en 14. Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados (DSCCD (1901), núm. 33 (19 juliol)), p. 754.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 350

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

351

adelante duplicación anexa en catalán, á fin de que la Diputación guarde su historial, desde esta fecha, en la lengua propia del pueblo que administra. Cuarto. Para facilitar la ejecución de los acuerdos anteriores, resuelve la Diputación que al tratarse de la provisión de nuevos cargos en su personal, se exija á los ingresantes el conocimiento de la lengua catalana, debiéndola saber hablar y escribir con la corrección que se estime proporcionada á la clase de funciones que deban desempeñar: y Quinto. Que se remita traslado de los anteriores acuerdos á las Diputaciones provinciales del resto de Cataluña para su conocimiento y demás efectos.15

Com veiem, doncs, es tractava d’una proposta de cooficialitat, no d’oficialitat estricta, i proclamava explícitament el caràcter també cooficial de la llengua castellana. Com a tret inherent a aquesta cooficialitat del català, hom proposava de reconèixer els drets següents: a) en el cas dels diputats provincials, a fer-ne ús en els actes en exercici de llur càrrec i, en general, b) a fer-ne ús i ésser-hi atès en les relacions amb aquesta administració. Quant a a, val a dir que, l’any 1887, la mateixa Diputació havia acordat d’acceptar una comunicació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas redactada en català sense necessitat de traducció i, segons consta a la mateixa acta de la sessió, les intervencions dels diputats amb motiu d’aquest acord i, en general, d’aquesta petició es feren també en català.16 En el cas de b, els proponents no especificaven el subjecte del dret, per bé que, com hem esmentat, des de 1887 la Diputació acceptava comunicacions escrites en llengua catalana. Tanmateix, la proposta contenia l’afegitó de reconèixer el dret a rebre la resposta també en català, la qual cosa permet d’aventurar la hipòtesi que hom concebés la cooficialitat no com el simple dret a utilitzar la llengua a què s’aplica, ans també com el dret a rebre-hi correspondència. Així mateix, la cooficialitat depassava el caràcter de concepte reduït al simple reconeixement de drets individuals, ans també implicava un cert compromís que el català tingués lloc en l’àmbit escrit d’aquesta administració, com quedava palès al punt tercer, per bé que hom tan sols garantia de moment que fos llengua de traducció més que no de creació. El punt quart, en realitat, era un correlat lògic dels drets reconeguts al primer (si bé no necessàriament per a totes les places, sí almenys per a un nombre significatiu de les que impliquessin relació amb el públic) i, en realitat, era un fet que ni tan sols requeria el caràcter cooficial de l’idioma en qüestió.17 Segons el dictamen presentat pel Depar15. Diputación Provincial de Barcelona (1910), «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de once de enero de mil novecientos diez», a Actas de las sesiones celebradas desde el día 9 de marzo de 1909 á 15 de febrero de 1910, p. 266-267, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB). Com es féu constar a la mateixa acta, la proposta fou presentada en català, però a l’acta només consta la traducció castellana. 16. Diputación Provincial de Barcelona (1887), «Sesión pública ordinaria de veinte y cinco de Enero de mil ochocientos ochenta y siete», a Actas de las sesiones celebradas por la Ecma. Diputación Provincial, durante el año de 1887, p. 28, AHDB. 17. En efecte, el Ple de l’Ajuntament de Palma, ja el setembre del 1899 (a la sessió del dia 21), havia aprovat d’establir com a condició el fet que saber parlar i escriure en «mallorquí» per a poder accedir a la plaça de secretari de l’Ajuntament. Vegeu Ayuntamiento de Palma (1900), Actas de sesiones des-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 351

27/04/15 13:19

352

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

tament Central de la Diputació sobre aquesta proposició, l’exigència de «conocimiento del idioma catalán» era una «práctica ya establecida» per a les «plazas que sean de libre nombramiento de la Diputación».18 La proposta passà al Departament Central de la Diputació, de majoria regionalista i monàrquica, el dictamen del qual es presentà a la sessió del 15 de febrer. El text proposat fou el següent: Primero. Se reconoce el derecho a usar indistintamente la lengua catalana y la castellana, en todo cuanto á ello no se opongan las leyes, en los actos y documentos de la Diputación, y por tanto, seguirá la práctica establecida de poder usar la lengua catalana todos los señores Diputados en las sesiones, de presentar en este idioma proposiciones, escritos, memorias, dictámenes, etc., y en todos los actos públicos en que la ley no se oponga, y serán aceptadas, cursadas y contestadas [Ø], las comunicaciones que en catalán se le dirijan. Segundo. Para que pueda extenderse en catalán la documentación que deba archivarse y esté escrita en castellano, se procurará tener el personal á propósito para ello y mientras no sea posible cargar el presupuesto con este nuevo gasto, cuidará el Jefe del Personal existente de que en cuanto las atenciones del servicio lo permitan, se practiquen algunos empleados en el idioma catalán, á fin de que cuanto antes los mas importantes documentos de su historia puedan ser también archivados en dicho idioma. Tercero. En la provisión de las plazas que sean de libre nombramiento de la Diputación, se seguirá la práctica ya establecida de exigir el conocimiento del idioma catalán en el modo y forma que para cada caso se estime conveniente.19

D’antuvi, el Departament Central eliminava el punt primer de la proposta de Folguera i Suñol, pel qual hom declarava cooficial la llengua catalana en l’àmbit de la Diputació. Pel que feia al punt segon de la proposta de Folguera i Suñol (primer, al dictamen), el Departament suprimia també l’obligació de la Diputació de correspondre en català a les comunicacions que se li adrecessin, tal com emfasitzem amb el de 30 agosto 1899 a 16 mayo 1900, p. 27-29, Arxiu Municipal de Palma. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, el Reglament per als empleats municipals, aprovat a la sessió extraordinària del ple municipal del 14 de maig de 1902, també contenia un requisit lingüístic. En efecte, d’acord amb l’article 29 del Reglament, aprovat a la sessió de l’1 de maig, «[p]ara ingresar en el Cuerpo de Empleados del Ayuntamiento de Barcelona», hom establia entre el plec de condicions «[c]omprender el idioma catalán», per bé que el mateix article preveia que «[e]l Ayuntamiento en casos especialísimos y para cargos que no deban tener relación con el público, podrá dispensar de esta condición». Vegeu Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas: Año 1902, tom ii, p. 168 i 174, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB). 18. Vegeu Diputación Provincial de Barcelona (1910) «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero de mil novecientos diez», a Actas de las sesiones celebradas desde el día 9 de marzo de 1909 á 15 de febrero de 1910, p. 393, AHDB. 19. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 393. El símbol de conjunt buit és afegit.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 352

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

353

símbol de conjunt buit, la qual cosa podria reforçar la hipòtesi adés avançada sobre la relació entre cooficialitat d’una llengua i dret a rebre-hi atenció per les administracions en què la cooficialitat té vigència. El punt tercer de la proposta (segon, al dictamen) també quedava notablement rebaixat, en la mesura que el futur d’indicatiu (amb la càrrega imperativa que té en els textos de caràcter jurídic) es transformava en una perífrasi de contingut força més desideratiu, com palesa el verb procurar, i es condicionava a les disponibilitats pressupostària i de feina, del tot absents a la proposta. Així mateix, mentre que en aquesta s’ordenava la duplicació al català de tota la documentació en castellà, al dictamen, a banda de desaparèixer el caràcter preceptiu d’aquesta pràctica, es limitava a «los mas importantes documentos». El punt quart de la proposta (tercer, al dictamen) també quedà sensiblement retallat, mitjançant la limitació de l’exigència de saber català a les places de «libre nombramiento de la Diputación» (que a la proposta de Folguera i Suñol s’estenia als «nuevos cargos en su personal», sense cap restricció) i, fins i tot en aquest cas, amb la introducció d’una clàusula de discrecionalitat («en el modo y forma que para cada caso se estime conveniente»). Finalment, el punt cinquè de la proposta (comunicació de l’acord a la resta de diputacions provincials catalanes) fou suprimit del dictamen. El dictamen no satisféu els autors de la proposta, que presentaren una esmena al punt primer, per la qual es proposava de dividir-lo en dos punts, idèntics als de llur proposició inicial.20 En nom del Departament Central, respongué el diputat liberal J. Sostres, que comunicà que aquell no admetia l’esmena i al·legava, segons el report de l’acta de la sessió, que «en el dictamen se viene á decir lo mismo que se propone en aquella».21 En contradicció amb aquesta afirmació, un cop aprovat en votació el text final, el mateix president de la Diputació, el regionalista Enric Prat de la Riba, esgrimiria un dels motius habituals de l’argumentari jurídic del catalanisme lingüístic, però en aquest cas, paradoxalment, en contra de la declaració de cooficialitat del català. Així, segons el report de l’acta de la sessió, «en el seno del Departamento Central [el president] se opuso á que fuese aceptada la palabra “cooficialidad” por entender que al admitirla se declaraba oficial la lengua castellana, declaración que en lo que á las Corporaciones populares se refiere, hasta el presente no se ha hecho por ninguna ley, ni Real decreto ni Real orden».22 Tanmateix, si, efectivament, els usos lingüístics de l’Administració local no havien estat objecte de regulació, resultava contradictori el fet que el dictamen rebaixés l’ús escrit del català en comparació amb la proposició de Folguera i Suñol. En qualsevol cas, l’esmena fou rebutjada i s’aprovà en votació el punt primer del dictamen.23 20. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 393-394. 21. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 394. 22. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 397. 23. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 394.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 353

27/04/15 13:19

354

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

Tot i que fou la darrera esmena que es tramità just abans de l’aprovació definitiva del dictamen, val la pena de comentar ara la proposta d’addició presentada a la mateixa proposició inicial de Folguera i Suñol pel diputat radical Juan Pich i Pon: Que el uso de la lengua regional se entienda adoptado para la mayor facilidad de expresión de los señores Diputados en las sesiones que celebre la Corporación Provincial; pero que toda la documentación se extienda, como hasta la fecha ha venido haciéndose, en el idioma nacional, que reune la ventajosa circunstancia de tener carácter oficial. Que por otra parte, el uso de la lengua catalana en las sesiones tampoco se interprete como menosprecio para la lengua española que inspira en los hijos de Cataluña, no solo amor por ser el símbolo de la patria común, sino la admiración hacia el idioma que han inmortalizado tantas maravillas de la literatura.24

Val a dir que, en la mesura que es tractava d’una proposta d’addició i no d’una esmena stricto sensu a la proposició inicial de Folguera i Suñol, donat cas que aquesta hagués estat aprovada juntament amb l’addició, el català no hauria perdut el caràcter de llengua cooficial, però sí que s’hauria prefigurat un règim d’oficialitat asimètric, en la mesura que el català era declarat cooficial, mentre que al castellà se li reconeixia un estatut, que hom pressuposava anterior a aquest acord, d’oficialitat. A més, el caràcter jurídicament subaltern de la llengua catalana quedava clarament reforçat per la naturalesa merament instrumental a què hom volia reduir la cooficialitat del català —eludida, a més, a la proposta d’addició, en benefici de la perífrasi el uso de la lengua regional—, negant així caràcter substantiu i autotèlic al reconeixement jurídic del català. Tanmateix, per més que l’esperit de la proposta d’addició fos d’esmorteir pragmàticament aquest reconeixement jurídic cooficial de la llengua catalana en previsió que la proposició de Folguera i Suñol tiraria endavant, el cert és que, com hem apuntat adés, la proposta de Pich no l’eliminava. És per això que no sorprèn que, en veure que el dictamen del Departament Central no recollia la declaració de cooficialitat i que les esmenes presentades per Folguera i Suñol amb vista a restituir el text de la proposició inicial eren rebutjades, el mateix Pich retirés la proposta d’addició.25 Al punt segon del dictamen, el diputat regionalista B. M. Plaja presentà una esmena on hom proposava una nova redacció en què desapareixia la relativa i orientativa prescripció segons la qual la Diputació «procurará tener el personal» necessari per a emetre la documentació oficial en català. Tanmateix, aquesta supressió no necessàriament havia d’implicar cap minva addicional en la relativa catalanització de l’administració de la Diputació, en la mesura que el punt tercer del dictamen no havia estat objecte de cap esmena i la relativa obligació del cap de personal de promoure la capacitació en llengua catalana del personal del mateix punt segon també romania inalte24. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 396. 25. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 397.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 354

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

355

rada. En canvi, i en contradicció amb l’argument que al·legaria el president acabada la votació del dictamen, el text de l’esmena contenia un principi en la línia de la cooficialitat. En efecte, on el dictamen deia «[p]ara que pueda extenderse en catalán la documentación que deba archivarse y esté escrita en castellano, se procurará tener el personal á propósito para ello y mientras no sea posible cargar el presupuesto con este nuevo gasto», hom proposava la redacció següent: «Para hacer prácticamente posible lo mas pronto que sea dable la igualdad de derechos entre las lenguas castellana y catalana, en la tramitación de los asuntos, el Jefe del Personal existente cuidará etc.».26 En efecte, per bé que el text contenia la ficció consistent a considerar les llengües (i no els ciutadans o les comunitats lingüístiques) com a subjectes de dret, apuntava vers el principi que, en tot allò en què no hi hagués normativa específica que prescrivís el contrari, castellà i català tenien el mateix estatut jurídic. Tanmateix, no hi hagué, en aquesta sessió, cap oportunitat per a obtenir aclariments addicionals sobre aquestes qüestions, perquè, després de la lectura de l’esmena, el diputat Sostres informà que el Departament acceptava l’esmena i el punt fou aprovat en votació sense que hi hagués cap intervenció en contra.27 Al punt tercer, Folguera i Suñol presentaren una altra esmena, que era, en realitat, la restitució del punt quart de llur proposició, amb l’afegitó d’una clàusula que completava el text inicialment presentat: «Todo sin perjuicio de que el personal existente que lo necesite aún, se practique en el idioma catalán en tanto [en] cuanto lo permitan las atenciones del servicio». L’esmena, doncs, presentava el mèrit de considerar també el personal que ja servia a la Diputació, punt absent tant a la proposició inicial com al dictamen. L’únic aspecte problemàtic d’aquesta clàusula era l’ús de la fórmula sin perjuicio, la qual deixava a la discreció de l’administració la capacitació en català d’aquest personal. Tanmateix, el Departament no acceptà l’esmena i aquesta fou rebutjada en votació sense cap tipus de debat, i el punt del dictamen, aprovat. Aquests dos mateixos diputats presentaren una proposta d’addició en què proposaven que la Diputació nomenés una comissió, dins els membres de la qual proposaven el mateix president, amb el mandat de «señalar el máximo posible de documentos que la Diputación pueda redactar directamente en catalán sin faltar á la ley, y cuales sean aquellos otros que debiendo serlo forzosamente en castellano, por su importancia dentro del historial de la Corporación, merezcan ser reproducidos y archivados en la lengua propia del pueblo que administra».28 El principal valor d’aquesta proposta és el fet que apuntava cap a un criteri lingüístic de preeminència del català, corrector del principi de cooficialitat, de tal manera que el català fóra utilitzat en tots els documents, mentre que el castellà només ho seria en els casos en què hi hagués una normativa que hi 26. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 394-395. 27. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 395. 28. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 395.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 355

27/04/15 13:19

356

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

obligués explícitament. No cal dir que aquesta no és l’única interpretació possible del text, atès que la preferència per al català establerta en aquesta proposta d’addició podia interpretar-se restrictivament, en el sentit que directamente en catalán autoritzava a redactar en català el document original, però no a no traduir-lo al castellà. Tanmateix, no disposem de gaire més marge per a la interpretació, atès que la proposta fou rebutjada en votació sense que el Departament argumentés la seva posició contrària. Folguera i Suñol també presentaren com a proposta d’addició el punt cinquè de llur proposició inicial, suprimit del dictamen i que anunciava que la Diputació faria arribar el contingut dels punts anteriors a les altres tres diputacions del Principat, la qual fou rebutjada sense que fos sotmesa a debat.29 Finalment, el dictamen del Departament Central fou aprovat amb l’esmena de Plaja introduïda. Així mateix, cal dir que, durant aquests anys, segons es recollí des d’entitats catalanistes de l’època, la Diputació establí de facto un cert ús de la llengua catalana a les escoles sota la seva gestió o subvenció.30 1.3.3. La proposició de cooficialitat a la Diputació Provincial de Girona Escasses setmanes després tingué lloc la primera declaració de cooficialitat de la llengua catalana en una administració pública. En efecte, els diputats republicans J. Linares Delhom, A. de Quintana, Fr. Vilaseca, J. de Ribot, F. Torró i J. M. Iglesias presentaren a la Diputació de Girona la mateixa proposició de Folguera i Suñol, la qual fou debatuda el 28 de febrer del mateix any.31 El Ple l’acceptà a tràmit i passà a la Comissió de Governació,32 la qual presentà el dictamen a la mateixa sessió. La Comissió informà favorablement de tots els punts, llevat del tercer (que ordenava a la Diputació d’elaborar un duplicat en català de tots els documents de què hi hagués obligació legal de redactar en castellà), del qual digué que, «viendo con muchísimo gusto el espíritu que la informa, se ve en la imposibilidad de poder aceptarla, ya que su aprobación implicaría un aumento de consignación en los presupuestos que no estaría al alcance de esta Diputación poderlo cubrir con los solos recursos de que en el presente pueda disponer». Tanmateix, els proponents acceptaren l’argument de la Comissió, i, doncs, la retirada del punt, i el dictamen (compost per tres dels quatre punts de la proposició) fou aprovat.33

29. Diputación Provincial de Barcelona, «Sesión pública ordinaria de la Diputación provincial de quince de febrero…», a Actas de las sesiones…, p. 396. 30. F. Culi i Verdaguer (1918), «La llengua catalana a l’escola», Nostra Parla. Agrupament de Balears, Catalans, Rossellonesos i Valencians, núm. 4 (juliol-agost), p. 82. 31. Llibre d’actes del Ple de la Diputació de Girona de 1910 (1910), p. 33-34, Arxiu General i Arxiu Històric de la Diputació de Girona. 32. Llibre d’actes del Ple…, p. 37. 33. Llibre d’actes del Ple…, p. 39.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 356

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

357

1.3.4. Les peticions dels plens municipals per a l’ús oficial del català En el procés de restitució del caràcter de llengua institucional al català, la Mancomunitat de Catalunya suposà un salt endavant enorme. L’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, aprovat pel Decret reial del 26 de març de 1914,34 no contenia cap disposició de caràcter lingüístic. Això no obstant, al mateix missatge de presa de possessió de la presidència de la institució, el 6 d’abril, Enric Prat de la Riba proclamà: «Volem donar a la nostra llengua la plenitut d’imperi sobre la vida nostra […] [i] […] donar-li en intensitat lo que sempre més en extensió ha de mancar-li».35 Així, en el funcionament pràctic de la institució s’utilitzà el català no només a les sessions del Consell Permanent, sinó també, entre altres àmbits, a les actes de les sessions, als anuncis, a les publicacions i als rètols de les seves dependències i centres docents, i establí l’ús vehicular de la llengua catalana a les escoles que fundà (Grau, 2006: 255-256 i 342), fins al punt que, des de l’activisme lingüístic, es podia celebrar que «[s]ense obtenir cap declaració de l’Estat i amb la contra d’aquest, la Mancomunitat quietament ha lograt establir l’oficialitat del català en tots els seus serveis».36 En aquest context, la Real Academia Española (RAE), a la sessió del 5 de gener de 1916, acordà d’elevar al ministre d’Instrucció Pública una exposició en què denunciava que «[h]ay Centros oficiales donde se prescinde en absoluto del castellano; no se exige la traducción de aquellos documentos que se presentan escritos en el dialecto de la región o la provincia; los acuerdos de sus Corporaciones y los bandos de sus autoridades locales se redactan en igual forma, y hasta acontece que en gran número de escuelas está proscrito el idioma nacional o se enseña como si fuese una lengua extranjera».37 Tot i que l’acadèmia no concretava a quins territoris i a quines administracions succeïa això, és força evident que es referia a la Mancomunitat de Catalunya i als centres d’ensenyament sota la seva tutela, com també a les escoles gestionades o subvencionades per la Diputació Provincial de Barcelona en què s’utilitzava el català. Tanmateix, l’apartat estrictament petitori de l’exposició resultava difús, per tal com la RAE s’hi limitava a esmentar la Llei d’instrucció pública, del 9 de setembre de 1857, i el Decret reial del 26 de febrer de 1875, i a demanar al ministre de fer que «se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano». I és que, a la Llei d’instrucció pública,38 només s’esmentava el castellà com a matèria d’estudi als ensenyaments primari (art. 2) i secundari (art. 14), per la qual cosa no se’n podia derivar cap mandat concret en aquest 34. Gaceta de Madrid (GM) (1914), núm. 86 (27 març), p. 750-751. 35. La Veu de Catalunya. Edició del Matí (VCM) (7 abril 1914), p. 4. 36. F. Culi i Verdaguer (1918), «La llengua catalana a l’escola», Nostra Parla…, p. 82. Tanmateix, sembla que es tractava més d’un ensenyament en català que no del català, per tal com de les dinou escoles gestionades o subvencionades per la Mancomunitat entre 1914 i 1923, en només sis s’impartí el català com a matèria d’estudi (Grau, 2006: 364). 37. «Acuerdos y noticias» (1916), Boletín de la Real Academia Española, tom iii, quadern xi (febrer), p. 133-134. 38. GM (1857), núm. 1710 (10 setembre), p. 1-3.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 357

27/04/15 13:19

358

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

punt. Pel que feia al Decret de 1875, tractava únicament de textos i programes d’ensenyament, però no contenia cap disposició de caràcter lingüístic.39 Arran d’aquesta exposició, durant el primer semestre de 1916 diversos plens municipals catalans aprovaren acords en què demanaven el reconeixement del dret a utilitzar la llengua catalana amb caràcter oficial. El primer de què tenim constància fou el de Cervera. A la sessió del 3 de febrer, el Ple aprovà una proposició per la qual, segons l’acta de la sessió, «el Ayuntamiento acuerda la cooficialidad y empleo de la lengua Catalana en todos los actos y documentos que la ley permita».40 A la sessió ordinària del 22 de febrer del Ple de l’Ajuntament de Barcelona es llegí una proposició dels regidors regionalistes redactada en català, l’apartat declaratiu de la qual fou reproduït així a l’acta de la sessió: 1.º Que el Ayuntamiento de Barcelona ratificando en lo menester el acuerdo tomado en 30 del próximo pasado [sic] Diciembre prestando acatamiento a la gloriosa lengua catalana, y ejerciendo en nombre de la ciudad la elevada misión que su capitalidad le impone, proclama su más firme y afectuosa adhesión al idioma catalán que es el patrimonio mas [sic] sagrado y la fuerza más patente de la espiritualidad barcelonesa, complaciéndose en repetir esta afirmación en estos solemnes momentos en que parece estar en peligro el derecho de los catalanes á hacer uso de su lenguaje en su vida colectiva, pretendiéndose relegarlo á la humilde esfera de simple idioma familiar. 2.º Que es deseo el Ayuntamiento de Barcelona, que como uno de los derechos inherentes á la personalidad de Cataluña fuese en ella idioma oficial la lengua catalana. 3.º Que se significa á la Comisión Ejecutiva del mitin celebrado en el Centre Autonomista de Dependents del Comerç, durante la Diada de la Llengua Catalana, que el Ayuntamiento se propone firmemente seguir honrando la lengua catalana y usándola en la vida municipal como aquella solicita.41 4.º Que por el Sr. Alcalde en nombre del Ayuntamiento se remita un telegrama al Presidente del Consejo de Ministros suplicando al Gobierno que así en las disposiciones de carácter puramente administrativo como en los preceptos de Ley que someta á la deliberación del Parlamento se inspire en los principios 39. GM (1875), núm. 58 (27 febrer), p. 531. 40. Libro de Actas de las sesiones que celebra el Excmo. Ayuntamiento en el año de 1916 (1916), Cervera, p. 126, Arxiu Comarcal de la Segarra. 41. L’1 de gener havia tingut lloc a la sala gran d’aquesta associació un acte en defensa del reconeixement jurídic de la llengua catalana, en el qual s’aprovaren unes conclusions en què hom demanava l’ensenyament obligatori de la llengua catalana a les escoles públiques; l’establiment de càtedres de llengua, història i literatura catalanes a les universitats, instituts i escoles normals «de terra catalana»; l’exigència de coneixement oral i escrit del català «per a exercir qualsevol càrrec públic a Catalunya»; i el reconeixement oficial del «dret dels catalans a usar son idioma en tots els actes de llur vida pública i privada». A més del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, signaren aquestes conclusions la Unió Catalanista, el Centre Nacionalista Republicà, el Bloc Republicà Autonomista, entitats polítiques juvenils i entitats cíviques i científiques, com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Ateneu Barcelonès, com també diverses publicacions en català. Vegeu VCM (2 gener 1916), p. 2.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 358

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

359

de la más amplia libertad y profundo respeto al uso de todos los idiomas españoles.42

D’antuvi, cal fer notar que, a diferència de l’acord del ple de Cervera o de la Diputació Provincial de Girona, el règim jurídic demanat no es proclamava, sinó que es demanava, amb la qual cosa, fins i tot si la proposició tirava endavant, això no suposava que la llengua catalana esdevingués oficial a l’àmbit de l’Administració local barcelonina. Pel que fa al règim jurídic stricto sensu, a diferència dels acords de la Diputació de Girona i de l’Ajuntament de Cervera, ara hom parlava d’oficialitat, no pas de cooficialitat, la qual cosa, prima facie, constituïa un avenç per a la llengua catalana. Tanmateix, és difícil d’apreciar les diferències entre un i altre, en la mesura que la resta de punts d’aquesta proposició eren de caràcter massa genèric per a encloure cap millora identificable en comparació amb els acords que hem vist en aquest paràgraf. En contra de la proposició es pronuncià el regidor radical Hermenegildo Giner de los Ríos, que al·legà que la fixació del règim d’oficialitat lingüística no era competència municipal, sinó de les Corts espanyoles.43 Tanmateix, per més que Giner de los Ríos al·legués inicialment un argument competencial per oposar-se a la proposició, posteriorment en rebutjà el mateix contingut adduint que «[n]o hay más lengua oficial que el castellano» i que «en las Corporaciones populares no debe ningún documento quedar en el archivo escrito en catalán, sinó [sic] en castellano, como la lengua oficial de la Nación».44 Tanmateix, el regidor radical no al·legava cap raó jurídica per fonamentar la proscripció oficial del català en l’àmbit escrit. La minoria nacionalista republicana havia presentat una esmena a aquesta proposició, el contingut literal de la qual no coneixem. En efecte, en aquest mateix debat, el regidor d’aquesta minoria Vila n’informà i, segons el report que en féu ell mateix a la seva intervenció, a l’esmena «expresamos nuestro deseo de que se considere á Cataluña una nacionalidad y ponemos como aspiración nuestra que en Cataluña sea oficial la lengua catalana», i demanà a l’alcalde accidental que la llegís,45 a la qual cosa aquest es negà46 i Vila la retirà.47 Val a dir, però, que en l’aspecte estrictament juridicolingüístic no s’aprecien diferències substantives entre el que es proposava a l’esmena i el punt segon de la proposició regionalista. Finalment, a proposta del regidor regionalista Jaume Bofill, la proposició fou votada per punts i aprovada en tots quatre.48 Tanmateix, l’aprovació d’aquesta declaració desiderativa no implicà cap canvi en els usos lingüístics oficials de la corporació municipal. Finalment, el 29 de febrer de 1916, el Ple de l’Ajuntament de Sarrià també aprovà un acord en què demanava l’oficialitat del català. En efecte, a més d’aprovar-se la propo42. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas. Año 1916, tom i, p. 241, AMCB. 43. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas…, p. 246. 44. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas…, p. 252. 45. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas…, p. 255. 46. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas…, p. 255-256. 47. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas…, p. 256. 48. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Libro de Actas…, p. 257-261.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 359

27/04/15 13:19

360

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

sició «por la cual se protesta de comunicación de la Academia Española, referente al uso de las lenguas regionales», es demanava «al Ministro de Instrucción pública sean reconocidos al uso de la lengua catalana los mismos derechos que disfruta la castellana, y emplear la lengua catalana en redacción de bandos, convocatorias, etc., etc., en cuanto no sea faltar con ello a la Ley».49 Més enllà de l’esmentada ficció jurídica de considerar les llengües com a subjectes de dret, aquest ajuntament no es limitava a demanar el reconeixement d’algun àmbit d’ús oficial per a la llengua catalana, sinó l’equiparació del seu estatut jurídic amb el del castellà, per bé que aquesta equiparació podria quedar esmorteïda per la fórmula en cuanto no sea faltar con ello a la Ley. 1.3.5. La petició d’oficialitat del català per la Mancomunitat de Catalunya La Mancomunitat de Catalunya també es pronuncià en contra de l’exposició de la RAE i formulà la seva pròpia petició de declaració d’oficialitat de la llengua catalana. A la sessió del Consell Permanent del 22 de març, s’acordà d’enviar un missatge al president del Consell de Ministres, en què, arran del contingut de «[l]a comunicación del Presidente de la Real Academia Española», hom afirmava «la voluntad catalana», expressada pels «representantes parlamentarios de Cataluña, por sus Diputaciones», per les seves «Corporaciones municipales», a més de per la mateixa Assemblea, a l’entorn de la reivindicació de «plenitud» de «derechos» per a «nuestra lengua», «la igualdad de condición respecto de las demás lenguas españolas», per la qual cosa hom reportava que l’Assemblea de la Mancomunitat havia acordat unànimement d’elevar «a las Cortes y al Gobierno la petición de que sea proclamada la oficialidad de la lengua catalana en tota la vida interior de Cataluña, único modo de que quede garantido el pleno respeto al derecho de los ciudadanos catalanes en cuanto al uso de su idioma se refiere». Dins aquesta reivindicació, el Consell incloïa «la oficialidad en toda la vida pública interior de Cataluña, así en los organismos locales populares como en todos los centros y dependencias del Estado situados en el territorio de Cataluña». Cal fer notar que hom no exhauria la reivindicació d’oficialitat en les institucions catalanes, ans també hi volia vincular l’Administració general de l’Estat. En aquest sentit, doncs, hom avançava el que la doctrina juridicolingüística actual (Puig Salellas, 1983: 62) ha anomenat principi d’indivisibilitat de l’oficialitat, és a dir, el caràcter vinculant de l’oficialitat per a totes les administracions al territori en què és declarada. Altrament, val a dir que el fonament de la petició era la protecció de la seguretat jurídica dels ciutadans i no s’especificava quins usos lingüístics implicava la hipotètica declaració d’oficialitat de la llengua catalana. Tanmateix, en la mesura que la petició d’oficialitat estava precedida d’una interpretació de la realitat sociolingüística catalana segons la qual «hoy es ya nuevamente el catalán la lengua de la cultura, la lengua de la poesía, de la novela, del arte, 49. Ayuntamiento Constitucional de Sarriá (1916), «Extracto de los acuerdos adoptados por el Ayuntamiento de Sarriá en el mes de Febrero de 1916», Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, núm. 111 (4 maig), p. 4.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 360

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

361

de la filosofía y de la ciencia, y únicamente alcanzan la consagración de hombres representativos, en la conciencia nacional catalana los que en catalán plasman sus creaciones»,50 sembla força clar que el Consell Permanent inseria aquesta reivindicació en un procés social de plena restauració funcional de la llengua catalana, a la qual pressuposava un valor inherent i que constituïa un component essencial de la imatge corporativa de la mateixa institució. Això i la mateixa política lingüística que aplicava la Mancomunitat resulten força indicatius que la concepció de la Mancomunitat de Catalunya de l’oficialitat implicava tant el dret dels ciutadans a utilitzar el català en les relacions amb les administracions públiques a Catalunya com l’ús ordinari de la llengua catalana per les administracions catalanes o, si més no, per la Mancomunitat. 1.3.6. L’esmena sobre l’oficialitat del català al missatge de contestació al discurs de la Corona del Congrés dels Diputats El 5 de juny del mateix any, es llegí al Congrés dels Diputats una esmena al missatge de contestació al discurs de la Corona presentada pels diputats regionalistes Francesc Cambó, A. Rusiñol, el marquès de Camps, B. M. Plaja, J. Claret, Lluís Ferrer Vidal i M. Morera.51 L’esmena consistia en un text d’una certa extensió, en què, entre altres qüestions, hom proposava que el Congrés declarés la voluntat de «modificar profundamente la organización del Estado» i apuntava la conveniència política que «atorgués» l’oficialitat de la llengua catalana: Tampoco puede olvidar el Congreso que la solución del problema catalán, otorgando la oficialidad á su idioma, confiando á una Asamblea y á un poder ejecutivo catalanes la regulación y administración de su vida interior, á la vez que ser obra de justicia que pondría término a una secular discordia y establecería lazos indestructibles de íntima solidaridad, abriría para España el camino á posibles integraciones que permitiesen colocarla en primera línea entre los grandes Estados que en un futuro próximo se repartan el dominio y la dirección del mundo.52

A la segona intervenció en defensa de l’esmena, a la sessió del 8 de juny, el mateix Cambó féu una enumeració dels àmbits en què defensava el dret a utilitzar el català, que serveix com a aproximació de com concebia el concepte d’oficialitat: Lo que pedimos en la enmienda no es libre uso del catalán para motivos literarios, para las relaciones particulares, para la vida privada; pedimos en la en50. «Missatje al senyor President del Consell de Ministres» (maig 1916), a Mancomunitat de Catalunya, Report del Consell Permanent a l’Assamblea, Barcelona, Impremta de la Casa Provincial de Caritat,

p. 109-115. 51. DSCCD (1916), núm. 20 (5 juny), p. 410. 52. «Enmienda del Sr. Cambó al Mensaje de contestación al discurso de la Corona» (1916), DSCCD, núm. 20 (5 juny), apèndix 18, p. 1.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 361

