Amoris laetitia i antropologia sexual Profundament enamorats de l’Amoris laetitia, vam decidir l’ISCREB i la Delegació de Pastoral Familiar preparar unes sessions que situessin l’amor i la sexualitat de la persona humana a la llum de l’exhortació apostòlica. Dèiem amb raó que volíem posar a l’abast dels formadors de les parelles que anaven a contraure matrimoni, cinc blocs formatius que ajudessin a aprofundir en la seva relació amorosa abans de contraure matrimoni i que mitjançant aquests blocs poguessin reflexionar d’una manera tranquil·la però il·lustrada en alguns dels aspectes fonamentals de la relació de parella quan aquesta s’estima i vol fer-ne un compromís i un model de vida. Un d’aquests blocs era una aproximació antropològica-sexual revisant la panoràmica tant des del punt de vista de la significació de la sexualitat, en la relació home-dona, com amb el de l’antropologia sexual del matrimoni i l’expressió de l’amor vista des de la fe. Per poder, a partir d’aquí, aprofundir en una aproximació bíblica, amb una fenomenologia de la sexualitat humana, en l’espai de la fe, el concepte creient de matrimoni i família i en una pastoral que abastés l’àmbit de la relació humana dins del matrimoni i de la família, sense defugir de les situacions difícils amb la que aquesta es troba. Tot això a la llum de l’Amoris laetitia. Avui em toca a mi parlar d’aquesta aproximació antropològica/sexual que el papa Francesc ens fa dins de la seva exhortació apostòlica “La joia de l’amor”. En primer lloc, voldria recalcar el títol mateix de l’exhortació apostòlica. És la joia de l’amor. Per tant, el document és una crida a aprofundir el que és en la família, on es viu aquest amor plenament, tot sabent que és un treball compromès, constant i esforçat.
1
El papa Francesc recorre en el seu vocabulari, en els seus discursos i en els seves exhortacions, a utilitzar la paraula alegria i la paraula goig per “a tots aquells que són omplerts per la joia de l’Evangeli”. El papa Francesc ens parla d’una joia que brolla de l’Esperit Sant i del cor mateix del Crist ressuscitat (EG 2). No es tracta d’una adhesió a una idea, no es tracta d’una filosofia, no es tracta d’una saviesa… la joia ve de la trobada amb el Senyor. El papa Francesc es fa hereu així del seu predecessor el papa Benet XVI amb la seva encíclica Deus Caritas Est que des de bell antuvi ens diu “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea sinó per l’encontre amb una esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida i, conseqüentment, una orientació decisiva” (DCE 1). Ens trobem davant d’un document que porta com a subtítol “sobre l’amor a la família”. No és, per tant, un document doctrinal. És un document totalment focalitzat en la importància de l’amor en el si familiar. Per tant, és una invitació a viure l’amor amb joia i plenitud. Alhora planteja la necessitat d’un creixement sostingut en les diverses etapes que configuren avui dia les relacions familiars llargues, tant des d’una vida matrimonial que no ha tingut cap entrebanc, com des d’una invitació serena a tots aquells que han vist trencades les seves situacions familiars i es troben amb complexes situacions personals i de parella; perquè també en aquesta situació, puguin seguir un camí d’amor i de reconstrucció. És important també, entendre, que en les relacions de parella no es pot pretendre “una perfecció, una puresa d’intencions i una coherència que només podem trobar en el Regne definitiu” (AL 3,25). Per tant, la invitació del Sant Pare és proposar el creixement, la consolidació i l’aprofundiment de l’amor conjugal i familiar (AL 89), des d’una òptica que entén la situació del món avui i de les seves tensions pròpies d’un jovent que vol construir una vida de parella. 2
Una petita història de l’Església que precedeix Amoris Laetitia En els inicis de l’església i del seu Magisteri, la sexualitat es justifica per la generació i és remei de la concupiscència. En aquest sentit, l’exercici de l’ús de la sexualitat és una acció que s’ha de justificar. Com saben, el Catecisme Romà revela la procreació com el fi del matrimoni. La dimensió afectiva és un inconvenient per la vida espiritual, per les dificultats del seu exercici. En el Catecisme Romà l’amor no comporta cap dimensió afectiva. Pius XI, en canvi, modifica radicalment la perspectiva d’aquest plantejament. La seva estructura és volguda per Déu ja que és la manifestació de la llei natural. Pius XII segueix el camí obert per Pius XI. Amb el pontificat