Prokofiev i el seu Concert per a violí en Re Major Vist des de fora, els dos concerts per a violí i orquestra de Serguei Prokófiev son obres importants, però quasi mai se’ls hi dona la importància que tenen, si més no a casa nostra. A Rússia i als principals països de tradició musical, evidentment, això no passa. Aquí són tingudes per obres circumstancials, i programar-les sembla que representi un gran esforç. El Primer Concert, en Re Major, va ser escrit l’any 1917, durant el tempestuós període de la Revolució d’Octubre. Per aquelles dates, Prokófiev també escriuria la famosa Simfonia Clàssica, la seva primera simfonia, que volia ser un homenatge a les simfonies de Haydn. El compositor rus ja havia acabat també dos dels seus cinc concerts per a piano i orquestra. No hi ha cap dubte que els dos concerts de violí de Prokófiev són composicions de gran importància en el repertori violinístic. Es programen freqüentment, i són obres que s’estudien en tots els conservatoris del món. A més, són enregistrats habitualment, pels grans violinistes. Jo els vaig conèixer de molt jovenent, i ja aleshores em va agradar la seva escriptura tan original, molt diferent a la d’altres concerts. Encara recordo l’impacte que em va produir l’any 1951 l’audició, en un dels primers discs de 33 revolucions que vaig tenir, la versió de David Oistrakh. Uns anys més tard, tindria l’oportunitat de tornar-ho a sentir, aquest cop en directe, al Palau de la Música Catalana, en el que suposava la presentació del gran violinista rus a Barcelona. Sento la necessitat d’explicar el què penso d’aquesta gran aportació de Prokófiev. Avui em vull centrar en el primer concert, el de Re Major. Amb aquesta obra, el compositor obriria un nou camí, gràcies a la magistral escriptura per al violí solista i l’orquestra, d’un refinament gairebé artesanal. Les dinàmiques es mantenen en un volum eteri, llevat dels moments, molt precisos, en que l’obra demana tensió. El clima general és poètic. He de dir que el Segon Concert de Prokófiev, escrit el 1935, em sembla també una gran obra, amb un esquema molt semblant a aquest primer. El que va escriure el 1917, però, representa un canvi molt important en relació als concerts per a violí i orquestra anteriors. Ja d’entrada em va sorprendre el caràcter innovador de l’obra, amb les noves fòrmules tècniques que introdueix Prokófiev en el concert, així com la lleugresa instrumental, que donen un nou color violinístic a tota la peça. Són molts els moments que l’orquestra és gairebé esquelètica –però enormement eficaç-, gràcies a la col·locació perfecta de totes les notes.
L’estrena del Concert per a violí i orquestra núm. 1 de Prokófiev es va fer a París, i va constituir un èxit total. Era el 18 d’octubre de 1923. El solista va ser Marcel Darrieux, amb l’Orquestra de l’Òpera de París, dirigida per Serguei Koussevitzky. Entre els espectadors hi havia Pol Kochansky, Artur Rubinstein, Karol Szymanowski, el pintor Pablo Picasso i Ígor Stravinsky. D’aquest últim sonaria també aquell dia, per primera vegada, una composició seva, l’Octet de vent. A Stravinsky l’obra de Prokófiev li va agradar molt. L’Andantino amb que s’inicia el concert dona la sensació de llunyania. Les violes fan un tremolo, soles, en el moment en què apareix el violí solista, amb una melodia tendra i delicada (1). Prokófiev hi escriu la paraula italiana sognando, és a dir, com un somni. El discurs arriba a l’extrem agut on, de manera delicada, hi trobem grupets de corxeres, en un clima molt suau (2). Les violes, i més endavant també l’oboè, subratllen de manera expressiva el tema principal. A través d’un passatge impetuós del violí, que l’orquestra acompanya de manera suau, arribem a un trino sobre la nota Si greu, que el solista interpreta de manera autoritària. L’arabesc que ve a continuació reafirma el moviment (3). El moment que segueix és extremadament curiós. A partir del mateix si del trino, el violí, tot sol, desplega una escala ascendent, ràpida i lleugera, que arriba fins al Mi sobreagut (4). L’orquestra, amb el seu pianissimo contingut, la recull de manera misteriosa, mentre el solista, de nou, fa una altra escala, i encara una altra més lenta. Entrem llavors en una secció absolutament genial, plena d’aquella ironia típica del compositor. Són 16 compassos precedits d’una escala rapidíssima. Som en un ambient despreocupat, que Prokófiev descriu amb la paraula, també italiana, narrante, que vol dir “explicar un fet”. És exactament aixó. Efectivament el violí solista, després d’un ràpid cromatisme, comença, en un to irònic i ple d’humor, un monòleg de collita pròpia, basat en una rítmica sorprenent, saltant d’una corda a