Iscreb Lliçó Inaugural Curs 12-13 by iscreb

Poetes catalans en diĂ leg amb DĂŠu Dr. Carles Torner

e quina manera hem de llegir els poetes catalans que dialoguen amb Déu? Fa molts anys es va produir un malentès que ha acabat per fondre’s en el paisatge. Com qui caminés per la ciutat evitant sistemàticament alguns dels seus carrers i places, fins configurar mentalment uns recorreguts quotidians coneguts, prou pràctics, ben humans, i tanmateix amputats perquè es neguen dia a dia a girar certes cantonades. Potser en aquella altra banda hi ha runes d’antigues ciutats. O espais desconeguts, nous pobladors, barris futurs. Potser el sol hi enlluerna des del cap del carrer. L’evitació s’ha fet tan habitual que si algú per descuit gira els ulls cap als carrers vedats, també l’hàbit actua: a penes els reconeix amb una mirada superficial, segueix girant la vista fins recobrar el rumb als carrers de sempre. No hi ha sorpreses —i qui sap si ni desig de sorprendre’s. Mirat de prop es descobreix que és un gran malentès.1 Però un malentès que actua com un filtre potent, aconduint la mirada amb força i deixant en l’ombra alguns dels millors racons de la ciutat poètica, fins i tot algun dels seus centres vitals; mai no s’hi projecta la llum de la lectura. Tanmateix, ha donat alguns dels poemes que, quan el tifó de la postmodernitat hagi perdut la seva força, encara estaran drets: s’hi podrà trucar a la porta, entrar-hi i viure en abundància verbal. Avui mateix hi són, disponibles, acollidors, habitables per al visitant escadusser. Verdaguer, Maragall, Carner, Riba, Foix, Manent, Garcés, Teixidor, Espriu, Bonet, Sarsanedas, Marçal són només alguns dels grans poetes catalans l’obra dels quals té ressons religiosos i és ben contemporània nostra: per passar-ne el llindar només cal obrir les seves pàgines.

1. Reprenc aquí unes reflexions inicials publicades a Qüestions de Vida Cristiana, núm. 233, novembre 2009, amb el títol “Dues o tres coses que sé del malentès.”

No és la postmodernitat qui ens ha posat el filtre davant dels ulls, perquè no sembla pas renyida amb la consciència religiosa i el que alguns han anomenat el reencantament del món. No: són unes tradicions de lectura filtrada heretades dels últims anys de la dictadura i la transició a la democràcia. ***

La guerra, la postguerra i l’exili van fer tocar fons Espriu, Carner i Riba, i també la seva fe. Al prefaci de les Elegies de Bierville, Carles Riba en dóna raó: “Creia, simplement; cristianament creia en la meva persona “tu a tu” amb Déu, en la meva redempció i en el meu perfeccionament últim; veia el sentit de la vida i de sobte, per l’exili, com per un assaig providencialment obert, se m’anticipava el sentit de la mort.”5 Per l’exili. ¿Calia que Carner ho escrivís amb les mateixes paraules en un prefaci perquè ho tinguéssim en compte a l’hora de llegir-lo avui? Però Carner sempre necessita posar una distància. ¿No n’hi ha prou potser que, amb la veu de Jonàs, en el cant des del ventre de la balena, el poema confessi “Déu és el meu únic espai”? ¿O que, amb carneriana ironia, en aquest mateix cant proclami “i crec, des del ventre d’un peix”? No, no n’hi prou. Paradoxalment, un gran lector com Ferrater, a qui en bona part devem l’actualitat de la poesia de Carner, de Riba i de Foix, és qui ens els ha fet heretar filtrats. Ho constata Narcís Comadira, referint-se als sonets religiosos de l’última part de Sol, i de dol: “En aquests sonets Foix hi escriu esplèndida poesia religiosa, i em semblen uns poemes esplèndids. Aquí el prejudici menjacapellans de Ferrater va actuar de pressa i no solament li va impedir apreciar-los en el que valen sinó que el va fer afanyar a desqualificar-los en bloc.”6

