LES PALMERES. MONOGRAFIES BOTÀNIQUES by Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies botàniques

LES PALMERES Jardí Botànic de la Universitat de València

José Plumed Manuel Costa

Monografies botàniques

LES PALMERES José Plumed i Manuel Costa

Monograﬁes botàniques. Jardí Botànic de la Universitat de València Volum 1: Les palmeres © dels textos: José Plumed i Manuel Costa © del pròleg: Esteban Morcillo i Isabel Mateu © de les imatges i il·lustracions: José Plumed © de l’edició: Universitat de València E. G. Direcció de la col·lecció: Isabel Mateu Direcció tècnica: Martí Domínguez Disseny gràfic i maquetació: José Luis Iniesta Traducció: José Manuel Alcañiz Fotografies: José Plumed Impresió: Gráﬁcas Mare Nostrum, S. L. Depòsit Legal: V-1819-2013 ISBN: 978-84-370-9131-0

Índex

P resentac ió ........................................................................................................................................................7 I ntrod uc c ió ...................................................................................................................................................... 11 L a f am í l ia A rec ac eae ..........................................................................................................................15 – Descripció general................................................................................................................................ 17 – Estípit .............................................................................................................................................................18 – La copa.........................................................................................................................................................19 – La gemma terminal .........................................................................................................................21 – Les fulles................................................................................................................................................23 – El sistema radical ...................................................................................................................................26 – Flors ................................................................................................................................................................27 – Inﬂorescències ........................................................................................................................................29 – Fruits i llavors ............................................................................................................................................30 – Distribució i ecologia ...........................................................................................................................31 – Sistemàtica de la família ...................................................................................................................32 – Situació sistemàtica de les palmeres del Jardí Botànic ..............................................33 – La convivència, vida natural associada ..................................................................................34 – Usos i aproﬁtaments de les palmeres .....................................................................................35 – Les palmeres i els agents climàtics...........................................................................................37 – El vent ......................................................................................................................................................37 – El sol .........................................................................................................................................................37 – Les tempestes ...................................................................................................................................38 – El foc ........................................................................................................................................................38 – El fred ......................................................................................................................................................39 F itx es d e gè neres ....................................................................................................................................41 G l ossari d e term es .............................................................................................................................123 Bib l iografia..................................................................................................................................................129 L l istat d ’ esp è c ies ..................................................................................................................................131

Monografies Botàniques 5

Presentació

El Jardí Botànic de la Universitat de València, fundat el 1567 i vinculat inicialment als estudis de Medicina, és a hores d’ara un espai magnífic de docència, investigació i cultura, un referent expositiu obert a la ciutat de València, un vertader museu viu on es mostra la diversitat de les plantes, les seues característiques i els seus usos a través de les diferents col·leccions que alberga. En ell es cultiven espècies de països remots que, d’una altra manera, difícilment podríem conèixer. Una de les col·leccions de plantes exòtiques més valuoses del jardí és la de palmeres, amb més de 80 espècies i 335 exemplars, diversos d’ells monumentals. Les palmeres inclouen quasi 3.000 espècies, reunides en la família botànica Arecaceae. A pesar d’esta gran varietat, formen un grup de monocotiledònies de fàcil identificació. El seu port llenyós, amb estípit generalment no ramificat i amb fulles reunides en la part superior, a més d’altres característiques florals, les confereixen un aspecte recognoscible de forma intuïtiva. Són pròpies de climes tropicals i subtropicals, la qual cosa limita el seu cultiu exterior a zones de clima suau, sense gelades fortes. A causa d’això, entre tanta riquesa, l’Europa continental només té dos espècies: Phoenix teophrastii, distribuïda per una reduïda zona del Mediterrani oriental, amb escasses poblacions a l’illa grega de Creta i Turquia, i el margalló (Chamaerops humilis), l’única palmera ibèrica, que habita els vessants N i S de l’oest de la conca mediterrània. A elles caldria sumar la palma canària (Phoenix canariensis), originària i endèmica de les illes afortunades que li donen nom. Moltes palmeres o els seus derivats –com el cocoter, la palmera datilera, la palma d’oli, la nou de bètel, el rotang, la cera de carnauba o la ràfia– cobren importància pel seu interès comercial i econòmic, tant pels productes que d’elles s’obtenen com pel seu valor ornamental. La benignitat del clima de València i de gran part de la seua Comunitat permet el cultiu d’una gran varietat de palmeres, entre les quals destaca la datilera (Phoenix dactylifera), cultivada tradicionalment al costat de les cases de camp i en jardins urbans, de manera que, juntament amb altres palmeres com ara la canària o di-

Monografies Botàniques 7

Vista aèria del Jardí Botànic de València.

verses espècies de Washingtonia, Trachycarpus i Livistona, formen part del nostre paisatge. En els últims anys, el cultiu de palmeres s’ha estès enormement com a conseqüència de l’increment de la jardineria, si bé precisament el comerç desordenat de palmeres ha sigut la causa de la introducció del morrut roig, la plaga que porta camí de deixar-nos un paisatge orfe de les palmeres més tradicionals. Este llibre, magníﬁcament documentat i elaborat per Manuel Costa i José Plumed, arreplega els 39 gèneres representats al nostre jardí. El lector trobarà en ell gran quantitat d’informació, presentada de forma resumida. Al costat del nom llatí i el comú, s’aporta l’etimologia, dades taxonòmiques i ecològiques d’interès, mapes de distribució, a més dels usos i aproﬁtaments tradicionals. La qualitat de les imatges i els textos, acurada i impecablement traduïts per Josep Manuel Alcañiz, queda ressaltada per l’excel·lent treball de de disseny i maquetació realitzat per la

8 Monografies Botàniques

prestigiosa i premiada revista de divulgació científica Mètode, a la qual agraïm la col·laboració. Per a ser justos, hem de fer constar que esta col·lecció, i per tant este llibre, no existirien sense el bon treball en el maneig i manteniment del Jardí per part de tot el personal de jardineria i els diferents conservadors d’aquest Botànic, l’acurada dedicació dels quals ha permès que pugam gaudir-hi d’exemplars centenaris. Mantindre i millorar col·leccions de plantes és una de les vocacions dels Jardins Botànics, i una forma de contribuir-ne és donar-les a conèixer. Amb este llibre iniciem una sèrie de monografies dedicades a les diverses col·leccions que acull el Jardí Botànic de la Universitat de València. Les publicacions mantenen el rigor científic propi d’un Jardí Botànic, però també es dirigeixen al públic no especialista tractant de suscitar el seu interès pel món de les plantes que, amb massa freqüència, són grans desconegudes. Amb elles creiem omplir un buit i ser útils tant per als nostres visitants com per a tot aquell que, com nosaltres, senta verdadera fascinació per les plantes i tot allò què les envolta. Esteban Morcillo Rector de la Universitat de València

Isabel Mateu Directora del Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies Botàniques 9

Introducció

ls inicis del Jardí Botànic de la Universitat de València es remunten a mitjans del segle XVI, quan la Facultat de Medicina va veure la necessitat d’un jardí de simples per a l’estudi de les plantes medicinals. El jardí va tindre diferents ubicacions en la ciutat, fins que el 1802 va trobar el seu últim i definitiu emplaçament extramurs de la ciutat, en l’anomenat Hort de Tramoieres, que dóna a l’actual carrer de Quart. El Jardí Botànic pertany a la Universitat de València i és centre d’investigació, educació i conservació. En l’actualitat és un dels més antics i importants d’Espanya, tant pel nombre de col·leccions i espècies com per l’edat, monumentalitat, originalitat i qualitat de les plantes. Entre les col·leccions que alberga el Jardí destaca la de palmeres, com anuncien des de lluny les esveltes i subtils siluetes d’alguns dels exemplars, sobreeixint inclús per damunt de les majestuoses copes dels arbres monumentals. La col·lecció es distribueix per diversos llocs del Jardí: en els quadres de l’Escola Botànica, emmarcant el camí central, al costat de basses i edificis, en l’interior de l’umbracle i en els hivernacles. Les palmeres estan presents en el Jardí pràcticament des de la seva creació. Les primeres dades de què es té constància es troben en el primer catàleg de plantes cultivades –que va publicar en 1856 l’aleshores director, José Pizcueta– on s’arreplegaven més de 6.000 espècies, de les quals 35 eren palmeres i estaven plantades a l’exterior. Algunes d’elles, les més resistents al fred, han arribat fins als nostres dies. En 1930, Francisco Beltrán, director del Jardí en aquell moment, va realitzar un nou llistat de plantes en el qual es manté en 35 el nombre d’espècies de palmeres, encara que han desaparegut les més sensibles al fred i s’han mantingut i incrementat les resistents. Aquestes palmeres, en l’actualitat, són exemplars adults. La restauració que es va dur a terme al Jardí el 1987 va permetre la revisió i l’enriquiment de les col·leccions. Així, en 1989 es van introduir nombroses palmeres per a intentar aclimatar-les, i gràcies a això podem admirar hui en dia interessants espècies, varietats i híbrids. Per a les espècies més sensibles al fred, es va restaurar i condicionar en 1990 l’hivernacle anomenat de La Bassa, construït en 1888.

Monografies Botàniques 11

La família Arecaceae

es palmeres s’identiﬁquen amb ambients tropicals, bé siguen les selves plujoses o les àmplies sabanes, les altes muntanyes del Tròpic o els oasis del desert. En l’actualitat, constitueixen el segon grup vegetal en importància econòmica del món, i milions de persones de les zones tropicals i subtropicals del Planeta depenen d’elles, directa o indirectament, per a sobreviure. Hi ha moltes espècies de palmeres cultivades fora dels països tropicals. Sobretot, en les zones de clima mediterrani, on una gran varietat d’elles poden viure a l’exterior. En canvi, en els països de clima temperat i boreal solen cultivar-se en hivernacles.

A la pàgina anterior, vista aèria, bosc tropical a Río Napo, Equador. Dalt, Chamaerops humilis. Platja Monsul. Cap de Gata. Almeria.

Monografies Botàniques 15

A l’esquerra, palmeres canàries mortes pel morrut roig, Almenara, Castelló. A la dreta, exemplars adults de Rhynchophorus ferrugineus.

Inclús algunes han sobreviscut de forma natural fora de les zones tropicals (Paleo i Neotropical) que constitueixen el seu hàbitat primordial. És el cas de les europees Chamaerops humilis i Phoenix theophrasti, de la conca mediterrània. També passa amb Phoenix canariensis, que es refugia en els barrancs de les illes que li donen nom, les Canàries. Extensos palmerars de Phoenix dactylifera, cert que en aquest cas cultivats però d’un origen molt antic, poden observar-se en llocs com ara Elx, Oriola i Crevillent. La diversitat climàtica d’Espanya permetria l’ús de moltes espècies d’aquestes belles plantes. No obstant això, la realitat és una altra. Les plantacions són escasses i monòtones, sent habitual utilitzar-hi de manera repetitiva les quatre o cinc espècies més freqüents i populars. La importació de palmeres sense l’adequat control ﬁtosanitari ha facilitat la introducció a Europa de diverses plagues i malalties. Entre elles cal destacar la invasió del coleòpter anomenat popularment morrut roig (Rynchophorus ferrugineus), que està posant en perill les palmeres de tota la conca del Mediterrani.

16 Monografies Botàniques

Brahea armata.

D esc rip c ió general La família Arecaceae agrupa nombrosos gèneres i espècies. La xifra total varia constantment a causa del descobriment continu de noves espècies i a les modificacions que pateix la classificació a mesura que s’estudia amb més profunditat aquesta família. En l’actualitat, el nombre de gèneres que comprén és d’uns 180, que agrupen al voltant de 2.400 espècies. Hem pres com a referència la classificació publicada en Genera Palmarum. The evolution and classification of palms (2008), escrit per John Dransfield, Natalie W. Uhl, Conny B. Amussen, William J. Baker, Madeleine M. Harley i Carl E. Lewis. La família Arecaceae (Arecàcies) és l’única de l’orde Arecales (antic orde Principes) de les Monocotiledònies i en ella s’inclouen totes les palmeres; de fet, va ser denominada Palmaceae abans d’adquirir el seu nom actual. És una família de gran originalitat i representa un grup prou natural i homogeni, ja que en les diverses espècies es combina el port arbori, amples làmines foliars i un sistema vascular molt ben desenrotllat en tots els òrgans vegetatius, format per nombrosos i xicotets feixos vasculars separats, cadascun embolicat per una baina fibrosa. En les seves tiges o estípits són freqüents les

Monografies Botàniques 17

Tall transversal d’estípit. Phoenix dactylifera.

cicatrius que deixen les fulles al caure. Solen ser plantes amb tiges no ramificades (monocaules), encara que algunes com Hyphaene i Nypha poden presentar ramificacions dicotòmiques. Els estípits solen estar rematats per una característica corona de fulles, dotades cada una d’elles d’una àmplia base abraçadora. Les fulles són prou complexes i poden presentar formes i grandàries diverses. Les inflorescències són també de formes molt diverses. Les flors són unisexuals o bisexuals i les plantes monoiques o dioiques, encara que en alguns casos poden ser polígames. La pol·linització pot ser anemòfila (pel vent), encara que el més general és que siga entomòfila (per insectes); algunes espècies són pol·linitzades només per coleòpters (coleopteròfiles). El fruit és carnós, una baia monospèrmica o drupa.

E stí p it El tronc de les palmeres, anomenat estípit, no té creixement secundari en grossor. Està format per elements ligniﬁcats, és sòlid i té diverses funcions: sostenir i elevar la copa, actuar com a element d’unió en la conducció entre les arrels i la part aèria o acumular substàncies de reserva, sobretot aigua i midó. Durant els primers anys de vida, l’estípit creix en grossor i altura, però una vegada aconseguida l’envergadura pròpia de l’espècie només creix en altura.

18 Monografies Botàniques

D’esquerra a dreta, Phoenix dactylifera, Phoenix canariensis i Archontophoenix alexandrae.

Els estípits presenten formes, dimensions, superfícies i textures molt variades, sent elements de valor diagnòstic en la determinació d’espècies. Poden ser rectes, solitaris, anellats en tota la seva longitud; poden tindre la base voluminosa o amb forma de campana. També es corben, repten pel sòl, s’enfilen sobre altres plantes o són subterranis. En algunes espècies, els estípits són molt gruixuts, cilíndrics i llisos; en altres s’observen diversos inflors o panxes. Poden ser fusiformes, allargats i estretits en els extrems. Hi ha uns pocs gèneres amb ramificació dicòtoma, però també hi ha exemplars que poden ramificar-se anòmalament al patir danys en la gemma terminal. Hi ha espècies amb els estípits molt curts, inclús acaules, mentre que altres poden assolir grans mides i elevar la copa a més de 60 m d’altura. En la secció transversal s’observen tres zones clarament diferenciades: la medul·la, el pericicle i l’escorça.

C op a La copa és un dels elements més característics de les palmeres en general i d’algunes espècies en particular. Hi ha palmeres que tenen copes molt frondoses, altres en canvi són prou translúcides i amb poques fulles. Poden tindre forma globosa,

Monografies Botàniques 19

Livistona australis.

20 Monografies BotĂ niques

subglobosa, hemisfèrica, o obcònica. En general, cada espècie o individu presenta un nombre determinat de fulles, que sol ser constant durant la vida de l’exemplar. Les fulles noves, situades en l’àpex, sorgeixen del centre de la copa en posició vertical i tenen forma de plomall o assortidor; amb el temps desplacen a les fulles adultes cap a la base, ocupant el seu lloc. De l’àpex cap a la part inferior apareixen les fulles adultes, les madures i ﬁnalment les fulles mortes, de color marró i situades en l’extrem inferior de la copa. Hi ha espècies en les quals les fulles es marceixen però no cauen durant molts anys (marcescents), quedant seques i adherides a l’estípit. En altres, en canvi, es desprenen al poc d’assecar-se. La copa de les palmeres està dissenyada per a captar el màxim d’energia solar i oferir la mínima resistència al vent. En cas de vents huracanats, algunes palmeres arriben a desprendre’s de les seves fulles per a reduir la pressió sobre l’estípit i evitar el col·lapse. En la copa es distingeixen tres parts clarament diferenciades: la gemma apical, les fulles i l’aparell reproductor.

L a gem m a ap ic al La gemma terminal o apical és un element fonamental en la vida de la planta. És un àpex de creixement, l’únic punt generatriu que tenen les palmeres en la part superior de l’estípit. És el punt més vulnerable, ja que si mor també ho fa la planta. Per això, la gemma sol estar protegida en l’interior de l’estípit, variant la seva profunditat segons l’espècie. Les palmeres preserven la gemma apical dels agents

D’esquerra a dreta, gemma terminal de Phoenix canariensis, Phoenix reclinata i Archontophoenix cunninghamiana.

Monografies Botàniques 21

D’esquerra a dreta, fulles de Chambeyronia macrocarpa i Chamaerops humilis.

atmosfèrics i dels animals per mitjà de barreres físiques i químiques: les baines i pecíols de les fulles poden estar fortament armats d’espines, contindre substàncies verinoses o una elevada concentració de tanins. Del seu creixement, amb gir en espiral, es formen la resta d’òrgans que constitueixen la copa de la planta. En les palmeres multicaules hi ha una gemma terminal en l’extrem de cada estípit. De vegades, i en algunes espècies, s’observen gemmes basals, inclús situades a una certa altura, que generen nous estípits.