l’altra, alternant appoggiatures, notes d’adorno i trinos; amb la tècnica de l’arc com a gran protagonista (5). Mentrestant, l’orquestra és al no res. En aquest passatge genial, el solista es llença de manera tempestuosa, en un ràpid i discursiu entramat de semicorxeres, cap a un ambient típicament rus, que conclou amb inestable formigueig de les 12 semicorxeres que tanquen aquest episodi amb un diminuendo. Calderó. Quietud total. Del pedal de la nota Mi, provocat per la flauta i el clarinet, apareix el solista, tot tranquil, emetent un pizzicato de negres, que acabarà en un forte (6). Torna el tempo ben animat, amb un marcato constant, i un violí solista autoritari, replet d’accents estratègics (7), i unes figuracions que canvien constantment, fins a arribar a un altre moment insòlit: les trompes en sordina i amb l’indicació pp, repeteixen tríades perfectes en quatre semicorxeres (8), mentre el solista està immers en un passatge de gran virtuosisme. Arribem a un tempo encara més ràpid, que ens porta una novetat: el solista fa un pizzicato contundent, amb les quatre cordes simultànies, imitant les semicorxeres de les les trompes, amb un efecte totalment rus, que recorda l’alegria de les balalaiques (9). El solista segueix de manera brillant, però l’orquestra continua amb el seu estimat pianissimo. El violí s’instal·la ara sobre la quarta corda, amb cromatismes fins al
diminuendo, que ens porta cap a un ambient de calma. Entrem ara a una secció silenciosa, on de nou el solista fa una mena de cadenza a la doble corda, molt expressiva, que el porta al no res (10). Les violes, amb uns tremolos molt subtils, ens porten al moment més màgic del moviment: la seva coda. Andante assai. Més de vint compassos, tots en pianissimo (11). Sentim ara una flauta que expressa el tema principal en dolcissimo i pianissimo, l’arpa que li dona suport amb una figuració de fuses, el violí solista dalt de tot, fent un curiós lligat a contratemps amb tresets de fusa, i les violes amb el seu llarg tremolo. Hi és tot. Escriure un passatge com aquest l’any 1917 era, sens dubte, fruit d’una sensibilitat, enorme i valenta a la vegada. Mantenir tota una orquestra dins del clima escrit pel compositor, amb una escriptura esquelètica i sempre aguda, és el silenci més delicat que un pot imaginar. I com a darrer detall, la tranquil·la escala de la flauta, del Re al Re octavat (12), amb els violins segons recolzant el passatge, i les violes emetent uns trinos imperceptibles. De sobte, Vivacissimo. És l’Scherzo, el segon moviment. Sortim d’una escalfor interior per anar a un tempo alegre i frenètic. Comença molt rus. És com una dansa folklòrica i grotesca a la vegada. Prokófiev ha indicat Vivacissimo i 4/4, amb el què el solista comença aquest divertit moviment (13). Tot salta i tot és alegria. El solista es vesteix d’ocell i fa tot tipus de cabrioles (14). Escales ràpides, animades pel constant spiccato de la corda i la fusta, que marquen el ritme. Un cop ben esplaiat, de sobte arriba un dibuix enèrgic amb octaves del violí solista, que porta a un spiccato dur, i al taló (15). Mentre, l’orquestra l’acompanya amb simples negres, en piano, i també en pizzicato. Vuit compassos d’un curiós contrapunt entre el solista i els clarinets, creen un misteri especial. S’arriba a l’episodi en què el solista reprèn el tema ràpid de l’inici, sempre amb gran animació. Tothom es diverteix, principalment el solista, que fa acrobàcies de caràcter còmic, però sempre en piano, que Prokófiev indica amb la paraula sordina, per tal d’insuflar una certa inquietud. És genial! De sobte, el violí fa una escapada, amb notes rapidíssimes i en legato, que el col·loquen dalt de tot, on emet uns curiosíssims glissandi, com si fossin xiulets (16). Mentrestant, la corda i les flautes fan ràpides escales descendents. Apareixen les quatre trompes, que fan corxeres accentuades en fortissimo, per donar pas al violí solista, que respon també amb corxeres igualment accentuades i dures sull ponticello a la quarta corda i con tutta forza (17). Aquest passatge és molt rus, impressiona pel seu to aspre i sec. Prosegueix amb ràpids cromatismes en legato, a la quarta corda, que el conduirà en una ràpida ascensió cap al fa sobreagut, on tota l’orquestra, i en especial les quatre trompes, marcaran el tempo de manera violenta. Compte! Arriba un altre moment genial. Seguint exactament el tempo, entrem en un pianissimo on el solista, impertorbable, emet de nou les mateixes corxeres arc amunt i amb sordina (18), amb un mínim acompanyament de violes i violoncels. Un rapidíssim i misteriós rosari de notes al registre greu del solista, en semicorxeres lligades, ens porta cap al Mi sobreagut (19). I és llavors quan, sense la més mínima interrupció, la flauta canta el graciós tema principal. Aquest, recollit en forte pel solista (20), ens porta a la coda final, que és d’un