De tant en tant un poeta fa el filtre visible. Es revolta. Intuïm llavors tot el que queda en l’ombra. Una resposta d’Espriu en una entrevista del 1973: “Jo em dic agnòstic per humilitat, però indubtablement jo tinc una profunda pregona preocupació religiosa. Em sembla que ara es va veient més aquesta arrel religiosa de la meva poesia. Potser en Fuster no la pot veure perquè ell parteix d’unes altres premisses, tot i la seva intel·ligència, que és molt aguda, agudíssima; però la seva actitud pot fer-hi veure aquesta mena d’Eclesiastès sense transcendència que no respon a la realitat de la meva obra.” I, en una conversa del 1976, després que l’entrevistador fes avinent a Espriu que certs crítics havien vist a Final de laberint una proclamació del seu ateïsme: “Ja ho sé. I han estat uns pobres miops. Les cites d’Eckerman i Nicolau de Cusa ja els deien clarament que es tractava més aviat d’una teologia negativa, en aquesta constant meva d’evocar el Déu indicible.”2 O basti comparar l’edició original catalana i la traducció castellana del Nabí que podem trobar en tantes llibreries. El pròleg de la traducció s’inicia amb una pregunta retòrica,“¿Quién no ha oído hablar de esa lección de tolerancia y de universalismo en clave irónica que es la historia de Jonás?”3, per tot seguir fer un resum detallat del llibre bíblic i del tractament que Carner fa d’aquesta font. És un pròleg lògic, perquè qualsevol que hagi trepitjat una aula secundària o universitària sap que, d’entre els eventuals nous lectors de Carner, un percentatge alt no ha llegit mai la Bíblia directament. Tanmateix, l’edició catalana segueix portant el mateix prefaci des d’aviat farà 40 anys, un text brillant que va escriure Gabriel Ferrater als primers setanta, basat en una lectura psicoanalítica del poema en què Ferrater afirma que per llegir-lo no cal pas pensar en la religiositat de Carner: el Déu del Nabí no és altra cosa que el “super-jo” segons Freud, no és més que una racionalització.4

Ara bé, si la cultura catalana es tragués dels ulls el filtre de lectura, el prejudici, ¿sabríem què fer-ne, de la religiositat que amara els poemes? Tot indica que de vegades sí. Gairebé quaranta anys després d’aquelles entrevistes a Espriu la situació ha canviat. Ho mostra clarament l’últim volum de l’edició crítica del poeta, que inclou Setmana Santa. Seguint els primers indicis dels vincles espriuans amb la mística jueva que detectà Josep Maria Castellet, les lectures d’Espriu de l’última dècada, començant per la magna obra d’interpretació de Rosa Delor i continuant per poetes i crítics com Enric Sòria, Jaume Subirana, Sam Abrams o Manuel Forcano, rastregen en els poemes la seva espiritualitat d’arrel jueva i cristiana. Arnau Pons (que és jueu) no vacil·la: “d’entrada cal assumir que Espriu és un poeta cristià de cap a peus,

2. Salvador Espriu, Llibre de Sinera. Per al llibre de salms d’aquests vells cecs. Setmana Santa, edició crítica de Jordi Cerdà Subirachs, Barcelona, Ed. 62, 2006. 3. Josep Carner, Nabí, Turner, Madrid, , 2002. p. 9 4. Josep Carner, Nabí, Barcelona, Ed. 62-Empúries, 1991.

5. Carles Riba, Elegies de Biervielle, Barcelona, Ed. 62, 1984. p. 8 6. Narcís Comadira, “J.V. Foix, un altre noucentista escèptic” dins Forma i prejudici. Papers sobre el noucentisme, Barcelona, Empúries, 2006. p. 179. Comadira es refereix a Gabriel Ferrater, Foix i el seu temps, Barcelona, Quaderns crema, 1987.

