2016/17
N. º 4 Leer juntos poesía
EL SAQUEIG Joan Margarit (La Segarra, Lleida, 1938- ) D’infant em van voler arrencar la llengua que l’àvia em parlava quan tornàvem del camp al final de la tarda. Com les pedres, les flors, la soledat, arreu ens acompanyen les paraules. Mutilades i tot, han acabat dient el que havien de dir. Encara deu haver-hi, entre esbarzers, aquella é tancada de Lleida que vaig perdre. Haver salvat la llengua m’ha deixat a mercè d’una gent que era la meva Estimar és un lloc (2015) EL SAQUEO De niño intentaron arrancarme la lengua que mi abuela me hablaba al regresar del campo mientras atardecía. Como la soledad, las flores y las piedras, las palabras nos acompañan siempre a todas partes. Incluso mutiladas, terminan por decir lo que debían. Entre zarzales debe andar aún aquella É cerrada de Lleida que perdí. Salvar la lengua me ha dejado a merced de una gente que es la mía. Amar es dónde (2015)