ELS CACTUS. MONOGRAFIES BOTÀNIQUES by Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies botàniques

ELS CACTUS Vicente Bueno - José Plumed

Monografies botàniques. Jardí Botànic de la Universitat de València Volum 4: Els cactus © dels textos: Vicente Bueno, José Plumed © de la introducció: Isabel Mateu © de les imatges: José Plumed, Vicente Bueno i altres autors Fotografies de Felipe Escudero: Venda de figues paleres, fruits d’Opuntia (pàg. 30-1) Fruit de Myrtillocactus geometrizans, garambullos (pàg. 30-2) Fotografies de Carolina C. González: Maihuenioideae en la Patagònia (pàg. 14-1) Peterocactus neuquensis (pàg. 24-1) Austrocactus (pàg. 25-1) Fotografies d’Alejandro González. Carnegiea gigantea (pàg. 25-2) Carnegiea gigantea. Flor (pàg. 60-4) Carnegiea gigantea. Fruit (pàg. 60-5) Fotografia de José Manuel Alcañiz Selenicereus grandiflorus. Flor (pàg. 132) © de l’edició: Universitat de València E. G. Direcció de la col·lecció: Isabel Mateu Direcció tècnica: Martí Domínguez Disseny gràfic i maquetació: José Luis Iniesta Revisió i traducció: José Manuel Alcañiz Fotografies: José Plumed, Vicente Bueno i altres autors Fotografia de la portada: José Plumed Impressió: Romeu Impremta Dipòsit Legal: ISBN: 978-84-9133-079-0

Índex

Presentació........................................................................................................................................................ 7 La família Cactaceae.........................................................................................................................13 Descripció general................................................................................................................................... 14 Formes de creixement, tiges i arrels............................................................................................16 Arèoles, fulles i espines.........................................................................................................................19 Flors, fruits i llavors.................................................................................................................................. 20 Distribució i ecologia..............................................................................................................................23 Sistemàtica de la familia Cactaceae..............................................................................................27 Sistemàtica dels cactus del Jardí Botànic...............................................................................28 Usos i aprofitaments dels cactus...................................................................................................29 El cultiu dels cactus.................................................................................................................................32 Fitxes de gèneres.....................................................................................................................................43 Glossari de termes...............................................................................................................................151 Bibliografia y webgrafia...............................................................................................................159 Llistat i plànol d’espècies cultivades al Jardí Botànic............................ 162

Monografies del Jardí Botànic 5

Presentació

l quart volum de les Monografies Botàniques es dedica a la col·lecció de cactus i plantes crasses, la qual reuneix més de 230 espècies de cactus i un total que supera les 600 espècies, de manera que constitueix una de les col·leccions més importants del Jardí Botànic. Les plantes crasses pertanyen a famílies botàniques molt diverses, com ara cactàcies, crassulàcies, euforbiàcies, asclepiadàcies o compostes, per anomenarne algunes. Eixa gran diversitat i l’elevada quantitat de grups que inclou feien extraordinàriament difícil elaborar una Monografia dedicada a aquesta col·lecció. Per poder dur-la a terme s’ha fet precís restringir-la als membres de la família Cactaceae. Una altre condicionant, importantíssim, era trobar la persona capaç d’abordar un treball que, tot i restringit a eixe grup, resulta tan complex. El profund coneixement dels cactus, la capacitat de treball i la generositat de Vicente Bueno Ripoll han aplanat totes les dificultats i han permés fer realitat la publicació d’aquest volum. La col·lecció de plantes crasses del Jardí Botànic es reparteix en tres zones, una interior i dos exteriors. En les exteriors estan representades les plantes americanes i africanes. La interior es situa a l’hivernacle que hi ha al costat d’elles, anomenada “caseta del romaní”, i en ella trobem les crasses de mida reduïda. La part exterior de la col·lecció va ser creada el 1996 per Ignacio Docavo Alberti, director del Jardí Botànic al llarg de 25 anys, qui va encarregar el disseny a Joan Pañella Bonastre. Dins de la restauració del Jardí mampresa entre 1989 i 1991, sota la direcció de Manuel Costa Talens, eixa col·lecció es va completar amb la interior. La col·laboració d’Antonio Gómez Sánchez, destacat col·leccionista de cactus especialitzat en Mammillaria, i l’aportació per la seua part d’exemplars de cactus diversos va ser essencial per al desenvolupament d’aquesta col·lecció. Entre totes les possibilitats que les plantes tenen de sorprendre’ns –com ara l’extraordinària longevitat i la mida immensa d’alguns arbres, la capacitat de “caçar” de les plantes carnívores– s’afegeix la no menys admirable de viure en ambients tan inhòspits com són els deserts. Els escassos animals que els habiten

Monografies del Jardí Botànic 7

Monografies del JardĂ BotĂ nic 9

poden amagar-se per aconseguir protecció i desplaçar-se per trobar aigua. Les plantes, pel contrari, han de suportar els rigors extrems que comporta la insolació i la falta d’aigua, i han de mantenir-se dretes perquè la marcescència provocaria danys irreparables als seus teixits. Com és possible viure en eixes condicions? Les plantes disposen d’una varietat de mecanismes que poden combinar de formes diferents per aconseguir superar aquestes dificultats. Entre elles, el desenvolupament de teixits emmagatzemadors d’aigua, de la qual podran disposar en èpoques d’escassesa i suportar així llargs períodes de sequera, teixits que poden presentar-se en les arrels, les tiges i/o les fulles. Aquests teixits especialitzats converteixen les plantes en suculentes o crasses. Un altre mecanisme d’adaptació és la reducció en la mida de les fulles i la seua transformació en espines, per evitar al màxim l’evaporació de l’aigua, al temps que les protegeixen dels herbívors. Això obliga a què les tiges es transformen en els òrgans fotosintètics i arriben a prendre formes molt diverses, com ara aplanades, globoses o columniformes, que tantes vegades hem vist en les pel·lícules de l’Oest. El desenvolupament d’arrels capaces d’endinsar-se en capes profundes del sòl, la reducció de la quantitat d’estomes, la formació de grosses cutícules de protecció i de teixits mecànics que mantenen la forma fins i tot quan la planta està sotmesa a una dessecació intensa són altres modificacions que permeten a les crasses sobreviure en condicions de sequera extrema. A aquestes modificacions que afecten la morfologia i l’estructura de la planta pot afegir-se una altre mecanisme més subtil que afecta la fotosíntesi. En la fotosíntesi, les plantes prenen anhídrid carbònic (CO2) de l’aire, que es transforma en hidrats de carboni i oxigen (O2) mitjançant un procés en el qual és necessària la presència de llum. Per absorbir el CO2 i alliberar l’O2 els estomes han de romandre oberts. Açò no és problemàtic en general però, quan l’ambient és molt sec, comporta un risc cert de perdre quantitats importants d’aigua per evapotranspiració. Per evitar-ho, certes plantes, entre les quals es troben les cactàcies, han desenvolupat un mecanisme especial, anomenat metabolisme CAM, per mitjà del qual la fotosíntesi té lloc en dos fases que esdevenen en moments separats. Al llarg de la nit, quan l’evaporació és molt menor, els estomes s’obrin per fixar el CO2 i durant el dia, en presència de llum i mantenint-los tancats, es produeix la formació dels sucres. Les plantes crasses viuen majoritàriament als deserts, caracteritzats per l’alta aridesa i temperatura, almenys en estiu, en els quals les precipitacions poden ser inferiors als 100 mm anuals. En conjunt, l’extensió dels deserts és enorme, donat que ocupen quasi una tercera part de les terres emergides del Planeta. Són ben coneguts els deserts del Sàhara, Atacama, Sonora, Gobi, però també a la península Ibèrica n’hi ha zones semidesèrtiques, amb precipitacions inferiors a 400 mm

10 Monografies del Jardí Botànic

Caseta del romaní, hivernacle de cactus del Jardí Botànic.

anuals, com ara el desert de Tabernas i Las Bardenas Reales. Altres ambients, com els rocams on les plantes viuen en clevills i només disposen de l’aigua que s’escola en la pluja, poden patir un marcat dèficit hídric durant mesos, per la qual cosa també hi trobem plantes amb eixes adaptacions, com ara el raïm de pastor i el matafoc (espècies de Sedum i Sempervivum respectivament), entre d’altres freqüents al nostre territori. En general, les zones de clima mediterrani, caracteritzades per l’escassesa i la temporalitat de les pluges, encara que sense arribar als extrems dels deserts, són deficitàries en aigua, de manera que una gran proporció de les plantes mediterrànies adopten algun d’eixos mecanismes de protecció amb els quals aconsegueixen superar els períodes desfavorables. El conjunt de característiques peculiars dels cactus, i suculentes en general, fa que hi haja una gran afició per cultivar-los. Moltes d’aquestes persones es reuneixen en associacions a través de les quals intercanvien coneixements i experiències. El Jardí Botànic de la Universitat de València acull l’Associació d’Amics dels Cactus i les altres Plantes Suculentes, els membres de la qual organitzen, tots els anys, unes jornades per promoure l’afició pel cultiu d’aquestes plantes tan interessants. El nostre agraïment a tots ells per la seua dedicació. Isabel Mateu Directora del Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies del Jardí Botànic 11

La família Cactaceae Juss.

es cactàcies (Cactaceae) són una família de plantes a les quals anomenem cactus i que, juntament amb altres, formen part de les plantes suculentes, també anomenades crasses, capaces d’emmagatzemar aigua en la tija, l’arrel o les fulles per sobreviure en un clima àrid. Tots els cactus són plantes suculentes, però hi ha altres plantes suculentes que pertanyen a famílies diferents. Algunes plantes suculentes no cactàcies poden confondre’s amb els cactus pel seu aspecte, com és el cas de determinades espècies del gènere Euphorbia, de la família Euphorbiaceae, i també d’algunes espècies del gènere Stapelia, de la família Apocynaceae. Mentre que els cactus procedeixen d’Amèrica, aquestes dos famílies provenen sobretot d’Àfrica, però totes elles són pròpies de zones àrides o semiàrides. Si bé les seues característiques botàniques són molt diferents, en elles s’ha produït una evolució paral·lela, amb una convergència en l’aspecte per adaptar-se a un medi semiàrid.

A l’esquerra, Astrophytum asterias, de la família Cactaceae, i a la dreta Euphorbia obesa, de la família Euphorbiaceae, presenten una convergència en l’aspecte. En la pàgina anterior, Trichocereus terscheckii.

Monografies del Jardí Botànic 13

1. Maihuenioideae, a la Patagònia. 2. Pereskioideae, al Jardí Botànic.

Descripció general La família Cactaceae agrupa nombrosos gèneres i espècies. La xifra total va incrementant-se amb el descobriment de noves espècies, i a partir dels estudis moleculars alguns gèneres s’han dividit en diversos. En la classificació publicada a The new cactus lexicon (Hunt et al., 2006), el nombre de gèneres que comprèn és de 130, que agrupen 1816 espècies i subespècies. En la més recent classificació de la Taxonomia de las Cactáceas (Lodé, 2015), el nombre de gèneres s’incrementa a 177, que agrupen 2360 espècies i subespècies. En aquest llibre hem pres com a referència la classificació de Jöel Lodé. La gran majoria dels cactus du a terme la fotosíntesi descrita per a les crassulàcies, anomenada Metabolisme àcid de les crassulàcies (CAM), que es caracteritza pel fet de què els estomes s’obrin només a la nit, a fi de perdre molt menys vapor d’aigua que si ho feren al llarg del dia. La família Cactaceae es divideix en cinc subfamílies: —— Maihuenioideae, cactus molt cespitosos amb fulles cilíndriques persistents i tiges suculentes, amb metabolisme C3, que és el més comú entre les plantes però no entre els cactus i altres suculentes, que solen utilitzar el metabolisme CAM. —— Pereskioideae, amb característiques molt ancestrals, de forma arborescent o arbustiva, tenen fulles completament formades i, a més, espines. Presenten metabolisme CAM en les tiges i C3 en les fulles. —— Leuenbergerioideae, amb característiques semblants a Pereskioideae, de la qual és parafilètica. Els cactus d’aquesta subfamília no presenten estomes en les tiges.

14 Monografies del Jardí Botànic

3. Opuntioideae, al Jardí Botànic. 4. Cactoideae, al Jardí Botànic. 5. Arèoles i espines en Coryphantha.

——Opuntioideae, que inclou formes més o menys semblants a la figuera de pala (Opuntia). Són molt variables en aspecte, des de cespitós fins a arborescent. Moltes tenen fulles, encara que no solen ser persistents. Quasi totes les espècies presenten una forta segmentació. Tenen gloquidis i espines. ——Cactoideae, la subfamília més diversa en forma i grandària de les plantes. És la què inclou més espècies. La seua característica més destacable és l’absència total de fulles. Els cactus han anat adaptant-se als ambients secs. Per reduir la pèrdua d’aigua, les fulles s’han transformat en espines i les tiges adopten formes engrossides per acumular aigua; de vegades també es recobreixen d’una capa cerosa per evitar l’evaporació. Les tiges de la majoria dels cactus són verdes, blavoses o marrons, contenen clorofil·la i són capaces de realitzar la fotosíntesi. Les tiges tenen estomes, que són xicotetes estructures que s’obrin i tanquen per permetre l’intercanvi gasós. Els cactus poden créixer com a arbustos i també com a arbres: amb moltes branques, amb poques en forma de canelobre, o columnars sense branques. Les tiges dels cactus adopten la forma globosa o cilíndrica; amb port solitari o formant grups més o menys compactes, o inclús produeixen rebrots que poden separarse. Les tiges també poden estar segmentades o tindre forma de fulla. La superfície de les tiges de vegades presenta costelles o tubèrculs disposats en espiral. Les arrels dels cactus poden ser profundes o superficials, en funció d’on es trobe l’aigua disponible. Molts cactus tenen arrels engrossides per emmagatzemar reserves. La característica que identifica d’una manera més clara la família dels cactus és l’arèola, una estructura especialitzada d’on sorgeixen les espines, els fillols i, moltes vegades, les flors.

Monografies del Jardí Botànic 15

Flor de colors vius en Opuntia humifusa.

Fruit d’Harrisia bonplandii.

Les espines poden adoptar grandàries, formes i colors molt diversos, o estar absents. Les flors dels cactus són molt atractives, tant per la forma i colorit com per les grans mides que poden assolir. La forma i el color de les flors dels cactus han evolucionat per atraure pol·linitzadors diversos. Els fruits d’alguns cactus són sucosos i serveixen d’aliment als animals o les persones. La morfologia de les llavors varia molt entre diferents espècies, però és constant per a cada una d’elles, per la qual cosa ha servit de base en molts estudis per establir les classificacions dels cactus.

Formes de creixement, tiges i arrels La variabilitat de les formes dels cactus és gran, a conseqüència de créixer en hàbitats diferents. La seua dimensió pot variar des d’1 cm en Blossfeldia liliputana a més de 20 m d’altura en Pachycereus pringlei. Els cactus poden adoptar formes molt diferents, però peculiars. L’hàbit de creixement pot ser arborescent, arbustiu o cespitós. És arborescent quan les branques apareixen prop de l'àpex del tronc principal o quan d'un tronc ben definit ixen branques que al seu torn van ramificant successivament fins formar una copa. Quan l'hàbit correspon a un arbre sense branques s'anomena columnar, i quan les branques són escasses i simètriques es diu que té forma de canelobre. És arbustiu quan totes les branques sorgeixen a nivell del sòl. Les branques poden ser dretes quan s'eleven, decumbents quan es tendeixen sobre el sòl

16 Monografies del Jardí Botànic

1. Creixement arborescent d’Azurocereus hertlingianus. 2. Creixement arbustiu de Cleistocactus hyalacanthus. 3. Tija semblant a fulles de Rhipsalis. 4. Tija globosa de Kroenleinia grusonii. 5. Creixement cespitós d’Echinocereus brandegeei. 6. Tija columnar de Pachycereus pringlei. 7. Cladodis d’Opuntia engelmanii. 8. Tija globosa esclafada de Gymnocalycium sanglionis.

Monografies del Jardí Botànic 17

Epidermis amb cutícula

Clorènquima Sistema vascular Parènquima medul·lar Hidrènquima

A l’esquerra, secció transversal d’una tija. Dalt, a la dreta, arrel napiforme de Lophophora williamsii, i davall, arrel tuberosa de Pterocactus tuberosus.

sense arrelar en ell i l'àpex roman dret, prostrades quan estan esteses en el sòl, i pèndules quan pengen. És cespitós quan brollen tiges (branques) xicotetes en la base de la planta, en la part mitjana de la tija principal o d'una altra tija, encara que en sentit estricte només s'hauria d'aplicar als cactus les ramificacions laterals dels quals formen estolons i després arrelen. Les formes de les tiges més usuals són: ——Globosa, cactus esfèrics, solitaris o agrupats. ——Globosa esclafada, cactus més amples que alts. ——Cilíndrica, cactus més alts que amples. ——Columnar, cactus l’altura dels quals és més de dos vegades el seu diàmetre. ——Cladodi, tiges en forma de raqueta, comú en opuntioidees. ——Com a fulles, tiges aplanades pròpies d’alguns cactus epífits. La forma d’un cactus sol variar entre l’estat juvenil i l’adult. Alguns cactus conserven caràcters juvenils en estat adult, la qual cosa s’anomena neotènia. El cos o tija dels cactus serveix per emmagatzemar aigua, i per això les formes engrossides que adopten moltes vegades. Per fora presenta costelles o tubèrculs per poder unflar-se i per dins té un feix medul·lar central, fibrós, que serveix per transportar la saba i està envoltat per un teixit carnós que emmagatzema l’aigua. Les arrels dels cactus estan adaptades al medi i poden adoptar formes diverses:

18 Monografies del Jardí Botànic

——Axonomorfa, també anomenada axiforme: consisteix en una arrel principal cònica ramificada amb moltes arrels curtes. —— Napiforme, quan l’arrel principal és molt grossa per acumular reserves i adopta la forma de nap. —— Fasciculada, també dita fibrosa, sense arrel principal i amb totes les arrels de la mateixa grandària i grossor. ——Tuberosa, quan l’arrel adopta la forma fasciculada però es produeixen engrossiments per acumular reserves.

Arèoles, fulles i espines Les arèoles, exclusives dels cactus, són gemmes axil·lars altament especialitzades. Estan sobre els tubèrculs o les costelles, són arrodonides o allargades i en elles es produeixen les flors, les espines i els tricomes (llana, feltre o cerres). Les flors es donen en un punt diferent al de les espines i aquests dos punts poden estar junts o separats en els extrems de les arèoles. Alguns cactus conserven les fulles, com Maihuenia, Pereskia, Pereskiopsis o Cylindropuntia, però en la majoria d’espècies es transformen en espines. Diferents parts de les fulles dels cactus han anat convertint-se en espines i en tubèrculs. En alguns cactus epífits i opúnties, les tiges adopten aspecte de fulles, però no ho són. Les espines broten de les arèoles i són fulles modificades. Es produeixen en l’epidermis de la tija. Alguns cactus perden les espines en l’etapa adulta, però el més normal és que les mantinguen. En molts cactus hi ha una diferenciació entre les espines radials, que es distribueixen lateralment al cos del cactus, i les centrals,

A l’esquerra, arèoles i espines de Gymnocalycium quehlianum. A la dreta, fulles de Pereskia grandifolia.

Monografies del Jardí Botànic 19

A l’esquerra, espines d’Espostoa melanostele. A la dreta, dalt, espines de Ferobergia fordii, i davall, espines i gloquidis d’Opuntia humifusa.

que es distribueixen cap a fora i solen ser més robustes. Les espines són molt variables quant a nombre, forma, grandària i color. Poden tindre forma d’agulla, de daga, corbades, ganxudes, fines com a pèls o aplanades com paper. La variabilitat de les espines també es pot donar dins d’una mateixa espècie, per la qual cosa és problemàtica la identificació d’espècies basada en el nombre i la forma de les espines. Les opúnties tenen unes espines xicotetes, anomenades gloquidis, que s’enganxen fàcilment en la pell i són molt molestes i difícils d’extraure perquè estan recobertes de diminutes barbes retrorses. Les espines serveixen de protecció al cactus contra els herbívors, però també el protegeixen del sol i redueixen així la pèrdua d’aigua per evaporació. Les espines d’alguns cactus també poden adoptar altres formes i funcions especialitzades. En certes espècies, les espines de segments de la tija o de rebrots s’enganxen a la llana d’alguns animals, de manera que se’n afavoreix la dispersió.

Flors, fruits i llavors Les flors dels cactus brollen de les arèoles, normalment una en cada una. De simetria radial o bilateral, poden aconseguir una grandària espectacular, fins als 40 cm de diàmetre. Són molt atractives pel seus colors diversos, que poden ser

20 Monografies del Jardí Botànic

blanc, verdós, groc, ataronjat, rosa, roig, púrpura o violeta. En la majoria dels cactus, els sèpals i els pètals no es diferencien i reben el nom de tèpals. Els estams són molt nombrosos. La forma i el color de les flors dels cactus atrauen pol·linitzadors diversos: palometes, abelles i altres insectes, pardals o rates penades. Les de color roig es produeixen ben sovint en els cactus pol·linitzats per aus. Les nocturnes de color blanc són pol·linitzades per palometes nocturnes o rates penades. La majoria dels cactus són autoestèrils, per la qual cosa ha d’existir pol·linització encreuada per què hi haja llavors, però en alguns cactus es dóna l’autopol· linització. Ben sovint es produeixen híbrids entre espècies, inclús entre gèneres. Les flors dels cactus, en general, són solitàries, encara que alguns cactus com ara Myrtillocactus o Pereskia presenten sanglots. Són hermafrodites, en pocs casos unisexuals. En la majoria dels casos, la seua simetria és radial (actinomorfes) i en altres cas és bilateral (zigomorfes). El periant o embolcall dels òrgans sexuals de la flor està compost per tèpals o segments del periant; els tèpals interns s’as-

Flor de Trichocereus atacamensis amb pol·linitzadors.

Monografies del Jardí Botànic 21

1. Flor de Myrtillocactus geometrizans. 2. Flor de Cleistocactus buchtienii. 3. Flor de Mammillaria saboae. 4. Fruit d’Epithelantha micromeris. 5. Fruit espinós d’Echinocereus reichenbachii. 6. Fruit de Coryphantha spp. 7. Fruit de Salmiopuntia salmiana. 8. Llavors de Ferocactus pilosus.

22 Monografies del Jardí Botànic

semblen a pètals i els externs a sèpals. Els tèpals s’uneixen en la base per formar un hipant o receptacle. L’estructura reproductora masculina o androceu està formada per nombrosos estams. El pol·len és tricel·lular: posseeix tres cèl·lules en l’interior. El nectari, glàndules productores de nèctar, està constituït per un anell en la superfície interna del tub periàntic. L’estructura reproductora femenina o gineceu es compon de tres o més carpels o fulles modificades, i l’ovari, que és el sector que conté la cavitat amb els òvuls; és ínfer, és a dir, els tèpals i els estams estan situats per damunt de l’ovari. Els fruits varien en color, de quasi negre a blau brillant, blanc, groc, verd, taronja i roig. La forma més comuna és la bacciforme, semblants a baies. Poden ser glabres o tindre escates, pèls, llana o espines i de vegades hi persisteixen restes de la flor. Poden ser carnosos o secs. En alguns casos són dehiscents, s’obrin per dispersar les llavors, però és més comú que siguen indehiscents. Les llavors són molt variables en grandària, forma, color i testa (coberta). Són esfèriques o oblongues i les de les opúnties tenen forma de disc. L’embrió dins de la llavor és generalment corbat. Els cotiledons són de grandària reduïda en comparació amb els de molts altres embrions de plantes. El fil o punt d’inserció del funicle sol ser prominent en la majoria dels membres de la subfamília Cactoideae. La dispersió de les llavors es realitza per mitjà de les aus, però també pot ser per formigues, rèptils i mamífers.