***

que creu fermament en un Déu “tripersonal” i que s’endinsa en la Bíblia per motius de fe, d’art i de tradició.”7 Aquestes noves lectures del poeta han deixat enrere la reducció de la poesia d’Espriu a una poesia civil, i interpretacions com la de Joaquim Molas, per a qui la recerca de Déu en la poesia d’Espriu era “escèptica i, sobretot, subsidiària” han passat a la història. Tanmateix, es pot afirmar que aquest canvi de percepció és general? La primera recepció de l’obra espriuana i el seu moment més popular als anys setanta probablement segueixen definint la imatge del poeta: són gaires els que avui s’introdueixen a la seva lectura buscant-hi el viatge interior? Tot indica que de vegades no: no sabríem què fer del ressò religiós del poemes si de sobte el tinguéssim davant dels ulls. Com si el referent bíblic s’hagués esmussat. A mi el que més m’ha impressionat sempre del Nabí és, d’entrada, la seva radicalitat cristiana. Carner pertanyia al cos consular i es mantingué, des de la seva destinació a París, fidel a la República. És durant aquells mesos finals que Carner s’endinsà de nou en l’aventura de Jonàs i acabà d’escriure Nabí durant la debacle republicana del 1938. A la nota liminar de la traducció castellana del llibre —que Carner traduí de Mèxic estant com a regal al país que havia acollit el seu exili amb els braços oberts— hi llegim: “En aquella tardor parisenca, vaig escriure pràcticament tot el poema, fidel a la meva nadiua llengua catalana, contra la qual avui s’acarnissa una Nínive pigmea.”8 Nabí és doncs una resposta. És un extraordinari testimoniatge: contra la violència de la guerra, el poeta fa de la poesia un combat espiritual; contra un règim feixista que té el suport de l’Església, Carner medita les resistències de la consciència del profeta Jonàs a l’hora d’acceptar el perdó gratuït de Déu; contra la persecució de la llengua catalana, Carner desplega amb 1372 versos la convicció que una obra d’una tal envergadura trobarà els seus lectors. Triple testimoniatge, i triplement profètic, perquè enmig de la destrucció aposta per la continuïtat de la intel·ligibilitat de la seva fe (els lectors comprendran el seu gest espiritual), de la poesia (la destrucció no anorrearà el sentit del poema) i de la seva llengua (hi haurà lectors per al seu català). Una resposta i un testimoniatge tan creients que acaba proclamant la fe en el primogènit de Déu.

7. Arnau Pons, “Esther deslaberinta Jonàs”, dins Carles Torner (ed.), Lectures de Salvador Espriu, Barcelona, Proa, 2004. 8. Josep Carner, Nabí, Turner, Madrid, 2002., p. 41

Ara bé: hi ha cap indici que avui es pugui fer una lectura semblant del Nabí? Es comença ignorant la inspiració cristiana de Carner en nom de la sospita freudiana i s’acaba esmussant la càrrega bíblica (la decidida càrrega política d’arrel bíblica) del poema. Fa deu anys, un grup de poetes autoanomenats “imparables” i alguns col·legues van acarnissar-se amb la poesia de Carner. La polèmica va durar mesos, durant els quals alguns esperàvem que s’ataqués frontalment el Nabí —més enllà de la vulgaritat de dir que era un “nyap il·legible”9. Que algú escrivís que l’indignava l’acte de fe de Carner: davant la desfeta del país, quan perdíem la guerra i les columnes de refugiats travessaven la frontera, davant les purgues, les execucions i les biblioteques incendiades, i mentre l’Església oficial fornia el discurs ideològic al dictador, el bo de Carner, a l’exili francès i després mexicà, es dedicava a meditar amb llengua exacta, tal com diu ell mateix, sobre “una molt venerable llegenda: la irònica i dolcíssima didàctica del perdó.”10 Però, aparentment, ni l’acció poètica ni la seva intenció són avui nítidament llegides. Els trets de la polèmica van anar per una altra banda: semblava que els pecats de la poesia carneriana (rigor formal, riquesa verbal, lleugeresa del to, ironia) eren gairebé equiparables als de Nínive (i els crítics de Carner, com el Jonàs tot just eixit del ventre del gran peix, anaven cridant: “Quaranta dies més, i aquest Nabí caurà.” ) Sense percebre com n’és d’esmolada la redescripció bíblica que desplega el poema, ¿podien adonar-se de la radicalitat de la resposta que Carner mateix —conduint el seu profeta i fent-lo trencar un rere l’altre els ídols que s’ha anat construint fins acceptar el perdó gratuït— els adreçava des dels seus versos? *** En un text cèlebre, Riba refà data per data un itinerari espiritual viscut al llarg dels anys i les lectures. El 1928 rellegia Maragall i meditava l’aval sagrat que el poeta donava de la seva poesia a partir d’un vers d’un salm: “He cregut i per això he parlat.” La fe és primera (he cregut), afirma Maragall, i la seva expressió en el poema parteix de la sinceritat del creient (per això he parlat). Gairebé trenta anys després, havent d’escriure una introducció a la seva pròpia obra poètica, la formulació maragalliana torna a fer-se present a Riba, que hi dóna voltes, fins que el vers se li gira com un mitjó: “He parlat i 9. Sebastià Alzamora, “Josep Carner, el Príncep a la picota”, Avui, 18 de març 2002. 10. Josep Carner, Nabí, Turner, Madrid, 2002., p. 41