L es f ul l es Les fulles de les palmeres són semblants a les d’altres plantes i tenen la mateixa estructura bàsica, però amb característiques intrínseques per a cada espècie. Les fulles joves broten en la part central de l’àpex, en posició vertical, plegades, amb forma d’espasa o pica i protegides per cutícules grosses, cobertes ceroses i diver-

22 Monografies Botàniques

D’esquerra a dreta, fulles de Sabal domingensis i Caryota maxima.

sos toments i escates que les preserven dels agents externs. Algunes d’aquestes proteccions són caduques i es desprenen quan la fulla madura. La funció bàsica de les fulles és produir saba elaborada a través de la fotosíntesi. Dos són els tipus foliars més freqüents: les fulles palmades, en forma de ventall, i les fulles pinnades o en forma de ploma, encara que també podem trobar fulles costapalmades i bipinnades. La grandària és molt variable, però solen ser de grans dimensions. La fulla més gran coneguda, la de la palmera africana Raphia regalis, pot mesurar més de 25 m de longitud. Les fulles, inclús sent generalment verdes, poden presentar diferents variacions i matisos de color, normalment associats a condicions ambientals diferents.

Les fulles pinnades De les diverses formes de fulles, limitarem la descripció a les pinnades, per ser tan freqüents que quasi quintupliquen en nombre d’espècies a les palmades. Estan

Monografies Botàniques 23

formades per la baina, el pecíol i el limbe, que al seu torn està compost pel raquis i les pinnes. La baina o base foliar és la part de la fulla que connecta amb l’estípit, abraçant-lo en major o menor mesura segons l’espècie. També és el lloc per on penetren els feixos vasculars provinents de l’estípit. Espècies com Phoenix roebelenii tenen la baina molt petita, poc abraçadora i acompanyada sovint de diverses fibres entreteixides a manera d’arpillera. Altres són amples i lleugerament més abraçadores, com les de Phoenix canariensis, en la qual les restes de les baines solen romandre adherides durant molt de temps, deixant quan es desprenen unes cicatrius amb el dibuix de la seva forma imprés en l’estípit. Hi ha baines abraçadores que envolten completament a l’estípit i estan separades entre si, com en Chamaedorea, i també d’altres que naixen molt juntes i atapeïdes, com en Archontophoenix o Hyophorbe; en aquest cas, formen un engrossiment al final de l’estípit conegut amb el nom de capitell. El capitell és distintiu en algunes palmeres i facilita la seva identificació. Sol ser verd amb molts matisos, o de color roig, taronja o groc. També pot estar cobert per diverses llanositats, toments i escates de diversos colors. El pecíol és l’eix principal de la fulla, situat entre la baina i la primera pinna. Té una base eixamplada que s’estreteix cap el raquis; és fort i resistent, però flexible. Pot estar cobert d’espines o aculis en tota la seva superfície, només en els marcutícula

epidermis sub-epidermis ﬁbres esclerènquima

baina vascular parènquima clorofí·lic

feix conductor xilema

estoma Tall transversal de fulla. Chamaerops humilis.

24 Monografies Botàniques

estoma

Foto: Ana Ibars

ﬂoema

P innad a

Bip innad a

P al m ad a

Pinnes

Segments

C ostap al m ad a Segments

Limbe

Phoenix

Raquis

Ligula

Pecíol Baina

Caryota

Chamaerops

Costa

Livistona

Sabal

ges, o ser inerme. També pot estar cobert parcialment de diverses fibres, toments, escates o llanositats de colors diversos. El raquis és la continuació de l’eix principal de la fulla i el lloc on s’insereixen les pinnes. És més ample en la base, decreixent progressivament cap a l’àpex, amb els laterals angulosos, arrodonits o acanalats. Sol ser més o menys recte, però a vegades pot corbar-se, com en Butia capitata, conferint-li a la fulla un aspecte característic. Igual que el pecíol, pot presentar diversos colors i estar parcialment cobert de ceres, escates, toments o llanositats. Les pinnes són molt variades en forma i grandària. Poden ser estretes o amples, rígides o pèndules, linears, lanceolades, cuneades, amb la terminació aguda, obtusa, dentada, premorsa, etc. Les més pròximes al pecíol poden estar modificades i presentar aspecte d’espines, com en Phoenix, i en eixe cas se les denomina acantòfils. Les pinnes es disposen formant una fila a cada costat del raquis, bé en un pla, com en Ravenea rivularis, bé formant una V, com en Howea belmoreana. Poden disposar-se de forma regular en un sol pla i amb les pinnes oposades com en Chamaedorea radicalis, alternes com en Pinanga diksonii o agrupades com en Aiphanes horrida. També poden estar situades formant diversos plans, com Syagrus romanzoffiana o Dypsis madagascariensis. La majoria de les espècies tenen les pinnes reduplicades; és a dir, en forma de tenda de campanya o lambda grega majúscula Λ, com Jubaea chilensis, però també hi ha gèneres que les tenen induplicades, en forma de canal o V, com Phoenix o Arenga. Hi ha espècies que presenten les pinnes de l’àpex unides, cosa que els dona un aspecte semblant a la cua d’un peix, com Chamaedorea microspadix. Les pinnes tenen el nervi central habitualment visible o prominent en alguna de les cares i de vegades amb el revés cobert de pèls esquamiformes, com Archontophoenix cunninghamiana; solen anar acompanyades de diversos nervis secundaris i en algunes espècies s’observen menuts nervis transversals que formen una espècie de retícula, com Jubaea chilensis.

Monografies Botàniques 25

Sistema radical. Phoenix canariensis.

Tall transversal d’arrel. Phoenix canariensis.

Algunes espècies, com Chambeyronia macrocarpa, tenen la particularitat de presentar la fulla nova d’un cridaner color roig. Açò ocorre just en el moment d’obrir-se i durant un curt període, per a girar després al color verd. No és freqüent trobar fulles variegades en aquesta família, però sempre hi ha excepcions. En l’illa de La Palma es pot observar una Phoenix canariensis amb les fulles matisades, d’espectacular bellesa.

S istem a rad ic al En les palmeres, les arrels naixen de la gemma basal. Aquest punt generatriu, situat en la part inferior de l’estípit, emet grans quantitats d’arrels fasciculades, ﬁbroses, carnoses i rígides que s’estenen radial i superﬁcialment, cobrint grans extensions a la recerca d’aigua, oxigen i elements nutritius. Les palmeres multicaules presenten una gemma basal en la base de cadascun dels estípits que la componen. Les arrels, en funció de la seva grossària i posició, poden ser primàries, secundàries, terciàries o de quart orde. Les primàries són les més llargues i grosses,

26 Monografies Botàniques

encarregades com estan d’ancorar la planta al sòl. Les secundàries naixen de les primàries i d’elles sorgeixen les de menor orde. Les arrels de les palmeres no tenen pèls absorbents, però en les proximitats de l’àpex s’observa una zona de color més clar, no suberitzada, per on es realitza l’absorció de l’aigua i els nutrients. Aquestes arrels també poden establir relacions simbiòtiques amb altres organismes presents en el sòl, en particular amb les endomicorizes. L’estructura interna de les arrels té dos parts ben diferenciades: l’escorça i la medul·la. Des del punt de vista biomecànic, el sistema radical de les palmeres és molt eﬁcaç, ja que és molt dens, abundant i amb una gran capacitat de regeneració. És rar observar palmeres abatudes o desarrelades per l’acció del vent.

L es fl ors En general, les flors de les palmeres són unisexuals, xicotetes, encara que també n’hi ha de bisexuals. Es disposen sobre bràctees o bractèoles i són pedicel·lades o sèssils. Les palmeres poden ser monoiques; en eixe cas presenten flors de l’un i l’altre sexe en la mateixa planta o flors bisexuals. Però també poden ser dioiques, quan les flors són unisexuals i es troben en exemplars diferents. Algunes espècies són polígames, amb flors unisexuals i bisexuals. Els grans de pol·len estan continguts en les anteres dels estams i són característics de les diverses espècies. Es tracta d’una propietat important per als botànics, ja que permet comparar les restes pol·líniques fòssils amb els pol·lens actuals.

D’esquerra a dreta, flor bisexual de Sabal mauritiformis, flor pistil·lada i flor estaminada d’Arenga englery.

Monografies Botàniques 27

28 Monografies BotĂ niques

A la pàgina anterior, inﬂorescències i infrutescències infrafoliars d’Archontophoenix cunninghamiana. En aquesta pàgina, i d’esquerra a dreta, fruits de Butia capitata, infructescència de Livistona chinensis i de Rhapidophyllum hyxtrix.

Les ﬂors ben sovint són poc cridaneres, cremoses, blanquinoses o grogues, encara que en alguns casos es fan més visibles en prendre colors morats o ataronjats. En algunes espècies són molt fragants. En l’actualitat, a causa de la plantació massiva de diferents espècies de palmeres en emplaçaments pròxims, es produeixen hibridacions entre espècies i gèneres que de forma natural mai hagueren ocorregut, com ha succeït entre la palmera datilera i la canària.

L es infl oresc è nc ies Les flors de les palmeres generalment estan agrupades en inflorescències, molt ornamentals i característiques. Es desenrotllen en l’axil·la de la fulla i aporten a l’especialista nombrosos caràcters distintius molt útils per a la classificació de les diverses espècies. Quan se situen davall de les fulles són infrafoliars; són suprafoliars quan floreixen en la cima de la copa. Però el cas més freqüent és que brosten entre les fulles, i en eixe cas se les denomina interfoliars.

Monografies Botàniques 29

A l’esquerra, barranc de Fataga a Gran Canària, Phoenix canariensis. A la dreta, serra de Segària a Beniarbeig. Chamaerops humilis.

F ruits i l l av ors Els fruits solen ser baies, com és el cas dels dàtils, o drupes com els cocos. Tenen la funció de disseminar la llavor que allotgen en l’interior, garantint la continuïtat de l’espècie. En les palmeres, aquesta disseminació pot produir-se al caure el fruit lliurement al sòl per gravetat; també per endozoocòria, quan els animals es mengen el fruit i excreten després la llavor. O per hidrocòria, quan l’aigua transporta els fruits. Les inflorescències, després de la fecundació de les flors, es transformaran en infructescències. Els fruits són molt més vistosos que les flors, amb una gran varietat de formes, grandàries i colors. Habitualment, cada fruit conté una sola llavor, encara que algunes espècies poden tindre’n tres. Molts dels fruits de les palmeres són comestibles, però alguns resulten tòxics per contindre en la polpa cristalls d’oxalat de calci. Les llavors ofereixen una gran diversitat de formes, grandàries i colors. En general estan embolicades en una capa dura i coriàcia ocupada per l’albumen, que emmagatzema una gran quantitat de substàncies nutritives de reserva necessàries per a la germinació i l’alimentació de la plàntula que espera en l’interior. En gene-

30 Monografies Botàniques

El palmerar d’Elx. Phoenix dactylifera.

ral, les llavors no solen mantenir el seu poder germinatiu durant molt de temps; a més, nombrosos insectes i altres organismes s’alimenten d’elles, per la qual cosa és recomanable sembrar-les com més prompte millor després de la maduració.

D istrib uc ió i ec ol ogia La distribució actual de la família és tropical, tant Paleo- com Neotropical, per on es reparteix de manera no uniforme. Les palmeres ocupen gran varietat d’ecosistemes, des dels boscos pluvials ultrahiperhumits als deserts. Poden formar part de la vegetació climatòfila o de comunitats permanents edafohigròfiles o edafoxeròfiles en sòls entollats, amb humitat temporal o permanent, i en crestes i esperons xèrics. Algunes espècies viuen fora dels Tròpics, com Chamaerops humilis, pròpia del pis termomediterrani de la conca Mediterrània. Altres s’han adaptat a climes freds gràcies a mecanismes de protecció de la seva gemma apical, com succeeix amb Trachycarpus, que pot arribar als 2.400 m d’altura en l’Himàlaia. Altres palmeres extratropicals són Phoenix theophrasti, de l’illa de Creta, i Phoenix canariensis, nativa dels barrancs de les Illes Canàries.

Monografies Botàniques 31

S istem àtic a d e l a f am í l ia Les palmeres pertanyen al Regne Plantae, Divisió Magnoliophyta, Classe Liliopsida, Subclasse Arecidae, Orde Arecales, Família Arecaceae. És una família de sistemàtica complicada; no obstant això, i segons la classiﬁ cació actualitzada de Genera Palmarum. The evolution and classiﬁcation of palms (2008), es reconeixen 5 subfamílies, cadascuna d’elles contenint diferents tribus: SF. Calamoideae Tr. Eugeissoneae Tr. Lepidocaryeae Tr. Calameae SF. Nypoideae SF. Coryphoideae Tr. Sabaleae Tr. Cryosophileae Tr. Phoeniceae Tr. Trachycarpeae Tr. Chuniophoeniceae Tr. Caryoteae Tr. Corypheae Tr. Borasseae SF. Ceroxyloideae Tr. Cyclospatheae Tr. Ceroxyleae Tr. Phytelepheae SF. Arecoideae Tr. Iriarteeae Tr. Chamaedoreeae Tr. Podococceae Tr. Oronieae Tr. Sclerospermeae Tr. Roystoneeae Tr. Reinhardtieae Tr. Cocoseae Tr. Manicarieae Tr. Euterpeae Tr. Geonomateae Tr. Leopoldinieae Tr. Pelagodoxeae Tr. Areceae

32 Monografies Botàniques

S istem á tic a d e l es p al m eres d el J ard í Botànic SUBFAMÍLIA

TRIBU

GÈNERE

Arecoideae

Areceae

Adonidia Archontophoenix Areca Chambeyronia Dypsis Howea Ptychosperma Chamaedorea Gaussia Hyophorbe Aiphanes Allagoptera Butia Jubaea Syagrus

Chamaedoreeae

Cocoseae

Ceroxyloideae Ceroxyleae Coryphoideae Borasseae Caryoteae Chuniophoeniceae Cryosophileae

Phoeniceae Sabaleae Trachycarpeae

Ravenea Bismarkia Latania Arenga Caryota Nannorrhops Coccothrinax Thrinax Trithrinax Phoenix Sabal Acoelorrhaphe Brahea Copernicia Chamaerops Licuala Livistona Pritchardia Rhapidophyllum Rhapis Serenoa Trachycarpus Washingtonia

Monografies Botàniques 33

A l’esquerra, cotorra de Kramer (Psittacula krameri) menjant fruit de Livistona chinensis. A la dreta, abella en ﬂor estaminada d’Arenga englery.

L a c onv iv è nc ia, v id a natural assoc iad a a l es p al m eres d el J ard í Botànic El Botànic de la Universitat de València és un jardí madur, un gran oasi verd en la ciutat, desbordant de vida. Les seves palmeres i grans arbres són refugi i rebost per a nombroses espècies animals, proporcionant-los unes condicions idònies per a la vida. Quan les palmeres floreixen, atrauen amb la seva fragància i nèctar nombrosos animals - abelles, borinots, vespes, mosques, escarabats, corcons i molts altres que actuen com a pol·linitzadors. Tampoc falten les aus que, estimulades pels colors dels fruits i fructificacions, són excel·lents agents dispersants de les palmeres. Al Jardí acudeixen diàriament lloros i cotorres, tords, tórtores i moltes altres aus. Alguns mamífers, com ara esquirols, rates o ratolins, solen triar la copa de la palmera per a viure i reproduir-se. En les palmeres també hi ha líquens, falagueres, molses, enfiladores i altres plantes que colonitzen els seus estípits i copes.

34 Monografies Botàniques

Lligat de fulles per a palma blanca. Phoenix dactylifera. Daya Vieja, Alacant.

U sos i ap rofitam ents Les palmeres són molt importants per a la vida de l’home en àmplies zones del Planeta. Proporcionen el suport i diverses matèries primeres de màxima necessitat a milions de persones. Els seus usos i aplicacions són innumerables. Les palmeres que més s’han difós a nivell mundial pel seu interés econòmic i comercial són el cocoter (Cocos nucifera), la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la palma Palmira (Borassus flabellifer). Del cocoter s’aprofita tot, però el seu fruit, el coco, és el producte que genera més beneficis. La palmera datilera ens regala els dàtils, encara que també s’aprofiten d’una manera o d’una altra totes les seves parts. De la palma de Palmira o palmera negra també se’n aprofiten tots els components en major o menor mesura; destaquen els fruits, de polpa comestible i agradable, encara que inclús més important és la farina de sagú que s’extrau de l’estípit. Hi ha algunes palmeres que, encara que menys conegudes i esteses, també tenen un valor econòmic rellevant. Per exemple Areca catechu, de les llavors de la qual s’obté la nou d’areca, que embolicada en fulla de bètel (Piper betle) juntament

Monografies Botàniques 35

A l’esquerra, recol·lecta de dàtils de Phoenix dactylifera a Ghardaia, Algèria. A la dreta, habitatge amb sostre de fulles de palmera a Río Napo, Equador.

amb calç i espècies forma un masticatori amb propietats medicinals i estimulants. Les conegudes com a palmeres de l’oli –Elaeis guineensis, originària d’Àfrica, i Elaeis oleífera, d’Amèrica central– proporcionen oli a partir de la polpa dels seus fruits, utilitzat per al consum domèstic. Algunes espècies tenen un ús més restringit. Les arrels de Bactris gasipaes són útils com antiparasitàries, mentre les de Borassus tenen aplicacions diürètiques i vermífugues. L’estípit de moltes espècies és usat en construcció en forma de pals, bigues, taulers i sòls. Altres palmeres , com Calamus, tenen l’estípit prim i ﬂexible, de manera que s’utilitzen per a fabricar els coneguts mobles de rotang. Hi ha palmeres, com Ceroxylon quindiuense, amb l’estípit cobert de cera, que s’utilitza per a la manufactura de veles i de diversos preparats cosmètics. La gemma apical de moltes espècies és comestible i sol consumir-se fresca en ensalada o cuinada com a acompanyament de diversos plats. La saba elaborada per les palmeres conté sucres, que s’extrauen des d’antany de forma artesanal per al consum humà. Açò ocorre per exemple amb Arenga, Bo-

36 Monografies Botàniques

rassus, Caryota, Jubaea o Phoenix, les gemmes terminals i les inﬂorescències de les quals es tallen per a què sagnen. D’aquesta saba, fermentada adequadament, s’obté el vi de palmera. Les fulles també tenen múltiples usos. Quan encara són molt tendres, les d’algunes espècies, cas de Coccothrinax argentea, poden consumir-se com a verdures. A Espanya, les palmes de Chamaerops humilis i Phoenix canariensis s’han utilitzat per a elaborar diversos objectes artesanals, com ara barrets, cistelles, graneres i ﬁns i tot corbates. Les fulles joves de Phoenix dactylifera, privades de llum durant uns mesos per mitjà d’una caputxa, es queden blanques i els artesans d’Elx les trenen per a les processons de la Setmana Santa cristiana. Les fulles, en general, es poden usar per a ensostrar construccions, com a suport d’escriptura, per a fabricar barrets i estores, preparar trampes per a peixos i xicotets mamífers o alçar tanques, entre moltes altres utilitats. Una gran quantitat de palmeres produeix fruits i llavors comestibles que poden consumir-se en fresc o convertides en melmelades o licors. Les llavors de Serenoa repens tenen propietats químiques utilitzades per a combatre el càncer de pròstata, l’adenoma prostàtic benigne.

