Treballs de la Societat Catalana de Geografia by Institut d'Estudis Catalans

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

87 juny 2019

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

87 juny 2019

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT Dâ&#x20AC;&#x2122;ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC, REDIB i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat

Joan Nogué (Universitat de Girona) Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Joaquim Farguell (SCG; Universitat de Barcelona) Jaume Font (SCG; Universitat de Barcelona) Rafael Giménez-Capdevila (SCG) Meritxell Gisbert (SCG; Universitat de Barcelona) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) David Pavón (SCG; Universitat de Girona) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Jordi Ramoneda (SCG) Jordi Royo (SCG; Institut Barri Besòs) Mariàngels Trèmols (SCG; Dep. Territori i Soste-

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona

nibilitat)

AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 87 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX JORNADA SOBRE TURISME URBÀ I DESENVOLUPAMENT LOCAL FORNS i FUSTÉ, Miquel: Inauguració institucional ...................................9 OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Presentació de la jornada ........................11 FONT GAROLERA, Jaume: El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats ................................................................................13 GONZÁLEZ REVERTÉ, Francesc: La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà..................35 MOLINA, Mònica: Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’innovació social ..............................................49 DONAIRE, José Antonio: El turisme després del turisme.............................61 SERRA i ROTÉS, Rosa: Turisme responsable: el “Compromís per la sostenibilitat Biosphere” i la Diputació de Barcelona...................................67 PUIG, Sira; Ana M. SÁNCHEZ ORENSANZ; Damià SERRANO: Taula rodona: turisme urbà i desenvolupament ...........................................77 GARCÍA i PRIETO, Glòria: Cloenda institucional ....................................89 ARTICLES INFANTE DÍAZ, Jorge.: La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx: una asignatura al margen de la universidad .....93 OLIVERAS, Xavier; Anna ORTIZ; Cristóbal MENDOZA: Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic ..................................................................................123 CONFERÈNCIES GARCÍA FERRER, Juan Manuel: Barcelona al cinema. On és l’ànima del porc després de la matança? ..............................................................149 PERRIN, Thomas: Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala..............167

NOTES I DOCUMENTACIÓ OLIVERAS, Josep; Joan TORT; Rosa M. CASTEJÓN; Santiago ROQUER; Isabel PUJADAS; Joaquín RECAÑO; Lola SÁNCHEZ; Francesc NADAL: En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019).....................................193 RESSENYES Christian GRATALOUP; Gilles FUMEY [ed.] (2016). Atlas Global, per Daniel PAÜL i AGUSTÍ................................................................223 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA EUGEO 2019, crònica d’un congrés europeu de Geografia, per Joaquim FARGUELL ....................................................................229 Nit de la Geografia (2019), per Jesús BURGUEÑO, Meritxell GISBERT i Andreu BLANCH..............................................................................233 De la sortida d’estudi a Reus, per Enric BERTRAN...................................239 Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià), per David PAVÓN.........243 Xipre en deu paraules, per Jaume CARBONELL.......................................249 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 12 de juny del 2019 ............................................255 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2018-19 ...............................263 Informació per als autors i autores ..............................................................273

SUMMARY SEMINAR ON URBAN TOURISM AND LOCAL DEVELOPMENT FORNS i FUSTÉ, Miquel: Institutional Opening.........................................9 OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Presentation of the topics ........................11 FONT GAROLERA, Jaume: Tourism planning at local level. Challenges and opportunities.....................................................................................13 GONZÁLEZ REVERTÉ, Francesc: The production of events in cities as a strategy for local and urban development ............................................35 MOLINA, Mònica: Urban tourism and local community: participatory museums as spaces for social innovation ...................................................49 DONAIRE, José Antonio: Tourism after tourism........................................61 SERRA i ROTÉS, Rosa: Responsible tourism: the “Commitment to Biosphere Sustainability” and the Diputació of Barcelona ......................67 PUIG, Sira; Ana M. SÁNCHEZ ORENSANZ; Damià SERRANO: Round table: urban tourism and development ............................................77 GARCÍA i PRIETO, Glòria: Institutional Closing ......................................89 ARTICLES INFANTE DÍAZ, Jorge.: The Economic Geography in Spain during the first half of the 20th century: a course out of the University....................93 OLIVERAS, Xavier; Anna ORTIZ; Cristóbal MENDOZA: Home, neighborhood, city and co-spatiality: sense of place of Spanish and Italian immigrants in Mexico.................................................................123 CONFERÈNCIES GARCÍA FERRER, Juan Manuel: Barcelona in the cinema. Where is the soul of the pig after the slaughter? ...................................................149 PERRIN, Thomas: Macro-regional dynamics in the Western Mediterranean: towards a renewal of territorial cooperation .....................167

NOTES I DOCUMENTACIÓ OLIVERAS, Josep; Joan TORT; Rosa M. CASTEJÓN; Santiago ROQUER; Isabel PUJADAS; Joaquín RECAÑO; Lola SÁNCHEZ; Francesc NADAL: In memory of Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)...................................193 RESSENYES Christian GRATALOUP; Gilles FUMEY [ed.] (2016). Atlas Global, by Daniel PAÜL i AGUSTÍ .................................................................223 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA EUGEO 2019, Chronicle of a European Geography Congress, by Joaquim FARGUELL .....................................................................229 Night of Geography (2019), by Jesús BURGUEÑO, Meritxell GISBERT and Andreu BLANCH ........................................................................233 Field trip to Reus, by Enric BERTRAN.....................................................239 Field trip to the Tinença de Benifassà (Valencian Country), by David PAVÓN ................................................................................243 Cyprus in ten words, by Jaume CARBONELL .........................................249 Minutes of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 12 june 2019 .......................................255 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2018-19 .......................................263 Information to authors ..............................................................................273

JORNADA SOBRE TURISME URBÀ I DESENVOLUPAMENT LOCAL

Jornada organitzada per la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, amb la col·laboració del Consell Comarcal del Garraf Sitges, 20 de març 2019

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 9-10 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Inauguració institucional Miquel Forns i Fusté

President delegat de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona. Alcalde de Sitges

Benvinguts a Sitges. Per parlar de turisme urbà i desenvolupament local, heu vingut a un municipi que, de la mà de la Diputació de Barcelona, ha fet precisament bandera del seu patrimoni i dels seus museus. Que això és una realitat, ho demostra l’increment de visitants que hem anat registrant en els darrers anys en espais de gran valor patrimonial com aquest on som avui –palau Maricel–, com el Cau Ferrat o com la Fundació Pere Stämpfli, que precisament aquest divendres inaugurarà l’ampliació de les seves instal·lacions. Sitges, a més a més, ha estat des de fa temps una destinació captadora d’esdeveniments, d’esdeveniments de projecció nacional i internacional. S’ha pogut veure, per exemple, aquest cap de setmana passat, que vam celebrar l’edició número 61 del Ral·li internacional de cotxes d’època Barcelona-Sitges. Però la llista d’esdeveniments que acull la nostra vila és molt representativa. En tenim de molt de prestigi i de molt de prestigi internacional, com el Festival Internacional de Cinema Fantàstic. Diuen els especialistes –perquè que ho digui jo, a vegades, li pot restar importància– que és el millor festival de gènere fantàstic del món. En tenim d’altres, d’altres de nova creació, com el festival de música Jardins de Terramar, que demostra això que us deia: la captació que té Sitges i l’èxit que s’hi celebra. Som també una població que ha millorat substancialment la nostra planta hotelera i que té cura dels visitants i dels turistes, però també dels residents. Des de Sitges, hem treballat en aquest sentit perquè l’oferta de qualitat i les oportunitats que generin per a la ciutadania siguin sinònims, vagin junts els residents amb els que ens visiten. A més, la nostra vila ha rebut també la certificació Biosphere i, en aquests moments estem fent els deures per ser mereixedors d’aquest reconeixement, i durant el 2018 hem complert amb la major part del centenar de requisits que l’estàndard Biosphere ens exigeix per renovar cada any la certificació. Desitjo, doncs, que aquesta jornada que ara comencem siguin molt enriquidora, molt profitosa per tots vosaltres, que la reflexió que en sorgeixi us ajudi –11–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 9-10 Inaguració institucional

Miquel Forns i Fusté

en la vostra feina i que això, sobretot, repercuteixi favorablement a les vostres poblacions, a les vostres destinacions. Que ens beneficiï a tots plegats, en definitiva. Alhora, us animo a que gaudiu, dintre de les vostres possibilitats, de la nostra localitat, que us ofereix a tots vosaltres, els visitants, el que gaudeixen cada dia també els nostres residents. I, vaja, si avui no podeu, que us sentiu convidats a tornar-hi els cops que vulgueu, si és possible. Per tant, moltes gràcies per ser aquí. Enhorabona, doncs, per les jornades i que vagi tot molt bé. Moltes gràcies.

–12–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 11-12 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació de la jornada Josep Oliveras Samitier President de la Societat Catalana de Geografia Il·lustre Senyor Alcalde i vicepresident de la Diputació de Barcelona, presidenta del Consell Comarcal del Garraf, càrrecs electes i tècnics municipals de diferents municipis de la província de Barcelona, ponents i col·legues universitaris, bon dia a tothom. Enguany la jornada anual que organitzem conjuntament la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, està dedicada al turisme urbà i el desenvolupament local, uns termes que estan perfectament entrellaçats, ja que el turisme implica desplaçar-se a un altre lloc que no és l’habitual per fer-hi una estada temporal, dedicar-se a activitats que no són les normals del lloc oficial de residència, i fer despesa per moltes de les activitats realitzades al destí turístic. Una despesa en restaurants, hotels, botigues, mercats, atraccions, festivals que comporta una transferència de renda, des del lloc on es treballa i es cobra un salari, al lloc on es va a fer turisme. Una despesa que permet el manteniment i el desenvolupament de bona part de les activitats econòmiques locals, sigui de forma directa, indirecta o bé induïda, ja que els salaris rebuts per les persones que treballen en el turisme es tradueixen en un nou cercle de despeses que multiplica els imports pagats inicialment. Una part molt important del turisme mundial es fa a les ciutats, no només les grans ciutats com poden ser París, Nova York, Beijing, Londres i també Barcelona entre moltes altres, sinó que també gaudeixen del fenomen turístic nombroses ciutats mitjanes i fins i tot petites. Només cal que cadascuna d’aquestes ciutats pugui oferir un paisatge natural, o construït, o els dos alhora, al mateix temps que disposi d’una oferta en productes i equipaments que puguin interessar a una demanda, propera o llunyana, atreta pels atractius de l’oferta. No cal dir que Sitges, l’antiga Subur romana, i la Blanca Subur dels escriptors, és la ciutat ideal per celebrar aquesta jornada, ja que el turisme ha permès convertir una antiga vila marinera i elaboradora de malvasia en una ciutat d’uns trenta mil habitants, que troba en els visitants i turistes una de les seves principals fonts d’ingressos. La situació, el mar, les platges, el massís del Garraf hi –13–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 11-12 Presentació de la jornada

Josep Oliveras i Samitier

juguen el seu paper, arrodonit pel conjunt de la vila vella, amb la seva església, museus i el palau Maricel, amb aquest Saló d’Or, decorat amb belles imatges artístiques, on anirem escoltant les diferents ponències. La jornada tractarà de com es pot desenvolupar el turisme en ciutats mitjanes i petites per mitjà de la creació de productes turístics basats en els recursos del territori, impulsant la creació d’infraestructures i equipaments d’ús turístic, i finalment, fixant l’atenció en la gestió del turisme, fet que contribuirà a disminuir el possibles impactes negatius que el turisme pugui provocar i a incrementar els positius. L’objectiu de la jornada no és altre que reflexionar i debatre sobre qüestions que afecten al desenvolupament del turisme i de la població, des dels reptes i oportunitats del planejament turístic, la producció d’esdeveniments urbans per atraure visitants, el paper dels museus participatius, el turisme responsable, i el nou turisme a produir-se en molts indrets que justament dissimularan la seva funció de destí de masses, per cercar el visitant especialitzat. Al final hi haurà també una taula rodona per veure com el turisme urbà i el desenvolupament tenen diferents enfocaments a escala local, provincial i nacional. Des de la Societat Catalana de Geografia desitgem que els assistents a la jornada, la gaudim, puguem compartir experiències, i es puguin implementar noves idees per renovar i millorar els productes turístics que s’ofereixen i contribuir al desenvolupament de la comunitat local. Acabo donant les gràcies a la Diputació de Barcelona i al seu equip de professionals, a l’Ajuntament de Sitges, al Consorci del Patrimoni de Sitges, al Consell Comarcal del Garraf, als ponents i demés participants, per haver fet possible aquesta jornada. Fins la propera!

–14–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 13-34 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.168

El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats Jaume Font Garolera

Departament de Geografia. Universitat de Barcelona jaume.font@ub.edu

Resum El turisme és actualment un sector econòmic estructural. Segons l’OMT, l’any 2017 s’arribà als 1.250 milions de turistes internacionals mentre Espanya esdevenia la tercera destinació mundial, tant pel nombre de turistes com en ingressos derivats del turisme. Catalunya és tradicionalment la primera destinació de l’Estat (concentra el 25% del turisme internacional), essent Barcelona la quarta destinació europea i la dissetena mundial, segons el Mastercard Global Destination Cities Index (2018). A l’expansió del turisme hi contribueix l’increment dels nivells de vida, la revolució tecnològica i la millora dels transports i la logística. I també l’auge de valors socials que posen en un primer pla el turisme vivencial o experiencial. Tot això, donant per descomptat que l’accés a l’oci i el lleure esdevé una conquesta social pròpia de les societats avançades. En aquest context, el dinamisme econòmic de molts territoris (del medi local al global), depèn en gran mesura del desenvolupament del turisme. Això requereix posar en valor els recursos propis, crear la infraestructura turística necessària i vetllar per una gestió sostenible del turisme. Paraules clau: Territori, recurs turístic, producte turístic, gestió turística, sostenibilitat turística.

Resumen: El planeamiento turístico a escala local. Retos y oportunidades El turismo es actualmente un sector económico estructural. Según la OMT, en 2017 se alcanzaron los 1.250 millones de turistas internacionales, siendo España el tercer destino mundial, atendiendo al número de turistas y a los ingresos derivados del turismo. Cataluña es el primer destino español (concentra el 25% del turismo internacional), siendo Barcelona el cuarto destino europeo y el decimoséptimo mundial, según el Mastercard Global Destination Cities Index (2018). A dicha expansión contribuyen el aumento del nivel de vida, la revolución tecnológica y la mejora del transporte y la logística. Pero también el auge de valores sociales que sitúan en un primer plano el turismo vivencial o experiencial. Todo ello, dando por supuesto que el acceso al ocio constituye una conquista social propia de las sociedades avanzadas. Es por ello que el dinamismo económico de numerosos territorios (del medio local al global), depende en gran medida de su desarrollo –15–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

turístico, lo cual requiere poner en valor los recursos propios, crear la infraestructura turística necesaria y apostar por una gestión sostenible del sector. Palabras clave: Territorio, recurso turístico, producto turístico, gestión turística, sostenibilidad turística.

Abstract: Tourism planning at local level. Challenges and opportunities Tourism is currently a structural economic sector. According to the UNWTO, in 2017 the sector reached 1,250 million of international tourists, with Spain being the third largest destination in the world, based on the number of tourists and the income derived from tourism. Catalonia is the first Spanish destination (concentrates 25% of international tourism), being Barcelona the fourth European destination and the seventeenth world, according to the MasterCard Global Destination Cities Index (2018). The expansion of living standards, the technological revolution and the improvement of transport and logistics contribute to this expansion. But also the rise of social values that place experiential or experiential tourism in the foreground. All this, assuming that access to leisure constitutes a social conquest of advanced societies. That is why the economic dynamism of many territories (from the local to the global environment), depends to a large extent on their tourism development, which requires putting value on own resources, creating the necessary tourist infrastructure and betting on sustainable management of the sector. Keywords: Territory, Tourism resource, Tourism product, Tourism management, Tourism sustainability.

* * *

Introducció: dels valors del turisme a la tradició turística de Catalunya Abans de començar vull agrair la confiança que m’han fet la Societat Catalana de Geografia i la Diputació de Barcelona per obrir aquesta jornada de reflexió sobre el turisme. Avui debatrem uns temes que se situen al centre mateix de la discussió sobre el model turístic del país. D’acord amb el que se m’ha demanat, la meva intervenció té un caràcter introductori, amb l’objectiu d’emmarcar el fenomen turístic a les escales global i local. Però abans de res voldria celebrar l’organització de jornades com aquesta, no només perquè el turisme és un sector econòmic cada vegada més important al nostre país i a tot el mon, sinó per la seva transcendència econòmica, social i territorial que es manifesta a totes les escales. Trobo molt oportú parlar de tot això a Sitges, precisament, que des de fa més d’un segle –des de les festes modernistes impulsades pel geni de Santiago Rusiñol– esdevé una de les destinacions urbanes més acreditades del turisme català. Personalment, tinc el costum de visitar Sitges cada vegada que he d’acompanyar algun col·lega de fora de Catalunya i m’interessa quedar bé. Sitges no falla mai: hi ha la llum, el mar, la vista de l’església, el palau Maricel, –16–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

el Cau Ferrat, el Passeig... Tothom queda bocabadat. I si a la tarda pots tancar la visita degustant una copa de cava en algun petit celler del Penedès la cosa acaba de forma magistral. Començaré la ponència parlant de qüestions generals sobre el turisme per acabar centrant-me en els seus impactes locals i generals. En primer lloc situaré l’eclosió del turisme com a fenomen global en expansió, tot posant l’accent en el cas català; em centraré després en algunes de les causes que expliquen aquest creixement exponencial del turisme, per reflexionar, finalment, sobre què caldria fer a escala local en matèria de planificació i ordenació turística –uns aspectes sobre els quals ja hi ha dit alguna cosa l’alcalde de Sitges a l’obertura de la jornada–; acabaré apuntant alguns dels reptes i oportunitats de futur que ofereix el turisme. Primerament crec que és oportú fixar per endavant la meva posició personal entorn del fenomen turístic: més aviat sóc ‘turismofílic’. En l’encès debat sobre el turisme –acadèmic, social i territorial– hi ha ‘turismofílics’ i ‘turismofòbics’, i els segons tendeixen a mirar els primers amb un punt de displicència. Ara bé, hi ha moltes maneres de veure el turisme i el meu punt de vista és positiu, posició que no exclou el reconeixement de les seves múltiples externalitats negatives, que requereixen d’una governança i una gestió més sostenible d’aquest fenomen que ha adquirit una dimensió global. D’altra banda, des de la declaració Manila (27 de setembre de 1980) impulsada per l’Organització Mundial del Turisme (OMT), el turisme ha estat considerat un potent factor de desenvolupament social i territorial al mateix temps que aquestes instàncies internacionals reconeixien el dret universal a gaudir del temps lliure, l’oci i les vacances. Em sembla important subratllar aquesta cara amable del turisme, perquè massa sovint el que veiem reflectit en els mitjans de comunicació és la visió contrària: la del turisme entès i vist només com a una activitat predadora de la ciutat, el territori i les cultures locals. Per acabar aquest preàmbul vull subratllar que tan el turisme com la seva gestió té al nostre país una llarga tradició. No l’inventà el ministre Manuel Fraga Iribarne durant el darrer franquisme, tal com s’acostuma a trobar escrit en molts llibres i articles poc documentats. El turisme ha estat sempre present a l’agenda dels governs catalans. I així va ser durant la Mancomunitat (191423), durant la Generalitat republicana (1931-39) i també en el moment present. És oportú esmentar aquí el llibre d’Antoni Muntanyola, publicat l’any 1932, i titulat l’Organització turística de Catalunya,1 que començava dient, precisament, que el “prestigi internacional d’un país té una relació directa amb el seu prestigi com a país turístic”. En el mateix sentit, la Generalitat de Catalunya va crear l’any 1932, en temps del president Macià, quan s’assoliren les competències del Patronato Nacional de Turismo, l’Oficina de Turisme de Catalunya (OTC), 1. Antoni Muntanyola (1932). L’organització turística de Catalunya. Barcelona: Arts Gràfiques, l’Estampa. Edició facsímil editada per Turisme de Barcelona.

–17–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

que va realitzar una meritòria tasca en el camp de la planificació i la promoció turística del país. A la figura adjunta hi ha dues mostres d’això, l’anagrama de la pròpia Oficina de Turisme creada per la Generalitat Republicana (dues orenetes que sobrevolen l’escut de la Generalitat) i un conegudíssim i reputat cartell promocional de Sitges, editat en alemany conjuntament per l’Oficina i de Turisme i el Patronato Nacional de Turismo, que el pas del temps no fa més que destacar-ne la seva gran qualitat.2 Figura 1. Cartell promocional de Sitges editat en alemany per l’Oficina de Turisme de Catalunya (1932) i anagrama de la pròpia Oficina de Turisme de Catalunya (1932-39)

Font: Generalitat de Catalunya. Catàleg de l’exposició Passat i present, commemoració del 75è aniversari de l’Oficina de Turisme de Catalunya

En resum, Catalunya té una llarga tradició turística, tant en matèria de gestió com de promoció, especialment durant les èpoques en què el país ha tingut competències en aquest camp. Això em permet sostenir que la preocupació per una gestió responsable del turisme no comença precisament ara, sinó que a Catalunya ve de lluny, tal com ho mostra l’obra citada d’Antoni Muntanyola. 2. Sobre la tasca de la Generalitat Republicana i l’Oficina de Turisme de Catalunya vegeu el catàleg de l’exposició Passat i present. 75è aniversari de l’Oficina de Turisme de Catalunya. Disponible a https://issuu.com/turismecat/docs/otc

–18–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

No cal dir que Sitges és un bon lloc per subratllar-ho, si més no a través d’aquest fantàstic cartell de la Generalitat Republicana.

El caràcter polièdric d’un fenomen global: el turisme vist com a conquesta social La primera pregunta que cal fer-se a l’hora d’abordar el fenomen turístic és per què any rere any augmenten exponencialment les persones que practiquen una forma o altra de turisme? Hi ha una resposta fàcil que se sol fonamentar en arguments aliens al propi turisme: la revolució dels transports, l’eclosió de les TIC, la generalització dels viatges de baix cost (low-cost) i, evidentment les millores en els nivells de vida de la població, especialment en els països desenvolupats, però també i molt especialment en els denominats ‘països emergents’. Però cal remarcar que a la base d’aquesta ‘revolució’ hi ha aspectes psicosocials com el fet que el turisme satisfà dues necessitats que, tot i que no apareixen directament reflectides en la famosa piràmide de Maslow, s’han de considerar consubstancials a la naturalesa humana: l’accés al repòs i al lleure –a poder gaudir d’un temps per l’oci– i també a la cultura i a l’enriquiment personal. Viatjar és conèixer món, noves cultures i paisatges, gaudir de la natura i de les creacions de la humanitat. El turisme facilita també la coneixença i l’intercanvi de valors culturals. Així va ser a Espanya durant dictadura franquista en què arribaren al país uns turistes crescuts en democràcia que contribuïren a obrir més d’una porta en l’aparell repressor franquista i, sobretot en el camp de l’obertura de mentalitats. I això ha estat així en totes les èpoques; des dels temps d’Heròdot i els filòsofs grecs que ja descrivien les set meravelles del món fins les grans cròniques i llibres de viatges, de Goethe a Lord Byron, per no parlar del català Alí Bey i els seus viatges a l’Orient Mitjà. El paper positiu del turisme com a motor de difusió i d’intercanvi cultural el subratllen també l’Organització Mundial del Turisme (OMT), des de la declaració de Manila del 1980, i d’altres instàncies de la ONU com ara la Unesco i la OIT, ratificades recentment a través d’Habitat-III a la declaració de Quito. Cal reiterar, en darrera instància, que el turisme pot – i ha de ser– considerat una conquesta social més, tal com l’entenien els sindicats catalans en temps de la Generalitat republicana, que impulsaren la creació de “la ciutat de repòs i de vacances” al litoral del Baix Llobregat. I en aquest procés d’avanç social durant la segona meitat del segle xx s’acabaren generalitzant les vacances pagades que, juntament amb una multitud d’avenços tècnics (sobretot dels transports i la logística), desembocaren en el turisme de masses que coneixem avui. No es tracta de confondre el turisme de qualitat amb el turisme car, el que només està a l’abast de les classes benestants. El gruix del turisme està conformat avui per les classes mitjanes urbanes, des del treballador de la Seat o la Nissan fins el funcionari de la Generalitat. Ara bé, el turisme de masses ha crescut i creix –19–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

tant que podria acabar “morint d’èxit” si no es posen les bases d’una gestió responsable i sostenible del fenomen, en benefici tant de la pròpia experiència turística com de la sostenibilitat de les destinacions.

Què és un turista? Quants turistes hi ha? Tothom té una idea més o menys aproximada del que és un turista i què s’entén per turisme, però cal precisar-ho d’acord amb les definicions de l’OMT, l’ens de les Nacions Unides que té responsabilitats en turisme. Segons l’OMT el turisme pot ser definit com el “conjunt d’activitats que realitzen les persones durant els seus viatges a llocs diferents del seu context habitual de residència, per un període inferior a un any, i amb el propòsit d’oci, negoci o d’altres motivacions”. Alhora, per adquirir la condició ‘oficial’ de turista cal pernoctar almenys una nit fora del lloc habitual de residència. Si es realitza un viatge sense pernoctació, com per exemple visitar Andorra i tornar el mateix dia, es parla d’excursionistes o visitants de dia, que en algunes destinacions constitueixen el gruix dels visitants (al monestir de Montserrat, per exemple). El turisme, en tant que fenomen de masses i sector econòmic rellevant, té un desenvolupament contemporani. Comença amb el turisme burgès del segle xix (amb el vaixell de vapor, el ferrocarril i la creació de les primeres agències de viatges), es desenvolupa en el principi del segle xx (amb l’auge de l’automòbil i el desplegament del transport aeri), adquireix la condició de fenomen de masses durant la segona meitat del segle xx (amb les conquestes socials i les vacances pagades) i es diversifica extraordinàriament a principi del segle xxi, en què el Figura 2. Evolució del nombre de turistes internacionals per regions OMT

Font: World Tourism Organization (UNWTO), 2018 –20–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

seu creixement ha esdevingut exponencial, tal com queda reflectit en les xifres que reporta anualment l’informe oficial de l’OMT. D’acord amb les dades d’aquest informe, reflectides en les figures anteriors, l’increment del nombre de turistes internacionals ha estat gairebé exponencial en els darrers decennis. D’uns escassos 25 milions de turistes internacionals l’any 1950, s’arribà als 500 milions de turistes a finals del segle xx, per assolir la xifra de 1.300 milions de turistes internacionals l’any 2017. Això vol dir que a escala global 2 persones de cada 10 practiquen anualment una forma o altra de turisme internacional, al qual s’hauria d’afegir el turisme domèstic (és a dir, el que practiquen els residents del propi país que no queda reflectit en aquestes estadístiques). La previsió de l’OMT, segons el gràfic adjunt, és que el 2020 hi hagi 1.600 milions de turistes internacionals. Independentment d’aquestes xifres, que parlen per si mateixes, l’informe de l’OMT de l’any 2017 assenyala que el turisme representa el 9 % del PIB mundial, crea 75 milions de llocs de treball directes, concentra el 30 % de les exportacions de béns i serveis i té un efecte multiplicador sobre un gran nombre de subsectors econòmics: transport, logística, hoteleria i restauració, industries culturals, proveïments i tota mena de serveis comercials i financers (fig. 3). Figura 3. Aportació del turisme a l’economia global

Font: UNWTO Annual Report 2017

A escala global la major part dels viatges es realitzen dins del mateix continent del turista, essent Europa el mercat emissor i destinatari més important del món (fig. 2), fet motivat, en part, per l’existència d’un gran nombre de països dins del mateix continent (28 integrats a la UE), amb la qual cosa circular d’un país a un altre és realment fàcil a Europa, tant per raó de proximitat física entre els diversos països com per la facilitat de desplaçament. És a dir, per a un català pernoctar a Andorra comporta engruixir les estadístiques del –21–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

turisme internacional sense que això impliqui realitzar un llarg viatge. Sigui com sigui, l’increment anual del nombre de turistes internacionals a totes les escales és impressionant. I això ha impulsat el desenvolupament d’una gran ‘industria’ turística amb tots els seus sectors i subsectors vinculats, des dels tour operators convencionals, l’hoteleria i el transport, fins les agències de viatges o les empreses de guiatge i les dedicades a la creació cultural, l’oci i l’entreteniment. Tot plegat s’ha de contemplar com un fet positiu des del punt de vista de la generació d’activitat econòmica i la creació de llocs de treball, malgrat els molts problemes derivats d’aquest creixement. Uns problemes ambientals, socials, sindicals i territorials que, dit sigui de passada, també plantejaven i plantegen encara les indústries convencionals, de la química a la metal·lúrgia, passant per l’automobilística: política de salaris, consum de matèries primeres, contaminacions diverses, grans transformacions socials i territorials i problemes sindicals de tota mena. En resum, el turisme no és gaire diferent de les altres indústries pel que fa a tots aquests impactes que cal atenuar o corregir.

El turisme a Catalunya: un model diversificat però territorialment desequilibrat Segons l’informe anual de l‘OMT la destinació Espanya –i amb ella Catalunya– ocupa des de fa molts anys les primeres posicions mundials pel que fa al nombre de turistes internacionals que visiten el país, com també pel volum d’ingressos monetaris derivats de les despeses dels turistes D’acord amb les dades corresponents al 2017 i el 2018, Espanya ocupa el tercer lloc per nombre de turistes internacionals arribats al país (supera els 80 milions anuals, per darrera dels Estats Units i de França) i el segon en ingressos derivats del turisme (65.100 milions de $ EUA l’any 2015). Catalunya, per la seva banda, lidera des de fa molts anys el turisme internacional que arriba a Espanya (concentra el 25 % de les arribades de turistes). En els darrers exercicis les xifres s’han situat al voltant dels 20 milions de turistes internacionals, als quals s’ha d’afegir el turisme domèstic procedent de la resta d’Espanya (entre 4 i 5 milions anuals, tot i la lleugera disminució dels últims anys, encara poc significativa) i entre 6 i 7 milions de catalans que fan turisme dins de Catalunya. Són xifres extraordinàries (al voltant d’uns 27 milions de turistes anuals) que aporten un pes molt significatiu al PIB català (entre el 12 i el 14 %). A un nivell més concret, Catalunya, tal com he dit, és la primera destinació del turisme internacional que arriba a Espanya, posició que manté des fa molts anys, i la segona destinació ‘regional’ europea, només per darrera de Paris-Île de France. Els principals mercats emissors internacionals del turisme estranger que arriba a Catalunya foren: França (23,4 % del total), el Regne Unit (11,3 %) i –22–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

Figura 4. Nombre de turistes estrangers i despesa realitzada a Catalunya

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Vicepresidència d’Economia i d’Hisenda

Alemanya (8,1 %). Un 84,2 % del turisme estranger ve a Catalunya per oci i vacances; un 8,0 % per motiu de treball, negocis, fires o congressos, i la resta per motius diversos. D’altra banda, l’èxit recent del turisme nord-americà es deu a un conjunt de circumstàncies com l’èxit de Barcelona –i per extensió de Sitges–, a la consolidació dels creuers i a d’altres aspectes no menors –tal com ha assenyalat el doctor Oliveras– pel que fa al turisme de qualitat com la fama aconseguida pels vins del Priorat a Nord-amèrica, a través de la Guia Parker. Cada vegada que he visitat el Priorat per raons diverses, sobretot docents, hi he trobat un grup o altre de turistes que practiquen el turisme enogastronòmic en ruta per les principals bodegues de la Denominació d’Origen Qualificada (DOQ) Priorat. Això permet concloure que el país gaudeix, sortosament, d’un model turístic diversificat, més semblant al de la Provença o la Toscana que al del litoral mediterrani espanyol, incloses les Illes Balears. O sigui, es compta amb el “sol i platja” tradicional i el turisme ‘vacacional’, amb tres grans marques costaneres (Costa Brava, Costa de Barcelona i Costa Daurada) i amb la gran eclosió del turisme urbà encapçalat per la potència assolida per la marca Barcelona, que té un posicionament internacional molt remarcable en segments com el turisme urbà (city break, que inclou música, esport o gastronomia) i el turisme de negocis (el Mobile World Congress n’és l’exemple mes representatiu). Finalment, hi ha el turisme cultural, el de muntanya (neu, natura i aventura) i el turisme rural i d’interior. Ara bé, quin significat i quina importància relativa té el turisme a escala territorial, local i comarcal, independentment de la seva aportació al PIB general? Per respondre a aquesta pregunta cal recórrer a un dels pocs treballs que s’han publicat sobre la l’aportació del turisme al PIB comarcal català. Es tracta d’un estudi que la Direcció General de Turisme va encarregar a un grup de recerca en economia de la Universitat Rovira i Virgili (fig. 5 i taula 1). –23–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

Figura 5. Pes del PIB turístic específic sobre el PIB global per comarques, 2008

< 10 % de 10 % a 12 % > 12 %

Taula 1. PIB turístic de les diferents marques turístiques, 2008

Barcelona Catalunya Central Costa Brava Costa Daurada Costa de Garraf Costa del Maresme Pirineus Terres de l’Ebre Terres de Lleida Val d’Aran Catalunya

11,12 % 8,0 % 17,2 % 12,9 % 8,9 % 13,9 % 13,9 % 8,5 % 8,5 % 39,8 % 10,9 %

Font: Direcció General de Turisme. Observatori del Turisme, 2010

D’acord amb aquest treball, l’any 2010 el sector turístic donava feina directa a unes 400.000 persones a tot el país, el gruix de l’activitat es concentrava a Barcelona i a tot el litoral; a l’alta muntanya esdevenia una activitat determinant i l’interior era un autèntic desert turístic, tret de Montserrat i algun o altre focus aïllat. D’acord amb aquest estudi, les comarques més dependents del turisme eren les pirinenques, encapçalades per la Val d’Aran (absolutament dependent del turisme) seguida del Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i la resta de comarques pirinenques (taula 2). –24–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

Taula 2. Relació de comarques amb major i menor dependència del turisme Més dependents

% PIB total

Menys dependents

% PIB total

Val d’Aran

42,7 %

Ribera d’Ebre

3,8 %

Pallars Sobirà

32,3 %

Segarra

5,9 %

Alta Ribagorça

29,7 %

Pla d’Urgell

6,1 %

Cerdanya

25,5 %

Alt Penedès

6,5 %

Selva

22,7 %

Alt Camp

6,8 %

Baix Empordà

21,6 %

Noguera

6,9 %

Alt Empordà

19,0 %

Urgell

7,0 %

Alt Urgell

17,0 %

Vallès Oriental

7,2 %

Garraf

16,6 %

Osona

7,4 %

Baix Penedès

14,3 %

Vallès Occidental

7,5 %

Font: Estimació del PIB turístic per Catalunya, marques i comarques, 2005-2010 http://empresa.gencat.cat/web/.content/20_-turisme/coneixement_i_planificacio/recerca_i_estudis/ documents/arxius/pibturcomarques200510.pdf

La conclusió és òbvia: les comarques pirinenques, gairebé totes escassament poblades i en declivi demogràfic continuat, haurien de ‘tancar’ si no fos pel turisme. No es tracta d’un gran volum de negoci en xifres absolutes (l’aportació del turisme pirinenc al PIB turístic no arriba al 3 % del total català i la recaptació de la taxa turística d’aquestes comarques se situa per sota del 2,5 % del total) però té un gran importància de cara al manteniment de les ‘constants vitals’ del territori i la societat pirinenca. En altres paraules, a Barcelona i al litoral català l’obertura d’un nou establiment turístic pot tenir molt poca significació, en canvi, mantenir obert un petit negoci turístic a muntanya pot ser vital de cara a la sostenibilitat econòmica i social d’un poble muntanyenc. Serveixi com exemple l’establiment Casa Roca de Sant Martí de Barcedana; en aquesta remota vall del Pallars Jussà l’establiment citat esdevé des de fa decennis l’únic punt de referència i de trobada de la vall. A comarques costaneres com el Maresme, el Baix Empordà, l’Alt Empordà, el Garraf o el Baix Penedès la dependència del turisme és relativament més baixa que a l’interior i la muntanya, tot i la seva importància en termes quantitatius (per nombre de places d’allotjament o per volum de negoci). Aquí el futur del turisme depèn tant del possible esgotament del model ‘vacacional’ basat exclusivament en el sol i platja com d’una creixent competència global (cas de la millora de l’oferta turística del nord d’Àfrica i el Carib). Tot plegat obliga a una revisió o reconversió del model turístic català, especialment a les marques litorals (Costa Brava, Costa Daurada, Costa de Barcelona i Terres de l’Ebre). Cal esmentar, finalment, que hi ha comarques en què el turisme té un pes insignificant, per exemple a tot l’interior, com ara al Bages, Osona o la Se–25–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

garra. Aquí només hi ha turistes o –millor dit– visitants de dia en determinats llocs singulars, com ara el monestir de Montserrat o Rupit, però la resta de la comarca esdevé un desert turístic, incloses les pròpies capitals comarcals. Es pot dir el mateix de la resta de comarques interiors (l’Anoia, la Noguera, les Garrigues i tantes altres comarques i interiors). Figura 6. Recaptació municipal de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET)

Font: Jaume Font Garolera; Mercè Colom; Daniel Imbert-Bouchard (2018). “El impuesto turístico de Cataluña. Un primer balance de aplicación”. Scripta Nova, núm. 593, p. 17.

Per tal d’il·lustrar aquests desequilibris del model turístic català només cal recórrer a la recaptació de l’impost sobre les estades en establiments turístics que la Generalitat va implantar el novembre del 2012. En el quadre adjunt (taula 3) hi ha les dades corresponents als primers exercicis d’implantació per marques turístiques. Tal com es pot observar, la marca Barcelona recapta per si sola més del 50 % ingressos derivats de la taxa turística, fet que ja han posat de relleu diverses publicacions. La conclusió és òbvia: Barcelona s’ha convertit en la marca universal i el gran referent del turisme català. Molt per darrere de Barcelona hi ha la resta de destinacions i de marques. L’anàlisi territorial de la recaptació taxa turística permet concloure que Catalunya té un model turístic molt desequilibrat. És un model diversificat (es recolza en una notable –26–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

constel·lació de segments turístics) però desequilibrat territorialment parlant. Sobre això, hi ha qui sosté que no tots els territoris tenen aptituds turístiques i que buscar un major equilibri territorial del turisme és una quimera, però cal tenir en compte que les pràctiques i els productes turístics són avui tan diversificats que hi ha possibilitats de crear producte a tot arreu (cas del turisme enogastronòmic o oleícola a l’interior). Només es tracta de buscar el segment més adient per a cada destinació. Seria el cas, per exemple, de promoure rutes com el Camí de Sant Jaume o la Ruta Ignasiana, pel que fa a la posada en valor turístic del patrimoni material i immaterial de la Catalunya interior. Taula 3. Recaptació de l’impost turístic a Catalunya per marques turístiques, 2014-2015 Marca Turística

2014 (en €)

2015 (en €)

21.576.718

23.032.042

6,74 %

66.232.013

52,51 %

Costa Brava

7.209.081

7.637.002

5,94 %

22.037.690

17.47 %

Costa Daurada

5.491.844

5.500.508

0,16 %

16.619.711

13,18 %

Costa Barcelona

4.855.479

5.061.868

4,25 %

14.727.788

11,68 %

Pirineus

704.926

772.413

9,57 %

2.202.125

1,75 %

Terres de l’Ebre

428.573

478.535

11,66 %

1.323.578

1,05 %

Val d’Aran

394.577

418.404

6,04 %

1.245.400

0,99 %

Paisatges Barcelona

243.161

256.632

5,54 %

758.918

0,6 %

Terres de Lleida

215.225

231.918

7,76 %

695.513

0,55 %

Pendent d’assignar

123.532

114.522

-7,29 %

278.640

0,22 %

41.243.121 43.503.849

5,48 %

126.121.380

100 %

Barcelona

Recaptació total

Variació Recaptació acumu- Percentatge sobre 2014- 2015 lada per marca la recaptació turística (en €) acumulada

Font: Jaume Font Garolera; Mercè Colom; Daniel Imbert-Bouchard (2018). “El impuesto turístico de Cataluña. Un primer balance de aplicación”. Scripta Nova, Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 593, p. 17.

L’increment del turisme a escala global: noves tendències i nous reptes en turisme Hi ha moltes causes tecnològiques i socials que expliquen l’increment constant del turisme a totes les escales. Hom parla, en primer lloc, dels avanços tècnics, especialment del sistema de transports, que ha registrat una triple revolució en els darrers decennis: en primer lloc dels vehicles o mòbils, que cada vegada són més eficients en termes de consum energètic, velocitat i capacitat de càrrega, i això val tant per als avions com per als automòbils o els trens. En segon lloc –27–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

hi ha la millora general de les infraestructures de suport a la mobilitat, des de la xarxa viària general o el ferrocarril fins les grans infraestructures com els ports i els aeroports (l’aeroport de Barcelona pot mobilitzar en un sol dia més de cent-mil persones i realitzar tres-mil operacions, xifres impensables només unes dècades enrere). Finalment hi ha la gestió logística del sistema de transports, que esdevé el veritable cervell del sistema. Aquests tres elements (vehicles, infraestructures i logística), juntament amb la revolució de les TIC, serien, doncs, els pilars sobre els quals es recolza l’abaratiment del transport i la millora exponencial de la mobilitat a escala global i, per extensió, del turisme. Taula 4. La recaptació de l’impost turístic dels primers vint municipis, 2013-2014 Num.

Municipi

Recaptació mitjana (2013-14)

% sobre el total

19.799.220,29 €

49,65 %

Barcelona

Salou

2.697.693,81 €

6,76 %

Lloret de Mar

2.435.036,47 €

6,11 %

Santa Susanna

794.072,05 €

1,99 %

Cambrils

708.287,65 €

1,78 %

Vila-seca

721.653,80 €

1,81 %

Calella

616.038,31 €

1,54 %

l’Hospitalet de Llobregat

616.982,08 €

1,55 %

Roses

508.069,30 €

1,27 %

Sitges

494.106,28 €

1,24 %

Tossa de Mar

448.927,83 €

1,13 %

Castell-Platja d’Aro

396.808,44 €

Blanes

368.213,79 €

0,92 %

Torroella de Montgrí

352.574,57 €

0,88 %

Tarragona

329.351,32 €

0,83 %

Malgrat de Mar

321.736,50 €

0,81 %

Girona

300.449,87 €

0,75 %

Pineda de Mar

268.748,06 €

0,67 %

el Vendrell

260.572,42 €

0,65 %

Naut Aran

234.208,22 €

0,59 %

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

Ara bé, les millores tècniques només expliquen una part de l’increment del flux turístic global. La resta es deu, sobretot, a la millora econòmica global –independentment dels cíclics episodis de crisi– i a la millora general dels nivells de vida. Cal esmentar, en primer lloc, la incorporació al flux turístic internacional –i també als seus respectius mercats interns– de les noves classes mitjanes del països emergents. Això explica que s’incrementi dia a dia la presència de turistes procedents de països amb els quals fins fa pocs anys ni tan sols s’hi comptava, des de Rússia o Corea fins la Xina o l’Índia, passant pels països llatinoamericans emergents. En tot cas, si només l’1 % dels mil tres-cents cinquanta milions d’habitants de l’Índia 3 té el poder adquisitiu suficient com per fer uns dies de turisme, això vol dir que hi ha 13,5 milions més de turistes internacionals i si aquest percentatge puja al 10 %, tal com esta previst, voldrà dir que d’aquí a poc temps hi haurà 135 milions més de turistes internacionals. Passa exactament el mateix a la Xina i als altres països emergents, de manera que el flux turístic no pot fer més que augmentar, amb el perill conseqüent d’un increment paral·lel dels costos ambientals del turisme. A l’auge del turisme hi contribueix també el canvi profund de valors socials i personals registrat per les societats contemporànies, especialment de les classes mitjanes urbanes que són les que nodreixen, majoritàriament, els mercats turístics a escala local i global. Els nous valors socials tendeixen a valorar més les experiències vitals o sensorials que la mera possessió. En aquest sentit, mentre es produeix una certa crisi dels productes turístics tradicionals (com les llargues estades de vacances a una destinació litoral o de muntanya) cada vegada tenen més importància els components vivencials del turisme, és a dir, viure experiències sensorials o experimentar l’emoció de conèixer in situ allò que és únic i irrepetible. Fins i tot els anuncis de la televisió apel·len avui a les emocions i als components vivencials, des de conduir un vehicle a degustar un producte gastronòmic. Posició que entronca també amb el pas del turisme anomenat ‘fordista’, caracteritzat per una oferta homogènia i indiferenciada de productes turístics, a un model denominat ‘postfordista’ en què predominen els productes ‘fets a mida’ de cada client, que posen en valor els components emocionals i vivencials de l’experiència turística. Tots aquests canvis (econòmics, tecnològics, socials i vivencials) comporten el sorgiment de noves demandes per part del turistes, la creació de nous productes i canvis importants en les pautes de consum turístic. El nou turista atorga valor a les destinacions i els productes que són únics i irrepetibles. A tot allò que no trobarà en cap altre lloc del món. Es valora allò que és singular, únic. En aquest context, es produeix una revaloració del patrimoni cultural i, per extensió, de la identitat, la singularitat i l’autenticitat de les destinacions. Aquest visió entronca amb la ‘societat de serveis’ que caracteritza aquest inici del segle xxi. Uns serveis entesos d’una manera integral que inclouen tant els 3. 1.368.740 habitants el 2019, segons estimació de les Nacions Unides.

–29–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

serveis convencionals (sanitat, educació, assistència social) com els que es vinculen a l’oci, el lleure i la cultura. Tres àmbits que s’han de contemplar d’una manera integrada, en la mesura que existeix una complementarietat creixent entre el turisme, l’oci i les indústries culturals, enteses aquestes últimes en un sentit ampli (de les noves tècniques museístiques als esdeveniments singulars relacionats amb la música o l’esport). Hom parla de l’existència d’una simbiosi creixent entre les noves pràctiques i productes turístics i les indústries culturals, basades en la creació d’emocions i experiències. En definitiva, en els darrers decennis hem assistit a un seguit de revolucions turístiques, que ens han dut des del turisme burgès prefordista, a l’eclosió del turisme de masses fordista per acabar amb un model postfordista que prima l’hipersegmentació dels productes turístics, fet a mida de cada col·lectiu i de cada turísta. Els nous perfils i segments turístics són inacabables: hi ha turisme familiar, turisme LGBTI, turisme monoparental, sènior, single o bé amb mascota i sense mascota. La hipersegmentació és una característica fonamental del turisme actual. De la mateixa manera que hi ha productes adaptats a la mida de cada consumidor: vacacional, cultural, natura, aventura, ecològic, ornitològic... En resum, si durant el segle xx predominaven les ofertes turístiques generalistes (el model ‘fordista’) en aquest començament del segle xxi predomina l’oferta de serveis personals fets a mida, cada vegada més sofisticats i adaptats a cada tipus de demanda.

La gestió pública del turisme: de quin turisme i de quins turistes parlem? Hi ha acord entre els experts a l’hora de considerar el turisme com un fenomen complex conformat per aspectes socials, econòmics, territorials, culturals i fins i tot psicosocials. És a dir, es tracta d’un fenomen ‘transversal’ que integra diversos sectors i subsectors de l’activitat econòmica, que repercuteixen en tot el teixit social i cultural de les destinacions. En el cas d’una destinació turística consolidada com Sitges, per exemple, la planificació i la gestió urbana (tant del dia a dia com del llarg termini) no només ha d’estar pensada per satisfer uns residents permanents, sinó per que ha de contemplar també les necessitats dels turistes, que en si mateixos constitueixen també una ciutadania temporal constantment renovada. En matèria de planificació turística l’actuació de l’administració pública es fonamenta en tres pilars: l’ordenació, el foment i la promoció del turisme. En primer lloc hi ha l’ordenació, és a dir, tot allò que fa referència a legislar i regular les pràctiques turístiques, des del viatge pròpiament dit fins a l’allotjament o el consum de productes turístics. La Generalitat de Catalunya té competències exclusives en la regulació del turisme, excepte en aspectes concrets com la concessió de visats o la regulació del transport aeri. No cal dir que l’eclosió de les –30–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

xarxes socials i de la denominada ‘economia col·laborativa’ ha fet cada vegada més complexa la regulació de l’activitat turística. És el cas, per exemple, de la regulació dels habitatges d’ús turístic (HUT) que la Generalitat va començar a ordenar l’any 2010 i que a hores d’ara encara esdevé una modalitat d’allotjament difícilment controlable per part de l’administració, malgrat els esforços realitzats en aquest sentit. En segon lloc hi ha les actuacions de foment del turisme, al qual les administracions dediquen notables esforços tècnics i econòmics, no sempre reeixits. És el cas de la creació de productes com les rutes naturals o culturals, moltes vegades efímeres, que un cop inaugurades amb tota la pompa cauen en l’oblit més absolut. Passa una cosa semblant amb els plans d’excel·lència i de dinamització turística que un cop aplicats es moren d’inanició per manca de continuïtat i suport promocional. Avui mateix, per exemple, els diners de la taxa turística no sempre es destinen a allò que podria contribuir a millorar la sostenibilitat del turisme. Finalment, hi ha l’àmbit de la promoció turística que adopta formes diverses (patronats, consorcis o inclús societats anònimes) i que al meu entendre hauria de partir sempre de la cooperació publicoprivada, especialment quan es tracta de promoure les destinacions com en el cas de l’Agència Catalana de Turisme (ACT). De cara a la planificació turística, la creació de producte o la promoció d’una destinació, hi ha un cert acord entre els experts (Salvador Anton, Marien André, José Antonio Donaire, Francesc López Palomeque, Asun Blanco o Dolors Vidal, entre altres) que les noves tendències de la demanda exigeixen posar l’accent en desenvolupar els recursos i les pròpies potencialitats turístiques del territori. És a dir, apostar per posar en valor la identitat i l’autenticitat, o sigui, tot allò que ens és propi. No cal imitar ni buscar en altres llocs –tal com deia Miquel dels Sants Oliver el 1932– allò que tu tens i que et caracteritza respecte a d’altres destinacions. Barcelona en tant que ciutat turística ha triomfat arreu del món quan ha esdevingut una ciutat viscuda, reconeguda i estimada pels seus propis habitants. Es pot dir el mateix de Sitges, que mai ha deixat de ser la lluminosa ciutat mediterrània on va anar a raure Santiago Rossinyol ara fa més d’un segle. Això requereix de l’aplicació d’unes polítiques de gestió, foment i promoció del turisme adequades a cada realitat. Cal recordar que el turisme és avui un sector econòmic estructural a Catalunya i un element vertebrador i dinamitzador de la ciutat i del territori. Catalunya, en tant que regió turística, és una destinació complexa que combina un segments considerats madurs (el sol i platja convencional o el sector de l’esquí) amb segments considerats emergents com tots els que es vinculen amb el turisme urbà, el turisme cultural, amb segments com l’enoturisme i la gastronomia, o inclús l’ecoturisme. Una altra característica del model geoturístic català és el desequilibri i l’asimetria existent entre Barcelona i tot el litoral respecte al buit turístic de l’interior. En aquestes circumstàncies, què planificar i com planificar? La meva opinió és que qualsevol actuació pública ha de passar per posar en valor els recursos –31–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

tangibles i intangibles del territori i per recolzar-se en els valors propis de la destinació. O sigui, posar en valor la identitat. No es tracta de caure en una visió essencialista de Catalunya sinó de posar en valor allò que es propi i que et caracteritza respecte al món. Així ho fa Andalusia, per exemple, que realitza una promoció turística de la destinació basada gairebé exclusivament en la seva identitat (el Legado Andalusí, per exemple) o Galícia, que basa la seva promoció en el Camino de Santiago. Cal recordar que la identitat i tot allò que ens és propi (la mediterraneïtat, la llum, la vida a l’àgora, l’hospitalitat) és molt difícil o gairebé impossible de deslocalitzar. Arreu del món hi parcs temàtics que poden reproduir qualsevol monument o qualsevol població (com la Sagrada Família, Rupit, Cadaqués o Sitges) però el que no es pot reproduir és la llum i l’atmosfera de Sitges a la Xina o al Japó. Allò que és propi de cada lloc és gairebé impossible de deslocalitzar. En conclusió, l’aposta ha de ser per un turisme basat en els valors del territori i per la creació de productes (culturals, gastronòmics, vivencials) vinculats al territori. Aquesta és l’única manera d’atreure un turista interessat pel territori però que al mateix temps és interessant per al territori. La promoció d’un turisme basat en els valors propis de la destinació té un gran poder d’atracció i de fidelització. És el cas, per exemple, d’una destinació com Barcelona en què les estadístiques basades en el grau de satisfacció dels turistes mostren un elevat grau de fidelització (una part dels turistes han visitat Barcelona per tercera o quarta vegada). El mateix es podria dir de Sitges, on el grau de fidelització també és important. I això genera uns vincles entre el visitant-turista i el lloc d’acollida. Se sol dir que hom estima allò que coneix, el lloc on un se sent ben tractat. I el coneixement cultural de la destinació genera vincles emocionals afectius que afavoreixen la fidelització. Parlar avui de turisme de qualitat no vol dir atreure exclusivament el turisme d’alt poder adquisitiu, sinó que vol dir atreure un turisme respectuós que s’interessi pels valors de cada territori. La planificació requereix, d’altra banda, restar atent a les noves tendències de la demanda, que valoren, sobretot, els productes fets a mida i adaptats a les necessitats de cada turista, en part com a resposta a un món i un entorn que tendeix a la uniformització. S’ha teoritzat molt sobre els ‘no-llocs’, sobre la banalització i la uniformització creixent de les ciutats, envaïdes per les franquícies de marques universals. Enfront d’això, cal apostar per la diversificació no només de les destinacions sinó de les activitats i les pràctiques turístiques associades. I què cal fer en matèria de foment? A escala local el problema principal és l’esmicolament de l’oferta i la proliferació de microproductes que tot sovint no tenen cap reconeixement fora de l’àmbit local. Les administracions públiques catalanes duen a terme moltes accions en matèria de foment i creació de rutes molt sovint de paper, especialment des que es disposa dels recursos de l’impost turístic; és a dir, molts productes s’acaben concretant en un opuscle o una pàgina web que ben aviat queda desactualitzada. En canvi, crec que cal apostar per la creació d’empreses turístiques locals, especialment a l’interior. Si –32–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

un grup de joves pretén crear una empresa turística en una destinació catalana de l’interior ha de trobar suport material, facilitats per obrir o llogar un local i per adquirir les eines imprescindibles per engegar l’empresa. Aquesta és una de les poques maneres que poden contribuir a incentivar el turisme i a trencar el desequilibri turístic existent al país. Impulsar una petita empresa turística al Pallars o la Segarra pot ser molt més important territorialment parlant que una nova inversió a la costa o a Barcelona. L’atenció al turista ha de ser integral i ha de formar part d’una visió global de les polítiques turístiques. I això inclou des de la seguretat, que no només ha de ser entesa des del punt de vista de la delinqüència, sinó que ha de partir d‘una visió transversal que integri tots els tipus de seguretat, de l’alimentació a la salut, la seguretat personal o la lluita contra l’estafa o les males pràctiques de determinats establiments. El turista vindrà a Catalunya i a Sitges si sap que si el roben serà atès amb diligència i que si té qualsevol problema de salut serà atès amb rapidesa.

A mode conclusió: el turisme com a oportunitat de desenvolupament global i local El turisme és ara per ara un sector estructural de l’economia global i també a escala de cada país i de cada territori. Evidentment hi ha tendències que qüestionen que aquest creixement general del turisme sigui sostenible en el temps, sobretot des dels punts de vista ambiental i social, Darrerament han sorgit teories que van des d’una aposta pel decreixement turístic fins al qüestionament de l’increment del transport aeri, inclosa la nova objecció a volar per part de col· lectius de joves especialment preocupats pels efectes del canvi climàtic, Però res fa pensar en una disminució del turisme a curt termini, tal com posen de relleu els informes anuals de l’OMT. D’altra banda, el turisme ha estat considerat un instrument que pot contribuir a l’assoliment dels objectius del mil·lenni, en el marc del programa Hàbitat-III impulsat per les Nacions Unides. Aquest programa situa el turisme com un dels eixos que permetran aconseguir els objectius del mil·lenni, en la mesura que pot beneficiar els països en vies desenvolupament a través de donar a conèixer i posar en valor el seu patrimoni material i immaterial i generar el seu necessari desenvolupament econòmic i social. Entre els reptes de futur hi ha, sobretot, el de la gestió i el de la governança del turisme, i l’aposta per un turisme que posi en valor els recursos patrimonials del territori entesos en un sentit ampli. És a dir, el patrimoni natural i cultural, els béns materials i immaterials i, en fi, tot allò que atorga un valor únic a cada destinació. En el camp de la gestió el repte està en saber governar amb criteris sostenibles aquest increment constant del nombre de turistes i visitants que es produeix a totes les escales. És a dir, adoptar polítiques de gestió de les –33–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

capacitats de càrrega de les destinacions singulars, evitar la tematització, l’homogeneïtzació i la banalització de les destinacions, posar l’accent en la qualitat de l’experiència turística i en vetllar per la integració del turisme a la vida de les ciutats i les societats locals. Tot plegat queda reflectit en l’esquema adjunt, que subratlla els nous valors, demandes i motivacions dels turistes (taula 5). Taula 5. Quadre-resum de les noves tendències de la demanda i de les motivacions dels turistes Demanda de productes “fets a mida”

Les TIC i l’ús massiu d’internet fragmenten i especialitzen el mercat turístic. Crisi de l’oferta estandarditzada. Una clientela cada vegada més segmentada i exigent afavoreix l’aparició d’agències i destinacions especialitzades en segments específics.

En un món global que tendeix a uniformització el turista se sent atret per l’autenticitat

El nou turista busca excepcionalitat i autenticitat, context en què el patrimoni material i immaterial associat a una destinació pren tota la seva rellevància. A Barcelona el turista busca el modernisme però també un “mode de vida” i una cultura a associada a la mediterraneïtat. Es viatja en l’espai físic però també en l’espai mental. La moda del Be a Local (viu la destinació com si fossis un local).

Interès i sensibilització Conscienciació creixent dels problemes i els impactes ambientals creixent per la natura del turisme. El nou turista pren decisions en funció de les garani el medi ambient ties ambientals i de sostenibilitat que li ofereix cada producte i cada destinació turística. Valoració de les escenografies i les infraestructures turístiques

El territori i el paisatge (urbà o rural) esdevenen escenaris turístics. La turistificació del territori comporta que ja no hi hagi espais lliures de turistes. Creix l’exigència per la qualitat dels serveis i de les infraestructures associades a aquests espais.

Diversificació creixent El low cost comporta l’aparició constant de noves destinacions de les destinacions turístiques atractives i originals arreu d’Europa i del món. La competència és creixent. Avui pot ser més barat passar un cap de setmana a Roma que a un establiment de turisme rural català. Diversificació d’interessos, de les activitats i dels segments turístics

El turista és un policonsumidor d’emocions. A l’homo turisticus li atrau el ‘zapping’ turístic. Creix la demanda d’activitats complementàries com l’spa, el welness, la gastronomia, amb gustos cada vegada més eclèctics i segments de mercat cada vegada més sofisticats (familiar, parelles, singles, sèniors, GLBTI, etc.).

Necessitat creixent de garanties de seguretat (sanitat, seguretat pública, alimentació, solvència, etc.)

Necessitat de protecció i seguretat física i sanitària. Implantació creixent de segells i garanties de qualitat. Oferiment de garanties mediambientals de les destinacions. Mesures de restitució de la petja ecològica. Necessitat de garantir l’èxit de l’experiència turística (satisfacció del client). Optimitzar el temps del turista.

Font: Elaboració pròpia a partir de les determinacions del Pla estratègic del turisme 2005-2010 –34–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

Figura 7. El turisme, una oportunitat per aconseguir el objectius del mil·lenni

Font: Portades de documents promocionals de l’OMT

En definitiva, en matèria de gestió del turisme cal evitar caure, tal com sostenen les veus més acreditades, en el fetitxisme del creixement a qualsevol preu del nombre de turistes. Més aviat al contrari, en molts casos l’aposta ha de ser pel decreixement o, millor dit, pel control de les capacitats de càrrega (és el cas de l’increment de les reserves anticipades per accedir a determinats espais naturals i monuments singulars). I entre els reptes i les noves oportunitats de futur hi ha les noves tendències slow com el fenomen del ‘turisme lent’ (slow food, slow drive), el consum de productes de quilòmetre zero o la compensació de la “petja ecològica” del turisme. I acabo parafrasejant un famós manual de turisme que porta per títol No disparin contra el turista.4 L’increment del turisme a totes les escales requereix sobretot ordenació, governança i gestió. Tal com he dit al principi, cal entendre el turisme com a una conquesta social. El turista és avui un component estructural de les destinacions, es tracti d’un parc natural o el centre històric d’una ciutat. O sigui, cal contemplar el turista com un resident temporal constantment renovat, de manera que la seva presència esdevé estructural i configura també la personalitat i la idiosincràsia de cada destinació. El repte està en una gestió que respongui al codi ètic del turisme, a criteris de responsabilitat social de les empreses (en matèria de feina i salaris, per exemple) i a una aposta per la triple sostenibilitat defensada per l’OMT (mediambiental, econòmica i social-cultural). 4. Duccio Canestrini (2017). No disparen contra el turista. Un análisis del turismo como colonización. Ed. Bellaterra.

–35–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 13-34 El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats

Jaume Font Garolela

El turisme ha vingut per quedar-se i això requereix d’una major professionalització de la gestió i la incorporació de paràmetres turístics al conjunt de la gestió urbana i territorial. És el cas de la gestió de la mobilitat o de les capacitats de càrrega de les destinacions, entre un gran nombre de problemes derivats de l’afluència turística. La gestió de la mobilitat a Sitges, per exemple, no només ha de tenir en compte els residents sinó que ha de preveure l’enorme contingent de visitants i turistes que acull la destinació, que esdevenen un del seus components estructurals. I amb això, dono per acabada la meva intervenció que espero que els hagi estat útil. Moltes gràcies per la seva atenció.

–36–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 35-48 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.169

La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà Francesc González Reverté

Universitat Oberta de Catalunya fgonzalezre@uoc.edu

Resum Durant les darreres dècades les ciutats han fet créixer moltíssim la seva oferta d’esdeveniments, entre altres motius com a mitjà per guanyar atractiu i per potenciar el desenvolupament econòmic local, dins d’una estratègia per aconseguir una millora de la seva competitivitat. La repercussió econòmica és la principal motivació de la producció d’esdeveniments, però els gestors urbans també haurien de tenir present que existeixen diverses formes d’obtenir un rèdit social a partir de l’organització de festivals, fires, festes, competicions i altres celebracions. Es revisa el paper dels esdeveniments com a instruments estratègics que afavoreixen la creació de capital social, el leverage social i el reforç de la identitat col·lectiva, elements que poden ser inclosos com a arguments per al disseny de polítiques urbanes de desenvolupament local i per oferir vies que afavoreixin les dinàmiques socials que beneficiïn la millora de la qualitat de vida de la comunitat local. Paraules clau: esdeveniments, impactes socials, desenvolupament local, polítiques urbanes.

Resumen: La producción de eventos en las ciudades como estrategia para el desarrollo local y urbano Durante las últimas décadas las ciudades han incrementado muchísimo su oferta de eventos, entre otros motivos como forma de ganar atractivo y de potenciar el desarrollo económico local, en el marco de una estrategia para conseguir una mejora de su competitividad. La repercusión económica es la principal motivación de la producción de eventos, pero los gestores urbanos también deberían tener presente que existen diversas formas de obtener un rédito social a partir de la organización de festivales, ferias, fiestas, competiciones y otras celebraciones. Se revisa el papel de los eventos como instrumentos estratégicos que favorecen la creación de capital social, el leverage social y el reforzamiento de la identidad colectiva, elementos que pueden incluirse como argumentos para el diseño de políticas urbanas de desarrollo local y para ofrecer vías que favorezcan las dinámicas sociales que beneficien la mejora de la calidad de vida de la comunidad local. Palabras clave: eventos, impactos sociales, desarrollo local, políticas urbanas. –37–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

Abstract: The production of events in cities as a strategy for local and urban development During the last decades, cities are increasing the organization of events as a way of gaining attractiveness, promoting local economic development, and increase their competitiveness. Economic impact is usually the main motivation for the production of events, but urban managers should also keep in mind that the organization of festivals, fairs, parties, competitions and other celebrations may have some other important social effects. The role of events is reviewed in this paper as strategic instrument that favor the creation of social capital, social leverage and the reinforcement of collective identity, elements that can be included as arguments for the design of local policies of urban development and as ways to improve social dynamics and the improvement of the quality of life of the local community. Keywords: events, social impact, local development, urban policies.

* * * M’ha agradat en la presentació anterior d’en Jaume Font que hagi començat parlant de la conquesta social del turisme. Perquè també sóc partidari de la visió optimista del turisme i considero que el seu desplegament no és el resultat d’una situació imposada o sobrevinguda, sinó que és un procés triat i desitjat pels propis actors. I ho dic perquè es pot fer una similitud amb el tema del qual jo us parlaré, que és la producció d’esdeveniments en relació a la capacitat d’estimular el desenvolupament a les ciutats, donat que també els esdeveniments són una conquesta de la ciutat. El que jo us voldria traslladar són algunes reflexions vinculades amb pràcticament una dècada d’estudi, de recerca sobre els esdeveniments i la seva relació amb el turisme. I fer una reflexió sobre com els esdeveniments han anat creixent i s’han inserit en el teixit de les ciutats. La multiplicació del nombre d’esdeveniments ja ha generat, per sí sola, tot una sèrie de possibilitats i d’iniciatives, vinculades al seu l’aprofitament turístic, però també social. No obstant la presència d’esdeveniments tampoc està exempta de problemàtiques i dilemes sobre com aprofitar-los per a generar desenvolupament local i urbà. En l’exposició que us faré em centraré en el que anomenem esdeveniments d’interès turístic i els seus impactes socials. Es coneix molt l’impacte econòmic dels esdeveniments però potser menys aquests aspectes més intangibles. A més també faré alguna proposta d’estratègies pel desenvolupament urbà a partir de la celebració d’esdeveniments, i des del punt de vista social.

Esdeveniments i desenvolupament local. Una relació feta a mida

–38–

Un primer aspecte, elemental, a tenir en compte pels gestors urbans quan es troben davant la reflexió sobre com usar esdeveniments en benefici de la ciutat és que n’hi ha molts tipus. Si els classifiquem segons la seva grandària i abast,

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

tindríem des dels grans esdeveniments com els JJ.OO. que posen l’accent en la globalitat fins als que, són de petita dimensió però molt propers a la comunitat local. I això ja planteja un primer aspecte interessant, és a dir, creem o es generen esdeveniments que a vegades no tenen en compte la comunitat local o que aquesta queda en un segon pla. De fet, moltes ciutats ja tenen una producció històrica d’esdeveniments basats en la comunitat, en la localitat, però a mesura que aquestes ciutats es van incorporant a la competició global i requereixen de noves eines per guanyar atracció més enllà de la seva pròpia comunitat, acostumen a crear nous esdeveniments pensats per atreure visitants o adapten els tradicionals als gustos dels turistes. I això pot començar a generar conflictes. Si classifiquem els esdeveniments per temàtica n’hi ha per omplir un cabàs: fires, esdeveniments de recreació històrica, festes populars, festes de calendari, competicions esportives, festivals, jornades gastronòmiques, i molts d’altres. Els temes i arguments en els quals es basen els esdeveniments no és un aspecte banal ja que les narratives que generen guanyen en autenticitat i poden ser de major interès per a la comunitat si s’arrelen en aspectes històrics o de la identitat local. Una tercera forma de classificar-los és segons l’orientació, és a dir, a partir dels objectius que es pretén cobrir amb l’organització d’un esdeveniment. Un fet primordial derivat d’aquesta aproximació és veure fins quin punt estan o no orientats al desenvolupament turístic. Ara bé, que tinguin interès turístic no vol dir que la pretensió dels organitzadors o dels actors que hi ha al darrera sigui exclusivament turística. Poden tenir interès turístic tot i que la pretensió de l’organització sigui desenvolupar els lligams amb la comunitat local, la cohesió, la socialització, o d’altres objectius socials i culturals. La societat-espectacle contemporània s’interessa per les manifestacions genuïnes, de format atractiu o simplement divertides i això, independentment per a qui estiguin pensades, atreu tot tipus de públic, inclosos turistes i visitants, i de vegades en una relació directament proporcional a l’interès i estima que l’esdeveniment produeix entre la població local. Bé, doncs hi hauria també diferents tipus d’esdeveniments segons la seva orientació: els que estan orientats al turisme i els que no ho estan però també els que sense tenir el turisme com a objectiu principal consideren que és un objectiu secundari, ja sigui perquè així ho desitgen o perquè és inevitable. Finalment, una darrera manera de classificar els esdeveniments seria en funció de la quantitat de visitants, turistes i visitants que atreuen. D’aquesta manera es pot posar en relació l’esdeveniment amb el seu èxit, si aquest es mesura en termes d’assistència és clar, i capacitat d’atracció. A continuació i abans d’entrar en aspectes d’anàlisi de detall de la producció d’esdeveniments a Catalunya, voldria posar en context la producció d’esdeveniments urbans dins del marc conceptual del desenvolupament local. Si tenim en compte els principals autors que han desenvolupat marcs conceptuals sobre el desenvolupament local, pràcticament tots ells posen l’èmfasi en l’aspecte que anomenen el marc local. L’idea bàsica del desenvolupament local és precisament enfortir aquest marc local, revalorant i, per tant, fent propostes –39–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

per desenvolupar a partir d’allò propi de què es disposa (els recursos endògens, la participació i col·laboració dels actors locals, etc.). Aquesta visió del desenvolupament local encaixa molt bé amb els esdeveniments que són objecte de la meva anàlisi: els petits esdeveniments d’interès turístic. En les tres dimensions de qualsevol iniciativa de desenvolupament local s’hi mouen molt bé donat que acostumen a ser iniciatives integrals i de base comunitària i que, per tant, requereixen la col·laboració i la participació dels agents locals. Dit d’una altra manera, si no hi ha al darrere una massa crítica de persones compromeses i voluntaris no es podrien organitzar. En segon lloc, són esdeveniments a petita escala que posen en valor recursos locals, és a dir, l’expressió pròpia de molts esdeveniments és donar-se valor a una tradició a un costum, a una manera de viure, etc. En tercer lloc, hi ha una relació directa amb el món local ja sigui per la necessitat de proveir-se d’arguments històrics o d’identitat per a crear narratives o per obtenir voluntaris, participants, proveïdors o assistents. En la mesura que aquesta imbricació amb el món local funciona, l’esdeveniment pot convertir-se en un referent de la identitat local. I més encara, si permet la col·laboració efectiva i el diàleg entre agents locals diversos, pot servir per posar les bases per a posteriors projectes col·lectius que requereixen la col·laboració com a requisit per assolir objectius compartits. Per què s’utilitzen i es fomenten els esdeveniments des de les ciutats? Hi haurien moltes explicacions però les he intentat sintetitzar en tres visions. En primer lloc alguns autors diuen que s’usen per donar notorietat i capacitat de competir a les ciutats a partir de l’aprofitament d’un producte propi, local, per tal d’atreure persones però també inversions, crear noves imatges dels llocs urbans, associar-los a experiències viscudes, etc. En segon lloc, hi ha qui explica que els esdeveniments ofereixen uns intangibles que fan les ciutats més atractives. En particular es tracta del que anomenen la creació d’una atmosfera urbana. El fet que es visqui bé en una ciutat no només té a veure amb la renda per càpita o la qualitat dels serveis sinó també per l’existència de vida i activitat al carrer que genera un clima enriquit culturalment. Això fa que hi hagi opcions de diversió al carrer, que l’espai públic tingui més opcions per ser entorn de socialització i contacte entre diferents, etc. Florida, en la seva teoria de la classe creativa, afegeix que aquesta atmosfera urbana no només és important per sí mateixa sinó que és un motiu principal per atreure grups de població (els treballadors creatius) que generen riquesa a la ciutat fent que les empreses s’hi localitzin. La discussió sobre aquest tema excedeix les intencions de la meva xerrada però quedem-nos amb el fet que els esdeveniments contribueixen a generar aquesta atmosfera urbana tan desitjada com a factor d’atracció residencial per alguns grups socials. Per tant, els esdeveniments no només poden portar visitants i participants que viuen temporalment la ciutat, sinó que poden acabar atraient nous residents permanents. Una tercera explicació té a veure amb les possibilitats que ofereixen en la promoció i comercialització de la ciutat i fins i tot en canviar o millorar la imatge de la ciutat en determinats moments o reforçar el seu pes mediàtic. –40–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

Els petits esdeveniments d’interès turístic a Catalunya. Reflexions basades en la mesura d’aquest fenomen El mapa de la producció d’esdeveniments a Catalunya resulta molt expressiu per explicar com les ciutats han incorporat aquestes celebracions en la seva dinàmica (fig. 1). En el mapa cada punt representa un esdeveniment. La lectura que es desprèn és la de la Catalunya metropolitana, la dels eixos costaners i la de les aglomeracions i conurbacions urbanes que és on es concentren els esdeveniments. La meitat dels esdeveniments es concentren en ciutats de més de 10.000 habitants i s’aprecia una constant: com més habitants té una ciutat més gran és el nombre mitjà d’esdeveniments per municipi (taula 1). Es tracta d’una constant que fa duplicar el nombre d’esdeveniments en passar d’un nivell urbà al següent. Figura 1. Esdeveniments celebrats a Catalunya (2013)

Font: F. González et al. (2014). Els esdeveniments culturals a Catalunya: identificació, localització i anàlisi comparada de les activitats de cultura popular. Barcelona, CoNCA. –41–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

Taula 1. Nombre d’esdeveniments per municipis a Catalunya segons la seva grandària (2013) Tram urbà (habitants)

Esdeveniments per municipi

1 a 500

1,05

501 a 2.000

2,57

2.001 a 5.000

4,93

5.001 a 10.000

7,80

10.001 a 50.000

12,81

100.000 a 300.000

33,22

> 300.000

214,00

Font: F. González et al. (2014). Els esdeveniments culturals a Catalunya: identificació, localització i anàlisi comparada de les activitats de cultura popular. Barcelona, CoNCA.

La producció d’esdeveniments també s’associa a la ciutat turística (taula 2). L’adob urbà que requereix el creixement d’esdeveniments encara s’intensifica més en la ciutat turística. Si en lloc del nombre d’habitants usem com a indicador el de places turístiques veiem que també es reprodueix aquesta situació. Un 32% dels esdeveniments celebrats l’any 2013, es concentrava en municipis amb especialització turística. Per tant, aquesta visió de l’esdeveniment com un fenomen urbà i com un fenomen de la ciutat turística lliga amb les dades que reals. De fet, les ciutats turístiques actuen com a pols territorials de producció d’esdeveniments comparable a ciutats de grandària superior. Taula 2. Nombre d’esdeveniments per municipis a Catalunya segons la seva dimensió turística (2013) Places turístiques

Esdeveniments per municipi

1 a 100

2,36

101 a 1.000

6,64

1.001 a 5.000

17,35

> 5.000

25,88

Font: F. González et al. (2014). Els esdeveniments culturals a Catalunya: identificació, localització i anàlisi comparada de les activitats de cultura popular. Barcelona, CoNCA.

Estratègies d’aprofitament dels esdeveniments per generar desenvolupament local i urbà D’entrada cal tenir en compte que la producció d’esdeveniments moltes vegades és induïda però també és espontània, també és un món molt atomitzat en què hi ha molts referents, molts punts de vista, molts plantejaments diversos i un cert desordre. No hi ha una associació d’esdeveniments a Catalunya, no hi ha ni tan sols agrupacions o lobbies o com ho vulgueu dir. En qualsevol cas –42–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

hi ha lògiques, o polítiques a vegades en el millor dels casos, en algunes ciutats però també acostumen a ser bastant disperses i poc connectades entre si. Per això volia traslladar ara alguns elements de reflexió sobre com podem aprofitar els esdeveniments per generar desenvolupament urbà i local. Però serveixen els esdeveniments per generar desenvolupament local? Doncs simplement agafant una radiografia del que és l’anàlisi del cens d’esdeveniments amb un estudi que hem fet de fa uns anys i veure els aspectes claus que poden actuar com a multiplicadors per al desenvolupament local vinculat amb els esdeveniments ja es veu que sí és factible. Hi ha indicadors que ens transmeten que aquesta relació entre esdeveniment i desenvolupament local és possible. En primer lloc, l’indicador de continuïtat dels esdeveniments catalans celebrats el 2016 era molt elevat. Un 94% es celebraven de forma ininterrompuda any rere any. És a dir, es genera un recurs endogen recurrent per a la ciutat. En segon lloc, també és alt l’arrelament territorial dels esdeveniments. Gairebé un 70% es celebren des de fa 10 anys, és a dir tenien 10 edicions o més. Això vol dir que són recursos arrelats, reconeguts per bona part de la població i que, si desapareguessin es trobarien a faltar. També vol dir que, a mesura que es consoliden, contribueixen a generar expectatives i una atmosfera urbana esperada. Finalment cal tenir en compte que un esdeveniment madur acostuma a tenir més opcions de generar cohesió social i oportunitats de socialització entre els participants en la mesura que ja es coneix la seva dinàmica, es reprodueixen pautes i és esperat. En tercer lloc, tres quartes parts dels esdeveniments, fins i tot en ciutats turístiques, no se celebren durant l’estiu sinó a la resta de l’any. Per tant són eines o possibles eines de desestacionalització i també des del punt de vista de la durada, dels dies de durada, a vegades pensem en esdeveniments d’unes hores o d’un sol dia, i són la majoria, però també n’hi ha uns quants, una quarta part aproximadament, que tenen una durada de dos, tres i més dies. Tots aquests indicadors apunten que la relació entre ciutat i esdeveniment pot ser molt fructífera en termes de desenvolupament local. Tenim aquestes opcions, però, per on passen per a ser exitoses? Quines són les vies? quines poden ser algunes estratègies per fer-ho possible? Em centraré bàsicament en aspectes socials. Un primer argument és el de la identitat. Una anàlisi de les temàtiques dels esdeveniments que es van celebrar a Catalunya l’any 2014 et fa adonar de la importància de la identitat. Un 37% dels esdeveniments parteixen de temes que estan vinculats amb la cultura i un 34% promocionen directament algun producte local o formen part de la tradició mediterrània, i encara un altre 13% més tenen temàtiques que formarien part de la tradició catalana, és a dir, que són només exclusius de Catalunya, com per exemple una diada castellera. És a dir, que la majoria de les temàtiques estan directament vinculades amb allò local. D’altra banda, un 50% dels esdeveniments tenen com a objectiu o interès principal dels organitzadors el propi manteniment d’una festa o celebració. –43–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

També són importants els objectius de consolidar una manifestació cultural o de millorar la cohesió social. Evidentment també hi ha esdeveniments (un 14%) exclusivament pensats des del punt de vista econòmic Però la fotografia de la simple argumentació temàtica usada en la creació d’esdeveniments ens indica que el fet identitari és prioritari. Si analitzem els elements d’autenticitat que desprèn l’esdeveniment també apareixen aspectes d’interès (taula 3). Taula 3. Valor percebut de l’autenticitat dels esdeveniments celebrats a la Costa Brava, 2010 Valoració dels aspectes d’autenticitat que transmet l’esdeveniment Valor mitjà (1 a 5) Formar part de la tradició cultural catalana

4,02

Representar la identitat de la comunitat local

3,98

Representar la identitat de la regió/comarca

3,94

Representar la identitat catalana

3,91

Permetre l’enriquiment personal

3,67

Representar el passat de forma fidedigna

3,63

Afavorir la millora de l’autoestima i benestar personal

3,44

Representar els valors de la forma de vida contemporània

3,40

Font: F. González et al. (2010). Els esdeveniments d’interès turístic. Recomanacions de polítiques d’actuació per a l’administració local de les comarques de Girona (inèdit).