per això he cregut.” La nova formulació s’ajusta a la poètica de Riba: “Així, doncs, pel poema acabat he sabut cada vegada què creia: i per tant, en què em podia creure sincer.”11 Més endavant busca el text bíblic tal com el citava Maragall, el ressegueix de traducció en traducció fins arribar a l’original hebreu, i queda esbalaït en veure que la formulació, tal com la inversió l’ha revelada, correspon a la més ajustada traducció del salm hebreu. Riba no només ha aconseguit definir, a l’interior d’aquest conflicte d’interpretacions, la seva poètica com inversa a la de Maragall, sinó que ha desplaçat l’aval del salm cap a la seva opció. El text de Riba és tot elegància i admiració envers Maragall; tanmateix, en el xoc d’interpretacions bíbliques, una poètica es defineix a repèl de l’altra, en diàleg obert i mantingut durant anys. La rèplica poètica és, de manera transparent, també un combat. Cada vegada que un crític, per justificar l’ús d’un fragment de la Bíblia per part del poeta que està estudiant, s’afanya a dir que es tracta d’una lectura que difereix de l’ortodoxa, de fet mostra que té una visió plana del text bíblic. De quina ortodòxia es pot parlar? La suposada oposició de la veu poètica singular a l’ortodòxia, ¿no redueix a només dos termes el que de fet és un camp magnètic de proporcions —mai més ben dit— bíbliques? Perquè la Bíblia mateixa és, de cap a cap, un terrabastall de disputes poètiques, de mites reescrits, de relectures, debats teològics i pugnes espirituals. ¿No fóra més senzill i ajustat posar de relleu el rerefons bíblic d’un poema i mostrar com el poeta singularitza la seva veu dins d’aquest context plural? La lectura plana —sigui des de dins o des fora de cap mena d’ortodòxia, aquesta no és la qüestió— esquiva la inestabilitat de la imatge de Déu en la Bíblia. Els Evangelis són ja quatre relats, quatre punts de vista de comunitats diverses, amb accents interpretatius clarament diferenciats, sobre el nucli mateix del cristianisme: la vida, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret. O, per buscar un exemple conegut de l’Antic Testament, quan Elies, fugitiu, troba Déu en la brisa suau i no en el terratrèmol, l’incendi o l’huracà, descobreix una imatge de Déu i n’abandona una altra: la de Iahvè Déu dels exèrcits i omnipotent que ell mateix havia adorat en el passat. Quan un poeta vincula un poema seu amb el text bíblic és conscient que se situa al cor d’aquests camps magnètics (Espriu mateix vol acotar la seva Setmana Santa: “Quant al fons, em serveix de guia la “Passió” segons Sant Marc. En algun concret detall, la de l’evangeli de Sant Joan.”) 11. Carles Riba, “He cregut i per això he parlat”, dins Sobre poesia i sobre la meva poesia, Barcelona, Empúries, 1984, p. 58.

