PerĂode 2006-2010
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
PerĂode 2006-2010
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP “Informe sobre el medi ambient a Catalunya. Període 20062010” és un document promogut per la Direcció general de Polítiques Ambientals del Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya Departament de Territori i Sostenibilitat Direcció general de Polítiques Ambientals www.gencat.cat/mediambient Direcció: Roger Bassols i Morey, Francesc X. Camps Fernández i Josep Planas i Cisternas Col·laboradors: Departament de Territori i Sostenibilitat Direcció general de Qualitat Ambiental: Servei de Vigilància i Control de l’Aire Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa Direcció general de Polítiques Ambientals: Servei d’educació Ambiental Servei d’informació Ambiental Servei de Planificació de l’Entorn Natural Secretaria General de Territori i Sostenibilitat Gabinet Tècnic Agència Catalana de l’Aigua Agència de Residus de Catalunya Oficina Catalana del Canvi Climàtic Servei Meteorològic de Catalunya Àrea de Climatologia Departament d’Empresa i Ocupació: Institut Català d’Energia Assistència tècnica: Minuartia Estudis Ambientals, SL Disseny i maquetació: Jordi Bosch Dipòsit Legal: B 12809-2014
Presentació D’uns anys ençà, constatem en la societat catalana un interès creixent pels problemes i els reptes ambientals i hi constatem, així mateix, que la cultura de la sostenibilitat hi arrela i va prenent força en els comportaments individuals i col·lectius, fins al punt que, a hores d’ara, no és gens agosarat d’afirmar que la qualitat ambiental ha esdevingut un valor de país de caire transversal. Tenir a l’abast una informació actualitzada, fiable, rellevant i comprensible és un element indispensable perquè la conscienciació ambiental i la perspectiva sostenibilista a què em referia fa un moment es consolidin en la societat catalana i afavoreixin la transició d’aquesta cap a la sosteninbilitat. La Generalitat de Catalunya ha tingut de sempre la preocupació i el propòsit que la població pogués accedir al conjunt de la informació ambiental. Per això, fa més de quinze anys que s’esforça a posar-la a disposició dels ciutadans de la manera més acurada i entenedora possible. Des de 1998, però, l’accés a la informació ambiental ha esdevingut un dret garantit gràcies al conveni signat per diversos estats a la ciutat danesa d’Aarhus, el contingut essencial del qual es va convertir en una directiva europea, transposada més tard a l’ordenament jurídic espanyol per mitjà de la Llei 27/2006 de 18 de juliol, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient. Hem treballat, doncs, per fer un pas endavant en la manera de facilitar la informació, ja que, sovint, no n’hi ha prou amb conèixer quin és l’estat del medi ambient i com ha evolucionat durant els darrers anys: cal saber-ne el perquè, d’aquesta evolució, i quines pressions ha rebut el medi fins a arribar en un determinat estat i, de la mateixa manera, cal conèixer quines respostes s’apliquen per eliminar o mitigar els impactes que s’hi han produït com a conseqüència de les pressions. Poder expressar de manera clara i descriptiva totes aquestes qüestions ha estat la fita perseguida en l’elaboració d’aquest informe. Convé assenyalar, així mateix, que el recull de dades que figura en la publicació que teniu a les mans és fruit de la coordinació entre les diferents unitats i institucions públiques del Departament de Territori i Sostenibilitat i els diversos departaments de la Generalitat de Catalunya, així com de la coordinació entre consorcis i universitats que treballen per ajudar a mantenir un medi ambient i un entorn amb la màxima qualitat possible. Espero que el primer informe complet que es publica a Catalunya sobre l’estat del medi ambient des de l’entrada en vigor de la Llei 27/2006 contribueixi a un coneixement encara més gran dels aspectes ambientalment rellevants del nostre país i reforci en tots plegats —ciutadanes, ciutadans, actors socials i econòmics i poders públics— la convicció ètica i cívica necessària per avançar amb fermesa cap a un horitzó futur de sosteninbilitat.
Josep Enric Llebot i Rabagliati Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat Departament de Territori i Sostenibilitat
6
Continguts de l’informe. Guia de lectura Aquest Informe s’estructura en capítols temàtics que exposen quina ha estat l’evolució de diversos vectors ambientals en el període 2006-2010. Són els dedicats a: Aigua Medi atmosfèric Biodiversitat i patrimoni natural Residus Energia Canvi climàtic A continuació d’aquests capítols s’afegeixen altres capítols complementaris, que se centren en aspectes que, sense ser vectors ambientals, presenten una elevada incidència en la qualitat ambiental del nostre entorn i, en general, en el desenvolupament sostenible a Catalunya. Es tracta dels següents: Transports i mobilitat Economia verda Sistemes voluntaris de millora ambiental Tot plegat està precedit d’un primer capítol que descriu la situació socioeconòmica i els fenòmens meteorològics que emmarquen els processos que es presenten en els capítols tant principals com complementaris. Com es pot observar en llegir aquests darrers capítols, cal tenir present aquest marc per entendre i interpretar diversos aspectes que hi són exposats. Tret del primer capítol (marc socioeconòmic i fenòmens meteorològics), els dedicats a vectors ambientals i els complementaris presenten la mateixa estructura, ordenada en blocs segons els conceptes d’ESTAT, PRESSIÓ i RESPOSTA, que s’utilitzen sovint per tipificar els indicadors ambientals. L’estructura es mostra al quadre següent:
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
7
Estructura dels capítols Títol del capítol Resum Sintetitza els continguts del capítol a partir d’un paràgraf inicial genèric sobre el tema que es tracta i un recull dels aspectes més significatius de l’evolució del tema en el període 2006-2010. El resum es presenta en català, castellà i anglès.
Estat Descriu l’estat del vector ambiental (o de l’aspecte que es tracta a títol complementari) en el període 2006-2010. En alguns casos aquest apartat no existeix, ja que el tema és configurat i caracteritzat directament pel fet de ser una pressió que estem exercint sobre l’entorn i no existeix un estat independent d’aquesta pressió; és el cas dels apartats dedicats a residus, energia i sistemes voluntaris de millora ambiental.
Pressió Descriu la incidència que tenim, la pressió que exercim, sobre el tema que es tracta. Especialment en aquest apartat és interessant conèixer l’evolució al llarg del temps dels aspectes quantitatius associats a la pressió, de manera que sempre que les dades han estat disponibles s’ha intentat oferir aquesta visió.
Resposta Descriu les actuacions executades per l’Administració catalana en el període 2006-2010 per afrontar i gestionar adequadament els aspectes enunciats a l’apartat de pressió i mantenir en situació correcta els aspectes que es troben en bon estat. Quan aquestes actuacions se situen en el marc de processos internacionals, europeus o estatals, també s’exposa.
Indicadors Aquest apartat agrupa taules i gràfics que ja s’han mostrat en el capítol i que es considera que tenen un valor indicador sobre l’evolució del vector (o de l’aspecte que es tracta a títol complementari). Normalment s’ordenen segons la seqüència en què apareixen al llarg del capítol. Abans de cada indicador es presenta una fitxa de caracterització.
Documentació i fonts consultades Llistat de la documentació i fonts consultades. Totes les cites indicades al text del capítol es troben referenciades de manera completa en aquest apartat. Per a una lectura ràpida de cada capítol, es pot consultar el resum i, a més, els indicadors corresponents al tema.
Índex
1 2
Introducció 1.1 Antecedents i motivació 1.2 La percepció de la ciutadania 1.3 La participació ciutadana i l’educació ambiental a Catalunya
13 13 14 14 14 15 16
Situació a Catalunya 2006-2010. Aspectes transversals de temàtica ambiental 2.1 El context geogràfic
19 19 19 19 20 21 23 23 24 29 30 33 36 39 42 45
1.3.1 1.3.2 1.3.3
2.2 2.3
3
2.4
2.2.1 2.2.2 2.3.1 2.3.2 2.3.3 2.3.4 2.3.5.
El relleu Els rius La vegetació La superfície forestal i els boscos
El context socioeconòmic Població Economia
El context meteorològic. Caracterització climàtica dels anys 2006-2010 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2006 a Catalunya Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2007 a Catalunya Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2008 a Catalunya Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2009 a Catalunya Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2010 a Catalunya
Documentació i fonts consultades
Aigua Resum Summary Resumen 3.1 Estat del medi aquàtic
3.2
3.3
4
2.1.1 2.1.2 2.1.3 2.1.4
La participació ciutadana en matèria ambiental El Tercer Sector ambiental L’educació ambiental
3.4 3.5
3.1.1 3.1.2 3.1.3 3.1.4 3.1.5 3.1.6 3.2.1 3.2.2 3.2.3 3.3.1 3.2.2 3.3.3 3.3.4 3.3.5 3.3.6 3.3.7
Xarxa de seguiment i control de l’estat de les masses d’aigua Estat de les aigües subterrànies Estat dels rius Estat dels embassaments Estat dels estanys i les zones humides Estat de les aigües costaneres
Pressió
Pressions sobre la quantitat. Captació de les aigües Pressions sobre la qualitat de l’aigua. Fonts de contaminació Pressions per deteriorament temporal
Resposta
La Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya El Programa de seguiment i control El Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya El Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua Plans i programes de gestió específics La participació pública en la planificació i la gestió de l’aigua
Indicadors Documentació i fonts consultades
Medi Atmosfèric Resum Summary Resumen 4.1 Estat del medi atmosfèric
4.2
4.3
4.1.1 4.1.2 4.1.3 4.1.4 4.1.5 4.2.1 4.2.2 4.2.3 4.2.4 4.2.5 4.2.6 4.2.7 4.3.1 4.3.2 4.3.3
Contaminants atmosfèrics Qualitat de l’aire Qualitat acústica del territori Protecció del medi nocturn Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric
Pressió
Fonts emissores que afecten la qualitat química de l’aire Principals contaminants que afecten la qualitat de l’aire segons les fonts emissores Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut i l’entorn Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre el patrimoni arquitectònic i cultural El soroll i la contaminació acústica La il·luminació artificial Els camps electromagnètics
Resposta
Normativa sobre límits i objectius de qualitat de l’aire Plans de millora de la qualitat de l’aire Qualitat acústica del territori
47 47 48 49 50 51 53 55 57 58 59 60 61 69 74 75 75 76 78 79 79 83 90 92 99 101 101 102 103 104 105 105 117 122 123 123 124 126 129 131 131 132 133 134 134 135 140
4.3.4 4.3.5
5
4.4 4.5
Indicadors Documentació i fonts consultades
Biodiversitat i patrimoni natural Resum Summary Resumen 5.1 Estat
5.2
5.3
6
5.1.1 5.1.2 5.1.3 5.1.4 5.2.1 5.2.2 5.2.3 5.2.4 5.2.5 5.2.6 5.3.1 5.3.2 5.3.3 5.3.4 5.3.5 5.3.6
5.4 5.5
Usos del sòl Hàbitats i ecosistemes Patrimoni geològic Espècies
Pressió
Pèrdua i pertorbació d’hàbitats Fragmentació d’hàbitats Espècies invasores Aprofitaments de recursos naturals Canvi climàtic Altres pertorbacions i pressions
Resposta
Àmbit legislatiu o estratègic Declaració, planificació i gestió d’espais naturals protegits Conservació i protecció d’hàbitats, del patrimoni geològic i de les espècies Connectivitat Custòdia del territori Seguiment de la biodiversitat (monitoratge). Sistemes d’informació
Indicadors Documentació i fonts consultades
Residus Resum Summary Resumen 6.1 Pressió
6.2
6.1.1 6.1.2 6.1.3 6.1.4 6.1.5
6.2.1 6.2.2. 6.2.3 6.2.4 6.2.5
7
Protecció del medi nocturn Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric
6.3 6.4
Residus municipals Residus industrials Residus de la construcció i la demolició Altres residus específics Sòls contaminats
Resposta
Prevenció dels residus Recollida selectiva, valorització i tractament dels residus Instruments econòmics i fiscals Implantació del principi de responsabilitat del productor. Els sistemes integrats de gestió (SIG) i els sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) Informació, comunicació i participació
Indicadors Documentació i fonts consultades
Energia Resum Summary Resumen 7.1 Pressió 7.1.1 7.1.2 7.1.3 7.1.4 7.1.5 7.1.6 7.1.7 7.1.8
7.2
7.2.1 7.2.2 7.2.3 7.2.4 7.2.5
El balanç de l’energia Producció i consum d’energia primària Consum d’energia final Sistemes de generació elèctrica Consum d’energia final per capita Intensitat energètica Energies renovables Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades a la producció i el consum d’energia
Resposta
Instruments normatius El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 Estalvi i eficiència energètics Energies renovables Infraestructures energètiques
145 148 150 156 159 159 160 161 163 163 165 171 171 174 174 176 177 178 180 180 180 181 181 184 187 188 188 192 197 201 201 202 203 204 204 209 212 213 214 216 216 218 232 234 234 236 242 245 245 246 247 248 248 249 251 255 257 258 258 261 262 262 264 266 269 273
8
7.3 7.4
8.3
8.1.1 8.1.2 8.1.3 8.1.4 8.1.5 8.1.6 8.2.1 8.2.2 8.2.3 8.2.4 8.3.1 8.3.2 8.3.3
8.4 8.5
9.3
Pressió
Evolució de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per sectors Emissions dels sectors afectats per la Directiva 2003/87/CE, de comerç de drets d’emissions Emissions dels sectors difusos a Catalunya: sectors no Directiva
Resposta
Estratègies per a la mitigació del canvi climàtic Estratègies per a l’adaptació al canvi climàtic Rol internacional de Catalunya en canvi climàtic
Indicadors Documentació i fonts consultades
9.4 9.5
9.1.1 9.1.2 9.1.3 9.1.4 9.2.1 9.2.2 9.2.3 9.2.4 9.3.1 9.3.2 9.3.3 9.3.4 9.3.5
9.5.1
La xarxa viària La xarxa ferroviària La xarxa portuària La xarxa aeroportuària
Pressió
El parc de vehicles L’increment de la mobilitat El repartiment modal del transport Els impactes i els costos externs del transport
Resposta
Normativa La planificació territorial i sectorial Altres plans i programes La promoció del transport públic i l’ecomobilitat Altres actuacions
Indicadors Bibliografia i fonts consultades Bibliografia
Economia Verda Resum 363 Summary Resumen 10.1 Estat 10.1.1 10.1.2
11
Evolució de la temperatura de l’aire a Catalunya per al període 1950-2010 Evolució de la temperatura de l’aire durant els darrers cent anys Evolució de la . precipitació a Catalunya per al període 1950-2010 Evolució de la precipitació durant els darrers cent anys Resum dels apartats de temperatura i precipitació Evolució dels índexs climàtics durant els darrers cent anys
Transports i mobilitat Resum Summary Resumen 9.1 Estat
9.2
10
Recerca i desenvolupament tecnològic en l’àmbit energètic
Indicadors Documentació i fonts consultades
Canvi climàtic Resum Summary Resumen 8.1 Estat
8.2
9
7.2.6
10.2 10.3 10.4
11.2 11.3
283 283 284 285 286 286 287 288 289 289 290 293 293 296 301 303 305 305 309 311 312 318 321 321 322 323 324 325 326 327 327 328 328 329 331 337 343 344 344 347 348 351 352 359 359 363
Empreses del sector del medi ambient Ocupació verda
Resposta Indicadors Documentació i fonts consultades
Sistemes Voluntaris de Millora Ambiental Resum Summary Resumen 11.1 Resposta 11.1.1 11.1.2
274 276 281
Sistemes de gestió ambiental Ecoproductes i ecoserveis
Indicadors Documentació i fonts consultades
364 365 366 366 368 370 374 375 377 377 378 379 380 380 382 390 391
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
13
1- Introducció 1.1
Antecedents i motivació
L’any 1998 es va aprovar el Conveni sobre accés a la informació, participació pública en el procés de presa de decisions i accés als procediments judicials en matèria de medi ambient, elaborat per la Comissió Econòmica per a Europa de les Nacions Unides (UNECE). El Conveni, també conegut com a Conveni d’Aarhus, va entrar en vigor el 30 d’octubre de 2001, després de la seva ratificació per part de disset dels 40 estats que el van signar. L’objectiu del Conveni d’Aarhus és, entre d’altres, garantir els drets d’accés de la població a la informació sobre medi ambient, participació del públic en la presa de decisions i accés a la justícia en temes ambientals. En aquest context, i entre moltes altres mesures, el Conveni estableix que les parts signatàries han de publicar i difondre un informe nacional sobre l’estat del medi ambient que inclogui informació sobre la qualitat i les pressions que pateix el medi. En aplicació del Conveni, les institucions comunitàries van aprovar, l’any 2003, la Directiva 2003/4/EC, del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de gener, sobre l’accés públic a la informació ambiental (DOUE L 41/26, de 14 de febrer de 2003). Entre altres aspectes, aquesta Directiva estableix que els estats membres de la Unió Europea han d’adoptar les mesures necessàries a escala estatal i, quan escaigui, regional i local, per garantir que es publiquen informes sobre l’estat del medi ambient a intervals de temps regulars. Aquests informes, segons precisa la mateixa directiva, han d’incloure informació sobre la qualitat del medi ambient i sobre les pressions que suporta. Finalment, l’any 2006, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei 27/2006, de 18 de juliol, que regula els drets d’accés a la informació, participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient. Es tracta, doncs, d’una llei que incorpora a l’ordenament jurídic espanyol el Conveni d’Aarhus i les disposicions de les directives 2003/4/CE i 2003/35/CE que transposen aquest conveni a la legislació comunitària. En l’àmbit concret de la informació ambiental, aquesta Llei té com a objecte: a) Regular el dret a l’accés a la informació ambiental que estigui en poder de les autoritats públiques o d’altres subjectes que la posseeixin en nom seu. b) Garantir la difusió i la posada a disposició del públic de la informació ambiental, de manera progressiva i amb el grau d’amplitud, de sistemàtica i de tecnologia tan ampli com sigui possible. La mateixa Llei 27/2006 estableix, al seu article 8, que les administracions públiques han d’elaborar i publicar, com a mínim amb una periodicitat anual, un informe de conjuntura sobre l’estat del medi ambient i, cada quatre anys, un informe complet sobre aquesta matèria. L’informe quadriennal ha d’incloure un resum no tècnic que sigui comprensible per al públic en general. Tot i que la Llei no precisa el contingut exacte que han de tenir aquests informes sobre el medi ambient, en la definició que fa del terme informació ambiental (article 2) ja apunta les qüestions o aspectes sobre els quals s’ha de difondre informació. Són, textualment, els següents: a) L’estat dels elements del medi ambient, com ara l’aire i l’atmosfera, l’aigua, el sòl, la terra, els paisatges i espais naturals, inclosos els aiguamolls i les zones marines i costaneres, la diversitat biològica i els seus components, inclosos els organismes modificats genèticament, i la interacció entre aquests elements. b) Els factors, tals com substàncies, energia, soroll, radiacions o residus, inclosos els residus radioactius, les emissions, els abocaments i altres alliberaments al medi ambient, que afectin o puguin afectar els elements del medi ambient citats en el punt anterior. c) L’estat de la salut i la seguretat de les persones, inclosa, si escau, la contaminació de la cadena alimentària, de les condicions de vida humana, dels béns del patrimoni històric, cultural i artístic i construccions, quan quedin o puguin quedar afectats per l’estat dels elements del medi ambient citats al punt a o per mitjà d’aquests elements. Prèviament a la Llei 27/2006, la Generalitat de Catalunya ha tingut la tradició de desenvolupar informes sobre l’estat del medi ambient. Durant els darrers vint anys, tant el Departament de Medi Ambient com el Departament de Medi Ambient i Habitatge i ara la Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat han anat publicant documents i informes que feien seguiment de les polítiques ambientals del país. En aquest context podem trobar els informes de finals de la dècada del 1990 fins a l’actualitat de manera contínua en el temps. L’any 1995, es va presentar el document Vers una observació comuna del medi ambient, on es feia l’esforç
14 de recollir els primers indicadors de l’estat del medi comparables amb altres regions europees. L’any 1999 i l’any 2003 es van redactar informes sobre l’estat del medi ambient a Catalunya, on es presentava un recull de dades estadístiques i indicadors que descrivien la situació ambiental de l’època, ja amb la intenció de ser documents divulgatius i entenedors. L’any 2005, el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya va elaborar i publicar el document Catalunya 2005. Informe sobre medi ambient i desenvolupament sostenible. Com recull el mateix informe, el seu objectiu era aportar una descripció i avaluació bàsica de la situació de l’any 2005 i les tendències en matèria de desenvolupament sostenible de Catalunya a partir de l’evolució dels indicadors més rellevants en aquesta matèria. A més, primer el Departament de Medi Ambient i Habitatge i després el Departament de Territori i Sostenibilitat, han anat publicant els corresponents informes anuals, l’últim relatiu a l’any 2011. L’Informe present, elaborat per al període 2006-2010, dóna resposta al requeriment de la Llei 27/2006 sobre la necessitat d’elaborar i publicar, cada quatre anys, un informe complet sobre l’estat del medi ambient. Cal remarcar que, en els apartats que aquest Informe dedica a la resposta que donem per resoldre conflictes o gestionar millor el nostre entorn, el text se centra en les actuacions de l’Administració autonòmica catalana i, en tot cas, aporta el marc internacional per a aquestes actuacions. És clar que altres nivells de l’Administració, en especial les administracions locals, tenen una incidència important en l’estat del medi ambient a Catalunya. Cal cridar l’atenció sobre el fet que, sovint, l’èxit que tindrà la resposta que es pugui donar des de les administracions es relaciona i, fins i tot, pot estar condicionat per les actituds i hàbits de la ciutadania amb relació al medi ambient, el seu grau d’educació sobre l’entorn, les seves percepcions i inquietuds. És per això que interessa aquí dedicar un espai a la percepció ciutadana i a la participació i l’educació ambiental.
1.2
La percepció de la ciutadania
Una de les eines que té l’Administració ambiental per conèixer quines són les preocupacions, els interessos, els coneixements i les necessitats de la ciutadania amb relació als aspectes del medi ambient és la consulta directa. Des del mes de maig del 2008, dues vegades a l’any es realitzen enquestes telefòniques a persones més grans de setze anys residents a Catalunya. Es consulten temes relacionats amb la qualitat de l’aire, l’aigua, l’energia, els residus, el medi natural i altres. Aquestes enquestes estan pensades per obtenir informació del conjunt de la població catalana sobre aspectes, en primer lloc, relacionats amb la percepció general de l’estat ambiental i, en segon lloc, sobre aspectes temàtics del medi ambient, els hàbits i mesures que prenen els ciutadans sobre aquesta qüestió, i les facilitats i inconvenients que tenen per fer-ho. L’any 2008, el primer any d’elaboració d’aquestes enquestes, les conclusions que se’n van extreure posaven de manifest que la meitat de la població valorava l’estat del medi ambient al seu municipi de manera deficient o molt deficient, amb la qualitat de l’aigua potable i del medi natural com a aspectes que presentaven un percentatge més alt de valoracions negatives. L’any 2009, les enquestes van mostrar que la contaminació a escala general, el canvi climàtic, la contaminació de l’aire i els residus eren percebuts com els problemes ambientals que més preocupaven les persones consultades. En relació amb les enquestes anteriors, cal destacar la percepció d’un ventall més ampli i global de la temàtica ambiental dels consultats sobre la problemàtica de la contaminació. Finalment, l’any 2010, la contaminació en general, de l’aire i de l’aigua, la preservació dels boscos i dels espais naturals i el canvi climàtic eren percebuts com els principals problemes ambientals per les persones consultades. Apareixia, tanmateix, la preocupació per la contaminació nuclear i química. Segons les enquestes del 2010, més del 40% dels consultats se sentien informats sobre aspectes ambientals.
1.3
La participació ciutadana i l’educació ambiental a Catalunya 1.3.1 La participació ciutadana en matèria ambiental
Amb la finalitat que les polítiques ambientals siguin encertades i eficients, és imprescindible que es formulin amb la implicació activa de la ciutadania i els diferents actors socials vinculats al medi ambient. La participació activa de la ciutadania en l’elaboració, l’execució i el seguiment de les polítiques públiques ambientals és un dret que preveuen el Conveni d’Aarhus i la Llei 27/2006.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
15
Per aquest motiu, l’Administració ambiental incorpora processos de participació ciutadana per definir i desplegar les seves polítiques ambientals. Per fer-ho, empra dos tipus d’espais de participació:
a) Processos de participació Constitueixen espais temporals que tenen com a objectiu recollir les aportacions de la ciutadania en relació amb una temàtica concreta. A la Taula 1.1 es mostren els processos de participació desenvolupats durant els anys 2006-2010, període d’abast d’aquest Informe. Taula 1.1 Processos de participació relatius al medi ambient desenvolupats durant els anys 2006-2010, impulsats des de la Generalitat de Catalunya. Nre. de propostes
Tema del procés de participació
Descripció
Directiva marc de l’aigua. 20062010
Processos de participació repartits entre setze conques fluvials o subconques, vinculats a l a implementació de la Directiva marc de l’aigua a Catalunya
2.382 persones 1.512 entitats
Convenció catalana del canvi climàtic. 2007-2008
Convocatòria per rebre propostes de mesures i accions per incorporar-les al Pla català de mitigació del canvi climàtic 2008-2012
725 persones a la jornada inaugural 194 persones a sessions informatives 480 persones a sessions de reflexió i debat 499 entitats
974
Debat de l’aigua. 2008-2010
Procés de participació per incidir en la redacció del programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya
419 persones a sessions de diagnosi, d’elaboració de propostes, de conclusions i de retorn
278
Descripció
Nre. de participants
Nre. de propostes
Tema del procés de participació
Nre. de participants
1.467
Llei i Estratègia de la biodiversitat i el patrimoni natural. 2009
Procés de participació per debatre i recollir propostes per a l’elaboració de la Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya
76 persones 53 entitats
228
53 entitats
228
866 persones 426 entitats 700 persones en l’espai virtual
830
b) Espais estables de participació L’Administració disposa d’espais de debat permanent que faciliten el debat de caràcter estratègic, també anomenats consells socials. En cada espai es regulen els seus objectius, les seves funcions i el seu funcionament i s’hi tracta una temàtica específica. Habitualment componen aquests espais les vocalies, representants dels ens locals i de la societat civil organitzada: entitats, empreses, ajuntaments, universitats i col·legis professionals, entre d’altres. La diferència principal amb els processos de participació és que només hi poden participar els seus membres.
1.3.2 El Tercer Sector ambiental El Tercer Sector ambiental el formen les entitats sense ànim de lucre que són actors socials imprescindibles per recollir l’opinió pública i participar en aquest model de governança ambiental. Són vehicles fonamentals per canalitzar les necessitats, aspiracions o voluntats de molts ciutadans i ciutadanes. Potenciar les entitats perquè puguin participar i esdevenir actors actius és una de les maneres de promoure i estimular la resposta ciutadana. És per això que l’associacionisme ambiental es considera ja un sector més del teixit social. Les entitats sense ànim de lucre, la missió de les quals està vinculada a la protecció i la millora ambiental i la sostenibilitat, formen el Tercer Sector ambiental. Per primer cop a Catalunya, l’any 2010 es va elaborar una diagnosi que mostra l’estat del sector: la Diagnosi del Tercer Sector ambiental de Catalunya (novembre del 2010). L’estudi identifica al voltant de 400 entitats ambientals, un 65% de les quals a les comarques barcelonines, que treballen en temes ambientals diversos i la majoria d’elles duen a terme una tasca de sensibilització ciutadana.
16
1.3.3 L’educació ambiental A l’hora de mirar de capgirar les tendències ambientalment insostenibles presents en la nostra societat, cal actuar sobretot en el camp de l’educació ambiental, a fi de fer arrelar en la ciutadania un sentit cívic i ètic de corresponsabilitat ambiental i de lleialtat envers les generacions futures, sense el qual les iniciatives ambientals, per encertades tècnicament que siguin i per recursos que s’hi destinin, difícilment poden arribar a tenir a la llarga resultats positius.
a) Escoles Verdes L’any 1998, la Generalitat de Catalunya posa en marxa el Programa Escoles Verdes, amb la finalitat d’ajudar els centres educatius a dissenyar plans de treball per a la seva ambientalització. En el moment de redactar aquest Informe, el Programa encara es troba vigent i en marxa. El Programa neix en el marc de les Agendes 21 emanades de la Conferència de Rio, com un compromís per donar suport als centres educatius de Catalunya que volen innovar, incloure, avançar, sistematitzar i organitzar totes aquelles accions educatives que tenen la finalitat d’afrontar, des de l’educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat. Posteriorment, va ser impulsat des de l’Estratègia catalana d’educació ambiental. El Programa encaixa plenament amb els objectius del Decenni de les Nacions Unides de l’educació per al desenvolupament sostenible (2005-2014).
Figura 1.1 Evolució del nombre de centres amb el Distintiu d’escola verda (Distintiu EV). 1998-2011. Font: Servei d’Educació Ambiental. Direcció General de Polítiques Ambientals.
L’objectiu dels centres que formen part del Programa Escoles Verdes és l’avaluació, entesa com un procés intern i participatiu de reflexió continuada, del projecte del centre tenint en compte els punts del programa enumerats més amunt. Així, caldrà definir i prioritzar les línies estratègiques que cal seguir pel que fa a l’ambientalització progressiva del projecte educatiu del centre: es redactarà el Pla de cohesió ambiental (PCA) i d’aquest Pla en naixerà el Pla d’acció (PA), que es desenvoluparà durant tres anys, posant en pràctica les accions que permetin avançar en la consecució dels objectius i els reptes que el centre s’hagi proposat assolir. També inclourà els criteris d’avaluació perquè el centre pugui fer una autoavaluació de les accions i, així, acordar propostes de millora o de redefinició del seus objectius. Això es produirà en el moment de la renovació del Distintiu d’escola verda. La Figura 1.1 mostra l’evolució del nombre d’escoles amb Distintiu d’escola verda des de l’inici del Programa. La Figura 1.2 i la Figura 1.3 mostren, respectivament, l’evolució del nombre d’escoles adherides al Programa i la distribució comarcal d’aquestes escoles el curs 2010-2011.
b) Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya Des de l’any 1998, a Catalunya els ajuntaments han anat impulsant programes d’Agendes 21 escolars o programes d’educació ambiental amb objectius coincidents i complementaris amb el Programa Escoles Verdes. Les diferents iniciatives promouen processos d’educació per al desenvolupament sostenible i totes cerquen la participació i la implicació de tota la comunitat educativa i potencien el treball en xarxa. Per això, veient les grans coincidències entre els diferents programes, la Generalitat de Catalunya es va proposar cooperar amb un conjunt d’ajuntaments a fi que, mitjançant la coordinació i la suma d’esforços, les iniciatives ambientals adreçades a la comunitat educativa es beneficiïn d’aquesta cooperació institucional. En aquest marc, el curs 2009-2010 va néixer la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya, formada per la Xarxa d’Escoles Verdes i xarxes locals que promouen programes d’educació per a la sostenibilitat.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
17
Al curs iniciat l’any 2010 hi havia un total de 965 centres educatius, un 21,27% dels centres educatius de Catalunya, que formaven part de la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat.
Evolució del programa Escoles Verdes 600 478
Curs escolar
500 400 300 200 100 0
128 12
135
175
232
270
325
439
492
359
60
98-2000 2000/01 2001/02 2002/03 2003/04 2004/05 2005/06 2006/07 2007/08 2008/09 2009/10 2010/11 (pilot) * Nombre de centres
Figura 1.2 Evolució del nombre de centres adherits al Programa Escoles Verdes. 1999-2011. Font: Servei d’educació ambiental. Direcció General de Polítiques Ambientals.
* El curs 2009-2010 es crea la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya (XESC) i els centres educatius amb el Distintiu d’escola verda dels municipis adherits a la XESC deixen de formar part del Programa Escoles Verdes i s’incorporen a aquesta xarxa municipal, tot mantenint el Distintiu.
Figura 1.3 Distribució comarcal dels 492 centres educatius adherits al Programa Escoles Verdes el curs 2010-2011. Font: Servei d’Educació Ambiental. Direcció General de Polítiques Ambientals.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
19
2. Situació a Catalunya 2006-2010. Aspectes transversals de temàtica ambiental 2.1
El context geogràfic
Catalunya és un país situat al nord-est de la península Ibèrica. Limita al nord amb França i Andorra, a l’oest amb la Comunitat Autònoma d’Aragó, al sud amb el País Valencià i a l’est amb la mar Mediterrània. La superfície de Catalunya és d’aproximadament 32.107 km2. Una de les característiques de Catalunya és la seva gran diversitat geogràfica en relació amb la reduïda superfície del territori. A continuació es presenta una síntesi dels principals elements d’aquesta varietat: el relleu, la hidrografia i la vegetació i coberta forestal.
2.1.1 El relleu El ventall d’altituds des del nivell del mar fins a més de 3.000 m d’altitud afavoreix l’enorme diversitat geogràfica de Catalunya. El país conté tres grans unitats de relleu: el Pirineu i el Prepirineu, la Depressió Central i de l’Ebre, i el Sistema Mediterrani Català, amb les seves respectives subunitats, a banda d’altres unitats com ara les planes litorals i la Serralada Transversal. El Pirineu i el Prepirineu presenten diferències geològiques (constatables en el tipus i l’edat dels materials i en la resposta al plegament alpí) i diferències geogràfiques. El primer ocupa el nucli central, acull la majoria d’altituds màximes i ha patit el remodelatge recent del glaciarisme per sobre dels 2.000 m. El segon se situa al límit sud del Pirineu, amb altituds menors i caracteritzat per l’erosió fluvial. La Depressió Central inclou una antiga conca marina amb materials dipositats sota diferents escenaris de profunditat. Actualment, el seu relleu el caracteritzen els massissos de conglomerats en el contorn, els altiplans i les conques d’erosió, i les planúries més a ponent. El Sistema Mediterrani inclou tres subunitats: Serralada Prelitoral, Depressió Prelitoral i Serralada Litoral. La seva configuració actual és clau en la distribució de les principals infraestructures de comunicació. La costa catalana presenta trams de costa alta i baixa amb una notable pressió antròpica. La fragilitat del delta de l’Ebre n’és un exemple.
2.1.2 Els rius Dins d’aquestes unitats i subunitats morfològiques descrites s’organitzen les conques hidrogràfiques, que poden tenir dimensions molt variades, des de petites conques de poques hectàrees fins a grans extensions de territori. Per aquestes conques hi transcorren les xarxes fluvials, que transporten l’aigua sobrera de les filtracions i de l’evapotranspiració i els materials arrossegats. A Catalunya hi ha una divisòria administrativa que separa les conques internes i les conques intercomunitàries. Les internes són les que en la seva totalitat es troben dins del territori català i les intercomunitàries són les integrades per la part catalana de les conques dels rius Ebre i Xúquer, en els termes establerts per la legislació vigent. La Garona forma part d’una conca internacional. Les conques hidrogràfiques més extenses són les del Llobregat i del Ter, dins de les conques internes, i la de l’Ebre, que forma part de les conques intercomunitàries. A part d’aquestes conques hi ha altres conques hidrogràfiques de dimensió important: les dels rius Muga, Fluvià, Daró, Tordera, Besòs, Foix, Gaià i Francolí i la de la riera de Riudecanyes.
20 D’una banda, el conjunt de conques internes s’organitza en 28 unitats hidrològiques, conques, subconques o conjunt de petites conques, que representen el 52% del territori de Catalunya, una superfície de 16.600 km², i inclouen superfície de 634 municipis. Aquestes conques constitueixen el districte de conca hidrogràfica o fluvial de Catalunya, són competència exclusiva de la Generalitat i la seva gestió és responsabilitat de l’Agència Catalana de l’Aigua. D’altra banda, les conques intercomunitàries ocupen una superfície d’uns 14.000 km², que representen el 48% del territori català, i inclouen superfície de 312 municipis. La gestió de les conques intercomunitàries és compartida amb els organismes de conca als quals pertanyen: la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. El riu Garona es gestiona, en la part catalana de la seva conca, de manera compartida entre l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Aquest conjunt de conques, al marge de les característiques especials que es plantegen en l’àmbit de les aigües subterrànies i litorals, passa a ser subjecte principal en la gestió del cicle integral de l’aigua.
2.1.3 La vegetació La diversitat geogràfica de Catalunya permet l’existència de tres grans regions biogeogràfiques, boreoalpina, eurosiberiana i boreomediterrània, que contenen una varietat de vegetació notable. Cadascuna d’aquestes tres grans regions biogeogràfiques es pot dividir en unitats més petites i, finalment, en una sèrie de zones de vegetació relativament homogènies (dominis climàtics). Cada zona es caracteritza per un tipus de vegetació dominant que, en condicions naturals, ocuparia o ocupa realment la major part del terreny. A més, en superfícies més reduïdes on es produeixen condicions particulars, com són els roquissars, els arenals, els llocs humits, etc., s’hi desenvolupa una vegetació pròpia i específica d’aquests indrets.
a) La vegetació boreoalpina de l’alta muntanya Ocupa els nivells superiors del Pirineu i altres cims especialment elevats (per exemple, les zones culminants del Montseny), per damunt dels 1.600 m en mitjana. Es poden distingir dins l’alta muntanya, de més a menys altitud, tres estatges diferents: nival, alpí i subalpí. Estatge nival. Dins de l’estatge nival es diferencien dos grups: al primer hi trobem les zones de neus perpètues. A Catalunya aquest nivell és gairebé inexistent. El segon és el nivell subnival comprès per les zones que estan al voltant dels 3.000 m d’altitud. Són zones amb presència abundant dels ambients rocosos i les condicions de vida hi són molt difícils, però hi podem trobar vegetació pròpia del prat alpí. Estatge alpí. És la zona dels prats de pastura. El seu límit inferior és el límit del bosc. Aquestes pastures estan cobertes de neu entre sis i vuit mesos a l’any. La vegetació la formen les plantes herbàcies. Aquest estatge el trobem per sobre dels 2.300 m d’altitud. Estatge subalpí. Situat ordinàriament entre 1.600 i 2.300 m d’altitud. Aquesta darrera altitud constitueix el límit superior del bosc, de manera que a cotes més elevades ja hi trobem els prats alpins. A la Val d’Aran, al vessant nord del Pirineu, aquest estatge pot començar molt més avall, per sobre dels 1.100-1.300 m sobre el nivell del mar. El clima és molt fred, però la neu no hi aguanta tant com en els estatges superiors, la pluja hi és abundant i la humitat sol ser alta. El bosc subalpí està format principalment per dues espècies d’arbres, el pi negre, molt estès, i l’avet, que ocupa superfícies molt més limitades. Sota els arbres hi ha un estrat de mates o d’arbustos baixos. Tot i que no hi dominen les plantes herbàcies, hi acostuma a haver molses que en alguns punts poden formar catifes d’entre 10 i 20 cm de gruix.
b) La vegetació eurosiberiana de la muntanya mitjana humida La muntanya mitjana humida es caracteritza pel seu clima temperat amb pluges d’estiu importants però irregulars i amb un hivern fred però no gaire llarg. És el domini del bosc de fullatge caduc i de la flora eurosiberiana. El bosc d’arbres de fullatge caduc, predominant a la muntanya mitjana catalana, és molt més sec que el bosc caducifoli típic i per això se’l diferencia amb el nom de submediterrani. Correspon a climes més o menys plujosos, però comencen a aparèixer característiques d’una localització més meridional, pròpia del territori català respecte d’altres territoris europeus. A les parts més humides trobem fagedes i rouredes de roure pènol i, a les parts més seques, rouredes seques (de roure de fulla gran, martinenc, reboll i valencià) i, també, pinedes de pi roig.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
21
Dins d’aquesta regió biogeogràfica podem distingir zones altitudinals: atlàntica, submediterrània i intermèdia, que, al seu torn, es diferencien en estatges. Zona atlàntica (vessant nord del Pirineu) Estatge inferior de roureda humida Estatge superior de fageda Zona submediterrània, continental (vessant sud del Pirineu i muntanyes centrals i del sud) Estatge inferior de roureda seca Estatge superior de pineda de pi roig Zonació intermèdia (muntanyes plujoses del nord-est, properes al mar) Estatge inferior de roureda seca, submediterrani Estatge superior de fageda, atlàntic
c) La vegetació boreomediterrània La regió mediterrània és una regió de tendència àrida, en la qual normalment l’estiu és calent i sec, i l’hivern, no gaire fred i més o menys humit. La regió mediterrània es caracteritza pel fet de tenir una flora especialment adaptada a les condicions climàtiques. En el seu estat natural, el bosc principal el formen arbres i arbustos de fulla perenne, petita i coriàcia. D’aquesta manera, la vegetació s’adapta a l’estalvi d’aigua. A més, són freqüents les plantes llenyoses d’arrels profundes, que són capaces d’aprofitar la reserva d’aigua que es forma a l’hivern a la part inferior del sòl. El seu creixement és relativament lent. Les terres mediterrànies septentrionals són el domini de l’alzinar. D’alzinars en podem distingir tres tipus: alzinar muntanyenc, alzinar amb marfull i carrascar. Alzinar muntanyenc: correspon a les baixes muntanyes de clima humit i amb hivern relativament fred. Alzinar amb marfull: es troba a la terra baixa sotmesa a clima marítim, on el bosc d’alzina és especialment ric en plantes llenyoses com el marfull. Carrascar: té el seu domini a les terres mediterrànies relativament poc plujoses, més seques que les que corresponen a l’alzinar amb marfull. La carrasca és una raça especial de l’alzina, més grisenca i més baixa i rabassuda, capaç de resistir sota climes secs i continentals, poc favorables a l’alzina típica.
2.1.4 La superfície forestal i els boscos Les superfícies forestals, o terrenys forestals, estan formades per boscos, matollars, prats i herbassars, rocams, tarteres i aiguamolls. Aquesta superfície ocupa 2.058.332,8 ha i representa el 64,1% del territori de Catalunya. Els boscos són la part arbrada de la superfície forestal. Una de les eines per conèixer i analitzar l’estat dels boscos a Catalunya és el Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC), realitzat pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) amb el finançament de la Generalitat de Catalunya, que, en la seva quarta versió, s’ha actualitzat i millorat. D’aquest mapa s’extreuen les xifres més recents d’ocupació del sòl de Catalunya (obtingudes a partir d’ortofotomapes de l’any 2009) a una escala de detall que permet la realització d’altres estudis i mapes temàtics, i actualment és utilitzat per diversos organismes de l’Administració pública. La resposta sobre quant bosc hi ha a Catalunya depèn de quins valors mínims de densitat, alçària dels arbres i superfície es considerin per afirmar que un terreny és un bosc. Segons l’MCSC de l’any 2009, el bosc ocupa 1.351.188 ha, un 42,08% del territori de Catalunya, tal com es pot observar a la Taula 2.1. Al llarg del temps, els boscos augmenten i disminueixen la seva superfície, principalment per dos factors. En el cas de l’augment, ho fan per regeneració de superfícies que han patit incendis i per la reforestació natural o antròpica de conreus abandonats, prats i matollars. En el cas de la disminució de superfície, els boscos es redueixen pels incendis forestals, pel creixement d’urbanitzacions i per les rompudes forestals. L’MCSC ens permet extreure, entre d’altres, les dades de l’estat dels boscos al nostre país, tal com es presenten a les taules següents: a la Taula 2.2 es poden observar les superfícies dels boscos de coníferes segons espècies; a la Taula 2.3, la superfície per espècies dels boscos de caducifolis, i a la Taula 2.4, la dels boscos d’esclerofil·les i d’altres perennifolis.
22 Taula 2.1 Superfície (ha) ocupada pels grans tipus de bosc a Catalunya i evolució 2005-2009. 2009 Caducifolis
Esclerofil·les
Altres perennifolis
2005 Total boscos
781.973,8
264.101
299.971,9
4.887,4
1.350.104,40
0,08
656.814,4
163.001,2
261.361,2
1.082.555,4
-0,12
33.687,9
0,43
97.116,7
4,76
1.542 (138,3 matollars i prats)
41,74**
63.120,1
-4,4
Total boscos
Coníferes
Total bosc
1.351.188,00
Bosc dens
1.081.176,8
Plantacions
33.835,6
29.21 7,8
1.992,7
13
Bosc clar
101.766,4
57.830
12.966,9
30.969,5
Franges de protecció
2.647,2 (208,5 matollars i prats)
1.850,4
62,6
525,7
Regeneració
60.459
34.476,9
16.565,8
7.102,5
Altres (bosc de ribera, plàtans, pollancres, altres caducifolis, coníferes en conreus)
71.303
2.612,1
2.313 ,8
Percentatge de variació 2005-2009*
72.079,3
* Dades de l’MCSC-v4 (del 2009) comparades amb l’MCSC-v3 (del 2005). Les dades de l’MCSC-v4 poden tenir algunes petites variacions, atès que la que s’ha utilitzat no és la versió definitiva (novembre del 2012). ** Les franges de protecció de l’MCSC-v3 s’havien subestimat (a causa d’una resolució d’imatge més g ran: l’MCSC-v4 té un píxel de 25 cm en comparació del de 50 cm de l’MCSC-v3). Es va constatar que les franges detectades el 2009 en bona part ja hi eren el 2005. Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
Taula 2.2 Superfície (ha) ocupada pels diferents boscos de coníferes a Catalunya. 2009. Pi blanc
Pi roig
Pinassa
Pi negre
Pi pinyer
Pinastre
Avet
Altres
Total bosc
318.349,5
211.603,6
117.691,40
66.422,6
36.012,8
13.408,8
12.619,2
5.865,9
Bosc dens
244.756,5
195.906,40
105.653
55.159,4
33.232,8
9.548,9
12.480,9
Plantacions
6.970,3
5.949,00
4.763,6
1.973,5
1.002,5
3.440,8
Bosc clar
30.173,8
9.486,10
7.035,5
9.045,1
1.560
330,1
Franges de protecció
1.365,7
27,40
172,2
217,5
67,6
Regeneració
33.909
234,70
67,1
En conreus
1.174,2
244,6
21,4
76,5 5.118,1
138,2
61,2
0,10 610,1
Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
Taula 2.3 Superfície (ha) ocupada pels diferents boscos de caducifolis a Catalunya. 2009.
Roure martinenc
Roure de fulla petita
Faig
Bosc de ribera
Castanyer Pollancres
Total bosc
99.991
48.287,4
33.938,8
24.252,4
12.314,1
Bosc dens
86.142,6
33.006,3
33.575,4
23.826,3
10.276,9
5.383,6
7.182,2
356,6
426,1
Franges de protecció
57,9
4,7
Regeneració
8.406,9
8.094,2
Plantacions Bosc clar
1.992,7 44,5
6,8
Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
7.205,4
Bedolls
Roure de fulla gran
Roure pènol
Plàtans
Roure africà
Roure Altres reboll caducifolis
5.667
4.661,1
4.031,4
2.485,6
363,3
197,4
20.713
5.288,5
4.403,1
3.987,4
360,3
190,3
19.208
320,6
258
44
3
7,1
1.342,3
7.205,4
2.485,6
57,9
162,7
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
23
Taula 2.4. Superfície (ha) ocupada pels diferents boscos d’esclerofil·les i altres perennifolis a Catalunya. 2009. Alzinars
Suredes
Altres perennifolis
Total bosc
231.661,4
68.310,5
4.887,4
Bosc dens
200.464,6
60.896,6
2.182,6 (arboçars)
13
2.573,6 (eucaliptus)
23.879,1
7.090,4
131,2 (arboçars)
215,2
310,5
Plantacions Bosc clar Franges de protecció Regeneració
7.102,5
Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
A la Taula 2.1 observem que, en els quatre anys transcorreguts entre la captació de les imatges font de l’MCSC versió 3 (any 2005) i de l’MCSC versió 4 (any 2009), els canvis en el total de boscos són petits, d’unes 1.000 ha, xifra que representa un 0,08% d’increment entre l’any 2005 i el 2009 (la diferència en les franges de protecció no és real, sinó conseqüència de la millora de la resolució de les imatges font del 2009, 25 cm, respecte de les del 2005, 50 cm, amb les quals s’havia subestimat aquesta categoria perquè en alguns casos no s’apreciaven).
2.2
El context socioeconòmic 2.2.1 Població
L’any 2010, darrer en l’abast temporal d’aquest Informe, Catalunya tenia 7.512.381 habitants. De l’any 2006 al 2010, la població catalana va créixer en 377.684 habitants, és a dir, un 5,02% de la seva població. L’any 2010, la densitat de població era de 234 hab./km2, 10 hab./km2 més que el 2006, quan era de 224 hab./km2 (vegeu la Taula 2.5). L’actual mapa territorial de Catalunya consta de quatre províncies, 41 comarques, 947 municipis, 62 entitats municipals descentralitzades, dues entitats metropolitanes i 76 mancomunitats de municipis. L’Estatut de Catalunya aprovat l’any 2006 crea una nova unitat, la vegueria, tot i que encara s’ha de dotar amb un règim jurídic que pugui determinar quin és l’abast de la seva implantació en l’organització territorial de Catalunya. Taula 2.5. Agrupació de municipis per intervals de població entre l’any 2006 i el 2010. Intervals (habitants)
Municipis per interval d’habitants Nombre de municipis 2006
Nombre de municipis 2010
Percentatge de municipis 2006
Percentatge de municipis 2010
0-1.000
496
479
52,4
50,6
1.001-5.000
253
259
26,7
27,3
5.001-10.000
86
88
9,1
9,3
10.001-20.000
51
57
5,4
6,0
20.001-50.000
37
41
3,9
4,3
50.001-100.000
13
13
1,4
1,4
Més de 100.000
10
10
1,1
1,1
Total
946
947
100
100
Font: elaboració pròpia a partir de les dades de MUNICAT.
Població per municipis segons intervals d’habitants Intervals (habitants) Nombre d’habitants 2006
Nombre d’habitants 2010
Variació del percentatge del 2006-2010
Percentatge d’habitants 2010
0-1.000
197.958
191.879
–3,1
2,6
1.001-5.000
575.556
594.638
3,3
7,9
5.001-10.000
593.788
609.346
2,6
8,1
10.001-20.000
715.701
802.488
12,1
10,7
20.001-50.000
1.094.217
1.251.110
14,3
16,7
50.001-100.000
885.437
924.282
4,4
12,3
Més de 100.000
3.072.040
3.138.638
2,2
Total
7.134.697
7.512.381
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Municat.
41,8 100,0
24
Tal com es pot observar a la piràmide de població construïda amb dades del 2010 (Figura 2.1), el gruix de la població catalana es troba en l’interval d’edat dels 25 als 64 anys, amb un 58% del total. La població de zero a catorze anys representa el 15,5% i la de més de 65 anys constitueix el 16,8%. Si comparem l’estructura de la població del 2010 amb la de 30 anys abans (1980) s’observa una important davallada de la població de zero a catorze anys, que el 1980 representava el 25% del total. Aquell any, la població de quinze a 64 anys representava el 64,1% del total, i la de més de 65 anys era l’11%. Aquestes dades ens indiquen el progressiu envelliment de la població catalana.
Estructura de la població 2010
Figura 2.1 Estructura de la població l’any 2010.
Edat
85 i més 80-84
Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9
% 6
%
0-4 5
4
3
2
1
Catalunya
0
0
1
Espanya
2
3
4
5
6
UE-27
2.2.2 Economia a) Evolució dels sectors econòmics L’activitat econòmica catalana es caracteritza per una terciarització dels sectors productius; les activitats més destacades són les que es relacionen amb el turisme i l’oci, els serveis bancaris, les finances, i les noves tecnologies i productes vinculats a la societat de la informació, audiovisuals i telecomunicacions. Tanmateix, Catalunya és un país amb una elevada presència del sector industrial. El pes del sector serveis és lleugerament menor que el que es registra en altres economies desenvolupades. L’activitat del sector primari té poc pes en la nostra economia. Durant el període 2006-2010 (Taula 2.6, Taula 2.7, Figura 2.2 i Figura 2.3), el pes relatiu de la producció va evolucionar amb una pèrdua sostinguda de l’1,37% a l’1,11% del valor afegit brut (VAB). En nombre d’ocupats (Taula 2.8, Taula 2.9, Figura 2.4 i Figura 2.5), el sector va baixar lleugerament del 2,55% al 2,11% en relació amb el total de treballadors de tots els sectors. Tot i això, dins l’economia catalana el sector agrari té un elevat nivell d’integració amb la resta de l’economia i, a més, té una rellevant funció amb relació a l’equilibri territorial i a la conservació de la natura i la qualitat del medi ambient. L’any 2009, el que ofereix les darreres dades disponibles publicades a l’IDESCAT sobre a l’ocupació agrària (explotacions agrícoles, ramaderes, forestals i mixtes) per àmbits a Catalunya, comptabilitzava 63.330 ocupats. Les comarques amb un nombre més gran d’ocupats en aquestes activitats corresponien a les de l’Àmbit de Ponent (31,76%), seguides de les de les Terres de l’Ebre (17,84%) i del Camp de Tarragona (13,92%). El sector industrial a Catalunya ha tingut històricament una importància cabdal en l’economia del país i en la seva estructura econòmica. L’estructura industrial es fonamenta en les petites i mitjanes empreses, que conformen el 95% del total. La seva distribució comarcal es concentra bàsicament a l’entorn metropolità de Barcelona, a l’eix Tarragona-Reus i a les comarques centrals (l’Anoia, el Bages, Osona, el Ripollès i el Berguedà).
25
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
La indústria alimentària catalana ha registrat un fort creixement durant els darrers anys, fins a ser considerada un dels tres subsectors més importants, i destaquen els productes carnis a les comarques centrals, la indústria de l’oli a les de ponent i sud i la indústria del vi fortament implementada a les comarques de l’Alt Penedès, el Priorat, l’Alt Empordà i la Terra Alta. La indústria tèxtil, després d’una forta reconversió, continua estant present a moltes comarques, sobretot al Vallès Oriental i l’Occidental, el Maresme, l’Anoia, la Garrotxa i el Baix Llobregat. La construcció va ser, des de finals dels anys noranta fins al 2010, un dels motors de l’economia catalana. Però a partir de l’any 2007 va començar a caure en nombre de treballadors. Aquest sector ha estat un dels més afectats per la crisi econòmica que va començar a la segona meitat de la primera dècada del segle xxi. Els serveis assumeixen el lideratge de la nostra economia des dels anys noranta. Això es manté i es pot veure en el període 2000-2010, tant en l’ocupació (del 62,37% de l’any 2006 al 69,7% de l’any 2010) com en el valor afegit brut que aquest sector genera (del 65,77% al 71,24% del VAB entre els mateixos anys).
Taula 2.6 Evolució del valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics. 2000-2010. Valors en milions d’euros. 2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Agricultura
2.041
2.283
2.130
2.024
2.006
1.947
2.410
2.314
2.195
2.303
2.147
Energia
2.038
2.240
2.331
2.485
2.919
3.286
3.450
3.476
4.068
3.792
4.029
Indústria
29.748
31.491
31.623
32.433
33.589
33.772
35.293
36.767
36.547
31.304
31.716
Construcció
8.376
9.638
10.949
12.391
14.234
16.515
19.008
20.149
20.364
18.875
17.526
Serveis
72.839
78.188
84.829
91.494
99.015
106.911
115.569
126.250
134.704
137.131
137.306
Total
115.043
123.841
131.861
140.827
151.764
162.430
175.730
188.956
197.878
193.405
192.724
Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
Taula 2.7 Evolució del percentatge de valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics respecte al total català. 2000-2010.
Agricultura
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
1,77
1,84
1,62
1,44
1,32
1,20
1,37
1,22
1,11
1,19
1,11
Energia
1,77
1,81
1,77
1,76
1,92
2,02
1,96
1,84
2,06
1,96
2,09
Indústria
25,86
25,43
23,98
23,03
22,13
20,79
20,08
19,46
18,47
16,19
16,46
Construcció
7,28
7,78
8,30
8,80
9,38
10,17
10,82
10,66
10,29
9,76
9,09
Serveis
63,31
63,14
64,33
64,97
65,24
65,82
65,77
66,81
68,07
70,90
71,24
100
100
100
100
100
100
100
100
100
100
100
Total
Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
Valor afegit brut (VAB) per sectors. 2006 - 2010 160.000
Milions d'euros
140.000 120.000
Agricultura
100.000
Energia
80.000
Indústria
60.000
Construcció
40.000
Serveis
20.000 0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
Figura 2.2 Evolució del valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics, en milions d’euros. 2000-2010. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
26
Valor afegit brut (VAB) per sectors 2006 - 2010. Índex 100 160 140
Agricultura
índex=100
120
Energia
100 80
Indústria
60
Construcció
40
Serveis
Figura 2.3 Variació del valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics, en milions d’euros. 2000-2010. Variació respecte a l’índex 100. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
20 0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
Taula 2.8 Evolució de la població ocupada per sectors d’activitat. 2001-2010. Població en milers de persones. 2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008*
2009
2010
2.825,8
2.857,9
3.003,9
3.106,5
3.291,1
3.418,7
3.510,6
3.494,6
3.188,9
3.137,5
73
71,4
75,3
72,2
80,2
87,3
76,7
60,7
57,9
66,5
Indústria
812,6
807,4
787,5
755,1
783,9
788,6
762,4
749,0
625,2
603,6
Construcció
294,8
298,2
331,3
351
348,5
410,6
439,5
398,5
325,2
279,4
1.645,4
1.680,9
1.809,9
1.928,1
2.078,5
2.132,3
2.232,0
2.286,3
2.180,6
2.188,0
Població ocupada. Total Agricultura
Serveis
* Fins al 2007, l’activitat econòmica es classifica segons la Classificació catalana d’activitats econòmiques 1993 Revisió 1 (CCAE-93, Rev. 1). A partir del 2008, segons la nova CCAE-2009. Font: Institut d’Estadística de Catalunya, a partir de dades de l’Enquesta de població activa de l’INE.
Taula 2.9 Evolució del percentatge de població ocupada per sectors d’activitat. 2001-2010.
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008*
2009
2010
Agricultura
2,58
2,50
2,51
2,32
2,44
2,55
2,18
1,74
1,82
2,12
Indústria
28,76
28,25
26,22
24,31
23,82
23,07
21,72
21,43
19,61
19,24
Construcció
10,43
10,43
11,03
11,30
10,59
12,01
12,52
11,40
10,20
8,91
Serveis
58,23
58,82
60,25
62,07
63,16
62,37
63,58
65,42
68,38
69,74
* Fins al 2007, l’activitat econòmica es classifica segons la Classificació catalana d’activitats econòmiques 1993 Revisió 1 (CCAE-93, Rev. 1). A partir del 2008, segons la nova CCAE-2009. Font: Institut d’Estadística de Catalunya, a partir de dades de l’Enquesta de població activa de l’INE.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Població ocupada per sectors d'activitat 2500
Milers de persones
2000 Agricultura 1500
Indústria
1000
Figura 2.4 Evolució de la població ocupada per sectors d’activitat, en milers de persones. 2001-2010. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
Construcció Serveis
500 0
27
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007 2008 (*) 2009
2010
Població ocupada per sectors d'activitat. 2001 - 2010. Índex 100 140,0 120,0
Agricultura
100,0
Indústria
80,0
Construcció
60,0
Figura 2.5 Variació del percentatge de població ocupada per sectors d’activitat. 2001-2010. Variació respecte a l’índex 100. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.
Serveis
40,0 20,0 0,0
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007 2008 (*) 2009
2010
b) Macromagnituds econòmiques L’any 2010, Catalunya tenia un PIB de 209.727 milions d’euros, per davant dels 195.284 milions d’euros de l’any 2006. Tanmateix, l’any 2006 el PIB estava creixent i va assolir l’any 2008 els 216.923 milions d’euros. Aquest any va representar un punt d’inflexió, ja que el 2009 el PIB ja va baixar fins als 206.966 milions d’euros i es va recuperar tímidament el 2010. Pel que fa al PIB per capita, l’any 2010 se situava en 28.262 euros, quantitat superior al de la mitjana espanyola (23.100 euros) i la mitjana de la Unió Europea dels 27 (24.400 euros). D’altra banda, la taxa de variació anual del PIB del 2010 va ser del 0,1%, per sobre de la mitjana de l’Estat espanyol (–0,1%) i de la mitjana de la Unió Europea dels 27 (–1,8%).
28 Per poder comparar el PIB per capita entre dos territoris o més, s’ha d’ajustar tenint en compte les diferències del cost de la vida. És el que s’anomena la paritat de compra. Així, l’any 2010 el PIB per habitant en paritat de compra de Catalunya (Figura 2.6) (prenent en consideració com a dada base la UE-27 = 100) se situava en 117,2; a l’Estat espanyol, en 100, i a la zona Euro, en 108. L’any 2006, en canvi, el PIB per habitant en paritat de compra de Catalunya se situava en 124,3%, 7,1 punts per sobre de l’any 2010.
PIB per habitant (segons la paritat de poder de compra). Any 2009 2010 2009
Catalunya Espanya
2008
UE-27
2007 2006 0
20
40
60
80
100
120
Figura 2.6 PIB per habitant a Catalunya i Espanya, adoptant la UE-27 = 100 (segons la paritat de poder de compra). 2010. Font: Xifres de Catalunya 2011. Institut d’Estadística de Catalunya.
a) Ocupació laboral En termes d’ocupació (Figura 2.7), l’any 2010 a Catalunya hi havia una població activa de 3,8 milions de persones. D’aquestes persones, 3,13 milions estaven ocupades. La taxa d’atur era del 17,8%. L’ocupació corresponent al sector primari era del 2,1%, davant del 4,7% de la UE-27. Tot i aquest baix percentatge d’ocupació, aquest sector està integrat per subsectors potents que competeixen a escala mundial (com ara el cava, el vi, el bestiar porcí, la fruita dolça i els derivats carnis). Pel que fa al sector secundari, Catalunya es fonamenta en la indústria de transformació, inicialment tèxtil, però que ha evolucionat a altres sectors, com ara l’automòbil i els accessoris, la química, l’alimentació, les construccions navals, els mobles, etc. Cada cop és més important, també, la fabricació d’electrodomèstics i de material informàtic i telemàtic d’última generació. Les arts gràfiques i la indústria editorial constitueixen un sector decisiu dins la indústria catalana. Del total de la població ocupada de Catalunya l’any 2010, el 28,1% ho estava en la indústria i la construcció. Quant al sector terciari, amb un 69,7%, era i és el principal pel que fa a la configuració de la població ocupada de Catalunya. Se situa per sobre del conjunt de la mitjana de la Unió Europea, que tenia un 66,6% de la població ocupada en el sector serveis. A Catalunya, aquest sector destaca pel turisme i els serveis que s’hi associen, a més del gran nombre d’empreses vinculades a la publicitat, l’explotació de les noves tecnologies i la creació de continguts d’Internet. A Catalunya, l’any 2010, l’atur en els homes se situava en el 18,6%, per sobre del de les dones, que se situava en el 16,7%. La taxa d’atur dels menors de 25 anys era del 39,5%. Població ocupada per sectors 2010
Figura 2.7 Població ocupada per sectors a Catalunya, Espanya i la Unió Europea dels 27. 2010.
45 40 35 30 25
Font: Xifres de Catalunya 2011. Institut d’Estadística de Catalunya.
20 15 10 5 0
Agricultura
Indústria Catalunya
Serveis venda Espanya
UE-27
Serveis no venda
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
2.3
29
El context meteorològic. Caracterització climàtica dels anys 2006-2010
En l’àmbit del medi ambient, la meteorologia afecta de manera transversal molts dels denominats vectors ambientals. En aquest sentit, les reserves d’aigua depenen dels episodis de pluja, així com de la bona salut dels boscos o la qualitat de l’aire, que també depèn del moviment de l’aire que dispersa els contaminants. La irradiació solar, la temperatura ambient, entre d’altres, afecten la vida en general. Aquest apartat té com a objectiu caracteritzar climàticament els anys compresos entre el 2006 i el 2010 mitjançant l’anàlisi de les dades de temperatura i precipitació enregistrades a les estacions integrades a la XEMA (Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques), gestionada pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), la qual cobreix de manera homogènia gran part del territori català. En primer lloc, per a cada any es presenten els mapes següents, elaborats a partir de les dades de la XEMA: Temperatura mitjana anual (°C) Diferència (°C) entre la temperatura mitjana anual i la temperatura mitjana climàtica Precipitació acumulada anual (mm) Percentatge de la precipitació acumulada anual respecte de la precipitació mitjana climàtica A continuació s’expliquen els trets més destacats del període 2006-2010 de manera global, s’afegeixen els valors d’anomalia de temperatura i de precipitació acumulada més destacats i, finalment, s’esmenten els episodis meteorològics succeïts en el període que van tenir més importància. Les dades de temperatura (T) s’expressen en graus Celsius (°C), i les quantitats de precipitació (PPT), en mil·límetres (mm), unitat equivalent a litres per metre quadrat. Els valors mitjans climàtics, a la Taula 2.10, s’han extret de l’Atles climàtic de Catalunya. Període 1961-1990 (Martín-Vide i Raso Nadal, 2008). Quan s’efectua la comparació entre la precipitació acumulada i la temperatura mitjana i els seus corresponents valors mitjans climàtics, s’adopten els criteris que es presenten a la mateixa Taula 2.10. Taula 2.10 Criteris adoptats en la qualificació de períodes amb relació a la precipitació acumulada i la temperatura mitjana. Qualificació
PPT total enregistrada respecte de la mitjana climàtica
Qualificació
Diferència entre la temperatura mitjana i la mitjana climàtica
Molt sec
< 30%
Molt càlid
≥ +3° C
Sec
Entre 30% i 90%
Càlid
Entre +3° C i +0,5° C
Normal
Entre 90% i 110%
Normal
Entre +0,5° C i –0,5° C
Plujós
Entre 110% i 190%
Fred
Entre –0,5° C i –3° C
Molt plujós
> 190%
Molt fred
≤ –3° C
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
En relació amb la temperatura mitjana d’un període, s’entén per anomalia la diferència entre aquest valor meteorològic i el valor mitjà climàtic corresponent. En relació amb la precipitació acumulada durant un període, s’entén per anomalia el percentatge d’aquest valor respecte del valor mitjà climàtic corresponent.
30
2.3.1 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2006 a Catalunya a) Temperatura
Figura 2.8 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2006 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2006 va ser càlid (Figura 2.8), amb anomalies de temperatura entre +0,5° C i +1,5° C a pràcticament tot el territori català. Va ser un dels anys més càlids de les darreres dècades, juntament amb l’any 2003. En general, al sector occidental de Catalunya es van enregistrar valors de temperatura més propers a la mitjana climàtica, mentre que a l’oriental les diferències van ser més grans, i va resultar ser un any clarament càlid. En certes àrees, les anomalies van superar fins i tot el llindar de +1,5° C: a bona part de la comarca d’Osona, al massís del Montseny, a la comarca del Garraf, a punts de les comarques del Baix Penedès i del Tarragonès i molt localment a punts del prelitoral nord i sud. En general, la causa d’aquestes anomalies positives va ser la persistència de mesos càlids, més que la presència puntual d’episodis extremadament calorosos. Respecte als valors absoluts, la distribució de la temperatura mitjana anual va seguir, com és habitual, un patró dominat per la proximitat al mar i l’altimetria. La franja litoral central i sud i la vall de l’Ebre van enregistrar la temperatura mitjana anual més elevada, per sobre de 16° C, mentre que els valors mitjans anuals més baixos enregistrats van estar per sota de 4° C als sectors més elevats del Pirineu. La major part del territori, però, va enregistrar valors de temperatura mitjana entre 12° C i 16° C, i van ser més elevats a la franja litoral i prelitoral, així com a ponent i a la vall del Llobregat. Les estacions de la XEMA que van enregistrar anomalies positives més destacades van ser les que es mostren a la Taula 2.11. Cap estació no va enregistrar anomalies negatives de temperatura mitjana anual. Les anomalies positives més petites van ser les que es mostren a la Taula 2.12.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Taula 2.11 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2006.
Taula 2.12 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més reduïdes. 2006.
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Nulles
L’Alt Camp
+1,8
Pinós
El Solsonès
+0,4
Punta del Fangar
El Baix Ebre
+1,8
Ulldecona – els Valentins
El Montsià
+0,5
Begues – PN del Garraf
El Baix Llobregat
+1,8
La Noguera
+0,5
Sant Pere de Ribes – PN del Garraf
Os de Balaguer – Monestir d’Avellanes
El Garraf
+1,8
Oliola
La Noguera
+0,5
Vilanova del Vallès
El Vallès Oriental
+1,8
Torroella de Montgrí
El Baix Empordà
+0,5
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
31
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
b) Precipitació
Figura 2.9 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2006 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Tal com es pot observar a la Figura 2.9, l’any 2006 va ser sec a pràcticament tot el país, especialment en algunes àrees de ponent, on la precipitació recollida va ser menys de la meitat de la mitjana climàtica. A bona part del Principat la pluja enregistrada va estar entre el 50% i el 70% respecte als valors mitjans climàtics, mentre que gran part del prelitoral va presentar valors de precipitació lleugerament més alts, entre un 70% i un 90%. L’any només es pot considerar normal des del punt de vista pluviomètric a punts concrets del Pirineu occidental i en sectors del Baix Empordà, del prelitoral central, de la costa del Tarragonès i de les Terres de l’Ebre. Pràcticament tot Catalunya va tenir valors de precipitació anual inferiors a 550 mm, tret del Pirineu, el Prepirineu, el prelitoral nord i l’extrem sud del Montsià. A gran part de la meitat sud no es van superar els 400 mm, i concretament a ponent, aquest llindar va baixar fins als 250 mm. En canvi, la precipitació va superar els 1.000 mm a punts del Pirineu occidental.
32
Taula 2.13 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2006. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Lac Redon (2.247 m)
La Val d’Aran
1.128,0
Certascan (2.400 m)
El Pallars Sobirà
1.090,6
Bonaigua (2.266 m)
El Pallars Sobirà
1.005,6
Salòria (2.451 m)
El Pallars Sobirà
821,9
Cadí nord (2.143 m) – el Prat d’Aguiló
La Cerdanya
763,5
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.14 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2006. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Molló
El Ripollès
920,6
Sant Pau de Segúries
El Ripollès
815,0
Vielha e Mijaran
La Val d’Aran
799,8
Viladrau
Osona
714,3
Caldes de Montbui – Torre Marimon
El Vallès Oriental
679,6
Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Alcarràs
El Segrià
176,9
Maials
El Segrià
191,5
Tornabous
L’Urgell
202,2
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.15 Precipitacions anuals més escasses. 2006.
La Granadella
Les Garrigues
211,0
Riba-roja d’Ebre
La Ribera d’Ebre
217,8
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Les quantitats de precipitació acumulada més abundants enregistrades a les estacions gestionades per l’SMC durant l’any 2006 van ser les que es mostren a la Taula 2.13 i a la Taula 2.14. A la Taula 2.15 es presenten les quantitats de precipitació anual més escasses.
c) Episodis destacats Els episodis meteorològics més remarcables que es van produir l’any 2006 van ser: Episodi de neu i pluja del dia 27 al 30 de gener, amb una baixada molt important de la temperatura. Va nevar a pràcticament totes les cotes, fins i tot a punts del litoral. La precipitació acumulada va superar els 100 mm, sobretot a punts del Prepirineu. Precipitació i ventades de component nord, l’11 i 12 de març. Les ratxes de vent més importants es van donar a les parts més elevades del Pirineu, a la costa central i a l’extrem sud, i en alguns casos es van superar els 100 km/h. Episodi de pluja del 12 al 15 de setembre, amb la formació de mànegues al mar i un tornado entre Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. En la totalitat de l’episodi, es van acumular quantitats de més de 200 mm en algunes zones de Catalunya, i puntualment es van superar els 250 mm al litoral i al prelitoral. Tempestes el dia 18 d’octubre, que van originar fenòmens meteorològics greus. La precipitació va ser intensa a molts sectors de Catalunya i es van arribar a enregistrar més de 30 mm en 30 minuts. A més, l’activitat elèctrica va ser notable. Irrupció càlida del 25 al 29 d’octubre, que va provocar una pujada molt important de la temperatura. Es van enregistrar valors de temperatura màxima de 30° C o fins i tot superiors a diversos indrets del país.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
33
2.3.2 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2007 a Catalunya a) Temperatura
Figura 2.10 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2007 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2007 va ser normal o lleugerament càlid. Les petites anomalies negatives van correspondre, majoritàriament, a punts de la Depressió Central, del Pirineu occidental i del litoral del Baix Empordà (Figura 2.10) i van estar entre –0,4° C i 0° C, de manera que es poden considerar dins la normalitat climàtica. Les anomalies positives, en canvi, van abastar àrees més àmplies del territori. A bona part de la meitat oriental les anomalies van superar el llindar de +0,5° C, i fins i tot el de +1,0° C a punts del litoral i el prelitoral central i del litoral sud. La temperatura mitjana anual va presentar una distribució marcada per la distància al mar i per l’orografia, factors que determinen la gran diversitat climàtica de Catalunya. La isoterma de 16° C va abastar tot el litoral sud i bona part del litoral central, mentre que els valors més baixos, per sota de 4° C, es van enregistrar als sectors més elevats del Pallars Sobirà, del Pallars Jussà, de l’Alta Ribagorça i de la Val d’Aran. Al litoral nord, al prelitoral central i sud i a bona part de la comarca del Segrià es va enregistrar una temperatura mitjana entre 14° C i 16° C. A la Depressió Central i al prelitoral nord la temperatura mitjana anual va ser lleugerament més baixa, entre 12° C i 14° C. A la Taula 2.16 es mostren les estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives de temperatura més importants, mentre que les anomalies negatives més destacades van ser les que es mostren a la Taula 2.17. Taula 2.16 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2007. Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Barcelona – Raval
El Barcelonès
+1,8
Cabrils
El Maresme
+1,4
Punta del Fangar
El Baix Ebre
+1,3
Canaletes
L’Alt Penedès
+1,2
Barcelona – Zoo
El Barcelonès
+1,2
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
34 Taula 2.17 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies negatives més importants. 2007. Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Oliola
La Noguera
–0,4
Oliana
L’Alt Urgell
–0,2
Torroella de Montgrí
El Baix Empordà
–0,2
Sasseuva (2.228 m)
La Val d’Aran
–0,1
Baldomar
La Noguera
–0,1
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
b) Precipitació
Figura 2.11 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2007 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2007 va tornar a ser sec a gairebé tot Catalunya: els valors de precipitació van estar entre el 50% i el 90% de la precipitació mitjana climàtica a pràcticament la totalitat del territori. Gairebé tota la meitat nord del país va tenir precipitació per sota del 70% respecte a la mitjana climàtica, excepte el Pirineu occidental, l’àrea del Cadí i del Port del Comte, i bona part de la costa, on el dèficit pluviomètric no va ser tan marcat. Només a l’àrea dels Ports, on la precipitació va ser superior al 150%, i localment al Tarragonès, on va superar el 110%, va ser un any plujós (Figura 2.11). Pel que fa als valors absoluts de precipitació, a la major part del territori es van recollir quantitats d’entre 250 i 550 mm. Únicament es va superar el llindar dels 550 mm al Pirineu, el Prepirineu, l’àrea dels Ports, el Montseny i punts del Tarragonès i del Baix Ebre. Les estacions meteorològiques d’alta muntanya de la XEMA (per damunt dels 1.800 m d’altitud) pràcticament no van superar els 1.000 mm. A la Taula 2.18 i a la Taula 2.19 es mostren els valors anuals de precipitació acumulada més abundants enregistrades a les estacions de la XEMA. Les dades de precipitació anuals més escasses enregistrades es mostren a la Taula 2.20.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
35
Taula 2.18 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2007. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Bonaigua (2.266 m)
El Pallars Sobirà
929,5
Sasseuva (2.288 m)
La Val d’Aran
888,0
Cadí nord (2.143 m) – el Prat d’Aguiló
La Cerdanya
781,4
Boí (2.535 m)
L’Alta Ribagorça
751,1
el Port del Comte (2.316 m)
El Solsonès
731,4
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.19 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2007. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
PN dels Ports
El Baix Ebre
1.393,3
Molló
El Ripollès
819,2
Vielha e Mijaran
La Val d’Aran
801,6
Gisclareny
El Berguedà
762,1
Mas de Barberans – Abocador
El Montsià
709,2
Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.20 Precipitacions anual més escasses. 2007.
Alcarràs
El Segrià
182,7
Lleida – la Bordeta
El Segrià
201,1
Seròs
El Segrià
212,9
Alfarràs
El Segrià
221,0
Vilanova de Segrià
El Segrià
225,4
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
c) Episodis destacats Els episodis de temps més rigorós de l’any 2007 van ser els següents: Episodi de precipitació dels dies 17 i 18 de febrer, que va afectar sobretot l’Alt i el Baix Empordà, amb acumulacions de més de 50 mm. Ventades del 7 al 10 i del 19 al 22 de març, amb ratxes superiors a 100 km/h a bona part del territori, especialment als dos extrems del país i a les parts més elevades del Pirineu. Episodi de precipitació entre el 31 de març i el 3 d’abril que va afectar tot Catalunya. La pluja acumulada va superar els 100 mm a molts punts del Principat, i es van produir nevades destacades al Pirineu. El dia 14 de maig, el pas d’una línia frontal va deixar ruixats que van afectar bona part del territori, a més de ratxes fortes de vent, superiors als 90 km/h, a punts del prelitoral i el Prepirineu. Tempestes el dia 21 de juliol a l’extrem sud de Catalunya, que puntualment van superar els 100 mm. Tempestes els dies 6, 7, 12 i 19 d’agost a diversos sectors del país, d’intensitat forta o fins i tot torrencial en alguns punts. Episodi de calor els dies 27 i 28 d’agost a punts de la meitat occidental de Catalunya. Es van superar els 40° C a punts de la Depressió Central, la conca de Tremp, la Ribera d’Ebre i el Priorat. Pedregada el dia 17 de setembre a la Depressió Central: comarques de la Noguera, el Pla d’Urgell, el Segrià i l’Urgell, amb mides de pedra que van assolir els 5 cm de diàmetre. Va ser la pedregada més important en quinze anys. Episodi de fred del dia 15 al 18 de novembre, quan es va assolir en alguns punts la temperatura mínima absoluta més baixa en deu anys per a un mes de novembre. La temperatura a uns 1.500 m d’altitud era de –4° C a –6° C, quan la mitjana en aquella època de l’any es troba al voltant de 5° C. Ventades del 7 al 12 de desembre, que van afectar especialment els dos extrems de Catalunya i els sectors més elevats del Pirineu.
36
2.3.3
Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2008 a Catalunya
a) Temperatura
Figura 2.12 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2008 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2008 va resultar termomètricament normal a gairebé tot el territori català, amb anomalies de temperatura entre –0,5° C i +0,5° C. Només en alguns punts del litoral i del prelitoral central es va enregistrar una anomalia per sobre de 0,5° C. D’altra banda, la temperatura mitjana va ser lleugerament inferior a la mitjana climàtica en algunes àrees, sobretot del quadrant nord-oest de Catalunya, i es van arribar a enregistrar anomalies per sota de –0,5° C en punts del Pirineu occidental (Figura 2.12). Pel que fa als valors de temperatura, estan clarament influenciats per l’orografia i la distància al mar. Així, els valors més elevats es van enregistrar al litoral, on puntualment es van superar els 16° C de temperatura mitjana anual. Concretament, les zones on es va superar aquest llindar són punts del cap de Creus, el litoral de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Costa Daurada i el tram final de l’Ebre, amb tot el seu delta inclòs. A l’altre extrem, les temperatures mitjanes anuals més baixes de Catalunya es van enregistrar al Pirineu i a punts elevats del Prepirineu, on la temperatura mitjana anual va quedar per sota dels 10° C. Dins d’aquest àmbit, només les estacions situades per sobre dels 2.000 m d’altitud van enregistrar valors de temperatura mitjana inferiors als 5° C. Les estacions a més altitud, ubicades al Pirineu occidental i a uns 2.500 m, van enregistrar una temperatura mitjana anual lleugerament inferior a 2° C. A la Taula 2.21 i a la Taula 2.22 es mostren, respectivament, les anomalies positives i negatives més importants enregistrades per les estacions de la XEMA.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Taula 2.21 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2008.
Taula 2.22 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies negatives més importants. 2008.
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Barcelona – Raval
El Barcelonès
+1,5
Lac Redon (2.247 m)
La Val d’Aran
–0,8
Vila-rodona
L’Alt Camp
+1,0
El Port del Comte (2.316 m)
El Solsonès
–0,5
Barcelona – Zoo
El Barcelonès
+1,0
Bonaigua (2.266 m)
El Pallars Sobirà
–0,5
Cabrils
El Maresme
+0,9
Sasseuva (2.228 m)
La Val d’Aran
–0,4
Muntanyola
Osona
+0,8
Oliola
La Noguera
–0,3
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
37
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
b) Precipitació
Figura 2.13. Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2008 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2008 va ser normal o plujós a la major part del Principat (Figura 2.13). Va ser plujós a gran part de la Depressió Central i del Prepirineu, al nord de les comarques tarragonines, al massís dels Ports i en alguns punts localitzats del litoral i el prelitoral central, i també a l’extrem sud de la Costa Brava. Dins d’aquestes zones, es va superar el 130% de precipitació acumulada respecte de la mitjana climàtica al curs mitjà del Llobregat, a la capçalera del Cardener, al Montsec i en punts de l’Urgell, del Pla d’Urgell, de la Ribera d’Ebre, del Baix Camp i del Tarragonès. D’altra banda, l’any 2008 va ser sec en alguns sectors del país, entre els quals destaca la comarca de l’Alt Empordà. Dins d’aquesta comarca, l’àrea més propera a la badia de Roses va recollir una precipitació anual inferior al 70% respecte de la mitjana climàtica. Altres zones del país on l’any va ser lleugerament sec són l’extrem nord de la Val d’Aran i alguns punts de la Cerdanya, del massís del Montmell (entre el Baix Penedès i l’Alt Camp) i del tram final de l’Ebre. Pel que fa als valors de precipitació, les precipitacions més escasses, inferiors als 550 mm, es van enregistrar a les comarques del pla de Lleida, a la vall de l’Ebre, al litoral de l’Alt Empordà i en punts del Garraf, el Baix Ebre i l’Alt Camp. Dins d’aquestes zones, els mínims de precipitació corresponen a alguns sectors del Segrià on la precipitació anual va quedar per sota dels 400 mm. A l’altre extrem, la precipitació anual va superar els 1.000 mm en punts del Pirineu i el Prepirineu, com, per exemple, a tot el Pirineu occidental, a les parts més elevades del Montsec, a l’àrea del Cadí i el Port
38 del Comte, en molts punts del Berguedà, el Ripollès i l’Alta Garrotxa. Fora de la serralada pirinenca, també es van superar els 1.000 mm anuals al massís del Montseny i a l’àrea dels Ports. La Taula 2.23 i la Taula 2.24 mostren les quantitats de precipitació acumulada anual més abundants enregistrades a les estacions gestionades per l’SMC. Els valors de precipitació anual més escassos es van enregistrar a les estacions de la XEMA indicades a la Taula 2.25.
c) Episodis destacats Els fenòmens meteorològics més destacats es van produir durant els episodis següents: Nevades al Pirineu, temperatures molt baixes i fortes ventades entre els dies 4 i 6 de març. Els valors de temperatura mínima van baixar per sota dels –15° C a diverses EMA d’alta muntanya, mentre que es van superar ratxes de vent de 125 km/h a molts punts del Pirineu i el Prepirineu. A més, es van superar ratxes de 80 km/h a diversos punts repartits pel territori. Precipitacions abundants, de més de 50 mm, que van ser de neu en cotes baixes del Pirineu, entre els dies 20 i 24 de març. Successius episodis de precipitacions, especialment abundants al nord-oest, durant l’abril i el maig. Pluges generals, molt abundants al litoral i al prelitoral sud, entre els dies 9 i 11 de maig. A molts punts es van superar els 100 mm acumulats al llarg de l’episodi. Tempestes a tot el país els dies 11 i 12 de juliol, sovint acompanyades de calamarsa o pedra. En alguns punts els xàfecs van ser d’intensitat torrencial (quantitats superiors a 40 mm en 30 minuts). Calorada i temperatures màximes de l’any els dies 30 i 31 de juliol i entre el 4 i el 6 d’agost. El màxim valor va ser de 39° C a les estacions de Tornabous (l’Urgell) i Seròs (el Segrià). Precipitacions abundants els dies 28 i 29 d’octubre, amb neu a tot el Pirineu, que va superar els 50 cm a cotes altes. També va nevar a cotes baixes, en algunes zones de la Depressió Central, i es van enregistrar temperatures diürnes excepcionalment baixes. Del 30 d’octubre al 2 de novembre, episodi de pluges molt abundants, superiors a 50 mm en 24 hores, amb neu al Pirineu i fortes ventades associades a fenòmens acusats de temps al camp de Tarragona i la Conca de Barberà.
Taula 2.23 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2008. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Espot (2.519 m)
El Pallars Sobirà
1.416,5
El Port del Comte (2.316 m)
El Solsonès
1.416,5
Ulldeter (2.364 m)
El Ripollès
1.272,6
Núria (1.971 m)
El Ripollès
1.253,6
Boí (2.535 m)
L’Alta Ribagorça
1.238,5
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.24 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2008. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Montsec d’Ares (1.574 m)
El Pallars Jussà
1.186,4
PN dels Ports
El Baix Ebre
1.185,1
Sant Pau de Segúries
El Ripollès
1.156,7
Viladrau
Osona
1.137,0
Molló
El Ripollès
1.091,0
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.25 Precipitacions anual més escasses. 2008. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Alcarràs
El Segrià
331,0
Torres de Segre
El Segrià
341,4
Seròs
El Segrià
398,7
La Granadella
Les Garrigues
400,0
Roses
l’Alt Empordà
406,5
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Temperatures molt baixes, amb nevades dèbils a diversos punts de Catalunya, que van arribar al prelitoral, entre els dies 25 i 28 de novembre. La temperatura a l’alta muntanya va baixar per sota dels –15° C. Entre els dies 26 i 28 de desembre, temporal de llevant que va afectar especialment el nord-est del país. Les pluges van ser molt abundants, superiors a 100 mm, i es van produir nevades en cotes baixes, fins i tot a nivell del mar a l’Alt Empordà. També hi va haver una notable alteració marítima, amb registre d’onades a la badia de Roses de prop de 9 m d’alçària.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
39
2.3.4 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2009 a Catalunya a) Temperatura
Figura 2.14 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2009 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica.. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2009 va resultar càlid a gairebé tot Catalunya, i en general és un dels més càlids de les darreres dècades, tot i que per darrere dels anys 2006 i 2003 (Figura 2.14). Les anomalies positives van estar entre +0,5° C i +1,5° C a la major part del país. Les anomalies màximes es van enregistrar al litoral central, punts de la Serralada Prelitoral, gran part de la Catalunya Central i alguns punts de les comarques de ponent. D’altra banda, la temperatura mitjana de l’any 2009 es va situar en valors més propers a la mitjana climàtica al litoral i el prelitoral nord, així com a gran part del Pirineu occidental. La temperatura mitjana anual depèn bàsicament de l’orografia i de la distància al mar, de manera que a Catalunya s’enregistren els valors més elevats prop de la costa. Així, es van superar els 16° C de temperatura mitjana anual a la meitat sud del litoral, així com a l’àrea del cap de Creus i en punts baixos de la Ribera d’Ebre. D’altra banda, la temperatura disminueix amb l’altitud, de manera que els valors més baixos es van enregistrar als sectors elevats del país. L’any 2009 només es va enregistrar una temperatura mitjana anual inferior als 10° C en altituds superiors als 1.000 m del Pirineu i el Prepirineu, així com a les zones més altes del massís del Montseny i dels Ports. A l’alta muntanya pirinenca, només les estacions situades per sobre dels 2.000 m d’altitud van enregistrar valors de temperatura mitjana inferiors als 5° C. Finalment, les estacions més elevades del Pirineu occidental, situades a uns 2.500 m, van enregistrar una temperatura mitjana anual entre els 2° C i 3° C. La Taula 2.26 mostra els valors d’anomalies positives més importants. No es van enregistrar anomalies negatives en cap estació de la XEMA; les anomalies positives més baixes van ser les que es mostren a la Taula 2.27.
40 Taula 2.26 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2009.
Taula 2.27 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més reduïdes. 2009.
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Barcelona – Raval
El Barcelonès
+2,0
Bonaigua (2.266 m)
El Pallars Sobirà
+0,1
Barcelona – Zona Universitària
El Barcelonès
+2,0
Lac Redon (2.247 m)
La Val d’Aran
+0,1
Parets del Vallès
El Vallès Oriental
+1,6
Salòria (2.451 m)
El Pallars Sobirà
+0,2
Vila-rodona
L’Alt Camp
+1,6
Sasseuva (2.228 m)
La Val d’Aran
+0,2
Muntanyola
Osona
+1,6
Certascan (2.400 m)
El Pallars Sobirà
+0,4
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
b) Precipitació
Figura 2.15 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2009 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
El 2009 va ser un any sec a la majoria de comarques, especialment als dos extrems del litoral i el prelitoral, on la precipitació va ser inferior al 70% respecte als valors climàtics de referència, o fins i tot, molt localitzadament, inferior al 50% (Figura 2.15). En canvi, la precipitació acumulada va assolir la mitjana climàtica o fins i tot la va superar al Pirineu occidental i en algunes comarques de l’interior. Les quantitats acumulades durant l’any 2009 arreu del país van ser molt variades, tal com correspon al clima de Catalunya. Les més escasses, inferiors als 400 mm, es van enregistrar als indrets climàticament més secs del país, com són la vall de l’Ebre i gran part del pla de Lleida. Dins d’aquestes zones, els mínims de precipitació corresponen al tram final del Segre i a punts de la Ribera d’Ebre, on ni tan sols es van assolir els 300 mm en tot el 2009. Tampoc no es van assolir els 400 mm al sud de les comarques de l’Urgell i la Segarra ni en alguns punts de la Costa Brava i del Camp de Tarragona. A l’altre extrem, la precipitació anual del 2009 va superar els 1.000 mm en alguns sectors de muntanya, però en aquesta ocasió només a les zones més altes del Pirineu i el Prepirineu. Els màxims de precipitació, fins i tot superiors als 1.300 mm, es van assolir a la cara sud del Pirineu occidental. Fora de l’àmbit de l’alta muntanya, la precipitació anual va superar els 700 mm a les valls del Pirineu i el Prepirineu, a les muntanyes de Prades i al massís del Montseny. A l’àrea dels Ports, on la precipitació acumulada el 2008 s’havia aproximat als 1.200 mm, durant el 2009 no es van assolir ni tan sols els 700 mm. Finalment, a la majoria de comarques del litoral, del prelitoral i de la Catalunya Central la precipitació anual es va situar entre els 400 i els 600 mm.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
41
La Taula 2.28 i la Taula 2.29 mostren les quantitats de precipitació acumulada més abundants enregistrades a les estacions gestionades per l’SMC. Els valors més baixos de precipitació enregistrats a les estacions de la XEMA van ser els que es presenten a la Taula 2.30. Taula 2.28 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2009. Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Espot (2.519 m)
El Pallars Sobirà
1.623,9
Certascan (2.400 m)
El Pallars Sobirà
1.386,8
Lac Redon (2.247 m)
La Val d’Aran
1.350,7
Ulldeter (2.364 m)
El Ripollès
1.198,2
Boí (2.535 m)
L’Alta Ribagorça
1.127,5
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.29 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2009. Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Vielha e Mijaran
La Val d’Aran
991,6
El Pont de Suert
L’Alta Ribagorça
921,3 904,5
Orís
Osona
Gisclareny
El Berguedà
903,2
Montesquiu
Osona
849,9
Nom de l’EMA
Comarca
Anomalia (°C)
Seròs
El Segrià
271,8
Riba-roja d’Ebre
La Ribera d’Ebre
277,4
Torres de Segre
El Segrià
311,2
Amposta
El Montsià
320,5
Aldover
El Baix Ebre
321,2
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.30 Precipitacions anual més escasses. 2009.
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
c) Episodis destacats El llistat següent recull els principals episodis de l’any 2009: Baixes temperatures i precipitacions generalitzades entre el 6 i el 9 de gener, amb nevades en cotes baixes a la meitat est del país el dia 6 i a l’extrem sud el dia 9. Temporal de vent molt fort arreu del país el 24 de gener, amb ratxes superiors als 100 km/h a la meitat sud, a les cotes altes del Pirineu i al nord de l’Alt Empordà. Nevada al Pirineu de 10 a 60 cm al fons de les valls i de fins a 1 m en alguns cims l’11 de febrer. Entre el 28 de març i el 22 d’abril es van produir diversos episodis de precipitacions generalitzades que van acumular quantitats molt abundants (quantitats superiors a 50 mm i de fins a 100 mm en 24 hores) al Pirineu, el Prepirineu i el prelitoral tarragoní. Forta entrada d’aire càlid i vent de ponent en superfície, que van provocar temperatures màximes entre 35° C i 40° C a gran part del litoral i el prelitoral el dia 23 de juliol. Onada de calor amb temperatures màximes de fins a 40° C a l’interior entre els dies 16 i 20 d’agost. Pluges abundants i generalitzades, amb acumulacions de més de 100 mm al litoral i el prelitoral central, així com en punts del Pirineu, entre els dies 20 i 22 d’octubre. Temporal marítim i nevada abundant en cotes baixes de la meitat sud els dies 13 i 14 de desembre. Temperatura més baixa de l’any a la major part del país entre els dies 19 i 21 de desembre. Successives depressions van afectar directament Catalunya entre els dies 21 i 31 de desembre, acumulant entre 100 i 200 mm de precipitació i importants gruixos de neu a la cara sud del Pirineu occidental.
42
2.3.5. Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2010 a Catalunya a) Temperatura
Figura 2.16 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2010 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
La temperatura mitjana de l’any 2010 va estar per sota de la mitjana climàtica a gairebé tot Catalunya, i va fer que resultés un dels anys més freds de les darreres dècades (Figura 2.16). Cal retrocedir fins als anys 2005, 1996 o sobretot 1993, segons la zona, per trobar un any tant o més fred. L’anomalia de temperatura de l’any 2010 es va situar entre 0,0° C i –1,0° C a la major part del país. Les anomalies negatives més destacades es van enregistrar a punts del Pirineu, del Prepirineu i de la Catalunya Central. Per contra, a la comarca del Barcelonès es va enregistrar una temperatura mitjana anual per sobre de la mitjana climàtica, associada a l’illa de calor urbana. La temperatura mitjana anual depèn bàsicament de l’orografia i de la continentalitat, de manera que a Catalunya els valors més elevats corresponen a la franja litoral. Els valors de temperatura mitjana van ser superiors a 16° C al delta de l’Ebre, a punts del litoral de Tarragona i a la ciutat de Barcelona. Al conjunt del litoral, la temperatura mitjana va ser inferior, entre 14° C i 15° C a la meitat nord i entre 15° C i 16° C a la meitat sud. Cap a l’interior, la temperatura mitjana del 2010 va oscil·lar entre valors propers als 10° C enregistrats als altiplans més elevats i els més de 14° C a les àrees més càlides del pla de Lleida. Finalment, els valors més baixos del país es van enregistrar a l’alta muntanya pirinenca, on la temperatura mitjana del 2010 va ser inferior als 5° C per sobre dels 2.000 m d’altitud i entorn d’1° C en altituds properes als 2.500 m. Quant a les anomalies positives, la Taula 2.31 mostra els valors màxims enregistrats a les estacions de la XEMA; només estacions situades a la ciutat de Barcelona van assolir el llindar de +0,5° C. La majoria d’estacions van enregistrar anomalies negatives; les més importants es mostren a la Taula 2.32.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya Taula 2.31 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2010.
Comarca
Anomalia (°C)
Sasseuva (2.228 m)
La Val d’Aran
–1,6
Lac Redon (2.247 m)
La Val d’Aran
–1,5
Salòria (2.451 m)
El Pallars Sobirà
–1,4
+0,4
Guardiola de Berguedà
El Berguedà
–1,2
+0,3
Boí (2.535 m)
L’Alta Ribagorça
–1,2
Comarca
Anomalia (°C)
Barcelona – Raval
El Barcelonès
+1,0
Barcelona – Zoo
El Barcelonès
+0,7
Barcelona – Zona Universitària
El Barcelonès
+0,5
Tarragona – Complex Educatiu
El Tarragonès
Cabrils
El Maresme
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.32 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies negatives més importants. 2010. Nom de l’EMA
Nom de l’EMA
43
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
b) Precipitació
Figura 2.17 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2010 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
L’any 2010 va ser normal o plujós a gran part de Catalunya (Figura 2.17). Els sectors plujosos es van situar sobretot al nord del país, especialment al litoral, mentre que a la meitat sud va ser normal o fins i tot sec a les Terres de l’Ebre i a sectors de ponent. L’any també va resultar sec en alguns punts del Pirineu i del Pla de l’Estany. Tot i l’existència de sectors secs, en cap sector la precipitació no va ser inferior al 70% de la mitjana climàtica. Les quantitats de precipitació acumulades arreu del país durant l’any 2010 van presentar un rang molt ampli, tal com correspon al nostre clima. Les més escasses, inferiors als 400 mm, es van restringir a la part més baixa del pla de Lleida i a l’extrem nord de la Ribera d’Ebre, que climàticament són les àrees més seques de Catalunya. Fins i tot, en alguns punts del Segrià la precipitació acumulada el 2010 no va arribar a superar els 300 mm. A l’altre extrem, la precipitació del 2010 va superar els 1.000 mm a la majoria de les zones climàticament més plujoses del país, com ara el massís del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, bona part del Ripollès i la Garrotxa, punts de l’Alt Berguedà, la serra del Cadí, el Port del Comte i, en general, les cotes altes del Pirineu occidental. Dins d’aquestes àrees, els valors més elevats van superar els 1.400 mm a la capçalera del Ter i a l’àrea del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
44 Els valors més destacats de precipitació acumulada anual enregistrats per les estacions de la XEMA van ser els que es mostren a la Taula 2.33 i a la Taula 2.34. Pel que fa als valors més baixos de precipitació, es van enregistrar majoritàriament a la comarca del Segrià; les quantitats mínimes recollides per les estacions de la XEMA van ser les que es mostren a la Taula 2.35. Taula 2.33 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2010. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Espot (2.519 m)
El Pallars Sobirà
1.466,7
Ulldeter (2.364 m)
El Ripollès
1.404,9
Núria (1.971 m)
El Ripollès
1.282,8
El Port del Comte (2.316 m)
El Solsonès
1.217,5
Boí (2.535 m)
L’Alta Ribagorça
1.151,5
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.34 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2010. Nom de l’EMA
Comarca
Precipitació (mm)
Molló
El Ripollès
1.278,7 1.240,5
La Vall d’en Bas
La Garrotxa
Santuari de Queralt
El Berguedà
1.107,2
Viladrau
Osona
1.077,1
Olot
La Garrotxa
1.007,1
Comarca
Precipitació (mm)
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Taula 2.30 Precipitacions anual més escasses. 2009. Nom de l’EMA Raimat
El Segrià
299,5
Riba-roja d’Ebre
La Ribera d’Ebre
321,7
Seròs
El Segrià
324,8
Gimenells
El Segrià
326,6
Vilanova de Segrià
El Segrià
326,8
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
c) Episodis destacats El llistat següent recull els principals episodis de l’any 2010: Nevada abundant a la meitat sud del país els dies 7 i 8 de gener, puntualment fins al nivell del mar, amb gruixos de neu de fins a 70 cm a les muntanyes de Prades. Forta ventada de mestral el 14 de gener, amb ratxes màximes de més de 125 km/h a l’extrem sud. Onada d’aire fred entre els dies 10 i 14 de febrer, amb valors inferiors als –20° C a l’alta muntanya. El pas de la depressió Xynthia per l’oest de la península Ibèrica va provocar vent molt fort al Pirineu occidental els dies 27 i 28 de febrer, amb ratxes superiors als 150 km/h a les cotes altes. El dia 8 de març va caure una de les nevades més importants dels darrers anys a la meitat nord de Catalunya, amb neu fins al nivell del mar i gruixos de 20 a 50 cm a bona part de l’interior. Posteriorment, hi va haver glaçades pràcticament generalitzades entre els dies 9 i 11 de març. Un temporal de pluja va acumular fins a més de 100 mm a la meitat est entre els dies 2 i 5 de maig. Principal calorada de l’any els dies 26 i 27 d’agost, amb vent de component oest en superfície i temperatures màximes properes als 40° C a molts punts del litoral i el prelitoral. Del 9 al 12 d’octubre, es va produir la llevantada més important de l’any, amb acumulacions de pluja de més de 200 mm a punts del nord-est, vent fort i onades de fins a 8 m d’alçària al golf de Roses. Forta ventada de gregal al nord del país i baixada important de la temperatura els dies 25 i 26 d’octubre. Temperatures baixes, amb glaçades fortes a l’interior, del 15 al 18 i del 25 al 27 de desembre.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
2.4
45
Documentació i fonts consultades
DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTIQUES AMBIENTALS. 2012. Medi ambient a Catalunya. Informe 2011. Direcció General de Polítiques Ambientals. Departament de Territori i Sostenibilitat. MARTÍN-VIDE, J.; RASO NADAL, J. M. 2008. Atles climàtic de Catalunya. Període 1961-1990. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. ORIOL DE BOLÒS I CAPDEVILA. 2001. Vegetació dels Països Catalans. Ed. Aster. Col·lecció Gaia. PANAREDA, J. M. 1996. Resum de geografia física de Catalunya. Eumo Editorial, Vic.
Pàgines web consultades Agència Catalana de l’Aigua aca-web.gencat.cat/aca/appmanager/aca/aca/
CREAF. Mapa de cobertes del sòl de Catalunya www.creaf.uab.es/mcsc/
Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.de9bc3be15677b5dbcde0563b0c0e1a0/?vgnextoid=f17cd246401e3110VgnVCM1000000b131e0aRCRD&vgnextchannel=f17cd246401e3110Vgn VCM1000000b131e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament d’Empresa i Ocupació www20.gencat.cat/portal/site/empresaiocupacio
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Indicadors i estadístiques de medi ambient i sostenibilitat www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.14fa444b994def145f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=01d36847d0775310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=01d36847d 0775310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.eb812fc1b897d4ba24572d32b0c0e1a0/?vgnextoid=da37db5c24340210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=da37db5c 24340210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Institut d’Estadística de Catalunya www.idescat.cat/
Servei Meteorològic de Catalunya www.meteo.cat/servmet/index.html
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
3. Aigua
47
- Water - Agua
Resum L’aigua és un recurs natural, imprescindible per a la vida humana i la qualitat del medi ambient, que cal protegir i preservar. D’aquí la necessitat de conèixer-lo, de gestionar-lo correctament i de vetllar pel bon funcionament dels ecosistemes aquàtics. El control i el seguiment de l’estat de les masses d’aigua a Catalunya es realitza segons el Programa de seguiment i control aprovat per la Generalitat de Catalunya l’any 2008. Aquest Programa analitza l’estructura i el funcionament dels ecosistemes, l’estat químic de les masses d’aigua superficials i l’estat quantitatiu i qualitatiu de les masses d’aigua subterrànies. En el cas de les aigües subterrànies, els resultats per al període 2007-2010 mostren que es va assolir el bon estat en el 49% de les masses d’aigua. La principal causa del mal estat que presentaven les altres masses d’aigua era la seva qualitat, és a dir, l’estat químic, sobretot a causa de la presència de nitrats. Pel que fa a l’estat dels rius, es van complir els objectius de bon estat en un 25% de les masses d’aigua. El 32% dels rius es van considerar en un estat proper a bo, mentre que un 27% es van classificar en un estat inferior a bo. La major part de masses d’aigua que incomplien el bon estat es concentren a les zones amb més pressions d’origen antròpic. D’altra banda, el seguiment de l’estat de les aigües costaneres va indicar que el 58% de les masses d’aigua estaven en bon estat, el 16%, en un estat proper a bo, i el 21%, en un estat dolent. Aquestes darreres masses es concentraven majoritàriament a la costa central de Catalunya, des del Maresme sud fins al sud del cap de Salou. Per al 5% de masses d’aigua restant les dades eren parcials. Les pressions que s’exerceixen sobre les masses d’aigua i que condicionen el seu estat es poden classificar en pressions sobre la quantitat del recurs disponible i pressions sobre la qualitat tant del recurs com dels ecosistemes aquàtics. Una de les pressions quantitatives és l’extracció com a conseqüència de la demanda d’aigua. L’any 2007, a Catalunya, aquesta demanda va ser de 2.965 hm3/any. El 70% es va consumir en usos agrícoles, el 22% en usos urbans i el 6% en usos industrials. El 2% restant es va emprar en usos ramaders. Diferenciant per conques, es va observar que els usos agrícoles van consumir el 93% de l’aigua a la conca de l’Ebre. En canvi, a les conques internes, conques fluvials que es troben íntegrament en territori català, l’ús predominant va ser l’urbà, amb un consum del 52% de l’aigua. Precisament, en els usos urbans resulta molt destacable la reducció progressiva de consum d’aigua per habitant, fruit de la sensibilització i responsabilitat ciutadana davant l’escassetat del recurs i dels diversos episodis de sequera ocorreguts els darrers anys. Així, s’estima que el consum d’aigua domèstica l’any 2010 va ser de 117 litres per habitant i dia. Amb relació a les pressions sobre la qualitat de l’aigua, el seu origen és la contaminació derivada de les activitats urbanes i productives. Alteren la qualitat de l’aigua i dels ecosistemes, entre d’altres, les aigües residuals urbanes, la contaminació d’origen agrícola per l’ús de plaguicides, pesticides, fertilitzants i adobs i la contaminació d’origen industrial per la gran varietat d’elements que pot aportar a l’aigua. Per garantir la quantitat i la qualitat de l’aigua i del medi aquàtic, la Unió Europea va aprovar l’any 2000 la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE), que destaca pel seu enfocament: l’aigua deixa de ser vista exclusivament com a recurs, i es considera un element bàsic dels ecosistemes hídrics i una part fonamental per al manteniment d’una bona qualitat ambiental que, alhora, garanteixi el recurs. La Directiva marc de l’aigua estableix procediments comuns per a tota la Unió Europea per fer el seguiment de l’estat de les masses d’aigua, per analitzar les pressions a què estan sotmeses, per definir i executar els plans de gestió que assegurin la preservació del recurs i per garantir la participació ciutadana en el procés. A Catalunya, en aplicació d’aquesta Directiva, l’any 2008 es va aprovar el Programa de seguiment i control i, l’any 2010, el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya i el Programa de mesures. Així mateix, l’any 2009 es van aprovar les Propostes de gestió i mesures al Pla de demarcació de l’Ebre, demarcació amb competències compartides amb l’Estat espanyol. Altres instruments de planificació vigents, de caràcter sectorial, van ser el Pla de gestió de sequera, impulsat arran del greu episodi viscut durant els anys 2007 i 2008, el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya i el Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005.
48
Summary Water is a natural resource, essential for human life and the quality of the environment, which must be protected and preserved. Hence the need to understand it, manage it properly and ensure that aquatic ecosystems function properly. Bodies of water in Catalonia are controlled and monitored through the Monitoring and Control Programme approved by the Government of Catalonia in 2008. This programme analyses the structure and functioning of ecosystems, the chemical condition of surface waters and the quantitative and qualitative condition of groundwater bodies. In the case of groundwater, the results for the period 2007-2010 show 49% of water bodies were in good condition. The main cause of the poor condition of the other water bodies was their quality, i.e. their chemical condition, mainly due to the presence of nitrates. Regarding the state of the rivers, 25% of water bodies were in good condition. A further 32% of rivers were considered to have a condition close to good, while 27% were classified as less than good. Most water bodies not in good condition are concentrated in the areas with the greatest human pressure. In addition, monitoring of the state of coastal waters indicated that 58% of water bodies were in good condition, 16% close to good, and 21% in poor condition. These latter were concentrated mainly in the central coast of Catalonia, from south Maresme to the south of Cape Salou. For the remaining 5% of water bodies, data were partial. The pressures exerted on water bodies that affect their condition can be classified as pressures on the amount of available resource and pressures on the quality of both the resource and aquatic ecosystems. One of the quantitative pressures is extraction as a result of the demand for water. In 2007, demand in Catalonia was 2,965 hm3/ Year. A total of 70% was consumed by agriculture, 22% by urban use and 6% by industrial use. The remaining 2% was used by livestock farming. Separated into different basins, it was observed that agriculture consumed 93% of the water in the Ebro basin. By contrast, in the internal basins, river basins entirely in Catalan territory, the predominant use was urban consumption, representing 52% of water. Indeed, in urban use it is remarkable to note the progressive reduction in per capita water consumption as a result of public awareness and responsibility regarding the scarcity of the resource and several droughts in recent years. It is estimated that domestic water consumption in 2010 was 117 litres per day. In relation to pressures on water quality, these originate from pollution due to urban and productive activities. The quality of water and ecosystems is affected by urban wastewater, pollution from agricultural pesticide and fertilizer use and industrial pollution , among other factors, due to the variety of elements discharged into the water. To ensure the quantity and quality of water and the aquatic environment, in 2000 the European Union adopted the Water Framework Directive (2000/60/EC), which is notable for its focus: water is no longer seen solely as a resource, but is considered a basic element of water ecosystems and an essential part of maintaining good environmental quality, which in turn guarantees the resource. The Water Framework Directive establishes common procedures throughout the European Union to monitor the status of water bodies, analyse the pressures they are subjected to, define and implement management plans that ensure the preservation of the resource and ensure public participation in the process. In Catalonia, in application of this Directive, in 2008 the Monitoring and Control Programme was approved, followed in 2010 by the River Basin District Management Plan and Measures Programme. Also in 2009, the Management and Measures Proposals for the Ebro Demarcation Plan were approved, with competences shared with the central government of Spain. Other sector-based planning instruments in force were the Drought Management Plan, promoted due to the serious episode experienced during 2007 and 2008, the Sector Plan for Ecological Flows in Catalan Internal Basins and the Urban Wastewater Treatment Programme 2005.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
49
Resumen El agua es un recurso natural, imprescindible para la vida humana y la calidad del medio ambiente, que debemos proteger y preservar. De ahí la necesidad de conocerlo, de gestionarlo correctamente y de velar por el buen funcionamiento de los ecosistemas acuáticos. El control y seguimiento del estado de las masas de agua en Cataluña se lleva a cabo según el Programa de Seguimiento y Control aprobado por la Generalitat de Catalunya en el año 2008. Este programa analiza la estructura y el funcionamiento de los ecosistemas, el estado químico de las masas de agua superficiales, y el estado cuantitativo y cualitativo de las masas de agua subterráneas. En el caso de las aguas subterráneas, los resultados para el periodo 2007-2010 muestran que se alcanzó un buen estado en el 49 % de las masas de agua. La principal causa del mal estado del resto de masas de agua era su calidad, es decir, su estado químico, sobre todo debido a la presencia de nitratos. En cuanto al estado de los ríos, se cumplieron los objetivos de buen estado en un 25 % de las masas de agua. El 32 % de los ríos se consideraron en un estado cercano a bueno, mientras que un 27 % se clasificaron en un estado inferior a bueno. La mayor parte de masas de agua que incumplían el buen estado se concentran en las zonas con más presiones de origen antrópico. Respecto al estado de las aguas litorales, el seguimiento de estas indicó que el 58 % de las masas de agua estaban en buen estado, el 16 %, en un estado cercano a bueno y el 21 %, en mal estado. Estas últimas se concentraban mayoritariamente en la costa central de Cataluña, desde El Maresme sur hasta el sur del cabo de Salou. Para el 5 % de masas de agua restante los datos eran parciales. Las presiones que se ejercen sobre las masas de agua y que condicionan su estado pueden clasificarse en presiones sobre la cantidad del recurso disponible y presiones sobre la calidad tanto del recurso como de los ecosistemas acuáticos. Una de las presiones cuantitativas es la extracción como consecuencia de la demanda de agua. En el año 2007, en Cataluña, esta demanda fue de 2.965 hm3/año. El 70 % se consumió en usos agrícolas; el 22 %, en usos urbanos, y el 6 %, en usos industriales. El 2 % restante se utilizó para usos ganaderos. Si se distingue por cuencas, se observa que los usos agrícolas consumieron el 93 % del agua en la cuenca del Ebro. En cambio, en las cuencas internas, cuencas fluviales que se encuentran íntegramente en territorio catalán, el uso predominante fue el urbano, con un consumo del 52 % del agua. Precisamente, en los usos urbanos resulta muy destacable la progresiva reducción de consumo de agua por habitante, fruto de la sensibilización y responsabilidad ciudadana ante la escasez del recurso y de los distintos episodios de sequía ocurridos en los últimos años. Así, se estima que el consumo de agua doméstica en el año 2010 fue de 117 litros por habitante y día. En relación con las presiones sobre la calidad del agua, su origen es la contaminación derivada de las actividades urbanas y productivas. Alteran la calidad del agua y de los ecosistemas, entre otros factores, las aguas residuales urbanas, la contaminación de origen agrícola por el uso de plaguicidas, pesticidas, fertilizantes y abonos, y la contaminación de origen industrial por la gran variedad de elementos que puede aportar al agua. Para garantizar la cantidad y la calidad del agua y del medio acuático, la Unión Europea aprobó en el año 2000 la Directiva marco del agua (2000/60/CE), que destaca por su enfoque: el agua pasa de verse exclusivamente como un recurso a considerarse un elemento básico de los ecosistemas hídricos y una parte fundamental para el mantenimiento de una buena calidad ambiental que, al mismo tiempo, garantice el recurso. La Directiva marco del agua establece procedimientos comunes para toda la Unión Europea a la hora de llevar a cabo el seguimiento del estado de las masas de agua, analizar las presiones a las que están sometidas, definir y ejecutar los planes de gestión que aseguren la preservación del recurso y garantizar la participación ciudadana en el proceso. En Cataluña, en aplicación de esta directiva, en el año 2008 se aprobó el Programa de Seguimiento y Control, y en el año 2010, el Plan de Gestión del Distrito de Cuenca Fluvial de Cataluña y el Programa de Medidas asociado a este. Asimismo, en el año 2009 se aprobaron las propuestas de gestión y medidas del Plan de Demarcación del Ebro, demarcación en la que se comparten competencias con el Estado español. Otros instrumentos de planificación vigentes, de carácter sectorial, fueron el Plan de Gestión de Sequía, impulsado a raíz del grave episodio vivido durante los años 2007 y 2008, el Plan Sectorial de Caudales Ambientales de las Cuencas Internas de Cataluña o el Programa de Saneamiento de Aguas Residuales Urbanas 2005.
50
3.1
Estat del medi aquàtic
L’aigua és un recurs natural, imprescindible per a la vida humana i el medi ambient, que cal protegir i preservar. D’aquí la necessitat de conèixer-la, de gestionar-la correctament i de vetllar pel bon funcionament dels ecosistemes que alimenta. A la Unió Europea, l’any 2000 es va aprovar el principal referent normatiu que permet als estats membres donar resposta a aquestes necessitats de manera coordinada. La Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE) (DMA) estableix procediments comuns per conèixer l’estat de les masses d’aigua i fer-ne un seguiment, per analitzar les pressions a què estan sotmeses, per definir i executar els plans de gestió que assegurin la preservació d’aquest recurs essencial i per garantir la participació ciutadana en tot aquest procés. La Directiva esmentada va ser incorporada a l’ordenament jurídic estatal per mitjà de la modificació de la Llei d’aigües (Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social que va modificar el Text refós de la Llei d’aigües, Reial decret legislatiu 1/2001) i a la normativa autonòmica per mitjà del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües a Catalunya. L’ampli abast de la DMA fa que sigui un element de referència continuada al llarg d’aquest capítol. La DMA estableix que el conjunt de recursos hídrics es divideixi en petites unitats diferenciades, que s’anomenen masses d’aigua, cadascuna amb unes característiques pròpies que la distingeixen de les masses d’aigua veïnes. Es consideren masses d’aigua diferenciades les aigües subterrànies, els rius, rieres i torrents, els estanys i zones humides, els embassaments i les aigües costaneres. A la Taula 3.1 es presenta el nombre de masses d’aigua definides a Catalunya per cada un d’aquests tipus.
Taula 3.1 Nombre de masses d’aigua per tipus definides a Catalunya. Tipus de masses d’aigua
Nombre de masses d’aigua
Aigües subterrànies
53
Rius
367
Embassaments
30
Estanys
40
Zones humides
72
Aigües costaneres
38
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Cada massa d’aigua és una unitat amb entitat pròpia, sobre la qual es fixen objectius de qualitat ambiental, s’apliquen mesures de control per saber en quin estat es troba i s’hi fan actuacions per tal de millorar-la quan sigui possible. El bon estat de les masses d’aigua és el principal objectiu ambiental de la DMA, i garanteix que la qualitat de cada massa d’aigua sigui suficient per conservar, a llarg termini, les característiques naturals que li són pròpies. La DMA utilitza el concepte d’estat per caracteritzar les masses d’aigua i introdueix el concepte d’estat ecològic per a la valoració de les masses d’aigua superficials. L’estat ecològic és el resultat de la valoració conjunta de la qualitat biològica de l’ecosistema de la massa d’aigua i la qualitat fisicoquímica.
A Catalunya, les diferents masses d’aigua es classifiquen territorialment en dues demarcacions o unitats de gestió, com es mostra a la Figura 3.1. D’una banda, es troben les conques fluvials que es localitzen íntegrament en territori català, anomenades conques internes, i de l’altra, les anomenades conques intercomunitàries i internacionals, que es troben parcialment a Catalunya i parcialment a altres comunitats autònomes o estats. És el cas de les conques catalanes de l’Ebre i el Xúquer i de la conca internacional de la Garona. Les conques internes inclouen les conques dels rius Muga, Fluvià, Ter, Daró, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià i Francolí, de la riera de Riudecanyes i de les rieres costaneres entre la frontera amb França i la desembocadura del riu Sénia. L’àmbit de la demarcació de les conques internes, també anomenat districte de conca fluvial de Catalunya, ocupa una superfície de 16.600 km2 i representa el 52% del territori de Catalunya. Inclou 634 municipis que engloben el 92% de la població catalana. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), empresa pública de la Generalitat de Catalunya adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat, és l’entitat competent en la planificació i la gestió de les conques internes. D’altra banda, les conques intercomunitàries engloben les conques catalanes del riu Ebre i Xúquer. Ocupen una superfície de 14.000 km2, que representa el 48% del territori de Catalunya, i inclouen 312 municipis, els quals concentren el 8% de la població de Catalunya. La planificació i gestió d’aquestes conques és compartida entre l’ACA i els organismes de conca als quals pertanyen, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. La conca de la Garona es gestiona, en la part catalana, de manera compartida entre l’ACA i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
51
Figura 3.1 Masses d’aigua de les conques internes i les conques intercomunitàries i internacionals a Catalunya. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
3.1.1 Xarxa de seguiment i control de l’estat de les masses d’aigua El control i el seguiment de l’estat de les masses d’aigua a Catalunya es realitza segons el Programa de seguiment i control (PSiC) que el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar per Acord de govern (GOV 128/2008) el 3 de juny de 2008. Aquest Programa utilitza els procediments de diagnosi ambiental que exigeix la DMA i analitza l’estructura i el funcionament dels ecosistemes i l’estat químic (substàncies prioritàries i prioritàries perilloses) per a les masses d’aigua superficials, i l’estat quantitatiu i qualitatiu per a les masses d’aigua subterrànies. A continuació es descriuen les característiques de les xarxes de control existents a Catalunya per al seguiment i el control de l’estat de les masses d’aigua i de la seva evolució des de l’inici del PSiC, l’any 2007, fins a l’any 2010.
a) Xarxa de seguiment i control de les aigües subterrànies Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície del sòl i que generalment s’acumulen en aqüífers. Els aqüífers són formacions geològiques on s’emmagatzema i circula aigua aprofitant la porositat, la filtració i les fissures de la roca. Quan el volum d’aigua que s’emmagatzema és considerable i clarament diferenciat, s’anomena massa d’aigua subterrània. A Catalunya s’han definit 53 masses d’aigua subterrànies. D’aquestes masses, 39 pertanyen a les conques internes, i catorze, a les conques catalanes de l’Ebre. El seguiment de les 53 masses d’aigua subterrània es realitza a partir d’una xarxa de punts de control (pous, sondejos, fonts i mines) que es distribueixen de la manera més uniforme possible sobre cada una d’aquestes masses d’aigua. Aquests punts s’organitzen en diferents xarxes seguint uns objectius de control determinats (xarxes de vigilància, operatives i d’investigació), els quals permeten determinar tant l’estat químic com l’estat quantitatiu de les aigües subterrànies. L’any 2010, la xarxa de control quantitatiu estava formada per 471 piezòmetres, per mesurar el nivell dels aqüífers, i la xarxa de vigilància, que controla els paràmetres generals de les aigües (els anions i cations majoritaris, components del cicle del nitrogen i metalls traça) i estava formada per 783 punts de control (Taula 3.2). La xarxa operativa que analitza paràmetres específics relacionats amb la contaminació per nitrats, plaguicides, processos industrials i per intrusió salina tenia 1.358 punts de control.
52 Taula 3.2 Evolució del nombre de punts de control de la xarxa de control quantitatiu i qualitatiu. 2006-2010. Xarxa de control quantitatiu
2006
2007
2008
2009
2010
Evolució 2006-2010
Xarxa de piezometria
370
396
427
464
471
+27%
Xarxa de control qualitatiu
2006
2007
2008
2009
2010
Evolució 2006-2010
Vigilància
500
664
742
753
783
+57%
Operativa de nitrats
730
760
686
559
826
+13%
Operativa de plaguicides
61
106
107
49
115
+89%
Operativa de salinitat
165
160
161
167
151
–8%
Operativa d’episodis de contaminació
111
150
155
168
266
+140%
Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2006-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).
b) Xarxa de seguiment i control de les aigües superficials Les aigües superficials són les aigües quietes o corrents que es troben a la superfície del sòl, les aigües de transició pròximes a la desembocadura dels rius i les aigües costaneres o marines situades fins a una milla de la costa. En el seguiment i el control de les aigües superficials, es valora l’estat de les aigües i dels ecosistemes aquàtics. Així, cada massa d’aigua superficial es controla mitjançant el seguiment d’un punt o estació de mostreig. Els punts, organitzats segons criteris diversos, donen lloc a les diverses xarxes de control amb diferents freqüències de mostreig depenent de la importància del paràmetre i de la pressió a què està sotmesa la massa d’aigua. La Taula 3.3 presenta l’evolució del nombre d’estacions de control per àmbit de seguiment en les diferents categories de masses d’aigua en el període 2006-2010. Cal tenir en compte que el Programa de seguiment i control s’executa des del 2007 (com indica la Directiva marc de l’aigua), de manera que no es disposa de dades per al 2006. Si bé el 2006 es feia un seguiment, els paràmetres mesurats i els criteris aplicats eren uns altres, de manera que les dades no són útils amb finalitats comparatives i, per aquesta raó, no se’n determina el nombre a la Taula 3.3.
Taula 3.3 Evolució de nombre de punts de control de les aigües superficials per àmbit de seguiment. 2006-2010. Nombre d’estacions de control
2006
2007
2008
2009
2010
Rius
-
367
367
367
367
Embassaments
-
8
30
30
30
Llacs
-
1
1
3
-
Peixos
-
15
17
40
39
Sediments Musclo zebrat Xarxa automàtica TOTAL
-
27
28
29
27
40
40
43
43
43
-
26
26
26
26
512
538
532
Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2006-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).
Per fer seguiment de l’estat de les masses d’aigua superficial, s’avalua l’estat ecològic dels ecosistemes aquàtics que engloba la valoració de tres tipus d’indicadors: Indicadors biològics. Els éssers vius actuen d’indicadors, ja que cada espècie requereix unes característiques ecològiques de l’hàbitat per sobreviure. Quan aquestes característiques no són òptimes, aquestes espècies desapareixen o mostren els efectes de les possibles mancances; així, es pot assignar a cada espècie un valor de sensibilitat que s’usarà en els càlculs corresponents. S’usen els indicadors basats en les algues diatomees, en els macròfits, en els macroinvertebrats i en els peixos. Indicadors hidromorfològics. Avaluen les característiques hidrològiques i geomorfològiques actuals dels rius i, també, les característiques que tindrien en absència de les alteracions humanes. Es mesura el compliment dels cabals de manteniment i alteracions del règim de cabals, la continuïtat fluvial i l’estat del bosc de ribera. Indicadors fisicoquímics. Es basen en la combinació de diferents paràmetres químics i de temperatura per donar una visió global de la qualitat de l’aigua. S’utilitzen els valors de nitrats, amoni, fosfats, carboni orgànic total, conductivitat i clorurs.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
53
A més d’aquests indicadors, s’analitza l’estat químic de les aigües superficials per detectar 33 compostos químics persistents i perillosos, anomenats substàncies prioritàries i substàncies prioritàries perilloses, així com setze substàncies preferents. Les substàncies prioritàries i les preferents inclouen detergents, biocides, hidrocarburs, metalls pesants, disruptors endocrins, etc. Les anàlisis s’efectuen en mostres d’aigua i, també, en sediments i peixos, atesa la seva capacitat de sedimentació i bioacumulació. Finalment, la Xarxa Automàtica de Control de la Qualitat de les Aigües (XACQA) efectua un seguiment en 26 estacions de control i ofereix controls en temps real i en continu d’un seguit de paràmetres fisicoquímics útils per a la identificació d’episodis de contaminació i la seva gestió.
3.1.2 Estat de les aigües subterrànies L’estat de les masses d’aigua subterrànies s’estableix a partir de la qualificació de l’estat químic i l’estat quantitatiu en cada una. L’estat final s’obté a partir de la combinació dels dos estats i s’expressa en dos nivells, bo o dolent, prenent la pitjor qualificació de les dues valoracions. S’estableix també la categoria en risc per a aquelles masses d’aigua que, tot i no estar en mal estat, presenten un risc d’estar-ho a mitjà i llarg termini. A Catalunya, els resultats de l’anàlisi de l’estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies controlades en el conjunt del període 20072010 mostraven que s’assolien els objectius de bon estat en 26 masses d’aigua (49%) (Figura 3.2 i Taula 3.4). La principal causa del mal estat de les masses d’aigua subterrànies era la seva qualitat, és a dir, l’estat químic, (majoritàriament per excés de nitrats al medi), i en menor proporció l’estat quantitatiu, tot i que puntualment aquesta afecció pot resultar greu.
Figura 3.2 Estat de les aigües subterrànies. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Taula 3.4 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat quantitatiu i qualitatiu de les aigües subterrànies. Resum 2007-2010. ESTAT GLOBAL
Nombre de masses d’aigua Percentatge del total
ESTAT QUANTITATIU
ESTAT QUALITATIU
Bo
Dolent
Bo
En risc
Dolent
Bo
Dolent
26
27
41
7
5
27
26
49%
51%
77%
13%
10%
51%
49%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
De les 53 masses d’aigua a Catalunya, n’hi ha 26 que presenten mal estat químic. La presència de nitrats a l’aigua subterrània és la principal causa d’aquest mal estat (sobretot en zones on es duu a terme una gran activitat agrícola). Altres paràmetres que també hi contribueixen en menor mesura són els sulfats, els clorurs i l’amoni. El percloroetilè i el tricloroetilè, productes que provenen de l’activitat industrial, són responsables del mal estat de masses situades al Vallès, el Barcelonès i el Camp de Tarragona (zones més industrialitzades). Les masses d’aigua que assoleixen objectius de bon estat químic són les que se situen en zones de capçalera i que tenen una pressió antròpica més baixa que la resta.
54 a) Estat quantitatiu de les aigües subterrànies En el període 2007-2010, 41 masses d’aigua (77%) van assolir els objectius de bon estat quantitatiu (Figura 3.3). Les cinc masses d’aigua següents es van valorar amb un estat quantitatiu dolent: Massa d’aigua de la Selva: es van detectar descensos dels nivells piezomètrics de manera local, sobretot al llarg de la riera de Santa Coloma. Aquesta situació pot estar provocada per una elevada explotació en aquesta zona. Massa d’aigua del Gaià – l’Anoia: tot i que les tendències piezomètriques dels darrers anys es mantenien més o menys estables, els nivells de l’aigua subterrània detectats eren molt inferiors als registrats anys enrere. Figura 3.3 Estat quantitatiu de les aigües subterrànies a
Masses del tram baix de la conca del Catalunya. Resum 2007-2010. Llobregat, cubeta de Sant Andreu i Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Vall Baixa, i delta del Llobregat: es van Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a. avaluar en mal estat, atès que el grau de salinitat al delta del Llobregat encara era molt elevat. La reducció en l’extracció d’aigua en aquest aqüífer i les mesures que es van aplicar per corregir aquest estat (barrera hidràulica, basses de recàrrega, etc.) van permetre una recuperació progressiva, tot i que a finals del període considerat en aquest Informe encara no s’havia pogut arribar als llindars de qualitat desitjats. Massa d’aigua de la zona fluviodeltaica del baix Ter: es va detectar un important con de bombament d’aigua causat per les extraccions per abastament, cosa que induïa a una intrusió marina persistent. D’altra banda, set masses d’aigua presentaven possibles indicis de sobreexplotació i, per tant, presentaven també risc d’estar en mal estat a mitjà i llarg termini. Eren les següents: El baix Besòs i el pla de Barcelona: s’observava que a la zona del delta del Besòs hi havia un canvi significatiu descendent en la tendència dels nivells piezomètrics, que a més semblava induir una entrada d’aigua marina. Cubeta d’Abrera, zona fluviodeltaica del Fluvià – la Muga, bloc del Gaià i el Baix Camp: mostraven tendències piezomètriques descendents. Garraf i Cardó-Vandellòs: es detectaven valors de clorurs que podrien posar en perill el seu bon estat.
b) Estat químic de les aigües subterrànies En el període 2007-2010, 27 masses d’aigua (51%) van assolir els objectius de bon estat químic (Figura 3.4). La presència de nitrats a l’aigua subterrània era la principal causa del mal estat químic, sobretot a les zones on es duu a terme una
Figura 3.4 Estat químic de les aigües subterrànies. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
55
gran activitat agrícola. De les 26 masses d’aigua subterrànies en mal estat químic, s’identificaven un total de dinou masses en mal estat a causa de la contaminació per nitrats. És a dir, el 36% del total de les masses d’aigua subterrànies de Catalunya mostraven incompliment a causa de la contaminació per nitrats. També era responsable del mal estat químic la presència de sulfats (en vuit masses d’aigua), d’amoni (en quatre masses d’aigua), de clorurs (en nou masses d’aigua) i de valors elevats de conductivitat elèctrica (en quatre masses d’aigua). Pel que fa als clorurs i la conductivitat, la sobreexplotació dels aqüífers costaners és un dels factors que afavoreixen l’entrada d’aigua de mar als aqüífers, entrada que augmenta la salinitat de l’aigua dolça subterrània. Afecta també l’estat químic la presència de dissolvents orgànics procedents de l’activitat industrial com ara el percloroetilè (en cinc masses d’aigua) i el tricloroetilè (en dues masses d’aigua). Aquests eren responsables del mal estat de masses situades en zones industrialitzades com és ara el Vallès, el Barcelonès i el Camp de Tarragona. Les masses d’aigua que assolien objectius de bon estat químic són les que se situen en zones de capçalera i experimentaven, per tant, una pressió antròpica més baixa que la resta.
3.1.3 Estat dels rius A Catalunya s’han definit 367 masses d’aigua de riu, que són objecte de control d’acord amb el Programa de seguiment i control (PSiC). D’aquestes masses, 248 pertanyen a les conques internes, i 119, a les conques catalanes de l’Ebre, la Garona i el Sénia. L’estat final dels rius s’estableix a partir de la integració de la qualificació de l’estat ecològic i l’estat químic. L’estat final s’expressa en dos nivells: bo o inferior a bo. No obstant això, i atès el caràcter extremadament reduït d’aquesta valoració, l’Agència Catalana de l’Aigua preveu una qualificació intermèdia de proper a bo, per tal de tipificar aquelles masses d’aigua que, tot i no complir l’objectiu estricte de la DMA, presenten un estat amb tendència al compliment que permet diferenciar-les d’aquelles altres que l’incompleixen de manera clara. L’any 2010, l’anàlisi de l’estat dels rius controlats en el conjunt del període 20072010 indicava que s’assolien els objectius de bon estat en un 25% de les masses d’aigua. El 32% dels rius es consideraven en un estat proper a bo, mentre que un 27% s’assignaven a un estat inferior a bo (Figura 3.5 i Taula 3.5).
Figura 3.5 Estat de les masses d’aigua de riu. 2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Taula 3.5 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat dels rius. Resum 2007-2010. ESTAT DELS RIUS
Nombre de masses d’aigua Percentatge del total
Bo
Proper a bo
Inferior a bo
Dades parcials
91
116
101
59
25%
32%
27%
16%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Les masses d’aigua que incomplien el bon estat es concentren a les zones amb més pressions d’origen antròpic. El baix Llobregat, l’Anoia, la Gavarresa, el Besòs, el Foix, el Francolí i alguns afluents del Ter, la Muga i el baix Segre eren els rius amb signes evidents de mal estat. Tanmateix, en zones poc poblades, com al Pirineu, es detectaven alguns incompliments per la presència de substàncies prioritàries o alteracions en les poblacions piscícoles i la qualitat biològica.
56 a) Estat ecològic dels rius La valoració de l’estat ecològic és el resultat de la valoració conjunta de la qualitat biològica i la qualitat fisicoquímica. La qualitat hidromorfològica encara no havia estat integrada l’any 2010. La valoració de l’estat ecològic considera cinc categories: molt bo, bo, mediocre, deficient i dolent. La Figura 3.6 i la Taula 3.6 mostren els resultats obtinguts el 2010. Aquest any 2010, el 39% dels rius de Catalunya assolien els objectius d’estat ecològic bo o molt bo, mentre que l’estat del 15% es considerava deficient o dolent. La major part dels rius presentaven un estat ecològic mediocre, sovint proper a bo, atès que tan sols un o pocs indicadors incomplien els objectius. D’aquests rius, aproximadament un quart de les masses d’aigua presentaven només incompliments de la qualitat fisicoquímica, i en un altre quart els objectius establerts s’incomplien per als peixos. La resta incomplien els objectius establerts amb relació a diversos indicadors biològics, així com a paràmetres fisicoquímics, però tots es trobaven dins del nivell mediocre.
Figura 3.6 Estat ecològic dels rius. 2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Taula 3.6 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat ecològic dels rius. Resum 2007-2010. ESTAT ECOLÒGIC Molt bo
Bo
Mediocre
Deficient
Dolent
Sense controls
Nombre de masses
33
111
138
42
14
29
Percentatge del total
9%
30%
38%
11%
4%
8%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
El Llobregat, el Besòs, la Muga i el Foix eren les conques que tenien més masses en un estat ecològic deficient o dolent. Aquestes masses se situen en indrets poblats, industrials o agrícoles.
b) Estat químic dels rius El balanç de l’estat químic posa de manifest que el 62% dels rius complien els objectius d’estat químic l’any 2010 (Figura 3.7 i Taula 3.7). Els compostos responsables de la major part d’incompliments pertanyen a la família dels disruptors endocrins en zones industrials i a plaguicides en zones agrícoles. Els incompliments en masses d’aigua situades en capçaleres del Segre i les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana tenien el seu origen en la suma d’endosulfans, un plaguicida usat com a insecticida. Els valors eren propers al llindar de detecció, just per sobre de les normes de qualitat establertes per la normativa vigent (RD 60/2011); la
Figura 3.7 Estat químic dels rius. 2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
57
causa d’això podria estar relacionada amb el probable transport atmosfèric d’aquests compostos des del seu focus d’origen i la posterior precipitació en les àrees geogràfiques on es van detectar. Aquest fet va ser observat també per equips d’investigadors de centres de recerca en llacs d’alta muntanya del Pirineu. Taula 3.7 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat químic dels rius. 2010. ESTAT QUÍMIC Compleix
No compleix
Sense controls
Nombre de masses
226
73
68
Percentatge del total
62%
20%
18%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
3.1.4 Estat dels embassaments Es considera embassament l’acumulació d’aigua produïda per una obstrucció d’un riu o rierol que tanca parcialment o total la seva llera. A Catalunya, s’han definit 30 masses d’aigua embassaments que són objecte de control segons el PSiC. D’aquestes masses, tretze pertanyen a les conques internes, i disset, a les conques catalanes de l’Ebre. Els embassaments són les masses d’aigua molt modificades per antonomàsia, ja que la seva existència requereix que es produeixin greus alteracions hidrològiques i morfològiques al riu. Per això no se’n pot avaluar l’estat ecològic —expressió de l’estructura i la funció de l’ecosistema—, sinó que es parla del potencial ecològic o la qualitat que pot atènyer tenint en compte els condicionants de la seva alteració hidromorfològica. L’estat d’un embassament integra la valoració del seu potencial ecològic i l’estat químic, de manera similar a la resta de masses d’aigua superficials. La freqüència amb què es controla cada paràmetre depèn de l’embassament, especialment del risc i la pressió que suporta. De manera general, en els embassaments en risc s’efectuen controls anuals de potencial ecològic i d’estat químic, mentre que en els que no presenten risc el mostreig és biennal. L’estat d’una massa d’aigua només pot ser bo o inferior a bo. L’Agència Catalana de l’Aigua també considera una qualificació intermèdia de proper a bo, per tal de tipificar aquelles masses d’aigua que presenten un estat amb tendència al compliment de la DMA. L’any 2010, un 80% de les masses d’aigua d’embassaments a Catalunya assolien els objectius de bon estat. Un 10% dels embassaments tenien un estat proper a bo, mentre que el 10% restant van mostrar signes evidents de mal estat (Taula 3.8).
Taula 3.8 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat dels embassaments. Resum 2007-2010. ESTAT QUÍMIC
Nombre de masses Percentatge del total
Bo
Proper a bo
Inferior a bo
24
3
3
80%
10%
10%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Els tres embassaments en estat inferior a bo tenen en comú ser petits embassaments situats en els trams baixos de zones de forta descàrrega i abocaments tant urbans com industrials i agrícoles. Es tracta dels embassaments del Foix, el Gaià i els Guiamets, aquest últim amb un potencial ecològic mediocre, però sense dades d’estat químic. L’embassament que va mostrar el pitjor estat és el del Foix, que rep les aigües de la conca del Foix, una conca predominantment agrícola on a més es concentren abocaments d’aigües industrials i urbanes en els trams més baixos. La Baells, Sau i Boadella van presentar un estat proper a bo amb un bon estat químic però un potencial ecològic mediocre. Probablement, acusaven l’empitjorament del seu estat que van patir durant la sequera de 2007-2008 (vegeu l’apartat 3.2.3).
