Josep Vigatà

JOSEP VIGATÀ La petja inesborrable del mestre De la vocació ferma a la depuració franquista Poc després d’iniciada la Guerra Civil, el bàndol nacional va començar a reorganitzar l’Estat amb l’objectiu de construir un nou “ordre” a Espanya. Es va crear aleshores la Comissió de Cultura i Ensenyança, que va substituir el Ministeri d’Instrucció Pública republicà i que estava format per persones de demostrada “solvència ideològica” i “adhesió al Movimiento Nacional”. Aquesta comissió va ser l’encarregada de posar en funcionament la depuració del magisteri nacional, un procés considerat pel Règim com a prioritat política i ideològica, ja que es tenia el convenciment que a través de les aules es podria generar una massa social submisa sense esperit crític i amb por permanent a la represàlia. La depuració del magisteri, que va quedar oficialment regulat el mes de febrer de 1937, va constituir un dels episodis més sinistres del règim franquista.1 Les conductes susceptibles de ser sancionades es relacionaven sobretot amb aspectes polítics, ideològics, morals i religiosos dels mestres. També apareixien càrrecs per militància en organitzacions “afectes a la República” (nacionalisme, separatisme, catalanisme…) o per actituds contràries a la “causa nacional” (ideologia d’esquerres, irreligiositat o ateisme, pertinença a la maçoneria, conducta privada immoral…). Les sancions que podien imposar les comissions depuradores eren: canvi de serveis per altres de no docents, inhabilitació per a càrrecs directius, separació del servei, suspensió temporal de feina i sou, jubilació forçosa, trasllat fora de la regió, etc.2 D’aquesta manera, els moviments de renovació pedagògica existents durant la República van ser eliminats per deixar pas a un pensament pedagògic basat en el patriotisme, en la moral cristiana i en l’autarquia cultural. I la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet, constituïda l’any 1933 gràcies a l’impuls del grup de mestres Batec3, no va escapar a la repressió portada a terme pel nou règim totalitari. Els mestres del moviment freinetià van ser condemnats a l’ostracisme, a l’exili interior i fins i tot en algun cas a la pena màxima.4 Un d’aquests mestres va ser Josep Vigatà Simó, nascut a Torregrossa (Pla d’Urgell) el 29 de desembre de 1896, i que en aquells moments exercia com a mestre a Sant Vicenç de Castellet. Josep Vigatà era el gran de cinc germans, quatre dels quals mestres durant l’època repúblicana. Josep, que va ser depurat i castigat juntament amb la seva dona; Antoni, que es va exiliar a Mèxic; Rossend, que, després de passar a l’Espanya franquista, va ser detingut i internat en un camp de concentració; Marcel·lí, l’únic que no va estudiar magisteri; i Miquel, que es va exiliar a França.5 José Luis Hernández Huerta, “La depuración franquista de los maestros freinetianos españoles de la década de 1930”, Papeles Salmantinos de Educación, núm. 3 (2004), 72.

2 Ibíd., 74 3 José María Hernández Díaz; José Luis Hernández Huerta, “Bosquejo histórico del movimiento Freinet en España. 1926.1939”, Foro de Educación, núm. 9 (2007), 177.

4 José Luis Hernández, op. cit., 78-79.

5 Salomó Marquès, “Els efectes del franquisme en el magisteri català. El cas dels germans Vigatà Simó, mestres de Lleida”, a Jordi Font Agulló (dir.), Història i memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans (València, Publicacions de la Universitat de València 2007), 153.