de Pius XII, la doctrina que s’havia predicat des del Catecisme Romà pren més rellevància que mai. En aquest moment, Pius XII amb un gest sense precedents, accepta l’ús de la sexualitat que no té com a objectiu la procreació. El Concili Vaticà II posa sobre la taula una nova doctrina sobre la sexualitat matrimonial i no la fonementa en la doctrina augustiniana ni la del darrer Magisteri preconciliar. La sexualitat és un llenguatge propi del matrimoni. Els gestos íntims del membres del matrimoni representen l’amor, amor que ajuda mantenir viva la flama del propi matrimoni. Amb Joan Pau II, La Familiaris Consortio mostra les exigències de l’acte a partir d’unes raons bíbliques que exigeixen als esposos la donació total entre els esposos. Déu és amor i viu en si mateix un misteri personal de comunió; ha inscrit en la humanitat de l’home i de la dona la capacitat i la responsabilitat d’amor i comunió, per això “l’amor és la vocació fonamental i innata de tot ésser humà”. L’home és un ésser cridat a viure l’amor en una totalitat unificada, ja que és un esperit encarnat o una ànima que s’expressa a través 3
d’un cos: “L’amor abraça el cos humà i el cos es fa partícip de l’amor espiritual”. Diu tot seguit en un pensament clau: “La sexualitat, per mitjà de la qual l’home i la dona es lliuren l’un a l’altre amb els actes propis i exclusius dels esposos, no és quelcom purament biològic, sinó que concerneix la persona humana en allò que té de més íntim. La sexualitat només es realitza d’una manera veritablement humana quan és part integrant de l’amor amb què l’home i la dona es comprometen del tot entre ells fins a la mort. [El lliurament físic seria una fal·làcia si no fos signe i fruit d’una donació en la qual hi és present tota la persona, àdhuc en la seva dimensió temporal. Si hom es reservava quelcom o la possibilitat de decidir d’una altra manera amb vistes a l’esdevenidor, el lliurament deixaria d’ésser total”.] La vocació de la persona és donar-se com a do. Aquí hi ha el nucli íntim de la seva vocació, donar-se com a persona humana. L’home/dona troba aquesta vocació en la mateixa font de la seva creació. Creat a imatge de Déu, que és comunió de vida, l’home/dona no realitza la seva vocació sinó fent comunió personal de vida. La sexualitat, aleshores, no és “quelcom biològic” sinó part i “lloc” on es dóna la persona. La Familiaris Consortio ens ho diu prou clar: “La donació física total seria un engany si no fos signe i fruit de la donació personal total en la qual està present tota la persona, fins i tot en la dimensió temporal. Si la persona es reservés quelcom o la possibilitat de decidir d’altra manera en ordre al futur, ja no es donaria totalment”. On ens trobem avui? Si partim de la influència de l’encíclica Deus Caritas Est de Benet XVI a la qual el papa Francesc en fa referencia en reiterades ocasions, els termes de l’eros i de l’àgape per intentar estructurar 4
un llenguatge en el qual s’entengui la diferència entre l’amor d’amistat i l’amor de donació. És precisament en l’àgape on es fa més nou el cristianisme en la seva forma d’entendre l’amor (DCE 3). És important fer anotar que l’Eros és ebri i indisciplinat, no és una elevació, un èxtasi cap al que és diví, sinó caiguda, Benet XVI ens ho planteja amb els següents paraules “resulta així evident que l’Eros necessita disciplina i purificació per donar a l’home no el plaer d’un instant sinó un modus de fer-li assaborir en certa manera el més elevat de la seva existència, aquesta felicitat a la que tendeix tot el nostre ésser” (DCE 4). “Quan a l’Eros degrada a pur sexe es converteix en mercaderia, en simple objecte que es pot comprar i vendre. L’home mateix es transforma en mercaderia” (DCE5). Per això contraposa a l’àgape que es convertí “en l’expressió característica per la concepció bíblica de l’amor. En oposició a l’amor indeterminat i encara en cerca, aquesta paraula expressa l’experiència de l’amor que ara ha arribat a ser vertaderament descobert per l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament a la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se l’altre i preocupar-se per l’altre” (DCE 6). És per això que Benet XVI ja proposa l’expressió de l’amor portat a les seves més altes cotes en el doble sentit d’exclusivitat cap a la persona i per a sempre “l’amor engloba l’existència sencera i totes les seves dimensions, inclòs el seu temps” (DCE 6). Benet XVI recollia aquest qüestionament amb gran claredat: «L'Església, amb els seus preceptes i prohibicions, no converteix potser en amarga la cosa més bella de la vida? No posa potser cartells de prohibició precisament allí on l'alegria, predisposada en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar quelcom del que és diví?».142 Però ell responia que, si bé no han faltat exageracions o ascetismes desviats en el cristianisme, l'ensenyament oficial de l'Església, fidel a les Escriptures, no va rebutjar «l'eros com a tal, sinó que va declarar guerra a la seva desviació destructora, ja que la falsa divinització 5
