Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA

juny 2016

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC.

Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca

Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor

Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida)

Consell Editor

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra)

Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona)

Consell Científic

Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch)

João Carlos Garcia (Universidade do Porto)

Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat

Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València)

Janice Monk (University of Arizona)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Telèfon: 935 529 104

A/e: scg@iec.cat

Web: http://scg.iec.cat

Adquisicions: http://publicacions.iec.cat

Disseny de la portada: Pau Alegre

© dels autors dels articles

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Joan Tort (Universitat de Barcelona)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona)

Membres nats

Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona)

Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia)

José L. Villanova (SCG; Universitat de Girona)

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona

AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Aquest número 81 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX

JORNADA SOBRE ELS PETITS MUNICIPIS I L’ORGANITZACIÓ

TERRITORIAL

ROCA i TIÓ, Joan; Josep SALOM; Josep OLIVERAS: Presentació de la jornada ............................................................................. 11

FORCARDELL i ESTELLER, Xavier: La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador? ......................15

PUJADAS-RÚBIES, Isabel; Jordi BAYONA i CARRASCO: L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries .......................................................................... 25

MORELL, Ramon: Les hisendes i la situació financera dels municipis petits ............................................................................... 45

ALDOMÀ, Ignasi: Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits? ....................................................... 63

ROVIRA, Josep: La gestió diària als municipis petits ............................... 79

FUENTES i GASÓ, Josep Ramon: La bona nova per als municipis petits: les administracions supramunicipals ...................... 89

ARTICLES

HERNÁNDEZ CORDERO, Adrián; Antonio LÓPEZ-GAY; Anna

ORTIZ GUITART: Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona: el mercat de Santa Caterina, el Pou de la Figuera i el Born Centre Cultural ............................................................ 111

PAÜL i AGUSTÍ, Daniel: On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida entre els estudiants universitaris catalans ............................................................................ 137

SEGURA-BELTRÁN, Anna: El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal .................................................... 159

CONFERÈNCIES. CINQUANTENARI DE LA PUBLICACIÓ DEL PRIMER VOLUM DE LA GEOGRAFIA DE CATALUNYA (AEDOS)

PANAREDA CLOPÉS, Josep M.; Antoni F. TULLA; Enric BERTRAN

GONZÁLEZ: Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos, 1958-1964) ..............191

BENACH, Núria; Maria Dolors GARCIA RAMON; Joan TORT i DONADA: Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya ............................. 223

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

NADAL i PIQUÉ, Francesc; Joan TORT i DONADA: Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré ................................................................................... 243

BERTRAN, Enric: Vicenç Biete i Farré (1921-2015), president de la Societat Catalana de Geografia (1991-2000) ........................................ 255

MONTANER, Carme: Sortida d’estudi a la Conca de Tremp: la nova interpretació de l’estructura geològica del Pirineu ................................... 259

Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els textos rebuts entre gener de 2011 i desembre de 2015, i que corresponen als números 71 a 80 ................... 263

Informació per als autors i autores ............................................................ 265

SUMMARY

SEMINAR ON SMALL MUNICIPALITIES AND TERRITORIAL ORGANIZATION

ROCA i TIÓ, Joan; Josep SALOM; Josep OLIVERAS: Seminar presentation ............................................................................. 11

FORCARDELL i ESTELLER, Xavier: Catalan territorial Organization reform: towards a guiding model definition ........................ 15

PUJADAS-RÚBIES, Isabel; Jordi BAYONA i CARRASCO: Small municipalities in Catalonia, recent demographic trends: diversity of paths ................................................................................................. 25

MORELL, Ramon: Public finance situation of small municipalities ........................................................................... 45

ALDOMÀ, Ignasi: Towards a common provision of services and equipment of small municipalities?.................................................... 63

ROVIRA, Josep: Daily management in small municipalities ...................... 79

FUENTES i GASÓ, Josep Ramon: The good news for small municipalities: supramunicipal administrations ...................................... 89

ARTICLES

HERNÁNDEZ CORDERO, Adrián; Antonio LÓPEZ-GAY; Anna ORTIZ GUITART: Twenty-first century urban transformations in Barcelona Old Town: Santa Caterina Market, Pou de la Figuera square, and Born Centre Cultural .................................................................... 111

PAÜL i AGUSTÍ, Daniel: Where would you locate this city on the map? An analysis of the representations of Lleida Province among Catalan University students ................................................................. 137

SEGURA-BELTRÁN, Anna: Terres de l’Ebre rural areas: developed land analysis from a legal perspective ..................................... 159

CONFERENCES. FIFTIETH ANNIVERSARY OF THE PUBLICATION OF THE FIRST VOLUME OF GEOGRAFIA DE CATALUNYA (AEDOS)

PANAREDA, Josep M.; Antoni F. TULLA; Enric BERTRAN GONZÁLEZ: Commemoration event of the fiftieth anniversary of the publication of the first volume of Geografia de Catalunya (ed. AEDOS, 1958-1964) ......................191

BENACH, Núria; Maria Dolors GARCIA RAMON; Joan TORT i DONADA: Evolution of geographic thought in Catalonia ........................................ 223

CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY

NADAL i PIQUÉ, Francesc; Joan TORT i DONADA: Tribute of the Catalan Society of Geography and the Onomastics Society to Vicenç Biete i Farré .......................................................................... 243

BERTRAN, Enric: Vicenç Biete i Farré (1921-2015), president of the Catalan Society of Geography (1991-2000) ................................. 255

MONTANER, Carme: Field trip to La Conca de Tremp: the new interpretation of the geological structure of the Pyrenees .......................259

Referees outside the Editorial Board of Treballs de la Societat Catalana de Geografia who reviewed anonymously original texts submitted between January 2011 and December 2015, issues numbers 71 to 80 ............. 263

JORNADA SOBRE

ELS PETITS MUNICIPIS I

L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Jornada organitzada per la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, amb la col·laboració del Consell Comarcal d’Osona Vic, 2 desembre 2015

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 11-14

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació de la jornada

Joan Roca i Tió

President del Consell Comarcal d’Osona Alcalde de Gurb

Aquesta jornada ha contribuir a donar-nos la primera eina que tots necessitem, que és la formació: saber on som, quines són les problemàtiques dels ajuntaments petits i del món local. La formació és allò que ens ha de permetre realment veure on som, quin és el nostre objectiu i quina és la nostra raó de ser.

Vull agrair a la Diputació de Barcelona l’esforç de fer aquesta jornada aquí, al territori, a Osona. Osona és una comarca formada per 50 municipis, d’aquests en tenim pocs de grans, però molts de petits. Sé que hi ha la intenció d’anar-les repetint en diferents àrees del territori de la província de Barcelona; però sí que realment la casuística del municipi petit és aquí, fora de l’àrea de Barcelona, de l’àrea metropolitana i l’àrea d’influència, i per tant és el lloc ideal per poder fer aquest tipus de jornades.

També voldria reforçar, posar èmfasi en el fet de fer treballar en col·laboració la Diputació de Barcelona juntament amb els consells comarcals, de cara a donar suport als municipis petits.

En la nostra defensa dels petits municipis, hem d’entendre que un petit municipi està basat en uns símbols. Símbol és l’alcalde, és el regidor, és l’ajuntament, és la proximitat, és la implicació, és tot allò que tenim de bo els petits municipis a l’hora de donar serveis i atenció als ciutadans, que no ha d’estar renyit en cap moment amb una qüestió econòmica. És erroni intentar fer desaparèixer els petits municipis simplement per una raó d’estalvi. Per a l’estalvi –som al segle xxi– avui dia disposem d’unes eines de gestió, disposem d’unes eines de comunicació, disposem de mil maneres de poder aconseguir aquest mateix estalvi sense la necessitat de fer desaparèixer els petits municipis. Per això hi ha els consells comarcals, i per això hi ha les diputacions; i voldria posar-ho en aquest ordre entenent clarament que tots som administració pública: l’ajuntament, el consell comarcal, la diputació. Tots estem adreçats a donar serveis als ciutadans. El que sí hem de fer entre tots tres nivells d’organització és treballar

Treballs de la SCG, 81, 2016, 11-14

Presentació de la Jornada

de forma conjunta, no entrar en guerres de competències, de qui dóna més serveis o menys, sinó que hem de ser capaços de treballar coordinats, per evitar duplicitats de serveis i sobretot estalviar: és allò que el seny, com a ciutadans, ens porta a no voler malbaratar els recursos públics, i sempre en defensa de l’atenció dels ciutadans dels nostres pobles per tal de millorar els serveis.

Res més, vull agrair per última vegada la vostra presència avui aquí, esperem que la jornada d’avui ajudi a reflexionar, a pensar, a veure quin és el nostre model i com hem de gestionar-nos a partir d’ara en el futur. Esperem que la jornada sigui per a tots del vostre interès.

Josep Salom

Diputat de la Diputació de Barcelona

Alcalde de Tona

Jo d’una banda vull posar en valor que aquesta jornada –ja se n’han fet d’altres, en altres ocasions, però a Barcelona– es faci al territori, que es faci a la capital de la comarca d’Osona, en aquesta primera ocasió. Ho trobo un encert. Penso que és un contrasentit que fem una jornada sobre petits municipis a Barcelona. Hem d’anar al territori, allà on hi ha els petits municipis. Penso que seria un encert que en endavant es fes d’aquesta manera, de forma rotatòria.

Això hem lliga també amb aquesta voluntat, aquest canvi d’orientació, que des del mandat passat, ha guiat l’acció política de la Diputació de Barcelona, d’estar al costat de tots els municipis de la demarcació, però d’una manera molt especial dels municipis petits i dels municipis mitjans, que són, d’una banda la immensa majoria dels municipis de la nostra demarcació i del nostre país, i d’altra banda són aquells que necessiten més de l’ajut, l’assessorament, l’assistència i la cooperació que una entitat com la nostra, com la Diputació de Barcelona, els pot oferir. Perquè són –o som, vaja, perquè jo també sóc alcalde d’un municipi més aviat petit–, som els que més necessitem de l’ajut d’un ens supralocal com és la Diputació de Barcelona. I en aquest sentit vull aprofitar avui, aquesta jornada amb tots vosaltres, que sou representats del municipalisme i concretament d’aquests petits municipis que són els que teixeixen i vertebren el nostre país, per reafirmar el compromís de la Diputació de Barcelona, en aquest nou mandat que ara comença. Amb totes les nostres línies, projectes i programes, que anirem desenvolupant en el futur i que ja s’estan concretant amb l’aprovació, que acabem de fer, dels pressupostos generals per a l’any vinent i del programa Xarxa de concertació pels municipis, en la línia també d’ajut

Joan Roca i Tió, Josep Salom, Josep Oliveras

Treballs de la SCG, 81, 2016, 11-14

Presentació de la Jornada

als petits municipis, concretament. S’anirà concretant –insisteixo– aquesta cooperació, aquesta assistència i aquest ajut tècnic i econòmic que des de la Diputació podem posar a l’abast del món local i d’una manera molt especial de vosaltres, que sou els representants dels petits municipis.

I res més, només desitjo que aquesta jornada sobre petits municipis, que a més a més estarà impartida per persones amb fort coneixement de la situació, sigui profitosa i tots plegats en puguem treure rendiment cara a la nostra feina diària de tirar endavant els nostres pobles.

Moltíssimes gràcies i que vagi molt bé la jornada.

Josep Oliveras

President de la Societat Catalana de Geografia

Aquesta jornada forma part d’una col·laboració que hi ha entre l’Institut d’Estudis Catalans i la Diputació de Barcelona. Perquè l’Institut d’Estudis Catalans es deu i va néixer gràcies al cap i a la mà, a l’acció d’Enric Prat de la Riba, i a l’any 1907 va ser ell qui va encaminar a la fundació d’Estudis Catalans. I la Societat Catalana de Geografia es va fundar el 1935, i una mica pel dit de la mà també de Puig i Cadafalch, que era l’home de l’Institut que va voler que hi hagués allà una Societat dedicada al coneixement i a les problemàtiques del nostre país. I per tant, des del 35 la SCG està integrada dintre de l’Institut d’Estudis Catalans. I des de fa molts anys hi ha una col·laboració amb la Diputació de Barcelona, que en alguns moments ha estat més estreta, en d’altres ha estat més laxa, però la col·laboració hi ha estat sempre. En els últims anys la tenim més estreta, i estem obligats, per mitjà de conveni també a fer uns cursos: rebem una ajuda de la Diputació justament per poder fer una sèrie de coses, que fem de bon grat, per al manteniment de la nostra Societat i també perquè estem al servei del país, com tot el que han de fer les societats del nostre tipus.

Aquesta jornada, encaminada als petits municipis, també té una lògica, perquè els petits municipis a vegades estan en discussió. Estan en discussió perquè sempre, el que és petit aspira a vegades a ser gran, i fins i tot a vegades un no gosa dir que és petit: el senyor diputat ha dit que gairebé som petit municipi... A veure: què és petit? I nosaltres creiem –vam creure a la Societat– que era important fer aquesta jornada, i ens va semblar bé fer-la aquí a Vic, a la capital d’Osona, per debatre una mica això. I no ha de ser només una jornada de reflexió. Ho serà i es contraposaran posicions diferents, però sobretot ha de

Joan Roca i Tió, Josep Salom, Josep Oliveras

Treballs de la SCG, 81, 2016, 11-14

Presentació de la Jornada

ser una jornada perquè als petits municipis els puguem ajudar a posicionar-se, i que d’aquesta jornada puguin sortir, també, determinades actuacions, que no hem de fer pas a l’SCG, ni ha de fer algun petit municipi, un a un, però sí que el conjunt i a través de canals institucionals, poden fer.

Per tant, espero que aquesta jornada ens serveixi, que serveixi també per ajudar a delimitar a vegades el que és petit, i allò de “hi ha massa municipis petits”, o “n’hi ha pocs o n’hi ha molts”. Catalunya, a causa de la seva formació, és un país de petits municipis, però és que no som nosaltres sols. França és un país de petits municipis. Itàlia és un país de petits municipis. Alemanya és un país de petits municipis. A Espanya hi ha uns 8.000 municipis; 948 aquí a Catalunya. A Alemanya n’hi ha 12.000 i escaig, de municipis. A França 36.000. El paper dels petits municipis a Catalunya: si compto com a petits els de menys de 500 habitants, doncs gairebé són un 35% del conjunt de municipis. És una realitat que tenim. Llavors, aquesta realitat, el que cal és plantejar-la, reflexionar sobre ella.

Moltes gràcies.

Aspecte general de la sala Sert del Consell Comarcal d’Osona, en la presentació de la jornada

Joan Roca i Tió, Josep Salom, Josep Oliveras

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 15-24

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.97

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?1

Xavier Forcadell i Esteller Coordinador general de la Diputació de Barcelona, secretari municipal, i professor de Dret Administratiu (URV)

Molt bon dia a tothom. M’agradaria començar explicant que aquesta jornada té una certa vocació de descentralització. Quan d’acord amb el president de la SCG trucàvem al president del Consell Comarcal d’Osona, Il·lm. Sr. Joan Roca, per dir-li que teníem la voluntat de començar a fer aquest tipus de jornades fora de Barcelona ciutat i aquest any era una manera de començar a fer-ho ja descentralitzat a Osona, i que probablement l’any que ve potser ho faríem al Bages o a l’Anoia o a on convingués, em deia: Et trobaràs tan ben acollit a Osona que no tindreu ganes de canviar-ho. I a partir d’ara ho fareu sempre aquí. Serveixi, inicialment per tant, aquesta petita anècdota també per agrair al Consell Comarcal la seva acollida i la seva cordialitat. Bé, en relació amb la matèria que avui ens ocupa jo crec que aquesta primera sessió té una orientació –almenys la vull enfocar així– central. És a dir, d’enfocar des d’una perspectiva jurídica, social, fins i tot –si volen– política, el tema, perquè després al llarg de la resta d’intervencions es vagi incidint més en qüestions molt més sectorials i molt més aprofundides. Per tant, si vostès volen, aquesta té una visió més general. Una visió més de model, d’intentar definir quin és el model local de Catalunya i quin paper hi tenen, en aquest model, els municipis petits.

1. Transcripció directa de la intervenció oral de la conferència.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

I ja començo dient que la referència a municipis petits és una fal·làcia, perquè de municipis petits no n’hi ha. Els municipis són extraordinàriament grans, per regla general són molt grans en planta però amb poca base demogràfica molts d’ells. Per tant, hi ha una superposició entre allò que anomenem la planta, el territori i la població.

Aquesta conclusió m’ha portat sempre a pensar que no és possible enfocar un tema com el que avui ens ocupa si no tenim sempre d’entrada i present tres lògiques: la primera, analitzar un pretès model des de la perspectiva de la planta territorial; la segona, des de la perspectiva de la prestació dels serveis i de l’exercici de competències; i la tercera, conjugant els dos factors anteriors amb el sistema de finançament. Crec que sense analitzar alhora les tres qüestions no és possible fer un model complet. I crec també, amb tota la humilitat, que el fet que durant anys i panys, durant molts anys, no ens n’haguéssim sortit com a país a l’hora de definir un model, probablement s’explica també –no només, però probablement s’explica també– pel fet que aquestes tres perspectives no han estat analitzades, estudiades i executades alhora. Insisteixo: planta, règim jurídic local i finançament. En resum: quants, per a fer què i com es paga. Des d’aquesta perspectiva tenim, val a dir-ho, una planta municipal complexa. Ara es deia: 948 municipis, dels quals més de 500 no arriben al miler d’habitants. M’ho permetran, jo que d’origen sóc de l’Ebre, d’Alcanar, per tant de l’altre extrem, el més perifèric, sempre un ha tingut aquesta sensació quan s’ha de presentar. D’on ets? No, jo sóc d’un poble molt petit, allà baix a l’Ebre, 10.000 habitants. Quan ho situem en l’entorn del mapa i de les xifres, Alcanar o tants d’altres –o Tona, com ara deia el diputat– veiem que és gran. D’aquests 948, 500 no arriben al miler d’habitants; però és que menys de 5.000 habitants en tenen 700. Ho dic perquè també quan analitzàvem la lògica d’altres normes jurídiques, la LRSAL que teníem no fa gaire temps, i ens plantejava allò dels de menys de 20.000 habitants, hi havia unitats territorials, com la província de Lleida, que excepte la pròpia capital totes les altres estaven per sota d’aquests 20.000. Però és que a la demarcació de Barcelona, que a un portaria a pensar que és la demarcació més metropolitana de totes, dels 311 municipis als quals prestem servei des de la Diputació, 94 no arriben a 1.000 habitants. I ara s’hi referia el diputat: quan fem plans de cooperació, buscar una fórmula, buscar un mètode de treball i d’estudi que permeti trobar un equilibri del territori, tenint en compte que hi ha des de la pròpia ciutat de Barcelona fins a Sant Jaume de Frontanyà, per tant del més gran al més petit, en termes poblacionals, trobar aquest encaix de forma equilibrada no és gens fàcil.

I això em porta al segon element, que és el per a què? I aquest per a què fer, crec que només s’inscriu des d’una lògica de l’asimetria, de la diferenciació, de mirar-nos el territori de forma diferent, perquè aquest és diferent entre si. Diferents realitats territorials necessiten també una resposta jurídica i prestacional diferent. Nosaltres estem acostumats, sovint, a aplicar el dret des d’una lògica en què no hi ha diferenciació, no hi ha règims especials. La llei alguna cosa

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

en preveu però no existeixen a la pràctica. La llei de contractes s’aplica igual a Sant Jaume de Frontanyà que a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta lògica no és la mateixa pel que fa allò que en diem la musculatura, la màquina interna, de funcionament. Per tant, aquest per a què, és rellevant també. Si aquests són els municipis que tenim, si aquesta és la planta, i no han d’haver-hi processos de fusió perquè històricament s’ha demostrat que qualsevol anàlisi sobre aquests processos ha provocat una certa contestació territorial, social, i per tant aquest és un tema complicat; algú diu fins i tot un tema tabú (després veus més autoritzades que la meva n’aniran parlant), quin és el paper de l’administració supramunicipal? Serveixen per alguna cosa avui les diputacions, pensades fa 200 anys? Tenen sentit? Té sentit la lògica prestacional? I els Consells Comarcals? Necessitem dos nivells supramunicipals a Catalunya? Crec que només s’hi pot donar resposta si tornem a l’origen: la planta, el règim jurídic, però sobretot el finançament. És important qui rep aquest finançament. Per què la Diputació de Barcelona –i els ho dic jo, que ocupo des de fa anys la coordinació general de la institució, la més alta funció directiva–, per què és tant estimada la Diputació de Barcelona? Doncs ho és perquè té un ampli capital humà de companys i companyes que fan una gran feina al territori. Però tampoc ens enganyem, ho fa també perquè té uns pressupostos molt rellevants. Si aquests mateixos pressupostos, al llarg de tants d’anys, els tinguessin aquestes altres administracions, doncs és probable que altres administracions assolirien també aquells nivells de qualitat en la prestació dels serveis en el temps. Històricament hem intentat plantejar aquest model, i jo no els he d’avorrir ara amb previsions normatives, però tenim tres, quatre, cinc articles que són els que ens marquen en aquest moment com hauríem de definir aquest nou marc, aquest nou model, des d’una perspectiva més jurídica. La nostra norma bàsica de referència és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sé que sona estrany si un llegeix els diaris d’aquests mesos i jo parlo de l’Estatut, quan l’ordre polític de les coses ens ha situat amb una altra pantalla, que es diu ara. Però com a juristes, com a tècnics, o com a electes... que estem a l’entorn d’aquesta perspectiva, la nostra norma institucional és l’Estatut. Hi ha tres o quatre preceptes de l’Estatut que determinen quin ha de ser el model i que alhora són grans oportunitats també per desplegar-ho. Sigui en el marc de l’Estatut o en el marc d’una altra norma competencial de futur d’igual abast. L’article 2, que ens parla de la interiorització, ens defineix què és la Generalitat. La Generalitat ja no és només el senyor Mas, el molt honorable President, ja no és només l’executiu... La Generalitat en termes de l’Estatut és tot. La Generalitat és el President, és el Parlament, són les institucions de l’autogovern... i hi ha un apartat tercer que ens diu: la Generalitat també és el món local. Per tant la Generalitat és el sistema institucional en el qual s’organitza Catalunya. Allò que en diem la interiorització. Per tant, des d’aquesta perspectiva, un pensament també que el món local no és quelcom aïllat, forma part d’un sistema polític: del sistema polític català.

Xavier Forcadell i Esteller

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

Hi ha un altre conjunt de preceptes rellevants que ens diuen quins són els ens locals bàsics a Catalunya. En aquest sentit, s’estableix–article 83 de l’Estatut– que els ens locals bàsics són els municipis i les vegueries. Després hi ha un segon apartat que ens diu que, en tot cas, en l’àmbit supramunicipal també hi haurà les comarques, però les comarques no tenen la condició d’ens bàsics. Aquesta condició la tenen només els municipis i les vegueries. Això seria una llarga definició del perquè és així, perquè varen subsistir les comarques amb l’ iter parlamentari en la tramitació de l’Estatut que no hi entrarem ara per raó de temps. Però després hi ha una vinculació que és: i què han de fer tot aquest conjunt d’ens? Perquè si hem dit que tenim aquesta planta, tenim aquesta planta de petits municipis però amb grans extensions territorials i han de prestar uns determinats serveis. I hem dit que fins i tot la normativa d’aplicació és bastant uniforme: la llei de contractes s’aplica igual, la llei d’urbanisme s’aplica igual a un sòl no urbanitzable a un municipi punter de la costa que a un municipi d’interior de la comarca del Berguedà. Des d’aquesta perspectiva, com ho hem de fer?

Doncs jo crec que l’Estatut també ens dóna pautes. L’article 84 ho fia tot a una futura llei de governs locals. Futura llei de governs locals que es dotaria d’un ventall competencial de com s’hauran de prestar entre els diferents nivells, per tant, entre els municipis, les vegueries i, en tot cas, entre les comarques. I ens diu l’apartat tercer d’aquest article 84, que per repartir el conjunt competencial i de serveis entre el conjunt del món local, s’haurà de tenir en compte una sèrie de premisses bàsiques. El primer, un principi de diferenciació, d’atendre el territori de forma diferent, és el que nosaltres en diem l’asimetria. El segon, una qüestió vinculada a la suficiència financera, al finançament. No té sentit que constantment cada norma porti obligacions al món local si després no hi ha un acompanyament pressupostari per portar-ho a terme. El tercer, atenent també amb allò que li podríem dir subsidiarietat, cooperació interadministrativa i asimetria territorial. Nosaltres des de l’acció cooperadora de la Diputació ho hem intentat, en els darrers anys, en la mesura que, si a Osona hi ha un problema o una qüestió derivada de la prestació de serveis, que la priorització –i el Consell Comarcal així ho fa–dels serveis que s’hagin de prestar i com hagi d’ajudar la Diputació, doncs que vagi amb aquest tipus de serveis, als més bàsics, de forma coordinada. Però és que potser al Baix Llobregat la realitat és una altra, que és la d’ajudar amb polítiques vinculades als infants, a les beques menjador o a les llars d’infants, diguem-ne, d’aspecte més social. Per tant, també, aquest principi prestacional de forma diferenciada.

Hi ha un precepte, per a mi també clau que és l’article 88. L’article 88 de l’Estatut determina, els el llegeixo literalment: Principi de diferenciació. Les lleis que afecten al règim jurídic, orgànic, funcional, competencial i financer –es pot resumir amb el que hem dit: planta, serveis i diners (finançament)– han de tenir en compte, necessàriament, les característiques demogràfiques, geogràfiques, funcionals, organitzatives, de dimensió i de capacitat de gestió que tenen. Per

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

tant, jo crec que, fins i tot en aquests moments o en aquests darrers anys – és veritat que ara políticament ens hem situat en un altre horitzó–, hem tingut instruments per legislar, en aquest sentit, i hem tingut instruments per anar apuntant, probablement, alguna solució al respecte.

Segurament acompanyat amb dos preceptes més, que són el 151 i el 160 de l’Estatut que determinen la competència exclusiva de la Generalitat –i això ho veurem ara també vinculat a l’LRSAL– per legislar en matèria d’organització territorial i de règim jurídic local. I finalment, uns preceptes bàsics finals, del 217 al 221, que són els que marquen el finançament i el que determina que Catalunya pot legislar amb una llei de finances locals pròpia.

Per tant, per centrar-ho, tres aspectes –planta, règim jurídic, finançament– i un Estatut, per desplegar, però amb un ens que continuava sent aquell en el qual havia de gravitar aquesta acció de suport constant a la planta municipal (i preferentment a la planta municipal dels municipis més petits) que era la vegueria. Fixeu-vos que l’Estatut no cita en cap cas la diputació provincial i quan la cita només ho fa per dir que queda substituïda. L’article 91.3 diu: els consells de vegueria substitueixen les diputacions provincials. Per tant, tenim un Estatut que no parla de les diputacions –no entraré en la lògica província/ vegueria, sinó en la seva forma d’organització jurídica– i quan ho fa és per dir que es substitueix. Això resumeix mil anys d’història del catalanisme, que jo no tinc temps d’entrar ni sóc la persona doncs més idònia per fer-ho. Però això resumeix aquest precepte que els consells de vegueria substitueixen les diputacions. Substitueix una lògica política de l’organització secular de Catalunya: des del segle ix i des del segle x, amb les vegueries, amb els castells, amb tot el procés també medieval (el senyor feudal, qui era el veguer, el vicarius, el seu enviat al territori, etc.); amb una evolució fins als decrets de Nova Planta (l’abolició de l’organització pròpia de Catalunya); a partir després de la Constitució de 1812 –veig aquí que el professor Burgueño ens acompanya i és una de les persones que més ho ha treballat, i intensament, aquesta qüestió–, tot el procés d’instauració d’un model de recuperació de la vegueria (ja no només de substitució), diguem-ne d’un primer intent de divisió provincial, i finalment d’una cristallització d’aquestes províncies al 1833 –per cert, les províncies que tenim ara, doncs no han variat– i després, a partir ja de la Mancomunitat de Catalunya, de la Segona República, fins a gairebé després de tot el franquisme, el model de recuperació de les comarques.

Important també d’aquest procés per entendre, en la Segona República, la creació a partir de la ponència d’en Pau Vila d’aquest segon element: l’element comarcal; que és un element que continuem tenint ara. Quan ara jo deia al principi: necessitem dos nivells supramunicipals? Necessitem províncies-vegueries per una banda i comarques per una altra? Continuem necessitant aquest model? D’on ve aquest model? Doncs ve justament d’aquesta Segona República. Si vostès miren els debats i els treballs que varen guiar la Ponència de divisió

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

territorial, aquesta va ser una qüestió francament complexa, de discussió i de debat. I alguns diuen –i cito novament el professor Burgueño– que fins i tot es va resoldre amb una premissa des d’una lògica molt més simplista i no tant científica, que era amb acords entre alguns dels membres que formaven part d’aquesta ponència, i que darrera d’aquí encara subsistiria aquell debat entre Tarragona i Reus, i entre alguns dels membres que formaven part d’aquesta ponència, entre el senyor Rovira i Virgili i el senyor Iglésies.

Sigui com sigui anem avançant, fins a tot un model, a partir de la Constitució del 78, del 79 amb l’Estatut, d’una idea d’anar substituint les diputacions, que no ens anàvem sortint: de la primera llei 6/80 del Parlament de Catalunya de substitució de les diputacions i transferència a la Generalitat, que ràpidament és contestada pel Tribunal Constitucional l’any 81, amb una teoria que es deia de la garantia institucional de les diputacions. L’any 2010, sentenciant l’Estatut d’Autonomia del 2006, la resposta del Tribunal Constitucional fou: com ja vàrem dir l’any 81, no es poden substituir les províncies. Per tant, la Constitució entesa, no com un ésser viu, dinàmic i evolutiu, sinó com un ésser rígid que no permet desenvolupament.

Per tant, aquesta és la realitat a l’hora de dibuixar un mapa. I m’he deixat moltes coses i intents pel camí: l’informe d’experts per la revisió del model territorial de l’any 2000, el conegut Informe Roca, que tenia, al meu entendre, moltes potencialitats a desplegar i tenia moltes qüestions que després, amb els anys (“els consells comarcals hauran de ser consells d’alcaldes”) han tingut molta lògica i ha estat implantada als nostres dies. Però ai las!, va preveure una possible agrupació de municipis petits de menys de 250 habitants: no es va parlar més d’aquest informe. Per tant, també hi ha una lògica, hi ha una sensibilitat d’aquests municipis petits.

I tot això fins al desplegament –que és on som ara– i per tant, aquesta perspectiva d’un nou model, fins al desplegament d’aquestes previsions estatutàries. A partir de l’any 2005, amb l’aprovació del 30 de setembre de l’Estatut, quan l’Estatut és a les Corts Generals, com se li va modulant també determinats preceptes que semblen innocus, però després ens dificulten un cert desplegament. Veiem que, després de l’aprovació de l’Estatut del 2006 fins al 2010, hi havia quatre anys d’or per desplegar aquesta normativa. Hi varen haver intents de fer-ho, i no varen reeixir. Només varen reeixir dues normes l’any 2010: la llei 30, de creació de les vegueries, i la llei 31 del 2010, de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Saben vostès que la Llei de creació de les vegueries, molt poc temps després de ser promulgada, mesos després de ser promulgada, es va veure clarament afectada. De fet, quan la llei estava a punt de ser votada finalment al Parlament de Catalunya, el Tribunal Constitucional ja havia anunciat el veredicte (si vostès recorden, el TC va anunciar el veredicte de la sentència però el text íntegre va tardar 15 dies) de com interpretava aquests articles i com interpretava la lògica del model territorial català.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

Des d’aquesta perspectiva, què va dir el TC en relació amb l’Estatut i amb aquest conjunt d’articles que jo els he citat. Article 2, la interiorització, el món local també és la Generalitat: d’acord, no hi ha cap dificultat. Saben que la sentència constitucional va ser molt interpretativa. Per tant, es va preocupar de no declarar inconstitucionals molts articles, però va fer allò que es diu una interpretació conforme. La lògica vol dir que de facto acabaven sent inconstitucionals d’acord amb la voluntat de l’estatuent de desenvolupar-ho. Què va dir de l’article 2?: d’acord, el món local és la Generalitat, sempre i quan això no menystingui la regulació respecte del món local que tingui l’Estat. Què va dir de l’article 83 i de tot el conjunt de les vegueries?: la vegueria és constitucional, sempre i quan no sigui substitutiva de la diputació, sinó sigui un nivell més, als que vostès ja tenen. Però és que la voluntat de l’estatuent no era ficar-hi un nivell més, era substituir-ne un per un altre. Què ens va dir de tot l’entramat jurídic, del règim prestacional, de l’article 151 i 160?: efectivament, la Generalitat pot tenir competència exclusiva en matèria de règim local, sempre i quan respecti les bases de l’Estat. Per tant, una norma de l’Estat posterior podia acabar incidint, penetrant, respecte el model estatutari. Per tant, deixava l’Estatut en paper mullat.

Però amb una lògica encara molt més complexa, molt més perversa, fins i tot si vostès volen, que és que es desdibuixava la posició ordinamental d’un Estatut d’Autonomia. Què vol dir això? Històricament la construcció jurisprudencial del Tribunal havia sigut que l’Estatut d’Autonomia era una norma d’acompanyament, de bloc de constitucionalitat, amb la pròpia Constitució, per tant s’interpretava com un tot. El rang d’un Estatut és d’una Llei Orgànica. Doncs aquesta doctrina la manté fins l’any 2007, en què judicialitza, analitza, l’Estatut de València. Tres anys després canvia radicalment la seva interpretació i desdibuixa la posició a l’ordenament jurídic d’un Estatut. Ara, un Estatut d’Autonomia en matèria competencial pot ser qüestionat per una llei de l’Estat. I ho hem vist aquests darrers anys amb l’LRSAL. Per tant, la definició que li dóna en termes jurídics és: quan l’Estatut diu que a Catalunya la Generalitat té competència exclusiva en règim local ho diu d’una manera impròpia, perquè aquesta impropietat no pot afectar la legislació estatal. I aquest canvi, el TC l’ha mantingut en els anys subsegüents. L’ha mantingut amb la sentència 132/2012, i l’ha mantingut amb la sentència 103/2013 i 161/2013; per tant hi ha un canvi de perspectiva també en termes jurídics.

I davant d’aquesta realitat, quina era la resposta que nosaltres hi podíem donar? Doncs la resposta només podia ser definir un model propi, respectant aquests petits municipis i aquesta realitat propera i aquest model que ens volíem bastir, desplegant l’Estatut. I si jurídicament i constitucionalment aquest quedava tan afeblit que no el podíem desplegar, la resposta podia exigir l’establiment d’un règim singular a la normativa estatal. Règim singular com el tenen altres territoris: com el té el País Basc. Règim singular com fins i tot hi ha a les Illes. Règim singular com fins i tot hi ha a d’altres particularitats o realitats.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

La resposta de l’Estat, enlloc d’entendre que probablement la solució era un règim singular per a Catalunya, fou l’LRSAL. Era el sentit oposat. Era: els de menys de 20.000 coste estándard de los servicios. Després coste efectivo, però els de menys de 20.000, fora. Per tant, ja no parlem d’aquests de menys de 500, sinó dels de menys de 20.000! Aquesta era la primera realitat, i ja no amb allò que ens deia Europa de la governança multinivell: si hi ha consells i diputacions i ajuntaments petits el que han de fer és col·laborar entre vostès. Entengui-se’n. D’això Europa en diu la governança multinivell. No, aquí en dèiem una altra cosa: una administración, una competencia . Encara que estiguin vostès units, és igual: una administración, una competencia.

I del finançament local? Tots els discursos d’investidura, tots els programes polítics: urgent, necessària, cal una llei de finançament local... L’Estat va dir: això ja ho discutirem la propera legislatura. Per tant, posposava un determinat model, el castigava, el modificava parcialment. Quina va ser la resposta? Crec que tardarem anys a adonar-nos de la importància de la resposta del món local. El món local va plantejar un conflicte en defensa de l’autonomia local. En termes processals, poder plantejar en aquell poc temps aquest conflicte, aquest recurs constitucional, és d’una feina ingent. Tots els plenaris de Catalunya, gairebé el 99%, varen aprovar amb sessions extraordinàries plantejar aquest recurs. Es necessitaven milions de ciutadans de la resta de l’Estat i es va aconseguir. Poques normes han aconseguit una contestació tan evident. Tots –recordeu que a la Diputació và rem fer moltes jornades al respecte– vàrem dir aquesta norma no s’aplicarà: no s’aplicarà perquè no té en compte la realitat dels municipis petits, no té en compte la realitat del municipalisme més bàsic. No s’aplicarà perquè qui l’ha fet no coneix la realitat del món local.

Fa pocs mesos encarregàvem a la Fundació Carles Pi i Sunyer, que tenen un instrument que es diu l’Observatori Local, que presentés unes enquestes als ajuntaments sobre el grau d’incompliment de l’LRSAL: la conclusió ha estat que gairebé ningú havia aplicat res; excepció feta d’alguns aspectes relatius al sector públic. I algunes qüestions del règim més vinculat als eventuals, a les retribucions..., però tampoc ens enganyem, els eventuals són als municipis de grans ciutats, són a les diputacions provincials. Els eventuals no són als municipis petits, que no n’hi ha. Per tant, la realitat és aquesta.

Darrerament, el Ministeri ha remès una carta al món local dient que, de moment, fins l’any que ve no s’aplicarà. No sabem en termes del Dret –després el professor Fuentes, segur que ens hi podrà donar llum– què significa una carta. Una llei o està en vigor o no està en vigor. Enviar una carta al món local dient que de moment això no s’aplica... Recordo que era una llei que havia de pressuposar un estalvi de 8.000 milions d’euros en tres anys. Fent aquesta translació de deixar els municipis petits –i ara ho simplifico molt, i en sóc conscient– amb allò que només faran clavegueram i cementiris. Fent això s’havia d’aconseguir un estalvi de 8.000 milions en tres anys, perquè era el missatge que havíem donat a Europa. La resposta ha estat que han enviat una carta, generalment als

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

interventors dels ajuntaments, com una forma també d’anar posant una certa por a l’aplicació del dret ordinari, per dir que això no s’aplicaria.

I mentrestant a Catalunya què? Perquè també sovint jo crec que només mirem que els altres, que els altres..., però nosaltres què? Nosaltres, des de l’any 2006, i estem al 2015, no hem estat capaços de fer una llei de governs locals. Han estat capaços altres territoris, ho ha fet Andalusia, ho ha fet València, ho ha fet l’Aragó... Nosaltres no hem estat capaços de fer una llei de governs locals. I sabeu per què? Perquè subsisteixen en el fons les mateixes preguntes que fa 200 anys o més que ens estem fent. Que són: quina planta volem, què han de fer els nivells locals que nosaltres tinguem, i qui els ha de finançar? Continuem anant a la lògica, quan legislem, de què volem mantenir la planta –aquesta que hem dit– de municipis grans amb poca base demogràfica; però aquests ajuntaments, alguns d’ells, tenen dificultats per pagar les nòmines a final de mes o per prestar els serveis més bàsics. Però en canvi, a nivell prestacional, tenim unes lleis que els obliguen a prestar uns serveis que, si no els presten –i ara per exemple penso en matèria ambiental, depuradores, etc.– poden acabar tenint greus dificultats els electes (vés quina culpa tenen), que s’hi han trobat (i en aquest territori en conec, i he ajudat a contribuir a resoldre alguna experiència al respecte).

Per tant, planta, règim jurídic i finançament. Cap a quin model? Jo crec que això és molt obert. Però requereix que responguem des d’aquesta triple perspectiva en quant a idea, de si estem davant d’un moment en què és necessari desplegar l’Estatut, estem davant d’un moment en què hem de passar pantalla i esperar a veure què passa o estem davant d’un moment en què s’ha d’aplicar l’LRSAL, perquè una carta no és suficient per aturar una norma. Tenim per tant, tres escenaris: o ens quedem –alguns dirien– com estàvem, jo dic: pitjor de com estàvem; o ens quedem amb la perspectiva que hem d’aprofitar un encaix d’una possible –i li poso tots els condicionants del món– reforma constitucional i com es pot preveure un règim aquí en allò local; o hem de pensar un món local en el marc de la construcció d’un nou estat. Aquestes són les tres perspectives que tenim sobre la taula. Veieu que d’un a l’altre hi ha un extrem, la lògica és: davant de qualsevol d’aquests escenaris, hem fet un exercici intern de preguntar-nos com volem que sigui el futur del nostre govern local? Ens posaríem d’acord, els que estem aquí, si té sentit la subsistència dels consells comarcals? I m’és igual si té sentit en la perspectiva d’un model com l’actual, d’un model d’un estat nou o d’un model en el marc d’una reforma constitucional. Podem amb 8 o 9 vegueries substituir 42 consells comarcals? Ens podem plantejar aquesta lògica? Podem plantejar-nos la lògica que probablement les normes no han de donar a tots els municipis el mateix nivell competencial o de prestació de serveis? Té sentit que un municipi amb 33 habitants tingui competències en disciplina urbanística, quan sabem que no té un cost per prevenir aquest possible incompliment de la normativa urbanística en sòl no urbanitzable? I sobretot, i per a mi el més important, hem previst des d’aquesta lògica qui pagarà tots els serveis?

Treballs de la SCG, 81, 2016, 15-24

La reforma de l’organització territorial a Catalunya: cap a la definició d’un model orientador?

Xavier Forcadell i Esteller

Mentre no ens fem aquestes preguntes, mentre no generem respostes i consens, crec que estarem amb la lògica de sempre: petits municipis amb dificultats per arribar a final de mes –permeteu-me que ho digui així–, competències que moltes vegades no sabem qui les presta (la senyora Maria o el senyor Josep té dificultats, quan rep la carta, per saber si això ve de la comarca, del municipi, de la Generalitat, de l’Estat o del qui sigui) i unes diputacions que portem 200 anys maldant per eliminar-les però que, ai las! continuen pagant la xarxa més bàsica de serveis i de prestacions... també perquè el finançament li garanteix un altre, que és l’Estat, en un percentatge elevadíssim.

Jo crec que si no comencem també, urgentment, a reflexionar sobre aquestes tres qüestions anirem, any rere any, continuant allargant l’històric debat. Un debat que sovint l’hem situat en capitalitats. Jo conec també un territori, que és el del Camp de Tarragona, on això és una lògica –el professor Oliveras alguna vegada ho ha dit fins i tot, i el cito– que fa riure. En el marc d’això, discutir si Tarragona o si Reus... Sovint ens perdem en aquest debat, quan el debat jo crec que és més profund, quina planta volem, quins serveis hem de prestar a la nostra ciutadania i sobretot qui els ha de pagar.

Mentrestant no ho fem crec que és urgent i necessari que les diputacions provincials actuals –si aquesta ha de ser la lògica– i els consells comarcals collaborin d’una manera efectiva. Col·laborin d’una manera efectiva fins que no resolguem la qüestió. Però no és pacífica. Jo ara no els hi descobriré res, seré objectiu: dijous de la setmana passada la Diputació de Barcelona va aprovar el protocol general del Xarxa, que el que fa és crear aquest model en què vol col·laborar amb els consells comarcals. Algunes de les intervencions del plenari (i dic que és objectiu perquè està el ple penjat a la web, que es graven) varen discutir si la Diputació havia de col·laborar amb els consells comarcals d’una forma tan incisiva. Per tant, són debats que els hem de resoldre, perquè sinó, un cert populisme se’ls endurà per davant. Si vostès miren els programes polítics dels partits que ara sembla que són més emergents, no entren en algunes de les nostres qüestions tan romàntiques de capitalitats, de models, de comarques, sinó van més directe: supressió dels de menys de 5.000, supressió dels consells, supressió de les diputacions. O fem un debat, que ara és urgent, és necessari, que ha de ser seriós i responsable o que el debat no se’ns endugui el model que fa tants anys que intentem bastir directament pel davant per sempre més.

Moltes gràcies.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 25-43

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.98

L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

1. Introducció

Isabel Pujadas-Rúbies Departament de Geografia

Universitat de Barcelona ipujadas@ub.edu

Jordi Bayona-i-Carrasco Departament de Geografia

Universitat de Barcelona

Centre d’Estudis Demogràfics jordibayona@ub.edu

Al voltant de l’any 2007, i per primera vegada a la història, el pes dels habitants a escala global que vivien en àrees urbanes superava el pes dels que residien en zones rurals. Aquesta efemèride, que reflecteix la constant urbanització de la població mundial, a Catalunya s’hauria produït força abans, fa ja gairebé un segle, quan a la dècada dels anys vint del segle passat la creixent urbanització de la ciutat de Barcelona i de les àrees properes feren que la població en municipis de més de deu mil habitants superés la dels municipis més petits d’aquesta xifra. Des d’aleshores, Catalunya multiplica per tres la seva població. Però, mentre que els que resideixen en municipis no urbans gairebé no canvien el seus efectius de població (1.286.190 a finals dels anys vint per 1.413.664 actualment), el creixement de la població es concentra en ciutats de grandàries superiors. D’aquesta manera, i en l’actualitat, el 81,2% de la població catalana residiria en àmbits urbans, considerant el llindar dels deu mil habitants.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Malgrat això, i dins d’aquests municipis no urbans, si donem per bona aquesta definició quantitativa per assenyalar el fet urbà, existeix una elevada heterogeneïtat. D’aquesta forma, els municipis de grandàries mitjanes han seguit creixent, mentre que, en canvi, és en els municipis més petits on es troben àmplies diversitats de situacions, des de dinàmiques seculars regressives fins a forts creixements a causa de la seva localització geogràfica. Aquests seran els que centren la nostra atenció, establint com a municipis petits el llindar dels 1.000 habitants.

A finals de 2015, i en plena crisis econòmica, les dinàmiques de creixement experimentades a inicis del segle xxi s’han donat per finalitzades, tornant en molts casos als creixements zero o negatius que s’observaven anteriorment. L’aturada de la immigració internacional, principal element del creixement demogràfic recent a Catalunya, dóna pas a un major protagonisme de la dinàmica natural, dels naixements i les defuncions, que en la majoria de municipis catalans presenta una relació negativa, especialment en aquells més envellits, però també a les migracions internes. És en aquest punt que ens plantegem l ’anàlisi de les dinàmiques demogràfiques recents en aquests municipis, amb la intenció d’avaluar-ne el creixement i de conèixer els motius que diferencien l’evolució d’aquests municipis catalans.

2. L’evolució del poblament a Catalunya des d’inicis del segle xx

A principis de l’any 2014 existeixen a Catalunya 487 municipis que tenen menys de mil habitants. Conjuntament representen una població de 195.874 persones, amb prou feines el 2,6% de la població del país. Malgrat aquesta poca representativitat, aquests municipis cobreixen una part molt important del territori català (el 53,8% l’any 2000, per exemple), fins el punt que en algunes comarques, si exceptuem la capital comarcal, tots els municipis es trobarien dins d’aquesta categoria. Explicarem la població actual d’aquests municipis mitjançant la dinàmica demogràfica imperant en els darrers 115 anys, però també en els canvis més recents del període marcat per la migració internacional.

2.1. L’evolució històrica de la població catalana des d’inicis de segle xx : una visió comarcal

La perspectiva històrica ens ajuda a situar els municipis petits en la conjuntura actual (fig. 1). Des de principis del segle xx fins ara, Catalunya coneix diversos períodes de creixement i decreixement, que podem identificar en sis grans etapes (Pujadas et al . 2013). La primera, es produiria aproximadament entre els anys 1900 i 1930, anys caracteritzats per un fort creixement de la població concentrat a la ciutat de Barcelona i als seus municipis veïns, amb la immigració aragonesa, valenciana i murciana com a protagonistes, especialment entre 1915

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

i 1930 (Arango, 2007), i amb força comarques amb dinàmiques negatives, amb el Priorat i la Val d’Aran coneixent els decreixements més intensos; la segona etapa se situaria entre 1930 i 1950, i es veuria caracteritzada per l’efecte de la crisis econòmica, la guerra i la postguerra, amb un creixement demogràfic lent i amb la majoria de comarques del Pirineu perdent població, a les quals s’afegeixen les de l’interior de Tarragona. La tercera etapa la trobaríem entre 1950 i 1981, és la més important per Catalunya ja que és en aquest període on es duplica la població del país per la forta immigració rebuda des d’Espanya i es dibuixen les bases del poblament actual, amb una forta polarització del creixement demogràfic. Són els anys on es configura la Regió Metropolitana de Barcelona al mateix temps que es despobla bona part del Pirineu i Prepirineu, especialment el lleidatà, essent el moment en què les diferències demogràfiques entre les àrees més dinàmiques i més estancades de Catalunya tenen la màxima amplitud (Vidal i Pujadas, 1983; Pujadas, 2007; Pujadas et al ., 2013). La quarta etapa, definida entre 1981 i 1996, és caracteritzada per la crisis econòmica, amb una estabilitat en la població total que amaga fortes dinàmiques internes de dispersió de la població del centre metropolità, on el Barcelonès perd població mentre que la resta de la metròpolis segueix creixent, i on s’observen els primers símptomes de recuperació de certes zones rurals (Pujadas i Mendiz àbal, 1991).

La cinquena etapa, que ha centrat l’atenció més recent, es produeix més o menys entre l’any 1996 i el 2009, finalitzada amb la crisis econòmica però caracteritzada pel seu intens creixement, ja que Catalunya incorpora en pocs anys 1,5 milions de nous habitants, la majoria d’ells per immigració internacional (Domingo, 2007), i on per primera vegada en l’evolució poblacional recent totes les comarques del país guanyen població. La sisena i última etapa, encetada a 2009 a remolc de la crisis econòmica i financera,1 es caracteritza per molt baixos creixements i fins i tot per descensos en la població, experimentant en certa manera un retorn a la situació subjacent, anterior al boom immigratori.

L’alternança d’etapes de fort creixement i d’estancament de la població és una constant històrica (Cabré, 1999), amb tres grans etapes on la immigració és el motor del creixement demogràfic del país, però amb desigual impacte territorial, com es desprèn de la figura 1. Entre la majoria de municipis petits les dinàmiques de decreixement es comencen a veure’s trencades entre finals dels vuitanta i principis dels anys noranta, quan comença a observar-se un fre al descens de la població, no únicament als més propers a centres urbans si no també alguns dels més muntanyencs, fenomen que alguns autors com Soriano i Tulla (2002) relacionen amb una incipient dinàmica de retorn al medi rural, a la reorientació de les activitats tradicionals, i a la creixent protecció dels espais naturals.

1. Tot i que la crisi econòmica s’inicia a meitats de l’any 2008, o fins i tot durant 2007 amb la caiguda del boom immobiliari, no serà fins el padró de 2009, o fins i tot 2010, que es comencen a visibilitzar els seus efectes en l’evolució de la població.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Figura 1. Evolució del creixement demogràfic a Catalunya des de la perspectiva comarcal, taxes de creixement anual acumulatiu, 1900-2015

Font: censos i padrons, amb dades d’Idescat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

2.2. L’evolució de la població als municipis de Catalunya en el segle xxi

Al llarg del segle xx i inicis del xxi, el nombre de municipis petits s’ha mantingut més o menys estable, entre el mínim de 479 de l’any 1930 al màxim de 550 de 1981, situant-se actualment en 487 (taula 1), tot i que s’ha reduït força el seu volum poblacional, de més de 300 mil persones i un 16,1% de la població catalana a inicis de segle xx a trobar-se per sota de les 200 mil i el 2,6% en el darrer recompte de 2014. La dinàmica demogràfica recent, entenent com a tal la coneguda des d’inicis de segle, està marcada pel creixement de la majoria dels municipis catalans. Això succeeix sigui quina sigui la grandària municipal (fig. 2, índex 100), tot i que es produeix un creixement menys intens als municipis més grans, i de major intensitat en els petits, en una gradació entre Barcelona i els municipis menors gairebé perfecte. L’ única excepció, però, és la dels municipis més petits, on el seu creixement, tot i que positiu, és inferior al dels municipis mitjans. A part d ’aquesta menor intensitat del creixement, un segon fet que caracteritza els municipis petits és el diferent ritme experimentat en l’evolució demogràfica. D’una banda, els costa més assolir els màxims creixements, de l’altre, són els primers a conèixer decreixements alhora que els experimenten amb major intensitat (fig. 2, taxa de creixement anual acumulatiu).

Taula 1. Evolució del nombre de municipis menors de mil habitants a Catalunya, 1900-2014, i població resident

* Els municipis i la seva població s’han reconstruït a partir dels municipis existents l’any 2000

Font: censos de població 1900, 1930, 1960, 1981, 2001 i padró continu, 2014, dades d’Idescat

Això és així, fins al punt que en els darrers dos anys, 2012-2014, els municipis que han minvat a un ritme més intens la seva població a Catalunya són els més petits, aquells de dimensions inferiors als 500 habitants, seguits d’aquells entre els 500 i mil habitants, per després trobar la ciutat de Barcelona. L’impacte de la crisis econòmica, per tant, estaria afectant especialment l’evolució demogràfica dels municipis més petits, després d’uns anys on el creixement hauria estat bastant significatiu, amb taxes que se situaven per sobre de valors del 2% o del 3% anual.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Figura 2. Evolució demogràfica recent dels municipis catalans segons la seva grandària, 2000-2014

Taxa creixement anual acumulatiu

Períodes Índex 100 (2000=100)

Font: padró continu de població, 2000-2014

3. Els factors interpretatius de l’evolució demogràfica recent

Des de finals dels anys vuitanta s’ha trencat amb el model de despoblament relacionat amb l’ èxode rural i el procés d ’urbanització (Collantes i Pinilla, 2011), i s’ha donat pas a un nou model de creixement, que més enllà de l ’impacte de la crisis econòmica, cal entendre fent cap a tres factors explicatius essencials: 1) la immigració internacional i la seva distribució territorial; 2) els processos de suburbanització i la posició dels municipis petits en relació als centres emissors; i 3) el creixement de la població lligat a l’activitat turística i la importància de les segones residències.

3.1. La immigració internacional: la dispersió territorial

Sols 7 dels 947 municipis catalans existents l’any 2014 no tenien entre els seus residents a una persona nascuda a l’estranger. Aquesta dada, per si mateixa, denota l’elevada dispersió territorial que acompanya el fenomen immigratori internacional conegut a Catalunya a inicis de segle xxi (Domingo, 2007). El seu impacte sobre els municipis petits és molt important en el seu creixement (Bayona i Gil-Alonso, 2013; Camarero et al. 2013; Collantes et al., 2014), i geogràficament molt notori en àrees com les pirinenques (Solé et al., 2014), els petits municipis de l’Empordà (Mas, 2014; Solana, 2005) o les zones d’agricultura intensiva, com les de la plana de Lleida.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Des d’un punt de vista territorial (fig. 3), destaca la presència d’immigrants estrangers a l’Alt Empordà (molts d’ells europeus comunitaris, però també africans que treballen en explotacions agrícoles), municipis petits del Pirineu en relació a l’activitat turística i a l’hostaleria (amb una part important de residents llatinoamericans), les zones del Pla de Lleida relacionades amb l’agricultura intensiva (altra vegada amb presència destacada d’africans), i l’interior del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre (amb presència important de romanesos i marroquins). En alguns d’aquests municipis la proporció d’immigrants arriba a ser molt significativa, sigui el cas del municipi de Les a la Val d’Aran (280 immigrants, el 28,9% de la població), de la Portella al Segrià (264 i 35,2%), d’Esterri d’Àneu al Pallars Sobirà (246 i el 28,4%) o del Port de la Selva a l’Alt Empordà (220 i el 22,4%), com a exemples d’aquesta elevada dispersió territorial. A més, i en un moment de creixement demogràfic endogen molt baix, l’aportació migratòria determina de forma molt clara el signe del creixement de molts municipis, fins al punt que en alguns casos s’arriben a trencar dinàmiques de decreixement seculars. Tanmateix, l’impacte de la crisis econòmica i el descens dels fluxos migratoris, amb el retorn i l’emigració, pot fer molt de mal a l’equilibri demogràfic d’alguns d’aquests municipis.

Figura 3. Volum d’immigrants internacionals en municipis de menys de mil habitants a Catalunya, 2014

Font: Padró Continu de població de 2014, amb dades d’Idescat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

3.2. La suburbanització i els moviments migratoris interns

Els moviments migratoris interns prenen recentment gran importància a Catalunya, fins al punt que durant els deu anys compresos entre 2004 i 2013 es registren fins a 2,65 milions de canvis de municipi, xifra que per si sola indica l’alt potencial de variació en la distribució de la població catalana. Aquests moviments interns tenen força estabilitat, creixen des dels anys noranta del segle passat fins l’any 2006, amb un màxim de 293 mil desplaçaments anuals, per baixar després fins als 247 mil de 2013, darrer any analitzat. Tot i la crisi econòmica, segueix produint-se una mobilitat important, amb taxes de migració interna al voltant del 33 per mil. En els municipis petits, que recordem sumen una població per sota de les 200 mil persones, en deu anys s’han registrat fins a 93.500 sortides (o emigrants) i 104 mil arribades (o immigrants), amb un saldo migratori positiu al voltant de les 10 mil persones per migracions internes a Catalunya, cosa que a grans trets representa gairebé un creixement del 5% de la població.

L’explicació d’aquesta mobilitat pot ser trobada en varis motius. D’una banda, i en primer lloc, a partir de factors demogràfics. En els darrers anys les generacions catalanes més plenes, aquelles nascudes durant els anys seixanta i inicis dels setanta (el 1974 es produeix el màxim de naixements a Catalunya, superant els 112 mil), han arribat a les edats de màxima mobilitat, cosa que fa que el nombre total de desplaçaments, per un efecte d’estructura per edats, sigui molt important (malgrat això, es produeix un creixement de la mobilitat en la majoria de les edats fins l’impacte de la crisis econòmica). En segon lloc, l’arribada d’immigrants estrangers impacta positivament a les migracions internes, ja que aquests són força més mòbils que els autòctons (Bayona i Pujadas, 2014; Recaño, 2002), sobretot en moments inicials d’arribada, quan es troben menys lligats al territori i la seva activitat econòmica és més precària.

L’altre gran grup de factors serien els de caire econòmic. La relocalització de l’activitat productiva (dels centres metropolitans a les perifèries), l’expansió del sector terciari (amb força més mobilitat que el primari, per exemple), l’augment del nivell de vida de la població (amb major disponibilitat de cotxes) o el propi increment de la mobilitat obligada per raons de treball, fan que la gent es desplaci més pel territori i tingui més probabilitats de canviar de municipi de residència.

Finalment, hi afegiríem una sèrie de factors de caire residencial, molts d’ells produïts en els anys del boom immobiliari. Així, podríem parlar del continuat creixement de la construcció fins l’any 2007, amb nous desenvolupaments urbanístics a molts municipis catalans, reflex d’un mercat d’habitatge que cada vegada més supera les fronteres municipals i assoleix dimensions metropolitanes. Al mateix temps, les famílies diversifiquen les seves preferències residencials, en molts casos cap a habitatges unifamiliars que es localitzen en les perifèries de grans ciutats o de les capitals comarcals. Afegiríem també la transformació que s’ha donat durant els darrers anys de residències secundàries cap a primeres

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

residències, a vegades fins i tot per part dels fills dels residents inicials. Aquest procés d’atracció residencial s’ha realitzat sota les millores en equipaments i infraestructures portades a terme pels ajuntaments democràtics, que han tingut un paper rellevant en la reforma urbana i revitalització dels seus municipis.

El sumatori de tots aquests factors produeixen un creixement sostingut de les migracions internes, que dependran sobretot de la localització dels municipis sobre el territori, ja que forces d’aquest moviments ho són de suburbanització, de sortida de les àrees més denses i poblades cap a les perifèries metropolitanes (Pujadas, 2009, Bayona i Pujadas, 2014), fenomen que també s’estaria produint a ciutats mitjanes de Catalunya, en capitals comarcals i fins i tot en centres subcomarcals (Pujadas i Prats, 2011). S’ha d’anar en compte, però, pel fet que alguns dels moviments migratoris interns registrats en les Estadístiques de Variacions Residencials (EVR) mai no s’hauria arribat a realitzar, i sols estaríem observant, especialment en municipis turístics i del Pirineu, empadronaments atípics per la millora de fiscalitat associada a la residència principal o fins i tot per motius sentimentals (Sabater i Ajenjo, 2005). Aquest fet, que podria ser anecdòtic a nivell d’una gran ciutat, pot tenir un impacte molt important sobre les xifres de residents dels municipis més petits.

3.3. El creixement de la població a causa de l’atracció turística

El tercer component que explica l’evolució demogràfica recent és l’atracció turística de certes zones rurals per sobre d’altres, i que en justificaria el major creixement. En aquesta conjuntura s’identifiquen, especialment, dues situacions, la dels municipis costaners o de zones properes, especialment el nombre elevat d’aquests municipis localitzats a les comarques de l’Empordà, i els de turisme d’alta muntanya al Pirineu. Ambdós casos es troben estretament relacionats amb la presència d’immigrants estrangers, europeus comunitaris en el primer cas que s’hi localitzen per motius residencials, mentre que en el segon són moltes vegades estrangers llatinoamericans o europeus romanesos els que s’hi situen per motivacions laborals. La construcció de segones residències, molt més dispersa en el territori, actua fomentant aquest creixement en àrees turístiques, amb una població que s’incrementa temporalment en els festius i caps de setmana, i amb una demanda de serveis molt concentrada en el temps.

4. El creixement dispar des d’un punt de vista territorial

Malgrat que a nivell comarcal comentàvem l’existència d’un creixement generalitzat, que els darrers anys de crisi econòmica atenuen i fins i tot inverteixen, en variar d’escala trobem que aquest no és el cas de tots els municipis del país. En els darrers quinze anys, per exemple, 183 dels 523 municipis menors de mil habitants de l’any 2000 (el 35% dels municipis petits) haurien conegut

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

decreixements de la seva població, amb dinàmiques que depenen dels factors abans esmentats. Entre 2000 i 2009 les situacions negatives es redueixen a uns pocs casos (155 municipis a Catalunya, 133 menors de mil habitants), mentre que en els darrers anys guanyen pes les situacions regressives (fig. 4), amb 500 municipis que perden població, 331 d’ells petits (el 63,3%), essent incapaços de reafirmar l’incipient creixement del període anterior en el moment en què desapareixen les migracions internacionals.

Figura 4. Taxes de creixement anual acumulatives dels municipis catalans, 2000-2014

Font: Padró Continu de població, 2000, 2009 i 2014, amb dades de l’INE

Geogràficament, s’observen les zones menys dinàmiques en la confluència entre l’interior del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i Ponent, que configuren un espai en alguns casos de descens de la població secular, a la qual s’afegeixen alguns municipis petits de la Catalunya Central, en alguns casos relacionats amb la caiguda d’alguna empresa que concentrava l’activitat industrial del municipi. En canvi, els municipis de l’Àmbit Metropolità i del Penedès, però també molts dels de les comarques gironines, presenten taxes de creixement positives, associades a la dinàmica de suburbanització de Barcelona i ciutats properes en els dos primers casos, i per la immigració internacional en relació a l’atractiu turístic, principalment,2 en el segon (fig. 5).

2. En molts d’aquests municipis, també s’hi localitza un contingent important d’estrangers per motius laborals, relacionats amb tasques en el sector primari, amb una composició per orígens continentals que difereix i on són més presents els africans (marroquins i subsaharians), però també europeus de països de menors nivells de renda (romanesos).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco

L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Figura 5. Taxes de creixement anual acumulatiu als municipis petits, 2000-2014

Font: Padró Continu de població, 2000 i 2014, amb dades de l’Idescat

L’evolució més detallada dels municipis petits, en aquests darrers quinze anys, es pot observar en la figura 6 on estan representants per àmbits del pla territorial de Catalunya. Tots els àmbits se situen en taxes positives entre 2000 i 2008, i només l’Àmbit Metropolità es manté en positiu en el darrer bienni 2012-14. Penedès, Àmbit Metropolità i Camp de Tarragona són els àmbits on el creixement assolí valors més elevats (per la proximitat als grans centres urbans), contràriament a Ponent i Terres de l ’Ebre, on els creixements són més reduïts. En el darrer període 2012-14, les pèrdues de població es generalitzen i sols l’À mbit Metropolità manté un creixement positiu seguit de les comarques gironines amb un increment proper a zero. La resta d ’ àmbits passen a xifres negatives, destacant les Terres de l ’Ebre i l’Alt Pirineu amb les dinàmiques actuals més regressives.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Centrant l’atenció en les migracions internes, també s’observen diferències clares en més o menys els mateixos àmbits territorials. Les Terres de l’Ebre i Ponent són zones on els municipis petits no són capaços d’atraure població, i perden habitants per aquest motiu en els dos quinquennis analitzats en la figura 7. També a l’Alt Pirineu i l’Aran l’efecte de la crisis ha fet que els saldos migratoris del darrer període hagin canviat de signe. En canvi, als cinc àmbits restants les dinàmiques migratòries sempre han estat positives, guanyant habitants per migracions internes des d’altres punts del país. És en aquelles zones amb dinàmiques metropolitanes més fortes on els creixements són més visibles, és el cas del Penedès, l’Àmbit Metropolità i el Camp de Tarragona. Són els mateixos llocs on l ’impacte de la crisis és molt més elevat, passant d’altes taxes en els anys 2004-2008 a taxes pròximes a zero en el darrer període, com exemple del fort impacte de la caiguda de la construcció i del mercat immobiliari.

Figura 6. Taxes de creixement anuals dels municipis petits a Catalunya, segons l’àmbit territorial, 2000-2014

Font: Padró Continu de població, diversos anys, amb dades d’Idescat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Figura 7. Saldos migratoris interns als municipis de menys de mil habitants, 2004-2013, per àmbits territorials

En valors absoluts

En taxes de migració neta (per 1000 hab.)

Font: Estadística de variacions residencials, 2004-2013, amb dades de l’INE

5. Les característiques sociodemogràfiques dels residents en petits municipis

Des d’una visió sociodemogràfica, centrarem el nostre treball en dos factors d’importància cabdal en els municipis estudiats, d’una banda l’estructura per edats i la possible presència o no d’estructures demogràfiques envellides i masculinitzades, i de l’altre, l’estructura ocupacional d’aquests municipis, que com veurem tendeixen cap a la diversitat.

5.1. L’envelliment i la masculinització

Entre els municipis estudiats, trobem màxima heterogeneïtat en els perfils demogràfics a causa dels baixos efectius de població. Per reduir aquesta dispersió, s’han agrupat els municipis menors des de la perspectiva de l’ àmbit territorial en què se situen, que permet la realització de les vuit piràmides de població de la figura 9. Hi trobem també situacions contraposades, des d’ àmbits on els municipis petits es veuen marcats per un fort envelliment fins a estructures més joves que les del conjunt de Catalunya. El primer cas és el dels municipis de les Terrers de l ’Ebre, on el percentatge de majors de 65 anys se situa per sobre del 30% (fig. 8), o del 27,9% experimentat a Ponent. El segon és la situació viscuda pels municipis de l’À mbit Metropolità, on amb un valor del 14,9%

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

l’envelliment és molt poc important, i on fins i tot el percentatge de menors se situa també per sobre del conjunt català.

Figura 8. Indicadors d’estructura dels municipis petits, 2014

Relació de masculinitat

0-45-910-1415-1920-2425-2930-3435-3940-4445-4950-5455-5960-6465-6970-7475-7980-8485-8990-9495-99100imés

Proporcions de joves i vells

0-14 anys65 i més

Alt Pirineu i Aran 16,418,5

Àmbit Metropolità17,914,9

Comarques Centrals13,122,4

Comarques Gironines11,322,2

Penedès 15,320,9

Ponent 11,127,9

Tarragona 13,223,6

Terres de l'Ebre 10,730,3

Total municipis petits13,223,4

Catalunya 15,817,8

Font: Padró Continu de població, a 1 de gener de 2014, amb dades d’Idescat

Les piràmides d’edats dels municipis petits (fig. 9) mostren, a gran trets, l’evolució demogràfica del conjunt de Catalunya:

1. A la base de la piràmide: una reducció important dels grups d’edat de la base de la piràmide en relació al descens continuïtat de la natalitat des de finals dels anys setanta, que es manifesta en un grup nombrós de generacions amb pocs efectius (generacions nascudes entre 1980 i 2000), una lleugera recuperació de la natalitat que afecta a les generacions nascudes entre 2000 i el 2009, i de nou un retrocés fins a la generació més recent, la de 2014.

2. A la part central: un grup molt nombrós de població adulta en edat activa que respon a les generacions més plenes nascudes a l’etapa del baby-boom (aproximadament entre 1957-1977) i que a la vegada han rebut els contingents més nombrosos d’immigració estrangera.

3. A la cúspide de la piràmide: les diferencies entre el municipis petits i el conjunt de Catalunya s’accentua de forma més notòria a la part alta de la piràmide, on s’acumulen grups de població molt més nombrosos. L’envelliment demogràfic és proporcionalment més elevat en els municipis més afectats pel despoblament rural, com s’evidencia als municipis de les Terres de l’Ebre, de Ponent i Alt Pirineu.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

Figura

9. Piràmides de població en els municipis petits (<1000 habitants) per àmbit territorial, 2014

Àmbit Metropolità Penedès Alt Pirineu i Aran

Comarques centrals

Terres de l´Ebre

Camp de Tarragona

Font: Padró Continu de població, 2014, amb dades d’Idescat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

5.2. La diversificació de l’ocupació i la mobilitat diària

L’evolució demogràfica dels municipis estudiats es troba relacionada directament amb l’activitat econòmica que desenvolupen, i que en els darrers vint anys ha patit fortes variacions (fig. 10). En aquest període, el pes dels treballadors a l’agricultura s’ha vist reduït a la meitat, el sector industrial també ha minvat un 25% la seva importància, al mateix temps que es multiplica la representativitat dels treballadors del sector serveis, que actualment sumen el 59% dels ocupats. Segueixen essent municipis amb una activitat agrícola molt per sobre de la del conjunt del país (amb prou feines el 2,1% dels ocupats), i una dedicació al sector secundari similar (del 16,2% en comparació al 17,4%).

Figura 10. Distribució sectorial dels ocupats en els municipis amb menys de mil habitants, 1991-2011

Font: Censos de població de 1991, 2001 i 2011, amb dades de l’INE. La grandària del municipi es correspon a la del moment censal

L’activitat és, com al conjunt de Catalunya, cada cop més diversa i amb treballadors cada dia més mòbils. En el conjunt dels municipis de menys de mil habitants, hi trobem 80.250 ocupats segons el darrer cens de població de 2011, però sols 56.340 persones hi treballen. A més, d’aquests llocs de treball, 33.745 els ocupen treballadors que resideixen en municipis petits, al mateix temps que 22.595 provenen de municipis de més entitat. Com a conseqüència, un volum elevat de residents als petits municipis es desplaça cap a altres indrets com a lloc de treball, en total 46.505 ocupats, xifres que denoten l’elevada mobilitat obligada per motius laborals.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

En l’anàlisi de les dades del cens de 2011 trobem que els ocupats en municipis petits treballen al mateix domicili en què resideixen en un percentatge per sobre de la mitjana de Catalunya (15,6% en comparació al 9,3%), però alhora es caracteritzen per una major mobilitat obligada: cada cop hi ha un percentatge més elevat dels seus residents que es desplaça diàriament per motius laborals a altres municipis, el 48,6% dels ocupats, pel 40,9% global de Catalunya. En canvi, els que treballen únicament al mateix municipi3 són la meitat que al conjunt català (22,2% per 40,3%). En comparació a l que succeïa deu anys enrere, a 2001, trobem que es treballa més a casa (del 10,5% al 15,6%) però al mateix temps es redueix un terç el pes de treballar al mateix municipi (del 31,6% al 22,2%).

En resum, els ocupats en aquests municipis es dediquen cada vegada menys a l’agricultura i més a d’altres activitats, i en general es desplacen més que si visquessin en municipis més grans i amb el temps aquesta mobilitat s’incrementa. Aleshores, la mobilitat esdevé un factor clau en la inserció laboral als municipis petits. Com indiquen Camarero i Sampedro (2008), el commuting o mobilitat diària s’ha convertit en el principal mecanisme de regulació dels mercats de treball rurals, substituint a la emigració, que fins ara era el que desenvolupava aquest paper. Això fa que la mobilitat tingui un rol determinant en la possibilitat de fixar la població, i en especial les dones (sobretot aquelles amb major nivell d’instrucció), en el territori.

6. Conclusions

Les dinàmiques de població als municipis petits, com al conjunt de Catalunya, s’han trobat durant els darrers 115 anys condicionades pel fet migratori, que ha determinat el sentit del seu creixement. De forma recent, i a cavall del darrer període migratori, aquests municipis han experimentat creixements importants, caracteritzats alhora per la seva extensió sobre el territori. La finalització d’aquest període comporta el retorn, de nou, a dinàmiques demogràfiques regressives, en part pel saldo natural negatiu subjacent, en part pel retorn d’immigrants a causa de la crisi. Davant d’aquesta, es plantejava la disjuntiva de si serien precisament aquests municipis més petits els més ben situats per superar-la, per la seva estructura laboral, però les primeres dades de població semblen contradir aquesta possibilitat: els municipis petits són els més vulnerables, han estat els primers i els que més fort han patit el descens de la població associada a la crisis econòmica.

Des d’un punt de vista territorial, la diversitat de situacions existent és molt àmplia. És la localització geogràfica, i no la dimensió del municipi, el que en

3. En l’anàlisi de les dades censals la categoria de treballar “al mateix municipi” no inclou la de treballar “al mateix domicili”, són per tant excloents.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

marca l’evolució. El veïnatge amb zones metropolitanes o amb capitals comarcals o municipis mitjans en fa partícips del seu creixement mitjançant la suburbanització i la mobilitat residencial. Però, la seva localització també és primordial a l’hora d’entendre el creixement a causa de la seva atracció turística, que s’ha efectuat durant els darrers anys en base a la immigració internacional, migrants que també s’han assentat en les zones d’agricultura intensiva.

En el perfil demogràfic ens trobem amb una àrea força envellida, els municipis petits de les Terres de l’Ebre, amb tres de cada deu habitants per sobre dels seixanta-cinc anys. Però trobem també la situació contrària, amb percentatges similars o fins i tot menors que el conjunt català, a causa de les dinàmiques de suburbanització i a l’arribada de parelles joves.

Des d’un punt de vista econòmic, aquests municipis petits són cada cop més diversos en la seva activitat, cosa que els fa menys dependents de les activitats agrícoles i més de la millora de les comunicacions. És inversemblant pensar en la localització d ’activitat industrial en cadascun dels gairebé 500 municipis petits per garantir-ne la seva viabilitat demogràfica. En canvi, una bona xarxa de comunicacions, que possibiliti aquesta mobilitat cap a centres comarcals o subcomarcals pròxims, és en aquest cas la millor inversió.

Finalment, des d’un punt de vista demogràfic, les variacions legislatives que es volen aplicar sobre les atribucions de competències i els serveis dels municipis, per no esmentar la fusió dels més petits, per tal de buscar un teòric estalvi econòmic, poden tenir un impacte força negatiu sobre l’evolució de la població, en quan aquestes competències municipals van lligades a l’existència de llocs de treball, i especialment a llocs de treball moltes vegades qualificats (per exemple, els jutjats), que d’altra banda no es trobarien sobre el territori.

Bibliografia

Arango, Joaquín (2007). “Les primeres migracions del segle xx a Catalunya”, dins: Fundació LLuís caruLLa [ed.]. Nadala 2007. Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 19-33.

Bayona, Jordi; Fernando giL-aLonso (2013). “Is foreign immigration the Solution to Rural Depopulation? The case of Catalonia (1996-2009)”, Sociologia Ruralis, vol. 53 (1), p. 26-51. DOI: 10.1111/j.1467-9523.2012.00577.x

Bayona, Jordi; Isabel Pujadas (2014). “Movilidad residencial y redistribución de la población metropolitana: los casos de Madrid y Barcelona”, EURE-Revista Latinoamericana de Estudios Urbanos y Regionales, vol. 40, núm. 119, p. 261-287.

Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.

Camarero, Luís; Rosario Sampedro (2008). “¿Por qué se van las mujeres? El contínuum de movilidad como hipótesis explicativa de la masculinización rural”, Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 124, p. 73-105.

Camarero, Luís; Rosario Sampedro; Jesús OLiva (2013). “Trayectorias ocupacionales y residenciales de los inmigrantes extranjeros en las áreas rurales españolas”, Sociología del Trabajo, núm. 77, p. 69-91.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 25-43

Isabel Pujadas-Rúbies, Jordi Bayona i Carrasco L’evolució demogràfica recent dels municipis petits a Catalunya: diversitat de trajectòries

CoLLantes, Fernando; Vicente PiniLLa (2011). Peaceful Surrender. The depopulation of Rural Spain in the Twentieth Century. Cambridge: Cambridge Scholars Publishing. CoLLantes, Fernando; Vicente PiniLLa; Luis Antonio Sáez; Javier SiLvestre (2014). “Reducing Depopulation in Rural Spain: The Impact of Migration”, Population, Space and Place, núm. 20 (7), p. 606-621.

