Treballs de la Societat Catalana de Geografia

El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma Mendizàbal Riera, Enric Ferret Jacas, Joaquim El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província Casadevall i Camps, Robert Argullol i Murgadas, Enric Un nou paper per a les comarques. Qüestionarles, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

Font i Garolera, Jaume Fuentes i Gassó, Josep Ramon Realitats metropolitanes i governs locals Nel·lo, Oriol Renyer i Alimbau, Jaume

CONFERÈNCIES Vidal de La Blache i la modernitat Berdoulay, Vincent Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica Bertrana, Xavier

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

The Conversion of Spatial Planning in Denmark: Changes in National and Regional Planning Policies and Governance Structures Galland, Daniel RESSENYES Crònica de la Societat Catalana de Geografia

78 desembre 2014 Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 78 - desembre 2014

L’organització territorial dels governs locals

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA 78 desembre 2014

L’organització territorial dels governs locals

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona) Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona) Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis) Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Jaume Feliu (SCG; Universitat de Girona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia) Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Roser Serra (Societat Catalana de Geografia) Edició i impressió El Tinter, SAL

(Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 78 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX L’orgaNització tErritoriaL DELs govErNs LocaLs Presentació Salvador ESTEVE, president de la Diputació de Barcelona .......................... 9 Josep OLIVERAS, president de la Societat Catalana de Geografia ............. 11

Presentació de la jornada. “L’organització territorial dels governs locals”.

Josep OLIVERAS ....................................................................................... 15 Xavier FORCADELL ................................................................................. 17 El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma Enric MENDIZÀBAL RIERA ................................................................... 21 Joaquim FERRET JACAS .......................................................................... 35 El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província Robert CASADEVALL i CAMPS .............................................................. 41 Enric ARGULLOL i MURGADAS ........................................................... 49 Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

Jaume FONT i GAROLERA ..................................................................... 53 Josep Ramon FUENTES i GASSÓ ............................................................ 61 Realitats metropolitanes i governs locals Oriol NEL·LO ............................................................................................ 69 Jaume RENYER i ALIMBAU .................................................................... 95 Conclusions i cloenda de la jornada Jesús BURGUEÑO .................................................................................... 99 Xavier FORCADELL ............................................................................... 107 Josep OLIVERAS ..................................................................................... 109

coNFErÈNciEs BERDOULAY, Vincent: Vidal de La Blache i la modernitat ................... 113 BERTRANA, Xavier: Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica .......................................................................... 125 GALLAND, Daniel: The Conversion of Spatial Planning in Denmark: Changes in National and Regional Planning Policies and Governance Structures ............................................................................................ 143 rEssENYEs Ignasi A ldomà [ed.] (2013). L’aigua, patrimoni de la Catalunya seca.

Passat i present en l’entorn de Torrebesses, per Eduard TREPAT i DELTELL ............................................................................. 165 Jesús Burgueño ; M. Mercè g ras (2014). Atles de la Catalunya senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860), per Francesc NADAL ................................................................................... 169 Joan-Francesc Castex-ey (2014). L’action du gouvernement catalan en Catalogne française (2000/2014). Une politique extérieure du dedans, per Rafael GIMÉNEZ-CAPDEVILA .............................................. 173 cròNica DE La sociEtat cataLaNa DE gEograFia GUARDIA, Carlos; Lluís OBIOLS: Pel camí Cardoner de la serra del Cadí ....................................................................................177 OLIVERAS, Josep: Crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la Ribera ...............................................................................181 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 12 de juny del 2014 ..............................................187 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2013-14 ...............................197 Informació per als autors i autores .............................................................203

sUMMarY tErritoriaL orgaNizatioN oF LocaL govErNMENts Presentation Salvador ESTEVE, president de la Diputació de Barcelona .......................... 9 Josep OLIVERAS, president de la societat Catalana de Geografia .............. 11

Presentation of the session Josep OLIVERAS .................................................................................... 15 Xavier FORCADELL .............................................................................. 17 Questioning the municipal map, adjourning its reform Enric MENDIZÀBAL RIERA .................................................................21 Joaquim FERRET JACAS ....................................................................... 35 The role of intermediate local governments. Between “veguerias” and provinces Robert CASADEVALL i CAMPS ........................................................... 41 Enric ARGULLOL MURGADAS .......................................................... 49 A new role for “the comarques”: to question them, or strengthen them or to wide them up or reduce them down?

Jaume FONT i GAROLERA .................................................................. 53 Josep Ramon FUENTES GASSÓ ........................................................... 61 Metropolitan realities and local governments Oriol NEL·LO: ....................................................................................... 69 Jaume RENYER i ALIMBAU ................................................................. 95 Conclusions and closing of the seminar Jesús BURGUEÑO ................................................................................. 99 Xavier FORCADELL ............................................................................ 107 Josep OLIVERAS ...................................................................................109

coNFErENcEs BERDOULAY, Vincent: Vidal de La Blache and modernity ...................... 113 BERTRANA, Xavier: Local governments in Western Europe: a Typological approach .............................................................................................. 125 GALLAND, Daniel: The Conversion of Spatial Planning in Denmark: Changes in National and Regional Planning Policies and Governance Structures ............................................................................................ 143 BiBLiograPHicaL NotEs Ignasi Aldomà [ed.] (2013). L’aigua, patrimoni de la Catalunya seca. Passat i present en l’entorn de Torrebesses, by Eduard TREPAT i DELTELL ........ 165 Jesús Burgueño; M. Mercè Gras (2014). Atles de la Catalunya senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860), by Francesc NADAL ................. 169 Joan-Francesc Castex-ey (2014). L’action du gouvernement catalan en Catalogne française (2000/2014). Une politique extérieure du dedans, by Rafael GIMÉNEZ-CAPDEVILA ......................................................... 173 cHroNicLE oF tHE cataLaN sociEtY oF gEograPHY GUARDIA, Carlos; Lluís OBIOLS: On the trail of the Cardoner on the Cadí mountain range ...................................................................... 177 OLIVERAS, Josep: Summary of the visit of the Born archeological site and the neighborhood of “la Ribera” ....................................................... 181 Act of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 12 June 2014 ................................................ 187 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2013-14 ........................................................ 197 Information to authors ............................................................................. 203

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 7-13 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

La Diputació de Barcelona ha organitzat un cicle de jornades sota el títol Governs locals: km 0. Interrogants i reptes sobre el futur del món local. Les tres primeres jornades van estar dedicades a les temàtiques següents: 1.- 23 d’octubre de 2013: La reforma local. Reptes i oportunitats davant dels projectes de reforma del règim local impulsats pel govern estatal i el govern de la Generalitat 2.- 14 de novembre de 2013: Per uns governs locals més eficients. Visions des d’Europa 3.- 10 de desembre de 2013: La reforma del sector públic local. Com afecten els projectes de llei de reforma local als ens instrumentals que formen el sector públic local.

Les tres jornades han donat lloc a sengles publicacions de la Diputació de Barcelona.

Aquest número especial de Treballs de la Societat Catalana de Geografia recull els textos que es deriven de la 4a jornada, celebrada a l’Institut d’Estudis Catalans el 28 de gener de 2014, sota el títol: L’organització territorial dels governs locals. Afectacions, reptes i qüestions pendents en els projectes de reforma local. Aquesta jornada va ser fruit de la col·laboració entre la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, de la mateixa manera que ho és ara la publicació de les aportacions presentades.

Hem volgut que aquest número de Treballs de la SCG estigui fonamentalment dedicat a recollir les intervencions dels ponents. Això, sense renunciar a incloure-hi les seccions de costum (crònica de la Societat, ressenyes i conferències). Val a dir que dues de les conferències tenen, a més, una relació directa amb la temàtica d’aquest monogràfic especial.

No està de més recordar que no és la primera vegada que la col·laboració de la Diputació i la SCG dóna lloc a un debat i posterior publicació referit a l’organització territorial. Sota la presidència de Lluís Casassas, l’abril de 1989 es van organitzar unes jornades sobre la Regionalització del territori i els ens intermedis, de les quals es deriva una publicació de la Diputació de Barcelona amb el mateix títol.

–7–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-13 L’organització territorial dels governs locals

La majoria de les ponències es recullen mantenint la forma d’exposició en què foren impartides en aquella jornada, si bé alguns autors han preferit enriquir el seu text donant-li una forma més acadèmica. En tot cas, els vídeos de les exposicions originals es poden visualitzar al web de la Diputació: http:// www.diba.cat/web/governslocals-km0/video-ponencies4 .

Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia

–8–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-13 L’organització territorial dels governs locals

Presentació

salvador Esteve President de la Diputació de Barcelona

Amb l’organització del cicle de jornades “Governs locals: km 0. Interrogants i reptes sobre el futur del món local”, la Diputació de Barcelona ha volgut desplegar un seguit de debats i reflexions sobre aspectes molt concrets de la seva tasca al servei dels municipis. La cooperació local, que és la nostra especialitat com a Administració de segon grau, exigeix un coneixement aprofundit de la realitat del territori, i aquesta realitat és canviant per definició, més que més en el context de profundes transformacions viscudes en les últimes dècades a causa de la globalització i, en especial, arran de l’esclat d’una crisi duradora que ha tingut un impacte negatiu molt acusat sobre els governs locals.

Toca, doncs, governar el territori en moments complexos. Toca, a més, ferho quan arrosseguem una indefinició històrica sobre el paper dels governs locals. La “reforma local” és una expressió que descriu una assignatura pendent de la democràcia, una assignatura que massa cops, dissortadament, sembla que només vulgui afrontar-se a corre-cuita, quan determinades urgències polítiques fan que es girin les mirades cap al món local. I el debat territorial, del qual forma part la reforma local, no admet presses. Cal valorar d’on venim, on som i cap on volem anar, per tal d’aconseguir una governació eficaç, equilibrada i equitativa. És precís aclarir les competències de cada nivell de govern, concretar quines són les que escauen més als governs de proximitat i acompanyar-les amb l’aportació dels recursos financers corresponents, i cal fer un dibuix administratiu del territori que s’adigui a les necessitats i les característiques de la malla de pobles i ciutats que formen la Catalunya contemporània.

La quarta jornada del cicle va abordar l’organització territorial dels governs locals amb tota la riquesa i la complexitat que la qüestió té al nostre país. Un país dens, però desigualment poblat. Un país amb un territori metropolità que és un veritable pol de lideratge euromediterrani i que té, alhora, un rerepaís d’una riquesa paisatgística i mediambiental extraordinària. Un país immers en un debat en què, a cavall de la discussió sobre les comarques, les províncies i les vegueries, ens juguem com governar millor uns pobles i unes ciutats amb una història mil·lenària i consolidada, que volen projectar-se amb energia renovada cap al futur.

Per tractar aquesta qüestió, que implica tant la feina de polítics com de juristes, d’administradors com de geògrafs, vam comptar amb el suport i la col·laboració de la Societat Catalana de Geografia, que ara acull a les pàgines –9–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-13 L’organització territorial dels governs locals

de la seva revista el text de les ponències de la jornada. La profunda vinculació amb l’Institut d’Estudis Catalans que té la Diputació de Barcelona, que el va crear el 1907, fa que ens complagui sobre manera oferir ara aquestes interessants intervencions des de l’altaveu d’aquesta prestigiosa publicació.

Esperem que el valor de les aportacions recollides en aquest nou volum dels Treballs de la Societat Catalana de Geografía rebrà l’atenció que mereix i que contribuirà a facilitar la resposta als reptes territorials i polítics a què s’enfronta el país.

–10–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-13 L’organització territorial dels governs locals

Josep oliveras i samitier President de la Societat Catalana de Geografia Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

L’organització territorial dels governs locals va ser el títol escollit per la quarta jornada del cicle emprès per la Diputació de Barcelona per plantejar els interrogants i els reptes sobre el futur del món local. Els organitzadors, per a portar-la a terme, van pensar d’establir unes reflexions en les quals per una banda professionals del món de la Geografia analitzessin els temes des de la perspectiva de la realitat que el coneixement directe del territori i de les lectures especialitzades sobre el tema ofereixen. Aquestes visions havien de ser contrastades, per altra banda, per juristes, persones del món de les lleis, que al marge dels detalls i problemàtiques concretes territorials, saben analitzar molt bé, no només el que les normes escrites prescriuen, sinó també el perquè ho estableixen, les seves aportacions positives i negatives, les seves contradiccions, friccions i possibles conflictes.

Aquesta col·laboració entre prestigioses persones del món del Dret i destacats professors de la Geografia té tota la seva lògica perquè són visions que es complementen i permeten comprendre les conseqüències que sobre els governs locals dels diferents nivells pot comportar la imposició de lleis que difícilment poden ser acatades, fora que es vulgui causar perjudicis als habitants dels llocs, o s’acatin sense complir-les de forma exacta, amb la qual cosa els resultats no són satisfactoris ni pel legislador, ni pels legislats.

Els temes triats per la jornada van ser: la reforma del mapa municipal, els governs locals intermedis, el paper de les comarques, o les realitats metropolitanes. Tots ells d’una rabiosa actualitat, tot i que són temes recurrents, dels quals en algun cas fa ja uns quants decennis que es parla i s’escriu. S’han malgastat moltes energies sobre algunes de les qüestions del debat i s’han arribat a aprovar lleis avui, per ser ajornades demà, mentre que en altres casos ha guanyat la situació d’“anar fent i qui dia passa any empeny”.

La jornada, un cop finalitzada, crec va servir per tornar sobre uns temes amb noves opinions i aportacions, ja que hi havia nova legislació sobre el règim local en fase de ser cuinada o posada sobre la taula. Els resultats els poden llegir a partir de les aportacions de cadascun dels ponents i estic segur que la seva lectura no els defraudarà. Uns textos que podran ser útils per elaborar nova legislació, cosa que en un món global i local tan canviant, haurà de venir més aviat que tard. Unes lleis sobre els governs locals que el ciutadà normal desitja més realistes i amb possibilitats de ser eficaces.

Per últim cal agrair que els textos surtin a la revista de la Societat Catalana de Geografia, una de les revistes que aporta més anàlisis sobre el territori català i la societat que hi viu i treballa, i una revista que no seria possible que aparegués sense la col·laboració de la Diputació de Barcelona, una institució –11–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-13 L’organització territorial dels governs locals

amb la qual la nostra societat guarda estretes relacions des de fa molts anys, ja que els directors del Servei Geogràfic de la Diputació de Barcelona i després de la Mancomunitat de Catalunya, Josep M. de Rivera i Manuel Ferrer de Franganillo, van ser socis iniciadors de la Societat Catalana de Geografia i les col·laboracions personals entre ells i altres il·lustres geògrafs fundadors sovintejaven. És d’esperar que noves activitats que siguin d’interès mutu entre la Diputació de Barcelona i la filial de l’Institut d’Estudis Catalans, puguin anar continuant i siguin útils tant als estudiosos del país com als ens locals beneficiaris de les tasques de cooperació i assessorament en temàtiques d’administració i govern que fan les diputacions.

–12–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 15-19 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació de la jornada Josep oliveras President de la Societat Catalana de Geografia

Bon dia a tothom. Siguin molt benvinguts a aquesta jornada sobre l’organització territorial dels Governs locals. Aquesta jornada forma part del cicle que la Diputació de Barcelona ha dut a terme els darrers mesos en ocasió de les reformes sobre la legislació de règim local en curs. Aquest cicle de jornades s’ha dut a terme amb la col·laboració de diverses entitats, i en aquest cas concret, ens complau que la Diputació ho faci sumant-se a una iniciativa de la Societat Catalana de Geografia.

Molts de vostès saben que no és estranya la relació que hi ha entre el geògraf que dibuixa línies, es preocupa, o millor dit, posa l’accent en els continents i una altra sèrie de persones, professionals o estudiosos d’altres disciplines que estan preocupats no tant pels continents, sinó pels continguts i pel programa de funcions i de competències a desenvolupar sobre la base d’aquests continents. A partir de les regulacions o de les disposicions legals, siguin de l’Estat siguin dels Governs autonòmics, que s’ocupen de la planta territorial o de les competències del governs locals —com la recent modificació de la legislació de règim local estatal, o el projecte de llei de governs locals que es troba actualment en tràmit al Parlament de Catalunya—, és lògic que sorgeixin dubtes i preguntes. Així com també és normal que entre geògrafs i altres professionals, en aquest cas juristes, hi pugui haver un interès mutu, i finalment un acord per fer unes jornades en què comparteixin inquietuds i reflexions, des de les respectives disciplines, sobre aquesta matèria.

No cal dir que el tema que avui ens ocupa, l’organització territorial dels estats, o del poder polític en general, és un tema sobre el qual els geògrafs hem treballat des de fa molts anys, segles. Per no anar fins a l’època antiga, almenys des del segle xviii. Els debats i les controvèrsies sobre els límits territorials o les –15–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-19 Presentació de la jornada

Josep Oliveras i Xavier Forcadell

fronteres, que encara es reprodueix d’una forma molt important, van ocupar alguns geògrafs —Mackinder o Martonne— que influïren sensiblement en l’establiment i el traçat de les fronteres i els equilibris de poder entre estats tant a la fi de la I Guerra Mundial, com de la segona, amb una petja que perdura fins als nostres dies.

A Catalunya, és igualment evident, el paper de la geografia en aquest àmbit —també per no remuntar-me molt enllà, només esmentaré el cas d’en Pau Vila—. Pau Vila, precisament, sempre va tenir en compte no només el fet geogràfic, la línia, la frontera, la demarcació, l’extensió, els habitants, sinó que també sempre va comptar amb la col·laboració d’algunes persones del món de les lleis. A la comissió de la ponència de la divisió territorial de Catalunya no oblidem que hi havia diversos juristes, com és el cas d’en Ferran Valls i Taberner, de l’Antoni Bergós o del mateix Rovira i Virgili, que és un home que, malgrat que aquesta no fos la seva principal dedicació, havia estudiat la carrera de Dret.

Per tant, pensem que la jornada que avui ens ocupa pot ser profitosa per continuar aquesta línia de col·laboració que hem tingut els geògrafs amb els professionals de les lleis. En molts actes de la Societat Catalana de Geografia, també han estat invitats juristes per a donar-nos el seu punt de vista sobre l’organització territorial. L’interès per saber el que pensem els uns i els altres sobre aquestes qüestions esdevé a hores d’ara ben evident davant les reformes legals en curs sobre l’administració local. Així doncs, en nom de la Societat Catalana de Geografia, i com a filial que som de l’Institut d’Estudis Catalans, també indirectament en nom de l’Institut, els agraeixo la seva assistència i desitjo que aquesta jornada els sigui profitosa. Cedeixo ara la paraula al senyor Xavier Forcadell, coordinador general de la Diputació de Barcelona.

–16–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-19 Presentació de la jornada

Josep Oliveras i Xavier Forcadell

Xavier Forcadell Coordinador general de la Diputació de Barcelona

Moltes gràcies i molt bon dia. President, professor Oliveras, alcaldes, ponents, companys i companyes, amics i amigues, crec que no els sorprendrà si els dic que per a la Diputació de Barcelona i per al conjunt de companys que organitzem aquest cicle de jornades al qual el president de la societat feia esment, és un motiu de satisfacció comprovar, una vegada més, que les qüestions d’ordre jurídic interrelacionades amb altres disciplines, amb altres coneixements, tenen una bona acollida. La convocatòria d’avui, tota la gent que ja en aquesta hora ens està acompanyant i que al llarg del matí té previst acompanyar-nos, així ho posa de manifest.

Aquesta és la quarta jornada d’un cicle que des de la Diputació de Barcelona hem programat sota el títol “governs locals quilòmetre 0”. Quan el vàrem plantejar, passat l’estiu, estàvem al davant de dos projectes de reforma legislativa, un que s’estava substanciant ja en aquell moment a les Corts Generals i un altre en el Parlament de Catalunya. La Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local (LRSAL), avui ja és una realitat, vostès la coneixen i en parlarem. I el projecte de Llei de governs locals en aquests moments és en tràmit parlamentari. Tant un text com l’altre, la veritat és que ens suscitaven força inquietuds i reflexions. Els juristes però també altres professionals vinculats a l’administració ens demanaven quin era el capteniment de la Diputació de Barcelona al respecte, i ens va semblar que entre les múltiples accions a emprendre per tal de definir la posició de la Diputació una havia de ser la d’oferir un marc de reflexió que reunís a la vegada dos valors, suma d’energies i pluralitat, que em sembla que hem aconseguit, i això ens esperona a continuar-ho fent.

El primer valor el vàrem basar en no fer-ho sols. Són temps de sumar esforços, d’optimitzar els recursos disponibles i fer-los arribar tant enllà com puguem. I el segon valor, el de la pluralitat, havia de consistir a donar veu a tothom. Per tant la Diputació de Barcelona, sumant-hi altres institucions, col·legis professionals, i col·lectius, volia escoltar i fer escoltar la veu de tots els que hi tinguessin alguna cosa a dir. Així, aquest cicle de jornades l’hem fet en col·laboració amb l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, la Fundació Aula d’Alts Estudis d’Electes de la mateixa Associació, amb la Càtedra Prat de la Riba d’Estudis Jurídics Locals de la UAB, en el marc del centenari de la Mancomunitat —al qual més endavant em referiré—, amb la Federació de Municipis de Catalunya, amb la Fundació Democràcia i Govern Local i amb el Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local de Catalunya. I, després, en funció de cada bloc temàtic que anàvem tractant, cercàvem els ponents més indicats i a poder ser també la complicitat d’alguna altra institució. La primera d’aquestes jornades, que la vàrem celebrar –17–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-19 Presentació de la jornada

Josep Oliveras i Xavier Forcadell

a l’octubre, fou sobre la reforma local amb criteri general, per tant, quina era la reflexió, quins eren els primers dubtes que suscitaven aquests textos que estaven en tràmit. La segona ho fou amb una visió europea, de dret comparat.

Mirem sovint quina és la realitat de l’Estat espanyol, però, algunes vegades, no tenim en compte com s’està legislant, per a on van també les reflexions en l’àmbit de la UE. La tercera, va dedicar-se a una qüestió que és de les més rellevants que planteja la LRSAL, i la que més complexitat d’aplicació pràctica pot generar en el dia a dia dels governs locals, que és el redimensionament del seu sector públic. En el necessari redimensionament del sector públic local, hi estem tots d’acord; però en com afrontar-lo segurament hi ha més discrepàncies. Aquesta jornada va comptar també amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, perquè el cap i casal del país, és uns dels ajuntaments que té una estructura d’ens instrumentals que en depenen més complexa i rellevant. I finalment, aquesta jornada que avui ens reuneix aquí, vinculada amb l’organització territorial, amb la geografia per tant, l’hem volgut fer amb l’Institut d’Estudis Catalans, amb els companys geògrafs de la Societat Catalana de Geografia, aprofitant sinèrgies, aprofitant recursos. És una llarga tradició de la Diputació de Barcelona col·laborar amb l’Institut d’Estudis Catalans i també fer-ho específicament amb la Societat Catalana de Geografia. És una tradició —jo els hi posaré un primer exemple i n’hi deuen haver d’anteriors que ara desconec— com a mínim des de l’inici de la democràcia. Un dels primers textos que personalment recordo tenir a les meves mans sobre l’anàlisi de la divisió territorial de Catalunya, fou el que conformen el dos volums que porten per títol Gènesi de la divisió territorial de Catalunya.

Un text fet per dos professors importants en aquesta casa i en aquesta Societat, el professor Enric Lluch i el professor Oriol Nel·lo —que precisament serà avui un dels ponents— i que fou editat per la Diputació de Barcelona. I ho havia estat a més en un procés de buidatge i anàlisi dels arxius de la Diputació de Barcelona que, com vostès saben, responent a l’evolució institucional del nostre país en l’últim segle, i al paper de suplència que durant molts anys li va correspondre, conservaven tot el fons documental de la ponència sobre la divisió comarcal de Pau Vila, a la qual el professor Oliveras feia abans referència.

Aquesta publicació era segurament —insisteixo que deuen haver-n’hi anteriors—, per a mi una referència que em feia fàcil comprendre la necessitat d’una relació que calia continuar allargant en el temps. Així que, quan el professor Josep Oliveras, el professor Jesús Burgueño i la resta de membres de la Junta de la Societat de Geografia van venir a la Diputació per d’exposar-me el seu interès de renovar i aprofundir aquesta col·laboració, em va semblar que participar en aquesta jornada, combinant la visió dels geògrafs i la visió dels juristes en aquest moment de debat, era una bona oportunitat per continuar la nostra col·laboració.

I això no és un punt i final per a la Diputació de Barcelona, i d’aquí la mostra del meu agraïment, això és un punt i seguit. Un punt i seguit perquè volem –18–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 7-19 Presentació de la jornada

Josep Oliveras i Xavier Forcadell

que la col·laboració continuï, volem que continuï amb el conjunt de seccions i societats de l’Institut d’Estudis Catalans. De fet, fa poques setmanes, amb el president de la Diputació de Barcelona, aquí mateix, signàvem un conveni de col·laboració amb el president de l’Institut per a incrementar els lligams de la Diputació amb l’Institut i, per tant desitjo que aquest tipus d’inquietuds les continuem compartint al llarg dels propers anys.

Com a mostra d’això, també en les properes setmanes vostès podran assistir —ja els convido que ho facin— a la presentació d’un llibre sobre un dels treballs l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, vinculada a la geografia, la reedició d’un volum dedicat als costums sobre termenals, camins i aigües que compta amb un estudi introductori a càrrec del professor Jesús Burgueño i en el qual la Diputació hi ha contribuït en el marc de la commemoració del centenari de la Mancomunitat. Una mostra més doncs d’aquesta voluntat d’entre tots arribar més enllà, de posar en coneixement de tots els actors interessats aquestes qüestions que en aquests moments ens ocupen i ens preocupen, del funcionament de les institucions locals vinculades al territori, i en definitiva, al país.

I, per acabar, permetin-me només un últim apunt. En relació a la commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya els convido que facin seu el conjunt de programacions i d’activitats que des de la Diputació s’impulsen per rememorar, actualitzar i projectar al futur un període històric en què amb pocs recursos però amb molt de talent i determinació es van crear i impulsar obres i institucions de les quals en els últims cent anys hem estat tots hereus. Un exemple ben proper el tenim en aquesta casa que avui ens acull. Per tant, moltes gràcies, president, moltes gràcies a tots vostès per la seva atenció.

Des de la Diputació de Barcelona tenim molt d’interès a continuar amb aquesta estreta relació amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Geografia, moltes gràcies novament per la seva assistència i els desitjo que la jornada d’avui sigui del màxim interès.

–19–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 21-40 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.70

El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma Enric Mendizàbal riera i Joaquim Ferret Jacas

algunes reflexions sobre el qüestionament del mapa municipal de catalunya i la seva possible reforma.

Una visió personal des de la geografia1 Enric Mendizàbal riera Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona Enric.Mendizabal@uab.cat

1. reflexions inicials No hi ha una història –ni, lògicament, diverses històries– de la geografia catalana sistemàtica i/o canònica; el que sí hi ha són textos curts on es tracta 1. El present text desenvolupa la ponència presentada a les jornades [nota de l’editor]. La presentació oral tenia dues restriccions. La primera era temporal: es disposava de 25 minuts per parlar. La segona era metodològica: tal com em va demanar Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia –en nom seu i de la Diputació de Barcelona–, “no s’havia de parlar sobre el que les lleis marquen o limiten, sinó al marge de les mateixes lleis. Cal imaginació en la forma de veure l’organització del país i que no quedi presonera del que hi ha establert o es pensa establir de forma immediata des de les Corts espanyoles o el Parlament de Catalunya.”

El text escrit té una altra restricció. Tal com m’han demanat, per donar “més coherència a la publicació conjunta [caldria] que tots els textos siguin la transcripció (revisada i polida) de les nostres intervencions.” Passar una presentació oral a un text escrit suposa una sèrie de problemes que no es poden negligir: la parla i l’escriptura són dos tipus de llenguatge –sovint molt– diferents i això implica que la transcripció literal s’hagi de modificar per poder-la fer comprensible a l’hora de llegir-la. A més, és impossible reflectir en un text escrit tot el llenguatge gestual que s’utilitza quan hom parla. Així que he intentat escriure un text que reflectís el que vaig dir i que tot seguit poden llegir, tot afegint les cites bibliogràfiques que en la presentació oral –òbviament– no es van explicitar. Les intervencions orals es poden escoltar al web de la Diputació de Barcelona (http://www.diba.cat/web/governslocals-km0/video-ponencies4, consulta 1/04/2014).

–21–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

aquest tema. També hi ha força estudis sobre temes i/o autors directament relacionats amb la geografia catalana.

Amb la informació existent, crec que es pot afirmar que existeix una escola catalana de geografia. Aquesta escola tindria com un dels seus eixos principals de vertebració l’acceptació de la unitat del territori català com un espai diferenciat de les nacions i regions veïnes, així com el dret d’organitzar aquest territori de la manera que la societat catalana cregui més convenient.

Per tot això, des de la geografia catalana s’ha reflexionat a bastament sobre la divisió/organització territorial de Catalunya, de la qual existeix una extensa i molt bona bibliografia. Per a demostrar-ho, només cal citar quatre reculls de textos.

El primer, per ordre cronològic, és el conjunt de conferències que es van realitzar el 1931 a la Casa del Vallès (Glanadell et al., 1931), on van participar Francesc Glanadell (presentació de la discussió), Jaume Bofill (el sentiment comarcal), Antoni Rovira i Virgili (la comarca al llarg de la història), Ferran Valls i Taberner (l’estructuració política de les comarques), Francesc Maspons i Anglasell (aspectes jurídics), Carles Pi i Sunyer (aspectes econòmics) i Pau Vila (qui va fer una proposta de comarcalització). L’impacte d’aquesta publicació en la societat catalana es pot llegir a l’“Estudi introductori” de Jesús Burgueño, a la reedició feta per la Societat Catalana de Geografia (2005).

El segon recull és l’editat per Pilar Riera (1983), on es troben els textos presentats a l’Àmbit VIIIè del Congrés de Cultura Catalana, que tenia com a títol “Ordenació del territori”. En una reunió celebrada el 14 de novembre de 1976 a la Seu d’Urgell es van trobar més de 250 persones de les més diverses disciplines interessades en l’organització/divisió territorial de Catalunya. La jornada va estar organitzada en tres ponències: la primera sobre “Qüestions sobre el per a què una divisió territorial”, presentada per Marçal Tarragó i Balaguer; la segona sobre “Què són i per a què les comarques”, presentada per Manuel Ribas i Piera; i la tercera sobre la “Incidència dels nous fets urbans i territorials en la divisió territorial de 1936”, presentada per Lluís Cantallops i Valeri. En el llibre es troben les ponències, els resums dels debats de les tres ponències, així com el debat general final i les quinze comunicacions presentades a les tres ponències.

El tercer és el llibre publicat per Enric Lluch i Oriol Nel·lo (1984) sobre el debat de la divisió territorial de Catalunya entre 1939 i 1983, amb 1.491 pàgines de textos i 78 d’introducció –1.578 pàgines de lletra petita! Tothom qui s’ha dedicat al tema de la divisió i organització territorial de Catalunya sap de l’excel·lència d’aquest aplec, així com d’altres posteriors escrits pels mateixos autors sobre aquestes qüestions (Lluch i Nel·lo, 1985 i 1986).

El quart recull va aparèixer el 1986, quan Quaderns d’alliberament va editar un monogràfic amb el títol “La divisió territorial de Catalunya. Reflexions i propostes per un debat”. Va ser una recopilació de textos progressistes i –22–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

d’esquerres, encarregats als diferents autors per un economista, Enric Llarch, i dos geògrafs, Ramon Arribas i Jaume Oliver, just en el moment en què s’estaven discutint les Lleis d’Organització Territorial al Parlament de Catalunya (Direcció General d’Administració, 1987). Aquest recull va ser un dels darrers intents per part de les persones que reflexionaven sobre l’organització/ divisió territorial administrativa de Catalunya per influir en la decisió del Parlament català presa el 1987.

I el dia 28 de gener de 2014 es va celebrar una altra jornada sobre el tema dins del Cicle de Jornades. Governs locals: km 0. Interrogants i reptes sobre el futur del món local que promociona la Diputació de Barcelona. De moment, és la darrera reflexió sobre el tema.

Per acabar aquestes reflexions inicials, aviso que la qüestió de l’organització territorial administrativa de Catalunya és un problema irresoluble, ja que no aconseguirem mai posar d’acord a tothom sobre quins nivells administratius hi ha d’haver (recordem que a Catalunya hi ha o hi pot haver entitats municipals descentralitzades, municipis, comarques, mancomunitats, províncies, vegueries...), quines competències i funcions ha d’exercir cada nivell, quins nuclis de població han d’exercir un paper jeràrquic ni quina ha de ser aquesta jerarquia de nuclis, ni quins límits/fronteres territorials han de tenir cadascun dels diversos ens administratius.

El treball tècnic que estableixi l’àmbit òptim de prestació d’un determinat servei sempre serà motiu de discussió, ja que no hi ha tècniques neutres, objectives, asèptiques. En aquestes tècniques, com en la discussió global de l’organització territorial de l’administració pública de Catalunya, s’han de posar d’acord percepcions identitàries, interpretacions històriques i territorials, ideologies polítiques i càlculs electorals. És obvi que mai no aconseguirem posar d’acord a tothom per trobar una organització territorial administrativa de Catalunya que agradi a tothom: és una qüestió irresoluble perquè és molt més que posar en pràctica una tècnica.

2. La geohistòria del mapa municipal de catalunya Els carrers i places són els elements més antics de qualsevol ciutat actual: són el canemàs que al llarg del temps ha estructurat la ciutat i ha creat la seva morfologia. Els edificis s’hi han adaptat i han anat edificant-se, transformant-se, enderrocant-se. De la mateixa manera, els municipis són els elements d’organització territorial més antics de qualsevol societat, ja que això que identifiquem com municipi no és cap altra cosa que una organització social i territorial consegüent al veïnatge i a la col·laboració quotidiana.

L’anterior president de la Societat Catalana de Geografia, el catedràtic de geografia humana Francesc Nadal, quan parla del mapa municipal de Catalunya diu que és un mapa pedestre. I, aleshores, afegeix amb sornegueria: és pedestre perquè els límits actuals del mapa municipal de Catalunya són el –23–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

resultat de quan la gent anava a peu. Recordem que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (http://dlc.iec.cat, consulta de 1/04/2014) dóna dues accepcions per a pedestre: que va o es fa a peu i que és vulgar, no elevat.

Jesús Burgueño i Ferran Lasso de la Vega (2002) justifiquen en el seu magnífic llibre que el mapa actual dels municipis de Catalunya té la seva base jurídica i territorial en la instauració de l’Estat liberal a Espanya durant la primera meitat del segle xix. El fil del llibre és mostrar com la legislació de l’Estat espanyol des de la Constitució de 1812 ha tingut com objectiu principal racionalitzar els límits territorials dels municipis espanyols per tal d’eliminar problemes de la poca grandària territorial i poblacional de gran part dels municipis espanyols –i catalans–, així com problemes de disfuncions, un dels quals, els enclavaments. Aquesta racionalització del mapa municipal espanyol –i català– té dos efectes secundaris derivats de la Llei de 8 de gener de 1845 i del règim local de la dictadura franquista: el primer és la voluntat de reduir la xifra de municipis afavorint les fusions, absorcions i agregacions i evitant les segregacions i la creació de nous municipis; el segon és l’intervencionisme de l’Estat en la vida municipal mitjançant el control dels pressupostos i de la gestió de les funcions que han d’exercir.

Frederic Culí (1890-1960), en un llibre publicat el 1919, presenta una història romàntica dels municipis europeus que aplica al cas català per tal d’explicar perquè haurien de servir els municipis. Segons aquest autor, els municipis són hereus de centenars d’anys d’història i que, tal com escriuen Burgueño i Lasso de la Vega, des del segle xix, l’Estat ha intentat organitzarlos per tal de poder-los gestionar –teòricament– amb la millor eficàcia i eficiència possible, així com amb el menor cost econòmic. En el capítol IV, Culí (1919, pàgs. 39-73) explica les funcions del municipi modern, des d’una perspectiva descentralitzadora i molt autònoma, cosa que l’allunya de la legislació local conservadora espanyola. Aquesta legislació ha suposat que des d’inicis del segle xix hi ha hagut un procés de reducció dels municipis existents a Catalunya: uns 2.000 municipis a principis del segle xix, 1.086 el 1857 (segons les xifres de Burgueño i Lasso de la Vega) i 947 el 2014 (segons les dades del web de la Generalitat de Catalunya http://www.municat.gencat. cat, consulta 1/04/2014).

En els mapes que apareixen en el llibre, ja citat, de Burgueño i Lasso de la Vega, es pot veure com els més de mil municipis desapareguts en els darrers dos-cents anys corresponen a entitats amb molt poca població de les àrees de muntanya i més profundament rurals de Catalunya. Així, malgrat l’aparició d’uns quants municipis nous (13 entre 1983 i 2010), el procés polític i administratiu a llarg termini té com fil conductor la voluntat de reduir la xifra de municipis a Catalunya. El mapa municipal actual de Catalunya és el resultat d’aplicar les diferents reformes legislatives espanyoles a l’administració local durant el segle xix i xx. És un mapa amb origen de quan la gent –24–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

anava a peu i amb la darrera reforma dels anys 1960-70 de quan la Catalunya rural començava a estar motoritzada. Però la pregunta que hom es fa és si el mapa municipal actual és un mapa adequat per a un món global i globalitzat com l’actual. I això és així perquè es considera que el mapa actual té molts municipis –947– i molts d’ells amb poca població: 643 municipis tenen menys de 2.500 habitants, dels quals 483 en tenen menys de 1.000, dels quals 327 en tenen menys de 500 (segons les dades del web de la Generalitat de Catalunya http://www.municat.gencat.cat, consulta 1/04/2014).

3. Per què no agrada al neoliberalisme el mapa municipal actual?

Malgrat que s’ha dit a l’inici d’aquest text que una de les restriccions era que s’havia d’obviar la legislació vigent, em permeto defugir-la en aquest apartat. La Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local (LRSAL) és la resposta a la pregunta inicial d’aquest segon apartat. Al neoliberalisme no li agrada el mapa municipal actual (siguin els límits territorials, siguin les funcions i activitats que realitzen) per raons ideològiques: creuen que l’Estat és més car i ineficient que la gestió privada. En el preàmbul de la LRSAL està escrit que un dels objectius bàsics d’aquesta és “favorecer la iniciativa económica privada evitando intervenciones administrativas desproporcionadas” (BOE, 30/12/2013, núm.

312, p. 106430); així mateix, “para favorecer la iniciativa económica privada, evitando intervenciones administrativas desproporcionadas, se limita el uso de autorizaciones administrativas para iniciar una actividad económica a casos en los que su necesidad y proporcionalidad queden claramente justificadas” (BOE, 30/12/2013, núm. 312, p. 106433).

La revista El Jueves no és pas allò que es pugui considerar una revista científica ni seriosa: més aviat és sectària, partidista, d’humor groller i sovint poc matisat (per això la compro i llegeixo cada setmana des de fa uns vint-i-cinc anys). I no és un document políticament correcte per a una sessió com la que es va realitzar el 28/01/2014 a la seu de l’IEC. Suposo que si hagués portat diaris seriosos i gens sectaris com per exemple ABC, Ara, El Mundo, El País, El Periódico, El Punt-Avui, La Razón o La Vanguardia hauria mostrat més correcció i la meva presentació oral i el meu text escrit serien més raonables. Però no: crec que la figura 1 mostra de manera explícita l’objectiu de la LRSAL i jo no ho sabria fer millor.

–25–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

Figura 1. La reforma de l’administració local espanyola segons El Jueves, núm.

1.900, 23-29/10/2013

D’acord, allà on el text de El Jueves diu “comunidades autónomas” hauria de dir “diputacions”. Però del que es tracta és que la LRSAL és centralitzadora, intervencionista i privatitzadora de la feina i funcions dels municipis, especialment de tot allò que té relació amb l’estat del benestar a escala local. Si als neoliberals (i a la LRSAL) hi ha un concepte que els hi és oposat ideològicament, aquest és el del principi de subsidiarietat. Si per tal principi entenem que cal solucionar els problemes en el nivell administratiu més proper a la ciuta–26–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

dania i, sobretot, amb la participació activa d’aquesta, la LRSAL va en direcció oposada, ja que “mediante la coordinación por las Diputaciones de determinados servicios mínimos en los municipios con población inferior a 20.000 habitantes”(BOE, 30/12/2013, núm. 312 pàg. 106432) aquests municipis només podran gestionar el que els deixi la Diputació corrresponent. Cal recordar que a Catalunya, dels 946 municipis existents, n’hi ha 883 que tenen menys de 20.000 habitants. El principi de subsidiarietat està relacionat amb la solidaritat i la col·laboració, lluny de la competència i la competitivitat neoliberals.

Figura 2. Editorial de La Vall de Verç, núm. 380, gener de 2014

Des del món local municipal de Catalunya han sortit múltiples veus contra la LRSAL. Un exemple pot ser l’editorial de La Vall de Verç, revista de l’Ateneu –27–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

de Sant Just Desvern (figura 2), on s’escriu de manera més acurada el que apareix en el dibuix de El Jueves: la defensa del principi de subsidiarietat i de la feina ben feta de la majoria dels municipis de menys de 20.000 habitants són l’argument del text.

El mapa municipal actual no agrada al neoliberalisme perquè les empreses privades no poden obtenir tants beneficis econòmics com voldrien. Al neoliberalisme no li preocupen els límits territorials dels 946 municipis de Catalunya sinó que li interessen les competències i els recursos de què disposen per tal de fer negoci individual.

4. Les solucions tècniques (presumptament) socialdemòcrates Mentre l’economia, la societat i la política canvien i evolucionen d’una manera més o menys ràpida, no succeeix de la mateixa manera amb la pràctica administrativa. L’obsolescència de les estructures administratives és un fenomen habitual que ocorre amb el pas del temps. A més, cal tenir present les dificultats, sobretot polítiques, que suposa qualsevol reforma territorial, política i competencial de l’administració.

Hi ha diverses raons que en el pensament eurooccidental –presumptament– socialdemòcrata i reformista dels anys 1960-1980 serveixen per a justificar la modificació de l’administració local en la recerca d’una major eficàcia. Entre les raons que podem considerar més geogràfiques, es poden citar els nous problemes causats pel desenvolupament de la urbanització del territori i per la formació de noves àrees funcionals, les noves necessitats dels serveis públics i la tecnologia per accedir-hi, els canvis culturals i socials que fa que s’hagin de reformar els mètodes per encoratjar la participació en les decisions polítiques, etc. Tots aquests canvis, així com molts altres, fan que s’hagi d’ajustar territorialment l’accés de la població als serveis que ofereixen les administracions públiques. És per això que s’han fet tantes reformes administratives a l’Europa occidental des de la Segona Guerra Mundial.

En la segona meitat del segle xx, en nombrosos estats europeus es van realitzar processos de racionalització del mapa d’administració local si per tal idea de racionalització s’entén una reducció espectacular dels municipis. Pel cas de Suècia, que al voltant de 1860 tenia uns 2.500 municipis i 21 comtats, amb la reforma dels anys 1940-50 es va reduir a poc més de 1.000 municipis i amb la reforma d’inicis dels anys 1970, el nombre de municipis va quedar en 286; pel cas de Dinamarca es passa de les 24 províncies i 1.392 municipis de 1945 als 14 comtats i 275 municipis de 1970; i pel cas de Bèlgica, entre 1975 i 1977 es passa de 2.359 a 596 municipis; en el 2010, dins del marc del que s’anomena crisi econòmica (que no deixa de ser un element bàsic i estructural del capitalisme) com justificació, a Grècia es va passar de 1.034 a 355 municipis.

Les raons que s’han acostumat a utilitzar per qüestionar negativament l’existència d’un nombre elevat de municipis són les següents: 1) La majoria –28–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

dels municipis amb poca població tenen una escassa capacitat econòmica i de gestió per a l’acompliment de la prestació dels serveis mínims. 2) La prestació de serveis és, majoritàriament, d’escassa qualitat i eficàcia en els municipis amb poca població. 3) Hi ha una certa impossibilitat de transferir i delegar serveis estatals i autonòmics a molts d’aquests municipis amb poca població, cosa que impedeix una adequada descentralització administrativa. 4) En haver molts municipis, acostuma a haver una gran ineficàcia i dispersió de les inversions públiques.

A Catalunya no hi ha hagut una reforma del mapa municipal com les citades anteriorment. Sí que hi ha hagut, però, alguna proposta d’aquesta mena.

La primera i única que va tenir una important difusió va ser la presentada per Lluís Casassas i Joaquim Clusa el 1981. Per justificar la proposta, aquests dos autors elaboren un treball amb el següent esquema: 1. L’estudi de la història de l’organització administrativa de Catalunya 2. Anàlisi dels condicionants per a fer una proposta d’organització administrativa de Catalunya a partir de – la situació de l’administració local catalana a finals de la dècada de 1970 – les funcions que s’han d’oferir des de l’administració pública – l’estructura territorial de Catalunya 3. La proposta Casassas i Clusa van mostrar que la Catalunya de principis de la dècada de 1980 era un territori heterogeni on no hi havia una jerarquia territorial clara, a excepció de Barcelona en el nivell superior. A Catalunya es podien trobar, segons Casassas i Clusa (1981, p. 155), les estructures territorials següents: – sistemes urbans clars, unitats on era determinant l’existència d’una ciutat de més de deu mil habitants i que tenien unes relacions diàries de residènciatreball significatives; – àmbits sense centres clars, unitats en les quals no apareixia un centre aglutinant, però on la seva cohesió venia donada per motius històrics o psicològics; – territoris d’estructura comarcal, que eren les entitats on hi havia un nucli que era la capital, i on la resta de nuclis mantenien amb aquesta capital una relació feble però directa, i anterior a qualsevol altre tipus de relació amb nuclis de fora de l’ambit comarcal; – subsistemes metropolitans, que eren les unitats incloses dins els sistemes metropolitans i que mantenien relacions de residència-treball i de serveis amb les respectives capitals.

Què proposaven Casassas i Clusa? Amb un territori estructuralment heterogeni, hauria d’haver una estructura administrativa que s’hi adaptés de manera eficient i eficaç. Així que Catalunya hauria de tenir dos nivells administratius: les regions (en proposaven cinc, centrades en les ciutats de Barcelona, Girona, Lleida, Manresa i Reus-Tarragona) com àmbit de descentralització del govern autonòmic i les municipalies, com únic àmbit d’administració local.

–29–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

Casassas i Clusa consideraven les municipalies com unes unitats territorials definides per tenir un conjunt de nuclis de població entre els quals es produïen relacions humanes quotidianes, proposant-les com l’únic esglaó de govern local autònom a Catalunya, que haurien de tenir totes les competències d’administració local i que eren el resultat d’una anàlisi acurada del territori de Catalunya. Els criteris de delimitació de les municipalies eren els següents: existència d’un àmbit territorial significatiu de relacions quotidianes, distàncies que no superessin els sis quilòmetres entre els nuclis de població compactes i uns mínims de població de deu mil habitants sempre que fos possible.

Des de l’aparició d’aquest treball de Casassas i Clusa el 1981, tota reflexió que s’hagi fet a Catalunya sobre l’organització territorial el cita, ja sigui per mostrar-hi el seu desacord, ja sigui per mostrar les seves virtuts.

De fet, el treball de Casassas i Clusa venia a demostrar l’existència d’un centenar –més o menys– d’unitats territorials que han aparegut en diversos treballs sobre l’organització territorial de Catalunya, que s’allunyen dels més de 900 municipis o de la quarantena de comarques.

Aquest centenar d’unitats territorials són els resultats de l’enquesta que va fer la Ponència de 1931, amb Pau Vila i Josep Iglésies formalment al capdavant.

El mètode de recerca per trobar quines eren les comarques de Catalunya es fonamentà en la tramesa, el mes de novembre de 1931, d’un qüestionari a tots els ajuntaments de Catalunya en què es preguntava: a) A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? b) A quin indret aneu principalment a mercat? c) Aneu també en algun altre mercat? La primera pregunta va donar com a resposta 118 comarques de diferents mides territorials i poblacionals; en qualsevol cas, era la percepció que tenien del territori català les persones que van respondre el qüestionari. Pel que fa a la segona pregunta, el resultat va ser de 87 mercats de diferent importància, categoria i àmbit d’influència.

Joan Soler i Riber (1975) parla de 131 nuclis rodals pel conjunt de Catalunya. Pilar Riera, amb el seus treballs de 1987 i 1989, estudia la jerarquia urbana de Catalunya, així com els àmbits d’influència de cadascun dels nuclis urbans. Estableix un sistema urbà de sis nivells: capital metropolitana, capital regional, capital de comarca, capital de rodalia, pobles grans i pobles petits. Si es deixen de banda els dos nivells de menor escala (pobles grans i petits), els altres quatre nivells jeràrquiment superiors inclouen a 108 nuclis de població.

En un treball iniciat el desembre de 1991, finalitzat el 1994 i que els principals resultats van ser publicats el 2009, dirigit per Lluís Casassas i Simó i després de la seva mort per Jordi Casassas i Ymbert, es suggereixen 108 “comarques”/“municipalies” a més de Barcelona. El mateix any 1994, el Pla Territorial General de Catalunya proposava 108 àrees urbanes i 288 àrees bàsiques de planificació. En un article que recull més de 20 anys de recerca sobre les àrees urbanes de Catalunya, Margarida Castañer, Obdúlia Gutiérrez i Joan Vicente (2009) donen una xifra que varia entre 62 i 121 àrees de cohesió a partir de la mobilitat residència-treball per a Catalunya l’any 2001 segons –30–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

els diversos mètodes estadístics per comptar aquestes àrees. Per acabar, les unitats de paisatge elaborades pels diferents catàlegs de paisatge de les set regions de Catalunya i que es poden consultar al web de l’Observatori del Paisatge [http://www.catpaisatge.net, consulta de 1/04/2014], apareixen, provisionalment,135 unitats.

Aquest centenar llarg d’unitats variables de forma i contingut que apareixen en diversos estudis geogràfics i territorials a Catalunya durant el segle xx i inicis del xxi, sembla que siguin les unitats territorials de la vida quotidiana, amb uns límits flexibles i canviants, que fa la impressió que els habitants de Catalunya les utilitzem en els nostres quefers però que no les percebem amb un nom (un topònim) ni amb un sentit de pertinença. Possiblement, aquesta és la raó per la qual Torsten Hägerstrand (1916-2004), geògraf suec que va ser un dels responsables de la reforma de l’administració local comentada a l’inici d’aquest apartat, considerava, quan ja havien passat uns quants anys, que possiblement l’error més important a l’hora de fer la reforma del mapa municipal havia estat crear uns ens territorials amb els quals la població no s’dentificava (Díaz, 1994).

5. reflexions finals Em disculparan una referència personal lligada amb la meva docència a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de ja fa uns anys, faig fer una pràctica a l’alumnat que consisteix a dibuixar, per grups, un mapa de Catalunya amb allò que considerin bàsic per a explicar què és Catalunya a un/a alumne/a Erasmus. La Catalunya que presenten és la folklòrica i turística (castellers, el caganer, el pa amb tomàquet, el romànic, el camp del Futbol Club Barcelona, les platges, el Museu Dalí, el Modernisme...) i no pas la dels polígons industrials, la dels barris on viuen el prop de milió i mig d’immigrants estrangers que han arribat entre 1995-2010 o les més de 600.000 persones aturades. Perquè presenten la “història” tradicional de Catalunya, el que surt gairebé sempre en els seus esquemes gràfics és la referència a les quatre províncies catalanes, ja sigui perquè en dibuixen els límits, ja sigui perquè inclouen les quatre capitals provincials com úniques ciutats en el mapa... però no pas les comarques.

Insisteixo en aquest fet: si després que l’alumnat que tinc a la Universitat ha estat escolaritzat tota la seva vida amb la docència derivada dels més de trenta anys de govern autonòmic no han interioritzat les comarques i no les representen en un mapa on han d’explicar als Erasmus estrangers què és Catalunya, com pot tenir el comú de la població catalana interioritzada, percebuda, sentida aquestes 100-130 unitats sense límits i sense nom que s’han identificat al final de l’apartat 4 d’aquest text?

Les –presumptes– reformes socialdemòcrates europees del mapa d’administració local han suposat, entre altres coses: –31–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

– la pèrdua d’identitat i d’empatia amb el nou ens administratiu: no és el nostre, no ens sentim d’aquest nou ens i, a més, ves a saber d’on surt el nou nom que li han posat; – la reducció dels càrrecs electes i l’increment dels partits polítics en les eleccions locals, cosa que significa l’allunyament dels representants respecte a la conciutadania; – l’especialització i professionalització del funcionariat local; – una gestió més eficient, eficaç i barata de determinats serveis i equipaments públics.