de l'eros [...] el priva de seva dignitat divina i el deshumanitza». (A.L. 147) Quan el papa Francesc beu de les reflexions de Benet XVI i dels resultats dels sínodes dels bisbes, ens porta també a manifestar de manera ben decidida i a remarcar el fet que “en la mateixa naturalesa de l’amor hi ha l’obertura a allò que és definitiu. La unió que cristal·litza en la promesa matrimonial per sempre és més que una formalitat social o una tradició, perquè arrela en les inclinacions espontànies de la persona humana. Per aquest motiu, no pots cedir ni a la cultura del que és provisional ni als amors dèbils o malaltissos, incapaços d’acceptar el matrimoni com un desafiament que requereix de la lluita, de la creativitat, de la redescoberta i el fet de començar cada dia de nou per poder sostenir un nivell alt de compromís” (AL 123). És precisament en “la barreja d’alegries i dificultats, de tensió i repòs, de patiments i alliberaments, de satisfaccions i recerques, de molèsties i plaers” (AL 126) on es viu el matrimoni. En aquests temps que corren que la vida s’allarga, la relació de parelles pel propi allargament vital s’ha de viure amb diferents etapes de la vida, conservant-lo durant diverses dècades, implica sempre “la necessitat de tornar-se a escollir una i més vegades” (AL 163). Malgrat que l’enamorament pugui mantenir-se, que l’atracció amorosa es vagi fent més forta, que el desig sexual vagi moderant-se i que amb el temps quedi transformat en una relació d’intimitat i complicitat amb una atracció amorosa que sent diferent no ha canviat. Ho expressa el papa Francesc dient “és el company en el camí de la vida amb qui es poden afrontar les dificultats i gaudir de les coses boniques. Això també produeix una satisfacció que acompanya l’estima pròpia de l’amor conjugal. No podem prometre’ns tenir els mateixos sentiments tota la vida, en canvi sí podem tenir un projecte comú estable, comprometre’ns a estimar-nos i a viure units fins que l’amor ens separi, i viure sempre en una rica intimitat” (AL 163). 6
Significat de l’entrega conjugal Des del punt vista antropològic ens cal tenir clar que la plena entrega corporal, de dues persones que s’estimen, no és simplement una expressió amistosa o d’una apropament efectiu que tingui una certa profunditat. Requereix sempre una “densitat amorosa” que es troba fonamentalment en l’estimació conjugal. Això ho podem veure quan l’un cap a l’altre es desplacen afectuosament amb un sentit exclusiu i totalitzador, perquè en l’estimació conjugal l’altra persona s’ha convertit, per aquell que estima, en un ser únic, singular i insubstituïble. L'amor matrimonial porta a procurar que tota la vida emotiva esdevingui un bé per a la família i estigui al servei de la vida en comú. La maduresa arriba a una família quan la vida emotiva dels seus membres es transforma en una sensibilitat que no domina ni enfosqueix les grans opcions i els valors sinó que respecta la llibertat de cadascú, brolla d'ella, l'enriqueix, l'embelleix i la fa més harmoniosa per al bé de tots. (A.L. 146) Des d’aquesta donació no n’hi pot haver una “altra” més forta dirigida cap a una altra estimació subjecte d’aquestes característiques. La pregunta és: per què ha de viure sobre aquesta plenitud?: Perquè la relació sexual implica la total transformació de l’Eros en Àgape. I també perquè oberta a una dimensió antropològica a la fecunditat fa que el que en pugui sorgir, requereixi una estabilitat amb la `parella que faci possible el clima, necessari, per acollir descendència si n’hi ha, des d’una plena afectivitat de la parella estable. És, per tant, un aspecte transcendent de la sexualitat conjugal, ja que el lliure sexe en l’altre extrem, atemptaria contra aquesta possibilitat d’acollida i acceptació. Però no és només el caràcter procreador el que ens fonamentaria aquesta postura. És precisament l’entrega corporal la que expressa i produeix la conjugalitat, encara que no busqui la procreació
7
