OPINIÓ

32 iOPINIÓ

El cant de la senyera

El Cant de la senyera, la va compondre Lluís Millet i Pagès (1867-1941) sobre un poema de Joan Maragall. El dia 11 d’octubre de 1896, l’Orfeó Català va estrenar la cançó a Montserrat i es va beneir la senyera que s’havia brodat seguint les instruccions de l’arquitecte Antoni Gallissà.

Durant el franquisme, El cant de senyera va estar vetat. Passant els anys es va autoritzar que es cantés. En aquella època a Catalunya hi havia tres formacions catalanistes: el Front Nacional de Catalunya, la Unió Democràtica de Catalunya i el col·lectiu Crist i Catalunya. El 30 d’abril de 1960 el General Franco va visitar Catalunya sota el nom d’Operación Cataluña. El 20 de maig es commemorava el centenari del naixement d’en Joan Maragall i el 19 el general Franco va assistir al concert que es va celebrar al Palau de la Música que cantava l’Orfeó Català, ja que “volien fer veure que Maragall era un poeta <<dels seus>> perquè havia escrit en castellà al Diario de FLORA PUNTÓS I cAbeRO

Presidenta de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat

@FloraPuntos

Bacelona.” (Cattini, Gionvanni; Cuéllar, Juli; Poblet, Francesc; Martínez, Francisco; Dueñas, Oriol; Camp, Abel; Palà, Albert; Solé, Queranlt; Tormo, David; El franquisme a Catalunya (1939-1977). Barcelona. Edicions 62, 2006, p. 86).

Entre altres obres, en el programa de mà hi constava El Cant de la Senyera, himne de l’orfeó amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet. S’autoritzava la seva interpretació d’aquesta obra sempre que no fos abans o al final del concert. Però tres dies abans de l’acte varen prohibir que s’interpretés, ja que els franquistes consideraven que era com un himne que substituïa el vetat, Els segadors.

En assabentar-se’n, les forces catalanistes, amb Jordi Pujol al capdavant, varen imprimir la lletra d’El Cant de la Senyera i a l’inici de la tercera part, just quan l’orfeó hauria d’haver cantat el Cant de la Senyera, es van llençar els fulls impresos i els activistes assistents iniciaren l’entonació a la qual ràpidament es va afegir el públic assistent i finalment els cantaires. J. Pujol no hi va assistir, ja que prèviament se’l va avisar que hi hauria una cinquantena de policies de paisà. No obstant això va ser detingut després. La visita de Franco en l’Operación Cataluña va ser un fracàs, però per aquests fets a Pujol li varen fer un consell de guerra que va condemnar-lo a set anys de presó.

Aquest és un dels exemples que ha patit la cançó d’El cant de la senyera.

La festa de la democràcia

aniré a votar perquè crec que és un dret que tenim que, en molts casos -penso sobretot en les dones, en èpoques dictatorials o en l’1 d’octubre-, ens ha costat molt d’aconseguir i no vull deixar de fer-ho, però us asseguro que ganes d’escaquejar-me de la festa de la democràcia, aquesta vegada, no me’n falten. N’estic tipa de no sentir-me representada per cap dels líders polítics, n’estic tipa d’incongruències que fan i que diuen, n’estic tipa que MARIA XINXÓ

Periodista

@mariaxinxo

sempre noti com els interessos (personals i partidistes) passen per damunt dels interessos socials, dels interessos de la ciutadania, dels nostres interessos que -teòricament- són els que haurien de prevaldre i cuidar. I més, en una època com aquesta, amb una pandèmia mundial amb efectes gravíssims per a la salut i l’economia de les persones. A hores d’ara, no sé encara a qui votaré, però sé que ho faré. Deia que era un dret i d’alguna manera també m’ho noto com un deure. Nosaltres farem els deures, llàstima que no confio que després els facin ells.