Així les coses, quina és la mida de superfície i població que ha de tenir un municipi per què sigui més eficient i eficaç? S’han de deixar de banda els sentiments de pertinença per tal d’abaratir costos econòmics? No tinc pas la solució. I no la tinc perquè a hores d’ara no sé què m’agrada més: si un mapa municipal com l’actual amb totes les possibles disfuncionalitats i ineficiències i, disculpin la broma, amb la creació de tants nous municipis com la gent vulgui per a sentir-se millor (dels 947 actuals als 2.000 que hi havia ara fa 200 anys), o bé un mapa municipal –presumptament– millor amb municipis grans (les 100-130 unitats que apareixen reiteradament) on tot sigui funcional, eficient i eficaç però llunyà.

M’és igual el dibuix del mapa municipal. El que em preocupa és la gestió política que hi ha al darrera: sense una opció política no hi ha cap tècnica que valgui. Hem de decidir què volem fer amb els nostres municipis. I aquest “volem fer” està relacionat amb la periodització de les actuacions polítiques: hem de treballar en cicles electorals municipals de quatre anys? I per què no pensem a més llarg termini? Perquè si triem la primera opció temporal, aleshores els municipis hauran de competir entre ells per veure qui es queda les engrunes. Si triem la segona opció, podem col·laborar i compartir perquè tothom pugui viure millor. És en el pensament federalista (Francesc Pi i Margall, Valentí Almirall [Nadal,1987, p. 55-91]) o anarquista (Felipe Aláiz, 194547; Colin Ward, 1973) on es defensa la confederació de petites unitats territorials –els municipis–com element bàsic d’organització territorial. Però no oblidem que això és considerat passat de moda i poc adequat en un món globalitzat i que va contra el sistema capitalista.

–32–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

Bibliografia citada aláiz, Felipe (1945-47). Hacia una federación de autonomías ibéricas. Móstoles/Madrid: Ediciones Madre Tierra/ Asociación Cultural Anselmo Lorenzo de Alicante, 1993.

Burgueño, Jesús; Ferran lasso de la vega (2002). Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals, Direcció General d’Administració Local.

Castañer, Margarida; Obdúlia gutiérrez; Joan viCente (2009). “Mobilitat laboral, àrees de cohesió i àrees de planificació”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68, p. 61-86.

Culí, Frederic (1919). El municipi modern. Barcelona: Editorial Catalana. díaz, María Ángeles (1994). “Sociedad, tecnología y naturaleza. Una entrevista con el profesor Torsten Hägerstrand”.

Estudios Geográficos, vol. 55, núm. 214, p. 5-31. direCCió general d’administraCió (1987). La nova organització territorial de Catalunya: text de les lleis i comentaris. Barcelona: Generalitat de Catalunya. glanadell, Francesc et al. (1931). El problema comarcal de Catalunya. Barcelona: Casa del Vallès (Biblioteca d’Estudis Comarcals, 2) [reedició el 2005 a Barcelona: Societat Catalana de Geografia amb un “Estudi introductori” de Jesús Burgueño, p. XVII-LI]. lluCh, Enric; Oriol nel·lo [eds.] (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d’estudis, propostes i documents. Barcelona: Diputació de Barcelona.

– (1985). “Codicil sobre el debat de la divisió territorial de Catalunya (1984-1985)”. Arrel [Diputació de Barcelona], núm. 11, p. 25-35.

– (1986). “Bibliografia sobre l’organització territorial de l’administració pública a Catalunya (1984-1986)”. Quaderns d’alliberament, núm. 12, monogràfic dedicat a “La divisió territorial de Catalunya. Reflexions i propostes per un debat”, p. 67-89. nadal, Francesc (1987). Burgueses, burócratas y territorio. La política territorial en la España del siglo xix. Madrid: Instituto de Estudios de Administración Local.

Quaderns d’alliberament (1986). “La divisió territorial de Catalunya. Reflexions i propostes per un debat”, núm. 12. riera, Pilar [ed.] (1983). La nova divisió territorial de Catalunya. Bellaterra: Universitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Geografia.

– (1987). “La xarxa urbana de Catalunya a partir d’una anàlisi funcional”. Arrel [Diputació de Barcelona], núm. 18, p. 142-151.

– (1989). “Les àrees funcionals a Catalunya”. Banca Catalana. Revista econòmica, núm. 88, p. 19-42. soler i riBer, Joan (1975), “Estructures mercantils bàsiques als Països Catalans”, Miscel·lània Pau Vila. Granoller: Montblanc-Martín, p. 401-412 (reproduït a lluCh i nel·lo [1984], p. 139 amb un mapa que no hi és a l’original).

Ward, Colin (1973). Anarquía en acción. La práctica de la libertad. Madrid: Enclave de libros, 2013.

–33–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

Enric Mendizàbal i Joaquim Ferret Foto: Òscar Ferrer

–34–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

Joaquim Ferret i Jacas Departament de Dret Públic i C.H. Universitat Autònoma de Barcelona Joaquim.Ferret@uab.cat

1. introducció La magnífica exposició del meu col·lega, també de la Universitat Autònoma, Mendizábal, ens ha posat en relleu que aquest és un vell problema. Realment, el de la determinació del mapa municipal, és un problema tradicional, que no té –com ell molt bé ha dit– solució. És un vell problema tractat des de fa molts anys en estudis seriosos. S’ha de tenir en compte que els països del sud d’Europa sempre s’han caracteritzat per un minifundisme municipal. Això és veritat a França, Itàlia, Espanya, mentre que als països europeus del nord, com Suècia, s’ha fet una cirurgia forta.

I pensin vostès que quan, al 1987, es fan les lleis municipals catalanes –el conjunt de quatre lleis de règim local catalanes–, hi ha una norma que permet una modificació de termes municipals més simplificada quant a procediment, per afavorir les fusions; i es produeix de seguida un congrés en defensa del petit municipi fet per l’Associació Catalana de Municipis, que era l’associació municipalista més favorable al partit polític del Govern que havia impulsat les lleis. La por a perdre la identitat municipal, fins i tot en el cas dels municipis petits, ha fet que la tendència en els últims temps hagi sigut l’augment del nombre de municipis. No s’han fusionat, pràcticament, municipis; si alguna cosa hi ha hagut, ha sigut creació de nous municipis.

Això, realment porta a la necessitat d’un ens de cooperació: digui’s diputació, vegueria, comarca, o de més d’un. És imprescindible en una Espanya amb vuit mil municipis, en una Catalunya amb nou-cents municipis, que hi hagi un ens de cooperació, perquè no són viables sense aquesta realitat. Però això ja aniria en una altra ponència sobre àrees metropolitanes, vegueries i altres ponències en aquesta jornada.

Potser la defensa aferrissada de la identitat municipal ve de la idea del caràcter natural del municipi. Això procedeix del segle xix i de les reformes locals de mitjans del segle xx. Es pensa que el municipi és preexistent a l’Estat, que és una realitat social natural. El paroxisme de la naturalitat dels municipis porten al franquisme a defensar que los cauces naturales de representación siguin la família, el municipi i el sindicat. Però en realitat, què és un municipi? És un municipi allò que la llei diu que és un municipi. L’article 310 de la Constitució de Cadis establia: “Se pondrà Ayuntamiento en los pueblos que no lo tengan y en que convenga que lo haya...”. Per tant, municipi és allò que la llei diu que és un municipi. I el criteri per determinar quan convé que es creï un municipi es complica. Quan un municipi té unes muralles, està molt clar: és –35–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

el recinte emmurallat que hi ha allà dins. El castell dels senyors està en un altre lloc i a la muralla és on hi ha la burgesia local. Però quan cauen les muralles, la cosa es fa més difícil, i sobretot quan tornen a caure les segones muralles.

Amb el transport, amb les telecomunicacions passem a grans àrees, a territoris integrats on, realment, aquesta diferenciació de municipi existeix poc. Un senyor porta els seus fills al col·legi d’algun lloc, té l’oficina en un altre municipi, té la residència en un altre i va a jugar al golf, al tenis o al pàdel en un altre municipi. Això és cada vegada més freqüent i, realment, és la segona caiguda de les muralles municipals.

Però, malgrat això, malgrat tots aquests problemes, hi ha hagut una constant, fins ara, que la crisi econòmica ha fet canviar. Era la del fet que el municipi tenia una capacitat general. El municipi tenia capacitat per fer-ho tot; no competències, no potestats, però sí capacitat, sí possibilitat com ens exponencial d’una comunitat política. El municipi estava obert a realitzar qualsevol activitat.

Evidentment, això ve potenciat amb l’autonomia local, consagrada a la Constitució i amb l’establiment de la democràcia. Tant és així que el municipi es converteix, progressivament, en una còpia del model estatal: el joc majoriaoposició, el joc Govern-Parlament en el ple. Per tant, es copia el model Estat –també copiat per les comunitats autònomes– a nivell local. I es parla de Governs locals, en parla el Libro Blanco de l’època del ministre Sevilla, en parlen els projectes de la Generalitat de Catalunya. Ja no es vol una administració municipal, es vol un autèntic Govern. Evidentment no té potestat sobirana lligada a la Constitució, evidentment no té potestats legislatives que sí que tenen les comunitats autònomes; té unes potestats merament administratives, però que són expressió d’una voluntat de ser Govern.

2. La capacitat jurídica dels municipis La Llei de bases de règim local, article 25.1, en la seva redacció primitiva deia: “El municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal”. Per tant, consagrava l’apertura general. El municipi ho pot fer tot. Necessita diners per a fer-ho, necessita imaginació i capacitat per a fer-ho, però està obert a tot. Aquesta era, realment, la voluntat que estava predominant políticament i socialment respecte al municipi. I fins i tot, la discussió política i tècnica i jurídica era sobre com blindar les competències municipals. Es deia: el legislador general, el regidor de bases, és molt generós amb l’autonomia municipal, però després ja ve el regidor sectorial quan regula l’urbanisme, l’educació, serveis socials, etc. i restringeix.

La qüestió era com aconseguir que allò que la Llei de Bases ha donat o la llei general municipal ha donat, no ho treguin les lleis sectorials. I es buscaven diversos sistemes. Des de la Federación Española de Municipios y Provincias –36–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

es proposava una solució inconstitucional: fer la regulació general per llei orgànica perquè no pogués ser modificada per les lleis ordinàries. El que passa és que a la nostra Constitució, les lleis orgàniques estan reservades a determinades matèries, entre les quals no hi ha les competències municipals. En conseqüència no era viable.

També es va defensar el blindatge de les competències municipals amb una regulació detallada de les competències a la legislació bàsica. Això, per a mi, és impossible. Ja hem vist que el blindatge de les competències de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –amb detallada descripció de matèries i submatèries– no ha tingut èxit. I aquesta tècnica era possible en un ens com és la comunitat autònoma, que té potestats legislatives. Però si hem d’agafar les potestats administratives que cada llei dóna i repartir-les detalladament hauríem de posar tot l’ordenament jurídic dins de la Llei de bases de règim local, la qual cosa és impossible. La Llei de bases de règim local tindria vuitanta mil articles i es produiria un fenomen de petrificació.

També s’ha postulat la regulació de les competències municipals a l’Estatut d’Autonomia. El lloc d’aquesta norma en la jerarquia normativa seria una garantia. Alguna cosa s’ha fet en l’Estatut vigent, encara que el reenviament a la legislació sectorial debilita la garantia. Però, a més a més, com vostès saben, el Tribunal Constitucional ja ha dit que on hi ha competències bàsiques de l’Estat, el que diu l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no és inconstitucional –perquè té un valor descriptiu, orientatiu– però que les lleis estatals, en qualsevol cas, poden fer el que vulguin, digui el que digui l’Estatut autonòmic de Catalunya. Per tant, aquest possible blindatge també ha fracassat.

Estem, per tant, amb uns intents reiterats –des del punt de vista doctrinal i, fins i tot, des d’un punt de vista politicolegislatiu– de blindar les competències locals, d’aquesta apertura general de competències dels municipis, fer-la més sòlida, fer-la més inatacable pel legislador sectorial. Però ara ens trobem en un moment d’un gir copernicà: el vell problema es troba amb una nova situació. Perquè aquella voluntat gairebé general que els municipis poguessin fer més coses l’ha canviada la situació de crisi econòmica, amb la conseqüència de buscar l’afebliment de tot el sector públic. En conseqüència, això ho ha canviat tot. Actualment hem passat al santo horror al déficit i l’important no és consolidar, blindar les competències locals; al revés: és procurar que els municipis facin poques coses, perquè si fan poques coses gasten menys.

3. La limitació de l’esfera dels interessos locals Mirin vostès que, actualment, ens trobem amb una nova redacció de l’article 25 de la Llei de bases de règim local, feta per la Llei 27/2013 de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, en què els municipis segueixen podent fer les “actividades y servicios”, però “en los términos previstos en este –37–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

artículo”. I la mateixa Llei 27/2013 dóna la següent redacció a l’article 7.4 de la llei de bases: “Las Entidades Locales solo podrán ejercer competencias distintas de las propias –y de las de delegación– cuando no se ponga en riesgo la sostenibilidad financiera del conjunto de la Hacienda municipal, de acuerdo con los requerimientos de la legislación de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera, y no se incurra en un supuesto de ejecución simultánea del mismo servicio público con otras Administraciones públicas”.

Per tant, actualment, no s’intenta tant blindar les competències locals, sinó delimitar quines són i, en qualsevol cas, evitar que això porti al dèficit o evitar que s’exerceixin competències locals quan hi ha una altra administració de caràcter superior que les exerceixi. I també, el nou article 26.2 de la Llei de bases de règim local ens parla de la intervenció, en el cas dels municipis de menys de vint mil habitants, de la Diputació Provincial. En certa forma, podríem dir que ens trobem en un retrocés al segle xix, quan les diputacions havien sigut superiors jeràrquics dels municipis. Evidentment, no és jerarquia en el sentit tècnic o jurídic, estic fent una simplificació, diguem-ne política, de la situació; però realment ens trobem, com dic, en una voluntat centralitzadora que va dels municipis a les diputacions, de les diputacions a les comunitats autònomes, de les comunitats autònomes, en últim extrem, a l’Estat. És tot un procés centralitzador.

En aquest context també la reforma de l’article 13 –feta també per aquesta Llei de racionalització i sostenibilitat– posa més dificultats perquè es puguin crear nous municipis i, d’altra part, intenta afavorir amb mesures econòmiques la seva fusió. Realment, aquest és un element que jugarà o jugaria en favor de la determinació d’un nou mapa municipal i d’un mapa municipal amb un menor número de municipis. Però també –encara que no ens havíem posat d’acord– segueixo coincidint amb la intervenció anterior que el gran problema no és més o menys municipis. Quan hi havia la voluntat de consolidar les competències municipals, de blindar-les i, potser, augmentar-les, no es posava massa en qüestió qui hi hagués tants municipis. Ara el que es vol és al revés, disminuir això, que siguin molts municipis o pocs no hi fa gaire cosa. Certament, com menys municipis hi hagi, menys despesa, perquè sempre, l’existència d’un municipi, alguna despesa comporta; però no és realment el que és significatiu: el que és significatiu és que facin menys coses, que es centralitzi més i, per tant, teòricament, sigui més barat, amb menys despesa, amb la nova regulació de les competències locals.

Per a un jurista, el problema sempre és en primer lloc determinar si la llei té problemes de constitucionalitat. I evidentment en té; però jo no els vull pas avorrir amb els problemes de constitucionalitat de la llei. Evidentment està escapçant les competències de la Generalitat, està atacant l’autonomia local, fins i tot hi ha qui diu que afecta la lliure competència en tant que empreses públiques i privades estan sotmeses a les mateixes normes. Bé, totes aquestes coses són interessants i, realment, per a un recurs davant del Tribunal Consti–38–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

tucional són arguments que s’hauran d’utilitzar, i jo puc compartir-los. Reconec –i ho dic sincerament– que no em simpatitza la nova regulació feta per aquesta llei, però no ens enganyem, totes aquestes coses es resoldran ad calendas graecas, perquè qualsevol recurs d’inconstitucionalitat contra aquesta llei trigarà quatre, cinc, sis, set anys a resoldre’s i veurem en quin sentit. Per tant, ens trobem en una situació que està determinada, que això no variarà, o no variarà en el curtíssim termini.

Si això és així quid sobre el mapa municipal? A mi em sembla que es posa de relleu que aquest problema seguirà sense solucionar-se. Potser la sagnia de nous municipis s’evitarà. Simplement el que passarà serà que es reduirà l’activitat dels municipis existents. Es centralitzaran les diputacions, perdent competències en favor de l’Estat o de les comunitats autònomes i rebaixant la importància del tema local.

Pensin vostès que això no és una cosa aïllada, no és una flor apartada del conjunt; estem en una lògica general. La Constitució ha sigut reformada d’una forma molt important quan es va canviar l’article 135, cosa que es va fer en menys d’una setmana i amb l’acord, pràcticament, de tots els partits polítics. I allà deia que les despeses, el pagament del deute, dels seus interessos, tenia “prioridad esencial”. Tota la declaració de drets de la Constitució, l’article 9.2, la igualtat progressiva entre els ciutadans, tot això se’n va en orris si, realment, el primer que s’ha de pagar són els interessos del deute. En aquesta lògica, realment, el santo horror al déficit –del qual parlava Echegaray, premi Nobel, i autor d’un teatre una mica rònec–, porta que, realment, les competències dels ens locals passin a quedar realment disminuïdes. Ens trobem amb les competències pròpies que dóna la llei, i aquelles delegades en el cas que el municipi arribi a un acord amb un ens superior; i la resta dependrà de si hi ha finançament i amb la intervenció de les diputacions. Fins i tot per a coses tan estrictament locals com la “recogida y tratamiento de residuos, abastecimiento de agua potable a domicilio y evacuación y tratamiento de aguas residuales, limpieza viaria, acceso a núcleos de población, pavimentación de vías urbanas o alumbrado público”, es produeixen les reduccions pràctiques. Ens trobem amb allò que descrivia García de Enterría –Turgot y los orígenes del municipalismo moderno–, en què els municipis veien reduïda la seva funció a aquelles actuacions que fan més segura, més sana i més útil la vida veïnal.

4. conclusions Resulta que amb aquesta nova situació, els municipis, el que passa és que queden desinflats i, llavors, en aquesta situació de desinflar els municipis, probablement, deixi de tenir importància com dibuixem el mapa. Per tant, em temo molt que aquest tema del mapa municipal, amb la nova situació, en aquest santo horror al déficit, no caldrà abordar-la. És una modificació que –39–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 21-40 Enric Mendizàbal Riera i Joaquim Ferret Jacas El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma

no es farà. Que no es farà, perquè no cal fer-la. I en conseqüència, simplement el que es farà és reduir la capacitat autonòmica dels ens locals.

I amb això acabo. Simplement vull ressaltar una vegada més que hi ha hagut un canvi radical, un canvi d’una visió de la capacitat general dels municipis que estava a les lleis franquistes, que estava a la Constitució i a les reformes locals, que estava a l’opinió política i doctrinal, de dir “els municipis poden fer-ho tot mentre afavoreixi a la comunitat veïnal”, a dir: “no, els municipis només poden fer allò que els dóna la llei o que se’ls delega i, en tot cas, compte que no gastin mai un duro més del que tenen”. És realment, com dic, un canvi radical, un gir copernicà en la visió dels municipis, i aquest gir tan radical, de cent vuitanta graus, ha d’incidir, òbviament, en veure com composem un mapa municipal, perquè un mapa municipal no és només una distribució d’un territori, sinó que depèn del que es vol fer. I segons el que es vulgui fer, evidentment, ha de tenir una configuració o una altra. Em sembla que aquesta és la idea que des del punt de vista jurídic es pot aportar a la configuració geogràfica de la planta municipal.

Res més i moltes gràcies.

–40–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 41-52 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.71

El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província robert casadevall i camps, i Enric argullol i Murgadas

robert casadevall i camps Departament de Geografia Universitat Rovira i Virgili robert.casadevall@urv.cat

1. introducció Parlar de governs locals intermedis suscita, immediatament, la qüestió: intermedis respecte a què? Què hi ha a dalt i a baix –o al costat, si les relacions no són verticals– d’aquests governs? El subtítol –Entre la vegueria i la província– ja ens ho indica, però no deixa de ser equívoc. Certament la província és un govern intermedi, però no exactament entre el govern de Catalunya i altres governs locals. Producte de la superposició –que no substitució– d’organitzacions territorials, la província té lògica com a govern intermedi entre l’Estat i els municipis, i la vegueria –la nonada vegueria– entre la Generalitat i els municipis. Això, evidentment, no facilita les coses.

Si ho posem en termes de la funció dels governs intermedis, de serveis que el govern “de dalt” els encarrega, la diferència és important, perquè no és el mateix el que pot encarregar un i el que pot fer l’altre. Així, quan s’han fet comparacions amb països de dimensions similars a Catalunya, i fins i tot compartint aspectes com una ciutat capital dominant –Dinamarca o Àustria, per exemple– cal tenir en compte que el govern d’aquests països –d’aquests estats– pot descarregar moltes funcions a governs intermedis –locals a Dina–41–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

marca, federats a Àustria– perquè té una altra feina. Aquest no és el cas de Catalunya, el govern de la qual s’assembla més als governs intermedis que no pas al govern de l’Estat.

Un segon aspecte a tenir en compte és que difícilment podem separar aquests governs intermedis de la resta dels governs locals. L’organització és un sistema, i com siguin, què fan, a on i com ho fan, els diferents nivells i tipus de governs locals, és un tot. En tenim una prova en la coexistència de dos sistemes, el provincial i el comarcal/vegueria, en els quals totes les administracions –diputació, consell, vegueria– tenen encomanada la tasca de suport i assistència als municipis. Com s’exerceixi aquest suport des de cadascuna de les administracions repercuteix en la funció –o disfunció– de les altres.

Quines funcions poden tenir aquests governs intermedis? En podem trobar de diversos tipus. Per una banda, ser àmbits de descentralització del govern per a l’exercici de les seves funcions, especialment les més vinculades a serveis personals. Com ja hem vist, en el cas de Catalunya, això podria arribar a suposar un important buidatge del que fa actualment la Generalitat, en el supòsit que es plantegés el traspàs a un ens local.

Si no fos així, podem veure també que actualment aquesta prestació de serveis no presenta un mapa homogeni. Serveis importants, com el treball, la sanitat, la seguretat o l’ensenyament, es presten en àmbits no coincidents entre ells, i si ho analitzéssim a un nivell més detallat –les àrees bàsiques de salut, o les zones escolars, per exemple– encara hi trobaríem més disparitats.1 Això té la seva lògica perquè cada servei té un àmbit més eficient, en funció dels criteris establerts per a la prestació del servei, i genera el seu propi mapa.

Però si es pretén generar un mapa comú a un conjunt de serveis personals, com sembla desprendre’s de l’article 7 de la llei de Vegueries,2 aleshores cal assumir i integrar aquestes diferències.

Un govern intermedi, de base territorial, té també aquest sentit –derivat de la seva condició d’ens local territorial– que és la representació, la defensa, el foment –hi ha molts verbs– dels interessos propis del territori. És a dir, es reconeix l’existència d’un territori diferenciat, amb un demos, i una institució –el govern intermedi– que interpreta aquests interessos. Ara bé, hem de preguntar-nos fins a quin punt és l’existència d’aquest govern el que acaba generant el territori, o, almenys, un cert sentit d’identitat. És evident que els gairebé dos segles de província han generat una certa identitat provincial. I 1. Em remeto a Casadevall, Robert (2003). “L’Organització territorial de l’administració de la Generalitat de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, [Barcelona], núm. 55, p. 57-108.

2. Article 7. Organització territorial de la Generalitat La Generalitat organitza territorialment la seva estructura i els seus serveis i exerceix territorialment les seves funcions d’acord amb la divisió territorial en vegueries. En conseqüència, la demarcació veguerial: a) És la demarcació única en què s’organitzen territorialment tots els serveis del Govern i de l’Administració de la Generalitat. b) És l’àmbit territorial sobre la base del qual el Govern i l’Administració de la Generalitat exerceixen llurs funcions de planificació, programació i coordinació territorials. c) És la demarcació en què s’organitzen territorialment les autoritats i els serveis que depenen del Parlament.

–42–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

també que determinats esdeveniments ajuden a generar noves identitats; per exemple, l’activitat, al seu dia, dels Grups de l’Alt Pirineu, posant de manifest la problemàtica de l’alta muntanya, o bé el treball de la Plataforma en Defensa de l’Ebre per a reforçar una identitat ebrenca. Això no vol dir que no hi hagi identitats amb més o menys càrrega històrica i suport ciutadà, però aquestes identitats són molt més difuses i més difícils de delimitar, i sovint s’encavalquen, es comparteixen, o esdevenen parcialment concèntriques. Un cas molt clar seria el del Penedès, una clara identitat física i històrica, però també amb parts ara absolutament integrades a la dinàmica metropolitana.

Però com que les identitats territorials també hi són, i hi ha interessos, voluntats, dinàmiques, que caracteritzen un espai concret, aquests governs intermedis –de fet, qualsevol govern– es veuen en la necessitat de conèixer, reconèixer i interpretar, de vehicular, respondre o resoldre, aquestes realitats. Vol dir això que poden ser –que han de ser?– també àmbit de reflexió, de coneixement, de proposta.

La situació actual, a Catalunya, a més de la consolidada existència de les quatre províncies, és la d’una previsió legal, la llei de vegueries, que dibuixa un mapa de set territoris més la Val d’Aran.3 Aquest mapa es correspon amb l’establert al seu dia al Pla territorial general de Catalunya per als àmbits funcionals territorials (AFT) i també és el de les actuals delegacions del govern de la Generalitat, com podem veure al mapa 1.

Cal dir que aquest mapa és a punt de canviar, per la creació de l’AFT del Penedès, a partir de les AFT del Camp de Tarragona, de la Regió metropolitana de Barcelona, i de la Catalunya Figura 1. Àrees Funcionals Territorials Central. Si bé no hi ha cap relació formal entre les AFT i les delegacions, i les futures vegueries, sí que hi havia, fins ara, una identitat dels àmbits que ara es trenca, i que ja ha donat peu a reivindicacions de delegació del Govern de la Generalitat a l’àmbit Penedès.

Però això no vol dir que l’administració territorial de la Generalitat segueixi criteris uniformes. Actualment, per a posar dos exemples, el mapa dels serveis territorials d’ensenyament i el mapa de les regions policials presenten força diferències, com Font: www.gencat.cat podem veure als mapes 2 i 3, amb la curiositat que el servei territorial 3. Article 9. Demarcacions veguerials i Article 10. Règim especial de l’Aran.

–43–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

d’ensenyament de Barcelona Comarques té un àmbit discontinu, les comarques del Garraf i de l’Alt Penedès, i del Barcelonès llevat de la ciutat de Barcelona.

Figura 2. Serveis territorials del Departament d’Ensenyament

Elaboració pròpia

Figura 3. Regions policials

Elaboració pròpia

–44–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

2. Uniformitat vs. diversitat Sense entrar ara en detalls de la llei de vegueries, sí cal dir que la concepció d’aquestes s’assemblava més a la província que a cap altra cosa, començant pel sistema electoral –que no opta clarament per l’elecció directa, i aposta per no se sap quines circumscripcions– i per l’organització. La llei establia el mapa de vegueries –una agrupació de les comarques existents– sense que es coneguin els criteris per a fer aquesta agrupació i no una altra, i amb uns criteris rígids per a la modificació. De fet, s’exigeix més justificació –una memòria de viabilitat econòmica i d’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic i social– que per a la creació ex lege, que simplement s’afirma –s’entén que a partir de l’actual realitat de les delegacions de govern– però no s’explica. L’exposició de motius de la Llei es limita a constatar la divisió establerta.

Una mostra del criteri provincial amb què fou rebuda i entesa la proposta de vegueries la tenim en el nivell dels debats que va generar al territori, més centrats en les capitalitats, enteses com a receptores de seus i delegacions, que cap altra cosa. I, més endavant, la memòria que acompanyava una proposta de creació de la vegueria del Penedès4 addueix motius com l’augment del tràfic de mercaderia en contenidors al port de Vilanova o l’establiment de centres d’ensenyament superior. És a dir, predica de la condició de vegueria avantatges que ara se suposa que tenen les capitals de província, de manera sui generis, sense que hi hagi –ni amb les vegueries ni amb les províncies– una relació causa-efecte clarament establerta en aquests camps. Però aquesta és la percepció de la vegueria: és com una província, i ha de suposar per al territori els mateixos avantatges que ara tenen les capitals de província.

La conclusió és que, llevat d’algunes propostes menors de tipus organitzatiu, no hi ha un nou concepte d’ens intermedi sinó només una nova delimitació i denominació.

Des del punt de vista territorial, entès com l’adequació de l’organització proposada al territori, les actuals organitzacions de governs intermedis d’aquesta escala –províncies i vegueries– presenten el problema de la dificultat d’encaix de determinades propostes territorials, com ara la comarca del Moianès, a cavall de les vegueries de Barcelona i de la Catalunya Central, o de la petició dels municipis de Torà i Biosca de passar de la Segarra —a la vegueria de Lleida— al Solsonès, a la vegueria de la Catalunya Central. I això si ens limitem a propostes de canvis en marxa. Si hi afegim canvis plantejats de manera més teòrica (i alguns fets realitat en l’organització territorial de l’administració) ens sortiran els casos de la Selva Marítima, de l’Alta Segarra, del Baix Montseny, del Lluçanès, etc.

Però el principal problema és la uniformitat de l’estructura proposada, en contraposició a la diversitat territorial existent. Amb l’excepció de l’Aran, la proposta de governs intermedis és uniforme en concepció i en funcions. Això 4. BOPC núm. 76, de 30 de maig de 2011, p. 21-24.

–45–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

contrasta no només amb la diversitat territorial –que no necessàriament ha de tenir una traducció institucional– sinó fins i tot amb l’existència de certs reconeixements d’aquesta diversitat. A més del cas d’Aran, ja citat, trobem els casos de la ciutat de Barcelona, amb un règim específic de carta municipal, i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb llei pròpia. També la regió metropolitana de Barcelona ha tingut un tractament singular en el seu planejament territorial.

L’existència dels instituts de desenvolupament de les Terres de l’Ebre i de l’Alt Pirineu i Aran també ens indica el reconeixement de dues realitats territorials diferenciades, sobre les quals s’han projectat sengles expressions institucionals, en aquest cas dirigides al desenvolupament territorial, que no existeixen en unes altres parts del territori. Això és senyal de la diversitat, i amb una solució, a priori, més idònia: unes realitats diferents, unes solucions diferents.

I, finalment, el conjunt del planejament territorial ha reconegut una sèrie de sistemes urbans –en alguns casos, tractats fins i tot abans de la formulació d’aquest planejament– senyal de l’existència d’àrees més complexes i diferenciades de la resta del territori. En podem veure un resum al mapa 4. Aquest és potser el senyal més clar de diversitat: àrees urbanes, amb unes relacions més intenses, de vegades amb continus urbans, i amb una funció –i unes necessitats– clarament diferenciades.

Figura 4. Àmbits amb tractaments singulars

Elaboració pròpia –46–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

3. conclusions És evident que això sol no és prou per a una nova organització territorial, però sí és indicatiu de la diversitat territorial a la qual s’ha d’adaptar qualsevol organització territorial. Pretendre que el territori –ara, amb l’excepció de l’AMB, de la ciutat de Barcelona, i d’Aran– és uniforme i ha de ser organitzat de manera uniforme topa amb la realitat que, quan s’intervé sobre el territori, s’hi reconeixen aquestes diferències.

A tall de conclusió, la necessitat que l’organització territorial, en el seu conjunt –és a dir, entesa com a sistema– reflecteixi la diversitat territorial existent, en tots els nivells, inclosa l’existència de nivells. La no uniformitat del territori demana també una no uniformitat en les expressions institucionals, pel que fa a delimitació, organització, i funcions, a fi de poder donar a cada realitat territorial –i, per tant, a cada problemàtica territorial– una solució ajustada.

Evidentment, si l’organització ha de tenir en compte tots els elements, serà difícil –per no dir impossible– generar una proposta que satisfaci tothom. Les necessitats funcionals –que ja hem vist que són molt diverses, i això ja es dóna ara– i les realitats identitàries –compartides, variables, complexes, canviants– no es poden ajustar al cent per cent. Raó de més per a no plantejar solucions estàndard i intentar solucions més a mida.

–47–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

Robert Casadevall i Enric Argullol.

Foto: Òscar Ferrer

–48–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

Enric argullol i Murgadas Departament de Dret Universitat Pompeu Fabra enric.argullol@upf.edu

1. introducció Voldria començar a partir del fet institucional més recent, que és la Llei 27/2013. Últimament el legislador estatal ha agafat una certa afició als noms llargs a les lleis. Recordin, fa uns mesos, la llei urbanística: és una llei que té tres paraules que comencen per R: renovació, rehabilitació, regeneració. En aquest cas han utilitzat unes paraules que, a més, estan absolutament de moda: racionalització i sostenibilitat de l’Administració local. De fet, tot llegint la llei, es podria comptar les vegades que surt la paraula eficiència, sostenibilitat, eficàcia. Aquestes paraules es repeteixen una i altra vegada. Tanta reiteració m’ha fet recordar que allà pels anys seixanta, quan els tecnòcrates de l’Opus van agafar una posició política dominant al Govern de la dictadura, va aparèixer un nou llenguatge en contrast amb el llenguatge falangista de les etapes anteriors. Repetien constantment les mateixes expressions. Fins a fer el ridícul.

Corria una mena de targeta de visita, on hi havia quinze paraules, i amb aquelles quinze paraules es podia formular qualsevol dels discursos que feien els ministres tecnòcrates. Doncs bé, d’alguna manera, en aquesta llei també seria possible fer aquest cartonet amb un seguit de deu o dotze paraules i veuríem com, pràcticament, podem fer una segona versió de la llei.

L’exposició de motius ja indica expressament un punt central del programa de la Llei: “otra de las medidas adoptadas es la de reforzar el papel de las diputaciones provinciales, cabildos, consejos insulares o entidades equivalentes”.

L’expressió “entidades equivalentes” –aquí sí que m’he entretingut a comptarho– surt, com a mínim, cinc vegades, de tal manera que el legislador estatal és conscient que el panorama institucional a nivell d’ens intermedi és prou divers, encara que es resisteixi a reconèixer la diversitat, perquè al final hagi de fer, una enumeració de supòsits i dir “entidades equivalentes”. L’exposició de motius continua dient: “esto se lleva a cabo mediante la coordinación por las diputaciones de determinados servicios mínimos en los municipios con población inferior a veinte mil habitantes o la atribución a estas de nuevas funciones como la prestación de servicios de recaudación tributaria, administración electrónica o contratación centralizada en los municipios con población inferior [un altre cop] a veinte mil habitantes, su participación activa en la elaboración y seguimiento de los planes económico-financieros o las labores de coordinación y supervisión, en colaboración con las comunidades autónomas en los procesos de fusión de municipios”.

–49–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

2. Les diputacions provincials en la Llei 27/2013 Si de l’exposició de motius passem al contingut articulat de la llei, ens trobem que aquest reforçament del paper de les diputacions es produeix tant per la via de l’assignació més específica d’algunes competències, com mitjançant l’atribució d’un paper més determinant en relació amb la prestació de serveis dels municipis. Així, a l’article 36, que regula les competències provincials, alguns dels enunciats són idèntics als de la llei anterior, amb algun afegitó; de vegades, per incorporar les paraules ‘màgiques’ a què abans he fet referència o, en ocasions, per fer una precisió. D’altres, són previsions noves, però que, a vegades, la seva significació, aparentment, és relativa. Per exemple, en aquest precepte, es preveu que “la coordinación mediante convenio de la diputación con la comunidad autónoma respectiva de la prestación del servicio de mantenimiento y limpieza de los consultorios médicos en los municipios con población inferior a cinco mil habitantes”. Ja veiem que això no té una gran envergadura. O “el seguimiento de los costes efectivos de los servicios prestados por los municipios”, o “la prestación de servicios de administración electrónica en la contratación centralizada en los municipios con población inferior a” vint mil. També, respecte d’aquests municipis, l’assistència en la recaptació. Però essencialment, els enunciats d’aquest article 36 són aquells que fan referència a la coordinació de serveis municipals, a l’assistència i cooperació jurídica, que eren ja competències provincials, o la prestació de serveis públics de caràcter supramunicipal, que també era un enunciat que constava a la llei vigent.

Al marge d’aquestes previsions, respecte dels municipis amb població inferior a vint mil habitants, es preveu una regulació més àmplia, amb una important capacitat de decisió de l’Administració estatal, per a la coordinació provincial de la prestació de serveis municipals, anunciant-se quins són aquests serveis. La coordinació de la prestació de determinats serveis per part de la diputació pot adoptar formes diverses: associatives, assumpció plena, o que el propi municipi el presti directament. Per tant, les competències de l’ens intermedi són de coordinació de serveis –amb esgraonats diferents–, competències de cooperació i assistència –amb noves precisions– i competències de prestació de serveis supramunicipals; al marge que les diputacions, com els municipis, poden rebre delegacions.

La llei conté, a la disposició addicional tercera, segon apartat, una previsió que pot donar cobertura a què aquestes activitats de coordinació i de cooperació no s’exercissin en exclusiva per la diputació, sinó pels diversos ens intermedis que puguin existir: “En el caso de las comunidades autónomas con un sistema institucional propio, las referencias de esta ley a las diputaciones provinciales se entenderán efectuadas a los entes locales supramunicipales previstos en los correspondientes Estatutos de Autonomía a los que se atribuyen competencias en materia de asistencia y cooperación a los municipios y prestación de servicios públicos locales” –50–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

Per tant, no seria contrari a les previsions de la llei un sistema molt articulat entre l’entitat local provincial i les entitats locals supramunicipals –les comarques– a l’hora d’organitzar l’exercici de les competències de cooperació o coordinació de serveis municipals.

Aquestes són, a grans trets, les previsions d’aquesta nova llei que incideixen en l’ordenació provincial.

3. conclusions La intervenció que se m’ha encarregat porta per títol “Entre la província i la vegueria”. On estem entre la província i la vegueria? Sense posar l’atenció en la Generalitat de l’Estatut de 1979, prenent com a referència l’Estatut de l’any 2006, la regulació vigent preveu que l’estructura bàsica local territorial a Catalunya deixa de ser el municipi i la comarca i passa a ser el municipi i la vegueria. La vegueria es regula als articles 90 i 91 com a substitució de la diputació. Aquestes determinacions de l’Estatut segons el text de l’Estatut finalment aprovat tenen unes limitacions molt significatives: límits provincials, sistema electoral i garantia institucional de la província.

El Tribunal Constitucional, a la sentència de 28 de juny de l’any 2010, va acceptar la constitucionalitat d’aquestes previsions de l’Estatut sobre la introducció de la vegueria precisant que o bé la vegueria era una entitat diferent de la província com a entitat local i, per tant, el consell de vegueria seria una altra entitat paral·lela de la diputació –ho diu amb tota frescura: “aquesta és una possible interpretació”–, i per tant, si és així és constitucional; o bé, si es tracta de substituir les diputacions pels consells de vegueria, la vegueria seria un altre nom que pren la província com a entitat local, i aleshores –diu el Tribunal–, els límits assenyalats comporten una forta incidència del legislador estatal.

A l’any 2010, pocs dies després d’aquesta sentència del Tribunal Constitucional, es va aprovar la llei de 3 d’agost, de vegueries, una llei que pretén fer una regulació completa, amb la inclusió del mapa de vegueries. Hi havia hagut un primer intent, que era una llei sense mapa i que, simplement, regulava procediments, de la mateixa manera com la Constitució va regular la creació de les comunitats autònomes. Però finalment, el text que s’aprova és una llei amb voluntat de ser completa, en la regulació de l’organització, i completa en la regulació de les competències amb un mapa. Però conscient també dels límits que es derivaven del mateix Estatut: amb una disposició transitòria en la qual s’establia un procés en què inicialment només es constituïen quatre consells de vegueries –això és, canviar el rètol de diputació per consell de vegueria a les quatre províncies actuals–, i amb una segona etapa –lligada al fet que el legislador estatal hagués establert una regulació que ho fes possible–, amb l’establiment de la vegueria de les Terres de l’Ebre, i amb una tercera –quan encara el legislador estatal hagués adoptat altres decisions– que es completaria amb les restants previstes en el mapa. L’única cosa que –51–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 41-52 Robert Casadevall i Camps, i Enric Argullol i Murgadas El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província

quedava a l’atzar era la capital d’aquestes últimes vegueries, que es resoldria en el futur quan es creessin.

Ara bé, aquesta disposició transitòria va ser substituïda per una altra disposició transitòria –ja començava a fer efecte la crisi econòmica–, que és la que s’aprova per llei d’article únic, la Llei 4/2011, de 8 de juny, en la qual, en definitiva, el que es preveu és que tota la regulació de les vegueries és merament literària i no té efectivitat fins que l’Estat hagi completat tots els aspectes en què, d’acord amb els límits als quals abans he esmentat, l’Estat ha d’adoptar decisions: alteració de límits provincials, electoral, districtes judicials.

El projecte de llei de Governs locals en discussió al Parlament conté –després de completar la regulació de la llei de vegueries o alterar, potser, a l’hora de regular les competències, alguns aspectes de la llei de l’any 2010–, una remissió a la disposició final 4, que es refereix a la disposició transitòria primera de la llei 30. Atenció: la disposició transitòria primera de la llei 30, però no a la seva versió originària, s’ha que entendre que la remissió és a la reforma que es va fer l’any 2011 i, per tant queden, ad calendas graecas, l’aplicació de la regulació de les vegueries.

Per tant, podem dir que a hores d’ara el legislador autonòmic ha decidit que de la província a la vegueria és un viatge per al qual encara no s’han adquirit els tiquets i que, per tant, no comença, i fins que la guixeta estatal no doni els bons que permeten adquirir els tiquets, el viatge no començarà; fins i tot el viatge més senzill, que era el simple canvi de rètols que preveia la disposició transitòria primera del text de l’any 2010.

I una última reflexió. Per què es dóna aquesta situació? En el debat d’aquests últims temps, en ocasions es parla de si l’Estat autonòmic generat per la Constitució de 1978 és un Estat quasi federal. En ocasions un llegeix afirmacions sobre que, a més, és un Estat ultrafederal perquè les comunitats autònomes tenen moltes més funcions que en molts estats federals. Però el que no s’esmenta quasi mai és que a la majoria d’estats federals –no únicament als estats federals de matriu nord-americana, sinó també als estats federals de federalisme cooperatiu–, el règim local és una qüestió de les entitats federades, és una qüestió dels länder dels estats, no de la federació. Aquesta és una qüestió important no únicament pel que fa referència a la distribució de competències –que, òbviament, ho és–, sinó que és important perquè a Espanya, al territori de l’Estat espanyol, la planta real de la població és molt diversa. No és la mateixa la planta real de la població i, per tant, la generadora d’interessos locals i generadora d’entitats locals a Catalunya que a Castella-la Manxa o que a Andalusia. I, per tant, donar a la concepció del règim local una visió intracomunitària –com és propi de la majoria d’estats federals– resoldria, ja d’entrada, un element important, perquè ens podríem adaptar més fàcilment a la diversitat real de la planta local. Si a aquesta diversitat hi afegíssim, a més, un increment de la diversitat en la regulació, segurament podríem trobar un encaix més clar de l’ens intermedi com, en definitiva, de tota la problemàtica del món local, també del minifundisme local, etcètera.

–52–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 53-68 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.72

Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

Jaume Font i garolera, i Josep ramon Fuentes i gassó

Jaume Font i garolera Departament de Geografia Física i AGR Universitat de Barcelona jaume.font@ub.edu

1. introducció Agraeixo a la Societat Catalana de Geografia i als organitzadors de les jornades, l’amable invitació que m’han fet per parlar de la comarca i sobre el nou –o vell– paper que ha de tenir en l’organització territorial de Catalunya. La veritat és que aquesta invitació esdevé per a mi tot un repte, perquè en el si de la Societat Catalana de Geografia (SCG) hi ha moltes persones –com el Dr. Jesús Burgueño i el mateix President de la SCG, el Dr. Josep Oliveras, i molta altra gent– que en poden parlar amb molt més coneixement i aprofundiment de causa que jo, entre altres coses perquè l’organització territorial ha estat un del seus objectes preferents d’estudi. D’acord amb aquest repte, en els vint minuts que se’ns han donat intentaré fixar posició i respondre a les preguntes de l’enunciat. És a dir, si hi ha –o no hi ha– un nou paper per a les comarques o bé si cal qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les o ampliar-les.

Em sembla oportú començar la intervenció recordant les paraules d’en Robert Casadevall quan deia que potser cal fer l’autòpsia a la vegueria. En el cas de les comarques penso que la situació és pitjor i es podria parlar directament d’inhumació. De fet, la comarca va quedar molt disminuïda en el text de –53–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

l’Estatut del 2006, que estableix que Catalunya s’organitza territorialment en municipis i vegueries, mentre deixa la comarca en un segon pla. És a dir, com un ens territorial indefinit i sense competències, sobre el qual el legislador ja dirà quelcom en el seu moment.

Ara bé, aquesta menció ja va representar un petit triomf i un cert reconeixement de la comarca perquè el primer esborrany d’Estatut del 2006 no hi feia cap mena de referència. La menció al·ludida s’incorporà in extremis en el text, després que sorgissin diversos pronunciaments reivindicant el paper central que tenia la comarca en l’àmbit del pensament territorial del catalanisme polític. És de justícia recordar, en aquest sentit, les jornades sobre organització territorial que es feren a Prada de Conflent en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) del 2005. 1 En aquelles jornades es va reivindicar el paper de la comarca, que fou novament reivindicada en unes segones jornades organitzades per la mateixa UCE a Barcelona, que es concretaren en la publicació d’un voluminós llibre de ponències.2 En funció d’aquests i d’altres posicionaments favorables, la comarca va reaparèixer en l’articulat definitiu de l’Estatut del 2006, però molt desdibuixada en relació amb el paper que se li assignava en els textos anteriors i en el desideràtum històric del catalanisme polític. I aquesta és la situació vigent: reconeixement de la comarca però indefinició total respecte al paper que ha de tenir en l’articulació política i territorial de Catalunya.

D’acord amb aquesta presa inicial de posició, centraré la meva intervenció en els quatre punts que passo a resumir. En primer lloc, em centraré en una visió essencialment geogràfica del fet comarcal –els aspectes legislatius i de contingut polític ja els precisarà el Dr. Fuentes. O sigui, parlaré de Geografia, que és el que em suggerí el President de la Societat Catalana de Geografia quan m’encomanà la ponència. I en aquest cas començaré dient que la Geografia és tossuda i que cal tenir sempre present la persistència del fet comarcal a l’hora d’interpretar Catalunya. Em centraré després en el paper de la comarca vista com a un factor d’identitat, de la mateixa manera que ho poden ser d’altres expressions de la catalanitat com la llengua i la cultura.

Voldria subratllar, sobretot, que els catalans tendim a entendre i a interpretar el territori en clau comarcal i això pot i de fet ha de ser considerat com un tret identitari. Recordaré, en tercer lloc, les dificultats que hi ha per convertir unes comarques populars i percebudes, en un ens territorial que serveixi per organitzar políticament i administrativament el país. No cal dir que aquest pas s’ha intentat fer diverses a vegades Catalunya, inclús des de 1. Es tracta de les jornades El repte de l’organització territorial, que tingueren lloc a Prada de Conflent del 2 al 6 d’agost del 2005, en el marc de la XXXVIIª Universitat Catalana d’Estiu, que foren coordinades per Joan Tort, de la Universitat de Barcelona i Josep Vicent Boira de la Universitat de València.

2. Joan Tort i Donada; Valerià Paül i Carril; Joan Maluquer i Ferrer [ed.] (2008): Jornades sobre l’organització territorial. Barcelona, 7, 8 i 9 de juny del 2006, L’organització del territori, un repte per al segle xxi? Barcelona: Fundació Universitat Catalana d’Estiu; Galerada.

–54–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

molt de temps abans de la coneguda Ponència per a la divisió territorial de la Generalitat republicana. Més endavant valoraré si ens n’hem sortit o no d’aquesta tasca, perquè és evident que cal fer un doble o un triple salt mortal per passar d’un marc territorial percebut popularment a un àmbit útil per a l’administració i el govern. Ara bé, penso que només pel sol fet d’haver-ho intentat ja ha valgut la pena fer l’esforç –sobretot perquè el comarcalisme ha esdevingut un pilar més del catalanisme polític. Finalment, intentaré respondre a les preguntes de l’enunciat sobre la vigència de la comarca i si cal mantenir-les, reforçar-les o ampliar-les.

2. La geografia és tossuda Un cop fetes aquestes consideracions prèvies, anem a la primera de les afirmacions: la persistència del fet comarcal, que he resumit en la frase “la Geografia és tossuda”. El primer que cal dir, en aquest sentit, és que el fet comarcal té a Catalunya unes bases geogràfiques molt sòlides que vénen determinades en principi per l’extraordinària fragmentació i compartimentació del territori –i sé que en dir això hi ha el risc de caure en el determinisme geogràfic. El cert és que aquest és un país molt divers geogràficament parlant, integrat per una constel·lació de petits universos comarcals configurats a partir d’una llarguíssima interrelació històrica entre la societat i el territori. Petits mons sorgits en una terra de contrastos, caracteritzada per la seva gran diversitat de paisatges i de gèneres tradicionals de vida, que atorguen una gran personalitat geogràfica a cada racó del país. I això ha seduït als geògrafs de totes les èpoques. Pierre Deffontaines ens parlava del “microcosmos català” i molts geògrafs ens hem sentit atrets per buscar i trobar aquelles particularitats i aquells trets únics i irrepetibles que singularitzen un territori i el distingeixen dels del seu voltant. És probable que aquests trets fossin més fàcilment identificables en el passat i en el marc de la societat tradicional, però també s’identifiquen i tenen sentit en el món global d’avui en què cada dia que passa proliferen els “no llocs” a tot el planeta. En fi, el potentíssim substrat geogràfic del país dóna com a resultat aquests petits universos locals, aquests petits mons que solem identificar en clau comarcal i que han conservat fins avui una innegable personalitat geogràfica.

Per tant, la Geografia ajuda a definir uns marcs –no diré que eterns, tal com sostenia Josep Iglésies en referir-se al Priorat–, que atorguen a cada territori uns trets específics i una personalitat inequívoca. Hi ha moltes evidències d’aquests universos comarcals viscuts i percebuts que la geografia –les obres dels geògrafs– i també la literatura han anat descobrint. Per citar només un cas voldria fer memòria de l’obra de Josep Pla El meu país. Un llibre de més de quatre-centes pàgines dedicades en exclusiva a explicar l’Empordà des d’una perspectiva vivencial, i una part important d’aquestes pàgines l’ocupa una exhaustiva dissertació sobre els límits comarcals de l’Empordà que té en compte aspectes físics, climà–55–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

tics, paisatgístics i d’idiosincràsia local. De fet, en tota l’obra completa de Pla hi ha una gran consideració, valoració i respecte pels fets comarcals. He citat aquest testimoni, però en podria aportar d’altres on trobaríem argumentacions semblants, de manera que podem concloure que la comarca esdevé una manera natural i pròpia d’entendre el país. Dit d’una altra manera, la comarca és una manera popular i genuïnament catalana d’entendre el nostre petit territori.

L’afirmació anterior em permet passar al segon punt que versa sobre la comarca entesa o vista com a factor d’identitat. Abans l’Enric Mendizàbal ens ha explicat que en un exercici d’interpretació territorial dels seus estudiants la comarca pràcticament no hi apareixia i quedava molt desdibuixada. És probable que això sigui així, sobretot quan es tracta de generacions joves de procedència majoritàriament urbana i metropolitana. Ara bé, en aquest país ha estat i és força habitual identificar-se davant dels altres en funció de la procedència comarcal: sóc osonenc, vallesà, empordanès o pallarès o bé sóc del Camp de Tarragona, la Terra Alta, el Moianès o el Lluçanès. I atenció, això prové de molt d’antic fins el punt que molts cognoms catalans provenen directament de gentilicis comarcals: Ripollès, Cerdà, Pallarès, Vallès, Rosselló, Segarra, Urgell, Bages, Penedès, Berguedà, en fi, podríem trobar nombrosos cognoms que alludeixen directa o indirectament a una determinada procedència comarcal.