27/04/15 13:19

362

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

mienda la oficialidad del catalán para nuestra vida interior, y la oficialidad del idioma catalán para nuestra vida interior significa el libre empleo del idioma catalán dentro de Cataluña, en la enseñanza, en la vida administrativa, en los Tribunales de Justicia y en la otorgación de documentos públicos.53

Per la Comissió, respongué el diputat liberal José Lladó, qui informà que aquesta rebutjava l’esmena.54 Així mateix, el diputat radical Hermenegildo Giner de los Ríos també intervingué en el debat d’aquesta esmena, reiterant els mateixos arguments que havia exposat en el debat al Ple de l’Ajuntament de Barcelona sobre la proposició de petició de reconeixement oficial de la llengua catalana.55 A la sessió del 12 de juny, intervingué el mateix president del Consell de Ministres, el liberal comte de Romanones, qui asseverà que «el empleo de la lengua catalana no ha sufrido por parte de ningún Gobierno, y mucho menos por parte del que presido, ninguna clase de persecución; antes al contrario, hoy se emplea el idioma catalán con libertad completa».56 Romanones no exposà cap argument contra la petició d’oficialitat del català i, en realitat, ni tan sols explicità que hi era contrari. A la sessió de l’endemà, intervingué el diputat per Lleida Felip Rodés (nacionalista republicà), qui, d’antuvi, féu notar el caràcter indeterminat de l’«alcance de esa oficialidad».57 Rodés afirmà que «como hombre de los pobres, aquí vengo a traducir el nacionalismo de los pobres, de los humildes, y la parte más viva, el nacionalismo de los pobres es ésta: el de la lengua catalana». Destacà que «se presentan casos en que á los catalanes se les causa un perjuicio, porque no se les reconoce en ciertas esferas de la Administración el derecho á usar la lengua catalana», i advertí de la inseguretat jurídica que això provocava en una societat on la ignorància del castellà era un fet entre amplis sectors socials per concloure que la resolució d’aquesta situació és «lo que se llama oficialidad de la lengua catalana».58 Del contingut d’aquesta intervenció, però, es desprenia una extensió mínima del concepte d’oficialitat, per tal com quedava reduït al dret a utilitzar la llengua davant els òrgans administratius i judicials, sense aclarir ni tan sols si aquest dret a ferne ús incloïa també el d’ésser-hi atès. En realitat, en l’aspecte del dret lingüístic passiu, la restrictiva concepció de l’oficialitat esbossada per Rodés fins i tot quedava per sota del que preveia la lletra de la mateixa legislació vigent en algun àmbit, com ara el notariat. En efecte, al mateix Reglament general per a l’organització i el règim del notariat, aprovat per Decret del 9 de novembre de 1874,59 ja es preveia que «[e]n el caso del

53. DSCCD (1916), núm. 23 (8 juny), p. 456. 54. DSCCD (1916), núm. 23 (8 juny), p. 466. 55. DSCCD (1916), núm. 24 (9 juny), p. 485. 56. DSCCD (1916), núm. 26 (12 juny), p. 543. 57. DSCCD (1916), núm. 27 (13 juny), p. 552. 58. DSCCD (1916), núm. 27 (13 juny), p. 553. 59. Per al Decret aprovatori, GM (1874), núm. 315 (11 novembre), p. 375. Per al text del Reglament: GM (1874), núm. 317 (13 novembre), p. 396-397; GM (1874), núm. 318 (14 novembre), p. 412-413; i GM (1874), núm. 319 (15 novembre), p. 418-419.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 362

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

363

párrafo tercero del art. 25 de la ley,60 los Notarios explicarán á los otorgantes y testigos en su dialecto particular la escritura extendida en castellano» (art. 62). Val a dir que la concepció de Rodés de l’oficialitat lingüística no aclaria si aquesta incloïa l’ús de la llengua reconeguda també en el text dels documents oficials en què el ciutadà en feia ús, sense traducció a càrrec de l’Administració, o es limitava al reconeixement de la validesa dels actes vehiculats en la llengua en qüestió, sens perjudici de la traducció per l’Administració i que, en el cas de documents escrits, aquests apareguessin en alguna altra llengua. Per tant, en la mesura que això era així, no contenia prima facie cap element substantiu que millorés el que disposava aquesta clàusula esmentada de l’article 62 del Reglament general per a l’organització i el règim del notariat. També reflexionà sobre el significat del concepte d’oficialitat el diputat liberal Niceto Alcalá Zamora, des d’uns esquemes semblants als de Rodés: ¿Qué se entiende por oficialidad del idioma? ¿Por oficialidad del idioma se entiende que en aquella forma de auxilio de Estado á la cultura, más estímulo y galardón que recompensa material, no se olvide la existencia de lenguas regionales, que forman también el esplendor literario y científico de la Patria? Tenéis razón. ¿Significa que en aquellas supremas condensaciones del saber nacional, en las Academias, referencia si no supuesto de la Constitución, se modifiquen preceptos que permitan que, aun sin haber escrito en castellano, lleguen á ellas, como galardón y homenaje personal y representativo, quienes honraron á España escribiendo en lenguas regionales? Tenéis razón. ¿Significa que el notario, sobre todo el rural, que autoriza el testamento del moribundo, las capitulaciones de los esposos, conozca, no como ficción, sino como realidad,61 el catalán? 60. «Los Notarios darán fe de haber leído á las partes y á los testigos instrumentales la escritura íntegra, ó de haberles permitido que la lean, y á los de conocimiento lo que á ellos se refiera, y de haber advertido á unos y a otros que tienen el derecho de leerla por sí.» 61. A la sessió del 12 de juny, el diputat liberal per Lleida Emilio Riu havia denunciat que dels notaris del seu districte «no sé de ninguno que sepa hablar el catalán ni que lo entienda». DSCCD (1916), núm. 26 (12 juny), p. 541-542. Riu pressuposava que, de l’article 62 del Reglament general del notariat (que ordenava als notaris que expliquessin en la llengua del país als atorgants i testimonis allò que signaven, si no entenien el castellà), se’n deduïa l’existència d’un deure individualitzat i general de coneixement de la llengua del país per a accedir a l’exercici de la funció notarial. Efectivament, l’article 7 del Reglament general per al compliment de la Llei del 28 de maig de 1862 sobre constitució del notariat, aprovat per Decret reial del 30 de desembre de 1862, preveia que «los aspirantes á Notarías en distritos donde vulgarmente se hablen dialectos particulares acreditarán que los entienden bastantamente». GM (1863), núm. 1 (1 gener), p. 1-2. Aquesta disposició es recollí literalment a l’article 4 de l’esmentat Reglament general per a l’organització i el règim del notariat, aprovat per Decret del 9 de novembre de 1874. Tanmateix, al Reglament per a oposicions entre notaris, aprovat per Ordre reial del 23 de juliol de 1912, l’acreditació de «conocimiento de dialectos patrios é idiomas» només es considerava com a mèrit (art. 2). Vegeu GM (1912), núm. 212 (30 juliol), p. 239-240. Al Reglament per a oposicions a notaries determinades a la capital de les audiències territorials, aprovat per Ordre reial del 30 de juliol de 1913 (GM (1913), núm. 213 (1 agost), p. 262-263), el coneixement d’aquestes llengües s’eliminà fins i tot com a mèrit per al proveïment de les places als àmbits territorials esmentats. Més enllà de la qüestió de la legalitat de modificar l’article 4 del Decret reial del 9 de novembre de 1874 mitjançant normes de rang inferior, el cert és que la reducció o supressió del valor del coneixement de les llengües peninsulars diferents del castellà per

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 363

27/04/15 13:19

364

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

Tenéis razón. ¿Significa que otra porción de funcionarios, imposibles de detallar ahora, para ejercer su cargo en Cataluña no sepan escribir en catalán correctamente (que eso para muchos catalanistas sería imposible), pero sí que lo comprendan bien? Tenéis razón.62

Si bé introduïa la qüestió del reconeixement i suport de la mateixa Administració general de l’Estat espanyol a la creació literària en llengües peninsulars diferents del castellà, absent fins aleshores al debat, com també l’estudi acadèmic de les literatures respectives, la resta de punts que Alcalá Zamora vinculava a l’oficialitat lingüística es limitava a garantir la seguretat jurídica dels individus. Tanmateix, a diferència de Rodés, Alcalá Zamora semblava contrari al reconeixement nominal de l’oficialitat de la llengua catalana: Es necesario, además, reconocer que la lengua excelsa en que escribieran Verdaguer y Maragall, Alomar y Rusiñol, no va á perder gran cosa, porque la retórica oficial no la adultere con sus vacíos ritualismos, con que no se emplee para ejercer la violencia recaudatoria del apremio ni para redactar la arbitrariedad curialesca del embargo. (Muy bien.)63

L’endemà intervingué un altre cop el president del Consell de Ministres sobre aquesta qüestió. En tractar de l’aspecte lingüístic de l’esmena presentada per la minoria regionalista, Romanones es referí als quatre àmbits que havia esmentat Cambó a la primera intervenció en defensa de l’esmena: ensenyament, «vida administrativa», tribunals i atorgament de documents públics. El president espanyol declarà d’antuvi que «hay tres en los cuales cabe discusión», però anuncià que a l’ensenyament «será muy difícil que podamos llegar á concesiones de ninguna clase». En aquest àmbit, Romanones afirmà que la posició del Consell de Ministres era la que contenia l’Ordre reial del 19 del desembre de 1902.64 El cap de Govern espanyol al·legà que «[e]stablecer a accedir a la funció notarial no contradeia necessàriament l’article 62 del Decret esmentat, en la mesura que la lectura en la llengua del país del que l’atorgant o testimoni havia signat es podia fer mitjançant un intèrpret. Tant és així que el Reglament sobre organització i règim del notariat aprovat per Decret reial del 9 d’abril de 1917 recolliria, a l’article 210, la disposició adés esmentada de l’article 62 del Reglament del 9 de novembre de 1874 afegint-hi la clàusula següent: «[S]i lo considerase necesario, el Notario en los actos inter vivos podrá valerse de otras personas vecinos del lugar donde se autorice el documento, designadas por el otorgante, que, conociendo el castellano, hable[n] el dialecto de los otorgantes o testigos, haciéndolo constar en el documento». GM (1917), núm. 101 (11 abril), p. 65-67, per al Decret aprovatori, i GM (1917), núm. 104 (14 abril), p. 115, per a l’article 210. És per això que el fet que els notaris ni tan sols no tinguessin competència passiva en la llengua del país als territoris d’idioma propi diferent del castellà no contravenia per se la normativa vigent (sí que la contravenia, en canvi, que no es donés satisfacció a la petició dels atorgants o testimonis no competents en castellà de rebre lectura del document que signaven en la llengua del país). 62. DSCCD (1916), núm. 28 (14 juny), p. 589-590. 63. DSCCD (1916), núm. 28 (14 juny), p. 590. 64. DSCCD (1916), núm. 29 (15 juny), p. 607. El 21 de novembre de 1902, el mateix comte de Romanones, com a ministre d’Instrucció Pública del Govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta, havia aprovat

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 364

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

365

que sea la lengua oficial en los centros docentes la catalana, es algo que tengo la seguridad de que no este Gobierno, sino cualquiera de los que puedan sucederle lo habrán de negar; porque sería hacer un grave daño, un gravísimo daño á los intereses catalanes, porque sería reducir el número de catalanes que saben castellano». Pel que feia als tres àmbits restants, Romanones es limità a dir que, a la província de Barcelona, la majoria de notaris eren catalans i acusà els defensors de l’oficialitat de la llengua catalana de fer «un arma política de la cuestión del idioma».65 Finalment, a la mateixa sessió, Cambó anuncià que la minoria regionalista retirava l’esmena, però que la tornaria a presentar separada per punts, per si «después de haberlas rechazado en conjunto, al analizarlas por partes es posible llegar á términos de convergencia y á soluciones de concordia».66 1.3.7. La proposició incidental al Congrés dels Diputats sobre la llibertat d’ús del català a les administracions, els tribunals, els documents notarials i mercantils i l’ensenyament Així, el 8 de juliol, els diputats Francesc Cambó, Magí Morera, Joan Ventosa, Josep Bertran i Musitu, Albert Rusiñol, Joan Ferrer i Vidal i el marquès de Camps presentaren la proposició incidental següent, que fou llegida a la mateixa sessió: un decret reial en què preveia amonestacions, primer, i separació del magisteri, després, per als mestres d’ensenyament primari «que enseñasen á sus discípulos la doctrina cristiana ú otra cualquiera materia en un idioma ó dialecto que no sea la lengua castellana» (art. 2). Així mateix, el Govern liberal disposava que «[e]n las diócesis donde no existiesen catecismos escritos en castellano y aprobados por el Prelado respectivo, los Maestros utilizarán como texto de doctrina cristiana cualquiera de los que, estando escritos en el idioma nacional, tengan la aprobación del Arzobispo Primado de las Españas» (art. 3), GM (1902), núm. 327 (23 novembre), p. 663-664. Aquesta darrera prescripció contradeia l’article 87 de la Llei del 9 de setembre de 1857, d’acord amb el qual «[l]a Doctrina cristiana se estudiará por el Catecismo que señale el Prelado de la diócesis». Tanmateix, aquest Govern entrà en crisi el mes següent i, davant les protestes que aquest Decret provocà a Catalunya i l’oposició de la jerarquia eclesiàstica catalana pel fet que retallava competències episcopals, el Govern conservador que el substituí, presidit per Francisco Silvela, dictà l’Ordre reial del 19 de desembre (GM (1902), núm. 356 (22 desembre), p. 1061), per la qual hom derogava implícitament l’article 3 del Decret, restituïa la facultat episcopal per a designar els catecismes per a l’estudi de la doctrina cristiana a les escoles i limitava l’abast de les sancions previstes a l’article 2 del Decret, fins al punt que «3.º Cuando un Maestro se dirija á niños que todavía ignoren el castellano, no incurrirá en responsabilidad, si se sirve como de instrumento ó vehículo para su enseñanza, de un idioma que no sea el oficial; y 4.º Que las responsabilidades á que el art. 2.º del Real decreto de 22 de Noviembre último se refiere, sólo serán exigibles en el caso de que el Maestro emplea idioma distinto del oficial, dirigiéndose á alumnos que sepan el castellano». Val a dir que, a la intervenció del 15 de juny de 1916 al Congrés, el president espanyol interpretà malament aquestes disposicions, per tal com, segons Romanones, «el catalán puede ser empleado como medio para enseñar el castellano á aquellos que no lo sepan, pero nada más» (DSCCD (1916), núm. 29 (15 juny), p. 607), quan, en realitat, l’Ordre no restringia l’ús del català a l’ensenyament del castellà, sinó als alumnes que no entenguessin el castellà. Així, per als infants que no l’entenien, no hi havia cap restricció de matèries per a utilitzar l’idioma del país. 65. DSCCD (1916), núm. 29 (15 juny), p. 607. 66. DSCCD (1916), núm. 29 (15 juny), p. 611.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 365

27/04/15 13:19

366

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

El Congreso declara que considera de alto interés patriótico que el Gobierno presente un proyecto de ley estableciendo: 1.º El libre uso de la lengua catalana en el territorio de Cataluña: A) En las corporaciones públicas. (Protestas) B) En los Tribunales de justicia. C) En los actos y documentos notariales y mercantiles, y D) En la enseñanza. 2.º La obligación, por parte de autoridades y funcionarios llamados á ejercer en el territorio de Cataluña las funciones relacionadas en el número anterior, de acreditar, antes de tomar posesión de sus cargos, el conocimiento de la lengua catalana para comprenderla así hablada como escrita. 3.º La autorización al Gobierno para aplicar estas reglas á los demás territorios que se encuentren en situación análoga y lo pidan sus corporaciones.67

A diferència de l’esmena presentada al missatge de contestació al discurs de la Corona, aquesta proposició no contenia una petició expressa de declaració d’oficialitat de la llengua catalana. L’apartat a del punt primer implicava el reconeixement en una norma amb força de llei dels drets lingüístics reconeguts per les diputacions provincials de Barcelona i Girona, com també per diversos ajuntaments del Principat. L’apartat d suposava un avenç notable en relació amb l’Ordre reial del 19 de desembre de 1902, per tal com no s’especificaven restriccions a l’ús del català ni se’l situava en posició subordinada al castellà, tal com succeïa en aquella. En aquest sentit, doncs, implicava una modificació o derogació de l’ordre esmentada. L’apartat b suposava un desenvolupament i millora del que preveien els articles 398 i 440 de la Llei d’enjudiciament criminal, aprovada per Decret reial del 14 de setembre de 1882,68 en virtut dels quals hom disposava que si els processats i els testimonis, respectivament, en procediments judicials de caràcter criminal no entenien el castellà fossin assistits per un intèrpret i que llurs declaracions constessin en l’idioma en què haguessin estat deposades i en castellà. En el cas dels procediments de caràcter civil, la Llei d’enjudiciament civil, aprovada per Decret reial del 3 de febrer de 1881,69 preveia l’assistència d’intèrpret per als testimonis que no entenguessin o no parlessin el castellà (art. 657). La proposició anava més enllà en el sentit que reconeixia el dret a utilitzar la llengua pròpia a totes les parts. Quant a l’apartat c, la proposició donava més coherència a l’article 62 del Reglament general per a l’organització i el règim del notariat, en la mesura que explicitava que els atorgants o testimonis, a més de tenir dret a rebre la lectura del document de què eren signataris en la seva llengua, també tenien dret a expressar-s’hi. Així mateix, completava aquesta clàusula en el sentit que no restringia aquests drets a les persones que no sabessin castellà. En canvi, la proposició feia curt, 67. DSCCD (1916), núm. 47 (8 juliol), p. 1209-1210. 68. GM (1882), núm. 260 (17 setembre), p. 803-806; els articles esmentats, a GM (1882), núm. 276 (3 octubre), p. 18-19. 69. El Decret aprovatori, a GM (1881), núm. 36 (5 febrer), p. 326. L’article esmentat, a GM (1881), núm. 40 (9 febrer), p. 377.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 366

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

367

pel que fa a l’augment d’àmbits d’ús del català, en el sentit que no explicitava en quina llengua s’havien de redactar els instruments públics, de tal manera que, àdhuc si hagués estat aprovada, aquests s’haurien hagut de continuar escrivint en castellà, en aplicació de l’article 25 de la Llei del 28 de maig de 1862, sobre la constitució del notariat. El punt segon servia com a garantia dels drets reconeguts en aquests àmbits i com a mecanisme per a facilitar que aquells no s’hi exercissin amb la mediació d’intèrprets. I val a dir que el procediment de designació d’intèrprets previst a l’article 441 de la Llei d’enjudiciament criminal era francament inquietant, per tal com, si bé com a primera opció el legislador disposava que «[e]l intérprete será elegido entre los que tengan título de tales», això quedava condicionat al fet que «los hubiere en el pueblo». Altrament, «será nombrado un maestro en el correspondiente idioma», la qual cosa suposava un risc evident per a la seguretat jurídica de les parts, per tal com no és gens clar que la competència en l’idioma en qüestió d’un mestre que l’ensenya com a llengua general inclogués les especificitats del llenguatge jurídic i, encara menys, de la branca penal. Però és que el legislador fins i tot considerava procediments per al supòsit en què tampoc no hi hagués mestres de l’idioma en qüestió i preveia que assumís les tasques d’interpretació «cualquier persona que lo sepa». I fins i tot preveia un procediment per al cas en què ni tan sols així no es pogués designar intèrpret: Si aun ni de esta manera pudiera obtenerse la traducción, y las revelaciones que se esperasen del testigo [l’article 398 remetia als 440 i 441 de la mateixa Llei per al procediment a seguir en cas que el processat no sabés castellà] fueren importantes, se redactará un pliego de preguntas que hayan de dirigírsele, y se remitirá á la oficina de interpretación de Lenguas del Ministerio de Estado para que, con preferencia á todo otro trabajo, sean traducidas al idioma que hable el testigo. El interrogatorio ya traducido se entregará al testigo para que á presencia del Juez se entere de su contenido y redacte por escrito en su idioma las oportunas contestaciones, las cuales se remitirán del mismo modo que las preguntas á la Interpretación de Lenguas.

En el cas de les llengües peninsulars altres que el castellà, a més, el procediment era més complicat, atès que no eren matèria d’ensenyament escolar oficial, amb la qual cosa no hi havia mestres que hi estiguessin especialitzats. El procediment de nomenament d’intèrpret per als testimonis en litigis de caràcter civil era encara més discrecional. L’article 657 de la Llei d’enjudiciament civil prescrivia que havia d’ésser anàleg al del nomenament de pèrits, el qual preveia que, en cas que al partit judicial en què es dirimia el cas no hi hagués pèrits titulats en la qüestió sobre la qual havien de dictaminar i les parts no es posessin d’acord en el nomenament, «podrán ser nombradas cualquiera personas entendidas ó prácticas, aun cuando no tengan título» (art. 615), triades aleatòriament entre tres noms elegits entre els que «en el partido judicial paguen contribución industrial por la profesión ó industria a que pertenezca la pericia». En cas que no hi hagués prou quantitat de noms, era el jutge competent qui havia de

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 367

27/04/15 13:19

368

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

nomenar el pèrit (art. 616). Per totes aquestes raons no sorprèn que, a la interpel·lació adreçada al Consell de Ministres en aquesta mateixa sessió just abans del debat sobre la proposició, el diputat regionalista Morera es pronunciés en contra de l’ús d’intèrprets en els tribunals al·legant possibles situacions d’indefensió.70 El punt tercer de la proposició tenia el mèrit de no limitar els drets reconeguts a l’àmbit territorial del Principat, si bé l’expressió los demás territorios que se encuentren en situación análoga resultava confusionària, atès que els dos punts anteriors es limitaven a la llengua catalana, per la qual cosa no quedava clar si les disposicions proposades es limitaven a aquesta a la resta del seu domini territorial o també a les altres llengües peninsulars diferents del castellà. A la resposta a la interpel·lació de Morera, el president del Consell de Ministres reblà els arguments exposats amb motiu del debat sobre l’esmena al missatge de contestació al discurs de la Corona: La enseñanza tiene que darse forzosamente en el idioma castellano. […] El idioma catalán oficialmente puede emplearse, y así se deriva de las vigentes, en las escuelas de párvulos, como medio, como instrumento para enseñar el castellano, y se está empleando, en efecto, en todas las escuelas de Cataluña. En otros aspectos, sin necesidad de declarar la oficialidad del idioma, podríamos llegar a soluciones que fueran satisfactorias para vosotros mismos. Cuando habláis del uso del idioma catalán en los tribunales de justicia y para el otorgamiento de documentos notariales, hay medios, hay arbitrios para poder llegar á soluciones armónicas, sin necesidad de declarar la oficialidad del idioma.71

Ja hem esmentat, però, que a la proposició incidental no s’esmentava enlloc el terme oficialitat i resulta sorprenent el fet que el president espanyol pressuposés a la seva resposta una definició d’aquest terme inexistent a l’ordenament jurídic, fins al punt que ni tan sols hi havia cap declaració que l’hagués establerta per al castellà. Tanmateix, resulta singular que, no essent formulada la proposició incidental en termes de declaració d’oficialitat lingüística, sinó tan sols com a instància al Govern a presentar un projecte de llei que recollís drets lingüístics en els àmbits assenyalats, el president del Consell de Ministres s’hi mostrés contrari i, a la vegada, declarés que el Govern estava disposat a prendre mesures per a resoldre la inseguretat jurídica derivada de la ignorància del castellà per bona part de la població. Altrament, el president espanyol demanà a la minoria regionalista que retirés la proposició i que no s’entengués el vot en contra de la majoria com que el Govern no volia resoldre els problemes al·legats.72 Finalment, la proposició fou rebutjada en votació nominal.73

70. DSCCD (1916), núm. 47 (8 juliol), p. 1207. 71. DSCCD (1916), núm. 47 (8 juliol), p. 1208. 72. DSCCD (1916), núm. 47 (8 juliol), p. 1216. 73. DSCCD (1916), núm. 47 (8 juliol), p. 1217.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 368

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

369

1.3.8. L’omissió del règim lingüístic a les Bases per a l’autonomia de Catalunya i l’Estatut de l’autonomia de Catalunya Després dels debats parlamentaris de 1916, cap partit ni cap administració pública catalans no tornaren a plantejar formalment la qüestió de l’oficialitat més enllà de declaracions institucionals de caràcter purament desideratiu, ni tan sols quan la Lliga Regionalista aportà ministres als governs de la monarquia. En efecte, potser perquè les posicions expressades per la majoria de partits parlamentaris espanyols durant els debats de 1916 al Congrés dels Diputats feien semblar inviable la declaració formal d’oficialitat mitjançant una llei de les Corts espanyoles, el cert és que la qüestió del règim jurídic de la llengua catalana ni tan sols no aparegué a les Bases per a l’autonomia de Catalunya, aprovades el 25 de novembre de 1918 per una ponència formada pels tres exministres regionalistes al Govern espanyol, els consellers de la Mancomunitat i sengles representants de tots els partits presents a la Mancomunitat.74 Indirectament, en la mesura que aquestes bases es limitaven a prefigurar les matèries que havien de romandre com a competència exclusiva del poder central (base 2a, apartat b), mentre que la resta serien transferibles al Govern regional (base 2a, apartat c), hom pot concloure que aquest gaudiria d’un marge molt més ampli per a prosseguir i aprofundir la política d’extensió del coneixement i l’ús de la llengua catalana aplicada per la Mancomunitat, per tal com àmbits essencials des d’aquest punt de vista com ara l’ensenyament i la funció pública no figuraven al ventall de matèries de competència exclusiva del primer. Precisament l’àmbit de l’ensenyament fou l’única matèria el contingut lingüístic de la qual fou esmentat a l’Estatut de l’autonomia de Catalunya aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat i els parlamentaris de les circumscripcions catalanes el 25 de gener de 1919,75 després que les Corts espanyoles es pronunciessin majoritàriament contra les Bases i la majoria de partits catalans rebutgessin que el projecte de l’autonomia catalana fos elaborat per una comissió nomenada pel Govern espanyol. Aquesta única disposició de caràcter lingüístic, però, es referia al castellà, l’ensenyament del qual es declarava obligatori «en totes les escoles de primera ensenyança» (art. 6.a.3). Tanmateix, com fa notar l’historiador Albert Balcells (2010: 92), la prescripció de l’ensenyament obligatori del castellà revelava per implicació que hom pressuposava que la llengua vehicular de l’ensenyament seria la catalana. A fortiori si tenim present que l’estatuent restringia aquesta obligatorietat de l’ensenyament del castellà a l’ensenyament primari i que el mateix apartat a de l’article 6 conferia les facultats legislativa i executiva sobre ensenyament en tots els graus al parlament i executiu regionals, respectivament, i en règim d’exclusivitat. Tanmateix, talment les Bases aprovades al novembre, les Corts espanyoles també es negaren a 74. «Missatge adreçat a l’Excm. Senyor president del Consell de Ministres», a Mancomunitat de Catalunya (1918), Per l’autonomia de Catalunya: Documents i acords, Barcelona, Impremta de la Casa de la Caritat, p. 79-93. 75. Estatut de l’autonomia de Catalunya: Aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat del dia 25 de gener de 1919 (1919), Barcelona, Impremta de la Casa de Caritat.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 369

27/04/15 13:19

370

TSC, 24 (2014)

Daniel Escribano

tramitar aquest text, al·legant que ja hi havia un dictamen sobre la qüestió autonòmica elaborat per una comissió nomenada pel Govern. 1.4. Aspectes lingüístics del programa del separatisme català La Constitució provisional de la República catalana, elaborada a l’exili i en plena dictadura primoriverista com a text fundacional del separatisme català, és la primera proposta constitucional catalana de caràcter independentista.76 Des del punt de vista lingüístic, hom reprenia i completava el règim d’oficialitat previst a les Bases per a la Constitució regional catalana, amb la lògica diferència que, atès que, en el text aprovat a l’Havana, hom declarava Catalunya «Estat independent i sobirà» (art. 1), l’aspecte idiomàtic de les relacions amb l’Administració central de l’Estat espanyol no era objecte de regulació constitucional, tal com succeïa a la base 3a de la Constitució regional. L’article segon de la proposta constitucional del separatisme era lacònic en aquest aspecte: «La única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana». La Constitució provisional de la República catalana resultava més completa que les Bases de Manresa en l’àmbit de l’ensenyament, per tal com l’article 195 especificava que l’ensenyament primari (dels sis als dotze anys) havia d’ésser en català, com també el secundari, on s’havia d’ensenyar el castellà com a matèria obligatòria i un dels tres idiomes següents: francès, anglès o alemany. Així mateix, en el text de l’Havana, el constituent condicionava els «drets polítics», «ésser elector i elegible», i exercir funcions públiques al fet de «saber llegir i escriure en català» (art. 26). L’obtenció de la nacionalitat pels estrangers també tenia requisits lingüístics, atès que, a més de la residència al país durant més de cinc anys, es fixava en la mateixa seu constitucional la condició de saber llegir i escriure català (art. 8). Pel que feia a les institucions normatives de la llengua catalana, l’article 196 fixava amb seu a Barcelona «i sots els auspicis del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts» l’«Acadèmia de la Llengua Catalana» i l’Institut d’Estudis Catalans. 2. Conclusió La introducció del terme llengua oficial en el llenguatge juridicopolític espanyol prové del catalanisme i sintetitza les reivindicacions de restauració de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials, i, en particular, als de caràcter administratiu. Durant el període endegat amb els decrets de Nova Planta, el castellà s’havia anat imposant de facto com a llengua de les institucions públiques, però la primera declaració formal del castellà com a llengua oficial no arribaria fins a la Constitució de 1931 76. Constitució Provisional de la República Catalana, aprovada per l’Assemblea Constituent del separatisme català reunida a l’Havana durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928 (1928), l’Havana, Imp. Serrano Editorial.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 370

27/04/15 13:19

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL

TSC, 24 (2014)

371

(art. 4), per bé que, a partir de 1902, disposicions normatives de rang inferior ja s’hi havien referit com a llengua oficial, però pressuposant una inexistent norma anterior que l’hi havia declarat. En aquest context, tal com veurem en un article de publicació propera a Treballs de Sociolingüística Catalana, la introducció del terme llengua oficial en textos jurídics fóra una conseqüència reactiva a les reivindicacions de plena restitució funcional de la llengua catalana, amb l’objectiu de consolidar jurídicament l’hegemonia del castellà a les administracions i institucions de dret públic. Bibliografia esmentada Anguera, Pere (1997). El català al segle xix: De llengua del poble a llengua nacional. Barcelona: Empúries. Balcells, Albert (2010). El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric. Barcelona: Parlament de Catalunya. Cucó, Alfons (1971). El valencianisme polític 1874-1936. Barcelona: Lavínia. Esteche, José M.; Galarza, Aureliana (1918). «Los notarios y los idiomas y dialectos regionales». Revista Jurídica de Cataluña, tom xxiv. Ferrer i Gironès, Francesc (1993). La persecució política de la llengua catalana. 6a ed. Barcelona: Edicions 62. Grau, Josep (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Illa i Munné, Maria Carme (1983). El Segon Congrés Catalanista: Un congrés inacabat 18831983. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament Adjunt a la Presidència. Kamen, Henry (1995). «La política lingüística a Catalunya a l’època moderna». L’Avenç, núm. 189 (febrer). Pla Boix, Anna M. (2005). «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l’estatut d’oficialitat del català». Revista de Llengua i Dret, núm. 43 (juliol). Puig Salellas, Josep Maria (1983). «La doble oficialitat lingüística com a problema jurídic». Revista de Llengua i Dret, núm. 1 (juny). Segarra, Mila (1996). «El conflicte lingüístic català-castellà als segles xvi i xvii». A: Gabriel, Pere (dir.). Història de la cultura catalana. Vol. II: Renaixement i Barroc. Barcelona: Edicions 62.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 371

27/04/15 13:19

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 372

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 373-388 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.84 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental? Calling things by their name: Catalan or Eastern Aragonese? Javier Giralt Latorre Universitat de Saragossa

Data de recepció: 15 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 24 de juliol de 2013

Resum L’arbitrarietat de la demarcació administrativa que afecta la Franja ha deixat de banda la qüestió lingüística, i això ha contribuït a crear en tota la societat aragonesa una imatge distorsionada de la llengua que s’hi parla. El primer element que pateix la diversitat de perspectives i d’opinions és el nom d’allò que hom parla a la Franja, és a dir, del català que hi perviu i es manifesta en diferents varietats dialectals. En aquest article presentem un repàs de les distintes denominacions aplicades al català a la comunitat autònoma d’Aragó, recordant, en primer lloc, les que utilitzen els mateixos parlants; repassant, en segon lloc, les que apareixen en els diversos textos legislatius en els quals s’aborda l’estatut jurídic de les llengües pròpies d’Aragó; i analitzant, finalment, la conveniència del sintagma aragonès oriental, aparegut amb certa força arran de l’aprovació de la Llei de llengües de 2013. Paraules clau: Franja d’Aragó, Llei de llengües, català a l’Aragó, nomenclatura i identitat, aragonès oriental.

Abstract The arbitrariness of the administrative demarcation of the territory called La Franja ignores the language issue. This has helped to create a distorted image throughout Aragonese society of the language which is spoken in that area. The first aspect to suffer from the resultingly wide range of viewpoints and opinions is the very name of what is spoken in La Franja, that is to say, of the Catalan language which is in use there in various dialectal forms. This paper presents an overview of the different designations applied to Catalan in the Autonomous Region of Aragon. Firstly, the names given to the language by its selfsame speakers are recalled; secondly, the names appearing in the various laws dealing with the legal status of Aragon’s own specific languages are listed, and lastly, the suitability of the syntagma Eastern Aragonese, which has appeared with a certain forcefulness since the approval of the Language Act in 2013, is discussed. Correspondència: Javier Giralt Latorre. Universidad de Zaragoza. Departamento de Lingüística General e Hispánica. Calle de Pedro Cerbuna, 12. 50009 Zaragoza. A/e: jgiralt@unizar.es. Tel.: 876 553 969.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 373

27/04/15 13:19

374

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

Keywords: La Franja d’Aragó, Language Act, Catalan in Aragon, nomenclature and identity, Eastern Aragonese.

