Presentació del número 4 de la revista Quaderns de l’Ebre (2015) a càrrec de Josep Bayerri Raga a la sala d’actes del Conservatori i Escola de Música de la Diputació de Tarragona a Tortosa el dia 26 de juny de 2015.
He de confessar que no coneixia l’existència de Quaderns de l’Ebre, tot i que ja fa cinc anys de la seva existència. Quan Roc Salvadó em va demanar que fes la presentació del número 4, que encara no havia llegit, em vaig permetre fer-li algunes consideracions prèvies. Al llarg dels anys de la meva activitat vinculada al camp de la docència he conegut diferents tipus de publicacions de l’entorn educatiu. Hi ha revistes de centres a càrrec bàsicament de l’alumnat, altres amb aportacions dels alumnes i del professorat, també quaderns amb treballs exclusivament de professionals de l’ensenyament sigui d’un centre o d’un territori i fnalment revistes especifques de camps professionals concrets o activitats determinades. Li vaig dir a Roc Salvador que cal tenir molta cura en aquelles publicacions on el treballs són exclusivament de professorat, com és el cas de Quaderns de l’Ebre que es subtitula com a Revista d’educació, ciència i cultura. Sovint em deriven alumnes perquè els ajudi en treballs de recerca de batxillerat, especialment quan fan referència a temes històrics dels àmbits que jo he treballat; he de confessar que he trobat treballs de molta qualitat i nivell realment universitari. A contrario sensu, però, també he llegit treballs de professorat que, per no ofendre, no es poden qualifcar més enllà de poc treballats, de nivell molt inferior als dels estudiants, que han
estat confeccionats d’allò que en diem “recorta y pega” sense cap aportació singular ni tant sols aquella que es pot aconseguir d’una recerca intel·ligent d’Internet. Cal anar en compte si una revista vol assolir un determinat nivell d’evitar que s’hi colin treballs que desmeresquin de la resta. Dit això, vaig llegir-me el número 4 de Quaderns de l’Ebre per fer-ne la presentació, que és la feina que se m’ha encarregat i de la que aquí i ara els dono compte. La revista consta de l’editorial, quatre treballs de recerca històrica i unes aportacions literàries. Els editorials solen ser articles d’opinió sobre temes d’actualitat que refecteixen la posició de la publicació més enllà de l’autor que l’ha escrit, que no el signa. En aquest cas, l’editorial tracta del paper dels diferents agents que intervenen en l’educació en el context de l’aparició i generalització de les noves tecnologies i la pressió dels poders politics i socials per limitar la capacitat dels ensenyants i sotmetre’ls als dictats conjunturals. Dels editorials solament es pot dir si s’està d’acord o no, tot i els matisos. Jo hi estic d’acord i penso que molts de vostès també.
El primer treball, de Roc Salvadó, ens presenta un tema divertit. La possible participació del bisbe Víctor Damián Sáez, juntament amb la reina regent Cristina de Borbó, en la traducció al castellà de l’obra Angelo, Tirano de Padua, de Víctor Hugo. És una hipòtesi que no s’acaba de demostrar del tot, però se no è vero, è ben trovato. Roc Salvado aprofta l’avinentesa per apropar-nos a la fgura del bisbe Sáez que ell qualifca com un dels “més signifcats en la llarga història del bisbat”. Potser sí que ho fou, però no pas pel que féu a Tortosa. Va adquirir notorietat pel que va fer estant a Madrid com salvatge impulsor del primer any de la Dècada Ominosa, començant per l’execució publica i humiliant del general Riego que fou una de les seves decisions com a ministre universal de Fernando VII. Pel que fa a la seva obra magna a Tortosa, la construcció de la capella