Peixos litorals

Peixos litorals

Mikel Zabala Antoni Garcia-Rubies Jordi Corbera

cap1intro

11/12/05

18:33

Pรกgina 2

cap1intro

11/12/05

18:33

P谩gina 3

PEIXOS LITORALS Mikel Zabala Antoni Garcia-Rubies Jordi Corbera

Col路lecci贸 Norai 10 Ajuntament de Badalona Badalona, 2005

Peixos litorals Col·lecció Norai 10 © Ajuntament de Badalona per aquesta edició © Mikel Zabala, Antoni Garcia-Rubies i Jordi Corbera, text © Jordi Corbera, il·lustracions © Fotografies, cada un dels autors Foto de la coberta: Antoni Garcia-Rubies Assessorament lingüístic: M. Mercè Estévez Edita: Escola del Mar, Centre d’Estudis Marins de Badalona Àmbit de Medi Ambient i Sostenibilitat Ajuntament de Badalona Amb la col·laboració de: Diputació de Barcelona Disseny grafic: Jordi Corbera Imprès a: El Tinter, SAL. (empresa certificada ISO 14001 i EMAS).

Dipòsit legal: B-53.540-2005 ISBN: 84-606-3879-0

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 5

L'Escola del Mar, Centre d'Estudis Marins de Badalona, ha esdevingut, en el transcurs dels anys, una institució de referència a Catalunya. Gràcies a l'aquari i el laboratori, la biblioteca especialitzada, les exposicions i conferències que programa, les activitats que proposa, milers de persones de totes les edats i procedències han pogut conèixer, entendre i estimar, una mica més, el mar. No sols això: molts han descobert Badalona com una ciutat amb tradició i vocació marinera i han establert una relació clara entre Badalona i el mar. Més encara avui, que els badalonins estrenem el port esportiu i pesquer.

Els llibres de la col·lecció “Norai”, encetada ja en els inicis de l'Escola del Mar, han esdevingut una eina d'estudi i de consulta tant per a afeccionats com per a experts, i han projectat més enllà de l'àmbit de Badalona la imatge i el tarannà d'una ciutat amb 5 quilòmetres de platja, oberta a l'horitzó marí.

Els peixos del nostre litoral formen part del valuós patrimoni natural badaloní. Els seus noms –l'aranya, el tacó, el sard, la lluerna, la mabra, el moll–, com també els dels arts i de l'activitat pesquera, integren el nostre patrimoni etnològic. Bé mereix, doncs, ser coneguda una mica més a fons aquesta fauna, tan lligada a la nostra cultura i a la nostra gastronomia.

Quan fullegeu aquest llibre us adonareu que no és una guia més. Hi descobrireu els peixos vius, veureu com es comporten, com es reprodueixen, on viuen, com neden i, també, com podem identificar i reconèixer les diverses espècies. Les fotografies no són d'aquari, de museu ni de llotja de pescadors, sinó que copsen els peixos en el propi entorn natural.

Peixos litorals, doncs, ens convida a observar i conèixer el patrimoni natural del nostre mar. Però la voluntat divulgativa que duu a terme l'Escola del Mar no és sols didàctica, sinó que forma part d'una pedagogia conscienciadora que acompanya l'atractiu de conèixer els peixos, el deure de protegir, divulgar i potenciar el nostre litoral, l'entorn mediterrani, tan local, tan global.

MAITE ARQUÉ Alcaldessa de Badalona

VIRGÍNIA MURÉ Regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat

cap1intro

11/12/05

18:33

Pรกgina 6

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 7

Taula Presentació ...............................................................................................

9

Què és un peix?........................................................................................

15

La classificació dels peixos. Sis pistes per a la identificació d’un peix ........

19

Els peixos de les roques superficials ..........................................................

25

Els peixos de les roques profundes............................................................

89

Els peixos de les coves...............................................................................

102

Els peixos de la praderia de posidònia ......................................................

109

Els peixos de fons sedimentaris.................................................................

122

Els peixos d’aigües obertes........................................................................

147

Observació de peixos................................................................................

159

Estudi de peixos litorals............................................................................

170

La reproducció del mero i una breu història de com es va descobrir.........

175

Pesca i protecció de la ictiofauna litoral mediterrània: les reserves marines...................................................................................

184

Bibliografia...............................................................................................

187

Índex........................................................................................................

189

cap1intro

11/12/05

18:33

Pรกgina 8

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 9

Presentació El que teniu entre les mans és la reedició millorada d’un modest llibret publicat fa més de deu anys en aquesta mateixa sèrie (col·lecció “Norai”, número 8). Els amics de l’Escola del Mar de Badalona ens han premiat amb una reedició amb un format i unes condicions editorials envejables. Per correspondre a aquest esplèndid oferiment, hem volgut fer un esforç equivalent i millorar-ne els continguts.

La primera preocupació ha estat evitar la pudor de refregit que acostumen a fer les presentacions de qualsevol reedició. Però com es pot compatibilitzar la frescor que sempre volem que tingui un producte nou (i estem parlant de peix!) i les inevitables referències al treball anterior? Potser el més encertat és conservar el que ens sembla vigent de la primera versió, és a dir, l’explicació de la seva “filosofia”, mentre actualitzem el que ha quedat obsolet o demana un nou marc geogràfic; de passada, sembla interessant analitzar els canvis que s’han operat en la dècada llarga que s’ha escolat entremig.

Començant per la “filosofia”, l’any 2005 ens hem de continuar confessant igual d’“amateurs” com ictiòlegs com l’any 1992. Res no canvia el fet que hàgim dedicat moltes hores dels anys següents a comptar, mesurar i observar sota l’aigua els peixos del litoral mediterrani, i que aquests esforços hagin donat fruits divertits, com l’observació de la fresa del mero, a la qual dediquem un apartat en el darrer capítol del llibre. De forma que, si la publicació d’un llibre sobre peixos va ser en el seu moment un atreviment, la seva reedició és quelcom que demana una explicació. Això és el que intentarem fer en aquesta presentació, alhora que aprofitem per demanar excuses pels errors i les imprecisions que, per la nostra exclusiva responsabilitat, s’hagin pogut escolar o cometre.

Dues de les tres idees que ens van fer decidir a empendre l’aventura segueixen plenament vigents. D’una banda, seguim convençuts que els peixos han d’esdevenir per als submarinistes el que els ocells són per als naturalistes “terrestres”: l’atractiu essencial dels passeigs submarins, el grup animal observat i estudiat per milers d’aficionats.

S’acompleixen tots els requisits perquè el fishwatching arribi a ser tan popular com el birdwatching: - Els peixos desperten l’enveja de l’home per la seva manera àgil de nedar, així com les aus ens fascinen pel seu vol. Com els ocells, els peixos exhibeixen una enorme diversitat de formes i, encara que sembli impossible, uns colors encara més explosius.

- El que és més important, uns i altres “es deixen veure” amb facilitat, sobretot a les àrees protegides. En aquests llocs els peixos presenten fins i tot un avantatge envers les aus: la distància d’observació és molt més petita –sovint d’uns pocs metres a centímetres. Així que si d’una banda hem d’anar equipats amb màscares, respirador o peus d’à-

9

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 10

nec (i potser escafandre), a canvi ens estalviem la necessitat d’utilitzar aparells enutjosos prismàtics o telescopis.

- Els peixos han estat una de les primeres fonts d’alimentació humana i, com a atavisme del caçador o del pescador neolític que tots portem a dins, continua vigent en nosaltres l’instint de la seva captura.

- Els peixos ens brinden un divertit objecte de caça fotogràfica.

Si prenem seriosament aquestes consideracions resulta estrany entendre el que amics monitors i companys d’afició ens han confirmat: que un percentatge notable de persones abandona la pràctica de les activitats subaquàtiques al cap d’un temps d’iniciar-s’hi, avorrides pel fet de “no saber què fer sota l’aigua”. O el que és pitjor, que altres derivin el seu avorriment cap a la rapinya de qualsevol objecte del patrimoni natural o arqueològic submarí: peixos, corall, llagostes, àmfores, monedes, etc. La segona raó que ens ha mogut a reunir aquestes pàgines ha estat el desig d’oferir als practicants d’activitats submarines l’oportunitat de “descobrir” un camp d’observació fascinant que pugui entretenir les seves immersions durant anys i anys més enllà de la pura activitat esportiva: el comportament dels peixos. Encara que no sigui l’objectiu prioritari del llibre, en les últimes planes hem recollit un resum molt concís del que avui saben uns quants especialistes sobre la reproducció, les lliurees o la cooperació d’algunes espècies litorals. Només n’hem apuntat els detalls que ens han semblat més divertits i espectaculars. Però en queden molts d’altres i moltes espècies per estudiar. Aquí s’obre un camp ampli d’investigació on els observadors aficionats podran aportar un suport insubstituïble als estudis dels científics. Una vegada més el camí ens el mostra l’ornitologia, disciplina en la qual bona part dels coneixements actuals serien impensables sense la col·laboració d’observadors aficionats.

El 1992 atribuiem la inexplicable poca afecció al fishwatching a la manca de material didàctic assequible. No és que no hi hagués llibres de peixos mediterranis. N’hi havia, i de molt bons. El que passava és que les descripcions que ens fan dels peixos els ictiòlegs convencionals, que són una mena de forenses de bata blanca i bisturí, són autòpsies de cadàvers que no tenen gaire a veure amb el que veiem en un peix viu. Trets com el nombre de radis o d’espines a les aletes difícilment serveixen d’ajut, i menys quan el peix neda amb l’aleta plegada! El color de les lliurees es perd amb freqüència quan mor el peix i les il·lustracions d’alguns llibres –que representen peixos de peixateries– poden ser útils per a les mestresses de casa, però fan riure o plorar un submarinista. Al contrari, tot aquell que ha observat un peix viu, de la mateixa manera com ho fa amb les aus, sap que la forma com neden, els grups que formen, la manera on es troben, ajuden més a la identificació al camp que molts trets anatòmics. A la nostra ment sempre ha estat present la idea de proveir aquest llibre d’aquella informació útil sota l’aigua que no trobàvem en els llibres convencionals.

Tanmateix, és un plaer reconèixer que aquesta motivació per publicar un nou llibre ja no estaria tan justificada avui, perquè moltes d’aquestes deficiències han quedat amplament cobertes amb les excel·lents guies i llibres publicats en els darrers anys, com la guia de Louisy (2002) i els dos volums de l’Enciclopèdia de Menorca dedicats als peixos (Cardona i Elices, 2002, 2005), dels quals trobareu referència al final del llibre.

10

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 11

Quines són les modificacions que hem introduït? Amb la possibilitat d’ampliar el catàleg d’espècies ens hem plantejat la necessitat de modificar el marc espacial i geogràfic del llibre. Escollir les espècies que han de ser representades és una qüestió delicada perquè no ens interessa incloure-les totes, d’altra banda seria impossible, i la importància d’una espècie en termes de vulgaritat o raresa depèn en bona mesura de la localitat. Per esquivar aquest problema, en la primera edició del llibre havíem decidit centrar la nostra atenció en els peixos que amb seguretat trobaria un submarinista que visités les illes Medes, la coneguda reserva marina del litoral empordanès en la qual nosaltres haviem desenvolupat la majoria de les nostres recerques. Tractant-se de fons predominantment rocosos, la nostra selecció estava esbiaixada cap a la ictiofauna d’aquests ambients; a més, encara que les Medes tinguin una ictiofauna privilegiada no s’hi troben, ni de bon tros, tots els peixos del litoral català. Per respondre a l’interès dels amics de Badalona que tenen un litoral eminentment arenòs, hem fet un esforç per completar el repertori de peixos de les comunitats de sorra i fang. I pensem que, un cop obert l’espectre d’espècies a les comunitats sorrenques, el marc d’aplicació d’aquest llibre pot ampliar-se a tot el litoral som de Catalunya, Un altre problema associat a les faunes de peixos “convencionals” és que presenten les espècies litorals barrejades amb les espècies profundes, normalment sense una ponderació de la seva abundància en un ambient i un altre. En compensació a les seves limitacions, esperem que aquesta guia –pel fet d’eliminar les espècies que mai no poden ser vistes amb escafandre autònom– agilitzi la identificació de les espècies que ens acompanyen amb més freqüència en les nostres passejades submarines.

En resum, pensem que la selecció d’espècies que aquí presentem pot ser útil per als submarinistes que visitin els fons del litoral català, rocosos o sorrencs, entre les profunditats habituals d’immersió (entre 0 i 50 metres de profunditat).

Per acabar abordarem la questió final: què podem dir que ha canviat en aquests darrers anys que sigui rellevant per al tema que ens ocupa?

Almenys tres aspectes positius contribueixen a donar una visió optimista al nostre treball, alhora que posen més amunt el llistó de qualitat que hem d’exigir a la nova versió: La que anunciàvem com una esperable expansió del fishwatching és ja una autèntica realitat, especialment als espais marins protegits, on els itineraris d’observació subaquàtica, amb guies i informació pedagògica accessòria, han esdevingut equipaments bàsics.

Aquesta tendència es veu reforçada pel fet que la xarxa d’àrees marines protegides es troba en franca expansió, almenys dins l’àmbit dels Països Catalans (en aquest interval s’han creat el parc nacional de l’arxipèlag de Cabrera, el parc natural del cap de Creus, les reserves de pesca del nord de Menorca, dels freus d’Eivissa-Formentera, de Masia Blanca, etc.). Les activitats de busseig, tant d’apnea (snorkelling) com les auxiliades d’escafandre autònom, gaudeixen de gran popularitat i cada cop s’eixampla més l’espectre social dels que busquen passar sota l’aigua els seus moments de lleure.

Els concursos de caça-foto sub, que consisteixen a capturar en imatges el més gran nombre d’espècies de peixos diferents en el curs d’una immersió o sessió d’apnea, han

11

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 12

esperonat el coneixement de la ictiofauna litoral entre els seus practicants. El pas de la caça a la fotografia és una evolució que hem observat entre molts amics, com alguns dels que col·laboren amb les seves imatges en aquest llibre. Amb plaer, hem vist com es modificaven la seva antiga atracció de caçadors submarins per les grans peces de mitja dotzena d’espècies, a tot estirar, cap al repte d’identificar la diversa fauna de peixets petits que abans “ni veien”, i el pas de la seva mortífera activitat predatòria cap a la pacífica observació de les inesgotables combinacions de colors i formes que animen les seves fotografies. Si quan les càmeres equipades amb rodets d’emulsió situaven en 36 les espècies diferents que es podien impressionar-capturar en cada rodet i concurs, quin serà el límit d’aquests esplèndids esportistes amb la il·limitada capacitat de les càmeres fotogràfiques digitals? És precisament l’avenç tecnològic el que ens ha brindat el tercer i fonamental favor.

En aquesta dècada no solament s’ha desbloquejat la crònica dificultat per obtenir bones fotografies sota l’aigua. Molt més important, la revolució informàtica ha trencat moltes barreres que semblaven esculls insuperables de la tasca editorial i ha facilitat des de la maquetació fins al control de la qualitat i l’abaratiment de la publicació d’imatges en color. Això fa (quasi) possible el vell somni de reproduir tantes imatges com siguin necessàries per il·lustrar cada espècie en tota la gamma de colors i formes que pugui exhibir per causes genètiques, de sexe, edat, “estat d’ànim” o hora del dia. És bo poder assenyalar tants aspectes positius en un període en que no tot han estat bones notícies. D’una forma global, que no té relació directa o exclusiva amb els peixos ni amb la Mediterrània, la darrera dècada ha portat canvis negatius per als ecosistemes marins. L’augment imparable de la població humana i de l’ocupació de la costa, la sobreexplotació dels recursos pesquers, la contaminació, la dispersió antròpica d’espècies invasores o el canvi climàtic són alguns dels elements que han contribuït a dibuixar un panorama, si no pessimista sí preocupant, sobre el futur de les comunitats litorals.

Potser el pitjor enemic al qual s’enfronta la conservació dels ecosistemes, i especialment la dels marins, és el desconeixement. Amb el desenvolupament tecnològic, la humanitat s’allunya, més de forma aparent que no pas real, de la seva dependència i el seu contacte amb els ecosistemes. L’artificialització i la concentració de la vida urbana, les alternatives virtuals (per exemple, audiovisuals) al contacte real amb la natura, la falta de referències històriques de com eren els ecosistemes del passat, tot porta a témer que les generacions d’“urbanites” futurs es vegin temptades a prescindir (encara més) del contacte directe i del respecte necessari per la natura. El respecte neix de l’estimació i l’estimació neix del coneixement. En aquest desig d’abrandar el coneixement i el respecte pel patrimoni litoral, el fishwatching pot retre’ns un servei equivalent al que a terra ens fa el birdwatching. Els peixos no són tota la natura marina, com els ocells no són tota la natura terrestre; però és cert que en la nostra visió esbiaixada de la natura, uns i altres ocupen un lloc d’apreciació preferent. No és que vulguem menysprear la capacitat formativa de la realitat virtual, dels mitjans audiovisuals que ens fan conèixer ecosistemes i espècies d’un exotisme fascinant; però pensem que el contacte directe

12

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 13

amb el més modest dels peixos de casa nostra pot tenir un efecte educatiu molt superior quan del que es tracta és de despertar l’amor i el respecte pels ecosistemes marins que ens envolten.

Convençuts del que diem, ens sentim privilegiats amb l’oportunitat de contribuir amb els amics de la Escola del Mar de Badalona en el valuossísim esforç editorial i educatiu que representa la col·lecció “Norai”, i estem il·lusionats amb la publicació d’aquest llibre que, encara que modest, pot contribuir a divulgar la bellesa i la fragilitat de la vida marina litoral i a reclutar entusiastes de la seva conservació. Aquest convenciment i la satisfacció d’haver aportat el nostre granet de sorra a l’empresa seran els nostres premis. El plaer més gran: el fet d’observar els peixos en el seu ambient. Proveu-ho!

Els autors

13

cap1intro

11/12/05

18:33

Pรกgina 14

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 15

Què és un peix?

Sembla raonable, pel fet de tractar-se d’una guia d’identificació, que hàgim decidit limitar voluntàriament els texts a una descripció concisa de la morfologia externa dels peixos tot confiant en la capacitat descriptiva de les fotografies. Tanmateix, un peix és molt més que el senzill relat de la seva aparença externa.

Les pàgines que vénen a continuació són un resum que intenta compensar aquesta enorme llacuna, més com a recurs per al submarinista precipitat o mandrós que no pas amb la pretensió d’exhaustivitat per a la qual us adrecem a la selecció de llibres de la bibliografia.

El peix és un animal modelat per a la vida a l’aigua. La seva forma, els seus apèndixs, la seva musculatura, els seus sentits, les seves adaptacions fisiològiques, la seva alimentació, tot resulta explicable i envejable per a nosaltres els submarinistes si considerem els pros i els contres del fet de viure submergit en aquest medi que tots estimem tant.

L’aigua és un líquid incompressible que s’ha de moure per tal de desplaçar-se. La forma afusada, amb un cap punxegut, més ample cap al centre i que s’aprima una altra vegada cap a la cua permet al peix lliscar a l’aigua amb la mínima turbulència i és per això que resulta ser la forma més comuna entre els peixos.

Com els altres vertebrats, els peixos tenen per esquema anatòmic bàsic un cilindre de simetria bilateral, és a dir, amb dues meitats idèntiques com el reflex d’un mirall, i amb la boca a un extrem i l’anus a l’extrem oposat, units per un tub digestiu (Fig. 1).

Al llarg d’aquest cilindre, un rosari de petits ossos articulats forma la columna vertebral que dóna rigidesa al cos. Associada a la columna vertebral, la medul·la espinal uneix l’encèfal amb els òrgans sensorials i la musculatura. Les espines són llargues prolongacions de les vèrtebres on s’insereixen els poderosos feixos musculars que es van repetint de manera idèntica al llarg de tot el cilindre i que permeten l’ondulant locomoció dels peixos. Les aletes són apèndixs que col·laboren en la propulsió, l’estabilitat i el rumb.

Els peixos es troben coberts d’escates, però, contràriament al pensament general, les escates estan inserides a la part interna de la pell. Es tracta d’una carcassa flexible formada per petites plaques òssies sobreposades i de contorn arrodonit, llis (cicloides) o dentat (ctenoides). A més, la pell externa a les escates segrega una capa de material viscós que augmenta la protecció i millora el desplaçament.

Els peixos per respirar utilitzen l’oxigen dissolt a l’aigua, el qual passa a través de les brànquies. Les brànquies, dividides en nombrosos filaments branquials que augmen-

15

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 16

ten la superfície d’intercanvi, folrades de capil·lars sanguinis i envoltades d’una capa de pell molt fina, funcionen d’una manera similar als pulmons. S’allotgen sota l’opercle, una placa òssia que les protegeix i que se situa a la part posterior lateral del cap.

Els peixos actuals han evolucionat a partir de peixos pulmonats dels quals els queda el vestigi de la bufeta natatòria. Aquest globus situat a la cavitat intestinal ara ja no compleix cap missió respiratòria, però serveix als peixos pel mateix que els escafandrers utilitzem la jaqueta flotadora, per ajustar la flotabilitat a la profunditat desitjada. A través d’unes glàndules especials, els peixos poden recollir part dels gasos que circulen per la sang i acumular-los a la bufeta o bé buidar-la, tot aconseguint un ajust molt precís. Amb tot, l’ajust és lent i això limita la mobilitat dels peixos. Com ja haureu observat quan pesqueu serrans al volantí, si un peix capturat en un ham és remuntat a la superfície massa veloçment sofreix un accident de descompressió i la seva bufeta, incapaç de reduir-se tan de pressa, li sortirà per la boca. Per això molts dels grans nedadors pelàgics, com les tonyines, els bonítols o els verats, no tenen bufeta o la tenen molt reduïda.

Els peixos que viuen a prop de la costa estan exposats al risc d’un canvi important en la salinitat de l’aigua. Això provoca problemes d’ajust químic entre la concentració de sals als líquids del cos i els de l’aigua que els envolta. El medi marí, més ric en sals que la limfa dels peixos, tendeix a robar aigua als peixos i és per això que els peixos del mar tenen unes cèl·lules a les brànquies capaces de segregar sals. Algunes espècies, com els múgils, les angules i els llobarros, són capaces d’adaptar-se a la vida en aigua dolça; la majoria d’espècies, però, suporta molt poc els canvis de salinitat.

Per la rapidesa com fugen o se’ns apropen, resulta evident que els peixos capten tot allò que succeeix al seu voltant. Mes, quin sentit utilitzen? Tenen els cinc sentits que ens són propis, uns més desenvolupats –la vista, el tacte, l’olfacte– que d’altres –l’oïda i el gust–, i un sisè que al mar és molt útil: la línia lateral. La línia lateral és un diminut sistema de canals de la pell que es descobreix a primera vista com una línia d’escates de diferent color i forma, situada a tot el llarg dels dos costats del peix.

Aquest sisè sentit exclusiu dels peixos és una espècie d’econsensor que percep les ones de pressió transmeses a través de l’aigua. Gràcies a ell, els peixos s’equilibren i s’orienten als corrents, mantenen la posició en un eixam o detecten les seves preses i depredadors en la foscor.

La vista és el sensor més utilitzat pels peixos litorals. La limitada transparència de l’aigua pot ser la raó principal de la simplicitat de la seva estructura ocular. Com que viuen en un medi líquid no necessiten ni parpelles ni llagrimall, i l’iris és quasi rígid perquè els canvis d’intensitat lluminosa són poc acusats. Per compensar la manca de refracció entre l’aigua i el líquid interior els peixos han recorregut a un cristal·lí gros angular, quasi esfèric per concentrar els raigs lluminosos. Els ulls dels peixos estan adaptats a la visió a distàncies curtes, i són col·locats en posició tan lateral que no permeten la visió estereoscòpica, sinó és en una estreta banda frontal. Els peixos compensen aquesta visió monocular girant amb freqüència per col·locar l’objecte d’interès en aquesta estreta franja on poden calcular la distància. A més, el que veu cada ull dóna

16

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 17

A

5

6

3

7

2 1

8

4 9

14

11 10

13 12

B 3 1

6

5

4 2 8

15

9

11 14

13

7 12

10

Figura 1. Anatomia d'un peix ossi. A, anatomia externa: 1 mandíbula superior, 2 orificis nasals, 3 ull, 4 opercle, 5 aleta dorsal espinosa (primera dorsal), 6 aleta dorsal tova (segona dorsal), 7 peduncle caudal, 8 aleta caudal, 9 línia lateral, 10 aleta anal, 11 aleta pectoral, 12 aleta pèlviana, 13 obertura branquial i 14 mandíbula inferior. B, anatomia interna: 1 crani, 2 cervell, 3 otòlit, 4 espina neural, 5 medul·la espinal, 6 segments musculars, 7 anus, 8 bufeta natatòria, 9 ovari, 10 ronyó, 11 estómac, 12 intestí, 13 fetge, 14 cor i 15 obertures branquials.

una imatge independent. L’avantatge d’aquest tipus de visió és que els permet de veure tot allò que es mou al seu voltant en qualsevol moment. Els científics discuteixen fins a quin punt la percepció dels colors resulta útil per als peixos. Com que l’aigua filtra aviat els colors més càlids, a partir d’una certa profunditat, la seva utilitat sembla dubtosa perquè tot es veu d’un color blavós. Si més no, però, entre els peixos d’aigües més supeficials, una bona part del comportament de reconeixement, aparellament i agressió es basa en l’ús de lliurees de color, tal com veurem més endavant.

Si tritureu una pegellida o un musclo en un petit bassal superficial, podreu comprovar que l’olfacte dels peixos és també molt agut. Es localitza a les fosses nasals, un parell d’orificis oberts a l’exterior en un extrem del morro. L’oïda és interna i s’allotja en unes càpsules situades darrere els ulls a la part posterior del crani. És format per tres càmeres entapissades de cilis sensitius i cadascuna conté una “pedreta” fabricada pel mateix peix que s’anomena otòlit. L’oïda dels peixos sembla que serveix més com a

17

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 18

òrgan d’equilibri que no pas per sentir-hi, funció que en algunes espècies acompleix la bufeta natatòria.

Tot el que acabeu de llegir no és més que un esquema d’organització general sobre el qual els peixos han desenvolupat tot tipus de modificacions. Per exemple, alguns peixos passen part de la seva existència fora de l’aigua i s’ofegarien si els forcéssim a submergir-se. D’altres repten terra endins per saltar d’una tolla a l’altra . Els peixos adaptats a viure als fons de sorra com els llenguados s’han aplanat com un full i els seus ulls s’han reunit en un mateix pla. Les aletes de moltes espècies s’han reduït en gran manera o han crescut i s’han modificat per contribuir al seu camuflament. Les escates poden haver desaparegut, com en els congres i les morenes, o bé poden tenir una estructura molt diferent, com succeeix en molts taurons.

Gràcies a aquestes adaptacions i moltes d’altres, els peixos, que amb no menys de 400 milions d’anys d’existència es poden comptar entre els vertebrats més antics, han colonitzat pràcticament tots els ambients aquàtics. Actualment es considera que existeixen més de 20.000 espècies de peixos repartides arreu del món i que ocupen rius, llacs, tolls i mars. Més de 600 han estat citades a la Mediterrània, la majoria, però, són espècies profundes o molt rares. En aquesta selecció trobareu més d’un centenar de les espècies que més freqüentment podreu observar en les vostres passejades submarines.

18

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 19

La classificació dels peixos Sis pistes per a la identificació d’un peix Per identificar amb èxit un peix sota l’aigua és important utilitzar un cert mètode en la seva observació. La millor manera de fer-ho és respondre a un nombre limitat de preguntes. Les dades més importants per identificar un peix són 1) la seva anatomia –això inclou la mida, la silueta, la forma de les aletes i la cua–, 2 ) els colors de la seva lliurea, 3) el seu gregarisme –incloent-hi el nombre i la forma de les agregacions–, 4) la seva posició respecte al fons, 5) els seus moviments i 6) l’ambient on ha estat vist.

Anatomia: què és el que pot observar el submarinista?

Molts dels trets d’identificació anatòmics que ens suggereixen els ictiòlegs no es poden observar en els peixos en moviment. Per contra, hem de seleccionar aquells detalls que –encara que no tan concloents– siguin fàcils d’observar sota l’aigua. Els trets que hem de tenir en compte són diferents segons si el peix és lluny o està en un primer pla. En el primer cas, la identificació ha de fer-se per la silueta. La silueta ve definida per la forma general del cos (fusiforme, serpiforme, aplanada, etc.), les dimensions, la posició i la forma de les aletes i del morro i la posició de la boca.

En el segon cas, contribuiran al diagnòstic detalls com la talla, el color general del cos, la forma del cap (Fig. 2 i 3), els ulls i els opercles, la mida de les escates, la disposició de la línia lateral, etc.

La majoria d’espècies tenen dos jocs d’aletes parells: les pectorals, situades darrere mateix de les brànquies, al costat de la boca, i les pèlvianes –o ventrals segons la seva posició–, situades generalment més enrere. Les aletes senars són la dorsal, situada al llarg de la línia mitjana superior, l’anal, situada darrere l’anus, i la caudal, situada a l’extrem de la cua. (Fig. 1).

Lliurees: com es reconeixen entre ells Els peixos necessiten reconèixer-se entre ells per atraure’s, marcar els territoris, avisar de la seva toxicitat, etc. Entre els peixos de roca és molt freqüent utilitzar fantàstics dissenys de color, a manera de semàfors. D’altres vegades la coloració de la pell és utilitzada per camuflar-se i passar desapercebuts als seus depredadors o a les seves preses.

En tot cas, si els serveix a ells també pot servir-nos a nosaltres. I la veritat és que per a la no gaire diversa fauna mediterrània les lliurees suposen un ajut essencial en la iden-

19

cap1intro

11/12/05

18:33

Figura 2. Esquemes per a la diferenciació dels blènnids més freqüents a les nostres costes. A, espècies sense tentacles cefàlics o amb tentacles molt petits i poc visibles: 1, Lipophrys canevae; 2, Lipophrys nigriceps; 3, Parablennius sanguinolentus; 4, Lipophrys pavo. B, espècies amb tentacles ben visibles: 5, Parablennius tentacularis; 6, Parablennius gattorugine; 7, Parablennius rouxi; 8, Aidablennius sphynx; 9, Parablennius zvonimiri; 10, Parablennius pilicornis.

Página 20

A 1

2

4

3

B

5

7 6

10 8

9

Figura 3. Esquemes per a la diferenciació dels mugílids més freqüents a les nostres costes segons la morfologia del cap.

A, aspecte general d'un mugílid. B, estructura anatòmica del cap de diferents espècies de la família: 1, Mugil cephalus; 2, Chelon labrosus; 3, Liza aurata; 4, Liza saliens.

A

B

1

2

3

4

tificació dels pocs gèneres que com els Symphodus (Fig. 4) d’altra manera resultarien problemàtics. S’ha de reconèixer que en altres casos les lliurees contribueixen a dificultar les coses, com entre els Tripterygion, ja que canvien segons el sexe, l’estat fisiològic,

20

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 21

A

2

1

3

4

B 6

5 C 7

D

8

9

Figura 4. Esquemes per a la diferenciació dels làbrids més freqüents a les nostres costes. A, espècies amb una taca al centre del peduncle caudal: 1, Symphodus roissali; 2, Symphodus tinca; 3, Symphodus melops; 4, Symphodus ocellatus.

B, espècies amb una taca a la part superior del peduncle caudal: 5, Symphodus mediterraneus; 6, Ctenolabrus rupestris. C, espècie amb la taca a la zona inferior del peduncle caudal: 7, Symphodus cinereus. D, espècies sense taca al peduncle caudal: 8, Symphodus rostratus; 9, Symphodus melanocercus.

el color del fons i entre el dia i la nit. A més, exhibeixen exemples de mimetisme –és a dir, que unes espècies copien el disseny d’altres– d’una perfecció sorprenent. Tampoc no s’ha d’oblidar que moltes lliurees tenen una missió reproductora i duren el temps que dura aquesta.

Per això cap a final de la primavera i durant l’estiu, quan la majoria de les espècies s’aparellen, és l’època més idònia per observar peixos.

Les lliurees, preferentment, es defineixen en unes àrees concretes del cos que s’han d’observar amb atenció: 1) el cap; 2) els ulls; 3) ocels de l’opercle i la base de l’aleta pectoral; 4) taques sobre el cos; 5) color de l’aleta caudal i 6) ribets de les aletes dorsal, caudal i anal.

Agrupació: solitaris i gregaris Hi ha espècies de peixos que viuen agrupades en grans bancs per protegir-se dels seus enemics o per caçar millor. S’ha demostrat que per als peixos herbívors com la salpa (Sarpa salpa) la vida en grup augmenta la probabilitat de supervivència dels individus perquè la detecció dels seus possibles depredadors és més fàcil i dificulta les

21

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 22

D

C

B

A

Figura 5. Organització espacial dels peixos segons la posició repecte al fons. A: peixos enganxats al fons.

B: peixos bentònics. C: peixos nectobentònics. D: peixos pelàgics (modificat d'Harmelin, 1987).

maniobres de captura. Per la seva banda, alguns peixos que s’alimenten d’altres peixos, com els llobarros, les barracudes, els bonítols o les cèrvies cacen “al setge” i per això ataquen en grup. D’altres aconsegueixen els mateixos objectius vivint solitaris, en parelles o en petites famílies. Com que el comportament d’agregació és un tret bastant determinant de cada espècie, hem de saber emprar-lo per a la seva identificació.

La posició respecte al fons Per la seva necessitat de refugis, per la seva alimentació, per la seva capacitat natatòria, cada espècie manté un grau diferent de dependència i de proximitat al fons. Aquest paràmetre, que resulta molt clar d’observar, permet una senzilla divisió de la ictiofauna mediterrània en grups reduïts i compactes, dins dels quals la identificació resulta molt més fàcil. Harmelin i altres especialistes han sistematitzat aquesta dependència en sis classes de comportament que nosaltres simplifiquem en quatre (Fig. 5): 1) Peixos “enganxats” al fons, que passen gran part del seu temps reposant sobre el fons. Acostumen a ser solitaris i molt territorials. Per exemple, les escórpores o les bavoses.

2) Peixos bentònics, de mobilitat elevada, però que mai no s’allunyen més que uns

22

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 23

quants centímetres o pocs metres del fons i estrictament associats a aquest. Per exemple, les donzelles, els serrans o els tords.

3) Peixos nectobentònics, que alternen llargs períodes de vida bentònica amb altres de vida pelàgica on es col·loquen a nivell variable a la columna d’aigua sempre, però, uns quants metres per sobre al fons. Aquestes alternances obeeixen generalment a imperatius reproductius o d’alimentació. Per exemple, els sargs, les llísseres, les cànteres, les castanyoletes o els pagres.

4) Peixos pelàgics, que passen gran part de la seva vida a la columna d’aigua lluny del fons i només ocasionalment s’hi acosten, generalment buscant protecció o aliment.

Per exemple, les oblades, les bogues, els espets o les cèrvies.

