Prokófiev i el seu segon Concert per a violí i orquestra Serguei Prokófiev havia abandonat la seva pàtria poc després d’escriure el Concert per a violi i orquestra núm. 1 en Re major, enmig de la guerra civil. Un exili voluntari el va portar als Estats Units, on va viure entre els anys 1918 i 1922. Allà es va donar a conèixer com a pianista i també com a compositor, amb una gran acceptació. Des de l’any 1923 fins al 1933 va viure a París, tot i que, des d’allà, va fer viatges a Itàlia, Alemanya, i també a Barcelona, convidat per Pau Casals, interpretant el seu Concert per a piano i orquestra núm. 3. A París la seva activitat va ser intensa, i allà és on va compondre L’Ange de feu, per encàrrec del director d’orquestra Serge Koussevitzki. Però Prokófiev sentia nostàlgia de Rússia i, tot i el mal ambient polític del país, va voler tornar l’any 1934. No era el que s’esperava, i tan aviat rebia distincions i era lloat sense cap reserva, com humiliat i tractat amb indiferència. La purga cultural que practicava Stalin anava dirigida a tots aquells que no seguien el model establert pel règim. El violoncel·∙lista Mstislav Rostropóvitx, aleshores molt jovenet, recordava Prokófiev quan vivia esporàdicament a la seva dacia, com plorava de pena i tristor. Una situació a l’inversa a la de qualsevol altre país, on era acceptat amb tota la consideració. Segons Rostropóvitx, Prokófiev era una persona ingènua, una mena de nen gran, de mentalitat analítica, molt noble d’esperit, i sempre en conflicte contra el règim soviètic. Però el destí té coses increïbles. Stalin va morir el 5 de març de 1953 i, per una terrible coincidència, Prokófiev també, el mateix dia, poques hores abans que el dictador. Increïble! La premsa russa no va fer el més mínim cas de la mort del músic, i tan sols el diari Pravda va publicar una nota dies més tard. Torno enrere, fins al 1935. Aquell any, Prokófiev componia el Concert per a violí i orquestra núm. 2. Fins aquell moment havia escrit obres tan importants com les Simfonies núm. 3 i 4, l’òpera L’amor de les tres taronges, el Concert per a piano i orquestra núm. 3, i el primer dels dos Quartets de Corda. L’estrena mundial del Concert per a violí i orquestra núm. 2 en sol menor va tenir lloc a Madrid l’1 de desembre de 1935, amb el violinista francès Robert Soëtens, com a solista, l’Orquestra Simfònica de Madrid, i Enrique Fernández Arbós a la batuta. Va ser un gran èxit i el mateix Soëtens va interpretant l’obra sovint, fins l’any 1972. També els Oistrakh, Kogan, Heifetz o Milstein van interpretar l’obra freqüentment. Encara avui és una obra capdal, com també ho és l’altre concert de violí, el que va escriure uns anys abans, el 1917.
2
Vull recordar que, als anys 30, el repertori per a violí i orquestra es va enriquir de manera substacial. Stravinski escrivia el seu Concert de violí el 1931, Szymanowski dos concerts, entre 1932 i 1933. Béla Bartók, el 1938. Walton, entre els anys 1938 i 1939. Hindemith el 1939. Khatxaturian l’any 1940. Korngold el 1945, i també altres noms eminents, com Martinu, Delius, Rózsa. També Britten va escriure als anys 30 el seu extraordinari concert, que va estrenar el nostre Antoni Brosa, que en feia una versió antològica. Tot i aquesta riquesa d’obres, a la qual podem afegir encara altres concerts de final del Romanticisme i els primers anys del segle XX, pràcticament no n’arriba cap a casa nostra, ja que el repertori per a violí i orquestra funciona com el de piano i orquestra: els noms de sempre, és a dir, Beethoven, Brahms, Txaikovski, Rakhmàninov. En el cas de Mozart, sempre fa por, ja que les seves obres s’han de tocar amb una precisió que comporta una preparació orquestral molt alta. I compte quan s’interpreten! Prokófiev coneixia molt bé el violí. Aquest coneixement l’havia adquirit de la millor manera. Els 10 anys que va estar-‐se al Conservatori de Sant Petersburg, com a estudiant de composició i de piano, li van permetre entrar en contacte i escoltar els millors violinistes russos, que ho van ser també a nivell mundial. M’estic referint a l’Escola de violí que va fundar Leopold Auer en aquest Conservatori, i de la que sortirien deixebles únics: Jascha Heifetz, Mischa Elman, Nathan Milstein, Toscha Seidel, Efrem Zimbalist… Tots ells triomfarien als Estats Units i encara avui en dia, especialment Heifetz i Milstein, es consideren insuperables. Tant l’un com l’altre, van interpretar els concerts de Prokófiev desenes de vegades, i els van enregistrar en diverses ocasions. Són versions incomparables encara avui. També cal destacar l’estreta relació de Prokófiev amb David Oistrakh a Moscou, on ensenyava. Oistrakh provenia de l’escola de Piotr Stoliarski, a Odessa, un altre gran professor. Prokófiev i Oistrakh van jugar un munt de partides d’escacs i, naturalment, el gran violinista va interpretar els seus concerts arreu del món.