del Sant Crist o de la Comunió, popularment anomenada del Sagrari, pastís neoclàssic de parets lluïdes d’enguixats i estocs acolorits, en qualsevol cas, l’arquitectura religiosa de moda a principis del segle XIX. Aquesta capella fou bastida a costa de la destrucció i ensorrament de la sala capitular gòtica de l’antiga canònica agustiniana, capella de Santa Càndida des del segle XVIII, i el dormitori comunitari a la planta superior. L’obra de l’arquitecte Antonio Verderol va arribar a emparedar l’accés i les fnestres de la Sala Capitular, com si no haguessin existit mai; varen reaparèixer a l’ala de llevant del claustre l’any 1947 arran els treballs de reparació de la catedral; per cert que l’arquitecte de les obres, César Jalón,
hagués volgut recuperar els fnestrals però no va haver-hi interès. Per completar la informació sobre l’actuació del bisbe Sáez en l’obra de la capella del Sagrari suggereixo la lectura del treball de Josep Eixarch Frasno, Primer Centenari Parròquia del Sant Crist de la Catedral de Tortosa (Tortosa: Jordi Dassoy, 1996). El segon treball, del professor de música i organista Rossend Aymí, tracta de l’existència d’orgues a la catedral de Tortosa al llarg del temps començant a la seu romànica per acabar amb l’orgue renaixentista refet a fnals del segle XVII. Per situar el tema comença explicant el paper de l’instrument en el si de la litúrgia cristiana i les seves tècniques conjunturals. Aymí detalla el procés de construcció del darrer orgue i els autors tant de la part musical com del cadirat i el moble. Pel que fa a la desfeta que sofrí el 1938 a causa de la Guerra, em permeto completar la informació que dóna Aymí. La reparació dels danys interiors a columnes i voltes fou el tercer expedient d’obres de la Catedral fetes per Regiones Devastadas entre 1941 i 1947 (els dos expedients anteriors foren la reparació de teulades i la reconstrucció del campanar). Aquest tercer expedient fou a càrrec dels arquitectes Eduardo Torralas i César Jalón per un import total de 229.087 ptes. en dos pressupostos. (Veg. Bayerri Raga, Josep; Bayerri Polo, Carme. La reconstrucció de Tortosa. Tortosa: Orde de la Cucafera, 1992). Als arxius de Regiones Devastadas a Tortosa, no vaig trobar cap
referència a problemes estructurals de les columnes, especialment la primera de la dreta tal com suggereix Aymí. El problema fou que la bomba va caure al centre de les voltes, el que feia témer pel seu col·lapse. Tot i això el sostre va resistir els gairebé sis anys que van trigar en reparar-se. Quan a la clau de volta amb l’escut de l’Espanya franquista, l’aparellador de Regiones Devastadas Francesc Navarro, aleshores delineant a l’ofcina de projectes de Tortosa, em va dir que ells feien els projectes de l’obra civil (cases barates, escoles, casernes de la Guàrdia Civil, reparacions a temples...) però el tema de la catedral va venir directament des de Madrid. Un darrer apunt relatiu a l’orgue, especialment els tubs i registres. Ma iaia Cinteta em va comentar que els mesos immediats a l’acabament de la Guerra (1939), abans que arribés Regiones Devastadas, els xiquets, anàvem pel carrer bufant fautes amb els tubs de l’orgue destruït. Ningú va fer res per recuperar-los. Potser a alguna casa en deu quedar algun com a record. Anem pel tercer treball. Me l’he llegit una i més vegades i no he acabat d’esbrinar si és una creació literària de fcció per apropar-nos a fgura de Jaume Tió o, contràriament, com ho vol aparentar, és la transcripció de la correspondència epistolar entre amics tramesa al mateix Juan Antonio González per raons que no s’assenyalen. Ell ens ho pot aclarir, si vol, és clar.
