LA CÈL·LULA NOM: COGNOMS: GRUP:
1r
BIOLOGIA Jordi Carmona
LA CÈL·LULA
ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ ..................................................................................................................4 2. MORFOLOGIA CEL·LULAR.................................................................................................6 2.1. la teoria cel·lular. ................................................................................................... 6 2.2. Quants tipus de cèl·lules existeixen?...................................................................... 7 2.3. La cèl·lula procariota. ............................................................................................. 9 2.3.1. Bacteris i virus ........................................................................................................................ 10 2.3.1.1. Bacteris.............................................................................................................................. 10 2.3.1.2. Virus ................................................................................................................................... 14 2.4. La cèl·lula eucariota ............................................................................................. 18 2.4.1. Membrana Citoplasmàtica................................................................................................. 19 2.4.2. Citoplasma ............................................................................................................................... 22 2.4.3. Nucli ........................................................................................................................................... 30 3. FUNCIONS CEL·LULARS ..................................................................................................32 3.1. Funcions de relació ............................................................................................... 32 3.1.1 Sensibilitat cel·lular ............................................................................................................... 32 3.1.2. Moviments cel·lulars ............................................................................................................ 33 3.2. Funcions de nutrició .............................................................................................. 36 3.3. Funcions de reproducció ....................................................................................... 39 3.3.1. Circumstàncies i factors que provoquen la divisió cel·lular. ................................. 40 3.3.2. Tipus de reproducció cel·lular........................................................................................... 41 3.3.2.1 Mitosi................................................................................................................................... 41 3.3.2.2. Meiosi................................................................................................................................. 42 3.3.3 Citodièresi (divisió cel·lular)............................................................................................... 43 4. EXERCICIS – LA CÈL·LULA................................................................................................45
Pàg.
2
LA CÈL·LULA
“La cèl·lula per al biòleg és el mateix que l’àtom per al químic; són els elements de què es componen els cossos que hem de tractar. Una cèl·lula realment simple no es pot fragmentar sense que, al mateix temps, es destrueixi la vida”.
Max Hartmann
Pàg.
3
LA CÈL·LULA
1. INTRODUCCIÓ
L’any 1665, Robert Hooke, físic anglès, va separar una fina làmina de suro i en observar amb unes lents d’augment va descobrir que era formada per una sèrie de petites cel·les, a les quals va anomenar cèl·lula, del llatí, cellula Microscopi fet servir per Hooke
(petita cel·la).
Hooke na va ser conscient que la seva troballa no era més que la unitat fonamental dels éssers vius. El material i l’equip que va utilitzar eren molt rudimentaris i, per tant, ell només va veure una estructura buida, és a dir, només va poder observar la paret d’una cèl·lula morta.
Imatge descoberta per Hooke
Amb el descobriment del microscopi òptic, R. Schleiden i T. Schawnn van reconèixer el veritable significat de la cèl·lula. Aquests dos científics van establir la teoria cel·lular segons la qual tots els éssers vius són formats per cèl·lules, essent la cèl·lula la unitat estructural i fisiològica dels éssers vius. Es va poder demostrar que la cèl·lula no era una estructura buida, sinó que era constituïda per una membrana i un citoplasma.
Imatge descoberta per Scheiden i Schwan
Pàg.
4
LA CÈL·LULA
En un principi, es creia que tant el nucli com el citoplasma eren substàncies homogènies, però amb el descobriment de la química dels colorants (segle XIX) es va poder demostrar que el citoplasma era ple d’altres estructures més petites anomenades orgànuls cel·lulars i que el nucli contenia els cromosomes.
Va ser amb el descobriment del microscopi electrònic (1931), amb un poder de resolució de més de 100.000 augments, que fou possible de deduir la veritable estructura cel·lular i aquesta estructura és la que presentem en aquest tema d’estudi. Microscopi electrònic
1
2
Pinguicula chilensis, fotos al microscopi (la barra de la escala representa 1 micró). ç transversal de fulla. Fig. 1. Tall Fig. 2. Detall del xilema.
Pàg.
5
LA CÈL·LULA
2. MORFOLOGIA CEL·LULAR 2.1. la teoria cel·lular.
La cèl·lula és la unitat dels éssers vius o, el que és el mateix, tots els éssers vius estan formats per cèl·lules.
Aquesta teoria va ser anunciada a principis del segle XIX per M. J. Schleiden i T. Schawnn (tot i que ells no tenien clar que tota la cèl·lula prové sempre d’una altra).
Posteriorment, aquesta teoria ha estat ampliada i, avui, dia, podem formular-la de la següent manera:
La cèl·lula és la unitat estructural. És l’organisme més petit i d’organització més senzilla, i tots els éssers vius estan constituïts per una o moltes cèl·lules.
La cèl·lula és la unitat funcional dels éssers vius. Una cèl·lula pot realitzar totes les reaccions necessàries per a la seva subsistència. El funcionament adequat
d’un
organisme
pluricel·lular
depèn
del
funcionament de totes i cadascuna de les seves cèl·lules.
La cèl·lula és la unitat reproductora i genètica. Tota cèl·lula s’origina d’una altra cèl·lula, això significa que existeixen mecanismes de reproducció. Fins i tot, en molts organismes existeixen cèl·lules especialitzades en la reproducció.
Pàg.
6
LA CÈL·LULA
2.2. Quants tipus de cèl·lules existeixen?
Els citòlegs admeten dos tipus de cèl·lules: procariotes eucariotes
La primera és molt senzilla, sense cap tipus de complexitat. Per contra, la segona és molt més desenvolupada i de gran complexitat.
Cèl·lula procariota
Cèl·lula eucariota
No interpreteu malament el fet que només existeixen dos tipus de cèl·lules, perquè segons la seva funcionalitat, adopten morfologies diferents. És a dir, una cèl·lula especialitzada en el moviment serà molt diferent d’una cèl·lula dedicada a captar estímuls. Però totes dues són cèl·lules eucariotes i tenen una estructura subcel·lular i una organització similar.
Els seus processos metabòlics bàsics també són semblants: respiració, síntesi de proteïnes, etc.
Pàg.
7
LA CÈL·LULA
Cèl·lula prismàtica de l’intestí
Cèl·lula epidèrmica vegetal
Cèl·lula òssia
Cèl·lules nervioses
Pàg.
8
LA CÈL·LULA
2.3. La cèl·lula procariota.
És molt simple i petita, però posseeix els elements imprescindibles per a la vida. Forma organismes simples i unicel·lulars com els bacteris i les algues cianofícees (algues verd blaves microscòpiques).
Cèl·lula procariota (cianobacteria)
Està formada per una membrana citoplasmàtica que la separa de l’exterior, però no l’aïlla. La membrana no és uniforme sinó que té unes invaginacions (entrants i sortints) anomenades mesosomes. Són els sistemes encarregats de l’obtenció d’energia.