Els organitzadors d’esdeveniments de la Costa Brava manifestaven que el valor d’autenticitat més important que transmetia el seu esdeveniment tenia a veure amb la tradició cultural local i també amb la catalana És interessant destacar que veien el vincle amb la identitat i cultura local com a més autèntic que representar o formar part de la identitat catalana. Existia una correlació entre la visió de l’autenticitat i l’escala territorial de referència cultural. És a dir, la cultura local és la que millor representa l’autenticitat de l’esdeveniment, la tradició cultural comarcal i regional es valora de forma elevada en termes d’autenticitat, però per sota de l’anterior, i la catalana encara està un esglaó més per sota. Si s’analitza les respostes que donaven als valors de l’autenticitat existencial, (d’allò que els esdeveniments ofereixen als participants que fa que se sentin bé amb si mateixos, que millorin com a persones o que els faci reflexionar sobre el món que els toca viure) també mostraven valors elevats però inferiors als de l’autenticitat de caire cultural. La següent reflexió té a veure amb la capacitat dels esdeveniments de generar i aprofitar el capital social. La producció d’esdeveniments no s’acaba en el moment que s’ha celebrat. Comença abans, evidentment, però a més a més té una continuïtat després amb efectes intangibles i un d’ells és la capacitat de generar capital social. Per dir-ho ras i curt, és una manera com els agents socials es posen d’acord amb una fita col·lectiva a partir de les relacions que –44–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

Figura 2. Distribució dels esdeveniments celebrats a la ciutat de Tarragona, 2015

Font: F. González (2015). La percepció dels impactes de la Festa Major de Santa Tecla de Tarragona (inèdit)

s’estableixen de confiança, de contacte directe entre ells i que genera aquesta visió d’un projecte compartit comú. Això l’esdeveniment ho contribueix a fer. Organitzar-los i desenvolupar-los fa posar en contacte a molta gent de diversa procedència, els coordina i els combina per generar un projecte comú. Alguns estudis, adreçats a copsar la percepció dels organitzadors d’esdeveniments, assenyalen que, de forma molt majoritària, es considera que els esdeveniments són capaços de generar propostes de futur compartides a partir de la col·laboració en les tasques d’organització, com a lloc de trobada, o en l’existència de compromís entre els organitzadors. Un altre aspecte vinculat a la creació de capital social és la manera com es pot implicar als diferents actors a participar-hi i a crear també aquest caliu, aquest context de confiança i de cohesió. Això també apareix reflectit en els estudis, però apareix amb menor claredat. Només un 72% dels esdeveniments consideren adequada a les seves necessitats la participació dels voluntaris i dels residents. El paper de les associacions i de les entitats locals, en canvi, tenen menys importància en la creació de capital social, donat que es considera que participen menys en l’organització d’esdeveniments que el que es desitja per part dels organitzadors. Però, en tot cas, com dic, la capacitat d’implicar i cohesionar un acte compartit que és volgut i desitjat per arribar a un propòsit real. Els esdeveniments es nodreixen de xarxes de relació, tant internes com externes. Aquest és un punt on els esdeveniments punxen una mica. Els esdeveniments catalans tenen problemes per crear xarxes, sobretot externes tot i que de vegades hi ha lideratges forts que permeten accedir als punts de poder fàcilment i el –45–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

poder de finançament, etc. No obstant, la major part dels esdeveniments tenen dificultats per generar, participar i crear xarxes. Un darrer tema de reflexió és la relació entre esdeveniment i el lloc on es celebra, amb l’espai públic sobretot. Els esdeveniments configuren les ciutats de maneres diferents, i la transformen, li canvien temporalment l’aspecte, la imatge, la manera com la gent els viu i percep. Prenent com a cas d’estudi la ciutat de Tarragona, si es cartografia, a partir dels programes dels esdeveniments que s’hi celebren, els actes que s’organitzen carrer per carrer, es distingeix una pauta territorial clara (fig. 2). Hi ha una concentració d’esdeveniments en les zones del barri antic. També apareix la mateixa tendència a la concentració si s’empra com a indicador una taxa d’ocupació de l’espai. Hi ha uns recorreguts urbans que focalitzen, centralitzen d’alguna manera l’atenció de la ciutat allà on produeix els seus esdeveniments. Per tant, si parlem de desenvolupament local, aquest aspecte s’ha de tenir en compte perquè hi ha parts de la ciutat que hi són molt presents i d’altres que no apareixen tant o gens. L’ús temporal de l’espai públic pels esdeveniments també pot ser analitzat. Si, en lloc del lloc es pren com a focus d’interès el moment en què els carrers són ocupats apareixen altres desequilibris, amb zones de “repòs” i centres “d’activitat” molt marcats. En definitiva, la cartografia mostra alguns desequilibris que s’haurien de tenir en compte a l’hora de fer polítiques locals. La possibilitat de generar estratègies en el desenvolupament local a partir de la producció d’esdeveniments no només ha de tenir en compte que la ciutat opta per privilegiar determinats espais, sinó que també els propis residents poden percebre els esdeveniments d’una manera sensiblement diferent. Seguint amb l’exemple de Tarragona, la seva festa major gran, la Festa de Santa Tecla ha servit també per analitzar alguns elements de la relació que s’estableix entre residents i esdeveniments en un entorn urbà. La percepció de la ciutat canvia en els propis residents en el moment que se celebraven les festes i fins hi tot en condiciona la manera de viure-la i de pensar-la. Una enquesta entre els residents que l’any 2015 estaven a Tarragona durant la celebració de la Festa Major de Santa Tecla va permetre observar diferències considerables en la percepció de l’esdeveniment, entre els residents segons el seu barri de residència La visió dels residents al centre de la ciutat (l’eixample urbà, on no es concentren la major part dels actes de la festa major) difereix dels residents a la Part Alta (el barri antic, on hi ha la major concentració d’actes festius) i dels residents als barris perifèrics de ponent i de llevant de la ciutat (on els actes festius tenen una presència marginal). Uns i altres perceben i viuen la ciutat d’una manera força diferent durant la festa major (taula 4). Per exemple, no tots aprofiten amb la mateixa intensitat els dies de festa per sortir més a passejar. Això vol dir que si bé per alguns residents la festa és un motiu per vincular-se especialment a la ciutat, per a d’altres més aviat representa un motiu per quedar-se més a casa. Un altre exemple. La valoració de la presència de turistes, en canvi, és molt –46–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

més similar entre les respostes dels tres tipus de residents. És a dir, la majoria de residents estan d’acord en considerar satisfactòria la projecció exterior de la festa major i són partidaris de donar-la a conèixer entre els forasters. En canvi, si es pregunta pels impactes negatius derivats de la producció de deixalles, el soroll o la congestió, la percepció canvia bastant. Per a alguns residents la festa pot ser més font de problemes que un orgull ciutadà. Actituds i percepcions divergents es podien apreciar també en d’altres qüestions que es preguntaren als residents. No entrarem en el detall però serveix per il·lustrar el fet que els residents perceben de forma diferent un mateix esdeveniment. Taula 4. Percepció per part dels residents de la festa major de Santa Tecla de Tarragona, 2015 Residents del Residents de Residents als centre/eixample la Part Alta barris perifèrics Surto i passejo més per la ciutat

4,16

3,50

4,21

M’agrada que la Festa Major atregui turistes

4,44

3,95

4,60

La Festa em produeix molèsties (sorolls, congestió, etc.)

2,21

3,55

1,81

Marxo de la ciutat quan comencen les Festes

1,22

1,72

1,07

Em sento orgullós de la meva ciutat quan la veig en Festes

4,01

2,95

3,96

Font: F. González (2015). La percepció dels impactes de la Festa Major de Santa Tecla de Tarragona (inèdit).

De fet, les diferències observades entre els tres grups de residents eren prou importants com per poder definir tres tipologies diferenciades entre si. Un primer grup es va denominar “residents identitaris”, format per residents al centre que gaudeixen i s’integren plenament de la festa. El segon grup es va denominar “residents desvinculats”, format per residents al barri antic que perceben de forma molt més aguda els problemes i perceben menys intensament els aspectes positius de la festa. Finalment un tercer grup de “residents perifèrics”, format per residents als barris de la perifèria, manifestava una opinió intermèdia entre els dos anteriors grups de residents, amb la particularitat que usaven la festa com a mitjà per a conèixer millor la seva pròpia ciutat. Una darrera reflexió en la línia d’aportar estratègies per al desenvolupament urbà té a veure amb la relació d’amor odi entre esdeveniments i turisme. El fet turístic condiciona la relació entre esdeveniment i ciutat. D’una banda (ho hem vist anteriorment amb algunes dades) resulta inqüestionable és que els esdeveniments estan plenament vinculats al turisme. Per exemple, en un estudi sobre els esdeveniments celebrats a la Costa Brava, l’any 2009, es va mesurar que un 63% dels assistents corresponien a turistes i un 37% a residents. El pes dels turistes i visitants pot fer que alguns esdeveniments acabin desnaturalitzats –47–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

o directament s’enfoquin a la seva satisfacció, deixant a banda els interessos dels propis residents o descontextualitzant de la celebració local o tradicional que havia estat abans. No obstant, la relació entre cultura, identitat i turisme és força més complexa del que pot semblar en el terreny dels esdeveniments. Això cal tenir-ho en compte a l’hora de fer propostes de desenvolupament local a partir d’esdeveniments. Els esdeveniments turístics també poden generar impactes socials positius considerables, tal i com ho demostren estudis que han mesurat aquest tipus d’impactes de forma separada entre esdeveniments amb orientació turística i no turística (taula 5). Taula 5. Impactes socials percebuts en esdeveniments segons la seva orientació, 2015 Esdeveniments amb orientació turística

Esdeveniments amb orientació cultural

Residents participen en l’esdeveniment

72 %

75 %

Residents participen en l’organització

65 %

83 %

Hi participen voluntaris

70 %

74 %

Participen associacions locals

66 %

55 %

Mostra tradicions i forma de vida local

73 %

53 %

Reprodueix valors de la identitat catalana

72 %

79 %

Mostra el passat de forma fidedigna

71 %

55 %

Afavoreix la socialització dels residents

81 %

88 %

Ofereix noves oportunitats culturals i de lleure

95 %

90 %

Ocasiona molèsties

Ocasiona tensions amb l’administració local

Cost excessiu per a la comunitat local

66 %

71 %

Font: F. González; S. Morales (2017). “El impacto cultural y social de los eventos celebrados en destinos turísticos. La percepción desde el punto de vista de los organitzadores”. Cuadernos de Turismo, núm. 40, p. 339-362.

En termes generals, els esdeveniments pensats exclusivament per al turisme (sense tenir valors baixos) sí que tenien menor capacitat de mobilització i de participació social que els esdeveniments pensats per finalitats culturals o per als residents. En canvi, tenien un impacte positiu molt elevat sobre la identitat en el sentit que la seva programació es preocupava per traslladar aspectes de rigor històric, d’autenticitat, de proximitat a la identitat local. De fet, si els turistes busquen allò autèntic, és lògic que apreciïn especialment els continguts genuïns. També els impactes positius en la millora de la cohesió social, la participació en l’organització, i la creació de capital social resultaven especialment elevats entre els esdeveniments amb orientació turística. Aquests estudis, per tant, generen dubtes sobre la banalització de la identitat dels esdeveniments que són –48–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

vehiculats a través del turisme i obren el debat sobre la transformació cultural en espais turístics. Figura 3. Models de desenvolupament local i urbà basats en la producció d’esdeveniments Model de competitivitat urbana

Model de sostenibilitat urbana

Impactes

Llegat

Consum

Turisme

Identitat

Cultura

Font: Elaboració pròpia

Conclusions Per tancar, algunes reflexions que he anat traslladant al llarg de la ponència. La primera és que els esdeveniments formen part inherent del fet urbà, que es poden aprofitar com a recursos endògens per a fer propostes de desenvolupament local i que, especialment en relació a les noves possibilitats d’ús que donen a l’espai públic, generen oportunitats per enfortir el benestar comunitari, la cohesió social o fins i tot l’autoreafirmació de la identitat local. Ara bé, també hi ha algunes tensions no resoltes que es poden sintetitzar en dos aspectes: L’esdeveniment ha de ser un producte per fer anar més enllà la ciutat? O ha de ser, com passa molt sovint, un element que d’alguna manera, s’autoreforça ell mateix? És a dir, hi ha d’haver una política urbana al servei de l’esdeveniment o és l’esdeveniment el que s’ha de posar al servei de la política urbana? Moltes vegades es generen esforços ingents per captar un esdeveniment determinat sense pensar que pot anar més enllà, ni en quin serà el llegat que pot oferir en el futur. Des del punt de vista del desenvolupament local, la inexistència d’un plantejament de l’impacte a llarg termini d’aquests esdeveniments és una contradicció. La segona tensió no resolta té a veure amb l’encaix amb el turisme i això ho sintetitzaria en tres components: 1) el consum (per a qui els farem?, perquè el consumeixin els turistes, els residents, o per a una barreja dels dos?); 2) la gestió urbana (volem fer servir aquests esdeveniments per fer una imatge de la ciutat més global que arribi a més gent o perquè volem, d’alguna manera, promoure la nostra identitat, la nostra localitat, i donar valor en termes d’autenticitat?); i 3) els agents socials (qui produeix aquest esdeveniment?, ho fem des del punt –49–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 35-48 Francesc González Reverté La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà

de vista de la conservació o ens volem adaptar als mercats, als visitants i per tant sacrifiquem algunes parts per obtenir uns rendiments econòmics?). Sigui com sigui són aspectes de debat encara no resolts i que poden servir com a punt de partida per una altra reflexió que seria la de creació d’esdeveniments des de la política urbana. En relació a això volia acabar plantejant que hi poden haver almenys dos models (fig. 3). Un model que jo l’anomeno de competitivitat urbana, que es vincula a la competició directa amb altres ciutats i que persegueix impactes immediats, que utilitza eines que promocionen o que fomenten el consum i que mesura l’èxit amb el volum de visitants. Hi ha un segon model, que és el que jo anomeno de sostenibilitat urbana, en que l’interès no té a veure amb els impactes immediats sinó a llarg termini. Planteja com obtenir un llegat dels esdeveniments i com relacionar-lo amb la identitat i el contingut cultural. La tria del model no és fàcil i, potser, en determinades circumstàncies és preferible optar per una barreja d’ambdós. En qualsevol cas queden exposats i espero que puguin servir com a referent per a la reflexió als gestors de les ciutats catalanes interessats en la creació d’estratègies de desenvolupament local a partir de la celebració d’esdeveniments.

–50–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 49-59 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.170

Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’innovació social Mònica Molina

Universitat Autònoma de Barcelona monica.molina@uab.cat

Jo estic aquí per parlar-vos sobre el tema de la participació, una miqueta reprenent el tema que ens ha presentat abans el Francesc, ell més basada en temes d’esdeveniments, jo el vincularé més en el que serien els museus. Inclouré dos conceptes en aquesta temàtica, que són l’accessibilitat i la cocreació de continguts. Primer, entrarem molt ràpidament sobre el concepte del que és el museu, ho lligarem amb el tema de la sostenibilitat social (no entraré en altres tipologies de sostenibilitat com l’econòmica, la mediambiental, perquè se’ns n’aniria molt). Veurem com aquest concepte de sostenibilitat social va íntimament lligat a l’accessibilitat i la inclusió, i passarem a la participació comunitària, entrant directament en la cocreació. Al llarg de la presentació comprendrem com la cocreació és un del models participatius que requereix més implicació tant pels museus com per a la resta d’agents implicats. Us presentaré dos casos d’estudi, de dos museus ubicats als Estats Units: el Wing Luke Museum, que és a Seattle i el MAH, que és a Santa Cruz. El museu, com bé us he dit que us anava a parlar, el museu és un element clàssic que forma part del turisme cultural. Aquí estem parlant de turisme urbà, però no hem d’oblidar que el turisme cultural és un dels principals turismes que trobem a la ciutat. I es considera una atracció turística de primer ordre i també un element de regeneració d’espais. Tenim casos que donen exemple d’aquesta afirmació com seria el cas del MACBA, al Raval de Barcelona, el Guggenheim a Bilbao o la La Cité des Sciences a París. Aleshores, m’agrada molt la idea aquesta de passar de l’àgora al museu, d’aquell espai clàssic on la gent es trobava, retrobava, compartia coneixement al que hauria de ser a vistes d’avui el museu: una àgora del segle xxi. Per què? Perquè la ciutat afronta el repte de crear espais, espais de participació, i no només per a aquestes persones que viuen a la ciutat, o sigui, als locals, sinó també per a aquests nouvinguts que tenen l’oportunitat de trobar en el museu un espai d’inclusió, un espai de trobada, un espai de conèixer aquesta nova cultura a on són nouvinguts. –51–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

Però també tenim aquesta tercera part de persones que es relacionen amb el museu, que són turistes. Aleshores, recuperem aquesta idea del museu que desenvolupa un paper rellevant de trobada, tenint en compte aquesta primera idea que trèiem de l’àgora, un punt rellevant de trobada per a tota la societat. No pensem només en un públic específic, concret, que va al museu, sinó en tota la societat. En aquest punt abordem el rol del Nou Pla de Museus, bàsicament basat en el que seria la preservació del patrimoni i de la memòria del país, entre les principals línies; vol ser un impuls en recerca i educació i també, per una altra banda, vol ser una projecció de Catalunya al món. Però això, l’aspecte que per a mi és molt més rellevant, és el del nivell d’implicació dels nostres museus a la vida cultural, educativa, social i científica del país. I aquí és on ha sorgit la relació aquesta entre el museu i la societat, que ha donat lloc al Fòrum de Museus, un espai de debat entre tots els membres que tenen una relació o altra amb els museus de Catalunya, des de conservadors, directors, tècnics o qualsevol persona relacionada. Tots hi han pogut participar i tenir veu. S’ha qüestionat el futur dels nostres museus a partir d’ara, el seu paper per a què els museus siguin, esdevinguin i tinguin un alt valor públic. Aquí hi ha un canvi important de paradigma que té una vinculació directa amb la sostenibilitat social del museu. L’estratègia de Desenvolupament Sostenible de Catalunya 2026 ja parla que aquest creixement econòmic ha d’integrar els objectius socioambientals. En el cas dels museus, com aquesta entitat es relaciona amb els diferents agents per a crear un creixement sostenible a nivell social. En aquest punt parlem del que seria la quíntuple hèlix, model on integren aquestes relaciones que el museu té, per una banda, amb l’acadèmia, amb la indústria, amb l’administració, amb la societat civil i amb l’entorn natural. Ens qüestionem quines interrelacions es creen i de quina manera el museu interacciona amb tots aquests agents. Només amb aquesta manera de treballar arribarem i treballarem cap a una sostenibilitat social del museu perquè, al final, el museu és per a les persones, per a la població. La idea de que el museu social és el museu per tothom, és el museu per totes les persones. I si volem que totes les persones estiguin incloses en el museu, hi ha un concepte que és indissociable que és el de l’accessibilitat, tema que desenvolupo a continuació. Començarem la definició sobre accessibilitat perquè crec que és interessant entendre i comprendre el concepte. Per tant, l’accessibilitat és aquella condició que han de complir els espais, els processos i els productes per a ésser comprensibles i utilitzables per totes les persones. Això ha de ser en condicions de seguretat, de comoditat i de la manera més autònoma possible, és a dir, quan parlem d’accessibilitat, no serveix qualsevol cosa per cobrir l’expedient; o sigui, no serveix, per exemple, que em diguin que l’ascensor és accessible i, al final, que sigui un muntacàrregues. Necessitem que els usuaris puguin confiar en la informació sobre l’accessibilitat d’un lloc o servei. Parlem de l’accessibilitat, per exemple, en els processos. Si tota aquella comunicació dels continguts del museu no és accessible, no és comprensible per a totes les persones, no és accessible. –52–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

Aleshores, quan parlem d’accessibilitat, a qui fem referència? Doncs, primerament a uns usuaris directes, uns usuaris pels quals l’accessibilitat és completament imprescindible; és a dir, sense accessibilitat ells no poden gaudir de la cultura, no poden accedir al museu, no poden comprendre el coneixement que ens estan transmetent. Són persones amb discapacitat física. Teniu persones amb cadira de rodes, però tenim persones, per exemple, que van amb crosses. Tenim persones amb discapacitat auditiva, que són persones que es poden comunicar, possiblement, en llengua de signes, però recordem que també hi ha persones que es comuniquen a partir de la lectura labial. Per tant, la casuística és molt àmplia en funció dels diferents tipus de discapacitat. De la mateixa manera, tenim les persones amb discapacitat visual. Tenim persones que tenen baixa visió, és a dir, no són cecs, no hi veuen negre, però hi veuen poc, tenen baixa visió. Per tant, la manera d’apropar-nos a aquest col·lectiu és completament diferent a la manera que ens apropem al col·lectiu amb ceguesa. El mateix pel tema de les persones amb discapacitat mental. El rang és amplíssim: tenim síndrome de Down, tenim síndrome d’Asperger, tenim moltes tipologies en aquest rang que també requereixen específicament un tracte concret. I això és amb el que jo lligo (i sempre sóc molt recurrent en això) la importància de la formació, de la formació de totes les persones que estan en el museu, però no només les persones que estan en contacte amb l’usuari, com són els serveis d’atenció i els educatius, sinó també direcció, màrqueting, comunicació, seguretat etc. Han de conèixer què és l’accessibilitat, quins requeriments comporta i com s’ha d’actuar davant de les diverses situacions. Després, i lligant amb el concepte d’accessibilitat universal, tenim per una banda aquests usuaris que ja hem dit que l’accessibilitat és necessària, però alhora trobem uns altres usuaris indirectes de l’accessibilitat que, d’alguna manera o altra, també tenen necessitats especials. És a dir, quan vas amb un cotxet de nadó pel carrer tens les mateixes necessitats que una persona que va en cadira de rodes: les voreres, els passos estrets, les portes que es tanquen soles o aquelles que pesen tant que amb una sola mà no es poden obrir... Són les mateixes necessitats. I això, per exemple, també ens passa si anem tibant una maleta per un parterre completament irregular. Tenim problemes, tenim una necessitat especial en aquest cas. El mateix passa als col·lectius que es fatiguen: persones grans, dones embarassades, etc, que necessiten reposar. Són persones per a les quals l’accessibilitat no és completament necessària, però que es requereix per a què tinguin una experiència completa. Dit això, entro en el concepte de “cadena d’accessibilitat” perquè considero que aporta aquest marc per comprendre la importància que té l’accessibilitat en el museu. Quan una persona accedeix al museu per visitar-lo, inicia una experiència que comença abans d’entrar, fins i tot a casa seva quan busca la informació, i finalitza quan marxa del museu. Aquesta experiència està feta per petites experiències, perquè ens entenguem. Si una persona arriba al museu i no hi ha pàrquing adaptat, no pot deixar el seu cotxe al costat de l’entrada, ja –53–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

la seva experiència al museu s’ha acabat. El mateix passa si ha arribat a aparcar però, per exemple, accedeix al museu i l’alçada de la taquilla no és accessible. Em direu: “home, sí, però, pot sortir la persona que ven les entrades i li pot vendre”. Sí, però, aleshores, no és amb igualtat de condicions. Aleshores, imagineu després, doncs, que en cada un d’aquests passos, de l’experiència en el museu que està tenint aquesta persona, ha aconseguit comprar les entrades, i es troba que l’exposició no es comprèn, no té manera de poder accedir al coneixement perquè, per exemple, és una persona amb discapacitat visual i no hi ha res: ni traducció en Braille ni amb alt relleu i tota la informació és visual. La seva experiència com a visitant del museu s’ha acabat. Aleshores, és important aquest concepte de cadena d’accessibilitat per poder assegurar aquesta experiència global al museu. En l’anàlisi de la cadena d’accessibilitat al museu partim bàsicament del concepte de la circulació. La circulació pel museu pot ser horitzontal, entre les mateixes plantes, o pot ser vertical, entre plantes. Aleshores, els requeriments són diferents. Quan parlem, per exemple, de circulació horitzontal parlem de rampes o de passamans. Exemple: l’entrada del VINSEUM Museu del Vi de Vilafranca, tenim l’entrada accessible i és una entrada per tothom, per la persona que entra caminant i per a la persona que entra amb cadira de rodes, amb crosses o cotxet de nadons. Es tracta d’una entrada inclusiva. Aquesta és la idea. La idea és que sigui accessible per a tothom d’una manera universal. Els requeriments que tenen grups amb discapacitats, un cas real a la Catedral de Barcelona intentant entrar vam haver d’esperar una hora perquè posessin la rampa accessible. Quan tu vas amb un grup que no té cap necessitat especial, si els has de dir “us heu d’esperar una hora, aneu a fer un tomb i torneu”, no hi ha cap problema. Però en un grup de quinze persones amb diferents tipus de discapacitat, diferent tipus de necessitats especials, una hora, és un gran problema. És un gran problema perquè necessitaran anar al bany, no hi ha banys accessibles; necessitaran descansar, no hi ha llocs perquè ells es puguin entrar i fer un cafè perquè no hi caben, etc. Aleshores, això s’ha de tenir en compte. Amb el tema de la utilització dels serveis, a tothom li agrada anar a la botiga del museu un cop ha fet la visita. Què passa? Que molts museus tenen les seves botigues, tot el seu producte, a metro seixanta, i una persona en cadira de rodes ni ho veu ni ho pot agafar. Un bon exemple és el de la botiga del Grand Palais de París, tot el que seria el seu producte és accessible. Per tant, qualsevol persona, amb discapacitat o no, pot gaudir-ne, d’aquesta botiga. El mateix que abans comentava, el tema del taulell accessible, la doble alçada del taulell, no és per posar els fulletons, com es veu a molts museus, i és exemple de la mancança en temes de formació, és un tema de desconeixement. La informació sobre la col·lecció, quan parlem sobre el tema de la senyalètica, la il·luminació i tot el que fa referència a com es comunica des del museu, diferim també s’ha de tenir en compte en matèria d’accessibilitat. Les reproduccions de vídeos, necessiten estar subtitulades perquè hi ha persones que –54–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

tenen discapacitat auditiva i no poden escoltar el relat però el poden llegir. Un exemple que m’agrada molt és a una exposició que es va fer a Temps de Flors, a Girona, sobre unes obres d’art que es mostraven dins unes caixes de fusta a diferents alçades, de manera que totes les persones indiferentment de la seva alçada, podien accedir a la informació, és a dir, a la cultura. I no eren ells com a visitants que s’adeqüen a la mostra, sinó que es la mostra que s’adequa a la diferència dels visitants. Un altre gran exemple, és de la Mirada Tàctil, que ens agrada molt, i ens agradaria que estigués molt més estès perquè realment és la idea aquesta d’inclusió, d’accessibilitat, de que totes les persones a través de tots els sentits poden accedir al contingut. La presentació de la col·lecció ha de tenir per objecte posar en valor al màxim tots els nostres sentits, perquè és un potencial que hem tingut sempre com a humans des de que naixem però que anem perdent a mesura que ens fem grans al cap dels anys. Els sentits, el tacte, la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust, tenen el poder d’apropar-nos al contingut. Un altre concepte a remarcar és el de l’accessibilitat desapercebuda. A ningú li agraden les coses lletges, a ningú li agraden els objectes específics per persones amb discapacitat, però si ens parem a observar, al nostre dia a dia, tenim moltíssimes coses, molts objectes, que inicialment es van fer servir en base a ser utilitzats per persones amb necessitats especials i que avui en dia han estat introduïts i adaptats per tots nosaltres, i són d’ús comú. Doncs, la idea aquesta és la mateixa d’accessibilitat desapercebuda: si pensem en un exemple molt gràfic, l’entrada del Museu d’Art de Gant a Bèlgica, unes escales amb una rampa desapercebuda, ens donen una entrada accessible i alhora inclusiva, on totes les persones accedeixen al museu pel mateix indret, democratitzant així l’accés a la cultura. Per tant, necessitat d’un canvi radical als museus. Hem vist fins ara des de la perspectiva de l’espai, del serveis i de la gestió. I, a partir d’ara, des de la perspectiva de la relació amb els visitants. I passo a aquesta segona part que seria la participació comunitària. O sigui, els museus, de quina manera es relacionen amb la societat per aportar un alt valor social. Passem, aleshores, d’uns museus centrats en els objectes, aquells museus que ens recorden als antics gabinets de curiositat cap a uns museus centrats en els visitants. Ens situem en aquest canvi avui en dia i ho fem amb innovació social. Llavors, recupero aquesta frase de Dotin Zandel –perquè hi ha molts museus que realment no hi creuen en això– que tots els museus i galeries tenen una responsabilitat social, i que tenen el potencial d’impactar positivament en la vida de les persones amb les que es relacionen, i això és molt important perquè això, quan des del museu s’aposta per aquesta idea, és molt més senzill treballar amb tot el tema de participació comunitària, i amb la idea del museu inclusiu. En aquest punt el museu es qüestiona amb preguntes com “quin és el meu públic?”, “de quina manera el meu públic podria col·laborar amb mi, podria participar en el museu, com ho podria fer? Realment, aquesta contribució, quina podria ser?” –55–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

I la participació, que la lligaria aquí amb aquesta definició, que m’agrada molt, de la Nina Simon, directora del museu d’Art and History de Santa Cruz (Califòrnia, Estats Units). Simon ha escrit diversos llibres sobre temes de participació comunitària i l’any passant, (2018) vaig tenir la possibilitat de realitzar una estada al MAH i em vaig quedar amb aquesta idea perquè realment crec que és molt potent: la Nina Simon deia “crec que cada persona que entra al nostre museu té alguna cosa valuosa a compartir: un talent creatiu, una història personal, una habilitat especial. I no és tasca seva presentar-nos-la, sinó que és el treball del museu donar-li la benvinguda, convidar-los a contribuir i donarlos-hi les eines per poder-ho fer. Aquest és el model de museu participatiu amb el que treballen, i aquest és el museu que crec jo que és el que s’ha de treballar de cara el proper segle xxi. Aleshores, per comprendre una mica, “però ostres, Mònica, museu participatiu exactament, com?” Doncs, el concepte és el següent. Al museu participatiu, els visitants creen, comparteixen i connecten al voltant del contingut. El contingut és el recurs. Per a què les persones creïn, idees, objectes o creativitat, comparteixin discussió, coneixement, o connectin amb els altres visitants, però també amb l’staff del museu. Però sempre, el que és important, és al voltant del contingut. El contingut és el conductor. No és el conservador que decideix quin serà el relat, no és el museu, sinó que és el propi contingut. Un exemple entre molts, és el d’una exposició temporal al CosmoCaixa, que a una secció concreta, qüestionava el concepte del pa amb tomàquet. El resultat es que en lloc de ser el museu, el conservador, decidir què era el pa amb tomàquet, posar una definició, van ser els propis assistents a l’exposició que van definir què era el pa amb tomàquet des d’una visió personal. El resultat final va ser una definició donada per cada una de les definicions personals: per aquella persona que el pa amb tomàquet era aquella imatge que tenia de quan era petit que la seva àvia li feia per berenar, per aquella persona que va arribar d’Andalusia i que resulta que la primera cosa que li van oferir va ser un pa amb tomàquet, no? Aquell concepte de pa amb tomàquet és cocreat per tots els visitants i aporta un sentit que seria impossible de copsar per una sola persona des d’un sol àmbit. La interacció. La interacció entre el visitant, entre el jo i el nosaltres, és el que varia l’evolució de l’experiència del visitant. Tenim el visitant que arriba al museu i, simplement, consumeix aquella informació que li donen. Però tenim una evolució dels visitants que van interaccionant de manera amb el contingut i amb les persones que estan allà, i que, finalment, inclús creen xarxes creen xarxes i es relacionen amb aquelles xarxes. Hi ha tres tipus de projectes participatius que tenen diferents implicacions. De menys implicació, tenim els projectes contributius, que simplement els visitants aporten objectes personals a l’exposició. No hi ha cap mena d’interacció entre el que seria el museu i el visitant. Només és una contribució. Després, tenim aquells projectes col·laboratius on els visitants, realment, tenen un rol actiu en el disseny d’aquella exposició a partir dels objectes, etc. i del contingut. I per –56–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

últim, els projectes cocreatius que són aquells amb més implicació dintre del que seria la participació comunitària, a on els membres d’una comunitat i l’staff treballen conjuntament, i estan al mateix nivell. Des de l’inici d’una exhibició fins al final, es construeix en base a les necessitats de la comunitat. O sigui, no és el museu qui decideix quina serà la temàtica d’aquella exposició, sinó que sorgeix de les necessitats de la pròpia comunitat. I aquest és el primer cas que us volia presentar. És el cas del Wing Luke Museum. És un museu petit que hi ha al barri de Chinatown de Seattle. En aquest barri, hi viuen diferents comunitats asiàtiques i tenen una implicació directa amb el museu. Tenen un format de treball en el quals a les exposicions no hi ha conservadors. (Cal a dir, que això quan ho comentes al sector dels museus és una qüestió que els posa molt nerviosos). No hi ha conservadors i parteixen a través d’aquest model de treball cocreatiu. La idea principal és: transformen històries personals, històries de les persones que viuen a la comunitat, en experiències pel visitant. L’estructura de l’equip expositiu és la següent: al centre de tot tenim el CAC, que és el Comitè d’Assessorament de la Comunitat, normalment són entres dotze i quinze persones de la comunitat, que estan relacionades amb el tema concret de l’exposició. Per exemple, en el cas d’una exposició sobre esports el CAC estava format per esportistes, animadores, entrenadors, persones que d’una manera o una altra estaven vinculades amb el tema de l’exposició. Aquest CAC és el que té tot el poder. Són els que decideixen la temàtica, els continguts, el projecte educatiu, tot. Col·laboren conjuntament amb l’staff del museu, que són tota la part tècnica (administració, màrqueting, etc.). I fent d’interlocutor entre aquests dos grups, hi ha l’assessor del projecte, que sol ser també una persona de la comunitat que fa de nexe. El CAC també té de suport, els membres participants de la comunitat –i, aquí, faig l’apunt, el voluntariat dels Estats Units no té res a veure amb el concepte que tenim aquí al nostre país–. Fet el parèntesi, tanco. Tota aquesta part dels participants són voluntaris que treballen per l’exposició, recopilant imatges, van a recollir els objectes que les persones posen a disposició del museu, fan totes les cerques fotogràfiques, etc. I, després, tenen dos suports que serien els materials de recerca (per exemple, doncs, biblioteques, grups de recerca, etc., que treballen el mateix tema) i la contractació de serveis addicionals (doncs, si necessiten un fotògraf, o ja personal addicional tècnic). Aquest és el comitè que es crea específicament per a cada una de les exposicions que genera cada una de les exposicions del museu. Òbviament exigeix una gran implicació de temps, d’esforç i de diners una exposició d’aquest caire. L’exemple de l’exposició sobre esports al Wing Luke: El que és interessant és que la temàtica d’esports és una temàtica universal, que pot interessar a qualsevol persona, no té per què tenir una relació directa amb la comunitat. Però que, a través d’aquesta exposició, que és tota cocreada per la comunitat –és a dir, tots els objectes que hi ha en aquesta exposició són de persones de la comunitat, que les han deixat per aquesta exposició– parlen de temàtiques que reflecteixen –57–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

la seva experiència. És a dir, parlen, per exemple, de discriminació, de quina manera s’afronten les persones en l’esport a la discriminació (discriminació racial, discriminació per motius de sexe, etc.); parlen de temes de competitivitat; parlen de temes d’ubicació, per exemple, les possibilitats que tenen persones que estan més vinculades a la ciutat o més fora, a la resta de l’Estat. O sigui, toquen temàtiques que d’alguna manera o altra són molt extrapolables, són molt universals també. Però qui les explica? Les expliquen les persones de la comunitat a través de la seva pròpia experiència. No les explica el conservador, no les expliquen les persones del museu, sinó que les expliquen les persones que les han viscut, a través de la seva pròpia experiència. Un exemple d’aquesta exposició: hi ha un mapa de l’estat de Washington, amb tot de piuets que han situat els visitants, ubicant-hi tots els centres d’arts marcials que hi ha a l’estat. El museu podria haver imprès un mapa amb tots els centres sense cap tipus de problema, però no. És al revés, perquè la informació la crea el visitant. És a dir, tu com a visitant proveeixes aquesta informació, la cocrees per a la resta de visitants i alhora la consumeixes. Un altre exemple, dintre d’aquest mateix museu, és l’exposició sobre les diferents comunitats. Cada comunitat té un espai per fer les seves pròpies exposicions. Una d’elles era una exposició sobre la integració de la comunitat filipina als Estats Units. El museu treballa molt en base al relat oral i recopilen molt tot el que seria la pròpia experiència de la comunitat. Justament un dels dies que vaig estar al museu, es va donar el cas d’una senyora molt emocionada que justament li estava explicant a una altra que una cosa que sortia a l’exposició era dels seus propis familiars. Una mostra real de la connexió entre la comunitat i el museu i de la xarxa que ha estat capaç de crear. Aquests nexes, aquestes connexions personals, són les que costen molt de crear, temps i esforços, però que un cop estan creades, són molt potents, molt més potents que qualsevol acció de màrqueting que podem engegar des del museu per promocionar una exposició. Aquest és el segon cas que us volia presentar. És el del Museu d’Art i Història de Santa Cruz. És el que la Nina Simon ha sigut directora des de 2011. I, bàsicament, en resum, per poder comprendre el museu, com està conformat, és que és un museu que és representatiu de la comunitat, cocreat per la comunitat i que treballa per a la comunitat local i pel visitant. Bàsicament són els fonaments d’aquest museu i també són els fonaments del nou model of/ by/ for all que s’ha creat a partir d’aquesta nova experiència del MAH, que s’està extrapolant a hores d’ara en una prova pilot a 20 museus de tot el món i que es vol exportar a la resta de museus que realment apostin per la inclusió de la comunitat. El MAH és la comunitat, és la comunitat en festa, en música, a través de l’art, és la comunitat expressada de maneres diverses i per a públics diversos. Una exposició permanent, una exposició temporal i un programa social a un museu petit a nivell d’espai. L’exposició permanent sobre la història del comtat de Santa Cruz s’inicia amb la següent frase: “Descubre las historias jamás con–58–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

tadas de las personas que hicieron del condado de Santa Cruz lo que es hoy”. És a dir, no és el personal del MAH que decideix explicar-ho, –i més aquí tenint en compte tot el tema de colonització, etc, que hi ha al darrere– explicar-te què és i com ha esdevingut, sinó que seran les persones de la comunitat que t’explicaran què és el comtat de Santa Cruz. I, per primera vegada, per exemple, tens aquí exemples de persones indígenes que, per primer cop a la seva vida, tenen la possibilitat de posar en valor el seu passat, la seva cultura, en el lloc on han nascut i crescut. L’exemple d’una senyora indígena que explica: “siempre he conocido mi pasado, yo sé de dónde provienen mis ancestros, solo que no se me permitía pensar que eso era yo”. Llavors, recopilar tot això i posar-ho en valor en el museu i donar-hi veu forma part de cocrear aquesta història passada. També, per exemple, tot el que és l’experiència de treballar als camps, en l’agricultura a l’estat de Califòrnia... t’ho poden explicar, però realment si tu veus imatges d’aquelles persones que ho estan fent i amb una història oral, t’estan explicant el que significa i tu estàs veient com treballen i estàs veient les imatges... realment, allò posa en valor una realitat, que no te l’està inculcant ningú, sinó que tu l’estàs aprenent per tu mateix. Al final d’aquesta exposició permanent sobre la història del comtat de Santa Cruz, pots llegir: “I tu, com faràs història? La història no té una data límit, tots els dies fem història amb les decisions que prenem i les accions que fem”. Per què? Perquè molt enllà del que realment ens han fet creure, els museus no són neutrals. Els museus s’han de posicionar, perquè hi ha molts temes que estan vinculats a la nostra societat i al nostre dia a dia, que el museu té una responsabilitat, aquella responsabilitat social de la qual parlàvem. I aquí es posiciona i aquí et fa pensar i aquí et dona la possibilitat de participar i de formar part d’aquesta exposició, aquest és el paper de la coreació. Les persones de la comunitat són les que parlen de la seva pròpia experiència personal i construeixen la història. Un altre exemple al MAH és el Programa Young Writers. És un programa que tenen a nivell extra escolar, per aprendre a escriure. És fa al museu, a una sala al costat d’una exposició que és titula Word Lab, i que presenta d’una manera molt original, tots els escrits creats a partir d’aquestes classes que es fan a la tarda i que, per suposat, són conduïdes per persones voluntàries. Una altra de les exposicions del MAH, és l’anomenada Lots Childhoods. Aquesta exposició es va desenvolupar a partir de la cocreació al MAH amb la participació de joves que han estat sota la tutela del govern i que han arribat a l’edat adulta. Una exposició que qüestionava què passava amb aquests nens tutelats que en passar a l’edat adulta quedaven fora de qualsevol programa de protecció o recolzament estatal. És una exposició que es va cocrear amb ells, o sigui, eren els propis joves, que varen participar en el relat, van aportar els seus objectes personals i van realitzar visites guiades amb moments molt, molt durs, perquè són persones que estan en situacions diverses. I eren ells qui explicaven la seva pròpia història en primera persona. –59–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

Per a comprendre l’efecte que va implicar introduir aquest nou model al MAH es important veure les dades. L’any 2011, que va ser quan la Nina Simon va arribar al MAH, el museu tenia uns ingressos de 700.000 $ amb un nombre de 17.000 visitants, 50 col·laboradors i 7 persones d’staff. Al 2018, set anys més tard, els ingressos havien ascendit a 3 milions de dòlars, 140.000 visitants, 2.000 col·laboradors i 32 empleats. Però més enllà dels ingressos, el personal o els visitants, que són xifres (que sí són rellevants, òbviament) el públic que visitava el museu al 2011 era únicament pensionistes blancs i escolars. I, cap a on ha anat a partir de la cocreació? Òbviament, els ingressos s’han multiplicat, però el públic, avui en dia, és tot tipus de persones, i aquest és l’objectiu. Aquest és l’objectiu del museu social: que el museu sigui per a tothom. Aquest és un exemple que es pot reproduir en altres museus a diferents escales, però, òbviament, tenim la prova que quan el museu aposta per la participació comunitària i per obrir les portes a tothom és una aposta segura. La iniciativa OF/BY/FOR ALL anteriorment esmentada, ha modelitzat aquest projecte que s’ha portat a terme al MAH per fer-lo extensible a tots aquells museus que vulguin seguir aquest model de participació comunitària. Es fa en bootcamps, n’hi haurà un a Holanda durant aquest any i la meva idea, i aquí ho llenço, es que es pogués fer un bootcamp el 2020 a Barcelona. Llavors, el tema de la comunitat. Important: es basa, sobretot, en relacions de confiança i respecte. El que us estava explicant abans sobre el tema de l’exposició sobre Lost Childhoods, necessiten, o sigui, són persones, imagineu-vos, que estan enfrontades, a nivell conceptual –vull dir–, i han d’arribar a un enteniment per poder fer factible aquesta exposició. Per tant, necessitem també un entorn segur i còmode per expressar les idees i compartir experiències. És de naturalesa democràtica, òbviament, va de baix cap a dalt. Necessita flexibilitat. Per exemple, en moltes de les exposicions, els col·lectius possiblement no tenen un horari flexible per venir al museu a fer les trobades; doncs, possiblement, hauràs de fer-ho en cap de setmana. Aleshores, a part d’implicació temporal, també necessites implicació econòmica, òbviament. Però també es creen oportunitats d’aprenentatge intergeneracional. Això es dona en molt pocs espais, que persones de diferents generacions treballin juntes per un mateix objectiu. I, al final, el que és l’empoderament de la comunitat és el resultat de reunir diverses persones de la comunitat per a treballar conjuntament per un sol objectiu. Amb aquesta idea d’augmentar l’orgull de la mateixa comunitat a través d’aquest projecte. A Catalunya tenim alguns exemples de museus que estan treballant en base a la participació comunitària. Són exemples molt puntuals, en exposicions molt puntuals. És a dir, no tenim cap museu que estigui creat en base a la participació comunitària. Però sí que hi ha experiències: al Museu Marítim hi ha experiències amb tallers de pictoescriptura com a eina educativa. També al Museu Blau, el Museu de Ciències, per exemple, van crear aquesta exposició “Creant barri, teixint comunitat” i també el Museu del Ferrocarril està –60–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 49-59 Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’ innovació social

Mònica Molina

justament ara treballant. Per últim, la Casa Vicens que també està treballant i recollint tot el que són les diferents idees dels agents implicats, tant públic escolar, administració, etc. per posar en valor la seva oferta. Com a conclusió, recordar el tema de la sostenibilitat social del museu: necessitem museus inclusius, necessitem museus que tinguin en compte l’accessibilitat per garantir que totes les persones puguin gaudir de la cultura. I després, la connexió d’aquests museus amb la comunitat a partir de la participació. Que no ens quedin els museus per una banda i la comunitat per altra, com parlàvem una mica abans en la presentació del Francesc. Necessitem aquests vincles, crear aquesta xarxa, que és el que ens falta. Perquè tenim els avanços, tenim els museus, però ens falta aquest teixit. I això és el que requereix temps i esforç, però un cop s’han creat són per sempre. Aleshores, la creació com a model participatiu que demanda més implicació per construir. I el resultat, això és molt importat, que cada persona que entra a formar part de la comunitat esdevé un ambaixador del museu fora de la institució. Gràcies.

–61–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 61-66 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.171

El turisme després del turisme José Antonio Donaire Institut de Recerca en Turisme Universitat de Girona Bona tarda. Moltes gràcies a la Societat Catalana de Geografia i també a la Diputació de Barcelona per convidar-me. No és fàcil parlar després de gent com en González, com en Font... i a més a més en una hora que ja porteu una mica de densitat. Intentaré escurçar el meu discurs, el meu relat. Sobretot, vinc a plantejar-vos una hipòtesi; jo tinc mitja horeta per intentar convèncer-vos de que el turisme s’ha acabat, i per això, la ponència s’anomena “El turisme després del turisme”. Portem tot el matí parlant del turisme i us vull plantejar la hipòtesi (no deixa de ser una hipòtesi) de que el turisme –ara deixeu-me que afegeixi tal i com el coneixem– està en crisi i que s’està albirant un nou turisme. I intentaré explicar-vos en què consistiria aquest nou turisme. Per tant el que us proposo és un exercici de futurisme. Futurisme és una paraula que vol dir, més o menys, el futur del turisme, no? Què vol dir que estem a les portes d’un nou turisme? Per intentar defensar aquesta hipòtesi us proposo sis arguments que, si voleu, després podem discutir. Primer argument. El primer argument que intenta defensar la idea de que el turisme canvia, és el pas de la concentració a la ubiqüitat. En tots els manuals de Geografia del turisme que trobeu veureu que es parla del turisme com un fenomen concentrat. I de fet, ho és: històricament el turisme sempre s’ha produït en molts pocs llocs. De fet, la immensa majoria de llocs són no turístics i només uns pocs llocs històricament han tingut la capacitat d’atreure turistes, han estat llocs turístics. Per això, els manuals de Geografia del turisme insisteixen molt en la tendència a la concentració fenomen. On som ara? Som en un procés de canvi estructural d’aquesta idea. Mireu, el 2008 més o menys vam creuar la frontera simbòlica dels mil milions de turistes internacionals. El 2030 haurem arribat als mil tres-cents milions de turistes internacionals. Són turistes internacionals, sense tenir en compte els turistes nacionals, és a dir, els turistes que no travessen una frontera que són significativament més. Però més que quantitativament, el més important és el canvi qualitatiu. I quin és aquest canvi? Que, a poc a poc, els espais no turístics comencen a ser-ho, a –63–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 61-66 El turisme després del turisme

José Antonio Donaire

poc a poc, si mireu les estadístiques de la Organització Mundial del Turisme, la major part de destinacions que històricament ni es plantejaven la seva condició de lloc turístic, ho comencen ha ser. De fet, si reflexioneu una mica més, us n’adonareu que cada vegada costa més identificar llocs no turístics. Nosaltres hem fet una anàlisi dels principals plans estratègics de ciutats, de països, de regions... i tots tenen un denominador comú: la via turística és la primera via, no trobareu cap pla de desenvolupament de zones rurals, de muntanya, d’interior, litorals, illes que no digui “jo vull jugar al joc turístic”. I probablement tindrà una part, no diré significativa, però sí que tindrà una part del pastís de l’activitat turística. Per tant, aquest canvi geogràfic, és un canvi també conceptual. Venim d’un passat en el qual els llocs turístics eren uns pocs, en què l’adjectiu turístic t’identificava clarament. Però a mesura que el turisme es va escampant, la condició de turístic esdevé mes o menys irrellevant. Si tots són turístics en el fons ningú ho és del tot. Enteneu el que intento transmetre-us? Mireu aquesta dada: fins al 2030 cada any s’incorporaran de nou al mercat turístic quaranta-set milions de turistes internacionals, cada any. Podríem posar un comptador i cada any tindríem l’equivalent a la població d’Espanya que començaria a fer turisme, de nou. D’aquests quaranta-set milions, trenta milions aniran a països que fins ara anomenàvem Tercer Món i que haurem de generar una nova terminologia perquè aquest concepte de Tercer Món també se’ns ha quedat obsolet. Perquè m’entengueu, la no-OCDE està perdent pes relatiu i qui està guanyant pes relatiu són els fluxos turístics cap a destinacions que mai abans havien vist turistes. Avui l’Àrea Metropolitana de Barcelona es planteja la seva via turística. Zones industrials en desús abandonades es plantegen la via turística com una forma de recuperació. Zones d’interior amb atractius rurals, amb atractius paisatgístics aconsegueixen captar l’atenció dels turistes. No sé si tots se’n sortiran, però d’aquest fenomen hi ha una lectura que és molt important que tots entenguem: el turisme deixa de ser quelcom anecdòtic i esdevé estructural, esdevé ubic. I això té –insisteixo en això també– implicacions conceptuals. Què vol dir turisme quan ja no sapiguem descriure el no-turisme? Si no hi ha no-turisme, què voldrà dir turisme? Perquè m’entengueu, dintre de vint-i-cinc anys, si aquesta hipòtesi es valida, si tu preguntes: On vius?, –Visc en una ciutat turística, als ulls del receptor sona com Visc en una ciutat que té una escola. Ah, molt bé, té una escola, és clar, que més em pots dir? L’adjectiu turístic deixa de ser quelcom que defineix els llocs. Enteneu aquesta idea? Per tant, el primer element que us vull posar sobre la taula és la transició des del turisme com a fenomen localitzat en uns pocs llocs al turisme com un fenomen escampat, ubic. I, a més a més, com un fenomen socialment també estructural. L’Eurobaròmetre fa una enquesta molt bona a dos mil persones de la Unió Europea cada dos anys als 28 països (aviat seran 27, sembla ser); per tant és un banc de dades descomunal; són dades que són públiques i que es poden consultar; són enormement interessants. En l’Eurobaròmetre, a posteriori, –64–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 61-66 El turisme després del turisme

José Antonio Donaire

preguntem als europeus i a les europees: vostè, l’any passat, quines vacances va fer? Com van ser les seves vacances? Situem-nos l’any 2009, en l’epicentre de la gran crisi que ha patit l’economia occidental en els últims cinquanta anys. Tres quartes parts dels europeus van fer com a mínim un viatge. I aquesta és una dada que ha passat desapercebuda. Això vol dir que el turisme, que no fa tant era quelcom superflu, quelcom addicional, que en la piràmide de Maslow de les necessitats humanes estava en un estadi totalment marginal..., s’ha anat situant com quelcom al qual difícilment hi renunciarem. Podem canviar el nombre de dies que hi anem, podem canviar els diners que ens gastarem o, fins i tot, podem canviar la geografia d’on anem, però no deixarem de fer-ho. Ara, això és només una part de l’equació que ens explica el big bang turístic. La segona part (i en parlaré després) és que moltes persones que fins ara mai havien fet turisme, les classes mitjanes de països que abans anomenàvem Tercer Món, s’estan incorporant al mercat turístic per primera vegada. La suma d’aquests dos fenòmens explica aquesta tendència expansiva del fenomen turístic arreu. La segona hipòtesi que us plantejo per intentar defensar en què està canviant el turisme és el pas del turisme a la mobilitat. Si consulteu les dades de la OMT, l’any 2030 hi haurà tants turistes per motius personals com turistes per motius d’oci hi havia l’any 2010. Tots tenim una imatge sobre el turisme i sobre els turistes, que estan ‘contaminades’ per una sèrie d’estereotips. Identifiquem turista amb un desplaçament per motius d’oci, habitualment amb visites superficials i comportaments més o menys extravagants Però segons la OMT, una persona que ve a Sitges a una activitat comercial que és pagada en origen és un turista, si pernocta. I una persona que ve ha operar-se de cataractes a Barcelona és un turista. I una persona que va per motius espirituals és un turista. I una persona que visita els seus familiars, perquè vivim en un món hipermòbil, i els nostres fills ja no viuran on vivim nosaltres tendirem a visitar-los allà on són, i aquest viatge és un viatge turístic. Aquest conjunt d’activitats que no són estrictament oci, ni són negoci –la salut, l’educació, l’espiritualitat...– s’anomena motius personals. Doncs bé, el nombre de turistes personals l’any 2030 serà l’equivalent al nombre de turistes en el món que hi havia per motius d’oci l’any 2010. Per això cada vegada és més complicat imaginar-se un turista, ja que els motius que expliquen el seu desplaçament són cada vegada més diversos. Treballo en una facultat que ofereix tres màsters en turisme; el 80% dels estudiants no són de l’Estat espanyol. Aquesta situació és habitual en el sistema universitari català i en el conjunt del sistema universitari internacional. És habitual que la gent es desplaci per motius d’educació. Per això, el paradigma del turisme canvia en un món en el qual el que realment està canviant és allò que Urry anomenava “l’era de la mobilitat”. Mobilitat vol dir moure’s per no importa què. Moure’s com a hàbit, moure’s com a fenomen habitual. Jo visc aquí, després visc allà, després vaig a estudiar aquí, després vaig d’oci en un altre lloc, però vaig a veure la meva família en aquest lloc... El que és habitual és el moviment i no la quietud. Som en una nova era de la mobilitat, en un –65–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 61-66 El turisme després del turisme

José Antonio Donaire

context de neonomadisme. El turisme és només una derivada d’un fenomen més complex que és el creixement del nombre de persones que simplement es mouen. El pla estratègic de turisme de Copenhage comença amb un primer slide on es llegeix “el turisme s’ha mort” –m’hauria agradat veure la cara dels empresaris turístics quan es presentà–, tot i que després matisava “tal i com el coneixem”. Jo he manllevat, com veieu, aquesta idea. El concepte bàsic del pla és el de “localhood”, el conjunt de persones que són a la ciutat en un moment determinat: immigrants, commuters, turistes, residents, estudiants... El pla de Copenhage assumeix allò que en els àmbits acadèmics cada vegada es constata amb més contundència: La diferència entre turista i no turista és molt feble, molt fràgil. A poc a poc, la delimitació semàntica del turisme és més difusa i aviat aquest esforç perdrà tot sentit. Una tercera idea que sustenta la hipòtesi d’un nou turisme és la crisi del concepte del turista. Una part significativa dels turistes no se senten turistes i, en certa manera, neguen la seva condició de turista. Algunes agències els proposen “anar on no va els turistes”, tot i que si els turistes van on no van els turistes ja no pot ser el lloc on no van els turistes. Aquest oxímoron es resol perquè aquests turistes no es consideren com a tals: Són viatgers, aventurers, antropòlegs, però no turistes. Tot això està creant un procés complex de desturistificació del turisme. Per exemple, Airbnb és una empresa que ofereix l’oportunitat de viure com un local, trascendir els circuits turístics clàssics i integrar-se en l’espai interior, al marge aparentment del turisme. Tanmateix, mentre aquest procés es consolida entre el turisme madur, entre els nous turistes que s’incorporen per primera vegada a l’activitat turística, la lògica turística és omnipresent. De fet, cerquen precisament això: L’evidència de la seva nova condició de turistes, que és una conquesta social de les noves classes mitjanes dels països emergents. Quarta idea: La relació entre la geografia i la biografia ha assolit una nova naturalesa. Tradicionalment, les destinacions han estat concebudes com un contenidor de serveis i productes turístics, una concentració de serveis suficient com per garantir l’estada prop d’un recurs turístic. En aquesta concepció clàssica de la destinació, la diferenciació entre destinacions certament és rellevant però no és significativa. El canvi contemporani més rellevant és la percepció de les estades en el lloc, condicionades per la geografia del consum, segons el terme proposat per Juliana Mansvelt. Ara, la nostra identitat no només està definida per què consumim, sinó també pels llocs on som (i els llocs als que no hi anem). Manifestar permanentment on és cadascú s’ha convertit en un acte de socialització, en una forma d’explicar els altres qui som i qui volem ser. Aquesta és la tesi central del llibre d’Storr sobre els selfies, que esdevenen veritables sistemes d’autodefinició. D’aquesta manera, tant el turisme com la mobilitat esdevenen no només formes primàries de resposta a una necessitat (oci, lleure, treball, estudi...), sinó també un mecanisme de relació social. És en aquest context que hem d’entendre la transició de les destinacions a les marques urbanes. –66–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 61-66 El turisme després del turisme

José Antonio Donaire

Tots els estudis posen de manifest que la taxa de canvi residencial està creixent de forma exponencial. A Europa, els índexs mitjos del 4% dels 90 s’han incrementat per sobre del 15% i en alguns col·lectius supera el 20%. Aquesta taxa vol dir que una situació estable, es produeix un canvi de residència cada cinc anys. Si tothom es comportés de la mateixa manera (sabem que no és així, perquè hi ha moltes diferències internes entre els grups) i amb una esperança de vida de 85 anys, representaria 17 llars diferents al llarg de la vida. Què vol dir lloc de residència, i què vol dir identitat, si hi ha una previsió de 17 residències durant la vida?. Cinquè, som un canvi conceptual de la de destinació a xarxa. Per exemple, el portal de turisme de Madrid combina la promoció dels atractius de la ciutat, amb una extensió del seu hinterland turístic, cap a les destinacions properes com San Lorenzo del Escorial o Aranjuez. Però aquesta geografia de les extensions de la ciutat turística afecta altres localitats com Ávila, Granada o Córdoba. És una pràctica molt comuna en totes les destinacions urbanes, que han creat una immensa perifèria turística afavorida per l’extensió de xarxes de transport d’alta velocitat. Per exemple, Londres integra en el seu hinterland ciutats com Leeds o Bath, però També París. Si Londres ha integrat París dins la seva regió turística, això implica que definitivament la concepció de destinació ha de ser repensada. Costa tant delimitar on comença i on acaba una destinació que novament aquest esforç és cada vegada més estèril. El més coherent sembla definir la destinació a partir de la suma dels recorreguts efectius que realitzen els turistes durant la seva estada. Podríem dir que hi ha tantes destinacions com turistes. Per això, és més important ja la quantitat i qualitat dels teus arcs, de les teves connexions, que els teus atributs objectius. És més important bones connexions amb altres llocs que els elements que integren efectivament l’oferta. L’últim factor que canvia és el model empresarial, que està canviant per l’acció combinada de dos fenòmens. El primer són els processos de desregulació per l’aparició d’intermediaris digitals. De moment, hem conegut l’inici: Airbnb i similars, o sigui l’allotjament; i Uber, és a dir el transport. Però en tota la cadena de valor del turisme s’estan incorporant elements similars, basades en la desregularització del sistema i la introducció de nous paràmetres de comercialització, i també de producte. Afecta des de la restauració (amb el boom dels pop-up), al guiatge (penso per exemple en el Trip4Real), fins arribar al gran mercat de les experiències, con Airbnb ja ha començat a comercialitzar catàlegs de ‘coses a fer’. Els principals clients són els millennials i també tots aquells turistes que no volen ser turistes, i que se senten atrets per ofertes que no semblen turístiques (tot i que ho són). El segon fenomen que ha irromput en la transició del model econòmic té a veure amb l’aparició dels processos de mecanització en el sector terciari. La mecanització havia funcionat en el sector primari i en el sector secundari, i en tots els manuals s’havia fixat una barrera, una línia vermella: el terciari no es pot mecanitzar perquè les relacions interpersonals no es poden realitzar amb –67–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 61-66 El turisme després del turisme

José Antonio Donaire

una màquina. Avui sabem que aquestes prediccions no s´han acomplert i que en determinats àmbits terciaris (la sanitat, el sector financer, les assegurances...) la mecanització ha assolit un nivell molt elevat. Tot allò que pugui fer una màquina, ho farà, de la neteja al front office o el transport turístic... Hi ha, per tant, una segona derivada i és que tota la industria turística clàssica, que té més de dos-cents anys –Ritz, Thomas Cook–, que és una industria que tampoc ha canviat molt tot aquest sistema de naturalesa fordista, s’està erosionant. Haurem de fer front a una transformació empresarial derivada de la generalització dels processos de mecanització. En definitiva, som a les portes d’un nou turisme. Haurem de gestionar el turisme després del turisme. Entre els elements que afectaran aquesta nova generació turística hi ha elements geogràfics, empresarials, culturals, socials i ambientals. Això implicarà redefinir què és turisme i com haurem de gestionar un nou model, inèdit i inestable.

–68–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 67-76 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.172

Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona Rosa Serra Rotés

Coordinadora de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local Diputació de Barcelona

Bon dia a tothom. D’entrada, vull comentar-vos que us parlo en nom d’un equip que forma part de la Diputació de Barcelona, de la Delegació de Turisme, que és una de les tres delegacions que constitueix aquest nom tant llarg, que no cap enlloc: Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona. Els companys de turisme, els de comerç i els de promoció econòmica treballem junts per a què el desenvolupament econòmic local dels tres-cents deu municipis de la demarcació de Barcelona, doncs, puguin ser una realitat en transformació. Barcelona viatja en una lliga diferent, però també col·laborem amb ells. El tema que jo us proposo de comentar és aquest epígraf de “turisme responsable” i té relació directa amb un compromís que tenim com a Diputació, com a equip, i que extrapolem a tots els nostres companys que, escampats en el territori, treballen en el tema de turisme, però també a totes les empreses i a tots els col·lectius que, de manera directa o de manera circumstancial, fan del turisme una realitat econòmica, social, i que fan que aquesta màxima que tots coneixem, que el turisme és un fenomen transversal, sigui una realitat. L’any 2017 la Diputació va rebre de l’Institut de Turisme Responsable la certificació Biosphere, que ens acredita –a nosaltres i a tots els nostres col·laboradors– que estem compromesos amb un turisme responsable i sostenible d’acord amb uns paràmetres internacionals, i que aquesta responsabilitat i aquest compromís ens comprometem a renovar-lo de manera continuada per assolir un turisme de qualitat.

L’Institut de Turisme Responsable (ITR) És una entitat que manté un conveni de col∙laboració amb la UNESCO, és membre fundador del Consell Global de Turisme Sostenible (GSTC), or–69–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

ganisme acreditador afavorit per les Nacions Unides, i membre afiliat a l’Organització Mundial de Turisme (OMT). L’ITR promociona models turístics que contribueixen de forma efectiva al manteniment i la protecció dels béns patrimonials, culturals i naturals de les destinacions. Promou com a objectiu final el desenvolupament sostenible en el si de la indústria turística i fomenta l’ocupació de les capacitats endògenes de cada destinació i la comunitat local. El reconeixement a aquests esforços per part de les Administracions i establiments implicats consisteix en la posada en marxa del Sistema de Turisme Responsable (STR) que es tradueix en la certificació Biosphere Responsible Tourism, a través de la qual es dona públic reconeixement a la tasca realitzada per entitats turístiques. Biosphere Responsible Tourism és una certificació voluntària i independent que suposa una garantia pels turistes en matèria de gestió mediambiental, protecció del patrimoni cultural i defensa de la variable socioeconòmica de l’entitat i de la destinació.

En què consisteix el certificat Biosphere Destination? Biosphere Destination representa una certificació actual en constant adaptació a les tendències del mercat turístic, el qual està seguint el camí marcat pel desenvolupament sostenible. Així mateix, es presenta com una iniciativa per a la dinamització sostenible, econòmica, comercial, turística, cultural i social de la destinació oferint l’oportunitat de crear valor afegit associat a la certificació: – Identificació i comercialització de productes turístics sostenibles – Ajuda en la creació d’una estratègia turística – Difusió i publicitat de la destinació i dels elements que el formen – Estructuració de polítiques de desenvolupament turístic sostenible – Sinergies amb la indústria turística de la destinació En aquest context, convé assenyalar que l’estàndard per a Destinacions del ITR engloba i amplia els criteris mundialment reconeguts com a sostenibles pel Global Sustainable Tourism Council (GSTC), de manera que l’obtenció de la certificació Biosphere Destination converteix a la destinació certificada automàticament en una de les primeres Destinacions Turístiques Sostenibles mundials reconeguts pel GSTC sota un programa de certificació aprovat pel GSTC, la qual cosa implicarà poder utilitzar el logotip “Travel Forever GSTC Approved”. La col·laboració de l’Institut de Turisme Responsable, a través de la certificació Biosphere Destination, és la millor manera d’optimitzar l’estratègia de sostenibilitat turística d’una destinació i obtenir un distintiu de garantia que l’avali com a destinació sostenible i enforteixi el seu posicionament com a destinació turística sostenible pionera a nivell mundial. –70–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

Quins beneficis ofereix Biosphere Destination? Els beneficis de certificar-se a nivell de destinacions són variats, entre d’altres: Beneficis i avantatges per a les entitats governants – La certificació ajuda a l’administració a protegir els seus nínxols de mercat com a destinació de turisme sostenible, especialment quan la credibilitat de les destinacions es veu amenaçada pel greenwhasing. – Ser distingit internacionalment com a territori d’excel∙lència en matèria de turisme sostenible. – La certificació fomenta i difon les bones pràctiques en totes les àrees d’actuació turística, des de les administracions als turistes, passant per les empreses turístiques, ajudant a desenvolupar criteris sòlids en seguretat, salut, qualitat, medi ambient, cultura, economia i societat. Millora la credibilitat davant l’opinió pública – Al requerir que hi hagi beneficis econòmics per a les comunitats i la població local, la certificació pot ajudar a reduir la pobresa i millorar la qualitat de vida. – Ajuda a establir objectius clars en turisme sostenible. – Col∙labora en el compliment dels objectius de consums, reciclatge de residus, emissions atmosfèriques, etc. – Ajuda a implicar als professionals turístics de la destinació. – Ajuda a marcar pautes clares del desenvolupament turístic, influenciant-lo més i millor. – Estableix un instrument de control per realitzar un seguiment i avaluar la política turística duta a terme. – Permet relacionar-se amb altres destinacions certificades per millorar la gestió i intercanviar experiències. Beneficis i avantatges per als turistes – La certificació proporciona als turistes un model de sostenibilitat integrada en una destinació: ajuda als consumidors a saber quins negocis són veritablement responsables i sostenibles a nivell social, econòmic, cultural i ambientalment, i a triar sobre aquesta base. – En general la certificació augmenta la consciència pública de pràctiques empresarials responsables. – La certificació pot alertar als turistes sobre qüestions ambientals i socials d’una àrea, permetent que actuïn més respectuosament o que contribueixin a trobar solucions. –71–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

– Reforça les accions de sensibilització. Beneficis i avantatges per als ciutadans i la destinació – Finalment, la certificació de turisme responsable protegeix tant l’ambient com l’estructura social i econòmica de les comunitats locals que es troben en la destinació i prop de les empreses certificades. – La certificació requereix que les empreses protegeixin el medi ambient i que li causin poc o cap dany. – Afavoreix un desenvolupament socioeconòmic que sigui respectuós amb el medi ambient al seu territori. – Requereix que les empreses respectin la cultura local i que aportin beneficis econòmics i socials reals. – Quan l’empresa és econòmicament sostenible i ofereix qualitat de servei per garantir això, és probable que continuï oferint beneficis a llarg termini.

Paraules i fets: la metodologia de treball El procés d’obtenció de la certificació Biosphere Destination contempla diferents fases: – FASE 0: Subscripció de la carta de compromís i d’adhesió a la Biosphere Destinations Community per part del representant de la destinació. – FASE 1. Memòria de Sostenibilitat i Pla d’Acció – FASE 2: Certificació. Una vegada implantats els requisits, un auditor qualificat per l’ITR realitzarà l’auditoria i un informe; si és favorable, s’emetrà el certificat Biosphere Destination. – FASE 3: Comprovació en el temps. L’evolució del compliment haurà de ser demostrada cada any, aportant evidències de les accions realitzades. La certificació Biosphere és atorgada per l’Institut de Turisme Responsable, un organisme creat a partir de la Carta Mundial de Turisme Sostenible, recolzat per la UNESCO, la OMT i el PNUMA, que desenvolupa la Carta Mundial de Turisme Sostenible +20, un document en l’elaboració del qual va participar a més la COP21 (Cumbre del Clima de París) a través del Cim Mundial de Turisme Sostenible. Les paraules que fem servir per definir aquest compromís són totes molt importants i tenen molt contingut: sostenibilitat, responsabilitat, qualitat. Però és evident que ens aquests moments en què ens trobem, com a país i com a persones implicades en el sector del turisme, ens toca abordar sense cap mena de por el repte de la qualitat. Les quantitats ens interessen, les fem servir, ens –72–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

acrediten, les busquem per justificar el que fem en el dia a dia. Però la mirada llarga, aquella que ens donarà una oportunitat de fer que el turisme sigui una activitat de desenvolupament econòmic per a tots els ciutadans que vivim en un territori i que compartim les seves meravelles amb tots els que ens visiten, se centra en la qualitat. Que això sigui una realitat i que no es qüestioni aquesta activitat econòmica, que en els últims anys ha patit un cert descrèdit, el qual s’encomana a vegades de manera banal, ràpida i sense raonament. Ens toca a tots comprometre’ns que això no passi, i explicar de manera molt fefaent i contundent que el turisme és una activitat econòmica com totes. Que es pot fer bé, es pot fer malament, regular... Es pot fer amb tots els matisos. Nosaltres apostem per fer-ho bé. Com que la Diputació de Barcelona és una institució supralocal, la nostra aposta no tindria cap sentit si no la féssim, com us deia, amb tota la gent que implica el sector turístic. Evidentment, amb tots els ajuntaments de la nostra demarcació, amb els consells comarcals, amb tots els ens, però també i molt especialment amb el sector privat, perquè la col·laboració és indispensable. La Diputació de Barcelona, la Cambra de Comerç i l’Instituto de Turismo Responsable hem impulsat el distintiu “Compromís amb la Destinació Biosphere”. Un reconeixement de compromís per la sostenibilitat turística creat a partir de la “Certificació Biosphere”, que fou lliurat el 14 de març de 2018 a 245 empreses i serveis de la demarcació. Vegeu en aquesta fotografia l’evidencia d’aquest compromís. La presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, perquè el compromís no és només de turisme, sinó transversal, de tota la institució i, per tant, els que estem treballant al sector turístic necessitem de la col·laboració de tots els nostres

–73–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

companys tècnics que estan en totes les àrees de contacte amb el territori per estendre aquests valors de la sostenibilitat turística. El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, una institució que té un doble paper en aquest sector privat, el món professional i empresarial del sector turístic que fa l’atapeïda malla de la realitat turística. El regidor d’Empresa i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, Agustí Colom, amb qui col·laborem estretament en aquest projecte; aprofito per recordar que com a Diputació fa uns quants anys que la nostra aposta és una aposta que està resumida en un concepte, que és una marca: “Barcelona és molt més”. Barcelona és un motor turístic i la demarcació de Barcelona aspira a beneficiar-se i a col·laborar estretament en aquest projecte d’èxit que és la ciutat. I el president del Instituto de Turismo Responsable, Tomás Azcárate. Tots són presents a l’acte de clausura del lliurament dels distintius.

L’aposta per la qualitat Les comarques de Barcelona representen una realitat molt complexa, molt diversa, molt desequilibrada en tots els aspectes, també en el món del turísme. Avui, som en un espai magnífic, en la ciutat que ha fet del turisme el seu gran segell de qualitat i d’identitat. La destinació Sitges és coneguda arreu. Per tant som en el lloc més privilegiat d’un ventall que, a l’altre extrem, hi ha els pobles, les ciutats que sense tradició turística volen fer turisme. Per tant, no ho tenim fàcil. Per això, és tan important que junts apostem per la qualitat, i que aquesta qualitat la vinculem al concepte de la sostenibilitat turística. –74–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

És una feina que parteix d’un treball previ. La Diputació va iniciar fa deu anys un treball amb una marca, SICTED, que és una feina que fèiem en el territori a favor de la destinació turística. Intentàvem inculcar, i crec que amb èxit per part de tota la participació de tants anys, que la destinació era un compromís compartit. La destinació turística és la que rep el visitant i que li ha de mostrar les oportunitats d’aquest territori perquè torni més vegades, perquè el gaudeixi amb responsabilitat i perquè les persones que viuen en aquest destí turístic el puguin acollir amb aquella paraula magnífica que a vegades ens oblidem de repetir que és la de l’hospitalitat. Això, que forma part de l’ADN de les zones amb tradició turística, a vegades s’oblida a les zones que no ho són o que volen entrar en la complexitat del turisme. El treball del SICTED va plantejar, després de deu anys, la necessitat de transformar aquest treball col·lectiu que també tenia, evidentment, una aposta clara de formació cap a la qualitat. Aquest treball del SICTED (aquest nom que fins i tot costa de dir) sempre tenia un repte: era que la Diputació de Barcelona, amb la Cambra de Comerç, teníem unes certificacions que entregàvem periòdicament als territoris, a les empreses, als museus, a tot el sector turístic que col·laborava, que li acreditava aquesta formació i aquest esforç per millorar la destinació turística. Però sempre hi havia la dificultat en definir aquesta marca. En aquests últims anys hem estat reflexionant molt sobre la necessitat, el repte, l’oportunitat de replantejar les pròpies marques de la Diputació de Barcelona, i hem fet un exercici d’anàlisi i de síntesi, i hem fet una aposta per una marca “Barcelona és molt més” i per unes marques territorials associades a la nostra geografia, el nostre valor de la costa, el paisatge i el Pirineu, que definien unes zones territorials que coincideixen amb unes zones de diferent desenvolupament turístic. Teníem el repte de buscar una nova etapa de formació i d’aposta conjunta que ens donés una certificació que fos més homologada, més reconeguda, que no fos una marca més i que cada cop que la tinguéssim no haguéssim de fer un màster per explicar què era el SICTED (que no us ho explicaré ara, als que no ho coneixeu). Per tant, quan vam conèixer el projecte de turisme sostenible, quan vam conèixer en Tomàs Azcárate i la seva feina a nivell internacional, ens va semblar que aquesta era la gran oportunitat per millorar, però també per solucionar aquests reptes de la marca. La Diputació no vam aprendre per ciència infusa: teníem alguns grans models. I és un orgull poder-ho dir aquí a Sitges, perquè Sitges va liderar aquest procés de la certificació Biosphere, ho va liderar a nivell de Catalunya. I, després, ho va liderar Barcelona, com tocava. I, després, la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de Turisme, van emprendre també el repte d’apostar per aquesta certificació Biosphere. I, per tant, la Diputació ens hi hem posat també. Això està en sintonia amb un altre objectiu, que és d’intensificar i fer realitat una demanda, un clam, que venia de feia molt temps del territori, dels agents –75–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

privats, del públics, dels tècnics, de tot arreu: hem de treballar a l’una, amb tothom, amb les institucions. La col·laboració público-pública a vegades és molt difícil, no només treballar amb els ajuntaments, no només treballar amb els consells comarcals, sinó treballar també amb l’Agència Catalana de Turisme, amb la Generalitat de Catalunya i amb l’Ajuntament de Barcelona i amb el seu gran Consorci Turístic. I també perquè, evidentment, la globalitat del món en què vivim ens porta sense cap mena de dubte a considerar que som un destí d’interès mundial. La nostra capital, Barcelona, ho és i nosaltres, que formem part de la destinació de Barcelona, doncs també. Per tant, un certificat Biosphere que està avalat per una colla de criteris internacions, vinculats a l’ONU, ens anava molt bé. Un certificat que es pot obtenir de maneres diverses, en temps diferents i amb agents diferents. Està obert a tot el sector del turisme: els hotels, el transport, les rutes, el shopping... i també es pot aconseguir globalment a nivell de destinació. És un compromís, no és una obligació. Però el temps ens hi porta perquè ens està parlant d’aquests valors, que ja no podem obviar, que són necessaris d’introduir en el nostre ADN com a professionals i com a territoris que tenim turisme, que en volem tenir i que el volem conservar. I que volem que aquest turisme sigui un turisme de qualitat, que tingui una magnífica relació amb els residents i que aquests residents (tots els quals acaben fent turisme en un moment o altre de l’any, de les seves vacances, de la seva vida) entenguin també la riquesa del fenomen turístic i entenguin la complexitat i la transversalitat. Nosaltres vam obtenir la certificació Biosphere per la destinació “Barcelona és molt més” i per les nostres tres marques. I, com us deia, aquesta certificació ens permet utilitzar a tots els que ens comprometem (individualment, com a empreses, com a territoris) en aquesta formació, aquest seguiment i aquesta avaluació contínua, a formar part o poder tenir aquesta marca Biosphere, que és una marca, com us deia, internacional. Una marca internacional és dir molt, però més important és que està avalada per l’ONU i per l’OMT, i que està en el seu ADN, en la seva filosofia, en el seu repte, d’incorporar els 17 objectius del desenvolupament sostenible, dels quals se n’ha parlat molt avui (primer el professor Font i després també s’hi ha referit la Mònica). Sense aquest compromís no podem fer evident la millora de la pràctica turística, de l’exercici, de la transversalitat complexa del turisme. La marca està aprovada i està ratificada i avalada pels principals operadors turístics. Per tant, imaginem l’oportunitat positiva que suposa aquest esforç. Aquest turista excel·lent, ideal, que tots volem que ens vingui a veure, que tots volem que passi les seves vacances aquí, és i serà la persona que identifica aquests valors de sostenibilitat, que en el seu país de residència els practica i se’ls fa seus, i que quan viatja pel món els demana, els exigeix, els paga, es compromet perquè forma part d’un compromís vital. És treballar en xarxa amb conceptes importants. Aquí teniu algunes de les principals destinacions Biosphere: La Palma, reserva mundial de la Biosfera, Lanzarote, Barcelona, Victoria-Gasteiz, Aldeas Histo–76–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

ricas de Portugal, Ibagué (Colombia), ...Formar part d’aquest club és formar part de compromisos col·lectius i de reptes de primera envergadura. Hi ha empreses que també han fet apostes per a la certificació Biosphere. La llista es va fent gran; Vilafranca del Penedès, la Colònia Güell i les Vies Braves (aquest projecte de navegar a rem pel litoral català) i han afegit fa poc. És un projecte que convida a tothom a ser-hi, i des de la Diputació podem ajudar a ser-hi. Fem formació a partir de l’experiència que hem tingut i del que aprenem. Us vull destacar que ho estem aconseguint junts, i molt especialment gracies a la professionalitat de l’equip que forma part de la delegació de turisme de la Diputació de Barcelona, autors d’un manual que ens ha de permetre aplicar la metodologia amb encert, amb oportunitats de millora per què contempla l’avaluació continua. Ara que estic envoltada d’acadèmics, per a mi és un orgull poder dir que el manual vol dir una feina reflexionada, compartida i, finalment, escrita. Serveix com a pauta per poder desenvolupar el compromís Biosphere a la nostra destinació i en aquelles que s’hi vulguin apuntar. I aquest compromís té diferents nivells d’assoliment. Un és la certificació Biosphere a empreses, serveis i destinacions a nivell internacional. I l’altre és aquell que hem aconseguit gràcies a aquesta metodologia de treball i aquest manual, aquests documents que ajuden a fer aquest camí (que no té mai fi, perquè és arribar i sempre incorporar més criteris de sostenibilitat, i executar-los i avaluar-los i perfeccionar-los): és el “Compromís amb la Destinació Biosphere”. que us he comentat i que indica a les persones que s’allotgen en un establiment, que van a un restaurant, que entren en un museu o que fan una ruta a peu, un sender, que estan a una destinació turística i que hi ha, per part dels gestors d’aquests espais, d’aquests allotjaments, d’aquests serveis, un compromís escrit, firmat i viu a favor de la sostenibilitat. L’objectiu és que puguem incorporar, molt especialment, el teixit empresarial sota aquest paraigua. Des de la Diputació de Barcelona, com administració pública, i dialoguem molt bé i molt ràpidament amb el món públic, els ajuntaments i els ens públics. Però ens costa, encara que tenim mecanismes per fer-ho, treballar amb el món empresarial, amb el sector privat. Amb aquesta certificació i amb la nostra estructura de cercles, que molts de vosaltres coneixeu, que és l’eina que tenim de relacionar-nos amb el sector privat, intentem escampar aquesta certificació, i amb ells incorporar nous criteris per assolir aquesta gestió sostenible, conservació del medi ambient, la protecció cultural, el desenvolupament socioeconòmic, la satisfacció del client... i aquesta necessària, bona i que no es pot obviar, relació amb els residents, amb les persones que mai ens pensem que són turistes i que ho són: sempre acabem fent el turista (això també és qüestió de pedagogia). Aquesta metodologia pròpia l’anem ajustant a mesura que el projecte va avançant. Donem cobertura, intentem encarrilar totes les iniciatives a partir d’aquest projecte del turisme sostenible. I això ens fa, per exemple, que cada any haguem de renovar, com a institució, i que demanem a tots els que col·laborem –77–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 67-76 Rosa Serra i Rotés Turisme responsable: el Compromís per la sostenibilitat Biosphere i la Diputació de Barcelona

amb nosaltres que aquesta renovació també sigui anual. Els compromisos no són mai per sempre. Els reptes sempre són possibles. I com us deia, aquesta feina la fem amb la Cambra de Comerç que ens ajuda a fer aquesta feina territorial, que ens ajuda a fer les sessions de treball, que ens ajuda a fer les avaluacions i que la tenim al costat com l’agent privat que necessitem perquè el projecte tingui totes les potes ben assentades i pugui ser una realitat. La treballem amb implantació comarcal, o sigui, fem el treball a nivell dels nostres tècnics de la Diputació però també, i molt especialment, amb els tècnics que treballen a cadascuna de les comarques, en contacte directe amb els tècnics locals. La Diputació és un ens públic, però ens dirigim al món privat i també el programa va acompanyat d’un mínim cost, unes hores de dedicació i una feina de promoció. I amb això acabo la meva intervenció i resto a la vostra disposició.