Aquest pluralisme tensat pel debat teològic s’encomana a la poesia catalana. Arnau Pons llegeix la Primera història d’Ester com una rèplica contundent d’Espriu al Nabí: “De sobte Carner havia gosat entrar, amb una altra manya, en el seu propi terreny. Amb Jonàs, Istar, Assur, Spinoza i Nabí. La coïtja és intensa.” I segueix: “Perquè si hem de treure a la plaça els titelles hebreus per tal de representar —en vers— el destret de Catalunya, no serà pas Jonàs —profeta del passeig extraterritorial— la figura més adient, sinó Ester —la salvadora del seu poble.” Pons analitza amb detall les rèpliques d’Espriu a Carner contingudes a l’obra, incloent-hi el tractament de la llengua “amb la finalitat d’alliberar de la presó del bon gust cada paraula i cada forma.”12 Ja ho hem apuntat: Riba replica a Maragall (i són dues traduccions del salmista enfrontades), Espriu replica a Carner (i és Ester contra Jonàs)… Bartra destrena en poemes el Llibre de Rut, Teixidor recupera l’actitud del Blanquerna vell de Llull, Foix reprèn Pascal, Pere Quart homenatja Joan XXIII com a reformador, Sarsanedas narra la resurrecció entroncant amb els versos d’Agrippa d’Aubigné “amb Màrius Torres al pensament”… És una obvietat: la poesia catalana, del 1936 ençà, també pot ser llegida com un fantàstic tapís de rèpliques creuades, una incessant recerca, un fabulós conflicte d’interpretacions. S’inscriu dins el “Gran codi” bíblic i el travessa de cap a cap. Fins al present: el Cant Espiritual d’Antoni Ferrer s’empelta explícitament en el de Blai Bonet (Encès de besos gir entorn de Tu,/ i el món et volta i gira i volta i brilla/ de fonda i alta i circular Besada), el Tríptic hebreu de Carles Duarte descabdella l’Eclesiastès i l’Eclesiàstic, Bartomeu Fiol publica Contribució de Verges, David Jou Transfiguracions, Arnau Pons incorpora el clam de Job a Desertar, Jaume Subirana se sent cridat i escriu un poema que titula “El patge Jonàs flaqueja camí de Santa Maria de la Serra”… O Narcís Comadira (traductor dels himnes llatins de la litúrgia de les hores), que al seu poema Llast descriu amb duresa l’evolució de la seva generació: “Després, ja tot va ser convencional,/ llar i pàtria. Mai més no va tornar/ la il·lusió perduda. Ja tots sempre/ fantasmes vagarosos per la vida,/ emasculats de Déu, aferrats al secret.”13 Ara fa un quart de segle, a Enigma, Comadira responia a Sant Pau —i a la justificació per la fe tal com l’articula a la Carta als cristians de Roma, que tanta influència ha tingut en el protestantisme— des d’una actitud de confiança extrema en Déu: 12. Arnau Pons, op. cit., p. 157 13. Narcís Comadira, Llast, Barcelona, Ed. 62, 2007, p. 74

La fe no em justifica, perquè és teva. Tu creus en mi, per tal que llevi fruit, i jo m’entesto en les ombres del buit, fulles de la feblesa, tota meva.14 *** Però el cercle s’obre, s’eixampla i inclou en aquesta conversa poetes que en podien semblar ben allunyats: Màrius Sampere elevant a Déu la protesta (“Pare, el dolor no calia”), Josep Palau i Fabre amb una contundent resposta a Maragall, o Maria Mercè Marçal contra tots plegats. Des d’una clau de lectura que parteixi de la inestabilitat de la imatge de Déu i de la relació personal que s’hi estableix, ¿no podem rellegir el més paradoxal dels cants espirituals, el de Josep Palau i Fabre? Palau escriu “No crec en vos, Senyor,” i acaba pregant a Déu, amb sinceritat maragalliana, que li doni un signe de la seva existència. Afirma Déu a través de la confiança que li adreça alhora que l’està negant en les paraules de la pregària. I Maria Mercè Marçal, la poeta militant feminista, lesbiana, que reescriu amb brutalitat el parenostre (“Pare esparver que ens sotges des del cel”) i reivindica la mirada de la dona de Lot, en el moment que encarava la mort, escrivia: Morir: potser només perdre forma i contorns desfer-se, ser xuclada endins de l’úter viu matriu de déu mare: desnéixer15