Cèl·lula procariota (estructura)
Pàg.
9
LA CÈL·LULA
En el seu interior trobem el citoplasma o hialoplasma on suren els elements i els components cel·lulars. No té membrana nuclear i, per tant, no té nucli. No és que no tingui material genètic sinó que no es troba separat de la resta del material cel·lular. El material genètic és format per un cromosoma circular que conté els gens (l’anomenem circular perquè té la part inicial unida a la terminal).
Per sintetitzar (fabricar) proteïnes disposa d’unes granulacions citoplasmàtiques , els ribosomes.
La membrana citoplasmàtica és similar a la cèl·lula eucariota, però la major part de les vegades posseeix un embolcall que envolta aquesta membrana: la càpsula. 2.3.1. Bacteris i virus 2.3.1.1. Bacteris
Els bacteris són els organismes cel·lulars més petits. La més gran no arriba a 8 μ (micres).
El citoplasma o hialoplasma es troba envoltat per una paret cel·lular rica en sucre i proteïnes (a diferència de la paret cel·lular vegetal que és de cel·lulosa).
Molt
sovint,
posseeix
un
segon
embolcall: una càpsula també rica en sucres.
A l’interior del citoplasma trobem els orgànuls característics de les procariotes: ribosomes, cromosoma circular i les invaginacions de la membrana anomenades mesosomes.
Podem considerar els bacteris com els pobladors més antics de la Terra. Encara que microscòpics actualment el nombre total d’aquests organismes és molt més Pàg. 10
LA CÈL·LULA
elevat, molt més que la resta d’organismes junts. Poden sobreviure en condicions extremes i els trobem a tots els indrets: aigua, terra, aire, fluids interns d’altres éssers vius. Com a font d’energia utilitzen glucosa (com les cèl·lules eucariotes) i les vies per obtenir-la són molt nombroses. Alguns bacteris fan fotosíntesi, però no utilitzen clorofil·la com les eucariotes sinó uns pigments fotosintètics localitzats a les granulacions citoplasmàtiques; a més, la seva fotosíntesi no necessita oxigen. Altres bacteris són quimiosintètics, és a dir, oxiden la matèria orgànica o inorgànica. Però la major part dels bacteris viuen sobre substància orgànica produïda per altres organismes.
La creença general que els bacteris provoquen malalties és una reputació imposada perquè els que ens són més familiars són els patògens i els paràsits, però la major part d’aquests organismes són inofensius i, no tant sols això, una gran part realitzen tasques beneficioses.
Els remugadors posseeixen uns bacteris al seu tub que permet la digestió de la cel·lulosa amb el seu consegüent profit.
Els bacteris poden aprofitar el nitrogen del sòl i evitar que es perdi en forma de gas. Moltes lleguminoses s’associen a aquest tipus de bacteris fixadors del nitrogen.
El nostre intestí és ple de bacteris del tipus E. Coli. Aquests bacteris s’aprofiten dels nostres aliments però no ens provoquen cap destorb; ben al contrari redueix el nombre d’altres bacteris que sí que poden provocar malalties.
Pàg. 11
LA CÈL·LULA
Una peculiaritat dels bacteris és la seva capacitat per formar espores. Són formes de vida latent que poden resistir anys i quan troben condicions aptes tornen a desenvolupar el bacteri.
Diplococs
Bacils
Espirilos
estreptococs
estafilococs
fdfdfvibrios
Pàg. 12
LA CÈL·LULA
La forma dels bacteris en determina la seva classificació. Així, tindrem:
BACILS. Tenen forma de bastó. Normalment, en dividir-se, formen filament que adopten la forma d’un fong. Per aquesta
raó,
el
nom
científic
d’aquests
microorganismes sempre va precedit de la paraula myco (en grec significa fong). Exemple: mycobacterium tuberculae. Mycobacterium tuberculae
COCS. Tenen forma esfèrica. Tenen tendència a romandre junts un cop s’han dividit. -
si queden de dos en dos, es diuen diplococs,
-
si
formen
llargues
cadenes
es
diuen
estreptococs -
si queden en grups com si fossin un ram es diuen estafilococs.
Exemple: Staphylococcus Aureus
Staphylococcus Aureus
ESPIRILS. Tenen forma d’espiral i acostumen a estar sols. Exemple: treponema pallidum
VIBRIOS. Tenen forma com d’una coma. Exemple: vibrio parahaemolyticus
dEspirils : treponema pallidum
Vibrios: vibrio parahaemolyticus
Pàg. 13
LA CÈL·LULA
2.3.1.2. Virus Dèiem que les bacteris són els organismes cel·lulars més petits, però encara n’existeixen d’altres de més petits que no tenen la categoria de cel·lulars, és a dir són acel·lulars: els virus.
D’entrada, es va utilitzar la paraula virus (en llatí verí) per designar els agents productors de malalties i, més tard, s’aplicà indistintament per a qualsevol microbi. Però, avui en dia, aquesta paraula ens designa les entitats biològiques més petites que necessiten d’altres cèl·lules per a la seva reproducció. El primer virus que es va aconseguir aïllar va ser el virus del mosaic del tabac (1892 Ivanowsky). Per tant, queda clar que els virus no són cèl·lules i en conseqüència es troben en el llindar del que es poden considerar éssers vius.
Virus del mosaic del tabac
Virus
Els
virus,
infeccioses
doncs, que
són
només
partícules es
poden
desenvolupar dins de les cèl·lules hostes. Es transmeten de cèl·lula a cèl·lula en forma de virions.
La composició química és molt senzilla: una coberta de proteïnes i un àcid nucleic (ADN o ARN).
L’àcid nucleic conté la informació necessària per al desenvolupament intracel·lular i per a la formació de virions. Els components proteics acostumen a tenir enzims que els permet l’entrada a la cèl·lula hoste.
Pàg. 14
LA CÈL·LULA
Els virus infecten les cèl·lules (només entra l’àcid nucleic) i el que fan és servir-se de tot el material cel·lular per a la teva reproducció. Aquest procés, generalment, culmina amb la mort de la cèl·lula infectada. Els virions són alliberats i comença la infecció d’una nova cèl·lula. Procès d’nfecció viral
Fins al segle XX (1915), tots els virus descrits eren agents de malalties de plantes i d’animals superiors (virus del mosaic del tabac, midiu, mixomatoxi, pesta, etc.), però, aleshores, es van descobrir uns nous tipus de virus que també infectaven bacteris, els bacteriofags (menjadors de bacteris).