–78–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 77-88 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.173

Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament Sira Puig

Cap del Departament de Turisme Ajuntament de Sitges

Ana M. Sánchez Orensanz

Cap de l’Oficina de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona Directora de màrqueting estratègic de la Destinació Barcelona, de Barcelona Turisme

Damià Serrano

Director de màrqueting d’experiències i recerca Agència Catalana de Turisme

Sira Puig Gràcies per ser avui aquí a Sitges. Intentaré reprendre una mica tot el que s’ha estat comentant fins ara: tota la teoria o fins i tot el que ens ha explicat el professor Donaire, per exemplificar com ho treballem des de Sitges intentant seguir les noves tendències. Per començar la presentació m’agradaria establir quina és la missió que tenim com a regidoria de Turisme, que bàsicament té dos pilars, dues paraules de les quals també n’ha fet esment aquest matí el nostre alcalde, el senyor Miquel Forns: promoure i gestionar les activitats i serveis turístics que tenim en el municipi per generar un moviment econòmic, que sigui competitiu i sobretot que sigui sostenible. Aquesta és la nostra missió, sobretot, gestionar i promocionar. I a partir d’aquí establim la nostra visió, és a dir: quins són els nostres objectius de treball? Doncs generar coneixement per la presa de decisions, enfortir la col·laboració publicoprivada per a treballar en xarxa i també amb d’altres institucions que treballen en el territori i més enllà –perquè com deia també el professor Donaire, cada cop hem d’anar tots més units i treballar més en xarxa–, posicionar la destinació com a sostenible i turísticament responsable (com també s’ha anat dient en totes les ponències d’avui), continuar incrementant el turisme de qualitat en èpoques vall (és a dir, intentar que tinguem visitants i turistes fora de la temporada d’estiu), promocionar i difondre la presència de –79–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

Sitges als mercats nacionals i internacionals –que això és una mica el que fem tots–, seguir potenciant la marca Sitges com a marca d’identitat i recolzar les iniciatives, tant pròpies com privades, que ajudin a posicionar aquest turisme i a posicionar la destinació. Com dèiem, cada vegada és més important la generació de coneixement, és a dir, prendre decisions en base a dades i no en base a intuïcions. En els darrers anys hem començat tota una sèrie d’estudis que ens donen aquesta base de treball. Com a mostra, “el perfil del turista de Sitges”, que és un treball que any rere any fem amb la Diputació de Barcelona. Les dades del 2017, per exemple, estableixen que el 80% d’aquests turistes són estrangers i el 20% són nacionals. Així, ens defineix quin és el turista que tenim en el municipi però també ens dona la seva opinió. No només qui és, sinó què diu i què pensa de Sitges. I precisament pensa que el que li agrada és el caràcter i l’amabilitat de la gent, les platges i li agrada Sitges en general. Què vol dir “Sitges en general”? Doncs un intangible, que la gent ens diu que ve a Sitges perquè és Sitges, i aquí crec que és un gran avantatge que tenim per a la nostra promoció i per al nostre posicionament. L’any passat vam fer també un estudi de l’impacte econòmic del turisme en el municipi. I el que veiem és que en els darrers anys, per exemple, ha canviat molt el vilatà, l’habitant de Sitges. Si abans, als anys noranta, qui vivia a Sitges, vivia del turisme, al 2017 veiem que ja no és així. Que el ciutadà de Sitges marxa a treballar a fora a la cerca de llocs de treball més qualificats i que qui ve a treballar en el sector serveis i el sector turístic ja no és el sitgetà sinó els residents en altres poblacions. Per tant, això també fa canviar molt la visió que el ciutadà pot arribar a tenir del turisme perquè qui viu aquí no viu de la promoció. A nivell de PIB –també ho comentava abans el professor Font– ens ha establert que el PIB del turisme a Sitges arriba al 28% i que el 34% dels llocs de treball del municipi també estan relacionats amb el sector turisme, per tant, és la principal indústria que té el municipi. I com dèiem també és molt important què n’opina el ciutadà, què pensa l’habitant de Sitges del turisme i per aquest motiu aquest 2019 hem posat en marxa l’estudi de l’“Opinió de la ciutadania”. Aquesta és la primera vegada en molts anys que fem aquest estudi. Ara al mes de febrer hem fet la primera onada d’enquestes, al juliol en tindrem una segona i al novembre una tercera per saber què pensa el ciutadà de Sitges durant tot l’any. Amb els resultats inicials ens hem quedat una mica tranquils i hem pogut dir: bé, no anem malament, perquè el 82% dels ciutadans troba positiu o molt positiu que Sitges tingui turistes i visitants. I amb quines eines treballem? A nivell de gestió tenim el Consell assessor i les Comissions de treball que són les permeten la interlocució amb el sector privat i amb l’àmbit administratiu i polític. Al Consell assessor ens reunim com a mínim tres vegades l’any i és on s’aprova el pla d’accions anual. No obstant, aquest pla d’accions es treballa en les diferents comissions; en aquest moment en tenim dues: la comissió de Promoció, a nivell global, i la comissió del Turisme –80–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

de negocis, que és un altre segment molt important per a Sitges. En aquestes comissions es treballa el dia a dia i ens reunim una vegada cada mes o cada dos mesos i, finalment, es porten les conclusions al Consell assessor, que és qui aprova definitivament el pla d’accions anual (tot i que va patint canvis al llarg de l’any) i s’eleva al ple pel compromís polític que aquest és el pla d’accions que s’anirà desenvolupament al llarg de l’any. I a nivell de gestió busquem també la complicitat entre institucions. Des de Sitges a nivell comarcal treballem amb Node Garraf; a nivell supracomarcal podem dir que amb Enoturisme Penedès per a tot el tema, com diu el nom, de l’enoturisme; a nivell de província amb Diputació de Barcelona, per tant amb la marca “Barcelona és molt més”; si anem una miqueta més amunt amb l’Agència Catalana de Turisme i amb Turespaña. A nivell de planificació les eines que tenim bàsicament són dues: el pla de qualitat 2017-2022 que ens estableix els eixos de treball, de preparació de destinació, de gestió, de promoció, de competitivitat i de governança; i el pla d’accions que és aquest treball que deia que presentem a Consell assessor i que l’aprovem per ple, que establim cada any quines accions volem fer, en quin moment de l’any, quin cost preveiem que tindran, les observacions pertinents, la prioritat, la rellevància i en quin punt lliguen amb el pla estratègic de qualitat, és a dir: per què aquesta acció està en aquest pla. Un cop tenim les eines per treballar, baixem als productes. Quins productes estem treballant actualment, en què ens focalitzem? Doncs en el turisme sostenible, amb la certificació ‘biosphere’; en la producció i recolzament a esdeveniments per desestacionalitzar l’oferta; el turisme de negocis amb el Sitges Convention Bureau; el desenvolupament de nous productes i la promoció vacacional, que és una mica la continuïtat del que venim fent. A nivell de turisme sostenible, com dèiem, tenim la certificació ‘biosphere’ que ens van atorgar el 2016 i que cada any té un pla d’accions propi. A nosaltres ens va molt bé a dos nivells. A nivell intern perquè ens permet una gestió transversal de la destinació amb la resta de departaments de l’Ajuntament. Per tant, ens ajuda a que des de tots els departaments puguin tenir aquesta visió turística i nosaltres també els hi puguem transmetre i puguem treballar tots en la mateixa línia, ja sigui en seguretat, neteja, via pública, territori, etc. I després, a nivell promocional, ens dona un nou posicionament molt valorat com és la sostenibilitat i responsabilitat social de la destinació. A nivell d’esdeveniments: busquem aquells que ens ajudin a desestacionalitzar l’oferta, que tinguem turistes i visitants fora de la temporada d’estiu. Per exemple, ara tenim aquest mes de març que hem aconseguit que sigui un mes molt fort a nivell de turistes i d’ocupació i pernoctacions. El cap de setmana passat teníem el ral·li internacional de cotxes d’època Barcelona-Sitges, que arribava a la seva 61a edició. Per tant, ja fa 60 anys que algú va tenir la visió de crear un esdeveniment per atraure, fora de temporada, turistes i visitants. El festival internacional de Patchwork comença aquest dijous, arriba a la seva 15a edició i –81–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

és el gran desconegut. És un esdeveniment que ens omple Sitges, que té un gran retorn econòmic i que genera poc soroll. Després tenim l’Scrackbooking i la Fira d’Art, i així arribem, de carnaval a Setmana Santa, mantenint una activitat turística que fa que no hagin de tancar els establiments i que econòmicament el municipi sigui sostenible durant tot l’any. Altres esdeveniments que ens estan ajudant a tenir aquest moviment són: la Sitges Gay Pride, que aquest any arriba a la seva 10a edició; la mostra de vins que celebrem, per exemple, al setembre; el Sitges Cheese Festival, és un festival que es va fer per primera vegada l’any passat i aquest any potenciarem; del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya no cal que us en parli perquè és dels més coneguts que té Sitges; i el Sitges Christmas Festival, és una iniciativa que té 5 anys i que és una fira que vam posar en marxa el mes de desembre per incentivar també un mes que Sitges quedava més o menys mort, ja que comença l’activitat turística d’esquí i muntanya. El Sitges Convention Bureau: turisme de negoci. Sitges s’ha posicionat com la segona destinació de turisme de negocis a Catalunya després de Barcelona. Tenim una persona que treballa intensament en aquest programa assistint a accions de promoció a nivell internacional i també a nivell nacional (per exemple la setmana que ve que ens anem dimecres i dijous a fer una presentació a Madrid). Nous productes. Estem treballant en dos nous productes que són el Sitges Wedding i el Sitges Coastline. Aquí sí que ho relacionaria una mica amb el que explicava el professor Donaire, que potser no són els típics productes turístics, però sí que ens generen pernoctacions i moviment. Vam detectar a través d’un estudi que teníem a Sitges o als voltants, 316 empreses que treballaven en aquest mercat i que a més a més movia molt de negoci, perquè la destinació acollia molts casaments internacionals, que això volia dir que venien a Sitges a fer la prefesta, el casament i el postcasament. Per tant creiem que és un producte interessant a desenvolupar i que genera aquest turista que no és precisament un turista tradicional. I el Coastline és posar en valor el mar i la natura ja que tenim moltes empreses que treballen amb activitats nàutiques i tenim el parc del Garraf. I com us dèiem, a nivell vacacional tenim la promoció, que seguim treballant en mercats nacionals i internacionals, categoritzant els productes i segmentant, perquè tampoc no vol el mateix un nòrdic que un madrileny. Per tant intentem fer aquest encaix de mercats nacionals i internacionals, i ho treballem de la mà de Diputació de Barcelona i de l’Agència Catalana de Turisme. Per tant, a mode de conclusions, diríem que cada vegada és més important l’obtenció de dades per treballar amb precisió i ser més efectius en la promoció i la planificació. La gestió del turisme cada vegada ha de ser més transversal, a nivell de municipi i a nivell global, perquè s’han d’establir complicitats entre administracions però també dins del territori. El turisme al final és tot; un lloc per viure és un lloc bo per visitar, per tant hem de treballar per al propi ciutadà i també per al turisme, tots al mateix nivell. És imprescindible la cre–82–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

ació de nous productes per fugir del tipicisme del sol i platja i buscar aquests segments, aquestes noves oportunitats que valoren els nous turistes. I finalment la importància de la gestió conjunta entre diferents administracions; i aquí ja passo la paraula a la meva companya, a l’Anna, que us explicarà com treballem aquesta interrelació entre administracions des de la Diputació de Barcelona. Moltes gràcies.

Ana M. Sánchez Orensanz Bé, molt bon dia i moltes gràcies per ser aquí. També gràcies a la SCG per la invitació. És un plaer sempre venir a Sitges. Quan venia amb el tren des de Barcelona cap aquí, veient el mar i gaudint d’aquesta llum que ens fa avui ser, no turistes però sí excursionistes, pensava, Sira: “hi he de tornar amb més temps, tinc ganes de poder passejar tranquil·lament”. Com a Diputació de Barcelona us volem venir a presentar un projecte nou, un projecte que tot just estem iniciant i és un plaer compartir-lo amb tots vosaltres i també amb alguns companys i companyes de viatge en Promoció Turística amb qui anem compartint pel món aquest desig d’incentivar la visita a les nostres comarques. Bé, molts de vosaltres ja coneixeu la feina que fem a Diputació de Barcelona, la nostra feina principal és donar a conèixer el que hi ha al voltant de la ciutat de Barcelona, a les 11 comarques que envolten la ciutat de Barcelona i –com abans ha dit el diputat i també la nostra coordinadora feia menció– tenim aquestes marques turístiques de Barcelona és molt més i també les tres marques de Costa, Paisatges i Pirineus. Però bàsicament el que us volíem presentar avui és aquest projecte. Estic segura que molts de vosaltres ja coneixeu el cercle Turisme i la feina que fem amb Diputació de Barcelona (i si no, amb molt de gust després us ho comentarem), però el que –83–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

volíem explicar-vos avui és aquest projecte nou, que tot just estem iniciant ara. M’han presentat amb aquest títol llarg de directora de màrqueting estratègic de la Destinació Barcelona, perquè fa just dos mesos que estic portant aquest tema que és: integrar l’estratègia de màrqueting de la ciutat i les comarques de Barcelona en el proper futur. És una estratègia amb dues entitats perquè com sabeu ja hi ha Turisme de Barcelona, que des de fa molt anys i amb molt èxit està promovent la ciutat de Barcelona arreu del món: No endebades la ciutat de Barcelona és ja la destinació número 1 en temes de turisme de reunions segons el rànquing ICCA (International Congress and Convention Association) i una de les principals destinacions que s’han de visitar en el món. La gent té moltes ganes de venir a Barcelona i, per tant, quan anem arreu del món i expliquem que som Barcelona, doncs ja ens hem estalviat deu minuts de conversa amb un operador o turista perquè tothom, per sort per nosaltres, té una imatge i molt positiva de la nostra destinació. Per tant, Turisme de Barcelona durant molt anys ha fet molt bona feina. Diputació de Barcelona –i aquí escombro també cap a la meva antiga posició i també ara– hem intentat fer alguna feina en desenvolupar tot el que és el projecte turístic a les comarques de Barcelona. I en els darrers anys hem anat veient que era necessari trobar un punt de trobada; de trobar-nos i anar a fer promoció de manera conjunta. Per tant, ja fa uns anys que Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i Turisme de Barcelona tenen conveni de col·laboració conjunt. En un primer moment, coordinant-nos en diferents accions: Turisme de Barcelona representava tota la destinació sobretot en mercats més llunyans, Àsia i Amèrica, i Diputació de Barcelona representava sovint la ciutat de Barcelona en els mercats més de proximitat, a Europa, etc. Però també vam començar a crear, ja l’any 2016, accions conjuntes. I el que vam fer va ser anar-nos pel món presentant “Barcelona és molt més” i tornàvem a presentar Barcelona a Londres, a París, a Frankfurt, aquest any ho fem a països nòrdics, i anem a presentar aquesta nova Barcelona. Una Barcelona que té altres recursos que potser abans no tenia, i ara Barcelona té golf, ara Barcelona té muntanyes, ara Barcelona té enoturisme... Perquè com abans s’apuntava el client, el turista, el visitant, la gent que gaudeix de la nostra destinació no sap de fronteres. Tenim el cas del Mobile, en què la gent no sap quan està a Barcelona i quan no hi està. Aquest any quan visitava el Mobile i creuaves el pont i deia “Benvingut a l’Hospitalet”, el client del Mobile no té ni idea si està dins o està a fora de Barcelona, i potser no l’ha de tenir. El que és important és que quan estigui en el Mobile tingui la millor experiència possible, sigui Barcelona, sigui l’Hospitalet o en qualsevol altre punt on ens estigui visitant. Per tant, el que vèiem era aquesta necessitat de tornar a presentar Barcelona posant-li nous atributs, i hem vist que aquestes presentacions han estat molt ben acollides arreu. Per exemple, en el món del golf: en tenim deu camps de golf al voltant de la ciutat de Barcelona. La ciutat de Barcelona mai no havia –84–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

estat en el món del golf i quan vam començar a anar a les primeres fires a països nòrdics els operadors ens deien: d’on heu tret els camps, els heu creat ara? I hem dit: no, no, hi ha alguns camps que fa més de cents anys que estan a les comarques de Barcelona, però no necessitaven el món del turisme perquè tenien els seus socis. La crisi econòmica ha fet obrir i moltes de les destinacions que ens acompanyeu heu fet aquest traspàs (abans el professor Donaire també ho deia) del no-turisme al turisme. Doncs bé, moltes destinacions han començat a veure en el turisme una oportunitat de negoci, però també moltes empreses han començat a veure en el turisme una oportunitat de negoci. I per tant Barcelona descobreix que té deu camps de golf, fantàstics, que ens posicionen en primer lloc a nivell internacional, perquè Londres o París o Berlín o Viena no tenen aquests camps de golf. I tampoc no tenen aquests cellers que tenim nosaltres i tampoc no tenen el mar que tenim nosaltres ni el Pirineu a dues hores. Per tant, Barcelona de cop pot entrar en una lliga, pot entrar en una altra competència amb altres ciutats del món amb millors condicions, amb millors cartes en el seu portafoli. Per tant, com abans deia, Diputació Barcelona, Turisme de Barcelona i l’Ajuntament decideixen crear una estratègia de màrqueting conjunt i l’encarreguen l’any passat. Tot just en aquests moments l’estem realitzant. Hem tingut jornades participatives, hem tingut diferents projectes interns, reunions amb gent del sector per conèixer la seva opinió i ara en aquests moments estem acabant les primeres conclusions de la diagnosi. Una diagnosi que, per sort per nosaltres, ens està plantejant una Barcelona molt coneguda al món però ens està dient –i en això també em sumo a parts que han comentat els qui ens han precedit– la necessitat de crear aquest relat: un relat de Barcelona, d’aquesta gran Barcelona. Que ens ha d’ajudar a què aquest relat sigui molt consensuat. El relat d’aquesta gran Barcelona no només l’hem de proposar i executar des de Diputació de Barcelona, l’Ajuntament i Turisme de Barcelona sinó que també és molt important que cada empresari, que cada territori que forma part d’aquesta destinació Barcelona se’l senti seu. Que sigui el relat de Sitges, que sigui el relat de Cardona, que sigui el relat de les cases de turisme rural quan parlin de la destinació, per tal que tots anem sumant aquests granets de sorra sobre la imatge global que puguem anar fent. Estem just en aquest moment, el que no desdiu que també estem treballant en el dia a dia. És a dir, estem en la visió amb les llums llargues que abans ens apuntaven, però també amb la feina del dia a dia. Amb la feina del dia a dia que ens porta a fires, a workshops, a col·laboracions de tot tipus i on és imprescindible el treball amb els companys dels ens locals i per tant amb Sitges com amb molts municipis, com també amb els consells comarcals, i amb la feina imprescindible de l’Agència Catalana de Turisme que ens posiciona arreu del món. Una de les conclusions que tenim ja de bon inici d’aquest projecte de Barcelona és que Barcelona ha d’esdevenir, ha de creure’s i ha d’exercir de capital –85–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

del país i que per tant som la destinació puntera: Barcelona sense Catalunya no s’entén, Catalunya sense Barcelona tampoc. I per tant hem de poder-nos explicar al món amb aquesta llibertat i amb aquesta confiança. I per això quan anem sovint amb l’Agència Catalana fora i Catalunya ens posa “Catalunya the land of Barcelona” és perquè som conscients que les dues marques ens estan sumant atributs i propostes, els uns amb els altres. Per tant, junt amb el dia a dia, en el portar-nos aquests operadors, molt sovint, dels companys dels centres de promoció turística a l’estranger, generar accions pròpies com pot ser aquesta aposta “Barcelona week” que fem en col·laboració amb les sis comarques de costa i els municipis i les empreses en el mes de maig... les accions són les que veieu i moltes més que ens podem inventar. Però el que fem és sobretot treballar amb aquest concepte de sostenibilitat, de treball conjunt i de relació que és realment molt important. Hem fet un primer pas que va ser fusionar els Convention Bureaus de Barcelona-ciutat i Barcelona-província l’any 2017. No va ser fàcil perquè –ja us podeu imaginar– són dos institucions molt complicades; Turisme de Barcelona tenia deu persones destinades només a treballar en turisme de reunions, nosaltres com a Diputació en teníem una; però sí que ens vam posar d’acord que el senyor/a que ens vulgui portar una reunió, avui ens la portarà aquí, demà ens la portarà a Vilanova, un altre dia ens la portarà a Vic... i per tant podem fer la promoció de manera conjunta. Poder-li dir a la gent que està pensant en fer un esdeveniment a Barcelona: bé avui vols passeig de Gràcia però demà-passat igual t’interessa més una casa de turisme rural on poder concentrar els teus directius o directives: és una promoció que necessitem fer plegats. I per tant vam fusionar els Convention Bureaus i hem anat fent tot un conjunt d’accions que de ben segur acabaran sent cada cop més importants. Res més, em teniu a la vostra disposició amb aquest càrrec doble de responsable de màrqueting, tant de Diputació de Barcelona com de Turisme de Barcelona, en aquest projecte que treballem conjuntament. A la vostra disposició per parlar-ne, per participar i per tot el que us puguem ajudar. Moltes gràcies.

–86–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

Damià Serrano Bon dia. En principi no havia de fer cap mena d’introducció perquè per si sol el vídeo1 hauria ja de fer una bona introducció del que pretén ser, que és la introducció del Pla de màrqueting de turisme de Catalunya, del qual aquests dies estem fent presentacions en el territori. I si us heu fixat, alguns dels punts del pla de màrqueting enllaça amb alguns dels aspectes que hem estat debatent avui en aquesta jornada a Sitges. Hi ha algunes iniciatives que crec que són interessants de poder remarcar. N’hi ha una, quan es parlava sobre la demanda, sobre com és aquest nou turista o si és aquest turista més difós, que és el tema d’agrupar les accions que es fan, per òbviament des de l’àmbit del màrqueting –tot i que sigui un geògraf aterrat en aquest àmbit– en relació a com afrontar aquest canvi amb unes noves segmentacions. Aquestes segmentacions a vegades, fins i tot, alguns queden en entredit: els millenial, la generació X, la generació Z... La tecnologia, la transformació digital, també ens fa pensar que hi ha eines –com aquí s’anunciaven els TRM– o algunes eines de tipus digital que ens permeten cada cop més conèixer molt millor quin és aquest tipus de demanda, qui és aquesta persona i entrar directament en detall en cada un d’ells, en cada una d’aquestes persones. Jo em puc considerar d’una generació X o cap al millenial –depenent amb quina font d’informació em queda a una banda o altra als anys que va néixer–, però fins i tot un propi millenial té conductes molt diferents en moments diferents de l’any. Jo segurament una part de l’any, ara que tinc nens petits, em comporto molt com a usuari d’un tipus de proposta de producte familiar i en altres moments de l’any no vull ni sentir cap nen al meu voltant, perquè el que busco és una proposta potser d’adult only. Per tant l’única solució que ens passa per aquí és segurament intentar impulsar una tecnologia, una digitalització del sistema que ens permeti –per què no?– afrontar quina és la demanda de cada un de nosaltres en cada moment de l’any. Aquest seria el gran repte. Estem encara molt lluny d’aquest àmbit, però ens hauríem de plantejar això, i el pla de màrqueting ens encamina cap aquí. Vol començar a treballar una oferta segmentada tenint en compte aquestes agrupacions que fem com a ser humans, d’agrupar-nos en diferents segmentacions. Però amb el repte, en definitiva –i això crec que ho estan fent les grans plataformes i si no fixeu-vos en Spotify, amb Netflix i amb tantes altres– com d’alguna manera cada cop ens van coneixent més i millor, perquè el que sap cada cop es fa més monstre i cada cop ens va identificant més com, de quina manera i quin patró de consum estem fent. I això avui amb la tecnologia és possible. I per tant el que volem és oferir un futur, també en l’àmbit del màrqueting turístic, on puguem anar o pretendre arribar a aquest one to one. I no serà fàcil perquè és una destinació de 19 milions de turistes internacionals,

1. https://www.youtube.com/watch?v=uXd59oC3PEA&feature=player_embedded

–87–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

amb una projecció, en el pla de màrqueting, d’aquí a cinc anys, a poder arribar a aquests 22 milions de turistes internacionals. Hi ha un altre element important que marca el pla de màrqueting que és interessant també compartir-ho amb vosaltres: és l’element de l’experiència, el factor experiència. Hem passat segurament ja una fase en què el turista està una miqueta a fora del producte turístic, com un element contemplatiu, com potser passava quan es parlava de les experiències i d’aquell model antiquat que tots hem enterrat de les quatre esses. Ens trobem segurament en una situació d’un turisme on el turista està en el centre de l’activitat. Sense la persona, l’usuari, el turista, el viatger, diguem-li com vulguem, no hi ha com a tal l’experiència turística. Però és veritat que de nou, amb aquestes noves eines, tornant a fer èmfasi en el tema de la tecnologia, ens permet entrar en una fase experiencial enfocada a l’usuari, enfocada al turista, que fins ara no podíem tenir. En el pla de màrqueting s’explica la interpretació que hi ha del triangle de l’experiència. És un triangle en el qual la base del triangle està molt centrada a quin tipus de servei podem donar nosaltres als turistes que ens arribem a les nostres destinacions d’una forma individualitzada. Però arriba un moment que aquesta forma individualitzada és molt difícil de poder fer, especialment quan ens plantegem com puc satisfer aquella necessitat d’un turista que ens ve sense tenir-ho que preguntar o fins i tot, encara més, intentar oferir alguna cosa o cobrir alguna necessitat d’aquell turista sense saber que aquell turista té aquella necessitat. És a dir, poder arribar fins i tot a la punta de l’experiència, on poder fer suggeriments, on poder incentivar, on poder d’alguna manera acompanyar a algú que potser ni s’ha plantejat el fet de poder tindre aquella necessitat turística. I avui també, en aquest àmbit de la transformació digital en què estem, ens permet eines com la que volem desenvolupar per a poder arribar a aquests nivells. En l’àmbit territorial que és potser el que més ens ocupa –jo que tinc aquest punt com a geògraf també, com a procedència– hi ha una paraulota que també l’estem utilitzant últimament que és el tema del comàrqueting i de la cocreació, el concepte co. I el concepte co és quelcom que de fet és molt representatiu en aquesta pròpia taula, perquè aquí hi ha la Sira que representa un municipi d’àmbit turístic important en el país, hi ha l’Anna que ens exposa aquesta idea de com poder fer créixer i donar una nova dimensió al concepte destinació Barcelona. Hi ha un territori, una regió, un país que és Catalunya, el qual també té aquesta acció turística cap a l’exterior. En aquest treball col·laboratiu entre nosaltres, hauríem de començar també a llimar aquestes contradiccions de què el professor Donaire abans ens parlava, d’aquestes lluites internes que podem tenir a l’hora de crear un fulletó turístic, a l’hora de poder coincidir en una mateixa promoció turística en una destinació en concret... Són elements que d’alguna manera hem d’anar ajustant i amb el tema de la col·laboració interna ho hem d’aconseguir i el pla de màrqueting també parla d’aquest sistema integral de màrqueting de turisme de Catalunya. –88–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

Hi ha una cocreació també des del punt de vista del producte turístic. Cada cop més comptem amb el turista perquè ell mateix generi activitat turística. Hi ha exemples a Catalunya que són molt clars, el cicloturisme per exemple és un producte turístic que fins fa molt poc l’Agència catalana no s’havia plantejat com un element o una línia interessant a desenvolupar. Girona per si mateix, per la sinergia que hi ha hagut dels nouvinguts a la ciutat i al seu entorn en els últims deu anys, hi ha hagut molta gent estrangera que ha arribat a Girona, s’ha implantat a Girona, ha vingut sent amant del món del ciclisme i ha començat a crear un petit clúster de l’àmbit de la bicicleta a la ciutat i al seu entorn, i que de rebot ha anat generant també una proposta turística interessant. Hi ha elements innovadors que estan en obert, que no estan ni poden estar dins les nostres institucions perquè a més a més són molt volàtils i molt canviants. I per tant també cal anar seguint aquest treball de cocreació en temes de producte. Tant aquells que nosaltres impulsem a través de les nostres carteres de marques i de forma coorganitzada amb altres administracions com aquells que afloren des del nostre territori, creacions pop-up que realment perduren i generen impacte econòmic en l’àmbit del territori. I per últim –sé que aquest matí heu parlat, segurament, de destinacions intel·ligents– l’àmbit del turisme urbà és segurament, per la seva densitat i per la seva capacitat de què passin coses, aquell on tenim més desenvolupat tot el que són l’àmbit de sensors, l’àmbit de captació d’informació, la creació de bigdata en relació a l’activitat en general. I crec que estem en un procés molt interessant en el que ens posem una mica en dubte quines han de ser les nostres atribucions com a ens gestor de destinació turística. Nosaltres sempre ho acabem representant amb el DMO i incorporant una segona M: passar d’una destinació –89–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 77-88 Taula rodona sobre turisme urbà i desenvolupament

Sira Puig, Ana M. Sánchez Orensanz, Damià Serrano

de màrqueting a ser un ens de màrqueting i de gestió turística de la destinació. La segona M, la del management, la de la gestió, és cada cop més evident que l’hem de tenir. I especialment també per poder anar fent un seguiment sobre tot el customer genie del turista, és a dir, totes les fases experiencials que té el turista. Perquè en l’àmbit de màrqueting s’ha fet molta acció en aquesta fase prèvia al viatge, i aquí tenim eines i tenim molt recorregut per poder realitzar, i potser hem fet molt poc èmfasi en el que passa un cop el turista el tenim a la destinació. I si és veritat aquesta hipòtesi que ens explicava el professor Donaire i es compleix d’aquí a uns anys, cada cop ens serà molt més difícil el poder fer aquest seguiment, aquesta monotorització del turista en destinació. El repte de les destinacions intel·ligents passa entre moltes altres coses en afrontar, en el fons, aquest secret a veus que és el tema de la mobilitat turística en destinació. Ens vindrà molta més gent, molts més usuaris de territori en les nostres destinacions i serà clau el poder interpretar bé i el poder gestionar bé aquestes grans mobilitats. Eren unes quantes idees que volien treure per raó de la presentació del pla de màrqueting.

–90–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 89-90 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Cloenda institucional Glòria García i Prieto

Presidenta del Consell Comarcal del Garraf

Permeteu-me que m’adreci com a presidenta del Consell Comarcal del Garraf i agraeixi, a l’Ajuntament de Sitges, a la Diputació de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans, l’oportunitat que la institució clogui aquestes jornades. És conegut per tothom que des del segle xix hem deixat de ser un territori viatger per convertir-nos en un país que es vol presentar interessant, diferent, exòtic. Capaç d’oferir als visitants, amics, experiències i propostes de gaudi noves. Oferir-los un tipus de bellesa, de gastronomia, de cultura, de natura, que sedueixi aquells que busquen viatjar. Que es decideixen a visitar-nos perquè esperen que els hi mostrem la nostra marca hospitalària mediterrània: experiències diferents del seu país d’origen. Som conscients, doncs, que el turisme esdevé un sector cultural i estructural de l’economia de les societats contemporànies. Per això, Catalunya, Barcelona i també el Garraf, han estat apostant de manera contundent en aquest camí i en l’estratègia de considerar el turisme com una font d’ingressos, com una font d’ocupació o com una punta de llança del desenvolupament local. Al llarg de la jornada heu parlat i heu posat de relleu la creació de productes turístics basats en la singularitat del nostre territori, infraestructures turístiques necessàries i fixat l’atenció en la gestió del turisme, qüestions que estan al centre de debat de tots els ajuntaments de la comarca i també del Consell Comarcal i de NODE Garraf. Com a Garraf, permeteu-me que proposem sumar. Hem de tenir una visió en què el desenvolupament local i l’estratègia comarcal sumi i passem del local al global. Ho proposem perquè entenem que és bàsic conviure amb les noves realitats d’informació turística, amb el repte de donar resposta a la democratització del viatge, amb el repte de no defraudar les expectatives de les persones que ens visiten, el repte de generar beneficis per a la comarca i per a la nostra ciutadania. Des del Consell Comarcal del Garraf hem encetat ja fa un any un FEDER que porta per títol “El Garraf: camins, patrimoni i natura” i que posa de manifest i vol posar en valor indrets i llocs molt especials de la nostra comarca. També estem d’acord amb totes les conclusions compartides i també en jornades que s’han fet per parlar de la cultura del Penedès, el Simposi Hèlix –91–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 89-90 Cloenda institucional

Glòria García i Prieto

Garraf i també el Llibre blanc de la cultura al Penedès. Promoure el Garraf com a territori i com una activitat cultural i creativa per excel·lència. Permeteu-me que acabi dient que moltes gràcies per venir al nostre territori per reflexionar sobre on i cap a on i de quina manera hem de ser i aconseguir un turisme de qualitat perquè el nostre territori en surti beneficiat. Moltíssimes gràcies.

–92–

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 93-122 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.174

La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx: una asignatura al margen de la universidad Jorge Infante Díaz

Departamento de Estructura e Historia económica y Economía pública Universidad de Zaragoza infantej@unizar.es

Resumen La Geografía económica ha sido una de las asignaturas que cursaban quienes se iban a dedicar a la actividad económico-empresarial. La Geografía económica se consolidó en España como asignatura durante la primera mitad del siglo xx. Sin embargo no fue una asignatura universitaria en la primera mitad del siglo pasado, salvo durante el curso 1943-1944 en la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas. El artículo analiza la consideración que tenía la Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx según las aportaciones de Ricardo Beltrán y Rózpide y de la “escuela española de Geografía”, las asignaturas de los planes de estudio de los centros en donde se impartía y cómo se trató en la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas en 1944 por el profesor José Miguel Ruiz Morales; concluye con una interpretación las causas que contribuyeron a su desaparición en el plan de estudios de la Facultad. Palabras clave: Geografía económica, universidad, facultad de Económicas, escuelas de Comercio, España.

Resum: La Geografia econòmica a Espanya durant la primera meitat del segle xx: una assignatura al marge de la Universitat La Geografia econòmica ha estat una de les assignatures que cursava qui s’anava a dedicar a l’activitat economicoempresarial. A la primera meitat del segle xx la Geografia econòmica es va consolidar com a assignatura a Espanya. Tanmateix, no va ser una assignatura universitària en la primera meitat del segle passat, excepte durant el curs 19431944 a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques. L’article analitza la consideració que tenia la Geografia econòmica a Espanya durant la primera meitat del segle xx segons les aportacions de Ricardo Beltrán y Rózpide i de l’”escola espanyola de Geografia”, les assignatures dels plans d’estudi dels centres on s’impartia i com es va tractar a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques en 1944 pel professor José Miguel Ruiz Morales; –95–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

conclou amb una interpretació les causes que van contribuir a la seva desaparició del pla d’estudis de la Facultat. Paraules clau: Geografia econòmica, universitat, facultat d’Econòmiques, escoles de Comerç, Espanya.

Abstract: The Economic Geography in Spain during the first half of the 20th century: a course out of the University Economic Geography is a subject studied by those wanting to dedicate themselves to economic-business activities. In the first half of the twentieth century Economic Geography became a consolidated study subject in Spain. However, there were not university courses in the first half of the last century, except during academic year 1943-1944 in the Faculty of Political and Economic Sciences. The article analyzes the consideration that Economic Geography had in Spain during the first half of the 20th century according to the contributions of Ricardo Beltrán y Rózpide and of the “Spanish School of Geography”, the subjects of the curricula of the centers where it was taught, and how it was treated in the Faculty of Political and Economic Sciences in 1944 by Professor José Miguel Ruiz Morales and concludes with an interpretation the causes that contributed to its disappearance in the curriculum of that Faculty. Keywords: Economic Geography, University, Faculty of Economics, Schools of Commerce, Spain.

* * * Tradicionalmente la Geografía económica ha formado parte de los planes de estudio de quienes se iban a dedicar a la actividad económico-empresarial.1 La Geografía económica se identifica con “el estudio de las interrelaciones dialécticas existentes entre la actividad económica y el espacio abordadas desde una doble perspectiva” (Méndez, 1997, p. 5). La justificación de la materia en los diferentes planes de estudio se ha basado en esa doble perspectiva: por una parte que el territorio influye en la actividad económica (organización de la actividad económico-empresarial) y por otra que la actividad económica modela el territorio generando las expectativas futuras. La primera mitad del siglo xx fue decisiva para la implantación y consolidación en el sistema educativo español de las asignaturas de Geografía económica. En el ámbito de las enseñanzas económico-empresariales se estudiaba en las enseñanzas mercantiles, las que se impartían en las escuelas de Comercio, en todos sus niveles –peritaje, profesorado e intendencia mercantil– evidentemente con contenidos progresivos. También era asignatura en otras enseñanzas, como en las impartidas en la Universidad de Deusto o en el Instituto Libre de Enseñanza Diplomática y Consular y Centro de Estudios Marroquíes, que 1. H. Robinson cita en su libro Economic Geography varias instituciones académicas estadounidenses dedicadas a la formación económica y empresarial que imparten Geografía económica (Robinson, 1978).

–96–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

puede considerarse un antecedente de la Escuela Diplomática. Sin embargo no fue una asignatura universitaria durante la primera mitad del siglo pasado, salvo en el curso 1943-1944 (BOE, 1944/01/31) en la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas. Solo ese curso, pues al siguiente se impartió ‘Estructura económica’ (BOE, 1944/08/04). En las páginas siguientes se analiza la situación en que se encontraba la Geografía económica en España, desde la perspectiva docente, durante la primera mitad del siglo xx, dónde y por qué se impartía, cómo se trató en la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas en 1944 y el porqué de su desaparición en la formación de los gestores de la actividad económica. La literatura sobre estas cuestiones es escasa. El trabajo se ha documentado –ver las referencias bibliográficas– en la normativa ministerial, los manuales de la materia al uso y en las opiniones vertidas en diferentes foros (Sociedad Geográfica, por ejemplo) por quienes han tenido responsabilidades, o han influido, en el desarrollo de la materia, tanto desde la perspectiva docente como desde la gestión académica.

¿Qué se entendía por Geografía económica en España durante el primer tercio del siglo xx? En el primer tercio del siglo xx ya se había generado el cuerpo teórico de la Geografía económica. Su renovación conceptual en las últimas décadas del siglo xix estuvo influenciada por las ideas neorrománticas ligadas al historicismo y a la concepción hegeliana sobre el espíritu de los pueblos (Capel, 1984. p. 88). Parece indiscutible que fue la derrota en Sedán (1870) la clave para impulsar en 1872 la renovación de la enseñanza de la Geografía económica en Francia tras el informe de Emilie Levasseur. La Geografía frente a la Historia –el presente frente al pasado– para definir la identidad nacional. Así, en las dos últimas décadas del siglo xix se desarrollaron las enseñanzas de Geografía económica que, por otra parte, superaban ya a la Geografía comercial, mera información “estadística” sobre la actividad económica, porque aquella ya analizaba las relaciones causales entre la actividad económica y el territorio. Pero quizás fue en Alemania donde más se trabajó en la definición y por tanto en el contenido de la Geografía económica. En los años 20 del siglo pasado se publicaron varios trabajos de interés que pudieron llegar a nuestro país. Rudolf Lütgens había publicado una Geografía económica general –Spezielle Wirtschaftsgeographie auf landchaftskundliche– (1921) donde definía la Geografía económica como “el estudio de la acción recíproca entre el espacio terrestre y su contenido, con el hombre economizante [que hace economía], y por tanto de la extensión y aplicación de sus fenómenos y consecuencias” (Lütgens, 1971, –97–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

p. 5).2 La idea que subyace entre los geógrafos alemanes del periodo de entre guerras es la relación causal entre el espacio y la actividad económica, es decir los “fundamentos geográficos de la economía”. El hombre modela el paisaje con su trabajo. Así el factor trabajo, un factor productivo (la tierra sería el otro), se convierte en objeto del análisis geográfico. Walter Smith, por ejemplo, consideraba que las “premisas geográficas de la Economía” son las condiciones que limitan el trabajo del hombre (Schmidt, 1926).3 En un sentido similar Vidal de La Blache en sus Principios de Geografía humana (1921), planteaba que la división del trabajo está sujeta a las fuerzas geográficas (Benko, 2008). No obstante pensaba que la Geografía económica era una rama secundaria, o simplemente “no geográfica” porque no se relaciona directamente con el paisaje. Sin embargo, en los años treinta geógrafos franceses, Raoul Blanchard por ejemplo, realizaron algunos trabajos sobre la actividad industrial. El interés por la Geografía económica en nuestro país ha tenido siempre un carácter docente. Un ejemplo de este interés es el artículo publicado en la Revista Nacional de Economía en 1919 con el título “La enseñanza de la Geografía económica en la escuela de Ingenieros”, donde el autor, ingeniero de minas, defendía la introducción de esta materia en el plan de estudios de la Escuela porque el conocimiento de los recursos disponibles permite aplicar mejor, con éxito, los estudios técnicos que realizan los ingenieros (Álvarez, 1919). Pero sin lugar a dudas el referente de la Geografía económica en España durante el primer tercio del siglo xx fue Ricardo Beltrán y Rózpide.4 Beltrán fue profesor de Geografía en la Escuela Superior de Magisterio, antes Escuela Normal de Magisterio de Madrid, donde dirigió numerosos trabajos fin de carrera y donde, tras su jubilación en 1922, organizó y dirigió el “Seminario especial de Geografía económica de España” cuyas actividades estaban dirigidas a catedráticos de escuelas normales y de enseñanza media.5 En 1915 Beltrán y Rózpide decía que la Geografía económica era “el estudio de los hechos de relación entre el medio físico ambiente y las actividades económicas del hombre; es descripción, estudio y conocimiento de la Tierra, teniendo en cuenta su utilidad para el hombre y con el fin primordial de averiguar la acción o influencia que el elemento físico, o sea las condiciones y circunstancias naturales 2. En 1930 el Boletín de la Real Sociedad Geográfica, en el apartado dedicado al movimiento bibliográfico alemán reciente, elaborado por José Gavira, se elogia el libro de Lütgens: “excelente sistematización de nuestros actuales conocimientos sobre los factores influyentes en la vida económica” (Gavira, 1930, p. 454). 3. La traducción de esta primera edición es del economista Sánchez Sarto, sin embargo la 5ª edición, publicada en 1955, fue traducida y completada por José María Más Esteve. 4. Las primeras aportaciones de Geografía Económica en España las hizo en el siglo anterior el institucionalista Rafael Torres Campos en el resumen que de la intervención de Emile Levassieur en le IV Congreso Geográfico Internacional celebrado en Londres en 1895, al que había conocido y asistido a sus clases durante su visita a la Exposición Universal de Paris de 1878 en representación dela Institución Libre de Enseñanza (Torres Campos, 1898). 5. El Seminario se creó por R.O. de 29 de noviembre de 1922, nombrando director, a petición del claustro de profesores, oído el Consejo de Instrucción Pública y la Real Academia de la Historia, a Ricardo Beltrán y Rózpide, ya jubilado, con una gratificación de 1.600 pesetas (Gaceta, 1923/08/06). Beltrán se había jubilado el 22 de julio de 1922 al cumplir los 70 años (Gaceta, 1922/08/03).

–98–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

propias de cada lugar, ejercen en el modo de ser con él la vida económica” (Beltrán, 1915. p. 26).

El aspecto científico de la Geografía económica vendría dado por la investigación de las acciones y reacciones que se producen entre el medio físico o natural y los seres que viven en él, porque lo esencial “de la ciencia geográfica no es la localización, sino la relación entre la Tierra y la Vida” (Beltrán, 1915, p. 7). Años más tarde precisó que era el “estudio de la superficie de la tierra atendiendo a su utilidad para el hombre, mediante el aprovechamiento de las riquezas naturales o fuentes de producción” (Beltrán, 1925a, p. 51). Además de la influencia de William Morris Davis en esta definición utilitaria-posibilista, también es innegable la de Brunhes sobre aprovechamiento del espacio: “los hombres, vivan donde vivan y cualquiera que sea su modo de vivir, tiene ante todo necesidad de... condiciones materiales indispensables a la vida humana… de soluciones infinitamente variadas” (Brunhes, 1948, p. 33).6 Beltrán y Rozpide, en la lección inaugural del curso de 1925-1926 del Instituto Diplomático y Consular, expuso lo que entendía que debía ser el contenido de la Geografía económica: “La Geografía económica estudia los efectos de la forma y naturaleza del terreno, de las aguas y del clima en la producción, circulación y consumo de los materiales útiles al hombre, y en la constitución social y política que éste se da para atender a las exigencias de la vida individual y de relación; régimen de la propiedad, emigración, colonización, guerras, consideradas éstas como último recurso de que se valen los hombres organizados en Estado político para aprovechar o para apropiarse los elementos de riqueza que a ellos les faltan y poseen otros” (Beltrán, 1925b, p. 14).

En suma, la Geografía económica estudia los elementos propiamente económicos de la civilización; pero también los sociales y políticos en cuanto son resultado de aquellos o pueden favorecer o contrariar el diseño del paisaje económico (Beltrán, 1925c, p. 26). Introdujo, pues, la organización social como factor que influye en la modelación del paisaje para la satisfacción de las necesidades humanas, tanto individuales como colectivas. Esta consideración a los aspectos sociales e institucionales en la explicación de los fenómenos geográficos pudo estar influenciada por el trabajo de Alfred Rühl, Vom Wirtschaftsgeist in Spanien (El espíritu económico en España) publicado en 1922, que tuvo un importante eco en nuestro país, al punto de que fue traducido al castellano en 1923 en la Revista Nacional de Economía con el título “La psicología económica del español”.7 En 1929, in6. Es una traducción de la 4ª edición francesa, publicada en 1934. 7. Existe una segunda versión revisada, con algunas ampliaciones, publicada en Leipzig en 1928. En 1964 Fabián Estapé reprodujo el texto de 1928 en la revista Economía Financiera Española, predecesora de Hacienda Pública Española. Rühl en el trabajo sobre España, que nos sirve para conocer de forma empírica sus planteamiento geoeconómicos, concluyó que los elementos de la idiosincrasia de la ética económica española que definen el subdesarrollo del país han sido el carácter ocioso del español, que se encontraría en el espíritu económico castellano (su relación entre el trabajo y el dinero); las relaciones sociales, que define como “feudalismo democrático, el amiguismo y poca penetración de las ideas

–99–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

vitado por la Real Sociedad Geográfica, Rühl pronunció una conferencia (15 de abril de 1929) con el título “El espíritu económico de los Estados Unidos de Norteamérica”, en la que habló de “la necesidad de tener en cuenta la mentalidad de los pueblos al hacer el estudio de su espíritu e ideal económico”, en este caso de los Estados Unidos (Boletín de la Real Sociedad Geográfica, 1929, p. 333).8 La idea central es que el paisaje económico podía explicarse a través del trabajo –el paisaje se modela con el trabajo– que “considera determinado por el espíritu económico” (Luis, 1983). La aportación de Rühl a la Geografía económica –sus inicios se dan en Geomorfología– consistió en poner en el centro del análisis al sujeto de la actividad económica, es decir al ‘hombre’ (Janué, 2007).9 Siguiendo las ideas de Max Weber consideraba que en el desarrollo económico hay una relación entre los diferentes contextos geográficos y la existencia de diferentes hombres económicos. Beltrán, al incorporar al contenido de la Geografía económica el conocimiento de las instituciones políticas y económicas, rompe con la idea de que la Geografía es la enumeración de datos sobre producciones en el territorio. Es algo más: es la explicación del porqué de esas producciones en esos lugares. Por tanto, consideraba Beltrán que: “la Geografía económica no es noticia o compilación ordenada geográficamente de datos estadísticos, y por consiguiente, los libros y programas donde se hable, por ejemplo, de geografía de la vid, geografía de la hulla, geografía del comercio, etc., o en que se consignan cifras y más cifras de producción, de comercio, etc., o se exige el conocimiento de estas cifras como prueba de suficiencia en materia geográfico económica, no son libros ni programas de Geografía económica, sino parte, capítulo, complemento geográfico de tal o cual rama de la ciencia Económica o de la Economía política, o cuadros y resúmenes de Estadística geográfica”.10

Sin embargo quedaron limitadas sus aportaciones al ámbito académico de la Escuela Superior de Magisterio y al divulgativo de la Real Sociedad Geográfica donde tuvo un papel relevante. Fue maestro de maestros. Sus discípulos fueron profesores en las Escuelas de Magisterio, los “normalistas”, como Pedro Chico, Rodolfo Llopis, Isidoro Reverte, Miguel Santaló o Leoncio Urabayen, que desde sus responsabilidades docentes desarrollaron una intensa actividad en la enseñanza y la investigación geográfica. Mención merecen las memorias fin de carrera, tesinas, que realizaron los alumnos de la Escuela Superior de Magisterio, entre ellas las de carácter local, donde se analizaba la actividad económica del socialistas; excesivo orgullo nacional con una exagerada glorificación del pasado; y la excesiva aspiración a convertirse en funcionario. El signo más evidente en que se traduce todo esto es el subdesarrollo de las comunicaciones. Al ser la evolución histórica la causa del retraso, la salida, la modernización, estaría en imitar el espíritu de capitalista europeo. 8. En la reseña que se hace en el Boletín de la Real Sociedad Geográfica, se indica que describió las fases por las que atravesó el espíritu económico, desde los puritanos del norte hasta las plantaciones del sur. 9. Un comentario a la influencia de Max Weber se puede ver en Martín, 2012. 10. Citado por Álvarez, 1919, p. 23. La cursiva es nuestra.

–100–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

lugar.11 Los normalistas desarrollaron una Geografía escolar similar a la que se estaba empleando en otros países, Francia por ejemplo. Realmente la Escuela Superior contribuyó a que fueran las escuelas normales donde la Geografía alcanzase un mayor desarrollo en el periodo de entreguerras. La Guerra civil truncó todo este trabajo. “Numerosos practicantes de Geografía de la mayor calidad del periodo anterior [a la Guerra civil] fueron depurados si no habían partido para el exilio” (Bosque et al., 1992, p. 591). No obstante algunos de los antiguos alumnos de la Escuela Superior de Magisterio continuaron su actividad pedagógica en España: Pedro Chico (Chico, 1934),12 Isidoro Reverte o Leoncio Urabayen (Urabayen, 1934).13 Sus aportaciones pasaron desapercibidas entre los geógrafos universitarios. La razón de este ninguneo a los “normalistas” debemos encontrarla en el ambiente académico de la posguerra. La renovación del magisterio en los años treinta estuvo ligado al espíritu republicano (“Plan profesional”) y a la Escuela Superior del Magisterio, desde 1932 transformada en la Sección de Pedagogía de la Facultad de Filosofía y Letras, que hundían sus raíces en la Institución Libre de Enseñanza, rechazada en aquellos momentos: “…hasta el amor a la Patria se sentía con ominoso pudor, ahogado en la corriente extranjerizante laica, fría, krausista y masónica de la Institución Libre de Enseñanza…”, según reza el Preámbulo de la Ley de Ordenación de la Universidad española de 1943 (BOE, 1943/07/31). Además eran profesores de escuelas de “Magisterio Primario”, centros a los que accedían entonces los estudiantes con 14 años (“Plan Cultural”) y relegados de la ciencia oficial del primer franquismo. Ejemplo de este ninguneo lo podemos ver en un trabajo sobre el concepto y método de la Geografía que publicó José Manuel Casas Torres después de obtener la cátedra de Geografía de la Universidad de Zaragoza (1944), donde no hay mención a los normalistas, ni a Beltrán y Rózpide, pero cita a Eloy Bullón o Amando Melón (Casas, 1945). Basten dos ejemplos sobre su desconocimiento entre los geógrafos de la “Escuela española de Geografía”. Uno que Salvador Mensua, en la relación de “obras didácticas: enseñanza de la geografía” que publicó en la Revista de Educación en 1956 no hiciera ninguna referencia los trabajos de los “normalistas” (Mensua, 1956). Y otro que Alfredo Floristán en una conferencia sobre Urabayen afirmara: “Mi conocimiento de Leoncio Urabayen arranca de 1945, y pasó, en cuanto a mi valoración que de él hice, por dos etapas. En la primera solo le di importancia a las investigaciones que había llevado a cabo sobre la casa navarra y, más adelante, sobre los asentamientos, y debo confesar que no me mereció un juicio elogioso... En parte por su peculiar manera de enfocar las cuestiones… Habían de pasar años antes de que 11. Una relación de las memorias fin de carrera puede verse en Rodríguez, 1997. 12. Se publicaron varias ediciones, la última en 1955. 13. En 1949 publicó La tierra humanizada: la geografía de los paisajes humanizados y la lucha del hombre por la conquista de la naturaleza. Su aportación más relevante fue la introducción del concepto “precipitado geográfico” para referirse a la transformación del paisaje.

–101–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

formara sobre L. Urabayen un juicio más equilibrado y justo, y por ello más elogioso” (Floristán, 1992, p. 269).

Para Casas, la Geografía económica era “una balumba de datos estadísticos”, lo que contribuía a considerarla como “no geográfica” y acientífica. Esta opinión se sustentaba en el contenido de los manuales de Geografía económica que existían en esos momentos en el mercado español, por ejemplo el del catedrático de la Escuela de Comercio de Madrid Antonio López Sánchez, publicado en 1910, que debidamente actualizado seguía siendo libro de texto en los años 1940. En esos manuales “la carga meramente enumerativa y estadística era dominante. Y no es el único caso a pesar de que existían algunas traducciones de excelentes obras extranjeras, la Geografía económica de Walter Schmidt (1926)” (Bosque et al., 1992, p. 591). Por ello Casas decía que era necesario, contrarrestar esa “perniciosa derivación”, resaltando el carácter científico de sus estudios “haciendo ver sus relaciones con las otras ciencias y su conexión con el medio”. En definitiva, lo que planteaba Beltrán y Rozpide. En la década de los años cuarenta del siglo xx se publicaron dos manuales de Geografía económica de España que intentan superar la mera acumulación de datos. Son el de Francisco Cortada (1946)14 y el de Emilio Arija (1950).15 En la década siguiente aparecieron varios manuales, siempre con el título de la asignatura que se impartía en los estudios de profesorado o peritaje mercantil. Para la “Escuela española de Geografía” la Geografía económica había “adquirido un desarrollo extraordinario por su carácter utilitario y había pasado a muchos estudios especiales, como asignatura propia desgajada del tronco de la Geografía” (Casas, 1945, p. 619). No la consideraba parte de la “Geografía aplicada” que luego desarrollaría en el departamento que con tal nombre creó Casas en la Universidad de Zaragoza. Con más acierto Juan Vilá Valentí propuso llamar a la Geografía aplicada, Geografía utilitaria, con el fin de precisar el pretendido carácter práctico que se quería dar a la Geografía (Vilá, 1968, p. 52). La actividad profesional del geógrafo no solo se reducía a la actividad docente, sino que también le facultaba para participar en los proyectos de planificación regional, como ocurría en la Francia tras la II Guerra Mundial. La opinión de la “Escuela española de Geografía” sobre la Geografía económica era la de una asignatura que estudiaba la producción, circulación y consumo de los productos, si bien en menor grado estos dos últimos aspectos.16 Quizás 14. En 1950 publicó, con prólogo de Gual Villalbí, Geografía Económica de Cataluña con una estructura similar al anterior, pero con una descripción de las comarcas “naturales”. 15. Este manual, orientado a alumnos de 16 años, incluye referencias de la Geografía de España de Martín Echevarría, recordemos que exiliado a Méjico, publicada en tres tomos por la Editorial Labor (Colección Labor), o “El potencial económico de España” del estadístico Antonio de Miguel, de 1935. 16. Alfredo Floristán, en 1953, consideraba que la Geografía humana o “Antropogeografia” debía estudiar al hombre formando parte de agrupaciones que influyen sobre el paisaje, de las formas de la actividad para satisfacer sus necesidades y las huellas que aquellas dejan. Así, con el carácter unitario de la ciencia geográfica, se habla de Geografía humana (población, modos de vida, y hábitat), de Geografía económica (producción, comercio y consumo de productos) y de Geografía política (estudios de unidades políticas de toro orden) siempre que el calificativo tenga

–102–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

por ello Casas y sus discípulos trabajaron sobre los mercados, por ejemplo los de Aragón, que inaugurarían los estudios de Geografía aplicada.

La Geografía económica académica (escolar) en la primera mitad del siglo xx En la primera mitad del siglo xx se impartía Geografía económica en varias instituciones académicas europeas. Por ejemplo en la Universidad Comercial L. Bucconi de Milán. También en la London School of Economics desde 1895 por el geógrafo Halford Mackinder,17 a la vez que estaba organizando el departamento de Geografía de la Universidad Oxford. La función de Mackinder en la London School of Economic era enseñar las “aplicaciones de la Geografía a problemas concretos de Economía y Política…” (Capel, 1984, p. 84). Mackinder combinaba la Geografía económica y la Geografía política, es decir estudiaba los elementos geográficos existentes en la forma y en la vida del Estado y la economía, en suma, siguiendo a Ritter, los elementos geográficos de la economía y de la historia. Y en España, en la primera mitad del siglo xx, ¿dónde estaba consolidada de la enseñanza de la Geografía económica? En las escuelas de Comercio, en el Instituto Libre de Enseñanza Diplomática y Consular y Centro de Estudios Marroquíes, dependiente de la Academia de Jurisprudencia y Legislación y patrocinado por el ministerio de Estado, y en la Universidad Comercial de Deusto, centro privado regido por la Compañía de Jesús. El ambiente académico de los años 30 ya consideraba la necesidad de una licenciatura en Geografía. El proyecto de Ley de reforma universitaria presentado por Fernando de los Ríos a las Cortes, en su base 19, preveía el título de licenciado en Geografía (Gaceta, 1933/03/19). La Sociedad Geográfica elaboró una propuesta de plan de estudios, peculiar en cuanto que no consideraba necesaria una Sección de Geografía en la Facultad de Filosofía, sino la coordinación de las cátedras de Geografía con otras enseñanzas afines (Sociedad Geográfica Nacional, 1933). Evidentemente el informe incluía un plan de estudios donde la Geografía económica figuraba con carácter cuatrimestral como “modalidad especial de la Geografía humana”.

una finalidad pedagógica (Floristán, 1953, p. 19). 17. Halford John Mackinder, a pesar de su formación como naturalista, introdujo términos que han arraigado en la Geografía económica, como “nodalidad”, que como dice H. Capel (1984, p. 85) “muestra una clara preocupación por la organización del territorio y por los flujos que en él se producen”.

–103–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

La Geografía económica en los Estudios Mercantiles Las enseñanzas mercantiles, las impartidas en las escuelas de Comercio, se oficializaron en España en 1850. Desde entonces se sucedieron varios planes de estudios que, en síntesis, fueron ampliando los años de duración de los estudios con la aparición de grados académicos escalonados con sus correspondientes títulos oficiales: perito mercantil (desde 1887), profesor mercantil (desde 1850) e intendente mercantil (desde 1915), que facultaban para profesiones tituladas. En todos los planes y grados se estudiaba Geografía económica, que dado el carácter progresivo de los estudios, también lo tenía el aprendizaje de la materia. La edad mínima exigida para iniciar los estudios condicionaba el contenido de las asignaturas geográficas en tanto que la edad de acceso definía la formación académica previa del estudiante. Por ello en algunos planes de estudios existía un año preparatorio del que estaban exentos los alumnos que hubieran cursado otros estudios equivalentes (cuadro 1). La primera vez que aparece la denominación de “Geografía económica” es en el plan de estudios de 1915 que la estructuraba por continentes. Con anterioridad aparecía vinculada por ejemplo a la Estadística: “Nociones de Geografía económico-industrial y estadística” en el plan de 1887.18 La consolidación de la asignatura con la denominación de Geografía económica se produjo en el plan de estudios de 1922, plan que estuvo vigente hasta 1953/1956. Se cursaban tres asignaturas, una en cada grado: “Geografía económica general y especial de España” en peritaje, “Geografía económica de América”, en profesorado y “Estudios superiores de Geografía” en intendencia mercantil. Significativo es el tratamiento de la Geografía económica en los planes de estudios de la carrera mercantil que por diferentes motivos no llegaron a implantarse. En el plan ‘nonato’ de 1922 (Gaceta, 1922/03/06), tras una formación general de Geografía, especialmente de España, se cursaban en profesorado mercantil dos asignaturas de Geografía comercial; y en el grado superior, en la especialidad de Ingeniería comercial –había varias especialidades–, “Estudios superiores de Geografía (Geofísica, Biogeografía y Antropogeografía)”, que también se cursaba en la especialidad docente, Sección Letras, junto con “Estudios superiores de Geografía económica”. Quizás más relevante fue la consideración de la Geografía en el Estatuto de la enseñanza mercantil, de 1925 (Gaceta, 1925/12/01). Fue el primer intento, aunque muy peculiar, de dar rango universitario en España a las enseñanzas económico-empresariales. Lo que se pretendía era equiparar los títulos mercantiles con los universitarios, pero no incorporarlos como una carrera más de las que se impartían en la universidad: el título de profesor mercantil “disfrutará de los privilegios académicos que tienen reconocidos, en analogía con el de 18. Existen varios manuales de la asignatura: Infante, 2014.

–104–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

licenciado de Facultad, y el Intendente Mercantil, las prerrogativas inherentes al de Doctor”. En los estudios de profesorado mercantil (grado profesional), a los que se accedía con el bachillerato, estaba previsto cursar “Geografía económica universal”, “Geografía económica especial de la Península Ibérica y de América” (esta última no se impartía en la sección de Contabilidad)19 e “Industria y Comercio de España” (sólo en la sección de Economía). En la sección de Comercial de los estudios de Intendencia mercantil (grado superior, dos cursos) se cursaría “Geografía humana”.20 Orgánicamente estas asignaturas estaban encuadradas bajo el epígrafe “De ciencias físico-naturales”.21 Tras varios reales decretos suspendiendo la puesta en marcha del Estatuto, finalmente se derogó en 1928, por lo que nunca llegó a entrar en vigor. Evidentemente el responsable de las asignaturas geográficas era un catedrático o profesor numerario. En los planes del siglo xix estos profesores tenían también a su cargo asignaturas relacionadas con la Estadística y la Economía política. Por ejemplo, en la reforma de 1887, en las escuelas elementales era de “Geografía económico-industrial y estadística” y “Economía política aplicada al comercio” y en las escuelas superiores (Madrid y Barcelona) había además otro de “Historia general del desarrollo del comercio y de la industria” y de “Complemento de la Geografía incluyendo la estadística comparada de los productos agrícolas e industriales y el conocimiento de los medios de comunicación y transporte”. La denominación específica de cátedra de “Geografía económica” surgió en 1922. En todas las escuelas de Comercio había un catedrático de “Geografía económica”, que debía ser intendente mercantil. Este requisito se suprimió en el decreto de 7 de julio de 1944, sobre la Ordenación de la Facultad de Filosofía y Letras, donde se especificaba qué título de licenciado habilitaba para participar en las oposiciones a las cátedras “de disciplinas de Letras”, entre otras las de las escuelas de Comercio.22

La Geografía económica para el Servicio exterior Otra institución que impartía Geografía económica en el primer tercio del siglo xx era el Instituto Libre de Enseñanza Diplomática y Consular y Centro de Estudios Marroquíes, antecedente de la Escuela Diplomática. El Instituto, 19. En el grado de profesor mercantil había previstas cuatro secciones: integral (una síntesis del todas), contabilidad, mercancías y economía. Estos últimos constaban de tres cursos, mientas que el Integral eran cuatro. 20. En intendencia mercantil había tres secciones: actuarial, comercial y consular. 21. Las cátedras se agrupaban en “De ciencias morales y políticas”, “De ciencias exactas” y “De idiomas”, además de la citada “De ciencias físico-naturales”. 22. En las primeras oposiciones abiertas a los licenciados en Filosofía y Letras (1945), obtuvieron la cátedra Jacinto Hidalgo Sereno, Joaquín Bosque Maurel, Emilio Arija Rivarés, Vicente Ena Lorente, Joaquín Rodríguez Arzúa, Manuel Sancho Blánquez, Carmen Iraizor Oyarzun, José María Jover Zamora, María Luisa Álvarez Quesada y Teodoro Flores Gómez (BOE, 21/03/1948).

–105–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Cuadro 1. Asignaturas geográficas en los planes de estudio de las escuelas de comercio PLAN DE ESTUDIOS*

18501

18572

EDAD INGRESO

18873

CUADROS CARRERA COMPLETA

PREPARATORIO

3 cursos

PERITAJE MERCANTIL

Nociones de Geografía económico-industrial y Estadística

3 cursos

PROFESORADO MERCANTIL

ESTUDIOS MERCANTILES SUPERIORES/ INTENDENCIA MERCANTIL

–106–

1 curso

Complemento de la Geografía, incluyendo la Estadística comparada Geografía y estadística de los productos agrícola industrial y comercial e industriales y el conocimiento de los medios de comunicación y transporte

Geografía fabril y mercantil y nociones de Derecho comercial

1 curso

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

19034

19155

19226

19567

Geografía general 2 cursos

Geografía natural (Nociones de astronoGeografía general mía, física, zoología, y de especial de España botánica y mineralogía) 2 cursos

Geografía humana Geografía económico- (nociones industrial de Europa de Política y universal agrícola, industrial y mercantil) 2 cursos

3 cursos

Historia del comercio y ampliación de Principios la Geografía en la parte de Estarelativa a la estadística dística y de la producción Geografía agrícola e industrial económica y a los medios de comu- (Europa) nicación y transporte

Industrias y comercio de España (en particular regionales)

Geografía económica (América, Asia, África y Oceanía); Comunicaciones y transportes (medios, mercados, itinerarios, legislación y tarifas)

2 cursos

3 cursos

Geografía económica 2 Geografía económica Geografía (especialgeneral y especial económica 1 de España mente de América)

2 cursos

3 curos

Geografía económica de América;

Geografía económica de España

2 cursos

Especialidad mercantil: Estudios Superiores de Geografía * Solo se contemplan los planes que estuvieron vigentes durante más tiempo (se ha excluido por tanto los de 1901, 1912 y 1953). Fuentes: 1 Gaceta de Madrid, 1850/09/11; 2 Gaceta de Madrid, 1857/09/10; 3 Gaceta de Madrid, 1887/08/17; 4 Gaceta de Madrid, 1903/08/24; 5 Gaceta de Madrid, 1915/04/18; 6 Gaceta de Madrid, 1922/09/03; 7 BOE, 1956/04/06. Elaboración propia. –107–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

creado en 1911, estaba bajo patrocinio del Ministerio de Estado y de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, donde se encontraba su sede. Fue concebido con la finalidad de ofrecer formación específica a los potenciales aspirantes a diplomáticos o cónsules, así como a los futuros funcionarios de la Administración española en la zona del Protectorado de Marruecos. Como Centro de enseñanza su objetivo era impartir “enseñanzas relacionadas con el desarrollo de los interés internacionales de España y que se cursan o estudian con finalidad distinta, en otros centros docentes” (Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, 1917, art. 1). Las enseñanzas estaba organizadas en tres secciones: Diplomática, Consular y Estudios marroquíes. Se impartirían en dos cursos, siendo común el primero para las secciones Diplomática y Consular. En ambas secciones se cursaba, entre otras, la asignatura “Geografía económica y mercantil universal”, así como “Geografía e Historia de Marruecos”, que se impartía también en estudios marroquíes. En el segundo curso de la sección Consular se impartía “Estudios especiales de Geografía económica de España”. La mayor amplitud de la Geografía en las enseñanzas consulares se debía a que los cónsules eran los agentes mercantiles encargados de favorecer el desarrollo del comercio exterior español.23 El plan de estudios fue aprobado por el Ministerio de Estado, de tal forma que el propio Ministerio modificó en 1913 los reglamentos de las carreras diplomática y consular en cuanto a las pruebas de acceso, las materias sobre las que debía versar el examen e incorporó a los tribunales a dos profesores del Instituto.24 A las enseñanzas de las secciones Diplomática y Consular del Instituto podían acceder quienes hubieran superado Derecho internacional público.25 Por el contrario, para los Estudios marroquíes podían acceder, además de los que tuvieran aprobado el Derecho internacional, los que poseyeran “título de facultad, carreras especiales y de los equiparados a ellos, de bachilleres en Artes, profesores mercantiles e intérpretes de lenguas”, y a los que acreditaran poseer conocimientos mercantiles. Los profesores del Instituto eran nombrados por la Academia de Jurisprudencia, siendo mérito preferente en los concursos haber explicado la materia en las facultades de Filosofía y Letras y Derecho, en centros oficiales de Enseñanza Superior o en escuelas de Comercio. El curso 1916-1917 eran profesores de

23. Sobre las funciones de los cónsules: Torroba, 1919. 24. Las materias del examen de acceso eran las “que constituyen el programa de estudios del Instituto libre de enseñanza de las materias propias de las carreras Diplomática y Consular y Centro de estudios africanos” (Gaceta, 1913/07/19). 25. Evidentemente también las asignaturas de la carrera de Derecho que fueran “precedente indispensable para el curso y aprobación del Derecho Internacional”. En 1928 se reunificaron en la carrera diplomática los cuerpos diplomáticos y consulares. Quedó pues asumido que ambos cuerpos de la administración exterior eran exclusivos para los licenciados en Derecho que tuvieran una formación complementaria “ad hoc” con las funciones propias del Servicio Exterior. En este sentido conviene recordar lo que escribía Wenceslao Fernández Flores, Profesor Mercantil, en 1934 en relación con las funciones comerciales de los Cónsules y su formación académica.

–108–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

las materias geográficas Carlos García Alonso,26 (Geografía de primer curso) y Ricardo Beltrán y Rózpide (Estudios especiales de Geografía), puesto que desempeñó, junto con el de vicerrector del Instituto, hasta su fallecimiento en 1928, como recuerda la memoria del curso 1928-1929. En 1931 la conferencia inaugural del curso la pronunció Antonio López Sánchez, catedrático de Geografía económica en la Escuela de Altos Estudios Mercantiles, con el título “Estudio económico de Suiza”, siendo presentado como “profesor del mismo”, lo que nos hace pensar que fue quien sustituyó a Beltrán. No obstante el geógrafo Eloy Bullón era profesor de “Historia política contemporánea de los pueblos europeos y asiáticos” desde la creación del Instituto (Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, 1916 y 1931); y Rafael Altamira explicaba Historia de América. La Geografía de Marruecos la impartía Martín Peinador.27 Rector del Instituto fue Niceto Alcalá Zamora porque era el presidente de la Academia. El curso 1931-1932 fue el último del Instituto porque en 1928 se reorganizó la carrera diplomática unificando las carreras diplomática y consular (Gaceta, 1928/10/02). Desde entonces el acceso a la carrera se hacía por oposición, con un programa donde, además de los idiomas, había temas próximos a los que se impartían en el Instituto (Geografía, Tratados internacionales…), además de los conocimientos propios de un licenciado en Derecho junto con otros como Protocolo o Estadística comercial y aduanera. En 1932 se reorientó la forma de acceso valorando el talento, la formación y las condiciones del candidato, en suma su capacidad para el ejercicio de la carrera, por lo que se denominó a la oposición “examen de capacidad” (Gaceta, 1932/09/01). El objetivo del examen era revelar “más la preparación remota realizada durante años que la recién improvisada para el examen”. El temario lo componían materias diferentes a las que se cursaban en el Instituto, más próximas a la enseñanzas de las facultades de Derecho; no obstante continuaba la Geografía, ahora también política, por tanto no sólo económica.28 Los tribunales de acceso también se modificaron saliendo de los mismos los profesores del Instituto; en el Reglamento de 1929 quedaba un miembro del Instituto y había un catedrático de 26. Carlos García Asensio era el secretario general de la Liga Africanista Española, Asociación fundada en 1912 para representar ante la opinión y los poderes públicos las aspiraciones y los intereses de España en África. Además de miembro de la Sociedad Geográfica. 27. León Martín Peinador, era militar (en 1908 figura como teniente coronel), licenciado en Ciencias físicomatemáticas, profesor de la Academia de Artillería en Segovia. Autor del libro Estudios Geográficos Marruecos y plazas españolas. Argelia, Túnez y Trípoli. Sahara y Sahara español. Guinea continental e insular española. Problema marroquí (1908), Imprenta de Bernardo Rodríguez. Madrid, dedicado a Argelia, Túnez, el Sahara español, Guinea y al problema de Marruecos (en el Boletín de la Real Academia de la Historia, Beltrán y Rózpide hizo una reseña del libro). Pronunció la lección inaugural del curso 1919-1920 del Instituto Libre de Enseñanza Diplomática y Consular y Centro de estudios marroquíes con el título “El Suelo de Marruecos y sus primeros habitantes. Problema Hispano-Marroquí”. Además publicó un Tratado de puentes militares y operaciones tácticas en el paso de los ríos, para uso de los alumnos de la Academia de Artillería de Segovia y la Campaña de Marruecos (1859-1860), También ocupó algunos cargos institucionales, como gobernador civil de Tarragona (1925). 28. Los ejercicios eran: el primero de conocimiento de, al menos, inglés, francés (en años posteriores se podía sustituir el francés por otro); quienes superase el primer ejercicio realizarían otro, oral y escrito, sobre Geografía política y económica, Historia universal desde la Revolución francesa, Derecho internacional público y privado y Cultura general.