Moviments: l’indefinible delator Heus ací una de les pistes més infal·libles per identificar un peix, també, però, una de les més difícils d’explicar per escrit. Els submarinistes saben que hi ha molts peixos esquius dels quals només arribem a veure una silueta fugissera allà al límit del reduït camp de visió submarí. Tot i això, un fishwatcher experimentat els identificarà amb una garantia quasi total per aquesta manera indefinible, però també inconfusible, de sortir “corrent”.

Uns se’n van de dret a amagar-se sota la coberta algal més pròxima – com el llavió–; uns altres fugen sinuosament, com relliscant suaument entre les algues i roques – penseu per exemple en un Labrus merula o en un mero. Uns “piquen” cap al fons bruscament, impulsats per un cop enèrgic de cua, com fa el sarg; d’altres fugen cap a les aigües lliures, com les orades o els déntols. Els corballs, estàtics entre les aigües, sembla que tinguin mandra de moure’s, però dins el cau maniobren amb una agilitat sorprenent.

D’altres peixos, als quals ha costat molt de temps camuflar-se al fons, no es mouen si no és que algú els cau a sobre; aquest és el cas de l’escórpora o el rap. Quan se’ls amoïna, aquests peixos fan un curt i pesant vol i tornen a deixar-se caure sobre el fons. Hi ha peixos que planten cara. El petit serrà defensa valentment el seu territori dels submarinistes, gegantins per a ell, s’hi encara frontalment i venteja les seves aletes pectorals fins que el vidre de la màscara d’aquests se situa a pocs centímetres del seu morro.

Hi ha espècies que fins i tot van cap als submarinistes. D’altres estan a l’aguait. N’hi ha que neden d’una manera nerviosa i rectilínia, la majoria caçadors que escometen literalment l’observador, com els llobarros, els tallahams, les cèrvies, els bonítols i els espets; d’altres s’acosten de manera més circumspecta i el contornegen, guardant les distàncies, com les orades, els déntols o els sargs. Els bancs d’altres espècies, com les bogues, les salpes i les llísseres van passant pel nostre costat en caravanes de vegades interminables. En àrees protegides i molt visitades, com les illes Medes, donzelles, sargs, cànteres, orades i meros han canviat el seu comportament i s’han acostumat a menjar de la mà dels homes.

23

cap1intro

11/12/05

18:33

Página 24

Ambients: cadascú al seu lloc Molts peixos estan circumscrits a un ambient determinat. De manera que en un ambient conegut, la tasca d’identificar-los se simplifica en la tria entre un nombre més reduït d’espècies. Per exemple, els petits Parablennius rouxi i Gobius vittatus, amb la seva lliurea blanca i negra de ratlles, s’assemblen molt a primera vista. Però si un d’aquests peixos és observat en un fons molt superficial, és molt més probable que es tracti de la primera espècie, mentre que si el trobem en fons coral·lígens, cap a uns 40 metres de profunditat, podem dir amb certa seguretat que es tracta de la segona.

Per aquesta raó, hem agrupat les espècies per l’hàbitat on és més fàcil trobar-les. Amb això no vol dir que no es puguin trobar en altres ambients; i en llocs com les illes Medes, on els ambients diferents se superposen en un espai molt reduït, aquestes transgressions es fan especialment paleses.

24

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 25

Els peixos de les roques superficials Les roques submergides pocs metres (entre 1 i 15) sota l’aigua apareixen en general amagades sota una densa coberta d’algues que dóna refugi a nombroses espècies de peixos. És un ambient ben familiar als escafandristes que passen aquí els tediosos períodes de descompressió. És també l’ambient més freqüentat pels apneistes. És el regne dels làbrids, dels petits serrànids i dels mugílids. Als llocs com les illes Medes, protegits de la caça submarina, s’hi concentra gran part de la ictiofauna litoral; així és possible d’observar a molt poca profunditat grans espècies d’espàrids, meros, llobarros, corballs, etc.

La densitat i la talla dels peixos augmentaran amb la rugositat del terreny, de manera que, a falta d’una altra indicació, podeu esperar més i millors sorpreses d’un fons amb grans blocs i anfractuositats que d’una paret llisa que caigui a pic.

En aquest rang de profunditats podríem distingir diverses zones, cadascuna caracteritzada per una fauna diferent de petits peixos sedentaris. Però emmascarant les diferències existeix un grup molt variat d’espècies mòbils que, com es desplacen indiferentment de les unes a les altres, resten interès a aquesta subdivisió. Les més freqüents són les següents:

25

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 26

Muraena helena (Linnaeus, 1758)

Morena

Cast. Morena Angl. Mediterranean moray Fr. Murène de Méditerranée Silueta: anguil·liforme, amb la boca grossa i els ulls petits. Sense aletes pectorals i ventrals. Fins a 1 m de longitud.

Lliurea: amb taques irregulars grogues i negres amb valor críptic.

Gregarisme: territorial i solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: sedentària dintre d’un forat (durant el dia); quan és molestada s’amaga dintre d’aquest (sense que la seva fama d’animal perillós tingui cap justificació), si bé quan se l’acorrala l’abandona amb àgils moviments ondulatoris, nedant sempre molt a prop del fons.

Alimentació: carnívora, s’alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Reproducció: entre juliol i agost.

Ambient: en fons rocosos des de poca profunditat fins al coral.ligen. Molt abundant a les Balears, més rara que els congres a les illes Medes.

26

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 27

Conger conger (Linnaeus, 1758)

Congre

Cast. Congrio Angl. Conger eel Fr. Congre Silueta: serpentiforme, quasi cilíndric, encara que es va compimint vers la cua. L’aleta dorsal comença a prop d’on acaba la pectoral. Fins als 3 m de longitud.

Lliurea: de color gris fosc o bru amb la part ventral més clara.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: es desplaça fent grans ondulacions del cos.

Alimentació: crustacis decàpodes, cefalòpodes i peixos.

Reproducció: entre juny i juliol, per sota dels 800 metres de fondària, que és on viuen els mascles. El congre només es reprodueix un cop a la vida, ja que mor després de reproduir-se.

Ambient: viu en fons de roca, des de pocs metres fins a més de 1.000. Tots els exemplars que podrem observar són femelles, perquè els mascles viuen per sota dels 500 m.

27

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 28

Scorpaena porcus (Linnaeus, 1758)

Escórpora fosca

Cat. Rufí, rascla, rascassa, rascas Cast. Rascacio, cabracho Angl. Black scorpionfish Fr. Rascasse brune Silueta: cos allargat amb un cap gros cobert d’espines, ulls també molt grassos amb una perllongació cutània sobre cada un. Fins a 25 cm.

Lliurea: cos cobert de taques de diferents tons marronosos, que li donen una coloració críptica, amb tres franges verticals fosques sobre l’aleta caudal.

Gregarisme: solitaria i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: estàtica, però fuig a gran velocitat quan és molestada.

Alimentació: petits peixos (blènids i gòbids), crustacis i altres invertebrats.

Reproducció: durant l’estiu.

Ambient: sobre roques i algues.

28

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 29

Scorpaena maderensis Valenciennes, 1833

Escórpora de Madeira

Cast. Rascacio de Madeira Angl. Madeira rockfish Fr. Rascasse de Madère Silueta: cos allargat amb el cap gros i ple d’espines, però relativament més petit que les altres escórpores i sense la depressió occipital que les caracteritza. Els tentacles supraorbitals són petits. L’aspecte general és més gràcil que la resta d’escorpènids mediterranis. Fins a 14 cm.

Lliurea: coloració molt variable en la qual predominen les taques marrons sobre fons clar o vermellós que sovint formen franges verticals desdibuixades. Una franja vertical fosca ben marcada sobre el peduncle caudal i una altra sobre la cua. Sense la taca negra a l’aleta dorsal que caracteritza les altres espècies d’aquest gènere.

Gregarisme: solitària, tot i que no és rar trobar diversos exemplars junts, encauats en escletxes de les roques.

Posició: enganxada al fons, sovint encauada de dia i descoberta de nit.

Moviments: estàtica.

Alimentació: crustacis i peixos petits.

Reproducció: no se’n tenen dades.

Ambient: sobre fons de roca fins als 40 m de fondària.

29

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 30

Sarpa salpa (Linnaeus, 1758)

Salpa

Cat. Saupa Cast. Salpa, salema Angl. Salema Fr. Saupe Silueta: cos oblong i comprimit lateralment amb el cap petit i el musell arrodonit.

Normalment mesura uns 30 cm, malgrat que pot arribar fins als 45 cm.

Lliurea: de color argentat amb reflexos verdosos o blavosos, i 10 o 12 línies longitudinals grogues.

Gregarisme: gregària, sol formar bancs de molts centenars d’individus.

Posició: nectobentònica.

Moviments: és un peix que neda parsimoniosament en grans bancs que es desplacen seguint un itinerari més o menys determinat i que acostuma a repetir-se dia a dia.

Quan és sorpresa entre blocs soms té una reacció de fugida molt ràpida. És normal veure-les alimentant-se incansablement d’algues o posidònia cap per avall.

Alimentació: omnívora; generalment els joves són carnívors i s’alimenten de crustacis, mentre que els adults són herbívors.

Reproducció: té dos períodes de reproducció, un durant la primavera i l’altre a la tardor.

Ambient: sobre roques litorals amb cobertura algal i també en praderies de fanerògames.

30

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 31

Spondyliosoma cantharus (Linnaeus, 1758)

Càntera

Cat. Calet, xopa Cast. Chopa Angl. Black sea bream Fr. Dorade grise, canthare Silueta: cos d’espàrid, comprimit lateralment, ovalat i bastant alt, amb una depressió sobre l’ull. Fins a 60 cm, normalment entre 20 i 30 cm.

Lliurea: gris argentat amb tonalitats blavoses o brunes que sovint fan aigües; hi ha individus molt foscos, quasi negres. Aleta caudal amb el marge posterior fosc. El mascle reproductor és de color blau intens amb franges verticals fosques i una banda també fosca per darrere de l’ull Gregarisme: gregària, sovint en grans bancs.

Posició: nectobentònica.

Moviments: peix nedador, es mou perfectament entre aigües i s’acosta molt als escafandristes.

Alimentació: omnívora, algues i petits invertebrats.

Reproducció: entre febrer i maig, el mascle construeix una depressió a la sorra, on la femella fa la posta, i després resta a prop del niu per oxigenar i protegir els ous.

Ambient: comuna en roques litorals, fons de sorra i praderies de posidònia.

31

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 32

Diplodus sargus (Linnaeus, 1758)

Sarg

Cat. Sard Cast. Sargo Angl. White sea bream Fr. Sar commun Silueta: cos ovalat, bastant alt i comprimit. Aleta caudal forcada. Fins a 45 cm.

Lliurea: de color gris argentat, amb 9 franges transversals alternativament més fosques o pàl·lides sovint poc conspícues, una taca quasi negra sobre el peduncle caudal i el marge posterior de l’aleta caudal fosc. Aletes pectorals de color gris amb el primer radi de color blanc (vegeu pàg. 20 per la diferenciació dels espàrids).

Gregarisme: gregari, si bé no fa grups gaire nombrosos.

Posició: nectobentònic.

Moviments: com la majoria dels espàrids és molt actiu i es desplaça perfectament en la immediatesa del fons; especialment hàbil en els trencants i les zones de fort hidrodinamisme, fuig d’un sobtat cop de cua “picant” cap al fons. És curios veure’ls, a la matinada, alimentant-se a les muscleres tot traient el llom fora de l’aigua.

Alimentació: els joves són omnívors, mentre que els adults són carnívors i s’alimenten de poliquets, mol·luscs, crustacis i equinoderms.

Reproducció: de març a juny.

Ambient: zones litorals rocoses, però també el podem trobar sobre fons sorrencs. Els joves poden entrar a les llacunes litorals a la primavera per sortir-ne a finals de la tardor.

32

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 33

Diplodus vulgaris (E. Geoffrey Saint-Hilaire, 1817)

Variada

Cat. Patena, verada, vidriada Cast. Mojarra Angl. Two-banded sea bream Fr. Sar à tête noire Silueta: cos oval, comprimit i alt. Fins a 45 cm, encara que la majoria dels individus no acostumen a sobrepassar els 25 cm.

Lliurea: gris argentat amb el dors més fosc, dues taques negres molt marcades, una sobre el peduncle caudal i l’altra just darrere el cap, per davant de la dorsal i fins a l’aleta pectoral. Aleta caudal amb el marge posterior tenyit de fosc.

Gregarisme: més gregària que el sarg, pot formar bancs d’uns quants centenars d’individus.

Posició: nectobentònica.

Moviments: semblants al del sarg, però en general més esquiva.

Alimentació: carnívor (crustacis, mol·luscs i poliquets).

Reproducció: a final d’hivern.

Ambient: fons rocosos i sorrencs propers a la costa (fins a 80 m de fondària).

33

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 34

Diplodus puntazzo (Cetti, 1777)

Morruda

Cat. Auradeta, aurada platejada Cast. Sargo picudo Angl. Sharpsnout sea bream Fr. Sar à museau pointu Silueta: cos ovalat i comprimit lateralment, es distingeix fàcilment dels altres espàrids perquè té un musell sortint (d’aquí el nom) que li dóna un perfil còncau al cap.

Normalment fa uns 30 cm, malgrat que pot arribar als 60.

Lliurea: gris argentat amb 11-13 franges verticals que de manera alterna són llargues i fosques o curtes i pàl·lides, molt més conspícues que en el sarg. Una ampla banda negra sobre el peduncle caudal. Marge posterior de l’aleta caudal negre i una taca també fosca a l’inici de la pectoral.

Gregarisme: generalment solitària o en grups petits.

Posició: nectobentònica.

Moviments: es mou, com el sarg, sempre vora el fons. És un peix més confiat que el sarg comú, que hom sorprèn fàcilment brostejant algues sobre les roques. La seva fugida és també més lenta.

Alimentació: a base d’algues, poliquets, musclos i crustacis.

Reproducció: a final d’hivern.

Ambient: sobre fons rocosos litorals; els joves, molt a prop de la costa.

34

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 35

Sparus aurata Linnaeus, 1758

Orada

Cat. Daurada, aurada, moixarra Cast. Dorada Angl. Gilt-head sea bream Fr. Dorade royale Silueta: cos oblong bastant alt i comprimit amb el cap més voluminós i la prolongació caudal més allargada que en els altres espàrids. Aleta pectoral triangular i llarga; l’aleta caudal emarginada. Fins a 70 cm.

Lliurea: de color gris argentat, amb una taca gran al principi de la línia lateral que cobreix part de l’opercle i una franja groga vorejada de fosc en l’espai intraocular.

Aleta caudal amb el marge negre i aleta dorsal amb una franja longitudinal fosca central.

Gregarisme: solitària o formant petits grups.

Posició: nectobentònica.

Moviments: es tracta d’una nedadora potent, que es desplaça prop del fons. Molt desconfiada quan es mou entre aigües, s’aproxima a l’observador fent marrades; sembla perdre la por quan es troba dins d’un forat qualsevol, fet que, a causa de la pesca submarina, ja és força rar de veure.

Alimentació: carnívora, té preferència pels musclos, però també s’alimenta de crustacis i peixos i ocasionalment d’algues.

Reproducció: d’octubre a desembre. Durant el primer i segon any de vida solen ser mascles i esdevenen femelles més endavant.

Ambient: espècie litoral, comuna en fons de sorra i en praderies de posidònia. Suporta bé les aigües salabroses i penetra a les llacunes litorals.

35

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 36

Chromis chromis (Linnaeus, 1758)

Castanyoleta

Cat. Moret, somera, soldat, tuta, estudiant Cast. Castañuela Angl. Damsel fish Fr. Castagnole Silueta: cos oval amb l’aleta caudal grossa i forcada. Part tova de l’aleta dorsal alta. Fins a 15 cm.

Lliurea: color bru quasi negre, amb les escates molt marcades lleugerament daurades a la part central. Marge posterior de l’aleta caudal transparent. Els exemplars molt joves (1 cm) són d’un blau iridiscent, que van perdent a mesura que creixen.

Gregarisme: gregària.

Posició: nectobentònica.

Moviments: es mou indolentment, formant grans estols, entre aigües i s’alimenta de plàncton. Només perd aquesta tendència a l’època de cria, quan els adults fan el niu. Aleshores es mou nerviosament i s’enfronta i peixos molt més grossos i els foragita.

Alimentació: plàncton i petits organismes bentònics.

Reproducció: durant l’estiu. El mascle, que es torna territorial, prepara un niu on la femella diposita els ous que queden enganxats per uns fil·laments adhesius.

Ambient: a poca fondària (entre 2 i 30 m) prop de parets rocoses, o sobre praderies de posidònia.

36

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 37

Epinephelus marginatus (Linnaeus, 1758)

Mero

Cat. Anfós, nero Cast. Mero Angl. Dusky grouper Fr. Mérou brun Silueta: cos molt robust, cap gros amb els ulls petits i prominents. Aleta caudal arrodonida; aleta dorsal única amb la part espinosa més llarga que la part tova. Fins a 150 cm, encara que no sol passar d’1 m.

Lliurea: color general marró vermellós, amb taques irregulars blanques o groguenques.

Aleta caudal amb un marge blanc. Els ejemplars joves, de color groc verdós tacat de negre.

Gregarisme: solitari i molt teritorial.

Posició: bentònic.

Moviments: com tots els serrànids sedentaris, el mero s’enfronta a l’observador donantli la cara. Quan la distància és curta, el peix pot fugir donant un potent cop de cua que, fins i tot, es pot sentir.

Alimentació: caça a l’aguait cefalòpodes, peixos i crustacis.

Reproducció: durant l’estiu (vegeu el capítol especial al final el llibre).

Ambient: en fons rocosos entre 1 i 200 m, si bé és difícil trobar-lo a poca fondària fora de les reserves marines. El seu territori se situa al voltant d’un cau o petita cova que de fet és el seu lloc d’estada habitual.

37

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 38

Epinephelus costae (Steindachner, 1878)

Mero ratllat

Cast. Falso abadejo Angl. Goldblotch grouper Fr. Badèche Silueta: cos oblong, d’aspecte més allargat i comprimit que el mero bru. L’aleta caudal és arrodonida en els joves, però es torna còncava en els adults. Mandíbula inferior prominent. Fins a 140 cm Lliurea: color del cos verdós, amb cinc o sis franges longitudinals més clares, molt més visibles en els exemplars joves. La lliurea nupcial dels mascles és espectacular, amb una taca groga de marges irregulars molt conspícua a l’esquena, el ventre blanc i el dors fosc i entre ambdós una línia quasi negra irregular.

Gregarisme: els joves poden formar petits bancs, però els adults acostumen a ser solitaris.

Posició: bentònic.

Moviments: tendeix a moure’s més lluny del fons que els altres meros i s’encaua més rarament.

Alimentació: crustacis, mol·luscs i peixos.

Reproducció: es produeix a l’estiu i és similar a la d’E. marginatus.

38

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 39

Ambient: sobre fons rocosos i especialment mixtos de roca i posidònia. També es pot veure, nedant, a les extensions sorrenques enmig de l’herbei o les roques. Pot arribar fins als 200 m de fondària.

39

cap2Superf

11/12/05

19:33

Página 40

Epinephelus caninus (Valenciennes, 1843)

Mero déntol

Cast. Mero dentón Angl. Dogtoothed grouper Fr. Merou noir Silueta: cos oblong, d’aspecte robust, amb l’aleta caudal truncada. Fins a 150 cm.

Lliurea: coloració grisa porpra més o menys uniforme, més fosc al dors, amb quatre o cinc franges transversals, més fosques. Al cap presenta dues o tres ratlles fosques i estretes que s’estenen des de l’ull cap a sobre la ganya. Els exemplars adults presenten el color porpra grisós uniforme.

Gregarisme: solitari.

Posició: bentònic.

Moviments: de jove, que és quan es pot veure en immersió, tendeix a romandre poc actiu en forats, coves o extraploms. Segurament és més actiu de nit. Quan es fa gran es desplaça a més fondària, fins al talús, on pot assolir una gran talla.

Alimentació: peixos i invertebrats.

Reproducció: segurament similar a la del mero bru; els ous són pelàgics.

Ambient: en fons fangosos entre 30 i 400 m de fondària. Els exemplars joves es troben a menys fondària, entre 10 i 30 m, en fons de roca.

40

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 41

Mycteroperca rubra (Bloch, 1793)

Anfós rosat

Cast. Gitano Angl. Mottled grouper Fr. Badèche rouge Silueta: cos oblong, però notablement més comprimit que el dels Epinephelus; la mandíbula també és característicament més prominent que en altres meros. Aleta caudal lleugerament còncava amb els extrems punxeguts. Fins a 80 cm.

Lliurea: marró vermellós amb franges longitudinals més clares sobre el cap i taques irregulars més fosques a la part dorsal i més clares a la ventral. El mascle en zel presenta unes bandes blavoses que s’estenen des del cap vers els costats del cos.

Gregarisme: solitari, tot i que, de vegades, poden veure’s alguns exemplars laxament agrupats entre aigües.

Posició: bentònic.

Moviments: tendeix a moure’s més separat del substrat que els seus parents; no és rar veure’l quiet entre aigües, a força distància del fons.

Alimentació: mol·luscs i cefalòpodes, però principalment altres peixos.

Reproducció: la posta es produeix a l’estiu; s’ha vist un mascle amb diverses femelles, per la qual cosa cal pensar que la reproducció és similar a la dels meros bruns.

Ambient: sobre fons de roca o sorra fins als 200 m de fondària.

41

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 42

Serranus cabrilla (Linnaeus, 1758)

Serrà

Cat. Nero bord, serranet Cast. Cabrilla Angl. Comber Fr. Serran chevrette, saran Silueta: de serrànid amb una dorsal espinosa tan llarga com la part tova; aleta caudal arrodonida sobre una cua robusta i opercle acabat en una espina. Fins a 25 cm de longitud.

Lliurea: flancs adornats amb 7-9 franges verticals de color marró vermellós sobre fons rosat, reflexos verdosos i tres bandes groguenques horitzontals. Sexes iguals. Sense taca negra a l’aleta dorsal ni franges blavoses sobre el flanc. Opercle amb bandes rogenques rectilínies.

Gregarisme: solitari i molt territorial.

Posició: bentònic.

Moviments: protegeix el seu territori situat en petits orificis i cavitats; fa front a l’intrús fins que aquest s’acosta a 20 cm o menys i aleshores retrocedeix, es gira sobre ell mateix i torna a enfrontar-s’hi.

Alimentació: zoòfag, s’alimenta de poliquets, crustacis i peixos petits.

Reproducció: fèrtil tot l’any.

Ambient: molt abundant en tots els ambients de les illes Medes, preferentment en fons rocosos; més profund que S. scriba.

42

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 43

Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758)

Llobarro

Cat. Llop, patoia Cast. Lubina Angl. European seabass Fr. Loup Silueta: cos allargat i robust, aleta dorsal dividida en dues parts, peduncle caudal gruixut que suporta una aleta emarginada. Opercle triangular amb una espina conspícua. Fins a 1 m de llargada.

Lliurea: gris argentat, amb el llom més fosc, amb un reflex blavós o verdós. Els joves, amb els costats i el dors del cos pigallats.

Gregarisme: solitari o en petits grups (de 3 a 8) quan caça.

Posició: nectobentònic.

Moviments: incansable nedador i predador, capaç d’acostar-se francament a l’observador, fins a molt poca distància. Els caçadors submarins que coneixen aquesta actitud, resten immòbils sobre el fons, esperant que el llobarro, encuriosit, s’acosti, i el pesquen a l’aguait.

Alimentació: depredador molt voraç, que prefereix crustacis, peixos i cefalòpodes.

Reproducció: durant la primavera i l’estiu. Els ous són planctònics.

Ambient: molt comú en tot tipus de fons, incloent-hi les aigües salabroses i les llacunes litorals; fins i tot penetra en els rius, si bé es reprodueix sempre al mar.

43

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 44

Chelon labrosus (Risso, 1826)

Llissa vera

Cat. Llíssera, caluga blanca Cast. Albur Angl. Thicklip grey mullet Fr. Mulet lippu Silueta: cos fusiforme, allargat i robust. Boca petita situada molt amunt del cap que és gros i arrodonit; opercle sense espines ni dents. Aleta dorsal dividida en dos trossos curts i separats. Fins a 60 cm.

Lliurea: gris argentat, més fosc i blavós sobre el llom, flancs amb línies longitudinals que segueixen les fileres d’escates.

Gregarisme: gregària, sempre en grups.

Posició: espècie pelàgica, però molt litoral, la qual cosa fa que sovint la trobem cercant aliment sobre els fons rocosos.

Moviments: com a bona nedadora, acostuma a presentar-se en grans estols, que sovint es poden veure boquejant a la superfície.

Alimentació: omnívora, principalment algues epífites, petits invertebrats i detritus.

Reproducció: durant l’hivern.

Ambient: espècie que fa migracions a les aigües continentals quan és jove, però després roman al mar.

44

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 45

Pomadasys incisus (Bowdich, 1825)

Roncador

Cast. Roncador Angl. Bastard grunt Fr. Grondeur métis Silueta: cos ovalat, alt i comprimit lateralment, amb uns ulls grossos i el musell agut.

Aleta caudal emarginada. Fins a 50 cm.

Lliurea: grisa argentada amb el dors lleugerament més fosc i una taca negra allargada de dalt a baix, al marge posterior de l’opercle. Aletes pectorals, ventrals i part devantera de l’anal groguenques; aleta caudal fosca.

Gregarisme: forma grups nombrosos.

Posició: bentònic.

Moviments: normalment està encauat, si bé no és rar veure’l en densos estols a prop del fons.

Alimentació: invertebrats bentònics i peixos petits.

Reproducció: a l’estiu.

Ambient: sobre fons de roca, però també de sorra, fins als 100 m de fondària.

45

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 46

Labrus viridis (Linnaeus, 1758)

Tord verd

Cat. Grívia, mostela, xinet, massot Cast. Tordo verde Angl. Green wrasse Fr. Labre vert Silueta: làbrid gros de cos fusiforme i allargat, amb el musell punxegut. Aleta dorsal de la mateixa alçada, amb la part espinosa més llarga que la tova. Entre 35 i 40 cm.

Lliurea: de color verd fosc amb moltes taques blanques i la panxa groga; una franja de taques argentades o blanques va des de l’ull fins a la cua seguint la línia lateral.

Gregarisme: solitari o en parelles.

Posició: bentònic.

Moviments: sovint estàtic entre les posidònies o les algues; fuig en línia recta sense abandonar la protecció de les algues i les roques quan se’l molesta.

Alimentació: carnívor, principalment crustacis, garotes i petits peixos.

Reproducció: entre febrer i juny.

Ambient: en fons de roca amb cobertura algal i en alguers de posidònia.

46

cap2Superf

11/12/05

19:34

Pรกgina 47

47

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 48

Labrus merula (Linnaeus, 1758)

Tord negre

Cat. Tord massot, grívia negra, ull de perdiu, roquer bavai Cast. Merlo Angl. Brown wrasse Fr. Merle Silueta: làbrid gros de cos oval lleugerament allargat però menys afusat que el de L. viridis. Peduncle caudal alt. Fins a 45 cm.

Lliurea: els joves són de color verd amb el ventre clar, amb una franja de taques petites argentades des de l’ull fins a la cua, o bé amb el dors marronós i el ventre gris. Els exemplars més grans són de color molt variable, marró, verd o blau molt fosc, però sempre amb les aletes dorsal, anal i caudal ribetejades de blau cel brillant (encara que a vegades el ribet és quasi imperceptible).

Gregarisme: els joves de vegades formen grups, però els adults són solitaris.

Posició: bentònic.

Moviments: acostuma a desplaçar-se tranquil·lament vora el fons. Aquesta placidesa i la mida que pot arribar a tenir el fan una presa habitual dels caçadors submarins poc experimentats.

Alimentació: garotes i ofiüres, també crustacis, mol·luscs i poliquets.

Reproducció: de febrer a maig.

Ambient: en fons de roca i als alguers entre 1 i 50 m.

48

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 49

Ctenolabrus rupestris (Linnaeus, 1758)

Gripau roquer

Cast. Grivieta, tabernero Angl. Goldsinny wrasse Fr. Cténolabre Silueta: làbrid petit de cos oblong, allargat i poc comprimit, amb el cap i la boca petits; en comparació dels altres làbrids petits, el peduncle caudal resulta especialment robust i de secció arrodonida. Fins a 18 cm, més freqüent entre 10 i 12 cm.

Lliurea: color general vermell ataronjat o marró verdós, amb dues taques negres, una sobre els primers radis de l’aleta dorsal i l’altra a la part superior del peduncle caudal. No presenta dimorfisme sexual cromàtic.

Gregarisme: quasi sempre solitari, pot ser vist en companyia d’altres làbrids.

Posició: bentònic.

Moviments: es mou, gràcies a les aletes pectorals, de forma lenta i tranquil·la, normalment dins de forats o a l’empar de roques d’una certa entitat.

Alimentació: carnívor (briozous, crustacis i mol·luscs).

Reproducció: de gener a juliol. Els mascles defensen una zona de fresa petita, on poden fecundar diverses femelles. Els ous són pelàgics.

Ambient: en fons de roca amb cobertura algal entre 1 i 50 m.

49

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 50

Symphodus doderleini (Jordan, 1981)

Tord flassader

Cast. Zorzal Angl. Long striped wrasse Fr. Rouquié Silueta: làbrid força petit que no ultrapassa els 10 cm, amb el cos allargat, però que té un aspecte relativament rabassut ja que no és gaire comprimit.

Lliurea: espècie monocromàtica sense dimorfisme sexual aparent; presenta dues franges marrons vermelloses sobre el dors i una de blanca molt conspícua sobre el flanc, que per sota és de color groguenc. En el peduncle caudal hi ha una taca negra que es troba per sobre de la línia lateral.

Gregarisme: solitari; els exemplars joves poden anar en parelles.

Posició: bentònic.

Moviments: es deplaça sense pressa, sempre a la vora del fons.

Alimentació: briozous, poliquets, mol·luscs i amfípodes.

Reproducció: entre maig i juliol. El mascle construeix diversos nius en un territori força ampli que defensa dels competidors. A cada niu, el cicle reproductor només dura dos dies. Durant el primer dia el mascle prepara el niu cobrint una petita depressió del fons amb trossos d’algues; a la tarda del segon dia s’aparella amb totes les femelles possibles. Just l’endemà comença la construcció d’un nou niu.

Ambient: és relativament freqüent a una certa fondària, entre 15 i 20 m, tot i que es pot trobar en un rang de fondàries relativament ampli (entre els 5 i els 40 m de fondària) sobre fons rocosos i a les praderies de posidònia.

50

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 51

Symphodus melanocercus (Risso, 1810)

Llambrega

Cast. Llambrega Angl. Black-tailed wrasse Fr. Crénilabre nettoyeur Silueta: làbrid bastant petit, de 10 a 12 cm, amb el cos allargat i comprimit.

Lliurea: espècie dicromàtica no permanent. La lliurea inicial, que és la dels juvenils i les femelles en època de reproducció i la general a l’hivern, és d’un color beix clar uniforme i la cua és negra amb el marge distal blau. La lliurea terminal és característica dels mascles adults durant la reproducció. El cos és gris fosc amb la part inferior més clara i amb una sèrie de taques blau metàl·lic sobre el dors i els flancs que poden formar dues línies longitudinals. Les aletes estan tacades del mateix blau metàl·lic.

Gregarisme: els mascles són solitaris i territorials durant l’època de reproducció.

Posició: bentònica.

Moviments: més mòbil que la resta dels petits làbrids, aquest peix que es dedica a netejar de paràsits els altres peixos, s’allunya fàcilment de la protecció de les roques per buscar activament als seus clients.

Alimentació: poliquets, crustacis, briozous i hidraris.

Reproducció: d’abril a juliol. Durant aquesta època els mascles, que no construeixen niu, defensen un territori bastant ampli, uns 100 m2, on les femelles fresen durant les dues primeres hores del dia. Fora d’aquest petit espai de temps, els mascles no dubten d’abandonar el seu territori per anar netejar altres peixos.

Ambient: en fons rocosos i praderies de posidònia.

51

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 52

Symphodus mediterraneus (Linnaeus, 1758)

Canari

Cat. Tord rogenc, porcellana, saig Cast. Vaqueta Angl. Axillary wrasse Fr. Crénilabre rouquié Silueta: làbrid petit de cos molt ovalat, boca petita i peduncle caudal alt amb l’aleta arrodonida. Fins a 18 cm.

Lliurea: espècie amb dues lliurees permanents durant tot l’any. La lliurea inicial és la de les femelles i els mascles joves. És de color marró amb la zona inferior grisa o groguenca amb una taca grossa i fosca a la part superior del peduncle caudal i una taca groga al marge del peduncle de l’aleta pectoral.

La lliurea terminal és la dels mascles nidificants i la d’alguns mascles que encara no construeixen niu. El color general és vermell ataronjat, amb la zona dorsal més fosca i marronosa i la gola i el ventre de color blau. Una sèrie de línies de punts verds recorren el cos des de l’ull fins al peduncle caudal, que té una taca fosca a la meitat superior. A la base de l’aleta pectoral hi ha una altra taca negra vorejada de groc.

Gregarisme: mascles molt territorials durant la reproducció i solitaris també a l’hivern, època en què els individus joves poden formar petits grups.

Posició: bentònic.

52

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 53

Moviments: com molts làbrids, acostuma a desplaçar-se en parelles utilitzant, sobretot, les aletes pectorals.

Alimentació: principalment mol·luscs, poliquets tubícoles, quitons, garotes i briozous.

Reproducció: de maig a agost. El mascle construeix un niu amb trossos d’alga, tant sobre roca com sobre fons tous, on les femelles faran la posta. Alguns mascles inicials poden realitzar fecundacions paràsites tot imitant el comportament de les femelles.

Un cop ha acabat la posta, el mascle cobreix el niu amb sorra i resta a prop per protegir-lo de qualsevol depredador, però en cap cas ventila els ous.

Ambient: en fons de roca litoral entre 1 i 50 m de fondària.

53

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 54

Symphodus ocellatus (Forsskal, 1775)

Enrocador

Cat. Trencaavellanes, roqueret, saig Cast. Tordo de roca Angl. Ocellated wrasse Fr. Crénilabre ocellé Silueta: làbrid petit de cos oblong, peduncle caudal alt amb l’aleta arrodonida. Fins a 9 cm.

Lliurea: espècie amb dues lliurees no permanents (durant l’hivern són molt semblants).

La lliurea inicial correspon a les femelles i als mascles joves, amb l’única diferència que l’ocel de color verd que hi ha sobre l’opercle, en els mascles està vorejat de vermell. La resta del cos és de colors bruns o verdosos, molt pàl·lids al ventre i més foscos al dors, i una franja que va de la boca al peduncle caudal, al mig del qual hi ha una taca obscura. La lliurea terminal és de color verd brunenc, amb una franja que va de la boca al peduncle caudal, on hi ha una taca negra. Sobre l’opercle té un ocel blau fosc vorejat de vermell i blau i les aletes dorsal caudal i anal estan ribetajades de blau. Alguns individus presenten una anomalia cromàtica, que alguns autors consideren com una subespècie (S. ocellatus bertini), amb una lliurea de color totalment groc ataronjat o vermell, però els podem identificar per la presència de l’ocel sobre l’opercle.