L es p al m eres i el s agents c l im àtic s El vent Les palmeres en general, pel seu sistema radical i l’estructura de l’estípit, suporten prou millor que els arbres els vents forts, huracans o tornados. Però el vent pot extremar la sequedat en les plantes quan fa molta calor, arribant a deshidratar-les i inclús a cremar les puntes d’algunes pinnes. Amb el fred ocorre el mateix: el vent fa que penetren les baixes temperatures, augmentant els danys per gelades. En situacions pròximes al mar, l’aire carregat de sal perjudica les fulles de les palmeres i de les plantes en general.

El sol El sol, com ocorre amb totes les plantes, és indispensable per a la vida de les palmeres. Ara bé: el grau, intensitat i duració de l’exposició proporciona la vida o, al contrari, pot causar la mort, segons quina espècie i en quin moment de la vida de l’exemplar. Algunes palmeres viuen perfectament des de la joventut en exposicions obertes a ple sol; en canvi unes altres, per a poder créixer i desenrotllar-se durant els estadis juvenils, necessiten exposicions de mitja ombra i van exigint més sol a mesura que es fan adultes. Hi ha espècies que creixen en el sotabosc de les selves tropicals, on a penes els arriba la llum.

Monografies Botàniques 37

A l’esquerra, el vent i el salnitre causen danys. Phoenix dactylifera. A la dreta, danys en estípit de Washingtonia robusta causats per un raig.

Les tempestats i els rajos Algunes espècies com Washingtonia robusta, que de vegades superen els 35 metres d’alçada, són vulnerables a les tempestes i poden resultar danyades. Els rajos poden produir danys severs en algunes palmeres altes. En les zones on són freqüents les tempestats elèctriques, és important instal·lar parallamps que sobreïsquen per damunt de la copa de les grans palmeres, bé en ediﬁcis pròxims o damunt de l’exemplar mateix.

El foc Les majoria de les palmeres, però sobretot les espècies que viuen en exposicions obertes com ara boscos arbustius o sabanes, estan adaptades al foc, perquè tenen ben protegits els feixos vasculars i la gemma apical en l’interior de l’estípit. Però no són invulnerables a les ﬂames intenses i prolongades. Les palmeres pròximes a camps de cultiu pateixen danys com a conseqüència de les cremes agrícoles, i les plantades en les ciutats tampoc escapen als incendis produïts per accidents fortuïts o actes vandàlics.

38 Monografies Botàniques

A l’esquerra, danys en fulles de Pritchardia hillebrandii causats per les baixes temperatures. A la dreta, vandalisme, foc en estípit i copa en Washingtonia robusta.

El fred Fora dels Tròpics, el fred i les gelades són una preocupació per als jardiners i cultivadors de palmeres. La resistència al fred de les diverses espècies és molt diversa, depenent tant de causes genètiques com mediambientals. Hi ha nombroses espècies que suporten gelades moderades, de ﬁns a -5 oC, com Livistona australis. Hi ha poques espècies capaces de resistir temperatures inferiors; entre elles Butia capitata, que pot sobreviure a -9 oC. Però algunes arriben més lluny: en llocs extremadament freds es poden plantar Trachycarpus fortunei o Rhapidophyllum hystrix, que suporten gelades per davall de -20 oC. L’altitud a què es desenrotllen les diverses espècies en el seu medi natural també ens orienta prou sobre la rusticitat de l’espècie. Algunes de les palmeres que viuen en els Tròpics ho fan en zones muntanyoses i a una certa altura, suportant temperatures molt més baixes que les seves congèneres pròximes al mar. Per a la correcta selecció de les palmeres és necessari triar acuradament els exemplars, ja que dins del mateix gènere es poden trobar espècies amb notables diferències de comportament respecte al fred. En general, convé reservar els llocs més càlids i resguardats del jardí per a aquestes espècies més sensi-

Monografies Botàniques 39

Poda excessiva, Phoenix canariensis.

bles a les baixes temperatures, que a més caldrà protegir de forma adequada durant l’hivern. Quan les palmeres han patit danys per fred, la gemma apical pot haver sobreviscut encara que hagen mort totes les fulles,. En aquest cas, la palmera tornarà a brostar quan les condicions siguen favorables i generarà noves fulles. Les espècies multicaules també poden patir danys severs durant una gelada. Sempre cal esperar un temps després de la gelada per a veure la reacció i la possible recuperació de la palmera. Les zones més sensibles al fred en les palmeres són les arrels, les fulles i la gemma terminal. A més de la resistència al fred, s’han de controlar tots els aspectes relatius al cultiu. Els exemplars que presenten carències, plagues i malalties són menys resistents a les baixes temperatures que els sans. La poda és un altre dels aspectes que poden afectar negativament les palmeres en cas de gelades. Les fulles seques pegades a l’estípit són un sistema molt efectiu de mantenir una temperatura constant en l’interior. La poda, tal com sol realitzar-se actualment (llevant diverses corones de fulles verdes, les inﬂorescències i les infructescències) afecta negativament les palmeres, perquè eliminar fulles funcionals signiﬁca eliminar protecció i també reduir la capacitat fotosintètica de la planta, que quedarà més desprotegida, debilitada i sensible a les possibles gelades.

40 Monografies Botàniques

Fitxes de gĂ¨neres

F itx es d e gè neres 1. Acoelorrhaphe H. Wendl. 2. Adonidia Becc. 3. Aiphanes Willd. 4. Allagoptera Ness 5. Archontophoenix H. Wendl. & Drude 6. Areca L. 7. Arenga Labill. 8. Bismarckia Hildebrandt & H. Wendl. 9. Brahea Mart. ex Endl. 10. Butia (Becc.) Becc. 11. Caryota L. 12. Chamaedorea Willd. 13. Chamaerops L. 14. Chambeyronia Vieill. 15. Coccothrinax Sarg. 16. Copernicia Mart. ex Endl. 17. Dypsis Noronha ex Mart. 18. Gaussia H. Wendl. 19. Howea Becc. 20. Hyophorbe Gaertn. 21. Jubaea Kunth 22. Latania Comm. ex Juss. 23. Licuala Thunb. 24. Livistona R. Br. 25. Nannorrhops H. Wendl. 26. Phoenix L. 27. Pritchardia Seem. & H. Wendl. 28. Ptychosperma Labill. 29. Ravenea Bouché ex H. Wendl. 30. Rhapidophyllum H. Wendl. & Drude 31. Rhapis L. f. ex Aiton 32. Sabal Adans. 33. Serenoa Hook. f. 34. Syagrus Mart. 35. Thrinax L. f. ex Sw. 36. Trachycarpus H. Wendl. 37. Trithrinax Mart. 38. Washingtonia H. Wendl. 39. x Butyagrus nabonnandii (Prosch.) Voster. Monografies Botàniques 43

Acoelorrhaphe H. Wendl. El seu nom prové del grec a-koilos–raphé i ens indica que les llavors no tenen solc, costura, o rafe. Una única espècie, Acoelorrhaphe wrightii.

D istrib uci ó i eco l ogia És originaria del sud dels Estats Units (Everglades del sud de Florida), amb òptim en la Regió Caribeo-Mesoamericana, ja que s’estén per Bahames, nord-oest de Cuba i Amèrica central. Habita en zones pròximes al litoral, matollars de sabana i en pinedes costaneres de Pinus elliottii i Pinus palustris.

D esc rip c ió Palmera petita, amb estípits múltiples que formen grups amplis o motes, ocasionalment solitaris. Estípits prims, rectes o inclinats. Copa menuda, globosa, amb fulles que, una vegada seques, romanen sobre l’estípit durant prou de temps. Fulles petites, palmades o lleugerament costapalmades, amb l’anvers verd brillant i el revés verd pàl·lid o glauc. Els marges del pecíol són de color groguenc amb la vora rogenca i estan coberts de petites espines triangulars i corbades. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles; són de color groguenc o ataronjat i més llargues que aquestes, ramificant-se fins a quatre ordes. Flors petites, bisexuals, sèssils i de color blanc cremós, solitàries o formant grups. El fruit és una baia globosa, negra brillant al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits s’utilitzen per a alçar bardisses i tanques. Amb les fulles es construeixen sostres per als habitatges i també es fabriquen graneres. Pot utilitzar-se àmpliament en jardineria.

Monografies Botàniques 45

Adonidia Becc. El nom fa referència al color roig que prenen els fruits al madurar, com les gotes de sang que va vessar Adonis al morir. Una única espècie, Adonidia merrillii.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Paleotropical de la Regió Indo-Malàisia (Filipines i Malàisia). Creix sobre diversos tipus de sòls i s’estén des de la costa a les parts baixes de les muntanyes. Palmera catalogada en risc d’extinció baix, en estar amenaçada per la desforestació dels hàbitats que ocupa.

D esc rip c ió Palmera de grandària mitjana, amb un sol estípit i inerme. L’estípit té la base acampanada, és recte, esvelt, llis, de color grisenc, anellat, estriat longitudinalment i amb un vistós capitell en part superior. La copa és petita, hemisfèrica i amb poques palmes. Fulles pinnades, arquejades, verdes en ambdues cares, que es desprenen amb rapidesa una vegada seques. Baina abraçadora, de color verd intens, amb tonalitats grisenques a causa de la cera i el toment que la cobreixen. Pinnes linear-lanceolades, reduplicades, amb l’àpex pèndul, de terminació aguda o obliquament truncada i dentada. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten per davall de l’última baina i es ramifiquen fins a tres o quatre ordes. Les flors es disposen formant tríades en la base, per parelles o solitàries cap a l’àpex; són petites, unisexuals i sèssils. Les estaminades són verdes; les pistil·lades, d’un verd més groguec i mel·líferes. Els fruits són baies ovoides, de color roig intens al madurar.

U sos i ap rofitam ents Sensible al fred, és palmera molt utilitzada en jardineria d’àrees tropicals i subtropicals càlides.

Monografies Botàniques 47

Aiphanes horrida

Aiphanes Willd. El nom prové del grec aeiphanés, que signiﬁca sempre visible, i es deu als cridaners fruits de color roig. Altres autors indiquen que signiﬁca dentat, desigual, per la forma de l’àpex de les fulles. Es reconeixen unes vint-i-quatre espècies, de les quals Aiphanes horrida es cultiva en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Neotropical amb una àmplia distribució en el Carib, com també en el nord i centre d’Amèrica del Sud. Habita en selves humides, formant part del sotabosc i davall la protecció del dosser arbori. Se situa des del nivell del mar ﬁns als 2.800 m d’altitud.

D esc rip c ió Palmeres de grandària petita-mitjana, amb nombroses espines en estípits, fulles i inflorescències. Estípits esvelts i anellats, que poden ser solitaris, múltiples o acaules. Copa irregular, poc densa, amb fulles que es desprenen una vegada seques. Fulles pinnades a excepció d’Aiphanes macrolloba, que les té enteres. Pinnes amples, verdes en ambdues cares, reduplicades, amb l’àpex truncat i premorso. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències són interfoliars i més curtes que les fulles, generalment ramificades fins a un orde, però hi ha espècies no ramificades, o ramificades fins a dos ordes. Flors unisexuals, menudes, que generalment formen tríades cap a la base del raquidi, amb només flors estaminades, en parelles o solitàries cap a l’àpex. Els fruits són drupes globoses de color roig brillant al madurar, amb tres porus característics situats en la zona central.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical i els fruits d’algunes espècies són comestibles. Les llavors d’Aiphanes horrida i Aiphanes minimax, s’usen en l’elaboració de dolços i garapinyats. Són palmeres poc utilitzades en jardineria a causa de les nombroses espines que les protegeixen.

Monografies Botàniques 49

Allagoptera arenaria

Allagoptera Neess. El seu nom prové del grec allage, que signiﬁca diferent, i de pteron, ploma, en al·lusió a la disposició de les pinnes damunt de la fulla. El gènere està format per cinc espècies, de les quals Allagoptera arenaria es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és Neotropical i s’estén per l’est i centre de Sud-Amèrica. Habita en zones pròximes al litoral atlàntic, sobre l’arena de platges i dunes o en boscos secs pròxims a la costa. Forma part de la vegetació del cerrado ﬁns a 1.500 m d’altitud.

D esc rip c ió Palmeres de petita envergadura, amb espines o sense en el pecíol, d’estípit únic o múltiple, formant en aquest cas amplis grups. Estípit subterrani, acaule, quelcom inclinat o reptant, amb menys freqüència recte i esvelt, a vegades ramificat dicòtomament. Inicialment està cobert per restes de baines, pecíols i fibres; més tard es fa cilíndric, rugós i anellat. Copa menuda, globosa, amb fulles marcescents. Fulles pinnades molt característiques, verdes o una mica blavoses per l’anvers, ceroses, blavoses, grisenques o platejades en el revés; pinnes llargues, linear-lanceolades, que es disposen al llarg del raquis de forma regular o en xicotets grups i en plans diferents. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten solitàries entre les fulles, no es ramifiquen i són més curtes que aquestes. Flors unisexuals, les pistil·lades globoses i sèssils; les estaminades, ovoide-obovoides i pedicel·lades. Els fruits són drupes obovoides, verd-groguencs o marrons, amb tres porus prop de la base.

U sos i ap rofitam ents Els fruits i les llavors d’algunes espècies són comestibles. Són palmeres ornamentals poc conegudes a Espanya, a pesar de les seues àmplies possibilitats en jardineria i paisatgisme de zones càlides i costaneres.

Monografies Botàniques 51

Archontophoenix alexandrae

Archontophoenix H. Wendl. & Drude El nom prové del grec archon –que signiﬁca el primer, cap principal o governant– i Phoenix, palmera, en al·lusió a la seva majestuositat. Es reconeixen sis espècies, de les quals Archontophoenix alexandrae i Archontophoenix cunninghamiana es cultiven en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és endèmic de l’est d’Austràlia. Viu en aiguamolls des del nivell del mar ﬁns als 1.200 m d’altitud. També se situen en valls i barrancs, prop dels cursos d’aigua.

D esc rip c ió Palmeres de mitjanes a grans, amb un sol estípit, inermes. Estípit de base voluminosa, cilíndric, esvelt, llis, anellat o escalonat, clivellat longitudinalment i amb l’àpex coronat per un vistós capitell. Copa hemisfèrica, amb fulles que es desprenen una vegada seques. Fulles pinnades, amb baines llargues, abraçadores, cilíndriques i voluminoses en la base; verdes i de vegades cobertes per toment de diversos colors. Pinnes lanceolades, reduplicades i amb l’àpex irregularment agut, verdes en ambdues cares, com Archontophoenix cunninghamiana; amb escates grises en ambdues cares, com Archontophoenix purpurea, o només en el revés en la resta d’espècies. És un gènere monoic i policàrpic. Les inﬂorescències són infrafoliars, compostes i en general dividides ﬁns a quatre ordes. Flors unisexuals, sèssils, de color blanc cremós a púrpura. Els fruits són baies el·líptico-globoses, de color rosat a roig intens al madurar. Les espècies d’aquest gènere s’hibriden amb facilitat.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical d’algunes espècies és comestible. Per la seva bellesa i elegància són molt utilitzades en jardineria, aportant un toc de distinció allà on es planten.

Monografies Botàniques 53

Areca triandra

Areca L. El nom del gènere és una adaptació portuguesa del terme areec, usat en la costa de Malabar (Índia) per a anomenar aquestes palmeres. Es reconeixen unes quaranta-set espècies, de les quals Areca catechu i Areca triandra es cultiven al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Paleotropical, de la Regió Indo-Malàisia. La majoria de les espècies viuen al sotabosc de les selves plujoses. Algunes prosperen en llocs oberts (Areca catechu); altres en el curs dels rius (Areca rheophytica), suportant els corrents d’aigua.