Domingo, Andreu (2007). “El segle xxi i la internacionalització de les onades migratòries”, dins: Fundació LLuís caruLLa [ed.]. Nadala 2007. Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 49-62.

Mas, Albert (2014). Immigració estrangera a l’entorn d’espais d’interès natural. Tesis doctoral presentada al Departament de Geografia de la UAB.

Pujadas, Isabel (2007). “Les migracions dels anys seixanta a Catalunya” , dins: Fundació LLuís caruLLa [ed.]. Nadala 2007. Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 35-48. – (2009). “Movilidad residencial y expansión urbana en la Región Metropolitana de Barcelona, 1982-2005”, Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias sociales, vol. XIII, núm. 290.

Pujadas, Isabel; Jordi Bayona; Arlinda garcia-coLL (2013). “¿Una nova Catalunya?: canvis recents en la dinàmica demogràfica dels municipis catalans (1996-2012)”, dins: Liliana Arroyo i Montserrat Simó [ed.]. VI Congrés català/internacional de Sociologia. Societats i cultures, més enllà de les fronteres. Barcelona: Associació Catalana de Sociologia; Institut d’Estudis Catalans, p. 376-401.

Pujadas, Isabel; Enric MendizàbaL (1991). La població de Catalunya 1975-1986: de l’explosió demogràfica al creixement zero. Barcelona: Direcció General de Planificació i Acció territorial, Generalitat de Catalunya.

Pujadas, Isabel; Patrícia Prats (2011). “Migraciones interiores y dispersión residencial de las ciudades medias en Cataluña (1992-2008)”, dins: Isabel Pujadas et al. [ed.]. Población y Espacios urbanos. Barcelona: Departament de Geografia Humana de la UB; Grupo de Población de la AGE, p. 197-215.

Recaño, Joaquín (2002). “La movilidad geográfica de la población extranjera en España: un fenómeno emergente”, Cuadernos de Geografía, núm. 72, p. 135-156.

Sabater, Albert; Marc Ajenjo (2005). “Una aproximació als empadronaments atípics a Catalunya: còmput i distribució territorial d’un fenomen generalitzat”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 46, p. 63-79.

SoLana, Miguel (2005). “¿La constitución de una nueva ruralidad? Migración y cambio sociodemográfico en áreas rurales de Gerona: el caso del Empordanet”. Saragossa: Centro de Estudios sobre la Despoblación y Desarrollo de Áreas Rurales (Documentos de Trabajo, 2005-2).

SoLé, Aimada; Miguel SoLana; Enric MendizàbaL (2014). “Étrangers à la montagne”, Journal of Alpine Research (Revue de géographie alpine), núm. 102-3. DOI: 10.4000/rga.2484

Soriano, Joan M.; Antoni F. TuLLa (2002). “El repoblament del Pirineu català: desig o realitat?”, Mètode: Revista de difusió de la investigació de la Universitat de Valencia, núm. 36, p. 65-70.

VidaL, Tomàs; Isabel Pujadas (1983). “La població”, dins: Atlas socio-econòmic de Catalunya. Barcelona: Edicions Sirocco, vol. I.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 45-62

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.99

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

Ramon Morell economista r.morell@geosoc.udl.cat

L’anàlisi que segueix és fruit, primer, d’uns rumors, quasi amb categoria de notícia, que corrien per tots els mitjans d’informació a partir de les mesures d’austeritat de la despesa pública que des de la Unió Europea (UE) s’imposaven com a necessàries per sortir de la crisi econòmica i financera, i, segon, de la publicació en el Boletín Oficial del Estado (BOE) de 30 de desembre de 2013 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que venia a oficialitzar els rumors que s’havien difós a bastament.

Amb altres companys de la Universitat de Lleida (UdL), Ignasi Aldomà, Montserrat Guerrero, Josep Ramon Mòdol i Ivan Tarrés, vam fer, per encàrrec de la Diputació Provincial de Lleida, dos treballs: un, sobre l’estat de la hisenda municipal i, un segon, sobre els costos dels serveis bàsics dels municipis per veure les diferències que hi ha entre els grans, els mitjans i els petits. En el primer treball encarregat, l’anàlisi es va fer per als 231 municipis de la província, en el segon, realitzat a resultes del que estableix l’article 1.9.2. de la LRSAL de cedir la competència a la Diputació dels set serveis bàsics, escombraries, aigua, clavegueram, neteja viària, accés als nuclis de publicació, pavimentació, vies urbanes i enllumenat públic, en relació al cost efectiu que els suposa mantenir-los, es va optar, davant la urgència que hi havia i el poc temps de què es disposava, per escollir una mostra de 27 municipis de la província on estiguessin representades totes les comarques, també els municipis agraris, amb la diferència clàssica de sec à i regadiu, els municipis turístics i, finalment, distribuir proporcionalment

la mostra entre municipis petits, mitjans i més grans, en relació, evidentment, a les característiques pròpies dels ajuntaments de la província.

A continuació farem un resum del resultat i conclusions dels dos treballs realitzats, començant pel de la situació de la seva hisenda i, posteriorment, el de l’anàlisi concreta de l’estructura de costos dels set serveis bàsics esmentats.

1. Anàlisi econòmica i financera de les hisendes municipals

Abans d’entrar en l’anàlisi econòmica i financera dels ingressos i les despeses, considerem adient fer una introducció sobre dificultats intrínseques a què els ajuntaments petits han de fer front diàriament. Hi ha un component important de costos fixos municipals que es donen en tots els municipis, sigui quina sigui la seva grandària. Hi ha una sèrie de despeses que es generen pel sol fet d’obrir la porta de l’ajuntament. Hi ha actes administratius reglats, procediments i tràmits administratius perfectament normalitzats, genèrics, universals, a tots els ajuntaments. Les sessions plenàries estan reglamentades i se n’ha d’aixecar una acta de cadascuna, els acords s’han d’executar i els tràmits procedimentals són iguals per a tots. També la comptabilitat pública, en aquest cas la d’Hisendes Locals, és obligada per un igual i de la seva complexitat no en queda exempt cap ajuntament.

Succeeix, però, que la major part de la nostra legislació no distingeix entre municipis grans i petits. La Llei de bases del règim local, la Llei de contractes de l’Estat, la Llei reguladora de les hisendes locals, la Llei d’urbanisme o el Reglament d’obres, activitats i serveis, per posar-ne només alguns pocs exemples, encara que deixen la porta oberta a possibles diferències, uniformitzen tots els municipis; implícitament els atorguen a tots la mateixa capacitat de gestió i igual qualitat en els seus serveis oficials per resoldre qualsevol mena de problema o dificultat. Aquesta hipòtesi seria vàlida, i, per tant, estaria bé no distingir entre municipis, si hi hagués una correlació directa entre municipis grans i petits en funció del cost d’un servei. Per exemple, que el tràmit d’una llicència d’obres en un municipi mil vegades més petit que un altre, el cost que suposa la tramitació d’una llicència d’obres majors autoritzant la construcció d’un magatzem ordinari en sòl urbà fos també mil vegades menor. Això no és pas així i la diferència (per molts costos indirectes que volguéssim sumar-hi en el cas del municipi gran) seria molt més petita pel que fa al cost que no pel que fa al cens de població de cadascun dels dos municipis.

Hem assenyalat que hi ha normativa que obre portes a possibles tractaments discriminats. Quina és? La Llei de bases de règim local preveu els règims municipals especials i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (article 88, Principi de diferenciació) es reconeix el principi de diferenciació a nivell municipal. Finalment, la Llei municipal i de règim local de Catalunya parla a més dels règims municipals especials, de tractaments diferenciats per a determinats municipis.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62

Malgrat que aquestes ambigües excepcions estan pensades, segons exemplifica la història, pels grans municipis i, com hem dit, no hi ha cap referència específica als petits municipis des de la perspectiva legal, suposa poder introduir canvis normatius que tinguin en compte, precisament, l’especificitat del petit poble. La crisi ha comportat incorporar el principi d‘economies d’escala a tort i a dret (s’aconsegueixen economies d’escala quan la producció augmenta proporcionalment més que els factors de producció que s’utilitzen, és a dir, s’incrementa la producció i no els costos, disminuint el cost unitari). Aquest és un principi teòric que no s’ha d’interpretar en el sentit que s’hagi d’aplicar sense, primer, examinar adequadament tots els ajuntaments perquè en pot haver de mitjans i petits que funcionin amb una productivitat tant o més alta que la dels grans i, sobretot, vigilar amb els efectes que pot generar fer tabula rasa amb tot el que és petit, sense tenir en compte una qüestió tan important com és la identificació dels ciutadans amb el seu municipi. Aplicant aquest principi de les economies d’escala paga la mena fer referència al que ha passat amb la banca espanyola. El grau de monopoli que ha creat la reestructuració és tan gran que la llibertat, teòrica, que existeix de tipus d’interès funcioni només per altes sumes de capital. En el cas de l’administració local la cosa s’agreuja encara més pel compliment dels percentatges europeus de dèficit i deute públic (l’existència i permanència estructural del primer genera el creixement del segon) i s’acaba, del tot equivocadament malgrat el principi teòric comentat de les economies d’escala, fent responsables directes d’ambdós problemes als municipis petits (aprofitem l’avinentesa d’aquest text per dir-vos que des de 2013, és a dir, portem tres anys seguits, els ajuntaments, el conjunt de tots els espanyols, tanquen els exercicis anuals amb superàvit, en contra del dèficit de l’administració central, seguretat social i comunitats autònomes).

Però aquestes dificultats estructurals no són monopoli dels costos, de les despeses internes de l’ajuntament, sinó que també apareixen, sorgeixen, quan els petits pobles utilitzen la via ordinària dels impostos per finançar-los. En les comunitats petites no hi ha una cultura fiscal com la que hi ha (o almenys hi hauria d’haver) en les comunitats més grans. Al veí d’un municipi petit li és difícil assumir el pagament d’un impost, que suposa un pagament sense rebre, en el moment de satisfer-lo, cap tipus de contraprestació. Als mercats tothom sap i, per tant, tothom està acostumat, al fet que quan paga s’emporta alguna cosa o algun servei rep. El fet diferencial de pagar obligatòriament i de forma captiva sense comprar res, quan fem efectiu un impost, genera, d’entrada, un fort rebuig. Hom podria argumentar que això passa arreu i no és específic dels de menys població però en aquests la identificació de la persona de l’alcalde amb l’impost és total. L’autoritat municipal és la persona coneguda per tothom i amiga de molts i aquesta proximitat, aquesta confiança, no ajuda gens, sinó tot el contrari, crea barreres per aplicar una fiscalitat justa i equitativa.

Un altre problema greu que ja estan afrontant els municipis amb menys demografia i que anirà creixent en el futur de forma exponencial, és el que

es deriva de l’expulsió d’activitats de les àrees metropolitanes pel seu caràcter contaminant, residual o de conflictes socials, i que acaben situant-se en un territori gens congestionat, amb alta disponibilitat de sòl i, sobretot, a un preu molt inferior.

S’està vivint, i farem referència només als abocadors privats, una expansió en aquests últims anys d’instal·lacions d’abocadors, plantes de compostatge i gestió de residus urbans generats en les àrees més congestionades i que es transporten a aquestes noves plantes en territori de molts petits pobles. Malgrat que des de la mateixa Unió Europea (UE) es recomana el tractament del residu en un lloc el més proper possible on es genera, el que és un fet irreversible és que estan proliferant aquestes iniciatives, el negoci de les quals no està tant en la gestió i el tractament del residu com en el simple transport.

Per una part d’aquests municipis, els situats a les zones turístiques, sigui platja o muntanya o a prop d’ambdues, la seva disponibilitat de territori actua també com a reclam important per a la ubicació d’urbanitzacions de segona residència. També hem de parlar, ara, de la possibilitat d’alguns pobles situats a prop d’una concentració urbana important que acullen habitatges unifamiliars adossats de ciutadans que opten per anar a viure fora de la congestió urbana. És evident que aquestes urbanitzacions provoquen, especialment quan aquestes noves residències no s’ubiquen al costat del que és el nucli històric, un sobre-cost de manteniment derivat d’aquest creixement dispers.

Des d’aquesta perspectiva de consum de sòl que genera una ocupació del territori més centrífuga que centrípeta, hem de parlar també d’un problema que tenen una part important d’aquests pobles i que no és altre que la dispersió dels seus pocs residents. En aquests municipis on imperen i dominen explotacions agràries de grans dimensions els habitants residents viuen en les seves respectives masies o en les seves cases de pagès. És el que passa, per exemple, en alguns pobles del Solsonès. Aquests ajuntaments suporten un sobrecost pel manteniment de molts camins.

Una última qüestió a considerar –que no és genèrica a tots els municipis però sí a una bona part– és l’existència de nuclis agregats que encara que en aquesta categoria de municipis la seva existència no és tan prolífica com en els de major dimensió, els que els tenen suporten una pressió afegida molt més forta ja que en números relatius, en percentatges, la població que viu en aquests nuclis respecte del total de la població del municipi és més gran en els municipis petits que no en els mitjans i grans, i pot arribar a passar, en algunes ocasions, que dins d’un mateix municipi hi hagi més d’un poble (poca diferència de població entre els diversos assentaments, nuclis, que integren el municipi). L’atenció a certs serveis municipals, com per exemple les escombraries, impliquen un cost molt alt, difícil de cobrir amb la simple taxa, a causa d’aquesta disseminació urbana.

1.1. Anàlisi d’algunes magnituds pressupostàries

Ara analitzarem algunes de les magnituds pressupostàries que vam estudiar en el treball de la Diputació ja esmentat. En haver-nos d’ajustar al format d’edició de la revista el que farem és comentar les resultats que vam obtenir en les partides que considerem més importants, ja que comentar-les totes superaria amb escreix els límits d’aquesta col·laboració.

Vam agrupar per intervals el total de 231 municipis de la província en funció de la seva població a 1 de gener de 2011. La decisió d’incloure en l’anàlisi tots els municipis es justifica perquè excepte un, la capital, tots els altres tenen menys de 20.000 habitants, la qual cosa suposa que 230 es podran veure afectats, en major o menor intensitat, pel conjunt de reformes que el govern central ha anunciat que tirarà endavant. Les dades que s’utilitzen són les publicades al web del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. S’ha treballat, doncs, amb els capítols d’ingressos i despeses liquidats, assenyalant que les dades de 2011 són les pressupostades i no les liquidades, ja que en el moment de començar aquest treball no hi havia dades de les liquidacions. Les diferències que aquesta manca d’homogeneïtzació poden originar queden corregides per utilitzar com a índex comparatiu entre ajuntaments el d’habitant/any per cadascuna de les magnituds que s’obté en dividir la mitjana aritmètica de tota la sèrie de la magnitud pel nombre d’habitants del 2011. També hem d’assenyalar que les xifres del 2011 no inclouen tots els municipis perquè alguns, uns pocs, no havien presentat encara els seus pressupostos en el moment de fer aquest treball.

1.1.2.

Estalvi net

L’estalvi net (taula 1) s’obté de restar a l’estalvi brut, diferència entre ingressos i despeses corrents, l’import de les despeses en passius financers, és a dir, aquella quantitat que es destina anualment a l’amortització dels crèdits. La baixada d’aquesta magnitud és general a tots els grups de municipis, evidència significativa dels efectes directes de la crisi econòmica i financera. Es fa molt difícil, en les actuals circumstàncies a l’espera urgent d’una nova llei de finançament municipal, fer una política fiscal per intentar minvar aquests efectes. Els serveis municipals creixen i el seu manteniment és cada cop més car i, encara que els impostos censals (IBI, IAE i Impost de Vehicles de Tracció Mecànica) tinguin any rere any un creixement positiu sense augmentar la pressió fiscal al ciutadà local, és gairebé inviable fer front a les obligacions ordinàries del municipi. Tanmateix, hem de dir també que als ajuntaments petits els és molt més difícil refinançar el seu deute, la qual cosa significa que per amortitzar-lo no els queda cap altra alternativa que destinar una part important dels seus recursos propis, cosa que a la pràctica suposa una possibilitat més gran de baixar el seu nivell de palanquejament que no els municipis més grans.

De totes maneres, l’estalvi net té un comportament millor en els municipis més petits (s’observa en la taula 1 que l’estalvi net per habitant/any és molt

Rang de municipis per població

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

més alt en els municipis amb menys població), si bé és cert que tots els grups presenten unes taxes de creixement negatives. Les més petites, dins d’aquesta generalitat negativa, són les dels grups amb demografia més baixa. Cal destacar aquest comportament millor de l’estalvi net en els municipis petits enfront dels més grans perquè d’entrada els situa en una posició més favorable de cara a un autofinançament o a un finançament menys dependent dels recursos externs. També és veritat que la capacitat d’endeutament dels municipis petits és inferior a la dels més grans i això els porta a destinar més recursos interns per fer front a les despeses, tant ordinàries com més irregulars. L’actual situació econòmica, però, obliga a canviar radicalment la gestió financera municipal i l’autofinançament (estalvi) passa a tenir un protagonisme superior. Els ajuntaments hauran de tenir cura d’aquesta nova forma de gestió.

Taula 1. Evolució de l’estalvi net en euros per municipis

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Les xifres de 2011 són les pressupostades.

(1) L’estalvi net per hab./any s’obté de dividir la mitjana aritmètica dels 5 anys de l’estalvi net per la població de 2011.

1.1.3. Autofinançament

L’autofinançament (taula 2) suposa la capacitat que té un ajuntament per poder finançar les seves obligacions amb recursos propis sense anar a comprar diner en el mercat monetari, bancs i caixes, i està format per la suma de l’estalvi net (taula 1) més els ingressos provinents de la venda d’actius reals propietat de l’ajuntament i de les transferències de capital rebudes, partida important en els municipis petits perquè així resten comptabilitzats els recursos que arribin del Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC). Una ullada a la taula 2 permet constatar que, encara que en l’últim exercici de 2011 hi ha una baixada de l’autofinançament en tots els grups, els tres amb població més petita són els

Ramon Morell

Estalvi net per hab./any (1)

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62 Ramon Morell

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

que conserven una taxa positiva d’increment, tant interanual com acumulativa, d’autofinançament. És natural que un millor estalvi net comporti, al mateix temps, una més gran capacitat d’autofinançar-se.

Avancem que aquest millor autofinançament dels més petits, acompanyat d’un menor endeutament, tal com veurem més endavant, palesa que en cap moment ells tenen algun tipus de responsabilitat en els dos grans desequilibris de l’economia espanyola i que han provocat l’anunciada reforma de la Llei de bases de règim local. Pel que fa al dèficit i al deute públic, el comportament pressupostari d’aquests petits ajuntaments és excel·lent.

Taula 2. Evolució de l’autofinançament en euros per municipis

Integren aquest apartat les despeses en inversions reals, és a dir, creació d’infraestructures i adquisició de béns de naturalesa inventariable, i les transferències de capital fetes pels mateixos ajuntaments, recursos destinats a finançar operacions de capital. Són sorprenents els resultats: també en aquest capítol els millors corresponen als ajuntaments petits. Observant l’última columna de la taula 3 es constata que, a mesura que els municipis guanyen en població, va empitjorant la ràtio per habitant/any. No cal insistir que es tracta d’una despesa d’inversió, no d’una despesa corrent o consumptiva, és a dir, diners destinats a la creació de capital bàsic pel municipi. A destacar, igualment, que en els tres grups de municipis petits el creixement d’aquesta despesa d’inversió ha estat positiva en el període de temps que estem considerant, tot el contrari dels altres grups que tenen una taxa negativa. Rang de municipis per població

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Les xifres de 2011 són les pressupostades. (1) L’autofinançament per hab./any s’obté de dividir la mitjana dels 5 anys de l’autofinançament per la població de 2011.

1.1.4. Despeses de capital no financeres

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

Cal relacionar aquesta despesa amb la de l’endeutament, perquè es pot pensar que aquesta situació de la inversió en els municipis petits es deu al seu major grau d’endeutament, però no és pas així, la qual cosa fa encara més destacable els resultats de la taula 2. Evidentment caldria tenir tota la informació de les diferents partides que configuren aquest dos capítols pressupostaris, creació d’infraestructures i transferències de capital, però d’entrada no hem pas de silenciar els números que surten d’analitzar el total dels capítols.

Taula 3. Evolució de les despeses de capital no financeres en euros

Rang de municipis per població

Taxa

Taxa anual acumulativa creixement 2007-2011

Despeses capital no financeres hab./any (1) Menys

De 5.000 a

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Les xifres de 2011 són les pressupostades.

(1) Les xifres de despeses de capital no financeres hab./any s’obté dividint la mitjana dels 5 anys per la població 2011.

1.1.5. Endeutament anual

La taula 4 mostra l’evolució de l’endeutament anual, és a dir, els ingressos derivats de préstecs rebuts durant l’any tant d’entitats financeres de l’interior com de l’exterior i que, evidentment, figuren en el capítol d’ingressos pressupostaris. La mateixa taula recull els ingressos que es poden obtenir per l’emissió de títols de deute públic, via de finançament legalment permesa per als ajuntaments però que en el cas de la província de Lleida no n’hi ha cap que fins ara hagi utilitzat. En definitiva, aquest endeutament reflecteix, exclusivament, el crèdit anual que han subscrit els municipis. Insistim en aquesta precisió del crèdit anual perquè no hem d’oblidar que estem analitzant els ingressos i les despeses liquidades pressupostàriament cada any, la qual cosa significa que aquestes xifres no són el total d’endeutament que tenien els ajuntaments a 31 de desembre de cada any (més endavant sí que, en parlar de deute viu, farem referència al total de deute financer que no figura en la liquidació del pressupost).

Els resultats d’aquesta taula 4 són del tot coherents també amb una millor situació, en el total de municipis, dels més petits. Hem d’explicar, ràpidament, els números de l’Ajuntament de Lleida, sobretot els de l’any 2011, on es constata que durant l’esmentat exercici no va subscriure cap crèdit, és a dir, no va acudir al finançament extern via crèdit. Això és així perquè el Govern central va establir que els ajuntaments amb una ràtio d’endeutament superior al 75% (qüestió que s’analitza amb detall a l’apartat de la ràtio d’endeutament) no podien subscriure cap crèdit. Possiblement algun ajuntament de 1.000 fins a 19.999 habitants (els trams tercer, quart i cinquè) es troba amb la mateixa prohibició per superar aquesta barrera del 75%. Naturalment, el fet de no poder-se endeutar fa que la ràtio per habitant/any millori, sigui baixa, però si tenim en compte el que hem assenyalat aquesta millora no es pot identificar amb una millora automàtica de la gestió, sinó una prohibició legal per tal de no fer més gran l’endeutament.

Un cop més, com ja hem assenyalat en el paràgraf anterior, la millor situació la presenten els ajuntaments petits i és important destacar aquest fet perquè no els fa per res culpables del fort endeutament públic i, del seu derivat, del dèficit públic. Repetim que per a res no són protagonistes dels desequilibris més importants que mostra l’economia espanyola i en aquest aspecte no és pot dir que la negligència hagi presidit la seva gestió. Sí que es pot dir que considerant que la capacitat d’un ajuntament petit per endeutar-se és inferior a la d’un ajuntament mitjà o gran no corren el perill d’afeccionar-se a anar a comprar diner, però l’evidència és la que és i sense considerar la capacitat el seu endeutament anual és el més petit de tots.

Taula 4. Evolució endeutament anual

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Les xifres del 2011 són les pressupostades.

(1) Les xifres d’endeutament per hab./any s’obtenen dividint la mitjana dels 5 anys d’endeutament per la població 2011.

1.1.6. Deute viu

Per deute viu municipal hem d’entendre no el deute total, sinó només el financer; per saber aquest últim hauríem de sumar al financer el deute a proveïdors, és a dir, el deute comercial, totes les factures pendents de pagar. La informació de què es disposa és la que publica el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques i fa referència exclusivament, tal com hem dit, al deute financer; el primer any del que s’han publicat dades és el 2008.

Les dades de la taula 5 no presenten particularitats a destacar, excepte el petit salt a la baixa que hi ha entre el grup de 1.000 a 2.499 i el que va de 2.500 a 4.999. A mesura que anem avançant en grandària d’ajuntament creix el deute viu. Tanmateix, sí que hem de fer com una mena de crit d’atenció al fort endeutament financer dels grups d’ajuntaments intermedis, dels que van dels 500 habitants als 4.999. Entenem que pot haver-hi el perill que de no canviar l’actual normativa de permetre un màxim endeutament financer del 75% dels ingressos ordinaris, alguns d’aquests municipis arribin ràpidament a aquest límit. El que és més important és que els ajuntaments més petits tenen un comportament, pel que fa a aquesta magnitud del deute viu, del tot correcta comparada amb la resta d’ajuntaments. Aquestes dades lliguen totalment amb les de l’apartat anterior, endeutament anual i també aquí els millors són els més petits. En aquest cas concret del deute viu, les diferències són notables a favor dels més petits.

Rang de municipis per població

Taxa anual acumulativa de creixement 2008-2011

viu per habitant/any

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. (1) El deute viu per habitant/any s’obté de dividir la mitjana aritmètica dels quatre anys per la població de 2011

1.1.7. Ràtio d’endeutament

L’article 53.2 del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, determina que el nou endeutament anual màxim contret, sumat al volum total de capital viu de les operacions de crèdit vigents a curt i a llarg termini, no podrà generar en cap cas

Taula 5. El deute viu en milers d’euros

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

una ràtio d’endeutament municipal, respecte als ingressos de caràcter ordinari liquidats l’any anterior, major del 110%. S’ha de tenir en compte, però, que la disposició addicional catorzena del Reial decret-llei 20/2011, de 30 de desembre, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic rebaixa aquest percentatge i el fixa en el 75%.

El primer que hem de destacar de la taula 6 és que, any rere any, la millor ràtio la tenen els ajuntaments petits (fins al grup de municipis de 5.000 habitants tots els anteriors amb menys població tenen una ràtio d’endeutament molt inferior al 75% permès), amb la qual cosa tornem a repetir que no poden ser els principals castigats per les polítiques d’austeritat i de manca de despesa pública. No només les seves ràtios són les més petites, sinó que la seva volatilitat (diferència anual de la ràtio) és també molt minsa. Els ajuntaments petits, en definitiva, no estan endeutats.

Rang de municipis per població

% que el deute viu 2008 representa sobre els ingressos corrents 2007

% que el deute viu 2009 representa sobre els ingressos corrents 2008

% que el deute viu 2010 representa sobre els ingressos corrents 2009

% que el deute viu 2011 representa sobre els ingressos corrents 2010 Menys de

De

a 19.999

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques

1.1.8. Formació bruta de capital

Determinant del tot és el resultat de l’anàlisi de la informació de la taula 7 que posa de manifest la formació bruta de capital municipal i que és el resultat de restar als ingressos procedents de la venda de béns de capital (solars, finques rústiques, habitatges, locals de negoci, immobles en general) les despeses ocasionades per la creació d’infraestructures i l’adquisició de béns de naturalesa inventariable i que van des de les despeses en reposició, manteniment i formació de nous béns de capital, fins a les despeses en inversions de caràcter immaterial. El comportament dels municipis petits és positiu, és a dir, l’evolució de la formació bruta de capital en els cinc anys estudiats ha estat positiva, ha augmentat; tot el contrari dels municipis a partir dels mil habitants, on ha caigut. S’ha de tenir en compte que un saldo negatiu d’aquesta magnitud significa que no només baixa la formació de capital –es redueix l’estoc de capital– sinó que perden patrimoni municipal, ja sigui en forma de solars ja sigui en forma de construccions. Es podria mantenir que la desinversió és una forma de finançar-se,

Taula 6. Ràtio d’endeutament

Rang de municipis per població

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

més en aquests anys de turbulències econòmiques i financeres, però no és cert aquest argument ja que la liquiditat que s’obté en passar d’un actiu real a un altre de monetari és puntual i com que no és per fer front a una despesa de nova inversió sinó a una necessitat de pagament o de consum, la descapitalització de l’ajuntament és més que evident. A més, és cau en una mena de vici, ja que en lloc de finançar-se via estalvi net es fa a través d’aquests ingressos obtinguts per la venda de patrimoni, la qual cosa significa que l’estalvi acaba perdent el que és la seva principal funció, la de cobrir els costos de les inversions.

El fet que els ajuntaments petits presentin un component inversionista molt millor que els ajuntaments grans, amb un menor endeutament, avala encara més la tesi d’una situació econòmica i financera millor dels municipis amb menys població respecte dels de major i no resulta ni just ni equitatiu carregar sobre ells, tal com venim repetint, els costos de l’austeritat i l’ajustament tant del deute públic com del dèficit.

Taula 7. La formació bruta de capital en euros

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Les xifres de 2011 són les pressupostades.

(1) Les xifres de la formació bruta de capital per habitant/any s’obtenen de dividir la mitjana aritmètica de la inversió bruta per la població de 2011

2. Anàlisi de costos dels serveis bàsics

Per primer cop, en l’àmbit de les hisendes locals, la LRSAL introdueix la distinció entre costos directes i indirectes. Una primera aproximació al que podem entendre com a cost directe és la que fa referència a totes aquelles despeses vinculades directament a l’activitat dirigida a la creació i prestació del servei bàsic municipal pertinent. Els costos indirectes, per contra, són aquelles des-

peses vinculades de manera parcial a la creació i prestació del servei en concret. Com que la manca d’harmonització pot ser molt gran a l’hora d’aplicar per part dels ajuntaments els criteris de repartiment d’aquests costos indirectes a cadascun dels directes generats per la prestació dels serveis municipals, el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques va aprovar una ordre, publicada al BOE de 7 de novembre de 2014, en la qual s’estableixen els criteris de càlcul del cost efectiu, és a dir la suma dels directes i indirectes. En el treball que vam fer per la Diputació i que ara aquí resumim, vam seguir la metodologia de l’ordre esmentada pel càlcul dels costos efectius dels set serveis bàsics: aigua, escombraries, clavegueram, neteja viària, enllumenat, accés als nuclis i pavimentació de carrers.

Tanmateix, és important destacar que aquesta metodologia oficial no és del tot correcta per poder saber, exactament, quins són els costos efectius, motiu pel qual ens veiem obligats a fer les següents consideracions:

1. Els costos financers, és a dir, els interessos de passius financers procedents del pagament de deute i/o crèdits subscrits amb entitats financeres, són, inequívocament, costos indirectes i com a tals s’haurien d’imputar, des d’un punt de vista de correcció teòrica, en la proporció pertinent, als costos directes del serveis municipals. Doncs bé, en els criteris que s’estableixen en l’ordre ministerial esmentada no es consideren aquestes despeses financeres com a part del cost efectiu del servei.

2. Els costos tributaris tampoc es quantifiquen. Amb els costos tributaris no passa, però, el mateix que amb els financers. Aquí s’ha de distingir entre impostos directes i indirectes. Si hi ha tributs directes que recauen directament en la creació i prestació del servei municipal (fase que podríem batejar com a la productiva del servei) sí que els hem de comptabilitzar com a costos directes, però si l’impost no forma part del cost de producció, per exemple l’IVA o el cànon de l’aigua, llavors no els hem de comptabilitzar. Hem de distingir entre preu de venda i cost de producció, conceptes que, amb impostos pel mig, es confonen regularment. L’IVA o el cànon de l’aigua repercuteixen sobre el preu del servei però no sobre el cost de producció que és totalment independent de l’import de qualsevol dels dos tributs. Els impostos indirectes incidiran sobre el consum, però no afectaran l’aparell productiu. Evidentment que una pujada de l’IVA, per exemple, tindrà efectes negatius sobre el consum del servei gravat i si la renda dels consumidors no augmenta en la mateixa proporció, la capacitat adquisitiva d’aquests baixarà. No obstant, el cost de producció romandrà invariable.

3. Les amortitzacions. Hi ha certa confusió en l’ordre ministerial pel que fa al càlcul de les amortitzacions ja que quan detalla (article 4.1.c) la forma de càlcul només parla de les inversions noves i de reposició de l’exercici i no té en compte les que el municipi ja ve comptabilitzant d’exercicis anteriors. No hem d’oblidar que en aquest capítol d’amortitzacions hem d’incloure

no només aquelles que fan referència a l’immobilitzat, sinó també al mobilitzat, per exemple, vehicles o altres tipus d’actius.

Seguidament (taula 8) es detalla el cost mitjà total per habitant per cadascun dels set serveis. Les notes a destacar més rellevants són les següents: 1) L’enllumenat com a cost principal en els municipis de menys de 2.000 habitants. 2) El subministrament d’aigua i els accessos a nuclis són dues despeses importants en els municipis més petits que no arriben als 500 habitants. 3) Les escombraries, que representen una despesa important, destaquen als municipis de 500 a 1.000 i de més de 10.000 habitants. 4) Clavegueram i neteja viària tenen uns costos molt reduïts, tret de la neteja en els municipis més grans. 5) La pavimentació de vies urbanes adquireix relleu als municipis de més de 2.000 habitants. Es constata, en la mateixa taula 8, que hi ha serveis amb cost zero; això no significa que el servei no es presti i que les necessitats de clavegueram o de neteja viària no s’executin i la demanda no es cobreixi, no. El que succeeix és que les tasques implícites a aquests serveis van, en alguns casos, incorporats al servei de l’aigua sense que hi hagi desglossament de quina part de la quota va a aigua i quina a clavegueram; i en el cas de la neteja viària, la realitza personal de l’ajuntament com una més de les seves tasques, i ha estat materialment impossible assignar quina part del cost d’aquest personal es pot imputar a neteja viària, evidentment; encara que amb un cost mínim, l’execució d’aquests serveis suposen una despesa, per molt petita –com diem– que sigui aquesta. Tanmateix, el que hem de posar de manifest és que els serveis no resten sense cobrir.

Taula 8. Cost mitjà per habitant en euros. Dades exercici 2013

9 municipis de menys de 500 habitants

6 municipis de 501 a 1.000 habitants

5 municipis de 1.001 a 2.000 habitants

4 municipis de 2.001 a 10.000 habitants

3 municipis de més de 10.001 habitants

Una qüestió important que ens hem de plantejar en parlar de costos és comparar aquests amb els ingressos, d’aquesta manera sabrem si hi ha dificultats per cobrir-los, és a dir, si realment els ajuntaments no poden assumir-los o el seu manteniment és molt car, en definitiva, si allò que obligatòriament han de fer poden o no fer-ho amb els recursos legals que tenen per executar-los. escombraries aigua clavegueram neteja viària accés als nuclis de població pavimentació vies urbanes enllumenat

Font: Informació dels ajuntaments, INE i elaboració pròpia.

45-62

Doncs bé, en la taula 9 el que es fa, precisament, és comparar els costos efectius (els totals, suma del directes i indirectes) del set serveis i comparar-los amb els ingressos, en tots els casos les dades son molt significatives, la diferència entre uns i altres és molt important a favor dels ingressos.

Si quan parlàvem dels comptes de la hisenda municipal hem fet especial èmfasi que en cap cas l’endeutament dels ajuntaments petits era important, sinó que era bastant més baix que el dels més grans, ara l’anàlisi d’aquesta diferència entre costos i ingressos ens assenyala que no hi ha cap desequilibri ni econòmic ni financer generat per la prestació dels set serveis bàsics municipals, i si el Govern central pretén reduir el dèficit públic, i amb ell el deute, traspassant a les diputacions l’execució d’aquests en perjudici dels ajuntaments, l’error és considerable, almenys amb els números a les mans.

Taula 9. Relació dels costos amb els ingressos corrents i el total de drets reconeguts.

Dades exercici 2013

total costos set serveis ingressos corrents 2013 total drets nets reconeguts

9 municipis de < 500 hab. 1.677.772,21 2.963.519,87

6 municipis de 501 a 1.000 hab. 1.950.188,18

5

sobre ingressos corrents

total sobre total drets netes reconeguts

4 mun. de 2.001 a 10.000 hab. 6.167.283,39 13.927.537,39 14.145.351,94 44,28% 43,60%

3 municipis de > 10.001 hab. 21.290.964,79

Font: Informació dels ajuntaments, Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques i elaboració pròpia.

En resum, del treball realitzat i del qual aquestes taules 8 i 9 en són una mostra significativa, les conclusions més importants a les que arribàvem eren les següents:

1. Des d’una postura totalment determinista i tenint en compte les característiques del treball esmentades, hem d’assenyalar, en primer lloc i de manera preferent, que els costos efectius dels set serveis municipals estudiats no són alts en cap grup d’ajuntaments establert. Diríem que més aviat tendeixen a ser baixos que no alts. No s’ha de perdre de vista que, per primer cop, estem parlant de costos totals, no només directes. D’altra banda, per parlar de costos alts o baixos no ens serveixen els valors absoluts, és a dir, la xifra exclusiva del cost, sinó que hem de referenciar aquest cost amb alguna altra xifra o resultat final de producte per poder parlar de si un servei municipal és barat o car.

2. No sempre la consecució d’economies d’escala deguda a la centralització, tot externalitzant els serveis, compensa l’estalvi que s’aconsegueix amb la proximitat, on el temps en atendre una urgència o una necessitat no prevista és molt més curt, molt més breu.

3. De l’anàlisi feta, es dedueix, tal com hem assenyalat, que l’endeutament dels ajuntaments no és degut, ni de bon tros, a la prestació d’aquests set serveis mínims municipals. No només alguns es financen via cobrament de taxa directa, sinó que d’altres es cobreixen de forma mancomunada amb altres ajuntaments via consell comarcal o via mancomunitat ad hoc amb la qual cosa, en alguns casos, no hi ha cap tipus de cost per l’ajuntament. De manera diàfana els números elaborats demostren que són les tasques no estrictament municipals i que els ajuntaments acaben assumint per delegació o de manera subsidiària d’altres administracions superiors les que provoquen l’endeutament. No té cap lògica i es incoherent, comptablement parlant, que es vulgui retallar el dèficit públic traient dels ajuntaments aquelles tasques que, paradoxalment, s’autofinancen i no necessiten de finançament extern. El que sí és urgent i imprescindible és una nova llei de finançament local.

4. La poca diferència que hi ha entre els ingressos corrents i el total de drets reconeguts (taula 9) ens assenyala dues coses: 1) La importància dels ingressos corrents en el total de recursos a gestionar. 2) La necessitat d’una reforma de la llei de finançament en el sentit de no haver de dependre d’impostos cedits fraccionàriament, ja que amb poca liquiditat s’ha de fer front a moltes demandes ciutadanes que van molt més enllà de les competències bàsiques que tenen els ajuntaments i que moltes vegades han d’afrontar per delegació d’altres administracions o subsidiàriament assumint el municipi competències d’aquelles, com també hem assenyalat en el punt anterior.

5. Pel que fa a l’endeutament i considerant el que hem dit en el punt tercer, i al marge de l’espera o no d’una nova llei de finançament local, el que sí han de fer els ajuntaments es canviar el xip que fins ara ha presidit el finançament dels nostres consistoris, tant grans com petits, aquí hi entren tots. No només per no superar el 75% màxim de ràtio d’endeutament permès per poder acudir al mercat bancari en busca de nous crèdits, sinó perquè també a causa dels nous esquemes de funcionament de les entitats financeres, l’autofinançament cada cop tindrà més importància. Els ingressos corrents han passat a ser la font principal de finançament dels ajuntaments. De la seva bona gestió dependrà, bàsicament, la salut financera de l’administració local. Això ens porta a recomanar que no només s’ha de millorar l’autofinançament per alliberar càrrega financera, sinó que cal centrar-nos en assolir saldos positius d’estalvi net, és a dir, hem de fer més gran la diferència entre ingressos ordinaris i despeses ordinàries més financeres. No hem d’oblidar que si millorem aquest estalvi net guanyarem

liquiditat i el romanent de tresoreria serà més alt. No ens hem d’autoenganyar guanyant liquiditat via crèdit i així tancar l’exercici amb superàvit. El que aconseguirem amb aquesta política és entrar en una espiral de deute de la qual serà molt difícil sortir. Les dades de costos obtingudes i analitzades generen un punt de partida favorable per millorar aquest estalvi net i alliberar-nos, gradualment, de la dependència financera externa, malgrat que, un cop més, haguem d’insistir en la nova i imprescindible reforma financera local. De totes maneres, una millora de la gestió sempre es bona.

6. Pot cridar l’atenció, si ens fixem en el detall dels costos (taula 8) que el més elevat per habitant sigui l’enllumenat. Hi ha diferents motius que expliquen aquesta diferència: a) És un servei del qual cap ajuntament pot prescindir, és a dir, té cost directe i indirecte i no es pot delegar, ni per concessió ni per delegació. Cada ajuntament ha d’assumir-lo individualment. b) El famós dèficit històric de tarifa ha generat un increment important de la factura elèctrica –des de l’1 de gener de 2007 que va desaparèixer la tarifa bonificada que tenien els ajuntaments– que té un reflex inequívoc en les xifres que presenta aquest cost. En el supòsit que els ajuntaments no s’hagin acollit encara a la contractació de la tarifa econòmica, per compensar els efectes negatius de la desaparició de la bonificada, seria interessant que adaptessin el seu contracte al que estableix el Reial Decret 1634/2006 publicat al BOE de 30 de desembre de 2006. Aquesta norma regula la nova tarifa elèctrica i és la que detalla els tipus de contracte a formalitzar per tal de poder acollir-se a aquesta nova, en aquells temps, tarifa econòmica. També aquí forçosament hem de parlar de l’estalvi energètic, que s’ha d’entendre no com una manera de baixar la qualitat del servei (suprimint, per exemple, punts de llum), sinó que es tracta de ser més eficients en la gestió de l’enllumenat utilitzant nous sistemes d’estalvi a la vegada que s’usen bombetes de baix consum.

7. S’ha de fomentar el mancomunar serveis. Per exemple, s’hauria d’estudiar la viabilitat econòmica i financera que, conjuntament a la gestió mancomunada de les escombraries, a la vegada es fes la neteja viària. És l’única solució per aconseguir, en el cas dels ajuntaments petits, economies d’escala. Al marge de l’organització final que adopti l’administració territorial a Catalunya no hem d’oblidar que una mancomunitat, una agrupació voluntària de municipis específica, ad hoc, per cobrir un servei determinat no depèn, en absolut, de l’organització territorial esmentada. De sempre la Llei de Bases de Règim Local ha previst aquestes formes mancomunades de treballar i en aquestes creiem que hi ha el futur dels nostres ajuntaments, almenys, repetim, el dels més petits.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 45-62

Les hisendes i la situació financera dels municipis petits

Bibliografia

Aldomà, Ignasi; Ramon Morell; Josep R. Mòdol; Montse Guerrero (2013). Els municipis actuals com a base de l’administració local. Funcions municipals i finançament local a les comarques de Lleida. Lleida: Diputació de Lleida.

Aldomà, Ignasi; Ramon Morell; Josep R. Mòdol (2014). Els municipis de la demarcació de Lleida davant la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local Lleida: Diputació de Lleida.

Ramon Morell

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 63-77

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.100

Cap a una dotació comuna de serveis

i equipaments dels municipis petits?

Ignasi Aldomà

Departament de Geografia i Sociologia

Universitat de Lleida

La crisi econòmica iniciada l’any 2008 té un origen marcadament financer, que entronca amb la generació d’una gran bombolla immobiliària en els primers anys de la centúria. Les pròpies dinàmiques inversores públiques i la necessitat de fer front als riscos sistèmics de la crisi bancària traslladaren l’endeutament cap a les administracions públiques. I arribat el moment, el 2012, quan per les pròpies dificultats i/o per les pressions dels mercats i de les autoritats monetàries calgué reduir el dèficit públic i contenir l’endeutament, l’administració central de l’Estat es plantejà la reducció de la despesa pública a través de mesures d’ordenació i control del conjunt de les administracions situades sota el seu paraigua. Les últimes en l’escala són les administracions locals, en particular els municipis, i sobre ells ha caigut un paquet de mesures correctores que afecten directament les finances i la prestació de serveis locals.

Tal com s’esdevé en el conjunt de països de l’Europa del Sud que han estat víctimes propiciatòries de la crisi, el Govern d’Espanya abordarà el problema no solament amb mesures específiques de control pressupostari de les administracions locals, sinó també amb reformes estructurals d’aquestes. Inicialment es llencen globus sonda de mesures radicals com era la supressió dels municipis de menys de 20.000 habitants la primavera del 2012. Les propostes es concreten al cap d’un temps en la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, LRSAL. Aquesta Llei modera les propostes inicials que havien arribat als mitjans, però incorpora encara clàusules

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

radicals de limitació i control de les competències dels ajuntaments de menys de 20.000 habitants. De fet, a banda dels recursos constitucionals interposats i pendents de resolució, l’aplicació de la Llei en els anys que segueixen ha estat limitada i d’una gran discrecionalitat.

El cas és que les propostes de control i ordenació de les administracions locals, que no es poden donar per enterrades, ni molt menys, han obert interrogants, crítiques i debats encesos en el món de les administracions locals. I a partir d’aquests sorgeixen els encàrrecs fets per la Diputació de Lleida que serveixen de base al present article. La justificació és ben clara; a la província de Lleida tots els ajuntaments tret de la capital tenen menys de 20.000 habitants i es troben directament afectats per les propostes llençades per l’administració central. Altrament, segons les disposicions governamentals el pilotatge i/o assumpció de les funcions dels ajuntaments reorganitzades hauria de recaure fonamentalment en les Diputacions Provincials.

En el context d’unes primeres propostes de reducció del mapa municipal l’any 2013 s’enllestí un primer estudi sobre “Els municipis actuals com a base de l’administració local. Funcions municipals i finançament local a les comarques de Lleida”. Un cop aprovada la LRSAL, el 2014 s’enllesteix un altre estudi sobre “Els municipis de la demarcació de Lleida davant la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local”.

No cal dir que la funció principal de les administracions locals és la prestació de serveis als seus administrats i aquest és el tema central de l’organització i la potencial reestructuració d’aquestes entitats. Lleis i normatives legals s’han afanyat i s’afanyen a establir i regular els serveis que han de prestar les administracions locals i, en particular, els ajuntaments. Les propostes de “racionalització” governamentals miren d’incidir precisament en l’organització i despeses vinculades als diferents serveis. Però la intervenció reguladora des de dalt en aquesta matèria no resulta, com veurem, gens fàcil i es presta a desenvolupaments contradictoris en relació als objectius plantejats.

El punt de partida: una prestació de serveis adaptada a les dimensions demogràfiques, amb matisos importants

El context socioeconòmic d’entrada és ben conegut; la demarcació provincial de Lleida és un cas ben paradigmàtic d’àrea rural, tant pel pes que hi manté l’agricultura, com per la feble densitat demogràfica i la magnitud reduïda de les seves unitats de població i ajuntaments. La capital, Lleida, sumava el 2012 el seu màxim històric, 139.834 habitants, que representaven un terç del màxim provincial que s’establia el mateix any en 443.032 habitants. La segona ciutat és Balaguer 16.952 habitants (2012), frec a frec amb Tàrrega, que havia arribat a un màxim de 17.189 habitants el 2010. I aquest fet ajuda a entendre

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

la importància del llindar de 20.000 habitants al qual fiten les propostes de recomposició administrativa llençades des de l’Estat.

El més significatiu del mapa municipal Lleida és, però, encara, la petitesa dels seus municipis. Tres quartes parts dels 231 municipis no arriben a 1.000 habitants empadronats; sumen un 15% de la població total de la demarcació i representen dos terços del seu territori. Una mica més de la meitat, 118 no arriben als 500 habitants i 8 ni tan sols a 100 habitants (padró 2011). Aquest fet incidirà directament en la dotació de serveis limitada dels municipis de la demarcació. Perquè tot i que les inversions municipals puguin afavorir la presència d’equipaments i serveis públics en llocs ben poc habitats, l’oferta de serveis no deixa de tenir una relació amb la magnitud demogràfica.

Tal i com s’observa en analitzar la difusió dels diferents tipus d’equipaments a escala municipal (fig. 1), aquests mantenen una presència molt desigual en el territori, relacionada amb el criteri demogràfic. A les poblacions de menys de 500 habitants només cap esperar la presència dels equipaments més elementals, com ara escola o alguna instal·lació esportiva. Mentre per damunt dels 1.500 es disposa habitualment d’una molt bona dotació d’equipaments sanitaris, educatius, esportius, culturals... Es descobreixen, també, salts de millora dotacional interessants, a l’entorn dels 450 i dels 1.200 habitants.

Noti’s, en tot cas, que els serveis avaluats en la figura 1 no inclouen les dotacions de caràcter més infraestructural, les viàries i les mediambientals en particular, que són les que relacionaríem amb el que considerem com a urbanització. En aquest cas, tal com es veurà tot seguit, la difusió a nivell municipal és generalitzada i les mancances fan referència al grau de cobertura intern del servei o a la qualitat de la prestació d’aquest mateix servei. Aquest tipus de variables són molt més difícils de quantificar i avaluar, sobretot en termes comparatius, perquè tenen també a veure amb circumstàncies locals que compliquen força l’avaluació dels serveis municipals com és el poblament en disseminat o la dispersió de la població municipal en diferents nuclis habitats. O l’una o l’altra d’aquestes dues darreres condicions són habituals en els municipis de la part nord i de llevant de la demarcació de Lleida, en els quals se sumen també les dificultats d’accessibilitat degudes al relleu accidentat. Altrament, i en referència als equipaments que presenten un nivell de presència-absència destacable, es comprova com més enllà del llindar demogràfic representat per la mediana, la variabilitat és molt gran. Així trobem en la figura 1 com municipis de dimensions demogràfiques reduïdes disposen d’equipaments que en principi correspondrien a poblacions bastant més grans. Això pot ser un indicador de la dinàmica institucional interna específica de cada municipi, que no respon estrictament a qüestions demogràfiques com poden ser la presència d’ingressos pressupostaris específics, competència en la gestió,... I pot ser també una resposta a les condicions anteriorment apuntades en què juga també la voluntat d’aproximar els serveis a una població escassa i dispersa.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

Ignasi Aldomà

Figura 1. Disponibilitat de diferents serveis segons la magnitud demogràfica municipal (2012)

Font: enquesta d’Infraestructures i Equipaments Locals, 2012. La disponibilitat s’avalua segons el llindar mínim de disponibilitat: el municipi més petit que disposa del servei, i el llindar intermedi de disponibilitat del servei (mediana entre el municipi més petit que en disposa i el més gran que no en té).

Com es pot veure de manera gràfica en els mapes adjunts (fig. 2), el nivell d’equipament general dels municipis, calculat a partir del coeficient de Davies, té força a veure amb el volum demogràfic, però també amb el fet d’exercir funcions de centralitat. En l’ordre jeràrquic dels municipis segons l’oferta de serveis es constaten, per altra part, variacions significatives en la jerarquia que apunten cap a la presència de municipis de muntanya o de secà més afavorits en la seva dotació de serveis, de manera que s’insinua una compensació dels desavantatges lligats a la demografia, l’accessibilitat o la renda (mapa d). Amb tot, la lògica territorial que manifesten els mapes tampoc és molt contundent i caldria analitzar les condicions particulars de cada cas.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77 Ignasi Aldomà Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

Figura 2. Demografia i poblament, índex d’equipament municipal i diferència entre l’ordre jeràrquic demogràfic i d’equipament als municipis de la demarcació de Lleida

a. Municipis segons nombre d’habitants b. Municipis amb presència de petits nuclis

c. Índex d’equipament municipal d. Diferència jerarquia demogràfica i d’equipament

Font: elaboració pròpia en base a l’Enquesta d’Infraestructures i Equipaments Locals, 2012 i el padró d’habitants 2011 (Idescat). L’índex d’equipament de cada municipi equival a: Iat = ∑i ni Cdj, on ni és el nombre d’unitats del servei j al municipi i Cdj és el Coeficient de Davies del servei j. Coeficient de Davies = 100/n, on n=nombre d’equipaments del tipus estudiat en l’àmbit d’estudi. El municipi de Lleida no entra en l’anàlisi en superar els 20.000 habitants.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

La

prestació dels serveis municipals i les competències pròpies

Un aspecte clau del debat entorn a la reorganització dels serveis municipals i la pretesa obtenció d’estalvis pressupostaris ha estat la determinació estricta dels serveis que correspon donar als ajuntaments i els que corresponen a d’altres esglaons administratius per tal d’evitar solapaments i repeticions innecessaris. Però la clarificació dels serveis a prestar dins la madeixa competencial actual no és gens fàcil com es comprova en la tria i definició de serveis existent.

La paraula clau són les anomenades competències pròpies, que són les que per definició corresponen als ajuntaments segons les lleis d’administració local i lleis de rang superior, com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La nova Llei 27/2013, LRSAL, recompon el llistat amb uns efectes legals de dubtosa vigència a nivell local, tot redefinint alguna de les competències i obviant-ne alguna altra, com ara la promoció de l’activitat econòmica (taula 1). En qualsevol cas, les competències pròpies constitueixen l’espina dorsal de l’acció dels ajuntaments, que inclou un camp molt ampli d’aspectes i temes, l’abast dels quals tampoc queda estrictament delimitat i tampoc resulta fàcil de fer-ho. El camp més acotat és el d’aquells àmbits que es consideren com a competències essencials o serveis obligatori s que ve a acollir els també anomenats serveis mínims que són els que es consideren més indispensables i que els ajuntaments han de cobrir obligatòriament, els quals han estat objecte d’una anàlisi específica. El quadre 1 adjunt fa un estat de la qüestió de la prestació competencial.

Més enllà, o al límit de les “competències pròpies” apareixen àmbits competencials que han estat objecte d’atenció especial en el moment de plantejar-se la racionalització de la despesa municipal. En principi no es nega que els ajuntaments puguin prestar aquestes competències, però la Llei ha introduït força precaucions per a controlar-les, i possiblement aquest sigui el camp en que la Llei tingui una perspectiva d’aplicació real. Estem parlant de dos tipus d’àmbits competencials:

Competències delegades. Són les que van sumant els ajuntaments per delegació d’una administració superior, Estat o Generalitat i que han acostumat a generar complicacions de dotació econòmica. A través de LRSAL s’assegura que qualsevol transferència de l’Estat o Generalitat als municipis es trobarà garantida per una transferència de recursos corresponent, i l’Estat es reserva, fins i tot, treure la dotació corresponent a l’Autonomia si aquesta incompleix. De fet això fa difícil noves delegacions i enquista les existents (Jiménez, 2015, p. 14).

Competències disponibles o facultatives. Venen a ser les diferents de les pròpies o les atribuïdes per delegació. En relació a aquestes competències considerades anteriorment “complementàries” la LRSAL afegeix algunes precaucions en el sentit que el ajuntaments presentin una disponibilitat financera suficient (sostenibilitat financera de la despesa que pugui originar el nou servei) i no incorrin en encavalcaments amb una altra administració prestadora, a banda de requerir els corresponents informes que garanteixin el compliment d’aquests requisits.

Des d’un bon principi, aquest terreny de les que s’han anomenat “competències impròpies”, un concepte que no té una definició legal precisa, ha estat un dels principals cavalls de batalla, sinó el principal, de la discussió sobre els dèficits municipals i la seva solució. Però a l’hora de la veritat no resulta gens fàcil de definir i abordar, primer perquè la definició de les competències pròpies és sovint tan genèrica que conté multitud de subapartats i admet diverses interpretacions, després perquè la mateixa avaluació de “sostenibilitat” no és gaire clara i no ha estat concretada (Jiménez, 2015, p. 20).

L’àmbit supramunicipal de la prestació de

molts serveis municipals

Tal com es dedueix de la taula 1, la pretesa racionalització dels serveis municipals per la concentració territorial de la prestació s’aborda quan els ajuntaments ja de fet s’han organitzat i comparteixen serveis. Els ajuntaments actuals exerceixen sovint les competències pròpies amb suport exterior, de manera que els serveis que es relacionen amb la dinamització econòmica, gestió de residus, captació i depuració d’aigües, actuacions ambientals diverses, serveis socials a la població, habitatge social, equipaments esportius, culturals, sanitaris i educatius s’han d’anar a buscar més enllà dels petits municipis, generalment en els centres comarcals. Es pot parlar de tres tipus d’opcions, amb estructures molt flexibles:

– Molts dels serveis dels municipis petits, que com s’ha apuntat són la immensa majoria dels lleidatans, són prestats dins del paraigües dels consells comarcals; però amb geometries organitzatives que poden ser diferents de l’àmbit estricte de la comarca (atenció a determinats municipis o agrupacions).

– Les altres formes associatives encara més voluntaristes, com mancomunitats, consorcis, convenis o altres associacions, tenen una presència significativa en la gestió dels residus i del cicle de l’aigua, i més casual en temes culturals, administratius i altres. Més rarament diversos ajuntaments col·laboren en organismes autònoms i societats de tipologia diversa.

– Els ciutadans dels ajuntaments més petits aprofiten els serveis i equipaments dels ajuntaments més grans, sovint caps de comarca, que no distingeixen pel seu origen els qui s’apunten a l’escola de música, utilitzen la piscina coberta o van al teatre i concerts, per posar uns exemples.

Cal destacar que els consells comarcals cobreixen actualment un gran ventall de serveis, que presenta una geometria variable d’uns consells a uns altres. Alguns dels serveis prestats consisteixen en simples delegacions de l’administració de la Generalitat, com poden ser els serveis socials i altres oficines que ajuden fonamentalment a la tramitació d’ajuts o subvencions destinades a l’ocupació, el turisme i l’activitat econòmica o l’ensenyament. A més a més i segons, en

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

Ignasi Aldomà

Taula 1. Les “competències pròpies”, prestació i estat de la qüestió en la nova llei

“Competències pròpies” segons EAC i 2003

Estat de les competències L 27/2013 ES L’ordenació i la gestió del territori, l’urbanisme i la disciplina urbanística i la conservació i el manteniment dels béns de domini públic local.

La planificació, la programació i la gestió d’habitatge públic i la participació en la planificació de l’habitatge de protecció oficial

L’ordenació i la prestació de serveis bàsics a la comunitat.

Exercida amb el suport de serveis tècnics comarcals en municipis petits

Exercida amb el suport de serveis tècnics comarcals en municipis petits

Exercida per tots els ajuntaments

La regulació i la gestió dels equipaments municipals. Exercida per tots els ajuntaments

La regulació de les condicions de seguretat en espais i actes públics. La coordinació mitjançant la Junta de Seguretat dels diversos cossos i forces.

La protecció civil i la prevenció d’incendis.

La planificació, l’ordenació i la gestió de l’educació infantil i la participació, manteniment i aprofitament en els centres públics i concertats. (1)

La circulació i els serveis de mobilitat i la gestió del transport municipal de viatgers.

La regulació de l’establiment d’autoritzacions i promocions de tot tipus d’activitats econòmiques.

La formulació i la gestió de polítiques per a la protecció del medi ambient i el desenvolupament sostenible.

La regulació i la gestió dels equipaments esportius i de lleure i promoció d’activitats.

La regulació de l’establiment d’infraestructures i prestació de serveis de telecomunicacions.

La regulació i la prestació dels serveis d’atenció a les persones, serveis socials públics d’assistència primària i d’acolliment dels immigrants.

La regulació, la gestió i la vigilància de les activitats i els usos que es porten a terme a les platges, als rius, als llacs i a la muntanya.

Altres competències (LRBRL, TRLMRL)

Pavimentació de les vies públiques urbanes i conservació de camins i vies rurals.

Patrimoni historicoartístic.

Abastaments, escorxadors, fires, mercats i defensa d’usuaris i consumidors.

Protecció de la salubritat pública

Cementiris i serveis funeraris.

Subministrament d’aigua i enllumenat públic; neteja viària, recollida i tractament de residus, clavegueram i tractament d’aigües residuals.

Exercida per tots els ajuntaments en coordinació amb els Mossos d’Esquadra Policia local

Exercida amb el suport comarcal

Exercida per tots els ajuntaments

Exercida amb limitacions i amb el suport administracions superiors

Exercida amb el suport administracions superiors

Exercida bàsicament des d’administracions superiors

Exercida per tots els ajuntaments

Suport als ajuntaments petits de la comarca i d’administracions superiors

Exercida en els ajuntaments petits des dels consells comarcals

Exercida en els ajuntaments grans i amb limitacions en els petits

Protecció contaminació acústica,..

Exercida per tots els ajuntaments

Exercida per tots els ajuntaments

Exercida amb limitacions i amb el suport administracions superiors

Exercida pels ajuntaments amb algunes limitacions

Exercida per tots els ajuntaments

Exercida per tots els ajuntaments amb suport de la comarca en alguns casos

Fires, abastaments, mercats, llotges i comerç ambulant

Font: elaboració pròpia en base a les competències establertes a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art. 84), Llei reguladora de les bases del règim local (L 7/1985) i Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (DL 2/2003). En requadre de color groc: competències amb forta incidència de nivells superiors d’administració. En requadre lila: les competències pròpies relacionades en la LRSAL. (1) Existeix una controvèrsia en aquest àmbit a l’entorn del pagament de les despeses de neteja o subministrament energètic.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

aquest cas, els desitjos dels ajuntaments integrants, col·laboren amb els ajuntaments en la prestació de competències que els són pròpies i que cobreixen necessitats pràctiques dels seus habitants. La taula 2 adjunta ofereix només un exemple de les prestacions dels Consells en l’àmbit de les infraestructures i els transports a la demarcació de Lleida.

Malgrat la seva posició institucional intermèdia i de vegades poc confortable, els consells comarcals han esdevingut un calaix d’actuacions del qual se serveixen les mateixes diputacions a l’hora d’endegar algunes de les seves actuacions. El nombre i la dimensió demogràfica de les comarques facilita al cap i a la fi la presència de les administracions superiors (estatals) en el territori. Només cal recordar que a la plana les comarques superen els 20.000 habitants mítics de la viabilitat governamental i a muntanya són més petites; però s’adapten a una configuració local més complicada.

Quan no directament les comarques, les mancomunitats constitueixen formes d’agrupació municipal que s’utilitzen per a la prestació de serveis que s’han fet avui dia indispensables com les xarxes d’abastament i sanejament d’aigua o la recollida i gestió de residus domèstics. Aquí entraríem, doncs, en l’àmbit dels considerats serveis mínims (competències essencials o serveis obligatoris) que han de donar els ajuntaments als seus ciutadans i que s’analitzen tot seguit. En algun cas aquests serveis es presten a través de consorcis; però aquests darrers intervenen, sobretot, en temes de desenvolupament econòmic local i actuacions culturals i ambientals.

Els serveis mínims

Les competències essencials o serveis obligatoris venen a ser els serveis bàsics o mínims que els ajuntaments vénen obligats a prestar per llei i sobre els quals, en tot cas, han de demanar una dispensa si no tenen les condicions o mitjans per exercir-los. Amb l’excepció dels cementiris i el control dels aliments la Llei 27/2013, LRSAL, força el càlcul dels costos específics d’aquests serveis a través de la nova comptabilitat analítica que han de presentar els ajuntaments i els amenaça amb transferències de gestió a organismes superiors si els seus números no són prou bons.

A partir de les enquestes i treball de camp efectuats, es constata els dèficits són molt puntuals i la qualitat dels serveis mínims no presenta contrastos notoris entre grans i petits municipis. Només uns pocs habitants residents en masies o nuclis de població molt petits i aïllats manquen d’algun dels serveis o infraestructures que es consideren més bàsics. Segons les enquestes analitzades i les observacions de camp, els petits dèficits tenen, doncs, molt a veure amb condicions físiques i limitacions locals dels propis municipis (Aldomà, Morell i Mòdol, 2014; fig. 3).

En principi es compleix la lògica que els ajuntaments petits tenen dificultats d’accedir a una major qualitat de servei, però els paràmetres per avaluar la qualitat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

Ignasi Aldomà

Taula 2. Síntesi de les competències en la gestió d’infraestructures locals i territorials dels consells comarcals

Intervenció en nuclis i obres municipals

Suport Tècnic als Ajuntaments

(informes, projectes, direcció d’obres)

Cartografia municipal. SIG municipal

Oficina de Rehabilitació d’habitatges (tramitació de cèdules d’habitabilitat, ajuts d’habitatges de protecció oficial)

Gestió Tècnica del Pla d’Obres i Serveis de Catalunya

Gestió tècnica dels plans específics de la Diputació de Lleida, Pla d’Inversions

Local

Millora de les infraestructures urbanes de serveis municipals

Urbanisme. Planificació d’habitatge i millora urbana

Millora dels equipaments i de l’espai públic. Mobiliari de l’espai públic

Promoció i gestió d’habitatge

Gestió del patrimoni arquitectònic municipal

Infraestructures i transports

Realització del pla de camins (municipals) i elaboració de projectes i realització d’arranjaments de camins

Neteja de neu i prevenció i actuacions en cas de gelades

Programa d’abastament d’aigua a nuclis de població

Gestió de transports públics i transport a la demanda

Intervencions en l’àmbit de l’energia

Alt Urgell

Alta

Ribagorça Garrigues

Noguera Pallars Jussà Pallars Sobirà Pla d’Urgell

Segarra Segrià

Solsonès Urgell Val d’Aran

Font: Elaboració pròpia a partir de l’enquesta realitzada als gerents dels Consells Comarcals. El color clar correspon als serveis oferts pels consells comarcals. Per contra, el to fosc són serveis que no s’ofereixen. El color entremig indica que el consell comarcal ofereix el servei parcialment.

tampoc resulten únics i determinants. D’entrada, la proximitat del ciutadà a l’ajuntament petit facilita la presa en compte dels problemes i la participació del mateix ciutadà en la seva solució. Per altra part, els municipis petits desenvolupen estratègies molt particulars i adaptades per a la prestació dels serveis en un nivell satisfactori. Se’n poden destacar tres:

– En “serveis mínims” que són d’obligada prestació, alguns ajuntaments petits actuen en col·laboració amb d’altres (Mancomunitats) o reben el suport dels Consells Comarcals.

– La responsabilitat financera dels veïns és molt directa en la prestació dels serveis aparellats a taxes (escombraries, subministrament d’aigua i clavegueram) o dels que representen obres d’urbanització que requereixen contribucions especials i, en conseqüència, aquests serveis es modulen en funció de les necessitats i possibilitats dels mateixos veïns.

– Altrament, els ajuntaments petits tenen també estratègies pròpies de prestació i gestió ecònoma dels serveis, com pot ser la del secretari o l’agutzil que realitza feines de suport per a cadascun dels serveis, com ara la neteja viària, petits manteniments, notificacions i avisos... Això quan els mateixos veïns no prenen una responsabilitat directa sobre el tema.

Tampoc cal passar per alt el fet que la major part del territori (o habitants del territori) té accés també als serveis “mínims” que la llei estableix d’obligat compliment pels ajuntaments més grans (de més de 5.000 habitants). I és així gràcies a que hi ha un ajuntament més gran o una administració superior que n’assumeix la cobertura als seus habitants (taula 3).

Figura 3. Disponibilitat d’alguns serveis mínims segons la dimensió demogràfica municipal a la demarcació de Lleida, 2011

Font: elaboració pròpia a partir de l’enquesta EIEL, Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas, https://ssweb.seap.minhap.es/descargas-eiel/

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

Taula 3. Serveis mínims que han de prestar els municipis segons la magnitud demogràfica

Magnitud DL 2003, CAT

Tots els enllumenat públic

Ignasi Aldomà

Situació prestació actual L 27/2013 ES Coordinació obligada Dip.

Prestació municipal generalitzada Mateix municipis cementiri

Prestació municipal generalitzada Mateix recollida de residus Prestació comarcal o mancomunitat generalitzada Mateix

neteja viària

abastament domiciliari d’aigua potable

Prestació municipal amb moltes excepcions Mateix

Prestació municipal generalitzada Mateix clavegueres

Prestació municipal generalitzada Mateix accés als nuclis de població

pavimentació i conservació de vies públiques

Prestació municipal/ comarcal força generalitzada Mateix

Prestació municipal generalitzada Pavimentació control d’aliments i begudes

> 5.000 habitants parc públic

biblioteca pública

mercat

tractament de residus

> 20.000 habitants protecció civil

Prestat ocasionalment en diferents nivells administratius (1) -

Prestació municipal en aquest estrat i alguns municipis petits Mateix

Prestació municipal en aquest estrat i bastants m. més petits Mateix

Prestació municipal generalitzada en aquest estrat -

Prestació comarcal o mancomunitat Mateix

Només assumida per l’ajuntament de Lleida

prestació de serveis socials Assumida per ciutats i consells comarcals per al conjunt

prevenció i extinció d’incendis

instal·lacions esportives d’ús públic

> 30.000 habitants servei de lectura pública descentralitzat

> 50.000 hab. i transport col·lectiu urbà de viatgers

capitals comarca

protecció del medi

servei de transport adaptat (per persones amb mobilitat reduïda)

Administració local només a Lleida ciutat, resta Generalitat

Assumida per una majoria d’ajuntaments

Lleida ciutat

Lleida ciutat i algunes ciutats de més de 10.000 habitants

Lleida ciutat i algun municipi amb patrimoni singular

Assumida per consells comarcals

Font: serveis mínims segons Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. En color groc serveis mínims municipals prestats sovint en una altra escala administrativa.

(1) Serveis d’inspecció sanitària que recauen legalment sobre els ajuntaments, però superen la capacitat dels ajuntaments petits (si és que existeix l’objecte de control). Són prestats també des de consells comarcals o des de l’Agència Alimentària i altres organismes.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Mantenir els petits ajuntaments per garantir benestar i desenvolupament rural

A través de l’anàlisi de les dotacions municipals de la demarcació de Lleida hem pogut comprovar com la dotació de serveis mínims no és deficitària, ni insuficient i com l’actual nivell de prestació dels serveis considerats com a competències pròpies dels ajuntaments és força acceptable. El fet invita, doncs, com a mínim, a ser molt curosos a l’hora d’introduir canvis i a tenir molt presents els objectius principals de l’activitat política i de les administracions, que implica un seguit de deures en relació al conjunt dels seus ciutadans. No es pot perdre de vista que les administracions tenen l’objectiu compartit d’assegurar un nivell satisfactori de benestar i rendes (centres urbans dinàmics, dotació de serveis mínims satisfactòria) i que, precisament per això i per les dificultats específiques de les àrees rurals, l’administració desenvolupa polítiques de desenvolupament rural. En aquest context la disponibilitat d’una bona oferta de serveis locals és una condició indispensable per a l’estabilitat demogràfica d’una àrea rural com és, per exemple, el conjunt de la demarcació de Lleida. I, tot i que no sigui exactament el mateix, podríem també afegir que una administració local pròxima al ciutadà és indispensable per al manteniment del teixit econòmic i social rural.

Des d’aquest darrer punt de vista, precisament, se’ns plantegen un seguit d’altres qüestions que s’haurien de tenir en compte a l’hora d’interrogar-se sobre les competències municipals. Per exemple, la importància de l’accessibilitat en les àrees rurals, que a banda de tenir en compte l’accessibilitat als nuclis i masies (no solament al cap de municipi) com a servei mínim, invita a tenir present i millorar l’accessibilitat en matèria de telecomunicacions. Igualment la importància que pot tenir una acció municipal tan posada en dubte en els ajuntaments petits com pot ser la iniciativa municipal en matèria de promoció econòmica, que avui és important en ajuntaments de 2.000 i més habitants, mentre els consells comarcals contribueixen a la seva extensió a la resta del territori. Això sense deixar de banda que les administracions locals i els ajuntaments afavoreixen l’ocupació i l’activitat local, de manera directa i indirecta, a través de les activitats, serveis i infraestructures de la mateixa administració. Tot plegat sense eludir el control i la racionalització de la despesa pública que, teòricament, impulsa les reformes administratives actuals, i que requereix l’anàlisi de l’aplicació dels pressupostos municipals que s’ha fet en els dos estudis que ens serveixen de refereixen (i que s’expliquen en l’article adjunt de Ramon Morell). Al respecte no podem deixar d’avançar que sí que els dèficits puntuals en determinats serveis mínims i els sobrecostos (cost per càpita) més evidents tenen alguna cosa a veure amb la baixa demografia i/o les condicions d’hàbitat menys dens, en petits nuclis i disseminat d’alguns municipis, a més de les condicions de muntanya. Ara bé, aquesta és precisament una limitació inherent a les condicions rurals (cobrir les necessitats d’aquestes àrees vol dir més

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77

Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

despesa) que no pot ser obviada per la llei, per les raons anteriorment apuntades, i més quan la política de desenvolupament rural és un dels pilars de la política europea. La racionalització i sostenibilitat econòmica no pot ser una excusa per reduir o menystenir els serveis prestats als municipis de les àrees rurals.

No es pot deixar d’assenyalar tampoc que alguns dels serveis (escombraries, aigua i clavegueram) es financen via cobrament de taxa directa, de manera que el seu cost es troba directament cobert per aquesta taxa. En el mateix cas, les contribucions especials cobreixen les despeses de la pavimentació de carrers, de manera que només queden l’enllumenat, la neteja viària i l’accés a nuclis com a despeses directament i globalment assumides dels ingressos generals. No té cap lògica i és incoherent, comptablement parlant, que es vulgui retallar el dèficit públic traient dels ajuntaments aquelles tasques que s’autofinancen i no necessiten de finançament extern.

S’insisteix, per altra part, en l’agrupació de serveis; però els ajuntaments ja realitzen un esforç d’agrupació i mancomunació (i racionalització de despesa) en aquells serveis i aspectes de la prestació de serveis que és avinent compartir, com és el cas de les escombraries, l’abastament d’aigua i clavegueram (en el cas que la situació geogràfica ho permet), la neteja d’accessos en cas de neu o la redacció de projectes d’obres i el suport tècnic. Les millores a través de la mancomunació hauran de venir d’aspectes més aviat puntuals dels serveis que avui es presten, i dels quals l’enllumenat públic representa el cost principal (sobretot per petits ajuntaments).

Tot plegat, la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local LRSAL, que ha estat feta per respondre a la pressió dels mercats internacionals, obre les portes a unes eines, a banda de ser aplicades de manera discrecional, són d’una eficàcia força dubtosa. Per aconseguir estalvis i millorar l’eficiència i qualitat en la prestació de serveis bàsics a la població, no s’haurien de perdre de vista els objectius generals de la política per a les àrees rurals i els aspectes positius de l’organització administrativa actual.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 63-77 Ignasi Aldomà Cap a una dotació comuna de serveis i equipaments dels municipis petits?

Bibliografia

Aldomà, Ignasi; Ramon Morell; Josep R. Mòdol; Montse Guerrero (2013). Els municipis actuals com a base de l’administració local. Funcions municipals i finançament local a les comarques de Lleida. Lleida: Diputació de Lleida.

Aldomà, Ignasi; Ramon Morell; Josep R. Mòdol (2014). Els municipis de la demarcació de Lleida davant la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local. Lleida: Diputació de Lleida.

Associació del 2n Congrés de Municipis de Catalunya (2003). 2n Congrés de Municipis de Catalunya: una aposta de futur. Congrés de Municipis de Catalunya (2n: 2001: Tarragona) Barcelona.

Burgueño, Jesús; Ferran Lasso de la Vega (2002). Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Direcció General d’Administració Local.

Cid i Grau, Francesc (2011). L’Administració supramunicipal com a prestadora bàsica de serveis als municipis, en particular els de menys població: especial referència al Servei d’Assistència Municipal (SAM) de la Diputació de Tarragona. Tesi doctoral (UAB) dirigida per Josep R. Fuentes i Gasó.

Federació de Municipis de Catalunya (2004a). Els Municipis i la reforma de l’Estatut: document de treball: Manresa, 18 de juny de 2004. Barcelona: Federació de Municipis de Catalunya. – (2004b). I Jornada de Petits Municipis: Ponències i conclusions: Mediona, 18 de setembre de 2004. Barcelona: FMC.

Fundación Democracia y Gobierno Local (2011). Libro Verde. Los Gobiernos locales intermedios en España (Diagnóstico y propuestas para reforzar el valor institucional de las diputaciones provinciales y de los demás Gobiernos locales intermedios en el Estado autonómico). Madrid: FDGL.

Galán Galán, Alfredo; M. Luisa Esteve Pardo (2010). Estudi del règim especial dels municipis rurals de Catalunya. Lleida: Fundació del Món Rural.

Jiménez Asensio, Rafael (2015) Estudi-informe sobre les competències municipals en matèria d’educació, salut i serveis socials a Catalunya després de l’entrada en vigor de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local. Federació de Municipis de Catalunya. Localret (2008). La implantació de les xarxes sense fils als municipis. Barcelona: Localret.

Navarro Bergas, M. Dolors (2010). Les competències dels governs locals: una anàlisi comparativa i debat sobre el futur del món local a Catalunya. Barcelona: Departament d’Economia i Finances, Direcció General d’Anàlisi i Política Econòmica (Papers, núm. 9).

Navarro Yáñez, Clemente J. (2011). Comunidades locales y participación política en España. Madrid: CIS; Colección Monografías 273.

Pellisé de Urquiza, Cristina (2006). 10 preguntes i respostes sobre el paper dels municipis a la Unió Europea. Barcelona: Consell Català del Moviment Europeu.

Ruiz Garcia, Ernest (2011). Estratègies de finançament dels municipis turístics i competitivitat: el cas dels municipis catalans. Girona: Universitat de Girona, tesi doctoral.

Servei de Polítiques de Diversitat i Ciutadania (2005). Les competències municipals en matèria d’immigració i la incidència de la legislació d’estrangeria sobre els municipis: informe. Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea d’Igualtat i Ciutadania.