Distribució i ecologia Els cactus són essencialment plantes d’Amèrica i, en conseqüència, l’opinió més generalitzada és que van haver de desenrotllar-se després de la separació dels continents. La deriva continental ajuda a explicar l’origen dels cactus. Fa al voltant de 200 Ma (milions d’anys), en la Terra hi havia un únic continent, Pangea. La seua porció sud va començar a separar-se fa uns 165 Ma, formant Gondwana. Aquesta va començar a dividirse fa uns 130 Ma, iniciant-se la formació d’Àfrica i Amèrica del Sud, separades per l’Atlàntic Sud. La Família Cactaceae pertany a l’Orde Caryophyllales. Alguns dels membres de Caryophyllales probableLímits de la distribució ment van sorgir abans de la separació d’Àfrica i Amèrica dels cactus. del Sud. Al final del Cretaci, fa 65 Ma, aquests dos continents estaven separats uns 800 km, distància suficient per impedir la dispersió de microorganismes entre ells. Basant-se en què els cactus només procedeixen d’Amèrica (excepte Rhipsalis baccifera), Mauseth (1990)

Monografies del Jardí Botànic 23

1. Pterocactus neuquensis al seu hàbitat, la Patagònia. 2. Hàbitat d’Eulychnia acida, a la vall d’Elqui, Xile.

situa el seu origen a finals del Cretaci. Ocampos i Columbus (2010) proposen una edat mitjana posterior, entre 19’1 i 13’1 Ma. Leuenberger (1986) afirma que el gènere Pereskia probablement va sorgir al nord-oest d’Amèrica del Sud a finals del Cretaci. Wallace i Gibson (2002) situen l’origen dels cactus més al sud, en la zona de Perú-Bolívia. Lodé (2015), no obstant això, pensa que és completament versemblant que els cactus hagen nascut en la part africana de Gondwana però que s’hagen diversificat a Amèrica. Els Andes es van formar a finals del Cretaci, pel moviment de subducció de la placa de Nazca davall de la placa Sud-americana. Segons Anderson (2001), els Andes van començar a elevar-se farà uns 65 Ma i van canviar tant la topografia com el clima de gran part d’Amèrica del Sud. Farà uns 17 Ma ja eren prou alts perquè es formaren els deserts, la qual cosa va afavorir l’evolució inicial i la dispersió dels cactus cap al nord i cap al sud. Van der Hammen i Cleef (1986) consideren que la formació i evolució de la flora andina es va produir no sols davall la influència de moviments tectònics (moviments de plaques i moviments orogènics) amb les seues conseqüències geogràfiques, sinó també per l’acció de canvis climàtics continus que es presentaven ja en el Neogen (entre 23 i 7’2 Ma). L’establiment del corrent d’Humboldt, que va generar la zona de sequera al vessant occidental del sector central dels Andes, va haver d’afectar la distribució de les espècies. Amèrica del Nord i Amèrica del Sud no estaven connectades per terra fins fa uns 5,7 Ma, però els cactus van poder passar al nord molt abans per mitjà de corrents marines, actuant les illes com a ponts. Durant el Plistocè (entre 2,5 i 0,1

24 Monografies del Jardí Botànic

Ma) els cicles glacials-interglacials van tindre un efecte considerable en la diferenciació de noves espècies i en la seua distribució. Els cactus es distribueixen al llarg d’Amèrica, des del Canadà a la Patagònia, excepte Rhipsalis baccifera, un cactus epífit que, a més de a Amèrica, habita en Àfrica tropical, Madagascar i Sri Lanka. La família Cactaceae es troba en estat silvestre a Amèrica des de 56° 15‘ de latitud nord, als estats de Columbia Britànica i Alberta del Canadà, a 50° de latitud sud, en la Terra del Foc argentina. En les zones més extremes creixen membres de la subfamília Opuntioideae, al nord Opuntia fragilis i al sud Maihueniopsis darwinii. Maihuenia patagonica i Pterocactus australis també creixen en la localitat més meridional. Els cactus poden viure des del nivell del mar fins a uns 4500 m d’altitud, com Austrocylindropuntia floccosa als Andes. A Amèrica del Sud, la zona de distribució dels cactus comprèn des de l’illa brasilera de Fernando de Noronha a l’est fins a les illes Galápagos a l’oest, i en ambdues localitzacions creixen exemplars d’Opuntia, entre altres cactus. Diverses espècies d’Opuntia i diversos gèneres de la subfamília Cactoideae han sigut introduïts pels sers humans en les regions mediterrànies europees, Àfrica, Àsia i Austràlia, on s’han naturalitzat.

1. Austrocactus bertinii creix en llocs inhòspits, com aquest congost de basalt. 2. Carnegiea gigantea creix a Mèxic i EUA en hàbitats de matollar xeròfit. 3. Opuntia s’ha naturalitzat a Europa, Àfrica, Àsia i Austràlia.

Monografies del Jardí Botànic 25

El gènere Copiapoa creix a la costa de Xile, que és extremadament àrida.

A banda de la subfamília Opuntioideae, la majoria dels cactus creix només en un dels subcontinents americans, excepte els gèneres Harrisia, Hylocereus, Mammillaria, Melocactus, Pereskia, Pilosocereus, Rhipsalis i Stenocereus, que creixen en els dos. A Amèrica del Nord hi ha un centre de diversitat dels cactus que comprèn el centre i nord de Mèxic i el sud-oest dels Estats Units, on creixen cactus de les tribus Cacteae i Phyllocacteae. Conviuen amb altres varietats de suculentes i xeròfites formant comunitats; aquests hàbitats es denominen, en conjunt, matollar xeròfil. A Mèxic també creixen els cactus en altres tipus d’hàbitat, com els pastius i els boscos àrids de fulla semicaduca. A Amèrica del Sud hi ha un centre de diversitat en les zones àrides i semiàrides dels Andes, incloent-hi parts de Perú, Bolívia, Xile i Argentina. Els cactus que allí destaquen pertanyen a les tribus Cereeae, Copiapoeae i Notocacteae. Els podem trobar en hàbitats diversos. En les grans altituds, els cactus creixen amb escassa vegetació associada i estan exposats a la llum solar intensa i a temperatures prou baixes. En l’Altiplà, els cactus creixen entre herbàcies i altres plantes, es beneficien de la seua ombra i no suporten grans diferències de temperatura. En praderies i boscos conviuen amb herbàcies, arbustos i arbres. En les zones costaneres de Xile i sud del Perú, els cactus creixen en les zones més àrides del Planeta, banyats per la boira costanera, amb temperatures que oscil·len entre els 10 i els 26°C. A l’est del Brasil hi ha un centre de diversitat que comprèn les sabanes amb estació seca. Allí creixen cactus de la tribu Cereeae, en la caatinga seca amb flora desèrtica i xeròfila i bosc espinós, i també en hàbitats de torres de roca i camps rupestres entre vegetació xeromòrfica, herbes, arbustos i arbres.

26 Monografies del Jardí Botànic

Les cactàcies epífites tenen un centre de diversitat a la selva tropical del sudest del Brasil i de Bolívia, amb alta presència de Rhipsalideae, i un altre a Amèrica Central amb Hylocereus. Els cactus viuen en una gran diversitat d’hàbitats, que van des de la selva tropical fins a l’extremadament àrid desert d’Atacama. En algunes zones de Mèxic i Arizona es produeixen gelades. Quant a la temperatura mitjana de diversos hàbitats naturals destaquen els 12°C de Potosí (Bolívia) i els 24°C de La Paz (Califòrnia). Respecte a les precipitacions anuals, van des d’1 mm per any en Taltal (Xile) a 2498 mm per any en Santos (Brasil).

Sistemàtica de la família Cactaceae Els cactus pertanyen al Regne Plantae, Divisió Magnoliophyta, Classe Magnoliopsida, Orde Caryophyllales, Família Cactaceae. És una família de sistemàtica complicada. En 1984 es va crear l'International Cactaceae Systematics Group per consensuar la classificació de la família dels cactus fins al nivell de gènere. No obstant això, posteriors estudis filogenètics basats en dades moleculars han demostrat que els gèneres, les tribus i les subfamílies no són monofilètics; és a dir, no descendeixen d’un avantpassat comú. Una classificació actualitzada que incorpora les dades moleculars és la de Taxonomía de las cactáceas (Lodé, 2015), on es reconeixen 5 subfamílies, cada una d’elles amb diferents tribus: SF. Leuenbergerioideae SF. Pereskioideae SF. Maihuenioideae SF. Opuntioideae Tr. Cylindropuntieae Tr. Opuntieae Tr. Tephrocacteae SF. Cactoideae Tr. Blossfeldieae Tr. Copiapoeae Tr. Phyllocacteae Tr. Lymanbensonieae Tr. Rhipsalideae Tr. Notocacteae Tr. Cereae Tr. Cacteae

Monografies del Jardí Botànic 27

Sistemàtica dels cactus del Jardí Botànic SUBFAMÍLIA

TRIBU

GÈNERE

Cactoideae Cacteae Ariocarpus Astrophytum Coryphantha Echinocactus Echinofossulocactus Ferocactus Hamatocactus Kroenleinia Lophophora Mammillaria Thelocactus Cereeae Aylostera Azureocereus Borzicactus Cereus Cleistocactus Echinopsis Espostoa Gymnocalycium Harrisia Lobivia Matucana Monvillea Oreocereus Pilosocereus Rebutia Trichocereus Uebelmannia Weingartia Copiapoeae Copiapoa Notocacteae Eriocephala Neoporteria Notocactus Wigginsia

28 Monografies del Jardí Botànic

Phyllocacteae Carnegiea Cephalocereus Echinocereus Hylocereus Lophocereus Myrtillocactus Neobuxbaumia Pachycereus Selenicereus Stenocereus Rhipsalideae Rhipsalis Opuntioideae Cylindropuntieae Cylindropuntia Opuntieae Brasiliopuntia Consolea Opuntia Tephrocacteae Austrocylindropuntia Tephrocactus Pereskioideae Pereskia

Usos i aprofitaments dels cactus Si bé procedeixen d’Amèrica, algunes espècies de cactus han sigut introduïdes per la Humanitat en altres parts del món, on s’han naturalitzat. Opuntia ficus-indica es va plantar en la zona mediterrània pels fruits i per contindre la terra en els marges dels bancals, on ha arribat a formar part del paisatge. Aquesta estampa de 1985, què es regalava amb els extractes de carn Liebig amb textos en alemany, francès, anglès i italià, ens mostra Opuntia ficus-indica en un poblat magribí. Una de les denominacions que apareix en italià és fico di Barbaria. El fruit d’aquest cactus, la figa palera, era molt apreciat pels moriscos, que van Estampa de 1905 d’Opuntia ficus-indica al introduir-ne el cultiu al nord d’Àfrica desMagrib. prés de ser expulsats d’Espanya. Està documentada la preferència d’alguns moriscos a ser soterrats davall aquest cactus. Opuntia, com s’il·lustra en l’estampa, s’ha utilitzat tradicionalment per extraure

Monografies del Jardí Botànic 29

1. Venda de figues paleres, fruits d’Opuntia ficus-indica. 2. Fruits de Myrtillocactus geometrizans, garambullos.

el pigment de la cotxinilla (Coccus cacti), el carmí que li donava l’atractiu color roig a caramels, iogurts de fruites o embotits. Els cactus han sigut utilitzats tradicionalment com a aliment, medicina, material per a la fabricació d’instruments, i inclús en construcció. A Mèxic es planten Stenocereus en camps de cultiu comunal, pel seu apreciat fruit, la pitaya. Alternen el cultiu de Stenocereus queretaroensis i Stenocereus stellatus, anomenats Pitayo de mayo i Pitayo de agosto. Hi ha molts fruits de cactus que es recol·lecten de plantes silvestres per a consum com a fruita de temporada o per a l’elaboració de conserves, melmelades o dolços. Són molt apreciades les jiotillas, que són fruits d’Escontria chiotilla, els garambullos de Myrtillocactus geometrizans i les figues de diverses espècies d’Opuntia. Els brots tendres d’aquestes també es consumeixen i es venen en conserva amb aigua-sal. Alguns cactus contenen alcaloides que provoquen estats de consciència alterada. Els més coneguts són el cactus de San Pedro, Trichocereus bridgesii i el peiot, Lophophora williamsii, que contenen mescalina, han sigut considerats com a cactus sagrats pels natius americans durant milers d’anys. Aquests cactus són una part essencial de la seua religió i s’utilitzen en rituals xamànics i com a medicina, per exemple per curar l’alcoholisme. Trichocereus bridgesii subsp. pachanoi, procedent del nord de Perú i conegut com huachuma, va passar a anomenar-se després de la colonització San Pedro (el que té les claus del cel). Sobre Lophophora williamsii, procedent del nord de Mèxic, i les seues propietats ja va escriure en 1560 fra Bernardino de Sahagún.

30 Monografies del Jardí Botànic

1. Sostre de Trichocereus atacamensis de l’esglèsia de Sant Pere d’Atacama. 2. Banc en Taltal (Chile) fet amb cactus. 3. Pal de pluja fabricat amb un cactus. 4. Agulles fetes amb espines de cactus. Museu Arqueològic R. P. Gustavo Le Paige.

En els vaixells de Colom van arribar cactus a Espanya i l’interès per ells es manté hui en dia en botànica, jardineria i col·leccionisme. L’herbari elaborat a Mèxic en 1552 pel metge indígena Martín de la Cruz –traduït al llatí com Libellus de medicinalibus indorum herbis– inclou dos cactus, un Cereus i una Opuntia. El comerç dels cactus és un gran negoci a hores d’ara, i la recol·lecció indiscriminada, junt amb la invasió del seu hàbitat per l’agricultura, la ramaderia, o les obres d’enginyeria, han posat en perill nombroses poblacions de cactus. Segons l’Apèndix I de CITES, 17 gèneres de cactàcies (amb 113 espècies) es troben en greu perill d’extinció. Els cactus també es propaguen per milions en vivers. Els països que més exporten al món són Xina i Corea; a Europa, Espanya i França.

Monografies del Jardí Botànic 31

Hivernacle per al cultiu de cactus a l’interior.

El cultiu dels cactus En adquirir un cactus, és bo demanar al venedor assessorament sobre les condicions de cultiu i les atencions que cada espècie requereix i el seu grau de dificultat. És millor començar amb exemplars de cultiu fàcil, per anar aprenent amb ells sense massa problemes. Convé revisar que estiga en bones condicions, sense efectes d’un cultiu inadequat, com ara un creixement etiolat per falta de llum (molt allargat i de color pàl·lid) o amb esgarrons, sense taques negres causades per fongs o taques terroses produïdes per àcars, i sense rastres d’insectes xupladors com ara cotxinilles i pugons.

Ubicació Una vegada adquirit un cactus, cal decidir-ne la ubicació. Els cactus necessiten un bon aireig per a un creixement saludable. La majoria dels cactus poden estar a l’aire lliure a la primavera i estiu, alguns tot l’any, però hi ha altres que no suporten les temperatures fredes a l’hivern, sobretot si no estan protegits de la pluja. Molts cactus, per les seues dimensions, es poden cultivar en contenidors que podem traslladar segons l’època de l’any per protegir-los de les inclemències

32 Monografies del Jardí Botànic

1 y 2. A partir de llavors podem obtenir exemplars de belles formes, como aquestes Weingartia. 3. Aylostera cv. Sunrise, híbrid d’A. heliosa x A. albiflora.

del temps, o construir un sostre que els resguarde de la pluja i del sol de migdia. Les opúnties i els cactus de majors dimensions, de port columnar, cilíndric o esfèric, generalment creixen bé a l’exterior, tant plantats en el sòl com en grans contenidors fixos. En aquest llibre es pren com a referència la zona mediterrània per indicar si es poden cultivar a l’exterior o si s’han de cultivar en interior durant els mesos freds i humits. Per a altres zones climàtiques, convé informar-se abans de triar-ne la ubicació. Abans de situar el cactus en una zona solejada, és convenient començar des d’un ombreig parcial i anar augmentant gradualment l’exposició al sol. L’orientació sud està especialment indicada per als cactus originaris del desert, semidesert i chaparral, mentre que l’orientació est o oest els va bé als cactus que creixen en zones muntanyoses, i la nord per als cactus que procedeixen de la selva.

Substrat El substrat és el material que serveix per sostindre les arrels dels cactus, i pot ser inorgànic, orgànic o mixt. Si bé molts cactus creixen al seu hàbitat en sòls minerals purs o amb una mica d’humus, en el cultiu dels cactus el substrat sol incloure

Monografies del Jardí Botànic 33

tant components orgànics com inorgànics. En l’apartat de cultiu de cada gènere s’indica la proporció d’ambdós. Components inorgànics del substrat poden ser arena silícia, grava, roca volcànica, perlita, argila expandida o vermiculita, mentre que els orgànics més usuals solen ser torbes rosses i negres i fibra de coco. Com a component inorgànic està especialment indicada l’arena silícia de riu llavada, que té una granulometria, pH i retenció d’aigua adequats per al cultiu de cactus. Com a component orgànic, les torbes rosses i negres, que són químicament actives, faciliten la capacitat d’intercanvi catiònic o capacitat d’emmagatzematge de nutrients per part del substrat. És important que el substrat siga porós, que permeta l’oxigenació de les arrels i done eixida a les aigües i a l’excés d’humitat, que no siga salí i que tinga un pH neutre o lleugerament àcid i estable. També ha d’estar lliure de llavors de males herbes i patògens, per la qual cosa és convenient que estiga esterilitzat.

Reg i adobat Els cactus són prou fàcils de cultivar, sempre que els proporcionem l’aigua i els adobs necessaris. Creixen en llocs secs, per la qual cosa l’excés d’aigua sol ser més problemàtic que el defecte. No obstant això, cal tindre en compte que, si bé estan adaptats per passar una estació seca, la resta de l’any poden rebre més o menys aigua. Els regs, generalment, han d’estar espaiats, comprovant que el substrat estiga sec abans de tornar a regar, però han de ser abundants perquè l’aigua arribe a les arrels. La freqüència del reg depèn de les hores de llum i, en conseqüència, del període vegetatiu o en repòs del cactus. També està en funció de les condicions climàtiques i del substrat, perquè un substrat que drene bé requerirà regs més freqüents que un altre substrat que tarde més a assecar-se. Els cactus que estan en tests requereixen regs més freqüents que els plantats en el sòl. Convé començar a regar a la primavera amb regs espaiats, generalment amb periodicitat quinzenal, a l’estiu passar a regs setmanals i a la tardor anar distanciant-los cada vegada més fins interrompre’ls per complet a l’hivern, quan entren en repòs. Els cactus epífits, i circumstancialment altres cactus que passen l’hivern en zones caldejades, també necessitaran algun reg hivernal. Amb la calor excessiva d’alguns dies d’estiu, alguns cactus entren en repòs, per la qual cosa no cal regar-los eixos dies. Es pot regar els cactus per dalt, procurant no mullar-los, o per immersió, sense entollar-los. Els cactus de muntanya, de les zones desèrtiques costaneres d’Amèrica del Sud i els epífits necessiten polvoritzacions amb aigua sense calç després de la posta de sol. L’aigua de pluja és molt bona per als cactus perquè el seu pH oscil·la al voltant de 5,1, quan el pH adequat està entre 5 i 7 (el pH òptim, entre 5,5 i

34 Monografies del Jardí Botànic

6). Si el pH de l’aigua és molt alt, es pot reduir amb productes comercials adequats o utilitzar remeis casolans, com afegir àcid acètic o cítric a l’aigua. En aquest cas també és útil usar un substrat amb el pH baix, a base de torba rossa de Sphagnum, o usar adobs fosfatats de reacció àcida. La fertilització es pot fer a base d’adob líquid soluble en l’aigua, d’efecte ràpid, o adob de dissolució lenta, que es mescla amb el substrat. Convé combinar els dos. Els adobs inclouen nitrogen (N), que estimula el creixement dels cactus; fòsfor (P), que proporciona robustesa i afavoreix la fecunditat i desenrotllament radicular, i potassi (K), que incrementa la resistència a la sequera, gelades i malalties. També contenen oligoelements com ara ferro (Fe), magnesi (Mg) o manganés (Mn) i altres que faciliten la funció clorofíl·lica. Un adobament adequat per als cactus és el que té un índex NPK 14-8-30 (14% de nitrogen, 8% de fòsfor i 30% de potassi), a més d’oligoelements, és a dir una proporció 1, 0’5, 2. L’adob s’aplica quan els cactus comencen a brollar i la periodicitat varia en funció del gènere de cactus i del tipus de substrat.

Multiplicació Els cactus es poden reproduir per sembra i per multiplicació vegetativa. Viver de producció de cactus. És relativament fàcil obtindre llavors dels propis cactus, i també d’amics o aconseguir-les en el comerç. Alguns cactus són autofèrtils, però majoritàriament necessiten una pol·linització encreuada, amb individus de la mateixa espècie o d’altres espècies més o menys afins o inclús d’altres gèneres, produint encreuaments dels què naixeran híbrids entre espècies o entre gèneres. Per a la pol·linització dels cactus s’utilitzen pinzells, o bé es pot traslladar les anteres d’una flor a l’estigma d’una altra per mitjà d’unes pinces. Si ha florit un cactus i cal esperar uns dies la floració d’un altre per procedir a la pol·linització, es pot tallar els estams, embolicar-los en un mocador de paper i conservar-los en el refrigerador fins el moment adequat.

Monografies del Jardí Botànic 35

Cultiu a partir de llavors.

La sembra és una manera estimulant d’obtindre exemplars variats. En general, convé utilitzar llavors fresques, encara que les d’alguns gèneres conserven el poder germinatiu durant anys i les d’uns pocs necessiten un temps de latència per germinar. És convenient llavar les llavors amb aigua i un poc de fungicida o lleixiu. Per sembrar es necessita una temperatura de 20 a 28°C, encara que alguns gèneres germinen als 15°C. Es pot sembrar tot l’any, però a la primavera i tardor es donen condicions més favorables. Són molts els substrats adequats per a la sembra. Pot servir una mescla de torba rossa de Sphagnum amb arena silícia al 50%, a la qual s’afegeix un poc de terra volcànica i de vermiculita. S’omplin els tests amb una xicoteta capa de terra

36 Monografies del Jardí Botànic

volcànica en el fons, després el substrat i finalment s’empolvora arena grossa en la superfície. Se sembren les llavors, pressionant-les sense afonar-les completament. S’etiqueten els tests, indicant-ne l’espècie i la data, es reguen i es depositen en un propagador o una safata coberta amb vidre o plàstic. El substrat es polvoritza amb fungicida i es manté humit unes quantes setmanes. Quan les plàntules formen les primeres espines, es destapa gradualment la coberta de la safata i es deixa assecar el substrat abans de tornar a regar. La larva de la mosca esciàrida pot atacar les plàntules; es pot controlar amb insecticides, control biològic o trampes adhesives grogues per atrapar la mosca adulta. Les plàntules poden romandre durant mesos en el recipient on s’han sembrat, regant-les amb aigua lleugerament àcida perquè el substrat no s’alcalinitze, adobant de tant en tant i controlant l’atac de fongs. Quan les plàntules ja han crescut fins a 1 cm de diàmetre o es toquen entre elles, es trasplanten a una safata amb substrat fi lleugerament humit, que es col·loca en un lloc lluminós i calent, però no solejat. Les plàntules es polvoritzen, però no es reguen fins una setmana després. Allí es mantenen fins a aconseguir els 2-3 cm de diàmetre i després es replanten en tests individuals parcialment reblits amb un substrat ric en torba, procurant no danyar les arrels. A la setmana es reguen i adoben, preferentment per immersió. Quan han desenrotllat bé les arrels, les plantes ja s’ubiquen en una posició solejada. L’esqueixat és una altra forma de reproducció; en aquest cas s’obtenen cactus genèticament idèntics a la planta mare. També serveix per rejovenir plantes velles. L’esqueix s’obté de la planta mare amb un ganivet ben esmolat i desinfectat. Després s’aplica fungicida o carbó vegetal en pols al tall de la planta mare i de l’esqueix. Aquest es posa a assecar en vertical en un test de fang buit, prou ample perquè circule l’aire, i s’aplica hormona d’arrelament al tall sec. Després d’uns quants dies o setmanes a l’ombra, l’esqueix produeix les primeres arrels. L’esqueix s’introdueix en una mescla de grava o lava i perlita o vermiculita humida, però no mullada. Aquest substrat mineral es recobreix amb un substrat a base de torba i arena, que es mantindrà lleugerament humit. Quan les arrels s’hagen desenrotllat bé, es pot ubicar en una posició més solejada.

Empelt L’empelt és una tècnica que s’utilitza per no perdre cactus que són molt difícils de cultivar, estan malalts o tenen un creixement monstruós, crestat o variegat; també s’usa per accelerar el creixement de plàntules o la multiplicació d’esqueixos de cactus rars o híbrids. Consisteix a unir la punta d’un brot (empelt) sobre un cactus al qual se li ha tallat la part superior (portaempelt o peu), que exerceix de suport i aporta nutrients a l’empelt. S’han d’unir els dos cactus acabats de tallar, de manera que coincidisquen els feixos vasculars o almenys es toquen en dos punts.

Monografies del Jardí Botànic 37

1. Els cactus columnars són molt emprats com a portaempelts. 2. Empelt de Tephrocactus en Austrocylindropuntia. 3 i 4. Les cristacions es reprodueixen per esqueix. 5. Les plàntules s’empelten en Pereskiopsis. 6. Astrophytum caput-medusae es sol reproduir per empelt.

38 Monografies del Jardí Botànic

L’empelt ha de realitzar-se amb una temperatura aproximada de 25° i humitat ambiental elevada, o bé proporcionar-li aquestes condicions introduint la unió en un recipient transparent, juntament amb un gotet d’aigua. Al cap d’uns dies, amb l’empelt ja soldat, es trau del recipient i es col·loca a l’ombra. Els cactus a unir han d’estar ben hidratats i el substrat ha de romandre humit durant i després de soldar l’empelt. Per a l’empelt de plàntules se sol utilitzar Pereskiopsis, deixant caure la plàntula sobre el peu o bé unint l’empelt a un esqueix de Pereskiopsis amb film de cuina i, una vegada soldats, posant a arrelar el nou individu bimembre. Per a l’empelt d’esqueixos més grans, s’arrodoneixen els marges que es produeixen en l’empelt i el peu i es pressionen ambdós perquè puguen soldar bé.