–109–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

la Universidad Central, bien de Filosofía y Letras (Historia), bien de Derecho (Gaceta, 1929/01/13). Ahora integraban el tribunal dos catedráticos de universidad junto con el subsecretario del Ministerio y un miembro de la carrera diplomática (Gaceta, 1932/10/17).29 Una vez superada la oposición se completaba la formación con dos cursos, uno en España y otro en el extranjero con unas actividades definidas, en términos generales, en el propio Decreto de 30 de agosto de 1932. Las primeras oposiciones que se convocaron con este sistema se celebraron en 1933.30 Tras la Guerra civil se reorganizó la carrera diplomática. Se mantuvo la forma de acceso. En las oposiciones convocadas en 1941 en el temario continúa la Geografía económica, pero además se incluyeron temas de Economía y generalidades de Hacienda.31 Se mantiene que quienes superaran la oposición realizarían un curso de formación en “materias que han de constituir la técnica de su profesión” en la Escuela Diplomática que se creó en noviembre 1942 (BOE, 1942/11/10). Entre las materias que se estudiaría estaba Geopolítica 32 y Estudios históricos.

La Geografía económica en la Universidad de Deusto Desde que se fundó la Universidad Comercial de Deusto en 1916 se impartió, en el primer curso, la asignatura Geografía económica. Los estudios estaban organizados en cuatro cursos, más uno previo preparatorio y uno final de doctorado que se llamaba de Especialidades, con tres ramas: Finanzas y Actuariado, Industriales y Mercantiles.33 El P. Chalbaud, fundador de la Universidad, no quería que se estableciera una relación identitaria de Deusto con las Escuelas de 29. El Tribunal lo componían Américo Castro Quesada, embajador cesante y catedrático de la Universidad de Madrid, presidente, José Torroba y Sacristán, funcionario de la carrera diplomática y consejero de Estado, Camilo García y Trelles, catedrático de la Facultad de Derecho de la Universidad de Salamanca, Juan María Aguilar, catedrático de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Sevilla y José Ontañón y Valiente “competente en lenguas vivas”. Los suplentes Jaime Montero de Madrazo, Manual Martínez Pedroso, José Ramos Loscertales y Eugenio Escalante de la Colina (Gaceta, 1932/10/27). 30. Fueron nombrados 22 aspirantes a la carrera diplomática (Gaceta, 1933/11/11). Los opositores fueron 237 (Gaceta, 1932/11/18). 31. Entre los temas se incluyen varios que indican la situación ideológica de España en aquellos momentos: por ejemplo, de Derecho político, en el apartado “desenvolvimiento ideológico e institucional del Estado en Occidente” en el referente a la II República española aparece “Avances del destruccionismo español” o en lo referente a Alemania “Las instituciones: el Führer” (BOE, 1941/12/18). 32. La Geopolítica desapareció del temario de las oposiciones convocadas a finales de 1942. Su desaparición de los cursos de la Escuela diplomática no escapa al abandono de la política germanófila por parte del Régimen, cuando fue sustituido Serrano Suñer por Gómez Jordana al frente del Ministerio. Conviene recordar que también la Geopolítica fue perdiendo interés entre los geógrafos españoles conforme iba cambiando el signo de la II Guerra Mundial. El profesor Melón concluía en 1945 que la Geopolítica era una “formación cancerosa o maligno tumor de la moderna Geografía teutona” (Melón, 1945, p. 438). 33. El Plan de estudios lo prepararon los jesuitas Luis Chalbaud y Enrique Gómez de la Torre junto con los laicos Pedro de Icaza y Pedro Chalbaud y Errazquin. Utilizaron la información que obtuvieron de las principales escuelas comerciales, en particular la Universitá Commerciale L. Bocconi de Milán. La universidad Bocconi es una de las primeras del mundo en ofrecer una licenciatura en Economía y la primera de Italia.

–110–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Comercio. El plan que diseñó en 1916 se organizaba de forma progresiva, pues el primer curso tenía un carácter general, se estudiaba todo, de tal forma que, quien lo terminara, estaría “bien habilitado para ser un buen jefe de sección de una empresa, o comercio de mediana importancia…” (Colinas, 1966, p. 71). Los siguientes cursos seguían el orden natural de la actividad económica, se comenzaba por la producción (2º), se seguía por la circulación (3º) y se terminaba por el consumo (4º). De esta forma cada curso tenía una unidad y suponía la necesidad del precedente. La Geografía económica se cursaba el primer año, por lo que se consideraba formación básica para la actividad empresarial. En los planes siguientes, durante la II República, cuando se redujo la carga docente de algunas materias para que los alumnos pudieran obtener el título oficial de licenciado en Derecho, la Geografía económica seguía formando parte de los planes de estudio (2º curso del plan de 1932). Tras la Guerra civil se hicieron ligeras modificaciones al plan para continuar con obtención del título oficial de licenciado en Derecho, además del privado de Deusto. Para poder dar cabida a las asignaturas de Derecho desaparecieron algunas materias que se consideraban que eran absorbidas por otras o que se daban por supuestas en el ingreso en la Universidad. Pero la Geografía económica continúo impartiéndose como anteriormente. Relevante para Deusto fue la creación de la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas en la Universidad de Madrid en 1943, porque se optó por la obtención del título oficial de licenciado en Económicas y no en Derecho, por otra parte más lógico. La adaptación al plan de estudios de la nueva Facultad dio lugar a que, durante algunos años, se impartiera Estructura económica en lugar de Geografía económica. La experiencia académica fracasó.34 En la memoria anual de la Universidad de Deusto correspondiente al curso 194849 –ya había salido la primera promoción de licenciados en ciencias Políticas y Económicas– se explicita las circunstancias que llevaron a abandonar la posibilidad de que los alumnos de la Comercial obtuvieran la licenciatura en Económicas: “en vista de estas circunstancias, y de otras no señaladas por no descender a detalles, hemos vuelto la mirada al plan combinado de Derecho y Economía que con tan buenos éxitos venían cursando durante varios años”. Así pues, los alumnos volvían a examinarse en la universidad de Valladolid, distrito universitario al que pertenecía Vizcaya, para la obtención del título de 34. El intento de que los estudiantes de Deusto obtuvieran el título de licenciado en Ciencias Políticas y Económicas, Sección Economía, fracasó tras la experiencia de cuatro años: “Pronto se advirtió, sin embargo, que el rendir exámenes en la Facultad de Madrid no era viable. Más de una vez se ha dado como razón de la retirada de alumnos de la Comercial la excesiva dureza con que eran tratados en algunas asignaturas. … Dos eran las dificultades principales que el Padre Luis Barnola, como Prefecto de Estudios, tenía que vencer para que los alumnos pudieran salir airosos en Madrid. En primer lugar, los programas de algunas asignaturas se publicaban frecuentemente con varios meses de retraso. Un centro privado, como era el de Deusto, se encontraba un tanto desconcertado, al comienzo del curso, sin saber qué materias habían de explicarse, se enseñaba todo aquello que se creía sería útil, pero siempre con incertidumbre de que lo enseñado resultara aprovechable en el momento de rendir los exámenes en Madrid. Otra dificultad consistía en que de varias asignaturas no había libros de texto ni apuntes… En más de una ocasión los alumnos no recibieron los apuntes del curso dictado por el profesor hasta unos pocos días antes del examen” (Colinas, 1966, pp. 91-92).

–111–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

licenciado en Derecho, y se seguía impartiendo Geografía económica. En la relación de profesores que durante más tiempo se hicieron cargo de la asignatura figuran Ramón de Apalategui (1916-28)35 y Julio Ortega y Galindo (1950-64).36

El paso efímero de la Geografía económica por la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas A la vista de estos precedentes, no parecía extraño que se impartiera Geografía económica en la sección de Economía (también en la de Ciencias Políticas) de la nueva Facultad de Ciencias Políticas y Económicas que se creó en 1943 al amparo de la Ley de Ordenación de la Universidad aprobada ese año (BOE, 1943/09/10). Sin embargo la asignatura solo se impartió en el primer año de vida de la Facultad. El plan de estudios para ese primer año tenía carácter provisional y solo era para el primer curso (BOE, 1944/01/31); el plan definitivo para toda la carrera se aprobó cuatro meses después (BOE, 1944/08/04). En ese plan desapareció la Geografía económica y a partir de entonces entraron en la jerga universitaria española, como dice el profesor Velarde, las palabras estructura económica. Para poder comenzar actividades de la nueva Facultad en el curso 1943-44 el decano Fernando María Castiella –era a quien correspondía la selección del profesorado– encargó al joven diplomático (32 años) José Miguel Ruiz Morales que impartiera la Geografía económica. Castiella había formado parte del tribunal que juzgó en 1941 las oposiciones de acceso a la carrera diplomática 37 en la que Ruiz Morales obtuvo el número uno (BOE, 1942/11/08). La tercera prueba, oral, de las oposiciones para ingresar en la carrera diplomática constaba de 254 temas, de los que 61 eran de Geografía. El candidato disponía de una hora para la exposición de los seis temas sacados a suerte de cada una de las seis materias del temario.38 35. Profesor mercantil, licenciado en Ciencias Geográficas por la Universidad de Lieja y profesor de las universidades comerciales de Deusto y Amberes. 36. Licenciado en Derecho y Filosofía y Letras, catedrático de Geografía e Historia en el instituto de Bilbao (1940); además de profesor de Geografía económica lo fue de Historia del Derecho en Deusto. También ejerció como abogado. Autor de varios libros, entre ellos Bilbao y su hinterland (1951) o Ensayo sobre los orígenes y naturaleza de Vizcaya. 37. El tribunal lo formaron Manuel Figuerola-Ferreti y Martí (marqués de Rial, diplomático) como presidente, y como vocales: José Lorente Sanz (abogado del Estado y estrechamente relacionado con el ministro de Asuntos Exteriores en 1942 Ramón Serrano Suñer, también abogado del Estado (Cárdenas, 2002). Los otros miembros del tribunal fueron José María Dousinague y Texidor (diplomático, en 1942 director general de Política Exterior), José Santacruz Teijeiro (catedrático de Derecho romano, vinculado a Serrano Suñer, fue interprete y traductor en el encuentro entre Franco y Hitler), Fernando María Castiella y Maíz, catedrático de Derecho internacional público y privado, Roberto de Satorres y Vries (diplomático, en aquella época vicepresidente de la comisión interministerial para el envío de trabajadores a Alemania ) y Adolfo Varela Castro (traductor de 1a clase del Ministerio de Asuntos exteriores) (BOE, 23/04/1942). 38. Las materias eran de Derecho internacional público, Derecho internacional privado, Geografía económica,

–112–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Los temas de Geografía económica (BOE, 1942/01/02) se estructuraban en dos partes. En la primera había 20 temas de Geografía general que incluían cuestiones como la influencia del medio físico en la actividad económica, las condiciones demográficas (razas, religiones y lenguas); las fronteras económicas, los medios de comunicación; las riquezas naturales (minerales, vegetales y animales). La segunda parte se dedicaba a la “Geografía regional”, en la jerga de la época, o de países. Había 9 temas dedicados a la “Geografía económica nacional” realmente un estudio sectorial, precedido de un tema sobre Europa y la situación económica del periodo de entreguerras. En los temas de España se incluyó un apartado con el título “Estructura económica de España: contraste entre las mesetas del interior y la periferia” (tema 22)39 que responde al apartado del mismo título de obra de Perpiñá, “De economía Hispana”, publicada en castellano en 1936, donde emplea por primera vez en nuestro país el término “estructura económica”: “la estructura económica es una la resultante de los factores naturales y de la política económica interiores, así como las influencias del exterior producidas por ambos factores” (Perpiñá, 1936, p. 37). Los restantes temas (31) estaban dedicados a la Geografía económica de diferentes países europeos, americanos y asiáticos junto con el continente africano. La elección del profesor de Geografía económica parece que estuvo relacionada con el conocimiento que tenía el decano de José Miguel Ruiz Morales por su resultado en la oposición. Realmente el currículum parecía el adecuado: ¡quién mejor, pues, para impartir una asignatura que carecía de tradición universitaria en España! Los que la podían impartir estaban en las escuelas de Comercio, por ejemplo López Sánchez en la Escuela de Madrid, con las que no se tenía intención de relacionarse. Tampoco se contempló a los normalistas discípulos de Beltrán y Rózpide que habían seguido sus cursos de Geografía económica y que continuaban en España tras la Guerra civil. Evidentemente no se debían recordar los cursos impartidos por mismo Beltrán en el Instituto Libre de Enseñanza Diplomática y Consular y Centro de Estudios Marroquíes, que, por la fechas de acceso a la carrera diplomática, pudieron recibir los diplomáticos que formaron parte del tribunal de las oposiciones de 1941 (ver nota 37). La formación económica de Ruiz Morales –había estudiado Economía política y Hacienda pública en la Facultad de Derecho– la había completado en la recién creada Escuela Diplomática. Ruiz Morales estaba agradecido a la Escuela y en particular al diplomático Fernando Sebastián de Erice y O’Shea40 por el curso de Política económica de España que les impartió. Ruiz Morales se reconoce autodidacta en Geografía económica, pues no había encontrado “un sistema, una visión orgánica o completa de los problemas” Economía y generalidades de Hacienda e Historia universal 39. El tema 22 incluía además la Geografía económica y política de España y la población absoluta y relativa. 40. Fernando Sebastián de Erice y O’Shea, diplomático, fue profesor de la Escuela Diplomática en sus comienzos en 1942 y hasta 1945 de Política económica y comercial. En 1951 fue director general de Política Comercial. También fue embajador en varios países.

–113–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

que trata esta materia, aunque existían “ciertos núcleos dispersos, sin unidad y cohesión” dedicados a su estudio (Ruiz, 1943, p. 4). No sorprende que reconozca su desconocimiento de la materia, a pesar de los trabajos publicados en España que hemos citado anteriormente o de su paso como alumno por la Facultad de Letras de Burdeos o por la Escuela de Estudios Internacionales de Ginebra. Quizás su afirmación fuera un desprecio a lo existente en España, tanto por el origen de los autores como por la Geografía que se enseñaba en las facultades de Letras españolas.41 En estas circunstancias preparó un programa de Geografía económica en el que combinó los términos Geografía económica y Economía geográfica, este último término quizás siguiendo el título de la reciente publicación (1943) de Edgar Malone Hoover Economía geográfica (Hoover, 1945).42 Pienso que anteponer el término Economía al de Geografía se debió a que quizás quiso hacer un guiño al nombre de la licenciatura con el fin de priorizar lo económico sobre lo geográfico.43 No obstante en sus apuntes tacha de “fetichismo efímero” o “una de tantas modas” la creencia de que la economía es la panacea de todos los males sociales” (Ruiz, 1943, p. 4). La Geografía económica la considera la tercera parte de la Geografía general: Geografía física, humana o política y económica siguiendo el esquema tradicional. Planteaba Ruiz Morales, como algunos geógrafos franceses, que se cambiaran estas denominaciones por “Geografía del ambiente” a la física, del “Hábitat humano” (pone de ejemplo a Dantín Cereceda)44 a la humana y de “Puesta en valor” o valorización, a la económica. Partía de una definición etimológica de la Geografía económica: “descripción de la riqueza, y de su localización sobre la faz de la tierra… su búsqueda por los hombres, su circulación a través de todos los continentes y mares, y el consumo tanto intermedio como definitivo” (Ruiz, 1943, p. 3). Y sintetiza esta definición en “donde están las riquezas y cómo se utilizan”. Concluye que el objeto de la Geografía económica es contribuir a la “certera” utilización de los recursos económicos (Ruiz, 1943, p. 10). La vinculación de la Geografía con la Ciencia económica la establece en “cubrir esas necesidades” que identifica 41. Baste recordar lo que dijo Salvador Llobet, ayudante en 1944 del catedrático Eduardo Pérez Agudo, sobre el contenido de la asignatura y su descrédito (Llobet, 1991). 42. El titulo original Introduction to geographical economics, prepared for Fondo de Cultura Económica, Mexico City, publicado en 1942. Rodolfo Argamenteria García consideraba que la obra “encuadrada en los dos marcos de la teoría de la localización y política locacional, ha dado un paso magnifico a este complicado aspecto económico” (Argamentería, 1949, p. 503). 43. La diferencia entre Geografía económica y Economía geográfica se encuentra en que esta se identifica con la teoría de la localización, tal como se desprende del trabajo de Hoover, The Location of Economic Activity publicado en 1948. Lázaro Araujo y Muñoz Cidad indican que la teoría de la localización trasciende del espacio físico por lo que quedaría fuera del ámbito del geógrafo, al intervenir las decisiones empresariales en la economía de mercado (Lázaro et al., 1975, p. 227). 44. Dantín Cereceda se refiere a las relaciones que hay entre el medio físico y el hombre, entre los fenómenos terrestres y la actividad humana, de tal forma que la Geografía física explica la Geografía humana, por lo que otorga a la Geografía humana un papel predominante. La Geografía humana se dedica, pues, a estudiar condiciones del lugar donde vive el hombre (Dantín, 1915, p. 290).

–114–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

con la “trinidad de las necesidades fundamentales del hombre: alimento, vestido y protección contra la intemperie”, que se corresponden con los hechos geográficos que secuencia Brunhes: las necesidades primarias para referirse a Geografía de las necesidades vitales –alimentarse, vivienda, vestirse– que son las bases de la Geografía económica. Ruiz Morales, según le comentó a Juan Velarde, conocía la obra de Brunhes, porque había trabajado su Geografía humana en la edición de 1925 (Velarde, 2002, p. 712n).45 Las ideas de Brunhes se difundieron en nuestro país a través de los “normalistas”. Por ejemplo Pedro Chico las utilizó en su trabajo “Metodología de la Geografía. La Geografía y sus problemas. Investigación y didáctica”, texto destinado a los alumnos de la asignatura de Geografía en las Escuelas Normales publicado en 1934 (Chico, 1934, p. 78-84);46 también el cuestionario oficial aprobado en septiembre de 1931 por el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes para la asignatura “Metodología de la Geografía” de segundo curso de las Escuelas Normales incluía varios temas inspirados en la Geografía de Brunhes.47 Conceptualmente, Ruiz Morales divide el estudio de la Geografía económica en: 1.- Geografía de la producción: a) agropecuaria, b) extractivas; 2.- Geografía de la transformación o geografía industrial; 3.- Geografía Comercial o distribución en la que incluye un subapartado que puede tener carácter autónomo de Geografía del tráfico, o de la circulación o de las comunicaciones. Son cuestiones que puede agruparse, como había hecho Jean Brunhes, bajo la denominación genérica de “explotación de la tierra”. La Geografía económica o del trabajo la considera Brunhes parte de la Geografía de la Historia, y agrupa la Geografía de la producción por temas/tipo de productos (materias primas y transformación) que sería la geografía industrial, la Geografía de los transportes y la Geografía de los intercambios (mercados e incluso una geografía financiera).48 Hace referencia Ruiz Morales a unas “ciencias auxiliares de la Geografía económica”: 1.- Mercología (estudio técnico de las mercancías); 2.- Estudio del comercio internacional en su organización y funcionamiento, (Bolsas, puertos…) como la política económica (cárteles, trust…); 3.- teoría económica de la locali45. En la biblioteca del Ateneo de Madrid existe un ejemplar de la 3a edición (1925) de La Géographie humaine. 46. Pedro Chico sintetiza los hechos de relación entre el hombre y el medio, que a medida que progresa se hacen más complejos. El orden de los hechos son: la Geografía de las necesidades vitales (alimento, vivienda vestido); la Geografía de la explotación de la tierra (los cultivos, la ganadería, la industria); la Geografía social (el mercado); y la Geografía política e histórica, el estadio de mayor complejidad (las relaciones de los grupos humanos). El estudio de la repercusión global de todos los hechos geográficos dará lugar a una Geografía de conjunto. A partir ahí establece una clasificación de la Geografía humana. 47. El Plan de estudios de las Escuelas Normales se publicó en la Gaceta de Madrid el 30 de septiembre de 1931. El cuestionario oficial de Metodología de la Geografía, junto con el de las otras materias de 1º y 2º curso, se publicaron en el Boletín Oficial del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de 10 de noviembre de 1932, pp. 784-785. 48. La clasificación sumaria de los estudios de Geografía humana los divide Brunhes en “Geografía humana inicial y fundamental, Geografía humana propia o mejor todavía: Geografía humana, simplemente”, donde se reflejan los hechos esenciales del hombre agente geográfico, modificador del paisaje, que divide en hechos de ocupación improductiva, ocupación creadora y ocupación destructiva. Y una segunda parte, Geografía de la Historia, que la integran la Geografía de la población, la económica y la política o de las sociedades políticas y la de las civilizaciones y la regional o síntesis de todo lo anterior en pequeñas unidades territoriales. Pasa de las relaciones de los hombres con el medio físico a la actuación del hombre en colectividad sobre el medio físico creado por sus antepasados (Brunhes, 1948, p. 310).

–115–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

zación y 4.- Geografía general. Interpretamos que estas “ciencias auxiliares” son las fuentes que permiten avanzar en el contenido de la Geografía económica. La mercología la asocia con la descripción de productos y procesos productivos, como se ve en el desarrollo en el programa.49 Por ejemplo al tratar el hierro y el acero incluye tipos de mineral, aleaciones, ferroaleaciones en España; o los procesos de producción, como el Bessemer. También consideramos que tiene influencia de Brunhes en la referencia al comercio como intercambios que “se traducen en esa expresiva realidad geográfica que es mercado” (Brunhes, 1948, p. 37). El programa en sí se reduce a la producción, siguiendo el esquema clásico de Geografía económica. Por ejemplo en el manual de Jones y Darkenwald, “Geografía económica” editado en 1941 y reeditado por tercera vez en 1965, se insiste en “que la Geografía económica trata de las ocupaciones productivas… desde el punto de vista de su relación con los factores físicos del medio natural” (Fieldden et al., 1944, p. 21). Este manual era el que utilizaba José Luis Sampedro en sus clases de Estructura económica mundial. A partir de su definición, de sus ideas sobre la Geografía económica, el dónde y el cómo, Ruiz Morales desarrolló un programa para la asignatura que se resume para cada producto en: recursos naturales, el producto, su producción, transformación y mercados o comercialización. Los productos que estudia son: fibras textiles vegetales (algodón, lino, yute, esparto, cáñamo, abacá o cáñamo de Manila, sisal, ramio, rafia… y retama), animales (seda, lana), minerales (amianto), artificiales (rayón...), fertilizantes (abonos), carbón, petróleo, hierro y acero, estaño, plomo. En cada producto hay una referencia a España. Parecen pocos productos los estudiados, quizás justificado por la brevedad del curso, de febrero a junio. Varios temas los explicó el también diplomático Francisco Javier Elorza (Velarde, 2002, p. 716). Reconoce Velarde que el contenido concreto de los temas del programa lo obtuvo de la obra de John Henry Vanstone, The raw materials…, publicado en 1929, del que existe un ejemplar en la biblioteca del Ateneo de Madrid. Con este programa, a pesar de incluir cuestiones como la política industrial del sector, se explica el comentario que hace Fuentes Quintana de “que resultaban en todo extraños al análisis económico de su tiempo”, por otra parte, eran planteamientos que ni siquiera se aproximaban a la teoría de la localización y “se caracterizaban por un empirismo extremado” (Fuentes, 2002, p. 96).

49. El conocimiento de los productos se estudiaba en las escuelas de Comercio en asignaturas relacionadas con las características de los productos, su comercialización y los procesos de producción. En el plan de estudios de 1922 se impartía en Peritaje Mercantil “Mercancías y nociones de procedimientos industriales”; en profesorado “Ensayos y valoración comerciales de los productos”. En el plan de 1925 (Estatuto de la enseñanza mercantil), que no llegó a aplicarse, había dos asignaturas de Mercancías (su obtención. propiedades, formas comerciales y sus particularidades económicas) e Industria y comercio en España (primeras materias, procedimientos industriales y aspectos económicos de los productos). En el plan de estudios de 1956, en Peritaje, “Primeras materias” y “Mercancías” y en profesorado “Tecnología industrial y agrícola”.

–116–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Conclusión: ¿por qué no fue la Geografía económica una asignatura universitaria en la primera mitad del siglo xx? La Geografía económica se consolidó como asignatura en la primera mitad del siglo xx apoyada en unas bases conceptuales que se desarrollaron fundamentalmente en las primeras décadas de la centuria. Logró alcanzar el estatus universitario, aunque por un breve periodo de tiempo, nueve meses, en la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas. La asignatura desapareció de la enseñanza universitaria aunque se continuó impartiendo en las escuelas de Comercio, que desde los años cincuenta del pasado siglo quedaron como unos estudios marginales en el sistema educativo hasta que en 1971 (Ley General de Educación) se integraron en la universidad como escuelas universitarias de estudios empresariales. En estos nuevos centros, ya universitarios, la Geografía económica despareció en favor de la Estructura económica porque las enseñanzas de estas escuelas universitarias debían ser “de idéntica denominación y contenido que las del primer ciclo de enseñanzas empresariales, sí bien en las mismas deberán impartirse además otras materias de profesionalización” (BOE, 1973/08/11). En cada universidad tuvo una denominación diferente: Estructura y política económica, Estructura económica de España, Estructura económica... Los profesores de Geografía económica se hicieron cargo de la nueva asignatura, al igual que lo hicieron los catedráticos de Geografía económica que tenían a su cargo “Estudios superiores de Geografía” en Intendencia mercantil cuando se incorporaron en 1955 estos estudios a las facultades de Ciencias Políticas y Económicas que, desde entonces, también se llamaron “y Comerciales”. Fueron los casos de José Mª Berini, en Barcelona, y Teodoro Flores, en Bilbao. La Geografía económica tuvo pues una vida efímera en universidad española. Podía subyacer en su exclusión la propia concepción de la Geografía económica en el mundo universitario. Posiblemente fue la imagen que tenían de la Geografía los rectores, institucionales o no, de la facultad y que procedía del tipo de enseñanza que habían recibido en el bachillerato como generaliza Tim Unwin (1995) al referirse a la opinión popular sobre la Geografía. Tiempo después, para justificar su exclusión del plan de estudios, se empleó el argumento de la orientación que se debía dar a la nueva facultad donde la Teoría económica debía estar presente en los trabajos aplicados (Fuentes, 2002, p. 96). La Geografía económica, como descripción de la actividad económica, fue sustituida académicamente por la Economía descriptiva, definida por el profesor de la facultad José Castañeda como “los hechos económicos del presente”, formalizada en la asignatura Estructura económica (Castañeda, 1968, p. 16.). La crítica que se hizo desde la facultad de Ciencias Políticas y Económicas a la Geografía era la misma crítica que se le hacía a Jaime Vicens Vives: “haber partido a la búsqueda de los hechos sin apoyo fuerte en la teoría económica” (Velarde, 1974, p. 105). Según Velarde los hechos descritos por los geógrafos no hablan, se amontonan, son un acarreo de ganga y mena cuya separación –117–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

exige al economista un trabajo que no le compensa sino iniciándolos de otra forma. No obstante elogiaba la utilidad para los economistas de los trabajos de Casas Torres y sus discípulos por sus “sistemáticas excursiones a la economía”. En el artículo “¿Tiene sentido la Geografía económica? Resultado de un análisis crítico partiendo de las Ciencias naturales, la Antropología social y la Geografía, en sus linderos confusos con la Estructura económica” incluía un significativo listado de los trabajos realizados en los años cincuenta y sesenta por geógrafos españoles (Velarde, 1970, pp. 362-366). El artículo, en el que se cuestionaba la entidad científica de la Geografía y negaba el carácter científico de la Geografía económica, “tuvo un gran impacto en el descrédito posterior de la Geografía entre los economistas (si bien ésta no fue la verdadera intención del autor)” (Carpintero, 2007, p. 162). Años después, tras la celebración de las oposiciones a profesores agregados de escuela universitaria 1981 (BOE, 1980/07/07) en las que fue presidente del tribunal (BOE, 1981/02/26), elogió el esfuerzo de profesores de Geografía económica para adaptarse la Estructura económica (Velarde, 1988). Pero también fueron los propios geógrafos en los primeros cincuenta los que renegaron o infravaloraron la materia. Alfredo Floristán decía que “pretender erigir en ciencia independiente la Geografía económica, la Geografía política… es atacar la misma ciencia de la Geografía... Está bien que se hable de Geografía económica, pero tal y como se considera con mucha frecuencia (rendimientos, estadísticas, tecnología) no puede admitirse: sería una geografía deshumanizada, es decir, no sería Geografía” (Floristán, 1953, p. 19). Volvemos a la idea simplista de la acumulación de datos de las publicaciones –manuales, almanaques, etc.– anteriores a los años cuarenta. Por su parte Joaquín Bosque –no olvidemos que fue catedrático de Geografía económica en la Escuela de Comercio de Granada–, decía que la misión de la Geografía económica era “proporcionar a sus titulados [los de Comercio] un mero bagaje de conocimientos más o menos útiles y, a veces, curiosos para el desempeño de las misiones profesionales que les pudieran ser encomendadas” (Bosque, 1956, p. 114). Sin embargo no la considera una disciplina independiente, sino que forma parte de la Ciencia geográfica. Para ello cita a Max Sorre y la división de Chalbot: la Geografía humana representa la geografía pura, pero en ella pueden diferenciarse dos grupos, por una parte la Geografía humana lato sensu que englobaría el poblamiento, el hábitat, los géneros de vida… y por otra la Geografía económica que estudiaría todos los aspectos de la producción, la circulación y el consumo (Bosque, 1956, p. 117). Hablar del consumo, de Geografía del consumo, era prematuro en aquellas fechas. El profesor Bielza, al profundizar en la Geografía del consumo establece una tipología espacial del consumo a través del nivel de desarrollo y del sistema socioeconómico, no de los mercados (Bielza, 1977). Por ello parece que la referencia al consumo por Brunhes, Beltrán o Ruiz Morales se identifica con la utilización de las materias primas en los procesos de producción, no desde la perspectiva de la demanda. –118–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Lo sorprendente de este proceso sobre la consideración académica de la Geografía económica, de su exclusión del ámbito docente universitario, es que se produce en el momento en el que la Geografía universitaria adquirió un protagonismo que anteriormente no tuvo. Las palabras de Francisco Franco en el prólogo a la Geografía militar de España de José Díaz de Villegas ponen de manifiesto el papel que otorgaba a la Geografía en el nuevo régimen: “sólo cuando los estudios históricos y geográficos dejan su paso a los filosóficos y políticos, los Ideales y espiritualidad españoles mueren a mano de la discordia entre los ciudadanos y surge esta España envenenada y maltrecha, que, tras sus luchas fratricidas… He aquí que el estudio de la Geografía pone al descubierto cómo a sus espaldas y contra natura se forjan los separatismos criminales y traidores” (Franco, 1936, pp. xvi y xviii).50

El interés por la Geografía en el primer franquismo lo expuso el ministro José Ibáñez Martín en la clausura de la Primera Reunión de Estudios Geográficos, celebrada en Jaca en agosto de 1941, donde avanzó que podría crearse “en la enseñanza superior una Sección o Licenciatura enteramente consagrada a los estudios geográficos” dentro de la reforma universitaria que estaba elaborando su Ministerio (Instituto Juan Sebastián Elcano, 1942, p. 308). La asignatura Geografía económica se encontraba en una tierra de nadie en que ni los economistas ni los geógrafos se hacen cargo de ella. Casas Torres decía que era una asignatura propia, desgajada del tronco común de la Geografía, pero que era geográfica, no por su contenido, sino por el modo de enfocarla.51 El economista podría por el contrario decir que la materia no es Economía por cómo se enfoca, aunque sí por su objeto, como se desprende de la lectura de los apuntes de José Miguel Ruiz Morales. Solo se avanzó en una formación en Geografía económica durante esa época con el plan de estudios elaborado por José Manuel Casas Torres en 1955 para la Facultad de Filosofía y Letras de Zaragoza. Sin romper la unidad de la sección (Geografía e Historia), sugería al alumno que quisiese especializarse en Geografía económica que se matriculara en su 4º curso en “Economía política” e “Historia del Derecho” en la Facultad de Derecho en la medida que no existía en la Universidad de Zaragoza facultad de Ciencias Económicas y por tanto no había cátedra de Estructura económica.52 Para el 5º año estaba previsto un curso monográfico de Geografía económica.

50. El texto fue escrito en abril de 1936, aunque se publicó en 1940. 51. “Dentro del campo de la Geografía humana la actividad puramente geográfica encuentra mayor desarrollo,… Tanto la Antropogeografía como la Geografía política y económica son campos reservados a la actividades del geógrafo no por el objeto de su estudio, sí por el modo de enfocarlo” (Casas, 1945, p. 152). 52. “Si la Universidad de Zaragoza dispusiera de una Facultad de Ciencias Económicas, cátedras como la de Estructura Económica de España, contaría con la matrícula de los alumnos de Letras que siguen la orientación geográfica” (Casas, 1956, p. 112).

–119–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Bibliografía Álvarez-González, Manuel (1919). “La enseñanza de la Geografía Económica en la escuela de Ingenieros”. Revista nacional de Economía, [Madrid], año IV, tomo VI, n. 19, p. 23-39. Argamenteria García, Rodolfo (1948). “Economía Geográfica”. Anales de Economía [Madrid], vol. VIII, n. 32, p. 499-503. Arija Rivarés, Emilio (1950). Geografía Económica general y especial de España. Zaragoza: Imprenta Heraldo de Aragón. Beltrán y Rózpide, Ricardo (1915-1917). Geografía: guía y plan para su estudio con especial aplicación a la Geografía Económica. Madrid: Imprenta del Patronato de Huérfanos de los Cuerpos de Intendencia e Intervención militar. – (1925a) Geografía general. Madrid: Ed. Reus [2ª ed. 1931]. – (1925b): La región geográfica y el Estado político. Lección inaugural del curso de 1925-1926, del Instituto Diplomático y Consular, leída el 7 de noviembre de 1925. Madrid: Real Academia de Jurisprudencia y Legislación. – (1925c). Geografía: Guía y plan para su estudio con especial aplicación a la Geografía Económica. Primera parte, Preliminares, La Península Hispánica. Madrid: Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia e Intervención Militares [4ª ed.]. Benko, George (2008). “La Géographie Économique: Un siècle d’Historie”. Annales de Géographie, n. 664, p. 23-49. Bielza de Ory, Vicente (1977). “El tema del consumo en la Geografía”. Papeles del Departamento de Geografía [Murcia], n. 7, p. 92-111. Bosque Maurel, Joaquín (1956). “La enseñanza de la geografía en las Escuelas de Comercio”. Geographica [Madrid], p. 114-119. Bosque Maurel, Joaquín; Aurora García Ballesteros; Joaquín Bosque Sendra (1992). “El origen de la Geografía universitaria y el régimen de Franco”, en García Delgado, José Luis; José María Serrano Sanz [ed.]. Economía española, cultura y sociedad: homenaje a Juan Velarde Fuertes ofrecido por la Universidad Complutense, vol. 3, p. 587-597. Brunhes, Jean (1948). Geografía humana. Edición abreviada por Mme M. Jean-Brunhes Delamarre y Pierre Deffontaines. Barcelona: Juventud. Capel, Horacio (1984). Geografía humana y ciencias sociales. Una perspectiva histórica. Barcelona: Montesinos. Cárdenas Quirós, Carlos (2002). “José Lorente Sanz y Ramón Serrano Suñer: tres cuartos de siglo de una amistad verdadera”, en Homenaje a Lorente Sanz. Zaragoza: Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación, p. 307-310. Carpintero, Oscar (2007. “Economía, naturaleza y agricultura en los economistas españoles: algunos atisbos económico-ecológicos (1940-1970)”, Areas, Revista internacional de Ciencias Sociales [Murcia], n. 26, p. 151-165. Casas Torres, Manuel (1945). “Notas sobre el concepto y método de la Geografía científica contemporánea”. Universidad. Revista de cultura y vida universitaria [Zaragoza], año XXII, p. 113-153. – (1956). “La Geografía en el Plan de estudios de 1955 de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Zaragoza”. Geographica [Madrid]. Castañeda, José (1968). Lecciones de Teoría económica. Madrid: Aguilar [4ª reimpresión 1979]. Chico, Pedro (1934). Metodología de la Geografía. La Geografía y sus problemas. Investigación y didáctica. Madrid: Ed. Reus. Colinas Aguirrebengoa, J. A. (SJ) (1966): 1916/1966 Historia de la Universidad de Deusto. Bilbao: Universidad de Deusto. Cortada Reus, Francisco (1946). Geografía económica de España. Barcelona: M. Armany. – (1950). Geografía económica de Cataluña. Barcelona: M. Armany. –120–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Dantín Cereceda, Juan (1915). “Evolución y concepto actual de la geografía Moderna”. Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. Anales [Madrid], tomo XV, memoria 8ª, p. 289-317. Floristán Samanes, Alfredo (1992). “El pensamiento geográfico de Leoncio Urabayen”. Príncipe de Viana [Pamplona], año 53, n. 195, p. 269-288. – (1953). “Sobre el concepto y contenido de la Geografía”. Estudios pedagógicos. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, p. 13-20 Franco, Francisco (1936). “Prólogo”, en José Díaz de Villegas Bustamante. Geografía militar de España. 2ª ed. 1940. Madrid. Fuentes Quintana, Enrique (2002). “Introducción. La consolidación académica de la Economía en España” en Economía y economistas españoles, vol. 7, La consolidación académica de la Economía. Barcelona: Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, p. 7-144. Gavira, José (1930). “Movimiento bibliográfico alemán reciente”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica [Madrid], tomo LXX, p. 553-555. Hoover, Edgar Malone (1945). Economía geográfica. México: Fondo de Cultura Económica. Infante, Jorge (2014): “El conocimiento de los mercados en España a través de la enseñanza de la Geografía Comercial (1850-1900)”, en Pensar con la historia desde el siglo xxi. XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporáneas. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 1725-1743. Instituto Juan Sebastián Elcano CSIC (1942). “Primera reunión de Estudios Geográficos celebrada en la Universidad de verano de Jaca. Agosto 1941”. Estudios Geográficos [Madrid], vol. 2, n. 5, p. 645-659. Janué i Miret, Marició (2007). “Subdesarrollo y ética económica. La mirada de un científico social alemán a la España de Entreguerras”. Arbor, Ciencia, Pensamiento y Cultura [Madrid], CLXXXIII, n. 726, p. 523-536. Lázaro Araujo, Laureano; Cándido Muñoz Cidad (1975). “Aproximación a las conexiones entre economía y geografía en base a las tesis doctorales de los geógrafos”. Revista española de economía [Madrid], vol. 5, n. 2, p. 321-342. Luis Gómez, Alberto (1983). “La geografía humana ¿de ciencia de los lugares a ciencia social?”. Geocrítica. Cuadernos críticos de Geografía humana, año VIII, n. 48. http://www. ub.edu/geocrit/geo48.htm Lütgens, Rudolf (1971). Los fundamentos geográficos y los problemas de la vida económica. Barcelona: Ediciones Omega. Martín Rodríguez, Manuel (2012). “José Nogales y el alma andaluza”. Revista de estudios regionales [Málaga], n. 94, p. 227-248. Melón Ruiz de Gordejuela, Amando (1945). “Esquema sobre los modeladores de la moderna ciencia geográfica”. Estudios Geográficos [Madrid], vol. 6, n. 20-21, p. 393-442. Méndez, Ricardo (1997). Geografía Económica. La lógica espacial del capitalismo global. Barcelona: Ariel. Mensua Fernández, Salvador (1956). “Bibliografía sobre metodología y enseñanzas geográficas”. Revista de Educación [Madrid], n. 47, p. 91-95. Nogué i Font, Joan; Mireia Belil Boladeras (1991). “Salvador Llobet i la geografia catalana”. Treballs de la Societat Catalana de Geografía, n. 30, p. 7-18. Perpiña Grau, Román (1936). De economía hispana. Barcelona: Ariel 1977. Real Academia de Jurisprudencia y Legislación (1916). Memoria referente al Instituto libre de Enseñanza de las Carreras diplomática y consular y Centro de Estudios Marroquíes. Madrid: Establecimiento tipográfico de Jaime Retes. – (1917). Reglamento del Instituto Libre de Enseñanza de las Carreras Diplomática y Consular y Centro de Estudios Marroquíes. Madrid: Establecimiento tipográfico de Jaime Rates. – (1931). Resumen crítico del curso 1930-1931 leído por el Secretario general Eduardo Correa y Alonso en la sesión inaugural del curso 1931-1932 celebrada el 26 de noviembre de 1931 y Anuario de la corporación. Madrid: Ed. Reus. –121–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

Robinson, H. (1978). Geografía económica. Barcelona: Editorial Universitaria de Barcelona. Rodríguez Esteban, José Antonio (1997). “La Geografía en la Escuela Superior del Magisterio (1909-1932)”. Ería [Oviedo], n. 42, p. 89-106 Rühl, Alfred (1923). “La psicología económica del español”. Revista Nacional de Economía [Madrid], vol. XVI, n. VIII, p. 13-49. – (1964). “Sobre el espíritu económico de España”. Economía financiera española [Madrid], n. 7, p. 66-96. Introducción de Fabián Estapé. Original alemán 1928. Ruiz Morales, José Miguel (1943). Apuntes de Geografía económica. Apuntes tomados de las explicaciones de D. José Miguel Ruiz Morales, profesor de la asignatura. Curso 1943-1944. Madrid: Ediciones Guía. Schmidt, Walther (1926). Geografía económica. Barcelona: Labor. Sociedad Geográfica Nacional (1933). “Estudios de Geografía de la Universidad de Madrid (Proyecto aprobado en sesión de 6 de febrero de 1933)”. Boletín de la Sociedad Geográfica Nacional [Madrid], tomo LXXXIII, n. 3. Torres Campos, Rafael (1898). “La enseñanza de la Geografía en el Congreso de Londres”. Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, n. 458 (mayo), 459 (junio) y 461 (agosto) [también se publicó en un folleto independiente]. Torroba, José (1919). Concepto de la función consular. Lección Inaugural del Curso 1918-1919 en el Instituto Libre de Enseñanza de las Carreras Diplomática y Consular y Centro de Estudios Marroquíes. Madrid: Establecimiento tipográfico de Jaime Rates. Tur, Luis (1929). “Reseña de las tareas y estado actual de la Real Sociedad Geográfica”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica [Madrid], tomo LXIX, 3er. trimestre, p. 325-349. Unwin, Tim (1995). El lugar de la Geografía. Madrid. Ediciones Cátedra. Urabayen, Leoncio (1934). “El panorama de la Geografía humana”. Boletín de la Sociedad Geográfica Nacional [Madrid], tomo LXXIV, números de julio, agosto, septiembre y noviembre. – (1949). La tierra humanizada: la Geografía de los paisajes humanizados y la lucha del hombre por la conquista de la naturaleza. Madrid: Espasa Calpe. Velarde Fuertes, Juan (1970). “¿Tiene sentido la Geografía económica? Resultado de un análisis crítico partiendo de las ciencias naturales, la antropología social y la geografía, en sus linderos confusos con la Estructura económica”. Anales de Economía [Madrid], n. 5-8, p. 362-366. – (1974). Introducción a la historia del pensamiento económico español en el siglo xx. Madrid: Editora Nacional. – (1988). “Prólogo”, en J. Fernández Fernández. Lecciones de Estructura económica. Barcelona: PPU, p. 11-14. – (2002). “Sobre la entrada en la jerga universitaria española de las palabras estructura económica”, en Enrique Fuentes Quintana. Economía y economistas españoles, vol. 7, La consolidación académica de la economía. Barcelona: Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, p. 711-729. Vilà Valentí, Juan (1968). “Algunos puntos de vista acerca de la Geografía aplicada”. Revista de Geografía [Barcelona], n. 2, p. 43-55.

Referencias legales Gaceta de Madrid 1850/09/11. Real decreto designando las materias y asignaturas para las escuelas comerciales. 1857/03/23. Real decreto organizando las Escuelas de comercio, conforme al Reglamento adjunto. 1857/09/10. Ley de instrucción pública. 1887/08/17. Real decreto por el que se reforma la enseñanza comercial. 1901/08/19. Real decreto reformando los estudios de segunda enseñanza y las enseñanzas técnicas del Magisterio, Agricultura, Industria, Comercio, Bellas Artes y Artes industriales. 1903/08/24. Real decreto, reorganizando los estudios de Comercio. –122–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

1911/01/01. Real orden disponiendo se ajusten á las reglas que se mencionan la organización y plan de estudios de las Escuelas Superiores de Comercio de Madrid y Barcelona. 1912/09/29. Real decreto disponiendo que los Establecimientos de enseñanza mercantil se dividan en Escuelas elementales de Comercio, Escuelas superiores de Comercio y Escuelas especiales de Comercio. 1913/07/19. Real decreto de 17 de julio de 1913 disponiendo queden redactados en la forma que se publican los artículos 26, 27 y 28 del reglamento de la Carrera diplomática. 1915/04/18. Real decreto disponiendo que los estudios mercantiles queden organizados en las Escuelas de Comercio, a temor de lo que se dispone en el mismo, estableciéndose los grados elemental, medio y superior. 1922/03/06. Real decreto de 3 de marzo de 1922 disponiendo que los estudios mercantiles queden organizados en la Escuela de Comercio en la forma que se publica. 1922/03/07. Real decreto disponiendo que los estudios mercantiles queden organizados en la Escuela de Comercio en la forma que se publica. 1922/08/03. Real orden de 22 de julio de 1922 declarando jubilado del cargo de Profesor numerario de Geografía de la Escuela de Estudios Superiores del Magisterio a D. Ricardo Beltrán y Rózpide. 1922/09/03. Real decreto relativo a la organización en las Escuelas de Comercio de los estudios mercantiles. 1923/08/06. Dirección general de Primera enseñanza. R.O. Disponiendo que el Catedrático de la Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, jubilado, D. Ricardo, Beltrán y Rózpide, se encargue de la Dirección del Seminario de Geografía Económica de España, creado en aquel Centro. 1925/12/01. Real decreto Ley de 28 de noviembre de 1925 por el que se aprueba el Estatuto de la Enseñanza Mercantil en España. 1928/10/02. Real decreto Ley de 29 de septiembre de 1928 de Bases de la Carrera diplomática. 1929/01/13. Real decreto de 10 de enero de 1929, aprobando el Reglamento, que se inserta, de la Carrera diplomática. 1932/09/01. Decreto de 30 agosto de 1932 disponiendo que todos los años, siempre que haya número suficiente de vacantes, se celebre en el mes de octubre un examen previo de capacidad para cubrir el número de plazas de aspirantes a ingreso en la Carrera diplomática 1932/10/17. Orden nombrando el Tribunal que se indica que ha de juzgar los ejercicios para el examen de capacidad de los aspirantes a ingreso en la Carrera diplomática. 1932/11/18. Oposiciones a la Carrera diplomática. Lista de opositores que han presentado la instancia con la documentación completa y que han abonado la cantidad de 25 pesetas como derechos. 1933/04/19. Decreto autorizando al Ministro de este Departamento [Instrucción Pública y Bellas Artes] para que presenten a las Cortes Constituyentes un proyecto de ley de Bases de la reforma universitaria. 1933/11/11. Orden nombrando Secretarios de tercera clase a los Aspirantes a la Carrera diplomática que se mencionan. Boletín Oficial del Estado (BOE) 1941/12/28. Decreto de 6 de diciembre de 1941 por el que se convocan oposiciones para cubrir 25 plazas de Aspirantes a la Carrera Diplomática. 1942/01/02. Orden del Ministerio de Asuntos Exteriores de 31 de diciembre de 1941, por el que publica el cuestionario de Geografía Económica. 1942/11/08. Tribunal encargado de juzgar los exámenes de capacidad de los aspirantes a ingreso en la Carrera Diplomática. Transcribiendo lista de los opositores que, con arreglo a lo dispuesto en el párrafo segundo del artículo 14 de la Orden de 7 de marzo de 1942, se consideran aptos para ser nombrados aspirantes a la Carrera Diplomática. Madrid 7 de noviembre de 1942 –123–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 93-122 La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx

Jorge Infante Díaz

1942/11/10. Decreto de 7 de noviembre de 1942 por al que se crea en el Ministerio de Asuntos Exteriores la Escuela Diplomática. 1943/07/31. Ley de 29 de julio de 1943 sobre ordenación de la universidad española. 1943/09/10. Orden de 7 de septiembre de 1943 por la que se crea la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas en la Universidad de Madrid. 1944/01/31. Orden de 29 de enero de 1944 por la que se dan normas para el funcionamiento de la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas. Boletín Oficial del Estado núm. 31, de

–124–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 123-146 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.175

Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic Xavier Oliveras

El Colegio de la Frontera Norte, Matamoros, Mèxic xoliveras@colex.mx

Anna Ortiz

Universitat Autònoma de Barcelona

Cristóbal Mendoza

Universidad Autónoma Metropolitana-Iztapalapa, Ciutat de Mèxic, Mèxic

Resum Aquest article analitza l’espai viscut i el sentit de lloc d’un grup d’immigrants qualificats procedents del sud d’Europa a Mèxic. Es parteix de la hipòtesi que la dimensió espacial d’“esdevenir local” és rellevant per al procés d’assentament i permanència dels migrants en el lloc de destinació. A partir d’entrevistes semiestructurades, inclosa l’elaboració de mapes mentals, a 129 persones de nacionalitat espanyola i italiana residents a quatre ciutats (Ciutat de Mèxic, Guadalajara, Monterrey i Puebla) s’identifiquen diferents aspectes a partir de quatre patrons escalars: la llar, el barri (la colonia), la ciutat i la coespacialitat amb el lloc d’origen. Paraules clau: migració qualificada, ciutat, espai viscut, sentit de lloc, Mèxic.

Resumen: Hogar, barrio, ciudad y coespacialidad: sentido de lugar de los inmigrantes españoles e italianos en México Este artículo analiza el espacio vivido y el sentido de lugar de un grupo de immigrantes cualificados procedentes del sur de Europa a México. Se parte de la hipótesis que la dimensión espacial de “convertirse en local” es relevante para el proceso de asentamiento y permanencia de los migrantes en el lugar de destinación. A partir de entrevistas semiestructuradas, incluida la elaboración de mapas mentales, a 129 personas de nacionalidad española e italiana residentes en cuatro ciudades (Ciudad de México, Guadalajara, Monterrey y Puebla) se identifican diferentes aspectos a partir de cuatro patrones escalares: el hogar, el barrio (la colonia), la ciudad y la coespacialidad con el lugar de origen. Palabras clave: migración cualificada, ciudad, espacio vivido, sentido de lugar, México. –125–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Abstract: Home, neighborhood, city and co-spaciality: sense of place of Spanish and Italian immigrants in Mexico This article analyses the lived space and the sense of place of a group of skilled immigrants from southern Europe in Mexico. The hypothesis is that the spatial dimension of “becoming local” is relevant in the migrants’ process of settlement and remaining at the country of destination. 129 semi-structured interviews were conducted to Spaniards and Italians living in four Mexican cities (Mexico City, Guadalajara, Monterrey and Puebla); they were also asked to draw a mental map. Several aspects were identified from four multiscalar patterns: home, neighborhood (the colonia), city and co-spatiality with the place of origin. Keywords: skilled migration, city, lived space, sense of place, Mexico.

* * * A partir de la dècada de 1990, els centres metropolitans d’Amèrica Llatina es van integrar plenament a les xarxes globals afavorides per un model basat en el lliure mercat, les exportacions, la privatització d’empreses públiques i l’atracció d’inversió estrangera (Castells, 1989; Sassen, 2000; Aguilar, 2002). A causa d’aquestes transformacions econòmiques, en part les ciutats llatinoamericanes exerceixen un paper de coordinació i control dels seus respectius mercats nacionals i, a més, esdevenen nodes on flueixen capitals, informació, mercaderies i persones de diferents nacionalitats i orígens. En termes de mercat de treball i estructura social, la globalització de l’economia i el neoliberalisme han suposat una major polarització dels ingressos i un augment de les desigualtats, dels nivells de renda disponible i de pobresa, alhora que han transformat el paisatge i la morfologia urbanes, amb canvis importants que van des de la suburbanització i la policentralització fins a la segregació residencial i la fragmentació de l’estructura urbana (De Mattos, 2002). A les principals ciutats de Mèxic es veuen clarament aquestes contradiccions. Per un costat, compleixen funcions globals al concentrar seus de grans empreses nacionals i transnacionals, així com centralitzar i redistribuir regionalment les inversions estrangeres, i aglutinar serveis orientats a la producció (assessories, agències de publicitat, etc.) que resulten de gran utilitat per a l’engranatge dels processos de globalització (Parnreiter, 2002); igualment, part del seu paisatge urbà, espais quotidians i pràctiques culturals mostren una clara homogeneïtzació i estandardització global (Burke, 2010; Lussault, 2015). Per altra banda, les perifèries metropolitanes creixen acceleradament, tant a partir de processos formals com informals, on s’observa cada cop més una fragmentació social i urbana: una barreja d’urbanitzacions de luxe i barris pobres (fraccionamientos cerrados i colonias populares) i complexos comercials disseminats (Borsdorf, 2003). –126–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Paral·lelament, en les darreres dècades l’espacialitat de les migracions s’ha diversificat tot augmentant els fluxos laborals internacionals i el sorgiment de nous països d’origen i de destinació. Amb la crisi econòmica de 2008 va emergir un flux relativament nou: la mobilitat exterior de persones, moltes d’elles joves i qualificades, des d’orígens fins aleshores clarament receptors, com és el cas dels països del sud d’Europa. En aquesta línia s’han identificat, per exemple, els “migrants al mig” (migrants on the middle): joves amb formació universitària que no han pogut inserir-se en treballs qualificats a causa de la seva edat i/o que es troben en una fase inicial de les seves carreres (Ley-Cervantes, 2012). La migració qualificada no és ni de ben tros homogènia, donada la gran diversitat en l’origen, l’edat, el gènere, l’etnicitat, la classe social i altres divisions socials a escala local, nacional i global (Nagel, 2005; Anthias, 2012). En aquest sentit, la decisió de migrar, la inserció laboral i la integració al país de destinació depenen també de les característiques personals dels migrants, les seves circumstàncies personals, la seva percepció del mercat laboral i de la societat de destinació, les seves expectatives futures, o d’un desig d’aventura, entre d’altres. Per altra banda, la mobilitat transnacional afecta a la construcció del sentiment de pertinença al país de destinació, així com a la vida quotidiana, que es configuren a partir de la combinació d’elements dels llocs d’origen i de destinació. Com senyalen diversos autors en relació a la transnacionalització dels espais quotidians (Collins, 2008, 2009; Ley, 2004), sovint s’acaben escollint aquells elements, d’un lloc com d’un altre, més estandarditzats i assimilables a la cultura híbrida global. Les característiques de la migració espanyola, portuguesa i italiana arrel de la crisi econòmica (perfil, motius, integració als països de destinació, etc.) estan sent àmpliament analitzats (Lester, 2012; Santos, 2013; Cairns et al., 2014; Navarrete, 2014; Díaz-Hernández et al., 2015; Arango, 2016; Domínguez-Mújica et al., 2016; Mendoza, Staniscia i Ortiz, 2016; Mendoza, Oliveras i Ortiz, 2018; Rubio i Strecker, 2018; Rubio et al., 2019). En el cas de la migració espanyola, el nombre de persones que viu fora del país va passar de 1.471.691 al gener de 2009 a 2.482.808 al gener de 2018 (INE, 2018), cosa que suposa un augment net de més d’un milió d’emigrants en un període de deu anys. Es tracta, però, d’una xifra inferior a la real pel fet que molts emigrants no s’inscriuen al Padró d’Espanyols Residents a l’Estranger (PERE) (Romero-Valiente, 2017). Aquests migrants recents es concentren als països del centre i nord d’Europa, especialment a Alemanya i el Regne Unit, així com als Estats Units (Domingo et al., 2014; Glorius, 2016). Així mateix, i encara que quantitativament no siguin tan rellevants, alguns països de l’Amèrica Llatina també han esdevingut destinacions atractives, com són Mèxic, Xile, l’Equador, el Brasil i l’Argentina (Romero-Valiente, 2018). A Mèxic els fluxos procedents d’Espanya compten amb una llarga tradició, i són a hores d’ara la primera nacionalitat estrangera d’origen europeu al país (Lida, 1997; Mendoza i Ortiz, 2006; Cobo, 2010; Rodríguez i Cobo, 2012; Doncel, 2015). És més, en els darrers deu anys el nombre de residents espanyols ha augmentat clarament arran de la crisi econòmica (Rodríguez-Fa–127–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

riñas et al., 2016). En aquesta línia, el nombre d’espanyols residents a Mèxic inscrits al PERE ha passat de 69.571 a 135.955 persones (2009-2018) (INE, 2018), cosa que implica una taxa anual de creixement a Mèxic (8,7%) major que pel conjunt mundial (6,8%). La literatura també posa de manifest que la migració espanyola al país ha passat d’un predomini dels expatriats (persones que treballen en empreses transnacionals) a una major diversificació dels perfils i dels canals d’arribada i d’inserció (Domínguez-Mújica et al., 2016; Mendoza, 2018). La migració italiana és encara més singular, ja que Itàlia és la quarta economia més important de la Unió Europea, després d’Alemanya, el Regne Unit i França (World Bank, 2017). Malgrat tot, entre 2010 i 2016, a partir de les dades d’italians inscrits als registres consulars, la migració qualificada ha augmentat considerablement, en especial entre els joves (entre 18 i 34 anys). Aquesta migració està vinculada a l’alt índex d’atur, sobretot al sud del país, l’alt índex de percepció de corrupció i l’alt nivell de desconfiança en les possibilitats de recuperació del país (Staniscia, 2018). En aquest context, a partir d’una mostra de migrants recents d’Espanya i Itàlia a Mèxic, en aquest article s’analitza el seu espai viscut (com el perceben, valoren i representen) i com construeixen el seu sentit de lloc a les ciutats on resideixen (Ciutat de Mèxic, Guadalajara, Puebla i Monterrey), per poder avaluar finalment fins a quin punt aquestes dimensions són vàlides per entendre els processos migratoris i d’assentament en el país de residència. L’espai viscut implica una concepció de l’espai que no només té en compte la materialitat, sinó també l’experiència subjectiva i, per aquesta raó, considera les emocions, sentiments, records, motivacions, gustos, somnis, pors i desitjos. El concepte d’espai viscut considera que les representacions de l’espai estan influïdes pel lloc de residència, així com per la formació, els valors culturals i l’experiència dels individus. Des d’aquesta perspectiva, la materialitat de l’espai és inseparable de les diverses representacions que es construeixen per a interpretar-lo. L’article s’estructura en tres parts. En primer lloc es presenta la metodologia emprada i el perfil de la mostra de migrants entrevistats. A la segona part es presenten els resultats sobre l’espai viscut i el sentit del lloc, a partir de diferents escales, des de la llar i el barri (la colonia) fins a l’àrea metropolitana i l’espai transnacional, i des de les diferents dimensions que emergeixen en les entrevistes (mobilitat, seguretat, etc.). Per últim, es tanca amb unes reflexions finals sobre les qüestions tractades.

Metodologia A partir de les dades procedents dels instituts estadístics de Mèxic, Espanya i Itàlia es fa molt difícil establir amb precisió el volum de la migració qualificada a Mèxic, i només són possibles algunes aproximacions: per exemple, segons la –128–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

mexicana Encuesta Intercensal de 2015 del Instituto Nacional de Estadística y Geografía (INEGI), un 64% de les persones nascudes a Espanya i sense nacionalitat mexicana tenen un nivell d’escolaritat igual o superior a la llicenciatura (encara que no es poden determinar l’any ni l’edat d’arribada ni a quin país van cursar els estudis). Per aquesta raó el treball de camp es basa en entrevistes semiestructurades a una mostra no representativa, i per a la selecció dels informants es va seguir un conjunt de criteris: tenir nacionalitat espanyola o italiana, haver viscut a Mèxic al menys un any abans de l’entrevista i tenir estudis superiors. En la mesura del possible es va intentar un equilibri pel que fa a la nacionalitat, el sexe i les categories professionals o laborals dels entrevistats. Per a concertar les entrevistes es va recórrer a informants prèviament coneguts i contactes a través de les xarxes socials (grups de Facebook d’espanyols i italians a Mèxic) i la tècnica bola de neu. Les entrevistes es van fer el 2014 i 2015 i de mitjana van tenir una durada d’una hora i mitja; posteriorment es van transcriure i es van codificar amb el programa Atlas-Ti. Per a l’exposició dels resultats, es van atorgar pseudònims a les persones entrevistades per a mantenir-ne la confidencialitat. En total es van fer 129 entrevistes a immigrants espanyols i italians qualificats residents a quatre ciutats mexicanes: Ciutat de Mèxic (41), Guadalajara (31), Monterrey (31) i Puebla (26) (fig. 1), que presenten una gran diversitat de perfils sociodemogràfics (taula 1). Encara que predominen les persones en edats centrals és interessant observar que un 20% tenia 30 anys o menys a la seva arribada a Mèxic. També resulta notable el pes de categories professionals molt concretes en el conjunt de la mostra, com són el 26% d’empresaris o treballadors per compte propi o el 23% d’acadèmics o professors. Pràcticament la meitat dels informants són treballadors assalariats, tècnics i gerents d’empreses privades; i els expatriats, encara que tenen un cert pes, representen només un 15% dels treballadors en empreses privades, que reflecteix l’augment de la resta de categories en el conjunt de la migració del sud d’Europa. Figura 1. Mapa de Mèxic amb la localització de les ciutats estudiades

Elaboració de Meritxell Gisbert; base administrativa d’ESRI –129–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Taula 1. Persones migrades entrevistades

Itàlia

Espanya

Total

Dones

37,2

Homes

62,8

20,2

69,0

10,9

Abans 2008

28,7

2008-2014

71,3

Expatriats

15,5

No expatriats

32,6

Empresaris i treballadors compte propi

26,4

Acadèmics i professors

22,5

Altres

3,1

Total (n)

106

129

100,0

Sexe

Edat Menors de 31 anys 31-49 Majors de 49 anys Any d’arribada

Perfil professional Personal de gestió i tècnic d’empresa

Elaboració pròpia a partir del treball de camp (2014-2015)

L’entrevista s’organitzava en apartats temàtics relacionats amb les trajectòries migratòries, els motius de la migració, les intencions de permanència al país, les opinions sobre la cultura laboral, les experiències quotidianes a Mèxic, els vincles amb el país d’origen, i la percepció i la valoració de les ciutats on viuen. Acabada l’entrevista, es demanava a les persones entrevistades que dibuixessin a mà i en un full en blanc un mapa de la ciutat, en tant que la forma d’estructurar, organitzar i imaginar els espais, expressats a través de mapes mentals i discursos espacials, són rellevants per a entendre els espais viscuts i el sentit del lloc dels immigrants. Davant d’aquest requeriment, moltes reaccionaren amb neguit i desconcert, i alguns dels seus comentaris foren: “És que no sé dibuixar i a més sóc dolentíssim per a dibuixar”, “no estic traient les meves millors dots artístiques, eh!!”, “dibuixo fatal!”, “a partir d’ara miraré bé el mapa! Fins i tot em fa vergonya!” i “la veritat... no estic inspirada”. Per part dels entrevistadors es buscaren sempre paraules tranquil·litzadores i s’explicava que no era la seva destresa el que ens interessava sinó de quina manera representaven la ciutat i –130–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

quins aspectes hi feien aparèixer. Els mapes mentals no només mostren experiències i comportaments individuals, sinó que també reflecteixen un compendi de coneixements espacials, representacions del lloc i imaginaris espacials (Pinch et al., 2010). Com a tècnica s’ha fet servir en geografia per entendre i agregar visions individuals compartides de percepcions i preferències espacials, així com per interpretar els contextos econòmics, socials, culturals o polítics dels individus (Walmsley, 1982; Bataillon i Panabière, 1988; De Castro, 1997; Ley, 2000; López i Lukinbeal, 2010). En canvi, l’ús dels mapes mentals per a la comprensió dels processos migratoris ha estat escàs, amb alguna excepció (Mendoza, 2006, 2012).

Els espais viscuts i el sentit de lloc A continuació s’exposen les percepcions, vivències i valoracions de les persones entrevistades amb relació a l’espai viscut i al lloc. L’exposició dels resultats s’estructura a partir de quatre escales (llar, colonia, ciutat i coespacilitat amb el lloc d’origen) i, quan resulta rellevant, es destaquen las singularitats d’alguna de les ciutats mexicanes estudiades i els canvis en funció dels anys viscuts a Mèxic. L’elecció d’aquesta estructura no només és fruit d’un esforç de sistematització de les dades per part dels autors, sinó que també emergeix en les narratives i mapes mentals dels entrevistats. Així, els mapes mentals mostren diferents patrons escalars: des dels entrevistats que volen donar una imatge general de la ciutat i l’àrea metropolitana fins als que se centren en espais més petits, l’entorn quotidià de la colonia i els més relacionats amb el cos (exercici, alimentació, oci). Així mateix, la representació d’aquests espais resulta molt variada: uns ho fan encerclant la ciutat i la colonia per a delimitar-la; uns altres dibuixen línies rectes (i no tan rectes), paral·leles i sobreposades unes amb les altres, que marquen les vies principals, a vegades amb els noms i d’altres sense; uns altres posen els noms de les delegaciones (districtes) i colonias que més coneixen; i d’altres dibuixen elements singulars representatius de la ciutat. La llar Què és la llar pels homes i dones entrevistades? Ens trobem davant una multiplicitat de significats davant aquest espai. La resposta varia en funció de les experiències viscudes, la identitat i els somnis de futur. La llar pot ser viscuda o imaginada, és a dir, pot entendre’s com una relació entre processos materials i imaginaris, i com un procés de creació entre formes de construcció i de pertinença. D’aquesta manera, la llar no és només una materialitat (una casa), sinó que va més enllà i és, a la vegada, un cúmul d’idees, sentiments i emocions que poden ser positives (pertinença, desig, intimitat) o negatives (por, violència, alienació) (Blunt i Dowling, 2006). –131–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

La llar és un dels espais quotidians de les persones entrevistades, i moltes admeten passar-hi molt de temps lliure i que “la meva casa” és el seu lloc favorit de la ciutat on viuen. De les seves narratives es desprenen tres raons principals per romandre-hi: l’adopció d’un imaginari i un estil de vida que prefereix els espais privats (en detriment dels públics), sumat a la inserció en les pràctiques socials mexicanes de les trobades a casa amb els amics i parents; l’absència d’àrees verdes i de botigues a prop, i de carrers caminables; i la inseguretat i la por. Tot això provoca un replegament cap als espais privats i un ús parcial o reduït de l’espai públic. Entre les formes de tinença predomina, i de forma majoritària, el lloguer (70%), tot i que s’observa clarament que els entrevistats amb més temps a Mèxic acaben adquirint un habitatge en propietat (i amb més probabilitat encara si viuen amb parella i fills). Una característica significativa dels seus habitatges a Mèxic, ja siguin llogats o en propietat, és que, en general, són de majors dimensions que els que habitaven a Espanya i Itàlia, i molts se’n mostren satisfets: “Pel mateix que a Espanya em va costar un apartament de 37 metres quadrats, aquí m’he comprat una casa que té tres nivells i 200 metres quadrats” (Caín, 39 anys, Monterrey).

Ara bé, la llar no només és l’habitatge, sinó que a través de la coespacilitat adquireix un altre significat; hi tornarem més endavant. La colonia Les persones entrevistades opten per viure en barris que els permetin tenir una vida que consideren similar a la dels seus llocs d’origen, tal com elles mateixes argumenten. La recerca d’aquest objectiu és un dels motius principals que expliquen l’elecció i trajectòries residencials des del moment que arriben al país. En aquesta direcció i donat el seu nivell socioeconòmic, un elevat nombre dels immigrants viuen al mateix barri on s’havien instal·lat en arribar a la ciutat (o després de romandre temporalment en un hotel o a casa d’algun conegut). D’altres, en canvi, s’hi traslladaren després de viure en barris que, en la seva opinió, no complien amb aquella expectativa, però que responien a d’altres factors i condicions (proximitat a la feina, nivell adquisitiu, ideals, sense fills, etc.). En el moment de l’entrevista, pràcticament cap d’ells viu als centres de les seves respectives ciutats; al contrari, tenint en compte el seu nivell socioeconòmic i sociocultural, molts viuen a la perifèria, en fraccionamientos privados i cerrados, barris de classe mitjana-alta. Així, la Rita (41 anys, Puebla) diu molt clarament que el que més li agrada és poder “tenir una casa amb jardí” o el Javier (30 anys, Guadalajara) expressa que “el parc que més li agrada és el de la seva urbanització”. Aquesta elecció residencial sobretot es dóna entre els que viuen a Guadalajara, Puebla i Monterrey; en canvi, a Ciutat de Mèxic, com que atrau un col·lectiu d’immigrants més divers, es presenten estratègies residencials –132–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

més diversificades. En tot cas, l’elecció d’aquest tipus de barris l’expliquen per la capacitat d’adquirir aquest tipus d’habitatge a Mèxic (més assequible que al lloc d’origen); la proximitat al lloc de treball; i per la seguretat que els ofereix aquest tipus d’entorn urbà, en contrast amb el perill i la por associada a les colonias populares, especialment si es tracta de famílies amb fills petits. En solen valorar la comoditat, on troben seguretat, àrees verdes i equipaments esportius, però senyalen que tenen poca o nul·la relació amb els seus veïns. No obstant això, també hi ha entrevistats, encara que no gaires, que opten por viure en colonias populares o al centre urbà de les ciutats. En aquests casos, els aspectes més valorats són la “sensació” de poble o barri, la mescla d’habitatge i comerç, i la localització dels comerços (botigues i restaurants) a distàncies caminables. Tanmateix, per aquests mateixos entrevistats, aquestes colonias s’associen a la inseguretat i la pobresa, als mals serveis públics, a un ambient insegur per criar els fills i a una incomoditat per tenir un nivell socioeconòmic més elevat que els veïns. Aquestes característiques provoquen que alguns acabin per mudar-se, com ja s’ha senyalat, a d’altres barris: “Me’n vaig anar a viure a una colonia on no s’espera que hi visqui algú del meu estatus. Els meus amics no venien perquè els feia por. M’hi va empènyer una idea idíl·lica. Llavors, la següent casa… el tema antropològic s’havia acabat i era hora d’anar-se’n a un lloc més tranquil, més del que s’espera de dos profesionistas. Al final la societat t’encasella a la força, encara que diguis que no” (Jaime, 41 anys, Monterrey).

De les entrevistes emergeix un conjunt de característiques sobre les colonias on viuen, que mostren les necessitats i preferències dels immigrants a l’hora d’escollir-la. Una de les característiques més valorades, independentment del gènere, la nacionalitat o l’edat, és la tranquil·litat. Serveixin alguns exemples de Ciutat de Mèxic: la Carolina (28 anys) defineix la seva colonia (San Miguel Chapultepec) com a tranquil·la, habitable i verda; la Lara (42 anys), resident a la Roma Sur, que és tranquil·la, neta, bonica i cèntrica; la Carla (44 anys), que viu a Merced Balbuena, diu que és tranquil·la, còmoda i pràctica; i el Manel (28 anys) destaca la colonia Álamos perquè està ben comunicada, és acollidora i tranquil·la. Altres característiques àmpliament valorades són la proximitat a un parc i a determinats serveis (restaurants, gimnàs, botigues, etc.), el perfil sociocultural, la connectivitat i centralitat, que s’hi pugui caminar i passejar, i que tinguin un cert aire de barri, entre d’altres. En conjunt, moltes de les persones entrevistades busquen un entorn urbà que s’assembli a “qualsevol barri d’una ciutat europea”, en paraules del Leo (40 anys, Guadalajara). Pel contrari, no els agrada que es trenqui aquella tranquil·litat i harmonia desitjada: el soroll dels veïns, les escombraries al carrer, el cablejat per tot arreu, la manca de drenatge pluvial, el mal estat dels carrers, etc. Així, per exemple, el Pedro, resident a la colonia Moderna, a Guadalajara es queixa del següent: “El que no m’agrada és que no és respectin els usos del sòl. A les cases, que se suposa que haurien de ser residencials, s’hi obren negocis, alguns de sorollosos” (Pedro, 42 anys, Guadalajara) –133–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Per tot plegat, molts dels entrevistats tenen definits uns espais quotidians molt delimitats en àrees molt concretes i de les que surten poc. La Catalina, per exemple, afirma, amb un cert punt d’humor, que viu en un gueto i que no li cal sortir per a gairebé res: “Visc en un gueto perquè, al final, tota la meva vida la faig aquí, a la Roma-Condesa [barris de classe mitjana-alta del centre de la Ciutat de Mèxic]. La vida de barri, les compres. Hi visc, hi treballo. Els meus amics són d’aquí a prop. No tinc res a fer a Tláhuac o a Iztapalapa [districtes de classe baixa]” (Catalina, 37 anys, Ciutat de Mèxic).

En la mateixa direcció apunta el mapa mental d’una entrevistada, que dibuixa la colonia de Ciutat de Mèxic on viu, la Condesa, un dels barris més “europeus” de la ciutat, més benestants i amb més espais públics i verds. A prop de la seva llar hi viuen els amics, hi ha l’escola dels fills, el supermercat i el gimnàs (fig. 2). Figura 2. Mapa mental de la colonia Condesa, Ciutat de Mèxic (Mónica, 37 anys)

La ciutat Les ciutats mexicanes on viuen els immigrants són, en gairebé tots els casos, de majors dimensions que les d’origen, tant en superfície com en població; de fet, hi ha una àmplia coincidència en definir-les com a grans i immenses, com “un monstre difícilment abastable” (Roberto, 55 anys, Ciutat de Mèxic). Per representar la gran extensió de Ciutat de Mèxic, un dels residents dibuixa punts que simbolitzen les llums de la ciutat i que s’estenen infinitament en un espai desconegut, convertint a la ciutat i els municipis metropolitans en una megalòpoli (fig. 3). –134–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Figura 3. Mapa mental de Ciutat de Mèxic (Antonio, 39 anys)

Les persones entrevistades tenen en general la sensació que les ciutats no compleixen amb les seves expectatives i són considerades poc agradables, tot i que també en valoren positivament alguns aspectes. Tant la celebració com la crítica sorgeix d’un desig –força compartit– de viure en espais urbans més semblants als dels seus països d’origen. Això es pot veure en la diferent valoració que fan del centre urbà, la segregació urbana, l’espai públic, la mobilitat, els serveis, l’oferta cultural, l’entorn, la seguretat, la qualitat de vida, el medi ambient i el civisme, entre d’altres. En primer lloc, ja que els entrevistats majoritàriament viuen a la perifèria de les ciutats, emergeix una certa dicotomia entre el centre i l’entorn natural, amb diferències en funció de la ciutat. D’una banda, els residents a Ciutat de Mèxic i, en menor mesura, a Puebla atorguen un clar valor simbòlic al centre, del qual en destaquen el patrimoni arquitectònic i històric i l’oferta cultural; en canvi, els de Ciutat de Mèxic, potser per la seva grandària, no mencionen mai els elements naturals de l’interior ni dels voltants de la ciutat. Per una altra banda, els entrevistats de Guadalajara i Monterrey tenen unes opinions més negatives dels respectius centres, que segons ells tenen un escàs o nul interès o malgrat haver-hi alguns elements rellevants; les següents cites ho expliciten: “Tenen un centre històric sense cap mena de gràcia. La ciutat és així. La indústria és a dins la ciutat, al centre” (Alfonso, 42 anys, Monterrey). “No cuiden el centre i és un error. Haurien de potenciar molt més la vida al centre, que la gent s’animi a viure-hi. A diferència d’Europa, on la part neuràlgica de les ciutats és el centre i són les zones més maques i ben cuidades i, per tant, tothom hi vol viure. A Guadalajara està descuidat, tot i que hi ha edificis increïbles. Ha guanyat –135–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

el sistema americà del downtown, que arriba un moment a la tarda en què no hi ha ningú pel carrer. És una llàstima perquè la ciutat podria ser molt més habitable” (José, 35 anys, Guadalajara).

En canvi, les referències a l’entorn natural són constants i amb valoracions molt positives: els que viuen a Puebla citen recurrentment el volcà Popocatépelt i, en menor mesura, les altres dues muntanyes que envolten la ciutat, l’Iztaccíhualt i la Malinche; els de Monterrey assenyalen el riu Santa Caterina que la travessa i les muntanyes que l’envolten (el Cerro de la Silla, el Cerro de la M, Chipinque, Topochico, la Huasteca, així com la Sierra Madre) (fig. 4); i els de Guadalajara el clima. En aquest sentit: “El que m’agrada de Monterrey és el contacte amb la natura i el paisatge. M’agrada conduir a les muntanyes, és fantàstic, genial. Els paisatges són meravellosos. Tens la possibilitat de fer-hi esport i estar en contacte amb la natura. La ciutat de Monterrey, en canvi, no m’agrada” (Jorge, 39 anys, Monterrey).

Figura 4. Mapa mental de Monterrey (Ernest, 26 anys)

Amb les anteriors cites ja s’ha introduït un altre aspecte: per a algunes persones les ciutats de Mèxic responen a un model “americà”, associat al model dels Estats Units, que implica l’ús extensiu del cotxe, una gran separació geogràfica i social entre barris, grans centres comercials i un cert estil de vida basat en el consumisme i que, segons els entrevistats, inclou una pèrdua de la cultura i identitat mexicanes. D’acord amb el patró residencial present a cada una les ciutats, aquestes opinions són dominants a Guadalajara, Monterrey i Puebla, però no a la Ciutat de Mèxic. Algunes narracions il·lustren què entenen els entrevistats per “ciutat americana”: “El que no m’agrada és que necessites el cotxe per tot. És una ciutat gringa. No pots caminar. A Espanya, camino molt. Vaig a la muntanya els caps de setmana. Camines quan visites els amics. Dissabte passat, per exemple, vaig anar a Tonalá [municipi de –136–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

l’àrea metropolitana de Guadalajara] i vam fer hora i mitja. No suporto el cotxe, que has d’agafar fins i tot per anar al súper. Hi ha vegades que m’estimo més no sortir de casa per no haver-lo d’agafar. O sigui, mitja hora en cotxe per fer una copeta de vi amb les amigues. Sovint em fa molta mandra” (Paloma, 39 anys, Guadalajara). “És una ciutat feta a mida americana: tot són vies ràpides. Està plena de centres comercials, massa centres comercials que sempre estan plens” (Antonio, 38 anys, Monterrey). “Des del punt de vista arquitectònic, Monterrey és una còpia mal feta d’una ciutat de Texas. De fet, si vas a McAllen [ciutat de Texas a la frontera amb Mèxic], trobes els mateixos carrers, l’amplada de les voreres igual que aquí. O moltes coses. Construeixen un nou edifici i no li donen un aire mexicà. No pensen que a Mèxic tenen coses maques i potser valdria la pena agafar-les; la cultura, les tradicions, les podrien reformular en un sentit modern. El model arquitectònic és els Estats Units i la veritat és que tot té forma de Gringolàndia” (Ignacio, 34 anys, Monterrey).

