Dia de la Pau
Personatges
Conflictes Actuals
Wangari Maathai Àfrica, Subsahara, 1940 Viceministra del Medi Ambient en Kenya Premi Nobel de la Pau 2004 Estudià en Alemanya Medicina Veterinària
"Tenim una especial responsabilitat sobre l’ecosistema d’este planeta. Protegint altres espècies, garantitzem la nostra pròpia supervivència." El resultat del seu esforç pel medi ambient no passa desapercebut: 20 milions d’arbres han sigut plantats des de 1977 en Kenya, sobre tot per dones. Èn aquell moment, Wangari Maathai va fundar el Green Belt Movement, el Moviment del “Cinturó Verd” que no només va concienciar la població sobre el problema ecològic sinó també la va mobilitzar políticament. Actualment, és Viceministra de Medi Ambient. Va ser la primera dona de l’Àfrica Oriental que va obtindre un títol de Doctor en Biologia. En 1971 va ser la primera professora en Anatomia veterinaria i més tard, decana de la facultat en la Universitat de Nairobi. No obstant la seua carrera acadèmica mai ha perdut de vista els massius problemes socials i econòmics de les dones del seu país. Al contrari: com a presidenta del “National Council for Women in Kenya” va animar les seues companyes de gènere a ser més independents i les va convencer per a escometre la plantació de milions d’arbres. Mai va tindre por a enfrontar-se amb el règim autoritari de Moi. La salvaguarda dels drets humans, l’emancipació de les dones, la no violència, la sustentabilitat ecològica i la democràcia van ser els seus objectius, pels que Wangari Maathai va lluitar amb fermesa i pels que en els anys noranta va ser detinguda repetidament sense prèvia acusació. La seua oposició a un projecte de construcció en la selva recolzat pel president, va atraure sobre ella l’atenció a nivell mundial (1998). En desembre de 2002 arribà a ser diputada en el parlament i finalment es convertí en membre del gabinet del nou president Mwai Kibaki. En desembre de 2005 va ser novament nomenada Viceministra de Medi Ambient.
Premi Nobel de la Pau, 2004
Aung San Suu Kyi (Rangún, Birmània, 19 de juny de 1945) és la figura emblemàtica de l’oposició birmana contra la dictadura militar que ocupa el poder des de 1962. És filla d’Aung San, heroi nacional que va firmar en 1947 el tractat d’independència amb el Govern britànica abans de ser assassinat. Diplomada en Oxford, va treballar en la Secretaria de les Nacions Unides i va ser professora en la Índia. Aung San Suu Kyi va tornar a Birmània en 1988 i va participar en el "segon combat en pro de la independència nacional". Est combat s’inspirà en l’exemple pacífic de Gandhi i en la seua fe budista, que l’impulsà a propugnar una "revolució de l’esperit mitjançant el reconeixement de la necessitat del diàleg i la compassió pels més humils". A pesar de estar arrelada en la tradició birmana, va saber evitar les manipulacions nacionalistes basant la seua lluita en "els principis sagrats de la moral", insistint en la necessitat de reconciliar les ètnies del seu país, profundament dividides. En 1989 va ser condenada a arrestament domiciliari en Rangún. Va assumir la direcció de la Lliga Nacional per a la Democràcia, que guanyà les eleccions en 1990 per majoria aplastant. Com les autoritats militars es van negar a acceptar este resultat, el seu partit no va poder formar un govern civil. Aung San Suu Kyi, sotmesa a una estreta vigilància, va preferir romandre al costat del seu poble donant testimoni de la seua fe en "la idea del bé i de la justicia".