Malalties i paràsits Els cactus són resistents a les malalties i paràsits per ells mateixos. Al seu hàbitat, les malalties i paràsits no són un problema greu, i en cultiu, amb les cures adequades, no tindrien per què ser-ho. Una bona prevenció es basa en la ubicació del cactus en un lloc ventilat, el respecte dels períodes de creixement i repòs i la detecció i intervenció primerenca de possibles danys. —— Fongs. La proliferació de fongs es dóna en condicions de calor i humitat i pot causar la mort del cactus. Al seu hàbitat viuen en condicions seques sobre sòl mineral, però el cultiu a base de substrat orgànic i alta humitat propícia l’atac de fongs. Inclús si s’utilitzen fungicides no es pot aconseguir eradicar els fongs d’una col·lecció de cactus, però sí que es poden prendre mesures preventives i de control amb productes fitosanitaris, sempre de conformitat amb el Reial Decret 1311/2012, de 14 de setembre, pel qual s’estableix el marc d’actuació per aconseguir un ús sostenible dels productes fitosanitaris. Els atacs de fongs produeixen la podridura humida (Phytophtora cactorum), que comença des de la base i es controla tallant la part danyada, aplicant fungicida i deixant assecar; la podridura grisa del coll (Botrytis cinerea), que comença en les parts danyades o mortes, s’estén als teixits sans i es controla amb un substrat arenós, el reg per davall i l’aireig dels cactus; podridures d’arrel (Pythium, Fusarium i Rhizoctonia) que comencen des de baix i es controlen usant substrat desinfectat i ben drenat o aplicant fungicides autoritzats; la podridura negra (Helminthosporium cactivorum) que comença des de l’àpex, és molt contagiosa i es controla amb fungicides preventius. ——Àcars. L’aranya roja és un àcar fitòfag (Tetranychus urticae) que xupla la saba en les zones blanes i seca la part atacada, que pren una coloració terrosa. Prolifera en condicions d’aire sec i es contagia ràpidament. Es controla polvoritzant els cactus amb aigua, eliminant la part danyada, per control biològic d’àcars fitoseids (depredadors d’àcars) o aplicant acaricides i separant els cactus afectats.

Monografies del Jardí Botànic 39

A l’esquerra, cotonet i els seus efectes. A la dreta, pugó.

——Caparreta. La caparreta (Diaspis echinocacti) produeix un escut protector on s’oculten les cries, xupla en les parts blanes del cactus, el debilita i secreta una melassa on, en condicions d’humitat, creix el fong fumagina (Capnodium spp.). La caparreta prolifera amb l’aire sec. Es controla raspant els escuts i arruixant el cactus amb una solució d’una cullerada de sabó i una d’alcohol en 1 l d’aigua. ——Cotonet. El cotonet (Pseudococcus spp.) té, com el seu nom indica, un embolcall cotonós que la protegeix, xupla en les axil·les, costelles o en les arèoles, en la punta dels brots i en el coll de l’arrel del cactus, el debilita, produeix deformacions i és via d’infeccions. Es contagia d’altres cactus infectats. Es controla eliminant-la amb bastonets de cotó impregnats en alcohol, raspallant o eliminant les parts afectades i polvoritzant amb insecticides. Com a control biològic s’utilitza una marieta depredadora (Cryptolaemus montrouzeri). ——Cotxinilla d’arrel. La cotxinilla d’arrel (Rhizoecus spp.) és oval, blanca i llisa. Es detecta pels xicotets nius cendrosos en el substrat, les arrels o en les parets interiors del test. El cactus deixa de créixer, s’encull i enrogeix. Es contagia per invasió del substrat des d’altres cactus. Es controla eliminant el substrat, netejant les arrels i submergint el pa d’arrels almenys deu minuts en una solució amb insecticida sistèmic. —— Pugó. El pugó verd i el negre (Aphis spp.) ataquen els brots, capolls i flors i els deformen. Proliferen després de corrents d’aire i per contagi d’altres

40 Monografies del Jardí Botànic

Interior de l’hivernacle de cactus (la caseta del romaní) del Jardí Botànic de la Universitat de València.

plantes. S’eliminen amb aigua sabonosa, infusió de tabac o insecticida. Com a control biològic, les larves dels crisòpids (Chrysopidae) s’alimenten de pugons.

Associacionisme Amb seu al Jardí Botànic de la Universitat de València, l’Associació d’Amics dels Cactus i altres plantes Suculentes (ACYS) disposa d’una biblioteca especialitzada, promou xarrades sobre el cultiu i la cura dels cactus, intercanvis de coneixements i cactus entre els seus associats, visites a viveristes i col·leccions particulars i exposicions. També organitza a la primavera un congrés a Xest i, a la tardor, una trobada de cactus i suculentes al Jardí Botànic, amb exposició i venda de cactus, tallers pràctics i visites guiades per la col·lecció del Botànic.

Monografies del Jardí Botànic 41

223

Fitxes de gèneres

—Ariocarpus — Scheidw. —Astrophytum — Lem. —Austrocylindropuntia — Backeb. —Aylostera — Speg. —Azureocereus — Akers & H. Johnson —Borzicactus — Britton & Rose —Brasiliopuntia — (K. Schum.) A. Berger —Carnegiea — Britton & Rose —Cephalocereus — Pfeiff. —Cereus — Mill. —Cleistocactus — Lem. —Consolea — Lem. —Copiapoa — Britton & Rose —Coryphantha — (Engelm.) Lem. —Cylindropuntia — (Engelm.) F. M. Knuth —Echinocactus — Link & Otto —Echinocereus — Engelm. —Echinofossulocactus — Lawr. —Echinopsis — Zucc. —Eriocephala — Backeb. —Espostoa — Britton & Rose —Ferocactus — Britton & Rose —Gymnocalycium — Pfeiff. —Hamatocactus — Britton & Rose —Harrisia — Britton —Hylocereus — (A. Berger) Britton & Rose —Kroenleinia — Lodé —Lobivia — Britton & Rose

—Lophocereus — (A. Berger) Britton & Rose —Lophophora — J. M. Coult. —Mammillaria — Haw. —Matucana — Britton & Rose —Monvillea — Britton & Rose —Myrtillocactus — Console —Neobuxbaumia — Backeb. —Neoporteria — Britton & Rose —Notocactus — (K. Schum.) Frič —Opuntia — Mill. —Oreocereus — (A. Berger) Riccob. —Pachycereus — (A. Berger) Britton & Rose —Pereskia — Mill. —Pilosocereus — Byles & G. D. Rowley —Rebutia — K. Schum. —Rhipsalis — Gaertn. —Selenicereus — (A. Berger) Britton & Rose —Stenocereus — (A. Berger) Riccob. —Tephrocactus — Lem. —Thelocactus — (K. Schum.) Britton & Rose —Trichocereus — (A. Berger) Riccob. —Uebelmannia — Buining —Weingartia — Werderm. —Wigginsia — D. M. Porter

Monografies del Jardí Botànic 43

Vista de la col·lecció exterior de cactus del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Com interpretar la fitxa descriptiva Les fitxes que presentem aporten dades generals sobre els 52 gèneres que es descriuen. Aquests agrupen 233 espècies, cultivades tant en la col·lecció exterior com a l’hivernacle de cactus. Per facilitar-ne la localització, al final del llibre es facilita un llistat d’espècies numerat, un mapa amb la situació de les espècies de la col·lecció exterior, com també la ubicació de l’hivernacle de la col·lecció interior de cactus. La fitxa de cada gènere consta de dos pàgines. Una amb les fotografies, on cada fotografia disposa d’un número que coincideix amb el número del llistat d’espècies del final de la monografia. L’altra es una fitxa que aporta el nom científic del gènere i el de l’autor, el nom comú, l’espècie tipus, el nombre d’espècies que componen el gènere i les espècies que es cultiven al Jardí Botànic. També es fa referència a la etimologia del gènere. —— Distribució i ecologia. Dades generals sobre l’origen i distribució geogràfica (mapa), també ecològics, edafològics, altitud, etc.

44 Monografies del Jardí Botànic

—— Descripció. Les plantes en general, i els cactus en particular, són éssers vius difícils d’encaixar en descripcions rígides. Hem intentat destacar els aspectes comuns a les espècies que constitueixen cada gènere. —— Cultiu. Es proporcionen dades generals sobre les necessitats de cultiu i reproducció dels gèneres per facilitar el treball dels nombrosos aficionats. —— Usos. En aquest apartat s’aporta informació etnobotànica sobre els aprofitaments més freqüents. Hem intentat utilitzar el llenguatge més senzill possible, fent ús de la terminologia botànica bàsica, que es pot trobar en el glossari preparat amb aquesta finalitat. Finalment, s’aporta una àmplia bibliografia. La majoria de cactus procedeix de zones de parla castellana, algunes amb persistència de les llengües indígenes. Fora d’aquestes zones, només els científics i els col·leccionistes tenen relació amb ells, de manera que hi ha molts pocs cactus amb un nom comú en altres idiomes. Per això hem decidit mantindre les denominacions autòctones i incorporar-ne el nom valencià en els tres únics casos en què el cactus en té: la figuera de pala, el peiot i el seient de la sogra.

Monografies del Jardí Botànic 45

A. fisuratus

Ariocarpus Scheidw. Nom comú: cactus piedra, falso peyote, biznaga, chaute. L’espècie tipus és Ariocarpus retusus Scheidw. En el gènere es reconeixen set espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Ario carpus bravoanus (1), A. kotschoubeyanus (2), A. retusus (3) i A. trigonus (4).

Etimologia Significa fruit de l’alzina, pel paregut amb l’involucre de la bellota.

Distribució i ecologia Procedeixen del sud-est d’EUA i del nord de Mèxic, on creixen en sòls calcaris, des de 50 a 2200 m d’altitud, a ple sol o entre arbustos. Es mimetitzen amb el sòl i són rics en alcaloides, la qual cosa els permet protegir-se dels herbívors.

Descripció Cactus de port solitari o formant xicotets grups, creixen semienterrats, assolint entre 5 i 25 cm de diàmetre quan són adults. Arrels grans, napiformes. Tiges compactes, sense costelles, amb 4-10 tubèrculs triangulars. Arèoles perllongades o bipartides, llanudes. Normalment sense espines. A finals d’estiu o a la tardor, en diferents posicions segons l’espècie, broten flors infundibuliformes curtes, diürnes, de color blanc, groc, rosa o púrpura. Les flors són pol·linitzades per insectes. Fruits carnosos blancs o rosats, indehiscents i glabres. Llavors negres, piriformes, tuberculades.

Usos i aprofitaments En medicina tradicional, s’usen com a analgèsic i per combatre el paludisme i les infeccions bacterianes. També es consumeixen en cerimònies tradicionals perquè són enteògens, en contindre certs alcaloides. Són cactus rars, molt apreciats pels aficionats.

Cultiu Els ariocarpus estan inclosos en l’apèndix A de la llista CITES, per la qual cosa només s’hauran de comprar exemplars degudament acreditats. Els ariocarpus són de cultiu molt difícil i es podreixen amb facilitat. Necessiten molta llum i suporten bé temperatures altes o ambients secs. En la zona mediterrània s’han de cultivar a l’interior. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart), molt permeable. A la primavera i estiu només precisen regs mensuals, quinzenals a la tardor. Fertilitzar una vegada a la tardor. Es propaguen per llavors, amb moltes dificultats pel seu lent creixement.

Monografies del Jardí Botànic 47

Astrophytum Lem. Nom comú: bonete, biznaga, chaute. L’espècie tipus és Astrophytum myriostigma Lem. En el gènere es reconeixen sis espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Astro phytum capricorne (5), A. myriostigma (6) i A. ornatum (7).

Etimologia Vol dir planta estrella, per la seua forma.

Distribució i ecologia Són originaris del sud de Texas, als EUA, i del desert de Chihuahua i l’altiplà central de Mèxic, on creixen sobre sòls minerals diversos, des de 100 a 2000 m d’altitud, entre herbes o arbustos, en companyia d’altres cactus o suculentes.

Descripció Cactus de creixement solitari, de fins a 1,5 m d’altura. Tija verda, amb escates, ocasionalment glabra, semiesfèrica, globosa o en forma de columna curta. Amb 4-10 costelles o amb tubèrculs allargats. Arèoles grans, llanudes. Espines de fins a 8 cm o sense elles, segons espècies. A la primavera i estiu, en l’àpex broten flors infundibuliformes, diürnes, de color groc o groc i roig, d’entre 3 i 12 cm de diàmetre. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos amb escates i llana persistent, dehiscents. Llavors marrons o negres, brillants, de 3x2 cm, en forma de casc, quasi llises.

Usos i aprofitaments En la medicina tradicional s’usa com bactericida i psicoactiu. Els seus cultivars són molt buscats entre els aficionats.

Cultiu Astrophytum asterias està inclòs en l’apèndix A de la llista CITES, per la qual cosa només s’hauran de comprar exemplars degudament acreditats. La dificultat en el cultiu dels astrophytum varia en funció de les espècies. Necessiten molta llum i suporten bé temperatures altes o ambients secs. Astrophytum ornatum és el de dimensions majors i es pot cultivar a l’exterior en el clima mediterrani, però els altres s’han de cultivar en interior. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart) lleugerament alcalí i molt permeable. A la primavera i estiu requereixen regs quinzenals. No s’ha de regar en els mesos més freds si es té les plantes a temperatures baixes; en sec poden resistir temperatures per davall de 0°C. Fertilitzar una vegada a la primavera. Es propaguen bé per llavors.

Monografies del Jardí Botànic 49

Austrocylindropuntia Backeb. Nom comú: alfileres de Eva. L’espècie tipus és Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb. En el gènere es reconeixen set espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Aus trocylindropuntia subulata.

Etimologia Indica que s’assembla a Cylindropuntia, afegint-ne la seua procedència austral, d’Amèrica del Sud.

Distribució i ecologia Es distribueixen per Argentina, Bolívia, Equador i Perú, on creixen en ambients àrids, sobre sòls arenosos o pedregosos, des de 1500 a 4550 m d’altitud, a ple sol o entre herbes o arbustos.

Descripció Cactus de forma arbustiva, amb poques branques o densos com a coixins, que poden aconseguir els 5 m d’altura. Arrels tuberoses. Tiges cilíndriques. Fulles més o menys persistents, encara que acaben caent, suculentes, cilíndriques, de més de 4 mm de llarg. Arèoles amb pèls, gloquidis i espines. Espines llises, sense funda, de fins a 8 cm de llarg. A la primavera i estiu, prop de l’àpex de les tiges broten flors diürnes, obertes, de color groc, roig, o rosa, de 8 cm de diàmetre, amb periant curt. Les flors són pol·linitzades per abelles, palometes i colibrís. Fruits el·lipsoïdals, amb llana i pèls, de fins a 10 cm de llargària. Llavors grans, de 3,5-7 mm de llarg, globoses o piriformes, amb pèls, grogues.

Usos i aprofitaments S’utilitzaven en la construcció d’habitatges, per preparar argamassa que a l’assecarse s’endureix. Alguns grups de natius consumeixen els fruits frescos i les tiges cuinades.

Cultiu En la zona mediterrània es cultiven a l’exterior. Creixen bé sobre substrats diversos, encara que el més adequat és el mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Es poden trobar exemplars assilvestrats en la zona mediterrània, on s’han adaptat i propagat sense problemes. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar una vegada a l’any, especialment quan estan en flor. Suporten bé les sequeres prolongades. Es propaguen sobretot per divisió dels articles o penques, que arrelen amb facilitat. S’utilitzen amb èxit com a portaempelt per a opuntioidees de creixement lent.

Monografies del Jardí Botànic 51

Aylostera Speg. Nom comú: cactus corona. L’espècie tipus és Aylostera deminuta (F.A.C. Weber) Backeb. En el gènere es reconeixen trenta-una espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Aylostera albiflora (9), A. deminuta (10), A. fiebrigii (11), A. fulviseta (12), A. heliosa (13), A. perplexa (14), A. pygmaea (15) i A. steinmannii (16).

Etimologia Significa flauta robusta, per la forma del llarg tub floral.

Distribució i ecologia Provenen dels Andes, al nord d’Argentina i Bolívia, on creixen en clevills i vessants rocosos des de 1360 a 4300 m d’altitud, a ple sol.

Descripció Cactus amb tendència a emetre rebrots, que formen grups de fins a 10x20 cm. Tenen les arrels fasciculades, axonomorfes o napiformes. Tiges xicotetes, de 2-8 cm d’altura i 1-5 cm d’ample, de forma globosa esclafada a cilíndrica. Amb costelles poc o molt desenrotllades i amb tubèrculs en espiral. Arèoles xicotetes amb feltre. Espines relativament curtes, de cerrudes a aciculars. A la primavera i estiu, en les arèoles basals o laterals broten flors de color roig, rosat, taronja, groc o blanc, autoestèrils, amb l’estil i els filaments soldats en la base del receptacle. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits bacciformes, d’aplanats a arrodonits. Llavors marrons o negres, campanulades.

Usos i aprofitaments El seu ús és fonamentalment ornamental. Per l’espectacularitat i colorit de les flors i per la reduïda mida de la planta, es pot tindre una bella col·lecció d’aquests cactus en un espai reduït. Són molt buscats els cultivars de flors de diversos tons i amb tiges cobertes d’espines blanques.

Cultiu Les aylosteres són fàcils de cuidar, indicades per a principiants. Suporten bé temperatures baixes en ambients secs. Es cultiven en tests xicotets. Substrat mixt: inorgànic (tres quints) i orgànic (dos quints). Creixen bé en zones molt il·luminades, amb una mica d’ombreig en les hores centrals del dia. Convé regar diverses vegades al mes a la primavera i estiu. No s’ha de regar en els mesos més freds si es té les plantes a temperatures baixes, només polvoritzar esporàdicament. Adobar una vegada al mes a la primavera i estiu per afavorir la producció de flors. Es propaguen per esqueixos i llavors sense major problema. Monografies del Jardí Botànic 53

Azureocereus Akers & H. Johnson Nom comú: chunay. L’espècie tipus és Azureocereus hertlingianus (Backeb.) Backeb. En el gènere es reconeixen tres espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Azureocereus hertlingianus.

Etimologia Significa ciri blau, per la forma i color de les tiges joves.

Distribució i ecologia Endèmics de Perú, on creixen sobre planures arenoses, a vegades entre roques, des de 1500 a 2500 m d’altitud, a ple sol o juntament amb arbustos i arbres.

Descripció Cactus de creixement arborescent, de port columnar o ramificat, que pot aconseguir els 8 m d’altura. Tiges de color blau verdós. 15-18 costelles tuberculades. Arèoles lleugerament enfonsades. Espines fortes, les centrals de fins a 8 cm de llarg. A l’estiu, prop de l’àpex broten flors blanques, nocturnes, tubulars, escatoses, de 5 cm de diàmetre. Les flors són pol·linitzades per rates penades. Fruits secs, esfèrics, de 2,5 cm de diàmetre, escatosos. Llavors negres, brillants.

Usos i aprofitaments L’ús més estès n’és l’ornamental, per la vistositat de les tiges. S’utilitza com a ingredient complementari en el ritual del San Pedro.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior en tests que han de posar-se a resguard a l’hivern, perquè no suporten les gelades. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart). Creixen bé a ple sol. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors o esqueixos.

Monografies del Jardí Botànic 55

Borzicactus Britton & Rose Nom comú: rabo de zorro. L’espècie tipus és Borzicactus sepium (Knuth) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen dotze espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Borzicactus icosagonus (18) i B. samaipatanus (19).

Etimologia Gènere dedicat al botànic italià Antonio Borzi.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Equador i Perú, on creixen en sòls minerals, sobre pendents rocosos, des de 300 a 3500 m d’altitud, en ambients diversos des de la costa a la muntanya, a ple sol o a l’ombra d’arbres.

Descripció El gènere està compost per espècies prou diferents entre si, algunes d’elles cespitoses. Tiges verdoses, cilíndriques, erectes, decumbents o prostrades, de 60 cm a 3 m de longitud. 6-21 costelles arrodonides. Arèoles en forma de barbeta en algunes espècies. Espines curtes, nombroses, aciculars. A l’estiu, prop de l’àpex de les tiges broten flors diürnes, autoestèrils, tubulars, en alguns casos zigomòrfiques, de color roig, groc, ataronjat, rosa. Tub floral redó o comprimit lateralment, amb escates i pèls o llana. Les flors són pol·linitzades per colibrís. Fruits globosos, carnosos i dehiscents. Llavors marrons o negres, allargades i tuberculades. Molt relacionats amb els gèneres Matucana i Cleistocactus.

Usos i aprofitaments Tradicionalment s’utilitzen com a elements per a la construcció i per a l’artesania ornamental. Els fruits es consumeixen frescos. L’ús més estès és l’ornamental, perquè són molt vistosos en jardins amb les nombroses tiges i espectaculars flors que produeixen.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades no massa llargues. Substrat mixt: inorgànic (un terç) i orgànic (dos terços). Creixen bé a ple sol. S’expandeixen ràpidament, la qual cosa cal tindre en compte quan es planifica la ubicació. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i quinzenalment a l’estiu, especialment quan estan en flor. Responen molt bé a la fertilització. Es propaguen per esqueixos, que arrelen amb facilitat, i també per llavors.

Monografies del Jardí Botànic 57

Brasiliopuntia (K. Schum.) A. Berger Nom comú: nopalito. Gènere amb només una espècie reconeguda, Brasiliopuntia brasiliensis (Willd.) A. Berger, cultivada al Jardí Botànic.

Etimologia El seu nom indica la similitud amb Opuntia i la procedència del Brasil, encara que també s’ha trobat en altres països.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai i Perú, on creixen en diversos hàbitats, en boscos, planures o entre roques, sobre sòls poc profunds, des de 0 a 1300 m d’altitud, en zones més o menys humides.

Descripció Cactus arbustius o arborescents que arriben als 4 m d’altura, amb un tronc únic lignificat, cilíndric i no segmentat, amb branques també cilíndriques. Els articles són aplanats i prims, de color verd pàl·lid, de 15x6 cm. Arèoles blanques, molt espaiades. 1-3 espines de 3-6 cm de llarg, aciculades i amb diminutes fulles carnoses cilíndriques, caduques. A l’estiu, en els articles terminals broten flors diürnes, grogues, de fins a 6 cm de diàmetre. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos, grocs, ataronjats, rojos o porprats, amb les arèoles cobertes de gloquidis. Llavors molt grans, de fins a 1 cm de diàmetre, grogues, discoïdals.

Usos i aprofitaments Les brasiliopúnties són utilitzades tradicionalment com a farratge i llenya per cremar. Les flors i fruits s’usen per a l’alimentació humana. També tenen ús ornamental, ja que llueixen molt vistoses en jardins sense resultar agressives com altres opuntioidees.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, en un lloc protegit de les gelades perquè els afecten les temperatures baixes. Substrat mixt: inorgànic i orgànic a parts iguals. Creixen millor a mitja ombra, al costat d’una paret que les protegisca de temperatures extremes. A la primavera, estiu i tardor requereixen un parell de regs al mes, més abundants que en el cas de les opúnties perquè no resisteixen tan bé la sequera com elles. Es propaguen sobretot per divisió dels segments, que arrelen amb facilitat. Monografies del Jardí Botànic 59

Carnegiea Britton & Rose Nom comú: saguaro, sahuaro. Gènere amb només una espècie reconeguda, Carnegiea gigantea (Engelm.) Britton & Rose, cultivada al Jardí Botànic.

Etimologia Així denominada en honor d’A. Carnegie, filantrop nord-americà la fundació del qual va finançar els viatges de Britton i Rose.

Distribució i ecologia Procedeixen del desert de Sonora, als EUA i Mèxic, on creixen en sòls rocosos des de 10 a 2000 m d’altitud, quan són xicotets protegits per arbustos. Les seues extenses arrels eviten l’erosió del sòl, arribant a absorbir 750 l d’aigua en una sola precipitació. A l’hivern poden desaiguar l’excés per les arrels, afavorint el matollar de l’entorn. La flor està en la bandera de l’estat d’Arizona.

Descripció Cactus gegants de creixement arborescent, de port columnar i ramificat, de fins a 16 m. Arrels fasciculades, molt esteses. Tiges verdes, cilíndriques, de 30-75 cm de diàmetre, amb 12-30 costelles verticals, prominents. Arèoles molt pròximes les unes a les altres. 12 o més espines radials i entre 3 i 6 centrals de fins a 7 cm de longitud, primer de color terrós i després gris. A principis de l’estiu, prop de l’àpex de les tiges broten flors obertes dia i nit, autoestèrils, d’infundibuliformes a campanulades, color blanc, fragants. Tub floral amb escates i llana escassa. Les flors són pol·linitzades per rates penades, aus i abelles. Fruits ovoides, carnosos, rojos, de fins a 7,5x4,4 cm. Llavors xicotetes, ovalades, quasi negres i brillants.