pot semblar abusiu, fins i tot una provocació, tant a algunes lectores i lectors de la poeta com a un creient. Però, ¿no és al cor d’aquesta doble provocació que adquireixen tot el seu sentit els versos de Marçal? *** Com aquell que camina en la llum del capvespre amb fosques ulleres de sol, i de sobte se n’adona, se les treu i l’encega el sol rogenc al cap del carrer i redescobreix els paisatges bellíssims que abans veia filtrats, en qualsevol moment es pot girar la cantonada i entrar a la ciutat oculta: en comptes de passar ràpidament la pàgina, llegir aquell poema que fins ara havia estat evitat. La primera sorpresa per al nouvingut a aquests topants serà adonar-se que el que caracteritza els carrers que fins ara evitava no és l’harmonia i la quietud sinó el combat espiritual. Tanmateix, més enllà de la provocació, de l’enfrontament, de la disputa, hi ha la confiança. En cadascuna d’aquestes respostes encadenades hi niua un altre element: la cadena del testimoniatge. Contradir és donar valor a la veritat de l’altre. Respondre vol dir, d’entrada, haver escoltat, haver fet seva, en el temps de la lectura, la veu de l’altre. Cadascun, en tota la cadena que va de Verdaguer a Marçal, testimonia, d’entrada, de l’encadenament mateix, baula a baula des del present fins als temps bíblics; testimonia també que, si mai aquests topants de la relació amb Déu semblen indicibles, la poesia és l’única que té dret a no callar quan una cosa no es pot dir; i són testimonis finalment que la poesia catalana és el lloc propici —tant per als poetes com per als lectors de poesia— per a aquests combats nocturns amb l’àngel.

Déu Mare! ¿Quantes comunitats cristianes d’arreu del món, que rellegeixen la seva fe a la llum de la condició històrica de la dona, no han pregat en els darrers vint anys a Déu Mare (o a Déu Pare i Mare)? No havia de ser precisament Marçal qui introduís, en un últim gest de provocació d’una profunda espiritualitat, aquesta denominació en la poesia catalana? Sens dubte sóc jo qui ha posat les dues majúscules, i no pas Marçal —i aquest gest 14. Narcís Comadira, Enigma, Barcelona, Ed. 62, 1985, p. 31 15. Maria Mercè Marçal, Raó del cos, Barcelona, Ed. 62-Empúries, p. 41

Alguns poemes citats

CANT IV Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa. Mon seny en la fosca reneix. Ja só dins una gola més negra, millor closa; i crec, dins el ventre d’un peix.

Oh lassos pus, oh mes cansades vagaries, no m’haveu dat sinó dolors. Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies come el no nat sóc a redós.

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida, ma petitesa, mon esglai. Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em cirida: Déu és el meu únic espai.

I si el meu seny es priva de signes illusoris, dins l’impossible visc ardit. I un dia, en llur follia, els savis hiperboris diran que aquest peix no ha existit.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes o só llençat, d’un cop rabent, a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes l’estel en l’escata batent.

Josep Carner, Nabí

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença. Canto son nom amb veu igual, orb, doblegat, com esperant una naixença dins la cavorca sepulcral. Al manament de Déu neguí les meves passes. —Qui et fos —vaig dir-li— inconegut! Perxò sóc en les ones, car elles, jamai lasses, de fer i refer tenen virtut. Ell en l’abís de tot sement mon cos embarca perquè hi reneixi per a Ell. I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell.