quan es viu a nivell humà, és per sí mateixa la que té la força procreadora de l’amor. Quan l’home i la dona s’entreguen amb una comunió de cossos estan utilitzant un llenguatge d’extraordinària importància en el qual s’expressa tot el seu sentit, no sols des d’una genialitat compartida i complementària amb tota l’afectivitat, la intel·ligència, la emoció, el sentiment i el goig en el que també una entrega espiritual. La sexualitat no és un recurs per a gratificar o entretenir, ja que és un llenguatge interpersonal on l'altre és pres seriosament, amb el seu sagrat i inviolable valor. Així, «el cor humà es fa partícip, per dir-ho així, d'una altra espontaneïtat».(A.L. 151) En aquest context, l'erotisme apareix com a manifestació específicament humana de la sexualitat. S'hi pot trobar «el significat esponsal del cos i l'autèntica dignitat del do».(A.L. 152) En les seves catequesis sobre la teologia del cos humà, va ensenyar que la corporeïtat sexuada «és no sols font de fecunditat i de procreació», sinó que posseeix «la capacitat d'expressar l'amor: aquest amor precisament en el qual l'home-persona esdevé do» (A.L. 151) El mandat bíblic que destina a l’home i a la dona a ser “una sola carn” té un sentit de profunda ressonància personal i psicològica ja que aquesta entrega, es revela la més profunda de les intimitats buscant joiosament una compenetració que va més enllà del que és física: no té límits, ni fronteres. Tot això ens porta a parlar de la vida sexual del matrimoni. Déu mateix va crear la sexualitat, que és un regal meravellós per a les seves criatures. Quan se la conrea i s'evita el seu descontrol, és per impedir que es produeixi «l’empobriment d'un valor autèntic». Sant Joan Pau II va rebutjar que l'ensenyament de l'Església porti a «una negació del valor del sexe humà», o que simplement el toleri «per la necessitat mateixa de la procreació». La necessitat sexual dels esposos no és objecte de menyspreu, i 8
«no es tracta de cap manera de posar en qüestió aquesta necessitat». (A.L. 150) És la festa de l’amor, és el moment transformador de la pròpia existència. És el moment d’entregar-ho tot i rebre-ho com un regal. Per això l’èxtasi del plaer és el camí pel qual dos cors s’ajunten per repetir-se sempre, com una cosa nova en cada ocasió. L’alegria de sentir-se junts, el goig d’estar fusionats pel que s’estimen, no perquè units en una sola carn ajuntin els seus cossos sinó perquè ells manifesten que s’han donat el cor. Si l’amor a l’altre no revesteix aquestes característiques de totalitat i exclusivisme, el gest corporal es converteix en un engany.ç Amoris Laetitia ens ho posa blanc sobre negre: de cap manera no podem entendre la dimensió eròtica de l'amor com un mal permès o com un pes a tolerar pel bé de la família, sinó com a do de Déu que embelleix el trobament dels esposos. Essent una passió sublimada per un amor que admira la dignitat de l'altre, esdevé una «plena i netíssima afirmació amorosa», que ens mostra de quina meravelles és capaç el cor humà i així, per un moment, «se sent que l'existència humana ha estat un èxit». (A.L. 152) Per això la vida conjugal apareix com l’àmbit més adequat pel que el sexe pugui viure en tot el seu significat i tota la seva plenitud. Es pot fer un bonic camí amb les passions, la qual cosa vol dir orientar-les cada vegada més en un projecte d’autodonació i de plena realització de si mateix, que enriqueix les relacions interpersonals en el si de la família. No implica renunciar a instants d'intens goig, (A.L.145) sinó assumir-los com entreteixits amb altres moments de lliurament generós, d'espera pacient, de cansament inevitable, d'esforç per un ideal. La vida en família és tot això i mereix ser viscuda sencera. (A.L. 148)
9
Ens sorgeix aquí una altra pregunta: és necessari perquè la sexualitat arribi a la seva màxima expressió, institucionalitzar la relació de la parella? El papa Francesc ens respon d’alguna manera amb molta més realitat quan ens diu que “ja no s’adverteix amb claredat que sols la unió exclusiva entre un baró i una dona compleix una funció social plena, per ser un compromís estable i fer possible la fecunditat. Hem de reconèixer la gran varietat de situacions familiars que poden brindar certa estabilitat però les unions de fet o de persones del mateix sexe no poden equiparar-se sense més al matrimoni” (AL 52). Aspectes complementaris de la vida conjugal Avui dia, la paraula promesos ha desaparegut de l’escena, és un primer símptoma de com funciona el compromís. Però