Usos i aprofitaments Els natius han utilitzat tradicionalment els troncs en la construcció o per elaborar utensilis; consumeixen els fruits frescos o en xarops, melmelades o vins, i les llavors mòltes. En medicina tradicional s’usa per curar ferides, per a la tos i per alleujar el reuma. Els fruits i llavors s’utilitzen en les cerimònies de la pluja i de la collita.

Cultiu Són cactus de cultiu fàcil, però de creixement molt lent. En la zona mediterrània es poden mantindre a l’exterior, perquè suporten bé les gelades. Creixen perfectament a ple sol, amb una mica d’ombreig quan xicotets. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors, encara que el percentatge germinatiu n’és molt baix. Monografies del Jardí Botànic 61

Cephalocereus Pfeiff. Nom comú: viejito. L’espècie tipus és Cephalocereus senilis (Haw.) Pfeiff. En el gènere es reconeixen cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Cephalocereus senilis.

Etimologia Significa ciri amb cap, pel pseudocefàleus.

Distribució i ecologia Són endèmics de Mèxic, on creixen sobre sòls minerals, a vegades entre roques, des de 1000 a 1850 m d’altitud, en barrancs, formant grans grups.

Descripció Cactus columnars o ramificats des de la base, de fins a 12 m d’alt. Tiges de 40 cm de diàmetre de color verd clar, després gris, amb pseudocefàleus en la maduresa. 12-15 costelles arrodonides quan joves, després 25-30. Arèoles dimorfes, grans, arrodonides i pròximes entre si. 5 espines centrals groguenques de 4 cm i nombroses espines radials, com a llargs pèls. A l’estiu, del pseudocefàleus broten flors nocturnes, autoestèrils, tubulars o campanulades, de color rosat o groguenc. Tub floral amb escates i pèls. Les flors són pol·linitzades per rates penades. Fruits ovoides, secs, amb escates i pèls. Llavors piriformes, llises, negres i brillants.

Usos i aprofitaments Molt apreciats com a plantes ornamentals, de bell port des de xicotets. Se n’ha estès el cultiu en tot el món i aquesta propagació generalitzada ha reduït la pressió sobre les poblacions silvestres, que estaven amenaçades per la col·lecta d’exemplars joves i la decapitació d’adults per obtindre llavors. En medicina tradicional s’usen com a diürètics, per abaixar la hipertensió i en el tractament de l’arteriosclerosi. La fusta s’empra en la construcció i els pèls s’usaven per omplir coixins.

Cultiu Fàcils de cultivar, adequats per a principiants. En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart), amb bon drenatge. A ple sol desenrotllen bé les atractives espines peludes. Si es mantenen en un test, ha de ser ampli per albergar les arrels. A la primavera, estiu i tardor només necessiten regs i fertilitzacions succintes. Cal procurar no mullar els pèls al regar. Es propaguen fàcilment per llavors. Tarden més de deu anys a florir en cultiu.

Monografies del Jardí Botànic 63

Cereus Mill. Nom comú: acana, cadushi. L’espècie tipus és Cereus hexagonus (L.) Mill. En el gènere es reconeixen vint-i-cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Cereus albicaulis (23) i C. hildmannianus (24).

Etimologia El nom vol dir ciri, per la forma cilíndrica allargada.

Distribució i ecologia La seua distribució és molt àmplia a Amèrica del Sud. Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Granada, Guaiana, Guaiana Francesa, Paraguai, Trinitat i Tobago, Uruguai i Veneçuela, on creixen sobre sòls molt diversos tant arenosos com granítics o volcànics, des de 10 a 2000 m d’altitud, entre roques o en boscos secs, en planures o tossals.

Descripció Cactus arbustius o arborescents, molt ramificats, inclouen algunes espècies que arriben als 15-25 m d’altura. Tiges erectes, ascendents o prostrades, a vegades segmentades, amb 4-8 (algunes vegades fins a 10) costelles molt definides. Arèoles llanoses i sense pèls. Espines nombroses, aciculars. A l’estiu, en les tiges broten flors de 8-30 cm de longitud, nocturnes, autoestèrils, infundibuliformes, color blanc amb tint purpuri o groc. Tub floral glabre. Les flors són pol·linitzades per rates penades, palometes nocturnes i colibrís. Fruits de globosos a ovoides, carnosos, dehiscents. Llavors grosses, negres, brillants, rugoses i tuberculades.

Usos i aprofitaments Els cereus ajuden a disminuir l’erosió del terreny. S’usen tradicionalment com a farratge i per tractar les insolacions. Certes espècies tenen una acció cardiotònica. La polpa és comestible i s’utilitza per a xarops, licors i melmelades. Les plantes vives s’empren per a palissades i els troncs en la construcció. S’usa com ornamental pel port, fàcil cultiu i fragància de les flors d’algunes de les espècies.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol amb quelcom d’ombreig. A la primavera estiu i tardor els va bé un reg quinzenal. Fertilitzar una o diverses vegades a l’any. Es propaguen per esqueixos, que arrelen amb facilitat, i també per llavors, que germinen bé. Pel seu vigor, s’utilitzen com a base per empeltar sobre elles espècies de creixement difícil o lent. Monografies del Jardí Botànic 65

Cleistocactus Lem. Nom comú: antorcha plateada. L’espècie tipus és Cleistocactus baumannii (Lem.) Lem. En el gènere es reconeixen vint-i-vuit espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Cleistocactus buchtienii (25), C. hyalacanthus (26) i C. strausii (27).

Etimologia Significa cactus tancat, perquè les seues flors tubulars a penes s’obrin.

Distribució i ecologia Àmpliament distribuïts a Amèrica del Sud. Procedeixen d'Argen tina, Bolívia, Brasil, Paraguai i Perú, on creixen sobre sòls molt minerals, a vegades entre roques, des de 100 a 3000 m d'altitud, en ambients diversos des de la zona andina a la tropical, en boscos secs o en zones més humides, a ple sol o entre arbustos.

Descripció Cactus de port arbustiu. Tiges primes cilíndriques ramificades des de la base, erectes, pèndules o prostrades, de fins a 3 m de longitud. 5-30 costelles poc pronunciades. Arèoles molt juntes. Espines aciculars, fines i denses. A l’estiu, en els costats de la tija broten flors diürnes, tubulars, de color rogenc, taronja o verdós; algunes vegades groc, d’altres colors o combinació de dos o tres colors. Tub floral estret amb escates, pèls o llana. Les flors són pol·linitzades per colibrís. Fruits esfèrics xicotets, carnosos, indehiscents, rojos, verds, blaus o grocs. Llavors xicotetes, negres, brillants, globoses o piriformes, llises o amb estries i moltes vegades foveolades.

Usos i aprofitaments En la medicina tradicional, el seu mucílag s’usa contra la gastritis i la fatiga. S’utilitzen com a farratge. Els fruits es consumeixen frescos. També s’empren com a elements per a la construcció i en l’artesania ornamental. L’ús més estès és l’ornamental, normalment en grups xicotets.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades. Si es planten en tests, han de ser amplis per contindre bé les extenses arrels. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. A la primavera i estiu els convé almenys un reg al mes, especialment quan estan en flor. Fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per esqueixos, que arrelen amb facilitat, i també per llavors.

Monografies del Jardí Botànic 67

Consolea Lem. Nom comú: alpargata, tuna. L’espècie tipus és Consolea spinosissima (Mill.) Lem. En el gènere es reconeixen nou espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Consolea macracantha (28) i C. rubescens (29).

Etimologia El nom es deu al botànic italià Michelangelo Console.

Distribució i ecologia Es distribueixen als EUA (Florida) i a les illes del Carib, on creixen en boscos secs, en planures o sobre roques, des de 0 a 50 m d’altitud, juntament amb vegetació xeromorfa costanera i subcostanera o sense una altra vegetació associada.

Descripció Cactus en forma arborescent, de fins a 6 m d’altura. Un o més troncs cilíndrics, no segmentats, de fins a 15 cm de diàmetre, molt espinosos, amb branques laterals o terminals esclafades, inequilàteres. Arèoles amb gloquidis, espines i pèls. Espines molt variables, a vegades absents. A l’estiu, dels cladodis broten xicotetes flors diürnes, autoestèrils, de colors canviants, groc, taronja i roig (cactus semàfor). Pericarpel perllongat i comprimit. Les flors són pol·linitzades per formigues. Fruits oblongs, carnosos, de fins a 8 cm de llarg. Llavors lenticulars, color palla, de 3-4 mm de diàmetre, comprimides lateralment.

Usos i aprofitaments Les consolees s’utilitzen com a farratge. Els fruits s’usen per produir licors. Serveixen per iniciar la repoblació de zones desforestades.

Cultiu A la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior però en un lloc protegit de les gelades, perquè els afecten les temperatures baixes. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). S’ha de tindre en compte les dimensions que poden aconseguir abans de decidir-ne la ubicació. Regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu, especialment quan estan en flor. Es propaguen sobretot per divisió dels articles, que arrelen amb facilitat.

Monografies del Jardí Botànic 69

C. Laui Lau

Copiapoa Britton & Rose Nom comú: quisco. L’espècie tipus és Copiapoa marginata (Salm-Dyck) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen trenta-dos espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Copiapoa bridgesii (30), C. coquimbana (31), C. humilis (32), C. krainziana (33) i C. marginata (34).

Etimologia El nom deriva de la província de Copiapó, d’on procedeixen alguns d’aquests cactus.

Distribució i ecologia Endèmics de Xile, on creixen a ple sol, en planures, tossals i turons o en clevills entre roques, des de 0 a 1500 m d’altitud al desert d’Atacama, a la costa de Xile, que és la zona del món on menys plou però part del dia hi ha boira (camanchaca). Les copiapoes es distribueixen en la vora inferior i superior de l’àrea de producció de la camanchaca.

Descripció Cactus solitaris o agrupats, de grandària variable, des de pocs cm a 1 m d’ample o alt. Arrel fibrosa o napiforme allargada. Tiges globoses o allargades. Arèoles sovint amb llana en l’àpex. Espines en número variable, d’escasses a nombroses. Al llarg de l’any, en l’àpex de les tiges broten flors diürnes autoestèrils, campanulades o infundibuliformes, color groc, a vegades amb tons rogencs. Tub floral molt curt. Les flors són pol·linitzades per himenòpters i coleòpters. Fruits xicotets, globosos o turbinats. Llavors grans, negres o marrons, brillants, que dispersen les formigues.

Usos i aprofitaments Les copiapoes són cactus de bell port que tarden molts anys a aconseguir una grandària mitjana, i eixos exemplars són molt apreciats en el col·leccionisme de cactus.

Cultiu Són de cultiu difícil. En la zona mediterrània s’han de mantindre a cobert, perquè no toleren l’excés d’humitat a l’hivern. Necessiten un substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart), molt porós. Creixen bé en zones molt il·luminades o a ple sol. A la primavera i estiu requereixen regs escassos, que han de cessar a la tardor i hivern. El substrat ha d’estar sec abans que tornem a regar. Fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors i per esqueixos en menor grau. Són de creixement lent.

Monografies del Jardí Botànic 71

Coryphantha (Engelm.) Lem. Nom comú: biznaga, organito, doñana. L’espècie tipus és Coryphantha sulcata (Engelm.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen quaranta-set espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Coryphantha cornifera (35), C. delaetiana (36), C. elephantidens (37), C. kra cikii (38), C. nickelsiae (39), C. pallia (40), C. pycnacantha (41) i C. radians (42).

Etimologia El nom significa flor en el cim, per les flors apicals.

Distribució i ecologia Procedeixen d’EUA i Mèxic, on creixen en ambients diversos, sobre sòls minerals purs o amb més o menys addició d’humus, des de 500 a 2700 m d’altitud, a ple sol o a mitja ombra, en companyia d’altres plantes.

Descripció Cactus solitaris o agrupats, de fins a 50 cm d’alçada. Tiges de forma globosa o cilíndrica. Tubèrculs generalment grans, amb un solc. Les arèoles, en les puntes o les axil·les dels tubèrculs. Espines de grandària variable. A l’estiu, en les axil·les pròximes a l’àpex de les tiges broten flors de 10x6,5 cm, diürnes, autoestèrils, campanulades o infundibuliformes, color groc clar, a vegades blanc, rosa, magenta o púrpura. Les flors són molt més grans que les d’altres cactus tuberculats; són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos o oblongs, verds, rojos o grocs. Llavors negres o marrons, ovoides o reniformes, amb la testa reticulada.

Usos i aprofitaments En medicina tradicional s’usen per a malalties urinàries, gàstriques i per al reumatisme. Algunes espècies les utilitzen els xamans pels seus alcaloides al·lucinògens. Els fruits d’algunes espècies serveixen com a menjar o assaonament i per fer vi. Les corifantes es cultiven en vivers per vendre-les com a ornamentals pel seu port i per la vistositat de les flors.

Cultiu De cultiu fàcil. En la zona mediterrània, és millor cultivar-les en tests en un lloc resguardat i ben ventilat. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart). A la primavera i tardor requereixen regs controlats, abundants a l’estiu i nuls a l’hivern. Fertilitzar quan estan en flor. Es propaguen per llavors i per separació de rebrots..

Monografies del Jardí Botànic 73

Cylindropuntia (Engelm.) F. M. Knuth Nom comú: clavellina, cholla, choya, cardo. L’espècie tipus és Cylindropuntia imbricata (Haw.) F. M. Knuth. En el gènere es reconeixen trenta-set espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Cylindropuntia arbuscula (43), C. lepto caulis (44) i C. tunicata (45).

Etimologia El nom significa opúntia cilíndrica, per la forma de les tiges.

Distribució i ecologia Procedeixen de les Antilles, Cuba, EUA, Haití, Mèxic, República Dominicana, Trinitat i Tobago i Veneçuela, on creixen en ambients molt diversos, sobre molts tipus de sòls, des de 0 a 2100 m d’altitud. S’han assilvestrat en zones d’Espanya, Sud-Amèrica, Sud-Àfrica i Austràlia.

Descripció Cactus arbustius o arborescents molt ramificats, usualment molt espinosos, de fins a 3 m d’altura. Tiges i articles cilíndrics o compactes que es desprenen amb facilitat. Arèoles amb gloquidis. Espines amb una funda. A la primavera i estiu, prop de l’àpex de les tiges broten flors diürnes, autoestèrils, obertes, de color groc, roig, magenta o verdós. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits esfèrics o claviformes. Llavors grans, color groc palla.

Usos i aprofitaments En medicina tradicional s’usen com a bactericida, purificador d’aigua, hidratant i per a diabetis, malalties renals, diarrees i dolors de cap i d’orella. S’usen com a farratge i combustible. Es planten com a tanques, i la part llenyosa s’aprofita per a objectes artesanals. El mucílag serveix de pegament. Alguns grups de natius les utilitzen com a aliment i condiment. Per la facilitat amb què es propaguen, serveixen per a la transformació gradual dels deserts.

Cultiu A causa del seu potencial colonitzador i de constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, totes les espècies del gènere Cylin dropuntia han sigut incloses en el Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, aprovat per Reial Decret a l’agost de 2013, a causa de la qual cosa queda prohibida a Espanya la seua introducció en el medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç. Monografies del Jardí Botànic 75

Echinocactus Link & Otto Nom comú: barril, biznaga. L’espècie tipus és Echinocactus platyacanthus Link & Otto. En el gènere es reconeixen cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Echinocactus platyacanthus.

Etimologia El nom significa cactus eriçó, per l‘aparença.

Distribució i ecologia Procedeixen d’EUA i Mèxic, on creixen en ambients molt diversos, des de deserts a boscos, sobre molts tipus de sòls minerals, inclús amb una mica d’humus, des de 30 a 2200 m d’altitud.

Descripció Gènere de cactus solitaris o que formen grups. Tiges globoses o com una columna curta, dures, amb l’àpex aplanat cobert de llana groguenca. Nombroses costelles. Arèoles grans i llanoses. Espines fortes, normalment diferenciades entre centrals i radials. A l’estiu, en l’àpex broten flors diürnes autoestèrils, infundibuliformes o campanulades, de color groc o rosa, amb escates agudes. Les flors són pol·linitzades per himenòpters. Fruits globosos. Llavors grans, negres.

Usos i aprofitaments Echinocactus platyacanthus s’utilitza per elaborar el citronat, que són trossos del cactus cristal·litzats per substitució de l’aigua per sucre. Actualment és un delicte a Mèxic recol·lectar el cactus. En medicina tradicional, amb els fruits es fa té per a la tos; amb trossos de la tija, bullits per a la bronquitis i per a malalties del renyó. Es couen llesques del cactus amb abundant aigua i aquesta s’utilitza com a aigua d’ús per als diabètics. La saba es pren en dejú per desfer pedres en els ronyons. També s’utilitzen com a farratge per al bestiar. La llana, per a fil i farcir coixins. Tenen ús ornamental en els jardins o en col·leccions particulars.

Cultiu De cultiu més o menys difícil, segons espècies, Són de creixement molt lent. En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, en el sòl o en un test ampli i profund. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol, però algunes espècies requereixen ombra lleu a l’estiu. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar-los una vegada al trimestre, especialment quan estan en flor. Es propaguen per llavors i per esqueixos.

Monografies del Jardí Botànic 77

Echinocereus Engelm. Nom comú: alicoche, biznaga, cactus erizo, pitahaya. L’espècie tipus és Echinocereus viridiflorus Engelm. En el gènere es reconeixen seixanta-vuit espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Echinocereus adustus (47), E. brandegeei (48), E. fendleri (49), E. knippelia nus (50), E. primolanatus (51), E. pulchellus (52), E. rigidissimus (53), E. scheeri (54) i E. subinermis (55).

Etimologia El nom significa ciri eriçó, per la forma allargada i espinosa de moltes de les espècies.

Distribució i ecologia Procedeixen d’EUA i Mèxic, on creixen en ambients molt diversos, des de boscos a zones més desèrtiques, passant per praderies, valls i penya-segats, sobre molts tipus de sòls minerals, algunes vegades amb més o menys humus, des de 0 a 2700 m d’altitud, en companyia d’altres cactus i suculentes.

Descripció Cactus solitaris o arbustius, a vegades formant mates, de fins a 60 cm d’alt. Arrels fasciculades o tuberoses. Tiges prostrades o erectes, globoses o cilíndriques. 4-26 costelles de forma variable. Espines molt variables. A l’estiu, de les tiges broten flors diürnes autoestèrils, infundibuliformes, de color groc, rosa, magenta, roig, blanc, verdós o marró, de fins a 12 cm d’ample. Són espinoses i quasi totes les espècies tenen l’estigma verd. Les flors són pol·linitzades per colibrís o abelles. Fruits verds o rojos, globosos o ovoides, sovint espinosos i dehiscents. Llavors ovalades, tuberculades, negres.

Usos i aprofitaments En medicina tradicional s’utilitzen com antifúngics, la saba d’unes espècies per al dolor d’orella i la d’altres com a estimulant cardíac i com a verí. També se n’ha descrit l’ús cerimonial. Els echinocereus tenen ús ornamental per les espines acolorides i les belles flors. Els fruits d’algunes espècies s’utilitzen com a aliment i per mitigar la set. En zones desèrtiques, les seues arrels esteses retenen el sòl.

Cultiu De fàcil cultiu, encara que de creixement lent. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. Regs quinzenals a la primavera i estiu, sense excedir-se en el cas de les espècies més xicotetes. Es propaguen per llavors i per esqueixos.

Monografies del Jardí Botànic 79

Echinofossulocactus Lawr. Nom comú: biznaga ondulada. L’espècie tipus és Echinofossulocactus obvallatus (D.C.) Lawr. En el gènere es reconeixen dotze espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Echinofossulocactus crispatus (56), E. dichroacanthus (57), E. multicostatus (58), E. obvallatus (59), E. ochoterenanus (60), E. phyllacanthus (61) i E. vaupelianus (62).

Etimologia El nom significa cactus eriçó amb solc, per les costelles i espines.

Distribució i ecologia Procedeixen de Mèxic, on creixen en zones rocoses en sòls rics en humus, en un clima relativament més humit que altres cactus mexicans, des de 600 a 2800 m d’altitud, entre herbes i arbustos, amb altres cactus, bromeliàcies i agaves.

Descripció És un gènere fàcil de distingir d'altres. Cactus xicotets, de fins a 10 cm d'ample, generalment solitaris, de creixement lent. Tiges globoses o cilíndriques curtes. Costelles nombroses, fines i sovint ondulades. Poques arèoles, espaiades. Espines rectes o corbades cap amunt, mai ganxudes, en dos sèries, les superiors més amples i llargues i les inferiors més xicotetes. A l’estiu, de l’àpex broten flors de fins a 3,5 cm de llarg, de color blanc, groc, rosa o púrpura, amb una banda central morada o marró. Tub floral molt curt amb escates grans. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits xicotets globosos. Llavors subesfèriques, reticulades, marrons o negres.

Usos i aprofitaments Els fruits s’utilitzen com a aliment i el cactus com a ornament. Les flors tenen un ús tradicional en cerimònies religioses de caràcter curatiu. Algunes espècies presenten importància ecològica com a formadores de sòl, perquè creixen sobre basalts.

Cultiu De fàcil cultiu, indicats per a principiants. En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades; per les seues dimensions és millor cultivarlos en tests. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. A la primavera i tardor requereixen regs controlats, abundants a l’estiu. Responen bé a la fertilització mineral, especialment quan estan en flor. Es propaguen per llavors fàcilment.

Monografies del Jardí Botànic 81

Echinopsis Zucc. Nom comú: bochita, michoga. L’espècie tipus és Echinopsis eyreisii (Turpin) Pfeiff. & Otto. En el gènere es reconeixen vint-i-una espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Echinopsis ancistrophora (63), E. calochlora (64), E. eyriesii (65), E. leucantha (66), E. oxygona (67), E. subdenudata (68) i E. tubiflora (69).

Etimologia El nom significa paregut a un eriçó, per la seua forma.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai i Uruguai, on creixen en boscos i praderies, en zones rocoses, en un clima humit amb estació seca, des de 400 a 2400 m d’altitud, entre altres cactus i també entre herbes, arbustos i arbres.

Descripció Cactus generalment cespitosos. Tiges globoses o cilíndriques. 8-30 costelles rectes distintives, normalment agudes, a vegades tuberculades. Arèoles en els marges de les costelles, generalment arrodonides i amb llana. Espines punxants, variables en nombre i grandària. A l’estiu, en la zona subapical o lateral de les tiges broten flors diürnes i nocturnes autoestèrils. Tub floral allargat, de color blanc, groc, rosa, o roig. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos o ovoides, carnosos i sovint dehiscents. Llavors variables, xicotetes, negres.

Usos i aprofitaments S’usa com a planta ornamental. Són molt buscats els cultivars a partir d’hibridacions, especialment els originats al Desert Garden Conservatory de l’Huntington Library de San Marino (Califòrnia) i els seus derivats, per l’espectacularitat de les flors.

Cultiu De fàcil cultiu, ideals per iniciar-se amb els cactus. En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades, tant en el sòl com en tests. Substrat mixt: inorgànic i orgànic al 50%; si estan en test, cal trasplantar-los ben a sovint. Creixen bé a ple sol o almenys en zones molt il·luminades. Convé regar diverses vegades al mes a la primavera i estiu, sempre quan el substrat estiga sec, i fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors i per separació de fillols.

Monografies del Jardí Botànic 83

Eriocephala Backeb. Nom comú: balón de oro. L’espècie tipus és Eriocephala leninghausii (K. Schum.) Backeb. ex Heinrich. En el gènere es reconeixen sis espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Eriocephala leninghausii (71), E. schumanniana (72) i E. warasii (73).

Etimologia Significa cap llanós, per l’abundància de llana en l’àpex.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai, on creixen sobre sòls diversos, però rics en humus, des de 500 a 2200 m d’altitud, en boscos humits amb sequera hivernal, en companyia de líquens.

Descripció Cactus solitaris o formant grups. Tiges globoses que es tornen columnars, de color verd, amb l’àpex llanut. Nombroses costelles, ben definides. Espines fines i nombroses. A l’estiu, prop de l’àpex de les tiges broten flors diürnes, d’infundibuliformes a campanulades, de color groc clar. Les flors són pol·linitzades per himenòpters. Fruits globosos, coberts de llana i de cerres. Llavors xicotetes, marrons o negres, en forma de casc o de gorra.

Usos i aprofitaments Tenen ús ornamental: per la seua dimensió mitjana són molt vistoses en tests o en jardins xicotets per les tiges, espines i abundant floració.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades no prolongades. Substrat mixt: inorgànic i orgànic al 50%; convé trasplantar-los cada any. Creixen bé a mitja ombra, millor en test que en el sòl, test que convé anar girant de tant en tant per l’heliotropisme d’aquests cactus. A la primavera i tardor els convenen regs quinzenals, a l’estiu mensuals i a l’hivern esporàdics. Fertilitzar dos vegades a l’any. Es propaguen per llavors. Són de creixement lent i cal esperar diversos anys per veure-los florir.