D esc rip c ió Palmeres de petites a mitjanes, inermes, amb estípit únic, múltiple, o acaule. Algunes espècies mostren arrels aèries, com Areca triandra; altres, elevades o camallargues, com Areca vestiaria. Estípit cilíndric, esvelt, anellat i de color verdós, almenys en les parts joves, que presenta en la zona distal un capitell més o menys vistós, sobretot en Areca vestiaria per les seues baines ataronjades. Copa reduïda, poc densa, amb fulles que es desprenen una vegada seques. Fulles pinnades, o enteres amb nervació pinnada, de pinnes molt variables. Gènere monoic i policàrpic. La inflorescència generalment brota en l’axil·la d’una fulla, però no es desenrotlla fins que aquesta mor i cau, fent la sensació de ser infrafoliar; es ramifica fins a tres ordes. Les flors són unisexuals, sèssils i fragants. Les pistil·lades són globoses i més grans que les estaminades. Els fruits són baies ovoide-globoses, de color ataronjat o roig brillant al madurar.

U sos i ap rofitam ents La gemma terminal i els fruits d’algunes espècies són comestibles. Les fulles s’utilitzen per a la confecció de cistelles, i les inﬂorescències com a decoració en les cerimònies religioses. Areca catechux, s’empra en medicina tradicional, rituals i cerimònies. Els fruits tenen un gran valor econòmic per les seues propietats parasimpàtic-mimètiques i antihelmíntiques. En el sud-est asiàtic es mastega per la seva acció antisèptica i contra l’halitosi.

Monografies Botàniques 55

Arenga engleri

Arenga Labill. In DC. El nom prové d’aren, nom natiu amb què es coneix una d’aquestes palmeres a Java. Agrupa unes vint espècies, de les quals només Arenga engleri es cultiva al jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere originari d’Àsia tropical i subtropical, que arriba ﬁns a Nova Guinea i el nord d’Austràlia. Moltes espècies formen part del bosc primari o secundari en pluviïsilves de terres baixes o de muntanya; algunes d’elles poden arribat ﬁns als 2.150 m d’altitud.

D esc rip c ió Palmeres de grandària diversa, inermes o poc espinoses. Estípit ben sovint múltiple, solitari, o acaule, que sol romandre cobert per restes de baines i pecíols. Copa petita, amb fulles pinnades, ocasionalment enteres i marcescents. La baina i els pecíols solen presentar toments i escates molt ornamentals. Pinnes induplicades, molt variables en formes i grandàries, amb l’àpex irregularment dentat, verdes en ambdues cares com Arenga australasica o verd l’anvers i diverses tonalitats de grisos en el revés, com Arenga obtusifolia. Gènere majoritàriament monoic i monocàrpic, però amb espècies dioiques i altres d’estípits múltiples, cas d’Arenga englery, amb estípits que fructifiquen diverses vegades abans de morir. Inflorescències interfoliars, solitàries, unisexuals, pèndules i ramificades fins un o dos ordes, ocasionalment infrafoliars, múltiples, bisexuals i sense ramificar. Flors estaminades grans, fragants, amb els sèpals lliures i nombrosos estams. Els fruits són baies globoso-el·lipsoïdals, de color groguenc, rogenc o purpuri.

U sos i ap rofitam ents La gemma terminal d’algunes espècies és comestible i els troncs s’utilitzen com a bigues i suports en les construccions. Les fulles s’usen per a teixir objectes diversos. De l’estípit d’Arenga pinnata s’extrau midó; per destil·lació, vi de la saba elaborada de la gemma terminal. De les inﬂorescències s’obté sucre (palmera de sucre).

Monografies Botàniques 57

Bismarckia Hildebr. & H. Wendl. Gènere dedicat a Otto Von Bismarck, Primer Canceller d’Alemanya. Comprén una sola espècie, Bismarckia nobilis.

D istrib uci ó i eco l ogia És endèmica de l’illa de Madagascar, on es distribueix en zones amb clima tropical pluviïestacional. Caracteritza la vegetació de la sabana seca; també pot trobar-se ocasionalment en aiguamolls i zones inundades.

D esc rip c ió Palmera mitjana-gran, d’un sol estípit, inerme. Estípit amb la base voluminosa, recte, de color marró-grisenc, rugós, anellat i solcat d’estries longitudinals. Copa globosa, densa, amb fulles marcescents en els exemplars joves i caduques en els adults. Fulles grans, costapalmades, coriàcies, ceroses, de color verd, blavós o grisenc en ambdues cares. Làmina orbicular, dividida fins a la meitat o una mica menys en diversos segments foliars, que són lanceolats, induplicats, coriacis, amb l’àpex fes i les terminacions agudes. En el punt de divisió dels segments s’observen fibres de color clar, llargues, fines i corbades. És una espècie dioica i policàrpica. Inflorescències semblants en els dos sexes, interfoliars, solitàries, més curtes que les fulles i dividides fins a dos ordes. Flors estaminades ovoides en gemma i de color púrpura; les pistil·lades globoses, curtament pedicel·lades i verdes. Els fruits són drupes ovoide-globoses, de color marró fosc al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits s’usen en construcció com a pilars i bigues, també en bardisses i tanques. Amb les fulles s’ensostren i elaboren diversos tipus de cistelles o cabassos. Espècie àmpliament utilitzada en jardineria.

Monografies Botàniques 59

Brahea armata

Brahea Dt. ex Endl. Gènere dedicat a l’astrònom danés Tycho Brahe. Es reconeixen unes deu espècies, de les quals Brahea aculeata, Brahea armata, Brahea brandegeei, Brahea edulis i Brahea sarukhanii es cultiven en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia És un gènere Neotropical, d’òptim mexicà, que s’estén ﬁns a Amèrica central (Caribeo-Mesoamericana). Viu des del nivell del mar ﬁns a altures superiors als 2.000 m. Habita en vessants de muntanyes, canons o barrancs, sobre sòls de pedra calcària o d’origen igni.

D esc rip c ió Palmeres menudes-mitjanes, creixement lent i pecíols armats. Estípit solitari, exceptuant Brahea dulcis i Brahea decumbens, que també poden tindre-lo múltiple; sol romandre protegit per restes de baines, pecíols i fibres, que finalment es desprenen, quedant rugós, lleugerament anellat i estriat. Fulles palmades o una mica costapalmades, marcescents. Làmina quasi circular, dividida fins a la meitat o un poc més en diversos segments, que al punt de divisió presenten filaments. Segments induplicats, més o menys rígids, amb l’àpex profundament bífid i les terminacions agudes. És un gènere monoic i policàrpic. Inflorescències interfoliars, solitàries, igual o més llargues que les fulles i ramificades fins a quatre ordes. Flors petites, solitàries o formant grups menuts, bisexuals, sèssils i de color blanc groguenc, sovint tomentoses. Els fruits són baies globoses o ovoides, de color marró, blau fosc, o negre al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits s’usen com a pilars, bigues o suports. Les fulles, per a ensostrar les construccions i, trenades, per a fabricar cordes, barrets, farcells, estores o joguets. La gemma apical d’algunes espècies és comestible i de la saba elaborada s’obtenen begudes alcohòliques. Els fruits de certes espècies són comestibles en fresc i les llavors mòltes també es consumeixen com a aliment.

Monografies Botàniques 61

Butia capitata

Butia (Becc.) Becc. El nom prové de l’adaptació portuguesa del terme indígena brasiler mbo-tiá, dent corb. Es reconeixen unes nou espècies, de les quals Butia capitata es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere Neotropical, d’òptim Brasilero-Paranaense i Pampeà, s’estén pel sud de Brasil ﬁns al nord-est d’Argentina i nord d’Uruguai. Constitueix comunitats en els cerrados. Les seues poblacions estan sent minvades a causa de l’extensió dels cultius.

D esc rip c ió Palmeres de grandària xicoteta-mitjana, creixement lent, armades o inermes. Estípit solitari, múltiple, o subterrani; generalment cobert per les bases de les fulles, que amb el temps es desprenen, deixant cicatrius característiques. Fulles pinnades, arquejades i en algunes espècies de color verd-blavós o grisenc. Pinnes nombroses, linears, reduplicades i rígides, amb l’àpex agut, acuminat, o asimètric. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, estan protegides pel profil i una bràctea tubular llenyosa, llisa o lleugerament estriada, glabra, o, com en Butia eryospatha, tomentosa; són més curtes que les fulles i es divideixen fins a un orde. Flors unisexuals: les estaminades tenen sis estams, les pistil·lades són ovoide-globoses i més grans. Els fruits són drupes ovoide-globoses, de color groguenc a marró purpuri al madurar, amb tres porus característics.

U sos i ap rofitam ents Les fulles s’usen per a ensostrar, o són trenades en forma de cistelles, xarxes i barrets. Els fruits són consumits en fresc i també s’elaboren amb ells gelees, melmelades, gelats, licors i oli. L’endosperm de les llavors es consumeix en fresc o sec. De la saba s’elabora mel i vi de palma. Les inﬂorescències es tallen per a obtenir sucre a partir de la seva saba. També s’obté vi de palma macerant els fruits en alcohol.

Monografies Botàniques 63

Caryota urens

Caryota L. El nom prové del grec karyon, nou. De les tretze espècies que formen el gènere, dos d’elles estan representades al Jardí Botànic: Caryota mitis i Caryota urens.

D istrib uci ó i eco l ogia La distribució del gènere és Paleotropical, principalment Indo-Malàisia, des de l’Índia al nord d’Austràlia. Formen part del bosc primari, tant al nivell del mar com en àrees muntanyoses de 2.000 m d’altitud com a màxim.

D esc rip c ió Palmeres de creixement ràpid, inermes. Arrels abundants i superficials, ocasionalment adventícies. Estípit solitari o múltiple, columnar, cobert per restes de baines i fibres que amb el temps es desprenen, quedant visiblement anellat. Fulles grans molt característiques, bipinnades i de color verd en ambdues cares. Pinnes amb diverses formes semblants a una cua de peix, induplicades, lleugerament pèndules, amb el marge superior ondulat i premorso. És un gènere monoic i monocàrpic. Les inflorescències broten solitàries entre les fulles superiors; són més curtes que aquestes, pèndules i en general es ramifiquen fins a un orde. Solen produir diverses inflorescències durant diversos anys, brotant per davall de les fulles; quan l’última fructifica, la palmera o l’estípit mor. Flors agrupades en tríades, unisexuals i sèssils. Els fruits són baies globoses, que es tornen ataronjats, rogencs o purpuris al madurar.

U sos i ap rofitam ents La gemma terminal és comestible i de la medul·la de l’estípit s’extrau un aliment semblant al sagú. La fusta, molt dura i resistent, és utilitzada àmpliament. Les fulles tenen ﬁbres molt duradores, el kitul, que els natius usen per a fabricar, cordes, cistelles i altres utensilis domèstics. Les inﬂorescències, abans d’obrir-se, es sagnen per a extraure la saba pel seu alt contingut en sucres. El fruit conté abundants cristalls d’oxalat de calci, tòxics si s’ingereixen i irritants al tacte.

Monografies Botàniques 65

Chamaedorea microspadix

Chamaedorea Willd. El nom d’aquest gènere prové del grec khamaí, que signiﬁca en el sòl, reptant, i doreá, regal, al·ludint a la facilitat en la recol·lecció dels seus fruits. Es reconeixen unes cent deu espècies, de les quals Chamaedorea cataractarum, Chamaedorea costarricana, Chamaedorea elegans, Chamaedorea metallica, Chamaedorea microspadix, Chamaedorea oblongata, Chamaedorea potchutlensis, Chamaedorea radicalis i Chamaedorea seifrizii es cultiven en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia La seva distribució és Neotropical, des del centre de Mèxic fins a Perú i Bolívia. Creix tant en la vessant atlàntica com en la pacífica, des del nivell mar fins als 2.000 m. Forma part del sotabosc en selves tropicals pluvials o en zones inundades periòdicament. Algunes espècies d’aquest gènere s’han estès per tot el món com a plantes d’interior.

D esc rip c ió Palmeres petites i de creixement ràpid, inermes. El sistema radical sol ser ampli i estès, observant-se en algunes espècies arrels epigees. Estípit múltiple, solitari, o acaule, molt prim, de color verd, cobert de baines abraçadores, o vistosament anellat; pot créixer recte, inclinat o prostrat, ser d’hàbit enfilador com Chamaedorea elatior o ramificar-se de forma dicòtoma com Chamaedorea cataractarum. Fulles generalment pinnades, bífides, o ocasionalment enteres amb nervació pinnada. És un gènere dioic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles o per davall d’elles, solitàries o múltiples, sense ramificar o ramificades fins un o dos ordes. Flors semblants en ambdós sexes, petites, unisexuals i sèssils. Els fruits són baies oblongo-globoses, que alberguen una única llavor.

U sos i ap rofitam ents En jardineria i paisatgisme tenen multitud d’aplicacions, sobretot en jardins menuts o espais limitats, com ara patis i terrasses. També s’usa com a planta d’interior en test.

Monografies Botàniques 67

Chamaerops L. El nom prové de dos vocables grecs: khamaí, que signiﬁca davall, nano, que toca terra, i rhops, arbust, matoll. El gènere està format per una sola espècie Chamaerops humilis, encara que al Jardí Botànic es cultiven diverses varietats, com argentea i humilis, superant alguns exemplars el segle d’edat.

D istrib uci ó i eco l ogia Chamaerops humilis és espècie relicta pròpia del pis termomediterrani occidental. No suporta les gelades, però excepcionalment pot assolir els 2.400 m d’altura en el Gran Atles marroquí. Forma part de màquies, garrigues i bosquines xerofítiques. L’ús tradicional de la planta ha minvat les seues poblacions naturals, per la qual cosa actualment es troba protegida.

D esc rip c ió Palmera molt variable i de gran plasticitat morfològica, cespitosa, amb estípits múltiples. Estípits prims, rectes, lleugerament inclinats o inclús reptants. Fulles palmades, coriàcies i ceroses, amb els marges del pecíol armats de fortes espines. Làmina de semicircular a circular, verd fosca, glauca o grisenca, encara que també pot presentar diversos toments, sobretot en el revés; es troba profundament dividida en diversos segments que són linears, induplicats, rígids i profundament bífids. És una espècie generalment dioica i policàrpica, ocasionalment amb flors bisexuals. Les inflorescències broten entre les fulles, són erectes i molt curtes, ramificant-se fins a dos ordes. Flors xicotetes, de color groc. Els fruits són baies ovoide-el·lipsoïdals, de color groguenc-rogenc, tornant-se marrons al madurar.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical ha sigut consumida des d’antany per ser saborosa i nutritiva. De les arrels s’elaborava una beguda semblant a la sarsa. Amb les ﬁbres de les fulles es fabricaven cistelles, graneres, cabassos, estores o cordes; també s’han usat per a ensostrar les ediﬁcacions. Els fruits, coneguts com a dàtils de rabosa, són xicotets i dolços al madurar. La polpa és rica en tanins, sent usada en medicina tradicional com a astringent.

Monografies Botàniques 69

Chambeyronia macrocarpa

Chambeyronia Vieill. Gènere dedicat a Charles Chambeyron, capità de la Marina francesa. Agrupa dos espècies, de les quals Chambeyronia macrocarpa es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és endèmic de Nova Caledònia, en la Regió Australiana, amb bioclima tropical pluviïestacional. Habita en boscos plujosos tropicals i en boscos de galeria des del nivell del mar ﬁns a uns 1.600 m d’altitud, sobre diversos tipus de sòls.

D esc rip c ió Palmeres mitjanes i estípit solitari, inermes. Estípit amb la base lleugerament engrossida, recte, esvelt i anellat; en el seu extrem superior, les baines formen un vistós capitell de color verd o verd blavós, cobert per indument de colors diversos. Copa hemisfèrica, amb fulles que es desprenen una vegada seques. Fulles pinnades, lleugerament arquejades, que en el moment d’obrir-se i durant un curt període són d’un cridaner color rogenc, tornant-se verdes més tard. Pinnes grans, lanceolades, reduplicades, coriàcies, de color verd en ambdues cares i amb l’àpex acuminat o agut. És un gènere monoic i policàrpic. Les inﬂorescències broten per davall de les fulles; són compostes, amb les branques pèndules i dividides ﬁns a dos o tres ordes en la base i només un orde cap a l’àpex. Flors unisexuals, sèssils, de color rosat o cremós. Els fruits són baies subgloboses o ovoides, que es tornen rogenques al madurar.

U sos i ap rofitam ents Són palmeres molt ornamentals, amb àmplies possibilitats en jardineria. A Espanya són pràcticament desconegudes i només solen trobar-se en les col·leccions botàniques.

Monografies Botàniques 71

Phoenix dactylifera Coccothrinax crinita

Coccothrinax Sarg. Prové del grec kókkos –que signiﬁca llavor, gra o baia– i thrînax, trident, trifurcat. Es reconeixen unes cinquanta espècies, de les quals només Coccothrinax crinita es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Les espècies d’aquest gènere són principalment Neotropicals, CaribeoMesoamericanes. Habiten en zones obertes pròximes a la costa, sabanes inundades estacionalment, zones muntanyoses poc elevades o boscos, tant d’espècies arbòries com arbustives. Prosperen sobre sòls calcaris, rocosos o arenosos, o serpentins rics en magnesi.

D esc rip c ió Palmeres de creixement lent, estípit solitari o múltiple, inermes o lleugerament armades en les baines. L’estípit sol estar cobert per baines i fibres, que poden ser llargues i suaus com a crins, teixides a manera de malla, o punxants. Quan es desprenen donen pas a un estípit cilíndric, prim, llis i anellat; no obstant això, algunes espècies mostren engrossiments en la base o a una certa altura, com Coccothrinax spissa. Fulles palmades i marcescents. Làmina de circular a obcònica, dividida fins a la meitat en diversos segments, verda i glabra en l’anvers i amb el revés generalment gris-platejat i de vegades tomentós. És una espècie monoica i policàrpica. Les inflorescències broten entre les fulles; en general són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a dos ordes. Flors bisexuals, solitàries i pedicellades. Fruits xicotets, globosos o subglobosos, que varien de rogencs a purpuris, tornant-se negres al madurar.