Tort Donada, Joan (1993). “Les entitats municipals descentralitzades: una alternativa al microfundisme municipal?”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 33-34, p. 269-284.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 79-88

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.101

La gestió diària als municipis petits

Josep Rovira

Secretari municipal de Taradell i de Sant Boi de Lluçanès

El món local jo no tinc més remei que veure’l des del punt de vista d’un secretari interventor, i em referiré bàsicament a ajuntaments de menys de 1.000 habitants, tot i que penso que el que diem pot ser extrapolable a ajuntaments d’entre 1.000 i 10.000 habitants, perquè la problemàtica en ocasions és semblant. I per altra banda també em referiré a l’experiència que tinc a Osona, perquè és la que tinc, no en tinc cap d’altra.

A mi em sap greu començar la meva intervenció dient que actualment, i en un futur proper, els petits municipis ho tenim complicat. Ho tenim complicat –no per l’existència del municipi en si– però sí per tal de donar uns serveis a la població d’aquestes municipis, que són els que ens reclamen, i als que ara es referia el Sr. Morell respecte si els podem donar o no en funció dels ingressos que tenim. Però el cert és que per al sosteniment d’un petit municipi jo entenc que fa falta –i per l’experiència d’aquests anys ho he anat comprovant– que la localitat, per petita que sigui, tingui alguna activitat econòmica pròpia. Que s’hi instal·li algun tipus d’activitat econòmica (industrial, comercial o de serveis) que ofereixi un mínim de llocs de treball. En municipis molt petits això entenc que és vital. Per què? He observat que en un municipi petit el tancament d’una sola fàbrica, no una fàbrica molt gran com podria ser el cas de Puigneró de Sant Bartomeu del Grau, sinó en d’altres llocs que tenien una sola fàbrica de 70 persones, tanca aquesta fàbrica i immediatament el que passa és que baixa la població, perquè molta gent se’n va; però és que a més a més això desestructura totalment, socialment i econòmicament, tota la població. I això afecta també l’ajuntament. Com l’afecta? En posaré un cas clar. En un ajuntament

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

La gestió diària als municipis petits

teníem uns 20 nens en una guarderia; aquests 20 nens, entre la subvenció que et donava la Generalitat, etc., més o menys es finançava, perquè cobràvem de quotes, però és clar, en tancar aquesta fàbrica vàrem quedar amb 8 o 9 nens. Havies de continuar tenint dues persones allà. Al final del curs vàrem fer els números: cada nen ens costava uns 3.000 €. Sabíem i havíem fet números –ho havíem comentat amb alcalde i regidors– que ens sortiria més a compte –però bastant més a compte– agafar-los, transportar-los al poble veí, pagar-los-hi la guarderia... i a l’Ajuntament encara li sortia a compte.

A més a més, quan passa un tema d’aquests, que no tens aquestes activitats pròpies dins del municipi, molta gent se’n va a treballar a altres localitats properes. I llavors et trobes amb ajuntaments que de dia estan pràcticament buits, que no hi ha vida i que es converteixen una mica en pobles dormitori. Ho veiem cada dia aquí a Osona que ve gent de tota la comarca a treballar a Vic o pels voltants de Vic. A partir de les 8 o les 9 del matí, en molts d’aquests pobles petits, pots passejar-t’hi i pràcticament no trobar ningú.

La gent, en petits municipis, com a tot arreu, vol tenir el màxim de serveis possibles. No els serveis mínims, que aquests ja els donem per comptats, i ja han comentat els meus predecessors en la taula que es donaven amb una certa qualitat i una certa garantia. Jo veig molt difícil, per això, que en ajuntaments petits o en territoris on els ajuntaments són fonamentalment petits es puguin donar serveis que tenen altres ajuntaments. Estic parlant, per exemple, de pavelló esportiu: complicadíssim, ho veig molt difícil. A més, en els municipis petits no tens ni l’escola per fer l’ESO (no el Batxillerat), sinó que a partir de l’ESO ja han d’anar a una altra localitat. Què passa a més ara, en aquest cas de l’escola? Fan jornada continuada, acaben a les 3, els nens arriben al poble, a Sant Boi de Lluçanès, a dinar a ¾ de 4, i llavors parlem de regular horaris... I en canvi tothom va votar a favor que es fes aquesta jornada continuada. Això, en un petit municipi desestructura, i com que a més a més hi ha la dificultat de les comunicacions (no tenim pas carreteres que siguin molt bones), encara ho dificulta més.

En canvi, si un municipi de 1.000 habitants té una indústria que doni lloc a 30-50 persones, és suficient perquè entre els llocs de treball directes i els indirectes t’estructuri social i econòmicament el municipi, i et permet, d’una forma o altra, anar mantenint, anar fent la viu-viu, amb la llar d’infants: prestant una sèrie de serveis que si no difícilment es poden fer.

També crec que és positiu, com s’ha fet durant els últims anys, incentivar que hi hagi d’altres tipus d’activitats molt específiques en aquests municipis petits. Recordo que vàrem fer un estudi fa 7 o 9 anys a Sant Bartomeu del Grau. Ens el va fer una empresa vinculada, em sembla, a UGT (perquè hi havia el tancament de la fàbrica de Puigneró) i al final varen proposar tres tipus d’activitats. Una, potenciar el turisme; ja està bé, ja es va fer, es va retolar..., però és clar, al Lluçanès hi ha un turisme, hi viu una gent del turisme, però no és la costa; et vindran mil persones però no et vindrà un milió. Una altra que era

Josep Rovira

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

La gestió diària als municipis petits

potenciar activitats artesanals: també s’ha fet, té una importància. Una altra era una escola de pastors i aquesta ja no la vàrem fer; també podia funcionar, però bé... Tot aquest tipus d’activitats ja són importants, però pel que he vist no són suficients per estructurar un municipi que pugui donar aquests serveis mínims o que, a més d’aquests serveis mínims, puguis tenir alguna cosa més, que no hagis de desplaçar-te al municipi més gran que tens més a prop. Per exemple, un altre drama o problema que tenim és el tema de l’assistència mèdica. En aquests municipis no tens el metge cada dia, només uns quants dies a la setmana, unes quantes hores. I per les urgències t’has de desplaçar. Per tot això veig complicat que hi hagi alguna solució, almenys a mig termini. Esclar, la reduïda població en els municipis també comporta pocs recursos econòmics i poc personal a l’ajuntament. Això em sembla que ja ho sabeu tots. Això és un dels factors que dificulten que hi hagi persones que vulguin ocupar els càrrecs polítics en un ajuntament. Normalment als petits municipis els alcaldes i regidors no són gent amb aspiracions polítiques més altes, sinó que ho fan realment perquè són conscients que, o ho fan entre tots, o no hi ha manera de funcionar. I realment costa molt que als petits municipis es puguin arribar a fer llistes per poder-se presentar a les eleccions municipals. Perquè a més són coneixedors que s’hi passaran moltes hores i que tindran molts disgustos, perquè a causa del coneixement i a la connexió que tens amb la gent de la població és molt difícil no tenir-hi enfrontaments. A més, ja només els falta que quan volen fer una cosa, amb totes les ganes, que n’han parlat, surt el secretari i comença a emprenyar –parlant en plata–, a dir: Oh, això no es pot fer. Oh, allò no té no sé què. Oh, allò no sé quantos... I és així. Esclar, això l’alcalde, explicar-ho a la gent... La gent el que li diu és: Deixa estar el secretari, tira endavant i fes-ho tot això! I el secretari que no. Per tant, entenc que els que us presenteu i esteu als ajuntaments com alcaldes i regidors sou valents i teniu un gran mèrit.

Jo normalment els dic que estic a l’ajuntament, però aquesta és la meva feina. Jo ja cobro i és la meva feina. Però que jo –coneixent tal com conec com funciona– difícilment em presentaria de regidor o d’alcalde en un poble petit.

A més a més, tot això comporta que sovint no és només un problema professional o administratiu tot el que es planteja a l’ajuntament. Sovint has de dir que no al teu veí, sovint has de dir que no al teu cunyat. I per tant això es converteix moltes vegades, no en un problema professional o administratiu, sinó en un problema personal. Cosa que en els ajuntaments grans o en les administracions grans, evidentment no es produeix.

Però, a més a més, el personal que tenim a l’ajuntament som els que som. Normalment: un noi o una noia que fa molts anys que és a l’ajuntament, que és una autèntica meravella, i que fa moltes de les coses que s’han de fer en un ajuntament (tot el tema de règim de competències). Un secretari que hi va un dia o dos a la setmana, unes quantes hores. I llavors en tens una altra meravella que sol ser un que en diem l’agutzil, però que fa de brigada d’obres, que munta la carrossa del Reis, que fa els llums de Nadal, que fa l’entarimat de la festa

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

La gestió diària als municipis petits

major... tot el que vulgueu. A vegades si estàs de sort i tens una llar d’infants pots arribar a tenir dues persones més. Per tant, el dia a dia d’un petit municipi el solen portar aquestes persones, sobretot –ja us dic– el noi o la noia que està allà, no tots els dies perquè n’hi ha molts d’aquests petits municipis que tenen obertes les oficines un o dies a la setmana, o tres dies, i unes quantes hores, no fan totes les hores senceres perquè no poden o perquè estan en diversos ajuntaments.

En els petits municipis crec que el dia a dia té unes característiques importants. En primer lloc el tracte directe amb els veïns. Més que tracte jo diria contacte directíssim. Els veïns coneixen tant els polítics com coneixen tots els que treballem a l’ajuntament. I això fa que s’acostin a l’ajuntament davant de molts problemes que puguin tenir. I així t’arriben a l’ajuntament –i durant aquests anys us asseguro que m’hi he trobat bastantes vegades– a demanar consell respecte els temes més diversos i sobre els quals no tenim competència: des del testament del tiet, fins a veure si trobem una feina per al nen que se’ns ha pardalat, fins algú que vol trucar a alg ú però no sap buscar-lo al llistín... que al final acabes trucant-li tu. Tot això ho fem; encara que sembli estrany ho fem. En una administració més gran evidentment tot això no es planteja. Inclús a vegades arribem a fer gestions directament, ja no només fer la trucada.

A més a més, a banda de donar aquest suport, aquesta ajuda als veïns, també hem d’atendre tot el tema del que són competències municipals i que arriben a qualsevol ajuntament. I quan t’arriben –com dèiem abans les lleis no distingeixen, quan haurien de fer-ho– tens les mateixes obligacions que qualsevol altra administració. I t’arriben els expedients que sabeu tots: de llicències d’obres, de llicències d’activitats, de queixes d’aparcament, animals de companyia (que hi ha moltes queixes també: que si un gos crida o un gall canta...). Temes d’escombraries, enllumenat, el cementiri, vials, reparació de camins rurals, padró d’habitants, etc. Per altra part t’has d’ocupar de coordinar els serveis que tenim a l’ajuntament –els pocs serveis que tenim–. Et ve cada dia al matí l’agutzil (diguem-ne la brigada d’obres): Escolta, ja ens deixa passar la Pepeta? I evidentment és molt difícil plantejar-te d’anar per la via administrativa executiva i fer una expropiació, perquè no ho faràs. Difícilment ho faràs perquè la Pepeta és la germana del cunyat de l’alcalde. Però és clar, també has d’atendre els tècnics que et poden venir de la Diputació, que et vénen de la Generalitat, els de les companyies d’aigües, que si els hem d’acompanyar al pou, etc. Atenem la coordinació d’aquests diferents serveis i amb les companyies i preparem les visites concertades amb els tècnics municipals. Quan dic tècnics municipals vull dir aquell arquitecte que, de bona fe i posant-hi tota la voluntat, pot venir un dia a la setmana 3 o 4 hores, o cada 15 dies. I a l’arquitecte se li consulta i fa de tot. Disposar d’un enginyer o d’un tècnic informàtic... que jo sàpiga en plantilla, aquí a Osona, en municipis de menys de mil habitants no n’hi ha cap. Una altra cosa és que en compartim alguns. Normalment has d’acabar fent-ho, en tot cas, a través d’empreses

Josep Rovira

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

Rovira La gestió diària als municipis petits

externes. En altres ocasions el que hem de fer és espavilar-nos per veure quin organisme pot fer aquest informe, et pot ajudar, et pot donar consell a veure com enfocar un tema.

A més a més, encara tenim una altra cosa a fer, que és el tema del jutjat de pau i registre civil –si no està agrupat el jutjat de pau, que n’hi ha molts que no–. Això comporta a vegades anar a fer diligències amb els veïns, que coneixes i que a vegades és difícil que distingeixin entre si és una qüestió de l’ajuntament (perquè ets tu que hi vas) o si és d’un jutjat. Has d’anar a fer un embarg o un desnonament. Realment es converteix en un tema problemàtic.

A més a més, en tots els ajuntaments petits –i això segur que us hi heu trobat tots– sempre hi ha un tio que té ganes d’emprenyar, parlant en plata: que no deixa passar o que posa recursos administratius o contenciosos administratius... I, d’aquests sí, que a cada ajuntament n’he trobat un. No sé si n’hi algun on no n’hi hagi, però aquest sol ser tan característic com el campanar.

A més a més fem coses que són recurrents però a temporades. És a dir, cada any ens ve festa major. O les eleccions –aquest any n’hem tingut moltes–; ens arriben els impresos per veure qui farà la feina a les eleccions, que teòricament hi poden intervenir unes 25 persones, i és clar, només som o la Fina [l’administrativa] o jo (i l’agutzil que també ens ajuda moltes vegades, però aquí s’acaba); entre dos o tres has de fer-ho tot. A més a més, procurem amb la gent que està a les meses electorals que un o altre –igualment, o ella o jo– estiguem durant tot el dia prop d’ells per si han de fer cap consulta o hi ha cap qüestió. Per exemple, una de les qüestions que hi ha és que si algú no està en aquell cens i en l’anterior hi estava, has d’enviar un fax (i llavors parlarem de l’administració electrònica!) perquè et diguin que sí està empadronat i poder votar. Si no hi ets tu (o la noia) doncs resulta que no es pot fer.

O has de preparar la festa major. Si estàs de sort que tens una comissió de festes –que a vegades també és prou complicat–, la gent de l’Ajuntament ens estalviem de muntar la tarima, de posar cadires, de preparar el bingo, de rebre els músics, d’encarregar-los el sopar... Fins i tot he arribat a portar els cigars de La Meravella el dia de la festa major (perquè se’ls obsequiava amb un cigar i els portava el secretari perquè no hi havia ningú més).

A més a més, cada dia hi ha més entitats i diferents organismes que et demanen estudis, que et demanen dades, que mirem d’atendre i contestar-los el millor possible; el que passa és que moltes vegades no és tan sols demanar dades sinó que el que realment fas és fer el treball de fons d’allò i els el dónes una mica fet.

Tots coneixem el tema de la Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, tot el que ens ha comportat i sobretot amb l’estructura tal com l’han muntat des del Ministerio amb aquella plataforma que un ajuntament gran, que pot tenir uns experts, ja era complicat, un ajuntament petit no us podeu ni imaginar. Encara sort de la Diputació que ens va donar assessorament. Però omplir aquells qüestionaris, essent la primera vegada, era complicadíssim. A

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

La gestió diària als municipis petits

més a més els anaven canviant, o no estaven oberts, o si se t’acabava el termini el dia 30 resulta que el dia 30 no hi eren. Era un tema complicat.

A més a més, que el Ministerio per mi que s’ha oblidat de la Llei de procediment administratiu. A tu ara t’adscriuen comptablement una entitat i a tu no t’ho notifiquen. Per saber si te l’adscriuen has d’anar a la plataforma aquesta del Ministerio, al catàleg de serveis, prems allà on sigui i et diuen, per exemple: vostè té un parell de fundacions, l’ACM i una ADF. La Generalitat no en sabia res, però hi ha l’ADF allà. I mentre tant he passat tot un any passant-los quatre factures, però em demanaven la comptabilitat. Però si no en tinc, de comptabilitat! I mentre tant l’ADF allà. I què ens va passar una vegada? (no sé si us passat a vosaltres): ens vàrem descuidar, no vàrem presentar en el termini el període mig de pagament o un tema d’aquests (perquè ens vàrem despistar) i no em van enviar el fons de cooperació. Intentes parlar amb el Ministerio: dos emails, tres trucades (com que no saps on truques ni qui et sortirà); al final vam trobar un que va dir: Oh, és que vostès no han enviat el període mig de pagament de l’ADF. Ho vam fer i es va pagar. Però esclar, lo normal que jo havia estudiat quan estudiava Dret era que una resolució administrativa te l’havien de notificar. I t’han de donar 10 dies com a mínim per fer-hi al·legacions. Però això s’ha acabat. O omples aquella plataforma o no tens res a fer. Fan el que volen. Pots posar un contenciós, sí home...

A més a més, jo tinc el mal costum de cada al matí llegir l’índex –l’índex només– del BOE i del DOGC. En l’últim mes i mig hi ha hagut: una reforma de la Llei general tributària (que només de veure l’extensió que té ja no la vaig obrir); després, en relació a la Llei de règim jurídic i procediment administratiu que teníem ara aproven dues lleis més, que sembla s’han d’aplicar l’any vinent; la Llei de simplificació administrativa, que en algunes coses és de complicació administrativa; a més a més, modificacions de la Llei d’enjudiciament criminal i enjudiciament civil (no les has d’aplicar tan directament excepte en temes de jutjat de pau, però sí que pot haver alguna qüestió que et pugui afectar...), que evidentment no me les he llegit ni tinc temps de fer-ho, actualment. És a dir, la normativa ens obliga igualment als ajuntaments petits però les possibilitats que tenim de donar-hi compliment són molt difícils.

Sembla que des de l’estament polític, quan tenen un problema el que es fa és fer una llei per resoldre’l més que posar fil a l’agulla a veure com es resol. I per això ara surten aquesta quantitat de lleis. Una altra cosa és qui les compleix. A més a més, quan estic en un d’aquests ajuntaments petits tinc sempre la sensació que si dels 10 expedients que fem cada setmana, per posar un exemple, arribessin al Contenciós administratiu tots 10, potser en perdríem 9, perquè hi ha tantes lleis, tantes històries que jo no ho sé si ho estem fent bé o no. Jo ja em miro d’assessorar, ja miro de fer-ho el màxim de bé possible, però és que em sembla que si ho faig bé o no, no ho sap ningú; ni el jutge que ho haurà de jutjar quan es plantegi el tema. Quan per força hagi de dictar sentència m’ho dirà, però d’entrada realment no ho sap.

Josep Rovira

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

A vegades l’alcalde em diu (em fa por quan em diu això): Escolta’m, però això es pot fer o no es pot fer? No ho sé si es pot fer o no es pot fer. Jo dic: Mira, mirarem de fer-ho i (l’únic límit que tinc sempre) que no ens fotin a la presó a tots plegats. Això sí que has de mirar-ho molt. Però realment és complicat perquè no t’atreveixes a dir –o és molt difícil dir– si això està bé o això està malament. S’ajusta o no a la normativa. Evidentment intentes fer-ho bé. Però posaré un altre exemple. En municipis petits et trobes (per exemple) que l’únic electricista que hi ha és el cunyat o el germà de l’alcalde. Què fas? No canvies les bombetes? Deixes l’Ajuntament sense llum? Què fas si incompleixes la llei? Perquè ha de venir aquell a fer-t’ho no pot pas venir el d’un altre lloc. Però és clar, tot això crea un cert neguit i un coneixement –perquè n’ets conscient– de que no estem complint les lleis com diuen. Però és la situació que ens trobem. Aquest és el dia a dia. És difícil de complir en un petit municipi. A més a més, amb les persones que som, que tenim la formació que tenim (i encara que tinguem una formació normalitzada i que t’ha donat tenir unes oposicions o el que sigui), no pots abastar aquesta voràgine normativa que s’ha instal·lat sobretot aquests últims anys. En un municipi més gran pots tenir personal especialitzat i aquesta especialització et dóna coneixement de cada tipus de procediment per poder treballar complint més la normativa. Però en el cas nostre, un expedient de selecció de personal (que en faràs un potser cada 2 o 3 anys). Ja el fas, però com que fa tres anys que no el fas t’hi passes bastantes més estones per poder-ho fer, per poder afinar, per poder-ho arreglar. A més a més, quan el fas han canviat tres lleis i dues que no saps que han canviat i bé, és complicat. Per tant, un procediment que un especialista el pot fer en un dia, en un ajuntament petit a vegades et comporta bastants més dies i si més no haver de buscar assessorament fora, que també comporta temps.

A més a més et trobes amb lleis com la LRSAL: jo no sé pas si s’ha de complir o no, si me l’haig de mirar o no. Una altra norma que fa l’Estat: el tema de la recuperació de les pagues extres del 2012; a més fan una llei ara que incompleix la que varen fer ells, perquè en aquell moment varen dir que no es podia destinar a pagar sinó que s’havia de destinar a fons de pensions; i jo en la que han fet ara (de pressupostos) no he vist que ho traguessin. És a dir, primer fem la llei i després ja mirarem què fem, com ho fem o ja s’espavilaran els que l’hagin de complir.

Un altre exemple: tota la normativa que ha sortit aquests últims anys en relació a l’administració electrònica, i ara a més amb el tema de la transparència. Són lleis molt boniques, amb finalitats molt lloables, però ningú sap com s’ha de fer per aplicar-les, en moltes ocasions. S’hi està treballant, ja ho sé, però... D’entrada em sembla que l’1 de gener de 2016 s’hauria d’aplicar la Llei de transparència, i m’agradaria saber quants ho tindran a punt.

Farem una administració electrònica, també hi ha lleis que fa 3 o 4 anys que volten conforme s’ha de fer administració electrònica; ja hauríem de tenir-ho tot fet i a punt des de fa anys. Però esclar, t’arriben comunicacions de les juntes

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

La gestió diària als municipis petits

electorals, del TSJC, de jutjats, de la policia i de no sé on a vegades per correu ordinari i normalment per fax. I per altra banda et diuen que tu fa dos anys que has de complir tota la Llei d’administració digital.

Ja s’han fet passos endavant, tots coneixem l’EACAT, tots sabem que funciona prou bé, però et trobes per exemple que t’arriben documents signats digitalment i al costat hi posa “firma no vàlida”; però t’ha arribat. No saps si és bona o no, si es pot tramitar. A més, de vegades, amb certificats d’entitats que poden estar habilitades per fer certificacions, però que tu ho desconeixes si estan habilitades o no. No hi ha un organisme únic que es dediqui a donar certificats digitals, com ara passa amb el DNI, per exemple. També podem firmar amb el DNI electrònic, però a mi m’agradaria saber quanta gent ha tingut nassos de firmar res amb el DNI electrònic. Alguns sí, però jo no.

Jo encara no tinc clar com aplicarem el tema de la Llei de la transparència. En els dos ajuntaments que hi sóc, amb diferents sistemes, estem intentant aplicar-ho, estem treballant des de fa un temps. Però és complicat, perquè no tenim ni l’equipament preparat, ni la web, ni els ordinadors per poder-ho fer, no tenim un informàtic en plantilla i tampoc coneixem exactament quina és l’estructura s’ha de muntar. Ja ho sé que l’OCU està fent un model; sembla que a la Diputació s’havia començat però no sé com ha anat, però si ho han de fer ells és perquè és complicat. Has de tenir uns equips electrònics preparats per fer una sèrie de coses. Encara que tinguis les instruccions que surten al BOE, mires allò i si no tens molts coneixements electrònics ets incapaç de saber què has de fer, almenys jo. Has de tenir serveis externs que t’ho puguin fer o en tot cas l’ajuda de la Diputació o del Consell Comarcal. Per tant, cada cop és més difícil. Evidentment, per poder treballar els ajuntaments petits no tenim més remei que acudir a les dues entitats que aquí, a Osona, ens estan ajudant realment i que ens resolen molts del temes que hi ha, que són la Diputació de Barcelona (tant des del punt de vista de suport tècnic com econòmic; aquests dos o tres últims anys sense la Diputació no sé com ens ho haguéssim fet tots plegats) i el Consell Comarcal. Jo entenc que aquesta és la funció important del Consell Comarcal, com deia el Sr. Morell (tot i que ell deia que no estava d’acord amb una estructura política i administrativa, jo penso que tampoc és necessària, estic més d’acord amb les mancomunitats). Però sí és cert que el Consell Comarcal d’Osona, als municipis petits, ens ha ajudat moltíssim. No sé com està en altres consells comarcals, però aquí en temes molt importants, que cada any teníem molts problemes els ajuntaments petits, com és el tema de recollida de residus o el tema de l’aigua (ara ja ningú se’n recorda però vam passar uns anys, en fa 10 o 15, que cada cop que hi havia una sequera teníem cua allà als ajuntaments i al vespre trucant el timbre de l’alcalde, perquè la gent no tenia aigua); això, no sé si a tot arreu, però en bona part dels ajuntaments s’ha resolt. Entenc que el Consell Comarcal d’Osona, les seves funcions i els serveis que presten, han estat bàsicament dirigits als ajuntaments, tot i que s’ha fet amb una forma d’organització políticoadministrativa

Josep Rovira

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

Rovira La gestió diària als municipis petits

que podria ser diferent. Però el Consell Comarcal en aquest cas ha donat un suport molt important a l’ajuntament, al marge del seu funcionament polític. Igualment la Diputació de Barcelona. Tots ho sabem. Quan he tingut un alcalde nou i hem anat a la Diputació el comentari que ha fet és: Vas a la Diputació i vas a casa teva; vas a la Generalitat i no vas a casa teva. És una altra manera de funcionar. Ens ha ajudat d’una manera fonamental. Sense la Diputació no sé com ens ho haguéssim fet. Estic parlant de tots els serveis de cara als petits municipis: fer-nos nòmines, assessorament comptable, assessorament jurídic quan el precises, suport econòmic a través dels diferents programes que s’han presentat. Sense la Diputació, i en el cas d’Osona sense el Consell Comarcal, no sé com haguéssim funcionat. Tot i que, penso que encara es podrien fer algunes coses més. Abans en Xavier es referia a com un municipi petit ha de tenir competències en urbanisme. Sé que a la Garrotxa han creat un ens entre els diferents ajuntaments –no sé quina forma jurídica han utilitzat– que tramiten tots els expedients administratius respecte temes d’activitats i d’obertura d’establiments. I evidentment suposo que llavors ha de passar per la signatura de l’alcalde de cada ajuntament, però t’ho tramiten tot. En el tema d’urbanisme t’hi trobes igualment, que és complicat. A més, s’ha de gestionar un territori molt gran i tots sabem el que comporta a nivell mediambiental, i de confrontació social, el tema de les granges, de boscos, etc. Per tant, penso que necessitaríem encara aquest assessorament o aquest organisme específic, sigui de la Diputació o del Consell Comarcal. La Diputació ja dóna un servei en aquest sentit, però molt sovint el que necessites és un tècnic que faci un estudi sobre el terreny, que hi sigui i parli, amb aquella persona que vol fer el que sigui.

A vegades et trobes –amb tot això que dèiem de la normativa que no distingeix, per exemple de tipus urbanístic– que la llei estableix unes coses que el que està en el poble, que viu en una casa que no hi ha problema de cap tipus de tema urbanístic, però t’obliguen a fer-ho. Posaré un altre exemple, em sembla que estareu d’acord que per als ajuntaments petits el tema de les zones verdes és més un problema que un avantatge. Perquè t’obliga a mantenir-les i com a mínim has de tenir-les arreglades. Quan fins a l’altre municipi normalment hi ha una zona verda de 10 o 15 km. No dic que no s’hagin de fer, però realment per a l’ajuntament ens porten més problemes que avantatges. I això perquè no es distingeix entre les grans ciutats i els petits municipis. Crec que els petits municipis hem d’associar-nos. Aquí tenim el Consell Comarcal, que ens ajuda molt. Tenim la Diputació. Però la meva experiència és que quan els municipis d’aquí Osona s’han associat a través d’una mancomunitat o d’un consorci, és a dir, des de baix mateix, amb els mateixos ajuntaments, pagant per la prestació dels serveis que reben d’aquestes mancomunitats o consorcis, és quan més han funcionat. I per altra banda penso que hem d’intentar continuar promovent aquest associacionisme (encara que aquí amb el Consell Comarcal ho tenim bastant cobert), però les experiències són bones. I més que no pas

Treballs de la SCG, 81, 2016, 79-88

La gestió diària als municipis petits

crear altres organitzacions politicoadministratives que tampoc sé si tenen massa sentit.

Hi ha un tema que s’ha referit també en Xavier: parlar de la fusió de municipis aquí és un tema tabú. És veritat, tothom s’estima molt el seu poble i és molt difícil. Però en canvi, no parlem d’experiències que tenim molt a prop, com pot ser la Vall d’en Bas, que fa 40 o 50 anys varen agrupar-se i ha sigut un èxit. Tots els nuclis que formen part del municipi estan contents i funciona molt bé. Res més. Només us volia dir que endavant, que sou molt valents d’estar en un municipi petit, que és molt difícil.

Josep Rovira

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 89-107

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.102

La bona nova per als municipis petits: les administracions

supramunicipals

Josep Ramon Fuentes i Gasó Director de la Càtedra d’Estudis Jurídics Locals Universitat Rovira i Virgili

“Molts petits pobles pogueren estrenar així govern municipal i batllia local. Aquests nous batlles, encara que fossin oficials reials, havien d’ésser veïns de la població i permeteren que la justícia i l’administració reial s’acostessin a la gent” (L’associació de municipis a l’Edat Mitjana, M. T. Ferrer, 1999, p. 10).

I. Introducció1

El debat sobre l’organització política i administrativa de Catalunya i les seves implicacions en l’àmbit local es manté viu des de fa quasi bé dos segles,2 per la identificació entre els ens locals supramunicipals i els àmbits de descentralització de les administracions de l’Estat o de la Generalitat de Catalunya (Fuentes i Gasó, 2015a). La recerca d’un “model propi” d’organització supramunicipal ha estat una constant del catalanisme polític; però como afirma Bayona i Rocamora (2013), és una situació complexa por una sèrie de circumstàncies d’origen constitucional i estatutari. Actualment, aquest “model propi” es troba

1. Vid. in totum Fuentes i Gasó - Rodríguez Beas, 2015.

2. Si es vol realitzar un estudi ampli dels antecedents històrics i el règim jurídic de l’Administració local a Catalunya, vid. in totum: Gifreu i Font - Fuentes i Gasó (2009), Gifreu i Font (2002) i Fuentes i Gasó et al. (2009).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

en les previsions de l’Estatut de Catalunya de 2006 (EC);3 malgrat que no ha estat implementat en la pràctica, després de diversos “intents” infructuosos.4 Ara bé, sens dubte, qualsevol reorganització territorial passa per abordar la “qüestió municipal”, caracteritzada pel gran nombre i les escasses dimensions dels nostres municipis. D’aquí que, llevat que es vulgui dur a terme una agregació massiva forçosa massiva a l’estil dels països escandinaus, l’Alemanya de l’Est o la més recent, a Grècia, la solució de la viabilitat jurídica, social i econòmica dels municipis catalans passa per la configuració d’una administració supramunicipal dimensionada, eficient, eficaç, sostenible i orientada a la satisfacció del bé comú dels ciutadans de les viles i pobles a qui ha de servir. Així, Fuentes i Gasó afirma que “en la situació actual de minifundisme que caracteritza el nostre mapa municipal, no ens podem permetre de cap manera no tenir un nivell supramunicipal fort que desenvolupi les funcions administratives i organitzi els serveis públics en un nivell pròxim a la ciutadania, que no pot ser l’autonòmica”.5

D’acord amb les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 6 podem afirmar que Catalunya és un “país petit” a causa, tant de la seva reduïda dimensió geogràfica, poc més de 32.000 km 2 , com del seu volum de població, 7.508.106 habitants l’any 2015. Així mateix, es pot afirmar que és un país petit format per una majoria de “municipis petits”. I és que 360 municipis, més d’un terç dels 949 municipis catalans, tenen un màxim de 500 habitants, però només hi viu un 1,1% de la població. En canvi, els municipis amb més de 50.000 habitants només representen un 2,4% del conjunt de municipis; però concentren quasi el 53,9% del total de la població. Només amb els municipis d’entre 5.000 i 10.000 habitants hi ha un equilibri entre el pes relatiu dels municipis i el percentatge

3. Així, entre molts, vid. Fuentes i Gasó, 2010, p. 218: “En definitiva, l’EC conté una voluntat decidida d’ampliació de les competències locals –entès en el sentit dels diferents ens locals– de la mà d’una redefinició de les competències de la Generalitat de Catalunya”.

4. En aquest sentit, el Govern tripartit del President Montilla, el novembre de 2007, es plantejà l’aprovació de la “Llei de governs locals de Catalunya” (LGLC), en desenvolupament de l’EC i amb aquesta finalitat va encarregar la redacció d’un Document de bases per a l’elaboració d’un avantprojecte de Llei de governs locals de Catalunya i l’avantprojecte corresponent. Vid. ambdós a Renyer et al., 2011. Aquests documents no van donar lloc finalment a la LGLC; però sí a la Llei 8/2010, del 22 d’abril, de creació del municipi de la Canonja, el 947è municipi català. D’altra banda, sobre aquesta base el Govern redactaria la Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries –els efectes de la qual resten suspesos sine die, en virtut de disposició final primera modificada per la Llei 4/2011, del 8 de juny– i la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de. Barcelona. El nou executiu nacionalista volgué fer foc nou i iniciar novament els treballs per a la redacció de la LGLC; però aquest cop, a més, conjuntament, amb una nova legislació d’hisenda local. Així, mitjançant el Decret 4/2012, del 10 de gener, es creà una Comissió per a l’elaboració dels documents preparatoris dels Avantprojectes de LGLC i de Llei d’Hisendes Locals –tot i que mai es va treballar en la segona–. Si desitgeu una visió critica del resultat de los treballs del Comitè i els seu inexistent reflex en el projecte de LGLC, vid. Mir i Bagó, 2013. Cal notar que l’Avantprojecte de LGLC aprovat pel Govern el 30 de juliol de 2013 i admès a tràmit al Parlament de Catalunya i publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 141, de 9 de setembre de 2013, dorm plàcidament el son dels àngels a la Cambra legislativa catalana: http://www.parlament.cat/document/nom/10b141.pdf. Malgrat tot, un dels objectius d’aquest projecte de llei és integrar les vegueries com a estructura bàsica local prevista en el EAC i aconseguir que les diputacions es coordinin amb la resta d’administracions i s’integrin provisionalment, fins a la seva total desaparició del sistema institucional de Catalunya .

5. “I aquest nivell, per decisió expressa de l’EC, correspon als consells de vegueria, sens perjudici del paper prestacional efectiu atribuït a les comarques” (Fuentes, 2010, p. 218).

6. www.idescat.cat/

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

de la seva població; atès que són el 9,4% dels municipis i acullen el 8,3% de la població. Els municipis de fins a 5.000 habitants representen un 77,8% de la totalitat de municipis; però que només engloben el 9,4% de la població.7

Tal com afirma el preàmbul de la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, “des de la vessant estructural, el legislador no podia ignorar la realitat del nostre mapa municipal. El territori és un dels elements del municipi i inevitablement suggereix la qüestió de la reforma municipal. S’ha dit que el nombre de municipis de Catalunya és excessiu i comporta una fragmentació que és una de les causes de la crisi municipal, crisi que es manifesta essencialment en la manca de recursos i de capacitat per a prestar amb eficàcia els serveis corresponents”. 8 Ja quan es discutia l’aprovació d’aquesta i les altres lleis d’organització territorial,9 Bayona i Rocamora (1986, p. 24) es manifestava sobre la necessitat de la reforma territorial municipal, derivada, per una banda de la necessitat de potenciar l’autonomia local i, per l’altra, de la difícil concreció d’aquesta causada per la fragmentació del mapa municipal. En el mateix sentit, es posicionava també l’anomenat Informe Roca: “Efectivament, de la manca d’un mínim de població en els municipis es deriva normalment una escassa capacitat econòmica i de gestió per al compliment dels serveis mínims, una prestació de serveis d’escassa qualitat i eficàcia, una reduïda eficiència i notable dispersió de les inversions públiques dirigides al món local i en ocasions una manca de recursos humans, i fins i tot d’implicació social en l’autogovern”.10

I el minifundisme municipal es relaciona, sens dubte, amb la capacitat competencial reduïda dels municipis petits, com manifesta Parejo Alfonso (2014, p. 13). Així,

“la diversitat del mapa municipal català, atenent sobretot a les dimensions demogràfiques petites de la major part dels municipis, sembla clar que un conjunt de competències difícilment serà assumible per tots ells. Si tenim en compte les exigències de la realitat, doncs, per a la majoria dels municipis les competències pròpies només podran ser vi-

7. A nivell de la Unió Europea dels 15 Estats (UE-15), Catalunya estaria dins del grup on hi ha un major percentatge de municipis de fins a 5.000 habitants junt amb França (95%), Àustria (91%), Espanya (85%), Luxemburg (82%), Alemanya (80%) i Itàlia (70%). Per tant, Catalunya estaria ubicada entre Alemanya i Itàlia. En un segon nivell es trobarien Grècia (55%), Finlàndia (53%) i Irlanda (49%). Finalment, els països amb un menor nombre de municipis de fins a 5000 habitants són Bèlgica (15%), Portugal (7%), Dinamarca (6%), Suècia (4%), Holanda (4%) i el Regne Unit on no hi ha cap municipi de fins a 5.000 habitants. De fet, té una mitjana poblacional per municipi de quasi 140.000 habitants. La causa de tal disparitat es deu al fet que si Catalunya té 7,5 milions d’habitants, a la ciutat de Barcelona hi viuen més d’1,6 milions de persones, en l’àmbit metropolità més de 4,7 milions i a la província de Barcelona més de 5,5 milions. És a dir, hi ha una concentració de població a les localitats litorals (Ardévol, 2014).

8. Refosa en el Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (TRLMRLC).

9. Llei 5/1987, de 4 d’abril, del Règim provisional de les competències de les diputacions provincials; Llei 6/1987, de 6 ‘abril, d’organització comarcal de Catalunya; Llei 7/1987, de 4 d’abril, per la qual s’estableixen i regulen actuacions públiques especials en la conurbació de Barcelona i en les comarques compreses dins la seva zona d’influència directa.

10. Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, Comissió d’experts creada per acord del Govern de 3 d’abril de 2000, a instància dels diferents grups del Parlament de Catalunya, Barcelona, desembre de 2000, p. 18. http://www.geosoc.udl.es/professorat/informe_OTC.pdf

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

ables si es recolzen en nivells intermedis d’administració, que els permetin exercir les funcions administratives d’acord amb economies d’escala.” (Renyer et al ., 2011, p. 47).

Però el debat competencial s’ha avivat extraordinàriament amb la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local (LRSAL),11 la qual confereix un important protagonisme a les Diputacions provincials que, passen de ser, entitats locals sobre les quals s’havia plantejat fins i tot la seva desaparició, a assumir un feix de competències molt més ampli, afectant-ne fins i tot a la seva autonomia i a la seva mateixa existència. Aquest important aspecte no ha estat afectat per la STC 41/2016, de 3 de març, atès que són “instrumentos fundamentales para la ‘gestión compartida’ (art. 26.2 LRBRL) en el contexto de un Estado compuesto, en general, y de un mapa local caracterizado por la proliferación de municipios pequeños, en particular”.12

Ara bé, és la província la solució al problema de la suposada manca de capacitat d’actuació dels municipis petits? Per a Fernández Miranda:

“[...] al respecto debemos plantearnos ciertas cuestiones relativas –en este caso– a la verdadera capacidad de la provincia para desempeñar dichas funciones, pues serán necesarias nuevas medidas que permitan hacer efectivo su nuevo papel y sobre las que el ALRSAL guarda silencio. Por otro lado surge el dilema de la falta de democraticidad del nivel provincial o equivalente, ya que su elección es indirecta y no representa, más que proporcionalmente, a los intereses de los municipios afectados. Y lo que parece más relevante, ¿quién va a hacer frente al sobrecoste que se derive de la ‘provincialización’ de las competencias municipales? Cuestiones que simplemente planteamos pero sobre las que, sin ninguna duda, habrá que reflexionar en profundidad” (Fernández-Miranda, 2013, p. 196-197).

Tot seguit ho examinem.

II.

La potenciació dels ens supramunicipals a la reforma local13

II.1. L’apoderament competencial de la província

El paper de les diputacions provincials com a administracions de garantia de l’efectiva prestació dels serveis municipals es veu reforçat en la LRSAL, sota el principi de la sostenibilitat financera (Martínez Pallarés, 2014, p. 77). Al contrari del que succeeix amb els municipis –ja siguin petits o grans–, no

11. En aquest sentit, “el ejercicio por parte del Gobierno del Estado de una amplia potestad legislativa en este ámbito, –en particular, a través de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases de Régimen Local (LRBRL), que apuesta por un concepto de “bases” muy amplio– ha cuestionado la verdadera capacidad legislativa de la Generalitat al respecto. Pero esto se ha acentuado con la reforma estatal operada por la LRSAL, que precisamente ha venido a modificar la LRBRL” (Fuentes i Gasó, 2015a, p. 65).

12. BOE, núm. 85, de 8 d’abril de 2016, FJ 8. En aquest sentit, el TC afirma: “Dejaremos al margen las competencias de las diputaciones provinciales (arts. 26, apartados 2 y 3, y 38 LRBRL...) al no ser objeto de controversia en el presente proceso constitucional.” (FJ 10)

13. Vid. in totum: Fuentes i Gasó (2015a, p. 64-72) i Sabaté i Vidal (2014).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

només se li atribueixen noves competències pròpies sinó que, habilita a les lleis estatals i autonòmiques per a la seva possible ampliació de competències (García Rubio, 2014, p. 290 i seg.). A banda d’incrementar-se considerablement les competències de caràcter prestacional,14 les funcions coordinadores es reforcen a la LRSAL mitjançant una sèrie d’instruments, sistematitzades per Medina Guerrero (2013, p. 149-159):

a. La coordinació de la prestació de determinats serveis obligatoris dels municipis de menys de 20.000 habitants: recollida i tractament de residus; abastament d’aigua potable i evacuació i tractament d’aigües residuals; neteja viària; accés als nuclis de població; pavimentació de vies urbanes; enllumenat públic15 .

b. La coordinació de la prestació unificada dels serveis municipals16 .

c. La coordinació i supervisió de la integració dels serveis resultants de la fusió municipal.

d. La coordinació de les mesures correctores contingudes en els plans economicofinancers que els municipis hagin de formular per incompliment dels objectius d’estabilitat pressupostària, deute públic i regla de despesa.17

e. La coordinació mitjançant conveni amb l’Administració de la Generalitat del servei de manteniment i neteja dels consultoris mèdics de municipis de població inferior a 5.000 habitants.18

f. L’assistència en la prestació de serveis de gestió de recaptació tributària, en període ordinari i executiu, i de la gestió financera dels municipis amb població inferior a 20.000 habitants.19

g. La garantia de prestació de serveis de secretaria-intervenció als municipis de menys de 1.000 habitants.20

h. La cooperació en el foment del desenvolupament econòmic i social i de la planificació en el territori provincial.21

i. El seguiment dels costes efectius dels serveis prestats pels municipis de la seva província.22

14. Aquestes són la assistència i la cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis, especialment els de menor capacitat econòmica i de gestió (art. 36.1 b) LRBRL): la prestació dels serveis de tractament de residus als municipis de menys de 5.000 habitants, i de prevenció i extinció d’incendis als de menys de 20.000 habitants, quan en aquests no procedeixi a la seva prestació(art. 36.1 c) LRBRL) i la prestació dels serveis d’administració electrònica i la contractació centralitzada als municipis amb una població inferior a 20.000 habitants (art. 36.1 g) LRBRL). Vid. Salvador Crespo (2014).

15. Art. 26.2 LRBRL.

16. Art. 36.1 c) LRBRL.

17. Art. 36.1 e), coordinació dels casos previstos a l’art. 116 bis LRBRL.

18. Art. 36.1 i) LRBRL.

19. Art. 36.1 f) LRBRL.

20. Art. 36.1 b) LRBRL

21. Art. 26.1 d) LRBRL.

22. Art. 26.1 h) LRBRL.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

El nou art. 26.2 LRBRL incorpora el possible trasllat de la prestació de certs serveis locals a la província, en particular dels municipis petits. Així, correspon a cada diputació provincial proposar al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques (MHAP), sempre amb la conformitat dels municipis afectats, fórmules de gestió compartida dels serveis relacionats en el mateix article. En tot cas, com afirma Velasco Caballero (2014, p. 12), les “previsions expresses de cooperació provincial en aquestes matèries, les noves tasques de les províncies són constitucionalment legítimes”.

En suma, podem observar una àmplia i complexa ampliació de les competències provincials, que com afirma Martínez Pallarés s’ha abordat des de l’exclusiva perspectiva de la contenció de la despesa i del correlatiu ajust pressupostari, amb la finalitat de garantir el compliment del principi d’estabilitat pressupostària i equilibri financer per part dels governs locals. Però aquestes mesures poden afectar sensiblement a l’autonomia local dels municipis, limitant les seves competències i fins i tot la seva potestat d’autoorganització. Així, per Parejo Alfonso:

“haciendo caso omiso de los condicionantes fundamentales del modelo constitucional de Estado de ‘las autonomías’ y, en especial, del carácter bifronte de la autonomía local […], en búsqueda de una decidida centralización en el plano económico-financiero que, por ser este reflejo de toda la actividad local y, por tanto, transversal, lo es también en la dimensión sustantiva”.23

Aquesta regulació presenta, més enllà de les seves notòries insuficiències tècniques, com afirma la doctrina, forts problemes de constitucionalitat (Velasco Caballero, 2014, p. 11 i seg.). Des de la perspectiva competencial cal apuntar que el que notòriament excedeix de la competència bàsica estatal és l’atribució al MHAP de la decisió sobre la gestió compartida o gestió provincial de serveis municipals concrets. A més, si partim de la premissa que la majoria de serveis que contempla l’actual art. 26.1 LRBRL es refereix a matèries de competència de l’Administració de la Generalitat, fins i tot algunes d’elles exclusives, l’Estat no podria fixar serveis locals obligatoris en matèries competencials catalanes. Però en aquest cas, l’Estat no només s’excedeix en determinar serveis que no són de la seva competència sinó que fa un pas més i la llei estatal es reserva l’exercici de facultats executives o de gestió en matèries competencials autonòmiques (Velasco Caballero, 2014). Per tant, es qüestiona la constitucionalitat de l’art. 26.1 LRBRL, és a dir, si l’Estat pot, a l’empara de la seva competència bàsica estatal ex art. 149.1.18 de la Constitució espanyola (CE), decidir sobre la gestió compartida o la gestió

23. Parejo Alfonso, 2014, p. 13. Així ho ha manifestat també bona part de la doctrina, vid., entre d’altres: Velasco (???. p. 23-60), Muñoz Machado (2013) i Sabaté i Vidal (2014, p. 129-150). També es manifesta en aquest sentit el Consell d’Estat, en el seu Dictamen 567/2013, de 26 de junio, sobre el Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local afirmava de forma contundent, referint-se a nova configuració competencial dels municipis, que “el juego conjunto de los distintos preceptos que definen el nuevo modelo (en particular, los artículos 25 y 26 y disposiciones concordantes, así como el artículo 7.4 y la disposición transitoria novena, en los que a las competencias impropias se refiere) da lugar a una considerable constricción de la autonomía de los municipios […]”.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

provincial de serveis locals concrets en matèries alienes al propi Estat. Aquesta dubtosa constitucionalitat de l’art. 26 de la LRBRL no canvia amb la precisió normativa que sembla requerir la proposta i decisió de gestió del MHAP sigui “amb la conformitat dels municipis afectats”. Aquesta precisió no té cap rellevància per a la distribució de competències, ja que el que es discuteix precisament és que l’Estat envaeix competències que no li corresponen.

L’assistència i suplència tutelada generen raonables dubtes respecte a la limitació de l’autonomia provincial, atès que una administració indirectament representativa, com és la diputació provincial, pugui gestionar tasques d’àmbit municipal, sobretot aquelles tasques que més directament es refereixen a cada nucli concret de població sense dur-se a terme una reforma de la legislació electoral que estableixi l’elecció directa dels òrgans de govern provincial (com, d’altra banda, succeeix amb els cabildos, consells insulars i la diputacions forals basques),24 com els dels govern municipal, si fos d’aplicació el que disposa l’art. 3.2 de la Carta Europea d’Autonomia Local (CEAL).25 Sobre això va advertir també el Consell d’Estat en pronunciar-se sobre l’avantprojecte de llei.26 Així mateix, Enric Argullol afirma que:

“l’autonomia i el valor del govern local va estretament lligat al seu origen democràtic. També per a les entitats de segon grau que poden arribar a jugar un paper importantíssim en la prestació de serveis. Per tant, en la relació del dia a dia amb el ciutadans, millorar la legitimació democràtica és important”.27

En un altre ordre de coses, Sabaté i Vidal crida l’atenció sobre el fet que l’actual estructura organitzativa i de personal de la majoria de diputacions requeriria importants transformacions per escometre la gestió directa dels serveis que enumera l’art. 26.2 de la LRBRL; atesa dispersió i no homogeneïtat dels municipis que en són titulars, la majoria dels quals petits, com vol ressaltar aquest treball.28 Així, més enllà de les crítiques des del punt de vista de l’autonomia local, aquestes mesures d’ampliació de competències de les diputacions provincials tampoc es pot albirar de forma clara la seva eficàcia i eficiència, les

24. Vid. en aquest sentit, Velasco Caballero, 2012a.

25. La CEAL aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el juny de 1985 va ser signada pel Regne d’Espanya el 15 d’octubre de 1985 i ratificada el 20 de gener de 1988. Va entrar en vigor en general l’1 de setembre de 1988 i per a l’Estat espanyol, l’l de març de 1989. Aquest precepte va ser excepcionat en el moment de la seva ratificació, “en la medida en que el sistema de elección directa en ella previsto haya de ser puesto en práctica en la totalidad de las colectividades locales incluidas en el ámbito de aplicación de la misma”. I això, certament, es pot fer en els municipis petits, molt més fàcilment. Ho poden fer no només els càrrecs públics; sinó que també ho poden fer en general els ciutadans. Vid. Fuentes i Gasó, 2015b, p. 8.

26. Dictamen del Consell d’Estat, núm. 567/2013, de 26 de juny de 2013 (apartat V).

27. Argullol Murgadas, 2014, p. 73. Hom cerca una explicació a la qüestió de la legitimació democràtica provincial: “[...] la diferent configuració constitucional del municipi i la província tampoc es troba n el model de legitimació democràtica imposat. No és cert que imposi [...] un model de legitimació democràtica directa per al municipi o indirecta per a la província. La distinció s’ha de cercar, en canvi, en la garantia que la Constitució suposa de l’existència de legitimació democràtica directe: aquesta garantia està present en relació amb el municipi (més ben dit: respecte a l’assemblea municipal) i no existeix, al contrari, en el cas de la província” (Galán, 2008, p. 26).

28. “Máxime si el mecanismo [el coste del servicio] se emplea para “demostrar” la ineficacia de los pequeños municipios a la hora de prestar los servicios públicos mínimos u obligatorios” (Fernández-Miranda, 2013, p. 191).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

“economies d’escala en serveis com la recollida de residus o el subministrament d’aigua són òbviament possibles, però pretendre aconseguir-ho mitjançant un model d’imposició pot arribar a produir situacions de molt complicada racionalitat econòmica”.29

En tot cas, el problema de prestació en determinats casos dels serveis públics locals es resol de forma molt discutible a la LRSAL:

“[...] pues no se confía en las mancomunidades ya existentes, sino que la responsabilidad se traslada a las diputaciones. Es decir, que unas Administraciones geográficamente más distantes y sin la adecuada representación democrática de los ayuntamientos de menor población serán las que gestionen servicios esenciales para esos vecinos” (Sosa Wagner i Fuertes López, 2014).30

II.2 Els “ens equivalents” de naturalesa supramunicipal

El preàmbul de la LRSAL estableix, com ja s’ha observat més amunt, que un dels seus objectius és el de reforçar el paper de les diputacions provincials, però també el dels cabildos, consells insulars o “entitats equivalents”. Per tant, el legislador situa les diputacions provincials en el mateix plànol d’importància de les altres formes supramunicipals. La mateixa dicció “ens equivalents” apareix de forma sistemàtica al llarg de l’articulat de la LRSAL.31

És precisament aquesta equiparació entre diputacions provincials i els “ens equivalents” el que suposa una porta oberta al fet que Catalunya en la seva esfera de competències, pugui desenvolupar el seu propi model local de segon nivell, de manera alternativa a la diputació (Sabaté i Vidal, 2014, p. 144-145). En aquest sentit, la disposició addicional (DA) tercera advoca per l’adaptació i el desenvolupament autonòmic del marc general previst per a la supramunicipalitat, que com afirma García Rubio (2014), recull la possibilitat de “desaparición de estas figuras, al menos en comunidades autónomas concretas”; ja que l’apartat segon remet de forma expressa als sistemes institucionals propis de les comunitats autònomes que l’hagin desenvolupat, com és el cas de Catalunya en relació a la vegueria 32 i a la comarca.33 En tot cas, es pot considerar que en determinats territoris les comarques i/o entitats locals supramunicipals previstes en els Estatuts d’Autonomia bé podrien ser identificats amb la reiterada dicció

29. Vid. Sabaté i Vidal, 2014, p. 133 i 142. En el mateix sentit, Boix Palop, 2014, p. 145.

30. Tal i com assenyalen els mateixos autors, “de las posibles soluciones se ha optado por la menos democrática y la que podrá generar más problemas”.

31. Així, en referència al mecanisme de coordinació de la prestació de serveis municipals (art. 26.2 LRBRL), al que estipula les competències de les diputacions provincials (art. 36.2 LRBRL), el referit al règim econòmic dels electes locals (art. 75 bis. 2 LRBRL), al referit a l’elaboració i seguiment dels plans econòmic financers (art. 116 bis.3 LRBRL), entre uns altres.

32. Per a un estudi ampli de les vegueries, vid., Sabaté i Vidal, 2009.

33. DA 6a LRSAL. Vid. Trayter i Jiménez, 2009; Fuentes i Gasó et al., 2009; Ferreira Fernández, 2000; Mir i Bagó et al., 1994.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

d’entitat equivalent, com a Catalunya succeeix amb el consell de vegueria, 34 alternativa a la comarca (Sabaté i Vidal, 2014, p.145).

Segons la interpretació del Tribunal Constitucional (TC) a la Sentència 31/2010, de 28 de juny de l’art. 91.3 EC (Fuentes i Gasó, 2010), els consells de vegueries com a òrgan de govern i administració autònoma de la vegueria, substitueixen les diputacions. Afirma que aquesta possibilitat és constitucional, tenint en compte que:

“[...] la veguería reúne en el Estatuto los caracteres típicos de la provincia y es ésta, más allá de su denominación específica, la institución constitucionalmente garantizada. Nada se opone, por tanto, a que, a efectos estrictamente autonómicos, las provincias catalanas pasaran a denominarse veguerías. Como nada impide, tampoco, que, en ese supuesto, los Consejos de veguería sustituyeran a las Diputaciones provinciales, pues el art. 141.2 CE prescribe que el gobierno y la administración autónoma de las provincias han de encomendarse ‘a Diputaciones u otras Corporaciones de carácter representativo’, como, a la vista del art. 91.1 y 2 EAC, han de serlo los Consejos de veguería.”

Aquesta interpretació comporta a criteri del TC uns condicionants per a la potestat ordenadora en matèria de règim local. Així, considera que “ de sustituir los Consejos de veguería a las Diputaciones corresponderá a la legislación del Estado determinar su composición y el modo de elección de sus miembros, correspondiendo también a la normativa básica estatal regular sus competencias en el orden local ”.35 Però aquesta interpretació no pot suposar una disminució de la capacitat legislativa del Parlament respecte als consells de vegueria menor que la que ara ostenta sobre les diputacions.

Davant d’aquesta perspectiva es plantegen dues qüestions obertes, que són de fet les que els recurrents del text estatutari han obligat a resoldre al TC arrel de la impugnació dels articles 83.1, 90 i 91 de l’EC. En primer lloc si la província ha d’existir en tot cas arreu del territori espanyol i, en segon lloc, quin és el poder de disposició del legislador català sobre la província de l’Estatut (Fuentes i Gasó, 2010, p. 208).

III. Epíleg

Les diputacions provincials i els anomenats “ens equivalents”, és a dir, el segon nivell de govern local –vegueries i comarques, segons l’EC– veuen reforçat el seu rol competencial en el marc de l’Estat; si més no en molts aspectes la seva concreció es imprecisa. Així doncs, en un marc estatal espanyol caldrà analitzar amb serenitat com es pot dur a terme el desplegament de l’EC i la substitució de les diputacions pels consells de vegueria, tal i com determina l’art. 91.3 del

34. En aquest sentit: Martínez Pallarés, 2004, p. 79.

35. STC 31/2010, FJ 41.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

text estatutari. Així s’aconseguiria que aquest òrgan siguin per fi una realitat i no una “ficció latent”. Aquest seria el primer pas en el full de ruta per al desenvolupament de les vegueries amb la modificació dels límits territorials i així adaptar la planta provincial a les necessitats territorials i socials de Catalunya. Ara bé, en un altre marc polític i administratiu que superi l’estatal espanyol, caldrà estudiar amb profunditat si el disseny tripartit –municipi, comarca, vegueria–, que en el fons propugna l’EC és el més encertat per a un país tant petit com el nostre, format per molts i molts municipis petits, que hem agrupat en comarques petites també.

El reconeixement del “fet diferencial” català suposa també subscriure la personalitat singular de cada comunitat local, per petita que sigui, com ja va proclamar la Constitució de Cadis de 1812.36 Aquest plantejament ha de comportar una nova concepció de l’autonomia local; perquè si no d’altra manera, parafrasejant al gran Alexis de Tocqueville, “quitad la fuerza y la independencia al municipio y no encontraréis en él más que administrados y no verdaderos ciudadanos”. 37

En qualsevol cas, crec que pot afirmar-se que l’existència d’un segon nivell de caràcter supramunicipal –es digui com es digui: província, vegueria, comarca, àrea metropolitana...– és essencial per al municipalisme i més per a garantir la supervivència del municipis petits. Uns municipis fets a la mida de l’home i la dona que molt sovint, malgrat els seus migrats recursos, resulten molt més “vius” i dinàmics que les ciutats; tot i ser ignorats per aquestes. I, sobretot, més responsables amb el “comú”, amb el conjunt, en aquest cas de Catalunya.

El dinamisme de la “terra oblidada”, la dels municipis petits configura també la Catalunya del futur. El debat no s’ha de centrar sobre el model territorial; sinó sobre els valors del pluralisme i la diversitat que representen les comunitats petites, en front l’uniformisme homogeneïtzador, subjacent als poders centrals, ja siguin estatals o no. Hem de revelar-nos contra aquesta visió tecnocràtica i centralista que infravalora “el petit” davant “el gran”.

En definitiva, a l’era digital de la globalització el “localisme” pot ser també un valor universal, per això ens referim al concepte “glocal” (Robertson, 1990, p. 98). I en aquest món “glocalitzat” els ens supramunicipals són la bona notícia per al municipis petits!

36. Art. 310: “Se pondrá ayuntamiento en los pueblos que no le tengan, y en que convenga le haya, no pudiendo dejar de haberle en los que por sí ó con su comarca lleguen á mil almas, y tambien se les señalará término correspondiente.”

37. Fuentes i Gasó, 2015b, p. 11 (La democracia en América, 1835, vol. I, p. 68).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

Annex. Organització territorial dels petits municipis: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal 38

Aquesta exposició intentarà analitzar el sempitern repte teòric i pràctic d’analitzar el règim jurídic i de la planta del model territorial de Catalunya, des de la perspectiva de la supramunicipalitat que garanteix al territori la ‘diversitat’ de ‘comunitats locals’, sobretot ‘petites’.

1.

La bondat d’allò que és “petit”

En primer lloc, analitzem el títol de la jornada: Jornada sobre els petits municipis i l’organització territorial. Una cosa és el “petit municipi” i l’altra és el “municipi petit”; la qüestió no resideix en les dimensions municipals. Hi ha molts homes grans, això és indubtable, però no hi ha tants grans homes. D’aquí que el “municipi petit”, que sovint no només no té unes dimensions grans, pugui fer grans coses; la primera de les quals és la “custòdia del territori”, a través de la “presència humana”.39

Hom pot no ser de Barcelona, però viure, per exemple, a Tarragona, una ciutat gran; però, en canvi, ser d’un poble petit com Bellmunt del Priorat. Aquests marcs relacionals territorials són ben habituals a casa nostra i els que viuen a les ciutats haurien de contribuir d’alguna manera per a mantenir el nivell de riquesa de la gent que es manté al territori, als pobles, molt sovint petits. La custòdia del territori, que ha nascut com concepte mediambiental,40 hores d’ara ha transcendit i abasta la custòdia sociològica, institucional, econòmica... en definitiva, humana! Els pobles no només es desertitzen quan se’n va la gent a les ciutats i les seves cases es buiden. Els pobles també es desertitzen quan molta gent marxa a les vuit del matí i torna a les nou de la nit. I com que no hi ha cafè, el dissabte no podem anar a llegir el diari i com que no hi ha fonda, han d’anar dinar al poble del costat. I el diumenge se’n van al cine a fora, a la capital. Això també és desertització, sens dubte. La desertització humana!

2. El valor de la “proximitat”

I quines són les virtuts predicables del “municipi petit”? Segurament són més sociològiques o polítiques, que jurídiques o administratives. Sempre ens referim com

38. Aquest annex es correspon a l’exposició amb aquest títol realitzada a la Jornada sobre els petits municipis i l’organització supraterritorial, a Vic el 2 de desembre de 2015. Agraïments previs: “Vull agrair al Dr. Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans i col·lega a la Universitat Rovira i Virgili; a l‘Il·lm. Sr. Joan Roca, president del Consell Comarcal d’Osona; a l’Il·lm. Sr. Josep Salom, diputat de la Diputació de Barcelona i al meu company i amic, el Dr. Xavier Forcadell, coordinador general de la Diputació de Barcelona, per haver-me permès fer-ne ús en aquesta jornada aquí a Vic. Una jornada acadèmica que hem repetit moltes vegades des de la primera que vaig ser-hi, crec que el 1998, i sempre per tractar el mateix tema, l’organització territorial política i administrativa, en particular, local.”

39. Aquest concepte comporta per “als ens locals de l’obligació d’actuar en l’ordenació del territori i la protecció del medi mitjançant el respecte als principis de sostenibilitat i ús racional del territori. Vid. Vicente Añaños, 2004, p. 6.

40. Des de la perspectiva ambiental, la custòdia del territori “és un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen d’establir acords i vies de col·laboració entre diferents agents públics i privats, amb l’objectiu de conservar els valors naturals, culturals i paisatgístics del territori i promoure un ús responsable dels seus recursos” (Fundació Territori i Paisatge, p. 9).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

a tals, la proximitat de l’alcalde o alcaldessa i dels regidors (Fuentes i Gasó, 2015b, p. 5-6). Ara bé, els alcaldes i regidors moltes vegades no viuen “la proximitat” com una virtut; però vist des de l’administració ho és.

Que l’administració local “és la més propera al ciutadà no és un tòpic, sinó més aviat, la constatació d’una realitat, que a vegades s’ultrapassa. [...] La immediatesa és la causa, en gran part, de la riquesa de la política local” (Fuentes i Gasó, 2007, p. 82). En aquest sentit, cal destacar “el potencial de les ciutat [i pobles] i de llurs correlatius governs locals com a elements transformadors de la realitat més propera” (Associació Catalana de Municipis, 2010, p. 5). Malgrat que són l’àmbit de govern amb menys capacitat política, els ens locals esdevenen vertaderes escoles de democràcia, tal i com afirmava el gran Alexis de Tocqueville: “las instituciones municipales son para la libertad lo que las escuelas primarias para la ciencia: la ponen al alcance del pueblo, le hacen gozar de su uso pacífico y le acostumbran a servirse de ella”41 i constitueixen l’àmbit perfecte per a l’experimentació i la innovació, tal i com afirma el professor Manuel Ballbé (2007, p. 245), per a qui la pluralitat administrativa suposa “una de las claves del dinamismo y de la innovación política jurídica e institucional”. I és que “la força del poder local prové del fet que és el poder amb major capacitat d’innovació y cerca de noves solucions. I el mètode per a aconseguir-ho és l’aplicació d’un altre dels principis poc arrelats a la nostra cultura jurídica, com és el principi d’experimentació” (Ballbé, i Fuentes i Gasó, 2003, p. 408). De l’administració local “no només en sorgeixen mesures o solucions tècniques o polítiques, sinó també els polítics que les han dirigit o fomentat, acostumats a fer front al flux continu de necessitats ciutadanes i donar una resposta ràpida i adequada a llurs demandes” (Fuentes i Gasó, 2007, p. 82). La proximitat fa que els processos puguin resultar més feixucs; però també comporta que es pugui veure el resultat immediat de la decisió i d’alguna manera, que es pugui donar resposta al problema d’una forma real i directa. Que això és molt difícil amb els mitjans que es tenen als municipis petits, tots ho sabem. Ara bé, molt sovint, quan la qüestió o el problema es resol, la satisfacció acostuma a ser molt més gran. En definitiva, la innovació, en àmbits més reduïts augmenta clarament, perquè s’ha d’acabar fent qualsevol cosa i, per tant, com que els recursos són migrats i les capacitats superen els recursos, al final es troben solucions, les que siguin. “La nostra societat, cada vegada més dinàmica i complexa, demana a les institucions locals l’adopció de polítiques públiques de proximitat. Per la seva flexibilitat i la seva adaptació al territori, el municipi es troba en disposició de donar respostes locals a problemes globals. Des d’aquesta perspectiva sistèmica, l’administració local constitueix un veritable banc de proves, un laboratori d’experiències polítiques i tècniques” (Renyer et al., 2011, p. 36).

I la “proximitat” ens ha conduït a la “participació ciutadana”, un gran concepte “inventat” per la gestió pública que ben aviat s’ha convertit en quotidià en el llenguatge jurídic públic. La participació, com a l’element principal del triple concepte que constitueix l’open government, tant de moda darrerament, és fa més efectiva que mai, tant pel bo, com pel dolent en el municipi petit i mitjà. La col·laboració o/i la cooperació, el segon dels elements, segur que més pel bo, perquè al final els projectes més petits es tiren endavant amb més facilitat. I, segur que l’“escola” més gran de la transparència, el tercer element, són els municipis petits. Als nostres pobles i viles és

41. La democracia en América, vol. I, p. 62.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

molt difícil amagar gairebé res (Villoria, 2015). Tothom es coneix i sap qui és i qui no és, el qui ve i el qui no ve, els defectes i les virtuts. Per tant, es por afirmar com a premissa amb caràcter general que “el municipi petit és un municipi obert per definició”. De fet, cal recordar que la forma de democràcia més directa en la gestió municipal, és el “consell obert”.42

3. Una pretesa reforma local frustrada

Si algú l’hagués conegut fa molts anys, de ben segur que li hauria recomanat allò de Señor Montoro, haga como yo, no se meta en política! Evidentment, el destinatari no n’era el Dr. Cristóbal Ricardo Montoro Romero, catedràtic d’hisenda pública de la Universitat de Cantàbria i ministre d’hisenda i administracions públiques del Govern d’Espanya des del 22 de desembre de 2011.

La LRSAL de 2013, opera mediata d’aquest insigne membre de l’Acadèmia, constitueix un gran nyap jurídic i el gran engany a la UE, que exigia reformes profundes administratives i que només s’han realitzat tard i malament al món local. Ara bé, la UE hores d’ara està preocupada per una altra qüestió, la seguretat nacional, que ha colpit el cor de grans estats, com la República Francesa. De fet, M. Hollande està aconseguint allò que M. Miterranch no va poder assolir, retornar a França la grandeur a la qual s’havia referit el general Charles De Gaulle, amb l’expressió “la France ne peut être la France sans la grandeur”, sobre la base de tres plantejaments polítics i estratègics. En primer lloc, no només ha impulsat una nova “concepció estatal” en haver recordat als 36.562 alcaldes i alcaldesses que són els delegats o ‘agents’ de la presidència de la República a tot el país amb facultats d’ordre públic; sinó que, en segon lloc, M. Hollande ha declarat la guerra al terrorisme i ha demanat l’ajut dels aliats i, per tant, ha posat en valor l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). I, finalment, el que és més important, ha sol·licitat l’excepció al principi de l’equilibri pressupostari vigent a tota UE per les despeses que hagi de realitzar en matèria de seguretat. Aquest és, sens dubte, és el major impuls del municipalisme que hem vist a Europa després de la segona Guerra Mundial en una nació, França, que és el bressol del nostre model administratiu i que el va difondre per Europa i per tot el món.

I això què té que veure amb la LRSAL? Doncs que aquesta reforma pretén exactament el contrari del que ha fet M. Hollande, perquè perseguia, en el fons, anorrear l’administració local i precisament, els municipis petits, només deixant-los pràcticament ser competents en clavegueram, cementiri i la festa major sota l’argument que havien estat uns dels causants d’aquesta profunda crisi econòmica. I això és que no és veritat que, tal i com afirma Miquel Buch (2013), president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM): “Algú ha pretès fer veure que els ajuntaments petits són els grans causants de la mala gestió i s’ha demostrat que són els que millor gestionen i els que menys deute fan”. I tampoc és veritat que centralitzar resulti sempre més eficient i eficaç. Hi ha d’altres valors que van més enllà de l’economicista, com el social, el cultural, entre d’altres. I, fins i tot, econòmicament sempre tot no és més barat.

Així doncs, la LRSAL, fruit del suposat “seny ordenador” del Dr. Montoro ha comportat una “rauxa desbocada” en els ens locals i, per tant, per aquesta i altres

42. Art. 73 TRLMRLC i art. 29 LRBRL.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

raons, pot titllar-se d’autèntic fracàs. Així, dels quatre objectius confessos: ordenació competencial; simplificació dels sector públic, reforçament de la funció interventora i afavoriment de la iniciativa privada. Ara bé, el propi “factor ministerial” ha manifestat reiteradament que l’objectiu competencial era el primordial; però sobre aquest extrem hi ha molts dubtes.

El principi d’una administració, una competència, pretesament fonamental del sistema; però fins a la LRSAL ignot, és una fal·làcia absoluta. Això és impossible! Primer cal posar-se d’acord en què vol dir competència? Què és un servei? Què vol dir activitat? I què vol dir funció? És una funció material o tècnica? Com la trossegem? Així per exemple, què és ‘urbanisme’? És la llicència, el planejament, la disciplina o la gestió? Tot o una part? Quina o quines? I què comprèn el terme ‘cultura’? Tot plegat és molt complicat d’establir!

En canvi, el tercer objectiu, sens dubte, era el primus mobile i el quart, el leit motif d’aquesta reforma recentralitzadora a fi de posar en el mercat el serveis públics locals que són rentables –abastament d’aigua potable i gestió de residus, sobretot–, el que la LRSAL anomena desmonopolització. El text de la reforma fomenta que la seva gestió es realitzi a través de concessió, amb la qual cosa les grans empreses de serveis conqueririen el darrer bastió del servei públic, exempt en la seva major part de gestió privada o, en el cas de ser privada, aquesta s’agruparia en “grans contractes”, tot sumant els municipis petits, que concessionarien les diputacions provincials.

Això sumat a la transferència “pseudourgent i plena” de les competències sobre serveis socials, ensenyament i salut dels municipis a les comunitats autònomes, l’obra desballestadora de la LRSAL és completa. Així, per a Fuentes i Gasó, la vel·leïtat ministerial actua:

“[...] mitjançant ordres contingudes en “instruccions i circulars” que els governs locals han d’acatar com si fossin menors o incapacitats. Doncs aquesta ha estat precisament la tècnica triada –en aquest cas, en forma de “carta”, ni tan sols seva, sinó del Sr. Secretari d’Estat– per tal de desballestar parcialment l’ambiciosa reordenació competencial de la LRSAL, en relació als fonaments de l’Estat del Benestar: ensenyament, salut i serveis socials.”

Ens troben davant d’una aberració jurídica, el Govern pretén suspendre l’aplicació d’una llei bàsica de l’Estat –la modificació de la qual ha promogut ell mateix– per “via epistolar”, de la mà d’un Secretari d’Estat (Fuentes i Gasó, 2015c).

Aquest modus operandi suposa prendre de les mans municipals –els ajuntaments, com a “òrgans de proximitat”– els elements fonamentals del Welfare State per donarlos a una autoritat que és més llunyana, la regional –en el nostre cas, la Generalitat de Catalunya–, que potser més eficient i eficaç; però que té molt minvada la capacitat d’interactuar amb la ciutadania.

Sembla que “ara no toca” moure els pilars del model competencial, tal i com diu “la carta” dictada pel ministre perquè la urgència per entabanar la UE ja ha passat. I per això el Dr. Montoro no es molesta ni en tramitar la suspensió de la transferència de serveis locals esmentada mitjançant una llei de les Corts Generals o un decret-llei del Govern. Així, doncs, hem d’esperar que el senyor ministre ens digui per carta quin és el futur dels nostres pobles i ciutats, especialment dels municipis petits. I es que “amb aquesta “suspensió epistolar de facto” de les competències en matèria de serveis essencials a la ciutadania, l’essència tutelar de la LRSAL es manté a pies juntillas: els ens locals i, els ajuntaments en especial, són menors o incapaços i per

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

això han de ser “guiats” i “supervisats” en tot moment per l’Administració de l’Estat” (Fuentes i Gasó, 2015c).

El senyor ministre fa gala d’una altra famosa màxima, atribuïda en aquest cas al ‘marxisme’ de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis i si no li agraden, en tinc uns altres”. Amb el seu atteggiamento recentralitzador i alienador de la voluntat dels ens locals, almenys a Catalunya, tal i com van les coses, l’insigne ministre en funcions es pot trobar amb què 947, ara 948 municipis s’emancipin de la “pàtria potestat paternal” de l’Estat i se sostreguin de cop a la “intervenció” continuada del mateix.

4. La cerca inesgotable d’un “model d’organització territorial”

L’EC de 2006 ha configurat un model d’organització territorial diferent del que establia l’anterior Estatut de 1979, que hores d’ara encara no ha estat desenvolupat legislativament (Renyer et al., 2011). Els successius governs no han estat capaços d’aprovar la LGLC, i han caigut en l’error de creure que en el moment polític de transició nacional que es vivia no era oportuna la reforma del règim local.43

“L’EC estableix una reordenació de les funcions públiques entre el Govern de la Generalitat i els Governs locals, no només per a la defensa d’una posició rellevant dels ens locals en un conjunt de matèries determinades (en la línia del concepte d’autonomia local propugnat per la CEAL), més enllà de l’establiment de meres garanties institucionals de la seva existència, en el marc d’un conjunt de principis que tendeixen al repartiment dels poders entre els diversos nivells de govern, combinant les idees de proximitat, eficiència i diferenciació” (Renyer et al., 2011, p. 45).

En no desenvolupar l’EC hem petrificat la realitat del país, tot deixant-lo en una situació fictícia. La realitat és que des de 2006 el model d’organització territorial és paralegal o, per dir-ho més exactament, paraestatutari. Això fa que els diferents operadors jurídics locals hagin de bregar permanentment en una mena de “llims jurídics” de naturalesa incerta. Les LOTC de 1987 reapedaçades i reinventades reiterades vegades fins al 2003, són vigents actualment a Catalunya, malgrat que responen a un altre model territorial, el de 1979. Així, el Consell Comarcal d’Osona, institució d’autogovern pròpia de l’Estatut de Sau existent i, en canvi, el Consell de Vegueria de la Catalunya Central, institució d’autogovern pròpia de l’Estatut de Miravet, no ha estat creat.44

“Hom havia d’atendre les necessitats de regulació i d’implantació d’aquesta nova estructura territorial local que planteja el marc estatutari, tot tenint en compte la complexitat pròpia del mapa territorial i funcional dels ens locals a Catalunya així com criteris d’utilitat, de racionalitat i d’eficiència” (Renyer et al., 2011, p. 37).

43 “En el context previst pel nou Estatut, el projecte de llei de governs locals havia de desplegar l’ordenació del model d’organització territorial innovador. Probablement sigui en aquest àmbit on els intents d’interiorització de l’organització local es van expressar en l’EAC d’una manera no especialment reeixida. Aquesta és, sens dubte, una dificultat inicial a l’hora de determinar la planta administrativa, sempre amb el desig d’establir una bona administració, d’acord amb els principis d’eficàcia i d’eficiència.” (Renyer et al., 2011, p. 36-37).

44 L’art. 83 EC determina que Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. D’acord amb l’art. 90 EC, la vegueria “és l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial del seus serveis”, i en conseqüència els consells de vegueria substitueixin les diputacions, segons determina taxativament l’art. 91.3 EC.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

Per tat, no existeixen els consells de vegueria i si les diputacions. La diputació ha estat sempre l’objectiu a abatre del catalanisme polític, sota l’argument que Javier de Burgos el 1833 va dur a terme la més “gran operació administrativa uniformitzadora” de la historia, després del Decret de Nova Planta de 1714. Al llarg de la història, els intents legals, doctrinals, i polítics per suprimir-les han estat ingents i constants; però hores d’ara són ben vives i amb la LRSAL, encara gaudiran d’una salut millor!