Premi Nobel de la Pau, 1991
Rigoberta Menchú Tum
(Uspantán, Guatemala, 1959), és una líder indígena guatemalteca i defensora dels drets humans, membre del grup Quiché-Maya. És ambaixadora de Bona Voluntat de la Unesco i guanyadora del Premi Nobel de la Pau i el Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional. S’ha destacat pel seu lideratge al capdavant de les lluites socials en l’àmbit nacional i internacional. El Premi Nobel li va ser atorgat en reconeixement al seu treball per la justícia social i reconciliació etno-cultural basat en el respecte als drets dels indígenes, coincidint amb el cinqué centenari de l’arribada de Colón a Amèrica, i amb la declaració de 1993 com Any Internacional dels Pobles Indis. En la lectura del premi, reivindicà els drets històricos negats als pobles indígenes i denuncià la persecució patida des de l’arribada dels europeus al continent americà, moment en que concluí una civilització desenvolupada en tots els àmbits del coneixement; també hi recollí la necessitat de pau, desmilitarització i la justícia social en el su país, Guatemala, així como el respecte per la naturalesa i la igualtat per a les dones.
Premi Nobel de la Pau, 1992
Shirin Ebadi
(Hamadán, Irán, 1947) és una abogada i activista pels drets humans i per la democràcia. En 2003 va rebre el Premi Nobel de la Pau. Va ser la primera ciutadana iraní i la primera dona musulmana en rebre este premi.
Biografia Shirin es va graduar com advocada en la Universitat de Teheran en 1968 i en 1969 es va convertir en la primera jutge dona d’Iran. Al mateix temps continuà estudiant i obtingué el doctorat en llei privada amb honors en 1971. Després de la revolució islàmica de 1979, Shirin va ser forçada a renúnciar al seu càrrec de jutgessa, degut a la nova prohibició a les dones d’ocupar este càrrec. En canvi li oferiren treballs administratius en la mateixa cort que abans presida. Com a resultat de la seua protesta li van donar el títol d’Experta en el Departament de Justícia.Tanmateix, Shirin no va acceptar-lo i va sol·licitar el retiro anticipat que li va ser concedit. Es va dedicar a ajudar a les dones i xiquets.
Premi Nobel de la Pau, 2003
Martin Luther King, Jr.
(Atlanta, 15 de enero de 1929 – Memphis, 4 de abril de 1968) va ser un pastor estadounidenc de l’església baptista que desenvolupà una tasca capital en els Estats Units al front del Moviment pels drets civilss per als afroamericans i que, a més, participà com activista en nombroses protestes contra la Guerra de Vietnam i la pobresa en general. Per eixa activitat encaminada a terminar amb l’apartheid estadounidenc i la discriminació racial a través de mitjans no violents, va ser condecorat amb el Premi Nobel de la Pau en 1964. Quatre anys després, en una època en la qual la seua tasca s’havia orientat especialment cap a l’oposició a la guerra i la lluita contra la pobresa, va ser assassinat en Memphis, quan es preparava per a liderar una manifestació. Luther King, activista dels drets civils des de molt jove, organitzà i portà a terme diverses activitats pacífiques reclamant el dret al vot, la no discriminació i altres drets civils bàsics per a la gent de raça negra dels Estats Units. Entre les seues accions més recordades estan el boicot d’autobusos en Montgomery, en 1955 i el lideratge de la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat, en 1963, al final de la qual pronunciaria el seu famós discurs "I have a dream" (‘Jo tinc un somni’), gràcies al qual s’estendria per tot el país la conciència pública sobre el movimento dels drets civils i es consolidaria com un dels més granes oradors de la història dels Estats Units. La major part dels drets llargament reclamats pel moviment serien promulgats legalment amb l’aprovació de la Llei dels drets civils i la Llei del dret al vot. King es recordat com un dels majors líders i herois de la història dels Estats Units, i en la moderna història de la no violència. Se li va concedir a títol pòstum la Medalla Presidencial de la Llibertat per Jimmy Carter en 1977 i la Medalla d’or del congrés dels Estats Units en 2004. Des de 1986, el Martin Luther King Day es dia festiu en els Estats Units.