U sos i ap rofitam ents En els seus llocs d’origen, l’estípit s’usa com a fusta. Amb les fulles es fabriquen escombres i cordes, a més d’emprar-se per a ensostrar les construccions degut a la seva resistència i duració. A Espanya, aquestes palmeres només es coneixen en algunes col·leccions botàniques, normalment cultivades en hivernacles.

Monografies Botàniques 73

Phoenix dactylifera Copernicia alba

Copernicia Dt. ex Endl. Gènere dedicat a l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic. Es reconeixen vint-i-una espècies, de les quals Copernicia alba es cultiva en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia El gènere es localitza principalment a Cuba, República Dominicana i Haití (Regió Caribeo-Mesoamericana), encara que s’estén per gran part d’Amèrica del Sud. Generalment habita en zones de clima tropical xèric. Creix en àrees obertes pròximes a la costa, caatinga, sabanes estacionalment inundades i àrees boscoses obertes.

D esc rip c ió Palmeres d’estípit solitari, ocasionalment múltiple, amb pecíols armats de fortes espines corbes. Estípit recte, esvelt o gros, observant-se en algunes espècies engrossiments o inflors molt característics. Copa generalment globosa, amb fulles marcescents en els exemplars joves i caduques en els madurs. Fulles palmades o lleugerament costapalmades, verdes o amb el revés més blavós-grisenc i cerós. Làmina de circular a obcònica, dividida fins a un quart o un terç en diversos segments, que són induplicats, rígids, poden presentar petites espines en els marges i tenen l’àpex bífid amb les terminacions agudes. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, generalment són més llargues que aquestes i es divideixen fins a sis ordes. Flors bisexuals, sèssils i ovoides en gemma. Els fruits són baies ovoide-globoses, de color negre al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits d’algunes espècies tenen la fusta densa i resistent, per la qual cosa s’utilitzen en les construccions rurals i també com a pals, pilars i tanques. Les fulles joves serveixen com a farratge per al bestiar, mentre que de les adultes s’extrau cera i ﬁbres per a fabricar cordes, cistelles o barrets. Els fruits són aliment per a la fauna silvestre, sobretot aus, que dispersen així les llavors.

Monografies Botàniques 75

Phoenixlutescens Dypsis dactylifera

Dypsis Noronha ex Dt. El nom deriva del grec dýptein, que signiﬁca descendir o baixar, normalment referit al cap. Es reconeixen unes cent quaranta espècies, de les quals només Dypsis lutescens es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és Paleotropical, principalment de Madagascar. Creix en diferents tipus d’hàbitats, com pluviïsilves, sabanes obertes o dunes, des del nivell del mar ﬁns a uns 2.000 m d’altitud. Algunes espècies estan en perill d’extinció i altres seriosament amenaçades per l’alteració dels espais on viuen.

D esc rip c ió Palmeres inermes, d’estípit únic, múltiple o subterrani. L’estípit és cilíndric o s’estreteix progressivament cap a l’àpex, creix recte, inclinat o reptant; algunes espècies presenten curiosos inflors, altres tenen ramificacions, mostren hàbit enfilador o són reofítiques. Fulles pinnades, enteres o bífides amb nervació pinnada, generalment de color verd en ambdues cares; baines cilíndriques, que formen un vistós capitell en la part alta de l’estípit, glabre, de vegades cerós, o amb induments de diversos colors; també hi ha espècies amb baines voluminoses i disposades en tres files, que formen notòries corones triangulars, com Dypsis decaryi. Pinnes generalment linear-lanceolades, reduplicades, amb la terminació aguda, bífida, o ocasionalment truncada i premorsa. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, o per davall d’aquestes, com Dypsis decipiens. Flors disposades en tríades, unisexuals i sèssils. Els fruits són baies globoso-el·lipsoides, habitualment de colors cridaners, marrons o negres.

U sos i ap rofitam ents Algunes espècies tenen la gemma apical comestible, en altres és amarga o tòxica. Els estípits són usats en la construcció d’habitatges; els de certes espècies, buidats, serveixen de sarbatana. Les fulles són utilitzades per a ensostrar construccions, fabricar caixes, graneres i cordes. Els fruits d’algunes espècies són dolços i es consumeixen en fresc, encara que també es poden fermentar per a obtenir begudes alcohòliques.

Monografies Botàniques 77

Gaussia maya

Gaussia H. Wendl. Gènere dedicat a l’astrònom i matemàtic alemany Carl Friedrich Gauss. Es reconeixen cinc espècies, dos de les quals, Gaussia maya i Gaussia spirituana, prosperen al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Neotropical pluviïestacional de distribució Caribeo-Mesoamericana. Gaussia maya creix a Mèxic, Guatemala i Belize, mentre que Gaussia spirituana és pròpia de Cuba. Aquestes palmeres viuen en boscos de llocs escarpats, rocosos i d’escassa altitud, sobre sòls calcaris. Pel seu caràcter edafoxeròﬁl és fàcil veure-les créixer entre les ruïnes maies, sobretot a Yucatán i Guatemala. Algunes espècies estan incloses en la llista roja d’espècies amenaçades d’extinció, a causa de la desforestació dels hàbitats que ocupen.

D esc rip c ió Palmeres de grandària petita-mitjana, amb un sol estípit i inermes. L’estípit pot tindre la base voluminosa i coberta d’arrels, o mostrar inflors a una certa altura; creix recte o inclinat, és esvelt, llis i anellat, cilíndric o en estretament progressiu cap a l’àpex. Copa hemisfèrica o irregular. Fulles pinnades, caduques una vegada seques, o bé es desprenen només les pinnes, romanent el raquis. Baina abraçadora, ampla en la base, que no forma capitell. Pinnes linear-lanceolades, amb la base voluminosa, reduplicades i d’àpex agut; tenen l’anvers verd, amb el revés més clar i cerós. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen de 1 a 3 ordes. Flors xicotetes, unisexuals, sèssils, ovoides i verdes en gemma, groguenques a l’obrir-se. Els fruits són baies globoses o arronyonades, d’ataronjats a rojos brillants al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits s’utilitzen en construcció com a pilars i pals per ser molt resistents i duradors. La polpa dels fruits és càustica i irritant. Són palmeres sense caràcters ornamentals destacables i pràcticament desconegudes a Espanya.

Monografies Botàniques 79

Phoenixforsteriana Howea dactylifera

Howea Becc. El nom genèric fa referència a l’illa de Lord Howe, batejada així en honor de l’almirall anglès Richard Howe. Beccari va proposar el nom d’Howeia per a aquesta bella palmera, però ﬁnalment es va anomenar Howea. Es reconeixen dos espècies, Howea belmoreana i Howea forsteriana, cultivant-se ambdues al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és endèmic de la xicoteta illa a què hem fet referència, situada en l’oceà Pacíﬁc, a l’est d’Austràlia (Regió Tropical-Australiana). L’illa constitueix un enclavament especial, amb una elevada taxa de palmàcies endèmiques. Howea belmoreana habita en boscos humits, en enclavaments muntanyosos, podent superar els 400 m d’altitud, sobre sòls basàltics. Howea forsteriana creix en els boscos de les terres baixes, desenrotllant-se sobretot en sòls corallins i calcaris. Palmeres incloses en la llista roja d’espècies amenaçades d’extinció, classiﬁcades com vulnerables, a causa de la sobreexplotació de les seues llavors en les poblacions naturals.

D esc rip c ió Palmeres de mitjanes a grans, amb un sol estípit i inermes. Estípit de base engrossida o acampanada, recte, esvelt, cilíndric, llis i anellat; verd fosc en inici, grisenc més tard. Copa hemisfèrica, amb fulles pinnades, d’anvers verd fosc i revés més clar, reduplicades en Howea forsteriana, induplicades en Howea belmoreana. Baines abraçadores, voluminoses en la base, que no formen capitell. Les pinnes són linearlanceolades, reduplicades, amb l’àpex acuminat o agut i el nervi central del revés cobert de ramenta fosca. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles i són un poc més curtes que aquestes; Howea belmoreana té espigues solitàries, mentre que en Howea forsteriana poden brotar fins a vuit espigues del mateix punt. Flors unisexuals i sèssils, primer floreixen les estaminades, que són ovoides en gemma, més tard les pistil·lades, globoses. El fruit és una baia ovoide-el·lipsoide que es torna marró-rogenca al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els habitants de l’illa de Lord Howe viuen majoritàriament de la recol·lecció, producció i comercialització d’aquesta palmera, exportant milers d’elles a l’any. En estat juvenil, és una elegant i valorada planta d’interior.

Monograf í as d el J ard í n Botá nic o 81

Phoenix dactylifera Hyophorbe lagenicaulis

Hyophorbe Gaertn. El nom genèric deriva dels vocables grecs hy^s, porc, i phorbe, aliment, en referència a què els seus fruits són abellits com a farratge pels porcs. Es reconeixen cinc espècies, de les quals Hyophorbe lagenicaulis i Hyophorbe verschaffeltii es cultiven al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere Paleotropical és endèmic de l’arxipèlag de les illes Mascarenyes, situat en el sud-oest de l’oceà Índic (Regió de Madagascar). Hyophorbe lagenicaulis és endèmica de l’illa de Round, mentre que Hyophorbe verschaffeltii ho és de l’illa Rodríguez. En un passat no molt llunyà eren molt abundants a les muntanyes i valls d’aquestes illes, però en l’actualitat les seues colònies s’han reduït dràsticament per l’ocupació humana del medi.

D esc rip c ió Palmeres menudes, amb un sol estípit i inermes. Estípit engrossit en la base i amb aspecte de botella, amb forma de fus, o cilíndric; anellat i finament estriat, mostrant en la part distal un vistós capitell. Copa hemisfèrica, amb fulles que es desprenen una vegada seques. Fulles pinnades, induplicades i lleugerament arquejades. Pinnes linear-lanceolades, reduplicades, arquejades cap a l’àpex, de terminació acuminada a aguda; tenen el nervi central voluminós en ambdues cares, en algunes espècies de color més clar, amb el revés cobert de ramenta. És un gènere monoic i policàrpic. Inflorescències solitàries, broten per davall de les fulles, són erectes i fusiformes en gemma; més tard horitzontals, compostes i ramificades fins a tres o quatre ordes. Flors petites, unisexuals, sèssils i globoses. Els fruits són baies ellipsoide-globoses, de colors ataronjats a rogencs, o negres al madurar.

U sos i ap rofitam ents S’ha de prestar atenció a la manipulació dels fruits, perquè poden provocar reaccions al·lèrgiques en la pell. Les llavors són comestibles. És un gènere amb espècies molt ornamentals, poc conegudes a Espanya, que només solen veure’s en col·leccions privades i jardins botànics.

Monografies Botàniques 83

Jubaea Kunth. Gènere dedicat al rei Juba II de Numídia, antic regne berber del nord d’Àfrica. Gènere amb només una espècie, Jubaea chilensis.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere endèmic de Xile i una de les palmeres més australs. Habita en territoris amb clima mediterrani de la Regió Mesoxilena-Patagònica (xilena central), situant-se en valls, vessants i barrancs des del nivell del mar ﬁns als 2.000 m d’altitud. Palmera protegida i inclosa com vulnerable en la llista roja d’espècies amenaçades d’extinció.

D esc rip c ió Palmera gran, d’estípit solitari i molt longeva. Estípit de base voluminosa, columnar, que s’estreteix progressivament cap a l’àpex; és recte, molt gros, de color gris fosc, amb marques romboïdals estretes. Copa densa i globosa. Fulles grans, pinnades, que es desprenen una vegada seques. Pinnes linears, reduplicades, rectes en les fulles joves, quelcom corbades en les madures, amb l’àpex fes, asimètric, i les terminacions agudes; tenen l’anvers de color verd fosc, amb el revés cerós, verd-blavós o grisenc, i el nervi central cobert de ramenta fosca. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a un orde. Flors unisexuals, de color púrpura fosc; les estaminades lleugerament pedicel·lades i ovoides; les pistil·lades un poc més grans, sèssils i globoses. Els fruits són drupes ovoide-globoses, groc-ataronjats al madurar.

U sos i ap rofitam ents Les fulles s’usen per a ensostrar construccions i en celebracions religioses; amb elles també s’elaboren estores, cistelles, cortines i escombres. Els fruits són menjats pel bestiar i la llavor es consumeix en fresc o s’extrauen d’ella olis per a fabricar productes cosmètics. Amb la saba s’elabora mel i vi de palma, talant-se els exemplars per a extraure-la. Són palmeres molt ornamentals, que es van introduir en els jardins europeus a mitjan segle XVIII.

Monografies Botàniques 85

Latania lontaroides

Latania Comm. Ex Juss. El nom del gènere sembla procedir de la llatinització de la paraula que els pobladors de les illes Mascarenyes aplicaven a una d’aquestes palmeres. Es reconeixen tres espècies, de les quals Latania lontaroides es cultiva en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és Paleotropical, endèmic de l’arxipèlag de les illes Mascarenyes (Regió de Madagascar). Latania lontaroides és originària de l’illa de La Reunió. La seva presència era freqüent en els penya-segats, muntanyes i valls d’aquestes illes. En l’actualitat, com a conseqüència de la degradació del medi i la introducció d’animals i plantes exòtiques, les seues poblacions naturals es troben a la vora de l’extinció. És fàcil la hibridació entre les distintes espècies del gènere.

D esc rip c ió Palmeres de grandària mitjana, estípit solitari, i generalment sense espines. Estípit de base voluminosa, recte, cilíndric, anellat, rugós, de color grisenc o marró fosc. Copa globosa, amb fulles marcescents en els exemplars joves i caduques en els adults. Les tres espècies mostren coloracions distintives o diversos induments en baines, pecíols, làmines i nervis. Fulles costapalmades, amb la base de la baina ampla i dividida en forma de Λ; la làmina es divideix fins a un terç o la meitat en diversos segments, que són lanceolats, induplicats, rígids, amb l’àpex agut o curtament bífid. Gènere dioic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a dos ordes. Flors unisexuals, sèssils i globoses en gemma, sent les estaminades més xicotetes. Els fruits són drupes grans, obovoide-globosos, foscos al madurar; allotgen fins a tres llavors, l’endocarpi de les quals és característic per a cada espècie.

U sos i ap rofitam ents Els estípits tenen la fusta dura i resistent, per la qual cosa són usats en la construcció. Les fulles s’utilitzen per a ensostrar els habitatges i per a fabricar cistelles i altres recipients. Les llavors de Latania lontaroides són comestibles.

Monografies Botàniques 87

Phoenixgrandis Licuala dactylifera

Liquala Thunb. El nom, segons pareix, deriva de l’expressió local leko wala, amb la qual els habitants de les illes Moluques es refereixen a algunes de les espècies d’aquest gènere. Es reconeixen unes cent trenta-quatre espècies, de les quals Liquala grandis es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia El gènere és Paleotropical, d’àmplia distribució en tota la Regió Indo-Malàisia. El seu centre genètic sembla estar a Borneo. Són palmeres menudes, que habiten en diversos tipus de selves tropicals. Generalment viuen davall d’altres plantes, formant part del sotabosc en selves pròximes al mar, en els marges dels manglars o en torberes pantanoses.

D esc rip c ió Palmeres petites-mitjanes, amb estípit solitari, múltiple o subterrani. Estípit generalment cilíndric i prim, ocasionalment amb la base voluminosa i coberta d’arrels; pot créixer recte, inclinat o reptant, estar cobert per restes de baines i fibres, o bé nu, amb anells marcats. Copa globosa o irregular, amb fulles marcescents. Fulles palmades de formes molt diverses: poden tindre la làmina entera, més o menys circular, prisada, amb el marge ondulat i les terminacions curtament bífides o estar dividida en sinus profunds fins a la base, formant diversos segments, més o menys amples i amb forma de falca. Gènere monoic i policàrpic, ocasionalment dioic. Les inflorescències broten entre les fulles i tenen forma d’espiga, o són compostes i es ramifiquen fins a tres ordes. Flors petites, generalment bisexuals. Els fruits són baies globoses, ovoides o el·lipsoides, de colors brillants al madurar.

U sos i ap rofitam ents Amb els estípits ﬁns es fabriquen bastons, mentre que els més grossos i resistents s’usen com a pals o per a alçar tanques. Les fulles s’utilitzen per a construir sostres i, trenades, per a fabricar cordes, estores i altres objectes. També serveixen per a embolicar el menjar o com a plat. La gemma apical i la medul·la d’algunes espècies són comestibles i molt apreciades. Són molt ornamentals i àmpliament utilitzades en jardineria de zones tropicals i també com a plantes d’interior.

Monografies Botàniques 89

Livistona australis

Livistona R. Br. Gènere dedicat a Patrick Murray, baró de Livingston. Es reconeixen unes trentacinc espècies, de les quals es cultiven en el Jardí Livistona australis, Livistona chinensis, Livistona decora, Livistona fulva, Livistona muellery i Livistona saribus.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Paleotropical d’àmplia distribució, encara que la majoria de les espècies es concentren en la Regió Indo-Malàisia, arribant al Regne Australià. Una espècie africana, Livistona carinensis, es troba en les regions Somaliano-Etiòpica i Saheliano-Sudanesa, arribant a la Sahariano-Aràbiga. La seva ecologia és molt diversa: habiten en pluviïsilves, boscos pantanosos i torberes, i també en la proximitat dels cursos d’aigua o en llocs amb el mant freàtic disponible. Solen agrupar-se, generant palmerars més o menys extensos i de gran bellesa.