Malgrat les crítiques, els immigrants espanyols i italians reprodueixen en gran part aquests mateixos imaginaris i patrons residencials i de consum, similars als de la classe mitjana-alta local (Oliveras i Mendoza, 2017). Paral·lelament, fruit d’uns patrons de consum “sofisticats”, els serveis són considerats com a bons i amplis i se’n valoren la quantitat i qualitat; fins i tot, a vegades, es contrasten amb els dels seus llocs d’origen, on diuen tenir-ne menys, de serveis. De fet, aquest és l’aspecte de les ciutats més satisfactòriament valorat pels entrevistats: “M’encanta la vida nocturna de la Ciutat de Mèxic que no existeix a Florència, ni tampoc crec que hi sigui a Romà o a Milà. Per a un xicot jove, és molt divertit. Tens oportunitat de trobar restaurants, cafès, bars...” (Juliano, 29 anys, Ciutat de Mèxic). “El que m’agrada és la possibilitat de poder fer l’activitat quan ho vols i que sigui a l’abast. Saps que tens un cinema a 10 minuts de casa. Si visqués a Itàlia, bé, a Sicília, on jo vivia, i volgués anar al cinema, o a classe de saxo o de tango, no ho podria fer” (Claudio, 40 anys, Monterrey).

Un altre aspecte que surt de forma contínua a les narracions és el contrast social i urbà entre les diferents parts de la ciutat. En Luigi (28 anys, Ciutat de Mèxic) en fa un resum molt clar: “la Ciutat de Mèxic té totes les característiques de la societat mexicana, de la divisió per barris, per extracte social. Els barris de residència són un indicador d’estatus”. La segregació geogràfica va lligada a la segregació socioeconòmica, de manera que, com diu la Lara (42 anys), “la Ciutat de Mèxic és súper dura, duríssima, per a les persones de menys recursos” que sovint han de fer desplaçaments de dues o tres hores per anar a la feina o estudiar. Les següents narracions apunten en aquesta direcció i subratllen la diferència entre les zones de classe alta (Angelópolis a Puebla i San Pedro a Monterrey) i la resta de la ciutat. “És una ciutat molt desigual perquè tens Angelópolis, on trobes uns edificis fantàstics i carrers amb quatre carrils, on viu gent amb molts calés, i al costat, tens casetes petitones, amb camins de terra i gent molt pobra. Hi ha molta desigualtat i algunes parts són molt brutes i molt desorganitzades” (Alejandro, 40 anys, Puebla). –137–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

“Trobes el més lleig i el més bonic al mateix lloc. A Monterrey, hi ha San Pedro, on viuen els rics; i la resta. La ciutat en el seu conjunt és horrorosa” (Alfonso, 42 anys, Monterrey).

Aquesta diferència també apareix als mapes mentals, com el d’un entrevistat que divideix la ciutat de Guadalajara en dues meitats i hi assenyala les zones on viuen més les classes mitjanes i les classes treballadores (fig. 5). Figura 5. Mapa mental de Guadalajara (Ismael, 39 anys)

Per als entrevistats aquesta segregació està associada al creixement excessiu de les ciutats i sense cap mena de planificació i gestió urbanes. Tal com manifesta la següent entrevistada: “No m’agrada gens Monterrey. Els carrers estan plens de brutícia, la ciutat és molt lletja, no hi ha llei ni ordre, ni oferta cultural, que és súper limitada. No m’agrada gens. Hi visc perquè la meva filla és d’aquí i perquè estic creixent en l’àmbit professional, però no m’agrada gens ni mica” (Trini, 31 anys, Monterrey).

Davant la immensitat de les ciutats, les grans vies de comunicació, la segregació urbana, la manca de planificació, etc. un dels problemes que senyalen la majoria d’entrevistats a les quatre ciutats és la mobilitat, que fa la vida quotidiana complicada i difícil. En destaquen la intensitat del trànsit, els embussos, les llargues estones per als desplaçaments, les obres inacabables, la conducció temerària tant dels vehicles privats como del transport públic, el col·lapse cada cop que plou, etc. Serveixi d’exemple el següent: “No m’agrada gens ni mica el trànsit. Em mata. De la feina a casa, trigo 10 minuts en cotxe i a vegades he fet hora i mitja o fins i tot dues hores. Fa poc va caure una pedregada, una pluja bestial, i les obres, i tot plegat, va ser un infern. Visc a Campos Elíseos [zona de classe alta de la Ciutat de Mèxic] i no queda més remei que travessar –138–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

unes obres que no acaben mai. Un trànsit infernal, bestial” (Pedro, 34 anys, Ciutat de Mèxic).

Enfront d’aquest problema molts redueixen la seva mobilitat i limiten els desplaçaments als estrictament necessaris, reforçant així la configuració d’uns espais quotidians concentrats en árees molt concretes, com s’ha comentat al tractar l’escala de barri. En aquest sentit es tracta de triar satisfactòriament el lloc de treball i de residència i a aprendre a moure’s per la ciutat, tal com assenyala un resident a Guadalajara: “Guadalajara té un balanç bo de mobilitat i qualitat de vida. Depèn molt d’on vius, hi ha gent que es queixa molt del trànsit, però, sabent on viure, on treballar, com bellugar-te, no és difícil desplaçar-se dins la ciutat” (Pedro, 42 anys, Guadalajara).

El fet que el trànsit sigui citat de forma freqüent i repetitiva per gairebé tots els entrevistats respon a un ús extensiu del cotxe i una valoració negativa del transport públic que, segons ells, és de qualitat pobra. En el cas del servei en autobusos, es queixen de la conducció temerària, de ser incòmodes, de la manca d’informació sobre les rutes, parades i horaris i de les agressions sexuals a les dones. De les quatre ciutats estudiades, Monterrey és la que s’enduu la pitjor opinió; així: “No m’agrada el transport públic, és dolent (...). Li poso un zero. T’ho dic així de clar. No és gens fàcil. No tinc cotxe. He d’agafar l’autobús o un taxi. M’ho penso molt per anar al centre o a un centre comercial” (Ana, 29 anys, Monterrey).

En canvi, la Ciutat de Mèxic no respon tan a aquest patró tan negatiu, on hi ha opinions més diverses. En aquesta ciutat, més que la deficiència del servei, les queixes se centren en la massificació i la mala organització, malgrat reconèixer que compta amb una àmplia oferta de transport públic (metro, metrobús, autobusos, taxis i bicicletes), però del tot insuficient. Però, potser el més interessant de la mobilitat a Ciutat de Mèxic, comparada amb la resta de ciutats, és l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport, que alguns entrevistats fan servir. Aquest servei, que és restringit a algunes zones centrals de la ciutat, és valorat de forma molt positiva, fins al punt que defineix un estil de vida i apunta allò que s’ha dit anteriorment: els entrevistats intenten reproduir alguns aspectes que els recorden les seves ciutats d’origen. No tot és positiu en l’ús de la bicicleta a causa del trànsit vehicular i de la inexistència de carrils-bici. La Carla, malgrat tot, s’estima més anar en bicicleta que en cotxe: “Vaig molt en bicicleta, fins i tot quan plou. És difícil, però, anar en bicicleta a la Ciutat de Mèxic. No respecten els ciclistes. S’han de trobar les rutes per anar bé. Visc al centre i tot està molt a prop. A la feina hi arribo en 15 minuts en cotxe i en 20 minuts en bicicleta. Per cinc minuts m’evito l’estrès, no contamino, faig esport” (Carla, 44 anys, Ciutat de Mèxic).

Per últim, les ciutats són molt més que l’ambient material i les pràctiques espacials, també la gent que hi viu. En aquest sentit, amb l’excepció de la Ciutat –139–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

de Mèxic, les altres ciutats presenten, segons els entrevistats, una dualitat molt forta: són ciutats globals, modernes i tecnològicament avançades, amb capacitat d’atracció d’un col·lectiu de persones d’orígens diferents, però també són molt locals, provincianes i tancades. La narració següent apunta en aquesta direcció: “Què no m’agrada de Monterrey?: la mentalitat. És molt tancada. Pots tenir èxit professional, però hi has de pagar peatge, estar un cert temps en stand-by (...). No et valoren per les teves capacitats, sinó per qui ets, de quina família vens i quant de temps fa que vius a la regió. És fins i tot enutjós. D’això se’n diu provincianisme i no m’agrada. És com si Monterrey fos d’un altre planeta” (Pietro, 59 anys, Monterrey).

El fet que les ciutats tinguin aquest aire provincià no sempre és valorat negativament. Alguns entrevistats afirmen que la gent es més càlida, més propera i més accessible que a les seves ciutats d’origen. La Ciutat de Mèxic, en canvi, no la defineixen com una ciutat provinciana, amb el doble sentit que acabem de veure, sinó com una ciutat cosmopolita i oberta, que accepta col·lectius de tot tipus: “Em recorda molt a París, aquell aire cosmopolita. Dic que és una petita Nova York. La diversitat, que ningú no et mira, ningú no qüestiona la teva forma de viure. M’encanta viure a la Condesa, on la gent és tan diversa” (Paloma, 43, anys, Ciutat de Mèxic). “M’agrada que sigui una ciutat molt cosmopolita. Té la presencia de diverses cultures, gringos, espanyols, italians, xinesos, libanesos, però és una comunitat molt unida i no veig formes de racisme tan fortes com a altres ciutats del món. M’agrada que s’estigui desenvolupant d’aquesta forma tan intensa, que creixi. És una ciutat que transmet positivitat, perquè es mou. Aquí, a Mèxic, encara es pot somiar. A Itàlia, però, s’ha perdut l’esperança a moltes coses. Ho veig quan hi vaig de vacances. Hi ha molta tristesa a Itàlia. Aquí, no, hi ha alegria” (Davide, 31 anys, Ciutat de Mèxic).

Aquesta última cita ens trasllada també a la darrera part de l’anàlisi, la relació amb el lloc d’origen, que a vegades s’estableix a través de les vacances, encara que no sigui el recurs més freqüent. La coespacialitat amb el lloc d’origen No és cap sorpresa que les telecomunicacions permetin resoldre molts dels inconvenients generats pel procés de migració, especialment pel que fa al manteniment de les relacions afectives dels entrevistats amb els seus familiars i amistats al lloc d’origen. El seu ús representa un canvi fonamental en les relacions i pràctiques espacials d’uns i altres (Lim, Bork-Huffer i Yeoh, 2016; Share, Williams i Kerrins, 2018). Des d’una perspectiva de l’espai viscut, les telecomunicacions i la instantaneïtat permeten gaudir sincrònicament de diferents espais en una escala transnacional, malgrat les distàncies en temps i en l’espai geogràfic que separen Mèxic dels seus llocs d’origen a Espanya i Itàlia (per exemple, 7 hores menys entre Ciutat de Mèxic i Barcelona). Aquesta coespacialitat (Lussualt, 2015) o copresència virtual (Baldassar, 2008; Baldassar –140–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

et al., 2016) s’associa particularment amb les microescales: el cos (i l’espai encarnat) i l’espai domèstic, ja que és on es desplega la telecomunicació personal per mitjà dels corresponents instruments (els ordinadors portàtils i personals, els telèfons mòbils i les tauletes) i programes i aplicacions de missatgeria instantània i videotrucades com Skype, Whatsapp i Facebook. Per a la majoria la coespacilitat s’associa a l’afectivitat (l’enyorança, l’amor, el trobar a faltar, etc.) i, per tant, es produeix a través de la comunicació amb els pares i mares, els fills, els germans i les amistats (com també s’observa en altres casos: Longhurst, 2013; Share, Williams i Kerrins, 2018). La freqüència varia en funció de cada u, havent-hi en un extrem els qui parlen amb els seus pares i amics cada dia, sobretot a través del Whatsapp, i a l’altre els que un cop a la setmana o cada dues setmanes per Skype. En tot cas una pràctica significativa és la videotrucada els caps de setmana, que es converteix en un moment de trobada, que pot durar fins i tot vàries hores, cadascú a casa seva davant de la pantalla (d’ordinador o de telèfon), asseguts al sofà, a taula o en un escriptori; per als que són a Mèxic sol ser al matí, mentre que per als que són a Espanya i Itàlia és la tarda. No es tracta només d’un acte de comunicació, sinó de convivència i de mantenir (i en alguns casos construir i enfortir) els llaços emocionals entre els diferents membres d’una família, en aquest cas transnacional: pares i mares a Mèxic que expliquen contes als seus fills petits a Espanya o Itàlia, o àvies a Europa que els expliquen als seus néts a Mèxic; àpats compartits (esmorzar a Mèxic-dinar a Europa, i dinar a Mèxic-sopar a Europa); celebracions familiars (com els aniversaris), entre d’altres possibilitats. Aquest és el cas del Pepe, l’esposa i el fill del qual són a Espanya: “Jo, al meu nen li explico contes per dormir. Li posen el portàtil davant i li dic: “quin conte vols?, “el que tu vulguis, papa”. I m’explica coses. Diu que em vol veure per la pantalla, i jo m’hi poso. Això abans no es podia fer, l’Skype ha sigut una gran millora” (Pepe, 45 anys, Ciutat de Mèxic).

La Maria també ho exemplifica, qui durant la setmana, mentre és a la feina, queda per dinar / sopar amb la seva mare a Itàlia: De tant en tant per Skype: la meva hora de dinar és de 2 a 3, i allà són les 9. És per això que hi puc coincidir: “Ah, mare, tinc lliure” i quedem per menjar plegades (Maria, 28 anys, Monterrey).

A més de la coespacialitat virtual, els immigrants posen en pràctica d’altres formes, com la coespacialitat indirecta i el retorn temporal (Baldassar, 2008). La primera s’obté indirectament a través d’objectes, persones i espais, als quals els immigrants fan encarnar l’esperit del lloc d’origen: el menjar (i els àpats), els mitjans d’informació i els compatriotes (i la convivència amb ells). A partir d’aquests els immigrants reprodueixen el lloc d’origen en l’espai domèstic (la llar) i en altres espais, com la llar de compatriotes o restaurants espanyols/italians. A aquesta llista, cal afegir-hi la colonia, com ja s’ha assenyalat. –141–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

En el cas del menjar, alguns dels aliments i plats més freqüentment citats pels immigrants espanyols són el pernil salat, la paella, els cigrons, la favada i el vi. En alguns casos els compren i els preparen a casa seva, i en d’altres els mengen a casa d’amistats (sovint compatriotes) o en restaurants. Així, per exemple, el Roberto (55 anys, Ciutat de Mèxic) explica que “quan tinc un desig de menjar espanyol, me’n vaig a un restaurant espanyol i llestos”. Tanmateix, la coespacialitat a través de l’encarnació del lloc d’origen en el menjar i en l’acte de menjar i conviure pot arribar, en alguns casos, a saturar als propis immigrants. Serveixi l’exemple la paella: “És clar, no cal menjar sempre paella. No n’havia menjat mai tanta a Espanya com aquí. Aquí cada cop que et despistes ja hi ha paella, tot el món te’n vol fer. Però arriba un moment que dius prou” (Llorenç, 53 anys, Monterrey).

Els mitjans d’informació del lloc d’origen (premsa, televisió i ràdio per Internet, i televisió per cable) també són encarnats amb l’esperit del lloc d’origen, a través dels quals els entrevistats es mantenen informats de l’actualitat dels seus països i regions. Així, el Christian explica que: “Jo segueixo consumint productes culturals espanyols. Llegeixo tres diaris, o com a mínim, els fullejo, veig TVE, la televisió catalana a Internet, Antena 3. Estic molt informat del que hi passa, allà” (Christian, 46 anys, Ciutat de Mèxic).

Però no només són una font d’informació, sinó que també els permet habitar indirectament al lloc d’origen, de recrear-lo: “Escolto Radio Nacional cada dia perquè em fa sentir com a casa. És que la meva mare quan es lleva posa la ràdio, així que m’agrada d’escoltar-la. Com que em produeix... no ho sé... Em dóna una connexió. Així doncs, al matí poso Radio Nacional, encara que després surt cada fatxa que déu-n’hi-do, però què hi farem” (Catalina, 37 anys, Ciutat de Mèxic).

Per últim, cal fer esment als viatges als llocs d’origen, cosa que permet als entrevistats habitar-hi temporalment i conviure físicament amb familiars i amistats. A causa del cost del viatge (i encara més en els casos dels que tenen parella i/o fills) i els períodes laborals (i escolars), tant dels qui són a Mèxic com a Espanya i Itàlia, per a molts el viatge requereix d’una organització amb força antelació (fixar les dates per a coincidir tots i comprar els bitllets d’avió). Aquests mateixos factors en condicionen la freqüència. En aquest darrer sentit n’hi ha que viatgen força sovint (dos o tres cops l’any, i fins i tot cinc cops), d’altres que amb prou feines un cop i, d’altres, amb una menor regularitat. Els períodes més habituals són les vacances d’hivern (per Nadal) i les d’estiu, però també hi ha alguns entrevistats que els toca viatjar-hi per motius laborals i ja ho aprofiten. Aquests viatges sovint són molt esperats o desitjats, tant pels immigrants a Mèxic com, segons els entrevistats, per les seves famílies a Espanya i Itàlia. Ara bé, com en el cas de la coespacialitat indirecta, n’hi ha que no desitgen estar tan lligats, o sentir-se obligats, a un retorn periòdic. Aquest és el cas de l’Assumpta: –142–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

“Viatjo a Catalunya per Nadal, però si tinc vacances vull aprofitar per anar a d’altres llocs. No haver d’anar sempre a casa. Perquè m’agrada molt viatjar. Aquesta és una de les coses que em preocupen més: que sempre que tingui vacances hagi d’anar a casa. Això és el que no vull. No sé com ho faré, però si haig de sacrificar una visita para anar a un altre lloc ho faré” (Assumpta, 28 anys, Monterrey).

El període d’estada també és variable, però sol ser d’entre dues setmanes i un mes, durant la qual una part important del temps és destinat a la convivència amb la família i els amics. Mentre que alguns entrevistats manifesten que se senten encantats de reunir-se i posar-se al dia, d’altres narren que cada cop els cansa més aquesta dinàmica i que, pel contrari, troben a faltar el seu lloc de residència i les relacions que hi tenen. En aquest darrer sentit i inversament, es construeixen des del lloc d’origen una coespacilitat indirecta amb Mèxic, tal i com ho explica el Juan Manuel: “Els viatges a Espanya, és clar, també són importants. De tant en tant s’ha d’anar a veure a la família, però cada cop que hi vaig he de fer les 14 escenes amb els 14 amics, visites a la família, estar una estona amb la mare, però arriba un moment que ja em cal el meu cotxe, la meva casa, el meu comandament a distància, el meu llit… Ja estic fet a aquí [Mèxic] després de tants anys” (Juan Manuel, 53 anys, Monterrey).

Aquesta darrera cita, pertanyent a un dels entrevistats arribats a Mèxic amb major anterioritat (el 2001), reflecteix un patró bastant clar: la coespacialitat amb el lloc d’origen tendeix a disminuir a mesura que augmenta el temps de residència al país de destinació i que, paral·lelament, van desapareixent les relacions afectives (per exemple, a causa del decés dels pares). Tanmateix, aquesta disminució no passa en tots els casos; n’hi ha que s’han mantingut i que fins i tot han augmentat gràcies a les innovacions tecnològiques. Retornant al cas del Roberto: “Porto [a Mèxic] 14 anys i no he perdut el contacte amb cap dels meus amics i amigues d’Espanya. Per correu, per internet, per telèfon (...). Els diumenges al matí me’ls passo assegut al sofà parlant-hi: ara em truca una, ara l’altra… I ara amb l’Skype encara més; jo, l’Skype el faig servir farà un any i escaig, perquè com que sóc tan maldestre amb aquestes coses... abans feia servir el telèfon” (Roberto, 55 anys, Ciutat de Mèxic).

Reflexions finals Al llarg d’aquest article s’ha mostrat com els residents espanyols i italians a Mèxic configuren el seu sentit de lloc, a partir de les pràctiques quotidianes (mobilitat, consum, oci, convivència, etc.), la seva subjectivitat i els seus imaginaris espacials. Usen i descobreixen diàriament les ciutats on viuen, aprenen a moure-s’hi i construeixen l’opinió que en tenen a partir dels llocs visitats, les situacions viscudes i les interaccions amb altres persones, així com en funció dels imaginaris i expectatives que porten des del seu lloc d’origen. En aquest darrer sentit resulta clara la transnacionalització dels espais quotidians, –143–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

mitjançant una barreja d’elements tant del lloc d’origen com del de destinació i de la coespacialitat. A la pregunta de si l’espai viscut i el sentit de lloc són vàlids per entendre els processos migratoris i d’assentament en el país de destinació, les evidències recollides mostren clarament que, com senyala Buhr (2017), l’esdevenir locals (becoming local) té a veure amb la integració espacial dels immigrants i aquesta té relació amb els coneixements “situats” (o viscuts) que emergeixen a l’hora d’usar la ciutat. En aquesta mateixa direcció, resulta per tant rellevant considerar els aspectes geogràfics (on viuen, els espais que utilitzen quotidianament, la percepció de la ciutat) en els estudis de la migració per a comprendre com les persones construeixen el seu sentit de lloc i de pertinença. El sentit de lloc, juntament amb la seva satisfacció laboral, les relacions de parella o d’amistat i els fills/es, són factors que intervenen en la determinació de romandre al país o desitjar marxar-ne. En la dimensió espacial això es reflecteix en la permanència al país al llarg del temps, la satisfacció amb el barri de residència, l’adquisició d’un habitatge en propietat i la definició d’una xarxa estable d’espais quotidians, entre d’altres. En resum, es pot dir que hi ha llums i ombres en la valoració que fan els entrevistats de les ciutats on viuen. Emergeixen, és clar, diferències notables entre la Ciutat de Mèxic i les altres ciutats. Guadalajara, Monterrey i Puebla són més abastables, més tranquil·les, però també més provincianes, més tancades. Aquesta darrera característica no sempre és negativa, donat que aquestes tres ciutats són més amables. Així mateix, la mobilitat, dominada pel vehicle privat i un deficient transport públic, és una de les incomoditats que més pateixen les persones entrevistades. En tot cas, s’observa en general una major satisfacció per la colonia i el fraccionamiento on viuen que per la ciutat on resideixen, en tant que l’elecció del barri o urbanització es fruit d’un procés profund de selecció en el que tenen en compte les aspiracions, les necessitats i l’estatus, així com la proximitat a serveis i àrees verdes i la reproducció del sentit del lloc d’origen, entre d’altres factors relacionats amb la seguretat, la qualitat de vida, l’entorn familiar, l’entorn social, el contacte amb la natura i la proximitat al lloc de feina. Cal no oblidar, però, que es tracta d’una mostra no representativa de la migració espanyola i italiana a Mèxic, sinó d’un grup de persones altament qualificades i de classe mitjana-alta, el que els permet una major autonomia en les estratègies residencials i de mobilitat. A més de la condició socioeconòmica, el lloc escollit per viure, així com viure sols, amb amics i amigues o en parella, també està en funció de la identitat de gènere, l’edat, l’etapa vital (amb fills o sense), els anys de residència a Mèxic, l’èxit professional i les expectatives de futur. D’aquesta manera, per a totes les persones entrevistades, la colonia –per als més joves o els que viuen sols– o el fraccionamiento cerrado –per a les famílies amb més capacitat adquisitiva– compleixen millor que la ciutat les expectatives de la qualitat de vida. –144–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

A això cal sumar-hi, com indiquen els entrevistats, la realitat personal de cadascú. Reduïda la ciutat al medi on es desenvolupen les relacions personals, la seva configuració material i les seves característiques polítiques, socials o culturals es dilueixen quan les persones reflexionen sobre el que realment les fa felices. En el cas de l’Elena és la llibertat personal i el fet d’estar amb una persona que estima: “M’agrada la meva llibertat personal. Vinc d’una família molt conservadora i era molt difícil tot, perquè la família feia molta pressió… que quan et cases, que quan tindràs fills, que per quan la casa, que quan et canvies de cotxe… hòsties, deixeu-me en pau. Això és el que m’agrada de Guadalajara: la llibertat de ser estrangera. És veritat que ho podria dir de tot arreu, però aquí a més el clima és molt bo (...). Jo sóc feliç perquè tinc algú a qui estimo molt, i amb qui comparteixo la meva vida, i crec que això és important” (Elena, 43 anys, Guadalajara).

Bibliografia Aguilar, Adrián Guillermo (2002). “Las mega-ciudades y las periferias expandidas”. Eure: Revista Latinoamericana de Estudios Urbanos, vol. 28, núm. 85, p. 121-149. Anthias, Floya (2012). “Transnational mobilities, migration research and intersectionality. Towards a translocational frame”. Nordic Journal of Migration Research [Berlín], vol. 2, núm. 2, p. 102-110. Arango, Joaquín (2016). Spain: New Emigration Policies Needed for an Emerging Diaspora. Washington: Transatlantic Council on Migration / Migration Policy Institute. Baldassar, Loretta (2008). “Missing kin and longing to be together: emotions and the construction of copresence in transnational relationships”. Journal of Intercultural Studies [Londres], núm. 29 (3), p. 247-266. Baldassar, Loretta; Mihaela Nedelcu; Laura Merla; Raelene Wilding (2016). “ICT-based co-presence in transnational families and communities: challenging the premise of faceto-face proximity in sustaining relationships”. Global Networks, núm. 16 (2), p. 133-144. Bataillon, Claude; Louis Panabière (1988). Mexico aujourd’hui: La plus grande ville du monde. París: Publisud. Blunt, Alison; Robyn Dowling (2006). Home. Oxon: Routledge. Borsdorf, Axel (2003). “Como modelar el desarrollo y la dinámica de la ciudad latinoamericana”. Eure: Revista Latinoamericana de Estudios Urbanos, vol. 29, núm. 86, p. 37-49. Buhr, Franz (2017). “Using the city: migrant spatial integration as urban practice”. Journal of Ethnic and Migration Studies [Londres], vol. 44, núm. 2, p. 1-14. Burke, Peter (2010). Hibridismo cultural. Madrid: Akal. Cairns, David; Katarzyna Growiec; Nuno de Almeida Alves (2014). “Another ‘Missing Middle’? The marginalised majority of tertiary-educated youth in Portugal during the economic crisis”. Journal of Youth Studies [Londres], vol. 17, núm. 8, p. 1046-1060. Castells, Manuel (1989). The Informational City: Information Technology, Economic Restructuring and the Urban-Regional Process. Oxford: Blackwell. Cobo, Salvador (2010). “Los inmigrantes españoles contemporáneos en México: una mirada a sus perfiles sociodemográficos y sus patrones de participación laboral”, dins: Ernesto Rodríguez [ed.]. Extranjeros en México: continuidades y aproximaciones. Ciutat de Mèxic: Centro de Estudios Migratorios / Instituto Nacional de Migración, p. 173-198. –145–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Collins, Francis Leo (2008). “Of kimchi and coffee: globalisation, transnationalism and familiarity in culinary consumption”, Social and Cultural Geography, vol. 9, núm.2, p. 151-169. – (2009). “Transnationalism Unbound: Detailing New Subjects, Registers and Spatialities of Cross-Border Lives”, Geography Compass, vol. 3, núm. 1, p. 434-458. De Castro, Constancio (1997). La geografía en la vida cotidiana: de los mapas cognitivos al prejuicio regional. Barcelona: Ediciones del Serbal. De Mattos, Carlos A. (2002). “Transformación de las ciudades latinoamericanas: ¿Impactos de la globalización?” Eure: Revista Latinoamericana de Estudios Urbanos, vol. 28, núm. 85, p. 5-10. Díaz-Hernández, Ramón Faustino; Josefina Domínguez-Mújica; Juan Manuel ParreñoCastellano (2015). “Una aproximación a la emigración española durante la crisis económica: herramientas de estudio”. Aracne. Revista Electrónica de Recursos en Internet sobre Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], núm. 198. Domingo, Andreu; Albert Sabater; Enrique Ortega (2014). “¿Migración neohispánica? El impacto de la crisis económica en la emigración española”. EMPIRIA, Revista de metodología de ciencias sociales [Madrid], núm. 29, p. 39-66. Domínguez-Mújica, Josefina; Ramón Faustino Díaz Hernández; Juan Manuel ParreñoCastellano (2016). “Migration abroad to get ahead: the emigration of young Spanish adults during the financial crisis (2008-2013)”, dins: Josefina Domínguez-Mújica [ed.]. Global change and human mobility. Singapur: Springer, p. 203-224. Glorius, Birgit (2016). “New ‘guest workers’ from Spain? Exploring migration to Germany in the context of economic and societal change”, dins: Josefina Domínguez-Mújica [ed.], Global change and human mobility. Singapur: Springer, p. 225-247. Instituto Nacional de Estadística (2018). Estadística del Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero (PERE). Madrid: INE. Lester, Stephanie E. (2012). “‘La Generación Ni Ni’ and the Exodus of Spanish Youth: National Crisis or Functioning European Union Market?” Scripps Senior Theses [Claremont], núm. 83. Ley, David (2000). “Mental Maps”, dins: Ronald J. Johnston; Derek Gregory; Geraldine Pratt; Michael Watts [ed.]. The Dictionary of Human Geography. Malden: Blackwell, p. 498-499. – (2004). “Transnational spaces and everyday lives”. Transactions of the Institute of British Geographers, núm. 29, p. 151-164. Ley-Cervantes, Melisa (2012). Stuck in the middle: Home-making strategies of Mexican middling migrants. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid [tesi doctoral]. Lim, Sun Sun; Tabea Bork-Huffer; Brenda Yeoh (2016). “Mobility, migration and new media: manoeuvring through physical, digital and liminal spaces”. New Media & Society, núm. 18 (10), p. 2147-2154. Longhurst, Robyn (2013). “Using Skype to Mother: Bodies, Emotions, Visuality, and Screens”. Environment and Planning D: Society and Space, vol. 31, núm. 4, p. 664-679. López, Natalie; Chris Lukinbeal (2010). “Comparing police and residents’ perceptions of crime in a Phoenix neighborhood using mental maps in GIS”. Yearbook of the Asso- ciation of Pacific Coast Geographers, vol. 72, núm. 1, p. 33-55. Lussault, Michel (2015). El hombre espacial. La construcción social del espacio humano. Buenos Aires: Amorrortu. Mendoza, Cristóbal (2006). “Transnational spaces through local places: Mexican immigrants in Albuquerque (New Mexico)”. Journal of Anthropological Research, vol. 62, núm. 4, p. 539-560. – (2012). “Mapas mentales, sentido de lugar y procesos migratorios: la comunidad mexicana en Albuquerque (Nuevo México)”. Cuadernos de Geografía: revista colombiana de geografía, vol. 21, núm. 2, p. 2256-5442.

–146–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

– (2018). “Migración y movilidad de los trabajadores cualificados extranjeros de las empresas en México”. Iztapalapa: Revista de Ciencias Sociales y Humanidades [Ciutat de Mèxic], vol. 84, núm. 39, p. 15-47. Mendoza, Cristóbal; Anna Ortiz (2006). “Hacer las Américas: Migrantes españoles de alta calificación en la ciudad de México”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 47, p. 93-114. Mendoza, Cristóbal; Barbara Staniscia; Anna Ortiz (2016), “Migración y movilidad de las personas calificadas: nuevos enfoques teóricos, territorios y actores”. Biblio3W. Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales [Barcelona], vol. XXI, núm. 1.166. Mendoza, Cristóbal; Xavier Oliveras; Anna Ortiz (2018). “Nuevas perspectivas de análisis para entender la migración cualificada del sur de Europa hacia México”. Arxius: Arxius de Ciències Socials [València], núm. 39, p. 55-66. Nagel, Caroline (2005). “Skilled migration in global cities from ‘other’ perspectives. British Arabs, identity politics, and local embededdness”. Geoforum [Amsterdam], vol. 36, núm. 2, p. 197-210. Navarrete, Lorenzo [ed.] (2014). La emigración de los jóvenes españoles en el contexto de la crisis. Análisis y datos de un fenómeno difícil de cuantificar. Madrid: Observatorio de la Juventud en España. Oliveras, Xavier; Cristóbal Mendoza (2017). “Extranjeros en el “Tercer país”: representaciones espaciales de los migrantes de Europa del sur en Monterrey”, dins: Martha Barraza; Javier Martínez; Julieta Flores [ed.]. Flujos transfronterizos, Desarrollo regional y Movilidad humana. Ciudad Juárez: Universidad Autónoma de Ciudad Juárez, p. 157-174. Ortiz, Anna; Cristóbal Mendoza (2008). “Vivir (en) la ciudad de México: espacio vivido e imaginarios espaciales de un grupo de migrantes de alta calificación”. Latin American Research Review [Pittsburgh], vol. 43, núm. 1, p. 113-138. Parnreiter, Christof (2002). “Ciudad de México: El camino hacia una ciudad global”. Eure: Revista Latinoamericana de Estudios Urbanos, vol. 28, núm. 85, p. 89-119. Pinch, Steven; Peter Sunley; James Macmillen (2010). “Cognitive mapping of creative practice: a case study of three english design agencies”. Geoforum, vol. 41, núm. 3, p. 377-387. Rodríguez, Ernesto; Salvador Cobo (2012). Extranjeros residentes en México: Una aproximación cuantitativa con base a los registros administrativos del INM. Ciutat de Mèxic: Centro de Estudios Migratorios / Instituto Nacional de Migración. Rodríguez-Fariñas, María Jara; Juan Manuel Romero-Valiente; Antonio Luis HidalgoCapitán (2016). “Los exiliados económicos. La nueva emigración española a México (2008-2014)”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], vol. 20, núm. 531. Romero-Valiente, Juan Manuel (2017). “¿Por qué muchos emigrantes no se inscriben en el Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero?”. Lurralde [Donostia-San Sebastián], núm. 40, p. 315-338. – (2018). “Causas de la emigración española actual: la “movilidad exterior” y la incidencia de la crisis económica”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles [Madrid], núm. 76, p. 303-328. Rubio, Clara; Montserrat Clua; Carles Feixa (2019). “Youth and social movements on the move: political engagement among young Spanish migrants in London”. Journal of Youth Studies [Londres], núm. 22 (2), p. 223-239. Rubio, Clara; Tanja Strecker (2018). “Catalan university students and their previous and prospective experiences abroad: answering the wh-questions in a context of economic crisis”. Journal of Contemporary European Studies [London], núm. 26 (2), p. 180-196. Santos, Antonio (2013), “Fuga de cerebros y crisis en España: los jóvenes en el punto de mira de los discursos empresariales”. Áreas. Revista Internacional de Ciencias Sociales [Murcia], núm. 32, p. 125-137. –147–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 123-146 Xavier Oliveras, Anna Ortiz, Cristóbal Mendoza Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic

Sassen, Saskia (2000). Cities in a World Economy. Thousand Oaks, CA: Pine Forge Press. Share, Michelle; Cayla Williams; Liz Kerrins (2018). “Displaying and performing: Polish transnational families in Ireland Skyping grandparents in Poland”. New Media & Society, núm. 20 (8), p. 3011-3028. Staniscia, Barbara (2018). “La movilidad internacional de los jóvenes italianos altamente calificados: Motivaciones, experiencias y expectativas”. Iztapalapa. Revista de Ciencias Sociales y Humanidades [Ciutat de Mèxic], vol. 84, núm. 39, p. 49-73. Walmsley, D. J. (1982). “Personality and regional preference structures: a study of introversionextraversion”. The Professional Geographer [Londres], vol. 34, núm. 3, p. 279-288. World Bank (2017). Country classification, Washington: Banc Mundial.

–148–

CONFERÃ&#x2C6;NCIES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 149-166 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.176

Barcelona al cinema. On és l’ànima del porc després de la matança?1 Juan Manuel García Ferrer Societat Catalana de Geografia garferjm@gmail.com

Resum La idea de Barcelona que es capta a través del cinema ha anat canviant amb el temps. Moltes vegades es diu que el que se sol transmetre és una façana, una imatge falsa, però el cinema també ens pot transmetre, si s’hi busca bé, una imatge pertinent, ja sigui per activa o per passiva, que correspon al seu moment històric. I, en tot cas, també ens queda sempre, com a espectadors, la possibilitat de captar a través seu la imatge personal, la que sempre conservem dins. Paraules clau: Barcelona, cinema, ciutat.

Resumen: Barcelona en el cine. ¿Dónde está el alma del cerdo tras la matanza? La idea de Barcelona que se capta a través del cine ha ido cambiando con el tiempo. Muchas veces se dice que el que se suele transmitir es una fachada, una imagen falsa, pero el cine también puede transmitir, si se busca bien, una imagen pertinente, ya sea por activa o por pasiva, que corresponde a su momento histórico. Y, en todo caso, también nos queda siempre, como espectadores, la posibilidad de captar a través de él la imagen personal, la que siempre conservaremos dentro. Palabras clave: Barcelona, ciudad, cine.

Abstract: Barcelona in the cinema. Where is the soul of the pig after the slaughter? The idea of Barcelona captured by the cinema has been changing over time. Many times it is said that what is usually transmitted is a façade, a false image, but cinema can also convey, if you look carefully, a relevant image, either active or passive, that corresponds to each historical moment. And, in any case, we could maintain as viewers the possibility of capturing our own personal image, which we can always keep with us. Keywords: Barcelona, city, movies. 1. Conferència impartida a la SCG l’11 d’abril de 2019.

–151–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

Primer, un aclariment sobre el títol o, més ben dit, sobre el subtítol. He llegit recentment el Dictionnaire Eustache, d’aquest cineasta francès. Entre les moltes informacions que dona el llibre, n’hi ha una que m’ha fet pensar sobre el tema d’aquesta conferència. Es veu que un periodista li va preguntar per què havia filmat la matança del porc, fent el seu documental Le cochon. Aleshores, Jean Eustache va contestar amb el que devia ser, sens dubte, una boutade: “El porc mor i després es dispersa en trossos que no se li assemblen i que ja no es diuen porc, sinó llard, salsitxa, cansalada... L’essència del porc roman, i el porc segueix allà. Veus? És un film sobre l’ànima.”

Doncs bé: som conscients que estem matant la Barcelona que sentíem, la qual de fet ja ha desaparegut, amb tant tancament de comerços tradicionals, tanta expulsió d’inquilins de cases, tanta destrucció d’immobles que només mantenen la façana, però, quins films l’havien recollit, si és que l’havien recollit, l’essència d’aquesta Barcelona? Per aquí voldria enfocar aquesta sessió.

Una aproximació a la Barcelona del cinema He consultat, des del moment en què em van demanar aquesta conferència, uns quants llibres i articles sobre el tema. N’hi ha molts dedicats a explicar, seguint una moda internacional, les localitzacions dels films rodats per la ciutat. Pocs d’ells s’animen a buscar l’ànima de la ciutat en els fragments dels films en els quals apareix o, més enllà del seu argument general i algun estereotip, a anomenar o descriure les sensacions que reflecteixen els films que tenen la ciutat com a protagonista. Gairebé tots aquests documents, per altra banda, parlen de les mateixes pel·lícules. Incapaç d’empassar-me tota la filmografia d’una forma directa o indirecta (ja que tampoc seria necessari que hi sortissin vistes de la ciutat per transmetre’n sensacions) dedicada a Barcelona buscant films que se surtin del cànon establert, jo repetiré aquí bona part d’aquests llocs comuns, Intentant cercar una certa aproximació personal i reflectint després la visió de la ciutat que dona en els seus films un realitzador a qui no se sol anomenar per aquesta qüestió. 1. Barcelona, ciutat portuària Que les cites sobre Barcelona al cinema durant l’època del cinema mut es concentrin en uns pocs títols, pot tenir una explicació d’allò més racional. Ja se sap que els films d’aquella època que han sobreviscut al temps són més aviat escassos. Segons les fonts, la xifra de pel·lícules del cinema mut que no s’han conservat oscil·len entre un 80 i un 90%... Els germans Lumière van enviar per aquí, com per tot arreu, els seus cameràmans, els quals, seguits per nous “retratistes”, van començar a fer vistes –152–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

locals, en primer lloc per a què els propis habitants de la ciutat la veiessin i es veiessin a si mateixos. Quins llocs concrets, quins aspectes mereixien la seva atenció? Sí que és veritat que també a la nostra ciutat es capten imatges típiques, com Salida del público de la iglesia de Santa María de Sants (1897) o Processó de les filles de Maria (Gelabert, 1902). Una primera constatació ens parla que es buscaven els llocs d’activitat i que a finals del segle xix, principis del segle xx, el port definia a la perfecció aquest concepte (fig. 1). El mateix Promio, així com Fructuós Gelabert o el mateix Chomón tenen peces documentals amb el port com a protagonista: 1986 - Place du port a Barcelone (Promio) 1897 - Vistas del Puerto de Barcelona (Gelabert) 1901 - Promenade dans le port de Barcelone (Chomón per a Pathé) 1911 - Barcelone et son Parc (Chomón) 1913 - Barcelona, perla del Mediterráneo (Sociedad de Atracción de Forasteros. Cabot Films).

Però es curiós veure com la importància del caràcter infós pel port a la ciutat està present després en pel·lícules dels anys 30 (cas de La Bandera, de Duvivier –1935–, que situa a un fugitiu de la Legió Estrangera, interpretat per Jean Gabin, al Barri Xino, imatge característica d’una ciutat portuària) i fins els 50: en 1955, Orson Welles comença el seu Mr. Arkadin a Barcelona, de la qual només es veu el port, lloc d’un crim, confirmant el tarannà misteriós i Figura 1. Port

–153–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

perillós dels ambients que li són propis. Bé: figura ser Marsella, però la silueta de Montjuïc delata que està rodat aquí i que, de fet, parla d’un port mediterrani. 2. La força comerciant de Barcelona Hi ha en les preses documentals de l’època muda una altra visió molt típica. L’existència del tramvia possibilitava, col·locant al seu sostre la càmera, fer un interesantíssim tràveling, que anava recorrent totes les Rambles, el passeig de Gràcia, Gran de Gràcia, fins arribar a la plaça Lesseps o inclús, segons la versió, República Argentina amunt. Estem parlant per exemple de Barcelona en tranvía (Baños, 1908), la mateixa Barcelona, perla del Mediterráneo (encara que en aquesta pel·lícula, les seves vistes del passeig de Gràcia estan preses des d’un automòbil que circula pel passeig central) o, bastants anys després –1926–, Gent i paisatge de Catalunya (Gaspar). Totes elles, principalment per com deixen veure els tendals del seguit de comerços i cafès burgesos que omplien els carrers, comuniquen la gran força comercial de la ciutat. Mentre, ficcions “de vestuari,” molt teatrals, intenten, per altra banda, situar una suposada vida elegant i cultural, allunyada d’una mínima realitat. Barcelona y sus misterios (Marro, 1915), per exemple, és un serial molt popular que, al marge de l’atractiu del seu títol, amb els seus actors tan gesticuladors, no aporta res de nou al coneixement de la ciutat. 3. La incursió, a cops, de la realitat: la Guerra Civil La CNT va ser el sindicat predominant en els diferents sectors del cinema durant la República. Esclatada la Guerra Civil, la pròpia CNT va produir uns pocs llargmetratges, que es podrien definir com a llibertaris, però en general van haver de transigir. Figura 2. Vida en sombras (Llobet Gràcia, 1947) Esteve Riambau, que acaba de publicar un llibre sobre Laya Films, on detalla tot aquest període, diu que finalitzada la guerra determinats films fets pels anarquistes van continuar en cartell sense cap problema. Eren totalment innocus. A i x í les coses, d’aquesta època s’ha de constatar l’intent –154–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

(assolit) de crear una estructura cinematogràfica per part de la Generalitat per a produir i distribuir noticiaris i documentals que donessin un cop de mà a la seva causa. Els noticiaris de Laya Films, amb la característica veu de l’actor Ramon Martori, es van encarregar de documentar i donar a conèixer a tot arreu moments de la tasca social de la rereguarda o els bombardejos patits per la ciutat. Uns quants films que incorporaven diverses escenes d’aquestes, com Espanya al dia (Laya Films i Popular Films, 1937/38), van tenir una bona difusió pels països que persistien en la no-intervenció. Curiosament, un reflex bastant bo de l’esclat de la Guerra Civil a la ciutat de Barcelona es troba en una pel·lícula de la postguerra que, després de ser durant molt de temps una gran desconeguda, està rebent ara, que se n’ha editat una còpia restaurada, la bona acollida que mereix: Vida en sombras (Llobet Gràcia, 1947) (fig. 2). 4. La postguerra Però aquest film del sabadellenc Llobet Gràcia és un cas totalment atípic. El cinema espanyol de la immediata postguerra, tots ho sabem, va entrar en la tasca de construir un llustrós passat i coses d’aquest estil. CIFESA, la gran productora, es va llançar a produir primer sofisticades comèdies a l’americana i més tard grans produccions pseudohistòriques, quasi totes amb decorats de cartró-pedra i molt poc rigor històric. Però CIFESA i altres productores tenien una altra seu a Barcelona amb la sort de ser la germana pobra, més deixada de banda. És per aquí que surten unes quantes comèdies i, entre elles, les primeres d’Iquino. A mi l’ambient de la Barcelona, bastant fosca, de la postguerra, me’l donava, per exemple, Nada (Edgar Neville, 1947) (fig. 3), basada en la novel·la de Carmen Laforet, premi Nadal, que alguna cosa d’aquest ambient deuria transmetre, perquè va tenir un èxit inusitat. 5. El cinema policíac barceloní dels anys 50 Si quasi totes les aproximacions a la ciutat de l’època deixen una sensació de falsedat notòria, aquest conjunt de pel·lícules, en canvi, suposen un miracle. Destil·len veritat. La gent que va viure aquella època, hi reconeixen de seguida la seva ciutat. Parteixen d’una regla de tres molt senzilla: si la Via Laietana està feta a imatge del centre de Chicago, es pot fer una translació dels gàngsters d’aquesta ciutat als nostres atracadors. Els films no ho deien en cap moment, perquè no es podia dir en absolut, però els atracadors eren en realitat, és clar, els maquis, amb qui va haver unes quantes escaramusses encara aquells anys. Però, això al marge, poques pel·lícules com aquestes presentaven una Barcelona com a lloc dels fets que s’identifiqués tan clarament. –155–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

És el cas de, per exemple: - Apartado de correos 1001 (Salvador, 1950) - Brigada Criminal (Iquino, 1950) - El cerco (M. Iglesias, 1951). Amb la representació de la mort del maqui Cèsar Saborit. - El ojo de cristal (Santillán, 1956) - Distrito quinto (Coll, 1957) - Los atracadores (Rovira Beleta, 1962), que acaba amb una execució amb el garrot vil. - A tiro limpio (Pérez Dolz, 1963) (fig. 4), amb la seva famosa escena de l’escala mecànica, després utilitzada d’igual forma per Wim Wenders al seu film El amigo americano.

6. La Barcelona dels anys 60 Entrem ja en la representació d’una Barcelona que se’m fa d’allò més interessant, per raons de veïnatge: comença a ser la conscientment viscuda per mi. En el cinema dels anys 60 lligats a la ciutat podríem distingir la confluència de varis tipus. Un seria un cinema escapista que mou els seus personatges pels llocs més “pintorescs” i nous de la ciutat. Aquesta és, potser, una regla d’actuació que es dona en realitat en totes les èpoques. Els cineastes, amb un afany de glamur i novetat, de mostrar estar agafats al seu lloc i temps, sempre donen preponderància a les targetes postals i a les noves àrees urbanes, edificis, monuments i realitzacions urbanístiques. Com exemple, un anunci que es troba al YouTube d’Amor bajo cero (Blasco, 1960), una pel·lícula infumable que passeja per la Diagonal i els llocs més de postal de Barcelona a uns suposats participants en un campionat internacional d’esquí, pot donar una certa idea del que vull dir. Però els anys 60 es dona el cas de la irrupció d’un nou cinema, que, en la vessant Nuevo Cine Español planteja un cert acostament superior a una realitat social. Be és veritat que, en el cas barceloní, on es va encunyar el nom d’Escola de Barcelona, aquest acostament queda en ocasions filtrat per una certa màscara de sofisticació i, en tot cas, allunyat d’un molt injuriat naturalisme. Figura 3. Nada (Neville, 1947)

–156–

Figura 4. A tiro limpio (Pérez Dolz, 1963)

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

En moltes d’aquestes pel·lícules es reprodueix de forma contínua un cert esquema, que seguirà en dècades posteriors: la Barcelona dels barris alts (Eixample, però sobretot els de sobre la Diagonal) va a alliberar les seves passions al “baix ventre” –en expressió de Ricard Salvat– de la ciutat. Un d’aquest films podria ser Noches de vino tinto (Nunes, 1966) o Noche de verano (Grau, 1963), però aquesta última la porto aquí per una història personal. Habitualment un, quan veu una pel·lícula de la seva ciutat, te una sensació d’estranyesa: en reconeix els llocs que hi surten, però no la seva continuïtat espacial. El cinema, amb el seu muntatge, fa trampes i produeix veïnatges i sentits direccionals impossibles, que t’allunyen de la ciutat del teu record. Però en aquest cas passa una altra cosa, diametralment oposada. Devia tenir jo vuit o nou anys. Els meus pares no eren a casa i els germans vam quedar al càrrec d’una minyona. Alguna cosa especial passava al carrer. Uns cotxes de bombers feien pluja artificial amb les seves mànegues i un cotxe pujava sota el seu arc. En baixava, o passava després, una parella, que es quedava conversant al portal de l’edifici de davant, justament on va anar a viure un temps una coneguda. Ho vam veure tot des de la terrassa del pis dels meus pares, un tercer que era un cinquè; jo, assegut a la barana, amb les cames cap a fora, en una imatge que, com que m’he fet patidor de vertigen, cada cop m’impressiona més. Vaig cercar quina podia ser aquesta pel·lícula durant molt temps. Es pot imaginar la impressió que vaig tenir quan a Noche de verano vaig veure, no la pluja ni el cotxe, sinó la parella parlant al portal. Es veia de fons la finestra dels Pedreira –ell, ara un històric i reconegut editor–, que vivien a l’entresol i l’entrada del bar del semisoterrani, una taverna que s’anunciava Bar Prici. Comidas, on anàvem a comprar gasoses... Altres pel·lícules, més insertes en l’Escola de Barcelona, es mantenen en un món de referents molt moderns, de paper cuixé, com Fata Morgana (Aranda,1965), Dante no es únicamente severo (Esteva i Jordà, 1967) (fig. 5), Tuset Street (1968) o Cada vez que... (Durán, 1968). S’ha de recordar la frase que va encunyar Joaquim Jordà: “Ya que no podemos hacer Víctor Hugo, haremos Mallarmé”. Però també, al mateix temps, hi ha uns quants films, alguns censurats o presentats totalment al marge del sistema, que sí toquen de veritat realitats socials que no solen aparèixer pel cinema de l’època fàcilment: - Los tarantos (Rovira Beleta, 1963) - 52 domingos (Soler, 1965) - El último sábado (Balañá, 1967) - El largo viaje hacia la ira (Soler, 1969: quasi sempre que es veuen per televisió, o en films actuals, escenes amb immigrants arribant a l’estació de França els anys 60, són d’aquesta pel·lícula, que també conté escenes rodades a les barraques del Somorrostro) (fig. 6). - Lejos de los árboles (Esteva, 1967/72)

–157–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

7. Aproximacions a la ciutat posterior El cinema ha donat un salt molt gran quant al reflex de la ciutat de Barcelona. Hi ha una evolució, paral·lela a la de l’apreciació en el món real. Entrarem primer en una temptació que ve d’antic, però que amb el canvi a ciutat turística es va aguditzar molt (La ciutat postal / aparador), Constatarem, després, un canvi en la consideració de la ciutat, paral·lel al canvi de lluminositat real i inclús entrarem en exemples que mostren que hi va haver qui es va adonar de les transformacions profundes que hi havia darrere d’un canvi aparentment només estètic (Una nova Barcelona). I, per últim, deixarem caure que, després, es nota l’aparició de films que deixen veure que un nou cicle, de nou fosc, sembla haver fet la seva entrada (Una nova tendència). Figura 5. Dante no es únicamente severo (Esteva i Jordà, 1967)

Figura 6. El largo viaje hacia la ira (Soler, 1969)

a) La ciutat postal / aparador Podria entrar en aquest apartat el film d’Antonioni Profesión reporter (1975) (fig. 7), però una sèrie de detalls el singularitzen. És veritat que Jack Nicholson es passeja, molt erràticament, d’aquella forma que permet el cinema i que desconcerta els coneixedors dels llocs de rodatge, per davant dels espais més emblemàtics de la ciutat, però fixem-nos que és en una data en la qual ni de lluny s’ensumava que seria seu olímpica i, a més, Nicholson encarnava un personatge erràtic, ple de dubtes sobre la seva actuació, la qual cosa justificaria aquests ràcords impossibles entre espais. A mi m’hauria agradat posar aquí –però no m’ha estat possible– una escena de Huida al sur (Béraud, 1981) que tinc fixada al cap. Patrick Dewaere arriba a Barcelona, entra a l’hotel Colón, puja a la seva habitació i obre el balcó, que li mostra la vista sobre la plaça i la Catedral. El seu trajecte marca una idea que reflecteixen vàries pel·lícules europees, per a les quals Barcelona és “el Sud”: podríem dir que l’orientalisme segueix existint... L’elecció de l’hotel Colón no és innòcua: s’hi allotjava bona part dels il·lustres visitants de la ciutat, des de Joan Miró fins als més famosos actors estrangers. Jo li tinc força estima. Encara resisteix sense grans canvis, raó per la qual en veure’l em retorna un cert caliu: allà vaig celebrar el banquet de la meva primera comunió. –158–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

Més pel·lícules d’aquesta corda serien Barcelona (Stillman, 1994), que escollia i posava en valor l’Hospital de Sant Pau, o La tabla de Flandes (Uncovered, McBride,1994). Però són altres dos, els títols que sempre surten quan es parla d’això, perquè segurament tenen molt a veure amb l’acceleració de visites turístiques a la ciutat, que hi surt falsa com ella sola, però càlida i acompanyant les imatges pintoresques a base de música emocionant. En un moment de Todo sobre mi madre (Almodóvar, 1999), la primera d’elles, un cotxe surt d’un túnel, la càmera s’eleva i es veu tot el pla de Barcelona mentre sona una música plena de sentiments, en una escena que ha degut fer més arreu del món per les ganes de venir a la ciutat que cap altra. A Vicky Cristina Barcelona (Allen, 2008) (fig. 8), la segona, els personatges surten sempre amb entorns de fons molt escollits (qüestió atribuïble no a Woody Allen, sinó a l’equip de producció de Jaume Roures) de Barcelona, i principalment tot el que sigui de Gaudí o Miró; però potser el més significatiu sigui que associa la ciutat amb una qualitat de vida que, vist pel comú dels mortals de la ciutat, pot arribar a fer riure. Figura 7. Profesión reporter (Antonioni, 1975)

Figura 8. Vicky Cristina Barcelona (Allen, 2008)

b) Una nova Barcelona La constatació que el cinema captava com la ciutat estava canviant, la vaig tenir per primer cop, potser, amb Boom boom (Vergés, 1990). Sobretaules en una terrassa d’una nit estiuenca anticipaven ja l’ambient del tot és possible a Barcelona, que la música de Los Manolos va popularitzar durant l’acomiadament de les nits olímpiques. L’auberge espagnol (Una casa de locos, Klapisch, 2002) fa aparèixer també el “pack Gaudí”, però si va tenir arreu un enorme èxit, fou per agafar el fenomen Erasmus, ubicant la seva llegenda a Barcelona. Les festes nocturnes no s’hi acaben mai. A Souvenir (Vergès, 2004) (fig. 9), la cerca d’imatges noves, modernes, ja fastigueja bastant l’efecte del film anterior. Els protagonistes d’En la ciutat (Gay, 2003) es mouen com per casa en el que tots els espectadors veien que era una ciutat que havia canviat... –159–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

En 1989 la BBC produeix un documental, Tales from Barcelona, que dirigeix la cineasta txeca Jana Bokova. A la seva manera (entrevistant als artistes més variats residents en Barcelona) participa en l’eufòria de l’època, però és curiós constatar que ja veuen acostar-se’n la fi. Els (relativament nous) residents de la Plaça Reial veuen arribar la fi de la vida de barri en el seu veïnat. Hi ha, per altra banda, uns quants cineastes que constaten que els canvis que s’estan produint en la ciutat no són només canvis de decorat, que són molt més profunds, amb conseqüències importants: - En construcción (Guerín, 2001) - De Nens (Jordà, 2003) - El sastre (Pérez, 2007) - El germà del sastre (Pérez, 2009)

Figura 9. Souvenir (Vergès, 2004)

c) Una nova tendència Potser sigui la crisi (endevinada o constatada) la que ha portat una nova visió sobre la ciutat en què vivim. De sobte, les llums han desaparegut i de la ciutat lluminosa en què ens havien convençut que vivíem, hem passat a una de molt més tèrbola. És el cas d’una sèrie de films que no tinc el costum de veure, però que sé que existeixen i dels quals he vist alguna que altra escena: - El maquinista (Anderson, 2004) - Rec, Rec 2 (Balagueró i Plaza, 2007 i 2009), REC 3 (Plaza, 2012), REC 4 (Balagueró, 2014) (fig. 10) - Biutiful (González Iñarritu, 2010) - Los últimos días (Pastor, 2013) –160–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

Podem veure doncs com, a partir del cinema, podem sentir la transformació de l’apreciació que un té de la ciutat. A un ascens meteòric d’aquesta, que podem situar al voltant de la concessió dels Jocs Olímpics a la ciutat, li segueix una etapa en la qual alguns comencen a veure que els canvis produïts són ben profunds, anant molt més enllà de la qüestió estètica i, a poc a poc, en concordança aproximada amb la crisi econòmica, la lluminositat amb la qual se la considerava i representava va, en una etapa en què ens trobem en l’actualitat, enfosquint-se. Figura 10. Rec (Balagueró i Plaza, 2007)

Coda: El cas personal. Anem a Portabella. He dit que volia ficar una mica de mirada personal en aquest tema que, per ja tant marejat, es pot convertir en un determinat clixé. Una forma d’implicars’hi personalment és aparèixer. Jo sóc el noi (devia tenir uns 15 o 16 anys) de la foto de la figura 11, feta pel meu pare. És un exemple de com una fotografia ajuda a reviure determinades coses. A part de desmanegat com era després de l’estirada, aquesta foto em fa reviure la Barcelona de finals del 60, principis dels 70. És la plaça Lesseps, poc abans de l’obertura de General Mitre. Un toc que també em fa la visió de la primera pel·lícula del cineasta català (fig. 12) a qui vull portar aquí a col·lació, per a repassar amb la seva filmografia una bona part del que hem dit fins ara. A No compteu amb els dits (1967), al marge de molta cosa brossiana (Brossa en fou el guionista i Portabella va omplir el seu film de jocs de cartes, mags, –161–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

transformistes...), també surt aquell tros de l’antiga plaça Lesseps i un sacerdot afaitant-se en una barberia, que parla d’un altre tipus de vida, ja desaparegut. En 1968 Portabella roda Nocturn 29, també escrita amb Joan Brossa. Hi surten el Parc del Laberint, el Parc de la Ciutadella, l’Umbracle, un banc, el Círculo Ecuestre i altres indrets de la ciutat, però hi ha una escena en la qual un senyor puja a casa seva, es posa a mirar el desfile de las fuerzas armadas a la televisió i es treu aleshores els ulls, que em fan pensar que en pocs films com aquest es reflecteix la Barcelona benestant de l’Eixample. En l’entrega de la medalla de la ciutat a Pere Portabella, al Consell de Cent, el passat mes de març, Jordi Balló va elogiar-lo, dient que era dels pocs que atorgava al cinema un posicionament central. Ho deia, per exemple, amb el plantejament de Miró l’altre (1969), en el qual rodava a Joan Miró pintant els murs del Col·legi d’Arquitectes i, a continuació, esborrant la seva obra, cosa amb què l’obra de Miró ja només es podria veure a través del cinema. Bé: desgraciadament, amb decisions com Figura 12. Pere Portabella la de portar el Museu de Zoologia al Fòrum, ens vàrem quedar sense un museu noucentista fantàstic. Ja només a través de films com Umbracle (1970) podem reviure el seu misteri. A Informe general, acabem de veure la llosa que tapa la tomba de Franco i, aleshores, amb els títols de crèdit sorgeixen gratacels, cases modernistes, en un seguit de plans molt habitual a tota l’obra

Foto: MGF

Figura 11. Plaça Lesseps

–162–

Juan Manuel García Ferrer

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

de Portabella, de la qual es pot extreure un documental de bona extensió sobre els edificis característics i nous de la ciutat. A continuació, inclou les manifestacions de l’1 i 8 de febrer del 76 (segurament en filmacions fetes per Pere Joan Ventura i Manuel Esteban): la gent va fent seva la ciutat. En 1990, a Pont de Varsòvia, Portabella filma, a més de l’alta burgesia industrial i cultural barcelonina, un concert als balcons de la plaça Cucurulla, on una placa assenyala quan es van implantar els primers carrers per a vianants de la ciutat. El 2015, a Informe General II – El nuevo rapto de Europa, la gent del 15-M s’escampa per les places...

Al tinter Ens han quedat moltes vies possibles d’anàlisi del tema per desenvolupar, però una conferència com aquesta té els seus límits i és necessari mesurar el seu abast. Anomenem, això no obstant: - La Barcelona de la història recent (Antoni Ribas, La febre de l’or, La verdad sobre el caso Savolta, La plaça del diamant, El largo invierno del 36, Tierra y libertad, Salvador…). - Una possibilitat mai reeixida: si les novel·les de Juan Marsé són de les que més marquen una certa Barcelona d’un cert temps, la seva transposició a la pantalla mai ha acabat d’arrodonir una impressió similar. El propi Marsé s’ha declarat diversos cops insatisfet amb les adaptacions a la pantalla de les seves novel·les. - Els films i sèries sobre el detectiu creat per Vázquez Montalbán, Carvalho, son legió. - Una aproximació interessant, però no abordada: la d’analitzar la Barcelona vista per la gent d’aquí i per la que no és d’aquí. Orson Welles la va veure com a ciutat portuària. Altres com a ciutat amb atractiu turístic. Els d’aquí, com a ciutat viscuda? - En tots els textos surten també films amb la ciutat dels quinquis: Perros Callejeros, Yo el Vaquilla... - Un subcapítol del tema podria dedicar-se a les farses (Maquinavaja, Furia espanyola...) - S’hauria d’analitzar també tota la post Escola de Barcelona: Bigas Luna, Cadena, Salgot, Garay...). - Agradi o no, el cinema de Ventura Pons ha centrat el seu camp a la ciutat de Barcelona. - Manca de temps per abordar el tema amb rigor, s’hauria d’analitzar la molt nombrosa producció documental actual. Una bona part provinent de pràctiques, treballs o bé obres ja independents d’alumnes de les diferents universitats i escoles que imparteixen ensenyament del “documental de creació” o com se –163–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

li vulgui dir. A tall d’exemple: A través del Carmel (Zulián, 2009), Can Tunis (Morandi i Toledo, 2007), Ciutat Meridiana (Col·lectiu, 2015), (fig. 13)... Figura 13. Ciutat Meridiana (Col·lectiu, 2015)

Annex. Una Filmografia Mentre anava preparant aquesta conferència vaig anar apuntant els noms dels films que em venien al cap o que sortien a les fonts que consultava i que em semblaven significatius. No és una llista en absolut exhaustiva, perquè, arribat un moment en què vaig veure que ja tenia prou material, vaig aturar la cerca... i l’establiment d’aquesta relació per anys. 1896 - Place du port a Barcelone (Promio) 1897 - Vistas del puerto de Barcelona (Gelabert) 1897 - Salida del público de la iglesia de Santa María de Sants 1897 - Riña en un café (Gelabert). Casino de Sants 1900 - Barcelona, la perla de la Mediterrània 1901 - Promenade dans le port de Barcelona (Chomon per a Pathé) 1901 - Vue panoràmiques de Barcelone (Chomon per a Pathé) 1901 - Course de toreaux à Barcelone (Chomon per a Pathé) 1902 - Processó de les filles de Maria (Gelabert) 1903 - Panorama circulaire de Barcelona et ses environs (Chomon per a Pathé) 1903 - Course de toreaux aux arènes de Barcelone (Chomon per a Pathé) 1904 - Parc au crépuscule (Chomon per a Pathé). Parc de la Ciutatella 1905 - Eclipse de sol (Chomón) 1908 - Barcelona en tranvia (Baños) (Jardinets/Salmeró) 1909 - Los sucesos de Barcelona (Gaspar) 1911 - Temporal marítim 1912 - Barcelone, principale ville de la Catalogne (Chomon). Port i Parc de la Ciutadella –164–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

1913 - Barcelona, perla del Mediterráneo. Sociedad de Atracción de Forasteros. Cabot Films 1915 - Barcelona y sus misterios (Marro i Robert). Serial 1926 - Gent i Paisatge de Catalunya (Gaspar) 193x - L’Escola de Mar (Laya Films) 1935 - La bandera (Duvivier) 1936 - Movimiento revolucionario en Barcelona (Mateo Santos) 1936 - Barcelona trabaja para el frente (Martín Santos). Col·lectivitzat 1937 - Barrios Bajos (Puche). Port i l’ambient de la seva àrea en producció de la CNT 1937/38 - Espanya al dia (Laya Films i Popular Films) 1938 - Catalunya màrtir (J. Marsillach. Laya Films) 1940 - La família Vila (Iquino) 1947 - Mariona Rebull (Sáenz de Heredia). Liceu 1947 - Nada (Edgar Neville). UB. Biblioteca 1948 - La calle sin sol (Gil) 1948 - Vida en sombras (Llobet Gràcia). Coliseum 1950 - Apartado de Correos 1001 (Salvador). Atraccions Apolo. Via Laietana, Correus, les Rambles, passeig Colom 1950 - Brigada Criminal (Iquino) 1955 - Míster Arkadin (Welles). Port 1955 - Sin la sonrisa de Dios (Salvador). Zones marginals 1955 - El cerco (M. Iglesias) 1956 - El Ojo de cristal (Santillán) 1956 - Escuela de periodismo (Jesús Pascual). Plaça Espanya 1957 - Distrito quinto (Julio Coll) 1960 - Amor bajo cero (Blasco). Diagonal 1960 - El alegre paralelo (Ripoll Freixes) 1962 - Los atracadores (Rovira-Beleta) 1963 - Noche de verano (Grau) 1963 - A tiro limpio (Pèrez-Dolz). Escales mecàniques. Nou Camp 1963 - Los tarantos (Rovira Beleta). Antonio Gades, Rambles, Somorrostro, Montjuïc, les Arenes 1964 - La vida es magnífica (Le voleur du Tibidabo, Ronet) 1965 - El tigre se perfuma con dinamita (Chabrol) 1965 - 52 domingos (Soler) 1965 - Fata Morgana (Aranda). Camp Nou 1966 - Noches de vino tinto (Nunes) 1967 - No compteu amb els dits (Portabella) 1967 - Dante no es únicamente severo (Esteva, Jordà) 1967 - El último sábado (Balañá) 1968 - Nocturn 29 (Portabella) 1968 - Tuset street (Grau). Les dues Barcelones. El Molino, Tuset 1968 - Cada vez que... (Durán). Pg. Gràcia, passatge Arcàdia, Bocaccio 1968 - Biotaxia (Nunes). Ciutat vella. Gaudí 1968 - Sexperiencias (Nunes). El Paraigua, carrer Princesa –165–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

1969 - El largo viaje hacia la ira (Soler) 1969 - Ditirambo (Suárez). Port, Colom 1970 - Liberxina 90 (Durán). Parc Ciutadella 1970 - Umbracle (Portabella) 1972 - Lejos de los árboles (Esteva) 1974 - Antonio Gaudí. Una visión inacabada. (Alaimo). Sagrada Família 1975 - Profesión reporter (Antonioni). La Pedrera, Palau Güell, Rambles 1975 - Furia española (Betriu) 1976 - La ciutat cremada (Ribas) 1976 - Tatuaje (Bigas Luna) 1977 - Perros callejeros (De la Loma). La Mina, Sant Adrià. Camp de la Bota. 1977 - La oscura historia de la prima Montse (Cadena) 1977 - La vieja memoria (Camino) 1977 - Informe general (Portabella) 1977/1980 - Noticiari de Barcelona (ICC). 61 números 1978 - Ocaña, retrat intermitent (Pons) 1978 - Un papillon sur l’épaule (Deray) 1978 - Bilbao (Bigas Luna). Escudellers, Gòtic 1978 - L’orgia (Bellmunt) 1978 - El asesino de Pedralbes (Herralde). Model 1978 - Serenata a la claror de la lluna (Salgot i Jover) 1979 - Caniche (Bigas Luna) 1979 - La verdad sobre el caso Savolta (Drove) 1979 - Perros callejeros II. En busca y captura (De la Loma) 1980 - Perros callejeros III. Los últimos golpes del Torete 1981 - Huida al sur (Plein sud, Béraud). Hotel Colón 1981 - Barcelona Sud (Cadena). Ciutat del crim 1981 - La revolta dels ocells (Comeron) 1982 - La plaça del diamant (Betriu) 1983 - Victòria (Ribas) 1984 - Últimas tardes con Teresa (Herralde). Carmel 1984 - Fanny Pelopaja (Aranda) 1985 - Antonio Gaudí (Teshigahara). Parc Güell 1985 - Yo el Vaquilla (De la Loma) 1986 - Lola (Bigas Luna) 1986 - Mes enllà de la passió (Garay) 1987 - Barrios Altos (Berlanga) 1987 - Bar cel ona (Llagostera) 1988 - Sinatra (Betriu). Golondrinas, Rambles 1988 - Barcelona Connection (Iglesias Bonns) 1989 - La bañera (Garay) 1989 - Si te dicen que caí (Aranda) 1990 - Boom boom (Vergés) 1990 - City Life (Guerin) 1990 - Les anges (Berger) –166–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

1990 - Pont de Varsòvia (Portabella) 1991 - El laberinto griego (Alcázar) 1991 - El largo invierno del 36 (Camino) 1992 - El amante bilingüe (Aranda) 1992 - Makinavaja, el último choriso (Suárez) 1993 - Makinavaja II, semos peligrosos (Suárez) 1993 - La febre de l’or (Herralde) 1993 - Monturiol, el senyor del mar (Bellmunt) 1993 - Le journal de Lady M (Tanner) 1994 - Barcelona (Stillman). Palau de la Música, Hospital de la Santa Creu 1994 - Unveiled (Cole). Casa Batlló 1994 - La tabla de Flandes (Uncovered, McBride). Casa Batlló, Parc Güell. La tabla de Flandes 1995 - Land and freedom (Loach). Barri Ribera 1996 - Libertarias (Aranda). Plaça Reial 1996 - Susana (Antonio Chavarrías) 1999 - Said (Soler) 1999 - Todo sobre mi madre (Almodovar). Gaudí, cementiri de Montjuïc 1999 - La ciudad de los prodigios (Camús) 1999 - Los sin nombre (Balagueró) 2000 - Lola, vende cá (Soler) 2001 - Gaudi Afternoon (Seidelman). La Pedrera 2001 - En construcción (Guerin) 2002 - L’auberge espagnole (Klapisch). Parc Güell 2002 - El embrujo de Shanghai (Trueba). Plaça Rovira 2003 - De nens (Jordà) 2003 - En la ciudad (Gay). Via Laietana, platja Barceloneta, La Verònica 2004 - El forat (Falconetti Peña) 2004 - El maquinista (Anderson) 2005 - Tapas (Corbacho, Cruz). Carrer Comerç 2005 - El taxista ful (Sol, 2005) 2006 - Desde mi ventana (O’Longh, Adèle) 2006 - La lucha del espacio urbano (Sucati, Jacobo). Poble Nou 2006 - A través del Carmel (Zulián, Claudio) 2006 - Can Tunis (Toledo, González Morandi) 2006 - El perfume (Tykwer). Poble Espanyol, Sant Just i Pastor... 2006 - Salvador (Huerga) 2006 - Troll (González i Serrats). Raval. 2007 - Manuale d’amore 2 (Veronesi). Sagrada Família. 2007 - Rec (Balagueró, Plaza). Eixample. Rambla Catalunya, 34. 2007 - Savage grace (Kalin). Turó Parc 2007 - Mirando al cielo (Garay). Bombardejos italians 2007 - El sastre (Óscar Pérez) 2007 - Can Tunis (Morandi i Toledo) 2008 - The anarchist’s wife (Noelle, Sehr). Plaça de la Mercè –167–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 149-166 Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la matança?

Juan Manuel García Ferrer

2008 - Vicky Cristina Barcelona (Allen) 2009 - Mónica del Raval (Betriu) 2009 - Mapa de los sonidos de Tokio (Coixet). Mercat Abaceria 2009 - Petit indi (Recha). Besòs 2009 - El germà del sastre (Óscar Pérez) 2009 - Rec 2 (Balagueró, Plaza) 2009 - Cónsul de Sodoma (Monleón) 2009 - V.O.S. (Gay). Vistes, postals 2009 - A través del Carmel (Zulian) 2010 - Biutiful (González Iñarritu). Plaça Catalunya, Rambles, Portal Àngel 2010 - Barcelona abans que el temps ho esborri (Ros). Torre Agbar, Hotel W, Edificis Trade... 2011 - Zindagi na milegi dobara (Akhtar). Gòtic 2011 - Destruir y construir. Historia de una fábrica (Sucari). Poble Nou 2013 - Los últimos días. (Àlex i David Pastor). Barcelona apocalíptica 2015 - Ciutat Meridiana (Col·lectiu Máster UAB)

Bibliografia Baecque, Antoine de (2011). Le dictionnaire Eustache. Éditions Léo Scheer. “Barcelona, ciudad de cine”. Barcelona, metrópolis mediterrània (Quadern Central), núm. 6, p. 57-119. Cazeneuve, Xavier (2018). Barcelona i el cinema. Conferència en el Cineclub del Cercle (Artístic). Gorina, Àlex; Esteve Riambau (2018). La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català. TV3. Jousse, Thierry; Thierry Paquot [ed.] (2005). La ville au cinéma. Encyclopédie. París: Cahiers du Cinéma. March, Enric H. Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres móns. https://enarchenhologos. blogspot.com/ Poyato Sánchez, Pedro; Fernando Luque Gutiérrez (2014). “Barcelona. Un singular poliedro de celuloide”, dins: Francisco Garcia Gómez; Gonzalo M. Pavés Borges [ed.]. Ciudades de cine. Madrid: Cátedra, p. 33-50. Ramos Alquézar, Sergi (2018). “Une promenade documentaire dans les quartiers de Barcelona”. L’avant scène cinema, núm. 655, p. 30-34. Riambau, Esteve (2018). Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil. Barcelona: L’Avenç. Torrell, Josep. Pere Portabella. Text inèdit. Torres Hortelano, Lorenzo J.; Helio San Miguel [ed.] (2013). World Film Locations. Barcelona. Bristol: Intellect Books. “Un gran plató” (2006). Barcelona: La Vanguardia-BBVA.

–168–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 167-190 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.177

Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala1 Thomas Perrin2

Universitat de Lille Laboratòri Territoires, Villes, Environnement & Société (TVES) thomas.perrin@univ-lille.fr

Resum: Dinàmiques macro-regionals a la Mediterrània occidental: cap a una renovació de la cooperació territorial Malgrat que la Mediterrània occidental no compta amb estratègies macro-regionals pròpies en el marc de la Unió Europea, presenta unes determinades característiques espacials i socioeconòmiques, tal com han destacat diferents treballs. Els esquemes de cooperació regional i subestatal són nombrosos a la Mediterrània occidental i s’hi poden observar alguns avenços cap a formes de cooperació macro-regional. S’identifiquen i analitzen tant les variables que la poden impulsar com les que la poden limitar. Aquestes variables ajuden a entendre millor com la macro-regionalització, al combinar l’escala trans-meso i la lògica postcomplexa, pot implicar una reestructuració de les referències espacials i de les polítiques de planificació territorial a la Unió Europea. Paraules clau: macro-regió, macro-regionalització, Mediterrània occidental, cooperació territorial.

Resumen: Dinámicas macro-regionales en el Mediterráneo occidental: hacia una cooperación territorial renovada Aunque el Mediterráneo Occidental no cuenta con estrategias macro-regionales propias en el marco de la Unión Europea, presenta unas determinadas características espaciales y socioeconómicas, tal como se han señalado en diferentes trabajos. Los esquemas de cooperación regional y subestatal son numerosos en el Mediterráneo Occidental y se pueden 1. Thomas Perrin, «maître de conférences en aménagement et urbanisme», va impartir la seva conferència a la SCG l’11 de febrer de 2019. 2. Mercés a Núria Bedós Bayó (Generalitat de Catalunya) per la collaboracion e a Stefan Gänzle (University of Agder) per l’ajuda editoriala. Mercés a Joan-Francés Courouau (Université Toulouse Jean-Jaurès) per la traduccion del tèxt del francés a l’occitan.

–169–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

observar algunos avances hacia formas de cooperación macro-regional. Se identifican y analizan tanto las variables que pueden impulsarla como las que pueden limitarla. Estas variables contribuyen a comprender mejor cómo la macro-regionalización, al combinar la escala trans-meso y la lógica post-compleja, puede implicar una reestructuración de las referencias espaciales y de las políticas de planificación territorial en la Unión Europea. Palabras clave: macro-región, macro-regionalización, Mediterráneo Occidental, cooperación territorial.

Abstract: Macro-regional dynamics in the Western Mediterranean: towards a renewal of territorial cooperation Although there is no European macro-regional strategy for the Western Mediterranean, various studies identify notable spatial and socio-economic characteristics of the area. The Western Mediterranean includes numerous regional and sub-state cooperation schemes and we can observe a trend towards macro-regional forms of cooperation. We point out and analyse both the variables that can drive such a macro-regionalisation, and those that can limit it. The case of the Western Mediterranean contributes to better grasp how macro-regionalisation, which combines a trans-meso scale and a post-complex rationale, can renew EU spatial references and planning policies. Palabras clave: macro-region, macro-regionalisation, Western Mediterranean, territorial cooperation.