Allegro moderato L’inici del Concert per a violí i orquestra núm. 2 és un Allegro moderato, caut i elegant. El violí solista és el que comença amb un tema en solitari, d’una expressivitat molt refinada (1). Violoncels i contrabaixos repeteixen el tema, i el solista ho torna a fer dos temps més tard. El moviment segueix ara amb un to més animat, pel que fa al solista, mentre l’orquestra subratlla la idea principal. Apareix després un segon tema, més obert i molt líric, que canta el solista en un ambient romàntic (2). Encara una tercera idea, rítmica i de caràcter molt rus (3), Piu mosso, que serà recurrent però que poc després s’anirà esmorteint i tornant dolça, amb un ritme més lent (4).
3
Arribem a una instrumentació gairebé esquelètica. Ha desaparegut l’orquestra? De sobte, amb una ràpida ascensió, molt violinística, en intervals de tercera, que es repetirà dos cops, amb una orquestra molt lleugera que ens conduirà a un moment enèrgic del solista. Es tracta d’un creuement agressiu, que utilitza les quatre cordes vers el taló (5), mentre el vent es limita a un acompanyament amb notes lligades. Entrem en una secció que conclourà amb un forte, que anirà disminuint. De nou una altra ràpida i brillant ascensió per part del solista, amb la ja habitual orquestra alleugerida per arribar a un moment de forta tensió, que anirà perdent força. Apareix ara un llarg passatge en Piu tranquillo que, al llarg de 16 compassos, va cantant corxeres expressives amb una intervàlica semblant a l’exemple (4). De nou, un altre passatge aeri, amb un solista que fa figuracions ràpides i simètriques, mentre l’orquestra subratlla la idea principal (6). Transició amb ritmes canviants, que s’acaba amb unes negres accentuades i en forte que ens porten a la que serà la tercera part del moviment. En l’inici del Meno mosso (Tempo iniziale), els violoncels i els contrabaixos rememoren el tema inicial (7). El solista el reprèn amb un crescendo paulatí que ens porta al Poco piú mosso, on ens ofereix tot un recital de ràpides semicorxeres, amb cops d’arc diferents, que contrasten amb el fp, pp i ff, amb un eloqüent lligat a dos, que anirà disminuint. Entrem llavors al moment més excels del moviment. Canta la segona idea principal en el registra agut (8), de manera àmplia, que conclou amb tres compassos de doble corda. Una breu respiració, i entrem de nou a l’ambient de lleugeresa, on el solista en piano va emetent ràpids grups de quatre semicorxeres, que imiten un estudi (9), fins a un moment en què el solista, en forte i marcato, realitza una sèrie d’acords contundents, que arriben al final, però, de manera discreta i entretallada. Com si res hagués passat.