1. Introducció

airebé per a ningú no és aliena la polèmica que suscita sociopolíticament la presència del català en terres aragoneses, a l’anomenada Franja d’Aragó,1 un territori ubicat a l’est d’aquesta regió on els seus habitants viuen en una cruïlla sociocultural paradigmàtica, farcida d’interseccions socioeconòmiques, polítiques, administratives i lingüístiques (Espluga, 2003: 47). Un territori on, no només hi ha una frontera administrativa entre Aragó i Catalunya (i el País Valencià al sud), sinó que els seus pobles es troben inserits en una complexa xarxa de fronteres de diferents nivells jeràrquics, que articulen moltes de les seves relacions socials. Al costat de la frontera territorial dibuixada pràcticament del tot a l’edat mitjana, n’hi ha d’altres que divideixen internament la zona, com són les provincials i les comarcals (aquestes, establertes a començament del segle xxi). Però la veritat és que cap d’aquests límits polítics i administratius no ha tingut mai en compte la realitat lingüística de la població, més aviat al contrari, perquè ha estat un factor obviat en els diferents processos a través dels quals s’han anat traçant les susdites fronteres (cf. Espluga, 2008b: 140-142). Certament, l’arbitrarietat de la demarcació administrativa que afecta la Franja ha deixat de banda la qüestió lingüística, i això ha contribuït a crear en tota la societat aragonesa una imatge distorsionada de la llengua que s’hi parla, de manera que els aragonesos catalanoparlants en tenen una percepció que varia dels uns als altres (sobretot, perquè és una qüestió que condiciona llur identitat), i els aragonesos no catalanoparlants en fan diferents valoracions, de vegades enfrontades i sovint allunyades de la realitat lingüística. I la cosa es complica encara més quan hi entren en joc les forces polítiques encarregades d’enllestir mesures a favor (o en contra, mai no se sap) de la llengua autòctona. En aquest cas, el primer element que pateix aquesta diversitat de perspectives, de posicionaments i d’opinions és el nom d’allò que hom parla a la Franja, és a dir, del català que hi perviu i es manifesta en diferents varietats dialectals. En aquest article presentem un repàs de les distintes denominacions aplicades al català a la comunitat autònoma d’Aragó, recordant, en primer lloc, les que utilitzen els mateixos parlants, per tal de mostrar el conflicte que existeix entre la seva identitat aragonesa i la nomenclatura aplicada a la llengua materna; repassant, en segon lloc, les que apareixen en els diversos textos legislatius en els quals s’aborda l’estatut jurídic de les llengües pròpies d’Aragó, amb l’objectiu de demostrar la inexistència d’una voluntat ferma per part dels polítics aragonesos a l’hora de reconèixer la realitat lingüística 1. El nom de la zona catalanoparlant de la comunitat autònoma aragonesa esdevé igualment controvertit. En aquest sentit, vegeu Martín Zorraquino et al. (1995: 11-12), Moret (1998: 7-16) i Espluga (2005: 41-57).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 374

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

375

de la regió; i justificant, finalment, la inconveniència del sintagma aragonès oriental, aparegut amb certa força arran de l’aprovació de la primera Llei de llengües de 2009 i de la nova Llei de llengües de 2013. 2. El nom de la llengua: dels parlants als polítics 2.1. El nom de la llengua segons els parlants 2.1.1. Abans de tot, cal veure què passa a peu de carrer i què opinen els parlants del nom i de la naturalesa de la seva llengua materna. Com és ja sabut, el terme català no gaudeix de gaire èxit perquè, sigui com sigui, els habitants de la Franja volen refermar la seva identitat aragonesa, la qual cosa no casa amb el fet de tenir com a pròpia una llengua que duu per nom català. Per aquest motiu, els parlants instrumentalitzen llur varietat lingüística i també la denominació que li apliquen, ja que s’han de diferenciar lingüísticament del català i s’han d’allunyar de tot allò que representa Catalunya; és a dir, no han de ser identificats com a catalans (vegeu Espluga, 2008a: 121-131). Aquesta instrumentalització és, doncs, una mesura de defensa que utilitzen tant davant la resta d’aragonesos com davant els catalans. Davant els altres aragonesos, perquè, en parlar una llengua que no és ni varietat del castellà ni de l’aragonès, els solen considerar pejorativament catalans; de fet, no és estrany trobar persones a la Franja que han estat qualificades de «polacos» per parlar un geolecte de caràcter indefinit, però que s’apropa lingüísticament a la llengua de la comunitat autònoma veïna. Davant els catalans, per rebutjar l’etiqueta de Països Catalans aplicada al conjunt de les terres catalanòfones, com a conseqüència de l’abús que se n’ha fet, sobretot des d’algunes institucions de Catalunya, cosa que s’ha interpretat sempre com un afany d’annexionar territorialment la zona per part del Principat.2 En efecte, els habitants de la Franja tenen molt clar que són aragonesos, i l’únic mitjà efectiu per tal de demostrar-ho és negar la catalanitat de la seva llengua. Per això no empren el terme català majoritàriament, tot i que reconeixen la semblança lingüística existent amb els pobles de l’altra banda de la frontera amb els quals han mantingut des de sempre relacions de tot tipus. 2.1.2. Si revisem les dades de diferents estudis sobre la realitat sociolingüística de la Franja (Martín Zorraquino et al., 1995: 50-51 i 136-137; Espluga i Capdevila, 1995: 85-90), podem afirmar que hi ha cinc maneres de referir-se a la llengua: 2. La defensa del catalanisme a la Franja —raona Espluga (2008a: 119-120)— ha tendit a considerar-la com una mena de territori fora de lloc, «provisionalment aragonès», que en un futur indeterminat s’hauria d’integrar a una Catalunya més gran o a la utopia dels Països Catalans. Tanmateix, aquesta expectativa, hereva dels moviments catalanistes dels anys setanta, no té actualment cap fonament, almenys per a qualsevol que analitzi la relació de forces que haurien de confluir per tal de possibilitar l’anhelat corriment de fronteres. Ni tampoc no és previsible en un futur, ja que les generacions més joves actuals —i segurament també les properes— tenen ben arrelat el seu sentiment aragonès.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 375

27/04/15 13:19

376

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

a) La denominació generalitzada és xapurreat (amb variants formals), nom despectiu, en origen, perquè el verb xapurrear (cast. chapurrear, cat. xampurrejar) no vol dir una altra cosa que parlar amb dificultat un idioma, pronunciant-lo malament i barrejant-hi mots, expressions, etc. Aquest nom, però, està totalment despullat d’aquest valor pejoratiu i és el que usa la majoria dels habitants de la Franja (vegeu Martín Zorraquino et al., 1995: 128-134), ja que és considerat com un signe d’identificació recolzat en la tradició.3 En lloc seu, a l’Alta Ribagorça se sent patués (del francès patois), mot que significa pròpiament «parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària i emprat sols en la conversa familiar, dit despectivament» (DIEC2, s. v. patuès), però que s’usa igualment desproveït d’aquest sentit. b) Al costat del terme tradicional, en van sorgir d’altres de caràcter localista, com per exemple lliterà, azanuyense, tamarità, fragatí, mequinensà, maellà, nonaspí, etc., que responen senzillament al desig de remarcar allò que és propi i autòcton d’un municipi o d’una comarca davant els altres municipis o comarques de la Franja. En alguns casos, a més, aquesta nomenclatura localista és emprada per tal d’evitar el pejoratiu xapurreat. c) La suposada indefinició lingüística dels parlars locals de la Franja fa que apareguin apel·latius del tipus «parlem de qualquier manera», «lo que parlem nantros», «com ací», etc. (Espluga i Capdevila, 1995: 88), també d’intenció localista, els quals posen de manifest la incapacitat dels parlants de concretar el nom d’una llengua, la pròpia, singularitzada per la barreja de trets lingüístics. d) Amb tot, no deixa d’haver-hi alguns parlants que conscientment diuen les coses pel seu nom i empren el mot català. Segons Martín Zorraquino et al. (1995: 51), entre els que admeten parlar català hi ha, d’una banda, gent de diferents edats amb estudis universitaris; i, d’una altra, adults compromesos amb la societat aragonesa que visqueren en la seva joventut els últims anys del franquisme, l’arribada de la democràcia i el desenvolupament dels estatuts d’autonomia, amb ganes de donar valor a tots aquells components d’identitat que havien estat menyspreats per la dictadura, entre ells la llengua pròpia.4 3. No sabem quan comença a utilitzar-se aquesta nomenclatura. La hipòtesi de Melchor (2010: 19), no demostrada encara, és que probablement els funcionaris de l’Estat arribats a la Franja durant el segle xix, en trobar una llengua desconeguda, tingueren la necessitat de batejar la nova realitat lingüística i ho feren a la manera colonial, és a dir, d’una forma pejorativa, amb el nom de chapurreado. No obstant això, matisa Melchor que aquesta denominació no es referia al català local, sinó al castellà que els habitants d’aquest territori d’Aragó aconseguien articular, el qual estaria ple, com és natural, de catalanismes. En conseqüència, allò que en realitat xampurrejaven era el castellà i no el català, que era la llengua pròpia. Tanmateix, amb el temps i sobretot des de l’escola, aquest nom fou adoptat pels habitants de la Franja i arrelà com a designació de la llengua catalana autòctona. 4. Actualment, caldria fer un altre estudi per saber exactament quina és la situació pel que fa al nom de la llengua, ja que les circumstàncies sociopolítiques han canviat prou i la pròpia experiència ens permet afirmar que el grau d’informació dels parlants sobre la llengua materna és més alt que no pas anys enrere.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 376

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

377

e) També hi trobem, a la Franja, la denominació valencià, sobretot a l’àrea del Matarranya i del Baix Aragó, atesa la proximitat geogràfica amb la província de Castelló. Els parlants reconeixen que amb el valencià dels pobles del costat hi ha semblança lingüística, per la qual cosa n’hi ha que són capaços d’identificar la seva llengua amb la de la comunitat veïna. Tanmateix, cal subratllar que ho fan amb la idea clara que res no té a veure amb el català i que, per tant, no és una varietat del català (vegeu Martín Zorraquino et al., 1995: 50-51). 2.2. El nom de la llengua en la legislació aragonesa 2.2.1. L’afany dels habitants de la Franja —i també de la majoria dels aragonesos castellanoparlants— per a evitar el nom de català resta reflectit igualment en la legislació que en matèria lingüística han desenvolupat el Govern i les Corts d’Aragó. L’actual Estatut d’autonomia de la regió (Llei orgànica 5/2007, del 20 d’abril, de reforma de l’Estatut d’autonomia d’Aragó), de la mateixa manera que totes les versions anteriors (cf. López Susín i Soro, 2010: 24-26), només parla de «las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón», segons es pot llegir en l’article número 7: Artículo 7. Lenguas y modalidades lingüísticas propias. 1. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés y un valor social de respeto, convivencia y entendimiento. 2. Una ley de Cortes de Aragón establecerá las zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón, regulará el régimen jurídico, los derechos de utilización de los hablantes de esos territorios, promoverá la protección, recuperación, enseñanza, promoción y difusión del patrimonio lingüístico de Aragón, y favorecerá, en las zonas de utilización predominante, el uso de las lenguas propias en las relaciones de los ciudadanos con las Administraciones públicas aragonesas. 3. Nadie podrá ser discriminado por razón de la lengua.

En relació amb aquest article, caldrà preguntar-se, d’entrada, quin sentit té el punt tercer, ja que en els dos anteriors ni tan sols s’esmenta el nom de les llengües que són pròpies de la regió aragonesa. No s’hauria de considerar això realment una discriminació en tota regla? Si les llengües d’Aragó han de ser protegides, recuperades, ensenyades, promogudes i difoses com a patrimoni lingüístic, els parlants haurien de tenir el dret a saber quines són aquestes llengües; en cas contrari, la discriminació per raó de llengua sembla òbvia. No obstant això, tot i no concretar quines són les llengües pròpies distintes del castellà, l’Estatut estableix la necessitat d’aprovar una llei de llengües que en reguli la protecció i la promoció. Els polítics aragonesos, però, han tingut sempre una prevenció extrema a l’hora d’afrontar el conflicte lingüístic amb el català, la qual cosa els ha dut, o bé a dissimular la seva existència, o bé a negar-la. Com a resultat tenim tots els tombs que les institu-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 377

27/04/15 13:19

378

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

cions aragoneses han donat a la qüestió de les llengües d’Aragó, en concret des que els alcaldes de disset ajuntaments de la Franja van signar l’1 de febrer de 1984, sota l’empara del conseller de Cultura del Govern d’Aragó, Josep Ramon Bada, l’anomenada Declaració de Mequinensa, reconeixent que «dintre de la nostra comunitat aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental perteneix al patrimoni cultural d’Aragó», i rebutjant «les denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna».5 Des d’aleshores han estat diverses les accions que s’han dut a terme en relació amb aquesta qüestió, de les quals cal destacar les següents: a) Com a resposta a les queixes presentades que demanaven la cooficialitat de l’aragonès i el català juntament amb el castellà, fou el Justícia d’Aragó, Emilio Gastón, qui féu el primer pas emetent l’any 1993 un informe sobre les llengües minoritàries d’Aragó, en el qual denuncià la manca de reconeixement jurídic del multilingüisme de la regió i féu una sèrie de recomanacions al Govern i a les Corts aragoneses per tal de superar la situació d’abandó i degradació del català i l’aragonès com a llengües pròpies (vegeu el Boletín Oficial de las Cortes de Aragón (1993), núm. 25 (3 març). b) El 1996, vista la necessitat de donar una solució als problemes plantejats pel Justícia, les Corts d’Aragó crearen una comissió per tal d’elaborar un dictamen sobre la situació de les llengües minoritàries de la regió, el qual servís de base per a l’adopció de les mesures necessàries per a normalitzar-ne l’ús (Lopez Susín i Soro, 2010: 223). Després de la compareixença davant aquesta comissió de diferents sectors socials implicats o interessats en la futura política lingüística d’Aragó, s’enllestí un dictamen que fou publicat en el Boletín Oficial de las Cortes de Aragón el 21 de març de 1997 (núm. 105), el qual assenyala la necessitat de: 1) reconèixer la realitat multilingüe d’Aragó, fent esment exprés de la convivència que hi ha en algunes zones entre el castellà (llengua majoritària) i l’aragonès i el català (llengües minoritàries); 2) regular la igualtat del tractament legal de les dues llengües minoritàries i la seva cooficialitat als territoris respectius; 3) reconèixer legalment l’aragonès i el català en tots els nivells; 4) respectar les modalitats o varietats locals d’ambdues llengües; 5) ensenyar aquestes dues llengües; 6) reglamentar la toponímia tradicional en aragonès i català; 7) donar suport a les publicacions, manifestacions i mitjans de comunicació en les llengües minoritàries, i 8) crear un òrgan administratiu encarregat de la normalització lingüística (cf. López Susín i Soro, 2010: 33-37 i 252-259). c) Dos anys més tard es va aprovar la Llei 3/1999, del 10 de març, del patrimoni cultural aragonès, promulgada pel Govern regional d’aleshores, dirigit pel PP en coalició amb el PAR. En l’article número 4 de la Llei hom reconeix explícitament que el català i l’aragonès són llengües pròpies de la comunitat autònoma, i aquesta és la primera vegada que un Govern d’Aragó diu les coses pel seu nom:

5. El text complet es pot trobar al següent web: http://www.lafranja.net/?page_id=960 (consulta: 10 març 2013).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 378

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

379

Artículo 4. Lenguas minoritarias. El aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración.

Però la Llei encara anava més enllà, perquè una disposició final segona determinava que ambdues llengües serien cooficials i que aquesta cooficialitat hauria de ser regulada per una llei de llengües: Disposición final segunda. Lenguas de Aragón. Una ley de lenguas de Aragón proporcionará el marco jurídico específico para regular la cooficialidad del aragonés y del catalán, lenguas minoritarias de Aragón, así como la efectividad de los derechos de las respectivas comunidades lingüísticas, tanto en lo referente a la enseñanza de y en la lengua propia, como a la plena normalización del uso de estas dos lenguas en sus respectivos territorios.

d) Seguint les conclusions contingudes en el dictamen de 1997 de les Corts d’Aragó i la normativa de la Llei de patrimoni cultural esmentada, l’any 2001, el conseller de Cultura i Turisme del Govern d’Aragó (PSOE-PAR), Javier Callizo, va presentar un Avantprojecte de llei de llengües d’Aragó en el qual es declarava que el català i l’aragonès eren llengües cooficials a les zones d’ús predominant: Artículo 2. Lenguas oficiales. 1. El castellano es la lengua oficial en todo el territorio de la Comunidad Autónoma de Aragón. 2. El aragonés y el catalán son lenguas oficiales en los respectivos territorios donde son predominantes, junto con el castellano. Artículo 5. Zonas de cooficialidad. A efectos de esta Ley, la Comunidad Autónoma de Aragón tiene: a) Una zona de cooficialidad del aragonés, que incluye los municipios relacionados en el anexo i de la Ley. b) Una zona de cooficialidad del catalán, que incluye los municipios relacionados en el anexo ii de la Ley. c) Una zona de oficialidad exclusiva del castellano, integrada por los restantes municipios.

No obstant això, foren nombrosíssimes les al·legacions presentades a l’avantprojecte, ja que hi havia aspectes completament inacceptables, com, per exemple, el que contenia l’article número 6, que deixava en mans dels ajuntaments l’última decisió pel que fa al nom de la llengua i inclús contradeia el que establia l’article precedent: Artículo 6. Modalidades o variantes locales. 1. No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, los municipios relacionados en los anexos i y ii de esta Ley podrán declarar su término municipal como zona de utilización predominante de la lengua o modalidad lingüística vernácula.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 379

27/04/15 13:19

380

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

2. Corresponde a los Ayuntamientos, mediante acuerdo adoptado con el voto favorable de la mayoría absoluta del número legal de miembros de la corporación, ejercer dicha opción, expresando igualmente la denominación de la modalidad lingüística vernácula.

Finalment, l’avantprojecte no fou aprovat pel Govern autonòmic i no va ser considerat per l’òrgan legislatiu regional. e) L’enyorada Llei de llengües anunciada en 1997 i malaurada en 2001 no arribà fins a l’any 2009, moment en què el Govern d’Aragó presidit per Marcelino Iglesias (dit sigui de passada, catalanoparlant de Bonansa, Ribagorça), una mica a la desesperada i amb el vot contrari del seu soci de govern, el PAR, aconseguí tirar endavant la Llei 10/2009, del 22 de desembre, d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó6 (Boletín Oficial de Aragón (2009), núm. 252 (30 desembre)). En aquest text legal es reconeixen, un cop més, el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó, encara que no com a cooficials,7 i alhora els drets mínims dels parlants per a poder usar i estudiar la seva llengua materna. Certament, aquesta llei no era gran cosa i molts vam considerar que era limitada, però, després de tants anys d’espera, valia la pena començar a treballar i així ho vam entendre des de l’inici tots els membres del Consell Superior de les Llengües d’Aragó (vegeu el Boletín Oficial de Aragón (2010), núm. 208 (25 octubre)). f ) El canvi de color de l’Executiu de la regió en 2011 va provocar una nova situació, per altra banda ben coneguda perquè era un dels punts que tant el PP com el PAR inclogueren en els seus respectius programes electorals: la derogació de la Llei de llengües de 2009. Després, la Sra. Luisa Fernanda Rudi, en l’acte d’investidura com a presidenta del Govern d’Aragó, anuncià que en realitat seria una modificació. Tanmateix, el text de la Llei 3/2013, del 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó,8 aprovada per les Corts aragoneses amb els vots favorables del PP i el PAR, ha aclarit del tot les intencions dels dos socis de govern: eliminar la denominació catalán i, amb això, ignorar intencionadament un fet històric més que demostrat. 2.2.2. Què disposa aquesta Llei 3/2013, del 9 de maig? Pel que fa al nom de la llengua, assumpte que ens ocupa ara, cal reconèixer que el text, en parlar de lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, repeteix literalment allò que estableix l’Estatut d’autonomia d’Aragó actual, com ja hem vist. Així doncs, res no hi hauríem d’objectar, perquè s’hi ajusta totalment. Però el que sí que cal criticar és que en tot el text de la llei no s’indiqui quines són aquestes llengües, a les quals hom atribueix unes «mo6. Vegeu-ne l’edició trilingüe anotada de López Susín i Soro (2010: 89-191). 7. De fet, en el text legal s’inclou una disposició derogatòria única que deixa sense validesa la declaració d’oficialitat expressada en la Llei de patrimoni cultural de 1999. 8. Vegeu el Boletín Oficial de Aragón (2013), núm. 100 (24 maig), i el Boletín Oficial del Estado (2013), núm. 138 (10 juny).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 380

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

381

dalitats lingüístiques» sense especificar-ne res. És inadmissible i vergonyós que una llei que pretén textualment «reconocer la pluralidad lingüística de Aragón y garantizar a los aragoneses el uso de las lenguas y sus modalidades lingüísticas propias como un legado cultural histórico que debe ser conservado», i «propiciar la conservación, recuperación, promoción, enseñanza y difusión de las lenguas y modalidades lingüística propias de Aragón, en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas», no concreti quines llengües són aquestes, diferents del castellà, òbviament, l’única oficial. En la llei aprovada s’evita donar el nom que correspon a cadascuna de les llengües de la regió, ni tan sols en el capítol ii, article número 5, on es delimiten les zones d’utilització de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies: Artículo 5. Zonas de utilización de las lenguas y modalidades lingüísticas propias. Además del castellano, lengua utilizada en toda la Comunidad Autónoma, a los efectos de esta Ley existen en Aragón: a) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas. b) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.

De tota manera, és interessant aquest article núm. 5, perquè ens dóna certes claus per a saber de què s’està parlant. D’una banda, es pot interpretar que el legislador fa referència a dues llengües diferenciades (però segurament properes des d’un punt de vista lingüístic), una d’utilitzada a les àrees pirinenca i prepirinenca (i, en aquest cas, caldria decidir fins on arriba territorialment, cosa gens fàcil), i l’altra emprada a l’àrea oriental de la comunitat autònoma (i, en aquest cas, també s’hauria de filar ben prim per a delimitar la seva extensió geogràfica, atesa l’existència de parlars de transició). Però, d’una altra, també es pot creure que els redactors de la llei estan parlant d’una única llengua aragonesa, constituïda per dos grans dialectes, el septentrional i l’oriental; és a dir, un tronc lingüístic comú, amb dues branques diatòpiques principals, de les quals en naixen d’altres, que corresponen a les «modalitats» de cada zona o de cada població. Segons aquesta segona interpretació, seríem davant d’un panorama lingüístic paral·lel al de la llengua catalana, la qual presenta dos grans dialectes, l’oriental i l’occidental, cadascun dels quals posseeix varietats diverses. A més, no podem deixar de comentar l’aparició dels acrònims LAPAO (lengua aragonesa predominante en el área oriental) i LAPAPYP (lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica), abans de l’aprovació de la llei, com a noms de les llengües pròpies d’Aragó. Naturalment, el text legislatiu no els inclou expressament; però, a través d’aquesta befa imaginativa, que ridiculitza la llei, hom ha aconseguit cridar l’atenció, si més no, de la societat aragonesa i catalana sobre una qüestió molt més greu: l’absència de denominació de les llengües minoritàries d’Aragó, fet que respon clarament a la vergonyosa negativa del Govern regional a aplicar el terme científic per a anomenar-les.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 381

27/04/15 13:19

382

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

2.2.3. Així mateix, s’ha de subratllar que, per tal de respectar la llibertat dels parlants a l’hora de decidir el nom de la seva llengua, el projecte de llei presentat l’any 2012 afegia una disposició on s’indicava el que segueix: Disposición adicional primera. Las variedades lingüísticas en el ámbito local. Los ayuntamientos de las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, mediante acuerdo adoptado con el voto favorable de dos tercios de la Corporación, podrán establecer en el ámbito de su municipio la denominación de su modalidad lingüística por razones históricas y culturales.

No era la primera ocasió que aquesta pensada era proposada per un Govern aragonès, perquè l’avantprojecte de 2001, citat abans, ja incidia en aquesta possibilitat. És a dir, que cada ajuntament tingués l’opció de decidir el nom de la varietat lingüística del seu municipi, la qual cosa podia originar una infinitat de denominacions, i àdhuc exigir el reconeixement de la varietat local com a llengua diferent de les altres. Podem imaginar-ne el resultat. Nogensmenys, en el text definitiu de la llei s’introdueix una modificació que afecta aquesta disposició: contràriament al que hem explicat, ara s’indica que serà el Govern regional qui determini el procediment per a anomenar les llengües i modalitats lingüístiques d’Aragó, «de forma coherente con su gentilicio local, nombre histórico o tradicional». Evidentment, aquest canvi tan sols fa palesa, un cop més, l’obsessió d’impedir l’ús del terme català i, per tant, que els ajuntaments puguin decidir lliurement que la seva llengua és català. 3. Aragonès oriental: origen i justificació 3.1. Origen d’una ocurrència 3.1.1. Tot aquest desgavell legislatiu té un rerefons social, tacat d’una política nefasta, ja que la majoria dels postulats que hem comentat en les línies precedents han estat defensats per certes associacions que s’oposen radicalment al reconeixement de l’existència del català a la Franja. La seva proposta afirma que en aquesta zona hi ha una llengua autòctona, diferent del català i molt pareguda a les varietats dialectals que té l’aragonès per tot l’Alt Aragó. És per això que identifiquen aquesta llengua amb l’aragonès pirinenc, i això els ha dut a crear una denominació per als parlars de la Franja: aragonès oriental, diferenciat del septentrional, però ambdós procedents d’un tronc lingüístic comú.9 Com hem vist en el breu repàs de la Llei de llengües del PP-PAR, en cap moment no s’utilitza aquesta denominació, però sí que hi resta im9. Segons Castro (2005: 6), aquesta nomenclatura fou usada per l’hispanista anglès W. J. Entwistle, afirmació que cal posar en dubte si consultem les pàgines dedicades al català i l’aragonès en l’obra original (Entwistle, 1995: 120-124 i 269-273).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 382

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

383

plícita, i per això ha emergit immediatament des que es va conèixer la proposta del Govern d’Aragó. El laboratori lingüístic d’on surt aquest nom és la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO), nascuda l’any 1996 com a agrupació de diferents associacions de la Franja que presentaren en 1997, davant la Comissió Especial de les Llengües Minoritàries d’Aragó de les Corts regionals, les seves posicions en relació amb el patrimoni lingüístic de la comunitat autònoma. Defensant aquestes mateixes idees, apareix en 2008 la Plataforma No Hablamos Catalán (PNHC), en la qual s’agrupen entitats i associacions dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, amb l’objectiu comú, segons ells, de lluitar contra el pancatalanisme imposat des de Catalunya i que intenta reescriure la història de la Corona d’Aragó. 3.1.2. Què és l’aragonès oriental? Per tal d’entendre perfectament aquest nou concepte, haurem d’anar a la definició que n’ofereixen els mateixos creadors:10 Llamamos aragonés oriental al conjunto de modalidades lingüísticas que se hablan en el Aragón oriental. Pretendemos esta denominación como medida de protección de la riqueza lingüística y reconocimiento a los hablantes que la han conservado durante siglos. La denominación no plantea una discusión filológica sino más bien histórico-social.11 La terminología denominativa es objeto de estudio en las Ciencias de la Documentación. La denominación es el mayor reflejo de reconocimiento con los hablantes, de los cuales, según el Estudio sociolingüístico de la Franja Oriental de Aragón, realizado por docentes de la Universidad de Zaragoza, solo una mínima parte de los hablantes encuestados reconoce denominativamente el catalán. Tanto estudios como trabajos realizados tanto por docentes como por alumnos de diferentes estudios de la Universidad de Zaragoza reflejan la voluntad denominativa de los hablantes.12 Este intento de reconocimiento sentó precedente en las Cortes de Aragón, cuando una diputada pronunció, por primera vez esta denominación para al fin reconocer a los hablantes de las modalidades del Aragón oriental. 10. PNHC, «Aragonés Oriental» (en línia), <http://nohablamoscatalan.wordpress.com/ documentacion-documentacio/aragones-oriental> (consulta: 12 març 2013). Hi ha, fins i tot, una proposta ortogràfica (Castro, 2005: 13-15). 11. Les principals característiques de l’aragonès oriental han estat descrites per Castro (2005: 163-165). 12. Certament, l’estudi sociolingüístic de la Universitat de Saragossa reflecteix un rebuig majoritari del nom català, però demostra també que no s’utilitza enlloc l’apel·latiu aragonès oriental, per la qual cosa tampoc no hauria de ser acceptat per la FACAO/PNHC. D’altra banda, eludeixen dir que, en el susdit estudi, els autors insisteixen en la catalanitat lingüística de la Franja, i només en un intent d’integrar tots els aragonesos en una futura política lingüística de la regió es proposa l’ús d’un sintagma com català d’Aragó (Martín Zorraquino et al., 1995: 149), el qual, des d’una perspectiva estrictament diatòpica, és del tot erroni, ja que no hi existeix una unitat dialectal que el justifiqui, malgrat ser per a alguns una solució de consens que respecta la filiació lingüística de la llengua i en referma alhora el caràcter territorial aragonès i no català o valencià, segons les comarques.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 383

27/04/15 13:19

384

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

Se han presentando [sic] otras denominaciones. Desde hace tiempo, el término chapurreau (y derivados), tomó vigencia identitaria; al igual que otros términos identitarios de origen poco claro. Esta terminación aparece en todos los estudios sobre el tema y ha llegado a ser reflejado por algún miembro de la Real Academia del Español. También se han planteado denominaciones según la localidad en donde se habla, orienaragonés o catalanoaragonés.

Pocs comentaris mereix una definició que abandona els criteris filològics i lingüístics com a elements indispensables per a determinar la filiació lingüística d’una realitat idiomàtica. És evident que, segons la FACAO/PNHC, l’aragonès oriental és el conjunt de la realitat lingüística que trobem a la Franja. Per tant, hi caben tant les varietats de Fraga, Tamarit o Calaceit com les de transició de les Paüls, Roda d’Isàvena o Sant Esteve de Llitera, per esmentar alguns casos; i, alhora, aquelles que es parlen a Fonts, Graus o Benasc (Ribagorça). A més, consideren que en tots els municipis situats a l’àrea oriental d’Aragó s’enraona una llengua germana de l’aragonès que es conserva a les valls d’Ansó, Tena, Valle de Hecho o Gistau (cf. Castro, 2005: 6). Però encara ens hauríem de plantejar si, dins el calaix de l’aragonès, hi caben les modalitats lingüístiques que, en principi, qualsevol persona amb una mica de seny qualificaria de castellà regional. Si, com diu la definició anterior, l’objectiu és protegir el conjunt de les modalitats lingüístiques aragoneses, haurien de ser totes i, per tant, el castellà que es parla a l’Aragó oriental també hauria de ser considerat aragonès oriental, ja que està farcit de mots i modismes pròpiament aragonesos i catalans. I, ja posats en matèria, per què no reivindicar la unitat lingüística que Moneva i els seus coetanis defensaren a principis del segle xx? Òbviament, estem presentant un plantejament absurd, perquè és clar que l’únic objectiu de la FACAO/PNHC és evitar per damunt de tot el terme català. I, malauradament, aquesta és la línia que segueix el Govern d’Aragó en la seva política, i no pas la que defensem científicament des de la Universitat de Saragossa, per esmentar la pròpia de la regió i no cap altra d’aliena. 3.2. El rigor pseudocientífic Per a fonamentar les afirmacions susdites, els entesos sobre l’aragonès oriental utilitzen la documentació antiga conservada i addueixen que la llengua reflectida en aquests manuscrits és pràcticament idèntica a la que es manté actualment als pobles de la Franja. Esmentem dues de les fites documentals que serveixen per a justificar llur proposta panaragonesista: el Fuero de Jaca del segle xii i un document de Pere IV d’Aragó el Cerimoniós (el del Punyalet) de 1372.

