VI Concurs de microrelats de terror 2015

VI Concurs de microrelats de terror Biblioteca de l’Institut Cristòfol Despuig Tortosa, desembre 2015

Font de la imatge: https://pixabay.com/static/uploads/photo/2015/10/12/15/05/hand984170_960_720.jpg

Presentació L’organització agraeix la participació a tots els concursants, amb 120 relats en total, i als centres educatius de les nostres comarques que n’han fet difusió.

Enguany hem gaudit dels relats de set escoles de primària: Sant Roc de Paüls, Maria Cabanes de l'Aldea, La Pineda de Tivenys, Sant Antoni Abat dels Reguers, Jaume Balmes de Santa Bàrbara, Sant Miquel de Deltebre i l'Escola de Bítem.

En la categoria de secundària i batxillerat i cicles formatius hi han participat nou instituts: de Deltebre, de Roquetes, de Tecnificació Esportiva, Ramon Berenguer IV i Montsià d’Amposta, Julio Antonio de Móra d'Ebre, Daniel Mangrané de Jesús, Joaquín Bau de Tortosa i, naturalment, de l’Institut Cristòfol Despuig de Tortosa.

En aquest llibre publiquem els relats premiats, que també s’han publicat al bloc Calaixó de sastre de la biblioteca de l’institut: http://calaixo-de-sastre.blogspot.com.es/ Enhorabona a tots i a totes les participants!

Categoria primària: Relats en llengua catalana «Què passarà amb els nens?», d’Ainhoa Pallarés Ventura, 4t de primària.

Escola Sant Roc, Paüls.

«Rialles de Tots Sants», de Deneb Roure Vila, 6è de primària.

Escola Sant Miquel, Deltebre.

«L’ombra de l'Arnau», de Xavi Marcoval López, 6è de primària.

Escola Jaume Balmes, Santa Bàrbara.

Relats en llengua castellana «Los muertos vivientes», d’Alisson Nenger Rusa, 6è de primària.

Escola de Bítem, Bítem.

Categoria secundària: Relats en llengua catalana «Les set de la matinada», de Rut Salvadó Bertomeu, 2n d'ESO. Institut de Deltebre, Deltebre.

«L’últim sospir», de Noemí Muñoz Bota, 4t d'ESO. Institut Ramon Berenguer IV, Amposta.

Relats en llengua castellana «Juego de niños», d’Alexia Sentís Navarro, 2n d'ESO. Institut Julio Antonio, Móra d'Ebre.

«El bien y el mal», de Sara Ortiga Sánchez, 4t d'ESO. Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Relats en llengua francesa «Une nuit terrible», d’Oriol Colomé Serrano, 4t d'ESO. Institut Escola Daniel Mangrané, Jesús.

Relats en llengua anglesa «Don’t say Sally», d’Andrea Cid Lombarte, 2n d'ESO. Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Categoria batxillerat i cicles formatius: Relats en llengua catalana «Al final del passadís», de Montse Bonet, 2n de batxillerat.

Institut de Deltebre, Deltebre.

«Un destí inevitable», de Manel Gonzàlez Sorribes, 2n de batxillerat.

Institut de Deltebre, Deltebre.

Relats en llengua castellana «Su bolígrafo paró de repente», d’Esteve Canalda Boldú, 1r de batxillerat.

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«Una historia un tanto peculiar», de Zaida Vázquez Justicia, cicles formatius.

Institut Montsià, Amposta.

Relats en llengua francesa «Le pire rêve de ma vie», d’Eliane Hoffer Forner, 1r de batxillerat.

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Relats en llengua anglesa «My bad side», de Ferran Buera Nadal, 2n de batxillerat.

Institut Joaquín Bau, Tortosa.

Què passarà amb els nens?