A més d’això, tan els geògrafs d’abans com els d’avui han insistit reiteradament en la pervivència del fet comarcal com a clau interpretativa del país. La comarca –els noms comarcals– apareixen citats des de molt antic. Podem trobar-ne en la crònica de Pere el Cerimoniós (segle xiv), quan al·ludeix al Capcir, la Cerdanya, la Vall de Ribes i el Penedès. I a les cròniques medievals hi apareixen noms com Urgell i el Maresme. Més endavant, la Geografia de Pere Gil (1551-1622) escrita el 1600 –i reeditada per la Societat Catalana de Geografia– cita explícitament un gran nombre de comarques que en aquells dies no es corresponien amb cap mena de divisió o circumscripció administrativa, baronial, eclesiàstica o reial, però que no obstant això, ja eren ben percebudes com a realitats geogràfiques concretes. El mateix es pot dir de l’obra de Josep Aparici (1654-1731), quan remet a la comarca com a àmbit territorial percebut a nivell popular, cas estudiat per Jesús Burgueño. Succeeix quelcom semblant amb el Diccionario geográfico de Pascual Madoz, que conté nombroses entrades al·lusives a les comarques percebudes a nivell popular, des del Vallès i l’Urgell fins la Plana de Vic i la Segarra, tot i que aquests àmbits no es corresponien amb cap demarcació administrativa vigent aquells dies. En resum, ni en temps de Pere Gil (segle xvii), ni d’Aparici (segle xviii), ni de Pascual Madoz (segle xix), la comarca existia com a ens administratiu, no obstant això apareix ressenyada en totes aquestes obres com a un àmbit territorial percebut i d’identificació popular. Per tant, cal tenir molt present aquest reconeixement del fet comarcal per part dels tractadistes de diverses èpoques.

En resum, d’acord amb els supòsits anteriors podem concloure que el territori català s’ha entès i s’ha interpretat històricament en clau comarcal, i que –56–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

aquesta percepció ha estat reconeguda tant a nivell popular com per part dels estudiosos de diverses èpoques. O sigui, la comarca ha estat vista com un fet natural, consubstancial a Catalunya –i aquí cal entendre el concepte ‘natural’ en un sentit ampli que va més enllà dels aspectes estrictament físics com el clima, el relleu o la biogeografia. Constatada la ‘naturalitat’ amb què s’ha acceptat popularment una visió o una interpretació de Catalunya en clau comarcal, no ha d’estranyar que el catalanisme polític incorporés el comarcalisme en la seva formulació com a projecte polític. D’aquesta manera, una comarca ‘natural’ idealitzada passaria a ser la base de l’organització territorial d’una Catalunya lliure. El resultat fou que pràcticament tots els projectes polítics es feren seva la concepció comarcal, cas de les Bases de Manresa (1892), dels projectes comarcals de la Mancomunitat (1914-1923), del projecte constitucional de l’Havana (1927), de les aportacions de Pau Vila i els geògrafs regionalistes del primer terç del segle xx, i els treballs de la Ponència per la Divisió Territorial de la Generalitat republicana (1932-36). I així fins arribar a les lleis d’organització territorial del 1987 i l’Informe Roca (2000). El paper de la comarca, per contra, quedaria molt en un segon pla en l’Estatut del 2006.

3. De la comarca popular a la comarca administrativa Fetes les constatacions anteriors, s’arriba al pas decisiu de convertir unes comarques populars i percebudes, en un ens territorial que sigui útil per organitzar políticament i administrativament el país. O sigui, passar de la comarca popular a la comarca administrativa, entesa aquesta en la doble dimensió d’àmbit de prestació de serveis i àmbit de representació política. I aquest va ser el principal escull amb el que s’hagueren d’enfrontar els membres de la Ponència per a la Divisió Territorial del 1932-36. I esdevé també l’obstacle amb el qual han topat tots els processos posteriors de revisió del mapa politicoadministratiu català. Ara bé, malgrat tots els seus defectes, la divisió comarcal republicana va fixar un mapa comarcal resultat d’una triple combinació que al capdavall va resultar bastant reeixida. Entre altres coses perquè si no hagués estat així, fa molt de temps que aquest mapa s’hauria deixat de banda per obsolet i no obstant això s’ha mantingut viu fins el present. Una triple combinació que integra la percepció popular –comarca percebuda–, amb criteris funcionals –les àrees de mercat– i la voluntat d’assolir una certa eficiència administrativa.

Amb aquests ingredients la Ponència del 1932-36 acabaria elaborant un mapa que no respon del tot a cap de les tres coses –percepció, funcionalitat i eficiència administrativa– però que d’alguna manera s’aproxima a cadascuna d’elles i no conté aberracions com les que hi ha a la divisió provincial. És evident que no es tracta d’un mapa perfecte –ja s’ha dit aquest matí que no n’hi ha de divisions territorials politicoadministratives perfectes– però esdevé sens dubte un mínim comú múltiple. I en això radica el seu èxit posterior i que el mapa hagi estat assumit com a propi pel gruix del catalanisme polític, malgrat –57–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

les reivindicacions de campanar. I això explica la seva consolidació posterior a la Guerra Civil (1936-39), tot i que es digué que aquesta consolidació fou acrítica. El cas és que el mapa republicà s’acabaria imposant. L’adoptà primer el Consell de redacció de la Geografia de Catalunya de l’Aedos (1958), encapçalat per Lluís Solé Sabarís, l’adoptaren després els partits polítics clandestins i els sindicats i finalment l’àmbit VIIIè del Congrés de Cultura Catalana (1975). Fins i tot algunes organitzacions franquistes s’acabarien comarcalitzant, com les agències d’extensió agrària (comarques agràries) i el sindicat vertical. Només cal recordar en aquest últim cas la famosa seu del sindicat vertical del Baix Llobregat, a Cornellà, que tan de protagonisme va tenir en la lluita obrera antifranquista i en la creació d’una forta consciència comarcal al Baix Llobregat. És evident, d’altra banda, que també hi hagué crítica. El mestre Lluís Casassas qüestionava si era oportú restablir, a finals del segle xx, unes comarques dissenyades a l’època en què es viatjava en carro. Recordo també una intervenció d’Oriol Nel·lo en aquesta mateixa seu, en què es preguntava –i ens preguntava– si calia fer tabula rasa del passat en matèria d’organització territorial o bé si calia servar aquest passat. Ara bé, malgrat les crítiques la comarca ha arribat fins avui. La restabliren les lleis d’organització territorial del 1987, d’alguna manera la mantenia l’Informe Roca del 2000 i es va salvar in extremis en el vigent Estatut del 2006, tot i que a nivell pràcticament testimonial, tal com dèiem al principi.

Finalment, arribem a la situació present en què ens preguntem sobre la vigència de la comarca i si cal mantenir-la, reforçar-la o ampliar-la. L’Estatut del 2006 reconeix la comarca a través de l’article 2, apartat 3, que diu que “els municipis, les vegueries i les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen integren el sistema institucional de la Generalitat amb els quals aquesta s’organitza territorialment”. Ara bé, més endavant fa recaure tot el pes del sistema politicoinstitucional en els municipis i les vegueries, concretament l’article 83 sobre govern local diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries”. En canvi, la comarca l’haurà de regular una llei posterior juntament amb d’altres ens supramunicipals de la Generalitat que es fonamenten en la col·laboració i associació de municipis.

La llei estatal –citada repetides vegades al llarg d’aquest matí– al seu torn, relega la comarca a la condició de “otros entes”, que en principi no se sap exactament què són però que es reconeixen d’alguna manera en diversos articles de l’esmentada llei de règim local. Concretament, l’article tercer diu que “gozan asimismo de la condición de entidades locales, las comarcas u otras entidades que agrupen varios municipios instituidos por las comunidades autónomas de conformidad con esta ley y de los correspondientes Estatutos de Autonomía”. A través d’una disposició addicional la llei reconeix, d’altra banda, el conjunt de l’organització territorial basca i navarresa, la qual cosa vol dir que també es podrien reconèixer les especificitats catalanes.

–58–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

4. conclusions Acabo intentant respondre a les preguntes inicials sobre la vigència de la comarca i sobre si cal mantenir-les, reforçar-les o ampliar-les. El primer que cal dir en aquest sentit és que en el camp del debat sobre l’organització territorial catalana s’ha discutit i s’ha parlat més del ‘continent’ que del ‘contingut’. És a dir, per norma general ens hem centrat més en discutir la idoneïtat i la perfecció dels mapes resultants (municipis, municipalies, comarques o vegueries) que no pas en les atribucions polítiques i territorials de cada nivell. Sostinc, en aquest sentit, que arribar a trobar un mapa perfecte esdevé una quimera, i més quan es desconeixen els continguts en base als quals s’ha de definir un marc territorial. Sempre m’he preguntat què podrien haver fet les comarques si se’ls hagués traspassat una mínima part de les competències i pressupostos de les diputacions. Molt sovint hem sentit dir que les comarques no serveixen per a res o per a ben poca cosa. Ho repeteixo, preguntem-nos què podrien fer les comarques amb una mínima part dels diners que tenen o administren les diputacions. I això és una qüestió més de continguts (competències) que de continents (idoneïtat del mapa) i en últim terme tot depèn del que pugui dir el legislador.

I acabo: ¿cal mantenir les comarques? Sens dubte. La comarca és avui un patrimoni col·lectiu que s’adiu amb la manera de fer dels catalans i amb la manera de veure i d’interpretar el territori. Reforçar-les? Sens dubte, també.

Ara bé, definir quines competències, quin pressupost i quins òrgans de govern tindran és feina del legislador i, per tant, una qüestió política. I arribats en aquest punt m’atreveixo a fer una recomanació: Catalunya necessita una nova llei electoral que atorgui un pes decisiu als representants del territori, en detriment de l’obediència cega i acrítica als denominats ‘aparells’ organitzatius dels partits polítics. Vistes les coses des d’aquest punt de vista entenc que la comarca ha d’esdevenir una circumscripció electoral. No cal dir que la llei electoral haurà de respectar uns determinats criteris de proporcionalitat entre població i territori, però cada comarca hauria de tenir el seu diputat. Si es tracta de comarques poc poblades es poden ajuntar, com en el cas, per exemple, del Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça, però cal que cada demarcació pugui votar directament el seu representant. Sobre aquesta qüestió del reforçament penso que la qüestió electoral és bàsica.

I ampliar? Cal que hi hagi més comarques? Jesús Burgueño em qualificà d’immobilista comarcal pel fet que he estat sempre un defensor del mapa comarcal republicà del 1932. Ara bé, entenc que hi hagi moltes comarques irredemptes que aspiren a ser reconegudes com a tals. Personalment, he prologat i presentat llibres del Moianès i em passejo sovint pel Lluçanès, però no m’atreveixo a reivindicar el Collsacabra o una comarca que integri les Guilleries i el Collsacabra, la meva terra natal. Ampliar el nombre de comarques? Crec que això només es pot fer d’una manera excepcional i ja en el seu moment vaig conside–59–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

rar un error passar d’un mapa de 38 a un altre mapa de 41 comarques. La meva opinió és que les divisions supramunicipals han de ser estables, tal com succeeix a la major part dels països europeus, i que qualsevol ampliació ha de respondre a uns criteris socials i territorials inequívocs i quantificables en la mesura del possible, altrament el nombre de comarques no tindria aturador. És el legislador qui en últim extrem ha de definir la manera d’ampliar les comarques i en quines circumstàncies caldria fer-ho. I acabo: entenc que la comarca és absolutament vigent i que cal mantenir-la i reforçar-la. Quant a l’ampliació del seu nombre, depèn de cada circumstància, però penso que en cap cas s’hauria d’anar a un horitzó de cent comarques; les possibles ampliacions estan avui en boca de tothom, però crec que no s’hauria d’anar més enllà.

Jaume Font i Josep Ramon Fuentes.

Foto: Òscar Ferrer

–60–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

Josep ramon Fuentes i gassó Departament de Dret Públic Universitat Rovira i Virgili josepramon.fuentes@urv.cat

1. introducció En primer lloc voldria agrair als organitzadors d’aquesta jornada, la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, i en particular al doctor Oliveras, haver-me convidat a compartir aquesta estona amb vostès. El problema d’haver de parlar –no el darrer, però– com a mínim després de cinc o sis persones que ja s’han referit directament o indirectament al tema que a mi m’ocupa és que s’esgota el contingut i existeix el risc de repetir algunes reflexions o arguments. No obstant això intentaré aportar algunes idees o elements nous que permetin reflexionar sobre aquesta qüestió.

La pregunta que crec que ens hem de fer en primer lloc és que què cal fer amb les comarques. Per respondre aquesta pregunta, m’hauria agradat agafar un tall de la pel·lícula d’El Senyor dels Anells quan en un picat s’acaba arribant a la “Comarca”, de la qual surten aquells homenets amb peus grans i orelles punxegudes, perquè aquesta visió onírica ens podria, d’una manera exagerada però molt gràfica, posar de manifest –crec que ja ho ha apuntat, com a mínim, el doctor Font i segur que ho han dit també el doctor Ferret i el doctor Argullol que m’han precedit amb la paraula– que la comarca ha quedat avui en una situació complicada. Complicada perquè ha quedat, en terra de ningú. No m’hi estendré, però crec que ho palesa, vostès ho recordaran, quin va ser el seu tractament en la discussió dels treballs parlamentaris sobre el vigent Estatut d’Autonomia.

En l’Estatut del 1979, la comarca arriba com una reivindicació de caràcter territorial, i d’acord amb els treballs de la ponència parlamentària, i el text estatutari s’incorpora a l’ordenament jurídic com a forma d’organització territorial bàsica i pròpia de Catalunya. Sobre això hi ha una pregunta de caràcter –diria– més que jurídic, polític, a fer-se: si aquest caràcter se li reconeix a la comarca l’any 79, com és que hem d’esperar fins a l’any 87 per a disposar de les diferents lleis d’organització territorial, entre elles la llei d’organització comarcal? Aquí segur que tenim una qüestió a dilucidar: per què al legislador li costa set, vuit anys, decidir-se a implementar una aspiració, una demanda històrica? Una mena de nasciturus (l’anomeno així perquè si havia acabat naixent, tècnicament, l’any 1936 s’havia escapçat immediatament el seu desenvolupament l’any 1939). Què és doncs el que fa que es tardin tants d’anys des del 1979 a 1987 per aprovar el seu marc legal?

La meva opinió és que la comarca va cristal·litzar –no en l’Estatut, sinó en un moment posterior– tota mena de pors; polítiques i territorials. Polítiques, –61–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

per part del Govern de la Generalitat, perquè, si m’ho permeten, hi ha dos grans models d’inspiració. El model on floreix el Govern local, històricament, és un model a on hi ha Estat central i un altre el Govern local anglosaxó. És cert que ara els mateixos anglosaxons van introduint una nova versió amb el cas d’Irlanda del Nord, d’Escòcia i Gal·les, considerant també un nivell diguem d’àmbit regional. Però, tradicionalment, el model on floreix el govern local és dual: Estat central, municipi, i municipi amb àmbit metropolità.

Si el Govern de la Generalitat volia construir un altre tipus de model on, realment, el model regional, el nostre model d’autogovern, es basava en un conjunt d’institucions d’autogovern com són el Govern, el Parlament, el President, calia revisar quin era el paper de l’Administració local. Sobre el paper quedava clar, però crec que va fer por i, per tant, al final es va desenvolupar amb reserves. I què demostra que hi havia por? Com es va fer.

M’hi referiré molt ràpidament. Com es va fer ens ho demostra, o com a mínim ens ho indica, quin ha estat el resultat. Si el dia abans de l’aprovació de l’Estatut de 2006 haguéssim fet un estudi sobre què fan els consells comarcals i com ho fan, arribaríem a la conclusió que tenim consells comarcals absolutament diversos. És difícil trobar-ne dos que, no ja en l’àmbit organitzacional que, evidentment, responen al model de la llei, però que la seva gestió diària, en l’àmbit competencial assumit, siguin iguals. I són molt diferents perquè quan es dissenyen, es fia tot al model de cooperació i assistència, que era, de fet, el que havia implantat l’any 1985 la Llei de bases de règim local per a les diputacions, i això es reprodueix, mitjançant aquest sistema competencial d’assistència i cooperació més allò que determinin les lleis sectorials. El resultat quin és? Hi ha competències que han vingut donades per diferents lleis sectorials; museus, arxius, alguns àmbits d’ensenyament, algun paper en l’àmbit de l’urbanisme –parlo de la realitat actual–, algun paper en la prestació d’algun servei municipal concret, però de forma global no existeix ni es pot parlar d’un sistema homogeni.

2. La consolidació d’un model indefinit D’entrada, voldria dir que no sóc partidari de sistemes homogenis de tipus jacobí. L’exemple que aquests sistemes tampoc no són bons el tenim en els municipis. No té sentit que l’alcalde del meu poble, Bellmunt del Priorat, que té tres-cents vint habitants, tingui exactament les mateixes atribucions i competències que l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat.

No té cap sentit. Ara bé, sense anar a un model homogeni, la realitat que neix de l’any 1987 és que les comarques estan regulades d’una manera que permet que, en l’àmbit competencial cadascú “tiri pel seu camí” sense un model definit, i aquesta és la realitat que avui tenim. Tenim quaranta-una comarques i, segurament, és molt difícil que s’assemblin gaire les unes a les altres.

–62–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

La segona cosa –aquesta no depèn ja del Govern de la Generalitat– que l’any 1987 no estava resolta i que avui continuem sense tenir resolta: és la qüestió del seu finançament. En les transferències de la participació en els tributs de l’Estat de les administracions locals, d’acord amb el model de la legislació de règim local estatal, només hi ha participació pels ajuntaments i les diputacions.

No hi ha hagut cap dels anteriors governs, amb diferents partits i majories parlamentàries, que ni a Catalunya ni a Madrid aconseguís que això canviés.

Per tant, quins són els ingressos dels consells comarcals? Transferències corrents de la Generalitat –diguem, un mínim de subsistència des del Pressupost–, i després, sobre la via de diferents programes, subvencions finalistes. És a dir, no hi ha bases sòlides per al seu finançament. I de fet avui la qüestió del seu finançament continua pendent. Per tant, recapitulant, en resum podríem afirmar que el model comarcal competencialment l’any 1987 no es va resoldre i, econòmicament, el seu finançament tampoc.

I quan es fa una revisió del model, a on es va? Simplement, la desconfiança es manté. Crec que el doctor Font ho ha dit molt bé: davant la eventual reforma del sistema comarcal ens preocupem de la carcassa i no del contingut. És a dir, com escollirem els consells comarcals. Hi havia interès per part d’alguns partits –que, tradicionalment, no havien tingut el govern dels consells comarcals– de canviar el seu model electoral. Recordin que fa uns anys es modifica aquest aspecte de la Llei d’organització comarcal, i en molts consells comarcals, canvia la correlació de forces. I al mateix temps s’aprofita també aquesta reforma per introduir un nou òrgan que és el consell d’alcaldes i alcaldesses.

I uns anys més tard què fa l’Estatut de 2006? Una cosa molt important –s’ha dit ara mateix per part del doctor Font–, la comarca va estar a punt de desaparèixer, amb l’estira-i-arronsa de determinats grups parlamentaris. Quin ha estat el resultat d’aquest estira-i-arronsa? El resultat és aquell que he dit al principi: som davant d’una institució que és en terra de tots i en terra de ningú. L’article 2 de l’Estatut de 2006 diu que forma part del sistema institucional, això vol dir que és una entitat d’autogovern, és un ens que forma part de l’autogovern. Ara bé, el més important és que ja no és un ens local bàsic. L’any 1979, l’Estatut definia com a ens locals bàsics, el municipi i la comarca; l’any 2006, el municipi i la vegueria. Si la comarca va ser un nasciturus l’any 1987, la vegueria ha estat i és un nasciturus al 2006. Avui al 2014, passats vuit anys (set i escaig), continuem pel mateix camí, i no se’n veu el final. Per què? Perquè el projecte de llei de Governs locals que tenim sobre la taula tampoc no ens aporta cap tipus de llum en aquest tema.

L’article 83 del nou Estatut, de fet, degrada jurídicament, tècnicament, el paper de la comarca; i el degrada dient que Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. I diu el seu punt 2: “L’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas, per les comarques que ha de regular una llei del Parlament”. Voldria fixar-me en aquest, “en tot cas”, que tantes –63–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

alegries ens ha donat en altres llocs de l’Estatut pel Tribunal Constitucional.

Aquí, en aquest “en tot cas”, el doctor Argullol, era dels que defensava que “en tot cas” no volia dir que n’hi havia d’haver en tot cas a tot arreu, sinó que n’hi havia d’haver en tot cas, però podia no ser a tot arreu. Aquesta va ser una discussió eterna i, al final, el legislador, a la llei de Governs locals hi passa de puntetes, i sembla que, el “en tot cas” ja ha caigut i, com a mínim, al Barcelonès ja no és en tot cas. Això demostra que l’homogeneïtzació –com alguns manteníem– no era un dels objectius de l’Estatut.

Cal que ens fixem també en què diu l’article 92 de l’Estatut de 2006. Aquest precepte defineix el Consell Comarcal com a Administració pública –això és important–, és una Administració pública, i per tant gaudeix de personalitat jurídica pròpia. I quina és la seva finalitat? La gestió de competències i serveis locals. Per tant, la seva naturalesa politicoadministrativa respecte al règim fins aleshores vigent canvia, muta, per adoptar una naturalesa administrativa i prestacional.

No obstant això, requereix un desenvolupament legal que ens durà fins al projecte de llei de govern locals que avui es troba al Parlament de Catalunya.

Ara bé abans de parlar del projecte de llei de Governs locals, em volia referir a un avantprojecte de llei en el qual vam treballar alguns dels que som aquí, coordinat pel doctor Jaume Renyer, Juan Ignacio Soto, Xavier Forcadell i un servidor. Aquest avantprojecte fou encarregat l’any 2007 per part del Departament de Governació, i fou elaborat a partir d’uns treballs previs que van durar quatre o cinc anys, amb la participació d’un equip de vora quaranta persones, entre acadèmics i professionals vinculats al món local. Per bé o per mal, d’aquests treballs, el projecte de llei de governs locals actual, l’única part que, d’alguna manera emula, és precisament la relativa a les comarques i els consells comarcals. L’emula pel fet, per exemple, que no estableixi un model d’homogeneïtzació absoluta del territori –el cas del Barcelonès–, també en relació a l’organització comarcal amb la supressió del ple i l’establiment d’un consell d’alcaldes i algunes altres idees com, per exemple, la concepció prestacional de la comarca com a una mena de braç del consell de vegueria.

3. La comarca en el projecte de llei de governs locals Entrant de ple en el projecte legislatiu que tenim ara sobre la taula, em referiré en primer lloc a l’article 11, que estableix que les comarques complementen l’organització bàsica del Govern de Catalunya com a ens local per a la gestió en comú de competències i serveis municipals. S’introdueix aquest concepte de gestió comuna que, de fet, ja existeix en la idea de la prestació de serveis, però que veurem que en el projecte de llei té un cert paper. I què és el que m’interessa destacar del projecte de llei, respecte a la divisió territorial? M’interessa destacar la substitució de la comarca per l’àrea metropolitana. No cal que hi hagi comarques a tot arreu, és una entitat local neces–64–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

sària, però no obligatòria arreu. L’exemple de l’àrea metropolitana de Barcelona és al meu entendre interessant; potser és podria apuntar un segon exemple, segurament en el futur, que és l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona –després el Dr. Renyer s’hi referirà. Segurament allà, comarques com el Tarragonès, també tindria sentit que fossin, arribat el cas, substituïdes per l’àrea metropolitana. Crec que aquest és un aspecte positiu del projecte de llei. En molts d’altres àmbits segurament és criticable, però al meu entendre el fet d’apostar per simplificar amb dos nivells administratius l’àmbit metropolità és positiu.

Cal dir que el text té problemes per a aconseguir-ho, però ho intenta. És a dir, en uns llocs tindrem municipi i comarca, i a altres llocs tindrem municipi i àrea metropolitana, com a administracions locals. Crec que això és positiu i cal reconèixer aquest mèrit al projecte de llei. Ara bé, quin és el tema que queda pendent? Com englobem, municipi, comarca, i vegueria o municipi, àrea metropolitana i vegueria. I això no ho tenim resolt en l’Estatut, no ho tenim resolt a la llei de vegueries vigent i suspesa, i crec que tampoc no ho resol aquest projecte de llei, o almenys no ho resol suficientment.

Respecte al tema competencial, què és bo però no es fa? Establir, certament, un llistat de competències locals. Recordin que l’Estatut, quan parla de competències, parla de competències dels ens locals, no dels municipis. Per tant, la futura llei de governs locals hauria d’establir un sistema d’atribució de competències; algunes per als municipis, algunes per als consells comarcals, algunes per als consells de vegueria. Es podria fer un repartiment, però realment no es fa així en aquest projecte. Quin és doncs el paper que se li dóna a la comarca?

Doncs altra vegada la cooperació i l’assessorament, i ara s’hi afegeix la coordinació. Coordinació de què? De serveis. Com lliga el que diu el projecte de llei de governs locals amb la LRSAL (Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local)? És veritat que la LRSAL, quan parla de la coordinació de serveis municipals per part de les diputacions, parla de diputacions o entitats supramunicipals equivalents, però és cert que no encaixa exactament el que està pensant la llei estatal amb el que vol el nostre projecte de llei. De fet, algunes veus des de Catalunya mantenen que no s’aplica la LRSAL en aquest punt. De moment jo no tinc arguments per a dir que no és així, i per tant, la llei estatal (en aquest cas, de caràcter bàsic) s’ha d’aplicar; i per tant, el nostre projecte s’hi hauria d’adequar.

Pel que fa als òrgans de govern, em sembla positiva la substitució del ple pel consell d’alcaldes, però clar, es parteix d’un error, fins i tot terminològic: el projecte de llei diu que es podrà anomenar ple. Però és que no és un ple, el ple és una altra cosa. Quan en l’avantprojecte al que abans em referiria vàrem treballar aquest aspecte dèiem: “Els models poden ser dos; o bé un model de ple o bé un model de consell d’administració”. El ple és un model d’ens de caràcter politicoadministratiu, el consell d’administració és un ens de govern administratiu i prestacional. El model sobre el qual gira aquest projecte de llei –65–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

és –encara que no agradi i, de fet, jo crec que l’Estatut aposta per aquell model– un model de consell d’administració en què el contingut polític –potser no agrada sentir-ho– es disminueix. Com es disminueix? Doncs des del moment en què es determina que estarà integrat per alcaldes, i no representants de l’electorat o regidors, com s’esdevé en el model actualment vigent. No obstant això respecte al model de consell d’alcaldes hi ha una qüestió que s’ha discutit –i crec que està poc travada– que és la qüestió relativa al vot del consell d’alcaldes i alcaldesses, i de si cal una comissió o una junta de govern. Al meu entendre aquest darrer aspecte cau i el que caldria fer és reforçar el paper del gerent, que, per cert, era el que la Llei del 1987 pretenia; per això s’introdueix un gerent comarcal, per a fer gerència. Gerència de què? De serveis i competències locals. Això no va acabar sent així, el gerent es va convertir en un òrgan de caràcter polític de confiança, segurament era l’esdevenir dels temps. Ara és l’ocasió per a reconstituir un gerent amb caràcter gerencial, empresarial i, per tant, el dubte de si cal un organisme intermedi executiu quedaria reduïda –o quedaria pràcticament salvada– si el gerent es dedica a fer gerència.

Per acabar amb aquest anàlisi del projecte de llei els voldria apuntar altres propostes. Algunes les hem anat esmentat breument. La comarca ha de ser una entitat política o una entitat prestacional? En el moment en què l’Estatut es queda a mig camí en les discussions dels treballs parlamentaris, el que queda clar és que el parer dels diputats era que no fos el que era, el consell comarcal.

I clar, ara ens trobem amb un contrasentit. Ens trobem que tenim un Estatut aprovat que és plenament vigent, però que tenim uns consells comarcals que s’adeqüen, si és el cas, a l’Estatut no vigent; i amb una llei d’organització comarcal que –és veritat–, podríem adequar-la, quan el que diu l’article 92 és molt poc, però la vocació de l’Estatut del 2006 no és mantenir els consells comarcals com els tenim. Per tant, aquí hi ha la qüestió: apostem per un model de ple politicoadministratiu o empresarial i prestacional?

Sobre si el consell comarcal ha de tenir entitat pròpia o si ha de ser un “mitjà tècnic” del consell de vegueria també n’havíem parlat al document de bases de l’avantprojecte al qual abans em referia. El projecte de llei de governs locals ho contempla, però crec que no ho reforça prou. Si quan s’implementen les vegueries, realment han de tindre competències directes a l’àmbit local, i fins i tot, per delegació, competències del Govern de la Generalitat, la prestació territorial d’aquestes competències ha de ser a través dels consells comarcals, i això portaria a la conseqüència que, per exemple, molts dels serveis territorials de la Generalitat de Catalunya no caldria que existissin. Si anem cap a un model –si volen– mallorquí, de consells insulars, o un model alemany, en què la vegueria realment acaba administrant interessos de la Generalitat de Catalunya, cal, evidentment, un desenvolupament polític important; perquè a Alemanya és comú que un president d’un bezirk acabi executant competències d’un land d’un partit diferent, i ho fan amb allò de la Bundestreue, la lleialtat institucional, que és una cosa que a nosaltres ens convé molt, i molt. Si això –66–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

és així, llavors podem tenir uns consells comarcals dedicats a prestar multitud de serveis. Quins? Els propis –que en poden tenir–, els que els deleguin els municipis, els que executin per delegació dels consells de vegueria, i si a la vegada el Consell de vegueria els ha rebut de la Generalitat, com a mitjà tècnic, per què no, pot acabar prestant-los també el consell comarcal. Per tant, la comarca i el consell comarcal pot tenir un paper més rellevant que el que avui té? Molt. Ara, ens hem de prendre seriosament que ha canviat la seva naturalesa, que el legislador ha volgut canviar-la i que l’hem de reconstituir a partir d’una altra fórmula, no només fer-li un lífting, li hem de fer una operació profunda.

En relació a la qüestió de presidència versus gerència. N’he parlat una mica.

Però per què no anar a un model com el del consell federal suís, en què la presidència és merament honorària, honorífica, rotatòria fins i tot? Per què?

Per què, si és un ens prestacional? Em diran vostès: “Sempre hi ha política a les decisions”. És evident. Per què? Posem un exemple. Si el consell comarcal, des d’una visió merament empresarial, ha de decidir com es recullen les escombraries a Bellmunt del Priorat –que és el meu poble–, pel volum de població, segurament caldria fer-ho una vegada cada quinze dies, per criteris merament econòmics. Evidentment, al consell d’alcaldes l’estructura política ha de ponderar altres interessos i ha de vetllar perquè això no sigui així. Però potser, el que no cal, com ara passa, és que es reculli la brossa cada dia. Potser a l’estiu sí, potser a l’hivern cada tres dies és possible i suficient. Per tant, aquesta idea de política, economia o empresa, aquesta idea d’un paper del president més institucional i un paper del gerent més prestacional, i un consell d’alcaldes com a consell d’administració que controla la gestió i que, si convé, no li aprova la gestió al gerent, seria suficient, segurament, per a garantir que no tot ho deixéssim a mans del criteri econòmic i, per tant, també garantir els interessos de la població dels diferents pobles i ciutats de Catalunya.

Tornant a la qüestió del ple, consell d’alcaldes i alcaldesses; ja m’hi he referit, però volia acabar amb dues idees més sobre això. El consell comarcal (en el nostre avantprojecte s’apuntava, en el projecte de llei de Governs locals no es contempla), també podria ser un ens de caràcter administratiu; és a dir, el projecte de llei de Governs locals vol reconduir mancomunitats, consorcis, etcètera, i una formula seria fer-ho a través dels consells comarcals. No sé si seria fàcil.

Però si és cert que molts consorcis i mancomunitats es van fer moltes vegades en contra del consell comarcal per raons de caràcter polític i ideològic; crec que això ara ha evolucionat, som més madurs i coincidim en què hem d’anar simplificant el model i suprimint ens que poden ser duplicats. Certament ens podem trobar en alguns casos amb necessitats que no siguin comuns a tota la comarca, sinó de determinats municipis, i tenir per a satisfer aquestes necessitats agrupacions, mancomunitats. Poden ser-hi. El que no té molt de sentit és que hi hagi estructures administratives paral·leles. No cal que hi hagi gerent de la mancomunitat un; gerent del consorci dos; gerent..., no. Pot haver-hi una mancomunitat amb –67–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 53-68 Jaume Font i Garolera, i Josep Ramon Fuentes i Gassó Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

uns òrgans de govern de la mancomunitat, però la secretaria i la gerència poden ser, perfectament, les del consell comarcal.

I l’última cosa que els volia apuntar com a proposta de reflexió –també ho ha dit el doctor Font– i aquí acabo la meva exposició. Quin paper –que és més cosa de vostès, els geògrafs– ha de tenir la comarca a la futura –no sé si la veurem tots– llei electoral? És clar que la província és gran, segurament la vegueria possiblement també ho és. Alguna manera hem de trobar per a vertebrar millor la representació i, segurament, la comarca o els districtes de la ciutat de Barcelona ens hi podrien ajudar.

–68–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 69-98 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.73

realitats metropolitanes i governs locals oriol Nel·lo i Jaume renyer alimbau El Pla territorial Metropolità de Barcelona: ensenyaments per al govern del territori1 oriol Nel·lo Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona oriol.nello@uab.cat

El procés d’urbanització és, sens dubte, un dels principals vectors de canvi de les societats contemporànies. Podríem definir-lo com aquella dinàmica a través de la qual la població i les activitats, impel·lides per les estructures econòmiques i les relacions socials prevalents, han tendit a concentrar-se sobre el territori, tot donant lloc a aglomeracions a partir de les quals aquelles relacions s’han anat estenent fins a acabar integrant en una fita xarxa la totalitat de l’espai regional, continental i mundial. Com és ben sabut, una de les conseqüències més vistoses d’aquest procés ha estat la formació de grans àrees urbanes en les que s’apleguen milions de persones, que representen sovint una part substancial de la població dels respectius països i constitueixen els principals nodes del sistema urbà mundial: les àrees metropolitanes.

El tema del govern d’aquests àmbits urbans ha plantejat arreu problemes de gran entitat per, almenys, tres tipus de raons. En primer lloc, per la complexitat de les problemàtiques econòmiques, socials i ambientals a les quals les instàncies públiques han de fer front, en presència, a més, d’interessos contrastats i sovint, contradictoris. La segona raó que explica la di1. El present text desenvolupa amb un format acadèmic i actualitza les dades de la ponència exposada per l’autor a les jornades [nota de l’editor].

–69–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

ficultat dels governs metropolitans, és el pes decisiu de les àrees que les àrees metropolitanes tenen en la vida dels respectius països, de tal manera que les decisions que s’hi prenen tenen repercussió directa o indirecta sobre la totalitat de la seva població i encara més enllà. La tercera raó que explica el caràcter envitricollat de la problemàtica del govern metropolità té a veure a la relació entre la morfologia urbana i les estructures administratives: en efecte, els processos de metropolitanització han tingut lloc sovint de manera accelerada, tot escampant la urbanització o les relacions metropolitanes sobre un gran nombre de les unitats administratives –municipis, comtats, departaments...– prèviament existents en el seu àmbit territorial; això ha fet que el sistema de govern no només hagi d’enfrontar una problemàtica complexa i decisiva, sinó també que ho hagi de fer a partir d’estructures administratives molt sovint fragmentades i complicades. Així, no és d’estranyar que el debat sobre el govern del Gran Londres o la relació entre París i l’espai francès, per posar només dos dels exemples europeus més coneguts, hagin estat una qüestió permanent en la història dels respectius països al llarg dels dos darrers segles.

En el cas de la regió metropolitana de Barcelona tots aquests trets que pesen sobre l’existència de qualsevol sistema de govern metropolità –la complexitat, la rellevància i la fragmentació– són ben presents. Aquí, però, s’afegeix encara una altra dificultat: el contenciós secular existent sobre el tema de l’organització territorial de l’administració pública a Catalunya, contenciós derivat en bona part –tot i que no exclusivament– de les dificultats de l’encaix institucional de la realitat catalana en el conjunt ibèric.

El present treball té per objectiu analitzar la situació en la qual es troba la qüestió del sistema de govern en la regió metropolitana de Barcelona, tot contrastant la realitat administrativa amb la situació específica del planejament territorial. Així, el treball es divideix en quatre parts. En la primera s’exposa quina és la situació del sistema institucional en l’àmbit metropolità barceloní, després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 2006, la promulgació de les Lleis 30/2010, de Vegueries i 31/2010, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la primera d’aquestes normes. En la segona part es constata com, davant de l’atzucac en què sembla trobar-se la qüestió de la reforma de l’administració en l’àmbit metropolità, l’aprovació consensuada i la vigència del Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB) de 2010 pot considerar-se una interessant excepció que justifica el seu estudi per a la governança metropolitana. A aquesta comesa es dedica la tercera part, en la qual s’enuncien un seguit de 10 ensenyaments que, a criteri de l’autor, poden desprendre’s del procés d’elaboració del PTMB i resulten d’interès per al debat sobre el sistema de govern metropolità. Finalment, unes breus conclusions tanquen l’article.

–70–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

1. El govern metropolità, una història de frustracions reiterades i un repte pendent La qüestió del govern de l’espai metropolità barceloní és, sens dubte, un dels aspectes més complexos i polèmics de l’ordenació administrativa del territori català. Aquesta condició es deriva, en primer lloc, de les pròpies dinàmiques del procés d’urbanització. Com és ben sabut, la intuïció enunciada ja en els anys trenta per Pau Vila, segons la qual, el territori comprès en el “vuit” ferroviari català estava esdevenint una realitat urbana integrada (Vila, 1937; fig. 1) es va confirmar amb escreix al llarg de la segona meitat del segle xx. Així, entre la Tordera i el Foix, entre la serralada Prelitoral i la Mediterrània s’ha configurat un sistema metropolità estretament interdependent en termes funcionals, on viuen més de dos terços de la població catalana i genera un percentatge equivalent del producte interior brut. Aquesta metròpoli, tot i abastar poc més del 10% del territori català, irradia la seva influencia directa sobre les comarques veïnes del Baix Penedès, l’Anoia, el Bages, Osona i la Selva, constitueix, sense cap dubte, la clau de volta del sistema urbà del país i, amb els seus cinc milions d’habitants, ha esdevingut una de les principals àrees urbanes del continent europeu. En el seu espai central, Figura 1. “Croquis comparatiu de la l’entorn immediat de la capital, la ursuperfície del ‘vuit’ ferroviari amb la resta banització s’estén gairebé sense solude Catalunya”, de Pau Vila (1937) ció de continuïtat per abastar el territori d’una trentena de municipis, on viuen tres milions de ciutadans.2 Des del punt de vista administratiu, aquesta realitat metropolitana es caracteritza per una notabilíssima complexitat. No és tan sols que s’hi trobi un gran nombre de governs locals, sinó que aquests corresponen a molts nivells administratius diversos. Així, en el territori comprès dins l’àmbit del Pla Territorial Metropolità vigent, hom hi compta 164 municipis, 13 mancomunitats, 110 consorcis, 7 comarques, l’Àrea Metropolitana de BarFont: La fesomia geogràfica de Catalunya, Barcelocelona (que abasta 36 municipis de na, Comissariat de Propaganda de la Generalitat, 1937, p.36. l’àmbit central), l’Autoritat Territorial 2. No és aquest el lloc per entrar en una anàlisi detallada de les dinàmiques territorials que han portat a la configuració de la realitat metropolitana, respecte la qual hi ha, com és sabut, una àmplia bibliografia. Per una panoràmica sobre l’evolució de la qüestió pot veure’s Oliveras (2008). Pel nostre costat ens hi vam referir extensament ja fa anys a Nel·lo, 2001. Per a l’evolució de les tendències recents i els impactes territorials de la crisi econòmica actual podeu veure Nel·lo i Donat, 2014.

–71–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Metropolitana (que no només comprèn les 7 comarques de la regió sinó que s’estén també sobre determinats municipis de les veïnes) i la Diputació de Barcelona (que, com és sabut, abasta també quatre comarques de la Catalunya Central: l’Anoia, el Bages, Osona i el Berguedà). Per donar idea d’alguns dels problemes derivats d’aquesta realitat, n’hi haurà prou amb esmentar que ens locals que integren l’àmbit tenen sovint competències concurrents, presenten diferències notables en els recursos per càpita dels que disposen per a la prestació dels mateixos serveis i, excepte els municipis, tots ells són governats per òrgans d’elecció indirecta. Per si això no fos prou, els governs locals han de gestionar temàtiques –com l’habitatge, el transport, la degradació urbana o els serveis social– de les quals pateixen les conseqüències en el propi territori, sense tenir, però, ni l’abast, ni els recursos per fer-hi front, ja que aquestes depenen en molt bona mesura de l’evolució de les dinàmiques del conjunt metropolità. D’aquesta manera, es pot afirmar sense temor d’errar que el sistema de govern local de la regió metropolitana (i no només d’aquesta) presenta problemes de capacitat, d’eficiència, d’equitat i de qualitat democràtica.

La necessitat de dotar l’àmbit metropolità d’un sistema equilibrat, comprensiu i eficient de govern ha estat un dels temes més debatuts en la llarga i intricada polèmica sobre l’organització territorial de Catalunya3 i ha tingut diversos episodis assenyalats: l’annexió dels municipis del Pla de Barcelona a partir de la construcció de l’Eixample (1896, 1904 i 1921), l’opció de mantenir la fragmentació del mapa municipal a l’entorn de capital catalana mentre s’incorporaven a Madrid els municipis del seu alfoz (1948-1954), els primers intents de planejament urbanístic supramunicipal de l’àmbit central (Pla Comarcal, 1953; fig. 2), les propostes per ampliar l’abast del planejament a l’àmbit comprès entre la Tordera i el Foix (Pla Director de l’Àrea Metropolitana, 1966; fig. 3), la creació en l’àmbit central de la metròpoli d’un ens local per al govern i d’un pla urbanístic (Corporació Metropolitana de Barcelona, 1974, i Pla General Metropolità, 1976; fig. 4), la dissolució d’aquesta corporació i la seva substitució per dues entitats metropolitanes sectorials d’àmbit restringit, així com la implantació de 7 comarques en el territori de la regió metropolitana (lleis d’organització territorial, 1987), el reconeixement de la regió metropolitana com a àmbit de planejament territorial i els subsegüents intents fallits d’elaboració d’un pla territorial metropolità (Pla Territorial General de Catalunya, 1995, assajos de planejament metropolità, 1998; fig. 5).

3. Per als antecedents històrics de la qüestió poden veure’s els documents publicats a Lluch i Nel·lo (1983 i 1984), així com els treballs continguts a Roca, coord. (1997). Per a la qüestió específica de la unificació administrativa dels municipis del Pla de Barcelona i les seves conseqüències històriques, vegeu Grau i Nadal (1997) i per al tema de l’evolució del planejament metropolità Esteban (2007). Sobre la connexió entre el debat sobre el govern metropolità, per una banda, i la discussió política i ideològica sobre la relació entre Barcelona i Catalunya, per l’altre, podeu veure Nel·lo (2013a).

–72–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Figura 2. Plan de Ordenación de Barcelona y su zona de influencia, conegut com a Pla Comarcal de Barcelona (1953)

Figura 3. Plan Director del Área Metropolitana de Barcelona (1966)

–73–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Figura 4. Pla General Metropolità (1976)

Figura 5. Proposta de Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998)

–74–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Aquesta història treballada, conflictiva i complexa, semblà trobar un desenllaç el mes de juliol de 2010, amb l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 30/2010, de 3 de agost, de vegueries i la Llei 31/2010, de 3 de agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (una i altra publicades en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 5708, 6 de setembre 2010). La nova legislació s’inseria en el marc del desenvolupament de les previsions contingudes en l’Estatut d’Autonomia de 2006 sobre l’organització territorial i el govern metropolità (Argullol, 2007, nel·lo, 2008) i preveia, de fet, l’existència de dos ens locals parcialment superposats: el primer, anomenat Àrea Metropolitana de Barcelona, seria privatiu de l’àmbit central de la metròpoli, comprendria 36 municipis i vindria a subsumir i agrupar les dues entitats metropolitanes creades per les lleis d’organització territorial de 1987 (l’Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus), així com la Mancomunitat de Municipis existent en aquest àmbit; el segon, anomenat Vegueria de Barcelona, comprendria els 164 municipis de l’àmbit metropolità extens i hi exerciria competències similars a les de la Diputació de Barcelona, a la qual substituiria en aquest territori. Així mateix, la vegueria seria un dels set àmbits territorials en els quals s’articularia l’administració perifèrica de la Generalitat (fig. 6).

Figura 6. Vegueria de Barcelona i Àrea Metropolitana de Barcelona. Àmbits territorials

Municipis (núm.)

Superfície (km2)

Població (hab. 2012)

Barcelona

1

100,39

1.620.181

Àrea Metropolitana de Barcelona

36

636,00

3.239.337

Regió Metropolitana de Barcelona

164

3.236,00

4.798.143

Tanmateix, de l’aprovació de les lleis ençà, els desenvolupaments econòmics, polítics i institucionals han vingut a dificultar i, en alguns aspectes, a fer impossible, el desenvolupament de les seves previsions. D’acord amb el previst, l’Àrea Metropolitana creada per la Llei 31/2010 va constituir el seu primer Consell Metropolità després de les eleccions municipals del mes de maig de 2011. Tanmateix, des de llavors, tot i les expectatives existents, la institució ha portat una vida més aviat somorta, potser explicable per la situació de crisi econòmica que afecta el país i el complex equilibri polític en els seus òrgans de govern que els resultats electorals propiciaren. Així, l’elaboració del nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Bar–75–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

celona, que constitueix sens dubte el repte principal que la Llei 31/2010 planteja a la nova institució i que hauria de permetre l’inici de la revisió del vell Pla General Metropolità de 1976, no ha conegut avenços significatius de tramitació en aquest mandat, tot i el nombre i l’interès dels debats i seminaris organitzats sobre el tema.

Pitjor fortuna ha tingut encara el desenvolupament de les previsions de la Llei 30/2010, de Vegueries, tant per al conjunt del país com per a l’àmbit específicament metropolità. En efecte, la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a l’Estatut de Catalunya de 2010, portà el seu desenvolupament a un atzucac aparentment insalvable en establir que “la previsión estatutaria de la existencia de veguerías, sean cuales sean sus límites geográficos, no puede suponer la supresión de las provincias en Cataluña ni la de sus funciones constitucionales” (FJ 40). A partir d’aquesta interpretació, el desenvolupament de les previsions estatutàries admetrien, segons el Tribunal, dues variants: a) si la vegueria és simplement la denominació que pren a Catalunya la província, llavors els seus límits i regulació resulten indisponibles per al legislador autonòmic; b) si la vegueria, per contra, ha de ser un nou ens local, el consell de vegueria no podria substituir les diputacions provincials. Davant de la situació creada per la sentència, el Govern de la Generalitat va promoure una modificació de la Llei 30/2010, que, de fet, venia a posposar de manera indefinida la seva possibilitat de desenvolupament efectiu, en establir que “la constitució dels consells de vegueria, d’acord amb les demarcacions veguerials que defineix l’article 9, es produirà un cop hagin estat aprovades les modificacions de la normativa estatal” (DT1). La modificació, aprovada a inicis de juny de 2011 (Llei 4/2011, de 8 de juny) preveia també en les seves disposicions finals que el Govern presentaria les iniciatives legislatives necessàries al Parlament de Catalunya per tal que aquest pogués promoure davant les Corts Generals les modificacions legals necessàries “per completar el desplegament de l’organització territorial”. Òbviament, aquestes previsions no s’han acomplert, de tal manera que l’àmbit metropolità extens, aquell que ja dibuixava Pau Vila abans de la Guerra Civil i reivindicava fa gairebé mig segle el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de 1966, segueix sense disposar d’un ens de govern local específic.

2. L’aparent excepcionalitat del planejament territorial En aquest context no sembla que, a curt o a mig termini, hi hagi gaire possibilitat d’avançar en la configuració d’un nou sistema de govern metropolità, tret que es produïssin canvis institucionals i polítics de gran abast a Catalunya i a Espanya. La reforma integrada de l’organització territorial de l’administració pública a Catalunya, en general, i a la regió metropolitana de Barcelona, en particular, segueix constituint, doncs, un repte aparentment irresoluble. Cal recordar, així mateix, que l’evolució que ha estat descrita en –76–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

l’epígraf anterior ha tingut lloc en un context caracteritzat per un assenyalat impuls desregulador arreu d’Europa, que ha comportat una reducció notable en la capacitat d’acció dels poders públics en tots els camps, inclosa, és clar, la gestió del territori.4 Aquest impasse institucional, derivat en bona mesura, però no només, dels problemes de l’encaix constitucional de Catalunya en l’Estat espanyol, contrasta amb la ràpida evolució que ha conegut en la darrera dècada l’ordenació territorial del país. En efecte, com és sabut, entre els anys 2006 i 2010 es van aprovar els set plans territorials que cobreixen la totalitat del territori de Catalunya (fig. 8), entre els quals es compta, de manera destacada, el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Es tracta d’una experiència a la qual, per la seva concentració temporal, ambició i compleció, resulta difícil trobar parangó en la resta d’Espanya (Benabent, 2012; esteban, 2012b; indovina, 2010; nel·lo, 2010 i 2012a; vicenFigura 7. Àmbits i data de publicació en te, 2012). el DOGC dels Plans Territorials parcials L’instrument de planejament tervigents ritorial específic vigent en l’àmbit metropolità barceloní, el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), fou aprovat pel govern de la Generalitat el dia 20 d’abril de 2010.5 D’ençà de la seva aprovació han aparegut un nombre elevat de gloses i anàlisis del Pla en publicacions de caràcter acadèmic que són bona mostra de l’interès que l’elaboració i aprovació del PTMB ha suscitat en l’àmbit disciplinar, dins i fora de Catalunya. La taula 1 mostra una classificació temàtica d’una cinquantena d’aquests treballs, apareguts en- Font: Generalitat de Catalunya. Departament de tre els anys 2010 i 2014.6 Territori i Sostenibilitat 4. Sobre la situació del govern de les àrees urbanes i el planejament territorial en els països de la Unió Europea vegeu Dürh, Colomb i Nadin (2010). Per al cas específic dels projectes de reforma de l’administració territorial a Itàlia i a Espanya en el context de la crisi econòmica europea podeu veure també Nel·lo i Trupiano, ed. (2013), que aplega treballs d’experts italians i catalans sobre el tema. Ens hem referit a l’impacte de la pulsions desreguladores sobre la capacitat de govern a les ciutats europees a Nel·lo (2013b).

5. L’acord d’aprovació aparegué al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 12 de maig següent i dins el mateix any 2010 el Pla va ser publicat en dos volums, el primer dels quals en conté la memòria, l’estudi ambiental i l’estudi economicofinancer, mentre el segon inclou les Normes d’Ordenació Territorial, les Directrius del Paisatge i els plànols normatius (DPTOP, 2010a). Així mateix, se’n va elaborar una síntesi que ha estat difosa en català, castellà, anglès i italià (DPTOP, 2010b).

6. El lector trobarà referència d’aquests treballs en la bibliografia que acompanya el present article. La classificació temàtica que figura en la Taula 1 ha de ser considerada com a orientativa, ja que, òbviament, la major part dels treballs que s’hi inclouen tracten més d’un aspecte temàtic del pla.

–77–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

taula 1. Classificació temàtica dels treballs publicats sobre el PTMB entre 2010 i 2014 temes Visió general del Pla

autors i treballs Carrera (2011), DPTOP (2010b), Esteban (2012a), Mazza (2014), Nel·lo (2011a, 2012a) Baulies (2010), Elinbaum (2013), Esteban (2011), Ulied (2012) López (2011), Nel·lo (2011b, 2012b) Carrera (2012a, 2012b), Montaña (2012), Masip i Roca (2012) Aguirre (2013), Alarcón et al. (2012), López (2014), Pino i Marull (2012), Rovira (2012) Alaminos (2012), Navazo (2013), Vergés (2012)

Metodologia Diagnosi de partida Proposta: sistemes urbans Proposta: espais oberts i medi ambient Proposta: infraestructures Aspectes econòmics Desplegament PTMB en el context del planejament territorial a Catalunya PTMB en el context espanyol i europeu Valoracions i crítiques

Jover i Morell (2012) Báguena i Bertrana (2013), Font (2012), Llop (2012), Nel·lo (2012b) Cabañas et al. (2012), Castañer ed. (2012), Cortina (2012), Esteban (2009, 2012b), Nel·lo (2010, 2012a), Vicente (2012) Acierno (2011), Benabent (2012), Delpiano (2012), Elinbaum (2014), Marshall (2011, 2012) Mazza (2011) Capel (2010), Indovina (2010), Larrosa (2012), Pié (2012), Solans (2012), Roger (2012), Torres Capell (2012)

Font: Elaboració pròpia

En el context actual de dificultats per a l’avenç del govern metropolità, l’existència del PTMB podria resultar, al nostre entendre, de gran utilitat per tal d’assajar, al voltant del seu desplegament, noves formes de col·laboració interinstitucional, programes de gestió i instruments normatius innovadors.

Així, el desplegament del PTMB, que fou el resultat d’un procés institucional consensual i participatiu, podria oferir oportunitats interessants per ampliar les instàncies de cooperació i gestió concertada entre les institucions presents en l’àmbit metropolità. Instàncies potser menys formals i aparentment més febles de les que es podrien derivar de l’existència d’òrgans de govern estables, però potser també més adaptables i flexibles davant les necessitats que es deriven avui de l’evolució de la societat i el territori metropolità. Un dels reptes principals d’aquest desplegament hauria de ser, òbviament, l’elaboració i aprovació del Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana.