Gregarisme: durant el període de reproducció els mascles defensen un territori d’1 m al voltant del niu, però a l’hivern formen grups juntament amb femelles, joves i altres làbrids.

54

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 55

Posició: bentònic.

Moviments: làbrid molt actiu, que es mou incansablement sovint en petits estols. En l’època de cria, el mascle sembla un esperitat i persegueix les femelles i foragita altres mascles.

Alimentació: briozous, hidraris, poliquets i crustacis.

Reproducció: de maig a juliol. Els mascles construeixen un niu en una petita depressió d’una roca horitzontal. Hi aporten una gran varietat d’algues fins que formen una mena de copa. Després, diferents femelles faran postes successives que el mascle anirà fecundant; quan el període d’activitat sexual s’acaba, el mascle recobreix el niu amb més algues i passa llargues estones ventilant el niu.

Ambient: molt freqüent en fons rocosos litorals.

55

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 56

Symphodus roissali (Risso, 1810)

Tord roquer

Cat. Planxeta, petarquet Cast. Planchita Angl. Five-sppoted wrasse Fr. Crénilabre à cinq taches Silueta: cos ovalat, alt i comprimit lateralment. Fins a 14 cm.

Lliurea: espècie amb dicromatisme no permanent. Durant l’època de reproducció podem diferenciar dues lliurees. La lliurea inicial, que és la de les femelles i dels mascles joves, és formada per dues franges longitudinals fosques de color bru vermellós sobre un fons beix més argentat a la part ventral. A més, poden presentar una sèrie de taques brunes més o menys fosques. La intensitat de les taques és variable. A l’opercle hi ha un ocel petit bru ataronjat poc conspicu i a la base de l’aleta caudal, al centre del peduncle, hi ha una taca fosca sovint molt desdibuixada. La lliurea terminal és la dels mascles. És molt acolorida, amb dues franges longitudinals de color bru o vermellós sobre un fons verd o gris blavós, amb el ventre blanquinós o daurat. Les galtes estan creuades per franges verdes i vermelles, i l’opercle té un ocel vermell brunenc (ara sí visible). A l’aleta dorsal hi ha cinc taques fosques, les dues darreres més marcades.

L’ull, negre, està encerclat de vermell viu i després de groc.

Gregarisme: solitari.

Posició: bentònic.

Moviments: làbrid molt actiu, que es mou a poca fondària i que fa la sensació d’anar sempre apressat.

56

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 57

Alimentació: mol·luscs, crustacis, garotes i hidrozous.

Reproduccció: entre abril i juliol. El mascle construeix un niu en una petita depressió de la roca on acumula trossos d’algues. Després, diverses femelles fan postes successives que el mascle fecunda i cobreix amb més algues, cosa que fa augmentar progressivament la mida del niu. Un cop acabada la fase d’activitat sexual, el mascle recobreix tot el niu amb una nova capa d’algues, ara amb trossos més petits, i hi deixa un forat per a la ventilació, que dura uns 10 dies. Després d’un període d’inactivitat es pot reiniciar el cicle.

Ambient: és molt abundant a les roques superficials cobertes d’algues.

57

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 58

Symphodus rostratus (Bloch, 1797)

Petarc

Cat. Tord becut, grivieta, trugeta, gripau Cast. Tordo picudo Angl. Long-snouted wrasse Fr. Sublet Silueta: molt característic, amb el musell llarg i punxegut lleugerament aixecat a la part distal i el cap dorsalment còncau, cosa que fa que sigui fàcil distingir-lo de les altres espècies del gènere. Fins a 12 cm.

Lliurea: coloració molt variable segons els individus, però sense relació amb l’edat ni el sexe. Generalment de tons grisos o verds, amb més o menys taques fosques i clares i sovint amb màscara facial bruna que va de l’ull a la boca. Ulls de color vermell. El ventre i la meitat inferior del cap solen ser blancs argentats.

Gregarisme: durant la reproducció els mascles defensen un petit territori, però a l’hivern acostumen a formar grups amb altres espècies del gènere.

Posició: bentònic.

Moviments: com molts làbrids, normalment es mou fent anar les aletes pectorals.

Acostuma a presentar-se en solitari i, de tots, és potser un dels més desconfiats.

Alimentació: únicament petits crustacis.

Reproducció: de març a juliol, el mascle construeix un niu amb algues, principalment algues vermelles coral·linàcies, i en menys d’una hora pot rebre les femelles. La fase de construcció i la d’activitat sexual són simultànies i duren uns 3 dies, després el mascle roman ventilant el niu uns 10 o 12 dies.

Ambient: tant en fons rocosos com a les praderies de posidònia.

58

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 59

Symphodus melops (Linnaeus, 1758)

Tord enrocador

Cast. Porredana Angl. Corkwing Fr. Crénilabre Silueta: cos ovalat, alt i notablement comprimit. Pot arribar als 28 cm, tot i que normalment no es veuen exemplars més grossos de 18 cm a la Mediterrània.

Lliurea: espècie dicromàtica no permanent. A la lliurea dels joves i les femelles hi predominen els tons marrons verdosos, mentre que en els mascles reproductors dominen els tons marrons vermellosos. En ambdós casos, és molt característica la taca en forma de mitja lluna just darrere de l’ull. Aquesta espècie també presenta una altra taca negra al peduncle caudal just a sota de la línia lateral. Les femelles en època de reproducció tenen unes papil·les urogenitals de color blau fosc, mentre que els mascles presenten unes línies ondulades de color vermell sobre les galtes.

Gregarisme: pot formar petits grups.

Posició: bentònic.

Moviments: molt actiu, es desplaça sempre vora del fons.

Alimentació: petits crustacis, mol·luscs i altres animals sèssils com els briozous o els hidraris.

Reproducció: durant la primavera i principis d’estiu el mascle construeix un niu sobre la roca amb trossos d’algues. Allà atrau les femelles perquè hi facin la posta, que ell fecunda i defensa.

Ambient: poc freqüent a les costes catalanes, sempre en fons litorals de roca a poca fondària (5-10 m) i, molt ocasionalment, en fons de posidònia.

59

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 60

Symphodus tinca (Linnaeus, 1758)

Llavió

Cat. Espatarc, rossinyol, petarc Cast. Peto, bodión Angl. Peacock wrasse Fr. Crénilabre paon Silueta: és el més gran dels petits làbrids (com a mínim els mascles). Cos ovalat i comprimit lateralment, musell llarg i punxegut amb una boca petita de llavis carnosos.

Hi ha un gran dimorfisme en les talles dels mascles (grossos) i de les femelles (petites). Els mascles més grans poden arribar fins als 35 cm.

Lliurea: espècie dicromàtica no permanent, amb dues lliurees, la inicial i la terminal, que fora de l’època de reproducció són molt semblants. La lliurea inicial és la de les femelles i la dels mascles juvenils. El color és gris verdós o brunenc i el ventre és gris argentat. Una màscara facial quasi negra va de l’ull a la boca; els flancs són a voltes uniformes i a voltes tenen dues franges longitudinals brunes. Els mascles presenten la lliurea terminal, molt més colorejada, amb tons grocs i verdosos, els flancs amb tres franges longitudinals de punts vermells i blaus, màscara facial molt marcada i una taca fosca darrere l’aleta pectoral. Les aletes estan tacades de blau metàl·lic i vermell (aquests colors tan virolats han fet que rebés el sobrenom de pallasso).

Gregarisme: els exemplars petits formen grups durant l’hivern, mentre que els grossos són solitaris. En època de reproducció esdevenen molt territorials.

60

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 61

Posició: bentònic.

Moviments: els exemplars grossos, sobretot els mascles, es desplacen lentament prop del fons gràcies a les aletes pectorals. Fan la sensació de no tenir mai pressa i amb els seus llavis ara xuclen d’aquí, ara d’allà. Sovint es veuen envoltats de peixets que intenten aprofitar-se de les xuclades i les posteriors escopides de sorra.

Alimentació: garotes, mol·luscs i crustacis.

Reproducció: entre l’abril i el juliol. Els mascles grossos construeixen un sol niu per a tota l’època de reproducció en una escletxa o petita cavitat de les roques, on aporten trossos d’algues (principalment del gènere Cystoseira). Els mascles mitjans, que no construeixen niu, també es reprodueixen. Poden aparellar-se amb una femella i utilitzar el niu d’un mascle gros, poden realitzar fecundacions paràsites o bé poden fresar sobre qualsevol tipus de substrat.

Ambient: molt abundant en fons de roca des del litoral fins als 50 m de fondària.

61

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 62

Thalassoma pavo (Linnaeus, 1758)

Fadrí

Cast. Fredi Angl. Ornate wrasse Fr. Girelle-paon Silueta: cos tan allargat com el d’una juliola però comprimit. Cap marcadament convex amb la boca petita i els llavis prims. Peduncle caudal ample, amb l’aleta truncada en els joves i forcada en els mascles terminals. Fins a 25 cm, però normalment entre 15 i 20 cm.

Lliurea: espècie dicromàtica permanent. Lliurea inicial és la de les femelles i els mascles joves, mentre que la terminal l’exhibeixen els mascles adults. En la lliurea inicial el cos és groguenc o verdós, amb fines línies verticals brunes i cinc franges, també verticals, blaves, i una taca negra a la base de la dorsal entre la segona i la tercera franja vertical. El cap és vermellós o violaci amb vermiculacions blaves. A la lliurea terminal el cos és verd, amb fines línies verticals roses, amb una franja vertical blava que passa per la base de l’aleta pectoral. El cap és vermell fosc amb vermiculacions blaves, i a l’aleta dorsal i a l’anal té franges longitudinals verdes, blaves i violetes.

Gregarisme: les femelles i els joves acostumen a formar grups petits, però els mascles són solitaris, excepte a l’època de cria, que vigilen zelosament el seu harem.

62

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 63

Posició: bentònic.

Moviments: extraordinàriament actiu, aquest petit i acolorit làbrid és el que imprimeix un moviment més ràpid i frenètic a les aletes pectorals. Aquest moviment l’acompanya amb unes ondulacions molt característiques del cos.

Alimentació: mol·luscs petits i crustacis.

Reproducció: de juny a juliol. La fresa és pelàgica, igual que els ous.

Ambient: espècie molt litoral, d’aigües somes; prefereix les aigües calentes, i en alguns llocs com les Balears, pot ser molt abundant.

63

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 64

Coris julis (Linnaeus, 1758)

Donzella

Cat. Juliola, giula, guiula, julivia, senyoreta Cast. Julia, doncella Angl. Rainbow wrasse Fr. Girelle Silueta: cos molt allargat, fusiforme i poc comprimit. Musell punxegut amb una boca petita. Fins a 19 cm.

Lliurea: espècie amb dicromatisme permanent. A la lliurea inicial, que és la de les femelles i la dels mascles inicials, la part dorsal del cos és marró vermellós i el ventre és blanc amb reflexos daurats; pot presentar una o dues franges blanques sobre els flancs. Sobre la part posterior de l’opercle hi ha un ocel petit blau.

La lliurea terminal és la dels mascles adults, que tenen el llom verd i el ventre blanc, una franja longitudinal serrada de color vermell ataronjat que va del musell fins a la caudal i a sota d’aquesta i darrere de la pectoral una taca allargada negra.

Sobre els tres primers radis de l’aleta dorsal, que són més llargs, hi ha una altra taca negra. En els darrers anys sembla haver esdevingut més freqüent l’aparició de mascles amb la lliurea terminal atlàntica, caracteritzada per un color de fons vermell ataronjat (el verd no hi és present) i el peduncle i l’aleta caudals negres.

64

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 65

Gregarisme: els mascles terminals són solitaris i defensen un territori bastant ampli on viuen diverses femelles i mascles inicials. Malgrat que sovint podem veure molts individus francament junts, aquests no formen un veritable grup.

Posició: bentònica.

Moviments: activa de dia, s’enterra a la sorra per passar la nit. Neda movent ràpidament les aletes pectorals. La silueta afusada i la capacitat de contorsionar el cos fan que el seu nedar sembli serpiforme. Es tracta d’un peix molt nerviós i àvid, que en zones molt freqüentades s’acosta a pocs centímetres de l’observador, amb el qual sembla mantenir una actitud d’una certa innocència.

Alimentació: crustacis, poliquets, equinoderms i mol·luscs.

Reproducció: entre el maig i l’agost. La fresa es realitza després d’una parada nupcial en què mascle i femella ascendeixen verticalment l’un al costat de l’altre uns 3 m sobre el fons; llavors entren en contacte i alliberen els òvuls i l’esperma, i ràpidament tornen cap al fons.

Els ous són pelàgics.

Ambient: espècie molt abundant, que tant viu en fons rocosos com en praderies de posidònia.

65

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 66

Aidablennius sphynx (Valencienes, 1836)

Dormilega de roca

Cast. Dormilón Fr. Blennie sphynx Silueta: cos allargat i lleugerament comprimit, amb un cap més aviat petit i un perfil molt inclinat i amb tentacles supraoculars simples, més llargs que el diàmetre de l’ull, sobretot en el cas dels mascles. Fins a 8 cm de llargària.

Lliurea: color beix o verd groguenc amb sis bandes verticals més fosques que poden dividir-se a prop de la base de l’aleta dorsal. Els exemplars que es troben en fons de musclos presenten un color més aviat platejat, amb les bandes verticals més fosques.

A la part posterior del cap i darrere dels ulls té una taca blava vorejada de vermell, molt més contrastada en els mascles que en les femelles.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: és un peix molt actiu que té tendència a no parar quiet gaire estona.

Alimentació: petits invertebrats i algues.

Reproducció: es reprodueix a principis d’estiu. Els mascles persegueixen de forma incansable les femelles tot desplegant l’aleta dorsal i donant cops amb el cap per tal de convèncer-les que els segueixin fins al niu. Aconseguida la posta d’una o més femelles, els ous fecundats romanen enganxats a la paret d’una petita cavitat. El mascle s’encarrega de vigilar-los zelosament. Durant l’època de cria els mascles són molt territorials i agressius, i són habituals les lluites aferrissades entre ells.

Ambient: sobre fons rocosos de molt poca fondària (generalment a menys d’1 m) amb recobriment d’algues cespitoses o de musclos.

66

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 67

Scartella cristata (Linnaeus, 1758)

Bavosa de cresta

Cast. Babosa de cresta Angl. Molly miller Fr. Blennie cheveleu Silueta: cos allargat, d’aspecte robust, amb el cap relativament gros i una renglera de filaments fins i curts sobre la nuca. Fins a 10 cm Lliurea: el color del dors es verdós fosc o marró grisós, amb 6 o 7 bandes transversals fosques que s’estenen fins a la part baixa de l’aleta dorsal. Tant el color de base com les franges tendeixen aclarir-se cap a la part ventral del peix.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: espècie molt curiosa, però es que refugia ràpidament al seu cau quan és molestat.

Alimentació: petits invertebrats i algues.

Reproducció: n’hi ha poques dades, tret que es tracta d’un peix que fa niu dintre de petites cavitats i que és el mascle qui vigila la posta.

Ambient: sobre substrat rocós, a molt poca fondària, entre 0 i 10 m.

67

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 68

Parablennius gattorugine (Brünnich, 1768)

Capsigrany

Cat. Bavosa roja, dormilega roja, futarra Cast. Cabruza Angl. Tompot blenny Fr. Blennie gattorugine Silueta: cos allargat i robust, ventre prominent, tentacles supraoculars alts i arborescents. Aleta dorsal contínua amb la part tova lleugerament més alta que l’espinosa.

Fins a 30 cm, malgrat que són més freqüents els exemplars entre 15 i 20 cm.

Lliurea: tot el cos cobert per taques i reticulacions de tons bruns i negres que formen 7 o 8 bandes verticals més fosques que es perllonguen sobre la dorsal i l’anal.

Gregarisme: solitari i agressiu.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: desplaçaments curts i serpentiformes arran de les roques.

Alimentació: invertebrats bentònics i també algues.

Reproducció: entre març i maig. Diverses femelles enganxen els ous a la cavitat que defensa el mascle.

Ambient: freqüent a les escletxes i les cavitats entre 3 i 30 m i també entre algues i a les esculleres.

68

cap2Superf

11/12/05

19:34

Página 69

Parablennius incognitus (Bath, 1968)

Bavosa verda

Cast. Babosa verde Fr. Blennie diabolo Silueta: cos allargat i esvelt, amb un parell de tentacles oculars llargs que tenen ramificacions curtes a la base. Els tentacles nasals són curts i ramificats. Fins a 7 cm.

Lliurea: la coloració de base és molt variable (beix, groc verdosa, vermellosa, negrenca...) ja que s’adapta a l’entorn on habita; en qualsevol cas, són conspícues les de 7 a 9 franges verticals fosques vorejades de clar, que es divideixen i es difuminen vers la part ventral del cos.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Alimentació: invertebrats bentònics, petits crustacis i algues.

Reproducció: es reprodueix durant la primavera i principis d’estiu. Els mascles atrauen les femelles amb moviments rítmics de la part anterior del cos i vigilen les postes fins a l’eclosió.

Durant aquesta època són molt territorials i foragiten qualsevol altre competidor amb cops de cua i mossegades.

Ambient: restringit al primer metre de fondària, però sobre tot tipus de fons rocós (zones de blocs, muscleres, cavitats, roques amb abundant vegetació...).

69

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 70

Parablennius pilicornis (Cuvier, 1829)

Bavosa de plomall

Cast. Babosa astada Angl. Ringneck blenny Fr. Blennie pilicorne Silueta: blènid de fins a 11 cm, proveït de tentacles supraoculars llargs (més que el diàmetre de l’ull) dividits molt a prop de la base en 5 filaments el més llarg dels quals és l’anterior . L’aleta dorsal no té una divisió marcada.

Lliurea: color general verd groguenc, pigallat de taques fosques. Durant l’època de reproducció els mascles es tornen molt foscos, quasi negres. Hi ha també una lliurea totalment groga i una altra que recorda la de P. rouxi.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: generalment estàtica, es mou fent desplaçaments curts però ràpids, ondulant enèrgicament tot el cos.

Alimentació: carnívora, però també menja algues.

Reproducció: de març a juny.

Ambient: en fons de roca superficials. S’amaga i protegeix la posta a les closques de mol·luscs morts.

70

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 71

Parablennius rouxi (Cocco, 1833)

Bavosa blanca

Cat. Bavosa de franja negra Cast. Babosa blanca Fr. Blennie de Roux Silueta: típica de Blennius, cos molt allargat i prim, molt poc comprimit lateralment.

Cap petit amb apèndixs supraoculars en forma de palma. Fins a 8 cm.

Lliurea: de color blanc ratllat per una franja horitzontal fosca, marró o negra, molt marcada que va des de l’ull fins l’aleta caudal. Per la lliurea i també per la posició en el fons i la talla, aquesta espècie pot ser confosa amb Gobius vittatus, que acostuma a viure a més fondària. La silueta de blènid amb el cap proporcionalment més gros i la postura, amb el cap alçat sobre les aletes pectorals, poden ajudar a distingir-lo.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: el mascle, per defensar el seu territori i per atraure les femelles, executa moviments verticals amb el cap.

Alimentació: omnívora, algues, crustacis, poliquets, etc.

Reproducció: de maig a juliol; el mascle atrau les femelles al seu cau i allí fan la posta.

Ambient: abundant en fons de sorra i pedra entre 2 i 8 m de fondària.

71

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 72

Parablennius sanguinolentus (Pallas, 1811)

Llepissós

Cast. Lagartina Angl. Red-speckled blenny Fr. Bavose palmicorne Silueta: cos allargat però d’aspecte rodanxó, amb el ventre prominent. Presenta tentacles supraoculars poc conspicus, formats per un grup de filaments molt curts. Es tracta d’un blènnid gros, que pot arribar fins als 20 cm.

Lliurea: coloració de fons d’un gris marró clar sobre la qual hi ha multitud de taques negres petites i tres sèries de taques blanques distribuïdes longitudinalment sobre els flancs. Durant la reproducció els mascles es tornen de color marró o violaci molt fosc, i en destaquen les glàndules d’un blau elèctric a les espines de l’aleta anal.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: enganxat al fons.

Alimentació: invertebrats bentònics, petits crustacis i algues.

Alimentació: algues, poliquets i crustacis petits.

Reproducció: durant la primavera i principis d’estiu. El mascle atrau les femelles fins a una depressió plana de la roca i allà fan la posta, que el mascle protegeix fins a l’eclosió.

Ambient: sobre fons de blocs recoberts per gespes d’algues a poca fondària, entre els 0,5 i els 3 m.

72

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 73

Parablennius tentacularis (Brünnich, 1786)

Banyut

Cast. Vieja Angl. Horned blenny Fr. Blennie cornue Silueta: cos allargat, esvelt i lleugerament comprimit. Tentacles supraoculars llargs i ramificats només en el marge posterior. Tentacles nasals tubulars i petits. Fins a 15 cm.

Lliurea: color marró amb 8 o 9 franges verticals fosques que es bifurquen i difuminen cap a la part ventral. Aquestes franges sovint estan vorejades per una línia blanca que a voltes es converteix en una sèrie de punts. Al començament de l’aleta dorsal presenta una taca negra.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: enganxat al fons.

Reproducció: entre març i maig. El mascle protegeix la posta de varies femelles.

Ambient: és un dels pocs blènnids que assoleixen una certa profunditat; es troben en zones mixtes de blocs i sorra entre els 5 m i fins a més de 30 m de fondària.

73

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 74

Parablennius zvonimiri (Kolomvatovic, 1892)

Bavosa menuda

Cast. Babosa de bandas Fr. Blennie de Zvonimir Silueta: cos allargat i lleugerament comprimit, amb els ulls grossos. Els tentacles supraoculars són molt llargs i ramificats a la base, recordant les banyes d’un cérvol; els tentacles nasals, molt més curts, també estan ramificats. Els mascles poden tenir tentacles addicionals sobre el front i la nuca. Es tracta d’un peixet petit que rarament arriba als 7 cm.

Lliurea: són molt característiques les 7 taques blanquinoses sobre fons fosc a la base de l’aleta dorsal. El color de fons és variable, gris verdós, marró groguenc o vermell marronós, amb 8 franges o taques fosques que es difuminen cap al ventre. El cap dels mascles agafa unes tonalitats vermelloses durant la reproducció.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Alimentació: invertebrats bentònics i algues.

Moviments: a diferència dels altres blènnids utilitza les aletes pectorals per a la natació.

Reproducció: entre maig i juliol. El mascle atrau les femelles aixecant ostentosament la part anterior del cos; el mascle té cura de la posta fins a l’eclosió dels ous.

Ambient: en petites cavitats i extraploms fins als 7 m de fondària.

74

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 75

Lipophrys canevai (Vincigerra, 1880)

Bavosa de mar

Cast. Flora Fr. Blennie de Caneva Silueta: cos allargat i esvelt amb el cap tirant a rodó i sense tentacles supraoculars, però amb un parell de tentacles nasals bífids molt petits. Fins a 8 cm.

Lliurea: coloració general tirant a marró amb un entrellat de línies clares que envolten les taques fosques. En alguns casos poden presentar fins a 8 franges fosques a la base de la dorsal. Aquesta coloració pot variar força en funció de l’ambient. En època de reproducció els mascles tenen el cap quasi negre, amb una gran taca groga sobre els opercles que arriba fins a les aletes pelvianes.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Alimentació: crustacis petits i algues.

Reproducció: es reprodueix durant la primavera i a principis d’estiu. El mascle se situa en un petit forat, que molt sovint és un orifici abandonat d’un dàtil de mar. Per atreure les femelles treu el cap i el mou vigorosament. Si té èxit, les femelles deixen els ous enganxats a l’interior del cau on són fecundats; aleshores el mascle defensa aferrissadament la posta fins a l’eclosió.

Ambient: a molt poca fondària (entre 0,5 i 1,5 m) sobre fons de roques calcàries. Pot ser absent a les costes silícies.

75

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 76

Lipophrys pavo (Risso, 1810)

Gallerbó

Cat. Bavosa paona, dormilega, guilla Cast. Gallerbo Angl. Peacock blenny Fr. Blennie paon Silueta: blènnid robust (fins a 12 cm) amb el cap aparentment sense tentacles, ja que aquests són molt petits, sense ramificacions i estan situats per sobre del globus ocular. Aleta dorsal rectilínia sense constriccions. Els mascles, en època de reproducció, desenvolupen un gep molt visible sobre el cap.

Lliurea: bandes verticals de color marró olivaci, sobre fons groguenc o verdós, emmarcades amb línies i punts de color blau clar. Darrere l’ull presenta un ocel fosc vorejat de blau.

Gregarisme: molt territorial, solitari o en parelles.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: estàtic, amb desplaçaments molt ràpids i curts mitjançant fortesondulacions del cos.

Alimentació: carnívor (mol·luscs i crustacis) i també algues.

Reproducció: entre maig i juliol.

Ambient: zona de marees, en escletxes i entre còdols, en fons de fanerògames en ambients salabrosos (praderies de Ruppia i Cymodocea). Comú al Delta de l’Ebre i molt rar a les Medes.

76

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 77

Lipophrys trigloides (Vincigerra, 1886)

Futarra

Cast. Futarra Angl. Stared-eyed blenny Fr. Blennie trigloide Silueta: cos allargat i quasi cilíndric, d’aspecte robust. Com tots els d’aquest gènere, no presenta tentacles sobre els ulls, que són grossos i sobresurten del perfil del cap. Els tentacles nasals són petits i ramificats. Fins a 13 cm.

Lliurea: són característiques les 6 franges verticals fosques que es divideixen cap a la meitat ventral. El color del cos varia en funció del substrati pot ser verd oliva, rosat, groguenc o vermellós, amb nombroses taques clares i fosques. Durant la reproducció els mascles esdevenen més foscos i amb punts verds irisats.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Alimentació: mol·luscs, petits crustacis i algues.

Reproducció: de febrer a maig. Les femelles adhereixen els ous a la roca, on el mascle els fecunda i en té cura fins a l’eclosió.

Ambient: en fons rocosos molt superficials, sobretot en zones amb abundants poblacions de musclo.

Pot suportar un cert temps fora de l’aigua.

77

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 78

Lipophrys nigriceps (Vincigerra, 1883)

Dormilega negra

Cast. Babosa de cabeza negra Angl. Black-headed blenny Fr. Blennie à tête noire Silueta: cos allargat, força esvelt. No té tentacles oculars al cap i els tentacles nasals són molt petits. Es tracta d’un blènnid petit que rarament supera els 3,5 cm.

Lliurea: de color vermell amb línies blaves o grisenques que formen un entrellat i que van desapareixent cap a la cua. El cap també és marbrat, però sobre fons fosc, i pot variar d’intensitat en funció de l’estat d’ànim del peix. En època de reproducció el cap del mascle s’assembla al de L. canevai, amb els opercles d’un color groc brillant.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: enganxada al fons.

Alimentació: hidraris, briozous, petits crustacis i algues.

Reproducció: entre maig i juny. El mascle atrau les femelles amb moviments laterals del cap i després té cura de les postes.

Ambient: habita els fons rocosos entre 1 i 10 m, amb preferència per zones poc il·luminades, com coves i extraploms.

78

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 79

Tripterygion melanurus minor Guichenot, 1850

Rabosa petita

Cast. Moma pequeña Fr. Triptérygion tacheté Silueta: cos llarg, amb el perfil cefàlic molt agut i els ulls molt grossos. Fins a 5 cm.

Lliurea: cos vermell, el cap dels mascles terminals durant el període de reproducció és negre, mentre que el de les femelles i els mascles joves és marmori.

Gregarisme: solitària i molt territorial.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: semblants als de l’espècie anterior.

Alimentació: invertebrats molt petits, especialment copèpodes.

Reproducció: de maig a juliol, els ous són dipositats per diverses femelles sobre el fons al territori del mascle, que es cuida de protegir-los.

Ambient: en llocs molt foscos, en parets o sostres de les coves més superficials, sota pedres grosses i dintre d’escletxes.

79

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 80

Tripterygion delaisi Cadenat & Blache, 1971

Rabosa groga

Cast. Moma amarilla Angl. Black-faced blenny Fr. Triptérygion jaune Silueta: cos allargat i fusiforme, musell agut i ulls grossos i prominents. Aleta dorsal dividida en tres parts, les dues primeres amb radis espinosos. Entre 6 i 9 cm de longitud.

Lliurea: les femelles i els mascles no territorials són de tons grisos, amb 5 bandes verticals amples fosques, l’última de les quals forma una taca quasi negra característica sobre el peduncle caudal. Els mascles terminals tenen el cap i el coll negres i la resta del cos groc. La primera dorsal també és negra i la segona té els primers radis molt llargs.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: normalment estàtica, però fa desplaçaments curts i ràpids tant per caçar com per fugir.

Alimentació: petits crustacis i altres invertebrats bentònics.

Reproducció: de maig a juliol.

Ambient: abundant entre els 6 i 12 m de fondària en fons de roca amb poca il·luminació.

80

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 81

Tripterygion tripteronotus (Risso, 1810)

Rabosa morruda

Cat. Futarra Cast. Moma nariguda Fr. Triptérygion rouge Silueta: cos allargat i comprimit i musell punxegut. Tres dorsals, la segona amb els primers radis més llargs. Fins a 8 cm.

Lliurea: els mascles territorials tenen el cap negre i el cos vermellós, amb 5 franges verticals més fosques. Les aletes són també vermelles i estan ribetejades de blau. Les femelles i els mascles joves són de tons marronosos, amb 4 o 5 bandes transversals.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: estàtica sobre el fons; quan és molestada es desplaça fent petits salts consecutius.

Alimentació: crustacis bentònics molt petits (copèpodes i tanaidacis).

Reproducció: de maig a juliol, diverses femelles fresen al territori d’un mascle que tindrà cura dels ous.

Ambient: abundant en fons de roca molt superficial (entre 0 i 3 m). Al contrari de les altres espècies del gènere prefereix els llocs ben il·luminats.

81

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 82

Gobius bucchichi Steindacher, 1870

Burret

Cast. Rasposo Angl. Bucchich’s goby Fr. Gobie de Bucchich Silueta: típica de gòbid, amb les aletes dorsals clarament separades, perllongant-se fins molt a prop de la cua.

Lliurea: sexes iguals. Coloració críptica de fons de sorra, formada per un jaspiament de taques petites de color bru, ocre, blanc i negre. Pot presentar una taca negra davant de l’aleta pectoral i sovint el glòbul ocular està creuat per una banda fosca. Però no hi ha caràcters fiables per distingir sota l’aigua aquesta espècie d’altres gòbids que viuen a la Mediterrània.

Gregarisme: territorial i solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: generalment estàtic sobre fons de sorra; malgrat tot, fa una ràpida però curta nedada rectilínia quan se’l molesta per tornar tot seguit a descansar sobre el fons.

Alimentació: poliquets, amfípodes, mol·luscs i algues.

Reproducció: de març a maig.

Ambient: fons de sorra molt superficials, prop de roques amb algues o de còdols. De vegades associat amb l’anemone Anemonia sulcata, que li serveix de protecció.

82

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 83

Gobius cobitis Pallas, 1811

Burro roquer

Cat. Cabot de roca, ruc de roca Cast. Góbido de roca Angl. Giant goby Fr. Gobie à grosse tête Silueta: de cos allargat i robust, és el gòbid més gros de les nostres aigües, i pot arribar fins als 27 cm.

Lliurea: de color bru olivaci, amb taques més fosques i més clares que als flancs poden formar franges. Els mascles adults són més foscos, amb les aletes ribetejades de blanc.

Gregarisme: solitari i molt territorial.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: quiet al fons, però s’escapa cap al cau amb un moviment ràpid i rectilini quan se’l molesta.

Alimentació: omnívor, s’alimenta d’algues, crustacis petits i poliquets.

Reproducció: de març a maig; els ous estan enganxats a sota de les pedres.

Ambient: a molt poca fondària en cubetes litorals i sobre fons de roca amb cobertura algal.

83

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 84

Gobius paganellus Linnaeus, 1758

Calacabot

Cast. Bobi Angl. Rock goby Fr. Gobie paganel Silueta: cos quasi cilíndric, cap gros i ulls prominents. Fins a 12 cm.

Lliurea: color beix amb taques fosques al cap i amb una franja clara al marge de la dorsal. El mascle reproductor és d’un color morat vellutat, amb una franja de color crema a l’aleta dorsal.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: com la majoria de gòbids, acostuma a reposar estàtic sobre el fons.

Alimentació: petits crustacis i poliquets.

Reproducció: de gener a juny. Les postes, que poden ser multiples, s’adhereixen a sota de pedres o closques de mol·luscs.

Ambient: en fons rocosos fins als 30 m de fondària. A poca fondària és més fàcil veure aquest gòbid de nit que no pas de dia.

84

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 85

Gobius xanthocephalus (Zander & Hedermayer, 1992)

Gobi de cap daurat

Cast. Gobio dorado Angl. Golden goby Fr. Gobie doré Silueta: cos cilíndric lleugerament comprimit amb el cap gros i els ulls prominents.

Fins a 10 o 12 cm de llarg.

Lliurea: color de fons gris clar amb taques fosques petites i molt nombroses. El cap és groguenc.

Gregarisme: solitari, si bé els juvenils, acabats d’assentar, poden estar agrupats sobre el fons.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: normalment pot veure’s immòbil sobre el fons. Potser aquesta espècie és un xic més activa que la resta de gòbids.

Alimentació: no se’n tenen dades exactes, però segurament menja petits invertebrats bentònics.

Reproducció: a finals de primavera i principis d’estiu.

Ambient: sobre fons rocosos entre 10 i 30 m de fondària.

85

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 86

Lepadogaster lepadogaster (Bonnaterre, 1788)

Xucladits

Cat. Aixafa-roques Cast. Chafarrocas Angl. Shore clingfish Fr. Lépadogastère Silueta: peix de mida petita, fins a 7 cm, i de silueta inconfusible, aplanat dorsiventralment, amb una boca grossatambé plana i projectada cap endavant. Els ulls estan molt pròxims i situats dorsalment, i les aletes ventrals i pectorals estan soldades formant una ventosa. Es diferencia de les altres espècies pròximes, perquè té les aletes dorsal i anal parcialment unides amb la caudal i uns filaments supraoculars dividits.

Lliurea: de color verd oliva o bru, amb taques rodones més fosques i dos ocels de color blau intens a la nuca. Mai amb ocels o taques de color vermell.

Gregarisme: territorial i solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: generalment adherit a la cara inferior de les pedres amb la seva ventosa ventral. Moviments curts, ràpids i nerviosos quan la pedra on està adherit és remoguda.

Alimentació: carnívor.