ELEGIA ONZENA Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula, transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert; sota els meus ulls, la terra vivia per mi —com un rostre dins la diversitat de l’amorós pensament; entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància pura, camins ocults, serpentejants com desigs, i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen, alta en llur èter natal, més que les albes del risc, incomparable reia, fill gran de la meva puixança, el meu efímer vol. Ah! no temptat per l’engany esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura, ni per l’atzur, oh divins indiferents! que no pot sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla: no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit brusca de vagues pors em combatia, s’havia tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit violentament i virginal va estimar-se, com si em necessités per a conèixer-se en mi, per a plaure’s en mi i en la meva joia expandir-se i vessar-se en el vent, amb abundància de flor que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena possessió de mi des de la idea d’un déu! Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama que parlava per mi no tocaria el meu cos; i que l’ull absolut que a través del meu somni mirava no deixaria el cristall humiliat sobre el món. Sols l’inefable abús i acreixement l’un per l’altre dels perfectes amants fóra una imatge adient; com en cad’un es compensen i mútuament s’ultrapassen l’ànima i el subtil dolç instrument corporal. Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava; del que de mi mateix ell em donava, he donat. Foren uns instants que jo comptaria per vida i per avenç d’això: ésse› integrat en el fi; ja en mi mateix no pertànye’ a l’obscur destí de les coses ni al precari pols de la memòria en la sang. 24

Dolça, ells esvaïts, la transparència me’n dura; que no en sabrida dir seguretat ni record: tant m’és present la meva secreta figura salvada! com si des d’ara em veiés dintre la llum d’un mirall. Com l’apassionat, que entre dues tanques fa via per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas i omple els seus ulls asservits en el pensament de l’encontre i s’acompanya ja de l’abraçada i la veu, ara, jo, tornat a l’exili on callen les coses, on es mesura el temps pel que s’espera tan sols, pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura, únic, de mi mateix i del meu déu salvador, i en l’impuls consentit cap a l’harmonia fixada, dins la posat que em venç creo l’aurora brillant. Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci i ah! més enllà del meu cor, que l’invisible Vivent que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre com un alberg de pas per al seu goig foraster; ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen més preservat del meu cast fantasieig pueril, i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte de sofriment terrenal amb el seu propi diví; fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria. El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do. És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla dura del pensament i en la llangor de l’oblit, què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa, fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables! home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu! Carles Riba, Elegies de Bierville

Feu, Senyor Déu, el meu treball més dur, Fosca la nit, i el paisatge més clos, Alceu-me murs en un ribatge cru, Empal·lieu forests, prades i flors. Lligat de mans i sec com un hindú, Vestit de pells, obriu al Vostre ròs la meva ment! Entre tots, só ningú, I Us dic el bnom sense repòs, i amb plors. Só el serf comú si així Us plau, Senyor Déu, I en camps forçats o en foradats pregons, Plagat de cos i amb fardells damunt meu, Em sé llibert si en el més negre fons Els Vostres ulls il·luminen els mons Que amb Vós delesc i em fan el viure lleu. J. V. Foix, Sol i de dol

XXXVIII Potser creieu gens de fiar uns ulls que tant han estimat? La vella deu calma la set? Al llarg del freu calla la veu de l’antic cant. No veig pas res al meu davant, ran de l’avenc. Però comprenc que cal voler, lúcid, sencer, il·limitat, mai més sotmès a pors, al pes de les raons d’autoritat, ben arrelat en sòlid fons, el lliure dret de preguntar. Salvador Espriu, Setmana Santa

CANT ESPIRITUAL No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis algú.

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat la meua filla, he amat la meua dona, he amat el meu ofici, he amat la meua casa, he amat el meu carrer, com he amat el meu poble i he amat la meua pàtria; ha amat la meua vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses, he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor. He amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més. Vincent Andrés Estellés, Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec. No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. Josep Palau i Fabre, Poemes de l’alquimista

AMB MÀRIUS TORRES AL PENSAMENT Comme un nageur venant du profond de son plonge. Agrippa d’Aubigné

Com qui puja nedant des del fons del silenci opac, callant dins el silenci, i amb braç valent s’empeny abisme amunt i llisca. El front, el pit, llavor de crit al cau del puny, a dalt esbotzaran el tel de plata que espera, immòbil i vibrant: tot un dia de sol, estès, altíssim.