encara sent fonamental i radicalment diferent quan en una parella després d’un període de relació mútua es desitgen com a marit o com a esposa. En aquesta expressió de desig hi ha un contingut que fa que la vida de la parella projecti un canvi radical a la seva existència i que aquesta paraula de “promesos”, té una consistència de gran calat: fa la seva amistat fins aquell moment ens transformi en una promesa de felicitat, en la comunió total entre ells i l’entrega mútua que representa construir un projecte. Darrere d’una manifestació de desig de convertir-se en espòs o esposa, l’altre es converteix en un valor del que ja no es pot prescindir. És l’ésser únic, és l’escollit, és aquell pel qual una vida individual orientada en un mateix canvia el centre d’interès per ser l’altre l’estimat sobre el que graviti la vida. Per això brota instintivament no sols el desig de compartir sinó el desig de fidelitat mútua que no s’esgota en el temps. I amb això també el recorregut vital de cada parella: desitjos, sentiments, emocions, allò que els clàssics anomenaven «passions», tenen un lloc important en el matrimoni. Es produeixen quan un «altre» es fa present i es manifesta en la pròpia vida. És propi de tot ésser 10
vivent tendir cap a una altra cosa, i aquesta tendència té sempre senyals afectius bàsics: el plaer o el dolor, l'alegria o la pena, la tendresa o la por. Són el pressupòsit de l'activitat psicològica més elemental. L'ésser humà és un vivent d'aquesta terra, i tot el que fa i busca està carregat de passions. (A.L. 143) És la cerca d’una tasca comú, un projecte per construir conjuntament un projecte definitiu de vida. Es tracta d’un projecte que en el fórmula del “t’estimo” hi ha el silenci del per sempre o hi ha l’expressió joiosa que el temps “no ho esgotarà mai”. Aquesta necessitat de compartir vida i amor es vol fer pública i visible. S’explica, es comunica, es contagia i, per tant, es fa transparent a tot l’entorn social. És per tant que d’alguna manera es busca donar una estabilitat perquè aquest amor mutu pugui prendre un compromís públic. Si a més, des d’una perspectiva de fe, l’amor vol prendre una ressonància davant de Déu, pren una forma sagramental que fa que aquest amor sigui públic dins de la comunitat eclesial de la que es forma part, no per un simple acte legal sinó perquè aquest amor humà s’impregna d’un contingut sobrenatural, per manifestar que Déu està present i és la font de l’amor i de la gràcia. Cal dir que tot ésser humà es desenvolupa també en l’entorn social i el suport que rebi d’aquest entorn. És important per tant que tot el que pretengui uns certa permanència tingui un mínim institucionalitzat. El que és important de viure la parella en matrimoni no és certament un compromís públic sinó la vinculació amorosa que els uneix. Les debilitats, el temps, els desencontres ”La comunitat creada per l’amor de dues persones té una certa fragilitat, malgrat que aquesta parella estigui oberta al futur per romandre a través de l’amor, projectes compartits, amb la il·lusió, amb tot el potencial de superació i entrega també està sotmès a l’evolució de la vida, avui tan llarga i, per tant, les dificultats per 11
les que s’ha de passar tant des del punt de vista humà, psicològic, de relació o de temps. La relació humana és sempre una relació sotmesa a les febleses d’una història que es modifica i canvia, de les limitacions de l’ésser humà que sempre ve afectat pels dubtes, les inquietuds i les inseguretats. En aquest ambient “on preval en la societat actual institucionalitzar la relació i l’amor de la parella, apareix com un absurd ja que nos es valora el compromís jurídic” (ELA 10). La institucionalització davant de la societat és una forma de garantia i també una força que sosté la promesa i la prova és que encara que la parella no s’institucionalitzi com a matrimoni, el fet de dir que hi ha parella o convivència garanteix un suport social en forma de cobertura legal i econòmica. Moltes vegades també aquesta situació convida constantment a reinventar la relació perquè per davant de tot brilli l’estimació. Però també al dir que neixen situacions complexes. El papa Francesc en el capítol II de l’exhortació apostòlica ens presenta “situacions que venen afectades pels canvis antropològics i culturals, per la dificultat de formes i models nou, per l’individualisme que desvirtua els vincles familiars” (AL 33); “la fugida de compromisos, de tancament amb la comunitat, de l’arrogància o el temor a ser atrapat per una relació que pugui postergar l’obtenció de les aspiracions personals” (AL 34). Hem de ser molt oberts per evitar aquesta situació que es descriu “fer un bon acompanyament dels nous matrimonis en els seus primers anys, amb propostes que s’adaptin als seus horaris, als seus llenguatges i a les seves inquietuds més concretes” (AL 36). L’amor en el matrimoni “Cal detenir-nos per parlar una estona d’amor. No podem alenar un camí de fidelitat i d’entrega recíproca si no estimulem el creixement, la consolidació, l’aprofundiment de l’amor conjugal i familiar” (AL 89). L’amor humà ve configurat per dos grans 12