Estructura d’un bacteriofag
Bacteriofag vist amb el microscopi electrònic
Pàg. 15
LA CÈL·LULA
Cicles d’una infecció viral
En l’home provoquen malalties com al verola, el xarampió, la pòlio, la grip, l’herpes, la SIDA…
Alguns científics creuen que els virus podrien assemblarse a les formes més primitives de vida, però si pensem que un virus fora de la cèl·lula hoste ne té cap tipus d’activitat, sembla més lògic pensar que són organismes semblants als bacteris que van perdre la seva funció metabòlica, o bé que són partícules cel·lulars d’ADN, material genètic en definitiva, que han inicial la seva vida independent.
Pàg. 16
LA CÈL·LULA
Antibiòtics
Són substàncies que actuen contra els bacteris, de manera que impedeixen el seu creixement.
El
primer
antibiòtic, la penicilina, fou
descobert per Alexander Fleming (1929), quan feia uns estudis sobre el creixement bacterià. Va observar que un fong (gènere Penicilium) segregava una substància que aturava el desenvolupament dels bacteris. Posteriorment, s’ha vist que hi ha molts tipus de bacteris i, per tant, s’han descobert molts antibiòtics diferents.
Els antibiòtics no són eficaços davant dels virus. Fixeu-vos que un virus utilitza les cèl·lules de l’organisme per reproduir-se, o sigui que si ataquem els virus el que fem és actuar contra les pròpies cèl·lules de l’organisme atacat. L’única forma contra els virus és augmentar les defenses immunològiques de l’individu, aquesta és la base de les vacunes.
Pàg. 17
LA CÈL·LULA
2.4. La cèl·lula eucariota.
La mida d’aquest tipus de cèl·lules és força més gran de les procariotes:
Procariota
1 μ micra
Eucariota
50 – 100 μ micres
Existeixen dos tipus de cèl·lules eucariotes: les animals i les vegetals, que presenten moltes similituds i algunes diferències, com podràs observar en el següent dibuix:
cèl·lula eucariota vegetal
cèl·lula eucariota animal
La cèl·lula eucariota, tant l’animal com la vegetal, presenta tres parts fonamentals:
la membrana citoplasmàtica, que envolta la cèl·lula separant-la de l’exterior però no aïllant-la.
el citoplasma (hialoplasma), líquid viscós en la qual suren tots els orgànuls cel·lulars. Pàg. 18
LA CÈL·LULA
el nucli, que és el centre de la cèl·lula, responsable de la coordinació i del funcionament. 1 A = 10 −10 metres
(0, 0000000001 metres)
1nm = 10 −9 metres (0,000000001 metres) 1 μ = 10 −6 metres (0,000001 metres) 2.4.1. Membrana Citoplasmàtica
La membrana aïlla el citoplasma, però no és un embolcall continu, sinó que té porus. Això li permet de regular el pas de les substàncies que entren i surten de la cèl·lula i que són necessàries per a les funcions de nutrició, relació i reproducció. Però no totes les substàncies poden travessar aquesta membrana. Tan sols fer-ho aquelles imprescindibles per al seu funcionament. Per això, diem que és una membrana selectiva.
Membrana citoplasmàtica
Cèl·lula de teixit nerviòs (membrana citoplasmàtica)
La membrana té una amplitud d’uns 75ª. Té una mida suficientment petita per no poder observar la seva estructura al microscopi òptic. És per aquest motiu que no es va poder explicar com era fins al descobriment del microscopi electrònic.
Pàg. 19
LA CÈL·LULA
I quina és l’estructura d’aquesta membrana?
Gràcies al microscopi òptic es coneixia la seva existència i, mitjançant reaccions químiques, la seva composició (proteïnes i fosfolípids, un tipus particular de substàncies similars als greixos), però no se’n sabia la disposició dels fosfolípids i de les proteïnes. En un principi, van existir diferents teories; una d’elles era que les proteïnes formaven una doble capa molt prima i, entremig, una capa de fosfolípids. Avui en dia, sabem que és una capa de fosfolípids amb inclusions de proteïnes.
Aquesta fosfolípids
membrana i
formada
proteïnes
amb
per una
amplada de 75 A rep el nom de membrana unitat i no tan sols la trobem a la membrana citoplasmàtica sinó també a la major part dels Membrana unitat
orgànuls cel·lulars.
El fet que la major part dels orgànuls cel·lulars tinguin membrana unitat, és un concepte de gran utilitat per explicar les similituds entre la cèl·lula procariota i l’eucariota.
En un principi, la cèl·lula seria una massa de protoplasma limitada per una membrana sense cap tipus d’orgànuls, aquests sorgiren com a conseqüència d’un procés evolutiu a partir de les invaginacions de la membrana.
Pàg. 20
LA CÈL·LULA
Les cèl·lules vegetals tenen una paret cel·lular que recobreix la membrana citoplasmàtica. Aquesta capa és rígida i gruixuda, formada per una substància anomenada cel·lulosa. El paper principal de la membrana és donar protecció i evitar el trencament osmòtic de la cèl·lula.
Parets cel·lulars
Trencament (lisi) osmòtica Si una cèl·lula es troba en un medi que té una concentració més elevada d’aigua que la que existeix en el seu interior, a través de la membrana citoplasmàtica l’aigua tendeix a entrar dins la cèl·lula per igualar la qualitat d’aigua externa i interna. Si la cèl·lula no posseeix un mecanisme que aturi aquesta entrada i que ofereixi rigidesa enfront la pressió que significa l’entrada d’aigua, acabarà per trencar-se. En el cas de les cèl·lules vegetals, la paret és el mecanisme que fan servir per evitar el trencament.
Nota: és precisament la cel·lulosa la substància que s’utilitza per fer paper com el que ara tens a les mans. Pàg. 21
LA CÈL·LULA
2.4.2. Citoplasma
El citoplasma és un líquid viscós ple de substàncies i nutrients. Els orgànuls cel·lulars i el nucli suren en aquest líquid heterogeni.
El conjunt d’orgànuls cel·lulars és el que hom coneix com a formiplasma (o morfiplasma), la resta de líquid que forma el citoplasma és l’hialoplasma.
En el formiplasma trobarem: reticle endoplasmàtic llis i rugós complex de Golgi lisosomes vacúols mitocondris cloroplasts centrosomes Formiplasma
RETICLE ENDOPLASMÀTIC És una xarxa de saquets aplanats, formats per membrana unitat, col·locats paral·lelament entre la membrana nuclear i la membrana citoplasmàtica. Freqüentment, a la membrana d’aquests saquets trobem adherits els ribosomes, la qual cosa li dóna un aspecte granulós.