Monografies del Jardí Botànic 85

Espostoa Britton & Rose Nom comú: viejo. L’espècie tipus és Espostoa lanata (Knuth) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen onze espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Espostoa lanata (74) i E. melanostele (75).

Etimologia El nom es deu al botànic peruà Nicolás Esposto.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Equador i Perú, on creixen sobre sòls rocosos, des de 450 a 2800 m d’altitud en valls i vessants muntanyoses, envoltades de vegetació, inclús en boscos, de vegades formant grups grans.

Descripció Cactus arbustius o arborescents. Tiges primes cilíndriques ramificades des de la base. 18-30 costelles i cefàleus lateral. Arèoles circulars molt pròximes. Espines robustes o piloses. A l’estiu, en el cefàleus broten flors nocturnes, de 4-8 cm de llarg, tubulars o campanulades de color crema. Amb escates i pèls per fora. Les flors són pol·linitzades per rates penades, abelles i colibrís. Fruits globosos o ovoides. Llavors negres, brillants, i foveolades.

Usos i aprofitaments Les espostoes són utilitzades tradicionalment com a farratge i com a elements per a la construcció. També s’usen en cerimònies tradicionals pels alcaloides que contenen algunes espècies. Els fruits es consumeixen en fresc. L’ús més estès és l’ornamental: molt vistoses en jardins, normalment agrupades.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior perquè suporten bé les gelades no prolongades i la sequera; si es cultiven en tests, han de ser amplis per contindre bé les extenses arrels. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç), molt porós. Creixen bé a ple sol. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar a l’estiu, especialment quan estan en flor. Es propaguen per llavor i per esqueixos, que arrelen amb facilitat.

Monografies del Jardí Botànic 87

Ferocactus Britton & Rose Nom comú: biznaga, barril, limilla. L’espècie tipus és Ferocactus wislizenii (Engelm.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen vint-i-sis espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Ferocactus acanthodes (76), F. chrysacanthus (77), F. diguetii (78), F. glaucescens (79), F. herrerae (80), F. histrix (81), F. latispinus (82), F. pilosus (83), F. robustus (84), F. viridescens (85) i F. wislizenii (86).

Etimologia Significa cactus feroç, per les espines.

Distribució i ecologia Procedeixen d’EUA i Mèxic, on creixen sobre sòls minerals, a vegades entre roques, des de 0 a 3000 m d’altitud, en praderies amb herbes o en planures desèrtiques, en tossals i pendents.

Descripció Cactus de port solitari o agrupat, que poden aconseguir fins a 4 m d’alt. Tiges de forma globosa aplanada, de cilindre allargat o de tonell. Costelles pronunciades, molt variables quant a nombre. Arèoles grans, sovint amb glàndules nectaríferes. Espines radials variables i 4 centrals ben diferenciades, grosses, sovint anellades transversalment i de vegades ganxudes. A l’estiu, prop de l’àpex de la tija broten flors diürnes, autoestèrils, infundibuliformes o campanulades, de color roig, taronja, groc, magenta o púrpura. Tub floral curt amb escates amples, nues. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos o oblongs, dehiscents. Llavors de color marró o negre, brillants, papil·loses o reticulades.

Usos i aprofitaments Les llavors, fruits i flors d’alguns ferocactus serveixen com a aliment i la polpa s’utilitza en confiteria per elaborar el citronat i com a farratge en èpoques de sequera. També com rehidratant i per llevar la set. Llesques del cactus, cuites i embolicades en un drap, s’usaven per al dolor corporal; també n’es feia té per al dolor de ronyons. L’ús més estès n’és l’ornamental. Molt vistosos en jardins.

Cultiu En la zona mediterrània són fàcils de cultivar a l’aire lliure, perquè suporten bé les gelades no prolongades. Si es mantenen en tests, han de ser amplis i profunds. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar una vegada al trimestre, especialment quan estan en flor. Es propaguen fàcilment per llavors. Monografies del Jardí Botànic 89

102

104

Gymnocalycium Pfeiff. Nom comú: bochita, penca. L’espècie tipus és Gymnocalycium gibbosum (Haw.) Pfeiff. ex Mittler. En el gènere es reconeixen seixanta espècies, de les quals al Jardí Botànic creixen dinou, com ara, Gymnocalycium anisitsii (87), G. bruchii (89), G. castellanosii (90), G. ochoterenae (98), G. quehlianum (102), G. saglionis (104).

Etimologia Significa calze nu, pel tub floral sense pèls.

Distribució i ecologia La seua distribució és àmplia a Amèrica del Sud. Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai i Uruguai, on creixen sobre sòls minerals, sovint amb depòsits d’humus, des de 50 a 3000 m d’altitud en muntanyes i planures, a l’abric d’altres vegetals.

Descripció Cactus solitaris, de vegades formant grups. Tiges de forma globosa aplanada o de cilindre curt. 4-15 costelles arrodonides o tuberculades. Arèoles grans, generalment amb solcs laterals entre elles i axil·les glabres. Espines variables. Prop de l’àpex de les tiges, a l’estiu broten flors grans, diürnes, subapicals, infundibuliformes o campanulades, de color roig, rosa, blanc o groc. Tub floral molt gran, amb escates. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos o oblongs, dehiscents. Llavors variables.

Usos i aprofitaments Alguns gymnocalycium són utilitzats tradicionalment com a farratge. Els fruits s’usen per a l’alimentació humana. L’ús més estès és l’ornamental: són molt vistosos en tests. La seua gran variabilitat i mida reduïda es presta al col·leccionisme. Hi ha associacions i publicacions periòdiques dedicades exclusivament a aquest gènere.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, però creixen millor en l’interior, en un lloc ben ventilat. Està especialment indicat el cultiu en test. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Convé regar diverses vegades al mes a la primavera i estiu, sempre quan el substrat estiga sec, i fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors i per rebrots les espècies cespitoses. Són de creixement lent i en algunes espècies les flors tarden anys a aparèixer, però val la pena esperar.

Monografies del Jardí Botànic 91

106

Hamatocactus Britton & Rose Nom comú: biznaga ganchuda. L’espècie tipus és Hamatocactus setispinus (Engelm.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen dos espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Hamatocactus hamatacanthus.

Etimologia Significa cactus amb ganxo, per les espines centrals

Distribució i ecologia Procedeixen del desert de Chihuahua, als EUA i Mèxic, on creixen en sòls minerals, des de 0 a 1550 m d’altitud, en planures, tossals i terrasses, davall arbustos.

Descripció Cactus solitaris. Tiges globoses, que es van allargant, de color verd glauc o brillant. Costelles pronunciades, espiralades. Arèoles amb glàndules nectaríferes. Espines centrals flexibles, allargades i ganxudes. A l’estiu, en l’àpex de la tija broten flors diürnes, perfumades, autofèrtils, infundibuliformes, de color totalment groc o amb el centre roig. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits esfèrics o ovoides, ataronjats, verds o rojos, carnosos i indehiscents. Llavors negres, reticulades o foveolades.

Usos i aprofitaments Els fruits són comestibles i es comercialitzen. La polpa d’alguns hamatocactus la utilitzen algunes comunitats mestisses per elaborar el citronat. L’ús més estès n’és l’ornamental; molt vistosos per les seues flors i espines.

Cultiu En la zona mediterrània són fàcils de cultivar en jardins a l’exterior, perquè suporten bé les gelades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol o a mitja ombra. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar una vegada al trimestre, especialment quan estan en flor. Es propaguen fàcilment per llavors. El pol·len d’Hamatocactus setispinus s’utilitza per forçar l’autopol·linització de cactus resistents a ella, pràctica que es realitza quan només es té un exemplar i es vol obtindre llavors.

Monografies del Jardí Botànic 93

107

108

Harrisia Britton Nom comú: ullua. L’espècie tipus és Harrisia gracilis Britton. De les divuit espècies del gènere, al Jardí Botànic es cultiven Harrisia bonplandii (107) i H. tetracantha (108).

Etimologia El nom es deu al botànic irlandès J. Williams Harris.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Bahames, Bolívia, Brasil, Cuba, EUA, Haití, Hondures, Illa Caiman, Jamaica, Paraguai, Puerto Rico, República Dominicana i Uruguai, on creixen en boscos espinosos amb estació seca, des de 0 a 3000 m d’altitud, a l’ombra entre herbes, matolls i arbustos. S’han naturalitzat a l’Àfrica i Oceania.

Descripció Cactus arbustius o arborescents. Arrels sovint engrossides. Tiges cilíndriques ramificades, d’hàbit més o menys erecte, decumbent o prostrat. 4-12 costelles. Arèoles tomentoses. Espines de grandària i nombre variable. A l’estiu, en les tiges broten flors grans, nocturnes, autofèrtils, infundibuliformes de color blanc o rosa, de 12-22 cm de llarg. Tub floral perllongat, amb escates i llana. Les flors són pol·linitzades per rates penades i palometes nocturnes. Fruits globosos o ovoides, de color groc o taronja, amb escates i espines. Llavors grosses, ovals, marrons o negres, molt rugoses.

Usos i aprofitaments Els fruits s’utilitzen per al consum humà. Les tiges serveixen de farratge. També s’usen en la construcció i amb fins artesanals. Algunes espècies contenen alcaloides i una d’elles, cafeïna.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior en un lloc a resguard de les gelades. Millor a l’ombra que a ple sol. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Es cultiven bé en tests prou grans per albergar-ne les arrels. A la primavera, estiu i tardor els convenen regs generosos, diverses vegades al mes. Responen bé a la fertilització mineral, especialment quan floreixen. Està molt estesa la seua utilització com a portaempelt per a la propagació d’altres cactàcies de difícil subsistència sobre les arrels pròpies. Es propaguen fàcil i ràpidament per esqueixos i per llavors.

Monografies del Jardí Botànic 95

109

Hylocereus (A. Berger) Britton & Rose Nom comú: pitahaya, reina de la noche. L’espècie tipus és Hylocereus triangularis (L.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen quinze espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Hylocereus triangularis.

Etimologia Significa ciri del bosc, per la forma i l’hàbitat.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Belize, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, Guatemala, Granada, les Guaianes, Haití, Hondures, illes de Sobrevent, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, Surinam i Veneçuela, on creixen sobre sòls rics en boscos tropicals, en zones seques o plujoses, des de 0 a 2200 m d’altitud, enfilant els arbres o sobre roques. S’ha naturalitzat a molts països.

Descripció Cactus epífits enfiladors que arriben a aconseguir 10 m de longitud o més. Les tiges estan segmentades, amb dos o tres ales. Produeixen arrels aèries. Arèoles amb un poc de llana. Espines curtes i escasses. A l’estiu, de les tiges broten flors nocturnes autoestèrils de fins a 30 cm de diàmetre, infundibuliformes, de color blanc o roig. Tub floral molt perllongat. Les flors són pol·linitzades per rates penades i palometes nocturnes. Fruits globosos o oblongs, grossos, carnosos. Llavors de 2,5x2 mm, marrons o negres, brillants, ovalades.

Usos i aprofitaments Els fruits dels hylocereus són molt apreciats per al consum humà pel sabor i l’absència d’espines; es consumeixen frescos i en xarop o melmelada. S’han cultivat en horts familiars des de temps ancestrals i ara en grans extensions. Les tiges es consumeixen com a verdura i com a farratge. S’usen per a malalties del renyó i gastrointestinals, per tractar les pústules i també com a cosmètics i colorants. En jardineria s’utilitzen per emparrar o formar tanques vives.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense moltes exigències en un sòl fresc o en tests penjats. Substrat mixt: inorgànic i orgànic al 50%. Creixen bé amb quelcom d’ombreig. A la primavera, estiu i tardor, cal regar-los diverses vegades al mes. Fertilitzar quan estan en flor. Es propaguen fàcil i ràpidament per esqueixos i per llavors. Van molt bé com a portaempelt. Monografies del Jardí Botànic 97

110

Kroenleinia Lodé Nom comú: seient de sogra, asiento de suegra, bola dorada, barril de oro. Gènere amb només una espècie reconeguda, Kroenlenia grusonii (Hildm.) Lodé, cultivada al Jardí Botànic.

Etimologia El nom es deu a Marcel Kroenlein, monegasc, director del Jardí Exòtic de Mònaco.

Distribució i ecologia Endèmics de Mèxic, on creixen en pendents rocosos amb altres cactus ,entre arbustos i herbes, sobre diversos tipus de sòls minerals, des de 1400 a 2000 m d’altitud. Molt escassos en l’hàbitat, però propagats extensament en cultiu.

Descripció Cactus solitaris, després formant xicotets grups, arriben fins els 2 m d’altura. Tiges globoses o en forma de columna curta, amb l’àpex aplanat cobert de llana. Fins a 40 costelles. Arèoles grans, allargades i pròximes. Espines robustes. A l’estiu, en l’àpex broten flors diürnes, infundibuliformes o campanulades, de color groc, amb escates marrons punxants. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits allargats. Llavors ovalades, marrons.

Usos i aprofitaments Tenen ús ornamental als jardins o en col·leccions particulars, molt apreciats pel seu bell aspecte i fàcil cultiu. Tradicionalment, els fruits s’utilitzen com a aliment i les espines per pentinar la fibra d’ixtle. Molt escassos en l’hàbitat, quasi extints, han sigut propagats extensament en cultiu, i estan entre les primeres espècies de cactàcies cultivades en vivers.

Cultiu En la zona mediterrània són fàcils de cultivar en jardins. Si s’opta pel test, ha de ser ampli i profund. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. A la primavera i tardor responen bé a regs mensuals, i a l’estiu quinzenals. Es propaguen per llavors, que produeixen abundantment. Són de creixement molt lent i tarden dècades a florir.

Monografies del Jardí Botànic 99

111

112

114

115

116

117

Lobivia Britton & Rose Nom comú: kuru. L’espècie tipus és Lobivia pentlandii (Hook.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen trenta-cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Lobivia arachnacantha (111), L. aurea (112), L. backebergii (113), L. haematantha (114), L. oligotricha (115), L. silvestrii (116), L. tiegeliana (117) i L. wrightiana (118).

Etimologia El nom és un anagrama de Bolívia, on creix.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Xile i Perú, on viuen sobre sòls plans, pedregosos o rocosos, des de 1000 a 4600 m d’altitud en l’altiplà andí, entre les herbes o a ple sol.

Descripció Cactus xicotets, solitaris o cespitosos. Tiges globoses allargades. Costelles poc pronunciades o tuberculades. Espines variables. A l’estiu, en les tiges broten flors diürnes infundibuliformes o campanulades de color roig, ataronjat, groc, blanc, magenta, púrpura, d’altres colors o de combinació de dos colors. Tub floral curt, amb escates i llana. Les flors són pol·linitzades per abelles, palometes o colibrís. Fruits menuts amb pèls i escates. Llavors xicotetes, negres. Lobivia està molt emparentada amb Echinopsis i molts autors inclouen les seues espècies en aquest darrer gènere. Si és problemàtic distingir ambdós gèneres, encara ho és mes decidir a quin dels dos atribuïm determinades espècies, que podem trobar en la literatura com a Lobivia i també com a Echinopsis.

Usos i aprofitaments Les lobívies han sigut utilitzades ocasionalment com a farratge i els seus fruits per a l’alimentació humana. L’ús més estès és l’ornamental, en ser molt vistoses per l’espectacularitat de les floracions.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades, però per les seues dimensions és millor cultivar-les en tests. Substrat mixt: inorgànic i orgànic al 50%. Es cultiven bé en zones molt il·luminades o a ple sol amb quelcom d’ombreig en les hores centrals del dia. Convé regar diverses vegades al mes a la primavera i estiu, sempre que el substrat estiga sec, i fertilitzar diverses vegades a l’any. Es propaguen per llavors i per separació de fillols, que arrelen bé i floreixen prompte. Monografies del Jardí Botànic 101

119

Lophocereus (A. Berger) Britton & Rose Nom comú: órgano, jarritos, chilayo. L’espècie tipus és Lophocereus schotti (Engelm.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen tres espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Lophocereus marginatus.

Etimologia Significa ciri amb cresta, pel pseudocefàleus que s’observa en l’àpex de la tija de l’espècie tipus.

Distribució i ecologia Es distribueix als EUA i Mèxic, on creix sobre sòls plans, a vegades entre roques, des de 0 a 600 m d’altitud, des del desert de Sonora a dunes costaneres, en companyia d’altres cactus, suculentes i bromeliàcies.

Descripció Cactus arbustius, poc o molt ramificats des de la base. 4-15 costelles pronunciades. Espines variables segons l’espècie. A l’estiu, en els costats de la tija, en el pseudocefàleus en el cas de L. schotti, broten flors autoestèrils tubulars de color rogenc, taronja, o verdós, algunes vegades grogues. Amb escates per fora. Les flors són pol·linitzades per insectes i rates penades. Fruits globosos rojos. Llavors negres brillants.

Usos i aprofitaments Molt estès el seu cultiu en horts familiars, per retindre l’erosió i pels fruits, i en jardins pel valor ornamental. Els fruits es consumeixen frescos o secs i s’utilitzen per elaborar salses, gelats i melmelades. Les tiges serveixen de farratge. S’usen com a medicina per al mal d’orella, diarrees, problemes de ronyons i bufeta, úlceres, tumors, inclús per a la cirrosi. També s’utilitza per tenyir cabells i evitar-ne la caiguda. La fusta s’empra en la construcció, i plantats molt junts serveixen com a tanques per a corrals.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart). Creixen bé a ple sol i es planten aïllats o en grup en distribucions ordenades. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu. Fertilitzar diverses vegades a l’any. Es propaguen fàcilment per llavors. Monografies del Jardí Botànic 103

120

Lophophora J. M. Coult. Nom comú: peiot, peyote, peyotl, mescal, jicore. L’espècie tipus és Lophophora williamsii (Lem. ex Salm-Dyck) J. M. Coult. En el gènere es reconeixen cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Lophophora williamsii.

Etimologia Significa que porta una cresta, pels plomalls de pèls.

Distribució i ecologia Procedeixen d’USA i Mèxic, on creixen en sòls minerals, des de 750 a 1700 m d’altitud en zones àrides, a ple sol o entre arbustos, en companyia d’altres cactus i suculentes.

Descripció Cactus xicotets, solitaris o formant grups. Arrel napiforme. Tiges globoses aplanades. Costelles tuberculades. Arèoles amb pèls. Sense espines. A l’estiu, entre la llana de l’àpex broten flors diürnes, autofèrtils en algunes espècies, infundibuliformes, de color blanquinós, crema, rosa o roig. Fruits allargats, de color rosa o roig. Sense escates. Les flors són pol·linitzades per mosques i abelles. Llavors xicotetes, negres, brillants, en forma de pera i tuberculades.

Usos i aprofitaments El peiot, com a planta medicinal, s’ha fet servir d’antibiòtic, analgèsic i estimulant, contra les febres i l’insomni. És un al·lucinogen potent, especialment per la mescalina encara que conté més de 50 alcaloides. L’ús místic i religiós està molt estès; fins i tot es va constituir una Església Nativa Americana basada en el consum del peiot. Minora la consciència i permet així aflorar el subconscient. Provoca estats de tràngol, que són utilitzats pels xamans per diagnosticar malalties o explicar esdeveniments diaris o futurs. En 2004, el Ministeri de Sanitat i Consum la va catalogar com una de les plantes la venda al públic de la qual quedava prohibida per raó de la seua toxicitat. Actualment, a Espanya, té ús ornamental en les col·leccions particulars.

Cultiu Les lophophores en cultiu no presenten problemes sempre que s’utilitze un test prou profund per albergar l’enorme arrel napiforme. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart) molt porós. Cal ser acurats per no danyar l’arrel en els trasplantaments. Els regs han de ser espaiats a la primavera i estiu, comprovant que el substrat estiga sec abans de regar. Fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors, que germinen amb facilitat. Monografies del Jardí Botànic 105

150

M. schiedeana

156

164

130

146

Mammillaria Haw. Nom comú: biznaguita, chollita. L’espècie tipus és Mammillaria mammillaris (L.) Karsten. De les cent vuitanta-sis espècies del gènere, al Jardí Botànic es cultiven diverses desenes, com ara, Mammillaria bombycina (130), M. hahniana (146), M. longimmamma (150), M. spinosissima (164).

Etimologia Significa composta per mamelles, pels seus tubèrculs.

Distribució i ecologia Tenen una distribució àmplia. Procedeixen de les Antilles, les Bahames, Colòmbia, Cuba, EUA, Guatemala, Hondures, Haití, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Puerto Rico, R. Dominicana, Trinitat i Tobago, Veneçuela i Illes Verges, on creixen sobre sòls minerals diversos, alguns amb depòsits d’humus, des de 0 a 3300 m d’altitud, en zones molt variades, desèrtiques o boscoses, en platges o muntanyes, en companyia d’altres cactus, suculentes, bromeliàcies i orquídies.

Descripció Cactus menuts, solitaris o agrupats, no solen excedir 20 cm d’alt i 12 cm d’ample, encara que alguns creixen fins a 70 cm de llarg. Tiges globoses o allargades, a vegades amb dicotomia. Nombrosos tubèrculs cònics, cilíndrics o piramidals. Espines diferenciades, variables les radials i més robustes les centrals. En general a l’estiu, algunes espècies a la primavera i altres a l’hivern, de les axil·les de les arèoles velles broten flors diürnes, a vegades autofèrtils, campanulades o infundibuliformes, de colors variats. Majoritàriament, glabres i sense escates. Les flors són pol·linitzades per insectes o colibrís. Fruits allargats, carnosos, de colors variats. Llavors marrons o negres.

Usos i aprofitaments L’ús més estès n’és l’ornamental. Els fruits d’algunes mammillàries són comestibles. Les tiges d’altres s’utilitzen com a farratge. El làtex d’algunes espècies serveix com a desinfectant i cicatritzant i el suc d’altres com a col·liri o per al mal d’orella. Algunes espècies contenen alcaloides i tenen un ús cerimonial i narcòtic.

Cultiu En general resulten de fàcil cultiu, però algunes són sensibles a l’excés d’humitat. En la zona mediterrània convé cultivar-les al resguard de les inclemències de l’oratge. Creixen bé en tests en zones molt il·luminades o a ple sol. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Fertilitzar quan estan en flor. Es propaguen per llavors sense dificultat.

Monografies del Jardí Botànic 107

168

166

169

Matucana Britton & Rose Nom comú: curicasha. L’espècie tipus és Matucana haynei (Otto ex Salm-Dyck) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen dinou espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Matucana intertexta (165), M. madisoniorum (166), M. oreodoxa (167), M. pujupatii (169) i M. paucicostata (168).

Etimologia El nom es deu a la ciutat de Matucana (Perú).

Distribució i ecologia Procedeixen del Perú, on creixen sobre sòls pedregosos, des de 230 a 4200 m d’altitud, a ple sol, en pendents o valls, en companyia de molses i líquens.

Descripció El gènere està compost per cactus solitaris o formant grups, de fins a 30 cm d’altura. Tiges de globoses a cilíndriques. Costelles tuberculades. Arèoles amb pèls i espines. Espines molt variables. Prop de l’àpex, a l’estiu broten flors diürnes autoestèrils, infundibuliformes de color roig, taronja, rosa o groc. Moltes espècies tenen flors més o menys zigomòrfiques. Poden portar escates, llana o ser glabres. Les flors són pol·linitzades per colibrís i abelles. Fruits subglobosos o oblongs, carnosos, de color verd rogenc, amb dehiscència lateral. Llavors marrons o negres, ovalades o en forma de casc.

Usos i aprofitaments Algunes matucanes s’utilitzen ocasionalment en cerimònies religioses tradicionals. L’ús més estès és l’ornamental, per les tiges i les flors espectaculars.

Cultiu En la zona mediterrània creixen bé a mitja ombra; a l’interior, en tests. Floreixen amb facilitat. Substrat mixt: inorgànic (un terç) i orgànic (dos terços). Convé regar almenys dos vegades al mes a la primavera i setmanalment a l’estiu, especialment quan estan en flor, sempre que el substrat estiga sec abans de tornar a regar. Es propaguen per llavors, que germinen i creixen bé.

Monografies del Jardí Botànic 109

170

Monvillea Britton & Rose Nom comú: chirivín, ullua, pitajaya. L’espècie tipus és Monvillea spegazzini (F. A. C. Weber) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen sis espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Mon villea spegazzini.

Etimologia El nom es deu al botànic francès H. Boissel de Monville.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Brasil i Paraguai, on creixen en zones tropicals, des de 40 a 2030 m d’altitud, sota arbres o arbustos, en companyia d’altres cactus i bromeliàcies.