58 a) Potencial ecològic dels embassaments La valoració del potencial ecològic considera cinc categories: òptim, bo, mediocre, deficient i dolent. La Taula 3.9 mostra els resultats obtinguts per al període 2007-2010. Taula 3.9 Nombre de masses d’aigua segons la valoració del potencial ecològic dels embassaments. Resum 2007-2010. POTENCIAL ECOLÒGIC
Nombre de masses Percentatge del total
Òptim
Bo
Mediocre
Deficient
Dolent
14
10
4
1
1
47%
33%
13%
3%
3%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Així, el 80% dels embassaments van assolir l’objectiu de bon potencial ecològic. El potencial ecològic s’avalua en el moment més desfavorable per a la qualitat de l’embassament, que és a finals d’estiu, quan les aigües se solen trobar estratificades i separades en una capa superior, més calenta, i una d’inferior, més freda. El potencial de cada embassament s’avalua per separat en ambdues capes, i s’integra al final en una única valoració. Per a la valoració del potencial ecològic s’analitzen variables biològiques com ara la clorofil·la i la composició d’algues cianofícies, com també la concentració d’oxigen dissolt i possible anòxia a la capa inferior. També s’analitzen els nutrients. En el període 2007-2010, el bon potencial ecològic es va assolir a la majoria d’embassaments catalans, i en molts es va arribar al nivell òptim. Els embassaments de Boadella, els Guiamets i la Baells van mostrar un estat mediocre, mentre que l’estat de l’embassament del Catllar al Gaià va ser deficient, i el del Foix, dolent.
b) Estat químic dels embassaments Tots els embassaments dels quals es disposa de dades van presentar un bon estat químic en el període 2007-2010 (Taula 3.10). Aquests embassaments es troben repartits per totes les conques, i per gairebé tots els trams de riu, i inclouen embassaments de diferents dimensions. Els embassaments sense dades es concentren a la conca de l’Ebre i, especialment, als trams alts en zones on no existeix una pressió significativa per abocaments de substàncies prioritàries.
Taula 3.10 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat químic dels embassaments. Resum 2007-2010. ESTAT QUÍMIC
Nombre de masses Percentatge del total
Compleix
No compleix
Dades parcials
21
0
9
70%
0%
30%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Un cas especial és l’embassament de Flix, el qual presentava una contaminació elevada per mercuri i compostos organoclorats en els sediments acumulats.
3.1.5 Estat dels estanys i les zones humides Es considera estany una massa d’aigua dolça d’extensió considerable caracteritzada per un escàs o nul moviment de l’aigua. Es considera zona humida una zona de superfície terrestre, considerada com a unitat de transició entre els sistemes aquàtics i terrestres, en la qual la capa freàtica està habitualment a nivell de la superfície o molt propera a la superfície, cosa que provoca que s’inundi de manera permanent o intermitent. A Catalunya s’han identificat 40 estanys i 72 zones humides com a masses d’aigua. Els estanys se situen majoritàriament al Pirineu. Aquests estanys i les 21 zones humides situades a les conques catalanes de l’Ebre són monitorades des de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Des de l’Agència Catalana de l’Aigua, seguint el PSiC, es fa el seguiment i el control dels estanys de Banyoles, Montcortès i Basturs, i de les 51 zones humides situades a les conques internes de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
59
La determinació de l’estat dels estanys i de les zones humides es realitza principalment a partir d’indicadors biològics, i es pondera en funció de paràmetres fisicoquímics i hidromorfològics determinats. Els indicadors utilitzats són diferents segons que es tracti d’un estany o d’una zona humida, principalment pel fet de ser sistemes profunds, els primers, i somers, els segons i, per tant, tenir unes dinàmiques i comunitats també diferents. En el període 2007-2010, l’anàlisi de l’estat dels estanys i les zones humides va indicar que s’assolien els objectius de bon estat en un 38% de les masses d’aigua (Taula 3.11).
Taula 3.11 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat dels estanys i les zones humides. Resum 2007-2010. ESTAT DEL ESTANYS I DE LES ZONES HUMIDES
Nombre de masses Percentatge del total
Bo
Proper a bo
Dolent
Dades parcials
42
29
28
13
38%
26%
25%
12%
Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Els estanys en bon estat corresponien principalment als estanys pirinencs, que, fora algunes excepcions d’estanys molt humanitzats i amb importants aprofitaments hidroelèctrics, presentaven un estat ecològic bo o molt bo. Les aigües eren netes i les comunitats biològiques podien desenvolupar-se normalment. Igualment, els estanys de Banyoles, Montcortès i Basturs es trobaven en bon estat. Per contra, les zones humides reben una pressió antròpica molt més elevada, cosa que es tradueix en el fet que dues terceres parts de les masses d’aigua no van assolir el bon estat. A les zones humides, les afeccions són variades i sovint específiques de cada llacuna. Són freqüents les alteracions de l’entorn immediat de les llacunes i dels hàbitats naturals, en general degudes a un excés de freqüentació o trepig. També presenten una mala qualitat de l’aigua principalment deguda a l’excés de nutrients, que, segons el cas, tenen origen agrícola, urbà o industrial. Les llacunes litorals estaven, en general, en un estat pitjor que altres zones humides, però, en canvi, algunes de les zones més ben conservades corresponen precisament a llacunes litorals. Aquestes últimes es concentren als aiguamolls de l’Empordà i al delta de l’Ebre.
3.1.6 Estat de les aigües costaneres A Catalunya, s’han definit 38 masses d’aigua costanera que són objecte de control segons el PSiC. D’aquestes masses, 33 pertanyen a les conques internes, i cinc, a les conques catalanes de l’Ebre. En aigües costaneres, cada massa d’aigua es controla mitjançant el seguiment de diversos punts o zones de control atenent fonamentalment les dimensions de cada massa d’aigua, que té una amplada mitjana superior a 2 km des de la línia de costa, i el fet que no tots els indicadors biològics es poden mesurar en els mateixos punts, perquè els organismes tenen distribucions naturals diferents en funció de la seva biologia. És per això que les xarxes de vigilància en aigües costaneres estan organitzades per indicadors: la xarxa d’indicadors fisicoquímics, les xarxes específiques per a cadascun dels indicadors biològics —fitoplàncton, macroalgues, posidònia i macrofauna— i la xarxa de substàncies prioritàries. L’estat d’una massa d’aigua costanera integra la valoració de l’estat ecològic i de l’estat químic. L’estat d’una massa d’aigua, segons la DMA, només es pot classificar en dues categories: bo i inferior a bo. Atès el caràcter limitat d’aquesta qualificació, l’Agència Catalana de l’Aigua ha establert una qualificació intermèdia per a la valoració de l’estat de les masses d’aigua costaneres per tal de tipificar aquelles masses que, tot i no tenir un estat bo, presenten un estat proper a bo. Segons les dades que es presenten a la Taula 3.12, en el període 2007-2010 es van assolir els objectius de bon estat en el 58% de les masses d’aigües costaneres. Taula 3.12 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat de les aigües costaneres. Resum 2007-2010. ESTAT DE LES AIGÜES COSTANERES
Nombre de masses Percentatge del total
Bo
Proper a bo
Dolent
Dades parcials
22
6
8
2
58%
16%
21%
5%
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
60 Les masses d’aigua en bon estat estaven localitzades, en general, a les comarques litorals de la demarcació de Girona fins al Maresme nord, amb excepció d’una àrea localitzada al nord de la badia de Roses. A la demarcació litoral de Tarragona, el bon estat es localitzava principalment entre les comarques del Baix Camp i el Montsià. El 21% de masses d’aigua que no assolien l’estat bo es concentraven majoritàriament a la costa central de Catalunya, des del Maresme sud fins al sud del cap de Salou. És en aquest sector central costaner on es concentra la major part de la població resident i visitant de la costa, on estan localitzats els principals sistemes de sanejament urbans i industrials i on els efectes de les pressions dels rius, que recullen les aigües de les conques més poblades i amb més industrialització de Catalunya, són més palpables.
a) Estat ecològic de les aigües costaneres L’estat ecològic s’obté de la valoració de la qualitat biològica i la fisicoquímica. Per a la valoració de la qualitat biològica de les aigües costaneres es tenen en compte quatre indicadors biològics: fitoplàncton, macroalgues, posidònia i macroinvertebrats. Al seu torn, per a la valoració de la qualitat fisicoquímica es tenen en compte les condicions generals que s’obtenen a partir dels valors dels nutrients: nitrats, nitrits, amoni, fosfats i silicats, juntament amb la salinitat. Segons els controls efectuats, en el període 2007-2010 es van assolir els objectius d’estat ecològic en un 58% de les masses d’aigua, tal com es mostra a la Taula 3.13. L’estat ecològic va ser en general bo al terç nord de la costa de Catalunya, mentre que a la costa central i en alguns trams de la costa sud es van detectar alguns incompliments. Els incompliments més destacats tenen lloc a les masses d’aigua directament influenciades per les aportacions dels rius Besòs i Llobregat, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la seva àrea d’influència en direcció sud, i a la badia de Tarragona, on es registren els efectes del riu Francolí i de l’Àrea Metropolitana de Tarragona.
Taula 3.13 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat ecològic de les aigües costaneres. Resum 2007-2010 ESTAT ECOLÒGIC Molt bo
Bo
Mediocre
Deficient
Dolent
Dades parcials
Nombre de masses
0
22
6
4
4
2
Percentatge del total
0
58
16
10
10
5
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
b) Estat químic de les aigües costaneres Els resultats de l’estat químic posen de manifest que no hi ha incompliments d’aquelles substàncies amb nivells de qualitat ambiental (NCA) regulats a les aigües costaneres (Directiva 2008/105/CE, transposada al Reial decret 60/2011). Cal assenyalar que algunes de les substàncies prioritàries que es mesuren a l’aigua (tant a línia de costa com a mar obert) són difícils de detectar en mostres puntuals, tenint en compte les baixes concentracions en què es troben a l’aigua de mar, però, en canvi, sí que es poden detectar en els sediments marins, on s’acumulen, si bé aquí encara no s’han fixat valors de NCA.
3.2
Pressió
El benestar de la ciutadania i el progrés de l’activitat econòmica requereixen l’ús de recursos hídrics i les infraestructures necessàries per a la seva utilització. Proporcionar aigua en condicions de seguretat per a la salut i amb un nivell d’elevada garantia de provisió és tant essencial per a la població com necessari per al funcionament dels processos de generació de riquesa de les diferents activitats econòmiques que tenen lloc en el territori: activitat agrària, industrial i de serveis. No obstant això, totes aquestes activitats d’origen antròpic esdevenen pressions que poden alterar l’estat qualitatiu o quantitatiu dels sistemes aquàtics. Algunes de les pressions antròpiques són les alteracions morfològiques dels ecosistemes degudes a la regulació de les aigües superficials mitjançant preses o assuts; l’artificialització de les costes; les alteracions del règim de cabals derivades de les captacions d’aigua, les extraccions d’aigües subterrànies, les alteracions hidrològiques per embassaments o les
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
61
derivacions cap a centrals hidroelèctriques; l’ocupació dels marges fluvials i de les zones inundables per a usos urbans, per a activitats extractives o per a l’ús per a aprofitaments forestals, i les fonts de contaminació tant puntuals com difuses. Donant resposta a les directrius de la Directiva marc de l’aigua (articles 5, 6 i 7) (2000/60/CE), l’any 2005, l’Agència Catalana de l’Aigua va elaborar el document conegut com a IMPRESS, d’anàlisi dels impactes i les pressions sobre les masses d’aigua. Entre altres aspectes, l’IMPRESS fa una anàlisi de les pressions existents (que poden provocar impactes) i els impactes mesurats, i analitza el risc d’incompliment dels objectius de la DMA a Catalunya. Les diferents pressions identificades es classifiquen en pressions per extraccions d’aigua del medi per als diferents usos i activitats humanes, fonts de contaminació puntuals i difuses i alteracions hidromorfològiques. En aquest apartat, se’n recullen aquelles que afecten directament la quantitat i la qualitat de l’aigua, així com els efectes de deterioraments i tendències com poden ser la sequera i el canvi climàtic. Les alteracions hidromorfològiques es tracten dins el capítol 5 («Biodiversitat i patrimoni natural»), ja que presenten múltiples facetes associades a pèrdua d’hàbitats fluvials, alteració dels cursos, connectivitat fluvial, etc.
3.2.1 Pressions sobre la quantitat. Captació de les aigües a) Font dels recursos hídrics a Catalunya Catalunya es localitza en una zona de clima mediterrani, amb un règim de pluges caracteritzat per una gran irregularitat general i per una variabilitat interanual elevada. A causa d’aquesta circumstància, els recursos hídrics disponibles són molt variables. En el balanç d’aigua del cicle hidrològic en règim natural, l’entrada d’aigua al sistema es produeix en forma de pluja. La major part d’aquesta aigua s’evapora i torna a l’atmosfera, mentre la part restant circula en forma d’escorrentia i dóna lloc a la recàrrega dels aqüífers en forma d’aigües subterrànies i a les aigües superficials. La Figura 3.8 recull el procés amb dades referides a les conques internes de Catalunya. A partir d’aquest balanç hidrològic, les principals fonts de recursos hídrics per a usos humans es troben en les aportacions fluvials, per mitjà d’aprofitaments directes o de l’emmagatzematge en els embassaments, i en l’aprofitament de les aigües subterrànies. Els darrers anys, també són noves fonts la dessalinització d’aigües marines i la reutilització d’aigües regenerades.
Figura 3.8 Principals fluxos d’aigua en el cicle hidrològic en règim natural per a les conques internes de Catalunya (dades mitjanes per al període 1940-2008). Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
A la Figura 3.9 es presenta la distribució de les fonts de recursos hídrics a Catalunya per a l’any 2007, que es poden considerar representatives d’un any normal qualsevol (no de sequera). Les aigües superficials són la principal font de proveïment, tot i que les aigües subterrànies tenen també una importància estratègica com a reserva davant de sequeres i per garantir l’abastament de moltes poblacions rurals que no disposen de connexions a xarxes supramunicipals. Les aigües subterrànies també tenen un ús important a les conques internes, on es concentra la major part de la població de Catalunya i on hi ha desenvolupament més gran de les activitats econòmiques industrials i turístiques amb demandes importants d’aigua.
Figura 3.9 Fonts dels recursos hídrics per a usos antròpics a Catalunya. 2007.
Els aprofitaments d’aigües subterrànies són particularment destacables a la façana litoral, on hi ha aqüífers que històricament han estat molt explotats (el Llobregat, la Tordera, el baix Ter, etc.). Aquests aqüífers tenen un paper molt important i estratègic en l’abastament de Barcelona i la seva àrea d’influència, el Maresme i la Costa Brava.
62 Al vessant català de l’Ebre no hi ha una utilització d’aigües subterrànies tan generalitzada com a les conques internes, però els estudis de planificació indiquen una disponibilitat de recursos superior a l’existent a les conques internes. Hi ha altres fonts alternatives d’obtenció d’aigua que sorgeixen com a resposta a la pressió de la demanda. Es tracta de la reutilització d’aigua depurada, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalinització. Totes aquestes fonts estan avalades pel Pla de gestió de l’aigua de Catalunya.
b) Aprofitament de les aigües superficials. Embassaments La capacitat total dels embassaments superiors a 2 hm3 a les conques internes de Catalunya és de 736,4 hm3, mentre que a les conques intercomunitàries la capacitat total dels embassaments superiors a 5 hm3 és de 2.272,2 hm3. La Figura 3.10 permet apreciar la localització dels més importants i la Taula 3.14 llista els embassaments catalans indicant la capacitat de cada un.
Figura 3.10 Mapa dels embassaments a Catalunya. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
63
Taula 3.14 Capacitat dels embassaments de les conques internes i intercomunitàries, en hm3. CONQUES INTERNES
El Ter
El Llobregat La Muga El Gaià El Foix El Portbou El Riudecanyes La Tordera El Besòs CONQUES INTERCOMUNITÀRIES
La Noguera Ribagorçana
El Segre
La Noguera Pallaresa
Torrent de Montblanquets El Montsant
L’Ebre
La Garona
Embassament Sau Seva (presa gran) Susqueda El Pasteral Colomers La Baells Sant Ponç La Llosa del Cavall Sant Martí de Tous Boadella El Catllar o Gaià Foix Portbou Riudecanyes Santa Fe Vallforners Embassament Escales Canelles Santa Anna Cavallers Salado Oliana Rialp Sant Llorenç de Montgai Utxesa Utxesa – Seca Utxesa – Valleta Borén Torrassa Talarn o Sant Antoni Terradets Camarasa Graus Tavascan Sant Maurici Mariolo Reguera Colomina Llac Tort Sallente La Palma d’Ebre Vilella Baixa Riba-roja Flix Siurana Margalef Els Guiamets Sant Joan de Toran Toran o Pont de Rei Llac Major de Colomers Moncasau Restanca
Capacitat (hm3) 151,3 0,76 233 2 1 109,5 24,4 79,4 1,3 60,2 60,4 3,74 1 5,3 0,8 2,3 Capacitat (hm3) 152 678 237 16 1,15 101 402,8 10 4 4 4 1 2 205 23 163 0,3 0,6 2,3 1,25 0,8 3,7 1,3 6,5 1,4 0,1 210 11 12 3 10 0,1 0,2 2,8 0,1 0,8
Font: Agència Catalana de l’Aigua.
L’evolució del volum mitjà d’aigua embassada que es mostra a la Figura 3.11 i a la Taula 3.15 indica que, en el període 2006-2010, a les conques intercomunitàries l’evolució de les reserves d’aigua era positiva. L’any 2006, el volum d’aigua embassada representava el 53% de la capacitat total del conjunt dels embassaments de les conques catalanes de l’Ebre. Aquest percentatge es va incrementar fins a cobrir el 76% de la capacitat total l’any 2010, amb un volum de 2.905 hm3. En canvi, a les conques internes l’evolució reflecteix la greu situació que les reserves hídriques van patir durant l’episodi de sequera dels anys 2006-2007 i també el 2008 en algunes àrees del país (vegeu-ne més explicacions a l’apartat 2.3, dedicat a la caracterització climàtica dels anys 2006-2010, i una síntesi a l’apartat 3.2.3). El 2007 i el 2008, el volum mitjà anual embassat respecte a la capacitat màxima del conjunt dels embassaments era del 40% i el 44%, respectivament, i en els pitjors moments de la sequera (abril del 2008) es va arribar a valors propers al 20%. Afortunadament, les pluges van permetre la recuperació de les reserves fins a cobrir el 75% i el 76% de la capacitat total durant els anys 2009 i 2010, respectivament, amb un volum de 572 hm3 l’any 2010.
64
3.500
3.000
3.000
2.500
Hm³
Hm³
2.500 2.000 1.500 1.000 500 0
Figura 3.11 Evolució del volum mitjà d’aigua embassada. 2006-2010.
Volum mitjà d'aigua embassada Volum mitjà d'aigua embassada
3.500
2.000
Font: Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat i IDESCAT.
1.500 1.000 500 0 2006
2006
2007
2007 Conques internes Conques internes
2009 2009 Conques intercomunitàries Conques intercomunitàries 2008
2008
2010
2010
Taula 3.15 Evolució de les reserves d’aigua en els embassaments de Catalunya, en hm3. 2006-2010. Conques internes
2006
2007
2008
2009
2010
Volum mitjà (hm )
467,5
301,9
330,9
563,8
572,1
Volum mínim (hm3)
341,4
185,5
147,4
450,0
467,5
592,3
395,1
520,5
649,9
639,3
415,7
410,6
388,8
383,9
414,4
2006
2007
2008
2009
2010
Volum mitjà (hm3)
2.028,6
2.095,2
2.266,7
2.611,0
2.904,8
Volum mínim (hm )
1.308,1
1.283,2
1.327,9
2.203,2
2.645,0
2.506,7
2.849,5
3.003,0
3.110,2
3.365,8
2.584,4
2.453,6
2.374,7
2.352,0
2.386,7
Capacitat màxima (hm )
753,9
3
3
Volum màxim (hm3) Volum mitjà dels 10 últims anys (hm ) 3
Conques intercomunitàries Capacitat màxima (hm3)
3.812,8
3
Volum màxim (hm ) 3
Volum mitjà dels 10 últims anys (hm ) 3
Font: Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat i IDESCAT.
Durant els anys posteriors a la sequera es van desenvolupar mesures pal·liatives i es van accelerar mesures de caràcter estructural per garantir l’abastament d’aigua en cas de tornar-se a repetir episodis similars. Es van posar en servei noves i importants instal·lacions de producció i distribució d’aigua, com ara les dessaladores, i es van recuperar més de 200 pous abandonats per problemes de contaminació. L’any 2010 va finalitzar amb bones reserves a la major part dels embassaments catalans i amb nivells piezomètrics elevats als aqüífers principals. A tall d’exemple, el sistema Ter- Llobregat, compost pels embassaments de Sau-Susqueda, la Baells, Sant Ponç i la Llosa del Cavall, emmagatzemava a finals de l’any 2010 un volum de 552,8 hm³, xifra que significa un 93% de la seva capacitat total. En el cas de l’embassament de Boadella, en aquella data emmagatzemava un volum de 33,93 hm³, equivalent al 56% del total.
c) Demanda d’aigua r Demanda d’aigua segons els usos Una de les pressions quantitatives que rep el recurs aigua és la seva extracció com a conseqüència de la demanda d’aigua. La demanda és el volum d’aigua que els usuaris necessiten per satisfer un ús determinat. Aquests usos poden ser, entre d’altres, l’abastament a la població, els regadius i usos agraris, els usos industrials per producció d’energia elèctrica, els usos recreatius, la navegació i el transport aquàtic.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
65
Els usos de l’aigua poden tenir caràcter consumptiu o no consumptiu (Figura 3.12). En els usos no consumptius, l’aigua utilitzada retorna al medi en condicions de qualitat similars a les existents en el punt de captació. Els usos no consumptius més coneguts són la generació hidroelèctrica, les piscifactories i els usos recreatius. En el cas dels usos consumptius, els volums captats no retornen al medi i, per tant, constitueixen una reducció del recurs. Són usos consumptius els usos urbans (domèstic, públic, comercial i turístic), el reg, els usos ramaders i els industrials. Figura 3.12 Usos de l’aigua. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Els usos de l’aigua són les diferents tipologies d’utilització del recurs, així com qualsevol altra activitat que tingui repercussions significatives sobre l’estat de les aigües. Es parla d’usos urbans, agraris, industrials consumptius i recreatius. La Taula 3.16 mostra les quantificacions de les demandes d’aigua segons les activitats a què es destina el recurs, calculades per al 2007; aquesta informació es recull un cop cada sis anys, coincidint amb la redacció del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Taula 3.16 Demanda d’aigua de Catalunya, en hm3. 2007. Demanda d’aigua a Catalunya (hm3) Sectors
2007
Domèstic
348,0
Serveis
123,0
Municipals
26,0
Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.)
164,0
Total d’usos urbans Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials
661,0 2.072,8 41,3 2.114,1 177,0 2,2 179,2
Camps de golf i instal·lacions anàlogues
8,8
Balnearis
0,3
Neu artificial
1,7
Total d’usos recreatius
10,8
TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS
2.965,1
Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
A més d’aquests usos, anualment es deriven 700 hm3 al delta de l’Ebre per mantenir l’ecosistema agroambiental i els usos no consumptius, com són els associats a les piscifactories, els aprofitaments hidroelèctrics (a Catalunya, l’any 2010, hi havia 40 centrals hidroelèctriques i 314 minicentrals, amb una potència total instal·lada de 2.361 MW) i les refrigeracions de centrals tèrmiques i nuclears. Aquests usos són importants, ja que la seva demanda pot ser tan rellevant que pot dificultar l’assoliment d’uns cabals de manteniment adequats dels rius. Segons el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya, la demanda d’aigua dels usos consumptius a Catalunya va ser de 2.965 hm3/any l’any 2007. Aquesta demanda es va distribuir per sectors, tal com es presenta a la Figura 3.13. L’agricultura va ser el sector amb un consum més elevat, seguida a una distància significativa pel sector urbà.
66
t
Ús de l’aigua en activitats agràries Atès que no hi ha registres complerts dels cabals d’aigua captats per als usos agrícoles (especialment per als d’origen subterrani) i que, a diferència dels altres usos, els cabals captats no han de coincidir exactament amb les necessitats d’aigua, les quantificacions de la demanda d’aigua en l’agricultura es basen en estimacions de la quantitat d’aigua necessària per als conreus. El 98% de l’ús d’aigua en les activitats agràries es destina a l’agricultura, mentre que solament el 2% restant es destina a la ramaderia.
Figura 3.13 Distribució dels consums d’aigua a Catalunya segons usos consumptius. 2007. Font: elaboració pròpia a partir de dades del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
La demanda per a reg agrícola té un caràcter més constant, si bé també queda afectada per les sequeres, ja que quan aquestes sequeres es produeixen s’han de limitar els consums per a aquest ús. La col·laboració responsable de les comunitats de regants ha estat un altre factor clau en la superació de les darreres crisis per manca d’aigua.
A continuació s’analitza amb més detall cada un d’aquests usos, representats a la Figura 3.14.
Figura 3.14 Distribució dels consums d’aigua per cada ús consumptiu a Catalunya. 2007. Font: elaboració pròpia a partir de dades del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya t
67
Usos urbans de l’aigua Es consideren usos urbans els usos realitzats pels usuaris domèstics i pels serveis desenvolupats dins dels àmbits urbans i amb un ús assimilable al domèstic, com els usos de l’Administració o del sector serveis. L’any 2007, el 53% de la demanda per a usos urbans va correspondre al consum domèstic. Arran de les sequeres viscudes des del 2002, s’ha produït un canvi molt important en les tendències de consum d’aigua. Fins aleshores s’observava un creixement lent, però continuat, de les demandes d’aigua urbana per capita. Durant els episodis de sequera es va produir una disminució clara dels consums, com a resultat de la conscienciació ciutadana i d’una gestió molt estricta dels recursos hídrics. De manera molt positiva, aquesta situació s’ha consolidat els anys següents un cop acabats els episodis de sequera. En el període 2006-2010 es va consolidar la tendència a l’estalvi en els consums domèstics (és a dir, aquells que tenen lloc a les llars). La Figura 3.15 mostra l’evolució del consum per capita, així com la seva clara relació amb les diverses sequeres viscudes les darreres dècades. S’hi pot observar que les reduccions experimentades en les sequeres del 1999 i del 2002 no van tenir efectes permanents, mentre que, en canvi, els dos darrers episodis (el del 2005 i el del 2006-2008) sí que sembla que han conduït a uns estalvis consolidats. Després del darrer Figura 3.15 Evolució del consum domèstic a Catalunya, període 1993-2010. episodi hi ha hagut encara reduccions addicionals, proFont: Agència Catalana de l’Aigua. bablement lligades a l’escenari econòmic. D’altra banda, aquest fenomen mostra el caràcter durador de la sensibilització ciutadana i l’eficàcia de la implantació progressiva de tecnologies domèstiques cada vegada més eficients. En el període 2006-2010, s’observa una tendència clara a la disminució del consum domèstic d’aigua, que l’any 2010 assoleix els 117 litres per persona i dia.
t
Ús de l’aigua en processos industrials En els usos derivats dels processos industrials, el 99% del consum d’aigua correspon a les indústries manufactureres, en les quals l’aigua forma part del procés productiu. L’1% restant correspon a la indústria envasadora, que utilitza l’aigua com a matèria primera.
t
Usos recreatius de l’aigua Els usos recreatius estan relacionats directament amb les activitats turístiques. El 81% del consum és conseqüència del reg en camps de golf i instal·lacions similars. El segueixen a distància els consums destinats a la producció de neu a les estacions de muntanya (16%) i, finalment, el consum d’aigua en balnearis (3%).
El rendiment del subministrament d’aigua de xarxa es va incrementar del 77,2% al 78,1% entre el 2007 i el 2010, cosa que significa un millor control del subministrament i una reducció de la pèrdua d’aigua en aquest procés; el percentatge va augmentar del 79,1% al 81,4% a l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el mateix període (ASAC, Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya).
r
Distribució geogràfica de la demanda El consum i els usos de l’aigua són diferents en funció de si es consideren les conques internes o les conques intercomunitàries (Figura 3.16). A les conques internes, que concentren el 92% de la població de Catalunya i on els recursos són més escassos, els usos consumptius predominants eren i són els usos urbans (industrials, domèstics, comercials i serveis públics municipals), seguits dels usos del sector agrícola i industrials. En canvi, a la part catalana de la conca de l’Ebre és on viu el 8% de la població i on hi ha més disponibilitat del recurs. En aquest àmbit, pràcticament tota la demanda d’aigua es destina a usos agrícoles i ramaders.
68
Figura 3.16 Distribució dels consums d’aigua a Catalunya segons usos consumptius i demarcació hidrogràfica. 2007. Font: elaboració pròpia a partir de dades del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
Tot i que les conques internes concentren la major part de la població, el consum directe d’aigua que hi té lloc per a usos consumptius representa el 38% del total de Catalunya. A Taula 3.17 s’especifica el consum d’aigua de les conques internes i intercomunitàries calculades per al 2007 i segregat per usos; aquesta informació es recull un cop cada sis anys, coincidint amb la redacció del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya.
d) Afectacions de la captació d’aigües La regulació de la hidrologia dels rius per satisfer les demandes d’aigua des dels embassaments, així com les captacions d’aigua per a usos urbans, agrícoles i industrials, són activitats amb una incidència directa sobre els cabals dels rius, la disponibilitat d’aigua a les zones humides o els volums d’aigua subterrània emmagatzemada en els aqüífers. La disminució de la quantitat d’aigua en el medi deguda a nivells elevats d’explotació del recurs pot tenir efectes en la disponibilitat d’hàbitats útils per a les comunitats biològiques, així com provocar una disminució de la capacitat de dilució dels rius. En aigües subterrànies, la sobreexplotació dels recursos en disminueix la disponibilitat. El problema més significatiu associat a aquest fenomen és la intrusió salina que té lloc a les zones costaneres. La intrusió salina és l’impacte que resulta d’extraccions elevades d’aigua a les zones properes a la costa que permeten l’entrada d’aigua de mar als aqüífers. Es tracta d’un fenomen físic produït per una reducció en el volum d’aigua dolça en un aqüífer costaner, fet que provoca una alteració de l’equilibri entre la pressió d’aigua salada i la dolça que es tradueix en una permeabilitat més alta de l’aqüífer a l’aigua salada del mar i la seva salinització. Consegüentment, l’aigua que s’obté dels pous és salobre i esdevé no apta per al consum o per al regadiu.
Taula 3.17 Demanda d’aigua a les conques internes i intercomunitàries, en hm3. 2007. Demanda d’aigua a les conques internes (hm3)
Sectors
Domèstic Serveis Municipals Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.) Total d’usos agraris Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials Camps de golf i instal·lacions anàlogues Balnearis Neu artificial Total d’usos recreatius TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS
2007 320,0 103,0 23,0 146,0 387,7 369,0 18,7 387,7 148,1 2,1 150,2 7,3 0,2 0,3 7,8 1.137,7
Demanda d’aigua a les conques intercomunitàries (hm3) Domèstic Serveis Municipals Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.) Total d’usos urbans Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials Camps de golf i instal·lacions anàlogues Balnearis Neu artificial Total d’usos recreatius TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS Font: Agència Catalana de l’Aigua.
28,0 20,0 3,0 18,0 69,0 1.703,8 22,6 1.726,4 28,9 0,1 29,0 1,5 0,1 1,4 3,0 1.827,4
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
69
A Catalunya, s’observa sobreexplotació de les aigües subterrànies especialment a les zones costaneres, mentre que en altres llocs es donen situacions clarament excedentàries. Això s’explica perquè no concorda la distribució territorial dels recursos hídrics subterranis amb les àrees de més demanda, tant urbana com industrial. Les dades d’explotació de les aigües subterrànies per a l’abastament d’aigua potable indiquen uns valors orientatius considerables, del voltant de 200 hm³, que equivalen a un 30-35% del total d’aigua a les xarxes de proveïment. Aquest és un valor molt alt si es considera que es tracta únicament d’aprofitaments d’aigua potable (font: web ACA. Aigües subterrànies).
3.2.2 Pressions sobre la qualitat de l’aigua. Fonts de contaminació Els sistemes aquàtics reben pressions que alteren la quantitat del recurs, però també la qualitat. Les fonts de contaminació naturals i d’origen antròpic són la causa de la modificació del nivell de qualitat de l’aigua. Les activitats humanes amb més incidència en la qualitat de les aigües són les activitats urbanes i les activitats productives. La contaminació derivada de les activitats urbanes prové de les aigües residuals generades com a conseqüència de l’ús de l’aigua en habitatges, activitats comercials i serveis, les quals poden arribar a portar una càrrega contaminant important de residus fecals, restes d’aliments i productes químics. La contaminació derivada de l’activitat productiva es deu a activitats industrials i activitats agrícoles i ramaderes. La contaminació amb origen agrícola deriva principalment de l’ús de plaguicides, pesticides, fertilitzants i adobs. En explotacions ramaderes, la contaminació prové directament de les restes orgàniques que poden contaminar les aigües, a causa de l’elevada càrrega de matèria orgànica que contenen. La contaminació d’origen industrial és significativa a causa de la gran varietat d’elements o factors de canvi d’estat que pot aportar a l’aigua, com per exemple matèria orgànica, metalls pesants, olis, increments de pH o de temperatura, etc. Existeixen dos tipus de fonts de contaminació: les puntuals i les difuses. Les fonts de contaminació puntuals les produeix un focus emissor localitzat i identificable que afecta una zona concreta, de manera que es facilita el seu control. Són focus puntuals els abocaments dels sistemes de sanejament o els abocaments industrials. En canvi, una font de contaminació difusa consisteix en una descàrrega de contaminants al medi aquàtic a partir d’una sèrie de punts dispersos o superfícies àmplies, cosa que dificulta tant el control com la detecció del punt d’origen. Les dejeccions ramaderes, els excedents de nitrogen de l’agricultura o els runams salins són exemples d’orígens de contaminació difusa de l’aigua. A continuació s’analitzen, de manera més concreta, els principals problemes que comporten un deteriorament o mal estat de les masses d’aigua a Catalunya. Aquests problemes han estat seleccionats atenent la magnitud del problema que genera, o per les repercussions econòmiques o de manca de garantia de recurs en bon estat que s’hi associen o per les inversions significatives que s’han fet per donar-hi resposta.
a) Contaminació difusa de productes nitrogenats d’origen agrari El principal problema de contaminació difusa de les aigües subterrànies de Catalunya és la presència de compostos nitrogenats, especialment de nitrats. La principal font d’aportació de nitrats al medi són les activitats agràries, seguides a molta distància de les activitats urbanes i les industrials, tal com es presenta a la Figura 3.17. Figura 3.17 Origen de la presència dels nitrats a les aigües subterrànies. 2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Agència Catalana de
70 Sovint s’utilitzen els purins de les dejeccions ramaderes per adobar els camps de conreu, ja que contenen diversos nutrients com ara els nitrats i el fòsfor. L’important desenvolupament de la ramaderia intensiva a Catalunya ha generat una gran quantitat de purins, que, en molts indrets, no poden ser absorbits per les terres agrícoles. La utilització en excés d’aquests purins o el seu abocament incontrolat generen infiltracions al subsòl que provoquen problemes de contaminació per nitrats a les aigües subterrànies. L’ús massiu de fertilitzants minerals nitrogenats, de la mateixa manera que passa amb els residus ramaders, també comporta l’acumulació de nitrats al sòl i la posterior infiltració a les aigües subterrànies. A part de les implicacions ambientals, les principals repercussions d’aquesta contaminació es produeixen en l’àmbit de les captacions d’aigua per a l’abastament públic. En aquest sentit, cal tenir present que una part important del territori depèn, en més o menys grau, de les aigües subterrànies per al seu abastament (el 35% en termes de volum). El problema és especialment greu en aquells municipis, principalment de l’interior, que no disposen d’una altra font d’abastament alternativa als recursos subterranis propis. Tal com s’indica a l’apartat 3.1.1, en l’avaluació de l’estat químic de les aigües subterrànies es van identificar dinou masses d’aigua afectades per la contaminació de nitrats. Aquesta contaminació representa una problemàtica localitzada a les principals zones de producció agrària (plana de Lleida, Conca de Barberà, Catalunya Central, Osona, el baix Ter – la Selva, zona fluviodeltaica del Fluvià – la Muga, el Maresme, el Vallès Oriental, el Garraf, el Camp de Tarragona i les serres de Prades – Alt Francolí). La zona del baix Besòs i el pla de Barcelona i l’al·luvial de Terrassa mostraven també concentracions elevades de nitrats, tot i que el seu origen prové en gran mesura dels abocaments urbans i industrials de la zona. L’any 1998, amb l’aplicació del Decret 283/1998, de 21 d’octubre, de designació de zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries, a Catalunya es va declarar com a zona vulnerable a la contaminació de nitrats una superfície total de 3.773 km2, compresos dins de 203 municipis. Aquesta extensió representava gairebé el 12% de la superfície total de Catalunya. El 2004 i el 2009 es van aprovar dues revisions. Concretament, els resultats del 2009 van identificar que el 33,6% de la superfície total de Catalunya es declarava zona vulnerable a la contaminació per nitrats, inclosos un total de 421 municipis. Destaca que la superfície amb contaminació per nitrats es va incrementar un 71% durant el període 2004-2009, i va augmentar dels 6.327 km2 als 10.791 km2. La Figura 3.18 mostra la ubicació de les zones declarades vulnerables en els corresponents decrets del 1998, el 2004 i el 2009.
Figura 3.18 Mapa de zones vulnerables per contaminació de nitrats, segons els successius decrets de designació de zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
71
La contaminació per nitrats també afecta les aigües costaneres i les aigües superficials associades. Els resultats mostren una afecció generalitzada per nitrats a les àrees de la plana de Lleida, Catalunya Central, sud de la plana de Vic, conca del Manol i la Muga, el Vallès i el Baix Penedès, que es manifesta per incompliments tant en les masses d’aigua superficials com subterrànies. En total, hi havia 63 masses d’aigua superficials que presentaven incompliments per nitrats en el període 2007-2010 i que es representen a la Figura 3.19. Pel que fa a les aigües costaneres, es van detectar nou masses d’aigua amb valors de nitrats superiors als nivells basals. Coincideix que les nou masses estan situades sota la influència de les masses d’aigua subterrànies afectades per concentracions elevades de nitrats. Les zones costaneres on es va detectar contaminació són els trams de costa de la Muga i el Fluvià, del Maresme i el tram nord del Barcelonès, del sud del Garraf al Baix Penedès i de Salou a Mont-roig del Camp. De totes les masses d’aigua citades, la zona del Fluvià i la Muga és la que presentava els valors més elevats de nitrats, seguida de les altres masses d’aigua amb nivells de nitrats descendents, de nord a sud.
b) Abocament d’aigües residuals urbanes L’abocament d’aigües residuals urbanes que no han rebut cap tractament de depuració o que han rebut un sanejament insuficient pot donar peu a la contaminació dels sistemes aquàtics i afecta principalment les masses d’aigua de rius i les masses d’aigua costaneres. Mitjançant l’anàlisi dels resultats obtinguts en el Programa de seguiment i control en el període 2007-2010, i l’avaluació espacial de les masses d’aigua vinculades a abocaments d’estacions de depuració d’aigua residual urbana (EDAR), es poden identificar aquelles masses que, a causa d’un sanejament insuficient o incomplert, poden incomplir els objectius de qualitat fixats per al medi.
Figura 3.19 Compliments de l’estat químic per contaminació de nitrats a les aigües superficials i costaneres. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Els paràmetres que s’utilitzen per detectar la contaminació vinculada amb les aigües residuals urbanes són l’amoni i el carboni orgànic total (TOC). Es defineixen tres nivells d’impacte en funció de la seva gravetat. El nombre de masses d’aigua superficials a Catalunya afectades per abocaments d’aigües residuals es presenten a la Taula 3.18.
Taula 3.18 Nombre de masses d’aigua afectades pels abocaments d’aigües residuals. 2007-2010. Nombre de masses d’aigua Impactes de 1r nivell (incompliment de concentracions d’amoni i TOC)
36
Impactes de 2n nivell (incompliment d’amoni)
6
Impactes de 3r nivell (incompliment de TOC)
37
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
Amb relació a les aigües costaneres, els sistemes de sanejament litorals depuraven més de la meitat de les aigües residuals generades a Catalunya. Els sistemes en funcionament comprenen 51 EDAR, 37 emissaris submarins i uns 700 km de col·lectors en alta. Aquest nombre elevat d’infraestructures de sanejament situades a línia de costa va fer millorar considerablement l’estat de les masses d’aigua. La població sanejada no és homogènia al llarg del litoral català. A la demarcació de Barcelona se sanejaven les aigües residuals del 80% de la població dels municipis costaners, mentre que a les demarcacions de Girona i de Tarragona es depurava el 20% restant. Els sistemes de depuració més grans són els del Besòs i el Llobregat, que sanejaven el 65% de les aigües residuals de tots els sistemes litorals.
72 Es detallen tot seguit els diferents problemes vinculats al sanejament que podien incidir en l’estat ecològic de les masses d’aigua costaneres: Un tractament insuficient de les aigües residuals que s’abocaven en una conca fluvial que arriba a la costa. Les entrades a mar més problemàtiques eren, per ordre d’importància, el Besòs, el Llobregat, la Muga i la llacuna de la Murtra. Les mancances o insuficiències en el sanejament al litoral. Els efluents amb més impacte eren els de les EDAR del Besòs, del Llobregat i de Tarragona. Els bypass d’una part de les aigües que s’abocaven a mar només amb pretractament quan hi havia puntes de cabal i també els abocaments d’aigües després d’un tractament primari senzill, pretractament o desbast. Les deficiències en la localització del punt d’abocament que podien provocar enriquiments excessius en nutrients en zones confinades, o bé en llocs amb una baixa renovació de les aigües. Destacaven les EDAR de Tarragona i de Sant Carles de la Ràpita. Determinades descàrregues i sobreeiximents de sistemes de sanejament unitaris pluvials-residuals en temps de pluja. Destaquen els efectes en la desembocadura del Besòs, a Sant Adrià de Besòs, i l’estany de la Murtra, entre Viladecans i Gavà. Mancances històriques de sanejament en algunes zones concretes. La major part es trobaven a la costa sud de Barcelona (des del Garraf fins a Cubelles) i a la demarcació litoral de Tarragona, com a conseqüència que la implantació de la depuració de les aigües residuals en aquests trams de costa va ser molt més recent. També influeix el fet que els fons marins de la costa central i sud són més suaus i, per tant, no faciliten una bona dilució dels abocaments a mar.
c) Presència de pesticides i plaguicides Els plaguicides o biocides constitueixen un dels compostos persistents més contaminants per al medi, fins i tot en baixes concentracions, motiu pel qual han estat regulats per normes de qualitat ambiental, i la seva producció i distribució ha estat fortament restringida, sobretot la d’aquells compostos clorats altament persistents i bioacumulables. Tenen principalment l’origen en la seva aplicació en camps de conreu per al control de plagues, i també es poden trobar a la sortida d’estacions de tractaments d’aigües residuals urbanes i industrials. L’ús de plaguicides a les llars i jardins provoca que les zones urbanes puguin ser considerades també focus de contaminació per plaguicides, igual que les zones industrials que usen processos de desparasitació, etc. El control de plaguicides a les masses d’aigua de Catalunya es duu a terme tant a les aigües subterrànies, masses d’aigua que reben principalment les fonts difoses de les aplicacions en agricultura, com a les superficials, que reben els plaguicides de les fonts d’aigua subterrània o d’abocaments puntuals a la llera d’aigües residuals urbanes i industrials, així com a les aigües costaneres, que reben les aportacions dels rius. Els llindars de plaguicides al medi estan regulats pel que fa a les aigües subterrànies per mitjà de la Directiva 2006/118/ CE, transposada a l’ordenament estatal per mitjà del Reial decret 1514/2009. En aquesta normativa d’aigües subterrànies es regulen els compostos plaguicides i els seus metabòlits de manera individual o en sumatori de manera conjunta, juntament amb altres substàncies prioritàries, com ara alguns metalls pesants i dissolvents organoclorats (tetracloroetilè i tricloroetilè). Pel que fa a les aigües superficials, les substàncies prioritàries es regulen per mitjà de la Directiva 2008/105/ CE, transposada a l’ordenament jurídic estatal per mitjà del Reial decret 60/2011. En aquest àmbit es regulen un total de 33 compostos i derivats, dins dels quals es troben els plaguicides, juntament amb metalls pesants, disruptors endocrins, hidrocarburs aromàtics policíclics, etc. Per aquesta raó, en aigües subterrànies els plaguicides prenen més rellevància, mentre que en aigües superficials formen part d’una llista més llarga de substàncies prioritàries. El control dels plaguicides a les aigües subterrànies es realitza a les masses d’aigua on es considera que hi ha un risc moderat o alt de rebre aquests compostos com a conseqüència de l’agricultura intensiva que s’hi duu a terme. A Catalunya es mostregen un total de 92 pous distribuïts en disset masses d’aigües subterrànies. La Directiva 2006/118/C determina com a límit de qualitat dels plaguicides una concentració de fins a 100 ng/l per als compostos de manera individual i de fins a 500 ng/l per a la suma de compostos. Les anàlisis del període 2007-2010 van mostrar que els plaguicides més abundants a les aigües subterrànies a Catalunya van ser: La terbutilazina, l’atrazina i la simazina: herbicides de baixa perillositat usats freqüentment en camps de conreu per al control de males herbes. L’atrazina va ser prohibida a la Unió Europea el 2004 per la seva elevada persistència i perillositat. El lindà: insecticida organoclorat. El seu ús va ser prohibit l’any 2009 pel Conveni d’Estocolm per la seva moderada perillositat i toxicitat. El clorpirifòs: insecticida organofosforat, menys tòxic i persistent que el lindà, però cada vegada més freqüent al medi.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
73
A la Taula 3.19 es resumeixen per massa d’aigua subterrània els compostos que presentaven concentracions per sobre de 100 ng/l, o suma de compostos per sobre de 500 ng/l, i el nombre de mostres que incomplien (entre parèntesis). Aquestes masses d’aigua coincideixen amb les principals zones de producció agrària i regadius de Catalunya, excepte el diazinon trobat als al·luvials de l’alta i mitjana Tordera, que pot estar vinculat a l’activitat urbana i industrial. La major part d’incompliments es trobaven a la zona de l’al·luvial d’Urgell, on els llindars d’atrazina i terbutilazina van superar en diversos punts els llindars de qualitat.
Taula 3.19 Nombre de masses d’aigua afectades per plaguicides. Resum 2007-2010.
Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
En cap cas, la concentració de plaguicides no va propiciar que la massa d’aigua subterrània es valorés en un mal estat, ja que no arribava a afectar de manera generalitzada més del 20% de la massa d’aigua. Les aigües superficials també van quedar afectades per la presència de pesticides i plaguicides (Figura 3.20). L’àmbit principal d’impacte dels compostos plaguicides es concentrava principalment a la zona del Segre i trams fluvials que drenen els regadius d’Urgell i, en menor mesura, al Francolí. Els compostos que superaven els llindars de qualitat eren l’atrazina, la terbutilazina i el clorpirifòs. Aquest últim es detectava a les masses d’aigua superficial que drenen les zones de regadiu del canal d’Urgell. Altres components detectats a les masses d’aigua superficials van ser el plaguicida endosulfan, trobat en concentracions baixes a les capçaleres del Segre i les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana, i la simazina, identificada a la capçalera del Francolí. Aquests incompliments d’endosulfans detectats a les capçaleres de rius de muntanya podrien ser deguts al transport atmosfèric d’aquests compostos des del seu focus d’origen, i la seva posterior disposició en les àrees geogràfiques on es detecten. Aquest fet va ser observat també per equips d’investigadors de centres de recerca en llacs d’alta muntanya. Pel que fa a les aigües costaneres, no es va detectar cap incompliment per plaguicides ni pesticides organoclorats a les masses d’aigua controlades. Els valors d’aquests grups de compostos en aigües costaneres normalment són indetectables.
Figura 3.20 Compliments de l’estat químic per contaminació de plaguicides a les aigües superficials. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.
74
3.2.3 Pressions per deteriorament temporal A més de les pressions sobre aspectes concrets, existeixen pressions basades en un deteriorament temporal del recurs que afecten de manera transversal les diferents fases del cicle de l’aigua. En aquest àmbit destaca l’efecte creixent del canvi climàtic i el fenomen de les sequeres, de particular importància a la conca mediterrània.
a) L’aigua i el canvi climàtic Els escenaris climàtics preveuen que un dels sectors més afectats pels efectes del canvi climàtic serà el sector de la gestió dels recursos hídrics, especialment a la regió mediterrània. El canvi climàtic, entès com una variació del clima a un ritme mai observat al registre històric i geològic de la Terra, està assumit per la totalitat de la comunitat científica internacional i es confirma que la causa principal és de caràcter antròpic, per efecte de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) generats per moltes de les activitats humanes. Actualment, les constatacions sobre aquests canvis o sobre certes tendències en els registres dels últims anys són manifestes en variables com la temperatura, però encara no s’han pogut demostrar de manera indiscutible canvis prou destacats en les precipitacions del nostre àmbit ni en les aportacions fluvials a causa de l’efecte exclusivament climàtic. No obstant això, amb vista al futur i a títol orientatiu, els estudis disponibles determinen una reducció factible del voltant del 5% de les aportacions mitjanes a mitjà termini (entre els anys 2020 i 2040). Aquesta reducció inclou la minva de les precipitacions, la pujada de la temperatura, els canvis de cobertura vegetal en àrees extenses, amb l’augment de l’evapotranspiració, i la reducció de les reserves d’aigua al sòl, amb la reducció de l’eficiència en la infiltració. A més, la freqüència dels aiguats també es pot arribar a doblar i els cabals punta es podran incrementar, aproximadament, un 20%. A aquest efecte, se sumarà la pujada del nivell del mar al litoral. Quant als ecosistemes aquàtics, es preveu una disminució de la biodiversitat dels organismes, amb un augment del risc d’aparició de noves espècies invasores i una recessió de les endèmiques, sobretot a llarg termini, amb una vulnerabilitat més elevada dels sistemes d’aigües més fredes o de règims més efímers. Les implicacions socioeconòmiques d’aquests canvis en la hidrologia fan preveure que es produirà un increment dels usos d’aigua per efectes tèrmics, bàsicament domèstics i urbans, a curt i mitjà termini. L’agricultura, sobretot la de secà, serà especialment vulnerable. A més, la reducció de cabals pot comportar un empitjorament de la qualitat de l’aigua, un encariment dels tractaments i un descens de la producció hidroelèctrica. Molts dels impactes climàtics podran ser eliminats o pal·liats per les mesures d’adaptació que es vagin desenvolupant els propers anys. La hipòtesi de la reducció d’aportacions del voltant del 5% a termini mitjà s’ha incorporat al Pla de gestió de conques de l’ACA, encara orientatiu, en l’horitzó 2027. Ara mateix, ja estan en servei o s’estan executant bona part de les actuacions que permetran l’augment de recursos necessari per eliminar riscos als abastaments en el futur. Destaquen l’aposta per la reutilització d’aigua, la recuperació d’aqüífers, la dessalinització i l’estalvi i eficiència de les xarxes, que es desenvolupen a l’apartat 3.3. Sobre aquest tema, podeu consultar el capítol 8 d’aquest informe, dedicat al canvi climàtic.
b) L’episodi de sequera de 2006-2008 En el bienni 2006-2008, Catalunya va patir un agut episodi de sequera. En anys anteriors, el van precedir diverses situacions d’escassetat en un cicle iniciat a finals dels anys noranta i que ja havia contemplat les sequeres del 1999, el 2002 i el 2005. Però en aquesta ocasió, els dèficits pluviomètrics van arribar a mínims històrics, amb els registres de pluja més escassos dels últims setanta anys a bona part del país. La cronologia de l’episodi va ser la següent: Any 2006. La tardor i l’hivern del 2006 van ser les estacions més seques registrades a les capçaleres de bona part dels rius catalans, amb una insòlita absència de neu a les conques internes i una progressiva i perillosa davallada de les reserves dels embassaments i dels aqüífers. Any 2007. Els embassaments de les conques internes es van situar al començament del 2007 al 50% de la seva capacitat. La tendència meteorològica es va mantenir fins a la primavera, quan es van produir precipitacions poc generoses, però suficients per aturar momentàniament el buidatge d’algunes reserves. La recuperació, però, va ser passatgera i l’estiu del 2007 va continuar sent molt sec. La tardor següent, amb escasses pluges, va donar pas a un hivern amb manteniment de les tendències, especialment a la capçalera del Llobregat. L’any 2007 va finalitzar amb un dèficit pluviomètric acumulat d’aproximadament el 40% del valor anual de referència a les conques internes de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
75
Any 2008. Després de gairebé dos anys de sequera, l’any 2008 va començar amb les reserves molt baixes, i es va arribar a la primavera amb una situació ja crítica. El sistema Ter-Llobregat va arribar a un mínim de les reserves embassades l’abril del 2008 amb només unes dècimes per sobre del 20% de la seva capacitat, valor just al límit de declarar l’entrada de l’escenari d’emergència (vegeu la Figura 3.21). Sau, al riu Ter, al 17% (5.3.2008).
La Baells, al Llobregat, al 21% (25.3.2008).
Figura 3.21 Embassaments de Sau i la Baells. 2008. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Sobtadament, a partir de l’abril del 2008 s’inicia un període de precipitacions continuades que va permetre la recuperació de les reserves de la major part de les conques catalanes, que es van situar per sobre del 70% aquell mateix any. En el cas de la conca de la Muga, la recuperació no es va produir fins mesos més tard, per la qual cosa es va mantenir la situació de risc fins a la tardor d’aquell mateix any, moment en què l’episodi definitivament es va donar per superat. Anys 2009 i 2010. Aquests anys van ser força humits, especialment durant els primers mesos, i van permetre una recuperació excel·lent tant dels embassaments i rius com de molts aqüífers que havien quedat exhausts.
3.3
Resposta
La resposta a les pressions al cicle de l’aigua té com a referència la Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE impulsada a escala de la Unió Europea l’any 2000. A l’empara d’aquesta Directiva, la Generalitat de Catalunya ha elaborat el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya, que també integra nombrosos plans i programes impulsats els darrers anys. En aquest apartat es recullen els principals instruments de planificació i gestió de l’aigua que han de garantir el compliment dels objectius de la DMA.
3.3.1 La Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE La política del Govern de la Generalitat de Catalunya en matèria de planificació i gestió del cicle de l’aigua es fonamenta en els principis de la Directiva 2000/60/CE, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües. La Directiva 2000/60/CE va ser transposada a la normativa estatal mitjançant la modificació de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social, que va modificar el Text refós de la Llei d’aigües (Reial decret legislatiu 1/2001) i a la normativa autonòmica per mitjà del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües a Catalunya. La DMA dóna lloc a un marc d’actuació comuna sobre la gestió de l’aigua a tots els estats membres de la Unió Europea. Origina i condiciona un canvi important en el concepte de gestió, protecció i planificació de l’ús de l’aigua i dels espais associats. El seu objectiu és garantir el bon estat del medi aquàtic, tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu, mitjançant un ús sostenible basat en la protecció a llarg termini dels recursos hídrics. L’aigua deixa de ser vista exclusivament com a recurs, i es considera un element bàsic dels ecosistemes hídrics i una part fonamental per al manteniment d’una bona qualitat ambiental que, alhora, garanteixi el recurs. Els aspectes biològics i hidromorfològics prenen rellevància en la diagnosi integrada de la qualitat, juntament amb els ja tradicionalment usats indicadors fisicoquímics i substàncies prioritàries o contaminants tòxics i persistents. La Directiva proposa la regulació de l’ús de l’aigua i dels espais associats a partir de la capacitat que tenen aquests espais de suportar diferents pressions i impactes. D’aquesta manera, es pretén promoure i garantir l’explotació i l’ús del medi de manera responsable, racional i sostenible.
76 La DMA integra en un mateix àmbit de gestió —el districte de conca fluvial— les aigües subterrànies, les aigües superficials continentals i les aigües costaneres. La seva implantació implica l’elaboració de plans i programes que se sintetitzen en un Pla de gestió per a cada conca hidrogràfica. Aquest Pla ha d’incorporar els quatre principis bàsics en els quals es fonamenta la DMA: Principi de no-deteriorament i manteniment del bon estat de les masses d’aigua superficials i subterrànies. Principi d’enfocament combinat de la contaminació i la gestió integrada del recurs. Principi de participació social i transparència en les polítiques de l’aigua. Principi de plena recuperació de costos en la gestió dels recursos i dels espais aquàtics. El principal objectiu de la DMA es basa en l’assoliment del bon estat ecològic dels sistemes aquàtics superficials i del bon estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies. El concepte d’estat ecològic, introduït pel text normatiu de la DMA, sorgeix com a element clau de mesura per a l’anàlisi de la qualitat dels sistemes aquàtics i la seva gestió i integra una visió de l’estat de salut (una expressió de l’estructura i el funcionament dels ecosistemes).
Figura 3.22 Calendari d’implantació de la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE). Font: Agència Catalana de l’Aigua.
La DMA defineix un calendari d’implantació que es recull a la Figura 3.22 i que a Catalunya s’ha anat desplegant a partir de l’aprovació del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya.
3.2.2 El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya L’Agència Catalana de l’Aigua va redactar i aprovar el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (conques internes), mentre que, a les conques catalanes dins els àmbits de les demarcacions hidrogràfiques de l’Ebre i del Xúquer, l’ACA va elaborar un conjunt de propostes de gestió i va sol·licitar a l’Administració de l’Estat que fossin incorporades als respectius plans de gestió de cada demarcació hidrogràfica, bo i recordant que l’ACA exerceix plenes competències en sanejament i, en cooperació amb el món local, en l’abastament. El conjunt d’ambdós tipus de propostes configura el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya tal com es mostra a la Figura 3.23.
Figura 3.23 Estructura del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
77
El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya s’estructura en tres apartats: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (PGDFCC) (aprovat el 23 de novembre de 2010) Programa de mesures (aprovat el 23 de novembre de 2010) Propostes de gestió i mesures al Pla de demarcació de l’Ebre (lliurat a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre el 23 de juliol de 2009) A més a més, la planificació hidrològica inclou: El Programa de seguiment i control (PSiC) (aprovat el 3 de juny de 2008) Els plans i programes específics (anteriors i posteriors a l’aprovació del PGDFCC) El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya respon a una nova concepció de la planificació i l’administració de l’aigua i considera dos grans objectius principals: Objectius de disponibilitat d’aigua: que permetin fer compatible la garantia de disponibilitat d’aigua per satisfer les demandes actuals i futures de manera racional i sostenible. Objectius ambientals: que permetin la recuperació o el manteniment d’un bon estat del medi aquàtic per complir els requeriments fixats per la normativa comunitària. La fita per a l’any 2015 és assolir els objectius ambientals fixats per la DMA en un 56% de les masses d’aigua del districte de conca fluvial de Catalunya i en un 67% del conjunt de Catalunya. S’han establert diferents objectius segons les masses d’aigua: Masses d’aigua superficial: prevenció del deteriorament, protecció, millora i regeneració per a l’assoliment d’un bon estat ecològic i químic, tret de les masses d’aigua artificials i molt modificades, respecte a les quals s’haurà d’assolir un bon potencial ecològic i un bon estat químic. Reduir progressivament la contaminació procedent de substàncies prioritàries i interrompre o suprimir gradualment els abocaments, les emissions i les pèrdues de substàncies perilloses prioritàries. Masses d’aigua subterrànies: evitar i limitar l’entrada de contaminants i evitar el deteriorament del seu estat. Protegir, millorar i regenerar les masses d’aigua i garantir un equilibri entre l’extracció i l’alimentació per assolir el bon estat quantitatiu i químic. Reduir progressivament la contaminació d’aquestes aigües. Zones protegides: assolir el compliment de les normes i els objectius.
D’altra banda, els objectius de planificació hidrològica del Pla de gestió de l’aigua són els següents: Garantir la suficiència i la sostenibilitat de tots els usos de l’aigua. Assegurar l’equilibri i l’harmonització del desenvolupament regional. Garantir una gestió equilibrada i integradora del domini públic hidràulic que n’asseguri la protecció i la coordinació de les administracions afectades. Economitzar i racionalitzar la utilització del recurs i assignar els diversos usos en funció de la qualitat requerida. Garantir el manteniment dels cabals ecològics. Assolir un bon estat de les aigües superficials mitjançant la prevenció del deteriorament de la seva qualitat ecològica i fer un enfocament combinat del tractament de la contaminació i la recuperació de les aigües contaminades. Assolir un bon estat de les aigües subterrànies mitjançant la prevenció del deteriorament de la qualitat, a partir d’un enfocament combinat del tractament de la contaminació i la garantia en l’equilibri entre la captació i la recàrrega i la recuperació de les aigües contaminades. Vetllar per la conservació i el manteniment de la xarxa fluvial catalana i de les zones humides i lacustres i vetllar també pels ecosistemes vinculats al medi hídric. Garantir un abastament suficient d’aigua superficial o subterrània en bon estat mitjançant un ús de l’aigua sostenible, equilibrat i equitatiu. Recuperar els costos dels serveis relacionats amb l’aigua, inclosos els mediambientals, amb la finalitat d’assolir o mantenir el bon estat de les masses d’aigua. Contribuir a pal·liar els efectes de les inundacions i de les sequeres. A continuació es presenten els instruments bàsics de gestió de l’aigua a Catalunya.
78
3.3.3 El Programa de seguiment i control En compliment de l’article 8 de la DMA, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Programa de seguiment i control (PSiC) de les masses d’aigua mitjançant l’Acord GOV/128/2008. D’aquesta manera, des del 2007, l’ACA té operatiu un programa per dur a terme el seguiment de l’estat o la qualitat de les masses d’aigua, mitjançant una sèrie de punts de control que permeten conèixer-ne en cada cas l’estat. El PSiC detalla tots els aspectes del control de les masses d’aigua en els vessants de control de vigilància (per valorar l’estat general i la tendència), control operatiu (per valorar l’eficàcia de les mesures preses per millorar o conservar el medi), control d’investigació (per incrementar el coneixement de l’efecte de certes pressions i la seva repercussió sobre l’estat del medi) i control quantitatiu. El PSiC també incorpora el seguiment de les diferents figures de protecció vinculades als sistemes aquàtics, com és el cas de la protecció de les aigües de bany, la protecció per a la vida piscícola, zones vulnerables per l’aportació de nitrats d’origen agrari, les zones protegides per a la captació i el consum humà i les directives de protecció ambiental. La Taula 3.20 especifica els tipus de controls de les masses d’aigua inclosos en el PSiC.
Taula 3.20 Tipus de controls en aigües superficials i subterrànies. Tipus de control
Vigilància
Categoria
Aigües superficials
Control de seguiment de l’estat i potencial ecològic Control de substàncies prioritàries Control d’estacions de referència
Aigües subterrànies
Control de l’estat químic
Aigües superficials
Control de l’estat ecològic en masses d’aigua en risc Control del riu Ebre aigües avall de Flix Control de substàncies prioritàries en masses d’aigua en risc Possibles altres controls relacionats amb el Programa de mesures o amb nous incompliments dels objectius
Aigües subterrànies
Control de nitrats Control de salinitat Control de plaguicides Control d’episodis de contaminació Possibles altres controls relacionats amb el Programa de mesures
Aigües superficials
Control de l’episodi de sequera del 2008 (en masses d’aigua de riu) Possibles controls que es derivin de l’anàlisi de dades i de la cerca de coneixement en determinades circumstàncies, incidents o accidents
Aigües subterrànies
Possibles controls que es derivin de l’anàlisi de dades i de la cerca de coneixement en determinades circumstàncies, incidents o accidents
Aigües subterrànies
Control de l’estat quantitatiu
Aigües superficials
Control de zones de captació d’aigua destinada al consum humà Control de zones de protecció d’espècies aquàtiques d’interès econòmic Control de zones de bany en aigües costaneres i continentals Control de zones sensibles Control de zones vulnerables en aigües superficials Control de zones per a la protecció d’hàbitats i d’espècies Control de reserves naturals fluvials
Aigües subterrànies
Control de zones de captació d’aigua destinada al consum humà Control de zones vulnerables en aigües subterrànies
Operatiu
Investigació
Quantitatiu
Zones protegides
Xarxes
Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
Per garantir el control de totes les masses d’aigua, es va dissenyar una distribució de punts de control ubicats en llocs representatius de cadascuna, que permeten obtenir les dades necessàries per determinar-ne l’estat o potencial ecològic, l’estat químic i l’estat quantitatiu. Els punts de control s’organitzen en xarxes, enteses com a conjunts de punts amb un objectiu de control comú. En total es comptabilitzen 35 xarxes de control, 27 en aigües superficials i vuit en aigües subterrànies. El conjunt de xarxes integra prop de 3.000 punts de control repartits per tot el territori (Taula 3.21). Un mateix punt de control pot donar informació a una o més xarxes.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
79
Taula 3.21 Nombre de xarxes i punts de control de les masses d’aigua. PSiC 2007-2012. Xarxes
Punts de control
Aigües continentals
15
608
Aigües costaneres
12
608
Aigües subterrànies
8
1.825
TOTAL
35
3.041
Aigües superficials
Font: Agència Catalana de l’Aigua.
A l’apartat 3.1.1 es descriuen amb més detall les característiques de la xarxa de seguiment i control.
3.3.4 El Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya El 23 de novembre de 2010, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (PGDCFC), redactat per l’Agència Catalana de l’Aigua. El Pla de gestió de l’aigua esdevé el nou instrument de planificació de l’aigua per al període 2010-2015 elaborat d’acord amb els principis de la DMA.
Taula 3.22. Continguts del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Continguts del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya Descripció general de la demarcació Descripció d’usos i pressions Assignació de recursos Zones protegides
El PGDCFC va dur a terme una diagnosi detallada de les masses d’aigua de les conques internes de Catalunya dividides en quatre sistemes: el sistema Muga, el sistema Fluvià, el sistema TerLlobregat i el sistema Sud. Les masses d’aigua van ser inventariades i caracteritzades, tant quantitativament com qualitativament. Així mateix, es va realitzar una caracterització climatològica i una anàlisi d’escenaris dels potencials efectes del canvi climàtic.
Seguiment i control Objectius ambientals i d’estat del medi Síntesi del Programa de mesures Plans i programes de gestió específics Recuperació dels costos dels serveis de l’aigua Participació pública
El Pla especifica els objectius ambientals i d’estat del medi que cal assolir i fa una síntesi del Programa de mesures i els plans i programes de gestió específics relacionats. Finalment, defineix els mecanismes de recuperació dels costos dels serveis de l’aigua i especifica com s’insereix la participació pública en la planificació i la gestió de l’aigua. Aquests continguts principals es recullen a la Taula 3.22.
Relació de les administracions competents en la tramitació, l’aprovació i l’execució del pla Determinacions de contingut normatiu Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.
3.3.5 El Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua El Programa de mesures, aprovat el 23 de novembre de 2010 per la Generalitat de Catalunya, és l’instrument de planificació hidrològica que estableix les actuacions i les mesures necessàries per assolir els objectius definits a la DMA i al Pla de gestió de l’aigua. El Programa conté mesures que incideixen en l’àmbit de les conques internes de Catalunya i en les conques de l’Ebre i el Xúquer. Les actuacions i les mesures s’agrupen en quatre grans temàtiques i en diversos àmbits concrets, tal com es mostra a la Figura 3.24: La millora de la qualitat hidromorfològica i biològica del medi: mesures orientades a assolir un bon estat de l’hàbitat físic i de les comunitats biològiques associades a les masses d’aigua. La gestió de la demanda i dels recursos hídrics: mesures destinades a garantir la disponibilitat d’aigua necessària per satisfer les demandes que es deriven dels usos actuals i futurs. La millora de la qualitat de les aigües: mesures que tenen per objectiu mantenir una bona qualitat fisicoquímica de l’aigua, mitjançant els tractaments de sanejament i la gestió de la contaminació difusa. La modernització de regadius: mesures per incidir en l’estalvi d’aigua i en la reducció de la contaminació difusa.
80
Figura 3.24 Continguts del Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Font: Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010c.
L’abast de cadascun d’aquests àmbits es detalla a continuació.
a) Mesures per a la millora de la qualitat hidromorfològica i biològica del medi Per complir els objectius ambientals de la Directiva marc de l’aigua cal que les masses d’aigua assoleixin com a mínim el bon estat. En aquest sentit, el Programa preveu mesures per a les línies d’actuació següents:
r Mesures per a la implantació de cabals de manteniment Un dels principals reptes per a la recuperació dels rius a Catalunya és el manteniment d’un règim de cabals que permeti una habitabilitat física adequada de les comunitats biològiques pròpies de cada ecosistema aquàtic. Les necessitats d’utilització de l’aigua per als diferents usos poden alterar profundament el règim de cabals dels rius mitjançant la regulació des dels embassaments i les múltiples captacions o derivacions d’aigua. Calen, doncs, instruments que gestionin l’equilibri entre les necessitats d’aprofitament de l’aigua dels rius i la preservació dels cabals suficients per mantenir la qualitat del medi. El Programa de mesures incorpora accions per a la implantació de cabals de manteniment en els principals eixos fluvials de les conques internes de Catalunya, així com els estudis tècnics necessaris per proposar el règim de cabals de manteniment en les conques intercomunitàries.
r Mesures per a la millora de la connectivitat fluvial La connectivitat fluvial consisteix a eliminar o fer permeables a la fauna els obstacles artificials construïts a les lleres dels rius que barren el pas al moviment de les espècies, impedint-ne el desplaçament riu amunt o riu avall. Aquest és un problema especialment greu per als peixos, atès que en general no poden sortir de l’aigua i utilitzar les ribes per vorejar els obstacles, com sí que poden fer altres espècies semiaquàtiques. En aquest àmbit s’inclouen accions com ara la demolició total o parcial d’estructures, la construcció de rampes, d’escales o de rius laterals i l’adequació d’estacions d’aforament.
r Mesures per a la recuperació de riberes, per a la millora, la recuperació morfològica i la gestió del sediment fluvial i per a la prevenció d’inundacions Engloben les actuacions destinades a la recuperació de riberes i a la millora de la morfologia i la gestió del sediment fluvial, i a la vegada estan previstes també mesures de prevenció d’inundacions, destinades a la protecció de béns i persones allà on els usos urbans o les activitats humanes estan plenament consolidades o bé prenen una importància estratègica, sempre
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
81
amb el màxim respecte possible a la qualitat hidromorfològica del medi. Aquest conjunt de mesures i actuacions emanen dels treballs de planificació de l’espai fluvial per als àmbits de la Tordera, el baix Ter i Daró i el baix Llobregat i l’Anoia.
r Mesures per a la recuperació de zones humides i estanys Les característiques físiques i les reduïdes dimensions dels estanys i les zones humides de Catalunya recomanen organitzar les mesures i les actuacions sota una sola línia, la recuperació de zones humides i estanys, que dóna resposta globalment als diferents tipus de problemàtica que afecten aquests espais, en molts casos amb un origen semblant al dels rius.
r Mesures per a la prevenció, el control i l’eradicació d’espècies invasores Les mesures per al control i l’eradicació d’espècies invasores se centren en la lluita contra aquelles espècies exòtiques més problemàtiques en relació amb la gravetat dels danys i les alteracions que produeixen des d’un punt de vista ambiental i socioeconòmic.
r Mesures per a la millora del litoral S’han definit un seguit de mesures adreçades a la millora de la morfologia i de la naturalitat de la franja litoral. Les principals alteracions morfològiques de les aigües costaneres es localitzen a la línia de costa, on la construcció de ports, espigons o passeigs marítims afecta les comunitats biològiques litorals i modifica la circulació de sediments al llarg de la costa. Aquest darrer factor té també efectes directes en la necessitat de regeneració de platges, que a la vegada modifica la línia de costa i comporta l’alteració dels fons marins, a causa del dragatge de sorres i de les comunitats dels primers metres de fondària. L’alteració dels fons marins a causa de la construcció d’infraestructures com ara col·lectors i emissaris, del dragatge de sorres destinades a la regeneració de platges o dels efectes d’algunes arts de pesca també pot tenir efectes significatius sobre l’estat de les masses d’aigua, igual que la navegació i l’activitat nàutica recreativa.
b) Mesures per a la gestió de la demanda i dels recursos hídrics Amb relació a les pressions que reben els sistemes aquàtics sobre la quantitat del recurs, el Programa de mesures defineix tres línies d’actuació:
r Mesures per garantir l’abastament d’aigua Un dels objectius de la planificació hidrològica és garantir la disponibilitat d’aigua necessària per satisfer les demandes actuals i futures. En aquest sentit, es fa absolutament necessari definir mesures dirigides a la generació de nous recursos i a la garantia de l’abastament d’aigua. Aquestes mesures es poden classificar en dues grans línies: t
Generació de nous recursos hídrics: inclou els processos de dessalinització de l’aigua de mar, recuperació de les captacions en aqüífers contaminats i aprofitament de recursos prepotables.
t
Millora de la gestió i de les infraestructures actuals per millorar l’eficàcia en l’explotació dels recursos existents i la permeabilitat de les xarxes d’abastament que queden preparades per absorbir les noves fonts de recursos previstes. Són mesures per incrementar la regulació dels recursos hídrics, optimitzar la distribució territorial i millorar els processos de potabilització. Alhora es preveuen mesures destinades a recolzar els abastaments locals, inclosa la creació de nou sistemes supramunicipals, la major part a la conca de l’Ebre.
r Mesures per a la reutilització de l’aigua regenerada L’Agència Catalana de l’Aigua treballa en la promoció d’actuacions de reutilització amb objectius relacionats amb la millora dels entorns fluvials, el manteniment de zones humides, la conservació dels règims de cabals de manteniment i la recàrrega d’aqüífers. D’altra banda, també es promou l’optimització de la relació entre la qualitat requerida per a usos determinats i la qualitat de l’aigua captada per a aquests usos, entenent l’aigua regenerada com a font substitutòria de recurs per a usos que no requereixen una qualitat d’aigua potable. L’Agència Catalana de l’Aigua treballa en el desenvolupament i la implementació de diverses actuacions de reutilització, que els propers anys permetrà una millora de la disponibilitat dels recursos i l’assoliment dels requeriments de la DMA. L’annex II del Programa de mesures del Pla de gestió inclou el llistat d’actuacions que cal realitzar en tots els àmbits en el període 2009-2015, i el capítol 10 preveu les mesures per a la reutilització de l’aigua regenerada. Hi ha planificades un total de 54 actuacions, que implicarien un guany potencial de recurs d’uns 100 hm3/any.
82 r Mesures per a la millora del control i la regulació En aquest apartat s’inclouen mesures de tipus infraestructural i de tipus normatiu. Les primeres consisteixen en l’execució d’actuacions de manteniment i millora en els embassaments i les estacions de control del recurs. Les mesures normatives emanen del Pla de gestió de sequera (PGS), que estableix les obligacions de cada un dels agents que intervenen en la gestió d’aquests episodis. L’objectiu principal és establir un protocol de caràcter preventiu capaç de gestionar les situacions de sequera com una extensió més dels escenaris de normalitat o de gestió ordinària mitjançant figures organitzatives permanents. Segons el Programa de mesures, el conjunt d’actuacions d’abastament i reutilització permetrà generar un total de 389 hm3/ any de nous recursos dins del districte de conca fluvial de Catalunya (Figura 3.25).
Figura 3.25 Distribució del volum d’aigua disponible amb l’aplicació del Programa de mesures (hm3/any). Font: Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010c.
c) Mesures per a la millora de la qualitat de les aigües. Sanejament Per resoldre els focus de contaminació relacionats amb l’abocament inadequat d’aigües urbanes sense tractament o amb un tractament insuficient, així com problemes d’abocaments puntuals de productes d’activitat industrial o la utilització en excés d’adobs en l’activitat agrícola, el Programa de mesures es basa en les línies d’actuació següents:
r Mesures per al sanejament de les aigües residuals urbanes i industrials Per afrontar els reptes que planteja la Directiva 91/271/CEE sobre el tractament de les aigües residuals urbanes, conjuntament amb l’assoliment dels objectius de qualitat de la DMA, ja existien una sèrie de mesures per al sanejament de les aigües residuals urbanes i industrials. El Programa de sanejament de les aigües residuals urbanes 2005 (PSARU 2005) i el Programa de sanejament de les aigües residuals industrials 2003 (PSARI 2005) constitueixen instruments fonamentals de la planificació hidrològica que desenvolupa el Pla de sanejament de Catalunya i que incorpora la millora de la qualitat dels abocaments de les EDAR en funcionament, la millora de la garantia de funcionament d’aquestes plantes, la connexió als sistemes de sanejament dels nuclis urbans pendents de sanejar i la construcció de noves EDAR en aquells nuclis sense sanejar.
r Mesures per a la reducció de substàncies prioritàries Per arribar al bon estat de les aigües s’estableixen normes de qualitat per a la reducció de les substàncies prioritàries abocades al medi. Es planteja fer una diagnosi de la situació en aquest àmbit, mitjançant un estudi de traçabilitat de les fonts de contaminació, destinat a la reducció de la contaminació originada per substàncies perilloses i, per tant, arribar als índexs de qualitat més adequats amb les actuacions posteriors.
r Mesures per a la reducció de l’impacte de les descàrregues dels sistemes de sanejament en temps de pluja Es tracta de mesures orientades a diagnosticar l’estat de les xarxes de clavegueram i col·lectors per determinar les actuacions que cal dur a terme per reduir la contaminació en episodis de pluges intenses que superen la capacitat de transport i depuració dels sistemes de sanejament. Aquesta línia d’actuació també inclou les accions i les recomanacions de les xarxes pluvials, que aboquen les aigües directament als medis receptors i poden provocar, segons la sensibilitat del medi, problemes equiparables als de les xarxes unitàries.
r Mesures per a la reducció de la contaminació d’origen agrari Les mesures orientades a la reducció de la contaminació d’origen agrari inclouen les mesures assumibles per l’Agència Catalana de l’Aigua (descontaminació dels aqüífers mitjançant actuacions de desnitrificació, caracterització de les zones
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
83
vulnerables, determinació de l’origen dels nitrats, millora de captacions afectades, etc.), mesures promogudes per altres departaments de la Generalitat i cofinançades per l’Agència Catalana de l’Aigua (implantar millores en la fertilització agrària i estímuls o subvencions a les bones pràctiques agràries), i altres mesures que són competència del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (foment de les bones pràctiques agràries i programes d’actuació a les zones vulnerables).
r Mesures per a la reducció de la contaminació salina a la conca del Llobregat Aquestes mesures s’orienten a reduir la incidència de la salinitat derivada de la mineria de potassa als rius Cardener i Llobregat. Per assolir aquesta fita, es proposa millorar i augmentar la capacitat de l’actual col·lector general de salmorres, captar o conduir al col·lector general de salmorres les surgències salines detectades i reduir l’impacte ambiental originat pels runams salins, inactius i actius, de la conca salina del Llobregat.
r Mesures per a la gestió i la protecció dels aqüífers Les actuacions proposades per a la protecció dels recursos hídrics subterranis, en qualitat i quantitat, són molt variades, i inclouen des de mesures específiques per eliminar els problemes de qualitat, com ara la caracterització de les zones afectades i l’establiment de criteris d’actuació, fins a actuacions directes sobre els aqüífers, com ara recàrrega d’aqüífers, barreres contra la intrusió i descontaminacions.
d) Mesures per a la modernització dels regadius El Pla de regadius de Catalunya 2008-2020, promogut per la Generalitat de Catalunya, preveu la modernització de la quasi totalitat dels regs tradicionals de Catalunya, la qual cosa representa prop de 178.000 ha. Les modernitzacions han de tenir una repercussió favorable en almenys dos vectors ambientals. D’una banda, obren la possibilitat a reduir les demandes d’aigua en el punt de captació, cosa que garantiria la producció agrària actual. D’altra banda, també s’espera una disminució de la contaminació difusa, ja que una aportació d’aigua més controlada podrà reduir l’arrossegament de fertilitzants en excés cap als aqüífers i els rius. El Programa de mesures recull 33 d’aquestes actuacions.
3.3.6 Plans i programes de gestió específics El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya es complementa amb els plans i els programes de gestió específics següents: Planificació de l’espai fluvial de les conques Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (PSCM) Pla de gestió de sequera (PGS) Programa de reutilització d’aigua a Catalunya (PRAC) La dessalinització i la potabilització Programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005 (PSARU 2005) Programa de tractament i gestió de fangs
a) Planificació de l’espai fluvial de les conques La planificació dels espais fluvials ordena els cursos fluvials per consensuar la recuperació i la conservació ambiental i paisatgística amb els usos històrics, la valorització social i econòmica, i l’aprofitament sostenible dels seus recursos, tenint en compte el fenomen de la inundabilitat i el risc que pot comportar en les persones, els béns i el medi. L’objectiu general de la planificació dels espais fluvials és avançar en la resolució i l’ordenació dels diversos conflictes hidràulics, ambientals i morfodinàmics vinculats a la gestió de l’aigua i el medi hídric de l’espai fluvial. Per això, requereix un diagnòstic de l’estat actual dels rius principals en els diferents àmbits on és aplicable, i el plantejament i la proposició de solucions de caràcter integral. La metodologia emprada en els treballs de planificació de l’espai fluvial es basa en l’anàlisi i la comprensió dels processos naturals que regeixen el funcionament del riu i de la seva conca des d’una òptica multidisciplinària, amb la finalitat d’obtenir una perspectiva integral i de conjunt dels fenòmens que governen l’espai fluvial. Els projectes de planificació de l’espai fluvial són objecte de desenvolupament per part de l’Agència Catalana de l’Aigua des de l’any 2001, i el 2010 es trobaven finalitzats o molt propers a la finalització en molts dels rius principals de les conques internes de Catalunya, com ara la Tordera, el baix Ter i el Daró, el baix Llobregat i l’Anoia, la Muga o el Francolí.
84 L’ordre de priorització dels àmbits en els quals es desenvolupa la planificació d’espais fluvials respon a la necessitat d’ordenació en els diferents rius catalans, de manera que s’han iniciat els treballs en aquelles conques on la pressió dels usos i les activitats humans sobre l’espai fluvial és més gran i, per tant, on esdevé més urgent la seva ordenació.
b) Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (PSCM) El Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (PSCM) va ser aprovat l’any 2006 i va establir un règim de cabals mínims per sota dels quals la vida piscícola i el funcionament dels ecosistemes fluvials poden mostrar dificultats per mantenir-se. Va assignar un règim de cabals de manteniment mensuals a 320 punts de la xarxa fluvial de les conques internes de Catalunya (uns 2.000 km de riu), tot aportant la metodologia de càlcul per determinar els cabals de la resta de trams fluvials (petites capçaleres i rierols). La implantació del règim de cabals de manteniment establert en el Pla sectorial de cabals de manteniment per a cada tram de riu on hi ha aprofitaments preexistents s’ha realitzat de manera progressiva per conques, subconques o trams fluvials mitjançant la redacció i l’aprovació de plans zonals d’implantació de cabals de manteniment, que han de concretar les determinacions del Pla sectorial adaptant-les a les singularitats especials i el valor estratègic dels usos existents. L’objectiu dels plans zonals és l’ordenació dels aprofitaments d’aigua per ajustar-los i fer-los compatibles amb el règim de cabals de manteniment, mitjançant un procés de concertació en el qual són convidats a intervenir tots els afectats i interessats. Els casos objecte d’anàlisi són majoritàriament concessions d’aigua per a aprofitaments hidroelèctrics (minicentrals), concessions per a regadiu i concessions per a usos industrials. Mitjançant els plans zonals es fa efectiva la implantació del règim de cabals de manteniment per a cada tram de riu on hi ha aprofitaments preexistents de manera progressiva per conques, subconques o trams fluvials.
c) Pla de gestió de sequeres Després de l’episodi de sequera que va tenir lloc entre els anys 2006 i 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua treballa en la redacció del Pla de gestió de sequeres per establir una protocol·lització i una millora dels decrets de sequera que s’han desenvolupat els darrers anys, amb una relació d’accions derivades de l’assoliment d’uns indicadors (nivells de reserva). Per a la gestió d’aquest episodi de sequera especialment greu, la Generalitat de Catalunya va promulgar el Decret 84/2007, de 3 d’abril, d’adopció de mesures excepcionals i d’emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics, conegut com a Decret de sequera. El Decret tenia l’objectiu d’assegurar al màxim que l’aigua que es consumís fos per abastir la població i per fer efectius els usos declarats com a prioritaris a Catalunya. Durant la vigència del Decret de sequera, la normativa es va anar modificant per adoptar mesures correctores progressivament més exigents per intensificar l’estalvi i l’aprofitament de l’aigua d’una manera més efectiva. Aquestes mesures es van aplicar en funció de l’escenari en què es trobava cada municipi, amb l’objectiu de retardar al màxim l’entrada a l’escenari d’emergència, el pitjor de tots. El Decret de sequera preveu dos escenaris d’excepcionalitat i un escenari d’emergència amb diferents mesures d’estalvi i de restricció en l’ús de l’aigua: Escenari d’excepcionalitat de nivell 1 o alerta Mesures d’estalvi per garantir l’abastament a mitjà termini: Reducció de la dotació per abastament en aigua potable en un 15% o substitució de part dels cabals destinats a reg agrícola per aigües regenerades. Anul·lació dels desembassaments per a ús exclusivament hidroelèctric. Intensificació dels controls d’usuaris i reforç de les mesures d’estalvi a les xarxes d’abastament. Escenari d’excepcionalitat de nivell 2 Mesures restrictives per a usos no prioritaris per garantir l’abastament a curt termini: Prohibició de l’ús de l’aigua potable per als usos següents: Reg de jardins, de prats, d’horts, de zones verdes i esportives, públics i privats. Reg o neteja de vials, de carrers, de caminals i de voreres, públic o privat. Ompliment de piscines, d’estanys i de fonts, privats o públics. Rentatge amb mànega de vehicles, excepte les empreses que fan aquesta activitat. Prohibició de fonts per al consum humà sense elements automàtics de tancament. Reducció d’un 45% de les dotacions de reg a sistemes regulats i reducció de cabals als rius. Escenari d’emergència Restriccions a tots els usos per garantir l’abastament per al consum humà amb caràcter prioritari. L’escenari d’emergència s’activa quan la capacitat màxima dels embassaments se situa per sota del 20%.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
85
Durant l’episodi de sequera es van realitzar diferents actuacions per portar a terme la seva gestió. En destaquen les següents: Creació d’òrgans extraordinaris per a la gestió específica i coordinada de la sequera. Elaboració i aprovació de normatives específiques per a la gestió extraordinària, incloses les restriccions a usos no prioritaris. Realització de campanyes d’informació i conscienciació, acompanyades, per exemple, del repartiment de 650.000 mecanismes d’estalvi per a les aixetes domèstiques. Amb aquesta actuació s’assoleixen reduccions inèdites dels consums. Seguiment constant dels indicadors i realització de previsions d’evolució de la sequera. Intensificació del control dels gestors d’abastaments i d’usuaris principals, així com de la inspecció del medi i d’altres aspectes quantitatius i qualitatius dels recursos hídrics. Atorgament d’ajuts als municipis més afectats per a la millora urgent dels seus sistemes i, fins i tot, per al transport d’aigua amb camions cisterna quan no hi havia altra solució. Promoció i gestió de diferents obres d’emergència i altres mesures especials, com ara l’avançament d’actuacions prèviament planificades. La situació crítica va propiciar l’inici d’un seguit d’actuacions de recuperació de recursos subterranis que estaven en desús. D’aquesta manera, es volia dotar els municipis amb fonts alternatives de subministrament d’aigua que garantissin l’abastament davant de nous episodis de dèficit hídric, s’optimitzés el recurs existent i es disminuís la dependència dels municipis a les xarxes d’abastaments supramunicipals. En total es van realitzar 94 actuacions que van representar l’execució de 35 nous pous i la recuperació de 218 pous i mines. Per cada actuació es va establir un règim d’explotació de les captacions que permeti conservar el recurs en una situació de normalitat i augmentar la captació en cas que empitjori l’estat hídric del territori. Paral·lelament es van proposar noves actuacions de millora, que en alguns casos comportaven un avançament de mesures ja previstes en la planificació hidrològica, com per exemple l’avançament en la construcció de les dessaladores previstes a la Tordera i el Llobregat. El Decret de sequera va ser derogat l’11 de gener de 2009 davant la recuperació de les reserves d’aigua de Catalunya.
d) Programa de reutilització d’aigua a Catalunya La reutilització de l’aigua és una mesura que permet la millora de la disponibilitat dels recursos i l’assoliment dels requeriments de la DMA. L’any 2010, les depuradores catalanes van tractar 706 hm3 i tan sols es va reutilitzar el 5% de tota l’aigua depurada (Taula 3.23). Aquesta aigua per reutilitzar, després del tractament secundari, se sotmet a un tractament de regeneració perquè assoleixi els nivells requerits que marca el Reial decret 1620/2007, de 7 de desembre, que estableix el règim jurídic de la reutilització de les aigües depurades.
Taula 3.23 Reutilització de l’aigua residual regenerada, en hm3 i percentatge. 2006-2010. 2006
2007
2008
2009
2010
686
661
664
675
706
Aigua residual depurada reutilitzada (hm )
24
45
40
43
33
Percentatge de reutilització
3
7
6
6
5
Cabal tractat (hm ) 3
3
Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2006-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).
El percentatge reutilitzat cada any pot variar en funció de les precipitacions. L’aigua reutilitzada es destina principalment a usos ambientals (recàrrega d’aqüífers i manteniment de cabals ecològics), recreatius (reg de camps de golf), agrícoles (reg) i municipals (reg de zones urbanes, neteja de carrers). La Figura 3.26 mostra la distribució dels volums reutilitzats a Catalunya segons els usos que es feien de l’aigua. S’observa que els volums reutilitzats, principalment els ambientals, han variat al llarg dels anys en funció de la disponibilitat de recursos. L’any 2008 va ser l’any en què es va reutilitzar més aigua, a causa de la sequera que es va patir a Catalunya. Els anys posteriors, que van ser més aviat humits, les necessitats de reutilització van ser menors, especialment per a usos ambientals.
86
Figura 3.26 Evolució del volum reutilitzat d’aigua segons usos. 2005-2010. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Durant el període analitzat es van portar a terme diferents actuacions de reutilització, entre les quals en destaca una pel seu caràcter emblemàtic i pioner a escala europea: la barrera hidràulica contra la intrusió marina a l’aqüífer del Llobregat. La barrera hidràulica contra la intrusió marina és una actuació per recuperar l’aqüífer principal del delta del Llobregat. Aquest aqüífer és estratègic per a l’abastament de Barcelona i per al desenvolupament socioeconòmic de la regió, i ha estat sobreexplotat des de mitjan segle passat, la qual cosa ha provocat la seva salinització progressiva. Més d’una tercera part del delta presenta problemes per intrusió marina. La barrera hidràulica consisteix en la injecció d’aigua a l’aqüífer mitjançant catorze pous disposats de manera paral·lela a la costa. La injecció eleva el nivell de l’aigua subterrània i evita que l’aigua salada penetri terra endins, fent de barrera contra la intrusió. Per a la injecció d’aigua s’utilitza aigua regenerada procedent del tractament terciari de l’EDAR del Prat de Llobregat i sotmesa als tractaments d’ultrafiltració, osmosi i desinfecció. La primera fase de la barrera (2007-2010) va donar resultats positius, i es va observar una millora de la qualitat de l’aigua subterrània.
e) La dessalinització i la potabilització Una altra font per obtenir nous recursos hídrics i garantir l’abastament d’aigua és la dessalinització, que consisteix en el procés d’obtenció d’aigua dolça a partir d’aigua salada. A Catalunya hi ha dues instal·lacions de tractament d’aigua marina (ITAM). L’any 2002 va entrar en funcionament la ITAM de la Tordera, i l’any 2009, la ITAM del Llobregat. Amb aquestes dues plantes dessaladores, Catalunya pot disposar de suficients recursos hídrics per cobrir un subministrament de 80 hm3 d’aigua que permetran reduir el dèficit hídric de les conques internes.
r Dessaladora de la Tordera (ITAM de la Tordera) La dessaladora de la Tordera està ubicada al terme municipal de Blanes i funciona mitjançant un procés d’osmosi inversa en quatre línies. Els seus principals objectius són garantir el subministrament dels municipis del Maresme nord i del sud de la Selva i preservar el bon estat de l’aqüífer de la Tordera de 8 km2 i la qualitat de les seves aigües. Fins al moment de la seva posada en funcionament, tota l’aigua necessària per satisfer les demandes per als usos urbans, industrials i agrícoles de la zona s’extreien de l’aqüífer. D’aquesta manera es garanteix la seva recuperació i s’evita la sobreexplotació. L’abastament de l’aigua dessalinitzada es realitza a partir de tres plantes potabilitzadores que extreuen l’aigua de pous situats al llarg de l’aqüífer: la potabilitzadora de Palafolls, que abasta el Maresme nord; la potabilitzadora de TossaLloret, que subministra els municipis de Tossa i Lloret, i la potabilitzadora de Blanes, que abasta el municipi de Blanes. Inicialment, la dessaladora tenia una capacitat de producció de 10 hm3/any. Com a resposta al fort episodi de sequera del 2008, el juliol d’aquell any es van iniciar les obres per ampliar la capacitat de dessalinització fins als 20 hm3/any. Aquestes obres van finalitzar l’any 2010. Amb aquesta ampliació es va garantir que, en cas necessari, es pugui abastir no solament el sud de la Selva i el Maresme nord, sinó també l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
87
Taula 3.24 Producció de la dessaladora de la Tordera, en hm3. 2006-2010. Producció aigua dessalinitzada (hm3)
2006
2007
2008
2009
2010
Dessalinitzadora de la Tordera
9,53
5,55
10,1
6,5
7,1
Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2008-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).
L’any 2010 es va produir un volum total de 7,1 hm3. La reducció de volums els darrers anys es deu a una optimització del sistema conjunt dessaladora-aqüífer (Taula 3.24). L’ampliació de la dessaladora permet modular millor la producció d’aigua dessalinitzada, produint més aigua a l’estiu i menys a l’hivern. Així, la producció s’apropa més a la demanda i, en conseqüència, l’extracció d’aigua dels pous és molt més constant al llarg de l’any. D’aquesta manera, s’eviten descensos pronunciats en els nivells piezomètrics a l’estiu i es conté millor la intrusió marina. En aquestes condicions, que són molt més bones per a l’aqüífer, és possible un cert increment de les extraccions anuals totals d’aigua subterrània, sense posar en risc el bon estat de l’aqüífer ni la progressió de la intrusió marina. Dit d’una altra manera, es pot protegir l’aqüífer amb una producció menor d’aigua dessalinitzada. Els models numèrics han permès establir que la quantitat d’aigua anual aportada per la ITAM pot disminuir dels 10 hm3/any del model anterior als 6-7 hm3/any del nou model estacional, amb un considerable estalvi dels costos associats a la dessalinització, sense que es produeixin canvis en la qualitat de l’aigua subterrània ni un augment de la intrusió marina a l’aqüífer.
r Dessaladora del Llobregat La segona planta dessaladora de Catalunya és la del Llobregat. Va entrar en funcionament l’any 2009 i l’aigua dessalinitzada generada es destina íntegrament a l’abastament urbà. Permet incrementar la garantia i la disponibilitat d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les comarques del Penedès, el Baix Llobregat, l’Anoia, el Garraf, el Barcelonès, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme. Taula 3.25 Producció de la dessaladora del Llobregat, en
La capacitat teòrica de producció d’aigua és 60 hm3/any. L’aigua dessalinitzada es bomba a través d’una canonada de 12 km de llarg i 1,4 m de diàmetre fins al dipòsit de la Fontsanta, a Sant Joan Despí. Des d’aquest dipòsit l’aigua es distribueix a la xarxa d’abastament per al seu consum.
hm3. 2009-2010. Producció aigua dessalinitzada (hm3)
2009
2010
Dessaladora del Llobregat
3,4
10,7
Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2009-2010
El primer any de funcionament, la dessaladora va generar uns 3,4 hm3 d’aigua. L’any 2010 va triplicar aquest volum produint 10,7 hm3 d’aigua (Taula 3.25).
f) Programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes Amb la finalitat de lluitar contra la contaminació per nitrats d’origen agrícola, la Generalitat de Catalunya va aprovar l’any 2009 el Decret 136/2009, d’1 de setembre, d’aprovació del programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes. Aquest programa regula els procediments per garantir la gestió correcta de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats a Catalunya i és de compliment obligat a les zones vulnerables designades a Catalunya mitjançant els decrets 283/1998, de 21 d’octubre, i 476/2004, de 28 de desembre, i l’Acord de govern de 28 de juliol de 2009. El programa va recollir diferents tipus d’accions per prevenir la contaminació per nitrats: Mesures agronòmiques. Regulació de l’aplicació agrícola de les dejeccions ramaderes i altres fertilitzants nitrogenats en zones vulnerables. Distàncies i terminis màxims d’incorporació de fertilitzants al sòl. Regulació de les restriccions de l’aplicació agrícola de les dejeccions ramaderes i altres fertilitzants nitrogenats. Sistema d’emmagatzematge de les dejeccions ramaderes. Requisits per a les explotacions ramaderes noves i ampliacions d’explotacions ramaderes existents en zones vulnerables. El Decret 136/2009 va establir també els procediments i els registres necessaris per a una gestió adequada de les dejeccions ramaderes i altres fertilitzants.
88 g) Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005 El Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005 (PSARU 2005) és un instrument de la planificació hidrològica que té com a objecte la definició de totes les actuacions destinades a la reducció de la contaminació originada per l’ús domèstic de l’aigua que permetin l’assoliment dels objectius de qualitat de l’aigua. El PSARU 2005, aprovat l’any 2006, s’emmarca en la Directiva 91/271/CEE, sobre el tractament d’aigües residuals urbanes, i en la Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE. El PSARU 2005 relaciona una llista exhaustiva i concreta d’actuacions en sistemes existents exigibles per la DMA per a l’any 2015, agrupades en dos escenaris (del 2006 al 2008, i del 2009 al 2014). Inclou més de 1.800 actuacions pel territori de Catalunya destinades a l’ampliació, la millora, l’adaptació i la remodelació d’estacions depuradores existents, i a l’execució de noves depuradores en nuclis urbans petits. Les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) i pretractaments de Catalunya garanteixen un retorn adequat al medi de les aigües residuals urbanes per evitar el deteriorament de les masses d’aigua, principi bàsic de la DMA. La xarxa construïda fins a l’any 2010 permetia tractar els cabals d’aigua residual del 90% de la població de Catalunya. Les instal·lacions de sanejament les construeix l’ACA d’acord amb la planificació establerta al PSARU. Tal com es presenta a la Figura 3.27, el nombre de depuradores en servei ha seguit una tendència creixent. L’any 2010 hi havia un total de 391 estacions depuradores en funcionament, considerant també les instal·lacions de pretractament. Durant el període 20062010, l’increment del nombre d’instal·lacions ha estat del 16% (Figura 3.27).
Figura 3.27 Evolució del nombre d’estacions depuradores en servei. 2002-2010. Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).
Sobre les característiques de les estacions depuradores cal destacar que el 89% eren de tipus biològic. En global, les depuradores treballaven gairebé a un 70% de la seva capacitat. L’any 2010 (Taula 3.26) es va tractar un volum total de 706 hm3 (1,93 hm3 diaris), tot i que la capacitat de tractament era de 1.040 hm3 anuals (2,85 hm3 diaris).
Taula 3.26 Evolució de les depuradores en servei, capacitat de tractament i cabal tractat. 2010. Tipus
Nombre de depuradores
Capacitat de tractament (m3/dia)
Capacitat de tractament (hm3/any)
Cabal tractat (hm3/any)
Biològica
347
2.782.032
1.015
627
Llacunatge / tractament tou
36
26.530
10
65
Tractament primari
6
1.605
0,6
11
Total EDAR
389
2.810.167
1.026
0
Pretractaments
2
40.000
15
4
Total 2010
391
2.850.167
1.040
706
Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).
Els rendiments de les EDAR en servei amb relació a l’eliminació de la contaminació van ser en general superiors al 90% durant pràcticament tot el període estudiat, tant per la matèria en suspensió com per la demanda biològica d’oxigen (DBO5) i la demanda química d’oxigen (DQO). A la Taula 3.27 es mostren aquests resultats.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
89
Taula 3.27. Rendiments de les EDAR en servei amb relació a l’eliminació de la contaminació. 2006-2010.
Nota: no s’han analitzat les plantes on l’efluent s’infiltra al terreny, que corresponen a la tipologia de fossa sèptica o que la seva posada en servei ha estat a finals d’any. Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).
Finalment, la Figura 3.28 mostra la previsió de construcció de noves estacions depuradores d’aigües residuals. El desembre del 2010 hi havia 130 estacions en construcció, 75 en projecte i 920 planificades.
h) Programa de tractament i gestió de fangs El Programa de tractament i gestió dels fangs s’emmarca dins del conjunt d’actuacions que porta a terme l’ACA. L’objectiu del Programa de fangs és l’optimització de la gestió dels biosòlids de depuració d’aigües residuals urbanes per adequar-la a l’estat dels factors que la condicionen i que es concreten en l’ordre de prioritat següent: Compliment de la normativa que regula la gestió dels biosòlids o fangs de depuració.
Figura 3.28 Estat d’execució del PSARU 2005. Desembre del 2010. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
Minimització de l’impacte ambiental derivat de la gestió. Minimització del cost econòmic associat a la gestió dels biosòlids (considerant tant els costos d’inversió com els d’explotació). El Programa inclou un conjunt de 29 actuacions en diferents plantes depuradores, de les quals dinou són digestions de fangs, quatre són ampliacions d’assecatges tèrmics, dues són ampliacions de compostatges i quatre són nous compostatges. L’objectiu és assolir una disposició del 70% per a valorització agrícola i del 30% per a valorització energètica. En el procés de depuració de les aigües residuals es genera aigua depurada i els biosòlids. Els biosòlids, o fangs de depuració, són residus orgànics formats per les matèries que s’han separat de l’aigua com a conseqüència dels processos fisicoquímics i biològics de tractament de depuració. S’utilitza el terme matèria fresca per fer referència al biosòlid en la seva presentació física, incloses tant les fraccions sòlides (matèria seca) com les líquides. S’utilitza el terme matèria seca per fer referència a la fracció sòlida del biosòlid (matèria orgànica i matèria mineral) sense considerar-ne el contingut d’aigua. Les EDAR en funcionament de Catalunya van generar l’any 2010 una quantitat total de 535.419 t de matèria fresca. La sequedat mitjana del fang deshidratat va ser del 24%; així doncs, es van produir 127.855 t de matèria seca. El 34% correspon a la depuradora del Besòs, i l’11%, a la depuradora del Baix Llobregat.
90 Els biosòlids es poden sotmetre a diferents tractaments orientats a reduir la massa i el volum, estabilitzar la fracció orgànica, higienitzar el material o adequar les característiques als usos o destinacions finals que es plantegin. A Catalunya, els tractaments utilitzats per assolir aquests objectius són la digestió aeròbia o anaeròbia, l’estabilització mitjançant llacunatges, el compostatge i l’assecatge tèrmic. La Figura 3.29 recull l’evolució dels tractaments a què van estar sotmesos els biosòlids durant la darrera dècada. S’observa l’increment del tractament en assecatge tèrmic pel restabliment de l’activitat al nou assecatge del Besòs, en detriment del compostatge en instal·lacions de titularitat privada (compostatge extern). Amb relació a la disposició final dels biosòlids, les principals destinacions són l’aplicació al sòl, la valorització energètica i l’eliminació en dipòsits controlats. Cada tipus de destinació és regulada per normatives de rang i abast diferents i requereix unes condicions tècniques específiques. La destinació més habitual dels biosòlids és la valoració agronòmica mitjançant l’aplicació directa al sòl. L’aplicació al sòl inclou els biosòlids que han estat aplicats directament a agricultura, el compost utilitzat en jardineria o com a fertilitzant i els biosòlids emprats en restauració d’activitats extractives. Com es recull a la Figura 3.30, des de l’any 2006 s’observa una tendència a incrementar la quantitat de biosòlid destinat a la valorització energètica, en detriment d’una part de l’aplicació al sòl i de la destinació a dipòsit controlat, que pràcticament s’ha eliminat.
Figura 3.29 Evolució dels tractaments aplicats als biosòlids, període 2001-2010. Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).
Evolució de les destinacions 500.000
Valorització energètica (cimentera)
450.000 400.000 350.000
Dipòsit controlat
300.000 250.000
Restauració de pedreres
200.000 150.000 100.000
Agricultura i jardineria
50.000 0 2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Figura 3.30 Evolució de la generació i la destinació del fang de depuradora. 2001-2010. Font: Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat, 2011.
3.3.7 La participació pública en la planificació i la gestió de l’aigua L’aplicació de la DMA inclou un procés participatiu que garanteixi la informació, la consulta i la participació activa dels ciutadans i ciutadanes i les entitats, tant en la valoració del diagnòstic com en la redacció dels programes de mesures. En aquest sentit, l’ACA i la Direcció General de Participació Ciutadana van impulsar entre el 2006 i el 2010 un ampli procés de participació pública en tot el territori català. Aquest procés es va dividir en dotze àmbits a les conques internes i quatre a les conques intercomunitàries, tal com es mostra a la Taula 3.28.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya El procés participatiu desenvolupat a cada conca va constar d’aproximadament divuit sessions de participació amb tallers sectorials adreçats a l’Administració, el sector agroramader i forestal, el sector empresarial i l’ambiental. Els tallers de propostes es van estructurar al voltant dels temes següents: contaminació urbana, industrial i sanejament, contaminació agrícola i ramadera, qualitat hidromorfològica i biològica, estalvis, consums i abastaments i cabals de manteniment. En el conjunt dels processos es van recollir 1.467 propostes, a les quals l’ACA va donar resposta en les corresponents sessions de retorn. Les propostes realitzades es van classificar com es mostra a la Figura 3.31.
91
Taula 3.28 Àmbits de participació ciutadana per a la implantació de la DMA. Àmbits de participació pública de la DMA Districte de conca fluvial de Catalunya 1. La Muga 2. El Fluvià 3. L’alt Ter 4. El baix Ter 5. Rieres de Llevant 6. La Tordera 7. El Besòs 8. El Cardener – l’alt Llobregat 9. El baix Llobregat – l’anoia 10. El Foix – Rieres del Garraf
Figura 3.31 Propostes sorgides en els processos de participació de la DMA. Font: Agència Catalana de l’Aigua.
11. El Gaià – el Francolí 12. Rieres meridionals Conques intercomunitàries
Les principals propostes sorgides en els processos de participació al districte de conca fluvial de Catalunya se sintetitzen en les onze propostes següents:
13. L’Ebre, la Sénia
1.
15. L’alt Segre
Millorar la qualitat hidromorfològica i biològica de totes les masses d’aigua, amb especial atenció als espais fluvials i els usos permesos. Regular les extraccions d’àrids, minimitzar/prohibir les extraccions dins l’espai fluvial i que en qualsevol cas no alterin la funcionalitat dels ecosistemes aquàtics, així com els aqüífers al·luvials associats.
14. El baix Segre
16. La Noguera Pallaresa, la Noguera Ribargorçana, la Garona Font: Agència Catalana de l’Aigua.
2.
Garantir la dinàmica natural dels cabals dels rius mitjançant la implantació dels cabals de manteniment allà on sigui necessari. Revisar les concessions actuals per poder garantir aquests cabals. El cabal de manteniment ha de ser prioritari davant d’altres usos.
3.
La tarifa ha de ser un mecanisme d’incentivació de l’estalvi d’aigua, tot afavorint els consums baixos i penalitzant els consums alts a partir d’una tarifa estructurada per blocs progressius.
4.
Millorar la qualitat de les aigües efluents provinents dels sistemes de sanejament, especialment de les estacions depuradores d’aigües residuals, alhora que es fomenta la reutilització de les aigües regenerades principalment per a usos industrials i agrícoles.
5.
Promoure la disminució de la contaminació industrial. Garantir i promoure que els efluents de les activitats industrials que aboquen a llera no afectin la qualitat dels ecosistemes aquàtics. Millorar el règim d’inspecció i control dels abocaments a llera i dels abocaments a les xarxes urbanes de sanejament.
6.
Millorar la connectivitat fluvial, tant longitudinal com transversal, tot recuperant el bon estat de les planes deltaiques, els aiguamolls i les maresmes sense fragmentar la connectivitat fluvial entre aquests espais i els rius. Difondre el valor d’aquests espais per mitjà de programes educatius per a tots els públics. Estudiar l’eliminació d’aquelles instal·lacions en desús que fragmenten la connectivitat longitudinal dels rius.
7.
Treballar per una gestió integral del cicle del nitrogen. Establir mecanismes de control efectius i àgils en el seguiment i l’aplicació dels nitrats. Difondre bones pràctiques agràries per a la reducció de l’impacte en el cicle integral de l’aigua. Analitzar l’impacte dels nitrats que originen totes les activitats. Incidir en les activitats agropecuàries perquè garanteixin una millor gestió dels residus.
8.
Assolir un model de planificació territorial que sigui sostenible. Disminuir l’impacte de les grans infraestructures, les urbanitzacions, els usos industrials i els agropecuaris. Els plans urbanístics han de tenir en compte la gestió del cicle integral de l’aigua i respectar el domini públic hidràulic. Pel que fa a la planificació territorial, els informes de l’Agència Catalana de l’Aigua han de ser vinculants.
9.
Avançar en la recuperació i la restauració de riberes, afavorint la biodiversitat que els és pròpia i la vegetació autòctona i respectant la seva funcionalitat ecològica. Dotar amb més pressupost aquestes actuacions i fer difusió dels ajuts que es concedeixen.
10. Potenciar mesures de recuperació de la morfologia del litoral. Evitar l’ocupació urbanística de les desembocadures dels rius. Fomentar marines seques, amb moratòries de construcció de ports, i habilitar camps d’ancoratge. Millorar la coordinació de les diferents administracions amb competències sobre el medi marí. 11. Promoure la creació i la posada en funcionament dels consells de conca amb la finalitat que esdevinguin organismes que permetin la gestió de les conques amb criteris consensuats i amb la participació plena dels actors del territori.
92
3.4
Indicadors Indicador 3.4.1 Estat global de les masses d’aigua
Tipus
Estat
Unitats
Nombre i percentatge
Periodicitat de càlcul
6 anys
Font
ACA
Tendència desitjada
Increment
Tendència 2006-2010
A la data de l’Informe no es disposa de dades anteriors al 2010 que permetin avaluar la tendència
Apartat on es presenta
3.1.2, 3.1.3, 3.1.4, 3.1.5
Estat global de les masses d’aigua
Definició Nombre de masses d’aigua en bon estat dins de cada tipus de masses d’aigua i percentatge respecte al total d’aquell tipus
2010
Aigües subterrànies Masses en bon estat (nombre)
26
Percentatge respecte a masses totals (%)
49
Rius Masses en bon estat (nombre)
91
Percentatge respecte a masses totals (%)
25
Embassaments Masses en bon estat (nombre)
24
Percentatge respecte a masses totals (%)
80
Estanys i zones humides Masses en bon estat (nombre)
42
Percentatge respecte a masses totals (%)
38
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Indicador 3.4.2 Demanda d’aigua de Catalunya Tipus
Estat
Unitats
hm3
Definició
Periodicitat de càlcul
6 anys
Font
ACA
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
A la data de l’Informe no es disposa de dades posteriors al 2007 que permetin avaluar la tendència
Apartat on es presenta
3.2.1
Demanda d’aigua total segons els usos i els sectors
Demanda d’aigua a Catalunya (hm3) Sectors
2007
Domèstic Serveis Municipals
348,0 123,0 26,0
Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.)
164,0
Total d’usos urbans Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials
661,0 2.072,8 41,3 2.114,1 177,0 2,2 179,2
Camps de golf i instal·lacions anàlogues
8,8
Balnearis Neu artificial Total d’usos recreatius TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS
0,3 1,7 10,8 2.965,1
93
94
Indicador 3.4.3 Demanda d’aigua de Catalunya Tipus
Pressió
Unitats
l/hab./dia
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ACA
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució
Apartat on es presenta
3.2.1
Definició
Demanda d’aigua per consum domèstic per habitant a Catalunya
Consum domèstic d’aigua per habitant a Catalunya (l/hab./dia)
2006
2007
2008
2009
2010
Domèstic
131
128
120
120
117
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Indicador 3.4.4 Reserves d’aigua en els embassaments Tipus
Pressió
Unitats
Nombre de municipis, km2 i percentatge sobre el total de Catalunya.
Periodicitat de càlcul
4 anys
Font
ACA
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
3.2.2
Definició Superfície i percentatge respecte al total de superfície de Catalunya, i nombre de municipis afectats i percentatge respecte al nombre de municipis de Catalunya de les zones declarades com a vulnerables per contaminació per nitrats al territori de Catalunya
Zones vulnerables per contaminació per nitrats
1998
2004
2008
SUPERFÍCIE Superfície declarada zona vulnerable (km2)
3.773
6.327
10.791
Percentatge respecte a la superfície total de Catalunya (%)
11,8%
19,8%
33,6%
203
322
421
21,5%
33,0%
44,5%
MUNICIPIS Municipis afectats (quantitat) Percentatge respecte al nombre total de municipis de Catalunya (%)
95
96
Indicador 3.4.5 Reserves d’aigua en els embassaments Tipus
Resposta
Unitats
hm3
Definició
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ACA
Tendència desitjada
Proximitat a la capacitat màxima
Tendència 2006-2010
Irregular: disminució en períodes de sequera i augment en períodes amb més precipitació i menor demanda. El volum mitjà dels darrers deu anys ha assolit a tot estirar el 55% de la capacitat màxima
Apartat on es presenta
3.2.1
Volum mitjà, mínim i màxim d’aigua embassada, així com la mitjana dels darrers deu anys, en els embassaments de Catalunya
Conques internes
2006
2007
2008
2009
2010
Volum mitjà (hm3)
467,5
301,9
330,9
563,8
572,1
Volum mínim (hm3)
341,4
185,5
147,4
450,0
467,5
Volum màxim (hm3)
592,3
395,1
520,5
649,9
639,3
Volum mitjà dels 10 últims anys (hm3)
415,7
410,6
388,8
383,9
414,4
Conques intercomunitàries
2006
2007
2008
2009
2010
Volum mitjà (hm3)
2.028,6
2.095,2
2.266,7
2.611,0
2.904,8
Volum mínim (hm3)
1.308,1
1.283,2
1.327,9
2.203,2
2.645,0
Volum màxim (hm3)
2.506,7
2.849,5
3.003,0
3.110,2
3.365,8
Volum mitjà dels 10 últims anys (hm3)
2.584,4
2.453,6
2.374,7
2.352,0
2.386,7
Capacitat màxima (hm3)
Capacitat màxima (hm3)
753,9
3.812,8
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Indicador 3.4.6 Volum d’aigua depurada reutilitzada Tipus
Resposta
Unitats
hm3
Definició
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ACA
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Cabal tractat: augment Percentatge de reutilització: irregular perquè varia en funció de les precipitacions. En anys amb menys disponibilitat del recurs es produeix més volum i percentatge més elevat de reutilització
Apartat on es presenta
3.3.6
Quantitat d’aigua residual tractada, i volum i percentatge d’aigua depurada reutilitzada respecte al total tractat entre els anys 2006 i 2010
Reutilització d’aigua a Catalunya (hm3)
2006
2007
2008
2009
2010
Cabal tractat Aigua residual depurada reutilitzada Percentatge de reutilització
686 24 3
661 45 7
664 40 6
675 43 6
706 33 5
97
98
3.4.7 Volum d’aigua dessalinitzada Tipus
Resposta
Unitats
hm
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ACA
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
3.3.6
Definició
3
Volum anual d’aigua dessalinitzada
Producció aigua dessalinitzada (hm3)
2006
2007
2008
2009
2010
Cabal tractat
9,53
5,55
10,1
6,5
7,1
3,4
10,7
Aigua residual depurada reutilitzada
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
3.5
99
Documentació i fonts consultades
AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2002. La dessalinitzadora de la Tordera. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2003. Actuacions i tasques a realitzar i desenvolupar per a la futura implementació de la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE). Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2005. Caracterització de masses d’aigua i anàlisi del risc d’incompliment dels objectius de la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE) a Catalunya (conques intra i intercomunitàries). Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2007. Memòria 2006. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2008a. Memòria 2007. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2008b. Evolució de l’episodi de sequera 2007/08. Memòria de gestió. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2009. Memòria 2008. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010a. Memòria 2009. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010b. Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010c. Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Document en informació pública. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010d. Programa de mesures del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010e. Estimació i prognosi de la demanda d’aigua a Catalunya. Bases tècniques. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2011a. Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2011b. Memòria 2010. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT. 2011. Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya.
Pàgines web consultades Agència Catalana de l’Aigua www.gencat.cat/aca
Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) www.idescat.cat
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
101
4. Medi Atmosfèric
- Atmospheric Environment - Medio Atmosférico Resum A Catalunya, la majoria de la població viu en ambients urbans, i d’aquesta població, una part significativa està exposada, intermitentment, a altes concentracions de contaminants. La contaminació atmosfèrica és perjudicial per a la salut i contribueix negativament a les malalties respiratòries i cardíaques, sobretot per a grups vulnerables formats per persones amb malalties cardiorespiratòries, dones embarassades, gent gran i infants. En conseqüència, l’interès de les persones i la demanda d’informació amb relació a la qualitat de l’aire ha anat creixent els darrers anys. Per avaluar l’estat de l’aire i conèixer amb exactitud la seva qualitat es va zonificar tot el territori català a partir d’una sèrie de factors que determinen que el tipus d’àrea resultant tingui nivells d’immissió aproximadament homogenis en tot el seu àmbit geogràfic. Aquest factors són les condicions de dispersió dels contaminants, les emissions existents, l’ocupació del sòl, la ubicació de la zona segons si es troba en una àrea urbana, suburbana o rural, i el tipus de font emissora que afecta l’àrea: àrea de trànsit, industrial o de fons. El resultat ha estat un mapa de quinze zones de qualitat de l’aire. Les principals fonts d’emissió de contaminants atmosfèrics són el transport terrestre i la mobilitat de persones amb mitjans motoritzats, algunes indústries, la generació elèctrica, el transport aeri i marítim i els sectors domèstics i de serveis. En general, la qualitat de l’aire a Catalunya és bona, tot i que entre els contaminants principals que trobem a l’aire n’hi ha tres que destaquen per sobre dels altres: els òxids de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i les matèries particulades de diferents mides, a les quals en alguns moments s’afegeix pols d’origen africà que ens arriba en determinades circumstàncies meteorològiques (PM10 i PM2,5). Durant el període que comprèn aquest informe, aquests contaminants han superat, algunes vegades, el valor límit establert en la normativa reguladora de la qualitat de l’aire. El NO2 ha presentat superacions a l’àrea de Barcelona i a la del Vallès i el Baix Llobregat, que corresponen a les zones de qualitat de l’aire 1 i 2, respectivament. Les superacions dels valors límit de les PM10, per la seva naturalesa, es donen per tot el territori català, però és a les zones de qualitat de l’aire 1 i 2 on presenten els resultats més negatius. L’ozó troposfèric no és emès directament a l’atmosfera per una font, sinó que es forma a partir de reaccions químiques activades per la llum solar i la temperatura; és, doncs, un contaminant secundari. Això fa que l’època dels màxims d’ozó coincideixi amb la primavera i el principi de l’estiu. Els precursors de l’ozó es desplacen pel territori empesos pels vents i generen aquest compost amb la irradiació solar, la qual cosa fa que les seves concentracions puguin estar a qualsevol punt del territori, tot i que a causa de les brises i els corredors orogràfics té punts de concentració predominants a les zones situades a la plana de Vic, Catalunya Central i, fins i tot, a zones del Pirineu Oriental. En resposta a les pressions sobre la qualitat de l’aire s’han adoptat diverses mesures i protocols amb l’objectiu de mitigarles. Així, l’any 2006 el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 226/2006, de 23 de maig, pel qual es declaren zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i per a les partícules, que declarava 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona com a zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric pels contaminants NO2 i PM10, a fi de millorar la qualitat de l’aire actuant sobre els focus emissors de les zones afectades i, d’aquesta manera, complir els valors límit fixats per la Unió Europea. Per tal de reduir les emissions d’aquests dos contaminants, l’any 2007 es va aprovar un Pla d’actuació que recull 73 mesures distribuïdes en diferents àmbits d’actuació. De l’ambient atmosfèric no tan sols ens interessa la qualitat de l’aire, sinó que, a més a més, és un medi on es transmet el soroll i la llum, que són dos elements que en certes circumstàncies esdevenen contaminació. El soroll, en el cas d’exposicions intenses o molt continuades a nivells importants, redueix la qualitat de vida i pot afectar la salut. Es considera que la població està exposada a nivells de soroll elevats quan els nivells d’immissió sonora diürns són superiors a 65 dB, o els nocturns a 55 dB. Els mapes estratègics de soroll són l’eina que permet redactar els plans d’acció per a la millora i la recuperació de l’entorn acústic on això sigui necessari.
102 Pel que fa a la contaminació lluminosa, a més de l’afectació que pot tenir sobre les persones, pertorba la biodiversitat i la visió de l’univers i produeix un consum innecessari de recursos energètics. Per donar resposta a la pressió que genera la il·luminació artificial al medi nocturn es va crear una normativa d’ordenació ambiental de l’enllumenament en il·luminació exterior. Com a resultat d’això, des de l’any 2006 fins al 2010, tot i que la població catalana va créixer un 5,3%, el consum total d’energia per a l’enllumenat es va reduir un 17%.
Summary In Catalonia, the majority of the population lives in urban environments, and a significant part is intermittently exposed to high concentrations of pollutants. Air pollution is harmful to health and worsens respiratory and heart diseases, especially for vulnerable groups with cardiorespiratory diseases, pregnant women, the elderly and children. Consequently, people’s interest and the demand for information on air quality has increased in recent years. To assess the state of the air and accurately establish its quality, the whole Catalan territory was zoned based on a number of factors so that the resulting types of area have approximately uniform emission levels throughout their geographical scope. These factors are the conditions for dispersing pollutants, existing emissions, land use, the location of the area (urban, suburban or rural) and the type of emission source affecting the area: traffic, industry or background. The result was a map of 15 air-quality zones. The main sources of atmospheric pollutant emissions are road transport and motorised traffic, some industries, electricity generation, air and sea transport and domestic sectors and services. In general, air quality is good in Catalonia, although among the main pollutants found in the air, three stand out above the rest: nitrogen oxides (NO2), tropospheric ozone (O3) and particulate matter of different sizes, with the occasional addition of African dust that comes in certain weather conditions (PM10 and PM2.5). During the period covered by this report, in some cases these pollutants exceeded the limits established by air quality regulations. NO2 showed excess levels in the Barcelona area and the El Vallès and Baix Llobregat regions, corresponding to air quality areas 1 and 2, respectively. Excess levels of PM10, by their nature, occur throughout Catalonia, but air quality areas 1 and 2 show the worst results. Ozone is not emitted directly into the atmosphere by a source, but is formed from chemical reactions activated by sunlight and temperature; it is therefore a secondary pollutant. This means that the time of peak ozone levels coincides with the spring and early summer. Ozone precursors are dispersed throughout the territory by winds and produce this compound with solar radiation, which means that their concentrations can be found at any point in the country. However because of breezes and mountain corridors, concentration points predominate in areas located in the Vic plain, central Catalonia and even parts of the eastern Pyrenees. In response, various measures and protocols have been adopted to mitigate pressures on air quality. Thus, in 2006 the Catalan Government passed Decree 226/2006 of 23 May declaring various towns in regions of El Barcelonès, El Vallès Oriental, El Vallès Occidental and El Baix Llobregat special atmospheric environment protection areas due to the pollutant nitrogen dioxide and particles, and declared 40 municipalities in the Metropolitan Region of Barcelona special atmospheric environment protection areas due to the pollutants NO2 and PM10, in order to improve air quality by acting on emission points in the affected areas and thus comply with the limits set by the European Union. To reduce emissions of these two pollutants, in 2007 a plan of action was approved that included 73 measures distributed in different areas of action. Not only is air quality of interest in the atmospheric environment, but it is also the medium that transmits noise and light, which are two elements that become pollution in certain circumstances. Noise in case of intense or long-lasting exposure to high levels reduces quality of life and can affect health. The population is considered to be exposed to high noise levels when daytime noise emission levels are higher than 65 dB, or 55 dB at night. Strategic noise maps are a tool for drafting action plans for the improvement and recovery of the acoustic environment where necessary. As for light pollution, as well as its possible effect on people, it can harm biodiversity and astronomical observation and produce unnecessary consumption of energy resources. In response to the pressure generated by artificial lighting at night, environmental regulations were established regarding outdoor lighting. As a result, from 2006 to 2010, although the Catalan population grew by 5.3%, total energy consumption for lighting was reduced by 17%.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
103
Resumen En Cataluña la mayoría de la población vive en ambientes urbanos, y de esta, una parte significativa está expuesta, intermitentemente, a altas concentraciones de contaminantes. La contaminación atmosférica es perjudicial para la salud; contribuye negativamente a las enfermedades respiratorias y cardiacas, sobre todo para grupos vulnerables formados por personas con enfermedades cardiorrespiratorias, mujeres embarazadas, ancianos y niños. En consecuencia, el interés de las personas y la demanda de información en relación con la calidad del aire han ido creciendo en los últimos años. Para evaluar el estado del aire y conocer con exactitud su calidad se zonificó todo el territorio catalán a partir de una serie de factores que determinan que el tipo de área resultante tenga niveles de inmisión aproximadamente homogéneos en todo su ámbito geográfico. Estos factores son las condiciones de dispersión de contaminantes, las emisiones existentes, la ocupación del suelo, la ubicación de la zona según se encuentre en un área urbana, suburbana o rural, y el tipo de fuente emisora que afecta al área: área de tráfico, industrial o de fondo. Como resultado de ello se elaboró un mapa de 15 zonas de calidad del aire. Las principales fuentes de emisión de contaminantes atmosféricos son el transporte terrestre y la movilidad de personas con medios motorizados, algunas industrias, la generación eléctrica, el transporte aéreo y marítimo, así como los sectores domésticos y de servicios. En general, la calidad del aire en Cataluña es buena, aunque entre los contaminantes principales que encontramos en el aire hay tres que destacan sobre los demás: los óxidos de nitrógeno (NO2), el ozono troposférico (O3) y las materias particuladas de distintos tamaños, a las que en algunos momentos se suma polvo de origen africano que nos llega en determinadas circunstancias meteorológicas (PM10 y PM2,5). Durante el periodo que abarca este informe, estos contaminantes han superado, en algunas ocasiones, el valor límite establecido en la normativa reguladora de la calidad del aire. El NO2 ha presentado superaciones en el área de Barcelona y en la de El Vallès y El Baix Llobregat, que corresponden a las zonas de calidad del aire 1 y 2, respectivamente. Las superaciones de los valores límite de las PM10, por su naturaleza, se registran en todo el territorio catalán, pero es en las zonas de calidad del aire 1 y 2 donde presentan los resultados más negativos. El ozono troposférico no lo emite directamente a la atmósfera una fuente, sino que se forma a partir de reacciones químicas activadas por la luz solar y la temperatura; es, por lo tanto, un contaminante secundario. Por ello, la época de los máximos de ozono coincide con la primavera y principios del verano. Los precursores del ozono se desplazan por el territorio empujados por los vientos y generan este compuesto con la irradiación solar, lo que implica que sus concentraciones puedan registrarse en cualquier punto del territorio, aunque debido a las brisas y corredores orográficos, tiene puntos de concentración predominantes en las zonas situadas en la llanura de Vic, la Cataluña central e, incluso, en zonas del Pirineo oriental. En respuesta a las presiones sobre la calidad del aire se han adoptado varias medidas y protocolos con el objetivo de mitigarlas. Así, en el año 2006 el Gobierno de la Generalitat aprobó el Decreto 226/2006, de 23 de mayo, por el que se declaran zona de protección especial del ambiente atmosférico diversos municipios de las comarcas de El Barcelonès, El Vallès Oriental, El Vallès Occidental y El Baix Llobregat para el contaminante dióxido de nitrógeno y para las partículas, que declaraba cuarenta municipios de la Región Metropolitana de Barcelona como zonas de protección especial del ambiente atmosférico para los contaminantes NO2 y PM10, a fin de mejorar la calidad del aire actuando sobre los focos emisores de las zonas afectadas y, de este modo, cumplir con los valores límite fijados por la Unión Europea. Para reducir las emisiones de estos dos contaminantes en el año 2007 se aprobó un plan de actuación que recoge 73 medidas distribuidas en diferentes ámbitos de actuación. Del ambiente atmosférico no solo nos interesa la calidad del aire, sino que este es un medio donde se transmite el ruido y la luz, dos elementos que en determinadas circunstancias también contaminan. El ruido, en caso de exposiciones intensas o muy continuas a niveles importantes, reduce la calidad de vida y puede afectar a la salud. Se considera que la población está expuesta a niveles de ruido elevados cuando los niveles de inmisión sonora diurnos son superiores a 65 dB, o los nocturnos, a 55 dB. Los mapas estratégicos de ruido son la herramienta que permite redactar los planes de acción para la mejora y recuperación del entorno acústico donde esto resulte necesario. En cuanto a la contaminación luminosa, además de la afectación que puede tener sobre las personas, perturba la biodiversidad, la visión del universo y produce un consumo innecesario de recursos energéticos. Para responder a la presión que genera la iluminación artificial sobre el medio nocturno se creó una normativa de ordenación ambiental del alumbrado en iluminación exterior. Como resultado de esta normativa, desde el año 2006 al 2010, aunque la población catalana creció un 5,3 %, el consumo total de energía para el alumbrado se redujo en un 17 %.
104
4.1
Estat del medi atmosfèric
Quan es parla de l’estat del medi atmosfèric es considera: Contaminació atmosfèrica Contaminació acústica Contaminació lluminosa L’atmosfera és la coberta gasosa que embolcalla la Terra. Aquesta coberta està formada per un conjunt de components que estan en equilibri i que determinen el clima del planeta. Quan altres substàncies alienes a la composició de l’atmosfera passen a formar-ne part durant un cert temps es consideren contaminants atmosfèrics. Aquests contaminants poden alterar-ne l’equilibri i afectar-ne la dinàmica i el comportament. Dins d’aquest concepte de contaminants també hi són incloses totes aquelles substàncies que conformen l’atmosfera quan es presenten en concentracions superiors a les naturals. Les erupcions volcàniques i les tempestes de sorra poden provocar episodis de contaminació atmosfèrica; tot i així, quan es parla de contaminació atmosfèrica es fa referència a accions d’origen antròpic. Els contaminants principals que s’estudien i s’avaluen a Catalunya són: els compostos de nitrogen —NO (monòxid de nitrogen), NO2 (diòxid de nitrogen), NOx (òxids de nitrogen), NH3 (amoníac)—; les partícules iguals o menors a 10 μm i iguals o menors a 2,5 μm; els oxidants fotoquímics —O3 (ozó), peròxids, aldehids—; els compostos de sofre —SO2 (diòxid de sofre), H2S (sulfur d’hidrogen), H2SO4 (àcid sulfúric), mercaptans i sulfurs—; els compostos de carboni —CO (monòxid de carboni), CO2 (diòxid de carboni), CH4 (metà), HCT (hidrocarburs totals)—, i els halògens i els compostos halogenats —Cl2 (clor), HCl (clorur d’hidrogen), HF (sulfur d’hidrogen) i CFC (clorofluorocarbonats). Dins del període temporal que comprèn aquest Informe (2006-2010) i en el marc de la Unió Europea, aquests contaminants estaven regulats per la Directiva 96/62/CE del Consell, de 27 de setembre de 1996, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient, la Directiva 99/30/CE, de 22 d’abril de 1999, relativa als valors límit de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen i òxids de nitrogen, partícules i plom en l’aire ambient i la Directiva 00/69/CE, de 16 de novembre de 2000, relativa als valors límit del monòxid de carboni i el benzè. Aquestes directives van ser transposades a l’ordenament jurídic espanyol per diversos reials decrets, en concret: Reial decret 1073/2002, de 18 d’octubre, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb el diòxid de sofre, el diòxid de nitrogen, òxids de nitrogen, partícules, plom, benzè i monòxid de carboni. Reial decret 812/2007, de 22 de juny, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació a l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics. L’any 2008 es va aprovar la Directiva 2008/50/CE, de 21 de maig, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa. Aquesta Directiva va refondre la normativa vigent anterior (Directiva 96/62/CE, Directiva 1999/30/CE, Directiva 2000/69/CE, Directiva 2002/3/CE i Decisió 97/101/CE), excepte la Directiva 2004/107/CE sobre arsènic, cadmi, níquel, mercuri i hidrocarburs aromàtics policíclics. Aquesta normativa recull els criteris d’avaluació i gestió de la qualitat de l’aire. Per poder conèixer la qualitat de l’aire a Catalunya, dur a terme l’avaluació de la qualitat de l’aire i complir la normativa relacionada, es disposa, entre altres eines, de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA). És un sistema de detecció dels nivells d’immissió dels principals contaminants de l’atmosfera, format per una xarxa d’aparells de mesurament distribuïts pel territori de Catalunya, que té com a objectiu principal vigilar la qualitat de l’aire, obtenir els nivells de concentració a l’aire dels principals contaminants atmosfèrics i, mitjançant els resultats dels mesuraments obtinguts, dur a terme les actuacions necessàries per millorar la qualitat de l’aire quan calgui. D’aquesta manera, si per alguna raó se superen els valors límit establerts per la normativa, es poden detectar en temps real i es poden dur a terme les actuacions que calguin en un moment determinat. Quant als sons, segons el tipus, la durada, el lloc i el moment en què es produeixen, poden ser molestos o incòmodes i arribar a alterar el benestar fisiològic o psicològic dels éssers vius; llavors en diem soroll i es considera contaminació acústica. Per tal d’avaluar l’estat i les fonts del soroll, l’any 2005 es va aprovar el Decret 245/2005, de 8 de novembre, pel qual es fixen els criteris per a l’elaboració dels mapes de capacitat acústica. D’acord amb aquest Decret, els ajuntaments havien d’elaborar un mapa de capacitat acústica (mapa d’objectius pel que fa al medi acústic del municipi) amb els nivells d’immissió dels emissors acústics a què és aplicable la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica a les zones urbanes, als nuclis de població i, en alguns casos, a les zones del medi natural.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
105
L’any 2009, el Decret 245/2005 va ser modificat pel Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i se n’adapten els annexos. En aquest context, s’han elaborat els mapes de situació acústica existent. Aquests mapes representen els nivells de soroll ambiental produïts per diferents fonts de soroll en una zona determinada. D’altra banda, la il·luminació artificial a la nit s’ha fet imprescindible per a l’activitat i la mobilitat humana nocturna. Tanmateix, qualsevol il·luminació artificial a la nit provoca una distorsió en el medi. La llum artificial que no és imprescindible i necessària per fer visibles les activitats humanes és una contaminació lluminosa innecessària i inútil que cal evitar. La llum intrusa o molesta és la llum artificial que rep un objecte o espai sense que li correspongui, és a dir, il·luminar un espai que no ha de ser il·luminat, com ara la llum procedent d’una lluminària exterior i que il·lumina el dormitori d’un veí durant la nit, de manera que pertorba el son de les persones. És per això que, durant el període comprès entre els anys 2006 i 2010, la majoria dels ajuntaments dels municipis catalans, el 76% l’any 2009, tenien formulat el Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior, el qual té l’objectiu d’eliminar en la mesura del possible la llum que s’escapa del seu objectiu concret.
4.1.1 Contaminants atmosfèrics Un contaminant atmosfèric és el nom que rep tota substància aliena a la composició de l’atmosfera, que hi passa i s’hi queda durant un cert temps. També són incloses dins d’aquest concepte totes aquelles substàncies que conformen l’atmosfera quan es presenten en concentracions superiors a les naturals. Aquestes substàncies no són sempre d’origen antropogènic: accions naturals com ara erupcions volcàniques i tempestes de sorra poden provocar episodis de contaminació atmosfèrica. Així i tot, quan es parla de contaminació atmosfèrica es fa referència a accions d’origen antropogènic. Els contaminants principals que s’estudien i s’avaluen són: Compostos de nitrogen: NO (monòxid de nitrogen), NO2 (diòxid de nitrogen), NOx (òxids de nitrogen), NH3 (amoníac) Partícules iguals o menors a 10 μm i iguals o menors a 2,5 μm Oxidants fotoquímics: O3 (ozó), peròxids, aldehids Compostos de sofre: SO2 (diòxid de sofre), H2S (sulfur d’hidrogen), H2SO4 (àcid sulfúric), mercaptans i sulfurs Compostos de carboni: CO (monòxid de carboni), CO2 (diòxid de carboni), CH4 (metà), HCT (hidrocarburs totals) Halògens i compostos halogenats: Cl2 (clor), HCl (clorur d’hidrogen), HF (sulfur d’hidrogen), CFC (clorofluorocarbonats) Els contaminants es classifiquen, segons el seu origen, en primaris i secundaris. Els primaris procedeixen directament de les fonts d’emissió d’aquests contaminants i, en canvi, els secundaris s’originen a l’atmosfera, a partir de diferents processos i reaccions dels contaminants primaris. Parlem de nivells d’emissió quan ens referim a la quantitat d’un contaminant alliberada a l’atmosfera en un temps determinat. El nivell d’immissió, en canvi, és la quantitat de contaminants existents per unitat de volum d’aire qualsevol que en sigui la naturalesa, i es relaciona directament amb la qualitat de l’aire.
4.1.2 Qualitat de l’aire a) Zonificació del territori: zones de qualitat de l’aire (ZQA) L’avaluació de la qualitat de l’aire està determinada per la legislació europea, que es transposa a les lleis espanyoles. En el període comprès entre els anys 2006 i 2010, el marc normatiu relatiu a l’avaluació i la gestió de la qualitat de l’aire ambient estava definit pel Reial decret 1073/2002, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb el diòxid de sofre, el diòxid de nitrogen, òxids de nitrogen, partícules, plom, benzè i monòxid de carboni; el Reial decret 812/2007, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació a l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics, i la Directiva 2008/50/CE, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.