La STC 31/2010, de 8 de juny, sobre l’EC, “afecta d’una manera especialment remarcable el desplegament institucional en l’àmbit local, tant pel que fa als aspectes vinculats a l’organització territorial com als propis del règim jurídic dels governs locals” (Renyer et al., 2011, p. 39). En aquest sentit, cal preguntar-se si val la pena aprovar la LGLC? I en quins termes? En tot cas, si s’aprovés, hauria de ser sobre algunes premisses. La primera, la pròpia existència d’un Estat català o no i la seva configuració institucional. Evidentment, la STC va determinar una sèrie de qüestions; però no va pronunciar-se sobre altres; com per exemple sobre l’articulació del nivell supramunicipal. I aquesta elecció és perfectament independent de la forma d’Estat i de a quin Estat pertanyem. Un cop acceptada l’existència d’un únic nivell, la seva configuració hauria de ser necessàriament asimètrica. L’asimetria comportaria que en alguns indrets com Osona, la comarca45 mantingués el rol atès el seu alt grau de consciència de diferenciació i potser en altres llocs no.46

El nivell supramunicipal amb capacitat de decisió hauria de ser únic. O bé veguerial o bé metropolità, segons les zones. Altra cosa és que puguem bastir un sistema integrat de prestació, sobre la base dels consells comarcals –com a antenes territorials, on n’hi hagi– i dels ens metropolitans. I què fem amb els altres ens i persones jurídiques del sector públic que operen en el territori? No cal suprimir-los, en el sentit que poden mantenir-se els “centres de decisió”, consorcis, mancomunitats, fundacions, etc. –on es decideixen les polítiques públiques, ni que sigui per a agrupacions parcials de municipis– i, en canvi, es poden suprimir les “estructures administratives” i utilitzar l’estructura administrativa comarcal o metropolitana com a “plataforma interadministrativa comuna”. Perquè el que ens costa diners són les estructures administratives, no els centres de decisió! Aquestes plataformes prestacionals són essencials per a la pervivència del municipis com a centres de decisió política, especialment petits i mitjans. I han de funcionar amb “paràmetres decisionals” en els que els municipis, sobretot els petits, siguin corresponsables de la decisió estratègica adoptada, però no segurament de la decisió tècnica.

En aquest model supramunicipal, hi ha una qüestió prèvia, Barcelona. Quin és el rol de l’Ajuntament de Barcelona dins l’àmbit metropolità? I com s’articula el fet metropolità amb el Govern de la Generalitat de Catalunya, com a ens nacional?

A Barcelona, l’existència d’un ens supramunicipal, com la Diputació de Barcelona –potser, en un futur, consell de vegueria– i un altre metropolità, com l’Àrea Metropolitana suposa una duplicitat? Així, de la mateixa manera que l’existència

45 L’àmbit supramunicipal no bàsic és constituït, en tot cas, per les comarques “que ha de regular una llei del Parlament”. La comarca es configura, segons l’art. 92 EC “com a ens local amb personalitat jurídica pròpia i és formada pels municipis per a la gestió de competències i serveis locals”. A més, els altres ens supramunicipals que creï la Generalitat es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis (art. 93 EC).

46 És el mateix que en el model autonòmic de l’Estat espanyol, sense ofendre a ningú. El grau de consciència d’algunes comunitats de nova creació no és comparable a la Catalunya, País Basc, Navarra o Galícia.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

d’una àrea metropolitana és una bona opció, que jo titllaria de necessària, cal repensar l’equilibri de poders: el poder nacional/regional i el poder metropolità/local.

En l’actualitat és molt difícil d’admetre que el poder local s’estructura en dos, en tres o, fins i tot, en quatre nivells, com actualment succeeix al municipi de Barcelona. Tothom, institucions i ciutadans, han de fer un esforç de generositat; però a l’hora de clarificació per evitar en la mesura del possible duplicitats. Hem de recosir el nostre entramat institucional polític i administratiu de forma que tingui com a centre el ciutadà, com a destinatari dels serveis que presten el conjunt d’ens públics que operen sobre el territori. I allà on hi hagi una institució provincial de forma tècnicament desconcentrada o descentralitzada el nivell prestacional serà el comarcal i en altres zones, on hi hagi una realitat metropolitana, la prestació poden realitzar-la els consells comarcals o òrgans desconcentrats o descentralitzats de la mateixa àrea metropolitana.

I aquest podria resultar un problema per un nova situació estatal? La nova Catalunya a la que molts aspiren comportarà un disseny territorial determinat? Semblaria que no. Després de tants anys i tants intents ja fora hora de dissenyar entre tots un model territorial àmpliament consensuat sobre la base del principi democràtic. Hom podria anar fent en paral·lel per què potser aquest no és el gran repte que hores d’ara tenim al davant; però com què dels grans problemes se n’ocupa la “gent gran”, doncs segurament els “més petits” s’haurien d’ocupar dels problemes més petits, si és que l’organització territorial ho és...

I és que, si no ho remeiem, l’endemà de qualsevol hipotètica solució de transició nacional o d’altra mena, el nostre “país petit”, amb ciutats, viles i pobles de tota mena; però especialment petits, continuarà articulat sobre la base de l’EC de 1979.

Bibliografia

Ardévol, Jordi (2014). “Caracterització del mapa municipal”, AT Contra, Debat Polític, blog: http://www.atcontra.com/caracteritzacio-del-mapa-municipal-catala/. Argullol Murgadas, Enric (2014). “La supramunicipalitat a la LRSAL: canvis limitacions i alternatives”, dins Xavier Forcadell i Esteller; Marc Pifarré Estrada; Josep M. Sabaté Vidal [ed.] Els governs locals de Catalunya davant la reforma del règim local espanyol Barcelona: Parlament de Catalunya, p. 66-74.

Associació Catalana de Municipis (2010). El municipi: 30 anys de dignitat, ponència aprovada pel Consell Nacional de l’ACM el 12 de juliol de 2010.

Ballbé, Manuel (2007). “El futuro del Derecho Administrativo en la globalización: entre la americanización y la europeización”, Revista de Administración Pública (RAP), núm. 174, p. 215-276.

Ballbé Mallol, Manuel; Josep Ramon Fuentes i Gasó (2003). “Nous principis i capacitats competencials”, dins II Congrés de Municipis de Catalunya. Una aposta de futur, Barcelona. Bassols Coma, Martín (2014). “La racionalización de la Administración local en el marco de la Sostenibilidad Financiera: Panorama general”, Cuadernos de Derecho Local (QDL), núm. 34, p. 21-48.

Bayona i Rocamora, Antoni (1986). “L’organització territorial de Catalunya, marc jurídic i propostes”, Revista Catalana de Dret Públic, núm. 5, p. 9-51.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó

Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

Bayona i Rocamora, Antoni (2013). “Catalunya i l’Administració supramunicipal, disseny complex de distribució territorial”, dins Xavier Forcadell i Esteller; Josep M. Sabaté Vidal [ed.] La reforma local. Reptes i oportunitats davant dels projectes de reforma del règim local impulsats pel govern estatal i el govern de la Generalitat. 23 d’octubre de 2013, Barcelona: Cicle Jornades Governs Locals Km 0: interrogants i reptes sobre el futur. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 83-104.

Boix Palop, Andrés (2014). Una nova planta per als valencians. Possibilitats i límits per a l’organització política i administrativa pel País Valencià dins la Constitució de 1978. [València]: Fundació Nexe.

Buch [i Moya], Miquel (2013). “El municipis petits són els que gestionen millor”, El 9 Nou. cat, 10-3-2013.

Fernández-Miranda, J. (2013). “Reflexiones en torno al nuevo régimen competencial derivado del Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local”, Foro, Nueva época, vol. 16, núm. 2, p. 196-197.

Ferreira Fernández, Antonio Javier (2000). La comarca en la historia. Una aproximación a la reciente historia jurídica de la comarca. Santiago de Compostela: USC.

Ferrer i Mallol, M. Teresa (1999). L’associació de municipis a l’Edat Mitjana. El carreratge de Barcelona. Barcelona: Institució Milà i Fontanals (CSIC); Institut d’Estudis Catalans.

Forcadell i Esteller, Xavier; Marc Pifarré Estrada; Josep M. Sabaté Vidal [ed.] (2014). Els governs locals de Catalunya davant la reforma del règim local espanyol. Barcelona: Parlament de Catalunya.

Fuentes i Gasó, Josep Ramon (2007). “L’administració local: elecció versus selecció, l’essència de la democràcia representativa. La dignificació de l’ofici de polític local” a Eines. El municipalisme al segle XXI, núm. 1.

– (2010). “El règim local de Catalunya i la viabilitat d’articulació d’una planta política i administrativa pròpia després de la Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010”, Revista catalana de dret públic (RCDP). Especial Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006, p. 218-224.

– (2015a) “Consecuencias de la reforma de la Administración local de la Ley 27/2013, de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local, en el régimen local de Cataluña”, Revista Vasca de Administración Pública (RVAP), núm. 101, p. 55-88.

– (2015b). “Gobiernos locales, retos de futuro”, Revista Democracia y Gobierno Local, núm. 29, p. 5-11.

– (2015c). “Montoro’s LRSAL: donde dije digo, digo Diego”, Diari de Tarragona, 11-11-2015. Fuentes i Gasó, Josep Ramon; Judith Gifreu i Font; Jaume Renyer i Alimbau; Josep M. Sabaté i Vidal (2009). Introducció al dret local i urbanístic de Catalunya. València: Tirant lo Blanch .

Fuentes i Gasó, Josep Ramon; Marina Rodríguez Beas (2015). “La incidencia del régimen local en la organización territorial de Cataluña”, Nuove Autonomie. Rivistra Trimestrale di Diritto Pubblico, any XXIV – nova sèrie, núm. 1, p. 155-183.

Fundació Territori i Paisatge (2015). Oportunitats per a la custòdia del territori al municipi. Vic: Xarxa de Custòdia del Territori, http://www.xct.cat/mm/XCTguiaOportunitats%281%29.pdf

Galán, Alfredo (2008). “El marc jurídic dels governs locals intermedis segons els nous estatuts d’autonomia”, dins El futur dels governs locals intermedis. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 7-45.

García Rubio, Fernando (2014). “La provincia como entidad local. Un análisis tras la Ley de Racionalización”, dins Juan Alfonso Santamaría Pastor [ed.]. La reforma de 2013 de régimen local espanyol. Madrid: Fundación Democracia y Gobierno Local, p. 195-304.

Gifreu i Font, Judith [ed.]. (2002). Introducció al Dret Local de Catalunya. Barcelona: CEDECS. – (2012). L’ordenació urbanística a Catalunya. València: Tirant lo Blanch.

Gifreu i Font, Judith; Josep Ramon Fuentes i Gasó (2009). Règim jurídic dels governs locals de Catalunya. València: Tirant lo Blanch.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 89-107

Josep Ramon Fuentes i Gasó Organització territorial per als municipis petits: aproximacions i eines de gestió a nivell supramunicipal

Martínez Pallarés, Pedro Luis (2014). “La planta local tras la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local: esperando a Godot”, Cuadernos Manuel Giménez Abad, núm. 7, p. 70-82.

Medina Guerrero, Manuel (2013). “La reforma del régimen local: una honda transformación de las relaciones intergubernamentales”, Cuadernos de Derecho Local (QDL), monogràfic “Revisión del Gobierno Local y la Administración Local en la Ley”, núm. 27, p. 149-159.

Mir i Bagó, Josep (2013). “Les propostes del comitè d’experts sobre els continguts de la Llei de governs locals de Catalunya i la seva plasmació en la iniciativa legislativa presentada per l’executiu català”, dins Jornada de la FMC sobre les iniciatives de reforma del règim local, Barcelona, 11-10-2013.

Mir i Bagó, Josep; Joaquim Solé Vilanova; Rosa Virós (1994). L’organització comarcal a Catalunya. Anàlisi dels primers anys de funcionament dels consells comarcals directors. Barcelona: FMC.

Muñoz Machado, Santiago (2013). “Reflexiones sobre la pretendida reforma del régimen local”, Diario del Derecho Municipal (en línia), 10-6-2013.

Parejo Alfonso, Luciano (2014). “Algunas reflexiones sobre el impacto de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, sobre el modelo de autogobierno municipal”, Cuadernos de Derecho Local (QDL), núm. 34, p. 11-20.

Renyer i Alimbau, Jaume; Josep Ramon Fuentes i Gasó; Juan Ignacio Soto Valle; Xavier Forcadell i Esteller (2011). Estudis per a una Llei de Governs Locals de Catalunya (20072011). València: Tirant lo Blanch. Robertson, Roland (1990). “Mapping the Global Condition: Globalization as the Central Concept”, Theory, Culture & Society, núm. 7(2), p. 15-30.

Sabaté i Vidal, Josep M. (2009). “Els ens supramunicipals de caràcter obligatori (I): la vegueria”, dins Judith Gifreu i Font; Josep Ramon Fuentes i Gasó [ed.]. Règim jurídic dels governs locals de Catalunya. València: Tirant lo Blanch, p. 187-212.

– (2014). “El impacto de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, en el régimen de las diputaciones provinciales y entes equivalentes”, Anuario del Gobierno Local 2013. ¿Un nuevo gobierno local en España? La reforma de la Administración local en la Ley 27/2013. Barcelona: Fundación Democracia y Gobierno Local; Institut de Dret Públic, p. 129-150.

Salvador Crespo, Mayte (2014). “Las competencias de las diputaciones provinciales en la Ley 27/2013, de 17 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración local”, Cuadernos de Derecho Local (QDL), núm. 34, p. 126-144.

Sosa Wagner, Francisco; Mercedes Fuertes López (2014). “Una reforma alicorta”, El Mundo, 8-3-2014.

Trayter i Jiménez, Joan Manel (2009). “Els ens supramunicipals de caràcter obligatori (II): la comarca)”, dins Judith Gifreu i Font; Josep Ramon Fuentes i Gasó [ed.]. Règim jurídic dels governs locals de Catalunya. València: Tirant lo Blanch, p. 213-227.

Velasco Caballero, Francisco (2012a). “Reforma del régimen local: la nueva cultura de la intervención”, Boletín del IDL-UAM, núm. 42, http://www.idluam.org/images/files/boletines/ index_def_42_archivos/Page426.htm – (2012b). “Nuevo régimen de competencias municipales en el Anteproyecto de Racionalización y sostenibilidad de la Administración Local”, Anuario de Derecho Municipal, núm. 6, p. 23-60 – (2014). “El nuevo régimen local general y su aplicación diferenciada en las distintas Comunidades Autónomas”, Revista Catalana de Dret Públic, núm. 48, p. 1-23.

Vicente Añaños, Enrique (2004). Manual de règim jurídic aplicable a la custòdia del territori per a ens locals. Xarxa de Custòdia del Territori (document ocasional; 7), http://www.xct. cat/mm/file/cdr/do_xct_7_manual_cdt_municipal.pdf

Villoria, Manuel [ed.]. (2015). Bon govern, transparència i integritat institucional al govern local. Barcelona: Diputació de Barcelona.

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 111-136

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.103

Implicacions socials de tres intervencions

urbanes al Casc Antic de Barcelona: el mercat de Santa Caterina, el Pou de la Figuera i el Born Centre Cultural1

Adrián Hernández Cordero Universidad Autónoma Metropolitana adn212@gmail.com

Antonio López -Gay Centre d’Estudis Demogràfics tlopez@ced.uab.cat

Anna Ortiz Guitart Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona anna.ortiz@uab.cat

Resum

En els darrers anys, el sector del Casc Antic de Barcelona (actual barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, al districte de Ciutat Vella) ha viscut un intens procés de transformació social i urbana que s’ha expressat a través de canvis en la composició sociodemogràfica de la població, en l’activitat comercial, en els espais públics del barri i en la relació amb la cultura. A partir d’una metodologia qualitativa, amb entrevistes al veïnat i a diferents agents socials del barri i observacions participants, aquest article relata les implicacions socials en tres intervencions urbanes que s’han desenvolupat en els darrers anys (el mercat de Santa Caterina, el Pou de la Figuera i el Born Centre Cultural) i que han transformat aquesta àrea central de la ciutat incrementant el seu valor econòmic i simbòlic. El treball subratlla el paper del moviment veïnal en aquest procés de transformació social i urbana.

Paraules clau: gentrificació, intervenció urbana, moviment veïnal, Casc Antic, Barcelona.

1. Aquest article és fruit de la recerca duta a terme en el context de la tesi doctoral d’Adrián Hernández Cordero, En transformació... gentrificación en el Casc Antic de Barcelona, defensada el 21 de juliol de 2015 al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

Resumen: Implicaciones sociales de tres intervenciones urbanas en el Casc Antic de Barcelona: el mercado de Santa Caterina, el Pou de la Figuera y el Born Centre Cultural

En los últimos años, el sector del Casc Antic de Barcelona (actual barrio de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, en el distrito de Ciutat Vella) ha vivido un profundo proceso de transformación social y urbana que se ha expresado a través de cambios en la composición sociodemográfica de la población, en la actividad comercial, en los espacios públicos del barrio y en la relación con la cultura. A partir de una metodología cualitativa, con entrevistas al vecindario y a diferentes agentes sociales del barrio y observaciones participantes, el artículo relata las implicaciones sociales en tres intervenciones urbanas que se han desarrollado en los últimos años (el mercado de Santa Caterina, el Pou de la Figuera y el Born Centro Cultural) y que han transformado esta área central de la ciudad incrementando su valor económico y simbólico. El trabajo subraya el papel del movimiento vecinal en este proceso de transformación urbana y social.

Palabras clave: gentrificación, intervención urbana, movimiento vecinal, Casc Antic, Barcelona.

Abstract: Twenty-first century urban transformations in Barcelona Old Town: Santa Caterina Market, Pou de la Figuera square, and Born Centre Cultural

The Casc Antic of Barcelona (the current neighborhood of Sant Pere, Santa Caterina and La Ribera, in the district of Ciutat Vella) has recently experienced an intense process of social and urban transformation. These shifts are observed in the sociodemographic composition of the population, in the evolution of the commercial activities and in the use of public and cultural spaces. Using a qualitative methodology, with interviews to the neighbors and other relevant social agents and participant observations, this paper aims to show the social implications of three urban interventions recently developed (Santa Caterina’s market, Pou de la Figuera and Born Cultural Center) that have transformed this central area increasing its economic and symbolic value. The study emphasizes the important role played by the social movements that emerged in the neighborhood as an answer to these interventions.

Keywords: gentrification, urban intervention, Casc Antic, neighborhood movements, Barcelona.

Introducció

Les ciutats contemporànies han experimentat canvis en la implementació de les polítiques urbanes en el marc d’un “urbanisme neoliberal” (Hackworth, 2007; Smith, 2001; 2005), una “urbanització del neoliberalisme” (Theodore et al ., 2009) i un “urbanisme empresarial” (Leitner et al ., 2007). Aquesta nova etapa de desenvolupament urbà es caracteritza per gestionar la ciutat com una

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

entitat econòmica que privilegia l’obtenció de beneficis financers per sobre de les dimensions socials (Peck, 2010). L’urbanisme neoliberal es desenvolupa a través de polítiques públiques basades en un model de governança que afavoreix els grans interessos econòmics i polítics i estableix una cooperació entre organismes públics i privats per a gestionar processos de (re)urbanització (Janoschka, 2011). Les ciutats es configuren com els centres de producció econòmica, sobretot de serveis, i segons els avantatges que puguin oferir, esdevenen nodes en els circuits de mobilitat del capital financer, mercaderies, coneixements i persones. L’urbanisme neoliberal reinterpreta el vell concepte de centralitat urbana ja que les funcions administratives, econòmiques, socials i d’innovació tecnològica es concentren ara, en certa mesura, en nodes emergents. Malgrat tot, les àrees centrals tradicionals són considerades per les classes dirigents com espais privilegiats dignes de conservar-se. De fet, gran part de la competitivitat de les ciutats es manté gràcies a la preservació dels centres històrics que ofereixen avantatges comparatius com la infraestructura i les comunicacions, fonamentals en el procés de globalització (Porter, 1995). D’aquesta manera, espais que durant dècades es van veure abandonats pels poders públics i els interessos econòmics, esdevenen espais atractius que interessen recuperar. Aquest fet forma part d’un fenomen neoliberal a escala mundial que s’anomena gentrificació. La gentrificació esdevé “una estratègia urbana generalitzada estretament vinculada amb els circuits de circulació del capital global i l’imaginari cultural mundialitzat, fenòmens que tenen lloc en paral·lel a un urbanisme revengista expressiu de les necessitats de la producció capitalista contemporània” (García i Sabaté, 2015, p. 41-42).

Com és ben conegut, el concepte de gentrificació va sorgir a mitjans dels anys seixanta del segle xx quan la sociòloga Ruth Glass va utilitzar per primera vegada aquest terme per a referir-se al procés mitjançant el qual alguns barris obrers de Londres experimentaven un increment del seu valor arrel de la compra i la remodelació de cases victorianes per part de sectors de classe mitjana, generant el desplaçament dels veïns de classe treballadora (Glass, 1964). Aquesta reapropiació física i simbòlica per part del capital d’àrees de la ciutat que viuen l’arribada d’uns veïnes/es i el desplaçament d’uns altres, comporta una transformació en la seva estructura comercial, la seva fisonomia i la seva imatge.

En el marc de les transformacions urbanes contemporànies el concepte de gentrificació s’ha adaptat a la nova realitat de les ciutats, derivada del pas del capitalisme fordista a la implementació del neoliberalisme. Això ha provocat que la gentrificació no només s’entengui com un procés local de canvi social sinó com un fenomen on apareixen involucrats agents supranacionals i estatals, així com d’altres dimensions que tenen a veure amb la globalització i les migracions internacionals.

Des d’una visió més cultural, la gentrificació és possible gràcies a l’aparició d’una classe mitjana de joves qualificats amb alts ingressos i amb una ideologia progressista dedicats al sector dels serveis i amb estils de vida cosmopolites, atrets

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

als centres urbans per factors culturals i geogràfics (Ley, 1986). Per a LópezGay (2008), els adults-joves més qualificats, professionals, amb una dimensió individual i que viuen en lloguer són els que presenten les probabilitats més elevades de canviar de residència als espais metropolitans centrals. L’arribada de nous habitants a aquests sectors implica la progressiva substitució i renovació de la població que hi residia.

El desplaçament es caracteritza per ser un procés dialèctic entre la desvaloració i la revaloració d’un sector de la ciutat que ve precedida per un abandonament o desinversió tant pública com privada (Sequera, 2015). Seguint l’estudi pioner de Marcuse (1985), s’entén el desplaçament com el procés pel qual una persona o un col·lectiu es veu obligat a renunciar a la seva residència per condicions que afecten l’habitatge o el seu entorn immediat i que estan fora del seu control. Sota aquesta perspectiva hi ha dues formes de desplaçament. El directe es produeix quan hi ha la cancel·lació d’un contracte de lloguer per part del llogater, una expropiació o l’enderrocament de finques que obliguen els seus propietaris a desallotjar-les; i l’indirecte es dóna quan s’aconsegueix mobilitzar a una certa població a través de l’augment del preu del lloguer de l’habitatge a causa de mecanismes d’especulació immobiliària.

Autors com Janoschka et al . (2013) i Slater (2009) aprofundeixen sobre aquest fenomen i no només l’entenen com un desplaçament indirecte sinó també com un desplaçament simbòlic. Els autors reclamen fer investigacions crítiques sobre la gentrificació per a desemmascarar les estratègies que s’utilitzen per a mobilitzar els més desafavorits. Aquestes estratègies estan relacionades amb l’ascens de l’estatus d’un barri i modifiquen l’entorn immediat de les persones, afectant el seu sentit de lloc i de pertinença al barri (Ortiz et al ., 2004) i provocant el desarrelament, el desplaçament i, fins i tot, la desarticulació de moviments de resistència contra la gentrificació.

En les darreres dècades els estudis sobre gentrificació s’han diversificat i han sorgit noves perspectives i temàtiques malgrat el consens a l’hora de considerar la gentrificació com un fenomen de canvi socioespacial caracteritzat per l’arribada a un barri de classes mitjanes i/o activitats comercials que donen serveis a aquests sectors, així com la sortida de població de menors ingressos. La perspectiva de gènere (Bondi, 1991), la de la sexualitat (Rothenberg, 1995; René, 2003), la dels imaginaris urbans (Hiernaux, 2012) apareixen en els estudis sobre gentrificació, i mostren, respectivament, la presència de dones amb una alta qualificació i estils de vida independent que desafien al patriarcat; l’arribada de població homosexual de classe mitjana que inicien, en alguns casos, el procés gentrificador i la construcció d’uns imaginaris urbans de les classes mitjanes que mitifiquen la vida als barris.

Per altra banda, el turisme apareix com un dels temes d’anàlisi emergents com a conseqüència del procés, cada vegada més intens a determinades ciutats litorals, de desplaçament de les classes populars per a convertir-les en centres de descans i habitatge per a classes mitjanes internacionals (García Herrera et al .

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

2007). Una altra perspectiva ha centrat el seu interès en estudiar la gentrificació més enllà de les implicacions merament urbanístiques, ressaltant com aquesta sovint va acompanyada de mecanismes simbòlics que persegueixen l’ordre i la regulació de les conductes de les persones que viuen als barris gentrificats (Mazer i Rankin, 2011). D’aquesta manera el poder públic utilitza instruments tecnològics com les càmeres de vigilància per a pacificar els barris durant el procés de gentrificació (Wacquant, 2013).

En els darrers anys s’ha qüestionat el concepte de gentrificació per tal de deslligar-lo dels corrents hegemònics neoliberals. En aquesta línia ens trobem la proposta de Casgrain i Janoschka (2013) per a qui l’estudi de la gentrificació requereix un enfocament crític i alternatiu que l’abordi des de quatre premisses: la reinversió de capital, l’arribada de població d’ingressos més alts, els canvis i transformacions urbanes i el desplaçament de grups socials de menors ingressos. Aquesta definició amplia la perspectiva per a comprendre els actuals processos urbans que transformen el paisatge de moltes ciutats d’arreu del món.

També han aparegut veus i plantejaments que s’allunyen de la consideració negativa del fenomen, que posen en dubte moltes de les implicacions assenyalades per la literatura crítica i que subratllen els efectes positius de la gentrificació. En aquesta línia trobem autors com Byrne (2003), Freeman (2005), Hamnett (2003), que assenyalen que la gentrificació no comporta necessàriament l’expulsió dels residents antics. Sota aquesta perspectiva, la gentrificació és capaç de produir impactes positius com el sanejament de sectors degradats, la millora de la infraestructura pública i privada, l’augment de la qualitat de l’habitatge, l’increment dels ingressos fiscals, l’augment de l’activitat i la creació de llocs de treball, i la descentralització de la pobresa. Rérat et al . (2009) assenyalen que per al cas de la gentrificació de nova construcció, el desenvolupament urbanístic no genera desplaçament, sinó tot el contrari, ja que és capaç de generar una densificació d’aquests sectors, fet que pot ser favorable en un context de preocupació per la sostenibilitat mediambiental.

L’article s’estructura en quatre parts. La revisió del marc conceptual que acabem de presentar forma part de la primera: Seguidament ens aproximem a l’àrea d’estudi subratllant les aportacions de la recerca prèvia i descrivim la metodologia i el treball de camp que hem realitzat. La tercera part del treball és la més extensa i inclou els resultats empírics del treball qualitatiu. Per acabar, exposem les reflexions finals.

Aproximació teòrica i metodològica a l’àrea d’estudi

El Casc Antic (que actualment rep la denominació oficial de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) és un dels quatre sectors principals que conformen el districte de Ciutat Vella, a més del Raval, el Gòtic i la Barceloneta. La seva trama urbana es caracteritza fonamentalment per tenir construccions de valor

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

patrimonial i per comptar amb carrerons estrets i irregulars, propis de l’estructura urbana en gran part heretada de l’època medieval. Està format pels antics barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (fig. 1). El Casc Antic es localitza al sector nord-oriental del districte de Ciutat Vella i compta amb una superfície d’1,1 km 2 on resideixen 22.457 habitants, un 22% de la població de Ciutat Vella i un 1,4% de la població de Barcelona, segons les dades oficials del padró continu a 1-I-2015.

L’evolució d’alguns indicadors sociodemogràfics mostren la profunda transformació de la composició de la població que ha experimentat el barri en les dues darreres dècades. En primer lloc, l’estructura de la població s’ha rejovenit substancialment en els darrers 25 anys i ha passat de ser un dels barris més envellits de la ciutat, a ser-ne un dels que presenten la proporció més elevada de població adulta d’entre 25 i 49 anys. La reducció de la població de la cúspide de la piràmide demogràfica ha estat el resultat d’un procés natural de renovació de la població per efecte de la mortalitat, però també per la contribució negativa del component migratori (Hernández Cordero, 2015). La gran presència de població adulta no es tradueix en una presència notable de població infantil. De fet, és el segon barri de la ciutat amb el nombre més baix de població de 0-14 anys per cada adult de 25-59 anys. En segon lloc, la població ha experimentat una notable internacionalització. Actualment la població de nacionalitat estrangera representa el 39% de la població, xifra que situa el barri com el tercer de la ciutat amb una proporció més elevada. Destaquen els orígens europeus, que representen més de la meitat de la població estrangera. Les quatre principals nacionalitats al barri són la italiana, la francesa, la marroquina i la britànica. La tendència recent dels fluxos residencials i migratoris indica un increment progressiu de la presència de la població procedent de pa ïsos amb més PIB/càpita. En tercer lloc, el barri ha experimentat un notable increment de la població més formada associada a activitats professionals. El cens de 2011 mostra que el 57% de la població de 25 a 49 anys que va arribar a un habitatge del barri en els darrers 5 anys tenia estudis universitaris, mentre que la població amb aquesta titulació que hi residia abans de 2007 era del 35%. Al cens del 2001, la població d’aquest grup d’edat i nivell d’instrucció era del 28%. En quart lloc, existeix al barri una sobrerepresentació de formes de convivència relacionades amb els postulats de la segona transició demogràfica (Lesthaeghe, 1995; Odgen i Hall, 2004). Així, la proporció de llars unipersonals entre la població de 25-49 anys duplica la mitjana de Barcelona i les proporcions de població soltera, de persones convivint amb parella fora del matrimoni i de parelles del mateix sexe d’aquesta franja d’edat són notablement superiors a la mitjana barcelonina. I en cinquè i darrer lloc, la població mostra una elevada temporalitat de la seva residència al barri, especialment a les edats adultes més joves: el 41% de la població de 25 a 49 anys que residia al barri al 2011 havia arribat a l’habitatge en els darrers 5 anys.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

Autor: Alfons Parcerisas

Des del segle passat, el Casc Antic ha centrat l’interès acadèmic pels canvis successius dins el seu perímetre. El primer treball que examina el procés de desinversió i deteriorament del Casc Antic i la manera com les classes adinerades que hi residien emigren progressivament cap a l’Eixample, principalment, per l’atracció que els imaginaris d’una vida ordenada i higiènica provocaven entre la població, és el d’Olives (1968). Paral·lelament, durant la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat un nombre elevat dels immigrants que arribaven a Barcelona s’instal·laren al Casc Antic aprofitant les pensions barates i els pisos subarrendats (Tabakman, 2001). Aquests habitatges en condicions mínimes d’habitabilitat per la manca d’interès dels seus propietaris a reformar-los, ocasionaren la progressiva degradació del parc immobiliari i de l’entorn i la fugida de població cap a d’altres àrees de la ciutat (Olives, 1968).

Uns anys més tard, López Sánchez (1984) analitz à els mecanismes que desplega el capital en la rehabilitació de Ciutat Vella. El seu treball mostra la polarització i la fragmentació del barri per les dinàmiques econòmiques existents. Així, per una banda, apareixen àrees amb una especialització del consum i una localització d’òrgans de gestió de capital (administratius, financers i polítics),

Figura 1. Localització del Casc Antic de Barcelona

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

i per l’altra, àrees abandonades i degradades que conformaven un refugi dels extractes socials marginats pel sistema capitalista. López Sánchez reprèn les dades històriques de l’estudi anterior i assenyala que el despoblament del barri és el resultat de diversos factors: estratègies estatals que provoquen el desplaçament dels veïns a causa de les expropiacions de finques senceres per al seu enderrocament, indemnitzacions per a adquirir un altre immoble i reallotjament dels seus habitants en habitatges protegits, situats generalment a la perifèria.

Anys més tard, Monnett (2002) va indagar sobre els mecanismes de convivència en el context de reestructuració urbanística i social al barri. L’autora presenta una etnografia que estudia la interacció dels residents, centrant-se en la relació i els conflictes entre els habitants de tota la vida i els nouvinguts d’origen estranger, una relació que apareix complexa, fràgil i inestable. Es retrata un barri multicultural amb població majoritàriament marroquina, dominicana i subsahariana que arribava al Casc Antic atreta per l’existència d’una bossa de mercat de lloguer amb preus assequibles al centre de la ciutat.

Els tres treballs esmentats analitzen els efectes del fenomen de la desinversió i el deteriorament que va experimentar el Casc Antic en la segona meitat del segle xx . Tots tres coincideixen en assenyalar el deteriorament progressiu del Casc Antic, la intervenció governamental per a generar un procés de recuperació i els mecanismes d’exclusió que s’utilitzen per a desplaçar paulatinament una població pobre i migrant assentada en aquest sector de la ciutat.

Al segle xxi el Casc Antic ha viscut diverses transformacions socials i urbanístiques derivades de polítiques de rehabilitació i renovació urbana impulsades per l’Ajuntament de Barcelona. Aquestes han comportat la realització d’obres de gran impacte com la reconstrucció del mercat de Santa Caterina, la remodelació del convent de Sant Agustí i l’adequació del mercat del Born, a més de les operacions d’esponjament amb la creació de carrers com el de l’Allada-Vermell i espais públics com el Pou de la Figuera i la plaça de Sant Cugat. L’estat urbanístic actual del barri ha estat fruit d’un procés llarg de propostes i d’intervencions urbanístiques a Barcelona des de 1859 fins a 2004, que s’inicia amb el Pla Cerdà i que acaba amb el Pla de Barris passant pel Pla Macià (1935), el Pla Comarcal (1953), el Pla General Metropolità (1976), el Pla Popular (1981), el Pla Especial de Reforma Interior (1986) i el Pla Especial de Reforma Interior (PERI) modificat per Enric Miralles (1997).

Malgrat totes les intervencions urbanístiques que s’han fet al Casc Antic a partir de la democràcia ens trobem encara amb problemes heretats del passat com l’infrahabitatge i les deficiències estructurals dels edificis, però també han sorgit nous reptes derivats, entre altres, de la substitució del comerç tradicional per un comerç orientat al turisme i al lleure, l’encariment del preu de l’habitatge i l’assetjament immobiliari (Bonet i Pybus, 2009).

Per tal de conèixer l’impacte social d’aquestes intervencions urbanes i dels canvis socioeconòmics que s’han viscut al barri en les darreres dècades, el treball es recolza en les tècniques que proposa la metodologia qualitativa. El treball de

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

camp pròpiament dit es va desenvolupar de 2012 a 2014 i va constar d’observació participant als carrers, espais públics, equipaments i entitats socials del barri i d’entrevistes semiestructurades a veïns i veïnes i persones expertes que vivien o treballaven al barri.

L’observació participant al barri va permetre apropar-se de manera directa als fets i als subjectes. Es van considerar eixos d’anàlisi que van permetre centrar l’atenció en aspectes determinats com les formes espacials (estructura urbana, tipus i estat de les d’edificacions), les pràctiques socials (interaccions socials dels diferents grups socials i individus, gènere, edat, etc.), el consum (tipus de comerços i productes que s’ofereixen) i els patrons visuals (cartells, publicitat, grafits, etc.). Es va participar també amb l’assistència en activitats veïnals en forma d’assemblees, reunions de treball, manifestacions i festes del barri. Les entitats del barri amb les que es va contactar van ser l’Associació de Veïns del Casc Antic, l’Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella i l’associació de comerciants Born Comerç. Igualment, es van visitar entitats religioses que desenvolupen activitats comunitàries al barri com el Centre Sant Pere Apòstol o la Capella de Sant Josep Oriol; es va assistir a activitats organitzades pels equipaments públics del barri com el Casal del Pou de la Figuera, el Casal de Joves Palau Alòs i el mercat de Santa Caterina; es va freqüentar les associacions culturals vinculades al barri com l’Antic Teatre o els Recursos d’Animació Intercultural i, finalment, es va assistir a reunions convocades pel Consell de Barri del Casc Antic.

Paral·lelament, es van entrevistar 18 veïns i veïnes del Casc Antic, dos botiguers del barri, dues arquitectes vinculades al barri, així com a la presidenta de l’Associació de Veïns del Casc Antic. Aquestes entrevistes es van fer en diferents espais del barri, es van gravar i van ser transcrites per al seu posterior anàlisi.

Tres intervencions en tres moments i àmbits diferents: en el comerç, l’espai públic i la cultura

En aquest apartat analitzem les tres intervencions urbanes de més envergadura que han tingut lloc al Casc Antic al llarg d’aquests primers anys del segle xxi i que es corresponen a tres àmbits diferents: el comerç, l’espai públic i la cultura. En primer lloc, s’analitzaran les transformacions comercials que produeixen l’exclusió de les activitats econòmiques tradicionals i l’arribada de nous comerços per als sectors de classe mitjana. En segon lloc, es presentarà la controvèrsia sobre l’espai públic on s’expressa l’intent de reconquesta d’aquest utilitzant el desplaçament de persones i pràctiques socials. Finalment, s’estudiarà l’ús de la indústria cultural com un dels arguments utilitzats pels governs per a legitimar i impulsar operacions urbanístiques que generen la mobilització de persones i activitats. Les tres modalitats han generat noves sinèrgies al territori analitzat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

que poden ocasionar el desplaçament directe i simbòlic dels habitants, usuaris i comerciants menys afavorits i ocasionen conflicte per l’ús i l’apropiació per l’espai. Malgrat que en aquest treball examinem tres intervencions en un sector específic de la ciutat, cal considerar que aquest tipus de desenvolupaments tendeixen a multiplicar-se per l’espai urbà i poden generar efectes similars.

El mercat de Santa Caterina

El comerç té un paper central en els processos de transformació urbana. La instal·lació de negocis atractius per a les classes mitjanes pot ser un factor decisiu en la seva arribada i permanència al barri. Al mateix temps, el tancament i/o el desplaçament dels negocis tradicionals pot ser un element que propiciï l’expulsió de la població amb menys ingressos.

La relació entre gentrificació i consum ha estat analitzada per Massey (2005). L’autora assenyala que la gentrificació s’expressa físicament a través de l’aparició de locals de dissenyadors/es i botigues de productes de major exclusivitat amb preus elevats. La proliferació d’aquest tipus d’establiments en el paisatge pot excloure a persones amb ingressos baixos per a qui resulta inaccessible comprar en aquests comerços. A partir de l’exemple dels canvis comercials que es donen al centre de Manchester, l’autora explica l’aliança que estableixen els poders públics i les grans empreses immobiliàries per a impulsar en el centre de la ciutat una imatge global i dinàmica en què els petits botiguers no acaben d’encaixar. Sota aquesta perspectiva, quan els nous locals dirigits a satisfer les demandes d’un sector de població d’ingressos econòmics mitjans i alts desplacen els comerços de proximitat es parla de gentrificació comercial. Els nous establiments s’identifiquen en l’oferta de productes d’un major preu i compten amb certes característiques estètiques i de disseny que impliquen l’exclusió econòmica i simbòlica dels habitants amb menys recursos econòmics (Lees, 2008).

En el cas dels mercats municipals, González i Waley (2013) mostren com aquests són interpretats com les noves fronteres de la gentrificació i percebuts com espais deteriorats i per a classes treballadores. Per aquest motiu són considerats, des d’una visió institucional i empresarial, com espais que cal rescatar per tal de renovar-los i rejovenir-los amb la inclusió de locals de productes gourmet. Aquest procés de renovació posa en risc les parades dels comerciants més precaris (de gent gran i immigrants) que compten amb menor capacitat econòmica per a adaptar-se a les noves demandes del consum. En el cas de Barcelona, la renovació dels mercats municipals ha estat impulsada pel govern local per considerar-los com espais estratègics que impulsen la transformació urbana de la ciutat; de la mateixa manera que ha esdevingut en altres ciutats espanyoles com Madrid (mercat de San Miguel), Sevilla (mercat de la Encarnación) i Sant Sebastià (mercat de La Bretxa).

El mercat de Santa Caterina té el seu origen en el segle xviii i durant el segle xx es va consolidar com un dels principals mercats de la ciutat. Als anys

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

80, en el context de la transició política i amb l’efervescència dels moviments ciutadans a Barcelona, els veïns del barri van plantejar la seva reconstrucció davant el deteriorament en què es trobava. Aquesta idea va ser recollida per l’Ajuntament de Barcelona i a l’any 1999 van començar les obres de reforma a partir del projecte dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. La remodelació del mercat de Santa Caterina va representar, juntament amb l’obertura de l’avinguda Cambó, la peça central de la reordenació i la revitalització social i comercial d’un dels barris més emblemàtics de la ciutat.

El projecte estava estructurat entorn a sis actuacions: el mercat, la preservació de les restes arqueològiques trobades al subsòl, la urbanització de l’entorn, la construcció d’habitatges de protecció oficial per a persones grans, un aparcament i una central de recollida pneumàtica d’escombraries. Totalment rehabilitat, només es van mantenir tres de les seves antigues façanes i el seu nou element distintiu va passar a ser la gran coberta ondulada que reposa sobre una estructura de grans arcs metàl·lics i fusta que generen onades asimètriques. El mosaic de ceràmica d’una gran diversitat de tonalitats és obra de l’artista Toni Comella. Amb aquesta coberta, Miralles i Tagliabue van buscar recuperar l’estructura dels vells mercats de poble on, sota un gran tendal, s’aixoplugaven totes les parades (fig. 2).

L’àrea afectada coincidia amb el centre de la vida comercial del Casc Antic i amb l’àrea on es concentraven els majors índexs de pobresa i d’immigració extracomunitària. Les obres del mercat de Santa Caterina i el trasllat temporal al perímetre del barri (passeig Lluís Companys) no només van afectar els residents sinó que també van repercutir als propis comerciants. Aquesta situació es va perllongar durant sis anys com a conseqüència de les troballes arqueològiques que es van trobar al subsòl. L’endarreriment en la finalització de les obres va provocar una degradació progressiva dels entorns del mercat, amb efectes negatius en la cohesió social del barri i en la situació econòmica de la resta de comerços del sector. Alguns veïns entrevistats recorden aquells anys amb aquestes paraules:

“L’Ajuntament pràcticament ens va enfonsar quan es va començar a rehabilitar el mercat de Santa Caterina, perquè el mercat va estar durant molts anys sense acabar-se. Llavors això es va anar morint a poc a poc, van agafar el mercat i el van portar a l’Arc del Triomf... els locals es van abandonar” (Armando, 65 anys, jubilat, tota la vida al barri).

“El mercat va estar en obres i això va ser brutal perquè va destruir el teixit social del barri, totes les botigues del voltant li donaven cohesió. El barri es va morir, realment va ser un moment molt trist... entre que estava ple de tanques i d’obres per totes parts i que la gent tenia que anar a comprar fora...” (Flora, 66 anys, jubilada, 41 anys vivint al barri).

Aquestes narracions mostren els danys que la remodelació del mercat de Santa Caterina va provocar en la vida comercial del barri i en les relacions socials que es generaven entorn a ell. La supressió del mercat és un element important per entendre el procés de transformació social que començava a gestar-se al

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

barri perquè amb el seu tancament, encara que fos temporal, es va perdre un espai on es conjugaven un entramat de relacions socials que articulaven la vida quotidiana dels seus habitants.

El nou projecte de reconstrucció del mercat de Santa Caterina es va traduir en una reducció dels negocis i una escenografia asèptica d’aparadors que poc tenien a veure amb l’aparença anterior del mercat i amb la seva estructura interna que s’articulava al voltant de les peixateries i les tradicionals parades de vímet. Les següents entrevistades expressen com van percebre els canvis al mercat:

“Després de molt de temps, quan vaig anar per primera vegada no vaig reconèixer res. Si em diuen que és un mercat de la Xina o d’un altre lloc m’ho crec. No té res a veure amb el mercat al que jo anava. És completament diferent, la il·luminació, tot és nou. Quan jo anava tot era vell i ara tot és més brillant, inclús la fruita. Té una estètica més cuidada” (Emma, 45 anys, 30 anys vivint al barri).

“Les botigues del mercat de Santa Caterina les van fer precioses i en broma deia: ara quan vagi al mercat hauré de posar-me sabates amb taló” (Eulàlia, 83 anys, jubilada, tota la vida al barri).

En l’espai sobrant deixat pels comerciants que van jubilar-se o que no van poder pagar el preu de la reforma es va planificar l’obertura d’un establiment amb activitat dedicada a la restauració amb l’objectiu de contribuir a finançar part dels costos de la remodelació. La instal·lació d’aquest nou establiment dins el mercat, que pels seus preus i productes va dirigit a una públic potencial de classe mitjana-alta (amb una alta presència de turistes), representà una reducció de la superfície comercial. A més, es va instal·lar un supermercat dins el mercat, amb la mateixa idea de cobrir despeses de la reforma, a més d’un aparcament pels clients. El model de gestió del mercat, la renovada oferta comercial, l’espectacular coberta ondulada i l’àrea arqueològica habilitada, el fan un nou lloc amb poc a veure amb l’antic mercat del barri. El mercat resulta atractiu pels turistes perquè consumeixen el paisatge ofert per la construcció original i atrevida del mercat, però a causa dels preus elevats dels productes, els veïns que porten més temps vivint al barri, generalment d’estrats socials més baixos, han vist com el mercat ha deixat de formar part de la seva quotidianitat de la mateixa forma com ho feia abans. Així ho expressen les següents veïnes entrevistades:

“Era el mercat més barat de la ciutat, la gent venia de tot arreu de Barcelona. Ara és el més car. La gent d’aquí no compra allà, se’n van al xinos perquè els preus són més assequibles” (Flora, 66 anys, jubilada, 41 anys vivint al barri).

“Sí que va la gent a comprar al mercat, però és que és molt car. Jo, per exemple, vaig a la xina que hi ha a Sant Pere Més Baix i allà sempre està ple de gent del barri. El mercat es manté per la quantitat de serveis que ofereixen als restaurants i als hotels. Això li dóna sortida” (Maria Mas, presidenta de l’Associació de Veïns del Casc Antic, 31 anys vivint al barri).

L’Associació de Veïns del Casc Antic va manifestar el seu desacord pels efectes que les obres del mercat tindrien sobre el petit comerç, mentre que els

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

comerciants del mercat van recolzar el projecte governamental i només es van mobilitzar quan van haver de negociar per la quantitat que havien de pagar per les reformes del mercat, així com per demanar explicacions pel retard en l’acabament de les obres.

Foto: A. López-Gay

La gentrificació comercial del mercat s’ha estès amb la intervenció urbana del mercat. Els establiments tradicionals del perímetre proper que durant la reforma van veure minvats els seus beneficis van experimentar, un cop obert el nou mercat, un progressiu augment dels preus i pràctiques especuladores amb els locals. En d’altres establiments els comerciants es van jubilar. La gran majoria dels antics comerços del voltant del mercat han tancat i han deixat el seu lloc a bars, locals d’alimentació gourmet i productes orgànics, i botigues de disseny, entre d’altres. Les narracions següents comenten aquestes transformacions:

“És veritat que ha deixat de ser un comerç de barri per a ser un comerç en alguns casos de luxe o de coses molt sofisticades o molt estètiques... La matalasseria i la fruiteria s’han convertit en un comerç de luxe, de marques o de locals internacionals que responen al poder adquisitiu de les persones que s’acaben instal·lant aquí i deixen de tenir aquests serveis de barri” (Jacqueline, arquitecta, antiga resident del barri).

“El comerç tradicional ha desaparegut a poc a poc a mida que han anat morint els botiguers i botigueres. El barri ha anat canviant, en la matalasseria hi ha un lloc per fer copes, on hi havia una polleria hi ha no sé què. Ja ha desaparegut el comerç de proximitat” (Sara, 48 anys, arquitecta, 18 anys vivint al barri).

Figura 2. Mercat de Santa Caterina

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

El Pou de la Figuera

Des de finals dels anys vuitanta del segle xx els espais públic s han esdevingut un instrument transformador de la ciutat i legitimador de les operacions urbanístiques que buscaven generar un procés de revaloració econòmica a Barcelona. En aquest context, els governs locals han recorregut a l’espai públic per justificar processos de renovació i transformació socioeconòmica dels barris, argumentant la necessitat d’esponjar les àrees centrals per reduir la densitat poblacional, així com per construir nous espais d’atracció.

D’entre les diferents intervencions urbanístiques que l’Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat recentment al Casc Antic, i a pocs metres del Mercat de Santa Caterina, destaca la del Pou de la Figuera, conegut també pel seu nom reivindicatiu, el Forat de la Vergonya. Les actuacions urbanístiques per reservar un espai verd es van concebre en el Pla Especial de Reforma Interior de 1986, però no va ser fins l’any 1996, en el context de les transformacions urbanes i socials dels Casc Antic, que van començar les expropiacions i enderrocaments de les finques per a construir el que arribaria a ser l’espai públic del Pou de la Figuera, entre el carrer de Sant Pere Més Baix, Metges, Jaume Giralt i Carders (fig. 3). Aquest procés va generar malestar entre els habitants de la zona (Bonet, 2011) i va provocar que l’Associació de Veïns en Defensa de Ciutat Vella, formada per un grup de professionals vinculats a l’arquitectura i l’urbanisme, manifestessin la seva crítica a les actuacions del PERI, sobretot pel que suposava de destrucció del patrimoni històric del centre de la ciutat.

Al 1997, malgrat l’oposició veïnal, es van executar les primeres expropiacions i enderrocaments, i es va generar un solar d’aproximadament 5.000 m 2 al centre de la ciutat. Després de les demolicions, les runes generades van ser abandonades provocant nombroses protestes veïnals fins que l’Ajuntament va reaccionar retirant el material generat i col·locant una capa asfàltica a terra per a intentar redreçar la situació (Mas i Verger, 2004). Entre un fet i un altre el moviment social es gestava i començava, d’aquesta manera, la que seria una de les lluites veïnals més importants a la ciutat en els darrers anys. Es tractava d’un moviment social que contemplava l’espai de barri com un lloc de protesta per a reclamar canvis socials en la cultura, la identitat i el desenvolupament urbà (Anguelovsky, 2014).

Durant el 2000 i en el marc de les obres de pavimentació del solar, el districte va proposar modificar el projecte original per tal de construir un aparcament subterrani i un poliesportiu (Bonet, 2011); un edifici i un aparcament, un projecte que buscava de reüll satisfer la demanda del turisme cultural que visita el carrer de Montcada i els voltants del Museu Picasso, el Born i Santa Maria del Mar (Delgado, 2006). L’Ajuntament va iniciar una estratègia d’enfrontament entre el teixit associatiu del territori a través de la creació d’una entitat gestora anomenada Pla Integral del Casc Antic (PICA). D’aquesta manera, els grups veïnals que estaven en desacord amb el projecte de l’Ajuntament defensaven el

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

manteniment del jardí, mentre que els sectors vinculats al PICA demanaven la construcció d’un poliesportiu (Bonet, 2011).

El moviment veïnal articulat al Casc Antic va mostrar el seu desacord amb la modificació que es proposava del PERI i que implicava la disminució de la superfície del jardí que estava definit. D’aquesta manera va augmentar la indignació veïnal, donant origen al Col·lectiu del Forat, format per activistes del barri i per persones vinculades amb el moviment okupa, que s’havien instal·lat al barri com a conseqüència de la gran quantitat de finques buides que es van desocupar en el procés d’expropiació i demolició. D’aquesta manera, els interessos d’ambdós grups van coincidir i van participar activament en la resposta al projecte de l’aparcament, formant una nova aliança en contra dels plantejaments governamentals.

La tensió entre les dues parts enfrontades va anar creixent en el moment en què uns s’abocaven per mantenir el jardí que havien fet créixer i l’Ajuntament que, amb sota l’argument de fer prospeccions arqueològiques, destruïa el parc construït pels veïns (Mas i Verger, 2004). Aquest estira-i-arronsa entre ambdues parts va provocar una protesta que va generar la decisió d’encerclar el Forat de la Vergonya amb unes tanques per dificultar l’accés dins l’espai. Els col·lectius veïnals més actius en les reivindicacions van enderrocar el mur i van impulsar nombroses iniciatives, entre elles la instal·lació de mobiliari amb materials reutilitzats per a edificar un parc de jocs infantils i pistes esportives. També es va habilitar una part del solar per a un hort comunitari i es va instal·lar un escenari per a fer visibles diferents propostes artístiques i culturals al barri. Delgado (2008) assenyala la importància del Forat de la Vergonya perquè durant dos anys va ser una plaça presa al procés de transformació del barri i un reducte de resistència veïnal.

En el context de l’aplicació de la Llei de Barris al 2004, es va iniciar un procés de participació ciutadana al Casc Antic per a desencallar l’atzucac a què havia arribat el Forat de la Vergonya. Aquest procés es va organitzar mitjançant la recollida de propostes individuals de ciutadans i amb la formació d’un grup de treball format per veïns i associacions. En una primera trobada, els veïns van indicar que no permetrien la construcció d’un aparcament, que rebutjaven la creació d’una plaça dura i que volien decidir l’ús que es fes dels equipaments del carrer de Sant Pere Més Baix i Carders. Després d’algunes dificultats per a aconseguir consens, l’Espai Entesa del Casc Antic, format per veïns i diferents entitats veïnals, va aconseguir promoure iniciatives com la creació d’equipaments cívics autogestionats, un hort urbà comunitari i la construcció de pistes esportives (Bonet, 2011).

Algunes de les valoracions que fan alguns veïns entrevistats sobre l’espai són les següents:

“Per la seva valentia i per la seva dignitat, m’agrada el Forat de la Vergonya (...). El Forat, va costar sang i suor” (Rosa, 32 anys, arquitecta, cinc anys vivint al barri).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

“La primera vegada que vaig venir al barri va ser en un concert al Forat de la Vergonya, algú em va explicar tota la història i em va semblar interessant tot el que havia passat. Crec que allà hi ha part de sentir una certa empatia, trobo que és un barri amb una història respectable i molt valuosa. La gent està involucrada i hauria d’estar molt orgullosa de tot el que s’ha fet. La reivindicació i la organització social que hi ha darrera el Forat em sembla que té molt mèrit” (Alexandra, 36 anys, consultora, dos anys vivint al barri).

“El que es va aconseguir allà és extraordinari, això no hagués succeït en cap altra part de Barcelona. El veí va aconseguir que tingués un hort, una pista de futbol on els nens juguessin bàsquet... ho van aconseguir. Això només es pot aconseguir en un lloc així” (Pablo, 55 anys, pintor, deu anys vivint al barri).

Les tres narracions emfatitzen la singularitat del Forat de la Vergonya fruit de la resposta veïnal davant la proposta inicial de l’Ajuntament de Barcelona. Es ressalta no només la resistència veïnal sinó que es valoren positivament els resultats obtinguts, en aquest cas la plaça i els equipaments públics, que funcionen com a lloc de trobada per als residents del barri.

Malgrat tot, en d’altres ocasions i tot i que puguin o no conèixer els fets succeïts al Forat de la Vergonya, genera en alguns residents opinions no tan favorables com la d’aquest veí:

“L’espai que menys m’agrada del barri és el Forat de la Vergonya, que és aquella part enderrocada que, encara que estigui molt ben arreglada, no sé per què, quan passo per allà, se segueix notant que és un espai molt mal resolt. Abandonat per l’administració i molt mal resolt a nivell arquitectònic (...). És com si tinguéssim una espècie de barri perifèric posat amb calçador dins la part vella de la ciutat, sobretot per l’estètica dels edificis i la construcció (...). Quan estàs en el centre històric d’una gran ciutat com Barcelona i recordes com era, veure això té un punt de dolorós (...). Allà va haver una part de desídia que s’ha quedat i es quedarà per sempre” (Joan, 42 anys, artista visual, 14 anys vivint al barri).

Pel que fa als edificis que FOCIVESA 2 va construir a l’entorn del Pou de la Figuera (com a la resta de Ciutat Vella) presenten, segons Von Heeren (2004, p. 103), costos “extremadament reduïts, que es reflecteixen en una qualitat ínfima dels blocs d’habitatges”. L’autora, de la mateixa manera que un dels entrevistats, assenyala que el llenguatge arquitectònic utilitzat remet a l’arquitectura anònima de la perifèria. Per a ambdós, els blocs d’habitatges de protecció oficial del Pou de la Figuera són una ofensa a la monumentalitat patrimonial de Ciutat Vella. Per a un altre veí, el Forat de la Vergonya li resulta aliè i no el vincula ni amb les organitzacions socials ni amb les entitats de barri. Aquest entrevistat fa referència a les activitats que es desenvolupen al Casal del Pou de la Figuera i a l’Hort del Forat i comenta que no li resulten d’interès, mostrant una actitud

2. Davant la complexitat de les operacions urbanes derivada de la gran quantitat de recursos financers que representava, l’Ajuntament de Barcelona va crear l’empresa Promoció Ciutat Vella S.A. (PROCIVESA), composada per capital mixt (51% públic i 49% privat). Posteriorment, per qüestions legals, es va substituir per una entitat nova denominada FOCIVESA.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

d’indiferència per aquests espais en concret. La literatura assenyala a aquest com un altre tret característic del perfil dels nous habitants que arriben als barris en processos de transformació, que formen part d’una classe mitjana formada, cosmopolita i despolititzada (Gaggi i Narduzzi, 2006).

El Pou de la Figuera no només pot generar emocions d’afecte i d’indiferència sinó que també transmet por i desconfiança. Aquesta por que apareix en les seves narracions podria tenir a veure amb la presència de població masculina extracomunitària que apareix en d’altres recerques a Ciutat Vella (Ortiz, 2004) i/o a la vigilància que la policia fa sobre els joves d’origen estranger que afavoreix que es relacioni amb un espai de por sustentat en la diversitat ètnica. Especialment per a les dones entrevistades aquest espai esdevé un lloc de trànsit més que no pas en un lloc d’estada:

“Gràcies a Déu està resolt. Van haver manifestacions. Hi ha hagut de tot. Ara ja està restaurat (...). Van haver moltíssimes manifestacions (...). Ara que ja està acabat no passo per allà (...). Vaig de tant en tant perquè hi ha un ambulatori i passo per allà, però no havia passat. No em trobava segura, francament” (Eulàlia, 83 anys, jubilada, tota la vida al barri).

El Pou de la Figuera s’ha transformat també per d’altres segments de veïns en un espai on només es va per a consumir a les terrasses dels bars, col·laborant en el procés de privatització de l’espai públic, un dels principals temes de protestes de l’Associació de Veïns del Casc Antic. Malgrat tot, per a una entrevistada considera positiu l’establiment de terrasses dels bars perquè d’aquesta manera es contraresta i diversifica l’ús de l’espai públic.

Un veí i una veïna entrevistats coincideixen en assenyalar que no freqüenten el Pou de la Figuera per la presència de persones que senten llunyanes. Això apunta a la complexitat d’ideologies presents al Casc Antic respecte a la immigració i es podria contradir amb la idea de la gentrificació generalitzada que assenyala, com efecte positiu, la barreja social (Mazer i Rankin, 2011). L’escenari del Pou de la Figuera reforça la idea de Butler (2003) que planteja que la població gentrificadora, malgrat tenir un perfil progressista, té un discurs teòric de la integració social però en la pràctica no està disposada a vincular-se amb els altres.

L’orgull, el descontent, la indiferència i la por són sentiments que provoca el Pou de la Figuera i representen, indubtablement, el resultat de la heterogeneïtat dels habitants del Casc Antic. Malgrat les diferències, els residents reconeixen la conquesta del barri en haver aconseguit i gestionat el destí de l’espai i dels equipaments.

Figura 3. El Pou de la Figuera

El Born Centre Cultural

La indústria cultural té un paper rellevant en el desenvolupament urbà i, per tant, en els processos de gentrificació (Evans, 2001; Scott, 2000). La literatura ens parla de dos grans tipus d’operacions urbanístiques de tipus cultural. Per una banda, les intervencions buldòzer recorren a la “destrucció creativa” (Theodore et al ., 2009). Aquestes, a partir d’enderrocaments de construccions, generen nous espais que tenen poc o res que veure amb l’estructura urbana precedent i que resulten considerablement agressius, tant arquitectònicament com socialment, i generen en molts casos l’expulsió de veïns i activitats comercials. Per una altra banda, les intervencions quirúrgiques s’executen a petita escala amb la finalitat de salvaguardar estructures urbanes amb valor patrimonial. Les construccions no s’enderroquen sinó que a través de la rehabilitació es manté l’estructura, encara que el seu ús es modifica substancialment. Per a Delgado (2008), ambdós tipus d’intervencions reflecteixen l’ús de la cultura com a agent modelador de la ciutat i legitimador dels poders instituïts en el marc del desenvolupament capitalista.

La presència d’artistes o de sectors creatius contribueix a la transformació del paisatge urbà de les àrees en procés de gentrificació (Sequera, 2015). Es crea una demanda i oferta de béns i serveis culturals, fet que provoca la instal·lació progressiva de galeries, botigues de disseny, cafès i altres establiments. A més,

Foto: A. López-Gay

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

les institucions públiques i els agents privats organitzen sovint festivals culturals i exposicions que contribueixen a la formació dels barris artístics o districtes culturals potenciant la seva comercialització i atraient nous residents, visitants i turistes (Zukin, 1989). Com comenta el següent entrevistat en relació al Born:

“El Born està ple de petites galeries, de llocs de joies artesanals, de petites sales de concerts, hi ha una associació que fa projeccions... Em fa l’efecte que falta una mica de contingut, de canya (...). Em sembla com més centrat en el disseny, en allò que és immediat, en allò relacionat entre el turisme i la cultura... en intentar agafar al comprador turista que és el dels diners” (Enric, 32 anys).

A partir de la segona meitat del segle xx, el Casc Antic de Barcelona experimenta un increment en l’activitat cultural a través de la instal·lació de museus i centres culturals. La transformació del carrer Montcada, amb quatre museus i dues galeries d’art en pocs metres, converteix el carrer en un eix de centralitat urbana i turística de Barcelona, essent el Museu Picasso l’espai museístic amb més ressò del carrer.

La instal·lació de centres culturals durant el procés de transformació del Casc Antic no només es focalitza al carrer Montcada, sinó que amb els anys se n’obren uns altres, com el convent de Sant Agustí que al 2008 es va inaugurar com a centre cívic i ha esdevingut un referent cultural pels nous veïns del barri. En les seves instal·lacions es troba també l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata. Un altre espai cultural és l’Espai Escènic Joan Brossa, obert al 1997 al carrer de l’Allada-Vermell i traslladat al 2011 a l’antiga fàbrica de la moneda coneguda com La Seca, al carrer Flassaders.

Amb aquestes intervencions s’ha reforçat l’imaginari sobre el Casc Antic, sobretot la zona de la Ribera, com el sector de la ciutat dedicat a les arts i a la cultura, com un barri artístic (Lorente, 2008), en el qual s’inclouen també els monuments i edificis amb alt valor patrimonial i turístic, com l’Església de Santa Maria del Mar. Un altra gran referent patrimonial del barri és el Palau de la Música Catalana, inaugurat al 1908 com a seu de l’associació cultural de l’Orfeó Català i declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1997. Casos diferents els representen espais gestionats per associacions independents que promouen ofertes culturals alternatives, com és el cas de Recursos d’Animació Intercultural, que fomenta projectes socials per a joves del barri, i l’Antic Teatre, que sorgeix com a iniciativa contracultural i promotora de la creació d’arts escèniques independents. Ambdues entitats han estat, a més, molt crítiques amb el procés de transformació social i urbana del barri.

Paral·lelament al naixement del Museu Picasso i el seu efecte renovador sobre el Casc Antic, el Mercat del Born, una estructura de ferro forjat situada a prop del museu, tancava les seves portes i s’obria un intens debat al voltant del seu ús i la seva patrimonialització.

El Mercat del Born va funcionar com el mercat a l’engròs de la ciutat des de 1876 fins a 1977, quan per necessitat d’espai es va traslladar a Mercabarna, a

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

la Zona Franca. El mercat va quedar abandonat i va provocar que les activitats comercials que es generaven al seu entorn es veiessin afectades i es produís un deteriorament físic i social al seu entorn, generant allò que Smith (2012) denomina la renda mínima i, per tant, un espai potencialment gentrificable.

Al 1975, l’Ajuntament de Barcelona va proposar un projecte de remodelació del mercat del Born menysvalorant les propostes veïnals de conservació de l’edifici. Al 1976 i davant el risc de la demolició de l’estructura del mercat del Born, l’Associació de Veïns del Casc Antic, que s’havia constituït recentment, va reivindicar la supervivència del recinte per tal d’habilitar-lo com a Ateneu Popular amb biblioteca, pista poliesportiva, locals per a joves i gent gran, sales de debats i d’exposicions. Amb el lema “El Born per al barri” es van fer diverses accions veïnals que mostraven com els veïns concebien l’antic mercat com un patrimoni dinàmic i l’interpretaven com un bé públic i comunitari que distava del projecte conservacionista del patrimoni que predominava a escala internacional en aquell moment (Ariño, 2012). Els fets que es van desenvolupar posteriorment posen en evidència que la idea d’un equipament veïnal resultava altament incompatible amb les intencions municipals, que semblaven més encaminades a incrementar progressivament el valor turístic de Ciutat Vella. Les obres d’adequació del mercat del Born s’anaven posposant, doncs, mentre la seva estructura s’anava degradant.

Després de gairebé tres dècades sense una voluntat clara d’arribar a una solució definitiva pel recinte, a l’any 1998 començ à una nova etapa per a definir el futur de la seu del mercat del Born. En aquella data l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri d’Educació i Cultura aproven la instal·lació de la nova Biblioteca Provincial de Barcelona. Les obres no van començar fins el 2002 i durant la seva execució es van trobar restes arqueològiques de l’estructura urbana del barri de la Ribera, destruït després de la Guerra de Successió de 1714, fet que va provocar la paralització de les obres.

En aquest context es va anar gestant un moviment, amb marcat caràcter intel·lectual, que propugnava la conservació del jaciment i la incompatibilitat amb la biblioteca. Aquest moviment va ser liderat per l’arquitecte i historiador Albert Garcia Espuche, una de les veus més autoritzades de la història de Barcelona del segle xvii i xviii i un dels màxims defensors de la conservació integral del jaciment. La pressió exercida per aquest grup va ser forta i al 2002 es va anunciar que la construcció de la biblioteca seria cancel·lada. Al 2004 l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona recolza la nova proposta per tal de convertir l’antic Mercat del Born en centre cultural per a la interpretació de la historia moderna de Barcelona. El nou recinte inclouria les restes arqueològiques, així com sales destinades a usos culturals (Cáceres, 2006). Garcia Espuche va ser anomenat director científic, mentre que els arquitectes Rafael Cáceres i Enric Soria, van ser els responsables de la rehabilitació de l’edifici del mercat del Born, fent possible el maridatge entre la coberta del Born i el jaciment urbà més gran d’Europa (fig. 4).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

4. Mercat del Born (El Born Centre Cultural)

A. López-Gay

La inauguració del centre estava prevista per al 2009 però no es va poder aconseguir a causa de la complexitat en els treballs arqueològics i a les obres de l’edifici, així com pels efectes de la crisi econòmica. Durant el transcurs de les obres de rehabilitació alguns veïns de les finques pròximes al mercat del Born i professionals de l’arquitectura van crear una plataforma anomenada El Torn del Born que manifestava el seu desacord en que es convertís en un espai tancat. L’Associació de Veïns del Casc Antic, per la seva banda, expressava també el seu rebuig al projecte perquè no s’havien recollit les seves reivindicacions històriques i considerava que l’equipament no atenia les principals necessitats dels habitants del barri.

El Born Centre Cultural va ser inaugurat l’11 de setembre de 2013, donant el tret de sortida dels actes del Tricentenari dels fets de 1714. L’espai cultural, esdevingut uns dels espais museístics més visitats a Barcelona, acull el jaciment arqueològic, dues sales d’exposicions, un espai polivalent i un restaurant. Amb aquest resultat, el barri cedeix un espai a la ciutat que se suma a l’oferta cultural i museística de la zona ja existent, tot incrementant la pressió turística exercida sobre aquest sector del barri i, per tant, intensificant la seva transformació social i urbana.

Figura

Foto:

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

Reflexions finals

El centre històric de Barcelona, de la mateixa manera que d’altres ciutats europees, està immers en una tendència de transformació expressada a través de dinàmiques sociodemogràfiques com la del rejoveniment del veïnat, l’augment de població de nacionalitat estrangera (sobretot europea), l’increment en el nivell d’instrucció, la professionalització dels seus habitants i la complexitat en la formació de llars. Aquest panorama contrasta amb l’estructura de la població del Casc Antic que fa unes dècades es caracteritzava sobretot per tenir una població envellida de classe treballadora i amb estudis primaris. En termes demogràfics, doncs, es pot parlar d’un fenomen de renovació i substitució de la població.

L’arribada de nous habitants s’ha de contextualitzar en el marc de les polítiques públiques impulsades per l’Ajuntament de Barcelona i recolzades pels agents econòmics que han recuperat una àrea central de la ciutat pel seu valor econòmic i simbòlic. En el cas del Casc Antic, com hem vist, les intervencions governamentals es van desenvolupar des de finals del segle passat però la seva intensitat es va incrementar al tombant del segle xxi. Les actuacions urbanístiques es van portar a terme de manera aïllada i fragmentada, en diferents temps i per diverses circumstàncies, i van ocasionar un fenomen aparentment contradictori de desvaloració/revaloració, característic del procés de gentrificació. D’aquesta manera es van revaloritzar àrees amb valor patrimonial i interès econòmic, sobretot en el sector del barri de la Ribera, mentre que el procés de deteriorament i pauperització del sector de Sant Pere i Santa Caterina es va anar agreujant. La gentrificació incipient, en combinació amb l’envelliment de la població i les dinàmiques del mercat immobiliari, resulta fonamental per a entendre la transformació del comerç al Casc Antic. El petit comerç de proximitat s’extingeix progressivament a causa de la jubilació dels propietaris, la falta de relleu generacional dels establiments, el canvi en els patrons de consum a causa del canvi demogràfic i la liberalització del mercat immobiliari. Al lloc que ocupaven els antics negocis s’han establert botigues de disseny, galeries, establiments de menjar ecològic i gourmet, restaurants i franquícies. El sorgiment d’aquest tipus de negocis és el resultat de les noves dinàmiques urbanes al Casc Antic que es troben entre la gentrificació i la turistificació. Les dinàmiques de transformació comercial no només responen a la iniciativa privada sinó que, des dels poders públics, s’incideix sobre aquestes i el mercat de Santa Caterina, pensat com a nova icona arquitectònica per a Barcelona, n’és un bon exemple.

Pel que fa als espais públics, aquests resulten ineludibles quan s’analitza qualsevol procés de gentrificació pel paper que juguen a l’hora de legitimar-la. Barcelona és un cas paradigmàtic de la producció d’espais públics en la implementació de processos de renovació urbana. Al Casc Antic la destrucció d’habitatges i la creació d’espais públics van tenir efectes directes en la reubicació i expulsió d’alguns veïns/es, així com en l’augment del valor del sòl i en la creació d’una

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

nova imatge urbana. És evident que la situació de degradació física que patia el barri reclamava una actuació urbanística, però també ho és que potser amb una consideració i participació dels veïns/es s’hauria pogut actuar d’una manera més sensible i menys agressiva amb l’entorn urbà. El Forat de la Vergonya va ser durant molts anys un territori de conflicte entre les autoritats i els interessos dels veïns/es. Els governs locals haurien d’aprofitar els coneixements que dóna l’experiència de viure quotidianament en un lloc concret per tal de potenciar la planificació urbanística i enfortir, d’aquesta manera, els sentits de lloc i de pertinença de les persones a l’entorn on viuen.

La creació d’infraestructures culturals per part dels poders públics representa més que mai un motor de transformació urbana. El Casc Antic s’ha configurat com un barri artístic que concentra institucions culturals, artistes i persones vinculades al sector creatiu. En aquest barri el precepte patrimonialista va apel·lar a l’interès general per a reutilitzar edificis, recuperant-los del pèssim estat en el qual es trobaven i adequant-los a les necessitats contemporànies de la ciutat. En el context de la competitivitat urbana global, l’explotació del passat i la reconversió d’antics edificis en museus i centres culturals serveixen com un element diferenciador que influeix en l’atracció de fluxos de turistes i inversions. Finalment, i en relació al paper que juguen els veïns/es en el procés de gentrificació, cal subratllar que aquests són actors fonamentals per legitimar aquest procés o, en canvi, confrontar-lo. Les seves postures i accions responen a interessos, conjuntures i visions diverses que les fan complexes i a vegades contradictòries. Els mètodes qualitatius utilitzats en aquesta recerca ens ha permès aprofundir en les opinions, valoracions i percepcions del veïnat al voltant de les intervencions urbanes fetes al barri, així com, en les intenses transformacions socioeconòmiques que ha experimentat aquest en les dues darreres dècades. Al Casc Antic, el moviment veïnal, amb totes les seves veus, ha tingut un paper significatiu a l’hora de minvar els efectes de la gentrificació al barri. Tot i que el procés mostra clars símptomes clars d’avançar, el sentit de lloc i de pertinença de les persones que han participat en les reivindicacions veïnals per reclamar millores en les condicions de vida i un major benestar per als veïns és un element a tenir en compte per comprendre la configuració actual del barri del Casc Antic.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

Bibliografia

Ajuntament de Barcelona (2014). Dades estadístiques. http://www.bcn.cat/estadistica/castella/ dades/inf/barris/a2014/barri4.pdf (consultat 14/12/2015).

Anguelovsky, Isabelle (2014). Neighborhood as refuge. Community reconstruction, place remaking, and environmental justice in the city. Cambridge: The MIT Press.

Ariño, Antonio (2012). “La patrimonialización de la cultura y sus paradojas postmodernas”, dins: Carmelo Lisón Tolosana [ed.]. Antropología: horizontes patrimoniales. València: Tirant Humanidades, p. 209-229.

Bondi, Liz (1991). “Gender divisions and gentrification: a critique”. Transactions of the Institute of British Geographers, vol. 16, núm. 2, p. 190-198.

Bonet, Jordi (2011). “Cuando cómo participar importa. Análisis de los impactos de la participación ciutadana en las políticas de regeneración del centro histórico de Barcelona”. URBS. Revista de Estudios Urbanos y Ciencias Sociales, núm. 1, p. 4-26.

Bonet, Jordi; Miquel Pybus (2009). “Anàlisi comparativa dels casos d’estudi”, dins: Marc Martí-Costa; Marc Parés [ed.]. Llei de Barris: cap a una política de regeneració urbana participada i integral?, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Escola d’Administració Pública de Catalunya i Direcció General de Participació Ciutadana, p. 63-111.

Butler, Tim (2003). “Living in the bubble: gentrification and its ‘Others’ in North London”. Urban Studies, vol. 40, núm. 12, p. 2469-2486.

Byrne, Peter (2003). “Two Cheers for Gentrification”, Georgetown Law Faculty, núm. 930, p. 405-432.

Cáceres, Rafael de (2006). “Born dead “Nacido muerto”: el patrimonio y los ciudadanos”. Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, núm. 265, p. 156-157.

Casgrain, Antoine; Michael Janoschka (2013). “Gentrificación y resistencia en las ciudades latinoamericanas. El ejemplo de Santiago de Chile”. Andamios. Revista de investigación social, vol. 10, núm. 22, p. 19-44.

Delgado, Manuel (2006). “El Forat de la vergonya”, El País, 10 d’octubre de 2006.

– (2008). “La artistización de las políticas urbanísticas. El lugar de la cultura en las dinámicas de reapropiación capitalista de la ciudad”, dins: Diez años de cambios en el Mundo, en la Geografía y en las Ciencias Sociales, 1999-2008. Actas del X Coloquio Internacional de Geocrítica, Universitat de Barcelona, 26-30 de mayo de 2008.

Evans, Graeme (2001). Cultural Planning, an urban renaissance? Liverpool: Routledge. Fernández González, Miquel (2012). Matar al Chino. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona. Barcelona: Virus. Freeman, Lance (2005) “Displacement or Succession? Residential Mobility in Gentrifying Neighborhoods”. Urban Affairs Review, núm. 40, p. 463-491.

Gaggi, Massimo; Edoardo Narduzzi (2011). El fin de la classe media y el nacimiento de la sociedad de bajo coste. Madrid: Lengua de Trapo.

García Herrera, Luz; Neil Smith; Miguel Mejías Vera (2007). “Gentrification, displacement and tourism in Santa Cruz de Tenerife”. Urban Geography, vol. 28, núm. 3, p. 276-298. García Herrera, Luz Marina; Fernando Sabaté Bel (2015). Gentrificación urbana y desarrollo desigual. Barcelona: Icaria.