Reproducció: entre abril i juliol; els ous són dipositats per la femella sota les pedres.

Ambient: a la zona superficial i a les cubetes litorals, sota les pedres i els còdols.

86

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 87

Lepadogaster candolii Risso, 1810

Aixafa-roques

Cast. Cabote sorbedor Angl. Connemarra clingfish Fr. Lépadogastère de Candolle Silueta: peix de mida petita, fins a 7,5 cm, amb la silueta inconfusible de la família, aplanat dorsiventralment i amb una boca grossa projectada cap endavant en un musell relativament allargat. La membrana de l’aleta dorsal i de l’anal no s’ajunten amb la de la cua.

Lliurea: el color de fons de les femelles és verd oliva clar amb taques blanques. Els mascles són rogencs, amb una taca vermella seguida de diverses línies verticals del mateix color al costat del cap. Sovint amb tres taques vermelles a la base de la dorsal.

Gregarisme: territorial i solitari.

Posició: bentònic, normalment enganxat amb la ventosa ventral a sota les pedres.

Moviments: generalment viu adherit a la cara inferior de les pedres amb la ventosa ventral. Moviments curts, ràpids i nerviosos quan es remou la pedra on està adherit.

Alimentació: carnívor. Sembla que, ocasionalment, pot actuar de netejador.

Reproducció: no se’n coneixen dades.

Ambient: a la zona superficial i a les cubetes litorals, sota les pedres i els còdols.

87

cap2Superf

11/12/05

19:35

Página 88

Balistes carolinensis Gmelin, 1789

Peix ballesta

Cast. Pez ballesta Angl. Trigger fish Fr. Baliste comun Silueta: la forma d’aquest peix resulta insòlita i, per tant, és inconfusible entre els peixos litorals mediterranis. El cos és molt alt i comprimit, de silueta ovalada, gairebé en forma de rombe, amb els ulls situats quasi al dors. La segona aleta dorsal i l’anal, disposades de forma oposada, són amples i llargues, gairebé triangulars. L’aleta caudal té forma de mitja lluna. Pot arribar als 40 cm.

Lliurea: color verdós o blavós jaspiat, un xic més clar a la zona ventral.

Gregarisme: solitari o en petits grups.

Posició: bentònic, tot i que de vegades es troba associat a boies i altres objectes flotants.

Moviments: es desplaça amb molta lentitud sobre el fons a la recerca d’aliment gràcies als moviments ondulants de les aletes anal i segona dorsal. La primera aleta dorsal està molt modificada, reduïda a tres espines òssies. A la base de la segona hi ha un encaix on queda retinguda la primera espina. En cas de perill, el peix pot desplegarla de sobte produint un soroll. D’aquí prové el seu nom.

Alimentació: Mol·luscs i crustacis la closca dels quals tritura amb facilitat gràcies a les poderoses dents.

Reproducció: durant l’estiu, la parella excava un niu, on fan la posta i la fecundació; després el vigilen fins a l’eclosió.

Ambient: no és gaire freqüent; es troba sobre fons rocosos entre 10 i 100 m.

88

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 89

Els peixos de les roques profundes A mesura que en la nostra immersió guanyem profunditat, penetrem en un regne de penombra. Els colors més càlids ja no es distingeixen i tot es veu d’un to blavós.

Paral·lelament, la majoria de les algues que abundaven a les aigües superficials comencen a desaparèixer i donen pas a unes altres algues d’aspecte diferent, incrustants i dures i a tot un univers d’animals invertebrats d’aspecte de planta. És el regne de les gorgònies, del corall, les esponges, els briozous, els ascidis, etc.

També en els peixos s’observen alguns canvis. Algunes de les espècies més superficials desapareixen i en trobem d’altres mai vistes més amunt. En general, la biomassa de peixos minva i també el nombre d’espècies. En contrapartida, serà necessari arribar a aquests fons per observar exemplars de grans dimensions de meros, corballs o sargs, llevat que la costa estigués protegida de la pesca i la caça submarina. Aquestes espècies, que busquen refugi en la profunditat, a les reserves prefereixen els fons més superficials.

L’aspecte, sens dubte, més espectacular de les roques profundes és la munió de petits peixos planctòfags que com el tres cues (Anthias anthias) voletegen entre les aigües, pocs metres per sobre la roca, però suficientment a prop com per buscar refugi al més mínim sobresalt. Un altre al·licient poden ser les topades fortuïtes amb visitants inesperats com l’esquiu déntol (Dentex dentex), l’estrany gall de sant Pere (Zeus faber) o el gat (Scyliorhinus stellaris) que dormisqueja sobre el sediment al fons d’una esquerda. En les concavitats de les roques situades a 30 o 40 metres de profunditat regna una foscor quasi total i la llanterna serà un estri indispensable per a les vostres observacions. En aquest ambient trobareu amb freqüència algunes de les espècies que com la bròtola de roca (Phycis phycis), el moll reial (Apogon imberbis) o el gòbit lleopard (Thorogobius ephippiatus) són els representants més típics de les coves.

89

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 90

Scorpaena scrofa (Linnaeus, 1758)

Cap-roig

Cat. Polla, escórpora roja Cast. Cabracho Angl. Red scorpionfish Fr. Rascasse rouge, chapon Silueta: cos engruixit a la part anterior, cap molt gros i amb espines. Amb protuberàncies cutànies sobre la línia lateral, sobre els ulls i el cap i especialment a la mandíbula inferior. Aleta dorsal amb 12 espines molt fortes. Aleta caudal arrodonida. Fins a 50 cm.

Lliurea: combinació de taques vermelles, grogues, ataronjades i brunes que li donen una coloració críptica. Taca negra al centre de l’aleta dorsal.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: roman totalment immòbil fins que som molt a prop o l’arribem a tocar, llavors aixeca un petit vol per parar-se uns quants metres més lluny.

Alimentació: peixos, crustacis i mol·luscs.

Reproducció: de maig a agost. Els ous i les larves són planctònics.

Ambient: en fons de roca a partir del 20 m de fondària (fons coral·lígens) i també sobre sorres fangoses i fons detrítics.

90

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 91

Anthias anthias (Linnaeus, 1758)

Forcadella

Cat. Tres cues, reixet, somera vermella, cabut Cast. Tres colas Angl. Swallowtail sea perch Fr. Barbier hirondelle Silueta: cos ovalat bastant alt, aleta caudal grossa i molt forcada, ventrals molt desenvolupades i tercer radi de la dorsal molt llarg. Fins a 27 cm malgrat que no sol superar els 20 cm.

Lliurea: color rosat o vermell amb tres franges grogues longitudinals a les galtes; extrem de les ventrals i dels primers radis de la dorsal també grocs. Durant l’època reproductora els mascles adults exhibeixen unes franges de color blau cel al voltant del cap, alhora que les aletes ventrals són molt més desenvolupades.

Gregarisme: forma petits grups de 10 a 60 individus. En parets o fons coral·lígens batuts per corrents pot formar bancs de centenars d’individus.

Posició: bentònica.

Moviments: és un serrànid que es mou entre aigües i menja plàncton. Les llargues aletes i la cua confereixen a aquest bonic peixet, i sobretot als mascles, un aire majestuós.

Alimentació: crustacis i petits peixos.

Reproducció: durant la primavera i l’estiu.

Ambient: en fons coral·lígens i també dintre de les coves submarines.

91

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 92

Dentex dentex (Linnaeus, 1758)

Déntol

Cat. Dentó Cast. Dentón Angl. Toothed bream Fr. Denté commun Silueta: cos oblong, una mica alt, caudal emarginada. Fins a 100 cm, però normalment entre 30 i 50 cm.

Lliurea: color verdós o blavós metàl·lic, amb els flancs argentats i petites taques negres i blaves per sobre el nivell de les pectorals. A la nit, quan descansa entre les posidònies, es transforma per l’aparició de nombrosos punts blancs sobre una tonalitat verda metàl·lica.

Gregarisme: els joves són gregaris mentre que els adults són solitaris.

Posició: nectobentònic.

Moviments: és un peix ictiòfag i, per tant, neda entre aigües buscant preses. Molt desconfiat però curiós, es pot acostar a l’observador després de moltes anades i vingudes. De vegades caça en grup sobre bancs de bogues i altres peixos, desplegant una gran dosi de violència.

Alimentació: carnívor molt voraç que s’alimenta de peixos i cefalòpodes.

Reproducció: de març a maig.

Ambient: sobre fons rocosos entre els 20 i els 50 m, i també en fons tous prop de roquissars.

92

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 93

Diplodus cervinus (Lowe, 1841)

Sarg imperial

Cat. Sard soldat Cast. Bedeo, sargo breado Angl. Zebra sea bream Fr. Sar à grosses lèvres, sar tambour Silueta: cos ovalat, comprimit lateralment. Els exemplars adults presenten una gepa darrere el cap. Boca petita amb els llavis gruixuts i carnosos. Fins a 55 cm.

Lliurea: argentat, amb 5 franges grosses verticals i brunes i una àrea fosca entre els ulls.

Gregarisme: solitari, o en petits grups d’entre 2 i 6 individus.

Posició: nectobentònic.

Moviments: es mou, com el sarg, a la vora del fons, tot i que de vegades es pot veure formant estols entre aigües, com les verades. En general, és molt més confiat i tranquil que el sarg.

Alimentació: omnívor, algues i petits invertebrats.

Reproducció: de gener a abril.

Ambient: en fons rocosos per sota els 25 m.

93

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 94

Pagrus pagrus (Linnaeus, 1758)

Pagre

Cat. Pargolí, pargotí, pàguera Cast. Pargo Angl. Common sea bream Fr. Pagre commun Silueta: cos oblong i comprimit lateralment, perfil cefàlic convex i caudal emarginada.

Fins a 75 cm, però normalment entre 30 i 35 cm.

Lliurea: argentat, amb tonalitats rosades, petites taques blaves sobre el llom en els exemplars joves i la punta dels lòbuls de l’aleta caudal tacats de blanc. Durant la nit el color argentat esdevé rosat intens.

Gregarisme: solitari o en grups de dos o tres.

Posició: nectobentònic.

Moviments: s’acosta decidit al submarinista, el rodeja a una certa distància i generalment marxa. De vegades se’l pot veure immòbil entre aigües.

Alimentació: principalment crustacis, mol·luscs i peixos.

Reproducció: entre abril i juny.

Ambient: en espais oberts, entre roques i sorra per sota dels 20 m.

94

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 95

Sciaena umbra Linnaeus, 1758

Corball

Cat. Corb, corba, escurbai Cast. Corballo Angl. Brown meagre Fr. Corb Silueta: llom fortament arquejat, cos comprimit lateralment, aleta caudal truncada.

Fins a 50 cm, normalment al voltant de 35 cm.

Lliurea: de gris fosc a marró fosc, amb reflexos argentats i els marges espinosos de les aletes ventrals i anal d’un blanc molt contrastat.

Gregarisme: gregari, forma petits grups.

Posició: bentònic.

Moviments: fa la impressió de ser un peix molt tranquil. Generalment es presenta majestuós, en grups a la vora de grans blocs rocosos. Malgrat l’aparent abúlia, el corball pot fugir a una velocitat inusitadament alta.

Alimentació: petits peixos i crustacis.

Reproducció: de març a agost.

Ambient: en llocs poc il·luminats, caus, balmes i coves.

95

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:07

Página 96

Labrus bimaculatus (Linnaeus, 1758)

Pastenaga

Cat. Músic, lloro, xuclà, gallet de rei, papagall Cast. Gallano, gallito rey Angl. Cuckoo wrasse Fr. Coquete, Labre melé, vieille Silueta: cos fusiforme allargat i comprimit. Musell punxegut, aleta dorsal única i de la mateixa alçada, aleta caudal arrodonida. Fins a 35 cm.

Lliurea: mascle amb el cap, el dors i l’aleta caudal de color blau amb línies verdoses, part ventral groga o rosada, així com les aletes dorsal i anal, que a més estan vorejades de blau. Femelles de color rosat groguenc uniforme, amb tres taques negres envoltades de blanc sobre el peduncle caudal i la part posterior del llom.

Gregarisme: normalment solitària.

Posició: bentònica.

Moviments: és un làbrid que es desplaça, movent les aletes pectorals, d’un forat a un altre. És un peix curiós que suporta molt bé la proximitat de l’observador.

Alimentació: a base de crustacis, malgrat que també sol menjar peixos i mol·luscs.

Reproducció: de març a juny. Els mascles es tornen molt territorials i defensen la zona on construeixen un niu sobre fons de grava.

Durant els primers 10 anys de vida solen ser femelles i més tard esdevenen mascles.

Ambient: comuna en fons coral·lígens.

96

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 97

Lappanella fasciata (Cocco, 1833)

Donzell

Cast. Doncel Angl. Point-snouted goldsinny Fr. Labre iris Silueta: petit làbrid de cos fusiforme i allargat amb el musell llarg i punxegut. Fins a 14 cm.

Lliurea: sexes iguals, de color rosat vermellós o ataronjat, amb una taca fosca sobre els últims radis espinosos i els primers segments de l’aleta dorsal, una altra a la part dorsal del peduncle caudal i una darrere sobre els radis centrals de l’aleta caudal.

Gregarisme: solitari.

Posició: bentònic.

Moviments: fa moviments molt lents i pausats i es desplaça ondulant entre les gorgònies i els forats del fons.

Alimentació: crustacis, mol·luscs i poliquets.

Reproducció: entre abril i maig.

Ambient: làbrid que viu a bastant fondària, entre els 60 i els 200 m, i que de tant en tant podem observar en fons coral·lígens.

97

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 98

Phycis phycis (Linnaeus, 1766)

Mòllera roquera

Cat. Bròtola de roca Cast. Brótola de roca Angl. Fark beard Fr. Mostelle de roche Silueta: de gàdid, cos fusiforme i allargat, amb la part anterior més ampla. Primera dorsal curta i de la mateixa alçada que la segona, que és molt llarga. Anal semblant a la segona dorsal però una mica més curta. Aleta caudal arrodonida. Aletes ventrals en forma de dos filaments llargs, com dos palps per explorar el fons. Pot arribar fins a 60 cm.

Lliurea: de color marró fosc, que sota l’aigua es veu gris, lleugerament més clar a la part ventral. Filaments ventrals blancs, aletes més fosques a la zona distal però acabades amb un ribet blanc.

Gregarisme: solitària.

Posició: bentònica.

Moviments: aquest peix sol passar el dia encauat. Es tracta d’un peix confiat i curiós que pot treure el cap del forat davant la proximitat de l’observador. Quan neda ho fa ondulant el cos com els congres.

Alimentació: peixos i diversos invertebrats.

Reproducció: de gener a maig.

Ambient: espècie d’hàbits nocturns que viu en zones rocoses profundes, fins als 200 m.

98

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 99

Gobius cruentatus Gmelin, 1789

Cabot anglès

Cat. Burro Cast. Gobit Angl. Red-mouthed goby Fr. Gobie ensanglanté Silueta: cos allargat i robust, ulls prominents, parts espinosa i tova de l’aleta dorsal separades, caudal arrodonida. Fins a 16 o 18 cm.

Lliurea: coloració críptica amb taques marrons, rosades i vermelloses. Llavis tacats de vermell.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: generalment immòbil sobre el fons, però quan és molestat marxa amb un moviment rectilini cap a un cau proper.

Alimentació: crustacis i mol·luscs.

Reproducció: entre octubre i desembre.

Ambient: sobre fons tous entre els 10 i els 40 m.

99

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 100

Gobius vittatus Vinciguerra, 1883

Gòbit ratllat

Cast. Gobio listado Angl. Stripped goby Fr. Gobie rayé Silueta: de petit gòbid; cos allargat i fusiforme, lleugerament comprimit, ulls grossos però no prominents i llavis carnosos i gruixuts. La postura de gòbid, totalment paral·lela al fons, serveix per distingir-lo de Parablennius rouxi, que generalment alça el cap un xic i es recolza en les aletes pectorals (postura típica de blènnid). Fins a 6 cm.

Lliurea: color general molt pàl·lid amb lleugeres tonalitats verdoses. Una franja longitudinal ampla de color negre recorre el cos des de la boca fins a l’aleta caudal travessant l’ull. Lliurea molt similar a la de P. rouxi.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: estàtic sobre el fons.

Alimentació: copèpodes, poliquets, algues i esponges.

Ambient: en fons coral·lígens entre els 20 i els 40 m de profunditat (en general a més fondària que P. rouxi).

100

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Zeus faber (Linnaeus, 1758)

Página 101

Gall

Cat. Gall de sant Pere Cast. Pez de san Pedro Angl. John Dory Fr. Saint-Pierre Silueta: cos ovalat i molt comprimit lateralment; el cap és relativament gros amb els ulls situats al marge superior. La primera part de l’aleta dorsal és formada per radis ossis molt forts i les membranes interradials tenen unes prolongacions filamentoses.

L’anal té una part espinosa separada de la resta de l’aleta. A la base de la part tova d’ambdues aletes hi ha una sèrie de plaques òssies espinoses. Entre 30 i 40 cm, però pot superar el mig metre.

Lliurea: gris argentat amb tonalitats violàcies o verdoses i taques groguenques, amb una gran taca rodona negra, al centre del flanc, envoltada d’una zona més clara.

Gregarisme: solitari.

Posició: nectobentònic.

Moviments: podem trobar-lo quasi estàtic entre aigües o nedant parsimoniosament.

Quan se n’adona que és observat és bastant esquiu; sovint descansa en el fons recolzat sobre un dels flancs.

Alimentació: espècie molt voraç, que s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis.

Reproducció: entre juny i agost. Els ous i les larves són bentònics.

Ambient: a la plataforma entre 50 i 150 m.

101

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 102

Els peixos de les coves Alguns sectors de costa, especialment els d’origen calcari, es veuen afavorits per l’existència de coves submarines litorals. En general es tracta de cavitats d’origen càrstic que es van desenvolupar fora del mar i que processos tectònics han submergit posteriorment. Aquest és el cas de les coves del Montgrí, de les illes Medes, del cap de Pera, de Cabrera, de Menorca o del penyal d’Ifac.

La fauna de peixos de les coves no acostuma a ser gaire abundant, ni en densitat ni en nombre d’espècies; es tracta, però, d’una fauna original. Al costat d’espècies d’altres ambients litorals que hi busquen refugi ocasional, com els llobarros (Dicentrarchus labrax), les llísseres (Chelon labrosus), les oblades (Oblada melanura) o els serrans (Serranus cabrilla), es troben peixos que mostren clara preferència per les coves com el moll reial (Apogon imberbis), el corball (Sciaena umbra) o el gòbit lleopard (Thorogobius ephippiatus).

Sens dubte, però, el més original de les coves són dues espècies que a la zona litoral, al rang batimètric que podem observar amb escafandre autònom, són exclusives de les coves submarines més obscures. Es tracta del gòbit de Steinitz (Gammogobius steinitzi) descrit a la dècada dels seixanta i de la cuca (Grammonus ater), petit fantasma negre amb cara de relíquia fòssil.

102

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 103

Grammonus ater (Risso, 1810)

Cuca

Cast. Cucaracha Fr. Faufré noir Silueta: cos allargat i comprimit lateralment, cap gros (fins una quarta part del cos), format per plaques que li confereixen l’aspecte de peix antic; cua acabada en punta amb les aletes dorsal, caudal i anal fusionades. Fins a 12 cm.

Lliurea: negre blavós uniforme.

Gregarisme: solitària, però pot formar petits grups en època de reproducció.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: és un peix poc actiu, i quan es mou recorda la mòllera.

Alimentació: petits crustacis.

Reproducció: és una espècie vivípara; el mascle, dotat de penis, diposita els espermatòfors en els receptacles que les femelles tenen als ovaris, i és aquí on es desenvolupen els embrions.

Ambient: a les parts més fosques i encalmades de les coves submarines i també a grans fondàries (fins als 700 m).

103

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 104

Apogon imberbis (Linnaeus, 1758)

Moll reial

Cat. Moret vermell, escanyavelles vermell, rei Cast. Salmonete real Angl. Cardinal fish Fr. Castagnole rouge, coq, roi des rougets Silueta: cos oval comprimit lateralment, peduncle caudal gruixut, ull molt gros i dues aletes dorsals de mida semblant. Entre 10 i 12 cm.

Lliurea: de color vermell molt viu, amb l’ull travessat per una banda negra amb dues ratlles clares transversals.

Gregarisme: en petits grups o solitari.

Posició: bentònic.

Moviments: normalment resta immòbil dins dels forats que ocupa de dia (es tracta d’un peix nocturn) separat uns centímetres del fons. El podem veure cap per avall quan ocupa el sostre de les coves.

Alimentació: invertebrats i petits peixos.

Reproducció: durant l’estiu, per fecundació interna. Els mascle cova els ous dintre la boca durant uns 8 dies.

Ambient: comú en coves submarines, dintre de grans escletxes i en fons tous profunds.

A les illes Balears viu en aigües més somes i il·luminades.

104

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 105

Scorpaena notata Rafinesque, 1810

Cap tinyós

Cat. Ullot, rasclot Cast. Escorpena Angl. Small red scorpionfish Fr. Rascasse pustuleuse Silueta: típica d’escorpènid, amb el cap gros i els ulls prominents, sense apèndixs cutanis a la mandíbula inferior i amb el tentacle supraocular curt. Fins a 20 cm, però normalment no supera els 15.

Lliurea: color vermell marronós, sovint amb una franja ampla i clara a la part posterior del cap i una taca negra situada entre el sisè i l’onzè radis de l’aleta dorsal.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: estàtic, fa desplaçaments curts i ràpids per caçar o fugir quan és molestat.

Alimentació: crustacis i peixos petits.

Reproducció: durant la primavera.

Ambient: en fons rocosos entre 30 i 700 m, sovint a les coves submarines.

105

cap3-4prof,coves

11/12/05

20:08

Página 106

Thorogobius ephippiatus (Lowe, 1839)

Gòbit lleopard

Cast. Leopardo Angl. Leopard-spotted goby Fr. Gobie léopard Silueta: cos allargat i cilíndric, aleta caudal arrodonida, ulls grossos quasi dorsals. Fins a 13 cm.

Lliurea: cos blanquinós amb taques grans marrons vermelloses, que a les coves es veu d’un color blau amb taques negres; taca fosca en els dos últims radis de la primera dorsal.

Gregarisme: solitari i teritorial.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: reposa estàtic sobre el fons i quan neda ho fa a molt poca distància d’aquest. Normalment els desplaçaments són curts, d’uns quants centímetres o metres.

Alimentació: petits crustacis, poliquets, gasteròpodes i algues.

Reproducció: de maig a juliol.

Ambient: viu a les coves i escletxes.

106

cap3-4prof,coves

12/12/05

18:32

Página 107

Didogobius splechtnai Ahnelt & Patzner, 1995

Gobi de Splechtna

Cast. Gobio de Splechtna Angl. Splechtna goby Fr. Gobie nain à barres brunes Silueta: cos allargat amb el cap gros i els ulls en posició dorsal. Fins a 2,5 cm.

Lliurea: color de fons gris blanquinós, amb el cap marró fosc i tres franges amples del mateix color sovint dividides a la seva meitat superior.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: normalment poc actiu. Es desplaça a curtes distàncies, però molt ràpidament, quan se’l molesta Alimentació: no se’n coneixen dades; segurament petits invertebrats Reproducció: no se’n coneixen dades.

Ambient: coves submarines amb fons sedimentaris, fins a 15 m de fondària.

107

cap3-4prof,coves

12/12/05

18:32

Página 108

Gammogobius steinitzi Bath, 1971

Gobi de Steinitz

Cast. Gobio de Steinitz Angl. Steinitz’s goby Fr. Gobie cavernicole de Steinitz Silueta: cos allargat amb el cap i els ulls grossos i en posició quasi dorsal. Fins a 4 cm.

Lliurea: cos blanquinós, amb el cap fosc i unes 8 franges verticals marrons. A la base de les espines de l’aleta dorsal s’hi poden veure unes petites taques negres.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: aparentment poc actiu; es desplaça molt ràpidament quan se’l molesta.

Alimentació: no se’n coneixen dades, segurament petits invertebrats.

Reproducció: no se’n coneixen dades.

Ambient: coves submarines fins a 15 m de fondària

108

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 109

Els peixos de la praderia de posidònia Les praderies de Posidonia oceanica constitueixen una de les comunitats més característiques del litoral mediterrani (Romero, 2004). S’estenen sobre fons de perfil suau, preferentment de sorra en segments de costa no gaire exposats i a profunditats que oscil·len entre quasi la superfície i 35 m de profunditat. Aquesta planta –que no és una alga– forma feixos de 5-7 fulles en forma de cinta d’1 cm d’ample i fins a quasi 1 m de llargada. Creix en tal densitat i extensió que entapissa el fons formant així praderies com qualsevol gramínia terrestre explotada en monocultiu. La riquesa de la ictiofauna de les praderies de posidònia depèn en gran mesura de la disponibilitat de fons rocosos adjacents. En segments de costa baixa, on els relleus rocosos són inexistents, quasi tota la ictiofauna litoral busca refugi entre les posidònies (Garcia-Rubies i Corbera, 2002). Però en llocs com les illes Medes on una praderia d’extensió més aviat modesta es troba envoltada de fons rocosos de marcat relleu, la ictiofauna de les praderies és pobra tant en riquesa com en densitat.

La sensació de buit és molt intensa quan descendim sobre una praderia de posidònia de les Balears on la transparència de l’aigua permet veure una extensa planúria verda i comprovar amb desolació que l’únic peix visible és un alarmat mascle de donzella (Coris julis) que, amb l’alta negra dorsal a manera de gallardet, ve des del límit del camp de visió a avisar-nos que entrem en el seu territori solitari. Amb sort, podrem observar a la llunyania, tot destacant-se uns quants metres sobre el tapís vegetal, bancs estàtics de peixos planctòfags com les castanyoletes (Chromis chromis), les xucles blanques (Spicara maena), els gerrets (Spicara smaris) o les bogues (Boops boops). Però aquesta sensació de pobresa és en part fictícia, i si tenim la paciència de rebuscar entre el dens garbuix de fulles, descobrirem la presència d’esquius làbrids, esparralls (Diplodus annularis) de comportament tímid i petites escórpores (Scorpaena porcus). Més pacient encara, però a la vegada més excitant, és la recerca de cavallets de mar (Hippocampus hippocampus), d’agulles morrudes (Syngnathus typhle) i de mules (Syngnathus acus), les espècies més originals de les praderies.

Sobre la sorra de les clarianes que s’alternen entre les posidònies és freqüent sorprendre esquadrilles de molls (Mullus surmuletus) i de mabres (Lithognathus mormyrus) removent el fons a la recerca de petits cucs. Les posidònies tenen molta cel·lulosa a les fulles i això les fa poc desitjables per als peixos que com les llísseres (Chelon labrosus) prefereixen alimentar-se de la multitud de petits organismes que els hi creixen a sobre.

Entre les poques excepcions hi ha les salpes (Sarpa salpa), que pasten indolents en bancs de centenars d’individus que arriben a produir severes segues en alguns rodals.

109

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 110

A l’entrada de l’estiu, les praderies de posidònia s’omplen de xucles (Spicara maena).

Amb la seva taca blava sobre el llom que delata l’època de cria, vetllen els seus nius construïts entre rizomes a la base de les mates. Però, sens dubte, el canvi més espectacular de la praderia té lloc entre el dia i la nit. Mentre estudiants, xucles, esparralls i làbrids dormisquegen tranquil·lament entre les mates, els peixos nocturns com el congre (Conger conger), les morenes (Muraena helena) o les escórpores (Scorpaena notata) surten a la caça.

A les praderies de posidònia s’han censat més de 70 espècies diferents de peixos i es poden trobar gairebé totes les que acabem de descriure com a característiques de les roques superficials. Però hem adjudicat a aquest ambient només els peixos que hi mostren una clara preferència respecte als fons rocosos. Per exemple, almenys vuit de les espècies del gènere Symphodus, S. cinereus, S. doderleini, S. mediterraneus, S. melanocercus, S. ocellatus, S. roissali, S. rostratus i S. tinca són freqüents a la praderia, però només una, S. cinereus, té aquest hàbitat com a preferent.

110

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 111

Syngnathus typhle Linnaeus, 1758

Agulla morruda

Cat. Mula morruda, serpentí, bruixa, peix bada Cast. Aguja mula Angl. Deep-snouted pipefish Fr. Siphonostome Silueta: serpentiforme, cos llarg i estret que es va aprimant cap a la cua. Musell molt característic, llarg i alt, tant com l’alçada del cap. Aletes molt reduïdes. Fins a 35 cm de longitud.

Lliurea: molt variable, sobre un fons ocre o marró mostra diverses taques més fosques i més clares; la part ventral és més clara, d’un blanc argentat.

Gregarisme: solitària.

Posició: bentònica.

Moviments: molt lents, té el costum de situar-se verticalment amb el cap a la part inferior, amb la qual cosa es confon amb les fulles de les fanerògames on viu.

Alimentació: carnívora, s’alimenta de larves de peixos, principalment de les famílies Blenniidae i Gobiidae, i de petits crustacis com amfípodes, isòpodes i d’altres.

Reproducció: de març a juliol. Durant aquesta època la femella diposita els ous a la bossa incubadora situada en el ventre del mascle i aquest els incuba durant unes quatre setmanes.

Ambient: principalment a la praderia de posidònia, encara que també la podem trobar sobre fons detrítics i sorrencs.

111

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 112

Syngnathus acus Linnaeus, 1758

Mula

Cat. Agulla, bruixa, serpetó Cast. Mula Angl. Great pipefish Fr. Syngnathe aiguille Silueta: serpentiforme, aprimant-se progressivament cap a la cua, mussell larg i prim i ulls grossos una mica prominents. Tot el cos està protegit per una sèrie d’anells ossis que li donen un aspecte cuirassat. Aletes molt reduïdes, excepte la dorsal, que està situada a la meitat del cos, i la caudal, que té forma de ventall. Fins a 40 cm.

Lliurea: la coloració és molt variable, formada per un conjunt de tons marrons, ocres, rosats o verdosos que acostumen a disposar-se formant bandes fosques i clares alternes. La presència d’aquesta coloració críptica fa que sigui difícil de veure’l quan resta immòbil entre les fulles de posidònia.

Gregarisme: solitària.

Posició: bentònica.

Moviments: molt lents, produïts pel moviment ondulatori de l’aleta dorsal. La seva millor defensa és quedar-se quiet, cosa que la fa mimètica en el seu ambient.

Alimentació: petits crustacis i altres invertebrats epibionts dels alguers, així com organismes planctònics.

Reproducció: de febrer a juliol, la femella diposita els ous a la bossa incubadora del mascle, on es desenvolupen fins a esdevenir petites mules de 2 o 3 cm.

Ambient: principalment als alguers de posidònia, però també en fons de sorra.

112

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 113

Hippocampus hippocampus (Linnaeus, 1758)

Cavall de mar

Cast. Caballito de mar Angl. Sea-horse Fr. Hippocampe à moseau court Silueta: molt típica, semblant a un cavall d’escacs amb una cua de secció quadrangular prènsil. Tot el cos protegit per anells ossis espinosos. Fins a 15 cm.

Lliurea: castany fosca (a vegades quasi negra) amb petites taques blanquinoses.

Gregarisme: solitari, encara que gens territorial, cosa que fa que dos o més individus puguin estar agafats al mateix suport.

Posició: bentònic, sovint se subjecta amb la cua prènsil en algun suport (algues, fulles de fanerògames, gorgònies, etc.) per evitar els corrents.

Moviments: molt lents en posició quasi vertical mitjançant les ondulacions de l’aleta dorsal.

Alimentació: carnívora basada en petits crustacis, larves epiplanctòniques i fins i tot petits peixos.

Reproducció: d’abril a octubre la femella diposita els ous a la bossa marsupial del mascle, on resten uns 21 dies; passats aquests, amb estranyes contraccions, el mascle va expulsant els joves cavallets, que ja tenen la forma dels adults però tan sols fan uns 15 mm de llargada.

Ambient: viu a les praderies de posidònia.

113

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 114

Hippocanpus ramulosus Leach, 1814

Cavallet de mar

Cast. Caballito de mar Angl. Sea-horse Fr. Hippocampe à museau long Silueta: molt característica, amb el cap disposat en angle recte respecte a la resta del cos; el musell és més llarg que la tercera part de la longitud del cap. Les apòfisis òssies tenen prolongacions dèrmiques molt desenvolupades, sobretot en el cap i el tronc.

Fins a 15 cm.

Lliurea: entre marró fosc i negre, però sovintegen els exemplars més clars i coberts de taques. N’hi ha fins i tot de vermells.

Gregarisme: solitari, però gens territorial.

Posició: bentònic.

Moviments: es desplaça en posició vertical amb moviments molt lents gràcies a l’ondulació de l’aleta dorsal. Fa servir la cua per agafar-se a qualsevol suport sòlid.

Alimentació: petits crustacis i larves de peixos.

Reproducció: les femelles dipositen els ous a la bossa que el mascle té per a aquest fet.

El mascle transporta els ous fins a la seva eclosió i llavors allibera els joves cavallets mitjançant unes espectaculars contorsions.

Ambient: fons sorrencs i detrítics, amb preferència per les praderies de fanerògames marines fins als 30 m de fondària.

114

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 115

Serranus scriba Linnaeus, 1758

Vaca serrana

Cat. Vaqueta, vaca Cast. Serrano Angl. Painted comber Fr. Serran écrituré Silueta: de serrànid. Cos fusiforme amb el cap de silueta triangular, peduncle caudal gruixut. Fins a 25 cm.

Lliurea: flancs de color rosat amb set franges molt fosques, la segona i la tercera normalment bifurcades, i una taca blavosa a la part ventral. L’opercle està adornat d’un laberint de línies sinuoses amb matisos blavosos i ataronjats.

Gregarisme: solitària i territorial.

Posició: bentònica.

Moviments: s’acosta fins a uns 2 m del submariniste o capbussador i fuig tot seguit cap al seu amagatall.

Alimentació: molt voraç; s’alimenta de crustacis i altres peixos.

Reproducció: de maig a agost.

Ambient: viu als alguers de posidònia i als fons rocosos de poca fondària.

115

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:12

Página 116

Mullus surmuletus Linnaeus, 1758

Moll de roca

Cat. Roger de roca, moll roquer Cast. Salmonete de roca Angl. Striped red mulled Fr. Rouget de roche Silueta: cos allargat, comprimit lateralment, amb l’aleta caudal forcada i la dorsal dividida. De la mandíbula inferior surten dues barbetes molt característiques. Té la silueta del cap més angulosa que el moll de fang (Mullus barbatus). Extraordinàriament, pot arribar als 40 cm, malgrat que no acostuma a superar els 25 cm.

Lliurea: color rosat pàl·lid, amb una línia vermella que va des de l’ull fins a la cua i per sota d’aquesta tres franges groguenques. La primera dorsal té dues bandes inclinades de color vermellós.

Gregarisme: acostuma a formar petits grups que cerquen l’aliment conjuntament.

Posició: bentònic.