106 Per obtenir la informació sobre els nivells de concentració dels principals contaminants atmosfèrics a l’aire s’utilitza la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), que és un complex sistema de detecció i gestió que permet disposar d’aquesta informació. Per avaluar la contaminació atmosfèrica, d’acord amb la normativa vigent, Catalunya es divideix en quinze zones de qualitat de l’aire (ZQA) (vegeu la Taula 4.1). Cadascuna d’aquestes zones té unes característiques pròpies pel que fa a l’orografia, la climatologia, la densitat de població, la quantitat i les característiques de les emissions de contaminants d’origen industrial o generades per la mobilitat i els nivells d’immissió registrats en els punts de mesurament. Cada ZQA té un comportament intern similar pel que fa a les condicions de dispersió dels contaminants. Dins de cada zona de qualitat de l’aire hi ha diferents tipologies d’àrees en funció de l’ocupació del sòl o de quina és la font emissora dels contaminants predominant: Nivell 1. Tipologies per ocupació del sòl: urbana / suburbana / rural Nivell 2. Tipologies per tipus de font emissora: trànsit / industrial / fons Cada punt del territori pertany a una zona de qualitat de l’aire i està caracteritzat per una tipologia d’àrea. Aquesta distribució permet extrapolar de manera fiable les dades d’immissió registrades sense que calgui disposar d’un punt de mesurament a cada municipi o nucli de població.
Taula 4.1 Denominació i característiques principals de les zones de qualitat de l’aire a Catalunya. ZQA
Aglomeració
Nombre de municipis
Superfície (km²)
Habitants 1
Densitat (hab./km²)
Punts de mesurament XVPCA
1
Àrea de Barcelona
Sí
19
341
2.858.770
8.383
31
2
El Vallès – el Baix Llobregat
Sí
61
1.177
1.383.189
1.175
25
3
El Penedès – el Garraf
No
70
1.418
458.500
323
12
4
Camp de Tarragona
No
49
994
436.193
439
11
5
Catalunya Central
No
85
2.764
288.681
104
8
6
Plana de Vic
No
38
806
145.623
181
6
7
El Maresme
No
33
501
516.777
1.031
5
8
Comarques de Girona
No
117
3.672
402.163
110
11
9
L’Empordà
No
85
1.346
262.372
195
2
10
L’Alt Llobregat
No
51
2.090
65.991
32
8
11
Pirineu Oriental
No
51
2.794
64.432
23
2
12
Pirineu Occidental
No
33
2.918
27.053
9
1
13
Prepirineu
No
26
2.414
23.185
10
2
14
Terres de Ponent
No
146
4.710
367.801
78
4
15
Terres de l’Ebre
No
80
3.951
208.505
53
13
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. 1 Anuari estadístic de Catalunya 2010 (IDESCAT).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
107
Les zones de qualitat de l’aire queden distribuïdes sobre el territori segons mostra la Figura 4.1.
b) Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) La Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) és un sistema de detecció dels nivells d’immissió dels principals contaminants de l’atmosfera, format per una xarxa d’aparells de mesurament distribuïts pel territori de Catalunya. Va ser creada per la Llei 22/1983, de 21 de novembre i definida per l’Ordre de 20 de juny de 1986 i està adscrita administrativament a l’actual Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (abans Departament de Medi Ambient i Habitatge). Les dades obtingudes per mitjà de la XVPCA permeten avaluar la qualitat de l’aire per zones. La XVPCA té una estructura piramidal amb la base formada pels punts de mesurament i el vèrtex en el Centre Receptor i Coordinador de Dades. Els punts de mesurament són els punts del territori on s’ubiquen els equips de mostreig i d’anàlisi de contaminants atmosfèrics, tant si són de tipus manual com automàtic (Taula 4.2).
Figura 4.1 Mapa de les zones de qualitat de l’aire. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Taula 4.2 Estadístiques de la XVPCA el 31 de desembre de 2010. Estadístics de la XVPCA el 31 de desembre de 2010
Nombre
Punts de mesurament1
141
Punts de mesurament amb mesuraments manuals
107
Mesuraments manuals
318
2
Punts de mesurament amb mesuraments automàtics
81
Mesuraments automàtics3
272
Municipis on hi ha punts de mesurament de la XVPCA
88
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. 1 Els punts on hi ha mesuraments manuals i automàtics només es compten una vegada. 2 S’han considerat els mesuraments de PM10, PM2.5, HCl, Cl2, benzè, benzo(a)pirè, PST, As, Cd, Ni, Pb i pluja àcida. 3 S’han comptat com a mesuraments automàtics: CO, H2S, SO2, NOx, O3, PM10 automàtics, analitzador de pluja àcida.
El Centre Receptor i Coordinador de Dades té com a missió vetllar pel compliment de la legislació i definir els criteris que regulen el funcionament de la xarxa, coordinar i supervisar els centres d’anàlisi, gestionar la qualitat de l’aire del seu àmbit territorial i transmetre la informació generada als organismes que correspongui. Els centres d’anàlisi són els responsables de la generació, la transmissió i la validació de les dades relatives a la qualitat de l’aire dels punts de mostreig que tenen assignats.
c) Avaluació de la qualitat de l’aire Els contaminants més destacats a Catalunya pels seus valors són el diòxid de nitrogen (NO2), les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm (PM10) i l’ozó troposfèric (O3). Pel que fa a l’O3, que és un contaminant d’origen fotoquímic, és a dir, que es forma per l’acció de la llum solar i en presència d’òxids de nitrogen i hidrocarburs, sobretot durant l’estiu i en episodis anticiclònics, es poden superar en determinades zones de Catalunya els valors límit indicats per la legislació sobre la qualitat de l’aire. Pel que fa a la resta de contaminants de l’aire avaluats durant el període comprès entre l’any 2006 i el 2010, hi va haver algunes superacions puntuals de H2S, Cl2 i HCl; la resta de contaminants mesurats complien la normativa, i no es van detectar superacions respecte dels compostos de sofre (SO2) i dels compostos de carboni (CO, C6H6 i PM2,5).
108
Figura 4.2. Vista d’una part de la ciutat de Barcelona des de l’Observatori Fabra. La franja fosca no és ni el mar ni l’horitzó, sinó la zona de concentració d’aerosols a les capes més baixes de la ciutat. Foto: Alfons Puertas. Observatori Fabra.
A continuació es descriu l’estat de l’aire pel que fa als contaminants més rellevants: diòxid de nitrogen, partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm i ozó.
r Diòxid de nitrogen (NO2) El diòxid de nitrogen és un gas de color marró i d’olor irritant. És tòxic en altes concentracions i intervé en la boira fotoquímica. Les principals fonts emissores d’aquest contaminant són el transport, les centrals tèrmiques, la combustió de carburants líquids, de sòlids o de gas natural, les incineradores, les cimenteres, les fàbriques de vidre i les refineries. El diòxid de nitrogen afecta la salut de les persones. Perjudica els pulmons i incrementa les afeccions respiratòries. Pot provocar mal de gola i en persones sensibles a les al·lèrgies pot provocar reaccions asmàtiques. També actua de manera nociva sobre plantes si estan sotmeses a baixes concentracions durant llargs períodes d’exposició. La legislació vigent fins a l’any 2010 era el Reial decret 1073/2002, que transposava la Directiva 96/62/CE, la Directiva 99/30/ CE i la Directiva 00/69/CE. Aquest Reial decret determinava els nivells de qualitat de l’aire amb l’objectiu d’evitar, prevenir o reduir efectes nocius per a la salut humana i definia uns valors límit amb uns marges de tolerància, per tal d’arribar als objectius que perseguia de manera progressiva. Aquests marges s’anave n escurçant amb el pas dels anys fins a arribar als valors límit definitius. Així, l’any 2006, s’havien de complir els paràmetres següents: 1. Valor límit anual per a la protecció de la salut humana més el marge de tolerància: 48 µg/m3. 2. Valor límit horari per a la protecció de la salut humana més el marge de tolerància: 240 µg/m3. No es pot superar més de divuit vegades per any. 3. Llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries: 400 µg/m3. L’any 2010, els marges de tolerància ja no eren aplicables i els límits de compliment eren: 1. Valor límit anual per a la protecció de la salut humana: 40 µg/m3. 2. Valor límit horari per a la protecció de la salut humana: 200 µg/m3. No es pot superar més de divuit vegades per any. 3. Llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries: 400 µg/m3. A la Taula 4.3 es presenta el nombre d’estacions de la ZQA1 i la ZQA2 que van superar el valor límit anual de NO2 que marcava la normativa per als diferents anys en el període 2006-2010.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
109
Taula 4.3 Nombre d’estacions que van superar el valor límit anual de NO2 a les zones ZQA1 i ZQA2. 2006-2010. ZQA
Contaminant
Superacions 2006
Superacions 2007
Superacions 2008
Superacions 2009
Superacions 2010
Estacions
1
NO2
4
6
6
10
9
15
2
NO2
2
2
3
5
8
11
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
A la resta de zones de qualitat de l’aire que configuren el territori català, no es va produir cap superació dels valors límit permesos per a aquest contaminant entre els anys 2006 i 2010. Per al període que comprèn aquest informe, i per a aquest contaminant, es pot constatar que les zones més urbanitzades i industrialitzades del país, les zones de qualitat de l’aire 1 i 2, que pertanyen a l’àrea de Barcelona, i al Vallès i el Baix Llobregat, respectivament, presentaven els valors més desfavorables de qualitat de l’aire (Figura 4.3). Totes les superacions del període comprès entre els anys 2006 i 2010 s’han donat en aquestes dues zones de qualitat de l’aire. A la Figura 4.4 i a la Figura 4.5, respectivament, es mostra l’evolució detallada de les mitjanes anuals a les diferents estacions, pel que fa a la ZQA1 i la ZQA2. Al gràfic i en barres, es marca el valor límit anual (VLa en verd) i el marge de tolerància (MdT) en color groc quan s’aplica.
Figura 4.3 Mapa de les zones de qualitat de l’aire i les zones amb superacions de NO2. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Figura 4.4 Mitjana anual de la concentració de diòxid de nitrogen a la zona ZQA1. 2006-2010.
Figura 4.5 Mitjana anual de la concentració de diòxid de nitrogen a la zona ZQA2. 2006-2010.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
La disminució dels marges de tolerància d’any en any explica l’augment del nombre de superacions de la mitjana anual per a aquest paràmetre. Les superacions s’han produït bàsicament en estacions urbanes i suburbanes de trànsit elevat i industrials i la causa principal n’és el trànsit.
110 Si analitzem el territori de Catalunya globalment i calculem la mitjana anual total, sense distingir entre tipus d’estacions (Figura 4.6), s’ob serva que, a grans trets, del 2006 al 2010 es manté una tendència força estable.
r Partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) Les PM10 són partícules sòlides o líquides que entren a l’atmosfera procedents de fonts naturals i antropogèniques. Aquestes partícules tenen una mida inferior a 10 μm. Les fonts emissores antropogèniques són el trànsit; fonts estacionàries de combustió com ara la calefacció domèstica, la indústria, la incineració de residus industrials i urbans i les centrals tèrmiques de combustibles fòssils; la construcció; les pedreres i la mineria; les cimenteres; la indústria ceràmica; les foneries; els focs forestals i agrícoles, i l’agricultura. La majoria de partícules emeses d’origen antropogènic cauen en el rang respirable, en el sentit que poden accedir a la regió toràcica si són partícules amb una grandària inferior a 10 μm. A més, la composició química del material particulat pot contenir una important varietat de substàncies perilloses per a la salut.
Figura 4.6 Mitjana anual de la concentració de diòxid de nitrogen a Catalunya. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
D’altra banda, també hi pot haver episodis de contaminació per PM10 provocats per accions naturals com ara tempestes de sorra i erupcions volcàniques. Pel que fa als valors límit relatius a les PM10, el Reial decret 1073/2002, que va estar vigent fins a l’any 2010, no donava cap marge de tolerància a partir del 2005. Els valors límit per a la qualitat de l’aire amb relació a les PM10 estaven formats pels paràmetres següents: 1. 2.
Valor límit anual per a la protecció de la salut humana: 40 µg/m3. Valor límit diari per a la protecció de la salut humana: 50 µg/m3. No es pot superar més de 35 vegades per any.
La Taula 4.4 presenta el nombre de superacions dels valors límit anuals que marcava la legislació (40 µg/m3). Aquests valors estaven calculats sobre les mitjanes anuals de les dades preses per les diverses estacions de mesurament de cada zona de qualitat de l’aire. Només es presenten les ZQA que han tingut alguna superació d’aquest valor límit. Taula 4.4 Nombre de superacions dels valors límit anuals a les estacions de cada zona de qualitat de l’aire pel que fa a partícules de menys de 10 μm (PM10). 2006-2010. 2006
2007
2008
2009
2010
ZQA
Contaminant
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
1
PM10
12
14
12
17
7
18
5
21
3
23
2
PM10
18
22
12
20
7
22
3
22
1
23
3
PM10
3
3
1
3
1
3
1
6
4
PM10
5
7
1
7
1
8
0
7 1
6
5
PM10
5
6
2
6
6
PM10
3
3
3
3
8
PM10
2
5
1
5
9
PM10
14
PM10
1
2
1
2
7
4
0
2
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Els factors que originen les superacions dels límits establerts són majoritàriament el transport i localment la indústria. Altres factors com ara intrusions de masses de pols sahariana i, també, obres poden generar episodis d’augment de les PM10 i contribuir a la superació dels valors límit. L’any 2006, d’acord amb els informes pluviomètrics elaborats pel Servei Meteorològic de Catalunya, el període comprès entre el febrer i l’agost va ser considerat de sec a molt sec. Aquest dèficit va ser crític a la zona de la Catalunya Central, agreujat, a més, per intrusions de masses de pols sahariana. En conseqüència, les superacions van ser més nombroses que les d’anys posteriors. L’any 2007 també hi va haver superacions dels valors límit, encara que amb una lleugera tendència a la disminució a tot el territori, malgrat que les causes no responien a una reducció de les emissions, sinó a les condicions meteorològiques del període considerat.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
111
Tanmateix, l’any 2008 es constatava una tendència a la disminució a tot el territori. Hi va haver set punts amb superacions a la zona de qualitat de l’aire 1; també set superacions a la zona 2, pràcticament la meitat que a l’any anterior, i una superació a les zones 3, 4 i 9. L’any 2009, la tendència a la millora va continuar, tot i que es van superar els valors límit en cinc dels 21 punts de mesurament de la zona de qualitat de l’aire 1 i també es van superar en tres dels 22 punts de mesurament de la zona de qualitat de l’aire 2. A la zona de qualitat de l’aire 3, també es va superar en un punt industrial dels sis existents en aquesta zona. L’any 2010 es va superar el valor límit de les mitjanes anuals en tres punts de la zona de qualitat de l’aire 1 i un punt a les zones de qualitat de l’aire 2 i 5. Pel que fa als valors límit diaris, que no es poden superar més de 35 vegades en un any, les dades mesurades per les estacions ubicades a les zones de qualitat de l’aire ens mostren que segueixen el patró d’evolució i tendència a la millora observada en el nombre de superacions dels valors límit de les mitjanes anuals. La Taula 4.5 presenta les estacions on el nombre de superacions dels valors límit diaris va ser superior a 35 vegades per any, el màxim que permetia el Reial decret 1073/2002; només es presenten les estacions que han tingut alguna superació d’aquest valor límit. La Figura 4.7, la Figura 4.8, la Figura 4.9, la Figura 4.10 i la Figura 4.11 mostren la representació geogràfica dels resultats anualment. Taula 4.5 Nombre de superacions dels valors límit diaris més de 35 vegades a les estacions de cada zona de qualitat de l’aire pel que fa a les partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2006-2010. 2006
2007
2008
2009
2010
ZQA
Contaminant
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
1
PM10
12
14
14
17
9
18
8
21
2
PM10
14
22
11
20
7
22
1
22
3
PM10
2
3
1
3
1
3
1
6
4
PM10
3
7
1
7
5
PM10
3
6
1
6
6
PM10
2
3
2
3
7
PM10
0
4
1
4
8
PM10
1
5
1
5
14
PM10
1
2
1
2
15
PM10
1
2
0
Superacions
Estacions
No hi va haver cap superació d’aquest contaminant durant l’any 2010
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Figura 4.7 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2006. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
112
Figura 4.8 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2007.
Figura 4.9 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2008.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Figura 4.10 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2009.
Figura 4.11 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2010.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
En el període 2006-2010, tal com mostra la Figura 4.12, s’ha constatat una disminució en la mitjana anual d’aquest contaminant. La mateixa tendència es presenta a la ZQA1 i la ZQA2 (Figura 4.13 i Figura 4.14).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Figura 4.12 Mitjana anual de la concentració de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) a Catalunya. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Figura 4.13 Mitjana anual de la concentració de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) a la ZQA1. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Figura 4.14 Mitjana anual de la concentració de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) a la ZQA2. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
113
114
r Ozó troposfèric (O3) L’ozó es troba de manera natural a l’atmosfera. La seva concentració és màxima a uns 20 km d’altura, dins de l’estratosfera. És l’anomenada capa d’ozó, que protegeix els éssers vius de les radiacions ultraviolades procedents del Sol i, per tant, és beneficiosa per a nosaltres. D’altra banda, l’ozó també es troba a la capa de l’atmosfera més propera a la superfície terrestre, l’anomenada troposfera, que comprèn el tram d’atmosfera entre el sòl i uns 10 km d’altura. Aquest ozó s’anomena ozó troposfèric. Quan es troba en concentracions superiors a les habituals a l’atmosfera pot ser considerat un contaminant atmosfèric. L’ozó troposfèric d’origen natural es forma a partir dels òxids de nitrogen (NOx) presents de manera natural a l’atmosfera i dels compostos orgànics volàtils (COV) biogènics, emesos, fonamentalment, per plantes aromàtiques; però també es forma per intrusions d’ozó estratosfèric (s’estima que és el 23% del total) o per descàrregues elèctriques d’una tempesta. Com a contaminant, l’ozó no és emès directament a l’atmosfera per una font, sinó que es forma a partir de reaccions fotoquímiques (activades per la llum solar) entre contaminants primaris; per això s’anomena contaminant secundari. Concretament, es forma ozó quan coexisteixen els òxids de nitrogen (NOx), els compostos orgànics volàtils (COV) i una radiació solar intensa al llarg d’un període de temps prou llarg. És per això que l’època dels màxims d’ozó coincideix amb la primavera i el principi de l’estiu. Els principals precursors de l’ozó (NOx i COV) s’emeten de manera natural o com a conseqüència de les activitats humanes. Les reaccions que condueixen a la formació i la destrucció de l’ozó són moltes i complexes, de manera que la concentració d’ozó en un lloc determinat depèn de diversos factors, entre els quals es compta la radiació solar, la temperatura i, sobretot, la concentració de precursors, que provenen majoritàriament del trànsit i de les indústries. En funció de la concentració i la durada de l’episodi, l’ozó pot causar diferents efectes: tos, irritacions a la faringe, irritacions al coll, irritacions als ulls, dificultats respiratòries (efecte de gola seca), disminució del rendiment, empitjorament de la funció pulmonar i símptomes de malestar general (cansament, mal de cap o decaiguda). Cal tenir en compte que aquests símptomes també poden tenir altres causes i que difícilment es poden distingir de les pertorbacions generals de l’estat de la salut. D’altra banda, la sensibilitat a l’ozó pot variar molt d’una persona a una altra. Allò que és nociu per a una persona pot no tenir cap efecte sobre una altra, cosa que no permet distingir, de manera clara, els grups de risc especial. Tanmateix, les persones que, a priori, podrien resultar més afectades són els malalts de cor i de pulmó i, en segon lloc, els nens, els altres malalts i la gent gran. La normativa vigent fins a l’any 2010, el Reial decret 1796/2003, de 26 de desembre, relatiu a l’ozó en l’aire ambient que transposava la Directiva 2002/3/CE, de 12 de febrer, relativa a l’ozó en l’aire ambient, d’una banda, establia uns paràmetres que s’havien de complir per assolir uns valors objectius amb els quals es tendia a la qualitat de l’aire desitjada i, de l’altra, establia un valor llindar d’informació a la població sobre les mitjanes horàries i un llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries. 1. 2.
Llindar d’informació a la població sobre les mitjanes horàries: 180 µg/m3 Llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries: 240 µg/m3
En el període 2006-2010, el llindar d’alerta només es va assolir una vegada en un punt de mesurament de la zona de qualitat de l’aire 3, a Vilanova i la Geltrú. En aquest període, la qualitat de l’aire respecte a l’ozó no va ser l’òptima, ja que en diversos punts del territori es va superar el llindar d’informació a la població. L’any 2006 va ser un any amb moltes hores de superació del llindar d’informació a la població. L’any 2007 es va produir una davallada molt significativa i, a partir d’aquí, el període 2007-2010 es caracteritza per un augment progressiu del nombre d’hores de superació del llindar d’informació a la població. Aquestes superacions es concentren majoritàriament a la plana de Vic i al Camp de Tarragona. A la plana de Vic arriba l’ozó generat a partir dels precursors que són emesos a l’aglomeració urbana de Barcelona i són transportats pel vent. En canvi, al Camp de Tarragona, l’ozó que s’hi mesura s’ha generat a partir dels precursors emesos a la ciutat de Tarragona i a les activitats industrials del voltant. Aquestes superacions són episodis de curta durada que s’enregistren a partir de migdia. La Taula 4.6 presenta les estacions on es va superar el llindar d’informació a la població segons el màxim permès pel Reial decret 1769/2003. La Figura 4.15, la Figura 4.16, la Figura 4.17, la Figura 4.18 i la Figura 4.19 mostren la representació geogràfica dels resultats anualment.
115
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Taula 4.6 Nombre de superacions del llindar d’informació a la població a les estacions de cada zona de qualitat de l’aire pel que fa a l’ozó (O3). 2006-2010. 2006
2007
2008
2009
2010
ZQA
Contaminant
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
Superacions
Estacions
1
O3
0
0
1
11
1
12
1
15
4
13
2
O3
0
10
0
10
0
10
0
10
7
10
3
O3
5
2
0
2
1
2
0
2
2
2
4
O3
13
5
1
4
4
5
9
5
7
5
5
O3
3
2
0
2
0
2
0
2
0
2
6
O3
48
3
3
3
4
3
40
4
82
3
7
O3
1
1
0
1
0
1
0
1
1
1
8
O3
10
4
2
4
5
4
0
5
9
5
9
O3
6
2
0
2
0
1
0
1
0
1
10
O3
0
0
1
1
0
1
5
1
3
1
11
O3
11
2
0
2
0
2
1
2
10
2
13
O3
8
1
0
1
0
1
0
1
0
1
14
O3
2
3
1
3
0
2
2
2
0
2
15
O3
3
4
0
5
0
5
0
6
0
6
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Figura 4.15 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2006.
Figura 4.16 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2007.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
116
Figura 4.17 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2008.
Figura 4.18 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2009.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Figura 4.19 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
Pel que fa al màxim horari de cada any enregistrat a les estacions de tot Catalunya, així com el percentatge d’estacions on s’ha superat el llindar d’informació a la població, han disminuït respecte al 2006, si bé hi ha un increment del 2008 ençà (Figura 4.20 i Figura 4.21). En aquest cas es mostren els percentatges de les estacions on s’ha superat el llindar d’informació a la població respecte del total d’estacions que hi ha a Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Màxim dels màxims horaris d'ozó
Percentatge estacions amb incidència respecte el total 100% 90% 80% 70% 60% 50% 40% 30% 20% 10% 0%
2006
2007
2008
2009
117
2010
Figura 4.20 Percentatge d’estacions on s’ha superat el llindar d’informació a la població respecte del total d’estacions on es mesura la concentració d’ozó (O3). 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
255 250 245 240 235 230 225 220 215 210 205 200
2006
2007
2008
2009
2010
Figura 4.21 Màxim anual de les mitjanes horàries de concentració d’ozó (O3) mesurades anualment a totes les estacions de Catalunya. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.
r Altres contaminants principals avaluats Com s’ha comentat més amunt, a banda dels tres contaminants analitzats, a Catalunya, per mitjà de la XVPCA se n’analitzen i avaluen d’altres que també afecten el territori català i que també estan legislats pel Reial decret 812/2007 i, a escala europea, per mitjà de la Directiva 2004/107/CE. En aquest sentit i amb relació al període comprès entre el 2006 i el 2010, pel que fa al monòxid de carboni (CO), a metalls pesants com ara arsènic (As), cadmi (Cd), níquel (Ni) i plom (Pb), al benzè (C6H6), al benzo(a)pirè i al clor (Cl), la qualitat de l’aire al territori va ser bona: els valors mesurats van estar per sota dels indicats per la legislació i no van presentar cap problemàtica al territori ni cap augment significatiu. En general s’observa que els nivells es van mantenir. Pel que fa al diòxid de sofre (SO2), el sulfur d’hidrogen (H2S) i el clorur d’hidrogen (HCl), la qualitat de l’aire al territori va ser en general bona, tot i que hi va haver alguna superació puntual i en llocs molt concrets dels dos últims contaminants: H2S: algunes superacions esporàdiques del valor límit semihorari a la zona de qualitat de l’aire 6 (Catalunya Central), a la zona de qualitat de l’aire 4 (Camp de Tarragona) i a la 15 (Terres de l’Ebre). Aquestes superacions estaven associades a problemes en la gestió de determinades instal·lacions. No es van apreciar variacions significatives d’any en any. HCl: va comportar alguna superació puntual del valor objectiu diari al Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i la Catalunya Central a causa d’activitats industrials properes als punts de mesuraments.
4.1.3 Qualitat acústica del territori Realitzar qualsevol activitat humana comporta gairebé sempre un nivell de so més o menys elevat. Segons el tipus, la durada, el lloc i el moment on es produeixen, els sons poden ser molestos o incòmodes i arribar a alterar el benestar fisiològic o psicològic dels éssers vius; llavors en diem soroll i es considera contaminació. Així doncs, l’increment significatiu dels nivells acústics del medi passen a ser contaminació acústica, un dels factors importants de deteriorament de la qualitat ambiental del territori. En aquest sentit, el desenvolupament urbanístic, en determinats indrets, comporta la convivència d’activitats industrials o de lleure i infraestructures amb zones residencials. Això implica que hi pot haver nivells elevats d’exposició a la contaminació acústica que generen molèsties o afeccions a la salut de les persones. Per tal d’avaluar l’estat i les fonts del soroll, l’any 2005 es va aprovar el Decret 245/2005, de 8 de novembre, pel qual es fixen els criteris per a l’elaboració dels mapes de capacitat acústica. D’acord amb aquest Decret, els ajuntaments havien d’elaborar un mapa amb els objectius per assolir pel que fa als nivells ambientals de soroll (mapes de capacitat acústica) segons les característiques de diferents zones del nucli urbà i, de vegades, del medi natural del municipi respectiu (zones de sensibilitat acústica). En la mesura que són objectius per assolir, aquest aspecte es desenvolupa a l’apartat 4.3 («Resposta»). L’any 2009, la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i el Decret 245/2005 van ser modificats pel Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i se n’adapten els annexos. En el marc d’aquesta normativa s’han elaborat els mapes de situació acústica existent. Aquests mapes representen els nivells de soroll ambiental produïts per diferents fonts de soroll en una zona determinada. Es poden realitzar mitjançant mesuraments in situ o mitjançant càlculs i ús d’eines informàtiques que calculen els models de predicció dels nivells de soroll ambient als diferents punts del territori que s’estudia. Es basen en l’obtenció de dades del nivell de soroll ambiental existents, en un nombre suficient i representatiu, de manera que permetin estimar les condicions acústiques mitjançant una mostra temporal i espacial.
118
Figura 4.22 Exemple de mapa de la situació acústica existent. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
A partir de l’encreuament de les dades de situació acústica existent i de la població afectada s’obtenen els mapes estratègics de soroll d’aglomeracions, el resultat dels quals, entre d’altres, és el nombre d’habitants exposats a un nivell de soroll que es pot comparar amb els límits diürns i nocturns de nivell de soroll establerts per la legislació. Aquests mapes es realitzen per a les aglomeracions de més de 100.000 habitants. Els annexos de la Llei 16/2002 assenyalen que els nivells d’immissió són els que es mostren a la Taula 4.7.
Taula 4.7 Valors límit i valors d’atenció dels nivells d’immissió acústica, en dB(A). Zones de sensibilitat acústica
Valors límit d’immissió dB(A)
Valors d’atenció dB(A)
Dia
Nit
Dia
Nit
A, alta
60
50
65
60
B, moderada
65
55
68
63
C, baixa
70
60
75
70
Font: Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica.
Entre els anys 2007 i 2008 hi havia fets cinc mapes estratègics de soroll (les dades que s’aporten corresponen a valors en període diürn), que estimaven la població exposada a nivells de soroll per als índexs i els rangs següents: t Lden, índex de soroll dia-vespre-nit, amb els rangs: < 55, 55-60, 60-65, 65-70, 70-75 i > 75 dB(A) t Ln, índex de soroll nit, amb els rangs: < 50, 50-55, 55-60, 60-65, 65-70 i > 70 dB(A)
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
119
r Barcelonès I (municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs) Al municipi de Barcelona, es va treballar amb una població total d’1.609.271 habitants, mentre que al municipi de Sant Adrià de Besòs la població objecte d’aquest estudi va ser de 32.510 habitants. Tal com mostra la Figura 4.23, de les dades que es van obtenir l’any 2007 respecte de l’índex Lden, es desprèn que el 44,9% de la població es trobava per sota dels 65 dB(A), mentre que un 27% es trobava entre els 65 i els 70 dB(A), un 22,8% estava exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A), i un 5,2% es trobava exposada a nivells de soroll superiors a 75 dB(A).
Població Exposada % Lden dB(A)
Figura 4.23 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Barcelonès I, 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
27%
23%
23% 10%
<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75
5%
12%
Quan a l’índex Ln, de les dades que es van obtenir es desprenia que el 18,8% de la població estava per sota de 50 dB(A), mentre que del 81,2% restant, el 27,7% es trobava en nivells compresos entre 55 i 60 dB(A), el 24,1% entre 60 i 65 dB(A), el 8,7% entre 65 i 70 dB(A), i només un 0,7% superava els 70 dB(A).
Població Exposada % Ln dB(A) 27%
Figura 4.24 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Barcelonès I. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
20%
24%
<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70
9%
19% 1%
r Barcelonès II (municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet) Al municipi de Badalona, es va treballar amb una població total de 216.671 habitants, mentre que al municipi de Santa Coloma de Gramenet la població objecte d’aquest estudi va ser de 121.742 habitants. De les dades obtingudes l’any 2007, pel que fa a l’índex Lden, es desprèn que el 25% de la població es trobava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 27% es trobaria entre els 65 i els 70 dB(A), un 5% estaria exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A) i un 1% es trobaria exposada a nivells de soroll superiors a 75 dB(A). La majoria de la població, un 42%, es trobava en el rang dels 60 als 65 dB(A).
Població Exposada % Lden dB(A)
Figura 4.25 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Barcelonès II. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
42%
27% 17% 8%
5% 1%
<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75
120
En aquest cas, per l’índex Ln, s’observa que el 22% de la població era per sota de 50 dB(A), mentre que, del 78% restant, el 24% es trobava en nivells compresos entre 55 i 60 dB(A), el 10%, entre 60 i 65 dB(A), i el 4%, entre 65 i 70 dB(A).
Població Exposada % Ln dB(A)
Figura 4.26 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Barcelonès II. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
40% 24%
10%
22%
<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70
4% 0%
r Baix Llobregat I (municipis de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí) Les dades de població amb les quals es va treballar per realitzar els càlculs de població exposada en els municipis que formen part de l’aglomeració del Baix Llobregat I són: L’Hospitalet de Llobregat: 255.683 habitants Cornellà de Llobregat: 76.146 habitants Esplugues de Llobregat: 40.376 habitants Sant Feliu de Llobregat: 43.748 habitants Sant Joan Despí: 30.062 habitants Sant Just Desvern: 16.677 habitants De les dades obtingudes l’any 2007 i per a l’índex Lden, es desprèn que el 36% de la població es trobava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 35% es trobaria entre els 60 i els 65 dB(A), un 23%, entre els 65 i els 70 dB(A), un 5% estaria exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A) i un 1% es trobaria a nivells superiors a 75 dB(A). Figura 4.27 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Baix Llobregat I. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
De les dades de l’índex Ln es desprèn que el 33% de la població estava per sota de 50 dB(A), mentre que, del 67% restant, el 33% es trobava en nivells compresos entre 50 i 55 dB(A), el 21% es trobava entre el 55 i 60 dB(A), l’11%, entre 60 i 65 dB(A), i només un 2%, entre 65 i 70 dB(A).
Població Exposada % Ln dB(A)
Figura 4.28 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Baix Llobregat I. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i
33%
Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
21%
33%
11%
0%
2%
<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
121
Vallès Occidental I (municipis de Sabadell, Barberà del Vallès i Badia del Vallès) En l’aglomeració del Vallès Occidental I es va treballar amb una població total de 249.821 habitants (dades del 2008). De les dades obtingudes a l’any 2008, amb relació a l’índex Lden es desprèn que el 40% de la població estava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 52% es trobava entre els 60 i els 70 dB(A), un 6% estava exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A) i un 2% estava exposada a nivells superiors a 75 dB(A).
Població Exposada % Lden dB(A)
Figura 4.29 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental I. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
33%
26% 19%
<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75
6%
14%
2%
Els resultats de l’índex Ln mostren que el 34% de la població estava per sota de 50 decibels, mentre que, del 66% restant, el 37% es trobava en nivells compresos entre 50 i 55 decibels, el 19%, entre 55 i 60 decibels, i el 7%, entre 60 i 65 decibels. Aquest indicador mostra també que nivells de soroll superiors a 65 dB(A) només afecten el 3% de la població.
Població Exposada % Ln dB(A)
Figura 4.30 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental I. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i
37%
Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
19% 34%
<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70
7% 1% 2%
Vallès Occidental II (municipi de Terrassa i barri de Can Tries, de Viladecavalls) Al municipi de Terrassa, es va treballar amb una població total de 192.604 habitants, mentre que al barri de Can Tries, del municipi de Viladecavalls, la població objecte d’estudi va ser de 2.038 habitants. De les dades obtingudes l’any 2008, es desprèn que el 41% de la població es trobava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 16% es trobaria entre els 65 i els 70 dB(A) i un 6% estaria exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A). Cal destacar que no es detecten nivells superiors a 75 dB(A) en cap punt de l’àrea d’estudi.
Població Exposada % Lden dB(A) 37%
26% 16% 15%
<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75
Figura 4.31 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental II. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
6% 0%
Dels resultats de l’índex Ln s’observa que el 60% de la població estava per sota de 50 decibels, mentre que, del 40% restant, el 12% es trobava en nivells compresos entre 55 i 60 decibels, i el 8%, entre 60 i 65 decibels. No s’observen nivells de soroll superiors a 65 dB(A) en aquest indicador.
122
Població Exposada % Ln dB(A)
Figura 4.32 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental II. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
20% 60%
12%
<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70
8% 0%
Els mapes de situació acústica existent s’utilitzen, a més de per elaborar els mapes estratègics de soroll, també per elaborar diagnosis dels nivells de soroll ambiental d’un municipi, avaluar la distribució dels nivells sonors en l’espai i en el temps, entre d’altres.
4.1.4
Protecció del medi nocturn
Tot i que la nostra percepció de l’estat del medi ambient habitualment parteix del que observem durant el dia (el paisatge, la visió del cel i de la terra, la nitidesa de l’aire, etc.), durant la nit es produeixen un seguit de processos amb característiques específiques de les hores nocturnes i que s’associen a l’existència de foscor. Així, per exemple, algunes espècies animals presenten cicles vitals i pautes de reproducció i d’alimentació que substancialment es donen de dia, i d’altres que bàsicament es donen de nit. De fet, l’alteració de les condicions d’il·luminació del nostre entorn, de manera que les nits potser no són prou fosques, pot provocar distorsions en l’equilibri biològic i ecològic de persones, animals, plantes i ecosistemes i també dificulta l’observació i l’estudi del firmament. La contaminació lluminosa o la resplendor lluminosa del fons del cel és un fenomen físic que es produeix a partir de la llum emesa per fonts naturals (lluna i estrelles) i de la llum artificial emesa a l’atmosfera. La resplendor del cel d’origen natural té les quatre fonts següents: La llum solar reflectida per la lluna i la Terra. La brillantor de l’atmosfera superior, que és una aurora permanent. La llum solar reflectida per la pols interplanetària, anomenada llum zodiacal. La llum dels estels, els objectes celestes o les nebuloses (masses o gasos difusos de pols interestel·lar que apareixen com a taques de llum boirosa). La il·luminació artificial també augmenta la resplendor del cel nocturn i és la font antropogènica que provoca l’augment de resplendor natural del cel, que considerem contaminació lluminosa. Aquesta contaminació es caracteritza per l’augment del fons de resplendor del cel nocturn a causa de la dispersió de llum procedent de la il·luminació artificial. Aquest augment de llum artificial pertorba i altera les propietats del medi receptor i posa en risc la visió del cel nocturn i l’equilibri i la funció dels ecosistemes. Les accions antropogèniques per reduir la resplendor del cel només es poden fer amb intervencions sobre la llum artificial. Figura 4.33 Fotografia de la contaminació lluminosa produïda per una instal·lació d’il·luminació exterior incorrecta. Foto: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
123
La contaminació lluminosa és una conseqüència no desitjada de la il·luminació artificial exterior i inclou tres efectes: L’increment de la resplendor del cel La llum intrusa o molesta L’enlluernament La llum que provoca la resplendor del cel pot ser emesa directament per les fonts de llum o pot ser reflectida per la superfície il·luminada. Aquesta llum és dispersada a l’atmosfera per les molècules de gasos o partícules, que produeixen un fons lluminós. La contaminació lluminosa redueix la capacitat de veure les estrelles, pel fet que disminueix el contrast entre les estrelles i el fons de cel. Per això, la contaminació lluminosa ha despertat un gran interès entre els col lectius d’astrònoms. El cel en el zenit d’una zona suburbana típica és d’unes cinc o deu vegades més brillant que el fons natural i la brillantor del cel d’una zona urbana pot ser de 25 a 50 vegades superior a la natural.
4.1.5 Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric Els darrers anys s’ha produït un augment considerable del nombre de xarxes de comunicacions sense fil, especialment de les de telefonia mòbil. Amb l’objectiu d’apropar aquests serveis a la ciutadania, s’han instal·lat els sistemes radiants (antenes) a prop de les zones habitades, fet que ha despertat inquietud en alguns ciutadans i ciutadanes sobre els possibles efectes de les ones electromagnètiques en la salut de les persones i, en alguns casos, sobre l’impacte visual en el paisatge. Actualment, a Catalunya hi ha al voltant de 5.600 emplaçaments de radiocomunicació, dels quals uns 3.400 s’emplacen en demarcació urbana i uns 2.200 en demarcació no urbana.
4.2
Pressió
Quan es parla de pressió envers a l’atmosfera, sovint ens referim a les fonts emissores de contaminants atmosfèrics a l’aire, però també s’hi inclouen els contaminants acústics, lluminosos i radioelèctrics. Les principals fonts d’emissió de contaminants atmosfèrics són el transport terrestre de mercaderies i de mobilitat de persones amb mitjans motoritzats, algunes indústries, la generació elèctrica, el transport aeri i marítim i els sectors domèstics i de serveis. Dels principals contaminants emesos, els que presenten els índexs més negatius al nostre país són els òxids de nitrogen, les matèries particulades de diferents mides i un contaminant secundari, que no prové de fonts concretes, sinó d’una reacció entre diversos elements i fenòmens, que és l’ozó troposfèric. A banda d’aquests contaminants se segueixen i es controlen, tal com exigeix la legislació vigent, altres contaminants atmosfèrics: àcid sulfhídric (H2S), monòxid de carboni (CO), metalls pesants (Ni, Cd, As, Pb), benzè (C6H6), clor (Cl2), àcid clorhídric (HCl) i hidrocarburs aromàtics policíclics.
El trànsit rodat, ferroviari i aeri, algunes activitats industrials, activitats de lleure i, en alguns casos, el veïnatge esdevenen contaminació acústica. Les pressions que condicionen aquest tipus de contaminació, en gran mesura, són la massificació de la vida urbana, l’increment de les infraestructures de transport i la progressiva industrialització. Per tal de conèixer-ne l’abast de les fonts de soroll, i actuar en conseqüència, s’elaboren els mapes estratègics de soroll per a aglomeracions de més de 100.000 habitants. La llum artificial que no és imprescindible per a les activitats humanes esdevé contaminació lluminosa que cal evitar. Un mal ús o l’abús de la il·luminació artificial, a més de l’afectació que pot tenir sobre les persones, pertorba la biodiversitat i la visió de l’univers i produeix un consum innecessari de recursos energètics.
124
4.2.1
Fonts emissores que afecten la qualitat química de l’aire
La principal causa d’afectació sobre la qualitat química de l’aire prové de l’alliberament de contaminants a partir d’una font, el que es coneix com a emissions antropogèniques. La Taula 4.8 mostra el llistat de les principals fonts emissores i els contaminants principals emesos per cadascuna. També hi ha factors naturals que aporten elements que deterioren l’estat químic de l’atmosfera. Taula 4.8 Principals fonts emissores antropogèniques i principals contaminants atmosfèrics emesos per cadascuna. Altres metalls pesants
Principals contaminants emesos per les fonts emissores Principals fonts emissores antropogèniques SO2
NO2
CO
Centrals tèrmiques
x
x
x
x
Cimenteres
x
x
x
x
Cremacions agrícoles
H2S
COV
HCl
Cl2
x
Depuradores d’aigües residuals
Pb
x x
x
Extracció d’àrids i mineria
x
Fàbriques de ceràmica Fàbriques de vidre
PST
x
x
x
x
x
x
x
Fabricació de pintures
x x
x
Fabricació de pasta de paper
x
x
Foneries
x
Incineradores
x
x
Indústria d’adobs
x x
x
x
x x
x
Indústria química
x
Indústria que utilitza dissolvents
x
Plantes asfàltiques
x
x
x
Processos de combustió: Gas natural Combustibles líquids i sòlids
x
x
x
x
x
x
Processos de mòlta Refineries
x x
x
x
x
x
x
x
x
x
x
x
x
x
x
Transport: Gasolina Gasoil
x
x
GLP
x
x
GN
x
x
Biodièsel
x
x
Bioetanol
x
x
x x
x x
Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Les principals fonts d’emissió es classifiquen en els àmbits següents: Transport terrestre i mobilitat Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt Generació elèctrica de potència ≥ 50 MWt Transport aeri Transport marítim Domèstic i de serveis En aquest apartat es fa una descripció de les fonts antropogèniques d’emissió de contaminants que afecten totes les zones de qualitat de l’aire, però principalment les de les zones 1 i 2, i per als contaminants òxids de nitrogen (NOx) i les partícules de diàmetre inferior a 10 μm (PM10). Aquestes dues zones són les que tenen unes pressions més elevades a causa de les activitats que s’hi duen a terme i que tenen una qualitat de l’aire més baixa amb relació a aquests contaminants. Per això són zones qualificades com de protecció especial de l’ambient atmosfèric de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
125
a) Transport terrestre i mobilitat Les emissions del transport terrestre provenen de fonts mòbils associades al moviment de béns i persones. Segons l’origen de les emissions es poden classificar en: Combustió que genera òxids de nitrogen i partícules de diàmetre inferior a 10 μm. Desgast de pneumàtics, frens i paviment que generen partícules de diàmetre inferior a 10 μm. Les emissions del transport terrestre depenen del tipus de vehicle, la seva antiguitat, la cilindrada, el tipus de combustible utilitzat i la velocitat de circulació. Altres factors que cal considerar són el manteniment general del vehicle i el tipus de conducció. Dins d’aquest àmbit s’avaluen les emissions associades a la circulació de vehicles per carreteres principals, carreteres secundàries i trànsit urbà. A Catalunya, les dades de qualitat de l’aire durant el període 2006-2010 mostraven un estancament o un lleuger augment dels nivells de NO2 i les estacions que presentaven un grau més elevat de superació dels límits establerts per al diòxid de nitrogen són les que reben la incidència directa del trànsit urbà. Entre les causes de les superacions dels valors límit de NO2, des del món científic s’apuntaven com a més probables les següents: De les dades de l’inventari d’emissions es dedueix que el trànsit és la font que genera més òxids de nitrogen i els vehicles dièsel són els que hi contribueixen en més proporció. Els nivells d’emissió d’òxids de nitrogen (NOx) dels vehicles dièsel en condicions de circulació reals són molt superiors als determinats pel cicle de conducció europeu que s’utilitza per a l’homologació de vehicles d’acord amb les normatives Euro (New European Driving Cycle, NEDC), especialment en condicions de trànsit urbà intens; la qualitat de l’aire en carrers amb edificis alts i mala dispersió poden ser entre un 7% i un 40% superiors. Quant a les PM10, una de les fonts emissores és el trànsit rodat, tant pel desgast dels pneumàtics i els frens dels vehicles com per la resuspensió de les partícules que es troben a les vies per on circulen.
b) Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt Les emissions industrials es poden classificar depenent del tipus de font com a: Emissions canalitzades: són les emissions que s’alliberen a l’atmosfera a través d’estructures tancades com ara les xemeneies i es consideren focus puntuals. Emissions difuses: són les emissions que s’alliberen a l’atmosfera directament des del lloc en què han estat generades i es consideren focus d’àrea, per exemple les emissions produïdes per les activitats extractives. Les emissions del sector industrial, les activitats extractives, la combustió i la cogeneració de potència < 50 MWt depenen de les característiques i les matèries primeres utilitzades, del disseny de les instal·lacions, del producte fabricat, del combustible i del funcionament de les mesures correctores adoptades. El principal contaminant emès per les activitats extractives són les partícules i aquestes emissions poden ser fugitives, és a dir, emissions no canalitzades que s’emeten lliures cap a l’atmosfera, o difuses amb diferents orígens: Les generades pel processament de material (plantes de tractament). Les atribuïbles a la manipulació de productes pulverulents en abassegaments. Les generades pel trànsit de vehicles en vials i superfícies no pavimentades a causa de la resuspensió de les partícules del sòl. Les ocasionades pel trànsit a causa del desgast de pneumàtics, frens i paviment. Aquestes emissions depenen de les tones de material processades, del tipus de material, de la longitud dels vials de circulació, del tipus de vehicles que circulen i de la seva freqüència de circulació, entre d’altres. El principal contaminant emès per la combustió i la cogeneració de potència < 50 MWt són els òxids de nitrogen, el monòxid de carboni i les partícules en el cas dels combustibles sòlids. Aquestes emissions són canalitzades.
126 c) Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt En aquest àmbit es tenen en compte dues situacions: 1. 2.
Les emissions calculades a partir de les hores anuals de funcionament de les activitats. Les emissions que es generarien en condicions de màxima capacitat de funcionament, en les quals una major part de la demanda energètica es cobriria amb el funcionament dels cicles combinats. Aquesta darrera situació és de màxim interès en situació d’episodis ambientals de contaminació.
d) Transport aeri Les emissions del transport aeri provenen de la combustió de fonts mòbils relacionades amb el moviment de persones o mercaderies per l’aire, així com del moviment de persones per accedir a l’aeroport. La mobilitat associada als accessos de l’aeroport es descriuen més amunt, a l’apartat dedicat al transport terrestre i mobilitat. Les emissions relacionades amb l’activitat aeroportuària depenen del tipus d’avió, el tipus de vol i el consum de combustible. Els principals contaminants emesos per aquestes activitats són els òxids de nitrogen.
e) Transport marítim Les emissions del transport marítim provenen de la combustió de fonts mòbils relacionades principalment amb el moviment de persones i el transport de mercaderies per l’aigua, i també per la pesca. Les emissions associades al moviment de mercaderies són les que contribueixen de manera més significativa als nivells de qualitat de l’aire. Aquestes emissions depenen del tipus de vaixell, del consum de combustible, de la potència del motor principal i del temps de funcionament dels motors principals i auxiliars. Els principals contaminants emesos pel transport marítim són els òxids de nitrogen, el diòxid de sofre i el monòxid de carboni.
f) Àmbit domèstic i de serveis Les emissions del sector domèstic provenen principalment de la combustió de les calderes de calefacció, calderes d’aigua calenta sanitària, cuines i estufes. Aquestes emissions depenen del tipus de caldera, del consum de combustible, del tipus de combustible, de la tecnologia de combustió i de l’eficiència energètica de la caldera. Durant el període comprès entre el 2006 i el 2010, dels principals contaminants que afectaven el territori català, en destacaven els òxids de nitrogen (NOx) i les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm (PM10).
4.2.2 Principals contaminants que afecten la qualitat de l’aire segons les fonts emissores a) Contaminant òxids de nitrogen (NOx) Pel que fa als NOx, de les fonts anteriorment esmentades, les que l’any 2008 contribuïen amb una generació més gran d’emissions a l’atmosfera eren les relacionades amb el transport terrestre i la mobilitat, amb un 48,5% de les emissions totals de NOx (vegeu la Figura 4.34). La indústria, la combustió i la cogeneració de potència inferior a 50 MWt van generar el 24,5% del total, seguides de les emissions del transport marítim amb un 16% d’emissions de NOx. La generació d’energia elèctrica de potència superior a 50 MWt era la responsable de l’1,5% d’emissions d’aquest contaminant, el sector domèstic en generava el 4,9%, i el transport aeri, el 4,6% del total d’emissions de NOx.
Percentatge d'emissió NOx per l'any 2008
Transport aeri 4,6% Transport marítim 16,0%
Indústria, combustió i cogeneració de potència <50 MWt 24,5% Generació d’Energia Elèctrica de potència ≥ 50 MWt 1,5%
Sector domèstic 4,9%
Transport terrestre 48,5%
Figura 4.34 Percentatge d’emissions de NOx per àmbits. 2008. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
127
Taula 4.9 Evolució de les emissions de NOx per àmbits, en tones/any. 2007-2009.
Emissió NOx (t/a)
Fonts de contaminants
2007
2008
2009
Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt
9.031,90
8.537,50
7.163,60
Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt
1.445,70
535,2
1.016,30
Sector domèstic
1.598,00
1.719,20
1.737,70
---
16.953,80
---
6.092,80
5.602,60
5.483,30
1.706,80
1.588,00
1.387,40
---
34.936,30
---
Transport terrestre* Transport marítim Transport aeri Total
* Les dades del 2007 no apareixen a causa d’un canvi substancial de la metodologia de càlcul aplicada l’any 2008 que fa que el 2007 no sigui comparable. Per a l’any 2009, i per la complexitat de càlcul d’aquestes dades, en el moment de tancament d’aquest Informe no es disposa de la xifra. Per això no s’aporta el total dels anys 2007 i 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Tal com es pot observar a la Taula 4.9, la indústria, la combustió i la cogeneració de potència < 50 MWt han anat reduint el nombre de tones anuals de NOx emeses a l’atmosfera d’entre un 20% i un 30%, igual que el transport aeri i marítim i la generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt, que ho han fet entre un 10% i un 19%. En canvi, el sector domèstic ha incrementat les seves emissions anuals en un 9%.
b) Contaminant partícules de diàmetre inferior a 10 μm (PM10) Quant a les fonts d’emissió de partícules PM10, i per a l’any 2008, en primer lloc trobem també el transport terrestre i mobilitat amb un 48,9% del total de les emissions, seguit del transport marítim, que va generar el 20,9% (Figura 4.35). En tercer lloc trobem les fonts d’emissió de la indústria, la combustió i la cogeneració de potència inferior a 50 MWt, que van generar en conjunt el 20,0% de les emissions. Les activitats extractives van produir un 7,0% del total de les emissions de les PM10 i, ja en menor mesura, la generació d’energia elèctrica de potència superior a 50 MWt va contribuir amb un 0,4% i el transport aeri i el sector domèstic van ser responsables de l’1,4% cadascun.
Figura 4.35 Percentatge d’emissions de PM10 per àmbits. 2008. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Taula 4.10 Evolució de les emissions de PM10 per àmbits, en tones/any. 2007-2009. Emissió PM10 (t/a) Fonts de contaminants
2007
2008
2009
Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt
479,9
447,3
434,3
Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt
21,8
8,1
6,3
Sector domèstic
29,8
30,4
30,8
---
1.094,00
---
500,6
469,2
454,8
Transport terrestre* Transport marítim Transport aeri
25,1
32,2
20,2
Activitats extractives
167,1
156,5
149
---
2.237,70
---
Total
* Les dades del 2007 no apareixen a causa d’un canvi substancial de la metodologia de càlcul aplicada l’any 2008 que fa que el 2007 no sigui comparable. Per a l’any 2009, i per la complexitat de càlcul d’aquestes dades, en el moment de tancament d’aquest Informe no es disposa de la xifra. Per això no s’aporta el total dels anys 2007 i 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
128 Quant a l’evolució de les emissions de PM10 del 2007 al 2009, hi ha una disminució de les tones anuals emeses en tots els sectors. El sector que més disminueix és el de la generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt. La resta de sectors tenen una disminució menys marcada, del voltant del 10%, excepte el sector del transport aeri, que disminueix un 20%, i el sector domèstic, que, en canvi, incrementa lleugerament les emissions.
c) Ozó (O3 ) Com s’ha comentat anteriorment, l’ozó és un contaminant secundari i, com a tal, no té cap font d’emissió directa, però sí que hi ha fonts d’emissió dels seus precursors: els òxids de nitrogen i els compostos orgànics volàtils (COV). Juntament amb una radiació solar intensa al llarg d’un període de temps prou prolongat, generen ozó. Els fenòmens físics i químics que experimenten els precursors una vegada són a l’atmosfera tenen a veure amb les condicions meteorològiques, especialment el transport a causa del vent. La principal font d’emissió de precursors és el transport terrestre i, també, les grans activitats industrials que utilitzen combustions, ja que generen òxids de nitrogen. D’altra banda, les emissions de COV més importants són les procedents d’activitats que treballen amb hidrocarburs, però també les de fonts biogèniques que provenen de la vegetació (i que augmenten amb la temperatura, per la qual cosa aquesta darrera afavoreix la formació d’ozó). En aquest context de formació d’ozó, els contaminants precursors es desplacen a causa del vent i troben l’equilibri per a la seva formació. Cal distingir tres tipus de localitzacions de les estacions de control en funció dels nivells enregistrats d’ozó: Les estacions en ubicacions urbanes properes a fonts d’emissió de precursors, com ara les estacions dins de nuclis de població importants, com és el cas de les de Barcelona, Sabadell, Terrassa o Badalona. Els nivells que enregistren els analitzadors d’aquestes estacions solen ser els més baixos de tot el país i presenten una evolució diària marcada per l’efecte de les emissions del trànsit. Les estacions ubicades en zones rurals molt allunyades de fonts importants de precursors i que no són a sotavent de cap nucli important de població. Els nivells enregistrats en aquestes estacions solen ser força estables i normalment no presenten valors gaire alts. Les estacions ubicades a sotavent dels grans nuclis de població i que, per tant, reben la influència de les seves emissions de precursors. Aquestes estacions poden presentar episodis de concentracions elevades d’ozó que poden superar el llindar d’informació a la població (establert a la legislació europea i estatal en 180 µg/m3 en mitjana d’una hora, i que en cas de superació obliga a avisar la població perquè les persones més sensibles a patir algun efecte sobre la salut prenguin mesures preventives) durant algunes poques hores. Molt rarament superen el llindar d’alerta (establert a la legislació europea i estatal en 240 µg/m3 en mitjana d’una hora, i que en cas de superació obliga a avisar la població perquè les persones en general prenguin mesures preventives). Les zones que pateixen més habitualment aquests episodis són el Camp de Tarragona, la plana de Vic, el Pirineu Oriental i les comarques de Girona. En el cas del Camp de Tarragona, les màximes concentracions d’ozó troposfèric es registren en estacions a sotavent de la ciutat de Tarragona, quan la marinada transporta cap a l’interior les emissions d’ozó troposfèric barrejades amb les emissions de les activitats industrials del seu voltant. Pel que fa al Pirineu Oriental i les comarques de Girona, són zones a sotavent afectades per les emissions de l’àrea de Barcelona, on arriben els precursors empesos també per la marinada, tal com mostra la Figura 4.36. La Figura 4.37 representa com evoluciona la concentració d’ozó troposfèric durant un dia d’estiu des de la ciutat de Barcelona, passant per Granollers i Vic, fins a Bellver de Cerdanya. S’aprecia que tot just quan comença a escalfar el Sol els precursors de l’ozó troposfèric són màxims a Barcelona, desplaçant-se al llarg de les hores cap a l’interior i en direcció nord – nord-oest, moment en el qual els òxids de nitrogen donen pas a la formació d’ozó, el qual tindrà el seu màxim tot just quan la radiació solar és màxima i l’atmosfera en superfície està més calenta. Per aquelles hores ja s’haurà transportat fins a la plana de Vic per acabar, finalment, a la zona de Bellver de Cerdanya, on toparà amb el Pirineu, el qual li farà de barrera.
Figura 4.36 Evolució i desplaçament de la concentració d’ozó troposfèric. Font: Servei de Vigilància i control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
129
A la figura es representa en primer lloc la concentració d’ozó troposfèric mesurat a diverses estacions de la XVPCA durant un episodi d’elevada concentració d’ozó troposfèric. Dins de la massa d’aire carregada de precursors que surt des de l’àrea de Barcelona, la concentració d’ozó va augmentant a mesura que aquella és transportada per la marinada en direcció nord perquè va trobant condicions propícies per a la seva formació. En aquest cas es produeix una superació del llindar d’informació horari (180 µg/m3) a Vic. Pel que fa a la interpretació dels cercles de colors, la mida representa la concentració dels NOx i de l’ozó i s’aprecia visualment la variació de concentració, durant una mateixa hora del dia, en cadascun dels municipis indicats.
d) Figura 4.37 Evolució horària de la concentració d’ozó troposfèric segons la localització geogràfica de quatre poblacions catalanes. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Diòxid de sofre (SO2 )
Els darrers anys, aquest contaminant ha reduït dràsticament les seves emissions atenent l’ús de combustibles cada vegada més nets, bàsicament amb menor contingut de sofre.
Actualment, a Catalunya les principals fonts emissores d’aquest contaminant són les refineries de petroli i, en menor mesura, les cimenteres. Antigament també s’hi incloïen les centrals tèrmiques de carbó que avui ja no estan operatives.
e) Altres contaminants La legislació en matèria de qualitat de l’aire també obliga a fer un seguiment d’altres contaminants, que són: àcid sulfhídric (H2S), monòxid de carboni (CO), metalls pesants (Ni, Cd, As, Pb), benzè (C6H6), clor (Cl2), àcid clorhídric (HCl) i hidrocarburs aromàtics policíclics. Les principals fonts emissores d’aquests contaminants són, a banda del trànsit, els diferents processos industrials. En el cas del H2S, cal destacar que és un contaminant que es pot generar en condicions anaeròbiques i, per tant, també es troba associat a processos de descomposició de matèria orgànica, com, per exemple, els que es produeixen en estacions depuradores d’aigües residuals o en zones humides on es puguin donar aquestes condicions. En el cas del CO, cal tenir present que és un compost derivat de qualsevol procés de combustió, ja sigui o no industrial. Els metalls pesants (Ni, Cd, As, Pb) i el benzè (C6H6) són compostos associats també a combustions de combustibles fòssils i, consegüentment, en les seves emissions hi ha la contribució del trànsit i d’indústria diversa; en el cas dels metalls predomina la indústria metal·lúrgica. Els compostos halogenats (Cl2 i HCl) són bàsicament generats en processos industrials associats a la indústria química. Els hidrocarburs aromàtics policíclics són generats principalment en els processos de fosa i producció d’alumini primari i conservació de la fusta i, també, en els processos de combustió tant domèstics (combustibles de fusta i carbó) com industrials.
4.2.3 Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut i l’entorn Els principals efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut humana van des de l’alteració de la funció pulmonar, els problemes cardíacs o l’augment del risc de patir càncer de pulmó fins a l’augment del nombre d’ingressos hospitalaris, o l’increment de visites d’urgències per causes respiratòries i cardiovasculars i morts prematures. Es distingeixen dos tipus d’efectes sobre la salut: Els aguts, que són aquells que tenen lloc just després de l’exposició i provoquen l’augment de la simptomatologia respiratòria en els nens quan augmenta la contaminació, així com agreujaments asmàtics i de malalts amb malalties pulmonars, que requereixen més atenció mèdica a urgències i ingressos hospitalaris.
130 Els crònics, que es van acumulant al llarg del temps i que poden provocar la disminució del creixement prenatal i del desenvolupament de la funció pulmonar, l’augment de la incidència d’asma i l’augment del risc de càncer de pulmó, entre altres efectes. Els darrers anys hi ha hagut un avenç important en el coneixement dels efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut, resultat de nombrosos estudis científics sobre aquesta temàtica, els quals han posat en evidència la importància que té la qualitat de l’aire en la salut de la població. Aquest canvi en la comprensió dels efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut ha portat les principals agències encarregades de la protecció de la salut i del medi ambient, com ara l’OMS, l’Agència Europea del Medi Ambient o l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, a reconèixer que la inhalació d’alguns contaminants, com ara la matèria particulada fina, representa un augment del risc de mort prematura i que els efectes de l’exposició crònica (efectes a llarg termini) poden ser considerablement importants en termes de reducció de l’esperança de vida. A part de l’afectació a la salut humana, la contaminació té altres efectes globals a l’entorn. La crema de combustibles fòssils incrementa l’efecte d’hivernacle i contribueix al canvi climàtic. Un dels principals gasos amb efecte d’hivernacle és el CO2. Com ja s’ha comentat reiterades vegades, la conseqüència de l’augment de gasos amb efecte d’hivernacle provoca un increment de la temperatura global que podria derivar en alteracions dels corrents marins a gran escala, interconnectats amb possibles desgels polars, alteracions dels règims de pluges, disminució de glaceres, augment del nivell del mar, etc. Aquest tema es tracta més extensament al capítol 8, dedicat al canvi climàtic. La destrucció de la capa d’ozó és un altre efecte de la contaminació. La capa d’ozó es troba a una altitud d’entre 15 i 40 km i protegeix la superfície terrestre de la radiació ultraviolada procedent del sol. Als anys vuitanta, es va detectar que l’ozó estratosfèric estava disminuint de manera evident a l’Antàrtida i en menor mesura a l’Àrtic (el fenomen es va conèixer amb el nom de forat a la capa d’ozó). Aquesta disminució provocava alteracions a la pell del bestiar i dels habitants de les regions geogràfiques properes. Per frenar aquesta destrucció de la capa d’ozó, l’any 1987 es va aprovar el Protocol de Mont-real, el qual prohibia l’ús dels clorofluorocarbonis (CFC), que tenen efecte nociu per a l’ozó. Això va permetre una lenta recuperació de l’ozó troposfèric, tot i que la persistència dels CFC fa que la capa encara se segueixi afeblint durant l’hivern dels respectius hemisferis. Malgrat els avenços, avui se sap que els CFC no són les úniques substàncies responsables de la destrucció de la capa d’ozó. Altres compostos que contenen clor, òxids de nitrogen o bromur de metil (plaguicida agrícola) també destrueixen l’ozó. La pluja àcida és una de les conseqüències de l’ús de combustibles fòssils, sobretot del carbó de mala qualitat, que emet una gran quantitat de diòxids de sofre (SO2) i d’òxids de nitrogen (NOx), que reaccionen amb el vapor d’aigua present a l’atmosfera i forma àcid nítric (H2NO3) i àcid sulfúric (H2SO4), els quals, en precipitar, provoquen l’acidificació dels sòls i de les aigües. A les ciutats es concentren múltiples activitats que generen emissions de gasos i partícules contaminants, sobretot trànsit i processos industrials. En els moments de més calma atmosfèrica és quan més temps hi ha perquè tinguin lloc reaccions entre si. Com a resultat de les reaccions entre contaminants, en presència de llum solar i de partícules d’aigua, es produeix la boira fotoquímica. Aquesta boira és responsable dels problemes respiratoris i inflamatoris provocats per l’aire urbà. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any moren més de 2 milions de persones a causa de la contaminació derivada del trànsit i dels processos industrials. A Catalunya, la qualitat de l’aire és bona, excepte amb relació a la contaminació per òxids de nitrogen, partícules en suspensió i ozó troposfèric, que es consideren problemàtics. Els dos primers contaminants generen problemes a les grans ciutats d’Europa, però a Catalunya, a Barcelona i a la seva àrea metropolitana concretament, els nivells d’aquests contaminants estan per sobre de ciutats com ara Londres, Berlín i Amsterdam. Els efectes sobre la salut per contaminants estan descrits a l’apartat 4.1.2 («Qualitat de l’aire»), d’aquest mateix capítol. Tot i que les fonts d’emissió són diverses, tal com s’esmenta més amunt, el trànsit rodat és una de les principals fonts que condiciona els nivells d’exposició de la població urbana als contaminants atmosfèrics, i en conseqüència a la salut de les persones, a causa sobretot de la proximitat de la població a la font, ja que si considerem les emissions de la generació elèctrica o les emissions industrials, que en tones és molt important, estan lluny de la població i a una altura determinada que afavoreix la dispersió. Entre les emissions de contaminants atmosfèrics procedents del trànsit rodat i d’altres motors estacionaris, cal destacar les emissions dels motors dièsel pel que fa a les emissions de partícules i de diòxids de nitrogen. Tot i l’esforç que fa la indústria de l’automòbil per poder complir els límits d’emissions, el gran increment del parc de vehicles i la tendència a una implantació més gran dels motors dièsel no han permès que la qualitat de l’aire millori. Un aspecte més per considerar que la contaminació dels vehicles és la que més afecta la població és el disseny de les grans ciutats catalanes, les quals són molt denses en edificis, que a més tenen una alçària considerable, fet que dificulta la dispersió de contaminants i fa que es vagin incrementant els nivells de contaminació.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
131
La relativa baixa taxa de precipitació no afavoreix tampoc la dispersió de partícules, que a més de les que genera el trànsit rodat, amb el seu moviment, també genera processos de resuspensió d’aquestes partícules. Per tant, la topografia urbana característica i el clima fan que la mateixa emissió del trànsit produeixi un impacte més elevat en els nivells de contaminants en l’aire ambient entre el sud i el centre o nord d’Europa.
4.2.4 Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre el patrimoni arquitectònic i cultural Cap material no resisteix indefinidament l’acció dels agents atmosfèrics com ara la humitat, la temperatura, la pluja, la llum solar, etc. Tanmateix, la contaminació atmosfèrica és la causa del prematur deteriorament dels materials de la construcció, en especial de la pedra natural exposada a la intempèrie, però també dels metalls, que redueix la seva vida activa, els fa malbé i els desfigura. La contaminació pot malmetre els materials per cinc mecanismes: l’erosió, els depòsits i remocions, l’atac químic directe, l’atac químic indirecte i la corrosió electroquímica. De manera general, un dels precursors del deteriorament dels materials és l’impacte de la pluja àcida que afecta tant la pedra natural com els metalls i, per tant, els edificis històrics i els emplaçaments arqueològics. El deteriorament es pot produir, d’una banda, per la dissolució o fractura de la pedra pels carbonats que reaccionen amb l’àcid sulfúric i, de l’altra, per la corrosió dels metalls per les substàncies agressives presents a l’atmosfera i a l’aigua de la pluja. Les pedres calcàries i els marbres estan formats per carbonat de calci, que reacciona amb el diòxid de sofre per formar sulfat de calci. Les calcàries de magnesi reaccionen amb el diòxid de sofre i formen sulfat de calci i sulfat de magnesi, que són solubles en l’aigua. Tot i que el carbonat de calci és poc soluble en aigua pura, en presència de diòxid de carboni la seva solubilitat augmenta amb la consegüent remoció del material calcari. D’altra banda, la sutja ennegreix el granit, que no és soluble en aigua, sobretot en atmosferes contaminades per fums.
Figura 4.38 Detall d’un capitell del monestir de Ripoll. Foto: Roger Bassols
Un altre efecte és el biodeteriorament, que és el deteriorament físic i químic provocat per diversos tipus d’organismes vius en objectes, monuments o edificis del patrimoni cultural. Intervenen bacteris capaços d’obtenir energia a partir de matèria inorgànica per viure.
4.2.5 El soroll i la contaminació acústica a) Disminució de la qualitat ambiental del territori Com s’ha comentat a l’apartat d’estat d’aquest capítol amb relació a la contaminació acústica, la massificació de la vida urbana, la industrialització progressiva i l’increment de les infraestructures de transport comporten que la contaminació acústica augmenti i, per tant, la qualitat de vida de les persones disminueixi. Les fonts de soroll que poden generar contaminació acústica són principalment les següents: El trànsit: rodat, ferroviari i aeri Les activitats industrials Les activitats de lleure El veïnatge Per conèixer la pressió exercida per aquestes fonts de soroll sobre la població s’elaboren els mapes estratègics de soroll (vegeu l’apartat 4.3.3). Com s’ha indicat, la seva finalitat és avaluar globalment l’exposició de la població al soroll produït per diferents fonts de soroll en una zona determinada. Serviran també com a base per a l’elaboració de plans d’acció per millorar la qualitat acústica. Aquests mapes els realitzen les entitats locals que formin una aglomeració de més de 100.000 habitants, d’àmbit municipal o supramunicipal i les administracions titulars d’infraestructures de transport.
132 Els mapes estratègics de soroll s’han de fer cada cinc anys i s’han de posar a la disposició del públic. Aquesta informació ha de ser clara, intel·ligible i fàcilment accessible per a la població. Quan els mapes estratègics s’elaboren en un municipi per primera vegada han de constar com a mínim de la situació acústica existent segons uns índexs de soroll estàndard (Lden, índex de soroll dia-vespre-nit; Ld, índex de soroll de dia; Ln, índex de soroll de nit), i el nombre estimat de persones situades en una zona exposada al soroll. Aquests mapes s’elaboren per a intervals de soroll de 5 dB(A).
b) Grau d’exposició de la població a nivells de soroll elevats Un indicador que s’utilitza per realitzar una gestió correcta de la contaminació acústica és la població en nombre de persones exposada a diferents nivells de soroll en període diürn i en període nocturn. Es poden considerar nivells de soroll elevats quan els nivells d’immissió sonora diürns, Ld, són superiors a 65 dB(A), o els nocturns, Ln, són superiors a 55 dB(A). D’acord amb el que s’ha indicat a l’apartat 4.1.3, i per a les zones per a les quals es disposa de Mapa estratègic de soroll, es trobaria sotmesa a nivells d’immissió sonora elevats per al període diürn: Al Barcelonès I (Barcelona i Sant Adrià de Besòs), el 55,0% de la població. Al Barcelonès II (Badalona i Santa Coloma de Gramenet), el 33% de la població. Al Baix Llobregat I (l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern), el 29% de la població. Vallès Occidental I (municipis de Sabadell, Barberà del Vallès i Badia del Vallès), el 27% de la població. Vallès Occidental II (municipi de Terrassa i barri de Can Tries, de Viladecavalls), el 22% de la població.
4.2.6 La il·luminació artificial La il·luminació artificial a la nit s’ha fet imprescindible per a l’activitat i la mobilitat humanes nocturnes. Qualsevol il·luminació artificial a la nit provoca una distorsió en el medi, distorsió que es manifesta amb l’anomenada contaminació lluminosa. La llum artificial que no és imprescindible i necessària per fer visibles les activitats humanes és una contaminació lluminosa innecessària i inútil que cal evitar. La llum intrusa o molesta és la llum artificial que rep un objecte o espai sense que li correspongui, és a dir, il·luminar un espai que no ha de ser il·luminat, com ara la llum procedent d’una llum exterior i que il·lumina el dormitori d’un veí durant la nit, de manera que pertorba el son de les persones. L’enlluernament és l’ofuscació de la vista, produïda per una llum massa viva, que impedeix que l’ull humà pugui percebre correctament dos objectes separats, és a dir, és l’alteració de la seva capacitat visual, a causa de la difusió de la llum fora de la imatge principal, fet que provoca que els contorns es vegin difuminats. L’enlluernament pot ser percebut com una resplendor desagradable i pot produir incapacitat de visió o incomoditat a l’ull, la qual cosa dificulta la visió.
a) Els efectes de la contaminació lluminosa La contaminació lluminosa pot tenir influència en la salut de les persones, pertorba la biodiversitat, altera la visió de l’univers i produeix un consum innecessari de recursos naturals i energia. En observar una ciutat a la nit des de la llunyania es fa evident la contaminació lluminosa que emet la il·luminació artificial, ja que es pot observar una volta de llum brillant sobre el cel de la ciutat, la qual és una pertorbació antropogènica evident del medi natural de nit. En espais naturals, la contaminació lluminosa altera significativament el medi natural i la vida dels éssers vius, pertorba el cicle natural depredador/presa, el comportament dels éssers diürns i nocturns i l’orientació natural dels animals i també pot afectar l’alimentació, la reproducció, la comunicació i els comportaments crítics de l’ecosistema. La radiació de longitud d’ona curta (ultraviolada, violeta, etc.) atreu els insectes. Cada vegada hi ha més evidències científiques que constaten que la salut de les persones pot quedar afectada per l’ús excessiu de la llum artificial i per algunes radiacions ultraviolades emeses per algunes làmpades. L’afectació a l’astronomia és molt coneguda, ja que la contaminació lluminosa redueix el contrast visual amb la brillantor dels cossos celestes. La contaminació lluminosa provoca una pèrdua de la visió directa del firmament, del paisatge natural de la nit i de la seva cultura (4.39).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
133
L’afectació al consum energètic és el fenomen més evident de la contaminació lluminosa, ja que gasta energia innecessàriament, la qual té uns costos econòmics i ambientals significatius. La Declaració de París de la IAU/ICSU/UNESCO sobre reducció dels impactes adversos per a l’astronomia del 2 de juliol de 1992 deia textualment: «El cel ha estat i és una inspiració per a tota la humanitat. Però la seva contemplació es fa cada vegada més difícil i fins i tot, per a les joves generacions, comença a ser desconegut. Un element essencial de la nostra civilització i cultura s’està perdent ràpidament, i aquesta pèrdua afectarà tots els països de la Terra».
b) La pressió sobre el vector energia Figura 4.39 Parc Astronòmic del Montsec. Foto: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental
El mal ús o l’abús de la il·luminació artificial és un dels aspectes més evidents de consum energètic superflu. L’Agència Internacional de l’Energia (IEA) informà el 2010 que el 19% de l’electricitat total que es consumia al món era per fer llum artificial.
Les dades del Banc Mundial per al període 2008-2012 informaven que el consum d’energia elèctrica a Espanya és de 6.155 kWh per capita. A Espanya, el consum en enllumenat públic és molt superior a la mitjana dels països europeus. El programa En-Light de la Unió Europea, que té l’objectiu de promoure la millora de la il·luminació, va publicar l’any 2007 un informe sobre potències elèctriques mitjanes de l’enllumenat públic per cada punt de llum, en el qual mostra que mentre la mitjana europea és de 107 W, a Espanya és de 164 W i a llocs com ara el Regne Unit i Holanda és, respectivament, de tan sols 79 W i 55 W (menys de la meitat que a Espanya). L’enllumenat públic del nostre país, de manera semblant al que succeeix a Espanya, presenta uns nivells d’il·luminació clarament més alts que altres països de la UE-27, perquè les làmpades emprades en les instal·lacions d’il·luminació tenen una potència elèctrica mitjana a Espanya l’any 2010 de 180 W, enfront de valors com són la mitjana de la UE-27, de 116 W, i d’Holanda, de 61 W. L’enllumenat públic a Catalunya l’any 2006 va consumir una important quantitat d’energia elèctrica: 1.000 GWh. Entre el 2006 i el 2010, el servei d’enllumenat públic es va estendre a 377.381 nous habitants, atès que la població de Catalunya va créixer un 5,3%, tot i que el consum total d’energia d’aquest enllumenat es va reduir un 17% gràcies a l’aplicació de la normativa d’ordenació ambiental de l’enllumenament i de les millors tecnologies disponibles en il·luminació exterior. El paisatge nocturn del país va millorar substancialment durant aquests anys, ja que va disminuir la brillantor del cel dels 543 municipis que van executar accions de prevenció de la contaminació lluminosa en l’enllumenat públic, ajudats pel Departament competent en matèria de medi ambient.
4.2.7
Els camps electromagnètics
a) Alteració del paisatge urbà L’alteració del paisatge urbà pels camps electromagnètics es deu, específicament, a l’aparició d’infraestructures de radiocomunicació en teulades, terrats i carrers de la ciutat, que no sempre s’integren adequadament a l’arquitectura urbana existent.
b) Alteració dels espais naturals i paisatge no urbà La necessitat d’oferir cobertura de radiocomunicació arreu del territori obliga a emplaçar infraestructures de radiocomunicació en demarcació no urbana i, en alguns casos, en zones elevades en espais naturals. L’alçària considerable de les torres i les xarxes elèctriques annexes fan que aquest desplegament d’infraestructures esdevingui un impacte sobre el medi que ha de ser avaluat (Figura 4.40).
Figura 4.40 Alberg del Pic de l’Àliga. Queralbs (Núria). Foto: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental
134 c) Alerta social. Percepció de risc per a la salut La manca d’estudis mèdics definitius sobre l’afectació a la salut dels camps electromagnètics genera un cert grau d’alerta social, molt especialment en aquells casos en què els habitatges s’ubiquen a prop de les antenes.
d) Increment d’emissions de camps electromagnètics 0-300 GHz El desplegament actual i futur de les telecomunicacions genera noves xarxes de telecomunicacions cada vegada més extenses i més denses, la qual cosa pot portar associat un increment dels nivells base de camps electromagnètics.
4.3
Resposta
En resposta a les pressions sobre la qualitat de l’aire s’han adoptat diverses mesures i protocols amb l’objectiu de mitigarles. D’una banda, la Unió Europea ha promogut una sèrie de directives que s’han transposat a l’ordenament jurídic espanyol i que marquen uns valors límit d’emissions que no es poden superar. D’altra banda, l’any 2006, el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 226/2006, de 23 de maig, pel qual es declaren zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i per a les partícules. Aquest Decret declarava 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona com a zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric per als contaminants NO2 i PM10, a fi de millorar la qualitat de l’aire actuant sobre els focus emissors de les zones afectades i, així, complir els valors límit fixats per la Unió Europea. Per tal de reduir les emissions d’aquests dos contaminants, l’any 2007 es va aprovar un Pla d’actuació que recull 73 mesures distribuïdes en diferents àmbits d’actuació.
4.3.1 Normativa sobre límits i objectius de qualitat de l’aire El Departament de Territori i Sostenibilitat, que integra part de l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge, és l’òrgan responsable de l’avaluació de la qualitat de l’aire a Catalunya. La principal eina per realitzar aquesta tasca és la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), que integra els diferents punts de mesura distribuïts al territori. A continuació es mostra el llistat de normes vigents durant el període 2006-2010, classificades per àmbit aplicable.
a) Normativa europea Directiva 2008/50/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa. Directiva 2004/107/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de desembre, relativa a l’arsènic, el cadmi, el níquel, el mercuri i els hidrocarburs aromàtics policíclics a l’aire ambient. Decisió 1997/101/CE, relativa a l’intercanvi d’informació, i Decisió 2001/752/CE de la Comissió, de 17 d’octubre de 2001, que modifica els annexos de la Decisió 97/101/CE del Consell, per la qual s’estableix un intercanvi recíproc d’informació i dades de les xarxes i estacions aïllades de medició de la contaminació atmosfèrica.
b) Normativa estatal Llei 34/2007, de 15 de novembre, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera. Reial decret 1073/2002, de 18 d’octubre, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb el diòxid de sofre, el diòxid de nitrogen, òxids de nitrogen, partícules, plom, benzè i monòxid de carboni. Reial decret 1796/2003, de 26 de desembre, relatiu a l’ozó en aire ambient. Reial decret 812/2007, de 22 de juny, sobre avaluació i la gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics.
c) Normativa autonòmica Llei 22/83, de 2 de novembre, de protecció de l’ambient atmosfèric. Ordre de 20 de juny de 1986, per la qual s’estableix l’estructura i el funcionament de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de Catalunya. Decret 322/87, de 23 de setembre, de desplegament de la Llei 22/83, de 21 de novembre, de Proteccióde l’Ambient Atmosfèric .
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
4.3.2
135
Plans de millora de la qualitat de l’aire
a) Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire Atenent les dades de qualitat de l’aire i la normativa europea i catalana sobre protecció de l’ambient atmosfèric, amb data 23 de maig de 2006 el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 226/2006, pel qual es declaren zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i per a les partícules. Aquest Decret declarava 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona com a zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric per als contaminants diòxid de nitrogen (NO2) i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm (PM10). Aquests contaminants superaven els valors límit de qualitat de l’aire i, per aquest motiu, es va elaborar un Pla d’actuació i es van establir les mesures necessàries per prevenir i reduir l’emissió de NO2 i PM10 a les zones de protecció especial, a fi de millorar i complir els valors límit de qualitat de l’aire fixats per la UE i transposats al Reial decret 1073/2002, de 18 d’octubre, definits per preservar o reduir els efectes nocius sobre la salut humana i el medi ambient en el seu conjunt. D’aquesta manera, per rebaixar els nivells de contaminació atmosfèrica local, s’actua sobre els focus emissors de les zones afectades. S’estima que el descens d’emissions comportarà importants beneficis per a la salut dels habitants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i augmentarà la seva qualitat i esperança de vida. Amb data 10 de juliol de 2007, el Govern de la Generalitat, mitjançant el Decret 152/2007, d’aprovació del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire en els municipis declarats zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric mitjançant el Decret 226/2006, de 23 de maig, va aprovar el Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire que recull 73 mesures que s’havien d’adoptar per millorar la qualitat de l’aire als 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona declarats zona de protecció especial. Aquestes mesures estan distribuïdes en els vuit àmbits d’actuació següents: Prevenció Transport terrestre Port de Barcelona Aeroport del Prat Indústria Energètic Domèstic Sensibilització Les mesures destinades a la reducció de les emissions d’aquests dos contaminants comportaran beneficis en altres vectors ambientals com ara la disminució de les emissions de CO2 a l’atmosfera i, d’aquesta manera, contribuiran a atenuar el creixement dels gasos amb efecte d’hivernacle dels sectors difusos i al compliment del Protocol de Kyoto a Catalunya, la millora de l’eficiència energètica i la reducció de la contaminació acústica. El Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire, d’acord amb l’article 5 de les seves determinacions normatives, expirava el 31 de desembre de 2009 i amb data 22 de desembre de 2009, mitjançant el Decret 203/2009, el Govern de la Generalitat de Catalunya va prorrogar el Pla d’actuació fins a l’aprovació d’un nou pla.
b) Mesures que ha d’implementar la Generalitat de Catalunya r Prevenció Mesures que tenen com a objectiu evitar o compensar la generació de noves fonts de contaminació significativa pel diòxid de nitrogen i les partícules de diàmetre inferior a 10 μm a les zones de protecció especial i durant el període 2007-2010. Preveu el següent: Criteris ambientals que cal aplicar per a l’aprovació de plans d’ordenació urbanística. Criteris ambientals que cal aplicar per a l’autorització de modificacions substancials d’activitats industrials i energètiques i en la implantació de noves activitats. Criteris ambientals que cal aplicar per a l’aprovació de modificacions d’infraestructures existents o de noves infraestructures. Criteris ambientals que cal aplicar per a l’autorització d’activitats extractives. Criteris ambientals que cal aplicar a les instal·lacions temporals de manipulació de materials pulverulents. Criteris ambientals que cal aplicar en l’execució d’obres públiques. Criteris ambientals que cal aplicar en la construcció, la rehabilitació i la demolició d’edificis i estructures. Criteris ambientals per minimitzar la resuspensió de partícules atribuïbles al trànsit per vials pavimentats. Criteris ambientals per minimitzar la resuspensió de partícules atribuïbles al trànsit per vials no pavimentats. Desenvolupament d’una xarxa de distribució de gas natural vehicular a la Regió Metropolitana de Barcelona.
136 r Implementació i resultats obtinguts L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 en l’àmbit de la prevenció es mostra a la Figura 4.41.
r Transport terrestre Mesures que tenen com a objectiu reduir les emissions associades al transport terrestre preveient la circulació per vies on la velocitat màxima de circulació era superior a 80 km/h, vies on la velocitat màxima de circulació està compresa entre 80 i 50 km/h i vies urbanes. Preveu el següent:
Figura 4.41 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit de la prevenció. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Increment de la quota de transport sostenible Pla director de la mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona. Plans especials de mobilitat urbana. Plans de mobilitat als centres de treball i als centres generadors de mobilitat. Augment de l’eficiència de les diferents modalitats de transport Aplicació de les normatives Euro 4 i Euro 5 relatives a l’homologació de vehicles. Gestió de la velocitat de circulació a les vies ràpides. Ambientalització dels vehicles pesants dels serveis públics. Implementació i resultats obtinguts Amb data 2 de setembre de 2008, el Govern de la Generalitat va aprovar el Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona amb l’objectiu de facilitar la mobilitat dels ciutadans. Durant el 2010, el 55% dels municipis de les zones de protecció especial van presentar el seu Pla especial de mobilitat urbana. Pel que fa als plans de mobilitat associats a centres de treball i centres generadors de mobilitat, es van elaborar plans que afectaven 214.463 treballadors i 214.650 visitants. L’1 de gener de 2008 es va implantar la limitació de velocitat a 80 km/h a diferents vies ràpides d’accés a la ciutat de Barcelona i el 15 de gener de 2009 es va posar en marxa el sistema de gestió variable de la velocitat a l’autovia de Castelldefels (C-31) i a l’autopista del Garraf (C-32). Com a resultat de la implantació d’aquesta mesura, destaca la reducció d’un 11% de les emissions de NOx i PM10 produïdes en la zona afectada entre el gener i el novembre del 2008, una reducció del consum de combustible, una reducció de la contaminació acústica produïda, així com un descens del 50% de les víctimes mortals en accidents. Pel que fa a l’ambientalització de vehicles pesants associats a serveis públics, cal remarcar les subvencions destinades a la renovació de vehicles nous i a l’aplicació de mesures correctores. L’Entitat Metropolitana del Transport (EMT) preveu instal·lar abans del 2012 filtres SCRT a 271 vehicles de la seva titularitat. Aquests filtres depuren les partícules dels gasos d’escapament procedents dels motors de combustió dièsel. Actualment hi ha uns 55 filtres de partícules instal·lats. D’altra banda, Transports Metropolitans de Barcelona té previst renovar, fins al 2018, 500 dels 1.080 autobusos de la seva flota (el 46% de la flota). A finals del 2010, n’havia renovat 376 per autobusos de gas natural (el 35% de la flota), amb unes previsions de reducció de NOx i PM10 del 46% i del 51%, respectivament. També va instal·lar 205 dels 460 (al 19% de vehicles de la flota) filtres SCRT previstos per al 2012, amb unes eficiències de reducció del 90% en les PM10 i del 60% en els NOx. Es van reconvertir quinze autobusos dièsel Euro 3 en autobusos híbrids dièsel-elèctric, amb uns estalvis de combustible del 25% al 30%. El 2010 s’estava treballant en un prototip de bus híbrid gas natural-elèctric reconvertit a partir d’un antic bus de gas natural. L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 en l’àmbit del transport terrestre era el que es mostra a la Figura 4.42.
Figura 4.42 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit del transport terrestre. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
137
Port de Barcelona Mesures definides per reduir les emissions generades pels vaixells, l’activitat industrial ubicada a la zona portuària i el transport terrestre associat a aquesta infraestructura. Preveuen el següent: Introducció de requeriments ambientals a la flota de camions de transport de contenidors que operen al Port de Barcelona. Potenciació del transport ferroviari de mercaderies. Renovació anticipada de la flota d’embarcacions interiors. Subministrament elèctric a vaixells. Modificació de l’esquema de les taxes portuàries. Millores en la manipulació de materials pulverulents a dojo. Renovació de la maquinària auxiliar de càrrega i descàrrega. Estratègia per a la reducció de les emissions al recinte portuari. Implementació i resultats obtinguts La Comissió Europea, mitjançant diversos reglaments i directives Euro, va definir els límits d’emissió de contaminants a l’aire que han de complir els vehicles segons tipologies. En aquest sentit, durant el 2008 l’Autoritat Portuària de Barcelona va aprovar la normativa Proatrans, de regulació del transport de contenidors, amb un augment progressiu del nombre de camions amb aquesta normativa i un augment de camions amb categoria Euro superior. Durant el 2010, a la flota que opera dins del port, es va incrementar el nombre de tractores Euro 5, menys contaminants, i van disminuir les tractores Euro 3, Euro 2, Euro 1 i Pre-Euro, cosa que ha fet disminuir les emissions. Tots els remolcadors que treballaven al port van aconseguir disposar del certificat d’emissions Marpol VI (OMI-NOx), que és la regulació mundial sobre emissions de contaminants de vaixells establerta per l’Organització Marítima Internacional (OMI), agència adscrita a la Organització de les Nacions Unides (ONU). Es van fer estudis sobre la viabilitat del subministrament elèctric a vaixells. El 2010 es va finalitzar l’estudi de les mesures tècniques de minimització d’emissions produïdes en la manipulació de materials pulverulents a dojo, amb la realització d’un estudi de granulometria dels productes manipulats al port. L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit del Port de Barcelona era el que es presenta a la Figura 4.43.
r Aeroport del Prat Mesures definides per reduir les emissions produïdes per les aeronaus, pel transport terrestre intern del recinte aeroportuari i per optimitzar la gestió de l’operativa terrestre d’aeronaus i vehicles. Preveu el següent: Subministrament aeronaus.
elèctric
a
les
Substitució progressiva dels vehicles que operen a l’interior de l’aeroport.
Figura 4.43 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit del Port de Barcelona. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Pla de millora d’operativa a terra. Implementació i resultats obtinguts Durant el període 2006-2010 s’observa una reducció progressiva del temps d’utilització de les unitats auxiliars de potència dels avions, cosa que implica una reducció de les seves emissions durant la fase d’espera a terra. Les emissions degudes al servei de handling de l’aeroport van disminuir a causa de la renovació progressiva del parc de vehicles, substituïts per altres de menys contaminants. El temps de rodatge de les aeronaus durant el període es va reduir al voltant d’un 17%, fet que comporta una disminució de les emissions durant aquesta fase.
138 L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit de l’Aeroport del Prat era el que es presenta a la Figura 4.44.
r Indústria Mesures que tenen com a objectiu reduir les emissions de 23 activitats concretes així com de tres sectors industrials (extractives, formigoneres i asfàltiques). Implementació i resultats obtinguts Cal destacar, quant a les activitats cimenteres, la instal·lació d’elements filtrants que permeten reduccions importants de les emissions de partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm.
Figura 4.44 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit de l’Aeroport del Prat. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit de la indústria era el que es mostra a la Figura 4.45.
r Energia Mesures que tenen com a objectiu reduir la incidència de les quatre centrals de producció d’energia ubicades a les zones de protecció especial, així com avaluar si és viable adoptar mesures a les instal·lacions de cogeneració i combustió industrial d’aquestes zones.
Figura 4.45 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit industrial. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Implementació i resultats obtinguts Durant el període 2007-2010, tres antigues plantes d’energia van deixar de funcionar i es van aplicar requeriments específics per a activitats de combustió i cogeneració. Actualment, totes les centrals tèrmiques són de cicle combinat amb gas natural i la potència elèctrica total instal·lada és de 2.481 MWe. La majoria d’instal·lacions de cogeneració industrial són de gas natural, cosa que millora l’eficiència energètica i redueix les emissions generades. L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit energètic era el que es mostra a la Figura 4.46.
Figura 4.46 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit energètic. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.
r Àmbit domèstic Bàsicament es va actuar en dues línies: la renovació d’electrodomèstics, calderes i escalfadors domèstics, i l’aplicació de criteris d’ecoeficiència en la construcció d’edificis (Decret 21/2006, de 14 de febrer, d’ecoeficiència en edificis i codi tècnic de l’edificació). Implementació i resultats obtinguts Les sol·licituds d’ajuda per a calderes de condensació (pla Renova’t) van arribar a les 6.081 sol·licituds el 2010. Pel que fa al pla Renova’t per a electrodomèstics, calderes i aire condicionat, es va esgotar la totalitat del pressupost disponible.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
139
L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit domèstic era el que es mostra a la Figura 4.47.
r Sensibilització Mesures que tenen com a objectiu comunicar les accions del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire, així Figura 4.47 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit com els seus beneficis, i facilitar aquesta domèstic. 2009. informació a la població. Preveu: Accions de comunicació per Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. difondre el Pla d’actuació i les seves mesures. Campanya de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Manual de bones pràctiques ambientals destinat a les empreses de serveis logístics i de transport. Cursos de gestió del transport de mercaderies. Manual de gestió de la mobilitat als centres de treball. Cursos per a l’elaboració i la implantació de plans de mobilitat. Seminaris per incorporar criteris ambientals en la contractació pública. Cursos de conducció eficient adreçats a conductors de vehicles pesants. Cursos de conducció eficient adreçats a conductors de turismes. Seminaris sobre l’aplicació del Decret 21/2006, de 14 de febrer, pel qual es regula l’adopció de criteris ambientals d’ecoeficiència en els edificis, i Reial decret 314/2006, de 17 de març, que aprova el Codi tècnic de l’edificació. Seminaris sobre millores en el manteniment i la gestió dels edificis.
r Implementació i resultats obtinguts Durant el període d’aplicació del Pla d’actuació es van realitzar actes per informar la població de l’evolució, el seguiment i l’estat de les mesures del Pla d’actuació. També es van efectuar exposicions, campanyes i jornades amb l’objectiu d’explicar i donar a conèixer l’estat de la qualitat de l’aire de la Regió Metropolitana de Barcelona i les accions que calia adoptar per millorar-la. Destaca la campanya itinerant Respirem benestar, que va atendre 14.689 persones en 36 ubicacions diferents; es va realitzar amb el vehicle Ambibus i la seva exposició va tenir una valoració general ciutadana molt bona, tant pel funcionament com pel grau de comprensió. L’estat d’execució de les mesures de l’àmbit de la sensibilització el 31 de desembre de 2009 es presenta a la Figura 4.48.
r Mesures dels ens locals per restablir la qualitat de l’aire Dins el marc del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire, i tenint present que les estacions que presentaven nivells més alts de contaminació eren les que rebien una incidència directa del transit urbà, calia una implicació directa dels municipis perquè adoptessin mesures dins el seu marc competencial.
Figura 4.48 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit del
sensibilització. 2009. Els àmbits de les mesures que, durant Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. el període 2007-2010, van implicar més responsabilitat per part dels ajuntaments dels 40 municipis declarats zona de protecció especial van ser els de la prevenció, el transport terrestre i el domèstic.
Pel que fa a l’àmbit de la prevenció, es van aplicar criteris ambientals per a plans d’ordenació urbanística, per a modificacions industrials i energètiques, per a infraestructures, per a obres públiques, per a obres en edificis i per minimitzar la resuspensió de partícules atribuïbles al trànsit per vials pavimentats. En l’àmbit del transport terrestre, destaca l’aprovació del Pla director de la mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona, així com l’execució de plans especials de mobilitat urbana i plans de mobilitat als centres de treball i als centres generadors de mobilitat i l’ambientalització dels vehicles pesants dels serveis públics. En l’àmbit domèstic, els ens locals han tingut part de responsabilitat en mesures com ara establir i complir criteris tècnics d’edificació i d’ecoeficiència en edificis.
140 c) Conveni amb l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT) Pel que fa a la zona de Tarragona, des de l’any 2005 fins al moment de redactar aquest informe, anualment s’ha estat signant un conveni amb l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT) l’objecte del qual és establir un marc de col·laboració per a la prevenció i el control de la contaminació entre el Departament de Territori i Sostenibilitat (DTES), l’AEQT i les empreses associades a l’AEQT que s’adherien expressament a l’acord, amb els objectius següents: Col·laborar en l’aplicació correcta de la normativa ambiental i, més concretament, de les obligacions derivades de la Llei 20/2009, de prevenció i control ambiental de les activitats, i de la Directiva 2010/75/UE, d’emissions industrials. Compatibilitzar el creixement econòmic de les empreses adherides amb el respecte pel medi ambient, principalment mitjançant l’aplicació de les Millors Tècniques Disponibles (MTD) i, en particular, aquelles establertes als documents de referència adoptats per la Comissió Europea, en funció de les activitats i els processos portats a terme pels establiments associats. Donar transparència a la informació ambiental associada a les empreses adherides a l’acord, sense perjudici del que disposa l’article 4.2.g de la Directiva 2003/4/CE, de 28 de gener, relativa a l’accés del públic a la informació ambiental, amb relació a aquella informació aportada a l’efecte de programes, avaluacions i millores ambientals. Col·laborar en la realització d’estudis tècnics i econòmics sobre la interrelació entre la indústria química i el medi ambient. Col·laborar en l’aplicació de programes i polítiques per a: La millora de la qualitat de l’aire, de les aigües i dels sòls. La reducció i la millora de la gestió dels residus generats per les activitats. L’aplicació de la normativa europea sobre substàncies i mescles químiques i, més concretament, el Reglament REACH i el Reglament CLP, i les seves actualitzacions. L’aplicació de la normativa sobre responsabilitat ambiental i, més concretament, en el coneixement, el desenvolupament i la implantació d’eines de gestió sectorials de riscos ambientals com a mesura preventiva per minimitzar el risc d’accidents que puguin arribar a causar danys ambientals. L’aplicació de sistemes voluntaris de qualificació ambiental i, més concretament, la integració en diferents eines i sistemes de gestió, com per exemple i com a referència, les normes ISO de les sèries 9000, 14000 i 50000, EMAS, UNE 150008 d’avaluació de riscos ambientals, UNE 150301 d’ecodisseny, etc.
d) Protocol amb les centrals tèrmiques Pel que fa a les centrals tèrmiques, i en compliment de l’autorització ambiental, aquestes centrals formalitzen un conveni anualment amb el Departament de Territori i Sostenibilitat per definir un protocol de condicions de funcionament de la instal·lació en situació de previsió de condicions meteorològiques adverses per a la dispersió de la contaminació, com per exemple els anticiclons o quan els nivells d’immissió de la zona tendeixen a superar els nivells de qualitat de l’aire establerts per la normativa vigent.
4.3.3 Qualitat acústica del territori a) Normativa de la Unió Europea La política mediambiental de la Unió Europea els darrers vint anys ha consistit a legislar mitjançant directives comunitàries, les quals estableixen nivells màxims d’emissió sonora per a vehicles, aeronaus i màquines, amb l’objectiu d’unificar procediments de certificació, per garantir que els nous vehicles i equips compleixen, en el moment de la fabricació, els límits establerts a les directives. Aquesta legislació i l’avenç tecnològic han aconseguit una reducció significativa del soroll de procedència individual, però el creixement i l’expansió del trànsit en l’espai i el temps ha anul·lat parcialment els efectes dels avenços tecnològics. L’any 1996, la Comissió, mitjançant el Llibre verd del soroll, proposa estimular el debat públic sobre la política futura de lluita contra el soroll. Fruit d’aquest debat va ser l’aprovació de les directives següents, vigents en el període 2006-2010: Directiva 2000/14/CE, de 8 de maig de 2000, sobre l’aproximació de les legislacions dels estats membres sobre emissions sonores en l’entorn que són degudes a les màquines d’ús a l’aire lliure. Directiva 2002/30/CE, de 26 de març de 2002, sobre l’establiment de normes i procediments per a la introducció de restriccions operatives relacionades amb el soroll en els aeroports comunitaris. Directiva 2002/49/CE, de 25 de juny de 2002, sobre avaluació i gestió del soroll ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
141
b) Normativa de l’Estat espanyol L’Estat espanyol ha regulat la contaminació acústica mitjançant la normativa següent: Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll. Reial decret 1513/2005, de 16 de desembre, pel qual es desplega la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll, en allò referent a l’avaluació i la gestió del soroll ambiental. Reial decret 1367/2007, de 19 d’octubre, pel qual es desplega la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll, en allò referent a la zonificació acústica, els objectius de qualitat i les emissions acústiques.
c) Normativa autonòmica El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 16/2002, de 28 de juny de 2002, de protecció contra la contaminació acústica. La Llei disposa de dos desplegaments reglamentaris: Decret 245/2005, de 8 de novembre, pel qual es fixen criteris per a l’elaboració de mapes de capacitat acústica. Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002 i se n’adapten els annexos. Estableixen el següent:
r Normativa sobre objectius de qualitat acústica Tots els ajuntaments han de disposar d’un mapa de capacitat acústica que estableixi els objectius de qualitat acústica de les diferents zones del municipi. A més, els municipis de més de 5.000 habitants han de disposar d’ordenances municipals que regulin aquesta matèria, ja que les corporacions locals, com a administració més propera al ciutadà, són les competents per intervenir en l’àmbit urbà, d’acord amb la Llei 7/1985, de bases de règim local.
r Normativa sobre límits d’immissió de sorolls La Llei 16/2002 i el seu desplegament reglamentari fixen valors límit d’immissió sonora per a cada tipologia d’emissor acústic (infraestructures, activitats, veïnatge, etc.) i, a més, estableixen uns objectius de qualitat acústica per al territori.
Mapes estratègics de soroll Totes les aglomeracions de més de 100.000 habitants i les grans infraestructures de transport han d’elaborar i aprovar cada cinc anys un Mapa estratègic de soroll. Aquests mapes tenen com a objectiu determinar l’exposició al soroll que prové de diferents fonts en una zona determinada, a partir dels elements següents: Indicadors i mètodes per avaluar els nivells de soroll ambiental. Elaboració de la cartografia a partir dels indicadors comuns a la UE. Coneixement de la població exposada a nivells de soroll determinats. A Catalunya constitueixen aglomeració d’àmbit municipal o supramunicipal els municipis següents: Àmbit municipal: Mataró, Lleida i Reus Àmbit supramunicipal: Barcelonès I: Barcelona, junt amb Sant Adrià de Besòs Barcelonès II: municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet Baix Llobregat I: Esplugues de Llobregat, junt amb Cornellà de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat Vallès Occidental I: Sabadell, junt amb Barberà del Vallès i Badia del Vallès Baix Llobregat II: Viladecans, junt amb Gavà i Sant Boi de Llobregat Gironès: Girona, junt amb Salt Vallès Occidental II: Terrassa, junt amb el barri de Can Tries, de Viladecavalls D’aquestes aglomeracions, n’hi ha cinc que l’any 2010 havien aprovat els seus mapes estratègics de soroll: Barcelonès I: Barcelona, junt amb Sant Adrià de Besòs Barcelonès II: municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet Baix Llobregat I: Esplugues de Llobregat, junt amb Cornellà de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat Vallès Occidental I: Sabadell, junt amb Barberà del Vallès i Badia del Vallès Vallès Occidental II: Terrassa, junt amb el barri de Can Tries, de Viladecavalls
142 r Plans d’acció L’any següent a l’aprovació del Mapa estratègic de soroll s’ha d’elaborar un Pla d’acció per determinar les actuacions que s’han de realitzar per a la millora de la qualitat acústica, així com el seu calendari d’execució durant un període de cinc anys. Des de l’Administració de la Generalitat de Catalunya s’ha donat suport tècnic per a l’elaboració dels mapes estratègics de soroll i per als corresponents plans d’acció per a la gestió ambiental del soroll a tots els municipis que formen aglomeració i als titulars de les grans infraestructures de transport. L’any 2010, les aglomeracions amb Mapa estratègic de soroll eren: Barcelonès I, constituïda pels municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs. Barcelonès II, constituïda pels municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet. Baix Llobregat I, constituïda pels municipis de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Vallès Occidental I, constituïda pels municipis de Badia del Vallès, Barberà del Vallès i Sabadell. Vallès Occidental II, constituïda pels municipis de Terrassa i Viladecavalls.
r Mapes de capacitat acústica Els mapes de capacitat acústica estableixen la zonificació acústica del territori i els valors límit d’immissió d’acord amb les zones de sensibilitat acústica (zones en les quals es defineixen uns límits de soroll o uns altres segons les seves característiques; per exemple, una zona industrial és menys sensible que una zona escolar i, per tant, hi poden ser permesos nivells de soroll més alts que als carrers de l’entorn de les escoles). Els mapes fixen els objectius de qualitat acústica del territori per a cada zona, per a tres períodes temporals diferenciats (dia, vespre i nit), tenint en compte els usos del sòl (vegeu la Figura 4.49). Tots els ajuntaments han d’elaborar i aprovar el Mapa de capacitat acústica i posar-lo a la disposició de la població. La situació per al període que comprèn aquest Informe se sintetitza a la Taula 4.11, la Taula 4.12 i la Taula 4.13, i a la Figura 4.49 i la Figura 4.50.
Figura 4.49 Exemple de Mapa de capacitat acústica. Zones de sensibilitat acústica i usos del sòl. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
143
Taula 4.11 Estat dels municipis de Catalunya segons l’estat d’elaboració dels mapes de capacitat acústica (MCA). 2006. Estat dels municipis respecte als mapes de capacitat acústica municipals Municipis Població < de 10.000 hab.
Població > de 10.000 hab.
Total
nombre
població
percentatge de població de Catalunya
nombre
població
percentatge de població de Catalunya
nombre
percentatge de població de Catalunya
MCA aprovats (Llei 16/2002)
119
239.097
3,4
21
2.114.222
30
140*
33,4
Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental. * Municipis que han donat trasllat de l’aprovació de l’MCA a la Direcció General de Qualitat Ambiental.
Taula 4.12 Estat dels municipis de Catalunya segons l’estat d’elaboració dels mapes de capacitat acústica (MCA). 2010. Estat dels municipis respecte als mapes de capacitat acústica municipals Municipis
Població < de 10.000 hab.
Població > de 10.000 hab.
Total
nombre
població
percentatge de població de Catalunya
nombre
població
percentatge de població de Catalunya
municipis
percentatge de població de Catalunya
MCA aprovats (Llei 16/2002)
142
308.970
4
37
2.969.638
40
179*
44
MCA aprovats (Decret 176/2009)
11
23.390
0,3
11
673.616
9
22*
9,3
MCA adequats (Decret 176/2009)
35
102.790
1,4
15
2.518.538
34
50**
35,4
Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental. * Municipis que han donat trasllat de l’aprovació de l’MCA a la Direcció General de Qualitat Ambiental. ** Municipis que es troben en procés d’aprovació de l’MCA. La Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica, estableix la zonificació acústica del territori i els valors límit d’immissió d’acord amb les zones de sensibilitat acústica.
Taula 4.13 Sol·licituds d’adequació dels mapes de capacitat acústica (MCA). 2010. Sol·licituds d’adequació dels mapes de capacitat acústica* Municipis Població < de 10.000 hab.
Població > de 10.000 hab.
Total
nombre
població
percentatge de població de Catalunya
nombre
població
percentatge de població de Catalunya
municipis
percentatge de població de Catalunya
Municipis en adequació
151
224.458
3
13
253.727
3,4
164
6,4
Municipis pendents d’adequació
119
263.000
3,5
23
468.884
6,3
142
9.8
Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental. * Aquestes sol·licituds s’emmarquen en la convocatòria d’assistència tècnica als ens locals per a l’adequació i l’actualització de mapes de capacitat acústica al Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica.
144
Figura 4.50 Municipis amb Mapa de capacitat acústica (MCA) aprovat. Desembre del 2006. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Figura 4.51 Municipis amb Mapa de capacitat acústica (MCA) aprovat i adequat. Desembre del 2010. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
4.3.4
145
Protecció del medi nocturn
La normativa sectorial sobre protecció del medi nocturn s’encamina a donar resposta a la pressió que la il·luminació artificial provoca al medi nocturn. La norma es refereix a l’ordenació ambiental de l’enllumenat i dóna algunes eines que permeten intervenir en les pressions antropogèniques a fi de dur a terme actuacions de prevenció i correcció dels efectes nocius de la contaminació lluminosa.
a) Normativa europea La Directiva 2010/30/UE del Parlament Europeu i del Consell, amb relació a l’etiquetatge energètic de les làmpades elèctriques i els llums, té l’objectiu d’harmonitzar les mesures nacionals relatives a la informació a l’usuari final, per mitjà de l’etiquetatge i la informació normalitzada sobre el consum d’energia de manera que els usuaris puguin elegir productes més eficients. El Reglament (UE) 347/2010 de la Comissió, de 21 d’abril de 2010, pel qual es modifica el Reglament (CE) 245/2009 de la Comissió, de 18 de març de 2009, relatiu als requisits de disseny ecològic per a làmpades fluorescents sense balasts integrats, per a làmpades de descàrrega d’alta intensitat i per a balasts i llums que poden funcionar amb aquestes làmpades, té l’objectiu de modificar alguna de les disposicions per evitar repercussions imprevistes sobre la disponibilitat i el rendiment dels productes previstos en el Reglament 245/2009, d’una banda, i, a més a més, millorar la coherència respecte de la informació sobre diversos productes i respecte del disseny ecològic per a làmpades per a ús domèstic no direccionals.
b) Normativa estatal La Llei 34/2007, de 15 de novembre, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera, dictada per l’Estat espanyol, estableix la prevenció i la reducció de la contaminació lluminosa, en la disposició addicional quarta, com un vector ambiental necessari per protegir l’atmosfera. El Reial decret 1369/2007, de 19 d’octubre, relatiu a l’establiment de requisits de disseny ecològic aplicables a productes que utilitzen energia, transposa la Directiva 2005/32/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 6 de juliol de 2005, per la qual s’instaura un marc per a l’establiment de requisits de disseny ecològic aplicables a productes que utilitzen energia. El Reial decret 1890/2008, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament d’eficiència energètica en instal·lacions d’il·luminació exterior, desenvolupa una instrucció tècnica sobre la prevenció de la contaminació lluminosa, desplegant la Llei 12/2008, de 31 de juliol, de seguretat industrial.
c) Normativa catalana El Parlament de Catalunya va encapçalar la conscienciació respecte a la prevenció de la contaminació lluminosa en aprovar, el 2001, la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn. Abans de la promulgació de la Llei, el 1998, el Parlament, per mitjà d’una Resolució, va instar el Govern a constituir una comissió tècnica per elaborar un projecte de norma reguladora sobre la contaminació lluminosa. El Govern va aprovar el Decret 82/2005, de 3 de maig, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn.
r La normativa catalana de protecció del medi nocturn La normativa catalana preveia les accions següents: Elaborar un mapa de protecció enfront de la contaminació lluminosa a Catalunya. Promoure la utilització de làmpades que emetin llum visible i no emetin radiacions ultraviolades (radiacions invisibles i perjudicials per a la salut i que també poden alterar l’ecosistema natural dels animals sensibles a aquestes freqüències). Promoure la utilització de llums que minimitzin la llum que s’emet fora de l’espai que es vol il·luminar. Promoure la utilització de llums energèticament eficients. Cal recordar que el consum d’una làmpada de mercuri és el doble d’una de sodi de baixa pressió. Per tant, la repercussió en l’estalvi és importantíssim. Segons les zones de protecció a la contaminació lluminosa, el Reglament regulava la disminució dels valors d’emissió de flux lluminós cap al cel, que constitueix la primera causa de destrucció del paisatge de nit, a més de ser un exemple clar de desaprofitament d’energia. També preveia que calia innovar en el disseny d’elements protectors de les làmpades fets a mida per adequar la il·luminació de fanals de valor estètic i històric i que al mateix temps evitessin la contaminació sobre edificis i persones en zones urbanes, sobretot al nucli antic i en carrers estrets. Es regulava la il·luminació intrusa en funció de les zones de protecció, amb la intenció de protegir les persones de llum sobrera provocada per enllumenats que envaeixen els habitatges o espais protegits.
146 Considerava les hores de nit com de màxima protecció a la contaminació lluminosa, en les quals només són permeses certes activitats d’il·luminació.
r El Mapa de la protecció del medi nocturn envers la contaminació lluminosa El Departament de Medi Ambient i Habitatge va aprovar el mes de desembre del 2007 el Mapa de la protecció del medi envers la contaminació lluminosa a Catalunya, aplicant els criteris establerts per la normativa legal vigent i atenent les propostes raonades presentades pels ajuntaments. El Mapa de la protecció del medi envers la contaminació lluminosa és una eina bàsica per reduir la contaminació lluminosa que permet aplicar la normativa en tot el territori i també és un instrument molt útil per protegir el dret dels ciutadans a un entorn natural nocturn, respectuós amb les persones i el medi ambient. El Mapa classifica tot el territori de Catalunya en diferents graus de protecció envers la contaminació lluminosa (Figura 4.52): hi ha un 34,18% del territori que disposa d’un nivell de protecció màxima, un 60,25% que disposa d’una protecció alta, un 5,54% que disposa d’una protecció moderada i només un 0,02% que disposa d’una protecció menor. La zona de protecció màxima comprèn el territori considerat en el Pla d’espais d’interès natural, els espais naturals de protecció especial, els espais de la Xarxa Natura 2000, l’espai de protecció corresponent a l’Observatori Astronòmic del Montsec i, a més, tots aquells espais proposats pels ajuntaments amb sensibilitat envers la natura que han protegit més enllà del que exigeix la normativa. La zona aprovada amb el grau de protecció màxima és de 10.977 km2. La zona de protecció alta comprèn els espais que la planificació urbanística considera sòl no urbanitzable que no està considerat zona de protecció màxima, la qual s’amplia amb els espais proposats pels ajuntaments per a més protecció. La zona aprovada amb el grau de protecció alta és de 19.349 km2. La zona de protecció moderada correspon al sòl urbà o urbanitzable aprovat per la planificació urbanística, si bé, a proposta dels ajuntaments, una part del sòl urbanitzable ha estat aprovat amb una protecció alta i una part del sòl urbà ha estat aprovat amb una protecció menor. La zona aprovada amb el grau de protecció moderada és de 1.780 km2. La zona de protecció menor correspon a espais urbans d’ús intensiu durant la nit per l’alta mobilitat de persones o per la seva activitat comercial, industrial o de serveis, i que els ajuntaments han proposat amb una protecció menor i el Departament competent en la matèria ho ha aprovat. La zona aprovada amb el grau de protecció menor és de 7 km2.
r Plans municipals d’adequació ambiental de les instal·lacions d’il·luminació
Figura 4.52 Mapa de la protecció envers la contaminació lluminosa a Catalunya. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
El Decret 82/2005, de 3 de maig, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, establia que els ajuntaments formulessin un Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior. Durant el període comprès entre els anys 2006 i 2010, la majoria dels ajuntaments dels municipis catalans, el 76% l’any 2009, tenien formulat el Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya El pla conté: L’anàlisi de la il·luminació exterior per zones de protecció envers la contaminació lluminosa del municipi. Les actuacions prioritzades. El calendari d’execució de l’adaptació, segons la incidència de la contaminació lluminosa en el medi ambient. La Figura 4.53 mostra, en color blau, els municipis de Catalunya que el 2010 disposaven de Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior a la normativa de prevenció de la contaminació lluminosa.
r Accions de protecció del medi nocturn L’aplicació de la Llei 6/2001 i del Decret 82/2005 ha comportat un canvi significatiu en el medi nocturn de Catalunya. A la Figura 4.54 s’observa el paisatge nocturn de Barcelona l’any 2000 i l’any 2009. En comparar totes dues imatges s’observa un canvi significatiu en el paisatge nocturn: el 2000 hi ha un cel blanquinós i molt brillant, mentre que a la imatge del 2009 el cel és de tonalitat ataronjada i poc brillant, la qual cosa mostra la considerable disminució de contaminació lluminosa que ha experimentat la ciutat en aquests nou anys, gràcies a les actuacions de millora de l’enllumenat públic realitzades per l’Ajuntament, aplicant els criteris establerts a la Llei 6/2001.
Figura 4.53 Municipis de Catalunya amb Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior a la normativa de prevenció de la contaminació lluminosa. 2010. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
Barcelona l’any 2000
Barcelona l’any 2009
Figura 4.54 Cel de Barcelona el 2000 i el 2009. Fotos: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
147
148 La Generalitat de Catalunya, des de l’any 2004, ha estat realitzant esforços importants per promoure i incentivar l’adequació de la il·luminació exterior en els ajuntaments, d’acord amb la normativa de protecció contra la contaminació lluminosa. En aquest sentit, la Generalitat va subvencionar als ajuntaments, des de l’any 2004, les accions de millora de l’enllumenat públic, promovent la substitució de làmpades ineficients i contaminants per làmpades eficients i respectuoses amb l’entorn, és a dir, promovent la renovació de les làmpades de vapor de mercuri d’alta pressió amb una eficiència lluminosa inferior als 50 lm/W i amb alt contingut de mercuri, per làmpades de vapor de sodi de més de 100 lm/W. També va promoure la substitució de llums obsolets que emeten la major part de llum al cel per altres que aprofiten tota la llum de la làmpada per il·luminar l’espai. Els ajuts econòmics a ens locals van anar dirigits, prioritàriament, a dues línies d’actuació: una adreçada a ens locals supramunicipals, per promoure i facilitar la redacció de plans municipals d’adequació, i l’altra adreçada als ajuntaments, per a l’execució dels projectes d’adequació de l’enllumenat públic. Es va subvencionar 29 entitats supramunicipals (consells comarcals) perquè redactessin els plans municipals d’adequació dels municipis de la seva comarca. Aquestes subvencions van facilitar la redacció de 663 plans municipals, els quals permeten protegir adequadament el 75% del territori, ja que la majoria dels ajuntaments disposen del document tècnic que els permet programar les accions i les directrius per millorar la il·luminació, disminuir la contaminació lluminosa i disminuir la despesa d’energia. Es va subvencionar 480 ajuntaments per a l’execució dels projectes d’adequació de la il·luminació exterior existent, en concret la substitució de làmpades de vapor de mercuri o d’halogenurs metàl·lics per làmpades de vapor de sodi, la substitució de pantalles que emeten més llum de la permesa al cel per pantalles que emetin menys de l’1% de flux lluminós a l’hemisferi superior i, també, la instal·lació de reguladors horaris i de reductors de flux lluminós. Aquestes subvencions van permetre substituir 51.000 làmpades i 25.000 llums i instal·lar uns 8.000 reductors de flux lluminós, cosa que va proporcionar als ajuntaments uns beneficis econòmics anuals de 6 milions d’euros de disminució de la factura energètica, a causa d’una disminució del voltant de 53 GWh en el consum elèctric de l’enllumenat públic. Aquest estalvi d’energia elèctrica comportaria una disminució del consum de recursos naturals equivalents a 5.000 t de petroli i contribuiria a mitigar el canvi climàtic, evitant l’emissió de més de 20.000 t de diòxid de carboni, 840 t de diòxids de nitrogen i 350 t de monòxid de carboni.
4.3.5
Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric
Amb la finalitat de garantir un creixement ordenat de les infraestructures de radiocomunicació, mitjançant el Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal·lacions de telefonia mòbil i altres instal·lacions de radiocomunicació, modificat pel Decret 281/2003, de 4 de novembre, la Generalitat va promoure la compartició o concentració d’infraestructures en l’àmbit no urbà, alhora que regulava la figura del pla especial amb la finalitat que els ajuntaments ordenessin la localització d’aquestes infraestructures en àmbit no urbà. Entre els anys 2006 i 2010, i com a resultat d’aquests plans especials, de les 2.200 infraestructures existents en demarcació no urbana, 1.600 s’emplaçaven dins d’una àrea preferent d’infraestructures de radiocomunicació (APIR). La cartografia i la definició d’aquestes àrees es poden consultar a la secció «Medi ambient i sostenibilitat / Atmosfera / Contaminació radioelèctrica / Plans comarcals d’ordenació ambiental» de la pàgina web del Departament de Territori i Sostenibilitat. Paral·lelament, i amb l’objectiu de controlar les radiacions electromagnètiques produïdes, l’any 2004 es posà en marxa la xarxa de seguiment en continu de camps electromagnètics (SMRF). Entre els anys 2006 i 2010 la xarxa es va incrementar en 72 equips, i l’any 2010 tenia 234 sensors en continu distribuïts per tot el territori. Aquests equips, que mesuren tot l’espectre freqüencial de radiocomunicació (telefonia mòbil, televisió, ràdio, xarxes de seguretat, etc.), s’emplacen majoritàriament sobre teulades d’edificis on s’ubiquen antenes de telefonia mòbil, perquè són considerats punts de màxima radiació. D’altra banda, i com a iniciativa emmarcada dins del projecte LIFE de governança radioelèctrica (2010-2014), la Generalitat preveu engegar un programa de cessió de 50 equips portàtils als ajuntaments de capitals de comarca, amb l’objectiu de quantificar els nivells de camp electromagnètic existents en determinats llocs considerats sensibles, com ara habitatges propers a instal·lacions de radiocomunicació, places i terrasses públiques, escoles, hospitals i altres zones de massiva concurrència. Per primer cop, aquestes dades seran públiques i accessibles a la ciutadania per mitjà d’un sistema d’informació geogràfica. El resultat dels mesuraments en zones sensibles, dels mesuraments en continu de la xarxa SMRF i d’altra informació d’interès (normativa, informes, explicació didàctica sobre camps electromagnètics, etc.) es pot consultar a la pàgina web de la Governança Radioelèctrica http://governancaradioelectrica.gencat.cat/ (Figura 4.55).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Figura 4.55 Pàgines del web de la Governança Radioelèctrica.
Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.
149
150
4.4
Indicadors
Indicador 4.4.1 Evolució dels contaminants atmosfèrics. NOx Tipus
Estat
Unitats
µg/m3
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental
Tendència desitjada
Disminució dels nivells de concentració del contaminant per sota del límit per al 2010 (40 µg/m3) marcat per la legislació vigent (Reial decret 1073/2002)
Tendència 2006-2010
Disminució les mitjanes de concentració del contaminant a la ZQA1 i augment a la ZQA2
Apartat on es presenta
4.1.2
Definició Concentració mitjana anual de NO2 per zones de qualitat de l’aire. El valor que s’expressa per a cada any i zona és la mitjana anual de les lectures diàries obtingudes a cada una de les estacions de mesura dins de cada zona de qualitat de l’aire
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
151
Indicador 4.4.2 Evolució dels contaminants atmosfèrics. PM10 Tipus
Estat
Definició
Unitats
Mitjana anual de la concentració: µg/m3 Superacions: nombre de dies/any
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental
Mitjana anual de la concentració del contaminant: mitjana anual de la concentració per a cada zona de qualitat de l’aire. El valor que s’expressa per a cada any i zona és la mitjana anual de les lectures diàries obtingudes a cada una de les estacions de mesura dins de cada zona de qualitat de l’aire. Mitjana del nombre de dies amb superacions dels límits indicats a la legislació: mitjana anual de les superacions diàries de la concentració del contaminant en les estacions de la zona
Tendència desitjada
Disminució dels nivells de concentració del contaminant i dels dies anuals de superacions per sota dels límits respectius marcats per la legislació vigent (Reial decret 1073/2002)
Tendència 2006-2010
Disminució general de les mitjanes de concentració del contaminant
Apartat on es presenta
4.1.2
Mitjana anual de la concentració del contaminant
Mitjana del nombre de dies amb superacions del valor límit indicat per la legislació
152
Indicador 4.4.3 Evolució dels contaminants atmosfèrics. O3 Tipus
Estat
Definició
Unitats
Nombre
Mitjana de les superacions del VOPS per a cada zona de qualitat de l’aire
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental
VOPS (valor objectiu per a la protecció de la salut humana): es calcula a partir del màxim de les mitjanes vuit-horàries mòbils de cada dia en una estació. Aquests màxims no poden superar el valor de 120 µg/m3 en més de 25 dies en mitjana de tres anys. El primer any que es pot avaluar aquest paràmetre és el 2013. Aquí es mostra la mitjana per a cada zona de les superacions per estació després de fer la mitjana de tres anys
Tendència desitjada
No-superació dels límits (objectius) establerts per la normativa vigent (Reial decret 1796/2003)
Tendència 2006-2010
Estabilització dels nivells d’ozó per sobre dels límits en nombre de superacions
Apartat on es presenta
4.1.2
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
153
Indicador 4.4.4 Emissió NOx (t/a), segons principals fonts contaminants excepte transport terrestre Tipus
Pressió
Unitats
Tones/any
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental
Definició
Emissions de NOx en tones/any separadament per grans sectors i total anual
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució de les emissions en tots els sectors excepte en el domèstic. Per al sector del transport terrestre només es disposa de dades del 2008, cosa que no permet veure’n l’evolució, ni tampoc disposar de les dades totals del 2007 i el 2009
Apartat on es presenta
4.2.2
Fonts de contaminants
Emissió NOx (t/a) 2007
2008
2009
Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt
9.031,90
8.537,50
7.163,60
Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt
1.445,70
535,2
1.016,30
Sector domèstic
1.598,00
1.719,20
1.737,70
Transport terrestre
---
16.953,80
---
Transport marítim
6.092,80
5.602,60
5.483,30
Transport aeri
1.706,80
1.588,00
1.387,40
---
34.936,30
---
Total
154
Indicador 4.4.5 Emissions PM10 (t/a), segons principals fonts contaminants excepte transport terrestre Tipus
Pressió
Unitats
Tones/any
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental
Definició
Emissions de PM10 en tones/any, separadament per grans sectors i total anual
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució de les emissions en tots els sectors excepte en el domèstic. Per al sector del transport terrestre només es disposa de dades del 2008, cosa que no permet veure’n l’evolució, ni tampoc disposar de les dades totals del 2007 i el 2009
Apartat on es presenta
4.2.2
Emissió PM10 (t/a) 2007
2008
2009
Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt
Fonts de contaminants
479,9
447,3
434,3
Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt
21,8
8,1
6,3
Sector domèstic
29,8
30,4
30,8
Transport terrestre
---
1.094,00
---
Transport marítim
500,6
469,2
454,8
Transport aeri
25,1
32,2
20,2
Activitats extractives
167,1
156,5
149
---
2.237,70
---
Total
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
155
Indicador 4.4.6 Implementació de mesures del Pla de millora de la qualitat de l’aire a la Regió Metropolitana de Barcelona Tipus
Resposta
Unitats
Percentatge
Periodicitat de càlcul
----
Font
Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental
Definició
Evolució de l’estat de la implementació de les mesures que es deriven del Pla de millora per la qualitat de l’aire de la Regió Metropolitana de Barcelona l’any 2009
Tendència desitjada
Assoliment dels objectius proposats a les mesures
Tendència 2006-2010
----
Apartat on es presenta
4.3.2
Àmbit
Implementació de les mesures del Pla de millora de la qualitat de l’aire a la Regió Metropolitana de Barcelona. 2009 Iniciat
En procés
Evolucionat
-
50%
-
Transport terrestre
17%
32%
17%
17%
17%
-
Port de Barcelona
13%
13%
13%
24%
24%
13%
Prevenció
Aeroport del Prat
Avançat
Finalitzat
No efectuat
40%
10%
-
-
33%
67%
-
-
Indústria
4%
7%
15%
26%
44%
4%
Energia
-
25%
-
25%
25%
25%
Àmbit domèstic
-
-
-
-
100%
-
18%
-
9%
-
73%
-
Sensibilització
156
4.5
Documentació i fonts consultades
CENTRE D’ANÀLISI I PROGRAMES SANITARIS. 2012. El medi ambient i la salut. Quaderns de la Bona Praxi, 30, setembre 2012. Centre d’Estudis Col·legials. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. CENTRE DE RECERCA EN EPIDEMIOLOGIA AMBIENTAL (CREAL) www.creal.cat/
ECODES. S.d. Calidad del aire y salud. Monográfico Ciudad y transporte. Versió digital. www.ecodes.org/salud-calidad-aire/201302176117/Impactos-sobre-la-salud-de-la-contaminacion-atmosferica
SERVEI DE VIGILÀNCIA I CONTROL DE L’AIRE. 2012. Informe relatiu al comportament de l’ozó troposfèric a Catalunya. Direcció General de Qualitat de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. URUCHURTU CHAVARÍN, J. 2009. La contaminación en objetos del patrimonio histórico. Hypatia - Revista de Divulgación Científico - Tecnológica del Estado de Morelos, 32, oct-dic 2009. Revista digital. hypatia.morelos.gob.mx/index.php?option=com_content&task=view&id=549&Itemid=484
Pàgines web consultades Aena Aeropuertos. www.aena.es
Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona. www.atm.cat
Generalitat de Catalunya. Departament d’Empresa i Ocupació. Institut Català d’Energia. www20.gencat.cat/portal/site/icaen
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Avaluació de la qualitat de l’aire. Balanços i informes www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.8f64ca3109a92b904e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=5e91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5e91d5029e 927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat de l’Aire. Atmosfera. www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.685af0bd03466a424e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=4a447a89a88e1210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=4a447a89a88e 1210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Plans de millora de qualitat de l’aire. www.airemes.net
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Avaluació de la qualitat de l’aire. Balanços i informes. http://www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.8f64ca3109a92b904e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=5e91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5e 91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica. www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/ menuitem.8f64ca3109a92b904e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=b990be8edd927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=b990be8edd 927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Servei Català de Trànsit www.gencat.cat/transit
Port de Barcelona. www.portdebarcelona.cat/
Informe sobre lâ&#x20AC;&#x2122;estat del medi ambient a Catalunya
157
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
159
5. Biodiversitat i patrimoni natural - Biodiversity and natural heritage - Biodiversidad y patrimonio natural
Resum S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la varietat de vida en totes les seves formes, nivells i combinacions, inclosa la diversitat d’ecosistemes, la diversitat d’espècies (interespecífica i intraespecífica) i la diversitat genètica. I per patrimoni natural, el conjunt d’elements, recursos, processos i àmbits del medi natural als quals es reconeix un valor ecològic, ambiental, científic, paisatgístic o cultural rellevant. Catalunya és un mostrari de paisatges europeus a petita escala i acull una gran riquesa biològica. Poc més de 30.000 km2 allotgen una gran varietat de substrats, sòls, climes, orientacions, altituds i distàncies al mar. El conjunt és d’una gran diversitat ecològica i d’una notable riquesa de paisatges, hàbitats i espècies. Tot i que més del 60% del territori manté un alt grau de naturalitat, és alhora molt vulnerable, per les pressions a què està sotmès: hi ha més de 7 milions d’habitants concentrats en el 30% del territori, principalment al litoral; una intensa activitat agrícola, ramadera i industrial; una gran afluència turística, amb més de 20 milions de visitants anuals; una alta taxa d’urbanització dispersa, i una densa xarxa d’infraestructures viàries. Els usos del sòl, entre el 2006 i el 2010, van variar poc: les zones agrícoles, els boscos i àrees seminaturals i les zones humides, en conjunt, es van mantenir. Només les zones artificials es van incrementar, en unes 12.000 ha, mentre que els hàbitats naturals i seminaturals van passar del 60% a gairebé un 62% de cobertura. L’increment de zones artificials (6%) va ser inferior al que es va registrar a Europa (8%) i a Espanya (20%). Dels més de 600 hàbitats diferents que ocupen el territori de Catalunya, els que presentaven una tendència més preocupant eren les estepes i els hàbitats oberts, per exemple els prats i les pastures, que, d’acord amb els indicadors derivats del seguiment d’ocells i les papallones, van tendir a disminuir. Els hàbitats agrícoles i forestals, per contra, mantenien un bon estat de conservació. En conjunt hi havia 25 hàbitats on coincidia un alt interès de conservació i un alt grau d’amenaça. Els hàbitats aquàtics estaven, majoritàriament, en bon estat, i hi va predominar l’estabilitat: un 25% dels rius tenien bon estat ecològic, segons les categories de la Directiva marc de l’aigua, i, del 75% restant, la meitat es trobaven en un estat proper al bon estat ecològic. A més, un 38% de les zones humides superaven el bon estat ecològic, i la majoria dels llacs i els estanys dels quals es tenien dades es trobaven en estat bo o molt bo (103 dels 148 estanys avaluats). Els hàbitats litorals van patir una pressió directa, vinculada al turisme i la urbanització: gairebé un 75% de la longitud total de platges va quedar afectada per erosió, entre el 1995 i el 2010, i el delta de l’Ebre en va ser l’espai més afectat. Entre els factors de pressió que van patir els hàbitats durant aquesta etapa, escau destacar els incendis forestals, que cremaren 4.000 ha el 2006 i 8.000 ha l’any 2009. La connectivitat ecològica, que informa de la qualitat funcional dels hàbitats, era elevada al Pirineu Oriental, al Prepirineu i a la Serralada Transversal, mitjana a la resta del territori prelitoral i interior, i baixa a les zones periurbanes. Del ric patrimoni geològic de què disposa Catalunya, destaquen 157 espais d’interès geològic catalogats, dels quals l’11% es trobaven en molt bon estat de conservació, i el 18,5%, poc amenaçats. Un 29%, en canvi, requerien actuacions urgents de restauració, i divuit espais es consideraven prioritaris perquè corrien el risc de desaparèixer irreversiblement. De les més de 30.000 espècies conegudes que poblen els hàbitats de Catalunya, només es coneixia amb precisió el grau d’amenaça d’espècies d’ocells nidificants, que va créixer lleugerament entre el 2002 i el 2010 —les espècies extintes, en perill crític, en perill i vulnerables van passar de 67 a 75. Mentrestant, l’índex del risc d’extinció, per a aquest mateix grup faunístic, es mantenia estable, vorejant el 20%. Les espècies al·lòctones (no necessàriament invasores) van passar, entre el 2005 i el 2010, de 916 a 1.028. Més enllà de les pressions concretes com ara incendis, fragmentació d’hàbitats o aprofitament de recursos naturals, el canvi climàtic ha esdevingut un dels principals factors de canvi per a l’estat de conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural. Se’n mesura l’efecte per mitjà d’indicadors poblacionals de papallones i ocells. L’abundància i distribució de
160 determinades espècies respon a les prediccions fetes a escala europea, que apunten a un increment de la temperatura global. Les xarxes de seguiment i monitoratge es van consolidar durant el període 2006-2010 i a finals del 2010 hi havia més de 30 estacions fixes d’anellament d’ocells. La generació d’informació i el reforç del coneixement sobre els components del patrimoni natural i la biodiversitat, juntament amb la planificació territorial estratègica i els programes de seguiment d’espècies, van ser els elements clau de les mesures de resposta davant els impactes i les pressions que afectaven el medi natural a Catalunya en aquesta etapa. Una de les respostes més visibles durant aquest període va ser el reforç del sistema d’espais naturals protegits, que va arribar a ocupar, a finals del 2010, gairebé el 32% del territori —l’any 2006 era del 30,8%, i el 1991, inferior al 10%. I gairebé el 40% d’aquesta superfície protegida l’any 2010 disposava d’un alt nivell de gestió. Pel que fa a hàbitats concrets, un 36% de la superfície forestal catalana tenia pla de gestió, i gairebé el 20% d’aquesta superfície total estava inclosa al Catàleg d’utilitat pública com a bosc protector. Pel que fa als hàbitats marins, la superfície total protegida es va mantenir al voltant de les 86.000 ha, tot i que la Xarxa Natura 2000 marina es va ampliar, entre el 2006 i el 2010, en unes 2.000 ha. La protecció del sistema costaner va ser també un element de resposta clau en aquest període: amb el Pla director urbanístic del sistema costaner de Catalunya (PDUSC) es van protegir, a partir del 2005, gairebé 24.000 ha litorals i es van desclassificar alguns sectors urbanitzables. Quant a espècies, a finals del 2010 es disposava dels treballs de base per a la redacció de plans de recuperació de 20 espècies de flora (de les 59 classificades com a en perill d’extinció). I diverses espècies de fauna protegides (llop, ós bru, ofegabous) tenien seguiments i estudis específics, o experiències de maneig continuades (trencalòs, esparver cendrós, xoriguer petit, gall fer, tortuga mediterrània i tritó del Montseny, entre d’altres). Una estratègia de conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural que es reforçar especialment en l’etapa 20062010 és la custòdia del territori, que a finals del 2009 tenia 377 acords sobre més de 28.000 ha. Els ajuts triennals de la Generalitat de Catalunya a les entitats de custòdia, concedits el 2009, van contribuir a incrementar, en aproximadament un 10%, el nombre d’acords de custòdia signats. Quant a la generació d’informació i coneixements sobre biodiversitat, destaca el Banc de dades de biodiversitat de Catalunya, posat en marxa el 1993 i que ha arribat a acumular més de 2,5 milions de dades corresponents a citacions d’espècies. Durant l’etapa 2006-2010 es va iniciar la segona versió de la Cartografia dels hàbitats a Catalunya. D’altra banda, els contractes programa amb el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) (2005-2008) i amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) (2006-2009), després renovats, exemplifiquen el suport continuat a la recerca aplicada en matèria de biodiversitat.