Descripció Cactus arbustius, erectes, inclinats o reptants, de fins a 2 m de llarg. Tiges primes i allargades. Poques costelles, tuberculades. Arèoles molt xicotetes. Espines curtes i aciculades. A l’estiu, en les tiges broten flors nocturnes, de color blanc o groc. Tub floral perllongat, externament glabre i lleugerament escatós. Les flors són pol·linitzades per rates penades i himenòpters. Fruits ovoides, grossos, carnosos, de color roig vi. Llavors menudes, negres o marrons, llises.

Usos i aprofitaments Els fruits d’algunes monvillees són més atractius pel colorit i la consistència crocant i ferma de la polpa que pel sabor. El teixit s’usa per elaborar una poció al·lucinògena. Una forma cristata monstruosa està molt estesa en cultiu. L’ús és ornamental, sobretot per les flors.

Cultiu En la zona mediterrània s’han de cultivar a l’interior, perquè no suporten les gelades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen a mitja ombra o a l’ombra. Necessiten suports per sostindre les tiges. A la primavera, estiu i tardor els van bé regs quinzenals. Fertilitzar en l’època de floració. Es propaguen fàcilment i ràpidament per esqueixos.

Monografies del Jardí Botànic 111

171

Myrtillocactus Console Nom comú: garambullo, quisco. L’espècie tipus és Myrtillocactus geometrizans (Mart. ex Pfeiff.) Console. En el gènere es reconeixen quatre espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Myrtillocactus geometrizans.

Etimologia Significa cactus nabinera, per la similitud dels seus fruits, els garambullos, amb els nabius.

Distribució i ecologia Procedeixen de Mèxic i Guatemala, on creixen sobre sòls calcaris, a vegades entre roques, des de 20 a 2500 m d’altitud en ambients diversos des de deserts a boscos tropicals, entre arbustos, amb altres cactus i suculentes, moltes vegades formant grups.

Descripció Cactus arborescents o arbustius, molt ramificats, de fins a 5 m d’alt. Tiges erectes. 5-8 costelles. Les arèoles produeixen espines subulades. A principis d’estiu, en les tiges broten flors xicotetes en sanglot, amb tubs florals molt curts, de color blanc, crema o verdós, a vegades autofèrtils. Tub molt curt, amb escates i poca llana. Les flors són pol·linitzades per abelles, palometes nocturnes, colibrís i rates penades. Fruits esfèrics xicotets, semblants a nabius, de color violaci, púrpura o roig. Llavors menudes, marrons o negres.

Usos i aprofitaments Es cultiven en horts familiars pels fruits i en jardins pel seu valor ornamental. Els fruits es consumeixen frescos, secs o en forma de pasta de fruites. També s’utilitzen per fabricar alcohols. Les flors es mengen fregides, arrebossades. Les tiges s’usen com a farratge. S’empra com a medicina per combatre la tos, les úlceres i alguns tipus de càncer. S’utilitzen com a tanques vives, i la seua fusta per a la construcció. Els fruits també serveixen per fabricar tints.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense problemes, perquè suporten bé les gelades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). A ple sol, en solitari o formant grups de la mateixa o de diferents espècies. Són molt apreciades les formes crestades, que semblen escultures vives. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu, i fertilitzar una vegada al trimestre. Molt utilitzats com a portaempelt per a cactus més delicats o de creixement lent. Es propaguen fàcilment per llavors. Monografies del Jardí Botànic 113

172

Neobuxbaumia Backeb. Nom comú: cardón, órgano. L’espècie tipus és Neobuxbaumia tetetzo (DC.) Backeb. En el gènere es reconeixen vuit espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Neobuxbaumia polylopha.

Etimologia El nom es deu a Franz Buxbaum, botànic austríac.

Distribució i ecologia Procedeixen de Mèxic, on creixen sobre sòls rics en humus, entre roques calcàries, des de 50 a 1950 m d’altitud, sobre tossals abruptes, entre arbustos, en companyia d’altres cactus i bromeliàcies, on destaquen sobre les altres plantes del seu entorn.

Descripció Cactus arborescents, columnars o ramificats, amb troncs de fins a 30 cm de diàmetre. Tiges erectes, robustes, cilíndriques. Costelles nombroses. Arèoles molt juntes. Espines rígides. A principis d’estiu, prop de l’àpex broten flors nocturnes, campanulades, de color rosa o blanc, amb escates i espines per fora. Les flors són pol·linitzades per rates penades i colibrís. Fruits ovoides, espinosos, dehiscents. Llavors marrons o negres, brillants, reniformes i llises.

Usos i aprofitaments Els fruits són comestibles. Les tiges s’usen com a farratge. Les neobuxbàumies s’utilitzen en la construcció com a tanques vives, i la seua fusta per ensostrar cases. En medicina s’usen per tractar l’epilèpsia. Es cultiven com a ornamentals pel seu port i colorit.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, protegint-les de les gelades quan són joves. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu. Fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors.

Monografies del Jardí Botànic 115

176

177

173

174

173

Neoporteria Britton & Rose Nom comú: quisco. L’espècie tipus és Neoporteria subgibbosa (Haw.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen quaranta espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Neoporteria aspillagae (173), N. crispa (174), N. curvispina (175), N. heinrichiana (176), N. napina (177), N. occulta (178), N. paucicostata, N. senilis (179) i N. taltalensis (180).

Etimologia El nom es deu a Carlos Emilio Porter, un naturalista xilè.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina i Xile, on creixen sobre sòls molt minerals, entre arena, pedres o roques, des de 0 a 4200 m d’altitud, des de la costa del Pacífic als Andes, moltes vegades formant colònies.

Descripció Cactus solitaris, de vegades ramificats en la base, molt variables en dimensió. Arrels fibroses o napiformes. Tiges globoses, després allargades en alguns casos, de color verd tirant a marró o gris. Costelles variables en forma i nombre, de vegades tuberculades. Les arèoles naixen en la punta dels tubèrculs. Espines molt variables en forma i grandària. A finals de l’estiu o a la tardor, prop de l’àpex broten flors diürnes, infundibuliformes o tubulars, de color blanc, crema, groc, marró, rosa o roig, a vegades bicolors. Amb escates i pèls o feltre. Les flors són pol·linitzades per insectes i colibrís. Fruits ovoides o claviformes. Llavors xicotetes, marrons o negres, ruminades o tuberculades.

Usos i aprofitaments L’ús més estès n’és l’ornamental, per la variabilitat de formes i els colors inusuals de les tiges i les flors.

Cultiu En la zona mediterrània s’han de cultivar a l’interior per evitar putrefaccions, en tests amb un substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart). Creixen bé en zones molt il·luminades amb bona ventilació. Convé regar almenys quinzenalment a la primavera i estiu. Fertilitzar quan estan en flor. Es propaguen per llavors. Són de creixement lent.

Monografies del Jardí Botànic 117

182

183

Notocactus (K. Schum.) Frič Nom comú: cactus globo. L’espècie tipus és Notocactus ottonis A. Berger. En el gènere es reconeixen vint-i-nou espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Notocactus concinnus (181), N. horstii (182), N. mammulosus (183), N. ottonis (184) i N. scopa (185).

Etimologia Significa cactus austral, per procedir d’Amèrica del Sud.

Distribució i ecologia La seua distribució és àmplia a Amèrica del Sud. Procedeixen d’Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai, on creixen sobre sòls molt diversos, damunt de la molsa o depòsits d’humus, des de 0 a 2800 m d’altitud en ambients diversos, en boscos secs, en praderies o en zones més humides.

Descripció Cactus solitaris o agrupats. Tiges més o menys globoses, amb l’àpex deprimit. 6-60 costelles. Arèoles llanoses. Espines rígides o flexibles. A principis de l’estiu, prop de l’àpex broten flors diürnes, a vegades autofèrtils, infundibuliformes de color groc, ataronjat, rosa o púrpura. Estigma generalment roig o púrpura. Tub floral amb llana i pèls o espines. Les flors són pol·linitzades per himenòpters. Fruits ovoides o globosos. Llavors negres, brillants, en forma de campana o de gorra.

Usos i aprofitaments Els notocactus tenen ús ornamental; amb la dimensió mitjana que tenen, són molt vistosos en tests per l’aspecte i la floració abundant.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades no prolongades. Substrat mixt: inorgànic i orgànic al 50%. Creixen bé en tests en zones solejades o a mitja ombra. A la primavera i tardor, els convenen regs almenys de periodicitat mensual, i a l’estiu, quinzenal. Responen bé a l’adob mineral, especialment quan estan en flor. Es propaguen per llavors. Són de creixement lent i cal esperar fins a 10 anys per veure’ls florir.

Monografies del Jardí Botànic 119

188

191

188

189

195

Opuntia Mill. Nom comú: figuera de pala, figuera de moro, figa palera, nopal, cholla, choya. L’espècie tipus és Opuntia humifusa (Raf.) Raf. En el gènere es reconeixen cent quaranta-tres espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Opuntia chisosensis (186), O. engelmannii (187), O. ficus-indica (188), O. humifusa (189), O. leucotricha (190), O. linguiformis (191), O. megapotamica (192), O. microdasys (193), O. monacantha (194), O. pilifera (195), O. polyacantha (196) i O. stricta (197).

Etimologia El nom prové del poble grec Opountis, on hi havia moltes plantes espinoses.

Distribució i ecologia La seua distribució és molt àmplia en tot Amèrica, des del Canadà fins la Patagònia, on creixen en quasi tots els hàbitats, en planures o entre roques, sobre sòls minerals, des de 0 a 4100 m d’altitud, en zones desèrtiques, praderies o boscos, juntament amb altres cactus i suculentes.

Descripció Cactus en forma arbustiva o arborescent, de fins a 10 m d’altura. Tiges dividides en segments o cladodis normalment aplanats, amb fulles caduques subulades. Arèoles amb gloquidis i pèls. Espines aciculars. A l’estiu, en els marges dels cladodis broten flors diürnes, ben sovint autofèrtils, de color roig, taronja, groc, púrpura o blanc. Tub floral molt curt. Les flors són pol·linitzades per abelles, colibrís o rates penades. Fruits globosos, sovint amb gloquidis, carnosos, de color roig, verd, blau o groc. Llavors aplanades, blanques o marrons, circulars o reniformes, llises o amb estries i moltes vegades foveolades.

Usos i aprofitaments Les opúnties s’utilitzen com a farratge i llenya. Les flors i fruits s’usen com a aliment i medicina per a problemes estomacals, diarrea i disenteria. En té, per pal·liar la diabetis, i en lavatives contra el restrenyiment. En zones mediterrànies, plantades en els marges dels bancals s’han utilitzat per protegir-los de l’erosió. Per la facilitat amb què es propaguen, serveixen per a la transformació gradual dels deserts

Cultiu Als països mediterranis, des de fa segles s’han adaptat a sòls diversos, encara que els va molt bé un substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Suporten bé les gelades i les sequeres prolongades. Creixen a ple sol. Regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu, especialment quan estan en flor. Es propaguen sobretot per divisió dels articles o penques, que arrelen amb facilitat. Monografies del Jardí Botànic 121

199

Oreocereus (A. Berger) Riccob. Nom comú: kure, cardón blanco. L’espècie tipus és Oreocereus celsianus (Lem.) Riccob. En el gènere es reconeixen vuit espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Oreocereus celsianus (198) i O. pseudofossulatus (199).

Etimologia Significa ciri de les muntanyes.

Distribució i ecologia La seua distribució és àmplia a Amèrica del Sud. Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Xile, i Perú, on creixen entre roques, des de 1300 i 4250 m d’altitud, en la zona andina, sols o en grans grups entre herbes i arbustos.

Descripció Cactus arbustius, de fins a 3 m d’altura. Tiges cilíndriques escassament ramificades des de la base, erectes, cobertes de pèls blancs. Costelles nombroses arrodonides i tuberculades. Les arèoles són àmplies i llanudes. Espines centrals robustes. A l’estiu, prop de l’àpex broten flors diürnes, tubulars o infundibuliformes, de color taronja, rosa, violeta o roig. Tub floral llarg, amb escates i pèls. Les flors són pol·linitzades per colibrís i insectes. Fruits globosos, ovoides o piriformes, grocs, dehiscents. Llavors negres, brillants, ovalades, ruminades o foveolades.

Usos i aprofitaments Els oreocèreus tenen ús ornamental. Resulten molt vistosos des de xicotets, per la qual cosa llueixen bé en tests o en el sòl. En medicina tradicional s’usen els extractes d’algunes espècies com a analgèsic.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense moltes exigències. Creixen bé a ple sol. Si se’ls cultiva en tests, han de ser amplis per contindre les extenses arrels, amb un substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu. Fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors. Creixen lentament.

Monografies del Jardí Botànic 123

200

Pachycereus (A. Berger) Britton & Rose Nom comú: cardón, órgano. L’espècie tipus és Pachycereus pringlei (S. Watson) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Pachycereus pringlei.

Etimologia Significa ciri massís, per la grandària de les tiges.

Distribució i ecologia Originaris de Mèxic, on creixen sobre sòls molt minerals, arenosos o pedregosos, des de 0 a 1800 m d’altitud, en la costa o en boscos secs, entre arbustos, en companyia d’altres cactus i suculentes, destacant sobre la resta de plantes del seu entorn.

Descripció Cactus arborescents, en forma de canelobre o ramificats, de fins a 25 m d’altura. Tiges erectes, robustes. Costelles agudes. Arèoles d’arrodonides a el·líptiques, amb feltre, connectades. Espines flexibles, les centrals més llargues i robustes que les radials. A principis d’estiu, prop de l’àpex de les tiges, o en el pseudocefàleus si és el cas, broten flors nocturnes, campanulades o infundibuliformes, amb el tub curt, de color rosa o blanc. Amb escates i llana, de vegades amb pèls. Les flors són pol·linitzades per rates penades, abelles i colibrís. Fruits globosos, espinosos, grocs o magenta, coberts amb llana, de fins a 7,5 cm de llarg, dehiscents. Llavors grans, marrons o negres, brillants, ovoides, tuberculades i estriades.

Usos i aprofitaments Els fruits i les llavors són comestibles. Les tiges s’usen com a farratge i, bullides, per obtindre un pigment negre. Es cultiven com a tanques vives. La fusta s’utilitza per a la construcció i com a combustible. Les llavors, mòltes, es gastaven en l’assaonat de les pells. En medicina tradicional serveixen per alleujar inflamacions i com a antisèptic urinari. També s’usen com a narcòtic i com a remei per al càncer estomacal. Quan creixen en les dunes les fixen i eviten l’erosió.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense problemes, perquè suporten bé les gelades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). A ple sol, en solitari o formant grups, són molt elegants. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu. Es propaguen fàcilment per llavors. Monografies del Jardí Botànic 125

201

Pereskia Mill. Nom comú: tsumya, guichitache, patllón. L’espècie tipus és Pereskia aculeata Mill. En el gènere es reconeixen nou espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Pereskia grandifolia.

Etimologia El nom es deu a Nicolas Fabri de Peiresc, botànic francès.

Distribució i ecologia La seua distribució és àmplia a Amèrica del Sud. Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai, Perú i Uruguai, on creixen en sòls amb depòsits d’humus, des de 0 a 2180 m d’altitud, en boscos tropicals secs o humits, a l’ombra d’arbustos.

Descripció Cactus arbustius o arborescents. Arrels sovint tuberoses. Tiges cilíndriques no segmentades, amb estomes i fulles caduques no suculentes. Sense costelles ni tubèrculs. Arèoles en les axil·les de les fulles, amb espines. Espines rectes, nombroses, de longitud variable. A l’estiu, en la part terminal o en les axil·les de les tiges broten flors solitàries o arraïmades, diürnes, autoestèrils, rotàcies i pedunculades, de color blanc, rosa o roig. Les flors són pol·linitzades per abelles, mosques o colibrís. Fruits com a baies o com a peres. Llavors grosses, marrons o negres, brillants, arrodonides.

Usos i aprofitaments Els fruits i les fulles cuites d’algunes perèskies són comestibles. Les fulles s’utilitzen també per combatre l’anèmia. Es cultiven amb finalitat ornamental i com a tanques vives.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense problemes. Substrat mixt: inorgànic (un terç) i orgànic (dos terços). A mitja ombra creixen ràpidament i produeixen flors abundants. Suporten molt bé la humitat tot l’any. Es propaguen fàcilment per esqueixos, que arrelen fàcilment. S’utilitzen com a portaempelt, especialment per a cactus epífits.

Monografies del Jardí Botànic 127

202

Pilosocereus Byles & G. D. Rowley Nom comú: cardón barbón, viejito, matagochi. L’espècie tipus és Pilosocereus leucocephalus (Poselger) Byles & G.D. Rowley. En el gènere es reconeixen cinquanta-dos espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Pilosocereus pachycladus.

Etimologia Significa ciri pilós, pels pèls del seu pseudocefàleus.

Distribució i ecologia La seua distribució és àmplia a Amèrica. Procedeixen de les illes del Carib, Belize, Brasil, Colòmbia, Cuba, El Salvador, Equador, EUA, Guatemala, Guaiana, Haití, Hondures, Jamaica, Mèxic, Paraguai, Perú, Puerto Rico, República Dominicana i Veneçuela, on creixen sobre sòls arenosos i pedregosos, a vegades entre roques, des de 0 a 1900 m d’altitud, en la sabana i en boscos secs o en zones més humides, entre arbustos, en companyia d’altres cactus i suculentes.

Descripció Cactus arbustius o arborescents, ramificats, de fins a 10 m d’altura. Les tiges són de color verd, gris o blau cerós. 3-30 costelles rectes. Arèoles amb feltre i, en la zona apical, amb llana. Espines variables, aciculars. A l’estiu, en les tiges prop de l’àpex broten flors nocturnes, autoestèrils, tubulars o campanulades, de color blanc, verdós o rosa. Les flors són pol·linitzades per rates penades i abelles. Fruits globosos aplanats. Llavors ovalades, negres o marrons, brillants i amb estries.

Usos i aprofitaments Els fruits i les llavors es consumeixen com a aliment. Les tiges s’usen com a farratge. La fusta s’utilitza per a teulades i com a combustible. També tenen ús ornamental. Amb valor ecològic, perquè retenen el sòl contra l’erosió.

Cultiu Quan xicotets, són molt vistosos i llueixen bé en un test, però necessiten estar en el sòl per desenrotllar-se completament. En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense problemes, perquè suporten les gelades no prolongades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol, en solitari o formant bells agrupaments. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu. Fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per llavors.

Monografies del Jardí Botànic 129

206

203

204

Rebutia K. Schum. Nom comú: cactus corona. L’espècie tipus és Rebutia minuscula K. Schum. En el gènere es reconeixen cinc espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Rebutia fabrisii (203), R. krainziana (204), R. marsoneri (205) i R. minuscula (206).

Etimologia El nom es deu a Pierre Rebut, cultivador de cactus francès.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina i Bolívia. Creixen en clevills o entre roques, des de 1200 a 3600 m d’altitud, en les muntanyes del sud de Bolívia i del nord d’Argentina, on es produeixen nevades i gelades, amb pluges escasses, però ben sovint els banyen els núvols.

Descripció Cactus xicotets, a vegades solitaris, però amb més freqüència formant grups. Tiges de forma globosa deprimida. Amb tubèrculs disposats en espiral. Arèoles redones, a vegades ovalades o el·líptiques. Espines variables, fines, a vegades curtes i altres vegades com a pèls, de color blanc o grisenc. A la primavera i estiu, en la part baixa de les tiges broten flors diürnes, algunes autofèrtils, infundibuliformes, de color groc, ataronjat, rosa o roig. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits globosos xicotets. Llavors nombroses, negres, brillants i ovalades.

Usos i aprofitaments Si bé algunes rebúties contenen alcaloides, no s’ha descrit cap utilització cerimonial o medicinal. L’ús n’és fonamentalment ornamental. Els seus cossos xicotets i arrodonits, coberts d’abundants flors d’enorme grandària relativa i colors vius molt variats, inviten a tindre una col·lecció d’aquests cactus inclús en un espai reduït.

Cultiu En la zona mediterrània és millor cultivar-los en tests. Substrat mixt: inorgànic (tres quints) i orgànic (dos quints). Creixen bé en zones molt il·luminades, amb una miqueta d’ombreig en les hores centrals del dia. A la primavera, estiu i tardor necessiten diversos regs al mes, però controlats per evitar les putrefaccions. El substrat ha d’estar sec abans de tornar a regar. Responen bé a l’adob mineral, especialment a la primavera i tardor, quan estan en flor. Es propaguen per llavors. Són de floració precoç.

Monografies del Jardí Botànic 131

207

Rhipsalis Gaertn. Nom comú: disciplinilla. L’espècie tipus és Rhipsalis baccifera (J. S. Muell.) Stearn. En el gènere es reconeixen quaranta-dos espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Rhipsalis baccifera.

Etimologia Fa referència a la cistelleria, per la forma de les tiges.

Distribució i ecologia Té la distribució més àmplia de tots els cactus: Amèrica del Sud, Àfrica i el Sud-est asiàtic, on creixen epífits en buits dels arbres, des de 0 a 2650 m d’altitud, en boscos secs, en companyia d’altres epífites, sobre arbres, inclús sobre altres cactus.

Descripció Cactus epífits. Tiges segmentades, penjants o decumbents, molt ramificades, amb arrels aèries. Arèoles terminals; espines en estat juvenil. A finals de la primavera, o a principis d’estiu, en els extrems de les tiges broten flors xicotetes, molt nombroses, diürnes, rotàcies, de color blanc, crema o roig. Les flors són pol·linitzades per insectes. Fruits com a baies. Llavors marrons o negres, brillants i ovoides.

Usos i aprofitaments Els fruits i llavors serveixen d’aliment per a persones i animals. En medicina tradicional s’usen per a les fractures d’ossos, per a la diabetis i la caiguda del cabell. També tenen ús ornamental.

Cultiu Els va bé un substrat mixt: inorgànic (un terç) i orgànic (dos terços). Prefereixen una humitat major que altres cactus, amb regs abundants a l’estiu i lleugers a l’hivern. Creixen bé a l’ombra parcial. És recomanable cultivar-los en interior perquè no suporten les temperatures baixes a l’hivern. Es reprodueixen per esqueixos, que arrelen amb facilitat.

Monografies del Jardí Botànic 133

208

Selenicereus (A. Berger) Britton & Rose (Significa ciri de Selene, la Lluna, perquè floreix a la nit) Nom comú: organillo, chakuob, reina de la noche. L’espècie tipus és Selenicereus grandiflorus (L.) Britton & Rose. De les tretze espècies del gènere, al Jardí Botànic es cultiva Selenicereus grandiflorus.

Distribució i ecologia Tenen una àmplia distribució. Procedeixen de Bahames, Belize, Bolívia, Illa Caiman, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, EUA, Guatemala, Granada, Guaiana francesa, Haití, Hondures, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Puerto Rico, República Dominicana, Surinam i Veneçuela, on creixen sobre sòls rics en zones tropicals, inclús pantanoses, des de 0 a 2200 m d’altitud, enfilant-se als arbres o penjant d’ells epífites, a vegades en companyia d’altres epífites.

Descripció Cactus epífits enfiladors. Tiges llargues i primes molt ramificades, de fins a 5m, que produeixen arrels aèries. Arèoles amb un poc de llana. Espines curtes i escasses. En les tiges, a l’estiu, broten flors nocturnes autoestèrils de fins a 40 cm de longitud i 20 cm de diàmetre, infundibuliformes, amb escates, pèls, cerres o espines en el tub, de color groc o rosa, fragants. Les flors són pol·linitzades per rates penades i palometes nocturnes. Fruits globosos o oblongs, grossos, carnosos, comestibles, de color roig. Llavors negres, brillants, ovoides o reniformes.

Usos i aprofitaments Els fruits i llavors serveixen d’aliment per a persones i animals, i alguna de les espècies és àmpliament cultivada. En medicina tradicional i en la indústria farmacèutica s’usen com a estimulant cardíac. També s’utilitzaven per fer alguns encisos. Tenen ús ornamental per la bellesa de les flors.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior sense problemes, sempre que els facilitem l’espai suficient per al seu creixement vigorós. Substrat mixt: inorgànic (un terç) i orgànic (dos terços). Requereixen regs i fertilitzacions abundants, que faciliten la floració. Es propaguen per esqueixos de tija, que arrelen fàcilment. S’utilitzen amb èxit com a portaempelt.

Monografies del Jardí Botànic 135

209

Stenocereus (A. Berger) Riccob. Nom comú: pitayo, pitaya, chirinola, xoconoxtle. L’espècie tipus és Stenocereus stellatus (Pfeiff.) Riccob. En el gènere es reconeixen vint espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Ste nocereus griseus (209) i S. pruinosus (210).

Etimologia Significa ciri estret, per les costelles estretes.

Distribució i ecologia La seua distribució és àmplia. Procedeixen de Colòmbia, Cuba, EUA, Guatemala, Mèxic, Puerto Rico, R. Dominicana i Veneçuela, on creixen sobre sòls molt minerals, des de 0 a 2120 m d’altitud, en hàbitats diversos, en deserts, tossals i altiplans, entre arbustos, en companyia d’altres cactus i bromeliàcies.

