JOSEP VIGATÀ La petja inesborrable del mestre De la vocació ferma a la depuració franquista Poc després d’iniciada la Guerra Civil, el bàndol nacional va començar a reorganitzar l’Estat amb l’objectiu de construir un nou “ordre” a Espanya. Es va crear aleshores la Comissió de Cultura i Ensenyança, que va substituir el Ministeri d’Instrucció Pública republicà i que estava format per persones de demostrada “solvència ideològica” i “adhesió al Movimiento Nacional”. Aquesta comissió va ser l’encarregada de posar en funcionament la depuració del magisteri nacional, un procés considerat pel Règim com a prioritat política i ideològica, ja que es tenia el convenciment que a través de les aules es podria generar una massa social submisa sense esperit crític i amb por permanent a la represàlia. La depuració del magisteri, que va quedar oficialment regulat el mes de febrer de 1937, va constituir un dels episodis més sinistres del règim franquista.1 Les conductes susceptibles de ser sancionades es relacionaven sobretot amb aspectes polítics, ideològics, morals i religiosos dels mestres. També apareixien càrrecs per militància en organitzacions “afectes a la República” (nacionalisme, separatisme, catalanisme…) o per actituds contràries a la “causa nacional” (ideologia d’esquerres, irreligiositat o ateisme, pertinença a la maçoneria, conducta privada immoral…). Les sancions que podien imposar les comissions depuradores eren: canvi de serveis per altres de no docents, inhabilitació per a càrrecs directius, separació del servei, suspensió temporal de feina i sou, jubilació forçosa, trasllat fora de la regió, etc.2 D’aquesta manera, els moviments de renovació pedagògica existents durant la República van ser eliminats per deixar pas a un pensament pedagògic basat en el patriotisme, en la moral cristiana i en l’autarquia cultural. I la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet, constituïda l’any 1933 gràcies a l’impuls del grup de mestres Batec3, no va escapar a la repressió portada a terme pel nou règim totalitari. Els mestres del moviment freinetià van ser condemnats a l’ostracisme, a l’exili interior i fins i tot en algun cas a la pena màxima.4 Un d’aquests mestres va ser Josep Vigatà Simó, nascut a Torregrossa (Pla d’Urgell) el 29 de desembre de 1896, i que en aquells moments exercia com a mestre a Sant Vicenç de Castellet. Josep Vigatà era el gran de cinc germans, quatre dels quals mestres durant l’època repúblicana. Josep, que va ser depurat i castigat juntament amb la seva dona; Antoni, que es va exiliar a Mèxic; Rossend, que, després de passar a l’Espanya franquista, va ser detingut i internat en un camp de concentració; Marcel·lí, l’únic que no va estudiar magisteri; i Miquel, que es va exiliar a França.5 José Luis Hernández Huerta, “La depuración franquista de los maestros freinetianos españoles de la década de 1930”, Papeles Salmantinos de Educación, núm. 3 (2004), 72. 2 Ibíd., 74 3 José María Hernández Díaz; José Luis Hernández Huerta, “Bosquejo histórico del movimiento Freinet en España. 1926.1939”, Foro de Educación, núm. 9 (2007), 177. 4 José Luis Hernández, op. cit., 78-79. 5 Salomó Marquès, “Els efectes del franquisme en el magisteri català. El cas dels germans Vigatà Simó, mestres de Lleida”, a Jordi Font Agulló (dir.), Història i memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans (València, Publicacions de la Universitat de València 2007), 153. 1