* * *

Introduccion Aqueste article s’interèssa a la cooperacion territoriala dins la zòna de la Mediterranèa occidentala. L’objectiu es de veire en qué las dinamicas de cooperacion en plaça actualament senhalan la construccion –senon la constitucion– d’una macro-region de l’Union europèa (UE), a l’imatge de las estrategias dichas macro-regionalas que l’UE a botadas en plaça, despuèi 2009, a l’entorn de la mar Baltica, del Danubi, de las mars Adriatica et Ioniana e de l’espaci alpenc (Gänzle e Kern, 2016; Boulineau, 2017) (fig. 1). Aquelas estrategias an per objectiu de coordonar melhor e de far interagir los diferents dispositius de cooperacion territoriala –regionals, nacionals, europèus– dins la meteissa macro-region, e aquò per respondre conjonchament a d’enjòcs comuns de desvolopament e d’amainatjament del territòri: cambiament climatic, pollucion, rets e infrastructuras de transpòrt, sinergias economicas o fluxes migratòris per exemple. S’agís pas de crear un novèl programa o un novèl escalon administratiu, mas puslèu de definir d’orientacions estrategicas que permeton de racionalizar melhor e d’operacionalizar los instruments existents, segon de tèmas e de prioritats prealablament negociats, e en associant los diferents actors concernits: –170–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

agents estatals e sub-estatals, organismes privats e publics, organizacions non governementalas. Un apròchi similar se retròba dins las estrategias regionalas de bacin maritim que l’UE coordona per la mar Baltica, la mar Negra, la mar Mediterranèa, la mar del Nòrd, l’ocean Atlantic o l’ocean Arctic (fig. 1). Emai se una quantitat importanta de literatura academica, de rapòrts institucionals e d’eveniments especializats son estats consacrats a aqueles desvolopaments, demòran puslèu confidencials en defòra dels cèrcles d’expèrts interessats o de professionals implicats. De mai, la macro-regionalizacion es un fenomèn multifacetic que englòba d’estructuras e de procèsses variats que de còps se cavalcan. Es ligada a d’autras dinamicas territorialas e espacialas complèxas e divèrsas e fa intervenir mantuns domenis d’accion publica. Diferents trabalhs identifican la Mediterranèa occidentala coma una macroregion europèa dinamica e coërenta. La cooperacion territoriala s’es desvelopada Figura 1. Estrategias macro-regionalas e de bacin maritim

Sorsa: Mission operacionala transfrontalièra, in Wassenberg et al. 2015, p. 46. –171–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

a de nombrosas escalas, tanben a l’escala macro-regionala e la zòna inclutz tanben la dimension “extèrna” de la politica de vesinatge sud de l’UE. Pr’aquò, cap d’estrategia macro-regionala es pas estada botada en plaça. Es doncas un cas particularament interessant per analisar la macro-regionalizacion, de las projeccions territorialas a la mesa en òbra de las politicas, e per discutir de las oportunitats, coma tanben dels obstacles, d’aquel mòde de cooperacion territoriala. La metodologia es basada sus l’analisi documentària e lo trabalh de terren. Lo còrpus documentari s’apuèja sus la literatura academica e la documentacion tecnica e politica, que concernisson a l’encòp las macro-regions e la macro-regionalizacion en general, e la Mediterranèa occidentala en particular, e tanben de trabalhs anteriors de l’autor. La recerca documentària a permés d›elaborar lo quadre analitic que es estat confrontat a la situacion concrèta del cas. Lo trabalh sul terren consistís en d’entrevistas e d’observacion participanta. Sèt actors ciblats son estats interrogats sus la dinamica macro-regionala en Mediterranèa occidentala. La participacion dirècta a d’eveniments o reünions-claus ligats al subjècte analisat a aportat de contribucions de recerca suplementàrias e actualizadas. L’article presenta primièr lo quadre de l’analisi e las questions de recerca. Presenta puèi l’estudi de cas e las resultas que son, en seguida, analisadas dins las darrièras partidas.

1. L’escala macro-regionala dins la cooperacion territoriala europèa Se las estrategias macro-regionalas de l’UE an marcat un “virada critica” dins l’institucionalizacion d’aquela escala de cooperacion territoriala (Dühr, 2018), èra ja presenta dins d’autres dispositius: las organizacions dichas “sub-regionalas” talas coma Benelux, lo Grop de Visegrád; los programas europèus Interreg de la part dicha “transnacionala” lançats dins los ans 1990. Pr’aquò, contràriament a las unions subregionalas que repausan sus de modèls diplomatics interestatals tradicionals, los autres tipes de macro-regionalizacion implican un quadre de governança mai complèx, e un apròchi espacial que subrepassa las frontièras estatalas. Per alhors, lo concèpte de “mega-regions” desvelopat per de cercaires nòrd-americans remanda a l’apròchi macro-regional europèu, emai s’es mai focalizat sus la dimension urbana e metropolitana (Florida et al., 2008; Boix e Marull, 2016) (fig. 2). Aqueles desvolopaments confirman qu’una tala escala “trans-meso”, a l’encòp transnacionala e intermediària, presenta un interès per organizar e amainatjar de regions repartidas entre diferents ensembles nacionals, estatals o supra-nacionals, mas ligats per de fluxes e d’interaccions que se jògan de las frontièras tradicionalas. Es particularament lo cas dins un espaci transnacional tal coma l’UE e –172–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

dins la proposicion de la Comission pels programas de cooperation territoriala 2021-2027, es previst de melhor alinhar los fonses e programas de cooperacion territoriala sus las estrategias macro-regionalas e de bacins maritimes existents. Sul plan teoric, la macro-regionalizacion es ligada a d’evolucions representativas d’una pòst-modernitat territoriala, a l’encòp en tèrmes de visions espacialas e d’accion publica, en començar per la nocion de soft-spaces (Allmendinger et al., 2014), que remanda a una delimitacion flexibla e variabla dels espacis de cooperacion segon los projèctes e los partenaris implicats. Aquela nocion correspond als apròchis relacionals o associatius de las regions e de la regionalizacion, que s’interèssa a la mesa en plaça de “territòris de projèctes” evolutius e sus mesura per respondre a de questions especificas (Seltzer e Carbonell, 2011, p. 10-11; Jones e Paasi, 2013). Trobam aqueles apròchis dins los discorses dominants sus las estrategias macro-regionalas e de bacins maritims de l’UE. Los modèls macro-regionals illustran tanben lo concèpte de rescalonament de l’Estat (state rescaling) (Brenner 2004), que descriu coma la decentralizacion cap a de regions sub-estatalas “micro” e l’inclusion dins de regions supra-estatals “macro” coma l’UE, ligadas a de novèlas formas de regionalisme (Perrin, Figura 2. Las mega-regions d’Euròpa

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

2016), remodèlan la geografia e la distribucion del poder dels Estats, sens ne senhalar necessàriament l’aflaquiment. En rason de sa natura multipartita, la macro-regionalizacion fornís tanben de cases empirics de sistèmas de governança multi-nivèls que articulan divèrses programas politics a diferentas escalas politicas e territorialas. Una caracteristica essenciala de la cooperacion macro-regionala es la dimension cooperativa e la capacitat dels actors implicats a ajustar lors interèsses dins la perspectiva de decisions comunas. Se pensa per exemple a las relacions entre organizacions transfrontalièras o euroregions presentas dins la meteissa macro-region, o encara a las relacions entre autoritats territorialas e servicis de l’Estat. Enfin, la macro-regionalizacion participa a una europeanizacion espaciala e territoriala (Bellini e Hilpert, 2013; Stead et al., 2016; Boulineau, 2017). La definicion e lo fonccionnement de la màger part dels arrengaments macro-regionals son influenciats per las visions e los metòdes de l’Union europèa. Ofrisson una governança alternativa e lor objectiu es d’armonizar las posicions e las politicas jos un capèl comun, basat sus las prioritats europèas. Per alhors, la cartografia de las macro-regions pòt influenciar la meta-geografia europèa, las referéncias espacialas que per elas los individús organizan lor coneissença del mond. La mapa de la macro-regionalizacion dessenha de “Pichòtas Euròpas” (Dühr, 2018, p. 543) amb de frontièras distinctas de la mapa dels Estats-membres. Taula 1. Tipologia de la macro-regionalizacion en Euròpa Iniciativa

Actors principals

Delimitacion espaciala

Exemple

Unions sub-regionalas

Estats

Fix Frontièras estatalas

Benelux, Grop de Visegrád, Conselh nordic

Organizacions interregionalas

Autoritats sub-estatalas

Fix Frontièras sub-estatalas

Comissions geograficas de la Conferéncia de las regions perifericas maritimas

Programas Interreg transnacionals

UE Fix Estats et autoritats Nomenclatura europèa NUTS sub-estatalas

Euròpa del Nord-Oèst, Adriatica-Ioniana

Estrategias UE Mixte macro-regionalas Estats et autoritats Frontièras estatalas ou sub-estatalas, sub-estatalas mas discors sus la delimitacion variabla/adaptabla en fonccion de l’objectiu politic o del projècte

Estrategia de l’Espaci alpenc, estrategia del Danubi

Estrategias de UE Mixte bacins maritims Estats et autoritats Frontièras estatalas ou sub-estatalas, mas discors sus la delimitacion sub-estatalas variabla/adaptabla en fonccion de l’objectiu politic o del projècte

Atlantic, mar del Nòrd

–174–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Taula 2. Quadre conceptual d’analisi de la macro-regionalizacion Concèpte / apròchi

Efièch / fenomèn Domeni espacial

Rescalonament de l’Estat State rescaling Soft space / regions relacionalas

Governança multi-nivèls

Europeanizacion

Domeni d’accion publica

Transformacion de la capacitat de l’Estat “de bas en naut” Renovelament del regionalisme e de la regionalizacion “micro & micro” Delimitacions espacialas ad-hoc, basat sus de projèctes e sus mesura Conjonccion & coordinacion de divèrses actors a diferents nivèls per realizar un projècte / un accion en comun Re-cartografia: promocion d’una Promocion dels metòdes e meta-geografia renovelada prioritats de l’UE

Aital la macro-regionalizacion a d’implicacions suls dispositius d’amainatjament del territòri a l’encòp en tèrmes de vision territoriala –“efièches espacials”– e d’accion publica –“efièch politic”. Prepausam d’analisar aquelas questions dins lo cas de la Mediterranèa occidentala, per tal de veire se las dinamicas de cooperacion territoriala senhalan una macro-regionalizacion d’aquel espaci.

2. La Mediterranèa occidentala: elements per una macro-region L’espaci de la Mediterranèa occidentala se prèsta a mantunas lecturas e a de nombrosas denominacions (Courtot et al., 1994, Rivière 2005, Durà e Oliveras, 2013), sovent ligadas a las projeccions territorialas de la Comission europèa e a las operacions de marketing territorial de las autoritats membres d’aquel espaci. Pr’aquò, al-delà d’una dimension performativa, mantunas sorsas convergisson per dessenhar un perfil macro-regional objectiu d’aquel espaci. A l’escala europèa, la màger part dels trabalhs fan una distinccion entre una version espandida que englòba las regions, principalament costièras, que van d’Andalosia dins lo sud d’Espanha a Sicília dins lo sud d’Itàlia, e una Méditerranèa occidentala “nodala” que va de la Comunautat Valenciana fins a Toscana e religa “tres regions economicas e lors zònas d’influéncia: l’ais Cataloha-Valença, l’ais Ròse e lo Nòrd d’Itàlia” (Durà e Oliveras, 2013, p. 108), e que estructuran los aisses metropolitans Gènoa-Marselha-Barcelona-Valença sus la còsta e Lion-Tolosa-Turin dins las tèrras. Aquel còr de la Méditerranèa occidentala es estat de còps apelat “arc mediterranenc nòrd-occidental”, o “arc latin”, sens que, aquí tanpauc, una denominacion prenga lo pas sus l’autra (fig. 3). –175–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Figura 3. L’arc mediterranenc occidental en Euròpa, version espandida

Sorsa: Durà-Guimerà e Oliveras-González, 2013, p. 102.

Dins sas reflexions sus la mapa conceptuala d’Euròpa, Stein Rokkan a solinhat que Catalonha, las regions de l’ais Rin-Ròse o Itàlia de Nord apartenián a una “Euròpa de las ciutats-Estats” economicament e comercialament dinamica (Seiler, 2004). E malgrat los risques temporals e sòciopolitics, la geo-istòria pòt fornir d’elements per apreciar lo perfil macro-regional d’un territòri donat… e motivar las cooperacions territorialas, tanben a l’escala macro-regionala (Perrin, 2013; Perrin, per paréisser): “los eretatges istorics e culturals comuns preexistents dels territòris incluches dins las macro-regions (...) servisson de raconte util per un novèl espaci macro-regional en tèrmes culturals” (Gänzle e Kern, 2016, p. 9). En Mediterranèa occidentala, d’orientacions sòcioculturalas similaras, en particular las capacitats lingüisticas pròchas e relativament ben partejadas, son consideradas coma d’avantatges potencials per la cooperacion macro-regionala (Nagler, 2013, p. 49-50; Perrin, 2013). Dins los ans 1990, mantuns trabalhs sus l’espaci europèu an identificat aquel espaci e aquelas potencialitats, en particular dins la zòne nodala. Roger Brunet e lo GIP Reclus identifican un Nòrd del Sud coma espaci estructurant de l’UE (Brunet, 1989) (fig. 4). Lo rapòrt Euròpa 2000 de la Comission europèa identifica un “centre de desvelopament segondari important que s’espandís de las regions prospèras del sud d’Alemanha e del nòrd d’Itàlia cap a l’oèst fins a las regions en creissença rapida del sud de França e de las regions de Barcelona e Valença” (CCE, 1991, p. 13). La “Mediterranèa occidentala” ven puèi un zonatge –176–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

dels programas Interreg de cooperacion transnacionala, aquela delimitacion englòba emai Mediterranèa tota a partir de 2007 (Dühr, 2018). D’autres trabalhs evòcan una “sun belt” o una “banana daurada” europèa (Lever, 1999, p. 1042). D’apròchis similars posicionan la Mediterranèa occidentala al còr d’una “fun belt” que va dels Pirenèus als Alps amb d’estacions d’esquí e d’”estacions balnearas de mòda dins los Balears, la Riviera”, e que se presenta coma una “California europèa” (Baudelle, Guy e Ollivro, 2002, p. 130). Dins lo meteis sens, de geografs nòrd-americans an identificat una “mega-region Barce-Lion” o “mega-region Euro-Sunbelt” que s’espandís de Barcelona a Marselha, de Tolosa a Lion, compta a l’entorn de 27 milhons d’estatjants e se classa, en 2012, en 6ena e 9ena posicion en Euròpa en tèrmes de populacion e de PIB respectivament (Boix e Marull, 2016, vej. fig. 2). Aquela perspectiva mega-regionala es estada tanben aplicada sus l’arc mediterranenc entre Catalonha e la region valenciana en Espanha (Boira, 2010). Segon aqueles apròchis, la Mediterranèa Occidentala combina d’avantatges de localizacion, de sectors economics eficaces e una environa e una qualitat de vida atractivas. La zòna es pro facilament religada a la zòne centrala de creissença d’Euròpa o zòna de “dorsala europèa”, autrescòps apelada “banana blava” europèa d’après los trabalhs de Roger Brunet. E los fluxes sòcio-economics semblan confirmar una coëréncia macro-regionala (Nagler, 2013). Figura 4. L’arc mediterranenc occidental, interfàcia entre lo Nòrd e lo Sud

Sorsa: Daviet et al., 1994: 12 (mapa basada en GIP Reclus). –177–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

En despièch de las variacions de definicion e de concepcion d’aquel espaci, mantuns documents politics de l’UE reconeisson que, compte tengut de la realitat geo-istorica, espaciala e sòciopolitica de la region, i pòdon pas aver que mantunas estrategias macro-regionalas en Mediterranèa (CESE 2012, PE 2012, PE 2012, PE 2015). Dins aquela amira, l’estrategia de la macro-region adriatica e ioniana (EUSAIR) representa la macro-region mediterranenca centrala. De mai, segon la logica dels soft-spaces, la Mediterranèa occidentala se limita pas a la riba nòrd de la Mediterranèa. Una de las valors ajustadas d’aquela macro-region pòt èstre d’enfortir los ligams e la cooperacion amb las regions costièras de Marròc, d’Argeria e de Tunisia e lors aglomeracions urbanas, que participan a la politica europèa de vesinatge Sud (Scott et al., 2019).

3. Dinamicas de cooperacion: actors e dispositius La Mediterranèa occidentala compren de nombrosas estructuras e iniciativas de cooperacion territoriala. Se declinan a totas las escalas: del nivèl inter-estatal pan-mediterranenc amb la Convencion de Barcelona de l’ONU e sos centres d’accions regionalas coma lo Plan Bleu, basat à Niça-Sophia-Antipolis, o amb l’Union per la Mediterranèa que recampa los 28 Estats membres de l’Union euFigura 5. Cooperacion territoriala en Mediterranèa occidentala: participacion de las regions e de las vilas europèas per nombre d’entitats e de sètis socials

Sorsa: Durà e Oliveras, 2013, p. 109. –178–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

ropèa e 15 países mediterranencs Figura 6. L’euroregion Pirenèus-Mediterranèa partenaris; fins a un centenat d’organizacions de cooperacion entre autoritats territorialas, que lor reparticion mòstra una implicacion importanta de las regions situadas al còr de la Mediterranèa occidentala (Durà e Oliveras, 2013) (vej. fig. 5) (vej. taula 3). Una analisi fondada suls programas Interreg solinha que la region es, amb la mar Baltica, l’una de las macro-regions mai integradas e mai coërentas del punt de vista de la cooperacion territoriala (Nagler, 2013, p. 38). La Comission IntermediterraSorsa: http://www.euroregio.eu nenca (CIM) es una comission geografica de la Conferéncia de las Regions Perifericas Maritimas que recampa un quarantenat d’entitats sub-estatalas dels países mediterranencs amb la Comunitat valenciana, Catalonha, Occitània, PACA o la Toscana. A la fin de 2014, la CIM a botat en plaça un grop de trabalh especific sus la cooperacion territoriala e las estrategias macro-regionalas en Mediterranèa. En particular, remarcam doas euroregions situadas a las extremitats de la zòna nodala de la Mediterranèa occidentala: - l’Euroregion Pirenèus-Mediterranèa a la frontièra franco-espanhòla, entre las regions Catalonha, Balears, Occitània (fig. 6); - l’Euroregion Alps-Mediterranèa a la frontièra franco-italiana, que recampa las regions Auvèrnhe-Ròse-Alps, PACA, Piemont, Liguria e Val d’Aòsta. Per alhors, Catalonha e Auvèrnhe-Ròse-Alps son membres, amb Baden-Württemberg e la Lombardia, de l’associacion dels Quatre motors per Euròpa creada en 1988. Aquela cooperacion de longa data, emblematica de l’emergéncia de novèls agendas regionalistas dins los ans 1990, visa la competitivitat d’aquelas regions ricas e pro poderosas, notadament en matièra d’economia, de sciéncias e de tecnologias. Mai especificament a l’escala macro-regionala, trobam un forum interestatal, lo Dialòg 5+5, creat en 1990 entre Espanha, França, Itàlia, Malta, Portugal, Argeria, Líbia, Marròc, Mauritania e Tunisia. Es l’organ mai ancian que religa los países de las doas ribas de la Mediterranèa e forma un jos-grop actiu al sen de l’Union per la Mediterranèa. Lo forum a botat en plaça un Grop dels Ministres dels Transpòrts de la Mediterranèa occidentala (GTMO 5+5), que sos trabalhs son gerits pel centre CETMO, basat a Barcelona. –179–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Se pòt citar tanben l’Arc latin, una associacion basada a Barcelona entre las autoritats territorialas de nivèl NUTS 3 costièras (províncias e departaments). De mai, mantuns programas Interreg transnacionals de l’UE pòdon sotenir la cooperacion macro-regionala, en particular lo programa Mediterranèa (MED). Per exemple, mantuns actors de la Mediterranèa occidentala participan a la plataforma Panoramed, qu’es un ais del programa MED que visa a l’enfortiment de las capacitats de govèrn e de cooperacion en Mediterranèa, notadament en desvolopant las complementaritats entre los utisses, las sorsas de finançament e los actors de la zòna. Se pòt remarcar aquí que de 2008 à 2011 un projècte Interreg MED, Medgovernance, a estudiat un novèl sistèma de governança regionala eficaç per la zòna Euromed. La cooperacion macro-regionala èra ja prevista dins aquel projècte.3 De mai, los programas transnacionals Region alpenca e Euròpa del Sud-Oèst incluson cèrts territòris de la Méditerranèa occidentala. Las partidas beneficiàrias pòdon tanben mobilizar de ressorsas Interreg a partir de quatre programas transfrontalièrs dins la region: Alcotra (França-Itàlia), Poctefa (França-Espanha), Maritima França-Itàlia e lo programa transfrontalièr de la politica europèa de vesinatge meridional. Demèst los actors sub-estatals, se remarca una implicacion afirmada de tres regions situadas dins l’arc nodal de la Méditerranèa occidentala: Catalonha, PACA e Occitània. Catalonha e PACA co-presidisson d’alhors lo grop de trabalh de l’IMC sus la cooperacion macro-regionala e territoriala en Mediterranèa. Aquelas regions son tanben implicadas dins d’organizacions que complètan lo malhatge cooperatiu d’aquel espaci nodal: l’euroregion Pirenèus-Mediterranèa e l’euroregion Alps-Mediterranèa. Catalonha a ocupat istoricament una plaça estrategica dins aquel espaci. Istoricament, Barcelona es estat e demòra l’un dels principals pòrts mediterranencs. A l’Edat Mejana, la vila èra l’una de las capitalas politicas e economicas d’una talassocracia mediterranenca occidentala, la confederacion de la Corona d’Aragon. Se pòt observar un rapèl geocultural d’aquel quadre territorial dins la vision de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (Prytherch, 2009). Aquel grop de reflexion basat a Valença promòu lo concèpte de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani que s’espandís de la Comunitat Valenciana en Espanha a Catalonha del Nòrd, la region istorica catalana del sud-oèst de França que correspond al departament dels Pirenèus-Orientals. Preconisa notadament lo melhorament de las infrastructuras de transpòrt dins lo corridor mediterranenc espanhòl (Boira e Prytherch, 2015). Se pòt observar un tropisme mediterranenc dins la cooperacion e las estrategias exterioras que lo govèrn catalan, la Generalitat, a desvolopadas après la democratizacion d’Espanha a la fin dels ans 1970. A multiplicat los engatjaments actius dins la cooperacion territoriala e es venguda l’iniciatora o lo leader de nombrosas cooperacions e organizacions (Perrin, 2014). 3. http://www.programmemed.eu/en/the-projects/project-database/results/view/single.html?no_cache=1&idProject= 133&cHash=689829865606acfb85bbe053ed505901

–180–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Aital Barcelona es lo sèti de nombrosas organizacions cooperativas mediterranencas: Union per la Mediterranèa, GTMO 5+5, Comission Intermediterranenca de la CRPM, Arc Latin, Associacion de las Cambras de Comèrci e d’Industria de la Mediterranèa (ASCAME), Institut Europèu de la Mediterranèa (IEMed), Partenariat per la recerca e l’innovacion dins la region mediterranenca (PRIMA). En febrièr de 2019, lo govèrn catalan a organizat, en collaboracion amb l’Euroregion Pirenèus-Mediterranèa e la Comission Intermediterranenca, un Forum Catalonia Mediterranean que son objectiu es de promòure e de relançar una Estrategia mediterranenca catalana (MedCat), en particular lo ròtle de la cooperacion macro-regionala dins la politica regionala de l’UE après 2020. A aquela escasença, los representants de 5 organizacions mediterranencas (CIM, Euroregion Pirenèus-Mediterranèa (EPM), MedCités, Arc Latin e Euroregion Adriatica-Ioniana) an signat una Aligança de Cooperacion Mediterranenca. Emai se tradicionnalament –e comparativament a Catalonha– las regions francesas an pauc de competéncias e pauc de ressorsas, la region PACA concentra sas relacions exterioras sus “Euròpa e la Mediterranèa”. Aquò s’inscriu dins una estrategia nacionala amb lo grand programa de renovacion urbana Euromediterranèa, iniciada per l’Estat francés en 1995 per far de Marselha una metropòli euro-mediterranenca de primièr plan. La region es estada l’autoritat de gestion del programa Interreg per la Mediterranèa en 2007-2013 e 2014-2020. S’endralha actualament dins la revision de la cartografia de las rets transeuropèas de transpòrt de l’UE per inclure lo tròç Marselha-Gènoa dins lo corridor mediterranenc. La region Occitània creada novèlament en 2016 (Bernié-Boissard, Courouau e Perrin, 2018), per la fusion de las doas ancianas regions Miègjorn-Pirenèus e Lengadòc-Rosselhon –que es estada una de las primièras regions a signar un acòrdi de cooperacion amb Catalonha tre los ans 1980– mòstra per quant a ela una preocupacion creissenta pels afars mediterranencs. Per la dobertura de l’ostal de la region Occitània-Euròpa a Brusèllas, sa presidenta, Carole Delga, declarèt: “en tant que caireforc de l’Euròpa del Sud-Oèst, es temps de soscar sus una “macro-region» de la Mediterranèa occidentala amb Itàlia e Espanha, e dobèrta als países de la riba nòrd d’Africa”. En 2018, la region organizèt sos primièrs Rescontres internacionals de la Mediterranèa e s’es endralhada, còsta de la CIM-CRPM, dins l’organizacion, a l’Ostal de la Region Occitània a Casablanca, dins de formacions a destinacion dels responsables regionals dels países del Sud de la Mediterranèa. La macro-regionalizacion es dintrada dins una novèla fasa amb lo lançament, en abrial de 2017, de l’iniciativa Oèst-Med per la Comission europèana e le Dialòg 5+5. A l’exemple de nombrosas estrategias de bacins maritims, l’iniciativa visa principalament a far fàcia als enjòcs del desvolopament durable de l’economia blava en Mediterranèa occidentala: pollucion, urbanizacion costièra, securizacion del trafic. Una question critica es l’immigracion Sud-Nòrd que sos problèmas de gestion noirrisson un scepticisme popular creissent cap a –181–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

l’Union europèa e l’emergéncia de movements anti-UE e sovent xenofòbs dins de nombroses Estats membres. En decembre de 2018, l’iniciativa a permés a uèch projèctes de recebre un finançament total d’a l’entorn de 7,6 milhons d’euros per cooperar dins lo domeni de la pèsca durabla, dins los instituts e acadèmias de formacion maritima, la restauracion dels bòsques, la planificacion espaciala maritima per la securitat, per exemple. La Comission europèa a tanben botat en plaça un mecanisme d’ajuda de 1,4 milhon d’euros per estimular aquela iniciativa. La Comission farà un rapòrt sus aquela iniciativa al Conselh europèu e al Parlament europèu d’aquí a 2022. L’iniciativa Oèst-Med presenta de caracteristicas macro-regionalas per diferentas rasons. Es la resulta d’una dinamica de governança a mantuns nivèls: Comission europèa, Estats e autoritats sub-estatalas. L’iniciativa illustra tanben un apròchi “soft space” amb una delimitacion variabla e “pas de territorialitat predefinida, es mai flexible”, coma o solinha una persona interrogada. Sa mesa en òbra seguís de questions o de subjèctes que devon pas necessàriament implicar totes los partenaris o territòris. De novèls partenaris se pòdon eventualament jónher a l’iniciativa. Se retròba tanben l’objectiu de coordonar e de racionalizar las politicas e los programas qu’existisson dins aquel espaci. Taula 3. Macro-regionalizacion en Mediterranèa occidentala Tipe

Organizacions

Dispositius complementaris

Sub-regional / inter-estatal

5+5 Dialòg en Mediterranèa occidentala Comission Inter-Mediterranèa de la CRPM Arc latin Mediterranèa Euròpa del Sud-Oèst Region alpenca

Union per la Mediterranèa Plan Bleu Politicas mediterranencas de França, Itàlia, Espanha Politica de vesinatge UE Fondacion Anna Lindh

Interregional / sub-estatal Programas transnacionals Interreg Estrategia regionala de bacin

Iniciativa Oèst-Med

Euroregion Pirenèus-Mediterranèa Euroregion Alps-Mediterranèa Euroregion AndalosiaAlgarve-Alenteijo Interreg Alcotra (França/Itàlia) Interreg Poctefa (França/Espanha) Associacion 4 Motors per Euròpa

Aquelas dinamicas suggerisson que la Méditerranèa occidentala constituís un espaci potencial en via de macro-regionalizacion. Per apregondir la question, nos prepausam de discutir diferentas variablas relativas que tenon un efièch politic o un efièch espacial presupausat de la macro-regionalizacion: - d’un costat, la mobilizacion dels actors e las interaccions multi-nivèls - d’autre costat, la relacion entre una logica d’amainatjament europeanizada e sa mesa en òbra operacionala –182–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Figura 7. Dispositius principals de macro-regionalizacion de la Mediterranèa occidentala

4. Interaccions e interferéncias a nivèls multiples: rescalonament e resiliéncia de l’Estat, persisténcia dels paramètres politics La situacion en Mediterranèa occidental confirma que las autoritats sub-estatalas son d’agents importants de la macro-regionalizacion. L’union de las ressorsas e de las voses de las regions al dintre del grop de trabalh del CIM sus la cooperacion territoriala e las estrategias macro-regionalas en Mediterranèa a contribuit al lançament de l’iniciativa maritima Oèst-Med (IOM), e los actors interrogats indican que los representants de regions o de las principalas aglomeracions urbanas participan activament a l’iniciativa despuèi la debuta. L’implicacion de la Comission europèa, en particular dels DG Mare e Regio, es estat tanben una vertadièra clau dins l’establiment de l’IOM. Aquel percors evòca l’Estrategia maritima adriatica e ioniana que, de 2012 à 2014, a precedit l’estrategia macro-regionala EUSAIR (Cugusi e Stochierro, 2016), amb un ròtleclau de l’entreprenariat politic de la Region italiana de las Marchas. Aqueles faches pòdon suggerir que lo passatge d’una iniciativa maritima a une estrategia macro-regionala es susceptible de se produire en Mediterranèa occidentala. Pasmens, los prepauses de diferents actors nuáncian aquelas perspectivas: “[una estrategia macro-regionala] es pas un subjècte [...], la dinamica es dife–183–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

renta [...], pas pro de valor ajustada per justificar una estrategia macro-regionala”; “l’estrategia macro-regionala aurà pas jamai luòc, es tròp complèxa”. Emai se reconneisson que “[l’IOM] pòt ajudar a establir una estrategia macro-regionala”, solinhan que la mesa en òbra d›una iniciativa maritima es ja un procès long e dificile. D’autres actors emeton tanben de resèrvas a rapòrt de l’experiéncia de “transicion” de la cooperacion maritima a la cooperacion macro-regionala dins la macro-region adriatica e ioniana. L’estudi de cas bota tanben en question l’ipotèsi que las organizacions transfrontalièras e las euroregions son d’actors-claus sistematics de la macro-regionalizacion. Las situacions semblan mai variablas. Per exemple, l’Euroregion Alps-Mediterranèa es inactiva despuèi mantunas annadas, notadament en rason de desacòrdis politics o d’un desinterès de las regions membres, que son ara implicadas dins l’estrategia de l’UE per la macro-region alpenca (EUSALP). Dans l’Euroregion Pirenèus-Mediterranèa, Occitània e Catalonha an clarament afirmat lors estrategias mediterranencas. Mas Occitània a una capacitat limitada segon l’organizacion territoriala francesa. En Catalonha, la relacion sòciopolitica controversada de longa data amb l’Estat espanhòl a atent un punt de rompedura en octòbre de 2017, quand lo govèrn catalan organizèt un referendum sus l’independéncia de la region, non autorizat per l’Estat espanhòl. Mantuns politicians catalans foguèron empresonats e d’unes deguèron fugir cap a d’autres países europèus. Las resultas d’aquela crisa son incèrtas e questionan l’evolucion del regionalisme e la dinamica de rescalonament de l’Estat en Euròpa (Pellistrandi, 2018). La creacion d’un novèl Estat es la responsa als movements independentistas sub-estatals? Coma l’Union europèa pòt respondre a la volontat de millhons de ciutadans sens violar l’Estat de drech? Mai concrètament, lo conflicte pòt entravar los projèctes de macro-regionalizacion dins la region, dins la mesura que la cooperacion macro-regionala es tanben, per las autoritats sub-estatalas, un mejan de projectar lor capacitat al-delà del domeni estatal (Gänzle e Kern, 2016, p. 9). Catalonha es una defensora essenciala de la macro-regionalizacion, mas en Espanha, l’Estat demòra l’autoritat de gestion de la màger dels fonses estructurals europèus 2014-20, e consèrva lo contraròtle d’autras politicas europèas que an d’implicacions majoras en matièra de planificacion, coma per exemple la realizacion d’una ligason ferroviària rapida dins lo corridor mediterranenc espanhòl. Activament promogut per Catalonha e la Comunitat Valenciana e incluch dins lo corridor mediterranenc sostengut pel programa de transpòrt de l’UE, aquel grand projècte d’infrastructura fa fàcia a una mesa en òbra puslèu lenta e a de prioritats estatalas divergentas (Boira e Prytherch, 2015), malgrat l’existéncia del Grop dels Ministres dels Transpòrts per la Mediterranèa occidentala. Çaquelà, lo lançament de l’estrategia Cat Med en 2019 pòt marcar una novèla virada dins la dinamica de cooperacion en Mediterranèa occidentala puèi qu’associa fòrtament l’Euroregion Pirenèus-Mediterranèa al procès. Per çò que tòca a la cooperacion transfrontalièra franco-italiana, se pòt tanben observar –184–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

que mantunas organizacions cooperativas existisson al-delà de l’Euroregion Alps-Mediterranèa, coma per exemple AlpMed, lo gropament de las cambras de comèrci de l’euroregion (vej. fig. 7)4. Lo cas de la Mediterranèa occidentala confirma que la macro-regionalizacion, al-delà de la logica espaciala, depend fòrtament de paramètres politics… que los Estats centrals i consèrvan una capacitat preponderanta. L’iniciativa OèstMed resulta d’un percors “dels Estats cap als Estats” e un actor l’interprèta coma “una mena de responsa [dels Estats] a l’aspiracion de crear una estrategia macro-regionala”. Lo projècte foguèt iniciat dins lo quadre interestatal del Dialòg 5+5, e, emai se la Comission europèa actèt sa mesa en òbra efectiva, lo procès es estat (tornar) pres en carga pel Dialòg 5+5. Cèrtas, las regions participan a la concepcion dels contenguts e de las activitats de l’IOM, mas lo comitat director es format de representants dels Estats. Tot parièr, sonque los representants dels Estats pòdon votar per prene una decision dins lo quadre de la plataforma de governança Panoramed mencionada mai naut. Un actor a declarat: “Nos cal utilizar de geometrias que correspondon a las volontats de l’Estat”. De mai, existís pas lo meteis gra de decentralizacion politica entre las ribas Nòrd e Sud de la Mediterranèa occidentala, çò qu’enfortís la plaça dels Estats, emai se se pòt senhalar que Marròc, integrat dins un procès de regionalizacion despuèi sas refòrmas constitucionalas de 2011, es actualament associat amb la region Occitània per la formacion dels responsables regionals. Per mantuns aspèctes, las estrategias macro-regionalas, que representan la forma mai elaborada de macro-regionalizacion, demòran de quadres de cooperacion sub-diplomatics puslèu qu’interregionals, que los servicis diplomatics dels Estats membres i mantenon un contraròtle seguit. Las estrategias devon èstre aprovadas pels Estats membres del Conselh de l’UE. Malgrat lo lobbying de mantunas autoritats sub-estatalas de l’Arc Atlantic, una estrategia es pas estada adoptada fins ara en rason de las reticéncias dels Estats concernits (Carmona, 2013; Wise, 2016). Dins aquel sentit, las formas “classicas” de cooperacion sub-regionala, malgrat lor caractèr a priori datat, pòdon aver un ròtle a jogar dins la macro-regionalizacion, coma o a mostrat d’alhors lo ròtle del Dialòg 5+5 en Mediterranèa occidentala o encara los Conselhs nordics dins la cooperacion de la macro-region de la mar Baltica. Los paramètres politics concernisson tanben las relacions entre las autoritats sub-estatalas, que pòdon variar segon las majoritats e las linhas politicas, los engatjaments cambiadisses e las contingéncias politicas realas, coma o mòstra lo cas de l’Euroregion Alps-Pirenèus. Aquelas questions de governança evòcan un dilèma recurrent de l’amainatjament regional, e a fortiori de l’amainatjament macro-regional, que las visions territorialas i seguisson un apròchi relacional e en ret, mentre que la mesa en òbra de politicas es ligada a las circonscripcions administrativas (Seltzer e Carbonell, 2011, p. 6-12). 4. https://cci-alpmed.eu

–185–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

5. Tension entre projeccions espacialas e politicas d’amainatjament: quals limits per la Mediterranèa occidentala? Lo cas de la Mediterranèa occidentala mòstra que l’apròchi macro-regionala pel “soft space” es confrontat a la realpolititk. Emai se dins lo discors de l’UE la dimension exteriora pòt representar un avantatge important de las estrategias macro-regionalas, per organizar l’espaci europèu en ligam amb los espacis de vesinatge, la macro-region de la Mediterranèa occidentala apareis, per d’unes aspèctes, coma “tròp dobèrta per fonccionnar”. Retrobam aquí un indicator (suplementari) dels risques de la cooperacion euro-mediterranenca. L’Union per la Mediterranèa deviá marcar un novèl inici après lo fracàs del procès de Barcelona, primièra iniciativa lançada en 1995. Fins ara, las resultas de l’UpM son puslèu limitadas, se se considèra la situacion geopolitica, sociala e environamentala dins de nombrosas partidas de la Mediterranèa, amb la guèrra, las inegalitats creissentas e las tensions ligadas a las migracions. Mantuns observators an mostrat que la mesa en òbra de la cooperacion macro-regionala representa una escomesa importanta dins un espaci tant instable e discontinú (PE, 2015; Scott et al., 2019; Cugusi e Stocchiero, 2016, p. 184). Sul terren, lo programa transfrontalièr mediterranenc de la politica de vesinatge 2014-2020 es estat retardat e lo primièr apèl a projècte es estat lançat pas qu’en julh de 2017. Se pòt tanben mencionar aquí l’impacte relativament confidencial dels trabalhs del projècte Medgovernance que son estats liurats en 2011 (vej. supra nòta 1). D’autres observators considèran emai que la logica d’una macro-regionalizacion mediterranenca veïcula un fantasme tecnocratic ambigú e que lo discors sul soft space pòt servir una estrategia de “refrontalizacion”, de reafirmacion de las frontièras de l’UE [EU rebordering], per a l’encòp exportar las prioritats politicas de l’UE e melhor delimitar sos limits meridionals (Bialasiewicz et al., 2013). Aquò remanda a una “natura nautament selectiva de las concepcions de l’UE sus las relacions de vesinatge e l’espaci mediterranenc. Aquelas conceptualizacions partejan generalament la tendéncia ambivalenta de considerar la mar coma una region, d’un costat, e de la considerar coma una frontièra, d’autre costat” (Scott et al., 2019, p. 6). Compte tengut d’aqueles obstacles potencials, una solucion alternativa a la macro-regionalizacion poiriá èstre d’elaborar e de metre en òbra una estrategia per las regions del Nord-Oèst de la Mediterranèa, per tal d’enfortir e de racionalizar la cooperacion territoriala sens la limitar a las questions maritimas. Una tala cartografia presenta una cèrta coëréncia amb la dinamica cooperativa existenta. Mas diferents actors, fàcia a aquela ipotèsi, critican la valor ajustada operacionala, la coëréncia espaciala d’una particion Nòrd-Sud de la Mediterranèa, a fortiori se l’objectiu es la cooperacion. D’aquel punt de vista, l’IOM fornís la responsa mai adaptada per cooperar dins una zòna tanben fragmentada, ja que la mar es lo melhor - o lo mai rasonable - denominator comun. La causida d’una estrategia maritima pòt èstre –186–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

interpretada coma un mejan de circonscriure lo domeni de la cooperacion a la mar, e doncas d’evitar las questions territorialas potencialament conflictualas dins la zòna. Se pòt pensar a la question del Sahara occidental entre Marròc e Argeria, a las tensions entre Marròc e Espanha sus las vilas de Ceuta e Melilla, o als problèmas entre los Estats europèus e nòrd-africans suls fluxes migratòris (Scott et al., 2019). Un actor estima que “las ribas nòrd e sud se parlan, es ja fòrça”, çò que rejonh l’idèa que “la Mediterranèa poiriá potencialament significar de novèls espacis d’interaccion politica e de dialòg sòciocultural d’escalas multiplas, mai que mai s’aquestes facilitan una cooperacion negociada conjonchament a l’entorn de preocupacions comunas” (Scott et al., 2019, p. 7). La compartimentalizacion de la Mediterranèa pòt doncas èstre una responsa per operacionalizar la cooperacion a una escala mai eficaça que l’escala globala, mas disfonccionala fins ara, de l’Union per la Mediterranèa. Pr’aquò, coma o an mostrat los debats al Forum Med Cat en febrièr de 2019, las opinions demòran partejadas entre una estrategia per l’ensemble de la Mediterranèa, mantunas estrategias mediterranencas o encara una cooperacion basada sus de dispositius mai ponctuals, de composicion e delimitation variablas. Debats que tornan afirmar la pregnància dels paramètres politics. Dins aquela perspectiva, la mesa en òbra dels programas Interreg de l’UE après 2020, amb lo projècte d’alinhament dels programas sus las estrategias macro-regionalas o de bacin maritim, serà una variabla-clau en Mediterranèa occidentala. Per alhors, las iniciativas en favor d’una macro-regionalizacion de la Mediterranèa occidentala confirman que cèrtas questions e problèmas de planificacion pòdon pas èstre abordats qu’a d’escalas novèlas, distinctas de las delimitacions administrativas tradicionalas e implican una governança cooperativa. Illustran coma l’integracion europèa pòt influenciar las prioritats e los metòdes de l’amainatjament. Mas revèlan tanben qualques contradiccions d’“injonccions europeanisantas”. D’un biais genral, la dinamica macro-regional indica una evolucion cap a un contèxt que poiriam qualificar de “pòst-complèx”. L’Union europèa es un sistèma complèx de prerogativas entremescladas, de societats mobilas e de fluxes interconnectats de personas e de mercas. Las estrategias macro-regionalas, amb lor logica multi-partenariala, flexibla e cooperativa, incarnan una temptativa de “far fonccionar lo complèx”, de mobilizar e d’organizar las divèrsas ressorsas de la complexitat per elaborar de politicas mai eficaças e legiblas. Coma o menciona una persona interrogada: “l’objectiu es la resulta e non l’element bureucratic o l’eligibilitat”. Mas la question demòra dobèrta de saber coma la flexibilitat e la coëréncia pòdon correspondre. Coma las partidas beneficiàrias, e mai encara los ciutadans, pòdon identificar una cèrta politica o organizacion se los titularis e la circonscripcion territoriala pòdon variar d›un projècte a l’autre? Los dispositius macro-regionals pòdon ganhar en espessor institucionala sens crear una novèla institucion? Retrobam aquí lo limit de l’apròchi pels soft spaces e l’operabilitat limitada de l’oposicion entre espacis soft/hard per interpretar –187–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

los contèxtes macro-regionals (Boulineau, 2017). A un cèrt punt, pareis necessari de delimitar clarament las accions, los domenis o los camps d’aplicacion per pervenir a de politicas eficaças e lor donar de sens. Pareis dificil per una planificacion estrategica de se contentar d’adicionar de projèctes de geometria variabla, a mens que sián unicament estrategics que pel nom. Aquela evolucion pòst-complexitat pòt tanben èstre interpretada coma una temptativa per reduire l’escart entre los ciutadans e las politicas de l’Union europèa, per mostrar la valor ajustada de las realizacions concrètas de l’UE dins la vida quotidiana. Amb las estrategias macro-regionalas, l’Union europèa cerca de renovelar la cooperacion territoriala a d’escalas e per de modalitats apropriadas per tractar dels problèmas concrèts, que poirián pas èstre tractats a l’escala nacionala, regionala o locala. Simplificacion, flexibilitat, sinergias, comunicacion e visibilitat son dins los objectius-claus de la politica regionala de l’UE anonciada per 2021-2027. Al lum de las evolucions sòciopoliticas mondialas, se pòt far l’ipotèsi qu’aquelas preocupacions son pas especificas a l’Union europèa, mas que constituisson d’enjòcs actuals dins las societats dobèrtas, democraticas e plurialas: coma conciliar complexitat sociala e eficacitat politica sens faussa simplificacion, coma raprochar los ciutadans de lors representants sens demagogia grossièra. Çaquelà, se la logica de la macro-regionalizacion es clara, los efièches demòran discutibles. Per mantuns aspèctes lo quadre macro-regional se sembla a una autra organizacion intergovernementala, una “escala” suplementària de presidéncias que viran e de reünions annadièras confidencialas. Mentre que la proposicion de la Comission europèa per la politica regionala de l’UE après 2020 sembla de visar a una normalizacion de la cooperacion macro-regionala, una cèrta “fatiga macro-regionala” es pas d’exclure dins cèrts cases en fonccion dels paramètres politics e de las resultas enregistradas.

Conclusion Lo cas de la Mediterranèa occidentala met en relèu las divèrsas potencialitats e dificultats de la macro-regionalizacion. Mòstra qu’aquesta modalitat de cooperacion territoriala, emai foguèsse complèxa e de còps desordonada, pòt èstre un instrument d’amainatjament pertinent dins l’espaci europèu actual. La zòna presenta d’indicators socials, economics o politics que pòdon favorizar la cooperacion macro-regionala, subretot se se considèra l’intensitat de la cooperacion territoriala dins aquela zòna. Una iniciativa maritima per la Mediterranèa occidentala foguèt iniciada en 2017 e pòt èstre considerada coma una etapa dins un procès de macro-regionalizacion. Los actors politics de la region preconisan un apregondiment e una melhora estructuracion de la cooperacion a l’escala macro-regionala, per respondre a las escomesas de l’economia blava, d’una mehora infrastructura de transpòrt o de sinergias –188–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

economicas, entre d’autres. Dins lo meteis temps, la Mediterranèa occidentala revèla un contèxt geopolitic fragil e tendut, amb notadament una fragmentacion sòciopolitica marcada entre países del Nòrd e del Sud. Aquò limita d’un cèrt biais la cooperacion macro-regionala a las questions maritimas, que son consideradas coma los sols denominators comuns rasonables al jorn de uèi. Aital, lo cas de la Mediterranèa occidentala lèva de questions sus la possibilitat de pervenir a una macro-regionalizacion sens una estrategia macro-regionala en pròpri. D’estudis comparatius complementaris poirián permetre de comprene melhor aquel aspècte de la macro-regionalizacion. Per alhors, aqueste estudi de cas illustra coma la macro-regionalizacion s’inscriu dins una dinamica mai generala d’europeanizacion espaciala, que los dispositius de cooperacion territoriala de l’UE i construson una novèla cartografia d’Euròpa que transcendís las frontièras “westfalianas” dels Estats. Las macro-regions participan a aquela redefinicion transnacionala de las representacions territorialas e, d’aquí, a un renovelament de la meta-geografia europèa. En combinant diferentas escalas de regionalizacion, del local al global, la macro-regionalizacion suggerís que la construccion d’organizacions regionalas ‘macro’ interestalas e lo desvolopament de regions ‘micro’ sub-estatalas e transnacionalas son de procèsses interactius e dependents que se pòdon combinar, mai que s’opausar, a las formas sòcio-espacialas dels Estats-nacions. Sul terren, la dinamica macro-regionala actuala indica una volontat de trobar una responsa politica adaptada a las escomesas de la pòst-complexitat contemporanèa, per combinar complexitat e eficacitat, diversitat e racionalizacion. E de mostrar la valor ajustada e la pertinéncia de l’UE en tant qu’entrepreneire politic. D’un cèrt biais, aquò evòca l’”escomesa critica de l’UE” que consistís a formar un demos comun a partir de mantunas nacions e culturas especificas, sens las remplaçar (Menasse, 2012). Malgrat las injonccions e los discorses cooperatius, los paramètres politics –en particular al nivèl dels Estats e de las autoritats territorialas– condicionan encara l’eficacitat dels arrengaments macro-regionals. Aquesta limitacion es parallèla a d’unas de las carrièras bòrnias de la governança de l’UE. De mai, la participacion populara demòra lo parent paure de las realizacions macro-regionales, çò que pòt entravar tota evolucion de las representacions espacialas e meta-geograficas, e los ligams entre los ciutadans e l’UE. Lo passatge d’una simpla incarnacion fonccionala a una incarnacion mai sòcio-culturala de la macro-regionalizacion pòt èstre un pas de far, se l’agenda de l’europeanizacion espaciala demòra d’actualitat.

–189–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Bibliografia Allmendinger, Phil; Tobias Chilla; Franziska Sielker (2014). “Europeanizing Territoriality– Towards Soft Spaces?”. Environnement and Planning A, vol. 46, núm. 11, p. 2703-2717. Baudelle, Guy; Catherine Guy; Jean Ollivro (2002). “Les scénarios de l’espace européen”, dins: Guy Baudelle; Bernard Castagnède [ed.]. Le Polycentrisme en Europe. Une vision de l’aménagement du territoire européen. La Tour d’Aigues/Paris: Éditions de l’Aube/DATAR, p.107-154. Bellini, Nicola; Ulrich Hilpert [ed.] (2013). Europe’s Changing Geography. The Impact of Inter-regional Networks. Abingdon-on-Thames: Routledge. Bernié-Boissard, Catherine; Jean-François Courouau; Thomas Perrin (2018). Occitanie Pyrénées-Méditerranée. Portrait d’un région. Tolosa: Le Pérégrinateur. Bialasiewic, Luiza; Paolo Giaccaria; Alun Jones; Claudio Minca (2013). “Re-scaling ‘EU’rope: EU macro-regional fantasies in the Mediterranean”. European Urban and Regional Studies, vol. 20, núm 1, p. 59-76. Boira Maiques, Josep Vicent (2010). “L’Eix Mediterrani entre les dinàmiques locals i la perspectiva megaregional”. Documents d’anàlisi geogràfica, vol. 56, núm 1, p. 91-109. Boira Maiques, Josep Vicent; David L. Prytherch (2015). “Mediterranean regionalism from territory to trains: spatial politics and planning of macro-regions and transport networks in Spain”. Space and Polity, vol. 19, núm. 2, p. 110-131. Boix, Rafael; Joan Marull [ed.]. (2016). “Megaregions i desenvolupament urbà sostenible. Factors estratègics per a l’àrea metropolitana de Barcelona en el context europeu”. Papers, núm. 58. Boulineau, Emmanuelle (2017). “Les macrorégions en Europe, une nouvelle régionalisation pour renforcer la cohésion territoriale?”, dins: Guy Baudelle; Danielle Charles-Le Bihan [ed.]. Les régions et la politique de cohésion européenne. Rennes: Presses Universitaires de Rennes, p. 95-108. Brenner, Neil (2004). New States Spaces. Urban Governance and the Rescaling of Statehood. Oxford University Press. Brunet, Roger [ed.] (1989). Les Villes « européennes ». Montpelhièr-Paris: Datar-Reclus, La Documentation française. Carmona, Ana [ed.] (2013). El lugar de las macro-regiones en el marco de la cooperacion territorial Europea: presente y futuro. Sevilla: Consejería de la Presidencia, Junta de Andalucía. CCE: Commission des communautés européennes (1991). Europe 2000. Les perspectives de développement du territoire communautaire. Luxembourg: Office des publications de l’Union européenne. CESE: Comité économique et social européen (2012). Avis du Comité économique et social européen sur le thème “Élaboration d’une stratégie macrorégionale en Méditerranée”, ref. ECO/332-EESC-2012-1399. Colomb, Claire; Franscesc Morata Tierra; Antoni Durà Guimerà; Xavier Oliveras González (2017). “Multi-level geographies of trans-boundary cooperation in Catalonia: governance, planning and ‘cross-border spaces of regionalist engagement”, dins: Deas, Iain; Stephen Hincks [ed.]. Territorial policy and governance. Alternative pathways. Routledge / Taylor e Francis, p. 92-123. Courtot, Roland; Sylvie Daviet; Michèle Joannon [ed.] (1994). “L’arc méditerranéen en questions”. Méditerranée, vol. 79, núm. 1-2. Cugusi, Battistina; Andrea Stocchiero (2016). “The European Union Strategy for the Adriatic-Ionian Region”, dins: Stefan Gänzle; Kristine Kern [ed.]. A ‘Macro-regional’ Europe in the Making. Theoretical Approaches and Empirical Evidence. Basingstoke: Palgrave Mac-Millan, p. 169-188. –190–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Dühr, Stefanie (2018). “A Europe of ‘Petites Europes’: an evolutionary perspective on transnational cooperation on spatial planning”. Planning Perspectives, vol. 33, núm. 4, p. 543-569. Durà, Antoni; Xavier Oliveras (2013). “A Typology of Agents and Subjects of Regional Cooperation: The Experience of the Mediterranean Arc”, dins: Nicola Bellini; Ulrich Hilpert [ed.]. Europe’s Changing Geography. The Impact of Inter-regional Networks. Abingdon-on-Thames: Routledge, p. 101-124. Gänzle, Stefan; Kristine Kern [ed.] (2016). A ‘Macro-regional’ Europe in the Making. Theoretical Approaches and Empirical Evidence. Basingstoke: Palgrave Mac-Millan. Florida, Richard; Tim Gulden; Charlotta Mellander (2008). “The rise of the mega-region”. Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, vol. 1, núm. 3, p. 459-476. Jones, Martin; Anssi Paasi [ed.] (2013). Special Issue: Regional World(s): Advancing the Geography of Regions, dins: Regional Studies, vol. 47, núm.1. Lever, William F. (1999). “Competitive Cities in Europe”. Urban Studies, vol. 36, núm. 5-6, p. 1029-1044. Menasse, Robert (2012). Der Europäische Landbote. Die Wut der Bürger und der Friede Europas. Vienna: Zsolnay. Nagler, Alexander (2013). “European Macro-Regions as a New Dimension of European Geography: Networks of Collaboration in the Light of Culture, History and Language Capabilities”, dins: Nicola Bellini; Ulrich Hilpert [ed.]. Europe’s Changing Geography. The Impact of Inter-regional Networks. Abingdon-on-Thames: Routledge, p. 31-63. PE: Parlement européen (2012). Résolution du Parlement européen du 3 juillet 2012 sur l’évolution des stratégies macro-régionales de l’UE: pratiques actuelles et perspectives d’avenir, notamment en Méditerranée, P7_TA(2012)0269. – (2015). New Role of Macro-Regions in European Territorial Cooperation. Bruxelles. Pellistrandi, Benoît (2018). “La crise en Catalogne, une fracture décisive”. Politique étrangère, núm. 2018/1 (printemps), p. 103-115, doi:10.3917/pe.181.0103. Perrin, Thomas (2013). Cultura i Euroregions. Catalunya en l’Arc Mediterrani. Barcelona: Editorial Aresta. – (2014). “La Catalogne dans l’Europe. Entre évidence et stratégie”. Mirmanda, Revista de cultura-Revue de Culture, núm. 9-2014, p. 26-33. – (2016). “Neo-regionalismo y movilización de los entes sub-estatales en Europa”, dins: Cancela Outeda Celso; Antoni Durà Guimerà; Andrea Noferini [ed.]. Europa, políticas públicas y gobernanza. Les ideas y las redes de un académico europeísta: en recuerdo de Francesc Morata. Santiago de Compostela: Editora Andavira, p. 145-152. – (en premsa). “Cultural dimension of macro-regions. A prospective reflection”, dins: Gabriele Gabels; Jan Battke [ed.]. Regional Governance in the EU: Regions and the Future of Europe. Cheltenham: Edward Elgar Publishing. Rivière, Dominique (2005). “L’Arc méditerranéen, un “objet européen” à la recherche de son identité”, Actes du Festival International de Géographie de Saint-Dié-des-Vosges, http:// archives-fig-st-die.cndp.fr/actes/actes_2005/index.htm Scott, James-Wesley; Filippo Celata; Raffaella Coletti [ed.] (2019). Special issue: Bordering imaginaries and the everyday construction of the Mediterranean neighbourhood, dins: European Urban and Regional Studies, vol. 26, núm. 1. Seiler, Daniel-Louis (2004). “Comparaison et aires culturelles régionales. L’Europe du sud et les modèles de Rokkan”. Pôle Sud, núm. 21-2004/2, p. 69-80. Seltzer, Ethan; Armando Carbonell [ed.] (2011). Regional Planning in America. Practice and Prospect, Cambridge, Lincoln Institute of Land Policy. Wassenberg, Birte; Bernard Reitel; Jean Peyrony; Jean Rubió (2015). La coopération territoriale en Europe - Une perspective historique. Luxembourg: Office des publications de l’Union européenne.

–191–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 167-190 Thomas Perrin Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala

Wise, Mark (2016). “The Atlantic Arc: A Macro-region in the Making?”, dins: Stefan Gänzle; Kristine Kern [ed.]. A ‘Macro-regional’ Europe in the Making. Theoretical Approaches and Empirical Evidence. Basingstoke: Palgrave Mac-Millan, p. 243-268.

–192–

NOTES I DOCUMENTACIÃ&#x201C;

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 193-220 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.178

En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019) Amb motiu de la mort del nostre benvolgut consoci Tomàs Vidal, el Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, en col·laboració amb la Societat Catalana de Geografia i l’Institut Menorquí d’Estudis, li va retre un merescut homenatge el dia 4 d’abril de 2019. La molt nombrosa assistència de públic fou la millor prova de l’estima que en Tomàs Vidal va suscitar al llarg de la seva trajectòria vital en tothom qui va tenir ocasió de tractar-lo. La Societat Catalana de Geografia ha volgut afegir-se a la recordança també des de les pàgines de Treballs de la SCG, tot reproduint algunes de les intervencions d’aquell dia, corresponents a persones que, com el propi homenatjat, pertanyen a la Societat que aplega els geògrafs i geògrafes dels països de parla catalana.

–195–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Josep Oliveras Samitier

President de la Societat Catalana de Geografia (IEC)

No em congratulo gens de ser aquí, en aquest acte, perquè desitjaria que el professor Tomàs Vidal estigués ben viu i pogués participar en les activitats de la nostra associació geogràfica. No obstant, i atenent-me a la trista realitat, agraeixo al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona que hagi organitzat aquest homenatge i m’hagi invitat a participar-hi en representació de la Societat Catalana de Geografia. Quan el 24 de febrer ens assabentàrem de la mort de Tomàs Vidal, per mitjà d’un WhatsApp amb la notícia apareguda al Diari de Menorca i enviat entre col·legues, les rèpliques no es feren esperar assenyalant que en Tomàs “era una persona molt agradable”, o que “se’n tenia un bon record com a professor”. Per correus electrònics o per telèfon, les apreciacions sobre ell eren sempre de pena per la seva desaparició i de bons records, com a professor, sí, però també com a persona. En Tomàs Vidal era “senyor”, de fet i de dret, i no només per la propietat de Rafelet, ja que ell ens ensenyà que a Menorca l’amo és el masover i el senyor el propietari, sinó perquè com és diu en català, “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”, i ben segur que al Tomàs Vidal li vindria ser senyor de mena, tant per l’herència rebuda com per les seves educades formes d’actuar en la vida. Per a mi Tomàs Vidal va ser un molt bon professor de Geografia Social, vaig aprendre Geografia de la Població, demografia, i a fer piràmides, gràfiques, calcular índexs, i a cercar les causes de l’evolució dels habitants d’un lloc. I vaig gaudir llegint no només el Roland Pressat i l’Alfred Sauvy, sinó especialment el Philippe Mouchez i els Meadows amb el famós informe sobre “Els límits del creixement” que feia poc havia aparegut en castellà, que ens féu llegir i ens endinsà en el problema de la sostenibilitat del nostre Món. També va ser un bon company a la Universitat Rovira i Virgili, on va guanyar la càtedra de Geografia Humana i hi va romandre uns quatre anys, a partir del 1988. Anàvem molts dies a dinar junts al Centro Asturiano, prop de la facultat, i d’aquesta manera vaig conèixer més coses d’ell, entre altres l’existència d’un germà a Sant Pere de Ribes, el seu amor a Menorca, al mar, a la Rita Pons, als fills, a la possessió de Rafelet... Independentment de les converses sobre Geografia i les universitats, a Tomàs Vidal li agradava la història, i moltes vegades parlàvem de la política nacional i internacional del moment. Uns anys ben diferents dels actuals, i en els quals el futur no es veia tant complicat. Els alumnes d’aquells temps encara recorden aquell famós viatge a Menorca, acompanyats per ell i la seva esposa, en què anàrem de ponent a llevant i de nord a sud, sense oblidar-nos de beure la pomada amb el gin Xoriguer. –196–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

De la Societat Catalana de Geografia era un dels socis més antics, precisament de la collita del 1972, quan Josep Iglésies n’era president, l’Enric Lluch vicepresident i Lluís Casassas tresorer. Un any en què també entraren com a socis el Carles Carreras, la Pilar Benejam, la Mercè Marin i algun altre. Aquell mateix any Tomàs Vidal va donar una conferència a la Societat, el 10 de febrer, sobre Aspectes de la despoblació del camp a Catalunya, un avanç de la seva tesi doctoral que presentaria l’any següent. En el curs 1973-1974, el tàndem Lluch-Casassas, amb el beneplàcit del president, es van proposar dinamitzar la Societat Catalana de Geografia que no acabava de sortir de les “catacumbes” i endegaren un programa de captació de socis i una renovació dels continguts de les sessions mensuals. Aquell curs es va dedicar a la proposta de realització d’un Atles Temàtic de Catalunya i alguns dels problemes que comportaria. En dites sessions hi intervingueren entre altres Lluís Solé, Oriol i Maria de Bolòs, Tomàs Vidal, Carles Carreras, Roser Majoral, Lluís Casassas, i jo mateix. L’aleshores doctor Vidal, en el mes de febrer, ara fa uns 45 anys, va ser el ponent i parlà sobre La població. Problemes cartogràfics. Problemàtica general dels mapes de població de Catalunya. Hi va plantejar alguns dels problemes que s’havia trobat en la realització dels mapes de la seva tesi. L’interès de les referides sessions de l’Atlas, rau en el fet que va ser el germen d’aquell Atlas socio-econòmic de Catalunya que anys després dirigiria Tomàs Vidal i quina edició va restar inacabada. Al llarg de tots aquests anys Tomàs Vidal ha mantingut una forta relació amb la Societat i sempre quan se l’hi ha demanat s’ha brindat a col·laborar-hi. Trobem Tomàs Vidal en la famosa fotografia dels que acompanyarem a Pau Vila per la Cerdanya, l’any 1976, en el cinquantenari de la publicació de la seva monografia, i també el trobem participant en les ponències del primer i del segon Congrés Català de Geografia. En el primer, l’any 1991, sobre La urbanització del territori i de la societat a Catalunya; i en el segon, l’any 2008, Sobre la dubtosa utilitat de la Geografia antiga. En total ha estat conferenciant o ponent unes nou vegades i hi ha sis aportacions seves publicades entre la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, les actes dels congressos, o la Miscel·lània Pau Vila, però són molts més els actes de la Societat en que ell ha participat assistint com a oient a les sessions de la SCG, o participant en alguna de les seves visites o excursions d’estudi, per diferents llocs del país, i també de l’estranger. El recordo amb la Rita Pons al viatge a Sardenya, fent quantitat de fotografies, o en la visita al Baix Llobregat Nord, per Martorell i Esparreguera. Els temes que ha tractat a la Societat han estat els temes bàsics de la seva trajectòria acadèmica: la demografia de Catalunya (despoblació del camp, creixement de les àrees urbanes); la seva illa de Menorca (la casa rural i l’arquitectura tradicional, la geografia agrària, propietat i parceria, el poblament de Menorca –tractat farà uns quatre anys–); i la Cartografia (la seva història, els seus problemes, la cartografia de Menorca). –197–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Deixin-me ara, per acabar extreure algunes frases des seus escrits en publicacions de la Societat Catalana de Geografia i en homenatge a la seva persona: Primer/ La seva passió pel tractament de les dades que el va fer un avançat en la utilització de la informàtica, i en encomanar el seu ús als amics i deixebles. A “El despoblament del camp a Catalunya” dins la Miscel·lània Pau Vila (1975), escrivia, “S’imposa una anàlisi més profunda de les dades censals i les seves variacions, tasca que per la seva complexitat reclama l’ajut de l’ordinador, ja que no solament interessen els punts d’inflexió de les gràfiques, sinó també la magnitud relativa dels màxims i mínims. Aquesta part de l’anàlisi quantitativa ja és en marxa...” I ho era, gràcies als treballs derivats de la seva tesi. Segon/ L’irreversible abandonament de les àrees rurals i el creixement mundial de les ciutats, un fenomen que s’accelera. A “La urbanització del territori i de la Societat a Catalunya”, dins les Actes del 1r Congrés Català de Geografia (1991), afirmava que: “Gairebé tothom denigra la ciutat i enalteix el camp, però quasi ningú s’atreveix a romandre o retornar al camp. Pagesos que canten les excel·lències dels seu món, però l’abandonen a la menor oportunitat. Ciutadans que presumeixen de sentiments bucolitzants i ecològics però, com a molt, es consolen acostant-se al camp els caps de setmana”. Unes frases que ell demostrava amb els resultats dels censos de població i els fluxos migratoris del camp a les ciutats. Tercer/ Sobre la cartografia, una de les seves passions. A la ponència del II Congrés Català de Geografia (2008) “Sobre la dubtosa utilitat de la cartografia antiga”, un treball de Tomàs Vidal en el qual fa constar l’ajut de la seva esposa Rita Pons “sempre eficient i pacient col·laboradora”, escrivia: Avança la pràctica desaparició del mapa de paper, substituït pel mapa digital, a l’ordinador o al mòbil, ja que “el mapa ha interessat i interessa més com a element artístic i cultural que no com a estri pràctic”; el mapa de paper “és poc pràctic”. “Un mapa imperfecte és pitjor que inútil, és perniciós”, i “Un bon mapa es aquell que, com un bon vestit, “cau bé” al cos real”. Explica també que la imperfecció dels mapes estava lligat al problema de la mesura de la longitud i latitud i que “per entendre realment la problemàtica apuntada cal haver navegat a la vela, sense terra a la vista i sense altre instrument que una brúixola. En aquesta circumstància el mapa és de poca utilitat. Per anar de Barcelona a Maó bastava demanar a un expert el rumb a seguir. A partir d’ara la feina era a conservar-lo”. Una experiència que el professor Vidal coneixia bé, ja que en iniciar les vacances d’estiu, fa un grapat d’anys, la família anava a Menorca en vaixell o avió, però ell hi anava tot sol amb el seu barquet de vela, des de Premià o Arenys a Maó, i tornava un cop passades les vacances. No es va extraviar mai, però una vegada el donaven ja per perdut, perquè a les vistes del cap de Cavalleria, no hi havia vent que bufés i va restar gairebé un dia en mig del mar sense avançar, mentre les autoritats donaven l’ordre d’iniciar la recerca. –198–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

He parlat del geògraf i professor Tomàs Vidal, col·laborador des de feia molts anys de la Societat Catalana de Geografia, un Tomàs Vidal educat, agradable i cordial, que intentava fer bé la seva feina, sense molestar; que no li agradava posar-se en llibres de cavalleries, ni enrolar-se en esquadres i grups. Una persona molt culta que gaudia de la seva Menorca i de la seva família i que li agradava la natura, viatjar, i ser també ser professor de Geografia, malgrat algunes incomoditats. * * *

Un apunt sobre Tomàs Vidal, geògraf Joan Tort i Donada

Cap del Departament de Geografia Universitat de Barcelona

Per al col·lectiu humà que conforma el Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, i per a la comunitat geogràfica en general, la notícia, el darrer cap de setmana de febrer, de la pèrdua del nostre col·lega, company i amic Tomàs Vidal Bendito va ser un d’aquells cops que no t’esperes. Una nova d’aquelles a les quals no voldries donar crèdit. Entre altres coses, perquè, d’ençà de la seva jubilació, uns dos anys abans, era normal que s’escaigués passar un cert interval de temps que no el veiéssim. Des del seu apartament de la vida acadèmica activa (per circumstàncies obligades de ‘cronologia laboral’), en Tomàs repartia el seu “radi d’acció” habitual entre Barcelona i Menorca, i encara algun altre punt de la geografia peninsular, i era habitual que passessin alguns mesos entre visita i visita al Departament. Aquesta vegada, malauradament, la seqüència s’havia estroncat. D’una manera inesperada, sense preàmbuls, vam ser assabentats per diferents vies que el nostre company ens havia deixat i que no tornaríem a veure’l. De cop i volta se’ns feia evident una realitat que no podem defugir, malgrat que generalment voldríem deixar de banda: que la vida té el seu cicle, de començament i d’acabament, i que no hi ha voluntat ni desig humà, per intens que sigui, que s’hi pugui posar per damunt. I ni tant sols que es pugui, d’alguna manera, preveure. La vida ens convida doncs, i d’una manera recurrent, a fer un exercici d’humilitat continuada: a assumir que avui, ara, en aquest instant mateix, hi som; però que res no ens garanteix, a cap de nosaltres, que a qualsevol moment, potser demà mateix, hi deixem de ser. Val la pena que en siguem conscients, perquè aquest pensament ens ajudarà a fruir de la nostra circumstància amb més intensitat. –199–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Se m’acudeix que aquesta premissa, viure la vida amb intensitat, potser la podríem prendre com a “lema” a l’hora de glossar la figura, tant en el pla personal com pel que fa a la seva trajectòria (o aventura) intel·lectual, de Tomàs Vidal Bendito. Estic segur que avui, a través del present acte de recordança i d’homenatge al nostre company i amic, aquest tret s’anirà fent evident a través de totes les intervencions. Intueixo que seu perfil humà, el seu tarannà de persona oberta i afable, la seva diversitat d’interessos científics i intel·lectuals, i, en definitiva, la profunda empremta que ha deixat en tothom qui el va tractar amb una certa profunditat, i en els diferents escenaris en què es va moure al llarg del seu itinerari vital, aniran emergint de manera progressiva i dibuixant amb nitidesa, sense que ni tan sols ens ho haguem proposat expressament, la fesomia inequívoca de la seva personalitat. Una personalitat que, a la pràctica, intuïm amb molts punts en comú amb la del geògraf francès Jean Bisson, de qui Tomàs es considerava deixeble (juntament amb Joan Vilà i Valentí). Precisament sobre Bisson, en Tomàs ens ofereix un text, escrit la primavera de 2007, on sintetitza la llarga relació que hi va mantenir i on explica les múltiples coincidències de sensibilitat i de punts de vista i d’interessos geogràfics que van compartir. A nosaltres el text de Vidal ens ha servit, en la ocasió present, per a “imaginar” el nostre col·lega a través de les seves mateixes paraules –encara que, òbviament, s’estigués referint al tarannà i a les qualitats del seu admirat interlocutor. [Traduïm i adaptem]. “L’estiu de 1964 va arribar a Menorca un jove matrimoni francès amb dues nenes petites que es va allotjar en un xalet de l’única urbanització de l’illa, a Cala en Porter. Per atzar, un parent em va donar notícia que el cap de família era un professor que venia a estudiar coses de l’illa. Vaig contactar tot seguit amb aquests visitants, i ben aviat vaig poder comprovar que sintonitzàvem de ple, tant en interessos científics com personals. El professor Jean Bisson, geògraf, de poc més d’una trentena d’anys, era ja aleshores un investigador acreditat. Jo, en canvi, era un estudiant que estava acabant la carrera i que començava a estudiar temes relacionats amb el món rural de Menorca. Bisson, sense possibilitats de continuar els treballs de geografia sobre els oasis saharians −a causa de la independència d’Algèria−, havia escollit les Balears com a objecte de la seva tesi doctoral, que feia un èmfasi especial en la geografia agrària. Per a mi −continua Vidal− aquesta amistat va ser una gran sort. Vaig trobar sobre el terreny, com si hagués caigut del cel, un mestre excel·lent que em va permetre participar intensament en les seves investigacions, tant en el treball de camp com en el de gabinet. Per la meva banda, jo vaig abocar en aquesta tasca els meus coneixements d’indígena entusiasta i els meus vincles amb el món rural local. Tots dos junts, vam passar moltes hores i molts dies resseguint l’illa, entrevistant pagesos i propietaris, cercant dades i documents de primera mà. D’aquests contactes, a través de diversos estius, en va sorgir una gran amistat que ha sobreviscut sense fissures gairebé cinquanta anys. Jean Bisson −conclou el nostre personatge− va ser el meu primer mestre (i principal) en matèria d’investigació; i, especialment, amb la seva esposa Danielle, un referent i un suport sòlid en tot el que feia referència a França, país amb un bagatge cultural de primera línia en tots els ordres (i que, a més, conserva molts documents bàsics per a –200–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

la història de Menorca). (...) Finalitzades les seves recerques (que es van concretar en l’article La terra i l’ home a Menorca, premi Ateneu de Maó de 1966), sens dubte una de les principals aportacions fetes per un estranger al coneixement del món rural de Menorca, la relació de Bisson amb l’illa es va atenuar; però, tot i això, mai no es va interrompre. Amb freqüència ha visitat l’illa com a acompanyant d’alumnes i d’estudiosos, i ha respost sempre amb generositat a qualsevol petició de dades, de materials i d’informacions sobre Menorca ubicades als arxius francesos. En resum −postil·la de Vidal al final del pròleg−: Jean Bisson mereix el reconeixement dels menorquins, de la mateixa manera que tots els menorquins haurien de llegir, inexcusablement, la seva obra: un treball que ensenya tot delectant.”

Una expressió, aquesta última que ve particularment al cas en l’acte d’avui. Perquè “instruir tot delectant” era, precisament, el lema de l’Escola Horaciana, fundada per Pau Vila –reconegut com a fundador de la Geografia catalana moderna− en la seva etapa de “mestre de minyons”, a la primera dècada del segle xx. Tota una divisa, o resum d’una actitud vital, per a una persona que va dedicar la seva trajectòria professional a la docència i a la recerca. Ens plau, ara i aquí, a través de la semblança del professor Bisson traçada per la pròpia mà de Tomàs Vidal, evocar amb tota la força el company, col·lega i amic prematurament desaparegut. Una circumstància malaurada, que es va donar també en una altra col·lega propera i companya de generació de Vidal, la Roser Majoral, traspassada el 2005 −uns anys abans, encara, de cloure el seu recorregut acadèmic−. Una evocació, en qualsevol cas, que pensem que serà important mantenir en el temps. No se’ns escapa, als organitzadors, que aquest acte ha estat una mica “provisional”; o sigui, organitzat des de la consciència que no havíem de deixar passar gaire temps per a recordar Tomàs Vidal com a persona propera i que, en diferents facetes, continuava vinculada amb nosaltres. Però considerem, també, que la seva obra –que és, al cap i a la fi, allò que perdura més enllà del nostre pas per aquest món−, és mereixedora d’un esdeveniment, a més llarg termini, que permeti situar-la en una perspectiva de conjunt i que permeti avaluar, amb la distància necessària, la seva transcendència a diferents nivells i escales. Perquè d’una cosa sí que estem convençuts: que el nostre col·lega i amic ha deixat una empremta significativa com a geògraf, en el sentit clàssic de l’expressió: o sigui, en el seu paper com a persona que ha tractat de comprendre el món des d’una perspectiva oberta (i, per tant, atenta a una gran pluralitat de coneixements) però, també, unitària (que és el mateix que dir que va ser conscient, en tots els escenaris i terrenys en què es va moure, de les profundes analogies, homogeneïtats i semblances que presenta el món on vivim).