Una nit de Halloween de lluna plena uns nens, com sempre fan, van anar a demanar caramels. Ja portaven vint-i-cinc cases i van decidir passar per davant el cementiri per anar a una casa més. Però, pujant la costa, un home disfressat amb una màscara, la roba estripada i un ganivet esgarrifós tot ple de sang roja, que de tanta que n’hi havia li queia per tot arreu, va començar a perseguir els nens. Ells van marxar molt ràpid, però quan menys s’ho esperaven patapum, van agafar a una xiqueta anomenada Manolita.

Tots els nens i les nens van marxar com si portessin un coet al cul ja que semblava que només estava aquell home, però no!: hi havia també una colla de joves beguts que estaven plens de sang i pareixien zombis. Es van espantar encara més i tots van cridar aaaaaaaaaaaaah!!! I llavors van decidir anar a un bar, però estava encantat i ple de zombis també, així que van decidir anar a casa.

Quan ho van explicar als seus pares no s’ho van creure.

La colla estava molt preocupada pel que havia passat: no trobaven a la Manolita.

Al dia següent va resultar que la Manolita es va presentar a casa una amiga com si res, s’havia solucionat tot. Ella no recordava res del que havia passat. Tot va ser un gran misteri.

L’any que ve no saben si voldran anar a fer truco o trato.

Misteri contat, relat acabat.

Ainhoa Pallarés Ventura

Rialles de Tots Sants Com tots els dies de Tots Sants, la gent va a guarnir amb les flors més boniques el cementiri.

Al cap d'uns dies, les flors del cementiri es fan malbé i Camacho, el de la brigada municipal, va a agranar el cementiri i les llença al contenidor.

Al dia següent, decideix que farà una broma a Pepe, el sepulturer. Llavors... maquinà un ensurt.

Matinà i s'amagà al contenidor. Quan Pepe va acabar d'agranar les fulles es va dirigir al contenidor i quan va obrir la tapa...

Surt Camacho i li fa:

—BUUUUUUUUUU !!!

UU

Aquesta història va passar fa uns quants anys al cementiri de Deltebre.

Des de llavors, Camacho té una cicatriu, i Pepe, quan va a obrir el contenidor per llençar fulles, s'ho pensa dues vegades.

Deneb Roure Vila

L’ombra de l’Arnau L’Arnau era un nen molt alegre i eixerit. Sempre estava content i reia tot el dia. Ajudava la mare a tothora i al vespre jugava amb el pare o amb els amics. Però l’Arnau tenia un petit problema: la seva ombra. Aquesta curiosa ombra era una mica cabuda. Quan l’Arnau anava cap a la dreta, l’ombra anava cap a l’esquerra. Quan l’Arnau pujava les escales, l’ombra les baixava. Si l’Arnau estava content, l’ombra s’empipava i si l’Arnau reia, l’ombra plorava.

Un dia, mentre l’Arnau estava dormint, l’ombra se li va tirar al damunt. L’Arnau es va despertar molt angoixat i va intentar amb totes les seves forces traure-se-la de sobre.

Ell cridava i cridava espentejant l’ombra sense èxit.

L’Arnau plorava i plorava. Al cap d’una estona la mare el va sentir i va anar a la habitació. A l’obrir el llum l’ombra va marxar i l’Arnau va continuar plorant una bona estona abraçat a la seva mare.

Des de aquell incident, l’Arnau ja no va ser mai més el mateix. La seva ombra jugava, estava contenta i reia, mentre que l’Arnau es va convertir en un noi avorrit, trist i ploraner.

I cada nit la seva ombra el visitava i se li posava al damunt com si el volgués ofegar...

Xavi Marcoval López

Los muertos vivientes Martes 13 de Octubre de 2004 Estaba feliz porque era el día de Hallowen, pero mi amiga no; ella se llamaba Ainara y decía que pasaría algo raro porque era el día de la mala suerte, pero yo no la creí.

Fui como siempre a verla y vi que estaba con mis otras tres amigas: Leire, Anna y Maria, y las noté muy raras, pero yo paso de estas tonterías de la mala suerte...