1

Pel que fa a Josep Vigatà, després d’exercir a diferents poblacions de Catalunya, l’any 1931 va ser destinat, juntament amb la seva dona, la mestra Montserrat Salafranca i Lladós, a les Escoles Nacionals Graduades de Sant Vicenç de Castellet. En aquesta escola van treballar junts durant els anys de la República i de la guerra, fins que amb l’entrada dels franquistes van haver marxar del pis on vivien, al costat de les Escoles, i refugiar-se a cal Lladó, on van ser acollits per la família Fontanet, amb qui mantenien un estret lligam d’amistat. Van deixar Sant Vicenç el 21 de febrer de 1941, data en què es va fer efectiva la sanció imposada per la Comissió Superior Dictaminadora d’Expedients de Depuració: “suspensión de empleo y sueldo por el tiempo que lo haya estado, traslado forzoso fuera de Cataluña con prohibición de solicitar cargos vacantes durante un periodo de cinco años e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza en Instituciones Culturales y de Enseñanza”6. Vigatà va ser obligat a traslladar-se a la província de Burgos, a la petita població de San Adrián de Juarros. El càstig el va allunyar temporalment de la seva dona i de la seva filla Inocència, que tenia aleshores deu anys. Montserrat Salafranca també va ser depurada i castigada, i enviada a un altre poble de la província de Burgos, Villamayor de los Montes, el 7 de maig d’aquell mateix any. Després de cinc anys d’estada forçosa a Burgos, tant Vigatà com Salafranca van poder retornar a Catalunya, on van continuar exercint la docència fins a la jubilació.7 L’expedient de depuració de Josep Vigatà demostra que es tractava d’un home de conviccions fermes, però també que no va rebre els suports que mereixia en justa correspondència amb el seu compromís i la seva coherència. Els expedients s’iniciaven amb una instància al cap del Servei Nacional de Primera Ensenyança sol·licitant el reingrés al cos de funcionaris de l’Estat. Però mentre alguns mestres demanaven el seu reingrés fent una exposició de motius exculpatoris o deixant constància dels seus mèrits a favor de l’Alzamiento Nacional, Josep Vigatà va optar per sincerar-se i no amagar res, sense tenir en compte les conseqüències. Aquesta actitud ferma li va complicar les coses. La instància havia d’anar acompanyada de proves documentals o avals favorables sobre la seva conducta política, moral i religiosa. A diferència de la majoria de mestres freinetians, a Vigatà la seva fermesa li va costar cara i tan sols va aconseguir un aval poc entusiasta de l’alcalde. La Comissió Depuradora va considerar escassos els informes presentats per Josep Vigatà i va sol·licitar informes complementaris. L’expedient al mestre de Sant Vicenç es va resoldre amb càrrecs d’”izquierdista”, “catalanista”, “anticlerical” i “por hacer propaganda de sus ideales (republicanos) entre sus alumnos”. Alguns mestres van presentar plecs de descàrrecs negant les acusacions. Ell en va presentar un, però sense proves que poguessin demostrar la seva solvència ideològica i moral, per la qual cosa va ser castigat amb el trasllat forçós. Vigatà va ser l’únic mestre depurat que va renunciar a sol·licitar posteriorment la revisió del seu expedient de depuració.8 L’escàs suport que inexplicablement va rebre Vigatà en el moment en què més el necessitava explica l’actitud de desencís que va adoptar envers Sant Vicenç. Ja jubilat, quan un grup d’exalumnes seus el van anar a veure a casa seva per reconèixer i agrair la seva tasca, tot i que els va acollir de bon grat, no va acceptar la seva invitació per visitar Sant Vicenç, on no va tornar mai des que va haver de marxar forçosament l’any 1941.9 José Luis Hernández, op. cit., 87.

Salomó Marquès, op. cit., 166.