–201–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Records del meu amic i col·lega Tomàs Rosa M. Castejón Arqued

Titular d’Anàlisi Geogràfica Regional Professora jubilada del Departament de Geografia (UB)

Salut, amics! Abans d’iniciar el parlament, vull dir que és un honor per mi poder participar en el trist Acte d’Homenatge i Comiat del nostre amic i col·lega, en Tomàs Vidal. Les meves paraules volen ser emotives. No tenen l’objectiu de recordar aspectes concrets de la seva trajectòria professional. El meu discurs segueix tres línies: primer recordo al jove professor Tomàs, després faig al·lusió a l’amic, i en tercer lloc comentaré alguns trets de les seves aptituds i actituds envers la professió de geògraf. El jove professor Tomàs Vaig conèixer al Tomàs quan jo cursava els darrers anys de la carrera. Ell llavors era professor del nou Departament de Geografia, creat a meitat de la dècada dels seixanta pel Dr. Vilà Valentí, el nou catedràtic arribat de la Universitat de Múrcia. Tres nous professors es van incorporar a aquest nou Departament: l’Horacio Capel, el Luis Miguel Albentosa i el Tomàs Vidal. Eren joves i ens van animar, i alegrar la vista. En aquells anys els estudiants estàvem rodejats de professors madurets o vells, sovint bastant avorrits. El Tomàs ens va donar classes pràctiques d’unes assignatures que impartia la Dra. Maria de Bolòs. Amb la meva amiga Roser Majoral comentàvem que era guapet, amb uns ulls blaus ben bonics i una barba molt de moda. El problema és que no l’enteníem gaire, perquè ens parlava en menorquí i sovint de cara a la pissarra. Quan deia “perca”… havíem d’aguantar el riure. Llavors jo amb prou feines parlava amb el Tomàs. Només el coneixia de lluny, com a professor. L’amistat Una companya del curs procedent de Menorca, la Lourdes Manrique, ens va dir que el Tomàs Vidal estava casat i tenia un dona molt guapa, la Rita, molt moderna i amb una trena llarga. Aquesta va ser la primera informació sobre l’existència de la Rita, i des de llavors mai he separat el binomi Tomàs – Rita. Durant els primers anys el Departament no era només un lloc de treball. Era també un lloc de trobada d’amics. I des del principi i sempre, la Rita va –202–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

acompanyar el Tomàs. Va ser una més del grup de geògrafs, fent viatges per Catalunya, per territoris peninsulars o per l’estranger, realitzant visites culturals, anant a dinar fora, assistint a conferències o a congressos... Sempre, sempre, l’amistat va ser comuna a tots dos. Eren companys inseparables, una parella enamorada. Així els recordarem. El Tomàs i la Rita han estat uns amfitrions elegants i incomparables. Han aconseguit que els amics ens trobem moltíssim a gust a casa seva, sigui a la de Barcelona o a la de Rafalet. Generosos, acollidors i amables en tot moment. Actituds i aptituds del Tomás envers la professió Podria fer esment d’una bona quantitat d’observacions per qualificar el valor del Tomàs professor de Geografia. Seguidament exposo de forma breu només unes quantes, per aconseguir ajustar-me al temps assignat en aquest acte. El caràcter del Tomàs era tranquil i així ha continuat fins el final. La Rita ens ho ha recordat fa poc amb una frase trista i emotiva: “ha mort tranquil, com ell era”. La seva bonhomia va fer que fos molt apreciat tant pels seus alumnes com pels professors de la Facultat de Geografia i Història. El seu tarannà serè potencià que dugués a terme una tasca de gestió a la Facultat, sent vicedegà. Excel·lent conversador, gaudia explicant anècdotes o històries de caire divers. M’agradaven molt les històries referents a Menorca, fossin sobre temes familiars, sobre l’Arxiduc, o sobre la geografia de l’illa. El seu discurs coherent ha sigut una aptitud lloable, a l’hora d’impartir classes. Tots coneixíem la seva gran afecció pels avenços tècnics. Estava a la guaita dels nous aparells i instruments. El nostre fill Ricard sempre recorda que el primer amic dels pares en portar un rellotge digital va ser el Tomàs. Es va interessar des de molt aviat per la informàtica i la seva aplicació docent, i fins i tot li van encarregar cercar el primer becari informàtic per a la Facultat. Ell mateix va ser un bon usuari dels ordinadors, fos per a la docència, la investigació, o amb altres finalitats. Segur que tots els amics recordeu las originals Nadales del Tomàs. Apassionat per la fotografia, en tot moment tenia la càmera a punt per captar noves imatges, fossin de paisatges o de persones. Recordo que anys enrere, ens mostrava amb plaer les fotografies fetes als seus fills de petits, que eren una preciositat. Quan anàvem d’excursió, era normal perdre de vista al Tomás, fins que de sobte el veiem grimpant per un roc o a la vora d’un desnivell, cercant imatges espectaculars. I haig de reconèixer que a vegades ens hem vist afavorits a les fotos, pels seus retocs amb Photoshop. El Tomàs va ser un home de lletres, malgrat les seves inclinacions tècniques. Escrivia molt bé, i només cal donar un cop d’ull als seus articles, per copsar l’estil elegant i correcte de la seva prosa. –203–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Una mostra de la seva actitud com un intel·lectual de lletres és la seva atracció pels temes lingüístics. Darrerament estava elaborant un recull de mots menorquins i catalans poc usuals. El vessant familiar, el Tomàs ens el presenta com una persona afable i pacient, afectuós, un bon espòs, un bon pare, un bon avi. La seva família per a ell sempre ha estat fonamental, tot i que la professió de geògraf fos per ell grata i important. Menorca i el mar, van ser les dues passions no humanes del nostre amic Tomàs. Mai va oblidar la seva illa d’origen. És ben cert que la residència del Tomàs i la Rita va ser itinerant, i a vegades els amics no sabíem ben bé per on paraven. Segurament haver nascut a l’illa, i viscut sempre arran de costa, el va empènyer a ser un amant de la mar, de navegar, de bussejar, de nadar. Recordo una anècdota divertida: un cop la cala de Rafalet estava infestada de meduses, i un grup tornàvem de mar endins, uns en barca i altres nedant. Per jo poder sortir a la sorra, sense l’atac dels bitxos, el Tomàs nedava davant meu amb ulleres submarines i una navalla, amb la que atacava les meduses obrint camí. Va ser el nostre heroi. Viatger entusiasta i incansable. Finalment haig de fer referència als molts viatges que han fet el Tomàs i la Rita durant la seva vida. Viatges de tota mena, individuals, amb família, amb amics, amb grups grans, en vaixell, en cotxe, d’aventura, d’estudi, de plaer, etc. Ben segur que als geògrafs ens agrada recórrer món... Aquests últims anys, el nostre grupet de col·legues geògrafs jubilats –que ens anomenem els 9UB–, hem fet una bona colla de sortides. Ens han servit per continuar fent geografia i per intensificar la nostra amistat. A les properes excursions el Tomàs ja no vindrà, però sempre serem els 9UB, perquè ens acompanyarà el seu record. * * *

Vivències i records de Tomàs Vidal com a professor a la Universitat de Barcelona i com a company a la Universitat Rovira i Virgili Santiago Roquer Soler

Catedràtic jubilat, URV

Autoritats acadèmiques que presidiu aquest acte, companys universitaris i d’altres institucions que ens acompanyeu, benvolguts familiars de Tomàs Vidal, estimada Rita, senyores i senyors: –204–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

En primer lloc voldria agrair als organitzadors la deferència que m’han fet en poder participar en aquest acte pòstum de reconeixement a la figura professional i personal del Dr. Tomàs Vidal. Dividiré la breu intervenció en dues parts: una relativa a la meva vinculació personal amb ell i una segona on, en nom del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, recordaré alguns fets remarcables de la seva estada de quatre cursos a Tarragona. I.- Aquells de vostès que coneixen la meva trajectòria professional saben que dins l’ampli camp de la Geografia humana, el tema en el qual he treballat més i de manera més continuada, tant en la docència com en la recerca, ha estat el de la Geodemografia, el dels estudis sobre la població. Doncs bé, aquesta especialització la dec al professor Tomàs Vidal. Jo estudiava tercer curs d’Història general i Geografia a la Universitat de Barcelona i el curs 1969-70, en crear-se Geografia, em vaig canviar a aquesta nova especialitat. Entre les assignatures d’aquell any, hi havia una Geografia Social impartida per Tomás Vidal, que, de fet, era una Geodemografia o Geografia de la població, i de seguida a mi em va fascinar. Convé tenir en compte que les persones de la nostra generació només havíem fet dues assignatures de Geografia a primer i segon del batxillerat elemental, amb 11 i 12 anys respectivament. Unes assignatures descriptives, totalment memorístiques i gens atractives. Doncs bé, descobrir per mitjà d’excel·lents professors una altra Geografia i dintre d’ella una temàtica relativa a la població humana, amb les estretes interrelacions entre els fets demogràfics i els fenòmens econòmics i socials, la interconnexió entre la dinàmica i l’estructura demogràfiques, entre els fluxos naturals i migratoris, etc, tot aquell complex que en Tomàs li agradava dir-ne el demosistema em va semblar extraordinàriament atractiu. Certament va ser només un primer tast, una introducció, ja que només era una assignatura i, en aquells anys tan convulsos, una matèria sincopada amb alguns dies de classe i altres de vagues, tancament de la Universitat, etc. Però va ser suficient per veure que aquell camí m’agradava. Fruit d’aquest descobriment, va ser que en acabar la carrera triés com a temàtica per a la tesina obligatòria un estudi geodemogràfic, en concret sobre la situació demogràfica d’un petit municipi proper a la ciutat de Vic, i demanés a Tomás Vidal que me la dirigís. I uns anys després també va ser ell qui em va dirigir la tesi doctoral, de temàtica fonamentalment demogràfica sobre la comarca d’Osona. Es titulava: Población y transformaciones espaciales en la comarca de Osona (s. xviii-xx). Si no m’equivoco tant la tesina com la tesi van ser les primeres que va dirigir. De fet tinc aquí, el seu treball titulat La casa rural y la arquitectura tradicional menorquinas. Estudio geográfico, que me’l dedica amb molta gràcia de la següent manera: “a Santi Roquer, primera ‘víctima’ de la meva carrera professional”. Després ell tindria altres i excel·lents deixebles, tant ben representats aquí per Isabel Pujadas, Dolores Sánchez Aguilera, Joaquín Recaño, etc. però sempre em quedarà la satisfacció d’haver estat el primer, tot i que certament no ha estat cap mèrit sinó que és deu al fet de ser simplement el més vell. –205–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Podria recordar altres facetes del Vidal professor, per exemple les seves excursions i molt especialment la de Menorca l’any 1970, una excursió interessantíssima que segurament molts dels presents a la sala recordaran: el viatge en vaixell des de Barcelona, l’espectacular entrada al Port de Maó al matí de l’endemà; les visites a una fàbrica de calçats, amb unes sabates femenines de colors molt llampants destinades al mercat nord-americà, i a la fàbrica de formatges Coinga; recordo també els recorreguts urbans per Maó i Ciutadella; les visites al port de Fornells, a la naveta des Tudons i a algun dels talaiots, la pujada al Toro (on en arribar a dalt el professor Pierre Deffontaines va treure el llapis-carbó que sempre portava amb ell i es va posar a dibuixar); l’excursió a cala Galdana, a la cova d’en Xiroi; la dura tornada amb una forta tramuntanada que feia trontollar el petit vaixell on anàvem, etc, etc. Uns dies ben intensos i ben aprofitats. Quan vaig llegir la tesi jo ja impartia la docència a Tarragona, de manera que cadascú va seguir la seva pròpia trajectòria en les seves respectives Facultats. Ens trobàvem a congressos, com a tribunal en algun concurs de titulars d’universitats i a finals dels anys vuitanta fins i tot vàrem ser rivals, quan Tomàs Vidal va guanyar una càtedra de Geografia humana, que s’acabava de crear a Tarragona. Per aquesta raó Tomàs es va incorporar el curs 1988-89 al nostre departament on va romandre fins el curs 1992-93. II.- Parlaré ara doncs d’alguns fets remarcables de la seva estada al que aleshores era la Unitat de Geografia de la Facultat de Lletres de Tarragona. Sempre he tingut la impressió de que en Tomàs Vidal va considerar la seva estada a Tarragona com una estació de pas, cap a un retorn tard o d’hora a Barcelona, a la seva universitat. I no ho vegin com una crítica ni de bon tros; era un fet totalment raonable no sols per motius familiars sinó també acadèmics, ja que a la Universitat de Barcelona hi havia deixat alguns deixebles, professors, becaris i/o doctorands amb els quals va mantenir una estreta vinculació (la professora Dolores Sánchez, que parlarà més endavant, que solia venir un cop a la setmana a Tarragona, com a becària i doctoranda del Dr. Vidal, pot donar fe d’aquest fet). Malgrat el que acabo de dir, la seva professionalitat li va fer que complís amb escreix la seva funció docent a Tarragona i que s’impliqués també en les tasques d’aquella petita unitat de Geografia, que només uns mesos abans havia perdut el seu cap, el seu líder, el professor Luis Miguel Albentosa, un bon company i amic de Tomàs Vidal. Jo destacaré només els fets que ens han semblat més remarcables, les petjades més poderoses de la seva estada a Tarragona. A part del seu interès i dedicació a la Geodemografia, Tomàs era una persona molt interessada per la cartografia i també per la informàtica com a eina tant per la demografia com per la cartografia –no és gens estrany, sinó tot el contrari, que fos el director del excel·lent Atlas socioeconòmic de Catalunya, una de les seves obres cabdals–. Precisament pels anys en què el professor Vidal va arribar a Tarragona, la cartografia per ordinador i en concret els sistemes d’informació geogràfica estaven implementant-se a les diverses universitats. –206–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Nosaltres teníem uns diners d’un projecte de recerca i ens va semblar convenient dedicar-los a comprar material per implementar el SIG. Doncs bé, l’ajut del Tomàs Vidal va ser essencial. Recordo que amb la professora que impartia l’assignatura de Cartografia, Carme Gimeno, es varen implicar a fons en la qüestió i fruit d’aquesta col·laboració i també mitjançant un intercanvi d’experiències amb els companys de Geografia de la Universitat de les Illes Balears, es va triar el programa ARC- INFO, el primer que vàrem tenir. Posteriorment s’han adquirit altres programes i ara el coneixement del maneig dels SIG ha pres forta importància en el nostre pla d’estudis i és una de les bones sortides professionals dels nostres llicenciats. Doncs bé, l’inici de tot això ho devem, en part almenys, a Tomàs Vidal. En aquesta mateixa línia d’interès per les innovacions informàtiques i la seva aplicació gràfica, els que varen ser alumnes seus a Tarragona m’han recordat que el primer programa que van fer servir per la elaboració de piràmides de població era un programa propi del professor Tomàs Vidal. Jo diria, tot i que no he pogut acabar-ho d’assegurar, que es tracta d’un programa titulat PROJ, que segons sé no sols tenia una funció gràfica, sinó que amb ell podia fer també càlculs demogràfics diversos. Una vegada més no m’estranya gens això ja que, per exemple, quan jo feia la Tesi doctoral, que vaig defensar l’any 1976, en Tomàs ja em va suggerir que fes servir pels nombrosos càlculs propis de tota tesi geodemogràfica les targetes perforades, que era com es treballava amb els ordinadors de l’època. Jo vaig renunciar a aquesta idea ja que em va semblar que perdria més temps en aprendre aquesta tècnica que en fer els càlculs a la manera tradicional. Potser no era el moment per a mi, però com ja intuïa en Tomàs, l’ús dels programes de càlcul han estat un ajut enorme en les recerques respectives d’aquells que ens dediquem a la Geodemografia. Una altra aportació significativa de Tomàs Vidal en els seus anys a Tarragona va ser la participació en el llibre La Conca de Barberà de la col·lecció “Catalunya comarcal” de Caixa Catalunya. Es tractava d’una obra on vam participar el petit grup que aleshores formàvem la Unitat de Geografia. En Tomàs i jo ens vàrem partir la part demogràfica, l’evolució per part meva i l’anàlisi de la dinàmica i l’estructura actuals les va fer ell. A Tomàs Vidal li agradava també molt la fotografia i la seva aplicació a la didàctica de la Geografia. En aquest sentit recordo que, molt al començaments dels estudis universitaris a Tarragona (a mitjan anys setanta) quan amb el Dr. Luis Miguel Albentosa volíem crear una bona col·lecció de diapositives d’interès geogràfic, Tomàs Vidal ens va fer còpies d’un nombre important de diapositives seves, les quals durant molts anys s’han fet fer servir en nombroses assignatures de la carrera. Podria parlar de les assignatures impartides, amb prioritat per la Geografia social, però m’allargaria massa i segurament els avorriria. Els curs 1993-94, després de guanyar una càtedra de Geografia humana a la universitat on ens trobem, se´n tornava a Barcelona. A partir d’aleshores la relació va ser menor, –207–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

tot i que sempre el vam considerar una mica nostre, convidant-lo a dues tesis doctorals, dirigides respectivament per Eugenio Cobertera i per mi mateix, i algunes altres activitats del departament. En definitiva, un estada breu, però una petjada ben remarcable. I acabo. El meu record d’en Tomàs Vidal és el d’un professor que, com he assenyalat abans, em va induir a través del seu mestratge a la meva especialització en el camp de la Geodemografia. Un científic molt interessat per les innovacions tecnològiques tant en el camp de la cartografia com en el dels estudis demogràfics. Un referent i un dels pioners en aquest camp dintre de la Geografia catalana i espanyola, rigorós i acadèmic, capaç també de cercar noves vies, nous conceptes, nous temes d’anàlisi. Un professor accessible, proper als alumnes i, finalment, una persona afable, culta, cordial, dialogant i molt acollidora, facetes en les quals va comptar sempre amb l’inestimable ajut, suport i companyia de la seva esposa Rita. Ara ja no és entre nosaltres, però ens quedarà sempre la seva excel·lent obra científica i el record d’una persona plena de qualitats i de valors, dels quals n’he volgut donar una petita pinzellada. Moltes gràcies! * * *

Els estudis de Geografia de la població Isabel Pujadas

Catedràtica de Geografia Humana, UB

1. Tomàs Vidal, l’introductor de la Geografia de la població com a professor i investigador a la Universitat de Barcelona En Tomàs Vidal va ser l’introductor de la Geografia de la població, sota en nom de Geografia social, a la nova llicenciatura de Geografia, acabada d’estrenar a la Universitat de Barcelona a finals dels anys seixanta. Molts dels presents en aquest acte d’homenatge vam compartir com a deixebles el seu mestratge. Un record concret del curs 1970-71, els alumnes havíem de fer un treball de curs sobre el despoblament d’un municipi de Catalunya; en el meu cas vaig triar Cubells, de la comarca de la Noguera, i això ens obligava a fer una recerca directa en el propi municipi: recollir informació del padró d’habitants, del registre civil, del registre parroquial, fer entrevistes al secretari d’ajuntament i a gent del poble. Sens dubte aquesta primera recerca va significar l’inici de la meva especialització en els estudis de població que he mantingut sense interrupció en la meva trajectòria acadèmica. –208–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

L’interès per la Demogeografia d’en Tomàs Vidal anava acompanyada per la seva lúcida visió de la necessitat d’utilitzar les noves eines de la informàtica pels estudis demogràfics. Va posar en marxa un petit centre d’informàtica a la nostra facultat i va elaborar un programari propi per a la realització d’indicadors demogràfics. Aquesta infraestructura bàsica, elemental però útil i eficient, va facilitar la recerca en els estudis de població al nostre departament, i en el meu cas, la realització de la meva tesi doctoral. En Tomàs Vidal com a investigador va ser igualment l’introductor dels estudis de població en els anys 70 a la Universitat de Barcelona, un moment en què els especialitzats en aquesta disciplina eren una escassíssima minoria. Va desenvolupar quatre grans línies de recerca. La primera, lligada a la seva tesi doctoral, sobre el despoblament rural a Catalunya i les repercussions socioterritorials de l’èxode rural. La segona línia, derivada de la primera, sobre el procés d’urbanització i les diferencies de demogràfiques entre el món rural i el món urbà. Una tercera línia sobre les migracions interiors a Catalunya i a Espanya; finalment una quarta línia més historicista sobre la transició demogràfica a Catalunya, Espanya i a la seva estimada illa de Menorca. La investigació en demografia d’en Tomàs Vidal, en totes les línies esmentades, té sempre un denominador comú: la recerca de les diferencies geogràfiques i espacials dels comportaments demogràfics i de les dinàmiques de la població. Per aquest motiu, la cartografia es una eina transcendental en els seus estudis, no únicament com a representació de resultats, sinó sobre tot com a instrument d’anàlisi per cercar tant les explicacions generals com les diversitats espacials. 2. El despoblament rural, tema central de la seva recerca en Demogeografia Del seu recorregut científic dedicaré una part més extensa a la temàtica del despoblament rural que tracta per primera vegada a la seva tesi doctoral (1973) i profunditza en diversos articles posteriors (1975, 1976,1979), fins arribar a la direcció i edició de l’Atlas socioeconòmic de Catalunya (1980-82), on sintetitza la seva recerca en aquest camp. En la introducció a la seva tesi doctoral: La despoblación del campo en Cataluña, (Universitat de Barcelona, 1973), expressa la manca d’estudis de conjunt sobre l’èxode rural a Catalunya tot i la seva transcendència en un país que ha experimentat un llarg procés d’urbanització i d’industrialització. Poc estudiat, per no dir que inèdit. Tal com diu “la immigració des d’altres regions d’Espanya captava tota l’atenció” (Vidal, 1973). En el marc teòric de la tesi estableix una diferencia interpretativa de les migracions en l’etapa preindustrial i la industrial. En la primera fase les migracions camp-ciutat existeixen, però son principalment migracions d’excedents del camp a la ciutat produïdes per un augment de densitat de població i un dèficit en el creixement dels recursos. En canvi reserva el terme d’èxode rural a l’etapa de la industrialització i el creixement urbà. La industrialització genera un desequilibri creixent entre els nivells de vida i d’oportunitats de futur entre –209–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

el món urbà i el rural, a favor del primer. En aquesta situació la sobrepoblació rural no es basa en criteris objectius, sinó en fets relatius (Vidal, 1973, p. 22) i de l’antiga migració d’excedents s’ha passat a l’èxode rural. L’èxode rural es doncs una conseqüència de la revolució industrial i de l’eclosió urbana, del pas d’una cultura agrària a una altra d’industrial (Vidal, 1973, p. 25) L’inici de l’èxode rural i les etapes d’evolució: la reconstrucció de l’evolució de l’èxode rural comença amb el cens del 1860 fins al padró municipal de 1965. Per tal de realitzar un recorregut, que sistematitzi el despoblament rural, aplica com a criteri de definició de població rural, la població dels municipis de menys de 2.000 habitants en el cens de 1950 i aquests municipis queden fixats per tota l’evolució. Vidal considera que el 1860 és el moment de màxima densitat de població rural (la inexistència de censos anteriors a 1857 dificulta poder assegurar de forma absoluta aquesta hipòtesi inicial) fet corroborat pel descens continuat de la població rural a partir d’aquest cens. Aquesta data de començament té una gran transcendència en posar de manifest que el despoblament no fou una conseqüència única i directa de la plaga de la fil·loxera, tal com era freqüent de considerar per part de la historiografia d’aquest anys, sinó que responia a l’expansió industrial de Barcelona i ciutats dels seus voltants. En quant a les etapes, estudi que ampliarà posteriorment en la elaboració de l’Atlas socioeconòmic de Catalunya, són 5 grans períodes: 1860-1900 marcat per un fort descens de població rural entre 1860-1877 i 1887-1900, amb un breu període entre mig d’estabilitat; 1900-1930 caracteritzat per una frenada del despoblament i creixement en zones del Pirineu i Prepirineu, vinculat a la construcció de centrals hidroelèctriques, a l’expansió del regadiu a les planes de Lleida i de l’agricultura més intensiva a les terres de l’Ebre. L’etapa de 1930-1960 està marcada per la guerra civil i la llarga postguerra amb un fase de frenada del despoblament en els anys quaranta i una represa a partir dels anys cinquanta. Finalment la darrera etapa de 1960-75 és el període on el despoblament rural i el creixement urbà estan el màxim de polaritzats, l’èxode s’accentua i dona lloc a pobles totalment abandonats o bé amb una dimensió de població tan reduïda que posa en perill el seu futur. Els factors determinats del despoblament i les característiques dels migrants. Entre el factors determinats en T. Vidal destaca en primer lloc la grandària de la població en existir una relació inversa amb la dimensió de la població, a menys població més despoblament; i en segon lloc l’aïllament i distància a nuclis urbans i especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Altres factors de localització com l’altitud i orientació són components de l’aïllament. En definitiva, l’emigració dels nuclis més petits de població, de zones de baixa densitat en territoris molt extensos i aïllats de nuclis urbans i a gran distància de Barcelona. Les característiques dels migrants són sobretot població jove, en edat activa, preferentment població femenina, que provoquen una pèrdua demogràfica, de força de treball i de capital social. Migren els més joves i emprenedors i les –210–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

repercussions són una reducció de la natalitat i nupcialitat, un procés d’envelliment, l’augment de la solteria i la pèrdua de capital social i econòmic. El procés a la vegada és exponencial i acaba afectant totes les franges d’edats, activitats econòmiques i professions fins arribar a l’abandonament total d’algunes de les àrees rurals més incomunicades. A nivell espacial ocupa pràcticament 2/3 parts del territori català. El 62% dels municipis de Catalunya de l’any 1975 tenen una població inferior a la del 1860, però malgrat el fort impacte en el territori, les pèrdues globals han estat moderades donat que l’èxode afecta principalment als municipis de menor població. L’estimació del descens demogràfic el situa en 315.000 habitants entre 1860 i 1975, xifra reduïda enfront del creixement dels 38% municipis amb evolució positiva que guanyaren més de 4.300.000 habitants (Vidal, 1980 i 1983). Entre els principals resultats es poden destacar: 1) L’antiguitat del procés del despoblament rural a Catalunya, anterior a la crisi de la fil·loxera; la màxima densitat rural en el cens de 1860. 2) La diferenciació per grans etapes del despoblament rural amb una visió de conjunt, comparant l’emigració rural i el procés d’industrialització i urbanització, diferenciant cinc etapes: 1860-1900, 1900-30, 1930-60 i 1960-75. 3) L’èxode rural com a procés exponencial i acumulatiu que acaba afectant tota l’estructura demogràfica, social i econòmica del món rural. 4) L’abast espacial del despoblament: la magnitud de l’èxode rural a les comarques del Pirineu, més especialment al Prepirineu, a les comarques d’agricultura tradicional de Lleida i de l’interior de Tarragona, de tal manera que en 649 municipis la població de 1965 és inferior a la de 1860. Cloenda: l’interès pel despoblament rural i els contrastos entre la composició de la població rural i urbana ha estat present en la llarga trajectòria investigadora d’en Tomàs Vidal. Interès que persisteix quan analitza les migracions internes a Catalunya i Espanya o bé quan investiga la Transició demogràfica buscant sempre les diferencies entre les zones més urbanes i les més rurals. I és un fet evident que el tema de tesi ens acompanya, sense a vegades ser-ne del tot conscients, als professors i investigadors en el nostre recorregut científic. La seva absència deixa un gran buit. Ens consola comptar amb el seu llegat en llibres i articles en els quals va plasmar el seu desig de transmetre coneixements. Bibliografia Vidal, Tomàs (1970): “El reverso de la urbanización: la despoblación del campo en Cataluña”. Estudios Geográficos, núm. 118, p. 159-163. – (1973): La despoblación del campo en Cataluña. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. –211–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Vidal, Tomàs (1975): “El despoblament del camp a Catalunya”, dins Miscel·lània Pau Vila. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 479-481. – (1976): La despoblación del campo en Cataluña (Resumen tesis doctoral). Barcelona: Universidad de Barcelona. – (1979): “Èxode rural i problemàtica demoespacial a Catalunya, 1860-1970”. Estudis d’història agrària, núm. 2, p. 193-207. – (1987): “Campo y ciudad en la demografía catalana actual: el caso leridano en 1975”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, núm. 7, p. 205-212. Vidal, Tomàs [dir.] (1980-82): Atlas socio-econòmic de Catalunya. Barcelona: Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, 2 vol. Vidal, Tomàs; Isabel Pujadas (1983): La població. Atlas socio-econòmic de Catalunya escolar. Barcelona: Editorial Sirocco.

* * * Joaquín Recaño Valverde

Professor titular de Geografia Humana Departament de Geografia (UAB)

El pasado mes de febrero nos dejó Tomás Vidal Bendito a la edad de 78 años tras una corta enfermedad, sumiendo a todos sus amigos en un estado de profunda tristeza por su temprana muerte. Ya adelanto que las palabras que pronunciaré a continuación las hago desde el corazón, pero también desde el respeto y la admiración intelectual por una de las principales figuras de los estudios de población en España, cuya contribución al avance de la disciplina no ha sido suficientemente reconocida. Alguien también a quien considero un amigo y maestro, que despertó mi vocación por los estudios demográficos, me transmitió las principales herramientas metodológicas y conceptuales, que me han permitido desarrollar una provechosa carrera académica y científica en el ámbito de la Demografía y los estudios de población. Tomás fue ante todo un hombre bueno, honesto y feliz, dotado de una curiosidad intelectual sin límites, con un sólido y sano espíritu cartesiano. A pesar de su carácter independiente mantuvo a lo largo de su vida sólidas amistades con personas de muy diversa ideología. Mucho tuvo que ver en esto último su carácter jovial y bonhomía que no perdió en los más de 30 años que duró nuestra relación. Disfrutaba de su trabajo y continuamente me decía que era un privilegio poder dedicarse a lo que a uno le gusta y que le paguen por ello. Fue también un hombre vinculado estrechamente con su familia, con una compañera inseparable, Rita, que durante casi 60 años estuvo presente en todas sus aventuras intelectuales. Conocí a Tomás Vidal de forma casual en mayo de 1984, yo tenía unos 22 años y estaba en el cuarto año de la carrera de Historia en la Universidad de Barcelona, en la especialidad de Historia Contemporánea. Mi departamen–212–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

to consideró entonces que sería bueno que especialistas de otras disciplinas impartieran unas conferencias divulgativas para conocer qué actividades desarrollaban. Solo asistí a una de las conferencias propuestas, esta versaba sobre los estudios de población y la impartió un para mí desconocido profesor de Geografía Humana llamado Tomás Vidal. De la conferencia me sedujo el rigor, la amenidad, la claridad, la temática y el enfoque, pleno de un aguzado sentido de humor. Reconocí en Tomás Vidal un excelente docente capaz de comunicar conceptos complejos de forma clara, sencilla y sin perder un ápice de rigor. Al finalizar la conferencia me presenté y le dije que había decidido cursar en el quinto año de la carrera su asignatura de Geografía Social que era, en realidad, una introducción muy completa y rigurosa a la Demografía y la Geografía de la Población. A partir de entonces fui consolidando una relación intelectual y personal con Tomás y orientando mi perfil hacia los estudios de Geografía. Él me abrió pronto las puertas de su casa y a través de largas conversaciones en su residencia de Barcelona pude recibir de primera mano sus reflexiones sobre la disciplina, y completar mi formación en ámbitos como la incipiente informatización de los estudios sociales y, sobre todo, disfrutar de las excelencias de Rita como anfitriona. No hubiera podido encontrar una persona más apropiada tanto en el ámbito profesional como personal para que me dirigiera mi tesis doctoral, que presenté en el año 1995. Las aportaciones científicas de Tomás Vidal se concentran en cuatro importantes campos de la disciplina demográfica y la geografía de la población:1 en primer lugar, su inclinación cartesiana por una normalización metodológica de los numerosos estudios de población desarrollados en España, carentes en los años setenta y ochenta del suficiente rigor metodológico; en segundo lugar, los estudios sobre población rural en Cataluña y España; en tercer lugar, el estudio de las migraciones internas con alguna incursión notable y novedosa en el análisis de las migraciones internacionales en sus primeras fases de inserción en España y, finalmente, la demografía histórica. Todas estas materias se concentraron en investigaciones punteras centradas en sus dos principales ámbitos geográficos de estudio por excelencia: Menorca y Cataluña, pero también con importantes contribuciones al análisis del conjunto de España y las Islas Baleares. Tomás Vidal ha sido sin duda el gran especialista español en Geografía de la Población y por ende la persona con un mayor conocimiento de las poblaciones rurales en nuestro país. Un tema de rabiosa actualidad, como es la despoblación de las áreas rurales, fue objeto de un riguroso e innovador estudio por mi maestro hace ya más de cuatro décadas con conclusiones que no han perdido ni un ápice de vigor. En esta línea, la primera aportación destacada de Tomás Vidal en el ámbito de los estudios de población fue su tesis doctoral, La des1. Dejo de lado dos ámbitos que no son mi especialidad, sus primeras incursiones científicas sobre la evolución de la agricultura de Menorca y la que sería su principal dedicación en los últimos años de su carrera académica, la cartografía histórica de la isla.

–213–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

población del campo en Cataluña, presentada en 1973, un trabajo desarrollado a contracorriente que demostraba que, previa a la llegada de la inmigración del resto de España, la corriente demográfica dominante desde los años 50 del siglo xx en Cataluña, el Principado había experimentado un intenso proceso de despoblación rural que se remontaba a mediados del siglo xix y había sido el principal responsable del crecimiento demográfico de la metrópoli barcelonesa en esa etapa. Tomás demostró que en plena oleada inmigratoria la despoblación rural catalana continuaba. Los resultados de su tesis fueron plasmados magistralmente en el artículo “Èxode rural i problemàtica demoespacial a Catalunya (1860-1970)” publicado en la revista Estudis d’Història Agraria en 1979. Una de las principales aportaciones posteriores de Tomás Vidal fue la dirección del volumen de población del Atlas socio-econòmic de Catalunya, ejemplo de rigor metodológico en la Geografía de la Población, que aportaba una concepción revolucionaria y normalizadora de la cartografía temática en el ámbito de la disciplina. Posteriormente, Tomás Vidal extendió los hallazgos obtenidos en esos estudios al conjunto de la población rural española, convirtiéndose así en unos de los referentes de la Geografía de la Población en nuestro país. A principios de la década de los ochenta, Tomás participó activamente en el nacimiento de las dos grandes asociaciones de estudios de la Población en España: primeramente, estuvo en el núcleo fundador de la Asociación de Demografía Histórica (ADEH) en 1983 con sus grandes amigos, Isabel Moll, Jaume Suau y Antoni Segura; posteriormente, se involucró en la constitución del Grupo de Población de la Asociación de Geógrafos Españoles en 1987. Así fue como tras el congreso fundacional de este grupo, celebrado en Valladolid en 1987, se le encargara dos años más tarde, en 1989, la Ponencia de Normalización Metodológica en el segundo Congreso de Población celebrado en Palma de Mallorca. Tomás fue también organizador y/o impulsor de numerosos encuentros científicos en su tierra natal, Menorca, como el II Encuentro Internacional de Demografía celebrado en Mahón en 2003, o el VIII Congreso de la ADEH en 2007, ambos auspiciados a través del Institut Menorquí d’Estudis (IME) del cual Tomás fue miembro fundador y responsable científico durante dieciséis años. El amor a su patria chica fue un hilo conductor de su itinerario intelectual, no como el clásico erudito, sino desde el espíritu del científico que intenta comprender su espacio social y geográfico vivido del cual conocía los más recónditos lugares. Asimismo, en fechas muy tempranas, Tomás introdujo en la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona las técnicas informáticas, ofreciéndome mi primera oportunidad laboral como becario en las Aulas de Informática de la Facultad, de las cuales mi maestro fue impulsor. Su curiosidad intelectual le llevó a desarrollar de forma artesanal un efectivo conjunto de software de análisis demográfico que sirvió a muchos de sus discípulos para la elaboración de sus primeros trabajos científicos. –214–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Finalmente, hay que destacar sus novedosas contribuciones en el ámbito de la Demografía Histórica, plenas del rigor metodológico que le caracterizaba, sometiendo cada indicador al mayor de los escrutinios. En esta línea encontramos: su pionera reconstrucción de la evolución demográfica de Menorca a lo largo de tres siglos, para los que realizó un vaciado exhaustivo de los registros parroquiales de la isla; la promoción del estudio demográfico regional del censo de Floridablanca que realizó su discípula Dolores Sánchez Aguilera; y su magistral estudio sobre el censo de 1887 en Cataluña, una investigación, y inédita (que debería publicarse) con la que obtuvo su primera cátedra de Geografía Humana en la Universidad Rovira i Virgili, antes de regresar unos años después, a la Universidad de Barcelona, su casa. Probablemente me deje algo en el tintero, no obstante, creo que he dibujado una semblanza personal e intelectual de mi maestro: una persona a la que extraño y que fue sin duda un referente nacional en los estudios de Población, amén de guardar un gratísimo recuerdo en lo personal. Tal vez Tomás Vidal falleció pronto para los estándares que él mismo conocía, pero puedo asegurar que desempeñó su carrera en forma de aventura intelectual con verdadera pasión e independencia, cualidades que siempre procuró transmitir a sus discípulos. Estuvo rodeado de una familia con la que mantuvo fuertes lazos de unión y con una compañera inseparable, Rita, que fue su gran apoyo a lo largo de su dilatada carrera académica. Tomás te echaremos en falta, pero nos quedará el consuelo de que tu vida se acercó al máximo al anhelo de cualquier persona: una vida plena. * * *

Tomàs Vidal: un maestro Lola Sánchez Aguilera

Professora titular d’Anàlisi Geogràfica Regional Departament de Geografia (UB)

Rememorar la figura de una persona que nos ha dejado siempre es difícil. Mucho más cuando se quiere no simplemente hacer una enumeración de su legado (académico, intelectual, personal...) sino dar alguna clave sobre las muchas facetas que tenía Tomàs Vidal, como profesor, como maestro, como compañero, como amigo. Comenzaré mi remembranza con algunas notas personales, comentando cómo le conocí, en un aula de una asignatura ya desaparecida en los cambios sucesivos de plan de estudios: Geografía Regional de España. Cursaba cuarto año de carrera, me matriculé con unas amigas a la asignatura e inicié un curso –215–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

que sin duda iba a cambiar mi vida por muchas razones. Como profesor, era bastante inusual: en lugar de pasar las horas desgranando temas de la geografía descriptiva, tradicional, el primer día nos dijo que compráramos papel vegetal, milimetrado y semilogarítmico y una hoja del mapa provincial del Servicio Cartográfico del Ejército. Y que lleváramos una calculadora científica... Y pasamos el año buscando datos, calculando indicadores, haciendo gráficos y mapas. La geografía regional quedó en cómo hacer geografía, o mejor, Geografía, con mayúscula. Aprender haciendo. Un buen camino para despertar inquietudes, para hacer sentir a los estudiantes partícipes de la asignatura en la universidad de clases magistrales que caracterizaba las aulas hace más de tres décadas. Dedicamos mucho tiempo al análisis de la población, que era una de sus pasiones, y descubrí que una materia en principio árida, hecha de estadísticas y números, encerraba un mundo insospechado. Al acabar el curso, fui a hablar con él para que me orientara sobre cómo aprender más sobre temas demográficos. Me recomendó que siguiera una asignatura llamada Geografía Social, cuyos contenidos eran en la práctica de geografía de la población. No me matriculé en la asignatura pero asistí a las clases como oyente. Y ese año se confirmó mi interés por la población y mi anhelo de seguir trabajando en este ámbito. Ese curso, quinto de carrera, decidí hacer una tesina bajo la dirección de Tomàs. Otros profesores me propusieron temas de investigación en historia moderna y contemporánea, pero pensé –y todavía pienso, seguramente gracias a él– que la población es un campo absolutamente fascinante. Así se inició mi andadura por la investigación y Tomàs pasó de profesor a maestro. La etapa de realización de la tesina primero y la tesis doctoral fueron tiempos estimulantes, de aprendizaje y de descubrimiento. Los primeros pasos, centrados en el estudio del censo de Floridablanca supusieron un reto enorme. Nada más comenzar a trabajar, Tomàs me dijo que todo el análisis lo haría con ordenador, que olvidara papel y calculadora. Dicho ahora, parece una obviedad, pero en aquel momento los ordenadores eran una modernidad reservada a grupos muy reducidos. Los primeros momentos fueron de vértigo. Pero la confianza que irradiaba Tomàs venció las dificultades. Imposible olvidar el monitor monocolor (verde fluorescente) y los discos de 5 1 ⁄4 pulgadas del primer ordenador que tuve. Del mismo modo, imposible olvidar las muchas horas que Tomàs dedicó a enseñarme no sólo a analizar la población y a entender las especificidades de los datos ofrecidos por una fuente histórica singular –el Censo de Floridablanca– sino a ser capaz de programar en lenguaje Basic desde las rutinas de cálculo de los indicadores hasta la elaboración de una cartografía automática rudimentaria. Sin su apoyo, sin su entusiasmo, sin su paciencia, ese trabajo jamás hubiera llegado a término. El salto a la tesis doctoral, una vez superado el reto de la tesina, fue fácil. La concesión de una beca predoctoral bajo su dirección me permitió dedicarme a la investigación y avanzar paso a paso hacia el futuro. Si tomamos una perspectiva más amplia, el magisterio de Tomàs Vidal es muy relevante. Su contribución fue determinante para el establecimiento de una línea de trabajo en geografía de la población en universidades catalanas: –216–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Santiago Roquer (Universitat Rovira i Virgili, en Tarragona), Joaquín Recaño (Universitat Autònoma de Barcelona), Isabel Pujadas o yo misma (Universitat de Barcelona). Seguro que también habría habido avances, pero creo que esta disciplina no hubiera conseguido el mismo grado de desarrollo en Catalunya sin la aportación directa de Tomàs, a través de sus aportaciones (publicaciones, conferencias, ponencias, cursos), pero también de forma indirecta mediante la formación de nuevos especialistas que a su vez publican, informan, imparten cursos. Aunque sea de manera breve, cabe hacer alusión a algunos elementos que son destacados en el legado de Tomàs Vidal a la geografía de la población. Un primer elemento es el rigor científico y la preocupación por la metodología de análisis. Frente a posiciones que defendían –dentro del colectivo de geógrafos– que la dimensión territorial debía ser la más relevante y que las herramientas de análisis podían ser simples, Tomàs estaba completamente comprometido con una visión que exigía el uso de todas las herramientas al alcance (incluidas aquellas que procedían de la demografía) sin perder la óptica territorial que caracteriza la geografía. La meta: el análisis demoespacial. Contribuir a construir una Geodemografía, el uso de las técnicas demográficas con visión territorial. En el trasfondo, el debate sobre la delimitación temática pero también metodológica sobre qué debe estudiar (y cómo) la geografía de la población. En esta línea se debe mencionar su ponencia en las II Jornadas sobre la Población Española en Palma de Mallorca en 1989 o un artículo titulado ¿Geografía de la Población, caos metodológico?, aparecido en la revista Lurralde en 1983. Con todo, se debe mencionar como exponente de su manera de entender la disciplina una publicación emblemática: el Atlas socio-econòmic de Catalunya (1980). La obra se marcó como objetivo traducir en imágenes cartográficas de calidad la realidad social y económica de la Catalunya contemporánea. El resultado dio lugar a dos ediciones: una en hojas-díptico en formato de gran tamaño y una segunda en un volumen compilado y dirigido por Tomàs Vidal e Isabel Pujadas. Este Atlas ha sido, sin duda, un referente para el estudio de la población catalana durante décadas, no sólo por los resultados del análisis sino por la manera de realizar el mismo. En este mismo sentido y debido a la inquietud por disponer de instrumentos eficientes de análisis de la población, Tomàs desarrolló un extenso programario que permitía realizar cálculos y gráficos de variables demográficas (tablas de mortalidad, análisis de estructuras y pirámides de población, entre otros). Una contribución que evidencia tanto su interés por las cuestiones metodológicas como la voluntad de facilitar herramientas a colegas y a estudiantes que analizaban la población no ya con papel milimetrado y calculadora, sino con programas desarrollados para obtener cálculos complejos. Otro elemento a valorar del legado de Tomàs Vidal en la geografía de la población es la aportación a temáticas que estuvieron (y están) presentes en la agenda de investigación de nuestra disciplina. Desde el punto de vista temático, cuatro son los ejes fundamentales de las investigaciones desarrolladas –217–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

por Tomàs Vidal: a) la despoblación del campo; b) las migraciones interiores; c) la transición demográfica en Catalunya y España y d) la metodología de la geografía de la población. Los tres ejes de despoblación de áreas rurales, migraciones y transición demográfica guardan una relación estrecha. La despoblación del campo en Catalunya fue el eje central de su tesis doctoral y dio lugar a numerosas publicaciones sobre esta cuestión (como el trabajo El despoblament del camp a Catalunya: assaig d’anàlisi, publicado en 1975), que se suman a una amplia literatura que se produjo en España en el último tercio del siglo xx. La situación de la población en las áreas rurales tanto catalanas como españolas era una temática que suscitaba el interés en los años 70-80 del pasado siglo y que continúa estando presente en la agenda de investigación en la actualidad. En conexión con la despoblación, el papel de las migraciones interiores, a las que Tomàs Vidal también prestó atención y dedicó algunos trabajos destacados, como el artículo Migraciones y cambio económico desigual en España: ensayo de análisis cuantitativo (1975) o la publicación Las migraciones interiores españolas en la segunda mitad del siglo xx (1989). Finalmente, cabe destacar su contribución a estudio del análisis de los modelos regionales de la transición demográfica en España, una línea de trabajo que cuenta con contribuciones destacadas como el artículo sobre El papel de Barcelona en la transición demográfica catalana (1985) o el titulado La transició demográfica a Catalunya i a les Balears (1992). En conjunto, la obra geodemográfica de Tomàs Vidal está constituida por piezas de gran valor que fueron pioneras en algunos ámbitos y que contribuyeron a impulsar los avances de la disciplina tanto desde el punto de vista temático como metodológico. Sus aportaciones deben enmarcarse también en el contexto de expansión de los estudios de población desde finales de los años ’80 del siglo pasado. En esta etapa se crearon diferentes organizaciones (Grupo de Trabajo de Geografía de la Población de la AGE; Asociación de Demografía Histórica) en cuyo núcleo promotor se integraba Tomàs Vidal. Su actividad en estas asociaciones fue destacada, participando en reuniones, presentando ponencias o impartiendo conferencias, publicando en las actas de congresos pero también estableciendo redes con otros profesores e investigadores tanto españoles (E. Burriel de Orueta, L. López Trigal, R. Puyol, J. Vinuesa, entre otros) como extranjeros (M. Livi Bacci, L. di Comité). Tomàs Vidal forma parte de una generación de geógrafos que han sido un referente importantísimo para la actual geografía de la población. Una generación que nos deja porque se retira de las aulas o en ocasiones, porque desaparece, y a la que debemos memoria. Para cerrar esta breve remembranza, recordar algunas de las claves de su personalidad. Tomàs Vidal fue un excelente profesor e investigador, pero más allá cabe destacar su dimensión humana, su bonhomía, su paciencia, su sentido del humor, su inmensa generosidad. Son estos valores los que hacen que nos sintamos afortunados aquéllos que lo hemos tenido como profesor, como maestro, como amigo. Siempre en nuestro recuerdo. –218–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Tomàs Vidal i el Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia1 Francesc Nadal

Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (GEHC)

Vaig ser alumne de l’assignatura “Geografia social” que impartia el professor Tomàs Vidal a la Universitat de Barcelona el curs 1978-1979. Les seves classes van ser rigoroses i formatives com ho palesa el treball que vaig fer per a aquesta assignatura titulat “Taules de mortalitat i esperança de vida de la província de Guipúscoa. Gràfics i comentaris” i que encara conservo entre els meus papers. El meu record del seu ensenyament va quedar vinculat al llibre de referència de l’assignatura: El análisis demográfico de Roland Pressat. De manera que per a mi, durant molts anys, el nom de Tomàs Vidal va quedar associat al d’aquest reconegut demògraf francès. Després, els nostres camins emprengueren, durant uns quants anys, camins universitaris relativament allunyats. Així, mentre jo m’incorporava el curs 198384 com a professor de Geografia de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona a Lleida (futura Universitat de Lleida), Tomàs Vidal ho feia el curs 1988-89 com a catedràtic de Geografia humana a la delegació universitària de la Universitat de Barcelona a Tarragona (futura Universitat Rovira i Virgili). Aquesta situació va canviar a començaments de la dècada de 1990, quan ens vàrem retrobar en el si del desaparegut Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. Un departament al qual jo havia passat a formar part durant el curs 1990-91 i el professor Vidal durant el curs 1992-93. Si bé em semblava plausible pensar que ens podríem tornar a trobar algun dia en aquest departament, em resultava gairebé inimaginable pensar que els seus interessos geogràfics i els meus convergirien. Però això va succeir. El seu interès creixent per la història de la cartografia menorquina ens va permetre establir unes relacions cada cop més intenses, primer, de caire científic i intel·lectual, i, després, d’amistat, que han perdurat fins al final. L’interès del professor Vidal per la història de la cartografia obeeix, al meu entendre, a dues raons diferents. En primer lloc, una de caire familiar. El seu avi Joan J. Vidal Mir, en paraules de Tomàs Vidal “advocat, home d’empresa i erudit”, va aplegar una important col·lecció de mapes antics de l’illa de Menorca. Aquesta era una herència cultural que, de ben segur, va proporcionar-li un coneixement molt primerenc del valor cultural, científic i polític dels mapes i, en particular, dels mapes antics. 1. Text ampliat, el 4 de juliol de 2019, del que vaig llegir el 4 d’abril aquest any en l’acte d’homenatge al professor Tomàs Vidal i Bendito, que va organitzar la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb la Societat Catalana de Geografia i l’Institut Menorquí d’Estudis.

–219–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

Però, en segon lloc, n’hi ha d’altres, vinculades a la seva labor com a geògraf. La publicació durant els anys 1980-82 de l’Atlas socio-econòmic de Catalunya, obra de la qual va ser el director, palesa l’estreta relació de la seva labor geogràfica amb la cartografia. Aquesta relació no va quedar reduïda únicament a l’àmbit de la Geografia de la població, sinó que va ser similar en d’altres camps de recerca que conreà com va ser el cas de la Geografia rural. Les recerques que va dur en aquest camp de la Geografia humana el van portar a interessar-se per la cartografia parcel·lària antiga com a font documental geogràfica per a conèixer, per exemple, l’evolució del paisatge rural. En aquest sentit, voldria assenyalar com el geògraf francès Jean Bisson, del qual es considerava deixeble, va dedicar un apartat específic del seu estudi La tierra y el hombre en Menorca (1966) a parlar de la cartografia parcel·lària de l’illa de Menorca i, en particular, del cadastre de 1860-62. Per la seva part, Tomàs Vidal en el seu excel·lent article “El paisatge rural de l’illa de Menorca” (1998-99), indica que una de les principals fonts documentals utilitzades va ser la cartografia parcel·laria del territori menorquí a escala 1:10 000, realitzada, entre 1860 i 1862, per l’agrimensor Miguel Sorà. Coneixedor del seu interès per la història de la cartografia de Menorca, el 1998 vaig proposar a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, de la qual aleshores en formava part, que el professor Tomàs Vidal fos l’encarregat de llegir la conferència de clausura del curs acadèmic 1999-2000. El text de la seva conferència, “La imatge cartogràfica de l’illa de Menorca. Des dels orígens al primer terç del segle xviii”, va aparèixer publicat l’any 2002 en el núm. 53-54 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Durant la primavera de l’any 2000, poc abans que el professor Vidal llegís la seva conferència, li vaig lliurar una fotocòpia en la que hi havia reproduït un mapa de Menorca que havia traçat el gran cartògraf turc Piri Reis. Aquesta reproducció formava part d’un llibret de divulgació del Kitab-i-bahriye (152026) una de les grans obres d’aquest cartògraf, que m’havia regalat el meu amic i gran viatger Pere Andreu i Aliu a la tornada d’un dels seus múltiples viatges per Turquia. El professor Vidal m’agraí moltíssim aquest intercanvi d’informació cartogràfica, que va constituir, de fet, un punt d’inflexió en les nostres relacions científiques i intel·lectuals. Després, l’any 2004, el professor Vidal ens va invitar a mi i al professor Luis Urteaga a participar en un curs titulat “La cartografia històrica: una perspectiva històrica i menorquina”, que organitzava la Universitat Internacional de Menorca Illa del Rei (UIMIR) i de la qual ell era director. Un altre factor important d’aproximació científica amb el professor Vidal va ser el projecte de recerca que estàvem duent a terme durant aquests anys. Aquest projecte, del qual jo era l’investigador principal, es titulava “Estadística territorial i cartografia parcel·lària a Espanya (1845-1895): una aproximació local” i va ser subvencionat durant els anys 2001-04 per la Dirección General de Investigación. Al respecte, cal assenyalar que els resultats que anàvem obtenint –220–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

de la nostra recerca li interessaven particularment, ja que l’ajudaven a contextualitzar un dels grans documents ja esmentats de la història de la cartografia menorquina: els plànols parcel·laris municipals, que va aixecar, entre 1860 i 1862, Miguel Sorà de tots els municipis de l’illa de Menorca. Aquesta afinitat d’interessos va facilitar la seva participació, junt amb els altres membres d’aquest projecte de recerca, a les “1es Jornades d’història de la cartografia a l’Institut Cartogràfic de Catalunya: Cartografia cadastral a Espanya (segles xviii-xx)”, que van tenir lloc a Barcelona durant els dies 20 i 21 d’octubre de 2005. Les relacions científiques amb el professor Vidal van experimentar un salt qualitatiu i quantitatiu molt important l’any següent, el 2006, al passar a formar part del projecte de recerca titulat “La documentació cartogràfica de la contribució d’immobles, cultius i ramaderia (1845-1895): cartografia parcel·lària de les províncies de Balears, Lleida i Tarragona”. Es tractava d’un projecte que va ser finançat, durant els anys 2006-08, per la Dirección General de Investigación i del qual el professor Luis Urteaga era l’investigador principal. Dins del marc d’aquest projecte de recerca, el professor Vidal va publicar un treball titulat “La cartografia cadastral a Menorca al segle xix”, que va aparèixer publicat en el llibre La cartografia cadastral a Espanya (segles xviii-xx), que edità l’any 2007 l’Institut Cartogràfic de Catalunya. A continuació, Tomàs Vidal formà part com a investigador del projecte de recerca “Cartografia i agrimensura a Catalunya i les Balears: 1845-1895)”, que va ser finançat, durant els anys, 2009-11, per la Dirección General de Investigación i del qual era investigador principal el professor Luis Urteaga. Com a resultats d’aquest projecte de recerca Tomàs Vidal va llegir una ponència titulada “Aproximació a la tasca cadastral dels geòmetres a Menorca” al “2n Seminari d’història de la cartografia: cartografia i agrimensura a Catalunya i a les Balears (segles xix-xx)”, que es van celebrar a Barcelona, durant els dies 20 i 21 d’octubre de 2010, i que van ser organitzades per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i per l’acabat de constituir Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia. Un any més tard, el 2011, va publicar amb Cristòfol Barber i J. Serrano, tècnics de l’Ajuntament des Mercadal, un treball titulat “Més sobre la cartografia cadastral del segle xix a Menorca”, que va aparèixer publicat en el llibre Cartografia i agrimensura a Catalunya i les Balears al segle xix, que va editar l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Durant el decurs d’aquest projecte de recerca, recordo haver acompanyat, com a mínim, dues vegades al professor Vidal a l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona per tal d’intentar localitzar el títol d’agrimensor de l’esmentat Miguel Sorà. Però, malgrat les hores passades en aquest arxiu, les nostres recerques van resultar del tot infructuoses. A finals de la primera dècada del present segle, vam aconseguir que l’Agència d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya reconegués al Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (GEHC) com un –221–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 193-220 En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)

Oliveras, Castejón, Roquer, Pujadas, Recaño, Sánchez, Nadal

grup de recerca consolidat per al quinquenni 2009-13 (ref.: 2009 SGR 1048). El paper del professor Vidal en la constitució d’aquest grup, primer, i en l’obtenció d’aquest reconeixement, després, va ser molt gran. En primer lloc, perquè va sumar el seu valuós currículum científic als de la resta de membres, alguns dels quals havien estat alumnes seus, i, en segon lloc, pel seu suport decidit a les activitats d’aquest grup de recerca, així com participant d’algunes de les seves activitats. Així, per exemple, l’any 2010 va visitar en companyia d’altres membres del GEHC l’exposició “Los mapes: ventanas al tiempo y al mundo”, que va tenir lloc a Madrid i que va ser organitzada pel Centro Geográfico del Ejército. La seva jubilació, l’any 2011, li va impedir continuar formant part dels projectes de recerca que, des d’aleshores, ha continuat duent a terme el nostre grup de recerca. No obstant això, va continuar vinculat al GEHC, assistint, de forma no regular, a les seves reunions. Amb tot, durant els darrers tres o quatre anys les seves relacions amb el GEHC es van anar espaiant, sense perdre, però, mai el contacte. El professor Vidal va aprofitar els anys de jubilació per acabar d’escriure la seva gran obra sobre la història de la cartografia menorquina. Una obra que, finalment i de forma pòstuma, va aparèixer publicada pocs mesos després de la seva mort, constituint el tom vint-i-unè de l’Enciclopèdia de Menorca que es titula Cartografia Històrica i del qual el professor Vidal és autor. Ha estat una obra de cocció lenta, feta sense presses ni distraccions, que serà valorada, sense cap mena de dubte, per tots aquells estudiosos interessats en la història de la cartografia i/o en la geografia i la història de Menorca com un llegat científic de primer ordre.

–222–

Foto: Jesús Burgueño

Tomàs Vidal, en una sortida de la SCG, al Lluçanès, el 2005

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 223-225 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.179

Christian Grataloup; Gilles Fumey [ed.] (2016). Atlas Global. Madrid: Cátedra, 149 p. Daniel Paül i Agustí

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida

L’Atlas global és una obra que s’allunya del simple compendi de mapes i que podem situar a mig camí entre la difusió i la investigació geogràfica. Difusió, per la seva clara aposta per l’ús dels mapes com a font estètica per “despertar al ciutadà del món que hi ha en cadascú de nosaltres” (p. 11). Recerca, per aportar una visió d’un conjunt ampli i multidisciplinari de temes, que ajuden a reflexionar sobre les diferents problemàtiques actuals des de perspectives àmplies. En aquest sentit, la visió global que reivindica el títol de l’obra és un dels seus aspectes destacats. Tot sovint la literatura acadèmica actual tendeix a analitzar àmbits locals, estatals o regionals. Són poques les obres que fan el salt a una anàlisi en què les diferents regions del planeta són analitzades de forma homogènia. L’obra ressenyada respon a aquest objectiu. Es tracta de la traducció de la segona edició de l’obra, inicialment publicada a França l’any 2014 i que fou revisada i actualitzada el 2016. La voluntat d’analitzar els diversos problemes globals es concreta en una rica mostra cartogràfica. A nivell formal l’obra destaca per una clara aposta per evitar les projeccions més tradicionals. Com assenyalen els autors, es vol combatre la idea que apareix en “enquestes escolars que ens segueixen recordant actualment que l’elecció del meridià 0 es deuria al fet que es troba al mig (...) evidentment això és passar per alt que la superfície d’una esfera no pot tenir un centre” (p. 11). Hi abunden projeccions polars i cordiformes (com la de la portada), i significativament, s’evita la projecció de Peter per considerar que “les seves deformacions són massa importants” (p. 13). A nivell formal l’obra se centra en una seixantena de temes, articulats generalment a partir de dobles pàgines en què s’inclou cartografia del tema i un breu text, signat per un especialista en el tema tractat. Aquest format, però, obliga a certa superficialitat en els temes tractats. L’escàs nombre de cites bibliogràfiques també limita les possibilitats pel lector d’ampliar el tema tractat. L’obra s’ordena a partir de diferents blocs, organitzats bàsicament de problemàtica més antiga a més recent. La primera part, amb una visió bàsicament històrica, porta l’il·lustratiu títol “Abans d’Occident” i es dedica a la història de com l’home ha ocupat la terra. Aquesta és la part més tradicional, tant en continguts com en representacions cartogràfiques. No obstant això, trobem –225–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 223-225 Ressenyes: Atlas Global

Daniel Paül i Agustí

aportacions interessants, que poden ajudar a reflexionar sobre les visions que tradicionalment es tenen del món. Un exemple n’és l’apartat dedicat a “l’adveniment de l’Islam”, amb un mapa en projecció cònica centrat a Bagdad (p. 29). El segon bloc, “Un relat no conclòs”, se centra en analitzar els diferents corrents que han anat connectant les diferents societats existents al món. Compara les exploracions europees amb les xineses, no únicament a nivell de “descobriments”. També a nivell d’extensió i difusió de malalties, del comerç o de l’esclavitud. El bloc acaba amb altres descobriments, més literaris, com els viatges dels llibres de Jules Verne, de Tintín o de Corto Maltés. Una mostra de la pluralitat de temes tractats en l’atles. El tercer bloc, “Els últims centelleigs” se centra ja en aspectes actuals poc tractats des d’un punt global. A tall d’exemple podem citar l’apartat dedicat a mostrar les diferències que persisteixen en la visió de què podem considerar com a bellesa. La cartografia, elaborada a partir de les principals tipologies d’operacions estètiques realitzades a cada país, ajuda a mostrar un món amb diferents tendències. O un apartat dedicat al paper que el futbol juga com a símbol de desigualtats, analitzades a través de la nacionalitat dels jugadors de les diferents lligues: “excepte a Europa, només una minoria dels jugadors juga en clubs del seu país” (p. 81). Interessant, igualment l’apartat dedicat al pes que els diferents països tenen en la investigació científica, on s’assenyala que la Xina “s’ha convertit, a finals dels anys 2000, en el segon centre científic mundial, amb prop de 107.000 articles per any” (p. 71). Un aspecte que pot passar desapercebut sense la visió global que proposa l’atles. El quart bloc, “Una cursa embogida”, s’endinsa en les problemàtiques actuals, així com en les conseqüències que pot tenir per al futur. Canvi climàtic, riscos relacionats amb l’energia, control de les terres agrícoles per part d’uns pocs o creixement del nombre de detinguts en les presons del món. S’assenyala, per exemple, la “transició nutricional” (p. 102), que converteix l’obesitat en un problema de salut pública. Fi n a l ment , el cinquè apartat “El món global” i el sisè “Llegir el món”, es –226–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 223-225 Ressenyes: Atlas Global

Daniel Paül i Agustí

plantegen fins a quin punt el món, en l’actualitat, es pot considerar global: “sens dubte és una xarxa que ens uneix a tots, encara que de manera desigual” (p.109). S’assenyalen aspectes com la manera en què s’estarien reconstruint les diferències entre estats, els reptes demogràfics dels propers anys o les diferents consideracions que pot tenir un esdeveniment abans de ser considerat com a mundial. És important assenyalar que l’obra defuig d’unes conclusions pròpiament dites per proposar “diverses conclusions: la història del món és una història oberta” (p. 13). En termes generals l’obra assoleix els objectius marcats, malgrat algunes limitacions. Alguns dels mapes són excessivament rígids. La decisió de prioritzar un mapa per pàgina condiciona la quantitat d’informació que poden incorporar. En alguns casos, la informació és molt limitada en relació amb l’espai dedicat, en altres massa complexa per esser entesa fàcilment. Un major dinamisme en les escales dels mapes ajudaria a millorar la comprensió de la informació representada. En la mateixa línia, l’elecció més habitual de l’Atles és l’escala estatal. Aquest fet suposa limitacions en la comprensió de certs fenòmens, on altres escales podrien donar lloc a interpretacions diverses. Finalment, hem d’apuntar que malgrat esser un “Atles global” el lector no pot evitar pensar que els temes tractats tenen una visió bàsicament europea; francesa específicament. Una visió realment més global, que s’allunyés de la visió purament francesa i que analitzés problemàtiques que afecten altres contextos o que donessin una visió més complexa dels aspectes tractats contribuiria a enriquir l’obra. En aquest sentit resulta il·lustratiu què dels 26 autors del text, 24 treballin en centres francesos i dos a Lausana (Suïssa). Igualment resulta sorprenent que entre els 26 participants, únicament es comptabilitzin tres investigadores. Una major diversitat en aquests dos aspectes ajudaria a donar una visió més global a l’obra. Els mapes, per la seva part, han estat realitzats per un cartògraf i dues cartògrafes, tots ells francesos.

–227–

CRÃ&#x2019;NICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 229-232 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

EUGEO 2019, crònica d’un congrés europeu de Geografia Joaquim Farguell El passat mes de maig se celebrà a Galway, Irlanda, la 7a edició del congrés organitzat per l’EUGEO, que és l’ens europeu que agrupa les diferents societats geogràfiques de diferents països europeus i del qual, la Societat Catalana de Geografia, n’és membre. L’origen de l’EUGEO es remunta a l’any 2004, moment en què es crea sota el paraigua de la IGU (Unió Geogràfica Internacional, en anglès), amb la voluntat de ser un referent de la geografia europea. El primer congrés se celebrà a Amsterdam el 2007 i des d’aleshores se celebra de manera biennal a diferents llocs d’Europa (taula 1). Aquest organisme, a part de promoure aquest congrés geogràfic, també s’ha encarregat de difondre i fer extensiu arreu d’Europa la iniciativa de la societat geogràfica francesa de la Nit de la Geografia, i que des de la Societat Catalana de Geografia hi hem participat activament en les dues darreres edicions. El congrés EUGEO es un congrés multitudinari, que acull majoritàriament acadèmics de diferents països, europeus i de fora d’Europa, i també, encara que de manera més reduïda, professionals en l’àmbit de la Geografia. Com no podia ser d’altra manera, les ponències presentades representaven l’ampli ventall dels treballs pioners en els diferents camps en els quals participa la Geografia. EUGEO 2019 Galway, Irlanda L’edició d’enguany, sota un lema que volia posar de relleu la relació entre els paisatges físics i culturals, i segons xifres presentades pels organitzadors, s’hi van registrar 400 participants, i l’àmbit de la Geografia Humana va ser el més nombrós en termes de sessions programades i ponències presentades. S’hi van organitzar fins a 120 sessions temàtiques diferents, distribuïdes en 9 sales paral·leles durant 3 dies de congrés. La gran quantitat de ponències i la gran diversitat de temes presentats van fer impossible l’assistència a la majoria de les sessions, però en voldria destacar aquelles que van cridar l’atenció. Cal destacar però, la minsa participació de presentacions en format de pòster en aquesta edició, malgrat les dimensions del congrés. –231–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 229-232 EUGEO 2019, crònica d’un congrés europeu de Geografia

Joaquim Farguell

Taula 1: Llistat de congressos de l’Eugeo (www.eugeo.eu) Any de Congrés

Localitat

Lema

2007

Amsterdam Europe’s Geographical Challenges

2009

Bratislava

Challenges for the European Geography in the 21st Century’

2011

Londres

Geographical Imagination

2013

Roma

Europe, what’s next? Changing geographies and geographies of change

2015

Budapest

Convergences and Divergences of Geography in Europe

2017

Brussel·les

Geography for Europe

2019

Galway, Irlanda

Re-Imagining Europe’s Future Society and Landscapes

La Geografia en l’educació superior Entre la diversitat de sessions, voldria destacar-ne les dedicades a la docència de la Geografia en l’ensenyament superior. El problema de la reducció del nombre d’alumnes que estudien Geografia és transversal a gran part d’Europa, especialment als països de l’est europeu com Sèrbia o Hongria. Els representants d’aquests països manifestaven amb preocupació el fet que els estudiants marxessin a cursar el grau de Geografia a altres països, com Dinamarca, Regne Unit, Irlanda o Alemanya, atrets per les ajudes als estudiants o a l’interès a aprendre l’anglès. De les ponències presentades es pot desprendre el fet que es produeix una reducció general dels estudiants de Geografia arreu d’Europa, cosa que preocupa i que es va voler debatre en una taula rodona a la segona sessió. S’hi van debatre dues propostes plantejades per la moderadora: d’una banda, si els presents podien trobar alguna raó per la qual es produís aquest descens generalitzat d’estudiants, i d’una altra, si s’atrevien a proposar solucions per redreçar aquesta situació. En conjunt, es va considerar que una de les raons principals del descens d’estudiants podria ser la manca de coneixement de la feina que un geògraf fa i pot fer per a la societat. En aquest sentit, una de les solucions proposades i que va semblar que rebia més simpaties fou el fet de dedicar més temps i recursos a la comunicació geogràfica, és a dir, difondre de manera planera i per a un públic no expert, què fa el geògraf i quina utilitat o servei pot rebre la societat. Els comentaris dels assistents es van centrar més en l’explicació d’anècdotes que certificaven el desconeixement general de la societat vers els geògrafs i la seva feina que no pas l’aportació de solucions. –232–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 229-232 EUGEO 2019, crònica d’un congrés europeu de Geografia

Joaquim Farguell

Smart Cities Una altra sessió que em va semblar interessant va ser la dedicada a Smart Cities. És un concepte prou nou i el fet que hi hagués 8 ponències sobre aquest tema en mostrava l’interès. Les ponències, però, varen ser força diverses. Les més destacades varen ser aquelles ponències que van tractar temàtiques relacionades amb el treball de les dades que diferents àmbits que les ciutats van recollint a base d’anar instal·lant sensors i altres aparells. En aquest sentit, les ponències sobre la manera de mesurar la qualitat de l’aire, la mobilitat del transport públic o de l’estat del trànsit van semblar les que més s’esqueien amb el tòpic de la sessió, i alguns van resoldre la presentació esmentant que les ciutats no estan prou cobertes de sensors, però desconec si això és el que els geògrafs entenem per “Smart Cities”. La discreta presència de la Geografia Física Un tòpic que es va repetint al llarg de la celebració dels congressos Eugeo és la baixa o discreta presència de les ponències relacionades amb la Geografia Física. Tot i que els diversos congressos s’esmercen en convidar investigadors de renom com a conferenciants de sessions plenàries, les sessions relacionades amb la Geografia Física són minoritàries. En aquest congrés, la ponència plenària convidada va versar sobre la Biogeomorfologia, és a dir, l’efecte dels éssers vius sobre la litosfera. És clar que microbis i altres éssers vius alteren o erosionen les roques, però és el paper de l’home en la modificació del medi l’element principal que estudia aquest tòpic. Altrament, també hi ha un interès en què geògrafs físics i humans col·laborin, i així es va mostrar en aquesta ponència, la qual va posar l’exemple d’un llibre titulat “Urban Geomorphology”, i que exemplifica l’existència d’un camp de recerca que pot combinar geògrafs físics i humans per explicar, entendre el territori i l’efecte de l’home sobre el medi. A part d’això, les sessions específiques i relacionades amb la Geografia Física van centrar-se en la problemàtica de l’erosió de les platges i del retrocés de la línia de costa de diverses localitats irlandeses, ja que van ser els membres del departament de geografia física de les diverses universitats irlandeses els qui van organitzar les sessions i les ponències. El que destaca de totes aquestes ponències és l’ús extensiu dels drons en la recerca científica de la geografia física. Ja no es prenen mostres sinó que s’aixequen models digitals d’elevació d’altíssima resolució per comparar els canvis temporals de la línia de costa de les platges, en aquest cas. També la sessió d’Hidrologia i Societat va captar el meu interès, però l’excés de ponències basades en el desenvolupament de models informàtics que pressumptament han d’ajudar un col·lectiu de responsables a prendre decisions per a millorar la gestió dels recursos hídrics amb eficiència i que, possiblement, –233–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 229-232 EUGEO 2019, crònica d’un congrés europeu de Geografia

Joaquim Farguell

desconeixen l’existència de totes aquestes eines, no em va semblar la millor manera de transferir el coneixement hidrològic a la societat. Conclusions EUGEO 2019 ha estat un èxit atès que ha mobilitzat 400 participants en plena època docent, de diferents països europeus i també de fora d’Europa. La idea que la situació de la Geografia no passa pel millor moment en termes docents és un fet preocupant. Caldria mantenir el debat en properes edicions del congrés per no abandonar aquest tema. En canvi, les nombroses sessions temàtiques, algunes de les quals han fet front a tòpics ben actuals i ben transversals dins dels estudis geogràfics, fan pensar que la recerca geogràfica té molt a dir i pot jugar un paper important en l’estudi de problemàtiques ambientals i socials durant els propers anys, i hauria de ser en aquesta direcció on caldria adreçar els esforços acadèmics i docents. Veurem l’evolució del pensament i la recerca geogràfica al proper congrés Eugeo 2021, que ja s’està preparant a Praga. Referències EUGEO. Documentació sobre l’objectiu i història de l’entitat. http://www.eugeo.eu (consultat el 5 de juny de 2019) EUGEO. Documentació del congés EUGEO 2019 celebrat a Galway. https://www.eugeo2019.eu/ (consultat el 15 de juny de 2019)

–234–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 233-238 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Nit de la Geografia (2019) Ascensió nocturna al Montmaneu Jesús Burgueño La primera celebració de la Nit de la Geografia a Lleida es pot qualificar d’èxit, gràcies a que la pluja, persistent durant tot el dia, afortunadament va obrir un parèntesi de treva coincidint amb les hores de l’activitat. Si bé els xàfecs precedents van restar assistència a l’activitat respecte del que estava previst, onze geògrafs i una geògrafa vam efectuar, sense cap problema, l’ascensió al Montmaneu,1 cim de 495 m (gairebé sostre comarcal del Segrià), sortint a partir d’una cota de 240 m, fent un trajecte total d’uns 6 km. L’única dificultat es troba en la pronunciada rampa final (la punta), responsable del característic perfil punxegut de la muntanya (un tossal testimoni erosionat), que es fa visible des de bona part de la plana de Lleida, fins i tot des de Cubells o d’elevacions properes a Cervera. Per això alguna hipèrbole viquipediana gosa dir-ne Everest del Segrià. En començar, encara amb llum, vam apuntar algunes dades remarcables de la zona, com ara la notable asimetria de la densitat de coberta vegetal que presenten les dues cares, sud i nord, de la muntanya. La visió nocturna de la llum urbana va permetre identificar un sensible continu de pobles en les proximitats del Segre, des de Lleida fins a Seròs. A banda d’aquesta il·luminació septentrional, també la columna de vapor de la nuclear d’Ascó feia de mirall reflector per la banda sud. Les llums vermelles dels molins de vent (la Granadella, Almatret...) completaven un paisatge nocturn una mica fantasmagòric. Després de l’ascensió es van recuperar forces –molt gratament– a la Granja d’Escarp, el poble més immediat a la muntanya, riberenc del Segre, si bé val a dir que el cim o punta de Montmaneu pertany (per poc) a l’extens terme de 1. Hi ha vacil·lacions sobre la grafia correcta d’aquesta muntanya. En el mapa aixecat per l’Estat Major el 1865 figura com a Mont-Maneu i en la 1a edició del MTN com a Monmeneu. L’ICGC s’ha decantat darrerament per Montmaneu (així es visualitza a escala 1:5.000) però inicialment emprava Montmeneu (així figura a escala 1:25.000 i menors). Encara que l’ICGC l’anomena “Punta de Montmaneu” entenem que aquesta expressió només es aplicable al cim del con i no pas al conjunt de la muntanya. D’altra part, encara que l’ICGC retola els diversos monts (Montseny, Montnegre, Montsec, Montsant, Montsià...) sense article –a l’igual que les comarques–, és evident que en el llenguatge oral acostuma a ser-hi (excepte en el cas de Montserrat). Val a dir que, excepcionalment, l’ICGC empra l’article (el Mont, Massís del Montgrí, el Montmell...) i tampoc el pot defugir en denominacions oficials: Parc Natural del Montseny o PN del Montsant.

–235–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 233-238 Nit de la Geografia (2019)

Jesús Burgueño, Meritxell Gisbert, Andreu Blanch

Seròs. En acabat ens vam atansar al que resta en peu de l’antic convent de Santa Maria d’Escarp, a la riba que pertany a Massalcoreig, en l’interfluvi de Cinca i Segre (l’Aiguabarreig). En allà la historiadora, M. Jesús Llavero (Arxiu Històric de Lleida) ens va fer un excel·lent resum de la trajectòria històrica d’aquest cenobi d’origen cistercenc, la importància històrica del qual resta testimoniada en la subjecció fundacional que evidencia el mateix topònim del poble veí. La satisfacció general per la sortida permet augurar la realització de properes edicions de la Nit de la Geografia per les terres de Lleida.

Fotos: Albert Pèlachs

–236–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 233-238 Nit de la Geografia (2019)

Jesús Burgueño, Meritxell Gisbert, Andreu Blanch

Quiz geogràfic Meritxell Gisbert Traveria El passat 5 d’abril, en el context de la celebració de la Nit de la Geografia, un grup format per 20 persones vàrem portar a terme un Quiz geogràfic al bar pub Black Horse del barri del Born de Barcelona. Aquesta activitat, dirigida per membres del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, va posar a prova els coneixements geogràfics dels diferents alumnes que hi varen participar. Aquesta proposta anava dirigida, principalment, a estudiants dels diferents graus de Geografia. Així doncs, es van aplegar fins a una vintena d’alumnes dels diferents cursos de Geografia de la Universitat de Barcelona disposats a respondre 40 preguntes de caire geogràfic. Concretament, el funcionament del Quiz va ser respondre 4 tandes de 10 preguntes cadascuna per equips formats per 3 o 4 persones. Tots els equips es van anomenar sota un nom geogràfic, així doncs, a cada tanda de preguntes es coneixia la classificació per equips. Quan a les preguntes, algunes de les quals tenien opcions de resposta i altres no, podien ser de Geografia física, humana o regional i d’escala global, regional o local. En aquest sentit, per exemple, els alumnes havien de conèixer el nombre de barris de la ciutat de Barcelona, la comarca de Catalunya que no té un clima mediterrani o quina era l’espècie animal (d’entre quatre) que no es trobava al Pol Nord. Finalment, l’equip guanyador va ser el dels Saprolits, els quals es van emportar un mapa de relleu de Catalunya, mapes topogràfics comarcals 1:50.000 de l’ICGC i una col·lecció de diccionaris de temes relacionats amb la cartografia. La resta de participants van ser guardonats amb mapes topogràfics 1:50.000 i, en el cas dels segons i tercers classificats, també amb els diccionaris. Cal destacar, que tot aquest material va ser donació del Departament de Geografia de la UB. Després el repartiment de premis, Joan Albert López Bustins, cap d’estudis del Departament de Geografia de la UB, va fer una petita intervenció per parlar de la situació que viu actualment la Geografia i per informar de totes les activitats que es fan des dels departaments de les universitats. Posteriorment, Meritxell Gisbert, vocal de la Junta de la Societat Catalana de Geografia (SCG), va parlar de la SCG i de les activitats que s’hi porten a terme pels joves. A més, es va encoratjar als estudiants que proposessin activitats que els interessaria portar a terme per intentar-les tirar endavant des de la SCG. –237–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 233-238 Nit de la Geografia (2019)

Jesús Burgueño, Meritxell Gisbert, Andreu Blanch

Amb aquestes petites intervencions es van iniciar converses varies en petits grups entorn a la Geografia fins a les 00:00, quan es va donar per tancada l’activitat del Quiz geogràfic.

Foto: Meritxell Gisbert

* * *

Bicicletada nocturna per Barcelona Andreu Blanch El passat 5 d’abril, en el context de la celebració de la Nit de la Geografia, un grup format per 22 persones vàrem recórrer la ciutat de Barcelona amb bicicleta. Sota el nom de Bicicletada nocturna per Barcelona, la Delegació del Col·legi de Geògrafs de Catalunya i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, es varen sumar a la iniciativa de la Societat Catalana de Geografia de celebrar de forma lúdica la iniciativa d’àmbit Europeu de la Nit Geogràfica. La proposta anava adreçada a aquelles companyes i companys del món de la Geografia i afins al coneixement del territori. Amb aquesta voluntat es va plantejar al llarg de la sortida, tres parades on es posessin sobre la taula diferents projectes o temes d’interès pel col·lectiu que relliguessin aquest deambular urbà que es va proposar. La idea fou unir alhora altres disciplines i sumar tant temes provinents de l’acadèmia com des del món professional de la Geografia aplicada. –238–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 233-238 Nit de la Geografia (2019)

Jesús Burgueño, Meritxell Gisbert, Andreu Blanch

L’itinerari va transcórrer des del nou Mercat de Sant Antoni fins al barri del Poblenou, tot passant per la Barceloneta i la façana marítima de la ciutat. El temps atmosfèric es presentà com un mal acompanyament però va permetre també moments difícils de repetir, com poder circular per la ciutat i la seva creixent xarxa de magnífics carrils bici, gairebé sense trànsit. La primera parada fou al Mercat de Sant Antoni, on vàrem comptar amb la complicitat de tres membres de l’equip redactor de la superilla que s›ha implantat en aquest sector. En Carlos Domínguez, enginyer, i en Jordi Calvetó, arquitecte, ens van explicar des dels espais acabats de remodelar al voltant del Mercat de Sant Antoni, com han estat les actuacions al voltant del projecte de les superilles a la ciutat de Barcelona. En Marc Vila, geògraf, que va participar també durant el treball de camp en l’elaboració del projecte, va participar també en les explicacions durant aquesta primera parada. Les noves propostes de mobilitat i les intervencions realitzades en el mateix espai urbà van ser els elements que van lligar les explicacions i l’espai de conversa amb els assistents. Aquesta primera parada va servir per començar a animar els debats que al llarg de la bicicletada es van anar produint també de forma esporàdica entre els assistents. Iniciant la ruta vers la façana litoral de la ciutat, de seguit vàrem poder circular per alguns dels nous carrils bici que ofereix la ciutat, i com s’han solucionat zones de difícil pas com la plaça de les Drassanes al final de Paral·lel. Arribats a la Barceloneta, tot just preparats per a la següent xerrada, la pluja ja va fer acte de presència. Perfectament coordinats amb la meteorologia, vàrem passar 20 minuts aixoplugats escoltant la presentació que en Paulino Vallejo, geògraf, ens va fer sobre el treball de camp que des de l’empresa Solucions Geogràfiques es va realitzar pel Pla d’habitatges d’ús turístic del barri de la Barceloneta, i la problemàtica associada. Un cop la pluja ens va deixar un respir, la comitiva ciclista va arrencar de nou per agafar el passeig Marítim direcció Besòs. Ja en plena nit, la frescor i la pluja van permetre una visió de buidor, poc habitual en aquest espai de la ciutat. Enfilant la rambla del Poblenou, vàrem arribar a la parada final de l’itinerari. Just davant del Casino l’Aliança del Poblenou, entitat emblemàtica d’aquest antic barri industrial del litoral barceloní, en Lluís Frago, doctor geògraf de la Universitat de Barcelona, ens fa fer la darrera xerrada. Posats sobre la taula diferents exercicis professionals aplicats, fou molt interessant un element de transició que relligava professió i investigació en temes de comerç i ocupació i ús de l’espai urbà. Des de la temàtica de les terrasses, vàrem poder xerrar del comerç i més concretament del consum com a elements centrals en les polítiques urbanes. La pluja va fer acte de presència al final de la darrera xerrada, obligant al grup a refugiar-se a l’entrada del Casino l’Aliança. La sortida s’havia allargat gairebé 30 minuts de l’horari previst, i en aquell moment es va donar per finalitzada l’activitat, agraint especialment als ponents i a tots els assistents la bona predisposició que es va produir al llarg de tot l’itinerari. –239–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 233-238 Nit de la Geografia (2019)

Jesús Burgueño, Meritxell Gisbert, Andreu Blanch

Un cop es va tornar a produir un espai sense pluja, el grup final de 12 assistents vàrem tancar l’acte amb una consumició final gentilesa de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, que va permetre un darrer espai per conèixer a tots els participants i intercanviar les darreres impressions, donant per tancada l’activitat de la bicicletada nocturna de la Nit de la Geografia.