De repente vi a los chicos: Pau, Marc, Aleix y Didac; ellos también estaban raros, pero nos hicieron una apuesta: ir al cementerio, entrar y estar un minuto en cada tumba llamando a los muertos. Nosotras dijimos que sí, pero nadie sabía lo que iba a pasar.

Ya se estaba haciendo de noche y nos estábamos disfrazando; habíamos quedado en el colegio y, como siempre, los chicos llegaban tarde.

Por fin, cuando estábamos todos, empezamos la marcha.

Fuimos caminando y en mitad del camino escuchamos unos ruidos raros como si hubieran disparado a alguien.

Nos quedamos mirando un rato y seguimos caminado.

Llegamos al cementerio y estuvimos haciendo lo que nos habían dicho, pero no pasó nada. De repente se vio desde lejos el fantasma de un cazador, empezamos a correr, Ainara se cayó y no supimos nada más de ella. Después vinieron más muertos y murieron todos mis amigos. Yo conseguí escapar.

Dicen que si vas al cementerio y dices “Los muertos vivientes” tres veces te aparecerán todos los muertos más los de la última vez.

Alisson Nenger Rusa

Les set de la matinada Camino per la vora de la riera. Falten un parell d'hores perquè l'alba doni la benvinguda al dia. Miro el rellotge i comprovo que, efectivament, tinc temps. Les meves mans estan ensangonades i les sabates plenes de terra, que cruixen a cada pas que faig. Damunt l'esquena, carrego la noia a qui he tret la vida.

Ho he tornat a fer, he mort algú. Els mato i després me'n guardo els cossos. M'he tornat una assassina que gaudeix veient sofrir les seves víctimes.

Quan ja estic a casa, pujo a les golfes i deixo el cos sobre el cinquè llit. Als altres jeuen els bessons de la casa del costat, la meva àvia i la meva primera víctima, el meu pare.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis llits... Ara només falta un difunt. I d'aquí a onze minuts tocaran les set del matí.

Agafo el ganivet i me'l clavo al cor. Noto unes punxades i una esgarrifança em va pujant al coll, se'm paralitzen les cames, el tronc, els braços i, a poc a poc, el cervell. Tanco els ulls i la meva ànima desapareix en la foscor.

Ja hi som tots.

Rut Salvadó Bertomeu

L’últim sospir Quan m'hi vaig endinsar, vaig notar com un calfred em recorria tota l'esquena. Aquella mena de casa era més enigmàtica del que semblava. Fins i tot la lluna plena d'aquella nit estava espantada, no gosava ni entrar per aquella finestra amb el vidre trencat. Vaig avançar dues passes, no molt decidida, i de sobte va començar a grinyolar l’enorme porta fins al punt de tancar-se a la meva esquena amb un cop fort i sorollós.

A partir d'aquell moment ho vaig tenir clar, no tornaria a respirar aquell aire pur, havia entrat en el meu pitjor malson.

La foscor intentava apoderar-se de la meva ànima, però jo m'hi continuava resistint.

Mentre pujava unes escales de fusta em vaig adonar que m'observaven dos punts d'un roig intimidant i conforme anava pujant un esglaó, s'apropaven més a mi. Jo no sabia on em dirigia, o potser sí.

Al cap d'uns instants em van xiuxiuejar el meu nom a cau d'orella molt suaument, vaig girar-me ràpidament i allí estaven: els dos punts vermells m'havien atrapat. No sabia del que es tractava, però notava com el seu alè em fregava la pell.

No em va permetre ni cridar, així que vaig deixar caure el meu últim sospir i es va emportar el meu jo, per sempre.

Noemí Muñoz Bota

Juego de niños Una noche me encontraba jugando con mis dos hermanas en la habitación, mientras mis padres habían decidido salir de fiesta. Al ser la mayor, yo tenía la responsabilidad de cuidarlas.

Mis padres avisaron de que volverían tarde, así que decidí aprovechar el tiempo con ellas divirtiéndonos y quedándonos toda la noche despiertas para desconectar del trabajo y de la universidad.