Premi Nobel de la Pau, 1964
Mohandas Karamchand Gandhi
(Porbandar, 2 d’octubre de 1869 – Nueva Delhi, 30 de gener de 1948) va ser un advocat, pensador i político indi). Va rebre de Tagore el nom honorífic de Mahatma. En la Índia també li diuen Bāpu, 'pare' en guyaratí. Des de 1918 figurà obertament al front del moviment nacionalista indi. Instaurà mètodes de lluita social novedosos com la vaga de fam, i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la Ahiṃsā com a mitjà per a resistir el domini britànico. Pregonava la total fidelitat als dictats de la conciència, arribant inclús a la desobediència civil si fos necessari; a més, lluità pel retorn a les antigues tradicions índies. Mantingué correspondència amb Leon Tolstói, qui influí en el seu concepte de resistència no violenta. Destacà la Marxa de la sal, una manifestació a través del país contra els impostos que gravaven este producte. Empresonat en diverses ocasions, prompte es convertí en un heroi nacional. En 1931 participà en la Conferència de Londres, on reclamà la independència de la Índia. S’inclinà a favor de la dreta del partit del Congrés, i va tindre conflictes amb el seu discípul Nehru, qui representava l’esquerra. En 1942, Londres envià com a intermediari a Richard Stafford Cripps per a negociar amb els nacionalistes, però al no torbar-se una solució satisfactòria, estos van radicalitzar les seues postures. Gandhi i la seua esposa Kasturba van ser empresonats: ella va morir en la presó, mentre que ell realitzava vint-iun dies de dejú. Una vegada aconseguida la independència, Gandhi tractà de reformar la societat índia, apostant per integrar les castes més baixeas (els shudrá o ‘esclaus’, elos parias o ‘intocables’ i els mlecha o ‘bàrbars’), i per desenvolupar les zones rurals. Desaprovà els conflictes religiosos que seguiren a la independència de l´Índia, defenent els musulmans en territori hindú, motiu pel qual va ser assassinat per un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948 a l’edat de 78 anys. Les seues cendres foren llançades al riu Ganges. Sobre economia política, pensava que ni el capital hauria de ser considerat més important que el treball, ni que el treball hauria de ser considerat superior al capital, jutjant ambdues idees perilloses; el que hauria de buscar-se és un equilibri sa entre estos factors, ambdós considerats igual de valuosos per a el desenvolupament material i la justícia, segons Gandhi. Gandhi va dur una vida simple, confeccionant les seues pròpies peces de roba i sent un destacat vegetarià.
John Winston Ono Lennon, (Liverpool, Anglaterra, 9 d’octubre de 1940 – Nova York, Estats Units, 8 de desembre de 1980) va ser un músic i compositor anglés que saltà a la fama mundialment com un dels membres fundadors de The Beatles y, juntament amb Paul McCartney, formà una de les parelles de compositors més exitoses del segle XX. Va nàixer i va créixer en Liverpool, on es va familiaritzar amb el gènere musical skiffle quan era adolescent, formant la banda The Quarrymen, que posteriorment es convertiria en The Beatles en 1960. Quan el grup comença a desintegrar-se fins la seua disolució a finals d’eixa dècada, Lennon inicià una carrera com a solista, que estaria marcada per àlbums críticament aclamats, incloent John Lennon/Plastic Ono Band e Imagine, i icòniques cançons com «Give Peace a Chance» i «Imagine». Demostrà un caràcter rebel i un ingeni mordaç en la música, el cine, els llibres i dibuixos, i en las conferències de premsa i entrevistes. Va ser polèmico a través de les seues accions activistes per la pau, acompanyat per la seua parella Yōko Ono. En 1971, es traslladà a Nova York, on la seua oposició a la guerra de Vietnam va donar peu a nombrosos intents del govern de Richard Nixon a expulsar-lo del país, mentre que les seues cançons foren adoptades com himnes pel moviment contra la guerra. Després del seu auto-imposat «retir» de la indústria musical en 1975 per dedicar temps a la seua família, Lennon tornà a aparèixer en 1980 amb un àlbum, Double Fantasy, però va ser assassinat tres setmanes després del seu llanament.