Quan trobem ribosomes en la seva superfície parlem de reticle endoplasmàtic trobem
rugós,
ribosomes
si
no
reticle
endoplasmàtic llis. Reticle endoplasmàtic
Pàg. 22
LA CÈL·LULA
Podem destacar com a funcions del reticle endoplasmàtic:
Suport mecànic, ja que divideix la cèl·lula en una sèrie de compartiments. Síntesi de proteïnes, sobretot el reticle endoplasmàtic rugós. Els ribosomes també col·laboren en aquesta tasca i és dins del reticle endoplasmàtic rugós on s’acaben de formar les proteïnes. Transport de substàncies per l’interior de la cèl·lula, fins i tot, eliminació de substàncies tòxiques. Síntesi i fabricació de lípids (greixos) i hormones. RIBOSOMES Formats per ARN (Àcid ribonucleic) ribosòmic, no presenten membrana unitat. Tenen dues parts o subunitats.
Subunitats dels ribosomes
Ribosomes al reticle endoplasmàtic
Els ribosomes són el taller de muntatge on s’edifiquen les molècules proteïques.
La
informació
genètica
proporcionada
per
l’ADN
(Àcid
desoxirribonucleic) arriba als ribosomes mitjançant l’ARN missatges. Un cop arriba als ribosomes, aquest ARN dóna la informació necessària per tal que es fabriquin proteïnes (sintetitzin).
Els ribosomes es poden trobar al citoplasma aïllat, i formen cadenes anomenades
polisomes
o
també
els
podem
trobar
units
al
reticle
endoplasmàtic. Pàg. 23
LA CÈL·LULA
COMPLEX DE GOLGI Està format per conjunts de dictiosomes. Aquests són una mena de saquets aplanats. El Complex de Golgi es troba molt a prop del reticle endoplasmàtic i, durant molt de temps, es va considerar com una part del reticle endoplasmàtic llis.
Complex de Golgi
També es creia que no hi havia reticle endoplasmàtic a les cèl·lules vegetals però, avui en dia, sabem que si existeix i, a més, té un paper molt important en la fabricació de la paret cel·lular.
La funció del complex de Golgi està relacionada amb la secreció de substàncies per enviar-les als diferents punts de la cèl·lula, o bé a l’exterior empaquetades en forma de vesícules. Una de les vesícules que fabrica en les cèl·lules animals són els lisosomes. Complex de Golgi vist amb microscopi electrònic
Pàg. 24
LA CÈL·LULA
LISOSOMES Són unes esfèrules petites que s’originen als dictiosomes del Complex de Golgi i presenten membrana unitat. Els lisosomes són plens de substàncies digestives que ajuden a separar les diferents molècules dels nutrients cel·lulars.
Funció dels lisosomes
Les principals funcions dels lisosomes són: Fagocitosi: Quan a una cèl·lula hi penetra una substància alimentària, els lisosomes s’uneixen a ella i formen un vacúol digestiu. Un cop finalitza la digestió els residus són expulsats a l’exterior. Autofàgia: Els lisosomes poden destruir parts de la pròpia cèl·lula. Aquest no és un costum gaire estès; però, en cas de necessitat, si l’aportació energètica és molt precària pot ser una bona forma d’obtenir energia. També pot servir per evitar pèrdues innecessàries. Per exemple, si un altre orgànul no funciona, els seus materials poden servir per a la cèl·lula i els lisosomes alliberen les molècules necessàries per al funcionament cel·lular. De vegades, els lisosomes poden provocar una autodestrucció i, per aquest motiu, se’ls coneix com a orgànuls del suïcidi.
Pàg. 25
LA CÈL·LULA
VACÚOLS Són vesícules limitades per membrana unitat molt característiques de les cèl·lules vegetals. Tot i que també trobem vacúols animals.
Ubicació del vacuol a la cèl·lula
En les cèl·lules vegetals, tenen un paper molt important com a magatzem de substàncies: sucres, àcids orgànics, proteïnes, pigments, olis, etc. A les cèl·lules joves són petits i augmenten molt de mida amb l’edat, la qual cosa provoca que el citoplasma i el nucli es comprimeixin contra la paret cel·lular.
Observació d’un vacuol al microscopi
Pàg. 26
LA CÈL·LULA
CENTRIOLS Estan situats a prop del nucli estan formats per uns tubs paral·lels, agrupats de dos en dos o de tres en tres i formen un cilindre.
Tall transversal de centriols situats a la base d’un cili o flagel.
Tall transversal d’un centriol
Centriols situats aprop del nucli
Imatge tridimensional d’un centriol
Ubicació i detall dels centriols a la cèl·lula
Estan relacionats amb la funció de reproducció de les cèl·lules animals. A prop del nucli trobarem dos centríols disposats perpendicularment i envoltats per unes fibres anomenades àster. Quan arriba el moment de la divisió cel·lular, aquests centríols formaran el fus mitòtic.
També estan relacionats amb el moviment de la cèl·lula, ja que són la base i el motor dels cilis i dels flagels. Els cilis i els flagels són unes estructures que permeten el desplaçament cel·lular.
Pàg. 27
LA CÈL·LULA
MITOCONDRIS Corpuscles allargats o arrodonits, formats per una doble membrana unitat. La membrana externa és llisa, però la interna està arreplegada formant les crestes mitocondrials. L’interior del mitocondri es coneix com a matriu mitocondrial, més dens que el citoplasma i molt ric en enzims.
Esquema d’un mitocondri
La importància dels mitocondris és força considerable, ja que és el lloc de la cèl·lula on els nutrients són cremats i, per tant, és d’on s’obté energia. Aquesta no es desprèn d’una forma incontrolada; ben al contrari, l’energia produïda per la
combustió
emmagatzemada
és en
captada forma
i
d’energia
química: la molècula d’ATP (Adenosin trifosfat). L’energia pot ser, d’aquesta forma, fàcilment transportada i aplicada. Per poder realitzar aquesta important tasca, el mitocondri posseeix tota una sèrie de sistemes enzimàtics. Representació energética dels mitocondris
Podem considerar els mitocondris com a centrals energètiques: transformen l’energia potencial en una altra forma d’energia: ATP, més estable i útil per a les reaccions cel·lulars. Pàg. 28
LA CÈL·LULA
PLASTS Orgànuls dels citoplasma, amb doble membrana: l’externa és llisa i la interna forma estructures. Segons el seu contingut hi ha diferents tipus de plasts:
els cloroplasts contenen clorofil·la, els cromoplasts estan impregnats de pigments, els leucoplasts fabriquen midó.
Els cloroplasts només es troben en les cèl·lules vegetals i són de doble membrana. La part interna es coneix com a estroma i és plena d’uns discs, el conjunt dels quals constitueix la grana. Dins de cada disc existeixen les unitats fotosintètiques i és en aquestes unitats que trobarem la clorofil·la.
Estructura d’un cloroplast
La fotosíntesi és una conversió d’energia lluminosa en química que provoca la síntesi de substàncies orgàniques a partir de matèria inorgànica. Pàg. 29
LA CÈL·LULA
2.4.3. Nucli
Normalment , es troba situat al centre del citoplasma, però es pot donar el cas que es trobi en posició lateral. Està separat del citoplasma per una membrana nuclear que és doble i conté una sèrie de porus per permetre l’intercanvi de substàncies.