Per això, pot resultar d’especial utilitat enunciar quins són els principals ensenyaments que es dedueixen del procés d’elaboració i aprovació del PTMB en relació a les formes i objectius de govern metropolità. A això es dedicarà l’epígraf següent en el qual, com es veurà, no s’ha volgut pas assajar un balanç de l’aplicació del PTMB, que potser resultaria prematur i no seríem segurament els més indicats per fer. Tampoc no ens voldrem referir, com en altres ocasions (nel·lo, 2012b) als reptes de futur del pla–78–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

nejament metropolità, dels quals depèn en bona mesura que el PTMB no esdevingui una nova oportunitat perduda. Ens cenyirem, com dèiem, específicament als ensenyaments que, amb les seves llums i les seves ombres, es deriven del procés d’elaboració i aprovació del planejament metropolità pel que fa a la governació de l’aglomeració barcelonina. Com es veurà, hem tractat de resumir aquestes lliçons en deu apartats, relatius a la factibilitat, els objectius, el contingut, la concurrència d’actors, la cooperació administrativa, la participació ciutadana, els conflictes, l’actualització, l’impuls i la voluntat política.

3. El govern metropolità a la llum de l’experiència del planejament territorial 3.1. Factibilitat: necessitat i possibilitat En l’àmbit disciplinar existeix des de fa temps un consens força ampli respecte la necessitat de comptar amb instruments de planejament i gestió del territori d’abast supralocal (dürh, Colomb i Nadin, 2010; Galiana i Vinuesa, coord., 2011; Moya, ed., 2011). Aquest consens és particularment sentit en relació a àmbits metropolitans com el de Barcelona, on la integració del territori i les interdependències que se’n deriven fan del tot imprescindible poder planejar i gestionar els usos del sòl, les infraestructures i les polítiques urbanes a escala supramunicipal. Ara bé, la creixent complexitat de les àrees urbanes, la seva fragmentació administrativa, així com les pulsions desreguladores tan en boga en les darreres dècades han fet concebre dubtes sobre la possibilitat de dotar-se d’aquest tipus d’instruments d’abast territorial i metropolità.

En aquest context, l’aprovació i vigència del planejament territorial a Catalunya permet constatar que en països com el nostre –tot i les dificultats del marc legal, econòmic i social– resulta possible avui, tant des del punt de vista tècnic com jurídic, dotar-se d’instruments efectius de planejament territorial. Per al conjunt del territori català, l’aprovació dels plans territorials ha suposat donar compliment, finalment, a la vella aspiració expressada ja en els anys trenta per Nicolau Maria Rubió i Tudurí i al mandat legislatiu pendent des de l’aprovació de la Llei de Política Territorial l’any 1983 (Vicente, 2012; Esteban, 2012b).

Per al cas específic de l’àmbit metropolità barceloní, l’aprovació del PTMB ha vingut a posar fi a més de mig segle intents fallits i expectatives frustrades (del pla comarcal de 1953 al pla provincial de 1959, del pla director de l’àrea metropolitana de 1966 al projecte de pla territorial de 1998) i ha mostrat que la factibilitat del planejament territorial pot abastar també els àmbits més complexos, aquells que, com dèiem, constitueixen la clau del volta del sistema urbà del país.

–79–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

3.2. objectius: formes i processos El segon ensenyament que confirma l’elaboració i vigència dels plans territorials a Catalunya és la noció que, en matèria de dinàmiques territorials, els processos són més fonamentals que les formes. Per això, els plans han renunciat a la determinació de tota “imatge-objectiu” final, tal com feia el planejament de la vella escola; per això contenen una elaborada diagnosi de les dinàmiques territorials en curs; i per això han estat concebuts essencialment com a instruments d’actuació administrativa per tal d’incidir sobre aquestes dinàmiques.

Ara bé, com és sabut (harvey, 2000) els processos socials, ambientals i econòmics són mediats per les formes i les permanències territorials, que funcionen com a bases sòlides per a l’existència i l’evolució de les societats. És a partir de la constatació d’aquesta relació dialèctica entre formes i processos que els plans han optat per definir un model d’ocupació i ús del territori: aquell que es caracteritza per la compacitat física dels assentaments, la seva complexitat funcional i la seva cohesió social, tot considerant que aquesta forma d’urbanització resulta, en les circumstàncies actuals, una condició no pas suficient, però sí necessària en el procés d’avanç cap a la sostenibilitat ambiental, l’eficiència econòmica i l’equitat social (Secretaria per a la Planificació Territorial, 2006).

En el cas del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aquests objectius s’han concretat en l’assumpció plena del procés de metropolitanització i la integració territorial que se’n deriva, tot apostant per orientar-lo cap a la configuració d’una metròpolis polinodal, articulada sobre un conjunt de ciutats i pobles caracteritzats precisament, cada un d’ells, per la seva compacitat, complexitat i cohesió.

3.3. contingut: abast i especificitat Un aspecte clau de la seva factibilitat ha estat la determinació de l’abast i el contingut dels plans territorials (Esteban, 2006; Baulies, 2010). El primer criteri per a determinar l’especificitat ha estat, és clar, l’escala de treball, que ha permès escollir aquelles qüestions que podrien ser tractades de manera més efectiva a escala supralocal i deixar escrupolosament a fora aquelles que requereixen d’un major detall i concreció. El segon criteri ha estat el temàtic, ja que es va considerar que tan important era establir les qüestions que serien objecte d’atenció per part del pla, com determinar clarament les que quedarien excloses del llur abast normatiu.

Així, els plans territorials han estat definits com instruments de caràcter eminentment físic i la seva temàtica s’ha circumscrit a l’escala supralocal i als tres sistemes que integren el canemàs territorial bàsic: els espais oberts, els assentaments i les infraestructures de mobilitat terrestre (fig. 9, 10, 11 i 12). Això no implica pas que els plans territorials no tinguin en compte d’altres escales ni d’altres aspectes, com la perspectiva estratègica, la problemàtica social, la programació econòmica, la disponibilitat de recursos o la gestió ambiental.

–80–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Ans al contrari, aquests aspectes han constituït el punt de partida, el marc de referència ineludible del planejament territorial, però hauria resultat sens dubte una quimera tractar de regular normativament tots aquests components essencials de la vida social en un mateix document. L’especificitat escalar i temàtica del seu contingut és, alhora, la principal limitació i la principal potencialitat del planejament territorial. Aquest és el tercer ensenyament derivat del procés d’elaboració del planejament territorial a Catalunya.

Figura 8. Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Espais oberts

Figura 9. Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Sistema d’assentaments

–81–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Figura 10. Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Xarxa viària

Figura 11. Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Xarxa ferroviària

–82–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

3.4. concurrència: actors i escales El caràcter acotat del seu contingut i la concreció del seu nivell d’escala fa necessari concebre l’elaboració dels plans territorials com un exercici de planificació concurrent respecte el planejament urbanístic i la planificació sectorial, ambiental i estratègica. S’ha abandonat doncs la vella noció de la prelació territorial en l’elaboració dels plans –des de l’escala més alta a les inferiors– per tal d’entendre que la planificació territorial, urbanística i temàtica realitzada a diversos nivells d’escala s’han d’influenciar i alimentar mútuament. En aquest sentit, ha resultat particularment enriquidor per als plans territorials que la seva elaboració hagi coincidit –no pas per casualitat, evidentment– amb un període de renovació intensa del planejament urbanístic a Catalunya,7 i viceversa (elinbaum, 2013; Esteban 2011; Nel·lo, 2006, 2012a).

Aquesta coincidència temporal s’ha produït també amb el planejament sectorial en l’àmbit de les infraestructures, de tal forma que l’elaboració dels plans territorials va ser, en bona mesura, simultània amb la del Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya (DPTOP, 2006) i del Pacte Nacional d’Infraestructures (Generalitat de Catalunya, 2009). Això va permetre que la relació entre els equips redactors d’ambdós planejaments fos molt sovintejada i fluida, tot donant lloc a un diàleg que comptava amb pocs antecedents i no sempre havia resultat fàcil en el passat. Així, amb perspectiva històrica, s’ha pogut afirmar que les dues tradicions disciplinars catalanes, l’una deutora del Regional Planning de 1932, i l’altra del Pla d’Obres Públiques de 1935, que durant dècades havien corregut paral·leles i, en no poques ocasions, confrontades, tendiren finalment a convergir durant aquest període (Nadal, 2009). En l’àmbit del PTMB, aquesta interrelació ha estat encara més intensa, ja que la concreció dels traçats de les vies previstes en el Pla d’Infraestructures del Transport va ser confiada aquí, a diferència del que va ocórrer en la resta del territori, al criteri del Pla Territorial.8 3.5. cooperació: intra i interadministrativa El cinquè ensenyament que es deriva de l’aprovació del planejament territorial és, al nostre entendre, la necessitat concebre’l com un exercici de cooperació administrativa. Aquest requeriment, que és resultat en primer lloc del 7. El període d’aprovació dels set plans territorials coincidí amb el de l’elaboració de prop de quaranta plans directors urbanístics, l’eradicació dels municipis sense planejament urbanístic (amb l’aprovació de normes urbanístiques per 143 municipis que no disposaven de planejament general) i un intens procés de renovació del planejament urbanístic en un gran nombre de municipis catalans (Nel·lo, 2012a).

8. Cal tenir en compte, també, que l’elaboració del PTMB va ser simultània a l’elaboració, per part de l’Autoritat del Transport Metropolità de l’avenç del Pla Director d’Infraestructures del Transport. Val a dir, tanmateix, que quan el PDI ha estat finalment aprovat, l’any 2013, les seves previsions han resultat molt limitades respecte les expectatives suscitades pels documents inicial (ATM, 2013). Per sengles visions crítiques sobre la integració entre la planificació de les infraestructures i el PTMB vegeu Verges, 2012 i Navazo, 2013. Per una valoració més positiva vegeu Marshall, 2012a.

–83–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

caràcter concurrent del planejament territorial al qual ens acabem de referir, obliga d’antuvi a una cooperació transversal, és a dir, entre els diversos departaments concernits en el si de la mateixa administració que impulsa el pla (en aquest cas la Generalitat) i en el interior d’aquests departaments. Obliga també a una cooperació interadministrativa, entre la Generalitat i les administracions locals. Aquest requeriment de cooperació intra i interadministrativa es confronta amb les inèrcies del funcionament sectorial i amb la manca de cultura de cooperació multinivell, que ha estat un dels trets distintius de la nostra administració pública i, per tant, no es presenta exempta de dificultats de tota mena (Romero, 2009). Per això mateix, la seva aplicació exitosa en temes com el planejament territorial constitueix, al nostre entendre una element de reflexió de gran importància, a l’hora de debatre i projectar noves formes del govern del territori metropolità (Montaña, 2012; Nel·lo, 2011a).

El cas del PTMB n’ha resultat un exemple particularment interessant. De fet, totes les experiències anteriors de planejament territorial havien estat empreses sobretot des d’una instància administrativa. Aquesta vegada, a partir de la consideració que aquest protagonisme administratiu podria ser causa d’un nou fracàs, hom optà per elaborar el Pla de manera conjunta entre l’administració de la Generalitat i els ens locals concernits, tot convidant a participar-hi també a l’administració general de l’Estat. Com és sabut (DPTOP, 2010b), per fer-ho es va recuperar la vella Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana, prevista en les lleis d’organització territorial de 1987, se li va conferir un caràcter estrictament paritari, s’hi va invitar d’altres institucions (com la Diputació de Barcelona o la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) i se li va conferir la tasca de formular el Pla. Fins i tot la mateixa redacció del document va ser assignada a una ponència tècnica paritària, assistida per l’Institut d’Estudis Territorials. El resultat, després d’un llarg procés de concertació, fou que el document del Pla resultés aprovat de manera unànime per la Comissió integrada, recordem-ho, per membres de molt diverses sensibilitats polítiques i professionals, que representaven els cinc departaments de la Generalitat concernits, els set consells comarcals de l’àmbit, l’Ajuntament de Barcelona, les dues entitats municipalistes (FMC i ACM), la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana i l’Administració de l’Estat.

L’èxit d’aquest procediment concertat ofereix interessants elements de reflexió per al procés d’elaboració i aprovació del futur Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana, element d’importància capital per al desenvolupament del PTMB. Com ja hem exposat d’altres vegades (nel·lo, 2012b) l’especificitat d’aquest instrument es deriva, en primer lloc, del fet que el seu àmbit inclou la ciutat de Barcelona i una trentena de municipis, els quals apleguen, sobre tot just un 2% de la superfície del país, gairebé la meitat de la seva població. La segona característica que fa aquest PDU particularment rellevant és que, segons la Llei 31/2010, la seva aprovació ha d’obrir les portes a l’elaboració d’un Pla d’Ordenació –84–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Urbanística Metropolità que haurà de substituir el vell Pla General Metropolità de 1976. Des del punt de vista administratiu, el PDU de l’AMB presenta una tercera singularitat: la Llei 31/2010 estableix (art. 25) que, a diferència d’allò que ocorre amb la resta del Plans Directors Urbanístics, la iniciativa de la seva elaboració, l’aprovació inicial i l’aprovació provisional corresponen a l’Àrea Metropolitana, mentre que l’aprovació definitiva correspon al Conseller de la Generalitat competent.9 El PTMB, en la redacció del qual la Mancomunitat de Municipis de l’AMB i els seus tècnics tingueren un paper rellevant, conté un seguit de directrius –onze en total (article 5.2)– de gran importància per assegurar la coherència del PDU de l’àrea central amb el planejament de la resta del territori metropolità. Per a la seva elaboració podria resultar interessant, al nostre entendre, d’assajar una fórmula similar a la ja emprada amb èxit en la redacció i concertació del PTMB: com que les competències d’aprovació del PDU de l’AMB són compartides entre l’AMB i el Govern de la Generalitat; com que caldrà obtenir l’informe d’una Comissió Territorial d’Urbanisme de caràcter paritari; i com que resulta impensable el desenvolupament del nou pla sense l’acord d’ambdues administracions, seria molt convenient crear des del bell inici de la seva elaboració una ponència tècnica conjunta o un organisme de coordinació entre el govern metropolità i l’administració de la Generalitat per a l’elaboració i el seguiment del PDU de l’AMB. Aquest seria, segurament, un bon camí per tal de tenir èxit i evitar situacions de bloqueig 3.6. Participació: legitimitat i deliberació La sisena lliçó que confirma el procés d’aprovació del planejament territorial a la regió metropolitana és la necessitat i la utilitat d’implicar els actors socials en els processos de presa de decisions. Així, la participació d’entitats, organitzacions, associacions i ciutadans particulars ha resultat clau, almenys, per tres raons diverses: per millorar el contingut dels pla a través de les seves aportacions, per garantir la seguretat jurídica dels particulars, així com per conferir legitimitat i estabilitat als documents aprovats. Això ha obligat a revisar els vells procediments de tramitació i adoptar una fórmula nova, molt garantista, que preveu, de fet, dos processos successius de consulta i informació pública per cada pla. En el cas del PTMB això va comportar que es presentessin 2.275 aportacions a la consulta pública de l’avantprojecte de pla, i 2.570 al·legacions a la informació pública del projecte (DPTOP, 2010b).

9. D’acord amb la Llei 31/2010, aquesta aprovació haurà de comptar amb l’informe de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya (reconvertida per la Llei 3/2012, de modificació del text refós de la Llei d’Urbanisme, en Comissió de Política Territorial i Urbanisme de Catalunya) i de la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’AMB (el funcionament de la qual ha quedat recentment recollit en el Decret 68/2014, de 20 de maig, pel qual es regula la composició i el funcionament intern dels òrgans urbanístics de la Generalitat de caràcter col·legiat.). Val a dir que l’aprovació d’aquest Decret, que ve a consolidar l’adaptació plena dels àmbits de les Comissions Territorials d’Urbanisme als del Plans Territorials vigents (amb les especificitats de la Vall d’Aran i de l’AMB), podria constituir un altre avanç important en la tasca d’anar-se dotant d’instruments efectius de govern del territori, tot i l’atzucac de les reformes administratives de conjunt.

–85–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Ambdós períodes de consulta van ser, a més, acompanyats de la celebració de més d’un centenar d’actes públics que conferiren a l’elaboració del pla un cert caràcter de deliberació democràtica amb la participació dels més diversos actors.

El procés mostra, doncs, que en aquest àmbit calen canvis profunds en la manera tradicional de procedir de les administracions públiques, canvis que caldria estendre a molts altres àmbits de decisió i de gestió. Però ha vingut a demostrar, també, que, per tal de ser exitosos, el processos de participació requereixen d’un nivell d’organització i articulació dels interessos socials que, si bé en alguns territoris i sectors és ja força sòlid, hauria de ser enfortit i desenvolupat encara. Per tal d’augmentar la qualitat democràtica dels processos de presa de decisions cal unes administracions i unes forces polítiques amb voluntat de dialogar i de deliberar conjuntament amb la ciutadania, però cal també que aquesta estigui organitzada i mobilitzada (Cabañas et al., 2012; Nel·lo, 2010).

3.7. conflicte: interessos i litigiositat El planejament territorial té per comesa principal endreçar els usos i les formes d’ocupació de l’espai. Aquesta tasca afecta interessos particulars i collectius contrastats i, sovint, contradictoris. D’altra banda, cal tenir en compte que per raons econòmiques, socials i culturals de caràcter estructural, sobre les quals no podem estendre’ns aquí, en societats com la nostra, l’evolució dels llocs i dels seus usos tendeixen a prendre una importància creixent. Aquest conjunt de circumstàncies fa que el planejament territorial (com l’urbanístic) sigui un exercici potencialment conflictiu. L’experiència de l’elaboració i la tramitació dels plans territorials mostra que, en aquest context, no hi hauria res més perniciós que tractar de negar o, encara pitjor, amagar el contrast d’opinions i d’interessos. Al contrari: del que es tracta és aconduir-lo a través de la creació de processos i marcs com els que s’acaben de descriure, en els quals tothom tingui la seguretat de poder-se expressar i ser escoltat, i resoldre, després, d’acord amb uns principis generals clars i explícits.

D’aquesta manera, el planejament no ha de resultar necessàriament en conflictes oberts o en litigiosistat jurídica. El PTMB n’és una bona mostra: al llarg de més de dos anys de tramitació i de dos processos de consulta pública, un pla que afecta més de dos terços de la població de Catalunya i regula temes particularment sensibles no ha generat conflictes d’especial entitat, ni ha donat lloc, després d’aprovat, a una gran litigiositat jurídica.10 Més encara, l’existèn10. De fet, davant l’aprovació del PTMB només s’havien interposat el desembre de 2010 un total de 30 processos contenciosoadministratius, 5 per part d’ajuntaments i la resta per particulars. El nombre total de contenciosos interposats davant l’aprovació del conjunt de plans territorials era de 70: 16 d’ajuntaments i 54 de particulars. Com es pot veure, el percentatge de recursos contenciosos administratius en el cas del PTMB (43% del total) era fins i tot notablement inferior al pes de la població de l’àmbit sobre el total de Catalunya (Nel·lo, 2010). A mitjans de 2014, dels 30 contenciosos interposats contra el PTMB només 11 havien estat total o parcialment estimats en favor de la part actora. De la resta 12 havien estat desestimats a favor de la Generalitat, 5 havien perdut l’objecte per qüestions formals –desistiments, caducitats– i 2 estaven pendents de sentència. Dels contenciosos estimats, diversos afecten terrenys concrets i són de poc abast (sòls de protecció especial que passen han de ser de protecció preventiva o a la inversa, terrenys que no poden ser sòls d’espais oberts). Les estimacions més importants són les que fan referència a l’àmbit de

–86–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

cia d’un marc de referència com el del planejament territorial i metropolità, produït conjuntament per les administracions autonòmica i local després d’un llarg procés de concertació pública, pot ser un mitjà per tal d’aconduir cap a solucions ponderades conflictes territorials existents o latents (Bobbio, dir.

2004; Montaña, 2012; Nel·lo, dir. 2003; Subirats, 2006).

3.8. actualització: circumstàncies i procediments Tot i que, immediatament després de la seva aprovació, resulti convenient un cert període d’estabilitat per tal de testar l’operativitat i assentar els plans territorials, la seva actualització és un requisit essencial per tal de mantenir llur vigència. Si els plans volen donar resposta a processos i a dinàmiques territorials que són, de manera inherent, variables, hauran d’anar-hi adaptant les seves propostes. Com va fer notar Juli Esteban en el seu dia “les possibilitats d’obsolescència dels documents de planejament, si no són objecte d’una atenció i posada al dia permanents, es pot dir que són totes” (Esteban 2006, p. 18). D’altra banda, la baixa litigiositat i l’absència de conflictes en el moment de l’aprovació dels plans és el reflex de la situació i de l’equilibri de forces –socials, econòmiques i polítiques– en un moment determinat, però no és garantia perpètua d’acceptació i estabilitat.

Cal doncs preveure mecanismes d’actualització dels plans territorials que, en aquest moments, la legislació vigent fa segurament, en aquest aspecte, massa rígids. Ara bé, l’establiment de procediments que en facilitin l’actualització, així com el manteniment d’una actitud permanentment crítica envers els plans aprovats no hauria d’implicar, al nostre entendre, ni una renúncia als principis que els han inspirat, ni un retrocés en la operativitat del planejament supralocal, ni un menysteniment dels objectius de sostenibilitat ambiental, eficiència econòmica i equitat social que els plans persegueixen.

3.9. impuls: projectes i subjectes Per si sola, l’aprovació del planejament territorial no és, de cap manera, una condició suficient per a la seva efectivitat. Cal dotar-lo d’instruments per al seu desenvolupament i gestió, als quals ens referirem en l’apartat següent, i és necessari que trobin qui els impulsi. En efecte, els plans territorials constitueixen, abans que res, projectes. I tot projecte requereix d’un subjecte portador que, fent-se’l seu, pugni per tirar-lo endavant. El principal d’aquests subjectes ha de ser, és clar, la Generalitat de Catalunya, amb la legitimitat que li confereix la representació de la societat catalana en el seu conjunt. A la Generalitat correspon, a més, vincular el planejament territorial al conjunt de la política territorial i urbanística (l’habitatge, el transport, la rehabilitació urbana, la gestió ambiental, la protecció del paisatge...), política de la qual el planejament territorial forma part indestriable i sense la qual no tindria cap sentit (Castañer, ed. 2012; Nel·lo, 2012a). No gens menystenible ha de ser, també, el paper de Torrenegra (a Sant Cugat del Vallès), a les Directrius del Paisatge i a les alternatives de traçat de la Ronda del Vallès.

–87–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

l’Administració general de l’Estat, de la qual depenen, recordem-ho, algunes infraestructures essencials: per això va resultar tan important i significatiu el pronunciament favorable al PTMB expressat formalment de la representació de l’Estat en el si de la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana.

El fet que, contra el què s’hauria pogut témer, la totalitat del planejament territorial aprovat en el període 2006-2010 i el PTMB en particular, hagin mantingut la seva plena vigència legal, tot i el canvi d’orientació política del govern i la successió de dues legislatures del Parlament català, podria ser una mostra del caràcter enraonat del seu contingut i de la seva adaptabilitat a circumstàncies diverses. En aquest sentit, com ha afirmat alguna vegada Juli Esteban, que en va coordinar l’elaboració, els plans territorials, més que projectes, podrien ser vistos com a “metaprojectes”, és a dir, marcs de referència que admeten el desenvolupament a través de projectes que tinguin orientacions i matisos diversos, sempre que respectin uns criteris bàsics de respecte ambiental, eficiència funcional i equitat social.11 Però els plans territorials seran tan més efectius si l’impuls per aplicar-lo procedeix no només del govern del conjunt de la col·lectivitat, sinó dels actors de cada territori. Per això resulta necessari, és clar, que aquests actors articulin els seus interessos i, també, que aquesta articulació tingui un cert reflex institucional. D’aquesta manera el vigor i l’aplicació del planejament metropolità entronca de manera directa amb el tema de l’organització administrativa d’aquest àmbit. En aquest sentit, l’aturada en la implantació de la Llei de Vegueries, que, com explicàvem al principi, impossibilita la creació un organisme específic de cooperació local en aquest àmbit, no ajuda certament al desplegament i la consolidació del Pla. 3.10. voluntats polítiques: institucions i societat L’aprovació del planejament territorial en general i del metropolità en particular pot ser considerada una conquesta de la societat i l’administració catalana. El seu futur dependrà, és clar, de la voluntat política que una i altra –societat i administració– mostrin per tal de donar-li vida, per vincular-lo al conjunt de les polítiques territorials i per aplicar-lo de manera efectiva. Des de la perspectiva administrativa la seva evolució estarà estretament condicionada per la voluntat de les institucions públiques (Estat, Generalitat i ens locals) de gestionar-lo i desenvolupar-lo (Font, 2012, Llop, 2012, Nel·lo, 2012b) . Per 11. També resulta, sens dubte, una bona notícia per a la vigència dels plans que l’informe territorial i urbanístic, el principal instrument que assegura vinculació del planejament municipal amb el territorial s’hagi vist consolidat en la darrera modificació del text refós de la Llei d’Urbanisme (Llei 3/2012). L’informe territorial i urbanístic és emès per l’administració de la Generalitat durant la per tal de garantir la coherència entre el planejament urbanístic que es vagi elaborant i els plans territorials vigents. D’acord amb les Llei 3/2012 aquest informe es requereix ara no només en la fase de l’avenç del pla, com ocorria anteriorment, sinó que s’exigeix de nou en la fase de valoració de la memòria ambiental. Cal, és clar, que el contingut d’aquests informes tingui efectivament la voluntat d’orientar el planejament urbanístic en la línia de les disposicions i els valors dels plans territorials vigents, i no quedi limitat a una simple sanció administrativa. Resulta, en canvi, preocupant per al desplegament i la vigència del Pla Territorial Metropolità el fet que la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana no hagi tornat a reunir-se d’ençà de la seva aprovació i que hagin estat dissoltes les instàncies tècniques sobre les quals va descansar l’elaboració del pla i s’havia iniciat el seu desplegament (el Programa de Planejament Territorial i l’Institut d’Estudis Territorials).

–88–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

fer-ho, els caldrà en primer lloc resoldre un conjunt de reptes concrets, el principals dels quals són els següents (Nel·lo, 2012b): a) el desenvolupament del plans directors urbanístics previstos entre el que per la seva importància i complexitat destaca, com s’ha dit, el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona; b) la renovació i progressiva adaptació del planejament urbanístic municipal; c) la coordinació amb el desenvolupament de les infraestructures de la mobilitat i el transport en un context de crisi econòmica que en fa molt difícil el finançament; d) la gestió dels recursos i la dotació de les infraestructures ambientals; e) les polítiques per a la creació de nova ciutat i l’habitatge; f ) la recuperació d’instruments per a la rehabilitació de la ciutat existent; g) la gestió dels espais oberts i del paisatge, amb l’aprovació del Catàleg del Paisatge de l’àmbit metropolità, que, amb el de la Catalunya Central, són els darrers catàlegs que manquen per aprovar; h) l’actualització i la difusió de la informació territorial, així com la utilització de les noves bases de dades que les tecnologies de la informació posen avui a disposició dels gestors públics.

La capacitat de les administracions de resoldre aquests reptes i d’altres que es podrien esmentar, dependrà de la seva habilitat i disposició de fer front a dos tipus de pressions: per un costat, la pulsió desreguladora que s’estén per tot Europa emparada amb l’argument de la crisi econòmica; i, per l’altre, aquell “municipalisme” que, com hem dit altres vegades, respon, abans que res, a la propensió de cedir a interessos particulars. La seva actuació vindrà doncs determinada, en molt bona mesura, per la relació de forces entre l’interès parcial i l’esforç col·lectiu per tal d’endreçar el territori (i organitzar la societat) de forma sostenible, eficient i equitativa. És aquest –no per obvi, menys important– el darrer ensenyament que el procés d’elaboració, aprovació i vigència del planejament territorial i metropolità a Catalunya ha vingut a confirmar.

4. conclusió La dificultat d’establir un sistema de govern per a les grans àrees urbanes guarda relació directa amb la complexitat de les pràctiques socials, les relacions econòmiques i les dinàmiques territorials que hi tenen lloc. Arreu del món el tema resulta de gran rellevància, ja que la sostenibilitat ambiental, l’eficiència econòmica i l’equitat social de les grans ciutats depèn, en molt bona mesura, de la capacitat de governar-les, és a dir, d’orientar, aconduir i corregir les seves transformacions espontànies en benefici de les col·lectivitat.

La qüestió del govern de l’àmbit metropolità barceloní és una bona mostra d’aquesta problemàtica general. Per un costat, la ciutat de Barcelona ha estat en alguns moments de la seva història un referent internacional, precisament –89–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

per les polítiques que s’hi han aplicat: l’atractiu de la ciutat i del seu entorn que la ciutat ha tingut i té es deriva, en bona mesura, del lideratge que poders públics hi han exercit en diverses etapes. Per l’altre costat, tanmateix, les mancances i les limitacions, passades i presents, del govern del territori pesen sobre la vida quotidiana dels ciutadans de la regió metropolitana.

Ara bé, pel que fa a l’articulació del sistema de govern metropolità, el cas barceloní, com el de la resta de les grans àrees urbanes de Catalunya, presenta, tal i com s’ha explicat, una especificitat destacada: a les dificultats al funcionament del govern metropolità –comunes a la gran majoria de les grans ciutats ibèriques, europees i mundials– s’afegeix la problemàtica derivada del conflicte sobre l’organització administrativa del territori català en el seu conjunt.

A partir d’aquests antecedents, les possibilitats de reforma i millora del sistema de govern metropolità barceloní que semblaren derivar-se de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 2006, amb la institucionalització d’una vegueria pròpia i d’una àrea metropolitana per als municipis centrals, es poden considerar, en bona mesura, frustrades per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut i l’evolució política posterior. A no ser que es produïssin canvis institucionals de gran abast –cosa no descartable donada la situació de crisi econòmica, política i social per la que travessen Catalunya i l’Estat espanyol en el seu conjunt– no sembla que l’avenç en una reforma profunda del sistema de govern metropolità tingui possibilitats efectives d’èxit a curt termini En aquest context, l’experiència del procés d’elaboració i aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, analitzada en aquest treball, ofereix elements d’interès que podrien servir, potser, d’inspiració a l’hora d’assajar noves polítiques, col·laboració interinstitucional i gestió en l’àmbit metropolità. En part, aquestes iniciatives innovadores podrien ser emprades en el desplegament del mateix PTMB, i anar-se estenent, per iniciativa dels moviments ciutadans, els governs locals i la pròpia Generalitat cap a molts altres àmbits. D’aquesta manera, la regió metropolitana barcelonina, potser podria apropar-se, per un camí menys formal i aparentment més feble, a disposar del sistema de govern eficient, equitatiu i democràtic que la història sembla entestada a negar-li.

–90–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Bibliografia citada ACierno, Antonio (2011). “Barcellona e Napoli: il governo delle regioni metropolitane a confonto”, dins: Mario Coletta et al. [ed.]. Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano 2010 di Barcellona. Nàpols: Università degli Studi di Napoli Federico II (Quaderni di Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, núm. 3), p. 137-159.

Aguirre, Josep Maria (2013). El règim jurídic del litoral català. Girona: Universitat de Girona (tesi doctoral).

Alaminos, Rodrigo (2012). “La ròtula Martorell-Abrera. La resiliència territorial i el gat de Schödinger”. Papers.

Regió Metropolitana de Barcelona, p. 91-92.

AlarCón, Antoni et al. (2012). “L’abast ambiental del Pla Territorial Metropolità de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 48-59.

Argullol, Enric (2007). “El área metropolitana en la nueva organización territorial”, dins: Anuario del Gobierno local, 2006, Fundación Democracia y Gobierno Local; Institut de Dret Públic, p. 105-129. autoritat del transport metropolità (2013). Pla Director d’Infraestructures del transport públic col·lectiu de la regió metropolitana de Barcelona 2011-2020. Barcelona: ATM. Báguena, Josep; Xavier Bertrana (2013). “Il governo del territorio nella Spagna democràtica: il ruolo delle province”, dins: Oriol Nel·lo; Gugliermo Trupiano [ed.]. Province e territorio. Riforme amministrative e pianificazione di area vasta in Italia e Spagna. Nàpols: Edizioni Scientifiche Italiane, p. 79-93.

Baulies, Xavier (2010). “Entrevista a Juli Esteban: el com-s’ha-fet dels plans territorials de Catalunya”. Butlletí d’Innovació i Recerca, núm. 2, novembre. http://www.20gencat.cat/portal/site/ptop BenaBent, Manuel (2012). “Treinta años de ordenación del territorio en el Estado de las autonomías”, dins: Margarita Castañer [ed.]. El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi. Una nova interpretació i projecció del país. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 140-165.

BoBBio, Luigi [dir.] (2004). A più voci. Amministrazioni pubbliche, imprese, associazioni e cittadini nei processi decisionali inclusivi. Roma: Edizioni Scientifiche Italiane.

CaBañas, Néstor; Moisés Jordi; Montserrat MerCadé (2012). “Planejament territorial i debat social”, dins: Margarita Castañer [ed.]. El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi. Una nova interpretació i projecció del país. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 166-202.

Capel, Horacio (2010). “¿En qué ha fallado Barcelona?” Finisterra. Revista Portuguesa de Geografia, XLV, núm. 90, p. 173-204.

Carrera, Josep Maria (2011). “Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona: opportunità per il territorio”, dins: Mario Coletta et al. [ed.]. Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano 2010 di Barcellona. Nápols: Università degli Studi di Napoli Federico II (Quaderni di Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, núm. 3), p. 109133.

– (2012a). “El Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Propostes per territoris”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 32-47.

– (2012b). “¿Por qué nodal?” Arquitecture, City and Environament, núm. 18, p. 193-208.

Castañer, Margarita [ed.] (2012). El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi. Una nova interpretació i projecció del país. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori.

Cortina, Albert (2012). “La renovació de la legislació urbanística i territorial”, dins: Margarita Castañer [ed.]. El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi. Una nova interpretació i projecció del país. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 50-95.

Delpiano, Alessandro (2012). “Futuro metropolitano, il Piano Territoriale di Barcellona.” Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 95-96. departament de polítiCa territorial i oBres púBliques (2006). Pla d’infraestructures del Transport de Catalunya.

Infraestructuras terrestres: xarxa viària, ferroviària i logística. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

– (2010a). Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Síntesi. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

– (2010b). Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 2 vol.

Dürh, Stephanie; Claire ColomB; Vincent Nadin (2010). European Spatial Planning and Territorial Cooperation.

Londres: Routledge.

ElinBaum, Pablo (2013). “La interrelación entre los planes supramunicipales: nuevas estrategias metodológicas”.

Ciudades, núm. 16, p. 189-208.

– (2014). “Diez lecciones sobre el reciente planeamiento metropolitano europeo. Argumentos para la reflexión disciplinar y el diseño de instrumentos para la ordenación territorial”. Investigaciones regionales, núm. 28, p. 57-78.

EsteBan, Juli (2006). “El Programa de Planejament Territorial: continguts i mètode”. Espais, núm. 52, p. 14-24.

– (2007). “Crisi i ordenació de l’àrea metropolitana de Barcelona, 1953-1976”, dins: Ricard pié [ed.]. Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del Territori des de Cerdà fins als nostres dies. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 241-281 – (2009). “La pianificazione territoriale in Catalogna”. Tria. Rivista internazionale semestrale di cultura urbanistica, núm 3, p. 153-167.

–91–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

esteBan, Juli (2011). “Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona. Nota Metodologica”, dins: Mario Coletta et al. [ed.]. Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano 2010 di Barcellona. Nápols: Università degli Studi di Napoli Federico II (Quaderni di Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, núm. 3), p. 37-49.

– (2012a). “El Pla Territorial Metropolità de Barcelona en el planejament territorial de Catalunya”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 20-31.

– (2012b). “La primera generació de plans territorials a Catalunya”, dins: Margarita Castañer [ed.]. El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi. Una nova interpretació i projecció del país. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 96-139.

Font, Antonio (2012). “Planejament territorial versus ordenació urbanística: el desplegament del PTMB 2010 a l’Àrea Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 84-87.

Galiana, Luis; Julio Vinuesa [ed.] (2010). Teoría y práctica para una ordenación racional del territorio. Madrid: Síntesis. grau, Ramon; Margarida nadal (1997). La unificació municipal del Pla de Barcelona 1874-1897. Barcelona: Institut Municipal d’Història.

Harvey, David (2000). Possible Urban Worlds. Amersfoort: Megacities Lectures.

Indovina, Francesco (2010). “Il ‘Piano Metropolitano’ di Barcellona. Archivio di Studi Urbani e Regionali núm.

97/98, p. 1-6.

Jover, Agustí; Miquel Morell (2012). “El Pla Territorial Metropolità: un plat que necessita més cocció”. Papers.

Regió Metropolitana de Barcelona, p. 79-80.

Larrosa, Manuel (2012). “El PTMB, tauler d’escacs de partides futures (la Barcelona que no sap canviar d’escala)”.

Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 68-69.

López, Joan (2011). “La regione metropolitana di Barcellona: elementi di diagnosi per il piano territoriale”, dins: Mario Coletta et al. [ed.]. Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano 2010 di Barcellona. Nápols: Università degli Studi di Napoli Federico II (Quaderni di Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, núm. 3), p. 53-68.

– (2014). “The Spatial Plan of the Metropolitan Region of Barcelona”, dins: City and countryside, selected peer reviewed papers from the 2° international conference of urban planning and sustainable development (2013). Harbin: Harbin Institute of Technology Press, [en curs de publicació].

Llop, Carles (2012). “El territori ha precedit i presideix el pla a la metròpoli de Barcelona. Per un pla obert i evolutiu en la seva gestió”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 70-71.

LluCh, Enric; Oriol Nel·lo (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de materials de l’arxiu de la Ponència. Barcelona: Diputació de Barcelona.

– (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d’estudis, propostes i documents. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Marshall, Tim (2012a). Planning Major Infrastructures in Europe. Oxford: Routledge (capítol 7: “Spain”, en premsa).

– (2012b). “The Barcelona Regional Plan”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 97-98.

Masip, Jaume; Josep roCa Cladera (2012). “Repensant el territori català. Cap a una bicapitalitat catalana i metropolitana?”. ACE. Architecture, City and Environment, núm. 18, p. 325-360.

Mazza, Angelino (2011). “La Regione Metropolitana di Barcellona ed il suo Piano nel panorama europeo di governo del territorio delle regioni urbane”, dins: Mario Coletta et al. [ed.]. Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano 2010 di Barcellona. Nápols: Università degli Studi di Napoli Federico II (Quaderni di Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, núm. 3), p. 160-175.

– (2014). “Governo metropolitano e politiche per il territorio: il caso di Barcellona”. Meridiana. Rivista di Storia e Scienze Sociali, núm. 80, p. 143-172.

Montaña, Pere (2012). “Les ciutats de l’arc metropolità de Barcelona i el Pla Territorial Metropolità... així sí!”, Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 62-63.

Moya, Luis [ed.] (2011). La práctica del urbanismo. Madrid: Síntesis, p. 389.

Nadal, Joaquim (2009). “Presentació”, dins: Josep Maria Carreras; Jordi Bernat; Pilar Riera. El Pla General d’Obres Públiques de 1935: política, infraestructures i territori. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Navazo, Màrius (2013). “L’errònia supeditació del planejament territorial a la planificació de les infraestructures de transport: el cas català, 2006-2010”, ACE: Architecture, City and Environment = Arquitectura, Ciudad y Entorno, núm. 8 (23), p. 125-164.

Nel·lo, Oriol [ed.] (2003). Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries.

– (2005). “La Nuova Politica Territoriale della Catalogna”. Archivio di Studi Urbani e Regionali, [Venècia], núm. 83, II quad., p. 39-70.

– (2006). “Els plans directors urbanístics de Catalunya. Una nova generació de plans”. Espais, núm. 52, p. 3-11.

– (2008). “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta”, dins: Joan tort et al. [ed.]. L’organització del territori. Un repte per al segle xxi? Barcelona: Fundació Universitat Catalana d’Estiu; Galerada, p. 505-560.

– (2009). “La incerta reforma de la organització territorial de Cataluña d’ençà de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 2006”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 66-67, p. 111-152.

– (2010). “El planeamiento territorial en Cataluña”. Cuadernos Geográficos, núm. 47/2, p. 131-167.

–92–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

– (2011a). “La ordenación de las dinámicas metropolitanas. El Plan Territorial Metropolitano de Barcelona”. Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. XV, núm. 362, maig. http://www.ub.edu/geocrit/sn/ sn-362.htm – (2011b). “La política territoriale in Catalogna. Sfide, principi e strumenti”, dins: Mario Coletta et al. [ed.]. Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano 2010 di Barcellona. Nápols: Università degli Studi di Napoli Federico II (Quaderni di Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, núm. 3), p. 21-35.

– (2012a). Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña. València: Tirant lo Blanch.

– (2012b). “El Pla Territorial Metropolità de Barcelona: els reptes de futur”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 100-105.

– (2013a). “Barcelona y Cataluña: las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, vol. XLV, núm. 176, p. 317-331.

– (2013b). “El mañana no está escrito. Notas sobre la crisis económica en las ciudades europeas”, dins: Alvaro Ferreira et al. [ed.]. Metropolização do espaço: gestão territorial e relações urbano-rurais. Rio de Janeiro: Consequência, p. 75-96.

Nel·lo, Oriol; Gugliermo Trupiano [ed.]. (2013). Province e territorio. Riforme amministrative e pianificazione di area vasta in Italia e Spagna. Nàpols: Edizioni Scientifiche Italiane.

Nel·lo, Oriol; Carles Donat (2014). “Los efectos territoriales de la crisis en la región metropolitana de Barcelona”, dins: Juan M. alBertos; José L. sánChez [ed.]. Geografía de la crisis econòmica en España. València: Universitat de València, p. 565-608. oliveras, Josep (2008). “Perspectives de present i de futur sobre el fet metropolità a Catalunya, dins: Joan Tort et al. [ed.]. L’organització del territori. Un repte per al segle xxi? Barcelona: Fundació Universitat Catalana d’Estiu; Galerada, p. 315-352.

Pié, Ricard (2012). “Les ciutats invisibles”, Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 75-76.

Pino, Joan; Joan Marull (2012). “Ecological networks: are they enough for connectivity conservation? A case study in the Barcelona Metropolitan Region (NE Spain)”. Land Use Policy, núm. 29, 3, p. 684-690. roCa, Joan [ed.] (1997). El municipi de Barcelona: els combats pel govern de la ciutat. Barcelona: Institut Municipal d’Història.

Roger, Ramon (2012). “Una oportunitat per a la revisió”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 77-78.

Romero, Joan (2009). Geopolítica y gobierno del territorio en España. València: Tirant lo Blanch.

Rovira, Maria (2012). “El tractament dels espais agraris en el Pla Territorial Metropolità de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 93-94. seCretaria per a la planiFiCaCió territorial (2006). Planejament territorial. Criteris. Barcelona: DPTOP, Generalitat de Catalunya.

Solans, Joan Antoni (2012). “El drama del Pla Territorial Metropolità”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p.

72-74.

SuBirats, Joan (2006). “La gobernabilidad de las políticas territoriales. Formulación participativa y gestión concertada”, dins: Àlex Tarroja; Roberto Camagni [ed.]. Una nueva cultura del territorio. Criterios sociales y ambientales en las políticas y el gobierno del territorio. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 389-408.

Torres Capell, Manuel de (2012). “Sobre el Pla Metropolità”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 81-83.

Ulied, Andreu (2012). “Tres plànols de fa més de vint anys”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 64-67.

Vergés, Robert (2012). “Les infraestructures de transport i de serveis tècnics en el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB)”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, p. 88-90.

ViCente, Joan (2012). “El Programa de Planejament Territorial: perspectiva històrica i expectatives de futur”, dins: Margarita Castañer [ed.]. El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi. Una nova interpretació i projecció del país. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 13-22.

–93–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer.

Foto: Òscar Ferrer

–94–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

La viabilitat jurídica del Camp de Tarragona com a ens metropolità Jaume Renyer Alimbau Departament de Dret Públic Universitat Rovira i Virgili jrenyer@reus.cat

1. La definició jurídica i marc legal de les entitats metropolitanes Les entitats metropolitanes es defineixen des del punt de vista jurídic com a ens locals integrats pel municipis de grans aglomeracions urbanes que tenen entre els seus nuclis de població vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres.1 Aquesta definició que trobem a l’article 43 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (LBRL) justifica la creació d’ens metropolitans davant l’existència de vinculacions econòmiques i socials entre els municipis d’una àrea urbana que requereix la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres. En el cas que ens ocupa és palesa històricament l’existència al Camp de Tarragona d’un triangle format per les que A. Rovira i Virgili anomenava tres ciutats del Camp (Reus, Tarragona i Valls)2 i que en els darrers trenta anys ha ampliat la seva base amb els municipis costaners de Cambrils, Salou i Vila-seca, i en menor mesura d’altres que comparteixen relacions, reptes, problemes i també oportunitats comuns.

Aquesta realitat i la necessitat de ser reconeguda jurídicament s’ha posat de manifest per veus autoritzades, tant del món acadèmic com del socioeconòmic,3 sense que fins a la data però hagin tingut traducció amb la creació d’un ens que amb caràcter general hi doni resposta.

L’article 83.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) estableix que dins de l’organització dels governs locals a Catalunya hi tindran cabuda, a més dels municipis i les vegueries, entesos com ens bàsics, les comarques i altres ens supramunicipals que pugui crear la Generalitat d’acord amb la voluntat de col·laboració i associació dels municipis.

L’article 93 de l’EAC estableix a més de forma expressa el reconeixement de les àrees metropolitanes entre aquests ens supramunicipals. El mateix article 1. Josep Sorribes Monrabal (1999). “Las áreas metropolitanas: análisis teórico y experiencia comparada”. Revista informativa del Consell Metropolità de l’Horta, núm. 5.

2. A. Rovira i Virgili (2000). Teatre de la Natura. Teatre de la Ciutat. Barcelona: Ed. Proa, p.127-128.

3. L’octubre de l’any 2000 el Consell Comarcal de Tarragonès, el Col·legi d’Enginyers, Camins, Canals i Ports i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya van organitzar les Jornades “Territori i Infraestructures” amb un ventall de ponències que abastaven des de l’economia, el transport, les noves tecnologies, serveis públics, relatives al Camp de Tarragona, que en bona part són encara vàlides.

–95–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

determina que la creació, la modificació i la supressió, i també l’establiment del règim jurídic d’aquests ens, correspon al Parlament de Catalunya mit­ jançant llei.

Així doncs, a la vista dels esmentats preceptes i la interpretació que ja n’ha fet el Tribunal Constitucional (entre altres en la STC 214/1989, de 21 de desembre) es pot afirmar que la Generalitat, a diferència de les limitacions que pot patir en relació a l’establiment i la regulació de les vegueries, disposa en l’àmbit dels ens metropolitans de plenes competències i màxima llibertat a l’hora de crear i configurar jurídicament aquests ens.

2. La naturalesa jurídica de les entitats metropolitanes La resposta jurídica als fets metropolitans pot ser diversa i atendre de forma parcial i voluntària aquesta realitat mitjançant la creació de mancomunitats o consorcis, o fins i tot el simple establiment de convenis de col·laboració entre els municipis. No obstant això, aquestes fórmules, que poden esdevenir bons instruments per atendre qüestions concretes o parcials, presenten algunes limitacions derivades del seu caràcter institucional, és a dir la limitació del seu objecte i competències i del caràcter purament voluntari de l’associació.

Per contra, l’opció establerta a l’EAC, tot i no excloure necessàriament aquestes altres fórmules, sembla orientar els passos cap a una concepció més àmplia i especialment reforçada de les entitats metropolitanes, que tot i tenir en seu origen en una voluntat municipal preexistent es veurien reforçades pel caràcter imperatiu de la llei una vegada creades.

La Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és un exemple d’ens local supramunicipal de caràcter territorial, integrat pels municipis de la conurbació de Barcelona establerts a l’article 2 de la llei, entre els quals hi ha vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació de les polítiques públiques i la implantació de serveis d’una manera conjunta (art. 1.2). Cal destacar l’atorgament de naturalesa territorial a aquest ens, amb les potestats que d’això se’n deriven i l’ampli ventall de competències que se li atribueixen (des de l’urbanisme a la gestió del cicle de l’aigua, passant per les infraestructures i el desenvolupament econòmic, entre altres). La qual cosa el distingeix dels ens de naturalesa institucional o funcional com les mancomunitat o els consorcis.4 3. La creació d’una entitat metropolitana per al Camp de Tarragona D’acord amb l’exposat fins ara, la creació d’una entitat metropolitana per al Camp de Tarragona podria recollir el testimoni de la voluntat ja fa anys ex4. Joan L. Ibarra Robles (1986). “El fet metropolità com a àmbit territorial significatiu per a la reordenació de les estructures locals.” Revista catalana de dret públic, núm. 5, p. 107-122.

–96–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

pressada de l’articulació comú d’aquest territori mitjançant el consorci del Camp de Tarragona,5 i el seu reconeixement legal permetria superar els obstacles ja expressats de la voluntarietat permanent d’una associació com aquella, i de les limitacions que un ens de naturalesa institucional presenta en relació a la naturalesa territorial que podria tenir l’ens metropolità.6 També presenta un avantatge respecte a les fórmules associatives locals el fet que l’ens metropolità podria assumir també competències pròpies de l’Admi­ nistració de la Generalitat, si així ho considerés oportú.

Per a la seva creació seria necessària la convicció d’una majoria del Parlament de Catalunya però, a diferència del que succeeix amb la futura vegueria del Camp de Tarragona, no requeriria del concurs de les Corts espanyoles a l’hora d’implementar-la. Això esdevé un important avantatge, però no exclou que caldria des del punt de vista procedimental atorgar audiència a l’Administració de l’Estat, als ajuntaments i altres ens locals afectats (art. 43.1 LBRL i 95.1 del Text refós de la Llei Municipal de Catalunya), i des del punt de vista material tenir ben present quin ha de ser el seu àmbit territorial concret, si ha de coincidir o no plenament amb el de la vegueria, quines han de ser les seves competències i les seves fonts de finançament.

Caldria abordar igualment l’aspecte, tampoc negligible, de la seva organització, en la qual s’ha de preveure la representació de tots els municipis del seu àmbit territorial i la seva coexistència o la seva successió respecte d’altres ens supramunicipals.

4. Encaix entre Diputació, Vegueria i Àrea Metropolitana Evidentment, en aquest darrer aspecte, sigui quina sigui l’opció escollida, cal evitar la duplicitat i la superposició de competències i funcions. Des d’un punt de vista òptim seria desitjable la màxima simplificació administrativa, però el legislador no s’ha pronunciat fins ara respecte a l’extensió total i uniforme de les comarques i les vegueries per tot el país. Això voldria dir que almenys en un primer moment potser haurien de conviure l’entitat metropolitana, les comarques i la futura vegueria. En relació a aquest aspecte caldria valorar l’opció ara continguda a l’Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya que planteja la supressió del Consell comarcal del Barcelonès i la successió de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en els seus drets i obligacions (disposició transitòria primera). També pel que fa a transició de l’actual Diputació de Tarragona cap al model de vegueria que planteja l’Avantprojecte de llei de Governs locals, caldria valorar la capacitat de gestió que podria tenir l’Àrea Metropolitana en front de l’actual model d’administració de cooperació 5. Ramon Nadal Albiol (2004 ).“Consorci del Camp: estructura, organització i objectius”. Revista del Centre de Lectura de Reus, setena època, núm. 9, 4rt trimestre, p.17-19.

6. Jaume Renyer Alimbau (1999). Camp de Tarragona, realitat metropolitana. Valls: Cossetània Edicions.

–97–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 69-98 Realitats metropolitanes i governs locals

Oriol Nel·lo i Jaume Renyer Alimbau

i suport tècnic i econòmic vers els municipis que caracteritza les diputacions.7 I fins podria ser una resposta alternativa a l’atzucac que plantegen la disposició transitòria primera de la Llei 30/2010, de 3 d’agost de vegueries i la disposició final segona de la Llei 4/2011, de 8 de juny, que ajornen sine die, la constitució dels consells de vegueria.

Per tal d’evitar la duplicitat i superposició esmentades caldria tenir ben presents les competències i funcions d’aquests ens, i en cas que hagin de subsistir tenir clar que algunes de les competències que amb caràcter general tenen les comarques i les vegueries arreu del territori català haurien de passar a ser desenvolupades a l’àmbit de l’entitat metropolitana per aquest nou ens.