Descripció Cactus arborescents o arbustius, de columnars a molt ramificats. Tiges erectes, decumbents o prostrades. Costelles nombroses, generalment tuberculades. Arèoles cobertes amb feltre. Espines radials projectades i centrals més robustes. A l’estiu, prop de l’àpex de les tiges broten flors nocturnes, en alguns casos diürnes, fragants, infundibuliformes o campanulades, Les flors són pol·linitzades per rates penades, colibrís, abelles i palometes. Fruits globosos o ovoides, carnosos, saborosos. Llavors grosses, negres, brillants, ovoides, llises, berrugoses, tuberculoses o foveolades.

Usos i aprofitaments Es cultiven en horts familiars i comercials pels fruits, pitayas, que es consumeixen frescos o secs i serveixen per preparar melmelades, xarops, refrescos i vi. Les llavors s’utilitzen mòltes, en sec o amb aigua. S’usen com a medicina per a les gastritis, per alleujar els dolors del reumatisme i de les picadures d’insectes, per a úlceres i determinats tipus de càncer. Les tiges d’algunes espècies serveixen de farratge i les d’altres, picades, per a l’elaboració de colorants naturals i pegaments, o per enverinar peixos i després arreplegar-los en la superfície de l’aigua. Es planten per controlar l’erosió i com a tanques vives. La seua fusta s’usa per fer bressols.

Cultiu En la zona mediterrània es cultiven a l’exterior sense problemes. Suporten bé les gelades quan adults. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. Regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu. Fertilitzar diverses vegades a l’any. Molt bons com portaempelt. Es propaguen per llavors. Monografies del Jardí Botànic 137

211

Tephrocactus Lem. Nom comú: huevito de indio. L’espècie tipus és Tephrocactus articulatus (Lem.) Lem. En el gènere es reconeixen deu espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Tephrocactus articulatus.

Etimologia Significa cactus cendrós, pel seu color gris.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Bolívia i Xile, on creixen en hàbitats molt variats, en planures o entre roques, sobre sòls minerals, des de 250 a 3800 m d’altitud, a ple sol o entre herbes.

Descripció Cactus arbustius xicotets, molt ramificats. Arrels fasciculades, a vegades tuberoses. Tiges dividides en segments globosos o cilíndrics. Arèoles amb tricomes, gloquidis afonats i a vegades sense espines; fulles minúscules caduques. A l’estiu, en l’àpex dels segments broten flors diürnes, autoestèrils, rotàcies, de color blanc, rosa, roig, ataronjat, o groc. Les flors són pol·linitzades per himenòpters. Fruits secs o sucosos. Llavors grosses, color blanc crema o marró.

Usos i aprofitaments S’utilitzen com a farratge. Alguns tephrocactus eren consumits pels natius per subsistir en zones desèrtiques, i també com a medicina. Actualment, l’ús n’és ornamental, cultivat per les seues formes originals.

Cultiu En la zona mediterrània es poden tindre a l’exterior i no presenten problemes, excepte per aconseguir que florisquen. Per a això necessiten estar tot l’any a ple sol. Cal ser acurats per evitar que es desprenguen els articles quan els manipulem. Substrat mixt: inorgànic i orgànic al 50%. Convé regar almenys una vegada al mes a la primavera i estiu i fertilitzar una vegada a l’any. Es propaguen per arrelament dels articles, en un procés relativament lent.

Monografies del Jardí Botànic 139

212

214

213

214

213

Thelocactus (K. Schum.) Britton & Rose Nom comú: biznaga pezón. L’espècie tipus és Thelocactus hexaedrophorus (Lem.) Britton & Rose. En el gènere es reconeixen onze espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Thelocactus bicolor (212) T. conothelos (213), T. hexaedrophorus (214), T. leucacanthus (215), T. macdowellii (216) i T. rinconensis (217).

Etimologia Significa cactus amb peduncles, pels tubèrculs.

Distribució i ecologia Procedeixen del sud d’EUA i de Mèxic, on creixen en ambients diversos, sobre sòls minerals, des de 50 a 2700 m d’altitud, solitaris o en companyia d’altres cactus i suculentes, arbres, arbustos i inclús herbes.

Descripció Cactus solitaris o agrupats. Tiges globoses amb l’àpex deprimit, o cilíndriques, de fins a 40 cm d’alt i 20 cm d’ample. Tubèrculs ben marcats, arrodonits o cònics. Arèoles en la punta dels tubèrculs, en alguns casos amb glàndules nectaríferes. Espines rectes diferenciades, les centrals més grans que les radials. A l’estiu, en l’àpex de les tiges broten flors diürnes, infundibuliformes. Tub floral escatós, de color groc, blanc, magenta o taronja. Les flors són pol·linitzades per insectes. Fruits color verd o roig. Llavors negres piriformes.

Usos i aprofitaments Algunes espècies s’utilitzen per a l’obtenció d’olis essencials. Els thelocactus es cultiven en vivers per a ús ornamental; molt estimats pel port i per la vistositat de les flors.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior perquè toleren les gelades no prolongades en sec, encara que és millor tindre’ls a cobert per evitar que l’epidermis s’enlletgisca pels rigors de l’oratge. De fàcil cultiu en tests amb bon drenatge. Substrat mixt: inorgànic (tres quarts) i orgànic (un quart). Creixen bé a ple sol i millor a mitja ombra. Requereixen regs controlats a la primavera i tardor, abundants a l’estiu i escassos a l’hivern. L’adobat a la primavera en facilita la floració. Es propaguen principalment per llavors, que germinen i creixen amb facilitat. Monografies del Jardí Botànic 141

224

218

223

218

223

Trichocereus (A. Berger) Riccob. Nom comú: cardón, achuma, San Pedro. L’espècie tipus és Trichocereus macrogonus (Salm-Dyck) Riccob. En el gènere es reconeixen quaranta-tres espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiven Trichocereus atacamensis (218), T. bridgesii (219), T. huascha (220), T. macro gonus (221), T. schickendantzii (222), T. schoenii (223) i T. ters checkii (224).

Etimologia Significa cactus pelut, pels pèls del tub floral.

Distribució i ecologia Àmpliament distribuïts a Amèrica del Sud. Procedeixen d'Argentina, Bolívia, Xile, Equador, Paraguai i Perú, on creixen sobre sòls diversos en deserts, vessants de muntanyes, des de 25 a 4300 m d'altitud, juntament amb matolls i arbustos.

Descripció Cactus de forma arbustiva o arborescent. Tiges erectes o decumbents, amb costelles rectes. Arèoles pròximes, amb llana. Espines radials i centrals diferenciades. Prop de l’àpex de les tiges, a l’estiu broten flors molt grans en forma d’embut, diürnes i nocturnes, de color blanc, verdós, groc, roig o rosa. El tub floral és prim i llarg amb escates i pèl dens, però sense espines ni cerres. Les flors són pol·linitzades per abelles, vespes, palometes, colibrís o rates penades. Fruits globosos rogencs o verdosos. Llavors xicotetes, marrons o negres.

Usos i aprofitaments En medicina tradicional s’utilitzen com a antibiòtic, analgèsic i estimulant. Es comercialitzen frescos o en farina. La mescalina que contenen és un potent al·lucinogen i provoca estats de tràngol, que són utilitzats pels xamans per diagnosticar malalties o predir el futur, i en cerimònies religioses o amb finalitats recreatives. També s’utilitza la fusta per a la construcció. L’ús n’és principalment ornamental i es poden trobar en jardins repartits per tot el món. Són molt buscats els seus cultivars per l’espectacularitat de les flors.

Cultiu De fàcil cultiu a l’aire lliure en clima mediterrani. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Creixen bé a ple sol. Convé regar una vegada al mes a la primavera i estiu. Fertilitzar en l’època de floració. Es propaguen per esqueixos, que arrelen amb facilitat i per llavors. Són molt bons com a bases per a empelts d’espècies més delicades. Monografies del Jardí Botànic 143

225

Uebelmannia Buining Nom comú: cactus da lapa. L’espècie tipus és Uebelmannia gummifera (Backeb. & Voll) Backeb. En el gènere es reconeixen tres espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Uebelmannia pectinifera.

Etimologia El nom es deu a Werner Uebelmann, expert suís en cactus.

Distribució i ecologia Procedeixen del Brasil, on creixen en altiplans i vessants muntanyoses, sobre sòls minerals, amb restes vegetals, des de 650 a 1460 m d’altitud en companyia d’altres cactus i plantes crasses.

Descripció Cactus solitaris. Tiges de globoses a cilíndriques que poden aconseguir més d’1 m d’altura. 15-40 costelles agudes. Arèoles molt pròximes. Espines dèbils, a vegades pectinades. A l’estiu, en l’àpex o prop d’ell broten flors xicotetes, de 1,6-2,7 cm de llarg, diürnes, autoestèrils, infundibuliformes, de color groc. Poden portar pèls o cerres, o ambdues coses. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits bacciformes allargats, rojos o verds, secs i dehiscents. Llavors ovoides, negres.

Usos i aprofitaments Tenen ús ornamental. Són molt vistosos per la forma, color i distribució de les espines.

Cultiu Totes les espècies d’Uebelmannia estan incloses en l’apèndix A de la llista CITES, per la qual cosa només s’hauran de comprar exemplars degudament acreditats. De difícil cultiu, no són aptes per a principiants. Requereixen un test amb bon drenatge. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Han de romandre protegides del fred hivernal. Són de creixement lent. Es propaguen per llavors, i convé empeltar les plàntules obtingudes per facilitar-ne el cultiu i creixement.

Monografies del Jardí Botànic 145

227

228

229

231

232

227

Weingartia Werderm. Nom comú: cactus corona. L’espècie tipus és Weingartia neumanniana (Backeb.) Werderm. En el gènere es reconeixen quaranta-nou espècies (entre les quals s’inclouen les de l’antic gènere Sulcorebutia), de les quals al Jardí Botànic es cultiven Weingartia arena cea (226), W. langeri (227), W. mentosa (228), W. rauschii, (229) W. steinbachii (230), W. tiraquensis (231) i W. vasqueziana (232).

Etimologia Deu el nom a Wilhem Weingart, botànic alemany expert en cactus.

Distribució i ecologia Endèmiques de Bolívia, on creixen sobre sòls llimosos o entre roques, des de 1600 a 3600 m d’altitud, en les muntanyes, entre molses, líquens i herbes.

Descripció Cactus solitaris o agrupats. Arrels més o menys napiformes o axonomorfes. Tiges globoses amb l’àpex aplanat, o allargades. Costelles distribuïdes en tubèrculs. Arèoles redones, ovals o linears. Espines projectades o adpreses. A la primavera i estiu, en la base (Sulcorebutia) o en l’àpex (Weingartia) de les tiges broten flors diürnes, quasi sempre autoestèrils, de color roig, ataronjat, groc, púrpura, morat, d’altres colors o en combinació de dos o tres colors. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits xicotets. Llavors variables, negres, en forma d’ou o de casc, amb hílum.

Usos i aprofitaments El seu ús més estès és l’ornamental, en col·leccions menudes o grans que poden albergar un gran nombre d’exemplars en un espai reduït. L’interès pel gènere va en augment, perquè en aquest segle s’han descobert moltes espècies noves amb nombroses varietats i formes de flors grans de bells colors.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades, però per les seues dimensions és millor cultivar-les en tests prou profunds per albergar les arrels, en molts casos napiformes. Substrat mixt: inorgànic (tres quints) i orgànic (dos quints). Es cultiven bé en zones molt il·luminades. A la primavera, estiu i tardor requereixen regs controlats per evitar les putrefaccions. Responen bé a l’adobament mineral, especialment quan estan en flor. Es propaguen per llavors. Són de creixement lent, però de floració precoç.

Monografies del Jardí Botànic 147

233

Wigginsia D. M. Porter Nom comú: cactus subterráneo. L’espècie tipus és Wigginsia erinacea (Haw.) D.M. Porter. En el gènere es reconeixen vuit espècies, de les quals al Jardí Botànic es cultiva Wigginsia vorwerkiana.

Etimologia Així denominada en honor del botànic nord-americà Ira Loren Wiggins.

Distribució i ecologia Procedeixen d’Argentina, Bolívia, Brasil, Colòmbia i Uruguai, on creixen sobre sòls pedregosos, des de 0 a 2600 m d’altitud, en ambients diversos, en la pampa, a ple sol o entre herbes i arbustos.

Descripció Cactus solitaris. Tiges globoses deprimides, amb pseudocefàleus. Costelles agudes. Arèoles espaiades, poc nombroses i amb llana que es va perdent. Espines escasses, subulades, curtes i robustes. A l’estiu, en el pseudocefàleus broten flors diürnes, autofèrtils, amb estams sensitius, infundibuliformes, de color groc. Tub floral cobert d’escates. Les flors són pol·linitzades per abelles. Fruits allargats, color rosa o roig. Llavors negres, grosses, en forma de campana.

Usos i aprofitaments Formen part de rituals amb altres plantes psicoactives, encara que per si mateixes no ho són. Utilitzades sobretot com a ornamentals: amb una dimensió mitjana, són molt vistoses en tests o en jardins reduïts.

Cultiu En la zona mediterrània es poden cultivar a l’exterior, perquè suporten bé les gelades. Substrat mixt: inorgànic (dos terços) i orgànic (un terç). Prosperen en zones solejades i també a mitja ombra. A la primavera, estiu i tardor els convenen regs quinzenals. Responen bé a la fertilització mineral, especialment quan estan en flor. Es propaguen fàcilment per llavors. Són de creixement lent.

Monografies del Jardí Botànic 149

Glossari de termes

Acanalat. Amb un o més canals. Acicular. En forma d’agulla, en referència a les espines. Acostellat. Que té prominències en forma de costelles. Acròton. En processos de creixement, es diu de l’increment més pronunciat del mateix en la part apical. Actinomorfa. Flor que té dos o més plans de simetria. Aculi. Espina d’origen epidèrmic, sense feixos vasculars. Afil·le. Sense fulles. Agut. Òrgan que acaba en punta. Ala. Làmina prima i membranosa que presenten alguns òrgans. Albispina. Amb espines blanques. Alcaloides. Compostos orgànics nitrogenats que produeixen algunes plantes i són la base de diverses drogues. Androceu. Part masculina de la flor, composta pels estams. Angiosperma. Planta amb flors, que té els rudiments seminals protegits en l’ovari i les llavors en l’interior del fruit. Antera. Part superior i fèrtil de l’estam, que conté el pol·len. Anvers. Cara adaxial (superior) de qualsevol òrgan laminar, la que normalment mira cap al sol. Àpex. Extrem superior o més allunyat del punt d’inserció d’un òrgan. Apical. Relatiu a l’àpex de l’òrgan. Terminal. Apiculat. Proveït d’una punta xicoteta i curta. Arborescent. Terme usat per definir les plantes elevades, generalment llenyoses, que tenen forma d’arbre sense ser-ho. Arèola. Estructura vegetativa distintiva dels cactus situada sobre els podaris i costelles; són zones meristemàtiques on es desenrotllen pèls, llana, feltre, espines, fulles i flors.

Monografies del Jardí Botànic 151

Aril. Excrescència de consistència variable que es forma sobre certes llavors. Armat. Es diu dels vegetals proveïts d’espines o aculis. Arrel. Òrgan generalment subterrani, a vegades aeri, per mitjà del qual les plantes es fixen al sòl, absorbeixen i acumulen substàncies nutrícies. Atenuat. Es diu de l’òrgan que s’estreteix de forma gradual. Autoestèril. Planta la flor de la qual no pot ser fecundada pel seu propi pol·len. Axonomorfa. Arrel que té un eix primari que penetra en la terra, molt pronunciada i carnosa, acumuladora de substàncies nutritives.

Baia. Fruit carnós en què les dos capes internes (mesocarpi i endocarpi) són carnoses, encara que de vegades l’endocarpi pot ser fibrós, membranós, cartilaginós o cartaci, però en cap cas llenyós. Basal. Òrgan situat en la part inferior d’una planta. Bicolor. Amb dos colors. Bifurcat. Amb forma de forca, dicòtom. Bisexual. Que porta els dos sexes en la mateixa planta o en la mateixa flor. Botó. Gemma floral. Branca. Cada una de les parts en què es divideix en primer orde la tija d’una planta.

Caduc. Es diu de l’òrgan poc durador. Càmbium. Zona generatriu de cèl·lules meristemàtiques. Càndida. Blanca i brillant. Carnós. Que posseeix teixits engrossits, a manera de carn. Carpel. Cada una de les fulles transformades que componen el gineceu de les plantes amb flors; a l’interior s’alberguen els primordis seminals. Cefàleus. Zona apical o lateral que presenten algunes espècies de cactus, amb pèls i espines disposats molt junts i on broten les flors. Cerres. Estructures emergents de les arèoles, semblants a les espines, però amb aspecte de pèl. Cespitós. Vegetal que cobreix el terreny per la formació de noves tiges pròximes a les anteriors a partir d’arrels o rizomes. Cladodi. Tija generalment aplanada, fotosintètica, característica en Opuntia. Columnar. Que té forma de columna. Coriaci. Que té una consistència dura i flexible, pareguda a la del cuiro. Corol·la. Part vistosa i acolorida de la flor, formada pels pètals. Costelles. Crestes o protuberàncies verticals en la superfície dels cactus.

152 Monografies del Jardí Botànic

Cotiledó. Cada una de les fulles primordials que té l’embrió contingut en la llavor. Dos en les dicotiledònies i una en les monocotiledònies. Crenat. Amb marges o escotadures arrodonides. Cutícula. Capa externa de l’epidermis que la recobreix per complet.

Decídues. Caduques, es diu de les plantes que perden les fulles. Decumbent. Tija que creix inclinada amb tendència a prostrar-se en el sòl, però amb l’àpex dret. Dehiscent. Fruit que en la maduresa s’obri espontàniament, alliberant les llavors. Deprimit. Comprimit, aplanat. Dicotiledònies. Plantes angiospermes l’embrió del qual té dos cotiledons, generalment oposats. Dicòtoma. Es diu de la ramificació en què el punt de creixement es divideix en dos branques equivalents. Deflexes. Oposades.

Edàfic. Relatiu al sòl. Efímer. Que dura molt poc. El·líptic. Amb forma d’el·lipse. Endocarpi. Part interna del pericarpi del fruit. Enteógena. Substància que produeix efectes psicoactius, estats alterats de consciència. Epicarpi. Part més externa del pericarpi del fruit. Epidermis. Teixit primari que embolica la planta i la protegeix de la pèrdua d’aigua; està revestida d’una capa de cutina, anomenada cutícula. Epífita. Planta que creix sobre altres, que li serveixen de suport. Erecte. Amb disposició més o menys vertical. Escàbrid. Aspre, rugós. Escorça. Part protectora externa de l’arrel, tija i branques d’una planta. Espina. Òrgan endurit i punxegut proveït de feixos vasculars. Espinós. Proveït d’espines. Estam. Cada una de les peces de l’androceu. Estèril. Que no dóna fruit. Estigma. Part terminal i engrossida del pistil, on es reben els grans de pol·len. Estil. Segment cilíndric del gineceu o pistil. Estoma. Estructura epidèrmica que permet l’intercanvi de gasos amb l’exterior. Estrofíol. Apèndix suberós d’una llavor. Exina. Paret exterior del gra de pol·len.

Monografies del Jardí Botànic 153

Falciforme. Amb forma de falç. Fibrós. Que està format per fibres o que és prim com una fibra. Filiforme. Amb forma de fil. Filogènia. Branca de la biologia que s’ocupa de les relacions de parentiu entre els distints grups d’éssers vius. Fissurada. Escorça que presenta clevills. Fistonat. Marge de la tija que mostra clevills més o menys profunds i arrodonits. Flocoses. Amb llanositat. Floema. Conjunt de vasos conductors de la saba elaborada. Flor. Conjunt d’òrgans d’una planta relacionats amb la reproducció; comprèn el periant (calze i corol·la), l’androceu (format pels estams) i el pistil o gineceu (format per carpels). Fotosíntesi. Procés del metabolisme vegetal en què l’anhídrid carbònic s’uneix a l’aigua i, per mitjà de l’energia lumínica capturada per la clorofil·la, es transforma en compostos orgànics i allibera oxigen. Foveolada. Superfície que presenta xicotets buits o clots. Fusiforme. Amb forma de fus, estretit cap als extrems.

Geòfit. Planta herbàcia perenne dotada d’òrgans subterranis, tija o arrel, on emmagatzema substàncies de reserva. Gineceu. Conjunt de carpels d’una flor. Glabre. Es diu de l’òrgan que no té pèl, escates o llanositats. Glauc. De color verd clar, blavós. Globós. Que té forma més o menys esfèrica. Gloquidi. Tricoma o protuberància unicel·lular que en l’àpex té pèls fins espinosos i retrorsos, que en faciliten la fixació.

Hàbitat. Espai on es donen les condicions adequades per al desenvolupament d’una espècie, tant animal con vegetal. Heliotropisme. Moviment dels vegetals cap a la llum del sol. Hemisfèric. Que té forma de mitja esfera. Hermafrodita. Flor que disposa d’òrgans sexuals masculins i femenins, bisexual. Híbrid. Descendent resultant de l’encreuament entre dos individus de distinta espècie, siguen del mateix gènere o de gèneres diferents. Himenòpters. Insectes amb dos parells d’ales membranoses, com les formigues o abelles entre altres.

154 Monografies del Jardí Botànic

Hipogeu. Subterrani. Híspid. Cobert de pèls aspres.

Imbricades. Fulles que es recobreixen i solapen parcialment entre si, com les teules d’una teulada. Indehiscent. Fruit que, inclús madur, no s’obri per alliberar les llavors. Indument. Conjunt de pèls, glàndules i escates que cobreixen la superfície dels òrgans de la planta. Inequilàter. De costats desiguals. Inerme. Planta o òrgan que no porta espines ni aculis. Infundibuliforme. Amb forma d’embut.

Làmina. Part més ampla i generalment plana de la fulla, també anomenada limbe. Lanuginós. Que té llanositat. Lateral. Propi del costat o situat en ell. Làtex. Suc lletós que brolla dels teixits lesionats d’algunes espècies. Llanositat. Indument constituït per pèls llanosos. Llavor. Estructura reproductora que conté l’embrió de la futura planta. Llustrós. Brillant.

Marcescent. Es diu dels òrgans que, una vegada secs, romanen adherits a la planta sense desprendre’s. Marge. Vora de la fulla. Mel·lífera. Plantes o flors que produeixen gran quantitat de nèctar, per la qual cosa atrauen a les abelles productores de la mel. Meristema. Teixit de creixement. Conjunt de cèl·lules capaces de diferenciar altres teixits. Mesocarpi. Part mitjana del pericarpi del fruit. Mota. Conjunt de tiges que naixen d’un mateix peu. Mucílag. Substància orgànica i viscosa que es troba en certes parts d’alguns vegetals, o es prepara dissolent en aigua matèries gomoses. Multicaule. Planta que des d’un mateix peu genera diverses tiges. Multicostatus. Amb múltiples costelles.

Napiforme. Planta d’arrel simple i molt grossa, amb forma de nap.

Monografies del Jardí Botànic 155

Nectari. Estructura ubicada en l’interior de la flor que secreta nèctar, produït per atraure pol·linitzadors. Nervi. Cada un dels feixos vasculars que es desenrotlla en els òrgans laminars (fulles, bràctees, sèpals, pètals) d’una planta.

Oblong. Més ample que llarg. Obovat. Forma d’un òrgan en el qual l’amplària major es sitúa cap a l’àpex. Obtús. D’àpex arrodonit. Oposades. Fulles disposades una davant de l’altra. Ovat. Es diu dels òrgans laminars (fulles, bràctees, pètals...) amb figura d’ou. Ovoide. Es diu dels òrgans massissos (fruits, llavors...) amb forma d’ou.

Pectinat. En forma de pinta. En cactus, espines que s’estenen a un costat i a l’altre de l’arèola, com les pues d’un pinta. Peduncle. Cueta que sosté una flor o és comú a diverses d’elles en una inflorescència, també s’aplica a la cueta dels fruits. Periant. Embolcall floral format per les peces estèrils, normalment els pètals i els sèpals. Pericarpi. Coberta dels fruits formada a partir de la fulla carpel·lar, que protegeix les llavors. Perigoni. Nom específic per al periant en el qual no es poden diferenciar els pètals dels sèpals i s’anomenen tèpals tots ells. Perllongat. Allargat. Persistent. Perenne, que no cau, oposat a caduc. Pilós. Pelut. Piramidal. Que té forma de piràmide; amb forma de con estret. Piriforme. Que presenta forma de pera. Pistil. Conjunt de carpels soldats o lliures que es disposen en una flor; gineceu. Platyacanthus. D’espines amples. Plomosa. Es diu dels pèls o espines que presenten barbetes laterals semblants a les de les plomes. Podari. En cactàcies, és la base foliar dilatada i expandida en forma de tubèrcul, que serveix de peanya a l’arèola vegetativa. Policàrpica. Planta que floreix i fructifica diverses vegades al llarg de la seua vida. Pol·linització. Transport del pol·len de l’antera a l’estigma. Polpa. Massa sucosa o carnosa del fruit. Port. Aspecte general d’una planta.