Les cèl·lules acostumen a ésser uninucleades tot i que també existeixen cèl·lules polinucleades.
El nucli intervé en els processos de reproducció cel·lular, en la transmissió dels caràcters genètics i en tots els processos d’organització i de coordinació cel·lular. Nucli d'una cèl·lula del fetge humà
Dins de la membrana nuclear observem el nucleoplasma o carioplasma. Surant hi trobarem els nucleols, formats per proteïnes i ARN, i la cromatina formada per ADN. La cromatina, en el moment de la divisió cel·lular, forma els cromosomes que contenen ADN (gens), proteïnes i també fragments d’ARN.
Estructura d’un nucli
Pàg. 30
LA CÈL·LULA
Tots els individus d’una mateixa espècie tenen el mateix nombre de cromosomes. Aquests estan compostos per una matriu o substància fonamental travessada per un filament espirilitzat d’ADN. Presenten dues construccions (estretaments): primària i secundària. La primària o contròmer la tenen tots els cromosomes i és per on pengen del fus mitòtic.
Detall d’un nucli
Pàg. 31
LA CÈL·LULA
3. FUNCIONS CEL·LULARS
Tots els éssers vius fan les mateixes funcions: autorregular-se (relacionar-se i nudrir-se), crèixer i reproduïr-se. La cèl·lula com a unitat dels éssers vius, és capaç de fer-les.
Així, la cèl·lula fa les funcions de Relació, recepció d’estímuls i moviment respecte del medi ambient, és a dir, posen en contacte l’interior i l’exterior de la cèl·lula. Nutrició, aportació de nutrients i d’energia per a la construcció de la pròpia matèria cel·lular i per a la realització de les diferents activitats vitals. Reproducció, que inclou tots els processos de formació de noves cèl·lules. 3.1. Funcions de relació
Les funcions de relació permeten, a la cèl·lula, de recollir informació de l’ambient extern i intern, de respondre als canvis de forma adequada. 3.1.1 Sensibilitat cel·lular
Les cèl·lules es troben envoltades per un medi extern que no acostuma a ser constant, sinó que pateix modificacions. Aquestes provoquen en la cèl·lula irritacions i excitacions diverses. Quan això
succeeix
diem
que
aquests
canvis
ambientals són estímuls. Fagocit atrapant bacteri
Pàg. 32
LA CÈL·LULA
Els estímuls provoquen, en la cèl·lula, una resposta (reacció) que pot consistir en un desplaçament respecte de l’estímul: tàxies o tactismes; o bé en un canvi en la seva orientació: tropismes.
Si la reacció provoca un desplaçament o un gir cap a l’estímul parlarem de tactisme positiu (desplaçament) o tropisme positiu (canvi d’orientació). En cas contrari, és a dir, quan la resposta és un allunyament de l’estímul, parlarem de tactismes negatius.
Tactisme positiu d’una fagocitosi
Segons sigui la classe d’estímul, els tactismes o tropismes prenen diversos noms. Per exemple:
fototactisme, les reaccions són provocades per la llum, geotactisme, si és la gravetat la que provoca la reacció, quimiotactisme, quan són substàncies químiques les causants de l’estímul termotactisme, si l’estímul és la temperatura. 3.1.2. Moviments cel·lulars Totes les cèl·lules tenen moviments que posen de manifest la seva vida. Alguns d’aquests moviments són difícils d’observar; en canvi, d’altres són perfectament visibles al microscopi.
Pàg. 33
LA CÈL·LULA
Els moviments més importants són:
moviments de ciclosi moviments ameboides moviments vibràtils moviments contràctils Cloroplast que es velluga
Moviments de ciclosi Són
corrents
internes
(endocel·lulars)
que
del
hialoplasma
arrosseguen
els
diferents orgànuls citoplasmàtics. Produeixen un moviment del citoplasma, encara que la cèl·lula no es desplaci. Es donen en cèl·lules que tenen una estructura esquelètica de Ciclosi a una cel·lula vegetal
cel·lulosa i un gran vacúol central.
La ciclosi es pot veure afectada per la llum, la temperatura i altres factors que poden accelerar-la. Moviments ameboides Són corrents del citoplasma; però en cèl·lules que no tenen una membrana consistent (glòbuls blancs de la sang, amebes, etc.), el cos
cel·lular
pseudodopoli
es
deforma
(fals
peu)
i
origina
gràcies
a
un un
desplaçament de l’hialoplasma. Fals peu (presudodopoli)
Els pseudopods són transitoris i es formen en diferents punts de la cèl·lula, la seva forma pot variar des de prims i llargs, fins a curts i aïllats.
Pàg. 34
LA CÈL·LULA
Moviments vibràtils Els presenten cèl·lules amb cilis i flagels (espermatozous, protozous ciliats i flagelats, etc.). Les vibracions de cilis i flagels en les cèl·lules lliure fa que aquestes es desplacin en el medi. Si les cèl·lules són fixes i grans el que passa és que és el medi el que es belluga respecte de la cèl·lula.
Els cilis són orgànuls motors diferenciats a la superfície cel·lular. Són curts i nombrosos, es belluguen en un sol plànol i de forma sincronitzada amb un tipus de moviment anomenat cop de rem: el cili es desplaça ràpidament cap enrere i torna lentament a la seva posició de partida. En exemple d’organisme amb moviment ciliar és el Parameci.
Els flagels són pocs i llargs, es belluguen també en un sol pla. Es troben en els flagel·lats que van acompanyats de membranes ondulatòries com el Tripanosoma. Flagels d’espermatozoo
espermatozoides,
També
trobarem
zoospores,
etc.
flagels Una
als cèl·lula
flagel·lada pot tenir un o diversos flagels, que són expansions del citoplasma, filiformes i mòbils, la longitud dels quals sobrepassa la del cos de la cèl·lula.
Els flagels poden presentar diversos tipus de moviment: tirabuixó, fuet, hèlix propulsor, cop de rem, etc. Pàg. 35
LA CÈL·LULA
Moviments contràctils Són
els
s’escurcen
moviments en
una
de
les
direcció
cèl·lules fixa,
quan
mitjançant
microfibres, com succeeix en les fibres musculars, en què el moviment de contracció és a causa de la presència
de
molècules
proteïques
en
l’hialoplasma. Detall al microscopi de contracció
3.2. Funcions de nutrició.
Són les funcions necessàries per aconseguir la matèria i l’energia per al manteniment normal de la vida; és a dir, per al metabolisme cel·lular. Tot i que hi ha organismes que temporalment poden reduir el mínim aquest metabolisme i romandre en estat de vida latent (enquistament, espores). Hi ha dos tipus de nutrició: Nutrició autòtrofa Pròpia
d’organismes
que
tenen
orgànuls
especialitzats en dur a terme transformacions energètiques (cloroplasts, pigments fotosintètics) Gràcies a la seva capacitat per transformar i acumular
energia
lliure
(fotosíntesi
o
quimiosíntesi) sintetitzen substàncies orgàniques a partir de substàncies inorgàniques com l’aigua, sals minerals i el CO 2 .