Summary Biodiversity or biological diversity is understood to mean the variety of life in all its forms, levels and combinations, including ecosystem diversity, species diversity (interspecific and intraspecific) and genetic diversity. And natural heritage is understood as the set of elements, resources, processes and areas of the environment recognised as having a relevant ecological, environmental, scientific, cultural or landscape value. Catalonia has examples of all European landscapes on a small scale and boasts a rich biodiversity. Little over 30,000 km2 are home to a variety of substrates, soils, climates, orientations, altitudes and distances from the sea. Overall it has great ecological diversity and a remarkable richness of landscapes, habitats and species. Although more than 60% of the country is largely unspoilt, it is also very vulnerable to the pressures to which it is subject: there are more than 7 million people concentrated in 30% of the territory, mainly on the coast; intensive agricultural and livestock farming and industry; a large influx of tourism, with more than 20 million visitors a year; a high rate of urban sprawl and a dense transport network. Land use between 2006 and 2010 varied little: agricultural areas, forests and semi-natural areas and wetlands remained the same overall. Only artificial areas increased, by about 12,000 ha, while coverage of natural and semi-natural habitats rose from 60% to almost 62%. The increase in artificial areas (6%) was lower than that recorded in Europe (8%) and Spain (20%). Of the more than 600 different habitats in Catalonia, those showing the most alarming trends were steppes and open habitats, such as meadows and pastures, according to indicators based on monitoring birds and butterflies, which tended to decrease. By contrast, agricultural and forest habitats maintained a good state of conservation. Altogether there were 25 habitats where a high degree of interest in conservation coincided with a high level of threat. Aquatic habitats were mostly in good condition, with stability predominating: 25% of rivers had good ecological status, according to the categories of the Water Framework Directive, and of the remaining 75%, half were close to good ecological status. In addition, 38% of wetlands had better than good ecological status and most lakes and ponds with data available had good or high status (103 out of 148 lakes assessed).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
161
Coastal habitats sustained pressure directly linked to tourism and urbanisation: almost 75% of the total length of beaches was affected by erosion between 1995 and 2010, the Ebro Delta being the most affected area. Among the pressure factors on habitats during this period, mention should be made of forest fires that burned 4,000 ha in 2006 and 8,000 ha in 2009. Ecological connectivity, which indicates the functional quality of habitats, was high in the eastern Pyrenees, Pre-Pyrenees and the Serralada Transversal range, medium in the coastal and inland territory and low in suburban areas. Catalonia’s rich geological heritage includes 157 listed areas of geological interest, of which 11% were in a very good state of conservation and 18.5% faced little threat. However, 29% required urgent restoration and 18 were considered priority areas as they were at risk of permanently disappearing. Of the more than 30,000 known species in habitats in Catalonia, the precise degree of threat is known only for species of nesting birds, which increased slightly between 2002 and 2010; extinct, critically endangered, endangered and vulnerable species rose from 67 to 75. Meanwhile, the index of extinction risk for this group of fauna remained stable at 20%. Alien species (not necessarily invasive) rose from 916 to 1028 between 2005 and 2010. Aside from specific pressures such as fire, habitat fragmentation or natural resource use, climate change has become a major factor for change in the state of conservation of biodiversity and natural heritage. The effect is measured through populational indicators of butterflies and birds. The abundance and distribution of certain species matches European-wide forecasts, pointing to an increase in global temperature. Tracking and monitoring networks were consolidated during the period 2006-2010 and by the end of 2010 there were more than 30 fixed bird-ringing stations. Information generation and strengthening of knowledge on the components of natural heritage and biodiversity, along with strategic territorial planning and species monitoring programmes, were key measures to respond to the impacts and pressures affecting the environment in Catalonia over this period. One of the most visible responses during this period was the strengthening of the natural protected area system, increasing coverage by the end of 2010 to almost 32% of the territory; in 2006 it was 30.8 % and it was less than 10% in 1991. In addition, almost 40% of the protected area in 2010 had a high level of management. Regarding specific habitats, 36% of Catalan forest area had a management plan and almost 20% of the total area was included in the Public Use Catalogue as protective forest. With regard to marine habitats, the total protected area remained around 86,000 ha, although the marine Natura 2000 network was expanded between 2006 and 2010 by 2000 ha. Protection of the coastal system was also a key response element in this period: with the Urban Master Plan for the Coastal System of Catalonia (PDUSC), since 2005, almost 24,000 ha of coast have been protected and some zoned areas were declassified. With respect to species, at the end of 2010 the groundwork had been completed for drafting recovery plans for 20 species of plants (of 59 classified as in danger of extinction). Monitoring and specific studies had also been carried on several species of protected fauna (wolf, brown bear, Iberian ribbed newt), with management experiments ongoing for others (osprey, Montagu’s harrier, kestrel, grouse, Mediterranean tortoise, Montseny newt, among others). One strategy for the conservation of biodiversity and natural heritage was particularly strengthened in the period 20062010: stewardship, which included more than 377 agreements for 28,000 ha by the end of 2009. Three-yearly aid from the Government of Catalonia to stewardship bodies granted in 2009 contributed to an increase of about 10% in the number of stewardship agreements signed. With respect to the generation of information and knowledge on biodiversity, of particular note is the biodiversity database of Catalonia, launched in 1993 and now containing more than 2.5 million accumulated data on species. During the period 2006-2010, the second version of the Map of Catalan Habitats began. In addition, the contracts-programme with the Centre for Ecological Research and Forestry Applications (CREAF) (2005-2008) and the Forest Technology Centre of Catalonia (CTFC) (2006-2009), subsequently renewed, exemplify the continual support to applied research on biodiversity.
Resumen Se entiende por biodiversidad o diversidad biológica la variedad de vida en todas sus formas, niveles y combinaciones, incluyendo la diversidad de ecosistemas, la diversidad de especies (interespecífica e intraespecífica) y la diversidad genética. Y por patrimonio natural, el conjunto de elementos, recursos, procesos y ámbitos del medio natural a los que se reconoce un valor ecológico, ambiental, científico, paisajístico o cultural relevante.
162 Cataluña es un muestrario de paisajes europeos a pequeña escala y acoge una gran riqueza biológica. Poco más de 30.000 km2 alojan una gran variedad de sustratos, suelos, climas, orientaciones, altitudes y distancias al mar. El conjunto es de una gran diversidad ecológica, y de una notable riqueza de paisajes, hábitats y especies. Aunque más del 60 % del territorio mantiene un alto grado de naturalidad, es a la vez muy vulnerable, por las presiones a las que está sometido: hay más de siete millones de habitantes concentrados en el 30 % del territorio, principalmente en el litoral; una intensa actividad agrícola, ganadera e industrial; una gran afluencia turística, con más de veinte millones de visitantes anuales; una alta tasa de urbanización dispersa y una densa red de infraestructuras viarias. Los usos del suelo entre los años 2006 y 2010 variaron poco: las zonas agrícolas, los bosques y áreas seminaturales y las zonas húmedas, en conjunto, se mantuvieron. Solo las zonas artificiales se incrementaron, en unas 12.000 ha, mientras que los hábitats naturales y seminaturales pasaron del 60 % a casi un 62 % de cobertura. El incremento de zonas artificiales (6 %) fue inferior al que se registró en Europa (8 %) y en todo el Estado español (20 %). De los más de seiscientos hábitats diferentes que ocupan el territorio de Cataluña, los que presentaban una tendencia más preocupante eran las estepas y los hábitats abiertos, por ejemplo los prados y pastizales, que, de acuerdo con los indicadores derivados del seguimiento de aves y mariposas, tendieron a disminuir. Por el contrario, los hábitats agrícolas y forestales mantuvieron un buen estado de conservación. En conjunto había 25 hábitats donde coincidía un alto interés de conservación y un alto grado de amenaza. Los hábitats acuáticos estaban, mayoritariamente, en buen estado, y predominó la estabilidad: un 25 % de los ríos presentaban un buen estado ecológico, según las categorías de la Directiva marco del agua y, del 75 % restante, la mitad se encontraba en un estado cercano al buen estado ecológico. Además, un 38 % de las zonas húmedas superaban el buen estado ecológico, y la mayoría de los lagos de los que se tenían datos estaban en estado bueno o muy bueno (103 de los 148 lagos evaluados). Los hábitats litorales sufrieron una presión directa, vinculada al turismo y a la urbanización: casi un 75 % de la longitud total de playas se vio afectada por erosión, entre 1995 y 2010, siendo el delta del Ebro el espacio más afectado. Entre los factores de presión a los que se vieron sometidos los hábitats durante esta etapa, conviene destacar los incendios forestales, que quemaron 4.000 ha en el 2006 y 8.000 ha en el año 2009. La conectividad ecológica, que informa de la calidad funcional de los hábitats, era elevada en el Pirineo oriental, en el Prepirineo y en la cordillera Transversal, media en el resto del territorio prelitoral e interior, y baja en las zonas periurbanas. Del rico patrimonio geológico con el que cuenta Cataluña, destacan 157 espacios de interés geológico catalogados, de los cuales el 11 % se encontraba en muy buen estado de conservación y el 18,5 %, poco amenazado. Un 29 %, en cambio, requería actuaciones urgentes de restauración, y 18 espacios se consideraban prioritarios, ya que corrían el riesgo de desaparecer irreversiblemente. De las más de treinta mil especies conocidas que pueblan los hábitats de Cataluña, solo se conocía con precisión el grado de amenaza de especies de aves nidificantes, que aumentó ligeramente entre los años 2002 y 2010 —las especies extintas, en peligro crítico, en peligro y vulnerables pasaron de 67 a 75—, mientras que el índice del riesgo de extinción, para este mismo grupo faunístico, se mantenía estable, rozando el 20 %. Las especies alóctonas (no necesariamente invasoras) pasaron, entre el 2005 y el 2010, de 916 a 1.028. Más allá de presiones concretas como incendios, fragmentación de hábitats o aprovechamiento de recursos naturales, el cambio climático se ha convertido en uno de los principales factores de cambio para el estado de conservación de la biodiversidad y el patrimonio natural. Se mide su efecto a través de indicadores poblacionales de mariposas y aves. La abundancia y distribución de determinadas especies responde a las predicciones realizadas a escala europea, que apuntan a un incremento de la temperatura global. Las redes de seguimiento y monitorización se consolidaron durante el periodo 2006-2010 y a finales del 2010 había más de treinta estaciones fijas de anillamiento de aves. La generación de información y la intensificación del conocimiento sobre los componentes del patrimonio natural y la biodiversidad, junto con la planificación territorial estratégica y los programas de seguimiento de especies, fueron los elementos clave de las medidas de respuesta ante los impactos y presiones que afectaban al medio natural en Cataluña en esta etapa. Una de las respuestas más visibles, durante este periodo, fue el refuerzo del sistema de espacios naturales protegidos, que llegó a ocupar, a finales del 2010, casi el 32 % del territorio —en el año 2006 era del 30,8 % y en 1991, inferior al 10 %—. Casi el 40 % de esta superficie protegida en el año 2010 contaba con un alto nivel de gestión. En cuanto a hábitats concretos, un 36 % de la superficie forestal catalana contaba con un plan de gestión y casi el 20 % de esta superficie total estaba incluida en el Catálogo de Utilidad Pública como bosque protector. En cuanto a los hábitats marinos, la superficie total protegida se mantuvo en torno a las 86.000 ha, pese a que la Red Natura 2000 marina se amplió, entre los años 2006 y 2010, en unas 2.000 ha. La protección del sistema costero fue, también, un elemento de respuesta clave en este periodo: con el Plan Director Urbanístico del Sistema Costero de Cataluña (PDUSC) se protegieron, a partir del 2005, casi 24.000 ha litorales y se desclasificaron algunos sectores urbanizables.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
163
En cuanto a especies, a finales del 2010 se contaba con los trabajos de base para la redacción de planes de recuperación de veinte especies de flora (de las 59 clasificadas en peligro de extinción). Asimismo, varias especies de fauna protegidas (lobo, oso pardo y gallipato) contaban con seguimientos y estudios específicos, o con experiencias de gestión continuas (quebrantahuesos, aguilucho cenizo, cernícalo primilla, urogallo, tortuga mediterránea y tritón de El Montseny, entre otros). Una estrategia de conservación de la biodiversidad y el patrimonio natural que se vio especialmente reforzada en la etapa 2006-2010 es la custodia del territorio, que contaba a finales del 2009 con 377 acuerdos sobre más de 28.000 ha. Las ayudas trienales de la Generalitat de Catalunya a las entidades de custodia, concedidas en el 2009, contribuyeron a incrementar, aproximadamente en un 10 %, el número de acuerdos de custodia firmados. En cuanto a la generación de información y conocimientos sobre biodiversidad, destaca el Banco de Datos de Biodiversidad de Cataluña, puesto en marcha en 1993 y que ha llegado a acumular más de 2,5 millones de datos correspondientes a citas de especies. Durante la etapa 2006-2010 se inició la segunda versión de la cartografía de los hábitats en Cataluña. Por otra parte, los contratos-programa con el Centro de Investigación Ecológica y Aplicaciones Forestales (CREAF) (20052008) y con el Centro Tecnológico Forestal de Cataluña (CTFC) (2006-2009), posteriormente renovados, ejemplifican el continuo apoyo a la investigación aplicada en materia de biodiversidad.
5.1
Estat
L’avaluació de l’estat del patrimoni natural es basa en la interpretació de les dades disponibles sobre els usos actuals del sòl; la cobertura i la qualitat dels hàbitats i els ecosistemes que l’ocupen; la distribució i la riquesa del patrimoni geològic, i l’abundància, la raresa i el grau de conservació de les espècies que hom troba a Catalunya. L’estat dels components de la biodiversitat no solament depèn de les condicions bioregionals i climàtiques, sinó que és resultat també de les pressions a què estan sotmesos aquests components. Aquests processos i factors de pressió es mesuren a l’apartat 5.2 d’aquest capítol.
5.1.1 Usos del sòl La informació disponible es basa en els mapes de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC) del 2005 i el 2009. A escala espanyola i europea, les dades procedeixen del Corine Land Cover (CLC) i, per fer comparacions entre uns territoris i altres, es fan les reclassificacions de categories oportunes. A Catalunya hi havia l’any 2009 un 6% de sòl urbà o assimilable, i els boscos ocupaven quasi un 37% de la superfície —xifra que puja al 55% afegint-hi els matollars—, seguits dels conreus (28,6%) (Figura 5.1); en conjunt, els conreus i els sistemes forestals i seminaturals ocupaven més del 90% del territori. A la Unió Europea, els ecosistemes dominants eren els conreus (33%) i els boscos (30%), seguits dels prats i les pastures (16%); els sòls urbans representaven prop del 2% del territori (European Environment Agency, 2007). Simplificant les categories d’anàlisi segons els cinc grans usos del sòl (zones artificials, agrícoles, boscos i àrees seminaturals, zones humides i superfície d’aigua), la distribució a escala catalana s’assemblava més a les proporcions a escala europea que no pas espanyola (Taula 5.1). En tots tres casos, més del 90% del territori corresponia a zones agrícoles i forestals/seminaturals. Només la proporció relativa de zones agrícoles diferia significativament, i la més alta és l’espanyola (50%) —tot i que les dades disponibles a totes tres escales territorials són d’anys diferents. Taula 5.1 Dades més recents dins del període 2006-2010 quant a usos del sòl a Catalunya, Espanya i Europa. 2000-2009. Catalunya (2009) ha
%
Espanya (2006) ha
Europa (2000) %
%
Zones artificials
198.809
6,19
1.017.360
2,01
5,00
Zones agrícoles
935.206
29,13
25.364.294
50,05
33,00
Boscos i àrees seminaturals
2.049.740
63,84
23.852.221
47,07
60,00
Zones humides
10.866
0,34
111.082
0,22
1,00
Superfícies d’aigua
16.042
0,50
328.184
0,65
1,00
Fonts: Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011; Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009; European Environment Agency, 2009b.
164
Figura 5.1 Cobertura d’ecosistemes a Catalunya. 2009. Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009.
Les tendències de canvi en l’ocupació del sòl no variaven gaire entre Catalunya i Espanya (Figura 5.2). Així, les zones artificials i les superfícies aquàtiques es van incrementar, mentre que les zones agrícoles, els boscos, les àrees seminaturals i les zones humides pràcticament es van mantenir. Ara bé, el procés urbanitzador va ser menys acusat a Catalunya (6%) que a Espanya (21%) a la darrera dècada. La comparació amb Europa (dades dels països UE-27 excepte Finlàndia, Suïssa, Regne Unit i Grècia) per al càlcul de l’indicador SEBI 004, de cobertura d’ecosistemes, mostra que la magnitud del procés urbanitzador de Catalunya i els països europeus era similar, tot i que lleugerament inferior a Catalunya (un 6,2% respecte a un 7,9%). La diferència més important és la relativa a la superfície forestal i seminatural, que va créixer significativament a Europa, mentre que a Catalunya i a Espanya es mantenia o disminuïa lleugerament (Figura 5.2).
Figura 5.2 Canvis en l’ocupació del sòl. Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2000, 2009; Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011; Corine Land Cover, 2006.
Quant a la procedència del sòl que va acabar esdevenint urbà a Catalunya (Figura 5.3), la major part eren conreus, matollars, herbassars i boscos en diferents proporcions. La major part del sòl que va acabar sent transformat (més de 12.000 ha en quatre anys), i a partir del qual començà el procés urbanitzador, era el sòl nu, que provenia en més del 45% de conreus, i de matollars i herbassars (que antigament probablement també devien haver estat conreus).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
100%
165
Figura 5.3 Procedència del sòl urbà a Catalunya entre el 2005 i el 2009.
90% 80% 70% 60%
Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2005 i 2009.
50% 40% 30% 20% 10% 0%
sòls nus urbans (12.392 ha)
verd urbà i viari (3.463 ha)
grans vials (3.070 ha)
naus i altres (2.760 ha)
cases i edificis (2.614 ha)
Conreus
Matollars
Pinedes de pi blanc
Altres boscos
Prats i herbassars
Sòls nus
Zones urbanes en construcció
Moviments de terres
Altres
A Europa i a Espanya, la dinàmica de la transformació del sòl va ser molt similar a la de Catalunya. En el context europeu, el 48% del sòl urbà procedia de zones agrícoles i conreus permanents, i un 35%, de pastures i mosaics; la transformació de zones forestals va significar un 9% (European Environment Agency, 2010). A Espanya, entre els anys 2000 i 2006, les zones artificials es van formar sobre antics conreus permanents (> 40%), sobre sòls urbans i sobre mosaics agraris i vegetació natural (Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011).
5.1.2 Hàbitats i ecosistemes a) Aspectes generals A Catalunya, els boscos eren els ecosistemes dominants, amb gairebé un 37% de la superfície, seguits dels conreus (28,6%) i els matollars (19,3%) (Figura 5.4). A la Unió Europea, els ecosistemes dominants van ser els conreus (33%) i els boscos (30%), seguits dels prats i les pastures (16%) i els sòls urbans (2%) (European Environment Agency, 2007). També a Espanya dominaven els ecosistemes agraris (50%), seguits dels boscos i les àrees seminaturals (Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011). Els hàbitats naturals i seminaturals ocupaven, a Catalunya, un percentatge elevat del territori, i es mantenia lleugerament a l’alça: del 60,1% el 2003 al 61,1% el 2009. Pel que fa a la tipologia i la riquesa d’hàbitats, Catalunya disposava de més de 600 tipus d’hàbitats diferents i de 94 hàbitats d’interès comunitari (dels 198 que hi ha a Europa), que ocupaven poc més del 33% de la superfície de Catalunya (1.059.139,6 ha) i el 46% de la Xarxa Natura 2000 (Carreras, 2011). D’entre els 94 hàbitats d’interès comunitari (HIC), 22 eren d’interès prioritari (a Europa n’hi havia 61). Els boscos eren, amb diferència, el tipus d’hàbitat d’interès comunitari dominant a Catalunya, seguits de les pastures, els matollars, els hàbitats rupícoles i els ambients costaners i halòfils (Figura 5.4).
166
Figura 5.4. Percentatge de cobertura dels principals grups d’HIC respecte a Catalunya. 2009. Font: Cartografia dels hàbitats de Catalunya, 2011.
L’estat de conservació dels hàbitats d’interès comunitari en el període tractat en aquest Informe només es coneix a escala estatal. Segons l’Observatorio de la Sostenibilidad en España (2011), un 20,75% es trobaven en estat desfavorable (inapropiat o dolent) i d’un 19,25% se’n desconeixia l’estat; la resta (60%) es trobaven en estat favorable. A escala europea es va calcular l’estat de conservació dels hàbitats d’interès europeu (mesurat amb l’indicador SEBI 005), però el percentatge de dades desconegudes era massa elevat per extreure’n informacions fiables. A Espanya, tot i haventhi també un alt percentatge de dades desconegudes, es fa palès que els tipus d’hàbitat en estat més desfavorable eren els litorals, seguits dels forestals; i els que en millor estat es trobaven eren els matollars (Comissió Europea, 2009). Per a Catalunya, les dades disponibles sobre qualitat dels hàbitats i evolució al llarg del temps les proporciona l’indicador de seguiment dels ocells comuns a Catalunya (SOCC) (Figura 5.5). Les tendències poblacionals dels ocells informen sobre la qualitat dels hàbitats agrícoles, dels ambients forestals i de les zones obertes naturals.
1,6
1,2
Figura 5.5 Qualitat dels hàbitats a partir del seguiment d’ocells. 2002-2008.
1,1
Font: ICO, 2010.
1,5 1,4 1,3
1,0 0,9 0,8 0,7 0,6
2002 urbà
2003 estepes
2004 arbustiu
2005 agrícola
2006
2007 forestal
2008 zones humides
Des que es va iniciar el SOCC, l’any 2002, l’indicador que mostra un comportament més preocupant és el de les estepes i els hàbitats arbustius, que inclouen les espècies pròpies de prats i formacions arbustives més aviat baixes. En canvi, ni l’indicador dels medis agrícoles ni el d’ambients forestals no mostraven cap tendència definida durant el període d’estudi. L’avaluació del grau d’amenaça dels hàbitats de Catalunya (Carreras i Ferré, 2012) va identificar 25 hàbitats en què coincideix un interès de conservació alt i un grau d’amenaça elevat.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
167
Més enllà de la composició i l’abundància, hi ha dades que informen sobre la qualitat dels hàbitats, com ara la connectivitat ecològica i la productivitat. La connectivitat ecològica és la qualitat del medi natural i dels espais semitransformats que, a més del moviment i la dispersió dels organismes, permet el manteniment dels processos ecològics i dels fluxos que els caracteritzen (aigua, matèria, gens, etc.). S’entén com un atribut o propietat del paisatge que resulta de la interacció de les cobertes del sòl amb els patrons de moviment dels organismes. La connectivitat ecològica depèn de la distribució i les dimensions de les taques d’hàbitat en el territori, de la presència d’elements amb efecte barrera (com poden ser infraestructures viàries o nuclis urbans) i de l’afinitat entre els hàbitats. Tenint en compte aquestes variables, l’índex de connectivitat ecològica (ICE), calculat per al conjunt de Catalunya en el marc dels treballs de redacció del Pla territorial sectorial de connectivitat ecològica de Catalunya (Departament de Territori i Sostenibilitat, 2012), atorgava valors a cada punt del territori. En general era més alt al Pirineu Oriental, al Prepirineu central i a la Serralada Transversal; mitjà a la resta del territori prelitoral i interior, i baix a totes les àrees periurbanes i urbanes, on el teixit urbà i les infraestructures ocupen més territori (Figura 5.6).
Figura 5.6 Índex de connectivitat ecològica de Catalunya. Els tons més verds indiquen connectivitat més elevada; els més vermellosos, menys connectivitat. 2009. Font: Departament de Territori i Sostenibilitat, 2012.
Sobre la productivitat dels ecosistemes de Catalunya, només es tenien dades mesurades en quatre parcel·les experimentals representatives, a partir d’un indicador desenvolupat per la ICHN, que mostrava una tendència a la baixa els darrers anys i acusava fortament els episodis de sequera.
b) Hàbitats forestals Com es veu a la Taula 5.2, la superfície forestal a Catalunya, segons els mapes de cobertes del sòl, era de 2.058.332 ha l’any 2009 (64,1% del territori). D’aquesta superfície forestal, un 42% correspon a boscos i quasi un 14% a matollars. Cal tenir en compte, però, que bona part d’aquestes hectàrees eren boscos en regeneració —que altres fonts anomenen
168 matollar boscós de transició. Respecte al 1993, la superfície forestal total va passar del 60,85% de la superfície de Catalunya a un 64,1%, i el que més va augmentar va ser la coberta de boscos. Entre el 2005 i el 2009, corresponent al període de referència d’aquesta avaluació, no hi va haver pràcticament variació quant a la cobertura de boscos, d’acord amb l’MCSC (un insignificant 0,06%). A la resta de terrenys forestals —que inclouen matollars, arbustos, canyars, prats i matollars, etc.— es detecta una lleugera pèrdua, del 0,8%, atribuïble principalment a la minva de la cobertura dels matollars (7.255 ha menys el 2009).
Taula 5.2 Superfície forestal. 1993-2009. Any 1993
Any 2005
ha
percentatge sup. forestal
percentatge sup CAT
ha
percentatge sup. forestal
percentatge sup CAT
Bosc i matollar
1.748.423,34
89,49
54,46
1.799.932,80
87,24
56,06
Boscos
1.218.572,94
62,37
37,95
1.350.104,40
65,44
42,05
Matollars
529.850,40
27,12
16,50
449.828,40
21,80
14,01
Altres
205.243,67
10,51
6,39
263.176,30
12,76
8,20
Total
1.953.667,01
60,85
2.063.109,10
Any 2007
64,26
Any 2009
ha
percentatge sup. forestal
percentatge sup CAT
ha
percentatge sup. forestal
percentatge sup CAT
Bosc i matollar
1.811.236,47
88,14
56,41
1.793.552,60
87,14
55,86
Boscos
1.272.261,07
61,91
39,63
1.350.979,50
65,63
42,08
Matollars
538.975,40
26,23
16,79
442.573,10
21,50
13,78
Altres
243.680,88
11,86
7,59
264.780,20
12,86
Total
2.054.917,35
64,00
2.058.332,80
8,25 64,11
Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009.
Per tipologies (Taula 5.3), els boscos de coníferes ocupaven el 21,4% de Catalunya, i els planifolis, el 15,4%. Els boscos que més superfície ocupaven eren les pinedes de pi blanc (quasi el 21% dels boscos), els alzinars (17%) i les pinedes de pi roig (16%), seguits de les pinasses.
Taula 5.3 Composició dels boscos de Catalunya. 2009. Espècie
%
Espècie
%
Espècie
%
Pinus halepensis (pi blanc)
20,95
Regeneracions
4,48
Abies alba (avet)
0,93
Quercus ilex (alzina)
16,61
Quercus faginea (roure de fulla petita)
2,97
Castanea sativa (castanyer)
0,91
Pinus sylvestris (pi roig)
15,64
Pinus pinea (pi pinyer)
2,65
Populus i Platanus (pollancres i plataners)
0,72
Pinus nigra (pinassa)
8,69
Fagus silvatica (faig)
2,51
Altres coníferes
0,43
Quercus pubescens (roure martinenc)
6,77
Altres caducifolis
2,22
Betula pendula (bedoll)
0,42
Quercus suber (alzina surera)
5,03
Boscos de ribera
1,80
Altres perennifolis
0,19
Pinus uncinata (pi negre)
4,90
Pinus pinaster (pinastre)
0,99
Franges de protecció
0,18
Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya 2009.
Dels diversos paràmetres que informen sobre la qualitat del bosc, escau remarcar que: Un 70% de la superfície de bosc estava formada per una única taca de bosc (de més de 780.000 ha), un 10% en clapes de 1.000 a 6.000 ha, i la resta en clapes de mida petita (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF). Les existències de fusta van augmentar lleugerament entre el 1990 i el 2000 (Inventari forestal nacional). La presència de fusta morta al bosc del 1990 al 2000 era vuit vegades més alta (Inventari forestal nacional).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
169
D’acord amb el tercer Inventari forestal nacional (IFN3, del període 1997-2007), a Catalunya, més del 56% de la superfície forestal inventariada tenia entre sis i deu espècies llenyoses arbòries o arbustives diferents; el 33% en tenia menys, i l’11% restant en tenia més de deu. Entre els paràmetres de qualitat, escau remarcar l’existència de boscos madurs, uns hàbitats de dimensions molt reduïdes i que allotgen una biodiversitat elevada. A Catalunya hi havia en el període considerat en aquest Informe uns 200 boscos que ocupaven en conjunt 3.200 ha —amb només un 20% de la seva superfície inclosa en espais de protecció especial (CREAF). Es tracta d’hàbitats relictuals, d’alt interès per a la conservació, que van ser inventariats en detall. Quant al carboni capturat, segons dades del CREAF elaborades a partir dels inventaris forestals nacionals (IFN2, del període 1986-1996, i IFN3), el carboni (C) capturat —o capacitat d’embornal— dels boscos que es mantingueren com a tals entre el 1990 i el 2000 va ser d’1,04 tC/ha/any, que equival a 3,81 t de CO2 absorbides anualment per cada hectàrea de bosc. En valor absolut, s’estima que els boscos van absorbir 1,27 x 106 tC/any (o 5,66 x 106 tCO2/any). D’acord amb l’informe de l’Inventari espanyol del patrimoni natural i de la biodiversitat (Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, 2011a), a Catalunya la variació del percentatge d’emmagatzematge entre els IFN2 i IFN3 va ser del 47,57%, mentre que la mitjana espanyola va ser del 56,8%. Aquest és un paràmetre ambiental que s’utilitza per a la valoració econòmica de les masses forestals; segons l’IFN3, els boscos de Catalunya tenien un valor de 22.939.133,72 milers d’euros, xifra que representava el 8,20% del valor total dels boscos a escala de l’Estat espanyol. En valors absoluts, segons l’IEFC (Inventari ecològic i forestal de Catalunya), el carboni acumulat a la biomassa aèria de Catalunya era de 34,8 tC/ha, i l’emmagatzemat a la fracció subterrània era de 17 tC/ha. Aquests càlculs, però, no tenen en compte els canvis en altres sistemes naturals com ara els matollars, els prats i els herbassars, ni tampoc els canvis en els usos del sòl (com ara pèrdues o guanys de superfície forestal); tampoc no consideren la dinàmica del carboni en el sòl ni de la matèria orgànica morta, però s’assumeix que són correctes, atès que la major part de la capacitat d’embornal correspon als boscos, que són els sistemes naturals amb més capacitat per absorbir CO2. D’altra banda, es tracta de valors corresponents a la dècada 1990-2000. La informació corresponent a la dècada 2000-2010, que inclou el període d’aquesta avaluació (2006-2010), no es podrà calcular fins que no es disposi de la informació de l’IFN4. Quant a la titularitat, a Catalunya, un 23,1% de la superfície forestal era pública, i el 76,9% restant era privada, uns percentatges que a Espanya eren del 31,4% i el 68,6%, respectivament. Això fa que la superfície forestal pública per habitant fos de 0,06 ha/hab. La superfície forestal privada està molt atomitzada: un 52% de les propietats privades tenien menys d’1 ha i representaven sols el 2,8% de la superfície forestal privada total; i el 55,7% de la superfície privada total corresponia a finques entre 1 i 100 ha; les finques de més de 100 ha eren les minoritàries, però ocupaven el 41,5% de la superfície forestal privada total (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, 2011a i 2011b).
c) Hàbitats d’aigües continentals A Catalunya, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, hi ha uns 6.700 km de masses d’aigua (entre rius i embassaments), més de 2.000 llacs i estanys i 148 zones humides d’altre tipus. S’han delimitat, també, 28 masses de transició o parcialment salines. Les anomenades aigües continentals ocupen aproximadament el 0,6% de la superfície de Catalunya. L’Inventari de zones humides de Catalunya, fet el 2001 i revisat els anys 2006 i 2008 (i posteriorment i ja fora de l’àmbit temporal que abasta aquest informe, el 2011), conté 326 zones humides, i la major part de molleres i estanys alpins (més de 2.700 entre unes i altres). L’estat de conservació dominant era el bo (41%), seguit del molt bo (26%). Les zones humides en estat mediocre, deficient o molt deficient eren minoritàries. Per tipologies, dominaven les zones lèntiques d’interior, de terra baixa i de muntanya mitjana, seguides de les zones humides artificials, les litorals i les zones lèntiques fluvials (Figura 5.7).
Figura 5.7 Estat de conservació de les zones humides de Catalunya. Font: Inventari de zones humides de Catalunya, 2011.
Segons dades de l’ACA (vegeu el capítol 3, dedicat a l’aigua), i considerant totes les masses d’aigua, l’any 2011 el 25% dels rius de Catalunya es trobaven en bon estat d’acord amb la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE); es tracta de les zones fluvials del Pirineu, les capçaleres fluvials i els afluents de zones poc poblades. El 75% restant es dividien en dues parts aproximadament iguals: una, prop de l’estat de compliment del bon estat ecològic, i l’altra, que incomplia els objectius. Pel que fa als embassaments, la major part (80%) es trobaven en bon estat. De les zones humides, 42 superaven el llindar del bon estat ecològic (38%).
170 Pel que fa als llacs i els estanys, s’han identificat 362 estanys de més de 0,5 ha, i 2.002 estanyets i basses menors. Dels 362 estanys, 338 estan al Pirineu i pertanyen a quatre subconques: 79 a la Garona, 57 a la Noguera Ribagorçana, 182 a la Noguera Pallaresa i 20 al Segre. L’estat ecològic era desconegut per a la majoria dels estanys i, dels que hi havia dades, dominaven els que es trobaven en estat bo i molt bo (Figura 5.8) (Catalan et al., 2003).
212
nombre d'estanys
200 150 100 50
71 34
32 10
0
Molt bo
Bo
Mediocre
Figura 5.8 Estat ecològic dels estanys del Pirineu. 2003.
3 Dolent
Deficient Desconegut
Font: Catalan et al., 2003.
d) Hàbitats marins Les dades relatives a la qualitat i la distribució dels ecosistemes marins són escasses. Dels 23 hàbitats marins identificats a Catalunya, n’hi havia quatre d’interès comunitari. Pel que fa als hàbitats litorals, el Departament de Territori i Sostenibilitat n’està revisant la identificació i la cartografia, a escala 1:1.000, des de l’any 2010, en col·laboració amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el CSIC – Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Pel que fa a la qualitat ecològica, només es disposa de dades de les 34 masses d’aigua costaneres identificades per l’ACA en compliment de la Directiva marc de l’aigua (document Impress). D’aquestes masses, dues es consideraven altament modificades, i 20 (58%) assolien el bon estat. Es distingeix entre masses de fons sorrenc o rocallós, somes o profundes i amb influència fluvial o sense. Quant a la naturalitat de les platges, només es disposa de dades del litoral gironí (ICHN, 2012), però es constata que el 84,7% de les platges amb dunes es trobaven en un estat de naturalitat molt dolent. Aquesta dada és del 2012, però, no obstant això, l’anàlisi dels canvis en la coberta territorial corresponent a platges indica que entre el 2005 i el 2009 els canvis detectats eren petits (74,5 ha menys el 2009) i majoritàriament eren deguts a l’intercanvi de superfícies amb altres cobertes naturals (llacunes litorals i vegetació herbàcia de dunes i sorrals) i a balanços nets amb el mar; per tant, es pot assumir com a valor vàlid per al període considerat en aquest informe el percentatge esmentat. Es tracta, en conjunt, de petites oscil·lacions atribuïbles més a la recuperació de la vegetació de dunes i sorrals que a la pèrdua neta de superfície de platja. L’any 1994 es va posar en funcionament la Xarxa de Control de la Qualitat Biològica dels Herbassars de Fanerògames Marines, basada en el mostreig de diversos punts del litoral català amb l’objectiu d’obtenir informació, especialment de posidònia (Posidonia oceanica). De les quinze praderies seguides l’any 2011 (per tant, amb un estat similar el 2010), quatre estaven prop del seu valor òptim de densitat, deu en estat regular i una en mal estat (Figura 5.9).
Figura 5.9 Estat de les praderies de fanerògames marines. Els colors indiquen l’estat de les praderies en funció de la densitat dels herbassars submarins amb relació al seu valor òptim: verd, valor òptim; groc, estat regular; vermell, mal estat. Font: Submon, 2012.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
171
5.1.3 Patrimoni geològic L’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) és una selecció d’afloraments i llocs d’interès geològic que testimonien l’evolució geològica del territori català, amb l’objectiu de preservar-los com a patrimoni geològic. Hi ha 157 espais d’interès geològic, que ocupen en conjunt gairebé 150.000 ha i es distribueixen de la manera següent: 70 en el domini pirinenc 25 a la conca de l’Ebre 62 en el domini catalànid Una classificació qualitativa d’aquests espais d’interès geològic segons l’interès turístic, educatiu i científic revela que l’any 2004 n’hi havia 36 d’interès científic elevat, dels quals 22 tenen també interès educatiu mitjà-elevat, 21 espais tenen el màxim interès turístic, dels quals set eren d’interès científic elevat. Quant a l’estat de conservació, un 11% dels espais d’interès geològic es consideraven en molt bon estat, sense cap amenaça, i un 18,5%, poc amenaçats (d’1 a 4 en una escala d’amenaces de 0 a 10) (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2004). A més, Catalunya acull un dels vuit geoparcs que hi ha a Espanya: el de Catalunya Central, de 1.300 km2, que correspon a la comarca del Bages i al municipi de Collbató (el Baix Llobregat). Els geoparcs són espais reconeguts per la UNESCO i integrats a la Xarxa Global de Geoparcs (GGN). Aquest geoparc inclou sis espais d’interès geològic, els parcs naturals de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, quatre espais de la Xarxa Natura 2000, sis espais del Pla d’espais d’interès natural (PEIN) i set zones humides. Dins els espais naturals protegits, la tendència dominant pel que fa als canvis en els elements geològics clau, des de la declaració de protecció fins a l’any 2001 (darreres dades disponibles), era l’estabilitat. Així, dels 35 espais dels quals es tenen dades, en més de la meitat (el 63%) no hi va haver canvis apreciables dels elements geològics clau, mentre que en onze casos (31%) hi va haver algun empitjorament de l’estat de conservació, i només en dos espais es van constatar canvis positius en aquest sentit (ICHN, 2008).
5.1.4 Espècies Es calcula que a Catalunya hi ha més de 30.000 espècies conegudes diferents, per bé que hi ha grans grups dels quals se sap que queden moltes espècies per identificar, com ara els fongs o els invertebrats no artròpodes (Taula 5.4).
Taula 5.4 Nombre d’espècies a Catalunya i a Europa. Dades de diversos anys (vegeu les fonts d’informació a la Taula 5.5). CATALUNYA Nombre d’espècies
EUROPA %
Nombre d’espècies
Algues d’aigua dolça
2.163
Mínim probable 4.000
-
-
-
-
Algues marines bentòniques
483
530
0
-
-
-
Algues marines planctòniques
574
700
-
-
-
-
Fongs
5.681
> 10.000
0
-
-
-
Líquens
1.500
1.800
-
-
3.500
4.300
Conegudes
Endèmiques
Amenaçades
Conegudes
Mínim probable
Briòfits
802
900
0
5,1
1.687
1.800
Plantes vasculars
3.600
3.700
3,5
5,5
12.500
14.000
Invertebrats no artròpodes
2.9881
5.000
-
-
-
-
Mol·luscs (continentals)
3122
-
8
-
3.560
-
Artròpodes
12.5623
-
-
-
90.190
140.000
Peixos (continentals)
414
-
0
835
211
-
Peixos (marins)
456
-
-
-
-
-
Amfibis
16
-
6
19
85
-
Rèptils (continentals)
34
-
6
29
119
-
Rèptils (marins)
3
-
-
100
5
-
Ocells
414
-
0
18-20
761
-
Mamífers (continentals)
95
-
0
15
231
-
Mamífers (marins)
14
-
0
20
50
-
TOTAL
31.205
113.399
Dades del Banc de dades de biodiversitat de Catalunya (BDBC), que s’incrementa anualment i es preveu que en un futur pugui incloure unes 5.000 espècies d’invertebrats no artròpodes. 2 Inclosos a invertebrats no artròpodes. 3 Dades del BDBC, que s’incrementa anualment i es preveu que en un futur pugui incloure unes 15.000 espècies d’artròpodes. El principal grup és el dels hexàpodes (insectes, diplurs, col·lèmbols i proturs), amb 11.148 espècies. 4 24 d’autòctones i disset d’introduïdes. 5 Percentatge de les espècies autòctones amenaçades. Font: ICHN, 2012. 1
172 Taula 5.5 Font de la informació de la Taula 5.4 (ICHN, 2010). Grup biològic
Autors
Grup biològic
Autors
Algues d’aigua dolça
J. Cambra, 1999
Artròpodes
ArtroCat (BDBC), 2012; V. M. Ortuño, F. D. Martínez-Pérez, 2011; A. Serra, 1999
Algues marines bentòniques
E. Ballesteros, 2012
Peixos (continentals)
F. Casals, 2013
Algues marines planctòniques
J. Cambra, 1999
Peixos (marins)
L. Mercader, 2013
Fongs
J. Llistosella, 2012, Llimona, 1999
Amfibis
Societat Catalana d’Herpetologia, 2012
Líquens
A. Gómez, 2012
Rèptils (continentals)
Societat Catalana d’Herpetologia, 2012
Briòfits
L. Sáez, 2012
Rèptils (marins)
Societat Catalana d’Herpetologia, 2012
Plantes vasculars
L. Sáez, 2012
Ocells
Clavell et al., 2010; J. Camprodon, 1999
Invertebrats no artròpodes
InvertebraCat (BDBC), 2011
Mamífers (continentals)
Temple, Terry, 2009
Mol·luscs (continentals)
J. Corbella, 2011
Mamífers (marins)
A. Aguilar, 2012
De totes les espècies de fauna i flora presents a Catalunya, n’hi ha 56 que són d’interès comunitari, d’acord amb l’annex II de la Directiva 92/44/CEE, coneguda com a Directiva d’hàbitats: tretze de flora i 43 de fauna. Sobre el total d’espècies de l’annex, 911, Catalunya n’acull el 6,2%, una xifra notable, sobretot si es tenen en compte les dimensions de Catalunya i el fet que no té hàbitats propis de la regió macaronèsica (per a la qual hi ha definides més de 100 espècies d’interès). Pel que fa al grau d’amenaça (Figura 5.10), hi ha dades del 2002 i del 2012 sobre l’estatus d’amenaça per als ocells nidificants (ICO, 2013b). Tot i que el període d’aquest informe és 2006-2010, s’han inclòs les dades del 2002 i el 2012, una data anterior i l’altra posterior, perquè són les úniques disponibles, entenent que informen sobre els canvis ocorreguts durant el període que interessa. Figura 5.10 Espècies nidificants a Catalunya segons categories d’amenaça de la IUCN. 2013. Font: ICO, 2013b.
A Espanya es calcula que un 5% del conjunt de les espècies avaluades estan en perill crític, un 6% estan en perill i un 8% són vulnerables. Una espècie s’ha extingit en el seu estatus natural, i una altra es considera extingida (IUCN, 2013) (Figura 5.11). No es disposa d’aquestes dades a escala de Catalunya, ni per al període 2006-2010, però s’inclouen aquí perquè tenen un valor informatiu molt notable, i les dades de Catalunya hi queden incloses. L’indicador de llista vermella per a espècies europees (RLI) (Figura 5.12) mesura la proporció d’espècies que hom espera que sobrevisquin en absència d’accions de conservació addicionals, sobre un conjunt de 6.000 espècies seleccionades. Valors alts de RLI (propers a 1) indiquen baix risc d’extinció, i a la inversa: valor baixos (propers a 0) de RLI reflecteixen menys possibilitat de sobreviure. A Europa, només es disposa de dades per a ocells, amb un RLI proper a 0,9, però a escala mundial hi ha dades per a més grups.
Figura 5.11 Estat de conservació de les espècies europees a Espanya. EX (extingida); EW (extingida en estat natural); CR (en perill crític); EN (en perill); VU (vulnerable), NT (amenaçada); LC (poc preocupant). Font: IUCN, 2013.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
173
Figura 5.12 Indicador de llista vermella per a mamífers, ocells, amfibis i coralls (valoració a escala mundial). L’indicador oscil·la entre 0 i 1, i el menor risc d’extinció és el més proper a 1. 1980-2010. Font: Vié et al. 2009.
A Catalunya, hi ha dades de RLI per a ocells nidificants per als anys 2002 i 2012, 0,804 i 0,838, respectivament (Figura 5.13), la qual cosa indica que el risc d’extinció és baix, o en altres paraules, que més del 80% de les espècies es mantindran sense problemes en el futur si es conserven les condicions actuals, i que el percentatge restant té un cert risc de desaparèixer si no es prenen mesures addicionals de conservació. Les dimensions reduïdes de Catalunya i el fet que la majoria d’espècies es distribueixen entre dos llocs amb amenaces notables, com són els secans de Lleida i el delta de l’Ebre, fan que el risc d’extinció sigui, per a algunes espècies, força alt. Com que no hi ha dades disponibles per al període de l’Informe, 2006-2010, s’ha optat per incloure les úniques dades disponibles, d’abans i de després del període. Figura 5.13 Indicador de llista vermella (RLI) per a ocells nidificants a Catalunya. 2002-2012. Font: ICO, 2013b.
A partir de les dades del Banc de dades de biodiversitat de Catalunya, i en relació amb les espècies europees, s’ha estimat el valor de RLI per a altres grups faunístics, i s’han obtingut els valors següents: amfibis, 0,974; mamífers, 0,961; rèptils, 0,952. I un valor mitjà, per a totes les espècies avaluades, de 0,961. El Mapa d’àrees d’interès faunístic i florístic de Catalunya (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, 2005), elaborat a partir de la suma de les àrees de distribució de les espècies de flora i fauna amenaçades, permet identificar les zones més crítiques o sensibles, i és d’especial interès per a la valoració d’impactes derivats de l’activitat humana (Figura 5.14.). La capa es va generar el 2005 i fou revisada just després del període d’aquest informe, l’any 2011.
a) Races i varietats domèstiques Es considera que la ramaderia catalana té onze races domèstiques autòctones (pàgina web del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, 2013). Les dades sobre races i varietats autòctones són escasses i s’està treballant en el Pla d’acció de la biodiversitat cultivada, que aportarà informació addicional sobre la biodiversitat vegetal d’ús agrícola i alimentari, i sobre el seu estat de conservació.
Figura 5.14 Àrees d’interès faunístic i florístic de Catalunya. 2005. Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, 2005.
174
5.2
Pressió
En aquest apartat s’avaluen, principalment, els efectes que es produeixen sobre els components de la biodiversitat com a fruit de l’activitat humana. No es tracta tant d’identificar i mesurar els factors externs que generen aquesta pressió —que són de naturalesa molt diversa— sinó de mesurar els efectes que tenen sobre els hàbitats, els ecosistemes, les espècies i els processos ecològics. Per això, s’avaluen els canvis —per exemple, en els usos del sòl— més que no pas el grau d’urbanització o la distribució de les infraestructures que es construeixen, i també l’estat que en resulta —per exemple, la fragmentació dels hàbitats. Sí que s’hi inclouen, no obstant això, els factors de pressió més intrínsecament relacionats amb la biodiversitat, com és el cas de la presència d’espècies alienes o l’aprofitament directe de recursos.
5.2.1 Pèrdua i pertorbació d’hàbitats La pèrdua d’hàbitats, la fragmentació i la degradació són les pressions més significatives, a escala europea, que afecten les espècies presents a la península Ibèrica. Per a les espècies d’aigua dolça, les amenaces vénen de la sobreexplotació de l’aigua, normalment magnificada pels períodes de sequera associats al canvi climàtic, per la pol·lució i per la introducció d’espècies al·lòctones. L’agricultura i la ramaderia, en la mesura que s’han estès i intensificat, juntament amb la urbanització i el turisme, són els altres factors de pressió significatius.
a) Aspectes generals Com s’ha comentat en part a l’apartat 5.1.1 (Figura 5.2), les tendències de canvi dels usos del sòl més manifestes han estat, a Catalunya, el creixement de les zones artificials a causa principalment de la urbanització, que han augmentat considerablement (unes 12.000 ha en quatre anys), en detriment de conreus, matollars i herbassars (Taula 5.6).
b) Hàbitats forestals Els incendis forestals són un greu factor de pertorbació dels sistemes naturals a Catalunya.
Taula 5.6 Tendències de canvi en els usos del sòl. Catalunya
Estat espanyol
Europa 1990-2000
2005-2009
2000-2006
Zones artificials
6,24
21,06
7,90
Zones agrícoles
–0,82
–0,31
–0,90
Boscos i àrees seminaturals
–0,23
–0,42
5,30
Zones humides
–0,58
–0,93
–2,70
Superfícies d’aigua
5,79
2,23
4,40
Font: elaboració pròpia a partir de Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009; Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011; European Environment Agency, 2009a.
Taula 5.7 Superfície forestal cremada. 2006- 2011. Ha
Percentatge sobre Catalunya
2006
3.776,16
0,1176
2007
1.537,43
0,0479
2008
397,24
0,0124
2009
7.735,45
0,2409
2010
553,11
0,0172
Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009; i CREAF, com. pers., 2013.
La superfície total cremada varia molt entre anys, com mostra la Taula 5.7. Els anys en què es va cremar més superfície forestal —entre el 2006 i el 2010— van ser el 2009 (gairebé 8.000 ha) i el 2006 (gairebé 4.000). La major part de la superfície cremada va afectar poques cobertes: la major part dels anys s’han cremat matollars, boscos de pi blanc, herbassars i conreus herbacis. Hi va haver, no obstant això, anys atípics, com el 2009, quan es van produir grans incendis que van afectar sobretot conreus herbacis, o l’any 2008, un any amb poca superfície cremada, però amb un percentatge important d’espècies que rarament queden afectades per incendis forestals com ara el faig i els boscos de ribera (Figura 5.15).
100% 90% 80%
altres
70%
alzinar
60%
fageda
50%
pollancres (pl)
40%
pi blanc
30% 20%
matollars
10%
conreus herbacis
0%
any 2006 any 2007 any 2008 any 2009 any 2010 (3,776 ha) (1,537 ha) (397 ha) (7,735 ha) (553 ha)
any 2011 (907 ha)
Figura 5.15 Tipus de vegetació afectada pels incendis forestals. 2006-2010. Font: CREAF, com. pers., 2013.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
175
Les dades del Programa de seguiment de la biodiversitat dels boscos de Catalunya indiquen que les suredes cremades, tot i ser escassament afectades (el màxim es va registrar l’any 2006, amb unes 120 ha), tenen una capacitat alta de recuperació de la funcionalitat, i que les tècniques de gestió que afecten el recobriment dels estrats són les que tenen més influència en la biodiversitat i la funcionalitat dels boscos (Fernández et al., 2009b).
c) Hàbitats d’aigües continentals El document Impress, generat per l’Agència Catalana de l’Aigua, va identificar com a masses d’aigua fortament modificades dinou llacs (tot i que l’estat és reversible, en la major part dels casos, perquè està estretament vinculat a l’ús hidroelèctric) i dues masses d’aigua de transició, a banda dels trams fluvials que consten a la Figura 5.16. Les afeccions que van justificar la identificació d’aquestes masses d’aigua com a altament transformades es descriuen amb més detall al capítol 3, dedicat a l’aigua, i van ser les següents: Afecció per excés de nutrients i matèria orgànica d’origen urbà Afecció per excés de nitrats d’origen agrari Afecció per plaguicides i substàncies prioritàries Afeccions quantitatives en masses d’aigua subterrànies Explotació d’aigües superficials per demanda (de consum i hidroelèctrica)
Figura 5.16 Trams fluvials fortament modificats. En vermell s’indiquen els trams fluvials considerats irrecuperables. 2005. Font: Agència Catalana de l’Aigua, Document Impress, 2005.
d) Hàbitats marins i litorals
El litoral de Catalunya ha estat el territori que més ha patit la pressió humana derivada del turisme i la urbanització. L’evolució de la línia de costa, un subindicador de la transformació dels espais litorals desenvolupat per la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i aplicat a totes les platges sorrenques de la costa catalana, indica que, entre el 1995 i el 2010, pràcticament el 75% de la longitud total de platja va quedar afectada per erosió, de manera que l’evolució mitjana de les platges va ser de –0,9 m/any, mentre que la taxa d’erosió mitjana es va calcular en 1,7 m/any. El retrocés mitjà normal de les platges va ser de 2,4 m/any al litoral tarragoní, 1,2 m/any a les comarques de Barcelona i 0,7 m/any al litoral gironí. El sector amb més regressió va ser el delta de l’Ebre, amb valors de retrocés de fins a 22 m/any. Les dades segons categories d’estabilitat es mostren a la Taula 5.8.
Taula 5.8 Percentatge de quilòmetres de platges de Catalunya segons categories d’estabilitat de la línia de costa. m/a: metres erosionats per any. 1995-2010. Estabilitat
Girona
Barcelona
Tarragona
Catalunya
Molt bona (> 1,5 m/a)
0
9,03
15,15
10,11
Bona (entre 1,5 i 0,5 m/a)
2,31
16,19
10,15
10,69
Normal (entre 0,25 i –0,25 m/a)
38,29
10,47
8,69
15,3
Dolenta (entre –0,25 i –1,5 m/a)
41,52
45,62
39,85
42,02
Molt dolenta (< –1,5 ma/a)
17,89
17,69
25,77
21,59
Tot i no disposar d’un indicador específic de qualitat de les aigües de bany, i d’acord amb les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, es detecta que aquestes aigües rebien més de la meitat de les aigües residuals que es generaven a Catalunya, de prop de 9 milions d’habitants equivalents. Malgrat això, la qualitat sanitària era excel·lent en quasi tots els casos, i bona en pràcticament la totalitat dels restants. Si la qualitat no era màxima era a causa de la proximitat a desembocadures de cursos fluvials i dels efectes de les pluges intenses, variables segons els anys. Concretament, cal destacar el sanejament insuficient de rius i llacunes que afectaven les aigües costaneres de davant de la Muga, el Besòs, el Llobregat i la llacuna de la Murtra.
D’acord amb els criteris establerts per la Directiva marc de l’aigua (DMA), l’estat d’una massa d’aigua costanera integra la valoració de l’estat ecològic i de l’estat químic. L’estat d’una massa d’aigua, segons la DMA, només es pot classificar en dues categories: estat bo i estat inferior a bo. Atès el caràcter limitat d’aquesta qualificació, l’Agència Catalana de l’Aigua ha establert una qualificació intermèdia per a la valoració de l’estat de les masses d’aigua costaneres per tal de tipificar aquelles masses que, tot i no tenir un estat bo, presenten un estat proper a bo. Font: ICHN, 2012.
Segons les dades que es presenten a la Taula 5.9, en el període 2007-2010 es van assolir els objectius de bon estat en el 58% de les masses d’aigües costaneres.
176
Taula 5.9 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat de les aigües costaneres. Resum 2007-2010. ESTAT DE LES AIGÜES COSTANERES Bo
Proper a bo
Dolent
Dades parcials
Nombre de masses
22
6
8
2
Percentatge del total
58%
16%
21%
5%
Les masses d’aigua en bon estat estaven localitzades, en general, a les comarques litorals de la demarcació de Girona fins al Maresme nord, amb excepció d’una àrea localitzada al nord del la badia de Roses. A la demarcació litoral de Tarragona, el bon estat es localitzava principalment entre les comarques del Baix Camp i el Montsià.
El 21% de masses d’aigua que no assolien l’estat bo es concentraven majoritàriament a la costa central de Catalunya, des del Maresme sud fins al sud del cap Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Salou. És en aquest sector central costaner on es de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de concentra la major part de la població resident i visitant l’Aigua, 2011. de la costa, on estan localitzats els principals sistemes de sanejament urbans i industrials i on els efectes de les pressions dels rius, que recullen les aigües de les conques més poblades i amb més industrialització de Catalunya, són més palpables. Al capítol 3, dedicat a l’aigua, hi ha més informació sobre aquest tema.
e) Patrimoni geològic Les amenaces més habituals sobre el patrimoni geològic solen ser les activitats extractives de minerals, roques o fòssils; els abocaments, la construcció, ampliació o modificació de vies de comunicació; el creixement urbanístic, i també determinades actituds i comportaments. Ocasionalment, algunes accions de restauració i revegetació dels talussos en algunes pedreres i el condicionament de galeries de mines comporten també amenaces. Dels 157 espais d’interès geològic identificats a l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC), n’hi ha 46 (un 29%) que requerien actuacions urgents, és a dir, que es trobaven en un grau d’amenaça important (entre 8 i 10 en una escala de 0 a 10). Una xifra similar (47) tenia un grau d’amenaça mitjà (de 5 a 7) i tan sols disset es considerava que no estaven amenaçats en cap sentit. Les dades procedeixen de l’estudi Impactes i amenaces existents o previsibles, sobre els espais d’interès geològic de Catalunya, i recomanacions per a la seva conservació (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2004). Segons aquest estudi, els espais d’interès geològic que corrien el risc de desaparèixer o de degradar-se irreversiblement o que en el seu estat en aquell moment no eren accessibles si no s’hi intervenia amb alguna actuació concreta rebien la consideració de prioritaris, i es considerava que eren 28 (pràcticament el 18% dels espais inventariats).
5.2.2 Fragmentació d’hàbitats La fragmentació dels hàbitats és una de les pressions més greus i que més compromet la conservació de la biodiversitat. La connectivitat ecològica és una lectura complementària de la fragmentació. Mesura l’afinitat entre hàbitats, i considera les barreres físiques que s’hi interposen, principalment les infraestructures, per la qual cosa els valors de fragmentació més alts (o de connectivitat més baixa) es troben al voltant de les grans àrees urbanes. La Figura 5.17 presenta la fragmentació del paisatge a la península Ibèrica, estimada com a mida de les tessel·les o polígons d’hàbitat restants en cada punt del territori, calculada amb una metodologia aplicada al conjunt d’Europa; s’assumeix que com més petites són les dimensions, més gran és la fragmentació. Tot i que l’abast territorial de la imatge no permet visualitzar amb molta precisió la informació de Catalunya, es posa de manifest quines són les àrees més fragmentades. Figura 5.17 Fragmentació del paisatge a la península Ibèrica, estimada com a mida de les tessel·les o polígons d’hàbitat restants en cada punt del territori. 2009. Font: European Environment Agency, 2011.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
177
Aquests aspectes es van diagnosticar per a Catalunya en l’elaboració del Pla territorial sectorial de la connectivitat ecològica a Catalunya (en curs de redacció en el període al qual fa referència l’Informe, i finalitzat el 2012).
5.2.3 Espècies invasores La Taula 5.10 mostra el nombre d’espècies exòtiques detectades a Catalunya els anys 2000, 2005 i 2010, amb dades obtingudes pel projecte EXOCAT (promogut pel DAAM –Generalitat de Catalunya i coordinat pel CREAF). Cal tenir present que les dades reflecteixen l’esforç de recerca més que no pas el nombre real d’espècies exòtiques presents, i no inclouen possibles extincions que s’hagin pogut produir. Cal tenir en compte que no totes les espècies de la Taula 5.10 tenen caràcter invasor o es comporten com a tals. Treballs posteriors al 2010 estan discriminant més les espècies en funció del seu comportament. Les espècies invasores tenen un grau de perillositat variable, en funció de la capacitat de colonització i expansió, de si colonitzen espais protegits i de si poden causar impactes en espècies natives. La majoria són espècies de plantes ornamentals emprades en jardineria, però també hi ha afeccions entre la fauna: Les espècies exòtiques d’invertebrats aquàtics encara es troben a l’inici del procés d’invasió, com és el cas del cargol trompeta (Melanoides tuberculatus), trobat el 2009 al delta de l’Ebre; la medusa marina Mnemiopsis leidyi, detectada el 2009, l’opistobranqui Bursatella leachi, detectat el 2007 a Sant Carles de la Ràpita, o l’ascidi Microcosmus squamiger, trobat el 2009. La gran majoria d’invertebrats exòtics terrestres són artròpodes que s’alimenten de material vegetal i que, aprofitant l’expansió de plantes introduïdes, amplien la seva àrea de distribució fins a esdevenir plagues importants, com és el cas del morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus) o de l’eruga barrinadora (Paysandisia archon), dues plagues de les palmeres ornamentals en expansió des de l’any 2000.
Taula 5.10 Espècies exòtiques i invasores a Catalunya. 2000-2010. Grup
Any 2000
Increment 2000-2005
Any 2005
Increment 2005-2010
Any 2010
Diatomees
3
4
7
1
8
Macroalgues
8
1
9
3
12 616
Plantes
533
36
569
47
Invertebrats aquàtics
23
10
33
10
43
Invertebrats terrestres
87
19
106
12
118
Peixos marins
2
1
3
2
5
Peixos
29
5
34
1
35
Amfibis
8
0
8
2
10
Rèptils
12
7
19
8
27
Ocells
87
30
117
25
142
Mamífers
10
1
11
1
12
TOTAL
802
916
1028
Font: projecte EXOCAT.
Figura 5.18 Classificació de les 939 espècies exòtiques de Catalunya,
segons el seu estatus invasor (A) i segons el grup d’organismes al Els peixos continentals exòtics són qual pertanyen (B). 2013. un dels grups que causen impactes ecològics més importants, sobretot per Font: projecte EXOCAT. l’esforç d’introducció que històricament s’ha vinculat a la pesca esportiva. La majoria de conques catalanes tenen més espècies exòtiques que natives, sobretot als embassaments, els aiguamolls i els trams baixos, i competeixen sovint amb espècies vulnerables o endèmiques, com ara el fartet (Aphanius iberus), el samaruc (Valencia hispanica) i l’espinós (Gasterosteus aquleatus).
Entre els amfibis només s’ha detectat (fins al moment de redactar aquest informe) una espècie invasora, la granota pintada (Discoglossus pictus). Els únics rèptils considerats actualment invasors a Catalunya són la tortuga d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) i la tortuga d’orelles grogues (Trachemys scripta scripta), àmpliament distribuïdes i molt ben establertes. Hi ha cinc espècies invasores d’ocells: el bec de corall senegalès (Estrilda astrild), el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea), la cotorra argentina (Myiopsitta monachus), l a cotorra de Kramer (Psittacula krameri) i el faisà (Phasianus colchicus), aquest darrer, present a Catalunya des de temps antics. Només un mamífer és considerat invasor, el visó americà (Vison neovison).
178 Quant als ambients afectats, com es veu al mapa de més avall (Figura 5.19), la mitjana d’espècies invasores més elevada se situava l’any 2009 a l’entorn metropolità, seguit del costaner. L’àmbit pirinenc era el menys afectat. L’abundància d’hàbitats amb gran disponibilitat de recursos (aigua i nutrients) i amb una freqüència elevada de pertorbacions (hàbitats fluvials, ruderals o agrícoles de regadiu) coincideix amb les zones de més riquesa d’espècies exòtiques.
Figura 5.19 Distribució de la riquesa total d’espècies exòtiques a Catalunya. 2009. Font: Andreu et al., 2012.
Es calcula que les espècies al·lòctones invasores causen danys a Europa per valor de 12 bilions d’euros cada any i que, de totes les espècies alienes (unes 10.000), entre el 10% i el 15% són potencialment invasores. Els riscos associats a les espècies invasores són més elevats del que es pensava i afecten la biodiversitat, la salut i el benestar humà i les economies. A Europa, entre el 1970 i el 2007, el nombre d’espècies invasores ha augmentat en un 76% (European Environment Agency, 2012b). Figura 5.20 Mapa del nombre d’espècies al·lòctones invasores més perjudicials, per país, i estimació de la densitat com a espècies per país i per 1.000 km2. Font: European Environment Agency, 2012b.
5.2.4 Aprofitaments de recursos naturals L’aprofitament fuster a Catalunya es va mantenir estable, tant per a coníferes com per a frondoses. De mitjana, entre el 2006 i el 2010 es van extreure 554.314 m3 anuals (el 80% de coníferes i el 20% de frondoses), segons dades del DAAM. De les coníferes, es va explotar preferentment pinassa, pi roig i pi blanc, i de les frondoses, pollancre, eucaliptus i castanyer. Als aprofitaments fusters cal afegir els de llenya i biomassa, sobretot d’alzina i roure, que per al període indicat representen de mitjana 160.290 t anuals. Segons les mateixes dades hi havia una tendència a l’alça en les existències: 102.054.392 m3 de l’IFN3 (dades del 2000-2001) respecte als 86.129.373 m3 de l’IFN2 (dades del 1989-1990). Pel que fa al balanç entre aprofitament i creixement, s’observa una disminució del 8,23% al 6,02%, de manera que els aprofitaments fusters estaven molt per sota de la producció biològica. Les xifres de llicències de caça i pesca són indicadors indirectes de la pressió exercida sobre les comunitats cinegètiques i de peixos. En conjunt, entre el 2000 i el 2010 les llicències de caça van tendir lleugerament a la baixa, mentre que les de pesca continental es van mantenir força estables.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
80.000
Figura 5.21 Llicències de caça i pesca continental. Nombre de llicències anuals de caça i pesca continental. 2000-2010.
70.000
Font: DAAM, 2013.
Caça
Pesca continental
100.000 90.000
Llicències
179
60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000 0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 Anys
Les dades de l’MCSC mostren que, entre el 2005 i el 2009, pràcticament es va duplicar la superfície de sòl denudat per causes antròpiques directes, és a dir, activitats extractives, superfícies en procés d’urbanització, abocadors, etc. Pel que fa a la pesca marítima, es tenen dades relatives a la pesca subhastada. Així, s’ha avaluat que, entre el 2006 i el 2010, les captures totals de pesca van passar de 37.000 t a 28.800. Per categories, amb independència dels anys, les espècies de peixos ossis blaus i blancs representaven aproximadament el 50% i el 30% del total de captures, respectivament. La majoria del peix es capturava amb encerclament (més del 48% de les captures), una modalitat poc selectiva. Per arrossegament es capturaven més de 10.000 t de peix anual; aquesta és una modalitat més impactant i per a la qual es regulen períodes de veda. Les dades de l’MCSC mostren que, entre el 2005 i el 2009, pràcticament es va duplicar la superfície de sòl denudat per causes antròpiques directes, és a dir, activitats extractives, superfícies en procés d’urbanització, abocadors, etc.
70.000.000
Captures totals (kg)
60.000.000 50.000.000
Figura 5.22 Evolució de les captures de pesca subhastada, entre el 1993 i el 2010 (tonyina vermella d’encerclament exclosa). Es destaca el període d’avaluació 2006-2010. Font: DAAM.
40.000.000 30.000.000 20.000.000 10.000.000
1.
99 3 1. 99 1. 4 99 5 1. 99 6 1. 99 7 1. 99 8 1. 99 9 2. 00 0 2. 00 1 2. 00 2. 2 00 3 2. 00 2. 4 00 5 2. 00 6 2. 00 7 2. 00 8 2. 00 9 2. 01 0
0
180
5.2.5 Canvi climàtic L’indicador dels efectes del canvi climàtic en ocells i papallones prové dels projectes de seguiment de la biodiversitat a Catalunya, SOCC (ocells) i CBMS (papallones), i mostra la resposta global de les poblacions d’aquests organismes al canvi climàtic (Figura 5.23). Les prediccions fetes a escala europea s’estan complint a Catalunya, i les espècies estan responent de manera clara al canvi climàtic. En conjunt, les 66 espècies que es preveia que disminuïssin estan disminuint efectivament, i les 22 que es preveia que augmentessin també ho van fer. Les dades suggereixen que el canvi climàtic és ja un dels principals factors de canvi per a la biodiversitat a Catalunya.
140
Figura 5.23 Efectes del canvi climàtic en ocells i papallones. L’indicador és el quocient entre les espècies que han de disminuir (en blau) i les que han d’augmentar (en vermell). 2002-2011.
120
Font: ICO, 2013a.
100 Quant a la fenologia de les espècies, i als canvis que pot 80 haver provocat el canvi climàtic, 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 hi ha dades relatives al període de pol·linització de les plantes, Indicador efectes canvi climàtic a les primeres arribades d’ocells Espècies que es preveu que disminueixin i als períodes de reproducció Espècies que es preveu que augmentin d’ocells. Per cap dels dos darrers paràmetres no hi ha tendències significatives i, per tant, sembla que les espècies no estan responent al canvi climàtic, almenys pel que fa a les arribades i als períodes de cria. És probable que hi hagi una adaptació deficient al canvi (i que no es detectin canvis fenològics significatius), però que alhora es produeixin canvis poblacionals vinculats al canvi climàtic. Pel que fa a la pol·linització, les dades disponibles per al període 1994-2010, més que apuntar a un possible avenç o retard de la pol·linització, posen de manifest les oscil·lacions climàtiques que periòdicament es produeixen (ICHN, 2012).
5.2.6 Altres pertorbacions i pressions a) Erosió Les dades més recents de què es disposa depassen el període d’avaluació d’aquest informe. L’Inventari nacional d’erosió de sòls 2002-2012 (INES) distingeix entre l’erosió hídrica i l’eòlica, i l’hídrica és la dominant (laminar, lineal o en massa). Identifica un 51,5% de la superfície de Catalunya afectada per pèrdues de sòl anuals inferiors a 10 t/ha/any, per erosió laminar i d’escolament. La resta del territori presentava unes pèrdues de sòl de 10 a 25 t/ha/any (23,53%) o superiors a 25 t/ha/any (19,63%). El mateix INES indica que la potencialitat del territori a patir erosió laminar i d’escolament era que un 56,86% del territori erosionable és susceptible de patir pèrdues de sòl superiors a 200 t/ha/any, en cas de perdre la coberta vegetal. No obstant això, les dades d’erosió haurien de tenir presents també les aportacions per sedimentació que es produeixen dins el territori català, i no es disposa de dades prou acurades per emetre una valoració sòlida de l’afecció real d’erosió (CREAF, com. pers.).
5.3
Resposta
El document internacional més rellevant en matèria de conservació de la biodiversitat és el Conveni de Nacions Unides per a la Diversitat Biològica, del qual l’Estat espanyol és signatari. La consecució dels tres objectius del Conveni orienta les polítiques de conservació, i per tant les respostes, dels països i les regions que s’hi acullen. Es tracta de tres objectius globals: La conservació de la biodiversitat L’ús sostenible dels seus components La participació justa i equitativa en els beneficis derivats de la utilització de recursos genètics A finals del període d’aquest informe, l’any 2010, aquests objectius es van concretar en les anomenades fites d’Aichi, acordades a la desena Conferència de les parts signatàries del Conveni per a la diversitat biològica, dins el Pla estratègic per a la diversitat biològica 2011-2020.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
181
A Catalunya, la resposta a les pressions i les amenaces que pateix el patrimoni natural s’ha centrat en el compliment dels objectius del CBD, especialment en la millora de la conservació de la diversitat biològica i en l’ús sostenible dels recursos. I s’ha concretat en accions d’àmbits diversos: des de la planificació i la normativa orientades a la conservació de la natura, fins a actuacions concretes de conservació i ús sostenible dels recursos naturals, passant per la millora del coneixement sobre els components del patrimoni natural i els processos ecològics que proporcionen béns i serveis ambientals. Amb instruments de planificació i normativa territorial s’ha configurat una xarxa ecològica, integrada pels espais naturals protegits, que es gestiona amb diferents graus d’intensitat, en funció de la vulnerabilitat o la riquesa biològica. I els objectius de conservació s’han conciliat amb l’ordenació de l’ús públic i el desenvolupament sostenible del territori. I més enllà de mesures preventives i de planificació, també s’han dut a terme accions de recuperació i restauració d’ambients perduts o profundament alterats. De manera transversal, com a suport de totes les accions de resposta, hi ha la generació d’informació sobre biodiversitat i patrimoni natural, l’accessibilitat a la qual és fonamental per a la presa de decisions. L’avaluació i el seguiment de l’estat dels diversos components del patrimoni natural (espècies, hàbitats, geòtops, sistemes i espais naturals) ha permès prioritzar i orientar adequadament els esforços de gestió.
5.3.1 Àmbit legislatiu o estratègic Sota el marc normatiu bàsic europeu i estatal en matèria de conservació i protecció del patrimoni natural i la diversitat biològica, l’any 2008 es van iniciar els tràmits administratius per a la redacció de la Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya, que es va acabar sotmetent a informació pública l’abril del 2010, després d’un extens procés previ de participació ciutadana. La tramitació es va interrompre amb el canvi de legislatura de finals del 2010. La proposta de llei s’emmarcava en la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i la biodiversitat, i definia un nou marc per a les polítiques públiques en matèria de conservació del patrimoni natural, tot establint un nou escenari per als agents públics i privats que hi estan relacionats, per tal de garantir la conservació del capital natural de Catalunya i fer possible el manteniment dels serveis ambientals que els ecosistemes presten al benestar del conjunt de la societat. A un àmbit més estratègic, l’Estratègia de desenvolupament sostenible de Catalunya (EDSCAT) va incorporar indicadors i línies d’actuació orientats a la conservació de la natura i dels béns i els serveis dels ecosistemes. Per exemple, s’hi plantejava l’objectiu de mantenir un percentatge de naturalitat del territori semblant al d’aquell moment, o bé incrementar els espais naturals protegits que es gestionaven amb un nivell alt d’intensitat. D’altra banda, es van reforçar els vincles amb les organitzacions internacionals més rellevants en matèria de conservació de la biodiversitat, i es va reforçar la col·laboració amb altres governs subestatals d’arreu del món en matèria de biodiversitat i desenvolupament sostenible. L’any 2008, en col·laboració amb el Ministeri de Medi Ambient i l’Ajuntament de Barcelona es va celebrar a Barcelona el Congrés Mundial de la IUCN, amb més de 8.000 participants. També, amb el Secretariat del Conveni de diversitat biològica, es van establir vincles de col·laboració, i s’ha exercit la copresidència de nrg4SD, la Xarxa de Governs Regionals per al Desenvolupament Sostenible des del 2008, bo i formant part, entre d’altres, del grup de treball sobre polítiques de biodiversitat.
5.3.2 Declaració, planificació i gestió d’espais naturals protegits Entre els anys 2006 i 2010, la declaració, la planificació i la gestió dels espais inclosos al PEIN i a la Xarxa Natura 2000 depenia del que era el Departament de Medi Ambient i Habitatge. Amb posterioritat, les competències es van repartir entre l’actual Departament de Territori i Sostenibilitat (DTES) i el d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM).
a) Declaració i planificació A Catalunya, un 31,6% del territori formava part del Sistema d’espais naturals protegits, i pràcticament tot estava inclòs dins la Xarxa Natura 2000 (un 96% de la superfície protegida terrestre i un 99% de la marina). L’evolució de la superfície protegida, des del 1992 fins al 2010, va ser molt notable (Figura 5.24). A mitjan l’any 2006, amb l’aprovació de la Xarxa Natura 2000, es va produir un increment molt notable de la superfície total protegida. Figura 5.24 Evolució del sistema d’espais naturals protegits a Catalunya. 1992-2010.
Any 1992
Any 1996
Any 2010
Font: elaboració pròpia, 2013.
182 El nombre d’espais naturals protegits, l’any 2010, era de 164, repartits entre deu figures de protecció diferents (Figura 5.25). D’acord amb la Llei que defineix les categories de protecció dels espais naturals (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals), es consideren espais de protecció especial (ENPE) els parcs nacionals, els paratges naturals d’interès nacional, les reserves naturals integrals, les reserves naturals parcials i els parcs naturals, que representaven el 2010 un 25,7% de la superfície protegida.
29,90 30,77 30
Percentatge sobre Catalunya
25
20
15
10 6,99 5
0
0,07 0,07 EIN
RNFS
0,96 0,95
0,43 0,43
0,37 0,37
0,06 0,06
0,43 0,41
ZPP
PNac
PNIN
RNI
RNP
7,57
PNat
Figura 5.25 Superfície relativa dels espais naturals protegits de Catalunya els anys 2006 i 2010. Llegenda: EIN (espai d’interès natural); RNFS (reserva natural de fauna salvatge); ZPP (zona perifèrica de protecció); PNac (parc nacional); PNIN (paratge natural d’interès nacional); RNI (reserva natural integral); RNP (reserva natural parcial); PNat (parc natural). Font: elaboració pròpia, 2013.
Dels tretze parcs naturals existents l’any 2010, el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i el Parc Natural de Collserola van ser declarats l’any 2010. La resta havien estat declarats amb anterioritat al 2003. L’any 2010, el 25,7% de la superfície protegida corresponia a espais naturals de protecció especial, que en conjunt ocupaven el 8,13% de la superfície de Catalunya. L’any 2006, la Generalitat de Catalunya va aprovar la proposta catalana a la xarxa europea Natura 2000. Aleshores incloïa 957.000 ha terrestres (29,8% del territori) i 84.100 ha marines. L’any 2010 hi havia 977.224 ha terrestres (30,44%) i 85.141 ha marines, perquè el 2009, a requeriment de la Comissió Europea, s’hi va fer encara una darrera ampliació (Taula 5.11). Es calcula que l’aportació de Catalunya al total europeu de la Xarxa Natura 2000 és de l’1,12%, i que més del 80% del territori que conforma la xarxa catalana està cobert per hàbitats naturals. La Xarxa Natura 2000 a Catalunya comprèn majoritàriament espais de l’àrea biogeogràfica mediterrània, tot i que també hi ha llocs Natura 2000 a l’àrea alpina (Pirineu i Prepirineu). Hi ha 115 espais declarats llocs d’importància comunitària (LIC) i 73 espais declarats zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), i un alt grau de coincidència entre aquestes figures: totes les ZEPA excepte dues són també LIC. Hi ha set indrets que, sent alhora LIC i ZEPA, tenen la superfície delimitada com a ZEPA superior a la de LIC.
Taula 5.11 Superfície protegida a Catalunya i a Espanya. 2006-2010. Catalunya Any 2006
Any 2010
Espanya Any 2010 %
ha % ha % Superfície protegida total Terrestre 989.133,76 30,81 1.016.623,94 31,66 27,66 Marina 86.054,17 86.101,95 Xarxa Natura 2000 Terrestre 957.051,0 29,81 977.224,0 30,44 27,13 Marina 83.049,0 85.141,0 Total 1.040.100,0 1.062.365,0 Font: per a Catalunya, elaboració pròpia de la Direcció General de Polítiques Ambientals; per a Espanya, Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, 2012.
Alguns dels espais naturals protegits pertanyen també a altres figures de protecció d’escala internacional, derivades de convenis, com ara el de Ramsar (de zones humides) i el de protecció de la Mediterrània (que declara les zones d’especial interès per a la Mediterrània, ZEPIM) o de xarxes com la del programa Home i Biosfera de la UNESCO, sota la qual es designen les reserves de la biosfera. A Catalunya hi ha la Reserva de la Biosfera del Montseny, coincident amb el parc natural homònim, dues de les nou ZEPIM declarades a Espanya (el Parc Natural de Cap de Creus i les Illes Medes; el 9% del total protegit a Espanya) i quatre zones Ramsar (aiguamolls de l’Empordà, estany de Banyoles, delta de l’Ebre i Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici), que representen gairebé el 2% del territori de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
183
Pel que fa a la planificació, segons la Llei 12/1985, d’espais naturals, els espais naturals protegits a Catalunya disposen de dos tipus d’instruments normatius d’ordenació i planificació dels usos i de la gestió: els plans especials de protecció del medi natural i del paisatge i els plans rectors d’ús i gestió. Els primers defineixen l’ordenació bàsica dels usos i les activitats en el territori protegit, i els segons, que només s’apliquen als parcs nacionals i naturals, programen les actuacions de gestió a mitjà termini, sota les directrius del pla especial. Entre els anys 2006 i 2010 es van aprovar disset plans especials, l’objectiu principal dels quals era establir la delimitació definitiva de l’espai, i també diverses ampliacions del Pla d’espais d’interès natural (el Moianès, Gallecs). A més, es van aprovar quatre plans especials de protecció: el del Parc Natural del Cap de Creus, el de l’espai protegit de Castell – Cap Roig, el del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i el seu entorn, i el dels espais naturals protegits de la plana de Lleida. La resta de plans s’havien aprovat entre 1995 i el 2005. L’any 2006, un 37,2% de la superfície protegida disposava d’un pla especial. Amb relació als espais naturals de protecció especial, es tractava del 22,5% de la superfície.
b) Gestió Mentre que els Serveis Territorials duen a terme principalment tasques de gestió preventiva, de control, d’assessorament i d’intervenció administrativa, i de seguiment de les actuacions proposades en els espais, i el Cos d’Agents Rurals duu a terme treballs de vigilància per al compliment de la normativa que en cada cas és vigent, els Serveis Centrals són els responsables de promoure la posada en marxa d’instruments i mecanismes que facilitin la protecció, la gestió i l’ús sostenible d’aquests espais, llevat dels espais naturals de protecció especial, que disposen de mecanismes propis de governança (juntes rectores, consells de cooperació, etc.) i d’equips tècnics sobre el terreny que exerceixen la funció d’òrgan gestor. En aquests darrers espais, les línies de gestió són molt diverses, i van des de la conservació del patrimoni natural i cultural, l’ordenació de l’ús públic, la promoció de la recerca, l’educació ambiental i la interpretació, fins a la millora rural i la contribució al desenvolupament local. A la resta d’espais protegits, la gestió activa es porta a terme mitjançant la convocatòria de línies d’ajuts per a l’execució de projectes, la participació en consorcis de gestió dels espais naturals protegits, l’execució directa de projectes de conservació, restauració i ordenació de l’ús públic en aquells espais on calgui, i la participació en projectes que tenen finançament comunitari. Durant el període objecte d’aquest informe, es van anar consolidant, en alguns espais no inclosos com a espais de protecció especial —però considerats d’interès per a la conservació, sigui pels valors intrínsecs, la vulnerabilitat, la freqüentació o els condicionants socioeconòmics—, la fórmula consorciada per exercir-ne la gestió, normalment amb participació dels ajuntaments i de la Generalitat. És el cas, per exemple, de l’Alta Garrotxa, les Gavarres, el delta del Llobregat, la serra de Llaberia, l’estany de Banyoles, l’estany d’Ivars-Vilasana i Gallecs, entre d’altres. L’any 2008 es va publicar el llibre Protegits, de fet o de dret? Primera avaluació del Sistema d’espais naturals protegits de Catalunya (ICHN, 2008), amb dades relatives a l’estat dels espais d’interès natural protegits a Catalunya, sobre la base de 86 indicadors que mesuraven aspectes d’estat i context; legislació i planificació; mitjans; funcionament; activitats i serveis, i resultats. Tot i que hi ha dades anteriors al període 2006-2010, aquesta és la recopilació més extensa de dades sobre el conjunt dels espais naturals protegits, i algunes de les dades de gestió i ús públic procedeixen d’aquest estudi. Pel que fa a la gestió, el 2010 hi havia 31 espais amb alt nivell de gestió, que equivalien a un 39% de la superfície total protegida. Després de l’aprovació del PEIN, l’any 1992, eren només dinou els ENP amb òrgan de gestió, i representaven el 18% de la superfície total dels espais naturals protegits. Quant a l’ús públic, els més d’11 milions de visitants anuals que es va estimar que visitaren espais naturals protegits l’any 2008 es van repartir de manera desigual. Considerant que només es disposava de dades per a 68 espais naturals, els indrets amb més afluència de públic van ser el Parc Natural de Montserrat, el massís del Montseny, les illes Medes, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i Collserola. En tots es va estimar una afluència de visitants superior a un milió anual. Aquesta xifra podria ser molt més alta, atès que són moltes les entrades als espais naturals protegits on no es fa aforament de visitants. D’altra banda, la gran afluència a Montserrat es deu més a l’atracció espiritual i cultural del monestir homònim que no pas a l’espai natural en si. Per unitat de superfície, els parcs naturals i el parc nacional són els que rebien més visites (ICHN, 2008). En termes de desenvolupament socioeconòmic, un dels aspectes més rellevants en els espais naturals protegits és l’ús turístic. Hi ha dues iniciatives rellevants: la Q turística, una iniciativa d’Europarc-España, i la Carta europea de turisme sostenible, promoguda per la Federació Europarc. La Q turística, vinculada al Sistema de qualitat turística espanyola, mesura les activitats, els serveis i els equipaments d’ús públic de cada espai protegit. A Catalunya el 2010 hi havia quatre espais naturals que disposaven d’aquesta distinció: el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (2003), el Parc Natural del Montseny (2004), el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (2006) i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac (2007). La Carta europea de turisme sostenible (CETS) promou el turisme en clau de sostenibilitat en els espais naturals protegits d’Europa. Dels 38 espais protegits a escala espanyola, quatre pertanyen a Catalunya i només un es va incorporar durant el període que abasta aquest Informe: la zona volcànica de la Garrotxa (2001), el delta de l’Ebre (2007), el Montseny (2011) i Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac (2011). A tot Europa hi ha 107 espais naturals que tenen la CETS.
184
5.3.3
Conservació i protecció d’hàbitats, del patrimoni geològic i de les espècies
a) Hàbitats r Ecosistemes forestals D’acord amb l’Anuari d’estadística forestal del 2009, Catalunya tenia 327.020 ha subjectes a pla de gestió vigent, de les quals gairebé el 91% eren públiques. La xifra equival quasi al 21% de la superfície total arbrada —un valor que a Espanya és, de mitjana, el 16%. De la superfície forestal pública, hi havia 393.845 ha incloses al Catàleg d’utilitat pública (CUP), com a boscos protectors que cal conservar o millorar per la seva influència hidrològica-forestal. Representaven el 5,6% de la superfície forestal estatal, i el 19,5% de la catalana (dades del 2009). De tota la superfície inclosa al CUP, el 81% pertanyia a municipis i entitats municipals descentralitzades, i el 19%, a la Generalitat de Catalunya. També hi ha forests privades que poden ser declarades protectores. Hi ha tres instruments diferents per a la planificació i l’ordenació de les forests, segons l’àmbit aplicable: el Pla general de política forestal de Catalunya actualment en elaboració, els plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF) i els instruments d’ordenació forestal (IOF). D’aquests darrers n’hi ha de tres tipus: el Projecte d’ordenació (PO), el Pla tècnic de gestió i millora forestal (PTGMF) i el Pla simple de gestió forestal (PGSF), per a finques de menys de 25 ha. Les forests privades estan ordenades amb PTGMF o PSGF, mentre que les públiques solen tenir PO, majoritàriament. A Catalunya, el 2009 hi havia 774.687 ha de forests planificades sota algun IOF. Tenint en compte que la superfície forestal catalana és aproximadament de 2.065.713 ha (MCSC, 3a ed.), això vol dir que un 36% de la superfície forestal catalana disposava d’algun pla de gestió. Aquest 36% es reparteix entre finques privades (20%) i públiques (16%) (Figura 5.26).
Figura 5.26 Superfície forestal planificada a Catalunya, pública i privada, segons els instruments de planificació. Font: elaboració pròpia del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural a partir de la cartografia dels instruments d’ordenació forestal del CPF i de forests públiques del DAAM.
Pel que fa a la superfície certificada sota sistemes que promouen la gestió forestal sostenible i responsable, hi havia 79.298 ha sota el sistema PEFC (Programme for the Endorsement of Forest Certification), que representaven un 4,11% de la superfície forestal arbrada, i de les quals el 66% eren de titularitat pública. A més, hi havia 11.293 ha (un 0,58% respecte a la superfície forestal arbrada) certificades com a FSC (Forest Stewardship Council). L’increment de superfície certificada entre el 2005 i el 2010 va ser de l’11,14% (FSC) i del 61,3% (PEFC).
r Ecosistemes marins La publicació Guide for quick evaluation of management in Mediterranean MPAs’ (Tempesta i Otero, 2013) aporta dades d’avaluació de la gestió del cap de Creus i les illes Medes, dos dels vuit casos d’estudi analitzats, com es pot veure a la Figura 5.27. Els indicadors per als quals es registren valors més baixos són els de coordinació amb actors del territori i els d’accions de conscienciació sobre canvi climàtic; al cap de Creus s’hi afegeix la manca d’un pla de gestió actualitzat i de recursos financers. Tot i que la publicació és del 2013, les dades es poden considerar significatives per al període 20062010, ja que es valoren factors com ara l’existència de legislació, que no han variat significativament.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
185
Figura 5.27 Avaluació de la gestió d’àrees marines protegides. Destaquen les àrees marines protegides del cap de Creus i les illes Medes, mesurades entre vuit altres zones protegides mediterrànies. Destaquen per la qualitat de les aigües i per la presència d’hàbitats i espècies focals. Font: Tempesta i Otero, 2013.
A més dels espais marins protegits hi ha els hàbitats d’interès pesquer, caracteritzats per factors ambientals (humitat, salinitat, substrat, tipus de sòl, etc.) i per comunitats d’organismes. Són hàbitats rellevants com a zones d’alimentació, refugi i cria per a moltes espècies. La Llei 2/2010, de 18 de febrer, de pesca i acció marítima, especifica que els espais ocupats per zones d’herbassars de fanerògames marines, coral·lígens i grapissars (fons de maërl) són hàbitats protegits a l’efecte de la pesca, en concordança amb la normativa pesquera de la Unió Europea i de la normativa ambiental.
r Zones humides i litorals L’Inventari de zones humides de Catalunya, elaborat el 2001 per l’antic Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya i revisat periòdicament, constitueix la base per al desenvolupament de la conservació de les zones humides de Catalunya. La gestió de les zones humides ha de garantir, d’una banda, la conservació dels valors ecològics, paisatgístics, productius, científics i culturals de cada zona humida i, de l’altra, ha de determinar els mecanismes i les mesures reguladores que cal emprendre per recuperar i restaurar la flora, la fauna i els recursos hídrics de les zones humides que actualment estan degradades. L’Inventari ha identificat i delimitat 2.977 zones humides. S’han generat fitxes detallades per a 329 zones humides, de les quals 25 corresponen als conjunts dels estanys alpins més representatius. Cada fitxa recull la caracterització ecològica, una avaluació de l’interès i la problemàtica de conservació i els criteris i les recomanacions per a la gestió de cadascuna de les zones humides. La resta de zones humides, 2.069 estanys alpins i 579 molleres i torberes, s’han delimitat en la cartografia digital. La superfície terrestre protegida que llinda amb el litoral era del 30% si es té en compte la franja litoral fins a 1 km des de la línia de costa, i del 22,4% per a una franja de 10 km d’amplada (DMAH, 2006). L’aprovació l’any 2005, per part de la Generalitat de Catalunya, del Pla director urbanístic del sistema costaner de Catalunya (PDUSC) va comportar la protecció de tots els terrenys litorals, a més dels espais ja protegits, que a la franja de 500 m des de la línia de costa tenien la classificació de sòl no urbanitzable. També va reduir l’extensió i la intensitat de la urbanització en les àrees ja classificades com a sòl urbanitzable, de manera que la protecció del litoral va experimentar un avenç molt notable durant el període 2006-2010. Es van protegir 23.897 ha (de les quals només 7.053 ja estaven protegides) i es van desclassificar alguns sectors urbanitzables d’interès particular (540 ha addicionals). Amb el PDUSC es va protegir un medi particularment fràgil i s’assegurava la connectivitat entre els ecosistemes terrestres i marins, però també es conservaven valors paisatgístics i culturals, i un recurs econòmic essencial per a l’activitat turística.
r Patrimoni geològic L’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) és una selecció de 153 afloraments i llocs d’interès geològic que testimonien l’evolució geològica del territori català. Durant el 2010, el Departament de Medi Ambient i Habitatge va desenvolupar parcialment el Programa de conservació del patrimoni geològic, amb l’objectiu de disposar, des d’una estratègia fonamentalment preventiva, d’un instrument contextualitzador i vertebrador pel que fa a l’estudi, la conservació, la protecció i la potenciació del patrimoni geològic en totes les seves manifestacions.
186 Dels 153 espais d’interès geològic, 57 formaven part d’espais naturals protegits, 39 hi estaven parcialment inclosos i 69 no estaven inclosos en cap (Herrero, 2004). Durant el període 2006-2010 es van signar convenis de col·laboració amb l’Institut Geològic de Catalunya mitjançant els quals s’establia un marc de col·laboració per treballar conjuntament en l’intercanvi, la sistematització i l’accessibilitat sobre la informació geològica de Catalunya.
r Espècies r Flora El Decret 172/2008, de 26 d’agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya va crear el Catàleg del mateix nom, en el qual es determinen i es cartografien les espècies i les subespècies de flora que cal preservar o recuperar pel valor ecològic que tenen i per les amenaces a què estan sotmeses. Es classificaven com a en perill d’extinció 59 tàxons, i com a vulnerables, 124. També es definien les espècies de flora estrictament protegides dins dels espais naturals protegits del PEIN, d’acord amb el Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural. Per a les espècies en perill d’extinció s’indicava la necessitat de redactar plans de recuperació (Taula 5.12), i per a les vulnerables, plans de conservació. A finals del 2010 hi havia els treballs de base per a la redacció de plans de recuperació de vint espècies. Taula 5.12 Espècies de flora per a les quals s’estan redactant plans de recuperació. Marsilea strigosa
Erodium sanguis-christi
Polygonum romanum subsp. gallicum
Silene sennenii
Gypsophila tomentosa Limonium costae
Ranunculus nodiflorus
Gagea pratensis
Limonium catalaunicum
Isoetes setaceum
Simethis mattiazii
Microcnemum coralloides
Isoetes velatum
Senecio aquaticus
Verbena supina
Cardamine parviflora
Gentiana pneumonanthe
Boleum asperum
Elatine alsinastrum
Sonchus crassifolius
Font: pàgina web del DAAM.
r Fauna El Text refós de la Llei de protecció dels animals (Decret legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals) és el que regula la conservació i la protecció de la fauna salvatge. Es declaren espècies de fauna salvatge autòctona protegides i se n’estableix el règim d’autoritzacions de captura i prohibicions. Dels plans de recuperació que s’haurien de redactar i aprovar, Catalunya disposava el 2010 dels del trencalòs (1994), del bitó, de la gavina corsa, del fartet i del samaruc (tots del 2004), i del Pla de conservació de la llúdriga (2002). Hi ha diverses espècies sobre les quals s’ha dut a terme un maneig important amb anterioritat al 2010: Trencalòs (Gypaetus barbatus), per al qual al 2010 hi havia 36 territoris segurs (31 amb parelles nidificants i cinc amb individus no reproductors). Xoriguer petit (Falco naumanni), extingit com a reproductor el 1986, es va reintroduir i l’any 2010 hi havia 95 parelles i 194 polls. Esparver cendrós (Circus pygargus), que nia en camps de cereal, i per a la conservació del qual és indispensable el control de les dates de sega. Àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), amb unes 70 parelles el 2010. S’està recuperant d’una greu regressió. Gall fer (Tetrao urogallus), amb els seus nuclis més importants als boscos subalpins del Pirineu. Trenca (Lanius minor), amb nou individus concentrats a la plana de Lleida, l’espècie es trobava el 2010 en greu perill d’extinció. Tortuga mediterrània (Testudo hermanni), amb una única població autòctona a tota la península Ibèrica, a la serra de l’Albera, s’ha reintroduït en altres indrets. Tortuga d’estany (Emys orbicularis), amb un programa de recuperació específic, se’n van alliberar 27 exemplars el 2009, que se sotmeten a seguiment. Nàiades: Unio elongatulus i Margaritifera auricularia, de les quals es fa salvament i cria en captivitat. Cranc de riu de potes blanques (Austropotamobius pallipes), per al qual s’ha fet els estudis previs per a un pla de recuperació. Tritó del Montseny (Calotriton arnoldi), endèmic de Catalunya i amb una població estimada d’únicament 1.500 exemplars, fet que el situa al capdavant de les espècies més amenaçades. Per a altres espècies es fan seguiments i estudis específics: Ofegabous (Pleurodeles waltl), per al qual es van localitzant noves àrees de distribució. Llangardaix pirinenc (Lacerta agilis), per al qual s’ha ampliat el coneixement sobre la distribució i s’ha estimat la mida dels principals nuclis de població.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
187
Ós bru (Ursus arctos), amb uns 22-25 óssos al Pirineu de diversa procedència i repartits en tres nuclis. Llop (Canis lupus), per al qual es fan seguiments de danys i suport a ramaders, seguiments propis de l’espècie i treballs de protocol (implicació d’agents locals, educació ambiental, etc.). Perdiu blanca (Lagopus muta pyrenaica), una de les espècies que pot resultar més afectada pel canvi climàtic a l’alta muntanya. Voltor comú (Gyps fulvus), per al qual al 2009 es va dur a terme el quart cens de parelles reproductores al conjunt de Catalunya, amb 124 colònies i 34 parelles aïllades. Milà reial (Milvus milvus), en perill d’extinció a Catalunya. Es van censar efectius hivernants i reproductors el 2009, i es controlen quatre zones de jóc amb més de 500 individus estimats. Procel·lariformes al litoral (gèneres Puffinus i Calonectris), per a les quals les ZEPA marines del cap de Creus i els aiguamolls de l’Empordà són molt importants, com ho són per a altres vertebrats marins com ara ocells, tortugues marines i cetacis. Arpella vulgar (Circus aeruginosus) i arpella pàl·lida (Circus cyaneus), amb 60 parelles de la primera. Corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desmarestii), espècie vulnerable a l’extinció que facilita la protecció de totes les ZEPA litorals catalanes, particularment les de la Costa Brava. Gavina corsa (Larus audouinii), declarada en perill d’extinció, i amb una colònia principal d’unes 10.000 parelles l’any 2009 situada a la punta de la Banya, afavorida per la veda de pesca. Es vol afavorir que nidifiqui en altres indrets del litoral català per assegurar-ne la viabilitat. Repicatalons ibèric nord-oriental (picampall) Emberiza schoeniclus whiterby i altres passeriformes amenaçats del canyissar són els únics ocells passeriformes d’aiguamoll catalogats en perill en el projecte de catàleg de vertebrats amenaçats a Catalunya. Voltor negre (Aegypius monachus), que disposa d’un projecte de reintroducció al Prepirineu de Lleida, amb 26 exemplars alliberats. Cens hivernal d’ocells aquàtics i marins, d’acord amb la Llei estatal 42/2007, del patrimoni natural i de la biodiversitat, que defineix els aiguamolls d’importància internacional especialment com a hàbitat d’ocells aquàtics i que s’avalua basant-se en aquests recomptes anuals. Tortuga babaua (Caretta caretta) i cetacis, amb nous transsectes d’avaluació de la importància de les ZEPA litorals marines catalanes per a aquestes espècies i, també, per als ocells marins amenaçats. Pel que fa al control i el seguiment de fauna exòtica invasora, cal destacar el pes creixent que en les polítiques de conservació de la biodiversitat tenen les activitats de seguiment, control i, si s’escau, eradicació d’aquestes espècies. Finalment, cal destacar la tasca dels centres de fauna salvatge, des d’on es rehabiliten i s’alliberen exemplars de les espècies de la fauna autòctona protegides, tot analitzant les causes de mortalitat, i es participa en programes de cria en captivitat i de conservació ex situ.
5.3.4 Connectivitat En el període considerat en aquest informe, es va treballar en dos àmbits clau: l’elaboració del Pla de connectivitat ecològica de Catalunya i la millora de la connectivitat fluvial. La importància dels plans i els treballs per a la millora de la connectivitat fluvial a Catalunya rau en el fet que, en zones molt urbanitzades o bé molt fragmentades, els cursos fluvials són l’únic corredor biològic apte per a la fauna. Als titulars d’aprofitaments se’ls va requerir dur a terme actuacions de millora de la connectivitat per als peixos, i la mateixa Agència Catalana de l’Aigua va promoure actuacions de millora de la connectivitat en les seves infraestructures, com ara a les estacions d’aforament. Totes les infraestructures construïdes a partir de l’any 2009 estan equipades amb un dispositiu de millora de la connectivitat i, a la vegada, es van estar millorant les estacions d’aforament ja existents. A més, també el 2009, es van establir les bases tècniques de desenvolupament del Programa de mesures encaminat a la millora de la connectivitat fluvial a Catalunya, orientat a masses d’aigua catalogades de prioritàries. Es van fer actuacions concretes, com ara enderrocs parcials d’infraestructures. A finals del 2009 es va iniciar la redacció del Pla de connectivitat ecològica de Catalunya, que constituirà el marc normatiu i d’actuació en matèria de connectivitat ecològica per al conjunt del país. La fragmentació dels hàbitats és una de les causes principals de la pèrdua de diversitat biològica. La disrupció dels processos ecològics essencials, com és la connectivitat ecològica, comporta costos socials i ambientals significatius. A Catalunya s’han dut a terme nombroses iniciatives locals per millorar la connectivitat ecològica, si bé la manca d’un marc de planificació global n’ha condicionat l’efectivitat. La finalitat última del Pla és garantir el manteniment de la connectivitat ecològica en tot el territori de Catalunya i la seva zona marítima, i recuperar-la allà on sigui recomanable i possible.
188
El Pla té per objectius: Assegurar la connectivitat entre els elements del sistema d’espais naturals protegits, especialment entre els que pertanyin a la mateixa regió biogeogràfica i continguin els mateixos tipus d’ecosistemes. Garantir la connectivitat dels grans ecosistemes de país. Afavorir la connectivitat i la reducció de la fragmentació dels hàbitats en el conjunt de la matriu territorial. Recuperar la connectivitat en la major part de la xarxa fluvial de Catalunya. Incidir en les àrees on els processos de fragmentació han estat conflictius (com és el cas dels originats per la presència de preses, grans regadius, infraestructures viàries poc o gens permeables, etc.). Establir les bases per reforçar la protecció efectiva dels espais protegits marins. Disposar d’una bona articulació amb el planejament territorial general i parcial. Implicar les polítiques i els plans sectorials en la conservació i la millora de la connectivitat. Impulsar la implicació dels diferents actors socials en la conservació i la millora de la connectivitat.
5.3.5 Custòdia del territori Entre el 2006 i el 2010 es va reforçar el suport a la custòdia del territori com a estratègia de conservació del patrimoni natural i la biodiversitat basada en la cooperació entre les entitats de custòdia del territori i els titulars de finques amb valors naturals, patrimonials i paisatgístics rellevants. Al llarg del 2009 es va fer pública la primera convocatòria d’ajuts per a la promoció i la consolidació de la custòdia del territori als espais naturals de Catalunya per al període 2009-2011, i un conjunt d’ajuts directes a diverses entitats. La convocatòria tenia una dotació pressupostària de 800.000 euros, destinats principalment a la contractació de tècnics experts en custòdia que poguessin desenvolupar nous programes de custòdia del territori. Se’n van beneficiar nou associacions i dues fundacions, i es va aconseguir incrementar en un 10% el nombre d’acords de custòdia del territori signats a Catalunya, de manera que la repercussió va ser molt notable. Els convenis de col·laboració amb la Xarxa de Custòdia del Territori van permetre dotar aquesta associació amb recursos econòmics per als projectes estratègics que desenvolupa, en la línia de reforçament de les entitats que representa, així com per al desenvolupament de les eines relatives a la custòdia del territori. Durant l’any 2009 es va constituir la Comissió Interdepartamental per al Desenvolupament de la Custòdia del Territori a Catalunya, que va adoptar un document de conclusions amb diverses mesures de suport a la custòdia del territori a Catalunya, mitjançant l’acció coordinada de diversos departaments de la Generalitat (2010).
5.3.6 Seguiment de la biodiversitat (monitoratge). Sistemes d’informació Des de la Generalitat de Catalunya es dóna suport a programes de seguiment que aporten informació de rellevància sobre la distribució d’espècies i hàbitats, també sobre els canvis que es produeixin vinculats a processos globals com el canvi climàtic. A més, l’any 2010 es van organitzar les primeres Jornades de Prospecció Biològica, amb motiu de l’Any Internacional de la Diversitat Biològica. Una cinquantena de científics especialistes de diversos centres de recerca van dedicar 24 hores de mostreig i inventari biològic en un dels quadrants més mancats de dades d’acord amb el Banc de dades de biodiversitat de Catalunya, a les valls de Cardona-Solsona i Calaf-Torà. Es van fer diverses noves cites (de líquens, fongs, briòfits, cormòfits, comunitats vegetals mediterrànies, artròpodes, coleòpters, insectes heteròpters, insectes himenòpters, mol·luscs, ropalòcers, ocells, mamífers). Al quadrant CG64 es va passar de 241 a 797 cites, i al CG73, de 239 a 853.
a) Programes de seguiment Hi ha diversos programes de seguiment de components de la biodiversitat als quals la Generalitat de Catalunya dóna suport i que es ressenyen a continuació. La majoria es dediquen a espècies o grups d’espècies (papallones, ocells, odonats, amfibis), tot i que també es fa seguiment d’hàbitats (alguers, boscos). El CBMS és l’aplicació del BMS (Butterfly Monitoring System) a Catalunya, orientat a conèixer amb precisió els canvis d’abundància de les papallones a partir de la repetició setmanal de censos visuals al llarg de transsectes fixos, per tal de relacionar-los posteriorment amb diferents factors ambientals (Figura 5.28). Dirigit des del Museu de Ciències Naturals de Granollers, i amb el suport de la Generalitat de Catalunya des del 1994, aquest programa de seguiment involucra nombrosos voluntaris. A més de Catalunya, la xarxa té estacions de mostreig a Andorra, i a les illes de Menorca i Eivissa. La modelització de la distribució de les papallones relaciona la presència/absència de les espècies (o també la seva abundància) amb una sèrie de variables ambientals i permet projectar-ne la distribució al conjunt del territori de manera predictiva. El projecte aporta resultats significatius en relació amb els efectes del canvi global.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
189
Figura 5.28 Distribució dels transsectes de mostreig del CBMS. Cobertura de la xarxa del CBMS a Catalunya. 2011. El radi dels cercles és proporcional al nombre d’anys en funcionament. En color negre, les estacions que han estat més actives. Font: CBMS.
El SOCC (Seguiment d’ocells comuns a Catalunya) és un projecte a llarg termini, iniciat el 2002 i impulsat des de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) i la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de conèixer les tendències temporals de les poblacions d’ocells comuns a Catalunya i, mitjançant aquestes dades, generar indicadors sobre la qualitat del medi. Els resultats són de gran utilitat per determinar les tendències de les diferents espècies i dels seus hàbitats. Així, gràcies al caràcter bioindicador dels ocells, les dades obtingudes han permès generar indicadors relatius a l’estat dels principals ecosistemes i els efectes del canvi climàtic (vegeu els apartats d’estat i pressió). El SOCC està integrat al Pan-European Common Bird Monitoring Scheme, on s’apleguen els seguiments d’ocells comuns de 25 països europeus. És un projecte científic fonamentat en la participació ciutadana. El projecte Sylvia es basa en el seguiment de paràmetres demogràfics a partir de l’anellament científic d’ocells. Proporciona informació, a llarg termini, sobre les tendències poblacionals i els paràmetres demogràfics de les poblacions d’ocells terrestres de Catalunya. És un projecte de l’ICO que té per objectiu establir una xarxa d’estacions d’anellament amb esforç constant per obtenir informació, a llarg termini, sobre els paràmetres demogràfics i les tendències poblacionals de les poblacions d’ocells terrestres de Catalunya. La primera estació fixa d’anellament és del 1991; a finals del 2010 n’eren més de 30 (Les Figures 5.29 i 5.30 permeten veure l’evolució entre els anys 2006 i 2010) (Figura 5.29), i durant aquests anys les dades associades al projecte s’han anat informatitzant. Els canvis en el nombre d’ocells adults capturats permeten avaluar tendències poblacionals, el nombre anual d’ocells juvenils anellats s’utilitza com a indicador de la productivitat, i la proporció d’ocells juvenils sobre el total de captures es fa servir com una mesura relativa de l’èxit reproductor.
Figura 5.29 Distribució de les estacions d’anellament del projecte Sylvia. 2006.
Figura 5.30 Distribució de les estacions d’anellament del projecte Sylvia. 2010.
Font: web de l’Institut Català d’Ornitologia.
Font: web de l’Institut Català d’Ornitologia.
L’objectiu del projecte PERNIS, també impulsat per l’ICO, és conèixer les característiques del pas migratori dels rapinyaires i d’altres migrants diürns que travessen el territori català. Les dades acumulades pel projecte des de l’inici, l’any 2003, aporten informació sobre la fenologia de pas de cada espècie. Quant al seguiment d’hàbitats marins, hi ha la Xarxa de Vigilància de la Qualitat Biològica dels Herbassars de Fanerògames Marines de la costa catalana, i la difusió del seu estat. Algunes de les estacions de seguiment tenen dades des del 1997.
190 El Programa de seguiment de la biodiversitat als boscos de Catalunya, iniciat l’any 2001 pel Centre de la Propietat Forestal, té per objectiu quantificar els canvis en la diversitat biològica dels boscos i vincular-los a la gestió forestal que s’hi aplica.
b) Sistemes d’informació El Sistema d’informació sobre el patrimoni natural de Catalunya (SIPAN), iniciat l’any 2002, conté informació sobre els components de la diversitat biològica i el patrimoni natural (hàbitats, espècies, espais d’interès geològic, espais naturals, instruments de protecció, etc.). Es tracta d’una informació organitzada en una plataforma digital única, consultable per Internet i intranet i aplicable tant en processos interns de presa de decisions (planificació i gestió d’espais naturals, avaluació d’impacte ambiental, planificació i gestió forestal, etc.) com en altres instruments i processos que incideixen en el territori (planificació territorial i urbanística, plans d’infraestructures, planificació hidrològica, etc.). A més, facilita l’avaluació periòdica de l’estat del patrimoni natural i permet proporcionar dades als centres estatals i internacionals d’informació. L’actualització i la millora dels mòduls d’actuacions, d’espais naturals protegits i d’hàbitats s’està duent a terme en col·laboració amb el CREAF. El Banc de dades de biodiversitat de Catalunya (BDBC) és un portal de referència de la biodiversitat a Catalunya. Recopila tota la informació disponible sobre citacions d’espècies a Catalunya, les emmagatzema informàticament i hi afegeix altres dades complementàries taxonòmiques, biològiques, ecològiques, bibliogràfiques, etc. Es duu a terme en conveni amb la Universitat de Barcelona des del 1993 i ha arribat a acumular més de 2,5 milions de dades corresponents a citacions d’espècies en ubicacions concretes. Durant el període 2006-2010 també es va iniciar la segona versió de la Cartografia dels hàbitats a Catalunya, desenvolupada en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, i que va incorporar diverses millores respecte la primera versió, iniciada el 1996.
c) Recerca aplicada Durant l’any 2010 es va elaborar el Pla de recerca i innovació del Departament de Medi Ambient i Habitatge 2010-2013 (PRI-MAH), de manera participativa amb representants de diferents direccions generals i ens del Departament i també amb el grup d’experts, format per representants d’universitats, centres de recerca i empreses vinculades a la R+D+I a Catalunya. El PRI-MAH s’emmarcava en el Pla de recerca i innovació 2010-2013, a escala del Govern de Catalunya. Amb la reordenació dels departaments i les competències sobre medi natural i territori, el Pla va passar a dependre del Departament de Territori i Sostenibilitat. El Pla es va basar en dues estratègies: una amb actuacions operatives i l’altra amb accions temàtiques. Entre les primeres hi havia actuacions relatives a la governança R+D+I, la valoració de recursos ambientals, les plataformes tecnològiques i de coneixement o la transferència de resultats. Quant a les accions temàtiques, es feia menció de la biodiversitat i la patrimoni natural, la valorització dels recursos ambientals, el canvi climàtic i l’energia, etc. El 12 de desembre de 2005, la Generalitat de Catalunya i el CREAF van signar el contracte programa 2005-2008 com a instrument de planificació, gestió de la recerca i programació dels objectius i el finançament del CREAF. L’objecte del contracte era enfortir el marc de relacions entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i el CREAF, actualitzar la missió i els objectius del CREAF, especificar les seves aportacions a les polítiques del Govern de la Generalitat i dotar el CREAF amb els mitjans necessaris per continuar complint els seus objectius. El conveni s’ha anat actualitzant i mantenint. El 30 d’agost de 2006, la Generalitat de Catalunya i el Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya (CTFC) van signar el contracte programa 2006-2009 com a instrument de planificació estratègica, de gestió de la recerca i la difusió del coneixement i de millora de la qualitat del sector forestal i del desenvolupament rural. L’objecte del contracte programa és establir el marc de relacions entre la Generalitat de Catalunya i el CTFC, dotar el CTFC amb els mitjans necessaris per assolir els seus objectius, i determinar la participació de la Generalitat de Catalunya en la definició i la programació dels objectius i en el finançament del CTFC.
d) Comunicació i educació ambiental Durant el període 2006-2010 hi va haver dues fites rellevants pel que fa a la comunicació, la divulgació i l’educació ambiental amb relació a la biodiversitat: el 2008 i el 2010. L’any 2008, Barcelona va ser la seu del Congrés Mundial de la IUCN, en el qual van participar més de 8.000 persones. La Generalitat de Catalunya, com a coorganitzadora, va acollir diverses activitats al pavelló de Catalunya, amb una exposició permanent sobre les polítiques de conservació a Catalunya i altres activitats més específiques. L’any 2010 va ser l’Any Internacional de la Biodiversitat, i sota aquest motiu el llavors Departament de Medi Ambient i Habitatge va organitzar una sèrie d’activitats per posar de manifest la importància de la conservació de la biodiversitat per al benestar del conjunt de la societat:
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
191
Els seminaris de biodiversitat: sobre canvi climàtic i biodiversitat; serveis ambientals dels ecosistemes; biodiversitat i espais naturals protegits; espècies invasores; impactes de la societat catalana en la biodiversitat global, i economia i biodiversitat. L’exposició itinerant «Una elevada biodiversitat sota pressió», formada per catorze plafons. La Setmana de la Biodiversitat, amb el suport logístic de la Xarxa de Custòdia del Territori, que va incloure 290 actes, distribuïts per 37 comarques; hi van participar com a organitzadors 119 entitats, parcs naturals i institucions de Catalunya. Hi van assistir 10.500 persones i va tenir 140 aparicions als mitjans de comunicació. L’aparador virtual sobre biodiversitat al Centre de Documentació de Medi Ambient, que va registrar més de 7.000 visites. La publicació d’articles en premsa sobre els espais naturals protegits. El número especial de la revista Medi Ambient: Tecnologia i Cultura, dedicat íntegrament a la conservació de la biodiversitat. El premi Ramon Margalef, instaurat el 2004, reconeix persones d’arreu del món que s’han distingit de manera excepcional en el conreu de la ciència ecològica. Entre el 2006 i el 2010 es va atorgar a John Lawton (2006), Harold A. Mooney (2007), Daniel Pauly (2008), Paul R. Ehrlich (2009) i Simon A. Levin (2010), i la repercussió mediàtica que ha tingut ha anat creixent. Diversos premis i reconeixements han incorporat la biodiversitat i el patrimoni natural com a temàtica. És el cas del Premi de Medi Ambient, que el 2010 va incloure la conservació de la biodiversitat com a categoria de concurs, per primera vegada. També, les convocatòries de l’any 2010 per a subvencions a entitats i fundacions per al finançament d’actuacions d’educació i sensibilització ambiental en matèria de canvi climàtic havien d’incloure l’efecte del canvi climàtic sobre la biodiversitat; en conjunt es van atorgar 21 ajuts per un import total de 600.000 euros. A banda d’aquestes activitats, des del 2008 es duu a terme una consulta semestral, sobre una mostra de 1.000 persones, en relació amb aspectes relacionats amb el medi ambient en el marc de l’Enquesta Òmnibus Catalunya. Els resultats del 2010, a l’apartat de «Patrimoni natural i biodiversitat», reflectien que el 65% dels enquestats havien visitat espais naturals protegits (principalment el Montseny, Aigüestortes i el delta de l’Ebre) i que la majoria percebien com a necessària la conservació de la natura per al benestar de les persones.
e) Petjada ecològica i cooperació internacional L’any 2008 es va encarregar a l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) l’elaboració de l’estudi Introducció de criteris de responsabilitat exterior en la Llei de la biodiversitat, que posteriorment va derivar en un estudi sobre La responsabilitat exterior de Catalunya en la pèrdua de biodiversitat global. Amb anterioritat (2005) s’havia calculat la petjada ecològica de Catalunya, que es va calcular que era de 7,7 vegades la superfície de Catalunya. L’anàlisi de la petjada sobre la conservació de la biodiversitat global enriqueix l’aproximació de la petjada ecològica i centra l’atenció sobre la responsabilitat de la societat catalana en la pèrdua de biodiversitat a escala planetària mitjançant diversos mecanismes com ara les importacions de productes, les inversions a l’exterior i l’adquisició d’espècies exòtiques.
192
5.4
Indicadors
Indicador 5.4.1 Hàbitats naturals i seminaturals Tipus
Estat
Definició
Unitats
Percentatge sobre la superfície de Catalunya
Periodicitat de càlcul
Segons revisió de la cartografia d’hàbitats
Font
Cartografia d’hàbitats de Catalunya. Servei de Planejament de l’Entorn Natural. DG de Polítiques Ambientals
Tendència desitjada
Manteniment o lleuger increment
Tendència 2006-2010
Estabilitat amb lleugera tendència a incrementar
Apartat on es presenta
5.1.1.2
Percentatge de la superfície ocupada per hàbitats naturals i seminaturals, com a aproximació al grau de naturalitat del territori. Es consideren tots els que consten a la llegenda de la Cartografia d’hàbitats de Catalunya, tret dels camps i els conreus intensius i de regadiu, les plantacions arbòries, les àrees urbanes, les àrees urbanitzades i les zones industrials Es tracta d’un dels dos indicadors sobre biodiversitat i patrimoni natural que preveu l’Estratègia catalana de desenvolupament sostenible de Catalunya
% sobre la superfície de Catalunya
62 61,07
61 60,1
60 59 any 2003
any 2009
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
193
Indicador 5.4.2 Poblacions d’ocells comuns per hàbitats naturals Tipus
Estat
Definició
Unitats
Adimensional
Periodicitat de càlcul
Dades anuals des del 2002
Índex que mesura les tendències poblacionals dels ocells propis d’hàbitats agrícoles, forestals, d’estepes, de zones humides, de zones obertes naturals i de zones urbanes
Seguiment d’ocells comuns de Catalunya (SOCC), Institut Català d’Ornitologia
Font
L’índex es calcula també agrupant per hàbitats: per a cada hàbitat l’índex és resultat de la tendència conjunta de diverses espècies pròpies de l’hàbitat (41 espècies dels conreus 26 d’hàbitats forestals i onze d’hàbitats arbustius) Les variacions en aquest índex informen de l’evolució de l’estat i la qualitat dels hàbitats L’índex poblacional pren com a valor de referència 1 l’any 2002 i es calcula en el marc del SOCC, que es basa en la realització de censos d’ocells
Tendència desitjada
Increment de l’indicador d’estepes i arbustiu i disminució del de zones urbanes
Tendència 2006-2010
Des del 2002, els indicadors d’estepes i d’hàbitats arbustius han davallat considerablement. En canvi, ni per als medis agrícoles ni per als ambients forestals no s’observa cap tendència definida
Apartat on es presenta
5.1.2
1,6 1,5 1,4 1,3 1,2 1,1 1,0 0,9 0,8 0,7 0,6
2002 urbà
2003 estepes
2004
2005
arbustiu
2006
agrícola
2007 forestal
2008 zones humides
140
120
100
80
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
Indicador efectes canvi climàtic Espècies que es preveu que disminueixin Espècies que es preveu que augmentin
2009
2010
194
Indicador 5.4.2 Canvis en l’ocupació del sòl Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Percentatge de canvi
Periodicitat de càlcul
Segons revisió de l’MCSC (intervals de 4 anys)
Font
Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC)
Tendència desitjada
Contenció del creixement de les zones artificials i manteniment de la resta d’usos del sòl
Tendència 2006-2010
Les zones artificials i les superfícies aquàtiques s’han incrementat, mentre que les zones agrícoles, els boscos, les àrees seminaturals i les zones humides pràcticament s’han mantingut sense variacions
Apartat on es presenta
5.1.1
Balanç, en percentatge, dels canvis pel que fa als usos del sòl, calculat a partir de l’MCSC, entre el 2005 i el 2009, agrupant les categories d’usos per: zones artificials, zones agrícoles, boscos i àrees seminaturals, zones humides i superfícies d’aigua. Aquesta agrupació permet una comparació acurada amb les variacions experimentades a escala estatal i europea
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
195
Indicador 5.4.3 Espècies al·lòctones invasores Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Nombre d’espècies
Periodicitat de càlcul
Variable
Nombre d’espècies exòtiques identificades a Catalunya, mitjançant el projecte EXOCAT (promogut pel DAAM –Generalitat de Catalunya i coordinat pel CREAF)
Font
Projecte EXOCAT
Tendència desitjada
Disminució d’espècies exòtiques i invasores
Tendència 2006-2010
Increment d’espècies identificades
Apartat on es presenta
5.2.3
Les dades de la taula actual mostren les espècies exòtiques (no necessàriament invasores) A partir del 2013, aquest indicador es podrà completar amb el percentatge de les espècies exòtiques que presenten caràcter invasor
Grup
Any 2000
Increment 2000-2005
Any 2005
Increment 2005-2010
Diatomees
3
4
7
1
Any 2010 8
Macroalgues
8
1
9
3
12 616
Plantes
533
36
569
47
Invertebrats aquàtics
23
10
33
10
43
Invertebrats terrestres
87
19
106
12
118
Peixos marins
2
1
3
2
5
Peixos
29
5
34
1
35
Amfibis
8
0
8
2
10
Rèptils
12
7
19
8
27
Ocells
87
30
117
25
142
Mamífers
10
1
11
1
TOTAL
802
916
12 1028
Indicador 5.4.4 Superfície protegida Tipus
Resposta
Unitats
ha i percentatge (respecte a Catalunya) ocupades per espais naturals protegits
Definició
Superfície total de Catalunya inclosa dins el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) i la Xarxa Natura 2000 (XN2000). Inclou la superfície terrestre i marina
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei de Planificació de l’Entorn Natural Direcció General de Polítiques Ambientals
Tendència desitjada
Manteniment
Tendència 2006-2010
Increment. L’aprovació del PEIN l’any 1993 i de la XN2000 el 2006 va comportar un increment notable de la superfície protegida
Apartat on es presenta
5.3.2
Any 1992 Percentatge < 10%
Pel que fa a la superfície terrestre, l’indicador diferencia la superfície d’alt nivell de protecció (ENPE, espais naturals de protecció especial) i el percentatge que representa sobre la superfície total i la protegida
Any 2006 30,81%
Any 2010 31,66%
196
Indicador 5.4.5 Any 2006 SUPERFÍCIE PROTEGIDA A CATALUNYA
Any 2010
percentatge CAT
ha
percentatge CAT
ha
Superfície terrestre Espais naturals protegits (ENP)
989.133,76
30,81
1.016.623,94
31,66
Espais naturals de protecció especial (ENPE)
246.398,82
7,67
261.049,53
8,13
ENPE/ENP (%)
24,91
Superfície marina
86.054,17
25,68
-
86.101,95
-
Indicador 5.4.6 Espais naturals protegits amb alt nivell de gestió Tipus
Resposta
Definició
Unitats
Percentatge respecte a la superfície total protegida
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Direcció General de Polítiques Ambientals
Tendència desitjada
Manteniment o lleuger increment
Tendència 2006-2010
Increment clar
Apartat on es presenta
5.3.2
Superfície ocupada per espais amb alt nivell de gestió en relació amb la superfície total protegida. S’inclouen els parcs nacionals, els parcs naturals i altres espais naturals protegits que disposen d’un òrgan específic de gestió Es tracta d’un dels dos indicadors sobre biodiversitat i patrimoni natural que preveu l’Estratègia catalana de desenvolupament
ENP amb alt nivell de gestió
1992
2010
2013
Nombre
19
31
32
Percentatge sobre la superfície total protegida
18%
39,15%
38,9%
Font: Direcció General de Polítiques Ambientals.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
5.5
197
Documentació i fonts consultades
AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2005. Caracterització de masses d’aigua i anàlisi del risc d’incompliment dels objectius de la Directiva marc de l’aigua /2000/60/CE9 a Catalunya (conques intra i intercomunitàries). Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2011. Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. ANDREU, J. PINO, J., BASNOU, C., GUARDIOLA, M i ORDÓÑEZ, J.L. 2012. Les espècies exòtiques a Catalunya. Resum del projecte EXOCAT 2012. CREAF. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya. AYMERICH, P.; SÁEZ, LL. i BLANCHÉ, C. 2010. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Argania Editio. CATALAN, J.; VENTURA M.; MUNNÉ, A. i GODÉ, LL. 2003. Desenvolupament d’un índex integral de qualitat ecològica i regionalització ambiental dels sistemes lacustres de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua. Generalitat de Catalunya. CARRERAS, J. 2011. Cartografia dels hàbitats de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. Universitat de Barcelona. [Inèdit]. CARRERAS, J. i FERRÉ, A. 2008; revisió de 2012. Informe sobre l’avaluació del grau d’amenaça i de l’interès de conservació dels diferents tipus d’hàbitats de Catalunya. Proposta metodològica i avaluacions. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. Universitat de Barcelona. [Inèdit]. CENTRE DE LA PROPIETAT FORESTAL. 2012. Estructura de la propietat forestal a Catalunya. Anàlisi de les dades cadastrals. Centre de la Propietat Forestal. [Inèdit]. COMISSIÓ EUROPEA. 2009. Article 17 Report – National Summary: Spain. Resum de l’Informe nacional 2000-2006 de cumplimiento del Artículo 17 de la Directiva 92/43/CEE realitzat pel Centre Temàtic Europeu per a la Biodiversitat (ETCBD). [Inèdit]. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE. 2004. Impactes i amenaces existents o previsibles, sobre els espais d’interès geològic de Catalunya, i recomanacions per a la seva conservació. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. [Inèdit]. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE 2006. Catalunya 2005. Informe sobre medi ambient i desenvolupament. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT. 2012. Pla territorial sectorial de connectivitat ecològica de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. [Inèdit]. DIRECCIÓN GENERAL DE CALIDAD Y EVALUACIÓN AMBIENTAL Y MEDIO NATURAL. 2013. Informe 2011 sobre el Estado del Patrimonio Natural y la Biodiversidad. Secretaría General Técnica. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2006. Land accounts for Europe 1900-2000. EEA Technical report No 11/2006. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2007. Land use scenarios for Europe: qualitative and quantitative analysis on a European scale. EEA Technical report No 9/2007. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2009a. Progress towards the European 2010 biodiversity target. EEA Report No 4/2009. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2009b. Progress towards the European 2010 biodiversity target — indicator fact sheets. EEA Technical Report 5/2009. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2010. Assessing biodiversity in Europe — the 2010 report. EEA Technical Report 5/2010. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2011. Landscape fragmentation in Europe. Join EEA-FOEN Report. EEA Report 2/2011. European Environment Agency.
198 EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2012a. Streamlining European biodiversity indicators 2020: Building a future on lessons learnt from the SEBI 2010 process. EEA Technical Report 11/2012. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2012b. Invasive alien species indicators in Europe A review of streamlining European biodiversity (SEBI) Indicator 10. EEA Technical Report 15/2012. European Environment Agency. FERNÁNDEZ, M.; CAMPENY , R.; CAROL, Q.; BAIGES, T. i ABIÁN, J.L. 2009a. Programa de seguimiento de la biodiversidad en los bosques de Catalunya. Seguimiento de aves indicadoras (2003-2008). V Congreso Forestal Español. Ávila, 21-25 de septiembre, 2009. FERNÁNDEZ BOU, M.; CAMPENY, R.; CAROL, J.; BAIGES, T. i ABIÁN, J.L. 2009b. Programa de seguiment de la biodiversitat en els boscos de Cataluña. Resultats obtinguts en suredes. I Trobada sobre la gestió d’espais naturals surers. Palafrugell, 1-3 de desembre, 2009. FUNDACIÓN BIODIVERSIDAD. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE, Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2011. La evaluación de los Ecosistemas del Mileno de España. Informe final Fundación Biodiversidad. Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. HERRERO, N. 2004. Inventario de Espacios de Interés Geológico de Catalunya. 2) Análisis del grado de protección del patrimonio geológico en el sistema catalán de espacios protegidos. Geo-temas, 6(4): 110-114. ICHN. 1999. Estratègia catalana per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica. Institució Catalana d’Història natural. [Inèdit]. ICHN. 2008. Protegits, de fet o de dret? Primera avaluació del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, 15. ICHN. 2010. Informe sobre l’estat actual i les tendències del medi natural a Catalunya, 2010. Institució Catalana d’Història Natural. ICHN. 2012. Memòria justificativa de la subvenció rebuda pel DTES per a la ‘Coordinació d’activitats relacionades amb el coneixement del patrimoni natural, la difusió dels seus valors i la formació naturalista’; Annex 10 Estat i tendències del medi natural a Catalunya. Institució Catalana d’Història natural. [Inèdit]. ICO 2010. Programa SOCC. Novè informe del Programa de Seguiment d’Ocells Comuns a Catalunya. Report del Programa SOCC, núm. 9 (març 2010). Institut Català d’Ornitologia. ICO. 2013a Estat del medi natural a Catalunya. Els ocells nidificants com indicadors ambientals. 2012. Institut Català d’Ornitologia. ICO. 2013b. Estatus d’amenaça dels ocells nidificants de Catalunya 2012. Llista vermella dels ocells nidificants de Catalunya 2012. Institut Català d’Ornitologia. IUCN. 2013. Spain’s biodiversity at risk. A call for action. The IUCN Red List for Endangered Species. IUCN. LLEBOT, J. E. (ed.). 2010. Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Bases científiques del canvi climàtic. Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. MINISTERIO DE AGRICULTURA, ALIMENTACIÓN Y MEDIO AMBIENTE. 2012. Criterios e indicadores de gestión forestal sostenible en los bosques españoles. Secretaría General Técnica. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE, Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2011a. Informe sobre el inventario español del patrimoni natural y de la biodiversidad. Análisis de la situación. 2009. Organismo Autónomo de Parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE, Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2011b. Informe 2010 sobre el estado del patrimoni natural y de la biodiversidad en España. Organismo Autónomo de Parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE, Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2011c. Plan estratégico del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad 2011-2017. Secretaría General Técnica. Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE, Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2011d. Borrador del Informe sobre el Estado del Patrimonio Natural y la Biodiversidad, 2010. Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
199
MÚGICA DE LA GUERRA, M.; MARTÍNEZ ALANDI, C.; GÓMEZ-LIMÓN GARCÍA, J.; PUERTAS BLÁZQUEZ, J.; ATAURI MEZQUIDA, J.A. i LUCIO FERNÁNDEZ, J.V. 2010. Anuario EUROPARC-España del estado de los espacios naturales protegidos 2009. Fundación Interuniversitaria Fernando González Bernáldez para los Espacios Naturales (FUNGOBE). OBSERVATORIO DE LA SOSTENIBILIDAD EN ESPAÑA. 2011. Biodiversidad en España. Base de la sostenibilidad ante el cambio global. Observatorio de la Sostenibilidad en España. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. Fundación Biodiversidad. Fundación General de la Universidad de Alcalá. SECRETARÍA DE ESTADO DE MEDIO AMBIENTE. 2012. Perfil ambiental de España 2011. Informe basado en indicadores. Secretaría General Técnica. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. SUBMON. 2012. Servei de manteniment de la xarxa de vigilància de la qualitat biològica dels herbassars de fanerògames marines de la costa catalana i la difusió del seu estat. Memòria final 2011. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya. [Inèdit]. TEMPESTA M. i OTERO M. 2013. Guide for quick evaluation of management in Mediterranean MPAs. WWF Italy, IUCN. VIÉ, J.-C., HILTON-TAYLOR, C. i STUART, S.N. (eds.). 2009. Wildlife in a Changing World – An Analysis of the 2008 IUCN Red List of Threatened Species. IUCN.
Pàgines web consultades Centre de la Propietat Forestal. Programa de seguiment de la biodiversitat als boscos de Catalunya i índex de biodiversitat. www20.gencat.cat/portal/site/DAR/
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
6. Residus
201
- Waste - Residuos
Resum La gestió dels residus ha progressat significativament els darrers anys. Després d’haver afermat la recollida selectiva, la gestió de les infraestructures de tractament i el marc legal, econòmic i fiscal, s’ha avançat cap a un protagonisme més gran de la reducció dels residus. És precisament aquest àmbit, juntament amb l’aprofitament dels residus com a recursos, el primer element en la jerarquia de les polítiques de residus, des de l’escala europea fins a la catalana. L’objectiu és disminuir la pressió de l’activitat humana en el medi i garantir l’ús eficient d’uns recursos cada vegada més escassos. En el període 2006-2010, la generació dels residus municipals, dels residus industrials i dels procedents de la construcció i la demolició va experimentar una reducció més o menys significativa. En paral·lel, les recollides selectives es van incrementar. Així, l’any 2010 es van recollir 4.190 mt de residus municipals, és a dir, 1,53 kg per habitant i dia, un 7% menys que l’any 2006. La recollida selectiva es va incrementar del 32% del 2006 al 41% (1.699 mt) del 2010. Va destacar la consolidació de les recollides de paper i cartró i vidre, que van superar el 60% de residus generats. D’altra banda, les recollides de la fracció orgànica i els envasos lleugers van estar entorn del 25%, amb la possibilitat de millorar. Amb relació als residus industrials, l’any 2010 es van generar 4.128 mt, amb una reducció del 23% respecte a l’any 2006, que es fa ressò de la millora de l’eficiència en el sector i, especialment, de l’impacte de la recessió econòmica en l’activitat industrial catalana. L’any 2010, el 77% (3.228 mt) dels residus industrials generats van ser valoritzats. Aquest percentatge supera en sis punts l’assolit el 2006. No obstant això, el sector que va experimentar una reducció més intensa a causa de la crisi econòmica va ser el de la construcció. Aquest fet també es va traslladar a la generació de residus de la construcció i la demolició, que l’any 2010 va ser de 3.527 mt, un 68% menys que el 2006. D’una manera similar als altres àmbits, es va observar un increment de la valorització dels residus generats. En aquest cas, l’any 2010 es van tractar en plantes de reciclatge i triatge de runa el 58% dels residus generats (2.031 mt). L’any 2006 tan sols s’havien tractat el 15% dels residus. Dins de les polítiques i els instruments de resposta impulsats per l’Agència de Residus de Catalunya, empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, entre el 2006 i el 2010 van destacar aquelles actuacions relatives a la prevenció de la generació de residus i al reforç de les recollides selectives. En la reducció dels residus municipals va destacar el Pacte per la bossa per a la reducció de les bosses de plàstic de nanses d’un sol ús, l’impuls a l’elaboració i la implantació del plans locals de prevenció de residus i l’inici de la implantació de sistemes de pagament per generació, que ajusten la taxa de recollida i gestió dels residus municipals a la quantitat de residus generada. Al seu torn, per a la reducció dels residus d’origen industrial es van consolidar eines com ara la Borsa de subproductes, els plans empresarials de reducció de residus d’envasos i els estudis de minimització de residus tòxics i perillosos. Així mateix, es va seguir aprofundint en la tracció del mercats més respectuosos amb el medi ambient fomentant l’ecodisseny i la Xarxa Compri Reciclat. Per assolir una millora substancial de les recollides selectives es va aprovar el Decret legislatiu 1/2009, que va establir l’obligatorietat de tots els municipis de recollir selectivament la fracció orgànica. L’any 2010, 946 municipis catalans ja havien aprovat el seu pla de desplegament de la recollida selectiva de la fracció orgànica dels residus municipals. També durant el període 2006-2010 es va donar continuïtat a la implantació del principi de responsabilitat del productor per mitjà dels sistemes integrats de gestió de més de setze tipus de residus i dels sistemes de dipòsit, devolució i retorn. En termes de gestió, cal destacar l’aplicació dels cànons sobre la deposició del rebuig dels residus municipals i dels residus de la construcció: impostos ecològics regulats per la Llei 8/2008, de 10 de juliol, de finançament de les infraestructures de gestió de residus i dels cànons sobre la deposició del rebuig dels residus. Finalment, pel que fa a la identificació i la recuperació de sòls potencialment contaminats, l’any 2010 s’havien identificat un total de 2.066 emplaçaments amb potencial contaminació del sòl, dels quals 1.001 havien estat investigats o recuperats.
202
Summary Waste management has progressed significantly in recent years. After strengthening selective collection, management of treatment infrastructure and the legal, economic and tax framework, progress has been made towards a greater role for waste reduction. Indeed, this area, along with the use of waste as a resource, is the first element in the hierarchy of waste policies, from the European to the Catalan level. The aim is to reduce the pressure of human activity on the environment and ensure the efficient use of increasingly scarce resources. In the period 2006-2010, the generation of municipal, industrial and construction and demolition waste experienced a generally significant reduction. At the same time, selective collection increased. Thus, in 2010, 4,190 thousand tonnes of municipal waste were collected, i.e. 1.53 kg per day, 7% less than in 2006. Selective collection increased from 32% in 2006 to 41% (1,699 thousand tonnes) in 2010. Of particular note was the consolidation of paper and cardboard and glass collection, which exceeded 60% of waste generated. For its part, collected organic waste and packaging were around 25%, leaving room for improvement. In relation to industrial waste, in 2010 4,128 thousand tonnes were generated, a reduction of 23% over 2006, indicating the improved efficiency in the sector and, particularly, the impact of the economic downturn in Catalan industrial activity. In 2010, 77% (3,228 thousand tons) of industrial waste was recycled. This percentage exceeds the 2006 total by six points. However, the sector that experienced the most intense reduction due to the economic crisis was construction. This also affected generation of construction and demolition waste, which in 2010 was 3,527 thousand tonnes, 68% less than in 2006. Similarly in other areas, there was an increase in waste recovery. In this case, in 2010 demolition waste recycling and sorting plants treated 58% of the waste generated (2,031 thousand tonnes). In 2006 only 15% of waste was treated. Among the response policies and instruments promoted by the Waste Agency of Catalonia, a public company attached to the Catalan Governmentâ&#x20AC;&#x2122;s Ministry of Territory and Sustainability , of particular note between 2006 and 2010 were those relating to waste prevention and reinforcing selective collection. Of note in the reduction of municipal waste was the Bag Agreement to reduce disposable plastic carrier bags, boost the development and implementation of local waste prevention plans and start to implement payment systems for generation, which adjust the fee for municipal waste collection and management to the amount of waste generated. In addition, to reduce industrial waste, tools were consolidated such as the By-product Exchange, company packaging waste reduction plans and toxic and hazardous waste minimisation studies. Also, progress was made towards attracting more environmentally friendly markets by promoting ecodesign and the Buy Recycled Network. To achieve a substantial improvement in selective collection, Legislative Decree 1/2009 was passed which made it compulsory for all municipalities to selectively collect the organic fraction. In 2010, 946 Catalan municipalities had already approved plans to develop separate collection of the organic fraction of municipal waste. Also during the period 2006-2010, the implementation of the producer responsibility principle continued, through integrated management systems of more than 16 types of waste, and deposit, return and refund systems. In terms of management, stress should be placed on the application of the waste disposal taxes on municipal and construction waste: green taxes regulated by the Law 8/2008 of 10 July, on the financing of infrastructure for waste management and the final waste disposal tax. Finally, regarding the identification and recovery of potentially contaminated soil, in 2010 a total of 2,066 sites with potential soil contamination had been identified, of which 1,001 had been investigated and/or recovered.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
203
Resumen La gestión de los residuos ha progresado significativamente en los últimos años. Tras afianzar la recogida selectiva, la gestión de las infraestructuras de tratamiento y el marco legal, económico y fiscal, se ha avanzado hacia un mayor protagonismo de la reducción de los residuos. Es precisamente este ámbito, junto con el aprovechamiento de los residuos como recursos, el primer elemento en la jerarquía de las políticas de residuos, desde la escala europea a la catalana. El objetivo es disminuir la presión de la actividad humana en el medio y garantizar el uso eficiente de unos recursos cada vez más escasos. En el periodo 2006-2010, la generación de los residuos municipales, de los residuos industriales y de los procedentes de la construcción y la demolición experimentó una reducción más o menos significativa. Paralelamente, las recogidas selectivas se incrementaron. Así, en el año 2010 se recogieron 4.190 miles de toneladas de residuos municipales, es decir, 1,53 kg por habitante y día, un 7 % menos que en el año 2006. La recogida selectiva se incrementó del 32 % del 2006 al 41 % (1.699 miles de toneladas) del 2010. Destacó la consolidación de las recogidas de papel y cartón y de vidrio, que superaron el 60 % de los residuos generados. Por otra parte, las recogidas de la fracción orgánica y los envases ligeros estuvieron en torno al 25 %, con la posibilidad de mejorar. En relación con los residuos industriales, en el año 2010 se generaron 4.128 miles de toneladas, con una reducción del 23 % respecto al año 2006 que se hace eco de la mejora de la eficiencia en el sector y, especialmente, del impacto de la recesión económica en la actividad industrial catalana. En el año 2010, el 77 % (3.228 miles de toneladas) de los residuos industriales generados se valorizaron. Este porcentaje supera en seis puntos el alcanzado en el 2006. Sin embargo, el sector que experimentó una reducción más intensa a causa de la crisis económica fue el de la construcción. Este hecho también se trasladó a la generación de residuos de la construcción y la demolición, que en el año 2010 fue de 3.527 miles de toneladas, un 68 % menos que en el 2006. De forma similar al resto de ámbitos, se observó un incremento de la valorización de los residuos generados. En este caso, en el año 2010 se trataron en plantas de reciclaje y selección de escombros el 58 % de los residuos generados (2.031 miles de toneladas). En el año 2006 tan solo se habían tratado el 15 % de los residuos. Dentro de las políticas e instrumentos de respuesta impulsados por la Agencia de Residuos de Cataluña, empresa pública adscrita al Departamento de Territorio y Sostenibilidad de la Generalitat de Catalunya, entre los años 2006 y 2010 destacaron las relativas a la prevención de la generación de residuos y al refuerzo de las recogidas selectivas. En la reducción de los residuos municipales destacó el Pacto por la Bolsa, para la reducción de las bolsas de plástico de asas de un solo uso, el impulso de la elaboración y la implantación de planes locales de prevención de residuos y el inicio de la implantación de sistemas de pago por generación, que ajustan la tasa de recogida y gestión de los residuos municipales a la cantidad de residuos generada. A su vez, para la reducción de los residuos de origen industrial se consolidaron herramientas como la bolsa de subproductos, los planes empresariales de reducción de residuos de envases o los estudios de minimización de residuos tóxicos y peligrosos. Asimismo, se siguió profundizando en el impulso de mercados más respetuosos con el medio ambiente a través del fomento del ecodiseño y de la Red Compra Reciclado. Para lograr una mejora sustancial de las recogidas selectivas se aprobó el Decreto legislativo 1/2009, que estableció la obligatoriedad de todos los municipios de recoger selectivamente la fracción orgánica. En el año 2010, 946 municipios catalanes ya habían aprobado su plan de despliegue de recogida selectiva de la fracción orgánica de los residuos municipales. Asimismo, durante el periodo 2006-2010 se dio continuidad a la implantación del principio de responsabilidad del productor a través de los sistemas integrados de gestión de más de dieciséis tipos de residuos y de los sistemas de depósito, devolución y retorno. En términos de gestión cabe destacar la aplicación de los cánones sobre la disposición del rechazo de los residuos municipales y de los residuos de la construcción. Estos impuestos ecológicos están regulados por la Ley 8/2008, de 10 de julio, de financiación de las infraestructuras de gestión de los residuos y de los cánones sobre la disposición del desperdicio de los residuos. Finalmente, en cuanto a la identificación y recuperación de suelos potencialmente contaminados, en el año 2010 se habían identificado un total de 2.066 emplazamientos con potencial contaminación del suelo, de los cuales 1.001 habían sido investigados o recuperados.