8 José Luis Hernández, op. cit., 87.

9 Segons una conversa amb Paquita Soldevila, de Sant Vicenç de Castellet, exalumna seva.

6 7

El cert és que el record del “senyor Vigatà” ha perdurat a Sant Vicenç de Castellet fins a l’actualitat. Amb el seu tarannà progressista i obert va aconseguir apropar-se als seus alumnes i guanyar-se la seva confiança. Era un mestre amb respostes, fins i tot en temes considerats aleshores tabú, promotor del sistema d’ensenyament mixt i recordat per la seva extraordinària capacitat pedagògica. Malgrat el temps i la distància, encara va ser a temps de rebre el reconeixement en persona dels seus alumnes santvicentins, un homenatge sentit i sincer que de ben segur va endolcir en el tram final de la seva vida aquell sentiment de decepció que sempre l’havia acompanyat. Va morir el 18 d’agost de 1997 a l’edat de cent anys, a Sant Andreu (Barcelona). Poc després els seus alumnes de Sant Vicenç el recordaven amb afecte i agraïment en una carta: “Home clar, bon guia i molt humil, estimava profundament els seus alumnes i la seva professió”.10 Cap a una nova pedagogia El moviment de renovació pedagògica iniciat a França per Célestin Freinet troba en la impremta un instrument fonamental de les noves i revolucionàries tècniques d’ensenyament. La impremta, com a treball manual per mitjà del qual es concreta el pensament, es converteix en un element essencial per a l’aprenentatge de l’escriptura. La impressió de textos escrits comporta un alt grau d’exigència, de correcció gramatical i ortogràfica, i de treball cooperatiu. En un article publicat el gener de 1936 a Colaboración, el butlletí de la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet, Josep Vigatà destacava la extraordinària importància del llenguatge en l’ensenyament primari: Estoy convencido que la materia que preferentemente debe cultivarse en la escuela y fuera de ella, por ser la base de las relaciones humanas, es el lenguaje. El lenguaje hablado y escrito es el vehículo transmisor de la cultura universal y mediante este elemento no sólo el hombre se distingue de los demás seres sino que aplicándolo adecuadamente éste se eleva en el concepto moral, hasta el punto de imponerse por la fuerza persuasiva que proporciona la palabra.11 La introducció de la impremta en l’escola com a eina pedagògica és per als seguidors de les tècniques Freinet, essencial per a l’aplicació d’una metodologia basada en el que Josep Vigatà anomena “lliçons en col·laboració”. La impremta és per al mestre de Sant Vicenç el millor estímul per a la pràctica d’aquest treball cooperatiu, un treball que s’explica per la importància concedida a la paraula escrita.

Se dice, con razón, que se aprende a hablar hablando, pero indudablemente se aprende mucho más, también, escribiendo; redactando. Lo escrito queda, permanace, y se ven las inconveniencias usadas, que pueden rectificarse.

Además, la vista influye poderosamente a que se graben las ideas en el cerebro y así la palabra escrita se recuerda en su forma y significación.12

“A la memòria de Josep Vigatà”, carta d’un grup d’exalumnes santvicentins del mestre Josep Vigatà, El Breny, núm. 236 (gener de 1998).

11 Josep Vigatà, “Los primeros ensayos de la técnica en la Escuela de San Vicente de Castellet (Barcelona)”, Colaboración, núm. 10 (gener de 1936), 217.