Moviments: quasi sempre el veurem a la recerca d’aliment removent el fons amb les dues barbes.

Alimentació: a base de crustacis, poliquets, mol·luscs i també algues.

Reproducció: durant la primavera i l’estiu.

Ambient: sobre fons tous com els de la praderia de posidònia i també en fons de roca.

116

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 117

Diplodus annularis (Linnaeus, 1758)

Esparrall

Cat. Esparralló, pinta Cast. Raspallón Angl. Annular sea bream Fr. Sparaillon commun Silueta: cos ovalat i comprimit lateralment. Aleta caudal emarginada. És el més petit dels espàrids i no supera els 20 cm.

Lliurea: de color gris argentat amb reflexos daurats. Té una gran taca fosca en el peduncle caudal. Les aletes, l’ull i l’opercle tenen una tonalitat groguenca.

Gregarisme: gregari, en parelles o formant estols de pocs individus.

Posició: nectobentònic.

Moviments: es desplaça a prop del fons i sobre les posidònies, entre les quals s’amaga amb un àgil cop de cua.

Alimentació: s’alimenta d’invertebrats, prin-cipalment de crustacis, poliquets, mol·luscs i hidrozous.

Reproducció: durant la primavera.

Ambient: comú a l’alguer de posidònia i també arran de costa, en fons de roca i a l’interior de ports.

117

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 118

Spicara smaris (Linnaeus, 1758)

Gerret pàmfil

Cat. Gerret, xucla blanca, reget Cast. Caramel Angl. Picarel Fr. Picarel, jarret Silueta: cos fusiforme, allargat i prim. Fins a 15 o 20 cm.

Lliurea: color gris marronós amb taques més clares al dors i blanc argentat per sota. Té una taca quadrangular fosca al centre del cos que en alguns exemplars pot estar molt difuminada.

Gregarisme: gregari, en estols de molts centenars d’individus.

Posició: pelàgic.

Moviments: neda entre aigües amb els moviments típics dels peixos que formen grans estols, tal com ho fan les bogues.

Alimentació: planctòfag.

Reproducció: de febrer a maig. El niu és un clot a la sorra excavat pel mascle, que és qui el vigila.

Ambient: en fons fangosos i de posidònia entre els 15 i els 100 m.

118

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 119

Spicara maena (Linnaeus, 1758)

Xucla vera

Cat. Gerla, mora, mata-soldats Cast. Chucla Angl. Blotched picarel Fr. Mendole Silueta: cos fusiforme, elevat per darrere del cap i comprimit lateralment. Entre 20 i 25 cm segons siguin femelles o mascles. Generalment més grossa que l’espècie anterior.

Lliurea: verd argentat amb petites taques sobre el cos i línies a la cara de color blau brillant. Canvia de color de forma espectacular durant la nit.

Gregarisme: gregària, forma estols però normalment no tan nombrosos com els de l’espècie anterior.

Posició: pelàgica.

Moviments: es desplaça entre aigües formant estols més o menys estàtics, i de nit s’acosta al fons per dormir.

Alimentació: planctòfaga.

Reproducció: entre agost i octubre. El mascle excava un niu entre els rizomes de posidònia.

Ambient: sobre els fons de la plataforma continental, típicament sobre els blocs rocosos aïllats que destaquen damunt dels fons sorrencs.

S’apropa a la costa durant l’època de reproducció.

119

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 120

Symphodus cinereus (Bonnaterre, 1788)

Tamborer

Cat. Porquet, rossinyol Cast. Bodión, porredana Angl. Grey wrasse Fr. Crénilabre cendré Silueta: cos oblong; tant el marge dorsal com el ventral són convexos, el musell és curt i arrodonit i la boca, petita amb els llavis carnosos. L’aleta dorsal és contínua, amb la part espinosa de la mateixa alçada que la tova, i la caudal és arrodonida. Fins a 14 cm de llargària.

Lliurea: durant l’hivern tots el individus tenen una coloració semblant, són d’un gris groguenc pàl·lid, però durant el període de reproducció es poden observar dues lliurees diferents. La lliurea inicial, que és característica de les femelles i dels mascles joves, és beix uniforme, amb dues línies paral·leles que van de l’ull al peduncle caudal i que s’enfosqueixen més quan la femella s’apropa al mascle. La lliurea terminal és la dels mascles nidificants. Bàsicament és d’un color beix clar, amb una gran taca blava molt fosca a la part inferior del peduncle caudal i una taca negra sobre els primers radis de la dorsal.

120

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 121

Gregarisme: durant la reproducció els mascles són molt territorials i defensen l’àrea on hi ha el niu, però durant l’hivern formen grups amb altres espècies del mateix gènere.

Posició: bentònic.

Moviments: es mou constantment d’un lloc a l’altre prop del fons i sovint barrejat amb individus d’altres espècies del mateix gènere.

Alimentació: principalment a base de crustacis (amfípodes, isòpodes, decàpodes...) i també mol·luscs.

Reproducció: d’abril a juliol, els mascles reproductors construeixen un niu en una depressió de la sorra amb algues, petites pedretes i restes de conquilles. En aquest niu hi pondran els ous diverses femelles de manera successiva i el mascle fecundarà cada una de les postes. Un cop acabada la posta, el mascle restarà al niu per protegir-lo i ventilar-lo fins que eclosionin els ous. Després d’un període de descans, entre 5 i 20 dies, podrà recomençar el cicle. Durant el període reproductiu un mateix mascle pot realitzar el cicle de 3 a 5 vegades.

Ambient: comú als fons sorrencs adjacents a les praderies de posidònia i a les clarianes d’aquestes. A l’hivern, però, podem veure alguns individus buscant aliment en fons rocosos juntament amb S. ocellatus.

121

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 122

Els peixos de fons sedimentaris Els submarinistes acostumem a nedar poques vegades sobre els fons tous de sorra o fang. I amb freqüència, quan ho fem, és forçats per una odiosa equivocació en el posicionament d’una roca solitària; o sigui, que passem ràpidament sobre el fons, malhumorats i sense fixar-nos en allò que conté. Es tracta d’una actitud comprensible perquè els fons tous allotgen una fauna i una flora més pobres o, si més no, més ingrates d’observar; gairebé tot es troba amagat. I els peixos no són una excepció a la regla. Mes per a un fishwatcher inquiet, el repertori de peixos no serà complet fins que dediqui unes quantes hores a vagar, perdut com en un desert, per les monòtones planúries de sorra. És el regne dels peixos plans, de les rajades, els gòbits, les lluernes, les aranyes i les rates de mar. Peixos de colors torrats i pigmentats amb petits punts blancs i foscos que els camuflen tan bé entre la sorra que resulten molt difícils de distingir. Sovint l’únic senyal de la seva presència és una lleugera rodera a la sorra o dos petits ulls que es mouen nerviosos, cadascun per la seva banda. El mes de març, per alguna raó probablement relacionada amb la reproducció, és freqüent observar bells exemplars de raps que esperen pacientment que algun petit peix piqui a la seva dissimulada canya.

Encara que poc freqüents, aquestes espècies premiaran la vostra perseverança, tot deixant-se fotografiar amb facilitat. Els fons sedimentaris no gaire profunds són la guarderia de moltes espècies profundes o pelàgiques.

A la primavera, podem sorprendre prop del fons bancs de sonsos (Gymnammodytes cicerellus), bogues (Boops boops), anxoves (Engraulis encrasicholus) o joells (Atherina boyeri, Atherina hepsetus). També són freqüents grups juvenils de molls (Mullus surmuletus), pagells (Pagellus erythrinus) i besucs (Pagellus acarne), que exploren el fons a la recerca de cucs i crustacis.

122

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 123

Torpedo marmorata Risso, 1810

Vaca tremolosa

Cat. Vaca morena, tremoló, tremoloia Cast. Tembladera, tremolina Angl. Marbled electric ray Fr. Torpille marbée Silueta: cos aplanat dorsiventralment i de forma circular, musell arrodonit, boca en posició ventral i els ulls dorsals. Cua carnosa que presenta dues aletes dorsals a més de la caudal. Fins a 60 cm.

Lliurea: color del dors molt variable, marró groguenc amb taques brunes que formen un disseny marmori. Per sota és blanca o crema.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: normalment es troba reposant, molt tranquil·la, sobre fons sorrencs. Si és molestada, s’aixeca de la sorra, arqueja espectacularment l’esquena i presenta el dors al persistent atacant. Si aquest resulta tocat, una descàrrega elèctrica produeix una desagradable sensació. Acabat aquest atac voltaic, el peix s’allunya ondulant el cos de forma indolent.

Alimentació: peixos bentònics petits i també invertebrats.

Reproducció: ovovivípara, la gestació dura al voltant de 10 mesos i al final de la tardor la femella allibera entre 5 i 32 juvenils.

Ambient: sobre fons sorrencs o pedregosos, normalment fins als 40 m.

123

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 124

Torpedo torpedo (Linnaeus, 1758)

Vaca

Cast. Tembladera Angl. Common torpedo Fr. Torpille ocellée Silueta: cos deprimit i de contorn quasi circular, amb la boca ventral i els ulls dorsals; a la cua, molt carnosa, té dues aletes dorsals separades. Vist de dalt, té l’aspecte insòlit d’una paella. Fins a 60 cm.

Lliurea: la coloració dorsal és més o menys uniforme, d’un marró rosat, amb cinc ocels blaus, molt característics, vorejats de negre; el ventre és més clar, d’un color blanquinós.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: generalment estàtica, basa la seva defensa en la possibilitat de produir descàrregues elèctriques que en ocasions superen els 200 volts. Ataca, si se la molesta, separant-se del fons i arquejant exageradament l’esquena amb l’ànim de tocar l’intrús.

Alimentació: crustacis, cefalòpodes i peixos.

Reproducció: ovovivípara; els exemplars juvenils, quan neixen, mesuren uns 9 cm.

Ambient: en fons litorals sorrencs, però pot arribar fins a 400 m de fondària.

124

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 125

Raja undulata Lacepède, 1802

Rajada ondulada

Cat. Clavellada, clavell, escrita, romaguera Cast. Raya mosaico Angl. Undulate ray Fr. Raie brunette Silueta: cos aplanat dorsiventralment i de forma romboïdal amb la cua llarga armada amb agudes dents. Fins a 90 cm.

Lliurea: de tonalitats brunes amb bandes més fosques resseguides per taques blanques.

La cua, amb bandes fosques i clares.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: es presenta immòbil, sovint mig enterrada sobre fons tous. Si se la molesta, aixeca un vol majestuós mitjançant l’ondulació de les aletes pectorals.

Alimentació: crustacis i qualsevol altre tipus d’invertebrats bentònics.

Reproducció: espècie ovípara que es reprodueix durant l’hivern i la primavera. La fecundació és interna, i els ous són coriacis i quadrangulars, amb una prolongació filamentosa a cada vèrtex.

Ambient: des d’aigües superficials fins a 300 m, sobre fons de sorra i fang.

125

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 126

Myliobatis aquila (Linnaeus, 1758)

Milana

Cat. Milà, monja, vídua, totana, tòtina Cast. Águila marina Angl. Common eagle ray Fr. Aigle de mer Silueta: cos aplanat dorsiventralment, de forma romboïdal, més ampla que llarga, amb una cua filiforme proveïda de dos agullons verinosos. El cap sobresurt de la resta del cos i els ulls són laterals. El disc pot arribar als 80 cm.

Lliurea: dorsal de color molt fosc uniforme i ventral blanquinosa amb els marges marronosos.

Gregarisme: solitària.

Posició: nectobentònica.

Moviments: natació molt característica, amb moviments de les aletes pectorals semblants a les ales d’un ocell.

Alimentació: mol·luscs i crustacis.

Reproducció: ovovivípara, la gestació dura de 6 a 8 mesos i es poden desenvolupar entre 3 i 7 exemplars juvenils.

Ambient: fons de plataforma; ocasionalment s’acosta a fons més soms.

126

cap5-6posi,sorra

12/12/05

15:29

Página 127

Ophidion barbatum Linnaeus, 1758

Metge

Cast. Lorcha Angl. Snake blenny Fr. Donzelle Silueta: cos cilíndric i serpentiforme, amb un parell de barbetes sota la mandíbula inferior. Les aletes dorsal, caudal i anal estan soldades. Fins a 25 cm Lliurea: la coloració pot ser rogenca, rosada o marronosa, amb el ventre més blanc, gairebé platejat. Els marges de les aletes dorsal i anal són negres.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: es desplaça, de nit, amb moviments ondulatoris.

Alimentació: petits crustacis bentònics.

Reproducció: no se’n tenen dades.

Ambient: fons sorrencs o fangosos fins a 150 m de fondària.

127

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 128

Apterichthus caecus (Linnaeus, 1758)

Serpetó cec

Cast. Cieguito Angl. European finless eel Fr. Anguille-serpent aptère Silueta: cos molt allargat i cilíndric, amb el cap relativament petit que es caracteritza pel musell, molt agut. Els ulls són petits i estan més a prop de la punta del musell que de la comissura bucal. Aletes dorsal i anal absents. Fins a 60 cm.

Lliurea: coloració marbrada, més fosca dorsalment, amb un fons vermell groguenc, amb taques irregulars més fosques.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: roman enterrat al sediment; segurament es desplaça només de nit.

Alimentació: no se’n tenen dades.

Reproducció: es produeix de maig a juny; sembla que presenta larves leptocèfales, com les anguiles o els congres.

Ambient: excava galeries en fons de sorra o fang entre 10 i 40 m de fondària.

128

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 129

Ariosoma balearicum (Delaroche, 1809)

Congre roig

Cast. Varga Angl. Bandtooth conger Fr. Congre des Baléares Silueta: serpentiforme, gairebé cilíndric, més comprimit cap a la cua. L’aleta dorsal comença més endavant del final de la pectoral; sense aletes pelvianes. Fins a 35 cm.

Lliurea: groc pàl·lid o ocre amb taques rosades, més clar al ventre. Aletes dorsal i anal amb les vores negres.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: enterrat al sediment; es desplaça, només de nit, amb moviments ondulatoris del cos, com una anguila.

Alimentació: carnívor; segurament invertebrats bentònics i petits peixos.

Reproducció: finals de primavera i estiu. Les larves, pelàgiques, romanen al plàcton de 20 a 22 mesos.

Ambient: excava galeries en els fons de sorra o fang a fondàries de 20 fins a més de 100 m.

129

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 130

Ophisurus serpens (Linnaeus, 1758)

Serp de mar

Cat. Congre serpeter Cast. Culebra de mar, tieso torpudo Angl. Serpent eel Fr. Serpenton à nez long Silueta: serpentiforme, musell llarg i punxegut, aletes dorsal i anal ben desenvolupades i absència d’aleta caudal. Pot superar els 2 m de llargada.

Lliurea: vermell marronós per sobre i groguenc per sota.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: presumiblement aquest peix es deu moure tal com ho fa una serp.

Normalment es troba enterrat dins del seu forat i només en treu el nas.

Alimentació: carnívora.

Reproducció: durant l’estiu.

Ambient: enterrada en fons de sorra o de fang.

Lophius piscatorius Linnaeus, 1758

Rap

Cat. Buldroi, granota de mar Cast. Rape Angl. Anglerfish Fr. Baudroie Silueta: cap i cos molt deprimits, boca molt grossa, amb la mandíbula inferior prominent vorejada d’apèndixs dèrmics, ulls petits i ovalats. Aletes pectorals amb un peduncle basal carnós. La part espinosa de l’aleta dorsal està modificada, i el primer

130

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 131

radi, que és lliure, està transformat en un filament pescador. Fins a 2 m, si bé als individus d’1 m ja se’ls considera grossos.

Lliurea: coloració críptica formada per taques irregulars brunes, ocres i vermelloses.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: resta immòbil sobre el fons i, si és molestat, pot amenaçar l’intrús obrint desmesuradament la monstruosa boca. Si això no espanta i la molèstia continua, el rap aixeca el vol ondulant espectacularment el cos. De totes maneres, la velocitat a la qual arriba no és mai gaire acusada, i qualsevol escafandriste pot avançar-lo sense gaires dificultats.

Alimentació: peixos bentònics i cefalòpodes que caça a l’aguait atraient-los amb el filament pescador.

Reproducció: la fresa es realitza de febrer a juliol; els ous formen bandes gelatinoses molt llargues (fins a 10 m) que es mouen lliurement per les aigües, i les larves són pelàgiques.

Ambient: sobre els fons sedimentaris de la plataforma continental. Durant l’època de reproducció se’n poden observar alguns exemplars en aigües més superficials.

131

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 132

Synodus saurus (Linnaeus, 1758)

Dragó

Cast. Pez de San Francisco Angl. Lizzard fish Fr. Poisson lézard Silueta: allargat, de secció cilíndrica, amb el cap lleugerement aplanat i els ulls situats quasi dorsalment, a la part davantera. Fins a 40 cm.

Lliurea: coloració variable. Generalment, sobre fons marró clar o grisós hi ha una sèrie de franges de taques fosques; sobre la línia lateral hi ha una franja de taques allargades blanques o blavoses. La part inferior del cos és blanca.

Gregarisme: solitari, tot i que no és rar que quan se’n veu un n’hi hagi d’altres pel voltant.

Posició: enganxat al fons, tot i que ocasionalment se’l pot observar entre aigües.

Aguanta molt bé la proximitat de l’observador sense moure’s.

Moviments: resta enterrat a la sorra o quiet a sobre del fons i espera que passi una presa a prop; l’atac és rapidíssim i normalment fulminant, encara que la presa passi a una certa distància del fons.

Alimentació: peixos.

Reproducció: entre gener i novembre.

Ambient: fons de sorra gruixuda fins a 20 m de fondària.

132

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 133

Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758

Rata

Cat. Saltabardissa Cast. Rata de mar, miracielo Angl. Stargazar Fr. Rascasse blanche, uranoscope Silueta: cos molt robust comprimit a la part caudal. Cap molt gros i quadrat, amb la boca vertical i els ulls, que són petits, en posició dorsal. Fins a 35 cm.

Lliurea: dors de clor bru amb taques, que es va aclarint als flancs i es torna blanc groguenc al ventre. Primera dorsal negra.

Gregarisme: solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: s’enterra amb moviments ràpids de les aletes pectorals, i només els ulls sobresurten del fons.

Alimentació: principalment peixos.

Reproducció: entre abril i agost. Els ous són pelàgics.

Ambient: en fons de sorra i de fang entre 15 i 400 m de fondària.

133

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 134

Trachinus draco Linnaeus, 1758

Aranya blanca

Cat. Dragó, aranya monja Cast. Escorpión Angl. Greater weever Fr. Gran vive Silueta: cos allargat i comprimit, boca grossa i obliqua i ulls quasi dorsals. La primera dorsal és curta i formada per radis espinosos forts. Sobre l’opercle hi ha una espina molt forta. Fins a 40 cm, però normalment entre 25 i 30 cm.

Lliurea: llom verd marronós, amb taques fosques sobre el cap, flancs travessats per línies obliqües blaves, brunes i grogues. Primera dorsal negra.

Gregarisme: solitària quan se l’observa enterrada al fons; sembla que s’ajunta en grups nombrosos quan caça entre aigües a l’entrada de l’estiu.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: com els seus congèneres roman quieta enterrada a la sorra. La immobilitat es trenca només en el moment de la caça o quan el peix és molestat. Davant l’intrús, pot reaccionar fugint o, cosa més que alarmant, atacant l’agressor. En aquest darrer cas, emergeix amb força de la sorra amb un moviment frenètic del cos, es dirigeix directament vers l’atacant i se li tira a sobre, tot intentant agullar-lo amb l’aleta dorsal, els opercles o les pectorals, que són verinoses. Aquest comportament acostuma a produir-se els mesos estiuencs i sembla que és potestat dels mascles.

Alimentació: petits invertebrats i peixos.

Reproducció: durant la primavera i l’estiu.

Ambient: en fons de sorra fins als 100 m.

134

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 135

Trachinus radiatus Cuvier, 1829

Aranya de cap negre

Cast. Víbora Angl. Starry weever Fr. Vive rayée Silueta: cos allargat i lleugerement comprimit, amb el cap gros i la boca molt inclinada i dirigida cap amunt; els ulls, molt junts, es troben en una posició dorsal. Fins a 40 cm, encara que no acostuma a superar els 25 o 30 cm.

Lliurea: coloració beix, amb nombroses taques més fosques distribuïdes de manera que recorden les d’un lleopard. Els opercles branquials poden presentar un color molt fosc, gairebé negre, i empal·lideixen quan el peix se sent molestat.

Gregarisme: solitària, tot i que quan se’n veu un exemplar no és rar que n’hi hagi més pels voltants.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: generalment molt estàtica, enterrada a la sorra, on espera que alguna possible presa se li acosti.

Quan se sent en perill, desplega la primera dorsal, a la base de la qual hi ha glàndules que produeixen un potent verí, així com les espines dels opercles. No són rars els atacs a humans.

Alimentació: invertebrats i peixos.

Reproducció: sembla que s’agrupa en l’època de cria, que es produeix a la primavera i l’estiu.

Ambient: en fons de sorra des de la línia de la costa fins a 150 m de fondària.

135

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 136

Chelidonichthys lastoviza (Bonnaterre, 1788)

Borratxo

Cast. Rubio Angl. Streaked gurnard Fr. Grondin camard Silueta: cos allargat de forma cònica, amb el cap molt grossa i els ulls també grossos, a la part superior. Aletes pectorals molt desenvolupades amb els tres radis inferiors lliures. Cos cobert de plecs dèrmics paral·lels i lleugerament inclinats que neixen de les escates de la línia lateral, que són grosses i acaben en punxa. Fins a 40 cm, sovint, però, força més petit.

Lliurea: coloració de fons grisa o rosada amb taques més fosques, marrons o vermelles, que molt sovint formen franges verticals. La cara interior de les aletes pectorals és verda o ocra, vorejada i tacada d’un blau elèctric.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: es desplaça lentament sobre el fons amb l’ajut dels radis lliures de les aletes pectorals.

Alimentació: crustacis Reproducció: es reprodueix de juny a agost.

Ambient: fons sorrencs, entre 10 i 150 m de fondària.

136

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 137

Dactylopterus volitans (Linnaeus, 1758)

Xoriguer

Cast. Chicharra Angl. Flying gurnard Fr. Grondin volant Silueta: cos molt allargat i de secció quadrangular a la meitat anterior. Cap gros i d’aspecte cuirassat, amb unes espines llargues que ultrapassen, cap enrere, l’obertura de la ganya. Destaca l’enorme desenvolupament de les aletes pectorals, els radis de la qual arriben fins al peduncle caudal, que formen, quan es despleguen, unes amples ales. Fins a 50 cm de llargària.

Lliurea: color general marró vermellós, amb taques blaves sobre el dors que li donen un aspecte marmori. Aletes pectorals de color blau molt intens, amb nombrosos ocels de color blau vorejats de negre.

Gregarisme: solitari, tot i que de vegades, quan neda separat del fons forma grups de pocs individus.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: es desplaça arran del fons amb lentitud mentre furga el sediment amb els radis lliures de les pectorals a la recerca d’aliment. Quan se’l molesta, fa un curt desplaçament i planeja amb les pecorals totalment esteses.

Alimentació: mol·luscs, poliquets i altes animals que viuen enterrats al sediment.

Reproducció: no se’n tenen dades.

Ambient: sobre fons de sorra i fang fins a 80 m de fondària.

137

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 138

Serranus hepatus (Linnaeus, 1758)

Serrà de bou

Cat. Serrà de fang, treslliures Cast. Merillo Angl. Brown comber Fr. Tambour, serran hépate Silueta: cos fusiforme i robust, aleta caudal arrodonida o truncada. Normalment entre 10 i 12 cm.

Lliurea: color rosat de fons amb diverses bandes verticals brunes (de 2 a 5); la de sota de la part tova de l’aleta dorsal, bifurcada a la seva part superior. Una taca negra al mig de l’aleta dorsal, i aletes ventrals i principi de l’anal fosques. Tres línies grogues sobre les galtes.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: bentònic.

Moviments: el comportament d’aquest petit serrànid és similar al dels seus parents més grossos. S’enfronta a l’observador cara a cara, fins a una distància molt curta, mentre s’aguanta gràcies als moviments de les grosses pectorals. Quan arriba a una distància mínima, el peix opta per fugir, un pam o dos, per tornar a enfrontar-se a l’intrús. Es tracta d’un peix petit que, malgrat resideix sobre fons tous, sempre ho fa associat a un o altre petit escull. Com que aquests refugis van molt buscats, el peix es defensa amb un gran valor.

Alimentació: peixos i invertebrats.

Reproducció: entre març i agost.

Ambient: en fons de sorra i fang entre 20 i 300 m.

138

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 139

Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758)

Mabre

Cat. Mabritjol, mabret Cast. Herrera Angl. Striped sea bream Fr. Marbré Silueta: cos allargat, amb el cap bastant agut. Aleta caudal emarginada. Fins a 55 cm, però no acostuma a superar els 30 cm.

Lliurea: cos argentat, més fosc a la part dorsal i blanquinós al ventre. Amb 13 o 15 franges fosques verticals i estretes, que neixen al marge dorsal i arriben al nivell de les pectorals.

Gregarisme: forma petits grups (de 5 a 20 individus).

Posició: bentònic.

Moviments: es desplaça burxant el fons amb el musell a la recerca de petits invertebrats i aixecant núvols de pols que el delaten. Els individus petits s’acosten confiats, però els grans són esquius.

Alimentació: poliquets, mol·luscs i crustacis que troba enterrats en el sediment.

Reproducció: entre maig i agost.

Ambient: generalment en fons de sorra a poca fondària i també a la praderia de posidònia.

139

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 140

Xyrichthys novacula (Cuvier, 1814)

Raor

Cast. Galán Angl. Cleaver wrasse Fr. Rason Silueta: es tracta d’un làbrid molt diferent de la resta, amb el cos alt i molt comprimit i un cap gros, més alt que llarg, amb un front molt inclinat i els ulls, relativament petits, situats a la part superior. Pot arribar fins als 30 cm, si bé un exemplar de més de 20 cm ja pot considerar-se de bona mida.

Lliurea: les femelles i els mascles joves són de color rosat, amb nombroses línies verticals blavoses sobre el cap. Els mascles reproductors són de color vermellós o verdós molt viu, amb el ventre d’un color rosat brillant.

Gregarisme: és solitari, si bé acostuma a viure envoltat de congèneres, amb els quals es reparteix extenses àrees de fons sorrencs.

Posició: bentònic Moviments: normalment se’l veu estàtic o nedant sinuosament sobre el fons; quan se sent amenaçat, es pot enterrar molt ràpidament a la sorra i, fins i tot, es pot desplaçar pel seu interior.

Alimentació: petits crustacis, poliquets i mol·luscs.

Reproducció: a finals d’estiu. A diferència d’altres làbrids, no construeix niu i la posta és pelàgica.

Ambient: fons sorrencs entre 5 i 50 m de fondària; sovinteja en fons de Cymodocea nodosa.

140

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:13

Página 141

Blennius ocellaris Linaeus, 1758

Ase mossegaire

Cast. Torillo Angl. Butterfly blenny Fr. Blennie papillon Silueta: cos allargat i lleugerament comprimit. El cap és gros i té un parell de tentacles supraoculars llargs (més que el diàmetre de l’ull) i ramificats. L’aleta dorsal està molt desenvolupada, especialment la part davantera, que és el doble d’alta que la posterior, i presenta un ocel negre vorejat de blanc molt conspicu. Fins a 20 cm.

Lliurea: de cinc a set franges marró fosc sobre un fons de color canyella que tendeixen a desaparèixer cap al ventre, on són substituïdes per una xarxa de línies fines sobre un fons rosat.

Gregarisme: solitari i territorial.

Posició: enganxat al fons.

Alimentació: invertebrats bentònics.

Moviments: quan se sent amenaçat, fa espectaculars moviments, s’aixeca sobre les aletes pelvianes, les puntes dels tentacles se li tornen negres i li apareixen unes taques grogues a sobre i a sota dels llavis; també desplega l’aleta dorsal, que mou rítmicament cap al rival.

Reproducció: durant la primavera i principis d’estiu. Les femelles ponen els ous sobre pedres o a l’interior de closques de mol·luscs i el mascle els vigila i els defensa fins a l’eclosió.

Ambient: en fons sorrencs o de fang situats entre 20 i 100 m de fondària.

141

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:14

Página 142

Gobius geniporus Valenciennes, 1837

Gobi foradat

Cast. Gobio de arena Angl. Slender goby Fr. Gobie à joues poreuses Silueta: cos allargat, molt lleugerement comprimit, amb el cap gros. Fins a 16 cm.

Lliurea: sobre un fons blanc rosat es disposen taques marrons de diferents mides, més fosques i grans sobre els flancs, on formen una franja discontínua.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: quasi sempre quiet sobre el sediment, es deplaça amb moviments curts.

Alimentació: no se’n tenen dades exactes, però segurament s’alimenta de petits invertebrats bentònics (crustacis, poliquets, etc.).

Reproducció: entre abril i maig.

Ambient: en fons de sorra propers a roques o en clapes sorrenques en els herbeis de posidònia, entre 5 i 30 m de fondària.

142

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:14

Página 143

Gobius niger Linnaeus, 1758

Burret negrós

Cast. Chaparrudo Angl. Black goby Fr. Gobie noire Silueta: cos allargat, quasi cilíndric, amb el cap gros i els ulls prominents. Primera aleta dorsal més desenvolupada que en la majoria d’altres gòbids. Fins a 15 cm.

Lliurea: color de fons marró clar, amb taques més fosques sobre el llom i els flancs. Els mascles poden ser molt foscos, gairebé negres en època de cria.

Gregarisme: solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: normalment roman estàtic, reposant sobre el fons.

Alimentació: petits crustacis, poliquets i mol·luscs.

Reproducció: entre març i maig. Els ous són ovalats i queden adherits sota de pedres o en closques de mol·luscs; són vigilats pel mascle.

Ambient: fons sedimentaris, amb preferència dels fangosos, i a prop de refugis com pedres, closques de mol·luscs o ampolles submergides, fins a 70 m de fondària.

Molt corrent a l’interior dels ports, on pot assolir densitats elevades.

143

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:14

Página 144

Arnoglossus laterna (Walbaum, 1792)

Peluda

Cast. Serrandel Angl. Scladfish Fr. Fausse limande Silueta: cos ovalat i molt comprimit. Els ulls, molt junts, estan tots dos situats al costat esquerre. Fins a 13 cm.

Lliurea: coloració marró ocràcia o grisosa amb taques fosques.

Gregarisme: solitària.

Posició: literalment enganxada al fons.

Moviments: generalment estàtica, mig enterrada a la sorra, on passa desapercebuda gràcies a la seva coloració críptica.

Alimentació: principalment petits crustacis.

Reproducció: entre abril i agost; no fa niu i els ous i les larves són plantònics.

Ambient: sobre fons de sorra o fang des de la costa fins a 1.000 m de fondària.

144

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:14

Página 145

Bothus podas (Delaroche, 1809)

Tacó

Cat. Puput, pedaç Cast. Podas Angl. Wide-eyed flounder Fr. Bothus, rombou podas Silueta: peix pla, ovalat, amb els dos ulls situats al costat esquerre, que és el dorsal. Fins a 20 cm.

Lliurea: marró ocraci, amb taques rodones més o menys fosques, de vegades ocel·lades.

Coloració molt semblant a la sorra.

Gregarisme: generalment solitari.

Posició: enganxat al fons.

Moviments: normalment resta al fons descansant com una catifa. Si s’aixeca, ho fa a pocs centímetres de la sorra, nedant amb una ondulació frenètica de les pectorals, i aterra a uns pocs decímetres, o metres, d’on s’ha originat el moviment.

Alimentació: peixos petits i invertebrats.

Reproducció: entre maig i agost.

Ambient: en aigües superficials sobre fons de sorra.

145

cap5-6posi,sorra

11/12/05

20:14

Página 146

Zeugopterus regius (Bonaterre, 1788)

Pelaia misèries

Cast. Pelaya Angl. Eckström's topknot Fr. Cardine chevelue Silueta: peix pla, ovalat, dues vegades més llarg que ample, una boca grossa i els dos ulls situats al costat esquerre que es correspon amb el dorsal. Fins a 20 cm.

Lliurea: color marró vermellós, amb taques irregulars més fosques i una taca rodona molt visible cap al terç posterior de la línia lateral.

Gregarisme: generalment solitària.

Posició: enganxada al fons.

Moviments: poc activa, es desplaça curtes distàncies quan se la molesta.

Alimentació: peixos petits i invertebrats.

Reproducció: entre febrer i agost.

Ambient: a partir dels 10 m de fondària i fins als 180 m sobre fons de sorra, però, ocasionalment, també en fons de roca.

146

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 147

Els peixos d’aigües obertes Els submarinistes passegen prop del fons perquè saben que el món entre aigües és un gran desert blau. Això no vol dir que es trobi totalment desproveït de peixos.

Nedant entre aigües o en plena descompressió podem veure’ns sorpresos no solament per bellíssimes espècies de sifonòfors, salpes i meduses, sinó també pel pas fugisser d’un banc de peixos pelàgics. De vegades es tracta d’espècies migradores que visiten la costa de manera més o menys esporàdica buscant aliment prop del fons. D’altres vegades són les formes juvenils d’espècies pelàgiques que busquen aliment i protecció. En altres casos es tracta d’espècies més o menys vinculades al fons però que es mantenen entre aigües.

Es tracta de peixos de colors argentats, de forma afusada i poderosa musculatura, que els permet nedar ràpidament i incansablement. Malgrat que generalment són gregaris, el contacte amb ells sovint no dura més d’uns breus segons. Però qui s’hagi vist envoltat per un grup de grans cèrvies o hagi estat objecte de l’abordatge agressiu d’un grup d’anxoves guardarà una impressió inesborrable d’aquestes trobades i buscarà repetir-les. La cosa no és gens fàcil, ja que les trobades són sempre aleatòries. L’únic que es pot fer és freqüentar els llocs més propicis en les èpoques indicades.

Bonítols, cèrvies i tallahams són a les nostres latituds peixos estivals o de tardor. I els llocs més adequats per observar-los són els caps rocosos més sortints que s’envolten de fons de 30 m o més de profunditat.

147

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 148

Sardina pilchardus (Walbaum, 1792)

Sardina

Cat. Patoia, carmelo Cast. Sardina Angl. European pilchard Fr. Sardine commune Silueta: fusiforme, cos comprimit lateralment. Aleta caudal forcada i dorsal petita, situada lleugerament més endavant de la meitat el cos. Fins a 25 cm de llargària.

Lliurea: flancs i ventre d’un blanc argentat i dors més fosc, blau verdós. Aletes transparents.

Gregarisme: forma grans moles.

Posició: pelàgica.

Moviments: nedadora infatigable, forma grans moles, molt denses, en les quals es veuen boquejar incansablement pe menjar plàncton.

Alimentació: principalment copèpodes, però també altres organismes planctònics.