Glass, Ruth (1964). London: Aspects of change. London: Centre for Urban Studies. González, Sara; Paul Waley (2012). “Traditional retail markets: the new gentrification frontier?” Antipode, vol. 45, núm. 4, p. 965-983.

Hackworth, Jason (2007). The Neoliberal City, Governance, Ideology and Development in American Urbanism. New York: Cornell University Press. Hamnett, Chris (2003). “Gentrification and the Middle-Class Remaking of Inner London, 1961-2001”. Urban Studies, núm. 40, p. 2401-2426.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136 A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

Hernández Cordero, Adrián (2015). En transformación… Gentrificación en el Casc Antic de Barcelona, Tesis doctoral presentada en el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Hiernaux, Daniel (2012). “Los imaginarios urbanos: una aproximación desde los estilos de vida”, dins: Alicia Lindón; Daniel Hiernaux [ed.]. Geografías de lo imaginario, BarcelonaMèxic: Anthropos Editores; UAM Iztapalapa, p. 87-105.

Janoschka, Michael (2011). “Geografías urbanas en la era del neoliberalismo. Una conceptualitzación de la resistencia local a través de la participación y la ciudadanía urbana”. Investigaciones Geográficas, Boletín del Instituto de Geografía, UNAM, vol. 76, p. 118-132.

Janoschka, Michael; Jorge Sequera; Luis Salinas (2013). “Gentrification in Spain and Latin America: a critical dialogue”, International Journal of Urban and Regional Research, vol. 38, núm. 4, p. 1234-1265.

Lees, Loreta (2008). “Gentrification and social mixing: towards an inclusive urban renaissance?” Urban Studies, vol. 45, núm. 12, p. 2449-2470.

Leitner, Helga; Jamie Peck; Eric Sheppard [ed.]. (2007). Contesting neoliberalism: urban frontiers, Nova York: The Guilford Press.

Lesthaeghe, Ron (1995). “The second demographic tranisition in Western Countries: an interpretation” dins: K.O. Mason; A.-M. Jensen [ed.]. Gender and family change in industrialised countries. Oxford: Clarendon Press, p. 17-62.

Ley, David (1986). “Alternative explanations of inner-city gentrification: a Canadian assessment”. Annals of the Association of American Geographers, núm. 76 (4), p. 521-535.

López-Gay, Antonio (2008). Canvis residencials i moviments migratoris en la renovació poblacional de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.

López Sánchez, Pere (1986). El centro histórico como lugar para el conflicto. Barcelona: Geocrítica, Universitat de Barcelona.

Lorente, Jesús (2008). “¿Qué es un barrio artístico? ¿Qué papel pueden desempeñar los museos en su desarrollo?” AACA Digital, núm. 2.

Mas, María; Toni Verger (2004). “Un forat de la vergonya al Casc Antic de Barcelona”, dins: Unió Temporal d’Escribes. Barcelona marca registrada. Barcelona: Virus, p. 308-317.

Marcuse, Peter (1985). “Gentrification, abandonment and displacement: connections, causes and policy responses in New York City”. Urban Law Annual, Journal of Urban and Contemporary Law, núm. 28, p. 195-240.

Massey, Joanne (2005). “The gentrification of consumption: a view from Manchester”. Sociological Research Online, vol. 10, núm. 2.

Mazer, Katie M.; Katharine N. Ratkin (2011). “The social space of gentrification: the polítics of neighbourhood accessibility in Toronto’s Downtown West”. Environment and Planning D, vol. 9, núm. 5, p. 822-839.

Miralles, Enric; Benedetta Tagliabue (1995). Work in progress=estado de las obres. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Cataluña.

Monnet, Nadja (2002). La formación del espacio público. Una mirada etnològica sobre el Casc Antic de Barcelona. Madrid: Los Libros de la Catarata.

Ogden, Philip E.; Ray Hall (2004). “The second demographic transition, new household forms and the urban population of France during the 1990s”. Transactions of the Institute of British Geographers, núm. 29, p. 88-105.

Olives Puig, Josep (1968). “Sant Cugat del Rec: aportación al estudio de la deterioración urbana en el casco antiguo de Barcelona”. Tesi de llicenciatura, Universitat de Barcelona. Ortiz, Anna (2004). “Ús i apropiació de la Via Júlia i la rambla del Raval de Barcelona des d’una perspectiva de gènere”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 44, p. 89-108.

Ortiz, Anna; Maria Dolors Garcia Ramon; Maria Prats (2004). “Women’s use of public space and sense of place in the Raval (Barcelona)”. Geojournal, núm. 61, p. 219-227.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 111-136

A . Hernández Cordero, A. López-Gay i A. Ortiz Guitart Implicacions socials de tres intervencions urbanes al Casc Antic de Barcelona...

Peck, Jamie (2010). Constructions of neoliberal reason. Oxford: Oxford University Press. Porter, Michael (1995). “The competitive advantage of the inner city”. Harvard Business, núm. 3, p. 55-71.

René, Renaud (2013). “Rehabilitación urbana y gentrificación en el barrio de Chueca: la contribución gay”. Revista latino-americana de geografia e gênero, vol. 4, núm. 1, p. 114-124.

Rérat, Patrick; Ola Söderström; Etienne Piguet (2010). “New Forms of Gentrification: Issues and Debates”. Population, space and place, núm. 16, p. 335–343.

Rothenberg, Tamar (1995). “And she told two friends: lesbians creating urban social space”, dins: David Bell; Gill Valentine [ed.]. Mapping desire: geographies of sexualities. Londres: Routledge, p. 165-181.

Scott, Allen J. (2000). The cultural economy of cities. Londres: Sage Publications.

Sequera, Jorge (2015). “A 50 años del concepto de gentrificación”. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. XX, núm. 1127.

Slater, Tom (2009). “Missing Marcuse: on gentrification and displacement”. City, vol. 13, núm. 2-3, p. 293-311.

Smith, Neil (2001). “Nuevo globalismo, nuevo urbanismo”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 38, p. 15-32.

– (2005). “El redimensionamiento de las ciudades: la globalitzación y el urbanismo neoliberal”, dins: David Harvey; Neil Smith [ed.]. Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura. Barcelona: MACBA, p. 59-78.

– (2012). La nueva frontera urbana. Ciudad revanchista y gentrificación. Madrid: Traficantes de sueños.

Tabakman, Elisa (2001). “El Casc Antic de Barcelona: actuación urbanística o limpieza social?” Scripta Nova, núm. 94 (67)

Theodore, Nik; Jamie Peck; Neil Brenner (2009). “Urbanismo neoliberal: la ciudad y el imperio de los mercados”. Temas sociales, núm. 66, p. 1-11.

Zukin, Sharon (1989). Loft living: culture and capital in urban change. New Jersey: Rutgers University Press.

Wacquant, Loïc (2013). Los condenados de la ciudad. Gueto, periferia y Estado. Buenos Aires: Siglo xxi.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 137-158

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.104

On

situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida entre els estudiants universitaris catalans1

Daniel Paül i Agustí Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida dpaul@geosoc.udl.cat

Resum

La capacitat per localitzar de forma precisa una ciutat, una unitat de relleu o un límit provincial en un mapa resulta il·lustrativa del grau de coneixement d’un territori. L’estudi que es presenta analitza aquest aspecte a partir de l’observació de les respostes obtingudes de 170 estudiants universitaris catalans. La recerca va recopilar informació referent als topònims que els estudiants identificaven més fàcilment amb la província de Lleida, la seva capacitat per emplaçar-los i el grau de coneixement dels límits provincials. Els resultats mostren un coneixement generalment focalitzat en les capitals de comarca. Així mateix es desprèn un important desconeixement de la localització efectiva de les ciutats i en menor mesura, dels límits de la pròpia província. Aquests aspectes porten a una doble reflexió. En primer lloc, sobre les mancances en l’ensenyament d’aquest aspecte. En segon lloc, sobre els motius que porten al reconeixement major de certs espais de la província per sobre d’altres.

Paraules clau: coneixement del territori, imatge del territori, estudiants, Lleida, Catalunya.

1. El present article s’integra dins del projecte finançat pel Pla Nacional de I+D+I “Competitividad e innovacion en el desarrollo territorial: definiendo las bases de un nuevo modelo socioeconómico para una España postcrisis” (CSO2012-39373-C04-02). També ha estat possible gràcies al finançament del Grup de Recerca Consolidat “Territori i Societat” de la Generalitat de Catalunya (2014 SGR 973).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Resumen: ¿Dónde situarían la ciudad en el mapa? Análisis de las representaciones de la provincia de Lleida entre los estudiantes catalanes

La capacidad para localizar con exactitud una ciudad, una unidad de relieve o un límite en un mapa es ilustrativa del grado de conocimiento del territorio. El estudio que se presenta analiza este aspecto a partir de la observación de las respuestas de 170 estudiantes universitarios catalanes. El estudio recopiló información sobre los topónimos que los estudiantes identificaban más fácilmente con la provincia de Lleida, su capacidad para localizarlos y el grado de conocimiento de los límites provinciales. Los resultados señalan un conocimiento general focalizado en las capitales de comarca. También se desprende un importante desconocimiento de la localización efectiva de las ciudades y en menor medida, de los límites de la provincia. Estos aspectos llevan a una doble reflexión. En primer lugar, sobre las carencias en la enseñanza de estos aspectos. En segundo lugar, sobre los motivos que llevan al reconocimiento de ciertos espacios de la provincia por encima de otros.

Palabras clave: conocimiento del territorio, imagen del territorio, estudiantes, Lleida, Cataluña.

Abstract: Where would you locate this city on the map? An analysis of the representations of Lleida Province among Catalan University students

The ability to accurately locate a city, landform or provincial boundary on a map is an illustrative form to check the degree of knowledge of a certain territory. The study presented here develops an analysis of this issue using the responses to a test of 170 Catalan students. The research project had collected information about which place names of Lleida Province have being more easily identified by these students. Moreover, it has been studied the ability to locate these place names in a map and the degree of knowledge of the provincial boundaries. The results show that the knowledge of place names is focused on county capitals. In addition, it is observed a significant lack of knowledge about the effective location of main cities and, secondly, a vague idea of the provincial boundaries. These results lead to a double reflection. Firstly, it highlights the shortcomings of education in this subject. Secondly, it helps understanding the reasons that conduce to a greater recognition of certain areas of the province instead of others.

Keywords: mapping the area, city image, students, Lleida, Catalonia.

1. Importància i dificultat de la localització dels territoris en el mapa

El coneixement de base que un estudiant té d’un territori pot resultar fonamental per a la bona interpretació de diversos fenòmens. Si un espai és conegut les interrelacions que se’n poden extreure seran més complexes. A la inversa, si es desconeix la localització d’un espai l’aprofitament de la informació pot

Daniel Paül i Agustí

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

quedar limitat. Aquesta necessitat de conèixer la localització de certs topònims ha tendit en determinats àmbits a associar-se únicament a la geografia, però és una necessitat compartida per diversos camps: geògrafs, historiadors, turistòlegs, educadors, ambientòlegs, etc. A mode d’exemple, si un estudiant no és capaç de localitzar una ciutat al Pirineu pot obviar certs condicionants històrics, d’accessibilitat o de climatologia, entre altres.

L’estudi de l’organització dels territoris està incorporat en els currículums d’ensenyament. En el decret que ordena el currículum per a l’educació secundària obligatòria en l’àmbit social (ciències socials: geografia i història), els continguts i criteris d’avaluació per cursos estableixen com un dels punts del temari de tercer d’ESO: “Analitzar l’organització politicoadministrativa de les diverses escales de l’organització territorial dels estats analitzant les formes adoptades a Espanya i a la divisió comarcal de Catalunya”.2

Ara bé, malgrat la conveniència del seu estudi i la presència en els currículums de l’educació secundària obligatòria, l’experiència universitària mostra algunes llacunes importants en els coneixements geogràfics i cartogràfics per part de l’alumnat. Els estudiants tendeixen a considerar superflus o innecessaris uns aspectes que es troben fàcilment accessibles a qualsevol buscador d’internet. Malgrat que la majoria d’estudiants reconeixen haver estudiat la localització de certes ciutats, bona part d’ells ja no les recorda. La situació arriba a l’extrem de, com es veurà en els resultats de la recerca, desconèixer la localització de la pròpia ciutat en un mapa.

El present estudi valora la capacitat dels estudiants universitaris catalans de localitzar els topònims referents a la província de Lleida amb la voluntat més àmplia de relacionar aquest coneixement amb la visió que es té del territori. L’objectiu és analitzar la capacitat d’aquests estudiants d’anar més enllà de la simple consideració aïllada del topònim per valorar la capacitat d’interrelacionar-los.

La província de Lleida presenta una sèrie de característiques diferenciades de les altres tres províncies catalanes (Barcelona, Girona i Tarragona). Així, tot i ser la més extensa de Catalunya, amb 12.150 km² (38% de la superfície de Catalunya) també és el territori on habita menys població, 437.738 habitants el 2014 (un 5’8% de la població catalana). De fet, la xarxa urbana de la província la conformen ciutats pocs poblades. Només Lleida supera els cent mil habitants (139.809 habitants l’any 2014). La segona i tercera ciutat en volum de població de la província, Balaguer i Tàrrega, no arriben als 17.000 habitants. Es tracta, igualment, d’una província majoritàriament agrícola, que concentra el 50% de la superfície agrària útil de Catalunya i el 32% dels treballadors en el sector primari. Aquests tres elements, gran extensió del territori, poca població i teixit econòmic amb una presència del sector agrícola superior a l’habitual a Catalunya singularitzen la província (Paül, 2016).

2. Decret 187/2015, de 25 d’agost, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria, p. 193 http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6945/1441278.pdf (consultat el 30/03/2015)

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

A més dels aspectes anteriors, Lleida tendeix a ser vista per alguns autors com la província catalana menys coneguda. Una imatge que no ha canviat en les darreres dècades com mostren molt succintament dues cites separades entre elles per vint anys. Enric Mendizàbal apuntava en el seu model gràfic de Catalunya a una divisió entre la “Catalunya del silenci” i la “Catalunya del soroll”, acompanyades d’alguns espais aïllats que conformarien la “Catalunya de l’oci”. Exceptuant la capital, la majoria de la província de Lleida es correspondria a la Catalunya del silenci, “una part de Catalunya on sembla que no hi passa res perquè sembla que no hi ha res” (Mendizàbal, 1993, p. 108). Dos dècades desprès el periodista Francesc Canosa insistia en aquesta situació quan apuntava que “Per molt que hi hagi catalans que no ho sàpiguen, Lleida existeix” (Canosa, 2013).

L’ús del mapa com a element per analitzar el grau de coneixement d’un territori és un tema complex, basat en la subjectivitat de l’espai. Com a eina en aquest camp s’ha desenvolupat des dels anys seixanta amb els treballs de Lynch (1960) i Lowenthal (1961) i que, tal com apuntava Vara Muñoz (2007, p. 77-78) “actualment, passades les modes i els descobriments reduccionistes que aspiraven a un gir copernicà a la disciplina, podem trobar [...] unes possibilitats d’estudi geogràfic que complementen i amplien els resultats obtinguts d’altres metodologies”.

Així, la imatge que la població, i en conseqüència els estudiants, tenen d’un indret dependrà en bona mesura de la capacitat de cada espai per comunicar i fer arribar al públic potencial les percepcions existents sobre aquell espai i sobre les persones que hi viuen (Pritchard, 2000; Santos i Buzinde, 2006; Richards i Wilson, 2004). Un element que resulta complex bàsicament per dos motius. En primer lloc perquè l’origen d’aquestes imatges tendeix a ser complex, desconegut i no s’ajusta completament a la realitat. En segon lloc, en tractar-se d’imatges generalment fragmentades, que no inclouen tota la complexitat de la realitat, sinó fragments que poden ser extremadament diversos d’unes persones a unes altres. Per regla general una persona no és capaç de captar tota la diversitat d’un indret. Les llacunes en el nostre coneixement, grans i petites, estan plenes d’imaginació i exageracions que ajuden a crear una imatge mental completa d’un destí. Aquestes percepcions, on intervenen un nombre important de factors, són les que generen els diversos matisos respecte a un indret i els seus habitants respecte altres localitzacions (Hottola, 2012, p. 50).

La conseqüència d’aquest fet és que la imatge d’un territori es pugui analitzar com “un sistema d’idees i judicis, organitzats i autònoms, que serveixen per descriure, explicar, interpretar i justificar la situació d’un grup o un col·lectiu en l’espai” (Gilbert, 1986, p. 60). Aquest aspecte, com apuntava Tuan (1977), no suposa una limitació, ja que l’intent d’analitzar els fenòmens humans únicament des d’un punt de vista purament quantitatiu podria portar a perdre aspectes importants del comportament humà.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

Daniel Paül i Agustí On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

La concreció d’aquestes imatges percebudes i la seva representació ha estat objecte de diversos estudis que han conjugat aspectes quantitatius i qualitatius. En aquest sentit una bona aproximació és la que proposa Dupré (2006, p. 54) qui basant-se en Gumuchian (1991, p. 67) assenyala que “el terme percepció ens remet als mecanismes perceptius i als fenòmens cognitius que fan possible l’elaboració de les imatges, tot estructurant-se posteriorment en representacions”. Així, “les percepcions serien la funció segons la qual l’esperit representa els objectes presents mentre que la representació permet evocar objectes, fins i tot quan aquests no són directament perceptibles” (Auray et al., 1994, p. 1314). La fixació en l’imaginari col·lectiu d’una determinada imatge dependrà, per tant, de diversos filtres que es poden concretar en aspectes com un fet, una vivència, un espai, etc., sense que això suposi una experiència de coneixement directe (De Alba, 2009).

Aquestes imatges percebudes són les que s’exposaran en els mapes mentals. Segons Buzai (2011), els mapes mentals es podrien dividir en tres grups segons facin referència a la pròpia experiència, a les preferències o bé a comparacions. El primer grup analitzaria aspectes concrets, especialment referents a aspectes urbans, i expressaria representacions no condicionades, on la ciutadania representaria els aspectes que considerés més rellevants: límits, barris, nodes, fites, etc. (Lynch, 1960). Els mapes basats en preferències permetrien una anàlisi de múltiples escales del comportament en funció dels vincles efectius que cada ciutadà tingui centrat en aspectes com els recursos, el paisatge, el risc, etc. (Gould i White, 1974). Finalment, els mapes basats en comparacions permeten analitzar la percepció d’un espai a partir de la visió que hi aporten diversos grups. El procés parteix d’un qüestionari, que pot preguntar de manera directa o indirecta per un aspecte, i del posterior estudi de les diferències existents (Castro, 1997). En el present treball ens hem basat en aquest darrer mètode, tot i que amb diferències substancials. Així, en el present estudi no es tractava d’identificar una “regionalització mental” dels enquestats, objectiu habitual en els mapes mentals, sinó d’utilitzar una aproximació a aquesta eina per identificar el grau de reconeixement que els estudiants tenen d’un territori, en el nostre cas la província de Lleida.

El reconeixement d’un determinat territori depèn d’un conjunt complex d’aspectes basats en els “filtres” psicològics, antropològics, geogràfics, culturals i familiars de cadascú (Mackay i Fesenmaier, 1997; Musset, 2010). A més, aquestes imatges no parlen per si soles, sinó que cal parlar d’elles. Aquest conjunt de factors dificulten la fàcil lectura dels resultats i el seu ús per part de la Geografia. Si “la Geografia, en tant que ciència social, no s’ocupa (únicament) del món tal com és, sinó també del món tal i com és percebut, viscut i practicat” (Staszak, 2014, p. 597), l’anàlisi de la percepció que els estudiants catalans tenen de la província de Lleida pot aportar una informació rellevant. En aquest sentit, el treball s’inscriu en la línia d’altres estudis on s’apunta que la imatge geogràfica, tot i que cal manejar-la amb prudència (Gumuchian, 1991), pot

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

resultar fonamental per entendre les diverses relacions existents entre societats i territoris (Berdoulay, 1985; Castree, 2001; Debarbieux i Vanier, 2001; Di Méo i Buléon, 2005; Massey, 2005).

Un últim aspecte que cal ressaltar de la recerca és que part de la novetat de l’anàlisi radica també en l’àmbit d’estudi, la província. Tradicionalment aquests tipus d’estudis han tendit a basar-se, ja des dels estudis més clàssics (Lynch, 1960), en l’anàlisi dels espais urbans (Herrero Frabegat, 2008; Mc Kenna et al., 2008; Somoza Medina, 2006; Vara Muñoz, 2008), generalment un barri o un espai encara més acotat. Malgrat alguns estudis anteriors, com per exemple el de Pinheiro (1998) referits a la percepció del conjunt del món, o els d’Andressen (1997) sobre Àsia, no ha estat fins als darrers anys quan han començat a proliferar estudis que analitzen àmbits no urbans, com els boscos (Dupré, 2006, p. 54), la percepció dels pescadors d’un llac (Mc Kenna et al., 2008), el litoral (Gueben-Venière, 2011) o determinats països com Brasil (Arruda i Ulup, 2007), Mèxic (Guerrero, 2007) o Austràlia (Gökten i Südaş, 2014). Unes experiències, però, que encara són limitades. Aquesta escassa atenció a l’àmbit no urbà ha generat crítiques entre diversos autors. S’assenyala que una visió com aquesta equivaldria a considerar els territoris no urbans com un “un nolloc o un no-paisatge, certament territoris sense legitimitat i sense significació” (Bédard et al., 2011, p. 5). Per aquest motiu s’han començat a desenvolupar anàlisis més àmplies que permetin mostrar la pluralitat d’actors i de funcions dels diversos territoris. Aquest fet suposa un canvi, no només d’escala. Mentre els mapes urbans tendeixen a centrar-se en espais de circulació, viscuts i amb experiència pràctica, els mapes més amplis organitzen coneixement i afectes sobre una àrea de la qual no hi ha una experiència directa (Arruda i Ulup, 2007). És en aquesta nova línia on s’inclou el present treball.

2. Metodologia

La recerca que es presenta es basa en un qüestionari que van respondre 170 estudiants universitaris residents a Lleida ciutat, a la província i a la resta del territori català.3 El recurs a estudiants universitaris no és nou. Autors com Roulier (2013), han apuntat que els universitaris han estat un públic habitual en aquesta tipologia de recerques, amb resultats satisfactoris (Dupré, 2006;

3. En la recerca es va voler prioritzar aquells grups que tinguessin una vinculació de primera línia amb el territori. Concretament, els grups analitzats foren els següents. A Lleida 49 estudiants de “Societat, família i escola”, 1r del grau d’Educació primària, Universitat de Lleida (UdL), professora Mariona Lladonosa (12 de novembre de 2012). A Tarragona 36 estudiants de “Fonaments d’Anàlisi Geogràfica”, 1r curs grau de Geografia i de Turisme, Universitat Rovira i Virgili (URV), professor Òscar Saladié (18 de desembre 2012). A Girona, 26 estudiants de “Dinàmiques i gestió dels espais urbans i rurals”, 3r curs grau de Geografia, Universitat de Girona (UdG), professor Joan Vicente (21 de novembre de 2012). A Barcelona, 59 estudiants de “Geografia Turística Mundial”, 2n del grau de Turisme, Escola Universitària Mediterrani (EUM), professor l’autor (13 de desembre de 2012). Volem agrair la participació tant dels alumnes com dels professors.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

Paül i Agustí On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Guerrero, 2007). Malgrat tot, els resultats obtinguts han de ser presos com indicatius i exploratoris d’unes tendències generals. En aquest sentit, “els resultats no s’haurien de llegir com un seguit de coneixements individuals, sinó com un coneixement comú d’un grup social identificat per aquesta característica comuna” (Gueben-Venière, 2011, p. 4).

La voluntat d’obtenir respostes el més amplies possibles es va concretar en el disseny d’un qüestionari obert, amb un nombre voluntàriament restringit de preguntes. El qüestionari era anònim i només es demanava data de naixement, lloc de residència familiar i lloc de residència durant el curs. Amb aquestes dades es pretenia obtenir un perfil de l’estudiant i especialment, detectar possibles lleidatans residents en altres províncies. Un aspecte que hauria pogut distorsionar la mostra. Finalment, no obstant això, els resultats van resultar plenament comparables. Per aquest motiu, i per simplificar la presentació, no es discriminaran aquests aspectes.

El suport elegit per realitzar el qüestionari va ser el paper. Un mitjà que permet recollir la informació de forma relativament anònima, àgil i diversa (text, imatges, comentaris). Ara bé, el paper també pot presentar alguns problemes, com per exemple un nombre de respostes baix en alguns dels participants, algunes respostes parcials o certa desorientació respecte als elements o les preguntes realitzades en part dels participants. Per evitar en la mesura del possible aquesta situació abans de realitzar el qüestionari es feia una breu explicació amb remarques generals com no copiar dels companys, no fer comentaris i el temps disponible. Per tal de no condicionar els resultats només un cop acabat el qüestionari s’explicaven els objectius de la recerca. Cada pregunta es responia en un full diferent, que es retirava abans d’entregar-ne el següent, tot evitant possibles modificacions de les respostes. L’ordre de les preguntes també estava plantejat per no condicionar les respostes.

La primera pregunta “Escriu diverses paraules que personalment et serveixin per definir la província de Lleida” tenia un caràcter enumeratiu, sense cartografiar cap aspecte, motiu pel qual no s’analitzarà en aquest article (pels resultats vegeu Paül, 2016).

La segona pregunta, “Dibuixa les quatre províncies catalanes dins del mapa de Catalunya” oferia un mapa mut del conjunt de Catalunya on els estudiants havien de traçar els quatre límits provincials. L’objectiu, en aquest cas, era comparar la imatge mental de la província de Lleida amb la real.

La tercera i última pregunta es desdoblava en dos blocs: “Localitza entre 5 i 10 de les ciutats més importants de la província” i “Localitza entre 5 i 10 dels elements més representatius del conjunt del territori”. Els dos blocs es responien sobre el mateix mapa mut de la província de Lleida i buscava que els enquestats concretessin les idees més generals demanades a la primera pregunta.

Habitualment, en aquesta tipologia de preguntes es tendeix a proposar una llista tancada que l’alumne ha de respondre (Raento & Hottola, 2005). En el present treball es va donar llibertat als estudiants per situar els diversos topò-

Daniel

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

nims en el mapa. Amb aquest mètode es podia reduir el nombre de punts de l’anàlisi per no arribar a un mínim de citacions i ampliar la variabilitat. Aquest fet no s’ha donat, ja que el nivell de repetició de certs punts ha estat alt. Per contra, presentava l’avantatge d’assegurar que l’alumne tenia certa noció pròpia i espontània respecte els diversos punts. Es volia evitar així que, tal i com succeí en els tests previs, si es demanava per una ciutat concreta els alumnes la localitzessin a l’atzar, fet que distorsionava clarament els resultats.

Per tant, en termes generals, es tracta d’una recerca quantitativa, basada en raonaments subjectius i inductius, en la qual s’ha evitat guiar els estudiants en l’elecció dels aspectes representats. Pel que fa al marc territorial, en cada pregunta s’ha fixat un espai predefinit tot seguint una metodologia ja desenvolupada per altres autors, com per exemple Gueben-Venière (2011).

Per agilitzar l’explotació dels resultats es va decidir limitar el nombre de topònims objecte d’anàlisi detallada als que apareguessin en més d’un 20% de les respostes. L’explotació dels resultats es va realitzar manualment, a partir de l’escanejat com imatges dels diferents mapes. Donat el nombre relativament reduït de mostres a analitzar es va considerar que aquest mètode era el més àgil i es van descartar altres mètodes amb una explotació més automatitzada però més difícils en la seva preparació, com podria ser l’ús de quadrícules proposat per Roulier (2013).

3. Lleida dins de Catalunya. Percepció general de la província

Un primer aspecte que s’ha volgut analitzar és la delimitació que els diversos alumnes consideraven que tenia cada província. Els resultats dels diversos mapes realitzats pels alumnes, digitalitzats i superposats, es poden veure en la figura 1. Amb aquest mapa es volia veure quins territoris s’associaven amb cada província i, en certa mesura, analitzar-ne el grau de reconeixement. Els resultats indiquen algunes associacions que es repeteixen: les Terres de l’Ebre i la zona de l’Empordà s’identifiquen clarament com a part de Tarragona i de Girona respectivament. La definició de la resta del territori és més difusa.

La delimitació de la província de Barcelona és poc clara i generalment centrada en l’àrea metropolitana de Barcelona. Per a la majoria d’estudiants, fins i tot aquells que estudien a Barcelona, la província tindria el seu límit entorn de Manresa. El Berguedà formaria part de Lleida i Osona de Girona. Aquesta associació entre província i plana no deixa de mostrar un desconeixement dels terrenys més allunyats de l’experiència quotidiana dels alumnes que es tradueix en l’associació d’aquells espais a altres àmbits. A l’altre extrem, un 15% dels estudiants, sense excessives diferències entre províncies d’estudi, consideren que la província de Barcelona té frontera amb França. En aquest cas és la comarca de la Cerdanya o el Ripollès la que s’incorpora a la província de Barcelona.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

Figura 1. Superfície que el conjunt dels alumnes ha destacat per a cada província

En canvi, pel litoral, un bon nombre d’alumnes tendeixen a expandir els límits de la província de Barcelona. En direcció nord la província de Barcelona inclouria la Selva Marítima. Aquest fet podria mostrar certa desconnexió d’aquest territori amb la província de Girona si no fos perquè la majoria d’estudiants de la UdG inclouen aquest territori com a part de la seva província. Una situació, la de la doble assignació d’una zona en funció de l’àmbit d’anàlisi, que hem observat poques vegades en el mapa. Pel sud, els límits de la província de Barcelona encara són més extensos i tendeixen a arribar fins la ciutat de Tarragona (nucli que les respostes de certs alumnes no dubten a incorporar a la província de Barcelona). El cap de Salou sembla ser el punt de frontera elegit per un bon nombre d’alumnes per fixar la frontera en les províncies de Barcelona i Tarragona. En conjunt, els estudiants catalans tendeixen a identificar el Baix Penedès com una comarca clarament relacionada amb l’àmbit de Barcelona. Una situació també habitual entre els estudiants de la URV.

Daniel

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

En el cas concret que ens ocupa, la província de Lleida, els territoris inclosos acostumen a correspondre més amb l’àmbit del Pirineu que no pas amb la plana. En aquest sentit, una part important d’alumnes de fora de la UdL tendeixen a dibuixar el límit meridional de la província més al nord del que correspondria. Una mostra ben il·lustrativa d’aquest fet és que per un 20% dels estudiants de la província de Tarragona l’emplaçament de la ciutat de Lleida formaria part de la província de Tarragona. En canvi, els estudiants de la Universitat de Lleida tendeixen a definir amb força precisió aquesta frontera. Els altres límits de la província de Lleida, acostumen a dibuixar-se amb bastanta precisió. El límit corresponent a la Segarra i al Solsonès tendeix a respectar-se amb força precisió. Un altre element d’imprecisió és la Cerdanya. Les peculiaritats de la comarca, dividida entre estats i entre províncies, aconsellava un estudi detallat. La localització d’aquesta comarca acostuma a ser font de confusió entre els estudiants com mostra el fet que 7 de les 18 correccions realitzades sobre el mapa pels alumnes feien referència a aquesta àrea.4 Únicament un 25% dels alumnes la situen correctament. Com hem apuntat, el 15% l’assigna a la província de Barcelona. En canvi, un 40% l’assigna íntegrament a la província de Lleida (25% dels estudiants de Lleida). En la majoria de casos el motiu sembla ser prendre l’enclavament de Llívia com a frontera. Per un 20% dels alumnes tota la comarca formaria part de la província de Girona (on destaquen especialment les respostes de la UdG, amb un 34%). Els resultats mostren com els estudiants tenen consciència de la peculiaritat de la Cerdanya, estudiada als col·legis i instituts, però tenen dificultats per localitzar-la. Els resultats de la Cerdanya són, a més, bastant il·lustratiu de la província d’assignació majoritària dels Pirineus. Exceptuant dos casos en els quals tot el Pirineu formaria part de la província de Girona, en la resta de casos la divisòria acostuma a passar per aquesta comarca.

Més enllà dels límits provincials, el mapa també permet obtenir informació d’altres unitats administratives que els estudiants, de forma espontània, van considerar adient dibuixar al mapa. Es tracta d’un conjunt de dades limitades a quatre unitats, cadascuna d’elles citades un únic cop. Ara bé, la seva inclusió resulta il·lustrativa de les reivindicacions existents en aquests territoris, pel que hem considerat adient incloure-les. Es tracta de la Catalunya central, la Vall d’Aran, les Terres de l’Ebre i Andorra.

Finalment, un últim aspecte a citar és que, malgrat el reconeixement que podríem suposar a la divisió provincial, hem identificat 3 mapes (2% de les respostes) on s’intercanviaven clarament diverses províncies. Concretament, en dos mapes el canvi afectava a les províncies de Girona i Barcelona i en un a la de Tarragona i Barcelona. La província de Lleida, en canvi, apareixia sempre clarament identificada amb el seu caràcter d’interior.

4. Les altres correccions realitzades sobre la marxa pels alumnes es repartien per diversos espais del mapa, sense observar cap altra repetició.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Per quantificar el conjunt d’aspectes descrits, en la figura 1 hem calculat el percentatge de la superfície de cada província que la totalitat dels alumnes catalans assignava realment a aquella província (taula 1). D’aquesta manera es pot visualitzar quantitativament els espais que s’inscriuen indubtablement a una província. En aquest càlcul hem incorporat tots els mapes analitzats excepte aquells que incorporaven errors en la identificació de les províncies.

Taula 1. Percentatge de la superfície de les diferents províncies identificat per tots els alumnes com a incloses en aquella província

UdG 8,75 63,07 18,24 43,13

UdL 0,00 44,37 44,00 35,13 URV 13,12 60,20 40,68 45,82 Mitjana 6,56 59,11 37,66 40,46

Les dades reafirmen el fet que la província de Barcelona és la que presenta major variabilitat en la fixació dels límits de la província. Els resultats de la UdL arriben a l’extrem de no existir cap espai en el mapa que tots els alumnes assignin a la província de Barcelona. En l’altre extrem, les dades referents a la província de Girona assoleixen valors relativament elevats, pròxims al 60% de la província assignada pel conjunt dels alumnes. La província de Lleida se situa en una franja mitjana, molt afectada pels resultats de la UdG, on alguns alumnes van assignar la zona pirenaica de la província a Girona.

En línies generals el quadre mostra un desconeixement important dels límits provincials, ja que en general només unes parts relativament petites de cada província s’assigna a aquell espai. En altres paraules, la majoria de Catalunya formaria part d’unes fronteres indefinides on no està clara l’assignació provincial. No obstant això, com a apunt final, hem d’assenyalar que en la majoria de respostes els límits descrits pel conjunt dels estudiants formen efectivament part d’aquella província. Només hi ha una petita excepció. El conjunt dels alumnes de la UdG assignen a la província de Girona la zona de Rupit i Pruit, en realitat part de la província de Barcelona.

A partir de les dades anteriors podem considerar que, en termes generals, la capacitat dels estudiants catalans per fixar els límits de la província de Lleida és relativament fidedigna, especialment si es compara amb els límits provincials de les altres tres províncies. Només la zona de la Cerdanya i la de les Garrigues històriques tindrien un cert marge d’error, que pot ser fins a un cert punt assumible donada la naturalesa de l’exercici i els coneixements generals dels estudiants. A diferència dels límits de la província de Barcelona, clarament difusos, o dels de Girona i Tarragona, distorsionats per l’expansió de Barcelona en la franja litoral, Lleida gaudeix de certa homogeneïtat en la definició dels seus límits.

Daniel Paül i Agustí

Barcelona Girona Lleida Tarragona

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Ara bé, les dades obtingudes poden tenir una doble lectura. En primer lloc, en termes generals, el coneixement que la majoria dels estudiants catalans tenen dels límits provincials és escàs. Una dada que podria indicar possibles llacunes en la formació rebuda per aquests estudiants o bé certa desafecció per aquesta unitat administrativa, cosa que implicaria un desconeixement pràctic del límit i la incapacitat de reproduir-lo. Amb les dades disponibles es fa difícil delimitar el pes d’un o altre aspecte.

Un segon element que sobresurt de les dades anteriors és la clara identificació de la província de Lleida amb les terres interiors i pirenaiques. Una relació que sembla evident entre la majoria d’estudiants catalans i que es reforça amb l’anàlisi dels topònims realitzat en el següent apartat.

4. El coneixement dels topònims de la província de Lleida

Com hem apuntat en la introducció, es va deixar que els participants elegissin lliurement els diversos punts que consideraven adients localitzar en el mapa. D’aquesta manera es volia disposar de dues fonts d’informació. En primer lloc, d’una dada més quantitativa, que permetés localitzar el marge d’error dels principals topònims localitzats. D’altra banda, disposar d’un llistat dels topònims que els estudiants consideraven com a més rellevants de la província.

Per evitar una excessiva dispersió en el seu tractament només hem contemplat aquells elements que representaven més del 20% de les respostes en cada una de universitats. Els resultats es poden observar en la taula 2. Es tracta d’un conjunt de 23 topònims i un element més transversal com és l’oli. D’aquests 24 elements, 10 topònims sortien representats a les quatre províncies i és sobre ells que hem aplicat l’anàlisi estadística.

En conjunt es tracta de 8 capitals de comarca i de les referències al Pirineu i al riu Segre. Aquesta predomini de les capitals de comarca pot ser interpretat com una primera mostra del pes de l’educació en la selecció realitzada. La possible associació del mapa amb un examen comarcal podria explicar aquest biaix. També és il·lustratiu de la tendència habitual a limitar l’ensenyament de Catalunya a l’exposició de les comarques i les respectives capitals. Una situació que limitaria el coneixement d’altres unitats de població. Dels dos topònims no capitals de comarca que apareixen un, la Pobla de Segur, apareixia en diversos mapes lligat al jugador de futbol Carles Puyol, nascut en aquella localitat. Pel que fa a Ponts, només ha estat citat de forma destacada pels estudiants de la URV.5

Pel que fa als elements més físics, només el Segre i els Pirineus apareixen en totes les universitats analitzades i serien els que definirien la província. Més enllà només se citen la Noguera Pallaresa i la Ribagorçana. Finalment també

5. La referència a Baqueira Beret es podria associar a una unitat de població. Malgrat aquest fet, algunes anotacions realitzades pels estudiants l’associen clarament a l’activitat comercial lligada a les pistes d’esquí.

Daniel Paül i Agustí

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

se citen puntualment les comarques del Solsonès i sobretot de la Vall d’Aran, que com hem apuntat, tendiria a veure’s com una unitat independent i poc relacionada amb la resta de la província de Lleida.

Taula 2. Punts citats a més del 20% de la mostra

Aigüestortes

Baqueira Beret

les Borges Blanques

la Pobla de Segur

la Seu d’Urgell

Mollerussa

la Noguera Pallaresa

la Noguera Ribagorçana

plana de Lleida

el Pont de Suert

En negreta els topònims citats en les quatre províncies

Aquest llistat d’elements incorporats resulta il·lustratiu d’algunes imatges associades a la província. Balaguer, la tradicional segona ciutat de la província, no ha estat citada en totes les universitats. En una situació similar trobaríem les Borges Blanques, Solsona i el Pont de Suert.

Aquesta coincidència dels diversos punts i els buits que generen en els mapes ens portaria a una aproximació a la noció de superfícies ignorades, font de “desànim dels geògrafs” pels desconeixements mostrats pels alumnes (Gould i

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Paül i Agustí

White, 1974, p. 120). Aquesta noció faria referència a aquells espais d’un territori dels quals la població analitzada no sap identificar cap element significatiu. Per calcular aquest valor hem analitzat la totalitat de punts amb més del 20% de presència localitzats en els mapes. Hem incorporat els resultats correctes i els incorrectes, ja que hem volgut analitzar el coneixement pretès d’aquell territori. Posteriorment hem descartant els solapaments i hem donat un valor de 33’9 km² a cada punt (valor mitjà de la superfície dels municipis de la província de Lleida). Els resultats es poden observar en la figura 2.

Figura 2. Distribució dels punts citats per més del 20% dels estudiants analitzats

Els resultats obtinguts a la UdL mostren una clara diferència amb els de la resta d’universitats catalanes. En aquest cas, la proximitat al territori és un element que es tradueix en un major coneixement, pel qual només el 44’5% del territori de la província seria espai ignorat. En el cas de la UdL, els principals buits se centrarien al sud de la província, a la zona que inclouria part del Segrià, les Garrigues, l’Urgell i la Segarra, i a la zona que es correspondria amb la proposta de comarca del Segre mitjà.

Quant als resultats de les altres universitats, tendeixen a situar-se en valors superiors al 60% de territori ignorat (63’8% a la URV; 69’6% a la UdG i 69’9 a la EUM). Els resultats d’aquestes universitats ampliarien la zona ignorada a bona part de la plana de Lleida (excepte l’eix de l’autovia A2), a tota la zona del Prepirineu, al Pallars Jussà i a la Cerdanya. Significativament, la proximitat amb la província de Tarragona contribueix a matisar els resultats obtinguts en aquella província. El coneixement que els estudiants tarragonins tenen de la zona sud de la província de Lleida, especialment de la zona garriguenca que coincideix amb els accessos viaris a Tarragona, són superiors als de la resta d’estudiants catalans, inclosos els lleidatans. Un fet que relacionem amb el coneixement directe d’aquest espai que tenen bona part dels alumnes de la URV.

Daniel

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

Ara bé, fins a quin punt la localització dels diversos topònims que han realitzat els alumnes és fidedigna? La taula 3 recull les distàncies en línia recta entre els punts centrals de les ciutats citades de forma més habitual i la localització que han realitzat els alumnes. Els errors presentats en la majoria de casos pels alumnes lleidatans són clarament superiors als de la resta d’estudiants catalans. Aquest fet es pot relacionar amb un cert major coneixement del territori més proper per part dels estudiants de la UdL. El contacte directe d’aquests estudiants amb estudiants d’altres localitats, amb els mitjans de comunicació locals o la pròpia mobilitat, han assimilat l’existència de certs espais sense, però, que els arribin a localitzar amb precisió. En canvi, la resta d’estudiants catalans tenen un coneixement més limitat del nombre d’atractius de la província; les localitats citades només són les efectivament conegudes i, en conseqüència, se situen amb més precisió al mapa. El fet que, per exemple, els marges d’error de la ciutat de Lleida en els resultats dels estudiants de la UdL sigui clarament inferior a la mitjana reforça aquest aspecte. Una confirmació més de la importància de les vivències com a element relacionat amb el coneixement del territori.

Taula 3. Distància mitjana i mediana entre els punts assenyalats pels alumnes i la seva localització real

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Daniel Paül i Agustí

Analitzant en detall les diverses ciutats podem observar que hi ha una certa tendència a localitzar la ciutat de Lleida al centre de la província (fig. 3). La província de Lleida mesura 170 km de nord a sud i la ciutat de Lleida es troba a 35 km del límit meridional. No obstant això, en la majoria de mapes un volum important d’alumnes tendeixen a localitzar la ciutat a uns 55 km d’aquest límit, cosa que equivaldria a situar-la a Balaguer. Aquest error en la localització de Lleida s’arrossega en altres ciutats indicades en els mapes; la primera ciutat que la majoria d’estudiants localitzava al mapa era la capital i a partir d’aquest punt de referència situaven els punts restants. Aquest fet genera, per exemple, que les ciutats situades en l’eix de l’autovia A2 també apareguin generalment desplaçades cap al nord: Mollerussa, Cervera i Tàrrega tenen uns marges d’error comparables.

Figura 3. Emplaçament de la ciutat de Lleida en les respostes dels diversos alumnes

En l’altre extrem, la ciutat amb uns marges d’error menors és Vielha. Del conjunt d’estudiants només un 3% han situat Vielha amb un error de més de 20 km del seu emplaçament. Un fet que no es dóna en cap altra ciutat analitzada i que resulta en bona mesura sorprenent donat que Vielha és una de les ciutats més allunyades dels respectius centres d’estudi. Consultats els alumnes no sembla que en aquest cas el coneixement directe del territori sigui un motiu suficient per justificar l’elevat grau de precisió. En conseqüència caldria buscar una altra justificació al fenomen, que ens mostraria la importància de l’ensenyament rebut. El fet que la comarca de la Vall d’Aran gaudeixi de certs elements diferencials (climatològics, lingüístics, autogovern, etc.), clarament identificats al llarg de la formació escolar, es trobarien a la base d’aquest major coneixement. Així mateix, la localització de la Vall d’Aran, clarament identificable pel seu contorn en el mapa provincial proporcionat als estudiants, ajudaria a explicar aquesta situació. De fet la Vall d’Aran, juntament amb el Solsonès, van ser les úniques comarques citades al mapa per més d’un 20% dels alumnes.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

Figura 4. Emplaçament de la vila de Vielha en les respostes dels diversos alumnes

Significativament, l’elecció del mapa provincial enfront del mapa comarcal va ser una de les principals fonts de queixes manifestades en el moment de realitzar els mapes. La majoria dels estudiants afirmaven haver estudiat les capitals catalanes amb el mapa comarcal, memoritzat com una imatge estàtica. Trobar-se davant d’un altre límit administratiu els desconcertava i els impedia localitzar les capitals, ja que faltaven les referències a les comarques. Un aspecte que hauria de fer reflexionar sobre si els estudiants aprenen realment la localització de les ciutats o bé memoritzen uns mapes i uns límits, sense aplicar-ho a coneixements directes i efectius del territori.

Un darrer cas especial és el de Sort, la segona ciutat amb més cites entre les analitzades i una de les que obtenia millors resultats. A primera vista pot sorprendre la presència d’una ciutat de 2.200 habitants, la 34 en nombre d’habitants de la província. La inclusió de diverses referències a l’administració de loteria “la Bruixa d’Or” (fig. 5) justificaria aquest elevat reconeixement i demostraria com, en bona mesura, la pràctica diària pot generar reconeixements importants del territori, superior fins i tot als obtinguts en l’etapa escolar.

En resum, podem apuntar que en el cas de les ciutats els marges d’error són similars, de l’ordre d’uns 20 a 30 km. Uns marges d’error que podem considerar rellevants donades les dimensions de la província de Lleida i el fet que les respostes fossin espontànies, és a dir, d’alumnes que afirmaven conèixer la localització d’aquestes ciutats. La situació és molt diferent en el cas dels topònims relacionats amb el medi físic. Com hem apuntat anteriorment només dos topònims, el riu Segre i el Pirineu, han aparegut de forma recurrent. Aquest fet ja ens indica cert desconeixement d’aquests aspectes i l’explotació de les dades reforça aquesta afirmació.

En el cas del Segre, de les 37 respostes analitzades només dos alumnes fixaven el curs correctament (fig. 6). En la majoria de casos, el curs era una simple línia de pocs centímetres en emplaçaments poc relacionats amb traçat del riu. Els alumnes que sí assenyalaven tot el curs, normalment seguien un recorregut de nord a sud, “Pirineus–mar Mediterrani”, obviant que el Segre neix a l’Alta

Daniel

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

Figura 5. Exemple de resposta amb coneixement associat a la pràctica diària

Figura 6. Resposta “Segre” en els mapes analitzats

Autor: estudiant de la Universitat de Girona

Cerdanya (Catalunya del Nord) i desemboca a la Franja, a Mequinensa. El desconeixement del curs arriba al punt que només el 53% dels estudiants de la Universitat de Lleida que van citar el riu i la ciutat de Lleida els localitzaven units. Un aspecte sorprenent si es té present que la facultat on estudien aquests alumnes se situa a escassos metres del propi riu.

Pel que fa als Pirineus, els resultats mostraven una extensió molt limitada (fig. 7). La majoria dels alumnes fixaven els Pirineus a la comarca del Pallars Jussà. Molt pocs alumnes incloïen parts de l’Alt Urgell. La Vall d’Aran tampoc tendia a associar-se al Pirineu. Només els estudiants de la UdL i dos estudiants de la URV han localitzat terrenys d’aquesta comarca com a Pirineu. Altres espais, com per exemple la serra del Cadí, no s’han identificat en cap dels mapes examinats amb el Pirineu. En conseqüència podem apuntar unes mancances importants entre els estudiants en els aspectes relacionats amb el medi físic. En primer lloc, en la capacitat d’enumerar-los i en segon lloc, en el coneixement efectiu de la seva localització.

5. Resultats i reflexions finals

El treball presentat mostra algunes llacunes importants en el coneixement que els alumnes universitaris catalans tenen de la província de Lleida. En termes generals, els resultats obtinguts mostren un coneixement aproximat de les

Daniel Paül i Agustí

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

capitals de comarca, certes nocions deficitàries dels aspectes del medi físic i un buit en el que es refereix a la majoria d’entitats de població que no arriben al grau de capitalitat. Significativament, no hem observat grans diferències entre els coneixements en la localització d’un determinat territori entre els estudiants de la pròpia província de Lleida i els de les altres demarcacions catalanes. Únicament hi ha alguns matisos que indicarien un coneixement relativament similar, només alterat puntualment per l’experiència directa, particularment en el cas de la ciutat de Lleida.

Aquests resultats mostren com, a nivell metodològic, l’escala d’anàlisi provincial se situaria a mig camí entre els mapes urbans i els d’estats. Ofereixen informació sobre un espai sense tenir-hi una experiència directa, però també segueixen oferint informació valuosa sobre aquells espais més relacionats amb l’experiència quotidiana. Un aspecte que reforçaria la utilitat d’aquest tipus d’aproximacions.

La rellevància apuntada de les capitals comarcals no deixa de ser un aspecte de primer ordre que relacionem directament amb el coneixement après en l’etapa escolar i reforçat posteriorment per les activitats de la vida quotidiana (mapes del temps, dels telenotícies, oficines comarcals de la Generalitat, etc.). Aquesta aposta pel mapa comarcal de Catalunya genera alguns buits entre els estudiants. Localitats amb un volum de població important com Alcarràs (sisena ciutat en població de la província l’any 2015) passen completament desapercebudes. En canvi, capitals comarcals com Tremp (12a ciutat en població), o Sort (que ocupa el lloc 36) surten clarament representades pel fet de ser capitals comarcals. El mateix podem apuntar respecte de centres industrials importants que no se citen (Guissona o Agramunt), nusos de comunicacions rellevants (Artesa de Segre) o fins i tot espais turístics (Boí o Àger). La mateixa situació es repeteix, agreujada, amb els aspectes més relacionats amb el medi físia. Unitats importants com el Cadí, el Montsec, el Port del Cantó o el de la Bonaigua, per citar alguns exemples, no són reconegudes pels estudiants.

Daniel Paül i Agustí

Figura 7. Resposta “Pirineus” en els mapes analitzats

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

Paül i Agustí On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

El mateix passa amb bona part dels rius, especialment els de la plana, o amb altres aspectes com canals, zones protegides, etc.

Som conscients de la impossibilitat d’ensenyar el conjunt de topònims de Catalunya. Ara bé, tot sembla indicar que “l’anàlisi sociopolítica” que proposa actualment el Decret d’ordenació dels ensenyaments de secundaria només aporta uns coneixements excessivament aïllats. Els resultats apunten que els estudiants universitaris catalans no aconsegueixen interrelacionar els topònims apresos entre si, cosa que condiciona la utilitat de l’aprenentatge. A mode d’exemple, els beneficis que un estudiant pot extreure del fet d’aprendre que la capital de la Noguera és Balaguer resulten clarament limitats si a l’hora de la veritat creu que Balaguer és una ciutat del Pirineu. O encara més, si només memoritza un punt relacionat amb un límit i no és capaç de localitzar la ciutat desvinculada dels límits comarcals.

Lògicament l’experiència posterior de cada estudiant transformarà aquest mapa. No obstant això, un coneixement més basat en les interrelacions existents entre les diverses ciutats i territoris podria aportar un riquesa major als estudiants, ja que els permetria interrelacionar més fàcilment diversos fenòmens. Podem citar, a mode d’exemple, l’estudi de les ciutats unides per l’eix de l’A2, les regades pels canals o les tradicionalment relacionades amb els mercats del Pirineu. Alhora, unes majors relacions entre els aspectes físics i humans ajudarien a millorar el coneixement del medi. La seva formulació actual, on els dos camps tot sovint s’estudien de forma independent, limita aquestes interrelacions. El fet sorprenent, apuntat al text, que pràcticament el 50% dels estudiants desvinculin el Segre de la ciutat de Lleida resulta molt il·lustratiu d’aquesta desconnexió i de la necessitat de reforçar les relacions entre ambdós camps. Altrament, com ja alertava recentment Roulier (2013) per al cas francès, en els seus estudis els alumnes només acaben memoritzant aspectes abstractes del mapa departamental, els quals només apareixen als mapes d’estudi, aparentment sense utilitat ni capacitat d’aplicació a l’activitat quotidiana. En aquest sentit l’estudi assenyala les fortaleses i les mancances que actualment tenen els estudiants catalans respecte la província de Lleida. No obstant això, sense un ensenyament més interrelacionat i que complementi la informació dels topònims considerats de forma aïllada difícilment s’aconseguirà un coneixement ampli, útil i, en el fons, representatiu de la realitat local dels diversos territoris.

Daniel

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Bibliografia

Daniel Paül i Agustí

Andressen, Curtis (1997). “Mental Maps of Asia: The Geographical Knowledge of Australian University Students”. Asian Studies Review, vol. 21, núm. 1, p. 115-130.

Arruda, Ángela; Lilian Ulup (2007). “Brasil imaginado: representaciones sociales de jóvenes universitarios”, dins: Ángela Arruda i Martha De Alba [ed.]. Espacios imaginarios y representacions sociales. Rubí: Anthropos, p. 165-198.

Auray, Jean Paul; Antoine Bailly; Pierre-Henry Derycke; Jean-Marie Huriot (1994). Encyclopédie d’économie spatiale: Concepts – comportements – organisations . París: Economica.

Bédard, Mario; Jean-Pierre Augustin; Richard Desnoilles [ed.] (2011). L’imaginaire géographique. Perspectives, pratiques et devenirs. Quebec: Presses de l’Université du Quebec. Berdoulay, Vincent (1985). “Les idéologies comme phénomènes géographiques”. Cahiers de Géographie du Québec, vol. 29, p. 205-216.

Buzai, Gustavo D. (2011). “La construcción de mapas mentales mediante apoyo geoinformático. Desde las imágenes perceptivas hacia la modelización digital”. Revista Geográfica de Valparaíso, vol. 44, p. 1-17.

Canosa, Francesc (2013). “Teruel existe però Lleida no”. ARA http://www.ara.cat/premium/ opinio/Teruel-existe-pero-Lleida-existeix_0_1004899509.html (consultat el 04/10/2013).

Castree, Noel (2001). “Commodity fetishism, geographical imaginations and imaginative geographies”. Environment and Planning A, vol. 33, núm. 9, p. 1519-1525.

Castro Aguirre, Constancio de (1997). La geografía en la vida cotidiana: de los mapas cognitivos al prejuicio regional. Barcelona: Ediciones del Serbal.

De Alba, Martha (2009). Representaciones sociales y el estudio del territorio: aportaciones desde el campo de la psicología social. Ciudad de México: Universidad Autónoma Metropolitana Cuajimalpa.

Debarbieux, Bernard; Martin Vanier [ed.]. (2001). Ces territorialités qui se dessinent. La Tour d’Aigues: Editions de l’Aube.

Di Méo, Guy; Pascal Buléon [ed.] (2005). L’espace social. Lecture géographique des sociétés. París: Armand Colin.

Dupré, Sophie (2006). “Perceptions et représentations géographiques: un outil pour aménager les forêts touristifiées?”. Théoros, vol. 25, núm. 2, p. 53-61.

Gilbert, Anne (1986). “L’idéologie spatiale: conceptualisation, mise en forme et portée pour la géographie”. L’Espace géographique, vol. 1, p. 57-66.

Gökten, Cemil; İlkay Südaş (2014). “The Image of Australia: A Case Study on the Mental Maps of Turkish Immigrants in Sydney”. Journal of Geography and Geology, vol. 6, núm. 2, p. 82-92.

Gould, Peter; Rodney White (1974). Mental Maps. Harmondsworth: Penguin Books.

Gueben-Venière, Servane (2011). “En quoi les cartes mentales, appliquées à l’environnement littoral, aident-elles au recueil et à l’analyse des représentations spatiales?”. EchoGéo, vol. 17, p. 2-11.

Guerrero Tapia, Alfredo (2007): “Imágenes de América Latina y México a través de mapas mentales”, dins: Ángela Arruda i Martha De Alba [ed.]. Espacios imaginarios y representacions sociales. Rubí: Anthropos, p. 235-284.

Gumuchian, Hervé (1991). Représentations et aménagement du territoire. París: Anthropos. Herrero Fabregat, Clemente (2008). “La ciudad como espacio construido y vivido por la persona”. Contexto & Educação, vol. 79, núm. 23, p. 129-154.

Hottola, Petri (2012). “Perceptions of the United States and the Americans. The collage approach”. Finisterra, vol. XLVII, núm. 93, p. 49-63.

Lowenthal, David (1961). “Geography, experience and imagination: towards a geographical epistemology”, Annals of the Association of American Geographers, núm. 51, p. 241-260.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 137-158

On situaries la ciutat al mapa? Anàlisi de les representacions de la província de Lleida

Lynch, Kevin (1960). The image of the city. Massachusetts: TP & HUP.

Daniel Paül i Agustí

Mackay, Kelli J.; Daniel R. Fesenmaier (1997). “Pictorial element of destination image formation”. Annals of Tourism Research, vol. 24, núm. 3, p. 537-565.

Massey, Doreen (2005). For Space. London: Sage.

Mc Kenna John; J. Quinn Rory; Daniel J. Donnelly; J. Cooper; G. Andrew (2008). “Accurate Mental Maps as an Aspect of Local Ecological Knowledge (LEK): a Case Study from Lough Neagh, Northern Ireland”. Ecology and Society, vol. 13, p. 1-23.

Mendizàbal, Enric (1993). “Una proposta de model espacial per a la interpretació territorial de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 36, p. 101-118.

Musset, Alain (2010). Ciudad, sociedad, justicia: un enfoque espacial y cultural. Mar de la Plata: Universidad Nacional de Mar del Plata.

Paül i Agustí, Daniel (2016). “Agricultura, muntanyes i... La percepció de la província de Lleida per part dels estudiants universitaris catalans”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 62/1, p. 111-132.

Pinheiro, José de Q. (1998). “Determinants of cognitive maps of the world as expressed in sketch maps”. Journal of Environmental Psychology, vol. 18, p. 321-339.

Pritchard, Annette (2000). “Ways of seeing ‘Them’ and ‘Us’: tourism representation, race and identity”, dins: Mike Robisno, Philip Long, Nigel Evans, Richard Sharpley i John Swarbrooke [ed.]. Expressions of culture, identity and meaning in tourism. Sunderland: Business Education Publishers, p. 245-262.

Raento, Pauliina; Petri Hottola (2005). “Where on earth is New York? Pedagogical lessons from Finnish geography students’ knowledge of the United States”. International Research in Geographical and Environmental Education, vol. 14, núm. 1, p. 5-27.

Richards, Greg; Julie Wilson [ed.] (2004). The Global Nomad: Backpacker Travel in Theory and Practive. Clevedon: Channel View Publications.

Roulier, Frédéric (2013). “Synthèses cartographiques des représentations mentales de l’espace”. M@ppemonde, vol. 112, http://mappemonde.mgm.fr/num40/articles/art13403.html (consultat el 10/04/2014).

Santos, Carla Almeida; Christine Buzinde (2006). “Politics of identity and space: representational Dynamics”. Journal of Travel Research, vol. 45, núm. 3, p. 322-332.

Somoza Madina, José (2006). “La geografía de la percepción como instrumento de ayuda al planeamiento urbano”. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes, http://www.cervantesvirtual. com/nd/ark:/59851/bmc0v8s4 (consultat el 17/06/2014).

Staszak, Jean-François (2014). “Géographie et cinéma: modes d’emploi”. Annales de Géographie. vol. 2014, núm. 1, p. 695-696.

Tuan, Yi Fu (1977). Space and place: the perspective of experience. Minneapolis: University of Minnesota Press.

Vara Muñoz, José Luis (2008). “Cinco décadas de Geografía de la percepción”. Ería, vol. 77, p. 371-384.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 159-187

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.105

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal1

Anna Segura-Beltrán geògrafa

Resum

En la darrera dècada, el sòl no urbanitzable ha estat objecte d’atenció especial per les polítiques sectorials que incideixen en l’ordenació i la planificació territorial. En el cas de Catalunya, la Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme va determinar la necessitat de preservar el medi rural i, en especial, d’evitar-ne la urbanització. Malgrat això, des que es va aprovar fins avui, el medi rural en general i l’ebrenc en particular han experimentat una urbanització ininterrompuda avalada per la societat com un sinònim de qualitat de vida. En aquest article, s’exposen les característiques d’aquest procés (des)conegut des d’un enfocament tranversal i les conseqüències associades de tipus ambiental, territorial, econòmic, polític, legal, social i acadèmic.

Paraules clau: gestió pública, planificació, política territorial, Terres de l’Ebre.

Resumen: El medio rural de las Terres de l’Ebre: análisis del espacio urbanizado desde una perspectiva legal

En la última década, el suelo no urbanizable ha sido objeto de atención especial por parte de las políticas sectoriales que inciden en la ordenación y la planificación territorial. En el caso de Cataluña, la Ley 2/2002, de 14 de marzo, de Urbanismo determinó la necesidad de preservar el medio rural y, en especial, de evitar su urbanización. Sin embargo, desde

1. Aquest article forma part del treball final de màster “Construccions en sòl no urbanitzable. Aproximació al procés urbanitzador del medi rural: el cas de les Terres de l’Ebre (2002-2012)” guardonat amb el premi Lluís Casassas i Simó de la Societat Catalana de Geografia en la seva 18a edició (2012). D’aquest treball, en deriva la tesi doctoral en curs “Construccions en sòl [no]urbanitzable. La colonització del medi rural: el cas de les Terres de l’Ebre (2002-2015)” dirigida pel doctor Jordi Blay Boqué i inscrita en el Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

su aprobación hasta el momento, el medio rural en general y el de las Terres de l’Ebre en particular han experimentado una urbanización interrumpida avalada por la sociedad como un sinónimo de calidad de vida. En este artículo, se exponen las características de este proceso (des)conocido desde un enfoque transversal y las consecuencias asociadas de tipo ambiental, territorial, económico, político, legal, social y académico.

Palabras clave: gestión pública, planificación, política territorial, Terres de l’Ebre.

Abstract: Terres de l’Ebre rural areas: developed land analysis from a legal perspective

Over the last decade, undeveloped land has been an object of special interest by the sectorial policies which have an impact on zoning and land-use planning. In the case of Catalonia, the law Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme, stated the need to preserve rural areas and specially to avoid their urbanization. However, since it was approved until today, rural land, in general, and Terres de l’Ebre in particular, has undergone a continuous development that society has worshiped as a synonym for living standard. This article presents the characteristics of that (un)known process from an interdisciplinary approach and its associated environmental, territorial, economic, political, legal, social and academicals consequences.

Key words: governance, planning, land policy, land–use planning and policies, Terres de l’Ebre.

1. Introducció

La Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme (en endavant LU 2/2002) va ser pionera en l’àmbit estatal a incorporar el concepte de desenvolupament urbanístic sostenible, sobre la base de la utilització racional del territori, per a compatibilitzar el creixement i el dinamisme econòmic necessari amb la cohesió social i el respecte al medi ambient. Una Llei que va introduir aspectes tan rellevants com les reserves per habitatge protegit o criteris per preservar el sòl no urbanitzable (en endavant SNU) mitjançant un marc normatiu molt més exigent i rigorós que l’estatal.

En la regularització del SNU, l’LU 2/2002 constitueix un punt d’inflexió sense precedents pel que fa als usos i les edificacions admissibles. Per primera vegada, es tenen en compte les limitacions i la capacitat d’acollida del medi, tot establint una sèrie de disposicions que regulen els usos permesos i prohibeixen taxativament la construcció d’habitatges, de manera que l’ús residencial queda restringit a aquell associat directament i de manera justificada a una activitat agrícola, ramadera, de turisme rural o educativa. Durant aquests anys, però, des del punt de vista de l’observador, hi ha indicis que les prescripcions no han estat suficients per evitar l’aparició d’habitatges en el medi rural tal com

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

s’havia legislat. Aquestes construccions s’han portat a terme suposadament com a edificacions vinculades als usos agraris, atès que, d’acord amb la normativa urbanística, és l’única modalitat prevista. Es tracta d’assentaments –entenent aquest terme des del punt de vista de l’edificació com dels usos auxiliars– que responen a múltiples casuístiques: des de l’argument de manca d’oferta d’habitatges a un preu assequible en sòl urbà, a d’altres com el desig de disposar d’una segona residència, o els vinculats amb l’especulació immobiliària.

Tant en l’àmbit teòric, acadèmic, professional com legislatiu, hi ha un ampli consens sobre com s’ha de planificar i ordenar el territori amb criteris de sostenibilitat. A la pràctica, el consens social i polític respecte a la preservació del SNU no ha estat tan important. Mentre que la pressió sobre la ciutat urbanitzada és perceptible per la població, la pressió que exerceixen els usos que s’implanten en el SNU passen en la major part dels casos desapercebuts. El que ha succeït al medi rural ebrenc amb les construccions residencials n’és un exemple, fet que indica que la indisciplina urbanística obeeix més a raons de caràcter estructural i social que no a raons conjunturals de tipus econòmic. El que trobem ens pot agradar més o menys, però no es tracta d’una qüestió d’estètica arquitectònica. El plantejament que ens hauríem de fer és: si es podia fer, com repercuteixen aquests usos sobre el sistema rural i quins usos són els que han de prevaldre en cas de conflicte. Les conseqüències que es deriven d’aquesta pràctica han estat de tal envergadura que han suscitat l’atenció de la Generalitat de Catalunya, fins al punt de convertir-se en una de les seves principals prioritats.

2. Objectius, hipòtesis i metodologia

L’objecte d’aquest article és exposar el grau d’adequació legal existent a la normativa urbanística i de planificació territorial dels habitatges que s’han portat a terme en el SNU ebrenc des del 2002 fins a l’actualitat i la seva incidència territorial. D’acord amb l’objectiu esmentat, la hipòtesi principal parteix del fet que, en el nostre país, es conjuminen tota una sèrie de factors de tipus sociocultural i econòmic que impedeixen l’execució de bona part dels acords de base acadèmica, tècnica i professional, adoptats en l’àmbit de l’urbanisme i l’ordenació del territori. Aquesta hipòtesi planteja tot un seguit de qüestions legals que s’aborden amb el respecte i la prudència necessaris que s’han d’aplicar des d’un àmbit disciplinari que no ha tractat el dret ambiental i urbanístic com una matèria obligatòria.

El procés metodològic utilitzat per elaborar el treball s’ha portat a terme a partir de diferents tècniques de recollida i tractament de la informació, totes elles encaminades a establir el marc teòric general, el marc legal urbanístic i, a partir d’aquest emmarcament, analitzar la incidència territorial de les construccions en el SNU.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

El treball es divideix en tres blocs. Al primer, es fa una breu aproximació teòrica al tema d’estudi de la investigació i, després, s’analitza el marc legal que regeix les construccions en el SNU per tal de poder discernir les actuacions que s’han realitzat d’acord amb el planejament vigent de les que no.

Al segon bloc de l’article, es presenten els resultats analítics obtinguts centrats en la planificació i gestió del SNU a les Terres de l’Ebre. En aquest, s’introdueix el context geogràfic de l’àrea d’estudi i s’analitza la situació actual de canvis i transformacions que afecta el conjunt del medi rural ebrenc a partir de l’estudi de l’evolució dels usos del sòl (1997-2007) i l’evolució de les explotacions i superfície censada en els darrers anys (1989-2009). Els resultats obtinguts es complementen amb l’anàlisi de la distribució espacial de les edificacions existents en el SNU a partir de la base cartografia topogràfica generada per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), la fotointerpretació temporal dels ortofotomapes i el treball de camp efectuat per tal d’acabar obtenint la caracterització de l’espai urbanitzat i en quina mesura el territori resultant explica la revalorització del preu del SNU detectada en els portals immobiliaris locals. Dels resultats obtinguts, al tercer bloc s’analitza el nivell d’incidència i adequació que han tingut les polítiques públiques relacionades amb l’ordenació del territori per revertir les sentències en curs. D’una banda, pel que fa al planejament territorial, s’ha verificat pel conjunt d’edificacions analitzades fins a quin punt aquestes responen a les estratègies marcades pel Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre del 2001. D’altra banda, quant a l’adequació de les noves construccions en el SNU al planejament urbanístic, l’anàlisi portat a terme s’ha efectuat a partir de l’estimació del nombre de construccions residencials existents posteriors al 2002 realitzada en una àrea a l’entorn del municipi de Deltebre. Aquest bloc finalitza amb una aproximació a la magnitud legal dels fets a partir de l’anàlisi d’algunes de les sentències i resolucions en matèria de disciplina urbanística dictaminades per l’Administració competent. Finalment, en el darrer apartat es presenten les conclusions de la investigació en què es reflexiona sobre les implicacions polítiques, socials i econòmiques i, sobretot, sobre el futur de les eines urbanístiques i de planificació territorial.

3. La dispersió dels usos residencials en sòl no urbanitzable. Marc teòric

3.1. El concepte de sostenibilitat en ordenació i planificació territorial

La crisi econòmica mundial dels anys 70 va propiciar l’inici del debat a l’entorn del model de desenvolupament econòmic portat a terme fins aleshores i si aquest havia estat la causa de l’esgotament dels recursos naturals i de l’augment de la pobresa que, en conjunt, no havien fet més que agreujar els desequilibris

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

territorials mundials existents. Un exemple d’aquest canvi fou la Carta europea d’ordenació del territori (1983), acord internacional que es va materialitzar el 1987 en l’informe elaborat per a l’Organització de les Nacions Unides El nostre futur comú (Informe Brundtland), en el qual es formalitzà el terme de desenvolupament sostenible. En matèria d’ordenació del territori, aquest canvi d’actitud arribà amb l’aprovació del document Estratègia territorial europea (1999). L’ordenament jurídicourbanístic català incorporà aquests canvis i, amb posteritat (2004), en els documents dels plans territorials parcials.

Malgrat aquests acords, avui dia la realitat rau en el fet que, més enllà de l’objecte del legislador, el terme sostenibilitat es revela com una al·lusió políticament correcta, però alhora ambigua i a la pràctica buida de contingut. Tant en l’esfera privada com política, la preservació del medi es considera com un tràmit administratiu i una externalitat que cal retallar o directament eliminar en cas d’una conjuntura econòmica difícil. Una indiferenciació del terme que ens il·lustra Erik Swyngedouw (2007, p. 20) quan assenyala: “No he estat capaç de trobar ningú que estigui en contra de la sostenibilitat [...] tota la humanitat està preocupada per la supervivència socioambiental a llarg termini; la majoria però es segueix dedicant als seus negocis i pràctiques com de costum.” Les construccions residencials en el SNU són un exemple d’una pauta individual imperceptible per una població que, en general, anhela viure cada cop més en contacte amb la natura amb uns efectes que ens repercuteixen a tots, en la línia del que determina Oriol Nel·lo (2011) amb les urbanitzacions de baixa densitat: “Un procés irreversible, que afecta un volum de població creixent, amb uns costos econòmics, ambientals i socials cada vegada més alts, que requereix ser gestionat tant des de l’àmbit acadèmic, polític i administratiu.”

3.2. La visió idealitzada del medi rural

El procés de despoblació i consegüent envelliment del medi rural ha anat acompanyat paradoxalment d’una intensificació urbanística del SNU. La ciutat mediterrània, caracteritzada per un model d’urbanització compacte, l’equilibri social, econòmic i ambiental, cada cop està adquirint trets més distintius del model anglosaxó de ciutat difusa, distingit per l’expansió, la segregació d’usos, els habitatges aïllats i un increment de la mobilitat. En aquest canvi, les construccions en el SNU han esdevingut una de les tipologies constructives predominants per tots aquells que han fet del medi rural un escenari per viure-hi els caps de setmana o establir-hi el domicili habitual. Unes pautes que, si bé no són noves, sí que s’han intensificat a partir de les dues darreres dècades. La proliferació del fenomen residencial de baixa densitat respon a diversos factors de tipus econòmic, sociològic, territorial i polític. Alguns fonaments i paradigmes epistemològics per explicar la naturalesa d’aquests processos designen aquest fenomen com la contraurbanització (Berry, 1978), la suburbanització, la periurbanització o la rurbanització (Bauer i Roux, 1976) o bé

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

vinculen la dispersió de les edificacions en el medi rural al concepte de ciutat jardí d’Ebenezer Howard (Cantó, 2007). La dispersió dels usos residencials en el SNU al marge de la legalitat, però, és difícil de definir i emmarcar, ja que són molts els factors que n’afavoreixen la difusió. Independentment del marc conceptual on s’insereixi, el resultat és semblant: un mosaic de construccions aïllades, tant físicament com socialment; un predomini de la població de naturalesa urbana que relaciona la vida en el medi rural com a sinònim de qualitat de vida; una desvinculació de la societat amb la terra en termes productius, i, una mercantilització del SNU.

Territorialment, quines han estat les causes de tot plegat?: moltes, i d’aquí la complexitat de la recerca. Quins efectes té?: perversos, tant des del punt de vista jurídic, de planificació, econòmic com social. A efecte d’atorgament de llicència urbanística: construccions vinculades a l’explotació agropecuària. A la pràctica: habitatges unifamiliars aïllats desvinculats del lloc, destinats com a segona residència o domicili habitual en un sòl que havíem preservat legalment de la seva urbanització.

3.3. Polítiques de gestió dels habitatges en el medi rural

Pel que fa a la permissibilitat d’implantar usos residencials en el SNU, la majoria de les comunitats autònomes admet la possibilitat de construir un habitatge vinculat a l’explotació agropecuària de la finca. La variabilitat d’interpretacions que n’han fet els consistoris sobre si les sol·licituds presentades tenien o no aquest caràcter a la pràctica ha derivat en un gran nombre d’habitatges en el SNU desvinculats del lloc.

En el marc de regulació dels usos residencials il·legals existents, en l’àmbit estatal, el Ministeri de Foment estudia una amnistia urbanística amb l’objecte de regularitzar habitatges afectats per sentències i, de retruc, modificar la Llei del sòl. En l’àmbit català, la Generalitat no ha iniciat cap reforma legislativa per regularitzar els usos residencials en el SNU més enllà del que va suposar en el seu moment la Llei 3/2009, de 10 de març, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Tanmateix, si bé amb l’aprovació del Pla director urbanístic de les construccions agrícoles tradicionals a les Terres de l’Ebre (DOGC núm. 6831, de 16 de març de 2015) no es regularitzen els habitatges il·legals, sí que reconeix la «singularitat» de les Terres de l’Ebre, és a dir, l’excepció dins la norma.

4. Marc legal: la Llei d’urbanisme de Catalunya

La Generalitat de Catalunya té la competència exclusiva en matèria d’urbanisme, que li atribueix l’article 149.5 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

i que, anteriorment, li va atribuir l’article 9.9 de l’Estatut de 1979. En virtut d’aquesta competència, el Parlament de Catalunya va aprovar l’LU 2/2002, el desplegament reglamentari de la qual es va concretar en el vigent Reglament de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret 305/2006, de 18 de juliol (en endavant RLU).

Tot aquest marc legal resumit de la manera més breu possible significa que, durant els darrers catorze anys, la Generalitat ha legislat sobre tot allò que té a veure amb l’ocupació i l’expansió del territori, regulació que ha coincidit en el temps amb l’època de major esplendor i creixement econòmic; un creixement que s’ha portat a terme sobre la ciutat construïda, però que ha afectat directament el SNU. En aquest recorregut, la denominació de Catalunya com a país de tradició d’excel·lència en l’ordenació del territori i l’urbanisme no ha estat debades més encara quan ha estat capdavantera en la transposició de les directives europees.

L’LU 2/2002 va ser altament sensible a la protecció del medi ambient, una voluntat que el legislador va plasmar en tot el text, del qual cal destacar la declaració d’intencions del que s’ha d’entendre com a actuació pública que suposa l’article 47.9 quan s’assenyala que el SNU: “No pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d’ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l’assoliment de les dites finalitats.” D’aquí que “el sòl no urbanitzable s’ha de destinar als usos adequats segons la seva naturalesa rústica”. En conseqüència, la construcció de cases de camp va passar de ser una pràctica legal, quotidiana i habitual, a ser un fet excepcional. Aquest nou marc legal aprovat en l’àmbit urbanístic va ser el primer de l’Estat a incorporar les prescripcions ambientals de la UE i a pronunciar-se a favor d’un desenvolupament urbanístic sostenible (en l’àmbit estatal no fou fins a la Llei 8/2007, de 28 de maig, del sòl). En general, un canvi de paradigma conceptual sobre l’ordenació del territori, així com la plasmació via legislació del model urbanístic de Catalunya, al marge del que en el seu moment ja va suposar la Llei 23/1986, de 21 de novembre, de política territorial, i la Llei 24/1994, de 24 de desembre, de l’habitatge o el mateix Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre (PTPTE) aprovat el 2001.