elements: donar-se i acollir incondicionalment en la relació que configura aquest tu i jo, jo i tu. És la forma de sentir-se feliç pel que la parella s’admira, per aquella forma peculiar de ser i entendre de l’altre. Per aquells silencis que es converteixen en un autèntic diàleg, per aquella mirada que no defuig mai els ulls dels altres per convertir-se una comunió. És també bolcar-se íntegrament per donar-ho tot, per buscar tots els camins i viaranys perquè l’altre creixi, perquè al meu costat sigui feliç. Perquè el treball de cadascú sigui un treball pel bé de l’altre. L’amor que té per primera expressió el “t’estimo” cal que sigui acompanyat de la donació pel bé de la parella. Si aquest sentiment de donació no existeix, la relació és dèbil. El “t’estimo” no dóna fruit si acaba convertint-se a través de l’altre en un m’estimo a mi mateix. És un acte en els límits d’allò humà, amb els peus sobre la realitat quotidiana i la limitació humana. Recordem que un veritable amor sap també rebre de l'altre, és capaç d'acceptar-se com vulnerable i necessitat, no renuncia a acollir amb sincera i feliç gratitud les expressions corpòries de l'amor en la carícia, l'abraçada, el petó i la unió sexual. Benet XVI era clar sobre aquest punt: «Si l'home pretengués ser només esperit i volgués rebutjar la carn com si fos una herència merament animal, esperit i cos perdrien la seva dignitat».163 Per aquesta raó, «l'home tampoc no pot viure exclusivament de l'amor oblatiu, descendent. No pot donar únicament i sempre, també ha de rebre (A.L. 157) És per això que l’amor és sempre una acte de generositat recíproca en els límits de la imperfecció humana. És un acte que implica l’entrega total, sense condicions, per sempre. Per tant, la relació de parella és una relació sense hipocresies, sense barreres, sotmesa tanes vegades a la indefensió i sempre implica l’esperit i el cos. És per tant un acte obert a la vida i és una relació que ens expressa amb plenitud amb la joia d’explicar-lo i compartir-lo. És per tant la confirmació pública. És allò que dóna el to de 13
compromís i de responsabilitat mútua. Per això l’amor sempre és amable i sempre és alegre. L’”amor és amable” ens diu Amoris laetitia: “No actua de manera descortès, no és dur en el tracte, els seus modus, les seves paraules, els seus gestos, són agradables i no aspres i rígids. Detesta fer patir els altres (AL 99). “L’amor quan és més íntim i profund tant més exigeix el respecte de la llibertat i la capacitat d’esperar que obri la porta del seu cor” (AL 99). Què ens caldrà fer als que tenim relació amb les parelles joves i els matrimonis per ajudar a entendre la riquesa de l’amor i el sentit de la sexualitat? Cal enfrontar-nos a noves costums, a nous hàbits en un món canviant. Ens cal també una forma d’entendre la pròpia relació humana. I cal entendre la forma en què la gent es planteja la seva pròpia vida i la seva relació amb el proïsme i molt especialment com es planteja la relació afectiva i personal. Ens cal, paradoxalment, tornar a educar a la gent jove en procés de contraure matrimoni o d’assolir un autèntica relació d’amor en el sentit de l’obertura a la relació humana i també entendre quin és l’autèntic sentit d’una sexualitat ben entesa com a experiència i llenguatge de l’amor, com a dimensió de relació i complementarietat amb una altra persona i com donar un profund sentit al contacte físic que busca la seva expressió sexual d’una forma humana, oberta, integral i ennoblidora. Ens cal recuperar, urgentment i en primer lloc, la sexualitat com a llenguatge de l’estimació i de l’amor. Ens cal recordar que el cos sexuat és una mediació de la relació de parella i que cal viure diferents nivells de la sexualitat humana d’una manera adequada que no impliqui ni el domini ni la submissió de l’altre sinó sigui el llenguatge i l’expressió d’una donació mútua: perquè s’estimen.