Reproducció: a l’hivern, de novembre a juny, quan la temperatura de l’aigua oscil·la entre els 13 i els 15°C. Ambient: sempre en aigües lliures però prop de la superfície, entre 25 i 50 m durant el dia i 15 i 35 m durant la nit. Les larves solen viure a prop de la costa.

148

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 149

Engraulis encrasicholus (Linnaeus, 1758)

Seitó

Cat. Anxova, aladroc, cent-en-boca Cast. Anchoa, boquerón Angl. European anchovy Fr. Anchois Silueta: cos fusiforme, allargat i esvelt. Boca molt llarga, amb la mandíbula inferior més curta que la superior. Aleta caudal forcada. Fins a 20 cm.

Lliurea: flancs i ventre argentats, dors bru blavós o verdós.

Gregarisme: forma grans moles que en època de reproducció s’apropen a la costa.

Posició: pelàgic.

Moviments: les moles es mouen com si fossin un sol individu i reaccionen ràpidament al més petit estímul.

Alimentació: planctònica, en gran part copèpodes, larves de cirrípedes i de mol·luscs.

Reproducció: a l’estiu, d’abril a setembre. Els ous són pelàgics i de forma ovalada.

Ambient: realitza migracions estacionals, i és durant la primavera i l’estiu quan s’apropa a la costa. Els exemplars joves de vegades es protegeixen en badies i llacunes litorals, on suporten baixes concentracions de sals.

149

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 150

Polyprion americanus (Schneider, 1801)

Dot

Cast. Cherna Angl. Wreckfish Fr. Cernier commun Silueta: cos alt i robust, cap gros i amb una depressió sobre els ulls i la mandíbula inferior força prominent. L’aspecte general és el d’un mero monstruós, més curt del que és normal i un xic deforme.

Lliurea: coloració uniforme grisa fosca, lleugerament blavosa, més fosca al dors. Els joves presenten unes taques irregulars blanques.

Gregarisme: els adults són solitaris, mentre que els joves poden agregar-se en petits grups.

Posició: els adults són estrictament bentònics; els juvenils es troben en aigües obertes sovint associats a objectes flotants.

Moviments: els juvenils romanen poc actius sota els objectes flotants. Els adults segurament es mouen a prop del fons.

Alimentació: crustacis, mol·luscs i peixos.

Reproducció: a l’estiu.

Ambient: l’hàbitat dels juvenils és absolutament diferent de l’hàbitat dels adults; els primers se situen sota objectes flotants, mentre que els segons viuen a fondàries grans, d’entre 50 i més de 200 m. Ocasionalment pot trobar-se algun adult, de talla grossa, en vaixells enfonsats a més de 40 o 50 m.

150

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 151

Seriola dumerili (Risso, 1819)

Cèrvia

Cat. Verderol, serviola, círvia Cast. Pez de limón Angl. Greater amberjack Fr. Sériole couronnée Silueta: fusiforme, com correspon als grans nedadors. Cos comprimit lateralment.

Aleta caudal forcada amb el peduncle estret. Pot arribar fins als 180 cm, i pesar uns 80 kg.

Lliurea: dors blavós o olivaci i laterals platejats o blancs. Els joves solen tenir 5 franges verticals fosques i una línia obscura i obliqua sobre els ulls.

Gregarisme: de joves poden formar petits grups, però els adults són solitaris.

Posició: pelàgica.

Moviments: peix agressiu i curiós, s’acosta a l’observador amb un moviment rectilini i el rodeja quan és a una distància curta.

Alimentació: peixos i invertebrats.

Reproducció: durant l’estiu.

Ambient: s’acosta a la costa durant l’època d’aigües càlides.

151

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 152

Trachinotus ovatus (Linnaeus, 1758)

Sorell de penya

Cast. Pámpano blanco Angl. Derbio Fr. Palomine Silueta: cos oval, alt i força comprimit. Cua és molt forcada, gairebé en forma de mitja lluna. Fins a 70 cm, tot i que és rar veure exemplars que superin els 35 cm.

Lliurea: la coloració del dors és blavosa, mentre que la del ventre és platejada, amb taques fosques allargades (entre 3 i 5), disposades verticalment entre l’aleta pectoral i el peduncle caudal. Els extrems de les segona aleta dorsal, de l’anal i les puntes de la cua són negres.

Gregarisme: forma petits grups.

Posició: pelàgic.

Moviments: els grups es desplacen de forma ràpida seguint la línia de la costa i persegueixen els bancs de sardines o seitons quan els troben.

Alimentació: crustacis, mol·luscs i peixos petits.

Reproducció: durant l’estiu.

Ambient: prop de la superfície, sobretot en àrees de platges sorrenques.

152

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 153

Trachurus mediterraneus (Steindachner, 1868)

Sorell blancal

Cast. Jurel mediterráneo Angl. Mediterranean horse mackerel Fr. Chinchard à queue jaune Silueta: cos allargat i fusiforme amb els ulls grossos i el musell punxegut. Presenta la línia lateral molt conspicua, amb la corba característica del gènere, formada per escames amples, en forma d’escut. Pot arribar a 60 cm, tot i que la talla habitual no supera els 30 cm.

Lliurea: coloració uniforme, grisa o blau verdosa al dors, més clara al ventre i amb reflexes platejats. Presenta una taca negra a l’extrem de l’opercle branquial.

Gregarisme: forma grans bancs que durant el dia resten prop del fons, però que a la nit s’apropen a la superfície.

Posició: típicament pelàgic, es mou entre aigües.

Moviments: és un gran nedador, capaç de fer llargs desplaçaments. De vegades pot formar moles amb altres espècies pelàgiques, igualment gregàries.

Alimentació: principalment peixos, com sardines i seitons, i crustacis.

Reproducció: de juliol a octubre.

Ambient: normalment es troba entre els 40 i els 500 m de fondària, tot i que, de vegades, es pot veure a ben poca fondària, a prop de la costa. Els juvenils s’agreguen sota les ombrel·les de les meduses, protegits pels tentacles verinosos d’aquestes.

153

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 154

Pomatomus saltator (Linnaeus, 1766)

Tallahams

Cat. Lliri, emperador, trencahams Cast. Anjova Angl. Bluefish Fr. Tassergal Silueta: cos oblong i comprimit, cap gros amb la boca terminal i la mandíbula inferior molt potent i lleugerament prominent. Peduncle caudal alt. Fins a més d’1 m.

Lliurea: coloració argentada amb el dors gris verdós i una taca negra a la base de l’aleta pectoral.

Gregarisme: gregari.

Posició: pelàgic.

Moviments: veure en acció al tallahams és un espectacle que fins i tot fa por. Predador insaciable, fa la sensació que no para mai. En certs moments es pot acostar francament a l’observador, no d’una manera serena i segura com ho fa el llobarro, sinó d’una forma intranquil·la i àvida que pot produir certa inquietud. Veure un banc de tallahams caçar és un espectacle inoblidable per la seva espectacularitat i violència.

Alimentació: espècie molt voraç que caça en grups i s’alimenta d’altres peixos, crustacis i cefalòpodes.

Reproducció: durant la primavera i l’estiu. Els ous són pelàgics.

Ambient: en aigües obertes, sempre prop de la superfície. Freqüent a les zones d’estuaris.

154

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 155

Sarda sarda (Bloch, 1793)

Bonítol

Cat. Bonito Cast. Bonito Angl. Atlantic bonito Fr. Bonite à dos rayé Silueta: cos fusiforme i comprimit, amb el cap cònic i la boca gran. Peduncle caudal estret i aleta semilunar. Aletes dorsal i anal acabades en uns radis lliures que formen pínnules. Normalment fins a 50 cm i 2 kg de pes, malgrat que pot arribar fins els 90 cm.

Lliurea: dors blau fosc, flancs blaus verdosos i parts inferiors d’un blanc argentat. De 5 a 11 bandes fosques longitudinals lleugerament obliqües que des del dors van fins a la meitat del cos.

Gregarisme: forma grans moles.

Posició: pelàgic.

Moviments: és un gran nedador, similar a la tonyina, i capaç d’assolir unes velocitats astorants, gràcies a una potent musculatura i una silueta hidrodinàmica.

Alimentació: principalment peixos, en particular clupeids.

Reproducció: entre maig i juliol; els ous i les larves són planctòniques.

Ambient: peix migratori que s’apropa a les nostres costes de febrer a setembre.

155

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 156

Boops boops (Linnaeus, 1758)

Boga

Cat. Boguet, bogarró Cast. Boga Angl. Bogue Fr. Bogue Silueta: cos allargat i fusiforme més arrodonit i robust que el de les sardines i les anxoves, lleugerament comprimit. Ull proporcionalment gros. Fins a 35 cm, malgrat que no acostuma a superar els 20 cm.

Lliurea: llom verdós i costats argentats o daurats, amb 3 o 5 línies longitudinals grogues. Una petita taca fosca a la base de les pectorals.

Gregarisme: acostuma a formar moles.

Posició: pelàgica.

Moviments: com totes les espècies pelàgiques molt gregàries formen moles de moviment compacte, però no tan coordinat com en el cas de les anxoves i les sardines.

Alimentació: omnívora; els joves són més carnívors, mentre que els adults solen ser més vegetarians.

Reproducció: durant la primavera. Assoleixen la maduresa sexual al primer any de vida.

Ambient: entre dues aigües i també sobre diferents fons (sorra, roca, posidònia...).

156

cap7Aigues

12/12/05

08:02

Página 157

Oblada melanura (Linnaeus, 1758)

Oblada

Cat. Dobladeta, beata, doblada, virador Cast. Oblada Angl. Saddled bream Fr. Oblade Silueta: cos allargat i ovalat, ull gros i musell curt. Fins a 30 cm.

Lliurea: gris argentat, més fosc a la part dorsal. Una taca quasi negra envoltada de blanc en el peduncle caudal.

Gregarisme: forma petits grups.

Posició: pelàgica.

Moviments: forma bancs més o menys laxos que es desplacen entre aigües. Molt activa, es precipita sobre qualsevol cosa que suri a la superfície.

Alimentació: omnívora, principalment petits invertebrats.

Reproducció: d’abril a juny.

Ambient: sempre en aigües litorals, sobre fons de roca i praderies de posidònia, però sovint entre dues aigües.

157

cap7Aigues

12/12/05

08:03

Página 158

Sphyraena viridensis Cuvier, 1829

Espet

Cast. Espetón Angl. Yellowmouth barracuda Fr. Bécune bouche jaune Silueta: cos oblong i molt allargat. Musell llarg i punxegut, amb la boca grossa i la mandíbula inferior prominent. Caudal forcada. Fins a 160 cm, encara que normalment no supera els 60 cm.

Lliurea: dors d’un bru olivaci, flancs argentats amb unes 20 franges tranversals.

Gregarisme: gregari.

Posició: pelàgic.

Moviments: a diferència de la barracuda vera (Agrisosphyraena barracuda), un peix tropical, l’espet és un depredador disciplinat que pot formar estols d’una certa presència, atesa la mida que poden presentar els seus integrants. Moltes vegades s’enfronten, aparentment immòbils, al corrent dominant. Aquesta abúlia aparent es trenca davant les preses, i aleshores poden moure’s a velocitats sorprenents.

Alimentació: principalment peixos, però també cefalòpodes i crustacis.

Reproducció: durant l’estiu.

Ambient: a la zona pelàgica entre aigües.

158

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 159

Observació dels peixos No tot s’acaba en reconèixer cada peix i adjudicar-li dues llatinades, com quan un col·leccionista punxa les seves papallones o enganxa segells i ja està. Els peixos ofereixen diversions molt més riques. El comportament dels peixos és un món fascinant que pot estar al nostre abast sempre que siguem una mica observadors. Evidentment hi ha espècies esquerpes de les quals gairebé no sabem res. D’altres que tenen por del soroll de l’escafandre, potser només les veiem en apnea. Per això necessitarem una certa tècnica.

El que s’ha escrit del comportament de les espècies estudiades fins avui és tan extens que sobrepassa les pretensions d’aquesta guia. A les pàgines que vénen a continuació només en tractarem uns quants exemples, d’entre els més espectaculars i accessibles als submarinistes, amb la intenció de despertar en vosaltres la curiositat per un món molt poc conegut. Gran part d’aquests coneixements els hem recollit dels treballs publicats recentment per autors com Fiedler, Lejeune, Quignard, Pott i Voss.

Camuflament i avisos Alguns peixos exhibeixen una sorprenent capacitat per modificar la coloració de la seva lliurea, ja sigui davant d’un perill, o amb el pas del dia a la nit, etc. A més a més, en algunes espècies existeixen tres o més lliurees diferents. Aquest detall, que pot semblar una enutjosa complicació per a la identificació d’aquestes espècies, resulta summament útil per distingir els sexes i els nivells de maduresa, o per desvetllar “estats d’ànim”, tals com l’ansietat, la temença, l’amenaça, la submissió, etc. El coneixement detallat de les diferents lliurees de cada espècie i el seu significat i l’observació dels seus canvis al camp poden ser una laboriosa tasca, però també una afició absorbent.

Camuflament Les escórpores (Scorpaena spp.), el rap (Lophius piscatorius) o la vaca tremolosa (Torpedo marmorata), només per posar-ne tres exemples, són espècies que cacen a l’aguait, basant-se en la seva immobilitat i la perfecta homocromia amb el fons. Sovint es veuen obligades a canviar de lloc bo per caçar. i si, com és probable, el nou lloc té un color de fons diferent, una lliurea fixa perd el seu valor de camuflament.

Totes aquestes espècies, així com molts serrànids, pleuronèctids i làbrids, tenen la capacitat de modificar en pocs minuts el color de la seva lliurea i la poden aclarir o enfosquir per tal d’adaptar-la al color del fons. Ho podeu comprovar si acuiteu un cap-

159

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 160

roig (Scorpaena scrofa) just perquè canviï d’emplaçament fins a un lloc de color de fons molt diferent de l’anterior.

En d’altres casos la cripsi de les lliurees serveix per amagar-se dels depredadors. El serrà (Serranus cabrilla) i moltes espècies del gènere Symphodus, davant la proximitat insistent d’un submarinista, reforcen la intensitat de les seves franges verticals o horitzontals en una adaptació d’un clar valor disruptiu.

Lliurees d’avís Al contrari succeeix amb els peixos que exhibeixen brillants taques de color sobre el llom, cap o aletes com a clars senyals d’avís per als seus congèneres. Les lliurees d’avís s’utilitzen per a dues funcions bàsiques: com a advertència en la defensa d’un territori i com a atracció en l’aparellament. Els millors exemples ens els proveeixen les espècies del gènere Symphodus.

Defensa del territori En el gènere Symphodus els mascles són sempre els responsables de la consecució d’un territori, on després fabricaran els nius i cap on atreuran les femelles per a la posta.

Per exemple, els mascles de S. mediterraneus i S. tinca estableixen grans territoris sobre superfícies que poden oscil·lar entre 10 i 20 m2.

Lliurea Els mascles nidificadors exhibeixen lliurees anunciadores per dissuadir altres mascles d’entrar al seu territori. Els S. rostratus mostren sobre el llom una alternança de bandes verticals fosques i clares i, sobretot, una màscara facial fosca sobre una banda blanca que va des del llavi superior fins a l’alçada de l’inici de l’aleta dorsal. Els mascles nidificants de S. roissali afegeixen a l’atapeïda lliurea neutra brillants vetes verdes i vermelles sobre els flancs del cap i el coll i una taca opercular marró rogenca.

L’ull, que és negre, està envoltat per un anell vermell i una fina vora vermella.

Sobre la lliurea habitual de color gris (o beix) uniforme dels exemplars de S. cinereuses destaquen tres taques fosques, una darrere l’opercle, l’altra a l’inici de la dorsal i una altra més gran a la part inferior de la cua. Però, sens dubte, la lliurea més espectacular és la dels mascles del petit netejador S. melanocercus, que a l’època de reproducció esdevé d’un color blau metàl·lic.

Posició d’amenaça En les espècies que hi ha canvi de sexe, com en S. tinca, els conflictes més freqüents no tenen lloc entre els mascles territorials, sinó entre un mascle territorial i un mascle satèl·lit o, encara amb més freqüència, entre dos mascles satèl·lits. En trobar-se dos

160

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 161

A

Figura 6. Diferents postures que utilitzen els làbrids per a la defensa del territori: A, parada lateral rectilínia de S. roissali; B, nedada en cercle de S. roissali; C, agressó frontal de S. ocellatus (Redibuixat de Lejeune, 1985).

B

C

mascles, s’amenacen col·locant-se en posició inclinada amb el cap avall (S. rostratus, S. cinereus) o amunt (S. melanocercus).

Manera de nedar i parades laterals El conflicte continua amb “les maneres de nedar per intimidació”. El mascle territorial persegueix l’intrús fins que aquest fuig o s’amaga. Els S. mediterraneus s’aproximen batent exclusivament les aletes pectorals, i cada contrincant s’inclina per mostrar el llom al seu adversari. Si l’estrany persisteix, el mascle territorial exhibeix una parada completa. Durant la parada lateral els dos peixos neden durant uns quants metres l’un al costat de l’altre (Fig. 6A), després s’aturen i es mostren els flancs, reforcen els colors i despleguen totes les aletes (S. rostratus, S. cinereus, S. mediterraneus, S. roissali, S. tinca). En unes quantes espècies aquestes demostracions es poden acompanyar de bruscos cops de cua (S. tinca, S. ocellatus).

Nedada en cercle Després dibuixen cercles, l’un al voltant de l’altre, i empaiten amb la boca la cua de l’adversari (Fig. 6B). Els cercles que fan els S. rostratus són amplis, i els peixos es mantenen a distància, però els cercles que fan els S. cinereus són comprimits. Els mascles de S. mediterraneus només fan un semicercle i acaben col·locan-se una altra vegada l’un al costat de l’altre, però en sentit invers. De vegades, i sobretot al final del combat, aquests moviments en cercle es ritualitzen tot descrivint una espiral ascendent cap a la superfície (S. roissali, S. mediterraneus, S. tinca).

161

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 162

Agressions i boca a boca Si la dissuasió no és suficient es dirigeixen l’un contre l’altre amb violència (Fig. 7C). Les agressions dels S. rostratus, en qui el comportament està especialment ritualitzat, poden durar uns quants minuts, però a part de l’exhibició de boques i opercles no s’observa cap contacte físic. En canvi, els mascles de S. roissali i S. ocellatus s’ataquen intentant subjectar-se pels opercles i per la boca. A la “presa de boca” el mascle dominant intentarà agafar la mandíbula inferior del seu contrincant i empènyer-lo fins al fons (S. mediterraneus, S. tinca) o cap amunt (S. ocellatus). Quant a S. cinereus l’agressiu propietari del territori acaba mossegant el flanc o la boca de l’intrús.

Lliurees d’apaivagament El mascle perdedor desenvolupa una lliurea de cripsis en la qual els colors es tornen pàl·lids, les màscares i les taques es difuminen i, sovint, apareixen dues bandes longitudinals fosques. El mascle de S. rostratus que fuig desenvolupa un color verd poma i la màscara facial es difumina. L’exemple més espectacular, però, és el de S. melanocercus. En pocs segons, desapareix el color blau metàl·lic del cos del mascle perdedor, que es torna gris clar. A més, la cua, que era transparent i coberta de taques blaves, es torna completament negra, com a la lliurea neutra.

Comportament reproductor En els peixos els sexes acostumen a estar separats i en general mascles i femelles mostren clares diferències externes; aquestes diferències són moltes vegades morfològiques i molt freqüentment s’acompanyen de diferències a les seves lliurees. Moltes espècies litorals són potencialment hermafrodites, és a dir, que poden desenvolupar ambdós sexes en un mateix individu. Un aspecte sorprenent per a nosaltres és que algunes canvien de sexe al llarg de la seva vida. Per exemple, els meros i les donzelles primer són femelles i després són mascles (això els especialistes ho anomenen hermafroditisme proterogin), però les orades i les salpes primer són macles i després són femelles (hermafroditisme proteàndric). D’altres, com els serrans, són mascles i femelles a la vegada (hermafroditisme sincrònic), però no poden autofecundar-se, de manera que necessiten el concurs d’un altre individu.

De totes maneres, la fecundació és generalment externa. És a dir, ambdós sexes alliberen els seus productes sexuals a l’aigua, i espermatozoides i ous han de trobar-se enmig de l’extens oceà. Per suplir l’elevada mortalitat d’aquest procediment, les espècies pelàgiques i moltes espècies bentòniques produeixen cents de milers d’ous planctònics, que abandonen a la seva sort. Aquesta estratègia és pròdiga però molt poc econòmica i sovint esgota els progenitors. Per exemple, el congre (Conger conger) mor després d’una posta d’uns quants milions d’ous.

162

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 163

Generalment, entre els peixos de roca s’ha desenvolupat una estratègia diferent: les postes es fan sobre el fons, en un moment i un lloc definits, sovint en un niu, on són protegits pels progenitors. Per assegurar les trobades i protegir les postes s’han desenvolupat ritus sincronitzats i ordenats de moviments, postures i lliurees. El benefici d’un comportament tan disciplinat rau en el fet que en augmentar les possibilitats de supervivència dels ous, es fa possible la reducció del seu nombre a uns quants per posta.

Per a nosaltres, això suposa la possibilitat d’observar divertides escenes que faran que el temps sota l’aigua ens passi volant. El primer requisit és que sapigueu distingir amb certa facilitat les diferents espècies de làbrids i serrànids (gèneres Symphodus, Coris, Thalassoma, Serranus, etc.) i les lliurees d’ambdós sexes. Aleshores busqueu un fons de blocs, superficial, provist d’una bona capa algal i qualsevol dia des del maig fins al juliol feu un reconeixement dels petits peixos que hi habiten. Si us poseu darrere d’una roca sense massa miraments i us quedeu quiets durant una estona podreu assistir a apassionants afers amorosos.

Els peixos de roca són sovint polígams. Un sol mascle fecunda les postes de diferents femelles, els ous de les quals de vegades protegeix amb nius que ell mateix ha fabricat. L’empresa li costa molts esforços i no està exempta de riscs, ja que sempre hi ha altres mascles disposats a animar-la amb les seves trifulgues. L’exemple més divertit i a la vegada fàcil d’observar ens el proporcionen una altra vegada les espècies del gènere Symphodus.

El comportament reproductor podem dividir-lo en tres fases: la formació del niu, la parada sexual i la protecció de la posta.

Formació del niu Amb l’excepció de S. melanocercus, els mascles de totes les espècies mediterrànies del gènere Symphodus fabriquen nius més o menys elaborats. Cap al principi de la primavera és fàcil sorprendre els mascles transportant algues que dipositaran sobre una pedra, en una esquerda o en una petita excavació entre la grava. Generalment, les algues estan fixades al fons i entrellaçades entre elles, cosa que obliga el peix a col·locar-se perpendicular al fons. S. tinca no construeix un niu pròpiament dit, sinó que acumula algues en una àmplia superfície de posta de fins a 1 m2 de superfície.

S. doderleini per la seva part es conforma a excavar una petita depressió de 5 a 10 cm de diàmetre a la sorra entre les mates de posidònia; a continuació fixa al fons de la depressió petits trossos d’algues i després hi llança per sobre una mica de sorra. Aquesta construcció rudimentària té lloc el primer dia d’un cicle de posta que dura no més de dos dies. El segon dia, quan es fa fosc, després de la posta i la fecundació dels ous, cobreix tot el niu amb una capa de sorra i l’abandona, i l’endemà comença la construcció d’un altre niu.

Molt més elaborada és la construcció de S. cinereus. Excava una depressió a la sorra a mossegades i diposita la sorra en petits munts al voltant del forat. Després consolida els munts amb cops bruscs del cap i hi introdueix petits bris d’algues. Alternant els

163

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 164

moviments d’extracció i consolidació aconsegueix construir una excavació envoltada d’un petit mur, que després entapissa completament d’algues. A continuació escampa la resta de closques i sovint ho recobreix tot amb una capa gruixuda de sorra que camufla el niu dels intrusos. S. ocellatus també fabrica un niu molt elaborat que s’assembla al d’un ocell, amb una copa d’uns 15 cm de diàmetre formada exclusivament per algues. S. rostratus, després d’acumular algues durant dies, finalitza el seu niu, en forma de copa ovalada, i el cobreix amb una capa de graveta. Una cosa semblant fa S. roissali el qual, després d’acumular algues en diferents llocs, es decideix per un lloc on en poques hores acaba un niu molt camuflat, que després cobrirà de graveta.

Parada sexual Quan arriba el moment de la reproducció els mascles executen nombrosos viatges d’anada i tornada sobre l’àrea de posta (S. tinca o S. roissali) o esperen les femelles prop del niu o ajaguts a sobre (S. cinereus, S. mediterraneus, S. dodorteini, S. mediterraneus).

De vegades, com passa en els exemplars de S. mediterrraneus, la sola visió d’un mascle nidificant comporta un canvi de lliurea de la femella. Enfront de la proximitat d’una femella, els mascles surten cap a ella, la ressegueixen i proven de conduir-la cap al niu amb una manera de nedar a mode d’invitació. És freqüent que davant d’aquest comportament les femelles arquegin el cos i l’inclinin per exhibir la papil·la urogenital, que està hipertrofiada i fortament acolorida. Una femella de S. tinca disposada a la posta es deixa conduir dòcilment fins el niu, on realitzarà la posta directament.

En general, però, la cosa és més complicada. Per indicar la posició del niu i incitar a la posta, el mascle de S. doderleini enfonsa el cap cap al centre del niu i en aquesta posició agita violentament la cua. La femella imita aquesta posició sobre el niu però roman immòbil. En aquest moment el mascle evoluciona al voltant de la femella fregant el seu ventre i, acte seguit, ambdós inicien una nedada en cercle que precedeix a l’entrada de la femella al niu per fresar. En altres espècies, el mascle efectua nedades en cercle abans de recolzar-se sobre el niu amb totes les aletes desplegades (S. rostratus, S. cinereus). Com a resposta, la femella passa i torna a passar per sobre d’ell adoptant una curiosa postura recorbada que s’ha anomenat “posició en S”. Això, per exemple, incita el mascle de S. cinereus a abandonar el niu i en aquest moment la femella davalla bruscament i després de fregar el ventre contra el fons “fumiga” el niu d’ous. Pel que fa a S. rostratus el ritual és una mica més complex, i prèviament a la posta ambdós dibuixen un moviment oblic d’elevació durant el qual el mascle es veu agitat per un brusc tremolor de cap. Immediatament darrere la femella, el mascle fa una passada tot fecundant els ous. En un moviment circular, mascle i femella alternen nombroses passades de posta i fecundació a un ritme frenètic, de manera que tota la fresa pot durar molt pocs segons.

La parada sexual de S. melanocercus, l’espècie que no construeix nius, és molt diferent. Mascles i femelles tenen el seu propi territori, que defensen agressivament. A l’alba, les femelles abandonen el seu territori i es dirigeixen cap al dels mascles. Quan un

164

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 165

mascle detecta la presència d’una femella, s’hi col·loca a sota i, mentre neda, comença la seva parada mitjançant sotragades pronunciades de tot el cos. La femella neda pocs centímetres per sobre la parella i s’acosta fins a la roca més propera. Allà, el mascle enfonsa el ventre entre la capa algal i dibuixa una sèrie de cercles comprimits i moviments en forma de 8 mentre continua les convulsions. Després d’això remunta cap a la femella, la qual es manté passiva i lleugerament inclinada cap avall i li colpeja el ventre amb el dors. La topada ha d’incitar l’alliberament dels ous, que es dipositaran sobre les algues.

En moltes espècies no és rar observar al voltant del mateix niu diverses femelles que, estimulades per la parada del mascle, comparteixen el lloc de posta. Encara més divertit per a nosaltres és el comportament dels mascles satèl·lits d’algunes espècies.

Generalment són mascles secundaris, que davant la impossibilitat de defensar un territori, de fabricar els nius i de guanyar les femelles, es dediquen a “posar banyes” als mascles dominants.

Es tracta de guaitar prop del niu i aprofitar-se d’una distracció del mascle dominant per fecundar els ous postos per les femelles que aquest ha aconseguit festejar. Warner i Lejeune han descrit dos comportaments de S. ocellatus . Els mascles més petits (de 4 a 6 cm de longitud total), que exhibeixen encara la lliurea inicial, eviten l’agressió del mascle dominant tot espiant des de lluny i penetren rabents al niu just quan la femella acaba de dipositar els ous. Els mascles satèl·lits més grossos (6-8 cm), però no nidificants, exhibeixen una lliurea intermèdia i són tolerats més a prop del niu, en la construcció del qual poden haver-hi col·laborat. Aquests mascles poden fecundar les femelles quan el mascle dominant ha deixat de ser receptiu. Alguns mascles de S. tinca satèl·lits que exhibeixen una lliurea quasi tan llampant com la dels mascles dominants i que executen parades sexuals poden convèncer les femelles per fresar fora dels nius en qualsevol superfície coberta d’algues. Aquests investigadors han estimat que, d’aquesta manera, els mascles no nidificants poden arribar a fecundar entre el 23% (S. ocellatus) i el 50% (S. roissali) dels ous que després covaran els mascles dominants.

Protecció de la posta Ja hem dit que el netejador S. melanocercus abandona els ous a la seva sort. En altres espècies del gènere, el mascle empaita la femella després de la posta fins a ferla fugir. Després torna al niu i vigila sol·lícitament els ousi els ventila (S. tinca és l’única excepció) amb les aletes pelvianes i s’enfronta als intrusos que s’hi acostin. Fins i tot S. doderleini, que –com ja jem dit– construeix nombrosos nius consecutius en cicles de 2 dies, visita freqüentment els nius precedents per recobrir-los amb una mica més de sorra. La vigilància és necessària perquè moltes espècies intentaran saquejar les postes, i en el cas de S. roissali són les mateixes femelles immadures les que descobreixen els ous.

L’esforç invertit pels mascles en cadascuna d’aquestes fases no és el mateix per a totes les espècies i s’ha vist alguna relació entre la defensa del niu i l’existència del canvi de

165

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 166

sexe en els seus individus. Per exemple, els mascles dominants de S. ocellatus i S. roissali –que com hem vist construeixen nius molt elaborats– ventilen les postes i dediquen temps a la defensa territorial, però pateixen, per contra, una elevada interferència en la fecundació per mascles secundaris i no exhibeixen canvi de sexe. Els mascles de S. tinca, que construeixen només uns nius rudimentaris, no ventilen els ous i pateixen menys interferències per part dels altres mascles, es dóna el canvi de sexe, però és poc freqüent. Finalment, els mascles de S. melanocercus, que no construeixen nius i dediquen tot el seu temps a fecundar les postes de les femelles i a expulsar als mascles competidors del seu territori, quasi no pateixen interferència, i el canvi de sexe és molt comú.

Els netejadors No tot es tracta de conductes agressives entre els peixos. També podem sorprendre mostres de cooperació. Potser la més comuna és el comportament de neteja d’uns peixos per part dels altres. Per aquest procediment els peixos aconsegueixen desfer-se de molts dels paràsits externs que com alguns isòpodes, copèpodes i cucs s’adhereixen a la seva pell o entre les brànquies. Per això es lliuren gustosos a aquest “joc” per al qual existeix, no obstant això, certes normes.

El primer requisit és el reconeixement entre netejador i usuari. El senyal pot venir d’ambdues parts. Els peixos que desitgen ser netejats adopten una postura molt especial, la d’“invitació a la neteja”. La majoria del Symphodus i les donzelles (Coris julis) es col·loquen verticalment amb el cap cap amunt. La salpa (Sarpa salpa), per contra, ho fa cap avall com la majoria dels Diplodus. Els Labrus s’immobilitzen en posició horitzontal. Una vegada vaig sorprendre una petita tribu de Symphodus tinca agrupada en un espai reduït que esperava el netejador, tots en postura vertical mirant cap als núvols; aquella escena em va fer pensar en una barberia: per aconseguir l’efecte complet només mancava una tauleta amb revistes del cor.

Quan el peix netejador, generalment de mida més petita, localitza “clients” en aquestes postures sap que no corre el perill de ser agredit i s’hi acosta a complir la seva missió. Ha d’estar alerta, però, perquè si la neteja resulta dolorosa el client pot clavar-li una mossegada.

Per la seva banda, el netejador té les seves pròpies maneres d’oferir els seus serveis.

A la Mediterrània el peix netejador per excel·lència és el petit S. melanocercus; encara que quan aquest no és freqüent, com succeeix a l’arxipèlag de Cabrera, també fan tasques de neteja les donzelles (Coris julis) i els fadrins (Thalassoma pavo). El S. melanocercus a la recerca de treball s’acosta al client potencial tot nedant de manera molt diferent de l’habitual: agita fortament la cua en comptes de moure les alectes pectorals.

Prop del peix s’atura i espera que aquest adopti la postura d’“invitació a la neteja”. Si el peix continua nedant, vol dir que no necessita els seus serveis i, després d’empaitarlo per un breu espai de temps, el netejador l’abandona per tal de buscar un altre possible client.

166

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 167

Les dietes Un altre camp d’observació on serà indispensable la col·laboració dels fishwatchers aficionats és el de l’alimentació dels peixos. Els ictiòlegs estudien la dieta dels peixos a través de l’anàlisi dels continguts estomacals. Però aquest és un mètode cruent que obliga a sacrificar els peixos. L’alternativa és l’observació directa. Es tracta d’un estudi ingrat i difícil perquè la majoria de les espècies rarament s’avenen a menjar davant nostre, però no és del tot impossible. Per exemple, no és difícil observar les salpes pasturant entre les posidònies o la confiada morruda donant dentades a les algues carregades d’epífits. Tampoc no us costarà observar els molls i les agulletes removent el fons a la recerca de cucs. Amb una mica de sort sorprendreu una vaca serrana golafre per la boca la qual encara surt la cua d’un altre peix . És innecessari preguntar-li què menja. Més difícil us resultarà sorprendre in fraganti un llenguado, una rajada, un llobarro o un mero.

Els peixos, al llarg de l’evolució, han “trobat” la manera d’explotar pràcticament tot el que té de comestible el mar. Molts, com els tres cues (Anthias anthias), els estudiants (Chromis chromis) o les sardines (Sardina pilchardus) són planctòfags, és a dir, que mengen plàncton que retenen als seus arcs branquials. Hi ha peixos herbívors que mengen algues i posidònia, com la salpa (Sarpa salpa). La morruda (Diplodus puntazzo), malgrat tenir una dieta variada, inclou bastantes algues en la seva alimentació. D’altres mengen invertebrats que viuen fixos al fons, com musclos, esponges, briozous o celen-

167

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 168

terats. Més freqüentment prefereixen petits animals mòbils, com els crustacis, moluscs, estrelles o eriçons. En són exemples, els serràns, les donzelles, els tords, els sargs, els besucs i les orades.

Els peixos ictiòfags s’alimenten d’altres peixos, per la qual cosa necessiten velocitat i bons clients de presa. És el cas del llobarro, el déntol, l’espet, el bonítol, la cèrvia, etc.