204
6.1
Pressió
Els residus són la conseqüència de l’activitat de la societat. La societat del benestar, el concepte d’utilitzar i llençar, la fàcil obtenció de nous materials i la globalització de la producció i la distribució han contribuït a l’augment de la generació dels residus. Els darrers anys, hi ha hagut un canvi en la gestió de residus. Les noves tecnologies per a la seva recuperació, reciclatge i aprofitament energètic i els millors dissenys dels productes i processos de fabricació han fet que gran part del que eren residus s’hagi minimitzat i una altra part hagi esdevingut un recurs. És important incidir en la conscienciació de la societat en general en aquest terreny, ja que per aconseguir mitigar l’impacte ambiental dels residus es necessita la col·laboració ciutadana. Pensar en recursos en lloc de pensar en residus esdevé un canvi cultural de primera magnitud, que, d’una banda, comporta transformar la manera com els humans ens relacionem amb els béns naturals i, d’altra banda, exigeix implantar instruments nous per mesurar el desenvolupament econòmic dels països i els seus sectors productius que no estiguin basats merament en el consum a gran escala.
6.1.1 Residus municipals Es consideren residus municipals els que són generats en els domicilis particulars, els comerços, les oficines i els serveis, i també els que no tenen la consideració de residus especials i que per la seva naturalesa o composició es poden assimilar als que es produeixen en els llocs o activitats citats. Tenen també la consideració de residus municipals els procedents de la neteja de les vies públiques, zones verdes, àrees recreatives i platges, els animals domèstics morts, els mobles, els estris i els vehicles abandonats i els residus i els enderrocs procedents d’obres menors i reparació domiciliària. Els residus municipals engloben els residus domèstics, generats a les llars, i els residus comercials, generats per l’activitat pròpia del comerç al detall i a l’engròs, l’hoteleria, els bars, els mercats, les oficines i els serveis. Són equiparables a aquesta categoria els residus originats a la indústria que tenen la consideració d’assimilables als municipals. Els residus municipals estan compostos per diferents fraccions, entre les quals hi ha: la matèria orgànica (restes de menjar i restes vegetals de mida petita), els residus derivats de la poda i jardineria, el paper i el cartró, el vidre, els envasos lleugers, els residus voluminosos i la fusta, les piles, els medicaments, els residus tèxtils i altres residus aportats a les deixalleries.
a) Generació de residus municipals L’any 2010, es van generar 4.190 mt de residus municipals a Catalunya. Aquesta generació equival a la producció d’1,53 kg de residus per habitant cada dia. A la Taula 6.1 i a la Figura 6.1 es presenta l’evolució d’aquestes dades durant el període 2001-2010. S’observa un creixement continuat de la generació total de residus fins a l’any 2007, moment en què s’inicia un suau descens. Resulta destacable que l’any 2005 es va produir un desacoblament entre el creixement de la població i la generació de residus: tot i que els residus totals van augmentar, la generació per habitant es va començar a reduir. En el període 2006-2010, la generació de residus municipals anual es va reduir un 2%, i la generació per habitant, un 7%. Cal tenir present que l’horitzó fixat pel model de gestió català és el d’assolir una generació màxima de residus d’1,48 kg/hab. i dia l’any 2012. Taula 6.1 Evolució de la generació de residus municipals a Catalunya. 2001-2010. 2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Generació total (milers de tones)
3.584
3.721
3.943
4.131
4.196
4.269
4.307
4.275
4.199
4.190
Generació per habitant i dia (kg/hab./dia)
1,61
1,61
1,61
1,66
1,64
1,64
1,64
1,59
1,54
1,53
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
La distribució de la generació de residus en el territori mostra que les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental van generar una quantitat més gran de residus, seguides pel Vallès Oriental, el Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt i el Baix Empordà i la Selva. Aquests resultats s’associen a les àrees de més població i, també, de més freqüentació turística.
Pel que fa a la composició dels residus municipals generats, segons el Programa de gestió de residus municipals de Catalunya (PROGREMIC 2007-2012), la composició mitjana segueix la distribució que es mostra a la Figura 6.2.
205
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Figura 6.1 Evolució de la generació dels residus municipals a Catalunya. 2001-2010. Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.2 Composició de la bossa tipus de residus municipals a Catalunya. 2005. Font: Agència de Residus de Catalunya. PROGREMIC 2007-2012.
b) Recollida selectiva dels residus municipals La recollida selectiva consisteix a recollir diferenciadament fraccions dels residus amb la finalitat de poder reciclar-les i, a partir d’això, fabricar nous productes i evitar, en la mesura que es pugui, que la destinació final siguin els abocadors o les incineradores. El model català de residus estableix com una de les seves accions principals el foment de la recollida selectiva amb una màxima recuperació de residus. La recuperació dels materials presents als residus i que encara no han finalitzat el seu cicle de vida, així com dels subproductes dels processos productius industrials, demostra la viabilitat social, ambiental i econòmica d’un model de consum fonamentat a aprofitar els recursos de manera eficient. Els materials recollits selectivament es destinen a processos de reciclatge i reutilització. La recollida selectiva i el reciclatge permeten un estalvi energètic i de materials que serien necessaris per fabricar els productes a partir de matèries primeres originàries. Els resultats de la recollida selectiva són molt sensibles als models de recollida, i a la conscienciació de la ciutadania i les campanyes de comunicació realitzades.
r Recollida selectiva per fraccions L’any 2010, a Catalunya es van recollir selectivament 1.699 mt de residus, xifra que correspon al 41% del total de residus municipals generats. La Taula 6.2 i la Figura 6.3 recullen l’evolució de la recollida selectiva per fraccions en el període 20012010. Es pot observar que tant la recollida selectiva total com la de la major part de fraccions van experimentar un increment continuat al llarg d’aquests deu anys. Concretament, entre el 2006 i el 2010, la recollida selectiva es va incrementar un 25%, malgrat la incidència de la crisi econòmica durant aquests anys en la producció i en els patrons de consum. Taula 6.2 Evolució de la recollida selectiva dels residus municipals a Catalunya, en milers de tones. 2001-2010. Fracció (milers de tones)
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Matèria orgànica Poda i jardineria Paper i cartró Vidre Envasos lleugers Residus voluminosos i fusta Piles Medicaments Tèxtil Altres residus deixalleries Recollida selectiva total Generació de residus total Percentatge de recollida selectiva
36 30 240 80 30 96 0,5 0,3 89 604 3.584 17%
106 36 251 119 38 103 0,5 0,3 0,7 82 736 3.721 20%
150 44 271 131 58 109 0,5 0,3 3,3 124 893 3.943 23%
178 49 336 144 61 130 0,5 0,4 4,4 147 1.050 4.131 25%
215 60 402 161 72 143 0,5 0,4 4,9 161 1.220 4.196 29%
256 67 420 183 95 162 0,5 0,5 5,9 174 1.364 4.269 32%
302 65 409 202 104 177 0,6 0,5 6,5 184 1.451 4.307 34%
316 87 411 204 116 132 0,6 0,6 8,0 196 1.471 4.275 34%
341 99 428 192 128 209 0,6 0,7 8,4 170 1.576 4.199 38%
410 107 454 186 136 200 0,5 0,7 8,9 196 1.699 4.190 41%
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
206
Evolució de la recollida selectiva de residus municipals. 2001-2010 1.800 1.600
17% 20%
23%
25% 29%
32%
34%
34% 38%
41% Altres
1.400
Envasos lleugers
1.200
Vidre
1.000 800
Paper i cartró
600
Poda i jardineria
400
Matèria orgànica
200 0
2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
Figura 6.3 Evolució de la recollida selectiva dels residus municipals per fraccions a Catalunya, en milers de tones. 2001-2010. Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
Les principals fraccions de residus que són objecte de la recollida selectiva són la matèria orgànica, el paper i el cartró, els envasos i el vidre. La Figura 6.4 mostra la distribució de la recollida selectiva segons les fraccions. El paper i el cartró i la matèria orgànica de manera conjunta van representar més del 50% del total de residus recollits selectivament. Figura 6.4 Distribució de les fraccions de residus municipals recollides selectivament. 2010.
Recollida selectiva per fraccions. Any 2010. Matèria orgànica 24%
Poda i jardineria 6%
Altres 1% Paper i cartró 27%
Altres residus deixalleries 11%
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
Vidre 11%
Residus voluminosos i fusta 12%
Envasos lleugers 8%
Tot seguit es defineix cada una d’aquestes fraccions i s’analitza l’evolució de les seves recollides selectives.
r Recollida selectiva de la matèria orgànica La matèria orgànica, també anomenada FORM (fracció orgànica dels residus municipals), la formen els residus orgànics biodegradables d’origen vegetal o animal susceptibles de degradar-se biològicament. Bàsicament està constituïda per restes de menjar i aliments en mal estat i per restes vegetals de mida petita i tipus no llenyós (gespa, fullaraca, flors, etc.). Segons la composició de la bossa tipus dels residus municipals, la FORM és la fracció més important i representa el 36% en pes del total dels residus municipals generats. La recollida selectiva de la matèria orgànica va créixer molt significativament entre el 2006 i el 2010, amb un increment del 60%, en bona part associat a l’increment progressiu del nombre de municipis amb aquest servei, segons mostra la Taula 6.3. L’any 2010 es van recollir 410 mt en un total de 625 municipis amb recollida selectiva de FORM.
Taula 6.3 Evolució del nombre de municipis amb recollida selectiva de FORM a Catalunya, en milers de tones. 2001-2010. 2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Nombre de municipis
85
115
127
177
257
336
403
442
529
625
Recollida de FORM (milers de tones)
36
106
150
178
215
256
302
316
341
410
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
207
r Recollida selectiva del paper i el cartró El paper i el cartró representen el 18% en pes dels residus municipals generats a Catalunya, segons el PROGREMIC 20072012. La recollida selectiva d’aquesta fracció va mantenir una tendència creixent des dels seus inicis fins a l’any 2006. A partir d’aquest any la quantitat recollida es va estabilitzar. No obstant això, l’any 2010 es va tornar a evidenciar la tendència a l’alça, i la recollida va assolir una xifra de 454 mt de paper i cartró, xifra que representa un increment del 8% respecte a la recollida del 2006.
r Recollida selectiva del vidre El vidre representa el 7% en pes dels residus municipals generats a Catalunya, segons dades del PROGREMIC 2007-2012. Es tracta d’un material fàcil de recuperar. Va ser el primer material a ser recollit selectivament. La recollida selectiva del vidre mostra una tendència a l’alça any rere any. L’any 2008 es va assolir el pic màxim de la recollida selectiva, amb 204 mt. Des de llavors, la quantitat total es va reduir lleugerament. L’any 2010 es van recollir 186 mt de vidre, xifra que representa un increment del 2% respecte a la recollida del 2006.
r Recollida selectiva dels envasos Segons el PROGREMIC 2007-2012, els envasos representen el 12% en pes dels residus municipals generats a Catalunya. La recollida selectiva dels envasos domèstics lleugers mostra una tendència creixent des del seu inici. L’any 2010 es van obtenir un total de 136 mt de residus. Els envasos lleugers eren la segona fracció, després de la matèria orgànica, que va experimentar un increment més important en la seva recollida selectiva durant el període 2006-2010, concretament un 43%.
r Altres fraccions Dins de les altres fraccions, destaca per la seva importància en pes la recollida específica de residus voluminosos i fusta, que l’any 2010 va ser de 200 mt i que entre el 2006 i el 2010 va experimentar un increment del 43%, en bona part associat a la millora dels sistemes de recollida. Els altres residus recollits a les deixalleries van sumar 196 mt l’any 2010. En aquest cas, s’observa una estabilització de la recollida des de l’any 2005. Finalment, es recullen selectivament altres fraccions per motiu de la seva perillositat i els riscos de contaminació que impliquen. Es tracta dels residus anomenats especials, entre els quals hi ha les piles, els medicaments, les pintures, els dissolvents, etc., i els residus d’aparells elèctrics i electrònics. Si bé la recollida de piles va estar força estabilitzada, la de medicaments es va incrementar un 48% entre el 2006 i el 2010, gràcies al fet que es va generalitzar el servei de punts de recollida a les farmàcies.
Recollida selectiva domèstica i comercial Els residus municipals es classifiquen en residus domèstics i en residus comercials. Alguns municipis disposen de sistemes de recollida selectiva segregats per a les principals fraccions. A la Taula 6.4 i a la Figura 6.5 es recullen aquestes dades. En quantitats totals, la recollida domèstica d’aquestes quatre fraccions va representar l’any 2010 el 70% del total de recollides. Per tipus de materials, destaca especialment la importància de la recollida del paper i el cartró en el sector comercial.
Taula 6.4 Recollida selectiva domèstica i comercial per fraccions. 2010.
Recollida de residus municipals domèstica o comercial (ordinària)
Recollida comercial diferenciada
Recollida selectiva (milers de tones)
Matèria orgànica
88%
12%
410
Paper i cartró
48%
52%
454
Vidre
79%
21%
186
Envasos lleugers
86%
14%
136
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
208
Evolució de la recollida selectiva de residus ordinària. 2006-2010
Evolució de la recollida selectiva de residus comercials 2006-2010
900
900
800
800
700
700
600
600
500
Milers de tones
Milers de tones 400 300
500 400 300
200
200
100
100
0
0
2006
2007
2008
2009
2010
2006
2007
2008
2009
2010
Envasos lleugers
73
86
100
108
117
Envasos lleugers
21
18
16
20
19
Vidre
122
136
144
145
148
Vidre
61
66
61
46
38
Paper i cartró
204
221
228
214
218
Paper i cartró
216
187
183
214
236
Matèria orgànica
203
239
257
287
360
Matèria orgànica
53
63
59
53
50
Figura 6.5 Recollida selectiva ordinària i comercial diferenciada per fraccions. 2010. Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
r Eficàcia de la recollida selectiva A més de conèixer les quantitats de residus recollides selectivament, és important saber quina proporció representen respecte al total de residus generats per a cada fracció. Així, sobre la base de la composició a Catalunya de la bossa tipus de residus municipals (pes relatiu de cada fracció sobre el total de residus generats en els municipis, tenint en compte les diferents quantitats i tipologies de residus presents en els diferents contenidors de recollida selectiva, inclosos els recollits a la deixalleria, i la resta de fraccions, com ara voluminosos, poda, fàrmacs, etc.) (Figura 6.2) i la generació de residus municipals per a l’any 2010, s’estima que la recollida de paper i cartró i de vidre va estar per sobre del 60% dels residus produïts. En canvi, la recollida d’envasos lleugers i de FORM va estar encara molt per sota i va assolir nivells al voltant del 27%, tal com es mostra a la Figura 6.6.
Recollida selectiva respecte a residus generats per fraccions. Any 2010 70% 60%
60%
50%
64%
Figura 6.6 Recollida selectiva respecte als residus generats per fraccions. 2010. Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
40% 30% 20%
27%
26%
10% 0%
FORM
Paper i cartró
Vidre
Envasos lleugers
c) Destinació dels residus municipals L’any 2010, el 41% dels residus municipals generats es van recollir de manera selectiva i es van destinar a processos de reciclatge. D’altra banda, els residus restants, que constitueixen la fracció resta, es van destinar a processos de tractament mecànic biològic (TMB) (13%), a incineració (12%) o es van dipositar de manera controlada a un abocador (35%). La Taula 6.5 i la Figura 6.7 mostren aquestes xifres en valors absoluts. Així, la destinació majoritària de la fracció resta dels residus municipals l’any 2010 va ser l’abocador controlat, on es van dipositar 1.454 mt de residus. 505 mt es van destinar a les quatre incineradores de residus municipals existents a Catalunya i situades als municipis de Tarragona, Sant Adrià de Besòs, Mataró i Girona, totes equipades amb sistemes de recuperació d’energia. Finalment, 533 mt es van destinar a tractament mecànic biològic. El tractament mecànic biològic permet recuperar aquells materials valoritzables que encara conté la fracció resta (plàstics, paper i cartró, metalls) i la matèria orgànica continguda es pot tractar amb un procés biològic per estabilitzar-la, que a més permet produir biogàs. L’evolució de la destinació final dels residus municipals mostra que lentament es va anar incrementant la recollida selectiva i els processos de tractament previ, en detriment de la disposició controlada i la incineració.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
209
Taula 6.5 Destinació final dels residus municipals, en milers de tones. 2004-2010. Destinació final (milers de tones)
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Recollida selectiva
1.050
1.220
1.364
1.451
1.471
1.576
1.699
TMB
209
195
138
363
412
348
533
Dipòsit controlat
2.154
2.103
2.111
1.925
1.844
1.645
1.454
Incineració
717
678
656
567
548
630
505
Generació total
4.131
4.196
4.269
4.307
4.275
4.199
4.190
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.7 Evolució de la destinació dels residus municipals generats. 2004-2010.
Destinació final dels residus municipals. 2004-2010 5.000 4.000
Font: Dades de residus municipals. Agència de Residus de Catalunya.
3.000 Milers de tones
2.000 1.000 0
2004
2005
Incineració
2006
2007
Dipòsit controlat
2008
2009
TMB
2010
Recollida selectiva
6.1.2 Residus industrials Els residus industrials són els generats per l’activitat productiva industrial i inclouen aquells materials sòlids, gasosos o líquids resultants d’un procés de fabricació, de transformació, d’utilització, de consum o de neteja dels quals la persona productora o posseïdora té voluntat de desprendre’s i que no poden ser considerats residus municipals. Prenent en consideració les característiques físiques, químiques i toxicològiques de les substàncies presents en els residus, així com el grau de concentració d’aquestes substàncies, els residus industrials es poden classificar en dues categories: Residus especials o perillosos: són residus que, per les característiques tòxiques i perilloses o pel grau de concentració d’aquestes característiques, requereixen un tractament específic i un control periòdic dels potencials efectes nocius que comporten. Residus no especials o no perillosos: són els residus que per definició no són especials. Poden ser residus assimilables a urbans (aquells les característiques dels quals els permeten ser gestionats conjuntament amb els residus sòlids urbans, sempre que no continguin cap resta de residus tòxics; fonamentalment estan constituïts per paper, cartró, plàstics, material tèxtil, fustes, gomes, etc.); o bé residus banals o inerts (que es caracteritzen per la seva innocuïtat i estan constituïts per determinats tipus de ferralla, vidres, escòries, cendres, enderrocs, abrasius, pols metàl·liques, sorres d’emmotllatge, refractaris, llots inerts, etc.; en condicions d’abocador no experimenten transformacions físiques, químiques o biològiques).
a) Generació de residus a les indústries L’any 2010 es van generar 4.128 mt de residus industrials a Catalunya. L’11% d’aquests residus estaven classificats com a especials, i el 89%, com a no especials. L’evolució de la generació de residus industrials recollida a la Taula 6.6 i a la Figura 6.8 mostra una tendència creixent fins a assolir un pic màxim el 2007. Durant els anys posteriors, la producció de residus industrials va disminuir, de manera que en el període 2006-2010 la davallada de la producció de residus industrials va ser del 23%. Taula 6.6 Evolució de la generació de residus industrials a Catalunya, en milers de tones. 2002-2010. Tipus de residu (milers de tones)
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Especials
465
462
473
552
729
658
643
452
467
No especials
3.780
3.857
3.888
4.262
4.620
4.769
4.444
3.624
3.661
Total
4.245
4.319
4.361
4.815
5.348
5.427
5.087
4.076
4.128
Font: Agència de Residus de Catalunya.
210 L’anàlisi territorial de la generació de residus industrials mostra que la major part de les comarques de la província de Barcelona, juntament amb el Tarragonès, el Gironès i la Selva tenen els índexs de generació més elevats, com a conseqüència del seu grau més alt d’industrialització. Figura 6.8 Generació de residus industrials. 2002-2010.
Evolució de la generació de residus industrials 2006-2010 6.000 5.000 Milers de tones
Font: Agència de Residus de Catalunya.
4.000 3.000 2.000 1.000 0
2006
2007 No especials
2008
2009
2010
Especials
b) Origen dels residus industrials Segons les classificacions d’estadístiques europees, les activitats industrials que van generar més residus l’any 2010 van ser les del sector agroalimentari, el sector metal·lúrgic i les indústries químiques i del paper, tal com es mostra a la Figura 6.9. Amb relació als residus industrials especials, les activitats industrials que els van originar en més quantitat van ser les indústries del sector químic i farmacèutic, seguides de les indústries del sector metal·lúrgic. Aquesta distribució es recull a la Figura 6.10. Figura 6.9 Distribució dels residus industrials segons l’activitat d’origen. 2010. Font: Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.10 Distribució dels residus industrials especials segons l’activitat d’origen. 2010. Font: Agència de Residus de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
211
En canvi, l’origen majoritari dels residus industrials no especials van ser les indústries alimentàries, de begudes i tabac, les indústries metal·lúrgiques i les indústries del sector paperer (Figura 6.11). Figura 6.11 Distribució dels residus industrials no especials segons l’activitat d’origen, 2010. Font: Agència de Residus de Catalunya.
c) Destinació dels residus industrials Les opcions per a la destinació final dels residus industrials a Catalunya inclouen la valorització material i energètica, el tractament fisicoquímic i biològic, la disposició controlada i la incineració. Resulta molt destacable l’elevat índex de recuperació dels residus industrials generats a Catalunya. Així, el principal tractament que van rebre aquests residus en el període 2006-2010 va ser la valorització material (Figura 6.12), que engloba la valorització en origen, la gestió de residus com a subproductes i la valorització material externa. L’any 2010, el 77% dels residus industrials declarats es van valoritzar. A continuació es troba la disposició controlada, que va ser la destinació del 16% dels residus industrials declarats. La resta de tractaments van estar per sota del 3% en pes dels residus gestionats. Figura 6.12 Gestió dels residus industrials a Catalunya. 2010.
Gestió dels residus industrials Any 2010 Valorització energètica 1%
Valorització material 77%
Font: Declaracions anuals de residus industrials. Agència de Residus de Catalunya.
Fisicoquímicbiològic-depuradora 3% Disposició controlada 16% Altres 1%
Incineració 2%
Pel que fa a l’evolució de la gestió, les proporcions entre els diferents tractaments es mantenen força estables al llarg del període 2006-2010, si bé s’observa un lleuger increment de la valorització en detriment de la disposició controlada, tal com es mostra a la Taula 6.7.
Taula 6.7 Evolució de la gestió dels residus industrials a Catalunya, en milers de tones. 2006-2010. Gestió dels residus industrials (milers de tones)
2006
2007
2008
2009
2010
Valorització material
3.777
3.918
3.727
3.184
3.190
Valorització energètica
52
36
56
41
38
Fisicoquímic, biològic, depuradora
207
195
173
115
127
1.147
1.119
950
637
671
Incineració
101
109
117
71
74
Altres
63
51
64
29
26
Total
5.348
5.427
5.087
4.076
4.128
Disposició controlada
Font: Declaracions anuals de residus industrials. Agència de Residus de Catalunya.
212
6.1.3 Residus de la construcció i la demolició Es consideren residus de la construcció, d’acord amb la normativa vigent, aquells residus que es generen en una obra de construcció o demolició. No s’inclouen les terres d’excavació que es destinen a la reutilització a la mateixa obra o en una altra obra autoritzada. Els residus de la construcció i la demolició (RCD) procedeixen en la seva major part d’enderrocaments d’edificis, d’excavacions de sòls, de l’execució d’obres viàries i de les restes dels materials de construcció de les obres de nova planta i de petites obres de reformes en habitatges o urbanitzacions.
a) Generació de residus de la construcció i la demolició L’evolució de la generació dels RCD mostra una tendència molt lligada al mateix sector de l’edificació i l’obra pública a Catalunya. Així, en el període 2001-2006 s’observa una tendència creixent de la generació de residus de la construcció, que s’accentua els últims anys i assoleix un màxim de 10.961 mt l’any 2006 (Taula 6.8 i Figura 6.13). A partir de llavors, s’inicia una important davallada associada als efectes de la crisi en el sector de la construcció, que redueix la generació fins a les 3.527 mt l’any 2010, xifra que significa una reducció de més del 200% respecte a l’any 2006. Taula 6.8 Generació de residus de la construcció i la demolició a Catalunya, en milers de tones. 2001-2010.
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Residus de la construcció i la demolició (milers de tones)
6.850
5.821
6.315
7.065
8.759
10.961
10.822
7.451
4.714
3.527
Font: Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.13 Evolució de la generació de residus de la construcció i la demolició. 2001-2010.
Evolució de la generació de residus de la construcció. 2001-2010 12.000 10.000 Milers de tones
8.000
Font: Agència de Residus de Catalunya.
6.000 4.000 2.000 0
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
b) Destinació dels residus de la construcció i la demolició Les opcions de destinació dels residus de la construcció i la demolició comporten la valorització material, el transvasament i la disposició per mitjà dels dipòsits controlats de terres i runes. La valoració material es porta a terme per mitjà de les plantes de reciclatge i les plantes de triatge. A les plantes de reciclatge s’aprofiten les fraccions pètries de les runes de la construcció i la demolició per obtenir un producte apte per a la seva reutilització com a matèria primera en diferents tipus d’obres. Un dels materials que s’obtenen és l’àrid reciclat. Aquest material es pot utilitzar en obres de construcció, urbanització i obra civil, així com per al rebliment de noves zones d’infraestructura marítima i perllongament de molls. D’altra banda, a les plantes de triatge se seleccionen i se separen les fraccions recuperables per a la seva comercialització o per a la transferència a un gestor autoritzat. Segons les entrades de residus a les instal·lacions de gestió, fins al 2008 més del 80% dels residus es destinaven als dipòsits controlats de runes (Taula 6.9 i Figura 6.14). L’any 2009, el percentatge de valorització es va incrementar de manera molt important com a conseqüència de la implantació del cànon de deposició de residus de la construcció. Aquesta situació va permetre que l’any 2010 la valorització representés gairebé el 58% de la gestió dels residus de la construcció, i superava així el percentatge destinat a la disposició, que l’any 2010 es va situar en un 42%. Amb la finalitat d’optimitzar el transport fins als dipòsits controlats o a les plantes de reciclatge, alguns residus de la construcció tenen una destinació intermèdia a plantes de transvasament per afavorir la logística. Anualment es transvasen al voltant de 300 mt de residus de la construcció.
213
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya Taula 6.9 Gestió dels residus de la construcció i la demolició a Catalunya, en milers de tones. 2006-2010. Gestió dels residus de la construcció i la demolició (milers de tones) Plantes de reciclatge
Valorització
2006
2007
2008
2009
2010
1.623
1.800
1.336
2.021
1.923
Plantes de triatge
-
165
43
69
108
Dipòsit controlat de runes
9.338
8.858
6.073
2.624
1.496
Producció total
10.961
10.822
7.451
4.714
3.527
Plantes de transvasament
259
298
386
366
289
Disposició
Font: Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.14 Evolució de la gestió dels residus de la construcció i la demolició. 2006-2010.
Gestió dels residus de la construcció i la demolició 12.000 10.000 8.000 Milers de tones
Font: Agència de Residus de Catalunya.
6.000 4.000 2.000 0
2006
2007
Plantes de triatge
2008
2009
Plantes de reciclatge
2010
Dipòsit controlat de runes
6.1.4 Altres residus específics a) Llots de depuradores Les depuradores d’aigües residuals urbanes es troben inscrites al Registre de productors de residus industrials de Catalunya i realitzen la declaració anual de residus. A partir d’aquesta declaració s’obtenen les dades de generació i gestió dels fangs d’aquestes instal·lacions.
Taula 6.10 Generació de llots de depuradora a Catalunya, en milers de tones. 2006-2010. 2006
2007
2008
2009
Especials (milers de tones)
1,6
1,2
1,2
1,3
2010 1,1
No especials (milers de tones)
556
566
532
542
535
Total
557
567
534
543
536
Font: Agència de Residus de Catalunya.
Taula 6.11 Evolució de la gestió dels llots de depuradora, en milers de tones. 2006-2010. Gestió dels llots de depuradora (milers de tones)
2006
2007
2008
2009
2010
Valorització energètica
4,6
5,2
8,5
4,4
1,1
Valorització material
349
329
312
308
308
Fisicoquímic, biològic, depuradora
124
153
160
186
185
Disposició controlada
76
67
46
41
39
Incineració
0,2
6,5
2,6
0,1
0,1
Altres
3,3
5,4
4,3
3,0
2,0
Producció total
557
567
534
543
536
Font: Agència de Residus de Catalunya.
L’any 2010, a les EDAR de Catalunya es van generar 536 mt de residus de llots (Taula 6.10). L’evolució durant l’última dècada mostra un pic màxim l’any 2007 amb la producció de 566 mt, producció que es va anar reduint posteriorment. Durant el període 2006-2010 hi va haver una reducció de la producció de llots del 4%. El tractament majoritari dels llots generats a les EDAR és la valorització material en menor pes, la disposició controlada. L’any 2010, el 56,5% dels residus (en la seva majoria fangs) es van destinar directament a valorització material (Taula 6.11 i Figura 6.15). D’altra banda, un 23,4% de fangs es van destinar a gestors que realitzen processos d’assecatge com a pas previ a la valorització. Un 18,6% dels residus es van destinar a disposició final i un 0,2% es van valoritzar energèticament.
214
Evolució de la gestió dels llots de depuradora 600 Altres 500 Incineració 400 Disposició controlada 300
Valorització material
100 0
Font: Agència de Residus de Catalunya.
Fisicoquímic-biològicdepuradora
200
Milers de tones
Figura 6.15 Evolució de la gestió dels llots de depuradora. 2002-2010.
Valorització energètica 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
b) Dejeccions ramaderes Les dejeccions ramaderes són els excrements i els residus excretats pel bestiar. Normalment es distingeixen diferents tipus de dejeccions ramaderes (fems, purins, gallinassa) segons la procedència i el seu contingut en matèria seca. Una de les destinacions majoritàries de les dejeccions ramaderes és la seva aplicació als sòls agrícoles com a fertilitzant orgànic, atès que constitueix un instrument per al manteniment i l’increment del contingut de matèria orgànica del sòl, així com una font d’elements nutritius per als cultius. No obstant això, quan la disponibilitat de parcel·les per a la gestió agrícola correcta és insuficient, es fa necessari el tractament dels excedents de les dejeccions ramaderes, ja sigui a la mateixa explotació o mitjançant gestors de residus. Les dejeccions ramaderes i, en general, els fertilitzants nitrogenats són una de les principals causes de contaminació de les aigües subterrànies a Catalunya i, per aquest motiu, la seva gestió està fortament regulada per instruments legals. Al capítol 3 («Aigua») es desenvolupa amb més detall aquesta pressió i les eines per donar-hi resposta. La gestió de les dejeccions generades per les explotacions ramaderes és essencialment una gestió agrària i a Catalunya es duu a terme mitjançant plans de gestió específics que ha d’elaborar i seguir cada explotació ramadera. Aquests plans són valorats pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i, quan la disponibilitat de parcel·les per a la gestió agrícola correcta és insuficient, requereix el tractament dels excedents fora del marc agrari mitjançant gestors de residus, com ara plantes de compostatge i instal·lacions d’assecatge tèrmic i cogeneració, situació en què intervé l’Agència de Residus de Catalunya.
6.1.5 Sòls contaminats La principal amenaça dels sòls europeus és la pressió exercida per les activitats humanes, que amb la seva creixent ocupació augmenten la impermeabilització, l’erosió i la contaminació. Un sòl contaminat és aquell sòl amb les característiques físiques, químiques o biològiques alterades negativament per la presència de components químics d’origen humà de caràcter perillós, en una concentració que comporta un risc inacceptable per a la salut humana o el medi ambient, i ha estat declarat així mitjançant una resolució expressa. Les causes originàries poden ser diverses. Entre els principals motius destaquen una mala gestió de residus (abocaments incontrolats, acumulacions incorrectes, abandonaments d’indústries), males pràctiques en instal·lacions industrials (fuites en conduccions i tancs, emmagatzematge incorrecte de productes i matèries primeres) o bé accidents en el transport, l’emmagatzematge o la manipulació incorrecta de productes químics. Els efectes que poden tenir els sòls contaminats són molt diversos i poden representar un risc per a la salut humana i per als ecosistemes, a més d’una pèrdua de recursos. Entre aquests efectes, destaca la contaminació de les aigües superficials i de les aigües subterrànies, amb el consegüent risc de contaminació de l’aigua d’abastament i dels conreus i els animals de granja que puguin consumir aquestes aigües. Altres efectes són la contaminació dels sediments dels cursos fluvials, l’evaporació de compostos volàtils i la contaminació de l’aire, perills en excavacions i els usos que es doni a les aigües contaminades.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
215
Sovint, les conseqüències que comporten els sòls contaminats no es poden identificar immediatament i, fins i tot, els perills potencials poden trigar dècades a manifestar-se. Quan se’n detecten els efectes, les conseqüències poden ser de gran magnitud. Per a la identificació de sòls contaminats, l’Agència de Residus de Catalunya realitza periòdicament inventaris d’emplaçaments potencialment contaminats. Després es realitza una valoració exhaustiva cas per cas i es decideix quins emplaçaments potencialment contaminats han de ser investigats amb més profunditat o recuperats. La Taula 6.12 mostra l’evolució dels emplaçaments identificats en el període 2006-2010.
Taula 6.12 Nombre d’emplaçaments amb potencial de contaminació i potencialment contaminats. 2006-2010. 2006
2007
2008
2009
2010
Emplaçaments amb potencial de contaminació de sòl
1.641
1.772
1.858
1.951
2.066
Emplaçaments potencialment contaminats investigats o recuperats
575
707
793
886
1.001
Font:Secretaria General del Departament de Medi Ambient i Habitatge (2007) i Direcció General de Polítiques Ambientals, 2011.
L’origen dels emplaçaments contaminats és majoritàriament industrial o comercial (Figura 6.16). L’any 2010, un 51,7% d’aquests sòls eren d’origen industrial, i un 25,5%, d’origen comercial. Seguidament, i a una certa distància, es troben els antics abocadors amb un 12,8%, abocaments incontrolats amb un 5,6% i els dragatges en ports, accidents i altres, que sumen el 4,4% restant.
Figura 6.16 Origen de la contaminació del sòl dels emplaçaments potencialment contaminats per tipus d’activitat. 2010. Font: Secretaria General del Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2007 i Direcció General de Polítiques Ambientals, 2011.
L’any 2010, els contaminants detectats al sòl van ser els olis minerals en un 35% dels casos, els metalls pesants en un 23% i altres contaminants com ara pesticides, residus mixtos i bifenils policlorinats (PCB) en un 16% dels emplaçaments potencialment contaminats (Figura 6.17).
Figura 6.17 Contaminants principals dels emplaçaments potencialment contaminats. 2010. Font: Secretaria General del Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2007 i Direcció General de Polítiques Ambientals, 2011.
216
6.2
Resposta
Davant la creixent problemàtica vinculada a l’increment constant de la generació de residus, la Unió Europea ha aprovat normativa genèrica sobre la gestió dels residus i, també, nombrosa normativa específica sobre residus concrets o fases de la gestió. En el període 2006-2010, abast d’aquest Informe, destaca especialment l’aprovació de la Directiva 2008/98/CE, de 19 de novembre, sobre els residus i per la qual es deroguen determinades directives. Aquesta norma és considerada la Directiva marc dels residus. La normativa europea estableix una jerarquia en la gestió de residus que es recull a la Figura 6.18. Es tracta, en primer lloc, de reduir la quantitat i la perillositat dels residus generats amb millores en els processos que utilitzin menys recursos, amb canvis en els patrons de consum i amb hàbits de reducció. El segon lloc l’ocupa la reutilització dels productes i l’allargament al màxim de la seva vida útil. En tercer lloc, es troba la recollida selectiva i el reciclatge o altres formes de valorització, que reintegren el residu al sistema de producció com a matèria primera. En cas que no es puguin reintegrar, s’aprofita el contingut energètic dels residus mitjançant valorització energètica. I finalment, quan ja no sigui possible realitzar cap de les accions anteriors, el residu s’aboca de manera adequada, aplicant tècniques d’aïllament necessàries perquè no representi riscos al medi. A Catalunya, la planificació i gestió dels residus és competència de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat. La gestió de residus està regulada pel Decret legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora dels residus. A més, per assolir els criteris de gestió definits per les normatives europees, es van aprovar els instruments de planificació següents: Programa de gestió de residus municipals de Catalunya (PROGREMIC) 2007-2012, aprovat pel Decret 87/2010. Programa de gestió de residus industrials a Catalunya (PROGRIC), aprovat pel Decret 88/2010.
Figura 6.18 Jerarquia d’accions per a la gestió dels residus. Font: Directiva 2008/98/CE.
Programa de gestió de residus de la construcció (PROGROC), aprovat pel Decret 89/2010. Pla territorial sectorial d’infraestructures de gestió de residus municipals, aprovat pel Decret 16/2010. En aquest apartat es presenten les principals accions de resposta impulsades des de l’Agència de Residus de Catalunya per a una gestió correcta dels residus segons la jerarquia establerta per la Unió Europea en el període comprès entre el 2006 i el 2010.
6.2.1 Prevenció dels residus Un model de consum basat en l’ús eficient dels recursos evita i redueix la generació de residus. D’aquesta manera, s’estalvien recursos materials, s’evita provocar efectes negatius sobre el medi i es disminueix la inversió econòmica que implica gestionar-los i tractar-los. En aquesta línia, l’Agència de Residus de Catalunya va impulsar programes i actuacions de prevenció per fomentar la reducció del consum i un ús més racional dels recursos disponibles, d’acord amb els principis de sostenibilitat. Dins les actuacions més rellevants desenvolupades destaquen les següents:
r Setmana Europea de la Prevenció de Residus L’any 2008 es va celebrar l’edició pilot d’aquesta setmana que té lloc cada mes de novembre a escala europea. L’objectiu és focalitzar l’atenció en la prevenció de residus, incrementar la conscienciació pública sobre aquest tema i posar en evidència el paper fonamental que té en el desenvolupament sostenible i la lluita contra el canvi climàtic. L’ARC hi ha participat els anys 2008, 2009 i 2010 impulsant la campanya de difusió i coordinant les activitats proposades per les entitats i els ens locals. L’any 2010 es van organitzar fins a 266 activitats repartides per tot el territori català.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
217
r Impuls dels plans locals de prevenció de residus La Directiva 2008/98/CE, Directiva marc dels residus, pretén impulsar l’elaboració de plans de prevenció de residus en les diferents escales territorials. Amb l’objectiu de facilitar aquest procés als ens locals, l’ARC va editar l’any 2009 la Guia per a l’elaboració de plans locals de prevenció de residus municipals. El municipi de Tiana va aprovar l’any 2010 el primer Pla local de prevenció de Catalunya.
r Disseny per al reciclatge i la prevenció L’ARC va dur a terme diferents accions per impulsar l’ecodisseny com a mecanisme de prevenir els residus generats. Entre aquestes accions destaquen els premis Disseny per al Reciclatge i el projecte Ecojoguina. Al capítol 12 («Sistemes voluntaris de gestió ambiental») es presenten aquestes iniciatives amb més detall.
r Creació i consolidació de la Xarxa Compri Reciclat (XCR) La XCR és un espai de trobada virtual entre oferents i demandants de productes reciclats, reciclables o biodegradables, amb el propòsit de crear un nucli de connexió entre agents i dinamitzar el mercat d’aquests productes. La XCR es va crear l’any 2006 i el 2010 ja disposava de 125 demandants, 110 oferents i 580 productes en el seu catàleg.
r Plans empresarials de reducció de residus d’envasos (PEP) Segons el Reial decret 782/1998, que desplega el Reglament per executar la Llei 11/1997, d’envasos i residus d’envasos, les empreses que durant un any natural posin al mercat una certa quantitat de productes envasats susceptibles de generar residus d’envasos han d’elaborar un pla empresarial de prevenció amb l’objectiu de minimitzar aquests residus. Aquests plans afecten qualsevol tipus de producte i d’envàs, tant industrial com comercial o domèstic. Durant el període 2006-2010, l’ARC va aprovar 217 nous plans i va renovar 354 plans anteriors, segons es mostra a la Taula 6.13. Taula 6.13 Evolució del nombre de plans empresarials de reducció de residus d’envasos vigents. 2006-2010. Plans empresarials de reducció de residus d’envasos vigents
2006
2007
2008
2009
2010
Aprovació de nous plans
33
41
Renovació de plans anteriors
80
35
44
46
53
48
100
91
Font: Agència de Residus de Catalunya.
r Estudis de minimització de residus tòxics i perillosos D’acord amb el Reial decret 952/1997, de 20 de juny, els productors de residus tòxics i perillosos estan obligats a presentar un estudi per minimitzar aquests residus a partir dels quatre anys de l’entrada en vigor del Reial decret esmentat, i posteriorment renovar-lo amb la mateixa periodicitat. De conformitat amb el que preveu el Reial decret, les empreses productores de residus especials han de tornar a presentar l’estudi en el termini de quatre anys, amb el resultat de les mesures implantades d’acord amb el primer estudi. A la Taula 6.14 es recull l’evolució dels estudis de minimització vigents en el període 2006-2010, que en aquests anys es van incrementar un 83%. Taula 6.14 Evolució del nombre d’estudis de minimització de residus tòxics i perillosos vigents. 2006-2010.
Estudis de minimització de residus tòxics i perillosos vigents
2006
2007
2008
2009
2010
2.520
3.363
4.189
6.174
4.626
Font: Agència de Residus de Catalunya.
r Borsa de subproductes La Borsa de subproductes de Catalunya (BSC) és un servei gratuït que té com a objectius potenciar l’aprofitament màxim dels residus, promoure el reciclatge i proporcionar a les empreses una eina per reduir despeses i millorar la competitivitat. Amb aquesta finalitat, la BSC gestiona una base de dades d’empreses inscrites que ofereixen o requereixen residus per introduir-los a processos productius com a primeres matèries, fet que abarateix l’adquisició de primeres matèries i redueix el cost de gestió dels residus. La Borsa de subproductes està finançada i gestionada pel Consell de Cambres de Catalunya i l’Agència de Residus de Catalunya.
218 r Projectes de pagament per generació Els sistemes de pagament per generació, que ajusten la taxa de recollida i gestió dels residus municipals a la quantitat de residus generada, són un instrument eficaç com a mesura de prevenció i millora dels nivells de recollida selectiva. Amb la intenció de conèixer de primera mà l’experiència de diversos municipis que havien implantat amb èxit sistemes de pagament per generació, l’any 2006 es va organitzar una visita a la regió italiana del Piemont amb diversos ens locals i l’ARC. Des de l’Agència de Residus de Catalunya s’han impulsat diversos projectes de pagament per generació per mitjà de la línia d’ajuts de prevenció de residus municipals. Fins al 2010 s’han implantat o estudiat projectes de pagament per generació a quatre municipis i s’han fet estudis de viabilitat per a la implantació de projectes de pagament per generació a vuit municipis més. Per fomentar la implantació d’aquest sistema i orientar els municipis interessats, l’any 2010 l’ARC va publicar la Guia per a la implementació de sistemes de pagament per generació de residus municipals (PxG).
r Pacte per la bossa. Reducció de les bosses de plàstic de nanses d’un sol ús L’any 2009 es va signar un pacte entre la Generalitat de Catalunya i totes les organitzacions amb presència a Catalunya i Espanya dedicades a la distribució i la fabricació de bosses de plàstic amb l’objectiu de reduir l’ús de les bosses de nanses d’un sol ús. Els signataris d’aquest pacte van ser l’Agència de Residus de Catalunya, l’Asociación de Cadenas Españolas de Supermercados (ACES), l’Asociación Española de Distribuidoras, Autoservicios y Supermercados (ASEDAS), l’Asociación Española de Fabricantes de Bolsas de Plástico (AEFBP), l’Asociación Nacional de Grandes Empresas de Distribución (ANGED), la Confederació de Comerç de Catalunya (CCC), la Confederación Española de Comercio (CEC), el Consell d’Empreses Distribuïdores d’Alimentació de Catalunya (CEDAC) i PIMEC. El conjunt de bosses de plàstic consumides va representar el 0,43% del total dels residus municipals generats a Catalunya l’any 2007. Amb el Pacte per la bossa es pretén assolir l’objectiu de reduir-les en un 50% l’any 2012.
r Projectes i col·laboracions amb els agents socials i econòmics Amb l’objectiu d’impulsar la prevenció de la generació de residus, l’ARC va endegar convenis de col·laboració amb agents socials i econòmics amb capacitat d’intervenir en aquest àmbit. Alguns exemples són l’Agència Catalana de Consum, la Fundació Banc d’Aliments de Barcelona, la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable, el Gremi de Recuperació de Catalunya i REPACAT (Associació Catalana de Recicladors de Palets i Embalatges de Fusta).
6.2.2. Recollida selectiva, valorització i tractament dels residus a) Residus municipals Els residus municipals, per la seva importància estratègica i la seva presència en el conjunt de la societat, disposen d’un programa de gestió, d’una planificació d’infraestructures i d’un model de gestió específics. El model de gestió vigent i les bases de la planificació es fonamenten, entre d’altres, en els principis de proximitat, de suficiència i de responsabilitat del productor, i també en la jerarquia establerta per a les diferents formes de gestió, que dóna prioritat a les actuacions de prevenció i a la recollida selectiva.
r Programa de gestió dels residus municipals de Catalunya (PROGREMIC) L’any 2010, es va publicar el Decret 87/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el Programa de gestió de residus municipals de Catalunya (PROGREMIC) i es regula el procediment de distribució de la recaptació dels cànons sobre la deposició del rebuig dels residus municipals. El marc aplicable del PROGREMIC són els residus municipals i estableix un model de gestió estructurat en tres eixos fonamentals: Ser un programa per a la ciutadania. Ser un programa de gestió. Ser un programa d’infraestructures. En el seu contingut, defineix:
r Objectius qualitatius Distribuïts en onze accions estratègiques: Prevenir la generació de residus, en pes, volum, diversitat i perillositat, desacoblant la producció de residus del creixement econòmic. Fomentar una bona recollida selectiva en origen, com a estratègia per obtenir materials de qualitat que tinguin sortida en el mercat del reciclatge.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
219
Potenciar, especialment, la gestió i la recollida selectiva en origen de la fracció orgànica dels residus municipals. Potenciar les recollides comercials en origen. Potenciar el mercat de reciclatge. Garantir la complementarietat de models. Acomodar el sistema de gestió de residus al sistema de gestió urbana, relacionant-lo amb d’altres com ara la gestió de l’espai públic, la mobilitat, el soroll, etc. Reduir l’abocament final, especialment de fracció biodegradable i materials recuperables. Cercar la màxima implicació i interrelació de les persones amb les actuacions de gestió de residus. Garantir la qualitat i la transparència de la informació. Prevenir la contaminació del sòl i regenerar els sòls degradats.
r Objectius quantitatius en l’horitzó 2012 Fa referència a tres àmbits d’actuació: prevenció en origen, valorització material i reducció de rebuig a disposició final. La Taula 6.15 mostra els objectius que fixa el PROGREMIC per a l’any 2012 amb relació a la generació per capita i les recollides selectives, i els resultats assolits durant el període 2006-2010. Cal assenyalar que alguns dels objectius ja es van assolir l’any 2010 o mostren una tendència favorable per complir-los. L’aspecte més significatiu que cal millorar és el percentatge de recollida de la fracció orgànica. Taula 6.15 Assoliment dels objectius del PROGREMIC. 2006-2010. Indicador Prevenció en origen
Valorització material
Reducció de rebuig a disposició final
2006
2007
2008
2009
2010
Objectiu 2012
Generació per capita (kg/hab./dia)
1,64
1,64
1,59
1,54
1,53
1,48
Matèria orgànica
16%
18%
19%
21%
26%
55%
Vidre
61%
67%
68%
65%
64%
75%
Paper i cartró
55%
53%
53%
57%
60%
75%
Envasos lleugers
19%
20%
23%
25%
27%
25%
Recollida selectiva total
32%
34%
34%
38%
41%
48%
Residus municipals a dipòsit controlat
49%
45%
43%
39%
35%
41%
Font: PROGREMIC i Agència de Residus de Catalunya.
r Model de gestió El model de gestió dels residus municipals a Catalunya considera tres tipologies de residus: els que es generen diàriament als domicilis i els comerços de proximitat, que conformen la recollida ordinària; els voluminosos, electrodomèstics o runes, i els residus perillosos. Seguint la jerarquia de gestió dels residus, en tots els casos es fa una recollida selectiva per poder reciclar aquells que tenen algun valor com a matèria primera. La resta es dirigeixen a processos de tractament per facilitar-ne la valorització o es destinen a la disposició controlada. Els ens locals amb competències sobre la gestió de residus municipals són els encarregats de definir el model de recollida més adequat, considerant les característiques pròpies de cada municipi o agrupació municipal. Els models de recollida de residus aplicats a Catalunya es poden diferenciar en dues tipologies: Segons els tipus de models de segregació de residus de la recollida ordinària: Model de cinc fraccions: es recullen selectivament la FORM, el vidre, el paper i el cartró, els envasos lleugers i la resta. Residu mínim: es recullen selectivament la FORM, el vidre, el paper i el cartró, i conjuntament, els envasos lleugers i la resta. Multiproducte: es recullen selectivament la FORM i el vidre, conjuntament el paper i el cartró i els envasos lleugers i, a part, la resta. Segons la modalitat i la ubicació del sistema de recollida: Contenidors de superfície: Recollida selectiva en àrees de vorera i en àrees d’aportació mitjançant contenidors ubicats damunt les voreres o paviment dels carrers. Periòdicament, els contenidors es buiden seguint freqüències adaptades a la generació i les característiques de cada fracció dels residus. Aquest sistema de recollida és el sistema més estès a Catalunya. Es constata una clara relació entre la dotació de contenidors i els resultats assolits: com menys habitants per contenidor, més nivells de recollida selectiva.
220 Contenidors soterrats: Recollida selectiva en àrees d’aportació soterrades. Solament es veu la bústia destinada al lliurament de residus. Els mecanismes d’elevació més utilitzats són l’ús de la ploma del camió de recollida i els sistemes hidràulics incorporats als contenidors. Aquests contenidors poden ser de més volum als utilitzats en superfície, ja que no hi ha ocupació de l’espai públic. La seva instal·lació implica una alta inversió inicial. Porta a porta (PaP): Consisteix a lliurar els residus al servei municipal de recollida davant de la porta de casa, en uns dies i hores determinats per a cada fracció. Permet fer la recollida de totes les fraccions domèstiques amb recollida a la via pública (rebuig, FORM, vidre, envasos i paper i cartró), o la recollida només d’algunes fraccions, que com a mínim són rebuig i FORM, mantenint els contenidors per a la resta de fraccions. Els resultats assolits són en general superiors tant en quantitat recollida com en qualitat de la separació. Els models de recollida PaP permeten identificar el generador i possibiliten la implantació de sistemes de fiscalització més justos com són els de pagament per generació (per exemple, pagament per bossa o pagament per bujol). Pneumàtica: Recollida mitjançant una xarxa subterrània de conduccions amb bústies exteriors per al lliurament de residus que són recollits mitjançant mecanismes d’aspiració centralitzats. El cicle de recollida s’inicia quan es lliuren selectivament els residus a les bústies, que es poden trobar tant a l’interior dels habitatges com en àrees comunitàries dins dels edificis o en àrees públiques exteriors. Els residus cauen per gravetat fins a les vàlvules que estan instal·lades a nivells inferiors i allà s’acumulen temporalment. La recollida selectiva de residus voluminosos i residus perillosos domèstics o comercials es porta a terme fonamentalment a través d’una xarxa d’infraestructures municipals específiques: les deixalleries (també anomenades punts verds). D’acord amb la legislació catalana, tots els municipis de més de 5.000 habitants han de disposar de servei de deixalleria. Els residus voluminosos també es recullen al carrer en dies prefixats per cada municipi o ens local. Alguns residus perillosos (per exemple, piles o medicaments) es poden lliurar en comerços determinats. Les fraccions de FORM, paper i cartró, envasos i vidre que s’han recollit de manera selectiva es destinen a les corresponents plantes de tractament per a la seva recuperació i reciclatge. La fracció resta es porta a les plantes de tractament mecànic, que extreuen la fracció orgànica i els materials inorgànics valoritzables. Els residus que no es poden valoritzar com a material però que contenen un poder calorífic considerable es destinen a la valorització energètica en incineradores. Finalment, tot el material que no s’ha pogut valoritzar ni com a material ni energèticament es destina als dipòsits controlats, l’últim nivell de la jerarquia dels residus.
r Actuacions per a la recollida selectiva Fracció orgànica dels residus municipals (FORM) El Decret legislatiu 1/2009 estableix que tots els municipis catalans, amb independència del nombre d’habitants, estan obligats a recollir selectivament la FORM, d’acord amb un pla de desplegament de la recollida selectiva de la FORM, que s’ha de presentar a l’ARC perquè sigui aprovat. L’any 2010, la pràctica totalitat dels municipis, sols o agrupats amb altres municipis, van elaborar el seu pla de desplegament. Així, es van formalitzar 298 plans de desplegament que inclouen 946 municipis i se’n va resoldre l’aprovació de tots. Els municipis que no van iniciar la recollida selectiva de la FORM tal com preveia el seu pla de desplegament, i que disposen en el seu àmbit territorial d’una instal·lació de tractament, van haver de pagar un cànon addicional de 10 euros per tona en la destinació final dels residus. Al final del 2010, eren dos els municipis en aquesta situació. L’ARC també va realitzar treballs de caracterització de la fracció orgànica procedent de la recollida selectiva dels residus municipals a Catalunya, per tal de fer el seguiment de la seva qualitat. Amb una periodicitat trimestral es va determinar la quantitat i la tipologia de materials impropis de cada circuit de recollida selectiva de la fracció orgànica. L’any 2010, es van efectuar 1.197 caracteritzacions de la FORM. La mitjana ponderada de Catalunya és del 13,6% d’elements impropis en la fracció orgànica, és a dir, per sota del 15%, que és l’objectiu proposat per al 2012.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
221
Paper i cartró i envasos L’ARC va continuar fomentant la recollida selectiva de paper i cartró a les oficines i a les dependències d’empreses, escoles i altres entitats, mitjançant el lliurament gratuït de papereres. Durant el 2010, es van lliurar 20.900 papereres, aproximadament. El 72% corresponen a papereres per a la recollida de paper, i el 28% són papereres d’envasos lleugers. En l’àmbit del foment de la recollida de paper i cartró, l’any 2010 l’ARC va signar un conveni de col·laboració amb l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus (EMSHTR) i el Gremi de Recuperació de Catalunya. L’objectiu del conveni era promoure la col·laboració entre les administracions públiques i les empreses que reciclen i recuperen paper i cartró per fomentar la recollida selectiva d’aquesta fracció, establint un marc estable de comercialització d’aquest material, a més d’una xarxa de punts de descàrrega en tot el territori de Catalunya.
r Instal·lacions per a la gestió dels residus municipals Les infraestructures i les instal·lacions de tractament de residus municipals es desenvolupen segons el Pla territorial sectorial d’infraestructures de gestió de residus municipals de Catalunya. La Taula 6.16 mostra el nombre d’infraestructures i instal·lacions de tractament de residus municipals, que es va incrementar un 21% durant el període 2006-2010. L’any 2010 hi havia un total de 456 instal·lacions en funcionament, de les quals 41 corresponien a tractaments de valorització, 29 de disposició, 27 de transvasament i 359 de deixalleries. A la Figura 6.19 es mostren amb la seva localització comarcal. Taula 6.16 Nombre d’instal·lacions de gestió de residus municipals en funcionament i en construcció. 2006
2007
2008
2009
2010
Evolució 2006-2010
En construcció 2010
Tractament biològic de la FORM
20
20
24
23
23
+3
2
Tractament mecànic biològic de la resta
4
3
3
4
6
+2
1
Triatge
3
3
3
2
1
–2
Triatge d’envasos lleugers
10
10
12
12
11
+1
Incineradores
4
4
4
4
4
0
Dipòsits controlats
29
24
25
25
25
–4
Transvasament
11
15
15
20
21
+10
Transvasament de la FORM
-
-
3
5
6
-
1
Deixalleries
243
259
277
291
308
+65
9
Minideixalleries
15
24
32
35
51
+36
8
Deixalleries mòbils
38
39
57
62
-
-
TOTAL
377
401
455
483
456
+79
Instal·lacions en funcionament
Valorització
Disposició
21
Font: Memòries de l’Agència de Residus de Catalunya. Agència de Residus de Catalunya, 2008, 2009, 2010a, 2011 i 2012.
A part de les instal·lacions en funcionament, l’any 2010 s’estaven construint un total de 21 noves instal·lacions, que corresponen a tres instal·lacions de valorització, una de transvasament de la FORM, nou deixalleries i vuit minideixalleries.
222
Figura 6.19 Instal路lacions en funcionament i en construcci贸 per a la gesti贸 de residus municipals a Catalunya. 2006 i 2010. Font: Ag猫ncia de Residus de Catalunya
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
223
b) Residus industrials Els residus industrials, per la seva importància quantitativa i les seves característiques, disposen d’un programa de gestió i d’un model de gestió específics. Aquest programa es fonamenta en instruments legals com ara els catàlegs de residus i el manual de gestió i té com a protagonistes les figures del productor, del transportista i del gestor de residus.
r Programa de gestió dels residus industrials L’any 2010 es va publicar el Decret 88/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el Programa de gestió de residus industrials de Catalunya (PROGRIC) i es modifica el Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus, modificació que porta a la implantació d’una declaració anual de residus industrials per gestors de residus. El PROGRIC 2007-2012 és la tercera etapa de la planificació dels residus industrials a Catalunya, iniciada el 1994 amb el Programa de gestió de residus especials de Catalunya i seguida amb el Programa de gestió de residus industrials de Catalunya 2001-2006. El nou PROGRIC preveu, d’una banda, un ampli ventall d’actuacions per a la minimització, la valorització, el reciclatge i el tractament dels residus industrials, i també fa èmfasi en la territorialització de la gestió. D’altra banda, preveu millorar els sistemes de selecció i recuperació de materials, promoure canvis en els processos productius de les empreses perquè generin menys residus i avançar cap a un desenvolupament econòmic desacoblat de la generació de residus. El Programa estableix com a eixos verticals d’actuació la minimització, la valorització, la disposició del rebuig i la protecció del sòl. Defineix els objectius generals i quantitatius següents: Objectius generals Minimitzar la generació de residus industrials i reduir-ne la perillositat. Augmentar quantitativament i qualitativament la valorització dels residus. Potenciar l’autosuficiència territorial, minimitzant les necessitats de transport. Promoure la recerca aplicada en matèria de valorització de residus. Reduir les fraccions destinades a disposició del rebuig. Millorar la separació en origen dels residus assimilables a urbans. Afavorir la participació i la col·laboració de tots els agents implicats. Incorporar instruments que flexibilitzin la gestió dels residus industrials i facilitin la millora de la gestió. Analitzar alternatives per simplificar el model de gestió de residus i facilitar-ne l’ús potenciant tecnologies informàtiques. Millorar la qualitat, la representativitat i la robustesa de les dades de generació i gestió disponibles, adaptant-les a les noves normatives europees sobre estadística. Desenvolupar una estratègia per a la recuperació dels sòls contaminats. Promoure la implantació d’incentius econòmics favorables a la millora de la gestió dels residus industrials. Objectius quantitatius Fan referència a tres eixos d’actuació: minimització, valorització i disposició del rebuig. La Taula 6.17 mostra els objectius que fixa el PROGRIC per al 2012 i els resultats assolits durant el període 20062010. L’any 2010 ja es complien alguns d’aquests objectius com ara la valorització material, mentre que d’altres encara necessitaven millorar. Taula 6.17 Assoliment dels objectius del PROGRIC. 2006-2010. Indicador Valorització
Disposició del rebuig
2006
2007
2008
2009
2010
Objectiu 2012 77%
Valorització material
71%
72%
73%
78%
77%
Valorització energètica
1%
1%
1%
1%
1%
5%
Dipòsit controlat
21%
21%
19%
16%
16%
12%
Fisicoquímic
4%
4%
3%
3%
3%
5%
Incineració
2%
2%
2%
2%
2%
1%
Font: Agència de Residus de Catalunya.
Per assolir aquests objectius generals i quantitatius, el PROGRIC preveu instruments transversals com ara la comunicació, la sensibilització, la participació i la formació, la tecnologia i la recerca, i la inversió i el finançament.
224 r Model de gestió En el model de gestió de residus industrials a Catalunya hi ha implicats els agents següents: Productor de residus: qualsevol persona, física o jurídica, l’activitat de la qual produeixi residus. Les empreses gestores de residus també es consideren productors. Productor/posseïdor de residus: s’entén per posseïdor de residus el productor dels residus o la persona física o jurídica que els tingui en possessió. Gestor de residus: el gestor de residus és aquella persona, física o jurídica, que porta a terme activitats d’emmagatzematge, valorització, tractament o disposició del rebuig de residus, ja siguin propis o de tercers. Ha de garantir que les operacions de gestió es duen a terme sense posar en perill la salut de les persones, sense emprar procediments ni mètodes que perjudiquin el medi ambient i sense atemptar contra el paisatge ni contra els espais i els elements especialment protegits. L’any 2010, a Catalunya hi havia 812 gestors de residus, un 21% més que el 2006, segons mostra la Figura 6.20.
Evolució del nombre de gestors de residus. 2002-2010 1000 800 600 400
522
566
585
604
2003
2004
2005
639
670
711
757
812
Font: Agència de Residus de Catalunya.
200 0
2002
Figura 6.20 Evolució del nombre de gestors de residus a Catalunya. 2002-2010.
2006
2007
2008
2009
2010
Transportistes de residus: persones físiques o jurídiques que duen a terme operacions de recollida i transport de residus industrials dins de Catalunya. D’altra banda, el model de gestió de residus industrials es fonamenta en els instruments de gestió següents: El Registre de productors de residus industrials, el Registre de gestors de Catalunya i el Registre de transportistes: recullen les dades de totes les empreses autoritzades per portar a terme les diferents activitats (producció, tractament i transport) relacionades amb la gestió de residus. El catàleg de residus: des del 2002, el Catàleg europeu de residus (CER) és el document de referència vigent per a la codificació i la classificació dels residus industrials. Els procediments de gestió: el Manual de gestió de residus industrials és una interpretació dels procediments de gestió establerts pel Decret 93/1999, i té l’objectiu de facilitar-ne l’aplicació. El control de la gestió: es fonamenta en la documentació necessària per acreditar una gestió correcta dels residus. La declaració anual de residus (DARI): és l’acreditació documental relativa a les dades de generació de cada centre productor de residus industrials. A la DARI el productor hi ha de fer constar: Les quantitats referents a matèries primeres i productes auxiliars utilitzats durant l’exercici. La descripció dels processos productius. Les quantitats, la tipologia i els tipus de gestió interna i externa que ha patit cadascun dels residus que ha generat l’empresa durant l’exercici. En el cas de la gestió externa, ha de fer constar el nom del gestor i del transportista del residu. La quantitat de residus que es gestionen via subproducte i el nom de l’empresa receptora del subproducte. La quantitat de residus que l’empresa té emmagatzemats. A Catalunya, totes les activitats industrials estan obligades a inscriure’s en el Registre de productors de residus industrials. En aquest registre es recullen les dades d’identificació dels productors de residus industrials de Catalunya i s’identifica el tipus d’activitat que duu a terme cada productor.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
225
La Figura 6.21 mostra l’evolució del nombre d’empreses inscrites en el Registre de productors de residus industrials. Els primers anys indiquen una tendència clarament creixent, associada a la incorporació progressiva de les empreses a aquest nou registre. Entre el 2001 i el 2007, s’observa una certa estabilització. En canvi, a partir d’aquest any, el nombre d’empreses disminueix, probablement a causa de l’efecte de la crisi econòmica en el teixit industrial de Catalunya. En el període 2006-2010, el nombre d’empreses inscrites es va reduir en un 15%.
Figura 6.21 Empreses inscrites en el Registre de productors de residus industrials. 1994-2010. Font: Agència de Residus de Catalunya.
A més a més, els productors industrials que generen més de 10 t de residus perillosos anuals han de presentar la DARI. El nombre de productors que van formalitzar la declaració anual de residus industrials el 2006 va ser de 16.971, mentre que el 2010 va ser de 16.152, un 5% menys (Taula 6.18).
Taula 6.18 Evolució del nombre de declaracions anuals de residus industrials. 2006-2010. Any
2006
2007
2008
2009
2010
DARI presentades
16.971
17.011
16.749
16.385
16.152
Font: Agència de Residus de Catalunya.
r Instal·lacions per a la gestió dels residus industrials El nombre d’instal·lacions de tractament dels residus industrials a Catalunya es va incrementar un 22% durant el període 2006-2010, tal com es mostra a la Taula 6.19. L’any 2010, a Catalunya hi havia un total de 764 instal·lacions per a la gestió dels residus industrials en funcionament. En aquests anys, les plantes de valorització, els centres de recollida i transferència i les plantes de compostatge són els que s’han incrementat en més mesura. A la Figura 6.22 es mostren amb la seva localització comarcal.
Taula 6.19 Nombre d’instal·lacions de gestió de residus industrials en funcionament. Instal·lacions en funcionament
Valorització
Disposició Tractament
2006
2007
2008
2009
2010
Evolució 2006-2010
Aplicació agrícola
21
23
20
22
20
–1
Compostatge
23
26
28
33
36
+13
Digestió anaeròbia
-
-
-
3
7
-
Valoritzadors
500
510
543
572
592
+92
Dipòsit controlat
18
19
20
10
22
+4
Incineradora
10
11
11
7
13
+3
Fisicoquímic
4
6
4
4
4
+0
Tractament de residus
13
14
17
16
17
+4
Centres de recollida i transferència
37
40
42
48
53
+16
TOTAL
626
649
685
715
764
+138
Font: Memòries de l’Agència de Residus de Catalunya. Agència de Residus de Catalunya, 2008, 2009, 2010a, 2011 i 2012.
226
Figura 6.22 Instal路lacions en funcionament i en construcci贸 per a la gesti贸 de residus industrials a Catalunya. 2006 i 2010. Font: Ag猫ncia de Residus de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
227
c) Residus de la construcció El volum de residus de la construcció generats a Catalunya és important i té un gran potencial de reutilització i reciclatge. Per la seva rellevància quantitativa, aquests residus disposen d’un programa de gestió i d’un model de gestió específics que, superant una etapa de consolidació en la qual es pretenia aconseguir una gestió finalista correcta, s’orienten a la prevenció, al reciclatge i a l’impuls dels mercats per a materials reciclats.
r Programa de gestió dels residus de la construcció L’any 2010 es va aprovar el Programa de gestió de residus de la construcció de Catalunya (PROGROC) mitjançant el Decret 89/2010, de 29 de juny. El PROGROC regula la producció i la gestió dels residus de la construcció i la demolició (RCD), i el cànon sobre la deposició controlada d’aquests residus. Els seus objectius són potenciar el reciclatge de materials i la reutilització de terres i introduir l’exigència de la gestió ambiental i de qualitat en origen a l’obra, amb la promoció de la segregació d’aquests residus, així com amb la millora del control per fer-ne una gestió adequada. Alhora, defineix el desplegament de les infraestructures de gestió, especialment pel que fa a les plantes de valorització de runes. El PROGROC estableix els set eixos d’actuació següents: Prevenció Valorització i disposició controlada Implantació del model de gestió Desenvolupament d’infraestructures Recerca, desenvolupament i innovació tecnològica Control i seguiment Formació, sensibilització i educació El PROGROC defineix els objectius quantitatius següents per assolir l’any 2012 (Taula 6.20). Amb relació a l’assoliment dels objectius de reciclatge, l’any 2010 el 55% dels residus de la construcció es van portar a plantes de reciclatge per a la seva valorització i el 3% a plantes de triatge. Pel que fa a la generació, durant el període 2006-2010 hi va haver una disminució del 46%, deguda a la caiguda del sector de la construcció, per la qual cosa es compleix l’objectiu de reducció establert.
Taula 6.20 Objectius quantitatius del PROGROC 2007-2012.
Model de gestió En el model de gestió dels residus de la construcció i la demolició de Catalunya destaquen els principals agents implicats següents:
Font: PROGROC 2007-2012.
Productor de RCD: persona física o jurídica titular de la llicència urbanística en una obra de construcció o demolició. A les obres que no requereixin llicència urbanística, té la consideració de productor el titular del bé immoble objecte de la intervenció. També es considera productor la persona que efectuï operacions de tractament, de mescla o d’altre tipus, que ocasionin un canvi de naturalesa o de composició dels residus i l’importador o adquirent a qualsevol Estat membre de la Unió Europea de RCD. Posseïdor de RCD: persona física o jurídica que tingui al seu poder els residus de la construcció i la demolició i que no tingui la condició de gestor de residus. També la persona que executi l’obra de construcció o demolició, com ara el constructor, els subcontractistes o els treballadors autònoms. En tot cas, no tenen la consideració de posseïdors els treballadors per compte aliè. Les obligacions genèriques que el PROGROC recull quant al posseïdor de residus al·ludeixen principalment al responsable de l’execució de l’obra. Gestor de RCD: qualsevol gestor autoritzat inscrit al Registre de gestors de l’Agència de Residus de Catalunya i amb autorització per al tractament d’aquests residus.
228 En el procés de gestió dels RCD, destaca la separació dels residus en origen com a via per garantir una gestió que permeti la valorització dels materials. Els residus especials són tractats directament per gestors autoritzats, a fi de reduir-ne o eliminar-ne la toxicitat. Els residus no especials s’adrecen també a gestors autoritzats i, eventualment, poden ser emmagatzemats i seleccionats en plantes de transferència o plantes de selecció i transferència. Finalment, els residus inerts, a banda de poder ser reciclats per ser reutilitzats a la mateixa obra mitjançant la instauració de plantes mòbils, també es poden reciclar en planta de reciclatge o bé es poden destinar a dipòsit controlat.
Instal·lacions per a la gestió dels residus de la construcció i la demolició Les instal·lacions de gestió dels residus de la construcció i la demolició es van incrementar un 68% durant el període 2006-2010. L’any 2010 hi havia un total de 104 instal·lacions per a la gestió dels residus de la construcció en funcionament, de les quals 41 eren instal·lacions de valorització, 51, de disposició, i dotze, plantes de transvasaments (Taula 6.21). A la Figura 6.23 es mostren amb la seva localització comarcal. Taula 6.21 Nombre d’instal·lacions de gestió de residus de la construcció i la demolició en funcionament. 2006
2007
2008
2009
2010
Evolució 2006-2010
Valorització
Instal·lacions en funcionament Plantes de reciclatge
13
17
19
23
33
+20
Plantes de triatge
-
1
3
5
8
+8
Disposició
Dipòsits controlats
41
47
43
47
51
+10
Transvasament
8
11
11
11
12
+4
TOTAL
62
76
76
86
104
+42
Font: Memòries de l’Agència de Residus de Catalunya. Agència de Residus de Catalunya, 2008, 2009, 2010a, 2011 i 2012.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
229
Figura 6.23 Instal·lacions en funcionament i en construcció per a la gestió de runes i altres residus de la construcció a Catalunya. 2006 i 2010. Font: Agència de Residus de Catalunya.
d) Altres residus específics r Llots de depuradora En el procés de depuració de les aigües residuals es genera aigua depurada i els biosòlids. Els biosòlids, o fangs de depuració, són residus orgànics formats per les matèries que s’han separat de l’aigua com a conseqüència dels processos fisicoquímics i biològics de tractament de depuració. L’elaboració i aprovació del Programa de tractament i gestió dels fangs generats en els processos de depuració d’aigües residuals urbanes de Catalunya s’emmarca en el conjunt d’actuacions que porta a terme l’Agència Catalana de l’Aigua dins del Pla de sanejament de les aigües residuals urbanes de Catalunya 2005. L’objectiu del Programa de fangs és l’optimització de la gestió dels llots de depuració d’aigües residuals urbanes. Inclou un conjunt de 29 actuacions en diferents plantes depuradores, de les quals dinou són digestions de fangs, quatre són ampliacions d’assecatges tèrmics, dues són ampliacions de compostatges i quatre són nous compostatges. L’objectiu és assolir una disposició del 70% per a valorització agrícola i un 30% per a valorització energètica. Al capítol 3 («Aigua») es desenvolupa amb més detall el contingut d’aquest instrument de resposta.
r Dejeccions ramaderes La necessitat d’assegurar una gestió correcta de les dejeccions ramaderes i, en general, dels fertilitzants nitrogenats per evitar la contaminació de les aigües per nitrats va portar a desenvolupar nombroses disposicions legals, la darrera de les quals va ser el Decret 136/2009. Aquest decret regula els procediments per garantir la gestió correcta de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats a Catalunya.
230 El Decret obliga les explotacions ramaderes a disposar i aplicar un Pla de gestió de les dejeccions ramaderes per tal d’acreditar-ne la gestió correcta. Les explotacions ramaderes han de disposar també d’un Llibre de gestió de les dejeccions ramaderes, que ha d’estar a la disposició de les administracions competents. Les dejeccions ramaderes se sotmeten a tractaments per adequar la qualitat i la quantitat a la demanda de matèria orgànica i dels elements de fertilitat. No hi ha cap tractament que elimini o faci desaparèixer completament els purins o els fems. Els únics components eliminables, mitjançant la seva transformació en compostos gasosos innocus per al medi ambient, són part de la matèria orgànica i part del nitrogen. Tota la resta només es pot separar o concentrar. Entre els anys 2007 i 2009 es va desenvolupar el Pla de biodigestió de purins de Catalunya. L’objectiu del Pla és reduir les emissions de metà procedents dels purins i incentivar el desenvolupament de plantes de biodigestió anaeròbia de purins a Catalunya a escala individual de granja i a escala col·lectiva. S’emmarca dins de les actuacions previstes per a la reducció de les emissions difuses del sector de l’agricultura i la ramaderia que es troben incloses en el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. A les instal·lacions de biodigestió, que comprenen la gestió de purins per mitjà d’un procés de digestió anaeròbia per a l’obtenció de biogàs, s’obté un residu o producte digerit que cal gestionar adequadament. La gestió d’aquest producte digerit es pot dur a terme mitjançant l’aplicació agrària directa o mitjançant posttractaments, com ara la separació de fases sòlida i líquida, les instal·lacions de compostatge, els processos de nitrificació-desnitrificació, etc. L’any 2010, a Catalunya hi havia un total de 35 instal·lacions en funcionament per a la gestió dels excedents de les dejeccions ramaderes, tal com es mostra a la Taula 6.22. Al capítol 3 («Aigua») es recull més informació sobre aquest aspecte i la seva incidència en la qualitat de les aigües. Taula 6.22 Nombre d’instal·lacions de gestió de dejeccions ramaderes en funcionament. 2006-2010. Instal·lacions en funcionament
Valorització
2006
2007
2008
2009
2010
Bassa de purins col·lectives
10
10
10
-
-
Tractament de purins
5
6
6
7
8
Compostatge de fems
20
21
22
24
26
Transvasament
-
-
1
1
1
TOTAL
35
37
39
32
35
Font: Memòries de l’Agència de Residus de Catalunya. Agència de Residus de Catalunya, 2008, 2009, 2010a, 2011 i 2012.
e) Sòls contaminats La Llei estatal 10/1998, de residus, va establir la necessitat d’un desenvolupament normatiu estatal que permetés a les comunitats autònomes el desenvolupament d’instruments legislatius i tècnics per a la identificació i la gestió correctes dels sòls contaminats. Aquest desenvolupament normatiu es va concretar en la publicació del Reial decret 9/2005, de 14 de gener, pel qual s’estableix la relació d’activitats potencialment contaminants del sòl i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats. El Reial decret regula la transferència d’un seguit de tasques i responsabilitats a les comunitats autònomes, atès que estableix que aquestes comunitats autònomes són les responsables del desenvolupament d’una sèrie d’actuacions i instruments tècnics i de la regulació específica en la matèria. En aquest context, el PROGRIC 2007-2012 inclou un subprograma de protecció del sòl on es consideren les línies d’actuació en matèria de protecció enfront de la contaminació de sòl. Les principals actuacions previstes són les següents: Aprovar un marc normatiu català que estableixi una regulació en la prevenció, el control i la recuperació de la contaminació del sòl en el nostre territori. Desenvolupar instruments tècnics que facilitin el procés d’anàlisi. Fomentar la prevenció de la contaminació del sòl. Fomentar les millors tècniques disponibles (MTD) per al tractament i la gestió dels sòls contaminats. Definir mecanismes de finançament en investigació i sanejament. Promocionar projectes de R+D+I. Fomentar la instal·lació de plantes de tractament.
r Model de gestió d’un sòl contaminat Quan se sospita d’una contaminació del sòl, l’acció principal és determinar i conèixer amb precisió l’abast i la gravetat d’aquesta contaminació. Així, doncs, cal iniciar un seguit d’actuacions d’investigació que permetin caracteritzar i determinar aquesta contaminació i, també, definir l’abast i les tasques de recuperació necessàries basant-se en el risc que comporta.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
231
El procés de gestió dels sòls contaminats a Catalunya consta de quatre fases que segueixen la definició i la nomenclatura que ha establert l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA): 1a fase. Reconeixement preliminar Consisteix en la recopilació de la informació que permeti valorar la possibilitat que s’hagin produït o es produeixin contaminacions significatives al sòl on s’ha portat a terme una activitat. La documentació presentada i l’avaluació del contingut informatiu per part de l’Administració ha de permetre determinar si s’han produït o es produeixen contaminacions significatives en el sòl relacionades amb una activitat potencialment contaminant del sòl o amb altres orígens. En cas que es tracti d’un emplaçament on s’ha dut a terme una activitat potencialment contaminant del sòl, es realitza un informe preliminar de situació, que recull la informació rellevant per valorar la possibilitat que es produeixin o s’hagin produït contaminacions significatives del sòl on s’emplaça o s’ha emplaçat l’activitat. A partir d’aquest informe es determina la necessitat de realitzar estudis detallats. Per a la resta d’emplaçaments, la documentació correspon a la informació explicativa dels fets ocorreguts, que permeti avaluar la sospita de l’existència d’indicis de contaminació. 2a fase. Avaluació preliminar L’existència d’indicis de contaminació comporta fer l’informe d’avaluació preliminar. S’ha de fer una primera aproximació real a la magnitud de la problemàtica, definir l’origen i la naturalesa del focus de contaminació, els vectors de transferència i els subjectes que s’han de protegir, i definir si calen actuacions d’emergència. Aquesta fase comporta la realització de mostreigs de sòls, sediments, residus o aigües. Els resultats s’han d’avaluar i interpretar atenent l’objecte de protecció i l’ús del sòl o els organismes per protegir. 3a fase. Avaluació detallada Consisteix en la realització de l’informe d’avaluació detallada, que ha de permetre caracteritzar amb precisió els focus de contaminació, delimitar l’abast de la contaminació, determinar si el risc és acceptable o inacceptable i, en aquest segon cas, passar a la fase de recuperació del sòl. 4a fase. Recuperació La consideració d’un sòl com a contaminat comporta l’obligació de desenvolupar les actuacions de recuperació ambiental de l’emplaçament en tres etapes: La redacció d’un projecte de recuperació, a partir d’una anàlisi de les alternatives de recuperació segons criteris tècnics, econòmics i mediambientals. L’execució d’aquest projecte un cop aprovat. Comporta la necessitat de realitzar un seguiment i control de l’evolució del medi i, en determinats casos, la realització d’una anàlisi de risc residual. La comprovació final de l’efectivitat de les actuacions dutes a terme mitjançant, si escau, la realització d’un monitoratge a mitjà o llarg termini. En cas que els resultats no s’ajustin als valors establerts cal implementar propostes addicionals. A la Figura 6.24 s’indica la fase del procés en què es trobaven els sòls contaminats identificats a Catalunya. Figura 6.24 Classificació dels emplaçaments potencialment contaminats segons l’etapa de gestió en què es troben. 2010. Font: Direcció General de Polítiques Ambientals, 2011.
Actuacions de recuperació de sòls contaminats Les activitats potencialment contaminants del sòl han de presentar un informe preliminar de situació (IPS) així com diferents informes de situació (IS), segons escaigui. Aquesta informació està regulada pel Reial decret 9/2005, pel qual s’estableix la relació d’activitats afectades i determina les informacions que cal aportar.
232 Entre el 2006 i el 2010, a Catalunya s’han presentat 7.963 informes relacionats derivats del Reial decret esmentat. D’altra banda, s’han realitzat actuacions subsidiàries de recerca i recuperació de sòls contaminats i el seguiment de convenis concrets.
6.2.3 Instruments econòmics i fiscals A més dels instruments normatius i de planificació, l’Agència de Residus de Catalunya va posar en marxa un seguit d’instruments econòmics i fiscals per afavorir la gestió adequada de residus. Entre aquests instruments, destaquen els següents:
r Subvencions L’Agència de Residus de Catalunya, d’acord amb els objectius dels programes, té entre les seves finalitats donar suport als ens locals, a les entitats sense ànim de lucre i a les empreses. En aquest sentit, un dels seus eixos són les línies d’ajut per a diferents actuacions, determinades depenent de la disponibilitat pressupostària. Les línies d’ajuts impulsades per l’ARC en el període 2006-2010 van ser: Foment de la recollida selectiva de la FORM Clausura d’abocadors municipals Deixalleries i altres equipaments recollida selectiva Projectes de prevenció de residus municipals Ambientalització de festes Projectes d’inserció social Projectes de minimització de residus industrials Recuperació de sòls contaminats Matèries recuperades i subproductes Foment de la utilització d’àrids reciclats Plans de gestió de residus de la construcció Foment de la recerca del reciclatge dels residus de la construcció Infraestructures per a dejeccions ramaderes Durant el període 2006-2010 s’han atorgat més de 98 milions d’euros en subvencions per a la millora de la gestió de residus, entre les quals destaquen els ajuts al foment de la recollida selectiva de la FORM, la clausura d’abocadors i el foment de la construcció de deixalleries i altres equipaments per a la recollida selectiva (Taula 6.23 i Figura 6.25). Taula 6.23 Convocatòries de subvencions per a la millora de la gestió dels residus i imports (en euros) destinats a aquestes subvencions. 2006
2007
2008
2009
2010
Foment de la recollida selectiva de la FORM
CONVOCATÒRIES
8.502.700
9.000.000
8.500.000
5.249.709
Clausura d’abocadors municipals
4.000.000
4.000.000
4.000.000
2.461.645
Deixalleries i altres equipaments de recollida selectiva
4.000.000
4.000.000
4.000.000
6.176.128
1.500.000
926.419
Projectes de prevenció de residus municipals
Ambientalització de festes
-
500.000
500.000
308.806
Projectes d’inserció social
1.500.000
1.500.000
1.500.000
926.420
Projectes de minimització de residus industrials
4.000.000
4.000.000
2.161.645
Recuperació de sòls contaminats
1.000.000
1.000.000
617.613
Matèries recuperades i subproductes
1.500.000
1.500.000
926.418
Foment de la utilització d’àrids reciclats
-
-
-
986.995
Plans de gestió de residus de la construcció
-
-
-
1.332.443
Foment de la recerca del reciclatge dels residus de la construcció
-
-
-
888.295
Infraestructures per a dejeccions ramaderes TOTAL Font: Agència de Residus de Catalunya.
2.000.000
-
-
-
19.851.100
29.000.000
26.500.000
19.754.803
3.207.733
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
233
Figura 6.25 Evolució de l’import (en euros) destinat a les convocatòries de subvenció de l’Agència Catalana de Residus per a la millora de la gestió de residus. Font: Agència de Residus de Catalunya.
r Cànon de residus municipals En termes de gestió, cal destacar l’aplicació dels cànons sobre la deposició del rebuig dels residus municipals: impostos ecològics regulats per la Llei 8/2008, de 10 de juliol, de finançament de les infraestructures de gestió de residus i dels cànons sobre la deposició del rebuig dels residus. El cànon sobre la disposició de residus municipals va entrar en vigor l’1 de gener de 2004 i s’aplica als residus que es destinen a les instal·lacions de disposició controlada dels residus. El tipus de gravamen general inicialment es va fixar en 10 euros per tona de rebuig i 20 euros per tona a partir de l’1 de gener de 2010 en el cas dels residus procedents dels ens locals que no hagin iniciat el desenvolupament de la recollida selectiva de la fracció orgànica en els termes que preveu la Llei. El cànon sobre la incineració de residus municipals va entrar en vigor l’1 de gener de 2009 i s’aplica als residus que es destinen a instal·lacions d’incineració. El tipus de gravamen general és de 5 euros per tona i de 15 euros per tona a partir de l’1 de gener de 2010 en el cas dels residus procedents dels ens locals que no hagin iniciat el desenvolupament de la recollida selectiva de la fracció orgànica en els termes previstos a la Llei. Els subjectes passius en concepte de contribuents són els ens locals titulars del servei de gestió de residus municipals i, si s’escau, els que tenen competència delegada, i els productors de residus municipals que no són objecte del servei municipal de recollida. La recaptació dels cànons es destina al fons de gestió de residus, adscrit a l’ARC. La recaptació corresponent a l’any 2010 va ser de 26.544.032,70 euros. Els beneficiaris dels fons procedents dels cànons són els ens locals tant municipals com supramunicipals, altres entitats competents i consorcis constituïts per a la prestació de serveis i per dur a terme inversions destinades a la gestió de residus municipals. El retorn del cànon dels residus municipals, en més del 50%, es destina a la recollida i el tractament de la fracció orgànica, cosa que ha estat un element clau en el desenvolupament d’aquesta recollida.
r Cànon de residus de la construcció El cànon sobre la deposició dels residus de la construcció es creà en virtut de la Llei 8/2008, de 10 de juliol, de finançament de les infraestructures de gestió de residus i dels cànons sobre deposició del rebuig dels residus. El cànon es va fixar en 3 euros per tona de residus de la construcció destinats a dipòsit controlat. El cànon està afectat al Fons de gestió de residus, i contribueix al finançament de les actuacions de prevenció i les operacions de valorització i optimització de la gestió dels residus de la construcció i, també, a la recerca d’aplicacions dels materials recuperats.
r Certificats i convenis per desgravacions fiscals El Reial decret 1594/1997, de 17 d’octubre, regula la deducció en l’impost de societats per inversions que desenvolupen les empreses, destinades a protegir el medi ambient. Aquest Decret preveu que l’administració competent emeti els certificats corresponents perquè les empreses es puguin aplicar les desgravacions esmentades. Durant l’any 2010, es van revisar 928 sol·licituds de certificació, 290 de les quals van ser avaluades favorablement i 370 es van trametre a altres organismes perquè no eren competència de l’ARC.
234
6.2.4 Implantació del principi de responsabilitat del productor. Els sistemes integrats de gestió (SIG) i els sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) Les actuals polítiques en matèria de gestió de residus incideixen en la prevenció en origen com la mesura més eficaç per a la reducció dels residus generats per la nostra societat, i tracten d’involucrar tots els agents implicats en la fabricació i la distribució de productes en la tasca de reduir la generació de residus i facilitar el reciclatge. Els últims anys s’han aprovat regulacions específiques per a diferents grups de residus: envasos, pneumàtics fora d’ús, residus d’aparells elèctrics i electrònics, piles i acumuladors, i olis usats. Aquesta sectorització pretén facilitar la recuperació i el reciclatge dels productes al final de vida útil, aplicant el principi de responsabilitat ampliada del productor, és a dir, implicant de manera directa els agents responsables de la posada al mercat d’un producte en la prevenció de generació de residus derivats d’aquest producte. Per a això, la major part d’aquestes noves normes preveien i preveuen la creació de sistemes integrats de gestió de residus (SIG): acords voluntaris entre agents econòmics interessats en un sector, per a la participació conjunta en la implantació de les actuacions i els mecanismes necessaris per a la recollida selectiva, el tractament i la recuperació dels residus generats pels productes del seu sector. D’aquesta manera, els SIG tenen com a objectiu millorar el cicle de vida dels seus productes, des del disseny i la fabricació, la distribució i la comercialització del producte, fins a la recuperació del residu i la seva transformació en una nova matèria primera, gràcies al reciclatge. Una altra alternativa per aplicar el principi de responsabilitat del productor és implantar sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR). Aquest és el cas aplicat per alguns envasos industrials/comercials, on les empreses que comercialitzen els seus productes mitjançant envasos reutilitzables i volen acollir-se a un sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) d’envasos, previst a la Llei 11/1997, d’envasos i residus d’envasos, ho han de comunicar prèviament a l’autoritat competent. Durant el període 2006-2010, els residus que incorporen el principi de responsabilitat del productor van ser: Els envasos. Mitjançant els SIG d’ECOEMBES (per als envasos lleugers), ECOVIDRIO (per als envasos de vidre), SIGFITO (per als envasos de productes fitosanitaris), SIGRE (per als envasos de medicaments) i SDDR per a alguns envasos industrials i comercials. Els residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE). Al llarg del període 2006-2010 es van autoritzar nou SIG, que gestionen diferents tipus de categories de residus d’aparells elèctrics i electrònics: AMBILAMP, ECOASIMELEC, ECOFIMÁTICA, ECOLEC, ECOLUM, ECO-RAEE’S, ECOTIC, ERP i TRAGAMÓVIL. Els pneumàtics fora d’ús. Gestionats per mitjà dels SIG SIGNUS ECOVALOR, SL i TRATAMIENTO DE NEUMÁTICOS USADOS, SL (TNU). Els olis minerals usats. Gestionats mitjançant els SIG SISTEMA INTEGRADO DE GESTIÓN DE ACEITES USADOS, SL (SIGAUS) i SISTEMA INTEGRADO DE GESTIÓN DE PRODUCTORES INDEPENDIENTES, SL (SIGPI). Les piles i els acumuladors. Els SIG autoritzats per a la recollida i la gestió d’aquests residus van ser EUROPEAN RECYCLING PLATFORM i la FUNDACIÓN ECOPILAS.
6.2.5 Informació, comunicació i participació Les diferents unitats de l’Agència de Residus de Catalunya treballen, entre altres funcions, en la promoció, el coneixement i la difusió dels diferents camps d’actuació dels residus. D’aquesta manera es consoliden les accions d’informació, comunicació i participació. Algunes de les activitats dutes a terme en el període 2006-2010 van ser: Informació. L’ARC va facilitar la informació i l’assistència, amb relació a la temàtica de residus, a empreses, administracions i particulars, sobre tràmits, normativa i gestió de residus. La tasca d’elaboració d’informació va incloure la recopilació de les dades i les estadístiques de gestió de residus municipals, industrials i de la construcció; estadística de gestors per a la planificació; la gestió tècnica, i el seguiment de programes i de normativa sobre residus amb l’objectiu de facilitar les dades per a la planificació i la gestió dels residus de Catalunya. Comunicació. L’actuació comunicativa de l’ARC es portà a terme per mitjà d’accions de caràcter divers: materials informatius i divulgatius, cursos i seminaris, campanyes, exposicions o activitats lúdiques i participatives. L’ARC també va donar suport a les iniciatives institucionals o ciutadanes d’arreu del territori que tenien com a repte avançar en el tractament sostenible dels residus.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
235
Les campanyes de residus que cal destacar en aquest període són: D’aquí a aquí (2006). Va ser la primera campanya institucional per al foment de la recollida selectiva de la matèria orgànica. Mostrava el cicle de vida de la matèria orgànica (Figura 6.26). Aquí reciclem (2007-2008) (Figura 6.27). Amb els missatges i les característiques següents: Situació real a casa, no al carrer (cuina petita), no hi ha excuses. Orgull de reciclar, entusiasme que contagia. Primera campanya amb blog interactiu. Segona fase: es nodreix de les experiències de la gent. Vídeo, bus i doble pàgina d’agraïment a l’esforç fet fins al moment, amb materials reals del blog.
Figura 6.26 Imatge de la campanya D’aquí a aquí. Font: Agència de Residus de
Aquí reduïm (2008) (Figura 6.28). Amb els missatges i les característiques següents: Es fa un pas més: un cop s’ha avançat en el coneixement de quin residu va a cada contenidor es duu a terme la primera campanya només de prevenció. S’aprofita l’èxit de la campanya Aquí reciclem, que se centra en un nou personatge que representa la veïna de l’anterior campanya. Té un to educatiu. Dóna consells pràctics de com es poden reduir residus: carmanyola, cabàs, carret d’anar a comprar, etc.
Figura 6.27 Imatge de la campanya Aquí reciclem. Font: Agència de Residus de Catalunya.
La revolució dels petits gestos ha començat (2009) (Figura 6.29). Amb els missatges i les característiques següents: És una campanya paraigua de la Generalitat, junt amb altres missatges institucionals: aigua, incendis, trànsit, etc. Torna a insistir en els contenidors i els seus colors. La importància del petit gest, de l’actitud de cadascú per contribuir a reciclar més i millor. Per primer cop es parla dels beneficis concrets de reciclar: aprofitament energètic de la fracció orgànica.
La revolució dels petits gestos continua. Quins són els vostres? (2010) (Figura 6.30). Amb els missatges i les característiques següents: Continuació de l’anterior campanya institucional. Dos conceptes junts: foment de la participació per generar menys residus i reciclar més i millor. Finançada pels sistemes integrats: Ecoembes, Ecovidrio i RAEES. Optimitzar recursos: per primera vegada la campanya inclou totes les fraccions. Bus itinerant Bus del Reciclatge.
Figura 6.28 Imatge de la campanya Aquí reduïm. Font: Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.29 Imatge de la campanya La revolució dels petits gestos ha començat. Font: Agència de Residus de Catalunya.
Figura 6.30 Imatge de la campanya La revolució dels petits gestos continua. Quins són els vostres? Font: Agència de Residus de Catalunya.
236
6.3
Indicadors
Indicador 6.3.1 Evolució de la generació de residus municipals a Catalunya Tipus
Pressió
Unitats
Milers de tones i kg/ hab./dia
Definició
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució
Apartat on es presenta
6.1.1
Pes dels residus municipals (paper, cartró i productes de paper, plàstics, vidres, metalls, menjar i residus de jardí i tèxtils) generats anualment a Catalunya, en valor absolut (tones) i relativitzat a kg/habitant/dia
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Generació total (milers de tones)
3.584
3.721
3.943
4.131
4.196
4.269
4.307
4.275
4.199
4.190
Generació per habitant i dia (kg/hab./dia)
1,61
1,61
1,61
1,66
1,64
1,64
1,64
1,59
1,54
1,53
Font: Agència de Residus de Catalunya.
Evolució de la generació de residus municipals a Catalunya. 2001-2010 Milers de tones
kg/hab./dia
4.500
1,70 1,65
4.000
1,60 3.500 1,55 3.000 2.500
1,50
2001
2002
2003
2004
Generació residus municipals
2005
2006
2007
2008
2009
Generació per habitant
2010
1,45
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
237
Indicador 6.3.2 Evolució de la recollida selectiva dels residus municipals a Catalunya Tipus
Pressió
Unitats
Milers de tones i percentatge
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Augment del percentatge de la recollida selectiva
Tendència 2006-2010
Augment del percentatge de la recollida selectiva
Apartat on es presenta
6.1.1
Fracció (milers de tones)
Definició
Pes dels residus recollits mitjançant recollida selectiva, separadament per fraccions i percentatge sobre la generació de residus total
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Matèria orgànica
36
106
150
178
215
256
302
316
341
410
Poda i jardineria
30
36
44
49
60
67
65
87
99
107
Paper i cartró
240
251
271
336
402
420
409
411
428
454
Vidre
80
119
131
144
161
183
202
204
192
186
Envasos lleugers
30
38
58
61
72
95
104
116
128
136
Residus voluminosos i fusta
96
103
109
130
143
162
177
132
209
200
Piles
0,5
0,5
0,5
0,5
0,5
0,5
0,6
0,6
0,6
0,5
Medicaments
0,3
0,3
0,3
0,4
0,4
0,5
0,5
0,6
0,7
0,7
-
0,7
3,3
4,4
4,9
5,9
6,5
8,0
8,4
8,9
89
82
124
147
161
174
184
196
170
196
Tèxtil Altres residus deixalleries Recollida selectiva total
604
736
893
1.050
1.220
1.364
1.451
1.471
1.576
1.699
Generació de residus total
3.584
3.721
3.943
4.131
4.196
4.269
4.307
4.275
4.199
4.190
Percentatge de recollida selectiva
17%
20%
23%
25%
29%
32%
34%
34%
38%
41%
Evolució de la recollida selectiva de residus municipals. 2001-2010 1.800 1.600
17% 20%
23%
25% 29%
32%
34%
34% 38%
41% Altres
1.400
Envasos lleugers
1.200
Vidre
1.000 800
Paper i cartró
600
Poda i jardineria
400
Matèria orgànica
200 0
2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
238
Indicador 6.3.3 Evolució del nombre de municipis amb recollida de FORM a Catalunya Tipus
Pressió
Unitats
Nombre de municipis i milers de tones
Definició
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
6.1.1
Nombre de municipis que fan recollida de FORM (fracció orgànica dels residus municipals) i tones de fracció orgànica recollides anualment
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Nombre de municipis
85
115
127
177
257
336
403
442
529
625
Recollida de FORM (milers de tones)
36
106
150
178
215
256
302
316
341
410
Indicador 6.3.4 Destí final dels residus municipals Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Milers de tones
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Augment de la recollida selectiva i TMB i disminució del dipòsit controlat i la incineració
Tendència 2006-2010
Augment de la recollida selectiva i TMB i disminució del dipòsit controlat i la incineració
Apartat on es presenta
6.1.1
Pes anual dels residus municipals segons la destinació, classificat en recollida selectiva, TMB, dipòsit controlat i incineració
Destinació final (milers de tones)
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Recollida selectiva
1.050
1.220
1.364
1.451
1.471
1.576
1.699
TMB
209
195
138
363
412
348
533
Dipòsit controlat
2.154
2.103
2.111
1.925
1.844
1.645
1.454
Incineració
717
678
656
567
548
630
505
Generació total
4.131
4.196
4.269
4.307
4.275
4.199
4.190
Destinació final dels residus municipals. 2004-2010 5.000 4.000 3.000 Milers de tones
2.000 1.000 0
2004 Incineració
2005
2006
2007
Dipòsit controlat
2008 TMB
2009
2010
Recollida selectiva
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Indicador 6.3.5 Evolució de la generació de residus industrials a Catalunya Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Milers de tones
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució dels especials, i dels no especials, a partir del 2007
Apartat on es presenta
6.1.2
Pes dels residus industrials generats anualment a Catalunya, desagregats en especials i no especials
Tipus de residu (milers de tones)
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Especials
465
462
473
552
729
658
643
452
467
No especials
3.780
3.857
3.888
4.262
4.620
4.769
4.444
3.624
3.661
Total
4.245
4.319
4.361
4.815
5.348
5.427
5.087
4.076
4.128
Evolució de la generació de residus industrials . 2002-2010. 6.000 5.000 4.000 Milers de 3.000 tones 2.000
No especials Especials
1.000 0
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Indicador 6.3.6 Evolució de la gestió dels residus industrials a Catalunya Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Milers de tones
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Increment de la proporció de residus valoritzats
Tendència 2006-2010
Increment de la proporció de residus valoritzats
Apartat on es presenta
6.1.2
Pes dels residus industrials gestionats anualment a Catalunya segons el procés de gestió
Gestió dels residus industrials (milers de tones)
2006
2007
2008
2009
2010
Valorització material
3.777
3.918
3.727
3.184
3.190
Valorització energètica
52
36
56
41
38
Fisicoquímic, biològic, depuradora
207
195
173
115
127
1.147
1.119
950
637
671
Incineració
101
109
117
71
74
Altres
63
51
64
29
26
Total
5.348
5.427
5.087
4.076
4.128
Disposició controlada
239
240
Indicador 6.3.7 Gestió dels residus de la construcció i la demolició a Catalunya Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Milers de tones
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Increment de la proporció de residus reciclats
Tendència 2006-2010
Increment de la proporció de residus reciclats
Apartat on es presenta
6.1.3
Pes dels residus de la construcció i la demolició gestionats anualment a Catalunya segons el procés de gestió
Gestió dels residus de la construcció i la demolició (milers de tones)
2006
2007
2008
2009
2010
Plantes de reciclatge
1.623
1.800
1.336
2.021
1.923
-
165
43
69
108
Valorització
Plantes de triatge
Disposició
Dipòsit controlat de runes
Producció total Plantes de transvasament
9.338
8.858
6.073
2.624
1.496
10.961
10.822
7.451
4.714
3.527
259
298
386
366
289
Gestió dels residus de la construcció i la demolició 12.000 10.000 8.000 Milers de tones
6.000 4.000 2.000 0
2006 Plantes de triatge
2007
2008
Plantes de reciclatge
2009
2010
Dipòsit controlat de runes
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
241
Indicador 6.3.8 Evolució de la gestió dels llots de depuradora a Catalunya Tipus:
Pressió
Unitats
Milers de tones
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ARC
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Irregular
Apartat on es presenta
6.1.4
Gestió dels llots de depuradora (milers de tones)
Definició Pes dels llots de depuradora gestionats anualment a Catalunya segons el procés de gestió
2006
2007
2008
2009
2010
Valorització energètica
4,6
5,2
8,5
4,4
1,1
Valorització material
349
329
312
308
308
Fisicoquímic, biològic, depuradora
124
153
160
186
185
Disposició controlada
76
67
46
41
39
Incineració
0,2
6,5
2,6
0,1
0,1
Altres
3,3
5,4
4,3
3,0
2,0
Producció total
557
567
534
543
536
Evolució de la gestió dels llots de depuradora 600 Altres 500 Incineració 400 Disposició controlada 300
Fisicoquímic-biològicdepuradora
200
Valorització material
100 Milers de tones
0
Valorització energètica 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
242
6.4
Documentació i fonts consultades
AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA i DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA I PESCA. 2004. Guia dels tractaments de les dejeccions ramaderes. Departament de Medi Ambient i Habitatge i Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2008. Informe anual 2007. Agència de Residus de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2009. Informe anual 2008. Agència de Residus de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2010a. Informe anual 2009. Agència de Residus de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2010b. Programa de gestió de residus municipals a Catalunya. PROGREMIC. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2010c. Programa de gestió de residus industrials a Catalunya. PROGRIC. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2010d. Programa de gestió de residus de la construcció a Catalunya. PROGROC. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2011. Memòria 2010. Agència de Residus de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. 2012. Memòria 2011. Agència de Residus de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTIQUES AMBIENTALS. 2011. Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTIQUES AMBIENTALS. 2012. Medi ambient a Catalunya. Informe 2011. Esborrany. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. SECRETARIA GENERAL DEL DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE. 2007. Medi ambient a Catalunya. Informe 2007. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.
Pàgines web consultades Agència de residus de Catalunya www.gencat.cat/arc
PROGREMIC http://www.progremic.cat
Informe sobre lâ&#x20AC;&#x2122;estat del medi ambient a Catalunya
243
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
7. Energia
245
- Energy - Energía
Resum L’activitat de les societats humanes està estretament relacionada amb l’ús de l’energia. En concret a Catalunya, el model de desenvolupament es basa en un elevat consum d’energia. Aquesta energia és utilitzada en els sectors productius —a l’agricultura i la ramaderia, a la indústria, a la construcció i als serveis—, en un sector transports que ha experimentat un creixement molt significatiu de la mà de la globalització i de l’evolució en l’estil de vida de ciutadans i ciutadanes i en un sector domèstic que també presenta aquesta evolució. L’energia utilitzada prové majoritàriament de l’aprofitament dels combustibles fòssils i de l’energia nuclear, cosa que comporta repercussions a diversos nivells. D’una banda, implica una gran dependència energètica dels països productors, que es troba afectada per la disminució progressiva de les reserves energètiques i el consegüent increment de preus. D’altra banda, implica un important impacte ambiental i social, associat al canvi climàtic, als riscos ambientals i a la importància geopolítica del control del mercat de l’energia. A Catalunya, l’any 2009 es van consumir 24.297 kTEP (milers de tones equivalents de petroli) en forma d’energia primària, és a dir, l’energia inicial que posteriorment és transformada per al seu ús. El 25% d’aquesta energia va ser produïda a Catalunya i el 75% restant va ser importada des d’altres territoris. Les fonts de l’energia primària consumida el 2009 van ser, per ordre de consum, el petroli (47%), el gas natural (25%), l’energia nuclear (20%), les energies renovables (4%) i altres energies (4%). Amb relació a l’energia final, és a dir, la que utilitzen directament els consumidors, l’any 2009 es van consumir 14.548 kTEP en usos energètics a Catalunya. Aquest consum estava compost per l’ús de productes petrolífers (49%), de gas natural (21%), d’energia elèctrica (27%) i d’energies renovables (2%). Per sectors, va predominar el consum energètic associat al sector transports (41%), seguit pel sector industrial (27%). A continuació, es trobava el sector domèstic (16%), el sector serveis (12%) i el sector primari (4%). L’evolució en el consum de l’energia en el període 2006-2009 (últim any amb dades), mostra que, després de l’increment continuat experimentat des del 1990 i el sostre de consum assolit l’any 2005, la tendència es va invertir. D’aquesta manera, entre el 2006 i el 2009, el consum d’energia primària i d’energia final es va reduir un 8%. Fonamentalment, la situació de recessió econòmica va ser la principal causa d’aquest decreixement. Tot i això, índexs com ara el consum per habitant i la intensitat energètica (quantitat d’energia consumida per cada unitat de riquesa creada), també van mostrar un cert desacoblament del consum energètic respecte a la població i el grau de riquesa generat des de l’any 2003, cosa que indica una millora de l’eficiència en l’ús de l’energia. Davant d’aquesta situació, en el període comprès entre el 2006 i el 2010 es van impulsar diferents instruments amb l’objectiu de garantir l’abastament energètic i la sostenibilitat econòmica i ambiental i evolucionar cap a una economia de baixa intensitat energètica i de baixa emissió de carboni. A Catalunya, el principal instrument de planificació i gestió de l’energia va ser el Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, aprovat l’any 2005 i revisat l’any 2009. Aquest Pla va incloure el desplegament de diversos àmbits com ara l’Estratègia d’estalvi i eficiència energètics, el Pla d’energies renovables, el Pla d’infraestructures bàsiques d’energia elèctrica i de gas natural i el Programa de R+D energètica. L’Estratègia d’estalvi i eficiència energètics preveia l’aplicació de 91 mesures. Alguns exemples d’aquestes mesures són els plans Renova’t per al sector domèstic, les subvencions per incorporar tecnologies energèticament eficients, el Programa d’estalvi i eficiència energètics a la Generalitat de Catalunya i la celebració anual de la Setmana de l’Energia. El foment de les energies renovables era un altre dels eixos estratègics del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015; incorporava 76 accions específiques en aquest àmbit orientades a assolir l’objectiu de produir el 7% de l’energia primària consumida a Catalunya a partir de fonts renovables. Finalment, el Pla establia les directrius necessàries per garantir l’existència i el funcionament de les infraestructures bàsiques d’energia elèctrica i gas natural i les línies de suport a la recerca i a la innovació tecnològica en l’àmbit energètic per a la consecució d’innovacions tecnològiques útils i viables en el camp de l’energia. A escala de la Unió Europea, va ser especialment destacable l’aprovació l’any 2009 del Paquet Energia i Clima, un paquet legislatiu amb mesures per millorar l’eficiència energètica i promoure les energies renovables i que vincula explícitament la gestió de l’energia amb la lluita contra el canvi climàtic.
246
Summary The activity of human societies is closely related to energy use. Specifically in Catalonia, the development model is based on a high consumption of energy. This is used in the productive sectors, agriculture and livestock, industry, construction and services, in a transport sector that has experienced significant growth due to globalisation and changes in peopleâ&#x20AC;&#x2122;s lifestyles, and in the domestic sector, which has also undergone these changes. The energy consumed comes mainly from fossil fuels and nuclear power, with implications on several levels. Firstly, it implies a dependence on energy-producing countries, which is affected by the progressive decline in energy reserves, thereby increasing prices. Secondly, it involves a major environmental and social impact, associated with climate change, environmental risks and the geopolitical importance of the control of the energy market. In 2009 Catalonia consumed 24,297 ktoe (thousand tons of oil equivalent) in the form of primary energy, i.e., the initial energy that is then converted for use. Of this energy, 25% was produced in Catalonia and the remaining 75% was imported from other areas. The sources of primary energy consumed in 2009 were, in order of consumption, oil (47%), natural gas (25%), nuclear energy (20%), renewable energies (4%) and other energy sources (4%). With respect to final energy, i.e., used directly by consumers, in 2009 14,548 ktoe were consumed for energy uses in Catalonia. This consumption consisted of petroleum products (49%), natural gas (21%), electricity (27%) and renewables (2%). By sector, energy consumption associated with the transport sector predominated (41%), followed by the industrial sector (27%). Next was the domestic sector (16%), the services sector (12%) and the primary sector (4%). The trend in energy consumption over the period 2006-2009 (the last year with data) shows how after the continued increase experienced from 1990, levelling out in 2005, the trend reversed. Thus, between 2006 and 2009, the consumption of primary and final energy dropped by 8%. Fundamentally, the economic recession was the main cause of this decline. However, the per capita consumption rates and energy intensity (amount of energy consumed per unit of wealth created) also showed a certain disassociation from energy consumption with respect to the population and the degree of wealth generated since 2003, indicating an improvement in the efficient energy use. In this situation, in the period between 2006 and 2010 different instruments were promoted with the aim of ensuring the energy supply, economic and environmental sustainability and evolution towards a low energy intensity and low carbon economy. In Catalonia, the main energy planning and management tool was the Catalan Energy Plan 2006-2015, approved in 2005 and revised in 2009. This plan included the deployment of various fields such as the Energy Saving and Efficiency Strategy, the Renewable Energy Plan, the Plan of Basic Electricity and Natural Gas Infrastructure and the Energy R&D Programme. The Energy Saving and Efficiency Strategy involved the application of 91 measures. Examples of such measures are the Renovaâ&#x20AC;&#x2122;t plans for the domestic sector, subsidies to incorporate energy-efficient technologies, the Energy Savings and Efficiency Programme in Catalan Government buildings and facilities and the annual organisation of Energy Week. The promotion of renewable energy was one of the strategic pillars of the Catalan Energy Plan 2006-2015; it incorporated 76 specific actions in this area aimed at achieving the objective of producing 7% of the primary energy consumed in Catalonia from renewable sources. Finally, the Plan establishes the directives needed to ensure the existence and operation of basic electricity and natural gas infrastructure and support lines for research and innovation to achieve viable and useful technological innovations in the field of energy. In terms of the EU, of particular note was the approval in 2009 of the Energy and Climate Package, a legislative package with measures to improve energy efficiency, promote renewable energy and explicitly link energy management to the fight against climate change.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
247
Resumen La actividad de las sociedades humanas está estrechamente relacionada con el uso de la energía. Concretamente en Cataluña, el modelo de desarrollo se basa en un elevado consumo de energía. Esta se utiliza en los sectores productivos —en la agricultura y la ganadería, y en la industria, la construcción y los servicios—, en un sector de los transportes que ha experimentado un crecimiento muy significativo de la mano de la globalización y de la evolución en el estilo de vida de la ciudadanía y en un sector doméstico que también presenta esta evolución. La energía utilizada procede mayoritariamente del aprovechamiento de los combustibles fósiles y de la energía nuclear, lo que conlleva repercusiones a varias escalas. Por una parte, implica una gran dependencia energética de los países productores, que se ve afectada por la progresiva disminución de las reservas energéticas y el consiguiente incremento de precios. Por otra, supone un importante impacto ambiental y social, asociado al cambio climático, a los riesgos ambientales y a la importancia geopolítica del control del mercado de la energía. En Cataluña, en el año 2009 se consumieron 24.297 ktep (miles de toneladas equivalentes de petróleo) en forma de energía primaria, es decir, la energía inicial que posteriormente se transforma para su uso. El 25 % de esta energía se produjo en Cataluña y el 75 % restante se importó desde otros territorios. Las fuentes de la energía primaria consumida en el 2009 fueron, por orden de consumo, el petróleo (47 %), el gas natural (25 %), la energía nuclear (20 %), las energías renovables (4 %) y otras energías (4 %). En relación con la energía final, es decir, la que utilizan directamente los consumidores, en el año 2009 se consumieron 14.548 ktep en usos energéticos en Cataluña. Este consumo estaba compuesto por el uso de productos petrolíferos (49 %), de gas natural (21 %), de energía eléctrica (27 %) y de energías renovables (2 %). Por sectores, predominó el consumo energético asociado al sector de los transportes (41 %), seguido por el sector industrial (27 %). A continuación se encontraba el sector doméstico (16 %), el sector servicios (12 %) y el sector primario (4 %). La evolución en el consumo de la energía en el periodo 2006-2009 (último año con datos) muestra, tras el continuo incremento experimentado desde 1990 y el techo de consumo alcanzado en el año 2005, una inversión de esta tendencia. Así, entre los años 2006 y 2009, el consumo de energía primaria y de energía final se redujo un 8 %. Fundamentalmente, la situación de recesión económica fue la principal causa de este decrecimiento. Sin embargo, índices como el consumo por habitante y la intensidad energética (cantidad de energía consumida por cada unidad de riqueza creada) también mostraron cierto desacoplamiento del consumo energético respecto a la población y el grado de riqueza generado desde el año 2003, lo que indica una mejora de la eficiencia en el uso de la energía. Ante esta situación, en el periodo comprendido entre 2006 y 2010 se impulsaron diferentes instrumentos con el objetivo de garantizar el abastecimiento energético, la sostenibilidad económica y ambiental, y la evolución hacia una economía de baja intensidad energética y de baja emisión de carbono. En Cataluña, el principal instrumento de planificación y gestión de la energía fue el Plan de la Energía de Cataluña 20062015, aprobado en el año 2005 y revisado en el año 2009. Este plan incluyó el despliegue de distintas medidas, como la Estrategia de Ahorro y Eficiencia Energética, el Plan de Energías Renovables, el Plan de Infraestructuras Básicas de Energía Eléctrica y de Gas Natural, y el Programa de I+D Energética. La Estrategia de Ahorro y Eficiencia Energética contemplaba la aplicación de 91 medidas. Algunos ejemplos de estas medidas son los planes Renove para el sector doméstico, las subvenciones para incorporar tecnologías energéticamente eficientes, el Programa de Ahorro y Eficiencia Energética en los edificios y equipamientos de la Generalitat de Catalunya o la celebración anual de la Semana de la Energía. El fomento de las energías renovables era otro de los ejes estratégicos del Plan de la Energía de Cataluña 2006-2015; incorporaba 76 acciones específicas en este ámbito orientadas a alcanzar el objetivo de producir el 7 % de la energía primaria consumida en Cataluña a partir de fuentes renovables. Finalmente, el plan establecía las directrices necesarias para garantizar, por una parte, la existencia y funcionamiento de las infraestructuras básicas de energía eléctrica y gas natural y, por la otra, las líneas de apoyo a la investigación y la innovación tecnológica en el ámbito energético para la consecución de innovaciones tecnológicas útiles y viables en el campo de la energía. En el ámbito de la Unión Europea, fue especialmente destacable la aprobación, en el año 2009, del Paquete Energía y Clima, un paquete legislativo de medidas para mejorar la eficiencia energética, promover las energías renovables y que vincula explícitamente la gestión de la energía a la lucha contra el cambio climático.
248
7.1
Pressió
L’aprofitament de l’energia es troba en la base del desenvolupament humà. El tipus de fonts energètiques i la seva disponibilitat, la transformació, la distribució i l’ús de l’energia, per tant, tenen conseqüències ambientals importants, però també econòmiques i socials. L’actual model de desenvolupament tant de Catalunya com dels països occidentals, i ara dels països emergents, es basa fonamentalment en la utilització de combustibles fòssils. La distribució desigual d’aquests recursos en el món, la importància geopolítica del seu control, la incidència del seu preu en les transaccions econòmiques i la seva utilització massiva comporta fortes pressions sobre les tres dimensions de la sostenibilitat: econòmica, social i ambiental. A Catalunya, la forta dependència energètica d’altres països, juntament amb l’esgotament progressiu dels combustibles fòssils globals amb previsions de preus a futur cada vegada més elevats i l’amenaça de problemes puntuals en l’abastament mundial posen en risc la sostenibilitat del sistema econòmic. Al mateix temps, l’impacte ambiental d’aquest model energètic i la contribució de tot el cicle del processament de l’energia al canvi climàtic, que és responsable del 76% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya (2010), posen de manifest les significatives pressions ambientals d’aquest model. En aquest capítol es presenta el balanç de l’energia a Catalunya indicant les principals fonts d’energia utilitzades i presentant la tendència del consum total i per sectors dels darrers anys.
7.1.1 El balanç de l’energia En aquest apartat es presenta el balanç de l’energia a Catalunya, fent un recorregut que va des de la seva obtenció fins als usuaris finals. Aquest procés s’il·lustra a la Figura 7.1. Les darreres dades disponibles són de l’any 2009 i en el moment de redactar aquest Informe s’estan elaborant les del 2010. L’energia habitualment experimenta un procés de transformació des de la seva obtenció a la natura fins al seu ús final. És per aquest motiu que es parla d’energia primària i d’energia final. Les fonts d’energia primària són totes aquelles que es troben a la natura abans de ser transformades. Dins d’aquest grup hi ha el carbó, el petroli, el gas natural, l’energia nuclear o energies renovables com ara la solar, l’eòlica, la hidràulica i la biomassa. L’energia final, al seu torn, és la que utilitza el consumidor final i, normalment, ha patit algun tipus de transformació des del seu origen. Dins d’aquest grup es troben l’energia elèctrica, els productes derivats del petroli com ara gasolines, gasoils o gasos liquats del petroli, el gas natural, el carbó i energies renovables com ara la solar tèrmica, la biomassa i els biocarburants. A Catalunya, l’any 2009 es van consumir 24.297 kTEP en forma d’energia primària. El 25% d’aquesta energia va ser produïda a Catalunya i el 75% restant correspon a importacions. Es posa així de manifest la important dependència energètica respecte de tercers països que té Catalunya actualment. Aquesta energia primària és transformada, sobretot, en refineries i plantes d’olefines i en el procés de generació elèctrica, fins a l’obtenció de l’energia disponible per al consum final. El procés de transformació i transport de l’energia també té uns consums: són els requeriments propis del sector energètic i les pèrdues energètiques que es produeixen tant durant el tractament de l’energia com durant el seu transport. L’any 2009, aquestes pèrdues van representar el 21% de tota l’energia primària consumida. Una petita part de l’energia final s’utilitza per a usos no energètics. Es tracta fonamentalment de productes derivats del petroli com ara les naftes i els gasos liquats del petroli destinats a la fabricació de primeres matèries plàstiques. Així, l’any 2009 el consum d’energia final a Catalunya va ser de 14.548 kTEP. Per sectors, el principal consumidor són els transports, seguit per la indústria. Els sectors domèstic i serveis i el sector primari presenten consums menors.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Saldo importacionsexportacions 18.322 kTEP (75%)
Transport 5.959 kTEP (41%)
Pèrdues de procés i de transport 5.003 kTEP (21%)
Indústria 3.916 kTEP (27%)
Generació elèctrica
Energia disponible per al consum final 17.459 kTEP
Consum d'energia primària 24.297 kTEP Refineries i plantes d'olefines
Sector domèstic 2.371 kTEP (16%)
Consum d'energia final 14.548 kTEP
Sector serveis 1.793 kTEP (12%) Consums propis del sector energètic 1.835 kTEP
Producció d'energia primària 5.975 kTEP (25%)
249
Usos no energètics 2.911 kTEP
Sector primari 509 kTEP (4%)
Figura 7.1 Esquema simplificat del balanç energètic de Catalunya. 2009. Font: elaboració pròpia a partir de les Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
7.1.2 Producció i consum d’energia primària La comparació de la producció i el consum d’energia primària que es mostra a la Figura 7.2 permet analitzar quines fonts d’energia es produeixen a Catalunya i quines són importades de l’exterior. La major part de l’energia primària produïda a Catalunya és l’energia nuclear generada a les tres plantes existents al territori. A molta distància, destaca la producció d’energies renovables, que ha experimentat un increment molt significatiu els darrers anys. Pel que fa a les fonts d’energia primàries importades, bàsicament es tracta de dos combustibles fòssils: el petroli, que el 2009 va representar un 47% de l’energia primària consumida, i el gas natural, responsable del 25% d’aquest consum.
Figura 7.2 Producció i consum d’energia primària a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
L’anàlisi de l’evolució en el temps tant de la producció com del consum d’energia primària que es mostra a la Taula 7.1, a la Taula 7.2 i a la Figura 7.3 permet observar que la producció d’energia s’ha mantingut força estable els darrers vint anys i va arribar l’any 2009 a una producció mínima. Contràriament a aquesta tendència, el consum d’energia primària experimenta un increment destacable des del 1990 fins al 2003 i una estabilització en el període 2004-2007. A partir d’aquest any s’observa una reducció que situa el consum d’energia primària del 2009 a nivells similars als de l’any 2001. Taula 7.1 Evolució de la producció d’energia primària a Catalunya, en milers de TEP. 1990-2009. Font d’energia primària (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Petroli
687
648
218
336
315
319
253
164
137
140
124
100
Nuclear
5.501
5.241
6.354
6.491
6.401
6.420
6.159
5.231
5.927
5.280
5.672
4.887
Energies renovables
510
554
611
660
576
797
773
649
656
711
801
872
185
151
148
131
126
158
174
162
166
158
119
116
6.882
6.594
7.331
7.619
7.417
7.694
7.359
6.205
6.886
6.289
6.716
5.975
Altres (carbó, gas natural i residus industrials no renovables)
TOTAL
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
250 Taula 7.2 Evolució del consum d’energia primària a Catalunya, en milers de TEP. 1990-2009. Font d’energia primària (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Petroli
8.479
10.185
11.580
12.034
12.358
12.620
13.036
13.128
12.728
13.022
11.636
11.473
Gas natural
1.749
2.216
3.937
4.248
4.913
5.626
6.133
6.654
6.117
6.574
6.523
5.967
Nuclear
5.501
5.241
6.354
6.491
6.401
6.420
6.159
5.231
5.927
5.280
5.672
4.887
Energies renovables
510
554
611
660
575
800
756
633
623
688
797
993
722
657
602
583
665
590
568
965
1.092
1.191
906
977
16.961
18.853
23.084
24.016
24.911
26.055
26.652
26.611
26.485
26.755
25.534
24.297
Altres (carbó, gas natural i residus industrials no renovables)
TOTAL
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Producció i consum d'energia primària a Catalunya. 1990-2009
Figura 7.3 Evolució de la producció i el consum d’energia primària a Catalunya. 1990-2009.
30.000 25.000 kTEP 20.000
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
15.000 10.000 5.000 0
1990
1992
1994
1996
1998
Energia primària consumida produïda fora de Catalunya
2000
2002
2004
2006
2008
Energia primària consumida produïda a Catalunya
L’evolució del consum d’energia és un reflex d’altres processos experimentats pel país durant aquests anys. D’una banda, l’increment de població i, sobretot, de l’activitat econòmica a partir de finals de la crisi postolímpica i fins a l’any 2004, un cert desacoblament del consum per habitant i del consum per euro produït durant el període 2004-2007, que comporta un canvi important de tendència, i l’inici de la profunda recessió econòmica actual a partir de l’any 2008. L’evolució del consum per fonts d’energia primària mostra que en el període 1990-2009 (Figura 7.4) l’ús del gas natural experimenta un creixement excepcional de més del 240%, a causa sobretot del desplegament de la xarxa de distribució de gas natural en el territori i del seu ús per a la producció elèctrica en les centrals de cicle combinat. El consum de petroli també s’incrementa un 35%, mentre que les nuclears presenten en conjunt una tendència suau a la baixa. També és significatiu l’increment relatiu de l’ús de les energies renovables, amb un creixement de gairebé el 100% durant tot el període. Precisament, el consum d’energies renovables com a font primària és l’únic que encara manté un creixement accentuat en el període recent que va del 2005 al 2009. Per contra, la resta de fonts primàries experimenten una reducció, especialment notable des de l’any 2007, novament vinculada a la disminució de la demanda energètica provocada per la crisi econòmica.
Figura 7.4 Evolució relativa del consum d’energia primària per diferents fonts d’energia. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
251
7.1.3 Consum d’energia final a) Consum d’energia final El consum d’energia final a Catalunya l’any 2009 va ser de 14.548 kTEP. És a dir, aquesta és l’energia que va ser utilitzada pels usuaris finals i no inclou els consums per a usos no energètics ni els consums propis del sector energètic. El 73% d’aquest consum correspon a l’ús de combustibles, mentre que el 27% restant s’ha realitzat en forma d’energia elèctrica (Figura 7.5). Dins els combustibles, predomina l’ús dels productes petrolífers (49%) i, en segon terme, de gas natural (21%). Les energies renovables consumides directament tenen encara una presència minoritària (2%). En aquest grup es troben fonts com ara l’aprofitament solar tèrmic, l’ús de la biomassa i els residus renovables, i els biocarburants.
Figura 7.5 Consum d’energia final a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
L’energia elèctrica prové sobretot de l’energia nuclear i de l’ús del gas natural en centrals de cicle combinat i en processos de cogeneració. Les energies renovables amb més aportació en aquest àmbit són l’energia hidràulica, considerant tant les grans centrals com les minicentrals, i l’energia eòlica. A l’apartat 7.1.4 es presenta amb més detall el sistema de generació elèctrica. El consum d’energia final a Catalunya va experimentar un increment molt notable en les dues darreres dècades (Taula 7.3 i Figura 7.6). Així, entre el 1990 i el 2009, el consum d’energia va augmentar el 53%. En termes relatius, l’augment del consum d’energia elèctrica va ser més destacable que el de combustibles. L’any 2007 es va assolir un pic de consum energètic i és a partir d’aquest moment que s’inicia una tendència descendent que situa el consum total del 2009 a un nivell similar al que va es va assolir el 2002. Novament, les energies renovables són l’única forma d’energia que manté, fins a l’any 2009, una tendència creixent malgrat la crisi, tot i que la seva contribució al balanç energètic és encara minoritària.
Taula 7.3 Evolució del consum final d’energia a Catalunya per formes d’energia, en milers de TEP. 1990-2009. Formes d’energia (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Productes petrolífers
5.303
6.365
7.530
7.740
7.795
7.999
8.233
8.200
8.141
8.246
7.716
7.177
Gas natural
1.392
1.789
2.703
2.875
2.963
3.392
3.456
3.448
3.365
3.318
3.257
3.075
Energia elèctrica
2.165
2.491
3.104
3.348
3.425
3.651
3.747
3.901
4.012
4.065
4.001
3.887
Energies renovables
213
108
88
89
85
102
109
127
133
173
201
331
Altres (carbó, gasos manufacturats i residus industrials no renovables)
412
78
87
79
58
82
90
87
88
128
146
78
Combustibles
7.320
7.727
10.408
10.784
10.902
11.575
11.887
11.861
11.726
11.864
11.320
10.661
Electricitat
2.165
2.248
3.104
3.348
3.425
3.651
3.747
3.901
4.012
4.065
4.001
3.887
TOTAL
9.485
9.975
13.512
14.132
14.327
15.226
15.634
15.762
15.738
15.930
15.321
14.548
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
252
kTEP
Figura 7.6 Evolució del consum d’energia final a Catalunya. 2009.
Evolució del consum d'energia final a Catalunya. 1990-2009
16.000 14.000 12.000
Altres
10.000
Energies renovables
8.000
Energia elèctrica
6.000
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Gas natural
4.000
Productes petrolífers
2.000 0
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008
b) Consum d’energia final per sectors El consum d’energia final per sectors corresponent a l’any 2009 i les formes d’energia consumides a cada sector es presenten a la Figura 7.7 i a la Figura 7.8, respectivament. El transport va ser el principal consumidor d’energia final a Catalunya l’any 2009, amb un consum de 5.959 kTEP, xifra que correspon al 41% del total. Aquesta energia va provenir bàsicament dels productes petrolífers amb una presència encara reduïda de les energies renovables. A continuació, va ser el sector industrial el que va presentar el consum més elevat. L’any 2009, l’activitat de les indústries va consumir 3.916 kTEP, és a dir, un 27% del total. Dins de les fonts d’energia utilitzades, el gas natural va ser la predominant, seguida de l’energia elèctrica. En aquest cas, els productes petrolífers tenen un ús més limitat.
Figura 7.7 Consum d’energia final per sectors a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
L’any 2009, el sector domèstic va consumir 2.371 kTEP (16%). Els consums predominants van ser en forma de gas natural, utilitzat sobretot per a calefacció i producció d’aigua calenta sanitària, i d’energia elèctrica, necessària per a la resta d’usos de les llars. Les energies renovables per a usos tèrmics van tenir un ús discret també en aquest sector. D’altra banda, el consum al sector serveis va ser de 1.793 kTEP (12%). En aquest cas, la font d’energia més utilitzada va ser l’electricitat, amb un ús minoritari de gas natural i de productes petrolífers.
253
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Figura 7.8 Consums finals per sectors i formes d’energia a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Finalment, el sector primari va ser el responsable del 4% del consum, amb l’ús de 509 kTEP d’energia final. Aquest sector utilitza l’energia sobretot per a la tracció dels vehicles agrícoles, motiu pel qual la major part del consum en realitza en forma de productes petrolífers. La Taula 7.4 mostra en detall quina va ser l’evolució dels consums per sectors durant el període 1990-2009. Taula 7.4 Evolució del consum final d’energia per sectors a Catalunya, en milers de TEP. 1990-2009. Sector (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Transport
3.436
4.223
5.405
5.596
5.655
5.861
6.121
6.148
6.263
6.447
6.136
5.959
Indústria
3.664
3.783
4.495
4.657
4.801
4.965
4.957
5.010
4.955
4.933
4.545
3.916
Domèstic
1.178
1.407
1.779
1.833
1.838
2.156
2.261
2.314
2.249
2.220
2.318
2.371
Serveis
803
1.007
1.262
1.436
1.410
1.611
1.649
1.706
1.718
1.758
1.769
1.793
Primari
404
411
572
609
624
633
647
584
554
572
554
509
TOTAL
9.485
10.831
13.512
14.132
14.327
15.226
15.634
15.762
15.738
15.930
15.321
14.548
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
L’anàlisi d’aquesta evolució permet observar comportaments diferents en els diversos sectors avaluats, tal com es mostra a la Figura 7.9. Així, és remarcable que el sector transports va experimentar un creixement continu fins a arribar a un pic de consum l’any 2007. El progressiu desenvolupament econòmic, la modificació dels models residencials i l’increment de les distàncies entre llar i centre laboral, entre d’altres, van propiciar un augment de les necessitats de mobilitat que es va traduir en l’increment del consum energètic i de les emissions de GEH associades. De la mateixa manera, la recessió econòmica dels darrers anys ha fet invertir aquesta tendència: entre el 2005 i el 2009, el consum energètic del sector transports s’ha reduït el 3%. El sector industrial era el principal consumidor d’energia l’any 1990, per davant del sector transports. L’evolució del consum mostra que, després de la crisi econòmica del 1993, l’activitat industrial es va recuperar i el consum va experimentar un increment continuat, tot i que menys intens que el dels transports, fins al 2003. En el període comprès entre el 2003 i el 2007 es va produir
254 un canvi de tendència, perquè malgrat que encara eren anys de creixement econòmic, es va aconseguir que el consum energètic s’estabilitzés, i es va produir el desacoblament de les dues variables. Aquest canvi indica una millora en l’eficiència energètica dels processos industrials: per produir el mateix es necessitava menys energia. Finalment, el sector industrial és un dels que acusa de manera més profunda la recessió econòmica actual. Així ho indica la reducció del consum del 22% experimentada a partir del 2007, i en només dos anys, amb la qual cosa el 2009 es van assolir nivells similars de consum als de l’any 1996. Pel que fa al consum d’energia en el sector primari, va experimentar una tendència general creixent fins a arribar a un màxim de consum l’any 2004. A partir de llavors, el consum d’energia va disminuir amb una reducció del 13% en el període 2005-2009, atribuïble tant a una millora de la intensitat energètica del sector com a una disminució de l’activitat.
Figura 7.9 Evolució del consum d’energia final per sectors a Catalunya. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
D’altra banda, el sector domèstic i el sector serveis van seguir un comportament parcialment diferent del descrit per als altres tres sectors. El consum energètic creix de manera sostinguda des del 1990 i, amb l’excepció d’anys amb una estabilització o lleugera reducció del consum, aquest creixement es va mantenir fins a l’any 2009. Així, el sector domèstic va experimentar un increment de consum energètic del 101% en aquests vint anys. En el sector serveis, el consum encara va ser més destacable, amb un augment del 123%. En qualsevol cas, l’important impacte que significa la crisi global en els altres sectors no resulta evident en l’àmbit domèstic i en el sector serveis, com a mínim durant els primers anys d’aquesta nova situació.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
255
7.1.4 Sistemes de generació elèctrica L’energia elèctrica és una font d’energia secundària que es pot generar a partir de diverses fonts d’energia primària. La legislació espanyola actualment vigent preveu dos grans grups d’instal·lacions de generació elèctrica: les que s’acullen a l’anomenat règim ordinari i les que s’acullen a l’anomenat règim especial. Aquestes darreres, atesa l’elevada eficiència energètica, l’ús d’energies renovables o l’impacte ambiental evitat, tenen una retribució econòmica regulada per l’Administració de l’Estat. Dins de les instal·lacions de règim ordinari s’inclouen les grans centrals hidràuliques, les centrals tèrmiques de carbó, de fuel-gas o gasoil, les centrals de cicle combinat de gas natural i les centrals nuclears. Quant al règim especial, engloba les centrals minihidràuliques, la incineració, reducció i metanització de residus, la biomassa agrària, animal i forestal, la cogeneració, l’energia eòlica i la fotovoltaica. L’anàlisi de la producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya tant per font d’energia com per tipus de central es presenta a la Figura 7.10. La producció bruta correspon a la generació d’energia a les centrals productores abans de tenir en compte variables com ara el mateix consum elèctric de la central i les pèrdues de transport. Les dades mostren que l’energia nuclear era, l’any 2009, la principal font d’energia utilitzada per a la producció d’energia elèctrica, amb un 46% de la contribució total. A continuació, destaca l’ús del gas natural (38%), aplicat tant en sistemes de cogeneració com en les centrals de cicle combinat d’implantació recent a Catalunya i amb una presència creixent a causa de la seva eficiència més gran i les menors emissions de GEH que comporten. La tercera font d’energia utilitzada eren les energies renovables. Destaca la producció d’electricitat en centrals hidroelèctriques, seguida, a força distància, de l’aprofitament de l’energia eòlica. Pel que fa a l’evolució de la producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya els darrers vint anys, d’una banda és remarcable la producció creixent fins a tocar sostre l’any 2004. A partir d’aquest moment, la tendència va ser globalment descendent amb una disminució acusada l’any 2009 (Taula 7.5 i Figura 7.11). D’altra banda, és molt destacable la incorporació del gas natural com a font d’energia en la producció elèctrica i la suau tendència a la baixa de l’energia nuclear des de l’any 2001, tot i que seguia sent la font preponderant.
Figura 7.10 Producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
Les energies renovables tenien una participació oscil·lant, tot i que encara força secundària. Aquesta situació està condicionada, entre altres motius, per la dependència dels aprofitaments hidràulics del règim de pluges i els episodis de sequera experimentats per Catalunya els darrers anys i pel lent creixent de la implantació dels aprofitaments d’energia eòlica.