enginy extraordinari. Tot en dues pp, silenci absolut. Hi participa gairebé tota l’orquestra, però amb un mínim de so. El violí solista emet harmònics naturals en el registre sobreagut amb corxeres (21), mentre les violes fan un curiós trino amb doble corda i negres, sempre en pianissimo, fins que de sobte Prokófiev decideix posar punt final al moviment, amb una escala ascendent de tres compassos, molt decidits i en forte. És un Scherzo breu, però d’un mestratge total. No hi ha precedents com aquest. Arribem al Tercer moviment: Moderato. Què ens prepara el gran compositor? Encara avui em pregunto què es proposava fer Prokófiev quan va iniciar aquesta última part del concert. Tenia previst fer un final com el que va escriure? O va ser potser durant el transcurs del moviment, que va pensar a concloure l’obra justament amb el tema que introduïa el concert, i portar-nos així a una espai tan celestial? Curiosament aquest últim moviment s’inicia amb un ritme moderat. Com si es tractés d’una una simple passejada. El solista canta una melodía amable i somrient (22), acompanyat de l’orquestra, que fa un picat amb tota la precisió. La melodia serà recollida per l’oboè i el clarinet, per arribar a l’Allegro Moderato. Aquí entrem en una secció de caràcter ballable, on les violes canten una melodia, quasi de manera indiferent, simplement per recolzar (23). De sobte, un crescendo i dos compassos en forte, que són repetits per tota l’orquestra (24). El desfà de manera curiosa per tornar al clima anterior però una mica més animat, i de nou apareixen els dos compassos d’abans en forte, fent exactament les mateixes notes. Es manté el so en forte. Els clarinets alternen i canten el dibuix anterior de les violes amb plenitud de so, alternant-se, fins que una sobtada escala ascendent del violí solista i l’arpa (25) cap al Do sostingut a l’octava alta ens porta a l’idílic Meno mosso (26). Mentre la corda empasta el so en un legato i en piano, el solista emet un llarg trino, molt expressiu, que repeteix dos cops, i encara un altre més breu, fins que una escala més llarga i silenciosa ens portarà cap al Do del registre sobreagut, en un delicat pianissimo (27). Apareix el tema de l’inici del moviment, que el solista canta llargament amb sisenes expressives (28), per portar-nos cap a un moment estàtic i silenciós, provocat per un llarg tremolo de la corda. Arriba ara el Piu mosso, on el violí solista comença les ràpides escales ascendents i descendents (29), que s’han d’emetre com un volar celestial, i d’una lluminositat un punt tímida. La música, in crescendo, es torna inquietant. S’arriba a un fortissimo on el solista emet trinos de negra accentuats (30), al que segueix un passatge intrincat i una mica ferotge (31), fins que una mena de llarga escala que s’acaba amb un ritardando ens porta al Re tan desitjat per Prokófiev. És el paradís. Som a la coda, el Piu tranquillo. L’espiritualitat és màxima. La flauta i el clarinet emeten el tema inicial d’aquest Tercer moviment, mentre el solista, de manera sorprenent fa aparèixer el motiu del començament del concert (32), que tocarà en un trinat excels al registre agut. L’efecte és indescriptible. Però una inesperada interrupció, obaga i trista, provoca un cert desoncert, sempre en pianissimo, una mena de por mística que poc a
poc es va aclarint, per tornar al Re definitiu amb una instrumentació mínima, i una flauta que amb elegància suprema emet una refinadíssima escala de conclusió (33). El concert s’ha acabat. Cada cop que l’escolto, he d’estar-me uns minuts absolutament quiet, en silenci, amb el pensament vers l’infinit. El gran pianista rus Sviatoslav Richter deia d’aquest concert: “La primera obra que em va impressionar més de Prokófiev va ser el seu primer concert per a violí. Més tard vaig trobar molta gent que estava enamorada de Prokófiev gràcies a aquest concert. Ningú que estimi la música no pot quedar atrapat pel seu encanteri. Un pot comparar aquest concert amb la sensació que s’obté en obrir per primera vegada la finestra a la primavera i som atacats pels sons que s’eleven des del carrer. Em vaig enamorar del concert des del primer moment, fins i tot abans d’escoltar la part del violí solista, simplement escoltant a Anatoly Vedernikov practicant l’acompanyament. Des d’aquell moment, cada vegada que coneixia una nova peça de Prokófiev, em venia un sentiment d’extraordinària emoció i enveja”. Jordi Cervelló
David Oistrakh i Serguei Prokófiev, jugant als escacs