Andante assai Aquest moviment és, sens dubte, la joia del concert. Està escrit en un curiós 12/8, a ritme lent. Qualsevol compositor podria haver posat 3/4, i de fet tindria més sentit que com ho va escriure Prokófiev. En el 12/8, la música queda més recollida, i té una sensació de continuïtat que si fos en 3/4 de ben segur perdria el seu encant. Tot el començament, i gran part del moviment, es desenvolupen en grupets regulars de tres corxeres (10). Som al Mi bemoll major. A l’inici hi trobem dos clarinets i la corda en pizzicato. Al tercer compàs entra el violí solista, amb una melodia molt sentimental, gairebé plana (11). S’alternen un 12/8 i un 4/4. La tendra melodia la recullen després els primers i els segons violins, en Si Major, amb l’indicació con sordina i dolcissimo. Tot pianissimo. L’efecte és sublim (12). No sé què pensaria Prokófiev quan va decidir els constants grups de tres corxeres, puntejades i en piano.
4
L’impressió que em donen a mi es la d’estar en una caseta, al mig del bosc, mentre van caient gotetes d’aigua sobre la teulada, amb la llar de foc encesa. Arriba un Piú animato, una mica somrient, també en grups de tres corxeres, però lligades i una mica més ràpid. Tot seguit, amb l’orquestra al mínim, el solista farà grupets ràpids de nou semicorxeres a la punta, com una ràpida bufada, que serà recollida per la flauta amb el mateix ritme i la seva meravellosa agilitat (13). Un forte subito apareix quasi de manera sorprenent, per donar l’oportunitat al violí solista que canti esplaiadament el tema principal amb l’orquestra més plena i determinant (14). L’ambient es torna inquiet, fins que arriba la part central del moviment. Però compte. Aquesta part central és com si el temps s’hagués aturat. Tota l’orquestra toca en pp durant aquesta llarga secció, amb el solista que emet ràpides fuses en el registre agut, que acaba en ppp (15). La impressió és d’una mena d’espectre acústic, captivador i absolutament original. No he vist mai una escriptura semblant. Una transició ens durà a un moment ràpid i crispat del solista, amb un curiós i àgil intercanvi de cordes (16), per a seguir amb un ràpid détaché, fins a un fa sostingut agut, des d’on cantarà àmpliament la segona idea principal (17). Compte que si les indicacions per al solista són de forte, l’orquestra es manté en un discret mezzopiano, rallentando poc a poc, i de nou entrem en l’Andante assai de l’inici (18). Ara són més veus les que fan els grupets de tres notes, amb l’afegit de la gran caixa, que donarà un suport atractiu i sorprenent a la vegada (19). La música, que comença en piano anirà in crescendo fins a un forte marcato, que acabarà de totes maneres en piano. Darrers compassos. De nou la intel·∙ligència del compositor. Els quatre compassos que duen al final tenen la particularitat que el dibuix de tres corxeres està confiat al violí solista, en pizzicato i mezzoforte. Tan sols ell, amb el suport meravellós de la gran caixa, que secunda en piano, a més del vent, en el seu registre baix (20).
Allegro ben marcato L’últim moviment s’inicia en la tonalitat de Si bemoll major. El violí solista és qui exposa el tema recurrent, com si fos un rondó. Cal dir que en aquesta última part del concert, a partir del Tempo primo, Prokófiev inclou les castanyoles, com a element decoratiu i reforçant el tema principal. La introducció serà seca i enèrgica (21). Poc després repetirà part del tema en mi menor i en octaves. De nou, el repeteix convertint la primera negra en dues corxeres. Una llarga idea melòdica serà cantada pel solista a la quarta corda, que s’acaba amb fortes sisenes (22). Una idea que serà recurrent. El violí solista ja anuncia les seves corxeres en spiccato, un element que serà important. Ara arriba una secció curiosa. Un 7/4 on el violí executa en cada compàs tres grups de corxeres acompanyat pel vent i la corda baixa, alternant els pizzicati i l’arc. Collita pròpia, sens dubte (23). Uns compassos de transició i de nou ens portarà al Rondó, que aquesta vegada ens porta a moments d’inquietud. Ritme simpàtic de 3/4 al violí, amb quatre corxeres i un treset ja con brio (24).