Arcadi Oliveres, el mestre de lluita

JORDI PASCUAL Periodista i cap de redacció d’elCugatenc @jordipasmol

Recorde el dubte de com afrontar l’assignatura d’economia a la carrera i trobar-me, de sobte, un professor que parlava de macroeconomia i d’ordre mundial. Clar que ens explicava el PIB, els acords de lliure comerç i els seus precedents, el coeficient de Gini... però sempre amb una mirada crítica, amb voluntat de debat sense amagarse de la seua posició anticapitalista però sense intenció d’imposar-la.

L’Arcadi Oliveres és un mestre no per haver-se dedicat a la docència sinó perquè amb el seu exemple i activisme ha obert reflexions i ha impulsat el pensament crític en milers de persones: alumnes, companys de col·lectius, curiosos esporàdics... I també és una referència de lluita, carregada de contradiccions, com totes les lluites, però amb un objectiu clar: la justícia social i la pau. El seu compromís sempre és envejable i il·lusiona veure’l, per exemple, en l’acte de la diada de la no-violència d’aquest any, malgrat la pandèmia, malgrat tot. Després d’aquell semestre, m’he trobat l’Arcadi en moltes ocasions. Potser la primera al meu treball de fi de grau en què planificava i realitzava un reportatge sobre els efectes ambientals del TTIP. Després, al poble. A la Universitat Internacional de la Pau, sobretot, però també en entrevistes, en l’anunci del guardonat anual amb el Premi Joan XXIII o al Procés Constituent.

Ara veig que l’Arcadi està molt malalt i també que ens premiarà amb un llibre, Paraules d’Arcadi [Angle Editorial], un recull de conceptes que han marcat les idees del seu pensament. És, segurament, l’obra-resum de tota una vida dedicada a l’activisme social; una recopilació del pensament d’un mestre amb molts alumnes que correrem a les llibreries quan puguem agafar un dels exemplars.

“La desobediència civil cal dur-la a la pràctica però em pregunto si n’hem tingut oportunitat. I és que a vegades la línia entre convidar a tenir un comportament cívic i solidari en nom d’una pandèmia i entrar en el control social és molt fina”, diu a una de les pàgines del llibre –de les que s’han avançat abans de la publicació–, forçant-nos una vegada més a tindre una mirada crítica sobre allò que ens envolta.

Faig aquest article com un impuls sobtat per agrair-li tots els aprenentatges, una llavor més d’una sembrada inesgotable. Encara que puga semblar una reverència innecessària crec que està bé agrair tots els aprenentatges de forma pública, posant en valor el mestre i recordant que tenim la sort de tindre un veí com ell, compromès sempre; estimat per molts.

iOPINIÓ 33

Per Manel Cascante

Meteorologia i medi ambient

Per què acostuma a fer més fred al febrer que al desembre?

L’estadística ens indica que els dies més freds de l’any s’esdevenen a casa nostra entre la segona quinzena del mes de gener (la Setmana dels Barbuts) i principis de febrer. Ara bé, hi ha anys de tot, com enguany, que el fred va ser més intens per Nadal i a principis de gener. Paradoxalment, a principis de febrer ja hem guanyat més d’una hora de llum solar al dia i al migdia el sol es troba uns 8 graus més amunt, per tant els raigs solars arriben més directament a terra i aporten més energia per unitat de superfície.

Així doncs, basant-se en això, podríem pensar que al febrer hauria de fer més calor que al desembre, però el cert és que no acostuma a ser així. L’explicació del perquè hi ha un endarreriment del moment de més fred rau en el fet que l’aigua del mar i els oceans presenta una gran inèrcia tèrmica, és a dir, es refreda molt més lentament que l’aire o la superfície terrestre. El refredament de l’aigua s’acaba transmetent a les masses d’aire que hi contacten, un fet que explica en bona part el retard d’unes setmanes del moment de més fred.

“A principis de febrer ja hem guanyat més d’una hora de llum solar al dia i al migdia el sol es troba uns 8 graus més amunt”