De la mateixa manera caldria tenir en compte que alguns serveis que podrien respondre a les futures competències (gestió de residus, gestió de transports, gestió del cicle de l’aigua) ja són servits amb eficàcia per ens associatius o instrumentals dels municipis inclosos en l’àmbit del futur ens. El valor sòlid que en molts casos representen aquests, i la necessitat, una vegada més, de no duplicar funcions i serveis, haurien de conduir a la conversió o a la participació de l’entitat metropolitana en aquests ens (en el cas de tractar-se de mancomunitats, mitjançant una possible successió o transformació en consorcis per donar cabuda a l’ens metropolità, o en el cas de societats mercantils, l’adquisició o la participació d’aquest en el seu capital social). Tampoc no seria descartable, en alguns casos de forma transitòria i en altres de forma estable, la concertació de serveis metropolitans a través dels ens instrumentals municipals ja existents.

Aquesta fórmula podria també ser, des del punt de vista polític, una alternativa per a superar els debats sobre capitalitat entre Reus i Tarragona, que van caracteritzar els mesos previs a l’aprovació de la Llei 30/2010, de 3 d’agost, de vegueries. Igualment podria esdevenir, des del punt de vista jurídic, una solució per a la gestió compartida de serveis municipals, a la qual d’una manera general fa referència per exemple l’article 26.2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local; una llei que cal tenir en compte que –a diferència de l’ampli ventall de condicions i limitacions que imposa als municipis o les mancomunitats–, no dedica ni una sola línia a les entitats metropolitanes, abonant així la tesi més amunt exposada de la plena llibertat del Parlament de Catalunya respecte a la regulació d’aquesta institució. I finalment, des del punt de vista de la gestió, una oportunitat per a rendibilitzar infraestructures com les de gestió de residus, les relacionades amb el cicle de l’aigua o altres com les sanitàries o de transport, que requereixen, per tal de ser òptimament aprofitades, una escala territorial i poblacional suficientment dimensionada.

7. El projecte de llei de governs locals de Catalunya es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 141, de 9 de setembre de 2013.

–98–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 99-109 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

conclusions i cloenda de la jornada Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep oliveras

conclusions Jesús Burgueño Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida burgue@geosoc.udl.cat

El meu paper aquí és realment complicat, per motius diversos, entre d’altres el cansament o l’acumulació d’informació prèvia en aquest moment, que exigeix que sigui moderat en l’ús de la paraula, i així ho procuraré fer. I complicat perquè s’han dit moltes coses i pretendre que de forma gairebé improvisada elabori unes conclusions que assumeixin diversos posicionaments tampoc no seria possible. Per tant el que faré serà explicar algun criteri que ha sortit en les diverses intervencions, alguna idea compartida per diversos ponents o afegir elements per al debat, per part meva.

Com a rerefons de la intervenció situo el mapa (fig. 1), prou explícit, dels “només” 883 municipis (el 93,2%) que a Catalunya no assoleixen el nivell de 20.000 habitants que aquesta llei (aprovada el 27 de desembre i publicada al BOE el dia 30, intentant evitar el dia dels sants Innocents perquè no se’n fes broma, però que realment és una innocentada) que ha colpit el món local d’una forma brutal. Aquests són els municipis que no arriben als 20.000 hab., que implícitament la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) (la reforma legislativa local que ateny diversos camps: hisendes locals, règim local, etc.) estableix com el llindar en el qual els municipis podrien fer realment la seva sense dependre de nivells superiors. La qual cosa no deixa –99–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

de tenir algun element aprofitable. Encara que la llei s’inspiri (com s’ha dit des de bon començament de la jornada) en uns principis realment nefastos: de centralització, de desconfiança cap al món local, de prioritat absoluta per la comptabilitat però en el sentit administratiu més roí, de ser gasius en els recursos buscant prioritats que no són les dels serveis públics. Malgrat tot això sempre, és clar, en totes les lleis hi ha punts de racionalitat, elements aprofitables que crec que s’haurà d’intentar (si és l’estructura legal que es mantindrà durant un temps molt indefinit) adaptar-s’hi o trampejar –diguem-ho com vulguem– en els anys immediats.

Figura 1. Municipis catalans amb menys de 20.000 habitants

Avui s’ha dibuixat un entorn (no és cap descobriment) de crisi. Però una crisi –abans se n’ha dit el gir copernicà i realment és això– sistèmica; una crisi de l’estructura local però en un marc molt global, especialment, és clar, arrencant de la crisi econòmica, i de la crisi que a nivell polític va implicar (també s’ha dit en les últimes ponències, especialment) l’ensorrament del model d’organització territorial que s’havia anat construint i previst a l’Estatut; amb la sentència del Tribunal Constitucional tot això s’ensorra i ens deixa realment KO. En bona part estem intentant recuperar-nos d’aquest xoc. La LRSAL s’afegeix a aquest context de sotragada. A més, el procés sobiranista ens deixa en una situació d’impasse, perquè podríem tenir la temptació de pensar que els canvis legislatius aviat ja els farem nosaltres sols, i d’una manera tan radical que no paga la pena d’esmerçar esforços pel camí per aconseguir altres objectius més modestos.

–100–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

És un terrabastall la situació actual. I davant d’això el projecte de Llei de governs locals que es troba al Parlament sembla un instrument insuficient, en alguns aspectes ingenu, una mica fora del temps; jo crec que els propis redactors del projecte també són conscients d’aquesta situació.

En tot cas, en aquesta situació de crisi tan profunda semblaria que el mapa local hauria d’haver sofert una poda; s’hauria d’haver esporgat en aquests sis anys de crisi en diversos ordres. Però el balanç de les previsions legals en aquest terreny, el balanç de les podes és força minso. Per exemple, en el que s’han posat d’acord les dues legislacions –una en curs al Parlament i l’altra ja aprovada– és que hem d’apujar el llistó per a noves segregacions municipals; hi ha una certa disputa a veure on i qui l’apuja més: l’Estat l’ha situat en 5.000 habitants i el projecte de la Generalitat el puja a 10.000 hab. Bé, això és així fins que no arriba una llei particular de creació d’un municipi, que tothom està d’acord que no s’ajusta a la llei però que es creu necessari crear. En principi aquesta és una de les previsions que tenim noves: la previsió que no hi hauran més municipis.

Altres previsions: un caràcter fiscalitzador respecte mancomunitats, consorcis, entitats municipals descentralitzades (EMD), en el sentit que la no presentació reiterada dels comptes en seria causa de dissolució. És a dir, no es dissolen aquests ens locals o aquestes figures de col·laboració, però es vol posar els mitjans perquè realment morin d’inanició, que desapareguin. Això també seria una de les aportacions en aquest sentit de fer la poda. També es pot dir que no hi hauran noves EMD amb les noves previsions, si més no aquelles que no hagin estat a temps d’iniciar el seu procés de creació. Però tampoc no se suprimeixen les que actualment existeixen.

Hi ha un consens –i això és una novetat que a mi em sembla positiva– a incentivar les fusions municipals, amb mesures concretes de més finançament en el cas de la Llei estatal. Tot allò que sigui intentar que des de la base es facin aquests acords em sembla bé. Naturalment els ajuntaments no es faran mai un procés d’harakiri, de fusió municipal, si no hi ha incentius al darrera, si no es veu que s’hi guanya; en aquest terreny s’hi ha de treballar molt més.

Hi ha la previsió de suprimir el Consell Comarcal del Barcelonès –el que sorprèn és que això encara ara sigui una previsió. Això implícitament ja figurava en aquell informe de l’any 2000: que en l’entorn metropolità de Barcelona s’havia de racionalitzar la presència de tants nivells d’administració.

De moment és encara una previsió, la de suprimir el Consell Comarcal del Barcelonès, que alhora implicaria la redefinició del Baix Llobregat i que de retruc pot fer realitat una altra de les propostes d’aquell informe de fa 14 anys: fer que el Baix Llobregat es transformi en la comarca de Martorell. Vés per on, però indirectament podia passar això.

Hi ha també la previsió que no hi hagi cap comarca nova que no arribi a 15.000 habitants (una mica més baix que la frontera estatal de 20.000). Sem–101–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

pre que es defineix un llindar de població penses: i què fem d’aquells ens que no arriben a 15.000 habitants. Suprimim la Terra Alta? Suprimim la Val d’Aran? És evident que no. Les fórmules d’una xifra de població concreta per prendre aquestes decisions no són convincents. Falta flexibilitat, i això s’ha dit a totes les ponències. L’esquema general de l’organització ha de tenir aquest gran principi.

També queden extingides les comunitats de municipis, però crec que no les trobarem a faltar perquè no ens havíem adonat gaire que hi fossin. Això també queda suprimit.

I en aquest procés de crisi s’ha dit, s’ha discutit, s’ha proposat en alguns moments, per una banda la supressió dels consells comarcals (que des de la taula s’ha vist amb recança, si bé amb matisos). Però també s’ha proposat per altra banda la desaparició de les diputacions, les quals finalment no només no s’han suprimit (tampoc en el cas de Catalunya), sinó que ans al contrari: es reforcen molt substancialment.

La conjuntura política catalana és clar que no és la idònia per a revisar l’organització territorial. Justament quan, en canvi, la publicació d’aquesta llei estatal aconsellaria fer-ho. La situació és realment una mica desesperant.

Malgrat tot, i seguint el fil de la última intervenció (d’en Jaume Renyer) jo crec que s’hauria d’intentar fer algunes coses que es vegi que siguin possibles, que siguin sensates i que aportin elements positius. El que s’ha comentat d’aprofitar l’escletxa de l’àrea metropolitana per resoldre el reconeixement, la creació de la vegueria del Camp de Tarragona em sembla una excel·lent idea.

El següent mapa (fig. 2), del 2010, correspon a quan encara no s’havien aprovat les lleis de vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona. En abordar aquestes dues grans decisions d’organització calia haver-se pensat bé el seu encaix metropolità. No sembla sensat que en aquest context de crisi no s’hagi reivindicat la simplificació administrativa: intentar evitar que proliferin més ens intermedis del que pertoca. Si fos possible, estaria bé que els municipis tinguessin per damunt seu un sol ens local de referència. Entre altres coses per principi democràtic, per aclarir la responsabilitat política, de qui és la responsabilitat de cada cosa.

A la liberalitat amb què hem creat ens territorials a Catalunya jo crec que hi hem de posar fre, hem de fer autocrítica i repensar-nos-ho. I repensar l’Àrea Metropolitana vol dir que no sembla molt lògic que tingui l’àmbit geogràfic de l’any 1953. L’àrea metropolitana ara –ens diu l’Oriol– s’ha refrenat en la seva expansió, però és clar que a hores d’ara ja és absolutament consolidada la pertinença a aquesta realitat metropolitana de bona part del Vallès i, si més no, de la meitat del Maresme. Pensar que el continent, que el dibuix de l’àrea metropolitana de l’any 53, 60 anys més tard continua sent el dibuix vàlid...

Primer que no és veritat, i segon que estem perdent l’oportunitat d’intentar simplificar i fer que en compte de tenir la seqüència diputació/vegueria/àrea metropolitana/consells comarcals tinguem per damunt dels municipis només un –102–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

ens local bàsic, diguem-ne vegueria o diguem-ne vegueria metropolitana de Barcelona. Per tant, hi ha idees i s’han d’intentar trobar escletxes, en aquest marc legislatiu tan rígid, per tal d’avançar.

Figura 2. Una proposta de modificació de l’àmbit metropolità

I poso un altre exemple d’una cosa molt més banal, molt més senzilla, que semblaria molt més fàcil d’aconseguir però que el Parlament de Catalunya va passar pel tràmit i va rebutjar: que és proposar a l’Estat que reformi la Llei electoral pel que fa a les diputacions per tal que les circumscripcions (més que circumscripcions els àmbits pels quals surten “escollits” els diputats de la Diputació) siguin les comarques en el cas de Catalunya, i no siguin els partits judicials que en molts casos són inclús anteriors a la mort de Franco. Això va passar pel Parlament i es va descartar. Era perfectament possible; és peccata minuta. Per què no s’intenta negociar, obtenir millores en la realitat administrativa?

En tot cas aquestes idees noves, aquest intent de fer un país nou –que d’una manera o una altra l’hem de fer–, han de partir d’alguns principis. El gran absent de la nova legislació és el principi de subsidiarietat. Tants anys que havíem proclamat que allò que es pugui fer en un nivell més pròxim al ciutadà no vagi més cap amunt... això s’ha de reivindicar completament. Si realment ha d’anar el servei cap a l’ens intermedi, que hi vagi, però si es pot prestar a nivell municipal aquest és el seu marc natural. Per tant aquest principi per a mi continua plenament vigent.

S’ha de reivindicar el municipi fort, municipis amb competències, amb finançament (que és l’assignatura sempre pendent), amb capacitat d’actuació...

–103–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

En les ponències municipals no s’ha fet una proposta en absolut de cap a on caldria anar en el mapa municipal. Jo crec que s’han de fer propostes; crec que no és indiferent el seu disseny. És veritat que trobes que el mateix mapa municipal acaba servint per a diversos enfocaments, per a diverses polítiques, inclús ideològicament confrontades. Però no totes les solucions són igualment bones. És millor que el mapa municipal s’acosti a les realitats urbanístiques, a les realitats viscudes, de relació entre la gent; que allà on hi ha un continu urbà es busqui resoldre-ho, que allà on la ciutat que exerceix de capital de rodalia té un terme molt petit (i a vegades fins i tot completament envoltat per un altre municipi molt més extens però molt menys poblat, que condiciona el creixement d’aquella població) es dibuixi un nou terme municipal. És a dir: hi ha moltes coses del mapa municipal que sense fer cap revolució, simplement intentant d’anar posant seny i endreçar una mica la casa, es podrien fer. No m’agradaria –i menys com a geògraf– que es traslladés el missatge que això del mapa municipal tant li fa. El mapa municipal és millorable, és manifestament millorable.

Principi de simplificació administrativa; ara ho dic en un altre sentit: si som liberals (i sembla que anem cap aquí) pel que fa al nombre de vegueries (la del Penedès sembla que té un consens molt gran) hauríem de ser molt moderats en el tema dels consells comarcals. I pensar si realment té lògica que havent-hi moltes vegueries això no ha d’afectar el mapa de comarques. En algun moment s’havia parlat de 5 vegueries, després de 6, ara ja són 7, i si afegim encara l’excepció de la Val d’Aran... això se’ns està, no diré sortint de mare, però sí que s’està fent incompatible que per una banda tinguem moltes vegueries i per una altra els consells comarcals. El cas del Camp de Tarragona em sembla un exemple molt correcte: quan existeixi la vegueria, tindran sentit comarques com l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès?

Flexibilitat. Model territorial flexible. No per a tot els municipis han d’estar encaixats en el mateix ens. I això pot tenir fórmules molt diverses; per exemple, aquests municipis de més de 20.000 hab. poden tenir un encaix dins els ens superiors molt més lliure, poden fer ranxo a part, almenys a molts efectes.

El tema electoral s’ha apuntat en alguna intervenció, però no en el sentit que ara vull destacar: jo reivindicaria que hi ha d’haver una identificació per part del ciutadà de qui és el responsable de cada servei i això ens porta cap al tema de l’elecció directa, que no ens atrevim mai a abordar. Sempre amb flexibilitat; és a dir, les solucions que articulem per a l’Alt Pirineu és clar que seran unes d’específiques; en el cas de l’Alt Pirineu els consells comarcals elegits directament em sembla que serien una bona eina, i potser millor eina que la vegueria. Igualment, en el cas de la vegueria metropolitana de Barcelona faria falta una altra configuració i possiblement, inclús per viabilitat política de Catalunya, no està malament el sistema electoral actual, o un altre de similar, en el sentit que sigui un sistema indirecte. Però en la resta de vegueries: per què no establir un sistema d’elecció directa? Per a uns ens que, a més a més, a –104–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

partir d’ara resulta que s’ocuparan de coses tan quotidianes i tan properes al ciutadà com són els carrers, l’enllumenat, l’abastament d’aigua, etc. És clar que la llei estatal té una voluntat claríssima d’invasió competencial, de centralització, amb un discurs realment lesiu per als interessos locals. Això està fora de dubtes i hi coincideixen totes les intervencions. Però crec que també ens fan falta alguns posicionaments per part nostra: ens cal plantejar alternatives. Dins d’aquest marc legal, trobar-hi alguna petita utopia factible; malgrat tot, intentar aconseguir una certa racionalització del nostre mapa politicoadministratiu.

Jo crec que tindria sentit que en el nostre petit país els municipis tinguessin un sol ens intermedi bàsic i de referència, la qual cosa no nega l’existència de res sinó que ho integra. Que els consells comarcals s’hi trobessin orgànicament dins de les diputacions (o diguem-ne consells de vegueria).

L’organització del territori no l’acabem de definir, no només els geògrafs sinó també els juristes. Portem molts anys donant-l’hi voltes al tema perquè el nostre país tampoc no s’ha acabat de construir, de trobar un marc legal que li permeti prendre les decisions amb més llibertat i amb totes les cartes a la mà: des de les hisendes fins el sistema electoral. Per tant, crec que hi ha una cosa segura: d’organització territorial continuarem parlant en properes jornades.

–105–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

Jesús Burgueño, Josep Oliveras i Xavier Forcadell Foto: Òscar Ferrer

–106–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

cloenda Xavier Forcadell Coordinador general de la Diputació de Barcelona

Per cloure aquesta jornada els voldria fer només dues reflexions, una d’ordre pràctic i una d’ordre teòric o programàtic. La primera es refereix al fet que les ponències que aquest matí hem pogut seguir han estat gravades i seran penjades al web de la Diputació, per tal que puguin arribar a les persones que per diferents motius avui no ens hagin pogut acompanyar, però estiguin interessades en el seu contingut, i, a més, per tal que romanguin amb la finalitat que els que les hem compartit puguem amb posterioritat recuperar els continguts que en un moment donat ens pugui interessar escoltar de nou. Per tant, els convido a tots a divulgar i estendre, per mitjà de les noves tecnologies, l’anàlisi i les propostes que aquest matí hem compartit i revistar en qualsevol moment el seu contingut. La segona reflexió es refereix a la posició de la Diputació respecte al nou paper que la LRSAL (Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local) vol donar a les diputacions. En el cas de la Diputació de Barcelona tant els electes com estructura directiva que tinc l’honor de coordinar coincideixen a observar amb molta prevenció aquest paper. El propi President de la Diputació en el seu discurs d’investidura ja va esmentar la seva voluntat de poder desenvolupar al màxim el Govern Local que dibuixa i projecta l’Estatut, i cal dir, que ens molts aspectes, aquest divergeix del que sembla imposar-nos la LRSAL. La Diputació voldria un ple desenvolupament del govern local mitjançant els nostres propis instruments, respectuós amb l’autonomia municipal i des d’una posició singular i diferenciada del model provincial que la LRSAL perpetua i vol potenciar.

Fa uns anys i davant la imminència de les darreres eleccions locals i la constitució de les noves corporacions provincials alguns companys vàrem compartir i veure amb bons ulls la mesura impulsada pel Govern de la Generalitat de posposar el simple canvi de nom de les diputacions pel de consells de vegueria, com es preveia a la Disposició transitòria primera de la Llei de vegueries. Semblava que aquesta mesura, sense altres continguts, ni canvis substancials en el model territorial podria ser una mesura buida, gairebé merament decorativa i per tant, en un context de crisi com el que ja es donava al 2011, prescindible. Avui, uns anys més tard, no estic tant segur que aquella mesura, que segurament era molt raonable des de punt de vista de la racionalitat administrativa, fos la millor. A la vista del contingut de la LRSAL i d’altres disposicions normatives que als darrers temps han afectat als governs locals del nostre país, em fa l’efecte que ni que només fos possible en aquest –107–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

moment el canvi de nom de l’ens de govern provincial, aquest simple gest potser ens podria obrir la porta a la defensa d’una posició singular de les diputacions catalanes i per tant del seu paper i de la seva relació amb els municipis i els ciutadans del seu àmbit territorial. Em refereixo amb això a aquell element diferencial que hom copsa quan relacionant-se amb les diputacions basques apareix indefectiblement la dicotomia entre diputacions forals i diputacions de “régimen común”.

Sigui com sigui la Diputació no té davant la reforma del règim local altra voluntat que la d’ acompanyar als ajuntaments. Tal i com va dir el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, “...no hem fet la mancomunitat per fer una diputació més gran...” sinó per a dotar al país d’una nova institució d’autogovern. La Diputació de Barcelona no aspira a prestar directament ni a coordinar des d’una posició de preeminència els serveis municipals en els termes de la LRSAL. Aspira a una millor distribució de serveis en el conjunt del seu territori, especialment allà on es més necessari, com a les comarques interiors del país, i en aquest propòsit hi poden tenir un especial paper les institucions comarcals. La presència de la diputació en el territori (la seva descentralització) s’hauria segurament d’articular sobre la base comarcal, fent dels consells comarcals un instrument d’aquesta descentralització en favor dels municipis. Aquest propòsit no té encara un reflex legal però la Diputació de Barcelona pretén al menys actuar de forma coherent amb el mateix. Un exemple el tenim en la recent creació d’una Oficina del petit municipi, adreçada a atendre de forma especial les necessitats dels municipis de menys de 1.000 habitants, no per la via de la suplència, no per la via de la imposició, sinó per la de la col·laboració específica, ajustada a la singularitat d’aquest municipis (94 dels 307 que hi ha en el conjunt del seu territori). Aquesta tasca entronca amb la missió històrica de la diputació, que desitgem continuar i incrementar en la mesura del possible.

Per part meva res més, agraeixo novament a la Societat Catalana de Geografia i l’Institut d’Estudis Catalans la oportunitat de compartir en aquest marc les reflexions de juristes i geògrafs sobre l’organització territorial. L’èxit de la jornada ens esperona a continuar treballant en comú i obrir la porta a noves col·laboracions amb aquella voluntat plural i inclusiva a la qual em referia a l’inici del matí.

–108–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 99-109 Conclusions i cloenda de la jornada

Jesús Burgueño, Xavier Forcadell i Josep Oliveras

Josep oliveras President de la Societat Catalana de Geografia

En primer lloc vull donar una altra vegada les gràcies a la Diputació per la seva col·laboració i als ponents per les seves reflexions. Alguns d’ells han posat sobre la taula idees noves, propostes que potser avui ens poden semblar més o menys encertades, més o menys realitzables, però d’entrada el mer fet de posarles sobre la taula, de debatre-les ja té un valor.

En un aspecte com el que ens ocupa és molt difícil fer tabula rasa, els canvis radicals en la organització de l’Administració es donen només en processos revolucionaris i aquests tenen lloc només de tant en tant al llarg de la història.

La situació actual és complexa i segurament no és fàcil dur a la realitat determinades propostes de les que aquí s’han fet. Però és important plantejar-les, fer que arribin als ciutadans i als partits polítics, i treballar amb coherència per avançar en la construcció d’un país cohesionat i equilibrat territorialment.

Per acabar simplement els convido a compartir amb la Societat Catalana de Geografia altres activitats d’estudi, de reflexió o de divulgació sobre els temes que atenyen al territori.

–109–

coNFErÈNciEs

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 113-124 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.74

vidal de La Blache i la modernitat1 vincent Berdoulay Laboratoire SET UMR 5603, CNRS & Université de Pau et des Pays de l’Adour

resum En tant que geògraf i ciutadà, Paul Vidal de La Blache ha inscrit les seves idees i la seva acció en la modernitat. Però, de quina modernitat es tracta? I, per sobre de tot, com mobilitza la idea moderna de l’individu com a protagonista? La conferència va voler donar resposta a aquestes qüestions, en la mida que Vidal va integrar-les en la seva geografia, la qual és una concepció del món completa que va més enllà d’una simple acceptació del progrés tècnic i econòmic vuitcentista. Pas a pas, s’assenyala l’impacte del corrent de pensament neokantià en Vidal i el seu esforç per a l’educació geogràfica de l’individu, un subjecte autònom el qual pot superar apriorismes i determinismes. En aquesta perspectiva, el regionalisme propugnat per Vidal incita el solidarisme geogràfic i obre perspectives globals sobre l’horitzó nacional, al qual l’han limitat molts dels seus comentaristes.

Paraules clau: Vidal de La Blache, modernitat, història de la geografia.

resumen: Vidal de La Blache y la modernidad En tanto que geógrafo y ciudadano, Paul Vidal de La Blache ha inscrito sus ideas y su acción en la modernidad. Pero, ¿de qué modernidad se trata? Y, por encima de todo, ¿cómo moviliza la idea moderna del individuo como protagonista? La conferencia quiso dar respuesta a estas cuestiones, en la medida que Vidal las integró en su geografía, la cual es una concepción del mundo completa que va más allá de una simple aceptación del progreso técnico y económico decimonónico. Paso a paso, se señala el impacto de la corriente de pensamiento neokantiano en Vidal y su esfuerzo para la educación geográfica del 1. El professor V. Berdoulay va impartir la seva conferència a la Societat Catalana de Geografia el 24 d’octubre de 2013. L’escrit que publiquem ha estat confegit per Pau Alegre en base a la traducció dels textos projectats pel conferenciant, degudament embastats amb notes preses al llarg de la dissertació. Ens plau destacar l’interès del professor Berdoulay per la publicació de la seva dissertació en català, llengua en la qual va saludar els assistents a l’acte, i agrair-li el suport que ens ha dispensat per a obtenir la millor versió possible de les seves paraules. Nota de l’editor.

–113–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

individuo, un sujeto autónomo que puede superar apriorismos y determinismos. Bajo esta perspectiva, el regionalismo propugnado por Vidal incita al solidarismo geográfico y abre perspectivas globales sobre el horizonte nacional, al cual le han limitado muchos de sus comentaristas.

Palabras clave: Vidal de La Blache, modernidad, historia de la geografía.

abstract: Vidal de La Blache and modernity As a geographer and as a citizen, Paul Vidal de La Blache left his ideas and his action in the modernity. But, what kind of modernity? And overall, how did he define the modern idea of the individual as a protagonist? This conference tried to respond to all these questions, and how Vidal integrated them in his geography. In his understanding of the world that went beyond the traditional acceptance of the technical and economic progress.

Eventually, the impact of Vidal neokantian thought is pointed as well as his effort for the geographic education of individuals to overcome prejudices and determinisms. Under this perspective, Vidal’s regionalism encouraged geographic solidarity and opened global perspectives on the national horizon, in contrast to what some of his reviewers said.

Keywords: Vidal de La Blache, modernity, history of Geography.

*** La crítica de la implicació històrica de la geografia en la construcció de les relacions de poder porta a refusar les contribucions del passat. Això comporta reduir una obra a les seves determinacions sociopolítiques elementals. Paul Vidal de La Blache ha patit aquest tractament en l’entorn de la geografia universitària francesa dels darrers decennis. En aquest context, alguns estereotips, el més sovint negatius, de la seva obra són de pervivència molt tossuda: una geografia descriptiva no científica; un geògraf interessat només pel món rural; només engatjat per la geografia regional; ancorat en el passat; conservador, fins i tot reaccionari; autor d’una geografia sense sentit si se la deslliga de l’Estat i del nacionalisme, etc.

Potser a contracorrent, sempre he considerat Vidal com la clau de volta del pensament geogràfic francès del tombant dels segles dinou a vint i, per això mateix, li he dedicat una part molt considerable de la meva recerca. Durant els darrers anys, però, l’interès per Vidal en els estudis geogràfics s’ha vist incrementat significativament, el més sovint menats per professionals de dominis científics aliens al món de la geografia, i també de geògrafs dels països no francòfons. A més a més, dues contribucions recents no franceses,2 esmerçades a la revisió d’una obra major de la geografia i a la reflexió sobre les grans ini2. El conferenciant va citar expressament Geografia general i regional. L’obra a Annales de Géographie (1891-1919) (Barcelona: Societat Catalana de Geografia, 2012), compilació i traducció, efectuada per P. Alegre, dels textos publicats per Paul Vidal de La Blache a aquella revista, i Vidal, Vidais. Textos de geografia humana, regional e politica (Rio de Janeiro: Bertrand Brasil, 2012), editat per R. Haesbaert, S. N. Pereira, G. Ribeiro.

–114–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

ciatives de la geografia contemporània, de manera semblant com es revisa una i altra volta Durkheim, Max Weber o Simmel. Tot plegat m’incita assajar una crítica dels estereotips i oblits que acompanyen la figura humana i científica del geògraf de Paul Vidal de La Blache al llarg d’aquesta dissertació.

De fet, el pensament geogràfic de Vidal ha evolucionat al llarg de la seva carrera, al fil dels esdeveniments que han marcat la seva vida. El clixé de meridional froid que se li ha penjat a partir del posat tibat, no pas encarcarat, que delaten les fotografies d’època conservades, no es correspon amb la seva trajectòria vital, la qual ha estat ben relatada pel seu biògraf (Sanguin, A.L., 1993: Vidal de La Blache. Un génie de la géographie, París: Belin). No m’estendré en un repàs detallat per a distanciar-lo d’aquell clixé. En els seus trets essencials hi endevinem una semblança molt més temperada i propera del personatge, en els seus èxits i en les seves dissorts, algunes de les quals prou tràgiques i doloroses, tot plegat portat amb capteniment i dignitat.

Fill d’un funcionari docent, va passar la infància a diverses localitats del Midi (Pesenàs, Aush, Avinyó, Rodés i Carcassona) en l’estela de les destinacions paternes. També és d’interès recordar els estiuejos a pagès, sobretot a les Broughes, a Bram, entre Carcassona i Castellnou d’Arri, entre la Muntanya Negra i els contraforts pirinencs. A tretze anys, el “reclouen” a París, intern a la Institution Favart, bo i cursant el batxillerat al Lycée Charlemagne. Els estudis brillants a l’École Normale Supérieure (ENS) i la Sorbona, des de 1863 a 1866, clouen la seva formació acadèmica. Després segueixen uns anys lluminosos a l’École Française d’Athènes, atesa via Itàlia, i diversos viatges a Orient Proper de 1867 a 1869. Casat, va tenir cinc fills, dels quals tres van traspassar albats i Joseph el 1915. Se succeeixen les estades familiars estiuenques a les Broughes i a Rusquerolles (Sant Salvi dels Ròcs, Tarn), davant per davant, altra vegada, de la Muntanya Negra. En fi, la seva carrera universitària ascendent va ser molt ràpida: Angers (1871), Nancy (1872), ENS (1877) –de la qual va ser sotsdirector de la secció de Lletres a partir de 1881– i la Sorbona (1898) fins a la jubilació (1911).

L’apunt vital és imprescindible, perquè la revisió dels estereotips del vessant científic, en la perspectiva d’elucidar el seu grau d’adhesió a la modernitat, no podia deixar de banda la seva interacció en el corrent de l’individu modern, el del període que va de 1870 a 1914.

En tant que geògraf i ciutadà, Vidal ha inscrit les seves idees i la seva acció en la modernitat. Tanmateix, no hi ha una via única per a seguir el curs de la modernitat: abasta idees i accions les quals poden ser força diferents, fins i tot contradictòries. Des d’aquesta perspectiva, la modernitat és plural, i vet aquí, tot sigui dit de passada, les dificultats que troba el moviment postmodernista per a imposar-se.

Quina ha estat la tria de Vidal? De quina modernitat es tracta? Quina interpretació ha donat Vidal a la modernitat? Com se’n serveix? I, per sobre de tot, com mobilitza la idea moderna de l’individu com a protagonista? Us proposo explorar, –115–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

doncs, la manera com la geografia de Vidal integra la problemàtica de la modernitat i, de manera especial, la de l’individu modern. Ho faré en sis direccions: 1. Vidal modern.

2. La concepció neokantiana del subjecte.

3. Una reflexivitat geogràfica que s’educa.

4. L’autonomia de l’individu i els determinismes.

5. Un solidarisme geogràfic.

6. Perspectives: horitzó nacional o visió global?

1. vidal modern Atent a tota mena d’innovacions, sobretot dels progressos dels mitjans de comunicació com a factor crucial i motor de les transformacions del territori, des dels canvis en les demarcacions administratives fins al creixement de les ciutats, Vidal reconeixerà i assumirà el context de liberalisme econòmic en el qual es produeixen. Al capdavall, confessava, el liberalisme econòmic és “el fibló de la concurrència”.

En les seves anàlisis geogràfiques, Vidal es mostra atent a les transformacions de l’organització de l’espai relacionades amb la modernitat tècnica i econòmica. Tant és així que, encara de molt jove, havia pogut assistir a l’obertura del canal de Suez, impressionat favorablement no pas per les cerimònies, sinó per la travessia que va fer entre les riberes desertes de la Mediterrània a la mar Roja.

Els progressos aportats per la circulació, i en conseqüència, del comerç ultramarí, és una temàtica recurrent en Vidal.

Durant tota la seva vida, recull amb interès els progressos reeixits en la millora de les comunicacions terrestres i marítimes, una temàtica que li serveix per a estructurar la seva presentació de l’evolució de l’organització humana de l’espai: “(…) les divisions regionals es fan i es desfan d’acord amb els canvis experimentats per les relacions entre els humans.” (Vidal, 1911a).

En parlar del “desplaçament vivencial”, sobretot de les raconades rurals cap a la ciutat, fa notar: “Aquest país [França] encara és, sobretot en les seves parts exposades al sol meridional, una terra on la vida és passadora, i que, mercès a les facilitats del clima, perllonga unes modalitats d’existència condemnades més aviat en les contrades on la natura és més ruda. Els avesats a un benestar limitat, tanmateix confien en la seva permanència; però, per quan de temps? No cal sinó veure, en les calmes tardorals, les fulles assecades i mortes que no es decideixen a caure de l’arbre: al cap de pocs dies s’hauran afegit als seus predecessors!” (Vidal, 1911a)

Interès per la formació i el creixement de les ciutats. Per bé que la geografia urbana no era pas encara una branca reconeguda de la disciplina, és un fenomen del qual intueix prou bé la importància de cara el futur.

–116–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

El treball sobre La France de l’Est (1917a) serà la peça definitiva del seu pensament i posicionament sobre la temàtica, allunyats, doncs, del Vidal tradicionalista propalat per les crítiques postmodernistes. A La France de l’Est Vidal presenta la manera, entre d’altres, com s’han combinat els factors d’integració política a França, de com han estat difoses les idees de les llums de la Il·lustració a les ciutats, amb el corol·lari de la taula rasa de totes les diferències locals gràcies als beneficis produïts per la Revolució.

Així, per a Vidal, la modernitat passa també per la política. La seva correspondència mostra com, a les acaballes del Segon Imperi, desitja el canvi de règim. No creu pas, és clar, amb els discursos dels partidaris de la Commune, els quals considera quimèrics, Però s’hi endevina, de manera creixent, un republicà convençut, ben avingut amb els artífexs del nou règim, com Léon Gambetta o Jules Ferry. A l’obituari que va publicar en record del seu amic Pierre Foncin, geògraf, fundador de l’Alliance Française, Vidal hi escola les seves conviccions: “El seu record restarà unit al d’una generació que mereix l’afecte i la simpatia de la història: la que, afectada dolorosament pels fets de 1870, va saber aixecar el cap i emprendre vigorosament una obra de llarg abast: reconstituir la grandesa de la pàtria, donar-li coratge i altivesa.” (Vidal, 1917b).

Tot seguit, Vidal cita tres noms de la “falange d’estadistes”, és a dir, “els homes que es van consagrar a aquesta tasca, i que la van prosseguir malgrat els atacs i els desenganys, els Gambetta, Jules Ferry i Paul Bert” (Vidal, 1917b).

Tres homes de primera línia entre els fundadors de la III República.

Catòlic per formació, però no practicant per convicció, fa costat a la política laica dels republicans sense dificultat, en ocasió del debat de la legislació sobre la separació de l’Església i l’Estat (1905). En aquest context de conviccions polítiques progressistes, el seu posicionament en l’afer Dreyfus és encara més significatiu. Des de 1894 fins a 1906, però sobretot de 1896 a 1899, l’afer esquinça França: d’una banda els anti-dreyfussards, partidaris d’una raó d’Estat superior als drets individuals; a l’altra banda, els dreyfussards, partidaris de respectar la primacia dels drets individuals.

Vidal va recolzar fermament la campanya per a la revisió del procés Dreyfus, contra el seu germà mateix, el general Joseph Vidal de La Blache. Tot plegat, actituds que confirmen i matisen, alhora, el toc liberal bien entendu del geògraf.

Així doncs, republicà, però no pas socialista –en el sentit que se li donava a l’època–, convençut dels progressos aportats per la civilització industrial i urbana del seu temps, Vidal és per aquestes raons un modern.

Però la modernitat com a corrent profund de cultura va més enllà d’una simple acceptació del progrés tècnic i econòmic. Implica una concepció del món completa, la qual reposa sobre el lloc i el paper assignat a l’individu en tant que ésser autònom, reflexiu i racional. És en nom de la Raó com la Mo–117–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

dernitat pot oposar-se a la Tradició, però també és en nom seu com apareixien les divergències. Aquestes divergències fan que la modernitat, a parer meu, també pugui ser qualificada de “plural” sense recança.

Aquestes divergències es manifesten notablement en relació amb la concepció del subjecte i del paper que se li assigna a la pràctica, en especial en les anàlisis de la societat. Amb la finalitat d’apreciar les conseqüències en la geografia concebuda per Vidal, cal adonar-se que la seva aproximació a la modernitat reposa sobre una concepció del subjecte la qual és d’inspiració kantiana.

2. La concepció neokantiana del subjecte El pensament científic i vital de Vidal va entrar en interacció creixent amb el neokantisme imperant al món acadèmic i polític francès al darrer terç del segle dinou, un corrent que tant servia per a criticar els límits del positivisme comtià, arrossegat des de la primera meitat del mateix segle, com per a legitimar el nou republicanisme. La modernitat francesa, fenomen plural, ambigu i tal vegada fugisser, s’hi repenjà sense manies en proclamar la llibertat de l’individu sense perdre de vista els seus marcs limitadors.

El neokantisme constitueix una de les claus essencials per a comprendre la geografia segons Vidal. No cal pas considerar-lo infeudat a aquest corrent filosòfic, sinó més aviat adonar-nos que la construcció progressiva del pensament geogràfic de Vidal es fa en interacció creixent amb el neokantisme.

Com li va venir a Vidal aquest encaterinament? A un nivell contextual, cal recordar que Vidal és pensionat a l’ENS quan hi arriba Jules Lachelier, el qual faria difusió del neokantisme entre els estudiants. Val a dir que a aquella època, Vidal s’orienta cap a la història i, poc després, faria cap a la Mediterrània Oriental durant tres anys. Però Lachelier només és un dels filòsofs que preconitzen el “retorn a Kant”. Charles Renouvier, Antoine-Augustin Cournot i, molt aviat, tota una generació de pensadors desenvoluparà un ideari neokantià, amb el neguit per a depassar els límits del positivisme i establir la legitimitat del règim republicà. Perquè Neokantisme i República aniran de bracet.

Possiblement, va ser a l’obra d’Émile Boutroux on Vidal va trobar la inspiració més evident per a distanciar-se de determinismes positivistes. Ingressa a l’ENS poc després de Vidal, on escriu una tesi brillant sobre una temàtica, la qual, de ben segur, no va escapar a l’atenció del geògraf en formació (De la contingence des lois de la nature, 1874). Passa tot seguit a la universitat, concretament a la de Nancy, on troba Vidal, i un any més tard ja és a l’ENS, per passar després a la Sorbona, lloc en el qual Vidal també se li afegirà temps a venir.

L’epistemologia vidaliana va xopa del neokantisme, la qual s’afinarà cap a 1900 amb les contribucions dels convencionalistes francesos, com Pierre Duhem o Henri Poincaré. El positivisme és refusat de manera contundent per tot –118–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

allò que no té de pretensió per fer de la ciència el mirall de la realitat i per a proporcionar lleis immutables. El posicionament que adopta Vidal és neokantià del tot, és a dir, el d’atenir-nos a l’activitat del pensament en el seu esforç per a comprendre el món mitjançant nocions i teories sempre relatives i assenyalades amb el segell de les probabilitats.

Ben cert, a les beceroles de la III República hi havia un positivisme de façana, el qual servia els republicans per a justificar el progrés que el coneixement científic pot aportar en oposició a la Tradició. Però, a més a més, i fonamentalment, el retorn a Kant permetia evitar el cul-de-sac del determinisme. En efecte, com es podria fonamentar una República d’altra manera que no fos en base a individus lliures del seu raonament i de la seva acció?

Vet aquí l’interès del neokantisme el qual, darrera els primers grans discursos de coloració positivista, permetia concebre el nou règim i d’instal·lar-lo a la pràctica. És allò que es va fer. Aquesta conjunció entre neokantisme i republicanisme fa ser formalitzat així de maneres ben diverses. Se’n poden evocar una bona colla en la mesura com tenen ressò a l’obra de Vidal.

3. Una reflexivitat geogràfica que s’educa Com ja és més sabut, Paul Vidal de La Blache va recolzar decididament l’aplicació, el més estesa possible, dels programes renovats d’ensenyament empesos per la III República a tots els nivells escolars. En la sendera del pensament neokantià esmentat, l’aparell metodològic va prendre una importància destacada, “un pli nouveau à l’intelligence…” (Vidal, 1905) – una frase que condensa prou bé el pensament modern de Vidal –, amb la finalitat d’acréixer les potencialitats dels estudiants en la llibertat de pensament. Vidal va entendre, molt encertadament, que l’estudi de la geografia seria una eina imprescindible per a la formació de la personalitat dels infants i és per això que impulsa el nou enfocament adaptat per a desenvolupar un contacte amable i eficient dels estudiants amb la ciència.

D’antuvi, l’ensenyament s’adreça al subjecte individual en el qual es tracta de desenvolupar “l’esperit d’observació i de reflexió”. L’article de 1905 precisa de la millor manera que és per ell mateix com l’alumne li cal construir una interrogació sobre els lligams de causa a efecte que estructuren el món que l’envolta. Tot seguit, l’acompanyament que fa l’ensenyant té com a objectiu encarar l’alumne amb els coneixements científics, com sigui que, segons Vidal, no hi ha d’haver separació entre aquests i els coneixements ensenyats. En fi, aquest coneixement científic es correspon amb una perspectiva, una mirada sobre el món. Es tracta de desenvolupar les capacitat latents en el pensament humà amb la finalitat que la geografia aporti nova llum sobre el món.

Per a Vidal, ensenyar geografia, és ensenyar, abans que res, un mètode. I aquest mètode reposa sobre tot allò que permeten les capacitats de la ment –119–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

humana. Això es desprèn clarament del posicionament epistemològic neokantià, el qual, en definir una ciència, privilegia una perspectiva més que no pas un domini que li sigui propi.

“En la complexitat dels fenòmens que s’entrelliguen a la natura, no ha de prevaler una sola manera d’abordar l’estudi dels fets. És prou útil que siguin contemplats des de perspectives diverses. I si la geografia recobra pel seu compte i risc dades diverses que porten l’encuny d’altri, no hi ha pas res en aquesta apropiació que es puguin avaluar d’anticientífic.“ (Vidal, 1913)

Amb tot això, Vidal mostra com i perquè cal partir “d’allò que reclamen la intel·ligència i la curiositat de l’infant”. Atès que la seva experiència del món, i de les relacions causals que hi imperen, resta limitada, cal desvetllar-li la curiositat de manera que prengui l’hàbit de preguntar-se sobre la multiplicitat de relacions que hi ha entre els fenòmens que componen el seu medi.

La idea del “nou hàbit per afegir a la intel·ligència” és també típicament neokantiana en el sentit que insisteix sobre la construcció dels marcs d’intel·ligibilitat del món mercès als recursos de la ment humana. És una idea encara més ben avinguda amb el neokantisme en la mida com recordem que serveix per a fonamentar la República.

Efectivament, els bastaixos de la Tercera República fan del desenvolupament de la instrucció pública un dels pilars de la seva política. I amb la finalitat de formar ciutadans d’un país modern, reduiran la part de les humanitats grecollatines en benefici de les ciències, i en especial de la geografia. Un seguit de reformes i disposicions governamentals establí el seu ensenyament a tots els nivells, a cada curs d’escolaritat, des de la primària fins a completar la secundària. La generalització de l’ensenyament de la geografia a les universitats és deutora, sobretot, a la necessitat de formar professors en la matèria.

De fet, es tracta més aviat d’educació que no pas d’instrucció en sentit estricte. L’objectiu és educar en els principis republicans apel·lant a l’exercici de la llibertat de pensar i de raonament de cada individu. D’aquesta manera, educació i moral s’interpenetren: els principis d’acció cal cercar-los en la consciencia del subjecte, tal com proposava Kant. Autonomia, sentit del deure, respecte del proïsme i justícia es retroben així al capdavant de tot allò que l’educació ha de promoure en l’infant.

En la seva producció de material escolar, Vidal és un d’aquells que sabrà donar cos de la millor manera la ideologia republicana de l’època per tal d’assegurar la formació geogràfica i moral del ciutadà.

L’afecte de l’individu per la seva pàtria passa per un bon coneixement geogràfic de la seva organització territorial, dels seus paisatges, dels seus recursos, de la seva economia i del seu lloc al món. La geografia ha de ser per al ciutadà en formació una finestra sobre la modernitat i els reptes contemporanis. Ha de comprendre com els humans han sabut –o no– treure partit dels recursos locals i de la seva situació. Els valors de treball, de cooperació i d’iniciativa raonada són subjacents en aquesta visió de les coses.

–120–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

En el discurs que Vidal va pronunciar en ocasió del lliurament dels premis de fi de curs al Lycée Buffon el juliol de 1905, defensa, de manera especial, la idea que les vacances d’estiu són una bona ocasió per a descobrir o redescobrir França. Realitat material i sensible, aquesta part de la Terra ha estat millorada i humanitzada de generació en generació mercès a un treball ininterromput, i en entrar-hi en contacte desvetlla unes impressions i unes imatges que conviden a la reflexió entorn de la idea de pàtria. És un contacte que esperona també el deure de solidaritat entre generacions, atès que cadascuna no és altra cosa que la dipositària d’un llegat per fer seguir de la millor manera.

Reflexibilitat dels subjecte, sentit del deure i respecte del proïsme es combinen en el discurs geogràfic de Vidal sobre l’educació, en el qual la dimensió neokantiana i republicana és evident. Així mateix, potser no caldria afegir que és aquesta línia argumental la que guia les reticències de Vidal envers els determinismes.

4. L’autonomia de l’individu i els determinismes Cal notar d’entrada que Vidal evita no pressuposar en les seves anàlisis unes realitats socials supraindividuals, les quals determinarien els comportaments dels individus que les composen. Tampoc no fa recurs a la institució familiar com a sòcol de la societat.

Seguim, doncs, amb els posicionaments neokantians, els quals animen el seu pensament geogràfic al complet. Certament, el subjecte, clarament endreçat a propòsit de la seva aproximació com alumne, ciutadà o geògraf individual, resulta més difícil de perfilar des del moment que són les relacions interindividuals les que ocupen el prosceni. En altres paraules, en la seva dimensió col·lectiva, el subjecte resulta més difícil d’aprehendre.

De tota manera, no ignora pas els múltiples determinismes que poden influenciar en els comportaments, entre els quals el costum i la raça, però no en fa sinó d’elements explicatius, els quals no predeterminen pas unes categories socials ben circumscrites. Procura sempre relacionar els fets socials, tanmateix sense categoritzar-los, amb els seus condicionaments geogràfics. És aquest el sentit del seu interès pels gèneres de vida, els quals no es corresponen pas en el seu pensament amb categories contenidores –determinants– dels comportaments individual. Com bé deixa traslluir el mateix terme “gènere”, no tracta pas amb categories socials preestablertes, sinó d’estratègies d’organització de les relacions dels humans amb la natura i assegurar la seva existència. La solució adoptada pel geògraf, el concepte de gènere de vida, pot semblar un retrocés vers la tradició, per la manera com tracta d’harmonitzar l’individu amb la natura. Sens dubte, ha estat una de les facetes del seu pensament més potinejades pels seus detractors, postmodernistes o no. Però ancorat com estava en el liberalisme econòmic del moment, és improbable que Vidal –121–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

hagués entrevist la concepció classista de la societat com una alternativa d’explicació i superació del conflicte.

Allò que prima en Vidal és la cerca de les relacions, de les interaccions i de les solidaritats que s’estableixen entre els individus en les seves relacions amb la natura. Ha estat especialment atent a la creativitat humana, a les iniciatives empeses per habitants singulars, el més sovint anònims, per a millorar aquesta relació amb la Terra. Així, l’aproximació teòrica de les relacions humanes amb la natura, més coneguda per la denominació de “possibilisme”, insisteix en prendre a bon compte l’existència de possibilitats latents en el medi en el qual seran aprofitades en funció de les categories cognitives heretades del passat.

Vidal concentra la seva atenció sobre les grans variacions que la relació humana amb la natura ofereix a l’observació, ja sigui en el marc dels gèneres de vida o bé en la formació de les zones de densificació humana.

“La natura és més diversa, menys tancada, molt més mal·leable, més i tot del que deixen endevinar els contrastos. Té una reserva de possibilitats molt més nombrosa que no pas la que es desprèn de les nostres classificacions conceptuals.” (Vidal, 1911b)

És aquest possibilisme allò que fonamenta l’opció raonada del subjecte geògraf i la seva contribució a l’esforç prospectiu, tant per al professional de l’ordenament del territori o l’actor polític, com per al simple ciutadà, al qual la geografia el pot ajudar per a guiar les seves tries i comportaments.

5. Un solidarisme geogràfic Certament, Paul Vidal de La Blache era més proper a les solidaritats en la diferència que de les unanimitats de conveniència. El “solidarisme” geogràfic de Vidal era un valor republicà contra el tradicionalisme, així com un nexe necessari i neokantià entre l’individu i les institucions de l’Estat.

Entre el tradicionalisme que maldava per un retorn a les institucions d’altre temps i el liberalisme que encoratjava l’individualisme, les idees “solidaristes” van experimentar un gran predicament a la França de finals de segle xix i començament del xx. Malgrat no formar un cos ideològic estructurat, a causa de la diversitat de fonts de procedència –tant de dretes com d’esquerres–, les idees solidaristes permetien proposar el reforçament de formes d’organització social a mig camí entre l’individu i les institucions nacionals, ja fossin estatals o no.

D’aquesta manera, el neokantisme ha pogut trobar en la solidaritat un principi d’acció ben avingut amb els seus ideals de justícia i de deures que a qualsevol individu s’obligava a vetllar. A la pràctica, han estat sobretot uns governs republicans moderats els que han acomboiat la idea, en especial tot seguit a l’autorització dels sindicats el 1883 i a la llibertat d’associació el 1901. Així, –122–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

el “solidarisme” ha esdevingut un pal de paller republicà important per fer pinya en els debats sobre les polítiques públiques a desenvolupar.

Són idees en sintonia amb el “regionalisme”, entès de ben diversa manera, amb el qual pretenia restablir un nivell d’organització territorial intermedi entre l’individu i l’Estat.

En aquest context, Vidal va fer costat a Pierre Foncin sobre la idea bàsica, “cal subscriure la idea bàsica: cercar, o millor encara, crear unitats vives per a sostreure França de l’encotillament d’una centralització opressiva” (Vidal, 1917b). És en aquest sentit com Vidal es va implicar a favor d’una regionalització de França.

L’originalitat de la seva proposta rau tan en la seva dimensió social i econòmica com en la geogràfica. Acte seguit a les seves observacions, Vidal contemplava en el “principi d’associació” en voga a l’economia francesa (sindicats, associacions i cooperatives) el mitjà a través del qual es podria endolcir el liberalisme i les forces vives del país podrien dilatar-se a l’àmbit local i contribuir així al desenvolupament econòmic modern de França.

Com sigui que Vidal havia constatat que aquestes associacions prenien un caire regional i no pas nacional, de manera que fixaven una solidaritat interregional, calia crear els marcs territorials per a facilitar el fenomen. “Treball col·lectiu, cooperació d’energies diverses, engarbant tot allò que és actiu i viu en una regió”, és el que fonamenta la “vida regional” i la seva participació en la “vida moderna” (Vidal, 1917a). Així, geografia, republicanisme i neokantisme es recolzen mútuament en aquesta via. Moltes d’aquestes observacions encara són d’actualitat.

La proposta de divisió regional feta per Vidal el 1910 és remarcable per la finor de les observacions sobre la qual descansa i inspiraria la primera reforma regional de 1919.

6. Perspectives: horitzó nacional o visió global?

En una època en la qual resulta políticament correcte criticar les ciències humanes i socials pel seu marc de reflexió “nacional” o “occidental” i reclamar una “globalització” del seu domini, resulta interessant de constatar que no es pot pas fer la mateixa proposta a la geografia vidaliana.

Certament, Vidal arrossega diversos conceptes estereotipats de la seva època i ha treballat molt sobre França, però no va fonamentar la seva perspectiva ni sobre la desigualtat dels humans ni sobre un únic marc nacional. Ben al contrari de la sociologia de la seva època, la geografia de Vidal puja i baixa d’escala.

Encara més, de privilegiar algun àmbit, és el del globus terraqui sencer el que en surt guanyant. El principi de la “unitat terrestre” és, no cal dubtar-ho, la clau de volta de la seva geografia: no hi ha res del que passi a qualsevol punt de la Terra que no tingui repercussions arreu. El fragment següent és prou clar i explícit en aquest sentit.