3.2.1. Prenent com a base el Fuero de Jaca del segle xii, aquests pseudofilòlegs volen demostrar que en aquella època a la ciutat de Jaca i als voltants existia una «modalitat» lingüística molt semblant a la que avui es parla a la zona oriental d’Aragó. Segons Ju-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 384

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

385

lián Naval, l’investigador lliterà que més se n’ha ocupat, no hi ha dubte que la realitat és aquesta i que, per tant, cal plantejar-se una pregunta més que evident: «Si la zona oriental habla catalán, Jaca hablaba catalán. Y si, como parece lógico, la Jaca del siglo xii no hablaba catalán, eso determina que nuestras modalidades lingüísticas de la zona oriental tampoco son hoy catalán, sino modalidades aragonesas».13 La conclusió de Naval (2004) és que la llengua del Fuero és la mateixa que es parlaria aleshores a la Franja i, en conseqüència, la base de la que s’hi conserva actualment (vegeu també Castro, 2005: 169-173). Altres investigadors, però, més avesats que Naval a l’anàlisi lingüística de la documentació medieval aragonesa, com és el cas de Molho, González Ollé, Ciérbide o, més recentment, M. Antonia Martín Zorraquino i M. Luisa Arnal (2003: 332) —i crec que podrem convenir tots que cap no és sospitós de pancatalanisme i que, per tant, les seves opinions són ponderades— consideren que el fur jaquès té un fons lingüístic fonamentalment occità (tal vegada seria més prudent dir gal·loromànic), al qual se sobreposen elements navarresos, aragonesos o catalans segons la versió de còdex; i no ha d’estranyar que n’hi hagi de catalans, atès el caràcter d’oficialitat que aquesta llengua tingué a la Corona d’Aragó durant l’edat mitjana. 3.2.2. Naturalment, hi ha textos posteriors en el temps que també demostren l’existència de l’aragonès oriental. De fet, un manuscrit medieval expedit pel rei Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós, datat a Carinyena el 1372, està suposadament redactat en l’aragonès de l’època. Heus aquí un fragment: «que ha entregat al seu procurador el llibre Summa de les Històries traduït al aragonès; que farà també treslladar les cròniques dels Reys d’Aragó predecessors seus y que li enviarà la còpia, para que’l façi continuar en la gran crònica d’Espanya y per últim que li envie el llibre que li va deixar a París el Rey de França para ferlo així mateix traduir a l’aragonès». Segons els filòlegs de la FACAO/PNHC, la llengua d’aquest fragment és quasi idèntica a la que avui s’usa a la Franja; així, doncs, si en el text reial hi ha aragonès, el xapurreat també és aragonès i, per tant, aragonès oriental (vegeu Castro, 2005: 6). No hi ha dubte, però, que en el text que hem transcrit abans tan sols es comenta que s’ha traduït un manuscrit a l’aragonès i que se’n farà traduir un altre a aquesta mateixa llengua, la qual no és justament la que apareix en la carta reial, perquè està redactada en català. I no només ho diem nosaltres, tal vegada sospitosos de fer una interpretació interessada del que ens transmet el text reial, sinó que també ho afirma Enguita (2008: 89): «De traducciones al aragonés trata asimismo este escrito —en catalán y fechado en 1372— que Pedro IV dirigió a Juan Fernández de Heredia». Aquests grupuscles tergiversen la realitat historicolingüística i no admeten que a la Corona d’Aragó, durant tota l’edat mitjana i gairebé fins a les acaballes del segle xv, foren l’aragonès i el català les llengües que, a banda del llatí, s’utilitzaren en els actes administratius i en els escrits oficials, i que, a més, el català que s’hi reflecteix és sem13. FACAO, «Yo también hablo chapurreat» (en línia), <http://entidadescoronaaragon.blogspot. com.es/2011/09/yo-tambien-hablo-chapurreat.html> (consulta: 14 març 2013).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 385

27/04/15 13:19

386

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

blant al dels manuscrits d’altres àrees catalanòfones, àdhuc en les obres literàries antigues. Si es comparen aquests textos amb la carta de Pere IV d’Aragó, considerem que restarà més que demostrat que es tracta de la mateixa llengua catalana amb algunes variacions, com correspon a un moment en què no existeix una normativa en el més ampli sentit de la paraula. En el segle xvi, Cristòfor Despuig (1981: 63) assegura que «en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llengües dins lo regne, que dins Catalunya y València, en aquesta frontera, no y à memòria de la llengua aragonesa». Els qui defensen l’existència de l’aragonès oriental des dels orígens de les llengües romàniques fan cas omís de tota la recerca duta a terme relativa a la Franja. No caldrà repassar la nòmina de filòlegs que se n’han ocupat, tant des d’una perspectiva sincrònica com diacrònica, i que han demostrat que la llengua de la Franja és català. Existeix constància documental que, a partir del segle xiii, el català i l’aragonès començaren a substituir el llatí en l’escriptura a la Corona d’Aragó, i des del segle xiv es produeix una gran massa de documentació en aquestes llengües. Tanmateix, amb l’entronització dels Trastàmara en 1412, després del Compromís de Casp, els manuscrits reials en català quedaran limitats progressivament a les àrees de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, mentre que a l’Aragó prevaldrà el castellà. En el cas de la Franja, la documentació conservada en els seus municipis reflecteix que, des del segle xiii fins al xvii, a tota aquesta zona es va usar, amb més o menys intensitat, el català com a llengua de l’Administració local. Són realment interessants els estudis desenvolupats sobre aquests documents,14 ja que certifiquen la catalanitat lingüística del codi escrit i demostren, sense pal·liatius, que la llengua emprada és català, la que parlaven els habitants d’aquests pobles i la que encara s’hi parla avui.15 A més, els estudis dialectals permeten afirmar que, dins el bloc del català occidental, la Franja pertany al subdialecte nord-occidental, si bé és cert que al llarg del territori que ocupa s’hi poden diferenciar tres àrees diatòpiques, que tenen continuïtat en terres catalanes i valencianes: la del ribagorçà (la Ribagorça, la Llitera), la del lleidatà (el Baix Cinca, Mequinensa, Faió) i la del tortosí, amb certa transició cap al valencià en el seu extrem (Favara, Nonasp, Maella, el Matarranya i el Baix Aragó). 4. Final En conclusió, doncs, l’aragonès oriental no existeix, almenys tal com ha estat definit i justificat pels seus creadors, i és insostenible des d’un punt de vista lingüístic. Probablement, caldria reservar el nom per a l’aragonès que es parla a tota la Ribagorça occidental (àrees de Campo, Graus, Estadella i Fonts, a la província d’Osca); però cal saber 14. Per a un estat de la qüestió, vegeu Giralt (2012: 51-55). 15. Òbviament, els textos administratius no són un reflex de la llengua parlada pel poble. Tanmateix, en alguns manuscrits apareix un sediment diatòpic que ens remet a un registre oral i informal, segurament el que parlava la gent d’aquestes terres (vegeu Veny, 2001: 44-45).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 386

27/04/15 13:19

Dir les coses pel seu nom: català o aragonès oriental?

TSC, 24 (2014)

387

que, en aquest cas, tampoc no s’accepta la denominació i hom prefereix la de ribagorzano, diferenciat de les varietats que es parlen a totes les valls pirinenques. Les circumstàncies històriques esdevingudes a la Franja d’Aragó afavoriren la presència de la llengua catalana i el seu assentament, i així s’explica que hi pervisqui (vegeu Giralt, 2012: 45-51). Tanmateix, malgrat que els estudis sincrònics i diacrònics han demostrat repetidament que a la Franja es parla català, existeixen a l’Aragó, com es palesa a través de la mateixa denominació de la llengua, posicions intransigents que no ho accepten i que intenten per qualsevol mitjà desfigurar la realitat. Postures que no són noves, sinó que s’atesten ja durant els últims anys del segle xix i primer terç del segle xx, segons demostra en un recent estudi José Luis Aliaga a partir de la documentació de l’Estudio de Filología de Aragón conservada a l’Arxiu de Juan Moneva. Conclou Aliaga (2012: 48-49) que la societat aragonesa no es va sentir concernida pel ressorgiment de la llengua catalana als territoris veïns, especialment a Catalunya, i lluny va estar d’incorporar-la al conjunt de valors culturals compartits en l’imaginari col·lectiu; és a dir, el català mai no fou considerat ni reconegut com una llengua pròpia de la regió. Aquesta actitud, dissortadament, encara predomina en el conjunt de la societat aragonesa, i així queda demostrat en la Llei 3/2013, del 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, impulsada per polítics que menyspreen la tasca duta a terme per la comunitat científica en l’àmbit lingüístic, incloent-hi la de la mateixa Universitat de Saragossa.

Bibliografia de referència Aliaga José Luis (2012). Las lenguas de Aragón en el primer tercio del siglo xx. Vol. I: Inéditos, rarezas y caras B. Saragossa: Institución Fernando el Católico: Gara d’Edizions. Castro, Éctor (coord.) (2005). Antolochía Lliteraria en Aragonés (Oriental) (ss. xii-xxi): Escrits actuals de la chen de La Llitera. Osca: Asociació Cultural Lliterana «Lo Timó». Despuig, Cristòfor (1981). Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Edició a cura d’Eulàlia Duran. Barcelona: Universitat de Barcelona: Curial Edicions Catalanes. DIEC2 Vegeu Institut d’Estudis Catalans Enguita, José M. (2008). «Sobre el aragonés medieval». A: Elvira, Javier [et al.]. Lenguas, reinos y dialectos en la Edad Media ibérica: La construcción de la identidad: Homenaje a Juan Ramón Lodares. Madrid; Frankfurt: Iberoamericana-Vervuert, p. 83-105. Entwistle, William J. (1995). Las lenguas de España: castellano, catalán, vasco y gallego-portugués. Traducció de Francisco Villar. Madrid: Istmo. Espluga, Josep Lluís (2003). «La imatge de l’altre: aragonesos i catalans fronterers que s’observen mútuament». Revista Ripacurtia, núm. 1, p. 47-61. — (2005). Planeta Franja: El trencaclosques del català a l’Aragó. Lleida: Pagès. — (2008a). Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Calaceit: Associació Cultural del Matarranya: Institut d’Estudis del Baix Cinca: Iniciativa Cultural de la Franja. — (2008b). «Sobre la desaparició de la Franja. Noves fronteres, nous habitants i algunes dificultats per configurar una unitat catalanòfona dins d’Aragó». Revista Ripacurtia, núm. 6, p. 131-149.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 387

27/04/15 13:19

388

TSC, 24 (2014)

Javier Giralt Latorre

Espluga, Josep Lluís; Capdevila, Arantxa (1995). Franja, frontera i llengua: Conflictes d’identitat als pobles d’Aragó que parlen català. Lleida: Pagès. Giralt, Javier (2012). «El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística». Archivo de Filología Aragonesa, núm. 68, p. 39-74. Institut d’Estudis Catalans (2007). Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. Barcelona: Edicions 62: Enciclopèdia Catalana. També disponible en línia a: <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 9 abril 2013]. López Susín, José Ignacio; Soro, José Luis (2010). Estatuto jurídico de las lenguas propias de Aragón: La Ley 10/2009, de 22 de diciembre. Saragossa: El Justicia de Aragón. Martín Zorraquino, M. Antonia; Arnal, M. Luisa (2003). «Introducción al estudio lingüístico del Fuero de Jaca». A: El Fuero de Jaca. Vol. II: Estudios. Saragossa: El Justicia de Aragón, p. 319-351. Martín Zorraquino, M. Antonia; Fort, M. Rosa; Arnal, M. Luisa; Giralt, Javier (1995). Estudio sociolingüístico de la Franja Oriental de Aragón. Saragossa: Universidad de Zaragoza. Melchor, Vicent de (2010). «“I also love xapurriau” (I) … a propòsit dels fets de la Codonyera». Temps de Franja, núm. 98 (juliol-agost), p. 19. Moret, Hèctor (1998). «Com en direm? A propòsit de la denominació de les comarques de llengua catalana de l’Aragó». A: Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó. Calaceit: Associació Cultural de Matarranya: Institut d’Estudis del Baix Cinca, p. 7-16. Naval, Julián (2004). «Los fueros de Jaca» [en línia]. <http://romancearagones.blogspot.com. es/2011/12/doc-1-los-fueros-de-jaca_8503.html> [Consulta: 15 març 2013]. Veny, Joan (2001). Llengua històrica i llengua estàndard. València: Universitat de València.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 388

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 389-408 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.85 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

«Ai, que em faig un lio». Desenvolupaments recents del coneixement de les normatives lingüístiques catalana i castellana “Ai, que em faig un lio”. Recent developments in awareness of normative language use in Catalan and Spanish James Hawkey Universitat de Bristol

Data de recepció: 29 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum L’article examina el coneixement de les varietats normatives del català i del castellà, mitjançant un treball de camp innovador. Uns cinquanta participants van haver de reconèixer casos d’interferència lingüística i, a partir dels resultats, va ser possible avaluar els seus nivells de coneixement de la normativa lingüística vigent. Els participants provenien de dos grups d’edat. Els més joves tenien entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys i els més grans, entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc. El marc teòric de l’article es focalitza en el debat acadèmic sobre la planificació i la política lingüística, i sobretot en la planificació del corpus i la codificació de la llengua, ja que el treball de camp examina el paper de la interferència en la llengua normativa. Quant a la normativització de la llengua, a partir dels resultats del treball de camp, podrem dir que els catalans són cada cop més conscients de la normativa lingüística catalana vigent, sobretot pel que fa a la identificació dels casos d’interferència d’origen castellà. Observarem també que els diferents tipus de planificació i política lingüística en aquesta situació lingüística van estretament lligats, ja que tots formen part de la mateixa realitat sociolingüística. Paraules clau: normalització lingüística, codificació, planificació i política lingüística, interferència lingüística.

Abstract This paper examines the awareness of the normative forms of Catalan and Spanish by means of an innovative fieldwork experiment. Fifty participants were required to identify instances of non-normative linguistic interference in the two languages and, based on the results, conclusions were drawn as to their awareness of current linguistic norms. The participants belonged to two age brackets: the younger group was between 25 and 35 years old while the older group was aged between 55 and 65 years. This study’s theoretical framework focuses on the academic debate on language policy and planning, particularly concerning corpus plan-

Correspondència: James Hawkey. University of Bristol. School of Modern Languages. 17 Woodland Road. Bristol. BS8 1TE. United Kingdom.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 389

27/04/15 13:19

390

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

ning and linguistic codification, since the experiment seeks specifically to evaluate the role of foreign interference in normative Catalan. On the basis of the experiment’s results, it may be asserted that Catalans are increasingly aware of the current linguistic norms of the Catalan language, above all with regard to the identification of instances of non-normative Spanish interference. It is also pointed out that, within the framework of this linguistic situation, the various types of language planning and policy are intrinsically linked, as they all form part of the same sociolinguistic reality. Keywords: Linguistic normalisation, codification, language planning and policy, linguistic interference.

1. Introducció

quest article examina el coneixement de les normes lexicals i sintàctiques de la llengua catalana. El català ha tingut normatives des de l’època de la Cancelleria Reial del segle xiii (Ferrando i Nicolás, 2005: 110) i la varietat normativa de la llengua segueix evolucionant. Uns cinquanta catalans participaran en un treball de camp que examinarà la seva capacitat d’identificar el llenguatge no normatiu. Els participants hauran de reconèixer casos d’interferència lingüística en textos preparats i serà possible avaluar fins a quin punt són conscients de la normativa lingüística actual a partir dels resultats. En l’apartat 2, es formularan diverses preguntes de recerca. A continuació, explicaré des d’on i com conduiré el treball de camp, i per tant l’apartat 3 ressenyarà el marc teòric, focalitzant-se en el debat sobre la planificació i la política lingüística. L’apartat 4 detallarà la situació específica a Catalunya pel que fa a les normes lingüístiques. En l’apartat 5, presentaré la metodologia i els resultats del treball de camp, i en l’apartat 6, contestaré les preguntes de l’apartat 2 tot basant-me en els resultats experimentals exposats. 2. Preguntes de recerca Aquest article analitzarà alguns desenvolupaments recents del català normatiu (que s’explicaran en l’apartat 4), mitjançant un treball de camp que examina la capacitat dels participants d’identificar el llenguatge no normatiu. Abans d’explicar el treball de camp i els marcs teòric i sociopolític, cal formular unes preguntes de recerca que ens permetin avaluar la situació sociolingüística a Catalunya que estem discutint. Observarem en l’apartat 4 que les iniciatives de planificació lingüística pel que fa a la vehiculació de la normativa lingüística catalana s’han desenvolupat durant els últims trenta anys. Tanmateix, no sabem si aquesta normativa s’ha difós entre tots els

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 390

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

391

catalanoparlants de Catalunya, i caldrà investigar-ho. Així doncs, ens podem demanar si els catalans són conscients del contingut de la llengua normativa i si poden identificar el llenguatge no normatiu. Veurem que la planificació lingüística governamental pel que fa als usos del català normatiu ha canviat substancialment des de l’entrada en vigor de la legislació postfranquista. Per tant, també ens podem demanar si hi ha diferència entre les diferents generacions pel que fa a la identificació de la llengua no normativa. Finalment, tenint en compte el nostre marc teòric sobre la planificació lingüística, ens plantegem si podem treure conclusions sobre el lligam entre la situació política a Catalunya i les iniciatives actuals de planificació lingüística. 3. Marc teòric Abans d’investigar la situació lingüística a Catalunya, cal familiaritzar-se amb el marc teòric, concretament el de la planificació de la forma d’una varietat lingüística. Una examinació succinta dels temes teòrics pertinents ens revelarà quins tipus de planificació lingüística afecten el contingut de la llengua i com s’apliquen les iniciatives de codificació. En aquest article, empraré les definicions de Boix i Vila (1998: 274-275) dels conceptes de política lingüística i planificació lingüística. Boix i Vila proposen que el concepte de política lingüística es resumeix en «la determinació del paper que han de jugar les varietats lingüístiques […] en una comunitat donada». A més, basant-se en Eastman (1983: 6), afirmen que la política lingüística pot existir (i sovint existeix) sense decisions governamentals explícites. Entenen per planificació lingüística «el cicle format per l’organització, la posada en pràctica i l’avaluació d’un conjunt coherent d’actuacions de política lingüística». Argelaguet (1996) proposa un esquema per a la planificació lingüística que comprèn diverses etapes, entre les quals podem incloure la selecció i la definició del problema amb què es troba una comunitat donada, la posada en pràctica de la política i la seva avaluació (citat per Boix i Vila, 1998: 288). Tenint en compte el contingut d’aquest article, el marc teòric centrarà l’atenció en dos desenvolupaments importants de la història de la planificació lingüística: la distinció entre el corpus i l’estatus, i el model d’estandardització. Un informe de Kloss (1969: 81) va distingir per primera vegada entre la planificació del corpus i de l’estatus. El corpus es refereix a la forma de la llengua, mentre que l’estatus fa referència a la posició de la llengua relativa a d’altres idiomes o als organismes governamentals. Tanmateix, aquesta dicotomia va crear alguns casos ambigus, sobretot en el camp de l’adquisició de la llengua. Així, Cooper (1989: 33) va proposar un tercer tipus de planificació, el de l’ensenyament, que es refereix als esforços per a augmentar el nombre d’usuaris d’una llengua i a les estratègies emprades per a millorar el coneixement lingüístic dels parlants. Aquest article examina el coneixement d’elements considerats normatius en català i, per tant, farà servir les idees de planificació del corpus (ja que parlem de la forma de la llengua) i de planificació de l’ensenyament (perquè analitzarem el coneixement lingüístic dels participants). No obs-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 391

27/04/15 13:19

392

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

tant això, veurem que no és gaire pràctic aïllar els diferents tipus de planificació, i que la planificació de l’estatus també serà important. Segons Boix i Vila (1998: 296), la planificació lingüística té molts aspectes diferents, i afirmen que «el procés d’estandardització és probablement el més analitzat». El model d’estandardització de Haugen va aparèixer el 1966 i consta de quatre etapes que cal seguir perquè un idioma sigui completament estandarditzat (Haugen, 1966: 507). — La selecció es refereix a la necessitat d’escollir una varietat lingüística com a base de la normativa potencial. — La codificació és «[el desenvolupament de] la forma d’una llengua […] incloent-hi la fonologia, la gramàtica i el lèxic» (Haugen, 1966: 504). — L’elaboració és la temptativa d’assegurar que l’idioma tingui tots els recursos per a garantir el seu ús en totes les situacions possibles (Haugen, 1966: 505). — La vehiculació fa referència als processos que garanteixen que la nova llengua estandarditzada s’utilitzi a la comunitat (per exemple, oportunitats de feina o formació per a usuaris de la llengua, la normalització de l’ús de la llengua al Govern, etc.). Aquí, examinarem el coneixement de la llengua normativa actual i, per tant, analitzarem els processos de codificació i elaboració que s’han introduït anteriorment. Tanmateix, perquè aquests processos siguin emprats per tota la societat catalana, necessiten suport governamental i, per tant, cal tenir en compte les iniciatives de vehiculació. En resum, les definicions de Boix i Vila (1998) distingeixen entre la planificació i la política, però reconeixen que els dos processos estan relacionats —una opinió molt estesa, fins i tot entre investigadors que ho expressen de manera diferent (confronteu-ho amb Ager, 2001, i Spolsky, 2004). Una investigació del coneixement de la llengua catalana normativa examinarà sobretot exemples de la planificació del corpus, però també haurà d’incloure elements d’altres tipus de planificació, ja que els canvis de corpus es difonen mitjançant processos de planificació d’ensenyament i d’estatus. Així mateix, tampoc no podem dir que només examinarem els processos de codificació, ja que la llengua codificada s’estén gràcies a estratègies de vehiculació. Així doncs, la nostra discussió haurà de tenir en compte diverses facetes dels models de planificació lingüística presentats aquí.

4. El cas català Tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar […] correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics. (Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització lingüística)

Aquest fragment prové de la Llei de normalització lingüística (LNL) de 1983, un document que té per objecte «[dur] a terme […] la normalització de l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits» i, per tant, és un exemple de planificació de l’ensenyament

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 392

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

393

(o, segons el model d’estandardització, de l’etapa de vehiculació). El document menciona l’ús correcte del català, que s’ha de basar en unes normes lexicals, sintàctiques, fonètiques i fonològiques. És a dir, per poder comunicar l’ús correcte als membres de la comunitat lingüística, les normes ja han d’existir, i aquestes normes s’estableixen mitjançant la planificació del corpus. En conseqüència, podem observar que aquests casos de planificació de l’ensenyament depenen, fins a cert punt, de la planificació del corpus (el nostre marc teòric ha subratllat la relació entre els diferents tipus de planificació). Així doncs, què vol dir «utilitzar correctament el català»? Quines són les normes que s’han de seguir? Com ja hem esmentat anteriorment, el català és una llengua codificada, i la normativa es va actualitzar a principis del segle xx. Per tant, abans d’examinar els desenvolupaments recents, cal detallar breument el rerefons de la normativa catalana que existeix avui. Les reformes de la llengua catalana durant les primeres dècades del segle xx, sota la direcció de Pompeu Fabra, van englobar les quatre etapes del model d’estandardització. Pel que fa a la selecció d’una base, Fabra va prioritzar la diasistematicitat (Costa, 2009: 43): la inclusió de totes les varietats diatòpiques necessàries. Quant a la codificació i l’elaboració, Fabra va normativitzar l’ortografia, la sintaxi, la morfologia i el vocabulari. El Diccionari general de la llengua catalana es va publicar el 1932 (una versió prèvia dels diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)), i la seva Gramàtica catalana va aparèixer el 1918. Pel que fa a la vehiculació, Fabra va escriure nou-cents quinze articles de les Converses filològiques, que van aparèixer a la premsa catalana. Tanmateix, la difusió de la norma catalana no es limitava a l’obra de Fabra, sinó que es tractava més aviat d’un esforç col·lectiu en què van participar el Govern, les associacions privades, la premsa i els escriptors (Ferrando i Nicolás, 2005: 372-374). L’opressió franquista va abolir la normativa fabriana per tal de desfer la unitat lingüística catalana que s’havia establert però, el 1975, la normativa creada a inicis del segle xx encara s’utilitzava. Durant els últims trenta anys, la planificació del corpus del català ha hagut d’afrontar dos reptes: la rectificació d’interferències del castellà (codificació) i la creació de neologismes (elaboració). Examinaré a continuació algunes iniciatives que aborden la codificació, l’elaboració i fins i tot ambdós reptes alhora. La interferència lingüística és un aspecte de la realitat sociolingüística catalana que ja ha rebut atenció acadèmica. Payrató (1996: 158-159) proposa que «[els] elements […] originàriament estranys o forans constitueixen interferències en el sentit que són mostres materials de processos de canvi lingüístic […] que són motivats directament per la influència d’una altra llengua o varietat». Payrató (1985: 55) prefereix el terme interferència perquè «es pot usar com a terme global […] [i] no participa de les connotacions d’altres termes». Amb relació a la rectificació de la interferència lingüística, el 1990 i el 1992 l’IEC va publicar els dos volums de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, que examinen la fonètica i la morfologia. El seu objectiu «es limita a l’estàndard oral» (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 9-10), ja que una bona part de la codificació existent aspirava a la normalització del català escrit. Les propostes fonètiques tracten de la pronunciació de les vocals i de com s’haurien de pronunciar

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 393

27/04/15 13:19

394

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

certs grups de consonants: per exemple, no recomana la palatalització [kəvαλt∫] en lloc de [kəvαλs] (cavalls), però admet tant la forma /pεnd2ə/ com /p2εnd2ə/ (prendre). Les propostes morfològiques inclouen l’ús normatiu dels clítics i dels pronoms personals, a més d’una llista de conjugacions verbals aprovades. Les propostes no mencionen la interferència lingüística, però, en canvi, promocionen les alternatives catalanes considerades normatives. Una altra iniciativa per a limitar la interferència és la resurrecció de la tradició de converses filològiques, com les de Fabra esmentades més amunt. En els últims trenta anys, alguns filòlegs catalans han escrit articles per a dissuadir d’utilitzar els elements d’origen castellà. Albert Jané va escriure la columna El llenguatge al diari Avui, on va publicar gairebé 2.750 articles entre 1976 i 1985. Joan Solà va publicar centenars d’articles a la seva columna Parlem-ne al diari Avui entre 1991 i 2009. Aquests articles esmenten explícitament la interferència i com evitar-la. A més d’això, es venen diccionaris de dubtes i barbarismes (confronteu-ho amb Paloma i Rico, 2008), que informen els lectors sobre qüestions de gramàtica, de lèxic i d’ortografia (els «dubtes») i sobre com evitar els casos d’interferència lingüística (els «barbarismes»). Els casos d’interferència lingüística en aquests manuals provenen sobretot del castellà, i el diccionari ens dóna l’alternativa normativa a l’element estranger (per exemple, minifaldilla en lloc de minifalda o gavina en lloc de gaviota). Pel que fa a la creació de neologismes (és a dir, l’elaboració), el centre de terminologia TERMCAT (creat per la Generalitat de Catalunya i l’IEC) s’ocupa de «planificar i coordinar la recerca terminològica en llengua catalana […] elaborar els recursos terminològics i […] organitzar la revisió dels termes catalans i la normalització dels neologismes» (Decret 108/2006, del 25 d’abril, pel qual s’aprova la modificació dels Estatuts del Consorci del Centre de Terminologia Termcat). El centre publica diccionaris especialitzats i ha aprovat o creat milers de paraules. Comprensiblement, bona part de la terminologia aprovada pel centre TERMCAT és similar a la del castellà, a causa de la relació filogenètica entre les dues llengües. Això, malgrat tot, no desvirtua l’objectiu del centre d’assegurar que el català sigui tan elaborat com el castellà. De vegades, la mateixa tasca aborda els dos reptes: si el català és prou elaborat, i els catalanoparlants són conscients de les paraules i construccions normatives, no caldrà recórrer sistemàticament als elements d’origen castellà. La Secció Filològica de l’IEC contribueix a la codificació i a l’elaboració del català, per mitjà de la publicació de diversos diccionaris i gramàtiques. A més, l’IEC va crear el servei Optimot, que permet als usuaris de fer preguntes sobre l’ús normatiu del català. En l’apartat 3, hem observat que hi ha un lligam estret entre els diferents tipus de planificació lingüística. Tots els casos de planificació del corpus del català esmentats aquí depenen de la planificació de l’estatus. Les polítiques com la LNL difonen la normativa catalana d’una manera indirecta, ja que detallen situacions on la llengua normativa s’hauria d’utilitzar. I els objectius d’aquesta llei són «emparar i fomentar l’ús del català per tots els ciutadans […] normalitzar l’ús del català en tots els mitjans de comunicació social [i] assegurar l’extensió del coneixement del català» (LNL, 1983). Decrets subsegüents van consolidar l’ús del català normatiu al sistema d’educació i als mitjans de comunicació, com el Decret 161/2002, que declara que els professors ne-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 394

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

395

cessiten «coneixements de nivell de suficiència de català» (Decret 161/2002, de l’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya) abans de poder treballar. Per a aprovar l’examen de suficiència (nivell C1 del Marc europeu comú de referència per a les llengües), s’ha de conèixer la llengua normativa. Aquest examen inclou preguntes sobre la interferència lèxica i sintàctica entre el català i el castellà, en què l’examinand ha d’identificar els casos que formen part de la normativa catalana. La Generalitat també va instaurar campanyes publicitàries per a promoure l’ús del català normatiu, com les vinyetes dels anys vuitanta El català, cosa de tots. Així, observem que la Generalitat ha introduït mesures perquè el català normatiu es difongui. En definitiva, la llengua normativa que ara es pot utilitzar a Catalunya és el resultat de les estratègies de codificació esmentades en aquest apartat (processos de planificació del corpus) i el coneixement d’aquesta normativa s’assegura per mitjà d’exemples de planificació de l’estatus. La normativa mateixa tracta molt sovint de les formes no castellanitzades. Els diccionaris de dubtes, les propostes i les converses esmentats aquí destaquen com s’ha d’evitar la interferència lingüística, sobretot els elements d’origen castellà. I és que una part de la llengua no normativa (és a dir, que no està permesa pels casos de planificació del corpus que hem vist) que mereix l’atenció és la llengua castellanitzada. Fins a quin punt són conscients els catalans d’aquest aspecte de la normativa? 5. Treball de camp 5.1. Metodologia Durant els últims trenta anys, molts estudis han examinat el contacte lingüístic entre el català i el castellà, i els fenòmens d’interferència que en resulten. De vegades, s’ha investigat els dos idiomes com a entitats separades, centrant-se en l’ús d’una llengua o l’altra. Calsamiglia i Tusón (1980) van investigar l’alternança de codis entre les dues llengües, i Pujolar (1997) va examinar els factors que influeixen en la decisió d’utilitzar un dels dos idiomes en una interacció. Una altra avaluació del paper de la interferència que determina fins a quin punt s’utilitza la llengua normativa és la de Vila et al. (2007). Conclouen que, sovint, una forma normativa no arrela en situacions informals i que els parlants afavoreixen l’ús d’altres termes no normatius (entre els quals s’inclouen casos d’interferència o d’altres alternatives catalanes genuïnes). El meu estudi també examina casos concrets d’interferència entre les dues llengües, a més del coneixement d’alternatives normatives. Cada participant va llegir dos textos preparats: un text en català i l’altre en castellà. En cada text, hi vaig col·locar quinze casos d’interferència lingüística no normativa; és a dir, elements d’origen castellà en el text català i elements d’origen català en el text castellà (per la definició d’interferència, vegeu l’apartat 4). Cada text contenia deu

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 395

27/04/15 13:19

396

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

casos d’interferència lèxica i cinc casos d’interferència sintàctica (explicats a continuació). Els casos lèxics són manlleus no normatius (que apareixen als manuals de dubtes ja esmentats) de lèxic que provenen del castellà. Els casos sintàctics són estructures sintàctiques no normatives, que també provenen del castellà. Es va explicar el procediment del treball de camp a l’informant abans de començar. El participant havia de llegir els dos textos i identificar els elements que considerava incorrectes. Si jo havia explicat el treball de camp en català, l’informant llegia el text català primer per tal d’identificar els casos d’interferència (si l’havia explicat en castellà, el participant començava amb el text castellà). A continuació, el participant havia de fer el mateix amb l’altre diàleg. Abans d’acabar el treball de camp, l’informant va llegir cada text altra vegada per tal d’identificar elements que no havia reconegut durant la primera lectura. Els textos són diàlegs, ja que els casos d’interferència es troben molt sovint en el llenguatge oral. Hem vist que l’ús del català normatiu en l’àmbit oral ha estat objecte de planificació lingüística, ja que l’IEC ha publicat unes normes per a l’ús oral del català (vegeu l’apartat 4). En els registres formals i escrits, l’ús del llenguatge no normatiu sobresurt més a causa del seu caràcter informal i inadequat. El mètode d’utilitzar textos escrits però informals té avantatges i inconvenients. D’una banda, els casos d’interferència poden ressortir massa per escrit, perquè els participants no estan acostumats a veure aquests elements sobre el paper. D’altra banda, si els participants haguessin d’escoltar diàlegs gravats, podrien produir-se problemes tècnics, i l’execució del treball de camp seria molt més molesta. Finalment, vaig decidir utilitzar textos escrits per a facilitar l’execució del treball de camp, i el fet que els casos d’interferència sobresortissin més es compensaria amb el caràcter informal dels diàlegs. Per tal de saber quins tipus d’interferència cal examinar, vint catalanoparlants (que no participaven en el treball de camp) van contestar unes preguntes obertes sobre els errors típics comesos en català i en castellà. Les respostes van incloure una sèrie de descripcions detallades dels usos estereotipats dels dos idiomes. Així, basant-me en les respostes lliures d’aquests vint participants, va ser possible identificar diversos fenòmens d’interferència que mereixen atenció. Tot això va revelar que els fenòmens que caracteritzen més la influència bidireccional entre el català i el castellà són casos d’interferència lèxica, sintàctica, fonètica i fonològica. Tanmateix, el treball de camp final no va incloure casos d’interferència fonètica o fonològica, en vista dels resultats d’un estudi pilot. Per tant, els textos només van contenir casos d’interferència lèxica i sintàctica. Vaig escriure els textos amb el suport de dos catalanoparlants (bilingües) i dos castellanoparlants (monolingües), per tal d’assegurar-me que els diàlegs sonaven naturals. Per tant, va ser possible col·locar molts casos d’interferència dins d’uns textos relativament breus (cada diàleg és d’unes dues-centes paraules). Els trenta casos d’interferència que apareixen en els textos es detallaran en l’apartat 5.2. Cinquanta barcelonins bilingües (català-castellà) van acomplir el treball de camp entre l’abril i l’agost del 2010. Els participants provenien de dos grups d’edat. Els participants més grans (que en aquells moments tenien entre cinquanta-cinc i seixantacinc anys) van ser escolaritzats en castellà sota el règim de Franco, i els més joves (que

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 396

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

397

tenien entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys), en gran part en català. La selecció dels informants es va fer mitjançant el mètode friend of a friend (Milroy, 1980). La creació d’una xarxa de participants a partir d’amics meus ha tingut avantatges i inconvenients. D’una banda, les entrevistes no van intimidar els participants. D’altra banda, alguns membres dels dos grups d’edat es coneixen personalment i, per tant, les dues mostres no són estrictament independents. Tanmateix, tenint presents tots els factors, considero que els avantatges del mètode de selecció superen els inconvenients, i aquesta tècnica em va permetre trobar trenta-dos participants del grup jove i divuit del grup més gran. A més de l’edat, he considerat altres factors per fer l’anàlisi estadística (detallada en l’apartat 5.3): el sexe, la llengua dominant (determinada a partir d’una sèrie de preguntes sobre la llengua inicial del participant i l’ús dels dos idiomes), la llengua de conducció del treball de camp (si vaig explicar el treball de camp al participant en català o en castellà), el nivell d’estudis i la classe social. Aquí, l’anàlisi se centrarà en l’edat, ja que els altres factors no van produir resultats significatius. 5.2. Exemples d’interferència lingüística A continuació, presentaré els casos d’interferència lingüística no normativa que es troben en els textos utilitzats en el treball de camp. El fet que existeixin alternatives normatives a cada cas d’interferència detallat aquí és un exemple dels processos de codificació que ha creat la normativa vigent. En aquest apartat es presentaran tots els casos d’interferència utilitzats als dos textos. Encara que aquest article examini principalment els desenvolupaments del coneixement de la normativa lingüística catalana, unes observacions sobre el coneixement del castellà normatiu ens permetran d’ubicar aquesta conjuntura bilingüe en el seu context, i comparar el coneixement de les normes de les dues llengües oficials de Catalunya. 5.2.1. Elements d’origen castellà en els textos catalans Casos lèxics1 1. «la festa de despedida». La paraula despedida és un préstec no normatiu del castellà. Les expressions recomanades en català són festa de comiat o festa d’acomiadament. 2. «va caure a l’acera». Les paraules catalanes normatives són vorera i voravia. 3. «quebrant-se una cama». Quebrar és un préstec del castellà, i la paraula normativa és trencar. 1. Aquests casos d’interferència lèxica es troben en les obres següents: CCMA, 2010; Paloma i Rico, 2008, i Domènech i Roca, s. d.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 397

27/04/15 13:19

398

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

4. «una ampolla de jerès». Jerès està escrit en una ortografia incorrecta, influenciada pel castellà jerez; la paraula normativa en català és xerès, pronunciada amb un /(t)∫/ inicial. 5. «baix l’ordenador del seu despatx». La paraula catalana ordenador és un adjectiu que significa ‘que ordena’; el substantiu en aquest cas seria ordinador. La traducció castellana de totes dues paraules és ordenador, i per això es produeix la confusió. 6. «guinyant l’ull». El verb castellà guiñar es tradueix al català normatiu com a picar l’ullet o fer l’ullet. Guinyar l’ull és, doncs, un préstec no normatiu. 7. «tonteries així». El substantiu castellà tonteria deriva de l’adjectiu tonto, que no existeix en català normatiu. Alternatives normatives a aquest cas freqüent són ximpleria o poca-soltada. 8. «menys mal». Algunes alternatives normatives a l’expressió castellana menos mal són encara sort i encara bo. 9. «m’he liat». El verb castellà liarse es tradueix al català normatiu com a embolicar-se, i l’expressió nominal hacerse un lío, com a fer-se un embolic. Els casos d’interferència fer-se un lio i liar-se no són, doncs, recomanats. 10. «n’hi ha a millons». La diferència entre l’ortografia catalana normativa milions i aquest cas d’interferència, millons, correspon a una diferència fonètica. La paraula normativa es pronuncia [miljons], amb la combinació d’una consonant lateral /l/ i una aproximant palatal /j/, tot i que el cas d’interferència utilitza una consonant palatal, /j/, i pronuncia la paraula [miλons], més a prop del castellà. Casos sintàctics 11. «no he pensat». Aquest exemple d’interferència es refereix a l’omissió del pronom feble hi, que no existeix en castellà. No *(hi) he No he No he

pensat. pensado. pensat.