5
La fòrmula es repeteix de nou, sempre descendent i enèrgica, anticipada per l’orquestra. Entrem al Poco più mosso, que prepara una altra sorpresa. Canvi total d’ambient. Entrem en un dels recursos sarcàstics típics de Prokófiev. El violí solista s’enfila fins a la part aguda de la corda de sol i, amb una anacrusa, realitza una sèrie de negres molt marcades, de manera estrambòtica (25). Mentre, l’orquestra, molt discreta, l’acompanya en piano, en un nou contrast de dinàmiques sorprenent. Aquest acompanyament, que comencen els violins, es amb negres i corxeres, en piano i picades. El torna a repetir, ara amb l’afegit del clarinet, en una mena d’escala ascendent (26). El solista, de nou, recupera el mateix dibuix, aquest cop, però, amb un toc d’humor molt exagerat i personal. Prokófiev repeteix quatre vegades l’anacrusa, alternant les quatre cordes amb un dibuix molt original de quatre corxeres, i un treset de corxeres. Tot això dona una inestabilitat totalment còmica. Sembla com si Prokófiev volgués imitar un mal estudiant que perd el control, es posa nerviós i provoca un ritme incomprensible i del tot inadequat. Si no és això que comento, n’estic segur que és alguna cosa que el feia riure (27). A partir d’ara, el material emprat serà més o menys el mateix, però amb altres colors, i sense oblidar el tema del Rondó, que repeteix tres cops més. Amb una enèrgica figuració de negres, amb tota l’orquestra, s’arriba a la Coda, amb el violí com a principal protagonista. Més de 50 compassos, amb un dibuix insistent i enervant, basat en el dibuix de corxeres que podríem dir que fa com de leitmotiv. Aquí però, té caràcter insistent, fins a la conclusió. En aquesta Coda es van alternant diferents ritmes i compassos. Primer és un 5/4, segueix un 3/4, 2/2, 2/4 i 5/4. L’acompanyament torna a ser magistral. Amb el solista, que actua amb força, només hi ha el pizzicato dels contrabaixos, i la gran caixa (28). Sembla d’una avarícia sense límits. Poc a poc, entra la resta de la corda, el vent, els plats. Als darrers compassos, però, aniran desapareixent, a excepció dels violins, descartant d’aquesta manera un final eloqüent. Unes simples corxeres ens recordaran el final del primer moviment. Tres acords discrets ens portaran al final de l’obra (29).
Consideracions finals Els dos concerts per a violí i orquestra que va escriure Prokófiev són un cas a part, en tota la literatura per a l’instrument. Prokófiev va entendre de manera molt diferent el discurs entre el violí solista i orquestra. Amb el seu primer concert obre una línia nova, que tindrà continuïtat amb el segon. Les dues obres, tot i tenir un caràcter diferent, obeeixen a la mateixa idea instrumental, i a la mateixa tècnica compositiva.
6
D’entrada, una orquestra sense trombons i una percussió lluny d’accents forts o tremolos espectaculars. Les dinàmiques tendeixen més cap als p o pp, que no pas vers els f o ff. Prokófiev indicava el forte amb mf. Un altre aspecte important té relació amb escriure només les veus imprescindibles. En molts casos té la valentia de deixar l’orquestra al mínim, gairebé esquelètica en molts moments. Tracta el violí solista amb tota la sublimitat possible, i fuig del bel canto habitual dels concerts romàntics. En canvi, introdueix notes d’adorno constantment, com appoggiature, ja sigui per a donar vida al discurs, com per a moments d’humorisme o sarcasme. Tracta el violí solista com un instrument volador. Sense obstacles, de manera natural. I a la vegada li dona un paper com de concertino, és a dir, l’integra a l’orquestra i evita un diàleg de tu a tu, però sí de tu amb tu. Per tot això, l’aportació de Prokófiev als concerts de violí i orquestra és totalment nou. No hi ha precedents. Va inventar una nova manera, la seva. I res a veure tenen els aquests concerts de violí amb els de piano o les simfonies, on l’estil i la manera de compondre’ls és semblant a la d’altres autors del seu temps. Jordi Cervelló