14
Cal aprendre que la sexualitat està al servei de l’amor interpersonal i que en l’àmbit d’aquest, l’erotisme, la tendresa, l’amistat, la intimitat i el plaer donen a la relació d’amor el caràcter global de relació fent-la profunda i enriquidora perquè en el seu enteniment porta a una relació interpersonal intensa i compartida i en els seus moments de tracte i delicadesa creen una situació de comunió, que fa que la parella visqui en una unitat. Aquest aspecte ens el recorda el papa Francesc tot indicant que “el matrimoni, a més, és una amistat que inclou les notes pròpies de la passió però orientades sempre a una unió cada cop més ferma i intensa. Perquè no ha sigut instituït només per la procreació sinó perquè l’amor mutu es manifesti, progressi i maduri segons un ordre recte. Aquesta amistat peculiar entre un home i una dona adquireix un caràcter totalitzant que sols es dóna en la unió conjugal. Precisament per ser totalitzant, aquesta unió és exclusiva, fidel i oberta a la generació” (AL 125). Dins d’aquest cos sexuat que és mediador entre les persones cal remarcar que aquest gest humà suposa també un fort compromís personal. És en la relació de comunicació interpersonal on l’intercanvi de carícies i relació sexual expressen de diverses formes i maneres el nivell d’intimitat en la parella. I en ella es desplega el nivell d’amor personal de manera que tot gest, tot diàleg, tota mirada, tot silenci, expressa sempre la profunditat de la relació interpersonal. Cal dir aquí que no es tracta de la recerca de plaer sinó que tot gest en aquest intimitat nupcial ha de ser realment autèntic, ha de ser realment constructiu d’una relació profunda que expressi en ella que en aquest acte d’amor es genera una profunda alegria. Quan la preciosa pertinença recíproca es transforma en domini, «canvia essencialment l'estructura de comunió en la relació interpersonal» (A.L. 155) L’alegria de compartir junts vida i projecte. L’alegria de compartir junts el temps i l’espai; l’alegria de compartir junts l’ara i el 15
sempre. És l’alegria i la bellesa de la que ens parla el Sant Pare: “En el matrimoni convé cuidar l’alegria de l’amor. Quan la cerca del plaer és obsessiva ens tanca en una sola cosa i ens incapacitat per trobar un altre tipus d’insatisfaccions. L’alegria, en canvi, amplia la capacitat de gaudir i ens permet trobar el gust en realitats diverses, fins i tot en les etapes de la vida in el plaer s’apaga” (AL 126). La relació sexual profunda és el moment privilegiat de la relació de parella. És el moment de màxima intimitat. És segons l’antropologia cristiana el moment quan s’expressa la relació d’amor definitiva. És per aquest motiu que és també aquell que engega un procés d’intensa comunicació, de profunda interrelació personal i de confiança mútua. Per aquest motiu és en el matrimoni on l’amor mutu és viscut intensament amb joia, obert a la vida, perpetuat a cada instant. Per això, a vegades, si no s’entén adequadament pot acabar marcat per la desconfiança deguda al propi egoisme i al desig de posseir a l’altre com si fos una cosa nostra. Per això cal construir des de la relació una confiança que faci possible una relació lliure que deixi espai de llibertat i sentit d’entrega. El papa Francesc ens recorda que “la confiança fa possible una relació de llibertat “no és necessari controlar l’altre, seguir minuciosament els seus passos, per evitar que s’escapi dels nostres braços. L’amor confia, deixa llibertat, renuncia a controlar-ho tot, a posseir i a dominar” (AL 115). Una obertura a la vida He dit ja que el camí de donació mútua és al mateix temps un camí obert a una nova vida. Per això l’amor humà quan és plenament compartit suposa no sols l’entrega joiosa com a parella sinó també l’obertura a que d’aquesta unió neixi un fruit. És per tant quan això és plenament acceptat que un amor conscient és obert a una vida nova. Perquè l’estimació d’una parella que es 16
manifesta plenament en la seva relació plena i donadora de vida no és només una obertura al fet biològic sinó que arriba a l’extrem de compartir llar, educació, vivència, integració... cap al ple sentit del que és una parella convertida en família. Encara que una mentalitat moderna pugui ignorar la procreació com a resultat d’aquesta relació viscuda i volguda, no deixa de ser important que moltes vegades la procreació quedi reduïda a una qüestió d’oportunitat, de benestar econòmic o de plenitud laboral. Moltes vegades la sexualitat incomoda si es fa referència al seu caràcter procreador. Això no significa que tota relació sexual hagi de ser procreadora; vol dir que la vivència plena de l’amor en el matrimoni s’ha d’entendre com a donadora de vida. Cal també que hi hagi una decisió lliure i intel·ligent que sàpiga entendre què significa una paternitat/maternitat responsable. El trencament També cal dir-ho, moltes vegades en l’autèntic amor cal estar molt atents perquè quan parlem de la complexitat de l’amor en una parella té sempre el component de la donació i de l’esforç. També té el sentit de la lluita diària, de la rutina i del desgast. Un amor es comença a trencar quan s’abandona l’esforç de reinvenció, quan les petites coses comencen a separar, quan el silenci es fa crit i quan la distància personal deixa de tenir el caliu d’un silenci a cau d’orella per convertir-se en un crit a cau d’orella. Quan la distància passa del silenci al crit mirant als mateixos ulls i a la mateixa distancia, la parella comença a estar mot distància. És quan ha comença l’abandonament de l’esforç, de la comprensió i del diàleg. És quan comença a funcionar el rebuig, l’enuig i el dubte. També comença quan tenim una esperança idealitzada de trobar en l’altre un món perfecte i ideal que en realitat no existeix ja que està en el límit de la persona.