A partir de les substàncies orgàniques, poden obtenir els nutrients i l’energia necessaris per dur a terme totes les funcions cel·lulars.
Cloroplast
Pàg. 36
LA CÈL·LULA
Nutrició heteròtrofa És la dels organismes sense orgànuls especialitzats. La major part de les cèl·lules animals presenten aquest tipus de nutrició. Com que no tenen la capacitat de transformar l’energia externa en energia pròpia, necessiten prendre aliments endotèrmics i orgànics que li ho proporcionin. Aleshores, necessiten capturar l’aliment i digerir-lo. Aquest procés el podem dividir en una sèrie d’etapes.
Protozou en procés de fagocitosi
Captura: la cèl·lula ha d’atraure o capturar les partícules alimentàries. Ho pot fer mitjançant cilis, flagels o per emissió de pseudopodes.
Ingestió: un cop la partícula d’aliment penetra dins la cèl·lula, es forma un vacúol alimentari, l’aliment envoltat per a una membrana que el separa de la resta de components cel·lulars.
Digestió: el vacúol alimentari atrau els lisosomes, que entren a l’interior i es forma un vacúol digestiu. Els lisosomes són plens d’enzims digestius que descomponen l’aliment en les petites molècules que el formen. Pàg. 37
LA CÈL·LULA
Difusió: els nutrients, és a dir, les petites molècules obtingudes dels aliments difonen a través de la membrana del vacúol i arriben al citoplasma, on seran utilitzades pels diferents orgànuls cel·lulars com a matèria primera o com a font d’energia. Aleshores, el vacúol digestiu es transforma en un vacúol fecal.
Imatge abans o després de la digestió cel·lular de la capim-braquiària A: abans
B: després
Egestió i defecació: el vacúol fecal és ple de substàncies que la cèl·lula no pot aprofitar. Aleshores, mitjançant la defecació, el vacúol fecal és expulsat. El fet d’alliberar-se de les substàncies no nutrients com a egestió.
Metabolisme i excreció: el metabolisme és el conjunt de reaccions que fa la cèl·lula per tal de convenir els nutrients en matèria orgànica pròpia o bé els crema per aconseguir energia. Fruit d’aquestes reaccions s’obtenen una sèrie de productes de rebuig (diòxid de carboni, amoníac, urea, etc.) que cal expulsar a l’exterior, parlem, aleshores, d’excreció. Aquesta fase és comuna per als organismes de nutrició autòtrofa i heteròtrofa.
Pàg. 38
LA CÈL·LULA
3.3. Funcions de reproducció.
Els processos de divisió cel·lular d’una importància extraordinària, ja que en depèn la perpetuació de les espècies biològiques, tant si són unicel·lulars com pluricel·lulars. Nosaltres, en aquest tema, ens centrarem en la reproducció a nivell cel·lular.
Diferents fases en el procés de mitosi
Meiosi d’una cèl·lula
Aquests processos de divisió poden ser diversos, però abans parlem de quines són les causes de la divisió cel·lular.
Pàg. 39
LA CÈL·LULA
3.3.1. Circumstàncies i factors que provoquen la divisió cel·lular.
Relació nucleoplasmàtica Si el citoplasma creix excessivament respecte del nucli, aquest desequilibri provoca un augment de la massa nuclear i s’inicia la divisió per restablir l’equilibri.
Presència d’oxigen i substàncies nutritives Perquè hi hagi divisió és necessària una duplicació del material nuclear i aquesta necessita molta energia.
Temperatura adequada Per cada cas particular existeix una temperatura òptima però, normalment, podem establir què passa entre els 0 i els 40ºC.
Necrohormones Hormones produïdes per cèl·lules ferides d’un teixit animal o vegetal. Influeixen sobre les cèl·lules veïnes accelerant la divisió cel·lular per tal de curar la ferida.
Substàncies químiques S’ha observat que algunes substàncies químiques afavoreixen i acceleren la divisió cel·lular. Per exemple, el nitrat de manganès, al 0,5 % accelera la divisió del parameci o el clorur de magnesi al 1,5 % afavoreix la regeneració d’òrgans perduts en els pòlips.
Pàg. 40
LA CÈL·LULA
3.3.2. Tipus de reproducció cel·lular.
Hi ha dos tipus de reproducció cel·lular: mitosi meiosi 3.3.2.1 Mitosi. En arribar les cèl·lules a un determinat moment de la seva vida, es reprodueixen, és
a
dir,
produeixen
altres
cèl·lules
semblants a elles. La reproducció o la multiplicació cel·lular és un procés de divisió, gràcies al qual una cèl·lula (cèl·lula mare) es divideix en dues parts (cèl·lules filles) que després creixeran fins a arribar a la mida característica del tipus de cèl·lula que es tracti.
D’aquest procés n’han de resultar cèl·lules filles que siguin iguals a la mare, és a dir, a les cèl·lules filles tinguin els mateixos orgànuls i, sobretot, el mateix material Mitosi d’una cèl·lula
genètic que el nucli matern, assegurant la
perpetuació de la informació genètica. Per aquest motiu previ a la divisió o mitosi, existeix una etapa: interfase, en la qual la cèl·lula es prepara i duplica el seu material genètic; posteriorment, en la mitosi serà dividit en dues parts iguals.
La mitosi és un procés continu, però per a un millor estudi s’ha dividit en quatre etapes: profase, metafase, anafase i telofase.
Pàg. 41
LA CÈL·LULA
3.3.2.2. Meiosi. És un procés de reproducció cel·lular pel qual a partir d’una cèl·lula mare s’obtenen cèl·lules
filles
informació
amb
genètica.
la
meitat
Aquest
de
la
tipus
de
divisió només es dóna en la reproducció sexual.