Mi hermana mediana y yo nos pusimos a hablar del cole y de nuestras vidas amorosas, mientras la pequeña estaba jugando con su muñeca dentro de la habitación, lo cual era muy molesto debido al escándalo que hacía al creer que la muñeca era su amiga y que ésta le hablaba. Muchas veces intenté meterle miedo diciéndole que las muñecas hablaban por las noches y se movían, però no me hizo caso y su ruido fue mayor. Mientras jugaba, la muñeca se le resbaló debajo de la cama y me pidió que la sacara porque tenía miedo a la oscuridad; me había molestado toda la tarde y, por lo tanto, decidí no hacerle caso e ignorarla.

Después de pasar un buen rato jugando y cenando, nos fuimos a la sala a ver películas; le pregunté a mi hermana mediana dónde se encontraba la más pequeña porque ya llevaba un rato que no la escuchaba, però ella no me respondió porque iba pegada al móvil.Yo, de inmediato, decidí subir a buscarla, entré en su cuarto y escuché el sonido de su risa. Me acerqué lentamente a la cama (hasta quedar en la orilla) cuando noté su mano coger mi tobillo e intentando asustarme como hacía yo siempre con ella. Cuando me fui a agachar para cogerla, escuché a mi hermana mediana que me decía: «Emma está aquí, no te preocupes».

En ese momento me di cuenta de que no había nadie más en el cuarto, excepto aquella muñeca y yo. Decidí correr a la puerta sin decir nada. Bajé lentamente las escaleras intentando olvidar lo ocurrido. Al entrar en la sala y, entrando como si no hubiera pasado nada, mi hermana pequeña giró la cabeza y me dijo: «Perdónala, sólo quería jugar».

Alexia Sentís Navarro

El bien y el mal Como si tuviera un ĂĄngel y un demonio en algĂşn lugar de su mente, se pasa la vida dividida entre el bien y el mal.

Sara Ortiga SĂĄnchez

Une nuit terrible Le mois dernier, à l'école, nous avons organisé un camping dans les Pyrénées. Nous étions très excités parce que c'était la première fois que nous faisions du camping avec l'école.

En général, tout a été génial, sauf la première nuit. Nous avons passé toute la nuit en alerte.

Le premier jour, nous avons pu faire ce que nous avons voulu.

Donc mes amis et moi nous avons préparé la tente et nos sacs de couchage. Puis, nous avons commencé à explorer le paysage incroyable où nous étions.

Nous avons passé toute l'après-midi et une partie de la soirée à découvrir des grottes et des plantes incroyables que nous avions jamais vu. La nuit commeçait à tomber et nous sommes rentrés aux tentes pour dîner. À onze heures nous étions déjà couchés. Tout était sombre et donc on ne pouvait rien faire à l'extérieur.

Nous voulions rester éveillés toute la nuit, mais nous avions trop marché et nous étions très fatigués.

Mais lorsque nous étions sur le point de nous endormir nous avons entendu un bruit étrange qui provenait de l’ extérieur.

Nous sommes sortis pour voir ce qui se passait, mais nous n'avons rien vu. Donc, nous avons décidé de retourner à nos tentes.

Cinq minutes plus tard, nous avons entendu des pas, c'est alors que nous avons commencé à avoir peur.

Alex disait que c'était un ours. David pour nous terrifier encore plus, disait que dehors il y avait des loups, car il y avait la pleine lune!

Enfin, nous avons décidé de vérifier d'où provenait ce bruit, et nous sommes sortis des tentes de nouveau. Là, nous avons vu que le bruit venait des enseignants. Nous avons commencé à rire et rassurés nous nous sommes endormis tout de suite.

Oriol Colomé Serrano

Don´t say Sally Once upon a time there was a girl called Sally. She was from a little town from Ireland; she lived in a white house near the town hall and the school.

One foggy night of October she was surfing the internet when suddenly the phone rang… Ring, ring, ring, ring!