D’altres vegades la caça és mitjançant una pacient espera. Així pesquen els incauts peixets el rap, l’escórpora i, de vegades, també el mero.

Però d’entre les espècies que ens són més comunes també hi ha les que barregen en la seva dieta tots aquests aliments, els omnívors. Entre ells, hi ha la majoria dels blènnids i els gòbids i també les llísseres.

En realitat les llísseres són fonamentalment sedimentívores, és a dir, que s’alimenten de la matèria orgànica i les deixalles vegetals i animals que sedimenten en el fons o de la que per un truc físic de tensió superficial tendeix a acumular-se a la capa més superficial del mar. Per això a les llísseres els agrada desplaçar-se amb el cap fora de l’aigua per trasbalsar, amb la boca oberta, grans quantitats de matèria orgànica. Les trobareu sovint formant grans ramats de caparrons negres que se submergeixen amb gran algaravia en sentir el soroll del motor.

Ritmes i migracions Si preneu nota de les vostres observacions de peixos i compareu les notes de diferents èpoques de l’any no us resultarà difícil comprovar que les poblaciones canvien amb l’estació. Així observareu que els molls són molt més abundants a l’estiu que no pas a l’hivern. El mateix succeeix amb els meros, que a l’hivern es mostren a més a més molt esquius. Els raps s’acosten a la praderia de posidònia de les Medes cap al mes de març i les cèrvies només són freqüents quan l’aigua és calenta. On són aquests peixos la resta de l’any? La majoria realitzen desplaçaments sistemàtics anomenats migracions.

Aquests desplaçaments estan relacionats amb la reproducció o amb la necessitat de canviar d’hàbitat per explotar altres recursos alimentaris. Així, les llísseres, les anguiles i els llobarros penetren als rius a la recerca d’aliment. D’altres, com els meros, sembla que resulten més rars perquè minven la seva activitat “hibernant” o passant moltes hores dins d’un cau.

Durant les migracions els peixos poden recórrer distàncies molt variables, des d’uns cent metres fins a milers de quilòmetres. ¿Sabíeu que totes les anguiles de la Mediterrània han nascut al mar dels Sargassos, al llunyà Atlàntic americà i mai no arribaran a reproduir-se perquè no tenen la possibilitat de tornar-hi? Les migracions tenen una gran importància econòmica perquè els pescadors aprofiten alguns d’aquestes desplaçaments per pescar certes espècies que així resulten més fàcils de capturar.

Els submarinistes d’alguns llocs de la Mediterrània encara tindran el privilegi d’acostarse a alguna morruda o petita almadrava per observar atrapats en la trampa grans exemplars de cèrvies, palometes o tonyines. Si ho feu, no us oblideu de demanar prèviament permís al seu amo, ja que als pescadors no els agrada, i amb raó, aquests tipus de visites.

168

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 169

Més espectaculars encara són els canvis que sofreixen les poblacions de peixos entre el dia i la nit. Més que aparicions o desaparicions, el que observareu és un canvi en el ritme d’activitat. Si teniu l’oportunitat de nedar sota l’aigua a la nit, no la desaprofiteu. Descobrireu un món nou. Com en un teatre, sobre un mateix decorat, canvia la llum, canvia l’activitat, canvien els personatges. Mentre uns van a dormir, d’altres comencen el seu torn de nit. La majoria dels peixos localitzen l’aliment guiats per la vista i la seva activitat és diürna; a la nit se’n van a dormir. És inútil, doncs, intentar pescar a la nit donzelles (Coris julis) o raors (Xirichtys novacula) perquè es colguen a la sorra. Les verades, els llavions (Symphodus tinca) i molts altres tords dormisquegen amb els ulls oberts sota les mates de posidònia. Davant la claror de les nostres llanternes marxaran atabalats fins a un refugi proper. En canvi, les escórpores de les coves (Scorpaena notata), els corballs (Sciaena umbra) i els molls reials (Apogon imberbis) estan més “vius” que mai. Amb les bròtoles (Phycis phycis), els gats (Scyliorhinus stellaris), els congres (Conger conger) i les morenes (Muraena helena) comencen ara la seva jornada laboral. Després d’haver passat el dia amagats en forats foscos, surten ara a caçar els imprudents que dormen. D’altres, com el pagre (Pagrus pagrus), les xucles (Spicara smaris) o les ravoses (Tripterygion spp.), es canvien de vestit com si es posessin de llarg per a una festa nocturna.

Moltes de les espècies diürnes mostren una activitat preferent cap a la matinada o el capvespre. Per exemple, els exemplars grossos de sargs i orades que habiten les zones no protegides mostren una activitat vespertina. A primeres hores del matí s’acosten a les aigües superficials, on creixen els musclos i les pegellides, dels quals es nodreixen, i si se senten molestats busquen redós en aigües profundes per a la resta del dia. També l’activitat sexual pot mostrar un marcat ritme diürn. Si les parades sexuals de la majoria dels Symphodus es repeteixen a totes hores del dia, haurem de matinar per observar la del netejador S. melanocercus. En canvi, els serrans (Serranus cabrilla) comencen les seves parades cap al capvespre. Tots els ous que han post en un dia les femelles del netejador s’obriran a primeres hores de la nit i les larves, de vida planctònica, assoliran les aigües superficials en plena foscor. Se suposa que aquest comportament sincrònic permet reduir la mortalitat dels ous en mans dels depredadors, que són diürns i els localitzen amb la vista.

169

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 170

Estudi dels peixos litorals Ningú no pot posar en dubte que es coneixen quines són les espècies de peixos que hi ha a la Mediterrània. Les nombroses guies i monografies sobre el tema així ho demostren. De fet, la Mediterrània es pot considerar, pel que fa a la fauna i la flora, una mar qualitativament ben estudiada. També es poden considerar ben conegudes les diferents comunitats bentòniques que es desenvolupen en els seus fons.

Indubtablement, l’arribada de l’escafandre autònom va representar un punt d’inflexió molt important pel que fa al coneixement d’aquestes comunitats bentòniques litorals (fins a uns 50 m). Aquest enginy va permetre passar del mostratge indirecte, des de la superfície, a un mostratge directe in situ, la qual cosa es podria comparar amb el fet de treure mostres d’un bosc des d’un helicòpter un dia de boira baixa, o, contràriament, a anar-les a buscar tot caminant, ara un pas ara un altre. Evidentment el grau de coneixement del bosc, fins i tot independentment de la qualitat de les mostres obtingudes, s’aconseguiria amb més eficàcia –i de manera molt més barata– tot passejant, que no pas des del cel. A més, una presa de mostres afinada permet una bona representativitat de les mostres, sobretot si aspiren a ser quantitatives, és a dir, que a més del que hi ha, hom pretén saber quant n’hi ha de cada (ja sigui en nombre d’individus, pes, pes sec, etc.).

Curiosament, els peixos, que són els més conspicus dels animals que poblen la mar, van ser incomprensiblement deixats de banda en aquest tipus d’estudis directes sobre les comunitats bentòniques que es van desenvolupar sobretot en els anys seixanta. Així, mentre que el nou mètode d’estudi del bentos marí va produir una sèrie d’especialistes d’una gran qualitat en diversos grups d’animals invertebrats (com són els cnidaris, els briozous, les esponges o els poliquets, per posar-ne algun exemple), ningú no es va encarar amb els peixos litorals aprofitant els avantatges que oferia l’escafandre autònom.

Els estudis ictiològics clàssics es continuaven basant en tècniques indirectes, que passaven necessàriament per la pesca, amb xarxa, verins o, fins i tot, explosius, a la zona que es volia estudiar. Aquests mètodes són feixucs i, a més, comporten la destrucció, si més no parcial, de les poblacions que són objecte d’estudi; per acabar-ho d’adobar, els resultats, en molts casos, es podien considerar com a certament esbiaixats en funció de la selectivitat relativa de la presa de mostres.

Així, l’ús de l’escafandre autònom va ser absolutament passat per alt pel que fa a l’estudi dels peixos litorals, si més no a la Mediterrània, ja que alguns autors anglosaxons (autralians i americans) van començar a fer inventaris visuals de peixos sota

170

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 171

l’aigua, de la mateixa manera que ho feien, des de feia temps, els seus col·legues ornitòlegs en el medi terrestre. Aquests primers treballs es van realitzar en esculls de corall i van proporcionar unes dades prou vàlides com per justificar-ne la continuació.

Els avantages eren indubtables: s’aconseguia un gran volum d’informació amb un cost de temps i diners mínim, o, en tot cas, molt més reduït que no emprant els mètodes de mostratge clàssics. A més, les poblacions no en resultaven afectades ni poc ni molt, la qual cosa permetia la utilització d’aquests mètodes en zones protegides on era absolutament fora de lloc la destrucció, ni que fos parcial, de la ictiofauna. També es podien repetir els comptatges sobre una mateixa població, ja que aquesta no es veia afectada pel mètode d’estudi. Alguns autors francesos, com Mireille Harmelin-Vivien o René Galzin, es van adherir a aquest sistema de quantificar els peixos litorals amb escafandre autònom, però sempre en mars tropicals.

No va ser fins ben entrats els anys vuitanta quan un autor australià, Jonathan Bell, va introduir els comptatges visuals a la Mediterrània, concretament a Banyuls de la Marenda, en comparar els poblaments de peixos d’una zona protegida amb els d’una zona on la pesca era permesa. Els resultats foren prou concloents i el mètode va ser adoptat per autors francesos, com Jean Georges Harmelin, que produiren uns treballs d’una remarcable qualitat. Finalment, la quantificació in situ dels peixos mediterranis s’havia aconseguit, i ara el mètode ja ha estat adoptat en la majoria d’estudis previs o posteriors a la creació de reserves marines, però també en l’estudi de l’evolució d’esculls artificials, o en l’avaluació de recursos pesquers litorals en certes zones.

Hom ha de dir que la Mediterrània es pot considerar com una mar absolutament ideal per desenvolupar-hi aquest tipus d’estudis. D’una banda, es tracta d’una mar raonablement tranquil·la durant una bona part de dies de l’any; la temperatura de l’aigua fa possible, a més, un treball efectiu i relativament prolongat durant totes les estacions, fins i tot a l’hivern. De l’altra, els peixos litorals mediterranis no presenten, ni de bon tros, l’esfereïdora diversitat d’espècies que presenten els dels mars tropicals. Així, en una àrea d’esculls de corall relativament reduïda –uns centenars de metres quadrats– hom pot trobar fins a un parell de centenars d’espècies, mentre que a la Mediterrània, en fons rocosos (els més poblats) i en la mateixa àrea, el nombre no ultrapassa les tres desenes. Aquest nombre relativament reduït d’espècies fa que l’observador s’hi familiaritzi ràpidament, sense gaires problemes, amb un xic d’experiència i voluntat.

Vistes totes aquestes circumstàncies, és difícil de comprendre com, pel que fa a l’estudi dels peixos in situ, la Mediterrània no ha estat capdavantera, com ho ha estat en altres grups.

Censos Després de “l’explicació” d’un fet inexplicable, veurem en què consisteix i quin interès té el comptatge visual de peixos. En primer lloc, hem de dir que es tracta d’estudis qualitatius i quantitatius. El fet de saber quins peixos hi ha i també quants n’hi ha de cada espècie ens pot permetre establir comparacions, per exemple entre dife-

171

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 172

rents comunitats bentòniques, fondàries, o entre zones protegides i no protegides.

En algun cas, i si l’estudi és referit a una sola espècie, l’estudi pot ser només quantitatiu. Amb una mica de pràctica, hom pot aspirar, fins i tot, a estimar, amb més o menys exactitud, la mida dels individus que prèviament s’han identificat i comptat.

Aquest és un paràmetre molt interessant, ja que hom pot, així, comparar l’estructura de talles de les poblacions de certes espècies preuades, per exemple entre zones protegides i no protegides.

Per aconseguir tot això, dues són les tècniques més emprades. L’una és la basada en el transsecte i l’altra, en els denominats punts fixos. La primera es basa en la delimitació d’un passadís d’una llargària i una amplada determinades (una mida raonable per a la Mediterrània és de 30 a 50 m de llarg, per 3 o 5 m d’ample). L’observador recorre aquest transsecte a poc a poc, però a una velocitat adequada per evitar que els peixos més nedadors puguin avançar-lo i siguin comptats més d’una vegada. El problema és de compromís, ja que hom s’enfronta a peixos molt mòbils i conspicus i a d’altres, més sedentaris, que resten immòbils, amagats sobre el fons o en les anfractuositats, i que sovint presenten una coloració críptica. Si el que hom pretén és abordar aquests dos tipus de peixos de comportament tan diferent, ha de resignarse a subestimar els darrers respecte dels primers. Si hom volgués centrar-se en els segons, hauria d’oblidar-se dels primers i reduir dràsticament les dimensions del transsecte, o bé dedicar-se a la inspecció exhaustiva de petites superfícies normalitzades (quadrats, per exemple).

L’altra tècnica consisteix que l’observador no es desplaci sobre el fons, sinó que resti quiet al bell mig d’una superfície circular d’àrea coneguda, tot identificant, quantificant i mesurant tots els peixos que es trobin a l’interior del cercle. Aquest mètode presenta un avantatge sobre l’anterior, ja que l’àrea d’estudi és menor i hom pot efectuar un nombre més gran de comptatges per unitat de temps i, per tant, batre zones més àmplies. En aquest cas, però, les petites i inconspícues espècies bentòniques, són molt més subestimades encara que en el cas anterior. Això es pot solucionar, en part, realitzant una visita d’inspecció acurada de tot el cercle, però si es fa això, es perd la principal qualitat del mètode, que és la rapidesa del comptatge.

En qualsevol cas l’observador porta una taula de plàstic sobre la qual va apuntant les observacions: el nom de les espècies observades i el nombre i la talla dels individus d’aquestes espècies. Evidentment, això és més fàcil de dir que de fer, i cal anar a pams.

Les espècies observades, per exemple, poden apuntar-se a mesura que es van veient, o bé es poden portar ja escrits els noms de les presumptament més comunes. En el primer cas convé abreujar d’alguna manera que resulti clara el nom científic de cada espècie. Una forma pràctica de fer-ho és anotar les tres primeres lletres del nom genèric i específic de cada espècie, és a dir, per exemple, si hom veu una donzella (Coris julis) hom apuntarà a la taula CORJUL. El pas següent és l’estima de les abundàncies de cada espècie. Es tracta potser de la tasca més feixuga de tot el procés, i requereix una certa pràctica per aconseguir uns resultats plausibles. Si bé el desitjable és obtenir la xifra exacta d’individus de

172

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 173

cada espècie, això és difícilment possible quan l’observador s’enfronta amb un banc de peixos integrat per molts individus, que passen nedant sense parar pel seu costat. En aquest cas val la pena fer una estimació del nombre d’individus que integren l’estol. Per això, a la taula es defineixen una sèrie de classes d’abundància que segueixen una progressió geomètrica, molt aproximadament, de base dos, és a dir: 1, 2-4, 5-10, 11-30, 31-50, 51-100, >101. Si hom pot comptar exactament el nombre de peixos del grup observat, s’apunta la xifra a la columna corresponent, si no, s’hi fa un signe. Per al tractament posterior de les dades, s’agafarà el valor mitjà de cada classe.

El tercer paràmetre és el de la talla dels peixos observats. Aquesta estimació és la que requereix més experiència de camp. Inicialment hom es pot conformar a assignar els peixos observats a tres classes de talla, més o menys subjectius, com poden ser petits, mitjans i grossos. Aquesta classificació pot referir-se a terços respecte de la talla màxima de cada espècie que es troba a la bibliografia. Amb una certa experiència hom pot anar reduint l’amplada de les diferents classes de talla, fins a arribar a un rang prou petit (2 o 3 cm). És molt útil fer estimacions de peixos prèviament pescats i mesurarlos posteriorment a fi de comprovar l’exactitud de l’estimació. En tot cas, la informació sobre la talla pot ser també codificada mitjançant signes o lletres (P, M, G; per a petits, mitjans i grossos; o A < 2 cm, 2 < B < 4 cm, etc.).

Tots aquests paràmetres (espècies, abundància, talles) forneixen una quantitat d’informació important sobre el poblament de peixos d’una zona. Evidentment, hom ha de ser conscient que tot això no són més que estimacions i que, per tant, es troben subjectes a un grau més o menys elevat d’error. És per això molt convenient efectuar una sèrie de rèpliques (en el mateix lloc, sobre la mateixa superfície i a la mateixa hora, però en dies diferents, per exemple). En tot cas, el que hom obté són uns inventaris quantitatius susceptibles de ser tractats estadísticament, i, per tant, de fornir una valuosa informació sobre les comunitats de peixos litorals.

Marcatges A més d’aquests estudis, l’escafandre autònom permet la realització d’altres treballs força interessants, com per exemple els de caire etològic. Hi ha moltes espècies litorals molt sedentàries que es mouen en espais restringits i que permeten observacions repetides del seu comportament, com en el cas d’alguns serrànids, làbrids, blènnids o gòbids. També es pot controlar la població d’una espècie mitjançant tècniques de marcatge. Aquesta experiència ha estat feta amb els meros d’una zona localitzada al parc nacional de Port-Cros, a França, on gràcies a un marcatge amb senyals de diferents colors, s’han pogut controlar durant una sèrie d’anys els desplaçaments dels exemplars, així com l’arribada o la desaparició de peixos a la població controlada. Actualment existeixen marques magnètiques, emprades sobretot en peixos de riu, que obren tot un ventall de noves possibilitats en aquest camp.

173

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 174

Com es pot saber l’edat d’un peix Les escates creixen amb el peix i constitueixen un registre exacte de la seva edat.

Com que a l’època més propícia (l’estiu a les nostres latituds) el peix creix més de pressa, el cantell de l’escata produeix una franja més ampla i fina que la resta de l’any. Com a conseqüència es produeixen anells de creixement que permeten datar-ne l’edat i deduir quins van ser els anys més i menys favorables. L’otòlit, com les escates, va creixent per deposició discontínua de capes de carbonat i, com aquelles, serveix per identificar les espècies i datar l’edat dels individus. Els anells de creixement de les escates i dels otòlits dels peixos mediterranis són bastant menys definits que els dels peixos de mars freds i això en dificulta la datació.

Vídeo i fotografia Les observacions descrites a l’apartat de comportament poden ser enregistrades sense dificultat amb una càmera de vídeo per a aficionats protegida per una caixa estanca com les que avui es troben al mercat. Ja que la majoria de les situacions tenen lloc a les aigües molt superficials podreu filmar amb llum natural i estalviar-vos els focus, que interferiran el comportament normal dels peixos. Una vegada localitzat el niu, podeu dirigir-hi l’objectiu, accionar la filmació i abandonar la càmera temporalment al fons, mentre vosaltres us retireu a una distància prudencial. Amb una mica de paciència aconseguireu unes preses excel·lents.

174

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 175

La reproducció del mero i una breu història de com es va descobrir No hi ha cap mena de dubte que el mero és el peix més emblemàtic de la Mediterrània. Reuneix moltes qualitats per ser-ho, això és ben cert, i la més prosaica de totes és la seva indiscutible qualitat gastronòmica, que ja era prou coneguda en el neolític i que, des d’aleshores no ha minvat en absolut, ans al contrari: el mero sempre ha estat molt apreciat i, per tant, ha estat i és una presa molt cobejada pels pescadors professionals a causa de l’elevat preu que assoleix al mercat.

Però el mero també és un trofeu, potser el més preuat pels pescadors submarins. Pot assolir una gran mida i és sedentari; a diferència d’altres grans espècies, com ara la cèrvia o el dèntol, el mero es busca al cau i no es troba més o menys aleatòriament entre aigües. L’alt valor del mero fa que alguns pescadors submarins vagin més enllà de l’esport, esdevinguin furtius i pesquin meros per vendre’ls, il·legalment, a restaurants o a particulars. Ja sigui per esport o com a negoci, la caça submarina és, de totes les modalitats de pesca, la més efectiva per a la captura del mero. Tant, que a França se n’ha prohibit la pesca submarina.

Entre unes coses i les altres, el mero va esdevenir molt rar a les costes catalanes. Tant, que veure’n algun en immersió ja era motiu d’encesos comentaris entre els bussejadors esportius. Actualment les coses han variat un xic: ara hi ha més meros que fa vint anys.

A més, sembla que aquesta tendència positiva es va confirmant any rera any. Segons el parer d’alguns entesos, sembla que l’espècie es veu afavorida pel progressiu escalfament de la Mediterrània nord-occidental. Ara els exemplars joves o juvenils són relativament freqüents i, fins i tot, poden veure’s reclutes de l’espècie en indrets insòlits fa uns anys.

S’han vist densitats d’exemplars juvenils absolutament inversemblants en llocs on el reclutament de l’espècie és més normal, com ara les Balears. Fins i tot els exemplars relativament grossos es deixen veure, de tant en tant, en zones obertes a la pesca; ara bé, per veure un gran nombre de meros i de bona mida, hom ha de capbussar-se necessàriament en una reserva marina...

El mero, per unes raons o altres, és un peix molt popular i és per això que hom es pregunta com és possible que se’n desconegués la reproducció fins a l’any 1996. Hom creu que hi ha, com a mínim, dues raons de pes: una és el notable enrariment de l’espècie a les costes més poblades del litoral mediterrani; l’altra és la manera com, actualment, s’enfoca l’estudi de la natura... Anem a pams, però.

El litoral de la Mediterrània ha estat força poblat d’antic. Es tracta, doncs, d’una mar tradicionalment explotada. Ja hem dit que s’han trobat restes de meros en els

175

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 176

poblats neolítics, signe inequívoc que ja en aquell temps els pescaven i se’ls menjaven... Però aleshores, i fins fa ben poc, el mero es pescava mitjançant mètodes indirectes, com ara les llences, les gambines o els palangres. Les captures, tot i apreciables, eren perfectament suportables per la població de meros: es tractava d’una pesca “sostenible”.

Les coses variaren quan l’home s’introduí al mar per tal de caçar, més que no pescar, els peixos amb arpó. Havia nascut la pesca submarina i els primers a arribar es trobaren un vertader paradís. Feren maig, com diuen a les Balears. Les espècies que més van rebre foren les més sedentàries, que assolien una talla grossa. I la més grossa i sedentària de totes era el mero, és clar. A més a més, el mero presenta uns trets biològics que el feien, i el fan, molt vulnerable a una explotació massa eficaç: un creixement lent, una primera maduresa tardana (uns cinc anys), com a femella, i una posterior inversió de sexes, de femella a mascle, entre els 8 i els 12 anys d’edat. Amb aquestes característiques, la selectivitat de la pesca submarina, en capturar només els individus més grossos de les espècies més preuades, cosa que sovint s’ha esgrimit com a principal qualitat d’aquesta modalitat, resulta ser letal pel que fa a la població de meros...

I entre unes coses i les altres, va passar el que havia de passar: la població va ser ràpidament escapçada en caure primer els grossos mascles; en un segon estadi, la població s’enrarí tant que no fou possible assolir la “massa crítica” necessària per permetre les relacions socials entre els individus. La reproducció del mero en aigües catalanes es va fer senzillament inviable a causa de la baixa densitat d’individus.

Aquest procés no es va documentar, però és gairebé segur que va ser així i, a més, va ser ràpid. De com és de letal la pesca submarina pel que fa a les poblacions de meros pot comprovar-se comparant les densitats de les reserves marines on la pesca professional és permesa, com ara Cabrera, a les Balears, o Port-Cros a França, amb la densitat que es troba allà a on la pesca submarina és lliure... El mero és un animal que viu molts anys (més de quaranta, diuen els experts) i és prou intel·ligent per aprendre a evitar els ormeigs tradicionals. Però és un peix poderós, amb pocs enemics naturals, i això fa que sigui d’un natural molt confiat i fins i tot curiós enfront de l’observador. El mero, en zones batudes pels pescadors submarins, es torna esquerp més per experiència que no pas per caràcter natural...

Aquesta és una de les raons del perquè la reproducció no es va veure en una bona part del litoral mediterrani –la més poblada. L’altra és més subtil i té a veure amb la manera com s’aborda l’estudi de la natura en els darrers anys.

Diu la dita popular que “la ciència avança que és una barbaritat”. És ben cert: darrerament la ciència ha experimentat un enorme progrés en gairebé tots els camps. Ha avançat molt i ho ha fet a grans gambades, per dir-ho exactament. I això és bo, en general, tot i que amaga un cert perill; vull dir que, si bé, d’una banda, les grans passes asseguren una progressió ràpida, de l’altra també deixen molt territori per trepitjar...

El tarannà del científic professional també ha evolucionat molt, en consonància amb el progrés de les tècniques que s’empren en l’estudi de la natura. És així que el naturalista típic del segle XIX ha quasi desaparegut, tot i que encara en queda algun.

176

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 177

Ara més aviat hi ha uns magnífics especialistes molt especialitzats, valgui la redundància. La complexitat i la competitivitat es troben a l’ordre del dia, i cal ser molt competent i competitiu per poder sobreviure en el món de la ciència. Cal treure el màxim profit d’aplicar les sofisticades tècniques apreses i, sobretot, cal publicar molta quantitat i qualitat d’articles científics per treure’n partit. Això implica, ineluctablement, que s’escurcin els estudis per tal que siguin “publicables” en el menor temps possible. Els llargs estudis basats en una mera, però sòlida, observació del que passa a la natura durant anys i panys han passat de moda. Ja no són rendibles, senzillament. Ara el temps, en el món de la ciència, va molt car... Tot plegat és una conseqüència lògica de l’evolució de la societat, molt més avançada que fa uns quants anys, però també molt més competitiva...

Suposo que, arribat en aquest punt, el lector, impacient, es preguntarà, amb tota la raó del món, què té a veure tot això amb la reproducció del mero... Més del que sembla, jo li contestaria. Si no, com pot explicar-se que d’un peix tan emblemàtic, popular i preuat com el mero se n’ignorés la reproducció fins fa ben poc... Senzillament, la reproducció del mero quedà, com tantes altres coses, entre una gambada i l’altra en l’avanç de la ciència. Sort que, com ha passat en molts descobriments, en aquest cas es va produir la feliç confluència de tres factors: un naturalista excel·lent, un medi favorable i un xic de fortuna.

El medi propici l’assegurava un estudi llarg i, per tant, anacrònic i més aviat rutinari i poc “rendible”, dedicat al seguiment de l’evolució de les poblacions d’espècies vulnerables en un àmbit protegit com el de les illes Medes des de l’any 1989. El naturalista excel·lent fou el doctor Mikel Zabala, coautor del llibre que ara teniu entre les mans... El xic de fortuna es presentà, curiosament, en forma d’una hèrnia discal.

Però abans que aquests factors confluïssin, al llarg de l’estudi ja s’havien anat veient coses, uns detalls que fins aleshores no s’havien observat, o als quals mai ningú no n’havia fet gaire cas, la qual cosa, a efectes pràctics, és el mateix. Aquestes observacions anaven paral·leles amb l’increment notable, any rere any, de la població de meros de les illes Medes, potser l’efecte més clar i més espectacular de la protecció aplicada en aquestes illes des de 1982.

Progressivament, es van anar veient lliurees que s’allunyaven de la coloració críptica de sempre; també s’observaren algunes femelles amb símptomes força inequívocs d’estar ben gràvides... Tot això cridà l’atenció dels observadors i així s’inicià un seguiment, més o menys lax, d’algunes de les femelles més visiblement embarassades... No s’aconseguí gairebé res, tret de llargues estones d’observació en les que tant el peix com l’observador es miraven l’un a l’altre, encuriosits, però sense saber ben bé el perquè de tanta atenció.

L’any 1996 passà un fet que marcà un punt d’inflexió cabdal en els anals de l’estudi de la subfamília dels epinefelins: una hèrnia discal deixà al dic sec –o sec al dic, que és el mateix– un dels observadors. Com a conseqüència, el ritual anual de comptar els meros de les Medes es va haver d’ajornar un mes per estricta ordre facultativa; en lloc de fer-se al mes de juliol, es tingué que fer l’agost. I vet aquí que, per començar a fer

177

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 178

boca, tot just acabades les vacances, l’altre observador se’n va anar a les Medes a fer una immersió d’escalfament.

El que va veure en aquella immersió fou, ni més ni menys, la reproducció del mero per primera vegada a la història... El descobriment fou una fita excepcional; feia temps que s’hi anava al darrere tant aquí com a França. La cosa fins i tot transcendí als mitjans de comunicació... Des d’aleshores s’ha anat veient, cada estiu, a les Medes. No és, doncs, un fet insòlit; només calen unes condicions mínimes perquè es produeixi, la primera de les quals, és clar, és que hi hagi meros, prou meros perquè es puguin trobar els uns als altres, si més no...

La reproducció dels meros és espectacular per la mida del peix, però no difereix gaire de la reproducció d’altres peixos litorals molt més modestos: es tracta una posta pelàgica amb fecundació externa i sincrònica dels ous. La cosa va, més o menys, així: quan s’escalfa l’aigua, a començaments d’estiu, els mascles –que són els exemplars més vells i grossos– comencen a patrullar el territori, delimitant-lo i deixant ben clar que és el seu enfront dels altres mascles veïns que fan el mateix. En aquesta fase, els mascles ja exhibeixen la lliurea nupcial, fosca, amb les bandes platejades al cap que es perllonguen als costats. No són rars les trobades més o menys violentes entre els mascles més fatxendes...

La superfície del territori que defensen sembla dependre de la densitat de mascles: en els llocs favorables, la densitat de mascles és elevada i la superfície és menor que no en les zones on les condicions no són tan adients. Els indrets més cobejats pels mascles es caracteritzen per un desnivell important en fons de grossos blocs de roca i en zones batudes per un cert corrent...

Les femelles comencen a presentar els ventres voluminosos a mesura que els ous maduren en augmentar la temperatura de l’aigua. A mitjan juliol, en anys calorosos, ja hi ha femelles madures a punt de fresar. Els anys més freds, la maduració pot retardarse fins entrat l’agost. Amb l’aigua calenta i els territoris ben definits pels mascles i les femelles madures, comença la reproducció.

L’acte en si es produeix a la tarda, cap al tard, poc abans que el sol es pongui. El mascle es desplaça pel seu territori buscant, sense parar, femelles que siguin receptives.

No sempre hi són, tot i que als mascles això no els desanima; de vegades una femella entra al territori i espera sobre el fons que el mascle s’hi fixi. Quan el mascle la veu, s’hi apropa i sembla fer-ho amb l’ànim d’expulsar l’intrús. La femella aguanta el tipus i roman quieta. Sembla que aquesta quietud és l’avís que la femella és receptiva. Això provoca que el mascle comenci a fer-li la cort, i aquesta pot dividir-se en dues fases: la primera és l’aproximació del mascle, que es basa en una exhibició lateral amb la qual s’apropa a la femella per sobre i per darrere agitant la part posterior del cos i movent la cua convulsivament (flapping) (Fig. 7a); la segona és l’ascens, que la femella inicia com a resposta al festeig i al qual s’ajunta el mascle (Fig. 7b). Tots dos, molt junts, pugen en paral·lel i sembla que el mascle força la femella, tocant-li el cap amb el seu cap, a fer una espiral laxa, de dues o tres voltes en el sentit contrari a les agulles del rellotge (Fig. 7c). Moltes vegades la cosa acaba aquí, després d’una pujada de 6 o 7 m. La femella se

178

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 179

g

-15 m

f

e

d termoclina

-20 m

c

b

a

-25 m

separa del mascle, se’n va avall i aquí s’acaba la història (Fig. 7d). Normalment, el mascle insisteix amb la mateixa femella i el procés es torna a iniciar, de vegades fins a dues o tres vegades; d’altres, el mascle ho prova amb una altra femella.

Si l’ascens és bo, mascle i femella acceleren la natació en l’espiral de pujada, que esdevé frenètica (Fig. 7e). És aleshores quan, en el punt àlgid de la pujada, la femella deixa anar els ous –desenes de milers– i el mascle, un núvol d’esperma (Fig. 7f ). Mascle i femella se separen cadascun per la seva banda i es dirigeixen cap al fons. A l’aigua, en el punt on s’ha produït la fecundació, només queda un núvol d’esperma; els ous, translúcids i de 0,7 mm de diàmetre, no es detecten, tot i que sempre hi ha un estol d’oblades que, enfollides davant d’un tal festí, se’ls mengen (Fig. 7g). Mentrestant, el pare ja busca una nova femella i la mare, alleugerida, es retira. La femella no hi tornarà fins que no tingui madura una altra tongada d’ous...

Aquests són els fets que, amb lleugeres variacions, es produeixen estiu rere estiu a les Medes. És tot això una cosa realment extraordinària? Hom creu que sí, que ho és. Que dissortadament encara ho és, per ser exactes. La majoria d’indrets on la reproducció s’ha constatat, o bé hi ha evidències que es produeix, són reserves marines, llocs protegits de la pesca submarina. Amb molt poques excepcions.

Figura 7. Representació simplificada de la parada nupcial i de la posterior reproducció del mero (Epinephelus marginatus) tal com ha estat observada a les illes Medes (vegeu la descripció detallada al text).

179

cap8-9obserEstudi

12/12/05

Figura 8. Lliurees que poden presentar els meros en quasevol època de l’any: a, marbrada bàsica; b, marbrada críptica; c, fosca amb taques blanques; d, fosca uniforme.

15:43

Página 180

a

b

c

d

Sembla, però, que el mero es reprodueix a diversos indrets a la Mediterrània. És així com, malgrat tot, ha sobreviscut l’espècie. Diuen que els vells pescadors coneixien els indrets on els meros es reproduïen, la qual cosa suggereix que es produïa una agregació de meros en aquests punts. En qualsevol cas, la reproducció no implica grans migracions ni agrupacions tumultuoses, com en el cas d’algun mero tropical molt proper a la nostra espècie (E. striatus, al Carib). N’hi ha prou amb un fons favorable i l’existència d’un mascle i unes quantes femelles. S’han vist algun mascle petit (més petit que els de les Medes, si més no) i un parell o tres de femelles a la costa del Montgrí amb símptomes inequívocs que s’estaven reproduint.

180

cap8-9obserEstudi

a

12/12/05

15:43

Página 181

Figura 9. Lliurees específiques de les femelles en època de reproducció: a, clara; b, clara amb bandes.

b

Quins són aquests símptomes? El tret més aclaridor és la presència d’un mascle amb la lliure nupcial, però n’hi ha d’altres. Hi ha lliurees que només es poden veure en època de fresa i que coexisteixen amb les lliurees que es veuen al llarg de tot l’any.

Anant a pams, les lliurees que poden presentar els meros en qualsevol època de l’any són les següents: La bàsica, que és la marbrada clàssica (Fig. 8a), amb un color bru de base i abundants taques de color crema. Aquesta lliurea és molt contrastada quan l’exemplar es troba a sobre o molt prop del fons o encauat (Fig. 8b).

La fosca amb tres taques grans blanques al dors (Fig. 8c) que sembla lligada a una certa agressivitat i que es pot veure quan un exemplar n’ataca un altre, normalment a una certa distància del fons.