Des d’aquesta perspectiva, el primer objectiu de la Llei va ser impregnar les polítiques urbanístiques de l’exigència de conjugar les necessitats de creixement amb els imperatius del desenvolupament sostenible, mitjançant l’acció coordinada dels instruments de planificació territorial, urbanística i sectorial; aquests principis s’han mantingut en les reformes legislatives posteriors. En efecte, tots els nous instruments de planificació incorporen uns principis i valors subjacents que, com assenyala Albert Cortina (2012, p. 50):

“Impregnen de nova cultura del territori l’ordenament jurídic del nostre país i són una crida perquè, més enllà del compliment estricte de la llei per part de les

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187 A nna Segura-Beltrán

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

administracions i ciutadans, s’aconsegueixi canviar comportaments i s’assoleixin renovats compromisos ètics i responsables vers el nostre hàbitat urbà, el territori i el paisatge.”

4.1. La regulació del sòl no urbanitzable

Pel que fa al concepte del SNU, esdevé com a tal els terrenys que el planejament municipal classifica com a tals per raó de, entre d’altres: la incompatibilitat amb la seva transformació i la inadequació al desenvolupament urbà (art. 32).

El règim d’ús del SNU és determinat pel que estableix el planejament municipal, en consonància amb la Llei d’urbanisme i el planejament territorial. Quant als usos en edificacions existents, es preveu que és permès reconstruir i rehabilitar les masies i les cases rurals que calgui preservar i recuperar per raons arquitectòniques, històriques, mediambientals, paisatgístiques o socials i aquestes es poden destinar, entre d’altres, a habitatge familiar (art. 47.3). Pel que fa a les noves construccions, es disposa que, en el SNU, ultra les actuacions d’interès públic establertes per la mateixa legislació i, per tant, solament es poden admetre com a noves construccions, entre d’altres: les construccions i les dependències pròpies d’una activitat agrícola, ramadera, d’explotació de recursos naturals o, en general, rústica; les construccions destinades a habitatge familiar o a l’allotjament de persones treballadores temporeres (art. 47.6. a).

4.1.1. Tramitació

Les llicències d’obres que atorguen els ajuntaments vers els projectes de reconstrucció i rehabilitació de masies i cases rurals estan condicionades a l’informe favorable per part de la Comissió Territorial d’Urbanisme. Per poder efectuar aquesta rehabilitació, el planejament general ha d’identificar en un catàleg específic les edificacions susceptibles de reconstrucció i rehabilitació, i justificar les raons que en determinen la preservació. En absència de catàleg, les actuacions de reconstrucció i rehabilitació es poden autoritzar mitjançant el procediment que estableix l’article 48. Pel que fa als projectes de noves construccions en el SNU, els ajuntaments són els que tenen competència en l’atorgament de llicències d’obres, sempre que aquestes no superin els llindars establerts en el planejament urbanístic general (ocupació en planta de 500 m 2 , sostre total de 1.000 m 2 o alçada màxima de 10 m), i s’ajustin en tots els casos als postulats normatius en matèria d’urbanisme com la legislació sectorial. En cas contrari, els ha d’aprovar la Comissió Territorial d’Urbanisme (art. 68.8. d de l’RLU).

A les intervencions ubicades en espais naturals protegits, els és d’aplicació el règim del SNU establert per la Llei d’urbanisme i, per tant, en aquests espais es permeten les noves edificacions i rehabilitacions sempre que vagin lligades a l’activitat agropecuària existent, però amb l’informe previ favorable de l’òrgan ambiental de la Generalitat, el qual ha de valorar que l’obra és compatible amb els valors naturals existents.

4.1.2. La protecció de la legalitat urbanística

La potestat de protecció de la legalitat urbanística és d’exercici preceptiu per a l’Administració competent i, per tant, en cas de coneixement d’una acció o omissió que podria vulnerar l’ordenament, aquesta està obligada a activar al més aviat possible els mecanismes establerts per fer efectiva la tutela i la protecció del territori, i incoar un expedient de protecció de la legalitat urbanística. Segons la Llei de règim local, els municipis són responsables de l’ordenació, la gestió, l’execució i la disciplina urbanística. Tanmateix, el RLU també preveu la intervenció de les administracions competents en cas d’inactivitat urbanística dels consistoris (art. 265 a 272). En tots els casos, la responsabilitat dels fets recau en les persones físiques o jurídiques que incorrin en la infracció urbanística , és a dir: el promotor, els constructors, els tècnics redactors del projecte, així com els responsables de l’execució.

Pel que fa al règim aplicable a les actuacions que no s’ajustin a la Llei d’urbanisme, en general, les construccions preexistents sobre les quals la infracció hagi prescrit poden romandre sobre el territori, si el planejament urbanístic no ho impedeix, tot i que sobre aquestes únicament se’n poden autoritzar les obres de reparacions que exigeixin la salubritat pública, la seguretat de les persones o la bona conservació (art. 108). Tanmateix, les actuacions en el SNU de protecció especial poden ser constitutives de delicte (art. 319 del Codi penal) i, en concret, contra l’ordenació del territori si aquestes consisteixen a promoure o realitzar una construcció no autoritzada en sòl i llocs amb valor paisatgístic, ecològic, artístic; o enderrocar o alterar edificis singulars, fet que agreuja les infraccions entenent que en aquest sòl l’ús, en general, no prescriu.

5. Planificació i gestió del sòl no urbanitzable a les Terres de l’Ebre

5.1. Trets territorials fonamentals

La part central d’aquesta investigació s’emmarca en l’àmbit territorial més meridional de Catalunya, l’ebrenc. Un territori format per dues comarques d’interior (la Terra Alta i la Ribera d’Ebre) i dues de litorals (el Baix Ebre i el Montsià), amb un total de 52 municipis i una superfície de 3.308 km 2 (1.003, el Baix Ebre; 735, el Montsià; 827, la Ribera d’Ebre, i 743, la Terra Alta), que representen el 10% de la superfície de Catalunya (fig. 1).

La delimitació territorial conté elements de base diferencials. D’acord amb la divisió provincial de 1833, la província a la qual pertany és Tarragona; en canvi, en funció de la pertinença social al lloc, popularment, s’ha anomenat aquest territori com la cinquena província de Catalunya , mentre s’espera que es tiri endavant la divisió territorial de Catalunya en vegueries. Aquesta identitat territorial d’autoafirmació és un dels elements que més defineix aquestes comar-

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187 A nna Segura-Beltrán El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

ques fins al punt d’haver estat reconegudes en l’àmbit administratiu (Decret 79/2001, de 6 de març, de creació de la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre).

Figura 1. Emmarcament territorial

Pel que fa al marc territorial, les Terres de l’Ebre presenten símptomes d’estancament a partir de la dècada dels 60 i, d’ençà d’aquesta, el creixement relatiu ha estat baix i, en alguns casos, negatiu fins pràcticament l’actualitat; en conseqüència, és un dels territoris de Catalunya amb la renda més baixa (85% de la mitjana catalana). En 52 municipis, hi viuen aproximadament 191.631 persones i un pes relatiu respecte al total de població de Catalunya del 2,5%, la qual presenta una dicotomia demogràfica accentuada entre les comarques d’interior demogràficament envellides i amb dinàmiques relacionades amb el seu caràcter rural i, d’altra banda, unes comarques costaneres més dinàmiques i amb activitats més diversificades.

Quant al marc ambiental, la potencialitat d’aquest territori és la gran riquesa natural i paisatgística que posseeix, fins al punt que constitueix un patrimoni ambiental, cultural i social de primer ordre i que al 2013 li va valdre la declaració de reserva de la biosfera per part del Consell Internacional de Coordinació del Programa sobre l’Home i la Biosfera de la UNESCO. Paradoxalment, aquesta riquesa natural ha passat desapercebuda des del territori, on s’ha menystingut i, en conseqüència, se n’han degradat alguns dels paisatges més emblemàtics; una vulnerabilitat que resumeix l’autor Emili Rosales (2008, p. 149) quan assenyala:

“El paisatge de l’Ebre ha estat invisible per a l’imaginari català modern, no ha format part de la mitologia paisatgística de la cultura catalana del darrer segle i mig [...] i és que és la cultura qui atorga valor al paisatge, qui modela el paisatge i no a la inversa; un paisatge amb valor cultural compta amb una protecció de la qual manca un paisatge no culturalitzat. I aquí rau la fragilitat del paisatge ebrenc, que malgrat l’evidència en termes ecològics del valor del delta de l’Ebre, aquest valor no estava assumit pel conjunt de la societat catalana.”

5.2. Les construccions en el medi rural: aproximació territorial

5.2.1. El component humà

El 2001, en el marc d’aprovació del Pla hidrològic nacional, a les Terres de l’Ebre va esclatar un important debat institucional, acadèmic i professional, a l’entorn dels valors que tenia aquest territori. Aquest fet va suposar el naixement d’un nou moviment social –del qual sorgí el manifest Per una nova

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

cultura del territori – i una voluntat política de concertació territorial que va contribuir de manera molt notòria al reconeixement nacional i internacional d’aquest territori; un moviment amb la voluntat d’emergir i superar el passat així com de fer-se escoltar, que refermà el sentiment de pertinença al lloc. Una lluita pacífica que propugnava un nou model de desenvolupament, que deixés enrere la marginalitat històrica a què havia estat sotmès.

Aquesta marginalitat històrica ha provocat que en el discurs polític estigui molt arrelat un fort sentiment de greuge i marginació reactiva que advoca per una desregulació superior en els àmbits de l’ordenació del territori. Una complexitat antropològica que ocasiona que cada vegada que sorgeix una nova iniciativa en aquest territori emergeixi el debat latent centrat en la contraposició de dues idees: la cultura del no contraposada a la cultura del sí on: “En un extrem hi ha una minoria que es postula envers un model econòmic d’extrema restricció a noves activitats econòmiques i, en l’altre, una minoria que entén que qualsevol activitat que generi ocupació, encara que sigui agressiva territorialment, ha de ser benvinguda” (Bel, 2008). Enmig, tota aquella població a la qual fa referència l’exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre Lluís Salvadó (2009): “La gran majoria, que se sent còmoda amb un model d’equilibri entre la preservació dels nostres valors ambientals i culturals, i el nostre desenvolupament econòmic.”

La plasmació d’aquest discurs ha donat lloc a una (des)organització que, pel que fa als usos residencials, la Generalitat ha denominat com “el territori català que aglutina el major nombre i tipologies de construccions destinades a usos residencials en sòl no urbanitzable al marge de la legalitat”.

5.2.2. L’impacte territorial de les transformacions recents

5.2.2.1. L’evolució dels usos del sòl

El context de canvi que ha afectat el conjunt del món rural al llarg del segle xx ha suposat una forta transformació per a les construccions tradicionals i el trencament en la història de les seves unitats domèstiques i d’explotació econòmica que, en la majoria dels casos, ha portat al seu abandonament. En conseqüència, aquesta investigació parteix del fet que les intervencions efectuades tant sobre les edificacions tradicionals com en les noves construccions no han revertit en una millora de les estructures agràries. En aquest sentit, l’estudi de l’evolució dels usos del sòl des d’un enfocament multidimensional ens ha permès establir un balanç sobre els canvis i les transformacions que s’han realitzat a les Terres de l’Ebre en els darrers anys i, atenent a l’objecte d’aquest estudi, establir relacions entre els canvis produïts i la presència de nous assentaments en el SNU.

L’anàlisi d’usos del sòl s’ha elaborat a partir del mapa de classificació dels usos del sòl de Catalunya del 1997, 2002 i el mapa de cobertes del sòl de Catalunya v.3 del Departament de Territori i Sostenibilitat del 2007. Els resultats obtinguts es sintetitzen en els valors numèrics de la taula següent (1).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

Taula 1. Superfície d’usos i cobertes del sòl

Usos del sòl

Elaboració pròpia de cartografia del Dep. de Territori i Sostenibilitat

En aquests canvis, l’acció antròpica ha estat determinant en l’evolució de les dinàmiques predominants. Fenòmens com el creixement urbanístic, relacionat amb l’evolució del sector turístic i el canvi de les pautes d’assentaments, juntament amb la progressiva substitució dels conreus de secà pels de regadiu, en general, han tingut una important petjada en el territori. Pel que fa a la superfície urbanitzada, si bé aquesta ha estat important en determinats municipis litorals, en la interpretació de les dades resultants, hem de tenir en compte que en part aquest augment és degut, al marge del creixement urbanístic portat a terme, a l’elevada precisió del Mapa de cobertes del sòl de Catalunya quant a la identificació dels assentaments dispersos en l’SNU, ja sigui en construccions de certa entitat o edificis agropecuaris com granges o indústries. D’altra banda, una variable indicativa del fenomen d’abandonament del camp són les dades referents al nombre d’explotacions i superfície censada. Tal com es pot observar en la taula 2, segons els recomptes realitzats pels darrers censos agraris, el total d’explotacions també ha disminuït significativament.

Taula 2. Total d’explotacions i superfície censada

Elaboració pròpia a partir del cens agrari de 1989, 1999 i 2009

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

Aquests resultats evidencien que, en el supòsit que totes les construccions que s’han portat a terme en els darrers 10 anys s’hagin executat d’acord amb el que ha establert la Llei d’urbanisme, hi ha una relació de reciprocitat inversa entre la variable noves construccions i la de terres explotades. Per tant, es conclou que, tot i no disposar de les dades sobre quines edificacions del topogràfic 1:25.000 realment es destinen a l’ús residencial, gran part de les noves construccions que s’han edificat en els darrers anys en el territori no s’adiuen amb les dinàmiques econòmiques, caracteritzades aquestes per una disminució de la superfície conreada i de la gent que treballa directament a l’agricultura i, en conseqüència, el despoblament del món rural.

5.2.2.2. Distribució espacial de les edificacions

L’anàlisi de la distribució de les edificacions existents en el SNU mitjançant el recompte i zonificació d’aquesta ocupació ens ha permès determinar, al marge de la quantificació, els àmbits territorials amb una major presència d’edificacions (fig. 2).

Figura 2. Distribució espacial de les edificacions en el medi rural ebrenc

Elaboració pròpia

Quant a la metodologia emprada, el treball s’ha reduït a l’àmbit de les quatre comarques que conformen les Terres de l’Ebre i, tot seguit, a partir de les dades disponibles a la base digital de planejament del Mapa urbanístic de Catalunya del Departament de Territori i Sostenibilitat, s’ha obtingut la delimitació del sòl (urbà, urbanitzable i no urbanitzable) per tal de poder treballar únicament amb les dades referents al SNU. Finalment, a partir de la base topogràfica 1:25.000, s’han realitzat els mateixos passos descrits en el paràgraf anterior per tal d’obtenir el nombre total d’edificacions existents dins del SNU (fig. 2) i, a partir d’aquests valors, comptabilitzar del nombre total d’edificacions per terme municipal i espais protegits (taula 3).

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

Taula 3. Recompte d’edificacions

Baix

0 541 0

0,6 64013

La limitació d’aquesta anàlisi rau en el fet que la mateixa base topogràfica no ens permet diferenciar el grau de residencialització (percentatge d’edificacions d’ús residencial) ni tampoc el seu ús, de manera que, tot i que disposem del nombre d’edificacions en el SNU per cada terme municipal, aquests valors no són suficients per determinar: en quins casos es tracta d’una masia, l’estat de conservació de l’edificació, els usos finals o si es tracta d’una instal·lació agropecuària. Es tracta d’una limitació en part relativa, ja que des de l’inici d’aquesta recerca s’ha considerat que el fet de tenir una representació visual de les edificacions en el SNU podia donar molts bons resultats quant a l’anàlisi i presentació dels resultats sobre el nivell de fragmentació del sòl i dispersió de la urbanització a què ens estàvem enfrontant. En aquest sentit, la tipologia constructiva i el nivell d’adequació de les edificacions a la Llei s’ha determinat

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

amb estudis posteriors, amb la qual cosa es considera que, en conjunt, el grau de fiabilitat dels resultats obtinguts amb aquest procediment és acceptable.

Juntament amb el mètode d’investigació esmentat, s’ha complementat l’anàlisi SIG amb les possibilitats que ens ofereix l’eina Density, disponible en les eines d’anàlisi espacial (Spatial Analyst) del programari ArcGIS. Mitjançant aquesta s’ha calculat l’índex de densitat d’edificacions, és a dir, el nivell de presència del fenomen per cada unitat de superfície, per tal d’identificar les zones més crítiques. Per mitjà de la funció de càlcul de densitats simples, s’ha establert a criteri personal un radi de cerca del cercle de 500 m, sobre una quadrícula (costat de píxel) de 1.000 m, que dóna com a resultat el ràster de densitats. La cartografia resultant és la següent (fig. 3).

Figura 3. Densitat d’edificacions (km 2)

Un cop delimitades aquestes zones, amb l’estudi de cas realitzat, s’ha determinat fins a quin punt els creixements que s’han portat a terme durant el període estudiat s’adeqüen o no a la Llei d’urbanisme. Aquesta capa també ha servit de base per realitzar el treball de camp, a l’hora d’establir fins a quin punt les àrees amb major presència d’edificacions s’adeqüen a la normativa urbanística i en quins casos hi ha el risc de poder esdevenir conjunts urbanitzats continus en el medi rural. De l’anàlisi comparativa d’aquestes dades amb els resultats anteriors, se n’extreu que el tret territorial més important que cal destacar és el predomini d’edificacions en àrees amb forta implantació històrica residencial i amb presència d’espais de gran rellevància ambiental i paisatgística.

5.3. Dinàmiques d’ocupació residencial

Les dinàmiques d’ocupació dels assentaments residencials s’ha determinat a partir de l’anàlisi de tres espais on la virulència del fenomen residencial ha estat major i amb pautes de distribució diferencials. Cadascun d’aquests es caracteritza per:

- Àmbit 1. Vessants de muntanya interior: àrea periurbana a l’entorn del nucli urbà de Tortosa i la zona del massís dels Ports de Beseit (Roquetes, Jesús i Alfara de Carles), on l’ocupació residencial de l’SNU amb finalitats es va iniciar a partir de la dècada dels 60 per part de la població de Tortosa amb alta capacitat econòmica, tot i que amb posterioritat aquesta s’ha generalitzat entre pràcticament totes les classes socials (amb models arquitectònics diferencials) i, en els darrers anys, per part de la població d’origen nord-europeu.

- Àmbit 2. Espais litorals: àrea propera als ecosistemes litorals (el Perelló, l’Ampolla i Alcanar) amb una alta presència de disseminats majoritàriament en vessants de muntanya. L’inici d’aquests assentaments es remunta a la dècada dels 80 amb construccions d’escassa complexitat arquitectònica destinats a segona residència per població local. Durant els darrers anys, però, s’han construït edificacions residencials com a domicili habitual, i és molt important també l’arribada de població d’origen nord-europeu.

- Àmbit 3. Plana deltaica: àrea a l’entorn dels nuclis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja amb un marcat caràcter agrícola i model d’assentament tradicional basat en la propietat del sòl al marge del planejament, que ha fet de la pràctica de construir un habitatge en l’SNU una modalitat de creixement urbanístic habitual. A diferència dels dos casos anteriors, la seva ocupació aparentment ha estat portada a terme per la població del mateix municipi, en terrenys a tocar del sòl urbà.

A partir d’aquests tres àmbits genèrics, l’estudi de transformació i artificialització residencial s’ha d’establir dins d’un marc d’estudi de 20 km 2 . El resultat d’aquest retall és el que es delimita en la figura adjunta (fig. 4).

L’elecció d’aquest, però, no ha estat a l’atzar, sinó en consonància amb els resultats de les anàlisis cartogràfiques realitzades en els apartats anteriors i les zones amb major presència d’edificacions residencials identificades durant el transcurs del treball de camp. D’acord amb aquests paràmetres de partida, els tres subàmbits resultants s’han denominat genèricament com els seus jeràrquics: subàmbit 1. Vessants de muntanya interior (espai a l’entorn del nucli de Jesús); subàmbit 2. Espais litorals (espai a l’entorn del municipi de Sant Carles de la Ràpita i Alcanar platja, i, subàmbit 3. Plana deltaica (espai a l’entorn del municipi de Deltebre).

Un cop acotat geogràficament l’àmbit de treball, el següent pas ha consistit a delimitar mitjançant el SIG els àmbits que han sofert canvis durant el període estudiat, tot comparant per cadascun dels punts vectorials del topogràfic la

Figura 4. Pautes residencials: marc d’estudi

situació inicial (ortofotomapa 2002) i l’actual (ortofotomapa 2011). Una delimitació que no anava més enllà de la mera identificació dels nous usos residencials determinats aquests segons la superfície urbanitzada a l’entorn de la parcel·la així com tots aquells annexos i usos auxiliars implantats desvinculats del lloc.

Aquest estudi comparatiu s’ha complementat amb l’anàlisi de la distribució territorial de la difusió residencial en el SNU.

Entre els resultats obtinguts, cal destacar la gran variabilitat de les casuístiques observades pel que fa a l’ocupació i urbanització del medi natural, i la seva incidència territorial. Són considerables els greus problemes de gestió que se’n deriven en l’àmbit de vessants de muntanya interior. De l’anàlisi comparativa de tots dos àmbits, s’ha constatat que les noves disposicions urbanístiques en aquest espai no han revertit en una millora del medi ambient i, en conseqüència, en una planificació més eficient, atès que durant el període de temps transcorregut s’han seguit implantant nous usos residencials en SNU. La pervivència d’aquestes pautes d’ocupació del medi rural ha derivat com era d’esperar en la consolidació de verdaders continus urbanitzats que, en el supòsit que se’n volgués portar a terme una regularització, seria gairebé inviable econòmicament.

Edificacions

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

Quant al model de dispersió residencial en els espais litorals, aquestes s’ubiquen majoritàriament en els àmbits més elevats dels vessants de muntanya a les envistes de la badia dels Alfacs amb una densitat d’ocupació menor, tot i que la seva disposició resseguint els vessants de muntanya ha comportat l’escarpament d’àmbits de pendent considerable mitjançant l’obertura de camins i fonaments derivats de la mateixa construcció, fet que, des del punt de vista de la gestió i productivitat de l’explotació, en el supòsit que l’objectiu fou aquest, no en queda justificada la vinculació. Malgrat la presència d’usos residencials menors, aquests tampoc són acords amb la Llei d’urbanisme, atès que en molts casos esdevenen veritables assentaments residencials de primer ordre.

Finalment, pel que fa a la distribució de les edificacions residencials en l’àmbit deltaic, el territori resultant ens mostra com les pautes de colonització tradicional han perdurat fins a l’actualitat. Quant a la presumpta legalitat urbanística de les edificacions actuals, els usos i annexos que presenten moltes d’aquestes edificacions no porten a demostrar-ne la vinculació com tampoc la compatibilitat amb els usos agraris preexistents malgrat que aquests estiguin en ús. Un creixement portat a terme al marge del sentit propi del concepte d’utilització racional del sòl, que ha donat lloc a un urbanisme de baixa densitat i disseminat al bell mig dels conreus d’arrossars i construccions agrícoles tradicionals a tocar aquests del límit urbà. Un model de (des)ordenació que, igual que els anteriors, posa de manifest com la dispersió i desarticulació dels creixements de manera ininterrompuda al llarg dels anys ha derivat en una excessiva fragmentació del sòl i una sensació urbanística de caos.

5.4. Caracterització de l’espai urbanitzat

L’estudi següent portat a terme ha consistit a caracteritzar l’espai urbanitzat a partir dels resultats obtinguts durant el transcurs del treball de camp. Mitjançant una selecció aleatòria d’edificacions que aparentment no reuneixen els trets propis d’una edificació tradicional o de nova construcció, s’ha estudiat la tipologia constructiva, els usos finals, la vinculació a l’explotació, la tipologia de població resident i els paràmetres constructius. Del conjunt de trets característics resultants, és a destacar:

- Presència d’un gran nombre d’edificacions residencials d’una estructura arquitectònica complexa, amb tot un conjunt d’elements auxiliars impropis del medi rural i amb unes característiques arquitectòniques molt allunyades de les funcionalitats pròpies que requereix l’activitat agrícola.

- Ús generalitzat dels tancaments perimetrals en tots aquells terrenys amb presència d’edificacions residencials, tot i l’excepcionalitat de l’ús, els quals en alguns casos han esdevingut una barrera arquitectònica imbatible a qualsevol pas de fauna, com de la mateixa visió de l’assentament.

- Predomini d’edificacions residencials en els àmbits més ben posicionats respecte a l’entorn natural existent que, ni per tipologia ni volumetria,

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187 A nna Segura-Beltrán

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

s’adeqüen al lloc. Edificacions en la seva gran major part amb uns impactes ambientals molt importants derivats de les necessitats d’adequació del terreny i dels camins d’accessos, juntament amb el condicionament de tots els voltants de l’edificació.

- En general, manca d’adopció de criteris arquitectònics ben definits per als projectes de noves construccions en el medi rural –i en consonància amb l’arquitectura tradicional de l’àmbit on s’emplacen–, fet que ha derivat en la presència de nous models edificats aliens a les característiques constructives pròpies del SNU.

- Inexistència de cap indici de millora en l’àmbit de la finca on s’ubiquen les noves edificacions residencials, ja sigui mitjançant una millor gestió, un augment de la producció o almenys el manteniment de la tradició arquitectònica local. En la majoria de casos la dimensió de les explotacions algunes vegades redueix pràcticament la superfície del conjunt urbanitzat de l’edificació.

- Existència d’un gran nombre d’intervencions en edificacions tradicionals que han derivat en un nou volum edificat annex a l’existent.

- Afeccions al patrimoni rural tradicional mitjançant obres de rehabilitació que no han respectat el volum edificat preexistent ni la composició volumètrica original.

- Implantació d’antics equipaments de transport per a destinar-los a construccions residencials auxiliars a les existents.

Les imatges adjuntes (fig. 5) són una petita mostra d’aquesta realitat (des) coneguda; la captura d’un moment, d’un acte, de la responsabilitat més enllà de la infracció o de la denúncia que podrien suposar. En aquest cas, com en qualsevol altre, la mirada de l’observador, així com el coneixement sobre una casuística, són dos factors bàsics per adonar-nos de les conseqüències territorials, socials, econòmiques i patrimonials de la «imatge bucòlica» de les edificacions en el medi rural.

5.5. La revaloració del preu del sòl no urbanitzable

L’oferta a Internet de terrenys rústics amb edificacions residencials és il·limitada. La hipòtesi de partida que s’ha mantingut des de l’inici d’aquesta investigació és que aquesta oferta constitueix el primer esglaó d’una cadena de despropòsits legals, urbanístics, mediambientals i, sobretot, socials que en el seu conjunt explica part de la situació de descontrol i mercantilització del SNU, a què s’havia arribat malgrat l’entrada en vigor de la LU 2/2002. Pel que fa a la metodologia que s’ha seguit per validar o no aquest plantejament, aquesta ha estat la cerca pels cercadors d’Internet del concepte “finca rústica en venda a” i “country houses for sale in” juntament amb el nom del municipi o àmbit natural singular de les Terres de l’Ebre. A partir d’aquí, els resultats obtinguts

han sobrepassat amb escreix totes les suposicions inicials i, en part, han estat cabdals per determinar en part l’amplitud del fenomen. A continuació, es mostra una petita part representativa d’alguns dels anuncis:

Anunci 1: “Finca Rústica en rigurosa primera línea de Mar […] parcela de 4.596 , totalmente plana con acceso asfaltado, vallada, con luz; la casa de 150 m terrazas, se encuentra en proceso de restauración, dispone de amplias balconeras orientadas al mar para contemplar las espectaculares vistas. La distribución es totalmente diáfana, estilo Ibicenca. Se entrega con la obra terminada y piscina”.

Anunci 2: “Magatzem agrícola reconvertit en habitatge d’una superfície total de , distribuïts en un gran saló-menjador [...]. La finca està envoltada de reixa de seguretat. Disposa de llum elèctrica, aigua per a

Anunci 3: “Casa Ibicenca en el Delta del Ebro de 100 m 2 . Casa con mucha luz [...], vistas espectaculares al mar, al Delta, al río Ebro. Situada a 7 km del pueblo. La finca tiene 1 ha con otra casita de campo para restaurar y poder vivir”.

The Beachouse was originally built in the 1920 by my great-grandfa ther. The original features can still be seen. In 2013 we made a major renovation to build a Modern Villa. The Villa is fully equip and the outdoor space is a great place for entertaining, do Barbecue parties and soak the sun. The whole land is

Fotos: Anna Segura-Beltrán

Figura 5. Intervencions en el patrimoni rural

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

gated and you are not overlook by any other Villa. Also no crowds in these area”. Preu: 290.000 €.

La finca rústica a primera línia de mar, la casa eivissenca a la serra de Cardó-el Boix, l’antic magatzem agrícola reconvertit en habitatge o la casa de camp de l’avi no deixen de ser al·lusions moralment correctes (?) a una disfunció que està molt lluny del que va significar, en el seu dia, viure del medi rural i al medi rural (fig. 6).

Els reclams publicitaris que s’utilitzen són de tot tipus, alguns fins i tot de dubtosa ètica professional, però tots amb un missatge en comú: la referència explícita als valors paisatgístics que envolten l’edificació o les possibilitats de construcció. Respecte a la presumpta legalitat de l’obra, molts fan referència al fet que la construcció disposa de cèdula d’habitabilitat o que es paga el tribut urbà (tot i que no significa que l’ús s’hagi implantat legalment). Si bé és cert que Font:

Figura 6. Edificacions en venta en el medi rural ebrenc

6. El paper de les polítiques públiques: elements de debat

De les dades obtingudes de l’anàlisi cartogràfica, la verificació a camp i tenint en compte el marc legal vigent, la darrera anàlisi portada a terme fa referència al nivell d’incidència i adequació que han tingut les polítiques públiques relacionades amb l’ordenació del territori: el planejament territorial i el planejament urbanístic.

6.1. Adequació al planejament territorial

D’acord amb les estratègies del PTPTE per promoure la connectivitat ecològica i vistos els resultats obtinguts, es considera que gran part dels nous assentaments han acabat conformant una barrera antròpica que fragmenta el medi natural i, per tant, que es contradiu una de les estratègies bàsiques del Pla.

Pel que fa a la inserció territorial i paisatgística de les construccions analitzades, ambdós PTPTE establien que aquesta havia de ser indispensable. Si bé és cert que la majoria de les noves edificacions s’han portat a terme abans de l’entrada en vigor de l’obligatorietat d’elaborar un estudi d’impacte i integració paisatgística, en el moment que es van executar gran part d’aquestes construccions hi havia en vigència el PTPTE del 2001 que explicitava entre d’altres (art. 89):

“Les edificacions han de guardar una relació funcional directa amb l’explotació agropecuària de la finca, la qual cosa exigeix que tinguin caràcter accessori respecte de l’explotació i que siguin proporcionals a la superfície, destinació i capacitat productiva de la finca on s’ubiquen; qualsevol edifici vinculat a l’ús agrícola haurà de vetllar per la seva integració en l’entorn rural on s’emplaça, adoptar les formes senzilles de la construcció tradicional i emprar els materials i els elements de composició dels models de l’edificació rural.”

Respecte a les actuacions d’ampliació que s’hagin de portar a terme en edificacions i instal·lacions degudament autoritzades d’acord amb la legislació anterior a l’LU 2/2002, el Pla preveu que aquestes es puguin ampliar, sempre que les obres siguin imprescindibles per al manteniment de l’activitat per a la qual es va construir l’edificació. Tret d’alguns casos, aquest aspecte tampoc s’ha complert. Per a totes aquelles edificacions i usos existents implantats en el territori il·legalment i per les quals hagi prescrit l’acció de reposició, el Pla estableix que els municipis han de vetllar perquè en els àmbits afectats es minimitzi l’impacte. El problema d’aquest apartat rau en el fet que únicament s’assenyala que no s’hi admetran ampliacions ni la substitució de les activitats, però en canvi no estableix cap mecanisme concret per reparar el dany ambiental causat, motiu pel qual, juntament amb el que s’ha exposat en els apartats precedents, no s’ha plasmat en cap proposta d’actuació en concret. Tanmateix, el Pla ha pogut fer prevaldre la restricció de no classificar com a sòl urbà, o urbanitzable, les peces aïllades de sòl per a la legalització de determinades edificacions

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187 A nna Segura-Beltrán

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

i/o instal·lacions, tot i que aquest fet no ha eximit de l’existència d’una realitat silenciada que necessita d’una solució.

6.2. Adequació al planejament urbanístic

L’anàlisi d’algunes de les sentències consultades, juntament amb les converses mantingudes amb els agents responsables de l’Administració i el propi coneixement de casos propers, ens porta a determinar de manera genèrica que la majoria de les construccions que s’han portat a terme en els darrers anys en el SNU ebrenc s’han executat al marge de l’LU 2/2002. A tall d’exemple, si agafem com a referència un dels municipis amb major nombre d’edificacions en el SNU com és Deltebre, ens trobem que, de l’inventari de construccions existents en el SNU realitzat el 2010 per l’Ajuntament, mitjançant el qual es van comptabilitzar un total de 980 edificacions (1.043 segons el recompte realitzat en aquest treball a partir de la base de dades del topogràfic 1:25.0002), únicament 50 edificacions (el 5,10%) presenten valors arquitectònics, històrics, mediambientals, paisatgístics o socials i, per tant, es poden incloure en el catàleg corresponent. La resta es va haver d’excloure en ser de construcció recent. Tenint en compte els resultats d’aquest inventari i la magnitud del fenomen residencial en el medi natural deltaic, i en absència de dades exactes oficials sobre el nombre de construccions no vinculades als usos agraris que pot haver-hi actualment al territori, el darrer estudi realitzat en el marc d’aquesta investigació inicial va considerar adient analitzar en una escala de detall major el territori per estimar aproximadament el nombre de construccions residencials existents posteriors al 2002. Per tal d’elaborar aquesta estimació, es va delimitar una franja a l’entorn del nucli urbà de Deltebre de 3 km 2 , coincidint en part amb l’àmbit amb una major densitat d’edificacions. Les edificacions objecte d’anàlisi s’han classificat per:

- edificacions vinculades al medi rural: granges i elements auxiliars d’aquestes, coberts, magatzems agrícoles, casetes d’eines, construccions públiques, barraques tradicionals, cases rurals i masies;

- edificacions residencials existents abans de l’entrada en vigor de la LU 2/2002 (determinades a partir de les característiques constructives i elements auxiliats),

- edificacions residencials posteriors a l’entrada en vigor de la LU 2/2002.

La distribució final resultant d’aquesta classificació és la següent (fig. 7):

De les 652 edificacions presents, 348 (53,37%) s’han assignat com a construccions vinculades als usos propis del SNU (al marge de si es va obtenir la llicència municipal) i el 46,61%, com a construccions residencials, on 151 (23,15%) es van implantar abans del 2002 i 153 (el 23,46%), amb posterioritat. Una radiografia d’un territori que, en part, posa de manifest que, malgrat les

2. Aquesta variabilitat es deu a la diferent metodologia de recompte de les edificacions emprada per cada organisme.

Figura 7. Tipologia de les edificacions en el medi rural (rodalia nord de Deltebre)

Tipologia edificacions SNU Deltebre

Residencial abans 2002

Residencial posterior 2002

Vinculat medi rural

Àmbit anàlisi Deltebre

restriccions d’usos establertes per l’LU 2/2002, aquesta eina d’ordenació del territori no ha estat suficient per frenar la dinàmica de proliferació dels usos residencials en municipis amb un arrelament social tan important envers aquesta pràctica com és Deltebre. Pel que fa a la superfície construïda, s’ha constatat que les noves construccions a partir del 2002, en la gran major part dels casos apleguen un àmbit d’ocupació major que les anteriors. Quant a la distribució espacial d’aquestes, s’observa que, igual que moltes de les construccions implantades a partir del 2002, s’han ubicat en terrenys propers a les implantades amb anterioritat, fet que demostra la inexistència de l’efecte dissuasiu de les sentències urbanístiques.

El cas de Deltebre no deixa de ser un exemple d’una petita àrea representativa d’un municipi de les Terres de l’Ebre. Val a dir, però, que aquesta anàlisi no significa que tots els municipis hagin actuat de la mateixa manera; la proliferació d’aquest model d’assentaments ha seguit pautes diferents, la qual cosa ha donat lloc a una gran variabilitat de casuístiques. Hi ha municipis amb un predomini d’edificacions tradicionals, vinculades realment als usos agraris tradicionals i amb excepcionals casos d’irregularitats, però en canvi –i sens dubte, d’aquí sorgeix el problema– molts d’altres on el fenomen ha esdevingut de tal envergadura que es fa molt complicat quantificar i donar unes dades aproximades de la magnitud del fenomen. En tots els casos la resolució planteja un mateix problema: el delicte urbanístic ja ha prescrit, per tant, edificacions que no són legals, però tampoc legalitzables; amb un impacte irreversible que,

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187 A nna Segura-Beltrán

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

malgrat haver estat implantades desobeint les regles del joc, incideixen en la nostra tasca professional.

6.3. El control de la legalitat urbanística

Les dades de les denúncies que han interposat en aquests darrers anys la Direcció General d’Urbanisme del Departament de Territori i Sostenibilitat i el Cos d’Agents Rurals posen de manifest que la majoria de les llicències de magatzem agrícola atorgades per Decret d’alcaldia per molts consistoris municipals durant el període de major bonança econòmica (2001-2007) són il·legals. Unes dades que són encara més indicatives si es comparen amb un dels estudis portats a terme per part de la Direcció General d’Urbanisme sobre les llicències atorgades per alguns municipis de les Terres de l’Ebre el 2005: el 100% de les llicències d’obres per construcció de magatzems agrícoles avui dia han acabat convertides en habitatges.

Legalment, els afers de disciplina urbanística són competència dels ajuntaments; malgrat això, en alguns casos, aquests no han assumit les seves funcions. D’acord amb les converses mantingudes, la gran majoria al·ludia a una manca de mitjans tècnics per poder exercir la vigilància del SNU. Pocs són, però, els que assumeixen clarament que més enllà d’una qüestió de mitjans es pot tractar bàsicament d’un problema de proximitat amb el promotor. El resultat: centenars d’expedients oberts en la darrera dècada a les Terres de l’Ebre per infraccions en el SNU, tant per la via administrativa com per la via penal, que s’han resolt en condemnes de demolició i restauració dels terrenys afectats, el pagament de sancions i, en alguns casos, condemnes judicials penals contra propietaris i constructors. Moltes altres, que també haurien d’haver estat objecte de sanció punitiva relacionades amb fets contra el reglament urbanístic, l’ordenació del territori o el patrimoni històric, han quedat exemptes per manca de denúncia. Pel que fa a l’efectivitat dels processos judicials, no podem afirmar tampoc que hagin estat contundents. La gran lentitud de les actuacions judicials ha propiciat encara més la pràctica d’aquestes infraccions, ja que, indirectament, s’atorga una sensació social d’impunitat. Un dels expedients més mediàtics en aquest territori va ser el referent al projecte de construcció d’un magatzem agrícola al terme municipal de Deltebre que comptava amb la llicència d’obres corresponent que va acabar derivant en la construcció d’una casa unifamiliar (fig. 8). Després d’anys de litigis, el Tribunal Contenciós Administratiu va donar la raó a la Generalitat, la qual el 2009 va fer efectiva l’ordre de demolició de l’edificació.

Segons les declaracions fetes als mitjans de comunicació pel director general d’Urbanisme, amb aquesta demolició es volia deixar palès al territori que a partir d’ara les infraccions urbanístiques no quedarien impunes i més tenint en compte tots els expedients oberts per irregularitats urbanístiques que tenia la Generalitat. Segons aquest, el que estava passant en aquell moment a les

Figura 8. Seqüència de l’ordre de demolició d’un habitatge il·legal

Terres de l’Ebre era comparable a la situació que havia succeït a les Illes Balears anys abans. Tot i la repercussió del cas, durant aquests deu anys s’han portat a terme moltes infraccions urbanístiques que han estat, en el millor dels casos, degudament sancionades, algunes fins i tot amb sentències que instaven el promotor a pagar una sanció i a demolir l’edificació; moltes altres han quedat impunes perquè ningú ha denunciat els fets.

Aquesta disfunció normativa ha posat de manifest el significat i la importància que té la planificació territorial a partir del moment que les polítiques sectorials han executat la planificació prèviament establerta. Projectes de traçat de carretera o instal·lacions de parcs eòlics han estat titllats d’irresponsables i de poc respectuosos amb la realitat social del territori, atès que, segons els afectats, la seva implantació afecta directament les seves propietats i les edificacions existents. A la pràctica, aquests conflictes han quedat sobre la taula dels planificadors, els quals han d’ordenar un territori prèviament (des)ordenat per la ciutadania.

7. Conclusions

La Llei d’urbanisme va establir de manera ben raonada, i amb evidències més que suficients, el principi de desenvolupament urbanístic sostenible. Segons aquest, mitjançant el seu articulat, es van restringir els usos permesos en el SNU. Tenint en compte aquest marc jurídic i els resultats obtinguts, la qüestió que sorgeix d’aquest treball és esbrinar realment què és el que ha fallat: el procés de planificació, la manca de convicció per part de l’Administració de les seves competències, el control i la supervisió de les llicències atorgades o, el que és pitjor, els valors com a societat. Sense aquesta reformulació de les bases és pràcticament impossible poder replantejar la capacitat d’intervenció dels poders públics i, en efecte, fer efectius els postulats normatius referents a l’ordenació del territori.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

A nna Segura-Beltrán

L’Administració ha cedit a la societat el poder de decisió sobre l’ordenació territorial, flexibilitzant, en funció dels interessos particulars, els usos permesos en el SNU. Unes decisions discrecionals i partidistes que evidencien que els instruments jurídics actualment existents no ens serveixen per gestionar el territori i que posen en risc la perdurabilitat, l’especificitat i el prestigi dels instruments d’ordenació i gestió del territori català. En aquesta línia, però, la jurisprudència sorgida sobre això en els darrers anys està deixant en evidència –tot i que molt lentament– que podem tendir cap a una organització eficient del territori sempre que cada Administració n’assumeixi les responsabilitats, ja que a aquestes últimes és a qui correspon garantir en darrer terme una adequada fiscalització per evitar situacions d’indisciplina, que a la pràctica fan que fracassi el dret dels ciutadans a un territori adequat i ordenat.

Malauradament, es pot afirmar que deu anys després de l’article Todo por el chalet (fig. 9) tot continua igual. Bé, igual no, aturat, però no per un canvi de concepció i major responsabilitat, sinó per la més que recordada i temuda conjuntura econòmica. Un moment de crisi que possiblement no pugui aconseguir un canvi de valors –entre altres coses per l’estat de letargia en què es troba la societat davant de tot el que ha succeït–, però almenys, durant un temps, s’oxigenarà el territori. Formalment, el moment en el qual ens trobem en l’àmbit de la planificació territorial a Catalunya és immillorable. Una legislació urbanística contundent en aspectes clau en matèria ambiental, uns plans territorials parcials excepcionals, tant pel que fa a la diagnosi, com als resultats obtinguts, uns professionals amb un bagatge molt important en aquest camp, així com una oferta acadèmica sense precedents en estudis de postgrau referents a l’ordenació del territori. Però, què està passant a la pràctica? El que ens recorden cada dia: el sistema econòmic ha tocat fons. Però la planificació territorial, les polítiques de paisatge i medi ambient també, i no per manca de recursos (el treball ja està fet), sinó de suport.

Davant d’uns fets tan complexos, sembla difícil intentar trobar una solució, el que està clar és que aquest fenomen s’ha de gestionar. Amb les edificacions existents, potser ja no es pugui fer res, entre altres coses perquè el delicte ha prescrit i allí han quedat. Però encara som a temps de gestionar la resta del territori com realment li pertoca. En efecte, ens enfrontem a un gran repte d’una transcendència mai vista, tant en l’àmbit jurídic, econòmic, ambiental, polític, social i territorial. Malgrat la seva complexitat, no per això els poders polítics s’han de quedar al marge; ans al contrari, han d’establir tots els mecanismes necessaris per reconduir i regularitzar aquesta situació.

Més enllà de la conjuntura econòmica actual, la incògnita, per als que ens preocupa Catalunya en general i les Terres de l’Ebre en particular, rau a esbrinar si les determinacions de la legislació urbanística i planificació territorial aquesta vegada es tindran en compte. Un marc legal que, prèviament, necessita del sorgiment d’una major sensibilització de la societat i la classe política envers els principis i els valors subjacents dels postulats normatius i que compti amb la

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

A nna Segura-Beltrán

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal participació i l’esforç de tothom. Si no és així, malgrat el temps transcorregut, el risc continua essent el mateix que el 2001 va pronosticar Pere Torres (2002) en el marc del PTPTE: “Que aquesta planificació sigui merament teòrica, que se citi però no s’apliqui i que els actors del territori no la tinguin en compte a l’hora de prendre les seves decisions.”

Figura 9

Treballs de la SCG, 81, 2016, 159-187

El medi rural ebrenc: anàlisi de l’espai urbanitzat des d’una perspectiva legal

Bibliografia

A nna Segura-Beltrán

Alberdi, Juan Cruz (2002). “Vivienda agraria en suelo rural: bases para una necesaria ordenación”. Investigaciones geográficas, núm. 28, p. 53-70.

– (2008). “El medio natural ante la presión urbanística: herramientas de actuación en la planificación municipal”. Nimbus, núm. 21-22, p. 5-28.

Bauer, Gerard; Jean-Michel Roux (1976). La Rurbanisation ou la ville éparpillée. París: Paris Editions du Seuil.

Bayerri, Josep (1984). “Les Terres de l’Ebre. Un país sense futur?” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 1, p. 72-91.

Berry, B. J. (1978). “The counterurbanization process: how general?” dins: N. Hansen [ed.]. Human settlement Systems. Cambridge: Ballinger, p. 25-50.

Binimelis, Jaume [ed.] (1996). Estudio sobre la problemática del SNU. Dinámica Ocupacional en el SNU. Análisis funcional para la isla de Mallorca. Palma: GAAT- Conselleria de Medi Ambient i Ordenació del Territori del Govern Balear.

Cantó, M. Teresa (2007). “La vivienda familiar en suelo no urbanizable”. Madrid: Iustel.

Castañer, Margarida (2012). El planejament territorial a Catalunya a inici del segle xxi Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Cortina, Albert (2010). Nova cultura del territori i ètica del paisatge. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (Documents de Recerca, núm. 17).

Indovina, Francesco (1998). “Algunes consideracions sobre la ciutat difusa”. Documents d’anàlisi geogràfica, núm. 32. p. 21-32.

Moreno, Antonio (2006). Sistemas y Análisis de la Información Geográfica. Manual de autoaprendizaje con ArcGIS. Madrid: Ra-Ma.

Muñoz, Francesc (2005). La producció residencial de baixa densitat. Barcelona: Diputació de Barcelona (Elements de debat territorial, núm. 21).

Nel·lo, Oriol (2002). “Terres de l’Ebre: subjecte i projecte”. Avui, 19 de febrer de 2002. – (2011). “El planeamiento territorial en Catalunya”. Cuadernos Geográficos, núm. 47, p. 131-167.

Rosales, Emili (2008). “Una visió literària: les Terres de l’Ebre, un paisatge invisible”, dins: Carles Llop; Francesca Leder; Emeteri Fabregat [ed.]. Visions del paisatge de les Terres de l’Ebre. Benicarló: Onada, p. 149-153.

Swyngedouw, Erik (2007). “Impossible sustainability and the post political condition”, dins: Rob Krueger; D. Gibbs [ed.]. The Sustainable Developmentn Paradox: Urban Political Economy in the US and Europe. New York: Guilford Press, p. 13-40.

Torres, Pere (2002). “El model territorial de les Terres de l’Ebre”. Revista de Perspectives territorials [Departament de Política Territorial i Obres Públiques], núm. 1, p. 65-74.

CONFERÈNCIES

CINQUANTENARI

DE LA PUBLICACIÓ DEL PRIMER VOLUM

DE LA GEOGRAFIA DE CATALUNYA (AEDOS)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 191-222

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.106

Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos,1 1958-1964)2

Josep M. Panareda Clopés, Antoni F. Tulla i Enric Bertran González

Els 50 anys de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos des de la perspectiva de la geografia física

Josep M. Panareda Clopés Institut d’Estudis Catalans jmpanareda@gmail.com

L’edició de la Geografia de Catalunya per part de l’editorial Aedos significà una fita clau en el desenvolupament i divulgació de la geografia en general a Catalunya i d’una conceptualització geogràfica del territori català. El volum I tracta d’aspectes generals del territori seguint un esquema clàssic de la geografia regional. En els volums II i III s’expliquen els trets més significatius de les comarques més enllà dels límits de la Catalunya autonòmica actual, ja que s’inclouen les comarques de la Catalunya del Nord i les de la Franja de Ponent. Aquests tres volums foren publicats entre el 1958 i 1968 sota la direcció de Lluís Solé Sabarís. Més tard, el 1982, es publicà un quart volum, ideat des d’una

1. AEDOS són les sigles d’Agència Editora i Distribuïdora d’Obres Selectes. Tanmateix, el nom es llegeix sil·làbicament i és tan familiar als geògrafs catalans (ens referim simplement a la Geografia d’Aedos) que considerem preferible escriure’l amb majúscula inicial, tal com fa la Biblioteca de Catalunya i es recomana en casos similars, com ara Unesco o Seat.

2. L’11 de desembre de 2014 va tenir lloc la primera sessió dedicada a la commemoració dels cinquanta anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya, publicada per l’editorial Aedos, amb la participació (per ordre d’intervenció) de Joan Vilà-Valentí, qui fou membre del consell de redacció, Josep M. Panareda (Universitat de Barcelona), Antoni F. Tulla (Universitat Autònoma de Barcelona) i Enric Bertran (SCG). Trobareu la ressenya de l’acte, feta per Pau Alegre, al web de la SCG: http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91291.htm.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

perspectiva diferent, amb un capítol sobre Bellesa Geogràfica, un Glossari i Índexs (Solé Sabarís, 1958-1968).

Ara només ens fixarem en el sentit que tingueren i tenen els tres primers volums, que, cal dir-ho, constitueixen l’essència d’aquesta obra magna i de referència. Primer anotarem alguns aspectes referents als antecedents de la Geografia de Catalunya de l’Aedos. Després entrarem de ple a l’obra de tres volums dirigida per Lluís Solé Sabarís, i començarem parlant d’aquest especialista en geografia física, i del plantejament global del llibre, en especial en relació amb els temes de geografia física. Continuarem amb l’anàlisi dels capítols de geografia física tant del primer volum com de la part corresponent al capítol de cada comarca. Finalment comentarem alguns trets de cap on ha evolucionat la geografia física a Catalunya durant aquest darrers 50 anys.

La Geografia General de Catalunya de Carreras Candi

La primera gran obra geogràfica de Catalunya és la dirigida per Francesc Carreras Candi (Barcelona, 1862-1937), advocat, geògraf, historiador i polític. I fou també excursionista, folklorista, filòleg i periodista. La gran capacitat de treball, la dedicació i les relacions que mantingué li permeteren treballar i publicar en temàtiques diverses relacionades amb la geografia. És conegut, entre altres obres cabdals, per la Geografia General de Catalunya . Es tracta d’una obra col·lectiva molt desigual, en relació amb les temàtiques més desenvolupades aleshores i dels especialistes disponibles que hi van participar. Es publicà entre 1908 i 1918 en sis volums i reproduïda en facsímil el 1980 per Edicions Catalanes en onze volums amb un pròleg de Jaume Sobrequés Callicó. Aquesta obra formava part d’un ambiciós projecte, que dirigí el mateix Carreras Candi, de diverses monografies geogràfiques, de les quals s’editaren la Geografía General del Reino de Valencia (cinc volums), Geografía del País Vasco-Navarro (1911-1925, sis volums) i Geografía General del Reino de Galicia (1928, 6 volums). Totes aquestes obres son col·lectives i segueixen el mateix esquema, un primer volum sobre el conjunt del territori i els altres dedicats a l’exposició dels municipis per províncies. Les dates d’edició indicades són aproximades perquè els volums no solen portar d’any d’edició.

La Geografia General de Catalunya (Carreras Candi, 1908-1918) segueix l’esquema de les altres geografies que dirigí. En concret, un volum és dedicat a una anàlisi del conjunt de Catalunya (1.297 p.), quatre volums a la descripció dels municipis, agrupats per partits judicials, un per a cada província (Barcelona, 595 p., Tarragona, 1.058 p., Lleida 1.070 p., Girona, 1.154 p.), i un darrer volum a la ciutat de Barcelona (1.130 p.). Cal dir que l’obra és molt extensa i molt ben il·lustrada amb fotografies, gravats, mapes, escuts i taules. El text és escrit amb una ortografia prefabriana; l’actitud d’oposició frontal amb les normes ortogràfiques, aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans el 1913, fou sempre ben ferma per part de Carreras Candi. Els títols dels capítols

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

i apartats del llibre reproduïts en aquest article han estat adaptats a les normes ortogràfiques actuals.

El volum general ofereix les anàlisis de diferents aspectes geogràfics. A grans trets els capítols poden agrupar-se en tres grans temàtiques, sense que el director de l’obra les diferenciï: història natural, geografia humana i història. Les dues primeres foren escrites per diversos autors i la darrera redactada pel mateix Carreras Candi amb el títol “Descripció política-històrica-social.”

La part d’història natural, que és la que ens interessa en aquesta exposició, és heterogènia i redactada per nombrosos autors: Descripció física (12), Orografia (8), Hidrografia (9), Moviments de l’escorça terrestre que han donat el relleu a Catalunya (18), Influència dels moviments pirinencs en la traça dels nostres rius (5), Estanys (4), Hidrologia subterrània (5), Aigües artesianes (6) (Lluís Marià Vidal Carreras, geòleg i enginyer de mines), Formació geològica de Catalunya (61) (Norbert Font Sagué, espeleòleg), Flora (25), Mamífers (7) (Joan Cadevall Diars, geògraf i botànic), Aus (7) (Emili Tarré Tarré, ornitòleg), Rèptils (1), Batracis (1), Peixos (2) (Felip Ferrer Vert, entomòleg), Articulats (29) (Josep M. Bofill Pichot, metge entomòleg, Eugeni Ferrer Dalmau, enginyer químic i naturalista, Salvador Maluquer Nicolau, naturalista i advocat, i Norbert Font Sagué), Mol·luscs (4) (Joan Baptista Aguilar-Amat, zoòleg), Radiats i Heteromorfs (9) (Baltasar Serradell Planella, naturalista), Ressenya mineral (21) (Lluís Marià Vidal Carreras) i Espeleologia: Coves i avencs de Catalunya (39) (Marià Faura Sans, geòleg i paleontòleg). Entre parèntesi s’indiquen les pàgines que ocupa cada apartat i els autors dels capítols indicats anteriorment. El conjunt del relleu, geologia i roques comprèn 176 pàgines, la fauna 59 i la flora 25. A part d’aquesta descripció i distribució formal dels apartats, cal considerar el tractament de cada tema, molt desigual en relació sobretot amb els continguts dominants del moment, amb la disponibilitat dels autors i amb la connexió que en tenia Carreras Candi. L’exposició del relleu i la geologia és molt descriptiva, i alhora completada amb perfils geològics molt il·lustratius. Tanmateix s’evidencia l’existència de geòlegs amb bon coneixement del territori, ni que sigui per raons dels aprofitaments miners. Els rius i estanys només són tractats des de la perspectiva geològica. L’espeleologia i les coves ocupen un espai significatiu per la seva extensió i detall. El capítol de la flora es redueix a una breu explicació dels estudis botànics a Catalunya, a una llista d’arbres i arbusts i a indicar l’existència d’estatges de vegetació sense gaire concreció, només certs matisos de l’alta muntanya. La fauna és explicada per nombrosos especialistes amb la descripció dels grups més estudiats amb les espècies més conegudes. Cal assenyalar que no hi ha cap capítol dedicat al clima. El volum sobre la ciutat de Barcelona consta de 21 capítols, 19 dels quals fan referència a la història. Els dos primers contenen elements del medi natural. El primer, “Topografia i Estadística”, és una presentació del marc geogràfic de la ciutat i la presentació de dades estadístiques vàries, com superfície i altitud

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

dels llocs, direcció i graduació dels vents, habitants per districte i evolució de la població i de la natalitat. El segon capítol és un resum de la “Geologia del Territori de Barcelona”, que amb 11 pàgines compendia els treballs de Jaume Almera de qui reprodueix 4 perfils geològics senzills.

El dedicat a la província de Barcelona és el més reduït dels destinats a les quatre províncies, perquè la capital ja té un volum propi. Ha estat escrit per Cels Gomis, escriptor i folklorista. Les primeres 60 pàgines són sobre aspectes genèrics: situació i límits, orografia, hidrografia i vies de comunicació. Val a dir que la meitat d’aquest text és esmerçat a la descripció de les conques hidrogràfiques. La resta del volum conté les descripcions sistemàtiques de tots els municipis agrupats per partits judicials. En aquest apartat pràcticament no hi ha cap referència al medi natural, fora d’algun comentari relacionat sobretot amb l’agricultura o mineria, com semblantment es fa en la resta de l’exposició dels municipis de les províncies dels altres tres volums provincials. El volum de Girona és redactat per Joaquim Botet Sisó, un erudit polifacètic, que pot considerar-se alhora historiador, geògraf, arqueòleg, periodista i numismàtic. Es pot considerar com el millor dels quatre volums provincials. 182 pàgines són dedicades a una visió del conjunt provincial ordenada per apartats específics. En “Generalitats” tracta de la costa, la frontera y la divisòria amb les províncies de Lleida i Barcelona. En l’apartat “Orografia” descriu el relleu prenent com a referència la xarxa hidrogràfica i en el d’“Hidrografia” les conques hidrogràfiques i els estanys. En el de “Geologia” tracta dels volcans, els meners i les aigües minerals. Hi ha un apartat de clima, que s’estén poc més d’una pàgina; la resta és dedicada a les produccions agràries, incloent la caça i la pesca.

El volum de Lleida ha estat realitzat per Cerafí Rocafort Sansó, geògraf, historiador i periodista. El capítol inicial només conté 78 pàgines, de les quals 16 són dedicades a l’“Orografia” i 17 a la “Hidrologia”, és dir, a la descripció de les conques hidrogràfiques. Entre aquest apartat i el dels “Meners i Aigües minerals” hi ha 6 pàgines destinades a les “Comarques”, que relaciona directament amb les conques hidrogràfiques. Cal dir que a la primera pàgina hi ha una “Advertència” signada explícitament per Cerafí Rocafort que manifesta la seva ferma protesta pel fet que la divisió territorial vigent sigui artificiosa i sense raó, perquè prescindeix de les comarques naturals. Alhora indica que veu forçat l’ús de la província i el partit judicial com a base de la present obra per exigències editorials.

Finalment el volum de la província de Tarragona es fet per Emili Morera Llauradó, historiador, advocat i periodista. El primer capítol, de 54 pàgines, comprèn dues parts: la “Descripció geogràfica i física” (confins, orografia, hidrologia) i la “Descripció administrativa”. El segon capítol és dedicat als fonaments històrics i a la doble organització territorial de caràcter civil i eclesiàstic.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Entre la geografia de Carreras Candi i la de Solé Sabarís

Durant les dècades de 1920 i 1930 sorgiren diversos estudiosos que feren avançar molt la ciència relacionada amb la geografia física, com geòlegs, botànics i físics. Els seus treballs fan que la Geografia General de Catalunya de Carreras Candi resti aviat com un document antic, fet potenciat per l’ús del català anterior a les normes ortogràfiques de l’IEC, malgrat que fou una obra força consultada. Molts d’aquests especialistes tingueren una forta relació amb científics del centre i nord d’Europa.

En el camp de la geologia destaca Jaume Almera Mengis ( Vilassar de Mar, 1845 - Barcelona, 1919), el qual no participà directament en l’obra de Carreras Candi, però els seus treballs hi tingueren una influència notable i fins podem afirmar que decisiva. Morí el 1919, però les seves aportacions, en especial els mapes, foren molt consultats fins la dècada de 1970. Almera estudià intensament la geologia de la província de Barcelona i elaborà diverses aproximacions cartogràfiques globals, fins a la confecció del mapa geològic a escala 1:40.000 (5 fulls entre 1891 i 1913), on la representació de la xarxa hidrogràfica i del relleu adquireix una gran importància gràcies a la col·laboració d’Eduard Brossa (Almera, 1913a i 1913b).

Joan Carandell Pericay (Figueres, 1893 - Pals, 1937), geòleg, farmacèutic i mestre, fou catedràtic d’institut i exercí bona part de la tasca professional fora de Catalunya, d’on li venen els treballs en el camp de la geologia de les Bètiques i també del Sistema Central, on mostra un gran interès per la cartografia geològica. Durant els darrers mesos de vida redactà segurament el seu estudi més conegut, El Bajo Ampurdán. Ensayo geográfico (1945). L’interès per l’ambient fluvial és evident en aquesta obra, com ho és també en un article de joventut sobre inundacions de la seva comarca natal.

Marcel Chevalier (Nantes, 1876 - Concremiers, Indre, 1945) fou un eminent geòleg, molt interessat per les relacions entre les valls fluvials i la formació del relleu; tingué una visió del territori força global. A partir de l’estada a Andorra per a l’estudi de la geologia del Principat, decideix romandre a Catalunya a partir de 1914, i fins a la guerra civil espanyola. Estudia la geologia de Catalunya i escriu nombrosos articles sobre geologia i geografia física sempre incorporant una gran quantitat d’il·lustracions amb mapes i diagrames elaborats per ell mateix. Destaca el llibre El paisatge de Catalunya (1929).

Valentí Masachs Alavedra (Manresa, 1915 - 1980) fou un geòleg que centrà la seva activitat professional també com catedràtic d’institut. El seu treball més destacat és El régimen de los ríos peninsulares (Masachs, 1948).

Noel Llopis Lladó (Barcelona, 1911 - Sant Vicenç dels Horts, 1968), fou un eminent geòleg i alhora un gran excursionista, escalador, espeleòleg i alpinista. Ha publicat nombrosos articles sobre estratigrafia, tectònica i geomorfologia. Ha estat un treballador incansable i sòlid tant en l’aula como en el camp i pot ser considerat el geòleg més creatiu i productiu durant la postguerra i fins la

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

seva sobtada mort. Destaquen les seves aportacions en el coneixement de la morfoestructura del Sistema Mediterrani Català, els Catalànids, i en el camp de l’espeleologia. És notable la dedicació a la cartografia i a la divulgació geològica. Participà en la fundació de l’Editorial Alpina juntament amb Salvador Llobet per a l’edició de mapes excursionistes (Llopis, 1947).

Altres geòlegs feren aportacions interessants, però només hem indicat els que tingueren un paper rellevant en el camp de la geografia física. Cal parlar sobretot de Lluís Solé Sabarís, geòleg i geògraf físic, que dugué a terme una intensa activitat de recerca i docent ja abans de la guerra civil espanyola, com a mostra el treball sobre l’estructura del relleu del Montseny i les Guilleries (Solé Sabarís, 1936). Solé Sabarís fou l’ideòleg i l’executor de la Geografia de Catalunya , objecte central d’anàlisi d’aquest article. D’ell en parlarem més endavant.

D’entre els especialistes en climatologia destacà per damunt de tots Eduard Fontserè Riba (Barcelona, 1870-1970), eminent físic, meteoròleg i sismòleg, que tingué l’encàrrec d’organitzar la xarxa pluviomètrica a Catalunya el 1896 i redactà nombroses publicacions a partir de les observacions pluviomètriques (Fontserè, 1919, 1937, 1950 i 2962).

Joan Cadevall Diars (Castellgalí, 1846 - Terrassa, 1921), és el botànic que va escriure el capítol de flora de la Geografia de Carreras Candi i tingué una forta influència a partir de la seva obra magna, una extensa i ben documentada Flora de Catalunya en 6 volums (Cadevall, 1913-1937).

Pius Font Quer (Lleida, 1888 - Barcelona, 1964), farmacèutic, fou qui més aportà als estudis botànics durant aquest període, malgrat no haver signat cap obra rellevant sobre la flora catalana en conjunt. Feu una gran aportació per tal que la flora de Cadevall acabés el 1937 i dugué a terme molta recerca que publicà en nombrosos articles. Fou també un gran mestre i es dedicà força a la divulgació botànica a tots els nivells. Una bona part dels coneixements botànics actuals es deuen encara a les seves aportacions.

En la postguerra emergeixen altres botànics com Pere Montserrat i Oriol de Bolòs, aquest darrer dedicat especialment a l’estudi de la vegetació.

La majoria dels geògrafs, almenys considerats com a tals, aportaren poc al camp de la geografia física durant el període entre la publicació de la geografia de Carreres Candi i la de Solé Sabarís. S’interessaven pels aspectes humans amb la clara intensió de que els geòlegs, físics o biòlegs eren qui en sabien, i s’adreçaven a ells per a qualsevol qüestió relacionada amb el medi natural. I, com veurem més endavant, aquesta era també el procedir de Solé Sabarís de cara a la Geografia de Catalunya editada per Aedos. I quan calia dur a terme un treball o una publicació eren aquests especialistes els encarregats a dur-ho a terme, o en feien un resum tan entenedor como podien. Això sí, solien tenir una visió global del territori. Aquest és el cas, per exemple, de Pau Vila (1926, 1928-1936, 1930, 1937 i 1962-63), de Pere Blasi (1922 i 1954) i més endavant de Pierre Deffontaines.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Hi ha dos geògrafs molt significatius que surten d’aquesta tendència, Gonçal de Reparaz Ruiz i Salvador Llobet Reverter, que aplicaren l’esquema de la geografia regional francesa.

Gonçal de Reparaz Ruiz (Sèvres, Francia 1901 - Lima, 1984), geògraf, pot ser considerat com un explorador del món. On parava s’integrava totalment a la societat amb vida i estudis (França, Alemanya, Marroc, Brasil, Espanya i Perú). Arribà a Catalunya el 1921 i aviat i s’erigí com un dels millors geògrafs. De la mà de Pau Vila, Reparaz inicia un estudi sobre la Plana de Vic i el 1926 en publica una excel·lent monografia regional, un treball en el qual hi ha aportacions notables en el camp de la geografia física. La integració a la vida social, cultural i científica catalana fou total fins a la seva marxa el 1939. Després romangué de nou a França i finalment, el 1951, s‘instal·là a Perú, on també desenvolupà una intensa activitat com a geògraf (Nel·lo, 1994).

Salvador Llobet Reverter (Granollers, 1908 - 1991) traspunta a la postguerra i consolida la geografia regional a Catalunya. Inicialment no es considerà pas un geògraf físic. Les aportacions més destacada foren el dos treballs que es realitzaren i publicaren pràcticament junts sobre el Montseny i Andorra (Llobet, 1947a i b). En general els continguts exposats en geografia física no eren pas excessivament originals, sí, en canvi, ho era el plantejament. Feu una recopilació que sistematitzà amb alguna aportació original derivada de l’intens treball de camp que realitzà en aquests indrets, sobretot respecte a les relacions entre diferents elements del paisatge. En ambdues recerques sobresurt l’elaboració d’un mapa dels mantells de vegetació a escala 1:50.000, una tasca temàtica a una escala de detall fins aleshores no duta a terme des de la perspectiva geogràfica i ben poc de la botànica. Sorprenentment aquesta aportació força nova no fou continuada pels geògrafs. Foren interessants també les interpretacions de les nombroses dates meteorològiques que analitzà. Llobet aportà més en el marc de la geografia humana, en especial en geografia agrària. Ha estat un mestre dinàmic i engrescador, un gran defensor del treball de camp i un divulgador de la geografia. L’editorial Alpina dedicada a l’edició de mapes fou creada i gestionada per ell mateix, juntament amb el geòleg Noel Llopis Lladó, l’enginyer Josep M. Puchades, el dibuixant d’arts gràfiques Xavier Coll i el llibreter Joan Quera. Fou als darrers anys de la seva activitat professional quan es decantà cap a la geografia física, concretament cap a la geomorfologia (Panareda, 2007; Roma, 2000).

No volem acabar sense fer un record de la gran aportació que feu Pierre Deffontaines (Llemotges, 1894 - París, 1978), un geògraf molt polifacètic i cosmopolita. Fou l’iniciador i impulsor de diversos instituts i departaments de geografia europeus i americans. Feu una llarga estada a Barcelona on dirigí l’Institut Français, i des d’on impulsà la geografia catalana i esperonà la realització de treballs des de la perspectiva global de la geografia regional als qui aleshores s’interessaven pels estudis geogràfics, com Josep M. Fontboté, Salvador Llobet, Noel Llopis, Josep M. Puchades i Lluís Solé Sabarís, entre altres, només per

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

citar els experts en geografia física. A més a més d’aquesta empremta de mestre, ens ha deixat diverses monografies sobre indrets de Catalunya i nombrosos dibuixos on sintetitzava la seva visió del paisatge català que observava durant les sessions de camp (Sans i Panareda, 2007; Vila, 1964).

La Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

La represa dels estudis de geografia durant la postguerra fou lenta, però no foren pas escassos els treballs que es dugueren a terme des de diferents perspectives, algunes de les quals ja han estat indicades en el capítol anterior, en especial les relacionades amb la geografia física. No tenim cap mena de dubte que l’edició de la Geografia de Catalunya editada per Aedos conclou una etapa i s’enceta una de nova tant en relació amb els coneixements com amb la concepció del territori català que es té tant per part dels especialistes, com de la població en general. Creiem que fou en la presa de consciència produïda en el gran públic on es generaren més canvis. Alhora, cal dir-ho, la geografia mundial tombà cap a noves concepcions, que de mica en mica influïren en la geografia catalana. Per entendre el nivell científic i d’edició de la Geografia de Catalunya d’Aedos cal tenir ben present les persones i els treballs realitzats pe elles, i de manera molt especial Lluís Solé Sabarís, qui l’ideà i la coordinà, alhora que redactà alguns capítols claus de l’obra.

Lluís Solé Sabarís (Gavà, 1908 - Capellades, 1985), geòleg i geògraf amb una gran capacitat d’elaborar síntesis de continguts heterogenis i de saber-los explicitar, i alhora un gestor eficient i pragmàtic. Dotat d’una àmplia formació científica i tècnica, fou capaç de ser un pont entre els dirigents de la política científica espanyola i el desenvolupament de les ciències naturals i geogràfiques a Catalunya durant la postguerra civil. Rebé una forta influència de la geografia regional, en especial a través de Pau Vila i Pierre Deffontaines, entre altres, i sempre mantingué una visió global del territori, entenent les interrelacions entre els elements naturals i les activitats humanes, i entre territori i les poblacions que l’ocupen i transformen.

Ultra nombroses aportacions com a autor o director, sobresurt la seva tasca como a coordinador de la Geografia de Catalunya , per la qual aplegà un equip de col·laboradors de primer ordre. A continuació comentarem els textos de geografia física.

La Geografia de Catalunya comença amb un escrit per Deffontaines “Catalunya a la Mediterrània”, encapçalat amb un dibuix realitzat per ell mateix on mostra la visió que es té des de l’avió quan s’arriba a Barcelona. S’albira d’un cop d’ull el panorama de Catalunya i ho descriu des de la seva visió geogràfica del territori català. Al Nord i fent teló de fons, hi veu la barrera nevada dels Pirineus i dels Prepirineus. Al Sud, hi ha el mar amb la costa rectilínia. Entre mar i muntanya, s’estén Catalunya. I segueix descrivint les unitats de relleu i els cims més destacats. Catalunya és formada per un conjunt de massissos molt

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

variats i fragmentats per altiplans i petites planes, un complex de muntanyes que hi ha de tot i que condiciona uns climes i uns paisatges vegetals ben variats. Tot plegat ha donat lloc a una realitat en mosaic, que repercuteix intensament en els fets humans, i en condiciona l’arribada de pobles, l’ocupació del territori i els aprofitaments dels recursos. Conclou amb un resum de les etapes històriques de Catalunya. És tota una mostra de la concepció que aleshores es tenia de la geografia.

El primer volum comprèn dues grans parts: Geografia Física i Geografia Humana. Cadascuna d’aquestes es divideixen en grans apartats, que en Geografia Física són relleu, clima i aigües, sòl i vegetació i paisatge geogràfic. El relleu és redactat totalment pel mateix Solé Sabarís (139 pàgines), el clima i les aigües (62 pàgines) per Valentí Masachs i per Solé Sabarís (llacs, aigües subterrànies i deus minerals), el sòl i la vegetació (45 pàgines) per Oriol de Bolòs i el paisatge geogràfic (12 pàgines) per Solé Sabarís.

La primera constatació que es té és que Solé Sabarís es reservà per ell la redacció de tot l’apartat de geografia física, excepte dels continguts que ell no dominava. El resultat és un text molt entenedor i estructurat. No hauria res a dir si no fos pel fet que el mateix Solé Sabarís afirma en la presentació del llibre “Entre el grup, no massa nombrós, d’estudiosos de la geografia nostrada ha estat seleccionat un equip compenetrat, sens dubte el millor que podia constituir-se, car abraça totes les especialitats pròpies del camp geogràfic”. Alhora indica que la missió de l’equip és sintetitzar la coneixença geogràfica de Catalunya i la de presentar una obra d’orientació moderna que faci entenedores al públic català les directrius de la ciència geogràfica actual. No hi intervé cap dels altres geòlegs catalans i n’hi havia de ben competents. Bé, l’únic que incorpora és Valentí Masachs, catedràtic d’institut i que s’havia especialitzat en el règim dels rius espanyols; se li encarrega aquesta temàtica i alhora tot el capítol de clima, tot i havent especialistes catalans. Oriol de Bolòs era el millor per a la redacció del capítol de la vegetació.

a) El relleu

S’inicia amb una explicació de la configuració general, on remarca les idees clau de la seva concepció geogràfica. “Catalunya és un país de grans contrastos i tot un món variat en cada unitat del qual seria possible de trobar nous matisos que permetrien de distingir-hi altres subdivisions de segon ordre. A aquests contrastos morfològics, imposats pel relleu i el rocam, és possible de superposar-hi encara la gamma diversificadora del paisatge vegetal. El nostre país és un conjunt de terres de característiques diverses i oposades, de minúscules unitats, les nostres famoses comarques, la forta personalitat de les quals s’explica precisament per aquesta virilitat de contrastos. Relleu, rocam i vegetació són els tres elements constitutius del paisatge natural o fisiogràfic, damunt del qual ha d’actuar l’home, creador, al seu torn, d’un paisatge”.

Després s’ofereix un dels models més repetits en els llibres de geografia, les grans unitats de relleu: els Pirineus, el Sistema Mediterrani i la Depressió Central

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

amb les seves divisions principals. Hi afegeix dues altres unitats, la Serralada Transversal, poc definida, en la franja de contacte de les tres unitats indicades, i la plana litoral empordanesa. El més important de l’aportació de Solé Sabarís és que crea un model, l’interpreta, li dóna nom i el representa cartogràficament.

El capítol II és dedicat a la gènesi del relleu amb explicacions detallades per eres geològiques. És conclòs amb un resum del rocam com a factor paisatgístic. Parla de les característiques del relleus granítics i pissarrencs, del relleu calcari i del relleu de les grans planes dominades per argiles i margues.

En els capítols següents es comenten els trets generals i les formes i l’evolució del relleu de les grans unitats esmentades: el Pirineu (III), la Serralada Transversal (IV), la Depressió Central (V) i el Sistema Mediterrani (VI). També en dedica un a la façana litoral (VII) i un darrer a la xarxa hidrogràfica (VIII).

En general es tracta de textos que resumeixen molta informació presentada de manera ordenada i relativament comprensible per a un lector interessat i mínimament informat. Això és important en el capítol de la gènesi del relleu i del detall de l’evolució geològica, tant pels conceptes com per la necessitat de conèixer força bé el territori, sobretot perquè els topònims de referència no sempre són de primer ordre. El resultat és un text extens d’una realitat complexa escrita en un llenguatge comprensible. Cal assenyalar la funció essencial que la il·lustració acompleix en aquest apartat, més que en cap altre, amb nombroses fotografies ben triades i abundants elements gràfics, com mapes, perfils i blocs diagrames. És una gran aportació de Solé Sabarís, el qual mostra la gran capacitat de recapitulació, de síntesi i de comunicació científica, a part de bon coneixedor de la literatura geològica del moment.

b) El clima i les aigües

Aquest apartat es divideix en dos grans capítols temàtics, fàcilment diferenciables.

L’explicació del clima s’inicia amb la constatació de la diversitat climàtica a Catalunya, a causa sobretot de l’altimetria, de la distància relativa al mar i de la seva variabilitat derivada dels canvis en la dinàmica atmosfèrica. Primer es comenten els elements del clima aplicats a Catalunya (temperatura, pluja i neu, humitat i vents), se segueix amb els tipus de clima (alpí, subalpí, atlàntic i mediterrani) amb la presentació de diagrames climàtics representatius, i finalment la dinàmica atmosfèrica i tipus de temps. Masachs no és pas especialista en climatologia, però treballà molt les dades i elaborà nombrosos diagrames i mapes en el seu treball sobre el règims dels rius peninsulars. Presenta un text relativament ampli del clima de Catalunya i ben elaborat pel moment en què es redactà.