(Català normatiu) (Castellà normatiu) (Cas d’interferència)

12. «baix l’ordenador del seu despatx». Segons la normativa catalana, la paraula baix pot ocupar les categories d’adjectiu, d’adverbi o de substantiu, però mai no pot ser preposició: la preposició adequada seria sota. Fins i tot, als anys trenta Pompeu Fabra va comentar aquesta confusió, que prové del contacte amb el castellà, on es pot trobar la paraula bajo amb funcions de preposició i d’adverbi (Boix i Vila, 1998: 227). Sota/*baix Bajo Baix

la la la

Volar Volar

baix. bajo.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 398

taula. mesa. taula.

(Català normatiu) (Castellà normatiu) (Cas d’interferència) (Català normatiu) (Castellà normatiu)

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

399

13. «el certificat metge». Aquest exemple d’interferència és un cas d’extensió semàntica, influït pel castellà. En castellà, la paraula médico ocupa la funció de substantiu i d’adjectiu. En català normatiu, el substantiu és metge, i l’adjectiu és mèdic (Paloma i Rico, 2008: sub voce mèdic). Aquest cas d’ultracorrecció potencial mostra una clara influència castellana. El certificat El certificado El certificat

mèdic/*metge. médico. metge.

(Català normatiu) (Castellà normatiu) (Cas d’interferència)

El metge/*mèdic El médico

és es

(Català normatiu) (Castellà normatiu)

jove. joven.

14. «què lis va dir». El sistema dels pronoms d’objecte directe i indirecte de la tercera persona del masculí en català normatiu (el, els, li, els) és diferent del paradigma castellà (lo, los, le, les). En castellà, observem una distinció clara entre els pronoms plurals d’objecte directe i indirecte (los, les) que no existeix en català normatiu (els, els). Per tal de crear una distinció, en algunes varietats no normatives (incloent-hi la de Barcelona), el pronom d’objecte indirecte masculí de la tercera persona del plural es pot pronunciar [Elzi] (Wheeler et al., 1999: 178-179). Una altra opció no normativa, influïda pel castellà, és l’ús d’un pronom d’objecte indirecte plural lis (castellà: le, les; català: li, lis). Què els va dir. (Català normatiu) Qué les dijo. (Castellà normatiu) Què lis va dir. (Cas d’interferència)

15. «quants anys té? Té 35». Aquest exemple d’interferència es refereix a l’omissió del pronom feble en, que no existeix en castellà. Quants anys ¿Cuántos años Quants anys

té? *(En) tiene? té?

té Tiene Té

35. 35. 35.

(Català normatiu) (Castellà normatiu) (Cas d’interferència)

5.2.2. Elements d’origen català en els textos castellans Casos lèxics2 1. «completamente diferente de mi vida». Les dues paraules castellanes diferente i distinto/a es tradueixen al català normatiu com a diferent, ja que distint ha caigut en 2. Aquests casos d’interferència lèxica es troben en les obres seguents: Szigetvari, 1994; Wheeler et al., 1999; RAE, 2001; Seib, 2001, i Hawkey, 2012: 193.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 399

27/04/15 13:19

400

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

desús. Per tant, a causa de la interferència entre les dues llengües, els bilingües catalanoparlants prefereixen utilitzar la paraula castellana diferente, fins i tot quan l’opció normativa seria distinto/a. 2. «yo plego a las siete». El verb català plegar no té un equivalent directe en castellà normatiu i es tradueix com a acabar el trabajo o acabar de trabajar. 3. «¡tú misma!». S’ha afirmat que, en zones de parla catalana, l’expressió castellana ¡tú mismo/a! és un calc del català tu mateix/-a! (Szigetvari, 1994: 39). En el moment de fer el treball de camp, l’ús de l’expressió castellana no apareixia al diccionari de la Real Academia Española, i les alternatives recomanades eren ¡alla tú! o ¡cómo quieras! Tanmateix, es troba aquesta expressió fora de les zones de parla catalana. No obstant això, tu mateix/-a forma part de la normativa catalana, a diferència de tú mismo/a en castellà. 4. «hasta que nos hicieron fuera». L’expressió catalana fer fora algú d’un lloc es tradueix al castellà normatiu com a echar a alguien de un lugar. Hacer fuera és, doncs, un calc no normatiu de fer fora. 5. «me duelen las orejas y el cuello». La distinció entre orella i oïda és menys clara en català que la que hi ha entre oreja i oído en castellà. En el context del diàleg (els símptomes d’un refredat), la paraula castellana oreja es refereix a l’oído. 6. «me duelen las orejas y el cuello». Com hem vist amb orella i oïda, la distinció entre coll i gola és menys clara que la que hi ha entre les paraules castellanes cuello i garganta. En el context del diàleg (es parla dels símptomes d’un refredat i no d’una torticoli), la paraula cuello es refereix a la gola. 7. «¡La sabes muy larga, tú!». L’expressió catalana saber-la molt llarga no es pot traduir directament al castellà, i per tant els bilingües catalans a vegades utilitzen un calc no normatiu. 8. «será en la plaza». Aquest cas d’interferència és una incompatibilitat semàntica entre el català i el castellà. En català normatiu, quan es parla de la posició d’alguna cosa sense especificar el marc temporal, s’ha d’utilitzar el verb (és)ser, tot i que en castellà normatiu s’empraria el verb estar en aquest cas. 9. «la mediana de mañana será cinco grados». La traducció castellana normativa del substantiu català mitjana és media. Mediana és, doncs, un calc no normatiu. 10. «picando a la puerta». En les zones de parla catalana, s’utilitza amb més freqüència la forma picar a la puerta, influïda per l’expressió catalana picar a la porta. Casos sintàctics 11. «soy la Meritxell». En català central normatiu (però no pas en altres varietats), es posa sovint un article definit davant dels noms personals (Wheeler et al., 1999: 67), un tret que es troba també en certes varietats del castellà. Tanmateix, el fenomen d’utilitzar l’article definit en castellà davant dels noms personals es considera «substandard or regional» (Butt i Benjamin, 2004: 36-37). Per tant, segons el Plan curricular del Instituto Cervantes (Instituto Cervantes, 2006: 109-110) i altres investigadors (Seib, 2001: 88),

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 400

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

401

aquest ús de l’article definit en castellà no forma part de la normativa lingüística castellana, i apareix en el text com un cas d’interferència sintàctica no normativa (tenint present que el fenomen forma part de la normativa lingüística del català central). Soy Sóc Soy

(*la) *(la) la

Meritxell. Meritxell. Meritxell.

(Castellà normatiu) (Català normatiu) (Cas potencial d’interferència)

12. «¿Que vamos a tomar un café?». En català, es pot utilitzar la conjunció que per tal d’introduir preguntes. Encara que l’ús d’aquest element no és obligatori, tampoc no es considera com a no normatiu. Tanmateix, aquest fenomen no forma part de la normativa castellana (Seib, 2001: 87), i apareix en el text. ¿(*Que) vamos a tomar (Que) anem a prendre ¿Que vamos a tomar

un un un

café? (Castellà normatiu) cafè? (Català normatiu) café? (Cas d’interferència)

13. «con una estatua sobre». En català, la paraula sobre ocupa les categories d’adverbi i de preposició. En castellà normatiu, sobre només té el paper de preposició; l’adverbi adequat és encima. L’ús doncs de sobre com a adverbi en castellà és un cas d’interferència no normativa (Seib, 2001: 105-106), i es troba en el text. Con Con Amb Con

una estatua una estatua una estàtua una estatua

sobre *(la mesa). (Castellà normatiu) encima (*la mesa). (Castellà normatiu) (a) sobre (la taula). (Català normatiu) sobre. (Cas d’interferència)

14. «me ha dejado sin». La preposició castellana sin necessita un complement, i per tant no s’utilitza en posició final de frase. En canvi, l’equivalent català sense pot utilitzar-se a la fi d’una frase si el complement és implícit (Szigetvari, 1994: 53). Me ha dejado M’ha deixat Me ha dejado

sin *(nada). sense (res). sin.

(Castellà normatiu) (Català normatiu) (Cas d’interferència)

15. «eres consciente que». En castellà, els fenòmens de dequeísmo (quan s’introdueix la partícula de on no cal) i queísmo (quan se suprimeix el de) existeixen arreu del món castellanoparlant. El català normatiu no permet la combinació de que, i per tant el castellà dels catalanoparlants conté un nivell més elevat de queísmos (Seib, 2001: 84-85). Eres Ets Eres

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 401

consciente *(de) conscient (*de) consciente

que […]. que […]. que […].

(Castellà normatiu) (Català normatiu) (Cas d’interferència)

27/04/15 13:19

402

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

5.3. Resultats La taula 1 (a l’annex) resumeix el nivell d’identificació dels casos d’interferència que apareixen en els dos textos, i la taula 2 (també a l’annex) revela les mitjanes d’identificació dels casos d’interferència aquí analitzats. Observem en la taula 2 que els participants posseeixen un coneixement de les normes lingüístiques catalana i castellana, ja que van identificar més del 50 % dels casos d’interferència en les dues llengües. Per determinar si existeix una diferència entre les dues franges d’edat pel que fa al coneixement de les normes, hem de dividir la mostra i fer una anàlisi dels dos grups. Per poder interpretar els resultats, necessitem unes hipòtesis nul·les: — Hipòtesi nul·la 1: no s’observarà cap diferència entre les dues franges d’edat pel que fa a la identificació dels casos d’interferència d’origen castellà no normatius que apareixen en el text en català. — Hipòtesi nul·la 2: no s’observarà cap diferència entre les dues franges d’edat pel que fa a la identificació dels casos d’interferència d’origen català no normatius que apareixen en el text en castellà. Els resultats dels T-tests es presenten en la taula 3 (a l’annex). Observem que, en l’exercici en català, la diferència entre les mitjanes és estadísticament significativa (p < 0,05). Per tant, podem rebutjar la hipòtesi nul·la 1, i afirmar que els participants més joves identifiquen més casos de l’ús lingüístic no normatiu en català que els més grans. Tanmateix, quant als elements no normatius d’origen català en castellà, no hi ha cap diferència entre les mitjanes dels dos grups, i per tant no és possible rebutjar la hipòtesi nul·la 2. L’edat, doncs, no és significativa quan analitzem el coneixement de la normativa lingüística castellana. Les conseqüències d’aquests resultats s’abordaran en l’apartat 6. El contingut de la taula 3 compara els resultats dels dos grups del mateix exercici (és a dir, el text en català o en castellà). Si reorganitzem les dades (com es mostra en la taula 4), teòricament serà possible comparar els mateixos participants, centrant-nos en un dels dos exercicis (però trobarem unes dificultats pràctiques amb aquesta anàlisi en l’apartat 6). De nou, cal formular hipòtesis nul·les: — Hipòtesi nul·la 3: quant a les respostes dels participants més joves, no s’observarà cap diferència entre els resultats dels dos exercicis (és a dir, entre la identificació d’interferències en català i en castellà). — Hipòtesi nul·la 4: quant a les respostes dels participants més grans, no s’observarà cap diferència entre els resultats dels dos exercicis (és a dir, entre la identificació d’interferències en català i en castellà). Les dades es presenten en la taula 4 (a l’annex). La diferència entre les mitjanes dels participants més joves és estadísticament significativa (p < 0,01); rebutgem, doncs, la hipòtesi nul·la 3 i afirmem que el grup més jove identifica més casos del llenguatge no normatiu en català que en castellà. Tanmateix, no hi ha cap diferència entre les mitjanes del grup més gran, i per tant no és possible rebutjar la hipòtesi nul·la 4. Nogensmenys, veurem en l’apartat 6 que no és gaire fàcil ni pràctic de generalitzar els resultats de la taula 4 més enllà d’aquestes interferències concretes.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 402

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

403

Els resultats obtinguts ens condueixen a les conclusions següents, que s’empraran com a punt de partida per a la discussió en l’apartat següent: — Els participants més joves identifiquen més casos del català no normatiu que els més grans. — No hi ha cap diferència entre les dues franges d’edat pel que fa a la identificació del castellà no normatiu. — En el treball de camp, els participants més joves identifiquen més casos del llenguatge no normatiu en català que en castellà. — No hi ha cap diferència entre les dues llengües per als participants més grans. 6. Discussió Els resultats del treball de camp ens revelen certs aspectes del coneixement del contingut de la normativa lingüística catalana vigent, sobretot pel que fa als casos d’interferència lingüística d’origen castellà. En la taula 2, observem que tots els participants (els joves i els més grans) van identificar més del 50 % dels casos d’interferències d’origen castellà, fet que demostra un cert coneixement de la normativa catalana. A més, el treball de camp mostra una diferència significativa entre els dos grups d’edat pel que fa a la identificació de la llengua catalana no normativa. En la taula 3, observem que els participants més joves, escolaritzats en català, identifiquen els casos d’interferència (d’origen castellà) del treball de camp en català amb força més freqüència que els més grans. Tanmateix, abans de generalitzar aquests resultats, s’ha de tenir en compte que la selecció d’interferències emprades en el treball de camp va ser limitada: només hi havia quinze elements forasters dins del text català. No sabem si un text amb altres casos d’interferència hauria donat resultats diferents. Per tant, cal fer un treball de camp més ampli, amb més casos d’interferència, per a poder generalitzar els resultats del meu estudi. Tots els participants, sigui quina sigui la seva llengua d’escolarització, demostren el mateix nivell de coneixement de la interferència lingüística en castellà (és a dir, els elements no normatius d’origen castellà). No hi ha hagut, doncs, un increment de coneixement de la normativa castellana (pel que fa als casos d’interferència) entre les dues generacions. Hem de fer notar que això no vol dir que el nivell de castellà a Catalunya sigui un motiu de preocupació. Uns informes publicats el 2010 i el 2011 van revelar que el nivell de castellà dels alumnes escolaritzats a Catalunya és millor que en altres comunitats autònomes: l’índex de resultats de Catalunya va quedar en novena posició pel que fa als alumnes de deu anys, i en onzena posició pel que fa als de tretze anys (Gutiérrez, 2011). Totes les conclusions que extraiem d’aquest estudi mostren un correlat lògic amb la situació política actual a Catalunya, ja que (com hem vist en l’apartat 3) cal tenir en compte que les decisions polítiques en relació amb la llengua d’escolarització afecten la realitat sociolingüística del territori. Quant als casos de planificació del corpus esmentats en l’apartat 4 —és a dir, la normativització de la llengua, sobretot pel que fa a la

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 403

27/04/15 13:19

404

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

lluita contra els casos d’interferència d’origen castellà—, ara podem dir que els catalans joves són bastant conscients de la normativa catalana. A més a més, aquesta normativa es difon gràcies a iniciatives de planificació de l’estatus, com ara la Llei de normalització lingüística i altres decrets esmentats en l’apartat 4. Hem vist l’objectiu de la Llei de normalització lingüística d’assegurar que els alumnes escolaritzats a Catalunya «parlen […] correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics» (LNL, 1983); la capacitat alta dels participants joves d’identificar elements no normatius en el text català podria interpretar-se, doncs, com un bon senyal. Caldrà fer un estudi més ampli i comprensiu per tal de poder generalitzar aquests resultats preliminars. Finalment, hem vist que els diferents tipus de planificació (és a dir, corpus, estatus i adquisició) i política lingüística van estretament lligats, ja que tots formen part de la mateixa realitat sociolingüística. Per tant, altres casos concrets de planificació (principalment els exemples de la planificació de l’estatus i de l’adquisició) també són importants, perquè van contribuir a la introducció i a la difusió de la normativa codificada vigent. Les conclusions del treball de camp podrien ser utilitzades per a avaluar aquests casos de planificació lingüística catalana actual —però això surt de l’àmbit d’aquest article, i una avaluació detallada de les polítiques lingüístiques educatives a Catalunya apareixerà a Hawkey (2014). Caldrà analitzar més aspectes de la situació de la planificació lingüística catalana abans de poder-ho ampliar. Aquest article ha presentat un treball de camp que revela fins a quin punt uns cinquanta participants catalanoparlants coneixen les normes de les dues llengües oficials a Catalunya. L’article ha detallat diversos casos d’interferència lingüística entre el català i el castellà, i ha analitzat la seva extensió en la societat catalana. En resum, els resultats del treball de camp mostren que els catalans són cada cop més conscients de la normativa lingüística catalana vigent pel que fa a la identificació dels casos d’interferència d’origen castellà. Les polítiques que asseguren l’extensió d’aquesta nova normativa són complexes i mereixen més atenció per part dels investigadors.

7. Agraïments Aquest projecte ha estat possible gràcies al suport del Catalan Research Studentship (Institut Ramon Llull / Queen Mary, Universitat de Londres). Moltes gràcies als revisors pels seus comentaris, i a Curri Barceló, Marina Roman i Ester Pou.

Bibliografia de referència Ager, Dennis (2001). Motivation in language planning and language policy. Clevedon: Multilingual Matters. Argelaguet, Jordi (1996). L’impacte dels partits en la política lingüística de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament obligatori. Tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 404

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

405

Boix i Fuster, Emili; Vila i Moreno, Francesc Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel. Butt, John; Benjamin, Carmen (2004). A new reference grammar of modern Spanish. 4a ed. Abingdon: Routledge. Calsamiglia, Helena; Tusón, Empar (1980). «Ús i alternança de llengües en grups de joves d’un barri de Barcelona: Sant Andreu de Palomar». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 3, p. 11-82. CCMA Vegeu Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals Cooper, Robert L. (1989). Language planning and social change. Cambridge: CUP. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2010). Llibre d’estil de la CCMA. Disponible en línia a: <http://esadir.cat> [Consulta: 26 juliol 2011]. Costa Carreras, Joan (2009). The architect of modern Catalan: Pompeu Fabra (1868-1948). Amsterdam: John Benjamins. «Decret 108/2006, del 25 d’abril, pel qual s’aprova la modificació dels Estatuts del Consorci del Centre de Terminologia Termcat» (2006). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 4622 (27 abril). «Decret 161/2002, de l’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya» (2002). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 3660 (19 juny). Domènech i Roca, Josep M. [s. d.] Boncatalà - La llengua catalana [en línia]. <http://boncatala. com> [Consulta: 27 juliol 2011]. Eastman, Carol M. (1983). Language planning: an introduction. San Francisco: Chandler and Sharp. Fabra, Pompeu (1918). Gramàtica catalana. Barcelona: IEC. — (1932). Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia. Ferrando Francés, Antoni; Nicolás Amorós, Miquel (2005). Història de la llengua catalana. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya: Pòrtic. Gutiérrez, Maite (2011). «El nivel de castellano de los alumnos de Catalunya está en la media del resto de las comunidades». La Vanguardia (6 setembre). Haugen, Einar (1966). «Dialect, language, nation». A: Scherabon Firchow, Evelyn (ed.). Studies by Einar Haugen. The Hague: Mouton. Hawkey, James (2012). Language policy and language contact in Barcelona: a contemporary perspective. Tesi doctoral a Queen Mary, Universitat de Londres. — (2014). «Meeting language-in-education policy aims: Catalonia in the twenty-first century». European Journal of Language Policy, vol. 6, núm.1, p. 5-21. Institut d’Estudis Catalans (1992). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II: Morfologia. Barcelona: IEC. Instituto Cervantes (2006). Plan curricular del Instituto Cervantes: Niveles de referencia para el español. Vol. 1: A1-A2. Madrid: Biblioteca Nueva. Kloss, Heinz (1969). Research possibilities on group bilingualism: a report. Quebec: International Centre for Research on Bilingualism. «Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització lingüística» (1983). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 322 (22 abril), p. 892. LNL Vegeu «Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització llingüística» Milroy, Lesley (1980). Language and social network. Oxford: Blackwell.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 405

27/04/15 13:19

406

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

Paloma i Sanllehí, David; Rico i Busquets, Albert (2008). Diccionari de dubtes i barbarismes. Barcelona: Edicions 62: Proa. Payrató, Lluís (1985). La interferència lingüística: Comentaris i exemples català-castellà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (1996). Català col·loquial: Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. València: Universitat de València. Pujolar, Joan (1997). De què vas, tio? Barcelona: Empúries. RAE Vegeu Real Academia Española Real Academia Española (2001). Diccionario de la lengua española. 22a ed. Madrid: RAE. Seib, Jörg (2001). La variedad bilingüe del español hablado en Cataluña caracterizada por interferencias y convergencias con el catalán. Tesi de llicenciatura. Mannheim: Universität Mannheim. Disponible en línia a: <http://www.carstensinner.de> [Consulta: 23 juny 2009]. Spolsky, Bernard (2004). Language policy. Cambridge: CUP. Szigetvari, Mónika (1994). Catalanismos en el español actual = Katalán elemek a mai spanyol nyelvben. Tesi de llicenciatura. Budapest: Eötvos Loránd Tudományegyetem. Disponible en línia a: <http://www.carstensinner.de> [Consulta: 23 juny 2009]. Vila i Moreno, Francesc Xavier; Nogué Pich, Marina; Vila i Moreno, Ignasi (2007). Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT. Wheeler, Max; Yates, Alan; Dols, Nicolau (1999). Catalan: a comprehensive grammar. Londres: Routledge.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 406

27/04/15 13:19

«AI, QUE EM FAIG UN LIO». DESENVOLUPAMENTS RECENTS DEL CONEIXEMENT

TSC, 24 (2014)

407

Annex Taula 1 Identificació dels casos d’interferència no normativa Element d’origen castellà (i número de cas)

Nombre d’entrevistats que l’identifiquen (/50)

Element d’origen català (i número de cas)

Nombre d’entrevistats que l’identifiquen (/50)

(3) quebrant-se

(2) plego

(1) despedida

(13) sobre

(2) acera

(10) picando

(12) baix

(4) hicieron fuera

(11) no he pensat

(9) mediana

(4) jerès

(7) la sabes larga

(9) m’he liat

(11) la Meritxell

(14) lis

(14) sin

(6) guinyant

(12) ¿que vamos…?

(5) ordenador

(8) será

(10) millons

(6) cuello

(13) metge

(5) orejas

(15) té 35

(15) consciente que

(7) tonteries

(3) tú misma

(8) menys mal

(1) diferente

Taula 2 Identificació dels casos d’interferència lingüística no normativa en català i castellà Llengua d’exercici

Nombre de participants

Mitjana: casos identificats

Desviació tipus

Error estàndard

Català Castellà

50 50

9,84 (/15) 7,56 (/15)

3,303 2,305

0,467 0,326

Llengua d’exercici

Igualtat de variàncies

Graus de llibertat

Significació

Català Castellà

Assumida No assumida

4,002 4,002

98 87,569

0,000 0,000**

** Diferència significativa, p < 0,01.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 407

27/04/15 13:19

408

TSC, 24 (2014)

James Hawkey

Taula 3 Resultats analitzats per llengua d’exercici, i per franja d’edat. T-tests independents Llengua d’exercici

Franja d’edat

Nombre de participants

Mitjana: casos identificats

Desviació tipus

Error estàndard

Català

25-35 55-65

32 18

10,75 (/15) 8,22 (/15)

2,436 4,037

0,431 0,952

Castellà

25-35 55-65

32 18

7,72 (/15) 7,28 (/15)

2,218 2,492

0,392 0,587

Igualtat de variàncies

Graus de llibertat

Significació

Català

Assumida No assumida

2,768 2,420

48 24,122

0,008 0,023*

Castellà

Assumida No assumida

0,645 0,624

48 32,029

0,522 0,537

Llengua d’exercici

* Diferència significativa, p < 0,05.

Taula 4 Resultats analitzats per franja d’edat, i per llengua d’exercici. T-tests independents Franja d’edat

Llengua d’exercici

Nombre de participants

Mitjana: casos identificats

Desviació tipus

Error estàndard

25-35

Català Castellà

32 32

10,75 (/15) 7,72 (/15)

2,436 2,218

0,431 0,392

55-65

Català Castellà

18 18

8,22 (/15) 7,28 (/15)

4,037 2,492

0,952 0,587

Igualtat de variàncies

Graus de llibertat

Significació

25-35

Assumida No assumida

5,205 5,205

62 61,460

0,000** 0,000

55-65

Assumida No assumida

0,844 0,844

34 28,314

0,404 0,405

Franja d’edat

** Diferència significativa, p < 0,01.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 408

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 409-428 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.86 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic de Tarragona: pràctiques i actituds lingüístiques d’un grup d’adolescents The use and role of Catalan in the Gypsy community of Tarragona’s Old Town: linguistic practices and attitudes of a group of teenagers Marina Massaguer Comes Universitat d’Oxford

Data de recepció: 2 de maig de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum L’article analitza les actituds, els usos i els rols atribuïts a les llengües per part d’un grup d’adolescents pertanyents a la comunitat gitana del nucli antic de Tarragona. Els membres d’aquesta comunitat són majoritàriament catalanoparlants i la parla dels més vells es caracteritza pels trets marcadament propis del tarragoní i per les influències caló en el lèxic. Les noves generacions de gitanos catalans de Tarragona han crescut en un entorn sociolingüístic que presenta diferències respecte al de generacions anteriors i aquesta circumstància ha tingut conseqüències en l’ús de les llengües per part del col·lectiu: pèrdua progressiva dels trets tarragonins i caló a favor de la varietat estàndard del català, hibridació lingüística català-castellà i atribució de rols diferents a una llengua i a l’altra. En l’article s’apunten algunes de les possibles causes que han portat al nou marc sociolingüístic en què es desenvolupen aquests adolescents gitanos. Paraules clau: comunitat gitana, Tarragona, tarragoní, caló, actituds lingüístiques, conductes lingüístiques, canvi lingüístic, vitalitat etnolingüística.

Abstract This paper analyses the attitudes, uses and roles assigned to Catalan and Spanish by a group of teenagers belonging to the Gypsy community of Tarragona’s Old Town. The members of this community are mainly Catalan speakers and the speech of the oldest members is characterised by the features specific to the Tarragonan subdialect of Catalan and by influences of the language of Catalan gypsies (Caló) on their vocabulary. The new generations of Catalan gypsies of Tarragona have grown up in a sociolinguistic environment marked by differences with respect to previous generations and this has affected this group’s use of languages, including a progressive loss of Tarragonan subdialect and Caló features in favour of standard Catalan, a Catalan-Spanish linguistic hybridisation, and the assignment of different roles to each of these Correspondència: Marina Massaguer Comes. University of Oxford. Faculty of Medieval and Modern Languages. 47 Wellington Square. OX1 2JF Oxford (United Kingdom). A/e: marina.massaguercomes@ mod-langs.ox.ac.uk. A/I: http://www.mod-langs.ox.ac.uk/catalan. Tel.: 00 44 1865 270 479.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 409

27/04/15 13:19

410

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

languages. Some possible causes of the new sociolinguistic framework in which these Gypsy teenagers live are postulated. Keywords: Gypsies, Tarragona, Tarragonan Catalan subdialect, Caló, linguistic attitudes, linguistic behaviours, linguistic change, ethnolinguistic vitality.