156 Monografies del Jardí Botànic

Psicoactiva. Substància que actua sobre el sistema nerviós, alterant les funcions psíquiques. Pubescent. Es diu de qualsevol òrgan cobert de pèls fins i suaus.

Reflex. Òrgan que està dirigit cap a la base de la tija. Reniforme. Amb forma de ronyó. Reticulat. En forma de xarxa. Retrorso. Que mira cap a la base de l’òrgan en què s’insereix. Revés. Cara abaxial (inferior) de qualsevol òrgan laminar, la que normalment mira cap a terra. Rizoma. Tija subterrània. Ruminades. Llavors que presenten el teixit nutrici clavillat o esquerdat.

Senilis. Amb aparença de vell. Sèssils. Parts de la planta, com ara certes fulles, que no tenen peduncle. Sistema radical. Conjunt d’arrels d’una planta. Spp. Epítet específic col·lectiu per designar tots els tàxons compresos en l’espècie. Subespècie. Subsp. Categoria inferior a l’espècie, conservant alguns caràcters comuns. Subulat. Òrgan de forma cònico-allargada que s’estreteix gradualment fins a una punta aguda. Suculenta. Planta carnosa amb la característica de retindre l’aigua en les fulles i la tija.

Tija. Òrgan de la planta que creix en sentit contrari a l’arrel i que serveix de suport de les branques, fulles, flors i fruits. Tegument. Coberta que embolica a una estructura i li dóna protecció. Tèpal. Cada una de les peces que formen el perigoni quan els sèpals i pètals d’una flor no es diferencien. Terminal. Es diu de qualsevol òrgan que se situa en l’extrem d’una tija, fulla o flor; apical. Toment. Recobriment dens de pèls curts més o menys entrellaçats. Tricoma. Estructura epidèrmica variable en grandària forma i funció, com ara pèls, etc. Tubèrcul. Protuberància que pot manifestar-se sobre qualsevol òrgan, de forma i grandària variable segons la seua funció. Tuberosa. Arrel engrossida que serveix com a òrgan de reserva.

Monografies del Jardí Botànic 157

Tubulós. En forma de tub. Tunicat. Cobert per escates que cobreixen els òrgans subjacents, proporcionant-los protecció. Turbinat. Estret en la base i ample en l’àpex, com una trompa de joguet.

Uncinat. Amb forma de ganxo. Unisexual. Es diu de la flor o planta que només presenta un sexe.

Valva. Cada una de les parts en què es divideixen, a l’obrir-se, alguns fruits secs dehiscents. Variegat. Que té diversos colors. Vascular. Relatiu als teixits conductors. Ventricós. Unflat, amb panxa. Verticil. Conjunt d’òrgans semblants, superior a dos, que naixen al mateix nivell en l’eix que els porta. Vexil·lar. Funció de reclam que realitzen alguns òrgans de la planta per atraure els insectes.

Xeròfit. Vegetal adaptat a viure en regions seques o amb llargs períodes de sequera. Xeromorf. Planta adaptada als hàbitats molt secs o àrids, amb característiques com ara tiges, fulles i arrels suculentes o grosses cutícules que li permeten evitar la pèrdua d’aigua. Xilema. Conjunt de vasos conductors de la saba bruta, que transporten l’aigua i les sals minerals.

Zigomorfa. Flor que presenta un sol pla de simetria (bilateral).

158 Monografies del Jardí Botànic

Bibliografia i webgrafia

Bibliografia Álvarez P. & Cáceres F. 2003. Uso e importancia de las cactáceas en la Cultura Churajón (Dpto. de Arequipa). Quepo 17: 20 - 26. Lima, Perú. Anderson E.F. 2001. The Cactus Family. Timber Press, Inc. Portland, EEUU. Backeberg C. 1966. Das Kakteenlexikon. Ed. Gustav Fischer. Stuttgart, Alemania. Backeberg C. 1958-1962. Die Cactaceae: Handbuch der Kakteenkunde. Vol. 1-6. Ed. Gustav Fischer. Jena, Alemania. Ballester J.F. 1978. Los cactus y otras plantas suculentas. Ed. Floraprint. Valencia, España. Becherer F. 1997. Cactus, así serán tan hermosos. Ed. Everest. León, España. Benson L. 1982. The cacti of the United States and Canada. Stanford University Press. Redwood City. EEUU. Bregman R. 1996. The Genus Matucana. A.A. Balkema Publishers. Rotterdam, Holanda. Britton N. & Rose J. 1919-1923. The cactaceae. Ed. Carnegiea Institute. Washington. EEUU. Cullmann W. 1986. Encyclopedia of cacti. Ed. Alphabooks, Sherborne, RU. Dicht R. & Lüthy A. 2003. Coryphantha. Ed. Eugen Ulmer Verlag. Stuttgart, Alemania. Di Martino L. 1996. Echinocereus Special. Cactus & Co. Pessano, Italia. Font P. 2001. Diccionario de Botánica. Editorial Península (2ª Edición). Barcelona, España. Gertel W. & de Vries J. 2009. Taxonomische Veränderungen infolge der Einbeziehung von Sulcorebutia zu Weingartia Echinopseen 6 (1) (p.12-23). Ruhia, Alemania. Gómez A. 2001-2013. Enciclopedia de los Cactus y otras Suculentas. Tomos 1-4. Ed. Mundi-Prensa. Madrid, España. Götz E. & Gröner G. 2000. Kakteen. Ed. Eugen Ulmer Verlag. Stuttgart, Alemania. Hetch H. 1994. Cacti & succulents. Ed. Sterling Publishing Company Inc. New York. EEUU.

Monografies del Jardí Botànic 159

Hewitt T. 1997. The complete book of cacti & succulents. DK Publishing. New York. EEUU. Hoffmann A. 1989. Cactáceas. En la flora silvestre de Chile. Ed. Fundación Claudio Gay. Santiago, Chile. Hunt D. 1999. CITES Cactaceae Checklist 2. Kew Publishing. London, RU. Hunt D., Taylor N. & Charles G. 2006. The New Cactus Lexicon. Ed. DH. London, RU. Katterman F. 1994. Succulent Plant Research. Richmond. RU. Kunte L. & Šubík R. 2004. La enciclopedia de los cactus. Ed. Libsa. Madrid, España. Leuenberger B. E. 1986. Pereskia. Memoirs of the New York Botanical Garden 41: 1-140. Lodé J. 2015. Taxonomía de las cactáceas. Ed Cactus Aventures International. Cuevas de Almanzora. España. Mauseth J.D. Continental drift, climate and the evolution of cacti. Cactus and Succulent Journal (U.S.A.) 62: 302-308. Mauseth J.D., Kiessling R. & Ostolaza C. 2002. A Cactus Odyssey. Timber Press, Inc. Portland, EEUU. Ocampo G. & Columbus J. 2010. Molecular phylogenetics of suborder Cactineae (Caryophyllales), including insights ino photosynthetic diversification and histori cal biogeography. Am. J. Bot. 97: 1827-1847. Ostolaza C. 2014. Todos los Cactus del Perú. Ed. Ministerio del Ambiente. Lima, Perú. Pilbeam J. 1995. Gymnocalycium, A Collectors’ Guide. A.A. Balkema Publishers. Rotterdam, Holanda. Pilbeam J. 1996. Thelocactus. Cirio Publishing Services Ltd. Southamptom, RU. Pilbeam J. 1997. Rebutia. Cirio Publishing Services Ltd. Southamptom, RU. Pilbeam J. 1999. Mammillaria. Cirio Publishing Services Ltd. Southamptom, RU. Pilbeam J. & Weightmann B. 2006. Ariocarpus et caetera. British Cactus & Succulent Society. Essex. RU. Rausch W. Lobivia. 1985. Ed. Rudolph Herzig. Viena. Austria. Ritter F. 1979-1981. Kakteen in Südamerika, Vol 1-4. Autoedición Říha J. & Šubík R. 1979. Pequeña enciclopedia de cactus. Ed. Susaeta. Madrid, España. Schulz R. & Kapitany A. 2006. Copiapoa in their environment. Schulz Publishing. Boronia, Australia. Schulz R. & Machado M. 2000. Uebelmannia in their environment. Schulz Pu blishing. Boronia, Australia.

160 Monografies del Jardí Botànic

Van der Hammen T. & Cleef A.M. 1986. Evolution of the high andean paramo ecosystem: flora and vegetation. En: Monasterio M & F Vuilleumier (Eds.) Evolution and Adaptation in Tropical High Mountains. Springer, New York. Wallace R.S. & Gibson C.A. 2002. Cactus: biología y usos. University of California Press, Berkeley, 1-21

Webgrafia ACYS Asociación de Amigos de los Cactus y demás Suculentas: http://acysvalencia.blogspot.com.es/ CactiGuide. http://cactiguide.com/Cactus-Aventures International: https://www.cactus-aventures.com/ Fundación Wiese: http://fundacionwiese.com/patrimonio-cultural/el-brujo-huacacao/la-senora-de-cao.html#a IPNI The International Plant Names Index: http://www.ipni.org/index.html Jardí Botànic de la Universitat de València: http://www.jardibotanic.org/ Naturalista: http://www.naturalista.mx/ Quepo: http://specs.pe/quepo/ Rebutia, Aylostera i Weingartia: http://good-rebutia.blogspot.com.es/ Suculentas: http://www.suculentas.es/ The plant list (2013): Version 1.1. http://www.theplantlist.org/1.1/about/#changes Tropicos Jardín Botánico de Missouri: http://www.tropicos.org/Home.aspx Vázquez-Sánchez M., Terrazas T. & Arias S. El Hábito y la forma de crecimiento en la Tribu Cacteae. Botanical Sciences 90 (2): 97-108, 2012: http://www.botanicalsciences.com.mx/index.php/botanicalSciences/article/view/477

Monografies del Jardí Botànic 161

221

152

219

17 46

110

107

24 23

195

107

194

193

194

119

172

197

221

171

188

187

221 170

188

152

188

188 119 28 188 188 152 188 172 170 195 187188 171 221 197 221 195

208

186

190

Plànol de situació de les dues zones del Jardí Botànic dedicades al cultiu dels cactus. A) Zona de cactus a l’aire lliure. B) Hivernacle: caseta del romaní.

A B

188

186 188 190 188

109 109

200

106

202

208

188

44 194

193

73 106 200 202

201

223

108

106 106

27 26

221

106

81 46 17 110 221 223 84 83 221 79 108 75 221

219

209

191

189

172

198

199

221

106

201

220

222

192

218

150

218150 192 220 22 201 222

156

147

224

196

147 189 196 74 224199 17248 152 198 209191 21156

Cactus cultivats al Jardí Botànic

1 Ariocarpus bravoanus H. M. Hern. & E. F. Anderson 2 Ariocarpus kotschoubeyanus (Lem.) K. Schum. 3 Ariocarpus retusus Scheidw. 4 Ariocarpus trigonus (F. A. C. Weber) K. Schum. 5 Astrophytum capricorne (A. Dietr.) Britton & Rose 6 Astrophytum myriostigma Lem. 7 Astrophytum ornatum (DC.) Britton & Rose 8 Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb. 9 Aylostera albiflora (F. Ritter & Buining) Backeb. 10 Aylostera deminuta (F. A. C.Weber) Backeb. 11 Aylostera fiebrigii (Gürke) Backeb. 12 Aylostera fulviseta (Rausch) Mosti & Papani 13 Aylostera heliosa (Rausch) Mosti & Papini 14 Aylostera perplexa (Donald) Mosti & Papini 15 Aylostera pygmaea (R. E. Fr.) Mosti & Papini 16 Aylostera steinmannii (Solms) Backeb. 17 Azureocereus hertlingianus (Backeb.) Backeb. 18 Borzicactus icosagonus (Knuth) Britton & Rose 19 Borzicactus samaipatanus (Cárdenas) Kimnach 20 Brasiliopuntia brasiliensis (Willd.) A. Berger 21 Carnegiea gigantea (Engelm.) Britton & Rose 22 Cephalocereus senilis (Haw.) Pfeiff. 23 Cereus albicaulis (Britton & Rose) Luetzelb. 24 Cereus hildmannianus K. Schum. 25 Cleistocactus buchtienii Backeb. 26 Cleistocactus hyalacanthus (K.Schum.) Rol.-Goss. 27 Cleistocactus strausii (Heese) Backeb.

Monografies del Jardí Botànic 163

28 Consolea macracantha (Griseb.) A. Berger 29 Consolea rubescens (Salm-Dyck ex DC.) Lem. 30 Copiapoa bridgesii (Pfeiff.) Backeb. 31 Copiapoa coquimbana (Karw. ex Rümpler) Britton & Rose 32 Copiapoa humilis (Phil.) Hutch. 33 Copiapoa krainziana F. Ritter 34 Copiapoa marginata (Salm-Dyck) Britton & Rose 35 Coryphantha cornifera (DC.) Lem. 36 Coryphantha delaetiana (Quehl.) A. Berger 37 Coryphantha elephantidens (Lem.) Lem. 38 Coryphantha kracikii Halda, Chalupa & Kupčák 39 Coryphantha nickelsiae (K. Brandegee) Britton & Rose 40 Coryphantha pallida Britton & Rose 41 Coryphantha pycnacantha (Mart.) Lem. 42 Coryphantha radians (DC.) Britton & Rose 43 Cylindropuntia arbuscula (Engelm.) F. M. Knuth 44 Cylindropuntia leptocaulis (DC.) F. M. Knuth 45 Cylindropuntia tunicata (Lehm.) F. M. Knuth 46 Echinocactus platyacanthus Link & Otto 47 Echinocereus adustus Engelm. 48 Echinocereus brandegeei (J. M. Coult.) K. Schum. 49 Echinocereus fendleri (Engelm.) Rümpler 50 Echinocereus knippelianus Liebner 51 Echinocereus primolanatus Fritz Schwarz ex N. P. Taylor 52 Echinocereus pulchellus (Mart.) K. Schum. 53 Echinocereus rigidissimus (Engelm.) F. Haage 54 Echinocereus scheeri (Salm-Dyck) Scheer 55 Echinocereus subinermis Salm-Dyck ex Scheer 56 Echinofossulocactus crispatus (DC.) Lawr. 57 Echinofossulocactus dichroacanthus (Mart. ex Pfeiff.) Britton & Rose 58 Echinofossulocactus multicostatus (Hildm.) Britton & Rose 59 Echinofossulocactus obvallatus (DC.) Lawr. 60 Echinofossulocactus ochoterenanus P. V. Heath 61 Echinofossulocactus phyllacanthus (Mart.) Lawr. 62 Echinofossulocactus vaupelianus (Werderm.) Oehme 63 Echinopsis ancistrophora Speg. 64 Echinopsis calochlora K. Schum. 65 Echinopsis eyriesii (Turpin) Pfeiff. & Otto 66 Echinopsis leucantha (Gillies ex Salm-Dyck) Walp. 67 Echinopsis oxygona (Link) Zucc. ex Pfeiff. & Otto

164 Monografies del Jardí Botànic

68 Echinopsis subdenudata Cárdenas 69 Echinopsis tubiflora (Pfeiff.) Zucc. ex A. Dietr. 70 Echinopsis ancistrophora Speg. 71 Eriocephala leninghausii (K. Schum.) Backeb. ex Heinrich 72 Eriocephala schumanniana (Nicolai) Y. Itô 73 Eriocephala warasii (F. Ritter) Giuggi 74 Espostoa lanata (Knuth) Britton & Rose 75 Espostoa melanostele (Vaupel) Borg 76 Ferocactus acanthodes (Lem.) Britton & Rose 77 Ferocactus chrysacanthus (Orcutt) Britton & Rose 78 Ferocactus diguetii (F. A. C. Weber) Britton & Rose 79 Ferocactus glaucescens (DC.) Britton & Rose 80 Ferocactus herrerae J. G. Ortega 81 Ferocactus histrix (DC.) G. E. Linds. 82 Ferocactus latispinus (Haw.) Britton & Rose 83 Ferocactus pilosus (Galeotti ex Salm-Dyck) Werderm. 84 Ferocactus robustus (Karw. ex Pfeiff.) Britton & Rose 85 Ferocactus viridescens (Torr. & A. Gray) Britton & Rose 86 Ferocactus wislizenii (Engelm.) Britton & Rose 87 Gymnocalycium anisitsii (K. Schum.) Britton & Rose 88 Gymnocalycium baldianum (Speg.) Speg. 89 Gymnocalycium bruchii (Speg.) Hosseus 90 Gymnocalycium castellanosii Backeb. 91 Gymnocalycium chiquitanum Cárdenas 92 Gymnocalycium gibbosum (Haw.) Pfeiff. ex Mittler 93 Gymnocalycium intertextum Backeb. ex H. Till 94 Gymnocalycium marsoneri Frič ex Y. Itô 95 Gymnocalycium mihanovichii (Frič ex Gürke) Britton & Rose 96 Gymnocalycium monvillei (Lem.) Pfeiff. ex Britton & Rose 97 Gymnocalycium mostii (Gürke) Britton & Rose 98 Gymnocalycium ochoterenae Backeb. 99 Gymnocalycium oenanthemum Backeb. 100 Gymnocalycium paraguayense (K. Schum.) Hosseus 101 Gymnocalycium pflanzii (Vaupel) Werderm. 102 Gymnocalycium quehlianum (F. Haage ex Quehl) Vaupel ex Hosseus 103 Gymnocalycium ragonesei A. Cast. 104 Gymnocalycium saglionis (Cels) Britton & Rose 105 Gymnocalycium stenopleurum F. Ritter 106 Hamatocactus hamatacanthus (Muehlenpf.) F. M. Knuth 107 Harrisia bonplandii (Parm. ex Pfeiff.) Britton & Rose

Monografies del Jardí Botànic 165

108 109 110 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 121 122 123 124 125 126 127 128 129 130 131 132 133 134 135 136 137 138 139 140 141 142 143 144 145 146 147

Harrisia tetracantha (Labour.) D. R. Hunt Hylocereus triangularis (L.) Britton & Rose Kroenleinia grusonii (Hildm.) Lodé Lobivia arachnacantha Buining & F. Ritter Lobivia aurea (Britton & Rose) Backeb. Lobivia backebergii (Werderm.) Backeb. Lobivia haematantha (Speg.) Britton & Rose Lobivia oligotricha Cárdenas Lobivia silvestrii (Speg.) G. D. Rowley Lobivia tiegeliana Wessner Lobivia wrightiana Backeb. Lophocereus marginatus (DC.) S. Arias & Terrazas Lophophora williamsii (Lem. ex Salm-Dyck) J. M. Coult. Mammillaria albicans (Britton & Rose) A. Berger Mammillaria albicoma Boed. Mammillaria albilanata Backeb. Mammillaria backebergiana F. G. Buchenau Mammillaria barbata Engelm. Mammillaria baumii Boed. Mammillaria beneckei Ehrenb. Mammillaria bocasana Poselg. Mammillaria bocensis R. T. Craig Mammillaria bombycina Quehl Mammillaria candida Scheidw. Mammillaria carretii Rebut. ex K. Schum. Mammillaria carmenae Castañeda & Nuñez Mammillaria chionocephala J. A. Purpus Mammillaria compressa DC. Mammillaria decipiens Scheidw. Mammillaria discolor Haw. Mammillaria dixanthocentron Backeb. Mammillaria duoformis R. T. Craig & E. Y. Dawson Mammillaria elongata DC. Mammillaria formosa Galeotti ex Scheidw. Mammillaria geminispina Haw. Mammillaria gigantea Hildm. ex K. Schum. Mammillaria guillauminiana Backeb. Mammillaria haageana Pfeiff. Mammillaria hahniana Werderm. Mammillaria karwinskiana Mart.

166 Monografies del Jardí Botànic

148 149 150 151 152 153 154 155 156 157 158 159 160 161 162 163 164 165 166 167 168 169 170 171 172 173 174 175 176 177 178 179 180 181 182 183 184 185 186 187

Mammillaria klissingiana Boed. Mammillaria lindsayi R. T. Craig Mammillaria longimamma DC. Mammillaria magnifica F. G. Buchenau Mammillaria magnimamma Haw. Mammillaria marksiana Krainz Mammillaria matudae Bravo Mammillaria melaleuca Karw. ex Salm-Dyck Mammillaria parkinsonii Ehrenb. Mammillaria petterssonii Hildm. Mammillaria polythele Mart. Mammillaria pringlei (J. M. Coult.) K. Brandegee Mammillaria prolifera (MilI.) Haw. Mammillaria rekoi (Britton & Rose) Vaupel Mammillaria sphacelata Mart Mammillaria sphaerica A. Dietr. Mammillaria spinosissima Lem. Matucana intertexta F. Ritter Matucana madisoniorum (Hutchison) G. D. Rowley Matucana oreodoxa (F. Ritter) Slaba Matucana paucicostata F. Ritter Matucana pujupatii (Donald & A.B. Lau) Bregmann Monvillea spegazzini (F. A. C. Weber) Britton & Rose Myrtillocactus geometrizans (Mart. ex Pfeiff.) Console Neobuxbaumia polylopha (DC.) Backeb. Neoporteria aspillagae (Söhrens) Backeb. Neoporteria crispa (F. Ritter) Donald & G. D. Rowley Neoporteria curvispina (Bertero ex Colla) Donald & G. D. Rowley Neoporteria heinrichiana (Backeb.) Ferryman Neoporteria napina (Phil.) Backeb. Neoporteria occulta (Phil.) Britton & Rose Neoporteria senilis Backeb. Neoporteria taltalensis Hutchison Notocactus concinnus (Monv.) Backeb. (Monv.) A. Berger Notocactus horstii (F. Ritter) K. Herm Notocactus mammulosus (Lem.) A. Berger Notocactus ottonis A. Berger Notocactus scopa (Spreng.) A. Berger Opuntia chisosensis (M. Anthony) D. J. Ferguson Opuntia engelmannii Salm-Dyck ex Engelm.

Monografies del Jardí Botànic 167

188 189 190 191 192 193 194 195 196 197 198 199 200 201 202 203 204 205 206 207 208 209 210 211 212 213 214 215 216 217 218 219 220 221 222 223 224 225 226 227

Opuntia ficus-indica (L.) Mill. Opuntia humifusa (Raf.) Raf. Opuntia leucotricha DC. Opuntia linguiformis D. Griffiths. Opuntia megapotamica Arechav. Opuntia microdasys (Lehm.) Pfeiff. Opuntia monacantha (Willd.) Haw. Opuntia pilifera F.A.C. Weber Opuntia polyacantha Haw. Opuntia stricta (Haw.) Haw. Oreocereus celsianus (Lem. ex Salm-Dyck) Riccob. Oreocereus pseudofossulatus D. R. Hunt Pachycereus pringlei (S. Watson) Britton & Rose Pereskia grandifolia Haw. Pilosocereus pachycladus F. Ritter Rebutia fabrisii Rausch Rebutia krainziana Kesselr. Rebutia marsoneri Werderm. Rebutia minuscula K. Schum. Rhipsalis baccifera (J. S. Muell.) Stearn Selenicereus grandiflorus (L.) Britton & Rose Stenocereus griseus (Haw.) Buxb. Stenocereus pruinosus (Otto ex Pfeiff.) Buxb. Tephrocactus articulatus (Pfeiff.) Backeb. Thelocactus bicolor (Galeotti ex Pfeiff.) Britton & Rose Thelocactus conothelos (Regel & L. Klein) F. M. Knut Thelocactus hexaedrophorus (Lem.) Britton & Rose Thelocactus leucacanthus (Zucc. ex Pfeiffer) Britton & Rose Thelocactus macdowellii (Rebut ex Quehl) W. T. Marshall Thelocactus rinconensis (Poselger) Britton & Rose Trichocereus atacamensis (Phil.) W. T. Marshall & T. M. Bock Trichocereus bridgesii (Salm-Dyck) Britton & Rose Trichocereus huascha (F. A. C. Weber) Britton & Ros Trichocereus macrogonus (Salm-Dyck) Riccob. Trichocereus schickendantzii (F. A. C. Weber) Britton & Rose Trichocereus schoenii Rauh & Backeb. Trichocereus terscheckii (Parm. ex Pfeiff.) Britton & Rose Uebelmannia pectinifera Buining Weingartia arenacea (Cárdenas) F. H. Brandt Weingartia langeri (K. Augustin & Hentzschel) Hentzschel & K. Augustin

168 Monografies del Jardí Botànic

228 229 230 231 232 233

Weingartia mentosa (F. Ritter) F. H. Brandt Weingartia rauschii (G. Frank) F. H. Brandt Weingartia steinbachii (Werderm.) F. H. Brandt Weingartia tiraquensis (Cárdenas) F. H. Brandt Weingartia vasqueziana (Rausch) Hentzschel & K. Augustin Wigginsia vorwekiana (Werderm.) D.M. Porter

Monografies del Jardí Botànic 169