Ben diferent és el capítol sobre aigües, en general més aprofundit, en concordança amb la preparació específica de Masachs. Després de presentar les grans conques fluvials, detalla els trets principals dels rius catalans i de la tècnica d’aforament per a l’estudi dels cabals. En concret, analitza els cabals,

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

la irregularitat, les crescudes, els estiatges, les variacions estacionals i el tipus de règim. Agrupa els rius en tres grans grups, rius pirinencs, rius prepirinencs, rius mediterrànies i, a part, l’Ebre.

La resta del capítol sobre les aigües és redactada per Solé Sabarís. Es tracta de subcapítols breus sobre els llacs, que són agrupats en estanys pirinencs, les maresmes litorals i altres estanys. El de les aigües subterrànies tracta de la circulació subterrània i ho aplica a dos fets concrets, el cas de la Garona i de l’Éssera i el cas de l’estany de Banyoles. En altres deus càrstiques glossa sobre el riu subterrani de la Falconera a les costes de Garraf i les surgències de les Fonts del Llobregat i de les Fonts del Bastareny. Finalment comenta les deus minerals per la seva importància econòmica.

c) Sòl i vegetació

La inclusió d’un capítol sobre sòls és una novetat en una geografia regional, sobretot per la importància que se li dóna. S’inicia sobre conceptes bàsics d’edafologia entorn a la constitució i formació del sòl, cosa que palesa l’originalitat d’aquest tractament. Aquesta introducció genèrica ocupa gairebé la meitat del capítol. L’altre meitat és dedicada als sòls de Catalunya. Els sòls són dividits en dos grans grups en el marc d’un plantejament de caràcter provisional, com expressa el mateix autor. Uns són anomenats clímax, és a dir, definits essencialment per les condicions climàtiques. El segon grup, anomenat “Altres sòls”, inclou els sòls relictes i els sòls lligats a la natura de la roca tant pel fet d’un pendent fort que no permet la consolidació d’un sòl profund, com per l’extrema aridesa que no possibilita el seu desenvolupament o per la presència d’ambients permanentment entollats o inundats. Aquest plantejament està clarament influenciat per la formació botànica de l’autor. S’inclouen les seccions de diversos perfils de sòls catalans i mapes, entre els quals hi ha el de l’esquema de la distribució dels tipus de sòl més importants

El capítol de la vegetació és un dels més ben estructurats del llibre a causa de què l’autor és el millor especialista de la matèria a Catalunya en aquell moment. Oriol de Bolòs i Capdevila (Olot, 1924 - Barcelona, 2007) és deixeble directe del pare de la fitosociologia Josias Blaun-Blanquet i fou l’iniciador dels estudis de vegetació a Catalunya. Ja el 1957 presentà una comunicació sobre les zones de vegetació de Catalunya a la Societat Catalana de Geografia. El capítol de vegetació de la Geografia de Catalunya és una nova aproximació al model de vegetació potencial de Catalunya, on primer puntualitza i diferencia entre flora, comunitat vegetal i paisatge. Defineix què és una associació vegetal i descriu el mètode i la taxonomia fitosociològica. Com succeeix en el capítol de sòls, inicia el capítol de la vegetació de Catalunya amb una explicació temàtica i metodològica, cosa que evidencia també el caràcter incipient d’aquests estudis. Defineix els tres cercles de vegetació representats a Catalunya i els relaciona amb els del conjunt d’Europa. De cada cercle, n’estableix els estatges i dominis, dins els quals es detallen les principals comunitats vegetals. A l’alta muntanya

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F.

i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

hi ha els estatge alpí i subalpí. A la muntanya mitjana diferencia el país de les fagedes i rouredes humides del país de les rouredes seques. I finalment la vegetació mediterrània comprèn el país dels alzinars, el país mediterrani estèpic i el país mediterrani meridional.

L’element gràfic és considerable i és totalment original de l’autor. Destaquen diversos mapes de distribució d’espècies significatives de Catalunya, la sèrie de 9 perfils amb la distribució altitudinal de la vegetació a diverses muntanyes catalanes i dos mapes en color i que ocupen una pàgina sencera cadascun, l’un amb les zones de vegetació de Catalunya i l’altre amb les àrees de dominància dels arbres forestals més importants de Catalunya en l’estat actual de la vegetació.

d) El paisatge geogràfic

Es tracta d’un capítol cabdal, almenys des del punt de vista conceptual, de la Geografia de Catalunya redactat pel mateix Lluís Solé Sabarís. És un intent de síntesi i d’anar més enllà de la justificació de que la gran diversitat del relleu no és l’únic factor, malgrat sigui el principal, en la configuració del territori. Sosté que també ho són el clima i la cobertora vegetal. Ho resumeix corroborant que relleu, clima i vegetació són els tres factors fonamentals que determinen el que anomena “paisatge natural o fisiogràfic”. Considera el paisatge com el resultat de la distribució geogràfica de cada un d’aquests factors i del seu acoblament en els distints sectors. Afirma que per al geògraf aquest paisatge no és més que l’escenari o el medi ambient damunt del qual es mou l’home.

Els paisatges fisiogràfics de Catalunya que presenta són només un assaig de síntesi. Considera que els trets més característics del paisatge català són la diversitat, exposada en els capítols anteriors, i la mediterraneïtat. Conclou que el paisatge català, tant en els seus aspectes físics com humans, pot prendre’s com a representant per excel·lència del món mediterrani. Solé Sabarís és conscient que no tot lliga i admet que els trets mediterranis es modifiquen i es degraden prou com per aparèixer de manera prou diferent, a causa de l’altitud i la continentalitat. També observa que les variacions espacials en el relleu i en el clima no coincideixen. El relleu varia de la costa als Pirineus a causa que les grans unitats són paral·leles a la costa. En canvi, el clima, i també la vegetació, varien d’est a oest. Constata, doncs, que les zones climàtiques i les unitats de relleu no coincideixen ni tenen la mateixa tendència.

La primera divisió que estableix és la de la Catalunya seca i la Catalunya humida, definides per la isohieta 700 mm. Solé Sabarís n’extreu dos fets. Per un cantó un canvi de paisatge vegetal i de possibilitats d’aprofitament agrícola, ramader i forestal. En segon lloc el relleu abrupte ha estat un refugi durant les invasions, en especial la sarraïna, i és des d’on va partir la reconquesta. Aquest contrast es tradueix en l’expressió de Catalunya Nova i Catalunya Vella.

Destria dues zones dins la Catalunya seca, que anomena la Catalunya Mediterrània i la Catalunya Continental. De la primera diferencia la regió del nordest o de la tramuntana, el litoral mediterrani, l’altiplà central i el Prepirineu; la

Josep

Tulla

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

segona queda reduïda a la Plana de Ponent més seca. A la Catalunya humida distingeix dos conjunts ben diferenciats, la regió oriental, molt plujosa, i l’alt Pirineu, condicionat per l’altitud amb temperatures baixes i precipitacions elevades.

Solé Sabarís tanca l’apartat de Geografia Física resumint el que ha acabat d’escriure en el darrer capítol. Hom nota una insistència perseverant en la idea que el paisatge natural és la base sobre la qual l’home actua, s’organitza i transforma. Dóna la sensació que necessita reafirmar-se constantment en allò que considera geogràfic, que són les relacions entre la natura i la societat humana. Ell és geòleg i els continguts de geologia són els que ell domina. Acaba d’escriure un excel·lent i ampli resum de geologia de Catalunya que és la base de la primera part d’una Geografia de Catalunya , i ell n’és el director.

“Heus ací, doncs, esbossats a grans trets els grans conjunts del paisatge català. Un món predominantment mediterrani, degradat cap a l’oest per la secada i la continentalitat, transformat vers el nord-est per la humitat fins a esdevenir un paisatge de to atlàntic i modificat per l’altitud cap al Pirineu fins a convertir-se en un paisatge alpí. L’home, subjecte de l’activitat geogràfica, s’ha mogut damunt un medi variadíssim, el qual, amb la seva acció, ha contribuït a fer més divers encara. Seria impossible de comprendre aquestes activitats humanes sense tenir present constantment la influència poderosa que han exercit els grans conjunts fisiogràfics”.

I encara cal referir-nos a les darrers pàgines del volum I al tractar del territori i la seva delimitació històrica escrites per Ferran Soldevila amb la col·laboració de Josep Iglésies i Lluís Solé Sabarís en els aspectes geogràfics. Què s’entén per aspectes geogràfics? Llegint les set pàgines hom té la impressió que quan es parla de criteris geogràfics es refereixen al relleu, que és el que dóna estabilitat a una frontera. Vegeu, per exemple, la frase “Però a aquest fet, purament polític i inestable, la geografia pot oposar sempre un criteri delimitatiu basats en fets naturals i immutables”.

La informació comarcal de geografia física

El criteri adoptat per a l’exposició de les diferents comarques és, en primer lloc, una visió de conjunt, insistint en la seva situació i en l’encaix dins de les grans unitats naturals de Catalunya establertes en el primer volum. A continuació es concreten totes aquelles característiques físiques que li presten més originalitat. La informació se centra en els tres punts claus en què es basa l’explicació de la geografia física comarcal: les unitats de relleu, les característiques climàtiques i la vegetació.

L’exposició del relleu sol ser la més extensa i precisa. Si s’esdevé, s’hi s’estableixen i es comenten les subunitats en què se sol dividir la comarca. Sovint, en especial en les comarques pirinenques, s’adjunta un bloc diagrama que permet sintetitzar visualment la complexitat geomorfològica i fer-la més entenedora.

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M.

Antoni

i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Les explicacions ajuden a obtenir una visió global del relleu i com aquest condiciona la instal·lació humana i les activitats històriques i actuals.

Els comentaris sobre el clima solen anar acompanyades de taules de dades meteorològiques, sobretot de temperatura i precipitacions, i, a vegades, de vents. Sovint s’adjunta també el diagrama climàtic, cosa que facilita una visió més ràpida i alhora global del clima.

La vegetació sol ser l’element menys detallat i sovint es comenta en relació amb els aprofitaments forestals.

En conjunt les informacions sobre els elements físics estan relacionades amb la potencialitat dels aprofitaments o amb les limitacions que comporta un tipus de relleu abrupte o un clima sec i calorós.

La geografia física 50 anys després

Analitzar com ha anat evolucionant la geografia física després de la publicació de la Geografia de Catalunya de l’Aedos, ni que sigui de manera resumida, queda fora de l’objectiu d’aquesta comunicació. Però sí que volem indicar-ne alguns dels trets que creiem més significatius.

Les branques científiques han anat evolucionant i sobretot s’han especialitzat, com també ho han fet els mateixos científics.

La geografia física ha sortit dels àmbits en el quals ha estat integrada, sobretot de la geologia i biologia. Ara els geòlegs i botànics, almenys alguns, ja no se senten una mica geògrafs com abans. Ara hi ha geògrafs, departaments universitaris de geografia i titulacions de grau i màster específicament de geografia.

Fins dins de la geografia s’han consolidat diverses especialitats. S’han establert tres àrees oficials de coneixement: geografia humana, anàlisi geogràfica regional (per no dir-ne geografia regional) i geografia física. I en alguna ocasió s’han creat departaments amb una d’aquestes assignacions. Per tant, un dels canvis més destacats és la individualització de la geografia respecte a les altres branques científiques i l’especialització dins el propi camp de la geografia.

En el context de la geografia s’han establert línies d’estudi i recerca encara més específiques, com geomorfologia, biogeografia i climatologia, a més de geografia dels sòls i geografia de les aigües, entre altres. I dins d’aquestes encara s’ha fragmentat més, com geomorfologia climàtica, estructural, glacial, fluvial, càrstica, etc., només fent referència a la geomorfologia, matèria que ha estat i és preponderant en l’àmbit de la geografia física.

La geografia física ha seguit noves tendències, deixant de ser una part dels estudis de geografia regional sota la influència de l’escola francesa, i ha entrat en noves línies de recerca amb forta influència de les escoles anglosaxones. Malgrat tot, actualment coexisteixen diferents tendències en relació amb la formació i relació de cada especialista.

Cada vegada es dóna més importància a l’estudi de processos i a l’establiment de models o patrons a les diferents escales i perspectives.

Josep

Panareda,

F. Tulla

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F.

i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

La recerca geogràfica, com en d’altres branques científiques, s’ha tecnificat molt gràcies amb la millora de l’obtenció, tractament i transmissió de dades. Els sistemes d’informació geogràfica ha trastocat no només els aspectes tècnics, sinó la mateixa metodologia i la manera de copsar la realitat, sovint estudiada mitjançant simulacions o situacions virtuals.

L’organització socioeconòmica local, regional i mundial és molt diferent de la que hi havia fa 50 anys. Les necessitats i les problemàtiques són ben diferents, raó perquè els estudis han de resoldre noves situacions i nous conflictes amb tècniques recentment establertes.

La recerca geogràfica s’ha globalitzat de manera que el nivell de transmissió de coneixement es fa prioritàriament a nivell mundial. L’escala local de comunicació i divulgació de resultats ha estat molt relegada i sovint menystinguda. Les xarxes de comunicació tenen una estructura, un funcionament i una eficiència que res tenen a veure amb les existents fa 50 anys.

I davant de tot plegat encara es planteja el sentit de la geografia física, com a ciència, dins de la geografia i en el conjunt de les ciències. Cal parlar encara de geografia física com a ciència autòctona? Quina és la perspectiva dels geògrafs físics? La geografia física ha de ser una tasca dels especialistes en ciències naturals, que són els que realment en saben? És qüestió de continguts específics o només de perspectiva? És una qüestió individual o d’equips o grups de treball? O senzillament és un qüestió de competència, de saber plantejar el funcionament natural modificat pels humans, i de donar respostes encertades en un món totalment globalitzat?

Aquestes i moltes altres preguntes tenim plantejades en relació de com ha evolucionat la geografia física els darrers 50 anys, que més o menys sabem com ha estat. Però la qüestió essencial és el paper que ha de tenir el geògraf físic en l’actualitat i de cara al futur. Personalment el que més hem preocupa no és pas el paper futur de la geografia o de la geografia física i de les titulacions i departaments que tenen aquests noms, sinó la persistència dels seus continguts, dels seus plantejaments i de les respostes que cal donar a la societat actual.

Quines són aquestes? Seria llarg detallar-les, però es poden resumir en conèixer les relacions entre els sistemes naturals i els sistemes humans i en trobar les maneres de com la societat humana pot evolucionar amb dignitat i sense malmetre l’entorn que ens permet progressar.

Es constata ja que bona part dels estudis globals del territori plantejats actualment, inclosa la part de les activitats humanes, ho són des de persones i institucions d’ecologia o ciències ambientals. La preocupació global torna de nou cap l’àmbit de ciències naturals. De nou la geografia, almenys la geografia física, és feta per qui no porten aquest nom. I això no és pas necessàriament negatiu.

Josep

Tulla

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Antoni

i

Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Conclusions

La Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos constitueix una fita molt marcada en l’estudi de la geografia física i ha estat la base per un millor coneixement del medi natural català i de com aquest condiciona el poblament i les activitats humanes.

Tots els autors dels apartats de geografia física no són pas geògrafs especialitzats. Però cal assenyalar que no hem trobat cap especialista que aleshores es considerés geògraf físic. A més a més, molts dels redactors no són ni geògrafs.

La constatació anterior no és pas en contra la selecció dels autors, entre altres raons perquè cal preguntar-se on eren els geògrafs físics, qui es considerava geògraf físic i si calia tenir aquesta etiqueta per saber geografia física i, per tant, ser també geògraf físic.

Si algú aleshores era considerat geògraf físic era precisament Lluís Solé Sabarís, el qual sí que era un gran coneixedor de la geografia física d’aquell temps i, a més, curiosament, ostentava la càtedra de Geografia Física, malgrat fos sota el paraigua de l’àmbit de Geologia. L’altre autor destacat és el botànic Oriol de Bolòs, que sovint ell mateix es considerava com biogeògraf o més exactament com geobotànic (Geobotànica era el nom de la càtedra que ostentava). I Bolòs tenia realment una clara perspectiva geogràfica i una visió global del món biològic i del conjunt dels sistemes naturals i humans.

Es referma el paisatge com una realitat resultat de diversos elements naturals modificats històricament per l’activitat humana. El paisatge actual no es pot entendre sense conèixer la història de l’ocupació humana, i la història humana tampoc pot entendre’s sense conèixer les limitacions i potencialitats dels elements naturals.

La sistematització i l’exposició clara dels continguts han facilitat la divulgació de la Geografia de Catalunya i que hagin estat un marc de referència pels geògrafs, mestres i en general pels ciutadans interessats.

Hi ha hagut un gran esforç de tipificació i en general de donar nom a realitats conegudes de manera difusa i poc concreta fins aleshores, cosa que ha permès establir i consolidar models territorials de realitats naturals fins ara poc precisos. Es dóna prioritat a la realitat geomorfològica en el constitució del paisatge, malgrat les modificacions derivades del clima. Aquest criteri és preponderant en tota l’obra dirigida per Solé Sabarís. En tot moment és notòria la seva formació com a geòleg, malgrat que és constantment palès el seu anhel geogràfic, posat en evidència sobretot en les falques de paisatge geogràfic.

No hi ha capítol ni cap mena de referència a la fauna. Aquest fet es pot comprendre per la tradició que hi ha en l’àmbit de la geografia en oblidar aquesta realitat. Però sorprèn que no en faci esment, ni que sigui d’esquitllada, sobretot des del seu vessant de geòleg. Bé, sí que parla d’animals fòssils en les referències paleontològiques. Cal assenyalar que la fauna és l’element més sensible als canvis i a les actuacions humanes, a part del paper que juga en la dinàmica de

Josep M. Panareda,

F. Tulla

Enric Bertran

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

la vegetació i en la formació dels sòls. És una mostra del que encara quedava per fer d’aquesta visió global quan es parla de paisatge. En canvi, és molt positiu la incorporació del capítol sobre sòls, malgrat hagi estat redactat per un botànic, descuidant-se dels edafòlegs. La manca de sistematització en els estudis dels sòls de manera comprensiva al gran públic és evident en el text, però cal dir que encara ara és una tasca pendent.

Bibliografia

Almera, Jaume (1913a). Mapa geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona. Escala 1:40.000. Región cuarta o del río Tordera. Barcelona. – (1913b). Mapa geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona. Escala 1:40.000. Región quinta o del Montseny, Vallés y del Litoral. Barcelona. Blasi, Pere. (1922, 1935 3ª ed.). Geografia Elemental de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Editorial Pedagógica “Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana”, 85 p. – (1954). Les Terres catalanes. Barcelona: Aymà, 747 p. Bolòs, Oriol de (1957). Les zones de vegetació de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia, 20 p.

Cadevall, Joan (1892-1900). “Flora del Vallès”. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, (3ª época), núm. 2, p. 1-131. – (1907). Elements de Botánica popular. Terrassa: M. Utset y Juncosa, 296 p. – (1913-1937). Flora de Catalunya. Enumeració y descripció de les plantes vasculars espontànies de l’antic Principal fins avuy conegudes y de les més importants que s’hi cultiven. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. I: 432 p., II: 470 p., III: 522 p., IV: 481 p., V: 454 p., VI: 441 p. Carandell, Joan (1945). El Bajo Ampurdán. Ensayo geográfico. Universidad de Granada. 185 p. + XXVIII. Edició facsímil: Diputació de Girona, 1978.

Carreras Candi, Francesc [ed.] (1908-1918). Geografia General de Catalunya. Barcelona: A. Martín, 6 vol. Chevalier, Marcel (1929). El paisatge de Catalunya. Barcelona: Barcino (Enciclopedia de Catalunya, 6). 167 p. Reedició: Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia, 2004. Deffontaines, Pierre (1949). “Le delta du Llobregat”. RGPSO, núm. 137-174. Traducció 1956: Estudios Geográficos, núm. XVI, p. 259-288. Font Sagué, Norbert (1897). Catàlech espeleològich de Catalunya. Barcelona: L’Avenç, 78 p. – (1899). Història de Catalunya. Barcelona: Estampa La Catalana, 168 p. Fontserè, Eduard (1919). Resum de meteorologia. Barcelona: Minerva, 30 p. – (1937). “L’anomalia tèrmica de la Plana de Vic”. Mem. Serv. Meteor. de Catalunya [Barcelona], vol. I, núm. 1, 40 p. – (1950). Una visió meteorològica del Turó de l’Home Edició d’Homenatge. Barcelona: Gustavo Gili, 70 p. – (1962). Meteorologia de l’excursionista. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 127 p. Llobet, Salvador (1947a). El medio y la vida en el Montseny. Barcelona: CSIC, 518 p. + mapa. Traducció catalana 1990: El medi i la vida al Montseny. Estudi Geogràfic, Granollers: Museu de Granollers; Agrupació Excursionista de Granollers, 486 p. + periglacial al Montseny. – (1947b). El medio y la vida en Andorra. Barcelona: CSIC. Traducció: El Medi i la Vida a Andorra. Andorra: Editorial Promocions literàries, 312 p. Llopis, Noel (1947). Contribución al conocimiento de la morfoestructura de los Catalánides. Barcelona: CSIC, 372 p. Masachs, Valentí (1948). El régimen de los ríos peninsulares. Barcelona: CSIC.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Nel·lo, Oriol (1994). “Apunts sobre la vida i l’obra de Gonçal de Reparaz i Ruiz (1901-1984). Una entrevista amb el professor G. André de Reparaz”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 38, p. 137-146.

Panareda, Josep Maria (2007). “La percepción del paisaje del Montseny (Cordillera Prelitoral Catalana) por Salvador Llobet a partir del Mapa de los Mantos de Vegetación de 1947”, dins Valerià Paül; Joan Tort [ed.]. Territorios, paisajes y lugares. Cabrera de Mar (Barcelona): Galerada, p. 193-204.

Roma, Francesc (2000). Salvador Llobet i Reverter. La Geografia, entre la ciència i la passió Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia, 189 p. Reparaz, Gonçal de (1928). La Plana de Vic. Barcelona: Barcino. Reedició facsímil 1982: Vic: Eumo.

Sans, Jaume; Josep Maria Panareda (2007). “El delta del Llobregat visto por Pierre Deffontaines en 1949”, dins: Valerià Paül; Joan Tort [ed.]. Territorios, paisajes y lugares. Cabrera de Mar (Barcelona): Galerada, p. 205-217.

Solé Sabarís, Lluís (1936). “Notes geo-morfològiques sobre les Guilleries”, dins: Guia d’Excursions. Barcelona: Institució Catalana d’Història Natural, p. 9-15.

– (1958-1968). Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, 3 vol. – (1951). Los Pirineos. El medio y el hombre. Barcelona: A. Martín, 441 p. Traducció 2004: El Pirineu. El medi i l’home; Tremp: Garsineu, 441 pp + mapa.

– (1982): “Recordant Valentí Masachs i Alavedra”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, núm. 48, p. 5-10.

Vila, Pau (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino. Reedició 1984: Barcelona: ed. Empúries. – (1930). “El Vallès. Assaig geogràfic”, dins: Comarca del Vallès, vol. I. Barcelona: Casa del Vallès, p. 1-83.

– (1937). La fesomia geogràfica de Catalunya. Barcelona: Comissariat de Propaganda, Generalitat de Catalunya.

– (1962-1963). Visions geogràfiques de Catalunya. Barcelona: Barcino, 2 vol.

– (1928-1936). Resum de geografia de Catalunya. Barcelona: Barcino, 9 vol. Edició en un sol volum, 2003: Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia, 390 p. – (1964). “Semblança d’un geògraf: Pierre Deffontaines i la seva actuació a Catalunya”. Serra d’Or, núm. VI-10, p. 66-67.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Una visió de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964/2014) des de la Geografia humana

Antoni F. Tulla

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona. antoni.tulla@uab.cat

Voldria agrair que se’m hagi demanat participar en aquesta taula rodona ja que la Geografia de Catalunya Aedos va ser molt important per a mi en la meva formació humana i acadèmica durant els estudis de batxillerat i universitaris. Els seus coneixements i la forma de presentar-los van interaccionar amb alguns dels ensenyaments que vaig rebre a la universitat. Aquesta obra va significar per a mi traduir els enfocaments teòrics del que s’entenia com economia regional a la realitat de Catalunya, que és el que voldria explicar. Organitzaré els meus comentaris en tres parts: Primera, el moment personal i el marc formatiu quant es va publicar i difondre l’obra; Segona, intentaré entrar en la metodologia i continguts de l’obra que han ajudat els acadèmics i tota la societat a entendre millor la construcció del territori de Catalunya; i Tercera, com hauria de ser avui la geografia humana “a la llum del que ens va aportar la Geografia de Catalunya Aedos”.

Primer: El moment personal i el marc formatiu

Des de quan estudiava el Batxillerat, vaig iniciar l’adquisició de la Geografia de Catalunya Aedos per fascicles des del primer volum (1958). Amb això voldria dir que la data de publicació real dels diversos volums va des que apareix el primer fascicle fins el darrer de cada volum, i es més un interval de temps que un moment concret. He de reconèixer que formar part dels Minyons de Muntanya des del 12 anys, haver viscut amb parents a Puigcerdà (Cerdanya, 7-11 anys) i gaudir més del camp que de la ciutat van reforçar el meu desig de conèixer el país. Ho va reforçar que el meu pare fos fill de Toloriu (Alt Urgell) i la meva mare de Ramió (Fogars de Tordera, Vallès Oriental), però que varen conèixer-se a Arenys de Mar i varen tenir cura de l’Hostal de Sant Magí de Brufaganya durant dos anys. Des de petit vaig tenir la percepció que era de Catalunya com a lloc més que no pas de Barcelona, on vaig néixer. És per aquests motius que el meu interès per la geografia va anar molt lligat al coneixement del país, i en aquest sentit esperava cada quinzena el fascicle de la Geografia de Catalunya Aedos per saber més coses sobre la població i les activitats econòmiques de cada comarca. Era un aprenentatge a poc a poc però

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

continuat. La visió global va tardar uns anys en fer-se efectiva per un novell com era jo en aquell temps.

Desprès vaig estudiar Ciències Econòmiques (des del curs 1963-64 fins el 1969-70, inclòs el servei militar durant 16 mesos) amb una orientació final cap a l’Economia regional, molt a prop del que en la geografia anglosaxona es coneix com a “Regional Planning”. Alguns dels autors que més varen interessar-me en aquest sentit van ser en Jan Tinbergen (1956, 1973), Gunnar Myrdal (1957, 1972), i en Walter Isard (1956, 1960), presentats pel professorat de teoria econòmica i política econòmica a la facultat.1 El desenvolupament, la problemàtica de les àrees més desafavorides, com la muntanya en el meu cas, i els instruments metodològics per estudiar-ho varen ser objecte del meu interès. Un punt i a part, va ser la influència aquells anys d’en Jordi Nadal i Oller, des de la Història econòmica, amb la presentació de les obres de Jaume Vicens Vives (1954, 1962), d’en Pierre Vilar (1962, 1966) i d’en Romà Perpiñà Grau (1954), i com a director de la meva tesi de doctorat més tard. Aquestes obres i alguns dels professors em van introduir a l’anàlisi dels processos econòmics, i de la població en un àmbit territorial, front a l’estudi únicament descriptiu dels fets. Fins a cert punt, la relectura de la Geografia de Catalunya Aedos que vaig fer llavors i més tard, l’he anat fent tenint en compte aquests marcs teòrics i les formes d’anàlisi que permeten conèixer millor la realitat geogràfica, econòmica i històrica de Catalunya.

Els meus dos anys al “Servei d’Estudis del Banco Urquijo, a Barcelona” (1970-72), va reforçar aquesta orientació vers l’economia de l’anàlisi territorial. Inclús recordo que va ser el primer lloc on vaig haver d’aplicar el “model del punt de ruptura” per demostrar la pertinença de Lleida en l’àmbit d’influència econòmica de Barcelona quant es pretenia crear una “regió de l’Ebre” segregant Lleida de Catalunya. Tot seguit, quant vaig fer una estada de dos anys al Departament de Geografia de la Universitat de Bristol (1972-74) vaig aprendre molt més de models en geografia, però ja portava una base de matemàtiques, economia i metodologia que van facilitar l’assoliment de coneixements, que desprès vaig poder aplicar en la meva docència i recerca a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La meva entrada al Departament de Ciències Socials de la UAB el curs 1970-71, sota el guiatge de l’Enric Lluch i Martín, va satisfer la meva orientació vers els “estudis regionals, econòmics o geogràfics”, fet que com ja he esmentat es va consolidar amb la meva estada a la Universitat de Bristol (1972-1974).2 Desprès, com a professor de geografia a la UAB vaig especialitzar-me en tres camps: la geografia rural, el planejament local i regional, i els models de transport. Tanmateix, també vaig col·laborar en la preparació d’algunes assignatures regionals, on es va aplicar l’enfocament metodològic de l’anàlisi global dels processos en el territori.

1. Entre els que més m’interessaven cal citar en Fabià Estapé, José Ramón Lasuen, o l’Ernest Lluch.

2. Se’m va concedir una beca del Patronat de la UAB per perfeccionar els meus estudis en geografia a l’estranger.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Per a mi, un moment crucial va ser la sortida organitzada per la Societat Catalana de Geografia a la Cerdanya els dies 3 i 4 de juliol de 1976, que va ser una recreació en viu de la Geografia de Catalunya Aedos, ja que recordo com en Lluís Solé i Sabarís i en Pau Vila i Dinares van fer-nos explicacions molt aprofundides de la comarca, des de Bor i Puigcerdà. Fins a cert punt, era recrear la meva infantesa a la Cerdanya de la mà de les dues persones més expertes en el coneixement regional del moment. Hi van haver també altres aportacions importants com les d’en Joan Becat (pujant des de Vallcebollera cap els boscos i prats sota el Puigmal) o d’en David Serrat (explicant els temes geomorfològics al passar per la Collada de Toses), entre d’altres. L’enfocament possibilista de la geografia regional francesa, representada a Catalunya pel llibre “La Cerdanya” d’en Pau Vila (1926), no deixa de ser com un pròleg temporal del que desprès fou la Geografia de Catalunya Aedos. Era un primer volum del que havia de ser l’Enciclopèdia de Catalunya.

Més tard, al tornar d’Anglaterra amb una clara influència de l’enfocament teoreticoquantitatiu (Haggett, 1965 i 1977) i de la nova orientació de la geografia econòmica i regional (Chisholm, 1962 i 1965) vaig poder valorar millor les aportacions realitzades a la Geografia de Catalunya Aedos. El seu plantejament sistemàtic i analític dels temes tractats, defugint la mera descripció per aprofundir en els processos i els resultats, emprant tant la reflexió com l’anàlisi de la realitat del moment i de les raons dels canvis. Una de las principals aportacions d’aquesta geografia va ser “trepitjar” el territori i conèixer la seva gent. La geografia de l’espardenya d’en Pau Vila . Llavors, vaig completar el meu pas de l’economia 3 a la geografia participant en el treball de camp “eina bàsica de la geografia”, al costat d’Enric Lluch, Helena Estalella i Maria Dolors Garcia Ramon en sortides al sud de Catalunya, llavors la més desconeguda per a mi.

Segon: metodologia i continguts de la Geografia de Catalunya Aedos

He volgut donar unes pinzellades del meu origen formatiu per a situar millor les meves opinions. El president de la Societat Catalana de Geografia, Josep Oliveras i Samitier, va demanar-me que comentés les aportacions que aquesta geografia ha fet a la geografia humana, llavors i ara. En aquest sentit, per a la geografia, la Geografia de Catalunya Aedos ha significat donar una informació bàsica de les característiques del territori de Catalunya, inclosa la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, que sovint ha representat un punt de partida per a molts estudis, des dels treballs de curs fins a les tesis doctorals. El nombre i qualitat dels autors dels diversos apartats, els millors especialistes de l’època, permet parlar d’una publicació especialitzada, de gran profunditat intel·lectual, que combina la recerca amb el coneixement acumulat fins aquells anys (cinquanta i seixanta).

3. En aquest procés cal considerar també els anys que vaig col·laborar amb Juli Busquets Bragulat, com ajudant de sociologia, a l’ICESB, ESADE i la UAB. Per tant, economia, sociologia i geografia, vol dir el coneixement i el enfocament global des de les ciències socials.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Es un fet que quant hom vol estudiar un lloc, comarca o regió de Catalunya des d’una perspectiva temporal ha buscat, habitualment, la informació en quatre blocs de publicacions, i un cinquè bloc institucional:

1. La Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras i Candi, en 11 volums publicats entre 1908 i 1918. En la seva part general dedica 141 pàgines al Comerç i la Indústria de Catalunya, i 198 pàgines a l’Agricultura. Dedica una part important de l’obra a la ciutat de Barcelona, i desprès organitza la informació per províncies, partits judicials i municipis.

2. La Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos, apareguda el 1958 (vol. 1, d’àmbit general, físic i humà), 1964 (Vol 2, les comarques de la Catalunya vella), 1968 (vol. 3, les comarques de la Catalunya nova i Barcelona) i un quart volum (1982) dedicat a la “Bellesa Geogràfica”, un Glossari geogràfic i un índex toponomàstic.

3. Els estudis comarcals del Servei d’Estudis de la Caixa de Catalunya, que es va iniciar amb la Comarca d’Osona (1978) i va completar-se amb la Comarca del Bages (1992). Mantenint una estructura mínima similar entre les diverses monografies. Aquests estudis es caracteritzen per la diversitat de continguts depenent dels redactors del estudi de cada comarca. Representen una actualització de la informació i un lligam amb les institucions de cada territori.

4. La Gran Geografia Comarcal de Catalunya de la Fundació Enciclopèdia Catalana, amb 19 volums publicats entre 1981 i 1985, utilitza de forma renovada y estructurada la informació geogràfica de l’àmbit català en la Gran Enciclopèdia Catalana. Hi ha un tractament per comarques i municipis, però cal destacar la geografia de Catalunya, física i humana, dels volums XVII i XVIII.

5. L’Institut d’Estadística de Catalunya (IEC – Idescat), com hereu del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya (CIDC)4, va iniciar l’any 1984, la recollida i elaboració de dades estadístiques de quasi totes les variables territorials, primer en format paper i més endavant en format digital. Aquesta base de dades, la trobem a escala municipal, amb algunes excepcions, comarcal, per territoris (vegueries) i per a tot Catalunya. També ha elaborat monografies temàtiques. Aquesta base estadística i la d’altres institucions catalanes i espanyoles (Instituto Nacional de Estadística, INE) ha permès disposar d’una informació necessària per actualitzar els estudis regionals on es disposa de les dades però en canvi serà clau l’enfocament metodològic i l’anàlisi de l’estudi que es vulgui fer.

4. El CIDC va ser creat l’any 1969 com un consorci entre la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, al qual es varen unir a l’inici del període democràtic, les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, així com les altres cambres de comerç.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Tanmateix, de totes aquestes publicacions, la Geografia de Catalunya Aedos es sense cap dubte la que presenta una explicació i anàlisi del conjunt de Catalunya i de les seves comarques més sistemàtic i aprofundit. Encara que enguany celebrem el 50 aniversari del volum segon (les diverses comarques de la meitat septentrional de Catalunya), no pot parlar-se de la “Geografia humana comarcal” d’aquest volum sense parlar de la “Geografia humana general” de Catalunya del primer volum.

La geografia humana a la Geografia de Catalunya Aedos s’estructura en uns blocs temàtics molt significatius. El Paisatge geogràfic es presenta com un pont entre la geografia física i la geografia humana. En aquesta els habitants es tracten des del Poblament, com una evolució del territori a través dels assentaments humans, i des de la Població, analitzant el nombre i característiques dels habitants en el territori. Les activitats econòmiques es consideren en la seva estructura productiva però també en les modificacions que afecten al territori. Hi ha un tractament molt aprofundit de les activitats rurals (agràries) i de la ramaderia , però també del que ha representat la casa rural en l’organització del món rural. Es considera l’explotació del mar com una activitat que ha marcat les característiques del litoral català. La indústria es un dels apartats més desenvolupats per la seva importància històrica en la transformació territorial. El comerç es considera un dels sectors més característics de l’economia catalana i les comunicacions com la necessitat de relligar el territori. Una de les possibles mancances es no considerar el sector serveis com una funcionalitat territorial que va més enllà del comerç i les comunicacions. Amb tot, a la geografia urbana es tracta no únicament la morfologia si no també la seva funcionalitat en el territori. Es dóna una importància específica a la constitució històrica de Barcelona. En el volum segon, s’incorpora l’estudi de la Comarca com a unitat geogràfica , realitzat per Joan Vilà Valentí (1964), plantejant una divisió entre les unitats naturals i les unitats humanes, per poder establir les comarques així com poder destacar els elements que s’han fet servir per establir-les:

- Els aspectes socials se centren en la població i les seves característiques estructurals i dinàmiques, així com les àrees d’influència dels nuclis urbans i les relacions socials entre els grups d’individus.

- Es considera que els aspectes econòmics són els que han promogut més modificacions territorials. Per un cantó, les àrees econòmiques sorgiran com a resultat del predomini d’una activitat, però per l’altre cantó cal valorar cada producte i la intensitat de cada branca econòmica en un territori català més integrat.

- El paisatge humà com a resultat directa de l’actuació de la comunitat humana actual juntament amb els elements residuals de l’actuació humana en el passat. Es dóna una especial rellevància a les formes de poblament i als diversos usos del sòl que permeten parlar d’unitats paisatgístiques.

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F.

i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

El concepte de comarca i els criteris adoptats per la seva delimitació, incorporen noves temàtiques com les divisions polítiques i noms de comarca , que comporten considerar la geografia política i administrativa. La comarca com unitat territorial implica una visió sintètica que incorpori també les parts de la unitat natural, les parts de la unitat humana, buscant una combinació d’elements, amb unes connexions i estructures específiques que només es donen en el mateix sentit i amb la mateixa intensitat dins d’una àrea determinada. Cal passar de la mera descripció regional a l’anàlisi causal entre els diversos elements. Es vol insistir en l’originalitat geogràfica de les diferents unitats considerades, apel·lant a la personalitat de la comarca . Tanmateix, davant de la dificultat de poder fer un estudi aprofundit de cada possible comarca, es pren com a solució provisional el mapa de comarques establert per la Ponència de la Divisió Territorial (1933)5, amb finalitats administratives (Oliveras, 2009), on un dels criteris era que dins d’una comarca es pogués anar, fer la gestió i tornar des de qualsevol punt a la capital de la comarca en un sol dia. Fet, juntament amb la localització econòmica, que introdueix la importància de les comunicacions en la geografia humana.

Tercer: Com hauria de ser avui la geografia humana?

Els continguts de la geografia en l’anàlisi regional modern com el de la Geografia de Catalunya Aedos han seguit un patró temàtic on es presentava primer la vocació humana de la comarca (l’Alt Urgell, cruïlla de camins, o el Berguedà, zona d’expansió de la indústria barcelonina, per exemple), seguit del marc físic, i desprès de la població, històrica i actual, i les pautes de poblament. A continuació, els modus de vida que donen pas a les activitats agràries i forestals així com a la seva organització. Segueix amb la indústria, les matèries primeres i els recursos energètics. El comerç, el turisme i les comunicacions porten a explicar les viles i la morfologia urbana de la ciutat capçalera comarcal. La geografia humana actualment ha ampliat la temàtica i ha relligat aquests temes transversalment (Ortiz et al ., 2001) fent necessari que els acadèmics cerquem noves formes d’explicació a l’alumnat (Solana et al ., 2015). Aquesta nova visió es fonamenta tant en visions ideològiques com en enfocaments metodològics nous. Per un cantó, es veu necessari aprofundir en les temàtiques socials (Romero et al ., 2007) com discriminació, pobresa, emigració, diferències de gènere, ocupació i atur, qualitat de l’habitatge, etc. i per l’altre, en la interacció de l’activitat humana en el medi sota la perspectiva d’una preservació del medi ambient (C. Bertrand i G. Bertrand, 2002). El medi físic deixa de ser l’objecte principal que condiciona l’activitat humana, per invertir-se els termes. Importa veure quins son els impactes de l’activitat humana en el medi, que en part es pretén conservar per les seves característiques (Europa Natura 2000),

5. És el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura Gassol, president honorari, P. Vila, vicepresident, J. Iglésies, secretari, i A. Bergós, P. Blasi, A. Esteve, M. Galès, A. Rovira i Virgili, M. Santaló i F. Solé

Josep

Tulla

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

prioritzant-se el medi natural com ecosistema (Parcs Nacionals) o el medi natural interaccionant amb les activitats humanes sostenibles (Parcs naturals). El concepte de sostenibilitat es converteix en el nou paradigma, que es relaciona amb la societat, les activitats econòmiques i amb el mateix territori com un tot. Un altra element nou transversal es el desenvolupament, rural, local, territorial, i com no sostenible. The Brundtland Report, de 1987, planteja que “el desenvolupament sostenible ha de resoldre les necessitats actuals sense comprometre els recursos i l’habilitat de les generacions futures per a resoldre les seves necessitats” (Adams, 2006). Hi ha una crisi de les societats agràries i industrials, del camp i de la ciutat. Una revolució tecnològica i una nova riquesa econòmica que es el turisme de l’oci (Guinjoan et al ., 2014) però també una multifuncionalitat rural amb noves activitats transversals com l’agricultura social (Tulla et al ., 2015). Quines activitats poden realitzar-se en una comarca que al mateix temps, permetin retenir o atraure població preservant la sostenibilitat del territori? Quina és la governança que ho farà possible? Quin és el capital social, i xarxes socials, necessaris pel desenvolupament sostenible? Aquesta temàtica, l’anàlisi d’aquests processos són avui la clau de la nova geografia humana (Agnew et al ., 1996). És tan necessari en l’estudi de les àrees rurals com de les urbanes, i en aquest sentit es considera més oportú parlar de territori.

Els sectors econòmics (Primari, Secundari i Terciari) ja no es poden estudiar com abans, un darrere l’altre. Actualment, són sectors complexos com les “cadenes d’oferta d’aliments” que inclouen la producció agrària, la seva transformació agroindustrial, la seva comercialització i els mitjans de transport (Marsden, 2006). El tema clau passa a ser l’existència de multinacionals en un món globalitzat (Dicken, 2011) enfront d’una possible agricultura de proximitat, de característiques ecològiques, transformada i comercialitzada en règim cooperatiu. Un altre exemple són les cadenes de producció global i els complexos regionals. S’ha generat un trossejament de les fases de producció i comercialització de la producció. S’ha passat d’un sistema de producció fordista en base a les aglomeracions d’escala vers un sistema de clústers per fases de la producció, lligant cada fase i lloc amb un nivell determinat de tecnologia i inversió de capital. Apareixen nous elements com la lleialtat espacial en un àmbit territorial com podria ser una comarca (Pallarès-Barberà et al ., 2004) i la justícia espacial i territorial (Harvey, 1973). L’anomenat sector serveis s’ha desbordat ja que es lliga amb la indústria a través dels “serveis productius” (assessorament, software informàtic, gestió, etc.), molts serveis delimiten el grau de funcionalitat de les localitats en el territori a través dels “serveis personals” (educació, sanitat, finances, etc.), cada cop el comerç i el turisme són més característics en molts llocs, però darrerament està prenent més importància l’economia cultural i creativa, les arts, el coneixement, que coneixem com les “classes creatives” o les “smart cities”. Finalment, podem classificar els serveis pel seu hinterland, des del local al més universal.

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Per acabar, cal dir que la geografia humana inclou una sèrie de geografies: Geografia de la població, Geografia econòmica, Geografia social, Geografia cultural, Geografia històrica, Geografia rural, Geografia urbana, Geografia industrial, Geografia política, etc., (Hiernaux i Lindón, 2006) que han tendit a l’especialització, desenvolupant-se sovint de forma independent, però que avui no poden explicar-se cap d’elles sense tenir en compte les altres. La globalització del territori, comporta un tractament transversal de la realitat, que inclou tots els coneixements de la geografia i inclús d’altres ciències socials i del medi ambient. El capital social, nou element clau, posa en evidència les xarxes socials en el territori, posant l’èmfasi en les aportacions innovadores i els actors que les constitueixen (Esparcia, 2014), i les dones emprenedores expliquen en bona part la dinàmica de les xarxes socials (Pallarès-Blanch, 2015). Aquest nou enfocament, contempla almenys dues metodologies. Per un cantó, la consideració de les escales territorials com a àmbit d’anàlisi, des del global al local (Short, 2000). Per l’altre, la formulació de processos espai-temps, on la difusió de les idees, el capital i la innovació es cada cop més ràpida i arriba més lluny (Woods, 2005). El creixement en una regió capdavantera s’escampa cap a altres regions menys avançades a través de la difusió d’innovacions si hi ha mercat pels seus productes. Hi ha models d’àmbit mundial però també n’hi ha d’àmbit local. La geografia humana, avui, es centra en l’anàlisi dels processos buscant aquells elements que poden explicar la existència d’aquests i dels seus lligams, així com el seu èxit o fracàs.

La Geografia de Catalunya Aedos, fa cinquanta anys va intentar fer una cosa similar prenent Catalunya com a base d’estudi. Va explicar el conjunt del país i cada comarca, del Principat, de la Catalunya nord i de la Franja. Va buscar els seus elements dinàmics en el marc del procés de transformació social del territori. Una metodologia avançada en el seu moment i que ens ha llegat una obra encara avui d’un gran interès per a la societat i per als acadèmics.

Josep

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran

Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Bibliografia

Adams, Walter A. (2006). The Future of Sustainability: Re-thinking Environment and Development in the Twenty-first-Century. The World Conservation Union.

Agnew, John; David N. Livingstone; Alisdair Rogers [ed.] (1996). Human Geography. An essential anthology. Oxford: Blackwell Publishers Ltd.

Bertrand, Claude; George Bertrand (2002). Une géographie traversière: l’environnement à travers territoires et temporalités. París: Editions Arguments.

Dicken, Peter (2011). Global Shift: mapping the changing contours of the world economy. Londres: Sage, Guilford Press (7a. edició).

Chisholm, Michael D.I. (1962). Rural settlement and land use. Londres: Hutchinson University Library.

– (1965). Geography and Economy. Londres: Edward Arnold (traducció castellana d’OikosTau, 1970).

Esparcia, Javier (2014). “Innovation and networks in rural areas. An analysis from European innovative projects”. Journal of Rural Studies, núm. 34, p. 1-14.

Guinjoan i Cesena, Eloi; Anna Badia i Perpinyà; Antoni F. Tulla i Pujol (2014). “El nou mosaic agroforestal del Priorat (Tarragona). Una anàlisi quantitativa dels canvis d’usos i cobertes del sòl durant el període de desenvolupament local”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 60/1, p. 87-113.

Haggett, Peter (1965). Locational analysis in human geography. Londres: Edward Arnold (traducció castellana Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1975).

Haggett, Peter; A.D. Cliff; Alan Frey (1977). Locational analysis in human geography. Londres: Edward Arnold.

Harvey, David (1973). Spatial Justice and the City. Londres: Edward Arnold.

Hiernaux, Daniel; Alicia Lindón [ed.] (2006). Tratado de Geografía Humana. Rubí: Anthropos Editorial.

Isard, Walter (1956). Location and Space Economy. Cambridge, MA: The MIT Press.

– (1960). Methods of Regional Analysis. An Introduction to Regional Science. Cambridge, MA: The MIT Press (traducció castellana: Métodos de Análisis Regional, Barcelona: Ariel, 1971). Marsden, Terry (2006). “Pathways in the sociology of rural knowledge”, dins: Paul Cloke; Terry Marsden; Patrick H. Mooney [ed.]. Handbook of Rural Studies. Londres: Sage Publications, p. 3-17.

Mitchell, Donald (2000). Cultural Geography: A critical introduction, Blackwell. Myrdal, Gunnar (1957). Economic Theory and Underdeveloped Regions. Londres: Gerald Duckworth & Co Ltd. (traducció castellana: La teoria econòmica y los países subdesarrollados, Mèxic D.F.: FCE).

– (1972). The Challenge of World Poverty (traducció castellana: El desafio de la pobreza en el mundo, Mèxic D.F.: FCE).

Oliveras i Samitier, Josep (2009). “Reflexions sobre l’organització territorial de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68, p. 179-198.

Ortiz, Anna; Anna Badia; Àngel Cebollada; Enric Mendizàbal; Miguel Solana; Ana Vera (2011). Visions geogràfiques del món. Bellaterra: Servei de Publicacions de la UAB (Col·lecció Materials; 222).

Pallarès-Barberà, Montserrat; Antoni F. Tulla; Ana Vera (2004). “Spatial loyalty and territorial embeddedness in the multi-sector clustering of the Berguedà region in Catalonia (Spain)”, Geoforum, núm. 35 (5), p. 635-649.

Pallarès-Blanch, Marta; Antoni F. Tulla; Ana Vera (2015). “Environmental capital and women’s entrepreneurship: A sustainable local development approach”. Carpathian Journal of Earth and Environmental Sciences, vol. 10, núm. 3, p. 133-146.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Perpiñá Grau, Romà (1954). Corología: teoría estructural y estructurante de la población en España (1900-1950). Madrid: Instituto de Economía “Sancho de Moncada”.

Ponència de la Divisió Territorial (1933). Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Romero, Juan [ed.]; José Ortega; Joaquín Arango; Joan Nogué; Abel Albet; Ricardo Méndez; Oriol Nel·lo; Francesc Muñoz; Joaquim Farinós; Manuel Naredo (2007). Geografía humana. Procesos, riesgos e incertidumbres en un mundo globalizado. Barcelona: Ariel. Short, John Rennie (2000). Alternative Geographies. Harlow (Essex, England): Prentice Hall. Solana, Miguel; Anna Badia; Àngel Cebollada; Anna Ortiz; Ana Vera (2015). Espacios globales y lugares próximos. Una guía para leer el mundo. Barcelona: Icaria (en premsa).

Tinbergen, Jan (1956). Economic Policy: Principles and Design (traducció castellana: Política económica, principios y formulación, Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica, 1961).

– (1973). Planeación del desarrollo. Mèxico D.F.: Fondo de Cultura Económica.

Tulla, Antoni F.; Carles Guirado; Anna Badia; Ana Vera; Natàlia Valldeperas; Camille Evard (2015). “L’Agricultura Social a Catalunya. Una doble alternativa: Desenvolupament local I ocupació de col·lectius en risc d’exclusió social”. Quaderns Agraris, ICEA, núm. 38, p. 23-49.

Vicens Vives, Jaume (1954, 1962). Notícia de Catalunya (traducció castellana ampliada: Noticia de Cataluña, Barcelona: Vicens Vives, 1962).

Vila, Pau (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino.

Vilà Valentí, Joan (1964). “La comarca com a unitat geogràfica”, dins: Lluís Solé i Sabarís [ed.]. Geografia de Catalunya, vol. II, Geografia comarcal. Barcelona: Editorial Aedos, p. 11-21.

Vilar, Pierre (1962). La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales (traducció catalana: Catalunya dins l’Espanya moderna, Barcelona: Edicions 62, 1966).

Woods, Michael (2006). Rural Geography. Processes, Responses and Experiences in Rural Restructuring. Londres: Sage Publications.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

La Geografia de l’Aedos, un esguard confidencial

Enric Bertran González

Societat Catalana de Geografia ebertran@xtec.cat

Quan vaig ser invitat a parlar a la Societat Catalana de Geografia de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos, en ocasió del 50è aniversari de la publicació del seu primer volum, no cal dir que em vaig sentir molt honorat, i per això vaig acceptar, sense dubtar, de parlar-ne, des d’una perspectiva comarcal. Però, també haig de dir que no sabia què en podia dir que un públic entès en la matèria ja no sabés, perquè tothom aquí present es deu haver llegit l’obra, en part o del tot, i deunidó qui n’ha parlat en una o altra ocasió. Per tant, no n’esperin de mi un judici, perquè fóra arrogant, perquè ni tinc prou edat ni en sé prou. Jo els parlaré de la Geografia de l’ Aedos explicant-los, amb tota la bona voluntat de què sóc capaç, què ha representat per a mi. Per dir-ho ras i curt: emplenar un mapa de contingut. Vet aquí, doncs, el relat dels fets, talment com els records, passats pel sedàs del temps, diuen que es van esdevenir: El meu primer record de les comarques correspon a l’assignatura de Geografia d’Espanya que es feia a segon curs de batxillerat elemental, els anys seixanta, el batxillerat d’abans del d’abans, per a entendre’ns. I correspon a les comarques de la província de Burgos, perquè en aquella època tot havia començat a Burgos. Aleshores s’estudiaven les comarques de les diverses províncies espanyoles començant, preceptivament, per Castilla la Vieja, regió, si se’m permet la facècia, avui esquarterada en tres comunitats autònomes. Bé, estudiar és un dir. Un havia d’aprendre de memòria dues o tres comarques de cada província, les seves capitals i les activitats econòmiques més importants. I, deixin-me afegir-hi un bon record, dibuixar-ne el mapa corresponent. El meu primer record pertany, doncs, a la Bureba, la Lora i los Campos de Arlanzón. Amb aquest mètode era com es construïa una imatge mental d’un mapa d’Espanya, amb només dues o tres comarques per província, amb extensos territoris que eren terra de ningú, i, això, sí, un parell de comarques, la Manxa i la Tierra de Campos que sobreeixien dels límits provincials, però no milloraven gaire la situació. Fos com fos, amb aquesta imatge mental, un va desfilar pel batxillerat, fins a ensopegar, a principis de la dècada dels setanta, amb un mapa de Catalunya amb les trenta-vuit comarques delimitades en època republicana, amb l’afegit de les dibuixades a la Catalunya del Nord i a la Franja de Ponent. Era el mapa reproduït a la sobrecoberta posterior de la Geografia de l’Aedos, llibres que vaig comprar en decidir de fer Geografia i Història. Val a dir que el contrast va ser colpidor, perquè es tractava d’un mapa sense els espais buits dels

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya

mapes del batxillerat. Aquest mapa comarcal era un trencaclosques perfecte, on no mancava cap peça.

Aquest mapa prenia així un caire fins i tot simbòlic, perquè en la meva ignorància contribuïa a fer-nos diferents: Catalunya era un país compartimentat en unitats territorials més petites que la província. No vaig trigar gaire a penjar un mapa comarcal d’escala més gran a l’habitació de casa. Això em va servir per construir una nova imatge mental. Ara bé, em calia farcir de contingut aquest mapa comarcal: capitals, activitats més importants i, no cal dir-ho, alguna cosa més. El tractament corresponent me’l van administrar a la Universitat i a la Societat Catalana de Geografia. I haig de dir que encara el segueixo, perquè per als geògrafs catalans l’organització comarcal és un fet que mai no acabem de deixar de banda.

Aquest mapa comarcal es va omplir de contingut a les classes de Lluís Casassas a la facultat de Geografia. Les seves assignatures incorporaven tres pràctiques l’any, que consistien en sengles sortides d’estudi a diverses comarques catalanes, sempre en dissabte i, un fet curiós, amb autocar de la casa Burgos, com si es tractés de pagar una penyora contreta amb anterioritat. La lectura a efectuar, obligadament, durant la setmana prèvia a la sortida, era la monografia comarcal corresponent de la Geografia de l’Aedos. Com que vaig fer tres assignatures en tres cursos i vaig ser convidat força cops a acabar d’emplenar l’autocar Burgos, devia fer una vintena de sortides d’estudi amb el guiatge del professor Casassas i em vaig llegir, aplicadament, una bona colla de monografies comarcals.

Qui tenia de professor Lluís Casassas a la Universitat, més aviat d’hora que no pas tard, rebia una invitació per assistir a les conferències de la Societat Catalana de Geografia, que es feien al Palau Dalmases. Allí podies conèixer personalment alguns dels autors que signaven les monografies comarcals que havies llegit, aquells geògrafs que admiraves perquè havien demostrat saber-ne un niu i que el professor Solé Sabarís va tenir l’encert de reunir a la geografia de l’Aedos. He dit personalment, perquè Lluís Casassas te’ls presentava i els podies estrènyer la mà. Recordo d’aleshores, ser presentat a Josep Iglésies, Joan Rebagliato, Rafael de la Torre, Lluís Solé Sabarís i... fins i tot, Pau Vila! (Salvador Llobet i Joan Vilà-Valentí, ja els coneixíem de la facultat.) Aquesta invitació, com no podia ser altrament, es feia extensiva a les sortides d’estudi que la Societat efectuava per prendre el pols de la realitat comarcal. Hi vaig anar diverses vegades i vaig mantenir el costum de la lectura prèvia de la monografia de l’Aedos. Ah! i me n’oblidava: no recordo altre autocar que no fos Burgos.

Tanta excursió, perdó, sortides d’estudi per les comarques de Catalunya devien servir per conèixer una mica allò que ara els mitjans de comunicació nostrats en diuen territori, perquè Lluís Casassas, el 1980, va reclutar dos joves acabats de llicenciar, en Francesc Nadal i un servidor, per a fer els esborranys de bona part de les breus descripcions geogràfiques que acompanyen cadascun dels mapes de les municipalies que van delimitar, l’economista Joaquim Clusa i ell mateix, a l’Organització Territorial de Catalunya patrocinada per la Fundació

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració

(Aedos)

Treballs de la SCG, 81, 2016, 191-222

Josep M. Panareda, Antoni F. Tulla i Enric Bertran Acte de commemoració del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Aedos)

Bofill. Com tothom sap, es tracta d’una proposta d’ordenament territorial de Catalunya que esdevé una alternativa a l’organització comarcal. Una proposta rupturista amb la comarca considerada com a demarcació política, que arribà a ser vista per alguns amb un cert caire d’heretgia.

Nosaltres dos treballàvem en una petita habitació d’un despatx del carrer Provença, al mig de la qual, en una taula de braser hi havia apilats els tres volums de la Geografia de l’Aedos. Puc dir, doncs, que les descripcions que vam fer, les vam fer tenint davant els mapes comarcals gris blavosos que acompanyen cada comarca a la Geografia de l’Aedos, perquè juntament amb el croquis de la municipalia corresponent constituïen la cartografia bàsica de la feina a fer. Amb la modèstia deguda, puc assegurar que la proposta d’organitzar Catalunya en 127 unitats de govern local transcendia el fet comarcal com l’havíem entès fins aleshores, però ho feia amb el coneixement pregon que emanava de les lectures atentes de la Geografia de l’Aedos.

Encara ara, abans d’una sortida de la Societat, em plau de rellegir la Geografia de l’Aedos. Esclar que ha passat el temps i cinquanta anys són molts per a una disciplina canviant com la nostra. Fins i tot, s’han reconegut administrativament noves comarques i d’altres demarcacions malden per un lloc al mapa comarcal. Val a dir, però, que algunes d’aquestes contrades –el Lluçanès, el Moianès o la Ribagorça– ja mereixien l’atenció deguda a la Geografia de l’Aedos, que es feia ressò de tossudes voluntats i realitats geogràfiques persistents. Esclar que una nova Geografia de Catalunya incorporaria nous enfocaments i diferents àmbits d’anàlisi. Ja ho va fer la Geografia dels Països Catalans, dirigida per Carles Carreras a principis dels noranta. Tanmateix, per a una obra de la mena de la Geografia de l’Aedos, és la seva qualitat i el pas del temps el que acaba decidint si fa pòsit i esdevé una eina inestimable que permet de comparar la permanència i la contingència dels fets.

És per aquesta digna resistència al pas del temps, que la Geografia de l’Aedos és tot una obra clàssica de la literatura científica catalana. Un clàssic entès tal com va definir el concepte, amb una precisió insuperable, i no és cap frivolitat, el torero Rafael Gómez el Gallo, amb uns mots que escauen d’allò més en aquest cas: “un clásico es lo que no se puede hacer mejor.”

Moltes gràcies!

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 223-240

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.107

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon i Joan Tort i Donada Núria Benach

Departament de Geografia Universitat de Barcelona nuriabenach@ub.edu

El 26 de març de 2015 va tenir lloc la segona de les sessions dedicades a la commemoració dels cinquanta anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya publicar per l’editorial Aedos, amb la participació de Joan Tort i Núria Benach (Universitat de Barcelona), i Maria Dolors Garcia Ramon i Abel Albet (Universitat Autònoma de Barcelona). Trobareu el resum que en va fer l’Elisabet Sau a: http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91441.htm.

Tal com es recollia en aquella ressenya, la taula rodona va comptar amb diferents exposicions esperonades per les preguntes formulades per Núria Benach, que actuà com a moderadora:

1. Què ha quedat d’aquell enfocament holístic de la geografia regional en la geografia catalana actual? És encara útil, fins i tot necessari, pensar la geografia com a ciència de la complexitat?

2. Qui ha fet geografia de Catalunya des dels anys 1960 a banda dels geògrafs? Podria ser que la feta per geògrafs no s’hagués allunyat dels esquemes “tradicionals”?

3. La influencia dels corrents estrangers (especialment angloamericans) que es detecta a la geografia catalana de manera força extensa a partir dels anys 1980 ha estat aplicada i s’ha fet visible als estudis de geografia sobre Catalunya?

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Per fer front a aquestes qüestions, Joan Tort, Abel Albet i Maria Dolors Garcia Ramon van acceptar el repte de reflexionar-hi. En temps on domina arreu una ciència hiperespecialitzada, la reivindicació d’un pensament geogràfic generalista i integrat que contribueixi a la comprensió dels fenòmens altament complexos de la societat actual, pot sonar com una proclama més aviat ingènua i que més d’un qualificaria de “poc científica”, atesos els criteris de valoració de la ciència que predominen en l’actualitat. No obstant això, la utilitat d’una ciència geogràfica que contribueixi amb la seva visió global a l’estudi de la complexitat va ser reivindicada per Joan Tort reprenent la creativitat i la imaginació geogràfica de Lluís Solé Sabarís, artífex i inspirador de la Geografia de Catalunya de l’Aedos. Tal com fa més extensament en l’article que publiquem en aquest volum, Joan Tort interpreta l’aportació de Solé Sabarís des de l’òptica del pensament “consilient” de Wilson que maldà per trencar les fronteres entre els disciplines físiques i les humanes. Tort revisa també el pensament de Solé a la llum del paradigma de la complexitat d’Edgar Morin que tan bé ha ressaltat el potencial de la geografia per comprendre l’enrevessat món actual, enfront de les hipervalorades ciències especialitzades incapaces d’entendre els fenòmens que estudien en el seu context. Abel Albet, de la seva banda, va afrontar la segona qüestió, la de qui ha fet geografia de Catalunya (qüestió que, poc dissimuladament, assenyalava que potser la geografia de Catalunya hagi estat en gran part en mans de no geògrafs a les darreres dècades). Albet constatà que, efectivament, de geografia de Catalunya se n’ha fet molta des d’altres disciplines i que la que s’ha fet des de la disciplina geogràfica no ha anat gaire més enllà dels treballs realitzats als anys 60. Albet es demanava si és que els geògrafs no havíem sabut actualitzar o reemprendre els ensenyaments de les bones idees del passat per estudiar els temes nous. En aquests darrers decennis hi ha hagut, efectivament, molta producció geogràfica sobre Catalunya, però aquesta ha estat feta sobretot per institucions (en relació a unes inevitables vindicacions identitàries), per editorials privades (sovint en relació a interessos turístics), com a part de compilacions enciclopèdiques, etc. i relativament poca producció des de la geografia que, amb la necessitat de reproducció universitària per a l’ensenyament de secundària, no sembla haver-se nodrit prou de noves aportacions.

Aleshores, si el propi pensament geogràfic català no ha avançat potser caldria demanar-se què se n’ha fet, de la influencia estrangera, tantes vegades detonant de canvis radicals? Maria Dolors Garcia Ramon va destacar el paper transcendental de la geografia catalana com a pionera de la innovació de la geografia espanyola, en fer-se ressò, ja des de mitjans dels anys 1960, dels canvis de paradigmes geogràfics internacionals (la new geography primer, després la geografia radical, els estudis de paisatge, la geografia humanista...); tota una nova generació dels llavors joves geògrafs semblaven buscar nous horitzons fugint, de vegades renegant-ne, de la geografia vidaliana. En l’article que publiquem en aquest volum, Garcia Ramon estableix el grau d’internacionalització de la

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

geografia catalana a través de diversos indicadors que recullen les innovacions temàtiques i la influència de la bibliografia internacional.

On som avui? Quin balanç podem fer cinquanta anys després que la Geografia de Catalunya arribés a un dels seus punts culminants? D’una banda, hi ha una inevitable dosi de crítica que cal fer. Deixar-nos portar per la hiperspecialització no ha estat segurament, des d’una òptica disciplinar, una de les millors estratègies ja que ha suposat renunciar a una de les millors armes analítiques de la geografia: la visió global i integrada. I aquesta tendència a l’especialització ha exacerbat encara més a una distancia metodològica, temàtica i conceptual, injustificada entre la geografia física i la geografia humana. Tot plegat hauria conduït a una sensible pèrdua de protagonisme dels geògrafs en els temes ambientals.

D’altra banda, les innovacions científiques que hem recollit fructíferament gràcies a l’estudi i coneixement de la geografia internacional per estudiar tants aspectes de la nostra realitat no han servit per fer estudis de conjunt comparables als assolits dècades enrere.

Fins aquí, el balanç és més aviat poc positiu. Tanmateix, mirant enrere no es pot dir que tot hagi anat malament i que el temps hagi passat sense progrés. El treball realitzat pels geògrafs ha estat abundant i molt intens, i els progressos metodològics i conceptuals han estat gegantins. Potser una conclusió inevitable, i que justifica fins i tot la mateix existència d’aquesta sèrie de sessions dedicades a la Geografia de Catalunya de l’Aedos és que, tot i el treball realitzat i les nombrosos crítiques parcials que se n’han formulat, aquella manera de fer geografia per estudiar el país en conjunt no ha estat encara substituïda per un model general alternatiu. Potser no n’hem sabut o potser és que no ha calgut. El fet és que una visió de conjunt com aquella, per imperfecta i desactualizada que hagi quedat avui, forma part d’un imaginari geogràfic col·lectiu on prenent sentit els estudis geogràfics nous, sovint sobre temes i amb enfocaments que llavors eren del tot impensables.

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

La internacionalització de la geografia catalana

M. Dolors Garcia Ramon

Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona

Mariadolors.garcia.ramon@uab.cat

Aquest és un tema que sempre m’ha interessat, des que molt jove, i tornant d’un llarg període d’estudi a la Universitat de Berkeley, al 1970, em vaig adonar que a Barcelona es discutien temes geogràfics molt similars als que jo havia escoltat als EUA i que, en canvi, a Madrid no se’n parlava. També em va sorprendre molt agradablement que l’ambient de la geografia a Barcelona era molt diferent del que jo recordava de quan em vaig llicenciar el 1966. Recordo les vives discussions a l’entorn de l’article de Schaefer que Horacio Capel va traduir i publicar (Schaefer, 1970) i que a Madrid ningú coneixia encara… (tinc entès que va ser Pilar Riera qui el va donar a conèixer a Capel després d’una estada a la London School of Economics).

D’aquesta primera vivència arrenca el meu interès per estudiar el paper –que jo creia important– que la geografia catalana va jugar en el procés d’innovació temàtica i metodològica en la geografia espanyola a partir de mitjans dels 60. En els darrers decennis aquest paper potser s’ha difuminat una mica, o més ben dit, la geografia a la resta d’Espanya s’ha “espavilat” de manera que la influència de la innovació temàtica i metodològica estrangera s’ha fet sentir de forma similar.

Però estem celebrant el cinquantenari de la Geografia de l’Aedos i no vull deixar de comentar que va ser tot una fita en aquest procés d’innovació. Lluís Riudor (que va escriure la seva tesi doctoral sobre l’impacte de l’herencia vidaliana a Espanya) ens va transmetre la idea que la geografia catalana va ser la primera de saber posar-la al dia (el que s’anomena “aggiornamento”) amb la que, segons ell, és la millor síntesi regional a la geografia espanyola fins a principis dels anys 60 (Riudor, 1989).

Crec que per explicar-se aquest ambient d’ebullició metodològica a Barcelona han intervingut diferents factors. En primer lloc el gran reforçament de l’estatus de la geografia a la UB en traslladar-s’hi, el 1966, el professor Vilà Valentí des de Múrcia, i la implantació, poc mes tard, d’un pla flexible a la Facultat de Lletres (pla Maluquer) que permetia l’especialització en geografia. També va ser molt important la creació el 1969 a la Universitat Autònoma, de recent creació, dels ensenyaments de geografia dins del Departament de Ciències Socials, sota la direcció d’Enric Lluch. I també el fet que joves llicenciats (que després van ser professors) van passar temporades llargues a departaments estrangers

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

anglosaxons (LSE, Reading, Berkeley, Bristol i altres) a finals dels anys 1960 i 1970. Els que vam viure en primera persona aquells moments de canvi podem de dir que es respirava en l’ambient una sensació de crisi metodològica i una necessitat inajornable de tallar amb el passat i de trobar noves vies d’anàlisi i d’interpretació geogràfica.

També he de dir, de bon principi, que en la meva presentació em basaré en treballs ja publicats, que jo i alguns col·legues hem anat fet en els últims 25 anys. La internacionalització la mesuro de dues maneres. En primer lloc per la introducció de nous paradigmes en la recerca, i això ho faig a través de l’anàlisi de les tesis doctorals relacionades amb el món rural i presentades a les universitats catalanes fins el 1984 (van ser 17 tesis que relacionem al final d’aquesta aportació). Les tesis són un bon reflex de les recerques pioneres perquè es tracta de treballs sòlids i no d’iniciatives volàtils. Quedi ben clar que no pretenc valorar les tesis en si mateixes sinó només com a indicadores de la recepció de nous corrents en la geografia a Catalunya. En segon lloc, i de forma molt més resumida, valoro la internacionalització a través d’una anàlisi bibliomètrica del nombre de cites estrangeres que tenien les 20 revistes de geografia espanyoles en el període escollit. Per cert, no s’inclou la revista Treballs de la SCG perquè es volia estudiar només la geografia “oficial”, és a dir, la dels departaments universitaris i la del CSIC.

Segons el treball de M. D. Garcia Ramon i Joan Nogué (1985) la tesi de Maria de Bolòs (1966) és l’última tesi de geografia regional presentada per un professor universitari de Catalunya, la qual es va defensar a la Universitat de Madrid, l’única que llavors atorgava els doctorats. En el treball mencionat, Nogué i jo mateixa destaquem una de les primeres tesis presentades a la UB, la d’Horacio Capel (1971) sobre La red urbana española (1950-1960), que reflecteix amb fidelitat l’ambient eufòric i de canvi al qual em referia abans. La temàtica i la reflexió metodològica són tan interessants que cal considerar-la com un punt d’inflexió en l’evolució de la geografia catalana. Val la pena citar alguna frase del pròleg:

“Aquesta tesi constitueix el final d’una llarg procés de recerca i preocupació pel tema. Final no només en el sentit de culminació dels esforços, sinó també d’esgotament de tota una metodologia que fins ara hem anat utilitzant i que ja avui… considerem insatisfactòria… (ja que) dificulta sovint la comparació dels resultats obtinguts i impedeix la generalització dels resultats”.

Per una banda es rebutja l’estudi regional com a model de tesi per ser excessivament descriptiu i gens generalitzador, i s’insisteix en el fet que l’anàlisi específicament geogràfica és l’anàlisi espacial, clarament en la línia de Schaefer. D’altra banda es posa un gran èmfasi en la necessitat d’introduir l’ordinador, afirmació molt rupturista per a aquells anys. S’introdueixen enfocaments molt nous (per exemple, el model de la base econòmica) i per primera vegada el pes de la bibliografia en anglès és més gran que el de la francesa.

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

La tesi de Tomàs Vidal (1973) es refereix al món rural, encara que només en els seus aspectes demogràfics. Crec que són ben innovadores la insistència en l’anàlisi de la variable espacial per se (en un intent per justificar en última instància l’enfocament geogràfic a l’estil de Schaefer) i l’elaboració d’un model de migracions del camp (paraula i concepte poc utilitzat en cercles geogràfics del moment a Espanya). La tesi de Santi Roquer és més de tipus regional, però insisteix en el pròleg que “no hem pretès fer un estudi regional clàssic, sinó que el nostre mètode ha consistit a aplicar a una determinada àrea geogràfica (que actua com exemple) una sèrie de plantejaments teòrics previs”.

En la tesi de M. Dolors Garcia (1975) es planteja ja clarament una investigació en la línia teoreticoquantitativa. S’utilitza l’ordinador amb profusió, el mostreig territorial i tècniques multivariables (l’anàlisi factorial i canònica i el model de Von Thünen). L’aparell bibliogràfic és quasi exclusivament anglosaxó i la regió/planura que s’estudia és la cota per sota dels 300 metres del Baix Camp, per tal d’obtenir un espai-laboratori similar a la “famosa plana isomòrfica” dels quantitatius.

En la tesi de Roser Majoral (1979) no es posa l’èmfasi en l’elaboració d’un model sinó en el tractament per ordinador d’un ingent banc de dades i en la utilització de tècniques d’anàlisi multivariable molt innovadores.

En relació a la introducció de l’enfocament marxista i radical cal reconèixer que arriba amb un cert retard, sobretot si considerem la radicalització a la qual havien arribat altres ciències socials i també el favorable entorn sociopolític de l’Espanya postfranquista. Manuel Castells –exiliat llavors a París– va publicar ja en castellà als anys seixanta, però el seu mètode d’anàlisi fou aplicat bàsicament en altres disciplines (urbanisme, etc.). Caldrà esperar fins al 1978 per trobar una tesi en aquesta línia, tesi que, tot i ser de geografia urbana, representa un punt d’inflexió important i per això en parlo ara.

La tesi de Carles Carreras està clarament influenciada pels pensadors marxistes francesos dels anys seixanta i principis dels setanta, com també pels urbanistes marxistes italians. L’única influència important de l’escola radical anglosaxona sembla ser l’obra de David Harvey.

En el camp de la influència marxista francesa cal citar també la tesi de Joan Eugeni Sánchez (1983). L’objectiu és ambiciós: relacionar mode de producció social i formació d’un espai concret d’àmbit relativament ampli, i toca també el món rural. Però l’aportació més original se situaria en el camp de la geografia política: s’intenta analitzar l’espai català des de l’òptica de les relacions de poder que l’articulen. La perspectiva és clarament interdisciplinària, cosa que no estranya, ja que l’autor procedeix del camp de la sociologia.

Amb tot, hi ha un parell de tesis que intenten compaginar l’enfocament marxista amb el quantitatiu. La tesi d’Helena Estalella (1981) integra l’enfocament marxista en l’estudi històric de la propietat de la terra amb un model de jerarquia de ciutats (en funció de l’excendent agrari) que recorda clarament al model de W. Christaller. Més clara apareix aquesta compaginació en la tesi

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

d’Antoni Tulla (1981), economista de formació. Per una banda aplica el model de difusió de Hägerstrand i, per altra, demostra que el criteri de funcionament de les explotacions agràries ve determinat pel valor brut de la producció i no per la rendibilitat del capital. Les tècniques són molt sofisticades i l’autor es molt receptiu a les idees de la nova geografia (havia estudiat a la Universitat de Bristol).

La ciència del paisatge o geografia del paisatge integral apareix com alternativa a la geografia física tradicional vidaliana amb un nou cos teòric, influenciat en gran part per l’escola de Tolosa. Les tesis de Josep M. Panareda (1978) i de Joan Sabí (1982) en són un bon exemple, i aquest enfocament no es troba en aquells moments en cap altre departament de geografia a Espanya.

La tesi de Joan Nogué va ser la primera a Catalunya i a Espanya que va utilitzar els pressupostos filosòfics de l’enfocament fenomenològic i postmodern. S’hi analitzen els “mons viscuts” geogràfics de 5 grups d’experiència ambiental, entre ells els pagesos, els neorurals i els estiuejants. La influencia dels humanistes anglosaxons és evident però Nogué també es basa en els plantejaments de l’italià Turri i les aportacions del francès A. Fremont sobre l’espace vecu. En definitiva, a través de les tesis es detecta clarament que a partir de 1967 i fins els anys 1980, un bon grapat de joves professors i llicenciats es giraven d’esquena a l’enfocament regional i vidalià, i s’orientaven cap als nous corrents anglosaxons coneguts personalment per alguns d’ells.

I passo ara, breument, a les segona mesura d’internacionalització que he esmentat i que vam estudiar en diferents treballs (Garcia Ramon i Nogué, 1985; Garcia Ramon, 1986; Garcia Ramon, Nogué i Albet, 1992).

El tema de la llengua de les cites dels articles és, des de sempre, una mesura considerada molt rellevant en les anàlisis bibliomètriques. Parlant no només de Catalunya sinó del total espanyol, es veu com del 1940 al 1986 la distribució per idiomes de les cites estrangeres reflecteix ja un canvi d’influències/paradigmes en la geografia espanyola. Per exemple, la freqüència de cites franceses és discreta però sostinguda, i això mostra els estrets lligams amb l’escola francesa des del període d’entreguerres, uns lligams que en els anys 1970 es van anar debilitant. S’observa també una efímera però vigorosa influència alemanya els anys 1940, prolongació de fet de les relacions científiques anteriors a la Guerra Civil espanyola. I, finalment, l’atracció de la geografia anglosaxona es manifesta clarament en el creixement de les cites en anglès a partir de 1970, i és aquí on les revistes catalanes tenen un paper molt destacat.