1. Introducció

a comunitat gitana del nucli antic de Tarragona —conegut com a Part Alta— es va establir a la ciutat fa centenars d’anys i hi està profundament arrelada. Els seus membres són majoritàriament catalanoparlants i la parla dels més vells té trets marcadament propis del parlar tarragoní i influències caló en el lèxic. Aquest article1 parteix de la premissa que l’ús generalitzat de la llengua catalana ha començat a davallar en favor del castellà entre els adolescents de la comunitat i que els trets tarragonins, així com el lèxic caló, han deixat de ser una característica pròpia de la parla de les generacions més joves. A partir de l’estudi de les pràctiques i actituds lingüístiques d’un grup d’adolescents del col·lectiu, es pretén confirmar o desmentir aquesta hipòtesi i, en cas de confirmar-la, apuntar possibles causes del canvi. El treball de camp, que va combinar observació, observació participant i entrevistes semidirigides, es va dur a terme durant el primer semestre de 2011. Tot i que l’estudi fa referència al grup analitzat, una part significativa de les conclusions podrien ser extrapolables al conjunt del col·lectiu, ja que el context sociolingüístic en què viuen i es desenvolupen els altres adolescents gitanos d’aquesta comunitat gitana és el mateix. 2. La comunitat gitana de la Part Alta de Tarragona 2.1. Característiques generals Els gitanos van arribar a la península Ibèrica al segle xv a través dels Pirineus i, a partir d’aquell moment, es van dispersar per tot el territori (Fundació Pere Tarrés, 2005: 38). Al llarg de la història han patit repressió i, alhora, intents d’assimilació: L’any 1499 els Reis Catòlics van atorgar als zíngars seixanta dies per aprendre l’ofici de llaurador; els monarques següents enduriren les disposicions i pràcti1. Redactat sobre la base del treball de final de postgrau L’ús i el rol del català a la comunitat gitana de la Part Alta de Tarragona: pràctiques i actituds lingüístiques d’un grup d’adolescents, elaborat durant el curs 2010-2011 per obtenir el títol de postgrau en gestió de la diversitat lingüística i cultural a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i tutoritzat per Maria Sabater Dalmau, a qui agraïm el guiatge, el suport i l’assessorament.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 410

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

411

cament arribaren a permetre’n l’assassinat impune. Durant el s. xviii els corrents humanitaristes mitigaren aquestes mesures: Carles iii (1738) inicià el canvi a l’Estat espanyol, i a partir d’aleshores llur presència fou tolerada. (Saladrigues, 2000: 59)

Malgrat l’afluixament progressiu de la virulència pel que fa a les polítiques repressives, autors com Teresa San Román sostenen que els intents assimilacionistes s’han anat adaptant a les circumstàncies de cada període històric i que han arribat fins als nostres dies: La persecució, d’altra banda, només és un mitjà per forçar el compliment dels objectius, com ho és la persuasió: l’escolarització, el reconeixement oficial de les associacions gitanes, la integració laboral, són en si mateixos beneficiosos per als interessos gitanos, però a vegades es tracten també, o poden arribar a serho, com un instrument de colonització, persuasions assimilacionistes en un moment històric i unes condicions en què no es pot perseguir algú així com així. (San Román, 1994: 15)

Les situacions dels diversos nuclis de comunitats gitanes a la Península són variades. En força casos predomina encara la marginalitat; ara bé, aquest no és el cas d’algunes comunitats de Catalunya, que autors com Àlvarez et al. (1995: 54) han definit com a gitanos «burgesos». San Román descriu aquest perfil: Gitanos integrats antics, molt sovint amb una posició benestant. La seva situació és plenament integrada i normalitzada en tots els aspectes. Mostren una tendència fortíssima a la feina autònoma en petits negocis i comerços i, més recentment, com a professionals liberals en alguns casos. Donen un gran valor a l’educació en tots els àmbits. Utilitzen els excedents tant estalviant com invertint, però no tant. Mostren una clara solidaritat amb el grup de parents autònom, que és vigent i operatiu. Hi trobem una insolidaritat força comuna entre gitanos de posicions econòmiques substancialment desiguals. Les vigències culturals són fortes en la majoria dels aspectes i es fan compatibles amb relacions interètniques fluides i amistoses. En qualsevol manifestació de les relacions interètniques la gitaneïtat acostuma a ser-hi present, només s’amaga per conveniències molt concretes i puntuals. (San Román, 1994: 112 i 113)

No s’ha pogut documentar la data exacta en què els gitanos van arribar a Tarragona, però, tot i així, San Román (1994: 33) afirma, citant Gómez Alfaro (1980a), que el 1785 al corregiment de Tarragona hi havia tres-cents vint individus, segons el cens que Carles III va dictar de dur a terme. Era, de llarg, el corregiment de Catalunya en què n’hi havia més: el segon era el de Girona, amb dos-cents individus, i el tercer era el de Barcelona, amb cent vint-i-un. Segons el padró municipal d’1 de gener de 2012, en aquesta data Tarragona tenia 136.417 habitants empadronats, 4.245 dels quals censats a la Part Alta. Es calcula

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 411

27/04/15 13:19

412

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

que a la ciutat hi viuen entre mil tres-cents i mil cinc-cents gitanos i, d’aquests, entre set-cents i vuit-cents estan establerts al nucli antic. Són estimacions fetes des del mateix col·lectiu, ja que no existeix un cens oficial. El nucli antic de Tarragona havia patit períodes de degradació durant el segle xx, però al llarg dels primers anys del segle xxi s’hi han fet millores urbanes i s’ha dinamitzat des del punt de vista socioeconòmic. La comunitat gitana ha estat testimoni d’aquest procés d’ennobliment. Els seus membres viuen per tota la Part Alta, encara que hi ha vies que s’identifiquen especialment amb el col·lectiu: és el cas del carrer Major, el carrer dels Ferrers, el carrer del Trinquet Vell, la baixada de la Pescateria, el carrer del Cós del Bou i la plaça de la Font, entre d’altres. Gitanos i paios sempre han conviscut a la Part Alta i han mantingut bones relacions, però el treball de camp realitzat ens porta a pensar que un cert estigma encara és present. El col·lectiu gitano de la Part Alta de Tarragona és predominantment catalanoparlant, encara que els membres castellanoparlants han crescut en nombre al llarg de les últimes dècades. En canvi, les comunitats gitanes dels barris perifèrics —la més nombrosa de les quals se situa al barri de Campclar— van arribar a la ciutat durant la segona meitat del segle xx i sempre han estat predominantment castellanoparlants. Àlvarez tracta aquesta qüestió: Els primers a denotar i a fer pública la diferència són els mateixos gitanos catalans, els quals es desmarquen dels que anomenen «peluts» o castellans. Aquesta l’emmarquen en termes de «classe», i molts cops adopten les postures més tòpiques i etnocèntriques de la visió paia, per tal de distingir-se dels altres. La falta de seguretat econòmica, el fet de demanar pel carrer i fins i tot la forma de vestir, són algunes de les raons de distinció que branden els gitanos catalans per distanciar-se dels no-catalanoparlants. Les singularitats que estableixen els mateixos gitanos catalans davant la resta de gitanos es caracteritzen per dos factors clau: el primer és la llengua […]; el segon es refereix directament a la posició econòmica superior dels gitanos catalans, palesa des de sempre. (Àlvarez et al., 1995: 66)

El treball de camp realitzat ens condueix a pensar que aquesta anàlisi és aplicable a la comunitat gitana de la Part Alta de Tarragona, però només en la mentalitat de les generacions més grans. La percepció dels joves difereix de la visió exposada per Àlvarez et al. (1995), tal com expliquem a l’apartat 3.3, sobre actituds lingüístiques. Pel que fa a l’aspecte religiós, el culte a l’Església evangèlica de Filadèlfia és força generalitzat a les comunitats gitanes de Catalunya —també a la de Tarragona—, però és un fenomen relativament recent, ja que apareix a la fi dels anys seixanta del segle xx (Fundació Pere Tarrés, 2005: 300). Tant al carrer com al local de l’Associació Gitana de Tarragona es toca rumba, un dels trets culturals definitoris més significatius dels gitanos catalans, que va molt més enllà de la pràctica estrictament musical (Àlvarez et al., 1995):

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 412

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

413

Cal entendre la rumba catalana com un element configurador del que Dean McCannell ha definit com a «etnicitat reconstruïda». Els gitanos catalans, especialment els de Barcelona, han trobat en la seva expressió musical, més enllà d’una forma específica de diàleg amb la cultura paia, un element configurador i preservador de la seva identitat ètnica. (Àlvarez et al., 1995: 27)

Com a conclusió d’aquest apartat, creiem que són especialment pertinents dues reflexions d’Àlvarez et al. (1995), referides als gitanos catalans en general però del tot aplicables a la comunitat del nucli antic de Tarragona en particular: Trobem el cas dels gitanos catalans com a representatiu d’aculturació per contacte continuat amb els paios, i de l’altra banda, de socialització causada pel fet que aquesta relació els ha donat prou independència i autonomia per tal de reproduir els seus sistemes de relacions. (Àlvarez et al., 1995: 72) L’ideal del gitano català és viure com un paio, sense deixar de ser gitano. (Àlvarez et al., 1995: 74, citant Àlvarez et al., 1993)

2.2. Una parla característica: català tarragoní amb influències caló La llengua pròpia dels gitanos és el romanó o romaní, d’origen indoeuropeu, provinent del sànscrit i emparentada actualment amb llengües parlades a l’Indostan com el bengalí, l’hindi, el panjabi o el caixmiri. El romanó és parlat en els nostres dies i té un caràcter transnacional. És de tradició oral, però actualment té codi escrit. Consta de diverses variants dialectals i està en constant evolució (Fundació Pere Tarrés, 2005: 281-282). El caló és la llengua pròpia dels gitanos de la península Ibèrica i, a diferència del romanó, no se li ha atorgat categoria de llengua ni està sistematitzat en cap de les seves variants: Quan el poble gitano arriba a la península Ibèrica, cap al segle xv, ho fa parlant la seva llengua d’origen, el romanó. A mesura que es va assentant en els diferents territoris, el que fa és aprendre la llengua dels llocs on va passant. D’aquesta manera tenim que el caló és el resultat de la barreja entre la llengua mare romanó i les diferents llengües de la península Ibèrica, i així a Catalunya i els territoris on es parla català, el caló és el resultat del català i el romanó. (Fundació Pere Tarrés, 2005: 283)

El català tarragoní amb influències caló en el lèxic és la parla que ha caracteritzat històricament els gitanos de la Part Alta de Tarragona. El tarragoní és el subdialecte del català central propi del Camp de Tarragona,2 del qual destaquem tot seguit els 2. Veny (1998: 33) indica que s’estén pel Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp i la Conca de Barberà, encara que la seva àrea no ha estat delimitada d’una manera precisa.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 413

27/04/15 13:19

414

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

trets més significatius, sobre la base de Veny (1998: 33-36). Convé notar que alguns d’aquests trets —com ara la diferència entre /b/ i /v/— només es mantenen entre les generacions més grans. Fonètica — Es pronuncia [t∫] africada inicial i postconsonàntica, i no pas [∫] (fricativa): txocolata, txerrar, gantxo, martxar. — Passa el mateix amb el seu correlat sonor: es pronuncia [d^] (africada), i no pas [^] (fricativa): tjuan, tgendre, diumentge. — Es pronuncia la iod segregada per la [∫] intervocàlica o final i per la [^] intervocàlica: caixa, coix, boija, afeigir. Es palatalitza la [n] per una iod precedent en casos com cunya (‘cuina’) o fenya (‘feina’). — Els plurals dels antics proparoxítons s’acaben en -ns: hòmens (‘home’), jóvens (‘jove’), ràvens (‘raves’). Es manté la diferència entre /b/ i /v/. Morfologia — Les formes de l’article lo(s)/el(s) coexisteixen segons els nivells generacionals: els vells són fidels a lo(s), mentre que els joves prefereixen el(s). — El demostratiu femení perd la essa: aqueta. — La segona persona del singular de l’imperatiu de deixar és deix, no pas deixa, com a la resta de parlars. — Els pronoms febles sovint es fan servir en forma plena davant del verb: me, te, se, ne, etc. Lèxic Alguns mots propis del tarragoní són: guino (‘avar’), moixó (‘ocell’), siroll (‘soroll’), xiquet (‘nen’) i naltros i valtros3 (‘nosaltres’ i ‘vosaltres’). Aquests són els trets més significatius, però caldria analitzar les pràctiques de les generacions més joves de tarragonins, ja que tot fa pensar que el model de llengua difós per l’escola, els mitjans de comunicació, etc., ha comportat que alguns dels trets que havien estat propis d’aquest territori estiguin en recessió. Així mateix, caldria estudiar profundament quins trets es mantenen i quins no en les diverses generacions 3. Aquest exemple no es recull a Veny (1998), però és ben viu.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 414

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

415

de gitanos de la Part Alta de Tarragona. Les converses amb gitanos adults dutes a terme durant la realització del treball de camp confirmen a priori que les generacions més grans mantenen una part significativa dels trets. La influència caló en la parla dels gitanos de la Part Alta de Tarragona es dóna sobretot en el lèxic. Tot seguit, oferim un recull de paraules utilitzades tradicionalment pels gitanos tarragonins que hem pogut aplegar a partir del buidatge de la Societat Artística i Cultural Món Camp Tarragoní (1989)4 i de Panadès (2002), així com de les converses amb gitanos adults: alares (‘pantalons’), bolli (‘vulva’), busnó (‘home paio’), calandrí (‘pesseta’), cangrí (‘presó’), carí (‘penis’), claví (‘cassola’), està ximoni (‘està net’), estiratjà (‘espardenya’), estiribel (‘presó’), gallares (‘diners’), gariben (‘amagar’), grei (‘cavall’), guma (‘gallina’), jalar 5 (‘menjar’), jalem (‘marxem’), julai (‘patró’, ‘cap’), junquel (‘gos’), jurí (‘mula’), jurú (‘matxo’), manró (‘pa’), mansargarnó (‘borratxo’), marguranyi (‘gat’), mol (‘vi’), mui (‘cara’), nicolar (‘dormir’), papiar (‘parlar’), oilàs (‘tomaques’), ostilar (‘mantenir relacions sexuals’), pastanyí (‘policia’), pusca (‘pistola’), rumí (‘dona’), subinyar (‘dormir’), telaranya (‘bicicleta’), truja (‘cigar’), va piló (‘va borratxo’), varé (‘duro’), xabardó (‘cigarreta’), xabó (‘nen’), xafandí (‘cafè’), xarinclós (‘pollastre’) i xuxais (‘mamelles’). 3. Pràctiques i actituds lingüístiques d’un grup d’adolescents 3.1. Característiques generals 3.1.1. Estructura del grup El grup estudiat està compost per set noies i quatre nois que tenien entre catorze i vint anys en el moment de dur a terme les entrevistes. Les noies formen part d’un grup més gran de dotze «nenes», tal com s’anomenen, en català, elles mateixes i com les anomenen els gitanos adults. Solen anar pel carrer totes juntes o en grups de tres o quatre i es poden reconèixer fàcilment per la manera de vestir, amb samarretes i pantalons ajustats i sovint de colors llampants, i pels cabells llargs fins a mitja esquena i, en força casos, ondulats i amb blens tenyits. Per altra banda, els quatre nois tenen menys consciència de formar part d’un subgrup d’adolescents gitanos delimitat i compacte, i, pel que fa a l’aparença, són més difícils d’identificar visualment com a gitanos.

4. Agraïm a Anna Vila Fernández que ens hagi proporcionat informació sobre aquesta font. 5. Respectem aquí la forma documentada en les fonts consultades tot i que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta entrada així: halar. Tant aquest mot com la resta de mots d’aquesta llista escrits amb j inicial i el mot truja es pronuncien amb hac aspirada.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 415

27/04/15 13:19

416

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

3.1.2. Família Els nois i noies adolescents declaren que són cosins entre ells, però no especifiquen en quin grau. En el moment de fer les entrevistes, tots eren solters, excepte una de les noies, que estava promesa. Tenen una quantitat variable de germans i viuen amb els pares en pisos en diferents carrers de la Part Alta de Tarragona, amb l’excepció d’una noia, que viu a l’Eixample. Els pares de dues de les noies i d’un dels nois són propietaris de parades als mercats de Tarragona i de municipis veïns, i la resta estaven a l’atur en el moment de dur a terme el treball de camp. 3.1.3. Formació i ocupació Quan preguntem als adolescents sobre la seva ocupació, la majoria contesten que estan a l’atur. Tres de les noies han acabat l’etapa educativa a 6è de primària; tres han començat els primers cursos d’educació secundària obligatòria (ESO), però l’han anat abandonant, i una segueix cursant l’ESO. Les que tenen pares amb parada al mercat van a la parada de tant en tant, però no consideren que hi treballen, sinó que només ajuden. Pel que fa als nois, dos han fet cursos d’ESO i ara busquen feina. Els altres dos no declaren res sobre la seva ocupació. 3.1.4. Cultura i mitjans de comunicació Els adolescents entrevistats afirmen que no llegeixen mai ni llibres, ni diaris, ni revistes de cap mena i que no escolten la ràdio. A la televisió, miren principalment sèries en espanyol. No esmenten cap programa ni de Televisió de Catalunya ni de les televisions locals. Pel que fa a gustos musicals, declaren que escolten salsa, rumba, flamenc i reggaeton. Dos dels nois eren membres del desaparegut grup de rumba Sonora Kalí. 3.1.5. Oci i lleure La principal activitat regular dels adolescents gitanos és anar, cada vespre excepte els dilluns, al culto, la missa de l’Església evangèlica, al local que aquesta comunitat religiosa té al carrer del Trinquet Vell. A més de viure-la des de la dimensió religiosa, es prenen la celebració com una forma de lleure, ja que hi tenen un paper actiu, sobretot pel que fa al component musical (cor i guitarres). Una altra activitat habitual és sortir «a passejar», segons declaren. Aquesta nova generació de gitanos ha expandit el seu espai més enllà del nucli antic per anar a grans magatzems i a establiments de menjar ràpid situats a l’Eixample de la ciutat. Per altra banda, és rellevant el fet que aquest grup no participa en els actes tradi-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 416

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

417

cionals de les festes majors de Tarragona, la qual cosa representa un trencament respecte a les generacions anteriors, que històricament hi han exercit —i encara hi exerceixen— un paper actiu com a portadors dels gegants. Alguns afirmen que hi participaven de petits, però, un cop han tingut autonomia per a decidir, han descartat aquest tipus de participació cívica com a via de relació i entreteniment. 3.1.6. Identitat nacional Quan se’ls pregunta sobre el sentiment des del punt de vista de la identificació nacional, contesten que se senten, abans que res, gitanos. Dues de les noies declaren que se senten catalanes i gitanes o gitanes catalanes i els membres de la resta del grup corroboren l’afirmació assentint amb el cap. Per contra, l’únic membre castellanoparlant del grup afirma que se sent gitano espanyol. Quan se’ls pregunta si estan orgullosos de ser gitanos, tots afirmen sense dubtar que se’n senten molt orgullosos. 3.1.7. Relació amb la comunitat no gitana Els adolescents declaren que ocasionalment han observat actituds racistes envers ells: expliquen que perceben prejudicis per la manera com els miren i per la sensació de desconfiança que noten quan entren en algunes botigues. Actualment no tenen amics paios. Quan se’ls pregunta si hi hauria d’haver més relació entre paios i gitanos, contesten que consideren satisfactòria la situació actual. 3.2. Usos lingüístics 3.2.1. Transmissió lingüística intergeneracional i llengües d’àmbit familiar L’observació i la conversa amb els adolescents fan palès que els gitanos catalanoparlants transmeten la llengua als fills.6 En el cas de les parelles en què un membre és catalanoparlant i l’altre és castellanoparlant, cada un parla al fill o filla en la seva llengua. El fet que molts individus de la comunitat gitana de la Part Alta tinguin vincles familiars entre ells fa suposar que tendeixen a buscar parella a les comunitats dels barris perifèrics de Tarragona i d’altres ciutats, cosa que afavoreix la incorporació de castellanoparlants al col·lectiu i té conseqüències en els usos lingüístics dels catalanoparlants. En el grup, doncs, predomina clarament el català com a llengua familiar, encara que el castellà també hi és present. Dues de les noies i un dels nois són bilingües d’ori6. En aquest aspecte, els pares i mares gitanos segueixen el patró de comportament generalitzat entre els catalanoparlants (Pujolar et al., 2010: 22).

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 417

27/04/15 13:19

418

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

gen: tenen un progenitor catalanoparlant i un progenitor castellanoparlant. Les dues noies parlen en català amb els germans i el noi hi parla en castellà. Un altre dels nois té els dos pares castellanoparlants i s’expressa només en castellà amb tothom. Si bé la llengua catalana es transmet intergeneracionalment, no passa el mateix amb els trets genuïnament tarragonins ni amb el lèxic caló. Escoltant els adolescents es percep clarament que han perdut una part significativa dels trets tarragonins que mantenen generacions de gitanos anteriors, tant pel que fa a la fonètica, com pel que fa al lèxic i la morfosintaxi. Ara bé, tot sembla indicar que aquest no és un fenomen exclusiu dels adolescents gitanos, sinó dels adolescents tarragonins en general. Quant al lèxic caló, els adolescents gitanos afirmen que n’entenen algunes paraules, però que no les usen. Un altre tret destacable és que, quan parlen en català, es percep una influència notòria del castellà en el lèxic dels adolescents gitanos, de tal manera que utilitzen paraules híbrides castellà/català i inclouen paraules en castellà enmig d’un discurs en català: ablandar, aprovechem, cancions, palabra, ningún, un montón, etc. No hem documentat aquest fenomen entre els adolescents paios provinents de famílies catalanoparlants. 3.2.2. Llengua habitual i d’identificació El català és la llengua habitual i d’identificació de tots els membres del grup, excepte del noi amb els dos progenitors castellanoparlants. Aquesta generació de gitanos catalans ha tingut molt més contacte amb el castellà que no pas les anteriors, tant pel que fa a la incorporació de membres castellanoparlants a la comunitat com pel que fa a consum de mitjans de comunicació. Això comporta que, a la pràctica, els membres catalanoparlants del grup siguin joves molt bilingüitzats. En canvi, aquesta bilingüització no es dóna en el membre castellanoparlant.7 3.2.3. Els rols del català i del castellà El català i el castellà tenen rols ben diferenciats en el si del grup: el català és llengua familiar en tots els casos excepte un, és la llengua en què han estat escolaritzats i és la llengua d’ús habitual amb els gitanos catalanoparlants i entre ells. Tot i això, quan s’adrecen a membres castellanoparlants del grup ho fan seguint la norma de convergència lingüística al castellà (Vila, 2003). Tot seguit transcrivim alguns fragments de l’entrevista en què es tracta la qüestió:

7. En el cas del grup estudiat, doncs, es produeix la hibridació lingüística de què parla Pujolar et al. (2010), però només entre els membres catalanoparlants. Ampliarem aquesta qüestió a l’apartat de conclusions.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 418

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

419

Entrevistadora: I valtros entre valtros com parleu? Informants: En català. […] I: L’únic és que hi ha una nena… pues que no parla català, o sigui que li tenim que parlar en castellà. E: I ha vingut més tard a Tarragona, aquesta nena? I: No, lo que passa és que ella parla més castellà. Entén el català, però parla castellà. És així. E: Si algú us pregunta «quina és la teva llengua»…? I: Català. [Responen diversos membres del grup.] E: Quan us trobeu algú desconegut, com li parleu? […] I: Depèn… Si el coneixem… Si és català, pues català, i si és castellà, pues castellà. E: I si no el coneixeu de res? I: Pues en castellà. [Ho corroboren cinc o sis membres del grup.] I: Català, depèn. [Ho diu una de les noies] E: Per què? I: Sempre entrem amb el castellà… I a no ser que ell te parli en català, pues ja canvies i parles en català, però si no… […] I: Ja es veu a la cara qui és català i qui és castellà.

Per altra banda, el castellà és la llengua que fan servir predominantment en una de les seves activitats principals: el culto. Això, segons afirmen, és perquè el pastor és castellanoparlant. Un altre àmbit en què el castellà té un rol destacat és el de l’oci: miren televisió pràcticament només en castellà i la música que escolten també sol ser en castellà. Els adolescents entrevistats informen que les cançons del desaparegut grup de rumba Sonora Kalí, del qual dos dels entrevistats eren membres, s’interpretaven en castellà. Tot i aquesta afirmació, fent una cerca per Internet hem trobat un vídeo en què Sonora Kalí interpreta com a mínim una cançó en català. Es tracta d’una actuació amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre a Tarragona, en què no tan sols el grup canta en català, sinó que el cantant, a mitja cançó —la lletra de la qual tracta sobre la identitat gitana—, proclama «Visca Catalunya i visca el poble gitano!». La resta de vídeos que es poden trobar a Internet confirmen que, efectivament, el grup canta habitualment en castellà. Una altra dada destacable és que afirmen que sempre que s’adrecen a un desconegut ho fan en castellà. Quan van a comprar a les botigues o quan s’adrecen als clients del mercat, per exemple. També parlen en castellà amb els membres castellanoparlants de la comunitat gitana. Sobre aquesta qüestió, és significativa una altra pràctica que hem pogut observar cercant vídeos per Internet, tant de Sonora Kalí com d’ac-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 419

27/04/15 13:19

420

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

tuacions improvisades de gitanos tarragonins de la Part Alta:8 la majoria de cançons són en un castellà amb trets andalusos, però, en canvi, quan els artistes interactuen entre ells, ho fan en català. És destacable que les explicacions escrites dels vídeos també són en castellà i que en algun cas s’autoidentifiquen, en castellà, com a «gitanos catalanes de Tarragona» i com a «gitanos de la Kate» (del barri de la Catedral). 3.3. Actituds lingüístiques De la conversa es desprèn que perceben les llengües exclusivament com una via de comunicació i no es plantegen conscientment el component simbòlic o representatiu que pugui tenir l’ús d’una llengua o una altra en cada circumstància. Tot i així, la pràctica demostra que cada llengua té un rol i unes funcions clarament definides, cosa que pot conduir a pensar que, encara que sigui de manera inconscient, sí que atribueixen a les llengües valors que van més enllà del codi estrictament comunicatiu. Tampoc no s’ha de perdre de vista que els gitanos catalanoparlants s’identifiquen com a gitanos catalans, mentre que l’únic gitano castellanoparlant del grup s’identifica com a gitano espanyol. Això indica que és viva la relació entre el fet de parlar una llengua o una altra i sentir-se identificat amb la identitat catalana o espanyola des d’un punt de vista nacional. No creuen que el català es parli menys que abans ni que estigui en perill. En canvi, sí que perceben que s’està perdent el lèxic d’influència caló, que també anomenen parlar gitano. Es lamenten perquè els gitanos de generacions anteriors podien comunicar-se entre ells sense que els paios els entenguessin i, en canvi, a ells sí que els entenen. Pensem que és simptomàtic que, quan se’ls pregunta si saben què és un xafandí, una de les noies aixequi la mà i exclami «Jo sé què vol dir! Cafè», deixant entreveure que ho percep com un mèrit i no pas com un coneixement que s’hagi de donar per descomptat. Malgrat tot, una de les informants afirma «És la nostra llengua», de tal manera que s’infereix que, efectivament, relacionen el lèxic caló amb el component identitari. Consideren que els mots caló no s’haurien de perdre, però no es mostren amoïnats per la qüestió ni sembla que se sentin responsables de mantenir-los o recuperar-los. E: Sabeu que els vostres avis de vegades diuen paraules en caló? I: Sí. E: I vosaltres les coneixeu? I: A vegades. I: De moment, de moment… E: I les dieu? 8. Aquestes observacions van més enllà del grup entrevistat, però, tot i així, creiem que és pertinent incloure-les perquè il·lustren el context en què viuen els adolescents d’aquest grup pel que fa a les pràctiques lingüístiques i, a més, estan en consonància amb les observacions del treball de camp i les conclusions que se’n deriven.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 420

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

421

I: Nosaltres parlem català. E: I no l’heu estudiat mai? I: No… És la nostra llengua. E: I els vostres pares la parlen? I: No, els més vells. Alguna palabra. I: No parla ningú ja així. Ja més aviat… entre català i castellà, i punto. És massa complicat. E: Per què valtros no feu servir tant el caló? I: Perquè costa. I: No s’han ensenyat, tampoc. I: Tenemos nuestras palabras, pero no son diferentes.

Tornant a la percepció respecte al català, se’ls comenta que, com a mínim vist des de fora de la comunitat, sembla que les generacions anteriors utilitzin més el català. E: És que des de fora fa la sensació que la gent més gran… les vostres àvies, les que s’estan a la plaça de la Font… no ho sé, eh, vist des de fora, sembla que parlin més català. I: Uuuuh, sí, són catalanes, elles! I: De pura xepa! I: No són molt amigues de lo castellà, elles. E: I com és això? I: Sempre… Costums… […] I: Ma mare parla més català. I: Els grans parlen més català. I: Naltros parlem més castellà. E: Creieu que el català, en general, s’hauria de parlar més, o menys, o ja està bé? I: No, ja està bé. I: A mi em sembla lo normal, català amb catalans i castellà amb castellans, i punto. I: No, el català no se perd entre els gitanos, eh! I: No. I: El que és català, pues parla català.

Així doncs, perceben que les generacions més grans utilitzen menys el castellà que la seva generació, però, alhora, com hem comentat, no consideren que el català estigui en recessió entre els gitanos. La llengua del grup és el català, però quan es dirigeixen al noi castellanoparlant ho fan sistemàticament en castellà i actuen igual amb la noia castellanoparlant que no ha vingut a la trobada, membre del grup de les dotze «nenes». És destacable que, tal com s’ha indicat en l’apartat d’usos, a més de contestar en castellà a tothom que se’ls adreça en aquesta llengua, hi comencen les converses amb totes les persones desconegudes. Aquesta no és una actitud exclusiva dels joves gitanos de la Part Alta, sinó que és

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 421

27/04/15 13:19

422

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

ben sabut que hi ha altres catalanoparlants que també actuen així.9 Ara bé, no deixa de sorprendre que tinguin aquesta conducta interioritzada fins al punt de posar-la en pràctica d’una manera tan clara i automàtica si tenim en compte que el seu entorn —família, escola, amics— és predominantment catalanoparlant. Quan se’ls pregunta per què tenen aquest comportament no donen una resposta clara. Una possible hipòtesi és que hi hagi influït l’ampliació d’espais de què parlàvem en l’apartat sobre les característiques del grup: tenint en compte el perfil d’habitants que viuen al nucli antic, és probable que se senti més català als carrers de la Part Alta que als grans magatzems que freqüenten els adolescents gitanos. L’entrada de persones castellanoparlants a la comunitat gitana de la Part Alta, així com el predomini del castellà en l’activitat religiosa (culto) i en el consum cultural i de mitjans de comunicació també són factors que poden haver tingut conseqüències directes en el comportament lingüístic dels adolescents gitanos. Se’ls pregunta si tenen alguna paraula per a referir-se als gitanos castellanoparlants, ja que diversos testimonis i la bibliografia de referència feien esment al mot peluts, utilitzada en un sentit despectiu. En aquest cas, més que la resposta en si —que confirma que, efectivament, aquesta paraula és viva, ja que la diuen els mateixos adolescents de manera espontània—, són significatives les actituds a l’hora de respondre, ja que, en dir la paraula, els membres del grup es tapen la boca, riuen i s’intercanvien mirades de complicitat. Aquesta reacció indica que encara tenen paraules que funcionen com a codi d’intragrup i marca d’identitat, encara que siguin en català i no en caló. E: Hi ha gitanos d’aquí a dalt a la Part Alta que parlin castellà? I: Sí. E: I amb ells com parleu? I: En castellà. E: I els hi dieu d’alguna manera especial? I: «Els peluts». [Tapant-se la boca amb la mà, rient i intercanviant mirades de complicitat.] I: És que el seu nòvio és castellà. [Diu, rient, una de les noies fent referència a la de davant.] E: Ah, que potser no us agrada gaire el nom aquest? Que és una mica per enfotre-se’n? I: No… I: Jo, la meitat de la meva família són castellans i la meitat catalans. E: [Els gitanos castellanoparlants] sempre han viscut a Tarragona? O van venir després? I: No… són de Barcelona. I: Aquí n’hi han molts, de castellans. E: I a la Part Alta també? Perquè a Campclar… allà sí que n’hi ha molts. I: Sí, a Campoclaro sí. 9. Vila (2003), entre altres publicacions.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 422

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

423

I: De fet, no n’hi ha ningun de català. I: A Reus sí, però n’hi ha més castellà que català. E: I els de Barcelona d’on venien, de quin barri? I: De la plaça d’Espanya. Però allí també n’hi havia catalans. I: Pocs castellans perquè n’hi ha molts de barris… Però aquí [suposem que fan referència a Tarragona] estan mesclats. E: El que veig, però, és que quan es mesclen sempre són els catalans els que parlen castellà. I: Sí, perquè s’entenguin. I: Sí, claro, castellà. I: Als castellans els hi costa més parlar el català. Costa molt. I: I a alguns els hi costa hasta entendre-ho. I: Se’n riuen. Diuen que semblem moros parlant. «Es que parecéis moros», ens diuen. I: A mi m’ho han dit a vegades!