El text explica que Marcial, un amic amb poca salut i menys ganes, li escriu una carta adjuntant fotocòpies i un llapis de memòria que, a la vegada, Marcial havia rebut temps enrere d’un amic seu, Joan, tramesa poc abans de morir. La carta explica la trobada d’uns textos manuscrits de Jaume Tió a uns papers que feien de tapa d’un llibre portat a restaurar a un enquadernador tortosí que vivia a les costes del castell. El tal Joan en va fer fotocòpies i va retornar els originals a l’enquadernador, però un sobtat aiguat va inundar la part alta de la ciutat i va ensorrar la casa de l’enquadernador que, a falta de casa, es va traslladar a viure a una altra ciutat sense deixar cap referència. Els originals es van perdre i els papers disponibles, en tant que fotocòpies no tenen valor probatori per demostrar seu origen. Tot plegats un cúmul de circumstàncies que van de l’enquadernador al Joan, d’aquest al Marcial i en darrera instància a Juan Antonio González que es converteix en marmessor testamentari de tot plegat. El treball continua amb la reproducció del material trobat, fotocopiat i destruït, que és en defnitiva una part de l’obra inèdita de Jaume Tió: Espejo de las Venganzas. Sembla talment una narració apòcrifa com el mateix títol assegura amb la indefnició i l’aire de misteri que correspon a un autor romàntic com fou Jaume Tió al que homenatja Juan Antonio González en la seva fal·lera per recuperar la memòria i l’obra de l’autor tortosí. Els asseguro que quan ho llegeixen quedaran atrapats
per les preguntes sense resposta que s’intueixen més que es constaten. El darrer treball, obra de Marc March, tracta del sindicalisme amb una visió general sobre el drets dels treballadors al llarg de la història, unes pinzellades relatives al moviment obrer a les terres de l’Ebre, especialment durant la transició i una refexió personal sobre cap a on ha d’anar el sindicalisme. M’abstindré de fer cap comentari sobre la primera i la tercera part. En el primer cas perquè s’ha escrit molt amb profunditat i rigor sobre la història del moviment obrer. Quant al sindicalisme català a fnals del segle XIX i principis del XX, suggereixo els llibres de Josep Termes i, en especial, la conferència que va pronunciar el maig de 1988 a Mataró, amb motiu del centenari de la UGT, el text de la qual crec que es deu conservar a la Fundació Josep Comaposada. Pel que fa a la refexió de Marc March sobre l’actualitat del sindicalisme a l’ensenyament i cap on ha d’anar en el futur, són opinions respectables, però personals i per tant polèmiques més enllà d’una aportació històrica, cultural o científca. És una llàstima que en tractar del sindicalisme ebrenc durant la transició no s’hagi fet amb més rigor, especialment tenint en compte que durant aquells anys hi havia fns a tres fonts de referència hemerogràfca (els setmanaris tortosins La Voz del Bajo Ebro i Ebre Informes i el Diario Español de Tarragona, de posicions ideològiques diferents i per tant amb informacions contrastables). També alguns
treballs més personals com el de Julio García Murciano, relatiu al sindicalisme a la província de Tarragona. D’haver acudit a aquestes fonts s’haguessin evitat algunes imprecisions i s’hagués pogut aprofundir més en el paper que van tenir els sindicats en les grans crisis industrials i d’ocupació al territori durant els darrers quaranta anys (Fabra, Ascó, IMSSA-SAMO i LEAR entre altres). En qualsevol cas aquesta història continua com una assignatura pendent. Pel que fa als textos de creació literaris poc a ressenyar. Manuel Pérez Bonfll, els seus versos, la seva narrativa i els articles d’opinió, formen part de la vida literària i cultural de nostre territori des de fa molts anys. Tothom ho sap i considera Pérez Bonfll com un personatge fonamental. El que jo pugui escriure seria afegir un laudatori que el mateix Manuel Pérez rebutja. Avui en ofereix dos versos del llibre inèdit La cucafera és de fusta; el primer, el sonet «Qui no pot segar, espigola» amb lucidesa sarcàstica que li és pròpia; el segon relatiu a un fet real aparegut a la premsa sobre una dona que enverina els ancians que assisteix. Solament afegiré un record personal de la seva vessant docent. El ja llunyà any 1959, un jove Pérez Bonfll a mi i a altres companys del curs preuniversitari a l’Institut de Tortosa ens va fer descobrir l’afecció literària a partir de l’aridesa de Góngora i la seva faula de Polifem i Galatea.
Antoni Vañó ha escrit un conte on descriu una situació límit produïda al vestíbul d’un banc arran les sospites que un client és un atracador, el que desferma el pànic per part del personal i després les disculpes. Continua amb les conseqüències quan ho comenta amb les persones del seu entorn i el sentiment de viure permanentment en una societat obsessionada per la seguretat inexistent. He llegit el text d’una tirada i l’he tornat a llegir amb deteniment i complaença, el que per a un periodista acostumat a avançar entre ratlles i en vertical, és tot un mèrit. Gràcies a tots plegats pel vostre treball i esperem el número cinc a les acaballes del proper curs.