–123–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 113-124 Vidal de La Blache i la modernitat

Vincent Berdoulay

“Qualsevol que sigui la fracció de la Terra estudiada, no ens hi podrem pas aïllar. El context més general plana sobre tota recerca local. En efecte, no hi ha cap àmbit geogràfic la fisonomia del qual no depengui d’influències múltiples i llunyanes, de les quals no ens podem estalviar de saber l’origen. Cada contrada influeix inevitablement sobre la seva veïna, així com també en rep la influència.” (Vidal, 1896)

El principi fonamental de tota la geografia reposa en la “idea de la unitat terràqüia”: “Els estudis locals, quan s’inspiren en aquest principi superior més general, adquireixen un sentit i un abast el qual depassa el cas particular que contemplen a bastament.”

(Vidal, 1896)

Vidal ha inscrit la seva geografia en la modernitat bo i guardant-ne una certa distància. Si bé mostra poc entusiasme pels seus efectes destructors de paisatges tradicionals, va assumir positivament la seva obertura cap al subjecte autònom amb capacitat d’iniciativa.

Confio haver aconseguit presentar-vos Vidal des d’un punt de vista diferent al de les presentacions habituals. Hi trobem, com passa amb els grans autors, de què alimentar el seu pensament. Constitueix, em sembla, un dels moments clau en els quals la geografia s’aproxima als grans reptes de la modernitat, en especial el del subjecte autònom i actiu, la qual cosa també constitueix un dels desafiaments actuals de la geografia.

Espero, en fi, haver mostrat com la visió global de la geografia no és pas nova. En terra catalana i, de fet, arreu, és bo d’assenyalar que els geògrafs no tenen pas per contradictoris el local i el global.

citacions Els textos de Paul Vidal de La Blache reproduïts al llarg de la conferència pertanyen a les obres següents: 1896 “Le principe de la géographie générale”, Annales de Géographie, 5, p. 129-142.

1905 “Discours prononcé au Lycée Buffon, le 29 Juillet, 1905”, a Lycée Buffon: Distribution solennelle de prix, faite le 29 Juillet 1905, sous la présidence de M. Vidal de la Blache, París: Impr. Quelque jeu; p. 23-28.

1911a “Régions françaises”, Revue de Paris, 6, p. 821-849.

1911b “Les genres de vie dans la géographie humaine”, Annales de Géographie, 20, p. 193-212 i 289-304.

1913 “Des caractères distinctifs de la géographie humaine”, Annales de Géographie, 22, p.

289-299.

1917a La France de l’Est (Loraine-Alsace), París: A. Colin.

1917b “Nécrologie: Pierre Foncin”, Annales de Géographie, 26, p. 67-70.

Els fragments dels articles publicats a Annales de Géographie van ser projectats en la versió catalana apareguda al recull Geografia general i regional (Barcelona: SCG, 2012).

–124–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 125-141 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.75

Els governs locals de l’Europa occidental: una aproximació tipològica1 Xavier Bertrana Grup de Recerca en Estudis Locals (Universitat de Barcelona) bertranahx@diba.cat

resum Aquest article s’estructura en tres grans apartats. En primer lloc, presento els fonaments institucionals comuns que caracteritzen els governs locals europeus. En segon lloc, explico els grans models i variants locals que existeixen a l’Europa Occidental seguint un enfocament tipològic. Finalment, aprofundeixo en alguns dels factors que han provocat l’emergència d’aquests models. En particular, l’existència de concepcions filosòfiques i polítiques molt diferents sobre el govern local i el seu paper al sistema polític dels països analitzats.

Paraules clau: govern local, models institucionals, Europa Occidental.

resumen: Los gobiernos locales de la Europa Occidental: una aproximación tipológica Este artículo se estructura en tres grandes apartados. En primer lugar, presento los fundamentos institucionales comunes que caracterizan los gobiernos locales europeos. En segundo lugar, explico los grandes modelos y variantes locales que existen en la Europa Occidental siguiendo un enfoque tipológico. Finalmente, profundizo en algunos de los factores que han provocado la emergencia de estos modelos. En particular, la existencia de concepciones filosóficas y políticas muy diferentes sobre el gobierno local y su papel en el sistema político de los países analizados.

Palabras clave: gobierno local, modelos institucionales, Europa Occidental.

1. Aquest article presenta les principals idees que vaig exposar a la conferència sobre “Els governs locals a Europa”, que es va celebrar a la Societat Catalana de Geografia el 22 de maig de 2014.

–125–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

abstract: Local governments in Western Europe: a Typological approach This article is structured in three sections. Firstly, I present the common institutional patterns which characterise European Local Governments. Secondly, I explain the main local government models that exist in Western Europe following a typological approach.

Finally, I develop some of the main factors explaining the emergence of these models. In particular, the existence of very different philosophical and political ideas on local government and its role in the political system of the countries included in the article.

Keywords: local government, institutional models, Western Europe.

***

i. Els fonaments institucionals comuns dels governs locals europeus A Europa, els governs locals són “criatures de l’Estat” perquè la seva evolució institucional no es pot entendre sense tenir en compte la creació i desenvolupament de l’Estat liberal i democràtic de dret. L’autonomia local com a principi configurador de l’ordre territorial dels estats, no es comença a estendre a nivell municipal fins a principis del segle xix en un procés que no culminarà fins la seva aplicació progressiva als governs locals intermedis o “segons nivells de govern local” històricament lligats a l’administració perifèrica de l’Estat, fins ben entrat el segle xx a diversos països.2 De forma similar, si durant el segle xix i principis del s. xx el reconeixement de l’autonomia local no va lligada a la democràcia sinó a formes de representació política amb sufragis limitats i garanties procedimentals allunyades dels nostres estàndards democràtics actuals, la pròpia democratització dels estats ha provocat que durant les darreres dècades el principi d’autonomia local i el principi democràtic s’hagin considerat indissociables.

Aquests processos de canvi institucional que han caracteritzat l’evolució de l’Estat avui ens permeten parlar dels governs locals europeus com a ens autònoms i democràtics, en el context d’una transformació paral·lela en el terreny de la filosofia política i les teories de l’Estat a través de la qual la preocupació clàssica durant bona part del segle xx pel govern centralitzat i la sobirania nacional, ha evolucionat cap al desenvolupament d’esquemes de govern multinivell, protagonitzats per la força motriu dels processos d’integració i descentralització local i regional que han experimentat els estats de la Unió Europea.

Des d’aquesta perspectiva, no sorprèn que avui conformin un nivell de govern subcentral estès a tot el territori europeu, tal i com es pot observar a la taula 2. És a dir, les diputacions provincials espanyoles, les províncies italianes, els consells de departament francesos, els Landkreise a Alemanya o els comtats britànics o nòrdics per posar alguns exemples.

–126–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

presentada a continuació sobre els nivells de govern subcentral dels vint-i-vuit estats de la Unió Europea (taula 1).3 taula 1. Nivells de govern subcentral a la Unió Europea Un nivell (municipal)

Dos nivells

tres nivells

Bulgària

Àustria

Bèlgica

Xipre

República Txeca

França

Estònia

Dinamarca

alemanya

Finlàndia (excepte Aland, on són dos)

Grècia

Itàlia

Lituània

Hongria

Polònia

Luxemburg

Irlanda

Espanya (excepte Catalunya i Aragó, on són quatre)

Malta

Països Baixos

RU (Anglaterra i Gal·les, Irlanda del Nord i Escòcia)

Eslovènia

Portugal (excepte Madeira i Açores, on són tres)

Letònia

Romania Eslovàquia Suècia

Croàcia Font: elaboració pròpia. La taula assenyala en negreta els estats federals de la Unió Europea i, en cursiva, els estats regionals; la resta són estats unitaris.

És veritat que hi ha un cert patró que relaciona la grandària poblacional de cada país amb els nivells de govern subcentral que estructuren el territori.

Per exemple, els països amb tres nivells de govern subcentral excepte Bèlgica 3. Cal precisar que la taula inclou els nivells de govern estesos a tot el territori de cada país. Per tant, no incorpora les comarques en el cas català o aragonès, que ens portarien a parlar de quatre nivells subcentrals, fet que suposa una certa excepcionalitat a nivell comparat. Tampoc no inclou, d’altra banda, el cas d’Aland a Finlàndia o de Madeira i les Açores a Portugal, que ampliarien el nombre de nivells subcentrals d’aquests països, per tenir un nivell regional amb certa capacitat d’autogovern en aquestes parts del territori. També cal tenir en compte que l’existència de dos nivells de govern local a certes parts del territori dels Länder alemanys i altres països de l’Europa de l’Est generalment sota la fórmula comtat-municipi, ve acompanyada en d’altres de “municipis lliures de comtat” que es corresponen amb les ciutats més importants. I, com a últim apunt, cal fer referència a la coexistència en diverses parts del territori britànic d’autoritats locals a doble nivell (comtats-districtes) amb “autoritats unitàries” a la resta. Finalment, és important subratllar que l’article està centrat principalment en els municipis i, en segon terme, en el “segon nivell de govern local”. He exclòs de l’anàlisi altres entitats locals que no considero pròpiament un “nivell de govern local”. En concret (1) els “ens funcionals” locals creats per desenvolupar competències i serveis clarament delimitats com consorcis, mancomunitats, etc. que no tenen una capacitat d’acció general, ni estan estesos a tot el territori, encara que existeixin a la pràctica totalitat de països i, en alguns, tinguin una rellevància essencial per a la prestació de serveis; (2) l’organització inframunicipal, per la seva rellevància fins ara secundària a la gran majoria de països i perquè no està estesa a tot el territori (a excepció de Portugal i Anglaterra dins els països analitzats) i (3) les àrees metropolitanes que sovint trobem a les aglomeracions més poblades. Aquestes tampoc no estan esteses a tot el territori i, encara que tenen una natura juridicopolítica diversa, generalment no són un espai de govern pròpiament dit (Tomàs, 2009).

També he exclòs els ens administratius o desconcentrats, a través dels quals l’estat o les regions i nacions sense estat organitzen els seus propis serveis, encara que és important precisar que, en alguns països com Alemanya o Bèlgica, els governs locals de segon nivell existents assumeixen aquesta funció que a d’altres com Espanya, França o Itàlia, continua en mans d’oficines desconcentrades de nivells de govern supralocals.

–127–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

tenen més de 40 milions d’habitants. Els països que tenen dos nivells de govern subcentral es mouen entre els 4 i els 10 milions, excepte Romania i els Països Baixos. I els països amb un únic nivell subcentral tenen menys de 5 milions d’habitants excepte Bulgària, però tots ells comparteixen un nivell de govern municipal i la gran majoria –en concret, 19 dels 28 estats membres de la Unió Europea– l’existència d’un segon nivell de govern local que, a més, ve acompanyat de regions amb poders legislatius propis en els estats regionals i federals.4 A més, cal insistir novament que avui els governs locals són governs democràtics i, per tant, gaudeixen d’una legitimitat democràtica directa, amb excepcions comptades com són les diputacions provincials espanyoles o els consells comarcals catalans i aragonesos i, des d’aquest mateix 2014, les “ciutats metropolitanes” italianes, amb sistemes de representació política de segon ordre inèdits en el panorama comparat. I, en correspondència amb el principi democràtic, també cal reiterar que gaudeixen d’una capacitat d’autogovern pròpia mitjançant la qual poden fer tot allò que no els hi està prohibit, amb l’única excepció del Regne Unit on els governs locals han operat sota el “principi d’ultra vires” fins a l’aprovació de la Localism Act l’any 2011.5 Aquests principis rectors de la configuració institucional dels governs locals a Europa han motivat que actualment tinguin una rellevància indiscutible al govern multinivell de la Unió Europea, però no han resolt la seva “ambigüitat irreductible”, com apuntava fa anys Sharpe (1980). D’una banda, està plenament assumit que donen una expressió democràtica a les preferències polítiques de les comunitats locals i, per tant, podríem dir que són el govern de les diferències. De l’altra, no és menys evident que, per fer-ho, estan subjectes a regulacions centrals que poden constrènyer o amplificar aquesta capacitat. De la mateixa manera que s’assumeix que hi ha d’haver una esfera local de decisió pública, no és menys cert que aquesta esfera (o nivell de govern) local està formada, en essència, per institucions “subordinades”.

La manera a través de la qual s’ha gestionat aquesta tensió al llarg de la nostra història recent ha donat lloc a dos grans models de govern local. Alguns 4. Des d’una perspectiva juridicopolítica, aquest darrer aspecte és rellevant a l’hora d’analitzar els governs locals, perquè la dimensió unitària-federal de cada estat està relacionada amb diversos esquemes de regulació local. A la majoria de països europeus, que són estats unitaris, el govern local està subjecte a una regulació uniforme per part de les instàncies centrals de l’Estat. En canvi, als estats regionals hi ha un règim bifront, on intervenen tant les instàncies centrals com les regionals, a més de règims singulars a determinades parts del territori (com succeeix, a Espanya, amb els règims forals i insulars, o amb les ciutats autònomes). Finalment, als estats federals els governs locals són “criatures” dels Länder, que regulen no només la seva planta sinó també el seu marc electoral, competencial i financer donant lloc a una elevada diversitat en la configuració institucional dels governs locals. Des d’aquesta perspectiva, a la Unió Europea podríem parlar d’una cinquantena de règims locals si tenim en compte l’existència de 25 estats federats a Alemanya i Àustria, tres regions belgues, l’existència de règims especials a Espanya i Itàlia o el cas britànic.

5. Fins a l’aprovació d’aquesta llei només podien fer allò que els estava permès o expressament habilitat per la llei.

Tal i com hem apuntat, aquest principi s’ha vist fortament erosionat per la Localism Act 2011 aprovada pel govern conservador, que ha atorgat una clàusula de competència general als governs locals, però com veurem més endavant ha marcat fortament la natura de les “autoritats locals” britàniques i la seva subordinació respecte les institucions centrals de l’Estat.

–128–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

autors parlen del model modernitzador o nord-europeu en contraposició a un model comunitari que trobem al sud d’Europa. Page (1991), per al·ludir a una distinció similar distingeix el localisme legal nord-europeu del localisme polític meridional. En aquest article sobre els governs locals europeus utilitzaré indistintament qualsevol d’aquests termes i, a més, intentaré aprofundir en les seves variants en funció del sistema electoral i de govern, del marc competencial i financer i de la planta municipal dels països analitzats. Posteriorment, explicaré la interrelació que hi ha entre la configuració institucional dels governs locals i la seva estructura o planta territorial, per l’existència de diverses cultures polítiques i concepcions del localisme.

ii. Models i variants locals a la Unió Europea occidental Abans d’explicar els models i les variants locals que trobem a l’Europa Occidental és important precisar que la nostra aproximació comparada no només inclou estats amb sistemes de govern local enormement diversos des d’una perspectiva institucional i territorial (per posar només un parell d’exemples, hi ha municipis finesos i suecs que tenen la meitat de l’extensió de Bèlgica; o que hi ha autoritats locals britàniques –fins i tot si excloem Londres i les àrees metropolitanes– de major dimensió poblacional que Luxemburg), sinó que també poden presentar una elevada heterogeneïtat interna.

Per sort, l’anàlisi institucional fa que la comparació proposada sigui possible si mantenim un cert grau d’abstracció quan estudiem com s’ha dissenyat el govern local de cada país. És a dir, si estudiem, com apuntàvem abans, quin és el seu sistema electoral i de govern, quines competències desenvolupa el govern local, quin és el seu marc financer o com s’estructura la seva planta municipal. A partir de variables relacionades amb cadascun d’aquests eixos veurem que podem definir patrons nacionals que faciliten la comparació entre països i que, a més, ens permeten definir grans tradicions locals basades en la seva agrupació. Des d’aquesta perspectiva, explicaré les variants institucionals i les cultures locals a la Unió Europea dels Quinze, a partir de dos grans models de govern local nord i sud europeu, cadascun d’ells amb dues variants que presento a la taula 2. taula 2. Models i variants locals a la Unió Europea occidental Model sud-europeu Model nord-europeu

Variant mediterrània Variant continental (centreeuropea) Variant anglosaxona (liberal) Variant nòrdica (socialdemòcrata) Font: elaboració pròpia

–129–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

Aquest tipus de classificacions són habituals als estudis comparats sobre govern local. Altres autors n’utilitzen de similars. Per l’impacte que ha tingut la seva utilització podem esmentar Hesse i Sharpe (1991) o Sellers i Lidström (2007). A més, Heinelt i Bertrana (2011) realitzen una classificació similar agafant com a objecte d’estudi exclusivament el segon nivell de govern local.

La tipologia que oferim en aquest article és semblant a aquestes o d’altres que sintetitzen Sellers i Lidström (2007) al seu article, encara que probablement resulti més interessant il·lustrar les característiques de cada model com faré a continuació, que aprofundir en divergències classificatòries de menor importància per l’aproximació general que realitzo. De forma similar, durant l’explicació faré referència a països concrets, però l’objectiu no és examinar a fons una casuística que dificultaria fer comprensible qualsevol generalització, sinó utilitzar-la només per il·lustrar l’anàlisi comparat.

Models democràtics: els sistemes electorals i de govern a nivell local En aquest apartat, voldria oferir unes breus pinzellades sobre com es configura la representació política local mitjançant els sistemes electorals i de govern que trobem als països analitzats. Tal i com succeeix a la resta d’eixos trobem diferències marcades. En els països del sud d’Europa que podem classificar dins el model mediterrani (com Espanya, França, Grècia o Itàlia) hi trobem el model “d’alcalde fort”. Es tracta de països on la figura de l’alcalde (o el seu correlat al segon nivell de govern local, quan hi ha una legitimitat directa) personifica clarament el lideratge polític de la localitat, enfortit per sistemes electorals de propensió majoritària.6 A més, disposa d’enormes poders o atribucions executives perquè desenvolupa funcions que a altres països, a mesura que ens movem cap al nord d’Europa, desenvolupen professionals de la gerència pública.7 I, per si aquesta capacitat de lideratge i direcció política i administrativa interna a l’ajuntament no fos suficient per aglutinar poder polític, presenta una propensió més clara cap a l’acumulació vertical de càrrecs a nivell comarcal/provincial, regional quan s’escau o estatal i, per tant, és capaç de projectar-lo a nivell supramunicipal. No sorprèn, doncs, que sigui una figura que presenta un elevat grau de professionalització política (es dedica exclusivament al càrrec) a la qual sovint s’ha caracteritzat com un autèntic broker o aconseguidor de recursos (equipaments, serveis, recursos econòmics) per a municipis generalment febles quant a les competències i serveis que presten a nivell comparat.

6. Ja siguin sistemes majoritaris (és a dir, aquells en els quals, amb independència de la distribució de vots, s’acostumen a formar majories polítiques artificials) o mixtos com França, Itàlia o Grècia, o sistemes proporcionals que podríem anomenar de “propensió majoritària” ja sigui per la fórmula emprada (per exemple, d’Hondt en el cas espanyol), l’existència de barreres mínimes legals o magnituds de circumscripció baixes per la pròpia fragmentació del mapa municipal.

7. Per posar només alguns exemples, en el cas espanyol, segons la legislació de règim local vigent a l’actualitat, l’alcalde “dirigeix l’administració municipal”, “dirigeix obres i serveis” o és “cap superior de tot el personal”.

–130–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

A mesura que ens movem cap al centre d’Europa l’existència de països que han tendit cap a aquest model, com Alemanya o Àustria, es comença a veure acompanyada de països on impera un model de “lideratge col·lectiu”. Ens referim a Bèlgica i els Països Baixos en concret. El caràcter distintiu d’aquests últims és que el nucli del poder polític i executiu municipal ja no és l’alcalde, sinó un executiu col·legiat amb membres nomenats pel ple o consell, on hi participen les forces que representen la coalició governamental (a diferència del que succeeix en el model d’alcalde fort, on hi pot haver un executiu col·legiat però generalment les seves funcions ho són per delegació de l’alcalde, i els seus membres ho són perquè els nomena i cessa lliurement l’alcalde). En correspondència amb aquest lideratge col·lectiu, l’alcalde acostuma a ser una figura mediadora d’esquemes de decisió de natura predominantment consensual més capacitats per expressar un pluralisme social a la política local, que el sistema electoral local no limita per la seva propensió a la proporcionalitat.

Finalment, aquesta major dispersió del poder polític i executiu es veu accentuada encara més als països nòrdics com Dinamarca, Finlàndia i Suècia, i al Regne Unit, que segueixen les variants anglosaxona i socialdemòcrata de govern local nord-europeu. En la mateixa també intervé el sistema electoral amb el matís anglès i gal·lès, però sobretot l’existència de sistemes de govern en els quals la presa de decisions ha pivotat tradicionalment a l’entorn de comitès sectorials o transversals emanats del Ple amb representació de diverses forces polítiques. En correspondència, des d’una perspectiva institucional, no hi ha un equivalent polític a l’alcalde o l’executiu col·legiat al que al·ludíem anteriorment, el grau de professionalització dels polítics locals tendeix a ser menor i, en contrapartida, els governs locals d’aquests països presenten un major grau de professionalització gerencial. Com hem apuntat abans, moltes de les funcions que en el nostre entorn s’atribueixen als alcaldes, al nord d’Europa les assumeixen gerents professionals que, a més, són nomenats pel Ple. A l’extrem d’aquest model, hi trobaríem l’únic cas de conducció tecnocràtica pura, que és el model de consell-gerent irlandès, que contrastaria per l’altre extrem amb el cas espanyol o el cas francès, però allò que resulta més interessant és que la fortalesa política i executiva dels electes locals i, en particular, de l’alcalde o els membres de l’executiu que trobem al sud-europeu, tendeix a models que dispersen i fragmenten el poder polític local cap al nord i que, lògicament, aquesta propensió ben arrelada als sistemes electorals i de govern també té un correlat clar a l’estructura burocràtica i la gerència pública. És el moment, doncs, de preguntar-nos si aquests models tenen, al seu torn, relació amb el model funcional que ha seguit el govern local. És a dir, amb les competències i el marc financer que s’ha atribuït al govern local als diferents països europeus.

El rol del govern local i l’estat del benestar: marc competencial i financer Respondre a aquesta pregunta que ens formulàvem a l’anterior apartat presenta una elevada complexitat. D’una banda perquè nombroses publicacions comparades sobre govern local i descentralització, sense massa rigor acadèmic, –131–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

quan s’ocupen de les esferes d’activitat local acaben donant a entendre que els governs locals “fan de tot”. És a dir, que intervenen a l’educació, la salut i els serveis socials o en equipaments i infraestructures o en qualsevol altre àmbit d’intervenció pública que puguem imaginar amb poques excepcions. Per aquesta raó, no ens permeten distingir realment quin és el rol del govern local a cada país o com es modula a partir de les variants que hem presentat. D’altra banda, tampoc no ens permet fer-ho l’esfera d’activitat pròpia que acostuma a correspondre als governs locals: allò que algú ha anomenat “serveis metabòlics” com el clavegueram i la recollida de residus, l’abastament aigua, la salubritat, l’enllumenat o el manteniment via pública, a més d’altres serveis i activitats que sovint també desenvolupen en major o menor mesura en la planificació urbanística, la construcció o manteniment d’equipaments socials o l’atenció a les situacions d’urgència social. Com a mínim comú denominador, la prestació de serveis metabòlics no ens permet distingir.

En aquest apartat proposo una aproximació alternativa basada en un criteri addicional com és el grau d’imbricació del govern local a l’estat del benestar, que podem definir a partir del paper que desenvolupen els governs locals en els serveis i les polítiques arrelades al concepte de ciutadania social. Des d’aquesta perspectiva, la variant mediterrània de govern local, en el context d’un règim del benestar familiarista (vegeu, per als règims del benestar europeus, EspingAndersen 2000), desenvolupa allò que podríem considerar competències i serveis residuals del benestar. En aquest cas, el terme residual no vol resultar pejoratiu, sinó descriptiu. Simplement vol posar de manifest que els governs locals no són responsables de la prestació de serveis públics universals i gratuïts a nivell educatiu, social i sanitari que són, per tant, responsabilitat de l’Estat o, en el cas espanyol o italià, de les comunitats autònomes o les regions. Per expressar-ho clarament: hi ha una gran diferència entre desenvolupar un programa contra el tabaquisme des d’una àrea de salut pública municipal i gestionar el sistema d’atenció primària de la salut d’un municipi.

Els governs locals de la variant continental, en el context d’estats del benestar més desenvolupats on inclouríem països centre-europeus i, en aquest cas, França, acostumen a responsabilitzar-se del que podem anomenar competències complementàries de l’estat del benestar, com la gestió de prestacions econòmiques diverses o la gestió de serveis personals de propensió universal (per exemple, en el terreny de l’atenció a persones dependents). Aquesta diferenciació competencial fa que tendencialment tinguin un major grau de responsabilitat i capacitat fiscal.

En tercer lloc, trobem la variant anglosaxona que probablement és la que presenta una major discontinuïtat històrica pel que fa als governs locals, fruit de l’evolució que ha experimentat el welfare britànic. El paper rellevant que havien tingut els governs locals a la postguerra europea com a prestadors de serveis del benestar s’ha anat debilitant des dels anys vuitanta. El govern local ha viscut un fort desapoderament, ja sigui mitjançant processos de privatitza–132–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

ció o externalització, o mitjançant la creació o apoderament d’autoritats singulars per gestionar serveis. Per exemple, en el terreny de l’educació: els governs locals britànics tradicionalment havien decidit com es prestava el servei d’educació primària, secundària i d’adults localment, però a partir dels governs conservadors dels vuitanta se’ls desapodera per donar una major autonomia als centres en la gestió educativa, qüestió que comporta també la transferència de recursos econòmics directes. En definitiva, una clara pèrdua de poder local en la gestió educativa que també s’ha produït en altres àmbits. Els governs locals mantenen un rol important en la gestió de competències complementàries del benestar (serveis socials, incloent-hi protecció de menors i col·lectius amb dificultats com les persones amb malalties mentals) però ho fan en el context d’un estat del benestar més mercantilitzat i amb un baixíssim grau de responsabilitat fiscal com a element característic. En definitiva, als països anglosaxons hi trobem un govern local sotmès al govern central per tradició, cultura política i manca de reconeixement constitucional, en coherència amb el “principi ultra vires”.

Finalment, hem de fer referència a la variant nòrdica sovint anomenada “variant socialdemòcrata”, on els governs locals són estat del benestar. És a dir, presten competències vinculades a la ciutadania social durant tot el cicle vital de les persones “from cradle to grave” (en un context on la ciutadania social inclou drets jurídicament exigibles no només en el terreny de l’educació i la salut, sinó també els serveis socials i l’atenció a la infància i les persones dependents) i, per finançar-les, recapten bona part de la imposició sobre la renda.

Més enllà dels detalls que poden singularitzar cada país, la idea bàsica que voldria transmetre és que els seus sistemes de govern local es poden agrupar a partir d’una gradació dibuixada en funció del paper que juguen a l’estat del benestar, que també dibuixa un cert clivatge sud-nord amb quatre grans variants. El grau de debilitat o fortalesa funcional dels govern locals ve motivada per diversos factors institucionals i territorials però són justament aquestes característiques les que acaben definint, amb un cert sentit, models locals coherents.

La despesa pública local Si analitzem la despesa pública total en percentatge del producte interior brut i la despesa pública local a partir de dades de l’any 2013 (taula 3), veiem que les agrupacions presentades es mostren amb una certa consistència encara que s’hagin construït amb una dimensió qualitativa que no podem obviar. En primer lloc, podem diferenciar clarament els països nòrdics, on la despesa pública local sobresurt clarament en el context de sectors públics robustos a nivell comparat. En segon lloc, també es distingeixen els països anglosaxons amb nivells mitjans de despesa local –malgrat les diferències que hi ha entre el Regne Unit i Irlanda– en el context d’estats febles en termes de despesa públi–133–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

ca. En tercer lloc, els països mediterranis i Luxemburg, amb una clara propensió a una despesa local feble amb un sector públic (comparativament) poc desenvolupat.8 I, finalment, un grup de països centreeuropeus (Alemanya, Bèlgica, França, Àustria i els Països Baixos) que ocupa una posició central a la taula, en els quals la despesa local ve modulada clarament en funció del grau de descentralització regional: és a dir, quan hi ha “regions fortes” (com succeeix als estats federats d’Alemanya, Àustria i Bèlgica), el segon nivell de govern local es veu clarament debilitat i, amb aquest, el conjunt de la despesa local, cosa que no succeeix a França perquè les regions franceses tenen l’estatus de govern local. taula 3. Despesa pública total, central, regional i local Dinamarca

total

central

57,20

41,30

regional

Local 37,50

Suècia

52,90

29,30

26,00

Finlàndia

58,50

28,70

23,90

Països Baixos

49,80

27,40

15,40

Itàlia

50,60

28,60

França

57,10

22,10

Regne Unit

46,90

43,30

ND

12,00

Àustria

51,20

26,10

9,20

8,00

Alemanya

44,70

13,30

12,70

7,80

15,50

ND

15,00 12,20

Bèlgica

54,70

31,10

Irlanda

42,90

36,20

7,00

Portugal

48,70

36,00

6,40 15,50

7,30

Espanya

44,80

18,30

Luxemburg

43,50

31,40

5,20

5,90

Grècia

58,50

49,20

3,40

Font: Eurostat 2013

Des d’aquesta darrera perspectiva, és important precisar que Eurostat no distingeix la despesa local per nivells de govern, però altres estudis han posat de relleu que un percentatge elevat –generalment, de l’ordre del 70 o el 80%– acostuma a correspondre als municipis. Ja sigui en termes de legitimitat democràtica per la rellevància que li atorguen els propis ciutadans o per raons de natura funcional relacionades amb les competències i el finançament, es pot afirmar que a tots els països europeus el sistema de govern local pivota a l’entorn del municipi o, en altres paraules, que l’articulació dels segons o (eventual8. Presentem el cas italià per mantenir la sistemàtica presentada, però les dades d’Eurostat són poc fiables per aquest país perquè no recullen de manera diferenciada la despesa regional.

–134–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

ment) tercers nivells de govern local quan existeixen es defineixen en relació al municipi (Heinelt i Bertrana, 2011).

Aquesta idea és evident en els països que segueixen la variant mediterrània, on trobem un segon nivell de govern local “municipalitzat”, és a dir, orientat principalment a l’assistència i la cooperació amb els municipis, amb un rol competencial clarament instrumental a l’exercici de les polítiques i serveis municipals, amb una clara propensió a un baix o nul grau de responsabilitat fiscal i, com hem vist, sistemes d’elecció indirecta en algun cas, però també als països que hem classificat sota la variant continental. En aquests, el segon nivell de govern local assumeix més clarament competències transmunicipals (és a dir, aquelles competències locals que, per raó d’escala, els ajuntaments, en determinades parts del territori, no poden assumir).9 Finalment, als països nòrdics impera un principi d’especialització competencial i, per tant, de complementarietat entre allò que es fa a nivell municipal i allò que assumeixen els comtats (per exemple, en el terreny de la salut, a Dinamarca els municipis assumeixen la gestió primària, mentre que els comtats o les regions assumeixen la gestió hospitalària).

En tots aquests casos, es posa de manifest aquesta idea que acabo d’apuntar: les competències del segon nivell de govern local a la pràctica totalitat de països europeus es “defineixen en relació” a les competències municipals com a nivell bàsic de l’organització territorial i, aquestes, tenen una correspondència amb el marc fiscal i els sistemes electorals locals que s’acaben utilitzant en cada cas, que permet definir models i variants institucionals a nivell local. Com veurem a continuació, aquesta correspondència també s’expressa generalment a través d’una planta municipal prototípica.

Del contingut al continent: la planta municipal A la taula que presento a continuació (taula 4) –que ofereix el número de municipis de cada país, una gradació dels països objecte d’estudi en funció de la població mitjana municipal i el percentatge de municipis de menys de 5.000 habitants o menys per cadascun d’ells–, es pot observar el grau d’interrelació dels models i variants institucionals locals que hem presentat en apartats anteriors amb les plantes municipals.

La pràctica totalitat de països del sud d’Europa han preservat un mapa municipal fragmentat, si exceptuem Grècia i Portugal que són casos singulars. El cas grec és excepcional dins els països meridionals perquè és l’únic que ha desenvolupat processos de fusió municipal (en uns quinze anys ha passat de 5.825 municipis a 325, en el context d’una completa transformació 9. Un cas particularment interessant en aquest àmbit és Alemanya, on els comtats o Landkreise (que coexisteixen en algunes parts del territori amb ciutats lliures de comtat o Kreisfreie Städte en altres com hem vist) fan allò que els municipis per raó d’escala no poden fer encara que es consideri responsabilitat municipal i, per aquesta raó, els financen els propis municipis a través de mecanismes inèdits a nivell comparat.

–135–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

dels nivells de govern subcentrals).10 En canvi, el cas portuguès resulta enganyós des d’aquesta perspectiva, pel rellevant paper que hi desenvolupen les freguesías que no hem inclòs a l’estudi per ser un nivell de govern inframunicipal. taula 4. Dades sobre la planta municipal País

Municipis

Població mitjana

% M ≤ 5.000 h.

França

36.680

1.754

95

Àustria

2.357

3.545

91

Luxemburg Espanya Alemanya Itàlia

116

4.254

81

8.116

5.650

85

12.066

6.660

77

8.094

7.412

71

Finlàndia

336

15.960

44

Bèlgica

589

18.251

14

Suècia

290

31.918

4

Portugal

308

34.415

20

Grècia

325

34.461

15

Països Baixos

418

37.214

2

Irlanda

34

39.035

0

Dinamarca

98

56.239

3

Regne Unit 432 142.000 0 Font: elaboració pròpia a partir de les dades d’Eurostat i Baldersheim i Rose (2010)

Per contra, els països que podem situar clarament a la variant continental han desenvolupat o desenvolupen processos de fusió municipal,11 encara que les dades vinguin clarament matisades per l’existència de lògiques nord-sud a Alemanya i Àustria on els governs locals són “criatures de cada Länder” i també tinguem dificultats per classificar el cas de França perquè es mou sovint a la frontera entre la variant continental pel que fa a la importància funcional del govern local gràcies al rol dels departaments i les regions, i la variant mediterrània pel que fa a l’estructura política i democràtica i, com es pot observar a la taula, la planta municipal.

10. Concretament, a través del Pla Capodistrias l’any 1997 es va passar de 5.825 municipis a 1.034 (una reducció del 80%) i es van crear 50 prefectures transformant com a ens de segon nivell local allò que anteriorment eren simples ens desconcentrats de l’Estat. L’any 2010, a través del Pla Kallikratis, la reducció de municipis va arribar als 325 i les 50 prefectures es varen “elevar” al nivell de 7 entitats desconcentrades de l’Estat que també existien anteriorment. És a dir, es crea un nivell de govern ‘regional’.

11. A Bèlgica l’any 1976 es passa d’uns 2.300 a 589 municipis. Als Països Baixos la reducció de municipis és constant des de la fi de la II Guerra Mundial, encara que es produeix de forma gradual. D’altra banda, és important apuntar que a l’actualitat també es planteja una important reducció del mapa municipal a Luxemburg per passar l’any 2017 de 116 a 71 unitats municipals.

–136–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

En contrast, als països nòrdics i anglosaxons que segueixen un patró nordeuropeu de govern local trobem plantes municipals que són el resultat d’una reforma continuada a través de processos de reestructuració radicals. Aquest és el cas, per exemple, del Regne Unit on el sistema de doble nivell –districtes i comtats– fruit de reformes dels anys setanta actualment evoluciona cap a la creació d’autoritats unitàries que integren ambdós nivells, com s’ha fet a Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les i gradualment es produeix a Anglaterra. A Suècia es passa d’uns 2.500 municipis l’any 1951 a 274 l’any 1974 i, des de llavors, la planta municipal es manté constant. I, finalment, a Dinamarca –on hi ha el govern local més fort d’Europa en termes financers i competencials– l’any 1970 es passa de 1.389 a 275 municipis amb una reducció del 70% i, recentment, l’any 2007 el mapa municipal s’estructura en 98 unitats. És veritat que Finlàndia conserva un percentatge elevat de “petits municipis” respecte la resta de països del seu grup perquè ha desenvolupat una política de fusions quirúrgica mitjançant incentius financers (similar, des d’aquesta perspectiva, a la neerlandesa), però cal tenir en compte que, des dels anys 50, ha reduït aproximadament un 40% dels seus municipis i, a més, la cooperació intermunicipal és obligatòria per a la prestació de nombrosos serveis locals. Es tracta, doncs, d’un cas de frontera pel que fa a la seva planta municipal, com ho serien Bèlgica o els Països Baixos que he integrat en la variant continental durant l’explicació, però tenen una estructura municipal amb una propensió nord-europea.

Més enllà d’aquests matisos, resulta evident que des d’una perspectiva sudeuropea com la nostra aquests processos reformistes resulten difícils d’entendre perquè el debat sobre la planta local s’origina a partir de premisses molt diferents a les que trobem en el nostre context i s’orienta a partir d’una idea de consolidació que també resulta aliena a la nostra concepció sobre el govern local.

Segons la perspectiva nord-europea de govern local “consolidat”, (1) les fronteres jurisdiccionals i les delimitacions administratives s’han de correspondre sempre que sigui possible amb les realitats sociològiques de la vida de les persones sense que hi hagi massa fronteres superposades entre les unitats políticoadministratives i (2) aquestes darreres han d’aglutinar a les seves mans la presa de decisions democràtica sobre els serveis i les polítiques públiques i el seu finançament, sens perjudici que hi hagi instruments d’anivellament fiscal per garantir la igualtat.

Aquestes idees resultarien pràcticament revolucionàries en el nostre context, en el qual les realitats sociològiques de la vida han deixat de correspondre’s amb l’estructura territorial dels governs locals i la seva gestió s’ha abordat mitjançant una miríada d’ens de natura funcional o ens de segon nivell que, sovint, dificulta conèixer quin nivell de govern presta un servei públic i com el finança.

Aquesta divergència posa de manifest l’existència de concepcions polítiques i filosòfiques enormement diferents sobre el govern local, arrelades alhora a estructures de poder que defineixen les relacions centre-perifèria.

–137–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

iii. Principis, idees i interessos en el patró nord-sud de govern local Si recapitulem resulta observable l’existència d’un cert patró nord-sud, encara que doni lloc a diverses variants locals. En el fons, podríem definir dos models locals clarament diferenciables. Els països meridionals han vertebrat un model local d’inspiració comunitària propi d’allò que s’ha anomenat “localisme polític”, a través del qual els processos de construcció nacional lligats a la creació de l’Estat contemporani s’han realitzat intentant preservar i enfortir les identitats polítiques locals per garantir la legitimitat dels seus sistemes democràtics.

Aquesta idea de fons és la que expressava fa pocs anys, per exemple, el primer paràgraf de l’Informe Il est temps de décider elaborat per l’anomenat “Comitè Balladur” per la reforma de les “col·lectivitats locals” franceses quan establia que “l’administració del territori és, a França, una qüestió eminentment política” i aquesta especificitat distingeix el cas francès d’altres “on l’organització territorial no és més que un problema contingent i d’aquells, més estranys, on la mateixa identitat va lligada a una forma particular d’administració que és el federalisme” a l’interior del qual poden existir diversos patrons.

La raó per la qual als països meridionals l’administració del territori és una qüestió política –a diferència dels països nòrdics o anglosaxons– l’ofereix Page (1991) quan explica que el localisme polític és, en el fons, un mecanisme de compensació del centralisme legal propi dels sistemes de govern dels estats d’arrel napoleònica que garanteix la representació dels interessos locals –a través de les seves pròpies institucions polítiques i a través dels partits– a les instàncies centrals de l’Estat. És veritat que quan Page publica la seva obra es refereix als estats meridionals de natura unitària, però aquest patró també sembla haver-se mantingut en estats regionals amb una doble centralitat regulatòria pel que fa als ens locals com Espanya o Itàlia. A més, es tracta d’un patró de poder i de relació centreperifèria difícil de canviar a partir de visions modernitzadores basades en una perspectiva funcional dels governs locals. Per aquesta raó, els debats sobre la reforma territorial local al sud d’Europa sovint s’han centrat en trobar mecanismes institucionals que permetin gestionar els processos d’integració urbana que vivim, amb una fragmentació de les institucions representatives locals ben arrelada a les rigideses jurídiques i fins i tot constitucionals que sovint han d’enfrontar les propostes de modificació dels mapes municipals i/o provincials, i a una constel·lació d’interessos polítics que sistemàticament hi juga en contra.

La consideració que tenim del municipi com a font d’identitat de les comunitats locals basades en l’afinitat dels que hi viuen, sovint atiada des de la pròpia pràctica política,12 el poder polític i administratiu que s’atorga als 12. Mitjançant la seva orientació cap a la consolidació o la fragmentació, les plantes locals europees expressen

–138–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

electes locals personificat en la figura de l’alcalde, i la seva capacitat de projectar-lo de forma ascendent cap a altres esferes de govern promovent els interessos específics de la localitat (i guanyant-hi una major legitimitat a través d’aquest fenomen), no deixen de ser diverses expressions de la pervivència d’aquest model a nivell polític i democràtic en el nostre entorn.

Podria semblar paradoxal que condueixi a una important debilitat competencial i financera dels ens locals a nivell comparat, però com demostren alguns estudis històrics, a mesura que la rellevància del govern local (i les bases locals dels partits) per la legitimitat del sistema polític es petrifica a través de l’existència de centres locals de poder que s’integren a una xarxa de relacions (centre-perifèria) a nivell nacional, aquest fenomen acaba provocant un bloqueig reformista que impedeix la descentralització i, per tant, dificulta la integració del govern local en un creixement del sector públic que, durant la postguerra europea, ha estat vinculat al desenvolupament de l’estat del benestar (sobre aquesta qüestió vegeu, per tots: Page, 1991).

Lògicament, no es tracta d’un fenomen que es pugui resoldre posant al centre del debat polític i enfortint els segons nivells de govern local, si no s’aborda la seva reforma en profunditat, per molt que aquesta sigui una aproximació comuna a Espanya o Itàlia, perquè s’integren perfectament a la mateixa lògica de poder a través de la qual el centre polític que sigui distribueix beneficis particulars als municipis seguint canals partidistes i plataformes institucionals diverses a canvi de legitimar-se a si mateix. Mitjançant l’assistència i la cooperació local no deixen de ser un pilar central dels engranatges que permeten la pervivència d’una determinada concepció de l’autonomia local relacionada amb el localisme polític, per la qual la fortalesa política és més rellevant que la fortalesa funcional que caracteritza l’autonomia i el govern local en aquells països on impera el “localisme legal”.

A mesura que ens movem cap al nord d’Europa predomina una consideració del govern local marcadament funcional. La consolidació i reforma dels governs locals es va considerar una condició preexistent per al desenvolupament de l’estat del benestar socialdemòcrata als països nòrdics (Sellers i Lidström, 2007) i, a l’actualitat, ho és per a la seva sostenibilitat. La idea de govern (i de comunitat) local que s’ha anat sedimentant durant les darreres dècades als països nòrdics ha estat contingent a la voluntat de desenvolupar processos descentralitzadors i, per tant, a la necessitat de disposar de municipis amb una base demogràfica i escalar notable, forts competencial i fiscalment, i consolidats territorialment, per la convicció que la legitimitat política del govern local (i del conjunt del sistema polític) depèn sobretot de la seva capacitat de facilitar patrons universals i iguados grans principis d’organització de les comunitats polítiques (Waldron, 2010). D’una banda, el principi de proximitat, segons el qual les comunitats polítiques haurien d’estar formades per aquells que viuen “costat a costat”, tenen recursos i interessos divergents i, justament per aquesta raó, han d’integrar-se políticament per tal que les institucions democràtiques garanteixin la justícia en la gestió del conflicte. I, de l’altra, el principi d’afinitat pel qual les comunitats polítiques haurien d’estar formades per aquells que comparteixen una herència de vida i uns costums en comú, una relació social directa, afinitats i confiança seguint una lògica comunitarista.

–139–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

litaris d’accés als serveis públics, mitjançant la gestió consensual d’un conflicte social que germina en les seves pròpies institucions electorals i de govern.

El cas britànic cada vegada és més diferenciable del nòrdic per les premisses liberals que guien l’evolució del seu sistema del benestar i, per tant, per l’estímul de la mercantilització, la competència i l’eficiència que caracteritzen les reformes locals als països anglosaxons, però comparteixen la consideració del govern local com un nivell de govern que ha de ser contingent al context econòmic, social i polític que transcendeix l’esfera de les comunitats locals.

Podem concloure, doncs, que no hi ha solucions úniques a l’hora d’organitzar el govern local. En síntesi, hem vist que hi ha països que consideren el govern local (i, en particular, el municipi) com l’expressió política de comunitats locals amb una identitat pròpia basada en l’afinitat d’aquells que hi viuen, que mereix disposar d’una expressió democràtica singular. En canvi, altres consideren que ha de facilitar una gestió de proximitat de les polítiques públiques definides a nivell central per garantir la sostenibilitat de l’estat del benestar, sens perjudici que la seva dimensió prestacional evolucioni de formes diverses.

Qualsevol de les dues opcions té aspectes positius i negatius, tant a nivell democràtic com funcional (Dahl i Tufte, 1976). A priori, la consolidació permet processos descentralitzadors que donin contingut a una autonomia local més genuïna, però també pot provocar un creixent distanciament de la ciutadania respecte la representació i la política local. El cas britànic, per exemple, és paradigmàtic en aquest sentit, si tenim en compte –per posar només un exemple– que hi ha eleccions locals amb una participació de l’ordre del 25 o el 30%. D’altra banda, la fragmentació ofereix flexibilitat en la prestació de serveis, una major capacitat d’adaptació a realitats locals diferents i una major participació ciutadana en els assumptes locals, però corre el risc que aquests acabin essent cada cop menys rellevants si la fragmentació es considera excessiva i, per superar-la, es genera una paraadministració instrumental o s’enforteixen ens de segon nivell sense legitimitat democràtica que poden acabar provocant el mateix allunyament al qual acabem de fer referència.

Les ciències socials ofereixen solucions a aquest tipus de problemes o, com a mínim, poden ajudar a ponderar-les. Per exemple, podem saber com es modula la participació política en funció de la dimensió municipal o l’impacte que hi té la creixent mobilitat de la ciutadania. O es poden estudiar els guanys d’escala que poden ser necessaris per prestar amb eficiència determinats serveis en contextos territorials diversos, sense hipotecar la seva eficàcia. Però el problema a l’hora d’abordar reformes locals no és de natura acadèmica sinó de natura política, perquè afecten el cor de les estructures de poder de cada país i, per prosperar, han de debilitar les dependències de rumb que aquestes generen. És a dir, la seva capacitat de generar nous incentius i recursos polítics i institucionals que poden provocar una enorme distància entre aquelles reformes que serien desitjables i aquelles que finalment són possibles, com demostra l’experiència comparada.

–140–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 125-141 Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica

Xavier Bertrana

Bibliografia Baldersheim, Harald; Lawrence E. rose (2010). “Territorial Choice: Rescaling Governance in European States”, dins: Harald Baldersheim; Lawrence E. rose [ed.]. Territorial Choice.

The Politics of Boundaries and Borders. Houndsmills: Palgrave, p. 1-21. dahl, Robert Alan; Edward Roft tuFte (1974). Size and democracy. Stanford/London: Stanford University Press/Oxford University Press. esping-andersen, Gosta (2000). Fundamentos sociales de las economías post-industriales. Barcelona: Ariel. heinelt, Hubert; Xavier Bertrana [ed.] (2011). The Second Tier of Local Government in Europe. Provinces, counties, départements and Landkreise in comparison. Abingdon & New York: Routledge. hesse, Joachim J.; Lawrence J. sharpe (1991). “Conclusions”, dins: Joachim J. hesse [ed.].

Local Government and Urban Affairs in International Perspective. Baden-Baden: Nomos, p.

603-621. page, Edward (1991). Localism and centralism in Europe: the political and legal bases of local self-government. Oxford: Oxford University Press. sellers Jeffrey M.; Anders lidström (2007). “Decentralization, Local Government and the Welfare State”. Governance, vol 20, núm. 4, p. 609-632. sharpe, Lawrence J. (1980). “Is there a Fiscal Crisis in European Local Government?” International Political Science Review, vol. 1, núm. 2, p. 203-226. tomàs, Mariona (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Barcelona: Diputació de Barcelona (Col·lecció Estudis. Sèrie Govern Local, núm. 13).

Waldron, Jeremy (2009). Proximity as the Basis of Political Community, esborrany no publicat presentat a unes jornades sobre “Theories of Territory” a Londres.

–141–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 143-162 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.76

the conversion of spatial Planning in Denmark: changes in National and regional Planning Policies and governance structures1 Daniel galland2 Department of Development and Planning Aalborg University, Denmark dgalland@plan.aau.dk

summary Danish spatial planning has been increasingly subjected to significant structural, functional and conceptual reorientations over the past two decades. The comprehensive hierarchical framework wherein planning policies and practices used to operate became considerably modified after the implementation of a local government reform back in 2007. The reform abolished the county level, which implied the re-scaling of planning policies, functions and responsibilities to municipal and national levels. This situation brought about radical shifts concerning the implementation of land-use tasks and the performance of institutional arrangements within and beyond the planning system. Based on an analysis concerned with these structural changes, the paper delves into the reorientation of spatial planning in Denmark in terms of the evolving conception of planning policies at different territorial scales, the changing role of planning in catering to growth and development matters, and the shifting institutional arrangements associated with the planning domain.

Key words: Spatial planning, planning system, planning policy, structural reform, Denmark.

1. La conferència de Daniel Galland a la Societat Catalana de Geografia, amb el títol “Evolución del sistema de planificación en Dinamarca (1950-2010)”, va tenir lloc el 16 de maig de 2013.

2. Daniel Galland is Associate Professor of Urban and Regional Planning at the Department of Development and Planning, Aalborg University, Denmark. He holds a PhD in Spatial Planning and two master’s degrees from the University of British Columbia and the University of Barcelona, respectively. He represents Denmark in professional and academic European planning networks, namely ESPON and AESOP. His current research and teaching address the evolution of planning systems, policies and institutional arrangements at different territorial scales; international comparative planning; and urban planning and development policy. Daniel has lived and worked in Vancouver, Barcelona, Montréal, Mexico City, Delft and Aalborg. His publications and academic profile can be accessed at: http://people.plan.aau.dk/~dgalland.

–143–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

resum: La transformació de l’ordenació del territori a Dinamarca: canvis de les polítiques nacionals y regionals de planificació i de les estructures de governança L’ordenació del territori a Dinamarca ha estat significativament sotmesa a reorientacions estructurals, funcionals i conceptuals durant les darreres dues dècades. El marc jeràrquic d’administració en què les polítiques i les pràctiques de l’ordenament territorial solien dur-se a terme fou àmpliament modificat després d’una reforma del govern local implantada el 2007. Aquesta reforma propicià la revocació del nivell regional, induint el reescalament de les polítiques, les funcions i les responsabilitats de l’ordenament territorial als nivells municipal i nacional. A través de l’anàlisi d’aquests canvis estructurals, aquest article s’immergeix en la reorientació de les polítiques d’ordenament territorial a diferents escales, en l’evolució del paper de l’ordenació del territori en la gestió del creixement i del desenvolupament, i en els canvis de les estructures de governança associats a l’ordenació del territori a Dinamarca.

Paraules clau: ordenació del territori, sistema de planificació, polítiques de planificació territorial, reforma estructural, Dinamarca.

resumen: La transformación del ordenamiento territorial en Dinamarca: Cambios de las políticas nacionales y regionales de planificación y de las estructuras de gobernanza La ordenación del territorio en Dinamarca ha sido significativamente sometida a reorientaciones estructurales, funcionales y conceptuales durante las últimas dos décadas. El marco jerárquico de administración en el que las políticas y las prácticas del ordenamiento territorial solían llevarse a cabo fue ampliamente modificado después de una reforma del gobierno local implementada en 2007. Dicha reforma propició la revocación del nivel regional, lo que indujo el reescalamiento de las políticas, las funciones y las responsabilidades del ordenamiento territorial a los niveles municipal y nacional. A través del análisis de estos cambios estructurales, este artículo se sumerge en la reorientación de las políticas de ordenamiento territorial a diferentes escalas, en la evolución del rol de la ordenación del territorio en la gestión del crecimiento y del desarrollo, y en los cambios de las estructuras de gobernanza asociados a la ordenación del territorio en Dinamarca.

Palabras clave: ordenación del territorio, sistema de planificación, políticas de planificación territorial, reforma estructural, Dinamarca.

***

1. introduction to recent planning system shifts in Denmark Spatial planning in Denmark has been exposed to important reorientations over the course of the past two decades. The comprehensive character associated with planning policies and practices at different administrative levels has notably shifted after the implementation of a structural reform that changed –144–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

the country’s political subdivisions in 2007. Based on the principle of framework control, comprehensive spatial planning formerly entailed a high degree of cohesiveness and synchronisation amongst policy instruments and institutions across different levels of planning administration. Amongst the many implications of such reform, however, the county level became abolished and its land-use planning functions and responsibilities turned out to be rescaled foremost to the municipal level. Changes have similarly taken place in terms of the governance structures in charge of spatial planning, wherein older and emerging institutions tend to assume different roles in catering for growth and development matters.