D esc rip c ió Palmeres d’estípit solitari, amb espines o sense en la base del pecíol. L’estípit pot tindre la base voluminosa o acampanada, és recte, cilíndric, o s’estreteix progressivament cap a l’àpex; roman cobert per restes de baines i pecíols o es troba anellat per les cicatrius que deixen les baines al desprendre’s. Copa generalment globosa, amb fulles marcescents. Fulles costapalmades, excepte Livistona exigua que les té palmades; la làmina és molt variable, quasi circular i curtament dividida, com en Livistona rotundifolia, o profundament dividida, com en Livistona decora; també poden mostrar en el revés vistosos induments, com Livistona fulva. Gènere monoic i policàrpic, ocasionalment dioic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i generalment es ramifiquen fins a cinc ordes. Flors bisexuals o funcionalment unisexuals, de color crema a groguenc. Els fruits són baies de formes i colors molt variats.

U sos i ap rofitam ents En algunes espècies, la gemma apical i les fulles sense obrir són comestibles. Els estípits s’utilitzen com a pilars i, buidats, serveixen com a recipients. La fusta externa és molt dura, de color fosc, i s’usa per a fabricar bastons o puntes de llança. Les fulles serveixen per a cobrir les construccions; també es trenen per a fabricar cordes, barrets o estores.

Monografies Botàniques 91

Nannorrhops H. Wendl. El nom prové del grec nannos, que signiﬁca nano, petit, i rhops, arbust, per les seues dimensions i forma de creixement. Gènere monotípic: Nannorrhops ritchieana és el seu únic representant conegut.

D istrib uci ó i eco l ogia El gènere és Holàrtic d’Orient Mitjà: península Aràbiga, Iran, Afganistan i Pakistan (Regió Irano-Turaniana). Habita en zones muntanyoses, on pot ascendir ﬁns a 1800 m. d’altitud; viu en llocs on el clima varia del mediterrani xèric i desèrtic al tropical desèrtic amb acusada continentalitat. Forma colònies en vessants de muntanyes, cursos estacionals d’aigua i allà on el mant freàtic no és molt profund.

D esc rip c ió Palmeres xicotetes, amb estípits múltiples, inermes. Estípits prims, rectes, reptants o subterranis; els rectes es divideixen en l’àpex dicotòmicament; els decumbents també, però ben sovint ho fan d’una gemma axil·lar pròxima a la base de l’estípit. La copa és globosa, amb fulles marcescents. Fulles lleugerament costapalmades, ceroses i de color gris-blavós; baina dividida formant una Λ, coberta de toment gros, llanós i de color marró ataronjat; làmina semicircular o amb forma de falca, dividida fins més de la meitat en diversos segments, que són lanceolats, induplicats, rígids i profundament bífids. És un gènere monoic i monocàrpic. La floració es produeix una vegada que l’estípit s’ha dividit; l’estípit que la porta mor. Inflorescència terminal, més llarga que les fulles i ramificada fins a quatre ordes. Flors bisexuals, ovoides en gemma, de color blanc cremós. Els fruits són baies subgloboso-el·lipsoides, de color marró-ataronjat al madurar.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical, les fulles acabades de brotar i els fruits són comestibles. Totes les seues parts s’utilitzen com a combustible. Els estípits serveixen com a pilars, bigues o suports. Amb les fulles es cobreixen les cases i, trenant-les, es fabriquen cordes, estores o cistelles. Aquesta espècie és poc coneguda a Espanya.

Monografies Botàniques 93

Phoenix dactylifera

Phoenix L. El nom prové del grec phoînix, que signiﬁca purpuri, roig fosc; també fa referència al Fènix mitològic que, com la palmera datilera, renaix de les seues cendres. De les catorze espècies del gènere, en el Jardí Botànic es cultiven Phoenix canariensis, Phoenix dactylifera, Phoenix reclinata, Phoenix roebelenii, Phoenix rupícola, Phoenix sylvestris i Phoenix theophrasti.

D istrib uci ó i eco l ogia S’estenen des del Regne Holàrtic fins al Paleotropical Africà i Indo-Malàisia. Phoenix canariensis i Phoenix theophrasti són Mediterrànies. La seva ecologia és molt diversa: habiten en zones semiàrides, on el seu comportament edafohigròfil indica l’existència d’aigua subterrània. També prosperen en zones de clima monsònic, en la perifèria dels manglars i zones pantanoses. Poden arribar fins als 1.500 m d’altitud. Algunes espècies solen agrupar-se, generant palmerars més o menys extensos.

D esc rip c ió Palmeres d’estípit únic, múltiple o subterrani; algunes espècies poden presentar la base voluminosa i coberta d’arrels, o ramificar-se a diverses altures. L’estípit creix recte, inclinat o prostrat; és columnar o s’estreteix progressivament cap a l’àpex; està cobert de baines fibroses persistents amb forma el·lipsoide que al desprendre’s componen un dibuix a manera d’enreixat. Copa semicircular-globosa, de fulles pinnades i marcescents. Pinnes generalment lanceolades, induplicades i amb l’àpex agut; algunes espècies tenen el nervi central cobert de ramenta blanquinosa i les pinnes més pròximes a la base del raquis estan transformades en espines dures i punxants. És un gènere dioic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a un orde. Flors unisexuals i sèssils. Els fruits són baies oblongo-el·lipsoides, groc-rogencs, o marró-negrosos, al madurar.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical, les fulles acabades de brotar i els dàtils d’algunes espècies són comestibles. De la saba elaborada pot extraure’s sucre, mel de palma i, per destil·lació, alcohol. Les fulles cobreixen les construccions i serveixen també per a fabricar cordes, teixits i estores.

Monografies Botàniques 95

Phoenix dactylifera Pritchardia hildebrandii

Pritchardia Seem. & H. Wendl. Gènere dedicat a William Thomas Pritchard, oﬁcial britànic i cònsol de les illes Fiji. Es reconeixen unes vint-i-set espècies, de les quals Pritchardia hildebrandii i Pritchardia munroi es cultiven al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia La majoria de les espècies són Polinèsies (Paleotropical) i es distribueixen per diversos arxipèlags i illes de l’oceà Pacífic. Majoritàriament es localitzen en les illes Hawaii (Regió Hawaiana), que compten entre la seva flora amb cinc endemismes d’aquest gènere, alguns d’ells a la vora de l’extinció. Hi ha diverses espècies en altres illes del Pacífic, principalment en la Regió Polinèsia i en la Fijiano-Papuana (Indo-Malàisia). Viuen sobre sòls d’origen coral·lí o volcànic, en valls escarpades, vessants i crestes muntanyoses, des del nivell del mar fins als 1.400 m.

D esc rip c ió Palmeres de petites a mitjanes, amb un sol estípit, i inermes. L’estípit pot tindre la base acampanada, és cilíndric o s’estreteix progressivament cap a l’àpex, creix recte, està cobert per restes de baines i pecíols o nu, anellat i amb fissures longitudinals. Copa d’hemisfèrica a globosa. Làmina semicircular-circular, costapalmada, del mateix color en ambdues cares o amb el revés lleugerament més blavós o grisenc; està dividida fins a un terç o més de la seva longitud en diversos segments, que són lanceolats, induplicats, rectes o pènduls, amb els àpexs fesos i les terminacions agudes. És una espècie monoica i policàrpica. Les inflorescències broten entre les fulles, solitàries o en grups de dos a quatre i protegides pel mateix profil. Flors bisexuals, el·lipsoides en gemma i de color blanc, groguenc o ataronjat, que a l’obrir-se, perden els tres pètals que formen la corol·la. Els fruits són baies ovoide-globoses, marró-rogencs o negres al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits són durs, densos i resistents, tradicionalment usats com a suports en les construccions. Amb les seues grans fulles es cobreixen els sostres i es fabriquen cistelles, estores o ventalls. Els fruits són comestibles.

Monografies Botàniques 97

Ptychosperma macarthurii

Ptychosperma Labill. El nom prové dels termes grecs ptyché –plec, arrugat– i spérma, llavor, fent al·lusió a la seva llavor acanalada. Es reconeixen unes vint-i-nou espècies, de les quals Ptychosperma macarthurii es cultiva en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Paleotropical asiàtic amb una àmplia distribució per la Regió Indo-Malàisia, arribant al Regne Australià. En Nova Guinea es localitza el nombre més gran d’espècies i endemismes. Ocupa diversos hàbitats, que van des de les pluviïsilves de muntanya ﬁns als boscos de galeria en els cursos dels rius, com també en àrees pròximes a la costa amb inundacions periòdiques, zones pantanoses o manglars.

D esc rip c ió Palmeres petites-mitjanes, sense espines, amb estípit únic o múltiple. L’estípit pot presentar la base eixamplada; creix recte, inclinat o lleugerament corbat, és cilíndric, prim, de color verd grisenc, anellat i en la part distal mostra un vistós capitell, glabre o cobert d’indument. Copa hemisfèrica, ocasionalment irregular, de fulles marcescents. Fulles pinnades, amb pinnes linears, lanceolades o cuneades, reduplicades, amb l’àpex bífid, obliquament truncat, còncau, i rosegat; les pinnes terminals estan unides en la base i no solen diferenciar-se de la resta. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten solitàries per davall de les fulles, són més curtes que aquestes, i en general es ramifiquen de dos a quatre ordes. Flors unisexuals, sèssils i ovoides en gemma. Els fruits són baies xicotetes, el·lipsoide-globosos, ataronjats, rogencs o negrosos.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical d’algunes espècies és comestible. Els estípits –durs, densos i resistents– són usats per a alçar tanques i fabricar arcs i llances. Els fruits d’algunes espècies contenen cristalls irritants. Són palmeres molt ornamentals, pràcticament desconegudes a Espanya. El seu cultiu és escàs i destinat a col·leccions botàniques.

Monografies Botàniques 99

Phoenix dactylifera Ravenea rivularis

Ravenea Bouché exH. Wendl. Gènere dedicat a Louis Ravené, funcionari francès del Jardí Botànic de Berlín. Es reconeixen unes divuit espècies, dos de les quals, Ravenea glauca i Ravenea rivularis, són cultivades al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Són palmeres paleotropicals, de la Regió de Madagascar. La majoria són endèmiques de la mateixa illa de Madagascar. Moltes de les espècies habiten en pluviïsilves, des del nivell del mar ﬁns als 2.000 m d’altitud. Altres formen part dels boscos que es generen al llarg dels cursos d’aigua, i també en barrancs, goles i congostos, desenrotllant-se habitualment sobre sòls rocosos o arenosos. Diverses d’aquestes espècies es troben en la llista roja d’espècies amenaçades, a causa de la destrucció del seu hàbitat natural.

D esc rip c ió Palmeres amb un sol estípit, excepcionalment múltiple i ramificat; pot tindre la base voluminosa, és recte, cilíndric o s’estreteix progressivament cap a l’àpex, generalment anellat i sense capitell. La copa és d’obcònica a hemisfèrica; fulles pinnades, inermes, amb nombroses pinnes, regularment disposades, linear-lanceolades, reduplicades, rígides, amb l’àpex agut o acuminat. És un gènere dioic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, i generalment són més curtes que aquestes; les estaminades són solitàries o múltiples, però protegides per un únic profil, ramificant-se fins un o dos ordes; les pistil·lades són solitàries i ramificades fins a un orde, amb els raquidis més llargs i grossos. Flors semblants, unisexuals, curtament pedicel·lades, ovoide-globoses en gemma. Els fruits són baies el·lipsoides, globoses o lobulades, que es tornen groguencs, rogencs o marró-negrosos.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical d’algunes espècies és comestible. Els estípits solen ser durs, densos, resistents, i són usats com a suports en les construccions o com a canoes després de buidar el seu interior; d’altres s’extrau la medul·la com a font de sagú. Amb les fulles, els humans que comparteixen el seu hàbitat cobreixen les construccions i fabriquen cistelles, estores o barrets. Són plantes molt ornamentals, que poden utilitzar-se àmpliament en jardineria.

Monografies Botàniques 101

Rhapidophyllum H. Wendl. & Drude. El nom prové dels termes grecs phylon, fulla, i Raphis, un gènere de palmàcies, indicant que és una palmera amb fulles de Raphis. Gènere amb una sola espècie, Rhapidophyllum hystrix.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquesta espècie té el seu òptim de distribució en les planures centrals de la península de Florida (Regió Caribeo-Mesoamericana, província Floridana, Sector de les Planures de Florida), arribant cap al Nord ﬁns a Geòrgia, Mississipí i Carolina del Nord, al sud de la Regió Atlàntica de Nord-Amèrica. Creix en llocs humits i d’escassa altitud, sovint sobre sòls arenosos, calcaris o rics en humus. Forma colònies en les planures cobertes de matoll pròximes a la costa; també participa del sotabosc en pinedes, boscos caducifolis i boscos pantanosos. És una de les palmes més tolerants al fred, podent suportar ﬁns a -20 oC. Es troba en perill d’extinció.

D esc rip c ió Palmeres petites, d’estípit múltiple, armades en les baines amb llargues i fines espines negres. Estípits prims, rectes, inclinats o reptants; aquests últims, al contactar amb el sòl, arrelen i generen una nova planta. La copa és subglobosa, amb fulles marcescents. Làmina semicircular, dividida fins a tres quartes parts de la seva longitud en diversos segments, cada un amb diversos nervis i plecs; l’anvers és de color verd fosc i el revés verd grisenc o platejat. Segments estretament lanceolats, amb els àpexs truncats i irregularment lobulats. És un gènere generalment dioic i policàrpic, ocasionalment monoic, inclús polígam. Les inflorescències broten entre les fulles, rectes i molt curtes, ramificant-se fins un o dos ordes. Flors globoses en gemma, sèssils, fragants, amb el calze i la corol·la de color bordeus. Fruits globoso-ovoides, menuts i coberts de toment marró clar, que tendeix a caure.

U sos i ap rofitam ents Durant el segle passat, es tallaven els estípits per a utilitzar-los en la decoració d’interiors o es trasplantaven per a destinar-los a l’horticultura ornamental.

Monografies Botàniques 103

Phoenixexcelsa Rhapis dactylifera

Rhapis L. f. Ex Aiton. El nom deriva del grec rhapis, que significa vareta, bastó, segurament al·ludint als seus fins estípits. Es reconeixen unes onze espècies, cultivant-se en el Jardí Botànic Rhapis excelsa, Rhapis humilis i Rhapis multifida.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és originari del sudest asiàtic (Paleotropical, Indo-Malàisia) introduït i naturalitzat al sud del Japó. Habiten en llocs de baixa a moderada altitud, amb clima tropical pluviïestacional. Creixen sota la copa dels arbres en selves tropòﬁles, habitualment formant part del dens sotabosc i ben sovint sobre sòls calcaris.

D esc rip c ió Palmeres menudes, d’estípit múltiple, inermes. Estípits molt prims, rectes o inclinats, inicialment coberts per restes de baines i fibres que amb el temps es desprenen, donant pas a un tija cilíndrica, clorofíl·lica i anellada. Copa de globosa a subglobosa, amb fulles palmades, petites i marcescents. Làmina semicircular-circular, dividida fins a tres quarts, o de vegades fins quasi la base, en diversos segments, que presenten nervis i plecs. Segments linear-lanceolats, de marges finament serrats, amb l’àpex agut, o truncat i irregularment dentat. Gènere dioic, ocasionalment polígam, i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són solitàries i més curtes que aquestes; les pistil·lades, ramificades fins a dos ordes i les estaminades fins a tres, i més llargues. Flors pistil·lades i bisexuals, globoses, sent les estaminades més allargades o obovades. Els fruits són baies ovoide-globoses, blanco-cremosos, marrons, o púrpura-negrosos.

U sos i ap rofitam ents Amb els ﬁns estípits, ﬂexibles i resistents, es fabriquen lleugers i decoratius bastons. Són palmeres molt ornamentals, que poden utilitzar-se àmpliament en jardineria. A Europa es van introduir en el segle XVIII, sobretot com a planta d’interior.

Monografies Botàniques 105

Phoenix Sabal domingensis dactylifera

Sabal Adans. El gènere va ser descrit pel botànic francès Adanson, encara que el seu nom és d’origen desconegut. Es reconeixen unes setze espècies, ben representades al Jardí Botànic per Sabal causiarum, Sabal bermudana, Sabal domingensis, Sabal mauritiiformis, Sabal mexicana, Sabal minor i Sabal palmetto.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere s’estén per una àmplia zona, que comprén el sud-est d’EUA (Regió Atlàntica de Nord-Amèrica) una bona part de les illes del Carib (Regió Caribenya-Mesoamericana), arribant al nord de Sud-Amèrica (Regió Neogranadina). Habiten en llocs de baixa a moderada altitud, sense sobrepassar habitualment els 1.500 m. Viuen en hàbitats diversos i variats, però la majoria ho fa en espais oberts, com les sabanes seques i amb incendis periòdics. En zones pròximes al mar poden viure sobre dunes, i inclús colonitzen llocs pantanosos o inundats periòdicament.

D esc rip c ió Palmeres inermes, amb un sol estípit, que en tres espècies és subterrani. Estípit recte, cilíndric, inicialment cobert per restes de baines i pecíols; més tard nu, llis o rugós, marró o grisenc, lleugerament anellat i de vegades clivellat. Copa globosa, de fulles marcescents en les plantes joves i caduques en les madures. Fulles costapalmades, amb la base de la baina ampla i fesa en forma de Λ. Làmina quasi circular, dividida fins la meitat o fins quasi la base en nombrosos segments, generalment solitaris, ocasionalment units formant xicotets grups; segments lanceolats, induplicats, amb l’àpex agut o bífid. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són compostes i poden dividir-se fins a quatre ordes. Flors bisexuals, sèssils, de color blanc o verdós, fragants. Els fruits són baies menudes, de globoses a piriformes, negrosos al madurar.