La meiosi podríem dir, de forma intuïtiva, que són dues mitosis seguides però sense una interfase entre elles. Com que no hi ha una duplicació de material genètic, aquest, al final del procés, es dividirà en dues parts. Meiosi d’una cèl·lula
Tots els individus d’una mateixa espècie tenen sempre el mateix nombre de cromosomes (Llei de la constància numèrica dels cromosomes). Per exemple, en la espècie humana tenim 46 cromosomes, quan una persona presenta més o menys cromosomes, presenta anomalies. Altres espècies poden presentar diferent nombre de cromosomes: el tritó el té 24, la granota en té 26, la vaca en té 60…
En la reproducció sexual, un individu es forma de la fusió de dues cèl·lules gamètiques: cadascuna amb la meitat de la informació genètica del nou individu. Si aquest fenomen no es produís en cada fecundació, per formar un nou individu es duplicaria el nombre de cromosomes i no se seguiria la llei de la constància numèrica dels cromosomes. Seguint Fecundació (cèl·lules gamètiques)
amb l’exemple de l’espècie humana, cadascun de
nosaltres es forma de la fusió d’un òvul (23 cromosomes) i un espermatozoide (23 cromosomes). Pàg. 42
LA CÈL·LULA
3.3.3 Citodièresi (divisió cel·lular).
És la divisió del citoplasma després de la mitosi. Hi ha diversos tipus de divisió citoplasmàtica: bipartició, pluripartició, gemmació, esporulació.
Bipartició En les cèl·lules animals es realitza normalment per estrangulació del citoplasma en l’equador de la cèl·lula, de manera que es formen dues cèl·lules filles.
Bipartició (fissió binaria)
En les cèl·lules vegetals, el fenomen és una mica més complex i es basa en l’aparició, en el pla equatorial de la cèl·lula mare, d’una nova paret cel·lular que separa les dues cèl·lules filles. L’elaboració d’aquesta nova membrana és a càrrec de l’aparell de Golgi, i s’acumula gran quantitat de dictiosomes als dos costats de l’equador de la cèl·lula mare. Aquests dictiosomes alliberen gran quantitat de vesícules carregades de material que ha de servir per a la nova membrana. Després, els dictiosomes marxen cap al centre de les cèl·lules filles.
Pàg. 43
LA CÈL·LULA
Pluripartició A partir de la cèl·lula mare apareixen més de dues cèl·lules filles. En primer, lloc, es divideix el nucli diverses vegades i després es produeix la divisió del citoplasma i apareixen tantes cèl·lules com nuclis formats.
Gemmació S’origina una protuberància o gemma en el citoplasma cap al qual es trasllada el nucli fill, que queda englobat en el citoplasma. Posteriorment es produeix un envà que separa els nuclis i apareix una cèl·lula filla molt més petita que la cèl·lula mare. La cèl·lula filla creix sense separar-se de la mare, fins a arribar a tenir la seva mida. La gemmació pot ser senzilla o múltiple.
Esporulació
Gemmació
La cèl·lula mare queda envoltada per una coberta que l’aïlla de l’exterior. Després, el nucli es divideix diversos cops. Cada nucli fill s’envolta d’una mica de citoplasma de la cèl·lula mare, de la membrana citoplasmàtica i d’una coberta i es forma, d’aquest amanera, diverses cèl·lules filles que s’alliberen en trencar-se la coberta de la cèl·lula mare. Les cèl·lules filles o espores, quan troben un medi òptim, es desenquisten, creixen i desenvolupen les seves funcions. Si no troben aquestes condicions favorables romanen força de temps en estat d’espora fins a trobar les condicions adients.
Esporulació
Pàg. 44
LA CÈL·LULA
4. EXERCICIS – LA CÈL·LULA Ex 1. Els éssers vius
“Els éssers vius són tots aquells éssers que poden autorregular-se (relacionar-se i nudrir-se), créixer i reproduir-se”.
a) Encercla quin dels següents dibuixos representen un ésser viu:
palmera
virus
diamant
or
gat
mongeta
parameci
tulipa
Pàg. 45
LA CÈL·LULA
Ex 2. La unitat dels éssers vius
“Tots els éssers vius són formats per petites estructures anomenades cèl·lules”
a) De què està format un diamant? ………………....................……, quina diries que és la seva unitat?
De què està format un parameci? …............................……………… i una palmera? Per tant, quina és la unitat d’aquests éssers?
b) Què diu la teoria cel·lular? T’adones de la importància d’aquesta teoria en el moment de la seva publicació?
c) Qui va ser el primer científic en utilitzar la paraula cèl·lula? Realment observava cèl·lules? Què era el que va observar?
Pàg. 46
LA CÈL·LULA
d) Si un bacteri, per exemple, el vibrio colera (que produeix el còlera) 2 micrometres (1 micrometre = 0,001 mm) quants en tindríem en 1 metre (col·locats un al costat dels altres). És clar que, per a veure aquest organisme, necessitarem alguna eina. Quina?
e) No totes les cèl·lules són tan petites, sabries dir alguna cèl·lula que es pugui observar sense l’ajut de cap eina?
f) A quines conclusions arribes sobre la mida de les cèl·lules?
Pàg. 47
LA CÈL·LULA
Ex 3. La cèl·lula procariota i la cèl·lula eucariota
“Els citòlegs han arribat a la conclusió que hi ha dos tipus de cèl·lules: procariotes i eucariotes”
a) Fes un dibuix d’una cèl·lula, pinta cada orgànul o cada part, d’un color diferent.
Pàg. 48
LA CÈL·LULA
b) Omple el quadre següent
Part / Orgànul
Funció
Dibuix
c) Sabries dir quin tipus d’éssers vius presenten aquest tipus de cèl·lules? Creus que són éssers molt desenvolupats o poc desenvolupats? Unicel·lulars o pluricel·lulars?
Pàg. 49
LA CÈL·LULA
d) Investiga sobre les bactèries i fes-ne un breu resum tot indicant la seva mida, la seva forma i el seu paper biològic.
Pàg. 50
LA CÈL·LULA
Ex 4. La cèl·lula eucariota
“Les cèl·lules eucariotes estan més desenvolupades que les procariotes. Si en el regne dels éssers vius trobem animals i vegetals vol dir que hi haurà eucariotes animals i vegetals”.
a) Quina creus que és la principal diferència entre una cèl·lula animal i una de vegetal?
b) Dibuixa, a l’esquerra, una cèl·lula eucariota animal i, a la dreta, una cèl·lula eucariota vegetal. Pinta cada orgànul d’un color.
Pàg. 51
LA CÈL·LULA
c) Omple el quadre següent: Part / orgànul
Funció
Dibuix
d) Fes una llista dels orgànuls o parts que són comunes a les cèl·lules eucariotes i vegetals, una altra que només siguin animals i una última dels orgànuls o parts que només siguin vegetals: comuns
animals
vegetals
Pàg. 52
LA CÈL·LULA
e) Ara pots comentar amb més profunditat les diferències entre les cèl·lules eucariotes animals i vegetals.
f) Comenta quines són les principals diferències entre una cèl·lula i una de procariota.
Ex. 5: Els virus
“Els virus són éssers microscòpics situats al llindar de la vida. Un virus és un paràsit obligat ja que necessita una altra cèl·lula per poder reproduir-se”.
a) Aquest dibuix representa un esquema d’un virus, anomena’n cadascuna de les seves parts i dóna una explicació sobre la funció de cadascuna d’elles.