Foto: Rafael Giménez Capdevila –240–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 239-242 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

De la sortida d’estudi a Reus Enric Bertran Dissabte 27 d’abril de 2019, la Societat Catalana de Geografia efectuà, com era previst, la sortida d’estudi de la primavera d’enguany. La destinació triada fou la ciutat de Reus i l’organització anà a càrrec de la professora de la UAB Carme Miralles Guasch, qui en anunciar les visites programades per a la jornada, es va presentar amb una credencial contundent: “Jo sóc de Reus.” I és que, tal com ella mateixa manifestà, “la gent de Reus és molt reusenca.” En la introducció, feta a l’autocar i en arribar a Reus, la professora Miralles parlà de l’acumulació de capital a partir del comerç de l’aiguardent, durant el segle xviii (anys d’aquell Reus, París, Londres, que evocava els tres principals mercats que fixaven el preu d’aquesta beguda destil·lada), i de com això va afavorir la inversió en les sederes (nom que rebien a Reus les fàbriques tèxtils) al xix; i tractà també del fet que aquest desenvolupament econòmic anà acompanyat d’un creixement notable de la població que situà Reus al segon lloc del rànquing demogràfic català, ensems que hi va possibilitar l’aixecament d’edificis modernistes de primer ordre i va consolidar-hi una important vida política, associativa i cultural. La primera visita es realitzà al Centre de Lectura, on els assistents foren rebuts pel seu president, Jaume Massó i Carballido, qui ens mostrà el teatre Bartrina, inicialment sala d’actes de l’entitat, ara gestionat per un consorci que programa espectacles de primera magnitud. Massó, que és arqueòleg i historiador, ens parlà d’una institució nascuda a meitat del segle xix, en una ciutat de tarannà liberal, com ateneu popular amb mira a alfabetitzar la població obrera, i que esdevingué lloc de participació política i reducte de resistència cultural en períodes en què les coses anaven mal dades. També ens féu cinc cèntims de l’activitat desplegada pel Centre de Lectura, que té prop de 2.000 persones associades, i dels trets arquitectònics de la seu de la institució, un casalot aixecat pels marquesos de Tamarit i remodelat fa prop de cent anys pel filantrop Evarist Fàbregas i Pàmies, tal com ho testimonia una placa col·locada a l’escala d’accés al primer pis. Allí, a la primera planta, passà el relleu a Montserrat de Anciola, cap de la biblioteca del Centre, qui ens digué que s’hi custodien, un amunt, un avall, –241–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 239-242 De la sortida d’estudi a Reus

Enric Bertran

–242–

Foto: Enric Bertran

270.000 documents, entre els quals 22 incunables, el més antic de 1476, i una ben interessant col·lecció de llibres japonesos, una veritable raresa. Es tracta, doncs, d’una de les biblioteques més notables de Catalunya des d’un biaix patrimonial: pergamins, llibres, diaris i revistes, fotografies i gravacions, partitures musicals... A qui té la geografia com a professió o com a dèria, pot ser que també li convingui saber que hi conserven un llegat documental del reusenc Josep Iglésies, classificat, però no catalogat, donació de la seva muller, Explicacions de Carme Miralles Maria Fontserè. I que la sala de converses duu el nom d’un altre reusenc il·lustre, Ramon Amigó. Encabat, els assistents a la sortida es dividiren en dos grups per raons d’aforament de les dues properes destinacions: el refugi antiaeri de la Patacada i la Casa Navàs. La visita al refugi, construït quan la Guerra Civil, fou guiada per Jaume Massó, qui va destacar la importància d’aquesta instal·lació en el conjunt de la dotzena i mitja de refugis públics (també n’hi havia de privats) que oferien protecció a unes 16.000 persones. I és que Reus sofrí més d’un centenar de bombardeigs (amb més de 200 morts), amb artefactes incendiaris i de fragmentació, de part de l’aviació italiana i alemanya. L’objectiu, les fàbriques de munició i els hangars de muntatge d’avions, però també escampar el pànic entre la població civil. La visita començà amb les explicacions de Massó, qui s’ajudà dels plafons informatius disposats a l’entrada del refugi, i continuà amb una passejada per les galeries, on el guia ensenyà als assistents, allà on no es va enllestir el revestiment dels túnels, la composició geològica del subsòl reusenc, argiles i graves quaternàries, en les quals s’excavà el refugi. La casa Navàs, situada a la plaça del Mercadal, és un notable edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner, bastit a principis del segle xx per encàrrec del senyor Quimet, un acabalat comerciant de teixits de nom Joaquim Navàs, si un no li tenia suficient confiança. La casa, amb botiga als baixos i magatzems als soterranis, és l’expressió del seu èxit en els negocis, raó per la qual no hi va escatimar calés: porxada amb pedra de Montblanc, pedra de Vinaixa al pis de dalt, que era l’habitatge principal, decoració neogòtica, vitralls decorats, interiors revestits amb fusta i motius florals de pertot, mobiliari en consonància, marbre a l’escala noble, mosaics fets de tessel·les com les romanes… Aquest darrer element obliga el públic a fer servir peücs d’hospital, per no malmetre un terra que ni els mateixos propietaris van trepitjar gaire, ja que no hi van viure llargs períodes de temps. Aquesta contingència explica que la casa no hagi sofert remodelacions importants i hagi pogut preservar-ne l’aspecte original. I

Foto: Enric Bertran

Treballs de la SCG, 87, 2019, 239-242 De la sortida d’estudi a Reus

Enric Bertran

també és causa d’advertiments i indissimulada vigilància per part dels guies, que pateixen cosa de no dir per si a algun sapastre se li acut de posar la grapa enlloc. Un cop fetes aquestes dues visites, Jaume Massó guià un recorregut per la ciutat. A l’inici, hom va poder admirar de fora estant l’església prioral de Sant Pere, d’un gòtic tardà, el campanar de la qual s’enfila 22 m i ofereix, per tant, un interessant panorama a la rodona; per raons de programació, l’interior del temple i la pujada al cloquer van quedar com a deures per a quan a l’assistència li anés bé. També es van visitar externament els safareigs –club social de les dones reusenques fundat el segle xviii–, on el nucli antic troba l’eixample del xix, i l’antic mercat del peix i de la carn, també de la mateixa època. El tomb es completà, al raval del Pallol, davant les restes de la muralla del segle xiv, aixecada quan la Guerra dels dos Peres (el Cerimoniós i el Cruel), que volien aclarir qui manava a la Península i a la Mediterrània. I cap a dinar! L’àpat s’efectuà al restaurant dels Xiquets de Reus i va ser doblement de profit, perquè, a més de la bona vianda, comptà amb la presència d’Agustí Segarra, catedràtic d’Economia Aplicada de la URV. El professor Segarra es va guanyar el dinar amb una interessant prèdica centrada en aspectes econòmics del Camp de Tarragona: parlà del bon funcionament del turisme, en especial del subsector hoteler, i de l’engripament del sector químic, de costat amb una taxa d’atur quatre punts percentuals per damunt de la mitjana catalana; plantejà que cal generar ocupació d’acord amb la formació de la gent, posar en valor trets locals com és ara la contenció dels costos de producció, la qualitat de vida i un entorn creatiu, i la necessitat ineludible d’una estratègia comuna entre Reus i Tarragona. El professor Josep Oliveras, també de la URV i president de la Societat, hi ficà cullerada amb una docta intervenció, amb detalls reveladors, com no podia ser altrament, sobre tripijocs polítics i financers que hi havia darrere la implantació de Port Aventura, a cavall de Vila-seca i Salou, de retruc de la de Disneyland prop de París. La primera destinació de la tarda va ser l’Institut Pere Mata, situat al defora de Reus. I concretament, al Pavelló Jaume Massó davant la porta de la Biblioteca dels Distingits, l’únic del Centre de Lectura –243–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 239-242 De la sortida d’estudi a Reus

Enric Bertran

–244–

Foto: M. Ferran

d’aquest centre sociosanitari dedicat a les malalties psiquiàtriques que s’ensenya al públic, en no estar en funcionament. Es tracta, com tothom coneix prou bé, d’una de les meravelles modernistes degudes a Domènech i Montaner, qui comptà aquí amb la col·laboració de l’arquitecte municipal reusenc Pere Casellas i Tarrats. Aquesta i totes les altres explicacions de la visita, les hem d’agrair a una guia prou competent, que ens va acompanyar en tot moment i ens va permetre de tocar-ho tot! Amb el nom, queda ben palès quins sectors de la societat eren atesos al pavelló dels Distingits; però si això encara no fos prou, l’aspecte de palauet burgès, n’esvairia qualsevol dubte. De la fàbrica modernista de l’edifici, se’n pot posar de relleu una balustrada que recorda el Palau de la Música i la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil, especialment els vitralls que tamisen la llum i donaven l’ambient idoni per a les partides de bridge: un podia ser malalt mental, però de família benestant… i home!, que les dones no hi tenien entrada. La darrera fita de la jornada fou el Museu de Reus, on es visità l’exposició Coses de Reus, amb el guiatge de Marc Ferran i Sans, director de l’establiment. Es tracta d’una mostra de l’evolució històrica de la ciutat, mirant al desenvolupament urbà, comercial i industrial, entre altres aspectes. Encabat, se celebrà una informal sessió acadèmica, amb l’assistència asseguda a l’escala d’accés al primer pis. Marc Ferran, que és historiador de formació, tocà, entre d’altres, el tema de la manca de lideratge al territori, fet palès sobretot en l’àmbit cultural, com un aspecte notable de la crisi política dels darrers anys. I contrastà aquesta fase decadent amb el modernisme, un estil arquitectònic esdevingut símbol d’una societat burgesa que cercava la modernitat. La professora Carme Miralles, coordinadora de la sortida, va tancar l’acte introduint el concepte de territori socialment fràgil aplicat al cas del Camp i va exhortar els geògrafs i les geògrafes que es preocupen pel territori a dir-hi la seva, pensant-lo i repensant-lo. A l’escala del Museu de Reus

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 243-248 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià) David Pavón El dies 14 i 15 de juny va tenir lloc la darrera sortida de la Societat Catalana de Geografia del curs 2018-19 prèvia al parèntesi estival.1 En aquesta ocasió, la seva destinació fou la Tinença de Benifassà i els seus entorns, a la comarca del Baix Maestrat (País Valencià), fronterera tant amb Aragó com amb Catalunya. Com a exponent dels valors patrimonials que hi aplega, l’any 2006 aquest àmbit territorial fou inclòs dins el Parc Natural de la Tinença de Benifassà, per part de la Generalitat Valenciana, amb 4.965 hectàrees. La Tinença de Benifassà és una zona muntanyosa i fracturada, a cavall entre les derivacions meridionals dels Ports de Tortosa-Beseit, per una banda, i els contraforts nord-orientals del Sistema Ibèric, per altra. Els seus relleus retallats oscil·len entre els 400 m de les cotes inferiors fins a uns punts culminants que superen els 1.300 m. Es tracta d’un modelat on dominen les calcàries i les dolomies disposades en estrats alterats per processos d’erosió diferencial els quals incideixen més accentuadament sobre les primeres. Així doncs, és una terra aspra, accidentada, de comunicacions difícils i molt afectada pel despoblament. L’objectiu d’aquesta sortida fou atansar-nos a la descoberta de l’indret i dels seus paisatges, primer amb la visita d’alguns dels seus nuclis urbans com el Ballestar i la Pobla de Benifassà però, també, amb la travessa a peu entre la Pobla i Bel, d’uns 8 km. El grup, format per setze socis, partí des del punt de trobada a Barcelona, a les 16 h. Després d’una parada tècnica per recollir a alguns d’ells a l’estació de tren de l’Aldea, es continuà cap a la nostra destinació, tot passant per Sant Rafel del Riu, el Castell i la Sénia i resseguint el límit entre Catalunya i el País Valencià. Els 6 km que separen aquest darrer poble de l’embassament d’Ulldecona suposen un canvi radical en el paisatge; signifiquen l’abandonament de la plana per introduir-se, definitivament, en els dominis muntanyosos i forestals de la Tinença, en la seva ruralia. Fou justament la presa d’Ulldecona el primer punt d’interès de la sortida. Una breu parada serví per copsar aquesta infraestructura hidràulica del riu Sénia, encaixonada en la confluència de dos barrancs principals, 1. Trobareu altres informacions sobre la sortida a L’Àgora de la Geografia: https://agora-geografia.espais.iec. cat/2019/06/20/2019-06-15-sortida-a-la-tinenca-de-benifassa/

–245–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 243-248 Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià)

David Pavón

Mapa de la Tinença de Benifassà, dibuixat i publicat pel naturalista valencià Antoni J. Cavanilles en les seves Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia (1795) –246–

Foto: D. Pavón

el de la Fou (al nord) i el de la Pobla (a l’oest). L’obra, amb una capacitat màxima d’11 hm3, fou construïda l’any 1967 i promoguda per agricultors d’Ulldecona. D’aquí que prengui el nom d’aquesta localitat, encara que no sigui la més immediata a la presa. Com succeeix amb Perspectiva general de la Pobla de Benifassà des del sender altres embassaments, que puja per les ombries de la serra de la Creu s’ha convertit en punt d’atracció per a les visites i les activitats nàutiques i de natura. Tot seguit, es prosseguí el recorregut per la carretera CV-105 vers la Pobla. Abans d’arribar-hi es feren un parell més d’aturades: una primera, de molt curta, en un mirador des de la pròpia carretera i que va ser pràcticament la única visió que tinguérem del monestir de Santa Maria de Benifassà; una segona, amb major detall, per visitar el nucli urbà del Ballestar. El Ballestar se situa dalt d’un turó a 715 m. d’altitud, amb uns habitatges d’entre els que sobresurt l’edifici de l’església parroquial, amb el seu campanar. Sembla que el Ballestar fou fundat en època de dominació musulmana i que, un cop conquerit el

David Pavón

Foto: Anna Ortiz

Treballs de la SCG, 87, 2019, 243-248 Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià)

El grup excursionista a l’Ereta de Bel

territori per Jaume I, passà a formar part de la Tinença, dins del nou regne de València. Actualment, el Ballestar és la segona entitat de població més habitada dins del municipi de la Pobla, amb 35 habitants empadronats l’any 2018. El recorregut pel Ballestar té lloc per uns carrers amb habitatges de pedra vista, majoritàriament ben conservats, tal i com es posa de manifest amb les seves façanes i teulades refetes i ben endreçades que realcen el conjunt d’aquest nucli rural. Fins i tot a la pròpia església, a la qual va accedir el grup, s’hi estaven fent algunes actuacions de millora, tal i com ens informà un dels seus responsables. Malgrat que durant la sortida no es va poder visitar, és justificat fer esment al monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà. Sense ell no s’entendria el que ha estat des del punt de vista humà, del poblament i de la història el territori de la Tinença. El lloc de Benifassà fou lliurat l’any 1208 pel rei Pere el Catòlic a Guillem de Cervera amb la finalitat de repoblar-lo. Guillem, qui es va fer monjo de Poblet, cedí els drets a la comunitat cistercenca. Jaume I va confirmar la cessió el 1233 amb la finalitat de fundar-hi un monestir. Aquell mateix any, Poblet va enviar dotze monjos, que es van establir a l’antic castell sarraí de Beni Hassan (Benifassà), mentre condicionaven el nou monestir. La construcció va començar seguidament i, el 1250, s’hi van poder traslladar els monjos. L’existència del monestir va estimular el repoblament del territori sota la seva influència, el qual seria conegut amb el nom de Tinença de Benifassà. Nuclis com el Ballestar, la Pobla, Coratxà, el Boixar, Fredes, Bel i Castell de Cabres serien uns bons exponents d’aquesta dinàmica; tots set integraran la Tinença. Excepte Castell de Cabres i Bel, la resta actualment formen part del municipi de la Pobla de Benifassà, amb un total de 197 habitants l’any 2018. Si tenim en compte que la superfície del municipi és de 136 km2, això ofereix una densitat de població baixíssima: tan sols 1,5 habitants per km2. –247–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 243-248 Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià)

David Pavón

Foto: D. Pavón

Bel, amb les extenses terrasses que l’envolten

Poc després de les 20 h, el grup arribà a la Pobla (91 habitants), discreta capital de la Tinença. A l’igual que el Ballestar també es tracta d’un nucli aturonat (705 m) i presidit per l’església parroquial de l’Assumpció. El recorregut a peu entre el final de la carretera que hi mena i fins a l’alberg on ens vam allotjar (La Font Lluny) permeté visualitzar la part més baixa del poble, al llarg del seu carrer Major i de la plaça que s’obre davant l’ajuntament. Un cop instal·lats a l’alberg i, després de sopar, una passejada complementà la seva descoberta. L’endemà dissabte, després d’esmorzar, el grup deixà l’alberg i guardà l’equipatge al minibus per alleugerir una caminada matinal que ens duria des de la Pobla fins al nucli de Bel (municipi de Rossell). En total, quasi 8 km amb una ascensió acumulada lleugerament superior als 500 m. Poc abans de les 9 h se sortí del poble pel carrer del Riu. Vam descendir cap al barranc de la Pica, primer, i el de la Pobla, després. Passàrem al costat d’un pintoresc rentador cobert. Després de travessar el barranc de la Pobla s’inicià un progressiu ascens per les ombries de la serra de la Creu, deixant enrere unes antenes de telecomunicacions. Des d’aquí, la visió del nucli de la Pobla era sencera, tot ell envoltat de feixes de conreu terrassades i encara parcialment en ús. El sender es caracteritzava per un pendent cada cop més pronunciat i zigzaguejava entre pinedes i carrasques fins arribar a la font del Grau. La panoràmica sobre la Tinença es tornà progressivament més dilatada fins guanyar un coll a la carena de la serra de la Creu situat a uns 950 m d’altitud. Un xic més endavant apareixia abandonat, davant els nostres ulls, el Mas d’Insa. Des dels seus voltants es divisaven els principals relleus, com són la Mola de Bel, la Roca del Corb –248–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 243-248 Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià)

David Pavón

i la Roca de Coll Ras. Des del mas, el sender s’orienta vers l’oest i voreja, pel flanc sud, part de la carena culminant de la serra de la Creu, sempre fregant els 1.000 metres d’altitud. Aquesta carena marca la divisòria entre els municipis de Rossell, al sud, i la Pobla de Benifassà, al nord. En poc més de 15 minuts s’arribà al paratge conegut com l’Ereta de Bel (987 m), històrica cruïlla de camins i assagadors (carrerades), ara transformats en itineraris senderistes, que facilitava el pas entre les poblacions de la Tinença i les del Maestrat. Fou, a més, un punt significat en les tasques agrícoles ja que, als seus replans, es trillaven i es ventaven els cereals conreats a la zona per tal d’obtenir-ne el preuat gra. En un pedró commemoratiu s’han situat un parell de plaques. En una es recorda la primera trobada de pobles de la Tinença, l’any 2008, que cada any té lloc a inicis de setembre; una segona recorda la “X trobada de l’Ereta” que s’organitzà l’1 de setembre de l’any 2018. En l’horitzó, vers el nord, es divisaven alguns dels alts cims (superiors a 1.200 m), que tanquen la Tinença per aquell sector. Es pot esmentar la serra de la Coscollosa que serví de refugi als maquis en acabada la Guerra Civil, per l’inaccessible que resultaven les seves raconades. Després de descansar alguns minuts es continuà el recorregut cap a Bel, ara molt més planer, però també més assolellat i sec que el tram que s’havia seguit anteriorment. Part de l’expedició s’aventurà a desviar-se del camí uns centenars de metres per ascendir, muntanya a través, fins al cim del Molló dels Tres Termes (1.069 m), també conegut amb el nom de Cap de Terme. A dalt, una petita construcció de pedra seca fa de fita i marca el trifini entre els termes de la Pobla, al nord, Bel (avui Rossell) a l’est, i Vallibona, al sud-oest. Aquest turó és el segon sostre de la serra de la Creu (1.122 m). Un cop guanyat el turó, el vàrem desfer i tornàrem a recuperar el sender el qual ens apropà, de manera decidida (50 minuts) i sense més distraccions, fins al nucli de Bel, al qual ens atansàrem poc abans de les 13 h. Bel és un nucli encisador (960 m) conformat per dos únics carrers paral·lels entre si (carrer Major i carrer Sol), d’uns 200 m de longitud. A l’extrem occidental hi ha l’església de Sant Jaume i, a l’oriental, el mirador de Bel. Des d’ell s’aprecia l’extensió considerable d’uns abancalaments abandonats testimonis d’un passat rural encara no massa allunyat en el temps. Hi són presents els prats de muntanya, amb els seus boverals, els boscos de pi negre, ginebres i teixos, a més de les plantes aromàtiques esparses arreu; voltors i àligues sobrevolaven les parets escarpades de les serres. L’any 2018 a Bel només restaven empadronats 15 habitants. A Bel ens esperava el bus, que ens hi recollí. Per una carretera veïnal molt sinuosa i en descens continuat vam arribar, al cap de 10 km, al poble de Rossell (906 habitants, 480 m d’alt), cap del municipi al qual també pertany Bel d’ençà 1972. Allà ens reférem de la caminada i del sol amb un animat dinar al restaurant ‘Avenida’. En el seu decurs vam gaudir amb l’assistència del filòleg Joan Maria Romaní, nascut a Barcelona, però resident a Mas de Barberans des de l’any 2013. Dins l’administració treballà com a funcionari de la Generalitat a la Direcció General de Política Lingüística, al Consell Assessor per al –249–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 243-248 Sortida a la Tinença de Benifassà (País Valencià)

David Pavón

Desenvolupament Sostenible (CADS) i, finalment, a la Delegació Territorial d’Esports de les Terres de l’Ebre. Al final de l’àpat compartí amb nosaltres algunes reflexions sobre les vicissituds territorials de l’àmbit comprès entre els rius Ebre i Sènia; de com, al seu parer, Amposta estava prenent el protagonisme a Tortosa i de l’empenta que havien experimentat poblacions com la Sénia amb la indústria de la fusta i del moble, estimulada amb mà d’obra de treballadors romanesos. Una vegada finalitzat el dinar a Rossell, el grup es va desplaçar fins als afores del poble de la Sénia, per visitar les restes que subsisteixen del camp d’aviació obert pel govern de la II República, l’any 1937, per fer front als atacs del bàndol rebel. És un espai vinculat a la memòria dels habitants amb nombroses referències orals, documentals i gràfiques. El camp d’aviació estava format per una extensió de 90 ha i un perímetre irregular que recordava una estrella de cinc puntes. Disposava de tres pistes d’enlairament que, avui dia, ja no existeixen; tornen a estar plantades d’oliveres. Com a elements més significatius de l’època es conserven el refugi antiaeri així com la casa del comandament, amb les oficines, el control de vols i operacions, avui dia reconvertit en centre d’interpretació. Un seguit de plafons, també a l’exterior, permet fer-se una idea molt precisa del paper que jugà l’espai i de com va funcionar. Es pot obtenir més informació al respecte a la web: http://www.campaviaciolasenia.cat. Amb aquesta activitat es posà fi a la sortida la qual ha permès la descoberta geogràfica de la Tinença de Benifassà; un tast breu però intens que, de ben segur, convidarà a altres possibles visites en el futur les quals poden tenir formats ben diversos i adaptats a les preferències de cadascú.

Foto: D. Pavón

Intervenció de Joan M. Romaní durant el dinar a Rossell –250–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 249-254 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Xipre en deu paraules1 Jaume Carbonell 1. Afrodita La deessa de la bellesa, l’amor i la fecunditat es converteix en una de les millors companyies en la primera part del viatge. Des del naixement a Petra tou Romiou, on van portar-la les onades, després d’un llarg viatge pel mar, fins als seus banys, a la península d’Akamas, un dels paratges més verges i bells de la Mediterrània. Els seus nombroses mites ens acompanyen per les planes i les muntanyes de Xipre, arran de mar i per les cadenes muntanyoses: les fletxes d’amor, les provocacions i disbauxes eròtiques, els seus amors, entre ells el d’Adonis, mort per un porc senglar. Així, en un dia assolellat i típicament primaveral, seguim el sender d’Adonis, amb les seves pujades i baixades, amb vistes a un mar calmat, d’un inconfusible color blau turquesa, mentre descobrim, amb l’ajuda de les germanes botàniques, unes belles orquídies i un gran nombre d’altres espècies autòctones. També cal remarcar les explicacions de l’Aníbal, el nostre guia, amb l’aturada pausada sota un roure immens per reunir el grup de caminants que s’ha anat estirant i distanciant. Hi ha persones que no han pogut fer la caminada, però han gaudit d’una petita passejada i han tertuliat una bona estona des d’un mirador privilegiat damunt de les aigües. 2. Aníbal Están todos… ¿Me escuchan? Si me escuchan lo entenderán porque esto es muy importante… Yo soy una persona de muy pocas palabras. Je,je, je… Bueno, ji, ji, ji. L’Aníbal, el nostre guia durant tot el viatge, és un hondureny que porta mitja vida a l’illa, de la qual n’està orgullós. Gaudeix fent llargues explicacions que porta ben preparades, encara que sovint es repeteix, es fa una mica d’embolic amb les seqüències horàries i, a voltes, deixa penjada una frase a l’aire. Sempre amb un gran optimisme i bon humor, cosa que s’agraeix, se’n riu de tant en tant dels seus propis comentaris i acudits. És molt popular entre els altres guies. De seguida veu que les anècdotes futbolístiques que ens va explicar la primera nit no 1. Impressions del viatge realitzat per la Societat Catalana de Geografia la Setmana Santa de 2019. Vegeu la descripció del viatge, amb un mapa explicatiu de cada jornada, a l’Àgora de la Geografia: https://agora-geografia.espais. iec.cat/2019/05/10/viatge-a-xipre-2019/

–251–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 249-254 Xipre en deu paraules

Jaume Carbonell

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

tenien gaire èxit i va voler canviar el xip, cosa que només va aconseguir a mitges: Ustedes son unos turistas poco comunes. Una mica estranys potser sí que som, sobretot per a un guia convencional, doncs en moltes explicacions gairebé tothom hi fica cullerada –sobretot els que van al davant de l’autocar–, tot aprofitant la l’expertesa i la saviesa geogràfica, històrica, botànica, geològica i arquitectònica d’un grapat de persones de la Societat. A l’Aníbal, com fan altres guies i alguns polítics –també els docents– els hi agrada sobreactuar en molts moments. Els seus minuts de glòria se’ls va emportar precisament en un escenari: en el teatre romà de Salamina on, des d’una posició enlairada, ens va recitar un poema i va entonar una cançó que van provocar forts aplaudiments. Aquest dia el seu ego va pujar uns quants graons. 3. Ciutat dividida Nicòsia és l’única ciutat europea dividida: a una banda Occident, la República de Xipre, símbol de la modernitat, amb les tendes d’Inditex i d’altres monopolis internacionals, amb edificis antics i moderns, alguns racionalistes i en reconstrucció i també s’hi troben bona part dels equipaments museístics i culturals. A l’altra banda Orient, la República turca del Nord de Xipre, només reconeguda per Turquia, amb el seu gran basar i un munt d’edificis abandonats. La nit i el dia: quin contrast! El nostre punt de descans i trobada és el caravanserrall, l’antiga fonda on paraven les caravanes i aprofitaven per comerciar, avui convertit en bars i botigues turístiques. En aquí fem les compres, tot i que aquestes

Foto: Jordi Ramoneda

Nicòsia nord: Caravanserrall conegut com a Büyük Kan (La Gran Posada), construïda pel primer governador otomà a Xipre (Muzaffer Pasha 1572). –252–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 249-254 Xipre en deu paraules

Jaume Carbonell

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

són molt escasses, sobretot si ho comparem amb la mitjana de consum turístic per càpita. Mentre guardem cua per creuar el check-point per entrar a la zona turca, que ens porta mitja horeta d’espera, una dona de certa edat ens explica que de tant en tant passa a l’altra banda per veure casa seva, que va haver de deixar a corre-cuita després de la invasió turca i que avui està ocupada. Una escena molt colpidora, mentre ens fixem en la frontera, construïda en aquest punt per un mur de bidons i en altres per un filat no gaire enlairat. 4. Fronteres Com que el vol, en trànsit a Istanbul, era de Turkish, havíem d’aterrar a l’aeroport d’Ercan, a la part turca. En arribar-hi algú comprova que s’ha deixat la bossa de mà a la cinta, mentre li feien treure el cinturó. I és que no es pot estar per tot en aquestes alçades de la vida, oi Lluís? Ben aviat passàrem la primera frontera. Mentre esperem els tràmits anem als serveis. Algú queda endarrerit i el bus arrenca. Ep, que falta l’Evarist! El guia torna enrere a rescatar-lo, perquè el comboi no pot fer marxa enrere. Quin ensurt! Fins l’any 2015 no es podia passar d’una Un dels molts carrers de Nicòsia tallats per la línia verda (frontera) banda a l’altra. Ara controlada per soldats de l’ONU ho fan els turistes i els habitants de les dues repúbliques, sovint per anar a treballar, encara que no s’hi poden quedar mai a pernoctar. Aquesta frontera tornarem a creuar-la a la tornada i diverses vegades durant el viatge, encara que sobta no veure-hi gaire vigilància. Això de creuar la frontera li dona un cert atractiu aventurer al viatge i també té un punt de morbositat, encara que ben mirat és ben trist i dramàtic que es continuï vivint amb aquesta separació. I tot fa pensar que la cosa continuarà així un bon temps perquè el conflicte està enquistat: molta gent voldria la unificació, però com es resolt el problema del règim de propietat de l’habitatge i de la terra? En arribar a Barcelona, la Rosa va a recollir la maleta en cadira de rodes, degut a un petit esquinç al peu del qual, afortunadament, se’n recuperarà ben aviat. 5. Històries, mites, llegendes i alguna anècdota L’Aníbal al llarg del viatge, dins de l’autocar o durant les visites, ens connecta –i a voltes ens desconnecta–, de les històries, mites i llegendes armènies des de –253–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 249-254 Xipre en deu paraules

Jaume Carbonell

les civilitzacions més antigues: peces arqueològiques des del tercer mil·lenni abans de Crist, mosaics romans, icones bizantines, frescos ortodoxos, castells enlairats dels croats o bizantins, muralles venecianes, catedrals gòtiques convertides en mesquites... Un ampli i atapeït repertori condensat en una setmana. Sempre transitant entre Orient i Occident, entre Grècia i Turquia. Un parell d’anècdotes remarcables: al monestir de la Santa Creu, la tradició afirma que santa Elena va deixar aquí un fragment de la corda amb la qual Jesús va ser lligat a la creu durant la seva passió. L’altra fa referència a una escena del seu primer bany: l’Aníbal ens convida a endevinar a quin polític s’assembla. La fesomia i el rostre curiosament bastant envellit, en efecte, guarda una forta semblança amb Jordi Pujol.

Foto: Rafael Giménez-Capdevila

6. Hotel Saint George Un hotel luxós situat als afores de Pafos, en una zona turística vora el mar. Tot sembla molt bonic, però quan ens donen les claus la cosa es complica. Jo tinc la 1125. Jo la 1129. Jo la 1116.... Naturalment, premem el botó del primer pis, però resulta que aquí tots els números són a partir del 2000. Donem tombs amunt i avall amb les maletes i no entenem res. Desconcert total. Al final, baixem a la recepció. Enganxem un home que ens acompanya per un llarg passadís amb algunes giravoltes fins un ascensor on ens diu que premem el -1. Sí, les nostres habitacions són al soterrani. I per accedir al menjador per esmorzar, cal pujar altre cop, agafar el passadís anterior, arribar fins a la recepció, prémer el botó del -2 i seguir altre cop per un passadís. Uf, disposem de poc temps per esmorzar, i entre les anades i vingudes, la dificultat que té localitzar i triar el que prendràs d’aquest bufet lliure enorme, sobretot quan encara estàs una mica adormit, i si a sobre et vols fer unes torrades, t’has de carregar de paciència... Per tot plegat, comences el dia una mica estressat. 7. Matinada per oblidar Durant la nit del diumenge tothom va desfilant ben d’hora pel restaurant. A l’hora habitual, a quarts de vuit, ja no hi queda gairebé ningú. Hi ha qui s’acosta –254–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 249-254 Xipre en deu paraules

Jaume Carbonell

ben d’hora i aconsegueix aprofitar les poques hores de son; altres persones no poden conciliar-lo perquè els nervis les traeixen; també hi ha qui allarga la nit davant d’una ampolla de vi fins a caure rendits. Entre la una i la una i mitja de la matinada sona el despertador. Quina putada! Al restaurant serveixen un cafè i poca cosa més. Cares endormiscades, somnàmbules i de pocs amics. Silenci absolut quan l’autocar arrenca puntualment a les dues. Altra cop hem de mostrar els passaports per creuar les dues fronteres. A les quatre tocades arribem a l’aeroport turc d’Ercan. Els controls habituals i una espera moderada per prendre el vol de les 5:55 per fer escala a Estambul i connectar amb el de Barcelona. Sortosament arriba puntual i no es perd cap maleta. Ignoro si gaires persones encara van arribar a prendre la mona. És molt probable que aquell dia les migdiades fossin prou generoses per compensar aquella matinada tan inoportuna.

Foto: Neus Aller

8. Mezze El plat principal podia canviar: carn, peix o pollastre. Però el que mai faltaven eren els mezze: un aperitiu generós d’aquesta conca del Mediterrani que inclou ingredients ben diferents i prou gustosos: l’amanida grega a base de verd, tomàquet i feta; albergínies preparades de moltes maneres; humus; crema de cigrons caramel·litzada amb pasta de sèsam; paté de oueres de peix; empanades de bledes i d’arròs i carn, etc. Barreja de plats grecs i turcs. El darrer dia, prop del mar, potser com a celebració final, en un restaurant sorollós i atapeït, ens van servir una bona plata de peix: calamars, pop, gambes, llúcera, rogers i orada. 9. Paisatges rurals i urbans Costes planes i rocoses amb penya-segats que presideixen aigües relativament calmades i nítides. Planes verdejades o groguenques amb matolls, arbusts, pins i garrofers, un dels arbres més apreciats: l’anomenen l’or negre, pels seus profitosos usos medicinals. Conreus de patates abundants, amb quatre collites l’any, verdures, ametlles i altres fruits secs, cítrics, oliveres i vinya. Paisatges amb Pafos: Mosaic de Teseu i el Minotaure en el laberint. Teseu a la natura verge o enlletseva mà dreta porta una maça i a l’esquerra agafa al Minotaure gits pels nombrosos per una de les seves banyes, tot el conjunt està emmarcat per apartaments turístics, una representació del laberint. –255–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 249-254 Xipre en deu paraules

Jaume Carbonell

en ascens permanent. Boscos de pins i cedres alguns enfarinats de neu, que arriben fins els dos mil metres. Ramats molt esporàdics d’ovelles i cabres. Cases ben conservades on gairebé sempre destaca el dipòsit ben enlairat i desprotegit, amb algunes plaques solars. Esglésies en ruïnes. Un cinema també en mal estat que recorda el “Cinema Paradiso”. Ciutats fantasmes abandonades precipitadament degut a la invasió turca. Bases angleses, amb les pertinents zones residencials –una illa dins de l’illa– que ocupen una bona porció de territori. 10. Vinyes i vi Moltes vinyes estan abandonades però, darrerament, tracten de donar-hi un nou impuls amb inversions estrangeres. Els vins que ens serveixen a la taula o que et deixen a l’hotel com a obsequi de benvinguda són de força qualitat. I no cal dir els que ens van servir a la zona vinícola d’Omodos, on fem un tast de vi local en una típica bodega familiar de camperols. Primer provem un blanc, després un rosat, un negre, un semidolç i ho rematem amb una grapa. Hi ha qui s’hi acosta amb prudència per fer el tast i qui ràpidament es col·loca a primera fila per ocupar bones posicions. Poques són les persones que s’interessen pel procés de producció d’aquests vins. Tampoc les compres ens sedueixen, malgrat la bona presentació d’olis i vins.

Foto: Jordi Ramoneda

Recorregut a peu per la Península d’Akamas, reserva natural protegida de gran diversitat de flora i fauna (Akamas, fill de Teseu que en tornar de la guerra de Troia, fundà la ciutat d’Akamantis avui perduda).

Foto: Jordi Ramoneda

Port bizantí de Kyréneia vist des de la impressionant fortalesa. –256–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 255-262 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 12 de juny del 2019 A les 17:30 h del dimarts 12 de juny del 2019 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2018-19.

1. Paraules del president El president de la Societat, Josep Oliveras, adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació. Bona tarda a tothom. Benvolguts associats i associades a la Societat Catalana de Geografia. Un cop més, i un any més, em dirigeixo a tots vosaltres per remarcar alguns dels actes i fets que considero de més interès per a la nostra societat, independentment de la detallada Memòria de les activitats realitzades, que confecciona el nostre secretari Rafael Giménez Capdevila, i que ensems amb aquestes paraules sortirà publicada a Treballs de la Societat Catalana de Geografia. En els aspectes externs que condicionen el desenvolupament de la nostra societat, ens trobem encara en una situació de fragilitat política, amb un judici que en altres circumstàncies no hauria tingut lloc i que conté clars indicis de no ser just, una manca de diàleg entre els governs de l’Estat i de la Generalitat, etc. Uns fets i esdeveniments que es tradueixen en unes pròrrogues pressupostàries que afecten a les subvencions a rebre per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i les seves societats filials. Igualment els resultats de les eleccions locals poden repercutir en els nostres pressupostos, especialment si els canvis a la Diputació de Barcelona, a la qual estem molt agraïts, afectessin la seva política de col·laboració amb nosaltres, que espero i desitjo no sigui el cas. Una col·laboració que és en part contrapartida de l’organització de jornades tècniques destinades a electes i tècnics de les administracions locals i a llur publicació. Enguany, en el marc d’aquesta col·laboració amb la Diputació, es va organitzar una jornada a Sitges sobre Turisme urbà i desenvolupament local, que va tenir un notable –257–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

èxit. Així mateix, s’han editat en format de llibre les ponències de la jornada de l’any passat a Manresa sobre El desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural de Catalunya. Al llarg del curs 2018-2019, que ara tanquem, hem organitzat nou conferències, set presentacions de llibres, un debat sobre els estudis universitaris de Geografia i hem col·laborat i participat en els actes del Bicentenari de Marx i a l’homenatge pòstum al professor universitari i soci nostre Tomàs Vidal Bendito. Hi ha hagut també sis sortides d’estudi a diferents indrets del país, inclosa la ciutat de Barcelona, una a realitzar a la Tinença de Benifassà aquest proper cap de setmana i un interessant viatge de Setmana Santa a l’illa de Xipre, amb visites i excursions tant a la part turca com a la grega. De comú acord amb la Universitat d’Alacant i la Delegació de l’IEC en aquella ciutat es va organitzar un seminari a Alcoi sobre “Les comarques de l’Alcoià i el Comtat”, amb especial atenció als temes culturals i a la industrialització moderna d’Alcoi. Amb la col·laboració de la Universitat de Lleida, la Societat va organitzar a Lleida un curs d’Introducció al QGIS, impartit per la vocal de Junta de Govern Meritxell Gisbert. I, a Reus, Barcelona i Lleida vam contribuir a la “GeoNight/ Nuit de la Géographie”, juntament amb el Col·legi de Geògrafs, l’EUGEO i el Comité National Français de Géographie. És el segon any que organitzem aquesta “Nit de la Geografia” i esperem que tingui continuïtat i acceptació entre els addictes i defensors-defensores del medi i de la nostra ciència. Pel que fa a les publicacions, el Consell editor, encapçalat pel nostre vicepresident, ha impulsat els dos números reglamentaris de la revista Treballs, el llibre Paisatges després de la batalla: geografies de la crisi immobiliària, i s’ha regalat als associats que l’han demanat el llibre de Vicenç M. Rosselló: Mallorca. El Sud i Sud-Est. També s’ha completat la digitalització dels llibres publicats per la Societat entre 1953 i 1981, en total deu, alguns dels quals totalment exhaurits. La revista Treballs ha estat inclosa a la REDIB (“Red Iberoamericana de Innovación y Conocimiento Científico”), s’ha participat en la creació d’un portal a internet de revistes de temàtica geogràfica, i s’ha renovat la sol·licitud d’inclusió a la base de dades de cites i resums d’articles SCOPUS i a la de classificació de revistes CARHUS. A nivell internacional, la Societat té una entrada com a Catalan Society of Geography a The International Encyclopedia of Geography de l’American Association of Geographers, que poden llegir en format virtual a la pàgina 7.889 i dins l’apartat de “Geographical Associations”; el nostre vocal Joaquim Farguell ha assistit a Galway (Irlanda) a la reunió i congrés de l’EUGEO (Association of Geographical Societies in Europe), que ha comptat amb la participació d’unes 500 persones dels diferents estats europeus, i quina junta directiva ha demanat si la nostra Societat es voldria fer càrrec de l’organització de la reunió i congrés de l’any 2023, una petició que hem d’analitzar conjuntament amb els departaments de Geografia de les universitats Catalanes, però quina sola petició ja ens honora. –258–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

Cooperem igualment en la visita de geògrafs i geògrafes d’altres països als departaments de Geografia de les nostres universitats, sempre que ens puguin oferir alguna conferència sobre el seu camp d’especialització i es puguin encabir fàcilment al nostre programa d’activitats, com és el cas de la presència avui de Marion Werner de la Universitat de Buffalo, als EUA, per parlar sobre el desenvolupament desigual en la regulació dels sistemes agroalimentaris del Carib. La col·laboració amb els departaments de Geografia de les universitats de Catalunya comprèn també altres actuacions, entre les quals estaca la Taula de la Geografia. La Societat fa una aportació a l’EspaiGeo, plataforma que impulsa la Taula per fer difusió de les activitats que en pro de la Geografia desenvolupen els departaments i la Societat, com és la posada en marxa d’un canal de WhatsApp, una pàgina web i l’emissió de notícies sobre recerques en Geografia destinades als mitjans de comunicació. Amb la Delegació a Catalunya del Col·legi de Geògrafs s’ha intervingut en l’espai “Valor Afegit” de Televisió de Catalunya, que el 19 de febrer va emetre un programa dirigit per Xavier Duran sobre “Què és un geògraf?”; l’horari d’emissió segurament restà audiència, però es pot reproduir a la carta per Internet. Una col·laboració que pensem augmentar en el futur, com també la que es va fent amb l’Asociación Española de Geografía (AGE), que ens ha invitat recentment a explicar el que és i fa la nostra Societat al Congrés de Geografia de València que tindrà lloc la propera tardor. No cal oblidar la participació al Comité Español de la Unión Geográfica Internacional, que prepara el proper congrés de la UGI a Istanbul l’any 2020. Altres actuacions interessants a comunicar-vos han estat la participació a través d’Albert Pèlachs al Grup de treball de Defensa del patrimoni natural de Catalunya, i el suport a les seves declaracions. Adhesió també a la proposta de la Costa Brava com a reserva de la biosfera, a la presentació del projecte KnowCap, on participa la Universitat de Girona, per atorgar beques de doctorat a estudiants de Geografia, i a les propostes de reforma dels exàmens de Geografia de les PAU per part d’un grup de professors i professores de secundària. Pel que fa als nostres associats i associades, en l’últim recompte érem 476, un 65% homes i el 35% dones. I, remarcar que un 35% del total (167), fa més de 25 anys que són socis i sòcies. Cada any tenim les corresponents altes i baixes, les primeres especialment entre estudiants que tenen una quota reduïda, però també és el col·lectiu que presenta més baixes, que es fan efectives en el moment de passar a la quota normal de 35 euros anuals. La il·lusió meva i de tota la Junta és arribar als 500 associats, i a tal fi us demano, us prego, que ens ajudeu a aconseguir més addictes a la nostra Societat. No els podem garantir la felicitat, però si que s’ho poden passar bé i entendre una mica més el nostre Món, venint als nostres actes i fruint de les sortides i visites d’estudi. De socis i sòcies d’honor, n’hi ha nou, set homes i dues dones, i tenim una petició de la sòcia Maria Teresa Vicente Mosquete de fer dues sòcies d’honor més, amb la finalitat de ser més equitatius entre els dos gèneres. Li agraïm la –259–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

proposta. N’hem començat a parlar en Junta, i hem d’estudiar i documentar la petició a fi d’evitar qualsevol greuge, perquè sigui ben justa i consensuada. Acceptem amb tota naturalitat que hi pugui haver més dones com a sòcies d’honor i esperem poder presentar la proposta en una propera Assemblea. En aquest curs la convocatòria del premi Joan Palau Vera adreçat a estudiants de Secundària i que dota la Societat ha resultat deserta, cosa que ha portat a fer unes modificacions de les bases per veure si en el proper curs la convocatòria té més èxit. El premi Lluís Casassas i Simó per a estudiants universitaris de Grau i Màster va tenir molt bona acollida, amb nou treballs presentats; el premi es va concedir a William Morales per a un treball sobre estudis d’inundabilitat a partir del vol d’un dron al municipi de Garriguella; hi va haver dos accèssits, un sobre un estudi de gènere a l’escola, i un altre sobre l’ús d’espais públics oberts i activitat comercial. La presència de la Societat a les xarxes continua molt activa, amb uns 8.568 visitants en onze mesos (de juny del 2018 a maig del 2019) a l’Obrador Obert, 6.036 a Eines i recursos per a l’Ensenyament de la Geografia, i 1.578 a l’Àgora de la Geografia, als quals cal sumar 2.045 seguidors habituals a Twitter, 1.070 a Facebook, i 581 a Instagram. Unes xarxes que ens permeten ser vistos des dels Estats Units a la Xina i el Japó passant per Andorra, i que és possible gràcies al treball de Pau Alegre, Jordi Royo, Jordi Ramoneda i Meritxell Gisbert, entre altres. És de creure que el nombre de visitants s’anirà incrementant i, si no pot ser, esperem mantenir almenys el nombre de persones fidels que volen conèixer les nostres activitats. L’economia de la Societat en aquests moments és bona degut a la política de col·laboracions, subvencions i estalvi. Uns estalvis destinats a poder organitzar algun esdeveniment extraordinari, ja que el possible ajut d’alguna caixa nacional o comarcal, que era normal en aquests casos ha desaparegut, i la major part dels governs locals i l’autonòmic estan encara patint greus restriccions pressupostàries. El nostre tresorer donarà raó de les finances en el seu informe i a ell em remeto. Pel que fa a les despeses extraordinàries, la nostra intenció era dedicar-ne una bona part a la realització d’una nova Geografia de Catalunya, que de moment ha quedat ajornada, per excés de feina dels membres de la comissió inicial que es va nomenar i perquè alguns dels possibles motors de l’obra estan acabant la Història de la Societat Catalana de Geografia, que ha suposat una important recerca de documentació dispersa i que esperem veure editada en un dels propers anys. Igualment, si es fa el Congrés de l’EUGEO es necessitaran aportacions extraordinàries, independentment dels ajuts que ens proporcioni el propi Institut d’Estudis Catalans. Aquí hem de remarcar un altre cop l’ajut de la Diputació de Barcelona, així com la de l’IEC, que va ser de 6.000 euros per a activitats extraordinàries, concedides a través de la Secretaria Científica, a més de l’ajut per a les publicacions. Faig avinent també que estem treballant en el programa d’activitats pel curs vinent i vull anunciar que al mes de novembre hi haurà una exposició –260–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

de dibuixos del geògraf Pierre Deffontaines amb motiu del 125 aniversari del seu naixement, que estarà acompanyada d’alguna conferència. També es vol honorar el 250 aniversari del naixement d’Alexander von Humboldt. Intentarem abans de començar el curs donar compte de la previsió d’actes, malgrat que cada cop és més difícil fer previsions exactes de dies i persones, degut als nombrosos canvis de les agendes personals i als actes urgents sobrevinguts que cauen sobre la taula de les reunions de Junta. No vull acabar sense fer menció de l’agraïment de la Junta a l’Albert Pèlachs, que ha estat un excel·lent tresorer i que deixa el càrrec, per haver esgotat els tres mandats reglamentaris i per la seva dedicació a la Facultat de Lletres de la UAB, de la qual és vicedegà. El càrrec de tresorer, tresorera en aquest cas, és d’esperar que amb els vots de les persones associades, sigui exercit per l’actual vocal Maria Àngels Trèmols, i igualment repeteixin el vocals Jordi Royo, Meritxell Gisbert i Jordi Ramoneda, mentre entrarà com a nova vocal Maria Antònia Casellas. A tots el membres de l’actual Junta els he d’agrair el seu esforç en assistir a actes, reunions i fer-se càrrec d’algunes de les innombrables tasques que es fan, sigui portant al dia les pàgines web i d’interacció amb les xarxes socials, les excursions i visites, les publicacions, les relacions amb els professors de Secundària, la secretaria, la tresoreria, etc. Menció especial per la Blanca Betriu, la nostra secretaria tècnica o tècnica secretaria de l’IEC, sense l’ajut de la qual estaríem tots a la UCI. Unes dedicacions, totes elles, sense les quals aquesta Societat no podria existir, com tampoc ho podria fer sense l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans que ens acull com a filial, i dels socis i sòcies als quals desitjo que per molts anys puguin continuar venint als nostres actes i ajudant a les successives Juntes de Govern en benefici dels devots i practicants de la Geografia.

2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària En absència degudament justificada del secretari, el tresorer informa que l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc el 12 de juny del 2018, fou aprovada per la Junta de Govern. Ha estat publicada al núm. 85 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (juny del 2018). No hi ha objeccions a llur redactat per part de l’Assemblea.

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2018-19 El president resumeix els aspectes més rellevants de la memòria d’activitats del curs 2018-19. No hi ha objeccions i s’aprova per assentiment dels assistents. –261–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2018 i del pressupost de 2019 El tresorer, Albert Pèlachs, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2018, tancat a 31 de desembre. En aquella data, el saldo bancari era de 84.790,31 €. Els ingressos han estat de 32.248,78 €. Les despeses de 26.524,44 €. Durant l’any 2018 s’han ingressat 1.486,37 € menys que en l’exercici anterior, en bona part per la reducció de les aportacions de l’IEC, que s’ha compensat amb altres ingressos (inscripcions i associats). La despesa, en canvi, ha augmentat en 6.354,02 €. Tot i això, l’exercici s’ha tancat amb un excedent de 5.724,34 €. Per a l’exercici del 2019, s’ha estimat que el 54,85% dels ingressos provindran de subvencions i les quotes dels associats representaran el 45,14%. La major despesa es dedicarà a les publicacions (47,02%), les activitats (37,30%) i trameses postals (4,70%). El pressupost del 2019, presentat a l’IEC l’octubre de 2018, s’eleva a 31.900 €, en la mateixa línia del de l’any anterior. S’aproven per assentiment dels assistents el Compte de resultats de l’exercici 2018 (annex 1) i el pressupost de 2019 (annex 2).

5. Notificació dels resultats de la votació electrònica per a la renovació de membres de la Junta de Govern i proclamació de les candidatures guanyadores Els membres de la Junta de Govern que han cessat reglamentàriament enguany són: Tresoreria: Albert Pèlachs Mañosa Vocalia quarta: Jordi Royo Climent Vocalia setena: Meritxell Gisbert Traveria Vocalia vuitena: Jordi Ramoneda Civil En el termini establert, s’ha rebut una única llista, presentada per les sòcies Anna Badia Perpinyà, Mireia Baylina Ferré, Roser Llistosella Felip, Elisabet Sau Raventós i el soci Xavier Úbeda Cartañá. Aquesta llista incorpora la vocalia sisena, que s’ha alliberat al presentar la fins ara titular candidatura a la tresoreria. La llista definitiva per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern està constituïda pels següents socis i sòcies: Tresoreria: Mariàngels Trèmols Gironell Vocalia quarta: Jordi Royo Climent Vocalia sisena: Maria Antònia Casellas Puigdemasa Vocalia setena: Meritxell Gisbert Traveria Vocalia vuitena: Jordi Ramoneda Civil –262–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

La Junta de Govern, amb el suport de la gerència de l’Institut d’Estudis Catalans, ha impulsat enguany la realització de la votació electrònica, per quart any consecutiu. Així, el vot per correu postal i el presencial durant l’Assemblea han estat substituïts per l’electrònic. La votació ha estat activa des del 21 de maig fins al 12 de juny a les 16 hores. El cens electoral ha estat de 443, inferior al nombre total de socis (476) perquè n’hi ha que no han informat un codi d’identificació (DNI o equivalent) o cap adreça de correu electrònic, malgrat que se’ls ha adreçat un missatge específic de requeriment. La Mesa electoral ha estat formada per Enric Bertran González, president, i Carme Montaner Garcia, vocal. Realitzat l’escrutini per part de la Mesa electoral, amb el suport tècnic del Servei d’Informàtica de l’IEC, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 138 (28,99% sobre el total de socis i 31,15% sobre el cens) Vots en blanc: 2 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates................................................. 136 Tresoreria: Mariàngels Trèmols Gironell................... 125 Vocalia quarta: Jordi Royo Climent.......................... 124 Vocalia sisena: Maria Antònia Casellas Puigdemasa... 120 Vocalia setena: Meritxell Gisbert Traveria................. 128 Vocalia vuitena: Jordi Ramoneda Civil..................... 122 D’acord amb el resultat de la votació, la Junta de Govern tindrà la següent composició: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Mariàngels Trèmols Gironell Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Jaume Font Garolera David Pavón Gamero Jordi Royo Climent Joaquim Farguell Pérez Maria Antònia Casellas Puigdemasa Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Oriol Nel·lo Colom

La Junta de Govern agraeix el ple suport de la gerència de l’IEC per a la votació electrònica, activa des del 2016. L’evolució de la participació a les eleccions per a la renovació parcial de la Junta de Govern des del 2006 es presenta al gràfic següent. –263–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 255-262 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2019

6. Torn obert de paraules Maria Dolors Garcia Ramon pregunta l’import que s’ingressa per les quotes de socis i se li respon que els darrers anys ha estat entre 14.000 i 15.000 €. El Delegat de l’IEC a la Junta de Govern, Oriol Nel·lo, intervé per felicitar-se de la bona marxa de la Societat, palesada tant pel volum i qualitat de les activitats, com per les publicacions i el nombre creixent de socis. També aporta diverses informacions relatives a les activitats dels socis de la Societat que són membres numeraris o emèrits de l’IEC, i en particular de la Secció de Filosofia i Ciències Socials. Realça la tasca positiva de Maria Dolors Garcia Ramon a l’actual Junta de la Secció i el cicle sobre paisatge dirigit per Joan Nogué, en el qual va intervenir de ponent juntament amb Pere Sala i el mateix Oriol Nel·lo. Així mateix, informa que Pilar Benejam i Claire Colomb han estat proposades per a esdevenir membres de l’IEC. Per acabar, felicita Pilar Benejam per haver estat proposada pel Consell de Govern de la Universitat Rovira i Virgili com a doctora honoris causa. Tot seguit esperona la Societat a continuar participant en els programes de recerca que, tot i les circumstàncies difícils per les que travessa, l’IEC ha endegat. Finalitza la seva intervenció ratificant el suport de l’EC en el seu conjunt i de la Secció de Filosofia i Ciències Socials en particular a la línia que segueix per la Societat Catalana de Geografia. La sessió s’aixeca a les 18:30 hores. Barcelona, 12 de juny del 2019 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist i plau, el president, Josep Oliveras Samitier –264–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 263-271 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2018-19 1. Assemblea General Ordinària El 12 de juny del 2018 tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2017-18. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, destacant algunes de les activitats dutes a terme. A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2017-18, l’estat de comptes del 2017 i el pressupost del 2018. Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Jaume Font Garolera David Pavón Gamero Jordi Royo Climent Joaquim Farguell Pérez Mariàngels Trèmols Gironell Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Oriol Nel·lo Colom

2. Activitats científiques i acadèmiques Conferències, debats i presentacions de publicacions: 3 d’octubre del 2018 | Conferència inaugural de curs a càrrec de Jordi Borja i Sebastià, director de l’àrea de gestió de la ciutat i urbanisme de la Universitat –265–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

Oberta de Catalunya: Ciutadania i drets en una nova era. Barcelona, Metròpolis i Catalunya. 8 i 15 d’octubre del 2018, 17 h | Cicle de conferències “Bicentenari de Marx a l’Institut d’Estudis Catalans”. Intervenció, entre d’altres, de Núria Benach, professora de Geografia de la Universitat de Barcelona i membre de la SCG (dia 15, 18 h): Karl Marx i la geografia. Amb la col·laboració de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, les societats catalanes d’Economia, de Filosofia, de Geografia, de Comunicació i l’Associació Catalana de Sociologia. 25 d’octubre del 2018 | Conferència de Marc Vila Recio i Marta Serra Davos: Els Espais VAT (Valor Afegit al Territori). Una aproximació a la base de dades d’espais abandonats i degradats de Catalunya, complementària de la sortida del dissabte 27 d’octubre. 6 de novembre del 2018 | Presentació del llibre “Conflicte entre el paisatge i l’energia eòlica. El cas de les comarques meridionals de Catalunya”, de Sergi Saladié Gil, professor de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili. Intervencions de Josep Oliveras, president de la SCG, i Maria Herrero Canela, geògrafa dels Serveis d’Equipaments, Infraestructures urbanes i Patrimoni arquitectònic de la Diputació de Barcelona. 19 de novembre del 2018 | Presentació del llibre de Vicenç M. Rosselló i Verger: Les Illes Balears. Estudi geogràfic i econòmic. Mallorca. El sud i el sud-est. Intervencions: Joandomènec Ros, president de l’IEC; Fanny Tur, presidenta de l’Institut d’Estudis Baleàrics; Josep Oliveras, president de la SCG; i Vicenç M. Rosselló i Verger, membre de l’IEC i de la SCG. 20 de novembre del 2018 | Presentació del llibre d’Inés Padrosa Gorgot: La Cartografía de la Colección Mascort. Escenas de la Historia. A càrrec de M. Carme Montaner, directora de la Cartoteca de Catalunya, de Ramon Mascort Amigó, president de la Fundació Mascort, i de l’autora. 18 de desembre del 2018 | Conferència de Núria Font, professora del departament de Geografia de la Universitat de Barcelona: Ansietats i imaginacions cartogràfiques urbanes: el mapa com a eina crítica. 24 de gener del 2019 | Presentació del llibre Paisatges després de la batalla: geografies de la crisi immobiliària, d’Antoni Domènech i Aaron Gutiérrez, amb intervencions de Josep Oliveras, president de la SCG i dels autors. 11 de febrer del 2019 | Conferència de Thomas Perrin, Maître de conférences en aménagement et urbanisme, Laboratoire Territoires, Villes, Environnement & Société (TVES), Université de Lille: Dinámicas macroregionales en el Mediterráneo occidental: hacia una cooperación territorial renovada. 7 de març del 2019 | Dones, Geografia i Acadèmia. Sessió en commemoració del dia internacional de les dones, amb la col·laboració de l’Asociación de Geografía Española (AGE). Obertura a càrrec d’Anna Ortiz, vocal de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, i Gemma Cànoves, tresorera de la Junta directiva de l’AGE. Conferència a càrrec de Joos Droogleever Fortuijn, –266–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

professora a De Universiteit van Amsterdam i vicepresidenta de la Unió Geogràfica Internacional: “Women geographers and the IGU”. Presentació del llibre Maria Dolors Garcia-Ramon. Geografía y género, disidencia e innovación, editat per Abel Albet, volum 13 de la col·lecció Espacios Críticos (Icaria Editorial), amb la intervenció d’Abel Albet, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, Rosa Cerarols, professora a la Universitat Pompeu Fabra, i Maria Dolors Garcia Ramon, catedràtica emèrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. 20 de març del 2019 | Presentació del llibre Balnearios, veraneo, literatura. Agua y salud en la España contemporánea, a càrrec d’Horacio Capel, catedràtic emèrit de Geografia Humana UB, Alfons Zarzoso Orellana, president de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), i dels coordinadors de l’obra Joaquim M. Puigvert i Narcís Figueras. Activitat coorganitzada amb la SCHCT. 26 de març del 2019 | Conferència de Celso Garcia, professor del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears: Turistes, residents i consum d’aigua: com es gestiona a les Illes Balears? 4 d’abril del 2019, 18 h, Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, carrer de Montalegre, 6-8 | Acte en record de Tomàs Vidal Bendito (Maó, 1941-Palma, 2019): Una aventura intel·lectual. Intervenció, entre d’altres, de Josep Oliveras, president de la SCG. 11 d’abril del 2019, sala Nicolau d’Olwer | Conferència de Juan Manuel Garcia Ferrer, amb projeccions de fragments de pel·lícules: Barcelona al cinema. On és l’ ànima del porc després de la seva matança? 24 d’abril del 2019, 17 h, sala Prat de la Riba | La geografia als estudis de grau de les universitats catalanes, debat entre estudiants, amb la participació d’Aina Cornellà (Universitat de Barcelona), Edgar Bustamante (Universitat Rovira i Virgili), Gerard Porras (Universitat de Lleida), Jana Clarà (Universitat Autònoma de Barcelona), Nil Sicart (Universitat de Girona). Modera: Anna Ortiz, vocal de la Junta de Govern de la SCG i professora de Geografia de la UAB. 15 de maig del 2019, sala Nicolau d’Olwer | Conferència d’Albert Santasusagna i Riu, investigador postdoctoral i professor associat al Departament de Geografia, Universitat de Barcelona: La transformació recent dels espais urbanofluvials com a objecte d’estudi geogràfic. 28 de maig del 2019 | Presentació del llibre de memòries d’Horacio Capel: Azares y decisiones. Recuerdos personales, a càrrec de Josep Oliveras, president de la SCG; Francesc Nadal, Universitat de Barcelona; Rafael Giménez Capdevila, secretari de la SCG, i l’autor. 12 de juny del 2019, sala Pi i Sunyer | Marion Werner, Associate Professor, codirectora del Center for Trade, Environment and Development, Department of Geography, Global Gender & Sexuality Studies, University at Buffalo, SUNY: ¿Soberanía alimentaria, neoliberalismo o un estado clientelar? El desarrollo desigual en la regulación de los sistemas agro-alimentarios en el Caribe. –267–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

Cursos, jornades i activitats diverses 17 i 18 de novembre del 2018, a Alcoi (País Valencià) | Les comarques de l’Alcoià i el Comtat: geografia i cultura. Seminari de la SCG en col·laboració amb la Universitat d’Alacant i la Delegació de l’IEC a Alacant. 20 de març del 2019, al Palau Maricel de Sitges | Jornada sobre Turisme urbà i desenvolupament local, coorganitzada amb la Diputació de Barcelona. Participació de: Miquel Forns i Fusté, vicepresident de la Diputació de Barcelona i president delegat de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local; Josep Oliveras i Samitier, president de la Societat Catalana de Geografia; Jaume Font Garolera, Departament de Geografia de la UB; Francesc González Reverté, Departament d’Economia de la UOC; Mònica Molina Hoyo, Departament de Geografia de la UAB; José Antonio Donaire, Departament de Geografia de la UdG; Rosa Serra Rotés, coordinadora de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona. 19 i 26 de març del 2019, a la Universitat de Lleida | Curs d’introducció a QGIS, a càrrec de Meritxell Gisbert. 5 d’abril del 2019 | La nit de la Geografia, en el marc de GeoNight/Nuit de la Géographie, promoguda pel Comité National Français de Géographie i EUGEO. En col·laboració amb el Col·legi de Geògrafs. Sortides d’estudi, excursions i viatges: 20 d’octubre del 2018 | Sortida d’estudi al Baix Ter i visita guiada a l’exposició “La Cartografia de la Col·lecció Mascort. Escenes de la història”, a la Fundació Mascort, Casa Galibern, carrer Església, 9, Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Guiatge de la sortida a càrrec de David Pavon, professor de Geografia de la Universitat de Girona, i de Xavier Quintana, professor d’Ecologia aquàtica i director de la càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis de la Universitat de Girona. Explicacions de l’exposició a càrrec d’Inés Padrosa, comissària, i de Ramon Mascort Amigó, president de la Fundació. 27 d’octubre del 2018 | Sortida d’estudi “Espais de Valor Afegit al Territori (VAT)”: balneari de la Puda, Esparreguera; Colònia Can Bros, Martorell; piscines Castellnou, Rubí; Molí d’en Mornau, Sabadell. A càrrec de Laia Mojica Gasol i José Ruiz Jiménez. 19 de gener i 23 de març del 2019 | Sortida matinal a la Barceloneta i part del seu front portuari, amb Mercè Tatjer. 15 de març del 2019 | Visita a l’exposició “Metròpolis de Ciutats. Repensar l’urbanisme metropolità”, organitzada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona a l’antiga fàbrica Ca l’Alier del Poblenou de Barcelona. 15 al 22 d’abril del 2019 | Viatge de Setmana Santa: Xipre. –268–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

27 d’abril del 2019 | Sortida a Reus, amb Carme Miralles. 14 i 15 de juny del 2019 | Sortida d’estudi i excursió a la Tinença de Benifassà (País Valencià). Publicacions L’editor de la revista Treballs de la SCG, Jesús Burgueño, juntament amb el Consell Editor, segueix amb l’objectiu de situar aquesta revista als principals índex de referència en la matèria. Durant aquest curs s’ha aconseguit la inclusió a la Red Iberoamericana de Innovación y Conocimiento Científico (REDIB). S’han tramès al·legacions a CARHUS (Classificació de revistes científiques dels àmbits de les Ciències Socials i Humanitats) perquè reconsideri la qualificació de la revista com a no admesa. En relació a SCOPUS (base de dades de resums i cites d’articles que manté l’editorial Elsevier), s’ha renovat la sol·licitud d’inclusió un cop publicada a la pàgina web de la revista la declaració en anglès sobre ètica i mala praxis. També s’ha participat en la creació d’un portal a internet de revistes ibèriques de temàtica geogràfica. Números editats durant el curs: – núm. 85: edició digital juliol del 2018 i distribuït en paper el setembre del 2018. – núm. 86: edició digital al febrer del 2019 i distribuït en paper el març del 2019. – Part d’aquest darrer número s’ha publicat en separata (abril del 2019), finançada per la Diputació de Barcelona, amb les ponències de la Jornada sobre dinamització econòmica i territorial de les ciutats no metropolitanes, en el marc de la commemoració del 125è aniversari de les Bases de Manresa (febrer del 2018). En aquest cas les il·lustracions són en color, mentre que al número ordinari de la revista s’han reproduït en blanc i negre. A la tardor del 2018 es realitzà una consulta telemàtica als socis i sòcies sobre la voluntat o no de seguir rebent les publicacions de la Societat en paper. Amb una participació del 46% del total de sòcies i socis, 88 expressaren la voluntat de deixar-les de rebre, atesa la disponibilitat a internet de la revista. Per això, la Junta de Govern acordà disminuir la tirada de cada número, que serà de 550 exemplars enlloc dels 600 fins ara. Pel que fa a la resta de publicacions editades per la Societat, la Junta ha pres la decisió de seguir enviant en paper el llibre que publica amb una periodicitat anual, perquè és el darrer vincle físic que queda entre la Societat i els socis i sòcies que han renunciat a la revista. – S’ha distribuït en mà als socis el llibre de Vicenç M. Rosselló i Verger: Mallorca. El Sud i Sud-Est (Municipis de Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí, Felanitx i Manacor), coeditat en català per l’Institut d’Estudis Baleàrics i l’Institut d’Estudis Catalans. –269–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

– El llibre Paisatges després de la batalla: geografies de la crisi immobiliària, d’Antoni Domènech i Aaron Gutiérrez, ha estat editat el desembre del 2018 i distribuït durant el mes de gener del 2019. – S’ha completat la digitalització dels llibres publicats per la Societat entre 1953 i 1981 (excepte coedicions), molts d’ells ja exhaurits, en total 10 volums. Estan disponibles al portal de publicacions de l’IEC. – S’ha publicat l’Enciclopèdia Internacional de Geografia de l’American Association of Geographers. Una nota sobre la SCG apareix a la p. 7889, dins l’apartat “Geographical Associations”, al costat de les entitats espanyoles. El nom en català està correctament transcrit i traduït a l’anglès com a “Catalan Society of Geography”. – S’està preparant l’edició del llibre Assaig de Geografia humana de la muntanya, que inclourà un estudi introductori realitzat per Josep Oliveras, el facsímil a dos colors del treball de Raoul Blanchard amb els comentaris de Pau Vila (1925) i una selecció de nou textos relacionats. Premis de la Societat La 15a convocatòria del premi Joan Palau Vera (2018), adreçat a estudiants de batxillerat, ha estat declarada deserta. La 24a convocatòria del premi Lluís Casassas i Simó (2018) per a treballs d’iniciació a la recerca en el domini de la geografia, ha estat atorgat a William Morales Ríos pel treball: Estudis d’ inundabilitat d’ àmbit local a partir d’un vol de dron. El cas del Còrrec dels Lladres al municipi de Garriguella (Alt Empordà). Així mateix, han obtingut una menció especial Dafne Saldaña Blasco, pel treball El pati de l’escola en igualtat. Diagnòstic i intervenció de gènere a l’espai d’esbarjo; i Àngels Pérez Mateos, pel treball Centres urbans: ús de l’espai públic obert i activitat comercial. La Societat a internet i a les xarxes socials A juny del 2019, la Societat manté tres pàgines web actives i tres comptes a xarxes socials. Obrador Obert http://scg.iec.cat/

D’acord amb la informació facilitada per Pau Alegre, curador de la pàgina web, de l’1 de juny de 2018 fins al 31 de maig de 2019 han estat efectuades 12.448 [13.391 el curs anterior] visites, o sessions de consulta, per 8.568 [8.457] visitants, o usuaris singulars. El descens del nombre de visitants anuals observat en els anys precedents, ha quedat estroncat i s’observa una lleu recuperació. La intensitat diària de visites no ofereix canvis significatius respecte d’anys anteriors, al ritme de les activitats acadèmiques. També, com sempre, els dies –270–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

de màxima freqüentació són els de primers de mes, bona prova de l’atenció que posen els socis i sòcies en visualitzar els afegits a l’Obrador Obert. Se’ls fa saber els afegits mitjançant missatge al cap del mes. Les 12.448 visites han tingut per origen localitats de les terres de parla catalana en un 87% dels casos. Un 6% va tenir per origen els Estats Units d’Amèrica i la Gran Bretanya, un percentatge, altra volta, prou notable. El 7% restant va tenir per origen altres localitats d’arreu del món. Eines i recursos per a l’Ensenyament de la Geografia http://ensenyament-geografia.espais.iec.cat/

Dades de trànsit del darrer any (fins 17/06/2019): 6.036 usuaris; 18.533 visualitzacions. L’ àgora de la Geografia

http://agora-geografia.espais.iec.cat/

Dades per al període comprès entre juny del 2018 i maig del 2019: Sessions totals: 1.578, de les que 1.488 (94,3 %) s’han fet des del territori espanyol (no dóna dades per a Catalunya). Nombre de pàgines visitades: 3.358. Comptes a les xarxes socials A 3 de juny del 2019, el nombre de persones seguidores és: – Twitter: 2045 – Facebook: 1070 – Instagram: 581

3. Altres activitats destacades La Societat és membre de ple dret de l’Association of Geographical Societies in Europe (EUGEO) i del Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional (UGI). Durant el present curs s’ha participat al 7è congrés de l’EUGEO i a la seva l’assemblea general, que han tingut lloc a Galway (Irlanda) del 15 al 18 de maig del 2019. També s’ha participat a les reunions preparatòries del Congrés de la UGI que tindrà lloc el 2020 a Istanbul, convocades pel Comitè Espanyol a Madrid. La Societat ha participat en les activitats del Grup d’entitats promotores de la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya. El president de la SCG ha assistit a la major part de les sessions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i dels plens de l’IEC. El projecte de recerca “La geografia a Catalunya vista des de la SCG”, presentat per Maria Dolors Garcia i Ramon com a ponent, Enric Bertran González com a investigador principal i els també socis Pau Alegre Nadal, Jesús Burgueño Rivero, Enric Mendizàbal Riera, Carme Montaner Garcia i Roser Serra Coma com a membres de l’equip de recerca, que va obtenir un ajut de l’IEC, ha avançat en els seus treballs.

–271–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

La Societat participa a la Taula de la Geografia, juntament amb els departaments de Geografia de les universitats públiques catalanes, que impulsa l’EspaiGeo, iniciativa per a la divulgació de l’ensenyament i dels resultats de la recerca en Geografia a Catalunya. La Junta de Govern s’ha afegit a la sol·licitud d’atorgament, a títol pòstum, de la medalla d’Honor de la Universidad de Oviedo a Francisco Quirós Linares, catedràtic jubilat d’aquesta universitat, traspassat l’1 de juny de 2018. El 18 de desembre del 2018 tingué lloc una trobada de membres de la Junta de Govern amb el coordinador de la matèria de Geografia de les proves d’accés a la universitat (PAU). La Junta de Govern ha donat suport a la presentació del projecte KnowCap a la convocatòria H2020 Marie Sklodowska-Curie Actions ITN-2019. El projecte KnowCap està liderat des de la Universitat de Berlín i compta amb la participació de la Universitat de Girona. Es proposa atorgar beques de doctorat a estudiants de les universitats participants per a que investiguin el “coneixement poderós de la geografia” (la UdG es centra en geografia de la població i paisatge). Cada universitat participant ha d’aportar una associació geogràfica com a associat. La Junta de Govern ha enviat una carta al president de la Diputació de Girona per expressar el suport de la SCG a la candidatura presentada per la Diputació de Girona davant la UNESCO per a la declaració de la Costa Brava com a reserva de la biosfera. Per quart any consecutiu, la SCG ha organitzat l’elecció parcial a la Junta de Govern en format digital, amb la col·laboració del servei Informàtic de l’IEC.

4. Obituari Des de la darrera assemblea, la Junta ha tingut coneixement del traspàs del següents socis o antics socis: – 24 de febrer del 2019, Tomàs Vidal i Bendito. – 5 de maig del 2019, Montserrat Jardí i Porqueras (antiga sòcia).

5. Nombre de socis i sòcies A 12 de juny del 2019, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 476, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Un 34,7% són dones i un 65,3% homes. El nombre de socis i sòcies honoraris representa l’1,9% del total i el d’estudiants el 5%. Des de l’Assemblea general del 2018, s’han registrat 20 altes i 22 baixes. Un total de 167 socis i sòcies ho són des de fa 25 o més anys, el 35,1% del total. Honorari Numerari Numerari estudiant Total –272–

dona 2 156 7 165

home 7 287 17 311

total 9 443 24 476

Treballs de la SCG, 87, 2019, 263-271 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2018-19

Del 2012 al 2017 l’evolució del nombre de sòcies i socis ha estat positiva. Des del 2017 s’aprecia un estancament, amb un nombre d’altes i baixes similar, com es pot comprovar als gràfics següents. Nombre de socis a la data de l’Assemblea

480

475

460

476

456

440 420

477

430 412

418

429

425

418

416

411

416

435

420 410

400 380 360

2004

2005 2006 2007 2008

2009

2010 2011 2012

2013 2014

2015 2016 2017 2018 2019

Altes i baixes de socis 40 30 20 10 0 -10

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

-20 -30

altes

baixes

Barcelona, 12 de juny del 2019 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist i plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–273–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, juny 2019, p. 273-278 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès. La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. 2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec. cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona). Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc –275–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 273-278 Informació per als autors i autores

a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui, f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Quant a / Polítiques). 3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina. 3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball. 3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques. 3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball. 3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments. 3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. 3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. 3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) –276–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 273-278 Informació per als autors i autores

i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu. 3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari. 3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles. 3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11. –277–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 273-278 Informació per als autors i autores

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part. Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Giacomo Corna Pellegrini [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011). En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document. –278–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 273-278 Informació per als autors i autores

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació. 4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria. 4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia. 4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles. 5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. 5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. 5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament. 5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista –279–

Treballs de la SCG, 87, 2019, 273-278 Informació per als autors i autores

d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions. 5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica. 5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació. 5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió. 5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–280–

JORNADA SOBRE TURISME URBÀ I DESENVOLUPAMENT LOCAL El planejament turístic a escala local. Reptes i oportunitats Font Garolera, Jaume La producció d’esdeveniments a les ciutats com a estratègia per al desenvolupament local i urbà González Reverté, Francesc Turisme urbà i comunitat local: els museus participatius com a espais d’innovació social Molina, Mònica

ARTICLES La Geografía económica en España durante la primera mitad del siglo xx: una asignatura al margen de la universidad Infante Díaz, Jorge Llar, barri, ciutat i coespacialitat: sentit de lloc dels immigrants espanyols i italians a Mèxic Oliveras, Xavier Ortiz, Anna Mendoza, Cristóbal

CONFERÈNCIES

El turisme després del turisme Donaire, José Antonio

Barcelona al cinema. On és l’ànima del porc després de la matança? García Ferrer, Juan Manuel

Turisme responsable: el “Compromís per la sostenibilitat Biosphere” i la Diputació de Barcelona Serra i Rotés, Rosa

Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala Perrin, Thomas

Taula rodona: turisme urbà i desenvolupament Puig, Sira Sánchez, Ana M. Serrano, Damià

NOTES I DOCUMENTACIÓ RESSENYES CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA