Valero Bis
Víctor Valero
Marc Martell
Mister Changa
Golden & Famous
Falla infantil Alta-Santo Tomás, 1983
Autorretrat de Víctor Valero al Fanzine de la Falla Alta-Santo Tomás de 1983
por Victor Valero
1982 fou un any de finals i principis incerts. Jo sempre havia volgut, des de bén xiquet, dedicar-me a una professió molt coneguda en València però no amb massa bona reputació. En l’aleshores Escola de Sant Carles, els meus professors endevinaren prompte el meu interés per voler fer falles; i a la desaprovació docent, va aplegar també la familiar. Ningú del meu entorn, tret d’alguna excepció, veia amb bons ulls que em dedicara a fer falles. No comprenia com una activitat tan relacionada amb l’art, tenia tants detractors en general i, sobretot, en l’àmbit cultural. El futur que bona part del meu entorn volia per a mi, era treure unes oposicions i dedicar-me a l’ensenyament. Però la meua vocació desenvolupada des de la meua infància, m’impedia centrar-me i intuia que amb eixa recomanació vinguda del món adult, mai seria feliç.
Malgrat que transmetre coneixements sempre m’ha agradat, no em feia a la idea de formar part del planter dels professors d’un institut lluny de València. Per tant, una vegada finalitzats els meus estudis artístics i després de donar-li moltes voltes a l’assumpte, en setembre de 1982 em vaig plantar en la comissió fallera a la qual vaig pertànyer quan era menut.
A l’entrar, malgrat el pas del temps i el meu incipient bigot, van haver membres de la comissió que si em van reconéixer com aquell xiquet que es passava el temps fent maquetes de falles de plastilina i insistia en què li donaren l’oportunitat de realitzar la falla de la seua comissió.
I l’oportunitat estava aplegant vora deu anys després. Una vegada dins del casal i després de les presentacions, no em puc explicar cóm vaig tindre la decisió de proposar al president i la directiva la realització de la falla infantil de la comissió i que tot estiguera de la meua part perque, malgrat d’estar en setembre, la falla infantil estava sense contractar. Així que vam acordar un temps per a la presentació d’un esbós en un temps breu per a després de l’aprovació per part de la directiva, començar l’aventura. Sempre agrairé a aquella comitiva que em donara la meua primera oportunitat perque, per la meua part, il·lusió i empenyorament no anaven a faltar. Després de l’aprovació de l’esbós i el pressupost (40.000 pessetes, hui 240€) em vaig posar en marxa. Necessitava un local i vaig conseguir, per mig del meu cunyat -també il·lusionat en el project-, que un xalet de la Malva-rosa, encara per reformar, que havien adquirit poc abans els sogres de la meua germana, servira com al meu primer taller. I així de bé començava el meu primer encàrrec i del què més m’agradava: fer falla. L’esbós que vaig presentar a la comissió es configurava com un cant a la modernitat que ens invadia des de l’inici de la dècada. Si el 1979 fou reconegut com l’Any de la Música Disco, el 1982 fou declarat l’Any de la Música Tecno Pop. A la música va afegir-se una actitut i una moda que vam devorar part de la població jove. Però també van haver sempre escèptics que veien com superficial i poc seriós allò que més tard seria conegut com la Moguda.
L’experiència de realitzar una falla des de zero i amb la tècnica tradicional de l’escultura en fang, molde d’escaiola i buidatge en cartó, fou d’allò més enriquidora. Vaig apendre moltes de les coses que no em van ensenyar en Sant Carles i també em va servir per a afrontar de manera professional l’any 83, l’obtenció del carnet de falles infantils del Gremi d’Artistas Fallers de València i els meus primers contrates amb les falles Ripalda-Soguers i Mendizábal-Godella. Però, el destí em va
forçar a deixar, de manera radical, la construcció de falles per la falta de contactes i demanda, motiu pel qual em vaig dedicar a la il·lustració i disseny de llibrets entre altres més coses. Van haver de passar 10 anys fins que vaig tornar a realitzar una falla, en concret per a la comissió Misser Rabassa; i poc a poc introduir-me ja de forma continuada fins els nostres dies. Sempre vaig optar pel camí del diferent, d’aportar altra visió. I els inicis foren durs i els finals també ho estan sent, però és cert que les coses han canviat per a bé. Vivim un moment de normalitzar les propostes diferents en les falles. És cert que continúen sent una minoria, però observe, amb incredulitat, que les comissions opten de vegades ja siga per falta de recursos o per eixir de la monotonia, per canviar, de forma radical, allò que planten cada any en el seu emplaçament. Com comentava, el trajecte no ha sigut fàcil. Des de 1983 m’han passat moltes coses a nivell professional, però és cert que he pogut centrar-me i treballar en el què sempre més em va agradar: pensar, dibuixar i construir falles.
Gràcies a totes les comissions que van confiar en mí; als amics que van respectar i estimularen la meua autèntica vocació; i, també, als qui no van entendre les meues aficions i interessos perque, sense eixa part negativa, no haguera pogut aplegar fins a hui.
Són quaranta anys de colar-me en una festa amb “La Nova Generació”, sofrint i disfrutant a parts iguals. Però no em penedeixc d’haver-me dedicat al què més il·lusió m’ha fet des de sempre: fer falles.
No sé si estes seran les meues últimes falles o si encara em queden uns pocs anys d’estar ahí, em dona igual. Celebre amb alegria este Quaranta Aniversari i done gràcies a totes i tots els qui m’heu recoltzat al llarg de tot este temps. Vos vullc i… ens veiem en l’espai.
El panorama faller de primers de la década dels 1980s, no era gens fàcil. El procés de transició democràtica iniciat el 1976, va desencadenar en el Cap i Casal -no tant als poblesuna fractura política, social i cultural coneguda com “la Batalla de València” entre el nacionalisme d’esquerres i el regionalisme de centredreta. La Festa de les Falles, que a la fi és també societat i cultura, evidenciava d’igual manera la crispació amb una militància de les comissions en una posició o altra. Per exemple, Pintor Jacomart-Camí de Montcada o Jacinto Benavente-Reina Na Germana “Falla King Kong” eren obertament progressistes i arengaven pel canvi, mentre Regne de València-Duc de Calabria o Doctor Gil y Morte eren exponents del conservadurisme regionalista: “el búnker barraca”. I la falla, com a génere artístic, tampoc estigué al marge d’esta divisió i en els seus vessants estètic i temàtic van reflectir els gusts i objectius de cada part. Les citades Pintor Jacomart i “King Kong”, com Arrancapins i CádizCura Femenía en reset aleshores de les seues premises,
IVÁN ESBRÍ ANDRÉS
advocaven per una festa popular i falles combatives -on es cremava fins i tot al dictador xilé Augusto Pinochet- fetes pels mateixos fallers i falleres sense cap pretensió plàstica, més enllà d’una línia naïf i cassolana.
Per altra, les comissions tradicionalistes contractaven artistes capaços de traduir en cartó pedra tot un ventall iconogràfic de Micalets, ceràmiques, cistelles, carretes, taronjes, hortolans i llauradores per a exaltar a la pàtria i revindicar les senyes d’identitat. Un clar exemple fou Joan Canet, artista que va viure el seu moment amb falletes infantils al gust del regionalisme valencianista. Existia enfront, precisament en les falles infantils, una altra forma de contar coses que aportaven José Manuel Alares, Vicent Almela, Vicente Lorenzo i Roberto Martí, amb formes més pròpies del cartoon animat i temes, en principi, amb major proximitat a l’imaginari infantil com el cinema, els parcs, l’escoleta, la fauna, etc.
Per altra banda, en la València de primers de 1980s començava a despuntar la modernitat en la moda, música, literatura, gràfica, l’arquitectura etc. que es prenien com canals d’expressió creativa: Francis Montesinos, Sento Llobell, Rafa Cervera, Vetges Tu i Mediterrània, Video… la Moguda Valenciana en general. Les Falles, en eixe ambient descrit, els van acceptar sols des de l’oficialitat la Falla de l’Ajuntament, no sense el recel dels sectors faller d’un color i altre.
Si bé, un artista debutant Víctor Valero, aka Valero Bis llavors 1, va gossar trencar la barrera ara fa 40 anys, sent una rara avis que s’apartava dels convencionalismes fallers i, per supost, de polítiques per a tot just parlar en la seua obra de contemporaneitat, del moment plàstic, tal com havien fet els artistes fallers dels 1930s (Vicent Benedito) i dels 1960s (Ricardo Rubert). Ho feu amb la falleta infantil de lema explícit i intencional La nova generació, en AltaSant Tomàs, el 1983.
Víctor va signar com Valero Bis des de 1973 fins als 1990s. L’àlies li ve del seu professor de llatí que li passava llista així en repetir-se els seus cognoms Valero Valero.
No era un nouvingut en el món de la Festa. De fet, havia sigut falleret d’Alta i, en general, les comissions del Carme, el seu barri, formaven part del seu cosmos: Na Jordana, Ripalda, l’Arbre, Portal de Valldigna, Santa Creu, etc. i els seus artistes els més seguits per ell, com Julián Puche, Juan Martínez de la Barrera, José Devís, Vicente Cosí, José Fabra, Arturo Martínez “el Patas”… per mig del fulleig de la revista
El Coet, del seu admirat José Soriano Izquierdo, i la ruta de falles en família o assoles.
Al mateix temps que completava la seua formació acadèmica en Belles Arts, Víctor va entrar com a aprenent del taller de falles de Virgilo Torrecilla, on sobretot va ensenyar-se la tècnica del buidatge en cartó pedra; açò és el procés complent des del fangeig, el molde i tirar de cartó així com la reutilització i recomposició de peces.
De tal mode, l’artista assimilà el canon falla en allò que respecta a materials, procés creatiu i composició per portarla al seu terreny, sent este un univers pop multicolor on no faltaven referències als grups Glamour, Mecano, The Police i Adam & The Ants; les tribus urbanes, en especial els new romantics; el còmic; la televisió como canal de expressió i exposició; la moto Vespa; el walkman, altaveus i vinils; la tipografia, el collage i la gràfica; i, fins i tot l’edició d’un fanzin alternatiu al llibret, en tant que Víctor considerava que la cultura pop emergent interessava a tot el món, inclosos els xiquets i les xiquetes. Just com faria el mític programa La bola de cristal de TVE a partir de 1984.
La nova generació resultà, per tant, un fet pioner d’aproximació de la falla als brollants corrents creatius d’aquells 1980s. No es repetiria tal comunió fins al període de 1986 a 1988, amb les Falles Municipals de Manolo Martín, com s’ha esmenat abans; i en altra falleta infantil de Moisés Alarcón, qui feu en ninot als membres de la Betty Troupe 2 . Viatges d’il·lusió, Regne de València- Sant Valer, 1985.
Víctor perllongaria esta etapa inicial un any més amb Tecno-logia, en Mendizábal (Burjassot), i Música de llanda, en Ripalda-Soguers, el 1984, seguint la seua filosofia de modernitat plàstica fallera i amortitzant moldes i cartons de La nova generació com havia aprés a fer en l’obrador de Torrecilla. En eixe moment, empregué altres camins professionals sent part de la segona promoció de la Nova Escola de Còmic fent cartelleria, col·laborant en capçaleres com Marca Acme, fanzins i publicacions de la Diputació de València. Si bé, mai donà les falles per perdudes i seguí revindicantles com a canal d’expressió artística. Així, va estretir col·laboracions amb en els tallers del citat Manolo Martín i Miguel Santaeulalia; signà covers i il·lustracions per a llibrets; coordinà la revista El Quemazo; i presentà projectes de falla per a Na Jordana i l’Ajuntament (infantils), II Centenari de la Revolució Francesa (1988) i de Foguera Experimental d’Alacant. Sota l’autoria de Víctor Valero, l’artista retornà a fer falles pròpies amb Jugant amb el temps, falleta infantil de Misser Rabassa-Poeta Maragall, el 1994. A partir d’ací, la seua inquietut, lore, recerca de tècniques i referències i els seus propis principis el portaren a obrir-se a nous canvis i etapes i diversificar comissions (Palleter, Dr. Manuel Candela, Nord, Luís Oliag, Pintor Stolz, Duc de Calabria, Ribesan, Mestre Rodrigo, Castielfabib) amb els seus àlies Marc Martell, signatura sota la qual plantà en Alta entre 2013 i 2018, i hui Míster Changa, amb qui compleix el seu 40 aniversari com a street artist enguany.
Quan el meu amic Víctor em va demanar que escriguera els meus records de la seua primera falla, immediatament van brollar com a roques en un cim dos records: el fred nocturn i el color. El fred de la nit, aguardant que aplegara l’hora per amb molta, moltíssima cura, guardar la falleta fins el dia següent en el qual tornaria a la seua ubicació en el carrer.
En el meu record és el barri del Carme de principis dels 80, on encara passava de tot. El segon record, malgrat cronològicament és anterior, em porta a la platja de la Malva-rosa on Víctor estava fent la seua falla. Este record és fabulós: el color de la falla em va encantar, en tant que no tenia res en comú amb allò que jo havia vist en falles infantils. Fou el primer impacte i va ser molt positiu. Este record es mantè present en la meua memòria ja que resulta una característica de les falles de Víctor la seua paleta tan, tan, personal i original com ell mateix, aterrant en el món faller infantil.
I ja ho era fa 40 anys. No trobe altres records dignes de contar d’aquell moment, en part perque podria confondre’ls amb altres de falles posteriors. Els primers anys de la seua trajectòria fallera els vam compartir estretament, les seues idees, projectes, el seu punt de vista, la seua forma de veure el món infantil.
Tot queda bén reflexat en la seua obra i aportant aspectes que reflecteixen canvis de la societat o protesta (l’artista deu fer-ho). Un exemple: en esta falla Víctor va repartir fanzins en lloc d’un llibret, amb tot allò que trencava i significava eixe gest en continguts i estètica, perque no hi ha comparativa entre una forma expressiva i l’altra. Eixa és una línia de treball que Víctor continuà: buscava donar el màxim d’expressió a la seua creativitat.
Em queda sols donar l’enhorabona a Víctor, el meu amic des dels temps de l’institut, pels 40 anys en una professsió gens fàcil i les gràcies per tot allò que ha creat.
En 2018, en les meues intervencions urbanes per la València vella, vaig coincidir amb un artista urbà que desconeixia i de qui vaig percebre, a banda de mostrar una estètica pròpia, trets de dibuixant i una curiosa reutilització d’objectes, aspectes i virtuts afegides a l’anonimat i bombardeig propi dels street artists.
Jo anava aleshores amb el meu ego “feliçment convalescent” després l’experiència, l’any anterior, de ser The Photographer i altres icones urbanes, coronament d’una falla en el Barri del Carme. La falla i les icones urbanes fusionades en el mateix art/espectacle popular. El meu escepticisme sobre les falles va quedar tocat i ferit, però no afonat.
En 2019, participant en diverses eixides nocturnes, vaig conéixer a Míster Changa, qui, amb una carpeta repleta de suggèrencies visuals, a les quals jo no estava acostumat, amb ferramentes i formes de fer que immediatament vaig transfomar en didàctica, mostrava una cultura visual i fomes de fer diferents, despertant el meu interés i fent-li un lloc en el meu autodidacta procés creatiu de carrer. Al poc, vaig apendre que Changa, a quí acabava de conéixer, biogràfica i temàticament, era diversos: Valero Bis, Marc Martell i que estos, el precedien en el món de l’art faller, amb recorregut d’anys i estil, amb una especial insistència personal de valors a contracorrente i que, qui tenia el meu costat, era un incansable corredor de fons, armat amb un difícil equilibri entre encàrrec, imaginació i innovació i un militant aferrament, tant material com conceptual, als origens de la falla.
Els anys següents no sols m’han permés conéixer la “proporció àurea” d’una bona cola vinílica i altres habilitats de sabiesa d’artista sino, també, vencer el meu escepticisme inicial faller substituint-lo per una mirada curiosa i interrogant.
En el carrer he compartit hores de conversa, penumbra, emoció, silenci i cola, no sols amb Changa, sino amb els seus alter ego, Goldenandfamous, Retrofalles, els quals en la conversació i en l’acció han demostrat, ser existència necessària, igual que aquells Bis i Martell primers, per
a poder hui, sostindre i mostrar, eixe univers resultant d’imatgens desmesuradament gran i bell. He descobert, fent busseig en la documentació per mig de la pantalla del meu portàtil, que les tècniques urbanes del paste up dels papers i del doodle amb els rotus gargoters dels carrers vells, ja estaven molt abans en les superfícies de cartó, en els fons i contexts escènics fallers de Bis i Martell. I que la imatgineria pop, els objectes, guinyols, tributs, invents, marques de perque sí, personatges inventats i artefactes estel·lars de les parets paste up de hui, visibles hui per les paredes de la city, no és nova. Eixa imatgineria és herència experimentada d’aquelles formes efímeres que Bis i Martell emitien com senyals luminoses projectades, des d’una estudiada iconografia particular sobre una pantalla que es diu diferència i que s’exten de principi a fi.
Els “action painting” de Changa, els veig en este moment abraçant murs on ara, naixen combos paste up individuals o amb convidats a la taula. No és casual. Que hi haja un “ninot indultat” en el Museu de l’Artista Faller, dedicat al graffiti i siga este, de qui parle, no és casual. Que “La Silvestre”, falla sorprenent i itinerant, es vesteixca amb les aportacions d’artistes i artesans urbans, igual que es vesteix el carrer, tampoc és casual. Si ja, Bis i Martell s’identificaven per a fer falles d’autor, oposant-se a la repetició de recorreguts propis o aliens, projectant un estil personal reconeixible per les simetries, tipografia pròpia, conceptes oposats, tot això i més, en un estil que serà analitzat amb deteniment i encert, temps després, hui me trobe per la ciutat, a més de les fugaces intervencions doodle, xicotets santuaris res improvisats, on es conciten ferramentes i formes de concebre l’escena junt a les millors característiques de l’art del carrer, formant combos senzills o combos complexos “a la manera renaixentista” com si el mur vell es transformara en un retàule per al cult, configurant composicions mostra d’una cultura visual única i irrepetible, que jo dic, des de fa temps, “l’Estètica Changa Urbana” visible tant en el mur com, així ha sigut, en la falla.
En este moment, el bagatge acumulat des de la seua primera falla en 1983, la estètica i la praxis del carrer, el particular univers pop, sumat a saber-se artista d’estil i per tant de signatura, convergeixen en 2023, en els dos actuals projectes falleres per a la Falla Alta-Sant Tomàs. Ambdos treballs, a més de ser la raó anual de esta comissió fallera, són la mostra pública, efímera y de signatura, del imaginari vital de Víctor Valero i els seus alter egos, els quals, junts y després de recórrer, des de la primera falla, eixe màgic número dels 40 anys, mostren literalment la imatge del propi artista, així com guinyols, tributs i fidelitats ideològiques que, per nada del món, hi ha que perdre’s.
Des dels seus inicis, la trajectòria de Víctor Valero ha estat profundament marcada per l’ús de referents externs, ja siga a nivell estètic -la il·lustració i el còmic- com a nivell temàtic. A diferència dels seus coetanis i de les generacions posteriors, els qui bevien (i actualment encara beuen) de referents interns de l’art faller, Víctor ha anat incloent guinyols a la cultura popular i al seu univers musical. La modernitat sempre ha format part de la seua obra, i encara que considerant trencadora la seua proposta respecte al canon estètic de les falles, els seus projectes mostren un elevat respecte per les característiques intrínseques de l’art efímer. Des de l’ús de cos central amb remats, passant per les bases amb caixons, la fusteria, marqueteria, teles, o l’escala dels ninots en les falles infantils, tots ells elements de la narrativa visual del format falla.
En canvi, el seu estil ha nadat sempre a contra corrent respecte al context faller. La seua ruptura ha sigut, més bé, estètica. A través d’una línia senzilla i una personal paleta de color (amb un marcat espectre entre roses, violetes i morats, en combinació amb el negre) la imatge de les seues falles es feia realitat a través del que en el seu moment vaig denominar com a “Falla Cartell” 1 .
“Víctor Valero: El concepto de Falla Cartel”.
José Francisco Carsí Navarro, Blog El Analista Fallero, 2009Aquesta senzilla estructura compositiva trasllada en 3 dimensions el que serien les hipotètiques dues cares d’un cartell. Una seqüència de plans, amb visió frontal, que secundada per elements auxiliars, genera aquesta aproximació tan màgica a l’emplaçament de les falles del barri antic de València, on Víctor va créixer i on ha desenvolupat els seus millors projectes. No obstant això, en l’obra de Víctor Valero, l’element distintiu és fonamentalment temàtic. Si alguna cosa ha diferenciat els seus projectes dels dels seus coetanis és la contemporaneïtat. Les seues falles estan repletes de referències al món que ens envolta, a elements de cada generació, a l’actualitat, així com al dia a dia de xiquets i adults.
2023 suposa el 40 aniversari de la seua primera falla, el projecte infantil per a la comissió d’Alta-Santo Tomás. En
el seu debut en falles, Víctor es presenta amb una proposta “new romantic”. Era 1983, 3 anys després del debut musical de Visage, 2 anys després de l’àlbum “Imágenes” de Glamour i del “Journeys to Glory” de Spandau Ballet, i només 1 any del primer LP de Mecano. En un documental sobre la “moguda valenciana” 2, el periodista Rafa Cervera comentava que l’estil New Romantic va calar molt bé a València perquè era molt “faller”, i no és estrany que el mateix Víctor Valero es vestira de new romantic per a la plantà d’aquella, la seua primera falla, en una mena d’hibridació entre allò faller i allò modern.
“1981 – Glamour – «Imágenes».”
José Francisco
Carsí Navarro, Blog Aquella
Canción de Roxy, 2014
Aquella falleta, de lema “La Nova Generació”, inclou referències a Mecano (Hoy no me puedo levantar i Perdido en mi Habitación), a Glamour, a magazins musicals, a la moda New Romantic, així com a la televisió o a la motocicleta Vespa. El seu cos central, encara embolicat per una capa escultòrica recarregada, habitual en l’època, és eminentment frontal. El remat, amb les sigles T.V. de fusteria contrasta amb les habituals formes humanitzades de les falles infantils de l’època. Corona la composició una parella de ninots damunt d’una scooter. Amb el seu amor pel còmic i la il·lustració, la falla estava acompanyada per un fanzine què servia com a explicació d’aquesta. A través d’un disseny de marcada estètica dels anys 1980, el llibret-còmic explicava les diferents escenes, acompanyades per vinyetes que inclouen altres referents a
la cultura popular com la botella de Coca-Cola, Tintín o el ratolí Mickey. Remata la publicació un autoretrat en forma de collage, vestit de new romantic, signat com “El Ecléctico Obrero Plástico”, com si el grup Aviador Dro volguera definir, tan encertadament, a Víctor Valero. Aquestes referències, la música (La ELO a Nord-Dr Zamenhoff infantil 2008, Kraftwerk i Pink Floyd en Ribesan 2009), les icones pop (La vespa en Palleter-Erudit Orellana infantil 2008 i Alta-Santo Tomás infantil 2015) o els remats en forma de lletra realitzats en fusteria (Palleter-Erudit Orellana infantil 2008, la trilogia de Ribesan 2009-2011, Ribesan infantil 2016) han acompanyat sempre els projectes de Víctor Valero a través de totes les seues èpoques. L’univers, la composició, la gamma cromàtica, i sobretot l’actitud, són els elements que han definit la seua obra a través d’aquests 40 anys. Dècades de canvis, d’evolucions tècniques, de progrés en la festa, han anat modelant l’art de Víctor Valero, però si tirem la vista arrere, en 1983, tot estava ja ahí.
Disseny de Víctor Valero per al Fanzine de la Falla Alta-Santo Tomás de 1983
Per a tots dos les falles eren allò que la Maicena va constituir per a la generació de postguerra. Al nostre petit univers esdevenien desdejuni, esmorzar i berenar. Ell, però, les contemplava amb ulls crítics i les procesava sense prejudicis tractant de buscar respostes al seu esperit d’artista. Jo, llavors, només col·leccionava i condensava imatges amb un esguard curiós en un joc per redescobrir- les. Eren dues formes diferents de mirar i aproximar-nos a un mateix fet. Ell em tenia fitxat, però jo no tant. De menuts freqüentàvem la mateixa papereria al barri del Carme. Tots dos érem parroquians de Milieta. Jo allargava les compres perquè em sentia a gust xafardejant amb la neboda de la jefa de tot un poc. Ell em va confessar temps després que també hi dilatava l’estada per motius que ara no venen al cas. Rivalitzàvem per aclaparar l’atenció de la propietària. El cas és que en arribar la setmana fallera sempre tenia reservat l’aparador per a exhibir les reproduccions en plastilina de les falles que en feia. Que bo que era, el molt guilopo, redell! Com l’envejava! Jo, que mancat de talent, des de ben menut patia la síndrome d’estrés faller. Tant, que vaig insistir-li a la dependenta que jo també volia exposar quelcom a la vitrina del negoci. I ho vaig fer! Una mediocre ninota feta amb pasta de paper amb què només vaig conseguir un notable en pretecnologia s’hi va exhibir quan Víctor ja havia decidit ser ell i deixar de fer-ne còpies. Es formà en Belles Arts i es va pujar al carro de la ‘modernor’. El tebeo, l’art mural, l’underground i tot allò que es cuinava als cercles creatius més insubmisos de la postmodernitat va esdevindre el brou on des d’aleshores ell dissolgué la Maicena. Per aquella època jo continuava jutjant-ho tot des de l’ataràxia amb ulls escèptics, sempre al bord d’un precipici ortodox.