12 Loc. cit.

10

La utilització de la impremta es concreta a les escoles amb la realització de quaderns confeccionats pels propis alumnes, que recullen relats breus il·lustrats amb gravats. Impressions i idees sorgides de la imaginació dels nens. A les Escoles Nacionals Graduades de Sant Vicenç aquest quadern, que es va començar a elaborar l’any 1934, va rebre el nom de Vida Escolar. El mestre Vigatà considerava aquest quadern un veritable puntal de la seva activitat docent, a través del qual podia fer un seguiment eficaç de l’evolució dels seus alumnes. En un altre article explica un cas commovedor que demostra la utilitat del quadern per al descobriment de la personalitat dels alumnes, de les seves preocupacions i angoixes: Hay un muchacho que ha tenido que sufrir varias intervenciones en una pierna a consecuencia de una caída que tuvo hace tiempo, y todavía va con muletas. Pues bien, la mayoría de sueños que relata ponen de manifiesto la preocupación que siente por la pierna: unas veces que se la quieren cortar; otras, que ya está curado, etc., etc. También hace sus propósitos para cuando quedarà libre de muletas.13 Josep Vigatà demostrava un enorme interès humà pels seus alumnes i per la seva formació com a persones. Atorgava un especial valor al “món peculiar” dels nens, a les seves preocupacions i a la seva plasmació escrita a través de les redaccions que feien, tant si es recollien a Vida Escolar com si no, valorant igualment les dels alumnes més avantatjats i les dels més endarrerits: Todos los días, casi todos los alumnos nos ofrecen sus impresiones. ¿Interesantes? Las cosas de los niños siempre lo son.14 Pero, de [los alumnos rezagados], ¿hay que publicar algo, también, en los cuadernos?. Sí, hay que publicar algo, aunque no valga casi la pena, para estimularles y para que no se crean postergados, pues todos tienen su amor propio y es contraproducente mortificarles o herirles en su dignidad.15 Tampoc no va voler desaprofitar la curiositat que va despertar la impremta en els alumnes dels graus inferiors. L’adquisició d’una impremta de “tipus maternal” va servir per “proporcionar satisfacció als seus desitjos”. Entusiasmat, Vigatà relata en un article el procés seguit. La recepció de la nova impremta va generar una gran expectació, tots volien “veure, tocar i fer proves”. Amb l’ajut d’alumnes grans, els més menuts van poder experimentar la “màgia” d’aquell estri: Preparamos la prensa y demás enseres, y una vez todo en condiciones, reunimos casi todos los alumnos alrededor de la mesa de imprimir, y con el aliento en suspenso observaban la serie de operaciones: echar tinta, pasar el rodillo, entintar, poner la cuartilla, bajar la palanca de la prensa, apretar... ¡Con qué atención lo hacían!, y por fin... ¡sacar la cuartilla con letras bien visibles!16

Josep Vigatà, “La imprenta en la escuela y el carácter de los alumnos”, Colaboración, núm. 13 (abril de 1936), 274.

14 Josep Vigatà, “Los primeros ensayos…”, 218.

15 Josep Vigatà, “La imprenta en la escuela y el carácter de los alumnos”, 279.

16 Josep Vigatà, “La imprenta en la Escuela y el Tipo Maternal”, Colaboración, núm. 14 (maig de 1936), 292.

13

L’experiència va culminar amb la producció d’un suplement titulat “Ocells i Flors”.

El mestre, apassionat pel resultat obtingut, explica el moment de posar títol a la publicació: La duda se presentó al querer poner título a la publicación. ¿Cómo encontrar un título adecuado? Recurrimos a los mismos alumnos, a los mayores, y entre varios surgió la idea de proponer “Ocells”, pájaros, y otros “Flors”, como si dijéramos niños y niñas o, mejor alegría i poesía.17 La personalitat profundament humanista i compromesa de Josep Vigatà es va fer palesa en tot moment durant la seva estada a Sant Vicenç, fins que el nou règim dictatorial el va separar de la tasca educativa. En un article publicat el juliol de 1936, coincidint amb el moment de la sublevació militar que va donar lloc a la Guerra Civil, Josep Vigatà refermava els seus principis a favor de l’escola pública i alhora feia evidents les seves conviccions polítiques: La escuela primaria debe desarrollar una verdadera función social, a fin de proporcionar a las clases populares los beneficios de la instrucción, que no sea privilegio exclusivo de las clases acomodadas; debe ser organizada para suplir deficiencias e injusticias y su misión debe ser tan elevada y ecuánime que de ella se pueda esperar como la culminación de la perfecta función de producir o preparar ciudadanos. Me refiero a la Escuela nacional, a la escuela de todos. ...como ocurre en el caso actual de Italia y de Alemania; porque, vamos a ver: ¿cómo se justifica un entusiasmo delirante en aquellas juventudes si no es debido al espíritu militarista impuesto ya en la escuela y continuado después en forma de milicias fascistas con la ilusión, fanatismo, ambición o imposición de crear grandes imperios o de hacerse árbitros del mundo?