4. Conclusions Les observacions indiquen que s’ha produït un clar augment de l’ús del castellà respecte a les generacions anteriors. És la llengua predominant en les situacions següents: — Activitats de lleure (culto religiós, música i televisió). — Converses amb gitanos castellanoparlants. — Converses amb desconeguts. — Comunicacions sense destinatari conegut (per exemple, Internet i lletres de cançons). La llengua catalana és la predominant en aquestes altres situacions: — Converses amb els membres catalanoparlants de la família. — Escola. — Converses amb gitanos catalanoparlants. — Converses amb paios catalanoparlants, en cas que aquests comencin la conversa en català i s’hi mantinguin. Des d’un punt de vista individual, el català és la llengua familiar, la llengua habitual i la llengua d’identificació de tots els adolescents del grup excepte un, que és monolingüe castellanoparlant en la parla, encara que té un coneixement passiu del català. En canvi, el castellà és la llengua d’identificació col·lectiva en alguns aspectes, sobretot pel que fa a les comunicacions amb l’exterior, que tenen una incidència molt destacable en la imatge lingüística que aquests joves projecten de si mateixos com a col·lectiu. El fet que els joves utilitzin el castellà per a les comunicacions públiques (lletres de cançons, vídeos a Internet, etc.) contrasta amb les pràctiques lingüístiques dels gitanos adults com a col·lectiu, vehiculades sobretot a través de l’Associació Gitana, ja que l’entitat fa tota la seva activitat pública (retolació, missatges als mitjans de comunicació, miniespai web, etc.) en català.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 423

27/04/15 13:19

424

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

En els usos orals del català es detecta una pèrdua significativa dels trets propis del tarragoní i la desaparició total del lèxic caló. Una de les possibles causes d’aquest fenomen és el fet que antigues pràctiques mercantils i de relacions familiars, com ara portar els joves a vendre al mercat, seguint els patrons dels pares —apresos per imitació, però també per transmissió oral—, passin pel sedàs de la regimentació dels estats nació, que estableix que els individus han d’estar escolaritzats fins als setze anys i no pas treballar ni estar sota la tutela excessiva de la seva comunitat. Altres possibles causes que hi poden influir són l’estàndard difós per l’escola i el contacte amb paios catalanoparlants. Per altra banda, hi pot haver hagut certa incidència dels mitjans de comunicació, encara que de manera secundària, ja que les televisions catalanes no són les de referència per als joves del grup estudiat. En qualsevol cas, la pèrdua dels trets tarragonins no és un fenomen exclusiu dels joves gitanos, ja que bona part dels joves paios de la ciutat també han perdut trets singulars de la parla del territori. Probablement, si els trets tarragonins, en generacions anteriors, s’havien mantingut més entre la comunitat gitana que entre la resta de catalanoparlants de la ciutat és perquè els gitanos tenien relació fonamentalment amb els membres de la pròpia comunitat i amb altres membres de classes populars que històricament havien residit al nucli antic de Tarragona. Aquestes circumstàncies devien provocar que consumissin menys cultura catalana paia (llibres, música, televisió, etc.), en què tendia a predominar el català central, més proper al model considerat estàndard en alguns cercles. Per altra banda, la pèrdua del lèxic caló s’havia iniciat ja en generacions anteriors: tal com els mateixos adolescents afirmen, només els gitanos més vells en fa un ús més o menys habitual. Respecte a les actituds, representacions i ideologies lingüístiques, no declaren ni tampoc es percep que, de manera conscient i explícita, tinguin prejudicis ni opinions desfavorables envers cap llengua o variant. Tot i això, tampoc no tenen consciència que calgui protegir-ne cap: en el cas del català, fins i tot opinen que no n’ha davallat l’ús, encara que, alhora, declaren que els seus ascendents utilitzen menys el castellà que no pas ells. La raó d’aquesta aparent contradicció pot ser haver nascut, els adolescents, en un entorn ja bilingüitzat, de tal manera que, des d’un punt de vista de l’experiència personal, no han advertit canvis respecte a temps passats. Pel que fa al lèxic caló, sí que perceben que s’ha produït una davallada notòria en l’ús. Creuen que hauria estat positiu que s’hagués mantingut, però, tot i així, no viuen aquesta realitat com una pèrdua significativa per al seu patrimoni cultural ni per a la seva identitat gitana. Hi ha, això sí, una qüestió instrumental per la qual es lamenten: a ells, els paios els entenen. Ja no disposen del codi intragrupal caló10 de què havien disposat en el passat els gitanos tarragonins. La inexistència d’actituds explícitament favorables o contràries respecte a cap llengua o variant dibuixa un escenari marcat per la indiferència pel que fa a les pràc10. Tot i així, ja hem vist que hi ha paraules aïllades, com ara peluts, que continuen formant part del codi intragrupal, com ja ho havien fet en generacions anteriors, però en aquest cas no són en caló, sinó en català.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 424

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

425

tiques lingüístiques. Aquesta circumstància és positiva per a les llengües i variants amb més possibilitats de caure en el desprestigi en l’entorn dels joves gitanos (català, parlar tarragoní i lèxic caló); ara bé, també els porta a seguir algunes inèrcies a favor del castellà, concretades, per exemple, en la interiorització de la norma de convergència lingüística cap a aquesta llengua o en l’ús gairebé exclusiu del castellà en les comunicacions públiques. De tota manera, les inèrcies també poden actuar en favor del català en determinats moments, com mostra el fet que Sonora Kalí toqués una cançó en aquesta llengua en l’actuació amb motiu de l’Onze de Setembre. No es perceben diferències significatives entre nois i noies pel que fa als comportaments i actituds lingüístiques. Tampoc no sembla que relacionin el fet de parlar una llengua o una altra amb determinats posicionaments polítics, una qüestió —la política— allunyada dels seus interessos. La tendència a la hibridació lingüística català-castellà, el consum cultural majoritàriament castellanitzat, el seguiment de la norma de convergència lingüística cap al castellà i el contrast amb actituds resistencialistes pròpies de generacions anteriors de catalanoparlants, són característiques que els joves gitanos de la Part Alta de Tarragona comparteixen, a grans trets, amb una part destacable de la resta de joves catalans, tal com es desprèn de la comparació amb les dades que es detallen a Pujolar et al. (2010). En relació amb la hibridació català-castellà, hi ha un matís significatiu respecte a la tendència general descrita a Pujolar et al. (2010), publicació que posa de manifest que aquesta hibridació es dóna tant en catalanoparlants com en castellanoparlants, circumstància que afavoreix el català perquè d’aquesta manera guanya parlants. En el cas dels joves gitanos, la hibridació es produeix tan sols en els catalanoparlants, mentre que els castellanoparlants es mantenen monolingües en la capacitat de parla. Aquest factor, sumat al fet que els catalanoparlants porten a l’extrem la norma de convergència lingüística al castellà, té conseqüències directes i molt notòries en la davallada en l’ús del català. Hi ha un altre concepte recollit a Pujolar et al. (2010) especialment interessant a l’hora d’analitzar les pràctiques lingüístiques dels adolescents estudiats: les mudes.11 En la biografia dels joves gitanos de la Part Alta es produeixen menys oportunitats de mudes que en la de la majoria de joves catalans: molts no arriben a l’ensenyament secundari i no hi ha cap membre del grup que hagi anat a la universitat ni que s’hagi incorporat formalment al món laboral, de tal manera que aquests joves es mouen permanentment en el mateix nucli pel que fa a les relacions socials. Aquesta circums11. D’acord amb Pujolar (2010: 19): «Per tal d’entendre de quina manera les persones adopten l’ús de l’“altra” llengua en la seva vida, és imprescindible explorar les trajectòries biogràfiques […]. Les entrevistes i els treballs de grup posen de manifest que, per bé que tothom aprèn el català i el castellà a partir de l’escola i amb ajut de l’entorn social i els mitjans de comunicació, l’adopció de l’ús social d’ambdues llengües no té un caràcter homogeni i massiu des de la infància. La gran majoria adopta l’ús de l’altra llengua en circumstàncies diverses. Hem anomenat aquests moments de canvi lingüístic mudes, perquè suposen una reformulació de la manera com la persona es presenta i es representa en la interacció social». Exemples de mudes són l’inici de l’ensenyament primari, el pas a l’ensenyament secundari, l’arribada a la universitat, la incorporació al món laboral, etc.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 425

27/04/15 13:19

426

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

tància comporta que les pràctiques lingüístiques i els rols que atribueixen a les llengües siguin permanentment els mateixos. Per altra banda, Pujolar et al. (2010) parla de dos àmbits que estan especialment catalanitzats en comparació amb la resta: la universitat i els llocs de treball qualificats, dos àmbits allunyats de la realitat i dels interessos dels joves gitanos de la Part Alta tarragonina. Els comportaments i les actituds lingüístiques descrits tenen conseqüències negatives des d’un punt de vista col·lectiu en el sentit que s’ha perdut o s’està perdent un patrimoni cultural i lingüístic insubstituïble. En canvi, des d’un punt de vista individual, no tenen conseqüències adverses tangibles: no implica ni pèrdua de prestigi social, ni d’oportunitats d’aconseguir determinades feines, ni tampoc no dificulta la comunicació amb la resta de membres de la comunitat. Tot seguit apuntem algunes possibles causes que poden explicar els comportaments lingüístics dels adolescents del grup estudiat. La primera és que el castellà ha penetrat especialment en els àmbits relacionats amb el lleure (culto, música, televisió, etc.), per la qual cosa poden relacionar aquesta llengua amb l’oci i, fins i tot, amb els personatges de les sèries televisives que segueixen. Una altra possibilitat, compatible amb la que acabem d’esmentar, és que els líders del col·lectiu adolescent gitano de la Part Alta, entès en un sentit ampli, més enllà del grup entrevistat, siguin castellanoparlants fills de castellanoparlants. Algun dels vídeos penjats a Internet apunta cap a aquesta possibilitat, però és només una hipòtesi. En qualsevol cas, aquests joves ja han viscut des de ben petits en un ambient molt més castellanitzat que el de generacions anteriors. Res no apunta que els seus comportaments i actituds lingüístiques siguin fruit de la voluntat de trencament amb generacions anteriors perquè, tal com manifesten, els adolescents se senten orgullosos dels seus orígens i, a més, continuen considerant el català la seva llengua. L’actitud marcada per la indiferència els porta a seguir les inèrcies pel que fa a la tria lingüística per a cada cas: cada llengua té els seus rols clarament determinats i cap membre del grup es planteja la necessitat de trencar aquestes regles del joc.

Bibliografia de referència Àlvarez, Albert; Iglésias, David; Sànchez, Joan-Anton (1995). Sabor de rumba: identitat social i cultural dels gitanos catalans. Lleida: Pagès. Àlvarez, Albert; Iglesias, David; Sánchez de Juan, Joan Anton (1993). «El casament gitano. Un exemple d’adaptació sociocultural a Barcelona». Antropologies, núm. 5, p. 13-19. Boix-Fuster, Emili; Torrens, Rosa M. (ed.) (2011). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès. Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (2010). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística: Institut d’Estadística de Catalunya. Disponible en línia a: <http://www.gencat.cat/llengua/dades> [Consulta: 30 agost 2013]. Escudero, Jean-Paul (2000). «Algunes dades sobre els gitanos de Catalunya i la seva antiga llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 14-15. Disponible en línia a:

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 426

27/04/15 13:19

L’ús i el rol del català a la comunitat gitana del nucli antic

TSC, 24 (2014)

427

<http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/viewFile/5633/10731> [Consulta: 30 agost 2013]. Fornés, Josep; Marín, Dolors (2006). «Gitanos, la cultura dels rom a Catalunya». Revista d’Etnologia de Catalunya [Barcelona: Museu Etnogràfic], núm. 29 (juny). Disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/RevistaEtnologia/article/view/56762/66532> [Consulta: 30 agost 2013]. Fundació Pere Tarrés (2005). Estudi sobre la població gitana de Catalunya: Informe final. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar i Família. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/dasc/01Departament/08Publicacions/ Ambits%20tematics/Serveis%20socials/08estudipoblaciogitanacat05/2005Estudi poblaciogitanaCat.pdf> [Consulta: 30 agost 2013]. Gaja, Xavier; Carbonell, Antoni (Sicus) (2011). Gitanos catalans! Documental. Barcelona: Els Films de les Sargantanes: Agipcat. Disponible en línia a: <http://www.tv3.cat/ videos/4299350> [Consulta: 30 agost 2013]. Garriga, Carme (2000). Els gitanos de Barcelona: una aproximació sociològica. Barcelona: Diputació de Barcelona. Gómez Alfaro, Antonio (1980a). «Los gitanos de Cataluña en el siglo xviii». Historia y vida, núm. 150. — (1980b). «Los gitanos en la sociedad española». Documentación Social, núm. 42. Panadès, Antoni (2002). «Gitanos: el caló tarragoní». Més Tarragona, núm. 6. Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya (2006). [S. l.]: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar i Família. Disponible en línia a: <http://www.gencat.cat/governacioap/ACCIO_CIUTADANA/DOCS-FORMULARIS/Pla_poble_gitano.pdf> [Consulta: 30 agost 2013]. Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya 2009-2013 (2008). [S. l.]: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació i Administracions Públiques. Secretaria d’Acció Ciutadana. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Accio%20 Ciutadana/Documents/Info%20general/Arxius/PIPG%202009-2013.pdf> [Consulta: 30 agost 2013]. Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac; Font, Anna; Martínez, Roger (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria de Joventut. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/Documents/Arxiu/Publicacions/Col_ Aportacions/aportacions43.pdf> [Consulta: 30 agost 2013]. Ramírez Heredia, Juan de Dios (1974). Nosotros los gitanos: testimonio de un pueblo marginado. Barcelona: Bruguera. S. Bellmunt, Cinta (2011). Sicus, 20 anys amb sabor de rumba: Vivències d’una veu gitana amb projecció internacional. Valls: Cossetània. Saladrigues, Elisenda (2000). «Aspectes lingüístics i culturals dels gitanos de Gràcia i el Raval». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 14-15, p. 59-75. Disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/TSC/article/view/224106/305193> [Consulta: 30 agost 2013]. San Román, Teresa (1990). Gitanos de Madrid y Barcelona: Ensayos sobre aculturación y etnicidad. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universiat Autònoma de Barcelona. — (1994). La diferència inquietant: velles i noves estratègies culturals dels gitanos. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 427

27/04/15 13:19

428

TSC, 24 (2014)

Marina Massaguer Comes

Societat Artística i Cultural Món Camp Tarragoní (1989). «Diccionari caló. Alguns mots que usen els gitanos tarragonins». Niu d’Art: Butlletí de la Societat Artística i Cultural Món Camp Tarragoní, núm. 19, p. 30. Veny, Joan (1998). Els parlars catalans: síntesi de dialectologia. Palma: Moll. [1a ed., 1978] Vila, Francesc Xavier (2003). «Els usos lingüístics interpersonals no familiars a Catalunya: estat de la qüestió a començament del segle xxi». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17. Disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000066% 5C00000055.pdf> [Consulta: 30 agost 2013].

Altres fonts utilitzades Vídeo de l’actuació de Sonora Kalí a Tarragona amb motiu de l’Onze de Setembre [en línia]. <http://www.youtube.com/watch?v=kBwXrmm7nL0&NR=1> [Consulta: 30 agost 2013]. Vídeos de gitanos de diferents generacions de la Part Alta de Tarragona [en línia]. <http:// www.youtube.com/user/ravalat1?blend=8&ob=5#p/a/u/2/e7VoYyzAMBw> [Consulta: 30 agost 2013].

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 428

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 429-436 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.87 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Entrevista a Francesc Vallverdú Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

rancesc Vallverdú fou sens dubte, com bé saben els lectors de TSC, un dels pares fundadors del que ara entenem per sociolingüística catalana. President i iniciador del Grup Català de Sociolingüística i director d’aquesta revista durant molts anys, li hem d’agrair les hores i hores que hi va dedicar. Aquesta entrevista és un intent (ben segur incomplet) de presentar algunes vessants de la seva personalitat polièdrica. L’entrevista es va recollir de forma escrita a Barcelona el setembre del 2013. Per què, a més de poeta, tècnic editorial, traductor i assessor lingüístic, heu estat sociolingüista? És difícil saber-ne el perquè: en qualsevol cas, hi coincideixen diverses causes. Suposo que, genèticament, en mi deu haver-hi una extrema sensibilitat per la llengua (o les llengües). Nascut al si d’una família treballadora catalanista a finals de 1935, la guerra i la derrota de la República, amb l’esfondrament de tot allò que estimaven, van representar un cop molt dur per als meus pares. A casa no hi teníem gaires llibres, però n’hi havia uns quants que de seguida van atreure la meva atenció: el diccionari Fabra, les Obres completes de Maragall, alguns de Verdaguer i de Gaziel, etc. També n’hi havia alguns en edició barata, com Tres anglesos dalt d’una barca, sense comptar-hi el gos, de Jerome K. Jerome. M’agradava molt fullejar el diccionari. No és estrany, doncs, que en aquest ambient als meus onze o dotze anys escrivís les meves primeres temptatives poètiques en català, malgrat la presència absoluta, agressiva, del castellà a l’escola i als espais públics. En aquella època tenia dues fantasies recurrents: en l’una m’imaginava formant part dels lluitadors que aconseguien alliberar Catalunya de l’ocupant franquista; l’altra fantasia era més delirant, ja que m’imaginava com un èmul de Fabra, presidint l’Institut d’Estudis Catalans! No em negareu que amb una preadolescència gomboldada per aquestes fantasies, la meva dèria per la llengua catalana s’inflamava. Al capdavall, sempre he vist la meva doble dedicació a la poesia i a la sociolingüística com dues cares de la mateixa moneda.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 429

27/04/15 13:19

430

TSC, 24 (2014)

Emili Boix-Fuster

Quins sociolingüistes us han influït més? Si filem prim, el primer sociolingüista que influeix en la meva formació és Pompeu Fabra: les seves Converses filològiques —que jo devia començar a llegir a finals dels cinquanta, en els volumets de la Barcino—, són sovint lliçons de sociolingüística aplicada. Després d’aquesta experiència, i abans de referir-me a la disciplina sociolingüística contemporània —aquella que neix històricament l’any 1964 als Estats Units, més exactament a l’UCLA—, voldria esmentar uns noms significatius en la meva primera etapa: André Martinet, amb Éléments de linguistique générale (1960), en qui descobreixo la noció de «diglòssia»; Véroboj Vildomec, amb el seu tractat sobre Multilingualism (1963), que em facilita l’entrada a les doctrines més modernes sobre el bilingüisme; Uriel Weinreich, amb el seu clàssic Languages in contact (2a ed., 1966), una descoberta fonamental per a mi; Antoni M. Badia i Margarit, amb el seu capdavanter assaig Llengua i cultura als Països Catalans (1964), i Lluís V. Aracil, amb dos formidables articles innovadors: «Un dilema valencià» / «A Valencian Dilemma» (són diferents malgrat els títols idèntics, Identity Magazine, 1966). Posteriorment, l’amistat amb Aracil fou per a mi decisiva, perquè gràcies a ell vaig descobrir la sociolingüística nord-americana, a través de William Bright, editor de Sociolinguistics (1966). A més, Aracil va posar-me en contacte amb Joshua A. Fishman, amb qui vaig entrar en relació i des d’aleshores he rebut d’ell material o orientacions fonamentals. Vegeu, si no, la llista de llibres rebuts o adquirits: Readings in the sociology of language (1968), una summa de més de vuit-centes pàgines, gràcies a la qual vaig descobrir, a part del mateix Fishman, altres noms fonamentals com Hymes, Halliday, Ervin-Tripp, Labov, Weinreich (que ja coneixia), Garvin i Mathiot, Ferguson (que coneixia de Bright), Rubin, Mackey, Jakobson (que coneixia de Martinet i d’altres referències), Haugen, Guxman, etc.; Advances in the sociology of language, I (1971) i II (1972), preparats per Fishman; Language and nationalism (1973), un altre llibre clau d’aquest autor; Advances in language planning (1974), etc. I la llista es completa amb dues obres per a mi molt destacables per la seva bel·ligerància a favor de les llengües minoritàries: Reversing language shift (1991) i Can threatened language be saved? (2001). La generositat de Fishman envers mi ha estat molta i constant, per la qual cosa sempre l’he considerat el meu mestre principal en sociolingüística. Quins problemes sociolingüístics més greus té el nostre país? Els problemes sociolingüístics del nostre país són múltiples i alguns molts greus, en diversa mesura, depenent de la zona de la comunitat lingüística observada. Aplicant la doctrina tradicional de la sociolingüística nostrada, la llengua catalana no ha assolit la plena normalització. Certament, desplegar-se de manera general en un ambient polític hostil (és a dir, que posa en qüestió alguns o tots els objectius de la normalització lingüística) és molt frustrant i desgastador. Hi ha àmbits d’ús —el judicial, l’empresarial, el comercial, el del cinema, el dels videojocs, etc.— en què la presència del català és nul·la o insuficient.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 430

27/04/15 13:19

Entrevista a Francesc Vallverdú

TSC, 24 (2014)

431

Fins a quin punt s’han construït models d’estàndard oral en català? L’Institut d’Estudis Catalans va elaborar el 1990 una Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I. Fonètica que, en general, ha estat tinguda en compte per tots els responsables institucionals. Jo diria que les orientacions que s’apliquen en els mitjans audiovisuals la tenen en compte. En aquests moments caldria fer-hi els retocs oportuns d’acord amb els professionals de l’elocució. Quin balanç feu del vostre llarg període d’assessor de la CCRTV? He estat a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió —com es deia a la primera època— vint-i-un anys (1985-2006) com a assessor lingüístic de la Direcció. Una tal responsabilitat, no executiva, ben poca incidència podia tenir en el dia a dia dels mitjans, que anava a càrrec dels equips lingüístics corresponents (de la ràdio i de la televisió: amb àrees específiques als informatius, als programes, etc.). De tota manera, per més que s’esforcin a vetllar per millorar la qualitat lingüística de cada producte, els equips lingüístics no són omnipotents, ni ho poden ser mai. Malgrat les deficiències (degudes més aviat a errors i lapsus, que no pas a transgressions deliberades), a parer meu la qualitat de llengua als mitjans públics —i, també, a tots els mitjans amb alta professionalització— és prou satisfactòria, particularment en els espais més formals (noticiaris, reportatges, documentals, etc.). En quina mesura en el model d’estàndard oral dels mitjans de comunicació en català es veuen reflectits els parlants de les principals modalitats de l’idioma? Algunes modalitats de l’idioma no tenen una presència raonable en els mitjans audiovisuals. Una de les anomalies més freqüents és que alguns professionals provinents de les àrees nord-occidental i meridional no mantinguin el seu estàndard (fonètic, morfològic, lèxic) i s’acostin a la modalitat central. És cert que en ocasions han sofert pressions contràries a la seva modalitat estàndard, la qual cosa és una greu equivocació, però també és cert que la convivència en un altre medi afavoreix els canvis acomodaticis. De tota manera, només amb una bona i rigorosa educació lingüística es podran combatre aquestes tendències contràries a la variació. Creieu que, en un cert sentit, hi ha dos grups etnolingüístics principals a la societat catalana? Per raons polítiques, però també per raons sociolingüístiques, sempre m’ha semblat discutible l’existència de «dos» grups etnolingüístics a Catalunya. Hi ha dos col· lectius, l’un predominantment catalanoparlant i l’altre predominantment castellanoparlant, dins cada uns dels quals hi ha un nucli reduït radical (els catalanoparlants que només se senten catalans, en un extrem, i els castellanoparlants que només se senten espanyols, en l’altre). Aquests nuclis durs potser sí que podrien ser considerats «grups etnolingüístics», però són minoritaris, i la majoria de la població restant té opinions i sentiments compartits. Per això el lema «Un sol poble», tot i tenir línies difuminades, forma part de l’ideari col·lectiu.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 431

27/04/15 13:19

432

TSC, 24 (2014)

Emili Boix-Fuster

Fins a quin punt creieu que les elits catalanes, la burgesia catalana, s’han descatalanitzat? Les classes dirigents catalanes al llarg del segle xix van evolucionar primerament cap a una diglòssia activa (ús del castellà com a llengua A i el català com a llengua B) i gradualment cap a una diglòssia passiva (ús exclusiu del castellà, amb ús passiu del català). Al llarg del segle xx el procés de castellanització no cessà del tot i després de la Guerra Civil es va radicalitzar (l’alta burgesia barcelonina es castellanitzà del tot). Només a partir de la recuperació de l’autonomia (1977), els nuclis castellanitzats de la burgesia barcelonina s’han reconvertit al català, mantenint, en general, moltes pautes diglòssiques. En el domini lingüístic, a hores d’ara, hi ha més menfotisme o més lleialtat lingüística? És difícil de respondre a aquesta pregunta. Crec que una mateixa persona pot reaccionar amb menfotisme davant certs aspectes del conflicte i al costat d’això mostrar en altres casos una clara lleialtat lingüística. A parer meu, la lleialtat lingüística fins ara almenys ha estat molt potent. Com explicaríem, si no, la multisecular pervivència de la llengua catalana en condicions històriques tan adverses? En tot cas, crec que actualment el grau de consciència lingüística que hi ha a Catalunya és molt general i més alt que en altres èpoques històriques. En menor mesura, el fenomen també és detectable a les Illes i al País Valencià. Heu estat militant i fins i tot candidat del PSUC, una formació i una tradició de les quals els joves saben ja ben poca cosa. Quina ha estat l’aportació del PSUC en la recuperació de la llengua catalana? Vaig ingressar al PSUC en plena clandestinitat (1959), amb la convicció que el partit assumia la lluita nacional i que tenia com a llengua pròpia el català, si bé el castellà s’usava molt en els ambients de la immigració, on sovint no entenien el català. Tothom ha reconegut que el PSUC va ser una potent eina d’integració per als immigrats. Treball, l’òrgan oficial del PSUC, sempre es publicà en català durant la clandestinitat (sovint acompanyat de suplements en castellà on es reproduïen els articles més significatius). El 1980 vós, juntament amb tres lingüistes més militants del PSUC, doneu una resposta (l’única des del catalanisme) al manifest d’Els Marges. Quines foren les tesis argumentades per aquesta resposta? Encara són vàlides avui? En efecte, la repercussió d’aquell manifest en els ambients catalanistes fou enorme. L’entusiasme fou tal que els seus exegetes, proclamant la notòria categoria intel·lectual dels signants del manifest, li atorgaren un indiscutible valor científic que desqualificava qualsevol argument contrari. Car d’arguments contraris n’hi havia, com vam tractar de demostrar amb un contramanifest des de la revista Nous Horitzons, fent una crítica molt severa a la posició reaccionària del manifest d’Els Marges sobre la delicada qüestió immigratòria. Curiosament, en el debat posterior, el nostre contramanifest fou ignorat o tergiversat: una vegada més resultava més patriòtica la visió apocalíptica del manifest d’Els Marges, que no pas el plantejament integrador dels replicants.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 432

27/04/15 13:19

Entrevista a Francesc Vallverdú

TSC, 24 (2014)

433

Diríeu com el poeta que «s’il était à refaire, je referais ce chemin»? Sí, sempre que reflexiono sobre la meva trajectòria intel·lectual i ciutadana, acabo pensant el mateix. Per què Juan Marsé bateja un personatge d’El amante bilingüe com a Valls Verdú? Quina interpretació en doneu? És una història que ve de lluny i que ja he explicat diverses vegades (l’última al meu llibre Apunts i contrapunts sociolingüístics, Barcelona, IEC, p. 16). Marsé es va prendre molt malament una crítica que vaig fer a la seva novel·la Un día volveré, en la qual, malgrat estar ambientada a la Barcelona de postguerra, no hi ha cap referència a Catalunya o a la llengua catalana. A partir d’aleshores Marsé em va incorporar en alguna de les seves ficcions: en un relat paròdic l’enigma és resolt amb un argument reaccionari per «el sociolingüista Francesc Vallverdú»; i a El amante bilingüe apareix un personatge que es diu «Jordi Valls Verdú», molt influent en la normalització lingüística de TV3. La veritat és que a mi no m’han preocupat mai aquestes atzagaiades paròdiques, encara que donin una imatge falsa de la meva trajectòria. Què penseu actualment sobre la viabilitat de la norma bilingüe en les relacions dels catalanoparlants amb castellanoparlants que entenguin el català? La «norma bilingüe» és una pràctica conversacional de la qual un cop l’has feta teva et costa molt de prescindir. Potser encara avui són majoria els catalanoparlants que no la practiquen, però s’ha difós molt i ja no es veu com una pràctica artificial, perquè els mitjans audiovisuals catalans la practiquen sistemàticament i amb naturalitat. Què són per a vós ara els països de llengua catalana, els Països Catalans? Per a mi els Països Catalans són sobretot una comunitat lingüística, agredida des de fa temps, que cal reivindicar i enfortir. Són molts els factors (històrics, geogràfics, econòmics, etc., a més dels lingüístics) que uneixen els diferents territoris de parla catalana. Aquests factors (actualment tenim l’exemple de l’arc mediterrani) ajuden a refermar els lligams entre aquests territoris i la conseqüència lògica d’això seria una estreta col·laboració entre ells. Desgraciadament, avui hi ha poderosos interessos polítics contra l’entesa normal entre les terres de llengua catalana, sobretot al País Valencià, a les Illes i ara a la Franja d’Aragó. Val a dir que jo no he vist mai els Països Catalans com una sola nació, i per això defenso la prudència quan es propugna la unió política (des de l’origen els regnes de la Corona d’Aragó estaven confederats i aquesta és la tradició que cal reivindicar). De tota manera, la situació política ha arribat a uns nivells tan demencials que els qui defensem prioritàriament la unitat de la llengua i la seva preservació som escombrats no sols pels anticatalans a ultrança, sinó també per alguns pancatalanistes eixelebrats. Heu estat traductor reconegut de la literatura italiana. Com vau aprendre la llengua italiana? Com us ha influït la cultura italiana? Què heu après traduint de l’italià? Vaig aprendre italià de manera autodidàctica, ajudat per una gramàtica que em va

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 433

27/04/15 13:19

434

TSC, 24 (2014)

Emili Boix-Fuster

deixar un amic i llegint poemes i relats curts. A setze anys em vaig atrevir a traduir el preciós L’infinito de Leopardi. L’any 1962 o 1963 vaig traduir un poema de Pavese per a la revista Poemes de Joan Colomines. I més tard he traduït sobretot novel·les (Moravia, Calvino, Pavese, Sciascia…) fins a arribar a El Decameró, la joia de la corona. He après molt d’aquest contacte amb la cultura italiana: des dels ensenyaments de Gramsci (i també del setmanari Rinascita, que ell havia fundat) fins a les meravelles estilístiques (i literàries en el sentit més ampli) de Boccaccio. Des de quan sou membre actiu de la Secció Filològica (SF)? Quin és el paper que ha de desenvolupar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)? Vaig ser elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) l’any 2002. I a final d’any vaig formar part del Consell de Govern de la SF, del qual era president Joan Martí i Castell. Vaig ser-ne el vicepresident de 2002 a 2006. El paper que ha de tenir la SF dins l’IEC és el que ha tingut sempre: fer les funcions d’acadèmia de la llengua i preocupar-se de tot allò que concerneix la norma i l’ús de la llengua catalana. Vau ser responsable de l’àrea de mitjans de comunicació del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Fins a quin punt s’ha arribat a construir un espai de comunicació en llengua catalana? Efectivament, l’any 1986 es va organitzar a Perpinyà aquesta àrea del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Per constatar els canvis que s’han operat des de 1986 en el medi sociocultural comunicatiu català s’ha de tenir l’edat de cinquanta anys o més: qui no s’adoni que entre les dues èpoques tant pel que fa a ús públic de la llengua com pel que fa a referents socioculturals hi ha hagut un canvi radical (sobretot al Principat) és que no està interessat pel món de la comunicació o que viu fora de la realitat. En quina mesura s’ha assolit la normativització de la llengua catalana? Depèn de com es miri. El procés de normativització que s’inicia al primer terç del segle xx, malgrat els embats hostils (primera dictadura, Guerra Civil, dictadura franquista), es manté i es referma d’una manera admirable, sobretot a partir de 1977. Un segle després de les Normes, el català, almenys a Catalunya, té, des d’un punt de vista normatiu, problemes comparables a moltes altres llengües europees. És imprescindible l’existència d’un aparell d’Estat propi per a promoure eficaçment una política lingüística per al país? Això és un bizantinisme: no vull entrar en aquesta discussió. En síntesi, la forma política és important (no és el mateix una democràcia que una dictadura), i el grau de sobirania ha de ser suficient per al ple desenvolupament de tots els usos lingüístics. Heu estudiat la situació de la premsa en llengua catalana. És satisfactòria? En línies generals, quant a la qualitat lingüística, podem dir que sí. Valdria la pena, però, que els periodistes consultessin més els diccionaris (i qui diu diccionaris diu

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 434

27/04/15 13:19

Entrevista a Francesc Vallverdú

TSC, 24 (2014)

435

també un ampli ventall d’eines que avui hi ha a la seva disposició, tant a les biblioteques com al ciberespai). Quines resistències internes dificulten el redreçament nacional? Si entenem «redreçament nacional» d’una manera oberta (l’objectiu del qual no ha de ser necessàriament la «secessió»), considero que les resistències més negatives per al redreçament són les que frenen la plena independència cultural a títol individual (una de les manifestacions més clares de la qual és la lleialtat lingüística). Per a mi aquesta realització és molt més important que les formes concretes de sobirania política. Quins graus d’adhesió al català presenta la població d’origen immigrant? Tendeix a la doble adhesió? Em fa molta gràcia que parleu de la «doble adhesió»: és un concepte que a les acaballes del franquisme vaig proposar jo mateix a les pàgines de Nous Horitzons, la revista cultural del PSUC. El grau d’adhesió és diferent segons l’edat del subjecte: no es dóna en la mateixa proporció a la generació dels nous vinguts, que a la segona o tercera generació. Trobeu encertada la política lingüística educativa a Catalunya? En línies generals, sí. Però jo no parlaria tant d’immersió lingüística com d’escola catalana. Al capdavall no fem una estricta immersió, sinó que prioritzem el català com a llengua vehicular. Cal vigilar, però, que els adversaris de l’escola catalana no ens desmuntin el sistema educatiu que tan útil s’ha demostrat. Us sembla correcta la visió que es dóna de la història social de la llengua, des dels inicis del segle xx fins avui en dia? Depèn. Estic molt d’acord amb els meus plantejaments d’història sociolingüística del català. Si no, no els hauria publicat. Fins a quin punt trobem pautes diglòssiques en el comportament de molts catalanoparlants? Suposo que en totes les situacions de bilingüisme generalitzat podem detectar pautes (pseudo)diglòssiques. De fet, avui crec que el concepte de diglòssia només és útil com a constructe teòric en situacions molt polaritzades com ara les clàssiques (Suïssa germànica, el Caire, la Grècia del segle xix…). La cultura de masses incorpora la llengua catalana? Anys enrere, potser us hauria respost dubitativament. En aquests moments, us haig de respondre afirmativament: fora del sector del cinema doblat i subtitulat, no conec cap àmbit del ventall de l’anomenada «cultura de masses» en què el català no sigui present amb força. Sobretot si no incorrem en l’estupidesa de voler comparar mercats de dimensions molt diferents, que no es poden comparar: si aspirem a tenir les dimensions del mercat anglès o espanyol, no deixarem de somiar truites.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 435

27/04/15 13:19

436

TSC, 24 (2014)

Emili Boix-Fuster

Com valoreu el nivell del diàleg i discussió interns entre els sociolingüistes de llengua catalana? Fa anys el qualificàveu de nefast. No recordo el context en què vaig fer aquest diagnòstic. En qualsevol cas, diria que potser no hi ha prou discussió interna (coneixem tot el que es publica als Països Catalans?), però els estudis sociolingüístics són més variats i abundants que mai. Creieu que els poemes són un instrument de què se serveix el poeta per a intervenir en la societat? Per a mi la poesia és l’expressió més profunda del meu esperit, l’entotsolament de l’emoció. Sou un gran lector i estudiós d’Espriu. Com el presentaríeu als nous lectors? He parlat tant de l’Espriu, sobretot durant l’any del seu centenari, que em fa com recança de respondre-us. Per a mi, Espriu és un dels més grans escriptors de la literatura catalana i sens dubte una figura literària universal. M’agrada com a narrador, com a poeta i com a autor teatral. Als possibles reticents els recomanaria que comencessin per tres petites obres mestres: Ariadna al laberint grotesc en narració, Cementiri de Sinera en poesia i Primera història d’Esther en teatre. Fins a quin punt heu estat sempre ponderat «ni amb còmodes inhibicions ni amb exaltacions irresponsables» (Nous Horitzons, núm. 42 (1978))? Heu estat ben interpretat? No he tingut temps de repassar aquestes paraules meves, per recordar el context en què foren escrites. En tot cas, sempre he procurat dir (argumentar, defensar, combatre…) les idees amb ponderació. Però no ho veig ben bé com un mèrit: és el meu tarannà, què hi voleu fer. Creieu que la lluita per les llibertats nacionals continua lligada a l’aspiració d’un model de nova societat? Una cosa va lligada amb l’altra, no?

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 436

27/04/15 13:19

Ressenyes

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 437

27/04/15 13:19

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 438

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 439-441 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Rovira-Martínez, Marta (2011). Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. 66 p.