17
La darrera exhortació apostòlica ens diu que “cal evitar donar prioritat a l’amor a sí mateix com si fos més noble que el do de sí al proïsme” (AL 101). I afegeix que “els esposos que s’estimen i es pertanyen, parlen bé l’un de l’altre, intenten mostrar el costat bo del cònjuge més enllà de les seves debilitats i errors. En tot cas, guarden silenci per no danyar aquesta imatge. Però no és sols un gest extern sinó que brolla d’una actitud interna” (AL 113). L’exhortació apostòlica també exposa que “m’estima com és i com pot, amb els seus límits, però que el seu amor sigui imperfecte no significa que sigui fals o que no sigui real, és real però limitat i terrenal... L’amor conviu amb la imperfecció, la disculpa i sap guardar silenci davant dels límits de l’ésser estimat. Quan actua la poca generositat, l’egoisme, l’avorriment d’allò que esperàvem que era perfecte també es desmunta en la malaltia. Moltes vegades són els passos decisius perquè la parella comenci a trencar-se. L’espiral de manca de sinceritat, d’allunyament mutu de respecte per l’altre comença a esmicolar-se. Hi ha moments per tant que porten al trencament però també moltes vegades la generositat tot ho suporta. El Sant Pare ens explica: “A vegades m’admira, per exemple, l’actitud de persones que han hagut de separar-se del seu cònjuge per protegir-se de la violència física i no obstant això, per la caritat conjugal que sap anar més enllà dels sentiments, han sigut capaços de procurar el seu bé encara que sigui a través d’altres en moments de malaltia, de patiment o de dificultat” (AL 119). I a quin món ens dirigim? I després hi ha la comunicació: per a nosaltres constitueix un valor en si mateixa, ja que, generalment, tot menor de trenta anys parloteja amb plaer en qualsevol format, dispositiu digital i mòbil possible. El que va significar el Golf per als nascuts en la dècada de 1970 podria representar-ho el telèfon intel·ligent per als que van venir al món en la de 1980. Qui escolti atentament el murmuri 18
d'aquesta generació constatarà sens dubte que es discuteix poc sobre la vida pública, la societat o la política, i en canvi molt sobre la feina, els amics i la família. (Dejad de Lloriquear. Pàgina 22. Alpha Decay)
El 72% dels joves atorgava el major valor a la seva família d’origen. D’acord amb l’Estudi Shell de 2006, l’amistat és, juntament amb la família, el valor principal per les generacions de joves de fins a 35 anys, i la conservació del nivell de vida un dels objectius vitals prioritaris. (Dejad de Lloriquear. Pàgina 23. Alpha Decay) El catàleg de les pors actuals de les persones de la meva edat (entre 18 i 35 anys): - Por a ser becari tota la vida, por a què la beca que un està fent no porti a res més. - Por de treballar en el lloc equivocat, por a no trobar feina. - Por a parlar massa, por a dir molt poc. - Por a donar una impressió negativa, por a donar donar cap impressió. - Por al proper lloc de treball, de nou temporal, por a no tenir ni lloc de feina. Por de tenir massa feina, por a no tenir res de treball. - Por a les condicions inestables, por a caure sota la roda. - Por als reptes, por a tenir mai un repte que assolir. Por a caure al pou, por de no poder pujar mai al tren. - Por al fracàs, por a l’èxit. - Por al compromís, por de no tenir-lo mai. (Dejad de Lloriquear. Pàgina 96 i 97. Alpha Decay)
Anar al matrimoni, conviure amb compromís, triar una opció duradora de vida, educar en l’esforç, en la paciència, el treball joiós ens porta a repensar com eduquem, com ensenyem a viure, Cloenda «La complexa realitat social i els desafiaments que la família està cridada a afrontar avui requereixen un compromís més gran de 19
tota la comunitat cristiana en la preparació dels promesos al matrimoni. Cal recordar la importància de les virtuts. Entre aquestes, la castedat resulta condició preciosa per al creixement genuí de l'amor interpersonal. Respecte a aquesta necessitat, els Pares sinodals eren concordes a subratllar l'exigència d'una major implicació de tota la comunitat, privilegiant el testimoniatge de les famílies, a més d'un arrelament de la preparació al matrimoni en el camí d'iniciació cristiana, posant l'accent en el nexe del matrimoni amb el baptisme i els 84 altres sagraments. De la mateixa manera, es va posar en relleu la necessitat de programes específics per a la preparació pròxima al matrimoni que siguin una autèntica experiència de participació en la vida eclesial i aprofundeixin en els diversos aspectes de la vida familiar» (A.L. 206) Moltes gràcies per la seva atenció.
20