Pàg. 53
LA CÈL·LULA
b) Fes un dibuix que representi el cicle d’un virus, cal que hi posis els noms corresponents.
Pàg. 54
LA CÈL·LULA
Ex. 6: Informes del laboratori
“Quan es fan experiències al laboratori, cal que després facis un informe. Com que aquest serà el primer, t’ajudarem amb un guió”.
Títol de l’experiència. Introducció: fes un breu resum del que has fet al laboratori i quin és el seu contingut. Objectius: què pretenem amb el nostre treball al laboratori? Bases teòriques: tots experiència es recolza en una teoria. Material: indica quin material, eines i reactius has utilitzat. Procediment: descriu els passos realitzats. Resultat: molts cops el que s’ha de fer és un dibuix. Conclusions: compara la teoria amb la pràctica.
Pàg. 55
LA CÈL·LULA
Pàg. 56
LA CÈL·LULA
Ex. 7: Informe de vídeo
“Després d’observar un vídeo, per tal que recordis el que has vist, cal fer un informe ja que aquest també és el teu primer informe et donem un guió”.
Títol del vídeo. Introducció: resum del contingut i del tema tractat. Guió: fes un esquema de les parts del vídeo. Desenvolupament: descriu i amplia l’esquema del vídeo. Conclusions: compara el que has vist amb les idees teòriques i les pròpies.
Pàg. 57
LA CÈL·LULA
Pàg. 58
LA CÈL·LULA
Ex. 8: Esquema
“Ara farem un esquema de tot el que hem tractat”.
Pàg. 59
LA CÈL·LULA
Ex. 9: Sopa de lletres
“Busca la paraula que descriu la definició”.
a) Ésser que es pot nodrir, créixer i reproduir-se. b) Unitat de tots els éssers que es poden nodrir, créixer i reproduir-se. c) Cognom del primer científic que va utilitzar la paraula cèl·lula per primer cop. d) Ésser format per una cèl·lula procariota. N’hi ha de beneficiosos però també poden provocar malalties. e) Part de les cèl·lules que les delimita, però que no les aïlla de l’exterior. f) Cèl·lula desenvolupada amb nucli. g) Orgànul energètic de les cèl·lules h) Ésser acel·lular, el seu nom significa verí. i) Sigles del material genètic situat dins del nucli.
E
S
Q
W
E
R
T
A
Y
H
U
U
I
O
P
A
L
E
I
O
A
R
C
A
S
U
D
F
R
O
N
I
A
A
L
G
R
S
E
K
A
V
E
L
R
A
V
E
T
E
R
A
E
C
V
I
U
V
C
A
B
C
O
O
A
C
O
O
E
A
M
B
V
C
X
V
B
T
T
B
E
X
Z
V
N
R
N
D
A
I
M
I
T
O
C
O
N
D
R
I
Pàg. 60
LA CÈL·LULA
Ex. 10: Teixits vegetals
“Els organismes pluricel·lulars no estan formats per cèl·lules a l’atzar; tot al contrari, les cèl·lules s’especialitzen en una funció determinada i s’agrupen formant teixits”
a) Fes un esquema general dels teixits vegetals.
Pàg. 61
LA CÈL·LULA
b) A continuació trobaràs 3 quadres;
a cada un d’ells, has de fer un dibuix
representatiu del teixit i un resum de les principals característiques (funció, situació a la planta, etc.)
TEIXIT MERISTEMÀTIC
PARÈNQUIMES
TEIXITS PROTECTORS
Pàg. 62
LA CÈL·LULA
Ex. 11: Teixits animals
“Els teixits animals són més complexos que els vegetals, això significa que les cèl·lules animals s’especialitzen més que les vegetals”.
a) Fes un esquema general dels teixits animals.
Pàg. 63
LA CÈL·LULA
b) Tot seguit trobaràs una sèrie de quadres; a cada un d’ells, has de fer un dibuix del teixit i un resum de les principals característiques (funció, situació a un organisme animal, etc.). TEIXIT EPITELIAL
TEIXITS CONNEXTIUS:OSSI
TEIXITS CONDUCTORS
TEIXITS SOSTENIMENT
TEIXITS CONNECTIUS: ADIPÓS
TEIXITS CONNECTIUS: CONJUNTIU
TEIXITS CONNECTIUS:
TEIXIT MUSCULAR
TEIXIT NERVIÓS
CARTILAGINÓS
Pàg. 64
LA CÈL·LULA
Pàg. 65
LA CÈL·LULA
Ex. 12: Les funcions cel·lulars
“Les cèl·lules són les unitats estructurals dels éssers vius, com a tals cadascuna d’elles pot realitzar les tres funcions necessàries per la vida: nutrició, relació i reproducció”.
Observa aquest dibuix i respon les qüestions següents:
Parts de la cèl·lula
Funció Control de les substàncies que entren i surten de la cèl·lula.
Nucli
Lisosoma
Vacuol digestiu
Energia per a la cèl·lula
Ribosoma
Reticle endoplasmàtic llis Reticle endoplasmàtic rugós Vacuol
Pàg. 66
LA CÈL·LULA
Ex. 13: Funció de nutrició “La cèl·lula obté la matèria i energia necessàries per realitzar les seves activitats mitjançant la funció de nutrició”. a) Omple el següent quadre: Tipus de nutrició Autòtrofa Heteròtrofa Lloc on es realitza Autòtrofa Heteròtrofa Objectiu
b) Defineix: Fotosíntesi
Metabolisme
Anabolisme
Catabolisme
Egestió
Excreció
Pàg. 67
LA CÈL·LULA
c) Quins són els passos de la nutrició autòtrofa.
d) I els de la nutrició heteròtrofa?
Pàg. 68
LA CÈL·LULA
Ex. 14: Funció de relació
“La cèl·lula capta les variacions en el seu medi ambient (estímuls) i elabora respostes adequades”.
a) Fes un dibuix representatiu dels diferents tipus de moviment.
b) Separa les següents respostes segons siguin dinàmiques o estàtiques:
Dinàmiques
Estàtiques
moviment ciliar moviment flagel·lar secreció de substàncies enquistament moviment ameboide moviment contràctil moviment de ciclosi
Pàg. 69
LA CÈL·LULA
Ex. 15: Funció de reproducció
“És el procés pel qual d’una cèl·lula mare s’originen noves cèl·lules anomenades filles”.
a) Fes un esquema que correspongui a la meiosi i un altre a la mitosi.
Pàg. 70
LA CÈL·LULA
b) Quines diferències hi ha entre meiosi i mitosi.
c) Fes una descripció de la mitosi.
Pàg. 71