La fosca uniforme (Fig. 8d), similar a l’anterior, sense taques, i que també sembla lligada a un cert nivell d’agressivitat, si bé encara se’n desconeix el significat exacte.

Les que són, o semblen ser, específiques de l’època de reproducció: La lliurea clara, que es dóna en exemplars mitjans (de 40 a 75 cm), possiblement femelles adultes (Fig. 9a), quan es troben a una certa distància del fons (1-10 m). De vegades, el front i el dors són lleugerament més foscs, cosa que dóna l’aparença bicolor a l’exemplar. No se sap exactament quin significat té, però talment sembla que es tracta de femelles que, no sent receptives, volen assistir a l’acte sense jugar-hi, a una certa distància.

La lliurea clara amb bandes fosques (Fig. 9b) és similar a l’anterior, amb el dors més fosc i unes bandes fosques transversals més aviat primes (4 o 5). També es produeix a una certa distància del fons i sembla més o menys relacionada amb encontres agressius, i més o menys ritualitzats, entre dos o més exemplars. Sembla pròpia de femelles adultes (50 a 75 cm).

La lliurea argentada (Fig. 10a), pròpia i exclusiva dels mascles territorials en època de reproducció. El contrast entre el platejat de les bandes i el color fosc, gairebé negre,

181

cap8-9obserEstudi

12/12/05

Figura 10. Lliurees dels mascles reproductors: a, argentada; b, blanca; c, marbrada.

15:43

Página 182

a

b

c

de base s’accentua en el moment de la fresa o en els encontres, més o menys violents, entre mascles.

Tret d’aquestes coloracions se’n poden veure algunes més que corresponen als mascles durant el període de posta o després d’aquest: una és la blanca (Fig. 10b), que es pot veure en grans mascles durant períodes de repòs, fora del seu territori, o després de l’època de cria. En aquest cas, el to blanquinós i la relativa inactivitat que presenten els mascles d’aquest color accentuen l’aspecte cansat o malaltís després de la temporada de fresa; a més a més, el color clar fa que es ressaltin les cicatrius adquirides en els encontres agressius amb altres mascles.

Els mascles també poden presentar la lliurea de base, marbrada (Fig. 10c), quan no van darrere les femelles o amenacen altres mascle o s’hi barallen. En aquest cas el color bru de base esdevé més pàl·lid i les taques es tornen gairebé blanquinoses.

La riquesa de lliurees i la rapidesa amb què els meros poden passar d’una a l’altra suggereixen una comunicació prou rica i fluida entre exemplars, de la qual encara hem d’aprendre el significat. En qualsevol cas, sembla clar que hi ha un certa trama social en les agrupacions de meros, en l’àpex de la qual hi ha un mascle, i la presència d’aquest imposa una repressió social de la inversió sexual. En zones pescades, a les Balears,

182

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 183

s’ha confirmat la presència de mascles de mida petita i, per tant, molt més joves que no pas els que caracteritzen les poblacions de les reserves marines, la qual cosa sembla confirmar que aquesta repressió efectivament existeix i que la desaparició del mascle dominant permet la inversió sexual d’una femella.

Queden, encara, moltes incògnites del món dels meros que encara desconeixem.

Sembla que ja és hora d’aplicar avançades tècniques de la biologia molecular per tal de caracteritzar genèticament les poblacions de meros, o de conèixer d’on vénen els exemplars joves que, any rere any, ingressen a les poblacions de la Mediterrània occidental, mitjançant una anàlisi química fina del nucli dels otòlits (otolith elemental fingerprint).

També cal esbrinar moltes coses sobre l’estructura social dels meros; per això s’han inserit sofisticats sensors que permeten saber, per teledetecció, on és i on va l’exemplar marcat en cada moment del dia i la nit durant llargs períodes de temps. Ara sí que és l’hora d’aplicar tota la potència que el progrés científic posa en les nostres mans; ara ha arribat l’hora de les noves generacions, la dels “especialistes especialitzats”.

183

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 184

Pesca i protecció de la ictiofauna litoral mediterrània: les reservas marines De tots els habitants del nostre litoral, els peixos són –juntament amb el corall vermell i unes quantes espècies de crustacis i mol·luscs– els éssers més perseguits, quasi els únics pobladors marins (qui es recorda ja de les nostres foques o tortugues?) que ha buscat activament l’home. Segur que aquesta persecució mil·lenària va portar a les poblacions d’alguns peixos a una situació d’enrariment ja en temps històrics. Però ha estat recentment quan la tecnologia pesquera, que permet, per exemple, equipar els vaixells amb potents motors, fabricar malles de fibres sintètiques resistents i invisibles, instal·lar maquinetes per llevar els arts, o localitzar els caladors per satèl·lit amb la tecnologia GPS, els ha acabat de donar el cop de gràcia i ha eliminat el que havia estat la garantia de supervivència de moltes espècies: l’existència de refugis inaccessibles a la pesca on les poblacions sobrevivien i es reproduïen. El resultat es defineix tècnicament amb el nom de sobrepesca, i l’efecte més important per al que aquí ens importa és que l’observació d’algunes de les espècies representades en aquest llibre (però no de totes, ni tan sols de la majoria) pot resultar difícil a les nostres costes.

Per ser justos, cal advertir que la pesca no és l’única responsable de l’empobriment de la ictiofauna litoral. El mar Mediterrani ha suportat el pes d’una intensa ocupació humana des de les més antigues civilitzacions. En l’actualitat el litoral mediterrani, almenys l’europeu, s’acosta a la forma d’un cinturó contínuament habitat excepte en els breus segments en què el relleu es fa excessivament sever per a l’edificació. Les modificacions de la línia de costa, els ports esportius, els emissaris d’evacuació de residus, la contaminació o la degradació dels estuaris possiblement han influït tant com la pesca o encara més perquè afecten un espai clau per al cicle de vida de moltes espècies de peixos: els llocs on es recluten els joves, les nurseries on aquests joves passen una de les èpoques més crítiques del seu cicle vital.

El caràcter multifactorial dels problemes que afecten les poblacions de peixos ens acosta al que possiblement és el principal obstacle per a una gestió racional de la ictiofauna costera: els interessos encreuats d’un gran nombre de sectors de la societat, com per exemple el transport i la seguretat marítims, la nàutica i la navegació de lleure, la pesca professional, la pesca esportiva, la conservació del patrimoni natural i el medi ambient. El reflex d’aquesta situació és la partició i la superposició de competències entre un gran nombre de departaments administratius que donen lloc a una legislació excessiva, complexa i pràcticament impossible d’aplicar; o si es vol i en resum, a una normativa inoperant.

184

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 185

Davant d’aquesta situació de sobrepesca, aparentment irreversible, i d’inoperància administrativa, fatalment irresoluble des de plantejament sectorials, les reserves marines varen aparèixer com una de les poques (però no l’única, ni excloent de les anteriors) solucions viables. En efecte, la figura de la reserva marina sembla aportar una resposta convincent a aquests dos tipus de problemes. D’una banda, permet crear un espai de refugi, on les poblacions de peixos sobrepescades poden refer els seus efectius en nombre i talles, fins a constituir un estoc reproductor que permeti recolonitzar les zones perifèriques. De l’altra, permet reformular la complexa trama competencial, encara que només sigui sobre un segment de costa definit, simplificant-la i posant-la en mans d’una o de poques unitats administratives (siguin de pesca o de medi ambient) que tindran com a pretensió gestionar aquell patrimoni sota l’objectiu prioritari de la seva sostenibilitat.

L’aparent atractiu d’aquesta figura ha fet que les reserves marines hagin proliferat per la Mediterrània en les últimes tres dècades. Amb diferents noms (parc nacional, parc natural, reserva marina, refugi de pesca, àrea marina protegida, no take areas), el nombre de zones on la pesca i altres activitats han estat prohibides o severament regulades ha crescut exponencialment, sobretot al Mediterrani nord-occidental, i més concretament en les costes espanyoles. Des que el 1963 es va decretar la creació del parc nacional de Port-Cros, situat a l’arxipèlag de les Hyères (Var, França), l’han seguit la reserva marina de Cerbère-Banyuls (1974), l’àrea marina protegida de les illes Medes (1983-1990), la reserva de pesca de Tabarca (1985), la reserva natural de les illes Columbrets (1990), el parc nacional de Cabrera (1991), l’espai protegit de Ses Negres (1993), el parc natural de Cabo de Gata-Nijar (1995), la reserva de Cabo de Palos-Islas Hormigas (1995), el parc natural de cap de Creus (1998), les reserves de pesca de les illes Balears situades al nord de Menorca (1999), badia de Palma de Mallorca, Sa Dragonera, els freus d’Eivissa-Formentera (1999), el Migjorn de Mallorca (2002), de l’illa del Toro i de les illes Malgrats (2004).

L’entusiasme despertat per la simplicitat i l’aparentment òbvia utilitat de les reserves marines s’han vist correspostos en l’ambient científic per un interès paral·lel a indagar les possibilitats reals d’aquestes eines de gestió. Les poblacions de peixos de les reserves marines han estat objecte d’un gran nombre d’estudis dirigits a demostrar la seva recuperació. La tècnica d’estudi preferida han estat els censos visuals, realitzats amb escafandre autònom. Quasi unànimement, aquests estudis han demostrat que dins les reserves s’observen poblacions de peixos més riques en diversitat d’espècies, més denses en nombre d’individus i de talles més grans. Aquest efecte és especialment evident entre les espècies més apreciades pel seu valor de mercat, com el mero, el llobarro, l’orada, el déntol, el sarg, les escórpores, etc.

Tanmateix, entre la proliferació de publicacions científiques generades al voltant de les reserves marines també han aparegut opinions crítiques i alguns detractors. Encara que potser no és aquest el lloc per discutir el tema, els que signem aquestes línies creiem que bona part de les crítiques són injustificades perquè responen als malentesos derivats de falses expectatives: l’interès dels científics per les reserves marines s’ha decantat,

185

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 186

massa sovint sota el nostre parer, cap al seu suposat valor com a eines de gestió pesquera. Una de les expectatives plantejades en aquest context és que les poblacions de peixos recuperades dins les reserves siguin capaces de repoblar de peixos les àrees veïnes expoliades per la pesca, i aquesta expectativa no s’ha vist confirmada o resulta molt difícil de confirmar. Per a qualsevol naturalista que conegui la forma com es reprodueixin els peixos, és evident que els ous alliberats pels peixos reproductors que poblen les reserves marines no podran quedar retinguts dins aquests petits espais i fertilitzaran inevitablement les costes properes. Una altra cosa és que, ateses les desiguals proporcions entre els petits sectors protegits i la grandària de les zones no protegides i les flotes que hi pesquen, les exportacions des de les reserves permetin mantenir de forma significativa les captures d’una població de pescadors. Acceptada aquesta limitació, creiem que el veritable interès de les Reserves Marines s’ha de veure des d’una altra perspectiva. El litoral alberga un patrimoni natural d’un extraordinari valor, per la seva biodiversitat, però extremament fràgil, per la seva naturalesa limitada (la costa és un cinturó llarg però molt prim). Un handicap contra el qual ha de lluitar la conservació del patrimoni marí és el desconeixement: no es protegeix el que no s’aprecia, però no s’aprecia el que no es coneix. Els organismes marins ens resulten molt poc coneguts a la majoria dels humans que ens movem per terra seca. I per això la nostra societat està molt poc implicada en els riscos que amenacen la conservació de l’ambient costaner.

N’hi ha prou de mirar el nombre d’espècies recollides a les llistes d’espècies amenaçades als ambients marins i comparar-les amb les incloses a les llistes d’espècies terrestres: trobarem diferències de dos ordres de magnitud. I això només respon en part a una diferència real en la vulnerabilitat de les espècies; sobretot és un artefacte fruit del desconeixement del que està succeint al mar. Doncs bé, les reserves marines són un aparador excel·lent en el qual es pot mostrar el ric patrimoni marí, i tenen moltes batalles a guanyar en el camp de l’apreciació social d’aquests espais. I els peixos són els millors ambaixadors per a aquesta missió. Sigui en apnea, sigui amb escafandre autònom, sigui des de darrere de la finestra d’un vaixell de fons de vidre, els peixos de les reserves marines seran els millors introductors a una afecció que pot canviar la nostra forma de pensar i el futur del nostre litoral. El fishwatching en el mar pot fer el que el birdwatching ha fet pels ecosistemes terrestres: obrir els ulls de milers i milers de persones a les belleses del món marí, a les seves amenaces i a la possibilitat de modificar el nostre comportament cap a actituds que permetin la coexistència d’homes i biodiversitat i la seva transmissió a les generacions properes.

186

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 187

Bibliografia ALEGRE, M.; LLEONART, J.; VENY, J. – 1992. Espècies pesqueres d’interès comercial.

Nomenclatura Oficial Catalana. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

BAUCHOT, M. L.; PRAAS, A. – 1982. Guía de los peces de mar de España y de Europa.

Ed. Omega, Barcelona.

BINI, G. – 1967-1970. Atlante dei pesci delle coste italiane. Ed. Mondo Somerso, Roma, 8 vol.

BORI, C. – 1984. Ictiofauna bentònica i litoral de les illes Medes. In: ROS, J.; OLIVELLA, I.; GILI J.M. (eds.): Els sistemes naturals de les illes Medes, pp. 601-617.

Institut d’Estudis Catalans, Arxius de la Secció de Ciències 73. Barcelona.

CARDONA, L.; ELICES, M. – 2002. Els peixos. Enciclopèdia de Menorca, tom cinquè, vol 1. Obra Cultural de Menorca, Maó.

CARDONA, L.; ELICES, M. – 2005. Peixos (Continuació). Enciclopèdia de Menorca, tom cinquè, vol 2. Obra Cultural de Menorca, Maó.

CORBERA, J.; SABATÉS, A.; GARCIA-RUBIES, A. 1996. Peces de mar de la península Ibérica. Planeta, Barcelona, 312 pp.

GARCIA-RUBIES, A.; CORBERA, J. – 2002. Els peixos de l’alguer de Posidonia oceanica de Mataró. L’Atzavara, 10: 47-62.

GOLANI, D.; ORSI-RELINI, L.; MASSUTÍ, E.; QUIGNARD, J.-P. 2002. CIESM Atlas of Exotic Species. 1. Fishes. CIESM, Mònaco.

HARMELIN, J-G. – 1987. Structure et variabilité de l’ichtyophaune d’una zone rocheuse protégée en Mediterrannée (Parc national de Port-Cros, France). P.S.Z.N.I: Marine Ecology, 8(3): 263-284.

HARMELIN-VIVIEN, M.; HARMELIN, J.-G .– 1990. Guide des poissons de la Méditerranée.

Delachaux & Niestlé, Lausanne, Paris.

HUGUET, A.– 1991. Catàleg d’espècies d’interès pesquer a Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

HUREAU, J.C.; MONOD, T. – 1973. Check-list of the fishes of the North East Atlantic and Mediterranean (CLOFNAM), I & II. UNESCO, Paris.

LEJEUNE, P. – 1985. Le comportament social des Labridés méditerranéens. Cahiers d’Ethologie appliquée, 5(2): 1-208.

LLORIS, D.; RUCABADO, J.; DEL CERRO, L.; PORTAS, F.; DEMESTRE, M.; ROIG, A. – 1984. Tots els peixos del mar català. I, Llistat de cites i referències. Treballs Societat Catalana d’Ictiologia i Herpetologia, 1: 1-208.

LOUISY, P. 2002. Guide d’identification des poissons marins: Europe et Méditerranée.

187

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 188

Ulmer, París, 430 pp.

LUTHER, W.; FIEDLER, K. – 1968. Peces i demás fauna marina de las costas del Mediterráneo. Pulide, Barcelona.

LYTHGOE, J.; LYTHGOE, G. – 1991. Fishes of the sea. The North Atlantic and Mediterranean. Blandford, Londres.

MERCADER, L.; LLORIS, D.; RUCABADO, J. – 2001. Tots els peixos del mar català: diagnosis i claus d’identificació. Arxius de la Secció de Ciències, IEC, 128: 1-350.

MUUS, B. J.; DAHLSTROM, P. – 1971. Guía de los peces de mar. Omega, Barcelona.

NADAL, J. – 1981. Els nostres peixos. Publicacions del Departament de Biologia del Colegi Universitari de Girona, Diputació de Girona.

ROMERO, J. – 2004. Posidònia: els prats del fons del mar. La mirada del biòleg a un ecosistema mediterrani. Col·lecció Norai 9, Ajuntament de Badalona.

SOSTOA, A. et al. – 1990. Peixos. Història Natural del Països Catalans (vol. 11).

Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

WHITEHEAD, P. J. P.; BAUCHOT, M. L.; HUREAU, J. C.; NIELSEN, J.; TORTONESE, E. – 1984-1986. Fishes of the Northeastern Atlantic and the Mediterranean. UNESCO, Paris, 3 vol.

ZABALA, M.; GARCIA-RUBIES, A.; CORBERA, J. – 1992. Els peixos de les illes Medes i del litoral català. Escola del Mar, Badalona.

ZABALA, M.; GARCIA-RUBIES, A.; LOUISY, P.; SALA, E. – 1997. Spawning behaviour of the Mediterranean dusky grouper Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) (Pisces, Serranidae) in the Medes Islands Marine Reserve (NW Mediterranean, Spain).

Scientia Marina, 61: 65-77.

Zabala, M.; Louisy, P.; Garcia-Rubies, A.; Gracia, V. – 1997. Socio-behavioural context of reproduction in the Mediterranean dusky grouper Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) (Pisces, Serranidae) in the Medes Islands Marine Reserve (NW Mediterranean, Spain). Scientia Marina, 61: 79-89.

188

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 189

Índex Aidablennius sphynx aguila marina aguja mula agulla agulla morruda aigle de mer aixafa-roques aladroc albur anchoa anchois anfós anfós rosat anglerfish anguille-serpent aptère anjova annular sea bream Anthias anthias anxova Apogon imberbis Apterichthus caecus aranya blanca aranya de cap negre aranya monja Ariosoma balearicum Arnoglossus laterna ase mossegaire Atlantic bonito aurada aurada platejada auradeta axillary wrasse barbier hirondelle babosa astada babosa blanca babosa de bandas babosa de cabeza negra babosa de cretsa babosa verde badèche badèche rouge baliste comun Balistes carolinensis bandtooth conger

20, 64 126 111 112 111 126 86, 87 149 44 149 149 37 41 130 128 154 117 91 149 104 128 134 135 134 129 144 141 155 35 34 34 52 91 70 71 74 78 67 69 38 41 88 88 129

banyut bastard grunt baudroie bavosa blanca bavosa de cresta bavosa de franja negra bavosa de mar bavosa de plomall bavosa menuda bavosa paona bavosa roja bavosa verda bavose palmicorne beata bécune bouche jaune bedeo black goby black scorpionfish black sea bream black-faced blenny black-headed blenny black-tailed wrasse blennie à tête noire blennie cheveleu blennie cornue blennie de Caneva blennie de Roux blennie de Zvonimir blennie diabolo blennie gattorugine blennie paon blennie papillon blennie pilicorne blennie sphynx blennie trigloide Blennius ocellaris blotched picarel bluefish bobi bodión boga bogarró bogue boguet

73 45 130 71 67 71 75 70 74 76 68 69 72 157 158 93 143 28 31 80 78 51 78 67 73 75 71 74 69 68 76 141 70 66 77 141 119 154 84 60, 120 156 156 156 156

189

cap8-9obserEstudi

12/12/05

bonite à dos rayé bonito bonítol Boops boops boquerón borratxo bothus Bothus podas brótola de roca bròtola de roca brown comber brown meagre brown wrasse bruixa Bucchich’s goby buldroi burret burret negrós burro roquer burro butterfly blenny caballito de mar cabot anglès cabot de roca cabote sorbedor cabracho cabrilla cabrucho cabruza cabut calacabot calet caluga blanca canari càntera canthare cap tinyós cap-roig capsigrany caramel carmelo cardinal fish cardine chevelue castagnole castagnole rouge castanyoleta castañuela cavall de mar cavallet de mar cent-en-boca cernier commun cèrvia chafarrocas chaparrudo chapon

190

15:43

Página 190

155 155 155 156 149 136 145 145 98 98 138 95 48 111, 112 82 130 82 143 83 99 141 113, 114 99 83 87 28 42 90 68 91 84 31 44 52 31 31 105 90 68 118 148 104 146 36 104 36 36 113 114 149 150 151 86 143 90

Chelidonichthys latovitza Chelon labrosus cherna chicharra chinchard à queue jaune chopa Chromis chromis chucla cieguito círvia clavell clavellada cleaver wrasse comber common eagle ray common sea bream common torpedo Conger conger conger eel congre congre des Baléares congre roig congre serpeter congrio connemarra clingfish coq coquete corb corba corball corballo Coris julis corkwing crénilabre à cinq taches crénilabre cendré crénilabre mélops crénilabre nettoyeur crénilabre ocellé crénilabre paon crénilabre rouquié cténolabre Ctenolabrus rupestris cuca cucaracha cuckoo wrasse culebra de mar Dactylopterus volitans damsel fish daurada denté commun Dentex dentex dentó déntol dentón depp-snouted pipefish

136 20, 44 40 137 153 31 36 119 128 151 125 125 140 42 126 94 124 27 27 27 129 129 130 27 87 104 96 95 95 95 95 64-65 59 56 120 59 51 54 60 52 49 21, 49 103 103 96 130 137 36 35 92 92 92 92 92 111

cap8-9obserEstudi

12/12/05

derbio Dicentrarchus labrax Didogobius splechtnai Diplodus annularis Diplodus cervinus Diplodus puntazzo Diplodus sargus Diplodus vulgaris doblada dobladeta dogtoothed grouper doncel doncella donzell donzella donzelle dorada dorade grise dorade royale dormilega dormilega de roca dormilega de roja dormilega negra dormilón dragó dusky grouper Eckström’s topknot emperador Engraulis encrasicholus enrocador Epinephelus caninus Epinephelus costae Epinephelus marginatus escanyavelles vermell escorpena escorpión escórpora fosca escórpora roja escrita escurbai esparrall esparralló espatarc espet espetón estudiant European anchovy European finless eel European pilchard European seabass fadrí falso abadejo fark beard faufré noir fausse limande

15:43

Página 191

152 43 107 117 93 34 32 33 157 157 40 97 64 97 64 127 35 31 35 76 66 68 78 66 132, 134 37 146 154 149 54 40 38-39 37 104 105 134 28 90 125 95 117 117 60 158 158 36 149 128 148 43 62 38 98 103 144

five-sppoted wrasse flora flying gurnard forcadella fredi futarra galán gall gall de Sant Pere gallano gallerbó gallet de rei gallito rey Gammogobius steinitzi gerla gerret gerret pàmfil giant goby gibie à grosse tête gilt-head sea bream girelle girelle-paon gitano giula gobi de cap daurat gobi de Splechtna gobi de Steinitz gobi foradat góbido de roca gobie à joues poreuses gobie de Bucchich gobie doré gobie ensanglanté gobie léopard gobie nain à barres brunes gobie noir gobie paganel gobie rayé gobio de Splechtna gobio de arena gobio de Steinitz gobio dorado gobio listado gobit gòbit lleopard gòbit ratllat Gobius bucchichi Gobius cobitis Gobius cruentatus Gobius geniporus Gobius niger Gobius paganellus Gobius vittatus Gobius xanthocephalus goldblotch grouper

56 75 137 91 62 68, 77, 81 140 101 101 96 76 96 96 108 119 118 118 83 83 35 64 62 41 64 85 107 108 142 83 142 82 85 99 106 107 143 84 100 107 142 108 85 100 99 106 100 82 83 99 142 143 84 24, 100 85 38

191

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

golden goby goldsinny wrasse gonie cavernicole de Steinitz Grammonus ater gran vive granota de mar great pipefish greater amberjack greater weever green wrasse greywrasse gripau gripau roquer grívia grívia negra grivieta grondeur métis grondin camard grondin volant guilla guiula herrera hippocampe à mouseau court hippocampe à mouseau long Hippocampus hippocampus Hippocampus ramulosus horned blenny jarret John Dory julia juliola julivia jurel mediterráneo labre iris labre melé labre vert Labrus bimaculatus Labrus merula Labrus viridis lagartina Lappanella fasciata leopardo leopard-spotted goby Lepadogaster candolii Lepadogaster lepadogaster lépadogastère lépadogastère de Candolle Lipophrys canevai Lipophrys pavo Lipophrys trigloides Lipoprhys nigriceps Lithognathus mormyrus Liza aurata Liza saliens lizzard fish

192

Página 192

85 49 108 103 134 130 112 151 134 46 120 58 49 46 48 49, 58 45 136 137 76 64 139 113 114 113 114 73 118 101 64 64 64 153 97 96 46 96 23, 48 46-47 72 97 106 106 87 86 86 87 20, 75 20, 76 77 20, 78 139 20 20 132

llambrega 51 llavió 60 llepissós 72 lliri 154 llissa vera 44 llíssera 44 llobarro 43 llop 43 lloro 96 long striped wrasse 50 long-snouted wrasse 58 Lophius piscatorius 130-131 lorcha 127 loup 43 lubina 43 mabre 139 mabret 139 mabritjol 139 Madeira scorpionfish 29 marbled electric ray 123 marbré 139 massot 46 mata-soldats 119 Mediterranean horse mackerel 153 Mediterranean muray 26 mendole 119 merillo 138 merle 48 merlo 48 mero 37, 175-184 mero déntol 40 mero dentón 150 mero ratllat 38 mérou brun 27 mérou noire 40 metge 127 milà 126 milana 126 miracielo 133 moixarra 35 mojarra 33 moll de roca 116 moll reial 104 moll roquer 116 mòllera roquera 98 molly miller 67 moma amarilla 80 moma nariguda 81 moma pequeña 79 monja 126 mora 119 morena 26 moret 36 moret vermell 104 morruda 34

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

mostela mostelle de roche mottled grouper Mugil cephalus mula mula morruda mulet lippu Mullus surmuletus Muraena helena murène de la Méditerranée músic Mycteroperca rubra Myliobatis aquila nero nero bord oblada Oblada melanura oblade ocellated wrasse Ophidion barbatum Ophisurus serpens orada ornate wrasse pagre pagre commun Pagrus pagrus pàguera painted comber palomine pámpano blanco papagall Parablennius gattorugine Parablennius incognitus Parablennius pilicornis Parablennius rouxi Parablennius sanguinolentus Parablennius tentacularis Parablennius zvonimiri pargo pargolí pastenaga patena patoia peacock blenny peacock wrasse pedaç peix bada peix ballesta pelaia misèries pelaya peluda petarc petarquet peto pez ballesta

Página 193

46 98 41 20 112 111 44 116 26 26 97 41 126 37 42 157 157 157 54 127 130 35 62 94 94 94 94 115 152 152 96 20, 68 69 20, 70 20, 24, 71 20, 72 20, 73 20, 74 94 94 96 33 43, 148 76 60 145 111 88 146 146 144 58, 60 56 60 88

pez de San Francisco pez de San Pedro pez limón Physis physis picarel pinta planchita planxeta podas point-snouted goldsinny poisson lézard polla Polyprion americanus Pomadasys incisus Pomatomus saltator porcellana porquet porredana puput rabosa groga rabosa morruda rabosa petita raie brunette rainbow wrasse Raja undulata rajada ondulada raor rap rape rascacio rascacio de Madeira rascas rascassa rascasse blanche rascasse brune rascasse de Madère rascasse pustuleuse rascasse rouge rascla rasclot rason raspallón rasposo rata rata de mar raya mosaico red scorpionfish red-mouthed goby red-speckled blenny reget rei reixet ringneck blenny rock goby roger de roca

132 101 151 98 118 117 56 56 145 97 132 90 150 45 154 52 120 59, 120 145 80 81 79 125 64 125 125 140 130 130 28 29 28 28 133 28 29 105 90 28 105 140 117 82 133 133 125 90 99 72 118 104 91 70 84 116

193

cap8-9obserEstudi

12/12/05

roi des rougets romaguera rombou podas roncador roquer bavai roqueret rossinyol rouget de roche rouquié rubio ruc de roca rufí saddled bream saig Saint-Pierre salema salmonete de roca salmonete real salpa saltabardissa sar à grosses lèvres sar à museau pointu sar à tête noire sar commun sar tambour sard sard soldat Sarda sarda sardina Sardina pilchardus sardine commune sarg sarg imperial sargo sargo breado sargo picudo Sarpa salpa saupa saupe Scartella cristata Sciaena umbra scladfish Scorpaena maderensis Scorpaena notata Scorpaena porcus Scorpaena scrofa sea-horse seitó senyoreta seran Seriola dumerili sériole couronnée serp de mar serpent eel serpentí

194

16:06

Página 194

104 125 145 45 48 54 60, 120 116 50 136 83 28 157 52, 54 101 30 116 104 21, 30 133 93 34 33 32 93 32 93 155 148 148 148 32 93 32 93 34 21, 30 30 30 67 95 144 29 105 28 90 113, 114 149 64 42 151 151 130 130 111

serpenton à nez long serpetó serpetó cec serrà serrà de bou serrà de fang serran chevrette serran écrituré serran hépate serrandel serranet serrano Serranus cabrilla Serranus hepatus Serranus scriba serviola sharpsnout sea bream shore clingfish siphonostome slender goby small red scorpionfish snake blenny soldat somera somera vermella sorell blancal sorell de penya sparaillon commun Sparus aurata Sphyraena viridensis Spicara maena Spicara smaris Splechtna goby Spondyliosoma cantharus stared-eyed blenny stargazar starry weever Steinitz’s goby streaked gurnard striped red mulled striped sea bream stripped goby sublet swallowtail sea perch Symphodus Symphodus cinereus Symphodus doderleini Symphodus mediterraneus Symphodus melanocercus Symphodus melops Symphodus ocellatus Symphodus roissali Symphodus rostratus Symphodus tinca Syngnathus acus

130 112 128 42 138 138 42 115 138 144 42 115 42 138 115 151 34 86 111 142 105 127 36 36 91 153 152 117 35 158 119 118 107 31 77 133 135 108 136 116 139 100 58 91 20 21, 120-121 50 21, 52-53 21, 51, 167 21, 59 21, 54-55 21, 56-57 21, 58 21, 60-61 112

cap8-9obserEstudi

12/12/05

Syngnathus typhle Synodus saurus tabernero tacó tallahams tamborer tambour tassergal tembladera Thalassoma pavo thicklip gry mullet Thorogobius ephippiatus tieso torpudo tompot blenny toothed bream tord becut tord enrocador tord flassader tord massot tord negre tord rogenc tord roquer tord verd tordo de roca tordo picudo tordo verde torillo Torpedo marmorata Torpedo torpedo torpille marbée torpille ocellée totana tòtina Trachinotus ovatus Trachinus draco Trachinus radiatus Trachurus mediterraneus tremolina tremoló tremoloia trencaavellanes trencahams tres colas tres cues treslliures trigger fish Tripterygion

15:43

Página 195

111 132 49 145 154 120 138 154 123, 124 62-63 44 106 130 68 92 58 59 50 48 48 52 56 46 54 58 46 141 123 124 123 124 126 126 152 134 135 153 123 123 123 54 154 91 91 138 88 20

Tripterygion delaisi triptérygion jaune Tripterygion melanurus minor triptérygion rouge triptérygion tacheté Tripterygion tripteronotus trugeta tuta two-banded sea bream ull de perdiu ullot undulate ray uranoscope Uranoscopus scaber vaca vaca morena vaca serrana vaca tremolosa vaqueta varga variada verada verderol vidriada vídua vieille vieja virador vive rayée vívora white sea bream wide-eyed flounder wreckfish xinet xopa xoriguer xucladits xuclà xucla blanca xucla vera Xyrichthys novacula yellowmouth barracuda zebra sea bream Zeugopterus regius Zeus faber zorzal

80 80 79 81 79 81 58 36 33 48 105 125 133 133 115, 124 123 115 123 52, 115 129 33 33 151 33 126 96 73 157 135 135 32 145 150 46 31 137 86 96 118 119 140 158 93 146 101 50

195

cap8-9obserEstudi

12/12/05

15:43

Página 196

Crèdit fotogràfic Enric Ballesteros: 107, 108.

Enric Cahner: 29, 70s, 70i, 114, 124, 127, 136, 144.

Josep Clotas: 37, 40i, 41, 47i, 167.

Jordi Corbera: 73, 76, 81s, 81i, 87, 113, 119i, 133, 143, 153.

David Díaz: 37i.

Manuel Elices: 51s, 67, 69, 72, 74, 77, 78s, 78i.

Antoni Garcia-Rubies: 26, 27, 28, 30, 31s, 32, 33, 34, 35, 36, 38, 42, 43, 44, 46, 47s, 48, 49, 50, 52, 53s, 54, 55, 56, 57s, 57i, 58, 60, 61, 62, 63, 64, 65s, 65i, 68, 71, 75, 79s, 80s, 82, 83, 85, 90, 91, 92, 93, 94s, 95, 96, 97, 98, 99, 100, 103, 104, 105, 106, 115, 116, 117, 120, 125, 131, 132, 142, 148, 149, 151, 156, 157.

Josep Maria Gili: 123.

Gabriel Guiard: 130.

Juan Domingo Guzman: 86, 140.

Jean George Harmelin: 155.

Patrick Louisy: 45, 59, 84, 152.

Jaume Minguell: 40s, 64, 88, 101, 112, 134, 135, 137.

Gregori Muñoz-Ramos: 128, 138, 146, 154.

Josep Lluis Peralta: 39s, 39i, 51i, 53i, 79i, 80i, 111, 119s, 126, 139, 145, 158.

Ramon Pujol: 150.

Salvador Punsola: 118.

José Sánchez: 94i, 129, 141.

Molts dels nostres companys i amics ens han ofert desinteressadament les seves fotografíes. Sense la seva aportació no hauria estat possible mostrar ni tantes espècies ni tantes formes diferents. És per això, que els volem expressar el nostre sincer agraïment.

196

cap1intro

11/12/05

18:33

Pรกgina 2

Peixos litorals Col·lecció Norai 10 Darrera la desenfadada invitació a que agafeu la màscara i el tub, i us aneu a mirar peixos, s’amaga un objectiu ocult: crear adhesions per a la conservació. El mirall de la superfície del mar amaga un mon impenetrable, desconegut. El desconeixement, abans protector, és avui el pitjor enemic per a la seva pervivència enfront d’una societat a la que la vida urbana, la tecnologia i la virtualitat han fet poderosa però també distant.

Els peixos no són tota la natura marina, com els ocells no són tota la natura terrestre; però és cert que en la nostra visió biaixada de la natura, uns i altres ocupen un lloc d’apreciació preferent. Com el respecte neix de l’estimació i l’estimació neix del coneixement, estem convençuts que el “fishwatching” pot retre a la conservació del mar un servei equivalent al que a terra fa el “birdwatching”. No serà entre el silenci, la frescor, i la llum de les capbussades on trobarem l’escola de convivència pacífica amb tots els essers que ens envolten?

Amb el suport de:

Ajuntament de Badalona