—Hello Sally, I’m your grandmother, please come to my house now. I need you because the television isn´t working.

—Ok, in ten minutes I will be there, don´t worry.

Sally put on her new red boots and her coat. She started walking to her grandmother´s house.

She thought that walking through the forest was a fast way to get to her grandmother´s house, so she went into the North Black Forest.

Sally didn´t see anything because it was a black foggy night, so she turned on her lantern and saw a boy full of blood; he looked like a terrible monster. Sally was very scared so she started running as fast as she could.

The next day Sally didn’t appear so, a boy of the town went to the North Black Forest to look for her. He started shouting: Sally, Sally, Sally...! when a boy with his head full of blood appeared in front of him.

Since that day no one has walked into the North Black Forest on a 13th Friday night.

And the legend says that if somebody searches for Sally in the North Black Forest, they will never come back.

Andrea Cid Lombarte

Al final del passadís Era fosc i humit. Podia escoltar com les gotes d’aigua regalimaven per les parets i s’escolaven pel terra fins arribar a tocar la meva pell. Estava asseguda en aquell passadís sense final i no podia creure el que m’estava passant. Un rellotge sonava al fons: “tic-tac, tic-tac”. Vaig intentar moure’m, però no podia, unes cadenes m’immobilitzaven. Podia sentir un olor de podrit i ranci, que m’omplia les fosses nasals. Aquella olor era horrible i cada cop més forta. Tot plegat feia augmentar les meves nàusees.

De sobte vaig sentir el grinyol d’una porta que s’obria molt lentament al final de l’infinit corredor. Em vaig quedar parada, no sabia què fer ni com reaccionar, se’m va posar la pell de gallina i cada cop podia notar més aquella olor putrefacta que s‘introduïa dins meu, provocant-me un mareig molt fort. Vaig sentir que la porta ja havia acabat d’obrir-se, que el soroll del rellotge omplia tota l’estància i entrava dins el meu cap, on ressonava el “tic-tac, tic-tac”. No podia distingir cap figura al final del passadís, però notava la presencia d’algú, o alguna cosa, acostant-se a mi. Podia escoltar els seus passos i com es barrejaven amb el tic-tac del rellotge. Avançaven lentament per aquell túnel fosc sense final i cada cop els podia sentir més propers a mi.

Vaig esgarrifar-me en poder distingir una silueta negra, que s’acostava cada cop més i més. L’ombra era enorme, semblava una persona molt corpulenta, d’uns dos metre d’alçada. Vaig intentar desfer-me de les cadenes, però va ser inútil. L’ombra seguia apropant-se més i no podia fer res per evitar-ho. Les gotes de suor regalimaven pel meu front i em mullaven els llavis, secs i tallats. El podia veure davant meu. El seu rostre

era negre, amb uns ulls vermells i brillants que em miraven fixament i em feien sentir indefensa. Vaig notar que la seva mà agafava el meu braç i com, amb el seu contacte, començava a cremar la meva pell. Era molt dolorós i angoixant al mateix temps. Vaig cridar i plorar, no podia suportar aquell dolor esfereïdor.

Era a la meva habitació, tota suada i podia escoltar el “tic-tac, tic-tac” del rellotge. Quin ensurt! només havia sigut un som... Espera, no havia estat un somni! El meu braç estava desfigurat, el somni era una realitat paral·lela i la criatura misteriosa estava esperant que tornés a adormir-me per a acabar amb mi. No hi havia escapatòria.

Montse Bonet

Un destí inevitable Acabava de sortir de la feina, el cel era fosc i els carrers estaven buits, només era capaç d’escoltar el suau soroll del vent.

Avançava ràpidament i no podia oblidar aquell videojoc on el protagonista es trobava sol al món, amb cap companyia i sense cap tasca per realitzar. Aquesta terrible idea va començar a desaparèixer al veure algunes persones que estaven de peu al seu costat. Ell va intentar parlar-los sense èxit, ja que no li responien i ni tan sols el miraven. Ofès pel comportament d’aquests individus va decidir marxar. De sobte va veure unes ambulàncies i un vehicle accidentat; no va dubtar a anar-hi i es va adonar que el cotxe accidentat era el seu; pensava que li havien robat però no era així: el ferit era idèntic a ell i ningú el reconeixia. No rebia cap resposta.