Nelson Rolihlahla Mandela
(Mvezo, 18 de julio´l de 1918), conegut en el seu país com Madiba, advocat, va ser el primer president de Sudàfrica elegit democràticament per sufragi universal així com el líder del Umkhonto we Sizwe, el braç armat del Congrés Nacional Africano (CNA). En 1962 va ser arrestat i condemnat per sabotatge, a més d’altres càrrecs, a cadena perpetua. Mandela va estar 27 anys en la presó, la majoria dels quals en la presó de Robben Island. Després de la seua liberació l’11 de febrer de 1990, Mandela liderà el seu partit en les negociacions per aconseguir una democràcia multirracial en Sudàfrica, cosa que es va aconseguir en 1994 amb les primeres eleccions democràtiques per sufragi universal. Mandela guanyà les eleccions i va ser president des de 1994 fins 1999, donant prioritat a les polítiques de reconciliació. Mandela va rebe més de 250 premis i reconeixements internacionals durant quatre dècades, inclòs en 1993 el Premi Nobel de la Pau. Activitat política Després de la creació del Partit Nacional Sudafricà en 1948, amb la seua política de segregació racial, (l’apartheid), Mandela cobrà importància dins del Congrés Nacional Africà, especialment en la Campanya de desobediència civil de 1952, i el Congrés del Poble de 1955, en el que l’adopció de la "Carta de la Llibertad" constitueix el programa principal en la causa contra l’apartheid. Durant esta època, Mandela i l’advocat Oliver Tambo dirigeixen un despatx d’advocats que proporciona consell legal de baix cost a molts negres que d’una altra manera no hagueren tingut representació legal. Inicialment compromés amb els mètodes no violents de resistència, seguint la inspiració de Gandhi, Mandela i altres 150 companys van ser arrestats el 5 de desembre de 1956 i sentenciats a presó, que van acomplir entre 1956 i 1983, quan van ser finalment alliberats.
Premi Nobel de la Pau, 1993
Conflictes actuals
Guerres de major escala Els conflictes relacionats en este quadre causen més de 1.000 morts violentes cada any, segons informes de Nacions Unides Inici del conflicte 1978 1988 2003 2004 2006 2009
Víctimes Totals Guerra civil en Afganistan inclosa la Guerra en 600.000Afganistan 2.000.000 Afganistán de 2001 Guerra Civil Somalí inclosa la Guerra en 300.000Somàlia Somàlia de 2009 400.000 100.000Guerra d’Iraq Irak 1.366.350 Paquistán 30.452 Guerra en el Noroest de Paquistán Guerra contra el narcotràfic en Mèxic Mèxic 35.000 Conflicte en Sudan del Sud Sudan ~2.500 Guerra/Conflicte
Lloc
Altres conflictes Hi ha molts altres conflictes de menor escala que actualment causen un menor nombre de morts. Inici del conflicte 1948
Conflicte intern en Birmània
1948
Conflicte palestino-israelí
1964
Conflicte armat en Colòmbia
Colòmbia
1964 1967
Insurgència en el nord-est d’Índia Insurgència Naxalita
Índia Índia
1969
Conflicte en Papúa
Indonèsia
1969
Insurgència comunista i islàmica (incloent l’Operació Llibertat Duradera Filipines)
Filipines
1978
1987
1989
2002
2004 2004 2005 2009 2009
Guerra/Conflicte
Lloc Birmània Territoris palestins i Israel
Víctimes Totals ~70.000 90.000 50.000200.000 ~25.000 10.500 75.000100.000 ~120.000
Turquia i Conflicte Turquia-PKK 45.000 Kurdistán Iraquí Uganda, Sudan i Insurgència de l’Exèrcit de Resistència República ~12.000 del Senyor Democràtica del Congo Insurgència en Jammu i Cashemire Índia ~68.000 Argelia, Malí, Mauritania, 6.000 Insurgència en el Magreb Marruecos Níger y Paquistan i 7.000 Conflicte de Baluchistan Iran Tailàndia ~3.000 Insurgència en el Sud de Tailàndia Guerra civil en Txad Txad 1.140 Insurgència en el Nort del Caucàs Rússia ~900 Iemen 120 Insurgència en el Sud de Iemen