Such differentiation in Danish spatial planning suggests that the scope of planning policy at every level of planning administration currently entails different objectives and intended outcomes in relation with one another. To understand such differentiation, there is a need to inspect the grounds and motivations behind evolving planning policy orientations and spatial plans as well as the characteristics and capacities of emerging institutional practices entrenched within the altered structures of Danish spatial planning. To do so, the paper aims at unveiling the structural changes related with spatial planning policies and institutions, particularly after the implementation of this recent structural reform. The paper contends that the reorientations of spatial planning could be interpreted in light of the evolving conception of spatial planning policies; the changing role of spatial planning in catering for growth and development; and the changing governance structures embedded in the practice of spatial planning.

Following this introduction, the paper is subdivided in four sections and a conclusion. Firstly, the paper contextualises the case of spatial planning in Denmark from a historical perspective by introducing the core principles and objectives of the planning domain. Second, it covers the evolution of spatial planning in Denmark from the 1980s until recent policy shifts in the mid-2010s, a period that altogether showed significant signs of change with respect to the domain’s policy frame at national and regional levels. Thirdly, the paper delves into the most recent transformations in spatial planning by addressing the motives behind the alluded influential reform of local government structure as well as the consequences that the reform, as such, has caused in terms of planning system’s shifts until today.

Fourthly, the paper assesses the character of such structural shifts and discusses some of the core challenges that potentially emerge from them.

Finally, the paper draws some concluding remarks by synthesising the lessons learned from the case study.

The paper builds on the analysis of planning policies and is informed by several interviews that have been conducted with key policymakers and planning actors at different scales. Amongst others, the examination of policy documents related with Danish spatial planning includes national planning –145–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

reports, regional (land-use) plans, regional development plans and business development strategies. Such analysis has been supplemented by structured and semi-structured interviews conducted with national and regional planners involved in plan and strategy-making processes over the course of the past two decades.

2. the genesis of spatial planning in Denmark3 The Danish planning system is founded “…in the tradition of understanding the necessity for functional cities and the regulation of land-use” (CEC, 1999, p.

18). Its original scope is rooted in forms of physical planning aimed at the regulation of towns and the zoning of urban districts. In Denmark, the need for more comprehensive planning arose during the mid-1950s when the country faced a series of unprecedented challenges and side effects product of its rapid economic growth and its changing industrial structure. Some of these consequences comprised urban sprawl, industry requirements for additional land, an increasing demand for summer cottages and a decline in living conditions for a considerable part of the population (Elbo, 1981). This situation led to establishing a series of planning law reforms during the mid-1960s (CEC, 1999).

On top of the above issues, there was a distribution concern that soaring economic growth was being experienced mainly in Copenhagen while other regions were considerably lagging behind. Population distribution also turned into an issue given the high migration rate to Copenhagen and some eastern towns in Jutland. The perception of an “unbalanced Denmark” hence emerged and turned into a political debate that reached all sorts of planning spheres (Gaarmand, 1993). A demand to push for local development based on comprehensive regional planning seemed as the appropriate path towards addressing such disparities.

Denmark underwent a structural reform in the 1970s that resulted in a first radical territorial and political reconfiguration concerning the administrative subdivision of counties and municipalities (fig. 1). The core idea behind this reform was that every new municipality embraced a single town and its hinterland by adhering to a ‘central place’ settlement pattern, whereby the largest town in every given municipality maintained a central position to provide the remaining towns and villages with access to basic and more specialised services (fig. 2). This approach clearly substituted the former land demarcation that showed a sharp distinction between the urban and the rural.

3. An in-depth account regarding the history and evolution of national spatial planning in Denmark can be found in Galland (2012a) Understanding the reorientations and roles of spatial planning: The case of national planning policy in Denmark, European Planning Studies, 20(8), pp. 1359-1392.

–146–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

Figure 1. The local administrative and political division of Denmark before and after the 1970 structural reform

Source: Jorgensen & Vagnby, 2005

This first structural reform hence prompted the establishment of an urban settlement pattern in Denmark. Planning at the national level determined the creation of national, regional, municipal and local centres based on the notion of service provision. In doing so, the principle of equal development was adopted at the policy level, which called for the need to reach decentralisation targets in order to meet the developmental needs of more peripheral regions.

This approach essentially translated into a better access to public and private services that would have otherwise remained in larger urban centres (Ministry of the Environment, 1978).

From the mid-1970s until 2007, the national spatial planning framework in Denmark consisted of three levels of planning administration (national, regional and local) and four types of plans (national, regional, municipal and local). Regulatory planning instruments at the national level (i.e. planning directives) were also adopted later in the 1990s. The planning system was therefore based on shared objectives amongst different levels tied together through social welfarist logics. This was implemented through the principle of framework control by which plans at lower levels could not contradict the objectives, interests and conditions determined by plans at higher levels.

To summarise, the 1970s saw the rise of coordinated forms of planning that became institutionalised. Planning became the means by which welfarist ideas could be implemented through the equal distribution of resources across the whole territory. The social democratic ideology of equality thereby became the founding mechanism of the national planning apparatus in Denmark. –147–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

Figure 2. Urban pattern of Denmark with respect to public and private service functions. The circles in the map represent urban centres with at least 7 service functions located within a distance of 15 kilometres

Source: Ministry of the Environment, 1978

–148–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

3. the evolution of national and regional spatial planning policies 3.1 the evolution of national planning National planning during the 1980s underwent a transition period that, to some extent, lacked a consistent pattern. While the beginning of the 1980s observed the peak of a long-term planning exercise that was carefully advanced during the 1970s, the end of the decade witnessed the rise of alternative policy discourses influenced by neoliberal thinking.

The strong welfare orientation of previous decades became spatially defined in the 1981 national planning report wherein ‘national centres’ were determined by the state. At the same time, counties and municipalities nominated various forms of regional and local area centres, respectively.

Conceived as an implementation tool, the urban hierarchy pattern was key in securing and enabling equal resource distribution throughout the whole territory. While the principle of equal development remained the basis of national planning policy, the interpretation of equality per se shifted in terms of how to go about attaining it. In this sense, the centre-right government that ruled from 1982 to 1993 played an important role in reframing the understanding of the equal development paradigm. The character of national planning thus began turning away from equal development towards diversity, modernisation and internationalisation (Ministry of the Environment, 1989).

The diversity goal takes its point of departure in the government’s liberal ideology and its agenda to reform distribution policy resulting on the push to stimulate private and local solutions rather than public and national ones.

Moreover, the ‘diversity agenda’ seemed to reflect the national government’s desires towards promoting deregulation and changing its sectoral foci. The shift from equality to diversity was similarly influenced by the change in focus within regional policy in Western Europe, which in the 1980s shifted from regional balance to regional development programs.

During the 1990s, the aim of national planning was redefined based on spatial considerations that promoted the Øresund as a leading international urban region and Scandinavian gateway (fig. 3) (Ministry of the Environment, 1992a). As such, Copenhagen was positioned at centre stage and other Danish cities were portrayed as development nodes linked to international transport axes. Moreover, a new Planning Act entered into force in 1992, which integrated and simplified planning and zoning provisions that were previously addressed by several planning acts originally advanced in the 1970s. This shift allowed for national, regional, municipal and local plan–149–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

ning as well as zoning and the administration of rural areas to be merged into a single law. Beyond these functional adjustments, a highly remarkable shift was the Act’s opening chapter, which stated that the purpose of planning was to aim towards “appropriate development in the whole country and in the individual counties and municipalities…” (Ministry of the Environment, 1992b). While this reorientation clearly conflicted with the equal development principle that characterised Danish planning from its inception, it aligned with the competitiveness agenda advocated by the nascent European spatial planning at the time (Amin & Thrift, 1994; Newman & Thornley, 1996).

Figure 3. The Map of Denmark in 2000 evocative of European agendas and discourses of polycentricity

Source: Ministry of the Environment and Energy, 2000

In accordance with this shift, the spatial structuring of Denmark at the national level depicted during the 1990s was characterised by market-orien–150–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

ted and polycentric growth agendas. This development reorientation was translated into the creation of urban business clusters to enhance the competitiveness potential of smaller cities in global markets (Ministry of Environment and Energy, 1997, 2000). At the same time, however, environmental impact assessment as a method was also adopted by the Planning Act, which placed environmental sustainability objectives along with competitiveness demands at the core of national decision-making processes. Such environmental objectives also matched the evolving work and agendas of two major international programmes, namely the European Spatial Development Perspective (ESDP) and the Vision and Strategies around the Baltic Sea (VASAB).

Furthermore, important regulatory measures were also established in the form of national planning directives, which became legally binding for regional and local authorities (e.g. coastal protection, retail trade provisions).

On the one hand, the reorientation of planning at the national level showed how the domain was becoming more visionary and strategic towards achieving spatial development objectives by aligning with international growth agendas. On the other hand, the introduction of such regulatory instruments indicated the national level’s desire to remain in control of planning matters at lower scales in accordance with the former welfarist logic.

In contrast with the spatial concepts used by national planning reports during the 1990s and the early years of the twenty-first century, the newest national planning report published in 2013 (fig. 4) articulates a less strategic spatial approach. As such, the report shows that growth should concentrate within city-regions located along the national highway system (Ministry of the Environment, 2013), which reflects a continued differentiation of space. This particular focus concerning the growth of specific city regions is largely influenced by economic growth policies put forward by other ministries. The map is therefore not only an expression of the competitiveness agenda already adopted by the government of Denmark during the past two decades, but could also be indicative of how the Ministry of the Environment has lost its political clout in planning decisions by being subdued to other ministerial interests.

–151–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

Figure 4. The Government’s map of Denmark in the 2013 national planning report

Source: Ministry of the Environment, 2013 –152–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

3.2 the evolution of regional planning The institutionalisation of regional planning in Denmark was the result of an attempt to implement coherent planning for areas above the urban level, whose first signs had already been witnessed in the cases of North Jutland and the city-region plans for Copenhagen and Aarhus that were delivered during the first two post-war decades. The passing of the National and Regional Planning Act in 1973 marked the initiation of regional planning in Denmark, which adopted a more tangible form after provisions for the establishment of regional plans were put forward in 1977.

The first generation of Danish regional plans was advanced in 1980. Since then, the domain adopted a cross-sectoral focus in attempting to coordinate the multiple objectives of spatial planning in coherence with welfare values and in pursuit of equal development. This was materialised through a physical-functional orientation embedded in the distribution of socioeconomic development objectives and the management of environmental assets. The spatial reasoning behind regional planning thereby sought to provide a coherent framework for municipal planning based on legally binding land-use provisions. As such, these provisions required the counties to advance regional plans that included the designation of zones for urban development, recreational purposes, nature protection, environmental resource management, infrastructure development and the siting of regional facilities (such as waste or energy facilities), amongst other relevant themes.

Regional planning in light of the above rationale was comprised by 7 generations of plans prepared by each of the 14 Danish counties from 1980 to 2005. Regional plans were advanced based on a time frame of 12 years, and were revised and updated at least every 4 years (typically after the election of county councils). The process for preparing the plans typically included two periods for public debate. The first hearing comprised a call for ideas and solutions open for civil society organisations, while the second concentrated on the draft plan to be discussed by county and municipal actors. The elaboration of the first generation of regional plans was rather lengthy and included several revisions before final drafts were adopted.

Regional plans advanced during the 1980s defined the hierarchical pattern of urban centres for each individual county. The key roles of towns and cities with respect to service provision and infrastructure development were defined for every single county. Through the urban pattern logic, plans sought to ensure equal development by strengthening weak areas partly at the expense of stronger ones. Moreover, these plans put forward guidelines concerned with natural resources management and also highlighted aspects that addressed the open country and the designation of special natural and agricultural areas.

During the 1990s, regional planning provisions were made more complex due to the implementation of two legally binding national planning directives that were included as amendments to the Planning Act in 1994 and 1997, respectively. The first directive addressed the safeguarding of coastal zones, which made regional plans responsible of ensuring their protection. The se–153–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

cond directive dealt with retail trade regulations, whereby regional plans were meant to pose restrictions regarding the location of these facilities, amongst other constraints. Beyond these inclusions, the two generations of plans advanced in the 1990s continued to designate aspects related with the urban pattern, infrastructure development and the use of rural areas based upon socioeconomic considerations (i.e. demographic and labour market trends).

The final two generations of regional plans published in 2001 and 2005, respectively, differed from the former generations in terms of the inclusion of environmental themes following the enactment of European Union directives.

Environmental impact assessment became a regional responsibility after the passing of a EU directive that had entered into force in 1999. Regional plans acquired the duty of specifying guidelines on the location and design of projects that were likely to have significant effects on the environment. Moreover, special responsibilities concerned with water resources protection and water quality were similarly assumed by regional planning in response to another EU directive adopted in 2000. The last generation of regional plans of 2005 was the last of its kind, which maintained legal status through a national planning directive until 2009. The directive stated that the 2005 regional plans should be integrated into the first generation of municipal spatial plans.

In synthesis, regional plans became imperative not only as a binding instrument for municipal plans with sectoral interests and objectives, but also as a conciliatory tool to balance sectoral considerations. For instance, regional planning became useful in ensuring that a particular sectoral decision was not undertaken at the expense of another (e.g. a transport decision impacting heavily on environmental assets). Another intrinsic capacity related with regional plans entailed the coordination of municipalities in matters transcending their own boundaries. In this respect, the regional planning process proved beneficial in balancing conflicting interests and in coordinating objectives related with traffic services (such as harbours, railways and roads) as well as the siting of ‘undesirable’ facilities (e.g. solidwaste treatment plants, sewage disposal sites, petrochemical plants and even windmill parks). Furthermore, the process also enabled the possibility of stakeholder participation including negotiations between municipalities and counties as well as two periods of public debate regarding aspects of draft plans.

4. the new Danish spatial planning system and its policy implications 4.1 structural reform A reform of local government structure was implemented in 2007, which had a significant impact on the Danish spatial planning system and planning –154–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

policies (Galland & Enemark, 2013). The reform modified the geographies of inter-governmental arrangements in Denmark by merging 275 municipalities into 98 larger units and by abolishing 14 counties (fig. 5). The territorial and administrative restructuring that this structural reform brought about generated a major redistribution of tasks and responsibilities between levels of government and transformed the comprehensive-integrated rationale that formerly characterised the Danish planning system.

Figure 5. The current administrative and political division of Denmark.

A total of 98 municipalities and 5 administrative regions were created after the 2007 structural reform.

Source: Local Government Denmark, Danish Regions, and the Ministry of the Interior and Social Affairs, 2009

A so-called ‘Commission of Administrative Structure’ was appointed to determine the need to carry out the structural reform. The Commission highlighted that the territorial size of administrative units was inappropriate for task performance given that overlapping responsibilities and functions between municipalities created vast inefficiencies. In contrast the reform implemented in the 1970s, this new reform was based on processes geared towards efficiency considerations and managerial effectiveness, and no recommenda–155–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

tions in terms of spatial restructuring were delivered at all. This meant that territorial considerations regarding conventional peripheral problems, functional relationships (mobility and commuting patterns) between municipalities or other geographical appraisals were overlooked (Jørgensen, 2004).

4.2 the new planning system and the re-scaling of planning tasks and responsibilities4 The 2007 structural reform transformed the Danish planning system from its traditional multi-tier configuration to a double-tier structure comprised by national and municipal planning. This shift eradicated the hierarchy of plans formerly dictated by the principle of framework control. The abolition of the county level was filled-in by the creation of five new regions, which were mainly created for health care administration purposes. However, these new administrative regions were also given the task to facilitate regional spatial development planning processes targeted towards the preparation of advisory and visionary development plans (see subsection 4.3).

The structural reform privileged municipalities by allocating them a great number of tasks and responsibilities once taken care of by the counties. Several regional planning provisions related with land-use were thus repealed and transferred to municipalities, which upheld the right to undertake and decide upon physical planning in urban areas and the countryside. In doing so, the Planning Act also gave the new municipalities the necessary autonomy to designate urban zones, locate transport facilities, and manage aspects concerned with agriculture, cultural and historical heritage, amongst others (Ministry of the Environment, 2007).

The abolition of the counties also prompted the transfer of some planning controls to the national level. To ensure the implementation of national policy objectives, the Ministry of Environment created seven environment centres scattered across the country with the task to oversee aspects concerned with nature protection, water resources management, national infrastructure projects, coastal zone management, retail trade and environmental impact assessment. In addition, national planning became reinforced in relation with its capacity to intervene in municipal planning themes and projects of national or regional relevance through the right of veto (cf. Table 1, Overview of national interests regarding municipal plans). Based on the above redistribution of tasks at municipal and national levels, the 2007 structural reform could then be regarded as a case of “centralised-decentralisation”, i.e., a recentralisation of government (Andersen, 2008).

4. A discussion concerning how spatial planning systems tend to shape territorial scales can be accessed at Galland & Elinbaum (2015) Redefining territorial scales and the strategic role of spatial planning: Evidence from Denmark and Catalonia, disP: The Planning Review (forthcoming).

–156–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

table 1. The spatial planning policy framework in Denmark as of 2014 Policy institutions Policy instruments Planning authority Number of Type of plans Description Legal effect inhabitants National Ministry of the 5.62 million National National visions Advisory Environment, guidelines and planning reports regarding Nature Agency recommendations functional physical Binding for local National development authorities planning directives Maps and legal provisions / Binding for local Overview of circulars authorities. The national interests Minister for the regarding municipal plans National interests Environment arising from has the right to legislation, veto a municipal action plans, plan proposal sector plans if it contradicts and agreements national interests between national authorities Regional 5 administrative 1,000,000 on Regional spatial Advisory and Binding for local average development visionary plans authorities until regions (wide plans (repealed in February 2014 deviations) 2014) Level

Local

98 municipal councils

30,000 on average (wide deviations)

Municipal plans Local plans

Policies, maps and land-use regulations

Binding for local authorities

Binding for Maps and landowners detailed legal land-use regulations Source: adapted from Galland & Enemark, 2015 forthcoming, Lincoln Institute of Land Policy.

4.3. From regional planning to regional growth agendas The former regional planning provisions stipulated by the Planning Act were repealed and substituted by updated provisions aimed at undertaking planning processes with the objective to produce regional spatial development plans for each administrative region. Instituted in 2007, these plans were aimed at describing the desired spatial development of each region, and their intent was to break away from the regulatory mandate of the former generation of plans. In principle, the regional spatial development plans were to be understood as a ‘soft’ policy instrument aimed at offering a canopy for development initiatives to inspire the making of municipal plans. In this sense, the regional spatial development plans clearly rejected the idea that spatial planning should mandate or handle development at regional and municipal levels.

–157–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

The regional spatial development plans were depicted by the Planning Act as the outcome of bottom-up, multi-stakeholder settings facilitated by regional authorities in collaboration with municipalities, interest organisations, educational institutions and other actors in each region. As such, they could be regarded as a national government’s attempt to improve Denmark’s position in global competitive markets. Their rationale portrayed the new administrative regions as members of a greater partnership strategy aimed at supporting the central government’s focus on strengthening Denmark’s role in the global economy (Larsen, 2011). In this sense, both regional and municipal levels were increasingly expected to become strategically co-responsible for a broader economic development, adjustment and adaptation (Ministry of the Environment, 2006). However, the making and outcome of both the first as well as the second and last generations of regional spatial development plans underwent a series of procedural challenges that limited their implementation potential (Galland, 2012b). These plans were finally repealed from the Planning Act in early 2014.

Furthermore, the above alignment with economic growth and competitiveness caused that the 2005 Business Development Act handed the new regions statutory responsibility to set up partnership-like entities known as regional growth forums. Comprised by representatives from regional and municipal councils, local businesses, trade unions and knowledge and educational institutions, these forums aim at fostering and advancing initiatives to improve local conditions for economic growth via the preparation of business development strategies. From inception, the main role of these forums has been to make recommendations to regional councils and the state regarding EU funding allocation for specific regional development projects. Hence, business development strategies are aimed to foster the strengths of businesses in the regions, which reflect the government’s four drivers of economic growth: human resources, entrepreneurship, accumulation and sharing of knowledge, and access to new technology.

In accordance with the abovementioned Acts, both regional spatial development plans and business development strategies were to ensure full cohesion with one another. The 2005 Business Development Act stipulated that business development strategies were to constitute the core foundation of regional development plans. In view of the growth forum’s political and economic clout in relation with the lack of power of the administrative regions, the implementation of regional spatial development plans became highly conditioned by their strict alignment with economic interests pursued by regional growth forums. This scenario created a functional overlap, which generated the revocation of regional spatial development planning alongside their withdrawal from the Planning Act in 2014.

The above policy and institutional shifts suggest that the 2007 structural reform triggered the ‘softening’ of the principle of framework control. This is –158–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

illustrated by the lessened degree of harmonisation between plans at different scales and their vast differences in thematic aspects. Since then, national planning has been mainly responsible of overseeing aspects related with environment and nature protection, although it has continued to deal with the landuse planning of the Greater Copenhagen area. Moreover, the level of the administrative region does not have a say with respect to current spatial planning decisions any longer, and municipal planning prevails as the sole actor responsible for land-use planning. This overall restructuring associated with the Danish spatial planning system holds several implications in terms of future ways to portray planning and spatial development in practice. The following section discusses some of these effects.

5. Discussion: What does the transformation of spatial planning entail?

The recent evolution of spatial planning in Denmark leads to a general discussion concerning a different way to portray the planning domain in terms of its goals, perspectives, functions and modes of operation. Firstly, the contents and the rationale behind spatial planning have importantly shifted as a result of evolving development orientations prompted by political and economic driving forces at national and international scales. As such, spatial planning was originally regarded as a societal need and as an orchestrated effort to alleviate the pressing urban and rural development issues of the post-war decades. This became evident in the advancement of national and regional planning exercises seeking for the ordered expansion of a city hierarchy with respect to service provision and sectoral coordination.

The socio-spatial logic of national plans persisted until the late 1980s while the cross-sectoral and land-use conditions of regional plans remained in place until the mid-2000s. Of utmost relevance was the establishment of an urban pattern logic, which yielded hierarchical spatial arrangements within individual counties. This enabled a more even spatial distribution of demography, labour market and economic growth, which contributed to secure more equal socio-economic development throughout the whole country.

However, with the rise of supra-national and national interventions as well as the Planning Act’s shift from equal to appropriate development, the contents of national and regional plans gradually placed more emphasis on strategic considerations and environmental themes during the 1990s and early 2000s, respectively. Along with these thematic shifts, the welfarist logic embedded in both national and regional planning steadily decreased in importance.

Without a doubt, the most important shift emerged from the 2007 structural reform that abolished regional planning provisions and substituted them with a new policy instruments geared towards achieving growth. While the –159–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

contents of regional development plans inherited several thematic aspects from the former regional plans, the former dropped the spatial logic promoted by the latter. This situation entails that the cross-sectoral nature of current plans is only regarded in light of drivers of economic growth while the balance of conflicting sectoral objectives appears to be largely overlooked. In other words, the conception of regional space once based on the equilibrium of socioeconomic aspects, environmental quality, land use and infrastructure development at inter-regional and intra-regional scales has turned out to be fully dissolved.

This has created an important policy gap, which could be prone of generating specific sectoral issues in connection with aspects transcending municipal boundaries.

The above regional policy gap suggests that the former ‘Panopticon’ role of spatial planning across different scales has been replaced by a dual role that widely differs from comprehensive-integrated tradition of Danish planning.

In this sense, spatial planning has been predominantly geared towards the promotion of growth strategies at the regional level and the protection of nature and the environment at the national level. The traditional structure of the Danish planning system based on the principle of framework control once ensured spatial coherence through the coordination of municipal and other sectoral plans. Through this mechanism, both national and regional planning acted as a ‘Panopticon’ that directly intervened and safeguarded inter-municipal coordination in spatial development matters.

The absence of the ‘Panopticon’ role may imply that municipalities face serious challenges due to their potential lack of collective expertise and their competing interests. This may actually hold true in cases where municipalities embark upon projects transcending their own boundaries or wherein an array of sectoral issues requires coordination for the sake of balancing regional space. Some examples comprise the implementation and maintenance of EUsponsored development projects formerly upheld through regional planning intervention; the management of environmental issues such as groundwater and surface water quality affected by the leaching of old industrial areas; the grants of special agriculture permits based on the compliance of ad hoc regulations; and the balance of regional population or labour market considerations, which are no longer overseen in liaison with other sectoral plans Finally, in terms of institutional arrangements, the hierarchical structures that previously upheld plan-making processes and plan implementation have also been considerably altered. The Danish planning system currently relies on a much flexible version of the principle of framework control, implying that the regional level no longer directly imposes its provisions on municipalities. This situation poses the risk of creating an ‘island planning’ syndrome at the municipal level, whereby individual municipalities only plan in accordance with their own goals and interests while disregarding the need to ensure coherence with neighbouring municipal plans and strategies.

–160–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

6. concluding remarks An assessment of the outcomes stemming from the above analysis suggests that spatial planning policies embedded in the system are less founded on spatial principles in the same extent to which their counterparts did in the aftermath of the first structural reform. Hence, there is lessened spatial reflection and thematic coherence across policies put forward at national and regional levels: national-level planning focuses on specific sectoral issues mostly concerned with nature protection and the environment while regional-level planning strictly promotes growth-oriented strategies to facilitate regional development.

From an institutional angle, Danish spatial planning also seems to have stepped away from the original comprehensive tradition. The institutional set-up of the Danish spatial planning system that depicted territorial synchrony has become significantly altered in light of the recent rescaling of planning tasks and responsibilities after 2007. Currently, formal planning structures seem to be less consistent within and across levels of political administration.

At the national level, spatial planning has lost a considerable share of its former institutional clout over time, particularly under the rule of the previous liberalconservative coalition government. At the regional level, a fuzzy governance landscape characterised by the emergence of regional growth forums lessened the narrow reach and scope of formal regional spatial development planning, which became ultimately repealed from the Planning Act in 2014.

The above policy and institutional shifts as well as the ‘softening’ of the principle of framework control are suggestive of a certain degree of fragmentation as exposed by the planning system’s less connected administrative levels.

To understand what spatial planning entails in terms of conceptual orientations and institutional capacities, it is currently necessary to look not only into every formal layer within the system, but also across or within administrative levels where alternative governance arrangements with oftentimes higher political clout replace formal structures. While the Planning Act nonetheless still builds on a systematic logic based on framework management, the above disparities show that there could be a need to redefine the institutional framework of Danish spatial planning in the future.

Bibliography amin, Ash; Nigel thriFt (1994). Globalisation, institutions and regional development in Europe. Oxford: Oxford University Press. andersen, Hans Thor (2008). “The emerging Danish government reform – centralised decentralisation”. Urban Research & Practice, vol. 1, núm. 1, p. 3-17.

CEC (Commission oF the european Communities) (1999). The EU Compendium of Spatial Planning Systems and Policies – Denmark, Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities.

–161–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 143-162 The Conversion of Spatial Planning in Denmark

Daniel Galland

elBo, Claus (1981). “Denmark”, in: Regional Development in Western Europe, Hugh Clout [ed.]. Chichester: John Wiley and Sons, p. 287-297. gaardmand, Arne (1993). Dansk byplanlægning 1938–1992. Copenhagen: Arkitektens Forlag. galland, Daniel (2012a). “Understanding the reorientations and roles of spatial planning: The case of national planning policy in Denmark”. European Planning Studies, vol. 20, núm. 8, p. 1359-1392.

– (2012b). “Is regional planning dead or just coping? The transformation of a state sociospatial project into growth-oriented strategies”. Environment and Planning C: Government and Policy, vol. 30, núm. 3, p. 536-552. galland, Daniel; Pablo elinBaum (2015). “Redefining territorial scales and the strategic role of spatial planning: Evidence from Denmark and Catalonia”. disP: The Planning Review (forthcoming). galland, Daniel; Stig enemark (2013). “Impact of structural reforms on planning systems and policies: Loss of spatial consciousness?” European Journal of Spatial Development, vol.

52, p. 1-23.

– (2015). “The Danish national spatial planning framework: Fluctuating capacities of planning policies and institutions”, en: knapp, Gerrit; Zorica nedoviC-BudiC; Armando CarBonell [ed.]. Planning for States and Nation States in the US and Europe. Cambridge MA: Lincoln Institute of Land Policy (forthcoming). jorgensen, Lars Overgaard; Bo vagnBy (2005). “What Happens to Spatial and Physical Planning in Denmark after the Local Government Reform?” Paper presented at the Regional Studies Association International Conference Regional Growth Agendas, Aalborg University, Aalborg, Denmark, p. 1-27. jørgensen, John (2004). “Reform of Denmark’s local authority structure”. Journal of Nordregio, vol. 1, núm. 1, p. 7-12. larsen, Peter Wilgaard (2011). Partnerskab og regional erhvervsfremme i Danmark. Aalborg University. Unpublished doctoral dissertation. ministry oF the environment (1978). Det fremtidige bymønster. Copenhagen: Planstyrelsen.

– (1989). Det Regionale Danmarksbillede – Nu og i Fremtiden. Copenhagen: Ministry of the Environment.

– (1992a). Denmark towards the Year 2018. National Planning Report for Denmark from the Minister for the Environment. Copenhagen: Ministry of the Environment.

– (1992b). The Planning Act in Denmark. Copenhagen: Ministry of the Environment.

– (2003). Balanced Development in Denmark – What Needs to Be Done? Draft National Planning Report – In Brief. Copenhagen: Ministry of the Environment.

– (2006). The New Map of Denmark – Spatial Planning under New Conditions. Copenhagen: Ministry of the Environment.

– (2007). The Planning Act in Denmark: Consolidated Act No. 813 of 21 June 2007. Copenhagen: Ministry of the Environment.

– (2013). Landsplanredegørelse 2013. Copenhagen: Ministry of the Environment. ministry oF the environment and energy (1997). Denmark and European Spatial Planning Policy. National Planning Report for Denmark from the Minister for Environment and Energy. Copenhagen: Ministry of Environment and Energy.

– (2000). Local Identity and New Challenges. National Planning Report for Denmark from the Minister for Environment and Energy. Copenhagen: Ministry of Environment and Energy. ministry oF the interior and health (2006). The local government reform – in brief.

Copenhagen: The Ministry of the Interior and Health. neWman, P. & thornley, A. (1996). Urban Planning in Europe. International Competition, National Systems and Planning Projects. London: Routledge.

–162–

rEssENYEs

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 165-174 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

ignasi Aldomà [ed.] (2013). L’aigua, patrimoni de la Catalunya seca. Passat i present en l’entorn de Torrebesses Lleida: ajuntament de torrebesses; Pagès Editors, 175 p.

“Tot i la connotació pejorativa que el discurs actual atribueix als secans, aquests han estat a través de la història un territori viu des d’un punt de vista econòmic i cultural, i aquesta vitalitat ha estat associada amb la presència d’aigua”. La frase preliminar del llibre introdueix de manera directa, i en part reivindicativa, el lector en la temàtica tractada, l’aigua era i és present al secans i analitzarem el seu cicle i la seva gestió.

Efectivament, la publicació analitza des de tots els punts de vista possibles el cicle de l’aigua als secans, la seva gestió, els costums socials que hi ha al darrere i com el reaprofitament d’algunes maneres de gestionar l’aigua poden aportar el seu granet de sorra a una gestió més sostenible de l’aigua en l’actualitat, arreu. Per anar més enllà, fusiona en el mateix text el resultat científic del treball amb els testimonis orals que hi han col·laborat.

Aquesta publicació és el resultat final de tot un treball de recerca i inventariat realitzat al terme municipal de Torrebesses que va començar el 2008.

A més a més, fruit d’aquest treball, s’ha fet una exposició que porta per nom Aigua, patrimoni de secans i que pretén divulgar tots els coneixements adquirits amb la recerca i inventari d’una manera gràfica. Ens trobem davant d’un treball que no només és una recerca i un inventari patrimonial sobre l’aigua al municipi de Torrebesses sinó que és una extrapolació de la importància de l’aigua per al desenvolupament econòmic i social dels pobles, en especial als territoris de secà, i una guia/model sobre el futur més aviat immediat del tractament de l’aigua a Catalunya. A més, atès el territori on es desenvolupa el treball i la seva temàtica, el Segrià de secà i l’aigua, és una de les poques publicacions existents.

Abans d’entrar en la descripció del llibre cal destacar que el treball s’ha realitzat gràcies a un equip format per 14 persones de diferents àmbits de treball com són la geografia, la història agrària, la hidrologia, la topografia, l’arquitectura i el patrimoni. També s’ha comptat amb la col·laboració de 21 testimonis orals que han aportat el caràcter realista i han servit per recollir i corroborar tota una sèrie de coneixements històrics relacionats amb l’aigua i la seva gestió.

La publicació s’organitza en 10 capítols, que a la vegada podem dividir en tres parts. La primera, que inclou els 4 primers capítols, ens presenta el territori analitzat i les seves característiques, així com la seva evolució històrica. La segona, que inclou els següents 5 capítols, serveix per analitzar en detall la –165–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

infraestructura i els costums vinculats amb l’aprofitament i la gestió de l’aigua, sempre amb perspectiva històrica. La tercera part corresponent al darrer capítol és una mirada al futur de la gestió de l’aigua i una proposta de criteris a tenir en compte.

El primer capítol “Les característiques físiques i climàtiques dels secans garriguencs i el seu règim hídric” ens contextualitza la temàtica i ens situa territorialment. S’hi descriuen les característiques hídriques dels secans i el clima de la zona analitzada així com la presència que hi té l’aigua. En podem destacar algunes idees. La primera és que el territori analitzat, tot i ser de secà (300–600 mm anuals depenent de la zona), no és un desert, i que en major o menor mesura, segons el moment històric, l’aigua hi ha estat i hi continua sent.

La segona és que l’aigua disponible (superficial i subàlvia) a les dues valls principals analitzades, la Vall Major i la Vall dels Siscars, era suficient per cobrir totes les necessitats de Torrebesses (de boca, agràries, ramaderes...). Amb el pas dels anys i a mesura que creixia la població i s’utilitzaven més terrenys per l’agricultura, del fons de vall cap als costers i altiplans, i s’intensificaven les produccions, l’aigua ha anat perdent presència, no per menys precipitació si no per sobreexplotació de les existències, sobretot a partir dels anys 1960. La tercera idea destaca com l’home ha anat afavorint la presència d’aigua en el secans a partir d’aprendre com gestionar l’aigua de pluja a través de l’escolament superficial i els aqüífers mitjançant diferents tècniques com per exemple l’abancalament dels camps de conreu, infraestructures i diferents construccions (sèquies, dipòsits...).

“L’aprofitament de l’aigua i els canvis en l’economia, la societat i el paisatge” és el títol del segon capítol. S’hi descriu l’evolució socioeconòmica del municipi d’estudi i la progressiva colonització del terme en favor de l’agricultura des del s. xviii fins al primer terç del s. xx. Podem destacar la importància de l’economia de Torrebesses a finals del s. xviii amb l’aparició de tres molins de farina i de tres molins d’oli a principis del s. xix després de l’expansió de l’olivera a la zona. Fins a finals del s. xix la seva població creix paral·lelament amb l’activitat agrària fins al primer terç del s. xx, quan comença a disminuir fins pràcticament l’actualitat.

En el moment més àlgid d’activitat agrària al terme, primers 20 anys del s. xx, i per necessitats productives, es construeix a Torrebesses un sèrie d’infraestructures adaptades al territori i preparades per aprofitar al màxim l’aigua existent, augmentar la producció i cobrir les necessitats hídriques de pagesos i animals. Així, al fons de vall s’hi construeixen sèquies principals i secundàries i pous per l’agricultura, i a les zones amb pendent i elevades construccions per les necessitats de boca de persones i animals per la menor presència d’aigua (basses, cadolles, aljubs...). Per al treball agrari i el manteniment de la infraestructura hídrica allunyada del nucli de població, s’hi construeixen diverses cabanes i masos que permetien als treballadors passar diversos mesos fora de casa.

El tercer capítol “Conreus de secà amb aigua i conreus de regadiu” fa un repàs als tipus de conreu i altres productes relacionats amb zones humides que –166–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

es duien a terme a Torrebesses i les transformacions que han patit amb els anys.

Al fons de vall, per la major presència d’aigua i per la proximitat al nucli, ha estat històricament on es cultivaven els productes bàsics per a l’alimentació de persones i animals. Cereals, farratges, hortalisses i llegums eren els més habituals. De les zones humides no cultivades se n’aprofitaven altres productes com la fusta dels arbres i la recol·lecció de petites especies animals com els caragols o les granotes. Ben entrats al s. xx, amb la modernització agrària es desenvolupa una fructicultura de regadiu al fons de vall que no arriba a ser molt important però que comença, per necessitat, a pressionar les existències d’aigua.

Més endavant, als anys 1980, apareixen les bombes i el goter que permetrien regar les zones elevades, la qual cosa suposa més pressió per a les existències d’aigua i fa en alguns casos que el bombeig vingui del Segre i de l’Ebre directament. L’evolució de la producció agrària, que necessita grans extensions parcel·làries per mantenir-se, i els actuals grans projectes de transformació en regadiu posen de manifest la crisi de la petita explotació familiar. La concentració parcel·lària és una solució no massa adequada per al terreny de la zona i per la destrucció de patrimoni que suposaria.

El quart capítol “La gestió del cicle de l’aigua com a component essencial de la colonització dels secans” explica quines tècniques i costums socials, al voltant de l’aprofitament de l’aigua, han estat claus per a la colonització del secà de Torrebesses, que a més a més té una orografia molt variada. En primer lloc l’adaptació dels diferents conreus segons el terreny i les necessitats poblacionals ha fet que l’especialització productiva fos molt elevada. Lligat amb això hi ha diferents costums socials que afavoreixen l’aprofitament de l’aigua per aquests conreus, com per exemple la construcció d’aigüeres i cavallons a les finques, els guarets, els conreus associats; o la pràctica de diferents tècniques per preparar la terra com els formiguers (crema de residus per obtenir cendres), birbar la terra i llaurar-la. També s’hi descriu com l’abancalament dels conreus i els marges i murs de pedra seca contribueixen al manteniment de l’aigua en zones de pendent i hi redueixen l’erosió.

En els 5 capítols següents es fa una descripció detallada de les diferents infraestructures i construccions citades fins al moment, així com de diferents costums culturals amb una anàlisi de l’inventari realitzat en el marc del projecte que és de recomanable lectura. Sempre s’aborda amb una perspectiva històrica que permet veure l’evolució en el temps de cadascun dels elements analitzats. D’aquesta manera s’estudien, se situen territorialment, es descriuen les característiques físiques i socials i s’explica quin ús tenien els bollons i la xarxa de sèquies pel que fa a l’aigua superficial del fons de vall; els aqüífers i la xarxa de pous fent referència a l’aigua subterrània del fons de vall; l’aprofitament de l’aigua directa de la pluja a través de les basses, les cadolles i els aljubs a les zones més elevades del terme; el consum d’aigua dins de les cases del poble; el paper que juga l’aigua a nivell social i el funcionament dels molins de farina i d’oli i el diferent ús que fan de l’aigua.

–167–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

En el capítol final “El patrimoni hidràulic en el desenvolupament actual dels secans” es descriu breument l’evolució de l’activitat agrària al municipi des dels anys 1960 i es fan diverses propostes d’aspectes i criteris a tenir en compte per al desenvolupament local i global a partir de l’aprofitament del l’aigua i el patrimoni que hi està vinculat, passat i present. A partir de 1960 es produeix una progressiva descolonització de l’espai agrari del terme municipal que dóna pas a una invasió de l’espai per erms i vegetació autòctona. Aquesta evolució a la baixa de l’ocupació agrària del territori fa que quedi en desús gran part de la infraestructura especialitzada en l’aprofitament de l’aigua i la seva gestió com són les terrasses de pedra seca, les sèquies, els pous, les basses, els aljubs... Tots ells són característics dels territoris de secà i constitueixen un patrimoni al qual se li hauria de tornar a donar un ús en base al desenvolupament local. L’autor fa una proposta de funcions generals que poden ser complementàries a l’activitat agrària i que donen una idea de com es pot aprofitar el patrimoni existent. Part d’aquesta infraestructura es pot reutilitzar per a la producció agrària i una altra part per al desenvolupament turístic de la zona, així com per generar zones ecològicament actives. Per poder dur a terme algunes d’aquestes propostes és necessari fer determinades accions per al manteniment de tot el patrimoni present (neteja, seguiment...).

Per acabar, l’autor proposa per als territoris de secà una gestió de l’aigua mixta, que aprofiti l’aigua existent de manera natural al territori i que la compatibilitzi amb la que porten diferents infraestructures de fora de l’espai sec.

Això rendibilitzaria l’aigua disponible i faria la gestió del cicle de l’aigua més sostenible. En la presentació d’aquesta publicació el mes de maig de 2013 a Lleida, Ignasi Aldomà remarcava el procés d’aprenentatge que s’havia dut a terme amb aquest projecte i com alguns d’aquests aprenentatges poden ser aplicats en l’actualitat per millorar la gestió de l’aigua.

Aldomà, amb aquesta publicació, fa un pas més en la línia de treballs i publicacions que existeixen sobre l’aigua a Catalunya i n’aporta una nova perspectiva, la dels secans.

Eduard trepat i Deltell

–168–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

Jesús Burgueño; M. Mercè grAs (2014). Atles de la Catalunya senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860). Barcelona: institut cartogràfic i geològic de catalunya; Departament de governació i relacions institucionals; rafael Dalmau Editor, 235 p. + 1 cD. La present obra del geògraf Jesús Burgueño i la historiadora Mercè Gras constitueix una aportació de primer ordre a la història de l’organització territorial a Catalunya. L’obra s’insereix en una línia de recerca molt àmplia iniciada ja fa uns quans anys, bàsicament, per Jesús Burgueño sobre aquesta història, fruit de la qual són els següents llibres d’aquest autor: De la vegueria a la província. La formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1995); Història del mapa municipal de Catalunya (2002), escrit, de forma conjunta, amb Ferran Lasso de la Vega; i Història de la divisió comarcal (2003).

El llibre que estem ressenyant aborda un tema clau en la història de l’organització territorial de Catalunya: el procés de canvi que es va produir en el mapa de les entitats o jurisdiccions locals (municipis, parròquies, etc.) des de les acaballes de l’Antic Règim a començaments del segle xix fins a la consolidació del nou Estat liberal a mitjans d’aquest segle. El procés és explicat en cinc capítols. El primer analitza l’estat del mapa jurisdiccional de Catalunya a les acaballes de l’Antic Règim. El segon tracta la formació, entre 1812 i 1845, del primer mapa municipal sorgit de la Revolució liberal. El tercer analitza la definitiva configuració del mapa municipal liberal arran de la Llei municipal de 1845. El quart aborda els canvis produïts en el mapa eclesiàstic català (parròquies, districtes intermedis i diòcesis) des de la fi de l’Antic Règim fins a la signatura del Concordat de 1851 entre la Santa Seu i el govern espanyol, aleshores en mans de polítics liberals moderats. Per últim, el cinquè capítol explica els canvis de caire local produïts, des de finals de l’Antic Règim fins a començaments del segle xx, en l’organització territorial de dos serveis públics diferents: les estafetes i itineraris de correu i els districtes notarials.

A l’inici del primer capítol els autors duen a terme a l’hora d’intentar reconstruir el mapa municipal de l’Antic Règim un exercici molt notable d’anàlisi geogràfica i històrica. En primer lloc assenyalen com «no tot el territori estava vinculat a un comú o a un ajuntament i, per tant, no tot el país tenia una autèntica adscripció municipal»; com en molts llocs «la única autoritat governativa era el batlle, autoritat de caràcter judicial i representant del senyor jurisdiccional»; i, com el rang parroquial tampoc no ofereix una formula segura per resoldre aquest problema, ja que «moltes jurisdiccions no tenien una parròquia exclusiva i una mateixa jurisdicció podia comprendre diverses parròquies o fragments d’aquestes».

–169–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

A partir d’aquestes consideracions i, tenint present aquelles entitats locals en les quals només constava la figura del batlle (administració senyorial), així com la d’aquelles en què només hi havia regidors (administració municipal) i la de les que hi havia tant batlles com regidors, Jesús Burgueño i Mercè Gras identifiquen l’existència a la Catalunya de l’any 1800, 2.025 jurisdiccions o entitats locals diferents. Unes entitats que queden plasmades, amb un grau de detall extraordinari, en els diversos mapes sobre les jurisdiccions dels corregiments existents aleshores que acompanyen aquesta obra. Aquest capítol ens proporciona també una informació estadística molt interessant sobre les jurisdiccions nobiliàries i eclesiàstiques. Així, hom pot saber quins eren els principals nobles i institucions eclesiàstiques, quantes jurisdiccions estaven sota el seu domini i el nombre d’habitants que hi vivien.

A continuació, la lectura dels capítols segon i tercer permet seguir amb detall les canviants polítiques que van portar a la formació del mapa municipal arran del procés de consolidació de l’Estat liberal. La seva lectura no sols ens permeten copsar les deficiències geogràfiques amb què es va formar aquest mapa o els criteris de reforma municipal aplicats, sinó conèixer molts detalls del procés de la seva formació. Alguns de tan deliciosos com el d’aquell grup de propietaris de terres del nucli barceloní d’extramurs de Gràcia que, interessats a obtenir la segregació d’aquest territori de l’Ajuntament de Barcelona, van proposar que el nou municipi rebés, en honor als monarques regnants, el nom de Sant Ferran i Santa Amàlia de Gràcia.

L’explicació històrica va acompanyada, a l’igual que succeeix amb les altres obres esmentades, per una valuosa informació i documentació de tipus cartogràfic. Una informació i una documentació que no sols serveix per il·lustrar el procés històric de canvi territorial estudiat, sinó que constitueix una de les contribucions més notables d’aquesta obra. Així, en primer lloc i fent honor al seu títol, conté un veritable atles de cartografia històrica municipal de Catalunya. El lector pot consultar 57 plànols relatius a diferents entitats locals (municipis, parròquies, etc.), la major part dels quals van ser traçats durant els segles xviii i xix. L’excel·lent qualitat gràfica de l’obra i el gran interès geogràfic i històric dels documents cartogràfics reproduïts li confereixen un valor geogràfic molt considerable. En aquest sentit, cal dir que els autors han tingut gran cura tant en la selecció dels documents cartogràfics reproduïts com en els detallats comentaris que els acompanyen. Un bon exemple d’això el trobem en la Ychnografía o mapa demonstrativo de la montaña o territorio nombrado de la Ribalera, sus lindes y términos exclusivos, traçada per Francesc Renart el 1788.

A més a més d’aquests plànols històrics, l’obra conté 37 mapes temàtics en què són representats els límits de les entitats locals i els de les entitats supramunicipals de les quals formaven part a finals de l’Antic Règim. De nou, ens trobem amb un altre atles històric, que constitueix, en certa mesura, el nervi central d’aquesta obra i que és fruit d’un treball ingent, resolt de forma excel·lent des del punt de vista gràfic. Una aportació inestimable que marca un punt i a –170–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

part en el coneixement del mapa municipal de Catalunya. Es tracta d’un conjunt cartogràfic que ens permet copsar com era el mapa de les entitats locals abans de la instauració de l’Estat liberal i que ve a complementar la cartografia continguda en el llibre de Jesús Burgueño i Ferran Laso de la Vega Història del mapa municipal de Catalunya (2002).

Els primers mapes d’aquest conjunt cartogràfic estan dedicats a representar la divisió del territori català en diferents jurisdiccions, corregiments i subdelegacions. D’entre aquest conjunt hi ha un mapa que cal destacar dedicat a representar la diferent tipologia de les jurisdiccions existents a Catalunya el 1800.

La seva lectura ens permet veure, per exemple, l’abast territorial de les jurisdiccions de caire reialenc o les de tipus nobiliari o eclesiàstic. Tot seguit hi trobem una sèrie de 13 mapes amb les jurisdiccions o entitats locals dels diferents corregiments en què estava dividida Catalunya l’any 1800. A continuació hi ha una sèrie de 10 mapes dedicats a l’organització eclesiàstica de Catalunya aquell any: un de caire general de tot Catalunya, part de l’Aragó i del País Valencià; vuit dedicats a la divisió territorial dels bisbats existents aleshores: Barcelona, Comenges, Lleida, Solsona, Tarragona, Tortosa, Urgell i Vic; i un altre dedicat a la divisió territorial del bisbat de Girona el 1863. A més a més, hi ha un mapa de Catalunya amb l’organització territorial de les estafetes de correus el 1831 i un altre amb els districtes notarials i localitats amb notaria durant el període 1864-1903. D’altra banda, cal destacar també l’excel·lent mapa del poblament de Catalunya l’any 1831, elaborat a partir de les dades contingudes en el llibre de J. B. Golobardas Cataluña en la mano (1831).

D’altra banda, el llibre va acompanyat d’un CD-ROM que és, de fet, un volum de 102 pàgines, format per cinc annexos. El primer tracta de les fonts cartogràfiques útils existents per a la reconstrucció d’antics termenals. El segon està dedicat a les fonts documentals referides al mapa municipal durant el període 1800-1860, en el qual hom pot trobar des de les actes de la antiga Diputació de Catalunya de 1821 fins a documents de delimitació municipal del Fons Renart conservat a la Biblioteca de Catalunya. El tercer està format per 12 quadres estadístics de caire comarcal diferents. Així, per exemple, el primer quadre fa referència al poblament, comarca per comarca, dels diferents senyorius existents l’any 1831. El quart annex fa referència als ens locals intermedis existents abans del decret de la Nova Planta. I el cinquè i últim annex està format per uns quadres comarcals de síntesi, en els quals s’exposa, comarca per comarca i municipi per municipi, tota la informació aplegada sobre les jurisdiccions existents l’any 1800. Així, pel que fa referència al territori de l’actual municipi de Sant Sadurní d’Anoia s’indica l’existència de dues jurisdiccions diferents: la de Sant Sadurní d’Anoia, que era de reialenc, i la de Monistrol d’Anoia, que era nobiliària i pertanyia al marquès de Monistrol. La lectura d’aquest quadre també permet saber que aquesta jurisdicció nobiliària s’incorporà al municipi de Sant Sadurní d’Anoia el 1845, de la mateixa manera que conèixer tant l’organització eclesiàstica com la divisió de correus exis–171–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

tents aleshores, així com el nombre d’habitants de cadascuna d’elles segons el llibre ja esmentat de J.B. Golobardas i segons el nomenclàtor oficial de la població de 1857.

Pel que s’ha exposat fins aquí resta clar que es tracta d’una aportació fonamental a la història de l’organització territorial a Catalunya. I ho és, no sols per la ingent informació continguda, sinó per la seva explicació d’un procés clau en la formació, en gran mesura, del mapa municipal català actual. L’obra constitueix també una aportació molt destacada a la història de la cartografia de Catalunya, així com un excel·lent atles de cartografia temàtica. I una eina de consulta bàsica per a tots aquells estudiosos interessats en la història local.

En definitiva, una obra que no pot faltar en la biblioteca de tots aquells geògrafs, historiadors i administrativistes interessats en la geografia i la història del nostre país.

Francesc Nadal

–172–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

CAstex-ey, Joan-Francesc (2014). L’action du gouvernement catalan en Catalogne française (2000/2014). Une politique extérieure du dedans. París: Les impliqués, 80 p.

El títol del llibre es podria traduir com “L’acció del govern català a la Catalunya francesa (2000/2014). Una política exterior de l’interior”. Porta doncs implícita una de les qüestions clau que tracta de dilucidar: l’ambivalència de territori estranger i de territori intern que la Catalunya del Nord té per al Govern català. Les relacions institucionals entre els dos territoris naveguen, amb paraules de l’autor, entre la política de bon veïnatge i la paradiplomàcia d’un pseudoestat envers un territori gairebé domèstic.

La denominació del territori estudiat pren una especial rellevància d’inici.

Joan-Francesc Castex-Ey repassa al pròleg la càrrega que comporta cada una de les denominacions a l’ús (Roussillon, Pyrénées-Orientales, Pays catalan...) i justifica perquè al títol es decanta per “Catalunya francesa”, mentre que al cos del llibre empra “Catalunya del Nord”, expressió que confessa més propera a les seves conviccions. Tampoc defuig el procés polític a Catalunya (del Sud o “autònoma”, com sovint apareix al text) iniciat el 2010, perquè els canvis que provocarà en l’articulació amb Espanya repercutiran òbviament en les relacions amb la Catalunya del Nord.