Quan marxava cap a casa va trobar a terra una nota que deia el següent: “Ningú pot escapar”. Curiosament, aquest era el nom d’aquell videojoc al que tant estava jugant. Portava uns quants dies sense dormir intentant arribar a la missió final i es va adonar que estava mort, que no havia pogut escapar del seu destí, la mort.

Manel Gonzàlez Sorribes

Su bolígrafo paró de repente Su bolígrafo paró de repente. El joven estaba sobresaltado y eso quedaba plasmado en su blanca piel. Tan solo la pequeña lamparita de su escritorio iluminaba la estancia y la oscuridad se comía lentamente la tranquilidad del periodista.

En su cerebro se proyectaron centenares de fotografías de cuerpos sin vida e historias aterradoras sobre aquel sombrío lugar. Su cabeza y cuerpo giraron lentamente hacia atrás y sus ojos se clavaron en el oscuro y vacío baño.

Quería levantarse, pero algo le impulsaba a quedarse clavado en esa vieja silla de madera. Le puso el tapón al bolígrafo y esperó un momento.Ya no tenía ninguna duda, alguien le estaba observando.

Escuchó un ruido que procedía de la puerta de cristal que daba a la terraza. Puso atención en aquel lugar y en la oscuridad divisó una silueta pequeña que abría la puerta.

El ser se adentró en la habitación y anduvo hasta empapar su rostro adorable de niña con la luz de la lámpara. La sangre del joven quedó congelada en sus venas y éste, demasiado horrorizado, no pudo correr.

No hubo gritos esa noche en la ciudad que nunca duerme ni lágrimas ni remordimientos. Tan solo un hombre colgando del techo de una habitación iluminada por una pequeña lámpara y una carta de muerte descansando sobre una mesa.

Esteve Canalda Boldú

Una historia un tanto peculiar Había una historia que contaba que si no pasabas una prueba, algo malo te ocurriría, alguien se apoderaría de tu cuerpo y mente.

Un simple video de 3 minutos y 22 segundos, un video que no dejaba indiferente a nadie y mucho menos dormir. Ese video que iba de boca en boca por las calles de Francia.

Decían que si mirabas ese video y cerrabas los ojos simplemente un segundo, una especie de espectro se presentaría a tu casa para hacerte morir de la manera más cruel.

Esto empieza un martes, cuando tres amigas, Marta, Ziana y Nina, se encuentran en la habitación de Nina, y como no, hablando del famoso video. Lo mejor de todo es que tenían el video en mano, Marta estaba asustada y con la piel erizada, pero Ziana y Nina estaban empeñadas en mirarlo simplemente por curiosidad o para que no las llamen “cobardes” en su instituto.

Ziana insertó el video en el DVD, llevaban 1 minuto y 45 segundos cuando de repente los padres de Ziana llegaron a casa abriendo la puerta con mucha fuerza y ellas se asustaron y cerraron los ojos. Automáticamente, en ese segundo, el video salió del DVD; se miraron con cara de asombro y no quisieron decir nada al respeto.

Viernes, día 17 de febrero, a las 18:30 horas, Marta estaba en su casa cuando de repente alguien llama a la puerta, exactamente cinco veces; mira por la mirilla y no ve a nadie,

así que sigue haciendo sus cosas, cuando de repente siente una presencia extraña dentro de ella, como si no estuviera sola. Se quedó mirando la ventana, durante varios minutos, entonces se inclinó más de la cuenta, y abajo le estaba esperando un perfecto suelo de pinchos.