Déjese al alumno más o menos libre, que se le procure una cultura sin coacciones.

Si tratamos de formar una nueva sociedad, hay que empezar por inculcar a los alumnos que la República se basa en los supremos principios de humanidad, igualdad y justicia.18 La guerra va impedir que sortís cap més número de Colaboración. En aquest últim s’hi anunciava el III Congrés de la Impremta a l’Escola, que havia de tenir lloc a Manresa els dies 20, 21 i 22 de juliol. No es va celebrar.

Vida Escolar, el quadern de treball de les Escoles Nacionals de Sant Vicenç de Castellet El primer número de Vida Escolar19 correspon al 1934. No en sabem el mes, però és molt probable que s’elaborés a l’inici del curs 1934-1935 (setembre-octubre), ja que Loc. cit.

Josep Vigatà, “Problemas de la escuela primaria”, Colaboración, núm. 15 (juny-juliol de 1936), 329-331.

19 Gràcies a una donació particular, la Biblioteca Salvador Vives Casajuana, de Sant Vicenç de Castellet, conserva en el seu fons local els 15 números que es van publicar de Vida Escolar, enquadernats en un únic volum.

17 18

el segon porta la data de novembre-desembre d’aquell mateix any. El darrer número publicat és el 15è, i porta la data de juny de 1936. Cada número incloïa un nombre de redaccions variable, entre 20 i 25, escrites en català o en castellà i acompanyades gairebé sempre de dibuixos fets amb la tècnica del clixé.

Vida Escolar es confeccionava a les Escoles Nacionals Graduades de Sant Vicenç i del seu estudi es desprèn que es tractava d’un autèntic treball de col·laboració, no tan sols entre alumnes, sinó també amb un paper impulsor essencial per part del professorat. L’eina fonamental per a la seva edició era la impremta i és destacable en aquest cas que fos l’Ajuntament de Sant Vicenç qui s’hagués fet càrrec d’adquirir-la. Ho sabem per una redacció signada per Jovita Conde, de 12 anys, al número 2 de la revista: A principios de curso el Ayuntamiento de este pueblo nos regaló una imprenta con la cual imprimimos los trabajos de los niños y niñas.

L’alumna en fa una descripció detallada de cadascuna de les peces que componen la impremta i del seu funcionament.

Els continguts de Vida Escolar són immensament variats, relaten vivències personals dels alumnes, il·lusions, esperances... sempre des d’una perspectiva infantil, que reflecteix la duresa de la vida als anys 30, un interessant xoc entre la particular ingenuïtat infantil i la crua realitat. Aquest contrast és especialment significatiu en les redaccions de successos, com un incendi que té lloc al garatge de cal Sisquet, a la plaça Clavé, l’incendi d’un cotxe davant de cal Freixes, diversos robatoris o l’atropellament d’un home a l’estació de Vacarisses. Vida Escolar també és un reflex fidel de l’austeritat de la vida en aquella època. En el número 2 d’Ocells i Flors Rosario Roselló explica amb gran joia que s’acosta la Festa Major i podrà estrenar unes espardenyes. És tremendament significatiu que una alumna de 12 anys, Josefa Riera, pensant en què voldria ser de gran s’imagini com a jardinera, però que alhora sigui conscient que no tindrà altre remei que treballar com a teixidora.

Tinc dotze anys, i algunes vegades ja penso que faré quan deixaré l’escola.

La meva il·lusió més gran seria cuidar sempre un jardí, perquè les flors és el que més m’agrada. Regar, esporgar, treure les males herbes, etc. Però això no em podria reportar cap benefici i jo tinc de procurar que la meva feina em produeixi un guany. Casi puc assegurar que seré una teixidora i aixís amb el meu treball procuraré fer més gran la nostra casa, i a les hores que tingui lliures em dedicaré algunes a conrear un petit jardí.