256 Taula 7.5 Evolució de la producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya per tipus de central, en GWh. 1990-2009. Tipus de central (GWh)
1990
1995
2000
2005
2006
2007
2008
2009
Règim ordinari
26.856
25.497
31.334
36.645
37.185
36.315
37.990
32.994
Hidràulica
2.871
3.303
3.767
3.142
2.848
2.958
3.310
3.484 393
Centrals tèrmiques de carbó
837
733
768
993
1.103
778
463
Centrals tèrmiques de fuel-gas i gasoil
1.405
746
1.686
2.436
1.038
439
488
253
Cicle combinat
0
0
0
9.398
8.770
11.271
11.309
9.548
Nuclear
21.743
20.716
25.114
20.676
23.427
20.871
22.420
19.316
Règim especial
771
3.343
7.960
8.853
8.136
8.077
8.581
9.330
Incineració de residus (RSU i industrials)
92
246
304
331
300
320
338
356
Reducció de residus (purins i EDAR)
0
0
202
1.013
980
907
751
933
Metanització de residus
0
1
7
193
236
234
259
258
Cogeneració
579
2.457
6.578
6.433
5.635
5.477
5.539
5.613
Hidràulica
101
630
729
634
659
614
802
976 913
Eòlica
0
4
138
243
317
496
770
Biomassa agrària, animal i forestal
0
4
1
1
1
1
1
1
Fotovoltaica
0
1
1
5
9
30
123
281
TOTAL
27.628
28.840
39.294
45.498
45.321
44.393
46.571
42.324
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
Figura 7.11 Evolució de la producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya. 1990-2009.
Evolució de la producció bruta d'energia elèctrica a Catalunya. 1990-2009 GWh 50.000 45.000 40.000 35.000 30.000 25.000 20.000 15.000 10.000 5.000 0
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009
Altres
Energies renovables
Nuclear
Gas natural Pel que fa a l’ús i el consum de l’energia, la demanda elèctrica per sectors mostra que l’any 2009 van ser les activitats econòmiques industrials i de serveis les que van realitzar un consum més gran. Així, la indústria va consumir 17.270 GWh (37%), i el sector serveis, 15.152 GWh (33%). A continuació, se situa el sector domèstic, amb un consum d’11.453 GWh (25%). Per contra, el consum d’energia elèctrica del sector primari i del sector transport va ser molt reduït (Figura 7.12).
Figura 7.12 Demanda bruta d’energia elèctrica a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
257
L’evolució de la demanda d’electricitat per sectors mostrava un increment generalitzat del consum fins a assolir un màxim l’any 2007. A partir d’aquest moment i, associada a la recessió econòmica, es va produir una certa disminució. Aquesta disminució global està motivada per l’augment de l’eficiència, d’una banda, i la disminució de l’activitat en el sector industrial, de l’altra, perquè, tal com ja s’observava en el consum d’energia primària, el sector serveis i el sector domèstic encara mantenien la tendència ascendent durant els anys 2008 i 2009 (Figura 7.13).
Evolució de la demanda bruta d'energia elèctrica a Catalunya per sectors. 1990-2009 GWh 50.000 45.000 40.000 35.000 30.000 25.000 20.000 15.000 10.000 5.000 0
Figura 7.13 Evolució de la demanda bruta d’energia elèctrica a Catalunya. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009
Transport
Primari
Serveis
Domèstic
Indústria
Sector energètic
7.1.5 Consum d’energia final per capita Més enllà de l’anàlisi de l’evolució del consum energètic en termes absoluts, resulta de gran interès relacionar aquest consum amb altres variables que hi tenen una estreta relació, com poden ser el creixement demogràfic i la riquesa econòmica produïda. La població de Catalunya va experimentar un creixement del 21% en el període comprès entre el 1990 i el 2009, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Aquest increment va ser continuat i també es va mantenir durant aquests anys de recessió, assolint els 7.475.420 d’habitants el 2009. El consum d’energia final, per la seva banda, també va augmentar, tot i que a un ritme més elevat. L’any 2009, es va consumir un 53% d’energia més que el 1990. És a dir, part d’aquest increment està associat a l’augment de la població, però una altra part significativa respon a canvis en el comportament energètic de Catalunya. Així, el consum l’any 1990 va ser d’1,56 TEP/habitant. Aquest consum presenta una tendència creixent fins a arribar a un màxim l’any 2004, amb 2,26 TEP/habitant. El més destacable és que a partir de llavors, tot i que la població continua augmentant, el consum per persona és més eficient, fins i tot abans de l’inici del canvi de cicle econòmic (Figura 7.14 i Taula 7.6).
Figura 7.14 Evolució del consum d’energia final per habitant. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
258 Taula 7.6 Consum d’energia final per habitant a Catalunya. 1990-2009. Indicadors
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Consum d’energia final per habitant (TEP/hab.)
1,562
1,775
2,141
2,196
2,169
2,253
2,264
2,231
2,194
2,186
2,065
1,941
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
7.1.6 Intensitat energètica L’anàlisi de la intensitat energètica de Catalunya, és a dir, la quantitat d’energia consumida per cada unitat de riquesa creada, també aporta una informació complementària al consum d’energia i de gran importància per avaluar l’eficiència energètica de l’economia. Així, a la Figura 7.15 i a la Taula 7.7 es presenta l’evolució d’aquesta variable, que mostra que fins a l’any 2003 una creació més gran de riquesa implicava més consum d’energia. En canvi, en el període 2003-2009, tot i l’increment de la riquesa produïda, el consum d’energia es redueix.
Figura 7.15 Evolució de la intensitat energètica final. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Taula 7.7 Intensitat energètica a Catalunya. 1990-2009. Indicadors
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Intensitat energètica final (TEP/M€ de l’any 2000)
105,3
110,1
113,4
114,3
113,3
116,9
116,2
113,5
109,1
106,9
102,6
101,8
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
7.1.7 Energies renovables Les energies de fonts renovables van comportar l’any 2010 el 14% de la generació i el 4% del consum d’energia primària a Catalunya. Malgrat que la seva aportació al subministrament energètic català és encara reduïda, són un dels eixos fonamentals per al canvi de model energètic impulsat pel Pacte Energia i Clima de la Unió Europea aprovat l’any 2009, que fixa per a Espanya l’objectiu de cobrir el 20% del consum brut d’energia final mitjançant fonts renovables l’any 2020. Les energies renovables tenen efectes positius a escala ambiental, per la reducció de l’impacte i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que representen respecte a les fonts no renovables i pel fet de tractar-se de fonts d’energia sostenibles. També presenten avantatges a escala econòmica, ja que impulsen el canvi tecnològic, la possibilitat d’avançar cap a formes d’energia més ben distribuïda territorialment, la reducció de la dependència energètica i del dèficit de la balança comercial, l’augment del nivell d’ocupació i el desenvolupament rural.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
259
En el procés d’implantació de les energies renovables és destacable el diferent grau actual de desenvolupament que presenta cada tecnologia: L’energia hidroelèctrica, que inclou les grans centrals hidroelèctriques i les centrals de petita potència o minihidràuliques. Fa anys que ha arribat a la maduresa tecnològica i el seu desenvolupament, iniciat a final del segle XIX, ha assolit la major part del seu potencial a Catalunya. L’energia eòlica, que també ha arribat a la seva maduresa tecnològica, es troba en una fase inicial de desenvolupament del seu potencial a Catalunya, condicionat a la capacitat d’evacuació de la xarxa elèctrica i altres circumstàncies territorials, mediambientals i paisatgístics (oposició en el territori, impacte visual, espais protegits, etc.). L’energia solar tèrmica és una tecnologia ja madura i l’actual desenvolupament normatiu dóna un impuls important al seu desenvolupament en l’edificació (ordenances solars, Codi tècnic de l’edificació). Els aprofitaments energètics de la biomassa agrícola i forestal també són tecnologies madures. Els elevats preus dels combustibles fòssils permetran un grau més alt d’utilització. Els biocombustibles també són tecnologies preparades perquè s’iniciï la seva penetració en el mercat. S’espera un desenvolupament futur dels anomenats biocombustibles de segona generació (basats en vegetals no alimentaris com ara la palla, la canya, les arrels, la fusta, etc.), amb un cicle de vida molt més favorable que l’actual i que no empren matèries primeres del sector agroalimentari, com és el cas dels biocarburants de primera generació (basats en cereals i oleaginoses). El biogàs també és una tecnologia madura que està desenvolupant el seu potencial en els àmbits on hi ha presència de residus biodegradables (abocadors, granges, plantes de purins de porc, indústria agroalimentària, estacions depuradores d’aigües residuals, etc.). L’energia solar fotovoltaica, tot i ser una tecnologia que està en plena evolució tecnològica, encara necessita un suport econòmic i financer important per aconseguir la seva viabilitat. L’energia solar termoelèctrica ofereix unes molt bones perspectives de futur en escenaris de preus dels combustibles fòssils molt elevats. Hi ha altres fonts energètiques renovables com ara la geotèrmica, l’energia de les onades, etc., que, malgrat que per a algunes aplicacions ja es troben en una fase precomercial, tenen encara un llarg camí per recórrer abans de poder arribar al mercat, tot tenint en compte el potencial reduït que tenen a Catalunya. L’any 2009, a Catalunya es van produir 872 kTEP d’energia primària a partir de fonts renovables. L’energia hidràulica va ser la font principal i va generar el 44% d’aquesta energia, tot i que la producció és irregular en el temps en funció del règim pluviomètric i la disponibilitat d’aigua en els cursos fluvials i embassaments. A continuació, destaca la generació energètica provinent dels residus (17%) i l’ús de biomassa forestal i agrària (12%) (Figura 7.16). Els increments més significatius en la generació s’han produït en l’àmbit de l’energia eòlica i de l’energia solar (Taula 7.8 i Figura 7.17).
Figura 7.16 Producció d’energia primària de fonts renovables a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
260
Taula 7.8 Evolució de la producció d’energia primària de fonts renovables a Catalunya, en milers de TEP. 1990-2009. Font d’energia primària (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Solar
1
1
2
2
3
3
5
6
9
12
24
43
Eòlica
0
0
12
14
15
14
18
21
27
43
66
79
Hidràulica
256
338
387
436
356
520
465
325
302
307
354
384
Biomassa forestal i agrària
212
110
86
87
81
86
88
96
91
98
104
103
Residus renovables
41
104
123
116
111
149
136
137
138
138
137
146
Biogàs
0
0
2
5
9
20
34
36
40
40
43
46
Biocarburants
0
0
0
0
2
5
28
28
50
73
73
73
TOTAL
510
554
611
660
576
797
773
649
656
711
801
872
Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Figura 7.17 Evolució de la producció d’energia primària de fonts renovables a Catalunya. 2000-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Una part significativa dels aprofitaments renovables s’utilitzen per a la producció d’energia elèctrica. Així, l’any 2000, l’11% de l’electricitat (3.124 GWh) va tenir origen renovable. Nou anys més tard, el 2009, aquesta contribució va ser del 15% (6.179 GWh). La Figura 7.18 fa un recorregut per la contribució de les diferents fonts renovables a la generació elèctrica des de l’any 2000 i la Figura 7.19 mostra la situació de l’any 2009. Així, s’observa que la gran hidràulica era la principal aportadora d’energia, amb un pic de producció assolit l’any 2003. Seguidament, a una distància significativa, l’energia minihidràulica també feia una aportació important. L’evolució dels darrers anys torna a mostrar un pic l’any 2003, que pràcticament es va igualar l’any 2009, amb una zona de vall intermèdia. Per la seva banda, l’energia eòlica, que participava amb una contribució del 15%, mostrava una clara tendència ascendent, amb probabilitats d’incrementar la producció els propers anys amb l’augment de potència instal·lada en el territori. També mostrava una tendència ascendent la producció d’energia fotovoltaica, mentre que els residus sòlids urbans es mantenien força estables amb un lleuger increment. La presència de fonts renovables de marcat ús tèrmic, com ara la biomassa i el biogàs, era molt més reduïda.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
261
Figura 7.18 Evolució de la producció bruta d’energia elèctrica amb energies renovables a Catalunya. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
Figura 7.19 Producció bruta d’energia elèctrica amb energies renovables a Catalunya. 2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. ICAEN.
7.1.8 Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades a la producció i el consum d’energia L’any 2010, el sector del processament de l’energia va emetre 38 Mt de CO2 equivalent a Catalunya. Dins d’aquest àmbit s’inclou el sector de la producció energètica (producció d’energia elèctrica, refineries de petroli i plantes de transformació de combustibles), que va originar 6,8 Mt de CO2 equivalent (18%). Dels 50,2 Mt de CO2 equivalent de GEH emeses per tots els sectors l’any 2010, el sector del processament de l’energia va ser el responsable d’un 76% del total. La quantificació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades al processament de l’energia es presenten de manera més extensa al capítol 8, relatiu al canvi climàtic.
262
7.2
Resposta 7.2.1 Instruments normatius
Les pressions econòmiques, ambientals i socials provocades per l’actual model energètic són força similars en el conjunt de la Unió Europea, a Espanya i a Catalunya. Així, des dels diferents nivells administratius es planteja la necessitat de donar resposta a diversos reptes evolucionant cap a un nou model energètic que ha de fer els passos següents: Garantir l’abastament energètic davant la creixent demanda mundial d’energia i el progressiu esgotament dels recursos energètics fòssils. Garantir la sostenibilitat econòmica davant el probable increment de preus de l’energia. Garantir la sostenibilitat ambiental complint els compromisos internacionals, europeus i espanyols en matèria de canvi climàtic. Avançar cap a una economia de baixa intensitat energètica i de baixa emissió de carboni, amb una preponderància de les tecnologies d’estalvi i eficiència energètics i amb una maximització de la utilització d’energies renovables. Alguns dels instruments més importants utilitzats per assolir aquests objectius són la legislació i la planificació en l’àmbit de l’energia i el canvi climàtic i també en altres sectors que hi estan directament relacionats, com poden ser la mobilitat i l’edificació i urbanisme. Es tracta d’instruments que s’actualitzen de manera relativament freqüent per incorporar nous requeriments o bé per adequar-se a noves necessitats i a una realitat canviant. D’aquesta manera, el període transcorregut entre els anys 2006 i 2010 avaluat en aquest Informe ha estat afectat per normativa anterior al mateix temps que ha fixat bona part dels objectius per a l’any 2010. D’una manera semblant, abans de la finalització del 2010, han estat aprovats nous instruments que ja treballen en l’horitzó 2020. En l’àmbit de la Unió Europea, la normativa i els instruments normatius més destacables amb incidència en aquest període són:
r Estalvi i eficiència energètics Pla d’acció per millorar l’eficiència energètica a la Comunitat Europea (COM(2000) 247 final). Pla d’acció per a l’eficiència energètica: realitzar el potencial (COM(2006) 545 final). Eficiència energètica: assolir l’objectiu del 20% (COM(2008) 772 final). Energia 2020. Una estratègia energètica competitiva, sostenible i segura (COM(2010) 639 final). Directiva 2002/91/CE, de 16 de desembre, relativa a l’eficiència energètica dels edificis. Directiva 2004/8/CE, d’11 de febrer, relativa al foment de la cogeneració. Directiva 2006/32/CE, de 5 d’abril, sobre eficiència de l’ús final de l’energia i els serveis energètics. Directiva 2010/31/UE, de 19 de maig, relativa a l’eficiència energètica dels edificis.
r Energies renovables Llibre blanc de les energies renovables a la Unió Europea (1997). Directiva 2001/77/CE, de 27 de setembre, relativa a la promoció d’electricitat a partir de fonts d’energies renovables en el mercat interior de l’electricitat. Directiva 2009/28/CE, de 23 d’abril, relativa al foment de l’ús de l’energia procedent de fonts renovables.
r Altres Llibre verd Cap a una estratègia europea de seguretat de l’abastament energètic (2000). Llibre verd sobre l’eficiència energètica (COM(2005) 265 final). Directiva 2003/87/CE, de 13 d’octubre, per la qual s’estableix un règim per al comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat i per la qual es modifica la Directiva 96/61/CE del Consell.En aquest àmbit, resulta especialment destacable l’aprovació l’any 2009 del Paquet Energia i Clima, un paquet legislatiu que conté diverses mesures per lluitar contra el canvi climàtic i promoure les energies renovables. Aquestes mesures inclouen la modificació i l’ampliació de l’abast de la Directiva 2003/87/CE, de comerç d’emissions, l’establiment d’objectius de reducció d’emissions per als sectors difusos no regulats per aquesta Directiva i la proposta de normativa i objectius sobre vehicles, biocarburants, emmagatzematge de CO2 i producció d’energia amb fonts renovables.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
263
En l’àmbit de l’Estat espanyol, la normativa i els instruments normatius més destacables amb incidència en aquest període són:
r Estalvi i eficiència energètica Estratègia espanyola d’eficiència energètica 2004-2012 (E4) i els plans d’acció que la despleguen.
r Energies renovables Pla d’energies renovables (PER) 2005-2010. Codi tècnic de l’edificació (modificat el 2006), que obliga les noves edificacions a aprofitar l’energia solar tèrmica. Reglament d’instal·lacions tèrmiques als edificis (modificat el 2007).
r Altres Pla nacional d’assignació de drets d’emissió 2005-2007 i 2008-2012. Finalment, en l’àmbit català, destaquen els instruments normatius següents:
r Energia Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Revisió 2009. Pla de l’energia i el canvi climàtic de Catalunya 2012-2020. Llei 18/2008, de 23 de desembre, de garantia i qualitat del subministrament elèctric. Decret 147/2009, de 22 de setembre, pel qual es regulen els procediments administratius aplicables per a la implantació de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya.
r Altres Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. A la Taula 7.9 es recullen els principals objectius quantitatius fixats per la normativa de la gestió energètica per a l’any 2010 i l’any 2020.
Taula 7.9 Objectius en l’àmbit de l’energia en els horitzons 2010 i 2020. Àmbit
Objectius 2010
Objectius 2020
Eficiència energètica
Reducció de l’1% anual de la intensitat energètica (Pla d’acció per millorar l’eficiència energètica a la Comunitat Europea) 3,4% en la reducció del consum energètic respecte a l’escenari tendencial equivalent a la reducció de l’1,74% anual de la intensitat energètica (Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015)
20% en la reducció del consum energètic respecte a l’escenari tendencial (Paquet Energia i Clima)
Energies renovables
12% consum d’energia primària (Llibre blanc de les energies renovables a la Unió Europea) 12,1% consum d’energia primària (Pla d’energies renovables 2005-2010) 6,9% consum d’energia primària (Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015)
20% consum d’energia primària (Paquet Energia i Clima)
Electricitat procedent d’energies renovables
22,1% de consum brut d’electricitat (Directiva 2001/77/CE) 30,3% de consum brut d’electricitat (Pla d’energies renovables 2005-2010)
Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
Reducció del 20% respecte al 1990 Reducció del 10% en els sectors difusos respecte al 2005 (Paquet Energia i Clima)
Font: elaboració pròpia a partir de la normativa europea, estatal i catalana.
Sobre la base dels resultats de l’evolució de producció i consum d’energia presentats a l’apartat 7.1, a la Taula 7.10 es presenta una comparativa entre els objectius establerts per a l’any 2010 i els resultats obtinguts els anys 2006 i 2009.
264 Taula 7.10 Grau de compliment d’objectius d’eficiència energètica i producció d’energies renovables. Àmbit
Indicador
Resultat 2006
Resultat 2009
Objectiu 2010
Eficiència energètica
Variació anual de la intensitat energètica final
–3,9%
–0,8%
Reducció de l’1% anual (UE) Reducció de l’1,74% anual (Catalunya)
Energies renovables
Percentatge de consum d’energia primària procedent de fonts renovables
2,4%
4,1%
6,9% (Catalunya)
Energies renovables
Consum brut d’electricitat procedent de fonts renovables
9,4%
14,6%
22,1% (UE)
Font: elaboració pròpia a partir de la normativa europea i catalana i de les Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 defineix l’objectiu de reduir la intensitat energètica final (energia consumida per produir una quantitat econòmica de riquesa determinada) un 1,74% cada any. Aquest valor supera l’objectiu europeu definit al Pla d’acció per millorar l’eficiència energètica a la Comunitat Europea, que se situa en l’1%. L’evolució de la variació anual de la intensitat energètica final que es presenta a la Figura 7.20 mostra la millora continuada d’aquest índex des de l’any 2004. En el període 2006-2009, s’assoleix una reducció mitjana anual del –2,7%, xifra amb la qual es compleixen els objectius establerts.
Figura 7.20 Evolució de la variació anual de la intensitat energètica final. 1990-2009. Font: Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. ICAEN.
Pel que fa a la producció d’energies renovables, s’observa una millora entre els anys 2006 i 2009, si bé encara no es compleixen els objectius fixats a Catalunya i Europa. En aquest sentit, cal destacar que cada país disposa d’un potencial màxim en energies renovables i que aquest potencial es troba íntimament lligat a les característiques de cada territori (geografia, climatologia, superfície) i als recursos naturals de què disposi aquest territori. D’altra banda, el consum d’energia primària és un valor que està molt relacionat amb factors com ara el grau d’industrialització i la densitat de població. Catalunya té un consum elevat d’energia, a causa, principalment, de la seva industrialització i de l’elevada densitat de població d’algunes zones, i uns recursos naturals relativament limitats. Això fa que sigui més difícil assolir un percentatge determinat de participació de les energies renovables que no pas en altres països. En qualsevol cas, és un àmbit amb una significativa oportunitat de creixement per desenvolupar els propers anys.
7.2.2 El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 En el període comprès entre el 2006 i el 2010, el principal instrument de planificació i gestió de l’energia a Catalunya va ser el Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, aprovat l’any 2005 i revisat l’any 2009. Cal aclarir que en el moment d’elaborar aquest Informe, la política energètica actual està definida al Pla de l’energia i el canvi climàtic de Catalunya 2012-2020 (PECAC 2012-2020), des de la seva aprovació l’any 2012, i és aquest el que es troba en vigor.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
265
El Pla de l’energia de Catalunya pretén fixar les bases i aportar les eines i els mitjans per atendre les necessitats d’energia de la població, optimitzar-ne el consum, minimitzar l’impacte ambiental de la seva obtenció i transport i preveure les necessitats i les disponibilitats futures, així com possibles situacions de manca d’abastament. L’objectiu és propiciar la transició cap a un model de gestió energètica més sostenible on prevalgui l’estalvi, l’eficiència i la producció respectuosa amb el medi i el consum responsable. El Pla de l’energia de Catalunya es desplega en cinc eixos: Augmentar la conscienciació social i millorar el coneixement de la problemàtica energètica. Fomentar l’estalvi i l’eficiència energètics. Desenvolupar les infraestructures energètiques necessàries per assegurar el subministrament i diversificar les fonts d’energia. Impulsar les fonts energètiques renovables. Donar suport a la recerca, el desenvolupament i la innovació tecnològica en l’àmbit energètic. El Pla defineix dos escenaris de futur per preveure l’evolució del sistema energètic fins al 2015 i les mesures necessàries per a la seva gestió: L’escenari base suposa que no hi ha modificacions i es mantenen les tendències de creixement econòmic i desenvolupament energètic i tecnològic existents el 2003. En aquest escenari, el paper de l’Administració energètica catalana es manté, tot conservant les línies d’actuació actuals, especialment en eficiència energètica i energies renovables, sense modificacions substancials. El segon escenari és l’escenari intensiu en eficiència energètica i energies renovables (IER), on es potencien al màxim les tecnologies d’estalvi i eficiència energètics i l’ús d’energies renovables amb una inversió pública i privada d’uns 10.000 milions d’euros. En aquest escenari, es compliria l’objectiu català de contribuir a assolir els compromisos internacionals de l’Estat espanyol quant a contenció de les emissions de CO2 i de participació de les energies renovables en el consum d’energia primària. L’escenari que es pretén assolir mitjançant l’execució del Pla de l’energia de Catalunya és l’escenari IER. Per fer-ho, recullen a la Taula 7.11. Taula 7.11 Línies estratègiques i objectius del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Foment de l’estalvi i l’eficiència energètics · · · · ·
Increment de l’esforç i el lideratge de les administracions en aquests àmbits. Es talvi del 3,4% (2010) i del 10,6% (2015) de l’energia final respecte a l’escenari tendencial 2015. Promoció de criteris d’estalvi i eficiència energètics en altres polítiques no energètiques (planificació urbanística, mobilitat, etc.). Impuls de comportaments i accions d’eficiència energètica, promovent normatives i disposicions per millorar l’eficiència energètica en diferents sectors. Execució d’accions d’estalvi energètic específiques per a cada sector econòmic i industrial. Impuls de l’energia renovable
· · · · · · ·
Assoliment del 6,9% (2010) i el 9,5% (2015) del consum d’energia primària procedent d’energies renovables. Assoliment del 24% de la generació elèctrica provinent de fonts renovables. Assoliment del 28,6% del consum total d’energies renovables provinent dels biocombustibles. Aportació de 512,1 kTEP al balanç energètic per part de la biomassa i el biogàs assolint una contribució del 17,4% del consum total d’energies renovables. Instal·lació de 3.500 MW d’energia eòlica, que representen el 25,7% del consum total d’energies renovables. Instal·lació de 100 MW d’energia solar fotovoltaica. Manteniment dels nivells d’energia hidràulica, que representen el 25,7% del consum total d’energies renovables. Desenvolupament d’infraestructures energètiques per assegurar el subministrament i la diversificació de les fonts d’energia
· · · ·
Construcció d’entre vuit i quinze grups de cicle combinat (gas natural) i instal·lació de 4.500 MW en centrals de règim especial (parcs eòlics, cogeneració, plantes de reducció de residus). Reforçament de la xarxa elèctrica, especialment a les comarques de Girona, inclòs el desenvolupament de la línia de molt alta tensió França-Catalunya. Diversificació i millora de la xarxa de gas natural existent, promovent la construcció d’un gasoducte de connexió amb el nord d’Europa. Planificació de la construcció de centres d’emmagatzematge subterrani de gas natural liquat. Suport a la recerca, el desenvolupament i la innovació tecnològica en l’àmbit energètic
· · · · · · · ·
Potenciació de les línies estratègiques de recerca i desenvolupament en el sector energètic. Creació i millora de tecnologies per a l’estalvi i l’eficiència energètics. Acceleració en el desenvolupament de les energies renovables, l’hidrogen i la fusió nuclear. Innovació tecnològica, econòmica i ambiental en la implantació i el manteniment de les infraestructures energètiques. Anàlisi sociològica de l’energia i l’efectivitat de les campanyes de racionalització del seu ús. Coordinació de la recerca en l’àmbit de l’energia amb les línies estratègiques espanyoles i de la UE en matèria energètica. Creació i desenvolupament del Centre de Recerca en Tecnologies Energètiques a Barcelona i el Centre d’Energia a Vandellòs. Definició d’un marc institucional, normatiu i econòmic favorable a la creació d’empreses tecnològiques i xarxes de coneixement. Font: Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya.
266 L’any 2009 es va dur a terme una revisió del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Aquesta revisió respon a la necessitat d’actualitzar les estratègies i els objectius del Pla, tenint en compte els canvis succeïts a escala mundial des de la seva aprovació. Es tracta fonamentalment de tenir en compte els efectes de l’actual crisi econòmica i financera global sobre la situació energètica, l’evolució dels preus de l’energia, la modificació de les previsions d’oferta i demanda energètica i l’adhesió a compromisos internacionals en matèria d’energia i canvi climàtic. La revisió se centra en dos aspectes. D’una banda, es revisa la prospectiva energètica a llarg termini (horitzó 2030) i la seva estratègia associada i, de l’altra, es revisen i s’amplien les estratègies planificades en l’horitzó 2015. La nova anàlisi prospectiva energètica de Catalunya en l’horitzó de l’any 2030 (denominada PROENCAT 2030) defineix sis escenaris exploratoris. Entre aquests sis escenaris, el que més s’ajusta als reptes de futur de Catalunya en l’àmbit energètic i a la resposta que el Govern català ha de donar a aquests reptes de futur és l’escenari 4, anomenat escenari anticipatiu o escenari aposta, perquè ha de ser l’aposta de la política energètica catalana que cal desenvolupar en el futur. Com a conseqüència de reformular les línies estratègiques d’acord amb la prospectiva energètica de Catalunya 2030, es revisen les estratègies planificades, fonamentalment en els àmbits de l’estalvi i l’eficiència energètics i de les energies renovables. L’escenari aposta i la revisió del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 es fonamenten en les opcions estratègiques recollides a la Taula 7.12, que volen establir les bases d’una nova política energètica catalana. Taula 7.12 Opcions estratègiques de l’escenari aposta de la PROENCAT 2030. MISSIÓ Vers un sistema energètic de baixa intensitat energètica i baixa emissió de carboni, innovador, competitiu i sostenible. Opcions estratègiques 1. De gestionar l’oferta a gestionar la demanda: l’estalvi i l’eficiència energètics com a element estratègic clau per garantir un sistema energètic sostenible per a Catalunya. 2. Les energies renovables com a opció estratègica de futur per a Catalunya. 3. Millorar la seguretat del subministrament energètic i el desenvolupament de les infraestructures energètiques necessàries per assolir el nou sistema energètic de Catalunya. 4. Consolidar el sector de l’energia com a oportunitat de creixement econòmic i de creació de feina qualificada. 5. Accelerar el foment de la R+D+I de noves tecnologies en l’àmbit energètic. 6. La informació sobre l’energia com a eina imprescindible per implicar la societat catalana en el procés de transició cap al nou model energètic. 7. Millorar i ampliar la formació de recursos humans i el reciclatge professional en l’àmbit energètic. 8. La participació activa de la societat catalana en el debat democràtic en l’àmbit de l’energia i en la construcció del nou model energètic del país. 9. Cap a un sistema elèctric que corregeixi dèficits i permeti afrontar els reptes del futur. 10. Cap a un nou model territorial: de la mobilitat a l’accessibilitat. 11. Cap a una reducció del consum energètic en l’edificació. 12. L’actuació decidida de la Generalitat de Catalunya i les altres administracions públiques catalanes envers el nou model energètic com a element d’exemplaritat i de dinamització. 13. La necessitat de fer compatibles la preservació del medi ambient i el desenvolupament socioeconòmic: la seguretat energètica i la seguretat ambiental com a dues estratègies que han de ser coherents per assolir un futur sostenible per a Catalunya. 14. La nova política energètica catalana com a element clau en l’aportació de Catalunya a mitigar el canvi climàtic. 15. Desenvolupar mecanismes per garantir les necessitats energètiques bàsiques als sectors de la societat econòmicament més desafavorits. 16. La necessitat de promoure l’economia circular per aprofundir en la millora de l’estalvi i l’eficiència energètics i la utilització de les energies renovables en el sector productiu català. 17. La necessitat de disposar, en el futur, de nous instruments de mercat per avançar en la sostenibilitat del model energètic. 18. Situar la política energètica de Catalunya en el màxim nivell estratègic de l’actuació de la Generalitat de Catalunya. Font: Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Revisió 2009. Departament d’Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.
7.2.3 Estalvi i eficiència energètics El desplegament de l’Estratègia d’estalvi i eficiència energèticadel Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 preveu l’aplicació de 91 mesures d’estalvi i eficiència energètica. L’objectiu d’aquestes accions és la millora de l’eficiència promovent la inversió per mitjà de subvencions, potenciant la sensibilització ciutadana i aconseguint que l’estalvi i l’eficiència energètica siguin una pràctica usual en la societat catalana.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
267
El Pla s’estructura d’acord amb els diferents sectors, entre els quals es reparteix el consum d’energia, definint accions específiques per a cadascun. Les mesures estan d’acord amb els plans i les directrius europees i amb el Pla d’acció de l’ del Govern espanyol. Els mecanismes establerts a l’Estratègia abasten accions de diversos tipus que es poden agrupar tal com mostra la Taula 7.13. Taula 7.13 Tipus bàsics d’accions proposades per l’Estratègia d’estalvi i eficiència energètica. Concepte
Reducció
Destinatari
Eina
Estalvi energètic
Consums innecessaris
Persones
Cultura i formació
Equips
Incorporació de tecnologia eficient
Eficiència energètica
Ineficiències
Operació
Gestió manual o automàtica: noves tecnologies
Font: Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya.
Dins les actuacions més rellevants desenvolupades destaquen les següents:
a) Plans Renova’t per al sector domèstic r Pla Renova’t d’electrodomèstics Durant el període 2006-2010 s’ha desenvolupat un pla Renova’t d’electrodomèstics destinat a subvencionar la substitució d’aparells vells per altres de més eficients energèticament (de classe energètica A o superior). Aquesta iniciativa ha representat substituir 421.773 aparells electrodomèstics vells per altres de nous i energèticament més eficients, amb un estalvi elèctric aproximat de 21.379 TEP anuals.
r Pla Renova’t de calderes i escalfadors domèstics individuals a gas Aquesta actuació es va iniciar a finals de l’any 2005 amb la col·laboració de les empreses subministradores de gas, els fabricants d’equips i el gremi d’instal·ladors. El Pla finança amb 60 euros el canvi d’escalfador i amb una xifra entre 100 i 400 euros el canvi de caldera amb més de deu anys d’antiguitat per altres de més eficients i que funcionin amb gas natural. Es calcula que aquesta iniciativa ha representat anualment substituir de 10.000 a 12.000 escalfadors i calderes.
b) Subvencions per incorporar tecnologies energèticament eficients Els darrers anys s’han publicat diverses ordres de subvencions per a inversions, estudis i projectes d’estalvi i eficiència energètics adreçats al conjunt de sectors consumidors d’energia. Es tracta d’ajuts a fons perdut per a la incorporació de tecnologies energèticament eficients a l’hora d’il·luminar, climatitzar, millorar els processos industrials i aplicar cogeneracions d’alta eficiència, així com promoure els serveis energètics. Aquests ajuts han anat dirigits a corporacions locals, empreses privades, empreses públiques, famílies i entitats sense finalitat de lucre. Els principals àmbits concrets d’actuació objecte de subvenció es mostren a la Taula 7.14. Taula 7.14 Principals àmbits d’actuació de la línia de subvencions per a l’estalvi i l’eficiència energètica de l’ICAEN. Àmbit d’actuació
Línies de subvencions
Enllumenat
Instal·lacions de tecnologies eficients en enllumenat exterior. Projectes d’enllumenat interior d’edificis públics i privats.
Edificis
Instal·lacions de tecnologies eficients en climatització. Millora de l’eficiència energètica de l’equipament específic del sector terciari. Auditoria energètica d’edificis, i estudis de qualificació energètica d’edificis de nova construcció i rehabilitacions importants. Rehabilitació energètica de l’envolupant tèrmica d’edificis existents. Construcció de nous edificis amb alta qualificació energètica. Millora de l’eficiència a les instal·lacions d’ascensors existents en els edificis.
Indústria
Projectes de millora de l’eficiència energètica en el procés o renovació d’equips auxiliars. Operacions de demostració de tecnologies eficients emergents. Auditories energètiques de plantes industrials. Implantació de la norma ISO 50.001 de sistemes de gestió energètica.
Transport
Renovació del parc de vehicles tipus turisme i industrial. Incorporació de tecnologies de gestió energètica en flotes de transport per carretera, ja siguin de viatgers o de mercaderies. Estacions de recàrrega de gas natural o de GLP, o bé d’energia elèctrica. Estudis de viabilitat i actuacions pilot en el marc dels plans de mobilitat urbà (PMU) i els plans de desplaçament d’empresa (PDE). Elaboració de plans de mobilitat urbana. Promoció de sistemes de bicicleta pública.
268
Àmbit d’actuació
Línies de subvencions
Serveis energètics
Estudis i projectes per al desenvolupament dels serveis energètics.
Cogeneració
Auditories energètiques i estudis de viabilitat. Projectes de microcogeneracions i de cogeneració d’alta eficiència al sector terciari.
Agricultura
Inversions en tecnologies de millora de l’eficiència energètica en explotacions agràries. Auditories energètiques en explotacions agràries i comunitats de regants.
Sector públic
Millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions actuals de potabilització, abastament, depuració d’aigües residuals i dessalinització.
Formació
Cursos de formació de gestors de mobilitat. Organització de cursos de formació sobre la nova normativa energètica edificatòria. Organització de cursos de formació sobre certificació energètica d’edificis. Organització de cursos de formació de formadors en certificació energètica d’edificis. Realització de cursos de formació energètica per als tècnics municipals que possibiliten la millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions municipals. Serveis d’assessorament de col·lectius dins d’associacions o en organismes municipals. Organització de cursos de formació no reglada en matèria d’estalvi i eficiència energètica o energies renovables. Organització de congressos, simposis, jornades, seminaris i exposicions itinerants o temporals i tallers educatius en matèria d’estalvi energètic, energies renovables i mobilitat energèticament eficient. Elaboració de materials i productes audiovisuals, plataformes o eines interactives, edició de publicacions i materials, realització de projectes educatius, així com també expressions i actuacions culturals i artístiques.
Font: Pla de l’energia i canvi climàtic de Catalunya 2012-2020. Departament d’Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya.
El pressupost executat va ser de 28.257.283,57 euros el 2006, i es troba per sobre de 50.000.000 euros anualment partir del 2008 i fins al 2010 (segons el PECAC 2012-2020). A més, en el període 2006-2010 es van impulsar altres línies d’actuacions, tals com: Transferències a altres departaments de la Generalitat de Catalunya per desenvolupar accions d’estalvi i eficiència energètica destinades a col·lectius en els seus àmbits competencials. En concret, als departaments de Política Territorial i Obres Públiques, de Medi Ambient i Habitatge i d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Utilització del pressupost de l’IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía) en actuacions desenvolupades per l’ICAEN en l’àmbit de la indústria i del transport. Diagnòstics i auditories energètiques al sector primari. En l’àmbit de l’enllumenat públic, impuls d’eines de comptabilitat energètica municipal i auditories d’enllumenat públic. Potenciació de la certificació energètica dels edificis.
c) Programa d’estalvi i eficiència energètica a la Generalitat de Catalunya Aquest Programa es va aprovar l’any 2007 amb l’objectiu de reduir un 11% el consum d’energia en l’horitzó de l’any 2015. Això comporta un estalvi d’energia del voltant de 150 GWh/any i una reducció de la factura energètica entorn dels 14 milions d’euros/any. Les mesures específiques d’aquest Programa són: Moderació de temperatures. Regulació dels termòstats als edificis de la Generalitat de Catalunya, a un màxim de 20° C a l’hivern (calefacció) i un mínim de 25° C a l’estiu (refrigeració). Coneixement del consum energètic de la Generalitat de Catalunya per poder valorar l’evolució del consum i les millores adoptades. Gestió energètica dels edificis existents i dels edificis nous. Inclusió de mesures d’estalvi energètic en els plecs de prescripcions per a la construcció de noves edificacions. Pel que fa als edificis existents, els que tinguin un consum d’energia superior a 200.000 kWh/any han d’implantar obligatòriament un sistema de gestió de l’energia que consisteix a: Designar una persona que actuï com a gestora energètica per a cada edifici. Realitzar una auditoria energètica, que s’ha de repetir cada cinc anys. En un termini màxim de cinc anys, implantació de les inversions identificades amb termini d’amortització inferior a quatre anys. Que cada departament/entitat del programa aprovi anualment un pla d’inversió explicant les inversions realitzades i les previstes per a l’any següent.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
269
Incorporar als plans de manteniment dels edificis criteris energètics i plans pràctics operatius per garantir el bon ús de l’energia. Compra pública. Introducció de criteris d’eficiència energètica en els elements consumidors d’energia que la Generalitat de Catalunya adquireixi de manera centralitzada, com ara maquinari, electrodomèstics, elements d’enllumenat, vehicles o la compra centralitzada del subministrament energètic. Pla de formació energètica. Acció de formació i informació per a tots els treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya en el marc del Programa de bones pràctiques ambientals en oficines desenvolupat per Funció Pública i pel Departament de Medi Ambient i Habitatge. Aquest programa es complementa amb una formació tècnica específica per als gestors o gestores energètiques de cada edifici, per donar suport a la realització de les auditories energètiques i a la implantació de les mesures d’estalvi identificades.
d) Setmana de l’Energia El nou escenari energètic proposat al Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, que intenta garantir el desenvolupament sostenible de Catalunya, no tan sols s’aconsegueix mitjançant una implantació de millores tecnològiques, sinó també per la nova consciència de consumidors i consumidores amb relació al consum d’energia. Per aquest motiu, el Pla d’acció 2006-2010 del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 va incloure un Pla de comunicació i promoció, estructurat en sis àmbits, que corresponen als esforços de sensibilització i formació que cal realitzar en col·lectius diferents: ciutadania, escoles, professionals, administracions locals i empreses i entitats. També es va potenciar el portal d’energia al web de l’Institut Català d’Energia. Una de les tasques més rellevants que es porten a terme anualment en aquest sentit és la Setmana de l’Energia, que té per objectiu concentrar en el decurs d’una setmana i amb periodicitat anual un nombre elevat d’accions de sensibilització ciutadana en aquest àmbit. La Setmana de l’Energia obre un espai de reflexió per transmetre al conjunt de la ciutadania el missatge de la necessitat d’aconseguir, amb pautes individuals i personals, un comportament més racional pel que fa al consum d’energia. Per aconseguir aquest objectiu, la Setmana de l’Energia s’adreça a la ciutadania per diferents vies: Una campanya institucional que transmet aquests missatges al conjunt de la societat catalana. Una campanya «porta a porta» arreu del territori català, que es fa conjuntament amb els ajuntaments, i amb la presència de monitors i monitores formades especialment. La creació d’una setmana paral·lela, la Setmana Petita, que consisteix a explicar a les escoles els mateixos missatges de la Setmana de l’Energia. Per a això s’ha preparat un paquet d’activitats específiques per al professorat que treballa aquests conceptes.
7.2.4 Energies renovables El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 inclou el Pla d’energies renovables. L’aposta per les energies renovables té un caràcter estratègic de futur fonamentalment, per tres raons: es tracta d’energies netes, es restitueixen gratuïtament i representen el recurs energètic autòcton més important de Catalunya, per la qual cosa poden contribuir a una autonomia energètica més elevada. Les 76 accions que conformen el Pla d’energies renovables es distribueixen en vuit eixos estratègics: La planificació, un eix estratègic fonamental en un sector fortament regulat com és el de les energies renovables. La dinamització dels actors principals implicats. El desenvolupament de normatives i de legislació que fixin les regles del joc, la principal eina de què disposa l’Administració per fomentar les energies renovables. L’impuls a la recerca i el desenvolupament tecnològic, l’eix més important a mitjà i llarg termini. La formació i l’educació, per millorar els coneixements de les tecnologies d’aprofitament de les energies renovables i, també, per introduir conceptes més genèrics relacionats amb l’energia i el seu ús. L’exemple institucional, fonamental per tirar endavant certes accions relacionades amb la conscienciació i que no han aconseguit tenir una viabilitat econòmica clara. La mobilització i la conscienciació, per fer palesa la importància de l’energia en la nostra societat i el paper que poden tenir les energies renovables en el futur. La gestió i el control de la producció, per promoure millores en l’explotació dels aprofitaments de les energies renovables.
270 a) Energia solar tèrmica El grau d’implantació de l’energia solar tèrmica ha experimentat un important creixement els darrers anys arran de l’aprovació de diferents normatives que obliguen les noves edificacions a aprofitar l’energia solar tèrmica, com ara el Codi tècnic de l’edificació (2006) i el Decret d’ecoeficiència (2006), conjuntament amb la modificació del Reglament d’instal·lacions tèrmiques dels edificis (2007) i el fenomen d’alta replicabilitat de les ordenances solars. Així, l’any 2009, s’estima una producció de 18,4 kTEP mitjançant l’energia solar tèrmica com a font energètica. Des de l’any 1999, en què es van publicar les primeres ordenances solars (Sant Joan Despí, Barcelona, etc.), molts altres municipis n’han seguit l’exemple, s’ha arribat a un total de més de 60 ordenances solars arreu de Catalunya i s’ha arribat a cobrir un conjunt de municipis que equival a més d’un 64% de la població catalana. Per la seva banda, al Reial decret 314/2006, d’aprovació del Codi tècnic de l’edificació, s’obliga les noves edificacions que tinguin demanda d’aigua calenta sanitària o climatització de piscina coberta, i segons la zona climàtica on es trobin, que incorporin una instal·lació solar tèrmica per cobrir part de les seves necessitats. El Reial decret 1027/2007, pel qual s’aprova el Reglament d’instal·lacions tèrmiques dels edificis (RITE), constitueix el marc normatiu bàsic que regula les exigències d’eficiència energètica i seguretat que han de complir les instal·lacions tèrmiques als edificis. Finalment, cal indicar que la Generalitat de Catalunya va publicar el Decret 21/2006, pel qual es regula l’adopció de criteris ambientals i d’ecoeficiència als edificis, que inclou, entre altres paràmetres, l’obligació de les noves edificacions de disposar d’un sistema de producció d’aigua calenta sanitària mitjançant l’energia solar tèrmica.
b) Energia solar fotovoltaica L’energia solar fotovoltaica ha evolucionat fins a assolir un grau de maduresa tecnològica suficient que ha permès reduir els costos de manera important. El 31 de desembre de l’any 2010, Catalunya disposava de 257 MW de potència fotovoltaica instal·lada connectada a la xarxa elèctrica, corresponent a 2.953 instal·lacions. En aquest sentit, l’objectiu de 100 MW establert a la versió original del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 per a l’any 2015 s’ha assolit i s’ha superat amb escreix. A Catalunya, el Decret 147/2009, pel qual es regulen els procediments administratius per a la implantació de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya regula la implantació, pel que fa a l’emplaçament i l’ocupació màxima, d’instal·lacions de sistemes de captació d’energia solar fotovoltaica situades directament sobre el terreny i connectades a la xarxa elèctrica, i d’una potència igual o superior a 100 kW. Aquesta normativa ha permès planificar l’encaix territorial d’aquestes instal·lacions, sobretot les de grans dimensions, a més d’integrar els tràmits previstos a la normativa ambiental, paisatgística i urbanística aplicable. D’altra banda, encara que de manera minoritària, es continuen instal·lant sistemes fotovoltaics autònoms. Aquesta tipologia d’instal·lacions garanteix un servei energètic de qualitat en petits nuclis de població i habitatges aïllats distants de la xarxa elèctrica.
c) Biomassa La biomassa és la massa total de la matèria viva existent en una comunitat o en un ecosistema. La biomassa es produeix gràcies a la fotosíntesi, procés pel qual els vegetals i alguns bacteris sintetitzen substàncies orgàniques a partir del CO2 de l’aire i d’altres substàncies simples (normalment aigua o alguna altra substància capaç de cedir hidrogen), aprofitant l’energia del Sol. Els recursos de biomassa provenen de fonts molt diverses i heterogènies, que inclouen els productes següents: La biomassa de tipus llenyós procedent del sector agrícola i forestal. Els subproductes i residus orgànics susceptibles de ser aprofitats energèticament mitjançant el procés de digestió anaeròbia amb producció de biogàs (fangs d’EDAR i subproductes procedents del sector ramader i agroalimentari). La part orgànica dels residus sòlids urbans (RSU) i altres residus orgànics. Els biocarburants líquids obtinguts a partir de productes vegetals o animals. Les tecnologies disponibles per al seu aprofitament permeten que els productes energètics obtinguts puguin substituir qualsevol font energètica convencional, ja sigui un combustible sòlid, líquid o gasós, tant en usos tèrmics com en usos elèctrics i en aplicacions al transport.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
271
r Biomassa llenyosa (forestal i agrícola) La producció de biomassa a Catalunya l’any 2009 va ser de 102,8 kTEP, xifra que representa el 12% de la producció total d’energia procedent de fonts renovables. Les dades del consum de biomassa d’origen forestal i agrícola a Catalunya indiquen que existeix una situació d’endarreriment amb relació als objectius fixats al Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Gairebé la totalitat del consum de biomassa correspon a consums directes per produir calor. Aquests consums es concentren principalment en el sector domèstic (consum de llenyes per a calefacció) i en el sector industrial (habitualment indústries que utilitzen biomassa per produir energia tèrmica i alimentar algun dels seus processos productius). Els sectors primari (agrícola i ramader) i terciari (serveis) també són consumidors de biomassa llenyosa, però en quantitats molt més reduïdes. L’ús tèrmic de la biomassa s’ha beneficiat durant aquests darrers anys del desenvolupament de normativa en el sector dels edificis, com ara la inclusió de les instal·lacions de biomassa en el Reglament d’instal·lacions tèrmiques en els edificis (RITE) i l’aparició de la biomassa com a tecnologia que possibilita assolir la qualificació energètica A en edificis. El creixent interès de la biomassa per a calefacció d’edificis ha provocat un significatiu increment del nombre de calderes de biomassa petites i mitjanes (que funcionen amb pèl·lets o estelles) i ha derivat en el naixement d’un sector que pràcticament era inexistent a Catalunya l’any 2005. Així mateix, s’ha incrementat de manera notable el nombre d’empreses a Catalunya que es dediquen a la fabricació, la distribució i la instal·lació de calderes de biomassa. Paral·lelament a aquest increment del nombre d’instal·lacions consumidores, s’han promogut plantes de producció de pèl·lets, de les quals tres es troben en funcionament. Aquest creixement del sector s’ha alentit, d’una banda, per la crisi financera que ha afectat el finançament de molts projectes en promoció i desenvolupament, i de l’altra, per la baixada dels preus dels combustibles fòssils experimentada els anys 2008 i 2009, que ha minvat la rendibilitat de les instal·lacions tèrmiques. En aquest sentit, es pot considerar que la quantitat d’instal·lacions de calderes de biomassa existents és encara molt petita en comparació del potencial total existent i, en conseqüència, el consum de biomassa és també molt baix.
r Biocarburants Catalunya disposa avui dia de dues plantes de producció de biodièsel (ester metílic), que produeixen aquest combustible a partir d’olis vegetals usats: una ubicada a Reus (el Baix Camp), i l’altra, a Montmeló (el Vallès Oriental). La capacitat de producció total d’aquestes dues plantes és actualment de 81.000 t anuals de biodièsel. Aquest biodièsel es distribueix i es comercialitza (pur o barrejat amb gasoil) com a combustible per a flotes captives de transport i en gasolineres ubicades arreu del territori català. Tot i l’increment de la producció de biodièsel a Catalunya, aquesta producció es troba per sota de la seva capacitat i ha disminuït notablement a causa de la creixent importació de productes extracomunitaris, fet que ha comportat una reducció en la producció de les plantes catalanes. Pel que fa als derivats dels productes vegetals rics en sucre, actualment es troba en funcionament la planta de l’empresa Repsol a Tarragona que produeix etil tert-butil èter (ETBE) a partir d’etanol d’origen vegetal. Aquest ETBE es fa servir barrejat amb benzina en concentracions baixes (del 5% al 15%) per augmentar l’índex d’octà i eliminar l’ús d’additius amb plom. Es produeixen 44,8 kTEP per any d’ETBE d’origen vegetal, de les quals 19,9 kTEP es consumeixen a Catalunya. La producció d’energia primària en biocarburants l’any 2009 a Catalunya va ser de 72,9 kTEP, i el consum d’energia primària en biocarburants, de 194,3 kTEP, per la qual cosa va ser necessari recórrer a la importació de part d’aquests productes. El marc legislatiu del sector dels hidrocarburs va establir uns objectius anuals de biocarburants i altres combustibles renovables en línia amb la Directiva del Parlament Europeu i del Consell, que determina una quota de mercat per als biocarburants del 10% l’any 2020. Paral·lelament, els biocarburants i els biolíquids hauran de demostrar els criteris de sostenibilitat definits en aquesta Directiva, com són una elevada reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la procedència de les matèries primeres respectuoses amb el medi ambient.
r Biogàs, fangs i residus ramaders Pel que fa a les instal·lacions de producció de biogàs, el consum total d’energia primària l’any 2009 va ser de 45,5 kTEP, la major part dels quals corresponien a plantes de generació d’energia elèctrica. Es tracta principalment de plantes ubicades en abocadors, plantes de metanització de la fracció orgànica dels RSU (habitualment integrades en ecoparcs), plantes d’aprofitament del biogàs generat pels fangs (EDAR) i plantes de cogeneració amb tractament de purins. Els darrers anys s’ha experimentat un creixement important de l’aprofitament energètic del biogàs, malgrat que és inferior a les previsions del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015.
272 El desenvolupament de plantes de codigestió anaeròbia amb dejeccions ramaderes es troba encara en una etapa incipient, tot i que hi ha un gruix important de projectes potencials. L’any 2008 es va començar a elaborar i redactar el Pla de biogàs 2008-2012, d’acord amb el Pla de l’energia 20062015, que marca uns objectius específics lligats a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle evitades pel biogàs agroindustrial. Així mateix, l’aprovació del Reial decret 661/2007, de 25 de maig, pel qual es regula l’activitat de producció d’energia elèctrica en règim especial facilitava la implantació de plantes d’aprofitament energètic del biogàs generat a partir de purins i altres subproductes orgànics.
d) Energia eòlica El sector de l’energia eòlica, que ha assolit un estat de maduresa tecnològica, es troba en fase de desenvolupament del seu potencial a Catalunya. Aquest potencial està supeditat a la capacitat d’evacuació de la xarxa elèctrica i a altres condicionants territorials, mediambientals i paisatgístics (oposició en el territori, impacte visual, espais protegits, etc.). El 31 de desembre de 2010, Catalunya disposava d’un total de 37 parcs eòlics en servei, que sumaven una potència total de 856,6 MW. La producció bruta d’energia elèctrica dels parcs eòlics en funcionament a Catalunya s’ha anat incrementant des dels 720 MWh anuals l’any 1991 (produïts bàsicament pel Parc Eòlic de Roses) fins als 1.987,2 GWh de l’any 2010. Actualment hi ha 827,46 MW eòlics autoritzats pendents de construcció. Amb la finalitat d’avançar en l’assoliment dels objectius fixats al Pla de l’energia i incrementar notablement la potència instal·lada, s’ha planificat el desenvolupament eòlic en el territori. Aquesta planificació s’ha concretat en la definició de set zones de desenvolupament prioritari (ZDP) aprovades l’any 2010, establertes després d’haver considerat el recurs existent, la capacitat d’evacuació de la xarxa elèctrica, l’impacte ambiental i paisatgístic i el consens amb el territori. El mateix any 2010, es va publicar i adjudicar l’autorització i la instal·lació de 769 MW eòlics a les ZDP. Tot i així, es constata un endarreriment pel que fa a l’assoliment dels objectius fixats inicialment d’assolir els 3.000 MW de potència instal·lada l’any 2010.
e) Energia hidràulica L’energia hidràulica és la principal font d’energia renovable de Catalunya, amb un 44% de la producció d’energia primària d’origen renovable l’any 2009, xifra que equival a 383,5 kTEP. El 78% d’aquesta energia es va produir en grans centrals hidroelèctriques (instal·lacions en règim ordinari), i el 22% restant, en minicentrals hidroelèctriques (instal·lacions en règim especial). La potència hidràulica instal·lada el 31 de desembre de 2010 a Catalunya era de 2.088,4 MW en règim ordinari i 272,4 MW en règim especial. Aquesta tecnologia fa anys que ha arribat a la seva maduresa i el seu desenvolupament a Catalunya ha assolit la major part del seu potencial. Malgrat que la potència instal·lada pràcticament assoleix l’objectiu establert per a l’any 2010, la producció energètica en queda allunyada, ja que marcats períodes de sequera, entre altres motius, han contribuït a fer que la producció en el període comprès entre els anys 2005 i 2009 hagi estat inferior a la producció mitjana els darrers vint anys.
f) Subvencions per impulsar les energies renovables L’aprovació del Pla de l’energia 2006-2015 va comportar un impuls a les línies de subvenció a les energies renovables que es convocaven cada any i durant el període de vigència del Pla aquestes subvencions han crescut progressivament. Així, si l’any 2005 es van atorgar subvencions per import de 909.349 euros, l’any 2006 el pressupost de la convocatòria va passar a ser de 5.022.821 euros i l’any 2010 era de 5.434.576 euros (PECAC 2012-2020). Les convocatòries s’han centrat en projectes i instal·lacions d’energies renovables en els àmbits de la biomassa per a usos tèrmics, l’aprofitament energètic del biogàs, l’energia solar tèrmica i l’energia solar fotovoltaica o mixta eòlica-fotovoltaica aïllades, i l’aprofitament de l’energia geotèrmica i dels biocarburants. En concret, l’any 2010 el 59% de les sol·licituds es referien a energia de biomassa per a usos tèrmics i, en segon lloc, el 26% a energia solar tèrmica.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
273
7.2.5 Infraestructures energètiques La planificació i el desenvolupament de les infraestructures energètiques bàsiques és fonamental per satisfer les necessitats energètiques actuals i futures dels sectors consumidors a Catalunya. Per aquest motiu, el Pla de l’energia incorpora un Pla d’infraestructures bàsiques d’energia elèctrica i de gas natural amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats de Catalunya. La majoria d’aquestes infraestructures han de ser desenvolupades pels agents privats, tant si es tracta de les activitats liberalitzades (generació d’energia elèctrica) com d’activitats sotmeses a planificació estatal (xarxa de transport d’energia elèctrica o xarxa bàsica de gas natural). A continuació es presenten els principals àmbits de desenvolupament de les infraestructures energètiques previstos en el Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015.
r Increment de la generació elèctrica en règim ordinari Els darrers anys ha tingut lloc en el conjunt del sistema elèctric peninsular una important implantació de centrals de cicle combinat de gas natural, introduïdes com a part del procés de substitució de velles centrals termoelèctriques convencionals de fueloil, fuel-gas o carbó. En el cas concret de Catalunya, de l’any 2002 a l’any 2010 han entrat en operació nou unitats de cicle combinat, amb una potència elèctrica bruta instal·lada total de 4.119 MW. Les centrals termoelèctriques convencionals han estat tancades.
r Infraestructures energètiques de transport i distribució d’electricitat d’alta tensió La construcció de noves infraestructures elèctriques de transport és bàsica per garantir el subministrament elèctric de Catalunya. El Pla d’infraestructures energètiques del Pla de l’energia 2006-2015 determina el conjunt d’infraestructures de la xarxa de transport d’electricitat necessàries, entre les quals cal destacar: L’increment de la capacitat d’interconnexió amb França. Les actuacions urgents a les comarques gironines. La reestructuració de la xarxa de transport a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per poder atendre l’increment de demanda prevista, alhora que es resol la problemàtica de l’elevada potència de curtcircuit deguda al mallat de la xarxa de transport i a l’entrada en servei de nova generació a la Zona Franca i al Besòs. Les actuacions que permeten resoldre problemes estructurals i atendre el creixement important de la demanda elèctrica prevista. Les actuacions per a l’evacuació d’energia elèctrica de nova generació acollida al règim especial (producció d’energies renovables en punts dispersos del territori).
r Soterrament i desviament en trams urbans de línies elèctriques d’alta tensió L’objectiu és solucionar, mitjançant el desplaçament o el soterrament, l’impacte en zona urbana de determinats trams de línies elèctriques d’alta tensió. Arran de la realització dels estudis d’identificació de les situacions existents de més impacte territorial i ambiental en l’entorn urbà dels municipis més poblats de Catalunya, es van identificar 150 actuacions. Actualment, la Generalitat de Catalunya, l’empresa elèctrica (ENDESA o REE) i l’ajuntament concernit en cada cas ja han signat un total de deu convenis de soterrament o desviament de línies d’alta tensió, així com dos protocols d’intencions. Aquests acords especifiquen la participació tècnica i econòmica de cada entitat. En la majoria dels convenis signats, la Generalitat de Catalunya es fa càrrec dels costos d’equipaments i muntatge de les noves infraestructures, l’ajuntament assumeix l’obra civil, i l’empresa elèctrica s’encarrega del projecte i la supervisió de les obres.
r Plans de millora de la qualitat del servei elèctric És un objectiu prioritari de la Generalitat de Catalunya la millora de la qualitat del subministrament d’energia elèctrica, de manera que es garanteixi el desenvolupament necessari per resoldre els problemes estructurals actuals, fer front a l’evolució de la demanda i garantir una qualitat del servei adequada a tots els usuaris i usuàries. D’altra banda, en el marc de la seva política energètica, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç considera prioritari l’objectiu de millorar la qualitat del subministrament elèctric, raó per la qual ha destinat anualment una partida
274 pressupostària finançada per la tarifa elèctrica, dins els costos reconeguts per a la retribució de la distribució, per subvencionar els plans de millora de la qualitat del servei elèctric, que s’han de desenvolupar en col·laboració amb les comunitats autònomes i les empreses distribuïdores. Els projectes subvencionats han ser aprovats per cada comunitat autònoma i cofinançats per les empreses distribuïdores en una quantia no inferior al 50% de les inversions que es realitzin.
r Qualitat dels subministraments elèctrics La qualitat del subministrament elèctric és una característica imprescindible per a la competitivitat necessària del teixit productiu. L’anàlisi de les interrupcions i els microtalls en el servei mostra que el nivell de qualitat del subministrament elèctric s’ha mantingut en uns nivells deficients en la dècada dels anys noranta i inici de la dècada del 2000. A partir de l’any 2004 i fins a l’any 2008, les dades dels principals índexs de qualitat de subministrament van experimentar una millora molt significativa. Capítols concrets ara com el tall de subministrament elèctric ocorregut a Barcelona el 23 de juliol del 2007, les ventades causades pel cicló Klaus el gener del 2009 i la intensa nevada del març del 2010 van representar un important pas enrere en la tendència positiva de la qualitat del subministrament elèctric. Una altra de les tasques que s’han dut a terme en l’àmbit de la qualitat dels subministraments energètics ha estat la creació d’instruments específics com ara l’Observatori de la Qualitat del Subministrament Elèctric. L’Observatori és un òrgan de caràcter consultiu que aplega representants de les associacions empresarials i de consumidors, de les distribuïdores d’energia, de l’Administració local i de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. El seu objectiu és generar un intercanvi d’idees i propostes per millorar la qualitat del subministrament energètic.
r Infraestructures de gas natural La planificació de les infraestructures de gas natural té un marcat caràcter estratègic, donat l’important consum d’aquesta font energètica a Catalunya —especialment per a la generació d’energia elèctrica, resultat de la important implantació de centrals de cicle combinat—, les incerteses futures en el subministrament de gas natural i la necessitat de garantir el subministrament de manera fiable i a uns preus adequats. Les principals instal·lacions que han entrat en funcionament els darrers anys són: Actuacions a la xarxa bàsica i xarxa de transport secundari de gas natural Planta de regasificació de Barcelona Xarxa de gasoductes de transport primari Estacions de compressió Xarxa de gasoductes de transport secundari
r Subvencions del Pla d’electrificació rural de Catalunya (PERC) i del Pla per a la completa extensió de la gasificació a Catalunya (PLEGAC) L’objectiu del PERC és fomentar l’electrificació rural, en els indrets que no disposin d’aquest servei, mitjançant l’extensió de les xarxes elèctriques existents o la implantació d’instal·lacions d’energia solar fotovoltaiques aïllades (no connectades a la xarxa). Al seu torn, el PLEGAC busca fomentar les obres de gasificació mitjançant l’extensió de les xarxes de gas existents (gas natural o gas liquat del petroli) o de nova instal·lació de xarxes locals de gas canalitzat a partir de dipòsits de gas liquat del petroli o de gas natural liquat. Els ajuts es canalitzen per mitjà d’una convocatòria anual de subvencions. Els destinataris de les subvencions són els ens locals i en el cas del PERC es prioritzen les obres que electrifiquen habitatges de primera residència i les explotacions dels sectors agrícola i ramader, industrial i de serveis (cases rurals).
7.2.6 Recerca i desenvolupament tecnològic en l’àmbit energètic L’objectiu fonamental del Programa de R+D energètica, redactat en el marc del Pla de l’energia de Catalunya 20062015, és la consecució d’innovacions tecnològiques útils i viables en el camp de l’energia. Per assegurar aquest objectiu, s’identifica un conjunt d’accions específiques que cal desenvolupar en estreta col·laboració amb els agents del sector. L’impuls a la R+D es planteja a partir de diverses línies de treball. En primer lloc, es planteja la creació i l’impuls al desenvolupament d’un institut de R+D. En segon lloc, es defineixen conjunts d’actuacions de suport institucional a l’acció general de R+D, necessàries per superar les barreres que ara troba aquesta activitat:
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
275
Identificació de la demanda de R+D energètica per part de les empreses catalanes i de l’oferta per part de grups i entitats. Posada en marxa de mecanismes de facilitació del desenvolupament de projectes de R+D energètics. Ajut econòmic a projectes. Augment del volum i aprofitament de sinergies de R+D energètica. Observatori tecnològic i accions de sensibilització i formació a llarg termini. A més, els altres àmbits no específics de R+D del Pla d’acció (estalvi i eficiència, energies renovables, etc.) també inclouen actuacions de R+D integrades en línies de treball específiques de cada àmbit. La primera línia de treball, la creació de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC), es va materialitzar l’any 2008 per contribuir a l’objectiu de fer un futur energèticament sostenible tenint present la competitivitat econòmica i proveint la societat de la màxima seguretat energètica. Aquesta aportació es fa des del desenvolupament científic i tecnològic. La recerca requereix una visió a llarg termini per permetre identificar els reptes energètics del futur. L’Institut, alhora, treballa en el desenvolupament de tecnologies que permetin a les empreses implantar solucions innovadores immediates. L’IREC s’emmarca en el sistema econòmic català, espanyol i internacional i, per aquest motiu, els seus patrons institucionals i empresarials han ajuntat esforços amb un objectiu comú: la creació de valor mitjançant l’impuls del coneixement científic i del desenvolupament tecnològic en el sector energètic, trobant l’equilibri entre desenvolupament energèticament sostenible, competitivitat econòmica i seguretat del subministrament energètic. L’any 2010, l’IREC tenia en marxa i estava desenvolupant 76 projectes, dels quals vuit són projectes europeus, dos dels quals liderats per l’IREC, setze són projectes en l’àmbit de l’European Institut of Innovation and Technology, KIC Innoenergy EIT, i la resta corresponen a projectes de l’àmbit nacional o autonòmic, alguns dels quals han estat contractats per diferents empreses. Durant aquest període, s’han posat en marxa els laboratoris de materials avançats, il·luminació, electricitat i electrònica de potència a la seu provisional de l’IREC a Barcelona, i els de bioenergia i biocombustibles a la seu de l’IREC a Tarragona.
276
7.3
Indicadors
Indicador 7.3.1 Evolució de la producció d’energia primària a Catalunya. 1990-2009 Tipus
Definició
Pressió Milers de tones equivalents de petroli
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ICAEN
Producció anual d’energia primària, expressada en milers de TEP (tones equivalents de petroli) segons la font de producció i en producció total
Tendència desitjada
Augment de producció d’energia de fonts renovables i disminució de les fonts no renovables
Tendència 2006-2010
Augment de la producció d’energia de fonts renovables En el període 2006-2010 es constata una reducció de la producció de les fonts no renovables a partir del 2007
Apartat on es presenta
7.1.2
Font d’energia primària (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Carbó
170,4
135,3
111,8
101,8
86,7
75,3
82,6
75,2
82,4
65,4
43,5
43,9
Petroli
686,8
647,9
217,6
336,4
314,5
319,3
252,8
164,0
136,8
140,2
123,8
99,8
Gas natural
2,3
2,1
2,1
1,8
1,9
1,9
2,5
1,8
1,4
1,4
1,4
1,2
Nuclear
5.501,0
5.241,1
6.353,8
6.491,1
6.400,6
6.419,8
6.159,2
5.231,0
5.927,0
5.280,3
5.672,3
4.886,9
Residus industrials no renovables
12,0
13,6
34,2
27,6
37,3
80,5
88,5
84,5
81,7
91,1
74,4
70,7
Energies renovables
509,7
554,4
611,3
659,8
575,6
796,9
772,9
648,8
656,3
710,8
800,8
872,1
TOTAL
6.882
6.594
7.331
7.619
7.417
7.694
7.359
6.205
6.886
6.289
6.716
5.975
277
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Indicador 7.3.2 Evolució del consum d’energia primària a Catalunya. 1990-2009 Tipus
Definició
Pressió Milers de tones equivalents de petroli
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ICAEN
Consum anual d’energia primària, expressada en milers de TEP (tones equivalents de petroli) segons la font de producció
Tendència desitjada
Disminució del consum de l’energia
Tendència 2006-2010
En el període 2006-2010 es constata una reducció general del consum a partir del 2007 en totes les fonts, excepte en les fonts d’energia renovable
Apartat on es presenta
Font d’energia primària (milers de TEP)
7.1.2
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Carbó
565,1
237,1
259,5
131,3
278,3
178,6
266,5
272,4
301,6
266,9
222,5
136,6
Petroli
8.479,2
10.185,0 11.579,6 12.034,4 12.357,7 12.619,7 13.035,7 13.127,7 12.727,8 13.022,1 11.636,1 11.472,5
Gas natural
1.749,2
2.215,7
3.937,1
4.247,5
4.913,3
5.625,9
6.133,1
6.654,1
6.116,5
6.573,7
6.523,2
5.967,0
5.501
5.241
6.354
6.491
6.401
6.420
6.159
5.231
5.927
5.280
5.672
4.887
Saldo d’intercanvis elèctrics
145
406
309
424
349
331
213
609
708
833
609
770
Residus industrials no renovables
12,0
13,6
34,2
27,6
37,3
80,5
88,5
84,5
81,7
91,1
74,4
70,7
Energies renovables
509,7
554,4
611,3
659,8
574,9
800,3
756,0
633,0
622,5
688,2
796,7
993,4
TOTAL
16.961
18.853
23.084
24.016
24.911
26.055
26.652
26.611
26.485
26.755
25.534
24.297
Nuclear
Indicador 7.3.3 Evolució del consum d’energia primària a Catalunya. 1990-2009 Tipus
Definició
Pressió Milers de tones equivalents de petroli
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ICAEN
Consum anual d’energia, expressada en milers de TEP (tones equivalents de petroli) per sectors
Tendència desitjada
Disminució del consum de l’energia
Tendència 2006-2010
En el període 2006-2010 es constata una reducció general del consum a partir del 2007 en tots els sectors, excepte en el domèstic i serveis
Apartat on es presenta
Font d’energia primària (milers de TEP)
7.1.3
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Transport
3.436
4.223
5.405
5.596
5.655
5.861
6.121
6.148
6.263
6.447
6.136
5.959
Indústria
3.664
3.783
4.495
4.657
4.801
4.965
4.957
5.010
4.955
4.933
4.545
3.916
Domèstic
1.178
1.407
1.779
1.833
1.838
2.156
2.261
2.314
2.249
2.220
2.318
2.371
Serveis
803
1.007
1.262
1.436
1.410
1.611
1.649
1.706
1.718
1.758
1.769
1.793
Primari
404
411
572
609
624
633
647
584
554
572
554
509
TOTAL
9.485
10.831
13.512
14.132
14.327
15.226
15.634
15.762
15.738
15.930
15.321
14.548
278
Indicador 7.3.4 Consum d’energia final per habitant a Catalunya. 1990-2009 Tipus
Definició
Pressió Milers de tones equivalents de petroli
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ICAEN
Consum anual d’energia per habitant, expressat en tones equivalents de petroli
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució
Apartat on es presenta
7.1.5
Indicadors
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Consum d’energia final per habitant (TEP/hab.)
1,562
1,775
2,141
2,196
2,169
2,253
2,264
2,231
2,194
2,186
2,065
1,941
279
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Indicador 7.3.5 Evolució de la producció d’energia primària de fonts renovables a Catalunya. 1990-2009 Tipus
Definició
Pressió Milers de tones equivalents de petroli
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ICAEN
Energia produïda per fonts renovables a Catalunya, expressada en TEP (tones equivalents de petroli), separadament per tipus de font
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
Font d’energia primària (milers de TEP)
7.1.7
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Solar
1
1
2
2
3
3
5
6
9
12
24
43
Eòlica
0
0
12
14
15
14
18
21
27
43
66
79
Hidràulica
256
338
387
436
356
520
465
325
302
307
354
384
Biomassa forestal i agrària
212
110
86
87
81
86
88
96
91
98
104
103
Residus renovables
41
104
123
116
111
149
136
137
138
138
137
146
Biogàs
0
0
2
5
9
20
34
36
40
40
43
46
0
0
0
0
2
5
28
28
50
73
73
73
510
554
611
660
576
797
773
649
656
711
801
872
Biocarburants TOTAL
280
Indicador 7.3.4 Evolució del consum d’energia primària de fonts renovables a Catalunya. 1990-2009 Tipus
Definició
Pressió Milers de tones equivalents de petroli
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ICAEN
Consum anual d’energia primària, expressat en tones equivalents de petroli (TEP), provinent de fonts d’energia renovable
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
7.1.7
Font d’energia primària (milers de TEP)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Solar tèrmica
1,2
1,4
2,0
2,3
2,5
2,6
4,3
6,0
7,9
9,6
13,2
18,4
Solar fotovoltaica
0,0
0,0
0,1
0,1
0,1
0,2
0,3
0,4
0,7
2,6
10,6
24,1
Eòlica
0,0
0,3
11,9
14,0
14,8
14,0
17,7
20,9
27,3
42,7
66,2
78,5
Hidràulica
255,6
338,2
386,7
435,9
355,8
519,5
465,1
324,7
301,5
307,1
353,7
383,5
Biomassa forestal i agrària
211,5
110,2
86,1
86,9
80,7
86,4
88,3
96,3
91,2
97,6
104,2
102,8
Residus renovables
41,3
103,8
122,7
115,5
110,6
148,5
135,7
136,6
137,8
138,1
137,0
146,4
Biogàs
0
0,4
1,9
5,0
9,3
20,4
33,6
36,0
39,5
40,2
43,1
45,5
Biocarburants
0
0
0
0
1,1
8,9
11,0
12,2
16,6
50,3
68,9
194,3
509,7
554,4
611,3
659,8
574,9
800,3
756,0
633,0
622,5
688,2
796,7
993,4
TOTAL
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
7.4
281
Documentació i fonts consultades
DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA. 2005. Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT D’ECONOMIA I FINANCES. 2010. Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Revisió 2009. Departament d’Economia i Finances. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT D’EMPRESA I OCUPACIÓ. 2012. Pla de l’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2012-2020. Departament d’Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya. INSTITUT CATALÀ D’ENERGIA. 1990-2009. Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç energètic de Catalunya. Institut Català d’Energia. Departament d’Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya. INSTITUT CATALÀ D’ENERGIA. 1990-2009. Estadístiques energètiques anuals de Catalunya. Balanç d’energia elèctrica de Catalunya. Institut Català d’Energia. Departament d’Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya.
Pàgines web consultades: INSTITUT CATALÀ D’ENERGIA www.gencat.cat/icaen/
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
8. Canvi climàtic
283
- Climate change - Cambio climático
Resum El canvi climàtic és un fet. Des de l’inici de l’era industrial, les activitats humanes han accentuat un fenomen natural, l’efecte d’hivernacle, que permet la vida a la Terra. Una conseqüència d’això és que la concentració de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) a l’atmosfera ha augmentat i està augmentant de manera molt significativa. El darrer informe d’avaluació del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic constata que els nombrosos canvis observats a llarg termini en l’estat del clima, tant a escala global com regional, estan associats molt probablement a aquest clar augment de la concentració dels GEH a l’atmosfera. La resposta del sistema climàtic a aquest fet ha estat, principalment, un augment de la temperatura mitjana de la superfície terrestre i, com a conseqüència d’això, una variació en la tendència dels valors mitjans d’algunes variables meteorològiques. Els treballs realitzats pel Servei Meteorològic de Catalunya al nostre país a partir de l’anàlisi d’un conjunt de sèries climàtiques de temperatura i precipitació del període 1950-2010 mostren un augment de la temperatura mitjana anual de +0,23° C per dècada. Aquest valor es considera estadísticament significatiu, és a dir, que és altament probable que no sigui fruit de l’atzar. D’altra banda, en aquest mateix període s’ha observat una disminució de la precipitació anual a Catalunya de l’1,7% per dècada. En aquest cas, el valor no és estadísticament significatiu, de manera que no es poden inferir conclusions definitives. Pel que fa a les emissions de GEH a Catalunya, l’any 2010 van ser de 6,8 t de CO2 equivalent per habitant, és a dir, es van emetre un total de 50,2 Mt de CO2 equivalent, amb una disminució del 10,6% respecte a l’any 2006. Aquestes emissions representen un increment del 24% respecte a l’any base (1990). Així, s’assoleix el compromís assumit per Espanya en el Pla nacional d’assignacions de drets d’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle aprovat per la Unió Europea de no superar un increment màxim del 37% de les emissions de GEH respecte a l’any base. El sector del processament de l’energia va generar el 76% de les emissions de GEH l’any 2010. Dins d’aquest àmbit, s’inclou el sector de la producció energètica, la combustió realitzada a les indústries manufactureres i de la construcció i el sector transports, entre d’altres. Els processos industrials diferents de la combustió van produir el 9% de les emissions, el sector agrícola, el 8%, i el tractament i l’eliminació de residus, el 6%. L’1% restant correspon a l’ús de dissolvents i altres productes. Tots els sectors, excepte el tractament i l’eliminació de residus, van experimentar una reducció d’emissions anuals en el període transcorregut entre el 2006 i el 2010. Per promoure la reducció de les emissions de GEH durant aquests anys avaluats, a Catalunya hi havia en vigor diversos instruments. El més destacable és el Protocol de Kyoto, ratificat l’any 2005, que des del dret internacional limita les emissions d’una sèrie de països industrialitzats establint un seguit d’objectius de reducció. Per afavorir l’assoliment d’aquests objectius, la Unió Europea va aprovar la Directiva 2003/87/CE, que estableix un règim per al comerç d’emissions de GEH. La directiva esmentada introdueix mecanismes econòmics que pretenen incentivar la reducció de les emissions en determinats sectors específics (s’aplica a les activitats de combustió, generació elèctrica, acer, ceràmica, calç, ciment, paper, refineria de petroli i vidre) i fer que aquesta reducció sigui el més eficient possible econòmicament. Així, l’any 2010, els sectors sotmesos a la Directiva 2003/87/CE van generar el 32% de les emissions de GEH a Catalunya. El 68% restant va correspondre als anomenats sectors difusos (que inclouen la mobilitat, els residus, l’agricultura, els sectors residencial, comercial i de serveis i institucional, la construcció, la indústria i el sector de transformació de l’energia no inclòs a la Directiva 2003/87/CE). A Catalunya, el Govern de la Generalitat es va dotar l’any 2006 amb l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC), que es troba dins del Departament de Territori i Sostenibilitat. El seu objectiu principal és desenvolupar les polítiques de lluita contra el canvi climàtic a Catalunya per mitigar-ne els efectes i buscar les fórmules d’adaptació més adequades. Dins de les polítiques desenvolupades en el període 2006-2010, destaca de manera rellevant l’aprovació l’any 2008 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Aquest Pla marc incideix en la reducció de les emissions dels sectors difusos a Catalunya, amb tres programes d’actuació que inclouen 41 accions concretes. Pel que fa a l’adaptació al canvi climàtic, fins a l’any 2010, es va centrar en el desenvolupament d’avaluacions d’impactes i vulnerabilitat per a diferents regions i sectors econòmics. Concretament, l’OCCC va dur a terme l’Estudi base núm. 1: delta de l’Ebre dins la Sèrie d’estudis de base per a la posterior definició d’una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic a Catalunya. Al seu torn, l’Agència Catalana de l’Aigua va elaborar l’estudi Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya.
284
Summary Climate change is a fact. Since the start of the industrial era, human activities have accelerated a natural phenomenon, the greenhouse effect, which allows life on Earth. A consequence of this is that the concentration of carbon dioxide and other greenhouse gases (GHG) in the atmosphere has increased and continues to do so at a very significant rate. The latest assessment report by the Intergovernmental Panel on Climate Change states that the there is a high probability that the numerous long-term changes observed in the state of climate both at global and regional level are associated with this clear increase in GHG concentrations in the atmosphere. The response of the climate system to this has been mainly an increase in the average temperature of the Earthâ&#x20AC;&#x2122;s surface and, consequently, a variation in the trend of the average values of some meteorological variables. The work done by the Meteorological Service of Catalonia from the analysis of a set of temperature and precipitation climate series for the period 1950-2010 shows an increase in the average annual temperature of +0.23ÂşC per decade. This value is considered statistically significant, i.e., it is highly probable that it is not due to chance. Moreover, during the same period there was a decrease in annual precipitation in Catalonia of -1.7% per decade. In this case, the value is not statistically significant, so no definitive conclusions can be drawn. Regarding GHG emissions in Catalonia, in 2010 there were 6.8 tonnes of CO2 equivalent emissions per capita, i.e., a total of 50.2 million tonnes of CO2 equivalent were emitted, with a decrease of 10.6% over 2006. These emissions represent an increase in 24% compared to the base year (1990). Thus, Spainâ&#x20AC;&#x2122;s commitment, adopted in the National Allocation Plan for Greenhouse Gas Emissions approved by the European Union, not to exceed a maximum increase of 37% in GHG emissions compared the base year was achieved. The energy processing sector generated 76% of GHG emissions in 2010. This area includes the energy production sector, combustion by the manufacturing and construction industries and the transport sector, among others. Industrial processes other than combustion produced 9% of emissions, agriculture, 8%, and waste treatment and disposal, 6%. The remaining 1% was from the use of solvents and other products. All sectors, except for waste treatment and disposal, showed a reduction in annual emissions over the period between 2006 and 2010. Various instruments were in force in Catalonia to promote the reduction in greenhouse gas emissions over the years assessed. The most important was the Kyoto Protocol, ratified in 2005, which limits the emissions of a number of industrialised countries through international law, establishing a series of reduction targets. To facilitate achieving these objectives, the EU approved Directive 2003/87/EC establishing a scheme for trading greenhouse gas emissions. The aforementioned directive introduces economic mechanisms that aim to encourage emission reductions in certain sectors (it applies to combustion, electricity generation, steel, ceramics, lime, cement, paper, oil refining and glass) and make this reduction as economically efficient as possible. Thus, in 2010, the sectors subject to Directive 2003/87/EC generated 32% of GHG emissions in Catalonia. The remaining 68% corresponded to the so-called diffuse sectors (including mobility, waste, agriculture, residential and commercial and service and institutional sectors, construction industry and the energy transformation sector not included in Directive 2003/87/EC). In Catalonia in 2006, the Government set up the Catalan Office for Climate Change (OCCC), which is within the Ministry of Territory and Sustainability. Its main objective is to develop policies to combat climate change in Catalonia to mitigate its effects and seek the most appropriate adaptation methods. Of particular note among the policies developed in the period 2006-2010 is the approval in 2008 of the Framework Plan for Climate Change Mitigation in Catalonia 2008-2012. This Framework Plan focuses on reducing emissions from diffuse sectors in Catalonia, with three action programmes including 41 specific actions. Regarding adaptation to climate change, until 2010 the focus was on developing impact and vulnerability assessments for different regions and economic sectors. Specifically, the OCCC carried out Base Study No.1: Ebro Delta as part of a series of base studies for the subsequent definition of a strategy for preventing and adapting to climate change in Catalonia. In addition, the Catalan Water Agency prepared the study Water and climate change. Diagnosis of anticipated impacts in Catalonia.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
285
Resumen El cambio climático es un hecho. Desde el inicio de la era industrial las actividades humanas han acentuado un fenómeno natural, el efecto invernadero, que permite la vida en la Tierra. Una consecuencia de ello es que la concentración de dióxido de carbono y otros gases de efecto invernadero (GEI) en la atmósfera haya aumentado y esté aumentando de forma muy significativa. El último informe de evaluación del Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático (GIECC) constata que los numerosos cambios observados a largo plazo en el estado del clima, tanto a escala global como regional, están asociados muy probablemente a este claro aumento de la concentración de los GEI en la atmósfera. La respuesta del sistema climático a este hecho ha sido, principalmente, un aumento de la temperatura media de la superficie terrestre y, como consecuencia de ello, ha tenido lugar una variación en la tendencia de los valores medios de algunas variables meteorológicas. Los trabajos realizados por el Servicio Meteorológico de Cataluña a partir del análisis de un conjunto de series climáticas de temperatura y precipitación del periodo 1950-2010 muestran un aumento de la temperatura media anual de +0,23 °C por década. Este valor se considera estadísticamente significativo, es decir, que es altamente probable que no sea fruto del azar. Por otra parte, en este mismo periodo se ha observado una disminución de la precipitación anual en Cataluña del -1,7 % por década. En este caso, el valor no es estadísticamente significativo, por lo que no se pueden inferir conclusiones definitivas. En cuanto a las emisiones de GEI en Cataluña, en el año 2010 fueron de 6,8 toneladas de CO2 equivalente por habitante, es decir, se emitieron un total de 50,2 millones de toneladas de CO2 equivalente, con una disminución del 10,6 % respecto al año 2006. Estas emisiones suponen un incremento del 24 % respecto al año base (1990). Así, se alcanza el compromiso —asumido por España en el Plan Nacional de Asignación de derechos de emisión de gases de efecto de invernadero, aprobado por la Unión Europea— de no superar un incremento máximo del 37 % de las emisiones de GEI respecto al año base. El sector del procesamiento de la energía generó el 76 % de las emisiones de GEI en el año 2010. Dentro de este ámbito, se incluye el sector de la producción energética, la combustión realizada en las industrias manufactureras y de la construcción, y el sector de los transportes, entre otros. Los distintos procesos industriales en la combustión produjeron el 9 % de las emisiones; el sector agrícola, el 8 %, y el tratamiento y la eliminación de residuos, el 6 %. El 1 % restante corresponde al uso de disolventes y otros productos. Todos los sectores, excepto el tratamiento y la eliminación de residuos, experimentaron una reducción de emisiones anuales en el periodo transcurrido entre los años 2006 y 2010. Para promover la reducción de las emisiones de GEI durante los años evaluados, en Cataluña estaban en vigor varios instrumentos. El más destacable es el Protocolo de Kioto, ratificado en el año 2005, que desde el derecho internacional limita las emisiones de una serie de países industrializados mediante el establecimiento de una serie de objetivos de reducción. Para favorecer la consecución de estos objetivos, la Unión Europea aprobó la Directiva 2003/87/CE, que establece un régimen para el comercio de emisiones de GEI. Esta directiva introduce mecanismos económicos que pretenden incentivar la reducción de las emisiones en determinados sectores específicos (se aplica a las actividades de combustión, generación eléctrica, acero, cerámica, cal, cemento, papel, refinería de petróleo y vidrio) y lograr que esta reducción sea lo más eficiente posible desde el punto de vista económico. Así, en el año 2010, los sectores sometidos a la Directiva 2003/87/CE generaron el 32 % de las emisiones de GEI en Cataluña. El 68 % restante correspondió a los denominados sectores difusos (que incluyen la movilidad, los residuos, la agricultura, los sectores residencial, comercial y de servicios e institucional, la construcción, la industria y el sector de transformación de la energía, no incluido en la Directiva 2003/87/CE). En Cataluña, el Gobierno de la Generalitat se dotó en el año 2006 de la Oficina Catalana del Cambio Climático (OCCC), adscrita al Departamento de Territorio y Sostenibilidad. Su principal objetivo es desarrollar las políticas de lucha contra el cambio climático en Cataluña para mitigar sus efectos y buscar las fórmulas de adaptación más adecuadas. Dentro de las políticas desarrolladas en el periodo 2006-2010, destaca de forma relevante la aprobación en el año 2008 del Plan Marco de Mitigación del Cambio Climático en Cataluña 2008-2012. Este plan marco incide en la reducción de las emisiones de los sectores difusos en Cataluña, con tres programas de actuación que incluyen 41 acciones concretas. En cuanto a la adaptación al cambio climático, hasta el año 2010 se centró en el desarrollo de evaluaciones de impactos y vulnerabilidad para distintas regiones y sectores económicos. Concretamente, la OCCC publicó el Estudio de base n.º 1: Delta del Ebro, dentro de la serie de estudios de base para la posterior definición de una estrategia de prevención y de adaptación al cambio climático en Cataluña. A su vez, la Agencia Catalana del Agua elaboró el estudio Agua y cambio climático. Diagnosis de los impactos previstos en Cataluña.
286
8.1
Estat
Sovint es comenta que un dels problemes ambientals més greus que hi ha actualment a escala planetària és l’escalfament global que està patint la superfície terrestre i les conseqüències que se’n deriven. Tot seguit s’explica breument l’origen d’aquest fenomen. La superfície terrestre absorbeix la radiació que li arriba provinent del Sol i de l’atmosfera, i emet radiació infraroja cap a l’atmosfera. En aquesta zona (l’atmosfera), hi ha una sèrie de gasos que absorbeixen pràcticament tota aquesta radiació infraroja, i una part la tornen a emetre cap a la Terra. D’aquesta manera s’arriba a un equilibri entre la radiació que arriba a la superfície terrestre i la que emet la mateixa superfície, i la temperatura mitjana a la qual s’assoleix aquest equilibri radiatiu és d’uns 15° C, un valor apte per a la vida (sense l’acció d’aquests gasos atmosfèrics, la temperatura mitjana d’equilibri radiatiu a la superfície terrestre seria d’uns –18° C). Aquest fenomen natural de l’atmosfera es denomina efecte d’hivernacle, i els gasos que el provoquen són els gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). Els principals GEH són els següents: el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O), el vapor d’aigua, l’ozó (O3), i els halocarbons (els hidrofluorocarburs, HFC; els perfluorocarburs, PFC; l’hexafluorur de sofre, SF6, i el trifluorur de nitrogen, NF3). Els quatre primers es troben de manera natural a l’atmosfera i són els predominants (sobretot el vapor d’aigua i el diòxid de carboni); l’ozó és un producte de la reacció d’altres gasos atmosfèrics en condicions determinades, i els halocarbons són d’origen antropogènic. Per tant, l’efecte d’hivernacle és, inicialment, un fenomen natural beneficiós per al planeta, però pot esdevenir un problema si augmenta la concentració a l’atmosfera dels GEH, atès que llavors absorbeixen més quantitat de radiació infraroja i en tornen a emetre més cap a la Terra, cosa que provoca l’augment de la temperatura mitjana d’equilibri radiatiu a la superfície terrestre (és l’escalfament global del planeta). Doncs bé, durant l’era industrial (iniciada a mitjan segle XVIII), la concentració a l’atmosfera dels GEH s’ha incrementat notablement a causa d’activitats antròpiques: emissió de CO2 resultat de la combustió dels combustibles fòssils, emissió de CH4 i N2O producte d’activitats agrícoles i dels canvis en l’ús del sòl, o fins i tot emissió de gasos industrials de llarga vida que no es produeixen de manera natural (com els halocarbons esmentats, utilitzats des de mitjan segle XX). Així, i malgrat que el clima va canviant amb el temps de manera natural, el darrer informe d’avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC; en anglès, IPCC, Intergovernmental Panel on Climate Change) constata que els nombrosos canvis observats a llarg termini en l’estat del clima, tant a escala global com regional, estan associats molt probablement a aquest clar augment de la concentració a l’atmosfera dels GEH a causa de l’activitat antròpica (IPCC, 2007). Com ja s’ha esmentat abans, la resposta del sistema climàtic a aquest fet ha estat, principalment, un augment de la temperatura mitjana de la superfície terrestre (superior a l’esperat tenint en compte només les causes naturals) i, com a conseqüència d’això, una variació en la tendència dels valors mitjans d’algunes variables meteorològiques que defineixen el clima de les diferents zones del planeta. A partir dels treballs realitzats al Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), en aquest apartat del capítol s’analitzarà el comportament de dues d’aquestes variables (temperatura de l’aire i precipitació) durant els darrers decennis a Catalunya. Això es fa, d’una banda, a partir d’un conjunt de sèries climàtiques (llargues, completes, d’alta qualitat i homogènies) de temperatura i precipitació del període 1950-2010, les quals cobreixen gran part del territori, i es comenta la variació anual d’ambdues variables per al conjunt de Catalunya durant els darrers seixanta anys. D’altra banda, es mostra el comportament d’aquestes variables durant els darrers cent anys a dos indrets de Catalunya dels quals es disposa de sèries de dades meteorològiques d’alta qualitat i contínues en el temps, com són l’Observatori de l’Ebre (Roquetes, el Baix Ebre), amb dades des de l’any 1905, i l’Observatori Fabra (Barcelona, el Barcelonès), amb dades des de l’any 1913. Finalment, a partir d’aquestes mateixes fonts d’informació també s’explica l’evolució d’alguns índexs climàtics que caracteritzen el clima d’una zona determinada i permeten detectar si hi ha hagut algun canvi substancial en el temps.
8.1.1 Evolució de la temperatura de l’aire a Catalunya per al període 1950-2010 Aquesta anàlisi ha estat feta a partir de les sèries de temperatura de l’aire de vint punts de Catalunya obtingudes a l’SMC. Aquests punts estan repartits més o menys homogèniament per tot el territori i recullen prou bé la diversitat climàtica del país, de manera que els resultats es poden considerar representatius del conjunt de Catalunya (Servei Meteorològic de Catalunya, 2012). A la Figura 8.1 es mostra l’evolució de l’anomalia de la temperatura mitjana anual (TMA) per al conjunt de les vint sèries analitzades durant el període 1950-2010 (l’anomalia s’expressa com la diferència entre la TMA i la temperatura mitjana del període 1971-2000). S’hi pot apreciar que la majoria dels anys més càlids durant el període estudiat s’acumulen als darrers quinze anys (els quatre anys més càlids d’aquest període són el 2006, el 2003, el 1997 i el 2009), i també s’hi
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
287
observa que l’any 2010 proporciona una anomalia lleugerament negativa (–0,14° C), fet que no es donava des de l’any 1993. La corba negra que apareix a la mateixa figura representa l’evolució de les anomalies de la TMA considerant una mitjana mòbil d’onze anys de període (és a dir, l’evolució dels valors mitjans prenent períodes d’onze anys: 1950-1960, 1951-1961, 1952-1962, ..., 2000-2010).
Evolució de la temperatura mitjana anual a Catalunya, 1950-2010 Evolució de la temperatura mitjana anual a Catalunya per al període 1950-2010
T (ºC)
Evolució de la temperatura mitjana anual a Catalunya, 1950-2010
Figura 8.1 Evolució de la temperatura mitjana anual a Catalunya per al període 1950-2010. Els valors s’expressen com a anomalies respecte de la temperatura mitjana del període 1971-2000, i la corba negra indica una mitjana mòbil d’onze anys de període. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
La tendència mitjana per al període 1950-2010 és de +0,23° C/dècada, és a dir, la temperatura mitjana anual a Catalunya els darrers seixanta anys ha augmentat a un ritme mitjà de 0,23° C cada deu anys. A més, aquest valor és estadísticament significatiu, la qual cosa equival a dir que és molt probable que no sigui fruit de l’atzar, sinó que és un resultat robust (en tot l’estudi s’ha considerat així quan un resultat supera el llindar de significació estadística per a un nivell de confiança del 95% segons el test de Mann-Kendall). Ara bé, a la figura anterior també es constata que aquesta tendència no ha estat constant durant els darrers seixanta anys. Així, durant el tram 1950-1980 la tendència és negativa, amb un descens de la TMA de –0,19° C/dècada, mentre que durant el tram 1981-2010 es registra un augment de la TMA (amb una tendència de +0,30° C/dècada). Finalment, cal comentar que l’augment de la mitjana anual de les temperatures màximes a Catalunya durant el període 1950-2010 és lleugerament superior al de la mitjana de les temperatures mínimes (vegeu el resum de resultats de la Taula 8.1), i que l’estudi a escala estacional demostra que hi ha hagut un augment de la temperatura de l’aire a totes les estacions de l’any, que és més marcat a l’estiu i més moderat a la tardor (Servei Meteorològic de Catalunya, 2012).
8.1.2 Evolució de la temperatura de l’aire durant els darrers cent anys Afortunadament, a Catalunya es disposa de dos observatoris meteorològics que han registrat diàriament el valor de diferents variables meteorològiques durant els darrers cent anys o més, i ho han fet pràcticament sense canviar ni el punt de l’observació ni l’entorn més proper. Es tracta de l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes (el Baix Ebre), que inicià els registres meteorològics l’any 1905, i l’Observatori Fabra, a Barcelona (el Barcelonès), que inicià la sèrie de dades l’any 1913. La informació proporcionada pels dos observatoris permet obtenir una visió detallada de l’evolució del clima des de l’inici del darrer segle. A la imatge superior de la Figura 8.2 es mostra l’evolució de l’anomalia de la temperatura mitjana anual (TMA) a l’Observatori de l’Ebre per al període 1905-2010, mentre que a la imatge inferior es mostra el mateix a l’Observatori Fabra per al període 1913-2010. Les evolucions de la TMA d’aquestes dues sèries amb dades des de principis del segle XX continuen presentant els valors més alts durant els darrers quinze anys, i també s’hi observa un període força càlid (inferior, però, al dels darrers anys) cap a la dècada dels anys quaranta. La corba negra que apareix a ambdues gràfiques de la Figura 8.2 representa l’evolució de les anomalies de la TMA considerant una mitjana mòbil d’onze anys de període. També s’hi observa que la tendència de la TMA a ambdós observatoris al llarg de tot el període analitzat no és constant, amb uns trams d’augment de la temperatura i altres trams de disminució d’aquesta variable. Ara bé, la tendència de la temperatura mitjana anual a ambdós observatoris considerant tot el període (des de l’inici de registres fins a l’any 2010) és de +0,12° C/dècada, i aquest és un valor estadísticament significatiu en els dos casos. A més, el comportament de les temperatures màximes i mínimes a ambdós observatoris durant tot el període analitzat és similar, i és superior l’augment mitjà de les màximes que el de les mínimes (Taula 8.1). Finalment, l’estudi a escala estacional mostra que l’augment més marcat de la temperatura de l’aire s’ha enregistrat a l’estiu tant a l’Observatori de l’Ebre com a l’Observatori Fabra (Servei Meteorològic de Catalunya, 2012), mentre que els augments per a les altres estacions de l’any són força similars (lleugerament inferiors a la tardor).
288
Observatori de l’Ebre – Anomalia de la temperatura mitjana Obs. de l'Ebre - Anomalia de la temperatura mitjana anual anual
Figura 8.2 Evolució de l’anomalia de la temperatura mitjana anual a l’Observatori de l’Ebre per al període 1905-2010 (superior) i a l’Observatori Fabra per al període 1913-2010 (inferior). Les anomalies es calculen respecte de la mitjana del període de referència 1971-2000, i la corba negra indica una mitjana mòbil d’onze anys de període.
2,0 1,5 1,0
T (ºC)
0,5 0,0 -0,5 -1,0
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
-1,5
2010
2005
2000
1995
1990
1985
1980
1975
1970
1965
1960
1955
1950
1945
1940
1935
1930
1925
1920
1915
1910
1905
-2,0
Observatori – Anomalia de la temperatura mitjana Obs. Fabra -Fabra Anomalia de la temperatura mitjana anualanual
8.1.3 Evolució de la . precipitació a Catalunya per al període 1950-2010
2,0 1,5 1,0
T (ºC)
0,5 0,0 -0,5
-1,0 -1,5
2010
2005
2000
1995
1990
1985
1980
1975
1970
1965
1960
1955
1950
1945
1940
1935
1930
1925
1920
1915
1910
1905
-2,0
Aquesta anàlisi ha estat feta a partir de les sèries de precipitació de 63 punts de Catalunya obtingudes a l’SMC. És ben conegut que la precipitació es distribueix d’una manera irregular pel territori, de manera que és convenient disposar del màxim nombre possible de punts d’observació; en aquest cas, i per al període 1950-2010, se’n disposa de 63 (pràcticament el triple de sèries que per a la temperatura de l’aire), i s’està treballant per aconseguir-ne encara més i tenir una millor informació (Servei Meteorològic de Catalunya, 2012).
A la Figura 8.3 es mostra l’evolució de l’anomalia de la precipitació mitjana anual (PMA) per al conjunt de les 63 sèries analitzades durant el període 1950-2010 (l’anomalia és el percentatge de la PMA respecte de la precipitació mitjana del període 1971-2000), i la corba negra que apareix a la mateixa figura representa l’evolució de les anomalies de la PMA considerant una mitjana mòbil d’onze anys de període. El primer comentari que cal fer és que el comportament de la precipitació no és tan clar com el de la temperatura, i al llarg dels darrers 60 anys s’han anat registrant anys plujosos i anys secs. Malgrat això, s’aprecia a la gràfica un lleuger predomini d’anys plujosos durant els anys seixanta i setanta, mentre que els darrers deu anys hi ha un clar predomini dels anys secs (especialment els anys 2006 i 2007, dos anys seguits amb un dèficit de precipitació elevat).
Anomalia de PPT (%)
Evolució de la precipitació mitjana anual a Catalunya, 1950-2010
Figura 8.3 Evolució de la precipitació mitjana anual a Catalunya per al període 1950-2010. Els valors s’expressen com a anomalies respecte de la precipitació mitjana del període 1971-2000, i la corba negra indica una mitjana mòbil d’onze anys de període. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
La tendència mitjana per a tot el període analitzat és d’un –1,7%/ dècada, és a dir, la precipitació mitjana anual a Catalunya en el període 1950-2010 ha disminuït a un ritme mitjà d’un 1,7% cada deu anys. Aquest valor, però, no és estadísticament significatiu, de manera que no es poden inferir conclusions definitives d’aquesta tendència negativa de la PMA a Catalunya durant els darrers 60 anys (com s’ha comentat abans, si un resultat no té significació estadística implica que és possible que hagi estat producte de l’atzar).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
289
A escala estacional, només l’estiu mostra un comportament homogeni a tot el territori i la tendència és estadísticament significativa (la precipitació estival ha disminuït a un ritme mitjà de –5,4%/dècada). Durant la resta d’estacions de l’any, els resultats obtinguts no tenen significació estadística i el signe de la tendència varia segons la zona del país (Servei Meteorològic de Catalunya, 2012).
8.1.4 Evolució de la precipitació durant els darrers cent anys Com s’ha fet en el cas de la temperatura de l’aire, l’evolució de la precipitació anual durant els darrers cent anys s’analitza a partir de la sèrie de precipitació de l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) i de l’Observatori Fabra (1913-2010). A la imatge superior de la Figura 8.4 es mostra l’evolució de l’anomalia de la precipitació anual a l’Observatori de l’Ebre per al període 1905-2010, mentre que a la imatge inferior es mostra el mateix a l’Observatori Fabra per al període 1913-2010. A les dues gràfiques hi apareix (corba negra) l’evolució de l’anomalia de la precipitació anual considerant una mitjana mòbil d’onze anys de període. Figura 8.4 Evolució de l’anomalia de la precipitació anual a l’Observatori de l’Ebre per al període 1905-2010 (superior) i a l’Observatori Fabra per al període 1913-2010 (inferior). Les anomalies es calculen respecte de la mitjana del període de referència 1971-2000, i la corba negra indica una mitjana mòbil d’onze anys de període. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Observatori Fabra – Anomalia de la precipitació anual 100 80
Anomalia de PPT (%)
60 40 20 0 -20 -40 -60 -80
2010
2005
2000
1995
1990
1985
1980
1975
1970
1965
1960
1955
1950
1945
1940
1935
1930
1925
1920
1915
1910
1905
-100
Les evolucions obtingudes a ambdós observatoris demostren la gran variabilitat interanual de la precipitació, amb una successió d’anys plujosos i anys secs sense, aparentment, cap periodicitat clara. S’aprecia, però, una diferència entre les dues zones, i és que a l’Observatori Fabra hi ha un predomini dels anys lleugerament secs (entre el 0% i el 20% per sota del valor mitjà corresponent al període 1971-2000) i de tant en tant hi ha algun any força plujós, mentre que a l’Observatori de l’Ebre no hi ha aquest predomini d’anys lleugerament secs i la variabilitat d’un any a l’altre és força més elevada.
La tendència mitjana de la precipitació anual a l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) és de +0,56%/dècada, mentre que a l’Observatori Fabra (1913-2010) és de +0,21%/dècada. Ara bé, les característiques esmentades al paràgraf anterior sobre l’evolució de la precipitació ja poden fer pensar que aquests valors no són estadísticament significatius; en efecte, en aplicar el test de Mann-Kendall per a un nivell de confiança del 95%, cap dels valors esmentats no superen la prova de significació estadística, de manera que els «aparents» augments de la precipitació (tendències positives) no es poden considerar una tendència real.
8.1.5 Resum dels apartats de temperatura i precipitació Com a resum final d’aquests primers quatre punts, a la Taula 8.1 es mostren els principals valors de tendència referents a l’evolució de la temperatura de l’aire i la precipitació al conjunt de Catalunya per al període 1950-2010 (a partir de vint sèries de temperatura i de 63 sèries de precipitació) i a dos punts concrets del territori amb sèries de gran qualitat amb una cobertura temporal al voltant dels cent anys.
290 Taula 8.1 Valors de la tendència per a variables relacionades amb la temperatura de l’aire i la precipitació, i segons l’àmbit territorial i el període temporal considerats. Els valors estadísticament significatius s’assenyalen amb un asterisc. Temperatura mitjana anual
Mitjana anual de T màxima
Mitjana anual de T mínima
Precipitació anual
Catalunya (1950-2010)
+0,23° C/dèc.*
+0,27° C/dèc.*
+0,19° C/dèc.*
–1,72%/dèc. (–10,8 mm/dèc.)
Observatori de l’Ebre (1905-2010)
+0,12° C/dèc.*
+0,14° C/dèc.*
+0,10° C/dèc.*
+0,56%/dèc. (+2,96 mm/dèc.)
Observatori Fabra (1913-2010)
+0,12° C/dèc.*
+0,13° C/dèc.*
+0,10° C/dèc.*
+0,21%/dèc. (+1,37 mm/dèc.)
* Valors estadísticament significatius. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Les tendències de les temperatures i la precipitació equivalen, respectivament, a la variació mitjana de la temperatura cada deu anys (°C/dècada) i al percentatge mitjà de variació de la precipitació cada deu anys (%/dècada). A més, per ajudar a saber la quantitat de precipitació que representa el percentatge de variació en %/dècada, a la columna Precipitació anual també es dóna el valor de la tendència en mil·límetres per dècada (mm/dèc.), i en aquest càlcul s’ha tingut en compte, en cada cas, el corresponent valor mitjà de la precipitació anual en el període de referència 1971-2000. Finalment, els valors amb significació estadística s’assenyalen amb un asterisc (*), i es pot observar que els resultats de totes les tendències per a la temperatura de l’aire són estadísticament significatius, mentre que cap tendència per a la precipitació no ho és.
8.1.6 Evolució dels índexs climàtics durant els darrers cent anys Tal com indica l’Organització Meteorològica Mundial, el càlcul d’índexs climàtics és una eina útil per caracteritzar el clima, representar els patrons climàtics històrics i detectar-ne els canvis. Així, es va crear el Grup d’Experts en Índexs per a la Detecció del Canvi Climàtic (ETCCDI, de l’anglès Expert Team on Climate Change Detection and Indices), el qual ha definit i formulat un conjunt d’índexs que reflecteixen les millors estimacions de les tendències del clima arreu del món i són útils per analitzar situacions climàtiques extremes seguint una metodologia idèntica, de manera que els resultats es puguin comparar i analitzar globalment. Seguint les recomanacions d’aquest grup, el Servei Meteorològic de Catalunya ha definit 27 índexs relacionats amb la temperatura de l’aire i la precipitació. Per calcular-los, és necessari disposar de sèries llargues i de qualitat de dades diàries de les variables esmentades, i és per aquest motiu que l’SMC ha analitzat l’evolució de tots aquests índexs amb les sèries de l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) i de l’Observatori Fabra (1913-2010) i els índexs relacionats amb la temperatura amb vint sèries d’aquesta variable amb dades del període 1950-2010. L’estudi detallat dels resultats dels índexs climàtics a Catalunya es pot consultar al Butlletí anual d’indicadors climàtics (Servei Meteorològic de Catalunya, 2012), i tot seguit s’esmentaran alguns dels principals resultats. Quant als índexs relacionats amb la temperatura i calculats als observatoris de l’Ebre i Fabra, es constata un comportament força similar a ambdós punts d’observació (és a dir, mateix signe de la tendència i valors estadísticament significatius) de tots aquells índexs que denoten un augment de la temperatura. Així, tal com es mostra a la Taula 8.2, tendeixen a disminuir (tendència negativa) els índexs Nits fredes, Dies freds i Indicador de durada de ratxa freda (les definicions dels índexs es donen a la mateixa Taula 8.2), mentre que tendeixen a augmentar (tendència positiva) els índexs Dies d’estiu, Nits tropicals, Màxima de la temperatura màxima, Mínima de la temperatura mínima, Nits càlides, Dies càlids, Indicador de durada de ratxa càlida i Amplitud tèrmica anual. Taula 8.2 Índexs climàtics relacionats amb la temperatura amb tendència estadísticament significativa i del mateix signe a l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) i a l’Observatori Fabra (1913-2010). Acrònims: TX, temperatura màxima diària; TN, temperatura mínima diària. Índex
Definició
Tendència a l’Observatori de l’Ebre i a l’Observatori Fabra
Dies d’estiu
Nombre de dies en un any amb TX superior a 25° C
AUGMENT
Nits tropicals
Nombre de dies en un any amb TN superior a 20° C
AUGMENT
Valor màxim anual de TX
AUGMENT
Valor mínim anual de TN
AUGMENT
Màxima de la temperatura màxima Mínima de la temperatura mínima Nits fredes
Percentatge de dies a l’any amb TN inferior al percentil 10
DISMINUCIÓ
Dies freds
Percentatge de dies a l’any amb TX inferior al percentil 10
DISMINUCIÓ
Nits càlides
Percentatge de dies a l’any amb TN superior al percentil 90
AUGMENT
Dies càlids
Percentatge de dies a l’any amb TX superior al percentil 90
AUGMENT
Indicador de durada de ratxa càlida Indicador de durada de ratxa freda
Nombre de dies en un any en què, com a mínim, hi ha sis dies consecutius amb TX superior al percentil 90
AUGMENT
Nombre de dies en un any en què, com a mínim, hi ha sis dies consecutius amb TN inferior al percentil 10
DISMINUCIÓ
Amplitud tèrmica anual
Mitjana anual de la diferència entre TX i TN
Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
AUGMENT
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
291
Com a exemple, es mostra gràficament l’evolució de dos d’aquests índexs amb un comportament similar a ambdós observatoris. La Figura 8.5 correspon a l’evolució de l’índex Nits tropicals, en el qual es comprova (la línia negra indica la tendència lineal de la sèrie ) la seva clara tendència a l’augment al llarg dels darrers cent anys als dos punts analitzats (+2,4 dies per dècada a l’Observatori de l’Ebre i +2,3 dies/dècada a l’Observatori Fabra). Altrament, a la Figura 8.6 es mostra l’evolució de l’índex Dies freds, el qual tendeix a disminuir als dos observatoris estudiats considerant els darrers cent anys (–0,5%/dècada a l’Observatori de l’Ebre i –0,6%/dècada a l’Observatori Fabra). Nits tropicals - Obs. Fabra
70
70
60
60
50
50
dies
80
40
40 30
20
20
10
10
0
0 1905 1910 1915 1920 1925 1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
30
1905 1910 1915 1920 1925 1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
dies
Nits tropicals - Obs. de l'Ebre 80
Figura 8.5. Evolució de l’índex Nits tropicals a l’Observatori de l’Ebre (esquerra) i a l’Observatori Fabra (dreta). La línia negra indica la tendència lineal per a tot el període. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Dies freds - Obs. Fabra 22 20 18 16 14 12 10 8 6 4 2 1905 1910 1915 1920 1925 1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
% 1905 1910 1915 1920 1925 1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
%
Dies freds - Obs. de l'Ebre 22 20 18 16 14 12 10 8 6 4 2
Figura 8.6. Evolució de l’índex Dies freds a l’Observatori de l’Ebre (esquerra) i a l’Observatori Fabra (dreta). La línia negra indica la tendència lineal per a tot el període. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
D’altra banda, els índexs relacionats amb la precipitació, i calculats als mateixos dos observatoris de referència, no tenen un comportament tan clar i coincident com els de la temperatura, especialment a causa de la nul·la significació estadística de gairebé tots els seus valors. Així, només l’índex Dies de neu (Taula 8.3) disminueix a ambdós observatoris amb valors estadísticament significatius. A l’Observatori Fabra s’obté també un augment amb significació estadística dels índexs Dies de precipitació molt abundant, Índex simple d’intensitat diària i Precipitació total anual en els dies molt plujosos (Taula 8.3), però aquest comportament no s’observa a l’Observatori de l’Ebre. A la Figura 8.7 es mostra l’evolució de l’Índex simple d’intensitat diària als dos observatoris estudiats, tenint en compte que només els valors amb la sèrie de l’Observatori Fabra proporcionen una tendència positiva (línia negra) amb significació estadística, però poc marcada (+0,1 mm/dia per dècada). Atès que no s’han detectat canvis importants en el valor de la precipitació anual, la tendència al lleuger augment dels valors d’aquest índex es relaciona amb una disminució dels dies de precipitació. Taula 8.3 Índexs climàtics relacionats amb la precipitació amb tendència estadísticament significativa a l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) o a l’Observatori Fabra (1913-2010). Acrònim: PPT, precipitació diària. Índex Dies de neu
Definició
Tendència Ebre
Nombre de dies en un any en què s’ha vist nevar
Fabra DISMINUCIÓ
Dies de precipitació molt abundant
Nombre de dies en un any en què PPT és igual o superior a 50 mm
----
AUGMENT
Índex simple d’intensitat diària
Precipitació total anual dividida pel nombre de dies amb PPT igual o superior a 1,0 mm
----
AUGMENT
Precipitació total anual considerant els dies amb PPT superior al percentil 95
----
AUGMENT
Precipitació total anual en els dies molt plujosos PPT: precipitació diària. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
292
Índex simple d’intensitat Índex simple d'intensitatdiària diària- -Observatori Obs. Fabra Fabra
Índex simple de l’Ebre Índex simpled’intensitat d'intensitatdiària diària- Observatori - Obs. de l'Ebre
18 16
14
14
12
12
10 8
10 8
6
6
4
4
2
2
0
0 1905 1910 1915 1920 1925 1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
mm/dia
16
1905 1910 1915 1920 1925 1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
mm/dia
18
Figura 8.7 Evolució de l’Índex simple d’intensitat diària a l’Observatori de l’Ebre (esquerra) i a l’Observatori Fabra (dreta). La línia negra indica la tendència lineal per a tot el període, però només la de l’Observatori Fabra és estadísticament significativa. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Finalment, disposar de vint sèries de dades diàries de temperatura de gran qualitat que cobreixen el període 1950-2010 i repartides pel territori ha permès a l’SMC estudiar l’evolució dels índexs climàtics relacionats amb la temperatura als vint punts d’observació i poder treure’n alguna conclusió global per a tot el país. Així, els valors dels índexs climàtics tenen, en general, un comportament que reflecteix de manera clara un augment de la temperatura a tot el territori. Concretament, els índexs Nits càlides i Dies càlids presenten tendències positives (augment) estadísticament significatives a totes les sèries estudiades. A més, s’ha obtingut un augment general i significatiu (tret d’algun punt del país, generalment a zones de muntanya) dels índexs Dies d’estiu, Nits tropicals i Màxima de la temperatura màxima, mentre que proporcionen una disminució també pràcticament general i significativa els índexs Nits fredes i Dies freds (vegeu les definicions dels índexs a la Taula 8.2).
Figura 8.8 Valor de la tendència de l’índex Dies càlids (en %/dècada) per al període 1950-2010 als vint punts de Catalunya analitzats. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
293
La Figura 8.8 mostra els valors de la tendència de l’índex Dies càlids als vint punts analitzats, valors que varien entre +3,0 i +1,0%/dècada (tots els valors són estadísticament significatius). A la Figura 8.9 es mostren els valors de la tendència de l’índex Nits tropicals també als vint punts del territori, amb variacions entre +6,0 i +0,2 dies/dècada, i obté la majoria dels màxims a zones properes a la costa (els punts que no tenen tot el cercle de color verd corresponen als valors sense significació estadística, i apareixen en zones de mitjana i alta muntanya).
Figura 8.9 Valor de la tendència de l’índex Nits tropicals (en dies/dècada) per al període 1950-2010 als vint punts de Catalunya analitzats. Els valors que no estan en un cercle totalment acolorit no són estadísticament significatius. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
8.2
Pressió 8.2.1 Evolució de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
Els principals gasos emesos en l’activitat humana que contribueixen a l’efecte d’hivernacle són el diòxid de carboni (CO2); el metà (CH4); l’òxid nitrós (N2O), i els halocarbons: els hidrofluorocarburs (HCFC), els perfluorocarburs (PFC) i l’hexafluorur de sofre (SF6). Cada un d’aquests gasos té un potencial d’escalfament atmosfèric propi. Amb la finalitat de poder agregar les dades i expressar-les en una sola unitat s’utilitza el pes de CO2 equivalent, que correspon a la quantitat equivalent de CO2 que produeix el mateix escalfament atmosfèric que una quantitat determinada de qualsevol dels altres gasos. En aquest apartat es presenta l’evolució de les emissions totals d’aquests gasos a Catalunya en el període comprès entre el 1990 i el 2010. Seguidament, aquestes dades es desglossen per tipus de GEH emesos i, finalment, es presenta l’evolució dels GEH generats per habitant.
294
a) Emissions totals Les emissions de GEH de Catalunya l’any 2010 van ser de 50,2 Mt de CO2 equivalent. Aquestes emissions van representar un 14% de les emissions d’Espanya (Figura 8.10) i un 1% de les emissions de la UE-27. D’altra banda, les emissions de GEH d’Espanya aquest mateix any van ser de 355,9 Mt de CO2 equivalent. Espanya és el sisè estat emissor de GEH de la UE-27, responsable d’un 7,5% de les emissions de GEH totals. Figura 8.10 Emissions de GEH a Catalunya, Espanya i la UE-27. 2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari anual de gasos amb efecte d’hivernacle de la Unió Europea 1990-2010 i Informe de l’Inventari 2012. Agència Europea del Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
El Protocol de Kyoto, signat l’any 1997 i ratificat l’any 2005 en el context de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, és el primer instrument de dret internacional que limita les emissions d’una sèrie de països industrialitzats. El compromís d’Espanya per al compliment del Protocol esmentat és no augmentar les seves emissions per sobre del +15% respecte a l’any base. S’adopta 1990 com a any base per a les emissions dels gasos de diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i òxid nitrós (N2O), i 1995 com a any base per a les emissions de gasos fluorats. Atesa la gran diferència entre aquest objectiu i les emissions estimades en el Pla nacional d’assignacions de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, la Unió Europea va aprovar el pla proposat per Espanya, basat a limitar el creixement fins al nivell de +37% per sobre les emissions de l’any base. Per al seu compliment, es consideren, entre d’altres, els mecanismes de flexibilitat establerts al mateix Protocol de Kyoto (comerç de drets d’emissió, mecanismes de desenvolupament net i mecanismes d’aplicació conjunta). A la Taula 8.4 es presenta l’Inventari d’emissions de GEH de Catalunya des de l’any base fins a l’any 2010. Aquest Inventari es basa en el desglossament en comunitats autònomes de l’Inventari nacional d’emissions de GEH que anualment elabora el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient.
Taula 8.4 Evolució de les emissions de GEH a Catalunya des de l’any base fins a l’any 2010, en milers de tones de CO2. Any base
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
1998
1999
Milers de tones CO2e
40.331
37.262
38.046
39.694
38.306
41.977
46.132
45.671
47.133
47.565
50.267
% D vs any base
0%
-8%
-6%
-2%
-5%
4%
14%
13%
17%
18%
25%
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Milers de tones CO2e
52.268
51.023
50.170
52.956
55.684
57.695
56.132
56.691
53.727
49.808
50.159
% D vs any base
30%
27%
24%
31%
38%
43%
39%
41%
33%
23%
24%
Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
La Figura 8.11 representa gràficament aquesta evolució. També s’indiquen amb una línia horitzontal les emissions de l’any base (1990), l’objectiu del Protocol de Kyoto per a Espanya d’assolir unes emissions de GEH de +15% respecte a l’any base i la concessió de la Unió Europea d’augmentar aquest percentatge fins al +37%.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
295
Figura 8.11 Evolució de les emissions de GEH a Catalunya des de l’any base fins a l’any 2010. Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
Les emissions de GEH a Catalunya mostren una tendència general ascendent des de l’any base fins a l’any 2005, quan s’esdevé un pic històric d’emissions. A partir d’aquest moment, les emissions es redueixen, i s’observa una disminució del 10,6% en el període 2006-2010. Especialment remarcables són les reduccions produïdes el 2008 i el 2009, mentre que l’any 2010 es detecta una estabilització respecte a l’any precedent. Entre les principals causes d’aquest canvi de tendència es troba la recessió econòmica que afecta globalment el conjunt de països de la Unió Europea i comporta la forta reducció del consum de combustibles fòssils en la generació elèctrica, la producció industrial, el transport i els sectors residencials. Així mateix, també hi incideix el trasllat de producció de béns de consum a altres països, amb l’increment de les importacions i l’externalització de les emissions de GEH associades. Respecte als objectius establerts, l’any 2010 les emissions de Catalunya es van situar un 24% per sobre de les emissions de l’any base. Després d’un període transcorregut entre el 2004 i el 2007, on les emissions superaven l’objectiu del +37%, des de l’any 2008, les emissions de Catalunya es troben per sota, amb la qual cosa compleixen el límit fixat.
b) Distribució de les emissions per gasos amb efecte d’hivernacle Els gasos amb efecte d’hivernacle que inclou el Protocol de Kyoto són sis: el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O) i els gasos fluorats (HFC, PFC i SF6). La distribució de les emissions de GEH per gasos l’any 2010 es mostra a la Figura 8.12. El diòxid de carboni (CO2) va ser el gas amb efecte d’hivernacle més abundant i el que va contribuir més a l’escalfament global. Les emissions de CO2 estan associades a la crema de combustibles fòssils realitzada en el sector del transport, en els processos de combustió industrial i en el sector energètic, principalment. Figura 8.12 Distribució per gas de les emissions de GEH, en CO2 equivalent, a Catalunya. 2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
El gas següent que va contribuir a l’efecte d’hivernacle a Catalunya va ser el metà (CH4), amb un 11% de les emissions equivalents. El CH4 es genera sobretot en el sector del tractament i l’eliminació de residus i en el sector agrícola, en la gestió de fems i per l’expulsió procedent de la fermentació intestinal del bestiar. Seguidament, l’òxid nitrós (N2O) va contribuir a les emissions en un 6%. El N2O es genera per la degradació de fertilitzants de nitrogen en sòls agrícoles, en la gestió dels fems i com a gas secundari en la combustió, entre altres fonts. Finalment, els gasos fluorats van ser responsables del 3% de les emissions de GEH. Els perfluorocarburs (PFC) s’utilitzen generalment en el sector de l’electrònica i en la indústria cosmètica i farmacèutica. L’hexafluorur de sofre (SF6) s’utilitza com a gas aïllant en equips d’alta tensió. I els hidrofluorocarburs (HFC), el grup més comú dels gasos fluorats, provenen dels equips fixos de refrigeració, aires condicionats i bombes de calor.
296 b) Emissions per capita L’anàlisi de les emissions per persona en l’àmbit de Catalunya, Espanya i l’UE-27 indica que les emissions per capita a Catalunya sempre han estat inferiors a les emissions dels altres àmbits territorials. Disposar de la dada relativa referida al nombre d’habitants facilita la comparació de les emissions generades a Catalunya amb les emissions d’altres territoris. A Catalunya és destacable que, després d’un període amb increments, les emissions disminueixen des de l’any 2007 i mostren una estabilització per als dos darrers anys (Figura 8.13).
11,8
12
tCO2eq/per capita
10,5 9,4 8,4 8
10,2 9,7 8,0
10,0 8,9 7,4
7,3
9,4
9,2 8,0 6,8
6,8
7,7
6,2
Catalunya Espanya
4
0
UE 27
1990
2000
2007
2008
2009
Figura 8.13 Emissions de GEH per capita a Catalunya, Espanya i la UE-27. 1990-2010. Font: elaboració de l’OCCC, IDESCAT, Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Agència Europea del Medi Ambient i EUROSTAT.
2010
8.2.2 Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per sectors Els sectors considerats pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC) són: Processament de l’energia Processos industrials Ús de dissolvents i altres productes Agricultura Canvis de l’ús del sòl i la silvicultura Tractament i eliminació de residus Altres L’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle elaborat pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient proporciona dades desagregades per comunitats autònomes per a cinc d’aquests sectors que s’analitzen seguidament. Per fer-ho, es recull l’evolució de les emissions de GEH en el període 1990-2010 i es presta una atenció especial al període comprès entre el 2006 i el 2010, considerat en aquest Informe. A la Figura 8.14 es mostra la distribució de les emissions de GEH de Catalunya corresponents a l’any 2010 en els diferents sectors. Dels 50,2 Mt de CO2 equivalent de GEH emeses, el sector del processament de l’energia va ser responsable d’un 76% del total. s
Figura 8.14 Distribució de les emissions de GEH per sectors a Catalunya. 2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
297
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
L’any 2010, el sector del processament de l’energia va emetre 38 Mt de CO2 equivalent a Catalunya. Dins d’aquest àmbit s’inclou el sector de la producció energètica (producció d’energia elèctrica, refineries de petroli i plantes de transformació de combustibles), que va originar 6,8 Mt de CO2 equivalent (18%). La combustió realitzada a les indústries manufactureres i de la construcció va generar 11,7 Mt de CO2 equivalent (31%), mentre que el sector del transport va ser el principal emissor, amb 13,5 Mt de CO2 equivalent (35%) (Figura 8.15).
Figura 8.15 Distribució de les emissions de GEH d’activitats de combustió del sector del processament de l’energia a Catalunya. 2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 19902010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
La Taula 8.5 mostra l’evolució de les emissions de GEH dels cinc sectors considerats pel GIECC i dels subsectors principals de l’àmbit del processament de l’energia des de l’any base fins a l’any 2010. D’acord amb les dades de la Taula 8.5, s’observa que, després del pic d’emissions assolit l’any 2005, es produeix una reducció significativa de les emissions. Això s’explica per una reducció significativa del consum de combustibles fòssils per efecte de la caiguda de l’activitat econòmica. Els sectors que contribueixen més a aquesta reducció són el sector de la producció energètica, la producció industrial, el transport i els sectors residencials. Taula 8.5 Evolució de les emissions de GEH a Catalunya per sectors des de l’any base fins a l’any 2010, en milers de tones de CO2 equivalent. SECTOR (milers de tones CO2 equivalent)
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
26.190
31.992
34.904
35.987
37.214
39.202
42.367
44.210
42.524
42.935
41.273
37.949
37.991
Sector energètic
6.759
3.983
4.983
4.971
6.169
6.213
8.277
9.429
8.272
8.434
8.058
7.412
6.759
Indústries manufactureres i de la construcció
11.674
10.611
11.318
11.791
11.931
13.241
13.605
13.714
13.123
12.812
12.392
10.658
11.674
Sector del transport
13.490
11.853
13.281
13.577
13.441
14.172
14.487
14.736
15.490
16.044
14.956
14.211
13.490
Altres sectors
6.069
5.545
5.322
5.649
5.673
5.576
5.999
6.331
5.640
5.645
5.868
5.668
6.069
Processos industrials
4.924
7.370
9.614
7.135
5.105
5.936
5.730
5.861
5.847
5.854
4.817
4.141
4.237
311
380
418
461
449
423
427
463
476
473
454
450
497
Agricultura
4.164
4.278
4.764
4.766
4.613
4.689
4.507
4.360
4.349
4.405
4.072
4.094
4.213
Tractament i eliminació de residus
1.673
2.112
2.568
2.674
2.790
2.705
2.653
2.801
2.936
3.024
3.111
3.175
3.222
Total
37.262
46.132
52.268
51.023
50.170
52.956
55.684
57.695
56.132
56.691
53.727
49.808
50.159
Processament de l’energia
Ús de dissolvents i altres productes
Font: Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
a) Processament de l’energia El sector del processament de l’energia inclou les activitats de combustió de les indústries del sector energètic, les indústries manufactureres i de la construcció, el transport i altres sectors com ara el residencial, el comercial i l’institucional. També inclou les emissions fugitives dels combustibles, que són les que es generen en els processos d’extracció, transformació i transport dels combustibles sòlids, el petroli i el gas natural.
298
Les emissions de GEH d’aquest sector van experimentar un increment pràcticament continuat des de l’any base fins a l’any 2005. Des d’aquest moment, la tendència és descendent, amb una reducció de l’11% en el període 2006-2010 considerat en aquest Informe (Figura 8.16).
Període 1990-2010: + 45%
Període 2006-2010: - 11%
Les emissions d’aquest sector a Catalunya l’any 2010 van ser de 38 Mt de CO2 equivalent, xifra que representa un increment del 45% respecte a les emissions del 1990. Figura 8.16 Evolució de les emissions de GEH del sector del processament de l’energia a Catalunya. 1990-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
Període 1990-2010: + 43%
Període 2006-2010: - 11%
Període 1990-2010: + 70%
Període 2006-2010: - 18%
L’anàlisi per subsectors també presenta un creixement de les emissions fins a l’any 2005, en què es toca sostre. Per al sector transport, el creixement va continuar fins al 2007, quan s’inicia una disminució marcada. En el període 2006-2010 es produeixen reduccions de les emissions, que van de l’11% al 18% (Figura 8.17). Tot i això, el balanç respecte al 1990 mostra increments de les emissions que oscil·len entre el 33% del sector transports i el 70% del sector energètic.
Figura 8.17 Evolució de les emissions del sector energètic, de les indústries manufactureres i de la construcció i del sector transport a Catalunya. 1990-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 19902010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
299
Període 1990-2010: + 33%
Període 2006-2010: - 13%
Ve de la pàgina anterior.
b) Processos industrials Les emissions generades per l’activitat industrial diferents de les procedents de la combustió van presentar una tendència ascendent en el període 1990-2000. A partir d’aquest any, i a causa de noves obligacions relacionades amb els gasos que afecten la capa d’ozó, la producció d’halocarburs (HFC i PFC) va quedar retallada entre els anys 2000 i 2002, i hi va haver una forta disminució de les emissions d’aquest sector. Els darrers anys, l’impacte de la crisi econòmica també es fa palès, tot i que s’observa una certa estabilització d’emissions en el període 2009-2010. Les emissions d’aquest sector a Catalunya l’any 2010 van ser de 4,2 Mt de CO2 equivalent, xifra que representa una reducció del 14% respecte a les emissions del 1990 (Figura 8.18).
Període 2006-2010: - 14%
Període 2006-2010: - 28%
Figura 8.18 Evolució de les emissions de GEH de processos industrials a Catalunya. 1990-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
c) Ús de dissolvents i altres productes Aquest àmbit engloba les emissions de GEH que provenen d’una gran varietat de processos de producció i consum en els quals s’utilitzen dissolvents orgànics, com ara l’aplicació de pintures, la neteja en sec i l’electrònica, entre d’altres. Tot i que es tracta d’un sector amb una contribució total menor, és remarcable la tendència global a l’alça que presenta des de l’any base, reforçada per un increment significatiu en el període 2009-2010. Així, les emissions de l’any 2010 van ser de 0,5 Mt de CO2 equivalent, xifra que representa un increment del 60% respecte a les emissions del 1990 (Figura 8.19).
Període 2006-2010: + 60%
Període 2006-2010: + 4%
300
Figura 8.19 Evolució de les emissions de GEH de l’ús de dissolvents i altres productes a Catalunya. 1990-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
d) Agricultura En el sector de l’agricultura i la ramaderia s’inclouen les emissions de GEH procedents de totes les tasques directament o indirectament relacionades amb l’activitat agrària, excepte la combustió. Engloba, per tant, emissions derivades de la fermentació entèrica, la gestió dels fems, els sòls agrícoles i les cremes al camp, entre d’altres. L’evolució de les emissions en aquest sector presenta oscil·lacions al llarg dels vint anys considerats, amb una tendència ascendent durant la primera dècada i una tendència descendent durant la segona. Les emissions de l’agricultura l’any 2010 van ser de 4,2 Mt de CO2 equivalent. D’aquesta manera, el balanç global tant del període 1990-2010 com del període 2006-2010 és molt proper a 0 (Figura 8.20). Les millores en la gestió dels sòls agrícoles són el principal component que ha contribuït al descens de les emissions del sector agrícola en la darrera dècada.
Període 2006-2010: + 1%
Període 2006-2010: - 3%
Figura 8.20 Evolució de les emissions de GEH del sector de l’agricultura a Catalunya. 1990-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
e) Tractament i eliminació de residus Aquest àmbit inclou les emissions de GEH produïdes en els processos de tractament i eliminació de residus sòlids (dipòsit de residus en abocadors, incineració de residus, producció de compost i biogàs) i del tractament d’aigües residuals. Les emissions del sector dels residus a Catalunya l’any 2010 van ser de 3,2 Mt de CO2 equivalent. Proporcionalment, és el sector que presenta un increment més gran d’emissions. Entre el 1990 i el 2010, aquestes emissions segueixen una tendència lineal i fortament creixent que implica un increment del 93% en tot el període (Figura 8.21). La major part d’aquestes emissions es produeixen en forma de metà (CH4) i estan associades als processos de fermentació que tenen lloc en els dipòsits de residus i en les aigües residuals. L’efecte en les emissions de GEH dels residus orgànics en els dipòsits controlats s’allarga en el temps, ja que la metanització de la matèria orgànica es produeix durant 40 anys a partir del moment de la deposició d’aquesta matèria. Per tant, en analitzar la tendència a l’alça de les emissions d’aquest àmbit, cal tenir en compte que en part són provocades per matèria
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
301
Període 2006-2010: + 93%
Període 2006-2010: + 10%
orgànica dipositada en el passat. Tanmateix, es treballa en la reducció d’aquestes emissions mitjançant les tècniques implantades de captació del biogàs generat. Igualment, totes les millores que s’introdueixen en la gestió dels residus, adreçades a la disminució de l’entrada de matèria orgànica en els dipòsits controlats, tenen un efecte beneficiós en les emissions de GEH, tant en les actuals com en les dels propers anys. Figura 8.21 Evolució de les emissions de GEH en el tractament i l’eliminació de residus a Catalunya. 1990-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 19902010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
8.2.3 Emissions dels sectors afectats per la Directiva 2003/87/CE, de comerç de drets d’emissions Les emissions de GEH, en el marc de la Unió Europea, es poden dividir en dos grans grups segons el seu tractament normatiu: Emissions d’instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE, de comerç de drets d’emissions, transposada per la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Determina les instal·lacions que han de declarar i verificar les seves emissions anualment. Els sectors industrials inclosos són els següents: combustió, generació elèctrica, acer, ceràmica, calç, ciment, paper, refineria de petroli i vidre. Cada instal·lació té assignat un màxim d’emissions de GEH anuals. Si l’empresa no supera aquest llindar, disposa d’un excedent d’emissions que pot comercialitzar. En cas contrari, si l’empresa supera les emissions de GEH assignades, ha de comprar drets d’emissions a una altra activitat excedentària. La resta d’emissions, que no tenen el seu origen a les instal·lacions regulades per la Directiva 2003/87/CE, s’anomenen difuses o emissions dels sectors difusos. Es generen a la resta de fonts emissores i s’estructuren en els grups següents: plantes de combustió de potència inferior a 20 MW, extracció i distribució de combustibles, ús de dissolvents, transport, residus, agricultura i altres fonts. Dels 50,2 Mt de CO2 equivalent emeses a Catalunya l’any 2010, el 32% (16,1 Mt de CO2 equivalent) van correspondre a les emissions de les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE, i el 68% restant (34,1 Mt de CO2 equivalent) es van generar en els sectors difusos (Figura 8.22).
50.160 t CO2 equivalent
Figura 8.22 Distribució de les emissions de GEH entre les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE i els sectors difusos a Catalunya. 2010. Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades del comerç d’emissions i de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012).
302 La Directiva de comerç de drets d’emissió estableix dos períodes d’aplicació, el primer període (2005-2007), previ a l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto, i el segon període (2008-2012), d’aplicació del citat Protocol. Així mateix, defineix les pautes perquè cada estat membre elabori el Pla nacional d’assignacions (PNA) per a cada un d’aquests períodes. El PNA inclou la totalitat de drets que s’han d’assignar als sectors regulats per la Directiva 2003/87/CE. A Catalunya, l’any 2010 hi va haver 178 empreses sotmeses a la Directiva 2003/87/CE que van verificar les seves emissions, un 24% més que l’any 2005 (Taula 8.6). Les emissions d’aquestes indústries sotmeses a la Directiva esmentada es van mantenir força estables durant el primer període (2005-2007) i van experimentar un descens significatiu a partir de l’any 2007. Així, del 2008 al 2010, la reducció va ser del 15%. Des de l’entrada en vigor de la Directiva 2003/87/CE, l’any 2005, la reducció ha estat del 21%. La Figura 8.23 permet avaluar l’evolució de la diferència entre els drets d’emissió assignats a les instal·lacions afectades per la Directiva 2003/87/CE i les emissions reals verificades. Cal tenir present que les assignacions de drets d’emissions es fan al principi de cada període procurant que hi hagi una relació ajustada entre l’oferta i la demanda que propiciï la reducció global de GEH emesos. No obstant això, els efectes de la crisi econòmica, no previstos en aquestes assignacions, han provocat la reducció dràstica de les emissions a partir del 2008, en molts sectors, per mecanismes diferents de l’aplicació de la Directiva 2003/87/CE. Taula 8.6 Evolució de les emissions verificades i dels drets d’emissió assignats a les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE a Catalunya. 2005-2010. Emissions (milers de tones CO2 equivalent)
2005
2006
2007
2008
2009
2010
143
186
188
185
183
178
Emissions
20.062
19.759
19.938
18.814
16.603
15.935
Assignació d’emissions
19.294
19.967
20.845
18.958
18.913
18.969
–768
208
907
144
2.310
3.034
Nombre d’instal·lacions
Balanç assignades-emeses (milers de tones CO2)
Font: dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
Evolució de les emissions verificades i dels drets d’emissió assignats de les instal·lacions sotmeses a Directiva a Catalunya. 2005-2010 25.000 Emissions per sobre assignació
Emissions per sota assignació
20.000
milers t CO2
15.000
10.000
5.000
0
2005
2006
2007
2008 Emissions verificades
2009
2010
Drets assignats
Figura 8.23 Evolució de les emissions verificades i dels drets d’emissió assignats a les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE a Catalunya. 2005-2010. Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
A més de les millores que duen a terme les indústries en els seus processos productius, aquesta davallada de les emissions està relacionada amb l’impacte de la crisi econòmica sobre els sectors industrials. Així, dels sectors inclosos a la Directiva 2003/87/CE, destaca especialment la reducció d’emissions que han experimentat els sectors de la ceràmica i el ciment, estretament vinculats amb el sector de la construcció.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
303
El sector de la generació de l’energia elèctrica també ha reduït les seves emissions. Les causes es troben en la caiguda de la demanda tant industrial com d’altres sectors i en la migració progressiva del model de generació elèctrica cap a un ús més elevat de les energies renovables i la millora de l’eficiència energètica. El sector amb un augment més elevat de les emissions des del 2005 és el de les instal·lacions de combustió i cogeneració. Per al conjunt d’instal·lacions catalanes regulades per la Directiva 2003/87/CE, les emissions verificades van ser inferiors als drets assignats al PNA 2008-2012 (Figura 8.24). Fent l’anàlisi sectorial s’observa que el sector de l’energia elèctrica és l’únic que va ser assignat per sota de les seves emissions verificades. Això ha succeït al conjunt dels estats europeus i respon al fet que al sector elèctric, pels criteris europeus de repartiment dels drets d’emissió, se’l va assignar per sota de les seves emissions esperades. Figura 8.24 Emissions de les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE a Catalunya. 2010. Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
8.2.4 Emissions dels sectors difusos a Catalunya: sectors no Directiva Les emissions difuses són aquelles que no estan regulades per la Directiva de comerç de drets d’emissió. Són les que es generen a les plantes de combustió de potència inferior a 20 MW, en l’extracció i la distribució de combustibles, en l’ús de dissolvents, el transport, la gestió de residus i l’agricultura, entre d’altres. Per la seva naturalesa difusa, caracteritzada per una gran quantitat de petits focus generadors, són unes emissions més difícils de controlar. Tot i això, la seva reducció és clau, ja que representen el 68% de les emissions totals de Catalunya l’any 2010 i perquè, fins a l’inici de la crisi econòmica, van experimentar un increment molt significatiu. El Govern de Catalunya té un gran espai competencial per treballar en la reducció d’emissions en els sectors difusos. Amb aquesta finalitat, es va posar en marxa el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (PMMCC). El PMMCC estableix un increment màxim de les emissions difuses de +37% respecte a l’any base, prenent com a referència el Pla nacional d’assignació de l’Estat espanyol aprovat per la Unió Europea. Segons aquesta fita, l’emissió total anual dels sectors difusos a Catalunya durant els anys del Protocol de Kyoto (2008-2012) no pot ser superior a 36,55 Mt de CO2 equivalent de mitjana anual. L’evolució de les emissions difuses a Catalunya des de l’any base fins a l’any 2010 mostra un increment del 41% des de l’any base fins al 2005, any en què es produeix un pic de les emissions (Figura 8.25).