Com qui puja valent des del fons de l’absència. Retorn i no només retorn. Atleta definitiu? Ja el puny, primer, s’ha desclòs, és un crit, a la benignitat del dia. Jordi Sarsanedas, Cor meu, el món

Fa tants i tants anys, l’àmbit de llum, el blau de totes les banderes, cartes i daus de blanc encès de blanc i, coronant les tanques, devessall cabalós de buguenvíl·lees: dels tres vermells, no sé quin triaria. I la sal que s’asseca a la pell i a la fusta. Això, per exemple. O, per exemple, l’adéu roent, l’últim despullament de la mirada, i visc d’emmirallar-m’hi. Això, tot plegat, qui ho recull? Per quin lligam és meu, sóc jo? La memòria se m’ha trenat amb el vent. L’oblit se’m trena amb flaire de tardor. Quina trama? Quin ordit? El teixit, radicalment incert, d’una secreta semblança.

DÉU COMPANY Jo som el vostre ca que bava, el meu clamor és una saliva amarga. Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí, com un colom de mar ferit pels caçadors. Les meves mans no han cantat, estic a la fosca com un munt de baleigs i la meva memòria me cruix com una garba d’aritges. Jo no he tret espiga; només herba, Senyor. Te cant com un marge ple de canyarussins. Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer, de cada aurora, de cada dia, de cada lluna, és més alta la flama vibrant del vostre amor, que ara és el meu amor, Senyor. Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada, i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim. I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, vora la meva carn agra com un pa florit, estau com un ca fidel, llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, canten la misericòrdia de la vostra saliva. Blai Bonet, Cant espiritual

T’he negat mare tres cops i cent. I cap gall no cantava defora. Són cegues, sordes, mudes les nostres traïcions. I la derrota. 2 Però cosides l’una contra l’altra, clavades una i altra pel mateix déu en la creu del no-res des del fons dels segles brandem la sang del nostre silenci, aigua i vi, a la ferida. I es poden comptar tots els nostres ossos. 3 A la cruïlla ossos, esculls de l’alba, la paraula. Maria Mercè Marçal, Raó del cos

Cos meu: què em dius? Com un crucificat parles per boca de ferida que no vol pellar fins a cloure’s en la mudesa: inarticulada paraula viva. Maria Mercè Marçal, Raó del cos

Morir: potser només perdre forma i contorns desfer-se, ser xuclada endins de l’úter viu matriu de déu mare: desnéixer Maria Mercè Marçal, Raó del cos

PARE, EL DOLOR Pare, el dolor no calia, ni les agulles punitives ni el xerric de les dents en vida, ni la suor freda ni el tumor, fosfòric, ni la nafra que va estenent-se com en un llac nocturn. El que volies sentir dels nostres llavis, t’ho hauríem dit millor sense sanglots; la teva casa llunya l’hauríem trobada, també, només pujant. La llum de la finestra eterna rera la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos, el llibre dels nascuts, era prou resplendent dalt del turó i la nit perquè no ens desviéssim mai i t’arribéssim al cercle magnànim del sopar amb la puntualitat exacta de la mort. No, Pare, el dolor no calia. Màrius Sampere, Oniris i el tret del caçador

MALA FUSTA La fe no em justifica, perquè és teva. Tu creus en mi, per tal que llevi fruit i jo m’entesto en les ombres del buit, fulles de la feblesa, tota meva. I així el meu arbre creix dins de la vida perdut en el brancatge i les arrels; cobejo flors, miratge d’altres cels, fràgil com la figuera maleïda. Vindrà la mort, ho sé, com la tempesta inesperada en una nit d’estiu: vent que arrossega i foll llampeguejar. Sense vestit per poder entrar a la festa, buides les mans d’amor, duré, furtiu, la meva llenya que no sap cremar. Narcís Comadira, Enigma