ENTREVISTA

ENTREVISTA 35

Has triat els Jardins del

Monestir per fer aquesta entrevista. Per què?

És el lloc de Sant Cugat que més dec haver trepitjat en aquests 45 anys de vida. Em vaig criar al barri de Sant Francesc -que per la gent que no és de Sant Cugat, és darrere del Monestir i espavila’t!- i les casualitats de la vida han volgut que ara visqui a Coll Favà. Per tant, quan anava a l’institut, a l’Arnau Cadell, a la universitat o a la feina sempre he passat per aquí. A més a més, la part que ara està asfaltada, abans era un descampat on vaig aprendre a anar amb bicicleta.

Ets santcugatenc de pura raça!

Jo soc de Sant Cugat, entre cometes, de primera generació perquè el meu pare és de Barcelona, ma mare és de Terrassa, i festejaven al mig, a Sant Cugat. I s’hi van quedar.

Has explicat que el 12 de gener és el teu segon aniversari… Explica’ns

Tan senzill i dramàtic com que, el 13 de desembre, vaig néixer amb el pílor, el tub que hi ha entre l’estómac i l’intestí, tancat. És una anomalia molt rara (estenosi de pílor) però molt fàcil de curar. El primer metge, que no diré el nom, va dir “això és un empatx!” i jo m’anava deshidratant i deshidratant, fins que els meus pares van arribar a la consulta del Dr. Wennberg, buscant una segona opinió. En 20 minuts em van operar i de seguida vaig començar a digerir. Però em van operar molt al límit, amb 28 dies. Sort que en néixer vaig pesar 4 quilos, perquè si no segurament ara no estaríem fent aquesta entrevista. Això va passar el 12 de gener del 76, quan considero el meu segon aniversari.

Vas començar la teva carrera radiofònica també a Sant Cugat

Semblarà ‘Cuéntame’ perquè t’estic explicant històries de quan era petit, però tinc records d’entrevistar als meus pares, a ma germana, amb un fil de veu. De fet a mi m’agrada més entrevistar la gent que ser el protagonista. A mesura que vaig anar canviat la veu, tothom m’anava dient “quina veu més profunda, més greu”. A més a més, a casa s’ha escoltat sempre la ràdio, jo era dels que estudiava amb la ràdio i quan me n’anava a dormir em posava els programes esportius al coixí. De sempre volia ser periodista, aleshores quan ja estava fent segon de periodisme la meva mare un dia em va dir “ves a Ràdio Sant Cugat que em sembla que agafen a gent que està estudiant” i vaig anar allà una tarda, em van fer parlar una mica, i em van dir “molt bé, torna demà a les 6 del matí i parla amb Xavi Fornells”. El que no sabia és que ja començaria a parlar per la ràdio aquell mateix matí i des d’aleshores no he parat.

Després has passat pels dos grans mitjans radiofònics catalans: Catalunya Ràdio i RAC1. Quines diferències hi ha?

La diferència, per totes les coses bones i les dolentes, és que una és pública i l’altra privada. Et diria que hi ha una diferència de dimensió i que aquesta dimensió porta a una manera de treballar diferent.

Hi ha rivalitat entre els dos mitjans? Feu massa cas a les xifres?

Sí, clar, és evident. Tenim una sort respecte a la tele, que tenen audiències cada dia, de cada dia, de cada dia... Uf, jo no sé si sabria conviure-hi. La gran sort que tenim a la ràdio és que tenim enquestes cada tres mesos i a l’estiu no n’hi ha. Són xifres genèriques de tot el trimestre i vivim més tranquils. Sí que hi ha aquesta rivalitat, però és sana per una qüestió molt senzilla: el gremi tampoc és tan gran, ens coneixem entre tots i tenim parelles creuades. La meva dona treballa a Catalunya Ràdio, la vaig conèixer allà. La dona del Toni Clapés i del Xavi Bundó també i gent de Catalunya Ràdio és amiga íntima de RAC1.

Vas estar 8 temporades a la subdirecció d’El món a RAC1, amb en Jordi Basté al capdavant. Com va ser aquesta experiència?

El que he fet amb en Jordi Basté és un màster de 8 anys. La meva carrera professional s’ha enriquit molt, però no per mèrit meu, sinó perquè estar al costat d’aquesta bèstia m’ha ensenyat moltíssim. Imagina’t estar 12 hores cada dia amb la trajectòria del Jordi Basté al costat. M’han regalat un màster, i no només me l’han regalat sinó que he cobrat per fer-lo. He tingut molta sort!

I el 2019 vas passar a ser subdirector de RAC1 i RAC105. Dirigir un mitjà està carregat de marrons?

Sí, clar! És un tòpic, però ja va amb el sou, ja sabia on em ficava. Però la meva matèria primera es diu Albert Om, Maria Xinxó, Toni Clapés, Marc Serra, Xènia Lobo, Xavi Pérez, Els Òscars, Xavi Bundó, Cristina Gaggioli… Sí que et venen a consultar coses, però si els marrons són aquests, benvinguts siguin!

Quin creus que és el secret de l’èxit d’un mitjà de comunicació?

Si haguessis fet l’entrevista a algú altre anys enrere, t’hauria sortit amb algun tòpic molt agressiu, el que mossega més, el que trepitja més. Saps què passa? Ja veus que pentino canes i les he passat de tots colors, i al final jo crec que és l’honestedat i tenir bones persones. En el món del periodisme això és bàsic: gent que s’estimi la professió fins al punt que no miri el rellotge si hi ha alguna cosa important, però també empreses que siguin conseqüents amb això i no explotin.

A Twitter et descrius com “Periodista però bona persona”, sembla que els periodistes siguem males persones...

Una mica bitxos som, eh. Crec que per ser periodistes hem de ser una mica mal pensats, desconfiats, perquè si no ens ho creuríem tot. Faig una mica una broma! Evidentment hi ha periodistes bones persones, i hi ha periodistes molt males persones, però com també hi deu haver advocats, metges, veterinaris i mestres, bones i males persones.