Efectivament, vam fer una classificació de les 20 revistes espanyoles en funció de la receptivitat a les innovacions metodològiques de l’estranger. Cal remarcar que partíem del supòsit que els articles solen ser més innovadors que els llibres i que les cites en anglès en aquell moment acostumaven a vehicular també influències més innovadores.

De les diferents tipologies de revista que van sortir en aquesta classificació, el primer grup (o sigui, el més receptiu a innovacions estrangeres) estava només

de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

ocupat per tres revistes i totes tres catalanes: Revista de Geografia, Documents d’Anàlisi Geogràfica i Geocrítica. Les variables utilitzades per a la classificació les podeu consultar (Garcia Ramon, Nogué i Albet, 1992) i tampoc no entraré en la metodologia, perquè seria llarg i complex i també es pot consultar amb detall a la mateixa publicació.

Les tres revistes mencionades presenten percentatges molt alts en gairebé totes les variables considerades i, certament, han jugat un paper destacat en la innovació metodològica.

Geocrítica constitueix un cas peculiar, ja que la presència de treballs firmats per autors estrangers (sovint traduccions) és molt forta, encara que les influències anglosaxones no hi destaquen de forma particular. Aquestes tres revistes presenten una notable homogeneïtat quant a contingut: pes escàs de la geografia física, elevat percentatge d’articles sobre concepte i mètode, i proporció relativament baixa d’articles d’àmbit territorial reduït (en realitat una gran part dels articles no tenen localització, atès el seu caràcter metodològic). Segons les recerques a què m’acabo de referir, és prou clar que la geografia espanyola s’ha caracteritzat, en el conjunt del període estudiat, per una escassa permeabilitat a nous corrents geogràfics de l’exterior i per una forta inèrcia dels plantejaments ja arrelats.

Aquest no és pas el cas de la geografia universitària catalana en el període que va del 1967 a mitjans o finals dels 1980. La geografia catalana, en aquests anys, ha passat veritablement per una fase de màxima receptivitat a noves metodologies. En aquest sentit, ha estat un vehicle fonamental per a la transmissió de nous plantejaments en un període en què la geografia espanyola no es caracteritzava precisament per la seva apertura a l’exterior.

Potser no es pugui afirmar exactament el mateix de les dues últimes dècades, o almenys jo no tinc dades tant objectivables sobre el tema. Però sí sabem que la geografia catalana ha estat molt activa en la recerca i en la seva internacionalització. Per il·lustrar aquest fet amb unes pinzellades només cal citar dos informes de l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE). El primer d’ells es va presentar al Congrés de la Unió Geogràfica Internacional (UGI) a Glasgow el 2004 (AGE, 2004); el segon informe a què em referiré es va publicar el 2014 i té com a tema central l’estat de la recerca en geografia al conjunt d’Espanya (Lasanta i Martín Vide, 2014).

En el llibre/informe de l’AGE per al congrés de Glasgow de 2004, vam escriure un capítol (Riera, Garcia Ramon, Oliver i Lavall, 2004) del qual només destacaré un parell de coses que demostren el grau d’internacionalització més gran de la geografia catalana respecte la de la resta d’Espanya. En primer lloc s’observa una participació més amplia dels geògrafs i geògrafes catalanes en els comitès de redacció de revistes estrangeres. Per tot l’Estat vam detectar 42 participacions, però que implicaven només 14 universitats. També s’observa una concentració en el professorat, és a dir, només són 25 els professors i professores que hi participen, i el 50% d’aquests pertanyen a les universitats de Barcelona i Madrid. I una data molt interessant per afegir: tres professors concentren el 25%

Treballs

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

de la participació espanyola (els tres pertanyen a les universitats de Barcelona). És cert que es tracta d’una concentració de les relacions internacionals en poques persones, però també vol dir molts contactes internacionals dels quals se’n pot beneficiar el professorat dels respectius departaments. En segon lloc, quan s’examina la contribució del professorat a les revistes indexades de l’Institute of Scientific Information (ISI) s’observa que en el període estudiat (del 1980 al 2000) es van localitzar 262 documents indexats ISI i que la primacia la té la Geografia física. Però quan s’analitzen les dades espacialment, per comunitats autònomes, es detecta que Catalunya és la que té una presència més destacada: el 30% de tots els documents es concentren a les seves universitats, una proporció molt més alta que la que li correspondria pel nombre de professors. En el llibre/informe de l’AGE de 2014 (Lasanta i Martín Vide, 2014) apareixen unes dades molt significatives. En el tema sobre la distribució territorial de la investigació en els Planes Nacionales (2000-2012) es veu clarament que les universitats catalanes destaquen en gran manera en l’obtenció de projectes de recerca de la línia Geografia del Plan Nacional del Ministerio, una dada significativa ja que es refereix a un període relativament llarg (12 anys) i perquè, després dels projectes europeus, els projectes del Ministerio són els de més prestigi en la recerca acadèmica. En primer lloc destaca la Universitat de Barcelona (UB) seguida de prop per la Universitat Autònoma de Barcelona, i després segueix la Universitat de Lleida (UdL), la Universitat Rovira i Virgili (URV) (quasi empatada amb la Universitat Politècnica, UPC) i finalment la Universitat Ramon Llull (URL). És important destacar que el conjunt d’aquests projectes obtinguts per les universitat catalanes pesa molt més que el de qualsevol altra comunitat autònoma (Esparcia, 2014).

Aquest situació es veu reforçada quan es tenen en compte el nombre de grups de recerca en els departaments de Geografia i organismes de recerca. Efectivament, als departaments de Geografia de les universitats catalanes és on proporcionalment hi ha més grups de recerca institucionals aprovats: n’hi ha 33, mentre que el total d’Espanya és de 129. És a dir, els grups catalans representen un 26% del total espanyol, un percentatge força més alt que el que tocaria pel de professorat (Esparcia, 2014).

I finalment, el mapa (fig. 1) que ens mostra el capítol sobre les xarxes internacionals de recerca de projectes de la UE –projectes ESPON– és molt revelador del grau d’internacionalització de la recerca en la geografia catalana. El paper de la UB és important, però sobretot destaca en gran manera la UAB.

Per tant i, ja per acabar, crec que la geografia catalana –seguint l’esperit tan innovador de la Geografia de l’editorial Aedos, com he comentat al principi de la meva presentació– ha jugat un paper molt importat en el procés d’innovació temàtica i metodològica en el conjunt de la geografia espanyola a partir de mitjans o finals dels 1960 i, durant algunes dècades (sobretot fins a finals dels 1980) ha estat un motor destacat de la seva internacionalització.

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Figura 1. Xarxes d’investigació formades a partir dels projectes ESPON desenvolupats entre 2008 i 2012

Font: Olcina i Lois, 2014, p. 139

Bibliografia

Tort

Asociación de Geógrafos Españoles (AGE) (2004). Spanish Geography on the challenge of contemporary Society. Madrid: Comité Español de la Unión Geográfica Internacional. Esparcia, Javier (2014). “La investigación en Geografía en los planes nacionales: Elemento de consolidación de la disciplina”, dins: Teodoro Lasanta i Javier Martín Vide [ed.]. La investigación geográfica en España (1990-2012). Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC) AGE; Universitat de Barcelona, p. 87-116.

Garcia Ramon, Maria Dolors (1986). “Influències estrangeres i innovació metodològica en la geografia espanyola, 1940-1985. El paper de la geografia catalana”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 9, p.47-58.

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué (1984). “L’evolució dels enfocaments en la geografia rural catalana, 1940-1984”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 5, p. 149-166.

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué; Abel Albet (1992). La práctica de la Geografía en España: innovación metodológica y trayectorias personales en la geografía académica. Vilassar de Mar: Oikos-Tau.

Lasanta, Teodoro; Javier Martín Vide [ed.] (2014). La investigación geográfica en España (1990-2012). Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC) AGE; Universitat de Barcelona.

Olcina Cantos, Jorge; Rubén Lois González (2014). “Grupos y redes de investigación en la Geografía española: De la investigación individual a la investigación multidisciplinar”, dins: Teodoro Lasanta; Javier Martin Vide [ed.] (2014). La investigación geográfica en España (1990-2012). Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC) AGE; Universitat de Barcelona, p. 119-146.

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Riudor, Lluís (1989). “L’herència vidaliana en la geografia espanyola”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 20, p. 21-33.

Riera, Pilar; Maria Dolors Garcia Ramon; Laia Oliver-Frauca; F. Lavall (2004). “The internationalitation of Spanish Geography”, dins: Spanish Geography on the challenge of contemporary Society. Madrid: Comité Español de la Unión Geográfica Internacional, p. 657-677.

Schaefer, Fred K. (1971). Excepcionalismo en Geografía. Barcelona: Universitat de Barcelona. Original anglès del 1953.

Tesis doctorals incloses en la nostra anàlisi

Bolòs, Maria de (1966). La comarca de Olot. Estudio de Geografia Regional, Universidad de Madrid.

Capel, Horacio (1971). La red urbana española (1950-1960), Universitat de Barcelona.

Cardó, Josefina (1975). Evolució dels conreus al Camp de Tarragona a partir del segle xviii, Universitat de Barcelona.

Carreras, Carles (1978). Estructura de la propietat, agent bàsic en la producció de l’espai urbà. El cas dels barris obrers del sud-oest de Barcelona, Universitat de Barcelona.

Codina, Jaume (1971). Modes i formes de vida al Delta del Llobregat durant els segles xvi al xx, Universitat de Barcelona.

Compte, Albert (1962). El Alto Ampurdán: estudio de geografía regional, Universidad de Madrid. Estalella, Helena (1981). Contribució a l’estudi de la propietat de la terra: el cas de la província de Girona, Universitat Autònoma de Barcelona.

Garcia Ramon, Maria Dolors (1975). Estudio de los cambios en la agricultura del Baix Camp de Tarragona (1955-1971), Universitat de Barcelona.

Majoral, Roser (1979). La utilización del suelo agrícola en Cataluña, Universitat de Barcelona.

Nogué, Joan (1984). Geografia humanista i paisatge. Una lectura humanista del paisatge de la Garrotxa a través de la literatura i de cinc grups d’experiència ambiental, Universitat Autònoma de Barcelona.

Panareda, Josep Maria (1978). Estructura i dinàmica del paisatge actual del Montseny: els impactes humans sobre els sistemes naturals, Universitat de Barcelona.

Roquer, Santi (1976). Población y transformaciones espaciales en la comarca de Osona (siglos xviii-xx), Universitat de Barcelona.

Sabí, Joan (1982). L’estudi agroecològic i l’evolució històrica recent del paisatge: el cas del sector occidental de la comarca de Bages, Universitat de Barcelona.

Sánchez, Joan Eugeni (1983). Formación social y espacio en la Cataluña contemporánea, 19361975, Universitat de Barcelona.

Tortosa, Josep (1978). El llano y la ciudad de Lleida. Estudio geográfico, Universitat de Barcelona. Tulla, Antoni F. (1981). Procés de transformació agrària en àrees rurals de muntanya: les explotacions de producció lletera com a motor de canvi a les comarques de la Cerdanya, el Capcir, l’Alt Urgell i el Principat d’Andorra, Universitat Autònoma de Barcelona.

Vidal, Tomàs (1973). La despoblación del campo en Cataluña, Universitat de Barcelona.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Uns apunts sobre el pensament geogràfic de Lluís Solé i Sabarís

Joan Tort i Donada Departament de Geografia Universitat de Barcelona jtort@ub.edu

1. Enquadrament

A l’acte del proppassat 11 de desembre de commemoració del cinquantenari de la Geografia de Catalunya , d’editorial AEDOS, es féu un èmfasi particular en el “valor emblemàtic” d’aquesta obra: paraula (o expressió) clau que concità el consens dels diferents ponents a l’hora de referir-s’hi.

De la nostra part, volem defensar igualment aquest valor emblemàtic des d’un altre punt de vista: el de la vigència, o actualitat, o potencialitat de l’obra, en un pla no pas retrospectiu, sinó de present i de futur. A parer nostre, continua sent una obra que ofereix idees, pautes i suggestions del màxim interès, des de la perspectiva d’una visió creativa de la geografia.

En altres paraules: pensem que hi ha, al seu darrere, una sèrie de claus interpretatives que ens remeten, necessàriament, al pensament geogràfic del seu director, Lluís Solé i Sabarís. Unes claus que ens forneixen uns punts de referència fonamentals per fer-nos càrrec de la manera en què Solé concep l’obra i l’esperit (científic) amb què tracta de tirar-la endavant.

D’una banda, partim d’una interessant referència a la qüestió per part d’Enric Bertran González, a l’article “Lluís Solé i Sabarís: una lliçó de ciutadania i una lliçó acadèmica”, publicat l’any 1985 a Treballs de la Societat Catalana de Geografia amb motiu de l’homenatge al doctor Solé. Bertran, després d’apuntar que s’apropa al seu coneixement com a persona que havia estat capaç de fer una sistematització de la geografia de Catalunya”, ens proporciona l’enunciat més simple que coneixem a propòsit de com entenia la geografia el nostre personatge: “l’estudi de les diverses i complexes relacions que l’home estableix amb el medi” (Bertran, 1985, p. 84).

Simplicitat? No ben bé; el mateix Enric Bertran ens ofereix noves pistes: “Conseqüent amb aquesta opció [l’amplitud de la geografia com a coneixement], el Dr. Solé [...] ha esdevingut un exemple excel·lent d’aquesta concepció de la geografia, perquè ha assumit el compromís d’entendre en diverses disciplines científiques, i hi ha reeixit: ha lligat una vocació didàctica amb una altra de científica [...] tot treballant en l’ampli camp d’acció de les ciències naturals i de les ciències socials.” (Bertran, 1985, p. 84)

Cal tenir present que la faceta apuntada no es pot destriar d’una altra, també fonamental: l’atenció i la cura envers el llenguatge. Una faceta que els seus deixebles ens expliquen que dominava plenament. Ens ho testimonia Albert Compte:

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

“Llegir un llibre o un article de Solé ha estat sempre, per a mi, una feina gratificant. I no solament els textos de geografia pròpiament dita [...] sinó també els exclusivament geològics, matèria més tecnificada i de lèxic per a nosaltres més esotèric i especialitzat. L’ordenació conceptual, la claredat expositiva, el llenguatge planer [...] però d’un impecable rigor científic, són qualitats que sempre he apreciat en els seus textos.” (Compte, 1985, p. 74)

En la mateixa línia, Carmina Virgili:

“Lluís Solé Sabarís és el darrer d’una generació de [geòlegs] científics complets que, per damunt dels límits i barreres de l’especialitat, tenen una visió totalitzant de l’estudi de la terra i del paisatge, una visió que va més enllà de la ciència conreada (la geologia, en el seu cas) per entrar en el camp de la geografia.” (Virgili, 1979, p. 20)

Josep Iglésies es fa, al respecte, una pregunta clau: “¿D’on li podia venir a Lluís

Solé aquest afortunat incidir des de l’estudi del món natural al món humà?” I ens explica que, en conèixer Lluís Solé al Centre Excursionista de Catalunya, quan només tenia 19 anys, li va cridar que digués aquestes paraules: “El propi Solé ens repetia, sempre que venia a tomb, que foren les lliçons de Pau Vila les que li descobriren el vessant humà de la geografia” (Iglésies, 1989, p. 13).

Apunta Iglésies que Solé va mantenir sempre aquesta particular consideració. I, així, l’any 1974 repetia (al prefaci de l’obra Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps : “Els cursos de Pau Vila tingueren per a mi una influència decisiva.”1 Apunta també Iglésies la possible influència que en aquesta concepció integradora de la geografia degué tenir el pas de Solé per l’Institut-Escola; un centre d’ensenyament que abordava l’estudi combinat de les ciències naturals i de les humanitats, i que era dirigit per Josep Estalella: “D’ell s’encomanà Solé Sabarís el seu alt sentit d’humanitat pedagògica” (Iglésies, 1989, p. 14).

2. Lluís Solé i Sabarís, un pensament consilient

Escriu Lluís Casassas el 1986, al ‘Pòrtic’ del número 6 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia:

“Ens agrada pensar (i l’índex d’aquest primer volum ja n’és un senyal) que amb aquest recull podrem fer realitat una de les facetes més notables de Lluís Solé: la seva capacitat d’incorporar professionals de totes les disciplines a la discussió de qüestions que, de més lluny o de més a prop, es podrien considerar especialment geogràfiques: demografia, economia, sociologia, geomorfologia, geohistòria, urbanisme... Solé ens ensenya la perseverança en l’esforç per fer possible la desaparició de les fronteres entre les diverses ciències socials i l’apropament dels continguts de totes les branques científiques que s’hi relacionen.” (Casassas, 1986, p. 11)

A parer nostre, aquesta concepció oberta i integradora de la ciència per part de Solé queda significativament reflectida al prefaci de l’obra de la qual avui commemorem la publicació, la Geografia de Catalunya. Vegem de quina manera: “Cap més ciència com la geografia no pot ésser qualificada alhora de nova i antiga;

1. Citat per Iglésies, 1989, p. 13

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

ni cap més segurament és capaç d’oferir aquests atributs paradoxals tan fortament contrastats. Malgrat que l’home comença a fer geografia així que es mou damunt la terra, la ciència geogràfica, tal com avui l’entenem, és una de les branques més recents del saber humà.” (Solé, 1958, p. 11)

Més enllà de la brevetat de la reflexió, val la pena que parem esment en les consideracions que Solé fa sobre l’atemporalitat de la geografia (ciència, alhora, “nova” i “antiga”) i sobre la seva polivalència com a coneixement, entre la geograficitat inherent al propi ser humà i la formalització específica com a ciència moderna.

En qualsevol cas, segons el nostre autor, és ben clar que no parlem precisament d’una ciència simple o banal. Intrínsecament, podríem dir la complexitat és la seva qualitat essencial. I per dos motius fonamentals: que per la diversitat de coneixements (sovint contrastats) que implica, i per les grans dificultats que afronta, com a ciència, en tractar d’establir nexes i connexions entre uns coneixements i uns altres (res a veure, com remarca el propi Solé, amb la idea d’una juxtaposició ):

“Poques ciències ofereixen tantes dificultats a l’investigador per a acomplir feliçment la seva tasca. El geògraf cal que sàpiga moure’s des del variat terreny de les ciències naturals al de la història, i que sigui capaç de copsar tots els lligams i les relacions que afecten entre ells els diversos fets geogràfics. Car no es tracta, com s’esdevé sovint quan s’intenta donar un vernís superficial de modernitat a la geografia, d’una simple juxtaposició de coneixements extrets de les ciències afins (geologia, meteorologia, botànica, història, filologia, etc.), sinó de lligar i relacionar estretament aquests coneixements en funció de l’home i del medi sobre el qual es mou. La geografia, doncs, es basa sobretot en les relacions entre les ciències naturals i les ciències culturals. Per això sovint ha estat qualificada de filosofia de les ciències de la terra.”2

I, encara, uns apunts complementaris:

“En la bibliografia catalana faltava l’obra que harmonitzés els dos corrents [de recerca geogràfica]: el local, de reivindicació de la coneixença del territori propi, i l’universal, basat en les finalitats de la geografia moderna. [...] Per altra part, la missió que s’ha proposat aquest equip [de redacció] no és tan sols la de sintetitzar la coneixença geogràfica de Catalunya, sinó una altra, tant o més important, com és ara la de presentar una obra d’orientació moderna que faci entenedores al públic català les directrius de la ciència geogràfica actual.” (Solé, 1958, p. 12-13)

Per què diem, a l’encapçalament de l’epígraf, que el pensament (geogràfic) de Lluís Solé i Sabarís és consilient ?

Ens cal recordar en aquest punt que Edward O. Wilson, a Consilience. The Unity of Knowledge, una obra de 1998,3 planteja, com a tesi fonamental, la necessitat de superar la separació convencional entre “ciències” i “humanitats” i de caminar cap a una unificació de les disciplines. Per a Wilson, la clau d’aquesta unificació és el concepte teòric que anomena consilience (terme intraduïble que

2. Solé, 1958, p 12. La cursiva és nostra.

3. Traduïda l’any següent a l’espanyol (vegeu bibliografía).

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort Sobre

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

equival aproximadament a “confluència”); un concepte la consecució del qual ha de ser l’objectiu prioritari del coneixement del futur. Diu l’autor:

“Les fronteres entre disciplines dins de les ciències naturals estan desapareixent, per ser substituïdes per àmbits híbrids canviants en què està implícita la consiliència.

Aquests àmbits tallen a través de molts nivells de complexitat, des de la física química i la química física fins a la genètica molecular, l’ecologia química i la genètica ecològica. Cap de les noves especialitats es considera una altra cosa que un focus d’investigació. Cadascuna d’elles és una indústria d’idees fresques i tecnologia que avança.” (Wilson, 1999, p. 18)

Val la pena tenir en compte que no ens trobem, simplement, davant un intent d’“unificar” les ciències naturals (cosa que podríem pensar d’entrada atesa la procedència acadèmica de l’autor). Wilson és prou explícit a l’hora de fer èmfasi en la necessitat d’interacció (consilient) de les ciències naturals amb la filosofia i amb la història:

“Atès que l’acció humana comprèn esdeveniments de causes físiques, per què haurien de ser les ciències socials i les humanitats impermeables a la consiliència dins de les ciències naturals? [...] No hi ha res fonamental que separi el curs de la història humana del curs de la història física, ja es desenvolupi en les estrelles o en la diversitat orgànica. [...] La filosofia té un paper vital en la síntesi intel·lectual, i ens manté vius en el poder i la continuïtat del pensament a través dels segles. [...] Ens estem acostant a una nova era de síntesi, en què la comprovació de la consiliència esdevé el més gran de tots els reptes intel·lectuals. La filosofia, la contemplació del desconegut, és un àmbit que s’està reduint. Tenim l’objectiu comú de convertir en ciència tanta filosofia com sigui possible.” (Wilson, 1999, p. 19-20)

3. Lluís Solé Sabarís i el paradigma de la complexitat

A parer nostre, l’actitud científica de Lluís Solé en abordar la Geografia de Catalunya (i la seva concepció de la ciència en general) no és, només, consilient. També és exemple d’una manera d’abordar allò que Edgar Morin i altres autors de l’anomenat “pensament complex” identifiquen com un repte de complexitat : “Hi ha una inadequació cada vegada més gran, profunda i greu entre els nostres sabers discordes, trossejats, encasellats en disciplines, i unes realitats i problemes cada vegada més pluridisciplinaris, transversals, multidimensionals, transnacionals, globals, planetaris. Aquesta inadequació converteix en invisibles els conjunts complexos, les interaccions i retroaccions entre les parts i el tot, les entitats multidimensionals, els problemes essencials. [...] El desafiament de la globalitat és doncs, a la vegada, un desafiament de complexitat. En efecte, hi ha complexitat mentre siguin inseparables els components diferents que constitueixen un tot (com l’econòmic, el polític, el sociològic, el psicològic, l’afectiu, el mitològic) i hi hagi un teixit interdependent, interactiu i interretroactiu entre les parts i el tot, el tot i les parts. Ara bé, els desenvolupaments propis del nostre segle i de la nostra era planetària ens enfronten cada vegada més sovint, i cada vegada d’una manera més ineluctable, als desafiaments de la complexitat.” (Morin, 2000, p. 13-15)

I encara, més endavant:

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

“El desenvolupament de les ciències de la Terra i de l’ecologia revitalitza a la geografia, ciència complexa per principi en la mesura que implica tant la física terrestre, com la biosfera, com les implantacions humanes. Marginada per les disciplines triomfants, privada de pensament organitzador més enllà del possibilisme de Vidal de la Blache o del determinisme de Ratzel, la geografia, que d’altra banda va proporcionar els seus professionals a l’ecologia i a les ciències de la Terra, recupera les seves perspectives multidimensionals, complexes i globalitzants. [...] La geografia s’amplifica fins convertir-se en ciència de la Terra dels homes.” (Morin, 2000, p. 35.)

4. Mirant cap al futur

Alguns punts que em semblen dignes de ser tinguts en compte respecte a la “ubicació” de la Geografia de Catalunya (i del seu “promotor”, Lluís Solé), dins la història de la geografia catalana:

a) Aquesta segueix sent una obra, en molts sentits, “actual” (ni que sigui, només, per l’actitud oberta i innovadora amb què va ser concebuda. Particularment, pel rigor i la seriositat que la informen de principi a fi.

b) Segueix sent un exemple d’obra creativa perquè en ella hi ha el testimoni d’una actitud davant la ciència i els dubtes i les incerteses que la mateixa ciència ens planteja.

c) Si la geografia futura (amb majúscules i sense qualificatius) continua sent un coneixement socialment rellevant i significatiu, aquesta és una obra a la qual caldrà continuar adreçant la mirada; senzillament, perquè representa una manera en molts sentits modèlica d’abordar la complexitat –aquest difícil repte, permanentment obert.

Ens plau evocar, també, en el moment de la cloenda, un apunt de Lluís Casassas a propòsit del llegat comú de Lluís Solé Sabarís i de Pau Vila (traspassat, aquest darrer, cinc anys abans que Solé):

“Foren dos geògrafs que, moguts per un mateix alè vital creador, oferiren una resistència absoluta al desànim, a la facilitat esterilitzadora i al desconhortament.

Foren dos geògrafs als quals no mancà mai un exigent sentit de responsabilitat (exigència, primer, envers ells mateixos, i envers la seva tasca que volien incessant i ben feta).

Foren dos geògrafs que moriren en ple treball creador, com si en aquest fet volguessin assenyalar un camí i indicar quina era l’herència i el mandat que ens deixaven.” (Casassas, 1985, p. 79)

Bibliografia

Bertran, Enric (1985). “Lluís Solé i Sabarís: una lliçó de ciutadania i una lliçó acadèmica”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 4, p. 83-84. Casassas, Lluís (1985). “Ara fa justament cinc anys...”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 4, p. 77-79.

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Treballs de la SCG, 81, 2016, 223-240

Sobre l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya

Núria Benach, M. Dolors Garcia Ramon, Joan Tort

Casassas, Lluís [ed.] (1986). “En un aplec sense confí”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 6, p. 11.

Compte, Albert (1985). “Lluís Solé vist per un professor d’Ensenyament Mitjà”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 4, p. 73-76.

Iglésies, Josep (1989). “Lluís Solé i Sabarís en la geografia catalana”, Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, núm. 869, vol. XLIX, p. 13-19.

Morin, E. (2000). La mente bien ordenada Repensar la reforma, reformar el pensamiento. Barcelona: Seix Barral.

Solé, Lluís (1958). “Pròleg” dins: L. Solé [ed.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. I, p. 11-13.

Virgili, Carmina (1979). “El Dr. Lluís Solé i Sabarís i l’escola catalana de Geologia”, Acta Geològica Hispànica, núm. 14, p. 19-20.

Wilson, E. O.  (1999), Consilience. La unidad del conocimiento. Barcelona: Galaxia GutenbergCírculo de Lectores.

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 243-254

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acte d’homenatge

de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

Francesc Nadal i Piqué i Joan Tort i Donada1

Vicenç Biete i Farré, geògraf

Francesc Nadal i Piqué Universitat de Barcelona

Benvolguts Srs. Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, Josep Oliveras, president de la SCG, Joan Tort, president de la Societat Catalana d’Onomàstica, benvolguts familiars d’en Vicenç Biete, socis i sòcies de la Societat Catalana de Geografia i públic assistent a aquest acte.

En primer lloc, deixeu-me dir que és un gran honor per a mi que la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia m’hagi convidat a parlar en aquest acte d’homenatge al geògraf Vicenç Biete i Farré (1921-2015), un dels membres que més va contribuir al bon funcionament d’aquesta societat. Tot i que l’encàrrec rebut era que parlés de les seves contribucions en l’àmbit de la geografia, el meu parlament no es limitarà únicament a una valoració estrictament geogràfica.

Des de l’any 1983, any en què vaig passar a formar part de la Junta de Govern de la SCG, fins l’any 2010, any en què Vicenç Biete va deixar de formar-ne part, tots dos vam col·laborar en el si d’aquesta junta durant 23 anys. Van ser

1. Text de les intervencions llegides el 24 de maig de 2016 a l’Institut d’Estudis Catalana en l’acte d’homenatge que la Societat Catalana de Geografia i la Societat Catalana d’Onomàstica dedicaren a Vicenç Biete i Farré.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

molts anys de relació, en els quals, de forma progressiva, vaig anar aprenent moltes i diverses coses de Vicenç Biete: sobre el seu coneixement geogràfic del país, sobre els seus coneixements com a mestre-impressor i com a editor, sobre el seu coneixement i amor per la nostra llengua...

I, de forma progressiva, com d’altres membres de la Junta, vaig anar apreciant, de forma superlativa, la seva bonhomia, la seva diligència i eficàcia en la resolució dels problemes plantejats i en l’aplicació de les decisions adoptades per la Junta i el seu caràcter tolerant i democràtic. També la seva elegància, un aspecte de la seva personalitat apuntat de forma encertada per Enric Bertran.2 Un conjunt de qualitats personals que feien que la seva conducta em semblés –tal com m’ho continua semblant ara– la d’un ciutadà modèlic.

Quan el vaig conèixer, però, el meu coneixement d’en Vicenç Biete era força limitat. Per a mi, l’aleshores tresorer Biete em semblava el representant del Centre Excursionista de Catalunya a la Societat. Això sí, un representant il·lustrat i educadíssim d’una de les principals institucions del moviment excursionista català, un moviment clau en la història de la geografia catalana contemporània. Certament, Biete va ser durant molts anys secretari de la Secció de Geografia del Centre Excursionista de Catalunya. Tanmateix, en el decurs del temps em vaig anar assabentant que els seus vincles amb la geografia venien de més lluny i que es trobaven en un altre lloc. Es tractava d’unes relacions forjades durant la seva joventut quan era un estudiant de batxillerat a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, on va ser alumne d’en Lluís Solé i Sabaris juntament amb Enric Casassas i Simó i Conxita Sugranyes i de Franch. Un institut en el qual també estudiaria més tard Lluís

Casassas i Simó.3 Sobre l’ensenyament de la geografia rebut en aquest centre educatiu Biete va dir en la interessantíssima entrevista que li van fer l’any 1997

Joan Tort i Pere Tobaruela que:

“la geografia i les ciències naturals eren una de les assignatures més rellevants de l’Institut. Sortíem al parc, moltes vegades, a analitzar les coses, a observar-les directament. Els professors ens feien buscar els tres peus al gat, rumiar i reflexionar, per desenvolupar així la nostra ment. Quan anàvem d’excursió els professors ens preguntàvem sobre allò que vèiem: què us sembla aquesta muntanya? Per què s’ha format aquesta vall?...”4

Malauradament, aquest bon inici en la seva formació geogràfica s’estroncà, de forma dramàtica, com per a tanta altra gent, amb l’esclat de la Guerra Civil. El 1938 amb només 17 anys Vicenç Biete va ser cridat a files per l’exèrcit republicà i enviat a lluitar al front del Segre. Sobre aquesta terrible experiència, que canviaria la seva vida i la de tot el país, va explicar en aquesta mateixa entrevista:

2. Vegeu la semblança de Vicenç Biete i Farré, que Enric Bertran ha publicat a l’Obrador Obert de la Societat Catalana de Geografia, reproduïda també en aquest número de Treballs

3. Informació proporcionada per María Jesús Marqués el 25 de maig de 2016.

4. Joan Tort i Pere Tobaruela (1998). “Vicenç Biete, una visió integradora del territori”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, núm. 46, p. 155.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

“De la placidesa de l’escola vaig passar, de cop i volta, a viure la tragèdia directament: la mort d’un germà meu a la batalla de l’Ebre, mentre jo em trobava lluitant al front del Segre; [i] l’estada durant tres mesos en un camp de concentració [a Astúries]...”5 Precisament, un dels records més vius i punyents que preservo d’en Vicenç Biete, durant les moltes hores passades junts, va ser una tarda en una de les reunions de la Junta de Govern de la Societat. En una pausa d’una d’aquestes reunions i arran d’una conversa encetada pel Dr. Vilà Valentí ens va explicar com en una ofensiva llançada per l’Exèrcit republicà amb l’objectiu de recuperar el cap de pont de Balaguer va creuar el Segre agafat a una corda i gairebé va morir ofegat. Aquesta terrible experiència, que alguns dels que estaven en aquella reunió recordaran perfectament, ha estat recollida en part a la semblança publicada per Enric Bertran, en la qual hom pot llegir:

«Quan l’abril de 2008 la Societat va fer una sortida d’estudi al front del Segre en Vicenç es va excusar. No oblidaré mai quan em va dir: “jo fa setanta anys que podria ser mort”. La seva absència delata la inesborrable empremta de la crueltat de la guerra al cap dels anys».

Un cop acabada la guerra i reincorporat a la societat civil, Biete hagué d’oblidar els estudis de geografia i posar-se a treballar. Malgrat això, el seu interès per la geografia no el va perdre i en aquest fet van resultar, al meu entendre, determinants els vincles de coneixença i amistat establerts durant la Segona República a l’Institut-Escola. Uns vincles sobre els quals Biete va explicar:

“[...] mai vaig deixar d’interessar-me per l’excursionisme. Acostumava a anar d’excursió amb una bona colla d’antics alumnes de l’Institut-Escola a fi de conèixer detalladament llocs diversos, sobretot quan va arribar l’època del 600, en què sortíem tres o quatre dies a recórrer indrets del país. En Lluís Solé i Sabaris, veient la meva afecció em va proposar de fer-me soci, l’any 1970, de la Societat Catalana de Geografia. Jo havia ingressat poc abans al Centre Excursionista de Catalunya de la mà del meu fill gran. Durant uns anys, des del meu càrrec de secretari de la secció de Geografia [del Centre Excursionista de Catalunya], vaig abocar-me a col·laborar amb els companys del Centre, sobretot en la realització d’unes excursions mensuals de caràcter familiar...» 6

A partir d’aleshores, les seves aportacions a la geografia es poden dividir, bàsicament, en dos àmbits diferenciats: el de les seves activitats com a membre de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia i el de l’elaboració d’una detallada monografia local del poble de Cabacés. Pel que fa referència al primer camp, hi ha un fet que esdevindria determinant. El 1979, Solé i Sabarís, que aleshores era el president de la Societat Catalana de Geografia, li va proposar que passés a formar part de la Junta de Govern d’aquesta societat. Una junta de la qual, tal com ho he assenyalat, hi va ser un membre actiu fins l’any 2010. Primer, des de l’any 1979 fins l’any 1982 com a

5. Ídem. La informació relativa a Astúries procedeix de la semblança de Vicenç Biete i Farré publicada per Enric Bertran.

6. J. Tort i P. Tobaruela, op. cit., p. 155.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

vocal. Després, des d’aquest any fins a 1991 com a tresorer. A continuació, des de l’any 1991 fins l’any 2000 com a president. I, per últim, des d’aquest darrer any fins el 2010, de nou, com a vocal.

Durant aquest temps va gaudir de la confiança absoluta dels diferents presidents que van estar al capdavant de la Societat: Lluís Solé i Sabarís, Salvador Llobet, Lluís Casassas, Maria Dolors Garcia Ramon i del que us està parlant. I penso que estic autoritzat a dir que la de tots els membres de les Juntes de Govern que ell va presidir. Uns membres, entre els quals cal esmentar Pau Alegre, Enric Bertran, Jesús Burgueño, Montserrat Cuxart, Enric Mendizàbal, Joan Tort i qui us parla, amb els quals va aconseguir formar un sòlid equip de treball, que aconseguí superar la situació certament d’ impasse en què quedà la Societat després de la mort de Lluís Casassas el juny de 1992.

Biete, va confessar l’any 1997 a l’entrevista esmentada com el seu propòsit personal quan va passar a ocupar la presidència de la Societat:

“ha estat continuar el camí marcat per Lluís Casassas i el seu equip col·laborador, aprofundir en allò que podríem dir que ha estat la raó de ser de la Societat des de la seva fundació: un lloc d’encontre de totes les persones del país interessades pel territori, amb independència de jerarquies, de gremis i d’interessos acadèmics o corporatius...” 7

I el tros de camí que la Societat va recórrer durant la seva presidència crec que fou particularment fructífer. No sols no s’aturà cap de les activitats que es venien fent, sinó que se n’endegaren d’altres. Així, entre el desembre de 1991 i el juny de l’ 2000, es van publicar 19 números de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia . D’altra banda, entre 1998 i l’any 2000, van aparèixer els tres primers volums de la col·lecció de llibres que la Societat va publicant des d’aleshores de forma gairebé anual. D’altra banda, a partir de 1998, es van començar a realitzar els primers viatges de Setmana Santa guiats pel soci Pere Andreu arreu de la Mediterrània (i una mica més enllà), el primer dels quals va ser al Marroc.

Un aspecte de la seva dedicació a la Societat que cal destacar, de forma particular, és el de les moltes hores que esmerçà en què les diferents publicacions de la Societat s’imprimissin amb la màxima cura possible. Una labor en la que, em consta, hi va posar l’ànima i a la qual es va dedicar, com a mínim, fins l’any 2007 amb la publicació per part de la Societat dels escrits geogràfics d’Enric Lluch.

Pel que fa referència al segon camp de les seves activitats com a geògraf, el relatiu a l’obra geogràfica escrita, cal destacar, sobretot, el seu llibre Cabacés. Un poble al peu del Montsant, publicat el 1991 per l’Ajuntament d’aquest municipi del Priorat. Es tracta d’una detallada monografia de més de quatre-centes pàgines, fruit d’una recerca inicial en el camp de la toponímia, l’altra gran passió intel·lectual seva, de la qual, tot seguit, ens il·lustrarà Joan Tort. De fet,

7. J. Tort i P. Tobaruela, op. cit., p. 158.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

tal com ho va dir el mateix Biete: “en realitat, l’aspecte de l’estudi del qual vaig interessar-me en un principi va ser el de la toponímia, amb motiu d’haver conegut l’Albert Manent després d’un col·loqui d’onomàstica que es va celebrar a les Borges [del Camp el 1977]”.8 De fet, el llibre sobre Cabacés conté un pròleg signat per Albert Manent, que seria membre fundador i president de la Societat Catalana d’Onomàstica.

Aquesta obra constitueix un aplec ordenat de dades geogràfiques, arqueològiques, històriques i culturals de Cabacés i és un resultat reeixit de la que anomena “visió particularista” de la geografia. Una visió que tal com confessava a l’esmentada entrevista “en certa manera m’ha fet oblidar la geografia universal [...]. M’apassiona el territori que tinc més a prop”.

Un plantejament que podria ser objecte d’importants crítiques geogràfiques. Tanmateix, l’anàlisi geogràfica i històrica que fa Biete de Cabacés s’allunya de qualsevol enfoc “limitadament” localista. En aquest sentit, cal dir, tal com ho ha assenyalat Pau Alegre, en la ressenya que va dedicar a aquesta obra, que “el llibre traspua mètode geogràfic i històric per tots cantons i molts anys de registre sistemàtic de dades”.9 El resultat d’aquesta ingent i pacient labor és una excellent monografia local, de suma utilitat no sols per als habitants de Cabacés o del Priorat, sinó per als geògrafs interessats en aquesta part del territori català.

Així, la seva lectura ens permet saber des de la història del poblament dispers del municipi de Cabacés fins a l’impacte que sobre els seus habitants hi van tenir els Cent Mil Fills de Sant Lluís.10 O bé conèixer la història de la seva producció agrícola o la de diferents elements de la seva cultura religiosa. En particular, sobre aquests aspectes culturals, Pau Alegre diu, crec que de forma força encertada:

“trobareu un darrer bloc de capítols [...] en els quals Biete ens descriu alguns dels referents culturals, potser antropològics, de la societat de Cabacés els quals, i malgrat les singularitats evidents, la relliga indestriablement amb la comunitat catalana en general”.11

En aquest sentit, Biete tracta un tema que, en l’actualitat, és objecte d’estudi per geògrafs culturalistes com Francesc Roma o per climatòlegs com Mariano Barriendos: el de les relacions entre les creences religioses i els fenòmens meteorològics. Una qüestió sobre la qual Biete va escriure:

“Contra el perill de tempesta hi havia d’altres recursos: s’amenaçava la broma dolenta des de la finestra amb eines de tall; es feien cremar candeles per la Candelera i un

8. J. Tort i P. Tobaruela, op. cit., p. 156. La informació col·locada entre claudàtors obeeix al fet que en el text publicat per Joan Tort i Pere Tobaruela s’indica que aquest col·loqui es va celebrar a les Borges Blanques, quan, en realitat, es va celebrar a les Borges del Camp. Al respecte vegeu: www.onomastica.cat/ca/seminaris

9. Al respecte vegeu la ressenya publicada per Pau Alegre, el 9 de setembre de 2002, a la secció Els llibres dels socis i de les sòcies, de l’Obrador Obert de la Societat Catalana de Geografia.

10. Vicent Biete (1991). Cabacés. Un poble al peu del Montsant. Cabacés: Ajuntament de Cabacés, p. 181.

11. Op. cit.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

bocí de ciri que hagués restat del monument de Setmana Santa i s’invocava Santa Barbarà [tot dient]:

Santa Barbarà va pel camp reclamant l’Esperit Sant. L’Esperit Sant no pot venir tres núvols ne veu venir un de foc, un de flam i un de pedra repicant.”12

Cal que clogui la meva intervenció i li passi la paraula al professor Joan Tort, perquè ens parli de l’aportació de Vicenç Biete en el camp de l’onomàstica. No vull fer-ho, però, sense citar les paraules que va escriure Enric Bertran sobre Vicenç Biete i que penso les poden fer seves gairebé totes les persones que van tenir la sort de col·laborar amb ell: “Els que el vam conèixer i tractar rebem un llegat extraordinari d’una persona que va saber-nos transmetre diligència i bonhomia, seny i modèstia, gran capacitat de treball i superació.”13

Moltes gràcies per la seva atenció.

12. Op. cit., p.320.

13. Op. cit.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

Vicenç Biete, toponimista i estudiós dels noms

Joan Tort i Donada Societat d’Onomàstica

Apunts preliminar

Vicenç Biete no pot ser considerat, en sentit estricte, com un dels fundadors de la Societat d’Onomàstica, el 1980. De fet, no forma part de la comissió gestora constituïda al voltant d’aquesta data, sota l’impuls del tàndem Enric MoreuRey−Albert Manent; però sí que hem trobat referències sobre la seva assistència a algun (o alguns) dels quatre col·loquis ‘constituents’ de la Societat: el 1973, a la Sala de Comalats, el 1977 a les Borges del Camp, el 1978 a Riudoms o el 1979, a Montblanc. També és present al primer col·loqui oficial , a Vic, el juny de 1980, i figura a la primera llista de socis, distribuïda amb el número 1 del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica (abreviadament, BISO).

És clar que manté, en qualsevol cas, un vincle actiu directe i permanent amb la Societat, des dels seus orígens. I durant tota la vida. Al fil de les seves col·laboracions escrites al Butlletí, deduïm que, a banda de la seva vocació cap a l’estudi dels noms, indissociable de la passió per la geografia, la seva relació personal amb els dos personatges capdavanters de la Societat, Enric Moreu-Rey i Albert Manent, va ser determinant en la conformació de la seva implicació amb la Societat d’Onomàstica, des dels inicis de l’entitat i mantinguda al llarg de tota la vida.

La seva seqüència de vinculació amb la Junta Directiva, d’acord amb les dades de què disposem, és la següent: el juny de 1994 consta per primer cop com a vocal. El juny de 2001 apareix ja com a vicepresident, amb Ramon Amigó i Vicenç M. Rosselló, i amb Andreu Romà com a Secretari. El referit vincle el manté fins al 2007, data a partir de la qual torna a figurar com a vocal.

Finalment, durant l’etapa de Josep M. Albaigès com a president (2010-2013), Vicenç Biete torna a constar com a vicepresident, juntament amb Emili Casanova i Albert Turull. En ocasió de la renovació de l’any 2013, Biete demana de retirar-se (després de dinou anys de col·laboració ininterromputs). I, a l’Assemblea de socis d’aquell any, és proposat i nomenat Soci d’Honor.

La tasca de Biete dins la Societat és indissociable del seu paper com a impressor del seu òrgan d’expressió, el BISO, que perdura al llarg, gairebé, dels seus 123 números: des del primer, del juny de 1980, fins pràcticament el darrer (la que havia estat la seva impremta hi consta, encara, al número 120, l’abril de 2011). Al llarg de l’existència d’aquesta publicació Biete hi publica

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

una cinquantena d’articles de format breu, en gran mesura ressenyes d’actes i de publicacions diverses.

Si hi ha una manera de qualificar sintèticament la tasca de Vicenç Biete al llarg dels seus trenta-cinc anys de vincle actiu amb la Societat d’Onomàstica pensem que és aquesta: eficàcia des de la discreció. Un diagnòstic que no difereix gens del que formula Enric Bertran (2015) en valorar l’aportació de Biete al front de la Societat Catalana de Geografia: “Com a president, Biete va demostrar eficiència i gran capacitat resolutiva, escoltant tothom i buscant sempre el consens.”

Una visió integral de la geografia

La visió de la geografia, per part de Vicenç Biete, la podem qualificar d’ integral . És una visió dins la qual s’hi integra, amb naturalitat, l’onomàstica. Un apunt seu, d’una gran força expressiva, recollit a l’entrevista que vam tenir amb ell el juny de 1997, pensem que és, respecte de la qualitat apuntada, prou eloqüent:

“Recordo que quan era petit ja m’interessava pel lloc on vivia. M’agradava tafanejar i saber el perquè de les coses. Quan vivia al carrer del Torrent de les Flors [...] em preguntava com devia ser la Barcelona de l’altra banda, la ciutat de més enllà del barri de Gràcia. Aquest esperit encuriosit, que ha estat el meu company de viatge al llarg de la vida, és el que m’ha portat a interessar-me per la geografia. De sempre m’he sentit atret per les muntanyes, per saber com estava estructurat el país... Però va ser a Cabacés [...], d’on era filla la meva mare i on la família conservava la casa pairal, on se’m va desvetllar veritablement la dèria geogràfica. Allà, davant els contraforts de Montsant, sortia a observar els detalls del territori, del meu entorn més proper. M’agradava d’apuntar els noms dels llocs per on passava. Va ser a Cabacés on vaig començar a adonar-me que a les coses no se les anomena perquè sí: els elements del territori, quan els dónes un nom, sembla que prenen vida; els fas, en certa mesura, més teus. I d’aquesta manera, tan viscuda i intensa, vaig anar recorrent cada racó del terme, descobrint els elements físics i humans que el configuraven. Vaig familiaritzar-me, per dir-ho d’alguna manera, amb la seva història.” (Tort i Tobaruela, 1998, p. 154)

Pensem que aquesta predisposició de Biete a una vivència intensa i sensible del territori i del paisatge és indissociable de la seva formació, en la qual el període del batxillerat, a l’Institut-Escola, va ser determinant:

“L’Institut-Escola [...] procurava de formar-nos com a persones d’una manera integral. [...] Ens feien preguntar-nos, contínuament, el perquè de les coses. [...] L’esperit que ens van inculcar m’ha acompanyat al llarg dels anys, a l’igual que a altres persones que van passar per les seves aules. [...] La geografia i les ciències naturals eren una de les assignatures més rellevants de l’Institut. Sortíem al parc, moltes vegades, a analitzar les coses, a observar-les directament. Els professors [...] [de la Ciutadella] sempre ens estaven remarcant la necessitat d’observar els elements que formen la realitat. I va ser en aquestes excursions on va néixer, en la meva ment, la idea de ser professor de geografia, ja que la matèria d’estudi m’entusiasmava i em sentia capaç de poder fer-ho.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

Hi ha una sèrie de paraules que reflecteixen, molt encertadament, l’objectiu de formar íntegrament els alumnes: ‘criticar’, entendre’, ‘pluridisciplinar’, ‘enraonar’, ‘observar’, ‘matisar’, ‘reflexionar’... Aquests termes són aplicables a la geografia, disciplina que, des del meu punt de vista, ha de seguir aquest model de visió integral en el seu enfocament.” (Tort i Tobaruela, 1998, p. 154-156)

El poble de Cabacés com a tema d’estudi

Tot i els vincles familiars amb Cabacés, la idea d’estudiar el poble −o, més ben dit, de convertir-lo en objecte d’estudi des de diversos plans− no la desenvolupa fins que ja és gran.

“Les coses són resultat de la maduresa de les idees, i un estudi detallat d’un poble, per petit que sigui, comporta una gran dedicació i esforç, sovint de molts anys de durada. [...] L’aspecte pel qual vaig començar a interessar-me va ser el de la toponímia, amb motiu d’haver conegut l’Albert Manent després d’un col·loqui d’onomàstica que es va celebrar a les Borges del Camp [a l’entrevista consta, equivocadament, les Borges Blanques]. [...] Metòdicament, parcel·la per parcel·la, vaig començar el recull de topònims acompanyat d’un amic meu, Josep Vilalta, pagès i caçador, que coneixia molt bé el territori. Durant un temps vaig dedicar-me a recollir dades, que posteriorment vaig confrontar amb la documentació antiga que vaig trobar.” (Tort i Tobaruela, 1998, p. 156)

El recull va guanyar el premi Josep Iglésies, i va ser publicat el 1979 a Revista Catalana de Geografia . El guardó l’esperonà a continuar estudiant Cabacés; amb els materials que aplega, l’any 1985 publica Cabacés. Documents i escrits. I, a continuació, la recerca sobre el poble culmina amb la publicació de la monografia Cabacés. Un poble al peu del Montsant. La voluntat, segons ell mateix assenyala, era fer un llibre “que reflectís els aspectes geogràfics i històrics del terme.” El treball va ser laboriós: “Vaig estar uns quants anys anant cada vespre, després de la meva jornada laboral, a diverses biblioteques i arxius, a la recerca de qualsevol document o escrit que fes referència, directa o indirecta, a aquest poble del Montsant.” La pretensió, com ell mateix subratlla, va ser fonamentalment divulgadora: “La meva intenció va ser elaborar un llibre per a la gent del poble.” (Tort i Tobaruela, 1998, p. 157)

La personalitat de Vicenç Biete com a toponimista

Pensem, d’acord amb la concepció “integral” de la geografia per part de Biete a què hem fet referència, que la seva aportació material a la recerca toponímica s’ha de considerar, d’una manera particular, en relació amb dues de les tres obres que publica sobre el poble de Cabacés: el recull toponímic i l’estudi monogràfic sobre la localitat (cal tenir en compte que, encara, en publica una tercera, d’interès netament històric: Cabacés, documents i escrits, de 1985). Ens hi referirem per separat.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

a) El recull toponímic (1979)

Porta el títol de “Toponímia de Cabacers i el seu terme”. Publicat ‘oficialment’ el gener del 1979 al volum II (números 5 a 8) de Treballs de la Societat Catalana de Geografia , revista dirigida aleshores per Josep M. Puchades. Tot i la data de 1979, pensem que la publicació va ser més tardana. De fet, Albert Manent, en un article de 1980 titulat “Els estudis d’onomàstica catalana. L’estat de la qüestió”, al número 1 del BISO, que aplega les aportacions del col·loqui, l’autor esmentat assenyala el recull de noms de Cabacés, dut a terme per Biete, com un dels inèdits.

Té el mèrit de ser, tenint en compte la informació d’aquest article de Manent, un dels primers seixanta reculls de toponímia integral municipal que es porten a terme a Catalunya (dels quals, a la data de l’article, juny de 1980, només se n’havien publicat una vintena). Cal recordar que aquest tipus de treball s’havia inaugurat tot just a mitjan anys 30, amb el recull de toponímia de Sant Pere de Riudebitlles a càrrec de Cristòfor Cardús (i a impuls de l’Oficina d’Onomàstica promoguda per Josep M. de Casacuberta).

Aplega 665 topònims (la immensa majoria dels quals, procedents de recerca oral) i 244 antropònims (renoms i cognoms).

Treball pulcre i ordenat, d’una seixantena de pàgines, molt ben sistematitzat, s’ajusta del tot a la metodologia que Joan Coromines i Enric Ribas havien establert a l’opuscle “Per al recull de noms de lloc de Catalunya”, publicat el 1936 (juntament amb la monografia de Cardús), i que d’alguna manera representa el tret de sortida d’aquest tipus d’estudi a Catalunya.

b) La monografia Cabacés. Un poble al peu del Montsant (1991) És interessant, per aclaridor, l’apunt que fa Albert Manent (1991, p. VII) al pròleg del llibre: “Cabacés ha trobat el seu historiador en Vicenç Biete i Farré.” I més endavant:

“El gran encert de Biete és no haver-se limitat a una monografia exclusivament històrica, sinó que, amb una visió intel·ligent i una gran amplitud d’horitzons, ha volgut fer −i ho ha aconseguit− allò que en diríem la “història total” d’un poble, donant al mot història un sentit amplíssim que comprendria, per tant, capítols com els de l’economia, la demografia, la toponímia, els usos i costums, les tasques agrícoles, la vida religiosa, la casa i el parament, les tempestes i les glaçades, els vents i els núvols, les dites, corrandes i cançons, etc. I, no cal dir, la riquíssima fauna i flora.“ (Manent, 1991, p. VIII)

Per part de l’autor, trobem a l’inici de l’obra l’expressió de la seva motivació:

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

“Aquest treball pretén adreçar-se, prioritàriament, als veïns de Cabacés i a les persones vinculades amb aquest poble [...], però, també, a tothom qui pugui sentir curiositat per conèixer l’ahir i l’avui d’una població de la Catalunya Nova. [...] Cal fer avinent [...] que no es tracta d’una obra erudita ni del fruit d’una tasca d’investigació. El minso bagatge d’uns estudis interromputs arran de la guerra no ens hauria pas permès d’intentar-ho, tot i haver mantingut des d’aleshores ençà una continuada afecció per la geografia, la història i la llengua de la nostra terra.” (Biete, 1991, p. XI)

Hi ha un aspecte a ressaltar en especial: la potència descriptiva, fonamentada en una remarcable capacitat d’observació. Per exemple, en parlar, en relació amb el relleu, del sector del terme que correspon a la serra del Montalt:

“La serra del Montalt comença el seu traçat al coll de les Barraques, també anomenat de les Soquetes, i pren la mateixa orientació que l’anterior. Presenta les màximes altituds a la punta de la Canaleta (703 m) i a la de la Guixera (721 m). Entre totes dues s’obre el portell de la Ullera (672 m). La partió del terme s’adreça, cap al sud i tot descendint, a la vorada del cingle que guaita les Vilelles i la ressegueix fins a trobar el riu. L’altre vessant del Montalt, fendit pels racons de la Cova del Sol, del Montalt i dels Pouets, baixa més suaument envers el barranc de Cavaloca, que discorre als seus peus.” (Biete, 1991, p. 17)

Respecte del sector del terme que correspon al vessant sud-oriental de Serra la Llena:

“El terreny torna a ser aquí oligocènic, i les seves altituds es mouen entre els 410 i els 485 m. Els seus vessants occidentals resten oberts a la Ribera. Des del coll de la Torre fins al coll de la Batalla, prenen el nom de serra de Gorraptes, i des del coll esmentat fins al de l’Avenc, el de serra de l’Avenc. Ambdues serres són de pendents suaus, i això permet conrear els seus nombrosos racons: racó dels Colls −amb la punta Redona, 345 m−, racó dels Atans −amb la punta del Sinada, 362 m−, dels Aixoriguers, de les Favares −amb les puntes de la Cometa i del Firmes−, de la Coma, del Baixest, de la Llobatera, de les Coves −amb la punta de la Xuta−, del Molivell i, finalment, dels Segrassos −amb les puntes dels Castellassos, de l’Enclusa i del Cigró. Un estrep de la serra dels Gorraptes s’avança fins a tocar el riu i forma el tossal del Pont (362 m). Al seu peu, el petit replà de l’Amburriana permet també el conreu.” (Biete, 1991, p. 17-18)

Amb motiu de presentar-nos les característiques orogràfiques del sector septentrional del terme de Cabacés:

“Tots aquests contraforts presenten una estratificació pràcticament horitzontal, basculant lleugerament cap a ponent, tret d’una línia de crestes que va des de la Foia fins a les Canals, on els estrats de conglomerat han arribat a adoptar una posició gairebé vertical. El perfil transversal de pràcticament totes aquestes serres reflecteix uns vessants orientals més rostos, fins i tot de vegades encinglerats, i uns vessants occidentals més suaus. L’erosió, en actuar sobre les capes més febles que s’alternen amb les de conglomerats, ha deixat aïllats grans penyals −tormos − coronant els tossals o estimbats pels vessants, sobretot a la banda dreta del barranc de Montsant, on fins i tot hi ha un rodal anomenat els Tormegals per la gran quantitat de blocs que hi ha anat caient. La imaginació popular ha tingut cura de batejar les roques més rellevants o de formes més suggeridores: tormo Rovellat, tormo del Pa Badat, el Gegant, la Geganta, tormo del Frare, tormo dels Jueus, la Mesquita, el Nas i tants d’altres.” (Biete, 1991, p. 15)

Treballs de la SCG, 81, 2016, 243-254

Francesc Nadal i Piqué, Joan Tort i Donada Acte d’homenatge de la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica a Vicenç Biete i Farré

Postil·la final

Pensem que Biete, a través de les seves obres sobre Cabacés, i, sobretot, a través del seu treball toponímic, ha contribuït a allò que Carl Sauer anomenava, en un article de 1956, una “lectura de la fesomia de la Terra”. Respecte d’aquesta qüestió, és interessant transcriure la reflexió que fa aquest autor al respecte, tot referint-se a la necessària connexió de la tasca dels geògrafs amb els sabers de base popular:

“Els professionals no existim perquè hàgim descobert una línia de recerca o perquè posseïm una determinada tècnica, sinó perquè els homes sempre han necessitat el saber geogràfic, i l’han acumulat i classificat. Els noms que apliquem professionalment als elements o formes que identifiquem, i fins i tot als processos que analitzem, procedeixen sempre de denominacions tingudes per vulgars. Nosaltres, simplement, els organitzem en un vocabulari més clar i més intel·ligible. [...] En particular, el vocabulari geogràfic local i la toponímia de cada idioma constitueixen un substrat de saber que, en una bona mesura, encara ha de ser explotat: tant per a la identificació precisa de varietats dels fenòmens que estudiem, com per a la construcció de visions culturals comparatives.” (Sauer, 1956, p. 290; la traducció és nostra).

Diu Biete, resumidament, en ocasió de l’entrevista de 1997: “Per a mi la geografia és, senzillament, estimar el país.” “M’apassiona el territori que tinc més a prop. M’interessa i m’atreu tot el que és geografia: la delimitació de les comarques, l’orografia, els assentaments de població..., sempre i quan els pugui situar en el marc concret del país. Per a mi, aquest és l’aspecte fonamental.” (Tort i Tobaruela, 1998, p. 158).

Fem nostres les paraules de Pau Alegre (2002), al final de la seva ressenya de la monografia sobre Cabacés inserida al web de la Societat Catalana de Geografia: “Voldria manifestar la meva admiració per la qualitat i la sensibilitat que Vicenç Biete ha sabut donar a la interpretació del terrer i la gent de Cabacés.”

Bibliografia

Alegre, Pau (2002). Ressenya del llibre de Vicenç Biete: Cabacés, un poble al peu del Montsant, dins pàgina web de la Societat Catalana de Geografia: http://scg.iec.cat/Scg9/Scg91/S9100591. htm (consultat 5/7/2016).

Bertran, Enric (2015). “Vicenç Biete i Farré. Semblança”, dins pàgina web de la Societat Catalana de Geografia: http://scg.iec.cat/Scg7/Scg72/S720218a.htm (consultat 5/7/2016).

Biete, Vicenç (1991). Cabacés, un poble al peu de Montsant. Cabacés: Ajuntament de Cabacés. Manent, Albert (1991). “Pròleg”, dins: Vicenç Biete. Cabacés, un poble al peu de Montsant. Cabacés: Ajuntament de Cabacés, p. VII-IX.

Sauer, Carl O. (1956). “The education of a geographer”. Annals of the Association of American Geographers, núm. 46, p. 287-299.

Tort, Joan; Pere Tobaruela (1998). “Vicenç Biete, una visió integradora del territori”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 46, p. 153-161.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 255-257

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Vicenç Biete i Farré (1921-2015), president de la Societat Catalana de Geografia (1991-2000)

Tot i el profund sentiment de tristesa pel col·lega i amic desaparegut, haig de dir que l’encàrrec de redactar una semblança biogràfica de Vicenç Biete i Farré m’honora en gran mesura, alhora que no es fa gens difícil per a qui va ser afavorit per la seva amistat i companyonia. Durant els molts anys que vam compartir tasques directives a la junta de govern de la Societat Catalana de Geografia (SCG), que en Biete va presidir amb una gran dignitat, vam ser afortunats testimonis d’un tarannà que deixa empremta. Si hagués d’escollir una sola paraula per a definir la seva personalitat, m’exclamaria per l’exercici de concisió a què se m’obligaria, però no dubtaria gaire en la tria: elegància. En Vicenç era una persona de bon gust, de maneres distingides, de moviments refinats i de discurs intel·ligent. Era un home de tracte educat i cordial, amb la naturalitat que defuig l’afectació amb què s’embolcalla l’elitista. En Biete era senzill, però els seus noranta-quatre anys van aplegar una vida de plenitud. Vegem-ho.

Vicenç Biete va estudiar el batxillerat a l’Institut-Escola. Li agradava recordar que en aquest centre educatiu de la Generalitat republicana l’objectiu era la formació integral de les persones, moltes de les quals han mantingut la relació a través de la seva pertinença a l’Associació d’Amics de l’Institut-Escola, de la qual ell era un actiu membre. A l’Institut-Escola, hi va tenir de professor Lluís Solé i Sabarís i va ser un dels llocs on es va desvetllar el seu interès per la geografia. Hi va conèixer Lluís Casassas, Santiago Hernàndez i Yzal, Concepció Sugrañes... La Guerra Civil, però, ho va capgirar tot. Un germà seu va morir a la batalla de l’Ebre. En 1938, amb disset anys, Biete va ser mobilitzat al front del Segre, on, com a únic entrenament, li van donar un raig de conyac per creuar el riu i plantar cara a les bales rebels, en un intent suïcida de recuperar el cap de pont de Balaguer. Quan l’abril de 2008 la Societat va fer una sortida d’estudi al front del Segre, en Vicenç es va excusar. No oblidaré mai quan em

1. El redactor d’aquesta semblança fa constar i agraeix les aportacions rebudes de part de diversos col·legues que van compartir tasques amb el biografiat a la junta de govern de la SCG.

Enric Bertran1

Treballs de la SCG, 81, 2016, 255-257

Vicenç Biete i Farré (1921-2015), president de la Societat Catalana de Geografia (1991-2000)

va dir: “jo, fa setanta anys que podria ser mort.” La seva absència delata la inesborrable empremta de la crueltat de la guerra al cap dels anys.

La guerra civil 1936-39 va estroncar la seva vocació de professor de geografia, tal com ell mateix relata en l’entrevista que li realitzà el consoci Joan Tort i Pere Tobaruela (publicada a Treballs de la SCG, núm. 46, i al llibre L’home i el territori), i engegà a dida tots els seus projectes. Després de passar uns mesos en un camp de concentració a Astúries, es va dedicar a feines comercials en el sector de la metal·lúrgia fins esdevenir mestre impressor, ofici en què es guanyaria la vida durant més de trenta anys, molts dels quals com a soci d’un taller d’arts gràfiques. La polidesa dels primers llibres de la col·lecció de la SCG i d’algun número de Treballs de la SGC , són prova de la seva professionalitat en el camp de l’edició i la impressió. La seva recança a acceptar aquests encàrrecs de la Societat només es pot explicar per una integritat indestriable. En 1968, fundà, amb Santiago Hernández Yzal i un parell de socis més, l’editorial Cadí, que prengué el nom del grup on eren companys a l’Institut-Escola. Hi publicaren llibres en castellà sobre el mar, com és ara la reedició de Derecho marítimo (1968) i dues novel·les en català, Paraules d’Opoton el Vell , d’Avel·lí Artís-Gener (a) Tísner (1968), i Roda de malcontents, de Vicenç Riera Llorca (1968).

Quan el president de la SCG Lluís Casassas fou nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va haver de deixar el càrrec per raons d’incompatibilitat. Aleshores Vicenç Biete, que n’ocupava el de tresorer (1982-91), el va succeir al capdavant de la Societat. En va ser president durant una dècada (1991-2000), al principi de la qual va haver d’entomar una situació difícil, arran la mort de Casassas en 1992 i el fort dèficit econòmic que va deixar en herència la celebració del I Congrés Català de Geografia.Com a president, Biete va demostrar eficiència i gran capacitat resolutiva, escoltant tothom i cercant sempre el consens. Fou així com reeixí a mantenir l’esperit de la Societat i capgirà la desconfiança que en alguns desvetllava la seva condició de geògraf no universitari. Els que el vam conèixer i tractar rebem, doncs, un llegat extraordinari d’un persona que va saber-nos transmetre diligència i bonhomia, seny i modèstia, gran capacitat de treball i superació.

Biete es formà com a geògraf de manera autodidacta. Ho féu al Centre Excursionista de Catalunya, on fou membre de la seva secció de geografia, a la Societat Catalana de Geografia i a la Societat d’Onomàstica, on alternà intervencions a la seves tribunes amb la publicació de diversos articles. I pel seu compte, fet gens trivial. Mireu-ne el perquè. Vicenç Biete, de jovenet, passava temporades a Cabacés, el poble del Priorat d’on era natural la seva mare. Allà va ser l’altre lloc on es va despertar el seu interès per la geografia. De gran, en va escriure una extensa i documentada monografia local (Cabacés, un poble al peu del Montsant), que és una prova definitiva del seu saber en el camp de la geografia, però també de la història, de la llengua i de la toponímia. És l’obra de molts anys de dedicació de les estones de lleure, qui sap si robades a la família, durant vacances i caps de setmana, rere la jornada laboral, que el van portar

Enric Bertran

Treballs de la SCG, 81, 2016, 255-257

Vicenç Biete i Farré (1921-2015), president de la Societat Catalana de Geografia (1991-2000)

de l’estudi a l’erudició, fet que no es pot entendre si no és des d’una pregona estima al país. Al capdavall, la geografia, com ell mateix la definia, a l’entrevista esmentada, és “senzillament estimar el país.”

Enric Bertran

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 259-262

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida d’estudi a la Conca de Tremp: la nova interpretació de l’estructura geològica del Pirineu

Carme Montaner

El 16 d’abril de 2016 la SCG va dur a terme una excursió per a conèixer la geologia de la Conca de Tremp i endinsar-se en el coneixement de la serralada pirinenca. Va comptar amb la inestimable ajuda del Sr. Xavier Berastegui, subdirector adjunt de geologia i geofísica de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Sortint de Barcelona i després d’esmorzar a Agramunt, s’inicià pròpiament l’excursió amb una primera parada dalt del coll de Comiols, on es va poder gaudir d’una magnífica vista de la Conca de Tremp. En Berastegui inicià les seves explicacions tècniques amb una extensa introducció sobre la geologia de la serralada pirinenca a partir de la qual, els geògrafs assistents van poder constatar les diferències de concepte entre el Pirineu geogràfic i el Pirineu geològic. Damunt d’un exemplar del Mapa Estructural de Catalunya a escala 1:250.000, publicat per l’ICGC l’any 2014 i del qual és un dels autors, Berastegui ens va anar desgranant les unitats estructurals majors que es diferencien a Catalunya segons la constitució geològica del territori, aportant conceptes en alguns casos molt contraposats amb la visió geogràfica que en tenien una bona part dels assistents. Se’ns va introduir en el patrimoni geològic pirinenc, partint d’una escala petita mediterrània fins arribar a una escala molt més detallada, amb les descripcions sobre el mantell del Montsec i la Conca de Tremp. Després de gairebé una hora d’explicacions i moltes preguntes per part dels assistents, l’autocar es va dirigir al petit poble d’Abella de la Conca. Aquí, per poca estona, es van deixar les explicacions geològiques per anar a visitar l’església romànica de Sant Esteve de la Conca, església que ha viscut períodes difícils pel que fa a la seva conservació, inclòs un episodi famós de robatori

Treballs de la SCG, 81, 2016, 259-262

Sortida d’estudi a la Conca de Tremp: la nova interpretació de l’estructura geològica del Pirineu

Carme Montaner

del seu retaule gòtic de 1375, obra de Pere Serra. Aquest retaule, després de ser exposat a l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929 i refugiat a l’església de l’hospital de Santa Maria de Lleida durant la guerra civil, fou robat el 1972. Recuperat uns quants anys més tard, ara es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.

Abella de la Conca també es un punt important pel que fa a la geologia de la zona. Enclavat en el flanc sud de l’anticlinal esventrat de Bóixols i conegut pel congost de l’anomenat “forat d’Abella” que vam veure des de dalt el poble, conserva a la sortida est del nucli urbà l’encavalcament d’Abella, una espectacular zona de fractura, considerada un dels punts d’observació d’aquest fenomen geològic més interessants de tot el Pirineu. Seguidament vam dinar de carmanyola en el mateix poble.

Havent dinat vam tornar a pujar a l’autocar per anar fins a Salàs de Pallars per tenir una visió general de la geologia de l’anticlinal de Sant Corneli i observar els trets morfològics i els materials que formen els cingles de Pessonada per, seguidament, arribar-nos fins al Congost de Collegats. Allà, tot i la presència d’una nuvolada cada cop més espessa, vam caminar per la carretera vella fins a l’Argenteria, surgència de l’aqüífer de Pentina on en Berastegui ens va explicar el seu funcionament i el de les surgències pretèrites d’aquesta formació. Vam poder observar les formes i colors del paratge de l’Argenteria, glossada per Jacint Verdaguer, tal com pot llegir-se en una placa commemorativa. Es va completar aquesta parada amb una explicació detallada dels materials que formen el congost de Collegats. Al final d’aquesta petita caminada vam arribar a Morreres on vam poder apreciar el contacte entre els mantells sud-pirinencs superiors i els inferiors.

Amb aquesta parada es va acabar pròpiament la sortida de camp geològica, guiada pel Sr. Berastegui, en tot moment acompanyada per abundant cartografia geològica i un magnífic dossier molt ben documentat, preparat per mateix guia de l’excursió.

I quan ja es posava a ploure, vam arribar a la vila de Tremp amb el temps just per visitar l’impressionant edifici del Centre de Suport Territorial Pirineus de l’ICGC i que dirigeix el propi Berastegui. Allà ens va rebre Gonzalo Rivas, responsable del centre, que ens va explicar les activitats que s’hi duen a terme i ens van mostrar alguns dels monòlits de sòls de la Conca de Tremp, d’un projecte de museu de tipologies de sòls que s’està començant a organitzar. El centre va regalar a tots els assistents un exemplar del llibre titulat: Montclús, misteriós naixement i desaparició d’un poble, coordinat per J. Rossell i publicat per l’Institut Geològic de Catalunya l’any 2010, on es parla de la desaparició d’aquest poble el s. xiv com a conseqüència d’una esllavissada produïda per raons geològiques. A partir d’aquí iniciàrem la tornada cap a Barcelona.

Treballs de la SCG, 81, 2016, 259-262

Sortida d’estudi a la Conca de Tremp: la nova interpretació de l’estructura geològica del Pirineu

Els autocars Burgos també poden servir de pissarra escolar

Església d’Abella de la Conca

Foto: Jesús Burgueño

Encavalcament de l’anticlinal de Bóixols a Abella de la Conca. Del dossier de la sortida manllevem la següent explicació: “Les estructures internes de la zona de fractura indiquen un desplaçament de nord cap al sud, però les estriacions que es poden observar al bloc superior de l’estructura indiquen un darrer moviment en sentit contrari, de sud a nord, i demostren una reactivació pòstuma de l’encavalcament com a falla normal.”

Carme Montaner

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

Foto: Jesús Burgueño

Treballs de la SCG, 81, 2016, 259-262

Sortida d’estudi a la Conca de Tremp: la nova interpretació de l’estructura geològica del Pirineu

Al peu de l’enigmàtic monument als raiers, a l’àrea de pícnic de les Morreres, al nord del pas de Collegats. D’esquerra a dreta, drets: Magda Badias, Josep M. Castellet, Rosa Anna Felip, Francisca Guerola, Antonio Buj, Carme Montaner, Francesc Nadal, Xavier Barastegui, Elisabet Moreno, Joaquim M. Puigvert, Maria Villanueva, Pau Alegre, Enric Bertran, Joan Soler, Carmen Azcárate, Carme Gómez, Jordi Ramoneda, Sergi Fontseca i Cèsar Pasadas. A baix: Jesús Burgueño, Anna Vera, Maria Pèlachs i Miquel Jaumot.

Carme Montaner

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

Explicacions de Xavier Barastegui

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 263-264

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els textos rebuts entre gener de 2011 i desembre de 2015, i que corresponen als números 71 a 80

La filiació institucional indicada és l’actual o, si es desconeix, la del moment en què hi van col·laborar.

Joan Alberich (Universitat Rovira i Virgili)

Ignasi Aldomà (Universitat de Lleida)

Salvador Anton (Universitat Rovira i Virgili)

Anna Badia (Universitat Autònoma de Barcelona)

Maria Barrachina (geògrafa)

Carles Barriocanal (Universitat de Barcelona)

Núria Benach (Universitat de Barcelona)

Jordi Blay (Universitat Rovira i Virgili)

Mireia Boya (Universitat Pompeu Fabra)

Eugenio Burriel (Universitat de València)

Joan Capdevila (Instituto Geográfico Nacional)

Marc Castellnou (Grup d’Actuació Forestal, Generalitat)

Joan Carles Cirer (Escola de Turisme d’Eivissa)

Helena Cruz (Universitat Autònoma de Barcelona)

Fabià Díaz (Universitat Autònoma de Barcelona)

Joaquim Farguell (Universitat de Barcelona)

Rosa Anna Felip (Centre Excursionista de Catalunya)

Jaume Font (Universitat de Barcelona)

Joan Ganau (Universitat de Lleida)

João C. Garcia (Universidade do Porto)

Jordi Garreta (Universitat de Lleida)

Rafael Giménez-Capdevila (Dep. d’Afers Exteriors, Generalitat)

Joan Albert López Bustins (Universitat de Barcelona)

Treballs de la SCG, 81, 2016, 263-264

Persones externes [...] que han avaluat [...] els textos [...] que corresponen als números 71 a 80

Albert Llausàs i Pascual (Universitat de Girona)

José Luis Luzón (Universitat de Barcelona)

Sergi Martínez Rigol (Universitat de Barcelona)

Rafael Mata Olmo (Universitat Autònoma de Madrid)

Francesc Nadal (Universitat de Barcelona)

Ester Nasarre Vázquez (geògrafa)

Sergi Martínez Rigol (Universitat de Barcelona)

Carme Montaner (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

J. Ignacio Muro (Universitat Rovira i Virgili)

Francesc Nadal (Universitat de Barcelona)

Xavier Oliveras González (geògraf)

Imma Oliveras Menor (geògrafa)

Daniel Paül (Universitat de Lleida)

Valerià Paül (Universidade de Santiago de Compostela)

Eduard Plana Bach (Centre Tecnològic Forestal de Catalunya)

Gil Planas (geògraf)

Vicenç M. Rosselló (Universitat de València)

Ernest Ruiz Almar (Universitat de Barcelona)

Montse Salvà (Universitat de Barcelona)

David Saurí (Universitat Autònoma de Barcelona)

Paulo da Silva Pereira (Mykolas Romeris University, Lituània)

Miguel Solana (Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Tort (Universitat de Barcelona)

J. Luis Urteaga (Universitat de Barcelona)

Luis Vasconcelos (Universitat de Barcelona)

Francesc Vilanova Vila-Abadal (Universitat Autònoma de Barcelona)

José Luis Villanova (Universitat de Girona)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona)

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia agraeix vivament la seva feina desinteressada, i que serveix per assegurar la qualitat i rigor científic dels articles publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia .

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 81, juny 2016, p. 265-270

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores

1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això

Treballs de la SCG, 81, 2016, 265-270

Informació per autors i autores

donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original

3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació

Treballs de la SCG, 81, 2016, 265-270

Informació per autors i autores

de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents.

a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1).

b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc.

c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles.

d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni.

e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res.

f) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper.

g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual.

h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs.

i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents:

Treballs de la SCG, 81, 2016, 265-270

Informació per autors i autores

a) Per als llibres

Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U).

b) Per a les parts de llibres

Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, d ins: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia . Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317.

c) Per als articles

Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339.

d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document.

e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia . http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facili-

Treballs de la SCG, 81, 2016, 265-270

Informació per autors i autores

tar-ne la citació.

4. Altres seccions de la revista

4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial

5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de:

a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs

b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’

c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista

d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig

Treballs de la SCG, 81, 2016, 265-270

Informació per autors i autores

dels treballs per part dels editors de la revista són els següents:

a) Originalitat

b) Actualitat, oportunitat i novetat

c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets

d ) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic

e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada

f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.