Hi ha un nombre creixent de parelles lingüísticament mixtes al país, tot i que encara, per raons socials, hi ha una tendència a aparellar-se amb membres del mateix grup lingüístic. Com es transmeten les llengües en aquestes famílies plurilingües? Com es pot ajudar els seus membres a prendre decisions que no siguin a l’atzar? Seguint el camí que va obrir un altre petit volum com aquest, també encarregat per la Càtedra de Multilingüisme Linguamón - UOC (Anna Solé Mena, Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües, Barcelona, UOC, 2009), aquest llibre vol orientar els pares a prendre decisions a partir dels coneixements que ens forneixen les nombroses recerques sobre el tema. Aquest plurilingüisme familiar és encoratjat pels organismes europeus. L’autora, per exemple, ens recorda a la pàgina 15 que el Consell d’Europa estableix el plurilingüisme com a objectiu educatiu que haurien d’assolir tots els ciutadans del nostre continent, «particularment per mitjà de com a mínim dues llengües estrangeres des d’una edat primerenca». Aquest repte (com arribar a aprendre llengües estrangeres) és més complex a la majoria dels països de llengua catalana, on ja de bon començament, de grat o per força (recordem les obligacions que imposa l’article 3 de la Constitució espanyola), hem d’aprendre dues llengües… En un primer capítol l’autora resumeix els resultats de les recerques, que mostren que cal dissoldre el mite dels bilingüismes simètrics, impecables i perfectes, que les situacions familiars plurilingües són molt complexes i, sobretot, que el plurilingüisme és més un avantatge que un inconvenient. La tradició, majoritària abans de la Segona Guerra Mundial (vegeu les opinions del venerable Alexandre Galí com a exemple), que veia el bilingüisme com una rèmora i com un obstacle per al desenvolupament intel· lectual i social ha perdurat molt més. El venerable Salvador Espriu (Pons, 2013: 653) insistia en la mateixa reticència al bilingüisme en les respostes a una entrevista: «Debería ser, desde el Estado español, preceptivo y no voluntario que los niños catalanes, gallegos y vascos aprendieran sus respectivos idiomas como única lengua hasta, por lo menos, los ocho o diez años. Porque no hay cosa que impida más el desarrollo de la mente del niño que el aprendizaje simultáneo de dos lenguas» (la cursiva és meva). En un segon capítol Rovira-Martínez descriu diferents estratègies familiars en la transmissió lingüística. En primer lloc, es recorda que el fonamental és ser consistent en modes d’interacció centrats en el nen. En segon lloc, l’autora recapitula que l’estratègia UPUL, una persona, una llengua (que a vegades, s’esmenta en el text amb la sigla en anglès i d’altres en català), és la més aconsellada, però no necessàriament l’única.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 439

27/04/15 13:19

440

TSC, 24 (2014)

Ressenyes

Així, als països de llengua catalana, molts pares segueixen estratègies de transmissió lingüística compensatòries, és a dir, transmeten aquella llengua que l’escola vehicula menys, o que ells en la seva socialització no van poder aprendre (Boix-Fuster, 2009; Boix-Fuster i Torrens, 2011). En tercer lloc, es descriuen altres estratègies d’adquisició de llengües familiars. I finalment s’assenyalen altres agents implicats en aquesta transmissió, com els avis, o centres d’esplai. En un tercer capítol Rovira-Martínez enumera una llista molt útil de guies i pautes d’orientació per a famílies plurilingües. La llista prové tant d’una guia noruega per a famílies bilingües com de Harding-Esch i Riley (2004), un llibre força citat en el llibre però que no apareix a la bibliografia. Les preguntes que solen formular-se els pares de famílies bilingües són les següents: 1. Els nens poden aprendre dues o més llengües de manera simultània? 2. Quina llengua han de parlar els pares als seus fills si els pares tenen llengües diferents? 3. Els fills de famílies bilingües adquiriran un bon nivell de català i de castellà si a casa parlen una o més llengües diferents? 4. Cal preocupar-se pel fet que els nens barregin les llengües? 5. Què cal fer si els nens només responen en una llengua, o si es neguen a utilitzar una de les llengües amb què els parlen els pares? 6. Per què alguns nens no parlen a l’escola bressol? Aquest capítol es tanca amb algunes regles d’or molt assenyades: 1. El més important és la felicitat del nen /de la nena. 2. Cal que parleu amb el vostre fill en les dues llengües o en més. És a dir, l’aprenentatge requereix una interacció rica en les dues llengües. 3. Sigueu coherents en el vostre comportament lingüístic. Si preneu una opció, l’heu de mantenir. Heu de tenir clar quina estratègia seguiu, però hi ha moltes estratègies. 4. Toqueu de peus a terra, és a dir, tingueu una bona adaptació al vostre entorn. Evidentment aquests consells tenen un alt grau d’ambigüitat o incertesa. Què significa, per exemple, adaptar-se a l’entorn als països de llengua catalana del 2013 quan aquests ofereixen escenaris sociolingüístics prou diferents? Als països de llengua catalana, trobem des de zones on el català és llengua comuna clara (Osona, per exemple), fins a zones on ho és el castellà (Alacant, València, la zona metropolitana de Barcelona, per exemple). Aquest volum és, doncs, clar, sintètic, oportú i, sobretot, útil. Dos breus comentaris. En primer lloc, com que és una obra que ajuda les famílies bilingües o multilingües, hauria estat convenient traduir les citacions de l’anglès al català, perquè la majoria de la població encara no domina aquesta llengua. En segon lloc, i també perquè el principal destinatari són famílies dels països de llengua catalana, hauria estat convenient esmentar i resumir les aportacions de les recerques sobre el tema fetes al nostre país com, per exemple, Boix-Fuster (2009) sobre Barcelona i Montoya i Mas (2011) sobre les terres valencianes. Bibliografia de referència Boix-Fuster, Emili (2009). Català o castellà amb els fills?: La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Rourich.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 440

27/04/15 13:19

Ressenyes

TSC, 24 (2014)

441

Boix-Fuster, Emili; Torrens, Rosa M. (2011). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès. Montoya, Brauli; Mas, Antoni (2011). La transmissió del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pons, Agustí (2013). Espriu, transparent. Barcelona: Proa. Emili Boix-Fuster Universitat de Barcelona

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 617.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 441

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 442-444 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Montoya, Brauli; Mas, Antoni (2011). La transmissió familiar del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. 445 p.

Aquesta ressenya prové d’una visió catalana de la realitat sociolingüística valenciana, més exactament d’una visió relativament confortable de la cultura catalana en què la gent, la meva gent del barri de Gràcia de Barcelona, per exemple, llegeix i consumeix amb certa naturalitat en la llengua històrica del país. Montoya i Mas mostren amb claredat que aquest no és el cas a les terres valencianes: a causa de la castellanització ja secular, els valencians fidels a la llengua corren el risc d’esdevenir un arxipèlag catalanoparlant, dins d’un mar ja assimilat a la llengua i cultura assimiladores, dins d’un Levante que ofrena glòries a Espanya. Recordo que en un volum sobre el español coloquial a la ciutat de València, l’autor, Antonio Briz, en una postil·la feia esment que la presència del valencià era tan feble a la ciutat que la seva influència en el castellà local era pràcticament negligible. Davant d’aquestes diferències en els ritmes d’evolució sociolingüística el lector català està temptat de pensar amb cert desdeny que els valencians són una colla de gent tova i molla que ha abandonat la seva llengua històrica i es mobilitza poc per a salvar-la o per a recuperar-la. Quin error seria ensopegar amb aquest menysteniment! La castellanització de la burgesia també s’ha produït a Barcelona: recordem els Dexeus, els Barraquer, els Godó, per esmentar exímies nissagues amb poder i influència. El que sí que és cert és que uns segments de burgesia barcelonina (o catalana) s’han mantingut fidels a la llengua: els Cambó, els Carulla, els Millet (i Maristany, el pare!), capteniment que en els anys seixanta conduí certs cadells antifranquistes a pensar (un altre immens error!) que el català era la llengua de la burgesia, la llengua de la pijería. El camaleonisme i l’ambivalència lingüístics són, doncs, comuns a tot el domini lingüístic, bé que amb diferents intensitats i cronologies. El fet característic de València és que les elits castellanitzades ocupen gairebé tot el poder, com si a Barcelona els pijos de Sarrià, les Corts i Sant Gervasi manessin als dos costats de la plaça de Sant Jaume. El cofoisme principatí és injustificat. I passem al llibre. La portada (bon començament) és encisadora. Una mare dóna el pit a un nadó i el que li dóna, en lloc de llet, són lletres, la llengua. A la contraportada, en la mateixa línia, un biberó inclinat vessa, en lloc de llet, també lletres. Les dues imatges, gens casualment, coincideixen amb un cartell impulsat per la Xunta de Galícia, en què també una mare jove parlava al seu infant i que duia el títol «Falalle galego». Tots dos cartells, icònicament, recorden al lector la importància cabdal de la transmissió lingüística intergeneracional, tal com el clàssic Joshua A. Fishman ens ha recordat repetidament.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 442

27/04/15 13:19

Ressenyes

TSC, 24 (2014)

443

El volum té sis apartats. En primer lloc, es presenta el marc i la metodologia. En segon lloc, es repassa la cronologia de la transmissió lingüística intergeneracional, recorrent a la literatura valenciana de tota mena des del segle xvi. En tercer lloc, es descriuen els àmbits territorials d’aquesta castellanització, per la qual el valencià ha arribat a ser vist com un destorb per al progrés social. En quart lloc, s’enfila l’interessantíssim argumentari que justifica, racionalitza o emmascara aquesta castellanització. En cinquè lloc, es passa llista a les experiències de recuperació de la llengua, de revernacularització. Finalment, unes conclusions tanquen el voluminós text de quatre-centes quaranta-cinc pàgines. Pel que fa a la metodologia, els autors assenyalen que han recollit entrevistes a siscents vint-i-dos informants de més de vint-i-cinc anys entre 1993 i 2009. Per fer-les han contactat amb informants a través del sistema de la bola de neu mitjançant escoles, associacions festeres, clubs, associacions i llars de jubilats. Aquests contactes posteriorment han fet de mitjancers per a posteriors informants. Sembla que entre els entrevistats hi ha poca presència de famílies que duen els fills a escoles concertades, que són aquelles on assisteixen els més castellanitzats. Un cert biaix, doncs, és inevitable. Cal recordar al lector que mostres estrictes són de mal recollir, perquè ens manca l’univers de parelles lingüístiques mixtes. També sembla que està infrarepresentat el nord del país, fet compensat per Bernat (2011). Pel que fa a la cronologia de la castellanització, els autors, seguint una línia iniciada per Montoya (1996), fan ús, molt gràfic i impactant, de diverses fonts literàries. Evidentment, la literatura tria i garbella elements de la castellanització, no ens en dóna un panòptic representatiu. Quant a la territorialització d’aquesta castellanització (els autors l’arriben a representar per barris de catorze zones urbanes del país), trobo a faltar que s’hagi descrit el grau d’immigració. No debades la castellanització valenciana és fruit simultani de l’abandó de la llengua per part de gent del país i alhora del desplaçament per part de població immigrant. El quart capítol, riquíssim en dades, proporciona una immensa mostra d’ideologies lingüístiques (anomenin-se com es vulgui: mentalitats, imaginaris, representacions), tant menyspreadores, com idealitzadores o distorsionadores. Els autors proporcionen una tipologia molt útil d’aquestes ideologies lingüístiques a les pàgines 294-295. Per a simplificar aquesta presentació de les mentalitats lingüístiques, tal vegada hauria estat útil tenir en compte les aportacions del text ja canònic de Schieffelin i Woolard (1998) sobre ideologies lingüístiques, recentment traduït al castellà. El cinquè capítol fa un repàs excel·lent de les possibilitats de recuperació de la llengua a les famílies, sobretot a partir de les línies educatives en valencià (un 29 % aproximadament, segons indiquen els autors). La lluita pendent és gairebé titànica perquè en zones com la ciutat d’Alacant sols un 3 % de ciutadans declaren parlar el valencià a casa. La gran riquesa i qualitat de les dades que aporten Montoya i Mas ajuda a entendre per què ha succeït el que ha succeït a València, però també ajuda a entendre el que ha passat o passarà (a la Franja aragonesa, actualment, per exemple) en el domini lingüístic (és un oxímoron?). Vegem alguns exemples diversos d’aquestes dades, que podrien esperonar el lector a consultar i llegir amb voracitat el volum. Apareix la vella

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 443

27/04/15 13:19

444

TSC, 24 (2014)

Ressenyes

idealització asociològica, que la llengua mai no ha de morir («las buenas gentes que hablan y hablarán siempre el idioma que hablaron sus padres», p. 68). Es presenten anècdotes que mostren l’arrelament del valencià, quan alguns no l’havien abandonat perquè no podien, perquè no havien tingut ocasió d’abandonar-lo («Sereno, las onse pluviendo», p. 80), les denúncies contra la castellanització per part de prohoms tan conservadors com Milà i Fontanals o Antoni M. Alcover (p. 105). Impressionen les diverses manifestacions d’autodi («No tinc que parlar el valencià hasta que jo el castellà no el sàpia») i, potser encara més, la intolerància dels castellanoparlants contra la diversitat lingüística: es discriminen, fins i tot, els accents castellans poc purs (aquí ressona la trista imposició de la puresa: una sola església, un sol rei, una sola llengua). Una minúcia terminològica. La recerca i el volum que se’n deriva han estat subvencionats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest fet explica que el domini lingüístic de la llengua catalana sigui anomenat «domini lingüístic valencianocatalà» (p. 417)? Un servidor particularment no tindria inconvenient que s’estengués aquesta denominació, perquè massa sovint les picabaralles onomàstiques han estat estèrils o contraproduents. En definitiva, Montoya i Mas ens han proporcionat, de manera extensa i intensa, un treball rigorós, seriós i estimulant. Rigorós i seriós perquè explica molt bé per què el país s’ha castellanitzat. Estimulant perquè dóna molts suggeriments no sols per a continuar estudiant el tema (a la Catalunya del Nord, on el procés gairebé s’ha consumat, i a les Illes Balears i a la Franja aragonesa, on hi ha senyals preocupants de castellanització familiar) sinó també per a combatre aquesta castellanització. En aquest sentit, l’obra no té solament implicacions acadèmiques sinó també polítiques. Cal continuar coordinant la recerca sobre la transmissió familiar de la llengua. I cal incidir i cal lluitar perquè no es perdi, perquè logopedes o pediatres o psicòlegs deixin d’aconsellar abandonar la nostra llengua. La situació és probablement descoratjadora però és reversible, amb la condició que sapiguem què està passant (com fa aquesta recerca modèlica) i que reaccionem amb organització i intel·ligència polítiques. Bibliografia de referència Bernat, Francesc (2011). «La transmissió lingüística en parelles mixtes de la plana de Castelló». A: Boix-Fuster, Emili; Torrens, Rosa M. (cur.). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès, p. 57-88. Montoya, Brauli (1996). Alacant: la llengua interrompuda. València: Denes. Schieffelin, Bambi; Woolard, Kathryn A. (1998). Language ideologies. Cambridge: Cambridge University Press. [Edició castellana: Ideologías lingüísticas: Práctica y teoría (2012). Traducció de Susana Castillo, Lorena Hernández, Vítor Meirinho i Laura Villa. Madrid: Catarata] Emili Boix-Fuster Universitat de Barcelona Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 617.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 444

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 445-448 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Bos i Solé, Alexia (ed.); Strubell, Miquel (pròleg); MacIntyre, Peter D.; Lasagabaster, David; Forcada, Mikel L.; Evas, Jeremy; Woolard, Kathryn A.; Varennes, Fernand de; Hagen, Stephen; Heller, Monica; Laitin, David. Les fronteres del multilingüisme: Una visió actual i pluridisciplinar sobre el multilingüisme en la societat contemporània. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. 177 p.

El llibre Les fronteres del multilingüisme és el resultat de les conferències organitzades per la Càtedra de Multilingüisme Linguamón - UOC durant els anys 2007-2009. Reuneix amb caràcter multidisciplinari nou dels experts acadèmics més prestigiosos —consolidats i novells— a escala internacional en els seus àmbits i disciplines: l’educació, les noves tecnologies de la informació, la societat i l’economia. Considero que el renom dels científics que signen els capítols és una bona prova del bon paper que la Càtedra ha realitzat en termes de projecció internacional des de la seva creació l’any 2006. Connectar la sociolingüística catalana amb la millor ciència del llenguatge a escala internacional és molt beneficiós per als investigadors i per a la societat local. A més, poder llegir en català els darrers treballs d’alguns d’aquests autors és de gran ajuda per a la divulgació científica dintre de l’àmbit lingüístic català. A alguns, sincerament, la lectura en català (o castellà, en el meu cas) ens ajuda força a interioritzar més el contingut (a fer-lo nostre, més proper) que no pas quan el llegim en anglès. L’edició, traducció i correcció són d’una gran qualitat. He publicat tres llibres amb diversos coautors amb l’Institut d’Estudis Catalans. En aquells casos, el fet que la revisió fos a càrrec de professionals de la llengua catalana sempre va ser una garantia que el resultat final seria magnífic. De la mateixa manera, crec que en aquest cas els autors poden sentir-se molt orgullosos de l’edició del text. Per unir aquests acadèmics en un volum l’editora ha triat el títol principal Les fronteres del multilingüisme. Val a dir que el concepte de fronteres s’ha tornat una solució habitual en diversos fòrums científics. Tot i que el pròleg no fa esment de la tria del títol, crec que està molt justificat en termes de fronteres del coneixement en l’àmbit del multilingüisme. Només estudiosos com els reunits en aquest volum poden realment parlar-nos de la ciència de frontera, que a partir d’un sòlid bagatge dels coneixement científics precedents (de fet, aquests autors han contribuït notablement a generar aquest coneixement durant les darreres dècades) ens adrecen cap a les noves fronteres científiques que hem de creuar. Per motius d’espai la meva ressenya del llibre no pot continuar amb una anàlisi detallada de les diferents aportacions. Procediré identificant cadascun dels blocs del llibre (que representen aquestes fronteres a què feia referència) i afegint-hi uns comentaris.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 445

27/04/15 13:19

446

TSC, 24 (2014)

Ressenyes

El primer bloc està destinat al multilingüisme i l’educació amb dos capítols de Peter D. MacIntyre i David Lasagabaster. El punt en comú entre aquests dos textos és la importància de l’aprenentatge de segones i terceres llengües en la societat multilingüe i els factors que ho fan possible. És a dir, un element clau de la societat multilingüe és que aquesta no ve donada exteriorment, sinó que els agents (individus i institucions) a través de les seves decisions generen el multilingüisme. Peter D. MacIntyre obre el volum amb un capítol on destaca el model piramidal de la voluntat de comunicar (VdC). Aquest model se centra en els aspectes psicològics i les motivacions en l’ús (i en conseqüència en l’aprenentatge a través de la pràctica) d’una nova llengua. En el model predominen variables psicològiques, com ara actituds, motivació, autoconfiança, desig i voluntat, per a explicar l’ús). David Lasagabaster profunditza, amb solidesa argumental fonamentada en recerca empírica, en la planificació lingüística de la incorporació de l’anglès com a tercera llengua en els currículums educatius. Introduir la tercera llengua és una qüestió clau en les societats bilingües, que sovint genera debats polítics encesos per la por d’alterar els equilibris entre les dues llengües oficials o predominants. Lasagabaster ofereix una bona mostra de com els arguments produïts en la comunitat científica poden exposar-se per a influir en la presa de decisions polítiques. Contribueix a desmuntar alguns falsos mites com, per exemple, que no sempre és millor començar més primerencament l’ensenyament d’una segona o tercera llengua. Les mateixes hores d’aprenentatge poden ser més ben aprofitades i amb millors resultats amb nois i noies en un estat de desenvolupament més avançat. Una altra qüestió important, si tres llengües són massa llengües en el currículum educatiu, és a dir, si hi ha temps per a tanta assignatura de llengua. Lasagabaster mostra a partir d’altres estudis (p. 40) que un element clau és convertir la tercera llengua en llengua vehicular. Tant MacIntyre com Lasagabaster donen una gran importància a la identitat ètnica o nacional en els seus models i explicacions. En el cas de Lasagabaster, queda clara la capacitat de generar motivació entre els alumnes per part dels professors quan aquests són afectes a la causa. MacIntyre assenyala la capacitat de la VdC de generar sinergies favorables i que, per tant, ajuden a la recuperació d’una llengua entre grups nacionals. MacIntyre fa referència a la llengua gaèlica i al micmac a Nova Escòcia (Canadà). La primera llengua es troba en un fort procés de substitució; la segona (micmac) experimenta un procés de revitalització. No trobem gaire explicació d’aquests processos, encara que apareix en el discurs sobre la llengua micmac la vinculació entre reclamació de terres i identitat etnicolingüística. Vull emfasitzar aquesta connexió entre identitat i recursos materials, que sovint és menystinguda (vegeu el capítol de Mònica Heller en aquest volum per veure la importància de la relació entre llengua i economia actualment). Quins interessos materials podien tenir els gaèlics a mantenir la seva identitat? El segon bloc està dedicat a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), i es destaquen les tecnologies de traducció automàtica. La traducció automàtica per computadora és un camp incipient de recerca científica. No només des del vessant de l’enginyeria i la mateixa lingüística. Els efectes socials de la incorporació de les màqui-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 446

27/04/15 13:19

Ressenyes

TSC, 24 (2014)

447

nes al processament d’informació són la característica bàsica de la nova economia informacional que està transformant la nostra societat en tots els àmbits. Per tant, es tracta d’un àmbit on s’estan produint alguns dels canvis més rellevants que afecten les llengües i els seus parlants. Els capítols de Mikel L. Forcada i Jeremy Evas són de gran interès per a revisar el que suposa treballar amb el llenguatge en el segle xxi. Mikel L. Forcada, a més d’explicar-nos què és la traducció automàtica de codi obert i donar-nos detalls del programa Apertium, ens ofereix algunes reflexions sobre la relació entre les TIC i les «actituds tecnofòbiques» (p. 67). El capítol de Jeremy Evas fa una important revisió de la situació del gal·lès en el marc de les noves tecnologies, tant en relació amb els principals proveïdors del programari que molts hem de fer servir en la nostra vida quotidiana com en relació amb les tecnologies de traducció automàtica. Aquests articles mostren com al segle xxi les llengües no poden estar només en mans dels guardians de la llengua a l’antiga per a aconseguir l’extensió social. Al contrari, fan falta noves avantguardes formades per lingüistes i tecnòlegs, amb noves visions, per a fer que les llengües, en particular les minoritzades, estiguin completament vives en els nous canals de comunicació. A més, els nous treballadors i desenvolupadors del llenguatge a través d’aplicacions informàtiques s’enfronten a majors reptes d’estandardització i interoperabilitat (p. 87) que els lingüistes del passat. En la comunicació a través de computadora, i quan la computadora té un paper clau en la traducció, no hi ha cap espai per a la indefinició ni per al «tu ja m’entens, oi?». La computadora necessita regles molt clares. Un major exercici d’estandardització. Jeremy Evas indica que les TIC generen necessitat d’estandardització de les quals es beneficia una llengua, el gal·lès en el cas presentat per l’autor. A més, aquesta estandardització no només es fa dintre de la comunitat lingüística, sinó també en relació dialògica amb el món, incloent-hi les empreses multinacionals. Incorporar un caràcter particular d’una llengua a l’estàndard UNICODE (UTF-8) és tant una qüestió de normalització de la relació llengua-màquina com de reconeixement de la mateixa llengua a escala global. El tercer bloc, «Multilingüisme i societat», és el més ampli pel seu títol, des del meu punt de vista. Tot i això, els continguts de cada capítol estan força delimitats. Kathryn A. Woolard aborda a partir dels conceptes d’autenticitat i anonimat l’evolució de la situació lingüística a Catalunya. Woolard desenvolupa els enfocaments de l’autenticitat i l’anonimat aplicats tant al català com al castellà. Fernand de Varennes aprofundeix en la retòrica i la pràctica dels drets lingüístics, especialment a Europa. Destaquen els clarobscurs entre la retòrica oficial i la defensa pràctica de les llengües minoritàries. K. Woolard introdueix la qüestió José Montilla en el seu discurs i com això contribueix a modificar les percepcions d’autenticitat i anonimat en el cas de la llengua catalana. M’agradaria saber com introduiria en el seu model la qüestió Oriol Junqueras, cap de l’oposició al Parlament des de 2012 com a president d’ERC, i un dels protagonistes actuals de la política catalana independentista. L’autor d’aquesta ressenya va créixer (dels cinc als vint-i-cinc anys) a Sant Vicenç dels Horts, el poble d’on Oriol Junqueras és alcalde actualment, a més de cap de l’oposició del Parlament. Una anèc-

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 447

27/04/15 13:19

448

TSC, 24 (2014)

Ressenyes

dota és que fa pocs anys, quan Oriol Junqueras visitava altres pobles de Catalunya sent alcalde de Sant Vicenç, els caps de llista d’ERC d’altres municipis li preguntaven com era Sant Vicenç dels Horts per haver assolit l’alcaldia. Podríem dir que s’imaginaven un poble on una àmplia majoria tindria com a llengua inicial la catalana. Sant Vicenç, a l’ombra de Barcelona i dins de la corona metropolitana, és un municipi relativament poc conegut, tot i tenir vora trenta mil habitants censats. La realitat de Sant Vicenç dels Horts és que una majoria social molt àmplia prové de les migracions interiors. Que ERC governi en un municipi de majoria procedent de la migració interior i amb importants taxes de migració exterior vol dir molts, molts pactes i enteses. El 9 d’octubre de 2012 Junqueras escrigué un article a El Periódico en el qual afirmava rotundament que «El castellà també serà oficial a la República Catalana». Això no coincidia gaire amb els discursos dels seus coreligionaris de partit. El model autenticiat-anonimat té un enorme poder per a comprendre la realitat social i lingüística catalana i les seves implicacions polítiques. L’aplicació del model d’anonimat de la llengua catalana ha arribat als líders catalans i catalanistes amb més projecció. Veurem amb quines conseqüències. El quart bloc, «Multilingüisme i economia», és tractat per tres dels autors amb més impacte, per diferents motius i des de diferents àmbits disciplinaris (antropologia, economia i ciència política), a escala internacional: Monica Heller, Stephen Hagen i David Laitin. Per la meva trajectòria científica, els tres textos em són molt familiars i és estrany l’article o xerrada on no hi faig referència. Em detindré en un tema que relaciona els tres textos. La pregunta sobre si la fragmentació lingüística impedeix el creixement ha estat un assumpte que ha aixecat força interès i polèmica. David Laitin ha contribuït amb sòlids arguments a diferenciar entre correlació i causalitat en aquesta relació. Entre creixement i diversitat podem trobar correlacions, però no causalitat. En la darrera part del segle xx i principis del segle xxi considero que s’ha produït un canvi en les preocupacions polítiques per la diversitat, i la qüestió no és ja si aquesta dificulta el creixement econòmic. Ara la pregunta és com el multilingüisme pot ajudar a augmentar la competitivitat de les empreses o l’ocupabilitat dels treballadors en el marc de la globalització. Com mostren els articles de Monica Heller i Stephen Hagen, s’ha passat d’un enfocament del problema des de l’òptica estatal (tot i que el tractament de les dades de Hagen continuï prenent com a base els estats) i de les nacions sense Estat (problema que gira entorn de l’homogeneïtzació) a un problema global. En aquest pas s’ha deixat de banda l’enfocament macro, basat en correlacions entre variables interiors als estats, per a iniciar una aproximació micro que té més en compte els agents locals i les seves particularitats. Amado Alarcón Alarcón Universitat Rovira i Virgili Correspondència: Amado Alarcón Alarcón. Universitat Rovira i Virgili. Departament de Gestió d’Empreses. Unitat de Sociologia. Avinguda de la Universitat, 1, despatx 116 FCEE/2-EUTO. 43204 Reus. A/e: amado.alarcon@urv.cat. Tel.: 977 759 896 / 977 395 294.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 448

27/04/15 13:19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24 (2014), p. 449-452 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Memòria d’activitats del 2013 Memòria d’activitats del 2013

1. Junta Càrrec President: Secretari: Tresorer: Vocals:

Delegat de l’IEC:

Noms i cognoms Joan Pujolar Jordi Ballart Albert Fabà Prats Josep Gutiérrez Torné Lluís Polanco Elvira Riera Gil Joan Argenter Giralt

2. Llista d’actes — Debat «Independència i oficialitat lingüística» Aquest debat es va plantejar com un seminari intern per a estimular el debat acadèmic entre els socis sobre aspectes sociolingüístics d’actualitat. Hi van intervenir Albert Branchadell i Xavier Vila, que van presentar el tema des de perspectives diverses. Després de les intervencions va tenir lloc un debat. L’assistència va ser de quaranta persones. Podeu trobar un resum de l’acte a la pàgina web de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS): http://blogs.iec.cat/socs/. Data: 16 de gener a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans — «La situació jurídica del català: límits emergents després de la Sentència de l’Estatut» L’acte va anar a càrrec d’Eva Pons, professora titular de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, que va parlar sobre la situació jurídica actual de la llengua catalana, tres anys després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Data: 11 d’abril a les 19.30 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 449

27/04/15 13:19

450

TSC, 24 (2014)

Memòria d’activitats del 2013

— Taula rodona sobre l’ofensiva contra el català Aquest acte va ser una col·laboració de la SOCS amb el Cercle XXI. Hi van intervenir quatre persones que van analitzar aquesta ofensiva en diversos territoris de parla catalana. Els ponents van ser Josep Melià (Illes Balears), Miquel Àngel Pradilla (País Valencià), Natxo Sorolla (Franja) i Marina Solís (Catalunya). En el mateix acte es va presentar el número 12 del Butlletí del Cercle XXI (http://www.cercle21.cat/ca/ butlleti/12/index.html). Data: 8 de maig a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans — «Les actituds i ideologies lingüístiques dels joves d’ensenyament secundari a Catalunya» L’acte va anar a càrrec de Michael Newman (Queens College - CUNY, Nova York) i Mireia Trenchs i Parera (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona). Els ponents van analitzar les actituds i ideologies lingüístiques especialment en joves immigrants llatinoamericans i xinesos. Data: 20 de juny a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans — Presentació del volum 22 de Treballs de Sociolingüística Catalana Es va presentar el volum 22 de TSC, que està dedicat als usos lingüístics a Catalunya i al català en l’àmbit juvenil. Aquest volum consta d’una entrevista a Modest Reixach, a càrrec d’Emili Boix. A l’acte hi va assistir la vídua de Modest Reixach, Jacqueline Hall. Data: 19 de setembre a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans — «La llengua al carrer. Un estudi sobre les llengües escoltades als principals eixos comercials dels districtes barcelonins» Es van presentar els resultats de l’observació sobre les llengües que es van escoltar en onze carrers comercials dels deu districtes de la ciutat de Barcelona. Es va seguir una metodologia emprada per Josep M. Aymà, basada en l’observació real de la llengua parlada al carrer. Els ponents van ser Anna Torrijos (Direcció General de Política Lingüística) i Albert Fabà (Consorci per a la Normalització Lingüística). Data: 18 de desembre a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 450

27/04/15 13:19

Memòria d’activitats del 2013

TSC, 24 (2014)

451

3. Altres activitats Proposta de Joan Pujolar per al grup de treball del Departament de Cultura Joan Pujolar va ser convocat com a president de la SOCS a participar en un grup de treball que va engegar el Departament de Cultura. El tema que van treballar va ser el del règim lingüístic català en un context de sobirania política. La Junta de la SOCS va debatre la qüestió per consensuar la proposta que faria el president al grup de treball. Aquest proposta es va presentar el 29 d’abril i va tenir una bona acollida. Declaració de la SOCS sobre l’ofensiva contra el català La Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’IEC, va fer pública una declaració amb relació a «l’ofensiva política contra l’ús de la llengua catalana per part dels organismes del Regne d’Espanya». Amb aquesta declaració la SOCS instava la comunitat científica internacional a demanar a la UNESCO i al Consell d’Europa que investiguessin i, en qualsevol cas, condemnessin formalment les polítiques que busquen perjudicar la llengua catalana. La SOCS va enviar aquesta declaració a títol informatiu a societats científiques i revistes internacionals. La declaració va rebre nombroses mostres de suport de persones i institucions de la comunitat científica (vegeu l’acta de la Junta de la SOCS del 24 d’octubre de 2013). També vam rebre una carta de Qian Tang, ajudant del director general d’educació de la UNESCO. En aquesta carta, Qian Tang diu que la UNESCO promou la diversitat lingüística i dóna suport a l’ús de les llengües maternes en l’educació, però que la UNESCO no té els instruments per a obligar els estats a protegir el multilingüisme en l’àrea educativa. Premi Modest Reixach El jurat va concedir el premi a l’obra Notícies d’abans d’ahir, del sociolingüista August Rafanell. La primera part del llibre consta d’un recull d’estudis sobre diversos aspectes de la història de la llengua catalana al segle xx. La segona part inclou una història de la destrucció del català durant el franquisme. Socis de la SOCS Actualment la societat consta de cent set socis i sòcies.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 451

27/04/15 13:19

452

TSC, 24 (2014)

Memòria d’activitats del 2013

Treballs de Sociolingüística Catalana El volum 23 de TSC, publicat el 2013, inclou les ponències de la jornada sobre el variacionisme, dutes a terme el juny del 2012.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 452

27/04/15 13:19

Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/about/ submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs presentats.

02 Sec Monografica 1 TSC24.indd 453

27/04/15 13:19

16/04/15

11:31

Treballs de Sociolingüística Catalana 2014

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2014

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La ideologia lingüística contrària a la revitalització del gallec. El cas de Galicia Bilingüe, per Iago González Pascual

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües, de Marta Rovira-Martínez, per Emili Boix-Fuster

L’estudi d’ideologies lingüístiques amb grup de discussió: el cas dels estudiants palmesans de ciències socials de la Universitat de les Illes Balears, per Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté

La transmissió familiar del valencià, de Brauli Montoya i Antoni Mas, per Emili Boix-Fuster

TSC24

Rerefons ideològic de la interrupció intergeneracional del català a Borriana, per Glòria Olivares i Muñoz

Les ideologies lingüístiques

TSC-2014-24 COVER_llom24.pdf

Les ideologies lingüístiques Institut d’Estudis Catalans