Corria el 1983 quan un menut cadafal del barri , aclaparà el meu interés i va donar sentit al “sense sentit” que començava a apreciar en l’estètica d’esta Festa. Una estètica que s’encabudia a girar-se d’esquena als cànons i les metanarratives dels temps que hi vivíem. Allò no era habitual ni al barri, llavors planter de ‘refregits’ d’altres falles, ni molt menys en una falla infantil, on en aquells
moments continuava acampant a les amples l’imaginari de Disney. En un dels extrems del cim, constituït per les sigles de l’abrevació “TV”, una parella a la moda de La nova generació sobre una Vespa s’exposava Al vent i viatjava a repèl, cercant la llum, l’equilibri i l’esperit de llibertat creativa, encara que en aquells anys els progres nacionalistes i els moderns més insurgents anaven a sarpa la grenya. Sobre l’altra ho feia una nova Marilyn amb l’icònic vestit de Travilla i les faldes enlairades per efecte d’un ventilador. Com a cos central, un televisor humanitzat i maquillat amb pinturetes de guerra, segons l’estètica dandi del solista de la banda de rock anglesa Adam & The Ants junt amb un eye line suportava un conjunt, que per la dreta trencava en diagonal la pantalla d’una empindolada làmpara domèstica de peu. A l’escena principal un xiquet i una xiqueta arrepantigats sentien amb un walkman les seues cançons favorites i es distreien amb la lectura de còmics, seguint la lletra d’un dels temes més populars del hite parade del moment: “Perdido en mi habitación, sin saber que hacer se me pasa el tiempo…”
Pel revés l’homenatge al grup musical Mecano, pioner del tecno-pop i la new wave a casa nostra, es feia molt més palés amb un quadre homenatge al conjunt que presidia la composició i al voltant del qual new romàntics amb molt de glam junt a d’altres figures escenificaven alguns dels temes més populars de la banda, siga “En tu fiesta me colé”, siga “Hoy no me puedo levantar”. Motius propis d’un món tecnificat i un futur sofisticat completaven la cara B d’aquell single faller.
No era gens convencional aquell modelat enèrgic que cobrava volum i se n’escapolia dels límits d’una vinyeta, com tampoc aquella paleta plana i estrident de tonalitats fucsia, verdoses i vermelles pròpia del surrealisme Pop, que cridava sense complexos davant d’aquells llasts que una societat gris ens havia imposat fins aleshores. Aquella falleta, com La bola de Cristal, apostava per tractar els xiquets com a persones adultes i reflectia el canvi sociopolític que travesssàvem, fent-li un lloc a l’explosió contracultural i musical de l’època. També estava inspirada en el tema “La rebelión de los electrodomésticos” d’Alaska i Los Pegamoides i com a ninots de repartiment trobàvem altrament la Turmix, la planxa, la cafetera, la Minipimer i la Moulinex, que , díscols, cobraven forma humana per fer-li la guitza a l’estat del benestar i el confort. En conjunt, tot un balafiament de Pop fresquet per la cara o una expressió ‘ie-ié mix’.
La vaig rodar alienat llegint-la i rellegintla davant l’atenta mirada d’un jove de 24 anys, que la cuidava . Llavors no hi vaig reconéixer aquell artista de la papereria del barri i cap dels dos, intercanviàrem paraula.
Passades aquelles falles arribà fins a mi l’explicació. Allò era de tot menys un llibret convencional! N’era un fanzine! Un futllet de només un parell de pàgines dissenyat a manera de còmic amb vinyetes i breus textos als repeus, que associava la tradició de les auques populars valencianes amb la modernitat d’aquelles publicacions underground que en els huitanta difonien formes culturals marginades por les institucions oficials. Com molava, tot allò! Tant, que almenys a mi em va fer creure que altres Falles eren possibles i que de la mà d’artistes com aquell o per què no? de fallers com jo el canvi era factible.
Víctor posava a la contraportada d’aquell còmic explicatiu del cadafal infantil dels carrers de Dalt-Sant Tomàs del
1983 com un singular artista plàstic, eclèctic i obrer amb un look sincrètic i llibertí que barrejava peces de roba tradicional valenciana (una manta morellana) amb altres accessoris ètnics o d’ascendència pirata propis de la moda new-romàntica, que va impulsar Vivienne Westwood. A mi per aquella època hi ha qui em recorda també marcant estil, fusionant el brusó faller amb mocadors del mercadet hippie del Parterre, pantalons de cuir negre i ban-buttons (recorde una nit de xala haver canviat el meu bunyol d’or per un pin de Betty Boop). Ves per on, sense avenir-nos, tant el Víctor com jo, érem igual de rebels i contestataris per fora. El cas és que temps després les nostres trajectòries tornaren a confluir. Víctor s’havia posat a prova imprimint el seu peculiar estil a falletes concebudes expressament per a la xicalla com la de Mendizábal-Godella del 1984, amb la qual va obtenir el carnet d’artista faller, perquè volia dedicar-se professionalment a aquell menester. Quatre anys després preparà un ambiciós projecte municipal de cadafal infantil que, desestimat, va oferir a la meua comissió. Jo hi era present en aquella reunió i ell em va recordar la nostra infantívola rivalitat de botiga. Llavors vaig saber que era l’autor d’aquella colpidora Nova Generació que tant m’havia impactat. La meua era una falla capdavantera en molts aspectes que havia maldat per la renovació de la festa, però en tenia una asignatura pendent: l’estètica. Executar aquell projecte haguera suposat l’oportunitat d’aprovar-la amb escreix. Però es va desaprofitar. Amb tot,
Valerobis no podia escapolir-se’n. Pensava que només, en mans com les seues o les meues n’era possible la revolució des de dins, així que primer el vaig captar per a la causa del llibret. Quina publicació aquella del 88! Després ens disenyà una mascota ‘postmo’ i d’ahí va vindre la seua col·laboració amb el llavors artista de capçalera de la meua comissió. També a iniciativa seua, la meua falla va plantar el 1997 un cadafal infantil col·lectiu (Què pinte jo ací?), cruïlla d’estils i d’una pluralitat de formes de fer.
L’adversari de la papereria va esdevenir l’amic i el col·lega que m’oferí l’oportunitat de compartir i guionitzar projectes de fogueres experimentals, de còmics, de books o llibres d’artista i de falles off paradigma, com aquella universitària de les Punxes. Col·laboràrem a la par en revistes falleres que pretenien trencar amb la norma i compartírem i intercaviàrem opinions crítiques sobre els nostres artistes top, quan no hi havia tant de friqui de les Falles i entre persones formades els cadafals no tenien gens de cool. I encara que malhauradament mai no va plantar un cadafal íntegre a la meua falla (mon pare també es va quedar amb el run-run que el seu admirat Salvador Debón ho fera) em vaig convertir en un groupie de la seua producció fallera, de les seues subhastes solidàries, de les seues iniciatives d’art públic expressades per mitjà del Copy Art amb Projecte Encés…
Víctor Valero / Valerobis / Marc Martell / Mr. Changa és autenticitat, sensibilització per una causa, coherència, innovació, estil i a hores d’ara gurú d’una colla emergent d’artistes fallers que malden per la recerca de la diferència. A ell debem la dualitat temàtica dels cadafals confrontats, l’impuls per revifar la tradició d’abillar els ninots a la moda, la transgressió del cànon o el compromís i la normalització de la diversitat de models de desenvolupament d’identitat sexual, entre moltes tantes coses.
I el punt de partida de tot açò va ser aquella Nova Generació, que em va fer tindre’l com el referent que ara és i que enguany compleix 40 anys. Per molts més anys Mr. Changa!
Idea i guió
Mister Changa
Imatges
Arxiu Golden & Famous
Arxiu Jose Francisco Carsí
The Photographer
Textes
Víctor Valero
Iván Esbrí
MªVictoria Martínez
The Photographer
Jose Francisco Carsí
Vicent Borrego
Disseny
Jose Francisco Carsí
2023