La revista està plena també de fets de la vida quotidiana. Hi trobem relats sobre tardes de pesca, sortides a buscar cargols o bolets, sobre la feina de la verema, i referències a tradicions com el Tió, la Festa de Sant Antoni, el Carnaval o la Patum de Berga. Les temàtiques preferentment triades en les redaccions són el poble, els arbres (pins, ametllers), els animals (domèstics sobretot, com les gallines, els gats, però també insectes, ocells o animals salvatges), fenòmens físics (com l’evaporació), astronòmics (els núvols, la lluna, els estels), les joguines (un patinet, un paracaigudes, una casa de nines), o fets molt diversos que captaven l’atenció dels alumnes.

És interessant observar com les redaccions contenen sovint referències geogràfiques locals com la font del Lledó, les Muntanyes Russes, el Llobregat, la font de l’Om, el Grau Gros, el raval de les Roques, Boades, la plaça de la República (actualment de l’Ajuntament) o la plaça Clavé. Una excursió a les Muntanyes Russes explicada per Rosa Claret, de 12 anys, és una demostració de la llarga tradició d’aquest lloc com a espai de lleure: Un dia vàrem anar a les Muntanyes Russes. Per anar-hi es té de passar pel bosc de les Vives. Un cop fórem allí, a les muntanyes, en vàrem pujar moltes, fins que arribàrem a la “muntanya sagrada”. Aquesta és la més alta de totes i per pujar-hi ens costava molt, ens teníem d’agafar amb els rocs que sortien, o bé els companys que ja eren a dalt ens donaven les mans. A la muntanya sagrada hi ha un arbre molt gros. Aquestes muntanyes són darrera Castellet. Vistes de lluny fan molt efecte.

També hi trobem referències a establiments, entitats o persones del poble, com el Cafè Miralles, cal Sisquet, el Coro, l’Ateneu, el farmacèutic Gelabert o la mestra donya Montserrat. També hi ha al·lusions a localitats o indrets propers, on s’hi va d’excursió o de visita, com Montserrat, Castellbell, Vacarisses, Manresa, Sallent, Berga o fins i tot Castelldefels.

Coneixem també detalls de la vida dels nens, de les seves pors i de les seves il·lusions a través de les explicacions de somnis. J. Fontanet, de 8 anys, relata un somni prou interessant: Una vez soñé que estábamos mi hermana y yo. Eramos muy pequeños y mi madre nos había mandado a hacer hierba. Caímos al río y mi madre nos vino a buscar y no nos encontró. Yo estaba desesperado. Por fin me desperté y vi que todo había sido un sueño.

El malson d’aquest nen descriu perfectament el temor que li produïa el riu i a sentir-se desvalgut de la protecció materna. El fet que un nen de tan sols 8 anys col·laborés amb les tasques domèstiques anant a recollir herba pot sorprendre també des d’una perspectiva actual.

Però a Vida Escolar, més enllà de les pors infantils, hi ha històries veritablement corprenedores. Isidre Prunés, de 9 anys, explica per què va amb crosses: Una vez que ya era invierno y había nieve, jugando, un chico me empujó y caí al suelo No me salió nada y pasaron días, pero cada día me hacía daño una rodilla y después de mucho tiempo ya no podía andar y tenía que estar en la cama. Hicieron venir el médico pues se ma había infectado una pierna y el médico dijo que me tenían que hacer una operación. Ahora voy con muletas.