U sos i ap rofitam ents La gemma apical i els fruits d’algunes espècies són comestibles. Les fulles s’usen per a ensostrar i per a elaborar nombrosos útils, com ara cistelles, estores, graneres i barrets. Són palmeres molt ornamentals.

Monografies Botàniques 107

Serenoa Hook. F. Gènere endèmic del sud-est dels Estats Units, dedicat al cèlebre botànic nord-americà Sereno Watson. Gènere amb una sola espècie, Serenoa repens.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere s’estén per una àmplia zona del sud-est dels Estats Units, en la Regió Atlàntica de Nord-Amèrica, (Província de la Planura Atlàntica); s’estén també per tota la península de Florida (Regne Neotropical-Austroamericà, Regió Caribeo-Mesoamericana). En general, aquestes palmeres habiten en zones pròximes al litoral, amb clima temperat i tropical humit, d’hiverns suaus i estius càlids. Formen extenses colònies de matoll continu en espais oberts pròxims a la costa, sovint sobre sòls arenosos. També apareix en l’estrat arbustiu dels boscos de Pinus elliottii.

D esc rip c ió Palmeres petites, armades, d’estípit múltiple o subterrani, que formen àmplies mates arbustives, denses i impenetrables. Estípit cilíndric, prim, recte, inclinat o reptant; posseeixen gemmes axil·lars que en casos poc freqüents poden produir inflorescències o nous estípits. La copa és globosa, amb fulles marcescents. Fulles xicotetes, palmades, de color verd clar, glauc o grisenc en ambdues cares. Làmina quasi circular, dividida fins més de la meitat en diversos segments, que són lanceolats, induplicats, amb l’àpex curtament fes i les terminacions agudes. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a tres ordes, ocasionalment quatre. Flors bisexuals, sèssils, de color blanc, fragants i mel·líferes. Els fruits són baies el·lipsoides, negres o negroblavosos al madurar i emeten una olor forta.

U sos i ap rofitam ents Els fruits van ser usats pels natius de Florida durant segles, tant per a alimentar-se com per a curar les malalties de l’aparell urinari. A finals del segle passat es va demostrar l’eficàcia de l’extracte dels seus fruits per al tractament de la hipertròfia benigna de pròstata. És planta invasora en zones de cultiu i tractada com a tal. Es tracta d’una palmera molt ornamental, sobretot les varietats glauques que s’utilitzen en jardineria.

Monograf í as d el J ard í n Botá nic o 109

Phoenix dactylifera Syagrus romanzofďŹ ana

Syagrus. Dt. El nom prové del grec sýagros, que signiﬁca porc senglar. Es reconeixen unes cinquanta-tres espècies i nombrosos híbrids, d’ells Syagrus coronata, Syagrus romanzofﬁana i Syagrus schizophylla es cultiven en el Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Són palmeres Neotropicals que ocupen una àmplia zona de Sud-Amèrica, sent Brasil (Regió Brasilera-Paranaense) el país on es concentra el nombre més gran d’espècies. Arriben a les Regions Amazònica, GuayanaOrinoquense, del Chaco i Pampeana. Algunes espècies viuen en pluviïsilves amazòniques, o en boscos de la costa atlàntica amb una pluviometria elevada. Però la majoria formen part de diversos tipus de vegetació xerofítica, com són la caatinga i el cerrado. També poden trobar-se en les restingues litorals, sovint sobre sòls arenosos o pedregosos.

D esc rip c ió Palmeres d’estípit únic, múltiple, o subterrani, que poden tindre la base acampanada o voluminosa i coberta d’arrels. Estípit recte, prim o moderadament gros, parcialment cobert per restes de baines i pecíols, o llis, amb diversos anellats i fissures en funció de les espècies. Copa hemisfèrico-globosa, amb fulles pinnades, ocasionalment enteres, del mateix color en ambdues cares. Pinnes disposades en un sol pla i de forma regular, o formant grups i en diversos plans; són linears, reduplicades, amb l’àpex agut, arrodonit, o curtament fes. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a un orde. Flors unisexuals, sèssils i generalment fragants. Els fruits són drupes ovoides, el·lipsoïdals o globoses, de colors cridaners, marrons, o verdosos, amb tres porus característics en l’endocarpi.

U sos i ap rofitam ents La gemma terminal i la medul·la són comestibles. Els estípits són usats en construcció com a pals, pilars i tanques; les fulles són aproﬁtades per a ensostrar i per a elaborar útils. D’elles s’extrau cera per a fabricar sabó, i en últim terme s’aproﬁten com a combustible. El mesocarpi del fruit és comestible i també les llavors, font d’oli a més a més.

Monografies Botàniques 111

Phoenix radiata Thrinax dactylifera

Thrinax L. f. Ex So. El nom deriva del grec thrînax, que signiﬁca trident, segurament fent referència a la forma que té la fulla just en el moment d’obrir-se. Gènere format per tres espècies, de les què Thrinax radiata es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Aquest gènere és fonamentalment Neotropical (Caribeo-Mesoamericà). Habita en llocs d’escassa altitud (ﬁns a 800 m) i generalment sobre sòls calcaris. Thrinax radiata prefereix a més que estiguen pròxims al mar i forma sovint densos rodals en el mateix cordó dunar o en els terrenys calcaris pròxims.

D esc rip c ió Palmeres de grandària menuda-mitjana, amb un sol estípit, inermes. L’estípit pot tindre la base voluminosa i coberta d’arrels; és recte, cilíndric i prim, inicialment cobert per restes de baines i pecíols però amb el temps llis, anellat i de color marró-grisenc. Copa globosa, amb fulles marcescents. Fulles palmades, de baina tomentosa i dividida en forma de Λ. Làmina pràcticament circular, verd en ambdues cares, o amb el revés cerós i grisenc; està dividida fins més de la meitat en nombrosos segments, que són lanceolats, induplicats i lleugerament pènduls, amb els àpexs llargament aguts o bífids. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són compostes i es ramifiquen fins a dos ordes. Flors bisexuals, pedicel·lades, amb el calze i la corol·la soldats formant una copa, fragants. Els fruits són xicotetes baies globoses i es tornen blancs al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits són usats en construcció com a pilars i pals. La gemma d’algunes espècies és comestible. Les fulles són aproﬁtades per a ensostrar i per a elaborar cistelles, barrets i altres útils. Es tracta d’espècies molt ornamentals, que poden utilitzar-se àmpliament en jardineria.

Monografies Botàniques 113

Phoenix dactylifera Trachycarpus fortunei

Trachycarpus H. Wendl. El nom està compost per dos vocables grecs, trakhýs, que signiﬁca aspre, tosc, i karpós, fruits. El terme fa referència, per tant, a la forma i l’aspecte dels fruits. Es reconeixen generalment vuit espècies, de les quals Trachycarpus fortunei es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uci ó i eco l ogia Gènere Paleotropical, d’àmplia distribució Indo-Malàisia. Aquestes palmeres creixen de forma solitària o formant xicotets grups en zones muntanyoses de ﬁns a 2.400 m d’altitud, generalment sobre sòls calcaris. Formen part de la vegetació en boscos de muntanya, boscos humits de roures, boscos tropòﬁls i praderies. Suporten les baixes temperatures i algunes espècies romanen cobertes de neu durant uns quants mesos a l’any.

D esc rip c ió Palmeres petites-mitjanes, d’estípit solitari, ocasionalment múltiple, o subterrani. Estípit recte, cilíndric i prim, cobert de baines i pecíols persistents que, quan finalment es desprenen, el deixen llis, estretament anellat, amb cicatrius obliques i finament clivellat. Copa globosa, amb fulles marcescents. Fulles palmades, verdes en ambdues cares o amb el revés cerós i grisenc. Làmina d’hemisfèrica a circular, dividida en nombrosos segments, solitaris o agrupats, que són linear-lanceolats, induplicats, amb l’àpex fes i les terminacions obtuses o agudes. Gènere dioic i policàrpic, ocasionalment polígam. Les inflorescències broten solitàries entre les fulles, són més curtes que aquestes i es divideixen fins a quatre ordes. Flors semblants en ambdós sexes, unisexuals o bisexuals, sèssils i globoses en gemma. Els fruits són baies xicotetes amb forma arronyonada o de gra de cafè, de marrons a negro-blavosos.

U sos i ap rofitam ents Els estípits són usats en construcció com a pals i pilars. Les fibres de les baines s’utilitzen per a fabricar graneres i raspalls, serveixen com a farciment, es trenen per a elaborar cordes o es teixeixen amb elles vestits rudimentaris per a protegir-se de la pluja. Els segments foliars trenats s’utilitzen per a elaborar nombrosos objectes domèstics com ara cistelles, barrets, ventalls o estores. Les inflorescències es mengen com a verdura. Els fruits són aliment per al bestiar i també s’aprofita la capa de cera que els recobreix. Les llavors tenen propietats medicinals, donat que són hemostàtiques.

Monograf í as d el J ard í n Botá nic o 115

Phoenix dactylifera Trithrinax campestris

Trithrinax Dt. El nom procedeix del vocable llatí tri, tres i del grec thrînax, trident (tres tridents), referit probablement a la divisió de les fulles. Es reconeixen tres espècies, de les quals Trithrinax campestris es cultiva al Jardí Botànic.

D istrib uc ió i ec ol ogia Aquest reduït gènere és Neotropical-Austroamericà, estenent-se per les regions Brasilera-Paranaense, del Chaco i Pampeana. Viu en zones de clima tropical pluviïestacional, amb sequeres estacionals acusades i hiverns moderadament freds. Prospera en llocs oberts, muntanyosos o rocosos, i en els clars dels boscos d’altura. Té un comportament edafohigròﬁl, perquè se situa preferentment en els llits de rius secs, on la capa freàtica està menys profunda. Generalment creix sobre sòls àrids, arenosos, pedregosos i secs, de manera aïllada o formant xicotets grups.

D esc rip c ió Palmeres petites-mitjanes, armades, amb l’estípit solitari o múltiple. L’estípit pot tindre la base voluminosa i coberta d’arrels; creix recte, inclinat o decumbent, és cilíndric, prim, inicialment cobert per restes de baines espinoses i pecíols; amb el temps rugós, grisenc, anellat i clivellat. La copa és globosa, amb fulles marcescents. Fulles palmades o lleugerament costapalmades, verdes, blavoses o grisenques. Baina tubular, amb fibres reticulades i espinoses. Làmina hemisfèrica-circular, dividida fins més de la meitat en nombrosos segments, que són linear-lanceolats, induplicats, amb l’àpex bífid, de terminacions agudes, lignificades i molt punxants. Gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es divideixen fins a dos ordes. Flors bisexuals, ovoides en gemma, de color groc pàl·lid, fragants. Els fruits són menuts, globosos i blanc-groguencs, enfosquint-se al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els estípits són usats com a pals, pilars i torxes. Les fulles s’utilitzen per a ensostrar i per a fabricar barrets, graneres i cistelles. Les ﬁbres de les baines es fan servir de ﬁltres i com a farciment. Els fruits són comestibles i, fermentant-los, s’obté una beguda amb un cert grau d’alcohol. La llavor és rica en oli. Són palmeres molt ornamentals, que poden utilitzar-se àmpliament en jardineria.

Monograf í as d el J ard í n Botá nic o 117

Phoenix dactylifera Washingtonia robusta

Washingtonia H. Wendl. Gènere dedicat a George Washington, primer president dels Estats Units. Es reconeixen dos espècies, Washingtonia ﬁlifera i Washingtonia robusta, les dos cultivades al Jardí Botànic.

D istrib uc ió i ec ol ogia Aquest gènere és originari d’Amèrica del Nord. Es localitza en els deserts del sud-oest dels Estats Units (Mohave), en la Regió de la Gran Conca i el nord-oest de Mèxic (Sonora) en la Regió Mexicana-Xerofítica. Aquestes palmeres viuen en zones semiàrides, inclús desèrtiques, sobre sòls pedregosos i calcaris. Creixen solitàries o formant colònies al llarg de valls, planes, llocs pròxims a la costa, canons i barrancs, però sempre associades a depressions i cursos d’aigua, amb la capa freàtica accessible.

D esc rip c ió Palmeres grans, d’estípit solitari, que creix recte, sol tindre la base voluminosa i de vegades coberta d’arrels. En W. filifera és cilíndric i gros, mentre que W. robusta el té més cònic i esvelt; roman cobert de fulles seques o és llis, grisenc, lleugerament anellat i amb fissures longitudinals. Copa globosa. Fulles costapalmades, verdes, o amb tonalitats grisenques o platejades; tenen la baina fesa en forma de Λ i els pecíols armats d’espines corbes. La làmina és circular, dividida fins a un terç o la meitat en nombrosos segments, que són linear-lanceolats, amb l’àpex profundament bífid i les terminacions agudes. És un gènere monoic i policàrpic. Les inflorescències broten entre les fulles, són igual o més llargues que aquestes i es divideixen fins a tres-quatre ordes. Flors bisexuals, de color blanc-cremós, fragants. Els fruits són baies xicotetes, ovoide-globosos, marró-negrosos al madurar.

U sos i ap rofitam ents Els indis Cahuilla obtenien nombrosos recursos d’aquestes plantes. En el desert marcaven el lloc on trobar recer i ombra. Amb les fulles fabricaven els habitatges i elaboraven diversos utensilis. Però, sobretot, consumien els fruits com a aliment: torrats al sol i mòlts es convertien en farina. Els preparaven en melmelades, els fermentaven per a obtenir una beguda alcohòlica o els prenien en infusió.

Monografies Botàniques 119

Phoenix X Butyagrus dactylifera nabonnandii

X Butyagrus nabonnandii (Prosch.) Voster. D istrib uci ó i eco l ogia Aquesta palmera Neotropical es localitza en les regions Brasilera-Paranaense, del Chaco i Pampeana. En el seu hàbitat natural, el gènere Butia genera hibridacions, tant intraespecíﬁques com intergenèriques. De forma natural, Butia capitata s’hibrida amb Syagrus romanzofﬁana, donant lloc a l’híbrid x Butyagrus. Però la majoria d’aquestes hibridacions es realitzen de forma experimental des de principis del segle XX.

D esc rip c ió Palmera de grandària reduïda, amb característiques morfològiques molt variables. L’estípit té la base lleugerament acampanada, és gros i columnar; inicialment cobert per restes de baines i pecíols; quan es desprenen queda rugós, grisenc i anellat. Copa generalment globosa, amb fulles grans, pinnades, armades, arquejades i de color verd intens o verd-blavós. Les pinnes es disposen a un costat i a l’altre del raquis, suboposades o alternes i formant un sol pla, són linear-lanceolades, reduplicades, arquejades i amb la terminació aguda. És una espècie monoica i policàrpica. Les inflorescències broten entre les fulles, són més curtes que aquestes i es ramifiquen fins a un orde. Flors unisexuals, sèssils i de color blanc-cremós, les estaminades el·lipsoides en gemma i les pistil·lades ovoides. Els fruits són drupes globoses o ovoides, groc-rogencs al madurar. Les llavors són estèrils.

U sos i ap rofitam ents L’horticultor francès Paul Nabonnand va crear el primer híbrid artiﬁcial entre Butia capitata i Syagrus romanzofﬁana a principis de 1900. És una palmera molt ornamental, que pot utilitzar-se àmpliament en jardineria, encara que a Espanya és pràcticament desconeguda.

Monografies Botàniques 121

Glossari de termes

Acaule. Planta amb tija tan curta que les fulles semblen eixir directament des del sòl. Aculi. Agulló, tricoma punxant d’origen epidèrmic, sense feixos vasculars. Acuminat. Òrgan, generalment foliar, acabat en punta. Agut. Òrgan que acaba en punta. Anellat. Es diu de l’estípit amb marques circulars, més o menys regulars, deixades per les fulles al desprendre’s. Anvers. Cara adaxial (superior) de qualsevol òrgan laminar, la que normalment mira cap al sol. Apical. Relatiu a l’àpex de l’òrgan. Terminal. Àpex. Extrem superior o més allunyat del punt d›inserció d›un òrgan. Armat. Es diu de les plantes proveïdes d’espines o aculis. Axil·lar. Relatiu a l’axil·la de la fulla. Que naix o està situat entre la tija i la fulla.

Baia. Fruit carnós en què les dos capes internes (mesocarpi i endocarpi) són carnoses, encara que de vegades l’endocarpi pot ser fibrós, membranós, cartilaginós o cartaci, però en cap cas llenyós. És el fruit que presenten Phoenix o Chamaerops, entre altres. Baina. Base de la fulla, més o menys eixamplada, que abraça almenys en part a la tija; pot ser des de més o menys carnosa a clarament fibrosa. La baina s’estreteix progressivament fins a prolongar-se en el pecíol. Bífid. Òrgan dividit en dos parts, de manera que el clivell no supera la meitat de la longitud de l’òrgan. Bipinnada. Dos vegades pinnada. Fulla pinnada en què els folíols són al seu torn també pinnats. Bisexual. Que porta els dos sexes en la mateixa planta o en la mateixa flor. Bràctea. Fulla transformada que es desenrotlla en la base de la inflorescència o, més sovint, de cada flor.