A partir d’aquí, el llibre s’estructura en tres capítols. El primer, que porta un títol proustià: “A la recerca del passat perdut”, d’inici explicita l’origen del “fet català”, utilitzant l’expressió de Pierre Vilar. Hi esmenta la “fluctuació dels límits territorials” i la “discontinuïtat de l’exercici d’un poder català independent”. Són precisions gens sobreres per a un públic francès generalment poc avesat a entendre de nacions sense Estat. Encadena amb la descripció del que anomena “l’espai vital simbòlic”, el territori extern on Catalunya intenta exercir una certa influència, fonamentalment cultural. Es tracta d’Occitània i dels Països Catalans, per bé que en destaca la “geometria variable” que prenen els contorns d’aquest espai en funció de les iniciatives. Tanca el primer capítol un repàs als moments de retrobada entre els dos territoris catalans separats per la partició imposada al Tractat dels Pirineus de 1659, i que recreen un “imaginari pancatalà”, una “catalanofonia identitària de proximitat”. L’autor es pregunta si la construcció d’aitals representacions comunes respon a una determinada estratègia d’influència política. No aporta cap resposta, però assenyala la dura competència dels referents francesos i espanyols en aquest mercat.

El segon capítol, sota l’enigmàtic encapçalament “Un entremig territorial i institucional”, comença per descriure la progressiva institucionalització de la presència del govern de la Catalunya autònoma al territori nord-català. La Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, inaugurada el 2003, visualitza l’esmentada presència i contribueix a concretar l’acció transfronterera que es pretén –173–

Treballs de la SCG, 78, 2014,165-174 Ressenyes

dur a terme. Ara bé, la tasca no està exempta d’obstacles, particularment els que s’encarreguen de sembrar els estats francès i espanyol mitjançant els organismes propis desplegats en aquell territori, les argúcies jurídiques, les inèrcies i terminis administratius. Per a exemplificar-los, descriu les dificultats per a la creació de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer. Finalment, l’autor revela les claus per entendre el títol del capítol. La Generalitat de Catalunya representa en l’espai transfronterer un “objecte polític” singular, entremig territorial perquè hi ha terres catalanes a banda i banda de la frontera; entremig institucional perquè Catalunya es considera i aspira a ser reconeguda com una nació i no pas com una regió. Tanmateix, si bé l’autor certifica un balanç globalment positiu de la tasca duta a terme per la Casa a Perpinyà, els darrers anys considera que algunes circumstàncies personals l’han sumit en una crisi que en compromet els resultats.

El tercer capítol s’inicia amb la constatació de l’ambivalència amb que França és percebuda des de Catalunya, entre l’admiració per la seva “potència cultural i política” i el rebuig del model “lingüicida i assimilatiu de qualsevol diversitat interna”. El triomf absolut del projecte nacional francès a la Catalunya del Nord, malgrat la resistència d’alguns defensors de la llengua i la cultura catalanes, deixa un estret marge de maniobra a la intervenció paradiplomàtica de la Generalitat.

Des del punt de vista geopolític, aquesta s’ha orientat en dues direccions, la identitària i l’econòmica. La primera comporta la difusió d’elements (història, llengua...) “que constitueixen la permanència dels territoris, a pesar de les sobiranies polítiques contingents”. La segona és definida com una “política pragmàtica”, aprofitant l’impuls de les polítiques d’integració europea, que s’orienta a accions de desenvolupament territorial. Els interlocutors institucionals de la Generalitat de Catalunya a la Catalunya del Nord són fonamentalment l’Ajuntament de Perpinyà (o la Comunitat d’Aglomeració quan se li delegà la relació transfronterera) i el Consell General dels Pirineus Orientals. La força política dominant en cada una d’aquestes institucions condiciona també les relacions entre elles, en un joc complex que més aviat ha dificultat l’assoliment dels objectius de cooperació transfronterera. Per concloure, l’autor fa una incursió prospectiva, que condiciona a l’evolució del procés sobiranista.

Joan-Francesc Castex-Ey ha volgut deixar constància d’una experiència personal i professional única, des de la seva visió de geògraf i el coneixement des de dins de les polítiques que ha impulsat la Generalitat de Catalunya a la Catalunya del Nord durant el període 2000-2014. Amb una excel·lent i rica prosa francesa ofereix un ampli panorama tant de les bases ideològiques com de les accions cabdals.

La publicació d’una versió en llengua catalana, potser ampliada i comentada per al públic de la Catalunya del Sud, seria útil per acostar una realitat nord-catalana no sempre prou ben compresa al sud. Animo doncs l’autor a emprendre la tasca.

–174–

rafael giménez-capdevila

cròNica DE La sociEtat cataLaNa DE gEograFia

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 177-180 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Pel camí cardoner de la serra del cadí carlos guardia Lluís obiols El passat 14 de juny de 2014 va tenir lloc l’última excursió del curs 20132014 i aquesta va ser a la serra del Cadí (Alt Urgell) i portava per títol: “Sal, exèrcits i altres passavolants”.

La sortida, però, va començar divendres 13 de juny, quan arribant a la Seu d’Urgell i ja després de sopar vàrem poder passejar per la capital de l’Alt Urgell, tot contemplant la catedral romànica i el seu carrer Major.

De bon matí ens vàrem desplaçar amb autocar fins el poble de Cava des d’on es començaria la ruta. Allà a Cava ens esperaven alguns membres de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell: en Lluís Obiols, historiador i president de l’entitat, en Joan Gispert, alcalde del municipi de Cava, i en Carlos Guàrdia, geògraf.

Per contextualitzar la sortida podem explicar que el camí Cardoner és una antiga via de comunicació que unia el Pirineu amb la Catalunya central. La documentació medieval ja esmenta en alguns trams aquest camí, i en la documentació d’època moderna apareix amb les denominacions de “camí Cardoner” o “camí saliner de Cardona”. Aquesta denominació respon a la seva funció principal: la distribució de la sal extreta a les mines de Cardona cap a les terres del Pirineu, per a múltiples usos però especialment per cobrir les necessitats de la ramaderia transhumant que aprofitava les pastures d’estiu a les muntanyes pirinenques.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró, territori pel qual transcorre aquest camí, ha estat, històricament, un lloc de pas imprescindible en les comunicacions entre el Pirineu i les terres de la Catalunya central, a través dels seus passos naturals. Aquest àmbit geogràfic ha estat articulat per diversos camins de llarg recorregut o grans eixos de comunicació –dels quals sorgeix una complexa –177–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 177-180 Pel camí Cardoner de la serra del Cadí

Carlos Guardia i Lluís Obiols

xarxa secundària que enllaça els diversos nuclis de població– i d’una importància fonamental, probablement des les èpoques més remotes de la història, ja fos per finalitats comercials, per la transhumància, o fins i tot, com a via de pas en cas d’ocupacions militars. Aquest és el cas del camí Cardoner, que formava part de la xarxa de camins saliners que distribuïen la sal de Cardona arreu de Catalunya i fins i tot més enllà. En aquest cas, el camí es dirigia, travessant l’Alt Urgell, cap a la Cerdanya, passant primerament per Sorba, Navès, Sant Llorenç de Morunys i coll de Port, on entrava a la vall de la Vansa i la travessava direcció cap a la serra del Cadí.

La sortida va començar amb l’explicació, per part dels companys de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, del projecte que estan duent a terme sobre el camí Cardoner en el tram que transcorre per la cara nord de la serra del Cadí, i que s’orienta, principalment, a un major coneixement d’aquest camí històric.

Durant el trajecte, vam conèixer part de la història d’aquest camí: les finalitats per a les quals s’utilitzava, alguns dels molts personatges que el transitaven (pagesos, traginers, exèrcits, pastors...), la toponímia associada al camí, així com altres elements patrimonials, com ara el santuari de la Mare de Déu de Boscalt. El temple, que destaca per les seves grans dimensions, devia ser un punt de parada i descans per als homes i animals, que transitaven pel camí Cardoner. Aquest va ser el lloc escollit per dinar, ateses les espectaculars panoràmiques que s’obtenen de la serra del Cadí. L’itinerari va finalitzar al poble d’Ansovell, situat a poca distància de Boscalt, on ens esperava l’autocar per iniciar la tornada a Barcelona.

Foto: R. Giménez-Capdevila –178–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 177-180 Pel camí Cardoner de la serra del Cadí

Carlos Guardia i Lluís Obiols

Explicacions de l’alcalde de Cava, Joan Gispert.

Foto: C. Guardia

Foto: C. Guardia –179–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 177-180 Pel camí Cardoner de la serra del Cadí

Carlos Guardia i Lluís Obiols

D’esquerra a dreta: Rosa Anna Felip, Joaquim Puigvert, M. Rosa Viñolas, Jesús Burgueño, Carme Gómez, Francesc Nadal, Miquel Jaumot, Xavier Úbeda, Manuel Castellet, Carme Montaner, Lluís Obiols, Carlos Guardia i Joan Gispert.

Foto: R. Giménez-Capdevila

–180–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 181-186 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la ribera Josep oliveras i samitier El passat 8 de febrer la Societat Catalana de Geografia realitzà la visita al jaciment arqueològic del Born i el passeig pel barri de la Ribera. Es va creure que amb un sol grup de 15 persones, que és el màxim admès per visitar les restes arqueològiques, n’hi hauria prou, però davant la gran demanda es van haver de fer dos grups, un de matí i un altre de tarda, amb un total de 35 persones, i encara hi hagueren associats que restaren sense poder accedir al recinte, raó per la qual hi ha el propòsit de repetir el programa. També algun soci que no pogué entrar al jaciment s’afegí al recorregut pel barri.

Al matí la visita al jaciment va ser a les deu hores del matí, i en acabar aquesta, d’una durada aproximada d’una hora, s’emprengué la passejada pel barri, mentre que a la tarda es començà a les quatre pel passeig i a les sis de la tarda es visitaven les restes del Born. Els itineraris seguits pel barri en els torns de matí i tarda no foren exactament els mateixos, ja que al matí es disposà de més temps. La visita al jaciment va ser conduïda per una de les guies de El Born Centre Cultural, mentre que l’itinerari i explicació del barri de la Ribera va anar a càrrec del president de la Societat.

El jaciment del Born, situat sota l’estructura de l’antic mercat del seu nom, és el resultat de la capitulació de la ciutat de Barcelona en la guerra dita de Successió, i de la destrucció de bona part del barri de la Ribera per a la construcció d’una ciutadella militar, entre els anys 1716 i 1718. Per aixecar la Ciutadella s’hagué d’aplanar el terreny, la qual cosa significà que els espais que estaven per sota del nivell bàsic establert, com era el cas del recorregut del rec Comtal i de l’antiga riereta i després claveguera del Merdançar s’hagueren de reomplir, i per tant no calia enderrocar la totalitat de les parets de les cases, i sí cobrir de runa els buits que quedaven. Quan la ciutat pogué –181–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 181-186 Crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la Ribera

Josep Oliveras i Samitier

enderrocar les muralles i l’espai de la Ciutadella va ser retornat a l’Ajuntament es va concebre la construcció a l’espai que ens ocupa d’un mercat, obra de l’arquitecte Josep Fontseré i de l’enginyer Josep M. Cornet, el qual es va inaugurar el 1876 i va continuar com a mercat per compres al detall fins l’any 1921, en què es convertí en el mercat majorista de fruites i verdures de Barcelona fins l’any 1971, que va ser traslladat a l’actual Mercabarna, a la Zona Franca.

El desocupat mercat del Born quedà sense un ús fix i solament serví per alguns actes públics i exposicions, com la famosa de “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”, promoguda pels professors Jordi Nadal i Jordi Maluquer i celebrada el 1985, finalment semblà que el seu ús podia ser el de convertir-se en la biblioteca provincial de Barcelona, però justament en excavar per construir els nous fonaments aparegueren les restes del 1714, i després d’alguns dubtes i d’una campanya pública per preservar-les es va decidir convertir l’espai de l’antic mercat en El Born Centre Cultural.

El jaciment arqueològic que visitàrem ocupa 8.000 m² i és només una petita part de les restes que encara queden soterrades sota les construccions i la trama urbana actual. En conjunt l’exposició permet veure part d’onze illes de cases, de nou carrers, de cinquanta-tres cases i d’un tros del rec Comtal.

El recorregut, gràcies a les explicacions de la guia, es va fer molt interessant, podent observar els diferents tipus d’edificacions, les cases més antigues i les més modernes, les de petita superfície, com eren les del barri de pescadors o els casals importants com el del baró de Sant Vicenç i les cases dels Boxadors. Ben remarcable el pont sobre el rec Comtal i l’antic carrer central que menava al Pla d’en Llull, amb els seus empedrats i els materials que aprofitaven per fer-los, com antigues rodes de molí; el carrer de Ventres, amb els indicis dels llocs on hi havia hagut passarel·les per travessar el rec Comtal; restes d’escales, pous morts i cisternes; marques al paviment per poder jugar al tres en ratlla o roderes marcades pels carruatges. Especial interès el de l’Hostal de l’Alba, la taverna de la casa Colomer, o el recinte de la casa Boxadors on es pot observar l’espai destinat a la combustió i destil·lació del vi per transformar-lo en aiguardent, activitat a la que es dedicaven els cònsols holandesos Arnold Jaeger i Johan Kies, el qual havia adquirit les vinyes i el castell de Vila-seca.

El passeig per l’antic barri de la Vilanova de Mar o de la Ribera s’inicià al mateix Born, on s’exposà com era aquella part de la ciutat, cenyida per les velles muralles amb els baluards que des del de Jonqueres i bastió de Sant Pere, pel del Portal Nou i pel del convent de Santa Clara amb la torre de Sant Joan, anaven a trobar el mar al baluard de Llevant. Aquest sector va ser l’escollit pel duc de Berwick per atacar la ciutat, ja que en ser el sòl de naturalesa sorrenca era molt més fàcil obrir trinxeres i minar les defenses. Amb la capitulació de Barcelona i l’edificació de la fortalesa militar amb la corresponent esplanada, l’anomenada Ciutadella, es va obligar a enderrocar unes 1.000 cases, van des–182–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 181-186 Crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la Ribera

Josep Oliveras i Samitier

aparèixer totalment o parcialment 42 carrers i es va desplaçar prop del 20% de la població. Cases que hagueren d’enderrocar els mateixos propietaris sense cap dret a indemnització.

En grup ens dirigírem primer cap a l’avinguda del Marquès de l’Argentera per exposar com seria l’espai marítim del 1700 amb el seu port vell; a continuació seguírem pel carrer del Rec, per on el rec Comtal anava a parar al mar, i poder observar les cases amb els porxos i el que queda de les casetes de la iniciativa del general Lancàster a finals del xviii. També poguérem comprovar la diferència entre la trama urbana de la part de la ciutat que va ser enderrocada i la de la trama antiga. Fent giragonses passàrem pel carrer Bonaire que ja havíem trepitjat al jaciment del Born i anàrem cap a la plaça de les Olles, amb una casa amb voladissos i la casa modernista dissenyada per Enric Sagnier. Pel Fossar de les Moreres, on hi havia l’Hostal de Santa Eulàlia i hi tocaven els patis del Palau Reial Menor, anàrem cap al carrer de les Caputxes i es comentà l’augment dels voladissos i arcs sobre els carrers, conseqüència de la densificació de la ciutat emmurallada. Entràrem pel carrer de l’Argenteria fins el carrer de Basea, on poguérem admirar les restes d’antics palaus, el més important dels quals, amb una torre notable, era el 1714, segons l’Albert GarciaEspuche, propietat del noble austriacista Gaspar de Berart i de Cortada, capità de la Coronela. Donàrem la volta a Santa Maria del Mar pel carrer de Sombrerers, on ens fixàrem en els esgrafiats de la casa Gispert, una entre altres que vàrem veure i que utilitzaven aquest sistema decoratiu de les façanes.

A la placeta d’entrada al carrer Montcada comentàrem la formació del barri, a partir de dos camins que sortien de l’antic portal Major de les muralles del segle xiii situat a la plaça de l’Àngel. El camí de mar, que és l’actual carrer de l’Argenteria, i el camí de la Bòria i Corders, que era el camí que menava cap a França i a Roma. Al llarg del primer es formaria la Vilanova de la Mar on hi havia l’església de Santa Maria de les Arenes, mentre que al llarg de l’altre camí es formaria la Vilanova del Mercadal o de la Bòria. La unió entre els dos ravals es travaria a través del carrer de Montcada per on més o menys discorria la riereta del Merdançar. El carrer Montcada l’urbanitzaria aquesta família noble a partir dels terrenys donats per Berenguer IV a Guillem Ramon de Montcada per l’ajut al comte en la conquesta de Tortosa.

No entràrem directament al carrer esmentat, sinó que altre cop pel passeig del Born seguírem pel de Flassaders per tal de veure l’entrada principal de la Seca o fàbrica de moneda pel Principat de Catalunya, amb el prepotent escut borbònic a la façana, i que encunyà diners fins en temps del regnat d’Isabel II. D’aquí pel carrer de la Cirera i l’Arc de Sant Vicenç altre cop al de Montcada, on es comentaren les característiques dels palaus gòtics catalans, amb les finestres coronelles, la galeria del pis superior i la torre lateral. També es passà revista a la propietat i destí dels diferents casals i famílies que els ocuparen, amb especial atenció al número 20 o Palau Dalmases, on tingué la seu la Societat Catalana de Geografia i que en temps de l’arxiduc va ser embellit pel seu pro–183–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 181-186 Crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la Ribera

Josep Oliveras i Samitier

pietari Pau Ignasi de Dalmases, marquès de Vilallonga, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats i ambaixador de la Generalitat de Catalunya a Madrid i a Londres.

Pel carrer de la Barra de Ferro, on es pogué comprovar la rehabilitació i transformació en museu d’un altre palau (el Gomis), seguírem cap el de Vigatans i carrer de la Carassa, per una cara esculpida en pedra d’una senyora que decora el xamfrà d’una casa assenyalada com a prostíbul. Travessàrem el carrer Princesa i per la plaça de la Llana i carrer de Corders anàrem a la plaça d’en Marcús on hi ha la capella del seu nom, del s. xii, i sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia, ja que d’aquesta plaça i immediacions, des de l’edat mitjana i fins a finals del xix, era el lloc de sortida de correus i diligències. En els seus entorns hi havia nombrosos hostals, dels quals encara en queda algun record. A banda i banda del carrer d’Assaonadors es pogué contemplar el que queda de la casa del gremi, amb la imatge del seu patró Joan el Baptista, i a l’altra banda el palau gòtic dels segles xiii i xiv que va ser de la família Massanet i el 1714 era de Josep Puigxuriguer que controlava el negoci de les ametistes del Montseny; un bell palau transformat ara en un estrany museu del Mamut, en mans d’una empresa russa que s’ha dedicat al comerç d’importació d’objectes de luxe.

Aquí es donà per acabat l’itinerari, en el qual es comentaren moltes més coses del barri de la Ribera, com la tipologia dels edificis artesanals, el paper del rec Comtal en l’establiment d’activitats preindustrials, les activitats artesanes i comercials que sorgiren al barri, la seva població, la transformació del barri com a conseqüència de la formació de l’eixample, les migracions espanyoles d’abans i després de la guerra civil, les noves migracions al barri, la gentryficació de determinats sectors del mateix, les operacions de rehabilitació, etc., sense deixar de banda el tema de la transformació radical de part de la Ribera com a conseqüència del 1714.

Qui signa la crònica, com a part implicada, no té una noció exacta del grau de satisfacció experimentat pels consocis que s’avingueren a inscriure’s en l’activitat, hom té la sensació que potser van acabar una mica atabalats, com el propi guia, però és que el barri, les seves cases i el jaciment del Born, acumulen tanta història, tants esdeveniments, que és interessant que les persones amb inquietuds per la nostra geografia i història urbana puguin conèixer, per tal de transmetre a d’altres persones, a la vegada, els coneixements i estima a la ciutat de Barcelona. El tricentenari ha servit no només per recordar un passat sinó per fer Geografia urbana i històrica.

–184–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 181-186 Crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la Ribera

Josep Oliveras i Samitier

Fotos: J. Oliveras

–185–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 181-186 Crònica de la visita al jaciment del Born i barri de la Ribera

Fotos: J. Oliveras

–186–

Josep Oliveras i Samitier

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 187-195 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

acta de l’assemblea general ordinària anual de la societat catalana de geografia. Barcelona, 12 de juny del 2014 A les sis de la tarda del dijous 12 de juny del 2014 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2013-14.

1. Paraules del president El president de la Societat, Josep Oliveras, adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació.

“Benvolgudes associades i associats, Una nova assemblea. Ha passat un altre curs, un altre any, i els nostres estatuts ens obliguen a donar comptes del que hem fet, al mateix temps que volem exposar-vos algun dels nous projectes i idees a realitzar el curs vinent.

Igual que l’any passat, no pretenc pas fer ara un resum del que s’ha fet, sinó solament referir-me a algunes qüestions concretes, les que considero més remarcables o que mereixen una atenció especial. El secretari ja farà un resum molt més detallat i exhaustiu de les nostres activitats.

En primer lloc vull recordar els socis que han mort i que durant anys han contribuït a la nostra societat, especialment l’Albert Compte, l’Eduard Gimeno i el Joan Rebagliato. Tots tres redactors de capítols de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS. El primer, professor de Geografia durant molts anys a l’institut de Figueres i autor del fascicle de l’Empordà de la Geografia de Catalunya. El segon va patir la reclusió en els camps d’extermini nazis, posteriorment va estudiar geografia a França i va redactar el capítol corresponent a la comarca de la Terra Alta, a més de col·laborar en tasques editorials relacionades amb la Geografia. El tercer, que escriví els capítols del Berguedà i el Baix Llobregat i també realitzà tasques en editorials, el trobarem més a faltar perquè acompanyat de la seva esposa solia venir a la majoria dels nostres actes i era de les persones que més participava en els col·loquis. Però endemés –187–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

ha publicat articles a la nostra revista, participat en les nostres visites d’estudi i excursions, i encara el 23 de maig de l’any passat ens donava una conferència sobre elements de lingüística romànica. Que els puguem recordar al llarg de molts anys!

Una activitat especial a remarcar, justament perquè son actuacions que no es prodiguen, va ser la donació per part de la sòcia honorària Montserrat Galera i Monegal d’una reproducció facsímil pintada a mà sobre pergamí de l’Atles català de 1375, de Cresques Abraham, i d’un exemplar del llibre de J.A.A. Buchon i J. Tastu, Notice d’un atlas en langue catalane. Manuscrit de l’an 1375. En el mateix acte, presidit pel president de l’IEC Joandomènec Ros, la senyora Montserrat Galera pronuncià una documentada conferència sobre la història de l’esmentat Atles. Com som una entitat filial, de forma també filial vàrem transmetre el llegat a la institució que ens empara. Ara les magnífiques làmines de l’Atles poden ser contemplades a la sala Puig i Cadafalch d’aquesta casa.

Pel que fa a les nostres conferències, vull subratllar-ne la qualitat, no sempre proporcional al nombre d’oients. Destaco la de Vincent Berdoulay sobre Vidal de La Blache i la de Franco Farinelli sobre el retorn de la geografia. En una de les conferències ens hem trobat amb menys de 10 assistents, quan la mitjana habitual és d’uns 25 a 30, cosa que ens ha d’obligar a replantejar temps i temes si es repetissin situacions com l’anterior, especialment pel que fa a l’interès que els temes poden suscitar entre els nostres estudiants i professors de Geografia.

Una sessió acadèmica especial va ser la dedicada a “El paper de l’Enric Lluch en el debat sobre l’organització i ordenació territorial de Catalunya”, ja que l’acte va ser organitzat conjuntament amb l’SCOT (Societat Catalana d’Ordenació del Territori) i l’ACCR (Associació Catalana de Ciència Regional), amb motiu del paper que l’Enric Lluch va tenir en les tres entitats. Les intervencions de la Pilar Riera, Ricard Pié i Jesús Burgueño poden llegir-se al número 76 de la nostra revista.

També amb la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya es va celebrar uns sessió sobre “Experiències de treball de joves geògrafs”, que resultà força interessant per conèixer dues activitats ben diferents en les quals s’han utilitzat coneixements geogràfics: l’elaboració de la cartografia per a la Via Catalana per la Independència, i una experiència d’emprenedoria rural al Pallars Sobirà.

En total, entre conferències i presentacions de llibres hi hagué 18 sessions, 4 en el mes de març, la qual cosa podria ser un xic perillós si es repetís sovint perquè possiblement esgotaria els membres de la Junta i els associats més addictes a la “santa causa”.

Dels cursos i jornades, va ser un èxit d’assistència la celebrada en col·laboració amb la Diputació de Barcelona sobre “L’organització territorial dels governs locals”. Una jornada amb intervenció de juristes i geògrafs que va servir per reflexionar sobre els projectes de reforma local i per estrènyer les nostres relacions amb la Diputació de Barcelona, que va ser la fundadora de l’IEC. –188–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

De les sortides d’estudi i viatges, n’hi ha hagut cinc, comptant-hi la d’aquest cap de setmana, les quatre ja realitzades han estat un èxit de participació. La visita al jaciment del Born i el recorregut pel barri de la Ribera es repetirà el proper curs i també es plantejarà fer alguna altra visita matinal a un barri de Barcelona. El viatge per l’illa de Sardenya també va ser molt interessant per conèixer amb més profunditat la civilització sarda, la mineria de l’illa i també el cas paradigmàtic de l’Alguer.

Respecte a les publicacions, s’ha complert amb la sortida dels dos números previstos de la revista, el 75 i el 76, i s’ha editat el llibre Costums sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès, reproducció de l’original editat el 1921. Aquí em veig obligat de dedicar un agraïment a les persones que fan possible l’edició de la revista i els llibres. Especialment a Jesús Burgueño, però també a l’Enric Bertran i l’Enric Mendizàbal, el darrer dels quals ha demanat ser substituït en la tasca, feina que a partir del proper número de la revista assumirà l’Anna Ortiz.

Una novetat a remarcar és que si segueixen la nostra pàgina web, l’Obrador Obert, veuran que hi surt un quadre dins el qual es pot llegir: “Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia”. Siguin curiosos i cliquin-la, si no ho han fet ja. Veuran que és una nova pàgina web que ha elaborat un grup d’associats i associades encapçalat per la Maria Villanueva i que serveix per subministrar materials docents i informació als professors i alumnes, primordialment de secundària, però també universitaris. Aquesta pàgina es presentarà en el proper curs i esperem i desitgem que sigui un èxit de consulta, com ho és l’Obrador Obert, gràcies a la tasca que fa el consoci Pau Alegre, i que entre l’1 de juny del 2013 i el 30 de maig del 2014 ha rebut 20.650 visites efectuades per 14.004 visitants (s’imaginen si es fessin socis els que no en són), amb una intensitat diària de visites que oscil·la entre 30 i 180. Actualment l’obrador compta amb 5.848 pàgines actives i s’ha convertit ja en l’Enciclopèdia de la Geografia Catalana, per la gran quantitat i qualitat de dades acumulades que s’hi poden trobar.

El nombre de socis és manté més o menys estable (429) i durant el curs que ara acaba s’han registrat 21 altes i 14 baixes. El secretari, que ha realitzat una exhaustiva recerca sobre les característiques dels nostres associats, ha descobert que 120 ho són des de fa més de 25 anys, raó per la qual la Junta es proposa realitzar algun acte de reconeixement, ja que és gràcies als socis i sòcies que les entitats poden realitzar els objectius pels quals van ser creades. Són 429 els associats, però necessitaríem arribar a 500. Ajudin-nos, ajudeu-nos a fer nous socis, un a un en podem sumar els 71 que ens manquen per arribar al mig miler.

En parlar dels socis, no tractarem pas el tema de les quotes, per ara no hi ha intenció d’augmentar-les, continuem amb la demanda de prop de 3 euros al mes, i mirarem d’aconseguir els ajuts necessaris i de no estirar més el braç que la màniga, per continuar oferint un programa d’activitats que sigui interessant.

No parlaré pas dels números, ja ho farà el tresorer, només anunciar que hem –189–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

ajustat costos i hem aconseguit una millora de la situació. Perseverarem en aquesta línia.

Per al proper curs pensem continuar amb el mateix tipus d’activitats i esperem enllestir el programa en el proper mes de setembre. Si tenen interès en alguna activitat, o alguna proposta que sembli interessant, no dubtin a dir-nosho, així com si coneixen alguna fundació que estigui disposada a finançar activitats relacionades amb la geografia i el territori.

L’any passat notificava que havíem signat el manifest “Les humanitats amb futur”. Enguany hem signat la “Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya”, anem a manifest per any. En aquest es demanava entre altres punts: “Aturar immediatament el desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural revertint, a partir d’enguany, les tendències de reducció de pressupostos i d’equips humans que s’hi destinen. Mesurar anualment el que s’hi destina i retre’n comptes amb transparència a la societat.”... I en un altre punt “tramitar, aprovar i aplicar, amb la màxima urgència, les dues eines legals bàsiques per poder conservar el patrimoni natural: la Llei de la Biodiversitat i del Patrimoni Natural i l’Estratègia Catalana de Conservació de la Biodiversitat, i que concretin els acords del Conveni de la Diversitat Biològica, les Directives Europees i les lleis estatals a Catalunya”.

Un dels punts de l’ordre del dia és la renovació de 4 membres de la Junta de Govern de la SCG, tots ells es presenten de nou, perquè saben que hi ha molta feina a fer i els hi agradaria treballar encara una mica més. No els descoratgem, votem-los, i així podrem comptar amb ells per un trienni més.

No vull allargar-me, per acabar només subratllar que hem assistit a gairebé tots els plens de l’IEC i sessions de la SFCS (Secció de Filosofia i Ciències Socials), cosa que ens permet conèixer els projectes i programes que té la Institució, de la qual formem part. Aquest curs ha estat el primer de la presidència de Joandomènec Ros i s’ha caracteritzat per una major incidència en el tema econòmic a fi d’ajustar els pressupostos i disminuir les despeses, tal com ha fet la SCG. Hem d’agrair un cop més l’ajut que ens dóna l’IEC, facilitant-nos local i secretaria, i ajudant-nos financerament en el desenvolupament de les nostres activitats. Igualment ens cal donar les gràcies al nostre delegat per la seva tasca d’enllaç amb l’IEC i pels savis consells que ens dóna.

Moltes gràcies als companys de Junta i a tots vosaltres per escoltar-me i per continuar col·laborant amb la nostra societat. Que per molts anys pugueu fer-ho!”

2. Lectura de l’acta de l’anterior assemblea general ordinària El secretari, Rafael Giménez Capdevila, informa que l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc l’11 de juny del 2013 i fou aprovada per la Junta de Govern, ha estat publicada al núm. 76 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (desembre del 2013). No hi ha objeccions al seu redactat per part de l’Assemblea.

–190–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2013-14 El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix la memòria d’activitats del curs 2013-14. No hi ha objeccions i s’aprova per assentiment dels assistents.

4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2013 i del pressupost de 2014 El tresorer, Albert Pèlachs, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2013, tancat a 31 de desembre, l’objectiu principal dels quals era no haver de gastar diners dels estalvis i s’ha aconseguit. Els ingressos han estat de 30.757,36 €, lleugerament per sobre els de l’any 2012 gràcies a l’augment de quotes dels socis, que compensa l’estancament de les subvencions rebudes per part de l’IEC i la Diputació de Barcelona. Les despeses, 27.144,50 €, han augmentat en un 9% respecte l’any anterior, però s’han mantingut netament per sota del 2011. L’exercici s’ha tancat amb un superàvit de 3.612,86 €. Així, el saldo bancari era en aquella data de 39.766,01 €, repartits entre el compte de la Societat (20.888,11) i el de l’IEC (18.877,90).

El pressupost del 2014 està pendent dels ingressos per subvencions, però segueix una línia de continuïtat amb el del 2013. En cas que les subvencions es redueixin, s’intentarà limitar les despeses, però es compta amb les reserves abans esmentades.

S’aproven per assentiment l’estat de comptes de l’any 2013 i el pressupost de 2014.

5. Presentació i aprovació, si escau, de les candidatures de Josefina gómez Mendoza i Jaume Miranda canals com a socis honoraris Segons l’article tercer del Reglament de la Societat, “Podran ésser nomenats socis honoraris aquelles persones que pels seus mèrits rellevants se n’hagin fet dignes. Hauran d’ésser nomenats, en tot cas, per la Societat reunida en Assemblea General i a proposta de la Junta de Govern”.

La Junta de Govern, per acord de 16 de gener del 2014, proposa a l’Assemblea general les candidatures a socis honoraris de Josefina Gómez Mendoza i Jaume Miranda Canals.

El president presenta els dos candidats. De Josefina Gómez Mendoza fa un breu resum del seu ampli currículum, destacant-ne el paper en la renovació de la geografia espanyola i la contribució al pensament geogràfic internacional i ibèric, els treballs sobre la política i les repoblacions forestals, sobre la viabilitat de les agricultures periurbanes davant l’expansió de la metròpoli madrilenya, i la contribució a l’estudi del paisatge. Es referí també al seu tarannà progressista i a diferents càrrecs que ha ostentat. Això no obstant, el fet de demanar l’acceptació –191–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

de l’Assemblea per ser nomenada sòcia honorària és degut fonamentalment a les seves relacions i contribucions a la Societat Catalana de Geografia.

L’any 1981 ja va pronunciar una conferència sobre “Estructura y estrategias comerciales urbanas”, que es publicà precisament al primer número de la revista Treballs de la SCG. Posteriorment, se la troba col·laborant en un curs nostre i introduint una sessió de les jornades sobre “La regionalització del territori i els ens intermedis”. L’any 1990 publicava a Treballs de la SCG una important ponència “Per una Geografia Renovada” que havia presentat l’any anterior a la Universitat de Girona en un curs internacional sobre Geografia Regional, i l’any següent presidia una sessió del 1r Congrés Català de Geografia dedicada al pensament geogràfic.

El 1993 publica a la nostra revista “Los geógrafos y el primer reconocimiento forestal del Pirineo catalán” i tres anys després inaugura el curs de la SCG amb la conferència sobre “La contribución de los geógrafos catalanes a la formación de la Escuela regional española”. Més endavant dissertà de “Disidencia y Geografía en España”, i l’any 2009 participà en l’homenatge al Dr. Lluís Solé Sabarís, parlant de “Lluís Solé Sabarís y la geografia española” tot fent una paral·lelisme de la relació entre el seu mestre Manuel de Terán i el nostre antic president. Encara no fa gaire es presentà a la societat el llibre editat per ella conjuntament amb Rubén Lois i Oriol Nel·lo, titulat Repensar el Estado. Havia de parlar a l’acte però un contratemps li impedí venir.

També es remarcà la seva col·laboració en diferents actes de les nostres universitats. Es recordà la contribució a l’homenatge al professor Joan Vilagrasa, de Lleida, amb motiu de la seva mort, la contribució a Documents d’Anàlisi Geogràfica de la UAB, de la qual és membre del consell editor i on ha publicat l’interessant article “Patrimonio i paisaje”. Igualment, ha participat en nombrosos tribunals de tesis doctorals, concursos de titularitat i càtedres, i en diferents viatges col·lectius amb amics i amigues de les universitats catalanes.

A continuació informà dels mèrits adquirits perquè Jaume Miranda pugui esdevenir soci honorari de la SCG. Com en el cas anterior, es referí al seu llarg currículum professional, destacant que com a enginyer industrial i creador del departament de Cartografia Numèrica de la UPC va organitzar l’any 1980 un pioner servei cartogràfic al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, per esdevenir seguidament director i creador de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, transformat enguany en Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

L’audàcia de Jaume Miranda va ser la de concebre un servei cartogràfic modern i avançat a partir de les noves tecnologies, iniciant aviat la publicació dels ortofotomapes de Catalunya a escala 1:5.000, una sèrie que trencaria motllos pel que fa a la cartografia i que seria una de les més modernes fetes a Europa en aquells anys.

L’Institut Cartogràfic i ara també Geològic de Catalunya s’ha caracteritzat per l’interès en conèixer i aplicar les tecnologies cartogràfiques més innovado–192–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

res, sent un referent arreu del món: implantació de sistemes d’informació geogràfica, posada en producció de nous sistemes de teledetecció, la informatització dels processos cartogràfics, etc.

Es deu a Jaume Miranda la concepció i la capacitat de dur a terme un projecte que s’ha anat desenvolupat al llarg dels anys amb uns excel·lents resultats productius.

Al marge de Jaume Miranda com a enginyer i cartògraf, el president va remarcar la gran contribució que l’ICGC ha fet per la geografia catalana a través de les seves actuacions, dels seus productes i de la col·laboració amb els geògrafs catalans. Recorda el paper que té la biblioteca i cartoteca històrica de l’Institut, les seves publicacions, la Revista Catalana de Geografia i la importància que té per a un ampli grup de geògrafs i geògrafes de Catalunya treballar a l’ICGC, cosa que els ha permès ampliar i aprofundir en els seus coneixements. Destacà la seva contribució a la recuperació de la toponímia tradicional i les seves publicacions d’un gran interès per als professionals de la geografia, com són els diferents atles, els mapes històrics, els diccionaris terminològics, etc.

Per tot l’exposat, el president acabà proposant en nom de la Junta que l’Assemblea aprovi el nomenament com a socis honoraris a Josefina Gómez Mendoza i Jaume Miranda Canals.

Atès que no s’ha desenvolupat un reglament específic més enllà del previst a l’article abans citat, a petició d’un soci, la Junta ha decidit realitzar una votació nominal secreta de l’Assemblea, a fi de preservar el sentit del vot dels socis que es vulguin expressar. Això no obstant, el president trasllada la voluntat de la Junta d’establir un reglament específic per a l’elecció de socis honoraris, que se sotmetrà a la propera Assemblea General.

Un total de 27 socis i sòcies han votat les candidatures, amb el següent resultat: Josefina Gómez Mendoza Jaume Miranda Canals

25 vots 24 vots

Per tant, l’Assemblea aprova nomenar socis honoraris Josefina Gómez Mendoza i Jaume Miranda Canals. En propers actes de la SCG es procedirà a la concessió d’aquests reconeixements honorífics.

6. renovació de càrrecs de la Junta de govern Els membres de la Junta de Govern que cessen reglamentàriament enguany són: Vicepresidència: Jesús Burgueño Rivero Secretaria: Rafael Giménez-Capdevila Vocalia cinquena: Xavier Úbeda Cartañà Vocalia sisena: Maria Carme Montaner Garcia En el termini establert, s’ha rebut una única candidatura, presentada per les sòcies M. Àngels Alió Torres, Isabel Pujadas Rubies, Arlinda Garcia Coll i –193–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

Maria Dolors Garcia Ramon i el soci Enric Mendizàbal Riera, que proposa les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: Vicepresidència: Secretaria: Vocalia cinquena: Vocalia sisena:

Jesús Burgueño Rivero Rafael Giménez-Capdevila Xavier Úbeda Cartañà Maria Carme Montaner Garcia

Realitzada la votació presencial i inclosos els vots arribats per correu postal, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 73 (17% dels socis) Vots nuls: 3 (arribats per correu sense cap indicació de remitent) Vots vàlids: 70 Vots en blanc: 4 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates: 66 Jesús Burgueño Rivero 66 Rafael Giménez-Capdevila 65 Xavier Úbeda Cartañà 63 Maria Carme Montaner Garcia 65 La Junta de Govern seguirà amb la següent composició: President Vicepresident Tresorer Secretari Vocal primera Vocal segona Vocal tercer Vocal quarta Vocal cinquè Vocal sisena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez-Capdevila Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira Jaume Feliu Torrent Roser Serra Coma Xavier Úbeda Cartañà Carme Montaner Garcia Joan Vilà-Valentí

7. torn obert de paraules Jesús Burgueño suggereix la possibilitat de deixar de rebre la revista i les altres publicacions en paper editades per la Societat als socis que ho demanin, atès que també estan disponibles a internet. En tot cas, es tractaria d’una mesura de caràcter voluntari i reversible. Francesc Nadal proposa que en lloc de deixar de rebre les publicacions, aquestes es donin a una biblioteca pública.

Maria Dolors Garcia Ramon opina que la Junta no hauria de promoure aquesta acció, sinó que hauria de sortir espontàniament dels socis que la considerin oportuna per al seu cas.

–194–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 187-195 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2014

Josep M. Prat demana que els comptes reflecteixin també els pagaments previstos. Albert Pèlachs respon que en comptabilitat els pagaments no apareixen fins que no són reconeguts mitjançant les corresponents factures, a partir de la data d’acceptació.

Josep M. Prat considera que la revista Treballs hauria de millorar l’impacte científic. Jesús Burgueño respon que s’estan duen a terme diferents millores en aquest sentit, però sense renunciar a ser l’òrgan de transmissió de l’activitat de la Societat i dels seus socis. Enric Mendizàbal abona aquesta posició.

La sessió s’aixeca a les 19:00 hores. Barcelona, 12 de juny del 2014 El secretari, rafael giménez capdevila Vist-i-plau, el president, Josep oliveras samitier

–195–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 197-202 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la societat catalana de geografia (institut d’Estudis catalans) durant el curs 2013-14 1. assemblea general ordinària L’11 de juny del 2013, tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2012-13. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, amb un resum de les activitats dutes a terme.

A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2012-13, l’estat de comptes del 2012 i el pressupost del 2013.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: President Josep Oliveras Samitier Vicepresident Jesús Burgueño Rivero Tresorer Albert Pèlachs Mañosa Secretari Rafael Giménez Capdevila Vocal primera Anna Ortiz Guitart Vocal segona Núria Benach Rovira Vocal tercer Jaume Feliu Torrent Vocal quarta Roser Serra Coma Vocal cinquè Xavier Úbeda Cartañà Vocal sisena Carme Montaner Garcia Delegat IEC Joan Vilà-Valentí

–197–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 197-202 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2013-14

2. activitats científiques conferències i presentacions de llibres 1 d’octubre del 2013, conferència extraordinària de vicenç Maria rosselló i verger: El paisatge físic i cultural de la Serra de Tramuntana.

24 d’octubre del 2013, conferència inaugural de vincent Berdoulay, Universitat de Pau: Paul Vidal de La Blache et la modernité. En aquest acte es donà a conèixer el llibre editat per la Societat, Vidal de La Blache, Paul: Geografia general i regional. L’obra a Annales de Géographie (1891-1919).

30 d’octubre del 2013, Franco Farinelli, professor de la Università di Bologna, president de l’Associazione dei Geografi Italiani: La fine del Nuovo Mondo e l’inizio del nostro: il ritorno della geografia. Aquesta conferència tingué lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en el marc de la presentació del llibre de Bernat Lladó: Franco Farinelli. Del mapa al laberinto. Barcelona (2013): Icaria editorial.

14 de novembre del 2013, sessió acadèmica en remembrança d’Enric Lluch.

El paper d’Enric Lluch en el debat sobre l’organització i ordenació territorial de Catalunya. Ponents: Pilar riera, ricard Pié i Jesús Burgueño.

Acte coorganitzat amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) i l’Associació Catalana de Ciència Regional (ACCR). L’acte fou presidit pel Dr. Josep Gonzàlez-Agàpito, President de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC. 21 de novembre del 2013, presentació del llibre Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles, editat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Amb la participació de carme Montaner, cap de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i vocal de la Junta de Govern de la SCG, i Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

17 de desembre del 2013, cristóbal Mendoza, Universidad Autónoma Metropolitana, Mèxic: Xarxes fragmentades: Migració internacional des de la ciutat de Mèxic.

14 de gener del 2014, Àlex Nobajas, Keele University: Els orígens històrics i geogràfics de l’aigua mineral envasada a Catalunya.

13 de febrer del 2014, presentació del llibre Costums sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès, reedició de l’obra publicada per l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1921.

Publicació editada en el marc de les activitats en commemoració del Centenari de la Mancomunitat. L’acte comptà amb la participació del president de la Diputació de Barcelona i la conferència de l’historiador Jordi casassas i Ymbert, professor de la Universitat de Barcelona, sobre el tema: La significació política i institucional de la Mancomunitat per al catalanisme.

–198–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 197-202 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2013-14

26 de febrer del 2014, presentació del llibre: Josefina Gómez Mendoza, Rubén C. Lois i Oriol Nel·lo (eds.), Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España. Universidade de Santiago de Compostela, 2013. Amb la participació de ruben c. Lois i oriol Nel·lo.

6 de març del 2014, roser rodríguez carreras, Universitat de Barcelona: Vint anys després dels grans incendis de la Catalunya Central (1994-2014).

12 de març del 2014, acte de donació per part de Montserrat galera i Monegal, sòcia honorària de la Societat Catalana de Geografia, d’una reproducció facsímil pintada a mà sobre pergamí de l’Atles Català de 1375, de Cresques Abraham, i d’un exemplar del llibre de J. A. A. Buchon i J. Tastu, Notice d’un atlas en langue catalane. Manuscrit de l’an 1375, editat a París el 1839. En el decurs de l’acte la Sra. Galera dissertà sobre el tema: La història dels 600 anys de l’Atles Català de 1375.

19 de març del 2014, presentació del llibre de gonçal de reparaz: Los ríos de la zona árida peruana. L’acte comptà amb una conferència d’oriol Nel·lo membre de l’IEC i de la SCG, amb la presència de la filla de l’autor, María del Carmen de Reparaz. Presidiren Jaume Miranda, director de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, editor del llibre, i Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia.

27 de març del 2014, Dra. ana Maria cabello Quiñones, geògrafa, Directora de Carrera Pedagogía en Historia, Geografía y Ciencias Sociales, Universidad Autónoma de Chile Sede Talca (Xile): Calidad de vida urbana en Chile: evaluación de indicadores.

29 de març del 2014, “La conservació del patrimoni natural de catalunya, problemàtica, anàlisi i oportunitats”. Barcelona, IEC. Jornada organitzada per la Institució Catalana d’Història Natural, amb la col·laboració de la SCG i altres entitats.

9 d’abril del 2014, Experiències de treball de joves geògrafs, acte organitzat conjuntament amb la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, sota la presidència de Jaume Busquets, president de la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya, i Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia. ignasi Ballús i Edo: L’elaboració de la Via Catalana des de la Geografia i a través del SIG. Neus Motllor: Una experiència d’emprenedoria rural al Pallars Sobirà.

29 d’abril del 2014, carles carreras, sergi Martínez rigol i Lluís Frago, professors del Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona: El Raval de Barcelona, laboratori d’estudis urbans.

15 de maig del 2014, presentació del llibre de Julie Wilson i salvador anton (editors): Geographies of Tourism. European Research Perspectives, editat al Regne Unit per Emerald Group Publishing. Presentació a càrrec de gemma cànovas, catedràtica d’Anàlisi Geogràfica Regional de la UAB. –199–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 197-202 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2013-14

22 de maig del 2014, Xavier Bertrana Horta, professor del Departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Universitat de Barcelona i Cap del Servei de Planificació i Avaluació de la Diputació de Barcelona: Els nivells de govern local a Europa.

12 de juny del 2014, Joana Maria seguí Pons, Universitat de les Illes Balears: Model territorial i transformacions socials en els darrers decennis a Mallorca. Efectes en la mobilitat i oportunitats per a un canvi modal.

Prèviament tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de socis. sortides d’estudi i viatges 26 d’octubre del 2013, Martorell i ceramista Sedó (Esparreguera). Taula rodona a l’Ajuntament de Martorell sobre l’urbanisme i les infraestructures al voltant de Martorell. Organització: Josep Oliveras.

8 de febrer del 2014, visita al jaciment arqueològic del Born, a Barcelona, i recorregut pel barri de la Ribera sota el guiatge de Josep oliveras.

12 a 20 d’abril del 2014, viatge a sardenya. Organitzat per ARAC. 26 d’abril del 2014, Perpinyà, dins la sèrie “ciutats d’alta velocitat”. Organització: Rafael Giménez Capdevila.

14 de juny del 2014, camí de la sal de la Serra del Cadí (Alt Urgell). Organització: Xavier Úbeda i Carlos Guardia. cursos 2, 3 i 4 d’octubre del 2013, col·loqui “La representació cartogràfica de la ciutat a la península ibèrica (segles Xvii-XiX)”. Barcelona, Arxiu de la Corona d’Aragó.

28 de gener del 2014, “L’organització territorial dels governs locals. afectacions, reptes i qüestions pendents en els projectes de reforma local”. Barcelona, IEC. Jornada temàtica organitzada de conjunt amb la Diputació de Barcelona.

17 i 18 de febrer del 2014, “cooperació interregional i transfronterera als Pirineus”. Cicle de conferències organitzat en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra, Departament d’Humanitats. Amb el suport de Diàleg, Associació d’Amistat Catalano-Francesa.

Publicacions Revista Treballs de la SCG: núm. 75: editat i distribuït l’agost del 2013. núm. 76: editat i distribuït el maig del 2014.

Llibre: Costums sobre termenals, camins i aigües. Reproducció facsímil de l’original editat per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1921, junt amb un estudi introductori de Jesús Burgueño. Editat i distribuït el gener del 2014.

–200–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 197-202 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2013-14

Premis de la societat El jurat del Xè Premi Joan Palau vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat, format per Roser Serra, presidenta, Anna Ortiz, secretària, i Jordi Royo Climent, vocal, reunit a Barcelona l’11 de juliol del 2013, proposà “Declarar desert el Xè Premi Joan Palau Vera. El jurat fa constar que només s’ha rebut un treball i que aquest no reuneix ni els requisits necessaris ni la qualitat esperada.” La Junta de Govern, en reunió mantinguda el 17 de setembre del 2013, acceptà el veredicte i el féu publicar.

La comissió per proposar l’adjudicació del Premi Lluís casassas i simó a un treball de recerca en geografia (dinovena convocatòria, 2013), formada per Carme Montaner, presidenta, Anna Ortiz, secretària, i Pau Avellaneda, vocal, que es reuní el 25 de febrer del 2014, acordà: 1) Atorgar el premi al treball: “immigració i ciutat. agrupació i segregació espacial de la població de nacionalitat marroquina a tarragona, 2004-2012”, presentat per Hicham achebak i tutoritzat pel professor Joan Alberich de la Universitat Rovira i Virgili.

2) Fer una menció especial al treball “cartografia i gestió de l’aigua: els plànols del canal de la infanta de tomàs soler i Ferrer i Joan Ferrer i Mestres (1838-1852)”, presentat per Meritxell gisbert i tutoritzat pel professor Francesc Nadal de la Universitat de Barcelona.

El web de la societat: l’obrador obert (scg.iec.cat) L’obrador obert, editat per Pau Alegre, ha continuat informant a través d’anuncis, convocatòries, notícies, cròniques i ressenyes, de tots els actes celebrats a la SCG, així com d’activitats d’altres institucions d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Conté ja 499 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG i la totalitat de la revista en versió digital. A més, s’ofereixen els índexs d’audiència que fan inventari de les consultes efectuades.

Durant aquest curs s’ha posat en marxa provisionalment el web “Eines i recursos per a l’ensenyament de la geografia” (http://ensenyament-geografia. espais.iec.cat).

El nombre de seguidors dels comptes de la SCG a les xarxes socials (Tweeter i Facebook) és de 690.

3. obituari Des de la darrera Assemblea general, han traspassat els socis: Joan rebagliato i Font, soci honorari, 5 d’octubre del 2013.

Edmon gimeno i Font, 3 de gener del 2014 –201–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 197-202 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2013-14

albert compte i Freixanet, soci honorari, 25 de febrer del 2014.

Lluís Puntís i Pujol, 23 de març del 2014.

4. Nombre de socis i sòcies A data d’avui, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 429, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Al grup d’honoraris no s’hi ha comptat els 2 aprovats en l’Assemblea del 2014. Des de l’Assemblea general del 2013, s’han registrat 21 altes i 14 baixes. Un total de 120 socis i sòcies ho són des de fa més de 25 anys.

Estudiant Honorari Numerari Total general

Dona Home 4 16 1 8 137 263 142 287

Total general 20 9 400 429

Barcelona, 12 de juny del 2014 El secretari, rafael giménez capdevila Vist-i-plau, el president, Josep oliveras samitier

–202–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 78, desembre 2014, p. 203-208 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat.

També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil –203–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 203-208 Informació per als autors i autores

per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article.

Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haverhi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades –204–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 203-208 Informació per als autors i autores

pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”.

En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

–205–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 203-208 Informació per als autors i autores

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre.

Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. daveau, Suzanne; Orlando riBeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Cognom, Nom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

BianChetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Corna pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p.

332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. sCg. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades inse–206–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 203-208 Informació per als autors i autores

gures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

4. altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions.

La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: –207–

Treballs de la SCG, 78, 2014, 203-208 Informació per als autors i autores

a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–208–

El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma Mendizàbal Riera, Enric Ferret Jacas, Joaquim El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la província Casadevall i Camps, Robert Argullol i Murgadas, Enric Un nou paper per a les comarques. Qüestionarles, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?

Font i Garolera, Jaume Fuentes i Gassó, Josep Ramon Realitats metropolitanes i governs locals Nel·lo, Oriol Renyer i Alimbau, Jaume

CONFERÈNCIES Vidal de La Blache i la modernitat Berdoulay, Vincent Els governs locals de l’Europa Occidental: una aproximació tipològica Bertrana, Xavier

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

The Conversion of Spatial Planning in Denmark: Changes in National and Regional Planning Policies and Governance Structures Galland, Daniel RESSENYES Crònica de la Societat Catalana de Geografia

78 desembre 2014 Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 78 - desembre 2014

L’organització territorial dels governs locals

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)