Aquesta història apareix publicada en el número de març de 1935, però és evident que es refereix a un fet ocorregut l’hivern anterior. Casualment en el número de novembre-desembre de 1935, en un relat del mateix Isidre Prunés ens adonem que gairebé un any després el nen encara camina amb l’ajut de les crosses. S’acosta Nadal i veu que no podrà participar en la funció del Coro:

Ara s’acosta Nadal, que és dia de gran festa. A mi m’agradaria més que pogués caminar (heu de saber que vaig amb crosses). No diríeu vosaltres per què m’agarada Nadal? Doncs perquè allà al Coro fan funció; diuen versos els nois dels socis del Coro i nosaltres en som. Per això l’altre any vaig dir un vers i aquest any em penso que no en diré cap, però m’agrada de veure com ho diuen els demés. La funció era molt maca i em recordo d’un vers que després vaig trobar al calendari.

Durant dos cursos escolars, 1934-1935 i 1935-1936, Josep Vigatà va posar en pràctica a les Escoles Nacionals Graduades de Sant Vicenç de Castellet un dels instruments pedagògics que va caracteritzar més significativament les renovadores tècniques impulsades per Célestin Freinet. La concreció del pensament, gràcies a la lletra impresa, i la representació gràfica de les idees, gràcies a la tècnica del clixé, van fer de la impremta escolar un recurs educatiu d’inestimable valor. La força persuasiva de la paraula, com a tret bàsic identificador de l’ésser humà, i el treball cooperatiu com a mètode d’aprenentatge solidari i dignificador, van constituir per al mestre Vigatà els fonaments més sòlids per a la formació de ciutadans lliures, capaços de construir una societat més humana, més igualitària i més justa.

DAVID SANZ BIBLIOGRAFIA “A la memòria de Josep Vigatà”, carta d’un grup d’exalumnes santvicentins del mestre Josep Vigatà, El Breny, núm. 236 (gener de 1998).

GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep; MARQUÈS, Salomó; MAYORDOMO, Alejandro; SUREDA, Bernat. Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939. Història de l’educació. Catalunya, Illes Balears, País Valencià. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

HERNÁNDEZ DÍAZ, José María; HERNÁNDEZ HUERTA, José Luis. “Bosquejo histórico del movimiento Freinet en España. 1926.1939”, Foro de Educación, núm.

9 (2007), pàgs. 169-202.

HERNÁNDEZ HUERTA, José Luis. “La depuración franquista de los maestros freinetianos españoles de la década de 1930”. Papeles Salmantinos de Educación, núm. 3 (2004).

HERNÁNDEZ HUERTA, José Luis. La influencia de Celestín Freinet en España durante la década de 1930. Maestros, escuelas y cuadernos escolares. Salamanca, Globalia. Ediciones Anthema, 2005.

JIMÉNEZ MIER TERÁN, Fernando. Freinet en España. La revista Colaboración.

Barcelona, EUB, 1996.

MARQUÈS, Salomó. “Els efectes del franquisme en el magisteri català. El cas dels germans Vigatà Simó, mestres de Lleida” pàgs. 153-181, a FONT AGULLÓ, Jordi (dir.). Història i memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007.

PORTELL, Raimon; MARQUÈS, Salomó. Els mestres de la República. Badalona, Ara Llibres, 2006.

TEIXIDÓ I PLANAS, Martí. “C. Freinet, potser el millor pedagog del segle XX”.

Revista Catalana de Pedagogia, vol. 2 (2003), pàgs. 197-211.

VIGATÀ SIMÓ, Josep. “Los primeros ensayos de la técnica en la Escuela de San Vicente de Castellet (Barcelona)”. Colaboración, núm. 10 (gener de 1936).

VIGATÀ SIMÓ, Josep. “La imprenta en la escuela y el carácter de los alumnos”.

Colaboración, núm. 13 (abril de 1936).

VIGATÀ SIMÓ, Josep. “La imprenta en la Escuela y el Tipo Maternal”.

Colaboración, núm. 14 (maig de 1936).

VIGATÀ SIMÓ, Josep. “Problemas de la escuela primaria”. Colaboración, núm. 15 (juny-juliol de 1936).

VILANOU, Conrad; i MONSERRAT, Josep (ed.). Mestres i exili. Barcelona, Publicacions i Edicions UB, 2003.