Monografies Botàniques 123

Caduc. Es diu de l’òrgan poc durador. Capitell. Engrossiment més o menys cilíndric que es produeix en l’àpex de l’estípit d’algunes espècies de palmeres, originat pel solapament d’unes quantes baines abraçadores. Carpel. Cada una de les fulles transformades que componen el gineceu de les plantes amb ﬂors; en el seu interior s’alberguen els primordis seminals. Clivell: Cada una de les incisions d’una fulla palmada. Coriaci. Que té una consistència dura i ﬂexible, pareguda a la del cuiro. Corona. Conjunt de fulles que naixen més o menys al mateix nivell, on diverses corones formen la copa. Costapalmada. Fulla palmada en què el pecíol es prolonga cap a l’interior de la làmina, en una costa o costella. Cuneïforme. Amb forma de falca, triangular, estretit cap a la base.

Decumbent. Tija que creix inclinada, amb tendència a prostrar-se en el sòl però amb l’àpex dreçat. Dicòtoma. Es diu de la ramiﬁcació en què el punt de creixement es divideix en dos branques equivalents. Dioica. Planta amb ﬂors unisexuals disposades sobre individus distints, de manera que presenta peus masculins i peus femenins. Dosser. Estrat superior del fullatge en selves i boscos humits; el formen les copes dels grans arbres de fulla ampla. Drupa. Fruit carnós en què la capa més interna (endocarpi) és dura, per la qual cosa la llavor queda embolicada per una capa llenyosa. És el fruit que presenten Cocos, Butia o Jubaea, entre altres.

Edàfic. Relatiu al sòl. El·líptic. Amb forma d’el·lipse. Endocarpi. Part interna del pericarpi del fruit, que correspon a l’epidermis de l’anvers de la fulla carpel·lar. Epicarpi. Part més externa del pericarpi del fruit. Epigeu. Es diu de l’òrgan que, sent d’ordinari subterrani, es desenrotlla sobre el sòl. Espata. Bràctea de grans mides, sovint molt dura, que embolica l’espàdix abans d’obrir-se. Espiga. Inflorescència racemosa, no ramificada, amb les flors sèssils. Espina. Òrgan endurit i punxegut proveït de feixos vasculars.

124 Monografies Botàniques

Estam. Òrgan de les flors on es produeix el pol·len. Estaminodi. Estam no funcional, atrofiat. Estípit. Tija llarga i no ramificada de plantes arbòries, especialment referit al tronc de les palmeres.

Fibrós. Que està format per fibres o que és prim com una fibra. Flor estaminada. Flor amb estams; en el cas de flor unisexual, la masculina. Flor pistil·lada. Flor amb pistil; en el cas de flor unisexual, la femenina. Fusiforme. Amb forma de fus, estretit cap als extrems.

Gineceu. Conjunt de carpels d’una ﬂor. Glabre. Es diu de l’òrgan que no té pèl, escates o llanositats; barbamec. Glauc. De color verd clar, blavós.

Híbrid. Descendent que resulta de l’encreuament entre dos individus de distinta espècie dins del mateix gènere, o de gèneres diferents.

Indument. Conjunt de pèls, glàndules i escates, que cobreixen la superfície dels òrgans de la planta. Induplicada. Es diu de qualsevol òrgan laminar (fulles, pinnes, segments...) que presenta els marges doblegats cap amunt, de manera que la secció té forma de V. Inerme. Planta o òrgan que no porta espines ni aculis. Inflorescència. Conjunt del sistema de ramificació capaç de formar flors. Inclou també, si és el cas, les bràctees. Infrafoliar. Situat per davall de les fulles. Infructescència. Inflorescència madura, on els fruits substitueixen a les flors. Interfoliar. Situat entre les fulles.

Làmina. Part més amplat i generalment plana de la fulla, també anomenada limbe. Lanceolat. Òrgan laminar (fulla, bràctea, pètal...) amb forma de punta de llança. Lígula. Apèndix laminar o llengua que es presenta en la zona d’unió de la baina i el pecíol d’algunes espècies. També s’utilitza com a sinònim d’hàstula. Linear. Òrgan, generalment laminar, molt més llarg que ample, que presenta els marges més o menys paral·lels en tot el seu desenrotllament.

Monografies Botàniques 125

Marcescent. Es diu dels òrgans que, una vegada secs, romanen adherits a la planta sense desprendre’s. Mel·lífera. Plantes o flors que produeixen gran quantitat de nèctar, per la qual cosa atrauen a les abelles, productores de la mel. Mesocarpi. Part mitjana del pericarpi del fruit. Monocàrpica. Planta que floreix una sola vegada en la seva vida. Monocaule. Planta que desenrotlla una única tija. Monoica. Planta amb flors unisexuals disposades sobre el mateix individu, de manera que presenta flors masculines i flors femenines en el mateix peu. Monotípic. Gènere format per una sola espècie. Mota. Conjunt d’estípits que naixen d’un mateix peu en una palmera multicaule. Multicaule. Planta que des d’un mateix peu genera diversos estípits.

Nervació transversal. Conjunt de nervis que naixen del nervi principal. Nervi. Cada un dels feixos vasculars que es desenrotlla en els òrgans laminars (fulles, bràctees, sèpals, pètals...) d’una planta.

Obcònic. De forma cònica invertida, amb l’àpex més ample que la base. Oblong. Més ample que llarg. Obovat. Amb forma ovada invertida, amb l’àpex més ample que la base. Obtús. D’àpex arrodonit. Orbicular. Circular, redó. Orde de ramificació. En les inflorescències, posició que ocupa una branqueta en funció del nombre de vegades que s’ha ramificat la inflorescència des del raquis. Ovat. Terme aplicat als òrgans laminars (fulles, bràctees, pètals...) amb forma d’ou. Ovoide. Es diu dels òrgans massissos (fruits, llavors...) amb forma d’ou.

Palmada. Tipus de fulla semblant a la mà oberta. Palmetum. Col·lecció de palmeres. Pecíol. Cueta que uneix la làmina de la fulla a la baina o a la tija. Pedicel. Cueta que sosté cada una de les flors en una inflorescència composta. Peduncle. Cueta que sosté cada una de les flors en una inflorescència simple, o la que uneix la inflorescència, simple o composta, a la tija.

126 Monografies Botàniques

Periant. Embolcall floral format per les peces estèrils, normalment els pètals i els sèpals. Pericarpi. Coberta dels fruits formada a partir de la fulla carpel·lar. Pinna. Cada una de les parts en què es divideix una fulla composta; folíol. Pinnada. Tipus de fulla composta amb les pinnes disposades en dos files, una a cada costat del raquis. Piriforme. Amb forma de pera. Pistil. Carpel o conjunt de carpels soldats o lliures que es disposen en una flor; gineceu. Policàrpica. Planta que floreix diverses vegades al llarg de la seva vida. Premorso. Es diu dels òrgans truncats irregularment, com rosegats. Profil. La primer fulla que sorgeix de qualsevol brot lateral, independentment que done lloc a una branca o a una inflorescència. Pubescent. Es diu de qualsevol òrgan cobert de pèls fins i suaus.

Rafe. Línia en relleu o deprimida que s’observa en la superfície de la llavor. Ramenta. Conjunt format per pèls petits o escates allargades, disposats en la base o al llarg del revés d’algunes pinnes. Raquidi. Qualsevol de les ramificacions laterals del raquis en una inflorescència ramificada, sobre la qual es disposen les flors. Raquis. Eix principal de la inflorescència. Nervi mitjà de les fulles compostes sobre el qual es disposen les pinnes. Reduplicat. Es refereix a qualsevol òrgan laminar (fulles, pinnes, segments...) que presenta els marges doblegats cap avall, de manera que la secció té forma de lambda majúscula Λ. Reticulat. Ornamentació de la superfície de qualsevol òrgan que forma un dibuix en forma de malla o xarxa. Revés. Cara abaxial (inferior) de qualsevol òrgan laminar, la que normalment mira cap al sòl. Rizoma. Tija subterrània.

Segment. En les fulles pinnatisectes o palmatisectes, cada un dels elements que arriben fins al nervi mitjà o fins a la base de la làmina foliar. Per extensió, cada un dels elements en què es divideix més o menys profundament una fulla palmada. Sèssil. Òrgan que està directament unit a la tija, sense pecíol, peduncle o pedicel. Sub-. Prefix que atenua el significat del terme a què acompanya: sense arribar a, quasi com, prop de.

Monografies Botàniques 127

Terminal. Es diu de qualsevol òrgan que se situa en l’extrem d’un tija, fulla o flor; apical. Toment. Recobriment dens de pèls curts més o menys entrellaçats. Tríada. Conjunt de tres coses estretament vinculades entre si. En les palmeres, s’aplica el terme a cada un dels conjunts de tres flors, una femenina central i dos masculines laterals, en que s’ordenen algunes inflorescències. Tronc. En palmeres, estípit. Truncat. Tallat a través.

Unisexual. Es diu de la ﬂor o planta que presenta un sexe només.

Variegat. Que té diversos colors. Vascular. Relatiu als teixits conductors. Ventricós. Unﬂat, amb panxa. Verticil. Conjunt d’òrgans semblants, superior a dos, que naixen al mateix nivell en l’eix que els porta.

Xeròﬁt. Vegetal adaptat a viure en regions seques o amb llargs períodes de sequera.

128 Monografies Botàniques

Bibliografia

BALICK, M. J. 1988. The palm, tree of life. Biology, utilization and conservation, Volumen 6. The New York Botanical Garden Press, New York, USA. BALICK, M. J. y H. T. BECK. 1990. Useful palms of the world. Columbia University Press. New York, USA. BARROW, S. 1998. A revision of Phoenix. Kew bulletin, Vol. 53, part 3. Royal Botanic Gardens, Kew. Inglaterra. COSTA, M., J. GÜEMES, C. BENTO, E. ESTRELLES, J. RIERA, Mª. J. CARRAU. 2001. El Jardín Botánico de la Universidad de Valencia. Ed. Universitat de València. Valencia, España. DEL CAÑIZO, J. A. 2011. Palmeras: Todos los géneros y 565 especies. Ed. MundiPrensa. Madrid, España. DOVE, J. 2010. Australian palms: biogeografy, ecology and systematics. CSIRO Publishing Collinwood, Victoria, Australia. DRANSFIELD, J., N. W. UHL, C. B. ASMUSSEN, W. J. BAKER, M. M. HARLEY y C. E. LEWIS. 2008. Genera palmarum. The evolution and classiﬁcation of palms. Royal Botanic Gardens, Kew. Londres, Inglaterra. FONT QUER, P. 1953. Diccionario de botánica. Ed. Labor S.A. Madrid, España. GOVAERTS, R y J. DRANSFIELD. 2005. World Checklist of Palms. Royal Botanic Gardens, Kew. Londres, Inglaterra. HALLE, F. 2004. Architectures de plantes. Ed. First Palavas. Montpellier, Francia. HENDERSON, A. 2009. Palms of southern Asia. Ed. Princeton University Press & The New York Botanic Garden. New Jersey, UK., New York, USA. HENDERSON, A., G. GALEANO y R. BERNAL. 1995. Field guide to the palms of the Americas. Ed. Princeton University Press. New Jersey, UK. HODEL, D. R. 1992. Chamaedorea palms, the species and their cultivation. Ed. Allen Spress. Lawrence, USA. IUCN. 1988. Rare and threatened palms of the new Word. IUCN Botanic Gardens Conservation Secretariat, Cambridge, Inglaterra.

Monografies Botàniques 129

IUCN. Red List of Threatened Species. http://www.iucnredlist.org. IUCN Red List Unit. IUCN UK Ofﬁce, 219c Huntingdon Road. Cambridge CB3 0DL. Inglaterra. JACQUEMIN, D. 1999. Les palmiers ornamentaux pour le climats mediterranéens. Ed. Editions Champﬂour. Marly-le-Roi. Francia MOYA, B., C. LITTARDI y J. PLUMED. 2005. La poda de las palmeras ornamentales. Biología, ecología y gestión. Ed. Asociación Española de Arboricultura. Valencia, España. QUERO, H. 2000. El complejo Brahea-Erythea (Palmae: Coryphoideae). Proyecto CONABIO L 216. Universidad Nacional Autónoma de México, Instituto de Biología, Jardín Botánico. México. RIVAS -MARTÍNEZ, S., G. NAVARRO, A. PENAS and M. Costa. Biogeographic Map of South America. A preliminary survey. International Journal of Geobotanical Research, Vol. nº 1, December 2011, pp. 21-40 + Map. ROOD, A. N. 1998. Revision of Livistona in Australia. Revista Telopea, Vol. 8 (1). Ed. National Herbarium of New South Wales, Royal Botanic Gardens, Sydney, Australia. TOMLINSON, P. B. 1990. The extructural biology of palms. Ed. Oxford University Press. New York, USA. ZONA, S. 1990. A monograph of Sabal. Revista Aliso, Vol. 2, Nº 4. Rancho Santa Ana Botanic Gardens, Claremont, California, USA.

130 Monografies Botàniques

ESPÈCIES DE PALMERES CULTIVADES AL JARDÍ BOTÀNIC 1. Acoelorrhaphe wrightii (Griseb. & H. Wendl.) H. Wendl. ex Becc. 2. Adonidia merrillii (Becc.) Becc. 3. Aiphanes horrida (Jacq.) Burret. 4. Allagoptera arenaria (Gomes) Kuntze. 5. Archontophoenix alexandrae (F. Müell.) H. Wendl. & Drude. 6. Archontophoenix cunninghamiana (H. Wendl.). H. Wendl. & Drude. 7. Areca catechu L. 8. Areca triandra Roxb. ex F. Buch.-Ham. 9. Arenga engleri Becc. 10. Bismarckia nobilis. Hildebr. & H. Wendl. 11. Brahea aculeata (Brandegee) H. E. Moore. 12. Brahea armata S. Watson. 13. Brahea brandegeei (Purpus) H. E. Moore. 14. Brahea edulis H. Wendl. ex S. Watson. 15. Brahea sarukhanii H. J. Quero. 16. Butia capitata (Mart.) Becc. 17. Caryota mitis Lour. 18. Caryota urens L. 19. Chamaedorea cataractarum Mart. 20. Chamaedorea costaricana Oerst. 21. Chamaedorea elegans Mart. 22. Chamaedorea metallica O. F. Cook ex H. E. Moore. 23. Chamaedorea microspadix Burret. 24. Chamaedorea oblongata Mart. 25. Chamaedorea potchutlensis Liebm. ex Mart. 26. Chamaedorea radicalis Mart. 27. Chamaedorea seifrizii. Burret. 28. Chamaerops humilis L. 29. Chambeyronia macrocarpa (Brongn.) Vieill. ex Becc. 30. Coccothrinax crinita (Griseb. & H. Wendl. ex C. H. Wright) Becc. 31. Copernicia alba Morong. 32. Dypsis lutescens (H. Wendl.) Beentje & J. Dransf. 33. Gaussia maya (O. F. Cook) H. J. Quero & Read. 34. Gaussia spirituana Moya & Leiva. 35. Howea belmoreana (C. Moore & F. Muell.) Becc. 36. Howea forsteriana (F. Muell.) Becc. 37. Hyophorbe lagenicaulis (L. H. Bailey) H. E. Moore. 38. Hyophorbe verschaffeltii H. Wendl. 39. Jubaea chilensis (Molina) Baill. 40. Licuala grandis H. Wendl. Monografies Botàniques 131

41. Livistona australis (R. Br.) Mart. 42. Livistona chinensis (Jacq.) R. Br. ex Mart. 43. Livistona decora (W. Bull) Dowe. 44. Livistona fulva Rodd. 45. Livistona muellery F.M. Bailey. 46. Livistona nitida Rodd. 47. Nannorrhops ritchieana (Griff.) Aitch. 48. Phoenix canariensis Chabaud. 49. Phoenix dactylifera L. 50. Phoenix reclinata Jacq. 51. Phoenix roebelenii J. O’Brien. 52. Phoenix rupicola T. Anders. 53. Phoenix sylvestris (L.) Rosb. 54. Phoenix theophrasti Greuter. 55. Pritchardia hillebrandii Becc. 56. Pritchardia munroi Rock. 57. Ptychosperma macarthurii (H. Wendl. ex H. J. Veitch) H. Wendl. ex Hook. f. 58. Ravenea glauca Jum. & H. Perrier. 59. Ravenea rivularis Jum. & H. Perrier. 60. Rhapidophyllum hystrix (Fraser ex Thouin) H. Wendl. & Drude. 61. Rhapis excelsa (Thunb.) Henry. 62. Rhapis humilis Blume. 63. Rhapis multifida Burret. 64. Sabal bermudana L. H. Bailey. 65. Sabal causiarum (O. F. Cook) Becc. 66. Sabal domingensis Becc. 67. Sabal mauritiiformis (H. Karst.) Griseb. & H. Wendl. 68. Sabal mexicana Mart. 69. Sabal minor (Jacq.) Pers. 70. Sabal palmetto (Walter) Lodd. ex Schult. & Schult. f. 71. Serenoa repens (W. Bartram) Small. 72. Syagrus coronata (Mart.) Becc. 73. Syagrus romanzoffiana (Cham.) Glassman. 74. Syagrus schizophylla (Mart.) Glassman. 75. Thrinax radiata Lodd. ex Schult. & Schult. f. 76. Trachycarpus fortunei (Hook.) H. Wendl. 77. Trithrinax campestris (Burmeist.) Drude & Griseb. 78. Washingtonia filifera (Linden ex André) H. Wendl. 79. Washingtonia robusta H. Wendl. 80. x Butyagrus nabonnandii (Prosch.) Voster.

132 Monografies Botàniques

39 79

48 52 76 49 68

46 8 20 19 31 53 54 50 74 41 80 72

64 47 7177 70 60 65 6 43 44

3 7 24 26 30 73 12 69 9 59 33 34 37 38 15 66 58 18 40 56 57 75 4 14 55 51 42 45 1 10 5 13 11 16 29

35 23 63 25 67 78 61 27 17

28 WC

62 32