Viernes, día 17 de febrero, a las 19:30 horas, Ziana se encontraba en la habitación con su hermano haciendo deberes, cuando ella en un milésima de segundo se queda embelesada mirando la ventana y suelta un “José, ¿por qué no morir ahora?”; soltó una carcajada de indiferencia. Cuando se dio la vuelta, se encontró con la ventana rota y con su hermana al suelo cruzada y machacada por unas barras de hormigón.

Viernes, día 17 de febrero, a las 21:45 horas, Nina estaba en la feria con su hermana más pequeña. Su hermana no paraba de decir que se quería subir al tiovivo, así que Nina cedió y se subió con ella. Entre risas y risas, ella empezó a marearse, a encontrarse muy mal, su mente se estaba desvaneciendo y sus ojos se convirtieron en un mar negro, cuando simplemente se levantó y se colocó debajo del mecanismo del tiovivo, haciendo que su cuerpo se convirtiera en comida para cuervos.

Por eso mismo, cuando nos advierten de algún peligro, es mejor prevenir que no correr el riesgo.

Zaida Vázquez Justicia

Le pire rêve de ma vie Après une longue journée de travail dans mon lycée, je pouvais finalement oublier le stress du quotidien. Mais, je dois dire qu'il y avait quelque chose qui m'inquiétait...

Je me suis couchée et j'étais tellement bien entre les draps de mon lit...

Soudain, j'ai ressenti comme si quelqu'un était en train de m'observait dans ma chambre.

Je ne voulais rien craindre , donc je ne lui ai donné aucune importance à cette situation.

Mais quand j'étais en train de m'endormir j'ai senti une petite brise froide et effroyante au visage, mes cheveux s'envolaient, mon corps se levait... et cette sensation d'encore être surveillée.

Je n'avais plus de sommeil, cette présence s'approchait de moi de plus en plus jusqu'àu point d' être face à face. Je tremblais.

Quelques secondes après j'ai entendu prononcer mon prénom d'une manière terrifiante...

Mais c'ètait ma chère maman qui me réveillait et me sauvait de cet horrible cauchemar.

Eliane Hoffer Forner

My bad side It was a very dark Monday night. A lot of stormy clouds were hiding the moon in the black sky. I woke up at 4 o’clock in the morning because I didn’t want to sleep any more. It was very early to get ready for high school, so I took my mobile phone and I stayed in bed. I saw that my girlfriend had sent me some messages ten minutes before. She seemed nervous. I had a look at the whatsapp conversation, and I couldn’t believe what I was reading. She said she was in trouble.

Somebody had broken into her house and had murdered her parents. She was hidden in a closet on the second floor, but the killer was looking for her. It was like a nightmare. I didn’t have any time to think and I began to run to her house.

When I arrived at her house, I had to get in through a window. I entered. Then, I saw her parents dead lying on the sofa in front of the TV. There was a lot of blood, but I didn’t have any time to waste. After climbing the stairs, I arrived at the second floor. It couldn’t be possible. My girlfriend was on the ground in a puddle of blood. Two metres away, there was the murder. I hurried to him, but I stopped. I was surprised.

He saw that I was going for him and didn’t move. I was a metre away from him. I switched the lights on. I couldn’t believe it! He was me! The person who had murdered my girlfriend and her parents was just like me! I didn’t understand anything. I might be getting mad. Then he smiled and all of a sudden I fainted.

At that very moment, I woke up. I knew it was a nightmare and it was over. I breathed quietly. It was 6 o’clock in the

morning and it was high time to get up. It was Monday.

Everything was normal. Suddenly, I felt my hands viscid. I checked them. I had blood on my hands. I couldn’t react. At the same time, I had a look around me. There was a knife on my bedside table with rests of entrails. Thus, I didn’t understand anything. Nowadays, I know it was my first time, but I also know it wasn’t the last.

Ferran Buera Nadal

C. de RubĂ­, 16 43500 Tortosa biblioteca@insdespuig.cat http://insdespuig-biblioteca.blogspot.com http://recomanamunllibre.blogspot.com http://calaixo-de-sastre.blogspot.com