Evolució de les emissions difuses a Catalunya. Any 1990 i 2005-2010
ktCO2 equivalent
40.000
Compromís del PMMCC per al període 2008-2012 Any base + 37%
35.000 30.000 25.000 20.000
1990
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Figura 8.25 Evolució de les emissions difuses a Catalunya. 1990 i 2005-2010. Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012), i dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
304 Entre els anys 2005 i 2007, les emissions van seguir una tendència lleugerament decreixent que es va accentuar els dos anys següents. L’any 2010, i després de quatre anys amb reduccions consecutives, les emissions de GEH dels sectors difusos van augmentar un 3% respecte al 2009, i van assolir els 34,1 Mt de CO2 equivalent. Així, durant els tres primers anys del primer període d’aplicació del Protocol de Kyoto, les emissions difuses han estat inferiors a 36,55 Mt de CO2 equivalent, i s’assoleix així l’objectiu establert al PMMCC. La distribució de les emissions difuses per sectors (Figura 8.26) mostra que el sector del transport n’és, amb diferència, el màxim responsable, amb un 40% d’aquestes emissions. El segueixen els GEH originats en el processament d’energia en el sector industrial no sotmès a la Directiva 2003/87/CE, amb una contribució del 19%, i en els sectors serveis i residencial, amb un 15%. També tenen un pes específic destacable l’agricultura, amb un 12% de les emissions, i el sector dels residus, amb el 10%. Finalment, les emissions difuses amb menys pes són les produïdes per l’ús de dissolvents i les emissions fugitives.
Figura 8.26 Distribució de les emissions difuses per sectors a Catalunya. 2010.
Distribució de les emissions difuses per sectors a Catalunya. Any 2010 Transport 40%
Combustió en sector serveis, residencial i agricultura 15%
Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 19902010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012), i dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
Sector industrial no Directiva 19% Altres emissions de transport 2% Residus 10% Agricultura 12%
Dissolvents 1%
Emissions fugitives dels combustibles 1%
Pel que fa a les emissions fugitives (Taula 8.7), les procedents dels combustibles són les úniques que l’any 2010 presenten uns valors inferiors als de l’any base. Les emissions del sector industrial no afectat per la Directiva 2003/87/CE i el sector transports s’han reduït des del 2005 i el 2007, respectivament, pels efectes de la recessió econòmica. En canvi, la combustió en el sector serveis i residencial i el sector dels residus assoleixen el 2010 les emissions més elevades de tot el període i mostren una tendència a l’alça els darrers anys. El sector de l’agricultura ha tingut un comportament força estable des de l’any base, amb petites oscil·lacions a l’alça i a la baixa. Taula 8.7 Evolució de les emissions difuses a Catalunya. 1990 i 2005-2010. Sectors/emissions (milers de tones CO2 equivalent)
Any base
1990
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Sector industrial no Directiva*
4.453
8.942
7.483
7.162
6.452
5.608
6.734
Combustió en sector serveis, residencial i agricultura
2.866
4.946
4.520
4.592
4.801
4.603
5.054
Transport
10.164
14.736
15.490
16.044
14.956
14.211
13.490
Altres emissions de transport
609
760
789
801
808
793
794
Emissions fugitives dels combustibles
405
625
331
251
259
271
220
Dissolvents
311
463
476
473
454
450
497
Agricultura
4.164
4.360
4.349
4.405
4.072
4.094
4.213
Residus
1.673
2.801
2.936
3.024
3.111
3.175
3.222
24.645
37.633
36.373
36.753
34.913
33.206
34.224
Total
26.675
* Sectors industrials no sotmesos a la Directiva 2003/87/CEE. Font: elaboració de l’OCCC a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012), i dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
8.3
305
Resposta 8.3.1 Estratègies per a la mitigació del canvi climàtic
Hi ha diversos instruments de gestió, internacionals, europeus, estatals i catalans, que tenen per objectiu la mitigació de les emissions de GEH. Aquests instruments es poden classificar en dos tipus: aquells que es basen en el comerç d’emissions i aquells fonamentats en eines polítiques i econòmiques.
a) Estratègies de mitigació basades en el comerç d’emissions El Protocol de Kyoto, signat l’any 1997 i ratificat l’any 2005 en el context de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, és el primer instrument de dret internacional que limita les emissions d’una sèrie de països industrialitzats. El Protocol promou una reducció mitjana del 5% de les emissions totals de sis gasos amb efecte d’hivernacle. En aquesta Convenció, la Unió Europea és considerada en el seu conjunt i el seu objectiu és assolir el 2012 la reducció del 8% de les emissions de GEH respecte a l’any 1990 o any base. Al seu torn, aquesta fita es reparteix desigualment entre els estats membres, de manera que l’objectiu per a Espanya, i indirectament per a Catalunya, queda establert a assolir el 2012 unes emissions de +15% respecte a l’any base. Amb la finalitat de facilitar el compliment d’aquests objectius, la Unió Europea va aprovar la Directiva 2003/87/CE, que estableix un règim per al comerç d’emissions de GEH. La Directiva esmentada introdueix mecanismes econòmics que pretenen incentivar la reducció de les emissions i fer que aquesta reducció sigui el més eficient possible econòmicament. En primer lloc, la Directiva 2003/87/CE determina quins són els sectors industrials que anualment han de declarar i verificar les seves emissions. En segon lloc, estableix les pautes per a la realització del Pla nacional d’assignacions (PNA) de cada Estat membre per als períodes 2005-2007 i 2008-2012. En el PNA i a partir de les emissions de l’any base, els governs de la UE assignen a les instal·lacions industrials definides a la Directiva 2003/87/CE, anualment, una quantitat de drets d’emissió de manera gratuïta. Així, les emissions que una indústria té dret a emetre no estan limitades, però sí que ho estan les emissions que pot emetre gratuïtament. Si al final de l’any, la instal·lació emet menys CO2 del que té assignat, en pot vendre l’excedent. Si, contràriament, la instal·lació supera les emissions assignades, ha de comprar els drets d’emissió que li falten. D’aquesta manera, la Directiva 2003/87/CE posa en marxa el mercat europeu d’emissions. El comerç d’emissions és un sistema de preus que permet reduir d’una manera flexible les emissions globals de GEH. Preveu que el lliure comerç dels drets afavoreixi que les indústries que redueixin les seves emissions siguin aquelles amb uns costos de reducció més petits i que el preu pagat pels compradors sigui menor que el cost de reducció directa de les seves pròpies emissions. Per la seva banda, Espanya va transposar la Directiva 2003/87/CE mitjançant la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, i va elaborar el Pla nacional d’assignacions per al període 2005-2007 i per al període 2008-2012, documents on es quantifiquen les emissions assignades a cada activitat industrial afectada per la normativa europea. La Taula 8.8 recull el nombre d’indústries afectades pel comerç d’emissions a Catalunya des del 2005, així com les emissions assignades i les emissions reals d’aquestes activitats. Després d’un primer període de prova (2005-2007), en el segon període (2008-2012) la Unió Europea va decidir reduir les emissions assignades i va incrementar el grau d’exigència per afavorir una reducció més gran d’emissions totals generades. No obstant això, és remarcable que aquest procés, a més de provocar millores en les indústries catalanes, també ha quedat afectat per la recessió econòmica dels darrers anys. Diversos sectors inclosos a la Directiva 2003/87/CE, com ara la fabricació ceràmica i de ciment i el de generació d’energia elèctrica, han experimentat una reducció significativa d’emissions i han contribuït al fet que des de l’any 2006, en global, no s’hagin superat les emissions assignades a Catalunya. Per al conjunt de les instal·lacions de la Directiva 2003/87/CE, les emissions es van reduir al voltant d’un 20% en el període 2005-2010, amb una caiguda remarcable des de l’any 2008. Dins d’aquesta situació general, és destacable que la major part de les indústries no han superat les emissions assignades l’any 2010. Les que sí que ho han fet es troben principalment en el sector de la generació d’energia elèctrica.
306 Taula 8.8 Evolució de les emissions verificades i dels drets d’emissió assignats a les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE a Catalunya en milers de tones de CO2 equivalents. 2005-2010. Emissions (milers de tones CO2 equivalent)
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Emissions
20.062
19.759
19.938
18.814
16.603
15.935
Assignació d’emissions
19.294
19.967
20.845
18.958
18.913
18.969
Nombre d’instal·lacions
143
186
188
185
183
178
Font: dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
A escala d’Espanya, és precisament el sector elèctric el que ha estat més actiu en la compravenda de drets d’emissió, i ha arribat a desenvolupar operacions estructurades i complexes amb un important component financer. La resta de sectors industrials, menys sofisticats i més conservadors, han optat per comercialitzar els seus excedents o bé compensar els seus propis dèficits amb els drets de l’any següent. A més del comerç d’emissions, el Protocol de Kyoto estableix dos altres mecanismes per assolir els objectius fixats. Aquests mecanismes es basen en el desenvolupament de projectes que contribueixin a una reducció de les emissions, i permeten als governs dels països industrialitzats i a les empreses regulades pel comerç d’emissions obtenir reduccions en el seu balanç per mitjà de la compra d’emissions reduïdes o evitades en aquests projectes. En paral·lel als mercats de drets d’emissions vinculats al Protocol de Kyoto, els darrers anys també s’ha creat un mercat que promou projectes voluntaris de reducció d’emissions. El plantejament és reduir les emissions i comercialitzar les reduccions corresponents. Fins avui, els principals interessats a comprar aquest tipus d’emissions han estat organitzacions no afectades per cap marc legislatiu de comerç d’emissió, motivades per afavorir la implantació de projectes de reducció d’emissions, sobretot en països en vies de desenvolupament. A Catalunya, han estat compradors de reduccions voluntàries administracions públiques com ara la Generalitat de Catalunya, l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient, la Diputació de Barcelona i alguns ajuntaments, així com empreses de diversos sectors. El mercat voluntari es troba encara en una fase incipient. El seu desenvolupament dependrà de les estratègies de sostenibilitat de les empreses, però també, en gran mesura, de l’abast i l’exigència dels programes de reducció d’emissions en els sectors difusos.
b) Estratègies de mitigació basades en instruments polítics A Catalunya, el Govern de la Generalitat es va dotar l’any 2006 amb dues institucions clau per a la gestió del canvi climàtic: la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic (CICC) i l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC). La CICC està integrada per un representant de cadascun dels departaments de la Generalitat amb possible incidència sobre les polítiques de canvi climàtic. El seu objectiu és coordinar les actuacions dutes a terme pel Govern en aquest àmbit i promoure i fomentar la implantació d’accions de caràcter transversal entre els diversos departaments. Al seu torn, l’OCCC dóna suport tècnic a la CICC i vetlla pel desenvolupament de mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic. En particular, és responsable de fer un seguiment de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, de promoure i impulsar polítiques de reducció d’emissions dels sectors difusos i de desplegar instruments per a l’adaptació al canvi climàtic. Catalunya disposa de nombrosos instruments de planificació, econòmics i normatius per fer front directament o indirecta al canvi climàtic, de manera complementària als impulsats des de la UE i l’Estat espanyol. Entre aquests instruments, destaca especialment l’aprovació l’any 2008 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (PMMCC) (Figura 8.27) (Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2008a). L’objectiu del PMMCC és reduir el creixement de les emissions dels sectors difusos a Catalunya, àmbit en el qual el Govern de Catalunya té un gran espai competencial. Els sectors difusos inclouen la mobilitat, els residus, l’agricultura, els sectors residencial, comercial i de serveis i institucional, la construcció, la indústria i el sector de transformació de l’energia no inclòs a la Directiva 2003/87/CE. Per complir el PNA aprovat per la UE i l’Estat espanyol, el PMMCC considera que l’emissió dels sectors difusos a Catalunya no ha de superar un increment de +37% respecte a l’any base, és a dir, que no pot ser superior a 36,55 Mt de CO2 equivalent anuals durant el període 2008-2012.
Figura 8.27 Portada de la publicació del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012, OCCC.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
307
El PMMCC és fruit de la Convenció catalana del canvi climàtic, un procés participatiu que va tenir lloc entre el 2007 i el 2008 i que va permetre a la societat civil catalana identificar, suggerir, discutir i prioritzar un conjunt d’accions per a la mitigació de les emissions dels sectors difusos. El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 és un pla transversal. La seva missió és impulsar i coordinar plans, actuacions i projectes que des de qualsevol sector tinguin un impacte en la reducció d’emissions. Per assolir aquesta missió, el Pla es marca tres objectius estratègics: Objectiu estratègic 1. Sectors difusos. Impulsar el desplegament de mesures per part del conjunt de les administracions públiques que actuen a Catalunya per aconseguir limitar el creixement de les emissions dels sectors difusos al +37% respecte a l’any base. Objectiu estratègic 2. Sectors inclosos a la Directiva 2003/87/CE. Impulsar la reducció d’emissions en els processos productius i en l’ús de combustibles alternatius i fomentar la participació de les indústries en els mecanismes flexibles del Protocol de Kyoto. Objectiu estratègic 3. Accions transversals. Impulsar accions orientades a incrementar el coneixement del canvi climàtic per mitjà de la recerca i potenciar la sensibilització, la formació i la participació per donar suport a la presa de decisions en tots els àmbits: institucional, empresarial, col·lectiu i personal.
El Pla consta de tres programes dividits en diversos subprogrames que donen resposta a cada un d’aquests objectius estratègics. En total, 41 accions que fan incidència especialment en els sectors difusos, i que també preveuen reforçar els sectors inclosos a la Directiva de comerç d’emissions. Finalment, s’inclouen projectes transversals per afavorir una acció coordinada en favor de la mitigació. A la Taula 8.9 es presenten els programes i els subprogrames del PMMCC. Taula 8.9. Programes i subprogrames del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 PROGRAMA 1. REDUCCIÓ D’EMISSIONS EN ELS SECTORS DIFUSOS (22 accions) 1.1 Reducció d’emissions al sector agrari 1.2 Reducció d’emissions en la construcció i l’ús dels habitatges 1.3 Reducció d’emissions al sector serveis 1.4 Reducció d’emissions a la indústria no sotmesa a la directiva 1.5 Reducció d’emissions per la prevenció i el tractament dels residus 1.6 Reducció d’emissions al transport i la mobilitat 1.7 Acords voluntaris i experiències pilot de domestic offset projects per a la mitigació del canvi climàtic 1.8 Reducció de les emissions de gasos fluorats PROGRAMA 2. SUPORT A LES INSTAL·LACIONS COBERTES PER LA DIRECTIVA DE COMERÇ DE DRETS D’EMISSIÓ (5 accions) 2.1 Reducció interna de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle 2.2 Utilització dels mecanismes de flexibilitat PROGRAMA 3. ACCIONS TRANSVERSALS PER A LA MITIGACIÓ (14 accions) 3.1 Impuls de la recerca en l’àmbit del clima, de l’acció per a la mitigació i de l’avaluació 3.2 Sensibilització, educació ambiental i participació per concertar l’acció per fer front al canvi climàtic 3.3 Exemplificació de l’Administració 3.4 Suport a les accions d’exemplificació i de difusió de les administracions locals 3.5 Suport al consum sostenible Font: Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2008a).
Dins les accions impulsades des del PMMCC, destaca la posada en marxa l’any 2010 del Programa d’acords voluntaris per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). Aquest Programa vol reduir les emissions per mitjà de l’establiment d’acords de caràcter voluntari amb tot tipus d’organitzacions, entitats i col·lectius de Catalunya pertanyents als sectors difusos, potenciant l’acord entre el sector públic i el privat com eina d’avenç. Mitjançant el Programa d’acords voluntaris, totes les empreses, institucions, administracions públiques, associacions i fundacions que s’hi vulguin adherir es comprometen voluntàriament a fer el seguiment de les seves emissions i establir mesures que contribueixin a la seva reducció, més enllà del que obliga la normativa. Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya estimula aquests esforços i, alhora, estableix mecanismes per al seu reconeixement públic.
308 El balanç dels resultats dels tres primers anys del PMMCC indica que les emissions dels sectors difusos a Catalunya en el període 2008-2010 es van situar per sota de l’objectiu de 36,55 Mt de CO2 equivalent, amb la qual cosa es va complir aquesta fita establerta pel Pla. De fet, des de l’any 2005 s’observa una tendència decreixent de les emissions, amb un lleuger increment l’any 2010. Els informes de seguiment anual que s’han fet del PMMCC han estat de caràcter qualitatiu, pel que fa al grau de desenvolupament de les actuacions previstes, i no han quantificat els valors totals de les reduccions assolides pels subprogrames i les accions del PMMCC desplegades, tot i que és indubtable que la seva implantació contribueix a la disminució de les emissions. També hi repercuteix de manera destacable la desacceleració de l’activitat econòmica, amb reduccions significatives en el sector dels transports i en el sector industrial no Directiva. Tot i que s’ha assolit l’objectiu de reducció del PMMCC, cal tenir present que l’objectiu marcat pel Protocol de Kyoto per a Espanya, extensible a les emissions difuses de Catalunya, és un augment del +15% respecte de l’any base (Figura 8.28). L’excés d’emissions per sobre d’aquest nivell s’ha de compensar amb la compra equivalent de drets d’emissió de carboni procedents dels mecanismes de flexibilitat previstos pel Protocol. Per tant, les emissions catalanes que s’han de compensar són 4,2 Mt de CO2 equivalent l’any 2008, 2,5 l’any 2009 i 3,4 l’any 2010.
Evolució de les emissions difuses a Catalunya. Any 1990 i 2005-2010 40.000 ktCO2 equivalent
Compromís del PMMCC per al període 2008-2012 Any base + 37%
35.000 Objectiu del Protocol de Kyoto per Espanya 2012 Any base + 15%
30.000 25.000 20.000
1990
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Figura 8.28 Evolució de les emissions difuses a Catalunya i objectius de reducció. 1990 i 2005-2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Inventari nacional d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990-2010, del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental y Medio Natural, 2012), i dades del comerç d’emissions del Departament de Territori i Sostenibilitat.
Amb relació a les polítiques sectorials amb incidència en el canvi climàtic, resulta especialment destacable el Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, ja que el processament de l’energia és el sector responsable del 76% de les emissions de GEH de Catalunya (2010). El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 desenvolupa la política energètica de Catalunya amb l’objectiu, d’una banda, d’assegurar un subministrament energètic de qualitat per a tothom i, de l’altra, de racionalitzar els hàbits energètics i minimitzar l’impacte ambiental associat al cicle de l’energia, per complir els requisits internacionals de reducció de les emissions de GEH. Per fer-ho, proposa un seguit d’estratègies i accions que s’agrupen en cinc eixos: Foment de l’estalvi i l’eficiència energètica Impuls de les fonts renovables d’energia Desenvolupament de les infraestructures energètiques necessàries Suport a la recerca, el desenvolupament i la innovació tecnològica Augment de la consciència social i millora del coneixement de l’energia Al capítol 7 («Energia») es descriu amb més detall el contingut i l’abast del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Dins les estratègies de mitigació d’emissions impulsades en l’àmbit local, destaca especialment el Pacte d’alcaldes i alcaldesses impulsat l’any 2008 per la UE dins el Paquet Energia i Clima. L’objectiu del Pacte és que el màxim nombre de municipis europeus s’hi adhereixin i elaborin i duguin a terme un Pla local d’acció per a l’energia sostenible (PAES), en coordinació amb els corresponents governs regionals i nacionals. A Catalunya, la Diputació de Barcelona va ser el primer organisme supramunicipal a impulsar programes de suport als ajuntaments per a la posada en marxa dels PAES.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
309
Els PAES promouen principalment accions adreçades als sectors difusos i es consideren fonamentals per assolir els objectius del PMMCC, a causa de l’ampli marge d’actuació que hi ha dins l’àmbit municipal. El 2010 hi havia 139 municipis catalans adherits al Pacte d’alcaldes i alcaldesses. Finalment i dins dels instruments de planificació, també és interessant destacar altres plans i programes de mitigació endegats per diverses institucions. En aquest sentit, entre d’altres, són ressenyables els següents: Programa d’estalvi i eficiència energètica als edificis i els equipaments de la Generalitat de Catalunya. Aprovat l’any 2007, aquest Programa té l’objectiu de reduir les emissions mitjançant la implantació de sistemes de gestió energètica d’edificis i equipaments, la realització d’auditories energètiques periòdiques i la posada en pràctica de mesures d’estalvi. Pla de reducció d’emissions a les universitats catalanes. Més enllà de la docència i la recerca en diverses àrees del canvi climàtic, les universitats han dut a terme plans i accions per reduir les emissions dels seus edificis i equipaments i de les activitats vinculades al seu funcionament.
c) Estratègies de mitigació basades en instruments econòmics A més del comerç d’emissions i la seva normativa associada, que tan sols afecta un nombre determinat de sectors econòmics i industrials, hi ha altres tipus d’instruments econòmics que també pretenen incentivar l’eficiència i l’estalvi energètic. Aquests instruments són bàsicament de tres tipus:
r Impostos sobre l’energia i les emissions La fiscalitat energètica i sobre les emissions es troba poc desenvolupada a Catalunya. En part, perquè moltes mesures s’han desplegat amb un enfocament essencialment recaptatori més que no pas ambiental i per limitacions de tipus competencial. No obstant això, s’observa en aquest àmbit un marge significatiu. En són alguns exemples la possibilitat d’incrementar el gravamen de la benzina, d’aplicar impostos sobre la producció i el transport de l’energia o sobre les emissions de determinats contaminants atmosfèrics, o d’incloure consideracions relacionades amb el canvi climàtic en impostos estatals cedits a les comunitats autònomes.
r Ajuts i subvencions Des de la perspectiva de la incentivació, el Govern de la Generalitat ha desenvolupat un bon nombre d’ajuts i subvencions destinats a la innovació i la millora tecnològica, al desenvolupament d’accions i a la sensibilització ambiental en l’àmbit local. Entre aquests ajuts, destaquen per exemple, el pla Renova’t de finestres de Catalunya (2009) per a l’estalvi energètic per mitjà de la millora de l’aïllament tèrmic d’edificis industrials i habitatges, i el pla Renova’t d’enllumenat i comerços de Catalunya (2010), amb l’objectiu de reduir el consum energètic del sector terciari i de serveis.
r Certificació energètica La certificació energètica és un instrument econòmic i de planificació que es pot convertir a mitjà termini en un element clau de caracterització de tot tipus de productes sobre la base del seu consum energètic i les emissions de GEH associades a la seva vida útil. La certificació aporta informació addicional per a la presa de decisions en el consum i permet a l’Administració establir uns criteris mínims d’eficiència energètica. Alguns exemples dins d’aquest àmbit són l’etiquetatge energètic dels electrodomèstics i la certificació energètica dels vehicles i de la construcció i la rehabilitació d’edificis.
8.3.2 Estratègies per a l’adaptació al canvi climàtic Catalunya, com la resta del món, ha constatat l’augment de la temperatura mitjana anual durant les darreres dècades (vegeu els apartats 8.1.1 i 8.1.2). Els canvis en la precipitació són molt més difícils d’establir o constatar de manera clara, especialment en l’àmbit mediterrani, de gran variabilitat pluviomètrica estacional i interanual, a més de la seva característica distribució espacial irregular (vegeu els apartats 8.1.3 i 8.1.4). El canvi climàtic és un indicador de l’anomenat canvi global, el procés que s’està produint arreu com a conseqüència de la intensa modificació de les condicions naturals dels ecosistemes, fruit d’un creixement de la població sense precedents i un desenvolupament significatiu en tots els camps: la generació d’energia, la producció agrícola, la sobreexplotació hídrica, la desruralització de les societats, la concentració de la població en grans urbs, etc. Aquests canvis, o els seus efectes, es manifesten en diferents sistemes naturals o físics com ara les costes, els deltes, els mars, els espais d’aigua dolça, els boscos, les serralades i les geleres, i en diversos sectors socioeconòmics com poden ser l’agricultura, el turisme, l’energia, la gestió forestal, la gestió de l’aigua, la salut, la pesca, l’urbanisme i habitatge, la indústria, els serveis i el comerç.
310 L’adaptació al canvi climàtic engloba totes aquelles accions dutes a terme per respondre als impactes i la variació climàtica amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat i augmentar la capacitat adaptativa i de resiliència dels sistemes naturals i els sectors socioeconòmics. D’altra banda, l’adaptació també pot considerar les oportunitats associades a aquests canvis i preveure accions que en treguin profit. En qualsevol cas, ja es reconeix que el clima està canviant per la intervenció humana i aquest canvi té i tindrà conseqüències potencialment negatives en alguns casos i positives en alguns altres. En l’adaptació al canvi climàtic, hi ha dos conceptes transcendents. D’una banda, la vulnerabilitat, entesa com el grau de susceptibilitat d’un sistema a l’hora d’afrontar els efectes negatius del canvi climàtic. La vulnerabilitat depèn del caràcter, la intensitat i la durada de l’impacte i de la sensibilitat del sistema i la seva capacitat d’adaptació. D’altra banda, és important també la resiliència d’aquest sistema, entesa com la seva capacitat de resistir a determinades pertorbacions i renovar-se continuant sent viable. Tant a escala de Catalunya com a escala estatal, europea i internacional, en termes generals, les polítiques d’adaptació al canvi climàtic estan menys desenvolupades que les polítiques de mitigació. A escala internacional, la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic reconeix dintre de les seves tasques principals l’assistència als països en desenvolupament per adaptar-se als efectes adversos del canvi climàtic. En aquest context, l’adaptació ha esdevingut una qüestió global de justícia ambiental i social amb el plantejament que els països responsables de les emissions històriques que ara provoquen el canvi climàtic assumeixin els costos de les accions dirigides a reduir la vulnerabilitat en els països en desenvolupament que en pateixen les conseqüències. La Unió Europea, que en l’àmbit de la mitigació ha tingut un paper molt actiu que ha traslladat als estats membres, no ha desenvolupat en el mateix grau les polítiques d’adaptació. No obstant això, episodis extrems recents, com ara les inundacions de l’Europa central l’any 2002 i l’onada de calor de l’estiu del 2003, van activar la necessitat d’actuar en aquest sentit. Així, l’any 2005, la UE va crear un grup de treball sobre adaptació al segon Programa europeu de canvi climàtic, que va servir per iniciar la integració dels principis de l’adaptació en diferents polítiques i sectors (agricultura, aigua, biodiversitat, pesca i energia). Resulta especialment destacable la redacció del Llibre verd (2007) i el Llibre blanc sobre adaptació al canvi climàtic (2009), que estableixen un marc per facilitar la definició i el desplegament de polítiques, programes i accions en els mateixos estats de la UE. Fins a l’any 2010, l’adaptació a la UE s’ha centrat en el desenvolupament d’avaluacions d’impactes i vulnerabilitat per a diferents regions i sectors econòmics. D’altra banda, s’han impulsat plans nacionals d’adaptació amb l’objectiu d’integrar aquest element en les diferents polítiques sectorials. Espanya és un dels estats membres que han elaborat una estratègia d’adaptació al canvi climàtic. L’Estat espanyol va desenvolupar i aprovar l’any 2006 el Pla nacional d’adaptació al canvi climàtic (PNACC) (Oficina Española de Cambio Climático, 2006). El PNACC és un marc de referència per a la coordinació entre les administracions públiques en les activitats d’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic a Espanya. Els seus objectius principals són: Desenvolupar escenaris climàtics regionals per a la geografia espanyola. Desenvolupar i aplicar mètodes i eines per avaluar els impactes, la vulnerabilitat i l’adaptació al canvi climàtic en diferents sectors socioeconòmics i sistemes ecològics a Espanya. Aportar a l’esquema espanyol de R+D+I les necessitats més rellevants en matèria d’avaluació d’impactes del canvi climàtic. Realitzar un procés continu d’activitats d’informació i comunicació dels projectes. Promoure la participació entre tots els agents implicats en els diferents sectors/sistemes, amb l’objectiu d’integrar en les polítiques sectorials l’adaptació al canvi climàtic. Elaborar informes específics amb els resultats de les avaluacions i els projectes. Elaborar informes periòdics de seguiment i avaluació dels projectes i del conjunt del Pla nacional d’adaptació. Pel que fa a les polítiques d’adaptació desenvolupades a Catalunya, i en la línia del PNACC, en el període 2006-2010 es van centrar en l’elaboració d’estudis sobre vulnerabilitat, risc climàtic i possibles estratègies d’adaptació per a determinats sistemes socioecològics, i s’ha deixat per a més endavant l’elaboració d’una Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic.1 Dintre d’aquests estudis són especialment destacables els següents: Sèrie d’estudis de base per a la posterior definició d’una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic a Catalunya. Estudi base núm. 1: delta de l’Ebre elaborat per l’OCCC 1. El Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar l’Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic el 13 de novembre de 2012. www.gencat.cat/canviclimatic.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
311
El delta de l’Ebre es considera una de les regions més vulnerables de Catalunya. L’estudi considera tres possibles escenaris futurs en aquesta zona i identifica els principals impactes sobre el medi físic, natural i humà provocats per l’augment del nivell del mar. Entre aquests impactes destaquen la pèrdua de terreny en algunes àrees del delta, el retrocés terra endins dels espais dunars, l’increment de la falca salina, canvis abiòtics i biòtics en els sistemes naturals del delta i possibles danys en infraestructures i en activitats tradicionals d’agricultura i aqüicultura. L’estudi suggereix quatre tipus de possibles accions d’adaptació: Mesures de gestió, planificació i normativa, com ara l’elaboració d’un pla d’adaptació específic per al delta i la redefinició dels límits dels espais protegits. Mesures per a l’obtenció i la gestió de dades i l’elaboració d’estudis. Mesures per a la informació i la sensibilització ciutadana. Mesures d’intervenció directa, com ara la redefinició de la línia de costa, la conservació i el desenvolupament dels sistemes dunars per amortir l’augment del nivell del mar i accions per garantir el lliure moviment de la sorra.
Aigua i canvi climàtic Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya elaborat per l’Agència Catalana de l’Aigua (2009). Aquest estudi analitza els impactes del canvi climàtic sobre els recursos hídrics de Catalunya. Entre d’altres, s’avaluen diferents escenaris de disponibilitat i fluxos hídrics en funció de projeccions locals i regionals. També es consideren els possibles impactes d’aquestes prediccions sobre diferents sistemes naturals i sectors socioeconòmics, inclosos els ecosistemes aquàtics, l’agricultura, la indústria i els entorns urbans, entre d’altres.
8.3.3 Rol internacional de Catalunya en canvi climàtic Des de la perspectiva internacional, Catalunya és un membre actiu des de l’any 2005 de The Climate Group, organització que té per objectiu ajudar governs i institucions privades a assolir una economia mundial baixa en carboni. També pertany com a membre fundador a la Xarxa de Regions pel Desenvolupament Sostenible (nrg4sd), constituïda per alguns dels governs regionals assistents a la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible de Johannesburg l’any 2002, i que es constitueix per compartir experiències a escala regional. Per mitjà d’aquestes dues organitzacions, el Govern de Catalunya ha participat activament en diverses cimeres internacionals i en les conferències de les parts (COP) impulsades des de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. En aquest context, és destacable la participació activa de Catalunya en la primera cimera mundial de líders en canvi climàtic l’any 2005, amb la signatura de la Declaració de Mont-real, conjuntament amb altres 37 governs regionals dels EUA, Canadà, Europa, Àfrica, Austràlia i Amèrica del Sud, a través de The Climate Group. La Declaració estableix compromisos de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, energies renovables, eficiència energètica, agricultura o transport eficient. L’any 2008, a Poznan, Catalunya va participar en la segona cimera mundial de líders en canvi climàtic a través del The Climate Group, i va signar la Declaració de Poznan, en la qual es va acordar un programa de treball que havien de seguir els signataris per afrontar a la lluita contra el canvi climàtic. Aquell mateix any, l’nrg4sd, seguint la proposta del Govern de Catalunya, va sol·licitar a la Secretaria de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic que incorporés el paper de les regions i els governs regionals i locals en la lluita contra el canvi climàtic en el text de negociació de la Conferència de les Parts del COP14 celebrada també a Poznan. A la COP15 celebrada a Copenhaguen l’any 2009, i a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, també es va signar un protocol de col·laboració entre Catalunya i la regió senegalesa del Fatick, emmarcat en el Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament. Aquesta iniciativa té com a objectiu principal finançar i oferir assistència als governs regionals i locals dels països en desenvolupament per a l’elaboració de plans regionals de reducció d’emissions, d’anàlisi de vulnerabilitats i d’adaptació. És doncs remarcable el paper del Govern de Catalunya d’impulsar la participació de les unitats subnacionals (ajuntaments, províncies i regions) en la presa de decisions de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i del Protocol de Kyoto, incloses tant la mitigació com l’adaptació al canvi climàtic així com la potenciació d’iniciatives de col·laboració amb altres regions.
312
8.4
Indicadors
Indicador 8.4.1 Tendència per a variables relacionades amb la temperatura de l’aire i la precipitació Tipus
Definició
Estat °C (temperatura) % (precipitacions)
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual
Font
SMC
Variació en positiu o en negatiu dels valors de la temperatura mitjana anual, temperatura anual de les màximes, mitjana anual de les mínimes i percentatge de variació de la precipitació anual al llarg de les darreres dècades (vegeu la taula), per al conjunt de Catalunya i per als observatoris Fabra i de l’Ebre
Tendència desitjada
Estabilitat
Tendència 2006-2010
Increment de la temperatura mitjana anual, temperatura anual de les màximes, mitjana anual de les mínimes Estabilitat de la precipitació
Apartat on es presenta
8.1.5
Temperatura mitjana anual
Mitjana anual de T màxima
Mitjana anual de T mínima
Precipitació anual
Catalunya (1950-2010)
+0,23° C/dèc.*
+0,27° C/dèc.*
+0,19° C/dèc.*
–1,72%/dèc. (–10,8 mm/dèc.)
Observatori de l’Ebre (1905-2010)
+0,12° C/dèc.*
+0,14° C/dèc.*
+0,10° C/dèc.*
+0,56%/dèc. (+2,96 mm/dèc.)
Observatori Fabra (1913-2010)
+0,12° C/dèc.*
+0,13° C/dèc.*
+0,10° C/dèc.*
+0,21%/dèc. (+1,37 mm/dèc.)
* Valors estadísticament significatius. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
313
Indicador 8.4.2 Índexs climàtics relacionats amb la temperatura amb tendència estadísticament significativa i del mateix signe Tipus
Definició
Estat
Unitats
Dies i °C
Periodicitat de càlcul Font
Anual al llarg del segle XX SMC
Índexs climàtics relacionats amb la temperatura a l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) i a l’Observatori Fabra (1913-2010) amb tendència estadísticament significativa i del mateix signe
Tendència desitjada
Estabilitat
Tendència 2006-2010
----
Apartat on es presenta
8.1.6
Índex
Definició
Tendència a l’Observatori de l’Ebre i a l’Observatori Fabra
Dies d’estiu
Nombre de dies en un any amb TX superior a 25° C
AUGMENT
Nits tropicals
Nombre de dies en un any amb TN superior a 20° C
AUGMENT
Valor màxim anual de TX
AUGMENT
Valor mínim anual de TN
AUGMENT
Màxima de la temperatura màxima Mínima de la temperatura mínima Nits fredes
Percentatge de dies a l’any amb TN inferior al percentil 10
DISMINUCIÓ
Dies freds
Percentatge de dies a l’any amb TX inferior al percentil 10
DISMINUCIÓ
Nits càlides
Percentatge de dies a l’any amb TN superior al percentil 90
AUGMENT
Dies càlids
Percentatge de dies a l’any amb TX superior al percentil 90
AUGMENT
Indicador de durada de ratxa càlida Indicador de durada de ratxa freda
Nombre de dies en un any en què, com a mínim, hi ha sis dies consecutius amb TX superior al percentil 90
AUGMENT
Nombre de dies en un any en què, com a mínim, hi ha sis dies consecutius amb TN inferior al percentil 10
DISMINUCIÓ
Amplitud tèrmica anual
Mitjana anual de la diferència entre TX i TN
TX, temperatura màxima diària; TN, temperatura mínima diària. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
AUGMENT
314
Indicador 8.4.3 Índexs climàtics relacionats amb la precipitació amb tendència estadísticament significativa Tipus
Definició
Estat
Unitats
Dies i mm
Periodicitat de càlcul
Anual al llarg del segle XX
Font
Índexs climàtics relacionats amb la precipitació amb tendència estadísticament significativa a l’Observatori de l’Ebre (1905-2010) o a l’Observatori Fabra (1913-2010)
SMC
Tendència desitjada
Estabilitat
Tendència 2006-2010
No estable
Apartat on es presenta
Índex Dies de neu
8.1.6
Definició
Tendència Ebre
Nombre de dies en un any en què s’ha vist nevar
Fabra DISMINUCIÓ
Dies de precipitació molt abundant
Nombre de dies en un any en què PPT és igual o superior a 50 mm
----
AUGMENT
Índex simple d’intensitat diària
Precipitació total anual dividida pel nombre de dies amb PPT igual o superior a 1,0 mm
----
AUGMENT
Precipitació total anual considerant els dies amb PPT superior al percentil 95
----
AUGMENT
Precipitació total anual en els dies molt plujosos PPT: precipitació diària. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
315
Indicador 8.4.4 Evolució de les emissions de GEH a Catalunya per sectors des de l’any base Tipus
Definició
Pressió Milers de tones CO2 equivalent
Unitats Periodicitat de càlcul
Anual Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient / SMC
Font
Emissions de GEH, expressades en tones de CO2 equivalent, des de l’any 1990 fins a l’any 2010, segons el sector
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Període d’augment fins al 2007 i posterior descens en tots els sectors excepte en el del tractament i l’eliminació de residus
Apartat on es presenta
SECTOR (milers de tones CO2 equivalent)
8.2.1
1990
1995
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
26.190
31.992
34.904
35.987
37.214
39.202
42.367
44.210
42.524
42.935
41.273
37.949
37.991
Sector energètic
6.759
3.983
4.983
4.971
6.169
6.213
8.277
9.429
8.272
8.434
8.058
7.412
6.759
Indústries manufactureres i de la construcció
11.674
10.611
11.318
11.791
11.931
13.241
13.605
13.714
13.123
12.812
12.392
10.658
11.674
Sector del transport
13.490
11.853
13.281
13.577
13.441
14.172
14.487
14.736
15.490
16.044
14.956
14.211
13.490
Altres sectors
6.069
5.545
5.322
5.649
5.673
5.576
5.999
6.331
5.640
5.645
5.868
5.668
6.069
Processos industrials
4.924
7.370
9.614
7.135
5.105
5.936
5.730
5.861
5.847
5.854
4.817
4.141
4.237
311
380
418
461
449
423
427
463
476
473
454
450
497
Agricultura
4.164
4.278
4.764
4.766
4.613
4.689
4.507
4.360
4.349
4.405
4.072
4.094
4.213
Tractament i eliminació de residus
1.673
2.112
2.568
2.674
2.790
2.705
2.653
2.801
2.936
3.024
3.111
3.175
3.222
Total
37.262
46.132
52.268
51.023
50.170
52.956
55.684
57.695
56.132
56.691
53.727
49.808
50.159
Processament de l’energia
Ús de dissolvents i altres productes
316
Indicador 8.4.5 Evolució les emissions difuses a Catalunya Tipus Unitats
Definició
Pressió Milers de tones CO2 equivalent
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
OCCC
Emissions difuses de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya, expressades com a emissions de CO2 equivalents en el període 1990-2010
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Increment fins als anys 2007-2008 (any segons sector i també en emissions totals) i disminució a partir d’aquests anys. Repunt el 2010 en alguns sectors que origina un augment del valor total
Apartat on es presenta
Sectors/emissions (milers de tones CO2 equivalent)
8.2.4
Any base
1990
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Sector industrial no Directiva*
4.453
8.942
7.483
7.162
6.452
5.608
6.734
Combustió en sector serveis, residencial i agricultura
2.866
4.946
4.520
4.592
4.801
4.603
5.054
Transport
10.164
14.736
15.490
16.044
14.956
14.211
13.490
Altres emissions de transport
609
760
789
801
808
793
794
Emissions fugitives dels combustibles
405
625
331
251
259
271
220
Dissolvents
311
463
476
473
454
450
497
Agricultura
4.164
4.360
4.349
4.405
4.072
4.094
4.213
Residus
1.673
2.801
2.936
3.024
3.111
3.175
3.222
24.645
37.633
36.373
36.753
34.913
33.206
34.224
Total
26.675
* Sectors industrials no sotmesos a la Directiva 2003/87/CEE.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
317
Indicador 8.4.6 Evolució de les emissions verificades i dels drets d’emissió assignats a les instal·lacions sotmeses a la Directiva Tipus Unitats
Definició
Pressió Milers de tones CO2 equivalent
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
OCCC
Nombre d’instal·lacions, emissions verificades de gasos amb efecte d’hivernacle expressades com a emissions de tones de CO2 equivalent, drets d’emissió assignats a les instal·lacions sotmeses a la Directiva 2003/87/CE i balanç d’emissions assignades-emeses a Catalunya
Tendència desitjada
Nombre d’instal·lacions: --Emissions: disminució Assignació d’emissions: disminució Balanç: augment
Tendència 2006-2010
Emissions: disminució Assignació d’emissions: disminució Balanç: augment
Apartat on es presenta
Emissions (milers de tones CO2 equivalent)
8.3.1
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Emissions
20.062
19.759
19.938
18.814
16.603
15.935
Assignació d’emissions
19.294
19.967
20.845
18.958
18.913
18.969
Nombre d’instal·lacions
143
186
188
185
183
178
318
8.5
Documentació i fonts consultades
AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2009. Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. DIRECCIÓN GENERAL DE CALIDAD Y EVALUACIÓN AMBIENTAL Y MEDIO NATURAL. 2012. Inventario nacional de emisiones de gases de efecto invernadero de España. Edición 2012 (serie 1990-2010). Secretaría de Estado de Medio Ambiente. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. IPCC 2007. Summary for Policymakers. In: Climate Change 2007: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change (Solomon, S., D. Qin, M. Manning, Z. Chen, M. Marquis, K.B. Averyt, M.Tignor and H.L. Miller (eds.)). Cambridge University Press. LLEBOT, J.E., CORBERA, E. i SERRANO, 2010. Eines de gestió del canvi climàtic. Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans i Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2008a. Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2008b. Sèrie d’estudis de base per a la posterior definició d’una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic a Catalunya. Estudi base N1: delta de l’Ebre. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2009. Desplegament 2008-2009 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2010. Programa d’Actuació 2010 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2011.Desplegament 2008-2011 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2012a. Segon informe de progrés a Catalunya sobre els objectius de Kyoto. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. 2012b. Evolució de les emissions a Catalunya De l’any 1990 a l’any 2010. Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. OFICINA ESPAÑOLA DE CAMBIO CLIMÁTICO. 2006. Plan Nacional de Adaptación al Cambio Climático. Oficina Española de Cambio Climático. S.G. para la prevención de la contaminación y del cambio climático. Ministerio de Medio Ambiente. SERVEI METEOROLÒGIC DE CATALUNYA 2012. Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics 2011. Servei Meteorològic de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Pàgines web consultades Agència Catalunya de l’Aigua www.gencat.cat/aca
Expert Team on Climate Change Detection and Indices (ETCCDI) www.clivar.org/organization/etccdi
Oficina Catalana del Canvi Climàtic www.gencat.cat/canviclimatic
Pacte d’alcaldes i alcaldesses www.pactodelosalcaldes.eu
Servei Meteorològic de Catalunya www.meteo.cat
319
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
321
9. Transports i mobilitat - Transport and mobility - Transportes y movilidad
Resum Catalunya és un país amb una extensa ocupació territorial, les xarxes de mobilitat i transport s’estenen per tot el territori. La major part de la població es troba al vessant litoral, on es localitzen gairebé totes les principals aglomeracions urbanes, l’activitat econòmica i bona part de l’activitat turística. Una tercera part de la xarxa viària es concentra a les comarques barcelonines, on hi ha gairebé el 50% de la xarxa d’alta capacitat, si bé destaca també el pes de les vies d’alta capacitat a les comarques de Tarragona, a causa de la seva concentració industrial. En aquestes zones és on es concentren les intensitats de trànsit més elevades. En conjunt, la xarxa viària catalana, l’any 2010, tenia més de 12.000 km de vies, de les quals un 89% eren de calçada única i un 11% d’autopistes, autovies i carreteres de doble calçada. La xarxa ferroviària té un dibuix radial sobre el territori a partir de Barcelona com a centre principal des d’on s’articulen la majoria de línies. Presenta diverses variants (metro, ferrocarril, tramvia, etc.) i les diferents escales territorials estan gestionades per diversos operadors: Tramvia Metropolità, SA, Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i RENFE; s’hi afegeixen els dos cremalleres operats per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. És el mode de transport públic col·lectiu de capacitat més alta i el més sostenible quant a emissions a l’atmosfera per viatger. Al llarg dels 780 km de costa, hi ha repartits 50 ports. D’aquests ports, dos corresponen a les autoritats portuàries de Barcelona i Tarragona, i la resta, a la Generalitat de Catalunya. Els ports de Barcelona i Tarragona es consideren nòduls d’intermodalitat, on es produeixen activitats comercials, industrials, pesqueres i esportives. La resta de ports combinen les activitats pesqueres i esportives, n’hi ha dos d’exclusius per a activitats industrials (Alcanar i Vallcarca) i disset que són exclusivament ports esportius. Quant a la xarxa aeroportuària, Catalunya disposa d’una desena d’instal·lacions. Des de l’any 2009, amb l’aprovació del Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports, aquestes instal·lacions es categoritzen en tres nivells d’acord amb les seves funcions. El primer nivell el formen els aeroports comercials i inclou els més grans: d’una banda inclou el de Barcelona – el Prat, el de Girona i el de Reus, que estan gestionats per AENA i, d’altra banda, el de Lleida-Alguaire i el de la Seu d’Urgell, gestionats per la Generalitat. El segon nivell el configuren els aeròdroms d’aviació general, esportiva i auxiliars, on s’inclouen tots els aeròdroms existents actualment, és a dir, l’Aeroport de Sabadell, gestionat per AENA, i els d’Igualada-Òdena, la Cerdanya, Alfés, Empuriabrava, Calaf-Sallavinera i Sant Fruitós de Bages, gestionats per la Generalitat. El tercer nivell el formen els camps d’aviació que inclouen superfícies de límits definits aptes per a la sortida i l’arribada d’avions d’estructura molt lleugera o ultralleugera. La utilització del vehicle privat és una de les característiques de les pautes de mobilitat a la nostra societat. El seu creixement constitueix un dels principals problemes ambientals, sobretot en entorns urbans, amb múltiples impactes i costos sobre les persones, com ara la contaminació atmosfèrica, l’acústica, el consum d’energia, la congestió i l’accidentalitat, però també per l’ocupació i la fragmentació del territori i el consum d’energies no renovables. Els darrers anys, la mobilitat quotidiana de persones i de mercaderies ha augmentat tant en distàncies com en el temps de recorregut, entre altres coses a causa de l’ús del sòl i l’estratègia territorial que s’ha seguit. La dispersió de la urbanització dificulta l’establiment d’un sistema de transport estructurador. Així, els desplaçaments amb vehicle privat tenen un paper molt important per la seva quantitat i per l’impacte negatiu que produeixen des del punt de vista ambiental. Sobre el conjunt de la població, el mode de transport més usat en dia feiner és el no motoritzat, amb un 45,1%, seguit dels desplaçaments amb vehicle privat, amb un 40,6%. El 14,3% es fan amb transport públic. La utilització del vehicle privat té una relació inversa amb l’oferta de transport públic. Pel que fa al transport de mercaderies, tant a Catalunya com a la Unió Europea, es realitza predominantment per carretera, molt per sobre de la resta de transports. Cal tenir en compte els impactes i els costos externs del transport, és a dir, la incorporació de les variables ambientals i socials en l’estimació del conjunt dels costos, cosa que ha de permetre una perspectiva integradora de la sostenibilitat. D’aquesta manera, un mitjà és més eficient com més reduïda n’és la totalitat dels costos, entre els quals s’inclouen les externalitats. S’han dut a terme diversos estudis sobre els costos externs del transport. En estudis impulsats des de la Comissió Europea, es va arribar a la conclusió que l’any 2000 aquests costos arribaven al 7,3% del total del PIB de la UE-15. Estudis impulsats
322 des de la Generalitat de Catalunya indiquen que els costos externs, socials i ambientals arribaven a un 10% dels costos totals. El transport i la mobilitat són activitats fonamentals per al funcionament del sistema econòmic i social del país. Tanmateix, aquest paper tan rellevant conviu amb el conflicte derivat de la problemàtica que generen els impactes i els costos ambientals i socials del model existent. Les diferents administracions dirigeixen les seves actuacions a compatibilitzar les contraposicions que es creen entre el binomi activitats econòmiques – mobilitat i la resolució o mitigació dels impactes que es generen. Aquestes actuacions es basen en normatives com ara la Llei de la mobilitat, aprovada l’any 2003, la planificació territorial per lluitar contra els efectes de la dispersió, l’especialització i la segregació de les activitats, i la planificació sectorial referent al desenvolupament de plans relacionats amb aquesta matèria, com per exemple els plans directors d’infraestructures de transports, de xarxes viàries, de ports, d’aeroports i de mobilitat urbana, entre d’altres.
Summary Catalonia is a region with extensive land use and transport and mobility networks throughout the country. Most of the population is along the coast, where almost all major urban areas and economic and tourist activity are located. One third of the road network is concentrated in the Barcelona regions, which has around 50% of the high capacity network, while the importance of the high capacity roads in the province of Tarragona due to its industrial concentration should also be stressed. These areas have the highest concentrations of traffic. Overall in 2010, the Catalan road network had more than 12,000 km of roads, 89% were single carriageway and 11% motorways and dual carriageways. The railway network extends radially throughout the region, with Barcelona as the main centre and hub for most of the lines. There are several systems (metro, train and tram lines) and the different territorial levels are managed by different operators: Tramvia Metropolità SA, Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya and RENFE, as well as the rack railways operated by Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. It is the form of collective public transport with the highest capacity and the most sustainable in terms of atmospheric emissions per passenger. There are 50 ports along the 780 km of coast. Of these, two belong to the Port Authorities of Barcelona and Tarragona, and the rest to the Government of Catalonia. The ports of Barcelona and Tarragona are considered intermodal hubs, carrying out commercial, industrial, fishing and sports activities. The remaining ports combine fishing and sports activities, two are exclusively for industrial activities (Alcanar and Vallcarca) and 17 are exclusively marinas. With respect to the airport network, Catalonia has a dozen facilities. Since 2009, with the approval of the Plan for Airports, Aerodromes and Heliports, they have been categorised into three levels according to their function. The first level consists of commercial airports, and includes the biggest: firstly, the Barcelona-El Prat, Girona and Reus airports, managed by AENA and, secondly, the Lleida-Alguaire and the la Seu d’Urgell airports, managed by the Government of Catalonia. The second level consists of the general, leisure and auxiliary aviation aerodromes, including all currently existing aerodromes, i.e., Sabadell Airport, managed by AENA, and the Igualada-Òdena, la Cerdanya, Alfes, Empuriabrava, Calaf-Sallavinera and St. Fruitós de Bages airports, managed by the Government of Catalonia. The third level consists of airfields that include surfaces with defined limits suitable for the take-off and landing of light or ultralight aircraft. The use of private vehicles is one of the characteristics of mobility in our society. Its growth is a major environmental problem, especially in urban areas, with multiple impacts and costs on individuals, such as air and noise pollution, energy consumption, congestion and accidents, but also land use and fragmentation and consumption of non-renewable energy. In recent years daily mobility of people and goods has increased in both distance and journey time, due to land use and the territorial strategy followed in recent years, among other factors. Urban sprawl impedes the establishment of a structured transport system. Thus, journeys in private vehicles play a very important role due to their quantity and their negative impact in environmental terms. Among the population as a whole, the most frequently used form of transport on weekdays is non-motorised, with 45.1%, followed by private vehicles, with 40.6%. A further 14.3% use public transport. The use of private vehicles is inversely related to the offer of public transport. With respect to goods transport, both in Catalonia and the European Union this is mainly by road, far ahead of the other forms of transport. The impact and external cost of transport, i.e. the incorporation of social and environmental variables, should be borne in mind when estimating total costs, thereby obtaining an integrated approach to sustainability. Thus, a means of transport is more efficient the lower its cost, which includes external factors.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
323
Several studies have been carried out on the external costs of transport. Studies promoted by the European Commission came to the conclusion that these costs in 2000 represented 7.3% of GDP in the EU-15; studies by the Government of Catalonia indicate that external, social and environmental costs represent 10% of the total cost. Transport and mobility are key activities for the operation of the country’s economic and social system. However, this important role coexists with the problems generated by and the environmental and social impacts and costs of the existing model. The different authorities direct their actions to reconcile the conflicts created between the economic activities-mobility binomial and the resolution or mitigation of generated impacts. These actions are based on regulations such as the Mobility Act, passed in 2003, territorial planning for combating the effects of dispersion, specialisation and segregation of activities, and sector planning for the development of plans related to the issue, such as transport infrastructure, road networks, ports, airports and urban mobility master plans among others.
Resumen Cataluña es un país con una extensa ocupación territorial; las redes de movilidad y transporte se extienden por todo el territorio. La mayoría de la población se encuentra en la vertiente litoral, donde se localizan casi todas las principales aglomeraciones urbanas, la actividad económica y gran parte de la actividad turística. Una tercera parte de la red viaria se concentra en las comarcas barcelonesas, donde se encuentra casi el 50 % de la red de alta capacidad, si bien destaca, también, el peso de las vías de alta capacidad en las comarcas de Tarragona debido a su concentración industrial. En estas zonas es donde se concentran las intensidades de tráfico más elevadas. En conjunto, la red viaria catalana, en el año 2010, contaba con más de doce mil kilómetros de vías; un 89 % eran de calzada única y un 11 %, de autopistas, autovías y carreteras de doble calzada. La red ferroviaria presenta un dibujo radial sobre el territorio a partir de Barcelona como centro principal desde el que se articulan la mayoría de líneas. Presenta distintas variantes (metro, ferrocarril, tranvía...) y las distintas escalas territoriales están gestionadas por diferentes operadores: Tramvia Metropolità, S. A., Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya y RENFE. Se añaden dos cremalleras, de cuya operación se encarga Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Es el modo de transporte público colectivo de mayor capacidad y el más sostenible en cuanto a emisiones a la atmósfera por viajero. A lo largo de los 780 kilómetros de costa, hay repartidos 50 puertos. De estos, dos corresponden a las autoridades portuarias de Barcelona y Tarragona, y el resto, a la Generalitat de Catalunya. Los puertos de Barcelona y Tarragona se consideran nódulos de intermodalidad, donde se llevan a cabo actividades comerciales, industriales, pesqueras y deportivas. El resto de puertos combinan las actividades pesqueras y deportivas, dos se destinan a actividades industriales (Alcanar y Vallcarca) y 17 son exclusivamente puertos deportivos. En cuanto a la red aeroportuaria, Cataluña cuenta con una decena de instalaciones. Desde el año 2009, con la aprobación del Plan de Aeropuertos, Aeródromos y Helipuertos, estas se categorizan en tres niveles de acuerdo con sus funciones. El primer nivel, formado por los aeropuertos comerciales, incluye a los más grandes: por una parte, el de Barcelona-El Prat, el de Girona-Costa Brava y el de Reus, que están gestionados por AENA; por la otra, el de Lleida-Alguaire y el de La Seu d’Urgell, gestionados por la Generalitat. El segundo nivel lo configuran los aeródromos de aviación general, deportiva y auxiliares, donde se incluyen todos los aeródromos existentes actualmente, es decir, el aeropuerto de Sabadell, gestionado por AENA, y los aeródromos de Igualada-Òdena, La Cerdanya, Alfés, Empuriabrava, Calaf-Sallavinera y Sant Fruitós de Bages, gestionados por la Generalitat. El tercer nivel lo forman los campos de aviación que incluyen superficies de límites definidos como aptos para el despegue y la llegada de aviones de estructura muy ligera o ultraligera. La utilización del vehículo privado es una de las características de las pautas de movilidad en nuestra sociedad. Su crecimiento constituye uno de los principales problemas ambientales, sobre todo en entornos urbanos, con múltiples impactos y costes sobre las personas, como la contaminación atmosférica, la acústica, el consumo de energía, la congestión y la accidentalidad, pero también por el empleo y la fragmentación del territorio y el consumo de energías no renovables. En los últimos años, la movilidad cotidiana de personas y de mercancías ha aumentado tanto en distancias como en el tiempo de recorrido, entre otros factores debido al uso del suelo y la estrategia territorial que se ha seguido en los últimos años. La dispersión de la urbanización dificulta el establecimiento de un sistema de transporte estructurador. Así, los desplazamientos con vehículo privado tienen un papel muy importante por su volumen y por su negativo impacto desde el punto de vista ambiental. Sobre el conjunto de la población, el modo de transporte más utilizado en día laborable es el no motorizado, con un 45,1 %, seguido de los desplazamientos con vehículo privado, con un 40,6 %. El 14,3 % de los desplazamientos se efectúan con transporte público. La utilización del vehículo privado tiene una relación inversa con la oferta de transporte público.
324 En cuanto al transporte de mercancías, tanto en Cataluña como en la Unión Europea, se lleva a cabo predominantemente por carretera, muy por encima del resto de transportes. Deben considerarse los impactos y los costes externos del transporte, es decir, la incorporación de las variables ambientales y sociales en la estimación del conjunto de los costes, ya que esto debe permitir una perspectiva integradora de la sostenibilidad. Un medio es más eficiente cuanto más reducida sea la totalidad de sus costes, entre los que se incluyen las externalidades. Se han llevado a cabo distintos estudios sobre los costes externos del transporte. En estudios impulsados desde la Comisión Europea, se llegó a la conclusión de que en el año 2000 estos costes llegaban al 7,3 % del total del PIB de la UE-15; estudios impulsados desde la Generalitat de Catalunya indican que los costes externos, sociales y ambientales suponían un 10 % de los costes totales. El transporte y la movilidad son actividades fundamentales para el funcionamiento del sistema económico y social de Cataluña. Sin embargo, este papel tan relevante convive con el conflicto derivado de la problemática que generan los impactos y los costes ambientales y sociales del modelo existente. Las diferentes administraciones dirigen sus actuaciones a compatibilizar las contraposiciones que se crean entre el binomio actividades económicas-movilidad y la resolución o mitigación de los impactos que se generan. Estas actuaciones se basan en normativas como la Ley de movilidad de Cataluña, aprobada en el año 2003; la planificación territorial para luchar contra los efectos de la dispersión, la especialización y la segregación de las actividades; y la planificación sectorial referente al desarrollo de planes relacionados con esta materia, como los planes directores de infraestructuras de transportes, de redes viarias, de puertos, de aeropuertos y de movilidad urbana, entre otros.
9.1
Estat
El moviment de persones i mercaderies, en un món cada vegada més obert i global on les distàncies tenen tendència a ser mesurades més aviat en temps que no pas en quilòmetres, marca en bona part el dinamisme de la societat actual. En aquest sentit, els índexs de motorització i el trànsit de mercaderies creixen any rere any, així com la utilització de l’espai aeri fins a nivells d’alta ocupació. Un dels trets principals dels fonaments de la Unió Europea és la llibertat de moviments de persones i mercaderies. En aquest context, la Comissió Europea, al Llibre blanc sobre la política de transports amb vista al 2010, posa damunt de la taula les oportunitats i, també, les amenaces que aquest nou fenomen planteja a les administracions, a tots els nivells, i anuncia que ha arribat el moment de prendre decisions per afrontar els reptes que suscita. L’augment de la mobilitat ha de ser objecte d’una planificació acurada, amb una visió tant global com local, per tal de fer front als efectes negatius que pot comportar i que estan directament relacionats amb les emissions de contaminants atmosfèrics i els seus efectes sobre la qualitat de l’aire i el canvi climàtic, la contaminació acústica, l’ocupació indiscriminada del territori, el consum energètic i l’accidentalitat, entre d’altres; i amb l’objectiu d’assolir el desenvolupament correcte dels beneficis socials i econòmics i preservar la qualitat del medi ambient. A Catalunya, el referent normatiu en matèria de mobilitat és la Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat, juntament amb el Decret 466/2004, de 28 de desembre, relatiu a determinats instruments de planificació de la mobilitat i al Consell de la Mobilitat, i el Decret 362/2006, pel qual s’aproven les directrius nacionals de mobilitat. El seu propòsit és el de millorar l’accessibilitat i minimitzar els impactes negatius del transport. En sentit ampli, la Llei 9/2003 dibuixa les línies mestres d’una estratègia que respon als principis següents: Competitivitat Integració social Qualitat de vida Salut Seguretat Sostenibilitat Amb relació a les directrius nacionals de mobilitat, l’any 2006 es va aprovar el Decret 310/2006, de 25 de juliol, pel qual s’aprova el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (Infraestructures terrestres: xarxa viària, ferroviària i logística). Aquest Pla, malgrat haver estat aprovat anteriorment al Decret 362/2006, és coherent amb les directrius nacionals de mobilitat. L’objectiu del Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (PITC) és desenvolupar un sistema de transport organitzat com a xarxa integrada i multimodal, segur i sostenible, ambientalment responsable i socialment equilibrat.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
325
Durant el període 2006-2010, l’oferta d’infraestructures de transport es va centrar en l’increment de l’oferta de transport públic ferroviari, especialment pel que fa a l’entorn metropolità de Barcelona i als serveis de mitjana i llarga distància vinculats a la nova línia d’ample europeu, i l’augment de la xarxa viària d’alta capacitat amb el desdoblament d’algunes vies sense incrementar substancialment l’extensió de la xarxa. Així mateix cal destacar, en l’àmbit aeroportuari, la culminació de l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona, amb l’entrada en servei de la nova terminal T-1 el mes de juny del 2009, i la inauguració de l’Aeroport de Lleida-Alguaire el gener del 2010. Quant a la xarxa portuària, durant aquest període es va aprovar el Pla de ports de Catalunya 2007-2015. Els objectius d’aquest Pla són impulsar el paper dels ports de Barcelona i Tarragona com a grans centres logístics de Catalunya, establir un marc general per promoure l’economia catalana mitjançant la dinamització dels sectors comercial, turístic i pesquer, protegir el litoral del desequilibri territorial que produiria un creixement no planificat del sector portuari, tenir en compte la integració paisatgística dels ports en l’entorn i fomentar mesures de protecció i cura del medi ambient.
9.1.1 La xarxa viària L’any 2010, la xarxa viària a Catalunya tenia una extensió de 12.057 km. D’aquests quilòmetres, un 11% corresponien a la xarxa d’alta capacitat (5,2%, autopistes de peatge; 6% autopistes lliures, autovies i carreteres de doble calçada), i la resta, un 89%, corresponien a carreteres de calçada única. A les comarques barcelonines es concentrava una tercera part de la xarxa viària total, i també hi havia la major part de la xarxa d’alta capacitat, que era del 48% del total de Catalunya (el 44% de les autopistes de peatge i el 53% de les autopistes lliures, autovies i carreteres de doble calçada). La resta de demarcacions catalanes (Taula 9.1) oscil·laven entre el 20% i el 24% de la xarxa total, si bé destaca el pes rellevant de la xarxa d’alta capacitat a les comarques de Tarragona (24%). Taula 9.1 Distribució de la xarxa de carreteres a Catalunya per demarcacions territorials i tipus, en quilòmetres de longitud. 2010. Barcelona
Girona
Lleida
Tarragona
Catalunya
Espanya
Percentatge Cat./Esp.
Autopistes de peatge
277
93
60
202
632
2.991
21,1
Autopistes lliures, autovies i carreteres de doble calçada
377
93
127
121
719
12.974
5,4
Carreteres de calçada única
3.333
2.245
2.688
2.441
10.707
149.822
7,2
Total 2010
3.987
2.431
2.875
2.764
12.057
165.787
7,3
33,1%
20,2%
23,8%
22,9%
Font: Direcció General de Carreteres, Ministeri de Foment.
Hi ha una certa concentració, tant de la presència d’infraestructures com de les intensitats de trànsits, a la zona litoral, com s’observa a la Figura 9.1. El fet que a l’entorn de la franja costanera s’hi localitzin les principals aglomeracions urbanes, la població i l’activitat econòmica, així com bona part de l’activitat turística, propicia aquest esquema viari. Al mapa de la Figura 9.1 s’observa que els trànsits es concentren als eixos a l’entorn de Barcelona principalment, però també a l’eix del corredor mediterrani i a l’eix d’accés al centre de la Península.
Figura 9.1 Infraestructures i intensitats de trànsit. 2010. Font: Direcció General de Carreteres.
Respecte a la titularitat de les vies (Taula 9.2), quasi la meitat de la xarxa viària catalana era titularitat de la Generalitat (49%), un 36% corresponia a les diputacions i un 15% a l’Administració de l’Estat. Aquests percentatges variaven significativament quan es referien a la tipologia de vies, en la mesura que el 62% de les vies d’alta capacitat depenien de l’Administració de l’Estat, i el 38%, de la Generalitat.
326
Taula 9.2 Xarxa de carreteres de Catalunya per titularitats, en quilòmetres de longitud. 2010. Xarxa d’alta capacitat (km)
Percentatge sobre el total
Xarxa convencional (km)
Percentatge sobre el total
Total xarxa (km)
Percentatge sobre el total
Xarxa Generalitat
512
37,9%
5.439
50,8%
5.952
49,4
Xarxa Estat
835
61,8%
944
8,8%
1.779
14,8
3
0,2%
4.323
40,4%
4.326
35,9
1.350
100%
10.706
100%
12.057
100
Xarxa diputacions TOTAL
Font: Direcció General de Carreteres, Ministeri de Foment.
9.1.2 La xarxa ferroviària El mode ferroviari, en les seves diferents variants (metro, ferrocarril, tramvia, etc.), és el mode de transport públic col·lectiu de capacitat més alta i el més sostenible quan hi ha prou demanda, en la mesura que el consum d’energia i les emissions per viatger són les més reduïdes del conjunt de modes. A Catalunya conviuen xarxes ferroviàries a diferents escales territorials i gestionades per diferents operadors. A escala local, a l’entorn metropolità de Barcelona (Taula 9.3) hi coincideixen la xarxa de metro de Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona (FMB), els serveis urbans i suburbans de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i el servei de Rodalies de Barcelona operat per RENFE. Així mateix, el 2004, la ciutat de Barcelona i els municipis més propers van recuperar el tramvia operat per Tramvia Metropolità, SA. Tots aquests modes i operadors formen part del sistema tarifari integrat. A escala regional, la xarxa ferroviària s’estén de manera radial sobre el territori a partir d’un centre principal a Barcelona des d’on s’articulen pràcticament totes les línies. Hi ha sis línies de trens regionals operades per RENFE-Operadora, a les quals cal afegir la línia Lleida – la Pobla de Segur, operada per FGC. La xarxa ferroviària del transport de viatgers es completa amb els dos cremalleres operats per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que tenen una incidència especial en el foment del turisme. Es tracta del cremallera de la Vall de Núria i del cremallera de Montserrat, que l’any 2010 sumaven 17,5 km de vies i set estacions. Taula 9.3 Transport ferroviari a la Regió Metropolitana de Barcelona. 2005-2010.
Línies (nre.) 2005
2010
Metro
6
FGC
2
RENFE Rodalies
5
Longitud xarxa (km)
Estacions (nre.)
Viatgers (milions)
2005
2010
2005
2010
2005
2010
7
86,6
102,6
123
140
345,3
381,2
2
143,9
143,9
75
78
75,0
79,9
5
443,8
447,7
106
108
122,6
103,7
Tramvia metropolità
4
6
18,8
29,1
39
56
13,0
23,8
TOTAL
17
20
693,1
723,3
343
382
555,9
588,7
Increment (%)
15
4,2
10,2
5,6
Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
En l’àmbit de la mitjana i llarga distància, l’entrada en servei de la nova línia d’alta velocitat entre Madrid i Barcelona va implicar una millora molt important en l’oferta de transport ferroviari sobre aquest corredor. D’una banda, va comportar la irrupció d’un mode de transport competitiu amb l’avió pel que fa al temps de viatge i a la freqüència de combois entre ambdues ciutats. De l’altra, sobre aquesta mateixa xarxa d’alta velocitat es va posar en marxa un nou servei regional entre les estacions de Barcelona-Sants, Camp de Tarragona i Lleida, amb una reducció significativa del temps de viatge. Un altre tret destacable d’aquest període va ser la posada en marxa d’algunes iniciatives que van millorar l’oferta del transport ferroviari de mercaderies. En concret, cal remarcar els nous serveis de mercaderies impulsats per FGC (Autometro i Cargometro), amb la participació d’altres agents públics i privats, i l’entrada en servei de la primera connexió en ample internacional entre el Port de Barcelona i la frontera francesa. El transport de mercaderies de FGC comporta un estalvi econòmic d’un 30-40% respecte al transport per carretera, amb el consegüent estalvi d’emissions de CO2 que això implica i el benefici per a l’entorn. Així mateix, l’ús del ferrocarril davant d’altres mitjans de transport en aquests serveis significa un estalvi energètic total de 33.680 t de CO2 i 8.560 t de petroli. Malgrat aquestes iniciatives, l’oferta de transport de mercaderies per ferrocarril continua presentant carències molt importants que en limiten el creixement.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
327
9.1.3 La xarxa portuària Catalunya disposa de 50 ports repartits entre els prop de 780 km de costa. D’aquests ports, dos corresponen a les autoritats portuàries de Barcelona i Tarragona, i la resta, a la Generalitat de Catalunya. Els grans ports com els de Barcelona i Tarragona són nòduls d’intermodalitat on conflueixen tota mena d’activitats (comercial, industrial, pesquera i esportiva). De la resta de ports, sobre els quals la Generalitat té la competència plena, n’hi ha tres destinats a activitats comercials (Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós), que combinen amb l’activitat pesquera i esportiva. N’hi ha dos més exclusivament dedicats a usos industrials (Alcanar i Vallcarca). Fins a disset dels ports tutelats per la Generalitat combinen les activitats pesqueres i esportives i 26 tenen una funció exclusivament esportiva. Segons l’estimació efectuada en el Pla de ports de Catalunya, el nombre d’embarcacions esportives a Catalunya s’apropava, l’any 2005, a les 50.500 unitats. El ritme de noves embarcacions anuals (descomptant-ne les baixes) era d’unes 400 embarcacions/any. Pel que fa a l’evolució del nombre d’amarradors, cal assenyalar que entre els anys 2007 i 2010 es van crear 3.923 nous amarradors, la qual cosa va representar un creixement del 14% (Taula 9.4). Territorialment, cal destacar que l’oferta es concentrava a les comarques gironines (46% del total), seguit de les comarques de Barcelona (32%) i, en menor mesura, les comarques tarragonines (22%). Taula 9.4 Evolució del nombre d’amarradors als ports catalans. 2007-2010. Nombre d’amarradors
2007
2008
2009
2010
Var. 2007-2010
Percentatge d’amarradors /total
L’Alt Empordà
9.202
9.476
9.588
9.576
374
30,0
El Baix Empordà
3.199
4.367
4.449
4.237
1.038
13,3
440
848
818
814
374
2,5
El Maresme
4.054
4.056
4.065
4.064
10
12,7
El Barcelonès
2.348
2.399
2.398
2.396
48
7,5
El Garraf
3.119
3.785
3.760
3.760
641
11,8
525
525
525
525
0
1,6
El Tarragonès
1.947
2.201
2.208
1.854
–93
5,8
El Baix Camp
1.235
1.325
1.316
1.241
6
3,9
El Baix Ebre
1.291
1.214
1.309
1.486
195
4,7
El Montsià
669
1.873
1.986
1.999
1.330
6,3
Catalunya
28.029
32.069
32.422
31.952
3.923
100
La Selva
El Baix Penedès
Font: Pla de ports de Catalunya, 2007-2015.
9.1.4 La xarxa aeroportuària Catalunya disposa d’una desena d’aeroports i aeròdroms, sumant-hi els dependents d’AENA i els que són titularitat de la Generalitat. A principis del 2009, el Govern de la Generalitat va aprovar el Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya, que estableix una nova categorització dels aeroports i els aeròdroms en tres nivells, de manera que agrupa les instal·lacions d’acord amb les funcions que realitzen i les actuacions que s’hi duran a terme: Aeroports comercials: aquesta categoria inclou els aeroports més grans de la xarxa catalana. Els aeroports considerats en aquest grup són, d’una banda, els aeroports de Barcelona, Girona i Reus, gestionats per AENA, i, d’altra banda, l’Aeroport de Lleida-Alguaire i el de Pirineus – la Seu d’Urgell, gestionats per la Generalitat. Aeròdroms d’aviació general, esportiva i auxiliars. En aquesta categoria s’inclouen tots els aeròdroms existents actualment, és a dir, l’Aeroport de Sabadell, gestionat per AENA, i els d’Igualada-Òdena, la Cerdanya, Alfés, Empuriabrava, Calaf-Sallavinera i Sant Fruitós de Bages, gestionats per la Generalitat. Camps d’aviació: en aquesta categoria s’inclouen superfícies de límits definits aptes per a la sortida i l’arribada d’avions d’estructura molt lleugera o ultralleugera que, eventualment, poden estar acompanyats d’edificacions destinades a la realització d’activitats formatives i esportives.
328 Des del punt de vista de l’oferta de transport aeri, els fets més destacables viscuts durant aquest període han estat l’entrada en servei de la nova terminal T-1 de l’Aeroport de Barcelona i la inauguració de l’Aeroport de Lleida-Alguaire. La nova terminal T-1 és 4,5 vegades més gran que la terminal anterior i permetrà processar més de 30 milions de passatgers l’any i 90 operacions d’aeronaus per hora, amb l’objectiu principal de reforçar les connexions intercontinentals. D’altra banda, el gener del 2010 es va inaugurar l’Aeroport de Lleida-Alguaire, el primer aeroport promogut per la Generalitat i que ha de contribuir a desenvolupar les terres de Lleida i el Pirineu. Així mateix, el juny del 2010 va reobrir, després de 25 anys tancat, l’Aeroport de Pirineus – la Seu d’Urgell, un cop acabades les obres de remodelació i millora dutes a terme per tal de garantir-ne la seguretat i la qualitat del servei.
9.2
Pressió
La mobilitat i els transports generen pressions sobre diversos aspectes ambientals. Incideixen en la qualitat de l’aire, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, la fragmentació del sòl, la contaminació acústica, el consum d’energia, etc., però també sobre aspectes socials com ara les congestions de les vies i l’accidentalitat. L’increment de la mobilitat per carretera, tant de persones com de mercaderies, ha crescut en intensitat des de la segona part del segle XX fins a l’actualitat, tot i que aquest creixement ha quedat frenat a Catalunya, com en altres llocs, a causa de la crisi econòmica que s’ha iniciat a finals de la primera dècada del segle XXI. El model d’urbanització dispersa que s’ha seguit durant l’etapa de fort creixement urbanístic al nostre país dificulta la possibilitat d’establir un sistema de transport públic estructurador, la qual cosa afavoreix l’ús intensiu del vehicle privat. Tanmateix, l’esforç de planificació territorial per assolir una contenció i una compactació de l’expansió urbanística, en primer terme, i l’impacte de la crisi econòmica els darrers anys han incidit significativament en el trencament d’aquesta tendència. El model de mobilitat actual, fonamentat en l’hegemonia del vehicle privat i l’ús intensiu de combustibles fòssils per a la seva tracció, ha esdevingut una de les principals causes de l’increment del consum final d’energia no renovable, que a Catalunya representa un 41% del consum total, i d’emissió de gasos i de la contaminació atmosfèrica, que contribueix a augmentar l’efecte d’hivernacle i l’escalfament global del planeta, així com l’ocupació creixent de sòl per part de les infraestructures de comunicació. Tot plegat ocasiona un fort impacte sobre l’entorn natural i l’equilibri climàtic, a més de generar problemes de salut humana i interferir en el teixit social. Entre els costos socials més importants de la mobilitat hi ha els referents a l’accidentalitat del transport per carretera, que ha esdevingut el principal problema de salut pública que afecta especialment els segments de població jove.
9.2.1 El parc de vehicles La utilització intensiva del vehicle privat és una de les característiques de les pautes de mobilitat de les nostres societats. El seu creixement constitueix un dels principals problemes mediambientals, especialment en els entorns urbans, que es tradueix en múltiples impactes i costos sobre la ciutadania: contaminació atmosfèrica, acústica, consum d’energia, congestió i accidentabilitat (freqüència o índex d’accidents). A Catalunya, l’any 2010 hi havia més de 5.000.000 de vehicles, dels quals el 67% eren turismes (Taula 9.5). El parc de vehicles va augmentar un 6% durant el període 2006-2010, mentre que el nombre de turismes ho va fer en un 3,5%. Cal destacar l’increment del parc de motocicletes, amb un 24%, que d’aquesta manera mostra que aquest parc cada cop té més pes, en la mobilitat urbana principalment. Taula 9.5 Evolució del parc de vehicles. 2006-2010. Turismes (nre.) Autobusos (nre.)
2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
3.242.595
3.332.852
3.370.338
3.346.653
3.355.779
3,5
7.781
8.217
8.492
8.671
8.601
10,5
Motocicletes (nre.)
536.171
587.466
623.903
645.479
666.714
24,4
Camions (nre.)
781.834
817.435
821.311
812.590
804.166
2,9
329
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Tractors industrials (nre.)
27.890
Altres (nre.)
29.568
29.715
28.607
27.553
–1,2
135.404
147.129
151.120
152.108
151.318
11,8
TOTAL
4.731.675
4.922.667
5.004.879
4.994.108
5.014.131
6,0
Increment de població (%)
2,0
1,1
2,1
1,5
0,5
5,3
Increment de parc de vehicles (%)
3,5
4,0
1,7
-0,2
0,4
6,0
Turismes / 1.000 habitants
447
462
458
448
447
–0,2
Índex de motorització (vehicles / 1.000 habitants)
654
683
680
668
667
2,0
Font: IDESCAT, amb dades de la Direcció General de Trànsit.
Territorialment, el pes del parc de vehicles era proporcional al pes poblacional en les diferents demarcacions territorials, si bé en el cas de Barcelona el pes dels vehicles era menor: el 71% del parc enfront del 73% de la població. Aquest fet podria indicar que el pes del parc de vehicles, a la resta de demarcacions, era superior a causa de les dificultats per implantar una oferta de transport públic atesa la dispersió urbana més elevada i el menor pes demogràfic. Resulta rellevant la distribució territorial dels diferents tipus de vehicles (Taula 9.6). Així, a la demarcació de Barcelona destacava el pes de les motocicletes (el 76% del total de Catalunya), la qual cosa apunta, novament, al paper creixent d’aquest mitjà de transport en les principals aglomeracions urbanes. D’altra banda, destacava el pes dels tractors industrials i dels camions i les furgonetes a les comarques de Lleida i de Tarragona, cosa segurament imputable a la seva vinculació al sector agrari i a les activitats del transport. També a Girona els camions i les furgonetes tenen un pes rellevant. Taula 9.6 Parc de vehicles per tipus i províncies. 2010. Barcelona
Girona
Lleida
Tarragona
Catalunya
Espanya
Percentatge Cat./Esp.
2.395.166
376.670
212.395
371.548
3.355.779
22.147.455
15,2
6.124
1.008
506
963
8.601
62.445
13,8
Motocicletes1
508.898
74.552
25.731
57.533
666.714
2.707.482
24,6
Camions2
519,286
115.836
63.542
105.502
804.166
5.103.980
15,8
Tractors industrials
16,078
3.347
4.199
3.929
27.553
199.486
13,8
Altres
98.072
17.976
15.751
19.519
151.318
865.187
17,5
Total
3.543.624
589.389
322.124
558.994
5.014.131
31.086.035
16,1
Turismes Autobusos
Font: IDESCAT, a partir de la Direcció General de Trànsit. 1. Motocicletes, motocarros i cotxes de persones discapacitades. 2. Camions i furgonetes.
L’antiguitat del parc de vehicles constitueix un altre indicador rellevant pel seu impacte mediambiental. En general, es considera que com més antic és el parc de vehicles més grans són els seus efectes nocius sobre el medi ambient i, en especial, la seva contribució a l’augment de la contaminació. Això es deu al fet que els vehicles nous incorporen els darrers avenços en tecnologies i motoritzacions que minimitzen el seu impacte ambiental. L’any 2010, a Catalunya, quasi el 50% dels vehicles tenia deu anys o més i només un 27,6% tenien cinc anys o menys (Taula 9.7). Taula 9.7 Antiguitat del parc de vehicles a Catalunya, en percentatge sobre el total de vehicles. 2010. Antiguitat (anys)
Percentatge de vehicles
Percentatge acumulat
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 o més
4,3 4,0 4,9 7,1 7,3 7,1 6,4 5,5 5,2 5,9 6,3 5,4 3,8 2,8 24,0
4,3 8,3 13,2 20,4 27,6 34,7 41,1 46,5 51,7 57,7 64,0 69,5 73,2 76,0 100
Font: Servei Català de Transit i Direcció General de Trànsit.
9.2.2
L’increment de la mobilitat
La mobilitat, tant de les persones com de les mercaderies, ha crescut amb intensitat en les darreres dècades impulsada per una llarga fase de creixement econòmic, que més tard es va interrompre bruscament arran de la crisi econòmica. Els darrers anys ha tingut lloc un canvi en les pautes de comportament de la mobilitat quotidiana, que, a grans trets, s’ha traduït en un increment de la mobilitat en general, de l’augment de les distàncies i el temps de recorregut, així com d’una dispersió més gran dels desplaçaments arreu del territori. Les pautes de mobilitat estan vinculades directament a les pautes d’ús del sòl i, en definitiva, a l’estratègia territorial. El model d’urbanització dispersa que ha caracteritzat l’etapa d’intens creixement urbanístic de les darreres dècades al nostre país, així com la localització del sòl industrial i
330 d’equipaments de la més diversa índole (comercials, esportius, etc.), dificulta la possibilitat d’establir un sistema de transport públic estructurador i potent i afavoreix, per tant, l’ús intensiu del vehicle privat. D’aquesta manera, han augmentat el nombre de desplaçaments motoritzats i les distàncies recorregudes, especialment a les principals aglomeracions urbanes. Tanmateix, l’esforç de planificació territorial per a la contenció i la compactació de l’expansió urbanística en primer terme i l’impacte de la crisi econòmica els darrers anys ha incidit significativament en el trencament d’aquesta tendència. Per a l’anàlisi de la mobilitat al conjunt de Catalunya disposem, principalment, dels resultats de l’Enquesta de mobilitat quotidiana de Catalunya (EMQ) de l’any 2006. Els 6,8 milions de residents a Catalunya l’any 2006 realitzaven 148 milions de desplaçaments setmanals, 21,6 desplaçaments per persona a la setmana, sense comptar els professionals de la mobilitat, que, tot i representar només un 1,2% de la població, feien un 4,3% del total dels desplaçaments. En un dia feiner, la mitjana era de 3,38 desplaçaments per persona, i en un dia festiu, era de 2,37 desplaçaments per persona. La mitjana de mobilitat per persona era molt similar per als diferents àmbits territorials amb un mínim de 20,41 desplaçaments per persona i setmana a les comarques gironines i un màxim de 23,70 a l’Alt Pirineu i Aran. Pel que fa a l’ús dels modes de transport, dels 23,1 milions de desplaçaments realitzats en dia feiner a Catalunya, el mode de transport més usat, tal com es mostra a la Figura 9.2, era el no motoritzat (a peu o amb bicicleta), amb un 45,1%. Seguien els desplaçaments amb vehicle privat (cotxe i moto, principalment), amb un 40,6%, i el transport públic, amb un 14,3%.
Ús dels modes de transport a Catalunya (dia feiner)
Transport privat, 40,6%
No motoritzat, 45,1%
Transport públic, 14,3%
Figura 9.2 Ús dels modes de transport a Catalunya en dia feiner. 2006. Font: Enquesta de mobilitat quotidiana de Catalunya (EMQ), 2006.
Tanmateix, cal destacar que territorialment hi havia un comportament diferenciat en l’ús dels mètodes de transport, que cal atribuir, fonamentalment, a l’oferta de transport públic lligada a la densitat de població. A la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) era on es feia un ús més elevat del transport públic (18,6%) i, dins d’aquesta regió, a la ciutat de Barcelona és on es feia un ús més alt del transport públic (un 30,4%) en dia feiner. Dins la RMB, a mesura que ens allunyem de la ciutat central l’ús del vehicle privat s’incrementava en detriment del transport públic, que passava a ser del 19,2% a la primera corona i del 9,4% a la resta de la RMB. On menys ús es feia d’aquest mode era a les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu i Aran. Als àmbits de les comarques gironines, les Terres de l’Ebre i les comarques centrals l’ús del vehicle privat estava per sobre del 50% (el 54%, el 53,2% i el 52,7%, respectivament), coincidint amb la zona hi ha menys oferta de transport públic a causa d’una dispersió urbana més gran i el menor pes demogràfic. La utilització del transport públic a Catalunya, sense tenir en compte la RMB, baixava, doncs, fins al 4,9%, tal com s’observa a la Figura 9.3.
Regió Metropolitana de Barcelona (dia feiner)
Transport privat, 35,8%
Resta de Catalunya (dia feiner) No motoritzat, 44,0%
No motoritzat, 45,6% Transport privat, 50,9%
Transport públic, 18,6%
Transport públic, 4,9%
Figura 9.3 Percentatges d’utilització de tipus de transport a Barcelona i a la resta de Catalunya en dies feiners. 2006. Font: Enquesta de mobilitat quotidiana de Catalunya (EMQ), 2006.
La majoria de desplaçaments es feien dins del mateix municipi, un 71,2% en dia feiner, i un 64,2%, en dissabte o festiu. Dins de l’àmbit territorial de la RMB, es disposa de l’Enquesta de mobilitat en dia feiner (EMEF), que anualment elabora l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
331
La mobilitat a la RMB, on viuen 5 milions de persones, que representen el 67% de la població de Catalunya, va experimentar canvis significatius en el període considerat. En nombres absoluts, entre el 2006 i el 2010, el nombre de desplaçaments en dia feiner va créixer en 1,77 milions de desplaçaments. Això significava que mentre la població havia crescut un 2,8% el nombre de desplaçaments en dia feiner ho havia fet en un 1,6%. Així mateix, els desplaçaments per persona en dia feiner van passar de 3,7 el 2006 a 4 el 2010. Un dels trets principals que mostra l’evolució de l’EMEF per a aquest període fa referència al motiu de desplaçament. La mobilitat ocupacional, per motiu de feina o d’estudi, es va reduir 4 punts entre el 2006 i el 2010, i va passar de representar el 23,1% a representar el 17,8%. La mobilitat personal, en canvi, que inclou els desplaçaments per una àmplia gamma de motius, es va incrementar del 32,2% al 39,2%. En aquest sentit, es podria assenyalar que l’impacte de la crisi i l’atur es començava a percebre en les dades de la mobilitat. Pel que fa a l’ús dels modes de transport, el mode majoritari era el no motoritzat, a peu o amb bicicleta, que va registrar un fort increment en percentatge: un 42,8% l’any 2006 i un 47,7% l’any 2010 (Figura 9.4). El transport privat, en canvi, va retrocedir quatre punts i va passar del 37,7% l’any 2006 al 33,5% el 2010. El transport públic es va mantenir a l’entorn del 19-20% durant aquest període, si bé el 2010 va ser del 18,7%. Dins l’àmbit del transport públic eren majoritaris els desplaçaments per mitjans ferroviaris (el 59,3% l’any 2010), seguits dels desplaçaments amb autobús (el 36,3% l’any 2010).
Ús dels modes de transport a la RMB 2006
Transport privat, 37,7%
Ús dels modes de transport a la RMB 2010
No motoritzat, 42,8%
Transport públic, 19,6%
Transport privat, 33,5%
No motoritzat, 47,7%
Transport públic, 18,7%
Figura 9.4 Diferència percentual entre els anys 2006 i 2010 de la utilització segons el mode de transport a la Regió Metropolitana de Barcelona. Font: Enquesta de mobilitat en dia feiner (EMEF).
El repartiment modal de la mobilitat no és homogeni en el conjunt de la regió, sinó que varia segons la densitat demogràfica i l’oferta de transport. Així, les comarques on es feia un ús més elevat del transport públic l’any 2010 eren el Barcelonès (28,6%) i el Baix Llobregat (13,8%). Per contra, les comarques on se’n feia un menor ús eren l’Alt Penedès (6,7%), el Vallès Oriental (8%) i el Maresme (9%). Aquesta situació s’ha mantingut estable.
9.2.3 El repartiment modal del transport L’increment de la mobilitat de viatgers i mercaderies s’ha fonamentat en un sistema de transports amb un clar desequilibri modal envers el predomini del vehicle privat i el transport per carretera. Aquest model de mobilitat és el responsable de gran part de les emissions d’elements contaminants a l’atmosfera, dels sorolls associats al trànsit de vehicles motoritzats, de l’ocupació creixent de terreny per part de les infraestructures de comunicació, així com del consum elevat d’energia no renovable. Tot plegat ocasiona un fort impacte sobre l’entorn natural i l’equilibri climàtic, a més de generar problemes de salut humana i interferir en el teixit social. L’impacte i la pressió ambiental que exerceixen els diferents mitjans de transport viaris, ferroviaris, aeris i marítims és divers, com també ho són les tendències d’ús, l’oferta i la demanda dels mitjans de transports motoritzats i dels sistemes de desplaçament no motoritzats. L’automòbil, principalment, però en bona part també l’avió són els mitjans de transport que emeten més contaminants a l’atmosfera i els que consumeixen més energia no renovable. Per contra, anar amb bicicleta o a peu té un impacte ambiental mínim i, al mateix temps, no requereix grans infraestructures. D’aquesta manera, el repartiment modal condiciona la tipologia i la intensitat dels efectes externs que genera el sistema de transports.
a) El repartiment modal del transport de viatgers En aquest apartat s’analitza l’evolució de la demanda del transport de viatgers en els seus diferents modes: transport públic de viatgers, tant per ferrocarril com per carretera, transport marítim i transport aeri.
332 L’automòbil és un element habitual en el paisatge urbà i arreu del territori. El model de mobilitat basat en el vehicle privat és característic de les societats industrialitzades i l’ús majoritari i intensiu d’aquest mitjà de transport genera problemes significatius per a l’assoliment d’una mobilitat sostenible. Pel que fa al transport públic, l’any 2010 va ser utilitzat per 978,2 milions de persones. D’aquests, 599,8 milions van utilitzar el ferrocarril (transport urbà, interurbà i llarga distància), i 378,2 milions, l’autobús (urbà i interurbà). En el cas del transport de viatgers cal destacar, també, que els aeroports catalans van ser utilitzats per 35,6 milions de viatgers, mentre que el sistema portuari va ser utilitzat per 3,7 milions de passatgers.
r Transport ferroviari L’any 2010, el conjunt d’operadors ferroviaris van transportar un total de 599,8 milions de viatgers a Catalunya (Taula 9.8). Aquesta xifra representava un increment del 2,9% respecte a l’any 2006 (582,7 milions de viatgers). Taula 9.8 Evolució del nombre de viatgers transportats anualment pels diferents operadors ferroviaris, en milions de viatgers. 2006-2010. Milions de viatgers Percentatge de variació 2006-2010
2006
2007
2008
2009
2010
Metro
353,4
366,4
376,4
361,7
381,2
7,9
Rodalies
122,2
117,1
114,4
110,1
103,7
–15,1
Regionals
12,0
11,2
11,4
10,8
10,5
–12,5
0,5
0,5
78,2
79,3
81,0
80,1
80,1
2,4
AVANT FGC Tramvia
16,9
20,9
23,2
23,9
23,8
40,8
Total ferrocarril
582,7
594,9
606,7
587,1
599,8
2,9
Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
El metro representava el 63,6% d’aquest total, seguit de Rodalies (17,3%) i la xarxa de ferrocarrils de la Generalitat (13,4%). En l’evolució d’aquest període cal destacar l’increment de la participació del metro i, també, de la xarxa de FGC i del tramvia (Figura 9.5). Aquests increments de la demanda coincidien amb aquelles xarxes que van millorar la seva oferta, ja sigui per l’extensió de la xarxa o per la millora de serveis. Per contra, la xarxa de Rodalies i la de Regionals van perdre pes relatiu en la demanda de viatgers. Figura 9.5 Evolució percentual entre els anys 2006 i 2010 sobre la utilització segons el mode de transport ferroviari. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
100% 90% 80% 70%
r
Transport per carretera
L’any 2010, un total de 378,4 milions de persones van utilitzar els serveis d’autobusos urbans i interurbans a Catalunya. Aquesta xifra representava un decrement del 0,5% respecte a l’any 2006 (380,3 milions de viatgers). Tanmateix, l’evolució de la demanda de viatgers amb autobús va ser diferent en funció dels operadors.
2% 13% 2%
13% 2%
22%
17%
4%
Tramvia
60%
FGC
50%
Regionals
40% 30%
61%
64%
2005
2010
20%
Rodalies Metro
10% 0%
Així, el transport urbà de Barcelona, amb 189,4 milions de viatgers, era el servei més utilitzat, amb més del 50% del total dels viatgers amb autobús. Tanmateix, s’observa una davallada en el nombre d’usuaris del –8,8% entre el 2006 i el 2010, la qual cosa es va traduir en una caiguda del seu pes relatiu, que va passar del 55,5% al 50,05%. La resta d’operadors, en canvi, van guanyar usuaris, amb xifres de creixement molt significatives (Taula 9.9 i Figura 9.6). Els autobusos de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que concentraven el 19,4% dels viatgers, van créixer un 11,4%; els autobusos urbans de l’Agrupació de Municipis amb Transport Urbà (AMTU), que representaven el 10,8% dels viatgers, van créixer un 7,1%. Els serveis urbans de Girona, Lleida, Tarragona i Reus, que representaven el 5,8% del total, van créixer un 11,1%. Finalment, els serveis interurbans, gestionats per la Generalitat i que representaven un 14% del total, van créixer un 8,6%.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
333
Taula 9.9 Evolució del nombre de viatgers transportats anualment pels diferents operadors de transport per autobús, en milions de viatgers. 2006-2010. Milions de viatgers 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Transports de Barcelona
207,7
210,5
194,9
196,0
189,4
–8,8
Autobusos AMB (gestió indirecta)
66,1
71,6
74,5
73,5
73,4
11,4
Interurbans DGTM
48,7
49,3
53,1
48,9
52,9
8,6
Urbans AMTU
38,0
40,0
41,1
40,6
40,7
7,1
Urbans Girona, Lleida, Tarragona i Reus
19,8
20,5
21,8
22,1
22,0
11,1
Total d’autobusos
380,3
391,9
385,4
381,1
378,4
–0,5
Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
Figura 9.6 Evolució percentual entre els anys 2006 i 2010 sobre la utilització del servei d’autobusos urbans i interurbans. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
100% 90%
5,2% 10,0%
5,8% 10,8%
80%
12,6%
14,0%
70%
Urbans AMTU
16,7%
60%
Urbans Girona, Lleida, Tarragona i Reus
19,4%
50%
La Figura 9.7 mostra l’evolució dels viatgers amb transport públic per ferrocarril i pels serveis urbans i interurbans d’autobusos. A grans trets s’observa el creixement viscut pel transport públic a la darrera dècada.
Figura 9.7 Evolució de viatgers amb ferrocarril i autobusos urbans i interurbans, en milions de viatgers. 2006-2010. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
30%
El nombre de passatgers que van utilitzar els ports catalans l’any 2010 va ser de 3,7 milions de persones. Aquesta xifra representava un augment del 23% respecte a l’any 2006, amb 3 milions de viatgers (Taula 9.10).
55,5%
Autobusos AMB (gestió indirecte)
50,1%
20%
Transports de Barcelona
10% 0%
2005
2010
700 600 500
482,0
513,5
567,7
582,7
594,9
606,7
551,6
587,1
599,8
351,3
363,7
369,2
380,3
391,9
385,4
381,1
378,4
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
528,2
400 300
r Transport marítim
Interurbans DGTM
40%
313,5
328,4
2001
2002
200 100 0
Total ferrocarril
Total autobusos
Tanmateix, aquestes xifres globals del sistema portuari català amaguen realitats molt diferents, tant pel que fa al volum dels trànsits com a la tipologia dels viatges. Així, el moviment de viatgers als ports catalans es concentra, fonamentalment, al Port de Barcelona, on hi ha una oferta important de línies marítimes regulars i una presència creixent de creuers turístics. En el cas dels ports de la Generalitat, la demanda està vinculada fonamentalment a l’oferta turística, com és el cas del port de Deltebre (delta de l’Ebre), de l’Estartit (illes Medes), Cambrils o Roses, entre d’altres. El nombre de viatgers en aquests ports va assolir un màxim l’any 2008 i des d’aleshores ha anat disminuint.
334 Taula 9.10 Evolució del nombre de viatgers als ports catalans, en milers de persones. 2006-2010. Milers de viatgers 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Port de Barcelona
2.539
2.880
3.237
3.202
3.444
35,64
Port de Tarragona
2
5
3
2
3
50
Ports de la Generalitat Total passatgers
479
569
378
327
270
–43,63
3.020
3.454
3.618
3.531
3.717
23,08
Font: Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades de Ports de la Generalitat, Autoritat Portuària de Barcelona, Autoritat Portuària de Tarragona i Ministeri de Foment.
Una menció a banda mereix el recent i creixent fenomen dels creuers al Port de Barcelona, i en menor mesura, però també de manera significativa, al Port de Palamós (Taula 9.11). El moviment de passatgers en creuers turístics presentava una evolució més positiva que la resta de trànsits, els quals disminuïen. Taula 9.11 Evolució del nombre de creuers i dels seus passatgers als ports catalans. 2006-2010. PORT DE BARCELONA
2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Moviment de creuers (nombre)
706
820
889
796
850
20,4
Moviment de passatgers de creuers turístics (milers)
1.402,8
1.765,8
2.074,6
2.151,5
2.350,2
67,5
Moviment de passatgers de ferris de línia regular (milers)
1.136,1
1.114,0
1.162,4
1.048,9
1.096,5
–3,5
PORT DE PALAMÓS
2006
2007
2008
2009
2010
Moviment de passatgers de creuers turístics (milers)
12,0
22,2
4,3
33,6
27,5
128,7
Font: Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades de Ports de la Generalitat, Autoritat Portuària de Barcelona, Autoritat Portuària de Tarragona i Ministeri de Foment.
r Transport aeri El sistema aeroportuari català va ser utilitzat per 35,6 milions de passatgers l’any 2010. Aquesta xifra representava un augment de l’1,6% respecte a l’any 2006, quan es van registrar 35 milions de passatgers. Aquestes xifres globals, però, responen a realitats prou contrastades (Taula 9.12). Així, l’existència d’un aeroport de primera línia com el de Barcelona, que concentra més del 80% del trànsit de passatgers a Catalunya, marca la tendència del conjunt. En aquest sentit, cal destacar que l’Aeroport de Barcelona va assolir un màxim de passatgers l’any 2007 i des d’aleshores la tendència va ser decreixent i va mostrar una caiguda del –2,7% entre els anys 2006 i 2010. Els aeroports de Girona i Reus mostraven, en canvi, una evolució globalment positiva del 34,6% i del 3%, respectivament, tot i que també s’observava un retrocés en el nombre de viatgers els darrers anys. En el cas de Lleida-Alguaire, que va entrar en funcionament l’any 2010, el nombre de viatgers va ser de 56.000.
Taula 9.12 Evolució del nombre de viatgers als aeroports de Catalunya, en milers de persones. 2006-2010. Milions de viatgers 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Barcelona
30.008
32.898
30.272
27.312
29.210
-2,66
Girona
3.614
4.849
5.511
5.287
4.864
34,59
Reus
1.380
1.307
1.278
1.707
1.421
2,97
Lleida Total de passatgers
56 35.003
39.054
37.061
Font: Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades d’AENA.
34.306
35.551
1,57
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
335
b) El repartiment modal del transport de mercaderies En aquest apartat s’analitza l’evolució de la demanda del transport de mercaderies en les seves diferents modalitats. D’aquesta manera, es fa referència al transport per carretera, tradicionalment predominant, així com al transport ferroviari, marítim i aeri.
r Transport per carretera El transport de mercaderies, tant a Catalunya com a la Unió Europea, es fa predominantment per carretera. L’any 2010 es van realitzar més de 15 milions d’operacions de transport amb càrrega amb origen i destinació Catalunya i es van transportar gairebé 275 Mt, segons l’Enquesta permanent del transport de mercaderies (Figura 9.8). D’aquest volum total, a l’entorn del 70%, és a dir, prop de 194 Mt, corresponen al transport intraregional; el 24%, al transport interregional (65 Mt), i el 6% restant (16 Mt), al transport internacional. El creixement del transport de mercaderies per carretera va ser paral·lel a l’expansió econòmica de les darreres dècades. Tanmateix, el període d’estudi 2006-2010 va marcar un canvi de tendència en aquesta evolució. L’any 2007 es va arribar al màxim en la fase de creixement d’aquest mode de transport, amb 398 Mt. Des d’aleshores, coincidint amb l’esclat de la crisi econòmica, s’observa una davallada any rere any. Aquesta caiguda no va ser homogènia en tots els àmbits. El total de tones transportades va caure un 27% durant aquest període. Tanmateix, el transport internacional va créixer un 9,5%. El transport intraregional va caure significativament un –33,3% i l’interregional ho va fer un –10,3%. Figura 9.8 Evolució del transport de mercaderies per carretera amb càrrega amb origen i destinació Catalunya, en tones. 2006-2010. Font: Enquesta permanent del transport de mercaderies per carretera. Ministeri de Foment.
r Transport ferroviari El transport ferroviari a Catalunya té un pes molt petit. L’any 2010 es van transportar un total de 8,5 Mt de mercaderies per ferrocarril (Taula 9.13). Aquesta xifra representa una caiguda del –5,3% per al conjunt del període 2006-2010. La xarxa de RENFE concentra el 93% d’aquest trànsit, i la xarxa de FGC, especialitzada en el transport de sal i de potassa i, més recentment, en automòbils i peces per a automòbils, representa el 7% restant. Taula 9.13 Evolució del transport ferroviari de mercaderies amb càrrega amb origen i destinació Catalunya, en tones. 2006-2010. Tones 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
RENFE
8.318.000
8.288.000
8.788.326
5.779.961
7.854.642
–5,57
FGC
640.316
659.431
632.522
441.389
627.389
–2,02
Potassa
282.076
307.891
268.544
119.000
246.000
–12,79
Sal
358.240
351.540
286.760
249.000
293.000
–18,21
77.218
73.389
88.389
9.420.848
6.221.350
8.482.031
Vehicles SEAT Total (tones) Font: Observatori de la Mobilitat.
8.958.316
8.947.431
–5,32
336 r Transport marítim El conjunt de ports catalans van registrar un moviment de 77,6 Mt l’any 2010 (Taula 9.14). El 55% d’aquest trànsit es va concentrar al Port de Barcelona, el 42%, al Port de Tarragona, i el 3% restant, als ports de la Generalitat. El sistema portuari, molt important en el cas català, té un pes molt rellevant especialment pel que fa als trànsits de llarga distància (Orient Pròxim i Mitjà, Àsia i Amèrica). En aquest sentit, cal destacar també el creixement dels trànsits amb Itàlia, França i el nord d’Àfrica, gràcies als serveis d’autopistes del mar, que contribueixen a la disminució de la congestió del trànsit per carretera. Com en el cas del transport de mercaderies per carretera, el creixement del trànsit portuari va ser paral·lel a l’expansió econòmica, per la qual cosa l’any 2007 marca un punt d’inflexió en la seva evolució coincidint amb l’esclat de la crisi econòmica. Tanmateix, el fet que el pes del comerç internacional sigui predominant en aquest mode de transport va provocar que l’any 2010 es visqués un nou increment del trànsit de mercaderies vinculat al creixement de les exportacions.
Taula 9.14 Evolució del transport marítim de mercaderies amb càrrega amb origen i destinació Catalunya, en milers de tones. 2006-2010. Milers de tones 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Port de Barcelona
46.406
50.046
50.545
41.781
42.877
–7,6%
Port de Tarragona
31.330
35.923
32.969
31.310
32.599
4,05%
Ports de la Generalitat
2.541
2.314
455
1.849
2.132
–16,1%
Total
80.277
88.283
83.969
74.940
77.608
–3,32%
Font: Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades de Ports de la Generalitat, Autoritat Portuària de Barcelona, Autoritat Portuària de Tarragona i Ministeri de Foment.
Del Port de Barcelona cal destacar la seva participació en el trànsit de contenidors, tal com es pot observar a la Figura 9.9. La seva evolució per al període 2005-2010 va ser pràcticament la mateixa que s’ha descrit per al conjunt de les mercaderies, caracteritzada per una fase inicial de creixement, que dóna continuïtat a la fase expansiva de les darreres dècades; una segona fase, a partir de l’any 2008, caracteritzada per la caiguda causada per l’impacte de la crisi econòmica, i una darrera fase, l’any 2010, caracteritzada per una certa revifada impulsada pel creixement del comerç internacional.
3.000.000 2.500.000
2.610.099
Figura 9.9 Evolució del trànsit de contenidors entre el 2005 i el 2010, en nombre de contenidors.
2.569.549
2.318.239 2.071.480 1.800.213
2.000.000
1.945.733
1.500.000 1.000.000
Font: Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades de Ports de la Generalitat, Autoritat Portuària de Barcelona, Autoritat Portuària de Tarragona i Ministeri de Foment.
500.000 0
2005
2006
2007
2008
2009
2010
r Transport aeri El volum de mercaderies transportades als aeroports de Catalunya l’any 2010 va ser de 104.587 t, la qual cosa representava un increment de l’11,4% respecte a l’any 2006 (Taula 9.15). L’Aeroport de Barcelona va concentrar la pràctica totalitat del trànsit de mercaderies (99,7%), per la qual cosa la participació dels aeroports de Girona i Reus en aquest tipus de trànsit va ser pràcticament marginal. Com en el cas dels altres modes de transport de mercaderies, l’esclat de la crisi econòmica va marcar un canvi de signe en l’evolució positiva dels darrers anys. Així mateix, l’any 2010 es va viure un nou increment vinculat a l’evolució positiva del comerç internacional.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
337
Taula 9.15 Evolució del trànsit de mercaderies als aeroports catalans, en tones. 2006-2010. Tones
Barcelona Girona
2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
93.404
96.786
103.996
89.812
104.279
11,64
484
234
184
71
63
–86,98
Reus
6
11
120
9
245
3.983
Total
93.894
97.031
104.300
89.892
104.587
11,39
Font: Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades d’AENA.
9.2.4
Els impactes i els costos externs del transport
El model de mobilitat actualment existent genera un conjunt d’impactes ambientals, socials i econòmics molt importants. Tradicionalment, l’eficiència i la qualitat dels transports s’ha avaluat a partir de la comparació dels principals costos derivats del procés de fabricació i de les variables econòmiques d’operació directes i indirectes d’aquest sector, amb indicadors de resultats com ara el nombre de passatgers o el volum de mercaderies previstes, la rapidesa, la velocitat punta, etc. Cada cop més, però, s’incorporen a aquesta anàlisi altres variables ambientals i socials, és a dir, el conjunt dels costos externs, que permeten una perspectiva integradora de la sostenibilitat. En definitiva, un mitjà és més eficient com més reduïda és la totalitat dels seus costos, entre els quals cal incloure les externalitats: la utilització de recursos naturals no renovables, l’emissió de gasos contaminants a l’atmosfera, l’accidentalitat, el soroll, el grau de convivència entre mitjans, el sòl ocupat per les infraestructures i la seva fragmentació, les molèsties derivades de la circulació, el tractament dels residus generats pels mitjans de transport, etc. Cal tenir en compte el paper del transport com a responsable de més de la meitat del consum mundial de combustibles fòssils líquids i de quasi una quarta part de les emissions de CO2 relacionades amb el consum energètic. Aquest conjunt de problemes impliquen costos socials i econòmics significatius, en termes de contaminació atmosfèrica, utilització dels recursos naturals, accidents de trànsit i congestió, entre d’altres, que alguns estudis xifren a l’entorn del 10% del PIB d’una regió o país. En aquest sentit, segons estimacions de l’Agència Europea del Medi Ambient, els costos externs del transport a Europa poden assolir a l’entorn del 8-9% del PIB comunitari, valor lleugerament superior a la mitjana espanyola (el 7% del PIB espanyol). Amb la finalitat d’il·lustrar l’abast del conjunt de costos econòmics, ambientals i socials, a continuació es fa una breu referència a alguns estudis realitzats en aquest àmbit. El càlcul dels costos externs del transport dut a terme en el marc de l’estudi d’INFRAS/IWW del 2004 per a l’Estratègia temàtica per al medi ambient urbà de la Comissió Europea aporta les dades següents per a l’any 2000: els costos externs generats pel transport a Europa van sumar 650.000 milions d’euros, equivalents al 7,3% del total del PIB de la UE-15. El canvi climàtic és la categoria de cost més important, amb un 30% del cost total, seguit per la contaminació atmosfèrica i els accidents, amb un 27% i un 24%, respectivament. L’aleshores Departament de Política Territorial i Obres Públiques, a través de la Direcció General de Ports i Transports (2003), va realitzar un estudi pioner que permetia avaluar el cost real del transport a Catalunya i que incloïa, per primera vegada, una anàlisi de les externalitats del transport (2001). Segons aquest estudi, el cost total del transport terrestre a Catalunya era proper als 49.000 milions d’euros anuals. Els costos externs, socials i mediambientals representaven 4.774 milions d’euros anuals, quasi un 10% del cost total. D’aquests costos, un 33% corresponien als accidents i un 24% a l’impacte sobre el canvi climàtic. El sobrecost de la congestió (6,9%), el soroll (5,9%), la pol·lució (5,8%) i l’efecte barrera (5,25) són altres costos rellevants. Seguint aquesta anàlisi, es va realitzar l’estudi per a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) l’any 2006, i l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) de l’Àrea de Barcelona el va actualitzar l’any 2008. El cost de les externalitats de la RMB se situava en els 5.321,9 milions d’euros anuals. La contaminació atmosfèrica era, amb diferència, el percentatge més elevat (56%). El seguien el soroll (11%), els accidents (8%) i el canvi climàtic (8%). D’acord amb això, en el cas de la RMB, es disposa de la comparativa dels costos externs considerats en l’estudi del 2006 i en el del 2008. Com es pot observar a la Figura 9.10, els costos externs relacionats amb la contaminació atmosfèrica i el canvi climàtic són els que van créixer més durant aquest període (un 6,3% i un 5,4%, respectivament). Per contra, el soroll i, molt especialment, l’accidentalitat es van reduir un –0,55% i un –14,7%, respectivament.
338
3.000
Costos externs a la RMB
2.977,9 2.801,8
2.500
milions €
2.000 1.500 1.000
0
559,7
562,4
500
Co
nt
So
ro
am
ina
ció
atm
os
ll
483,5
408,8 387,9
412,2
Ac
cid
Ca
en
ts
fèr
ica
2006
2008
nv
311,0 318,3 So
ic
br
lim
àti
c
333,2 300,3 Va
ec
ria
os
to
se
xte
ció
150,1 148,2 Oc
up
plu
sv
rn
ali
tat
s
àlu
ai
m
ió
ob
73,8 73,5
Al
Ef
tre
ac
m
103,6 97,4
de
l'e
s
ec
sp
ai
ilià
ria
Tipus de cost
te
ba
rre
ra
+d
an
ys
al
pa
isa
tg
ei
al
an
atu
ra
Figura 9.10 Costos externs del transport a la Regió Metropolitana de Barcelona. 2006 i 2008. Font: Actualització dels costos socials i ambientals del transport a la RMB per a l’any 2008. ATM Barcelona.
a) El consum d’energia del transport A causa de l’intens increment de la mobilitat de persones i mercaderies experimentat els darrers anys, el sector del transport és el consumidor final d’energia més important a Catalunya. En efecte, al nostre país, el sector del transport representava, l’any 2009, el 41% del consum total, per davant del sector de la indústria (27%), del sector domèstic (16%), del sector terciari (12%) i del sector el primari (3,5%) (Figura 9.11). Aquest comportament és semblant al conjunt de l’Estat espanyol i a la Unió Europea, on l’any 2009 el sector del transport consumia quasi una quarta part (33%) del consum final d’energia a la UE-27.
Figura 9.11 Consum d’energia dels diversos sectors a Catalunya. 2009. Font: Institut Català de l’Energia.
Aquestes dades només tenen en compte l’energia invertida en la propulsió dels vehicles. Si s’avalua el conjunt del cicle productiu, és a dir, l’energia utilitzada per dur a terme activitats relacionades directament o indirecta amb la producció de transport —fabricació de vehicles, construcció i manteniment d’infraestructures, etc.—, el pes del sector supera el 50% del consum total d’energia. En la seva evolució s’observa que el sector del transport ha anat guanyant pes sobre el consum d’energia al llarg dels anys. Així, l’any 1990 representava el 36,2% del consum final i l’any 2000 ja era el 40%. L’any 2007 es va assolir el màxim del consum d’energia i, també, del consum del sector del transport. Tanmateix, a partir del 2007 s’inicia una disminució. Per al conjunt del període 1990-2009 (Taula 9.16 i Figura 9.12), l’increment del consum d’energia del sector dels transports ha estat del 73,4%, significativament per sobre del 53,4% del total dels sectors. Així, la taxa mitjana de creixement del consum se situa en un 5%, molt per damunt del 0,5% del sector industrial.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
339
Taula 9.16 Evolució del consum d’energia final per sectors consumidors, en milers de TEP. Milers de TEP 1990
2000
2007
2009
Transport
3.436,2
5.404,9
6.446,9
5.959,3
Indústria
3.664,3
4.494,8
4.932,9
3.915,5
Domèstic
1.177,8
1.778,8
2.219,7
2.370,6
Serveis
802,8
1.261,5
1.758,0
1.792,9
Primari
404,0
572,3
572,0
509,4
TOTAL
9.485,2
13.512,3
15.929,6
14.547,7
Font: Institut Català de l’Energia.
Figura 9.12 Evolució del consum final d’energia per sectors a Catalunya, en kTEP. 1990-2009. Font: Institut Català de l’Energia.
Aquesta mateixa evolució s’observa per al conjunt dels països europeus. Entre el 1990 i el 2007, el consum anual d’energia del sector del transport va mostrar un creixement continuat. L’any 2007 va marcar una fita de consum a partir de la qual es va iniciar una caiguda atribuïble a la caiguda de la demanda provocada per la crisi econòmica. D’aquesta manera, el consum d’energia del transport ha caigut a Europa un 4% entre el 2007 i el 2009. Un altre tret característic del sector del transport relacionat amb el consum d’energia és la seva dependència del petroli derivada d’una diversificació energètica molt reduïda. El petroli i els seus derivats cobreixen el 97% de totes les necessitats energètiques del sector. Aquesta característica es dóna arreu del món: més del 95% de les necessitats mundials i el 96% a la UE-27 (Figura 9.13). Figura 9.13 Consum d’energia per tipus de combustible a la UE-27. 2009. Font: Institut Català de l’Energia.
En el conjunt d’Europa, la gasolina i el dièsel representen el 95% del consum energètic del transport per carretera. El consum de dièsel és especialment rellevant a la flota de vehicles comercials i té una presència cada cop més gran en els vehicles privats. El transport marítim i aeri depenen totalment del fuel i el querosè, mentre que el ferrocarril és l’únic mitjà que utilitza altres energies com ara l’electricitat. En aquest sentit, doncs, la reducció de la dependència del petroli és un dels principals objectius, també per la seva vinculació amb les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Pel que fa a l’eficiència energètica dels diferents mitjans de transport, cal destacar que els vehicles de motor d’ús individual són els que més energia consumeixen en termes relatius. D’aquesta manera, anar amb bicicleta, a peu o amb transport públic són les maneres més eficients de moure’s. En l’altre extrem, el cotxe és el més ineficient dels modes de transport en termes energètics (Taula 9.17).
340 Taula 9.17 Consum energètic per modes de transport. Consum (MJ/viatger-era/km)*
Eficiència energètica
Bicicleta
Mode de transport
0,1
Molt eficient
A peu
0,26
Molt eficient
Tren de rodalia
0,3
Eficient
Autobús urbà
0,6
Eficient
1
Poc eficient
2,3-3,0
Poc eficient
Ciclomotor Cotxe gasoil/benzina > 1,4-2 l Avió Boeing 727 Cotxe gasoil/benzina > 2 l
2,9
Poc eficient
3,7-4,7
Molt ineficient
Font: Institut Català de l’Energia. Pes mitjà per persona: 70 kg * MJ = megajoules
Si mesurem l’eficiència energètica en termes de consum d’energia per viatger transportat, observem, novament, que el vehicle privat se situa a la cua dels mitjans de transport mecanitzats (Taula 9.18).
Taula 9.18 Consum d’energia per viatger transportat. Mitjana de consum energètic calculada en quilograms equivalents de petroli (KEP) per 100 viatgers/km Automòbil
6,19 KEP per 100 viatgers/km
Avió
5,73 KEP per 100 viatgers/km
Ferrocarril
3,00 KEP per 100 viatgers/km
Metro
3,24 KEP per 100 viatgers/km
Trens suburbans i de rodalies
3,15 KEP per 100 viatgers/km
Autobús
1,46 KEP per 100 viatgers/km
Font: Institut Català de l’Energia.
Per tant, el vehicle privat i el transport per carretera no tan sols representa la major part del consum energètic del transport, sinó que, a més, ho fa d’una manera ineficient i utilitzant una energia cada cop més escassa i cara.
b) L’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle El model de mobilitat actual, fonamentat en l’hegemonia del vehicle privat i l’ús intensiu de combustibles fòssils per a la seva tracció, ha esdevingut una de les principals causes de l’increment d’emissió de gasos i de la contaminació atmosfèrica que contribueix a augmentar l’efecte d’hivernacle i l’escalfament global del planeta. Aquestes emissions contaminants a l’atmosfera tenen repercussions sobre la qualitat de vida i la salut de les persones. Actualment, Espanya és el sisè país emissor de GEH de la UE-27, amb aproximadament un 8% de les emissions totals. Respecte a l’any base, que marca el Protocol de Kyoto com a referència, Espanya va generar, l’any 2009, un 27% més d’emissions, amb un total de 367,5 Mt de CO2 equivalent. Pel que fa a Catalunya, l’any 2009 es van emetre 50,03 Mt de CO2 equivalent, amb la qual cosa es va arribar a un 24% per damunt de l’any base. Tant al conjunt de la UE com al nostre país, les emissions globals s’han anat reduint els darrers anys. Concretament, a Catalunya es va assolir un màxim històric l’any 2005 a partir del qual s’inicia una tendència decreixent. Els principals causants d’aquestes emissions continuen sent el transport juntament amb les indústries, tot i que els dos sectors també estan reduint les seves emissions. Així, el sector del transport va disminuir les seves emissions en un –4,86% l’any 2009 i el total de sectors ho va fer en un –6,98%. El sector del transport va emetre l’any 2009 un total de 14,14 Mt de CO2 equivalent (Figura 9.14), la qual cosa representa un increment del 38% respecte a l’any 1990. Aquest increment és més gran que el viscut pel total dels sectors durant el mateix període (33,6%). Les emissions del sector del transport inclouen l’aviació civil (domèstic), el transport per carretera, el transport per ferrocarril, el marítim (nacional) i altres (altres fonts mòbils i maquinària). No inclouen, en canvi, la maquinària del sector de l’agricultura, de la silvicultura i la flota pesquera nacional, que són en el sector «Altres». En la seva evolució s’observa que el sector del transport ha mantingut pràcticament estabilitzat el seu pes relatiu sobre el conjunt d’emissions. Aquest pes era del 27,3% l’any 1990 i del 28,3% l’any 2009. Així mateix, la participació del sector del transport en les emissions de GEH és superior en el cas català que al conjunt de la Unió Europea (24%).
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
341
Figura 9.14 Evolució de les emissions a l’atmosfera del transport a Catalunya. 1990-2009. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Pel que fa al repartiment modal, si tenim en compte que el sector del transport representava el 24% de les emissions al conjunt d’Europa, el transport per carretera és, amb diferència, el principal contribuïdor, amb un 17% (Figura 9.15). Segueixen, a distància, el transport internacional marítim i aeri, amb un 3% cadascun. Figura 9.15 Contribució del transport a l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a Europa. 2009. Font: Agència Europea del Medi Ambient (EEA).
En aquesta mateixa línia, a la Taula 9.19 es reprodueix una estimació de l’emissió de diòxid de carboni per als diferents mitjans de transport. Un altre cop s’observa que tant en el cas del transport de viatgers com en el de mercaderies, els vehicles utilitzats per al transport per carretera, automòbil privat i camió, predominant en el nostre model de mobilitat, són els mitjans que generen més emissions juntament amb l’avió. Per contra, el tren és el que fa la menor contribució a les emissions. Taula 9.19 Estimació de l’emissió de diòxid de carboni per als diferents mitjans de transport. Mitjans de transport Transport de viatgers Automòbil particular
Estimació de l’emissió de CO2 g CO2/viatger-km 133-200
Autobús
35-62
Tren
39-78
Avió
160-465
Transport de mercaderies Camió
No sector transports 76%
Transports 24%
Transport per carretera (17%) Transport marítim (3%) Transport aeri (3%) Altres transports (1%)
Nota: El total d’emissions de GEH són el total excloent el sector ús del sòl, canvis d’usos del sòl i silvicultura), a més del transport internacional aeri i marítim. Altres transport es refereix a navegació i avioació civil (domèstics) i ferrocarrils diesel. Ferrocarrils elèctrics, agricultura i piscifactories, no s’hi inclouen.
g CO2/tona-km 207-280
Tren
39-48
Via marítima
40-66
Avió
Contribució del sector transports a les emissions totals de GEH. Any 2009
1.160-2.150
Font: Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya, 2026 (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2010), a partir de l’Agència Europea del Medi Ambient.
D’altra banda, cal assenyalar que la contaminació atmosfèrica i el canvi climàtic són dues cares del mateix fenomen. La contaminació atmosfèrica s’està convertint en un dels principals problemes de salut pública arreu del món. Principalment a les aglomeracions urbanes, les vies de comunicació amb una intensitat de trànsit elevada tenen associats nivells d’immissió elevats. Les emissions dels tubs d’escapament dels vehicles de motor generen la major part de la contaminació atmosfèrica urbana i més d’una quarta part de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, que afecten la salut de les persones.
342 A causa de la contaminació produïda pels gasos expulsats pels motors de combustió i les malalties relacionades amb la contaminació del trànsit, s’ha calculat que a Europa cada any moren 40.000 persones. El transport urbà representa el 70% dels contaminants i el 40% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle procedents del transport per carretera a Europa. El sector del transport genera diverses emissions contaminants, a causa dels combustibles d’origen fòssil que majoritàriament s’utilitzen: diòxid de carboni (CO2), monòxid de carboni (CO), clorur d’hidrogen (HCL), òxids de nitrogen (NOx), diòxid de sofre (SO2) i partícules sòlides. La quantitat de gasos depèn de factors com ara el tipus de vehicle (antiguitat, potència, combustible, etc.), el tipus de via o les característiques de la conducció. Segons l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA), a Europa el sector del transport per carretera és el responsable del 57% de les emissions del monòxid de carboni (CO), del 46% dels òxids de nitrogen (NOx), del 31% dels compostos orgànics volàtils (COV) i del 3% del diòxid de sofre (SO2). A aquestes emissions cal afegir-hi les de diòxid de carboni (CO2), procedent de la combustió dels combustibles fòssils, que, tot i que no es pot considerar en sentit estricte un contaminant, està fent augmentar l’efecte d’hivernacle per l’elevada concentració en l’atmosfera que està adquirint. Tanmateix, durant l’any 2009 van disminuir les emissions de molts contaminants generats pel transport. Segons el darrer informe anual sobre les emissions del transport publicat per l’AEMA, aquesta reducció ha estat provocada per una caiguda de la demanda de transport originada per la recessió econòmica. L’informe de l’AEMA mostra que s’han assolit millores en l’eficiència del sistema de transports sovint associades a millores tecnològiques, com pot ser el cas dels automòbils nous, que l’any 2010 eren aproximadament una cinquena part més eficients que els de l’any 2000. No obstant això, encara que la recessió ha desaccelerat l’activitat en algunes àrees, els guanys han estat relativament moderats. Així, entre el 1990 i el 2009, la demanda de transport va créixer aproximadament un terç, i va donar lloc a un augment del 27% dels gasos amb efecte d’hivernacle procedents del transport.
c) L’accidentalitat Entre els costos socials més importants de la mobilitat hi ha els referents a l’accidentalitat del transport per carretera, que han esdevingut el principal problema de salut pública que afecta especialment els segments de població jove. En aquest sentit, els accident de trànsit s’han consolidat com la primera causa de mort entre el col·lectiu de divuit a 25 anys. En concret pel que fa al nombre de víctimes mortals a les carreteres, aquesta xifra ha disminuït significativament en la darrera dècada tant al conjunt d’Europa com a Catalunya. En el cas de la UE, entre el 2001 i el 2009 els accidents del trànsit per carretera han disminuït un 5,4% anual. L’any 2009, el nombre de persones mortes en accident de trànsit a la UE-27 va ser de 34.500, la qual cosa representa una disminució del 27% respecte a l’any 2004. A Catalunya, els darrers deu anys, la xifra d’accidents mortals no ha deixat de disminuir any rere any, la qual cosa ha significat una reducció del 51,3% per al conjunt del període. La Figura 9.16 mostra que diversos indicadors utilitzats amb relació als accidents amb morts i ferits greus han anat disminuint el seu valor amb el pas dels anys. Figura 9.16 Evolució de diferents ràtios amb el nombre d’accidents amb morts i ferits greus a Catalunya. 2000-2010. Font: Servei Català del Trànsit.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
343
d) Altres impactes mediambientals i socials A banda dels impactes i les pressions que exerceix l’actual model de mobilitat i el sistema de transports ja comentats anteriorment, cal fer referència també a una sèrie de pressions i costos, sovint difícils de quantificar, i que són conseqüència del funcionament habitual dels diferents mitjans de transport. Aquest impactes els podem classificar en dos grans grups. D’una banda, els que afecten directament la salut de les persones. L’emissió de gasos contaminants (NOx i PM10) i la sinistralitat, ja comentades anteriorment, així com també la contaminació acústica en són els principals exponents. De l’altra, la referència a l’impacte territorial del model de mobilitat, que genera una ocupació extensiva del territori i la seva fragmentació. Pel que fa al primer grup, cal assenyalar que el trànsit rodat és una font comuna de diversos impactes adversos per a la salut, sobretot a les àrees urbanes. S’ha indicat anteriorment que el paper predominant del trànsit motoritzat és el responsable d’efectes adversos per a la salut, tant des del vessant de l’increment de la contaminació atmosfèrica com des del de l’accidentabilitat. Així mateix, els mitjans de transport també representen una proporció significativa del soroll al qual estan exposades les persones, un factor que té impactes negatius sobre la salut i el benestar humà. El soroll del transport per carretera afecta un nombre molt important de persones. A les ciutat més grans de la UE-27 (amb poblacions de més de 250.000 persones), prop de 60 milions de persones estan exposades a uns nivells mitjans de soroll de trànsit rodat a llarg termini que superen els 55 decibels (dB). A la nit, més de 40 milions de persones estan exposades a uns nivells mitjans de soroll de trànsit rodat a llarg termini que superen els 50 decibels (dB) en aquestes mateixes ciutats. Fora de les aglomeracions urbanes, 35 milions de persones estan exposades al soroll de les principals carreteres durant el dia i 26 milions durant la nit. Això significa que aproximadament 100 milions de persones pateixen l’exposició diària al soroll dels vehicles a les carreteres. Les directrius sobre soroll nocturn de l’OMS per a Europa recomanen que la població no estigui exposada a sorolls nocturns superiors a 40 dB. Pel que fa a l’impacte territorial del model de mobilitat actual, cal assenyalar que l’ús i l’ocupació que fem del sòl i els canvis que s’hi produeixen és un dels factors que impulsen el canvi global que estem vivint a escala planetària. Les diferents activitats econòmiques competeixen pel sòl com a recurs i la intensa expansió urbana viscuda recentment ha generat una ocupació extensiva del territori. La construcció de noves infraestructures i l’ampliació de les existents ha acompanyat aquest procés i ha contribuït a la fragmentació dels hàbitats i del territori a conseqüència de l’efecte barrera i l’ocupació del sòl generats per la seva proliferació. L’increment de l’ocupació del territori per la construcció d’infraestructures de transport i la fragmentació d’aquest territori ha comportat, sovint, una pèrdua d’espai agrícola, forestal i natural i ha contribuït, d’aquesta manera, a la degradació de les funcions del sòl com a sistema ecològic, a la pèrdua de biodiversitat i al canvi global. L’efecte barrera de les infraestructures viàries sobre la fauna és un impacte important de les vies de transport i la fragmentació dels hàbitats està considerada una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat als països desenvolupats. A banda de l’ocupació del sòl i la fragmentació dels hàbitats, el predomini del vehicle privat genera, també, una apropiació funcional de l’espai públic, especialment en l’àmbit urbà. Així, a les ciutats els vehicles han de compartir l’espai públic amb els habitants, ja sigui per desplaçar-se o per dur a terme les activitats més diverses. En aquest sentit, l’augment del trànsit comporta una apropiació més alta de l’espai públic per mitjans de transport motoritzats.
9.3
Resposta
El sector del transport, com ja s’ha assenyalat, és un element fonamental de suport per al funcionament del sistema econòmic, a banda de constituir, per si mateix, una de les activitats econòmiques més significatives al nostre país. Tanmateix, aquest paper tan rellevant conviu amb un conflicte derivat d’una societat que cada vegada requereix unes necessitats més grans de mobilitat, d’una banda, i la problemàtica que generen els impactes i els costos ambientals i socials del model de mobilitat existent, de l’altra. En aquest sentit, els impactes derivats del funcionament actual del sector del transport han fet que els objectius de creixement econòmic i de desenvolupament sostenible sovint apareguin contraposats. En aquest context, les actuacions de les diferents administracions (local, autonòmica, estatal i europea) s’han dirigit a donar resposta a la resolució d’aquesta contraposició i a fer-los compatibles a partir d’un ampli ventall de mesures. Les actuacions per una mobilitat sostenible s’han d’emmarcar en els tres components de la sostenibilitat: Econòmic: satisfer de manera eficient les necessitats de mobilitat. Social: proporcionar unes condicions d’accessibilitat adequades de la ciutadania als mercats de treball, béns i serveis. Ambiental: contribuir a la protecció del medi ambient i a la salut dels ciutadans i ciutadanes reduint els impactes ambientals del transport.
344 De fet, no es presenten solucions simples que aplicades de manera independent donin resposta a la necessitat de promoure la mobilitat sostenible. Sovint, l’enfocament ha de ser global, ja que moltes d’aquestes mesures són complementàries o han de ser considerades dins d’un pla global. En aquest apartat ens referirem, bàsicament, al conjunt d’actuacions i mesures que ha dut a terme els darrers anys la Generalitat de Catalunya, fonamentades en els eixos principals següents: La normativa en l’àmbit de la mobilitat La planificació territorial i sectorial La promoció del transport públic i l’ecomobilitat
9.3.1
Normativa
El Parlament de Catalunya va ser pioner en aprovar una llei de mobilitat (Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat) on s’assumia per primer cop que el fenomen de la mobilitat havia de ser objecte de planificació i intervenció pública. Es prioritzaven els sistemes de transport més sostenibles, com ara el transport públic, el transport col·lectiu, anar a peu o amb bicicleta, però sense renunciar a la complementarietat del transport privat. Cercava la intermodalitat que comportés la màxima eficiència, minimitzés els costos socials i ambientals i maximitzés els beneficis globals de la societat. El desplegament de la Llei de la mobilitat s’ha fet des d’aleshores per mitjà de diferents normes derivades, que defineixen els instruments de planificació per a l’àmbit territorial que en cada cas els correspongui. Són els següents: les directrius nacionals de mobilitat, els plans directors de mobilitat (PDM), els plans específics i els plans de mobilitat urbana (PMU). L’any 2006 es van aprovar les directrius nacionals de mobilitat (Decret 362/2006, de 3 d’octubre) com a marc orientador per aplicar els objectius de mobilitat mitjançant orientacions, objectius temporals, propostes operatives i indicadors de control. Les directrius nacionals de mobilitat, que s’apliquen a tot el territori de Catalunya, tenen caràcter de pla territorial sectorial. Les directrius, vigents encara en el moment de redactar aquest Informe, han de servir per elaborar la resta d’instruments de planificació de la mobilitat: Els plans directors de mobilitat, que tenen per objecte l’aplicació territorialitzada de les directrius nacionals de mobilitat. Els plans específics, que tenen per objecte l’aplicació sectorialitzada de les directrius per als diferents mitjans o infraestructures de mobilitat, tant en el cas de transport de persones com en el de mercaderies. Els plans de mobilitat urbana, que són el document bàsic per configurar les estratègies de mobilitat sostenible dels municipis de Catalunya. La Llei promovia també la creació d’autoritats territorials de mobilitat en cada una de les àrees designades, per millorar la coordinació dels serveis de transport públic, planificar nous serveis i coordinar les integracions tarifàries entre les persones operadores. Aquestes autoritats adquirien caràcter de consorci i estan formades per la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments d’aquestes zones.
9.3.2 La planificació territorial i sectorial a) La planificació territorial El territori de Catalunya, en especial aquell sotmès a dinàmiques econòmiques més intenses, ha estat objecte d’un procés de creixent consum de sòl per la urbanització, les infraestructures i les implantacions aïllades d’activitats. L’acció de govern de la Generalitat en aquest àmbit s’ha centrat en la necessitat de lluitar contra els efectes perversos del model territorial que s’havia anat desenvolupant durant les darreres dècades com ara la dispersió, l’especialització i la segregació dels usos i les implantacions. Per assolir aquest objectiu i avançar cap a un ús més endreçat i sostenible del territori, l’Administració de la Generalitat ha impulsat instruments de planejament territorial que, per la seva voluntat supralocal, permetessin superar aquesta dinàmica. D’aquesta manera, partint de la ja llunyana aprovació del Pla territorial general (Llei 1/1995, de 16 de març, pel qual s’aprova el Pla territorial general de Catalunya), s’han anat desenvolupant tota una sèrie d’instruments (plans territorials, plans directors urbanístics, etc.) que contenen determinacions i propostes sobre el desenvolupament urbanístic sostenible, la mobilitat de les persones i les mercaderies i el transport públic. Així mateix, també tenen per objectiu establir mesures de protecció del sòl no urbanitzable, concretar i delimitar les reserves de sòl per a les grans infraestructures i programar polítiques supramunicipals de sòl i d’habitatge, concertades amb els ajuntaments afectats, entre d’altres.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
345
Els principis generals que han inspirat i inspiren els diferents instruments de planejament són els següents: Compacitat. Davant la dispersió de la urbanització sobre el territori es propugna la virtut dels creixements en contigüitat, de la densitat raonadament elevada, de la distinció clara entre l’espai construït i l’espai obert. Complexitat. Enfront de les dinàmiques d’especialització funcional, que comporten la banalització del paisatge, l’augment exagerat de la mobilitat i la degradació de l’espai públic, es propugna el valor de la barreja d’usos, de la riquesa de la vida urbana, de la mixticitat i de l’afirmació de l’espai públic com a dret. Cohesió. Davant els riscos de la segregació social, davant la separació de les persones sobre el territori en funció de la seva capacitat d’accedir al mercat de l’habitatge, davant els perills de la formació de guetos, s’afirma que els pobles i les ciutats de Catalunya han de ser espais de convivència i redistribució social. La configuració compacta i relativament densa, que ja és defensable en termes de minimitzar el consum de sòl, es justifica també pel fet d’augmentar les oportunitats d’establir un model de mobilitat més eficient. En efecte, un territori d’aquestes característiques facilita els desplaçaments a peu i amb transport públic, en especial el ferroviari, la dotació del qual demana una massa crítica suficient per a una explotació amb costos raonables. Per tant, el planejament territorial, mitjançant l’adopció d’un model nodal d’una certa potència, afavoreix la creació de línies i infraestructures eficients de transport públic a les quals ha d’aportar directrius i reserves per al seu traçat i construcció.
b) La planificació sectorial Paral·lelament a l’impuls de la planificació territorial, s’han anat desenvolupant un conjunt de plans i programes en l’àmbit de la mobilitat que afecten tant la promoció del transport públic i la mobilitat sostenible com l’ordenació i la construcció d’infraestructures per als diferents mitjans de transport.
r El Pla director d’infraestructures 2001-2010 El Pla director d’infraestructures (PDI) recollia totes les actuacions en infraestructura de transport públic a l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona, per a un decenni, amb independència de l’administració i l’operador que l’explotés. Els objectius que es pretenien aconseguir amb l’execució del PDI 2001-2010 són els següents: Augmentar significativament el volum de desplaçaments amb transport públic i fer-li guanyar quota enfront del vehicle privat a tots els àmbits de la RMB —dins de la ciutat central, als seus accessos, a les connexions entre les polaritats metropolitanes, etc.—, mitjançant una política d’oferta de gran volum. Aconseguir que la disponibilitat de transport públic amb infraestructura fixa no sigui un factor limitador del funcionament metropolità, de la implantació d’activitats a la RMB ni de la competitivitat internacional de Barcelona. Garantir la màxima eficàcia econòmica i social de les inversions públiques destinades al sistema metropolità de transport planificant-lo d’una manera integral i adequant-ne el mode de transport al volum previst de demanda. Emprendre un conjunt d’actuacions de xoc que remarquin la decidida voluntat de les administracions de potenciar el transport públic a la Regió Metropolitana de Barcelona. Les principals actuacions contingudes en el pla s’agrupen en els programes següents: Programa d’ampliació de xarxa Programa d’intercanviadors Programa de modernització i millora Actuacions a la xarxa ferroviària estatal
r El Pla d’infraestructures del transport de Catalunya 2006-2026 El Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (PITC) 2006-2026, aprovat pel Decret 310/2006, de 25 de juliol, pel qual s’aprova el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya, defineix de manera integrada la xarxa d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques necessàries per a Catalunya amb l’horitzó temporal de l’any 2026. L’objectiu del PITC és desenvolupar un sistema de transport organitzat com a xarxa integrada i multimodal, segur i sostenible, responsable ambientalment, equilibrat socialment i viable econòmicament. El pla proposa augmentar de manera significativa la quota de ferrocarril i transport públic en el repartiment modal, tant en l’àmbit de viatgers com en el de mercaderies, amb la finalitat de contribuir a la sostenibilitat ambiental. Així, preveu incrementar les inversions en infraestructures ferroviàries, estableix com a prioritàries les inversions en entorns amb més congestió viària i afavoreix la utilització del mode de transport més apropiat en cada cas des del punt de vista dels costos totals, incloses les externalitats ambientals.
