Presentació de la revista Quaderns de l’Ebre, número 3 (2014), a càrrec del professor Octavi Iglesias Vivanco, feta el dilluns 19 de maig, al saló d’actes del Conservatori i Escola de Música de la Diputació de Tarragona a Tortosa.
Els missatges d’una extensió decorosa tenen poc futur en el moment que ens toca viure. La circumstància, que de manera inquietant ens envolta, difculta, quan no impossibilita, analitzar l’entorn de manera refexiva i precisa. Es pot entendre fàcilment que en temps tan hostils a l’abundància de paraules (és curiós que estiguin tan de moda els núvols de paraules inconnexes i, en canvi, les paraules ben enflades ens provoquin cansament) no hi hagi una raresa més rara que una revista cultural. I, ves per on, avui celebrem, quatre anys després de la seva primera aparició, la vinguda al món del tercer número de Quaderns de l’Ebre. Una fta, aquesta, que és mèrit de la feina de les diverses persones que hi col·laboren i del suport dels seus lectors. Als primers, la meva felicitació i la meva gratitud (no en va Arbó ens diu que els elogis deuen ser tributats en vida de l’elogiat). Quaderns de l’Ebre és una revista feta amb ambició, de manera exigent, atractiva sense perdre rigor, que serveix de punt de trobada i plataforma de difusió de les inquietuds d’un feix de professors que vol dictar el seu pensament en una aula sense murs. (Caldrà en algun moment esbrinar per què el nombre de signatures femenines és tan exigu essent el nombre de dones docents tan nombrós...). Quaderns de l’Ebre evidencia la seva voluntat educadora no establint fronteres disciplinàries impermeables entre creació literària, música, història, educació o ciències empíriques. Què impulsa a dinamitzar una publicació com aquesta o a col·laborar-hi?
Tenir la voluntat de ser, fer, encomanar, contagiar cultura. La cultura o s’encomana o no deixa cap empremta. La cultura no és un caprici. L’alimentació intel·lectual és tan essencial com l’alimentació del cos. La cultura ens civilitza, ens fa millors com a persones i com a societat, dóna sentit a allò que som. Una societat inculta és una societat més dòcil, més manipulable. Caldria trobar l’explicació de per què determinats grups de poder no consideren la cultura com un bé de primera necessitat. A la cultura li passa el mateix que al Quijote segons Baroja: «Las personas que se las dan de cultas dicen que han leido el Quijote, pero la mayoría de las veces no es verdad». Amb la cultura el mateix: molts diuen que els preocupa, però... Tornem a la nostra revista. Cada un dels articles esdevé, per a un xerraire impenitent com el que gosa de parlar-vos, una provocació al diàleg (o, si cal, a la disputa, per què no?) amb els seus autors. Provem-ho un xic. Efectivament, estimat editor, la mòbil-dependència, manifestació primera de les noves tecnologies, és també manifestació de la cultura de la impaciència. Cultura aquesta que perd tota fonamentació quan afrmes que l’aprenentatge és un procés de sedimentació. Ben cert que no és un fet exclusiu de les aules i del món juvenil. Molt ajustada la cita del professor d’institut Antoni Puigverd: «Una escola pretén construir una illa de silenci enmig d’un oceà de soroll».
Tots sabem que en Teoria de la comunicació el soroll, sigui qui sigui la seva etiologia, és un element distorsionador de l’acte comunicatiu. L’escola com a model: difícil i autoexigent repte. D’alguna manera, i des de la perspectiva de les ciències físiques, podem relacionar l’article del professor Pascual «Wif’s, microondas y salud» amb l’editorial. Investiga els efectes biològics de les microones, la seva naturalesa i la relació fonamental que tenen amb el nou concepte que hem d’assolir del mot informació. M’agradaria conèixer, per més que crec intuir la resposta, l’opinió del professor Pascual sobre la legislació impulsada pel govern central que possibilita l’expropiació de terrats per instal·lar-hi antenes multifuncionals. En «De banda a banda», una nova secció de Quaderns de l’Ebre, el professor Vidal presenta un estudi descriptiu i molt documentat sobre el «Sorgiment del moviment coral a les Terres de l’Ebre (18551930)». Dedica especial atenció, d’una banda, al model Clavé, que propiciava l’educació i millora de l’obrer, i, d’altra, a Moreira, promotor del catalanisme i de l’establiment d’una escola nacional. Una altra novetat, la secció «Valor de clàssic». El professor Carcellé ens mostra quatre cartes (tres de Pío Baroja i una de Sebastià Juan Arbó, admirador de l’escriptor de Donosti). Una correspondència mantinguda entre el gener i l’agost de 1948. Baroja amb 75 anys diu: «La gente en España no lee. Las personas que se las dan de cultas —ho recordeu?— dicen que han leido el Quijote,
pero la mayoría de las veces no es verdad... Van al cine, leen los periódicos, tienen viveza para coger de aquí y de allá una frase, pero leer no leen nada». Em pregunto: Avui, 66 anys després, la gent se les dóna de culta? És a dir, és important ser culte? És un valor social? Considera important haver llegit El Quijote? Qui sap si avui en dia s’ha perdut la vergonya a ser un inculte, o en el millor dels casos, un culte mal orientat. En la secció de creació literària, versos dels professors Lleixà i Guiu. El primer ens trasllada de la refexió existencial a un paisatge humanitzat on el vers hedonista i el decasíl·lab trampós «desafen el buit». Albert Guiu manifesta amb versos quasi mítics l’ambiciosa voluntat de trobar en l’autoafrmació el veritable sentit de l’essència de les coses. En altres versos el desig del poeta és, mitjançant l’onomàstica, salvar el binomi identitat-transcendència. El nou «Calaix d’apòcrifs» ens palesa, de la mà del professor Roc Salvadó, una brillantíssima mostra de la imitatio clàssica. La «Defensa del cavaller Despuig feta per Anton van den Wyngaerde, pintor reial» resulta exemplar en estil, lèxic, fraseologia i contingut. El cavaller Despuig no podia imaginar millor defensa, ni paisatge i paisans millor presentació. I, per últim, una complida i molt ben estructurada anàlisi dels perills de tot tipus que envolten el món de l’esport, en especial
l’esport d’alt rendiment: «Mare, què vols, una fla o una medalla» (per què predomina el femení en aquest títol, manllevat d’El País). El professor Rodríguez ens copeja amb una allau d’intel·ligents interrogants: «Es pot justifcar el patiment en nom de la glòria olímpica?». «Per què unes administracions públiques que estan retallant en salut, educació i serveis socials fnancen l’esport d’alt rendiment?». «Per què es destinen diners públics a fomentar una activitat nociva per a la salut?». Aquest professor d’Educació física afrma: «L’esport és un negoci», «una eina de control...». Però l’article no es limita a denunciar: «Existeix un esport saludable... que no necessita de grans instal·lacions... que no discrimina les dones... que, en defnitiva, augmenta la qualitat de vida de les persones que el practiquen». «Per què les administracions no centren tots els esforços en aquesta activitat física?». Acabo. De tant en tant, apareixen empreses meravelloses. Quaderns de l’Ebre n’és una. Gràcies per oferir-nos un espai per a la refexió i el plaer d’accedir a unes pàgines que ens porten la bellesa i el consol de les paraules amb sentit. Amigues, amics, tot un plaer. Gràcies.