346 El PITC té caràcter de pla territorial sectorial, d’acord amb la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política territorial, i de pla específic a l’efecte d’allò que estableix la Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat.
r El Pla de ports de Catalunya 2007-2015 El Govern va aprovar el 20 de febrer de 2007 el Pla de ports de Catalunya 2007-2015 (Decret 41/2007, de 20 de febrer, pel qual s’aprova el Pla de ports de Catalunya). Aquest Pla, que té caràcter de pla territorial sectorial, potencia la seva activitat amb criteris sostenibles i de reequilibri territorial, i millora l’ordenació del litoral català. Els principals objectius del Pla són impulsar el paper dels ports de Barcelona i Tarragona com a grans centres logístics de Catalunya, establir un marc general per promoure l’economia catalana mitjançant la dinamització dels sectors comercial, turístic i pesquer, protegir el litoral del desequilibri territorial que produiria un creixement no planificat del sector portuari, tenir en compte la integració paisatgística dels ports en l’entorn i fomentar mesures de protecció i cura del medi ambient.
r El Pla de transport de viatgers de Catalunya 2008-2012 El Pla de transport de viatgers de Catalunya (PTVC 2008-2012), aprovat per Acord de govern de 7 de gener de 2009, era el pla territorial sectorial que definia les directrius i les línies d’actuació per als anys 2008-2012 en relació amb l’oferta de serveis de transport públic a Catalunya i la gestió del conjunt del sistema. Tenia caràcter de pla territorial sectorial, d’acord amb la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política territorial, i de pla específic de mobilitat a l’efecte d’allò que estableix la Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat. El seu objectiu era millorar el servei de transport públic interurbà de viatgers, tant ferroviari com per carretera, per incentivar-ne l’ús i garantir l’equilibri, la sostenibilitat, la competitivitat i l’accessibilitat del sistema. Per aconseguir-ho es preveia reestructurar les infraestructures existents i racionalitzar l’oferta de serveis; augmentar les freqüències de pas, la capacitat i la cobertura territorial; coordinar el transport viari i ferroviari i potenciar la intermodalitat, i millorar i coordinar els sistemes d’informació de les persones usuàries. El Pla preveia la creació d’una comissió de seguiment amb la participació tant de les associacions representatives dels usuaris com de les empreses gestores de transport, per avaluar de manera permanent l’execució de les mesures previstes, detectar les necessitats reals en cada moment i formular les propostes de millora adequades.
r El Pla estratègic de la bicicleta a Catalunya 2008-2012 El Pla estratègic de la bicicleta a Catalunya (2008-2012) es va aprovar per Acord de govern de 7 de gener de 2009. L’objectiu era fomentar l’ús d’aquest mitjà de transport sostenible i fer una integració planificada i coherent de la bicicleta en el sistema de mobilitat. Els principals eixos estratègics del Pla eren: elaborar un inventari de tots els camins i vies susceptibles de ser carrils bici o vies pedalables, impulsar la construcció d’una xarxa de 1.200 km de carrils bici, elaborar un manual de disseny per a la construcció de la xarxa, crear una normativa que regulés tots els aspectes referents a la bicicleta i les noves vies previstes, prioritzar la seguretat del ciclista, afavorir la intermodalitat amb els altres mitjans de transport públic, establir espais segurs per a la guarda i la custòdia de bicicletes, formar en l’ús correcte de la bicicleta, promoure l’ús de la bicicleta i impulsar la compatibilitat del bicing de diferents ciutats.
r El Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015 El Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar, per Acord de govern de 20 de gener de 2009, el Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015, que regeix el desenvolupament de les infraestructures aeroportuàries competència de la Generalitat. Juntament amb aquest nou pla sectorial es va aprovar el Projecte de llei d’aeroports i heliports. Els objectius principals del Pla són: impulsar la xarxa d’aeroports comercials i aeròdroms de Catalunya, donar suport a la consolidació de Barcelona com a aeroport internacional de connexions de llarg recorregut, incorporar en un sol document la planificació de totes les actuacions que ha de dur a terme la Generalitat sobre les infraestructures de la seva competència, ampliar les infraestructures de l’Aeroport de Girona, donar suport al Pla director de Reus, estendre i consolidar la xarxa d’aeròdroms, reforçar la xarxa d’heliports en la seva tasca de serveis d’interès social i comunitari, col·laborar en la dinamització de la indústria aeronàutica ubicada a Catalunya i desenvolupar un model de gestió de les infraestructures aeroportuàries fonamentat en la cerca de l’excel·lència mediambiental.
r El Pla general d’infraestructures i serveis de la mobilitat de Catalunya Aquest Pla, publicat el juny del 2010, és un document de síntesi que integra en un únic document els plans sectorials ja aprovats següents: Pla d’infraestructures del transport de Catalunya. Infraestructures terrestres: xarxa viària, ferroviària i logística 2006-2026 Pla de ports de Catalunya 2007-2015
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
347
Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015 Pla de transport de viatgers de Catalunya 2008-2012 Pla estratègic de la bicicleta a Catalunya 2008-2012 Per tant, esdevé el marc de referència per a tots els plans i programes sectorials sobre mobilitat que es desenvolupin a Catalunya i aporta una visió de conjunt de tots els modes de transport com a xarxa intermodal, amb l’objectiu d’assolir un sistema de mobilitat sostenible, equilibrat territorialment i eficient econòmicament per a Catalunya.
r Plans directors de mobilitat urbana Els plans directors de mobilitat tenen per objecte l’aplicació territorialitzada de les directrius nacionals de mobilitat. El mes de setembre del 2008, el Govern va aprovar el Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona (pdM), que ha esdevingut un document pioner en aquest àmbit i ha conformat un signe d’un canvi en la gestió de la mobilitat pel seu caràcter transversal. El Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona (pdM) tenia per objecte planificar la mobilitat de la regió tenint presents tots els modes de transport, tant de les persones com de les mercaderies, d’acord amb els principis i els objectius de la Llei de la mobilitat, i desenvolupant al territori el que determinen les directrius nacionals de mobilitat i en coherència i subordinat a les directrius del planejament territorial vigent a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). La diagnosi de la mobilitat i l’anàlisi de l’escenari tendencial del pdM per a l’horitzó 2012 menà a la conclusió que calia modificar el patró de mobilitat de la RMB, ja que no responia a un model de mobilitat integrat i coordinat amb l’urbanisme pel que fa a l’habitatge i la implantació de les activitats econòmiques que evités la dispersió de la mobilitat, ni responia a un sistema eficient en l’ús dels modes de transport. Calia —i cal— un canvi de cultura de la mobilitat amb vista a la reducció de l’ús del cotxe i una aposta decidida de priorització del transport públic i de la marxa a peu i amb bicicleta com a mitjans més sostenibles. El pdM volia ser l’instrument que garantís el desenvolupament coordinat de les estratègies de gestió de la mobilitat i propugnava un model de mobilitat sostenible, amb un caràcter transversal que integrés les diferents disciplines que actuen sobre la mobilitat, amb l’objectiu de garantir l’accessibilitat bàsica a totes les persones i que col·laborés en el principi de facilitar la igualtat d’oportunitats a tota la ciutadania. Conté 91 mesures que s’agrupen en nou eixos d’actuació: 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9.
Coordinar l’urbanisme amb la mobilitat. Fomentar una xarxa d’infraestructures de mobilitat segura i ben connectada. Gestionar la mobilitat i afavorir el transvasament modal. Millorar la qualitat del transport ferroviari. Assolir un transport públic de superfície accessible, eficaç i eficient. Modernitzar l’activitat logística i accelerar les infraestructures ferroviàries de mercaderies. Garantir l’accés sostenible als centres de treball. Promoure l’eficiència energètica i l’ús dels combustibles nets. Realitzar una gestió participativa dels objectius del Pla director de mobilitat.
9.3.3 Altres plans i programes El transport és el principal sector consumidor final d’energia a Catalunya i aquest consum depèn majoritàriament del petroli, la qual cosa fa que la política energètica tingui una consideració especial cap a aquest sector.
a) Revisió del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 El Govern va aprovar, amb data 24 de novembre de 2009, la revisió del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, el document que guia l’acció del Govern en matèria de política energètica. La revisió, prevista pel mateix Pla, ha permès fer un primer balanç de la seva evolució, corregir les previsions d’acord amb l’actual context econòmic, actualitzar els objectius i les estratègies del document inicial i incorporar-hi noves línies de treball. El Pla de l’energia manté com a finalitat avançar cap a un sistema energètic de baixa intensitat energètica i baixa emissió de carboni, innovador, competitiu i sostenible. Aquest Pla fa una sèrie de propostes estratègiques per a una nova política energètica catalana, entre les quals hi ha una clara referència al model de mobilitat. El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 considera que l’actuació en el sector del transport és imprescindible per aconseguir una transició cap a un model energètic més sostenible. Aquest Pla defineix que és prioritari planificar la mobilitat de les persones i mercaderies i diversificar el consum d’energia del sector. A l’apartat 7.2.2 d’aquest informe es pot trobar informació més exhaustiva sobre el Pla.
348
9.3.4 La promoció del transport públic i l’ecomobilitat Sota aquest epígraf s’inclouen un ampli ventall d’actuacions heterogènies que tenen per objectiu la millora del transport públic i el foment de l’ecomobilitat. D’aquest ampli ventall de mesures centrarem l’anàlisi en aquelles que considerem més significatives: La constitució de les autoritats territorials de mobilitat (ATM) La construcció d’infraestructures per a la millora de la mobilitat: el cas del carril bus-VAO de la C-58 La millora de la informació als usuaris del transport públic Sensibilització i foment de la participació en la mobilitat sostenible La nova política de peatges
a) La constitució de les autoritats territorials de mobilitat (ATM) La Llei de la mobilitat promovia la creació d’autoritats territorials de mobilitat (ATM) en cada una de les àrees designades per millorar la coordinació dels serveis de transport públic, planificar nous serveis i coordinar les integracions tarifàries entre les operadores. La Llei assenyalava que aquestes autoritats tindrien caràcter de consorci i estarien formades per la Generalitat de Catalunya i pels ajuntaments d’aquestes zones.
r Àrea de Barcelona
r Àrea de Girona
Creada el març del 1997. La implantació de la integració tarifària es va dur a terme el gener del 2001. Els indicadors per al 2010 es mostren a la Taula 9.20.
Constituïda l’agost del 2006. Es va implantar la integració del sistema tarifari el juny del 2008. Els indicadors per al 2010 es mostren a la Taula 9.21.
Taula 9.20 Indicadors del sistema tarifari integrat (STI) a l’Àrea de Barcelona. 2010.
Taula 9.21 Indicadors del sistema tarifari integrat (STI) a l’Àrea de Girona. 2010.
Concepte Població (habitants)
5.531.074
Nombre de municipis integrats
253
Superfície (km2)
5.829,8
Nombre de viatges totals amb transport públic (en milions)
922,278
Nombre de viatges amb títols integrats (en milions)
650,514
Percentatge de penetració global*
Concepte
Valor
70,5%
Població (habitants)
Valor 266.996
Nombre de municipis integrats Superfície (km2)
47 1.208,6
Nombre de viatges totals amb transport públic (en milions)
6,618
Nombre de viatges amb títols integrats (en milions)
1,054
Percentatge de penetració global*
15,9%
Percentatge de penetració del transport urbà*
11,2%
Percentatge de penetració del transport interurbà*
31,2%
* Demanda de títols de transport amb sistema tarifari integrat. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
* Demanda de títols de transport amb sistema tarifari integrat. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
r Àrea de Lleida
r Camp de Tarragona
Creada el setembre del 2005. Va implantar la integració tarifària el març del 2008. Els indicadors per al 2010 es mostren a la Taula 9.22.
Constituïda l’abril del 2003. Es va implantar la integració tarifària l’octubre del 2008. Els indicadors per al 2010 es mostren a la Taula 9.23.
Taula 9.22 Indicadors del sistema tarifari integrat (STI) a l’Àrea de Lleida. 2010. Concepte Població (habitants)
Taula 9.23 Indicadors del sistema tarifari integrat (STI) al Camp de Tarragona. 2010. Concepte
Valor 363.900
Nombre de municipis integrats
149
Superfície (km2)
5.586
Nombre de viatges totals amb transport públic (en milions)
9,183
Nombre de viatges amb títols integrats (en milions)
1,535
Percentatge de penetració global*
16,7%
Percentatge de penetració del transport urbà*
6,8%
Percentatge de penetració del transport interurbà*
63,1%
Percentatge de penetració de FGC*
22,6%
* Demanda de títols de transport amb sistema tarifari integrat. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
Població (habitants)
Valor 618.214
Nombre de municipis integrats
132
Superfície (km2)
2.999
Nombre de viatges totals amb transport públic (en milions)
20,257
Nombre de viatges amb títols integrats (en milions)
5,509
Percentatge de penetració global*
27,2%
Percentatge de penetració del transport urbà*
8,4%
Percentatge de penetració del transport interurbà*
52,9%
* Demanda de títols de transport amb sistema tarifari integrat. Font: Les xifres del transport públic a Catalunya, 2010.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
349
D’acord amb això, es van crear quatre ATM (una és l’Autoritat del Transport Metropolità, també ATM, de l’Àrea de Barcelona) per fomentar la utilització del transport públic col·lectiu i es va implantar un sistema tarifari integrat a cadascuna de les àrees per facilitar aquest mode de transport a la ciutadania. El sistema tarifari integrat permet la utilització de diferents modes de transport (metro, autobusos urbans, metropolitans i interurbans, tramvia, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i RENFE Rodalies) necessaris per fer un desplaçament amb un únic títol de transport, despenalitzant econòmicament els transbordaments. Les ATM existents són les següents: Autoritat del Transport Metropolità (ATM) de l’Àrea de Barcelona Autoritat Territorial de la Mobilitat (ATM) de l’Àrea de Girona Autoritat Territorial de la Mobilitat (ATM) de l’Àrea de Lleida Autoritat Territorial de la Mobilitat (ATM) del Camp de Tarragona En total, l’any 2010 el 89% de la població catalana i el 61% dels municipis del país gaudien del sistema d’integració tarifària. Això va permetre que el 98% dels viatges amb transport públic es realitzessin dins el sistema tarifari integrat.
b) La construcció d’infraestructures per a la millora de la mobilitat: el cas del carril bus-VAO de la C-58 Per facilitar i fer més atractiu el transport públic per carretera, la Generalitat de Catalunya ha impulsat i impulsa la creació de carrils específics per al bus als corredors d’entrada a Barcelona i a les entrades de les principals àrees urbanes, i la configuració de corredors preferents d’autobús d’àmbit metropolità i vies exprés en els principals corredors viaris. D’aquesta manera, el transport públic col·lectiu i els vehicles amb alta ocupació disposaran d’una via exclusiva que els permeti assolir velocitats comercials competitives. S’estima que aquestes mesures permetran incrementar la capacitat per transportar viatgers a la xarxa viària (increment de capacitat estimat del 20%) i reduir el temps de viatge. El carril bus-VAO a la C-58 contribuirà a millorar la mobilitat entre el Vallès Occidental i el Barcelonès i augmentarà la capacitat viària d’una de les carreteres que registra més densitat de trànsit de Catalunya, amb una circulació estimada d’uns 154.000 vehicles diaris de mitjana. El carril bus-VAO s’inclou dins les actuacions proposades pel Pla d’infraestructures de transport de Catalunya (PITC) 2006-2026. La construcció del carril bus-VAO ha estat encarregada a l’empresa pública Tabasa. El projecte té un pressupost de 80 milions d’euros i es cofinança amb fons europeus, mitjançant el programa de competitivitat FEDER Catalunya 2007-2013. Les obres del carril bus-VAO es van iniciar el desembre del 2009 i es van enllestir a la tardor del 2012. La implantació de plataformes reservades es complementa amb altres actuacions per millorar l’oferta del transport públic, com ara els intercanviadors i els aparcaments dissuasoris. Tot plegat, per contribuir a reduir la congestió i millorar les condicions de la mobilitat dels ciutadans.
c) La millora de la informació als usuaris de transport públic L’estiu del 2010 es va posar en funcionament Mou-te, el cercador de rutes o router a Internet promogut per la Generalitat de Catalunya amb la voluntat d’anar integrant tota l’oferta de transport públic que opera dins del territori català. Aquest nou instrument permet la planificació de viatges amb transport públic des de qualsevol punt del territori. El Mou-te informa sobre les dades que aporten els diferents organismes titulars dels serveis públics de transports i els operadors del sistema. El cercador ofereix diverses rutes de transport multimodals en funció dels criteris especificats de cerca, considerant tant el transport públic urbà com l’interurbà i els trams que es fan a peu tant per arribar al punt més proper de transport públic com per efectuar els intercanvis entre els modes de transport. També permet obtenir la informació actualitzada dels horaris, les línies de transport, les incidències o les afectacions al servei. Cal destacar la complexitat de treballar amb aquest conjunt de dades tenint en compte la dispersió de serveis i d’empreses operadores, com també les diferents administracions competents implicades. Per tot això, el Mou-te ha requerit el treball conjunt de la Generalitat i de la resta d’administracions competents sobre els serveis que han arribat a acords per a la cessió de la informació i el seu manteniment i tractament. D’altra banda, amb el traspàs de la xarxa de Rodalies l’any 2010, la Generalitat va fer un esforç molt important en l’àmbit de la millora de la informació als usuaris. En aquest sentit, destaca la posada en marxa del web rodaliesdecatalunya.cat, amb un cercador que permet consultar els horaris, els itineraris i les connexions de la xarxa de Rodalies de Barcelona. El nou web ofereix també informació en temps real sobre l’estat del servei, sobre afectacions al servei programades amb antelació, mapes de la xarxa rodalies, dades de les estacions i dels serveis de què disposen, informació sobre les tarifes vigents, i les darreres notícies d’actualitat. Posteriorment s’ha incorporat a aquest web la informació sobre els serveis regionals. En definitiva, es tracta de nous instruments que representen un salt qualitatiu en la millora de la informació a l’usuari i permeten accedir d’una manera àgil i senzilla a la informació sobre l’oferta de transport públic que opera dins del territori català.
350
d) Sensibilització i foment de la participació en la mobilitat sostenible La principal actuació en aquest àmbit és la celebració de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, que anualment impulsa la Generalitat de Catalunya juntament amb la Comissió Institucional i entitats i organismes adherits. L’origen de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura es remunta al 1999, quan es va celebrar per primer cop el Dia sense Cotxes, anomenat per a aquella ocasió «el dia de l’autoreflexió». Atès el gran èxit de participació, es va decidir estendre el programa d’activitats a tota una setmana. A Catalunya, la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura es va celebrar per primera vegada l’any 2001, mentre que la resta de països europeus adherits a la jornada sense cotxes també celebren una Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible des del 2002. D’aquesta manera, Catalunya celebra la Setmana de la Mobilitat conjuntament amb més de 30 països i 1.300 ciutats de tot Europa. L’any 2010, més de 140 municipis i unes 80 entitats i empreses, inclosos els membres de la Comissió, es van adherir a la celebració de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Les activitats que es duen a terme en el marc de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura tenen per objectiu avançar en la conscienciació social sobre la necessitat d’una nova mobilitat urbana, que eviti els efectes negatius derivats de l’ús inadequat del cotxe a la ciutat. Més concretament, els objectius principals són els següents: Estimular un comportament ciutadà, en relació amb l’ús del vehicle, compatible amb el desenvolupament urbà sostenible, en particular amb la protecció de la qualitat de l’aire, la prevenció d’emissió de gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle i el consum racional dels recursos energètics. Sensibilitzar la ciutadania sobre els impactes ambientals del transport i informar sobre les seves diferents modalitats. Impulsar l’ús dels mitjans de transport sostenibles i, en particular, el transport públic, la bicicleta, la mobilitat a peu i els vehicles elèctrics. Potenciar un retrobament de la ciutadania amb la ciutat, la seva gent i el seu patrimoni cultural, en un entorn saludable i relaxat. Reflexionar sobre com afecta a la nostra salut l’ús irracional del transport motoritzat. D’una banda, la contaminació atmosfèrica i la congestió que genera tenen un impacte negatiu sobre els sistemes respiratori i cardiovascular. De l’altra, propicien el sedentarisme i la inactivitat física. Agafar el transport públic col·lectiu per anar a la feina, moure’s amb bicicleta per la ciutat o caminar per anar a comprar en comptes d’agafar el cotxe poden jugar un paper molt important en la salut.
e) Un nou sistema de peatges La Generalitat de Catalunya va impulsar, dins del marc d’acords amb les concessionàries de peatge, un nou sistema de peatges amb l’objectiu d’homogeneïtzar els descomptes a les autopistes de la seva titularitat i definir bonificacions orientades a fomentar la mobilitat sostenible, potenciar l’estalvi energètic, minimitzar la contaminació i millorar la fluïdesa de la xarxa viària reduint la congestió dels accessos a la ciutat. El nou model incorpora criteris globals i homogenis en els descomptes a les autopistes de titularitat de la Generalitat i està més vinculat a la gestió de la mobilitat, l’eficiència i la sostenibilitat mediambiental. Concretament, introdueix criteris d’alta ocupació i de baixes emissions, així com de recurrència. Aquest sistema substitueix l’anterior, basat en bonificacions específiques en cada barrera, sense uns criteris genèrics, i vinculat exclusivament al finançament de les infraestructures. Finalment, el nou sistema de peatges introdueix els conceptes següents: Vehicles d’alta ocupació: tres o més ocupants. La bonificació corresponent és del 40%. Vehicles ecològics: vehicles que tinguin baixes emissions de CO2. En el cas dels vehicles de gasoil i biodièsel, l’emissió ha de ser inferior a 108 g/km, i en els de benzina, inferior a 120 g/km. S’inclouen tots els vehicles elèctrics, GLP, de gas natural i d’hidrogen. La bonificació per aquest concepte és del 30%, Recurrència: s’hi poden acollir els usuaris que efectuïn més de setze viatges al mes i s’aplicarà des del primer viatge. El descompte és del 30%.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
351
9.3.5 Altres actuacions La majoria de les respostes apuntades anteriorment corresponen fonamentalment a l’àmbit de la gestió de la mobilitat (normativa, planificació, foment del transport públic, etc.), on el govern de la Generalitat té un paper rellevant. Hi ha altres àmbits i estratègies, però, on de manera directa o indirecta les diferents administracions incideixen amb l’objectiu de donar respostes al repte de la mobilitat amb la voluntat de reduir els seus impactes negatius. Des de les diferents administracions es treballa, principalment, en la línia d’equilibrar la competència entre els diferents mitjans de transport, tot proposant la reducció de la utilització del vehicle privat i afavorint l’ús del transport col·lectiu i de la intermodalitat de transports. Tanmateix, altres línies en les quals es treballa per aportar solucions estan relacionades amb la millora de l’eficiència de les diferents modalitats de transport i amb el desenvolupament d’alternatives per diversificar la demanda energètica en aquest sector. En efecte, no n’hi ha prou de fomentar l’ús dels modes de transport més eficients i sostenibles (transport públic col·lectiu, bicicleta i caminar), sinó que cal promoure un ús més racional i eficient del cotxe i recórrer a la tecnologia més neta possible i els combustibles més baixos en carboni per donar una resposta global a la reducció dels impactes negatius de l’actual model de mobilitat. Amb l’objectiu de fomentar un ús més racional i eficient del cotxe s’han dut a terme iniciatives com ara fomentar el cotxe compartit (car pooling) i el cotxe multiusuari (car sharing) com a alternatives a la tinença de vehicle privat, o promoure la construcció d’una xarxa d’aparcaments de dissuasió a les estacions de tren o a les parades d’autobús amb l’objectiu d’impulsar la intermodalitat. Així mateix, com s’ha assenyalat en apartats anteriors, el sector del transport basat en el predomini del vehicle privat i del transport per carretera és un sector amb una dependència crítica del mercat d’hidrocarburs. Això fa que bona part de la resposta als efectes d’aquest model de mobilitat giri entorn de dos eixos principals: millorar l’eficiència energètica dels vehicles i diversificar les fonts d’energia. Els darrers anys, els vehicles que es produeixen són més nets, com a conseqüència de regulacions ambientals més estrictes, d’una banda, i de la incorporació de millores tecnològiques, de l’altra. D’aquesta manera, els motors de combustió interna són cada cop més eficients i permeten un millor aprofitament del combustible i la reducció del seu consum. L’aplicació de nous materials, més lleugers i resistents, o la gestió electrònica dels motors, les caixes de canvi i la conducció constitueixen millores tecnològiques que permeten avançar cap a la producció de vehicles cada cop més eficients. La diversificació energètica és l’altre element clau per a la reducció de la dependència del petroli i la introducció de noves fonts d’energia menys contaminants. Com s’ha assenyalat en apartats anteriors, el sector del transport és un sector amb una dependència crítica del mercat d’hidrocarburs, per la qual cosa bona part dels esforços s’han centrat en la utilització d’altres combustibles, d’una banda, i a obrir el camí a tecnologies alternatives, de l’altra. En el primer grup es considera que els motors de combustió interna poden fer servir, a banda de la gasolina o el gasoil, altres combustibles, com ara el gas natural, els gasos liquats del petroli (GLP) i els biocarburants. En el cas de les tecnologies alternatives, es tracta de promoure una motorització diferent de la dels motors convencionals de combustió interna. En aquest cas, les principals opcions són els vehicles híbrids, els vehicles elèctrics i els que fan servir una pila de combustible. En aquest darrer cas, la Generalitat ha fomentat l’ús del vehicle elèctric a través de l’Estratègia d’impuls del vehicle elèctric de Catalunya (IVECAT), aprovada pel Govern català, i que vol afavorir la integració dels vehicles de motorització elèctrica en el període 2010-2015.
352
9.4
Indicadors
Indicador 9.4.1 Transport ferroviari a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), 2005-2010 Tipus
Estat
Unitats
Quilòmetres i, nombre de línies, estacions i viatges
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
ATM de l’àrea de Barcelona
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Disminució dels viatges RENFE Rodalies i estabilització amb lleuger augment a la resta
Apartat on es presenta
9.1.2
Definició
Línies (nre.) 2005
2010
Metro
6
FGC
2
RENFE Rodalies
5
Nombre de línies ferroviàries, longitud de la xarxa, estacions per línia i nombre de viatgers anuals en els diferents sistemes de ferrocarrils a Catalunya, i increment dels totals en el període 2005-2010
Longitud xarxa (km)
Estacions (nre.)
Viatgers (milions)
2005
2010
2005
2010
2005
2010
7
86,6
102,6
123
140
345,3
381,2
2
143,9
143,9
75
78
75,0
79,9
5
443,8
447,7
106
108
122,6
103,7
Tramvia metropolità
4
6
18,8
29,1
39
56
13,0
23,8
TOTAL
17
20
693,1
723,3
343
382
555,9
588,7
Increment (%)
15
4,2
10,2
5,6
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
353
Indicador 9.4.2 Evolució del parc de vehicles, 2006-2010 Tipus
Pressió
Unitats
Nombre i percentatges
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
IDESCAT, amb dades de la Direcció General de Trànsit
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Augment en nombre absolut i estabilització amb relació a l’augment de la població
Apartat on es presenta
9.2.1
Definició
Nombre de vehicles desagregat per tipus de vehicle i percentatge de variació en el període considerat. Índex de motorització i turismes/1.000 habitants
Percentatge de variació 2006-2010
2006
2007
2008
2009
2010
3.242.595
3.332.852
3.370.338
3.346.653
3.355.779
3,5
7.781
8.217
8.492
8.671
8.601
10,5
Motocicletes (nre.)
536.171
587.466
623.903
645.479
666.714
24,4
Camions (nre.)
781.834
817.435
821.311
812.590
804.166
2,9
Turismes (nre.) Autobusos (nre.)
Tractors industrials (nre.)
27.890
29.568
29.715
28.607
27.553
–1,2
Altres (nre.)
135.404
147.129
151.120
152.108
151.318
11,8
TOTAL
4.731.675
4.922.667
5.004.879
4.994.108
5.014.131
6,0
Increment de població (%)
2,0
1,1
2,1
1,5
0,5
5,3
Increment de parc de vehicles (%)
3,5
4,0
1,7
-0,2
0,4
6,0
Turismes / 1.000 habitants
447
462
458
448
447
–0,2
Índex de motorització (vehicles / 1.000 habitants)
654
683
680
668
667
2,0
354
Indicador 9.4.3 Utilització del transport públic a Catalunya, 2006-2010 Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Milions de viatges i percentatges
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Direcció General de Transports i Mobilitat
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Augment del nombre total, amb disminució lleugera dels viatges amb autobús i augment dels viatges amb ferrocarril
Apartat on es presenta
9.2.3
Nombre anual de viatgers del transport públic desagregat per tipus de transport i percentatge de variació en el període considerat. Es mostra la diferència percentual del període
Milions de viatgers 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Transports de Barcelona
207,7
210,5
194,9
196,0
189,4
–8,8
Autobusos AMB (gestió indirecta)
66,1
71,6
74,5
73,5
73,4
11,4
Interurbans DGTM
48,7
49,3
53,1
48,9
52,9
8,6
Urbans AMTU
38,0
40,0
41,1
40,6
40,7
7,1
Urbans Girona, Lleida, Tarragona i Reus
19,8
20,5
21,8
22,1
22,0
11,1
Total d’autobusos
380,3
391,9
385,4
381,1
378,4
–0,5
Metro
353,4
366,4
376,4
361,7
381,2
7,9
Rodalies
122,2
117,1
114,4
110,1
103,7
–15,1
Regionals
12,0
11,2
11,4
10,8
10,5
–12,5
0,5
0,5
AVANT FGC
78,2
79,3
81,0
80,1
80,1
2,4
Tramvia
16,9
20,9
23,2
23,9
23,8
40,8
Total ferrocarril
582,7
594,9
606,7
587,1
599,8
2,9
963
986,8
992,1
968,2
978,2
1,6
Total conjunt
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
355
Indicador 9.4.4 Evolució del transport aeroportuari, 2006-2010 Tipus
Pressió
Unitats
Milers de persones
Definició
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades d’AENA
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
9.2.3
Nombre de viatges anuals als aeroports catalans (desagregat per a Barcelona, Girona, Reus i Lleida). Percentatge de variació del nombre de viatgers en el període considerat per a cada aeroport i total
Milions de viatgers 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Barcelona
30.008
32.898
30.272
27.312
29.210
-2,66
Girona
3.614
4.849
5.511
5.287
4.864
34,59
Reus
1.380
1.307
1.278
1.707
1.421
2,97
Lleida Total de passatgers
56 35.003
39.054
37.061
34.306
35.551
1,57
356
Indicador 9.4.5 Evolució del transport marítim de mercaderies, 2006-2010 Tipus
Pressió
Unitats
Milers de persones
Definició
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Anuari del Departament de Territori i Sostenibilitat, amb dades de Ports de la Generalitat, Autoritat Portuària de Barcelona, Autoritat Portuària de Tarragona i Ministeri de Foment
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució, excepte al Port de Tarragona, que presenta un lleuger augment
Apartat on es presenta
9.2.3
Pes de les mercaderies transportades anualment als ports catalans, desglossat per Port de Barcelona, Port de Tarragona i ports de la Generalitat Percentatge de variació en el període: total i separadament per a cada port
Milers de tones 2006
2007
2008
2009
2010
Percentatge de variació 2006-2010
Port de Barcelona
46.406
50.046
50.545
41.781
42.877
–7,6%
Port de Tarragona
31.330
35.923
32.969
31.310
32.599
4,05%
Ports de la Generalitat
2.541
2.314
455
1.849
2.132
–16,1%
Total
80.277
88.283
83.969
74.940
77.608
–3,32%
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
357
Indicador 9.4.6 Índex d’accidentalitat Tipus
Pressió
Unitats
Nombre d’accidents
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Servei Català de Trànsit
Tendència desitjada
Disminució
Tendència 2006-2010
Disminució
Apartat on es presenta
9.2.4
Definició Nombre d’accidents a Catalunya amb morts i ferits greus per 100.000 habitants, nombre d’accidents amb morts i ferits greus per 100.000 vehicles i accidents amb morts i ferits greus per 10 M de vehicles-km en carretera
358
Indicador 9.4.7 Evolució del nombre de viatgers a les àrees de les autoritats territorials de mobilitat, 2006-2010 Tipus
Pressió
Definició
Unitats
Nombre d’accidents
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
Departament de Territori i Sostenibilitat
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
9.3.4
Nombre anual de viatgers al transport públic de les ATM (Àrea de Barcelona, Àrea de Girona, Àrea de Lleida i Camp de Tarragona) i valor total
Viatges 2006
Viatges 2007
Viatges 2008
Viatges 2009
Viatges 2010
ATM Àrea Barcelona
910,2
934,8
935,1
914,3
922,278
ATM Àrea de Girona
3,938
4,994
5,452
6,260
6,618
ATM Àrea de Lleida
7,399
7,892
8,528
8,775
9,183
4,503
20,112
20,257
953,583
949,447
958,336
ATM Camp de Tarragona Total
921,537
947,686
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
9.5
359
Bibliografia i fonts consultades 9.5.1 Bibliografia
AGENCIA EUROPEA DE MEDIO AMBIENTE. 2007. El medio ambiente en Europa: cuarta evaluación. Agencia Europea de Medio Ambiente. AGENCIA EUROPEA DE MEDIO AMBIENTE. 2010. El medio ambiente en Europa: Estado y perspectivas 2010 – Síntesis. Agencia Europea de Medio Ambiente. AUTORITAT DEL TRANSPORT METROPOLITÀ. ÀREA DE BARCELONA. 2009. Pla Director d’Infraestructures de la regió metropolitana de Barcelona. 2001-2010. Memòria actualitzada. ATM Àrea de Barcelona AUTORITAT DEL TRANSPORT METROPOLITÀ. ÀREA DE BARCELONA. 2012. Costos socials i ambientals de la mobilitat a la Regió Metropolitana de Barcelona per a l’any 2010. ATM Àrea de Barcelona. COMISIÓN EUROPEA. 2001. Libro blanco. La política europea de transportes de cara al 2010: la hora de la verdad. Comisión Europea. COM(2001) 370 final. COMISIÓN EUROPEA. 2007. Libro verde. Hacia una nueva cultura de la movilidad urbana. Comissió Europea. COM(2007) 551 final. COMISIÓN EUROPEA. 2011a. Libro blanco. Hoja de ruta hacia un espacio único europeo de transporte: por una política de transportes competitiva y sostenible. Comisión Europea. COM(2011) 144 final. COMISION EUROPEA. 2011b. Resumen de la evaluación de impacto. Documento de acompañamiento del Libro blanco: Hoja de ruta hacia un espacio único europeo de transporte: por una política de transportes competitiva y sostenible. Comisión Europea. SEC(2011) 358 final. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE. 2010. Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya 2026. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES. 2006. Directrius nacionals de mobilitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES. 2009a. Pla de transport de viatgers de Catalunya 2008-2012. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES. 2009b. Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya. 2009-2015. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES. 2009c. Pla estratègic de la bicicleta a Catalunya 2008-2012. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES. 2010. Pla general d’infraestructures i serveis de la mobilitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. DIRECCIÓ GENERAL DE PORTS I TRANSPORTS. 2003. Estudi dels costos socials i ambientals del transport a Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2006. Transport and environment: facing a dilemma. TERM 2005. Indicators tracking transport and environment in the European Union. EEA Report No 3/2006. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2007. Transport and environment: on the way to a new common transport policy. TERM 2006. Indicators tracking transport and environment in the European Union. EEA Report No 1/2007. European Environment Agency.
360 EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2008. Climate for a transport change. TERM 2007. Indicators tracking transport and environment in the European Union. EEA Report No 1/2008. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2009. Transport at a crossroad. TERM 2008. Indicators tracking transport and environment in the European Union. EEA Report No 3/2009. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2010. Towards a resource-efficient transport system. TERM 2009. Indicators tracking transport and environment in the European Union. EEA Report No 2/2010. European Environment Agency. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY. 2011. Europe’s environment — An Assessment of Assessments. European Environment Agency. INFRAS/IWW. 2004. Costes externos del transporte. Estudio de actualización. Resumen. IWW, Universidat de Karlsruhe. INSTITUT DE CIÈNCIA I TECNOLOGIA AMBIENTALS (ICTA). 2006. L’estat del medi ambient a Catalunya. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Col·lecció Documents, núm. 67. LLEBOT RABAGLIATI, J. E. (Ed.). 2005. Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS). Institut d’Estudis Catalans. LLEBOT RABAGLIATI, J. E. (Ed.). 2010. Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. Generalitat de Catalunya, Departament de a Vicepresidència, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS). MINISTERIO DE FOMENTO i MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2008. Estrategia Española de Movilidad Sostenible. Ministerio de Fomento i Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE Y MEDIO RURAL Y MARINO. 2011. Perfil Ambiental de España 2010. Informe basado en indicadores. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. SECRETARÍA DE ESTADO DE MEDIO AMBIENTE. 2012. Perfil ambiental de España 2011. Informe basado en indicadores. Secretaría General Técnica. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. MIRALLES-GUASCH, C. 2012. Las encuestas de movilidad y los referentes ambientales de los transportes. EURE (Santiago de Chile). Vol.38, n.115: 33-45. MIRALLES-GUASCH, C. i CEBOLLADA, A.. 2009. Movilidad cotidiana y sostenibilidad. Una interpretación desde la geografía humana. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), núm 50: 193-216. NOY, P. i PARÍS, A. (Dir. i coord.). S.d. Mobilitats 2008. Realitats, tendències i reptes de la mobilitat a Catalunya. Fundació Mobilitat Sostenible i Segura. HERRERO JIMÉNEZ, L.M. (Dir.). S.d. Retos para la Sostenibilidad: Camino a Río+20. Economía verde y refuerzo institucional para el desarrollo sostenible. Observatorio de la Sostenibilidad en España (OSE). PÉREZ MARTÍNEZ, P. J.; MONZÓN DE CÁCERES, A. 2008. Consumo de energía por el transporte en España y tendencias de emisión. Observatorio Medioambiental, 11: 127-147.
Pàgines web consultades AENA Aeropuertos. Estadísticas de tráfico www.aena-aeropuertos.es/csee/Satellite?pagename=Estadisticas/Home
Agencia Europea de Medio Ambiente. Transporte www.eea.europa.eu/es/themes/transport
Autoritat del Transport Metropolità. Àrea de Barcelona. EMEF 2012. La mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona. Enquesta de mobilitat en dia feiner www.atm.cat/web/ca/veure.php?pdf=ca/mobilitat_dia_feiner_rmb&h=770
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
361
Autoritat del Transport Metropolità. Àrea de Barcelona. Transmet Xifres ATM www.atm.cat/web/ca/mobilitat/xifres.php
Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Enquesta de la Mobilitat Quotidiana de Catalunya 2006 www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.2a0ef7c1d39370645f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=ee9f3abec0a38210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=ee9f3abec0a38210Vg nVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&contentid=4b11071f50a38210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Estadística. Anuari estadístic www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.dbf7b17bb47cda345f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=b7a3964e9a52d310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=b7a3964e9a52d310 VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Observatori de la mobilitat. www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.14fa444b994def145f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=9dfd54a09c9b7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=9dfd54a09c9b7210Vg nVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Les xifres del transport públic a Catalunya. 2010. www20.gencat.cat/docs/ptop/Home/Departament/Normativa%20i%20documentacio/Documentacio/Territori_mobilitat/Transport%20public/documentacio%20tecnica/Xifres%20del%20trans port%20public%20a%20Catalunya/xifres_TP_Catalunya_2010_CAT.pdf
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.2a0ef7c1d39370645f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=a9c37f511b9b7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=a9c37f511b9b7210V gnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Pla d’infraestructures del transport de Catalunya 2006- 2026. www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.2a0ef7c1d39370645f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=7dbaba043b9b7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=7dbaba043b9b7210V gnVCM1000008d0c1e0aRCRD&newLang=ca_ES
Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Pla de Ports de Catalunya 2007-2015. www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.2a0ef7c1d39370645f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=e56bba043b9b7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e56bba043b9b7210V gnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
European Comission. Eurostat epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/
European Environment Agency. Indicators www.eea.europa.eu/data-and-maps/indicators/#c5=&c7=all&c0=10&b_start=0
Generalitat de Catalunya. Servei Català de Trànsit. Anuari estadístic d’accidents de trànsit a Catalunya www20.gencat.cat/portal/site/transit/menuitem.f53597168480f55febd789a2b0c0e1a0/?vgnextoid=cd3d9aaeccad5210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=cd3d9aaeccad5210Vgn VCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) www.idescat.cat/
Ministerio de Fomento. Estadísticas y publicaciones. Encuesta permanente del transporte de mercancias por carretera. 2011. www.fomento.es/MFOM/LANG_CASTELLANO/ESTADISTICAS_Y_PUBLICACIONES/INFORMACION_ESTADISTICA/Transporte/EPTMC/EPTMC_Publicacion/defaultEPTMC2011.htm
Ministerio de Fomento. Anuario estadístico 2011 www.fomento.gob.es/mfom/lang_castellano/estadisticas_y_publicaciones/informacion_estadistica/estadisticasintesis/anuario/2011/tablasanuario2011.htm
Port de Barcelona. Estadístiques www.portdebarcelona.cat/ca/web/autoritat-portuaria/estadisticas
Port de Tarragona. Estadístiques de tràfic portuari www.porttarragona.cat/ca/gestio-portuaria/estadistiques-de-trafic-.html
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
10. Economia Verda
363
- Green Economy - Economía Verde
Resum La profunditat i la durada de l’actual situació de crisi econòmica a Catalunya obliga a revisar el model econòmic vigent, basat fonamentalment en el consum de combustibles fòssils i que ha generat fortes disfuncions socials i ambientals. Problemes com ara la contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl, la pèrdua de biodiversitat, la sobreexplotació i consegüent escassetat d’alguns recursos, i el canvi climàtic produeixen uns costos excessius que acaben afectant l’economia i el benestar de les persones. D’aquesta manera, la crisi econòmica ha posat en evidència la necessitat de fer la transició cap a un nou model econòmic més diversificat, equilibrat, productiu, respectuós amb el medi ambient, menys intensiu en l’ús de l’energia i autosuficient en el seu abastament energètic. Es fa també palesa l’estreta relació bidireccional entre economia i medi ambient: per preservar el medi ambient cal un model econòmic respectuós i per fer sostenible en el temps l’economia cal que tingui en compte els requeriments i les limitacions del medi ambient. En aquest context, s’utilitza de manera creixent el concepte d’economia verda, definida pel Programa de les Nacions Unides per al medi ambient (PNUMA) com una economia que resulta en una millor equitat, benestar humà i social, i que redueix significativament els riscos ambientals i l’escassetat ecològica. La novetat d’aquest concepte és que té un abast molt transversal. Inclou les activitats del sector ambiental, significativament desenvolupat en les darreres dècades, i alhora pretén incidir en el conjunt d’activitats econòmiques per explorar les oportunitats de generació de riquesa i ocupació vinculades a l’ús eficient de recursos, a la reducció dels impactes sobre l’entorn i la salut de les persones, i a la producció i el consum sostenibles. A Catalunya, els principals elements que han afavorit l’impuls dels sectors econòmics verds els darrers vint anys han estat el desplegament normatiu, fortament liderat per les polítiques de la Unió Europea, i la sensibilització i la demanda social creixents. S’inclouen en aquests sectors les activitats amb un enfocament corrector com ara la gestió de residus, la depuració d’aigües residuals i la regeneració de sòls contaminats, les activitats preventives i de control com ara la prevenció de la contaminació en origen, l’ecodisseny i l’educació ambiental, i les activitats que produeixen béns i serveis que respecten el medi ambient com ara l’agricultura i la ramaderia ecològiques, la generació d’energies renovables, la producció forestal sostenible i la gestió d’espais naturals. De manera equivalent, s’introdueix també el concepte d’ocupació verda com aquella ocupació associada a la protecció dels ecosistemes i la biodiversitat, la reducció del consum d’energia, de materials i d’aigua a través d’estratègies de millora de l’eficiència, la descarbonització de l’economia i la reducció dels residus i la contaminació, entre d’altres. A més a més, en tot moment es considera que els llocs de treball verds han de ser dignes, és a dir, han d’oferir salaris adequats, condicions de treball segures, seguretat laboral, expectatives raonables i drets per a les persones treballadores. A Catalunya, l’ocupació verda en els sectors ambientals tradicionals incloïa 93.660 llocs de treball l’any 2009 (Fundación Biodiversidad i Observatorio de Sostenibilidad de España, 2010). El 30% d’aquests llocs corresponien al sector de la gestió i el tractament de residus, el 22% a la generació d’energies renovables i el 16% al tractament i la depuració d’aigües residuals. La necessitat d’ambientalitzar l’economia s’aborda políticament a escala mundial des dels anys setanta. No obstant això, el concepte d’economia verda és molt més recent i la seva vigència s’accentua per la crisi econòmica que s’està produint en moltes economies madures des de l’any 2008. Així, fruit d’aquest context, l’any 2009 el PNUMA i l’Organització Internacional del Treball llancen la proposta d’un Nou acord verd global (Global Green New Deal) amb l’objectiu de reactivar l’economia mundial d’una manera respectuosa amb el medi ambient i amb les persones. A la Unió Europea, l’Estratègia Europa 2020 pretén articular l’acció per sortir de la crisi amb uns alts nivells d’ocupació, de productivitat i de cohesió social i es marca com a prioritats que aquest creixement sigui intel·ligent, sostenible i integrador. Al seu torn, Catalunya es troba en procés d’elaboració d’una Estratègia d’impuls a l’economia verda. Aquesta estratègia té antecedents en l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana per al període 2005-2007 i per al període 2008-2012 i en l’Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya, aprovada el 2010. L’objectiu és definir una estratègia que parteixi de les polítiques que actualment ja està impulsant el Govern i s’ampliï amb actuacions innovadores en l’àmbit de la recerca, el desenvolupament i la innovació en economia verda, l’impuls de l’ocupació verda, les accions financeres i les polítiques de gestió i planificació.
364
Summary The depth and duration of the current economic crisis in Catalonia requires a revision of the current economic model based primarily on the consumption of fossil fuels and generating strong environmental and social dysfunctions. Problems such as air, water and soil pollution, loss of biodiversity, overuse and consequent scarcity of certain resources and climate change produce excessive costs that end up affecting the economy and peopleâ&#x20AC;&#x2122;s welfare. Thus, the economic crisis has highlighted the need to make the transition towards a new, more diversified, balanced, productive, environmentally friendly economic model, with less intensive use of energy and self-sufficiency in energy supply. It is also evidence of a close two-way relationship between the economy and the environment: preserving the environment requires an environmentally friendly economic model and making it sustainable over time means taking into account the environmentâ&#x20AC;&#x2122;s requirements and limitations. In this context, the concept of the Green Economy is increasingly used, defined by the United Nations Environment Programme (UNEP) as an economy resulting in improved equality, human and social welfare, while significantly reducing environmental risks and ecological scarcity. The novelty of this concept is that its scope is cross-cutting. It includes the activities of the environmental sector, developed significantly in recent decades, while also attempting to influence overall economic activity to explore opportunities for generating wealth and employment related to efficient resource use (reducing the impact on the environment and human health) and sustainable production and consumption. In Catalonia, the main elements that have helped boost green economic sectors over the last 20 years have been regulatory development, with firm leadership from EU policies and increasing social awareness and demand. These sectors include activities with a corrective approach such as waste management, wastewater treatment and soil remediation, control and preventive activities such as pollution prevention at source, ecodesign or environmental education and activities that produce green goods and services such as organic farming, the generation of renewable energy, sustainable forestry and the management of natural areas. On an equivalent level, the concept of green jobs is also introduced, as jobs associated with the protection of ecosystems and biodiversity, reducing consumption of energy, materials and water through strategies to improve efficiency, decarbonisation of the economy and reducing waste and pollution, among others. A further consideration is that green jobs should provide quality employment, i.e. they must offer adequate wages, safe working conditions, job security, reasonable prospects and workersâ&#x20AC;&#x2122; rights. In Catalonia, green employment in traditional environmental sectors included 93,660 jobs in 2009 (Biodiversity Foundation, 2010). Of these, 30% were in the field of waste management and treatment, 22% in renewable energy generation and 16% in wastewater treatment. The need to green the economy has been approached politically worldwide since the 1970s. However, the concept of the green economy is more recent and its validity has been underlined by the economic crisis in many mature economies since 2008. Thus, as a result, in 2009 UNEP and the International Labour Organisation launched the proposal for a Global Green New Deal in order to revive the global economy in a way that respects the environment and people. In the EU, the Europe 2020 strategy aims to coordinate action to recover from the recession with high levels of employment, productivity and social cohesion, marking as a priority that such growth be intelligent, sustainable and inclusive. For its part, Catalonia is in the process of developing a Promotion of the Green Economy Plan. The background to this plan is the Strategic agreement for the internationalisation, quality of employment and the competitiveness of the Catalan economy for 2005-2007 and for 2008-2012 and the Strategy for the Sustainable Development of Catalonia approved in 2010. The aim is to define a strategy based on the policies currently being promoted by the government which extends them with innovative actions in the field of research, development and innovation in the green economy, promoting green jobs, financial actions and management and planning policies.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
365
Resumen La intensidad y la duración de la actual situación de crisis económica en Cataluña obligan a revisar el modelo económico vigente, basado fundamentalmente en el consumo de combustibles fósiles y que ha generado fuertes disfunciones sociales y ambientales. Problemas como la contaminación del aire, del agua y del suelo, la pérdida de biodiversidad, la sobreexplotación y la consiguiente escasez de algunos recursos, así como el cambio climático, producen unos costes excesivos que acaban afectando a la economía y al bienestar de las personas. De este modo, la crisis económica ha evidenciado la necesidad de llevar a cabo la transición hacia un nuevo modelo económico más diversificado, equilibrado, productivo, respetuoso con el medio ambiente, menos intensivo en el uso de la energía y autosuficiente en su abastecimiento energético. Resulta, también, patente la estrecha relación bidireccional entre economía y medio ambiente: para preservar el medio ambiente es necesario un modelo económico respetuoso, y para que la economía resulte sostenible en el tiempo es preciso que tenga en cuenta los requisitos y limitaciones del medio ambiente. En este contexto, se utiliza de forma creciente el concepto economía verde, que el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA) define como una economía que resulta en una mejor equidad, bienestar humano y social, lo que reduce significativamente los riesgos ambientales y la escasez ecológica. La novedad de este concepto es que tiene un alcance muy transversal. Incluye las actividades del sector ambiental, significativamente desarrollado en las últimas décadas, y a la vez pretende incidir en el conjunto de actividades económicas para explorar las oportunidades de generación de riqueza y empleo vinculadas al uso eficiente de recursos, a la reducción de los impactos sobre el entorno y la salud de las personas, y a la producción y consumo sostenibles. En Cataluña, los principales elementos que han favorecido el impulso de los sectores económicos verdes en los últimos veinte años han sido el despliegue normativo, fuertemente liderado por las políticas de la Unión Europea, y la creciente sensibilización y demanda social. Se incluyen en estos sectores las actividades con un enfoque corrector, como la gestión de residuos, la depuración de aguas residuales o la regeneración de suelos contaminados; las actividades preventivas y de control, como la prevención de la contaminación en origen, el ecodiseño o la educación ambiental, y las actividades que producen bienes y servicios que respetan el medio ambiente, como la agricultura y la ganadería ecológicas, la generación de energías renovables, la producción forestal sostenible o la gestión de espacios naturales. De forma equivalente, se introduce también el concepto empleo verde, es decir, el empleo asociado a la protección de los ecosistemas y la biodiversidad, la reducción del consumo de energía, de materiales y de agua a través de estrategias de mejora de la eficiencia, la descarbonización de la economía y la reducción de los residuos y la contaminación, entre otros aspectos. Además, en todo momento se considera que los puestos de trabajo verdes deben ser dignos, es decir, han de ofrecer salarios adecuados, condiciones de trabajo seguras, seguridad laboral, expectativas razonables y derechos para las personas trabajadoras. En Cataluña, el empleo verde en los sectores ambientales tradicionales incluía 93.660 puestos de trabajo en el año 2009 (Fundación Biodiversidad, 2010). El 30 % de estos correspondían al sector de la gestión y el tratamiento de residuos; el 22 %, a la generación de energías renovables, y el 16 %, al tratamiento y la depuración de aguas residuales. La necesidad de ambientalizar la economía se aborda políticamente a escala mundial desde los años setenta. Sin embargo, el concepto economía verde es mucho más reciente y su vigencia viene acentuada por la crisis económica que se está produciendo en muchas economías maduras desde el año 2008. Así, fruto de este contexto, en el año 2009 el PNUMA y la Organización Internacional del Trabajo impulsaron la propuesta de un Nuevo Acuerdo Verde Global (Global Green New Deal) con el objetivo de reactivar la economía mundial de un modo respetuoso con el medio ambiente y con las personas. En la Unión Europea, la Estrategia Europa 2020 pretende articular la acción para salir de la crisis con altos niveles de empleo, de productividad y de cohesión social, y establece como prioridades que este crecimiento sea inteligente, sostenible e integrador. A su vez, Cataluña se encuentra en proceso de elaboración de una estrategia de impulso a la economía verde. Esta estrategia tiene antecedentes en el Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad del empleo y la competitividad de la economía catalana para el periodo 2005-2007 y para el periodo 2008-2012, y en la Estrategia para el Desarrollo Sostenible de Cataluña, aprobada en el 2010. El objetivo es definir una estrategia que parta de las políticas que actualmente ya está impulsando el Gobierno de la Generalitat y se amplíe con actuaciones innovadoras en el ámbito de la investigación, el desarrollo y la innovación en economía verde; el impulso del empleo verde; las acciones financieras y las políticas de gestión y planificación.
366
10.1
Estat
Catalunya es troba actualment en una situació de crisi econòmica causada principalment per motius econòmics (una bombolla immobiliària, retroalimentada per una crisi financera que ha acabat arrossegant les administracions públiques), però la gravetat i la durada de la crisi obliga a plantejar, des de diversos sectors, una revisió de l’actual model de creixement econòmic. Aquesta crisi econòmica va acompanyada d’una crisi ambiental que, malgrat que és més silenciosa i dosificada quant als efectes percebuts, pot tenir efectes devastadors a mitjà i llarg termini per al benestar humà si no s’aborda de manera adequada. Problemes com ara la contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl, la generació de residus, la pèrdua de biodiversitat, la sobreexplotació i consegüent escassetat d’alguns recursos i el canvi climàtic generen uns costos excessius que acaben afectant l’economia i el benestar de les persones. En una economia excessivament basada i dependent dels combustibles fòssils, un aspecte crític és el de l’abastament energètic. La gran dependència energètica que té l’economia catalana de l’exterior la fa molt vulnerable davant d’increments del preu dels combustibles fòssils. Segons Ramos Martín et al. (2007), Catalunya té una taxa de dependència energètica d’aproximadament el 98% (malgrat que els darrers anys han guanyat pes les fonts renovables, això només ha permès disminuir mínimament aquest grau de dependència). Si es manté aquesta excessiva vulnerabilitat, els efectes sobre l’economia seran greus en els futurs escenaris previstos, tant a causa de la creixent demanda mundial d’energia com pel declivi d’alguns dels nivells d’extracció previstos. La crisi econòmica ofereix un marc idoni per establir les bases i transformar definitivament el model econòmic actual, que resulta sectorialment poc equilibrat, amb baixos nivells de productivitat, generador de massa càrregues ambientals i dependent dels combustibles fòssils, cap a un model més diversificat i basat en sectors d’alta innovació i contingut tecnològic, més equilibrat, més productiu, respectuós amb el medi ambient, menys intensiu en l’ús de l’energia i que no depengui tant de l’exterior per al seu abastament energètic. Tot sovint hi ha hagut la creença que els objectius de sostenibilitat van en contra dels objectius de desenvolupament econòmic i ocupació. En aquest nou context, múltiples estudis demostren que l’assoliment dels dos objectius és factible per mitjà d’una ambientalització de les economies, generadora de riquesa i que ofereixi noves oportunitats laborals. Tanmateix, cal tenir en compte que s’han de crear unes noves condicions favorables que promoguin la transició cap a una economia verda. En aquest punt és on les administracions públiques han d’actuar per facilitar el nou model de l’economia verda. El concepte d’economia verda s’ha anat introduint i definint cada cop amb més freqüència en el vocabulari dels caps d’estat, els comunicats i els informes d’organismes internacionals com ara les Nacions Unides (UNEP, 2009, 2010). La Comissió Europea també ha anat introduint el concepte en els seus comunicats i informes (Comissió Europea, 2010a, 2010b), tot i que molt sovint no n’ha fet una referència explícita com a economia verda. Cal destacar, especialment, el desplegament de l’Estratègia Europa 2020 (Estratègia Europa 2020. Per un creixement intel·ligent, sostenible i integrador COM(2010) 2020) que es va aprovar el 2010 (Comissió Europea, 2010a), com a pla per assolir un creixement sostenible, amb l’objectiu de desenvolupar per al 2020 una economia baixa en consum de recursos, ecològica i competitiva. L’economia verda es defineix segons el PNUMA com una «economia que resulta en una millor equitat, benestar humà i social, i que redueix significativament els riscos ambientals i l’escassetat ecològica». En la seva expressió més simple, una economia verda pot ser pensada com una economia baixa en carboni, eficient en els recursos i socialment inclusiva. El seu creixement en els ingressos i l’ocupació és impulsat per les inversions públiques i privades, que redueixen les emissions de carboni i la contaminació, augmenten l’eficiència dels recursos i l’energia i eviten la pèrdua de la biodiversitat i els serveis ecosistèmics (és a dir, els beneficis que la humanitat obté gràcies al funcionament natural dels ecosistemes: aliments, fusta, aigua neta, protecció davant l’erosió i les inundacions, etc.). En el sentit més estricte, l’economia verda no és un sector concret. Més aviat, el terme incideix en diverses activitats esteses en els diferents sectors que tenen l’objectiu comú de proporcionar els béns i els serveis d’una manera sostenible, que redueix l’impacte en el medi ambient. El desenvolupament d’una economia verda va acompanyat d’una ocupació verda que cal potenciar i preparar per a les noves necessitats productives que es presenten. En un moment d’alts nivells de desocupació com és l’actual, aquest és un tema que encara pren més importància.
10.1.1 Empreses del sector del medi ambient Atès que economia verda és un concepte d’ús relativament recent i que el període que es presenta en aquest Informe és el comprès entre els anys 2006 i 2010, la informació i les anàlisis disponibles encara són parcials. És per aquest motiu que l’abast d’aquest capítol se centra en el sector del medi ambient, abordant tant la creació d’empreses i activitats com l’ocupació que comporten.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
367
L’existència d’empreses que basen la seva activitat econòmica en l’àmbit del medi ambient no és nova. Ja fa més de vint anys que sectors ambientals com ara la gestió dels residus i de les aigües residuals desenvolupen la seva acció. A aquests sectors més tradicionals s’hi han anat incorporant nous sectors emergents, com el de les energies renovables i el vehicle elèctric. En paral·lel, a través de la legislació com a element de tracció, s’han introduït aspectes de gestió ambiental i d’ecoeficiència de manera transversal en tots els sectors econòmics. Els principals elements que han incidit en l’impuls de les activitats econòmiques en l’àmbit del medi ambient a Catalunya han estat, d’una banda, el desplegament normatiu i, de l’altra, la creixent sensibilització social. Així, la implantació de la legislació ambiental i sectorial, generalment motivada o reforçada per requeriments europeus, i el desplegament d’estratègies, plans i programes i dels corresponents mecanismes d’execució, regulació i control, han promogut el desenvolupament de serveis ambientals. Al seu torn, una conscienciació ambiental més gran de la societat ha propiciat l’increment de la demanda de serveis i béns ambientals i ha fomentat l’aparició d’un mercat verd, amb la creació d’activitats i ocupació. La Figura 10.1 detalla els elements impulsors i aquells sectors on, principalment, es poden portar a terme les activitats ambientals.
Marc normatiu planificació i gestió
- Convenis internacionals - Estratègies de desenvolupament sostenible - Polítiques ambientals - Planificació - Despesa pública - Fons / Finançament UE - Finançament públic - privat
- Instruments econòmics i mecanismes de mercat per a la sostenibilitat - Acords voluntaris i partenariat públic - privat - Accions territorials i locals responsables
Activitats ambientals en els sistemes de producció i consum
Integració ambiental en les polítiques i activitats
Sensibilització social i responsabilitat ambiental
Forces motrius per a l’acció ambiental
Activitats ambientals Sectors regulats
Activitats ambientals Sectors no regulats
Activitats ambientals Tercer Sector (ONG)
Transició cap a la sostenibilitat dels models de producció i consum (Accions reactives, preventives i proactives)
Activitats ambientals del sector públic
Activitats ambientals Llars i consumidors (consum responsable)
Generació d’activitats i ocupació verda
Indústria de béns i serveis ambientals (ecoindústria) Sectores emergente Sectors emergents per a una economia sostenible
Figura 10.1 Estructura de les forces motrius generadores d’activitats i ocupació verda. Font: Observatorio de la Sostenibilidad de España.
Les activitats del sector ambiental es poden classificar en tres tipus, segons si s’orienten a la prevenció o la correcció de l’impacte ambiental, o si ja des del seu plantejament són activitats respectuoses amb l’entorn: Activitats que consisteixen a corregir, minimitzar o regenerar els efectes adversos de les activitats humanes en el medi ambient. Inclou activitats com ara la gestió de residus, la depuració d’aigües residuals i la regeneració de sòls contaminats. Serveis amb finalitat preventiva i de control. Inclou activitats de prevenció de la contaminació en origen, d’ecodisseny, d’educació i sensibilització ambiental o de control ambiental realitzat per les administracions públiques. Activitats que produeixen béns i serveis que respecten el medi ambient. Inclou l’agricultura i la ramaderia ecològiques, el turisme ecològic i rural, la generació d’energies renovables, la producció forestal sostenible i la gestió d’espais naturals. Històricament, l’acció ambiental es va desenvolupar en primer terme en l’àmbit de la correcció, davant la necessitat d’intervenir per posar remei als impactes provocats. Aquest àmbit engloba el sector ambiental més tradicional i es contraposa amb els nous sectors emergents, molt més orientats a la prevenció dels impactes des de l’origen, i a la concepció de les activitats econòmiques des del respecte al medi ambient.
368
Són nombroses les classificacions existents per definir les diferents categories d’activitats i ocupació dins el sector del medi ambient. Ja l’any 1999, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Eurostat, oficina estadística de la Unió Europea, van publicar una classificació de l’ocupació verda. A la Taula 10.1 es presenta aquesta classificació, que es refereix als sectors ambientals tradicionals entesos com aquells sectors amb un cert grau de consolidació dins de l’activitat econòmica ambiental. Prové de l’informe Empleo verde en una economía sostenible, elaborat per la Fundación Biodiversidad i l’Observatorio de la Sostenibilidad de España l’any 2010, i incorpora quatre sectors a la classificació de l’OCDE i l’Eurostat. D’altra banda, l’informe esmentat identifica també nínxols d’activitat ambiental emergents amb importants expectatives de creixement per als propers anys.
Taula 10.1 Classificació d’activitats i ocupacions ambientals. Activitats i ocupacions ambientals tradicionals Tractament i depuració d’aigües residuals
10.1.2
Ocupació verda
UNEP/ILO/IOE/ITUC (2008) és una de les primeres referències en ocupació verda que tracta la temàtica de manera específica des d’organismes internacionals. Aquest estudi suggereix que per al 2030, donat el creixent interès en energies alternatives, es podrien crear en tot el món fins a 20 milions de llocs de treball: 2,1 milions en producció d’energia eòlica, 6,3 milions en energia solar fotovoltaica i 12 milions en agricultura i indústria relacionada amb els biofuels. A escala conceptual, UNEP/ILO/IOE/ ITUC (2008) defineix l’ocupació verda com «l’ocupació en l’agricultura, la indústria, la recerca i el desenvolupament (R+D), les activitats administratives i de serveis que contribueixen substancialment a preservar o restaurar la qualitat ambiental. En particular, encara que no exclusivament, això inclou ocupacions que ajuden a protegir els ecosistemes i la biodiversitat, a reduir el consum d’energia, de materials i d’aigua per mitjà d’estratègies de millora de l’eficiència, a descarbonitzar l’economia i a reduir al mínim o evitar del tot qualsevol forma de generació de residus i contaminació». Aquesta definició considera una perspectiva àmplia de l’economia. A més a més, aquest estudi considera que els llocs de treball verds han de ser dignes, és a dir: «treballs que ofereixin salaris adequats, condicions de treball segures, seguretat laboral, expectatives raonables, i drets dels treballadors. Els mitjans de vida de la població i el sentit de la dignitat estan vinculats estretament amb la seva ocupació. Un treball que és explotador, perjudicial, no paga un salari digne i, per tant, condemna els treballadors a una vida de pobresa difícilment pot ser considerat com a verd».
Gestió de residus Gestió de residus urbans Gestió de residus perillosos Gestió de construcció i demolició Recuperació, reciclatge i valorització de residus (paper i cartró, vidre, plàstic, metalls, olis, vehicles fora d’ús, piles i material metàl·lic i electrònic) Producció d’energies renovables Energia eòlica Energia solar fotovoltaica Energia solar tèrmica Aprofitament energètic de la biomassa Producció de biocarburants Altres tipus d’energies renovables Gestió de zones forestals i d’espais naturals protegits Serveis ambientals a empreses i entitats Serveis de protecció i control de la contaminació acústica Contaminació atmosfèrica Activitats i ocupacions ambientals tradicionals Recuperació de sòls contaminats Serveis de consultoria ambiental, enginyeria ambiental, auditoria ambiental Educació i informació ambiental Agricultura i ramaderia ecològica Funcions de protecció ambiental en la indústria i en els serveis Activitats de planificació i protecció ambiental de les administracions públiques Activitats de R+D+I ambiental Tercer sector ambiental Activitats i ocupacions ambientals emergents Rehabilitació i edificació sostenible Turisme sostenible Activitats relacionades amb la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic Mobilitat i transport sostenible Economia de la biodiversitat Cultius agroenergètics Sector de l’automòbil Ecologia industrial Altres Font: Fundación Biodiversidad i Observatorio de Sostenibilidad de España, 2010.
A escala europea, l’Eurostat recull dades de les denominades ecoindústries, és a dir, el que considera el sector de béns i serveis ambientals (Eurostat, 2009). L’ocupació total en aquest sector, segons la definició d’Eurostat, s’estima en un 1,2% de l’ocupació total d’Europa. L’Estratègia Europa 2020 és la principal estratègia de creixement de la UE per a la dècada actual; un dels principals objectius que preveu és el d’ocupar el 75% de les persones d’entre vint i 64 anys a tots els països membres en el marc d’un creixement intel·ligent, sostenible i integrador.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Taula 10.2 Ocupacions ambientals a Catalunya segons sectors ambientals tradicionals. 2009. Sectors ambientals
Llocs de treball
Gestió i tractament de residus
27.755
Energies renovables
20.917
Tractament i depuració d’aigües residuals
14.503
Serveis ambientals a empreses
5.825
Sector públic
4.921
Agricultura i ramaderia ecològiques
4.827
R+D+I ambiental
4.693
Ocupació ambiental en la indústria i els serveis
4.389
Gestió de zones forestals
3.055
Educació i informació ambiental
1.775
Gestió d’espais naturals
1.000
Total
93.660
Font: Fundación Biodiversidad i Observatorio de Sostenibilidad de España, 2010.
369
En l’àmbit català, la quantificació dels llocs de treball dels sectors ambientals tradicionals recollida a l’informe Empleo verde en una economía sostenible, de la Fundación Biodiversidad i l’Observatorio de Sostenibilidad de España, mostra que l’any 2009 Catalunya tenia 93.660 llocs de treball verds. Aquell any, Catalunya era la primera comunitat autònoma d’Espanya en ocupació verda, amb un 17,6% del total de llocs de treball verds de l’Estat, seguida de prop per Andalusia i, a més distància, per la Comunitat de Madrid i el País Valencià. La distribució d’aquests llocs de treball segons els sectors ambientals tradicionals analitzats a l’Informe esmentat es presenta a la Taula 10.2 i a la Figura 10.2.
L’anàlisi se centra en els sectors ambientals tradicionals, ja que són els sectors amb dades d’ocupació disponibles. El sector de la gestió i el tractament de residus és l’activitat ambiental que l’any 2009 va generar més ocupació, amb un 30% del total. Es tracta d’un sector madur i consolidat a Catalunya, amb una llarga trajectòria que fa previsible un estancament en el seu creixement. El segon lloc està ocupat per la producció d’energies renovables. A diferència del cas anterior, es considera que aquest àmbit tot just es troba a l’inici del seu Figura 10.2 Ocupació verda a Catalunya segons sectors ambientals tradicionals. 2009. desplegament. Les expectatives Font: Fundación Biodiversidad i Observatorio de Sostenibilidad de España, 2010. futures de creació de llocs de treball directes i indirectes associats a la implantació de les polítiques d’energies renovables i eficiència energètica i a la mateixa demanda del mercat fan que sigui un dels sectors amb més potencial de creixement. A continuació es troba el sector del tractament i la depuració de les aigües residuals, que el 2009 va generar el 16% del total de l’ocupació verda a Catalunya i que presenta un escenari similar al de la gestió i el tractament de residus. Ambdós són sectors molt madurs previsiblement amb poc marge de creixement en el mercat català. Els tres sectors analitzats van representar dos terços de l’ocupació verda de Catalunya l’any 2009. El terç restant es reparteix en activitats molt més diverses. D’una banda, el sector primari genera diferents oportunitats d’ocupació vinculades tant a l’agricultura i la ramaderia ecològiques com a la gestió forestal i la gestió d’espais naturals. D’altra banda, dins el sector empresarial destaca tant l’ocupació generada pels serveis ambientals externs oferts a les empreses com les places de personal propi creades a les organitzacions per gestionar les noves necessitats ambientals. És també significativa la constatació de l’espai laboral creat dins de l’Administració pública per donar resposta a les diverses i creixents competències estatals, autonòmiques i locals en matèria de medi ambient, així com la presència del medi ambient dins les tasques de recerca, desenvolupament i innovació, que l’any 2009 van representar el 5% de l’ocupació verda. Finalment, el sector de l’educació i la informació ambiental també ha experimentat una evolució notable els darrers anys, amb una professionalització molt significativa.
370 La necessitat d’impulsar i desplegar l’economia verda més enllà dels sectors tradicionals del medi ambient com a via per donar resposta a l’actual crisi de model de producció i consum planteja grans perspectives per generar riquesa i ocupació verda en el futur proper. Aquest desplegament requereix la integració de noves capacitats verdes en els sectors productius tradicionals per contribuir a la seva ambientalització, a més del desenvolupament de sectors verds concrets amb un gran potencial de creixement. Així, s’estima que, a Espanya, els sectors amb més potencial de creació d’ocupació verda per als propers anys són l’ecoindústria, l’edificació sostenible, l’agricultura ecològica, les energies renovables i el transport sostenible. L’anàlisi de l’ocupació verda realitzada per la Fundación Biodiversidad i l’Observatorio de la Sostenibilidad de España el 2010 inclou també una valoració de les perspectives de futur. Aquesta valoració recull de manera sintètica les principals debilitats i fortaleses internes i les amenaces i oportunitats externes identificades (Taula 10.3), amb l’objectiu de dibuixar les possibles línies futures de creixement de l’ocupació verda també a Catalunya. Taula 10.3 Debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de l’ocupació verda a Espanya. Debilitats (internes) Esgotament de la capacitat de generar ocupació en subsectors madurs: residus i tractament d’aigües residuals Escassa aportació del sector privat al finançament d’activitats de R+D+I ambiental
Amenaces (externes) Actual context de crisi econòmica Escassetat de recursos públics per implantar polítiques públiques i programes en matèria ambiental Dèficit de control administratiu Feble consciència i sensibilitat ambiental de la indústria i la ciutadania
Fortaleses (internes) Professionalització del sector Elevada capacitat d’exportació i internacionalització de les empreses del sector Nivell de formació dels treballadors elevat Efecte arrossegament de l’economia verda sobre l’economia espanyola Creixement dels sectors respectuosos amb el medi ambient
Oportunitats (externes) Aposta dels organismes internacionals per l’ocupació verda Crisi del vigent model de desenvolupament i aposta per una nova economia sostenible Pressió de la normativa ambiental sobre les empreses Posada en marxa de polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic Contractació pública sostenible Preocupació i conscienciació creixent dels consumidors, tant en qüestions ambientals com en matèria de salut
Font: Fundación Biodiversidad i Observatorio de Sostenibilidad de España, 2010.
10.2
Resposta
El desenvolupament d’una economia verda és un concepte força modern, atès que, com a tal, es comencen a trobar referències a aquest concepte a la dècada passada. Tot i això, la necessitat d’ambientalitzar l’economia i fer-la més sostenible es va començar a discutir amb intensitat, des d’un punt de vista polític, a la dècada dels anys setanta, amb l’aparició l’any 1972 de l’informe Els límits del creixement, dirigit per Donella Meadows i encarregat pel Club de Roma (Meadows et al., 1972), conegut com l’Informe Meadows. Aquest informe mencionava la impossibilitat de seguir els ritmes de creixement de la població, de creixement econòmic, de contaminació, de producció d’aliments i d’explotació dels recursos naturals que s’estaven produint aleshores, ja que se superarien els límits del planeta a les dècades següents. L’Informe Meadows va adquirir una gran dimensió social i política i va desencadenar la introducció del concepte de desenvolupament sostenible. Malgrat que l’un és fruit de l’evolució de l’altre, desenvolupament sostenible i economia verda són conceptes semblants. La principal diferència entre tots dos és que cada vegada hi ha una percepció més clara que per assolir la sostenibilitat és necessari tenir una economia adequada i correcta (UNEP, 2011). Múltiples governs i institucions internacionals impulsen plans i estratègies en economia verda durant els anys 2009 i 2010 com a resposta a la crisi econòmica i ecològica. Es comença a definir l’economia verda a escala internacional i s’inicien una gran quantitat d’estudis que apunten l’oportunitat que comportarà tant per a la creació d’activitat econòmica i d’ocupació com per a la millora ambiental de la societat. Els apartats següents recullen les respostes que, a diferents escales territorials, han constituït les primeres passes sota el paraigües de l’economia verda i que han tingut lloc dins l’abast temporal d’aquest Informe (2006-2010). Tanmateix, són diversos els debats generats posteriorment i els instruments i polítiques impulsats a partir d’aquesta data.
a) Polítiques internacionals L’any 2009, en el context de la forta crisi sistèmica global, el PNUMA i l’Organització Internacional del Treball van llançar la proposta d’un Nou acord verd global (Global Green New Deal, en l’original en anglès). Els objectius d’aquest acord eren tres:
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
371
Contribuir significativament a la reactivació de l’economia global, a la conservació i la creació de llocs de treball i a la protecció dels grups vulnerables. Promoure el creixement sostenible i inclusiu i l’assoliment dels Objectius de desenvolupament del mil·lenni, especialment el de posar fi a la pobresa extrema per a l’any 2015. Reduir la dependència del carboni i la degradació dels ecosistemes, que són riscos clau en el camí cap a una economia mundial sostenible. Aquest gran acord s’inspira en el New Deal que va impulsar el president dels Estats Unitats, Franklin D. Roosevelt, per impulsar l’economia després de la depressió del 1929, i remarca la necessitat que aquest nou acord sigui verd i situï la sostenibilitat en la base del canvi.
a) Polítiques de la Unió Europea L’any 2010, la Unió Europea elabora l’Estratègia Europa 2020, que pretenia articular l’acció per sortir de la crisi amb uns alts nivells d’ocupació, de productivitat i de cohesió social. Europa 2020 constitueix una visió de l’economia social de mercat d’Europa per al segle XXI que es va marcar les prioritats següents: Creixement intel·ligent: desenvolupament d’una economia basada en el coneixement i la innovació. Creixement sostenible: promoció d’una economia que faci un ús més eficaç dels recursos, que sigui més verda i competitiva. Creixement integrador: foment d’una economia amb alt nivell d’ocupació que tingui cohesió social i territorial. Amb aquesta finalitat, la Comissió va proposar que la Unió Europea assolís l’any 2020 els objectius següents: El 75% de la població d’entre vint i 64 anys hauria de tenir feina. El 3% del PIB de la UE hauria de ser invertit en R+D. Hauria d’assolir l’objectiu «20/20/20» en matèria de clima i energia: 20% d’eficiència energètica, 20% del consum d’energia de fonts renovables i 20% de reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte a l’any 1990. El percentatge d’abandonament escolar hauria de ser inferior al 10% i almenys el 40% de la generació més jove hauria de tenir estudis superiors complets. El risc de pobresa hauria d’amenaçar 20 milions de persones menys. Així, les polítiques i el camí a recórrer per assolir uns objectius de sostenibilitat ambiciosos que garanteixin la competitivitat d’Europa parteixen del reforç de la innovació i l’ús eficient dels recursos, d’aconseguir una economia competitiva baixa en carboni i una menor vulnerabilitat pel que fa a la dependència energètica de l’exterior i de ser líders en accions de prevenció i mitigació del canvi climàtic.
b) L’impuls de l’economia verda a Catalunya Catalunya, en el moment de redactar aquest Informe, es troba en procés d’establir un gran acord públic-privat per a l’impuls econòmic i la sortida de la crisi per mitjà de la potenciació del teixit productiu verd: l’Estratègia d’impuls a l’economia verda de Catalunya, com un New Green Deal català. Aquesta estratègia segueix les directrius de l’Estratègia Europa 2020 i té com a missió donar resposta a la necessitat i l’oportunitat d’acostar-se cap a un model econòmic que consideri la sostenibilitat com a eix estratègic per a la recuperació econòmica, la millora de la competitivitat i l’increment de l’ocupació. Tanmateix, tot i que sota altres denominacions, aquest instrument té certs antecedents entre les polítiques de competitivitat econòmica i forment de l’ocupació impulsades prèviament pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Així, el Govern i les associacions sindicals i empresarials van signar, l’any 2005, l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana per al període 2005-2007. Aquest Acord posteriorment va ser revisat i renovat per al període 2008-2011. Des del punt de vista de la relació entre economia i medi ambient, resulta destacable la presència creixent del vessant ambiental en la planificació econòmica. Així, en el primer Acord relatiu als anys 2005-2007, el medi ambient es va tenir en compte en la mesura que diversos subministraments i infraestructures (energia, abastament d’aigua, gestió de residus) es consideraven estratègics per a la competitivitat econòmica del país. El medi ambient es tractà com un mitjà i no com un criteri transversal o com una oportunitat de negoci en si mateix. En el segon Acord, aprovat l’any 2008, encara es va mantenir l’objectiu de garantir que els diferents vectors ambientals (energia, aigua, residus, mobilitat) funcionessin adequadament com a suport al teixit econòmic. No obstant això, ja s’incorporà una línia estratègica específica sobre desenvolupament sostenible i canvi climàtic, que, d’una banda, pretenia mitigar els impactes ambientals del model econòmic i, de l’altra, identificava oportunitats econòmiques en el desenvolupament sostenible del sector agrari.
372
D’altra banda, en el marc de l’Acord estratègic per a la competitivitat de l’economia catalana i la millora de l’ocupació promogut pel Govern d’acord amb el nou marc fixat per la Unió Europea en l’Estratègia Europa 2020, s’estableix la necessitat d’impulsar l’Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya. Aquesta Estratègia, fruit del treball intens del Govern amb la concertació amb actors econòmics, ambientals i socials de Catalunya, va ser aprovada mitjançant l’Acord de govern 127/2010, de 31 d’agost. Emmarcada en el context econòmic actual, l’Estratègia identificava la sostenibilitat com a oportunitat per sortir de la crisi i, avançant-se als compromisos mundials, establia les bases per a una economia verda i inclusiva per a Catalunya. L’Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya constitueix el full de ruta per garantir la transició de Catalunya a l’horitzó del 2026 cap a una economia on s’harmonitzi el desenvolupament econòmic amb la millora del benestar i la qualitat de vida de la ciutadania i la protecció del medi ambient. L’Estratègia es va concretar en un centenar d’objectius estratègics, la meitat dels quals estaven quantificats, que fan que esdevingui un instrument eficaç d’avaluació del grau de progrés del desenvolupament sostenible del país, així com una eina de prospectiva i d’alerta de gran interès per a la presa de decisions. És en el marc d’aquesta Estratègia que el Departament de Territori i Sostenibilitat va assumir el repte de promoure el desenvolupament dels sectors verds (green) com a vectors de competitivitat i sortida a la crisi i inicià l’elaboració de l’Estratègia d’impuls a l’economia verda de Catalunya. Aquesta iniciativa no es plantejà com un pacte de caràcter polític, sinó com un acord entre agents rellevants que permetés passar de manera eficaç del debat teòric a l’acció transformadora de l’economia catalana. És per això que es té la intenció de concretar en projectes, mesures, inversions, etc., que han de ser materialitzats per agents privats i públics, cadascun amb la seva responsabilitat, els seus objectius, els seus terminis i les seves inversions. Per realitzar aquesta Estratègia es parteix de les polítiques que actualment ja està impulsant el Govern, i que poden facilitar l’adaptació tant de l’Administració com de les empreses (especialment les petites i mitjanes empreses) al nou context de l’economia verda. Implementar aquestes estratègies és una part integral del desenvolupament de l’Estratègia d’impuls a l’economia verda de Catalunya. L’objectiu de l’Estratègia d’impuls a l’economia verda és també el d’ampliar el conjunt d’accions que s’estan duent a terme amb actuacions innovadores clau que puguin maximitzar el desplegament de les oportunitats identificades, i assegurar l’efecte catalitzador necessari que permeti superar barreres i transformar eficaçment el model. Per aconseguir-ho, es requereix una acció conjunta de govern per maximitzar el potencial en creixement i ocupació de l’economia verda que asseguri una estratègia coordinada i eficaç dels agents, universitats i centres de recerca, empreses i departaments del Govern. D’altra banda i més enllà d’aquests instruments, Catalunya ha estat i està impulsant diferents polítiques que poden facilitar l’adaptació tant de l’Administració com de les empreses (especialment les petites i mitjanes) al nou context de l’economia verda. Algunes de les accions que es consideren més destacables són les següents:
r Recerca, desenvolupament i innovació en economia verda Les activitats de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) tenen com a objectiu la generació de productes, serveis o processos productius que incorporin valor i nous avantatges per a la societat, és a dir, que tenen com a objectiu final la innovació. En aquest sentit, la innovació és la fita d’un procés que consisteix a generar nous coneixements. Aquests nous coneixements, per mitjà de la recerca, el desenvolupament i l’aplicació pràctica en noves tècniques, permeten la creació de productes, processos o serveis nous o millorats que el mercat valora. L’evolució de la societat i les seves necessitats va marcant els objectius dels processos d’innovació. Actualment, una de les aplicacions de més interès de la innovació tecnològica és la seva contribució al desenvolupament sostenible. La recerca i la innovació en sostenibilitat són clau per enverdir l’economia, no tan sols la relacionada directament amb el sector ambiental sinó tota en el seu conjunt. L’ecoinnovació i l’ecodisseny acompanyat de les TIC són fonamentals per millorar l’eficiència en l’ús de recursos i de materials. El 80% de tots els impactes ambientals d’un producte estan determinats pel seu disseny. La recerca per millorar en aquest àmbit incideix directament en la reducció del consum de recursos energètics i materials i, en conseqüència, en la reducció de costos i la rendibilitat econòmica. Tot i que les empreses en reciclatge i eficiència energètica europees són les líders mundials, la Unió Europea continua fent una aposta decidida pel sector amb el Pla d’acció sobre ecoinnovació. A més, el nou Programa de medi ambient de la Unió Europea vol intensificar els esforços per eliminar els obstacles a l’ecoinnovació i aprofitar tot el potencial de les ecoindústries per afavorir l’ocupació i la viabilitat econòmica. En aquest context, els objectius de la R+D+I en sostenibilitat a Catalunya són:
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
373
Assessorar tecnològicament les empreses (especialment les PIME) en ecoinnovació. Impulsar la R+D en sostenibilitat, perquè doni resposta als reptes de futur i faciliti el desenvolupament de tecnologies emergents a Catalunya. Establir mecanismes de transferència de tecnologia per multiplicar la creació d’empreses de base tecnològica que contribueixin a enfortir la presència dels segments empresarials emergents i per promoure la generació d’innovació no tecnològica vinculada a noves oportunitats de negoci en sostenibilitat que, a la vegada, puguin facilitar canvis estratègics o estructurals de les empreses. Impulsar partenariats entre empreses amb l’objectiu d’augmentar la participació del sector empresarial català als programes europeus i incrementar la seva capacitat d’influència a les institucions europees. Fomentar la compra pública ecoinnovadora. De fet, la sostenibilitat és des de fa temps un component important dins la planificació en R+D+I del Govern català. Així, el Pla de recerca i innovació de Catalunya 2005-2008 estableix com una de les cinc línies de recerca prioritàries la recerca en sostenibilitat i medi ambient. Al seu torn, el Pla de recerca i innovació de Catalunya 2010-2013 identifica disset focus de recerca i innovació, dels quals cinc són ambientals: Mitigació i adaptació al canvi climàtic. Eficiència energètica i energies renovables descentralitzades. Gestió i planificació de l’aigua per a un ús sostenible. Fluxos eficaços de persones i mercaderies (mobilitat sostenible), i d’informació. Edificis, ciutats i territoris per viure, generar valor i conviure.
r Accions d’impuls de l’ocupació verda Aquestes accions s’orienten a facilitar el canvi del mercat de treball derivat de la implantació de nous nínxols de negoci i de la integració de la sostenibilitat com a eix estratègic en els sectors tradicionals. Algunes de les iniciatives més interessants que ha dut a terme el Govern de la Generalitat en aquest sentit són: Treball de col·laboració del Departament de Territori i Sostenibilitat amb el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) destinat a identificar i estimar els llocs de treball que es poden generar en el camp de l’economia verda i a definir els perfils professionals corresponents. Programa INICIA d’emprenedoria social del SOC, destinat a donar suport a aquests models empresarials innovadors, alhora que es crea una xarxa que facilita l’accés a eines i recursos a diferents actors interessats. El programa Escoles Verdes i la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya, liderat pel Departament de Territori i Sostenibilitat amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament, orientat a facilitar la formació i la capacitació en sostenibilitat de l’alumnat de tots els centres educatius.
r Accions financeres Un instrument clau en l’economia verda són els incentius fiscals que afavoreixen la inversió de les empreses en sostenibilitat. Aquestes mesures representen un avantatge per a l’empresa, ja que repercuteixen en un estalvi de recursos energètics i materials, redueixen la petjada de carboni i permeten minimitzar la generació de residus. En aquest sentit, algunes de les accions que impulsa actualment el Govern català són: Deducció en l’impost de societats per a inversions destinades a la protecció del medi ambient consistents en instal·lacions que evitin la contaminació, promoguin la reducció, la recuperació o el tractament de residus industrials, etc. Ajuts i subvencions per part de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) per promoure l’ús d’energies renovables i la substitució de finestres, enllumenats, electrodomèstics, calderes i aires condicionats per uns altres de més eficients. Pla d’estalvi i eficiència energètics en els equipaments de la Generalitat de Catalunya, impulsat per l’ICAEN en col·laboració amb la resta de departaments de la Generalitat, que té com a objectiu reduir el consum d’energia i augmentar l’eficiència energètica de l’Administració catalana.
r Polítiques de gestió i planificació Com ja s’ha mencionat a l’inici d’aquest capítol, la legislació i les polítiques de gestió i planificació ambiental són una de les principals forces motrius de l’economia verda.
374 En aquest sentit, el Govern de Catalunya ha elaborat un gran nombre de polítiques ambientals i ha desplegat diversitat d’instruments legislatius, econòmics, tècnics i socials que actuen com a elements tractors de la millora tecnològica i com a base facilitadora del canvi de comportament d’empreses, administracions i consumidors. Bona part d’aquests instruments es troben recollits de manera sectorial en els diferents capítols d’aquest Informe. En definitiva, la reorientació cap a un model econòmic més sostenible depèn en gran part de la implicació dels sectors productius consolidats. L’increment de l’eficiència en la utilització dels recursos proporciona avantatges competitius a les empreses, resulta en un estalvi de costos davant de la millora en eficiència, promou el desenvolupament de noves activitats i llocs de treball i redueix la dependència de la importació de matèries primeres i de mercaderies. L’economia verda ofereix noves oportunitats econòmiques a la indústria, el sector energètic, l’agricultura i el turisme. El Govern impulsa l’aprofitament d’aquestes oportunitats mitjançant el foment de la utilització sostenible dels recursos naturals, de la generació d’energies renovables, de la protecció dels ecosistemes i la biodiversitat i de la integració de les activitats humanes locals amb el manteniment i la millora del patrimoni natural. D’aquesta manera, s’obté un valor que genera riquesa i, especialment, una ocupació que fixa la població al territori, i s’impulsa una nova indústria basada en les noves tecnologies energètiques.
10.3
Indicadors Indicador 10.3.1 Ocupacions ambientals a Catalunya segons sectors ambientals tradicionals
Tipus
Estat
Unitats
Nombre de llocs
Periodicitat de càlcul
---
Font
Fundación Biodiversidad i Observatorio de Sostenibilidad de España
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
A la data de l’Informe es disposa únicament de dades del 2009, cosa que no permet avaluar la tendència de l’indicador
Apartat on es presenta
10.1.2
Sectors ambientals
Definició
Nombre de llocs de treball relacionats amb el sector ambiental a Catalunya
Llocs de treball
Gestió i tractament de residus
27.755
Energies renovables
20.917
Tractament i depuració d’aigües residuals
14.503
Serveis ambientals a empreses
5.825
Sector públic
4.921
Agricultura i ramaderia ecològiques
4.827
R+D+I ambiental
4.693
Ocupació ambiental en la indústria i els serveis
4.389
Gestió de zones forestals
3.055
Educació i informació ambiental
1.775
Gestió d’espais naturals
1.000
Total
93.660
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
10.4
375
Documentació i fonts consultades
COMISSIÓ EUROPEA. 2010a. Europa 2020: Una estrategia para un crecimiento inteligente, sostenible e integrador. COM(2010) 2020. COMISSIÓ EUROPEA. 2010b. Europe 2020 flagship initiative: Innovation union. COM(2010) 546. COMISSIÓ EUROPEA. 2011a. A resource efficient Europe: Flagship initiative under the Europe 2020 Strategy. COM(2011) 21. CONSELL INTERDEPARTAMENTAL DE RECERCA I INNOVACIÓ. 2005. Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2005-2008. Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT. 2012. Bones pràctiques en economia verda a Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. EUROSTAT. 2009. The environmental goods and services sector – A data collection handbook. Eurostat. European Comission. Doc. ENV/EXP/WG/07 (2009). FUNDACIÓN BIODIVERSIDAD i OBSERVATORIO DE SOSTENIBILIDAD DE ESPAÑA. 2010. Empleo verde en una economía sostenible. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. FUNDACIÓN BIODIVERSIDAD i SUSTAINLABOUR. 2012. Empleos verdes para un desarrollo sostenible. El caso español. Organització Internacional del Treball (OIT). JACOBS, M. 1996. La economía verde. Ed. Icaria. LLEBOT. J.E. i CAÑELLAS. M. 2012. Vers una economia verda. Medi Ambient. Tecnologia i Cultura. Núm. 49: Economia verda: 54-63. MEADOWS, D. H., MEADOWS, D. I., RANDERS, J.I. i BEHRENS, W. W. 1972. The limits to growth. Club de Roma. OFICINA DE COORDINACIÓ EN RECERCA I INNOVACIÓ. 2010. Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2010-2013. Oficina de Coordinació en Recerca i Innovació. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. Generalitat de Catalunya. RAMOS MARTÍN, J., CAÑELLAS BOLTÀ, S. i RUSSI, D. 2007. Bloc 2: Energia Primària a Catalunya. In: RAMOS MARTÍN, J. (coord.). 2008. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC). CADS i IEC. UNEP/ILO/IOE/ITUC. 2008. Green Jobs: Towards Decent Work in a Sustainable, Low-Carbon World. UNEP.
Pàgines web consultades: Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Economia verda www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
377
11. Sistemes Voluntaris de Millora Ambiental - Voluntary Enviromental Improvement Systems - Sistemas Voluntarios de Mejora Ambiental
Resum El desplegament legislatiu i normatiu en l’àmbit ambiental a Catalunya, impulsat per les directrius i les polítiques de la Unió Europea, ha estat un dels elements de tracció de la millora ambiental en el comportament de les empreses, les administracions i la ciutadania en general els darrers vint anys. De manera complementària i també a escala comunitària, s’han desenvolupat diferents opcions de millora de caràcter voluntari que cerquen anar més enllà dels mínims normatius i promouen la proactivitat, la iniciativa i el compromís de les organitzacions. Aquestes organitzacions desenvolupen noves línies de negoci basades en oportunitats ambientals, que volen accedir a mercats més madurs i exigents ambientalment, que tenen un paper exemplificador i de referència o que estan implantant polítiques de responsabilitat social, integrant en el seu funcionament criteris socials i ambientals. En aquest sentit, empreses i administracions poden posar en marxa sistemes de gestió ambientals que incorporen el factor verd al seu funcionament i, també, oferir ecoproductes i ecoserveis, fent de l’element ambiental una part intrínseca de la seva oferta a clients i usuaris. Els sistemes de gestió ambiental són instruments voluntaris que permeten introduir millores ambientals en la gestió de l’organització. Es basen en les pautes estàndard establertes al Reglament (CE) 1221/2009 EMAS o a la norma internacional ISO 14001. Aquestes normes defineixen els requisits que ha de tenir el sistema de gestió ambiental de l’organització i permeten que, posteriorment, sigui verificat o certificat per un agent extern. A Catalunya, l’any 2010 un total de 255 organitzacions petites (menys de 50 treballadors), mitjanes (entre 50 i 250 treballadors) i grans (més de 250 treballadors) disposaven de sistemes de gestió ambiental verificats segons el Reglament europeu EMAS, superant en un 42% el valor assolit l’any 2006. El 2010, el sector industrial va ser el majoritari, amb un 36% de les organitzacions registrades; també destacava l’Administració pública, amb un 14% dels registres. D’altra banda, la important incidència del model de producció i consum en la sostenibilitat ha portat la Unió Europea a desenvolupar una política integrada de productes des de finals dels anys noranta que té per objectiu promoure, des de la voluntarietat, un mercat de productes més ecològics. Dins d’aquesta política integrada de producte destaquen dos instruments concrets: l’etiquetatge ecològic i l’ecodisseny. L’etiquetatge ecològic és un distintiu que identifica els productes o els serveis que compleixen uns criteris ambientals determinats en una fase o més del seu cicle de vida i subministra, així, informació a l’usuari final. Hi ha tres sistemes d’etiquetatge: les ecoetiquetes, les autodeclaracions ambientals i les declaracions ambientals de producte. Cada sistema es regeix per normes que defineixen els principis generals, els objectius i els procediments que han de complir els productes. A Catalunya, la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat té competència en la concessió de dues ecoetiquetes: el Distintiu de garantia de qualitat ambiental i l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea. L’any 2010, 234 organitzacions disposaven a Catalunya del Distintiu de garantia de qualitat ambiental (gairebé la meitat, establiments de turisme rural) i 49 organitzacions tenien productes o serveis amb l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea (amb predomini dels productes de neteja i els detergents). En comparació de l’any 2006, aquests valors es van incrementar un 31% i un 69%, respectivament. L’ecodisseny, al seu torn, consisteix a considerar els criteris ambientals durant el disseny i el desenvolupament de productes i serveis, al mateix nivell en què es tenen en compte altres criteris relatius a la qualitat, els costos, la legislació, la funcionalitat, la durabilitat, la salut i seguretat, l’ergonomia o l’estètica. Des de la Generalitat de Catalunya s’ha promogut el sector de l’ecodisseny amb instruments com ara els premis Disseny per al Reciclatge, el desenvolupament de diversos projectes concrets d’ecodisseny, la difusió de l’ecodisseny i l’impuls a la Xarxa Compra Reciclat.
378
Summary Environmental legislative and regulatory implementation in Catalonia, directly promoted by EU directives and policies, has been one of the driving forces for environmental improvement in the behaviour of companies, governments and citizens in general over the last 20 years. In addition and at the community level, several voluntary improvement options have been developed which seek to go beyond regulatory minimums and promote proactivity, initiative and commitment of organisations. These organisations develop new business based on environmental opportunities, which aim to access more mature and environmentally demanding markets, which have served as an example or benchmark or who are implementing social responsibility policies, integrating social and environmental criteria into the operations. In this sense, companies and government bodies can implement environmental management systems that incorporate green concerns into their operations and also provide green products and services, making the environment an intrinsic part of their offer to customers and users. Environmental management systems are tools that allow voluntary environmental improvements to be introduced into the management of the organisation. Guidelines are based on standards established in Regulation (EC) No 1221/2009 EMAS or the ISO 14001 international standard. These standards define the requirements of the environmental management system of the organisation and permit subsequent verification or certification by an external agent. In Catalonia in 2010, a total of 255 small (fewer than 50 employees), medium (between 50 and 250 employees) and large (over 250 employees) organisations had verified environmental management systems according to the European EMAS Regulation, exceeding the 42% achieved in 2006. In 2010 the industrial sector was in the majority, with 36% of organisations registered; also notable were government bodies, with 14% registered. Moreover, the significant effect of the model of production and consumption in sustainability has led the EU to develop an integrated product policy since the late 90s that aims to voluntarily promote a market for greener products. Within this integrated product policy are two specific instruments: ecolabelling and ecodesign. The ecolabel is a mark identifying products or services that meet certain environmental criteria in one or more phases of their life cycle and thus supplies information to the end user. There are three labelling systems: ecolabels, the environmental self-declarations and environmental product declarations. Each is governed by rules that define the general principles, objectives and procedures that product must meet. In Catalonia the Ministry of Territory and Sustainability’s Directorate-General for Environmental Quality is responsible for granting two ecolabels: the Emblem of Guarantee of Environmental Quality and the European Union ecolabel. In 2010, 234 organisations in Catalonia had the Emblem of Guarantee of Environmental Quality (nearly half among rural tourism establishments) and 49 organisations had products or services with an EU ecolabel (predominantly cleaning products and detergents). Compared to 2006, these values increased by 31% and 69% respectively. Ecodesign, in turn, consists of considering environmental criteria for the design and development of products and services at the same level as other criteria relating to quality, cost, legislation, functionality, durability, health and safety, ergonomics and aesthetics. The Catalan Government has promoted the ecodesign sector with instruments such as the Design for Recycling Awards, the development of various specific ecodesign projects, dissemination of ecodesign and promotion of the Buy Recycled Network.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
379
Resumen El despliegue legislativo y normativo en el ámbito ambiental en Cataluña, impulsado por las directrices y las políticas de la Unión Europea, ha sido uno de los elementos que han propiciado la mejora ambiental en el comportamiento de las empresas, las administraciones y la ciudadanía en general en los últimos veinte años. De forma complementaria, y también, a escala comunitaria, se han desarrollado diferentes opciones de mejora de carácter voluntario que pretenden ir más allá de los mínimos normativos y promueven la proactividad, la iniciativa y el compromiso de las organizaciones. Estas organizaciones, que desarrollan nuevas líneas de negocio basadas en oportunidades ambientales, persiguen acceder a mercados maduros, exigentes ambientalmente; tienen un papel como ejemplo o referencia, o bien están implantando políticas de responsabilidad social, integrando en su funcionamiento criterios sociales y ambientales. En este sentido, empresas y administraciones pueden poner en marcha sistemas de gestión ambientales que incorporen el factor verde a su funcionamiento y, también, ofrecer ecoproductos y ecoservicios, logrando que el elemento ambiental se convierta en una parte intrínseca de su oferta a clientes y usuarios. Los sistemas de gestión ambiental son instrumentos voluntarios que permiten introducir mejoras ambientales en la gestión de la organización. Se basan en las pautas estándares establecidas en el Reglamento (CE) 1221/2009 EMAS o en la norma internacional ISO 14001. Estas normas definen los requisitos que debe presentar el sistema de gestión ambiental de la organización y permiten que, posteriormente, sea verificado o certificado por un agente externo. En Cataluña, en el año 2010, un total de 255 organizaciones pequeñas (menos de 50 trabajadores), medianas (entre 50 y 250 trabajadores) y grandes (más de 250 trabajadores) disponían de sistemas de gestión ambiental verificados según el Reglamento europeo EMAS; esto superaba en un 42 % el valor alcanzado en el año 2006. En el 2010 el sector industrial fue el mayoritario, con un 36 % de las organizaciones registradas; también destacaba la Administración pública, con un 14 % de los registros. Por otra parte, la importante incidencia del modelo de producción y consumo en la sostenibilidad ha llevado a la Unión Europea a desarrollar una política integrada de productos desde finales de los años noventa que tiene como objetivo promover, desde la voluntariedad, un mercado de productos más ecológicos. Dentro de esta política integrada de productos destacan dos instrumentos concretos: el etiquetado ecológico y el ecodiseño. El etiquetado ecológico es un distintivo que permite identificar los productos o servicios que cumplen unos determinados criterios ambientales en una o más de las fases de su ciclo de vida y suministra, de este modo, información al usuario final. Existen tres sistemas de etiquetado: las ecoetiquetas, las autodeclaraciones ambientales y las declaraciones ambientales de producto. Cada uno de estos sistemas se rige por normas que definen los principios generales, los objetivos y los procedimientos que deben cumplir los productos. En Cataluña, la Dirección General de Calidad Ambiental del Departamento de Territorio y Sostenibilidad tiene competencias en la concesión de dos ecoetiquetas: el distintivo de garantía de calidad ambiental y la etiqueta ecológica de la Unión Europea. En el año 2010, 234 organizaciones (casi la mitad de ellas, establecimientos de turismo rural) disponían en Cataluña del distintivo de garantía de calidad ambiental y 49 organizaciones ofrecían productos o servicios con la etiqueta ecológica de la Unión Europea (con predominio de los productos de limpieza y los detergentes). Respecto al año 2006, estos valores se incrementaron un 31 % y un 69 %, respectivamente. El ecodiseño, a su vez, consiste en considerar los criterios ambientales durante el diseño y desarrollo de productos y servicios, equiparándolos a otros criterios relativos a la calidad, costes, legislación, funcionalidad, durabilidad, salud y seguridad, ergonomía o estética. Desde la Generalitat de Catalunya se ha promovido el sector del ecodiseño con instrumentos como los Premios Diseño para el Reciclaje, el desarrollo de distintos proyectos concretos de ecodiseño, la difusión del ecodiseño y el impulso de la Red Compra Reciclado.
380
11.1
Resposta
Més enllà de la legislació ambiental que ha integrat progressivament l’obligatorietat de complir una sèrie de cànons ambientals per part d’administracions, empreses i ciutadania, hi ha un ampli ventall d’opcions per contribuir a una societat més sostenible. Es tracta d’opcions de millora de caràcter voluntari que cerquen anar més enllà dels mínims normatius i proposen que cadascú, des del seu àmbit, incorpori la variable ambiental en el nucli de presa de decisions. En les organitzacions, ja siguin empreses privades, administracions públiques o entitats sense ànim de lucre, aquesta corresponsabilització forma part d’un nou model de gestió, en el qual s’assumeix el compromís d’actuar de manera responsable en el procés d’assoliment dels propis objectius. En el Llibre verd de la Comissió Europea Fomentar un marc europeu per a la responsabilitat social de les empreses, el concepte de responsabilitat social d’empreses o organitzacions es defineix com la integració voluntària de les preocupacions socials i ambientals en l’activitat econòmica de les empreses i en les relacions amb els seus interlocutors. Un dels àmbits de la responsabilitat social és l’ambiental, que ja disposa de nombroses eines concretes per portar a l’acció aquest compromís. En aquest capítol es presenten alguns dels instruments que es promouen des de la Generalitat de Catalunya per impulsar la millora del comportament ambiental de les organitzacions i la construcció d’un model de producció i consum més sostenible. Aquests elements, des de la voluntarietat, contribueixen a la innovació i al progrés ambiental.
11.1.1
Sistemes de gestió ambiental
Les organitzacions, ja siguin indústries productives, empreses de serveis, administracions o organitzacions sense ànim de lucre, poden introduir el vessant ambiental en la seva gestió del dia a dia mitjançant la posada en marxa d’un sistema de gestió ambiental. Els sistemes de gestió ambiental són instruments voluntaris que permeten a l’organització avaluar el seu comportament ambiental i introduir millores ambientals en la gestió. Per tal d’establir unes pautes estàndard i homogènies per dur a terme aquest procés, hi ha dues normes: el reglament europeu EMAS i la ISO 14001. Aquestes normes defineixen els requisits que ha de tenir el sistema de gestió ambiental de l’organització i permeten que, posteriorment, el sistema implantat sigui verificat o certificat per un agent extern.
a) El reglament europeu EMAS
Figura 11.1 Etapes per a la implantació de l’EMAS. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
Aquest sistema voluntari de gestió ambiental va ser creat l’any 1993 per la Unió Europea i és conegut internacionalment com el sistema EMAS (EcoManagement and Audit Scheme, sistema comunitari de gestió i auditoria ambientals). Es troba regulat en el Reglament (CE) 1221/2009, de 25 de novembre, conegut com a EMAS III.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
381
El reglament EMAS accepta que qualsevol organització, o part d’aquesta organització, a partir del centre empresarial o seu com a unitat bàsica, es pugui adherir a aquest sistema de gestió ambiental. El sistema és vàlid tant per a organitzacions públiques com privades, tinguin o no personalitat jurídica. L’EMAS permet a les organitzacions avaluar i millorar el seu comportament ambiental i difondre la informació oportuna al públic i a altres parts interessades. Per promoure aquesta millora contínua, el procés preveu les etapes descrites a la Figura 11.1. Són etapes especialment importants la informació al públic i a les parts interessades i la formació i la implicació activa dels treballadors i treballadores. Els avantatges principals d’implantar el sistema EMAS per a les organitzacions són: Estalvi de costos a mitjà/llarg termini. Millora de la imatge. Compliment de la legislació i millora de les relacions amb l’Administració ambiental. Augment de la motivació i la sensibilització dels treballadors i treballadores. A Catalunya, exempció dels controls periòdics d’acord amb la Llei 20/2009, de 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats. La Direcció General de Qualitat Ambiental és l’organisme competent a Catalunya per a la gestió de l’EMAS. Per incentivar la implantació de sistemes de gestió, ja sigui l’EMAS o la ISO 14001, la Generalitat de Catalunya disposa de diverses línies de subvencions adreçades a tot tipus d’organitzacions. A Catalunya, també resulta destacable la creació l’any 2006 de l’Associació d’Organitzacions Registrades en l’EMAS (Club EMAS), un fet pioner en l’àmbit de la Unió Europea i que representa una nova oportunitat per fer compatible el medi ambient, l’economia i l’empresa.
Figura 11.2 Logotip del registre EMAS. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
El Club EMAS promou la millora contínua del comportament ambiental de les organitzacions i de la societat en general, i vetlla per la defensa dels interessos comuns de les organitzacions associades. Pel que fa a l’evolució del registre EMAS a Catalunya, cal tenir en compte que es comptabilitzen, d’una banda, les organitzacions verificades i, de l’altra, els diferents centres o seus que poden tenir aquestes organitzacions. Així, a la Figura 11.4 es mostra l’evolució d’ambdós valors en el període 1997-2010 i es pot observar que l’increment ha estat continuat.
Figura 11.3 Logotip del Club EMAS. Font: Club EMAS.
L’any 2010 hi havia a Catalunya un total de 255 organitzacions amb registre EMAS, que implicaven 356 centres. En el període comprès entre el 2006 i el 2010, l’increment de registres realitzats ha estat molt positiu, amb un augment del 42%, en gran part associat al sector turístic i a la incorporació dels ens locals al registre. Els registres nous per any es mostren a la Figura 11.5. La mida d’una empresa es defineix en funció d’aspectes com ara el nombre de treballadors, el volum de negoci i el balanç general. Segons el primer d’aquests criteris, es considera una empresa petita la que té 50 o menys treballadors, i mitjana, la que té entre 50 i 250 treballadors. A partir de 250 treballadors, l’empresa es considera gran.
Figura 11.4 Evolució del nombre de registres EMAS vigents per a organitzacions i centres. 2006-2010. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
L’anàlisi de les organitzacions registrades segons la seva mida (gran, mitjana o petita) indica que l’EMAS és una metodologia de treball que s’adapta a tot
382 tipus d’organitzacions (Figura 11.6). A Catalunya, amb una gran quantitat de PIME en el teixit productiu, s’observa que són les empreses petites i mitjanes també les majoritàries dins el registre. La distribució de les organitzacions per sectors és força diversificada (Figura 11.7). El sector industrial és el majoritari, amb un 36% de les organitzacions registrades. També destaca l’Administració pública, amb un 14% dels registres.
b)
Figura 11.5 Nombre de registres EMAS nous per anys. 2006-2010. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
ISO 14001
La norma internacional ISO 14001 és l’altra eina de referència per a la posada en marxa de sistemes de gestió ambiental en les organitzacions. Va ser aprovada per primera vegada l’any 1996 i revisada l’any 2004 per l’Organització Internacional per a l’Estandardització (ISO). El reglament EMAS i la norma internacional ISO 14001 són dues eines de gestió amb molts punts en comú, de manera que el reglament EMAS es remet a la secció 4 de la norma ISO 14001 per definir els requisits del sistema de gestió ambiental.
Figura 11.6 Tipologia d’empreses amb registre EMAS. 2010. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
Les principals diferències rauen en requisits suplementaris de l’EMAS que fan referència, sobretot, a la implicació del personal en la millora ambiental de l’organització i a la importància de la transparència de l’organització envers el públic, cosa que es materialitza bàsicament en una declaració ambiental anual. Com que es tracta d’una norma internacional amb el seu propi òrgan de regulació, ni l’Administració europea, ni l’estatal ni la catalana no tenen competències en la seva gestió o seguiment. Per aquest motiu, no es disposa de dades quantitatives de l’abast de la seva implantació a Catalunya.
11.1.2
Figura 11.7 Nombre d’empreses amb registre EMAS per sectors. 2010. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
Ecoproductes i ecoserveis
El model actual de producció i consum de béns i serveis comporta una sèrie d’impactes ambientals, que es produeixen en les diferents fases del cicle de vida d’un producte o servei, inclosos el disseny, la fabricació, la comercialització, l’ús i el rebuig, i estan associats tant al consum de recursos naturals com a la necessitat de gestionar els corrents residuals (residus, aigües residuals, emissions atmosfèriques, etc.) que provoquen.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
383
La important incidència del model de producció i consum en la sostenibilitat ha portat la Unió Europea a desenvolupar una política integrada de productes (IPP, per les seves sigles en anglès) des de finals dels anys noranta, amb l’objectiu de promoure el desenvolupament d’un mercat de productes més ecològics. La IPP planteja tenir en compte i prevenir els impactes generats en els diferents estadis del cicle de vida del producte o el servei que va des de l’extracció de les matèries primeres fins a la producció, la distribució, l’ús i la gestió dels residus. En aquest context, i per afavorir una producció que incorpori criteris ambientals i potenciar un consum responsable, s’han desenvolupat un conjunt d’eines que es presenten a continuació. Aquestes eines, també des de l’àmbit de la voluntarietat, pretenen actuar com a element tractor d’empreses i consumidors i consumidores per avançar cap a l’economia verda. Molts d’aquests instruments impliquen un reconeixement a la qualitat ambiental de productes i serveis a través d’una etiqueta o distintiu. Aquest element aporta informació per exercir un consum responsable, cosa que permet als usuaris finals la identificació dels productes més verds, alhora que afavoreix la comunicació i la generació de confiança entre productors i consumidors i consumidores. Finalment, és destacable que tots són instruments que comporten un repte i un estímul per a la innovació ambiental, gràcies al fet que tenen per objectiu promoure el desenvolupament d’un mercat de productes i serveis més ecològics.
a) Etiquetatge ecològic i declaracions ambientals de producte L’etiquetatge ecològic és una indicació o distintiu que té la finalitat d’identificar els productes o serveis que compleixen uns criteris de bondat ambiental en el procés de fabricació, ús, comercialització o finalització de la vida útil d’aquests productes o serveis. L’etiquetatge ecològic es basa en la utilització dels mecanismes del mercat per estimular la millora contínua del medi ambient. Per mitjà de la comunicació als consumidors i consumidores de dades contrastables, exactes i no tendencioses relatives als aspectes ambientals de productes i serveis, pretén afavorir la demanda d’aquells que són preferibles des del punt de vista ambiental. Segons l’Organització Internacional de Normalització (ISO), hi ha tres sistemes d’ecoetiquetatge, cadascun dels quals es regeix per normes ISO que defineixen els principis generals, els objectius i els procediments que han de complir els productes per poder-s’hi acollir. Aquests tres sistemes són:
b) Etiqueta ecològica tipus I. Ecoetiquetes És un sistema voluntari de qualificació ambiental que identifica i certifica de manera oficial que certs productes o serveis tenen una afectació menor sobre el medi ambient tenint en compte tot el seu cicle de vida. Els productes i els serveis ecoetiquetats segons aquest sistema compleixen criteris ambientals estrictes establerts prèviament. Les ecoetiquetes les atorga una tercera part independent, que exerceix com a entitat certificadora. Aquest sistema compleix els requeriments específics de la norma ISO 14024. A Catalunya, la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat té competència en la concessió del Distintiu de garantia de qualitat ambiental i l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea. Aquests dos tipus d’ecoetiquetes s’expliquen a continuació.
r Distintiu de garantia de qualitat ambiental El Distintiu de garantia de qualitat ambiental és un sistema d’etiquetatge ecològic creat per la Generalitat de Catalunya l’any 1994 (Decret 316/1994, de 4 de novembre, sobre atorgament del distintiu de garantia de qualitat ambiental per la Generalitat de Catalunya). Inicialment, l’abast del Distintiu es concretava a garantir la qualitat ambiental de determinades propietats o característiques dels productes. L’any 1998 s’amplia l’àmbit del Distintiu als serveis (Decret 296/1998, de 17 de novembre, pel qual s’amplia l’àmbit del Distintiu de garantia de qualitat ambiental als serveis), de manera que es completa aquest sistema oficial de certificació ambiental. El Distintiu atorga, d’una banda, una informació millor i més fiable als consumidors i els usuaris i, d’altra banda, promou el disseny, la producció, la comercialització, l’ús i el consum de productes i de serveis que superen requeriments de qualitat ambiental determinats més enllà dels establerts com a obligatoris per la normativa vigent.
Figura 11.8 Logotip del Distintiu de garantia de qualitat ambiental. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
Es tracta d’un sistema compatible amb altres sistemes oficials de garantia de qualitat ambiental i el seu ús està restringit a aquells productes i serveis que se sotmeten voluntàriament al sistema de verificació establert.
384 Perquè un producte o servei obtingui el Distintiu de garantia de qualitat ambiental han de tenir lloc dues fases: Primera fase: definició de les categories de productes i dels criteris de qualitat ambiental És necessari definir les categories de productes i les categories de serveis que poden concórrer al procés d’obtenció del Distintiu i fixar els criteris ecològics que han de complir. La iniciativa per a la definició de les categories i dels criteris correspon indistintament als productors o comercialitzadors dels productes, als titulars dels serveis, al Consell de Qualitat Ambiental i a la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat. La proposta és avaluada pel Consell de Qualitat Ambiental, que consulta els grups directament interessats i determina les especificacions qualitatives i quantitatives que han de complir els productes o els serveis per satisfer els requeriments ambientals. Aquestes especificacions són publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i els productes o serveis s’inscriuen en el Registre de categories de productes i categories de serveis del Departament. Segona fase: tramitació de la sol·licitud Consisteix en el procediment de sol·licitud que han de seguir els interessats per obtenir el Distintiu de garantia de qualitat ambiental, sempre que el seu producte o servei estigui inclòs en alguna de les categories prèviament definides a la primera fase. Aquesta sol·licitud és avaluada per la Direcció General de Qualitat Ambiental, que, després d’haver realitzat les actuacions i les verificacions necessàries respecte al compliment dels criteris ecològics definits per a la categoria a què pertany el producte o el servei, emet una proposta de resolució amb caràcter vinculant. Finalment, l’atorgament es publica al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. A finals de l’any 2010 hi havia incloses 32 categories diferents de productes i serveis dins el Registre del Departament de Territori i Sostenibilitat. De les 234 organitzacions que havien obtingut el Distintiu, gairebé la meitat corresponien a establiments de turisme rural (Taula 11.1). Seguidament, destaquen els tallers de vehicles, els productes i sistemes per a l’estalvi d’aigua, els establiments hotelers i els càmpings. La Figura 11.9 permet observar l’evolució globalment creixent del nombre d’empreses, el nombre de productes i el nombre de serveis amb Distintiu de qualitat ambiental entre el 2006 i el 2010. Taula 11.1 Registre de categories de productes i categories de serveis i nombre d’empreses amb Distintiu de qualitat ambiental. 2010. Categoria de producte/servei
Nombre d’empreses amb Distintiu 2006
2007
2008
2009
2010
Primeres matèries i productes de plàstic reciclat
4
5
6
5
5
Bosses d’escombraries
8
6
5
4
1
Productes de paper
3
3
4
3
3
Productes i sistemes que afavoreixen l’estalvi d’aigua
4
13
16
17
18
Productes de cartró i cartonet reciclats
3
3
3
3
3
Productes i transformats de suro
1
1
1
1
1
Olis base regenerats i productes que els incorporen
1
0
0
0
1
Pantalles acústiques per al trànsit
2
2
2
2
2
Càmpings
18
16
16
16
13
Productes de material compostable
3
3
4
3
4
Tallers de vehicles
42
30
31
30
26
Productes de pell
1
1
1
1
1
Instal·lacions juvenils
11
13
12
9
6
Establiments hotelers
26
15
16
18
17
Calderes i escalfadors domèstics de gas
0
0
0
0
0
Establiments de turisme rural
43
84
108
117
118
Estacions de servei i unitats de subministrament
2
2
1
0
0
Establiments d’acabat fotogràfic
1
1
1
1
0
Productes de fusta
1
1
1
1
1
0
0
Tintoreries Primeres matèries i productes de cautxú reciclat
3
4
4
4
3
Primeres matèries i productes d’àrid reciclat
0
0
0
0
1
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
Categoria de producte/servei
Nombre d’empreses amb Distintiu 2006
2007
2008
2009
2010
Primeres matèries i productes de vidre reciclat
0
0
0
0
0
Xarxes d’oficines amb atenció al públic
1
1
1
1
2
Edificis d’ús d’oficines
1
1
2
3
3
Productes prefabricats de formigó amb material reciclat
0
1
1
Productes aïllants acústics i tèrmics amb material reciclat
1
3
3
1
1
Parcs de vehicles Xarxes d’establiments del comerç alimentari
0
Joguines elèctriques i electròniques
0
Pneumàtics recautxutats TOTAL
385
0 179
205
236
244
234
Figura 11.9 Evolució del Registre de nombre d’empreses, de productes i de serveis amb Distintiu de qualitat ambiental. 2006-2010. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
r Etiqueta ecològica de la UE La Unió Europea va crear, l’any 1992, el sistema voluntari de l’Etiqueta ecològica (Reglament (CEE) 880/92). Inicialment, el seu àmbit aplicable es limitava als productes. A partir de l’any 2000, aquest mecanisme comunitari s’amplia als serveis (Reglament (CE) 1980/2000) i garanteix als consumidors la correcció ambiental tant dels productes com dels serveis, amb independència de les afirmacions publicitàries. L’any 2010 es va publicar un nou Reglament de l’Etiqueta ecològica de la UE (Reglament (CE) 66/2010). De la mateixa manera que amb el Distintiu, l’Etiqueta ecològica representa haver complert uns criteris ambientals selectius, transparents i amb prou informació i base científica perquè els consumidors i els usuaris puguin triar aquells productes o serveis que la incorporen. Amb aquesta elecció, els consumidors s’asseguren de triar les opcions que redueixen els efectes ambientals adversos i contribueixen a l’ús eficaç dels recursos. Els principis en què es basa l’Etiqueta ecològica són els següents: El compliment dels requisits legals ambientals o d’altres tipus, nacionals o comunitaris, aplicables a les diferents fases del cicle de vida dels productes o els serveis. La determinació dels efectes ambientals mitjançant l’examen durant el cicle de vida del producte o del servei i de les seves interaccions amb el medi ambient, inclòs l’ús d’energia i de recursos naturals. La coordinació amb altres sistemes d’etiquetatge o de certificació de la qualitat i, en particular, amb el sistema d’etiquetatge energètic i el sistema d’agricultura ecològica. L’Etiqueta ecològica és voluntària i vàlida a tots els estats membres de la Unió Europea, Noruega, Liechtenstein i Islàndia. El Comitè de l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea és el nucli central del sistema d’etiquetatge ecològic i està constituït pels organismes competents i per altres parts interessades.
386 A Catalunya, l’organisme competent i que atorga l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea és la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, l’any 1992 es va crear com a òrgan assessor el Consell de Qualitat Ambiental, en el qual estan representats tots els sectors implicats en matèria d’etiquetatge ecològic: indústria, consumidors i consumidores, cambres de comerç, ecologistes, sindicats i Administració. Novament, de manera equivalent al procés del Distintiu de garantia de qualitat ambiental, perquè un producte o servei obtingui l’Etiqueta ecològica europea han de tenir lloc dues fases: Primera fase: procediment per establir les categories de productes o serveis i els criteris específics En primer lloc, s’estableixen les categories de productes o de serveis que han de complir, com a mínim, les condicions següents: Representar un volum significatiu de vendes i comerç en el mercat interior. Comportar, en una fase o més del seu cicle de vida, efectes ambientals importants a escala mundial, regional o de caràcter general. Presentar un potencial significatiu per millorar el medi ambient per mitjà de l’opció dels consumidors. El Comitè de l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea desenvolupa i revisa periòdicament els criteris relatius a l’Etiqueta ecològica i els requisits d’avaluació i comprovació del compliment relacionats amb els criteris esmentats. Finalment, la Comissió Europea publica els criteris relatius a l’Etiqueta ecològica i les seves actualitzacions corresponents al Diari Oficial de la Unió Europea. Segona fase: procediment per a la sol·licitud, la verificació i l’atorgament Una vegada publicada la categoria de productes o serveis al Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) i els corresponents criteris ecològics, el sol·licitant demana a la Direcció General de Qualitat Ambiental els impresos per formalitzar la sol·licitud i la llista dels centres reconeguts per fer les comprovacions que demostrin l’adequació del producte o el servei als criteris establerts. La Direcció General de Qualitat Ambiental avalua la sol·licitud i, si és favorable, atorga l’Etiqueta, ho notifica al Comitè de l’Etiqueta ecològica de la Unió Europea i la inscriu en els registres oficials corresponents. L’any 2010, 24 categories diferents de productes i serveis podien optar a l’Etiqueta ecològica europea, com es mostra a la Taula 11.2. L’evolució del nombre creixent d’empreses, productes i serveis amb etiqueta Ecolabel en el període 2006-2010 es mostra a la Figura 11.11. A Catalunya, 49 organitzacions tenien productes o serveis etiquetats amb aquests estàndards. En aquest cas, predominen els productes de neteja i els detergents, seguits per les pintures i vernissos i pels allotjaments turístics.
Figura 11.10 Logotip de l’etiqueta ecològica de la UE. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
Taula 11.2 Registre de categories de productes i categories de serveis i nombre d’empreses amb Etiqueta ecològica de la UE. 2010. Nombre d’empreses amb Distintiu Categoria de producte/servei
2006
2007
2008
2009
2010
1
1
1
1
1
Matalassos Detergents per a la bugada Paper per a còpies i paper gràfic Rentavaixelles Detergents per a rentavaixelles
1
Calçat Bombetes elèctriques Pintures i vernissos
6
8
8
8
8
Esmenes per al sòl
1
1
2
2
2
Productes tèxtils
3
3
2
1
Paper tissú
2
4
Detergents per rentar vaixella a mà
1
7
7
Frigorífics
4
Productes de neteja d’ús general, cuines i banys
1
4
8
14
11
Rajoles rígides per a terres
1
1
1
1
1
Allotjament turístic
2
2
3
6
8
1
1
Càmpings
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
387
Nombre d’empreses amb Distintiu Categoria de producte/servei
2006
2007
2008
2009
2010
1
1
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
51
49
Lubricants Televisors Substrats de cultiu Ordinadors portàtils Ordinadors personals Bombes de calor Sabons i xampús TOTAL
15
21
31
Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
Figura 11.11 Evolució del nombre d’empreses amb atorgament, de productes i de serveis. Etiqueta Ecolabel. 2006-2010. Font: Direcció General de Qualitat Ambiental.
r Etiqueta ecològica tipus II. Autodeclaracions ambientals Consisteix en una indicació ambiental en forma de logotip, text o altres avalada pel mateix fabricant o envasador, normalment referida a una fase del cicle de vida o a un aspecte concret del producte (per exemple: biodegradable, reciclable, etc.). En aquest sistema, no hi ha certificació independent de tercers. Per fer una autodeclaració ambiental és necessari complir els requeriments específics de la norma ISO 14021. Aquesta norma orienta en l’ús d’alguns termes de caràcter ambiental (compostable, biodegradable, dissenyat per al desmuntatge, producte de vida llarga, energia recuperada, reciclable, contingut reciclable, baix consum de recursos, baix consum d’aigua, reutilitzable, reomplible, reducció de residus) i en l’ús del cercle de Möbius de producte reciclable (Figura 11.12).
r Etiqueta ecològica tipus III. Declaracions ambientals de producte L’Etiqueta ecològica tipus III (Declaracions ambientals de producte) es basa en la metodologia d’anàlisis del cicle de vida (ACV). Aquesta metodologia avalua els impactes ambientals associats a totes les etapes de la vida d’un producte des del bressol fins a la tomba, és a dir, començant per l’extracció de matèria primera, continuant amb el processament de materials, la fabricació, la distribució, la comercialització, l’ús, la reparació i el manteniment, i acabant amb la gestió com a residu.
Figura 11.12 Cercle de Möbius per indicar que el producte és reciclable. Font: Directrius per fer i avaluar declaracions mediambientals. Comissió Europea. Direcció General de Sanitat i Protecció dels Consumidors.
Aquesta tècnica, recollida a la sèrie de normes ISO 14040, consisteix en la realització d’un inventari quantificat de dades ambientals d’un producte segons unes categories predeterminades de paràmetres en àmbits com ara el consum energètic, l’esgotament de recursos, el consum d’aigua, la generació de residus sòlids, les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, l’acidificació atmosfèrica, la contaminació de l’aire i l’aigua i la destrucció de la capa d’ozó. L’objectiu és proporcionar informació ambiental quantitativa comprensible per facilitar a l’usuari la presa de decisions. Una tercera part independent duu a terme una verificació. Aquest sistema compleix els requeriments específics de la norma ISO 14025.
388 A diferència de les etiquetes ecològiques de tipus I, les declaracions ambientals no defineixen uns criteris sobre la preferència ambiental dels productes ni estableixen uns criteris mínims per complir més enllà dels requisits legals establerts. Les principals característiques de les declaracions ambientals són: Es refereixen a les característiques de productes i no de serveis. Estan destinades principalment a aportar informació a escala professional, a la comunicació de negoci a negoci, i no tant a la comunicació amb el consumidor final. A diferència de les etiquetes tipus I, les declaracions ambientals de producte no defineixen uns criteris sobre la preferència ambiental dels productes ni estableixen uns requisits mínims per complir. Es basen en una verificació independent de les dades de l’anàlisi del cicle de vida (ACV). Estan subjectes a la gestió d’un administrador d’un programa. Actualment, hi ha al món diferents programes de declaracions ambientals de producte —DAP o Environmental Product Declaration (EPD)— amb alguns anys d’experiència, com ara a Suècia, Noruega, el Canadà, el Japó i Corea. Altres països, com per exemple Alemanya, Dinamarca i Itàlia, estan iniciant els seus propis programes. Finalment, països com ara Finlàndia, França, Holanda, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units han iniciat sistemes similars. A Catalunya, el febrer del 2008 es va signar un conveni de col·laboració entre la Direcció General de Qualitat de l’Edificació i Rehabilitació de l’Habitatge, la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge i el Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona, per al desenvolupament d’un programa de declaracions ambientals de producte en el sector de la construcció. Aquest programa consisteix en la creació d’un sistema de declaracions ambientals de productes de la construcció basat en la realització d’anàlisis de cicle de vida. L’objectiu és dotar els professionals amb una eina per comparar i escollir els materials tenint en compte el seu impacte ambiental al llarg del seu cicle de vida. L’agregació de les declaracions ambientals de producte permetrà fer estudis d’anàlisi del cicle de vida dels edificis en el seu conjunt.
c) Ecodisseny L’ecodisseny és una altra de les eines que pot ajudar les empreses a millorar el seu comportament ambiental mitjançant la reducció dels impactes que els seus productes, processos o serveis generen sobre el medi. Consisteix en la consideració de criteris ambientals durant el disseny i el desenvolupament de productes i serveis, al mateix nivell en què es tenen en compte altres criteris relatius a la qualitat, els costos, la legislació, la funcionalitat, la durabilitat, la salut i seguretat, l’ergonomia o l’estètica. Com a resultat d’això, els productes ecodissenyats han de mantenir almenys la mateixa qualitat del seu equivalent en el mercat, han de ser innovadors i han de tenir un menor impacte ambiental. La clau de l’ecodisseny rau en el fet que és precisament la fase de disseny la que més pot influir i determinar els aspectes ambientals, econòmics i socials dels productes i els serveis, al llarg de tot el seu cicle de vida.
Figura 11.13 Criteris de disseny considerats en l’ecodisseny de productes. Font: Escola Superior de Comerç Internacional. Secció de Gestió Ambiental. 2005.
En si mateix, l’ecodisseny implica una nova manera de pensar que neix de la necessitat de modificar l’actual model de producció i consum per la seva manca de sostenibilitat (Figura 11.13). L’ecodisseny representa un canvi progressiu en la cultura de treball de les empreses, ja que va més enllà d’un procés puntual i s’insereix en el procés de millora contínua de les activitats. A més, comporta un grau més elevat de maduresa ambiental, en la mesura que és una forma de dissenyar més global que té en compte tota la vida del producte i que es basa en la prevenció dels impactes i no en la seva correcció posterior.
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
389
A curt termini, l’ecodisseny facilita a les empreses el compliment de la legislació ambiental. Comporta sovint obrir nous nínxols de mercat donant resposta a demandes de clients i als requisits de compra i contractació verda del sector públic o privat. En la fase productiva, comporta una reducció de costos en optimitzar els processos i reduir el consum de recursos. A llarg termini, l’ecodisseny és un element de tracció de la innovació i el coneixement i d’una nova cultura del treball interdisciplinari en el procés de desenvolupament del producte. Per dur a terme l’ecodisseny, s’incorporen nous aspectes al procés convencional de disseny d’un producte. Aquests aspectes es presenten a la Figura 11.14.
Figura 11.14 Procés de l’ecodisseny de productes. Font: Escola Superior de Comerç Internacional. Secció de Gestió Ambiental. 2005.
Des de la Generalitat de Catalunya s’han organitzat i promogut diversos esdeveniments i s’han desenvolupat eines amb l’objectiu d’impulsar criteris sostenibles en el sector del disseny, entre els quals destaquen:
r Premis Disseny per al Reciclatge Aquest premi biennal va ser creat l’any 2001 per reconèixer els esforços adreçats a fomentar les estratègies de prevenció, de reciclatge i de reciclabilitat entre els professionals del disseny, les empreses, els estudiants i qualsevol persona o entitat interessada. La trajectòria recorreguda posa de manifest que el concepte de disseny evoluciona i que els aspectes d’ecodisseny i eficiència ambiental cada vegada s’integren de manera més clara en la concepció de productes i serveis. Aquesta evolució ha quedat constatada tant en la qualitat com en la quantitat de les candidatures presentades. Els nous escenaris socials, econòmics, financers, normatius i ambientals confirmen que els productes ecoeficients i amb estàndards de qualitat ambiental tenen més possibilitats de ser competitius i consolidar-se en els mercats globals.
r Desenvolupament de projectes concrets d’ecodisseny Ecodisseny de parcs infantils. Estudi de camp sobre els aspectes ambientals del disseny de 62 parcs infantils en quinze municipis de Catalunya, realitzat l’any 2002. Aquest estudi de caràcter global va permetre la realització de diverses guies parcials i específiques: Guia d’ecodisseny de parcs infantils Guia de compra i gestió ambientalment correctes de parcs infantils Guia de materials més respectuosos amb el medi ambient aplicables als parcs infantils Expositor de cartonet. Anàlisi del cicle la vida aplicada al sector d’envasos de cartró. L’objectiu del projecte era avaluar les càrregues ambientals d’un producte de cartró, en concret d’un expositor, el qual té la particularitat de ser considerat un producte en la mesura que és expositor i, a més, és envàs secundari dels productes que exposa durant les etapes de transport. Projecte Ecojoguina. Procés iniciat l’any 2006 per al desenvolupament d’un projecte d’ecodisseny en el sector de la joguina amb components elèctrics o electrònics.
390 r Altres accions de difusió de l’ecodisseny A més de les línies d’acció anteriors, s’han organitzat tallers amb l’objectiu de promoure l’ecodisseny i la creativitat al voltant de conceptes de cicle de vida, reciclatge i reciclabilitat, com ara els tallers Loucomcau i Ecosapiens, els Enrenous (roba, mobles i aliments) i el «Trencaclosques: dissenya, ven, compra reciclat».
r Xarxa Compra Reciclat A finals de l’any 2006, l’Agència de Residus de Catalunya va crear la Xarxa Compra Reciclat (XCR) en col·laboració amb les entitats municipalistes (Associació Catalana de Municipis i Comarques, Federació de Municipis de Catalunya, Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus) i el sector empresarial (Foment del Treball, PIMEC i Consell General de Cambres de Catalunya). La Xarxa Compra Reciclat és un espai de trobada entre oferents i demandants de productes reciclats, reciclables o biodegradables per promoure el mercat i l’ecodisseny d’aquests productes. Entre els seus membres adherits es poden trobar des d’administracions públiques fins a empreses privades, passant per un gran nombre de fabricants i distribuïdors.
11.2
Indicadors
11.2.1 Evolució del nombre de registres EMAS vigents per a organitzacions i centres Tipus
Resposta
Unitats
Nombre
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
DGQA. SGA
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Augment
Apartat on es presenta
11.1.1
Definició Nombre de registres i de centres que disposen del sistema voluntari de gestió ambiental EMAS (Eco-Management and Audit Scheme)
Registres EMAS
2006
2007
2008
2009
2010
Nombre de registres
180
201
229
249
255
Nombre de centres
223
268
297
342
356
Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya
391
11.2.2 Evolució del nombre de nous registres EMAS en organitzacions i centres Tipus
Resposta
Definició
Unitats
Nombre
Periodicitat de càlcul
Anual
Font
DGQA. SGA
Tendència desitjada
Augment
Tendència 2006-2010
Descens
Apartat on es presenta
11.1.1
Nombre de nous registres i de nous centres que s’han registrat anualment al sistema voluntari de gestió ambiental EMAS (Eco-Management and Audit Scheme)
Registres EMAS
2006
2007
2008
2009
2000
Nombre de registres
25
21
28
20
6
Nombre de centres
46
45
29
45
14
11.3
Documentació i fonts consultades
ESCOLA SUPERIOR DE COMERÇ INTERNACIONAL. SECCIÓ DE GESTIÓ AMBIENTAL. 2005. Ecodisseny. Col·lecció “Guies i eines de suport a la innovació. Eines de progrés”. Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM). Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya. COMISIÓN EUROPEA. 2000. Directrices para hacer y evaluar declaraciones medioambientales. Dirección General de Sanidad y Protección de los Consumidores. Comisión Europea. DEPARTAMENT DE TERRITORI I ECODISCAT 2011-2015. Departament
SOSTENIBILITAT. de Territori i
2011. Programa català d’ecodisseny Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya.
Pàgines web consultades Direcció general de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Empresa i avaluació ambiental. http://www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.685af0bd03466a424e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=497753161cd47210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=49775316 1cd47210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
392
Informe sobre lâ&#x20AC;&#x2122;estat del medi ambient a Catalunya
393
394
Per铆ode 2006-2010
Informe sobre el medi ambient a Catalunya.
LLOM Edici贸 IMPREMTA